[01/12] «La Cuña» -«Le Combat Social» - «L'Idée
Libre» - Míting cenetista a Palma -«Libre-Studio» - Sopar de «Comunidad
Ibérica» - Exposició de cartells
històrics de la CNT - Xerrada de Bonanno - Pallàs
- Nabita - Toller - Paredes - Sansano - Lucarini - Silvia Mistral -
Sender Fau - Segarra - Tortelier - Perini - Sendón - Ada
Martí - Ferrater - Sirvent - Benet - Calandri - Royo -
Rolland - Roig - Bianconi - Millà - Borrás -
García CrespoAnarcoefemèrides
de l'1 de desembre
Esdeveniments
Capçalera
de La
Cuña
- Surt La Cuña: L'1 de desembre de
1898 surt a Sabadell (Vallès
Occidental, Catalunya) el primer número de la
publicació sindicalista
anarquista La Cuña. Periódico mensualórgano de los obreros carpinteros.
Més tard portà el subtítol«Periódico defensor de los obreros del ramo de
elaborar madera de España» i la
redacció canvià de llocs (Tarragona, Barcelona,
Badalona, Sant Martí de Provençals, Reus i
Saragossa) segons on radiqués el
Comitè de la Federació d'Obrers del Ram
d'Elaborar Fusta d'Espanya. Portà els
lemes: «Trabajo. Solidaridad.
Federación» i «Unión es
fuerza». Encara que va
ser una publicació mensual, sortí de manera
força irregular i tirà uns dos mil
exemplars. Trobem articles de Manuel Alvedro, Argiluga, J.
Ballbé, Tomás
Bartrina, J. Betsellà, R. Blanco, José
Borrás, Calvo, Àngel Capdevila, R. de
Castilla Moreno, José Chueca, Eladio Díez,
José Dopico, Miquel Feliu,
Forta-Mondo, José García Argilaga,
José García García, Eduardo G.
Gilimón, F.
Gracia Belenguer, Fulgencio López, Anselmo Lorenzo, Marcial
Lores, Juan Martí
López, J. Monfort, Joaquín Navarro, T.
Osácar, Paradell, R. de Pasanis, Antoni
Pellicer Paraire, M. Pascual, F. Pi y Arsuega, J. Prats, Acracio
Progreso,
Baldomero Remolins Cors, J. Soronellas Artigas, J. Thous Puey,
José Vela, J.
Vinardell, etc. En sortiren 138 números, l'últim
l'1 de febrer de 1913.
***
Capçalera
de Le
Combat Social
- Surt Le Combat
Social:
L'1 de desembre de 1907 surt a Llemotges (Llemosí,
Occitània) el
primer número del periòdic bimensual Le
Combat Social. Organe
révolutionnaire des syndicalistes, socialistes
antiparlementaires et
libertaires. Reemplaçava el periòdic
anarcoindividualista L'Ordre–40 números del 29 d'octubre de 1905
al 28 d'abril de 1907. Dirigit per Jean Peyroux, els principals
redactors de Le
Combat Social van ser Albert Andrieux, Georges Baslieu,
Armand Beaure,
Charles Desplanques, Georges Durupt, Sébastien Faure, J.
Fougère, Piotr Kropotkin,
André Lansade, Alfred Loriot, Stéphen Max Say i
Armand Beaupré. Després de 35 números–l'últim
fou el del 21 de març
al 4 d'abril de 1909–,
deixà de
publicar-se per qüestions financeres; però va ser
reemplaçat per L'Insurgé,
que aparegué en 1910. A la capçalera portava el
següent epígraf: «Destruir la
ignorància, combatre tots els prejudicis, lluitar sense
treva per una major i
millor llibertat, fer uns individus veritablement conscients, segurs
dels seus
drets i de saber-los exigir. Heus aquí per on van els
nostres esforços.» El
grup editor va organitzar conferències amb
Sébastien Faure, Ernest Girault,
André Lorulot, Jean Marestan i Louise Michel, entre d'altres.
***
Nota
de propaganda de L'Idée
Libre
-
Surt L'Idée
Libre:
L'1 de desembre de 1911 surt a Sant-Etiève
(Arpitània) el primer
número de L'Idée Libre. Revue mensuelle
d'éducation sociale et scientifique.
Creada per André Lorulot qui en serà el director
i gerent. Els temes abordats
seran força variats (higienisme, alimentació,
sociologia, literatura,
anticlericalisme, laïcisme, derogació de la tortura
i de la pena de mort,
avortament, objecció de consciència, pacifisme,
etc.). Hi van col·laborar Han
Ryner, Émile Hureau, Manuel Devaldès,
Gérard de Lacaze-Duthiers, Alfred Naquet,
Daubé-Bancel, Auguste Forel, Raphaël Dubois, Alfred
Fromentin, Charles-Ange
Laisant, M. Legrain, Frédéric Stackelberg,
Vigné d’Octon, Henri Barbusse,
Joseph Turmel, Sébastien Faure, Dr. Spehl, Dr. Jaworski,
Albert Fua, Jean
Souvenance, L. Borde, Dr. Herscovici, entre d'altres.
