Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 49 | 50 | (Page 51) | 52 | 53 | .... | 465 | newer

    0 0

    El passat dissabte 15 el col·lectiu Pla de Mallorca en Marxa i l’organització d’Endavant OSAN organitzaren una taula rodona sobre municipalisme des de l’òptica de carrer i també des de la visió institucional. A la taula van participar en Miquel Gelabert (regidor de Sineuers Independents), Joan Arbona (del Col·lectiu Albaïna de Sóller), Ignasi Bea (de la CUP Sant Cugat, del Principat) i per part nostra na Marina Llobera.

    LA CIUTADANIA I LA POLÍTICA

    JoanArbona(delCol·lectiuAlbaïnadeSóller)

    Vacomentarcom hi haviaunademonitzaciódelspolítics,peròaramésquemaiésnecessarireivindicarilluitarperferpolítica.Ladretaveulapolíticacomunserveiquehande donar elspolítics,iaixòfaqueaquestaespercebicomunacosaenquènoshipotparticipar,exceptecadaquatreanysquan un dipositaelseuvot. Des de l'esquerrahemdelluitarperunademocràciadirecta.

    IgnasiBea(regidordelaCUPSantCugat,delPrincipat)

    Ignasivaexplicarcomvaentrarenpolítica per oposició, pernegaciódela vella política,iconsideraquel'esquerraoficialquesurtdelatransicióestàesgotada,jaquehaconvertitenelseuobjectiuprincipalmanteniroaugmentarlessevescadiresinolatransformació.Elproblemadelspartitsd'esquerratradicionalésqueconfonenelsmitjansambelsfinsihanrenunciatalatransformaciódelasocietat.

    Tambévaparlardelperillquehihadeperdreelcontactedelquepassaambelcarrerquans'entraenlagestiómunicipal.

    PerIgnasielfonamentdel'activitatpolíticahadeserlaradicalitatdemocràticailatransparènciatotal.

    MarinaLlobera(AlternativaperPollença)

    Marinaconsideraquehahagutunaugmentdel'interésperlapolíticaresultatdelacrisiiquelaregressiódelsdretstambéhafetcreixerl'interésperlapolítica...peròaixònohaaugmentatlaparticipacióila implicaciódirectadelsciutadans.Falta cultura associativa,iaixòtambéésresultatdel'opulènciaeconòmicaidesideologitzacióques'haviscutdurantanys...Lagentnomésesmobilitzaperproblemesconcrets.

    Calpolititzartotelques'hadespolititzatiquelagentrecuperil'interésperparticipar.

    MiquelGelabert(regidordeSineuersIndependents)

    Miquelvasutbratllarl'importantqueerenelsmomentsdereflexionscomlataularodonaiquecaliacercarespaisperreflexionariestructurarunmoviment.Hihamoltd'analfabetspolítics,iésimportantconscienciaralagentdequeelqueéspúblicésdetothom,ques'had'estimar i nos'hadeveurecomquenoésdeningú.

     

    LLUITA AL CARRER.

     

    JoanArbona(delCol·lectiuAlbaïnadeSoller)

    Elmunicipalismeactiuiradical en unpobleésincòmode,jaquetothomesconeixilactivismecreaenemics.Calintentarferdecatalitzadorsdelalluitaalcarreriquelagents'animiaautorganitzar-se.

    IgnasiBea(regidordelaCUPSantCugat,delPrincipat)

    Evidenmentcomparteixenlaideadequelafeinainstitucionalhadesercatalitzadoradelalluitaalcarrer.Calcrearespaisobertsdepensamentcrític.Enaquestmomenthemperdutlabatalladelesidees i per això hemdecrearelsnostresespaisdepensamentcrític,sòlidsiduraders.

    MarinaLlobera(AlternativaperPollença)

    Elpartitéssecundari,elmésimportantéslabaseielmoviment.Lapartinstitucionalestàalserveidelsmovimentssocialsinosaltresparticipamdelsmateixosdeformanaturalipersonal,nocomunaestratègiaencaraquesempreenshemd'enfrontaral'acusaciódepolititzarmovimentsicercarrèditspolítics.Tambérealizamassembleesobertesperfacilitarlaparticipaciódelagent

    MiquelGelabert(regidordeSineuersIndependents)

    ASineuhihamoltdeproblemesdetransparènciaicomunicacióperpartdelAjuntament.Calcuidarlaxarxasocial,ferpublicacionsenpaper

    LA LLUITA DES DE LA INSTITUCIÓ

    JoanArbona(delCol·lectiuAlbaïnadeSoller)

    Pel fet de seruncol·lectiuinounpartitestrobenambmoltsdeproblemesperaccediralainformacióo,perexemple,retransmetreelple.

    IgnasiBea(regidordelaCUPSantCugat,delPrincipat)

    LareformadeladministraciólocalplantejadapelPartitPopularrealmentésunareformapolíticacontralapluralitati lapolíticaméspropera, però ho hanamagatamb l'excusa de l'estalvieconòmic.

    Alesinstitucionsespotferd'altaveudelsmoviments,iaméstrencareldiscurstradicionaldelspartits.ComexempledefeinainstitucionalconcretvaexplicarelprojectequehanfetaSantCugatdecrearunaborsamunicipaldecasesbuidesques'ofereixenagentsensemitjans.

    Nocaloblidaramésamésquelarepresentacióinstitucionalpermettenirrecursoseconòmicsperfercoses.

    Ésmoltimportantferlafeinadeformatransparenticomprensible;ferassembleesobertesperexemple per explicaralsciutadanstemescomelspressuposts.

    Unafunciófonamentalevidentmentésfiscalitzarivigilarlacciódelspartitsgovernants.

    MarinaLlobera(AlternativaperPollença)

    Calcanviardinàmiquesisortirdelbucledelapuragestió.Peraltrapartaquestsanysdefeinainstitucionalelquehemconstatatéslafaltademecanismesadministratiusperaconseguirinformació(quemoltesvegadesdepéndelabonavoluntatonodequigoverna)operfercompliracords.LanostramisiócomvadirSòcratesésseruntàvecquepicalaciutatpermantenir-ladesperta,deixantenevidèncialescontradiccionsdelsquegovernen.

    Ésmoltimportantmantenirunaconstantcomunicacióambelsciutadans, apostantperlatransparènciatotal.

    MiquelGelabert(regidordeSineuersIndependents)

    Vaexplicarlacreaciód'unnoupartitlocal;GentperSineu

    Enaquestmomentesvaobriruninteressantdebatambelpúblic en quèvansortirelsproblemesdelarelacióentreelspartitspolíticsielsmovimentssocialsicomenaquestmomentquivaperdavantéselmovimentsocial.

    Laforçadeladretaésalesinstitucions,lanostraforçaésalcarreris'had'actuarsenseporisensecaure en el possibilisme,ambunobjectiutransformadorclarquenos'hadedesvirtuarperlafeinainstitucional.

     Miquel Gelabert, Marina Llobera i Emylse Mas

     

     

     



    0 0

    L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). (Miquel López Crespí)


    Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. (Miquel López Crespí)

    Memòria històrica de la transició (la restauració monàrquica): Carles Castellanos, Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre....



    Joan Teran, Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició

    Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada “transició”, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional --reafermanent de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries meu, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1979). La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotsquistes com l´amic i company Van den Eynde, l´”Anibal Ramos” de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.



    Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: per la Independència de Catalunya.

    A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les “possibilitats nacionalistes” de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències més avançades, tant les fetes en temps de la guerra i de la postguerra com les dels anys seixanta i setanta. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´”Anibal Ramos” El proletariado contra la ‘Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1984) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.



    Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE). A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida escrivien pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

    Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: “el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976”. I afegia: “Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública”.

