Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12423 articles
Browse latest View live

Sa Pobla - Nou llibre de Miquel López Crespí - Un tast del llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla

0
0

Nou llibre de Miquel López Crespí - Un tast del llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla -


El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tor presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.


Dia del Llibre a sa Pobla

Presentació del llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla a càrrec del batle Gabriel Freragut, l´editor Llorenç Gelabert, el regidor de cultura Antoni Simó Tomàs Canyelles i l´autor. Dia 23 d´Abril, a les 12h a l´Ajuntament.



Reversions 01 Bob Dylan

[15/01] «La Solidaridad» - «Le Communiste» - «Liberación» - «The Blast» - «Helios» - «Libereso» - «La Revue Anarchiste» - «Le Pionnier» - «La Brochure Mensuelle» - «La Révolution prolétarienne» - «Ética» - «Controverse» - «Man!» - Front Popular - «Boletin CNT-AIT» - «El Incontrolado» - «Die Anarchie» - «L'Anarchie c'est l'ordre» - «Sicilia Libertaria» - Cas Scala - «Provocazione» - «Acratela» - Kahn - Moineau - Gilbert - Widmar - Bagatskoff - Monatte - Sobrepere - Quartin - Alonso Martínez - Bosque - Nieto Rodríguez - Barba - Caba - Bugallo - Alerany - Gómez Arcos - Sabater - Detori - Torner - Celma - Llonch - Caballero - Cabello - Cañizar

0
0
[15/01] «La Solidaridad» -«Le Communiste» -«Liberación» - «The Blast» - «Helios» -«Libereso» - «La Revue Anarchiste» - «Le Pionnier» -«La Brochure Mensuelle» - «La Révolution prolétarienne» -«Ética» -«Controverse» - «Man!» - Front Popular - «Boletin CNT-AIT» - «El Incontrolado» - «Die Anarchie» -«L'Anarchie c'est l'ordre» - «Sicilia Libertaria» - Cas Scala - «Provocazione» - «Acratela» - Kahn - Moineau - Gilbert - Widmar - Bagatskoff - Monatte - Sobrepere - Quartin - Alonso Martínez - Bosque - Nieto Rodríguez - Barba - Caba - Bugallo - Alerany - Gómez Arcos - Sabater - Detori - Torner - Celma - Llonch - Caballero - Cabello - Cañizar

Anarcoefemèrides del 15 de gener

Esdeveniments

Capçalera de "La Solidaridad"

Capçalera de La Solidaridad

- Surt La Solidaridad: El 15 de gener de 1870 surt a Madrid (Espanya) el primer número del setmanari La Solidaridad.Órgano de la Asociación de Trabajadores de la sección de Madrid. Fundat per Anselmo Lorenzo, va ser la primera publicació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i a partir del número 29 (30 de juliol de 1870) el seu subtítol serà «Órgano de las secciones de la Federación madrileña de la Asociación Internacional de los Trabajadores» Anarcocol·lectivista bakuninista, inseria comentaris d'actualitat, notícies de l'exterior, avisos orgànics i del moviment obrer; a més d'un fulletó on s'incloïen reglaments, estatuts, congressos, temes de debat, etc. Hi van col·laborar en la redacció Vicente López, Hipólito Pauly, Máximo Ambau, Juan Alcázar, Francisco Mora, Tomás González Morago, Simancas, Gomis, Alieri, Miñaca, Vel, Martín, Pagès, etc. Es van publicar articles d'Ocaña, Nieva, Bakunin, Proudhon, ataques contra Fernando Garrido, etc. Van sortir 49 números, l'últim el 21 de gener de 1871, on deia que la Federació madrilenya deixava d'editar la publicació per qüestions econòmiques i que agafava el relleu els companys barcelonins de La Federación.

***

Capçalera de "Le Communiste"

Capçalera de Le Communiste

- Surt Le Communiste: El 15 de gener de 1908 surt a la Colònia d'Aiglemont (Les Ardenes, França) el primer número del periòdic bimensual Le Communiste. Organe Communiste-Libertaire de Propagande, d'Éducation Ouvrière et de Réalisations Sociales. Era el successor de Le Cubilot. Journal International d'Éducation et de Lutte Ouvrière. Fortuné Henry, fundador de la comunitat llibertària «L'Essai» d'Aiglemont, en serà el gerent, però només es van editar dos números. Entre els col·laboradors en podem destacar Alfred Delvau, Pierre Dupont, Fortuné Henry, Théodore Jean, Jules Lermina, Jean Prolo, Jean Richepin, Limpide Semoy, entre d'altres.

***

Capçalera del primer número de "Liberación"

Capçalera del primer número de Liberación

- Surt Liberación: El 15 de gener de 1908 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarquista i nihilista Liberación. Es publicava els dies 5, 15 i 25 de cada mes. No hi figurava cap editor responsable. Hi trobem articles d'Ignacio Arrieta, Joaquín Miguel Artal, Antonio Moreno, Félix Monteagudo, Antoni Pellicer Paraire, F. Rodríguez Cabrera i José Valverde, entre d'altres. Per referències sabem que en sortiren almenys tres números, però només s'ha conservat un exemplar del primer número que es conserva a l'Arxiu Municipal de Madrid.

***

Portada del primer número de "The Blast"

Portada del primer número de The Blast

- Surt The Blast: El 15 de gener de 1916 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número del bimensual anarquista The Blast (ràfega de vent, bufada, ona explosiva...). Va estar editat per Alexandre Berkman; quan aquest va deixar el seu lloc de redactor de Mother Earth, es va instal·lar a San Francisco i va començar a treballar en el seu nou projecte editorial. Farà costat el sindicalisme revolucionari i l'anarquisme de Thomas Mooney i de Warren Billings, víctimes de la repressió. Hi van col·laborar Emma Goldman, Margaret Sanger, Josiah Warren, Edward Carpenter, Erskine Charles Scott Wood, Sara Bard Field, entre d'altres. Els temes que tracta són d'allò més variat: sindicalisme, magonisme, Pancho Villa, Irlanda, Rússia, Índia, antimilitarisme, repressió, Nietzsche, etc. Les il·lustracions, moltes durament satíriques, d'autors com Maurice Backer, Robert Minor, Lydia Gibson o F. Wilson, entre d'altres, seran una part molt important de la publicació. El periòdic serà segrestat per un articles sobre la contracepció i finalment prohibit a causa de les seves opinions antimilitaristes i Berkman detingut; aquest últim número serà el 29, de juny de 1917. En 2005 la revista va ser publicada en forma de llibre facsímil per l'editorial llibertària AK Press sota el títol The Blast. Complete collection of the incendiary San Francisco bi-monthly anarchist newspaper edited by Alexander Berkman from 1916-1917 that gave voice to the worldwide anarchist movement.

***

Portada d'un exemplar d'"Helios"

Portada d'un exemplar d'Helios

- Surt Helios: Pel gener de 1916 surt a València (País Valencià) el primer número del periòdic mensual anarconaturista Helios. Órgano de la Sociedad Vegetariana Naturista de Valencia. Més tard portarà altres subtítols, com ara «Revista vegetariano naturista», «Órgano de las sociedades vegetariano naturistas de Valencia y Alicante del sanatorio escuela naturista, de Denia del grupo Krisol, de Léon y de la Confederación Nacional Naturista Española» i «Revista mensual naturista». Fundada i dirigida per Juan García Giner (Juanito), tractà, a més del naturisme i el vegetarianisme, altres temes com el pacifisme, l'esperanto, la teosofia, l'orientalisme, la medicina natural, l'ecologisme, l'urbanisme, etc., des d'una una perspectiva llibertària. Trobem articles d'Antonio M. Abellán, Eduardo Afonso, LucioÁlvarez, Alsina, Bonafoux, Carlos Brandt, Cátulo, Román Cortés, José Galián Cerón, Honorio Gimeno Pérez, Luis Huerta, Dr. Frankanbe, Lorenzo, Martínez Novella, Alfonso Martínez Rizo, Antonia Maymón, Mella, B. Mongrell Muñoz, Juan Ramón Moreno, María Teresa Pelegrin, Roberto Remartínez, Albà Rossell, Juan Ruiz Ibarra, D. Salas Matruna, Amílcar de Souza, etc. Va ser il·lustrada per Manuel Monleón. El número doble 105-106, de febrer i març de 1925, és una guia exhaustiva sobre l'estat de la qüestió del moviment naturista mundial, amb noms i direccions de les societats i dels seus òrgans de premsa. També publicà almanacs i fullets de diversos autors i temes. Contenia alguns anuncis naturistes. En sortiren 273 números, l'últim el febrer de 1939, coincidint amb el triomf feixista en la guerra civil.

***

Portada d'un número de "Libereso" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Portada d'un número de Libereso [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Libereso: Pel gener de 1922 surt a Viena (Àustria) el primer número del periòdic en idioma internacional Ido Libereso. Organo Monatala di la Anarkiista Seciono di «Emancipanta Stelo» (Llibertat.Òrgan mensual de la Secció Anarquista de«Estrella Emancipadora). Era el portaveu de la Kosmopolita Uniono di la Laborista Idisti (KULI, Unió Cosmopolita dels Treballadors Idistes) i es publicà a diferents ciutats, entre elles Arnhem (Gelderland, Països Baixos), on tenia la redacció la revista, Auxerre (Borgonya, França) o Saint-Genis-Laval (Arpitània). El responsable de l'edició fou Jules Vignes, propagandista anarquista i idista. El número 7, de juliol de 1922, estava dedicat a la militant anarquista i antimilitarista Jane Morand i la seva condemna a 10 anys de presó per un tribunal militar de Bordeus el 5 de maig d'aquell any. Hi van col·laborar E. Armand, Julio Barco, W. Caspers, A. Hamon, Filareto Kavernido, Errico Malatesta i Paraf-Javal, entre altres. Trobem articles de temàtica d'allò més diversa: educació, clàssics de l'anarquisme, anarcoindividualisme, sexualitat, internacionalisme, pacifisme, etc. Sortí irregularment fins el 1927.

***

Portada del primer número de "La Revue Anarchiste"

Portada del primer número de La Revue Anarchiste

- Surt La Revue Anarchiste: Pel gener de 1922 surt a París (França) el primer número de La Revue Anarchiste, publicada mensualment per la Unió Anarquista (UA). Els responsables de la redacció van ser Sébastien Faure, André Colomer, Georges Bastien i Pierre Mualdés; els administradors J. Content i Soustele; i els gerents Bertholleto, André Colomer i Ferandel. S'editava en la impremta «La Fraternelle». Entre els seus col·laboradors podem citar Fréd. A. Angermayer, A. Antignac. P. Archinoff, E. Armand, Claude Aveline, Georges Bastien, A. Berkman, E. Bizeau, Roger Boeufgras, Bott, Boudoux, Eugénie i S. Casteu, J. Chazoff, A. Colomer, V. Dave, A. Dauphin-Meunier, Roger Devigne, F. Elusu, Luigi Fabbri, J. Galy, Genold, E. Goldman, Guerineau, Johansson, L. Julliard, Kollontai, G. De Lacaze-Duthiers, Edouard Lapeyre, Henri Lemonnier, B. De Ligt,  L. Loreal, Henriette Marc, René Martin, Mauricius, F. Mayoux, Brutus Mercereau, Marcel Millet, Jane Morand, Moustarde, P. Mualdes, Max Nettlau, Renzo Novatore, Orobon, Henry Poulaille, André Reymond, R. Rocker, P. N. Roinard, Léon Rouget, Han Ryner, A. Schapiro, Alber Soubervielle, Augustin Souchy, Max Stephen, Hugo Treni, Veber, Georges Vidal, P. Vigne d'Octon, Volin, J. Waletski, Maurice Wullens, etc. L'abril de 1922 comptarà amb 1646 subscriptors, però en 1925 només tirarà 800 exemplars. En va editar 35 números, l'últim el 10 d'agost de 1925.

***

Capçalera de "Le Pionnier"

Capçalera de Le Pionnier

- Surt Le Pionnier: Pel gener de 1922 es pensa que va sortir a París (França) el primer número del periòdic mensual llibertari Le Pionnier. Se sap molt poc d'aquesta publicació, ja que no ha quedat cap col·lecció completa i només existeixen números amollats. El seu director va ser Robert Peyronnet i el seu secretari de redacció Louis Grad. Entre els seus col·laboradors tenim Émile Armand, Dr. De Certant, Gaston Cony, Jacques Coriglan, André Mas, Fernand Mysor, Pierre Larivieré, Robert Peyronnet, Dr. A. R. Proschowsky, Raoul Raynaud i Henri Zisly. Com a mínim durarà fins al gener de 1924.

***

Un exemplar de "La Brochure Mensuelle"

Un exemplar de La Brochure Mensuelle

- Surt La Brochure Mensuelle: El 15 de gener de 1923 surt a París (França) el primer número de La Brochure Mensuelle. Va ser editada pel «Groupe de Propagande par la Brochure» (Grup de Propaganda pel Fullet) sota la direcció de Émile Bidault. També van ser gerents B. Perrier i Toutan. L'últim número serà el 180-181 de gener-febrer de 1938. Aquesta publicació farà una gran difusió de les idees llibertàries editant textos d'un centenar d'autors àcrates (Kropotkin, Han Ryner, Rhillon, Reclus, Déjacque, Faure, Butaud, Zaïkowska, Spencer, Tolstoi, Pelletier, Ermenonville,Étiévant, Paraf-Javal, Grave, Laisant, Léonard, Hecquet, James, Most, Hotz, Chaughi, Lux, Armand, Thonard, Bakunin, Delaisi, Odin, Nieuwenhuis, Vernet, Lermina, Devaldès, La Fouchardière, Libertad, Girault, Berthelot, Lafargue, Combes, Bossi, Relgis, Marestan, Malatesta, Gori, etc.). La major part d'aquests fullets van ser reeditats o reenquadernats en «La Bonne Collection», del mateix grup editor.

***

Portada del primer número de "La Révolution prolétarienne"

Portada del primer número de La Révolution prolétarienne

- Surt La Révolution prolétarienne: Pel gener de 1925 surt a París (França) el primer número de La Révolution prolétarienne. Revue mensuelle syndicaliste communiste–després portarà el subtítol «Revue syndicaliste révolutionnaire» i passarà a ser bimensual. Creada per Pierre Monatte, aquesta publicació, fidel a l'esperit i a la lletra de la«Carta d'Amiens», es mantindrà allunyada de la influència dels partits polítics i de les ingerències de l'Estat i de la patronal. Encara que no específicament anarquista, nombrosos companys llibertaris hi col·laboraran, com ara Louis Mercier, Nicolas Faucier, Robert Louzon –que fou cap de redacció–, Jean de Boe, Roger Lapeyre, Jacques Mesnil, etc. Altres col·laboradors foren Georges Airelle, Paul Barton, Maurice Chambelland, F. Charbit, Maurice Dommanget, Jean Duperrey, J. P. Finidori, R. Guillore, Roger Hagnauer,  Marcel Martinet, Cécicle Michaud, Joseph Peyra, Alfred Rosmer, Boris Souvarine, M. Lime, etc. Constreta al silencia, deixarà de publicar-se el 10 d'agost de 1939, després de publicar 300 números, però reapareixerà a partir de 1947 i, amb interrupcions, fins al 2007 –des del 1956 la revista tingué el suport de la Unió dels Sindicalistes que intenta reagrupar tots els militants sense distinció d'afiliació sindical per mantenir el sindicalisme sense interferències de cap casta.

***

Portada de l'últim número d'"Ética"

Portada de l'últim número d'Ética

- Surt Ética: Pel gener de 1927 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarconaturista mensual Ética. Revista de educación individual, filosofía, literatura, arte y naturismo. A partir del número 7, de juliol de 1927 afegirà al subtítol«órgano del "Ateneo Naturista Ecléctico"». Comptarà amb nombrosos col·laboradors, com Isaac Puente, els germans Ballano, David Díaz, A. L. Herrera, Pedro Lorena, Antonia Maymón, Julia Bertrand, Elías García, Emilio V. Santolaria, Ramón Vaquer, Antonio Birlán, E. Armand, Frederica Montseny, Han Ryner, E. Goldman, etc. El fundador en va ser José Elizalde, seguidor de Han Ryner, i fortament impulsada per l'Ateneu Naturista Eclèctic i l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. La publicació serà prohibida el gener de 1929 i Elizalde empresonat, passant a anomenar-se Iniciales (1929-1937). El títol original, Ética, es reprendrà a València entre 1935 i 1936. Se'n publicaren més de vuitanta números i va ser una de les publicacions capdavanteres del naturisme i de l'individualisme llibertaris. Els temes que tractava eren la sexualitat, l'eugenisme, el neomaltusianisme, l'avortament, els anticonceptius, el nudisme, l'Esperanto, l'Ido, etc. Una cinquena part dels exemplars es distribuïa a l'estranger (Amèrica i Europa, especialment). Va editar un bon grapat de llibres i fullets d'autors llibertaris: Armand, Ryner, Lorulot, Fauré, Duthiers, Robin, Devaldès, Huot, Vachet, Tucker, Barnard, etc. Xavier Díez Rodríguez ha estudiat aquesta revista en el seu llibre Utopia sexual a la premsa anarquista de Catalunya. La revistaÉtica-Iniciales (1927-1937) (2001).

Xavier Díez Rodríguez:L'anarquisme individualista a Espanya (1923-1938) (2003)

***

Un exemplar de "Controverse"

Un exemplar de Controverse

- Surt Controverse: Pel gener de 1932 surt a París (França) el primer número de la revista trimestral anarquista Controverse. Cahiers libres d'études sociales, editada per Louis Louvet (gerent) i Simone Larchet. La revista reproduirà especialment les conferències realitzades tots els dimecres a les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) al carrer de Lancry número 10. A partir del número 7 (gener de 1934) tindrà periodicitat mensual. En van sortir 11 números i un suplement (suplement al número 2: À qui servent les enfants?, de Maurice Legrain) fins al novembre de 1934. Entre els seus col·laboradors podem destacar Émile Armand, L. Barbedette, Benoit-Perrier, Eugène Bizeau, Ch. Aug. Bontemps, Abbé Candillon, Pierre L. Colombani, Gaston Couté, Daude-Bancel, Jeanne Devil, Odette Dulac, Sébastien Faure, Eugène i Jeanne Humbert, Robert Jospin, Eugène Lagot, Simone Larcher, Dr. Legrain, Jean Nocher, Stephen Mac Say, Jean Marestan, Mauricius, Dra. Pelletier, Eugen Relgis, Pasteur Roser, Jean Rosnil, Han Ryner, A. Soubervielle, entre d'altres.

***

Capçalera del primer número de "Man!"

Capçalera del primer número de Man!