Deixarà de sortir en
1913, però serà represa per Lorulot en 1919 fins
a la mort d'aquest en 1963; en
aquesta segona època, que s'editarà a
Conflans-Sainte-Honorine (França), prendrà
el subtítol «Revue de culture individuelle et de
rénovation sociale». En 1939,
amb la guerra, va ser prohibida fins a l'Alliberament. Amb la mort del
fundador
en 1963, esdevindrà l'òrgan de la
Federació Nacional de Lliurepensadors,
centrant-se especialment en l'anticlericalisme, i serà
dirigida successivament
per René Labregere (1963-1976), Jean Lacassagne (1976-1979)
i Henri Lecoultre
(a partir de 1979). Actualment el tiratge és de 11.000
exemplars. A més de la
revista s'editaven i s'editen nombrosos fulletons de diversos temes i
autors.
***
Teatre
Balear de Palma (Mallorca)
- Míting cenetista a
Palma: L'1 de desembre
de 1935, al vespre, a Palma (Mallorca, Illes Balears),
després de molts d'anys
sense organitzar actes multitudinaris a causa de la reacció
del Bienni Negre
republicà, la Confederació Regional del Treball
de les Balears (CRTB) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) va organitzar un
míting al Teatre
Balear. Amb força assistència, però
sense omplir la sala (3.500 espectadors) –a causa, segons els
convocants al boicot de republicans, de
socialistes i de
comunistes–, va ser presidit per Cristòfol Pons
que,
després de saludar els
assistents i d'enviar una salutació als 30.000 presos
politicosocials, va
llegir unes cartes d'adhesió de sindicats d'Eivissa i de
Formentera, així com
del Comitè Pro Presos, dels grups anarquistes i de les
Joventuts Llibertàries
de les Illes Balears. Julio Quintero va parlar en nom de la
Confederació
Regional del Treball i va passar revista als atacs que havia sofert a
l'Estat
espanyol la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries; va
afirmar la incapacitat
de tots els grups polítics per portar a terme cap
acció revolucionària i va
insistir que la possible emancipació dels obrers passava per
les barricades, no
per les urnes electorals. Vicente Pérez Combina va
transmetre una fraternal
salutació dels treballadors de Catalunya; va defensar la CNT
de l'acusació
rebuda d'haver afavorit el triomf de les dretes; la unitat havia de ser
social,
no política, entre aquella i els polítics no hi
podia haver mai cap aliança; la
història revolucionària de la CNT no es podia
posar en dubte: qui volgués
destruir l'Estat i el capital que ingressés en les files
anarcosindicalistes.
Francisco Ascaso va explicar l'actitud i la persecució de
què va ser objecte
l'organisme confederal a Catalunya durant la Revolució
d'Octubre; va acabar
rebutjant els pactes i remarcant que la lluita s'havia de guanyar al
carrer.
Domingo Germinal va dissertar sobre la llibertat i la
revolució, sobre
l'anarquia. Finalment, Cristòfor Pons va recordar que els
militants cenetistes
de Palma havien aconseguit la vertadera unitat dels treballadors
mitjançant un
moviment vaguístic general; així calia ajuntar
els treballadors i no amb
pactes. A la sortida es va col·locar una safata que va
recol·lectar 151 pessetes
amb 50 cèntims per al Comitè Pro Presos. Una
ressenya de l'acte i dels
discursos va ser reproduïda en el Cultura Obrera.Órgano de la Confederación
Regional del Trabajo de Baleares y portavoz de la CNT (núm.
61, de 12 de
desembre de 1935), sota el títol «El mitin
confederal del 1º de diciembre. La
CNT, después de dos años de mordaza, deja oir su
voz en Mallorca».
***
Portada
d'un número de Libre-Studio
- Surt Libre-Studio: L'1 de desembre de
1936 surt a València
(País Valencià) el primer número de Libre-Studio. Revista de
Acción Cultural
al servicio de la C.N.T. Aquesta publicació
lligada a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i portaveu del grup cultural anarquista del
mateix
nom tingué una periodicitat mensual irregular. Van formar
part del consell de
redacció Higinio Noja Ruiz, F. Escribá, A. Bosch,
F.
Mansergas i José Martínez Martínez (José Figueres
Martínez). El
secretari de la redacció va ser A. Bosch. Hi trobem articles
de Martí Alandí Pomer, Ángela
Ausias, Benavente, C. Cano, Joan P. Fàbregas, Joan
García Oliver, Cipriano
González, Katy Horna, L. Jaurot, Raimundo
Jiménez, Luis de Madariaga, Marianet,
Ada Martí, Félix Martí
Ibáñez, Ivan Miguel, Emilio Mistral, Frederica
Montseny,
Morales Guzmán, Higinio Noja Ruiz, Arsenio Olcina,
Félix Paredes i J. Santana
Calero, entre d'altres. Va estar força
il·lustrada amb fotos i dibuixos,
d'autors com Arturo Ballester, Barat, Borrás Casanova,
Escribá, Garrigues, Gumbau
i Llavala. En sortiren 12 números, l'últim el
novembre de 1938. També creà«Ediciones Libre-Studio», que publicà
obres de Juan López, Noja i Félix Paredes.
