Anarcoefemèrides del 13 de febrer

Esdeveniments

- Surt A Propaganda: El 13 de febrer de 1894 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic A Propaganda. Anarchista. Estava editat per Francisco Borges Espirito Santo. Setmanari d'antuvi, després passà a ser quinzenal. Tractà temes d'allò més variat: feminisme, antimilitarisme, propaganda anarquista, història del moviment llibertari, teoriaàcrata, propaganda pel fet, notícies locals i internacionals, repressió, sindicalisme, antiparlamentarisme, educació integral, ressenyes de llibres, anticlericalisme, etc. Trobem textos de Mikhail Bakunin, Raul Brandão, Mauricio Charnay, Trindade Coelho, Caldas Cordeiro, Corisco, Cunha, Hector Depasse, Pedro Estevam, Matheus Ferreira Ruivo, Emigdio Garcia, Jean Grave, Piotr Kropotkin, Eduardo Maia, Errico Malatesta, Fernando Martins de Carvalho, Julio Augusto Martins, Oliveira Martins, Adelino Neves, Ramalho Ortigão, Paulí Pallàs Latorre, Zéphyrin Raganasse, Antonio de Serpa, Stepniak, Miguel Thivars, Vaillant i Oscal Wilde, entre d'altres. En sortiren 61 números, l'últim el 30 de juny de 1895.

***

- Funerals de Piotr Kropotkin: El 13 de febrer de 1921 Piotr Aleksejevic Kropotkin és enterrat al cementiri de Novo-Devichy (Moscou, Rússia), havia mort el 8 de febrer. Els funerals de Kropotkin van ser l'escenari de l'última manifestació en massa anarquista a la Rússia bolxevic. Sota la pressió dels llibertaris, els presoners anarquistes van obtenir permís per assistir a les exèquies i, després, van retornar a les presons. Una multitud de cent mil persones va seguir el taüt fins el cementiri. Les banderes negres es van desplegar i les pancartes proclamaven lemes com«Autoritat s'oposa a llibertat» o «Els anarquistes demanen ser alliberats de la presó del socialisme». Al cementiri, diversos oradors, com ara Emma Goldman, Isaac Steinberg, o Aron Baron --afusellat pels comunistes poc després-- van retre l'últim homenatge al pensador anarquista.

Funerals de Piotr Kropotkin

***

- Surt Solidaridad: El 13 de febrer de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad. Diario de los trabajadores. S'edità en substitució de Solidaridad Obrera durant el temps que va estar suspesa. Hi van col·laborar Joan Perello (Cero), Francisco Ascaso, Severino Campos Campos, Josep Peirats, Jaume Balius, entre d'altres. En sortiren 22 números, l'últim l'11 de març de 1934.

***

- Homenatge a Ángel Pestaña: El 13 de febrer de 1938 es ret, al teatre Fuencarral de Madrid (Espanya), un homenatge al destacat militant anarcosindicalista Ángel Pestaña Núñez en commemoració del seu naixement. Pestaña havia mort poc abans, l'11 de desembre de 1937. Organitzat pel Partit Sindicalista (PS), a l'acte van ser convidats tots els partits polítics i totes les organitzacions obreres, tant marxistes com llibertàries. Hi van intervenir Eduardo Paz Samper, per les Joventuts Sindicalistes (JS); Miguel Torres, per la Joventut Republicana (JR); José Luis Leda, per la Joventut Socialista Unificada (JSU); Francisco Bartolomé, per Izquierda Federal (IF); i Justo Feria, pel Partit Democràtic Federal (PDF). Després Valentín de Pedro llegí alguns articles publicats pe Pestaña en El Sindicalista i l'actriu Carmen Seco diversos versos dedicats a la mort del sindicalista. També van intervenir José Robusté, pel Comitè Nacional del PS; Luis Santiago, pel Partit Comunista d'Espanya (PCE); Régulo Martínez, pel Front Popular; José García Pradas, per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); Miguel San Andrés, en nom del Partido de Izquierda Republicana (PIR); i Pablo Sancho, en representació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per acabar, Valentín de Pedro llegí unes pàgines de Natividad Adalia, director d'El Sindicalista, i Edmundo G. Acebal, en representació del Comitè Local del PS, resumí l'acte.

Homenatge a Ángel Pestaña (13 de febrer de 1938)

Naixements

- Joseph Dubois: El 13 de febrer de 1870 neix a Golta (Mykolàïv, Ucraïna) --altres fonts citen Odessa (Odessa, Ucraïna)-- l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot». Joseph (o Jules, o Jean) Dubois. Descendent d'una vella família hugonota francesa, emigrà a França i, després de servir en la Legió Estrangera gala, treballà com a mecànic d'automoció per a diversos patrons. Arran del robatori d'una església, va estar tancat un temps a la presó de Fresnes. En 1908 muntà a Courbevoie, amb altres companys anarquistes, un garatge cooperatiu. Més tard, amb el suport del milionari anarquista Alfred Fromentin, construí un garatge a les parcel·les de «Le Nid Rouge», a Choisy-le-Roi. Estava casat i tenia quatre fills. Amic de l'anarquista il·legalista Jules Bonnot, al seu garatge aprengué a conduir automòbils i fou un dels seus millors refugis quan fou perseguit per la policia. Ben informada la policia, el 28 d'abril de 1912 un escamot d'una quinzena d'agents irromprà al seu taller de Choisy-le-Roi (Illa de França, França) quan treballava i caurà mort a trets després d'alertar a crits Bonnot.

Joseph Dubois (1870-1912)

***

-Émile Maince: El 13 de febrer de 1874 neix a Levallois-Perret (Illa de França, França) l'anarquista Émile Maince. Es guanyava la vida com a restaurador d'objectes artístics i de porcellana. El 6 de gener de 1894, a resultes de les grans agafades antillibertàries engegades arran de la posada en pràctica de les«Lois Scélérates» (Lleis Perverses), va ser fixat com a anarquista a París (França). El febrer de 1896 va ser detingut a París acusat de còmplice de l'anarquista Paul Laberie en la fabricació de moneda falsa que es distribuïa a Brussel·les (Bèlgica). Poc després, l'agost del mateix any, va ser detingut a París, amb la planxadora Marthe Vandrenne, pel mateix delicte.

***

- Georges Simenon: El divendres 13 de febrer de 1903 neix a la Rue Léopold de Lieja (Valònia, Bèlgica), però va ser inscrit en el registre civil com nascut el 12 perquè sa mare era supersticiosa, el periodista i escriptor belga en llengua francesa i simpatitzant llibertari Georges Joseph Christian Simenon. Va ser un novel·lista d'una fecunditat extraordinària, amb 192 novel·les publicades sota el seu nom i una trentena d'obres aparegudes sota 27 pseudònims. S'han venut més de 500 milions d'exemplars dels seus llibres. Va ser el primer fill de Désiré Simenon, comptable en una oficina d'assegurances, i d'Henriette, mestressa. Al 1905, la família es va mudar a la Rue Pasteur (actualment Rue Georges Simenon) al barri de Outremeuse. Trobem la història del seu naixement al començament de la seva novel·la Pedigree. La família Simenon era originària del Limburg belga, una regió de terres baixes properes al riu Mosa, cruïlla entre Flandes, Alemanya i els Països Baixos. La família de la seva mare era també originària de Limburg, però del costat holandès, regió plana de terres humides i de boires, de canals i de granges. Pel costat de la seva mare, descendia de Gabriel Brühl, camperol i criminal de la banda dels verts-boucs que va assotar Limburg a partir de 1726, desvalisant granges i esglésies sota el règim austríac, i que va acabar penjat al setembre de 1743 al patíbul de Waubach. Aquesta ascendència explica tal vegada el particular interès del comissari Maigret per les gents senzilles convertides en assassins. En setembre de 1906 va néixer el seu germà Christian, qui serà el fill preferit de sos pares, fet que va marcar profundament a Georges. Aprèn a llegir i a escriure als tres anys a l'Escola Sainte-Julienne per a pàrvuls. Al 1908 comença els seus estudis primaris a l'Institut Saint-André, on sempre se situa entre els tres primers llocs de la seva classe, durant els sis anys que hi va passar. En 1911, la família s'instal·la en una gran casa a la Rue de la Loi on la sa mare lloga habitacions a llogaters, estudiants o passants, de diversos orígens (russos, polonesos, jueus o belgues). Això va ser per al jove Georges una extraordinària obertura al món. Al 1914, entra al col·legi jesuïta de Saint-Louis. Durant l'estiu de 1915, amb 12 anys, té la seva primera experiència sexual amb una noia de quinze anys, el que serà per a ell una veritable revelació, completament oposada a l'adoctrinament de castedat impartit pels pares jesuïtes. Simenon prefereix, d'altra banda, ingressar al col·legi Saint-Servais especialitzat en ciències i en lletres i on va passar els següents tres anys escolars. No obstant això el futur escriptor va ser sempre relegat pels seus companys més adinerats; si al col·legi dels jesuïtes Simenon es va allunyar de la religió, al col·legi Saint-Servais, Simenon va trobar suficients raons per a odiar als rics, qui li van fer sentir la seva inferioritat social. Al juny de 1918, prenent com pretext els problemes cardíacs del son pare, decideix abandonar definitivament els estudis, sense participar en els exàmens finals; se succeeixen diversos treballs ocasionals sense futur (aprenent de forner, encarregat de biblioteca). Al gener de 1919, en obert conflicte amb sa mare, debuta com a reporter al diari La Gazette de Liège (La Gaseta de Lieja). Aquesta etapa periodística va ser per al jove Simenon, amb 16 anys, una experiència extraordinària que li va permetre conèixer els amagatalls d'una gran ciutat, tant de la política com de la criminalitat; així mateix, va poder endinsar-se a la vida nocturna, va conèixer els ambients marginals i va aprendre a redactar de manera eficaç. Va escriure més de 150 articles sota el pseudònim G. Sim. Durant aquest període es va interessar particularment en les investigacions policíaques i va assistir a conferències sobre el mètode policiacocientífic impartides pel criminalista francès Edmond Locard. En 1919 va redactar la seva primera novel·la Au pont dês Arches, publicada al 1921 sota el seu pseudònim de periodista. A partir de novembre de 1919, publica també les primeres de les seves 800 columnes humorístiques, sota el pseudònim de Monsieur Le Coq (fins al desembre de 1922). Durant aquest període, aprofundeix el seu coneixement de l'ambient nocturn, de les prostitutes i les borratxeres. Als seus recorreguts, troba anarquistes, artistes bohemis, així com a assassins. Freqüenta també un grup artístic, denominat «La Caque», on coneix a una estudiant de Belles Arts, Régine Renchon, amb qui es casarà al març de 1923. Després de la mort de son pare, en 1922, fuig i s'instal·la a París amb Régine Renchon. A París duu una «vida d'artista», descobrint aquella gran capital i aprenent a estimar-la pels seus deliris, els seus desordres i les seves delícies. Es llança al descobriment dels seus cafès, els seus comerciants de carbó, les seves pensions, els seus hotels lamentables, les seves fàbriques de cervesa i les seves fondes. Comença a escriure sota diferents pseudònims i la seva creativitat li assegura unèxit financer immediat. En 1928, inicia un llarg viatge en gavarra que aprofita per als seus reportatges. D'aquesta manera descobreix el mar i la navegació, que serà una constant al llarg de tota sa vida. En 1929 decideix emprendre un viatge pels canals de França i fa construir un vaixell, l'Ostrogoth, on viurà fins al 1931. En 1930, en una sèrie de novel·les curtes escrites per a «Détective», per encàrrec de Joseph Kessel, apareix per primera vegada el personatge del comissari Maigret. En 1932, inicia una sèrie de viatges i de reportatges sobreÀfrica, Europa oriental, la Unió Soviètica i Turquia. Després d'una llarga travessia pel Mediterrani, s'embarca en un viatge al voltant del món entre 1934 i 1935. En les seves escales efectua reportatges, s'entrevista amb nombrosos personatges, i fa moltes fotografies. Aprofita també per a descobrir el plaer amb dones de totes les latituds --va declarar que havia fet l'amor a trenta mil dones. En la seva obra, 34 novel·les i novel·les curtes se situen o evoquen la ciutat de La Rochelle, ciutat que va descobrir en 1927 camí de les seves vacances a l'Illa d'Aix, fugint de la perillosa atracció de Joséphine Baker de la qual era amant. En aquest any descobreix també la passió pel mar, i és en el curs d'una travessia amb vaixell que desembarcarà als molls de La Rochelle i anirà a prendre un glop al Cafè de la Paix que després serà la seva caserna general i escenari central de la seva novel·la Le Testament Donadieu. És en aquest cafè, on en assabentar-se de la declaració de guerra al 1939, demana una ampolla de xampany, tot dient: «Almenys així estarem segurs que aquesta no la beuran els alemanys!». S'instal·la a La Rochelle, on neix el seu primer fill. Simenon passa la guerra a Vendée i manté correspondència amb André Gide. En 1945, en acabar la guerra, es trasllada a Connecticut (EUA), però recorrerà durant deu anys aquest immens continent, a fi de sadollar la seva curiositat i el seu apetit per la vida. Durant aquests anys nord-americans, visita intensament Nova York, Florida, Arizona, Califòrnia i tota la Costa Est, milers de motels, de rutes i de paisatges grandiosos. Va a descobrir també una nova manera de treballar de la policia i de la justícia i coneix també a la seva segona esposa, la canadenca Denise Ouimet, 17 anys més jove que ell. Simenon viurà amb ella una relació passional de sexe, gelosia i disputes alcohòliques. En 1952, és rebut a l'Acadèmia Real de Bèlgica, i retorna definitivament a Europa en 1955. Després d'un animat període a la Costa Blava tractant amb la jet-set, acaba per instal·lar-se a Lausana (Suïssa). En 1972, renúncia a la novel·la, però sense deixar l'escriptura i l'exploració dels meandres humans, començant per ell mateix, en una llarga autobiografia de 21 volums, dictada al seu petit magnetòfon. El suïcidi de la seva filla Marie-Jo va endolar els seus últims anys. No va participar activament en el moviment anarquista, però sempre es va declarar anarquista no violent i en diverses entrevistes va confessar que amb 16 anys ja freqüentava els cercles llibertaris. El que sí que és cert és que durant la seva joventut va escriure articles antisemites, va estar vinculat a l'extrema dreta --fou secretari de l'ultradretà Binet-Valmer, líder de la Lliga d'Excombatents-- i als sectors monàrquics, i sobre ell plana la sospita d'haver col·laborat amb els nazis durant l'ocupació --de son germà Christian sí que no hi ha dubte, fou simpatitzant de Hitler i es va veure embolicat en un obscur episodi que deixà 30 morts de resultat. Tot aquest passat es va veure «netejat» quan va ser nomenat comissari dels refugiats belgues. Si podem parlar d'un Simenon anarquista seria d'un anarcoindividualista a ultrança. Georges Simenon va morir el 4 de setembre de 1989 a Lausana (Vaud, Suïssa).

Defuncions

- Temistocle Monticelli: El 13 de febrer de 1936 mor de pneumònia a Roma (Lici, Itàlia) l'important militant anarquista i antimilitarista Temistocle Monticelli. Havia nascut el 5 de desembre de 1869 a Florència (Toscana, Itàlia), i va començar de ben jove a militar en el moviment anarquista. El 20 d'abril de 1891 pateix la primera detenció i és condemnat a 18 mesos de presó per distribució de pamflets i per haver proclamat la Revolució social en una plaça romana. Després de l'atemptat de l'anarquista Oreste Lucchesi contra el director del periòdic Il Telegrafo, l'1 de juliol de 1894, serà de bell nou arrestat. En contacte amb Gori i Malatesta, passarà una temporada a Marsella en 1897, però de retornada a Itàlia és detingut a Roma l'any següent i confinat a l'illa de Ponça. En 1900 signa en L'Agitazione una crida a la solidaritat pels anarquistes jutjats per«associació sediciosa» a Ancona. Més tard obrirà una petita llibreria a Roma, i farà amistat amb Luigi Fabbri. En 1901 prendrà part en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Socialista Làcia (FASL), lliurant-se a una intensa propaganda antimilitarista. El 29 de juny de 1913, participa en el Congrés de Defensa de Víctimes Polítiques i de Llibertats Públiques i el setembre publica en Volontà l'article «Els anarquistes i la guerra». Un Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA), els membres fundadors del qual són Monticelli, Binazzi i Mazzaoni, creat en un congrés clandestí a Florència en 1916, és l'encarregat d'elaborar una posició comuna sobre la qüestió de la Internacional i la guerra. Monticelli farà campanya a favor de Carlo Tresca, Galleani i altres companys perseguits, i intentarà contrarestar les opinions intervencionistes en el si de la Borsa de Treball. Va ser arrestat per difondre un opuscle on s'elogiava el poble rus. Prendrà part en l'organització en abril de 1919, a Florència, del congrés anarquista que decidirà la creació de la Unió Comunista Anarquista Italiana. A partir de 1920 publicarà el periòdic Libero accordo i promourà l'aparició d'Umanità Nova. S'implicarà en el Comitè de Defensa Llibertària, creat per ajudar les víctimes de la repressió feixista, que serà dissolt per Mussolini en 1925. La resistència clandestina sobreviurà fins 1926 amb la publicació de Libero accordo. Inscrit a la llista negra de persones a detenir, Monticelli mantindrà contacte amb Malatesta fins la mort d'aquest últim en 1932.

***

- Ricard Mestre Ventura: El 13 de febrer de 1997 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el militant anarcosindicalista i propagandista anarquista Ricard Mestre Ventura, també conegut com Ricardituo José Riera i citat a vegades com Mestres o Mentre Ventosa. Havia nascut el 15 d'abril de 1906 a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) en una humil família; son pare, Ricard, vilanoví cenetista que feia feina a la Pirelli i sa mare, Francesca, era natural de Sant Martí Sarroca. Des d'infant s'obsessionà per la lectura, freqüentant assíduament amb un permís especial, ja que era prohibida a menors, la Biblioteca del Museu Balaguer de la seva ciutat i llegint els clàssics (Zola, Hugo, Tolstoi, etc.) i autors catalans (Pompeu Gener, etc.). Realitzà els estudis als escolapis, però rebutjar seguir la carrera sacerdotal i quan tenia 12 anys es declarà anticlerical i ateu i es posà a fer feina com a aprenent de diverses feines (tèxtil, fusta, etc.). En 1919 fou detingut arran d'una reunió clandestina. En 1922 feia feina de peó i organitzà un míting anarquista on intervingué Joan Peiró. En 1928 pertanyé al grup «Solidaridad». Entre 1929 i 1931 publicà i dirigí la revista quinzenal Estela. En 1930 dirigí Terra Lliure i fou membre fundador de les Joventuts Llibertàries i dos anys després assistí al Congrés de Madrid d'aquesta organització. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el març de 1930 fou elegit membre del Comitè Local d'aquest sindicat. Entre el 2 i el 4 d'agost de 1931, representant la Federació Local de Sindicats de Vilanova i la Geltrú, assistí al Ple de Sindicats de la Confederació Regional del Treball de Catalunya a Barcelona. En 1934 formà el «Grup A» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que era contrari a les actuacions de «Los Solidarios». Durant la repressió posterior als fets del 6 d'octubre de 1934, la Guàrdia Civil li va cremar el quiosc de llibres i de diaris --anomenat«Minerva» i que es trobava davant del cinema Diana de la Rambla barcelonina-- que regentava i gràcies a la família Orriols-Ferret pogué amagar-se i evitar l'empresonament. En 1936, quan l'aixecament feixista, formà part del Comitè de Defensa Local en representació de la CNT i fou membre del Consell Municipal, alhora que Jutge Popular (jutge de pau). En aquests dies salvà la vida de diverses persones de l'acció de grups d'incontrolats i la seva intervenció impedí que un grup d'exaltats destruís el retaule de l'església de Santa Maria de la Geltrú. Entre el 17 d'octubre de 1936 i el 20 de maig de 1938 fou regidor de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. Durant la guerra publicà a Vilanova el Boletín Oficial, exercí de comissari cultural de la Brigada 133 --amb Francesc Carmona i Albert Samartín s'ocupava del periòdic mural de les Joventuts Llibertàries-- i dirigí Catalunya, on s'enfrontà durament amb el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El gener de 1939 s'exilià a França i, després de patir el camp de concentració d'Argelers durant cinc mesos, aconseguí arribar a Bordeus, on es reuní amb sa companya Hortensia Blanch Pita (Sílvia Mistral) i ambdós partiren amb el vaixell «Ipanema» des del port de Pauillac cap a Veracruz. Instal·lat a Mèxic en 1939, visqué venen llibres i com a marxant de pintura des d'una sala d'exposicions. Després treballà en una editorial, fet que el permeté fer amistat amb nombrosos escriptors (Octavio Paz, León Felipe, Moreno Villa, Gabriel Zaid, Enrique Krauze, etc.). Dedicat al món de la propaganda llibertària, fundà en 1940, amb Miquel A. Marín i Ramon Pla Armengol,«Ediciones Minerva» que publicà més de 200 llibres de diversos autors (Rocker, Garfias, Traven, etc.) --el primer llibre de l'editorial que publicà fou Éxodo, diario de una refugiada española, que escrigué sa companya amb un pròleg de León Felipe-- i la «Unión Distribuidora de Ediciones». En 1974 creà, amb les aportacions de Benjamín Cano Ruíz, Marcos Alcón, Eliseo Rojas, Ignacio Portilla i de Mestre mateix, la Biblioteca Social Reconstruir, centre de documentació anarquista que s'inaugurà en 1984 i que encara funciona actualment. A més de impulsar diverses revistes, com ara Estudios Sociales, Caos (1974-1981), Testimonios, que dirigí, etc.; col·laborà en nombroses publicacions, com Catalunya, Excélsior --on féu servir el pseudònim José Riera--, La Hora de Mañana, Más Lejos, Solidaridad Obrera, etc. Els deu últims anys els dedicà a promocionar el sindicalisme autogestionari del Frente Auténtico del Trabajo (FAT) entre els taxistes de la ciutat de Mèxic. Durant sa vida va fer de tot per guanyar-se la vida (paleta, teixidor, xofer, crític d'art, quiosquer, llibreter, editor, etc.), però el seu món eren els llibres.

