[17/10] «Die Reaction in
Deutschland» - Manifestació Ferrer -«Pueblo Libre» - «Ruta» -
Homenatge a Cortiella - Daguenet - Orolini - Marpaux - Dubois -
Hallé - Llop - Ascaso - Cottin - Vassilev - Conxa
Pérez - Cuenca - Zeimert - Pedrazzi - Maricourt - Edelstadt
- Sarabia - Ibáñez Navarro - Viroga - Bordoni -
Sabaté - Borrás - García Ortega - Gil
Mata - Della Schiava - Galeano - Val - Flores - Olcina - Ba Jin -
Jimenez CubasAnarcoefemèrides
del 17 d'octubre
Esdeveniments
Mikhail Bakunin a
l'època de Die
Reaction in Deutschland
-«Die Reaction in
Deutschland»: Entre el 17 i el 21 d'octubre de
1842 Mikhail Bakunin, sota el
pseudònim de Jules Elysard, publica en
els números 247 a 251 del
periòdic de l'esquerra dialèctica dels joves
hegelians Deutsche Jahrbücher
für Wissenschaft und Kunst (Anuaris Alemanys sobre
Ciència i Art) de
Leipzig (Saxònia, Alemanya), editat per Arnold Ruge,
l'assaig «Die Reaction in
Deutschland. Ein Fragment von einem Franzosen» (La
reacció a Alemanya. Apunts
publicats per un francès). Aquest fonamental escrit del
revolucionari rus,
establert aleshores a Dresden, marca el pas d'un Bakunin purament
filosòfic i
especulatiu a un Bakunin apassionat per la participació
activa en els moviments
sociopolítics d'aleshores. Criticat per alguns companys de
ser un text massa
abstracte, l'assaig fa servir el llenguatge hegelià per
justificar un concepte
de revolució política i social permanent. Les
crítiques de Bakunin van
dirigides contra els «contemporitzadors», que
prenien
una posició intermèdia entre
els conservadors («positivistes») de l'status
quo i els radicals
(«negativistes») que s'oposaven al sistema. Malgrat
la vaguetat i la
fraseologia filosòfica, l'assaig és una crida a
la revolució social, a la
realització de la llibertat humana com a fi suprem de la
Història i a
l'afirmació de la fe en la capacitat
revolucionària de les classes baixes de la
societat. La frase final de l'assaig «Die Lust der
Zerstörung ist zugleich eine
schaffende Lust!» (El plaer per la destruccióés també un plaer creador!) el
feu famós en els cercles revolucionaris d'arreu d'Europa. La
resvista Deutsche
Jahrbücher für Wissenschaft und Kunst fou
suprimida el gener de l'any següent
en gran part per les repercussions que havia tingut l'article de
Bakunin.
***
La manifestació
passa per la plaça Saint-Augustin (París, 17
d'octubre de 1909)
- Manifestació contra
l'execució de Ferrer i Guàrdia: El
17 d'octubre de
1909, a París (França), una nova
manifestació de protesta contra l'execució del
pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia reuneix 60.000
persones que
marxaran de la plaça de Clichy fins a la
Concòrdia, tot cantant La
Internacional i proferint crits de
venjança contra la monarquia espanyola i contra Antoni Maura.
***
Capçalera
de Pueblo Libre
-
Surt Pueblo
Libre:
El 17 d'octubre de 1936 surt a Sueca (Ribera Baixa, País
Valencià)
el primer número del setmanari anarcosindicalista Pueblo
Libre. Órgano de la
Federación Local de Sindicatos Únicos. Portavoz
de la CNT-AIT. Trobem
articles de José Consuegra, Ezequiel Endériz i
José Huet, entre d'altres. A
partir del número 69 canviarà de
capçalera. En sortiren, almenys, 77 números,
l'últim el 19 de febrer de 1938.
Pueblo
Libre (1936-1938)
***
Capçalera
del primer número de Ruta
- Surt Ruta: El 17 d'octubre de
1936 surt a
Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari
anarquista Ruta. Órgano de las
Juventudes Libertarias
de Cataluña. Era continuació de Libre
Juventud. Aquest primer número portava la cita:«Aprèn a autodeterminar-te.És la millor arma contra els tirans.». Va estar
dirigit per Manuel Pérez, Fidel
Miró, José Peirats Valls, J. Santana Calero,
Benito Milla i Benjamín Cano Ruiz.