- Surt Man!: Pel gener de 1933 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número de Man! A Journal of the Anarchist Ideal and Movement. Portà els epígrafs«Man is the measurement of everything» (L'Homeés la mesura de totes les coses) i «If there is anything that Cannot Bear Free Thought - Let it Crack!» (Si hi ha qualque cosa que no toleri el pensament lliure, enfonsem-la!), de Wendell Phillips. Aquesta publicació mensual era l'òrgan d'expressió de l'International Group of San Francisco i també es publicà a Oakland, New York i Los Angeles. Fou editada i dirigida per Shmuel Marcus (Marcus Graham), i alguns números per Hippolyte Havel a New York. Hi van col·laborar Leonard Abbott, Mandayam P. Tirumal Acharya, Guy A. Aldred, V. Aretta, Kate Austin, Helen Tufts Bailie, Luigi Bertoni, James Boler, Walter Brooks, Steven T. Byington, Edwin Cunningham, Luce Fabbri, Sébastien Faure, J. Globus, Emma Goldman, Marcus Graham, Rudolf Grossmann (Pierre Ramus), Giuseppe Guelfi, Jacob Hauser, Hippolyte Havel, George Hedley, Ammon A. Hennacy, Otto Hermann, Bert Hillside, Harry Kelly, Laurance Labadie, Errico Malatesta, Frederica Montseny, Carl Nold, Maximilian Olay, Samuel Polinow, Harold Preece, Ray Randall, Louis Rayomond, Dominick Sallitto, Jules Scarceriaux, America Scarfo, Raffaele Schiavina (Melchior Seele), Augustin Souchy, M. Stein, Neil Turnspur, Volin, F. Wertgen, Albert Yensen, etc. Tractà diferents temes, com ara el moviment anarquista internacional, el bolxevisme, els atemptats, l'insurreccionalisme, la repressió (Sacco i Vanzetti, Japó, Michele Schirru, Camillo Berneri, etc.), l'antimilitarisme, el feminisme, el socialisme llibertari, les revolucions d'octubre de 1934 i de 1936 espanyoles, els feixismes, l'incendi del Reichstag (Marinus Van Der Lubbe), les vagues i conflictes laborals, les deportacions (Dominick Sallitto, Vincenzo Ferrero, Marcus Graham, etc.), el racisme (afer Scottsboro), les colònies anarquistes, l'economia, l'art, la literatura, ressenyes de llibres, biografies d'anarquistes (Paulino Scarfo, Severino Di Giovanni, Luigi Galleani, Ferrer i Guàrdia, Proudhon, Alexander Berkman, Warren K. Billings, Denjiro Kotoku, Abraham Isaak, Benjamin Ricketson Tucker, Errico Malatesta, Chaim Weinberg, Robert Reitzel, William Godwin, Joseph A. Labadie, John Most, Kate Austin, Nestor Makhno, Carl Nold, Luigi Fabbri, Carlo Cafiero, etc.), etc. En sortiren 88 números, l'últim l'abril de 1940. En 1970 Greenwood Reprint Corporation en va fer una edició facsímil d'aquesta prestigiosa revista amb una introducció d'Allen Guttmann.

***

Cartell demanant el vot al Front Popular

Cartell demanant el vot al Front Popular

- Creació del Front Popular: El 15 de gener de 1936 se signa a Madrid (Espanya) un pacte entre diverses forces d'esquerra i republicanes burgeses per presentar-se juntes a les eleccions parlamentàries republicanes de febrer d'aquell any que rebrà el nom de Front Popular. La necessitat d'unitat de la classe treballadora s'havia fet cada cop més palesa enfront de les forces dretanes agrupades en torn de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA). En aquest moment la unitat no té per objectiu, com ho tingué l'Aliança Obrera, la revolució proletària, sinó evitar el triomf de les dretes en la República. El pacte fou signat pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), la Unió General de Treballadors (UGT), la Federació Nacional de Joventuts Socialistes (FNJS), el Partit Comunista d'Espanya (PCE), el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), el Partit Sindicalista, l'Esquerra Republicana, la Unió Republicana i el Partit Republicà Federal. Anàlogament, el 4 de febrer de 1936, se signà a Barcelona (Catalunya) el«Manifest» del Front d'Esquerres de Catalunya. Una exigència per a la unió electoral fou la concessió d'una amnistia total per als milers d'insurrectes de 1934 que poblaven les presons i la reintegració, amb indemnització, de tots els treballadors acomiadats de la feina. L'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), conforme als seus principis, no signà el pacte, però no donà consigna d'abstenció electoral i, fins i tot alguns militants destacats, aconsellaren votar el Front Popular, com de fet succeí en massa. El programa del Front Popular va en la línia d'una república democraticoburgesa. En realitat el Front Popular, malgrat la moderació del seu programa liberal, que es mantenia dins d'un marc burgès i excloïa expressament les reivindicacions socialistes de nacionalització de les terres i dels bancs i del control obrer de la indústria, fou un moment revolucionari i que aixecà moltes esperances, esperances que aviat es van veure frustrades.

***

Portada d'un número del "Boletín del Sindicato de la Industria Fabril y Textil de Badalona y su radio"

Portada d'un número del Boletín del Sindicato de la Industria Fabril y Textil de Badalona y su radio

- Surt el Boletín del Sindicato de la Industria Fabril y Textil: Pel gener de 1937 surt a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el primer número del Boletín del Sindicato de la Industria Fabril y Textil de Badalona y su radio. CNT-AIT. Aquest periòdic mensual anarcosindicalista gratuït s'edita en castellà i en català. Era l'òrgan de connexió i d'informació entre els treballadors del sector tèxtil de la indústria col·lectivitzada badalonina i té una enorme importància per conèixer les dades estadístiques i econòmiques d'uns dels principals sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona durant el seu procés revolucionari i col·lectivitzador. Els articles solien anar signats pels organismes cenetistes, però hi van col·laborar també Pedro Molina, Marcelina Vila, J. Costa, Modesto Sala i José Palencias. Només sortiren cinc números, l'últim el de juny de 1937.

***

Capçalera del primer número d'"El Incontrolado"

Capçalera del primer número d'El Incontrolado

- Surt El Incontrolado: Pel gener de 1938 surt en algun lloc de Catalunya l'únic número d'El Incontrolado. Periódico anarquista. Aquesta publicació clandestina i que sortí al marge de la censura oficial, estava esperonada pels sectors dissidents a la Confederació Nacional del Treball (CNT) oficial, especialment per antics membres dels Comitès de Defensa Confederal, i que també editaren altres publicacions furtives, com ara El Amigo del Pueblo, Anarquía,Esfuerzo, Alerta, etc. Les úniques firmes que apareixen són les de Guix, que publica l'article «Porqué somos anarquistas», i Floreal, des del front d'Aragó. Destaquen els dibuixos avantguardistes que acompanyen la capçalera. Només es conserva un exemplar aquesta publicació, dipositat al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa).

***

Capçalera del primer número de "Die Anarchie"

Capçalera del primer número de Die Anarchie

- Surt Die Anarchie: Pel gener de 1949 surt, probablement, a Londres (Anglaterra) o a Hamburg (Alemanya) l'únic número del periòdic Die Anarchie. Herausgegeben mit der Hilfe der italienischen Genossen (L'Anarquia. Publicat amb l'ajuda dels companys italians). Aquesta publicació sense peu d'impremta, fou editada, probablement, pel dibuixant John Olday a Londres i per l'editor llibertari Carl Langer a Hamburg. Fou distribuïda arreu d'Europa: París, Londres, Hamburg, Amsterdam, Graz, Basilea, Berlín i Trieste. Aquest número estava format per la introducció«Was ist Anarchie?» (Què és l'anarquia?) i la reimpressió de l'article de Max Nettlau«Russland und der Sozialismus» (Rússia i el Socialisme) que havia publicat en el periòdic berlinès Die Internationale en 1930.

***

Capçalera de "L'Anarchie c'est l'ordre"

Capçalera de L'Anarchie c'est l'ordre

- Surt L'Anarchie c'est l'ordre: Pel gener de 1954 surt a París (França) el primer número del periòdic L'Anarchie c'est l'ordre. Organe de l'Union Syndicale du Travail Anarchiste. Portava l'epígraf«Jerarquies = crims, robatoris, profits, feixismes». El títol estava clarament inspirat en el primer periòdic anarquista publicat a França, L'Anarchie. Journal de l'Ordre (1850), d'Anselme Bellegarrigue. Els números d'aquesta publicació sortiren encartats en el periòdic Le Rail Enchaîné, òrgan de l'Aliança Sindical dels Ferroviaris Anarquistes de França i de la Unió Francesa, a partir del seu número 7 i ambdues publicacions s'estamparen a la mateixa impremta. El responsable de la redacció fou Fernand Robert i el tresorer Jean Perrin. Hi trobem articles de Raymond Beaulaton, Pierre Carretier, René Guillot, René Guy, Mener, Roger André Paon, Jean Perrin, Fernand Robert i Jean Roulleau, entre d'altres. En sortiren cinc números, l'últim el juny de 1954. En 1957 la capçalera va ser represa per l'Aliança Obrera Anarquista (AOA).

***

Un exemplar de "Sicilia Libertaria"

Un exemplar de Sicilia Libertaria

- Surt Sicilia Libertaria: Pel gener de 1977 surt a Torí (Piemont, Itàlia) el primer número del periòdic mensual Sicilia Libertaria. Giornale anarchico per la liberazione sociale e l'internazionalismo. Editat pel Grup Anarquista de Ragusa (Sicília), a partir del segon número, el periòdic s'imprimirà a Sicília. El número 12 va ser segrestat per la policia. En 1981 el periòdic va conèixer una segona època quan el govern italià va decidir instal·lar euromíssils a Comiso (Sicília); els anarquistes seran els que portaran l'organització de l'oposició a aquesta decisió. Amb la ruptura entre el Grup Anarquista de Ragusa i alguns companys de Catània, que imprimien el periòdic, aquest novament s'imprimirà a Torí, perdent el periòdic entre 1982 i 1986 qualitat en la presentació i esdevenint bimensual. Entre 1983 i 1988 apareixeran unes pàgines específicament anarcofeministes: «Senza Capistru» (Sense Fre). A partir del número 41 (febrer de 1987) tornarà a ser mensual i s'imprimirà a Modica (Sicília). A partir de 1994 prendrà la seva forma actual. En 1997 es va crear la Federazione Anarchica Siciliana, però Sicilia Libertaria no en serà l'òrgan oficial. Actualment l'editor és l'associació cultural «Sicilia Punto L» i té un tiratge de 1.100 exemplars. El sindicalisme, l'antimilitarisme, l'anticlericalisme, l'anarcoindependentisme, la història llibertària, la repressió, l'ecologisme i l'anarcofeminisme són temes molt presents en les seves pàgines.

***

La sala Scala després de l'incendi

La sala Scala després de l'incendi

- «Cas Scala»: El 15 de gener de 1978 a Barcelona (Catalunya), després d'una gran manifestació de més de 10.000 persones convocada per la legalitzada feia sis mesos Confederació Nacional del Treball (CNT) contra els Pactes de la Moncloa i les eleccions sindicals, es va produir un gran incendi, a causa del llançament de sis «còctels molotov», a la sala de festes Scala, que es trobava en l'itinerari de la manifestació, i que acabarà amb la vida de quatre treballadors: Ramón Egea Gómez, Juan Manuel López, Bernabé Bravo Bejarano i Diego Montero Arrabal, dos d'ells afiliats al Sindicat d'Espectacles de la CNT. Era la primera manifestació de la CNT que comptava amb autorització governativa des de 1939. Dos dies després la policia va detenir els pretesos autors, tots afiliats a la CNT, que havien participat en la manifestació anarcosindicalista. Durant els dies posteriors es va succeir noves detencions i tortures (Carlos Egido Chamorro, Josep Miquel Maluquer, Miguel Romero Zambrano, Luis Muñoz García, Maria Teresa Fabrés Oliveras, fins arribar a més de 150), altres aconsegueixen fugir (Jesús Emilio Fortes, Carlos González García, Francisco Martínez Pérez) i es produeixen nombrosos atacs de la ultradreta contra el moviment llibertari sense que la policia actués. El 22 de febrer de 1978 es va processar 11 persones per l'autoria de l'incendi i per tinença d'explosius, tots joves, llevat un veterà de 49 anys: un delinqüent habitual amb 28 condemnes anomenat Joaquín Gambín Hernández (El Grillo o El Murciano), reclutat per la policia l'any anterior a la presó amb la missió d'infiltrar-se en els grups anarquistes –ho va fer en l'Exèrcit Revolucionari d'Ajuda als Treballadors (ERAT) de Seat i després a la presó Model barcelonina amb un futur acusat del «Cas Scala»– i per la llibertat del qual la CNT va pagar una fiança de 80.000 pessetes després d'incloure'l en la seva llista de presos llibertaris. El procés es va incoar a partir del 24 de gener de 1980 a Barcelona sense Gambín, jutjat en rebel·lia–que curiosament havia estat detingut el 27 d'octubre de 1979 a Elx per estafa i no per l'atemptat– i el fiscal va sol·licitar més de 400 anys de presó contra María Pilar Álvarez, Francisco Javier Cañadas, José Cuevas Casado, María Roca López, Luis Muñoz i Arturo Palma Segura; quedant lliures Maite Fabrés, després de dos anys de presó, sense que Gambín pres a Elx sigui inculpat i que va ser posat en llibertat «per error». La premsa i la televisió, controlada per l'Estat de la mà del ministre d'Interior Rodolfo Martín Villa, va ordir una gran campanya de desprestigi del moviment llibertari identificant-lo amb terrorisme. El judici es va celebrar entre l'1 i el 4 de desembre de 1980, entre grans mesures de seguretat i nombroses accions de protesta, malgrat la pèrdua de força del moviment llibertari. El 8 de desembre de 1980 es van fer públiques les condemnes, que van ser força dures: 17 anys de presó per a Cañadas, Palma i Cuevas; dos anys i mig per a Muñoz i sis mesos per a María Rosa López. No hi ha cap dubte que l'afer va ser una gran provocació politicopolicíaca i amb la implicació d'interessos de certs capitalistes mafiosos, però també la CNT i els encausats van pecar d'ingenuïtat i va suposar una gran rèmora per a la CNT que va veure detingut el seu creixement per l'impacte del cas i també perquè durant anys va ser el gran tema en perjudici d'altres qüestions sociosindicals molt més importants.

***

Capçalera del primer número de "Provocazione"

Capçalera del primer número de Provocazione

- Surt Provocazione: Pel gener de 1987 surt a Catània (Sicília, Itàlia) el primer número del periòdic de contrainformació Provocazione. Mensile anarchico. Sorgí com a complement de la revista Anarchismo (1975-1994). L'editor responsable d'ambdues publicacions fou l'anarquista insurreccionalista i ideòleg de l'«acció revolucionària» Alfredo Maria Bonanno, amb el suport d'Orlando Campo, Horst i Loris Fantazzini, Maria Grazia Scoppetta, Antonio Gizzo, Paola Ruberto, Pierleone Porcu i Giuseppe Stasi, entre d'altres. Aquesta publicació reivindicava l'estratègia de «conflictivitat permanent» i d'atac a l'Estat i al capital mitjançant actes de sabotatge contra«estructures bàsiques» portades a terme per «grups informals» de persones que sorgeixen segons la situació. Durament perseguida per la fiscalia de l'Estat italià, hagué de publicar-se clandestinament. En sortiren 29 números, l'últim el desembre de 1991.

***

Portada del primer número d'"Acratela"

Portada del primer número d'Acratela

- Surt Acratela: Pel gener de 2008 surt a Àvila (Castella, Espanya) el primer i únic número de la revista Acratela. Publicación anarcofeminista. Portava l'epígraf «Ni Déu, ni amo, ni partit, ni marit!» i fou l'òrgan d'expressió del col·lectiu anarcofeminista «Acratelas» d'Àvila. Els articles van ser signats amb pseudònims i tractà temes diferents, com ara l'anarcofeminisme, la història de les dones llibertàries, llenguatge sexista, educació, biografies, poesies, còmic, etc.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Rodolphe Kahn (8 de març de 1894)

Foto policíaca de Rodolphe Kahn (8 de març de 1894)

- Rodolphe Kahn: El 15 de gener de 1851 neix a Lió (Arpitània) l'internacionalista anarquista Rodolphe Kahn. Alsacià d'origen, visqué a París (França). Exfranctirador garibaldí, amb E. Raveaud, organitzà un«batalló de franctiradors de la Revolució» durant la Comuna de París. Va ser membre de la comissió executiva de la Federació Republicana del Roine, formada per nascuts en aquest departament que vivien a la capital francesa, que fou solidària amb la Comuna de París. Refugiat a Suïssa, es casà amb Louise Fournier, filla del proscrit Louis Fournier (Armand Fournier), amb qui tingué una filla, i que va morir poc després amb 20 anys el 12 de gener de 1874 a Chamblandes (Pully, Vaud, Suïssa). El febrer de 1876 reconstituí, amb el suport del tipògraf alemany August Reinsdorf, la Secció de Lausana (Vaud) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que s'adherí a la Federació del Jura. Demanà el suport de Ferdinand Gambon i de Félix Pyat. Amb August Reinsdorf, va ser detingut durant cinc dies després que un patró de sastreria el denunciés per «atemptat contra la llibertat del treball, injúries i amenaces». El 25 de juny de 1876 prengué la paraula, amb Paul Brousse, Benjamin Chevillard, Nicolas Joukovski i August Reinsdorf, en una assemblea de protesta contra aquesta detenció celebrada a Lausana. El 31 de juliol d'aquell any va ser condemnat a una multa de 20 francs i expulsat del cantó helvètic de Vaud. Establert a Ginebra (Ginebra, Suïssa), treballà de metal·lúrgic. Entre el 6 i el 7 d'agost de 1876 va ser delegat al Congrés del Jura celebrat a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on amb el tapisser H. Ferré va fer de secretari, i delegat per la Secció d'Estudis i de Propaganda de Llengua Alemanya de Lausana al VIII Congrés General de l'AIT, que se celebrà entre el 26 i el 30 d'octubre de 1876 a Berna (Berna, Suïssa), i fou un dels quatre secretaris, participant en diverses comissions. Amb Nicolas Joukovski, s'encarregà de l'edició de les ponències d'aquest congrés (Compte rendu officiel du huitième congrès général de l'Association International des Travailleurs tenu à Berne du 26 au 30 octobre 1876) que es va publicar aquell mateix any. En 1877, amb Nicolas Joukovski i Zamfir Ralli, formà part del projecte de llançament del periòdic ginebrí Obscina, que va ser rebutjat per Piotr Kropotkin. Participà ambÉlisée Reclus en el Grup d'Exiliats Russos i Francesos de Ginebra, que edità, entre maig de 1877 i abril de 1878, el periòdic Le Travailleur, que també va ser desaprovat per Piotr Kropotkin i Paul Brousse pel seu caràcter«eclèctic». En 1878 assistí al Congrés de la Federació del Jura, on va polemitzar amb Paul Brousse sobre la qüestió del vot. El novembre de 1880 va ser delegat pels Cercles d'Estudi Socials de diversos districtes parisencs (V, VI i XIII) i per l'Aliança dels Grups Socialistes Revolucionaris (AGSR) al Congrés Nacional Obrer Socialista de Le Havre (Alta Normandia, França), pronunciant-se pel comunisme llibertari i contra el col·lectivisme. Sembla que va ser ell qui en 1880 redactà La question électorale, fullet de propaganda per la«vaga d'electors» publicat per l'AGSR. L'1 de febrer de 1881, juntament amb Émile Gautier, Pierre Jeallot, Louise Michel i altres, participà com a orador en la reunió organitzada pel Cercle Socialista Revolucionari Anarquista dels V i XIII districtes de París, que arreplegà unes sis-centes persones al Vieux Chêne. En la tardor de 1893, sembla, vivia al número 170 del carrer Saint Antoine de París. El 8 de març de 1894 va ser fitxat a París en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, on va ser qualificat com a corredor de comerç. Fins a 1897 mantingué correspondència amb Jacques Gross. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Sa Pobla (anys 30 i 40) - Records de la meva mare

0
0

Sa Pobla, anys 30 i 40 – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) -


En els anys 30, abans d’esclatar la guerra, ningú no dubtava, i molt manco una nina de nou anys, què la vida sempre havia estat així i ho seria pels segles dels segles. Si naixíem pagesos, pagesos moriríem. Provar de pensar qualque cosa diferent hagués estat un absurd. Aleshores no existia el concepte actual de la independència dels fills respecte de la família. Si et casaves, si fundaves una llar, era diferent. Però mentre romanies a la casa, el nucli de pare, mare, fills i padrins funcionava com un tot, amb una divisió ben reglamentada de les feines a fer a la casa i al camp. Cada edat tenia unes possibilitats especials i, els vells, quan ja no podien caminar ni anar a conrear, eren els encarregats de desclovellar ametlles, llevar les pedretes de les mongetes, tallar les patates per sembrar o tenir cura dels animals del corral. (Miquel López Crespí)


Tenia molts pretendents.

La majoria de jovençans de les cases benestants del poble em venien al darrere com cans assenyats.

Em reia d’ells.