***
Un
moment de l'acte organitzat per Comunidad Ibérica
- Sopar de Comunidad Ibérica: L'1 de desembre de
1963 se celebra al restaurant de l'Orfeó Català
de la Ciutat de Mèxic (Mèxic)
un «Sopar d'Amistat» amb motiu de
l'aparició, el novembre de 1962, del primer
número de la revista anarquista Comunidad
Ibérica. A l'acte assistiren unes cent persones,
membres de tots els sectors
polítics de l'emigració espanyola, i hi van
intervenir els membres de la
redacció de la revista Progreso Alfarache Arrabal,
Joaquín Cortés Olivares i
Juan Rueda Ortiz, que van fer una crida a la solidaritat
econòmica i moral amb
els antifeixistes presos i perseguits a l'Espanya feixista. El sopar
pretenia
contribuir a l'acord entre tots els sectors antifeixistes de l'exili
espanyol
enfront de la dictadura franquista.
***
Cartell
de l'exposició
- Exposició de
cartells històrics de la CNT: Entre l'1 i el 12
de desembre de 2010 se celebra
a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
València (País
Valencià) una exposició de cartells
històrics d'aquest sindicat. Aquesta mostra
exposà 51 cartells del període 1936-1939
recuperats de la Fundació Pablo
Iglesias (FPI) el febrer de 2007, quan, a més de cartells,
van ser lliurats a
la CNT tota la documentació (actes,
correspondència, etc.) i les publicacions
periòdiques (periòdics i revistes) pertanyents al
moviment llibertari que tenia
la citada fundació als seus arxius, fruit de les
confiscacions realitzades per
l'exèrcit franquista durant la guerra civil. Tot aquest
material es trobava
custodiat a l'Arxiu Militar d'Àvila (Castella, Espanya),
fins que, en 1987, per
ordre de l'aleshores ministre de Defensa Narcís Serra Serra,
va ser lliurat a
la FPI juntament amb altre documentació anomenada«Antecedents polítics».
Després de la denúncia de diversos historiadors,
que havien pogut constatar
l'existència d'aquesta documentació a la FPI i
l'inventari realitzat a l'Arxiu
Militar d'Àvila, l'abril de 2006 representants del
Comitè Nacional de la CNT es
reuniren amb membres de la FPI per a exposar-los la situació
i per a
reivindicar la completa devolució d'aquells arxius que eren
de la CNT amb
anterioritat al conflicte bèl·lic i es trobaven
en el seu poder. Finalment, el
juny de 2006, la situació quedà desbloquejada i
la FPI decidí retornar a la CNT
tots els fons sol·licitats.
***
Cartell
de l'acte
- Xerrada de Bonanno:
L'1 de desembre de 2013 se celebra al Teatre Verdi de La Boca de Buenos
Aires
(Buenos Aires, Argentina) la conferència «Lucha
insurreccional anàrquica» a
càrrec del propagandista italià de
l'insurreccionalisme i de l'informalisme
anarquistes Alfredo Maria Bonanno. L'acte estava emmarcat en un cicle
que es
desenvolupà a Montevideo (Uruguai), Buenos Aires i Rosario
(Santa Fe,
Argentina), i havia de completar-se per Xile i Mèxic,
però les autoritats de
migració d'aquests països li negaren l'entrada. La
conferència, a la qual assistiren
més de dues-centes persones, girà al voltant de
les idees sobre els grups
d'afinitat, el projecte insurreccionalista i
l'informalisme anarquista.
Naixements
Paulí
Pallàs segons el periòdic
barceloní La
Publicitat del 28 de
setembre de 1893
- Paulí
Pallàs i Latorre: L'1 de desembre de
1862 neix a Cambrils (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista
Paulí Pallàs i
Latorre. Era fill d'un picapedrer de Maella. Va tenir una
infància molt dura i
va aprendre l'ofici de caixista, convertint-se en un gran lector i un
convençut
anarquista. Va viatjar molt per França i Itàlia.
A l'Argentina va conèixer
Errico Malatesta amb qui va viatjar fins a la Patagònia. Va
residir a Rosario,
on va obtenir fama de culte i instruït; com a anarcocomunista
va fer mítings a
l'Argentina i se celebra molt el de l'1 de maig de 1890 a Rosario.