La redacció de la publicació radicava a la«Casa CNT-FAI» de la Via Laietana de
Barcelona. La seva línia editorial s'oposà a les
posicions reformistes i a la
política col·laboracionista amb els governs
republicans de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), sobretot enfront del Comitè
Nacional, i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant la
guerra civil. Trobem articles
d'Agraz, Felipe Alaiz, Allué, Jaume Balius, Lluís
Baró, Joan Bes, José Blanco,
Borrell, Mariano Briones, Severino Campos, Benjamín Cano
Ruiz, Soldedad
Estorach, Fontaura, Amador Franco, Elías García,
Ginés García, Pepe García,
García Cristóbal, Miguel García
Igualada, Gatell Comas, Grunfeld, M. Guillamet,
Félix Martí Ibáñez,
Gastón Leval, Lipiz, A. Menéndez Caballero, Delso
de
Miguel, Fidel Miró, Armando del Moral, Higinio Noja Ruix,
Antonio Ocaña, Josep
Peirats Valls, Carmen Pijoan, Carmen Quintana, J. Riquer Palau,
Pipán, Manuel
Rodríguez, Vicente Rodríguez García,
Federico G. Ruffinelli, Lucía Sánchez
Saornil, Luisa de Santamaría, J. Santana Calero, Liberto
Sarrau, Germinal
Sentís Biarnau, Ramon Sentís, Ángel
Tobeñas, etc. Va ser suspès en diferents
ocasions per les autoritats republicanes. En sortiren 83
números, l'últim el 5
de novembre de 1938, que va ser suspès definitivament per la
Delegació d'Ordre
Públic. però va tenir molts errors en la
numeració –el número 64 (29 d'abril de
1938) apareix erròniament com el número 39 i
així continua la numeració fins el
número 83 que apareix en realitat com el número
58, per aquest motiu alguns
números es repeteixen. Posteriorment, durant la dictadura
franquista, la
capçalera es publicà clandestinament a Barcelona
en diverses ocasions: entre
1946 i 1947, esporàdicament en 1948 i entre 1955 i 1958. A
França (Marsella,
Tolosa de Llenguadoc i París), entre 1944 i 1953,
sortí la mateixa capçalera
com a òrgan de la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL), però
finalment va ser prohibida per les autoritats gal·les i
sortí posteriorment
entre 1964 i 1966 a Brussel·lès
(Bèlgica). Després de la mort del dictador
Francisco
Franco, Ruta es tornà a
editar a
Barcelona entre 1979 i 1982, i entre 1988 i 1989.
***
Publicitat
de l'homenatge apareguda en La Vanguardia del
15 d'octubre de 1937
- Homenatge a
Cortiella: El 17 d'octubre de 1937 se celebra a l'Ateneu
Juvenil Llibertari
(AJL) de la II Zona de Barcelona (Catalunya), radicat a la
plaça de Catalunya,
una «sessió necrològica»
d'homenatge a la memòria de l'escriptor llibertari
Felip Cortiella i Ferrer, que havia mort l'estiu d'aquell any. Amb
aquest acte,
organitzat per la Secció de Cultura i Propaganda de l'AJL,
es pretenia que
l'escriptor servís com a exemple a imitar per la«joventut catalanista» i
l'«element femení».
Felip Cortiella i
Ferrer (1871-1937)
Naixements
Fotografía
policíaca d'Eugène Daguenet (26 de febrer de 1894)
- Eugène Daguenet:
El 17 d'octubre de 1854 neix a Granville (Normandia, França)
l'anarquista
Eugène Carolin Daguenet. Sos pares es deien Pierre Daguenet,
fuster, i Hortense
Louise Dupuis. Estudià a l'escola d'ebenisteria«Boule», on aconseguí diversos
premis. Assistia, amb altres anarquistes (Adolphe Bouchenez, Armand
Chapin, Henri
D'Auby, Amédée Denéchère,
Jacques Merigeau, Petitjon, Surgand, etc.), a les
reunions que se celebraven a la Sala Château Rouge, al
número 21-23 del carrer
Vignoles. El 26 de febrer de 1894 el comissari de policia Guillaud
escorcollà
el seu domicili, al número 4 del carrer Haies de
París (França), on vivia amb
sa companya, però com que sabia que el vigilaven des de feia
temps, havia fet
desaparèixer qualsevol document comprometedor que hi
pogué haver-hi i els
agents no hi trobaren res. Detingut, va ser portat a comissaria, fitxat
en el
registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon i
posat a disposició del jutge d'instrucció Henri
Meyer després de ser
interrogat, moment en el qual va declarar que no era anarquista,
sinó
socialista, i que formava part d'un dels Comitès
Revolucionaris del XX
Districte de París. Estava molt lligat a l'anarquista
Jacques Mérigeau, que
havia estat condemnat a tres anys de presó i que feia feina
al seu taller, al
número 14 del carreró Rolleboise, on hi havia
alguns obradors d'ebenisteria, i
on en diverses ocasions es feien reunions amb companys anarquistes
(Claudius
Bazin, etc.) i cantaven cançons revolucionàries a
la vesprada. L'anarquista
Nicolas Kieffer també treballava al seu taller i era assidu
a les reunions. El
31 de desembre de 1896 figurava, com a«perillós», en un llistat de
recapitulació d'anarquistes aixecat per la policia i
aleshores vivia al número
20 del passatge Saint-Bernard de París. També
figurà en llistats d'anarquistes
entre els anys 1900 i 1912. El setembre de 1913 va ser guardonat amb un
diploma
en el Concurs d'Indústries d'Art de París. El 16
de març de 1920 es casà al XII
Districte de París amb la bugadera Marie
Stéphanie Marchal i aleshores vivia al
número 15 del carrer Reuilly. Desconeixem la data i el lloc
de la seva
defunció.
Eugène Daguenet
(1854-?)