Francesc X. Puig Rovira: «Ricard Mestre Ventura (Vilanova, 1906 - México, 1997», en Reembres, 13 (1997). pp. 25-28

***

- Pasquale Francello: El 13 de febrer de 1953 mor a Roma (Itàlia) l'anarquista i militant antifeixista Pasquale Fancello, també anomenat Pascale Crodazzu. Havia nascut el 3 de novembre de 1891 a Dorgali (Nuoro, Sardenya). Ben aviat s'acostà a les idees esquerranes i fou catalogat com a «socialista extremista». Paleta de professió, com molts altres sards emigrà al continent buscant feina. En 1921 passà a Bèlgica i després d'un temps es traslladà a França. El 26 d'abril de 1923 se li decretà l'expulsió i el 24 de novembre de 1929 fou condemnat a 15 dies de presó per no haver fet efectiva l'anterior disposició. A finals de 1929 s'instal·là a Bray (Charleroi, Valònia, Bèlgica) on va distribuí el periòdic anarquista Bandiera Negra, editat a Brussel·les per Giuseppe Bifolchi entre 1929 i 1931. Expulsat de Bèlgica, s'establí clandestinament a Brest (Bretanya), on continuà la seva militància anarquista. En 1934 fou acusat d'haver planejat un atemptat contra el vaixell italià Artiglio i durant la primavera de 1935 fou intensament buscat pels serveis policíacs italians a Tolosa de Llenguadoc. El febrer de 1936 es pronuncià, juntament amb un nucli de companys llibertaris espanyols, contra la participació d'aquests en les eleccions fent costat el Front Popular. Durant la Revolució espanyola va anar freqüentment a la Península, on hi havia una important colònia d'anarquistes sards, i contribuí a la lluita antifeixista de diverses maneres. A Tolosa de Llenguadoc mantingué una intensa polèmica amb els comunistes italians i qualificà els estalinistes de «més feixistes que els feixistes». Arran dels fets de Maig del 37 i fins a la II Guerra Mundial, va escriure nombrosos textos a L'Adunata dei Refrattari, de Nova York, on denunciava les maniobres i els crims estalinistes, el procés contra els militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i la deriva nacionalista de la Internacional comunista. En 1941 el trobem a Bèlgica. Després de la II Guerra Mundial tornà a Dorgali, on en 1947 participà activament en el suport de la vaga dels miners del carbó de la regió de Sulcis-Iglesiente, fet pel qual serà detingut juntament amb altres companys llibertaris, com ara Giuseppe Serra i els germans Montecucco. Després passà a la Península italiana i en 1950 va ser condemnat per un tribunal romà a vuit mesos de presó per un article publicat en Umanità Nova on defensava l'ocupació de les terres per part dels pagesos i ramaders sards. A partir de 1950 treballà a Roma per al periòdic anarquista Umanità Nova. Pasquale Fancello va morir el 13 de febrer de 1953 a Roma (Itàlia) i fou enterrat al Cimitero Comunale Monumentale Campo Verano de la capital italiana. A la seva tomba van ser escrites les següents paraules: «A Pasquale Fancello che, dalla natia Sardegna, diede alla causa degli oppressi i tesori della sua fede e del suo animo ribelle» (A Pasquale Fancello que, des de la seva Sardenya natal, donà a la causa dels oprimits els tresors de la seva fe i del seu ànim rebel).

Pasquale Fancello (1891-1953)

***

- Maurice Arondel: El 13 de febrer de 1961 mor a París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Maurice Lucien Léon Arondel. Havia nascut el 18 de maig de 1887 a Cherbourg (Baixa Normandia, França). Calderer en coure de professió, després de la mort de sa mare es va veure molt afectat i s'enrolà a la Marina per set anys. A resultes d'una brega amb un contramestre que havia insultat sa mare, fou condemnat a cinc anys de treballs forçats a les colònies penitenciàries de l'Àfrica del Nord. Aconseguí evadir-se quan picava pedra amb un grup de forçats a cent metres de la línia fèrria i saltà a la plataforma d'un vagó de tren que passava; després d'una marxa nocturna de tres setmanes pel desert, aconseguí arribar a Alger on una nit fou sorprès per una patrulla quan es disposava a dormir en una xalupa esperant ser embarcat clandestinament cap a França. Aquesta detenció implicà una nova condemna afegida. Quan esclatà la Gran Guerra, com a molts membres dels «Bats d'Af» (Batallons d'Àfrica), fou enviat al front. Durant el quart dia de trinxeres, calmà la set amb el aigua dipositada en un clot d'obús que resultà estar contaminada pel gas mostassa. Greument gasejat, tornà cec i fou enviat a reraguarda i lliurat a la vida civil. A finals de 1926 s'integrà en el moviment llibertari i participà en les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) organitzades per Louis Louvet. Durant els 10 anys següents participà amb aquest grup --aferrant cartells, assistint a les xerrades i manifestacions, etc.-- i agafà el costum de denunciar els servidors del poder presents sota el crit d'«Eux autres» (Els altres), nom amb qui designava l'enemic. En 1928 s'adherí a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i participà activament en el moviment de solidaritat amb els anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant una campanya electoral, fou condemnat a una pena de presó per haver atupat un polític. Després de la II Guerra Mundial treballà en la construcció a París i en 1945 s'afilià a la Federació de la Construcció i de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF). A partir de 1946 fou nomenat tresorer de la II Regió del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, SindicatÚnic de la Construcció), càrrec que ocupà fins al 1950. També fou l'administrador de Le Travailleur du Bâtiment (1950), òrgan nacional del SUB i de l'òrgan regional del Sindicat de Treballadors Públics de la Regió Parisenca SUB (1948-1953). El març de 1952 fou elegit tresorer de l'Oficina Confederal en el Congrés Confederal de la CNTF. Maurice Arondel va morir el 13 de febrer de 1961 a l'Hospital Bichat de París (França) i, després d'incinerat, les seves cendres van ser dipositades el 16 de febrer al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

- Raimundo Jiménez Millán: El 13 de febrer de 1978 mor a Caracas (Veneçuela) l'anarquista i anarcosindicalista Raimundo Jiménez Millán. Havia nascut en 1904 a Conca (Castella, Espanya). En 1913 s'instal·là amb sa família a València (País Valencià), on va fer els estudis primaris i quatre anys a l'Escola Normal. D'antuvi milità en el blasquisme i en el republicanisme, però aviat es passà al moviment llibertari atret per les idees de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Fugint del servei militar i de la dictadura de Primo de Rivera, en 1924 emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires s'afilià a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i col·laborà en el periòdic La Protesta. Després, com altres companys (Emilio López Arango, Manuel Villar Mingo, Diego Abad de Santillán), es va fer linotipista. En 1930, arran del cop d'Estat militar a l'Argentina, retornà a la Península. A València va ser un dels reorganitzadors del Sindicat Únic d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Partidari de les tesis trentistes, en 1932 formà part de la comissió organitzadora de l'Ateneu Sindicalista Llibertari (ASL) i entre 1933 i 1934 col·laborà en Sindicalismo,òrgan de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). Durant els anys posteriors milità activament, però sense ocupar càrrecs orgànics de rellevància. Després de la guerra civil restà a la Península i ja des de maig de 1939 fou un dels reorganitzadors de la xarxa clandestina, participant en el primer Comitè Nacional clandestí de la CNT (Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu (Riera), per al qual fabricà nombrosa documentació falsa, salconduits i ordres d'alliberament que van permetre l'evasió de nombrosos militants internats al camp d'Albatera. El juny de 1940 va ser detingut per la policia franquista amb la resta de membres del Comitè Nacional confederal; jutjat el novembre de 1941 en consell de guerra, va ser absolt --sembla que tenia bones relacions amb el falangista José Antonio Girón de Velasco i que gràcies a la seva intervenció alguns dels jutjats salvaren la vida. De bell nou a la lluita clandestina, va ser detingut almenys en dues ocasions més. Més tard emigrà a Veneçuela, on formà part de l'Agrupació de CNT. Alguns diuen que fou partidari del cincpuntisme. En 1975, sota el pseudònim Ramón de las Casas, publicà el llibre testimonial sobre la repressió franquista Réquiem a mis amigos fusilados. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste,Fragua Social, Libre Studio, La Protesta i Sindicalisme.

Raimundo Jiménez Millán (1904-1978)

***

- Simón Tapia Colman: El 13 de febrer de 1993 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el músic i compositor anarquista Simón Tapia Colman --també citat com Tapia-Colman. Havia nascut el 24 de març de 1906 a Aguarón (Saragossa, Aragó, Espanya). Fill d'un músic clarinetista. Quan tenia sis anys ja tocava el violí en les festes del poble i amenitzava els descansos dels jornalers. Apadrinat pel periodista i compositor de sarsueles Juan José Lorente Millán, aconseguí una beca de la Diputació de Saragossa per estudiar música a l'Escola Municipal de Música. Quan tenia 11 anys ja feia concerts al teatre Parisiana de Saragossa, amb obres de Paganini i Sarasate. Instal·lat a Madrid, estudià amb Julio Francés, concertino de l'Orquestra Simfònica madrilenya, i amb Conrado del Campo i Francisco Calés al Real Conservatori. Novament becat, marxà a París, on estudià a partir de 1924 en la càtedra de composició de Vicent d'Indy. En tornà creà una orquestra i el«Quartet de Corda Colman» i fou membre de l'orquestra del teatre Apolo de Madrid. Quan esclatà la guerra ja pertanyia al moviment llibertari. A finals de 1936 fou nomenat instructor de Tir a les casernes Fermín Salvochea de Barcelona per formar les columnes de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El gener de 1937 ingressà, com a integrant del Grup Hispània, en la Federació barcelonesa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1937 assistí a València al Ple Peninsular de la FAI en representació del Comitè Regional de Catalunya. En acabar la guerra passà els Pirineus i acabà al camp de concentració de Sant Cebrià, del qual fugí; apressat, fou internat al camp d'Agde. Aconseguí embarcar a l'«Ipanema» i el 7 de juliol de 1939 arribà al port de Veracruz, s'establint-se a Mèxic. Al país asteca desenvolupà una important tasca musical: professor i director del cor del Colegio Ruiz de Alarcón, director del Ballet Español d'Ana Maria, violinista de l'Orquestra Simfònica Nacional de Mèxic, programes radiofònics de comentaris musicals (Música de España), fundador i director del Cor de Mèxic, director del Cor de la Comissió Federal d'Electricitat, professor i director del Conservatori Nacional de Mèxic, catedràtic d'Història de la Música i d'Organologia, investigador musical de l'Institut Nacional de Belles Arts, catedràtic d'Estètica de la Universitat Iberoamericana, membre de l'Institut Mexicà de Ciències  i d'Humanitats, etc. Nacionalitzat mexicà, es casà amb Esperanza Alcázar, filla del cardiòleg del president Lázaro Cárdenas del Río, amb qui tingué vuit fills, tots vinculats amb la música, especialment sa filla Silvia Tapia (Prisma). En 1956 fou el primer representant de Mèxic al qual la BBC londinenca li estrenà una simfonia amb l'Orquestra de Manchester, dirigida aleshores per Hugo Ringold. Aquest mateix any rebé el premi de la Unió de Cronistes de Teatre i Música de Mèxic. En 1989, mig segle després del seu exili, viatjà a Saragossa, convidat per la directora del Conservatori de la ciutat, i rebé un homenatge a la Sala de Música del Palau de Sástago. Fou autor de més de dues-centes obres, algunes força conegudes (Una noche en Marruecos, Leyenda gitana, Estampa de Iberia, Sísifo, etc.), que s'han publicat en forma de llibre-disc sota el títol Obra sinfónica completa de Simón Tapia-Colman. També publicà centenar d'articles de crítica musical de diverses publicacions mexicanes. Ha estat enquadrat en l'anomenada «Generació Musical de 1927», al costat de Rodolfo Hallfter, Gustavo Pitaluga, Jesús Bal y Gay, Adolfo Salazar i Pilar Bayona, entre d'altres. Simón Tapia Colman va morir víctima d'un càncer, poc abans de concloure la seva òpera en tres actes Iguazú, el 13 de febrer de 1993 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Fou l'últim compositor exiliat arran de la Guerra Civil espanyola que quedava a Mèxic.

Simón Tapia Colman (1906-1993)

Actualització: 13-02-14

Hoy, en el municipio mallorquín de Santanyí, ha fallecido Procopio Pozuelo Cañizares, mi padre.

Procopio, nacido en Fresneda de la Sierra (Cuenca) hace casi 90 años (los cumpliría el próximo 28 de febrero), trabajador hasta la extenuación, tomó la decisión más importante de su vida en 1970: emigrar con toda su familia a Mallorca. Es algo que nunca podré agradecerle lo suficiente. Aquí hemos crecido, trabajado y, por desgracia, empezamos a morir. Hace unos años le tocó a Beatriz, mi madre, y ahora le ha tocado a él.

Si tuviera que resaltar de él alguna cosa, destacaría dos: su honestidad y su capacidad de trabajo. Desde siempre trabajó muchísimo, primero en la agricultura y ganadería, y luego aquí, en el sector servicios (también se desenvolvía bien haciendo de "paleta"). Y luego era honesto hasta decir basta. Pero si algo podía con él era que algún otro ciudadano le pudiera decir que sus hijos habían hecho algo mal hecho. No se necesitaban ni policías, ni jueces, bastaba con que un vecino le dijera que alguno de sus hijos había estado incorrecto para que eso fuera un problema familiar de primer orden. Seremos pobres, pero limpios y honestos, solía decir.

Pues eso, después de sufrir durante más de seis meses, postrado en la cama, que descanse en paz este gran hombre.

La renovación de la izquierda transformadora (el resto de partidos merecerían un capítulo aparte) no pasa únicamente, por hacer primarias en cualquiera de sus modalidades,  por convocar referéndums internos, por rotar en los cargos, utilizar las redes, incorporar jóvenes en la dirección y en las candidaturas, promocionar líderes sociales, introducir transparencia en las finanzas, elegir dirigentes que "comuniquen bien"  o  hilvanar un discurso más directo e inteligible.

Si nos quedamos sólo en éso, corremos el peligro de fomentar una falsa modernidad, de quedarnos en un lavado de cara y de provocar, a medio plazo, una nueva frustración.

Renovar la izquierda es todo lo que he dicho antes y, muy  fundamentalmente, llevar hasta sus últimas consecuencias un viejísimo principio: el de que la organización ponga siempre por encima de sus intereses partidistas los intereses de la gente a la que dice defender. Algo que todos suscriben pero dificilísimo de hacer.

A pocos meses de las elecciones europeas y en un contexto de intensísimo sufrimiento social provocado por la crisis, eso quiere decir, unidad: unidad interna y unidad con los otros, unidad real, unidad en torno a programas y luchas concretas

Unidad implica que IU ha de afrontar sus procesos internos - como la nominación de la candidatura europea - sin engolfarse en ellos, sin dividirse por ellos y aprovechando los procesos participativos, allí dónde se implementen, como una forma inteligente de tensionar la organización y conectar con la sociedad.  Y unidad también quiere decir que IU ha de realizar un último esfuerzo, tan intenso y generoso como sea necesario,  para que, el próximo mes de mayo, haya un frente electoral tan amplio como sea posible para hacer frente a la ofensiva neoliberal.

Y, por último, unidad también quiere decir que cualquier fuerza política que, por sectarismo o por cualquier otra razón, sea quien sea y se llame como se llame, ponga sus dibujos tácticos o sus  intereses de partido por encima de la voluntad unitaria, incurrirá en una grave responsabilidad que, más pronto que tarde, le será demandada por la ciudadanía.

La división es respetable si se fundamenta en diferencias programáticas insalvables sobre temas de fondo. Cualquier otra razón no es de recibo en ningún caso y, en estos momentos, menos que nunca

Vos penj l'article d'avui al Setmanari "Dijous" sobre el trasllat fulminant del director de l'IES Berenguer d'Anoia d'Inca, Pere Morell, deixant sense atendre els cursos que ell impartia.

No inclou els episodis posteriors sobre la seva substitució, amb la baixa per un mes de la substituta (...) o la imposició de continuïtat a l'equip directiu... el via crucis absurd de l'IES Berenger d'Anoia, un més dels despropòsits del nostre Govern. No me'n sé avenir com hem arribat a aquest punt de degradació en l'exercici de les responsabilitas polítiques en educació.

Pere Morell: els inquers no t'engegam

El Director del Berenguer d'Anoia ha estat traslladat. Qui ha sentit algun retret contra Pere Morell? Qui ha sentit dir que calia un canvi en la direcció de l'institut per millorar-ne els resultats o la gestió? Jo no. Jo només he sentit veus que demanaven que quedés. Idò el Govern no ha sabut reconèixer aquesta tasca i ha malmenat la direcció, ho ha fet al Berenguer i a tot Mallorca. N'estan encantats.

Pere Morell i l'equip directiu presentaren la dimissió fa mesos, quan trobaren inviable la programació que se'ls imposava, quan se'ls imposava anar contra el parer unànime del consell escolar del centre. Des de la Conselleria, lluny de cercar la conciliació, li entimaren que el càrrec era voluntari i que sempre en trobarien d'altres, un prodigi de sensibilitat i respecte, de savoir faire en la gestió de grups humans i la seva motivació. Tanmateix, han esperat a mitjans curs per executar el cessament... i l'han acompanyat d'un trasllat fulminant, ignominiós.

Però, en què està convertint la gestió de l'educació aquest Govern? Per què s'instal·la en l'enfrontament contra els mestres? per què els insulta? per què els persegueix? 

Al cas esperpèntic dels directors de Maó, s'hi ha sumat el de Jaume March a Marratxí. Una alumna gravava el cap d'estudis del centre, sembla que per escarnir-lo a les xarxes socials i per mirar d'emproar-lo per les seves declaracions (sense sortir-se'n). El director li va obrir expedient..., idò la Conselleria no només s'ha posat de part de l'alumna sinó que ha expedientat... el director!: el Govern vol que els alumnes gravin els seus mestres per promoure delacions sistemàtiques. A quin món ens emmenen? I això mentre diuen que s'ha de reconèixer més “autoritat” als mestres... Així els doten d'autoritat?

El Berenguer té bona fama, per resultats i exigència, si hi cercau punts febles, en trobareu a les instal·lacions: crulls, humitat, l'adaptació a discapacitats i emergències, els banys, el gimnàs, els trespols, la calefacció...; seria ben d'agrair una remodelació integral de l'edifici i la seva imatge. Però lo que engresca al Govern és incordiar directius i professors, o perseguir el llaç quatribarrat, el que figura a dues de les quatre banderes que hi ha penjades a la balconada de l'ajuntament d'Inca, el que ha estat declarat d'interès local pel Consistori. Quan els direm que ja n'hi ha prou?

El meu reconeixement, Pere, no t'ho mereixes. Una abraçada, i que aquesta perfídia no mini el teu esperit.

Fa uns dies l'Ajuntament ens va sorprendre amb la publicació al seu perfil públic de facebook d'una nota denunciant que s'estava fent "una interpretació malintencionada i partidista de l'ordenança de seguretat i convivència ciutadana".Consideram que un perfil oficial no és el lloc adhient per fer aquest tipus de valoració sobre una ordenança que encara es troba en exposició pública (fins dilluns 17) i dona la impressió que l'equip de govern no assimila que un moviment ciutadà pugui discrepar democràticament dels seus plantejaments.

Com diu la regidora de Policia Local, Maria Buades "en l’actualitat, la Policia Local es regeix per una Ordenança de policia i bon govern dels anys 90, que no té un règim sancionador propi i ens hem de regir per lleis estatals que en la majoria d’ocasions contemplen sancions molt elevades”. Estam  d'acord ... Ara també hem de recordar que quan vam demanar a l'equip de govern canviar el reglament de participació ciutadana per trobar que aquest estava obsolet... ens van dir que millor fer un canvi parcial. Per què si només havia que millorar l'ordenança plantegen una ordenança nova? Simplement perquè aquesta Ordenança es troba dins una estratègia global per part del Partit Popular a tot l'Estat per limitar l’ús de l’espai públic. O pensau que és casualitat que ordenances com aquesta s'estiguin presentat per tot l'Estat.