    L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).



    Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

    Fonts valuoses sobre les primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); “L’esquerra nacionalista, avui”, monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.

    Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. I no solament es tractava de liquidar la memòria col·lectiva o de destruir grups, partits, sindicats, associacions no domesticades, sinó, i això era molt important, enterrar sota tones de ciment armat experiències culturals del tipus de la Nova Cançó, l´experiència i continguts del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77 i munió d´activitats rupturistes semblants. I és contra aquesta manipulació que han exercit i exerceixen encara els corifeus de la mistificació que Edicions El Jonc ha publicat De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans, un recull de les aportacions fetes a la Universitat de Lleida per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR) i la transició. Llorenç Buades (Web Ixent)


    0 0
  • 02/21/14--03:38: #Defensamlonostro
  • El passat cap de setmana el Partit Popular va organitzar dos actes amb afiliats, un a Menorca i l’altra a Campos, a Mallorca. Ambdós actes van resultar ser tot un èxit, superant les expectatives inicials, i posant de manifest que el partit està fort, té capacitat de convocatòria i que els afiliats estan il•lusionats i satisfets amb la gestió del partit a les distintes administracions.

    No vaig anar a l’acte de Campos, on s’hi van congregar més de 1.100 persones, però sí vaig poder gaudir de l’acte de Menorca. Va ser tot un èxit. Més enllà del nombre de persones reunides, la sala estava plena fins dalt i amb gent defora i sense poder seure, lo que més es pot destacar és l’entrega de la gent, les ganes i la il•lusió dels afiliats i de la gent que allà es va reunir.

    Enfora de la imatge que volen transmetre els partits d’esquerres, els afiliats estan orgullosos de la gestió del Partit Popular, orgullosos d’haver fet, una altra vegada, el miracle de tornar salvar el país i la nostra comunitat autònoma del naufragi. Estan orgullosos de l’esforç fet per tal de reconduir una situació econòmica de fallida tècnica. I estan orgullosos de les reformes empreses, en especial, de la reforma educativa i del model trilingüe que s’està implantant.

    El partit està animat, té ganes de fer feina, de transmetre el missatge d’esperança i de la feina ben feta. Sabem que hi queda encara molt de camí per recórrer, molta feina per fer, però esteim ben convençuts que ara s’estan aplicant les mesures adequades i que ja comencen a donar els seus fruits.

    Per altra banda, de l’acte de matances organitzat a Campos, m’agradaria destacar el lema escollit, #defensamlonostro. Un lema que ha posat molt nerviosos a la resta de partits. No els hi ha agradat gens perquè, en el fons, els ha posat en evidència.

    Aquest lema ha posat en evidència la deriva catalanista de tota la resta de partits polítics. De fet, avui, l’únic partit que defensa la nostra bandera, els nostros símbols, és el Partit Popular, mentre la resta de partits defensa la oficialitat de la bandera pròpia de Catalunya. Avui els únics que defensen les nostres modalitats lingüístiques és el Partit Popular, mentre els altres volen imposar un estandard del català de Catalunya, sense importar-los si es perd la riquesa que suposen les paraules i expressions pròpies.

    Avui l’únic partit que valora les tradicions, les festes populars, el folklore propi, és el Partit Popular; la resta de partits, fins i tot, són capaços de fomentar aldarulls i manifestacions alienes a la festa, per tal de deslluir les nostres tradicions més arrelades. Exemples en tenim molts, el més recent és el de la Festa de Sant Antoni durant la processó dels Tres Tocs, on un grup de persones de l’entorn de l’esquerra menorquina es va manifestar amb globus de color verd i fent-los explotar en el moment en que es donaven els Tres Tocs, tota una mostra de manca de respecte a lo nostro.

    El Partit Popular està complint amb el que s’esperava d’ell. Està reconduint la situació econòmica, ja duim 15 mesos reduint les taxes d’atur i 9 mesos consecutius augmentant l’ocupació neta. I està defensant lo nostro en front d’aquells que voldrien imposar-nos lo d’altres comunitats.


    0 0
  • 02/21/14--03:38: L'altre aiguavés
  •  

    L’INCREAT

     

    Sense mort ni després. Tot és abans,

    no-res. És un bri d’herba que ha de néixer.

    Un ocellet sense ales, sense reixa,

    sense... Un buit que somia plors d’infants.

     

    Sols un silenci d’ombres expectants.

    Menys, nit que cap a una alba no ha de créixer;

    que no és nit. Enfront de feixa i xeixa

    i homes, l’altre aiguavés. Un pur descans

     

    lluny de sements i inquietud. La riba

    de boira d’on cap somni no ens arriba.

    Sense mot. Regió que no veiem

     

    i enclou la nostra, i és aquí, a la vora.

    Absència –oblit de Déu– i muda hora.

    Molt endins. Estranyats, ens redrecem...

     

    Amb una quarantena llarga de meravelles com aquesta, ben seleccionat i ben introduït per Josep M. Sala-Valldaura, de can Moll ens acaba d'arribar Les detallades vores del camí, una antologia de Marià Villangómez, de qui enguany celebram el centenari més u, i de qui l'any que ve celebrarem el centenari més dos, i així.

     

     


     


    0 0

      Diciembre 2007

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Escultura
    "Donaci
    Gesú"»

    «Canal y
    puente»

    «Canal y
    puente»

    «Vista calle»

    «Vista calle»

    «Timbre»

    «Vista calle»

    «Canal»

    «Casas»

    «Buhardilla»

    «Buhardilla»

    «Canal y
    puente»

    «Casas»

    «Vista calle»

    «Canal y
    puente»

    «Canal y
    puente»

    «Canal y
    puente»

    «Rincón»

    «Campa-
    nario»

    «Farola»

    «Buhardilla»

    «Mirador»
         

    Palma, 20 de febrero de 2014


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4Normal021MicrosoftInternetExplorer4

     Avui publicam un article d'en Joan Martorell Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

    En teoria, a la nostra Comunitat Autònoma, gaudim de una Sanitat Pública i  gratuïta. Axó es una veritat a mitges.

    Començant per haver de paga un percentatge del preu del medicaments que retirem de la farmàcia, topats per alt, per els jubilats, ja podrem dir que no es totalment gratuïta.

    Emperò on es sagnant, es quant tenim la necessitat de ingressar uns dies a Son Espases, per exemple. Veritablement el pacient esta molt ben servit, no li falta de res, en don fe. La amabilitat del personal de  infermeria, metges, etc. Insuperable.

    Ingressem el malalt i el reben a planta en tota la amabilitat del món, es veritat. La  acompanyen a la habitació, li proporcionen tot el necessari i l’assabentaran de tot lo que vindrà i del procés a que serà sotmès. Fins aquí tot be, de veres.

    Es costum de moltes famílies, al manco al primers dies,  acompanyà al pacient durant un temps. Axó vol dir viure dins el recinte Hospitalari .

    El acompanyant, , a de prendre un cafè en llet el mati acompanyat de una pasta (3.50 euros).  A mig dia dinarà de menú (12 €), a mitja tarda una botella d’aigua (1.50€) i a la nit, tendra que sopar una mica (9 €). Si te el cotxe aparcat, pe exemple 8 hores, seran 10 €, aproximadament.

    En total, aquest senyor/a acompanyant haurà gastat aquest primer dia 35 euros, com a mínim.

    Si el familiar, espòs o fill/a, estan ingressats una setmana, el cost de serà de 280 euros.  Hem de tenir en compte els desplaçaments del domicili particular a l’hospital, que no son de franc.