Segons
alguns historiadors, l'1 de maig de 1891 va llançar una
bomba al teatre
Alcántara de Rio de Janeiro (Brasil). Perseguit, va tornar a
Barcelona, on va
retrobar Malatesta que acabava d'arribar. Com no va trobar feina, va
comprar
una màquina de cosir i va fer feines per a una
fàbrica tèxtil. En aquella època
va pertànyer al grup anarquista barceloní«Benvenuto Salud», del qual formaven
part Manuel Archs Solanelles i Pere Marbà. El 24 de setembre
de 1893, dia de la
Mercè, patrona de Barcelona (Catalunya) va
llançar dues bombes Orsini al crit
de «Visca l'anarquia!» als peus del cavall del
capità general de Catalunya Arsenio
Martínez de Campos y Antón quan aquest anava a
passar revista a les tropes en
una desfilada a la Gran Via cantonada amb el carrer Muntaner de la
Ciutat
Comtal en venjança per les execucions de quatre militants
obrers a Jerez. Va
causar la mort d'un guàrdia civil (Josep Tous) i diversos
ferits, entre els
quals el mateix capità general i tres generals. Amb la
confusió dels fets van
morir vuit persones més, uns trepitjats pels cavalls dels
militars i altres com
a conseqüència dels trets efectuats per membres de
la guàrdia civil. Pallàs no
va intentar fugir. Detingut, va ser jutjat per un tribunal militar el
29 de
setembre d'aquell mateix any i pocs dies després, el 6
d'octubre de 1893, va
ser afusellat al castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya);
les sevesúltimes paraules van ser premonitòries:«La venjança serà terrible.»
La seva
acció vindicativa –l'«Atemptat de la
Gran
Via», com va ser anomenat– va tenir
molt de ressò i el Congrés Anarquista de Chicago
d'aquell any va justificar la
seva conducta. Va impressionar la gran enteresa amb la qual va suportar
l'execució i els periòdics anarquistes de
l'època (La Controversia, El
Oprimido, La Revancha), es van fer
ressò de la seva figura. Va
justificar la seva acció contra Martínez de
Campos en considerar que era una
ofensa contra la humanitat nomenar-lo capità general de
Catalunya. Una carta
seva autobiogràfica escrita el 3 d'octubre de 1893 va ser
publicada un dia
després de la seva mort en el periòdic El
País. Com a fet paradoxal es
va donar la circumstància que després de
l'execució de Pallàs, el cruel general
Martínez Anido va protegir especialment sa
família de Pallàs: va posar sa
companya a fer feina de cuinera a ca seva i va protegir son fill durant
tota sa
vida, que va acabar sent un destacat militant del Sindicat Lliure. Com
a
protesta per l'execució de Pallàs, Santiago
Salvador va llançar dues bombes al
pati de butaques del Gran Teatre del Liceu, el 7 de novembre de 1893,
començant
així una llarga etapa anarcoterrorista a Barcelona.
Paulí Pallàs i Latorre
(1862-1893)
***
Giorgio
Nabita
- Giorgio Nabita:
L'1
de desembre de 1876 –algunes fonts citen el 10 de
febrer– neix a Ragusa
(Sicília) el propagandista anarquista Giorgio Nabita,
conegut com Lapuni o Lapone
i que va fer servir el pseudònim Figlio
di Nessuno. Fill de la relació extraconjugal entre
el
benestant Giorgio Licitra i la jove Gaudenzia Schembri, va ser
abandonat nounat
pels pares i prengué el llinatge Nabita. A Ragusa
aprengué l'ofici de sastre,
freqüentà ambients catòlics i la seva
primera experiència política consistí
a
fer costat candidatures municipals. En 1896 es va traslladar a Vittoria
(Sicília),
on treballà de sastre i on era anomenat Lapuni.
Amant dels llibres, aconseguí una bona educació
autodidacta. Ben aviat entrà en
contacte amb el Cercle Socialista de Vittoria,
freqüentà els joves socialistes
Nannino Terranova i Vincenzo Vacirca i milità en la
secció local del Partit
Socialista Italià (PSI). El 18 de febrer de 1900 es
casà amb Concettina
Ranieri, amb qui tindrà un fill, que morí
prematurament en 1901, i dues filles:
Rygier Ribella –en honor de l'agitadora anarquista Maria
Rygier– i Alba. El
febrer de 1903 fou un dels fundadors del Cercle Obrer «Enrico
Ferri». Per mor
de la crisi econòmica, decidí emigrar tot sol als
Estats Units i el 3 d'abril
de 1905 arribà a bord del Massilia
al
port de Nova York (Nova York, EUA). En aquesta ciutat
treballà en una fàbrica i
s'introduí en la colònia socialista i
llibertària italiana. Gràcies a les seves
nombroses iniciatives americanes, les seus socialistes de Vittoria i de
Comiso
pogueren sobreviure; també va finançar una
cooperativa de consum a Vittoria que
s'acabava de crear. En 1906 es decantà pel moviment
anarquista i envià un
company a Itàlia amb periòdics i opuscles de
propaganda llibertària. A
començaments de 1908 trencà definitivament amb el
PSI i, mitjançant un jove
emigrant que retornà a Vittoria, el fuster Emanuele
Terranova Giudice, atià el
sorgiment del grup anarquista «Senza Patria»,
després batejat Circolo di Studi
Sociali Libertari (CSSL, Cercle d'Estudis Socials Llibertaris).