Després diu  la regidora; “L’Ordenança que pretenem dur endavant no és una norma punitiva  sinó que persegueix substituir les multes per treballs en benefici de la comunitat”. La veritat és que no sabem com la regidora  pot fer aquesta afirmació quan només cal llegir l'Ordenança per veure que és mentida, a la majoria dels casos el regim sancionador són multes. Només a l'article 96 diu que l'Ajuntament podrà substituir la sanció de multa per sessions formatives, participació en  activitats cíviques o altres tipus de treball en benefici de la comunitat fins a un màxim de 10  hores. Sense especificar qui, com i perquè decidirà la substitució. Si realment vol fer una ordenança que no sigui punitiva el que ha de fer és llevar el règim de sancions  i centrar-se en promoure la mediació i la resolució alternativa dels conflictes com a eina bàsica per a  una societat menys litigiosa i més cohesionada.

Diu la nota que “l’Ordenança no pretén prohibir la mendicitat abans el contrari. Prohibeix les conductes que sota l’aparença de mendicitat representin actituds coercitives o d’acorralament, o que obstaculitzin de manera intencionada el lliure trànsit de ciutadans per l’espai públic. "Qui jutjarà si és falsa mendicitat. És absurd sancionar econòmicament algú que demana. Es tracta d’una norma hipòcrita, vol amagar el problema no solucionar-ho. Es criminalitza les víctimes del sistema invertint la qüestió: la culpa no és del sistema que per funcionar ha d'excloure una part de la població, sinó que la culpa es d'aquesta gent que, a més, són considerats delinqüents...

A la nota la regidora Buades  aprofita un fet concret i és que recentment, el Pont Romà ha estat objecte de pintades, suposadament, per part de tres menors del poble. “Amb la futura Ordenança la sanció es rebaixaria de 600.000 euros a 3.000 euros –explica Buades- però el més important és que, en aquest cas concret, podríem substituir les sancions pecuniàries per mesures reeducatives com són sessions formatives, treballs en benefici de la comunitat i qualsevol altre tipus d’activitat de caràcter cívic." Si la memòria no ens falla recordam que ja en una ocasió  el Pont Romà va ser objecte de pintades i els menors responsables van substituir les sancions pecuniàries per treballs en benefici de la comunitat.

  Respecte al tema de les autocaravanes a primera línia de mar diu la regidora. “Això ens ha passat al final del passeig Colom al Port de Pollença i no hi podem fer res. Imagina que llogues una casa arran de mar i t’aparquen al davant una autocaravana, idò amb la futura Ordenança no podrà estar estacionada més de 48 hores al mateix lloc”. Per què la persona que lloga la casa té més dret que la persona que ha comprat l'autocaravan? Realment això necessita ser regulat?
 
“El botelló continua estant permès per les festes”, apunta Buades. La pregunta seria perquè el botelló és civic a feste i no l'és quan no és festa? No és això pura hipocresia?

  Pel que fa l’ús d’espais per a jocs, “no es tracta de prohibir anar en bici o en monopatí, com s’ha dit, l’Ordenança diu que es prohibiran les acrobàcies amb patins, monopatins o bicicletes sempre que puguin ocasionar danys personals o materials o crear problemes de convivència veïnal. És a dir, si no poden ocasionar danys no es prohibiran”.Una vegada més ens trobam amb conceptes i expressions imprecises que faran possible una interpretació subjectiva.  Qui decidirà quines actuacions poden crear problemes de convivència.

En definitiva consideram que l'ordenança té com a objectiu reforçar una certa idea de ciutat, que lluny de considerar l'espai públic com a espai de socialització, el veu com a espai neutre destinat al mercat. En aquest sentit, cal buidar el carrer de tot allò que molesta, i molt especialment cal amagar la pobresa i l'oci no consumista. Així doncs, la majoria d'articles de l'ordenança pretenen buidar les places i carrers de ciutadans per a que hi quedi espai per als consumidors. Evidentment, els més perjudicats per l'ordenança seran les classes populars de la ciutat (i molt especialment els joves), que són les que més necessiten l'espai públic degut a la manca de recursos.

Com a conseqüència de voler incidir en la totalitat de la vida al carrer, l'ordenança regula un nombre molt gran d'activitats, i per tant serà, a efectes pràctics, inaplicable (com ja ho són les normes actuals, molt menys ambicioses). Com que no es podran aplicar totes les normes ni castigar totes les infraccions, l'ús de l'ordenança acabarà sent arbitrari.

Recordau que podeu presentar al·legacions fins el dilluns 17 de febrer.

Articles anteriors

- Com podeu presentar al·legacions

- A l'enllaç teniu l'ordenança

-  "Argumentant contra l'ordenança de seguretat i convivència"

-  Argumentant... 2

- Sancions d'una ordenança que cal retirar

 - Cal lluitar contra l'ordenança privatitzadora?

 Demà dissabte us esperam a la taula rodona amb gent que treballa el municipalisme alternatiu i combatiu, ja sigui des de les institucions o el carrer. L'acte ho organitzen Endavant Mallorca i Pla de Mallorca en Marxa. Per la nostra part participarà na Marina Llobera. A les 12 h a Sineu (al Teleclub)

Les hores més isardes

La Caterina Tarongí de la novel·la és una jove mestra, fruit de la imaginació de l'autor, que segueix les petges de Lenin, Trotski, Frederica Montseny: «per trobar respostes a preguntes i interrogants». Amb tot, Crespí fa coincidir el nom i cognom de la protagonista amb el de la xueta Caterina Tarongí i Tarongí (Ciutat de Mallorca, 1646-1691), que el Sant Ofici va dur a la foguera per negar-se a renunciar al judaisme. Ben mirat, Miquel López Crespí fa un homenatge al coratge d'aquesta dona del segle XVII i, simultàniament, a l'activisme de les dones mallorquines del 36: «varen ser elles les que protagonitzaren els millors moments de sacrifici i solidaritat». Per l'historiador Mateu Morro, l'obra del prolífic López Crespí, ambientada generalment a Mallorca, és d'un valor excepcional: «ha fet molta feina per recuperar la nostra història a través de la literatura (...) en general, la nostra història malviu escassament coneguda entre la població». (Quim Gibert)

          La cursa d'armaments. Els Estats Units, estalonats. 

       Tesi general que aniré desplegant:  Era de preveure que la Xina igualaria el poder militar dels Estats Units. Si a principis de segle la nació asiàtica esdevingué la primera potència industrial del món,  era de preveure que també ho seria - ho és ja, segurament - en indústria militar. 

   Qüestió prèvia.

   Allò que s'ha de saber:  Els mitjans dels països de la Unió Europea i dels Estats Units (i de la resta de països subordinats  als interessos de l'Imperi), majoritàriament, no es dediquen a la recerca de la informació objectiva sinó a crear i transmetre un món virtual segons la voluntat dels governs i de les corporacions, a fi de que l'opinió pública resti entabanada.    

      Dit a l'engròs: Els mitjans catalans, majoritàriament, participen de manera decidida a la corrupta guerra mediàtica, de forma que fan un degoteig constant de les males notícies de fets ocorreguts  (segons diuen ells) a Rússia, la Xina,  l'Iran, Corea del Nord, Cuba i Veneçuela, principalment.

    La guerra mediàtica és una conseqüència de les diverses guerres que enfronten els dos blocs mundials: per una banda ''Occident'' (un ''Occident'' estrany que també inclou països orientals, com són Turquia, Aràbia Saudita, Qatar o el Japó) i, per l'altra, un conjunt de països que donen suport a una estratègia mundial multilateralista (o sigui, de fet, oposats al pol hegemònic dels EUA), conjunt on destaquen Rússia, la Xina  i l'Iran.

     Diverses guerres o confrontacions, entre les que destaquen les relacionades amb l'economia, l'intervencionisme, la cursa d'armaments i la competició tecnològica.

        Per altra banda, les guerres reals actualment en joc són una deriva de les confrontacions mundials entre els dos blocs de nacions.

     S'ha de saber:  Actualment, no hi ha ni un sol conflicte al món on no hi estiguin implicats els agents de l'Imperi.

    Fi de la qüestió prèvia.

     Atenint-nos a la qüestió enunciada al títol de l'article, amb major precisió, es pot afirmar que, de fet, els EUA ja han perdut guerres decisives.

    Així com ja he explicat en diversos escrits, als darrers 35 anys, els EUA se'n ha anat desindustrialitzant, mentre que la Xina es desplegava espectacularment en la major part de sectors industrials.

    S'ha de saber: Des de principis de segle, la Xina ha esdevingut la primera potència industrial del món. Al meu escrit La Xina, la civilització vertical (1 i 2), jo deia:    Les dades estadístiques sobre producció d'acer i de ciment posen de relleu que la Xina ja era, de fet, la primera potència econòmica mundial a l'any 2004, per exemple.

   Causa vergonya haver d'exposar un raonament tan clar: Si la Xina és el major productor d'acer i de ciment, i el major consumidor d'acer i de ciment, s'ha d'entendre que aquests consums tenen una manifestació econòmica immediata. Amb l'acer i el ciment la Xina construeix edificis, però també carreteres i autopistes, i línies fèrries, i ports i aeroports, i drassanes, i grans vaixells, i ponts, i preses per a centrals hidroelèctriques, i línies de metro, i gasoductes, etc. El consum d'acer gegantí per a una indústria pesant gegantina: La Xina ocupa el primer lloc en el rànquing de la major part d'indústries pesants (Les drassanes xineses produeixen al voltant del 40 % dels grans vaixells comercials del món (la Xina disposa de la major marina mercant del món)).

     O sigui, els EUA  ha perdut la guerra industrial contra la Xina. Guerra industrial (i no simple competició industrial), s'ha de dir, perquè Washington va desplegar tot d'estratègies canalles per frenar el creixement industrial de la Xina, estratègies  moltes de les  quals encara manté actives.

    Una altra guerra perduda per Washington és la de mantenir l'hegemonia  tecnològica. A l'escrit que he citat, es podia llegir:    Amb la publicació del informe de la Universitat de Duke de 2004 (Durham, Carolina del Nord), que comparava el nombre d’enginyers entre els Estats Units i l’Índia i la Xina, sembla que les elits ianquis 
van quedar espantades. Segons l’informe (el qual fou amplament difós als mitjans de comunicació), el nombre de graduats anuals en enginyeria era de 70.000 als EUA enfront dels 600.000 de la Xina i els 350.000 de l’Índia. 

     A l'actualitat, els Estats Units continua figurant com a la primera economia mundial, però aquesta figuració és mecanicista, en el sentit que no valora el fet que és una economia amb un endeutament colossal. De  manera que seria una qualificació més encertada dir que els EUA són en fallida econòmica, abocats a la bancarrota. Podeu veure el notable informe La fi d'En Barack Obama?.

     Com a indicador:   Mentre Pequin ha aixecat    grans infrastructures a tot arreu del país acceleradament, la major part de ciutats nord-americanes, endeutades, s'han d'acomodar a unes infrastructures decadents (Washington ha tardat set anys per  reconstruir el mur de  contenció que protegia Nova Orleans destruït per l'huracà Katrina).

     Que quedi clar:  Al 2014, mentre els EUA és el país més endeutat, la Xina disposa de les majors reserves monetàries  mundials.

      Això fa que el país asiàtic faci inversions quantioses a molts de països.  La Xina ha esdevingut el principal soci comercial de la major part de països africans, però, alhora, el principal creditor per a finançar la construcció d'infrastructures i d'instal·lacions industrials. I, per descomptat, tot d'empreses xineses són visibles a tot arreu de l'Àfrica.

      Tot això exposat fins aquí són coses sabudes, malgrat la manipulació informativa dels mitjans ''occidentals''.

      Allò nou que haurem de veure sobre el contenciós entre les dues grans potències és que, al moment present, la Xina ha destruït el somni nord-americà de restar militarment immune. Haurem de veure que els avenços dels xinesos en alta tecnologia bèl·lica fan inútil el sistema antimíssils que pretén desplegar Washington.

     Tesi: Des del 1978,  el creixement exponencial de la Xina en economia ha sigut possible en quant ha anat acompanyat d'una revolució social, científica i tecnològica.

   Social: els instruments de l'Estat es posaren al servei de les amples masses, el sistema educatiu, principalment. Científica: es va donar un creixement exorbitant de centres universitaris i d'investigació científica. Tecnològica:  Com no podia ésser d'altra manera, la capacitat competitiva de la indústria xinesa estava basada  en la utilització de la tecnologia més avançada (De ''la mà d'obra barata'', per ella mateixa, no se'n segueix res, com es pot veure a Andalusia o a Castella la Manxa).

     Actualment, mentre Europa i els EUA estan en recessió (l'anunciada recuperació econòmica és un pura campanya publicitària), la Xina continua en un índex de creixement entre el 7'5 i el 7'8 %. Segons l'OECD, al 2016, la Xina serà la primera economia mundial, oficialment.

    Respecte d'això, Washington desplega una política publicitària, segons la qual els EUA mantenen el gran avantatge sobre la Xina en relació a les indústries d'alta tecnologia. És una publicitat enganyosa. Vegeu la tesi.

   Tesi: L'èxit de la indústria xinesa és degut a que aplica la tecnologia més avançada.

    Com a referent:  la marca xinesa d'ordinadors Lenovo abasta  el número u mundial en vendes.

  I un altre exemple:  Els productes de la gran majoria d'empreses electròniques  porten bateries fabricades a la Xina.

    I un exemple de la indústria pesant:  Els vaixells construïts a les drassanes xineses porten la tecnologia més avançada.    

     Els mitjans ''occidentals'' i el seus 40.000 economistes subratllen la barator  dels productes industrials xinesos. Oh, vaja! No se'n recorden de que quan Londres era ''el taller del món'', els productes industrials anglesos eren els més barats de món; eren el més barats degut a que disposaven d'una tecnologia més avançada, i no per disposar de ''mà d'obra barata'' infantil, tot i que n'emprava (Com va denunciar a l'època En Charles Dickens).

        Tan bon punt En Mao Zedong va aconseguir el poder  (1949), els EUA van desplegar una estratègia de guerra freda contra la Xina.

     Els EUA van estimular tots els moviments que desafiaven la sobirania xinesa.

     El cas més escandalós:  Washington va intervenir militarment de manera que, obertament, va donar suport al Kuomintang contra de l'Exèrcit Popular d'Alliberament (EPL). Tot i així, En Chiang Kai-shek fou derrotat.

     AL 1949, el govern i l'exèrcit  del Kuomintang (uns dos milions de persones) es refugià Taiwan, que estava sota l'ocupació dels EUA. 

     Des de llavors, Washington ha impedit que Taiwan  s'integrés amb  la República Popular de la Xina (O sigui, des de 1949, hi ha proclamades dues repúbliques xineses, la continental i la insular).

     A partir del lideratge d'En Deng Xiaobing (1978),  l'estratègia del ''socialisme amb característiques xineses'' va enterrar la via de confrontació amb els EUA, va abandonar l'internacionalisme proletari i va accelerar el creixement de les relacions econòmiques sobretot amb els grans països capitalistes, i, en especial, amb els EUA.

    Fins a l'actualitat, durant dècades, la Xina dengiana, centrada en el desenvolupament econòmic, s'ha manifestat com a fervent partidària del pacifisme. En tots els conflictes mundials, la veu de la Xina ha proposat solucions basades en el diàleg i les negociacions.

   Per altra banda, Pequín s'ha esforçat per tal d'evitar la confrontació amb Washington.

       Tesi:  S'ha de veure que l'estratègia pacifista de la Xina no implica que el govern del PCX accepti i se subordini a l'hegemonisme unipolar de Washington.

      Es pot constatar que des del 1978, el pressupost de defensa xinès ha crescut en paral·lel al desplegament econòmic. Ha anat pujant en el  rànquing mundial fins a situar-se en segon lloc, darrere el dels EUA.

     Com era d'esperar, els mitjans ''occidentals'' han fet escàndol al voltant de l'increment del pressupost de defensa de la Xina per a l'any 2013-2014.  Segons les dades oficials, el pressupost xinès abasta la xifra de 720.200.000.000 iuans (117.000.000.000 dòlars), quantitat que representa un increment 10,7  % sobre el pressupost del 2012.

   S'ha d'entendre que aquest enrenou de la premsa és induït per la voluntat d'incentivar la campanya publicitària permanent. Perquè la realitat és  que l'increment del pressupost xinès d'enguany s'acomoda exactament al ritme anual de creixement. Així, es pot comprovar que el pressupost de defensa de la Xina va augmentar una mitjana del 15,9 per cent des de 1998 fins al 2007; i, al darrers anys, els increments foren  els següents:  un 12,7 per cent en 2011-12, 11,2 per cent el 2012-13, i ara el 10,7 per cent per 2013-14.

    Segons el Departament de Defensa dels Estats Units, el pressupost de defensa de la Xina no té transparència, no inclou despeses militars que figuren a altres departaments ministerials. Segons ells diuen, la despesa real  del pressupost de 2014 ascendiria a la xifra de 187.000 milions de dòlars. S'ha de subratllar que altres estimacions fan pujar la despesa militar xinesa fins als 259.000 milions de dòlars (Vegeu la web El pressupost de defensa de la Xina).

   El pressupost de defensa dels EUA és de 612.000.000.000 dòlars per a l'any fiscal 2014. És una despesa inferior a la de l'any anterior, però, tot i així, seria quatre vegades més gran que la de la Xina.

   Però si ens atenim als càlculs més suspicaços de Washington sobre la despesa xinesa real (259.000 milions de dòlars), llavors la inversió militar xinesa s'acostaria a la meitat del pressupost de defensa dels EUA.

    Sigui com sigui, allò a destacar és que la Xina augmenta anualment  l'índex de la despesa militar  en dos dígits, mentre que els EUA el baixen lleugerament.

    De mantenir-se els índex de la despesa militar, s'ha de preveure que la Xina igualaria  els EUA  al 2020.

      Arribats aquí, podria semblar que quedava prou definit el plantejament general sobre la cursa d'armament entre les dues grans potències. Però haurem de veure que resta per explorar una qüestió decisiva, aquella que fa referència a la desigualtat dels ritmes de creixement en tecnologia militar entre la Xina i els EUA.

    Tesi:   Allò que s'ha d'entendre que és que no hi ha una correlació mecànica entre la quantitat de despesa del pressupost de defensa i l'augment de la capacitat militar.  Tampoc hi ha correlació mecànica entre la quantitat invertida i l'avanç en nova tecnologia militar.

    A més a més,  s'ha de suposar que les inversions (de la Xina i els EUA) dedicades específicament en tecnologia militar abasten xifres igualades.  Insistint:  la despesa en desenvolupament de tecnologia militar mostra que la cursa va igualada.

       En efecte, es pot constatar que la major part de la despesa militar nord-americana va destinada a atendre compromisos militars que no suposen en absolut un augment de la seva capacitat militar.

    Les majors despeses del pressupost de defensa ianqui es concentra en tres apartats, els quals no suposen en absolut cap increment de la capacitat militar.  Tres apartats, que són: A) La despesa dedicada a satisfer les intervencions militars de  l'exèrcit dels EUA (intervencions, com la que ara manté a l'Afganistan, i com mantenia amb l'ocupació militar de l'Iraq anteriorment). B)  La fabulosa despesa dedicada al manteniment de les 800 bases militars aixecades i mantingudes per de l'exèrcit dels EUA en territoris estrangers, així com al manteniment de les  2000 bases militars en territori propi. C) La  despesa per a satisfer les demandes de les innumerables guerres secretes de la CIA i altres setze agències de guerra secreta que actuen a tot arreu del món (Per fer-ne una idea:  les agències ianquis són actives en tots els moviments de desestabilització  o de subversió, bé sigui encenent bé sigui intentant apagar, com foren els moviments democràtics de Tunísia o de l'Egipte).

       Amb aquestes les inversions dedicades als tres apartats que hem vist, els Estats Units fan palès al món el seu terrorífic poder militar. Amb les inversions indicades els EUA mantenen el poder militar, però no l'incrementen.

     Sembla que és  el destí tràgic dels grans imperis:  La creixent despesa pel manteniment del poder militar condueix a la ruïna econòmica dels imperis. L'imperi romà decadent, incapaç de mantenir la despesa militar,  va caure en l'oprobi de contractar pobles germànics (els ostrogots, per exemple) en defensa de les fronteres de l'imperi de l'amenaça d'altres pobles germànics. 

      A considerar: El manteniment de la cinquena flota  al Golf Pèrsic fa palès al món i, sobretot, als països de la regió el colossal poder de l'Imperi.  Però la despesa no fa augmentar el poder militar. I, per altra banda, l'Iran, com a resposta a l'amenaça ianqui, diu que ha desplegat una tecnologia de míssils capaç d'enfonsar la V Flota (El cert és que els ciberoperadors iranians es van apoderar de l'avió no tripulat que era la joia de la tecnologia ianqui a l'any 2011).