***
Notícia
sobre l'acte d'homenatge a Pirro Orsolini
- Pirro Orsolini: El
17 d'octubre de 1854 neix al popular
barri de Porta a Mare de Pisa (Toscana, Itàlia) el fuster i
obrer internacionalista
anarquista Pirro Orsolini. El 20 de novembre de 1878, en acabar una
manifestació monàrquica convocada per
congratular-se pel frustrat atemptat tres
dies abans de l'anarquista Giovanni Passannante contra el rei Humbert I
de
Savoia, esclatà una bomba «Orsini» a
prop de la Prefectura de Pisa,
desencadenant el pànic entre els manifestants. Pirro
Orsolini, que passava en
aquell moment entre el Ponte di Mezzo i la Torre dell'Orologio, va ser
acusat
per l'estudiant Armando Romani d'haver llançat la bomba,
incitant la multitud
contra ell. L'explosió no afecta cap edifici de la zona ni
cap persona, si
s'exceptua una lleugera raspada al costat esquerre patida pel jove
Augusto Bini;
però per a la policia i les autoritats, la bomba va ser
l'ocasió per engegar
una vasta repressió contra el moviment internacionalista
local. Un dia abans
d'aquests fets havia explotat, en el curs d'una manifestació
semblant a
Florència (Toscana, Itàlia), una bomba que
provocà la mort de quatre persones i
ferides a moltes altres. Entre finals de l'any i els primers mesos de
1879 més
d'un centenar d'internacionalistes van ser apercebuts, desenes
detinguts i a molts
d'ells se'ls va condemnar a residència
obligatòria. Durant el procés quedà
demostrat que no hi havia cap evidència contra Orsolini,
llevat dels testimonis
contradictoris de l'estudiant i de la policia. Tots els seus presumptes
còmplices
(son germa Pilade Orsolini, Antonio i Guido Sguanci, Oreste Guidi,
Ferdinando
Bozzi, Alessandro Busoni, Enrico Garinei, Ranieri Cipriani i Giovanni
Rossi) implicats
per les forces de l'ordre, van ser absolts durant la
instrucció del sumari
després de passar dies i fins i tot mesos empresonats;
només Orsolini va ser incriminat.
El judici, que tingué un gran ressò en premsa
tant regional com nacional, va
tenir lloc entre l'11 i el 13 de març de 1879 a
l'Audiència Siena (Toscana,
Itàlia) en un clima de cacera de bruixes i en el qual
l'imputat va ser
condemnat el 14 de març, en només 20 minuts de
deliberació, a 19 anys de treballs
forçats. En ser condemnat l'acusat digué:«Puc dir que s'ha condemnat un
innocent.» L'estudiant acusador Armando Romani va ser premiat
amb un lloc de
feina en la Prefectura de Policia de Roma ofert directament pel
Ministeri de
l'Interior italià. Pirro Orsolini va morir el 13 de gener de
1887 a la
penitenciaria de San Giorgio de Lucca (Toscana, Itàlia).
Dies després, el 19 de
gener, els anarquistes pisans publicaren una manifest en protesta per
aquesta
mort injusta i l'endemà es convocà una
manifestació popular solidària davant el
seu domicili.
***
Una escena de la Revolta de les
Illes de la Salvació segons la premsa de l'època
- Edmond Marpaux: El
17 d'octubre de 1866 neix a Fraisans
(Franc Comtat, Arpitània) el sindicalista i anarquista
expropiador Edmond Aubin
Marpaux. Sos pares es deien Victor Marpaux, obrer especialista en
pudelació, i
Virginie Héry. Assidu a les reunions anarquistes
organitzades als Districtes V
i XIII de París (França), fou secretari de la
Cambra Sindical dels Estampadors
en Metall de París. També milità en la«Lliga dels Antipatriotes», en la«Cloche de Bois» –grup activista
d'antipropietaris
fundat per
l'anarcoindividualista «il·legalista»
Vittorio Pini que s'encarregava de fer
discretament la mudança dels companys que no podien pagar
els propietaris i
marxaven sense liquidar els lloguers– i en el grup
expropiador de
Pini. El 18
d'agost de 1893 va ser detingut per haver cridat «Visca
l'Anarquia!» davant un
guàrdia de la Pau que arrabassava els cartells titulats«Le Père Peinard au
Populo», que ell mateix havia aferrat aquell matí
a prop de l'Ajuntament del
III Districte, però va ser posat en llibertat. El 17 de
novembre de 1893, quan
retirava el correu de la banda de Poulain, de la qual era encobridor, a
l'oficina postal del XX Districte parisenc, apunyalà de mort
l'agent Colson en
fugir del parany que la policia li havia ordit. Detingut, fou jutjat el
27 de
febrer de 1894 per l'Audiència del Sena i, malgrat les seves
refutacions, fou
condemnat a les colònies penitenciàries a
perpetuïtat. Edouard Marpeaux va
morir el 22 d'octubre de 1894 –oficialment el 23
d'octubre de 1894– a les Illes de la Salvació
(Caiena, Guaiana
Francesa) arran de la repressió desencadenada per reprimir
un motí que havia
esclatat dos dies abans i on moriren finalment nombrosos presidiaris
anarquistes (Benoît Chevenet, Jules Léauthier,
Pierre Meyrues, Charles Achille
Simon, etc.).
***
Notícia
del judici a Napoléon Dubois apareguda en el
periòdic parisenc La Lanterne de l'11
d'agost de 1907
- Napoléon Dubois:
El 17 d'octubre de
1881 neix a Belleville-sur-Meuse (Lorena, França)
l'anarquista Napoléon Pierre
Dubois, conegut com Eugène.
Sos pares es deien Auguste Dubois, terrelloner, i Marguerite Duchateau.
Obrer
miner a Chavigny (Lorena, França), destacà com a
orador en reunions públiques i
vagues. Cap el 1905 es relacionà amb Boudoux i Blanchard. El
30 d'abril de 1907
va ser detingut arran d'unes declaracions a favor de Georges Yvetot i
contra la
policia durant una reunió portada a terme tres dies abans a
Neuves-Maisons
(Lorena, França); jutjat, el 8 d'agost va ser condemnat per
l'Audiència de Nancy
(Lorena, França) a sis mesos de presó per
aquestes declaracions. L'octubre de
1908 va ser acomiadat de la mina per repartir el periòdic
anarquista La Mère Peinard.