També mantingué
relacions epistolars amb el moviment anarquista sicilià,
encapçalat per Paolo
Schicchi, i amb la redacció de Proletario
Anarchico de Marsala. El desembre de 1909 retornà
a Vittoria, contribuint
al reforçament del CSSL, que passà a anomenar-se
Grup Llibertari «Francisco
Ferrer» i per al qual aconseguí un local. Durant
el Nadal de 1909 promogué, amb
Emanuele Terranova Giudice, Francesco Nicosia i Ciccio Bruno Curiale,
la
sortida de l'únic número del periòdic L'Agitatore.
Foglio di propaganda libertaria; un altre númeroúnic amb el mateix nom
sortí el 17 de gener de 1910, per commemorar Giordano Bruno
i Francesc Ferrer i
Guàrdia a Vittoria. L'any següent
publicà Natale
1911. Rivista di propaganda antireligiosa i l'1 de juliol de
1912 publicà
el número únic del periòdic L'Internazionale
a Michele Bakounine. Difongué diferents
publicacions de propaganda,
especialment antireligiosa i anticolonialista. També
distribuí textos
polèmiques amb el PSI de Vittoria i amb el seu
líder Nannino Terranova, germà
de Emanuele, a qui acusà d'haver-se aburgesat (A un
prete rosso benefattore;Il figlio di nessuno; La guerra;Ai nemici del progresso;Delitto; Rapisardi, il
cantore di Lucifero, è morto;etc.).
Detingut per haver elogiat, amb pintades a les parets de la ciutat, el«Primer
de Maig i la Llibertat», el 25 d'agost de 1912, dies
després de ser alliberat,
s'embarcà amb un passaport que no era el seu cap als Estats
Units. Per aquest
fet el 15 d'abril de 1913 va ser condemnat a tres mesos de
reclusió per«expatriació clandestina». Als EUA
ajudà a la publicació d'una nova revista, La Fiaccola. Rivista di scienze, filosofia e
arte, que traurà a Vittoria vuit
números entre el 15 de maig i el 15 de
novembre de 1913, dirigida per l'advocat Francesco Nicosia i
distribuïda a tota
Itàlia, als EUA i a l'Argentina. El gener de 1916
col·laborà en Riscossa.
Giornale libertario,
antimilitarista, rivoluzionario, fundat a Brooklyn (Nova
York) per Gaspare
Cannone. En aquesta època es va fer partidari de les
posicions individualistes
i signà els articles que publicava en la premsa
llibertària amb el pseudònim Figlio
di Nessuno. També va escriure,
entre 1914 i 1921, en un quadern, que titulà Memorie
e ricordi i que restà inèdit, les seves
reflexions sobre
l'anarquisme de caràcter individualista, fortament
influenciat per Friedrich
Nietzsche i Max Stirner. El gener de 1921 retornà a
Itàlia i immediatament es
reuní amb el moviment llibertari. Difongué la
premsa anarquista (Il Vespro Anarchico,Il Martello, Umanità
Nova, Il Libertario,L'Adunata dei Refrattari, Fede!, Pensiero
e Volontà, etc.) i contribuí a la
creació, amb els
comunistes, de la Cambra del Treball de Vittoria, que va ser inaugurada
l'1 de
maig de 1922 i assaltada i destruïda per escamots feixistes
poc després, morint
en aquesta feta l'obrer de 18 anys Orazio Sortino. Amb Gaetano Di
Bartolo
Milana promogué la sortida, el 3 de juny de 1922, del
número únic de La
Fiaccola Anarchica. El setembre de
1923 patí un escorcoll, amb el consegüent
segrestament de premsa, i un altre el
27 de novembre de 1925. A finals de 1926 va ser advertir formalment per
les
autoritats feixistes, però mantingué contactes
clandestins amb altres
anarquistes de la zona. El 30 de desembre de 1929 va ser detingut en
ocasió de
les noces del príncep Umbert de Savoia. Amb altres companys,
com ara Giovanni
Cottone, Giuseppe Giurdanella i Tano Biazzo, s'uní al FrontÚnic Antifeixista
Italià (FUAI), fundat pel comunista Vincenzo Terranova, fill
de Nannino. Durant
la primavera de 1935 va ser detingut per aquest motiu juntament amb
altres militants
del FUAI. Giorgio Nabita va morir el 26 de gener de 1938 a Vittoria
(Sicília),
deixant nombrosos escrits inèdits que havia amagat i que es
descobriren després
de la II Guerra Mundial. A Vittoria existeix un carrer amb el seu nom.
En 2009 Pippo
Gurrieri va publicar la biografia Giorgio
Nabita, sarto. Socialismo, anarchismo, antifascismo a Vittoria
(1889-1938).