    Tots els beneficis que dona aquestes necessitats ineludibles, van a para a la oferta complementaria que exploten empreses privades que han llogat un local al voltant del HOSPITAL o bé una concessió dins el recinte hospitalari, i si han instal·lat  bars, supermercats, llibreries, etc. I apliquen uns preus de mercat, com si de una zona turística es tractes.

     Resulta que si la acompanyant esta al atur, el pacient te una pensió normal, posarem de 850 euros mensuals. En cas de que sigui la esposa la acompanyant i no cobri jubilació , ja me direu com podran arribar a final de mes estant ingressats i  suportar aquestes despeses diàries.

    Aquest es un tema que me preocupa, perquè diàriament freqüent diferents departaments de Son Espases i aquesta petita historia que he contada, te cara i ulls i es repeteix cada dia amb moltes persones. Escoltes lo que comenten, van a comprar un entrepà i el parteixen per la meitat, amb el  botelló de aigua, fan el mateix. Els preus que apliquen els comerços tant dins, com fora del edifici, son abusius i no estan a la altura del 95% de les persones que estan allà, al igual que el preu de l’aparcament.

    Ara que es temps que el partits polítics comencen la campanya electoral per les Europees, ja no aturaran fins a les municipals i autonòmiques, es hora de que els ciutad@ns aportem (sense que mos ho demanin) idees, projectes, es dir, tot tipus de suggeriments, per tal que els tinguin en compte dins els programes electorals.

    Estava pensant, per justificar la proposta que seguidament faré, lo següent:

    Tots sabem que els familiars dels militars tenen dret a passar uns dies de vacances, amb les seves famílies, a la Base Militar del Port de Pollença, a un preus irrisoris, simbòlics, quasi de forma gratuïta. La diferència entre lo que paguen i lo que val la seva estada, va a càrrec dels pressupostos del Estat, que vol dir a càrrec de  tots els ciutada@ns.

    Perquè no fer el mateix dins la Sanitat Pública?. Seria convertir els menjadors dels Hospitals Públics com si fossen “menjadors socials”, on per una mòdica quantitat, l’acompanyant del malat pogués alimentar-se de forma assequible.

    Ja sé que lo que diuen els polítics mai es compleix, ni programa, ni paraula, res de res. Emperò jo no perd la esperança que mes bé aviat tindrem qualque grup que governarà i donarà la sorpresa de mirar per el Poble i no deixarà que algú faci negoci damunt la desgràcia dels altres.

    Del nostre vot depèn.

    Joan Martorell Campomar

     

     


    0 0

    El Bar Piroska, a la Plaça de Sant Martí de Muro, organitza un sopar amb gloses per al proper 21 de febrer a les 21h. Hi intervendran els Glosadors de Mallorca Mateu "Xurí", Antoni Viver "Mostel" i Jordi Cloquell "Artiller".

     

    Tel: 971537198 


    0 0

    Es conocido, por lo menos por quienes enseñamos a hablar con voz esofágica a los laringectomizados totales, que estos no tienen todos iguales condiciones para conformar el esfínter cricofaríngeo (boca superior del esófago) en su nueva función de pseudoglotis ni tampoco la misma ductilidad orofacial: en unos casos por malos hábitos adquiridos o anomalías anteriores a la intervención quirúrgica y en otros como consecuencia de ésta. A veces, con la realización de las praxias habituales, se superará la deficiencia, pero, otras, será preciso un tratamiento específico y, en ocasiones, habrá que conocer las limitaciones o imposibilidad de alcanzar el resultado pretendido. Una deformación mandibular o la resección parcial de la lengua evidencian la necesidad de buena destreza en el rehabilitador, tanto para que el paciente consiga hablar como, prioritariamente, para que pueda deglutir. Y nada digamos si ha sido necesaria la ablación de la lengua, en que la deglución requiere un aprendizaje especial y el habla –me atrevo a decir (y no es prudente dar falsas esperanzas)– deviene irrecuperable, pues no es útil ninguno de los medios alternativos de la voz laríngea.

    Me he referido, por serme más próximos, a los laringectomizados, aunque las afecciones mencionadas no se limitan a ellos.

    Próximamente, el 8 de marzo, en Valencia, se desarrollará elCurso teórico/práctico de intervención osteopática y logopédica en alteraciones orofaciales, en su primera edición, organizado por Centros Ortofón, Escuela de Formación A.L.E. (Asociación de Logopedas de España) y Cedesna .

    De la información del curso, tomo lo incluido en el recuadro:

    Las alteraciones orofaciales no sólo corresponden a una causa determinada de la zona en cuestión. Su etiología puede ser variada y variable, desencadenada por otras estructuras que están relacionadas y que en la mayoría de los casos pasan desapercibidas en la consulta del logopeda, fisioterapeuta, médico, etc.

    La ATM (articulación temporo-mandibular), la columna cervical y el cráneo son estructuras que por sí mismas van a representar un papel importante en la estática y dinámica de la región orofacial.

    El tratamiento multidisciplinar es el más acertado y necesario a causa de la complejidad de las patologías que podemos encontrar en la clínica diaria. Una adecuada línea de intervención multidisciplinar será la hoja de ruta idónea para ser punto de referencia en muchos de los tratamientos que de otra manera se verían complicados en algunos casos, siendo otros imposibles de tratar.

    Los esquemas de trabajo conjunto son procesos que tienen la virtud de acceso profundo a las patologías y a su rehabilitación. El trabajo conjunto del Logopeda con el Osteópata servirá para obtener los resultados esperados.

    El programa, en sus facetas teórica y práctica, desarrolla lo siguiente:

    1. Conceptos de la Osteopatía. Aplicación logopédica.
    2. Anatomofisiología craneal e intervención logopédica.
    3. Biomecánica craneal.
    4. Etiopatología craneal y su relación con las alteraciones orofaciales.
    5. Patología orofacial logopédica. Relación con las estructuras suprayacentes y subyacentes.
    6. Diagnóstico y tratamiento osteopático de las alteraciones relacionadas. Aplicación logopédica.

    El curso, que tiene una duración de nueve horas, va destinado a Logopedas, fisioterapeutas, D.U.E., médicos y estudiantes de estas disciplinas.

    Amplia información del curso, así como el formulario de inscripción, se halla en http://www.logopediapsicologia.com/cursos/curso-de-intervencion-osteopatica-y-logopedica-en-alteraciones-orofaciales/.


    0 0

    Xítxeros amb Empenta publica un vídeo explicatiu del conflicte de les zones verdes a Manacor

    L'associació juvenil Xítxeros amb Empenta va penjar ahir vespre al canal Youtube un vídeo amb explicacions gràfiques per fer entenedor el conflicte creat entre l'Ajuntament de Manacor i les famílies Mascaró, Suasi, Lliteras i Nadal, que pretenen cobrar catorze milions d'euros d'expropiació per uns terrenys pels quals pagaren, fa poc més de cinc anys, un milió vuit-cents mil. Després de posar-nos en situació i explicar els orígens del conflicte, el vídeo fa referència al canvi de parer del jurat en la valoració del solar, que passa de 82.000 euros a més de catorze milions. El document explica que aquest preu suposa que els manacorins pagaríem "1.500 euros per cada metre quadrat d'un fora vila declarat zona verda on no es pot construir, quan per un solar edificable no es paguen 300 euros el metre quadrat". En definitiva, "és com si cada habitant de Manacor hagués de pagar 350 euros a aquestes famílies tan riques".

    És a partir d'aquí que surten les preguntes: "Per què el jurat provincial canvia de manera tan dràstica la seva valoració sobre els terrenys? Per què aquestes quatre famílies compren terrenys on no es pot fer cap negoci i en demanen tot d'una l'expropiació per un preu tan desorbitat? O potser volen fer negoci amb els nostres doblers?".