Réflecs hebdomadaires d'une
lavandière, publicat a Le Parc de Saint-Maur
(Saint-Maur-des-Fossés, Illa
de França, França); aquest periòdic va
ser fins i tot criticat per determinats
cercles anarquistes per la seva vulgaritat. El 10 de gener de 1909
publicà a
Longwy (Lorena, França) l'únic número
que sortí del periòdic L'Éveil
Social. El març de 1909, amb la
documentació militar de son germà
Félix, viatjà arreu buscant feina. Finalment
s'establí a París (França), on
treballà de terrelloner i s'afilià al sindicat
del seu ram. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Caricatura
de Maurice Hallé apareguda en el primer número
de La Vache
Enragée (18 de maig de 1917)
- Maurice Hallé:
El 17 d'octubre de 1886–algunes fonts citen
erròniament 1888– neix a Oucques (Centre,
França) el poeta i cantautor
anarquista Maurice
Marie Eugène Hallé. Son pare era un mestre
carreter i forjador, Isidore Eugène Hallé (Chassepot),
i sa mare, Marie Silvina Poulin, regentava
un modest hostal. Amb 13 anys començà a treballar
al taller de son pare i dos
anys després, seguint l'exemple d'uns cosins que havien fet
fortuna,
s'instal·là a París, on
treballà de cambrer; però no pogué
suportar aquesta
feina, ja que no li deixava temps per a llegir ni per a instruir-se, i
tornà
amb son pare. Al seu poble esdevingué membre del
Comitè de Festes, del qual va
ser nomenat tresorer, i del grup «Gàs d'cheu
nous», que arreplegava joves que
es consideraven poetes. En 1910 aconseguí publicar una
plagueta de versos, Au pays où
qu'on parl' ben. Recueil de
monologues beaucerons, estampada a la Impremta Obrera de
Vendôme. Els
diumenges cantava als cabarets de la regió, però
els seus versos satírics no
van ser gaire apreciats pels pagesos de la contrada que el consideraren
un
arrogant i abandonaren el taller de son pare, tant que aquest
hagué de plegar.
Després de la mort de sos pares, retornà a
París, on entaula amistat amb altres
cantautors, especialment Paul Besnard, que el van ajudar i
començà a cantar
pels cabarets parisencs. Alhora, freqüentà els
cercles llibertaris, fet pel
qual va ser perseguit per la policia i empresonat en diverses ocasions.
En 1913
començà a col·laborar amb«La Muse Rouge», una societat de cantautors
composta
per poetes i cantants revolucionaris, i les seves cançons es
publiquen en
diversos periòdics proletaris (La
Guerre
Sociale, La Bataille Syndicaliste,La Chanson du Peuple, La
Vache Enragée, La Muse
Rouge, etc.). Durant la Gran Guerra va ser llicenciat per
la seva salut deficient i continuà actuant als cabarets
(«Théâtre de
Montmartre», «Caveau de la
République», «Lapin agile»,«La Bolée»,«Quat'z-Arts», «Noctambules»,
etc.), cantant contra la guerra i les injustícies
de tota casta. El 18 de maig de 1917, amb Roger Toziny,
llançà el setmanari
satíric La Vache Enragée
i dos anys
després fundà el cabaret «La Goguette
de la Vache Enragée», que acabà
establint-se a la plaça Constantin-Pecqueur de Montmartre i
fou un lloc molt
freqüentat per artistes i literats. Aquest cabaret
també era la seu de
l'ajuntament de la «Comuna Lliure de Montmartre»
que creà amb el pintor Jules
Depaquit i de la qual va ser nomenat alcalde. En 1921, amb el poeta
Roger
Tozini, creà la «Foire aux
Croûtes» (Fira dels Mamarratxos),
exposició de
pintura a l'aire lliure. Aquest mateix any, publicà el
recull de poemes Par la grand'route et les
chemins creux.
El 19 de desembre de 1922 es casà al XVIII Districte de
París amb Marguerite Marceline Veschambre (Marguerite),
divorciada de Sébastien Andraud. Aleshores vivia al
número 4 de la plaça Costantin Pecqueur. En
aquesta època
va fer una
gira artística arreu de França i de
Bèlgica. En 1928, després d'un procés
judicial amb la propietària del local, va ser expulsat del
seu cabaret i acabà
treballant com a corrector en el Journal
Officiel. En 1935 publicà Les
laveuses,
poésie beauceronne i en 1942 Les
oeuvres
de Maurice Hallé. Darrièr'la ch'vaille,
poésie beauceronne créée par l'auteurà
la Vache enragée, au Coucou, et par Lucie Touchais dans les
cabarets.
Després de l'Alliberament, encara actuà a
diversos cafès cantants, com ara«Baltó», al carrer Custine, o«L'Acropole», a prop de la Porta d'Orleans.
Altres obres seves són Poésies
beauceronnes (1934), J'veux pas
qu'tu
t'marises, récit beauceron (1937), Prière
d'un p'tit alo au p'tit Jésus (1942), entre
d'altres. Maurice Hallé va
morir el 6 de febrer de 1954 al seu domicili del XIII Districte de
París
(França). Un carrer
d'Oucques porta el seu nom.