Estava cansada de donar carabasses a tots aquells al·lots que, per sant Jaume, no sabien que fer per passejar al meu costat. Sabia que, més d’una vegada, les mares havien vengut a casa nostra a parlar amb els meus pares per veure si podrien moure la meva voluntat vers els seus interessos. En el fons, els joves no érem més que un esglaó en l’aferrissada lluita de les famílies per conservar i ampliar els respectius patrimonis. Em demanava si m’haguessin anat al darrere de no haver estat hereva d’un parell d’horts o, els meus pares, no procedissin d’una antiga nissaga, de senyors que feia molt temps tengueren una possessió als afores del poble, prop de Crestatx. A casa nostra hi havia metges, l’oncle Miquel; mestres, el padrí Nofre, la qual cosa volia dir que en algun moment de la història familiar no solament ni havia hagut cases i terres, sinó també, i per a mi era summament important, cultura, llibres, interessos més enllà de l’anyada de patates i mongetes. El pare i la mare no havien estudiat, però ambdós sabien llegir i escriure, la qual cosa no era gaire freqüent en una època en què abundaven l’analfabetisme i ningú no tenia llibres a casa seva. A nosaltres, les dues filles de la família, ens enviaren uns anys a Palma a estudiar, però la feina camperola, les urgències de portar els horts, feren que no em deixassin acabar els estudis. En Miquel, el germà petit, morí als vint anys en un desgraciat accident amb moto, una de les primeres que hi hagué al poble, a finals dels 40. Amb la dedicació a la terra s’esbucaren els meus somnis adolescents envers un tipus de joventut diferent, menys sacrificada que la vida pagesa.

Per als que venien a parlar amb els pares jo era la Fanereta, na Isabel Maria Gost Isern de Can Ximbó i, com a hereva, una peça bàsica per aconseguir una perfecta unió de les respectives propietats, en cas d’haver-hi casament. Però la Fanereta volia que l’estimassin per ella mateixa i no pels quartons que pogués aportar al matrimoni.

Els que més em sol·licitaven eren els fills dels propietaris de terres properes a les nostres. Hom podia imaginar les xerrades familiars parlant de la importància d’unificar les finques. Si em casava amb en Rafel o en Sebastià, els fills dels veïns del Molí d’Aquí Prop, un dels horts que teníem a la sortida del poble, just en deixar endarrere l’Escola Graduada, l’organització de l’explotació se simplificaria a l’hora d’anar-hi a fer feina, de rendibilitzar despeses; tant en petroli per als motors o en la utilització de jornalers i jornaleres. Les dues famílies, la de Can Xorrigó i la de Can Pastera, em coneixien prou bé d’ençà vaig néixer. Sempre m’havien vist anant a treballar amb els pares o els avis i ningú no desconeixia que, als nou anys, ja em deixaven sola per regar un hort de vuit quartons.

En els anys 30, abans d’esclatar la guerra, ningú no dubtava, i molt manco una nina de nou anys, què la vida sempre havia estat així i ho seria pels segles dels segles. Si naixíem pagesos, pagesos moriríem. Provar de pensar qualque cosa diferent hagués estat un absurd. Aleshores no existia el concepte actual de la independència dels fills respecte de la família. Si et casaves, si fundaves una llar, era diferent. Però mentre romanies a la casa, el nucli de pare, mare, fills i padrins funcionava com un tot, amb una divisió ben reglamentada de les feines a fer a la casa i al camp. Cada edat tenia unes possibilitats especials i, els vells, quan ja no podien caminar ni anar a conrear, eren els encarregats de desclovellar ametlles, llevar les pedretes de les mongetes, tallar les patates per sembrar o tenir cura dels animals del corral.

Els pares em tenien tanta confiança que, ja als setze anys m’enviaven a plaça a llogar els jornalers. Una feina complicada perquè havies de saber quin dels homes o dones que tenies al davant, donarien el rendiment adient per a la sega del blat o les faves, per treure patates durant tot el dia amb els gavilans. Ho record com si fos ara mateix. A les cinc del matí ja era fora del llit i, mentre els pares preparaven el carro i els ormejos necessaris per anar a l’hort, jo agafava la bicicleta i anava a plaça a llogar la gent.

Si era a l’hivern, la nit queia, silent damunt les cases i els carrers del poble. Just trobaves les quatre beates que anaven a missa primera. Els carros i bicicletes ja sortien cap a marjal. En arribar a la plaça ja hi havia munió d’homes de totes les edats, dones i al·lotes, esperant els propietaris. La majoria havia vengut des dels pobles dels voltants, amb bicicleta, però també n’hi havia que feien el camí a peu. Mentre els mirava, drets al meu davant, humils, els ulls mirant el terra, em demanava a quina hora s’haurien d’haver aixecat per ser d’hora a la plaça. Dins una senalla portaven les quatre coses que necessitaven: un bocí de pa amb formatge o una arengada, un potet amb arròs o fideus, si a migdia tenien temps de posar dues pedres i fer-se una mica de brou dins d’una olleta. La majoria no sabien si aquell jorn hi hauria feina per a ells. El jornal mai no era segur i tot depenia de la voluntat dels senyors que, segons el seu caprici, un dia et podien llogar i l’altre no. Quan ho pens amb deteniment veig que era un sistema infalible de treure el màxim de profit de la feina del jornaler. Si ja el primer dia, quan començàvem a treure les patates, el jornaler no donava el que se n’esperava d’ell o d’ella, ja no hi havia més jornals a guanyar en aquella casa. I així com els bons treballadors, aquells que no aturaven de sol a sol, eren recomanats als altres propietaris, els que hom considerava que no rendien abastament, també eren coneguts i la vida se’ls tronava prou complicada. Per això mateix cada temporada se sentia parlar d’una colla d’homes que partien cap a França o, més lluny encara, envers Cuba o l’Argentina.

El pare tenia un bon sistema, per fer produir els jornalers. Sempre em posava en el grup que anava al davant, al costat de la mare o sola, amb algunes dones de confiança de la casa i, els altres, els que ens seguien, havien d’anar al meu ritme. Descasàvem una mica cada estona, però sé que molts, en veure'm que em posava al davant de la colla de les sembradores o segadors, ja sabien que no hi hauria descans. Va ser d’aquí d’on sorgí aquell mal nom de quan era una joveneta eixelebrada: sa Fanereta. Per als meus, per als propietaris dels voltants, el malnom era pronunciant amb admiració. Però hi havia també alguns jornalers i jornaleres que ho pronunciaven amb ràbia i odi en l’entonació.

Jo volia sortir de tot aquest món.

Essent un infant ja sabia que la feina al camp era dura i sacrificada. Em mirava les mans, cada vegada més lletges, amb la pell feta malbé. Els dos anys que vaig passar a l’internat, a Palma, m’havien ensenyat que existien altres formes de viure. No tot estava condicionat pel cicle immutable de la sembra i la collita, de la dura feina de segar i batre sota l’abrusador sol de juliol i agost. Com podria escapolir-me del que m’esperava, del que el costum em reservava? Malgrat les possibilitats econòmiques de la família jo no volia acabar com les velletes del meu carrer, ajupides, amb l’espinada destrossada pels anys de sembrar o llevar l’herba dels horts, sense poder alçar la vista al cel. Havia de trobar una solució i no sabia quina. Em desesperava quan mirava al voltant i no veia com podria escapar del que la vida em tenia programat.

En el fons, i coneixia prou bé la gent del poble, el que desitjaven de la meva persona, aquells que es volien casar amb mi, no era solament, i això era summament important, el nombre i valor de les cases i horts que podria aportar a la nova família. Els que volien, juntament amb les propietats, era apropiar-se, amb el matrimoni, de la meva capacitat de feina. Com si jo no fos una dona amb pensament propi, desigs, ganes esbojarrades de viure i conèixer món. Talment com si enlloc d’un esser humà fos un cavall, una somera comprada a la plaça del Mercat.

Els ho llegia als ulls.

Sabien com portava els horts del pare i la mare i trobaven seria un bon partit per als seus fills. Els pagesos coneixíem, i jo la primera, la capacitat de feina d’una persona. Bastava veure-la regar o segar, llevar l’herba o batre, llaurar, fent els solcs per a la sembra, agafar el càvec per treure les patates o carregar els sacs damunt el carro, per valorar les capacitats reals d’una dona determinada. Tot plegat no era cap demostració d’una intel·ligència especial. Simplement es tractava dels coneixements innats que els pagesos teníem del món que ens envoltava. Ningú no ens havia ensenyat a sembrar, preparar els fems, endevinar si plouria o no, si faria ventada o diluviaria, mirant tan sols el color del cel, el dibuix dels núvols en la llunyania.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Els crespuscles més pàl·lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester


Tanto monta Isabel como Fernando, deien els canalles.

0
0

  Tanto monta Isabel como Fernando, deien els canalles.

         Això deien els canalles.  Però, tot seguit, En Fernando (En Ferran) deixà de montar. El Poder castellà de seguida imposà el castellà als territoris de parla catalana. El “el tanto monta” esdevingué “En Ferran desmonta”. El català fou considerat llengua borda. Fins ara mateix ni una sola escola de les Castelles ha inclòs l’estudi de la llengua dels territoris catalàfons (Cap Universitat castellana ha esteblert una càtedra de llengua catalana). 

   Actualment, el “tanto monta” pervertit, significa “allò que que s’ha de fer és l’aniquilació del català i de tot allò que expressi cultura catalana.

  O sigui, el Poder espanyol és, sens dubte, el més bestial dels poder europeus.

  Cal anul·lar aquesta bestialitat de poder, jo crec. 

[16/01] «Vida Sindical» - «El problema de la militarización» - Bourguer - Brupbacher - Pérez Guzmán - López Sánchez - Gozalbo - Vázquez Valiño - Vispe - Sierra - Bilbao - Vinazza - Ibáñez Gracia - Piccinini - «Esbelt» - Carbó - Artigas - Adalia - Perea - Bermejo - Miguel Martorell - Roda - «Moyita»

0
0
[16/01] «Vida Sindical» -«El problema de la militarización» - Bourguer - Brupbacher - Pérez Guzmán - López Sánchez - Gozalbo - Vázquez Valiño - Vispe - Sierra - Bilbao - Vinazza - Ibáñez Gracia - Piccinini -«Esbelt» - Carbó - Artigas - Adalia - Perea - Bermejo - Miguel Martorell - Roda - «Moyita»

Anarcoefemèrides del 16 de gener

Esdeveniments

Capçalera de "Vida Sindical"

Capçalera de Vida Sindical

- Surt Vida Sindical: El 16 de gener de 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera i amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) il·legal, surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Vida Sindical. Periodico de los trabajadores. Fundat per un grup de coneguts sindicalistes (Arnó, Calomarde, Porquet, Minguet, Perió, Pestaña, Piñón, etc.) en va treure nou números, l'últim el 13 de març de 1926. Probablement va ser dirigit perÁngel Pestaña. Va continuar l'orientació de Solidaridad Proletaria i va ser l'expressió de la reacció sindicalista enfronts dels intents de crear un moviment obrer explícitament anarquista per part de Diego Abad de Santillán –des de La Protesta, de Buenos Aires– i de Manuel Buenacasa –des d'El Productor, de Blanes i Barcelona. En el número 1 va publicar un«Manifiesto», datat l'1 de gener de 1926 i signat per un grup de 22 coneguts militants cenetistes catalans –Adrià Arnó, Corney, Bellavista, Coll, Banet, Pedemonte, Ramon Molist, Gascón, Lleonart, Quintà, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Minguet, Piñón, Calomarde, Bono, Porquet, Marró, Vidal, Renold, Manuel Pérez (Óptimo) i Àngel Abella–, que va tenir molt de ressò. Alguns han interpretat aquest manifest com a un precedent directe del trentisme, per mor de les seves concomitàncies pel que fa a idees i a persones. El manifest sol·licitava la legalització immediata de la CNT i l'obertura dels sindicats barcelonins i de tot l'Estat clausurats, així com la reorganització del seus efectius. Per altra banda, el manifest inclou una definició de la CNT quan afirma que la reorganització ha de fer-se sota unes determinades premisses: neutralitat en la lluita dels partits polítics i federalisme i solidaritats obreres contra el capitalisme, considerant els sindicats com a entitats econòmiques; acompliment dels acords del Congrés de la Comèdia i de la Conferència de Saragossa; elaboració de noves estructures d'acord amb l'experiència i haurien de ser discutides en un pròxim congrés; i exigència de responsabilitats a les persones que ostenten càrrecs en l'anarcosindicat. La idea va rebre el suport d'importants sectors de les regionals gallega i asturiana. Altres firmes que hi van escriure són Remigio Sala, Ismael Danubio, Juan Ortega o Fernando Claro (Sevilla). Va polemitzar fortament amb El Productor iLa Revista Blanca, fins al punt que en un ple confederal es va estudiar la conveniència de suspendre Vida Sindical i El Productor, però el govern de Primo de Rivera es va avançar prohibint les publicacions.

***

"El problema de la militarización"

El problema de la militarización

- «El problema de la militarización»: El 16 de gener de 1937 a Gelsa (Saragossa, Aragó, Espanya) les centúries de la Columna Durruti, enfront de l'exigència per part del govern republicà de militaritzar totes les milícies, difonen una crida a tota la militància llibertària, sota el títol «El problema de la militarización», on fan una sèrie de consideracions sobre organització, eficiència, material bèl·lic, etc., per les quals passen les columnes confederals al front d'Aragó, i presenten una proposta alternativa d'organització militar que s'ajusti al pensament anarquista.

Anarcoefemèrides

Naixements

Taller de teixidor

Taller de teixidor

- Jean Bourguer: El 16 de gener de 1871 neix a Reims (Xampanya, França) l'antimilitarista, anticlerical, sindicalista revolucionari i militant anarquista Jean Bourguer. Teixidor d'ofici, alternava la feina a Reims i a Roubaix. En 1891 va formar part del Grup Anarquista de Reims i va intentar organitzar el moviment en una Federació del Nord-Est. En 1892, quan va ser cridat a files, va ser condemnat en rebel·lia el 19 de febrer a un any de presó i a 100 francs de multa per «incitació de militars a la desobediència, crits sediciosos i provocació a l'assassinat». S'havia negat a passar la revisió mèdica i havia cridat durant el sorteig de quintes del 12 de febrer: «No vull disparar contra els meus germans, a baix la Pàtria, a baix les fronteres, no vull disparar!» Finalment, va ser detingut a començaments d'abril i condemnat el 25 de maig a dos anys de presó i a 200 francs de multa. En 1897 va ser un dels redactors del periòdic La Cravache (El fuet) i del seu continuador Le Cravacheur (El fuetejador), convertint-se en el seu administrador a partir del número 6 en substitució d'A. Sauvage. En aquesta mateixa època va col·laborar en el setmanari anarquista Le Droit de Vivre, publicat a París per Constant Martin. El 12 d'abril de 1899 va participar al cafè «Le Cruchon d'Or» en la creació del grup L'En Dehors, amb Lapinte, Geoffroy, Prudhomme Albert d'Iris, Desfossez i A. Marquette. El juliol de 1899 va publicar un pamflet anticlerical amb els noms dels capellans condemnats per «atemptats als bons costums», tot denunciant«els ensotanats» i «els escarabats de sagristia». Va ser elegit delegat al XI Congrés Nacional Corporatiu (V de la Confederació General del Treball) de París de setembre de 1900 i en el XIII Congrés de Montpeller de setembre de 1902 en representació de la Federació Tèxtil i de la Borsa de Treball de Reims. També va representar les Borses de Treball de Bordeus i de Reims en el X Congrés de la Federació Nacional de les Borses de Treball de França i de les Colònies que va tenir lloc a Alger entre el 15 i el 18 de setembre de 1902. El setembre de 1903, amb Charles Dhooghe, V. Grimbert i Louis Maillard, entre d'altres, va fer una crida a resultes del qual es va formar el grup «Les Iconoclastes», del qual van ser membres Beauvilain, Deverly, Boucher, Quirin i C. Liénard. En 1905 es va instal·lar a Tourcoing i s'adherirà a la Unió dels Treballadors de Reims i serà el gerent del periòdic anarquista de la zona nord Le Combat, aparegut successivament a Tourcoing, Lille i Roubaix entre 1905 i 1914. Entre 1906 i 1913 va ser un dels principals redactors, amb Charles Dhoogue i Victor Grimbert, d'una nova sèrie del periòdic La Cravache, que tractarà sobretot qüestions sindicals i anticlericals. En aquest període va realitzar conferències a la zona nord i a Reims i va pertànyer al consell d'administració de la Borsa de Treball de Reims. Durant la tardor de 1907 va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i de desterrament per receptació d'una butaca robada trobada al seu domicili, malgrat que el lladre va declarar al judici que Bourguer no en sabia res. Va aconseguir fugir als Estats Units amb els papers d'un company i es va instal·lar a Filadèlfia. Després de la Gran Guerra, va tornar a França i es va establir a Trélazé, a prop d'Angers. Com que la pena havia prescrit, va poder tornar a fer conferències i en una que va fer a la Borsa del Treball de Reims va declarar: «Anarquista em vaig marxar, anarquista he tornat.» Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Paulette Brupbacher

Paulette Brupbacher

- Paulette Brupbacher: El 16 de gener de 1880 neix a Pinsk (Polèsia, Imperi Rus; avui Bielorússia), en una família benestant jueva, la doctora i militant dels drets de la dona, companya i col·laboradora del llibertari suís Fritz Brupbacher, Pelta Rajgrodski (o Raygrodski), més coneguda com Paulette (Pauline o Paula)  Brupbacher. Sos pares es deien Aron Hirsch Rajgrodski i Frieda Nimcowicz. En 1902 es va casar a Berna (Berna, Suïssa) amb Abraham Goutzait, també rus d'origen jueu, amb qui tingué una filla i un fil –en aquests anys a ser coneguda com Pelta Goutzait (o Paula Gutzeit). En 1902 començà a estudià Lletres en la Universitat de Berna, on les dones podien estudiar, i en 1907 es doctorà amb una tesi sobre la reforma agrària de l'Imperi tsarista (Die Bodenreform). En 1914 va anar a Berlín a estudiar Medicina, però amb l'esclat de la Gran Guerra retornà a Suïssa. En aquests anys d'estudi treballà en una clínica per a drogoaddictes. Finalment es llicencià en la Facultat de Medicina de Ginebra. En 1923 es divorcià d'Abraham Goutzait. Després esdevindrà companya de Fritz Brupbacher, amb qui exercirà des de 1924 la medicina a Zuric i compartirà el seu compromís polític, lluitant especialment per l'emancipació de la dona i pels drets a la contracepció, al divorci, a l'avortament i a una lliure sexualitat. La parella es caracteritzà per acceptar com a pacients els sectors més desfavorits i perseguits de la societat (treballadors immigrants, refugiats polítics, dissidents, etc.) i les seves experiències d'aquests anys van ser explicades en l'obra Meine Patientinnen (1953). Les seves conferències arreu Suïssa van ser força polèmiques i als cantons de Solothurn i d'Argòvia van ser totalment prohibides. En 1932 va traduir al francès la Confessió de Mikhail Bakunin –que s'havia descobert en 1917 i havia estat publicada a l'URSS en 1921–, amb una introducció del seu company i anotacions de Max Nettlau, i sobre la qual es realitzaran traduccions a altres idiomes, com ara al castellà. Quan en 1945 va morir Fritz Brupbacher, va continuar publicant obres i col·laborant en la revista La Révolution Prolétarienne, on denunciarà en un article en 1948 els efectes perversos de l'estalinisme sobre determinats escriptors. En 1952 traspassà la seva consulta i s'instal·là en un kibbutz a Tel Aviv (Israel) on va escriure les sevesúltimes obres. Enemiga de tots els conformismes i de totes les disciplines partidistes,és autora de nombroses obres, com ara Die Ernährung vom physiologischen und soziologischen standpunkte aus, Die menschlichen Temperamente (1925), Rationalisierung und Hygiene (1932), Rebeverbot in den Kantonen Solothurn und Glarus (1935), Sexualfrage und Geburtenregelung (1936), Zur Erinnerung an Fritz Brupbacher (1874-1945) (1945), Meine Patientinnen. Aus dem Sprechzimmer einer Frauenärztin (1953) i Hygiene für jedermann (1955), entre d'altres. Paulette Brupbacher va morir el 31 de desembre de 1967 a Unterendingen (Argòvia, Suïssa)

Paulette Brupbacher (1880-1967)

***

Juan Pérez Guzmán

Juan Pérez Guzmán

- Juan Pérez Guzmán: El 16 de gener de 1897 neix a Bélmez (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Pérez Guzmán. Des de jove s'adherí al moviment llibertari. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França. En 1930, a causa de la seva militància, fou expulsat de l'Estat francès i s'establí a Barcelona (Catalunya). Lluità a la guerra civil i amb el triomf franquista passà els Pirineus i fou internat a camps de concentració. Quan esclatà la II Guerra Mundial fou traslladat al nord d'Àfrica i internat a camps saharians. En 1943, amb el desembarcament nord-americà a Algèria, s'incorporà en les forces aliades, amb les quals lluità fins a 1945. Amb l'Alliberament s'instal·là a Decazeville, on treballà com a miner i destacant com un dels animadors de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat. Va ser delegat en representació del sindicat anarcosindicalista en la major part de congressos i assemblees plenàries realitzades per aquesta organització en l'exili. Entre 1950 i 1960 col·laborà assíduament en la premsa llibertària (Boletín Informativo, Boletín Interno CIR,Boletín Ródano-Alpes, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Nervio,Nueva Senda, Solidaridad,Simiente Libertaria, Solidaridad Obrera, etc.). Juan Pérez Guzmán va morir el 7 de maig de 1970 a Decazeville (Guiena, Occitània).