    0 0

    Guillem Frontera, Antoni Vidal Ferrando, Joan Perelló, Miquel López Crespí, Antònia Vicens, Miquel Bezares, Josep Antoni Grimalt, Arnau Pons, Antoni Artigues, Gabriel Florit, Carles Rebassa, Bernat Nadal, Toni Catany...


    Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món". (Miquel López Crespí)


    Els poetes mallorquins que, com Blai Bonet, fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, el mateix Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar. Blai Bonet ens va obrir, doncs, les portes a la coneixença i assimilació creativa de les avantguardes europees i esdevé una influència fonamental per a l´obra que anam bastint d´ençà finals dels anys seixanta. (Miquel López Crespí)


    Blai Bonet i la generació literària dels 70



    Blai Bonet

    És ara, al cap de més de trenta anys de conreu de la poesia, que m´adon de la influència de Blai Bonet en molts dels meus poemaris. Una poesia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquells descobriments que significaren El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover i Entre el coral i l´espiga, de Blai Bonet.

    Als vint anys som plenament conscients de tota la nostra dolorosa història, del que ha significat i significa la repressió feixista contra la nostra cultura. És llavors que llegim àvidament Lorca, Vallejo, Neruda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Celaya, Gabriel Alomar, Blai Bonet, Vladimir Maiakovski, Bertolt Brecht... I Espriu que comença a editar-se força!

    Per edat i per origen de classe nosaltres no vàrem participar mai en les tertúlies literàries que es feien a Ciutat en els quaranta i cinquanta. Però, amb posterioritat, quan aprofundirem en l'obra d'alguns dels participants en aquelles lectures, ens adonàvem que no podíem combregar mai amb aquella forma pansida d'entendre la vida i la literatura. En el llibre de Margalida Pons Poesia Insular de postguerra: quatre veus dels anys cinquanta podem trobar alguns fragments del dietari particular de l'escriptor Jaume Vidal Alcover que ens pot donar una idea aproximada de com era el món cultural d'aquelles senyores de possessió i canonges adscrits a l'herència de l'Escola Mallorquina. En la pàgina 46 d'aquest llibre, Margalida Pons reprodueix aquest fragment de Jaume Vidal Alcover: "'Violetes'. El nom ho diu tot. L'ambient que es respira en aquella amable casa: violetes, o sia petitor d'esperit, intranscendència, intimitat: es parla tot seguit del cor, de que si jo tenc cor i de que si tu no en tens i d'aquell que el té tan gros i de l'altre que el té estret o petit o tendre o romput o... lo que sia! Tot és cor allà dintre... També era allà Dona M. Antònia S[alvà], que llegí una cosa per a Dª M. M. i després s'amollà a dir els poemes folklòrics que havia fet, amb certa gràcia, a les taronges de Sóller, al vi de Binissalem, als 'sospiros' de Manacor, a l'anissat de Santa Maria, etc.".

    Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Blai Bonet també és un autor en plena revolta, però des d´unes altres coordenades estètiques i ideològiques. Però malgrat la duresa de la crítica de Jaume Vidal Alcover als poetes que el precedeixen, exceptuant el cas de Bartomeu Rosselló Pòrcel, caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical i conservador. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repellia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".

    Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita cultural que hi ha en aquell moment històric.

    Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori".

    Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

    Els poetes mallorquins que, com Blai Bonet, fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, el mateix Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar. Blai Bonet ens va obrir, doncs, les portes a la coneixença i assimilació creativa de les avantguardes europees i esdevé una influència fonamental per a l´obra que anam bastint d´ençà finals dels anys seixanta.

    Revista S´Esclop (Octubre 2007)

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    Blai Bonet, un univers que no s’acaba mai


    Deu anys després del seu traspàs les seves lletres tenen un record especial per aquells que el conegueren


    F.MARÍ. Palma.


    Foren molts que s’assegueren a la taula braser del carrer de Palma, número 74 de Santanyí. Blai Bonet (1926-1997) obria la porta del seu particular univers a aquells que volguessin compartir amb ell una estona de conversa, devora ells la mare de l’escriptor els observava amb posat agombolador. Arran de la mort d’aquesta, les visites canviaren d’ubicació i Cala Figuera es convertí en l’espai de peregrinatge d’aquells amics i coneguts bonetians que volien «explicar coses» a l’escriptor i a alguns dels quals, Blai Bonet, els dedicà algunes de les seves lletres versades.

    Fou precisament això, capvespres de tertúlies, el que marcà molts d’escriptors i lectors. La força i imaginació de les paraules del poeta i narrador de Santanyí perduren avui en la història de la literatura catalana i el seu record esdevé una petjada ben viva.

    «Tots els que us heu interessat per la meva literatura sempre tindreu una cosa de mi, l’amor que teniu a les paraules». Això és precisament el que Blai comentava al seu amic Antoni Vidal Ferrando, també santanyiner, qui recordava ahir la primera vegada que s’acostà a l’escriptor per demanar-li parer sobre uns versos que havia enllestit. «Blai llegí els meus poemes, els corregí i m’explicà el sentit de la poesia. Però davant la meva insistència a saber la seva opinió em digué: I que vols fer als desset anys?», explicà Vidal Ferrando qui afegí també que «fou una persona especial que influí no sols en els autors de la seva generació sinó en els posteriors».

    Un sentiment molt semblant al que apuntà Miquel Bezares qui juntament amb el fotògraf Toni Catany, passaren més de dos capvespres de conversa amb l’escriptor santanyiner. «Blai creia que la bona literatura aguanta el pas del temps, i aquesta màxima es compleix amb la seva. El seu llegat continua ben vigent, la seva literatura no ha fet més que començar, ja que sempre hi trobes coses per descobrir, no s’acaba mai», afegí. Joan Perelló també era un jovençà quan s’acostà a Bonet després d’haver descobert Comèdia i l’Evangeli segons un de tants, així com el vessant novel·lístic de Bonet que, per Perelló, «em causà un gran impacte». Una opinió que també comparteix el professor de la UIB Josep Antoni Grimalt que definí El Mar amb la mateixa paraula: «impacte». «Jo estava acostumat a llegir l’escola mallorquina i aquella novel·la m’impactà». Arran d’aquesta lectura, el corrector d’Evangeli segons un de tants, es convencé, segons les seves paraules, «que la llengua que parlam serveix per fer qualsevol classe de literatura».

    El vessant narratiu és també el punt que destacà ahir Arnau Pons, qui assegurà que «El mar deu ser una de les novel·les que més impressionen. La diferència amb Cambres estretes, de James Purdy, per exemple, és que no diu tot el que Purdy diu, però fa el mateix efecte, o encara més i tot. Una estranya desídia vol que ni l’una ni l’altra no es trobin a les llibreries».

    Blai Bonet com «un gran oceà literari», és la frase que escollí Guillem Frontera per parlar de l’autor de Nova York. Quan només era un jove, Frontera bescanvià amb Blai opinions literàries amb l’escriptor i amb una «temeritat juvenil», com ho defineix, li comentà que en un mateix poema no es mantenia la intensitat de forma regular. «Blai, molt hàbil, em respongué que a les simfonies de Mozart tampoc no conservenen en tot moment la mateixa intensitat, i que les davallades, també són molt importants», recordava ahir amb un somriure als llavis. «Fou un home que va saber aplicar molt bé la seva metàfora del que volia fer la seva generació. No volem cremar l’olivera, la volem coronar, perquè surti amb més força», sentencià.

    Una força literària que per Antònia Vicens destaca sobretot en la seva primera etapa. Coneguts de tota la vida, ja que ambdós eren del mateix poble, Vicens ressalta la imaginació desbordant de Blai Bonet que «sense necessitat de moure’s viatjava arreu del món».