***
Ernst
Toller al presidi de Niederschönfeld (27 d'agost de 1920)
- Ernst Toller: L'1
de desembre de 1893 neix a
Szamocin (Posnània) l'escriptor, dramaturg,
poeta expressionista i socialista revolucionari judeoalemany, proper
als
llibertaris, Ernst Toller.Fill
d'un
comerciant jueu benestant, després de fer estudis
universitaris, va marxar a
França en 1914 on es va inscriure a la universitat de
Grenoble. Va conèixer Max
Weber i fou amic de Kurt Eisner. La declaració de guerra el
sorprèn a París i
torna a Alemanya, allistant-se en l'exèrcit. Al front
emmalalteix i és
finalment llicenciat. Marcat pels horrors de la guerra,
esdevé un actiu
propagandista antimilitarista, partidari de la vaga general, fet que el
portarà
a la presó. Membre del Unabhängige
Sozialdemokratische Partei Deutschlands
(USPD, Partit Socialdemòcrata Independent), va estar molt
influenciat per
l'anarquista Gustav Landauer, i intervindrà com a orador en
mítings. Intentarà,
amb Erich Mühsam, impulsar en el camp cultural un art nou i
especialment un
teatre de caire popular. Quan la República dels Consells de
Baviera és
proclamada el 7 d'abril de 1919, els anarquistes hi sónàmpliament representats
per Erich Mühsam, Gustav Landauer, Ret Marut, Sivio Gesell; i
al seu costat,
Toller assumeix la presidència del Consell Central, tot
exercint el feixuc
càrrec de coordinador de decisions. El 13 d'abril de 1919,
els obrers
aconsegueixen repel·lir una temptativa de putsch
contrarevolucionari,
però els comunistes n'aprofiten la conjuntura per fer-se amb
el poder i
eliminar els anarquistes. Amb el suport dels obrers, Toller accepta
col·laborar
amb els comunistes, que li confien aleshores el comandament d'un post
militar,
sabedor de la contradicció per mor de la seva ideologia
antimilitarista. El 16
d'abril de 1919, a Dachau, sortirà victoriós amb
un combat contra les forces
contrarevolucionàries. Però la
República dels Consells és finalment esclafada
entre el 29 d'abril i el 2 de maig. Detingut el 4 de juny,és condemnat el 16
de juliol de 1919 a cinc anys de presidi a la fortalesa de
Niederschönfeld,
prop de Rain, al costat del riu Lech, temps que aprofitarà
per escriure a la
presó peces de teatre expressionistes i poesia. Alliberat el
15 de juliol de
1924, continuarà amb la seva obra creadora i de lluita
contra el feixisme.
Expulsat d'Alemanya a l'arribada de Hitler al poder (1933),
fixarà la seva
residència als Estats Units en 1936. Dos anys més
tard, participarà en la
Revolució espanyola, ocupant-se dels infants refugiats
mitjançant l'Spanish
Relief Plan (Pla de Socors Espanyol) que va crear. Però la
desfeta republicana
el portarà a la desesperació i de tornada a Nova
York, quan va saber que la
seva família havia estat reclosa en un camp de
concentració nazi, se suïcidarà
el 22 de maig de 1939 a la seva habitació del Mayflower
Hotels del Central Park
de Nova York (Nova York, EUA). Toller va ser incinerat i les seves
cendres
enterrades al
cementiri de Ferncliff (Nova York) i al seu homenatge
fúnebre van participar
com a oradors Klaus Mann, Oskar Maria Graf, Sinclair Lewis i
l'expresident
republicà Juan Negrín. Entre les seves obres
podem destacar Die Wandlung
(1919), Der Tag des Proletariats (1920), Masse
Mensch (1921), Die
Maschinenstürmer (1922), Hinkemann
(1923), Hoppla, wir leben
(1927), Feuer aus den Kesseln (1930), Eine
Jugend in Deutschland
(1933), Briefe aus dem Gefängnis (1935).
Pel seu llenguatge exasperat,
en ocasions proper al de la Nova Objectivitat, la seva obraés un dels
testimonis més significatius de les
intemperàncies, els impulsos i les tensions
no resoltes de l'expressionisme alemany. L'escriptor català
Feliu Formosa
estrenà en 1969 l'obra de teatre Cel·la
44: cinc anys en la vida i l'obra
d'Ernst Toller, publicada a Mallorca en 1970, a partir de
documents
(polítics, expressionistes...) de l'època i de
textos teatrals de Toller.
***
Necrològica
de Juan Paredes Rufete apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 8 de gener de 1970
- Juan Paredes
Rufete: L'1 de desembre de 1901 neix a La Alberca
(Múrcia, Múrcia, Espanya)
l'anarcosindicalista Juan Paredes Rufete. Sos pares es deien
Ginés Paredes i
Isabel Rufete. Era militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) des
de molt abans de l'aixecament feixista de juliol de 1936.
Lluità com a
voluntari des dels primers mesos de la guerra als fronts andalusos i
després a
Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França, establint-se
finalment a Caors. Milità en la Federació Local
de Praissac (Llenguadoc,
Occitània) de la CNT. Vidu de Josefa Saes, es
casà en segones núpcies amb
Josefa Avilés. Juan Paredes Rufete va morir l'11 de desembre
de 1969 al seu
domicili de Caors (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat
dos dies després al
cementiri d'aquesta localitat.