***

Juan López Sánchez

Juan López Sánchez

- Juan López Sánchez: El 16 de gener de 1900 neix a Bullas (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan López Sánchez. Fill d'un guàrdia civil que va ser destinat a Barcelona, en 1911 començà a treballar a la capital catalana i ja en 1916 encapçalà una societat d'emmotlladors en pedra. Ben aviat s'afilià al Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 29 de juliol de 1920, arran de l'intent d'assassinat de Julio Laporta Cherta i de Mariano Sanz Pou, exmembres de la banda de sicaris de la patronal del baró de Köening, comés a l'interior del tramvia de Sant Andreu a la carretera de Ribes, i en el qual morí Agustí Gay Seguí, un dels passatgers del tramvia del tot innocent, i fou ferit greument el pistoler Sanz, va ser detingut amb l'activistista confederal Joaquím Roura Giner. Després de diversos intents de judici, va ser finalment condemnat el 24 de febrer de 1923 a un any i un dia de presó per homicidi i a un any, vuit mesos i 20 dies per efectuar trets; Roura va ser absolt. A aquest judici s'afegí el 7 de desembre de 1923 un consell de guerra a la caserna de Roger de Llúria per agressió a la força pública (militars i sometent) ja que es va defensar a trets de l'anterior detenció i en el qual se li demanà sis anys de presó correccional. En 1926, però, va ser alliberat gràcies a una amnistia. En 1928 s'integrà en el grup«Solidaridad» i impulsà les«Penyes Obreres» amb la finalitat de reorganitzar els sindicats debilitats per la Dictadura de Primo de Rivera. En 1929 forma part de Comitè Nacional de la CNT d'Ángel Pestaña, a qui farà costat en la seva polèmica amb Joan Peiró. En 1930 encapçalà el Comitè Nacional confederal i realitzà una gira propagandística amb Pestaña i Antonio Martínez Novella per la comarca del  Matarranya. Entre 1930 i 1931 dirigí Acción i figurà com a director de Mañana, encara que el director de fet fos Antonio García Birlán. En 1931 va fer una gira de mítings i de conferències per Galícia (La Corunya, Vigo, Moaña, Tui, Verín, Ourense, Guillarei, Randulfe, Tomiño) juntament amb José Moreno i José Villaverde. L'agost de 1931 fou un dels signants del «Manifest dels Trenta», per la qual cosa en 1932 va ser expulsat del Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona. Encapçalà el moviment trentista a Huelva i els Sindicats d'Oposició durant els anys republicans. Més tard, després de la marxa de Pestaña, fou secretari de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL), però no va fer costat Pestaña amb el seu Partit Sindicalista (PS) i fins i tot el criticà des de les pàgines de Sindicalismo, periòdic que dirigí en 1934 a València. Després del fracàs de l'Aliança Obrera afavorí el retorn dels Sindicats d'Oposició a la CNT i en 1936 va fer mítings a Castelló i a Cullera. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT a Saragossa i intervingué en el míting de clausura; també va fer un altre míting a Sòria. El 19 de juliol de 1936 va ser membre del Comitè de Vaga a València i aquest mateix mes fundà el periòdic Fragua Social. El 4 de novembre de 1936, a proposta del Comitè Nacional de la CNT, va ser nomenat ministre de Comerç en el segon govern («Govern de Concentració») presidit pel socialista Largo Caballero. El febrer de 1937 elaborà un decret que definí i regularitzà les operacions a fàbriques, negocis i comerços. Després dels fets de«Maig del 1937» dimití del seu càrrec ministerial juntament amb els seus companys ministres Frederica Montseny, Joan Peiró i Joan García Oliver. Representà la CNT en el Comitè Executiu Popular de València i durant aquests anys va fer nombrosos mítings i conferències. El 7 de març de 1939 va ser nomenat a València membre del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i viatjà a París i s'entrevistà amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) per informar-li de la seva creació. En tot moment va fer costat el Consell Nacional de Defensa del coronel Segismundo Casado, contra el govern de Juan Negrín López i les actuacions del Partit Comunista d'Espanya (PCE). Amb el triomf feixista, després d'un temps per França, s'exilià a Londres (Anglaterra). En 1945 publicà el llibre Material de discusión. Durant la II Guerra Mundial col·laborà en les emissions radiofòniques en castellà de la BBC. En aquesta època mantingué posicions col·laboracionistes, defensà una CNT de caràcter polític i fou delegat de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) a Gran Bretanya. Acabà abandonant l'anarcosindicalisme i reivindicant un ultrasindicalisme polític, en el qual els sindicats jugarien el paper dels partits parlamentaris, i que es denominà«sindicalisme permanentista» –un Estat sindical, federalista i amb una centralúnica que agrupés tots els treballadors–; no cal dir que fou un fracàs total. Entre 1946 i 1949 defensà la maniobra«anarcomonàrquica» de Juan José Luque Argente. En 1954 deixà el Regne Unit i s'establí a Mèxic, on dirigí durant un temps CNT. En 1965 assumí algunes tesis del sindicalisme cincpuntista. En 1966 abandonà Mèxic i retornà a la Península, on no patí cap persecució política. El maig de 1968 assistí com a observador al Congrés dels partidaris de l'Organització Sindical Espanyola (OSE, més coneguda com «Sindicat Vertical») a Tarragona, on defensà la desaparició de la CNT i acceptà un càrrec remunerat com a cap de relacions públiques de la Societat Anònima Laboral de Transports Municipals de València (SALTUV) lligada al règim franquista; la seva actitud ultrareformista molestà fins i tot els cincpuntistes. En 1972 publicà les seves memòries de la guerra Una misión sin importancia. Memorias de un sindicalista, amb pròleg de l'economista i destacat falangista Juan Verlarde Fuertes. Trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Noy,Juan de Tenas, Juan de la Rosa, Ovidio de Abajo, etc.), com ara Acción,CNT, Combate Sindicalista, Comunidad Ibérica, Cultura Libertaria, Despertad, Fragua Social,Peninsular, Sindicalismo,Solidaridad Obrera, La Tierra, El Trabajo, etc. És autor de Cómo organizará el sindicato a la sociedad (sd), Partidos y sindicatos (sd), El sindicalismo, arma política y económica (sd), Las órdenes religiosas y el sindicalismo (1922), La unidad de la CNT y su trayectoria (1936), Concepto del federalismo en la guerra y en la revolución (1937), Seis meses en el ministerio de Comercio (1937), El sindicato y la colectividad (1938), La mancomunación de los transportes urbanos de Valencia SALTUV. Una experiencia de socialización (1967), España 1966 (1968), Sobre el treintismo confederal (1978), etc. Sa companya fou Carmen Portas. Juan López Sánchez va morir el 26 d'agost de 1972 a Madrid (Espanya). El seu arxiu personal (documents orgànics, correspondència, fotografies, manuscrits, hemeroteca, etc.) va ser cedit per un nebot seu a l'Ajuntament de Bullas, el qual el diposità en 2002 a l'Arxiu General de la Regió de Múrcia.

***

Antonio Gozalbo Gasque

Antonio Gozalbo Gasque

- Antonio Gozalbo Gasque: El 16 de gener de 1905 neix a Llucena (Alcalatén, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Gozalbo Gasque –el primer llinatge també citat de diferents maneres (Gonzalbo,Gonzalo, Gonzalvo,Gosalbo, etc.) i el segon com Jarque. S'instal·là a Barcelona (Catalunya), on treballà de paleta i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment passà a França. El juliol de 1930 va ser detingut, juntament amb 14 espanyols i l'insubmís francès Noël Morin, a la sortida d'una reunió anarquista celebrada a Vigneux-sur-Seine (llla de França, França), on es preparava un aixecament revolucionari per l'1 d'agost d'aquell any a Espanya, i expulsat del país cap a Bèlgica amb tots els compatriotes. L'1 de novembre de 1931 va ser detingut al barri de Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) amb quatre companys (Jesús Berganza Ortiz; Josep Coronas Fuster, que havia estat condemnat a tres anys de presó a França per robatori; el francès Georges Albert Dufroy; i Antoni Montmaneu Estupiñà), sota l'acusació de preparar un atracament a la Caixa d'Estalvis de Xèrica (Alt Palància, País Valencià) i reclosos al vaixell-presó Antonio López, ancorat al port de Barcelona. Jutjat amb sos companys pel Tribunal de la Secció II de l'Audiència de Barcelona per aquest delicte, el 22 de desembre de 1931 va ser condemnat a nou mesos de presó. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Antonio Gozalbo Gasque (1905-?)

***

Miguel Vázquez Valiño

Miguel Vázquez Valiño

- Miguel Vázquez Valiño: El 16 de gener de 1910 neix a Noia (La Corunya, Galíca) l'anarquista, anarcosindicalista i galleguista Miguel Vázquez Valiño. De jove treballà com a aprenent de sabater i entre 1928 i 1931, fugint del servei militar, emigrà a l'Argentina. Durant la II República milità en les Joventuts Llibertàries. En 1932, de bell nou, passà una temporada a l'Argentina i retornà definitivament a Noia en 1935, any en el qual s'afilia al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat. També milità en Izquierda Republicana (IR) i en 1936 fou regidor municipal de Noia per aquesta partit. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en la fugida de les pesqueres Santa Rosa i Santa Eulalia i passà a Bilbao (Biscaia, País Basc), on s'incorporà al Batalló 219. Fou un dels fundadors de la Federació Regional de Joventuts Llibertàries Galaiques al Nord (FRJLGN), que per mor de la guerra tenien la seu a Gijón (Astúries, Espanya), actuant com un dels seus principals propagandistes, i jugà un paper important en l'Agrupació Confederal Galaica. Quan el front Nord caigué a mans de l'exèrcit franquista, fugí amb un vaixell anglès cap a Bordeus. De bell nou a la Península, a Barcelona (Catalunya) trobà l'antic alcalde de Noia, Severiano Iglesias Siso, que li va proporcionar un treball al Port de la Selva (Alt Empordà, Catalunya). A Girona (Gironès, Catalunya) va ser nomenat secretari de la Federació d'Agrupacions de Gallecs Llibertaris (FAGL) i en 1938 fou corresponsal del seu periòdic Galicia Libre. Amb el triomf franquista passà a França i fou tancat, amb sa companya, la madrilenya Adoración Luelmo, en diversos camps de concentració, entre ells el de Bram, on naixerà sa filla Dora, i el de Besiers. En 1943 formà part del primer comitè de la CNT del camp de Montendre (Poitou-Charentes, França), participant en accions de la resistència contra l'exèrcit nazi, i poc després ocupà la secretaria de la Comissió Departamental de la CNT. En 1945, amb altres companys, intentà reorganitzar la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT i representà la Federació Local de Montendre en el Congrés de París del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de maig d'aquell any. Instal·lat a Tolosa, l'agost de 1946 fou delegat de la Regional 12 en el Ple Nacional de Regionals de la CNT i fou nomenat secretari d'Organització i Estadística del Secretariat Intercontinental (SI) del Comitè Nacional de la CNT en l'Exili. En aquestaèpoca, amb altres companys (José Sánchez Triñanes, Antonio Martínez, Rafael Muertes i José Vergara) planejaren atemptar contra el dictador Francisco Franco en una de les seves visites a la Corunya. En 1947 formà part de la Comissió de Relacions de la CRG i l'octubre d'aquell any fou reelegit en les seus càrrecs en el II Congrés de Federacions Locals de l'MLE de Tolosa de Llenguadoc. Aquest mateix 1947 representà, amb San Sicart, Puig Elías i Germinal Esgleas, la CNT en la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament), que es dissolgué definitivament el 19 de setembre d'aquell any. En 1948 assistí al III Congrés de l'MLE com a membre dels comitès nacionals de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou durament atacat per diversos companys, entre ells Josep Peirats Valls, que l'acusà d'«irresponsabilitat». Aquest any col·laborà en CNT de París. Amb José Penido Iglesias i José Luis Chamorro Castro creà un Comitè Regional gallec confederal a Tolosa, el qual publicà entre 1948 i 1950 Solidaridad. Boletín Interior de la Confederación Regional Galaica. En 1949 prologà el llibre de Campio Carpio Curros Enríquez. Poeta épico de la España heroica. Decidí emigrar a Amèrica i l'octubre de 1950 es traslladà amb sa família a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil), formant part d'una expedició organitzada pel govern brasiler i les Nacions Unides per a colonitzar aquelles terres. En 1952 col·laborà en Ruta. Al Brasil treballà com a constructor i acabà abandonant la CNT i col·laborant amb el cònsol franquista, donant lloc a la divisió de la republicana Societat Espanyola de Socors Mutus (SESM) i creant la franquista «Casa de España», també anomenada«Centro Español». A més a més participà en una cooperativa de construcció juntament amb un grup de paletes. En 1955 passà clandestinament a l'Uruguai i a Montevideo s'integrà en la franquista Casa Gallega. En 1957 fundà el «Centro Coruñés» i dirigí el seu butlletí Finisterre fins al 1962. Posteriorment a Montevideo participà en diverses organitzacions galleguistes (Irmandade Galeguista, Patronato de Cultura Galega, Casa de Galícia, etc.), fundà el «Suplemento Gallego» del Diario Español i dirigí O Irmandiño. Orgão da Irmandade Galeguista do Uruguai. En 1964 fou un dels fundadors, i membre de la seva primera Comissió Directiva, del Patronat de Cultura Gallega de Montevideo, participant en les seves emissions radiofòniques. En 1989 col·laborà en la revista Ecos da Terra. Miguel Vázquez Valiño morí en 1990 a Montevideo (Uruguai).

***

Fabián Vispe Vilellas

Fabián Vispe Vilellas

- Fabián Vispe Vilellas: El 16 de gener de 1913 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Fabián Marcelino Vispe Vilellas–el primer llinatge citat sovint com Bispe i el segon de diferents maneres (Velillas,Vellilas, Villelas, etc.). Sos pares es deien Félix Vispe i María Vilellas. Obrer de fleca, durant un temps treballà a Manresa (Bages, Catalunya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1934 s'adherí als grups«Eliseo Reclus» i «Bakunin» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Estava subscrit a la revista anticlerical El Frailazo i era actor en un grup de teatre local. En 1935 fou delegat de Premsa i Propaganda de la Junta Local de la CNT d'Angüés i secretari comarcal de la FAI. El maig de 1936 fou membre del Comitè de Vaga local. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè Revolucionari i el 6 d'octubre d'aquell any participà en Ple Extraordinari Regional de Sindicats i Columnes de Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya), on s'acordà la creació del Consell de Defensa. El 25 d'octubre de 1936 s'enrolà en la Columna «Roja i Negra» a Apiés (Osca, Aragó, Espanya) i formà part de la VI Centúria al front de Gratal-Mondot-Carrascal a Igriés (Osca, Aragó, Espanya) sota el comandament de Máximo Franco Cavero i Félix Grau Vidal. L'1 de desembre de 1936 va ser nomenat tinent del II Batalló de la II Companyia i el 6 de gener de 1937 participà en l'atac de les Lomas de Arascués i en la presa de Lierta (Osca, Aragó, Espanya). El febrer de 1937 assistí al Congrés de Col·lectivitats Aragoneses que se celebrà a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Amb Carlos Sánchez, fou delegat de la Comarcal de la FAI a l'assemblea plenària celebrada per aquesta organització a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Amb la militarització de les milícies la Columna «Roja i Negra» esdevingué la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i seguí els cursos per a oficials a l'Escola Militar de Guerra de Montsó (Osca, Aragó, Espanya). Nomenat capità de companyia, el 14 de juliol de 1938 va ser greument ferit al tòrax durant la defensa de l'estació de Móra de Rubiols, al sector de la Pobla de Valverde (Terol, Aragó, Espanya). Hospitalitzat a diverses poblacions (València, Conca i Madrid), el 23 de desembre de 1938 va ser evacuat amb vaixell des de València a Barcelona. Marxà cap l'exili i el 10 de febrer de 1939 passà la frontera, després de defensar a Ribes de Freser (Ripollès, Catalunya) la Columna Infantil de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) atacada pels feixistes. Després de quatre mesos internat al camp de concentració d'Argelers, va ser enviat al camp de Bram, d'on va sortir el 13 de maig de 1939 gràcies a son oncle Benito Vilellas, emigrat econòmic a França. Durant l'Ocupació, després d'unir-se en 1940 amb la francesa Lydi, amb qui va tenir tres infants –a la Península estava casat amb María Alfaro–, residí a l'Avairon (Occitània). Entre març de 1945 i 1947 treballà a Le Havre (Alta Normandia, França) per a l'exèrcit nord-americà i posteriorment es traslladà a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània), on va fer feina d'obrer metal·lúrgic. En aquests anys milità en la Federació Local d'Albi (Llenguadoc, Occitània) de la CNT i en«Libre Pensée», i fou el fundador de la biblioteca «Ateneo del Pueblo». Després de la mort del dictador Francisco Franco, s'encarregà de fer erigir un monument a la memòria de les víctimes de la guerra civil. En l'última etapa de la seva vida fou secretari del Sindicat d'Oficis Diversos d'Albi de la CNT. Fabián Vispe Vilellas va morir el 23 d'octubre de 2002 a la Clínica Toulouse Lautrec d'Albí (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Sant Juèri. Deixà inèdites unes memòries.

***

Notícia de la detenció d'Antonio Sierra Polo apareguda en el diari saragossà "La Voz de Aragón" de l'1 de desembre de 1934

Notícia de la detenció d'Antonio Sierra Polo apareguda en el diari saragossà La Voz de Aragón de l'1 de desembre de 1934

- Antonio Sierra Polo: El 16 de gener de 1916 neix a La Puebla de Híjar (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sierra Polo. Sos pares es deien Antonio Sierra Felipe i Casilda Polo Gimeno. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de l'adolescència, el desembre de 1934 va ser detingut per la Guàrdia Civil, juntament amb 11 companys, sota l'acusació de possessió d'armes i d'explosius i d'haver projectar un assalt a la caserna de la Guàrdia Civil de La Puebla de Híjar, i tancat a la presó d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Durant la guerra civil lluità com a milicià als fronts i en 1938 estava integrat en la 130 Brigada Mixta de la 43 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1938 va ser ferit en acció de guerra i condecorat amb la «Medalla Sofriment per la Pàtria». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Perigús, on treballà de magatzemer i milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Asunción Tafalla Cardona. Antonio Sierra Polo va morir el 23 de juliol–algunes fonts citen erròniament el 23 de juny– de 1983 al seu domicili de Perigús (Aquitània, Occitània).