Maurice
Hallé (1888-1954)
***
Necrològica
de Vicenç Llop Serrano apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 28 de maig de 1967
- Vicenç Llop Serrano:
El 17 d'octubre de 1886 neix a Ascó
(Ribera
d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista
Vicenç Llop Serrano –algunes fonts citen
erròniament el segon llinatge com Llop. Sos pares es
deien Miquel Llop i Francesca Serrano. Militant
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva
població natal, durant
la Revolució participà en la
col·lectivitat agrícola. En 1939, amb el triomf
franquista, creuà els Pirineus. Instal·lat a
Vierzon, treballà de pagès i milità en
la Federació
Local de la CNT fins a la seva mort. Sa companya fou Benita Franquet,
amb qui
tingué dos infants, Miguel i José,
també militants llibertaris. Vicenç Llop Serrano
va morir el 3 de març
de 1967 al seu domicili de La Loeuf de Vierzon (Centre,
França).
***
Alejandro
Ascaso Abadia (ca. 1926)
- Alejandro Ascaso
Abadía: El 17 d'octubre de 1898 neix a
Almudèver (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Alejandro Ascaso Abadía, que va fer
servir els pseudònims
de Manuel Labrada Pontón
i Manuel Formoso Peña,–aquest últim el va
usar durant tota la seva època a Costa Rica. Fou membre de
la famosa família
anarquista dels Ascaso, el segon en edat dels germans (Domingo,
Alejandro,
Francisco i María). Sos pares es deien Domingo Ascaso
Corredor i Emilia Abadía
Abad. En 1912 morí son pare després d'una llarga
i costosa malaltia i la vídua
i els infants petits s'establiren a Saragossa (Aragó,
Espanya), on visqueren
amb gran penúria. Introduït en el moviment
anarquista com sos germans, d'antuvi
treballà d'aprenent en un forn de rajoles. Entre 1918 i 1920
va fer el servei
militar a Àfrica, però va desertar.
S'establí a Barcelona (Catalunya) en els
anys del pistolerisme i treballà de pintor. En 1923
s'afilià al Sindicat de la
Fusta de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). En aquestaèpoca formà part de la redacció de Solidaridad
Obrera i col·laborà en Crisol
i Voluntad. El 8 d'agost de 1923 va
ser
detingut, juntament amb Pere Esteve, Juan Turmin, Alfonso Miguel i
altres
quatre companys, al local del Sindicat de la Fusta de Barcelona. Fugint
de la
persecució policíaca, s'exilià a
París (França). En 1924, des de la capital
francesa, reivindicà l'acció armada com a
mitjà revolucionari. El gener de
1925, amb Segundo García Vivancos i Gregorio Jover
Cortés, marxà cap a Mèxic,
on s'integrà en el grup d'acció «Los
Errantes» i participà amb Buenaventura
Durruti Domínguez i els altres membres, en l'assalt de la
sucursal del Banco de
la Província de Buenos Aires de San Martín. Sota
el nom de Manuel Labrada Pontón,
continuà amb les accions del grup
il·legalista per diverses poblacions americanes (Veracruz,
l'Havana, Panamà,
Callao, Valparaíso, Santiago de Xile, etc.). Cap el febrer
de 1926 desaparegué
a Buenos Aires (Argentina) i es desvinculà del moviment
anarquista. Després
d'un temps a Montevideo (Uruguai), on visqué amb una dona
anomenada Dolores a casa
d'uns companys anarquistes, s'establí a Cartagena de Indias
(Bolívar,
Colòmbia), on s'inicià en el periodisme. A finals
de 1927 marxà cap a Costa
Rica i s'instal·là, primer, a Puerto
Limón i, després, a Sant José, on
treballà
de periodista sota el nom de Manuel
Formoso Peña. En 1928 va ser nomenat director de La Nueva Prensa. L'abril de 1931 es
casà amb María del Carmen
Herrera Núñez, amb qui tingué quatre
infants. Durant la Revolució espanyola
participà en la creació de diversos
comitès de suport a Costa Rica. A partir de
1947 dirigí el periòdic pro oficialista La
Tribuna i el 18 de desembre d'aquell any una bomba
destruí parcialment el
seu domicili, atemptat atribuït a seguidors de l'opositor
José Figueres Ferrer.
Col·laborà de columnista en La
Razón
i en 1953 va ser nomenat subdirector de La
Nación. En 1957 presidí
l'Associació de Periodistes de Costa Rica i
tingué
alguna activitat política, relacionant-se amb presidents de
la República,
ministres i diputats. També destacà com
escaquista i fou membre de la Lliga de
Costa Rica contra el Càncer. En els anys setanta
viatjà a Aragó i a Catalunya sota
el nom americà de Manuel Formoso
Peña.
En 1970 rebé el premi «SIP-Mergenthaler»
i en 1978 l'important «Premio de la
Libertad», de l'Associació Nacional de Foment
Econòmic (ANFE), com a defensor
d'aquesta a Costa Rica. En 1979 prologà el llibre de Manuel
Rojas Bolaños Lucha social y
guerra civil en Costa Rica
(1940-1948). Alejandro Ascaso Abadía va morir en
1982 a San José (Costa
Rica). En 1997 es creà la «Càtedra
Manuel Formoso Peña». Son fill fou l'advocat
i politòleg Manuel Formoso Herrera, un dels fundadors del
Partit Socialista de
Costa Rica (PSC).