       Tesi:  Si la Xina, actualment, en comparació als EUA,  produeix més enginyers (quatre vegades més), i més titulats superiors en ciències físiques i químiques, allò propi es suposar que fa temps que ha igualat o superat als EUA en tecnologia, i, per tant, en tecnologia de la indústria militar.

      Però donar per suposat el lideratge tecnològic de la Xina  no és el resultat d'una especulació. Actualment, Pequín ha fet saber al món que iguala o supera als EUA en tecnologia i en tecnologia militar.

    Vegem qualques referents.

   Al juny de l'any passat, la Xina va astorar el món amb el llançament de la nau espacial tripulada,    Shenzhou 10.

    I el 14 de desembre de 2013 la Xina va fer història amb l'aterratge a la Lluna del mòdul Chang'e 3 que porta el rover Yutu  (Vegeu la web El Chang'e 3 ).

     Com assenyalen els experts nord-americans, el domini de la tecnologia  aero-espacial significa la superioritat militar, la capacitat de destruir les instal·lacions militars terrestres.

    Per descomptat, la Xina disposa d'indústria de construcció d'avions no tripulats.

    Igualment, també  ha demostrat que domina les tècniques cibernètiques, tècniques que són fonamentals per a l'estratègia de guerra moderna.

   La Xina ha enviat un clar missatge als EUA al fer públic el seu domini de la tecnologia dels míssils supersònics, míssils que arriben a abastar velocitats de Mac 10. El missatge és molt clar:  Fa saber a Washington que el seu pla d'establir un sistema d'antimíssils que faria immune el territori nord-americà és una pura il·lusió, que res pot aturar una ogiva portada per un míssil hipersònic (Sobre aquesta qüestió, podeu veure el post La Xina prova el míssil hipersònic).

    Al meu parer, durant el 2014 la Xina farà més freqüents els missatges que fan saber als EUA que la seva hegemonia militar ha arribat a la fi, que és arribada l'hora de desmuntar l'imperi.

Anarcoefemèrides del 18 de febrer

Esdeveniments

- Segrest de V com moja vera?: El 18 de febrer de 1884 la policia tsarista de Moscou (Rússia) segresta a la impremta totes les còpies del llibre V com moja vera? (En què consisteix la meva fe?), de Lev Nikolàievitx Tolstoi, declarat «molt perjudicial» per la censura de l'Església ortodoxa. En aquest llibre Tolstoi despulla els quatre Evangelis de tots els seus elements sobrenaturals, predica un deisme en l'esfera religiosa i l'anarquisme en la política i insta els seus lectors a amar a tothom i a no usar cap mena de violència contra ningú. Des d'aleshores Tolstoi s'oposà obertament a les formes de vida de la seva classe social aristocràtica, atacà l'Església oficial ortodoxa i la burocràcia estatal. Intentà abandonar la literatura, que li semblava una activitat inútil, i es dedicà al treball físic, es féu vegetarià i es trobà cada vegada més en contradicció amb la vida de la seva família burgesa. En aquesta obra, juntament amb Ispoved (1884, La confessió) i Tsarstvo Bozhiye vnutri vas (1890-1893, El Regne de Déu és en vosaltres),és on Tolstoi mostra més directament el seu pensament anarcocristià.

***

- Surt Germinal: El 18 de febrer de 1905 surt a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de Germinal. Periódico bimensual defensor de la clase obrera. L'edició d'aquesta publicació va ser iniciativa de la Secció d'Oficis Diversos de Terrassa i del grup anarquista «Hacia la Emancipación». Escrit en castellà, tenia articles en català. Es distribuïa a la Casa del Poble i al Cafè Colom de Terrassa. Tres articles del primer número van ser denunciats i el seu director, Antoni Navarro, processat com a responsable, fet pel qual els editors se'n van sentir orgullosos. Tractà temes molt diversos: sindicals, antimilitaristes, pedagògics (Escola Moderna), culturals, judicials, notícies i cròniques (locals, estatals i mundials), efemèrides obreres, presos, eleccions, esperanto, etc. Trobem articles d'Àngel Biel, Eduard Bonet, Lluís Bulffi, P. Carbonell, R. de Castilla, Paco Curto, Danti, J. Dejacques, Jeroni Farré, Sébastien Faure, Anatole France, Armando Golfier, José Herrán, Rossend Lloveras, Anselmo Lorenzo, Donato Lubén, Rafael Martínez, Ramon Masats i Puig, J. Médico, Mella, Luisa Michel, J. Miret, M. Morató, Arturo Niale, Llorenç Pahissa, M. Pascual, Boucher de Perthes, Pedro M. Pío, Víctor Pujol, Ernest Renan, Julio Rojo Orión, Fernando Soler, H. Spencer, F. Strakelberg, Eudaldo Tallapedra, Tarrida, Tillier, Tolstoi, Juan Trabaja, etc. El penúltim número, el 24, que sortí el 19 de febrer de 1906, fou un extraordinari dedicat a les víctimes obreres del 19 de febrer de 1902 metrallades per les autoritats als carrers de Terrassa. El març de 1906 va ser prohibit i el nou director, Jaume Rabassa, empresonat. En sortiren 25 números, l'últim el 3 de març de 1906. El 13 d'octubre de 1912, aniversari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia i a qui anava dedicat, en sortí el primer número d'una segonaèpoca que portava el subtítol«Periódico libertario», i que tragué 10 números fins al 28 de febrer de 1913. S'hagué d'estampar a Barcelona perquè cap impremta de Terrassa el volgué imprimir. Portà a terme una subscripció per recaptar fons per als llibertaris mexicans insurgents. Administrat també per Antoni Navarro, hi van col·laborar M. A. Acuña, J. Aguado, Salvio Aguaviva, Sabina Alcalde, Manuel Badía, José Chueca, J. Clemenceau, Sebastià Compte, Cunfit, Sébastien Faure, Emilio Gante, Pedro García, V. García, Antonio García Birlán, Acracio Germinal, Jean Grave, Emilio Laveniz, Anselmo Lorenzo, Núñez, Salvador Pino, Antoni Puig, Josep Pujal, Andrés Ramos Alvarado, D. Rodríguez Barbosa, Sebastián Sánchez, Jaume Serra, Antonio Tomás, Zeda, Zoais, etc. La publicació deixà de sortir perquè els distribuïdors no n'abonaven les vendes.

***

- Conferència de Girault: El 18 de febrer de 1910 el propagandista anarquista Ernest Girault, aleshores redactor del periòdic Le Libertaire, fa una conferència«pública i contradictòria» al Cafè Pélissier de Marsella (Provença, Occitània) que porta per títol «Sufragi Universal o Revolució Social». La conferència volia engegar el debat davant les properes eleccions que s'havien de celebrar el 24 d'abril i el 8 de maig d'aquell any.

***

- Detenció dels germans Flores Magón: El 18 de febrer de 1916 Ricardo Flores Magón i son germà Enrique són detinguts a la seva granja comunal i cooperativa a prop de Los Ángeles (Califòrnia, EUA), on havien instal·lat la redacció i la impremta del periòdic Renovación, per la policia nord-americana. Enrique és violentament copejat i haurà de ser hospitalitzat. Els germans Flores Magón, revolucionaris llibertaris mexicans exiliats als Estats Units, són acusats d'haver enviat per correu articles incitant«l'assassinat, l'incendi provocat i la traïció». William Charles Owen també en serà acusat, però va aconseguir fugir a Nova York i embarcar al Regne Unit. Els articles incriminats --«Los levantamientos en Texas» (2 d'octubre de 1915), «A los soldados carrancistas» (25 de novembre de 1915), de Ricardo; i«Publicidad», d'Enrique-- feien una crida els soldats a deixar les armes, però a guardar-les i utilitzar-les si calia per fer-les servir contra els seus oficials. Immediatament un comitè de suport es va formar per recaptar fons per a la fiança, que finalment va ser rebutjada malgrat l'estat de salut de Rircardo. El procés va tenir lloc el 21 de maig de 1916: Ricardo va ser condemnat a 12 mesos de presó, per trobar-se malalt, i 1.000 dòlars de multa; i Enrique a tres anys de tancament i 3.000 dòlars de multa.

***

- Revolta de les subsistències: El 18 de febrer de 1918, coincidint amb les festes de carnaval, una irada protesta popular pel problema de les subsistències esclata a Palma (Mallorca, Illes Balears). Aquest dia es produí el saqueig de les botigues de carbó per part de nombrosos grup d'homes, dones i nens; hi hagué fortes topades amb la guàrdia civil, que disparà i ferí un jove socialista, Miquel Cabotà Serra --que morí la nit del 26 de febrer-- i una dona, la senyora Humbert, vídua de Cunill, ferida lleu en un braç quan tancava el balcó de ca seva al Born. Les manifestacions i els avalots no acabaren fins ben entrada la nit, declarant-se l'estat de guerra a la ciutat. Sembla que els fets tingueren uns inicis força espontanis. Anarcosindicalistes, socialistes i simplement membres de les societats obreres hi intervingueren però no ho organitzaren. El problema de les subsistències assolí a Mallorca entre 1918 i 1919 una importància que no havia tingut entre els anys 1914 a 1917. Es degué sobretot a l'exportació beneficiosa, i en part il·legal, de matèries alimentàries a la península. Els acords governamentals presos per a solucionar el problema tendien en general a prohibir-ne el comerç si al lloc d'origen mancaven; les juntes provincials de subsistències presidides pels governadors civils havien de ser els òrgans encarregats de l'observança de les mesures restrictives. Dins Mallorca l'escassesa es féu notar sobretot a Palma. L'ajuntament culpà en general el governador de poca vigilància, especialment quan el problema s'agreujava i la pressió popular era forta. També gairebé tots els partits es veieren acusats d'estar implicats en afers d'exportacions clandestines. En mig de tot aquest ambient, mancat de subsistències en general i de carbó, producte bàsic a l'època, en particular, i enfrontats l'ajuntament i el govern civil, la protesta popular es desencadenà.

***

- Aniversari de la Revolta de les subsistències: El 18 de febrer de 1919, a Palma (Mallorca, Illes Balears), en l'aniversari de la Revolta de les subsistències del 18 de febrer de 1918, es reproduïren amb major amplitud els avalots d'aquella jornada, ara amb saqueigs de fleques i forns sobretot. Aquesta vegada els anarcosindicalistes van ser els instigadors dels fets. El socialista Llorenç Bisbal, el matí, intentà calmar la gent i aconseguí que el governador anés al mercat, on s'havien iniciat els incidents, per a promoure mesures radicals immediates. La intervenció va ser eficaç, però cap al migdia una multitud omplí la plaça de Cort en manifestació contra l'ajuntament; Bisbal, que recomanà pau i ordre, fou escridassat i el saqueig es generalitzà de nou per tota la ciutat. La situació fou dominada per les autoritats el vespre, quan l'exèrcit sortí al carrer. En aquesta ocasió la condemna dels avalots fou general; el clima espantadís s'estengué als pobles, tot i que només a Inca es produïren certs atacs de grups de manifestants contra l'ajuntament i el domicili del cap liberal local. El 30 de març de 1919 Jaume Palmer Escalas va estrenar al Teatre Balear de Palma el sainet Es saqueo de sa plasa fonamentat en aquests fets.

Naixements

- Jean Baguet: El 18 de febrer de 1847 neix a Buxières-la-Grue (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Jean Baguet, també conegut com Jean Bayet. Instal·lat a Lió com a sabater, va ser membre de la Federació Revolucionària de l'Est, a la qual van pertànyer la major part dels anarquistes de la regió. Per evitar les detencions que es van desencadenar arran de les violentes manifestacions de miners de Montceau-les-Mines durant el mes d'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió l'octubre d'aquell any, s'hagué d'exiliar a Suïssa. Va ser processat en el «Procés dels 66» celebrat a Lió el 8 de gener de 1883 i el tribunal el va condemnar per no compareixença el 19 de gener de 1883 a cinc anys de presó, a 2.000 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets civils. Més tard va comparèixer al judici d'apel·lació davant el Tribunal de Lió que li va reduir la pena a un any de presó, a 100 francs de multa i a cincs anys de privació dels drets civils.

Els minaires de Montceau-les-Mines

***

- Battista Pivi: El 18 de febrer de 1866 neix a Cavriago (Emília-Romanya, Itàlia) el terrelloner anarquista Battista Pivi, també conegut per la seva transcripció francesa com Baptiste Pivi. Sos pares es deien Giuseppe Pivi i Zefirina Coselli. Amb son germà gran Antonio, també anarquista, es van veure implicats en disturbis a Sicília que els van obligar a emigrar a França. Ambdós entraren a treballar com a obrers picapedrers a les pedreres de Mazagran, a prop d'Argenteuil (Illa de França, França). L'11 de juny de 1894 li van ser decretades les seves expulsions per la seva propaganda llibertària a les pedreres; detinguts el 27 de juny d'aquell any a Argenteuil, tots dos van ser expulsats. Aquell any Battista Pivi figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

- Julienne Adam: El 18 de febrer de 1872 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) la planxadora anarquista Julienne-Louise Adam. Sos pares es deien Théophile Adam i Christine Danel. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i aquest mateix any es refugià a Londres (Anglaterra).

***

- Luigi Parenti: El 18 de febrer de 1887 neix a Calcinaia (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Luigi Parenti, també conegut com Louis Parenti. Durant els seus estudis formà part de la Lliga Democràtica Nacional (LDN), del pare Romolo Murri, considerat en Itàlia el precursor de la democràcia cristiana. Després començà a militar en el moviment sindical com a membre de la Societat de Socors Mutus de Pontetetto, a Lucca (Toscana, Itàlia), de la qual va ser exclòs per les seves idees radicals. Fou especialment actiu durant la vaga de tramvies de Luca. En 1910 emigrà als Estats Units i s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA), on esdevingué anarquista i s'afilià a l'any següent a l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), arribant a ser un dels membres més destacats de la Secció Llatina d'aquest sindicat anarcosindicalista. En 1913 participà en una gira propagandística de conferències arreu Califòrnia. Mantingué estreta correspondència amb Carlo Tresca (Nova York) i amb Armando Borghi (Itàlia). La seva tasca anarcosindicalista es desenrotllà en diversos sectors, com ara els hotels, els restaurants, les foneries, les fàbriques i els ferrocarrils, i sempre intentà unir els treballadors al marge de races, llengües i cultures. En 1916 va ser detingut, amb Michele Centrone; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó per haver organitzat una manifestació a favor de Carlo Tresca i d'altres militants wobblies empresonats durant la vaga de la Mesabi Iron Range de Minnesota. El 29 de setembre de 1916 va ser detingut amb altres vuit companys, entre elles Michele Centrone i Louis Tori, quan intentaven parlar en públic sobre la sentència condemnatòria en el cas de Warren Billings; jutjats, van ser condemnats a penes entre 10 dies i tres mesos de presó per «pertorbació de la pau». Després treballà com a miner a Pennsilvània i, més tard, s'establí a la zona de Paterson (Nova Jersey, EUA). El 5 de setembre de 1917 va ser condemnat per un tribunal federal de Chicago per violació de la Llei d'Espionatge pel delicte d'«activitats antimilitaristes i derrotistes», juntament amb altres 165 membres dels IWW–entre ells Joseph J. Ettor, Elizabeth Gurley Flynn, Arturo Giovannitti, Bill Haywood, James Rowan, Vincent St. John, Carlos Tresca i Ben H. William–, a cinc anys de presó i a una multa de 30.000 dòlars. Durant el seu empresonament, entre setembre de 1917 i juny de 1919 a la penitenciaria de Leavenworth (Kansas, EUA), no se li va permetre comunicar-se amb sa companya Emma Bacci ni amb les seves tres filles, la petita de les quals va néixer durant el captiveri. El juny de 1919 va ser alliberat sota fiança i es posà a organitzar un sindicat independent de pescadors a San Francisco i com a corresponsal del periòdic liberal La Voce del Popolo, fet pel qual va ser criticat per alguns companys anarquistes. El maig de 1921 l'apel·lació del seu procés va ser rebutjada i tornà a la presó. Finalment se li va commutar la pena a condició que marxés dels EUA. L'agost de 1922 retornà a Itàlia amb sa família i s'instal·là a la zona de Lucca, on s'afilià a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Entre el 28 i el 29 de juny de 1925 fou delegat de Viareggio en el Congrés de la USI clandestí. Pressionat per les autoritats feixistes, en 1928 es reuní a Roma amb Edmondo Rossoni, un dels caps del sindicalisme del règim el qual havia conegut a Amèrica, i va començar a treballar en els sindicats feixistes i com a corresponsal del periòdic feixista de Liorna Il Telegrafo. En 1929 es autoritats italianes van informar que mostrava obediència a les consignes del règim feixista, però a principis de 1930 la policia descobrí que seguia rebent clandestinament exemplars del periòdic anarquista de Carlo Tresta Il Martello. El febrer de 1930 va ser detingut, jutjat i condemnat, però la sentència li fou commutada amb la promesa de bona conducta. Després abandonà tota activitat política i sindical i en 1932 va ser finalment esborrat per les autoritats feixistes de les llistes de«subversius perillosos». Luigi Parenti va morir el 12 de setembre de 1942 a Cacinaia (Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri municipal d'aquesta localitat. La seva mort va ser anunciada en la publicació anarquista de Paterson L'Adunata dei Refrattari.