Antonio Sierra Polo (1916-1983)

***

Marcelino Bilbao en un viatge a Mauthausen (1962)

Marcelino Bilbao en un viatge a Mauthausen (1962)

- Marcelino Bilbao Bilbao: El 16 de gener de 1920 neix a Alonsotegi (Biscaia, País Basc) el milicià confederal Marcelino Bilbao Bilbao. Abandonat pels seus pares biològics a la riba del riu Kadagua al seu pas per Alonsotegi, no es coneix amb exactitud la data i lloc de naixement, però el més probable és que siguin les dades apuntades. Va ser acollit per la família López-Iglesias, nombrosa i humil, i l'infant prengué els llinatges d'expòsit Bilbao Bilbao. Quan tenia 12 anys el mestre l'obligà a abandonar l'escola i hagué de començar a treballar temporalment amb son pare a la mina «La Primitiva» de Kastrexan. Poc després començà a fer feina a la fàbrica de filatures de jute «Rica», lloc on va debutar en l'activisme polític. A l'empara de son germà Jesús, quan tenia 13 anys començà a participar en diverses manifestacions, vagues i sabotatges que es realitzaven a Bilbao durant la II República. Afiliat a les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), quan esclatà la guerra s'afegí a un grup d'anarquistes mobilitzats per fer front l'aixecament feixista al País Basc. El setembre de 1936, quan es formaren els primers batallons anarquistes, s'integrà al«Batalló Isaac Puente» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En la primera topada amb l'exèrcit franquista, destacà en una acció valerosa i es guanyà l'afecte dels companys anarquistes que en principi n'havien desconfiat per la seva filiació comunista. Entre el febrer i el març de 1937 el«Batalló Isaac Puente», integrat en la I Brigada de les Brigades Expedicionàries Basques, lluità per la conquesta d'Oviedo; però hagué de tornar al País Basc per frenar l'ofensiva del general Emilio Mola sobre Biscaia. El 26 d'abril de 1937 fou testimoni del bombardeig de Guernica, on ajudà la població civil a evacuar la vila. Després continuà lluitant amb efectius asturians a Sollube i a Peñas de Lemona i fou ferit en dues ocasions. Després de la caiguda de Bilbao fou nomenat tinent, grau amb el qual combaté fins al final de la guerra. Quan Santander va caure a mans feixistes, els batallons bascos «Isaac Puente»,«Larrañaga» i«Zabalbide» van continuar lluitant a la zona nord de la Península fins al final de la contesa. A Astúries, el «Batalló Issac Puente» destacà en els combats del Mazuco i per aquestes accions aquesta tropa fou condecorat pel president del Consell d'Astúries, Belarmino Tomás, amb la Medalla de la Llibertat, lliurada al comandant Antonio Teresa de Miguel. Amb la desfeta del front nord, amb altres companys intentà evadir-se per mar cap a Gijón, però la presència de la quinta columna els va dissuadir i finalment aconseguiren embarcar a Avilés rumb a Bordeus. Més tard passà a Catalunya amb tren i, després d'uns dies de descans a Figueres amb les Brigades Internacionals, el desembre de 1937 s'enquadrà en la 63 Companyia de Metralladores Maxim de la Defensa Especial Contra Avions (DECA) com a responsable de tres metralladores antiaèries que es transportaven amb camions Katiuska. El febrer de 1937 participà en la batalla de Terol, on va conèixer Valentín González (El Campesino). Després del fracàs de l'ofensiva sobre Terol, la companyia reculà pel riu Segre fins a Lleida, on coincidí amb El Campesino i Enrique Líster. A finals de 1938 fou traslladat a la Bateria 528 Oerlikon de la DECA i el 9 de febrer de 1939 passà la frontera per La Jonquera. A França passà per diversos camps de concentració: Sant Cebrià, d'on intentà fugir sense resultat; Argelers; i Gurs, on conegué José María Aguirre Salaberria, futur cunyat seu. Després fou traslladat a Tarba, on fou obligat a ingressar en la 25 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Passada d'una curta estada a Setfonts, amb José María Aguirre, fou enviat a treballar a la Línia Maginot. El juny de 1940 va ser fet presoner pels nazis a Épinal i traslladat al camp de concentració d'Estrasburg, amb la identificació número 3.293. El 13 de desembre de 1940 fou enviat al camp de Mauthausen amb el número 4.628, on trobà coneguts, com ara Ángel Elejalde. A Mauthasen patí la pedrera i un experiment del doctor Aribert Heim (injeccions de benzè al cor), del qual, de 30 presoners, només sobrevisqueren set. El 10 d'abril de 1944 fou traslladat al camp annex d'Ebensee, on aconseguí col·locar-se a les cuines. Participà en l'aparell de resistència, que propiciarà l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945. Després d'una odissea arreu d'Àustria amb altres companys, arribà a peu a París. Davant la impossibilitat de torna a la Península, s'establí a casa del company José María Aguirre a Châtellerault, on conegué sa futura companya Mercedes Aguirre i amb qui tindrà dues filles. Per guanyar-se la vida va fer de lleter durant 17 anys i en el seu temps lliure jugà al futbol amb l'equip de Dissay. Després, durant 15 anys i fins a la seva jubilació, treballarà en una fàbrica petroquímica. En aquesta fàbrica de 300 empleats, s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT) francesa, submergint-se en el món sindical. En 1969 el seu testimoni va ser recollit en el llibre Triangle Bleu. Les républicains espagnols à Mauthausen (1940-1945), de Manuel Razola i Mariano Constante. En 2002 Euskal Telebista (ETB) estrenà el documental Esclavos vascos del III Reich, on prestà el seu testimoni. El 18 de juny de 2006 va rebre a la muntanya Artxanda de Bilbao, amb altres companys de les milícies confederals basques, un homenatge oficial de la CNT. Marcelino Bilbao Bilbao va morir el 25 de gener de 2014 a Châtellerault (Poitou-Charentes, França). En 2014 Montserrat Llor publicà Vivos en el averno nazi on es narra la seva odissea.

***

Aldo Vinazza (assegut a la taula en segon pla, primer per l'esquerra) en la II Conferència Nacional dels GAAP (Liorna, 26 i 27 de setembre de 1953)

Aldo Vinazza (assegut a la taula en segon pla, primer per l'esquerra) en la II Conferència Nacional dels GAAP (Liorna, 26 i 27 de setembre de 1953)

- Aldo Vinazza: El 16 de gener de 1926 neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Aldo Vinazza, que va fer servir els pseudònims Rilievi i Aldo Genovese. Sos pares es deien Aurelio Vinazza, treballador del manteniment de carreteres, i Delfina Iori. De molt jove entrà a fer feina a la foneria«Ansaldo-Fossati», al barri de Sestri Ponenti de Gènova, on operava un actiu grup de sindicalistes revolucionaris que tenien dos representants en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Participà en la vaga de 1942 i en 1945 entrà en contacte amb els joves anarquistes del grup de Sestri Ponenti. En 1949 començà a col·laborar, sota el pseudònim Rilievi, en el periòdic Umanità Nova i també en la revista ciclostilada dels joves anarquistes de Sestri Ponenti i de Gènova Centre Inquietudine (1948-1949). En el congrés de la Federació Anarquista Ligur (FAL), celebrat el març de 1950 al barri genovès de Pontedecimo, ell i els seus companys van ser elegits per encarregar-se de la Comissió de Correspondència de la FAL. En aquest mateix congrés, Pier Carlo Masini i els seus seguidors (joves comunistes llibertaris «plataformistes») acordaren amb Mario Mantovani col·laborar en Il Libertario. Fins a finals de 1953, dels 317 articles d'Il Libertario, 71 van ser escrits per ell, gran part d'ells dedicats a la política exterior. També realitzà nombroses activitats per a difondre aquest periòdic, del qual distribuïa ell 150 exemplars per número. En aquesta època destacà en l'emissió de correspondència (cartes, circulars, informes, etc.). Entre el 24 i el 25 de febrer de 1951, en la Conferència Nacional Anarquista de Pontedecimo, on nasqueren oficialment els Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), va ser nomenat membre del Comitè Nacional d'aquesta organització, amb seu a Sestri Ponenti, encarregant-se de l'Organització. També col·laborà en l'òrgan dels GAAP L'Impulso. A començaments de 1953 va ser acomiadat de la fàbrica on treballava de peó i va ser contractat com a ajudant de Marcello Bianconi, anarquista i secretari del Sindicat de Mossos a la Cambra del Treball de Gènova. Mentrestant, el juny de 1952, va ser reelegit en les seves tasques organitzatives en el Comitè Nacional durant la II Conferència dels GAAP, així com en les successives conferències fins al 1956. Entre el 5 i el 7 de juny de 1954 assistí, juntament amb Mario Filosofo, en representació dels GAAP, a la Conferència Internacional d'Organitzacions Llibertàries que se celebrà a París (França) i on es promogué la constitució de la Internacional Comunista Llibertària (ICL). Durant la VII Conferència, de l'aleshores anomenada Federació Comunista Llibertària (FCL), celebrada l'abril de 1957, es decidí la confluència amb el Movimento della Sinistra Comunista – Azione Comunista (MSC-AC, Moviment de l'Esquerra Comunista – Acció Comunista) i ell formà part de la comissió encarregada de la fusió. L'MSC-AC resultà ser una confederació de petites organitzacions comunistes de diverses tendències (trotskistes, bordighistes, etc.) que entre 1956 i 1958 representà l'ala internacionalista i antiestalinista de l'esquerra extraparlamentària italiana. En 1958 col·laborà en la revista parisenca Socialisme ou Barbarie. Entre 1956 i 1965, amb Arrigo Cervetto, Bruno Fortichiari, Giorgio Galli, Pier Carlo Masini, Lorenzo Parodi, Luciano Raimondi i Giulio Seniga, participà en la publicació d'aquesta tendència Azione Comunista. Poc abans, abandonà la seva feina d'ajudant sindical i, per indicació de Pier Carlo Masini i de Giulio Seniga, es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia) per encarregar-se de la redacció d'un nou diari i hi va romandre fins al desembre de 1958. A començament de 1959 s'instal·là de bell nou a Gènova, on tornà a treballà en el Sindicat de Mossos de la Conferedazione Generale Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball); però, en morir Marcello Bianconi el setembre d'aquell any, va ser expulsat de la feina pel Partit Comunista Italià (PCI), que no perdonà el seu passat polític. Desanimat, abandonà tota activitat política i només es centrà en tasques sindicalistes en la Secció de Mossos de la Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana del Treball). Posteriorment col·laborà amb temes politicosindicals, sota el pseudònim Aldo Genovese, en Lotta Comunista i enBattaglia Comunista, d'Onorato Damen, alhora que mantingué correspondència amb els vells companys (Bruno Fortichiari, Pier Carlo Masini, etc.). Aldo Vinazza va morir el 2 de març de 1995 a Gènova (Ligúria, Itàlia).

---

Continua...

---

Escriu-nos

Sa Pobla, Mallorca i els camps de concentració franquistes

0
0

El franquismo concentró entre 1941 y 1943 a centenares de republicanos para construir una carretera aún hoy inacabada


Artà dignifica el campamento de 750 presos


Per TOMEU OBRADOR. ARTÀ


En medio de las montañas protegidas de Artà se halla un testimonio único, legado de la dictadura franquista. Se trata del Campament dels Soldats. Según los expertos, "un elemento prácticamente único en todo el Estado español de sus características y cabe preservarlo para estudiar y difundir unos hechos principales de la historia reciente de nuestro país". Está situado a unos nueve kilómetros de la localidad, concretamente entre el Puig des Corb y es Porrassar, cerca de las casas de s´Alqueria Vella, en el actual Parc Natural de Llevant. Como infraestructura militar fue ocupada los primeros años (1941-1943) de la dictadura franquista, justo en la época de más penurias económicas y aislamiento internacional. Aquí habitaron al menos 750 presos republicanos desplazados de Punta Paloma, Cádiz. Obligados a trabajos forzosos y en muy malas condiciones. A fin de redimir condena participaron en la construcción de la carretera de Son Morei a sa Talaia Moreia (Camí dels Presos). Un cartel junto a los restos señala: "Aunque muchos perdieron aquí todas sus fuerzas, la carretera sigue hoy inacabada". Tampoco se llegó a montar la batería de defensa antiaérea prevista. En estos momentos, el Govern lleva a cabo la adecuación y potenciación del campamento: cierre para que el rebaño no lo degrade más (se dejarán barreras para que los visitantes puedan continuar accediendo al área), retirada de un depósito, ´musealización´, mayor promoción, confección de actividades didácticas, etc. El Consell tramita la declaración de Lugar Histórico. El arqueólogo Antoni Puig y el historiador y documentalista Tomàs Suau han anunciado que está en fase de constitución oficial la Associació d´Amics del Campament dels Soldats. Se quiere, con todo ello, hacer memoria histórica.

El complejo constaba de caseta de los oficiales, establo y corral para los animales, cantina, enfermería, barracones de soldados y presos, cocinas, aljibe, fuente, almacenes y área de reclusión de los presos. Hasta 1948 fue destacamento de soldados. Aún quedan supervivientes de los dos bandos. En Artà vive Lluís Gil Cruz, de 91 años, pero sus facultades mentales mermadas por su avanzada edad impiden que rememore al detalle su función de soldado. De los llamados ´rojos´, el catalán Paulí Pallàs (Girona, 1920) ha publicado el libro Vides truncades donde relata sus experiencias en Artà.

Aurelio Conesa, fallecido hace unos años, fue un preso que al abandonar el campamento decidió residir en Artà. En la revista local Bellpuig se publicó en los años 90 una entrevista en la que recordaba que durante el tiempo de trabajo "hubo castigos corporales escalofriantes, que, vistos desde la distancia de medio siglo, permanecen intactos dentro de mí". Unas 300 personas fueron víctimas de la represión en el municipio de Artà, entre ejecuciones, desapariciones, persecuciones, encarcelamientos, apertura de expedientes, seguimientos, etcétera. Es lo que calcula Jaume Morey Sureda, ex alcalde, profesor e investigador, que próximamente publicará un libro sobre la guerra civil y la represión a nivel del municipio de Artà.

El episodio bélico vivido en este punto del Llevant constata que la represión fue similar a la de otros pueblos. Existieron listas detalladas de los leales a la República, instrucciones claras y mucha premeditación.

No obstante, llama la atención un hecho dramático como la caída de dos bombas el 31 de agosto de 1936 lanzadas por aviones italianos, teórico ´fuego amigo´, que causó la muerte de doce personas. En la localidad se oían las explosiones de bombas procedentes de la zona del desembarco de Bayo en Porto Cristo y sa Coma, si bien las soltadas sobre Artà fueron objeto de posteriores disculpas. Una excusa fue que se había confundido Artà con Son Carrió (pequeño núcleo entre Sant Llorenç des Cardassar y Porto Cristo).

Diario de Mallorca (20-III-2011)


La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro"és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. (Miquel López Crespí)



Homenatge al meu pare, Paulino López, un dels primers voluntaris de la Columna de Hierro i presoner llibertari a sa Pobla (Mallorca), en els anys 40.


Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)

Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada. Records d´un escriptor pobler.



El gran escriptor George Orwell lluità amb el POUM, contra el feixisme i contra l'estalinisme del PCE-PSUC. Una memòria històrica, la del comunisme no estalinista que els hereus de Líster i Pasionaria no volen recordar.

Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas

(Bruguera, 1978).

Presoners republicans a sa Pobla en els anys quantanta. Paulino López, el pare de l'escriptor Miquel López Crespí és el primer per l'esquerra. Fotografia feta uns dies després de la seva sortida del camp de concentració feixista.

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro"és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...



Terol 1937, unes setmanes abans de la conquesta de la capital per les tropes republicanes. José López, el màxim responsable del Servei de Transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'exèrcit de la República és l´oncle de l'escriptor Miquel López Crespí. El podem veure a la dreta de la fotografia.

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.

Miquel López Crespí


(2 vídeos) ...falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represaliats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història. (Miquel López Crespí)


La guerra civil i la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)


Mentre redactava els capítols inicials de Els crepuscles més pàl·lids em venien a la memòria, no solament les històries narrades pel pare i els altres presoners de guerra republicans que vengueren a sa Pobla en els anys quaranta. Reflexionava en la similitud, amb les evidents diferències de país i determinades circumstàncies, entre els presos polítics de totes les èpoques. Record que en una llunyana adolescència vaig llegir el llibre de Silvio Pellico Mis prisiones (Madrid, Espasa Calpe, 1962) i aquella joia –per la informació que proporciona, per la humanitat que transpua— de Kropotkin, les famoses Memorias de un revolucionario (Madrid, Zero, 1973). Tants llibres de memòries reflectint l’opressió! D’adolescent llegia moltes novel·les d’Ángel Maria de Lera, que, amb bisturí de cirurgià, descriu a la perfecció l’opressiu món de la postguerra franquista, amb els patiments i humiliacions que els vencedors feien passar als vençuts. I les memòries, igualment imprescindibles, de la dirigent comunista Juana Dueñas, descrivint les tortures i assassinats a les presons feixistes en els quaranta i cinquanta. I les del pollencí Josep Muntaner Cerdà narrant la repressió feixista a Pollença en el seu llibre No eren blaves ni verdes les muntanyes – Petita història (Pollença, Impremta Politècnica, 10888). Llibres de memòries que, com els de Ievguénia Ginzburg, El cielo de Siberia (Barcelona, Arcos Vergara, 1980) o el mateix Diari d’Anna Frank (Barcelona, Plaza Janés, 1998) ens permeten endinsar-nos en el subconscient del perseguit, del represaliat pel Poder, sigui aquest Poder de qualsevol tendència. Sempre la mateixa lluita: el dèbil, l’explotat, l’intel·lectual crític, el treballador revoltat, enfrontat amb els qui comanden, amb els senyors de la guerra, amb els amos de les forques que els poderosos aixequen enmig de les places de pobles i ciutats en tota època i circumstància. És, com deia, l’ambient d’opressió i esclavatge narrat a la perfecció en l’obra del novel·lista Ángel Maria de Lera. Aquella atmosfera sinistra de novel·les com La noche sin riberas (Madrid, Argos, 1976) i Oscuro amanecer (Barcelona, Argos, 1977)! És l’herència de la sang que traspuen moltes de les novel·les dels nostres escriptors. El món de la guerra civil i la repressió que podem sentir i olorar en les novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme (1969), Els alicorns (1972); en les de Llorenç Capellà, especialment El pallasso espanyat (1972); en les Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver; i, molt especialment, en algunes obres de Miquel Àngel Riera. Pens ara mateix en Morir quan cal (1974).

Però parlant dels represaliats a Catalunya i l’estat espanyol, és el valor d’aquesta generació exterminada pel feixisme, la seva provada dignitat davant els botxins, el que consider més valuós i més important com a llegat que hauria d’arribar, intacte, amb tota la seva força exemplaritzadora, a les noves generacions d’illencs i illenques. És un dels llegats, potser el més important, que ens han deixat els antifeixistes dels anys trenta.

La novel·la Els crepuscles més pàl·lids, l’obra que acabava de guanyar el Premi Alexandre Ballester de Narrativa, estaria a l’alçada d’aquesta humanitat, dels homes i dones que, amb el seu sacrifici, la seva resistència davant el feixisme, ens havien format, ens havien indicat el camí pel qual hem transitat durant aquests anys?

Els crepuscles més pàl·lidsés un recordatori literari de la postguerra, de l’oprobi patit per la família i el poble treballador. Amb la "pau" dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d'homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d'humiliació i desfeta. En Els crepuscles més pàl·lids es troba el ressò de moltes de les històries de la presó i els camps de concentració que em contava el pare.

El meu pare, Paulino López, fou un d'aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, com he escrit més amunt, no de turisme, sinó com a membres d'un "BATALLON DE TRABAJADORES". Exactament el Batalló núm. 153, i amb el número de presoner 7.642. Aquells primers presoners de guerra foren destinats primerament al magatzem de Can Garroví de sa Pobla (després fou l'Institut de la plaça del Mercat) i més endavant a uns dels campaments-base per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria.