***
Notícia
del processament d'Henri Cottin apareguda en el
periòdic Le
Petit Parisien del 16 de setembre de 1923
- Henri Cottin: El
17 d'octubre de 1901
neix a Compiègne (Picardia, França)
l'anarquista Henri Charles Lucien Cottin. Sos pares es deien
Lucien Henri Cottin, empleat de comerç, i Marie Catherine
Wailliez, bugadera. Treballava d'obrer
torner a la fusteria Decauville, al carrer Lecourbe de París
i vivia amb sos
pares al número 59 del carrer de la Convention de la capital
francesa. Des del
1918 milità en el moviment anarquista parisenc. Quan son
germà, l'anarquistaÉmile Cottin (Milou),
intentà assassinar
el febrer de 1919 Georges Clémenceau, president del Consell
de Ministres
francès, va ser interrogat. Durant els anys vint fou membre
de la Unió
Anarquista (UA) del XV Districte de París
(França). El 2 de juny de 1921 va ser
absolt, juntament amb altres 14 joves companys anarquistes i
comunistes, pel XI
Tribunal Correccional de París del delicte de«distribució de pamflets
antimilitaristes».
El 4 d'abril de 1923, amb Fernand Sornin i la companya Valtat,
llançaren
pamflets anarquistes durant la representació de Werther a
l'Òpera-Còmica de París; processats el
setembre d'aquell
any per aquesta acció, la causa va ser finalment
sobreseguda. Durant la Guerra
Civil espanyola conduí amb Pierre Odéon camions
d'avituallament del Comité pour
l'Espagne Libre (CEL, Comitè per Espanya Lliure) fins a
Barcelona i Llançà
(Catalunya). Durant la II Guerra Mundial formà part de la
Resistència contra
l'ocupació nazi i tingué el grau de tinent de les
Forces Franceses de
l'Interior (FFI). Membre de la xarxa de sabotatge«Roberte» (Raymond Fiolet,
Georges Devigne, Albert Ledoux, Paul Mouton, etc.), Henri Cottin va ser
abatut
per una ràfega de metralladora de la Gestapo el 12 de juny
de 1944 durant una
acció de sabotatge en un post de guardaagulles a Belleu
(Soissons, Picardia,
França) de l'estació de Soissons. Associacions
d'excombatents i exmembres de la
Resistència li han retut homenatges en diverses ocasions i
un carrer de Belleu porta
el seu nom.
***
Pano Vassilev
- Pano Vassilev: El
17 d'octubre de 1901 neix a Lovetch
(Lovetch, Bulgària) el militant anarcosindicalista Pano
Vassilev.
Fill d'un blanquer
pobre, el 7 de novembre de 1920, per fugir de l'atur i de la
misèria, emigra
amb el seu company anarquista Boris Chivatchev a l'Argentina, on,
durant quatre
anys, freqüentarà els anarcosindicalistes de la
Federació Obrera Regional
Argentina (FORA). De tornada a Europa en 1924, roman un temps a
França abans de
retornar al seu país, a Sofia. A partir de 1926
militarà activament en la
difusió de les idees anarcosindicalistes, ja sia per escrit,
amb la creació de
revistes i periòdics, ja sia per la paraula, com a orador i
conferenciant. Del
16 al 21 de juny de 1931, a Madrid, representarà el seu
país en el IV Congrés
de l'AIT. El 13 d'abril de 1933 a les 19 hores, enmig d'un carrer de
Sofia
(Bulgària), quan portava els pasquins del Primer de Maig que
havia anat a
recollir a la impremta, va ser assassinat per un membre de la policia
del règim«democràtic» de Grigorov. És
autor d'un interessant estudi sobre La idea
dels soviets. Origen i desenvolupament (1933).
Pano
Vassilev (1901-1933)
***
Conxa
Pérez (Barcelona, 27 de juny de 2007). Foto de Xabier Mikel
Laburu
- Conxa Pérez:
El 17 d'octubre de 1915 neix a Barcelona (Catalunya) la
militant anarquista Concepció Pérez Collado (Conxa Pérez). Filla de Joan
Pérez Güell, militant
anarcosindicalista analfabet que va restar pres a la presó
Model durant la
dictadura de Primo de Rivera, va començar a treballar als 13
anys en una
fàbrica tèxtil i després en una
impremta. Quan va proclamar-se la República va
començar a militar en el moviment llibertari. Va
freqüentar l'Ateneu Llibertari«Agrupació Cultural Fars» a l'avinguda
Mistral de Barcelona i va ingressar en
les Joventuts Llibertàries, en el Sindicat d'Arts
Gràfiques de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista
Ibèrica (grups «Sacco i
Vanzetti», primer, i «Siempre Adelante»,
després). Va intervenir en la
insurrecció anarquista de 1933, enquadrada en el«Moviment 8 de gener» de Joan
García Oliver, i va acabar empresonada cinc mesos a la
presó de dones d'Amàlia
per amagar la pistola d'un company al pit, temps que va aprofitar per
llegir
moltíssim. Cap al 1935 va ser membre de l'Ateneu Humanitat
de les Corts i de la
seva escola autogestionària«Élisée Reclus», muntada per
Félix Carrasquer. En
juliol de 1936 va combatre l'aixecament feixista a Barcelona,
participant en
els assalts de la caserna de Pedralbes i de la presó Model.
Immediatament
després va sortir al front d'Aragó (Zaida,
Belchite, Quinto) com a miliciana
enrolada en la Columna Ortiz, on va romandre mig any. De tornada a
Barcelona va
treballar als menjadors populars de la Maternitat i després
va retornar al
front (Almudévar) incorporada en el grup de Carlo Rosselli.