    Corrien els anys setanta quan Antoni Artigues també passà pel santuari bonetià, però fou realment el 1995 quan preparava Parasceve quan en tingué més relació. «Blai Bonet no s’acaba, no s’acaba mai», sentenciava ahir Artigues parafrejant Flotats. «Blai és un poeta universal i com deia Hölderlin si vols anar cap al sublim decanta’t cap allò vital. D’aquesta manera ho féu Blai». L’evangeli segons un de tants també fou el llibre de capçalera de Gabriel Florit abans de coneixe’l. Qui assegurà que «en una cultura minoritzada com la nostra costa molt madurar i és ara quan es comença a conèixer la seva obra». L’anecdotari de Florit sobre les seves converses amb aquell mestre vessa, encara que destaca com després d’aquelles xerrades entre amic «Bonet t’havia trabucat les teves convicccions».

    Unes converses que també mantingué amb Carles Rebassa. Aquest sols tenia quinze anys quan entrà en una llibreria i comprà dos llibres de Blai. Des de llavors ençà, Rebassa s’ha endinsat dins l’obra del santanyiner de quatre grapes. Així mateix, lamenta el fet que «arran de la divisió de la cultura que patim sembla que Blai sigui sols un autor mallorquí, si bé al Principat fa gràcia, al País Valencià el desconeixen».

    Bernat Nadal també fou un dels que visità, a finals dels anys seixanta, la morada de Blai. El primer pic de la mà d’un altre poeta, Miquel Àngel Riera. «Sortia poc a visitar els altres, però a casa seva sempre eres ben rebut». «Com a poeta Bonet és el més representatiu de les Illes del segle XX, sense cap dubte», assegurà Nadal. Unes impressions amb les quals coincideixen molts, no només els avui consultats pel diari, sinó tants admiradors que varen envoltar aquella taula rodona juntament amb ell i d’altres que, malgrat no haver-lo conegut, segueixen encara avui les seves petjades literàries.

    Diari de Balears (21-XII-07)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Com veníem anunciant fa alguns dies, no són pocs els col·legis de Maó que aquest any s’han volgut apuntar al programa dels gegants a les escoles; Aquestes dues últimes setmanes els fillets que hi ha participat han estat els del col·legi Antoni  Joan de Maó.

    El dilluns dia 10 i el dijous dia 13 les monitores del grup de geganters de Maó van visitar el col·legi, sent en diferents torns fins a sis grups els que van poder escoltar i participar de les explicacions de les geganteres. Concretament els grups van ser els de P3, P4 i P5 i i els de primer A, primer B i de segon curs.

    Per a aquestes sessions les monitores van portar al col·legi els accessoris que porten els gegants en Tomeu i na Guida, com són en el cas d’ell el pergamí i en el cas d’ella el  ventall i el ram de flors; amb aquests accessoris a la ma els fillets van poder conèixer el per que de cada un d’ells, relacionats amb la llegenda de la arribada dels gegants a la ciutat.

    També van poder conèixer de ben aprop i fins i tot escoltar l’instrument musical dels geganters, la gralla. Altres coses que van poder conèixer els fillets en la visita de les geganteres a la escola és quina és la alçada dels gegants, que ho van poder comprovar de manera gràfica estirant-se a terra varis fillet fins fer tots junts la llargada d’un gegant. També van poder conèixer com es posa la faixa dels geganters, que algun fillet fins i tot se la va poder posar i un bon grapat de coses més relacionades amb el tema.

    imatges de la visita dels geganters de Maó al col·legi Antoni Joan

    imatges de la visita dels geganters de Maó al col·legi Antoni Joan

    El plat fort, la segona part del projecte, ja va ser la visita dels mateixos fillets, per grups, a la seu de la Entitat Gegantera. Per a la ocasió aquests arribarien amb un mocador de color blau al coll, doncs si havien de anar a la seu dels geganters, be estaria anar-hi com a tals. Les visites van ser els dies 17 i 20 d’aquesta mateixa setmana.

    Ja a la seu els més petits van poder seure a les taules preparades per a la ocasió on van pintar la cara d’en Miquelet es Salero. Com que en Miquelet si d’algo és molt amic és dels fillets, tots els que van voler fins i tot s’hi van poder posar a sota.

    També van poder veure com és un gegant per dins i com no cada un dels grups, junt amb els professors van voler emportar-se a la escola la foto de grup amb els estimats Tomeu, Guida, S’Àvia Corema i en Miquelet.

    Trobareu les fotografies de la visita del col·legi Toni Joan al perfil de facebook: gegants de mao, menorca.

    Visita també: www.gegantsmao.menorca.es


    0 0
  • 02/22/14--07:36: Sembra Llibres
  • Avui toca donar una bona notícia: en Joan Carles Girbés acaba de presentar a València Sembra Llibres, el seu projecte editorial. Diu al dossier de premsa que Sembra és"una editorial independent arrelada al territori", que vol fer "una selecció molt acurada de textos i treballar-los amb rigor per oferir les màximes garanties de qualitat". I encara afegeix que Sembra és "una llavor de futur, oberta a la suma de complicitats del món cultural i, en especial, dels lectors que s'identifiquen amb els valors i els continguts que proposem".

    El primer llibre de Sembra és Totes les cançons parlen de tu, del cantant d'Obrint Pas Xavi Sarrià. El segon és Vertigen, que he tingut el gust d'escriure amb Empar Marco.

    Vertigen parla de nosaltres, els valencians (nascuts aquí o no) i és fruit de casualitats molt xules i això el fa molt especial per a mi. En primer lloc perquè ja sabeu que escriure és un fet molt solitari. Crec que és una de les accions més solitàries que conec. Després hi ha la circumstància que n'Empar i jo tinguéssim al cap la mateixa història, les mateixes ganes de contar-la i la necessitat de fer-ho de la mateixa manera. I encara hi ha una cosa molt important que crec que es nota a la novel·la: la intensitat amb què hem viscut els últims tres mesos. Finalment hi ha un detall que no és accessori i que és que, al final de tot, després de les hores que hem parlat i hem discutit i hem tornat a parlar i hem escrit i reescrit... n'Empar i jo continuam sent amigues. Els amics ja ens heu preguntat com es fa això d'escriure a quatre mans i no morir en l'intent o no acabar tirant-nos els plats pel cap. Jo només tenc un esbós de resposta: des de la generositat. N'Empar és molt generosa. Molt. I molt pacient, també. I molt bona, escrivint.

    Però tot l'anterior no seria res si no haguéssim tingut la sort de topar amb una persona que immediatament va connectar amb el nostre projecte i que va creure en ell quan encara era un primer esborrany. Sense la complicitat de Joan Carles Girbés avui no celebraríem l'anunci de la publicació de Vertigen.

    Així és que avui és un dia per a gaudir i compartir. En aquest país no s'anuncia cada dia el naixement d'una editorial!


    0 0

    Empezamos a ver otros videos que nos  publica, por fin, más imágenes del asesinato de los inmigrantes en Ceuta.

    Hace pocos días ya dije que era imposible que, de un grupo de trienta y pico,  15 personas murieran ahogadas en un trayecto a nado de menos de 100 metros, con el mar en calma y rodeando un espigón con rocas que servían de asidero... a no ser que su muerte fuera provocada.

    La manera como mataron a los inmigrantes aparece ya bastante clara: se arrojaron pelotas de goma directamente sobre el grupo de nadadores, se arrojaron bombas de humo sobre los nadadores y se hicieron pasadas rápidas con una lancha junto (entre) el grupo de inmigrantes... así sí que se explica que se ahogaran. 