El responsable superior d'aquell batalló de presoners de guerra era un coronel amargat anomenat Emilio Izquierdo Arroyo, un mutilat de guerra del Marroc que no havia ascendit en "la Cruzada", i això el feia ser duríssim amb els presoners del camp de concentració. Un poc més humanitari amb els soldats republicans presoners era el capità Agustín Martínez. El "Batallón de Trabajadores” núm. 153, juntament amb altres unitats de càstig, treballà intensament en la construcció de la carretera d'Alcúdia al port de Pollença, en la d'Alcúdia a la Victòria, i en molts d´altres indrets de la comarca.

La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos.

S'aixecaven a les cinc del matí. El treball era de sol a sol. Quasi sense menjar, sense tabac, sense metge, sense medecines. Havien d'anar del cap al tall a peu, vigilats per soldats armats que disparaven per no-res. El berenar solia consistir en aigua bruta encalentida, a la qual cosa anomenaven col bullida, quatre cigrons, un tros de pa negre. Cal dir, emperò, que la majoria dels habitants de sa Pobla es comportaren molt dignament amb els presoners de guerra dels camps de concentració i els ajudaren moltíssim amb menjar, roba i tot el que podien. Molts salvaren la vida d'aquesta manera i anys endavant, una vegada obtinguda la llibertat, es casaren amb dones del poble.

Avui dia, mig segle després d'aquests fets, algú diu que ja hem conquerit una certa "normalització històrica". Alguna cosa s'ha fet. Però falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represaliats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història.

Molts records del passat en venien al cap mentre redactava els capítols de Els crepuscles més pàl·lids. Les històries del pare en la postguerra, el record de la desfeta popular en la guerra civil, la brutal repressió feixista, els milers d’assassinats... Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però la llista es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquests llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas (Bruguera, 1978).

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, l'alferes de la República Paulino López Sánchez –el protagonista principal de Els crepuscles més pàl·lids-- conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit a parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") –que és una de les protagonistes de Els crepuscles més pàl·lids--, alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en què participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro"és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja deu fer més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em va dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme. I la novel·la que ha publicat Lleonard Muntaner, l’obra Els crepuscles més pàl·lidsés, com les meves altres novel·les de la guerra, el meu particular homenatge a aquella generació que volgué conquerir el cel.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

[17/01] «L'Action Syndicale» - «A Stormo!» - Rossi - Florencio Sánchez - Osugi - Misèfari - Plana - Riaza - Torró - Turón - Magnani - Manni - Salcedo - Lanti - Fàbregas - Ibars - Damiani - Soler - Montagut - Bazal - Codina - Fortea

0
0
[17/01] «L'Action Syndicale» -«A Stormo!» - Rossi - Florencio Sánchez - Osugi - Misèfari - Plana - Riaza - Torró - Turón - Magnani - Manni - Salcedo - Lanti - Fàbregas - Ibars - Damiani - Soler - Montagut - Bazal - Codina - Fortea

Anarcoefemèrides del 17 de gener

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de "L'Action Syndicale"

Portada d'un exemplar de L'Action Syndicale

- Surt L'Action Syndicale: El 17 de gener de 1904 surt a Lens (Pas-de-Calais, França) el primer número del periòdic L'Action Syndicale. Organe des travailleurs. Posteriorment tingué altres dos subtítols:«Organe des travailleurs du Pas-de-Calais» i «Organe des travailleurs du Pas-de-Calais et du Nord». Portava l'epígraf «Peuple guéris-toi des individus. Fais tes affaires toi-même» (Poble guareix-te dels individus, fes-te les coses tu mateix). Durant la seva existència va ser imprès a diferents ciutats (Lens, Hénin-Liétard, Liévin, Rubaix i París). Portaveu de la Confederació General del Treball (CGT), era continuació de Le Réveil Syndical (1903-1904) i fins i tot continuà amb els fulletons començats en aquesta publicació. D'antuvi es publicà dos pics per setmana (dijous i diumenge), però després passà a setmanal. En el primer número reivindicà el«sindicalisme revolucionari» (vaga general) i es declarà anticlerical, antimilitarista, anticapitalista i antifantasiós (acusaven de «fantasiosa» la premsa burgesa). L'administrador en va ser J. B. Colbaert, el gerent D. Bataille i el cap de redacció Benoît Broutchoux –en 1905, durant l'empresonament d'aquest, va ser substituït per Pierre Monatte. Hi van col·laborar Evrard-Bernard, Benoît Broutchoux, Jean-Baptiste Colbaert, H. Dussart, S. Enairu, Noire Gueule, Jean-Paul Imbrasse, Gabriel Jargeais, Joly, Pierre Monatte i G. Falempin, entre d'altres. En sortiren almenys 384 números, l'últim el 2 d'octubre de 1910. Va ser continuat per Le Révolté (1910-1913).

***

Capçalera d'"A Stormo!"

Capçalera d'A Stormo!

- Surt A Stormo!: El 17 de gener de 1920 surt a Torí (Piemont, Itàlia) el primer número del periòdic A Stormo! Settimanale Libertario Revoluzionario (Via fora! Setmanari llibertari revolucionari). En realitat és el mateix periòdic Cronaca Sovversiva, editat per Luigi Galleani i Raffaele Schiavina, però amb aquest títol podia distribuir-se pels Estats Units on Cronaca Sovversiva estava prohibit. El gerent fou Pietro Rayneri. El tiratge era de 4.000 exemplars destinats a la distribució als EUA al preu d'un dòlar. Molts d'articles es centraren en l'«Afer Sacco i Vanzetti», en la repressió del govern nord-americà i en el sindicalisme dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). En sortiren 19 números, l'últim el 2 d'octubre de 1920.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Renaud Rossi (ca. 1894)

Foto policíaca de Renaud Rossi (ca. 1894)

- Renaud Rossi: El 17 de gener de 1857 neix a Constantinoble (Imperi Otomà; actual Istanbul, Turquia) el periodista anarquista Renaud-Noël-Marie Rossi, conegut com Armand Floréal. Era fill de pares grecs (Georges Rossi i Marie Kirico) i tenia la nacionalitat grega. En data indeterminada, emigrà a París (França). El 7 d'agost de 1892 se li va rebutjar la paraula en un gran míting d'indignació contra l'execució de quatre revolucionaris a Sofia (Bulgària), organitzat pel diari L'Intransigeant (Comitè Central Socialista Revolucionari, Lliga Intransigent Socialista i Unió dels Grups Republicans Socialistes Revisionistes), que se celebrà al Circ Fernando de París i en el qual hagué aldarulls muntats pels anarquistes. Cap el 1893 donà a llum la seva «Enquête sur le siègle», sèrie de tres-centes entrevistes publicades en diferents periòdics francesos, com ara Gil Blas. Inscrit el registre de la policia ferroviària de fronteres, el 12 de maig de 1894 se li va decretar l'expulsió de França arran d'haver participat en un gran míting anarcocol·lectivista el Primer de Maig a la sala Chaynes de la Villette de París i marxà cap a Atenes (Grècia). Durant la seva estada a Grècia participà en la insurrecció de Creta. El 21 de març de 1896 el decret d'expulsió va ser suspès i va ser autoritzar a retornar de bell nou a França, però no ho va fer fins el juliol de 1897. El novembre de 1898, en ple «Cas Dreyfus», signà un manifest en defensa del coronel Marie-Georges Picquart. El març de 1902 el decret d'expulsió va ser activat i va ser traslladat amb cotxe cel·lular des de París a Nancy (Lorena, França), on va ser posat en llibertat provisional amb l'ordre d'abandonar el territori francès en dos dies i prengué el tren cap a Bèlgica. El 24 de febrer de 1905 el decret d'expulsió de França va ser novament suspès. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Renaud Rossi (1857-?)

***

Florencio Sánchez

Florencio Sánchez

- Florencio Sánchez: El 17 de gener de 1875 neix a Montevideo (Uruguai) el periodista, escriptor i dramaturg anarquista Florencio Antonio Sánchez Mussante, considerat una de les figures principals del teatre d'ambdues ribes del Río de la Plata. Fill d'Olegario Sánchez i de Josefa Mussante, va tenir 11 germans. Després  d'abandonar els seus estudis secundaris, va alternar sa vida entre Montevideo, Buenos Aires i Rosario. Va ser en aquestes ciutats on va desenvolupar una intensa tasca periodística (La Voz del Pueblo,El Siglo, La Razón, El Nacional,El País) i teatral. En 1893 es va instal·lar a La Plata, on va treballar en l'Oficina d'Estadística i d'Indentificació Antropomètrica, que havia instituït el policia Juan Vucetich. Quan va esclatar la guerra civil a l'Uruguai en 1897 es va incorporar en les files revolucionàries d'Aparicio Saravia contra el president Juan Idiartetot, seguint la tradició política de sa família blanca; ocasió en la qual va fer contacte amb algunes destacades personalitats de la intel·lectualitat, com ara Eduardo Acevedo Díaz. Consternat pel clima que envolta l'aixecament, va desertar i es va passar al Brasil. D'aquest període sorgirà el seu desencant total per les postures polítiques tradicionals i el seu alineament amb els grups anarquistes que aleshores circulaven, pel Río de la Plata, al voltant dels cercles d'immigrants europeus. Després va retornar a Montevideo, on va ingressar al Centre Internacional d'Estudis Socials, organització llibertària de caràcter literari el lema del qual era: «L'individu lliure en la comunitat lliure»; també va fer conferències d'ardorós fervor anàrquic i va intervenir en el quadre teatral de la institució llibertària. A Rosario va ser secretari de la redacció de La República, publicació dirigida per Lisandro de la Torre, on va publicar nombrosos articles de caràcter politicosocial i anarquistes, sempre caracteritzats pel seu realisme crític i mordaç que va caracteritzar la seva producció teatral. Va accentuar la seva militància anarquista a Buenos Aires, escrivint articles en La Protesta i en la revista El Sol, dirigida per Alberto Ghiraldo, i participant en el moviment anarcosindicalista. Les seves obres Ladrones y Puertas adentro s’inscriuen en aquest model llibertari. El 25 de setembre de 1903 es va casar amb Catalina Raventos (Catita) i els seus padrins van ser José Ingenieros i Joaquín de Vedia. També en 1903 va escriure el sainet La gente honesta i la seva primera obra teatral Canillita, que va representar-se per una companyia espanyola de sarsueles. Apassionat observador, va tenir com a temes preferits per a les seves obres de teatre, que va representar a ambdues ribes del Río de la Plata, els referits al món proletari: la família, el conventillo, els immigrants, les misèries, el món laboral, la vida quotidiana, etc. Entre les seves obres de teatre podem destacar (les dates corresponen als anys d'estrena): La gente honesta (1903, reanomenada Los curdas), M'hijo el dotor (1903), Canillita (1903), Cédulas de San Juan (1904), La pobre gente (1904), La gringa (1904), Barranca abajo (1905), Mano santa (1905), En familia (1905), Los muertos (1905), El conventillo (1906), El desalojo (1906), El pasado (1906), Los curdas (1907), La tigra (1907), Moneda falsa (1907), El cacique Pichuleo (1907),Los derechos de la salud (1907), Nuestros hijos (1908), Marta Gruni (1908) i Un buen negocio (1909). El 25 de setembre de 1909 va embarcar cap a Europa al vaixell italià «Príncipe di Udine» com a comissionat oficial del president uruguaià, Claudio Williman, per informar sobre la conveniència o no que l'Estat uruguaià participés en una projectada Exposició Artística a Roma, arribant a Gènova el 13 d'octubre de 1909. Després de passar uns mesos gastant en disbauxa una important suma de diners sobre una avançada dels drets de representació de les seves obres a Europa en diferents ciutats italianes i franceses, malalt de tuberculosi, va morir a les tres de la matinada del 7 de novembre de 1910 a l'Hospital de Caritat «Fate Bene Fratelli» de Milà (Llombardia, Itàlia), on havia estat internat cinc dies abans per una bronquitis al pulmó esquerre. El 21 de gener de 1921 les seves restes mortals van arribar a Montevideo i portades al Panteó Nacional. En homenatge a l'escriptor, en la data de la seva mort, es commemora el«Día del Canillita», el venedor de diaris al carrer, al Río de la Plata.

***

Sakai Osugi

Sakai Osugi

- Sakai Osugi:El 17 de gener de 1885 neix a Marugame (Kagawa, Japó) l'intel·lectual anarquista, esperantista i traductor Sakai Osugi. Fou el fill major d'Azuma Osugi, capità de l'exèrcit japonès, i de Yutaka Kusui. Durant l'adolescència es va allistar en l'Escola de Cadets, però la manca de motivació i la rebel·lia li van portar nombroses amonestacions i intents d'expulsió. En una ocasió fou acusat de comportament homosexual amb un jove cadet i tancat un temps en una presó militar. Més tard va participar en un duel a navalla, encara que ell va lluitar sense armes per no ferir l'oponent, i va rebre lesions que van implicar dues setmanes d'hospitalització, després de les quals fou finalment expulsat de l'escola castrense. En 1902 va començar estudis universitaris de literatura a Tòquio amb el suport d'un amic de la infància, Rei, l'assessorament d'un col·laborador de son pare, el tinent Morioka, i les benediccions de sos pares. Durant els estudis va viure una vida independent i començà a participar en el moviment associatiu, interessant-se pel cristianisme i pel socialisme. Arran de la mort de sa mare i d'una fase de depressió, es va lliurar a l'estudi i a la lectura, especialment d'autors russos (Gorkij, Turgenev, Tolstoi, Dostoievski, etc.), i va passar per unaèpoca espiritual que el va portar al cristianisme i a batejar-se, encara que d'una manera força heterodoxa. En aquesta època també es va veure influenciat pel periòdic socialista, el més radical aleshores, Yorozu Chôhô (Notícies de tots els matins). Poc després participà amb Shusui Kotoku i Toshihiko Sakai en el moviment socialista Heimin-Sha (La Societat dels Plebeus) i va escriure per al seu setmanari Heimin Shimbun (La Plebs). En 1905 també publicà articles en el periòdic radical socialista Hikari. La lectura dels clàssics socialistes li van portar a qüestionar la seva fe i a partir de la guerra russojaponesa, quan l'Església se sumà al patriotisme i a l'esforç bèl·lic, va trencar definitivament els llaços amb la religió. En 1906 fundà l'Associació Esperantista del Japó, societat pionera de l'esperantisme nipó. La seva vida privada, fonamentada en l'amor lliure i l'anarcoindividualisme, fou escandalosa per a la societat nipona de la seva època. El setembre de 1906 es va casar amb Yasuko Hori, però més tard va tenir relacions amb la periodista Kamichika Ichiko i amb la militant anarcofeminista Noe Ito. Per una qüestió pràctica va intentar de bell nou seguir amb la carrera militar, però la seva ambició es va veure frustrada quan fou detingut durant uns aldarulls en protesta per l'augment de les tarifes del tramvia i empresonat. Durant la seva estada a la presó va estudiar els autors socialistes i llibres científics, que van establir les bases per al seu pas a l'anarquisme; també a la presó començà a estudiar diversos idiomes (anglès, francès, alemany, italià, rus, esperanto). Un cop lliure, a finals de 1906 i a principis de 1907 fou detingut per violar la llei de premsa per la publicació de dos articles i empresonat. En 1908 també fou empresonat en dues ocasions per «violar la pau», per l'«Afer del Terrat» (Yane-Jo Jiken) i per l'«Afer de la Bandera Roja» (Akahata Jiken). Durant la seva estada en presó, ara declarat per les autoritats com a anarquista, va estudiar Bakunin i Kropotkin, sobretot l'enfocament científic llibertari del segon. En 1910 va trobar a la presó alguns dels 12 anarquistes implicats en l'«Afer de l'Alta Traïció» (Taigyaku Jiken) acusats de conspiració per assassinar l'emperador i que serien executats el 24 de gener de 1911. Després d'aquesta dura experiència carcerària va deixar de fer crides obertes a la revolució violenta contra l'Estat i es va centrar en l'anarcoindividualisme i en la crítica del capitalisme. En 1913, amb Asahata Kanson, edità el periòdic Kindai Shisoo (La Idea Moderna). L'octubre de 1914 va tornar a editar el setmanariHeimin Shimbun. En 1919 fou novament detingut per agredir un policia i condemnat a tres mesos de presó. Conegut internacionalment, en 1923 fou convidat a Berlín pel moviment anarcosindicalista per assistir a la refundació de la nova Associació Internacional dels Treballadors; va aconseguir embarcar clandestinament fins a Xangai, on els anarquistes locals li van facilitar un passaport xinès amb el qual aconseguí arribar a Europa. Coneixedor del francès, a París fou convidat per realitzar un discurs en un míting llibertari a Saint-Denis durant els actes del Primer de Maig de 1923, però com l'ambaixada japonesa a la capital francesa coneixia la presència del militant anarquista demanà a la policia francesa la seva detenció i després d'unes setmanes empresonat fou extradit al Japó el juliol d'aquell any. Dos mesos després, el 16 de setembre de 1923, aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama, Sakai Osugi, la seva companya Noe Ito i Munekazu Tachibana, nebot de Osugi de sis anys d'edat, van ser detinguts, copejats fins a la mort i llançats a un pou d'una unitat de la policia militar de Tòquio (Japó) encapçalada pel tinent Masahiko Amakasu, que havia seguit les ordres de Masatarô Fukuda, general en cap del districte militar de Tòquio. L'«Afer Amakasu», com va ser nomenat el crim, va provocar l'ira de les classes populars japoneses. Com a traductor Osugi va realitzar la versió al japonès d'On the Origin of Species, de Darwin, i de nombroses obres de Wallace, de Gustave Le Bon, de Howard Moore, etc.; de Kropotkin va traduir Mutual aid. La seva obra assagista ha estat recopilada en 24 volums, d'on destaca la seva autobiografia Jijoden. Durant la dècada dels anys vint es va veure fascinat per la figura de l'anarquista ucraïnès Nèstor Makhno i son únic fill porta el nom de Nèstor–ses seves quatre filles també porten noms de revolucionàries anarquistes: Emma i Louise, en homenatge a Emma Goldman i a Louise Michel.