Novament a
Barcelona, va fer feina en una fàbrica d'armes a Sants i
participa en el seu
Consell de Fàbrica. Durant els Fets de Maig de 1937 va ser
ferida. Quan va
caure la República va passar a França via Girona
i Portbou, para realitzar un
recorregut per tot el territori francès (a prop de la
frontera amb Bèlgica,
Argelers, Marsella, als castells de Reinarda finançats pel
Govern mexicà,
Montgran...). El setembre de 1942 creua la frontera espanyola amb un
fill de
tres mesos, que havia tingut a l'hospital dels quàquers
nord-americans de
Marsella, fruit de la relació amb un metge socialista al
camp d'Argelers que va
marxar a la França ocupada. Durant la postguerra tenia la parada del duro al mercat de Sant Antoni,
on ajudava els presos de
la CNT que sortien de la presó i participava activament en
el grup clandestí
cenetista que es reunia al bar Los Pajaritos de la Ronda de Sant Pau.
Va
col·laborar en l'Associació de Veïns del
Raval de Barcelona durant els anys
setanta i en la Transició va participar en
l'organització del Sindicat de
Comerç de la CNT, ja que regentava una botigueta de
bijuteria. A partir de 1999
formarà part de l'agrupació «Dones del
36», realitzant xerrades als instituts
d'ensenyament. En 2004 va participar en «La Ruta de
l'Anarquisme», organitzada
per Turisme Tàctic. Ha intervingut en diversos documentals,
com ara De toda la vida, Vivir la utopía i Mujeres del
36, i en els llibres col·lectius Nosotras
que perdimos la paz (2005), realitzat per la periodista Llum
Quillonero, i Dones contra Franco
(2007), de
l'historiador Jordi Creus. En el dia del seu 92 aniversari (17-10-2007)
va
participar en les jornades culturals a Saragossa organitzades per la
Confederació General del Treball (CGT) Mujeres
Libres. Proyectando ilusiones y haciendo historia.
Son
company, el també llibertari Maurici Palau Casas. Conxa
Pérez va morir el 17 d'abril de 2014 a Barcelona (Catalunya).
***
Notícia
sobre l'empresonament de Leandro Cuenca González aparegut en
el periòdic tolosà España Libre
del 9 d'agost de 1959
- Leandro Cuenca
González: El 17 d'octubre de 1916 neix a Madrid
(Espanya) l'anarcosindicalista
Leandro Mariano Cuenca González. Sos pares es deien Eusebio
Cuenca i María
González. Durant la guerra civil va ser tinent d'Infanteria
de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. En acabar el
conflicte, va ser capturar
per les tropes franquistes i empresonat tres anys. Un cop lliure
s'integrà en
la lluita clandestina. En 1948, com a membre del Comitè
Regional del Centre de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut;
jutjat, va ser
condemnat a una pena de 18 anys per membre del Comitè
Regional del Centre de
CNT i posteriorment a una altra de 12 anys per «activitats
polítiques». L'estiu
de 1949 va ser traslladat de la Presó Provincial de Madrid
al penal d'Ocaña
(Toledo, Castella, Espanya) juntament amb altres 46 militants
confederals. En
1958 va ser reclòs a Alcalá de Henares (Madrid,
Espanya). Gairebé cec, després
d'haver passat 22 anys empresonat, en 1964 va ser indultat i posat en
llibertat
quan es trobava a la presó de Sant Miquel dels Reis de
València (València, País
Valencià). Leandro Cuenca González va morir el 14
de gener de 1995 a l'Hospital
San Carlos de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al Cementiri del Sud,
al barri
madrileny de Carabanchel.
***
Christian
Zeimert fotografiat per Despatin & Gobeli (Paris, 3 de maig de
1994)
- Christian
Zeimert: El 17 d'octubre de 1934 neix a París
(França) l'artista i pintor
anarquista Christian Zeimert. Fou fill d'un artista, dissenyador,
tapisser i
venedor del gran magatzem parisenc Au Bon Marchém i d'una
mestra. En sortir de
l'École Boulle d'arts aplicades, aprengué el
gravat sobre joieria i, més tard,
a l'Escola Nacional Superior d'Arts Decoratives estudià amb
el pintor
anarquista Marcel Gromaire. A partir de 1962 participà en el
grup «Panique» (Fernando
Arrabal, Alexandro Jodorowsky, Olivier O. Olivier, Jacques Sternberg,
Roland
Topor,Diego Bardon, Sam
Szafran, Abel Ogier,
Michel Parré, Roman Cieslewicz, Jérôme
Savary, etc.). Amb Henry Cueco, Lucien
Fleury, Jean-Claude Latil, Michel Parré i Gérard
Tisserand fundà el Front
Revolucionari dels Artistes Plàstics (FRAP), que es
caracteritzava per rebutjar
qualsevol participació amb les institucions culturals. Entre
maig i juny de
1968 va ser un dels membres de l'Atelier Graphique du Comité
d'Occupation des
Beaux-Arts (Taller Gràfic del Comitè
d'Ocupació de Belles Arts), que realitzà
els famosos cartells de «Maig del 68». Entre 1977 i
1984 col·laborà en la
revista Le Fou Parle;
també ha
col·laborat en el periòdic satíric Hara-Kiri.
Durant tres anys, amb Jacques Vallet, escriptor i creador de la revistaLe Fou Parle, portà un
programa sobre
art en Radio Libertaire de París. Amb Patrick Besnier, Henri
Cueco, Jacques
Jouet, Hervé Le Tellier, Lucas Fournier, i altres,és un dels «papous» del
programa Des papous dans la tête
de
la ràdio estatal France Culture, creat en 1984 per Bertrand
Jérôme i continuat
per Françoise Treussard a la mort del primer en 2006. Entre
el 16 de maig i el
20 de setembre de 2009 es va realitzar una gran retrospectiva seva al
Museu de
Louviers. Està considerat un dels grans artistes de l'humor
negre –en 1988
rebé el Gran Pemi de l'Humor Negre. En 1956
s'instal·là a Gentilly
(Alta Normandia, França) i actualment viu i treballa Vernon
(Normandia, França). Es considera un artista «calembourgeois»,
pel seu ús del calebour
(joc de
paraules) tant a les seves obres pictòriques com
poètiques.