***

- Joan Peiró i Belis:El 18 de febrer de 1887 neix al barri obrer de Sants (Barcelona, Catalunya) l'obrer del vidre, intel·lectual anarcosindicalista i ministre d'Indústria durant la II República espanyola Joan Peiró i Belis. Als 8 anys començà a treballar en una fàbrica de vidre barcelonina i no va aprendre a llegir i a escriure fins als 22. Va seguir treballant en el sector del vidre, i juntament altres companys fundà la Cooperativa del Vidre de Mataró, que mai no abandonaria. El 1907 es va casar amb Mercè Olives, obrera tèxtil, amb qui va tenir tres fills (Joan, Josep i Llibert) i quatre filles (Aurora, Aurèlia, Guillermina i Mercè). Segons ell mateix explica la seva militància sindical es va iniciar el 1906, i començà a tenir càrrecs de responsabilitat entre 1915 i 1920, com ara secretari general de la Federació Espanyola de Vidriers y Cristallers (1916-1920) i director de las publicacions La Colmena Obrera (òrgan dels sindicats de Badalona) i El Vidrio (portaveu dels vidriers federats). La seva agudesa intel·lectual el va portar més endavant a ser director del diari Solidaridad Obrera (1930) i del també diari Catalunya (1937). Molt influenciat pel sindicalisme revolucionari francès, començà a tenir tasques de responsabilitat a la CNT després del Congrés de Sants (1918) de la Regional catalana. Gràcies a la seva capacitat de treball, dots d'organitzador i gran prestigi, va ocupar els més alts càrrecs en aquesta organització. En el Congrés de La Comèdia (1919) defensà les federacions d'indústria que foren rebutjades en aquella ocasió. Durant els anys vint va patir la repressió desencadenada per l'Estat i la patronal en contra el moviment obrer. L'any 1920 va sofrir dos atemptats i fou detingut i empresonat a Sòria i a Vitòria. L'any 1922 fou elegit secretari general de la CNT. Durant la seva gestió es du a terme la Conferència de Saragossa, on es va aprovar la sortida de l'organització de la Internacional Sindical Roja i la seva afiliació a la reconstituïda Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En aquesta mateixa conferència Peiró defensà amb Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Josep Viadiu la «moció política», molt criticada pels sectors més ortodoxos de l'organització. Es va establir a Mataró el 1922 i el 1925 va dirigir la constitució de la Cooperativa del Vidre que ja havia intentat organitzar amb anterioritat. Amb la dictadura de Primo de Rivera la CNT va quedar il·legalitzada, les seves seus van ser censurades i les publicacions, suspeses. Molts dels seus militants foren detinguts, i Peiró fou empresonat els anys 1925, 1927 i 1928. Aquest darrer any fou novament elegit Secretari General de la CNT. Va criticar la UGT per la seva defensa de jurats mixtos durant aquella dictadura i també Pestaña, amb qui per altra banda coincidia en altres aspectes. També va criticar el sector més anarquista del sindicat, i malgrat que es va afiliar a la FAI mai no hi va militar, defensant, per contra, una organització de masses més sindicalista, i oposant-se als grups d'acció i a les minories de militants dirigents. L'any 1930 va signar el manifest de«Intel·ligència Republicana» i va rebre nombroses crítiques internes que el van portar a retirar la seva signatura. Va seguir defensant les federacions d'indústria fins que en el congrés de la CNT del 1931 a Madrid va aconseguir un suport en massa davant les tesis faistes. En aquest mateix congrés va fer costat a la ponència sobre la «Posició de la CNT envers les Corts Constituents» en la qual es defensava que la proclamació de la República podria suposar un avanç per a la classe treballadora. Aquesta ponència fou aprovada amb algunes modificacions malgrat l'oposició dels sectors faistes que hi veien un suport a la maquinària política burgesa. També l'any 1931 va signar juntament amb 29 altres destacats cenetistes, entre els quals es trobavaÁngel Pestaña, el«Manifiesto Treintista», on s'analitzava la situació econòmica i social d'Espanya i es criticava tant el govern republicà com els sectors cenetistes més radicalitzats. La reacció d'aquests va provocar la dimissió de Pestaña del seu lloc en el comitè nacional de l'organització i la sortida dels sindicats de Sabadell als quals posteriorment se'n van afegir d'altres que van acabar constituint un bloc denominat «sindicats d'oposició». Tot i que Peiró va participar en aquesta escissió no va tenir responsabilitats destacades i va intentar establir ponts per evitar-ne la ruptura definitiva. La unificació es va produir el 1936. Després de l'alçament dels militars rebels, Peiró va actuar de vicepresident del Comitè Antifeixista de Mataró, enviant els seus fills al front. Va defensar l'entrada de la CNT en els governs de Catalunya i Espanya i va plantejar una República Social Federal com a forma de Estat per quan s'acabés la guerra. Amb García Oliver, Frederica Montseny i Juan López fou un dels quatre ministres anarquistes en el govern de Largo Caballero, encarregat de la cartera d'Indústria. Des d'aquest lloc va elaborar el decret de confiscacions i intervenció en la indústria i va projectar la creació d'un banc de crèdit industrial, tot i que molts d'aquests projectes foren retallats o diluïts per Negrín. A la caiguda del govern de Largo Caballero va tornar a Mataró i a la Cooperativa del Vidre, dedicant-se també a donar conferències sobre el seu pas pel govern i a publicar durs articles contra el PCE per les seves actuacions contra el POUM. L'any 1938 va entrar de nou en el govern, ara presidit per Negrín, tot i que no amb el rang de ministre sinó de comissari general d'Energia Elèctrica, mantenint una actitud antiderrotista i proposant una certa revisió de l'anarcosindicalisme a la llum del desenvolupament, la revolució i la guerra. El 5 de febrer de 1939 va travessar la frontera francesa, sent breument detingut a Perpinyà, des d'on va anar a Narbona per reunir-se amb la seva família. Més tard va marxar a París amb l'objectiu de representar la CNT en la Junta d'Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE), amb la missió de treure els refugiats cenetistes dels camps de concentració francesos i facilitar-ne el trasllat a Mèxic. Després de la invasió nazi va intentar fugir, però fou detingut quan es dirigia a Narbona i retornat a París, on les autoritats franceses van emetre contra ell una ordre d'expulsió del país a l'objecte d'apartar-lo de l'acció de la Gestapo i així passar a la zona no ocupada i després a Mèxic. Però va ser detingut un altre cop per les tropes nazis i portat a Trèveris (Alemanya). El gener de 1941 el ministeri de Assumptes Exteriors franquista va sol·licitar-ne l'extradició, que es va materialitzar a Irun el 19 de febrer del mateix any, incomplint les lleis franceses i internacionals. Se'l va traslladar a la Direcció General de Seguretat de Madrid, on fou interrogat i sotmès a maltractaments (va perdre algunes dents). Iniciat el procés i ajornat excepcionalment, se'l va traslladar a València l'abril de 1941. El desembre d'aquest any es va obrir el procés sumarial en el qual Peiró va comptar amb testimonis a favor seu emesos per institucions i persones del nou règim (militars, falangistes, religiosos, jutges, funcionaris de presons, empresaris, gent de dretes, i fins i tot d'un futur ministre de Franco, com Francisco Ruiz Jarabo). Tot i així, la seva reiterada negativa a la proposta del govern de dirigir els sindicats franquistes determinaria la seva condemna. El maig de 1942 el fiscal va formular les acusacions, un mes més tard li fou assignat el defensor militar d'ofici i el 21 de juliol fou pronunciada la sentència de mort. El 24 de juliol de 1942 seria afusellat amb sis cenetistes més al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià). Algunes de les seves obres publicades: Trayectoria de la Confederación Nacional del Trabajo (1925),Ideas sobre sindicalismo y anarquismo (1930), Perill a la reraguarda (1936),De la fábrica de vidrio de Mataró al Ministerio de Industria (1937),Problemas y cintarazos (1938).

Jordi Albadalejo i Joan Zambrana: Inicis d'un sindicalista llibertari. Joan Peiró a Badalona (1905-1920). Fet a mà. Badalona, 2005

***

- Alexandre Sapoundjiev:El 18 de febrer de 1893 neix a Bulgària el militant i propagandista anarquista Alexandre Sapoundjiev. Va estudiar Filosofia i després Dret, i ben aviat es va afegir a les files anarquistes. Va ser mobilitzat en 1915 i en juny de 1919 va participar en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). En 1921, després de nombroses detencions, va ser separat definitivament de l'ensenyament, consagrant-se aleshores a la publicació de periòdics clandestins (Anarquista, Pensament Obrer, Societat Lliure). Després del cop d'Estat del 9 de juny de 1923 i de la insurrecció de setembre, va ser de bell nou detingut i empresonat. Un cop alliberat va reprendre les seves activitats de propaganda, però, a causa de la repressió, s'exiliarà a França en 1928 i a Tolosa de Llenguadoc entrarà en contacte amb els anarquistes espanyols i francesos. En 1931, amb l'amnistia, va retornar a Bulgària i va recórrer tot el país reconstruint el moviment llibertari. Després del segon cop d'Estat profeixista de 19 de maig de 1934 es va retirar a la ciutat de Biala, al nord-est de Bulgària, per dedicar-se a la viticultura i al moviment cooperativista. En 1942 encara va ser detingut i empresonat sis mesos. En desembre de 1948 serà novament víctima de la repressió antianarquista, dirigida aquesta vegada pels comunistes. Alliberat, Alexandre Sapoundjiev sempre restarà un infatigable militant fins a la seva mort, el 6 de juliol de 1975 a Bulgària.

***

- Antonio Morales Guzmán: El 18 de febrer de 1903 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i propagandista anarquista Antonio Morales Guzmán. Durant els anys republicans milità en el moviment llibertari de Granada. Participà en la fundació de les Joventuts Llibertàries granadines i en 1932 fou delegat de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en el seu Congrés constitutiu a Madrid. En 1932 participà, amb Felipe Sandoval i altres, en l'assalt de Juan Pérez de Seoane, excomte de Riudoms, quan fugia cap a l'exili i es dirigia amb cotxe a la frontera francesa. Fundà, en aquestaèpoca, el periòdic Anarquía. En 1934 va fer un míting a Adra amb motiu de la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1935 i 1936 fou el secretari de la Federació Local de la CNT de Granada i col·laborà en Tierra y Libertad, òrgan de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1936 participà en els combats contra els facciosos a Granada i formà amb José Castro Velasco un Comitè Revolucionari. L'agost d'aquell any, convocà amb Castro un ple de militants granadins que es realitzà a Cadis i on fou elegit secretari general de la província. Quan esclatà la guerra civil, lluità al front malagueny, d'antuvi en el Comitè de Guerra de les milícies d'Adra. Amb Juan Santana Calero i Cipriano Damiano González fundà la revista Nervio,òrgan de la 147 Brigada Mixta, de la qual fou elegit comissari, i també fou corresponsal de Solidaridad Obrera per a Andalusia. Després formà part del Comitè de Guerra de la «Columna CEFA» (Confederació Espanyola de Federacions Anarquistes) de Màlaga. Durant els anys bèl·lics edità a Guadix Hombres Libres. En 1939, amb el suport de grups maçònics, aconseguir passar els Pirineus, però fou detingut per la policia del Govern de Vichy i internat, primer, en camps i després enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per realitzar feines a la Línia Maginot. L'estiu de 1940 fou fet presoner pels nazis i deportat el 24 d'agost de 1941 al camp de concentració de Mauthausen, d'on fou alliberat el 5 de maig de 1945 força debilitat. L'agost de 1945 participà en el Ple de la Regional d'Andalusia de Tolosa de Llenguadoc, on s'oposà al Comitè Regional de tendència col·laboracionista. Després de l'escissió confederal, formà part del Comitè Regional d'Andalusia del sector ortodox, amb Piedra i J. Montiel. L'agost de 1946 fou delegat en el Ple Nacional de Regionals. Establert a París, s'integrà en el Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, amb Manuel Fernández, i realitzà tasques de responsabilitat orgànica en el Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT de l'Exili. Participà en la major part dels congressos i dels plens del moviment llibertari en l'Exili i arran del II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) fou elegit delegat de l'MLE de l'Exili al Brasil. En 1952 fou elegit per a representar el SI en el Ple d'Aymare, encarregant-se de Cultura i Propaganda. En 1953 fou responsable, amb diversos problemes, de l'administració del CNT. En 1956 també formà part del SI, però abandonà el càrrec per problemes de salut, que l'obligaren a abandonar la militància activa. Alguns assenyalen que durant els seus últims anys es lliurà a la beguda i que tingué problemes per les seves tendències homosexuals. Trobem articles seus, sota diversos pseudònims (D. Colimbo, Cantaclaro,Adriano del Monte, etc.), en moltes publicacions, com ara Accão Directa, Boletín Ródano-Alpes, Brazo y Cerebro,CNT, CRA, Esfuerzo,Faro, Hombres Libres, Libertad,Libre-Studio, Nueva Senda, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Antonio Morales Guzmán va morir el 21 de juliol de 1973 a Roanne (Forêz, Arpitània).

Antonio Morales Guzmán (1903-1973)

***

- Francisco Cuberos Neto: El 18 de febrer de 1924 neix a São Paulo (São Paulo, Brasil) l'actor dramàtic anarquista Francisco Cuberos Neto, més conegut com Chico Cuberos i artísticament com Cuberos Neto. Sos pares van ser el brasiler Antônio Cuberos i l'espanyola Isabel Viñeto --Vinheto, en la versió portuguesa-- i tingueren sis fills (Maria Antonia, Antônio, Francisco, Jaime, Aurora i Mercedes). Es va criar al barri de Vila Bertioga de São Paulo. Quan tenia 12 anys, després de fer els estudis primaris, començà a fer feina com a obrer en una fàbrica de sabates i després com a venedor de calçat. Quan era adolescent formà part d'una cèl·lula del Partit Comunista del barri de la Mooca de São Paulo, però només durà un mes, ja que per divergències internes i per no estar d'acord amb l'article 13 dels estatuts del Partit, segons el qual cap membre del grup podia tenir contacte amb persones (familiars o amics) d'un altre partit polític, deixà el grupuscle. Cap a 1942 començà a participar en les activitats del Centre Juvenil d'Estudis Socials, juntament amb Liberto Lemos Reis, Nito Lemos Reis, Maria Apparecida Cubero, Aurora Cubero, Mercedes Cuberos i altres, on estudiaven i debatien temes lligats a l'anarquisme. En 1945 aquest grup d'estudis va ser descobert per Edgard Leuenroth, Rodolpho Felippe i Pedro Catallo i convidat a participar en les activitats del Centre de Cultura Social (CCS) de São Paulo. Aquest mateix any s'integrà en el grup de teatre social del CCS, que aleshores representava la peça dramàtica 1º de Maio, de Pietro Gori, i a l'any següent ja participà en el grup i en les representacions d'aquesta obra. En 1951 es casà amb Mercedes Cuberos, matrimoni que durà tres anys. El 14 de març de 1955, com a secretari del CCS, registrà aquesta associació al Departament d'Ordre Polític i Social (DOPS) de São Paulo. En 1959 es casà amb l'espanyola María Martínez Jiménez (Maruja Cuberos) i acabà un curs d'art dramàtic al Teatre de Arena; en 1960 engegà la seva carrera com a actor professional. Fins i tot després del cop militar de l'1 d'abril de 1964, el CCS continuà realitzant les seves activitat teatrals, especialment mitjançant peces llibertàries promogudes pel Laboratori d'Assaigs, grup format per la seva iniciativa, que dirigí amb Pedro Catallo i amb el suport de Waldyr Andrade Kopezky i Ailso Braz Corrêa. També participà en la«Societat Naturista Amics de la Nossa Chácara», grup anarquista que jugà un paper fonamental en l'organització de congressos anarquistes al Brasil. El gener de 1969, per mor de problemes interns i financers, però sobretot per una qüestió de seguretat, el CCS de São Paulo tancà la seva seu. Durant els anys de la repressió els anarquistes de São Paulo es reuniren clandestinament  en la botiga «Calçados Cuberos», a l'avinguda Celso Garcia, propietat de Francisco i Maruja Cuberos. En 1985 participà en la reobertura del CCS. El 21 d'agost de 1986 va ser un dels fundadors de l'arxiu Cercle Alfa d'Estudis Històrics (CAEH), juntament amb Nito Lemos Reis, Antonio Martinez, José Carlos Orsi Morel, Jaime Cubero, Antônio Francisco Correia, Felix Gil Herrera, Liberto Lemos Reis, Fernando Gonçalves da Silva i Ideal Peres. El 18 de febrer de 2004, a suggeriment de Marcolino Jeremias, participà en el programa Provocações, de la TV Cultura, on va ser entrevistat pel seu antic director de teatre Antônio Abujamra, programa que va ser emès el 3 d'abril de 2005. El 28 de novembre de 2007 abandonà el CCS perquè no estava d'acord amb algunes modificacions introduïdes arran de la renovació dels seus estatuts. Entre les peces anarquistes en les quals participà, fent servir el pseudònim de Cuberos Neto, destaquen 1º de Maio. Drama em 1 ato, de Pietro Gori (1946); Uma mulher diferente. Drama Social em 3 atos, de Pedro Catallo (1947); O coraçãoé um labirinto. Drama em 3 atos, de Pedro Catallo (1947); O herói e o viandante, de Pedro Catallo (1947); Nada. Drama em 4 atos, d'Ernani Fornari (1948); A insensata. Drama social em 3 atos, de Pedro Catallo (1950); Tabu. Comédia em 3 atos, de Francisco X. Svoboda (1951); O maluco da avenida. Comédia em 3 atos, de Carlos Arniches (1954); Feitiço. Comédia em 3 atos, d'Oduvaldo Viana (1954); Ciclone. Drama em 3 atos, de W. Somerset Maughan (1955); Está lá fora um inspetor. Drama em 3 atos, de J. B. Priestley (1956);Os mortos. Drama social em 3 atos, de Florêncio Sanchez (1957); Pense alto. Drama, d'Eurico Silva (1958); O que eles querem. Comédia em 3 atos, (1958); O testemunho, de Waldyr Andrade Kopezky (1966); Mundo pedra, pedra mundo. Musical; Como rola uma vida. Drama em 2 atos, de Pedro Catallo (1967); Onde anda a liberdade, de Waldyr Andrade Kopezky (1967); Os guerreiros, de Waldyr Andrade Kopezky (1967); O último programa de cubanacan. Monólogo, d'Alberto Centurião (1997); A greve de 1917, de Fábio Ferreira Dias (1997); Colônia Cecília, de Renata Pallottini (1999); A velha guarda ou a revolução partida, de Murilo Dias César (1999); Liberdade! Liberdade!, de Millor Fernandes i Flávio Rangel (2000); O santo inquérito, de Dias Gomes (2000);Morte acidental de um anarquista, de Dario Fo (2001); Deus lhe pague, de Joracy Camargo (2001); O homem do princípio ao fim, de Millor Fernandes (2001); Bella Ciao!, de Luiz Alberto de Abreu (2001). En la seva carrera d'actor professional representà nombroses obres, moltes d'elles amb el Teatre Brasiler de Comèdia, entre elles Nega de maloca (1960), Os elegantes (1960), Oração para uma negra (1961),A semente (1961), As almas mortas (1962), A escada (1962), Antígone América (1962), Senhorita Julia (1969), Os dois cavaleiros de Verona (1974), O verdugo (1974), Machado De Assis (1974), Peri e Ceci (1974), Mahagonny (1976), Gota d’água (1977), Curto-Circuito (1987), Canção de Natal (1991). Per a la televisió estrenà Sangue do meu sangue (1969); Programa Penélope (1970), O comprador de fazendas (1970), Vitória Bonelli (1972), Os fidalgos da Casa Mourisca (1972), A Barba Azul (1974), A viagem (1975), Ovelha negra (1975), Gaivotas (1979), Um homem muito especial (1980), Vento do mar aberto (1981),Música ao longe (1982), Aventuras amorosas de seu quequé (1982). Per al cinema intervingué en O vigilante rodoviário (1961), Amemo-nus (1970), O sexualista (1975), Ainda agarro este machão (1975), Tiradentes. O mártir da Independência (1976), Antônio Conselheiro e a Guerra Dos Pelados (1977), No tempo dos trogloditas (1978), Os três boiaderos (1979) A virgem e o bem dotado (1980), Gaijin. Os caminhos da liberdade (1980), E a vaca foi para o brejo (1981), Amélia. Mulher de verdade (1981), As vigaristas do sexo (1982),Amado Batista em sol vermelho (1982),Arapuca do sexo (1983), A luta pelo sexo (1984), O santo salvador e o demônio (2003), etc. Francisco Cuberos Neto va morir el 20 d'agost de 2010 a São Paulo (São Paulo, Brasil) a conseqüència d'un pneumònia agreujada per la malaltia de Parkinson.

***

- Osvaldo Bayer:El 18 de febrer de 1927 neix a Santa Fe (Santa Fe, Argentina) el periodista, guionista cinematrogràfic, traductor, militant en defensa dels Drets Humans i historiador del moviment anarquista Osvaldo Jorge Bayer. Va passar la infantesa a Tucumán i després a Bernal i Belgrano (Buenos Aires). En 1950 va començar a treballar com a col·laborador en la revista de viatges i de costums Continente. Va realitzar estudis de Medicina i de Filosofia en la Universitat de Buenos Aires i entre 1952 i 1956 va estudiar Història a la Universitat d'Hamburg. De tornada a l'Argentina es va dedicar al periodisme, treballant en els diaris Noticias Gráficas, Esquel i Clarín, del qual va ser secretari de redacció, i en diverses revistes. En 1958 va fundar La Chispa, periòdic independent de La Patagònia. En 1959 va ser acusat de difondre informació estratègica militar d'un punt fronterer i obligat per les autoritats a abandonar el periòdic Esquel. Va ser secretari general del Sindicat de Premsa entre 1959 i 1962. A començament de la dècada de 1960 treballa com a redactor, i després com a director, del nou setmanari Imagen. Per les seves crítiques a Federico Rauch, acusant-lo de genocida, en 1963 va ser empresonat «a disposició» pel general Juan Enrique Rauch, ministre de l'Interior de la dictadura i besnét del blasmat, 63 dies a la presó de dones --per denigrar-lo-- de Riobamba. En 1967 comença a col·laborar en la revista Tdodo es Historia. En 1972 va publicar dos toms d'una monografia històrica sobre la matança d'obrers al sud argentí el 1921, La Patagonia rebelde, que va ampliar amb un nou tom en 1974 i un més en 1976, i del qual es va realitzar un film del mateix nom que va ser estrenat en juny de 1974. Per aquesta obra va ser amenaçat i perseguit pel règim presidencialista de María Estela Martínez de Perón (Isabelita) i pel seu ministre ultradretà José López Rega, i va haver d'exiliar-se en 1975. Va viure a Berlín (Alemanya) fins a la seva tornada a Buenos Aires en 1983, amb la fi de la Dictadura militar. És autor dels llibres Severino Di Giovanni, el idealista de la violencia (1970 i 1998), Los anarquistas expropiadores (1974), Radowitzky,¿mártir o asesino? (1974), La Rosales, una tragedia argentina (1974), Exilio (1984, en col·laboració amb Juan Gelman), Fútbol argentino (1990), Rebeldía y esperanza (1993), En camino al paraíso (1999), Rainer y Minou (2001, novel·la); i ha estat guionista de pel·lícules com La Maffia (1972), La Patagonia rebelde (1974), Todo es ausencia (1983), Cuarentena: exilio y regreso (1984), Juan, como si nada hubiera pasado (1986), La amiga (1989), Amor América (1989), Elizabeth (1990), El vindicador (1991), Panteón Militar (1992), Jaime de Nevares,último viaje (1995), Soriano (1998), Ángel, la diva y yo (1999), Rainer y Minou (2001), Obras completas (2009), entre d'altres. Ha traduït de l'alemany obres de Kafka, Brecht, Jaspers, Mann, entre d'altres. Ha estat professor honorari titular de la Càtedra Lliure de Drets Humans de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires i docent de la Deutsche Stiftung für Entwicklungspolitik (Fundació Alemanya per al Desenvolupament), a Bad Honnef (Alemanya). En 1997 va rebre el premi«Veinte años de Madres de Plaza de Mayo». El 8 de novembre de 2001 es va estrenar a Buenos Aires Los cuentos del timonel, documental sobre Osvaldo Bayer, dirigit per Eduardo Montes Bradley. El 20 d'abril de 2003 la Universitat Nacional del Centre de la Província de Buenos Aires li va atorgar el grau de«Doctor Honoris Causa» per la seva trajectòria dins dels camps dels Drets Humans, la literatura i el periodisme, i el 7 de juliol de 2004 va ser declarat«Huésped de Honor» per l'argentina Universitat Nacional del Litoral. Actualmentés col·laborador del periòdic Pàgina/12 i continua amb la seva tasca d'historiador i de defensor dels Drets Humans, especialment en la reivindicació dels Pobles Originaris argentins. En 2010 estrenà la pel·lícula Awka Liwen (Rebel Aurora, en maputxe), dirigida per Mario Aiello i Kristina Hille, amb guió i llibre seu, sobre la història de la pugna per la distribució de la riquesa a l'Argentina a partir de la depredació de les terres i els ramats als pobles originaris i als gautxos.