    La policía marroquí tuvo una parte muy activa en todo ésto junto con la Guardia Civil. Y también coincidieron en otra cosa: ninguno movió un dedo para rescatar a los que se ahogaban a muy pocos metros de donde las lanchas y los cuerpos de "seguridad" se encontraban.

    Casi tan repugnantes como las imágenes de este sinvergüenza que tenemos como Ministro del Interior, cuyas mentiras sobre este tema ya son incontables, y que tiene el cinismo de afirmar que "las imágenes demuestran que no hay relación de causa a efecto entre los ahogamientos y las actuaciones policiales"!!!!!

    Aquí tenéis los enlaces a la crónica de eldiario. es y a youtube, listos para copiar:

    http://www.eldiario.es/desalambre/VIDEO-imagenes-oficiales-lanzamiento-produjeron_0_231327188.html

     https://www.youtube.com/watch?v=kwuXBBvtEQA#t=143

     

     

     

     

     

     


    0 0

    L'auditori d'Alcúdia torna a esser escenari de la germanor entre menorquins i mallorquins, el proper 22 de febrer a les 20h. Des de l'Illa veïna vendran Joan Moll, Vicent Marí i Esteve Barceló "Verderol", acompanyats per la guiterra de Josele Abelairas i per part dels Glosadors de Mallorca, Mateu "Xurí", Miquel Àngel Adrover "Campaner" i Antoni Viver "Mostel". Com és habitual, presentarà Felip Munar i Munar.

    _MG_4806 Mateu Xurí

     

    _MG_3167 Miquel Àngel Campaner

     

    Glosadors Verderol i Mostel01 Esteve Verderol i Toni Mostel en una edició anterior.

     

    12hores glosaJoanet Joanet Moll

     _MG_6674 Josele Abelairas12hores glosa Vicent Vicent Marí

     

     

     _MG_4667 Felip Munar i Munar


    0 0
  • 02/22/14--07:36: Partidisme i malversació
  • L'equip de govern està fent un ús partidista i malversant fons públics al defensar el seu projecte d'ordenança de convivència i seguretat a les pàgines municipals

    _______________________________________________________________________

    Fa uns dies l'Ajuntament ens va sorprendre la publicació, d'una nota de premsa de la regidora de policia, a les pàgines oficials a internet de l'Ajuntament, desqualificant als que ens oposam a l'ordenança de seguretat i convivència, en ple procés de presentació d'al·legacions.

    Ara elsdies previs a la jornada reivindicativa d'avui contra l'ordenança al perfil oficial de l'Ajuntament al facebook s'han penjat fragments seleccionats de l'ordenança , cosa que mai s'havia fet amb ninguna ordenança municipal i menys encara amb una ordenança que encara no s'ha aprovat definitivament. Encara sorpren més aquesta feina de contrapropaganda quan al mateix perfil de facebook no troben temps per contestar a preguntes simples. Fa uns dies vam demanar qui havia tingut la brillant idea de deixar fer un fogueró al parc infantil del centre Miquel Capllonch... No ens digueu que no és curiós que els volen prohibir tot tipus d'activitats als espais públics després facin coses com aquesta; un exemple de l'arbitrarietat i hipocresia que envolta aquesta ordenança

     

    A Alternativa consideram que és vergonyosa i denunciable la utilització que està fent l'equip del govern de mitjans públics per justificar una ordenança que només s'ha aprovat inicialment; sobre la qual hi ha diferents opinions, s'han presentat al·legacions, i al manco quatre partits polítics (Alternativa, PSOE, PSM i Esquerra) hem demanat la seva retirada.Els mitjans de comunicació municipal els gestionen persones que pagam tots (els que estan a favor de l'ordenança i el que estam en contra) i hauria de ser una eina d'informació institucional, mai de propaganda de propostes partidistes. Si el Partit Popular o el Pi volem donar la seva opinió sobre l'ordenança que el facin als seus mitjans a internet.

    És totalment inaudit i ens sembla molt greu que una ordenança que encara no s'ha aprovat definitivament i per tant només és una proposta de l'equip de govern sigui defensada amb doblers públics. Això es diu malversació de fons públics.

     Vina avui a defensar els espais públics de Pollença. Entre tots hem de saber que a Pollença ens oposam a l'ordenança.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

       

       Els Estats Units expandeix la xarxa militar sobre l'Àfrica, segons fa saber N'Eric Draitser.

           Mentre jo navegava per la Xarxa, a la recerca d'informació de la premsa ''no occidental'', m'he topat amb l'article que cito més avall.  És de destacar que N'Eric Draitser és un analista polític independent fundador de StopImperialism.com amb seu a Nova York.

        S'ha de subratllar que els articles dels dissidents nord-americans tenen un ampli ressò mundial.

        L'escrit d'En Draitser descriu en pels i senyals la canalla política dels EUA a l'Àfrica (acompanyats de França i d'Anglaterra)

    EUA expandeix la xarxa militar


    0 0
  • 02/22/14--07:36: Per enrere com els crancs
  • Ara hem 'gafat una usança
    que caminam com es crancs,
    de gatzell cap a la banda,
    deixant es terrenos plans.


    Qui canta és Uc, el mític grup eivissenc que els anys setanta vestí d’actualitat i modernitat la cançó tradicional pitiüsa i donà vida a un fòssil de pedra inert. La lletra, malauradament, és de plena vigència. Són moltes les qüestions en les quals, socialment, políticament i moralment havíem avançat. Ara, però, sembla que vivim en un estat de regressió permanent. Un dels fets que ens permeten fer aquesta afirmació és l’impuls per part del ministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón d’una nova llei de l’avortament. Gallardón, fill de fundador del PP i gendre de ministre franquista, havia passat sempre per ser la cara amable del Partit Popular, la veu assenyada, el contrapunt a l’exageració castissa d’Esperanza Aguirre i a la crispació engalavernada de José María Aznar. Arribat, però, a quotes de poder que li permeten actuar sense caretes, Ruiz-Gallardón s’ha destapat amb una proposta de llei (actualment un avantprojecte) que suposarà una regressió de quaranta anys en el dret a decidir de les dones. Es tracta d’una mesura inèdita a Europa, on tots els estats que tenen una legislació en aquest sentit l’han mantinguda al llarg dels anys, independentment del color polític del govern de torn. La diferència és clara: la dreta europea, de tradició democràtica, ha estat defensora sense complexos ni mitges tintes del liberalisme capitalista, del neoliberalisme salvatge i de tantes altres coses. Ara bé, en parlar de les llibertats de cadascú, i de les posicions i actuacions amb sentit ètic i moral de cadascú, han sabut deslligar-se del pes feixuc dels estaments religiosos.   

    La dreta espanyola, en canvi, beu d’altres tradicions. No cal ser cap Sherlock Holmes per conèixer de primera mà militants, càrrecs i alts càrrecs del Partit Popular que han format part de l’aparell de l’estat franquista. Això ve a rotlo perquè, a més, el franquisme va cuidar-se sempre de dur els xotets de cordeta fermats amb dos vencills: un l’ideològic, que es procurava a través d’un ferri sistema educatiu i d’un aparell propagandístic a l’ús d’una dictadura qualsevol. L’altre vencill era el de la moral, també vehiculat a través de les escoles i, com és obvi, de les trones de les esglésies.

    L’Estat espanyol, segons la Constitució que els senyors d’aquest partit diuen defensar, és un estat aconfessional, laic, amb llibertat religiosa. No serem nosaltres, per tant, els qui diguem a la gent què ha de creure o ha de deixar de creure. El cert, però, és que l’església catòlica manté massa malvicis del passat i es creu encara amb potestat per fer apostolat sobre el que està bé i el que no hi està. L’apostolat, òbviament, tampoc no tendria res de dolent, si es limitàs a la seva feligresia. El problema, en el cas que ens ocupa, neix quan observam que el Govern estatal escolta, atén i fins i tot segueix al peu de la lletra, totes les indicacions de la mare església.