***
Giovanni
Pedrazzi
- Giovanni Pedrazzi:
El 17 d'octubre de
1938 neix a Miseglia (Carrara, Toscana, Itàlia)
l'anarcosindicalista Giovanni
Pedrazzi, conegut com Pedro. Quan
tenia 16 anys entrà a treballar a les pedreres de Carrara al
costat de son avi
matern Fortunato, del qual, ben igual que de son pare i de son oncle,
aprengué la
tècnica del seu ofici. Tres anys després, per
pressions de sos pares, deixà la
pedrera per la construcció i s'especialitzà en la
instal·lació elèctrica d'edificis.
A partir d'aquest moment començà la seva
militància i fou un dels fundadors del
comitè de fàbrica de l'empresa Edili,
reivindicant la seguretat a les obres.
Després, durant molts d'anys, treballà per al
grup industrial La Montecatini
Edison (Montedison), on en 1978
promogué una vaga de 17 dies. Destacat activista dels«sindicats de base»
(COBAS), encara que aquests sindicats no s'adherissin a
l'anarcosindicalista
Unió Sindical Italiana (USI), ell sempre es
declarà anarcosindicalista. Per les
seves capacitats organitzatives, entrà a fer feina a temps
complet en la independent
Confederazione Autonoma Italiana del Lavoro (CONFAIL,
Confederació Autònoma
Italiana del Treball), que agrupava les COBAS. Organitzà la
vaga de tres dies als
vaixells marítims de naviliera Arbatax muntada pels
Treballadors del Mar i del
Port de la Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana
del Treball). Després
es posà a fer feina sindical per al sector del
comerç, promovent tota mena de
vagues i reivindicacions. Després creà el
COBAS-Marbre de Carrara, del qual fou
nomenat secretari. Molt lligat amb Alfonso Nicolazzi,
organitzà conferències i
debats llibertaris a la seva regió i diverses commemoracions
de la figura de
l'anarcosindicalista Alberto Meschi. En aquest sentint,
promogué el «Convegno
studi sul sindacalismo libertario di Alberto Meschi», que se
celebrà el 20 de
febrer de 1993 a Carrara. En aquesta ciutat, feu del moviment
anarquista, va
ser una persona molt popular i fou un dels promotors del«Comitato Anti Gaia»,
que lluità contra la privatització de l'aigua i
contra la pujada de les
factures de l'energia. Publicà una novel·la
social en dos volums: Racconto di paese
(2003) i Ardori ideali (2006). El
13 de desembre
de 2008 intervingué en l'acte d'homenatge a Alberto Meschi
que es va fer a
Fidenza. Giovanni Pedrazzi va morir el 8 de gener de 2012 en un
hospital de
Carrara (Toscana, Itàlia) d'un càncer pulmonar;
dos dies després tingué a la
mateixa ciutat un funeral anarquista amb els companys l'USI i
posteriorment fou
incinerat a Gènova, seguint la voluntat de sa
família. Amb sa companya,
Bernarda Pucciarelli, tingué tres infants (Elio, Lara i
Roberta).
***
Thierry
Maricourt
- Thierry Maricourt:
El 17 d'octubre de 1960 neix a La Courneuve (Illa
de França, França) l'antimilitarista,
crític literari, escriptor compromès,
poeta, assagista i historiador llibertari Thierry Maricourt.
Després d'haver
treballat com a obrer en diverses feines relacionades amb la impremta i
de fer
de bibliotecari, cap a finals dels anys vuitanta començar
amb l'ofici de
llibreter i d'editor. En 1900 publicà el seu primer llibre, Histoire
de la
littérature libertaire en France, una obra de
referència, com ho és el Dictionnaire
des auteurs prolétariens de langue française, de
la Révolution à nos jours
(1994). A publicat articles en nombroses publicacions, com ara Le
Magazine
Littéraire, Gavroche, La
Quinzaine Littéraire, Le Monde
Libertaire, etc. A partir de 1986 engegà nombrosos
tallers d'escriptura,
principalment a Picardia i a la regió del Nord francesa, a
llocs d'allò més
inusuals (centres socials, presons, psiquiàtrics, cases
d'acollida, joves en
reinserció, dones amb dificultats, aturats, treballadors
socials, militants
d'ong, escoles, etc.), experiència que ha tractat en Ateliers
d'écriture, un
outil, une arme (2003). Com a cronista literari ha reeditat
alguns
escriptors i obres fins aleshores menyspreades (Henry Poulaille, Octave
Mirbeau, Laurent Tailhade, etc.). És director literari del«Saló del llibre
d'expressió popular i de crítica
social» d'Arras. A més novel·les,
també ha
escrit poesia i llibres per joves. De caràcter antifeixista
té publicat Les
nouvelles passerelles de l'extrême droite: idées
et mouvements passerelles
entre la gauche et l'extrême droite (1993 i 1997).És un dels escriptors
més destacats del corrent «proletari»,
segons el qual la literatura és una eina
d'emancipació. Michel Ragon el considera el seu fill
espiritual.
---
Continua...
---