Continua...

---

Historias del Mediterráneo
Una inmersión en un mar de ciencia y conocimiento
Ciclo de conferencias
Del 19 de febrero al 26 de marzo de 2014
Lugar: CaixaForum. Palma.
Enlace: Historias del Mediterráneo

En este ciclo el participante puede sumergirse en un mar de conocimiento a través de las historias de ciencia que relatarán investigadores de diversas áreas del Instituto Mediterráneo de Estudios Avanzados (IMEDEA, CSIC-UIB) y del Sistema de Observación y Predicción Costero de las Islas Baleares (SOCIB, MINECO-Govern Balear), dos referentes internacionales en el conocimiento y estudio del mar Mediterráneo. A través de las vivencias personales de los investigadores invitados, sus aventuras y desventuras y la sabiduría que les ha proporcionado su trabajo sobre el medio marino, los participantes podrán conocer más profundamente este mar que nos rodea. Todo ello, a través de un formato más cercano a la taberna marinera que al teatro de conferencias.

• Miércoles 19 de febrero I 19.30 h
  Tres miradas sobre la posidonia: arte, ciencia y poesía para la clave del Mediterráneo
  Dr. Jorge Terrados, científico titular, Departamento de Ecología y Recursos Marinos, IMEDEA (CSIC-UIB)
• Miércoles 26 de febrero I 19.30 h
  De olas, tsunamis y otros fenómenos: el Mediterráneo como un laboratorio a gran escala
  Dr. Alejandro Orfila, científico titular, Departamento de Tecnologías Marinas del IMEDEA (CSIC-UIB)
• Miércoles 5 de marzo I 19.30 h
  El poder del tenedor: cómo los consumidores determinan la sostenibilidad de la pesca en el Mediterráneo
  Dra. Beatriz Morales, directora del IMEDEA (CSIC-UIB)
• Miércoles 19 de marzo I 19.00 h
  SOCIB - tecnología marina: el Mediterráneo a un clic
  Dr. Joaquín TINTORÉ, director de la instalación científico-técnica singular SOCIB, (MINECO - Govern de les Illes Balears)
• Miércoles 26 de marzo I 19.30 h
  Sin mariscada no hay sexo: mitos y realidades en la sexualidad del reino animal
  Dr. Daniel Oro, profesor de Investigación en el IMEDEA (CSIC-UIB)

Presentación de las sesiones a cargo de Rosa Campomar, periodista

Continuam amb el tema d'ahir amb  aspectes concrets que hem denunciat a l'exposició de motius de la nostra esmena a la totalitat de l'ordenança de seguretat i convivència:

- El Capítol tercer d’apostes no té cap sentit ja  que no existeix tal problemàtica, si parlam de trilers, que justifiquin la necessitat de tal mesura; de totes maneres, si les apostes deterioren la convivència, hauríem de tenir en compte també les màquines escurabutxaques... Si la justificació és que constitueix una estafa ja hi ha legislació que ho reguli...Una vegada més ens trobam amb la subjectivitat o indefinició a un article d’aquest capítol quan parla de “l’oferiment d’apostes que comportin un risc de pèrdua més enllà del que és habitual en tot joc d’atzar”… Què és l’habitual a un joc que és d’atzar? Les escurabutxaques o casinos fan això (si no no seria negoci ) i s’autoritza.

- Al Capítol Quart: ús inadequat de l’espai públic per a jocs.  Es parla de gaudir lúdicament dels espais públics conforma a la seva naturalesa i destí... I quina és la seva naturalesa i destí? Posar terrasses, taules, cadires jardineres és més natural que practicar jocs de pilota o monopatí?

A més una vegada més ens trobam amb imprecisions com parlar de respectar la tranquil·litat un concepte que no és igual per a tothom. O quan diu que es prohibiran la pràctica d’acrobàcies i jocs d’habiltiat amb bicicletes, patins o monopatins fora de les àrees destinades a aquest efecte que puguin ocasionar “problemes de convivència”.

- Al Capítol Cinquè: ús inadequat de les instal·lacions públiques de caire esportiu. Diu al seu article 3 que es prohibeix la pràctica d’activitats esportives fora de les zones o instal·lacions no destinades a aquest efecte. O sigui per exemple no es pot córrer per la carretera o carrers?

- Al Capítol Sisè: altres conductes en l’espai públic es sancionen formes de mendicitat. És absurd sancionar econòmicament algú que demana. Es tracta d’una norma hipòcrita, vol amagar el problema no solucionar-ho. Es criminalitza les víctimes del sistema invertint la qüestió: la culpa no és del sistema que per funcionar ha d'excloure una part de la població, sinó que la culpa es d'aquesta gent que, a més, són delinqüents...

- Al Capítol Setè parla de necessitat fisiològiques. És evident que s’ha de donar una alternativa de banys públics al tres nuclis de població.

- Al Capítol Vuitè consum de begudes alcohòliques. A aquest capítol es demostra realment qui és el fonament de gran part d’aquesta ordenança que no és la convivència sinó el que diu l’article 43 de fonaments de la regulació:  “la competència lleial en el marc d’una economia de mercat i els drets dels consumidors i usuaris”

Quan es parla a l’article 44 de la prohibició del consum de begudes alcohòliques quan aquest sigui de forma massiva, es deteriori la tranquil·litat, zones on els vidres puguin causar danys...una vegada més són conceptes subjectius. És clar que no signifiquen cap problema per a la convivència si està a una terrassa però que màgicament es converteixen en un problema si estàs a un banc públic al costat.   Per exemple ningú podrà negar que a les terraces de les places de Pollença o al Port hi un consum de forma massiva d’alcohol, es deteriora la tranquil·litat de l’entorn, hi ha nins, nines i adolescents... A l’igual que a les festes. Totes situacions prohibides per aquesta ordenança a altres moments o llocs.

Al capítol novè comerç ambulant no autoritzat d’aliments, begudes i altres productes, prohibeix col·laborar en l’espai públic amb els venedors ambulant. Es demana als ciutadans lleailtat amb un sistema econòmic deslleial i cruel amb les persones. Igual passa al capítol desè.

Al capítol desè activitats i prestació de serveis no autoritzats. Demanda i consum. No hi ha res als fonaments de la regulació del mateix capítol que justifiqui prohibir activitats artístiques com  música, fonambulisme...

Al capítol onzè: Ús impropi de l'espai públic. Parteix d'una indefinició com "ús impropi dels espais públics"  Es prohibeixen coses com l'acampada a qualsevol lloc públic excepte en els espais habilitat per a tal efecte (inexistents a Pollença). Aquesta prohibició sembla que ha sorgit dels llocs on ha hagut acampades protesta i que no té cap sentit a Pollença. Què sentit té limitar l'estacionament de caravanes i autocaravanes a una zona 48 hores? L'impropi és el temps? Per què no poden instal·lar elements annexes si aquests no impideixen el pas? Per què treure un tasso i botella de vidre dels establiments és un ús impropi si es fa fora d'una terrassa i a una terrassa no? Per què és impropi encendre un fogon de gas a la platja?

Al capítol dotzé: Actituds vandàliques en l'ús del mobiliari urbà. Deteriorament de l'espai urbà.  Sobra la primera part del títol, la segona ja explica de què va. És vandalisme jugar amb pilotes o altres elements (indefinició) a l'espai públic? Què significa perjudicar a tercers per jugar a la pilota? Què és fer un ús inadequat de les fonts públiques? La indefinició és continua a l'ordenança

Al capítol tretze: Altres conductes que pertorben la convivència ciutadana. Quan parla de contaminació acústica pala dels límits de la bona convivència ciutadana, de pertorbar la tranquil·litat .... Una vegada més ens trobam amb una indefinició subjectiva a l'ordenança. Sembla totalment desproporcionat prohibir tota acció musical al carrer sense autorització.

A les disposicions comunes sobre el règim sancionador i responsabilitat converteix en una infracció subministrar informació inexacta o  incompleta de manera explícita o implícita. Tampoc ens sembla una bona idea (artícle 85) fomentar les denúncies ciutadanes donada l'arbitrarietat de les acusacions que es poden arribar a fer amb aquesta ordenança.

Respecte a l'article 90 caldria especificar quina feina farà l'Ajuntament en la formació de mediadors i hauria de ser un dels destins de les multes imposades.

La Plataforma contra l'ordenança cívica ha organtizat una Jornada reivindicativa contra la mateixa: Jocs, música, alegria, futbet... Tot de franc!

Vina dissabte dia 22 a defensar els espais públics de Pollença. Entre tots hem de saber que a Pollença ens oposam a l'ordenança. 

El “mallorquí de sa mamà” és una varietat del català que té com a tret més característic l’adopció de diminutius de morfologia i fonètica foranes. Així, la frase “Ara anirem a casita a menjar pollito” en seria plenament representativa. També potser que hi vagin a menjar sopita. Remarquem, entre parèntesi, que “mallorquí de sa mamà” és una denominació, potser una mica masclista, per a un dialecte que també fan servir el pare o el padrí, altrament dit s’abuelito.
Les varietats lingüístiques, diuen els especialistes, no són immutables sinó canviants, i moltes de les seves peces són trets que reculen o avancen. Ho vaig poder comprovar ahir capvespre. Una parella jove que duia una nina de dos o tres anys va entrar en un bar de prop de casa. El pare va demanar un gelat. La nina també en volia un, però la mare ja veia que no se l’acabaria, que brutejaria i que el tudaria.
- Un de sencer, no, es papà te’n donarà un poquito des seu.
Poquito. Com el pallasso aquell.

Aquest dissabte 22 de febrer a les 20h. l'Obra Cultural Balear de Pollença presenta, a la tafona de Can Reiet el llibre "No tots els mals venen d'Almansa", de Toni Rico.

Una revisió crítica de la construcció dels Països Catalans

Els Països Catalans com a projecte nacional han tingut al llarg de la història moments de major i menor efervescència per a les diferents cultures polítiques nacionalistes. En ple procés sobiranista obert a Catalunya, conceptes com territorialitat, nació, ritmes, subjecte polític, confederació i federalisme, entre d’altres, estan a l’ordre del dia en el discurs independentista tradicional i nouvingut.

En aquest sentit, l’autor del llibre pretén analitzar l’evolució històrica de la idea dels Països Catalans, els elements que ens porten a afirmar que són una sola o diverses nacions i la viabilitat de crear un mateix  projecte polític des de la diversitat, l’heterogeneïtat i el realisme que els tempos polítics dels diferents territoris marquen.

En definitiva, No tots els mals vénen d’Almansa pretén mantenir viu el debat sobre els Països Catalans, des d’una visió oberta i crítica, per donar eines als defensors del projecte davant d’un creixent  independentisme i nacionalisme als diferents territoris que, d’una manera o altra, no contempla la construcció nacional de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Autor:
Antoni Rico i Garcia (Alacant, 1979). Llicenciat en Història Contemporània per la UA i en Antropologia Social i Cultural per la UB, actualment realitza la seua tesi doctoral sobre el pensament i la influència de Joan Fuster a la UdG. Novelder i valencià d’origen i sentiment, viu a Girona des de fa vuit anys on exerceix de professor de secundària i batxillerat. Ha militat en diverses organitzacions polítiques i sindicals com Maulets, l’AEN-CEPC o la CUP.

És autor d’articles sobre el pensament de Fuster en revistes com Afers, L’Espill o Eines i sobre l’obrerisme novelder en publicacions com Revista del Vinalopó o Betània. És autor de la primera Història de Novelda (2011) i col•labora habitualment en mitjans com La Directa o portals digitals com paisvalenciaseglexxi.org o Llibertat.cat  

Editorial:
El Jonc - www.eljonc.cat

 

Jaume Carbonero: el conseller que ajudà a enfonsar dos Pactes de Progrés

Jaume Carbonero diu que el retall del Ministeri d'Habitatge perjudicarà les Balears

Se suprimiran els ajuts a la compra d'habitatges protegits, entre d'altres mesures antidèficit públic

Europa Press | 28/07/2010

El conseller d'Habitatge i Obres Públiques, Jaume Carbonero, ha lamentat el retall que aplicarà el Ministeri d'Habitatge amb l'objectiu de reduir dèficit públic, i que suposarà la supressió dels ajuts a la compra d'habitatges protegida, i ha avisat que Balears es veurà afectada per aquest retall. En aquest sentit, ha lamentat també l'eliminació de la Reserva d'Eficàcia -que permetia a les Comunitats Autònomes finançar la superació dels objectius d'ajuts pactats amb l'Estat-, ja que la comunitat balear comptava amb accedir a fons de la Reserva per executar noves polítiques en matèria d'habitatge.

"Ens quedarem amb un Pla d'Habitatge a mitjà executar", ha postil·lat el conseller, per incidir en què Balears és la segona comunitat, després de Catalunya, que major grau d'execució presenta dels objectius programats, i per tant comptava amb els recursos que proporciona l'Estratègia d'Eficàcia per assumir noves iniciatives en matèria d'habitatge. En declaracions a la premsa Carbonero ha afirmat que Balears assumeix "amb tristesa" els retalls aplicats al que va qualificar com "un dels pilars bàsics" de l'Estat del Benestar perquè suposen "una frenada molt brusca" al desenvolupament del Pla Estatal d'Habitatge, si bé va assumir que "no queda un altre remei" del que redueix despesa pública encara que va remarcar que "hi ha ajuts que s'haurien de mantenir". "La perspectiva és austeritat, d'estrènyer-se el cinturó i de fer més amb menys, però això és molt difícil", ha agregat després.

dBalears

Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? (Miquel López Crespí)

La destrucció de Mallorca: Jaume Carbonero dimissió!

Novament els errors del conseller d´Habitatge Jaume Carbonero han posat i posen en perill l’actual experiència de govern de centreesquerra i ha deixat en ridícul l’executiu en haver de retirar la desastrosa llei d´habitatge que havia presentat. Els desastres que ha causat la proposta del conseller han causat problemes summament greus al Govern. El desgast produït pel debat sobre la llei Carbonero per a totes les forces governants és de tal envergadura que en qualsevol altre país europeu el conseller ja hauria estat cessat o, si fos conscient del que ha fet, ell mateix hauria presentat la dimissió.

Recordem que els problemes que sempre ha portat Jaume Carbonero a les forces progressistes de les Illes no són solament els actuals, els que ara surten als diaris. L´actitut prepotent d´aquest personatge ja va contribuir a enfonsar l´anterior Pacte de Progrés. La gent recorda encara els fets de l´any 2001 quan Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable l´eficient funcionària de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras. Nombrosos polítics progressistes, membres del mateix govern, advertiren al president Antich que aquest nou desastre de Carbonero podria causar la pèrdua de prop de quatre-cents vots a les forces nacionalistes i d´esquerra. I, a Eivissa, com tothom sap, un centenar de vots són decisius per a obtenir el diputat que pot foragitar el PP de les institucions. Jaume Carbonero no va valorar el mal que feia a l’esquerra i el nacionalisme progressista i cessà la funcionària que tothom estimava --com ho demostren les manifestacions i els centenars i centenars de signatures que, a l´illa germana, es recolliren contra la decisió de Carbonero--.

Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? El GOB, el Bloc, els ecologistes, tothom amb una mica de seny ja havia advertit per activa i per passiva que el camí que portava Jaume Carbonero quant a destruir més sòl rústic no era correcte.

Amb l´aturada de les propostes de Jaume Carbonero i els desastres que hauria comportat per al territori, els partits han acordat una nova llei en la qual els cinc mil habitatges previstos no es faran en sòl rústic a no ser que abans s’esgoti l’urbà i urbanitzable.

La prepotència de l’actual conseller d´Habitatge no atenia a raons, no escoltava el GOB quan aquesta prestigiosa organització ecologista suggeria la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d’ordenació del territori. El Bloc havia aportat suggerents iniciatives quant a la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits.

No cal dir que, vists i comprovats els continuats errors d’una persona que mai no escolta la societat civil, i per a evitar la continuada erosió política que la seva mala gestió produeix als diversos governs progressistes, seria convenient el cessament o la dimissió d'un conseller tan provadament incompetent.

Miquel López Crespí

(22-IV-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

El Bloc exigirá un mayor debate para poder construir VPO en suelo rústico

Enmendará en el Parlament la ley de Vivienda y no dejará crecer más de lo que se ha desclasificado

MATEU FERRER. PALMA.

Pese a ser socio del Govern y haber apoyado el viernes pasado el proyecto de ley de actuaciones urgentes para la obtención de suelo destinado a la construcción de viviendas asequibles, el Bloc no quiere ser ajeno al debate protagonizado por el GOB y el PP, que rechazan que se pueda edificar en suelo rústico con dicha finalidad.

Es por ello que desde la coalición ya preparan enmiendas para presentar durante el trámite parlamentario que aprobará definitivamente la ley, y se muestran abiertos a pactarlas con el resto del Govern e incluso con el propio PP, aunque de no alcanzar el acuerdo, las presentarán en solitario.

Con esta medida pretenden ´blindar´ al máximo la futura ley de Vivienda, impulsada por el conseller socialista Jaume Carbonero, de modo que "para obtener suelo para pisos de protección oficial (VPO) se potencie antes los edificios existentes, luego los solares urbanos, y finalmente los urbanizables", señalan fuentes del Bloc. Si esto no bastara para los 5.000 VPO que el Govern quiere levantar en esta legislatura, "hablaríamos de reclasificar los terrenos rústicos", apuntan las citadas fuentes, añadiendo que el PSOE ya conoce sus intenciones.

El principal objetivo del Bloc es forzar un mayor debate para que la posibilidad de construir en las llamadas áreas de transición de crecimiento -suelo rústico colindante al urbano por donde el Plan Territorial de Mallorca (PTM) permite crecer a los municipios- "quede claro que será el último recurso", apuntan desde la coalición. El mismo celo se exigirá para acometer modificaciones del PTM.

Asimismo, los nacionalistas-progresistas serán muy escrupulosos en el caso de Palma, pues la futura ley de Vivienda la exonera de cumplir los límites de crecimiento establecidos por el Plan Territorial: "La construcción de más pisos en Palma tiene que limitarse a números razonables, que haya una excepción con la capital no debe significar cambiar el PTM sin más, en todo caso será la última solución", advierten desde la coalición.

El Bloc también se muestra rotundo en que "no permitirá" que el número de hectáreas globales que se reclasifiquen en Mallorca para nuevas VPO supere el centenar, aproximadamente, que será desclasificado con la ley de Protección territorial -"lo contrario no tendría sentido", resumen-. El socio del Govern también es reacio a construir en el litoral.

Con todo, el Bloc se apresura a "centrar" el debate recordando que las áreas de transición "las fija el propio Plan Territorial para que los municipios puedan crecer en un futuro sobre el suelo rústico, el Govern no se ha inventado nada ni hay que sacar las cosas de contexto", en clara alusión al PP.

Diario de Mallorca (24-XII-07)

Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)

Els errors de Jaume Carbonero

Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.

Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.

Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero suggeria, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.

Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.

Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.

Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

El col·lectiu Otaku Ferreries organitzarà la projecció dels 12 capítols de la sèrie anime Another. Es projectaran els dies 20, 25 i 27 de febrer entre les 18.30 i les 20.30 hores al Casal de Joves de Ferreries.
Another és una novel·la escrita per Yukito Ayatsuji, i va ser adaptada al manga amb el dibuixant Hiro Kiyohara. El 2012 s'estrenà l'anime dirigit per Tsutomu Mizushima.

Anarcoefemèrides del 19 de febrer

Esdeveniments

- Vetllada pro Escola Racionalista: El 19 de febrer de 1886 se celebra al Teatre Novetats de Barcelona (Catalunya) una vetllada literària i musical a benefici de les«Escoles Cosmopolites d'Ensenyament Lliure Popular de Catalunya» (Escola Racionalista de Barcelona), organitzada per la lògia maçònica«Emancipació» i sota l'auspici del periodista i escriptor Rossend Arús i Arderiu i del dibuixant i tipògraf anarquista Eudald Canibell i Masbernat. L'acte fou dividit en tres parts. En la primera, intervingueren diversos intel·lectuals catalans (Cristóbal Litrán, José María Lasarte, José Ruix, Conrado Roure, Josep Roca i Roca, Lluís Ricardo Forns, Rossend Arús i Arderiu i Josep Maria Vallès i Ribot) que llegiren diferents treballs sobre la importància del racionalisme pedagògic. En la segona, el grup Les Xilophonistes va interpretar dues peces musicals (Fantasia i Mandolinata). I en la tercera part, Dordal i Martí va executà al piano les obres de Franz Listz Dans le bois i Fête magyare; José Angulo y Morales, Juan Sol y Ortega i Frederic Soler (Pitarra) llegiren diferents escrits literaris; l'artista David cantà la mozartiana romança de Don Giovanni; i Celine Delepierre interpretà al violí Fantasia Russa.