***
Francisco
Sansano Navarro
- Francisco Sansano Navarro:L'1 de desembre
de 1911 neix a Elx (Baix Vinalopó, País
Valencià) el militant anarquista
Francisco Sansano Navarro. En 1936 treballava a Menorca quan se
sumà a
l'expedició comandada pel capità Alberto Bayo
Giroud que volia alliberar
Mallorca del poder feixista. D'aquest grup de 31 companys cenetistes
que se
sumaren a Maó a l'expedició, formà–amb Antoni Gelabert, Cristòfol Pons, Justo
Donoso i algun altres– un grupet anomenat «19 de
juliol». Fracassada aquesta
invasió, es traslladà amb uns pescadors a
Barcelona. A la capital catalana
intervingué en la formació de la«Columna Roja i Negra» i, més tard,
conegué
Matilde Saiz Alonso, miliciana santanderina amb qui es
casarà després. Lluità al front
d'Osca (Loporzano, Estrecho Quinto i Monte Aragón). En la
milícia desenvolupà
diversos càrrecs: cap del primer batalló de la«Columna Roja i Negra» (127
Brigada amb la militarització) i també del quart,
i després cap de la 195
Brigada. Quan estava a punt d'acabar la guerra, malgrat tenir passaport
cap a
Mèxic, decidí dirigir-se amb Matilde i son fill
Helios cap a Alacant amb
l'esperança de pujar a un vaixell cap a Orà.
Frustrada la fugida, fou detingut
i tancat a la plaça de toros d'Alacant. Condemnat a 30 anys,
fou tancat a
Belchite. En 1942 pogué fugir i arribà a
València, després d'una llarga marxa a
peu, on sobrevisqué molts anys sense
documentació. En 1968, quan ja residia a
Santa Coloma de Gramenet, li foren lliurats papers. Francisco Sansano
Navarro
va morir el 31 de març de 2002 a Sabadell (Vallès
Occidental, Catalunya).
Francisco Sansano Navarro (1911-2002)
***
Alberto
Lucarini Macazaga (llegint la Soli) i altres
companys al front
- Alberto Lucarini
Macazaga: L'1 de desembre de 1913 neix a
Vitòria (Àlaba, País Basc)
l'anarquista i anarcosindicalista Alberto Lucarini Macazaga–a vegades el segon
llinatge citat en basc Makazaga.
Era
fill de l'escultor italià anarquista Ángel
Lucarini Puliti i de Casilda
Macazaga Pérez, i tingué quatre germans
(Joaquín, Amador, Liberto i Florencio)
i una germana (Teresa), tots llibertaris, esperantistes, naturistes i
militants
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i del moviment
anarquista. En
1926 ingressà a l'Escola d'Arts i Oficis d'Atxuri de Bilbao
(Biscaia), on
aconseguí alguns premis, però, no atret per
l'art, abandonà definitivament els
estudis en el curs 1934-1935. Durant els anys republicans
formà part, amb Félix
Padín Gallo, Porfirio Ruiz Palacios i Severiano Montes
Blanco, d'un grup
d'acció anarquista que actuà a Bilbao. El febrer
de 1935 va ser detingut a
Bilbao amb propaganda anarquista. Quan esclatà la guerra
s'allistà en el«Batalló Isaac Puente» de la CNT, amb el
qual participà a finals de 1936 en
l'ofensiva de Legutio (Àlaba, País Basc), i a
partir de 1937 en el «Batalló
Celta», format majoritàriament per gallecs, com a
suboficial. Capturat pels
feixistes l'agost de 1937 a Santoña (Cantàbria,
Espanya), va ser jutjat i condemnat
a 12 anys de presó. Fins al 1940 passà per les
presons del Penal d'El Dueso
(Santoña, Cantàbria, Espanya), on
coincidí amb son germà Amador Lucarini
Macazaga, després per la penitenciaria d'El Puerto de Santa
María (Cadis,
Andalusia, Espanya) i finalment per Madrid. Va tenir una
reducció de pena de
tres anys i un dia i així pogué reprendre la seva
vida, treballant al taller de
son pare. Com a persona «desafecta al
Règim» la seva postguerra fou molt
difícil. En els anys cinquanta, amb son germà
Amador creà la «Marbreria Lucarini»,
on realitzaren molts treballs escultòrics per al cementiri
de Bilbao. Sa
companya fou Julia Zarandona Ariño, amb qui
tingué quatre infants (Mariluz,
Begoña, Concha i Ángel). Alberto Lucarini
Macazaga va morir el 16 d'abril de
2003 a Bilbao (Biscaia, País Basc).
***
Silvia
Mistral
- Silvia Mistral:
L'1 de desembre de 1914 neix a l'Havana (Cuba) la
crítica cinematogràfica i escriptora anarquista i
anarcosindicalista Hortensia
Blanc Pita –també citada com Blanch–,
més
coneguda com Silvia
Mistral,
encara que va fer servir altres pseudònims literaris, com
ara Silvia M.
Robledo, Ana María
Muriá oMaría
Luisa Algarra.