    Si s’aprova aquesta llei, déu no ho faça, les dones que viuen sota el jou de l’Estat espanyol hauran perdut el dret a decidir sobre el propi cos. Haurem tornat quaranta anys enrere. Haurem estat com els crancs, que caminen per enrere.


    0 0

    Antoni Rodríguez Mir, portaveu del Grup Municipal del PSM d’Inca m’acaba d’informar que l’Obra Cultural Balear (OCB-Inca) vol recomanar la meva novel·la Una Arcàdia feliç en el sopar anual de l’Obra que es farà el proper dia 15 d’abril. Antoni Rodríguez Mir m’ha dit que aquesta recomanació pública coincidirà amb la festa del Dia del Llibre. Sembla que cada any l’Obra Cultural Balear recomana un llibre als seus amics i afiliats. L’any 2011 serà, doncs, l’any d’Una Arcàdia feliç, la novel·la que guanyà el Premi de Narrativa Pare Colom 2010 i que va ser publicada per Lleonard Muntaner Editor. Després del sopar hi haurà unes paraules de les autoritats culturals i polítiques d’Inca i una lectura d’alguns bocins de la novel·la recomanada. No cal dir que ens sentim summament honorats per aquesta convidada i recomanació i que, de no haver-hi res de nou, anirem al sopar i a saludar a tots els nostres amics i amigues d’Inca. Aprofit per donar les gràcies a l’OCB per aquest detall amb la meva obra. Són fets que aninem els escriptors a continuar escrivint, fent novel·les, poemaris i obres de teatre per al nostre poble. Gràcies novament! Ens veurem el proper dia 15 d’abril, a la Festa de l’OCB!


    Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. (Miquel Àngel Vidal)


    UN RETRAT DE LLORENÇ VILLALONGA I LA GUERRA CIVIL


    Per Miquel Àngel Vidal, escriptor


    Atrevir-se a novel·lar la vida de Llorenç Villalonga és un repte difícil. I sortir-ne ben parat és una tasca realment àrdua. Per això, pens que el primer mèrit d’Una Arcàdia feliç —i de cap manera l’únic— és enfrontar-se cara a cara amb un personatge que ha fet vessar tants de rius de tinta i, alhora, fer-ne un retrat força versemblant i creïble. El Villalonga de López Crespí, Salvador Orlan —alter ego ratificat per l’escriptor—, té autenticitat humana. Potser sigui una versió pròpia (de fet, se n’han fetes moltes “versions” per explicar la biografia i els trets ideològics de l’autor de Bearn), però és coherent amb els fets històrics i documentats innegables. I en aquest sentit, crec que el “seu Villalonga” s’aproxima molt més a la realitat que el de l’amable versió que ha passat a la història de la literatura. De fet, la personalitat de Villalonga, plena de clars i ombres —sobretot ombres—, fou tan contradictòria que ha aconseguit que la posteritat n’hagi acabat tenint una visió boirosa (per no dir deformada). Si no sabéssim que realment va existir, pensaríem que és una genial invenció d’un novel·lista amb imaginació portentosa. La seva vida, com a mínim a nivell ideològic, és gairebé de ficció. Perquè al petri pensament feixista, reaccionari, anticatalanista i catòlic tridentí dels seus quaranta anys, tot just quan esclatà la guerra civil, s’hi ha volgut sobreposar des dels anys 60 el de lliberal, cínic i escèptic, d’esperit afrancesat i convertit al catalanisme. De tot això, n’ha sorgit un personatge que no sabem si fou el Villalonga real. En canvi, el de López Crespí, fet a força de documentació i d’enginy literari, té la virtut de semblar el Villalonga autèntic dels dies de la guerra civil, el que donà suport a la brutal repressió que es patí a l’illa.

    Tanmateix Salvador Orlan no pretén ser sols un personatge històric. Està construït amb bona part dels elements biogràfics coneguts de Villalonga, però també hi afegeix trets del personatge literari Don Toni de Bearn. La seva esposa no és Teresa Gelabert sinó Maria Antònia, la senyora de Bearn, i fins i tot apareix Xima, la jove neboda i amant de Don Toni. Per tant, l’autor mescla història i ficció, veracitat i mite literari.

    Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. Col·laboren a aquesta visió global del que va esdevenir la quantitat ingent de personatges, traçats de manera succinta però amb gran eficàcia, que apareixen i desapareixen en el devenir narratiu, gairebé tots ells elements actius en la terrible repressió: el seu germà Miquel com a censor, Francisco Barrado, cap de policia i d’escamots d’execució, el coronell Tamarit, instructor del procés judicial Emili Darder (a l’obra, el seu esperit bonhomiós i optimista, la vergonyosa farsa judicial i el declivi a la presó són més suggerits que especificats), i el cap de falange Alfonso de Zayas i l’ignominiós Comte Rossi en l’eliminació sistemàtica de republicans. També Bernanos, amb la colla de fills, la precarietat econòmica i la febril activitat literària és una figura molt convincent.

    Tot i l’interès de la “conversió” al catalanisme per conveniència de Villalonga (amb la intervenció de Joan Sales, Baltasar Porcel i Jaume Vidal Alcover, entre d’altres), és l’enfrontament amb els membres de l’Escola Mallorquina el que li serveix per fixar ideològicament i estètica al personatge. I en l’humiliant episodi del retractament dels firmants de la “Resposta” hi intuïm la seva participació activa.

    Quant a l’estil, cal dir que l’obra es construeix amb paràgrafs breus (a vegades de tan sols una línia) i la prosa, treballada, és dinàmica, amb les digressions i reflexivitat mínimes per no entorpir la narració. En aquest sentit, un petit defecte és que l’autor vol contar tantes coses que algunes escenes o esdeveniments, traçats amb unes poques línies i sense aprofundir-hi, fan la sensació de certa precipitació.

    El projecte de López Crespí no és sols ambiciós per la dificultat que comporta el personatge sinó també per l’envergadura de les proporcions. S’ha proposat fer una trilogia, de la qual Una Arcàdia feliç és la primera part. El segon volum, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, sembla que ja està enllestit, i el tercer es troba en fase inicial de redacció. Veurem quin és el resultat global, però el parcial, aquest primer lliurament, és força esperançador.


    Diari de Balears (dBalears): López Crespí, dins la pell de Villalonga


    L’escriptor acaba de publicar Una arcàdia feliç, llibre guardonat amb el Pare Colom de l’Ajuntament d’Inca


    Per Núria Martí


    Miquel López Crespí aconseguí el premi Pare Colom amb aquest text


    Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) s'ha atrevit a ficar el nas allà on encara avui molts fan els ulls grossos i eviten tractar certes qüestions. Potser per aquest fet, i perquè ja han passat molts d'anys des d'aquell 36 en què començà la Guerra Civil, que ha arribat el moment de posar damunt la taula el tema de Llorenç Villalonga i la seva relació ambivalent amb el franquisme i el catalanisme, o almanco això és el que pensa l'autor sobre la seva figura. "Encara avui molts intel·lectuals m'aconsellaren que allò més prudent era no furgar en el passat falangista de Llorenç Villalonga", diu López Crespí, qui finalment ha publicat L'àrcàdia feliç (premi Pare Colom 2010, editat per Lleonard Muntaner) i està en camí Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

    "Aquestes novel·les formen part d'una trilogia que ens situen a la Mallorca de la Guerra Civil", assegura l'escriptor, que ha creat una espècie de biografia o narració en primera persona de l'escriptor de Bearn i Mort de dama. "Totes les informacions que surten en el llibre són verídiques i estan contrastades. Però evidentment també, com a novel·lista, vas recreant una història a la teva manera", afegeix. I és que la visió personal de l'escriptor sobre els temes que tracta és ineludible.