***

- El Centre Obrer justifica la Revolta: El 19 de febrer de 1918 el Centre Obrer de Palma (Mallorca, Illes Balears) justifica l'actitud del poble en la Revolta de les subsistències del dia anterior, culpa d'imprevisió les autoritats, protesta per l'ús de les armes per part de la força pública, se solidaritza totalment amb la vaga de paletes que la Confederació Nacional del Treball (CNT) havia declarat poc dies abans i recomana com a solució provisional i immediata les restriccions d'electricitat. Per la seva banda, l'ajuntament insistí en la demanda de destitució del governador civil.

***

- Atemptat contra Clemenceau: El 19 de febrer de 1919 a París (França) Louis-Émile Cottin, anarquista de 23 anys, dispara 10 trets contra el cotxe de Clemenceau, aleshores president del Consell de Ministres francès, a qui malfereix. El vidre de seguretat del cotxe va salvar la vida del polític. De les tres bales que fereixen Clemenceau, una penetrarà a prop de la columna vertebral i travessarà un pulmó. Cottin va ser detingut, jutjat el 14 de maig de 1919 davant el III Consell de Guerra i condemnat a mort. En el seu procés declarà: «No comprenc la societat actual... És autoritària i només engendra un fotimer de desgràcies. Aquesta autoritat sempre ha estat una bubota a mans dels governants i en detriment de la massa. Tots els governs són els responsables de totes les guerres que deixen com a resultat la mort de milions d'individus.» Gràcies a la campanya engegada pel periòdic Le Libertaire, el 8 d'abril la condemna serà commutada a 10 anys de presó i a 20 de desterrament.

Atemptat contra Clemenceau (19-02-1919)

Naixements

- Fritz Oerter: El 19 de febrero de 1869 neix a Straubing (Baviera, Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista Friedrich Oerter, que va fer servir el pseudònim Bernhard Rothmann. Fill d'un sergent de l'Exèrcit Imperial, quan era adolescent es traslladà amb sa família a Fürth, a prop de Nuremberg, on son pare havia estat destinat. En aquesta ciutat bàvara aprengué l'ofici de litògraf. Amb son germà Josef Oerter (Sepp), un any més petit que ell, en 1887 s'afilià al Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya), formant part de l'ala esquerrana del partit i organitzant, sobretot, les organitzacions juvenils. En 1890, arran de diverses expulsions, abandonaren l'SPD i es passaren al moviment anarquista. Els germans Oerter es van veure implicats en el contraban a través de la frontera i en la difusió de propaganda i premsa anarquista (Autonomie, etc.). En 1892 Sepp hagué de fugir als Estats Units i en tornar, el desembre d'aquell any, va ser detingut amb Fritz per fer «discursos sediciosos» en un míting de desocupats a Magúncia. Jutjats el 25 d'octubre de 1893, Sepp va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats a la presó de Münster i Fritz a 18 mesos. La presó afectà especialment a aquestúltim i durant la dècada posterior patí una delicada salut. Després ambdós germans es van afiliar a l'Anarchistischen Föderation Deutschlands (AFD, Federació Anarquista Alemanya), fundada en 1903, i participaren en el seu òrgan d'expressió Der Freie Arbeiter (El Treballador Lliure). Arran d'unes acusacions de malversació de fons del periòdic Der Freie Arbeiter, Sepp abandonà en 1908 el moviment anarquista i reingressà en 1913 en la socialdemocràcia, per posteriorment acabar en el Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit dels Treballadors Nacionalsocialistes Alemanys) i ser diputat pels nazis al nord d'Alemanya, morint en 1928; Fritz, però, restà anarquista durant tota sa vida. Quan esclatà la Gran Guerra, Fritz defensà la postura internacionalista i entre 1918 i 1919 participà en les activitats dels Consell d'Obrers i de Soldats de Fürth, a Baviera. En 1919 s'adherí a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya) i passà a ser un dels seus destacats afiliats, esdevenint l'editor del periòdic Der Syndikalist, per al qual escrigué molts d'editorials. Fou un gran defensor de la doctrina de resistència passiva dins de la FAUD, alhora que reivindicà la vaga general i el boicot com a eines de lluita al marge de la violència, arma aquesta que només s'havia de fer servir com a últim recurs. Aquesta teoria «pacifista» va ser resposta per molts militants que havien participat en els aixecaments revolucionaris armats de 1918 i posteriors. Propagà les seves idees de resistència passiva mitjançant gires propagandístiques i en 1920 publicà el fullet Gewalt, oder Gewaltlosigkeit? (Violència o no violència?). Va ser molt amic de Gustav Landauer, Ernst Toller i Erich Mühsam, tots protagonistes de la República dels Consell d'Obrers i de Soldats de Munic. En 1924 refugià Mühsam a la seva sortida de presó. En la dècada dels vint muntà una llibreria i una biblioteca de préstec a Fürth. En 1935 va ser detingut per les Sturmabteilung (SA, Tropes d'Assalt) i empresonat. Després d'un dur interrogatori, Fritz Oerter va morir el 19 de setembre de 1935 a l'hospital del camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya), oficialment de pneumònia.És autor de Nacktheit und Anarchismus (sd), Die sieben Todsünden der heutigen Gesellschaft (1910 i 1920, sota el pseudònim Bernhard Rothmann) Arbeiter-und Soldatenräte und ihre Aufgaben (1919), Was wollen die Syndikalisten? (1920), Grundlagen für ein neues Leben... (1920), Jugend ! Voran ! Eine Sammlung von Anregungen in Poesie u. Prosa (1923) i Die freie Liebe (1924), entre d'altres.

Fritz Oerter (1869-1935)

***

- Domenico Girelli: El 19 de febrer de 1893 neix a Civitella di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Domenico Girelli. En 1905 emigrà a Homécourt (Lorena, França), on son pare Giovanni feia feina d'obrer en una fàbrica, i començà a treballar com a rentaplats amb un sou de 20 francs al mes en un petit restaurant portat per immigrants italians. En 1908 va envellir-se un any en la data de naixement per poder ser contractat a la fàbrica on son pare treballava. En aquesta època, sota la influència de Virgilio Gemelli, responsable del grup anarquista local, esdevingué llibertari i, apassionat per la lectura a la qual dedicava cinc o sis hores diàries després de la seva jornada laboral, adquirí una sòlida cultura autodidacta. Durant unes vacances passades a Civitella es va fer amic de nombrosos joves anarquistes, com ara Cairo Giovannini i Leandro Arpinati, anarcoindividualista que esdevindrà més tard un dels feixistes més destacats de Bolonya. En 1913, després que son pare el convencé de no declarar-se insubmís a l'Exèrcit, retornà a Itàlia per fer el servei militar. Després d'uns mesos es trobava en un estat de depressió moral i física tan desastrós que obtingué un permís d'un any de convalescència per passar-lo a casa. Mentre se'n recuperava, el juny de 1914 esclatà la «Setmana Roja», vaga insurreccional en la qual participà en totes les manifestacions i es recorda que desplegà una bandera roja i negra al cim d'una torre a Civitella. Un cop acabat el moviment, retornà al seu batalló a Verona. Arran de la declaració de guerra, refusà portar armes i declarà que s'estimava més anar a la presó, però acceptar marxar al front com a infermer. El novembre de 1917 caigué presoner de les tropes alemanyes i enviat a un camp d'internament a Hongria on durant els últims mesos de la contesa treballà amb una família pagesa. Alliberat un cop acabada la guerra, acabà el seu servei militar i retornà a Civitella. Durant les eleccions de 1919 participà activament en la campanya antielectoral. A finals d'aquell any, buscant feina, marxà a Bolonya on el 8 de gener de 1920 va ser detingut durant una manifestació; jutjat, va ser condemnat, però la pena va ser suspesa i hagué de retornar a Civitella. Ben aviat tornà a Bolonya i començà a treballar a la fàbrica metal·lúrgica «San Martino Macchine Agricole», on feien feina una quinzena de companys llibertaris, entre ells Emilio Grassini. Encara que no afiliat, participà en les activitats del grup de la Unió Sindical Italiana (USI) i el setembre de 1920 durant l'ocupació de la fàbrica ajudà en el seu funcionament sota control obrer. Amb altres companys fabricà nombroses bombes i a finals de desembre de 1920 va ser implicat en un robatori d'armes en una caserna. Retornà a França, d'antuvi instal·lat a Romans i després a París, on durant sis anys treballà a les fàbriques Renault fins que va ser acomiadat arran de la vaga del Primer de Maig de 1930. Va ser detingut en nombroses ocasions a causa de la seva militància. L'agost de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i va combatre al front d'Aragó. L'abril de 1937 obtingué un permís i marxà a París per visitar sa companya i sos infants. Quan retornava a la Península amb un grup de companys, va ser detingut a la frontera i tancat quatre mesos a Perpinyà. Després marxà a Montpeller abans d'arribar a París, on renuncià de retornar a Espanya arran dels fets de «Maig de 1937» i de la repressió estalinista engegada. A París, en debats públics, s'enfrontà al dirigent comunista Luigi Longo, a qui acusà de complicitat en l'assassinat de Camillo Berneri i d'altres companys anarquistes. El juliol de 1938, durant la visita de la família reial britànica, va ser detingut i expulsat a Bèlgica, però l'endemà aconseguí arribar clandestinament a França i s'instal·là a la regió parisenca on va fer feina en multituds d'oficis, sempre acomiadat per la seva militància. En 1940, durant l'ocupació nazi, va ser denunciat per la policia francesa com a«antifeixista i antic combatent a Espanya» i tancat pels alemanys a la presó parisenca de la Santé. Durant els seus interrogatoris per part de la Gestapo declarà que havia anat a la Península buscant feina i passat quatre mesos va ser alliberat. Durant la guerra son fill va ser enviat al servei obligatori de treball a Alemanya on morí. No participà com altres companys en la Resistència, ja que considerava el conflicte bèl·lic com a una disputa entre Estats. A l'Alliberament, va ser detingut i empresonat durant quatre mesos per haver amagat armes que procedien de la Resistència. A partir de la postguerra residí a Suresnes, on continuà defensant el pensament llibertari i participant en les activitats de la Casa d'Itàlia i del Centre Cultural Italià a París. Assistí a nombrosos congressos, com l'internacional de Carrarra de 1968, i durant els anys setanta participà en nombrosos debats i reunions tinguts al local parisenc de la CNT en l'Exili. Després de la mort de sa companya, durant la dura repressió del moviment anarquista italià esdevinguda als anys setanta i vuitanta ajudà nombrosos companys exiliats fet pel qual va haver de patir continus escorcolls policíacs. Domenico Girelli va morir durant la nit del 3 al 4 de maig de 1991 a Suresnes (Illa de França, França) i com a bon lliurepensador, vegetarià i abstemi, deixà el seu cos a la medicina; però finalment fou incinerat. La seva biblioteca personal va ser donada a la Biblioteca Llibertària«Armando Borghi» de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia).

***

- Gabino Lavilla Arcal: El 19 de febrer de 1909 neix a Sariñena (Osca, Aragó, Espanya) el llaurador anarcosindicalista Gabino Lavilla Arcal. Afiliat al SindicatÚnic de Treballadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sariñena, el desembre de 1933 fou detingut arran de la insurrecció llibertària de Villanueva de Sigena. Durant la Revolució espanyola fou membre del Comitè Local de la CNT de Sariñena i vocal del primer Comitè Revolucionari. També fou representant de les col·lectivitats de Sariñena i en 1937 denuncià les agressions de la 27 Divisió «Carlos Marx» contra aquestes. Estava unit lliurement amb Josefa Angas, d'Albalatillo. Detingut pels feixistes, fou condemnat a 30 anys de presó. Després se'n va perdre tot rastre.

***

- José Molina Ortega: El 19 de febrer de 1909 --encara que en l'exili francès manifestà com a data de naixement el 21 de maig de 1911-- neix a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Molina Ortega, també conegut com Acracio Ruiz Gutiérrez. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1935 vivia a Madrid on treballava fent armadures per a la construcció. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 marxa amb Cipriano Mera a l'operació de control de Conca i després participà en la creació de la Columna «España Libre» i del Batalló«Espartaco». Entre 1937 i 1938 va fer de comissari polític de la 77 Brigada Mixta de l'Exèrcit republicà. Quan la derrota era evident, participà en la contraofensiva contra l'estalinisme juntament amb Cipriano Mera, José Torremocha, José Luzón i Eduardo Val. L'últim dia de la guerra abandonà la Península des de Gandia cap al Regne Unit. A l'exili londinenc milità en la CNT i a finals dels anys quaranta va ser secretari d'aquesta organització a Gran Bretanya, alhora que col·laborà en el periòdic Reconstrucción, òrgan dels exiliats a Gran Bretanya del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Va ser delegat als congressos confederals de 1960 i 1961. En 1962, arran del Congrés de Llemotges, entrà a formar part de la direcció de Defensa Interior (DI) des de Londres. En el Congrés confederal d'octubre de 1963 encapçalà la candidatura opositora a Germinal Esgleas. Fou delegat per Anglaterra al Congrés de la CNT de l'estiu de 1965 celebrat a Montpeller, el qual abandonà juntament amb altres militants (Cipriano Mera, Acracio Bartolomé, Luis Andrés Edo, Marcelino Boticario, Octavio Alberola, Ramón Álvarez, Josep Peirats, etc.). El febrer de 1967 va fer una conferència a Londres i l'any següent ocupà la secretaria del Nucli Confederal de Gran Bretanya. Afincat a Montpeller, on feia feina de pintor, en 1972 va ser membre de la Comissió de Relacions dels Grups d'Afinitat de França. En 1973 assistí a la Conferència de Narbona. En 1975, amb la mort del dictador Francisco Franco, retornà a la Península i s'instal·là a Novelda (Vinalopó Mitjà, País Valencià). En els anys vuitanta passà a viure a Madrid. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste,Esfuerzo, España Fuera de España,Mujeres Libres i Reconstrucción, entre d'altres. Sa companya fou Suceso Portales. José Molina Ortega va morir el 4 de gener de 1994 a Móstoles (Madrid, Espanya).

Defuncions

- Multatuli:El 19 de febrer de 1887 mor a Nieder-Ingelheim (Renània-Palatinat, Alemanya) l'escriptor anarquista Eduard Douwes Dekker, més conegut com a Multatuli («Molt he patit», en llatí, i fa referència a un famós passatge de Tristia d'Ovidi). Havia nascut el 2 de març de 1820 al carrer Korsjespoortsteeg d'Amsterdam (Països Baixos). Fill d'un capità de navili, en 1838 va viatjar a bord del vaixell comandat per son pare a les Índies Orientals Holandeses (actual Indonèsia), a la capital de les quals, Batavia, van arribar en 1839. D'antuvi va exercir de funcionari en aquestes terres, però va dimitir del càrrec fastiguejat del tractament reservat als indígenes i per les dures crítiques que havia rebut per la seva gestió comptable. Després de la seva renúncia es va quedar sense feina i va viatjar durant anys tot sol per Europa (Holanda, Bèlgica, Alemanya i França). En 1859 sa muller, la baronessa de Wijnbergen, i sos dos fills es van reunir amb ell a Europa. Aquest mateix any es va consagrar a la literatura i va publicar amb èxit Max Havelaar (1860), obra anticolonialista i antiesclavista. Multatuli, crític irònic del conformisme burgès, posarà en pràctica el seu ideal llibertari i escandalitzarà els seus contemporanis, vivint en harmonia amb ses dues companyes i amb sos dos fills. Els seus escrits contra l'Estat i contra el parlamentarisme, i els seus atacs contra la religió, la família i els prejudicis de tota mena (racistes, sexistes o sexuals) van tenir una gran influència dins els àmbits socialista i llibertari. Va ser el primer holandès que optà per la incineració. Existeix la «Multatuli Genootschap» (Societat Multatuli), que té com a objectiu donar a conèixer l'autor i ressaltar la seva vigència actual, tot administrant el Museu Multatuli, ubicat a la casa natal de l'escriptor. El juny de 2002, la«Maatschappij der Nederladse Letterkunde» (Societat de Literatura Holandesa) va proclamar Multatuli com el més gran escriptor holandès de tots els temps.

***

- Aristide Rey:El 19 de febrer de 1901 mor a París (França) el militant blanquista, internacionalista, bakuninista, communard i finalment diputat republicà Aristide Émile Jules Rey. Havia nascut el 12 de juliol de 1834 a Grenoble (Arpitània). Era fill d'Hugues Rey, industrial draper de Grenoble, i de François Chabert. Estudiant de medicina, va ser exclòs de la Universitat de París el desembre de 1865 per haver participar en un congrés internacional d'estudiants revolucionaris a Lieja (Bèlgica) el novembre d'aquell any. A començaments de 1866 a Ginebra assistí al primer congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre el 21 i el 25 de setembre de 1868 a Berna va prendre part en el II Congrés de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat» i quan la majoria es va pronunciar contra «la igualtat econòmica i social de les classes i dels individus», va fer costat la minoria dissident que va abandonar l'organització per a crear l'«Aliança Internacional de la Democràcia Socialista», de caràcter bakuninista. A finals de 1868 va marxar a Barcelona (Catalunya) amb Élie Reclus i Giuseppe Fanelli, per escampar els principis internacionalistes, però Bakunin li reprotxarà una propaganda massa republicana. Entre el 6 i el 12 de setembre de 1869 assistí a Basilea (Suïssa) al IV Congrés de l'AIT. En aquests anys va fer amistat amb James Guillaume i Paul Robin. El gener de 1871 va ser un dels signataris del«Cartell Roig» que denunciarà les traïcions del Govern de Defensa Nacional francès durant la guerra francoprussiana. A començaments d'aquest anys fou membre del consell de redacció, amb Élisée iÉlie Reclus i Ferdinand Buisson, de l'efímer periòdic La République des Travailleurs (1871), òrgan de la secció de Batignoles i Ternes de l'AIT. Amb Benoît Malon va ser un dels 43 socialistes revolucionaris presentats per la Internacional a les eleccions de febrer de 1871. Durant la Comuna va participar amb el seu amic Élie Reclus en la direcció de la Biblioteca Nacional de París. Fugint de la repressió de les tropes de Versalles, entre 1871 i 1876 va viatjar per Suïssa i per Itàlia. Amnistiat en 1878, va tornar a París, on va ser elegit conseller municipal del V Districte i renovat en 1884. Després, va formar part d'una comissió administrativa de la qual depenia l'orfenat Prévost de Cempuis confiat a Paul Robin. El 4 de novembre de 1880 va crear a París, amb el suport del Consell Municipal de la capital, el primer Batalló Escolar amb la finalitat de«defensar el territori» de la República; ràpidament la iniciativa va ser imitada per la major part dels consell municipals de les poblacions franceses que volien tenir«el seu» propi batalló militar format pels infants armats de les escoles municipals, fins i tot l'escola llibertària de Paul Robin en va tenir. Allunyat de les idees llibertàries, el 18 d'octubre de 1885 va ser elegit diputat de la Unió Republicana pel departament francès de l'Isèra, càrrec que es perllongà fins a l'11 de novembre de 1889. Posteriorment també fou elegit diputat per I'Isèra entre el 22 de setembre de 1889 i el 14 de novembre de 1893 i entre el 3 de setembre de 1893 i el 31 de maig de 1898, on intentà fer aprovar una llei sobre educació militar preparatòria. En elsúltims anys de sa vida rebutjà el càrrec de director de la presó parisenca de la Conciergerie.