***

Bruno Misèfari confinat a Ponça (1931)

Bruno Misèfari confinat a Ponça (1931)

- Bruno Misèfari: El 17 de gener de 1892 neix a Palizzi (Calàbria, Itàlia) l'enginyer, geòleg, poeta, activista antimilitarista i propagandista anarquista Bruno Vincenzo Francesco Attilio Misèfari, també conegut com Furio Sbarnemi. Sos pares es deien Carmelo Misèfari i Francesca Autelitano i era el primogènit d'una família nombrosa de vuit fills, dels quals dos germans seus també van ser militants anarquistes, Florindo e Enzo –aquest últim acabarà en les files comunistes. Després de fer l'escola primària a Palizzi, s'instal·là a Reggio de Calàbria, on, amb el suport del seu oncle matern Vincenzo, pogué freqüentar l'Institut Tècnic i, un cop va obtenir experiència tècnica, en 1911 es matriculà en enginyeria al Politècnic de la Universitat de Nàpols (Campània, Itàlia). En els anys universitaris, a més de preparar-se en les matèries curriculars, especialment matemàtiques, estudià filosofia i literatura, guiat pel professor de física de l'Institut Tècnic «Raffaele Piria» i militant llibertari Giuseppe Berti. A través de son oncle, entrà en contacte amb treballadors i artesans, i amb alguns d'aquests fundà el grup juvenil«August Babel», que s'adherí al Partit Socialista Italià (PSI). En aquestaèpoca col·laborà, moltes vegades signant com Lo Studente, en el periòdic de la Cambra del Treball de Reggio de Calàbria Il Lavoratore, en el setmanari socialista de Messina Il Riscatto i en el full anarquista Il Libertario, publicat a La Spezia. En aquest últim periòdic, a més d'enviar poesies, el 28 de març de 1912 publicà un article sobre la militant anarquista Maria Rygier, cosa que cridà l'atenció del prefecte de policia de Reggio de Calàbria i disposà vigilar-lo«convenientment». Durant una de les moltes conferències, celebrades per commemorar el centenari de la Unitat d'Itàlia, va ser detingut per la policia per haver llançat invectives contra les institucions. El 22 d'octubre de 1911, durant les jornades de protesta contra la campanya imperialista sobre Líbia, va ser detingut per distribuir als reclutes pamflets incitant a la desobediència i a la deserció; jutjat, el 5 de març de 1912 va ser condemnat pel Tribunal de Reggio de Calàbria a dos mesos i mig de reclusió; la pena, confirmada en l'apel·lació, va ser suspesa durant cinc anys en consideració a la seva joventut i no va ser registrada en els antecedents penals. Quan esclatà la Gran Guerra, la seva lluita antimilitarista s'incrementà i el setembre de 1914, en resposta a una manifestació intervencionista, proposà una amnistia per a tots els presos polítics. El seu apartat postal va ser intervingut per la policia i se li van trobar nombrosos documents pacifistes que havien estat enviats per anarquistes d'Ancona (Marques, Itàlia). En aquesta època va estar en estret contacte amb l'anarquista Renato Siglich. L'1 de maig de 1915 participà en la manifestació contra la guerra, que tingué lloc a la Borsa del Treball de Nàpols. Cridat a les armes, com molts altres anarquistes, dubtà entre desertar o entrar a l'exèrcit per incitar a la revolució, i finalment decidí declarar-se objector de consciència, negant-se a fer el curs de cadet a l'acadèmia militar de Benevent (Campània, Itàlia). Després de patir una condemna de set mesos de presó a Acireale (Catània, Itàlia), la nit del 5 de març de 1916, portant l'uniforme militar, interrompi un acte públic socialista intervencionista a la Piazza Garibaldi de Reggio de Calàbria i pronuncià un fort discurs contra la política bel·licista italiana, alhora que esquinçà les estrelles del coll del seu uniforme. L'endemà, data efectiva de la deserció, creuà la frontera amb Suïssa, encara que, el 31 de març, va ser detingut, sota el nom fals de Diego De Tommasi, a Cannobio (Piemont, Itàlia) i immediatament traslladat a Nàpols per a ser posat a disposició d'un tribunal militar. De bell nou a la caserna d'Infanteria de Benevent, i obtinguda la suspensió del seu procediment penal, el 25 d'agost de 1916 desertà novament. Després de creuar la frontera a Chiasso (Ticino, Suïssa) fermat sota un vagó ferroviari, va ser detingut per la policia suïssa i només va ser alliberat quan arribà d'Itàlia la documentació que demostrava els motius polítics de la seva fugida. Sota el nom de Furio Sbarnemi, el juny de 1917 s'instal·là a Zuric (Zuric, Suïssa), a casa del socialista Francesco Misiano, amic de la infància, el qual el va introduir en l'ambient dels exiliats internacionals que vivien a Suïssa i gràcies a ell freqüentà la família anarquista dels Zanolli, on conegué la seva futura companya Pia Zanolli. En estret contacte amb destacats militants dels moviments anarquistes i socialistes italià i suís (Errico Malatesta, Luigi Bertoni, Camillo Berneri, Guiseppe Monanni, Francesco Ghezzi, Enrico Arrigoni, Pasquale Binazzi, Giuseppe Di Vittorio, Armando Borghi, Angelica Balabanoff, etc.), organitzà conferències setmanals i envià articles i cròniques a diferents periòdics llibertaris, especialment a Il Risveglio Anarchico de Ginebra. Mentrestant, va fer feina a la fàbrica d'automòbils Arbenz, al barri d'Albisrieden de Zuric. El 16 de maig de 1918 va ser detingut com a sospitós de ser un agent propagandista bolxevic, juntament amb altres companys italians i francesos (Luigi Bertoni, Carlo Castagna, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi, Giuseppe Monanni, etc.), en el marc de l'anomenat«Afer de la Bomba de Zuric». Després de set meses de presó preventiva, va ser absolt i alliberat el 20 de novembre de 1918. Malgrat tot, el 17 de desembre de 1918 el govern federal suís li va notificar l'ordre d'expulsió, que es va frenar durant quatre mesos a causa d'una malaltia pulmonar que havia contreta a la presó. Després d'aconseguir un visat d'estudis per a entrar a Alemanya, el 17 de juliol de 1919 arribà a Stuttgart (Estat Lliure Popular de Wurtemberg, República de Weimar), on s'entrevistà, entre altres, amb Clara Zetkin, una de les fundadores del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya), i amb l'anarquista Oreste Abbate a Berlín. El novembre de 1919, després de la concessió d'una amnistia per part del govern italià, acompanyat de les germanes Zanolli (Pia i Antonietta), decidí retornar a Calàbria. Detingut tres setmanes a Domodossola (Piemont, Itàlia), va ser finalment alliberat després d'una interpel·lació que l'11 de desembre el diputat socialista Francesco Misiano interposà al ministre de l'Interior. Reprengué la propaganda llibertària a Calàbria, Pulla i Campània; promogué el moviment camperol calabrès, i col·laborà en Umanità Nova i L'Avvenire Anarchico. A Nàpols, dirigí, amb Giuseppe Imondi, Anarchia, quinzenal de la federació local que començà a editar-se el 17 de juny de 1920. En aquest 1920 va ser nomenat secretari de la Cambra del Treball de Tàrent (Pulla, Itàlia) i dirigí una vaga de tres meses per exigir la reobertura d'una drassana. En 1921, a la zona de Nàpols, participà activament en la campanya a favor dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El febrer de 1922, juntament amb Roberto Elia, va fer una crida mitjançant el periòdic Pane e Libertà, a difondre el pensament anarquista a Calàbria fent servir els dialectes calabresos de la llengua siciliana, però el projecte no reeixí per manca de finançament. El 18 d'agost de 1923 es va llicenciar en enginyeria industrial al Politècnic de Nàpols i retornà definitivament a Reggio de Calàbria, i de la qual només va sortir per algun viatge de feina o per motius familiars. Encara que professional liberal, continuà durant alguns anys les seves activitats llibertàries. El 14 de desembre de 1924, amb son amic Nino Malara, edità a Reggio de Calàbria el quinzenal L'Amico del Popolo, destinat especialment a la propaganda entre els pagesos del Sud, publicació que va ser prohibida després del seu quart número. El 22 de setembre de 1925, acusat juntament amb altres intel·lectuals d'haver promogut un pretès «atemptat contra el poder de l'Estat amb la finalitat d'assassinar el rei i Mussolini», va ser arrestat a Reggio de Calàbria, encara que va ser exculpat 25 dies després. El desembre de 1926 va ser qualificat per les autoritats feixistes com a«fervent i irreductible anarquista» i instigat a abstenir-se de qualsevol acció política directa per a subvertir l'ordre estatal, entrant a formar part de la llista de persones perilloses susceptibles de ser empresonades en determinades contingències. S'especialitzà en geologia i en 1926 a Villa San Giovanni (Calàbria, Itàlia), amb l'exdiputat del Partit Popular Italià (PPI) Nicola Siles, fundà la primera empresa de vidre calabresa («Società Vetraria Calabrese»), destinada a l'explotació del quars a la zona del Cannitello i de la qual assumí el càrrec de director tècnic. El 20 de març de 1931, en el funeral d'un amic seu, l'industrial Giuseppe Zagarella, pronuncià un discurs on criticà la violència, la corrupció i la injustícia del règim; pocs dies després, el 25 de març, va ser detingut per enèsima vegada acusat de«propaganda anarquista»; jutjat, va ser condemnat a dos anys de confinament que purgà a l'Illa de Ponça, a la qual arribà el 3 de juliol de 1931. A l'illa reanimà, amb Alfonso Failla, els vincles associatius entre els confinats, muntant una petita biblioteca i realitzant converses teòriques de manera habitual. Durant el confinament conegué Domizio Torrigiani, Gran Mestre del Gran Orient d'Itàlia, qui l'afilià a la maçoneria. Per qüestions legals, el 28 de maig de 1932 es casà civilment a Ponça amb sa companya Pia Zanolli. En el seu temps lliure, a part de pagar amb alguns mesos de presó per haver insultat Benito Mussolini, se li va permetre exercir la seva feina d'enginyer i l'ajuntament de Ponça l'encarregà alguns projectes, que van ser convenientment retribuïts. El 14 de novembre de 1932 la pena va ser condonada en ocasió del desè aniversari de la «Marxa sobre Roma» i el 2 de desembre deixà Ponça i es traslladà a Davoli (Calàbria, Itàlia), on a finals de 1930 s'havia descobert sílice. A Suïssa trobà finançament i en 1935 creà la«Davoli Quarzo e Silice», un establiment per a l'extracció del mineral, que arribà a treure 30.000 tones anuals, les quals eren enviades a laboratoris de precisió de l'exèrcit a Roma i a alguna societat privada, com ara la de Richard Ginori. Aquesta iniciativa, que va durar fins a la II Guerra Mundial, s'enfrontà a nombrosos obstacles en l'àmbit local i sempre va estar vigilada per les autoritats feixistes. Mentrestant, el seu estat de salut, delicat des que en 1933 se li diagnostiqués un tumor cerebral, el va obligar a ser hospitalitzat. Bruno Misèfari va morir el 12 de juny de 1936 a la clínica de Giuseppe Bastianelli de Roma (Itàlia), a resultes d'una intervenció quirúrgica patida dos dies abans. En vida publicà Commemorazione di Francisco Ferrer (1917), Diario di un disertore. Dal carcere di Zurigo (1918) i Chi sono e cosa vogliono gli anarchici (1921); i la major part dels seus escrits van ser publicats pòstumament per la seva companya, com ara Ruota del mondo (1965), Schiaffi e carezze. Poesie in brutta copia (1969 i 2009), Utopia? No! Scritti scelti di Bruno Misèfari (1975) i Tutto è vero. Prosa e poesie (1978). En els anys seixanta existí un grup anarquista juvenil de Reggio de Calàbria que portà el seu nom. En 1967 Pia Zanolli-Misèfari publicà la biografia del seu company sota el títol L'anarchico di Calabria, que va refè i reeditada en 1972, i en 1989 son germà Enzo publicà Bruno. Biografia di un fratello. L'arxiu familiar es troba dipositat a la Fondazione Lelio e Lisli Basso-Issoco de Roma (Fondo Bruno Misèfari) i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Bruno Misèfari (1892-1936)

***

Necrològica de Josep Plana Cabrera apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 6 de març de 1990

Necrològica de Josep Plana Cabrera apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 de març de 1990

- Josep Plana Cabrera: El17 de gener de 1907 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Josep Pana Cabrera. Sos pares es deien Antoni Plana i Quimeta Cabrera. Quan encara era adolescent s'adherí al moviment llibertari del seu poble. En 1927 formà part del grup de nou companys que redactaren els estatuts de la societat cultural «La Aurora» i de la qual va ser nomenat secretari. Després de la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera fou un dels fundadors del Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Fraga i en va ser nomenat responsable, càrrec que ocupà fins al cop militar feixista de juliol de 1936. En aquest moment fou membre del Comitè Revolucionari, amb Manuel Mur Vera i Salvador Llop Barrafón, entre d'altres, i fou un dels animadors de la col·lectivitat agrícola fins a la seva destrucció en 1937 per part de la reacció comunista de la Divisió «Karl Marx» (27 Divisió), encapçalada per Enrique Líster Forján. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà de paleta i milità en la CNT de l'exili del departament de l'Alta Garona. Visquè, amb sa companya Quimeta Haller, a Sent Jòri (Llenguadoc, Occitània). Josep Plana Cabrera va morir l'11 de desembre de 1989 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat al cementiri de Sent Jòri.

***

Necrològica d'Heraclio Riaza Alberti publicada en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 2 de juliol de 1981

Necrològica d'Heraclio Riaza Alberti publicada en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 2 de juliol de 1981

- Heraclio Riaza Alberti: El 17 de gener de 1908 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Heraclio Riaza Alberti. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on patí els camps de concentració. Heraclio Riaza Alberti va morir el 13 de maig de 1981 en un hospital de Montalban (La Guiena, Occitània) arran d'una operació de pròstata i fou incinerat al cementiri de Còrnabarriu.

***

Diego Antonio Torró Pardo amb sa companya Ana Azorín Esteban i sa filla Ana (València, 1958)

Diego Antonio Torró Pardo amb sa companya Ana Azorín Esteban i sa filla Ana (València, 1958)

- Diego Antonio Torró Pardo: El 17 de gener de 1918 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Diego Antonio Torró Pardo. Havia nascut en una família molt humil, formada per cinc germans (tres homes i dues dones), dedicada a l'agricultura. Des de molt jovenet milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 combaté l'aixecament feixista primer a Villena i a Albacete (Castella, Espanya) i després a diferents fronts durant tres anys. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut a Villena, processat i empresonat a Alacant. En 1941 va ser indultat i retornà a Villena on reprengué la seva feina de sabater i es casà amb Ana Azorín Esteban, amb qui tingué unaúnica filla, Ana Josefa Torró Azorín. Durant la postguerra, però, hagué de treballar en diversos oficis (mecànic, fotògraf, cobrador de l'Armeria «La Villenense», etc.). En 1950, per problemes de salut, treballà en un saló de jocs recreatius, conegut com «Billares Torró», propietat de Restituto Galipienzo, fins a la seva jubilació. Durant els anys del franquisme mantingué com pogué, amb Pedro Pujalte García i altres, la CNT clandestina de Villena. Diego Antonio Torró Pardo va morir el 5 de novembre de 2002 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià).

Diego Antonio Torró Pardo (1918-2002)

***

Antoni Turón Turón

Antoni Turón Turón

- Antonio Turón Turón: El 17 de gener de 1920 neix a Híjar (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Turón Turón. Amb sa família es traslladà d'infant a Barcelona (Catalunya). Quan tenia 13 anys començà a treballar de laminador a la foneria de Can Girona del Poble Nou, on també feia feina son pare, i s'afilià poc després al Sindicat del Metall (secció Poble Nou) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys trenta fou membre del grup anarquista del bar La Paz de Sant Adrià de Besòs i de les Joventuts Llibertàries del Poble Nou. El juliol de 1936, al costat del grup «Los Solidarios», va combatre els aixecats feixistes a les casernes dels Docks i de Lepanto; durant els dies següents va enfrontar-se als franctiradors i participà en l'avituallament i en les oficines d'afiliació de la Columna Durruti i de la d'Ortiz. En 1937 lluità al front d'Aragó (Casp i Belchite) i, quan aquestes línies caigueren, en la 24 Divisió als Pirineus lleidatans. Amb el triomf feixista, passà amb les restes de la 24 Divisió els Pirineus per Lleida i fou a parar a diversos camps de concentració i companyies de treballadors (La Guingueta d'Ix, Montlluís, Vernet, Setfonts i Gueugnon). Fugí dels camps de concentració i, després d'un temps treballant el camp i el bosc i fent carbó per sobreviure, amb Francisco Piqueras Cisuelo passà a l'Espanya franquista. Detingut per la Guàrdia Civil a Camprodon, fou tancat en diverses presons i camps disciplinaris i de treball (Figueres, Reus, Madrid, Camp de Gibraltar, excavació d'Empúries, L'Escala). Després va ser obligat a fer el servei militar a Mallorca fins al juny de 1945. Un cop lliure, es passà a la lluita clandestina a Barcelona i formà part de les Joventuts Llibertàries i del grup editor de Ruta, alhora que treballava de venedor tèxtil i feia de correu clandestí. Posteriorment fou administratiu a l'Institut Nacional de Previsió. El gener de 1947 va ser detingut per la policia i a la comissaria de la Via Laietana rebé una brutal pallissa a mans dels esbirros del cap de la Brigada Políticosocial de Barcelona Eduardo Quintela Bóveda. Jutjat, va ser condemnat a 30 anys de presó, però a causa de les irregularitats del consell de guerra la pena va ser reduïda a 20 anys en la revisió. Gràcies a les reduccions per treball, aconseguí la llibertat després d'estar tancat 11 anys en nombroses presons (model de Barcelona, Bilbao, Logronyo, penal del Dueso, etc.). En 1958 va sortir en llibertat condicional i s'establí a Madrid i després a Barcelona. A la capital catalana ajudà José Navarro Muñoz, amb qui havia estat tancat a El Dueso, i formà part del Comitè Nacional clandestí, amb Ismael Rodríguez Ajax com a secretari general, fins a la seva detenció l'octubre de 1961 a Barcelona; acusat de propaganda il·lícita, fou tancat un any a la presó. Més tard, fins a la seva jubilació en 1985, va treballar en la Seguretat Social. Participà en l'estratègia cincpuntista i en 1966 fou membre de la Comissió Provincial de Barcelona encarregada de coordinar la presència confederal en les eleccions del«Sindicat Vertical». En 1976 prengué part en l'Assemblea de Sants, inici de la reconstrucció definitiva de la CNT després del franquisme. Durant els anys següents va ser promotor de diverses activitats culturals llibertàries, com ara l'associació «Ecologia, Cultura, Art» (ECA), l'Associació Cultural i Ecologista Natura (ACEN) o el Centre de Documentació Històrico-Social / Ateneu Enciclopèdic Popular (CDHS-AEP) de Barcelona, entitat de la qual va ser secretari en 1986 i membre de la seva Junta Directiva durant els anys noranta. En 1997 participà en el documental Vivir la utopía de Juan Gamero i el seu testimoni va ser recollit per Gabriel Pernau i José Luís Martín Ramos en el llibre Les veus de la presó (2003). Trobem articles seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Boletín Bibliográfico, Cenit, Ideas-Orto,Noticiari, Quaderns, etc. Antonio Turón va morir el 8 de març de 2003 a Barcelona (Catalunya) i llegà el seu cos a la Facultat de Medicina.

Antonio Turón Turón (1920-2003)

***

Remo Magnani en un congrés de SAT-Amikaro (Pesenàs, 1989)

Remo Magnani en un congrés de SAT-Amikaro (Pesenàs, 1989)

- Remo Magnani: El 17 de gener de 1929 neix a El Kouif (Tébessa, Algèria) l'esperantista, pacifista i anarquista Remo Magnani. Era fill d'un forner italià (Rinaldo Magnani) i d'una tunisiana. A començament dels anys seixanta s'establí a França. Esdevingué corrector i treballà a diverses impremtes, com ara«Logier» al barri parisenc de Montmartre, «Chaix» a Saint-Ouen, «Imprimerie de l'Édition et de l'Industrie» (IMI) a Montrouge, etc. També treballà per a empreses de premsa, com ara Journal Officiel i, sobretot, Le Parisien Libéré, on participà activament en la vaga contra lesÉditions Philippe Amaury (EPA, «Grup Amaury»). Posteriorment treballà en Le Matin de Paris. Com a esperantista, entre 1969 i 1973 fou responsable del periòdic Liberecana Ligilo (Enllaç Llibertari), òrgan del sector anarquista de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional). Portà la seva militància pacifista, anarquista i esperantista dins el si de la SAT i de la SAT-Amikaro («Amics de la SAT») i donà cursos d'esperanto a la seu de la Federació Anarquista (FA) i, fins a 1974, al Grup Anarquista «Louise Michel». En els anys seixanta vivia al XVII Districte de París. A partir d'abril de 1963 fou responsable del Servei de Propaganda de la SAT-Amikaro, encarregant-se de la preparació dels congressos, i en el Congrés de la SAT-Amikaro de Lausana (Vaud, Suïssa) de 1973 deixà el càrrec a mans d'Henri Masson. Posteriorment s'instal·là en un poble a la zona de Montpeller. Durant els anys seixanta i setanta col·laborà regularment en la premsa llibertària (Espoir,Liberté, Le Monde Libertaire, etc.). També fou membre de la Unió Pacifista de França (UPF) i en 2005 entrà a formar part del Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella (Provença, Occitània). Sa companya, Renata (Renée), també va ser correctora d'impremta. Encara que mai no va ser fumador actiu, Remo Magnani va morir el 30 de gener de 2018 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) d'un càncer de pulmó i les seves cendres van ser escampades al seu jardí.