D'ascendència
peninsular –son pare era català i sa mare
gallega–, entre
1920 i 1926 visqué
a Vilalba (Comarca da Terra Chá, Galícia).
Després sa família tornà a l'Havana
i a partir de 1931, amb la proclamació de la II
República, s'instal·laren a
Barcelona (Catalunya). Apassionada pel cinema, a Barcelona, a
més de treballar
en un laboratori químic, col·laborà en
revistes cinematogràfiques i culturals (Popular
Film, Films Selectos, Proyector, Las Noticias,El
Día Gráfico, etc.), i va fer adaptacions
cinematogràfiques per a les
companyies Metro i Paramount. En aquesta època
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil publicà
cròniques des del
front i des de la reraguarda per a La Vanguardia col·lectivitzada,
alhora que va fer de locutora de cinema en la ràdio. Va fer
amistat amb Kati
Horna, qui publicà fotos als seus articles,
col·laboració que continuaria
durant l'exili mexicà. També va escriure contes i
fou secretari de l'efímera
revista Nuevo
Cinema. En
acabar la contesa s'exilià a França i a partir
de maig de 1939 fou reclosa al camp de concentració del
Barcarès i Les Mages.
El juliol de 1939 marxà cap a Veracruz (Mèxic) a
bord de l'Ipanema,
després de reunir-se amb el seu company, el destacat
militant anarquista i
cenetista Ricard Mestre Ventura. Al país asteca va viure, a
més de vendre
colònia a domicili, fent crítiques de
llibres i de cinema, escrivint records de guerra, reportatges i
articles per a
revistes i periòdics. Col·laborà en la
revista anarquista cubana El
Libertario,
abans de ser suprimida pel règim castrista. Durant els seusúltims anys formà part de la Lliga Defensora
d'Animals de Mèxic. Fou amiga de
la periodista anarquista Cecilia García de Guilarte. Trobem
col·laboracions
seves en Arte
y Plata, Aventura, Comunidad Ibérica, Día
Gráfico,Diorama-Excelsior, Espectáculo, Films Selectors,Hoy, Humanidad, El Libertario, Libre Pensamiento, Las
Noticias, Nuevo Cinema, Popular Film, Proyector, Umbral,La Vanguardia, etc. És autora de Memorias de familia, Violetas
imperiales, Éxodo. Diario de una
refugiada española (1940, amb
pròleg de León Felipe, considerada per molts com
la millor obra de l'exili i
que fou publicada per lliuraments en la revista Hoy; reeditada en 2009),Madréporas (1944 i 1967), Interludio ibérico (1978, amb altres), La
cola de la sirena (1983), Mingo, el niño de la
banda (1985), La Cenicienta
china (1986) iLa bruja
vestida de rosa
(1988), entre d'altres. Silvia
Mistral va morir el 26 de juliol de 2004 a Lomas de Ballavista (Ciudad
López
Mateos, Mèxic, Mèxic).
Silvia Mistral (1914-2004)
***
Necrològica
de José Sender Fau publicada en el periòdic
parisen Le
Combat Syndicaliste del 16 de setembre de 1971
- José Sender Fau:
L'1 de desembre de 1914 neix a Alcolea de Cinca (Osca,
Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista José Sender Fau. Emigrà de
ben jovenet a Catalunya i
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Terrassa (Vallès
Occidental, Catalunya) i de Barcelona. Quan l'aixecament feixista de
juliol de
1936, lluità com a milicià en la 26
Divisió (antiga «Columna Durruti») i fou
ferit en combat. El febrer de 1929, quan el triomf franquista era un
fet, passà
a França i fou reclòs en diversos camps de
concentració. Detingut pels alemanys,
va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria)
durant quatre anys. Després de l'alliberament del camp en
1945, retornà a
França i s'instal·là a Riam, on
treballà a la fàbrica de pneumàtics Michelin i milità activament
en la CNT
local. José Sender Fau va morir, quan ocupava la secretaria
de la Federació
Local de la CNT, el 6 de maig de 1971 a Riam (Alvèrnia,
Occitània).
***
Necrològica
d'Andrés Segarra Lentín apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 19 de
setembre de 1971
- Andrés Segarra
Lentín: L'1 de desembre de 1919 neix a Alcolea
de Cinca (Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Andrés Segarra Lentín. Sos
pares es deien Marcos Segarra i
Francisca Lentín. Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT),
durant la Revolució va fer costat la
col·lectivitat d'Alcolea de Cinca i
posteriorment va ser mobilitzat en l'anomenada «Lleva del
Biberó». Va ser ferit
al front de l'Ebre. En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França i passà
pels camps de concentració i per les Companyies de
Treballadors Estrangers
(CTE). Establert a Lo Mont, milità en la CNT i en
Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). Andrés Segarra Lentín va
morir el 30 d'octubre de 1970 a
l'Hospital Layné de Lo Mont (Aquitània,
Occitània) i dos dies després sa
família, arribada de la Península, li va imposar
un enterrament religiós davant
les protestes dels assistents.
---
Continua...
---