    Així mateix, López Crespí no només ha volgut destacar el passat falangista de Villalonga, el que hauria estat la manera fàcil de parlar sobre ell, sinó que també hi ha destacat "la lluita d'un escriptor per tirar endavant en una època de postguerra". "Aquesta novel·la està pensada per un lector cult i intel·ligent; una persona atenta hi sabrà veure també la personalitat de Villalonga com a escriptor i la lluita d'un intel·lectual de dretes per fer-se un lloc dins el sector", comentà.

    Diari de Balears (dBalears) (3-XI-2010)


    Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)


    Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010


    Per Miquel López Crespí, escriptor



    ACaldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

    Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.

    Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

    Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

    Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

    De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

    Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

    A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

    L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

    A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

    És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.


    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    0 0
  • 02/23/14--13:40: Myotragustorn
  • Reflexió i dibuix original del nostre amic en Miquel Trias. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

    Què en trobau de la desconsellera quan li cau la bava en venir-li a retre homenatge els grupúsculs centro-feixistoïdes anti catalans? I que en pensau sobre si són nats per generació espontània o els ha parit la caverna?

     



    Necessitam cremar, NO!, necessitam incendiar, dinamitar, vomitar, destrossar, vilipendiar, ridiculitzar, criticar, esbudellar, pixar, destrossar, trencar tot allò que ens volen fer creure que necessitam i que hem demanat: el TiIL, les retallades de docents, les retallades en infrastructures, la LOMQE, la llei de Simbols, les polítiques repressives, les retallades en serveis socials, en sanitat, la privatització dels serveis bàsics ....

     

    TV3 es fa ressó de les dimissions en cadena de directors d'escoles de les Balears

     RUA DE PALMA

    La Plataforma Crida i l'Assemblea de docents organitzen una carrossa amb comparses i gent individual a darrera. La gestió de la part física i material la duen de mobilització i la part de gestió de la gent que es vol apuntar la farà CRIDA. La gent i comparses que hi vulguin participar han d'enviar un correu a plataformacrida@gmail.com

    És molt senzill participar-hi, basta que la gent vagi vestida de color verd i amb ganes de passar-s'ho bé! (lletugues, julivert, cogombres, ET, V, cols, granots,...)

    Ja es disposa d'un embut gegant que presidirà la carrossa.

     

     


    0 0

    Parlam amb Carles Ponsetí (Palma, 1957), director d’aquesta agrupació 
    musical que estrenarà a Manacor aquesta setmana un cicle de tres concerts 
     
     
     
    - Com, quan i amb quins objectius neix Studium Aureum?
    - És tracta d’una agrupació que neix a l’empara d’una fundació. La seva llavor és de l’any 1982, ja en fa més de trenta. Inicialment, va néixer com un cor de cambra, però amb el pas del temps, ha anat assolint una plantilla més amplia, amb solistes (vocals i instrumentals), i també amb la participacióen representacions teatrals i espectacles musicals. A Palma, fa set anys que tenim una programació estable. Es tracta d’un compromís amb el públic, amb l’objectiu de crear una tendència i proposar una continuïtat i superació.  La nostra és una oferta plural i diferent. Aquestes temporades estan totalment finançades per la gent que acudeix als concerts i es fan sense suport institucional. Creim que la difusió i l’èxit de la nostra tasca dins la crisi és prou important. 

    - Com arriba l’oportunitat d’actuar a Manacor?
    - Ha arribat un moment que Manacor disposava del magnínic edifici del nou auditori i pensàrem de fer-hi no la temporada completa però sí una minitemporada per prendre el pols a la ciutat de Manacor. Sabem que no hi ha una tradició, però pensam que s’ha de sembrar per recollir. És un repte, però també és un risc. Hem volgut posar una llavor. 

    - Heu parlat d’abonats. Com funciona aquest sistema?
    - La fundació és sense ànim de lucre. Es paguen les despeses i el que es pot pagar a la gent que actua. És cert que tenim un grup humà molt gros, però també amb una gran dosi de solidaritat i voluntarietat. La fundació va néixer amb l’aportació inicial d’un capital mínim per part d’algunes persones. Jo mateix vaig donar tota una biblioteca, i disposam també d’un piano de coa i un orgue de la nostra propietat.  Tenim ara mateix uns dos-cents abonats. A banda d’això, cal dir que a part del concert sempre oferim unes xerrades on explicam les peces que tocarem des del punt de vista musical i estètic. 

    - De quina plantilla de músics estam parlant?
    - Depèn molt del programa. En tot cas, podem oscil·lar entre les trenta i les seixanta persones. En el primer concert que farem a Manacor serem al voltant de quaranta.

    - Heu dit que feis una oferta plural i diferent. En quin sentit?
    - Oferim un repertori molt infreqüent, que no per això deixa de ser interessant. Repertori molt infreqüent, que no per això deixa de ser interessant. L'organitzam per cicles i per unitats, com ara aquest que encetarà el cicle de Manacor, sobre la família Bach, des de J. S. Bach, als seus fills i parents passant també per  persones que hi han conviscut.  A banda d’això, cal dir també que cuidam molt els programes de paper. Són editats, i són col·leccionables amb estudis i comentaris sobre les peces, amb quadres i litografies de l'època i informació de qualitat.

    - Quina acollida esperau a Manacor?
    - Sabem que el costum fa les coses. S'ha de començar. Ho feim amb humilitat, però amb un producte que creim que és de qualitat, i a un preu molt raonable. No esperam una acollida massiva, però sí anar sembrant a poc a poc. Si Manacor troba que ha de tenir una continuitat, en tendrà els pròxims anys.

    - Per tant, teniu oberta la porta per a pròximes edicions.

    - No ens hem volgut precipitar, tot pot canviar i modificar-se. Ens interessa la relació amb la gent del concert i per això farem un piscolabis al final del tercer concert. Volem rompre la frontera escenari-públic, per saber quina valoració fan de la nostra proposta.

    - Parlau-nos del programa que fareu a Manacor.

    - El primer concert el titulam "A l'entorn de la família Bach", coincidint, a més, amb el tres-cents aniversari del naixement d'un dels fills de Bach. Hi haurà dues obres totalment instrumentals, la Suite d'en Simenó, un concert per a violí, també bastant conegut, de Johannes Sebastian Bach. I també un motet, un arranjament, que és una obra un poc estranya, que va agafar d'un mestre seu. De Karl Filipe Manuel, farem una cantata, recuperada recentment, per a solistes cor i orquestra. El segon concert girarà entorn d'una obra mestra: El messies, de Haendel. És una oportunitat per sentir aquest oratori, amb una versió basada en les darreres recerques musicològiques. Oferim, en aquest cas, una varietat de solistes bastant grossa. El tercer concert serà al voltant de Mahler i el darrer romanticisme. 

    - En quin moment creus que es troba la música clàssica

    Fer valoracions sempre és molt difícil. Som a una època de crisi, això significa que no hi ha doblers per donar suport a la cultura. Pagar un 21 per cent d'IVA per partitures o instruments ja és absurd. Ara bé, això fa una neteja, i la gent gasta en coses que realment valguin la pena. També ens serveix per estimular la creativitat. Nosaltres no hem confiat mai en subvencions, que la gent cregui i es motivi per ella mateixa. La cultura no significa un negoci, encara que per a molts sí. Guanyar doblers en això és possible, però no sempre es fa a partir d'un producte de qualitat. El públic, aquí, ha de saber discriminar.

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 49 | 50 | (Page 51) | 52 | 53 | .... | 465 | newer