***

- John Creaghe: El 19 de febrer de 1919 mor al Western Hospital de Washington (EUA) el metge i propagandista anarquista John O'Dwyer Creaghe. Havia nascut el 1841 a (Limerick, Limerick, Irlanda) en una família acomodada. Va estudiar medicina al Queens College a Cork i l'abril de 1865 va rebre el diploma de cirurgià del Royal College of Surgeons de Dublin. Durant un temps va practicar la medicina a Mitchellstown i en 1866 va emigrar als Estats Units, instal·lant-se a Boston, on va ser un membre destacat de la Societat Mèdica de Massachusetts. En 1869 va retornar a Irlanda, especialitzant-se en medicina general i en parts. A començaments dels anys 70 va fer de metge a Anglaterra i en 1873 o 1874 va emigrar a l'Argentina, instal·lant-se primerament a Navarro (Buenos Aires) com a metge forense de la policia. En 1888 va començar a mostrar les seves opinions polítiques, especialment la necessitat d'organitzar-se sindicalment els treballadors, en el periòdic de Luján La Verdad. A finals de 1889 va passar a exercir la medicina als barris pobres (Attercliffe, entre altres) de Sheffield (Anglaterra), on va crear el diari The Sheffield Anarchist (1891), que va fer campanya contra el pagament de lloguers (No Rent). El 28 de juliol de 1891 va ser condemnat a l'Audiència de Leeds a una multa de 25 lliures per difamació de la seva llogatera, a qui havia tractat en un article de The Sheffield Anarchist de«lladregota». També va organitzar una campanya contra el pagament d'imposts, reivindicant l'il·legalisme i l'ús de la violència revolucionària i l'insurreccionalisme. A finals de 1891 va esclatar l'«afer de Walsall»: detenció d'un grup d'anarquistes per fabricar bombes, un dels quals va ser Fred Charles, col·laborador de Creaghe en The Sheffield Anarchist. A començaments de 1893 va deixar definitivament Anglaterra i després d'un temps per França i per Espanya, la tardor de 1893 s'instal·larà de bell nou a Luján (Argentina), on va crear diversos periòdics anarquistes, com ara El Oprimido (1894). A partir del 13 de juny de 1897, esdevé un dels responsables del periòdic La Protesta Humana, la publicació més important de l'anarquisme argentí i que dirigirà durant 18 anys. L'1 d'abril de 1904, La Protesta esdevé diari. Creaghe participarà també en el llançament d'una Escola Ferrer, a Luján. El 14 de novembre de 1909, el jove anarquista Simon Radowitsky atempta de mort contra Ramón Falcón, cap de la policia de Buenos Aires, i el seu secretari amb una bomba. En reacció, la impremta del diari és destruïda en diverses ocasions. La Protesta reapareixerà clandestinament a Buenos Aires, o bé a Montevideo. En 1911, Creaghe es va instal·lar a Los Ángeles, on col·laborarà en el periòdic Regeneración, participant en la Revolució mexicana. Més tard retorna a l'Argentina i finalment, ja malalt i amb el cap perdut, als Estats Units, on morirà.

***

- Pierre Besnard: El 19 de febrer de 1947 mor a Bagnolet (Illa de França, França), el militant anarcosindicalista Pierre Eugène Besnard. Havia nascut el 8 d'octubre de 1886 a Montreuil-Bellay (País del Loira, França). L'1 de març de 1909 va entrar com a factor auxiliar en els ferrocarrils de l'Estat a Chinon i després com a factor en cap a l'estació d'Auteuil-Boulogne. El 4 de maig de 1920 va ser elegit secretari interí de la Comissió Permanent de l'Oficina Mixta dels Sindicats Parisencs de Ferroviaris i era el principal dirigent del moviment per a la regió parisenca; i deu dies després, va ser cessat dels ferrocarrils per haver fet vaga. També va ser membre de la Comissió Executiva de la Federació Nacional de Ferroviaris. A partir de l'1 de juliol de 1920 va entrar com a taxador de la Companyia Piemontesa de Transports. El 20 de maig de 1921 va substituir Monatte com a secretari general del Comitè Central dels Comitès Sindicals Revolucionaris (CSR), principal força de l'oposició en el si de la Confederació General del Treball (CGT) dirigida per Jouhaux. Abans, en febrer de 1921, havia fundat el «Pacte», societat secreta a l'estil bakuninista que tenia com a finalitat orientar els CSR i la CGT cap a l'anarcosindicalisme. En 1926 fundarà, escindint-se de la CGT, la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), sindicat revolucionari afiliat a la nova Associació Internacional de Treballadors (AIT, no autoritària), creada en 1922 a Berlín per Rudolf Rocker. En 1928 publicarà Le Combat Syndicaliste,òrgan de la CGTSR. Quan esclata la revolució espanyola participarà en la creació dels Comitès Anarquistes Sindicalistes per a la Defensa del Proletariat Espanyol i va ser elegit com a secretari de la Conferència d'aquests comitès que es van reunir entre el 24 i el 25 d'octubre de 1936, i va ser confirmat en aquesta funció en el Ple de l'AIT que va tenir lloc a París entre el 15 i el 17 de novembre amb la finalitat d'intensificar la propaganda internacional en favor de l'Espanya llibertària. Durant la II Guerra Mundial es va refugiar al Midi i amb l'Alliberament serà elegit vicepresident de la Confederació General Pacifista creada entre el 9 i el 16 de desembre de 1945 i de la qual Louvet seria secretari general. Pierre Besnard va morir el 19 de febrer de 1947 i va ser incinerat el 24 de febrer al cementiri parisenc de Père-Lachaise (urna 10.759). Entre les seves obres podem destacar Les syndicats ouvriers et la révolution sociale (1930), Le monde nouveau (1936), L'Éthique du syndicalisme (1938) i col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure.

***

- Marc Pierrot:El 19 de febrer de 1950 mor a París (França) arran d'una malaltia el metge i militant i propagandista anarquista Marc Pierrot. Havia nascut el 23 de juny de 1871 a Nevers (Borgonya, França). En 1891, estudiant medicina a París, s'adhereix al grup dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI), i cinc anys més tard obté el doctorat. Esdevingut anarquista, militarà en el sindicalisme revolucionari i editarà nombrosos fullets de propaganda, tot col·laborant en Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. Mobilitzat en 1914, serà enviat com a metge a Sèrbia, acabant la guerra a França. Va ser un dels signataris del «Manifest dels Setze», favorable a la intervenció armada. En 1919 va reeditar Le Temps Nouveaux i seguidament publicarà la revista Plus Loin, que sortirà fins al 1939, i que va comptar entre els seus col·laboradors al seu amic Paul Reclus. Va participar enL'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. En 1936 es lliura a Espanya i pren part en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin. Durant la guerra es denunciat com a jueu, encara que no ho era, però sí sa companya lituana, amb qui tenia dues filles, i foren empaitats. A començaments de 1944 es van retrobar a Compiègne. Entre les seves obres podem destacar: Syndicalisme et révolution (1908), Sur l'individualisme (1911), Travail et surmenage (1911), Le Parlementarisme contre l'action ouvrière (1912), Syndicalisme et socialisme (1913). Sa filla, Cécile, n'ha reunit i reeditat alguns textos sota el títol: Quelquesétudes sociales (1970).

***

- E. Armand: El 19 de febrer de 1962 mor a Rouen (Alta Normandia, França) l'anarquista individualista Ernest Juin, més conegut com E. Armand, un dels activistes llibertaris més coneguts i populars de la sevaèpoca, especialment en els cercles àcrates lligats a l'eclecticisme, el naturisme, el vegetarianisme i les opcions comunitàries de vida. Havia nascut el 26 de març de 1872 a París (França), fill d'uncommunard. No va trepitjar mai una escola, però son pare que tenia una gran biblioteca el va instruir, ensenyant-li nombroses llengües. Descobrirà l'anarquisme per mor de la lectura del periòdic Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1901 va fundar el periòdic L'Ere Nouvelle, òrgan de l'anarquisme cristià o també anomenada«tendència tolstoiana», però no va ser l'únic: Hors du troupeau (1911),Par delà la mêlée (1916). Va dirigir durant un temps el periòdic L'Anarchie; va col·laborar en Le Libertaire, de Sébastien Faure; i va ser l'animador de la revista L'En Dehors, apareguda a Orleans des de 1922 fins a 1939 amb un total de 335 números. Aquesta revista prendrà el subtítol en 1926 de: «Òrgan de pràctica, de realització, de camaraderia individualista anarquista». També va esperonar la publicació de la seva continuadora, L'Unique, també a Orleans i que aparegué des de 1945 a 1956 amb 110 números. Va participar en l'EncyclopédieAnarchiste, de Faure. Armand va passar d'un cristianisme militant a un individualisme anarquista pacifista i no violent, encara que sempre va defensar des de les seves revistes tots els llibertaris, fins i tot els partidaris de l'expropiació, tan comuns dins del moviment llibertari europeu d'entreguerres. La seva defensa de l'«il·legalisme» en les revistes anarquistes li va crear no pocs enemics dins del moviment anarquista, de sectors més«calmats», com ara el de Jean Grave, que acusarà Armand, André Lorulot, Alberto Libertad, Paraf-Javal i alguns més del cercle de L'Anarchie, de desviació ideològica i de provocar amb la seva vida dissoluta --segons Grave-- la desmoralització del moviment llibertari. També Max Netllau dedicarà adjectius no gaire agradables al nucli d'individualistes francesos en la seva magna La anarquia a través dels temps. De totes maneres, la virulència de la seva escriptura, les seves positures antireduccionistes, la seva amplitud de mires i la seva constant provocació de l'ortodòxia anarquista, dotaren el moviment llibertari europeu d'una nova vitalitat. També de nous aires de renovació que paradoxalment enllaçaven amb els seus inicis i amb l'agrupació espontània en cèl·lules d'afinitat dels seus individus a la manera bakuninista. Els individualistes, gràcies a la propaganda escrita, van posar en marxa alguns sectors esclerotitzats del sindicalisme revolucionari, ja que el van dotar d'un pensament i d'una filosofia més acordes amb les idees d'autoeducació i de crítica que preconitzaven. El corpus teòric d'Armand gira al voltant de tres idees clau: l'individualisme anarquista, la camaraderia amorosa o sexualitat sense traves i la lliure agrupació d'individus en comunes, anomenades generalment a principis del segle XX pels anarquistes: milieux libres (medis o ambients lliures). La idea internacionalista també va calar en l'ideari d'Armand i va ser un gran defensor de les llengües artificials i planificades com l'Esperanto o l'Ido, que segons ell esborrarien les diferències d'enteniment entre els individus. Armand en les seves obres introdueix a Europa alguns dels corrents anarquistes comunitaristes i pacifistes més allunyats del sindicalisme revolucionari francès. Es recuperen així les línies de pensament de Benjamin Tucker, de l'stirnerià John-Henry Mackay, de Morris Hillquit, Josiah Warren, etc. També, es recupera tota la llarga tradició del comunitarisme llibertari europeu deixada de banda en el moviment obrer europeu a partir de la desqualificació marxista de l'anomenatSocialisme científic contra el que es va anomenarSocialisme utòpic; Armand revitalitza així les idees de Cabet, d'Owen i sobretot de Fourier en donar notícies sobre les comunes creades a partir de les seves idees. Armand establirà fructíferes polèmiques amb altres individualistes anarquistes partidaris de la llibertat sexual sense restriccions, un contrapunt interessant seran les polèmiques amb la lliurepensadora anarquista brasilera Maria Lacerda de Moura i amb diversos escriptors més. La influència d'Armand en el moviment llibertari europeu, i en el de l'Estat espanyol especialment, va ser molt més gran del que a simple vista pugui semblar. Armand va divulgar en els medis obrers, amb les seves revistes i llibres, les idees més avançades sobre la sexualitat, les comunes i la posició de l'individualista autodidacta i crític contra l'autoritarisme i l'explotació. Armand va ser condemnat en diverses ocasions, especialment per«complicitat de deserció» durant la Primera Guerra Mundial, i entre 1940 i 1941 va ser internat en diferents camps de concentració. Les seves obres més importants són: L'initiation individualiste anarchiste (1923) i La révolution sexuelle et la camaraderie amoureuse (1934).

Xavier Díez Rodríguez: L'anarquisme individualista a Espanya (1923-1938). Tesi doctoral de la Universitat de Girona

***

- María Lozano Molina: El 19 de febrer de 2000 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la poetessa i militant anarquista María Lozano Molina. Havia nascut el 3 de març de 1914 a Saragossa (Aragó, Espanya). Quan tenia 15 anys s'acostà al moviment llibertari i es relacionà per qüestions familiars amb el grup d'acció «Los Solidarios». També mantingué contacte amb Miguel José i Augusto Moisés Alcrudo Solórzano a través de la casa de hostes familiar freqüentada per militants anarquistes. El juliol de 1936 participà en la lluita de carrer contra els feixistes aixecats i s'apoderà momentàniament d'Alcubierre (Osca). Després s'enrolà en la Columna Durruti i més tard entrà a formar part de la col·lectivitat de Sariñena. Quan acabà la guerra passà a França i fou internada al camp de concentració de Galhac (Occitània), del qual aconseguí fugir. Després s'integrà en la guerrilla de la zona de l'Alta Garona, juntament amb son company Ángel Mombiola Allue, qui morí afusellat pels nazis el 20 d'agost de 1944 a prop d'Ondes. En 1945, un cop acabada la guerra, retornà clandestinament a la Península per trobar sa filla; en tornar, es va perdre pels Pirineus i passà grans dificultats. Instal·lada a Tolosa, ca seva es convertí en refugi d'activistes llibertaris i en aquests anys milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT), realitzant tasques per a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També ajudà la guerrilla llibertària (Quico Sabaté) i diversos grups autònoms d'acció (MIL, GARI). En 1972 participà en la fundació de l'arxiu de documentació llibertària Centre de Recherche sur l'Alternative Sociale (CRAS, Centre de Recerca sobre l'Alternativa Social) de Tolosa, que presidí fins a la seva mort. Participà activament en la campanya contra la central nuclear de Golfech portada a terme pel col·lectiu Retonda. Fou assídua de manifestacions i de mítings fins poc abans del seu final. María Lozano Molina va morir el 19 de febrer de 2000 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i les seves cendres van ser escampades al riu Garona.

María Lozano Molina (1914-2000)

***

- Fabio Iacopucci: El 19 de febrer de 2009 mor a Roma (Itàlia) l'anarquista Fabio Iacopucci. Havia nascut el 18 de febrer de 1955 a Roma (Itàlia). Encara adolescent s'adherí al Grup Anarquista«Carlo Cafiero» del popular barri romà de la Garbatella. Durant els anys setanta es mostrà força actiu i s'encarregà de transmetre a les noves generacions el llegat dels vells companys llibertaris que havien participat en la guerra d'Espanya i en la Resistència contra els nazis. A partir de 1977 animà, amb altres companys, un programa radiofònic a l'emissora lliure i autogestionària «Radio Radicale». També fou un dels promotors de la revista Libertaria i participà activament en el suport del Centre d'Estudis Llibertaries de Milà i en l'editorial Eleuthera. A més, fou sindicalista de base. Trobem articles seus en el Bolletino Archivio G. Pinelli.

Fabio Iacopucci (1955-2009)

Actualització: 19-02-14

  Ja podeu recollir, al bus de la travessa o a can Lliro,

 el dimarts 25 de febrer a les 21h el vostre carnet de Federat, si ho heu sol·licitat.

No he encontrado ninguna información general sobre Mallorca en esta década, llamada Ominosa, de los últimos años de la vida de Fernando VII, es decir entre 1823 y 1833. En la Wikipedia, la voz de Frenando VII de España, en la introducción, sobre estos años dice "La última fase de su reinado, la llamada Década Ominosa, se caracterizó por una feroz represión de los exaltados, acompañada de una política absolutista moderada o incluso liberaldoctrinaria que provocó un profundo descontento en los círculos absolutistas, que formaron partido en torno al infante Carlos María Isidro. A ello se unió el problema sucesorio, sentando las bases de la Primera Guerra Carlista, que estallaría con la muerte de Fernando y el ascenso al trono de su hija Isabel II, no reconocida como heredera por el infante Carlos."

Así, pues, aparecen como temas principales la represión; política absolutista moderada que dio lugar a que el absolutismo exaltado se uniera en torno a Carlos, hermano de Fernando; la sucesión, pues las tres primeras esposas no le dieron hijos y ya su matrimonio con María Cristina le dio dos hijas, por lo que Fernando firmó la Pragmática Sanción por la que, a falta de hijos varones, podría heredar la hija mayor, que fue Isabel II (1833 - 1868), hermana mayor de Luisa Fernanda. Esta decisión fue esgrimido por el absolutismo menos moderado y dio lugar a las guerras carlistas. Otro tema importante en la década fue el de la independencia de los países americanos que formaban el Imperio español.

Si bien no he encontrado ningún estudio general sobre Mallorca en esta Década Ominosa, hay algunos trabajos que tratan sobre alguno de los temas de esta década.

El tema de la represión de los liberales se muestra en que Benito Pérez Galdós (1843 - 1920) titulara uno de sus Episodios Nacionales El terror de 1824 (pdf). En relación a Mallorca sólo he encontrado un texto de Carmen Alomar Esteve titulado La depuración absolutista entre 1823 y 1833 (BSAL, 1982) (pdf) que se centra a la que hubo sobre los abogados mallorquines. Otro artículo es el de Maximiliano Barrio Gozalo titulado El castigo de los obispos liberales después del Trienio (2011) cuyo resumen dice: "Durante el Trienio Liberal (1820-1823) no fueron fáciles las relaciones entre la Iglesia y el Estado, y el nombramiento de los obispos agudizó el problema. En este artículo, después de describir el proyecto liberal de formar un equipo episcopal adicto al nuevo régimen y su fracaso por la oposición de la Curia romana, a través del análisis de lo sucedido al obispo de Mallorca, estudio el castigo que el gobierno absolutista y la Santa Sede impusieron a los obispos que habían apoyado el régimen constitucional durante el Trienio."

Sobre el tema del Carlismo, hay un buen artículo de Miquel Ferrer i Flòrez titulado Naiximent i evolució del Carlisme a la Mallorca del segle XIX (Memòries de la Reial Acadèmia Mallorquina d'Estudis Genealògics, Heràldics i Històrics, 2002), que señala la revuesta de Campos más de absolutista, puesto que indica que el Carlismo surgió tras la muerte de Fernando VII, siendo sus manifestaciones principales la "Llorençada" de Manacor en agosto de 1835 y, también, la sublevación de Ibiza en octubre del mismo año.

El tema de la masonería en tiempos de Fernando VII es tratado de modo general por Juan José Morales Ruiz en Fernando VII y la masonería española (Hispania Nova: Revista de historia contemporánea, 2003). Si se busca entre las obras de este autor, se encuentran:

• La masonería en Menorca
• El menorquín y la logia mahonesa de "Los amigos de la humanidad"
• Masonería y periodismo en la Menorca del siglo XIX
• Masones menorquines en América Latina, durante el siglo XIX
• La mujer en la masonería menorquina del siglo XIX

Y ya por acabar, puesto que no he encontrado más estudios, y enlazando con el último trabajo, hay un texto de Juan Francisco Fuentes titulado Cherchez la femme: Exiliadas y liberales en la década ominosa (1823 - 1833) (pdf) en que recoge de un censo realizado por la policía de Fernando VII en 1826 sobre cuántos liberales había en España, indicando el número de mujeres: ["La policía de Fernando VII no pensaba lo mismo, y en 1826, cinco años antes, por tanto, de la ejecución de Mariana Pineda, elaboró un minucioso censo de liberales que permanecían en el interior de España tras el fin del Trienio, con una detallada distribución por reinos o provincias y especificación del número de mujeres que, igualmente a escala nacional y provincial, podían ser consideradas 'más o menos adictas al abolido sistema constitucional'"]. El hecho está en que en Mallorca calcularon que había un 9,85 % del total de liberales, porcentaje algo mayor que el de la media española que se calcula en 8,86 %.

Según apunta una noticia en el diario el Mundo: “La Justicia suiza ha comunicado de oficio a la española la existencia de una cuenta en aquel país del senador y hasta hace dos años y medio secretario general del PP de Madrid, Francisco Granados. El también ex alcalde de Valdemoro y antiguo consejero de Transportes, Presidencia, Justicia e Interior en la era Aguirre habría acumulado en tierras helvéticas al menos 1,5 millones de euros en un depósito que comenzó a operar en 1999”.

Hasta el día de hoy tener una cuenta bancaria en Suiza, o en cualquier país del mundo, no es ningún delito. Ya sé que no es muy corriente hacerlo y que la mala fama que ello tiene deja en mal lugar a quien mantiene cuentas en el extranjero y menos aún cuando se trata de países considerados paraísos fiscales, pero, repito, no es ningún delito tener una cuenta en Suiza.

Lógicamente, el senador Granados deberá explicar si esos 1,5 millones fueron obtenidos lícitamente, si se pagaron los impuestos obligados, si se hicieron las declaraciones fiscales que la ley manda y si la cuenta se abrió legalmente. En caso contrario, que la ley actúe y que el peso de la justicia caiga sobre él, faltaría más.

El senador socialista Manchado que, en otra ocasión, hablaré de sus fastuosos y caros viajes allende los mares cuando era Director General de nuevas tecnologías en el anterior Pacte de Progrés, ha violado la presunción de inocencia para insinuar que el senador popular Granados, por tener una cuenta en Suiza, es un corrupto, y más cuando todavía no se sabe apenas nada del caso. Por este motivo, en twitter le he contestado con un sucinto e irónico “¿tienes envidia?”. Me parece deleznable que se esté atacando de esta manera el estado de derecho y la honorabilidad de las personas.

Hay que reconocer, por otra parte, que la izquierda sabe generar polémicas de la nada. Ellos mismos van generando más y más tensión, creando una bola enorme de algo sin apenas importancia o sacada de contexto. En todo caso, esta pequeña tormenta me ha generado una cincuentena más de seguidores en mi cuenta de twitter. No hay mal que por bien no venga.