Remo Magnani (1929-2018)

---

Continua...

---

Escriu-nos


Antoni Simó Tomàs i Canyelles, Primer tinent a batle de Cultura, Participació Ciutadana i Innovació de l´Ajuntament de sa Pobla parla del nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Vision literàries de sa Pobla

0
0

L´Ajuntament de sa Pobla i Llorenç Gelabert Editor publiquen el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla -


Antoni Simó Tomàs i Canyelles, Primer tinent a batle de Cultura, Participació Ciutadana i Innovació de l´Ajuntament de sa Pobla parla del nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Vision literàries de sa Pobla -


Records de les mirades


La història i els records fan que aquest llibre de Miquel López Crespí mostrin des d'una perspectiva marcadament personal la realitat de la sa Pobla d'un temps. Una realitat substancialment diferent de l'actual, que marcà la infància de l'autor, es mostra plena d'anècdotes, algunes que treuen el somriure i d'algunes que treuen alguna llàgrima. Es mostren les feines del camp, l'educació de l'època, espais emblemàtics del municipi, l'oci, l'entorn d'una sa Pobla del passat que esdevingué el camp de cultiu –en tots els sentits– de la sa Pobla actual.

Les històries i vivències personals de l'autor fan que sigui un llibre amb tendresa i sobretot en primera persona, on s'hi descriu una infància passada. Una infància única que forma part d'un passat immodificable però que es recorda com aquell moment humil, magnífic d'un mateix, amb melancolia i amb una voluntat de tornar-hi. L'absència de responsabilitats, l'aïllament dins la fantasia on un cartó de cop i volta es transforma amb un vigorós i fidel cavall, o quan el joc i la imaginació flueixen com l'acció de respirar. López Crespí recorda la infància jugant a indis als jardins de l'escola Graduada amb la intenció de mostrar-se com fou. Amb tot, el llibre tot i ser un recull de fragments, d'històries, d'èpoques de la seva vida o la dels altres, deixa veure sobre tot l'anhel romàntic de l'infant i el record cruel d'unes èpoques dures.

Esper de tot cor que aquest llibre sigui del vostre agrad i aprofit per felicitar a l'autor per aquesta nova tasca, i animar-lo que no sigui la darrera. Amb força i esperit crític, ens haurem fet adults, i tanmateix no sabrem mai a tornar a ser infants.


Dia del Llibre – Una nova obra de l´escriptor Miquel López Crespí recomanada per Biel Ferragut, batle de sa Pobla -


El nostre tarannà com a poble, la nostra llengua, el nostre folklore, la nostra arquitectura, el nostre paisatge, la nostra gastronomia... han forjat la persona que és avui Miquel López Crespí. En cada llibre que escrit López Crespí queda imprès l’estimació que té a sa Pobla i a la nostra gent, en definitiva, a la seva Pàtria. (Biel Ferragut)


L’essència Miquel López Crespí és la suma d’històries d’un home que no oblida les seves arrels, una història escrita sumant els sabers de les persones i els llocs que han format part de la seva vida, que l’ha imprès de caràcter durant anys convertint-lo amb un gran corredor de Cultura.

Podríem dir que si un tret caracteritza a Miquel López Crespí és l’assimilació del caràcter cultural. El nostre tarannà com a poble, la nostra llengua, el nostre folklore, la nostra arquitectura, el nostre paisatge, la nostra gastronomia... han forjat la persona que és avui Miquel López Crespí. En cada llibre que escrit López Crespí queda imprès l’estimació que té a sa Pobla i a la nostra gent, en definitiva, a la seva Pàtria.

El llibre que teniu a les mans és un viatge al passat. Un viatge on López Crespí viatge a la seva infantesa per descriure sa Pobla de fa 60/70 anys. Allà hi trobarem les influències i l’harmonia dels anys que han influït a l’obra literària de López Crespí

Miquel López Crespí ens transmet un missatge a les seves obres: La nostra cultura no és millor que cap altra; de fet, és la suma de moltes. Precisament per aquest fet és única i mereixedora de ser defensada i perpetuada; això només ho podem fer nosaltres, perquè és únicament nostra i així hauria de continuar sent.

Gaudiu de l’obra que teniu en les mans i gaudit d’aquest viatge literari a sa Pobla dels anys 50 i 60.


Un tast del llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla


El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tor presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.


Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - El casalot

0
0

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - El casalot


Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot. (Miquel López Crespí)


Al cap d´uns dies ens arribà la notícia de la mort, a Inca, de Josep Ferrer. En Martí, el xofer de la camiona, ens ho comunicà de seguida que ho va saber. En Josep s´havia fet imprescindible a les tertúlies nocturnes, a les excursions pels voltants del santuari! Un home que hauria pogut escriure un munt de llibres d´història, la narració exacta de com eren els republicans dels anys trenta. A vegades em demanava com era possible que aquelles persones no haguessin escrit les seves memòries i d´altres, que passaven per autèntics escriptors, narraven fets que no valien dos rals. La vida de qualsevol persona del poble, la més insignificant, la que sembla no té res a explicar, és, sovint, més interessant que el relat de tants volums buits de vertadera saba vital.

Alguns autors es passen la vida tancats en el despatx, sense saber ni endevinar com és la vida que batega fora del seu estret univers. Rendistes de casa bona, gent que sempre ha tengut el plat damunt la taula sense necessitat d´aixecar-se de bon matí per anar a l´hort o, com en el passat, a una fàbrica. Si parlen d´amor o patiments és perquè han memoritzat les emocions humanes mitjançant la literatura, llegint a l´estudi, espipellant d´un autor a l´altre fins a xopar-se amb els sentiments expressats pels autors de totes les èpoques i contrades. Falsa literatura bastida amb idees copiades d´aquí i d´allà, refrit d´emocions que mai no han viscut. Descripció de vivències que mai no han tengut, amors inexistents, falsos patiments existencials.

M´agradaria escriure un dia la vida de Josep Ferrer, la del pare i la mare, la dels padrins. Per això volia ser escriptor; submergir-me en el món de les persones que he conegut, que he tengut al costat i de les quals sé que el que expliquen és autèntic.

La padrina va anar a parlar amb els capellans i pagà diverses misses per l´ànima del vell combatent. Ben segur que en Josep, descregut com tants dels republicans que cremaren esglésies en temps de la guerra civil, hauria dit que valdria més gastar els diners en bons àpats a la seva salut i la de tothom. Ens hauria renyat per un dispendi tan innecessari. En el fons deixava de patir, que era el que cercava de forma inconscient amb la insistència a fumar dia i nit malgrat la prohibició dels metges. Una mort cercada? Possiblement. El que més l´afectà va ser la marxa de la dona quan el negoci va fer fallida i, també, i de forma molt especial, l´insaciable interès dels fills per heretar el poc que restava de la riquesa del passat.

M´hauria agradat estar al seu costat a l´hora de la mort. Que hagués pogut marxar d´aquest món amb el consol d´una veu amiga a la vora. Segurament m´hauria dit: “Ara sabrem de debò si són veritat els sermons dels sacerdots sobre l´existència del cel i l´infern. A mi, de segur, em tocarà anar a veure Llucifer, el Satanàs que ens ha de tenir dins les olles d´oli bullent per a tota l´eternitat”. I hauria afegit: “No ho dubteu: si el cel i l´infern existeixen sereu els primers a assabentar-vos; us vendré a veure en somnis i així podreu saber el que existeix de debò. Si passats uns mesos no he comparegut és que era un conte de fades talment com ho he cregut sempre”.

Sabia que no tornaria. El padrí, incrèdul com en Josep, em comentava com s´havia conjurat amb els amics, els companys de truc de la taverna, els veïns de l´hort de Can Verdera. Un poc més joves que ell, la majoria havien mort. Tots els morts també havien fet idèntica promesa: en morir tornarien a explicar als companys dels jocs de cartes si el cel existia o no. El padrí m´ho contava modulant bé les paraules, una mica trist, enyorant els companys desapareguts: “Et penses que ningú ha tornat del més enllà? Cap ni un! Resten al cementiri, tapats pel marbre de les tombes, podrint-se com un ca abandonat enmig del camp”. I continuava, en veu baixa alhora que amb les tenalles, removia el caliu de la foganya: “Pot ser que hi hagi un Déu més enllà de les nostres percepcions i coneixements, algú que hagi creat de veritat el cel i la mar, els núvols i les estrelles. No ho sé. Però cal no creure mai en les invencions dels sacerdots. És un romanço del qual viuen i gaudeixen de la vida sense necessitat d´anar a llaurar de sol a sol. Sermons que només serveixen per a tenir-nos conformats aquí baix, a la terra. Volen que visquem en l´esperança que si no hi ha justícia en aquest món, la trobarem en el cel. I així passen els anys, els segles, sense que res canviï per al pobre, sempre sotmesos al poder implacable dels rics i militars”.

Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot.

Una de les persones que va tenir més influència en la meva infantesa va ser la repadrina. Com la mare, com tots els que m´envoltaren i em donaren la parla, una determinada manera de copsar la realitat que ens envolta. La meva repadrina (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 63. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural pagesa, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els quaranta i cinquanta.

El repadrí Antoni Caldés ja no el vaig conèixer. Però de la padrina "Nana" (que visqué tota la vida, abans de marxar a Ciutat, en el número 4 del carrer de l'Escola) serv munió de records; anècdotes, històries que em contava sovint i que jo de menut escoltava com si es tractàs de les rondalles més interessants i saboroses. El cert era que en sabia moltes, de rondalles (com la majoria de les seves amigues de generació). Amb aquells "contes" d'abans de la invasió Disney, els vells transmetien als més joves no solament l'accent, el to de la veu, els registres més secrets d'una llengua; també els costums, les tradicions (i les pors i les alegries) de tot un poble, d'una societat.

En el fons, sigui contant esdeveniments concrets o les més fantasioses rondalles, ens explicaven a la seva manera la història de sa Pobla. I els professors n´eren els protagonistes: els poblers i pobleres que, d'una terra erma, eixuta, aixecaren el verger més esponerós de l'illa a costa del seu treball, d'un sacrifici immens. Després, les successives generacions que els han succeït no han tengut gaire cura de les meravelles que aixecaren amb la seva feina: un esponerós exèrcit de molins d'aigua, les més de mil sínies que hi havia en els anys deu del segle passat. Amb l'esforç dels avantpassats, sa marjal esdevendria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates i mongetes, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del meu poble.

Potser el vertader progrés de sa Pobla s'inicià cap al 1866 amb l'arribada dels anglesos (Bateman i els enginyers Waring i Green) i els inicis dels treballs de dessecació de l'Albufera. Recordem que aquesta gran obra d'importància cabdal, a part de contribuir a augmentar la riquesa del poble amb totes les quarterades aprofitades amb la dessecació, serví per a acabar amb la pesta --el paludisme!-- que des de feia segles colpejava brutalment la salut dels pagesos. En menys de mig segle sa Pobla triplicà la població, i cap al 1900 ja teníem sis mil habitants.

Dissortadament en els darrers anys s'han deixat perdre molts molins d'aigua i fet malbé innumerables sínies, safareigs... tot un immens tresor històric, pàgines escrites damunt la terra o fetes monument. O quina altra cosa és un dels nostres molins, una de les sínies que encara resten anant a l'Albufera?

Inclemència del temps que no deixa res dempeus? Què se n'ha fet dels mestres artesans de tots els oficis, dels artistes del ferro, la fusta i la pedra que bastiren a començaments de segle les "escultures" (els molins!) que cap escultor modern no sabria fer? Jo encara he pujat (en els horts de Can Verdera i Ca Na Ximbona) a plegar les veles del molí. Encara hi he estat a temps que els padrins m'ensenyassin què era el ramell, la càbria, la coa o el violí del molí d'aigua. I si la meva fos la darrera generació que veurà treballar els fusters de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella o Can Malondro?

Tot es fa malbé.

La repadrina vivia prop de l´església. Jo hi tenia una cambra sempre preparada. Sovint demanava permís als pares i em deixaven anar-hi a dormir o a estar uns dies. Entrar al casalot del carrer de l´Escola era penetrar amb molta cura en un món diferent. Em trobava bé en aquell antic casal. Una vegada, investigant indicis que em permetessin saber més, a l´arc de l´entrada, tapat per dècades de capes de calç, hi vaig poder endevinar una data: 1668. Volia dir que l´edifici s´havia bastit en aquella època? Possiblement era anterior. Pens que la marca que vaig descobrir a l´arc podria correspondre a un temps de reformes, un any en el qual es feren importants modificacions al buc inicial de la construcció. A casa sempre havia existit la tradició de dir que la planta inicial era dels temps dels moros, molt abans de l´existència històrica de sa Pobla, fundada a l´època del rei Jaume II, enmig de les terres insalubres de l´Albufera.

D´on sortien aquestes suposicions? El padrí m´ensenyà el pou d´on trèiem l´aigua abundosa de què ens servíem. Efectivament, mirant amb atenció el coll de la cisterna podia veure com els murs existents corresponien a una sínia antiquíssima. Els experts que visitaren el pou quan el batle Miquel Crespí Pons governava el poble, uns arqueòlegs procedents de Barcelona, confirmaren sense cap mena de dubte que es tractava d´una sínia àrab, ja que era exactament igual a algunes que es conservaven en el camí que portava a la badia d´Alcúdia.

Aleshores es confirmaven les sospites de la família, que, sense tenir estudis, només per les pedres i el tipus de construcció, endevinaren l´època que es construí. Ara entenia a la perfecció per què la repadrina no recollia l´aigua quan plovia! No necessitava omplir la cisterna amb la pluja! Simplement tenia un corrent d´aigua subterrània, un riu!, sota els peus! A diferència de casa nostra, en el carrer de la Muntanya, on sí que disposaven d´una cisterna que s´omplia quan plovia, al casalot del carrer de l´Escola no hi havia aigua corrent. Tota la que es necessitava per al manteniment de la casa i els animals es treia a força de poals. Encara avui, en aquest hivern de pluja, vent i neu puc sentir (o és la meva imaginació?) el soroll del líquid element circulant sota els peus. Com la majoria de cases benestants de la pagesia, la repradina disposava de dues cuines. Una era la bona, la del menjador, enrajolada, moblada amb luxosos mobles dels anys deu, curulla d´inversemblats làmines amb idíl·lics paisatges i composicions plenes de fruites i animals de ploma. Menjador que mostrava, orgullosa, a les visites i on menjàvem i acollíem els convidats. L´altra, ben diferent, més de feina, era al corral, prop de les antigues piques de pedra on es rentava la roba i, els dies que feia bon temps, les dones planxaven la roba amb pretèrites planxes de ferro encalentides al foc o amb carbó dintre.

La cuina del corral era on hi havia el fogó de ferro, la llenya, els plats i les olles, les paelles i torradores. Malgrat l´emblanquinat de cada any, el fum s´ensenyoria de les parets i sempre vaig conèixer aquell indret amb un color grogós. Per molt que emblanquinassis, sempre sortia a relluir, fort i poderós, l´indestructible color producte del foc congriat durant generacions i generacions. Un món increïble, aquell racó de la casa, amb el forn de pedra al costat de l´entrada de la cuina, les grans piques, possiblement del segle XVII (o anteriors), enmig del corral, l´empedrat del patí fet amb còdols anats a cercar al torrent de sant Miquel, les parres protegint-nos del sol. Malgrat la bombeta elèctrica de pocs vats, sempre hi havia els llums d´oli penjats al costat de la foganya. De petit mirava amb extremada curiositat l´operació de posar-hi l´oli, el ble que ens hauria d´il·luminar de nit. /p>

Tot el que anava bastint la repadrina Francesca eren per a mi encateris, misteris indesxifrables, prodigis fets per una fada venguda de la fondària d´un fantàstic conte infantil. Feia rodar el petit molí de farina que tenien a la portassa amb la mà i en sortia una farina blanca mesclada amb segó. Al costat, amb un sedàs, separava la farina del segó i anava a la pastera de fusta de nord on feia el pa. Afegia un poc de llevat i ho tapava tot amb un pedaç blanc que ella mateixa havia cosit feia temps. Es deixava reposar i, quan hi tornàvem, la massa havia pujat fins assolir el punt convenient. Senyal que ja era apta per entrar en el procelós món del foc i el caliu. De feia temps en el forn es cremava intensament fusta de pi mesclada amb branques de figuera. La repadrina deia que un poc de llenya de figuera i olivera esmorteïa la flaire del pi i donava al pa un gust especial que només les velles generacions sabien apreciar.

Guaitant podies veure les darreres flames, el caliu, roig encara, amb petites guspires sorgint dels bocins més grans de la llenya. El pa era situat a un lloc adient, una mica allunyat del caliu. Moreno, la repadrina li havia fet uns talls al damunt per aconseguir que el calor penetràs a fons dins la pasta.

El pa ens durava una setmana sencera i era igual de bo el primer dia que el darrer! Res de semblant al present, el pa industrial fet amb màquines. Ja no existeix cap forner que pasti amb les mans. Motors elèctrics, pales d´acer mogudes per motors per remoure la pasta fan tota la feina que la repadrina feia a mà.

Sovint les gallines, provinents del corral existent al costat de les païsses, compareixien a cercar recapte, insidioses amb les unes insaciables exigències de gra! El gall, eixerit, les seguia vigilant les seves evolucions. Dominant, les feia fugir quan la repadrina treia del sac unes grapades de blat de les índies i els feia menjar dins la mà. Com era que podia aguantar les picotades de l´aviram i a mi de seguida em feien mal? Un dia em vaig fixar força bé en les seves mans aspres i rugoses pels anys de conrear el camp. A casa érem pagesos benestants, però sempre vaig veure tothom fent feina als horts. Les dones no eren les senyores que podies veure sempre al costat de la tauleta, rere les cortines amb randes dels finestrals, brodant o petant la conversa amb les amigues. Quan no hi havia res a fer sí que teníem visites i tertúlies parlant de la vida dels sants i el preu de l´anyada. A mitja tarda, xocolata Rosselló per a tothom. M´enviaven al forn del costat a comprar ensaïmades i pastissos.

La repadrina em mirava satisfeta alhora que les amigues d´aquell horabaixa reien veient els meus mostatxos de xocolata i el sucre de les ensaïmades adornant la meva boca. “Apa, ves de seguida a rentar-te la cara”, em deia, rieta. “No veus que així no pots tornar a casa teva?”.

El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tot presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.

[18/01] Assalt al Banco Nación - Míting de Goldman i Mannin - Catello - Lami - Panini - Gras - Cano - Bernabé - Herrera - Claramunt - Fragori - Milián - Santigo - Téllez - Mancini - Tacconi - García Cascales - Doussot - Frigerio - Quintanilla - González Fernández - Jordà - Torralba - Cortez

0
0
[18/01] Assalt al Banco Nación - Míting de Goldman i Mannin - Catello - Lami - Panini - Gras - Cano - Bernabé - Herrera - Claramunt - Fragori - Milián - Santigo - Téllez - Mancini - Tacconi - García Cascales - Doussot - Frigerio - Quintanilla - González Fernández - Jordà - Torralba - Cortez

Anarcoefemèrides del 18 de gener

Esdeveniments

Cotxe que va fer servir el grup "Los Errantes", segons la policia argentina, per a les seves expropiacions

Cotxe que va fer servir el grup"Los Errantes", segons la policia argentina, per a les seves expropiacions

- Assalt al Banco Nación de San Martín: El 18 de gener de 1926 el grup d'acció i expropiador anarquista «Los Errantes» assalta la sucursal del Banco Nación (Banco de la Nación Argentina) de la ciutat de San Martín (Buenos Aires, Argentina). Set desconeguts, quatre d'ells amb antifaços, baixaren d'un doble faetó, on restà el conductor; quatre assaltants entraren dins de la sucursal, situada a dues illetes de la comissaria, mentre la resta de l'escamot esperava amb carrabines a l'entrada principal. La banda recol·lectà 64.085 pesos dels calaixos del banc i no es molestaren a obrir la caixa de ferro. En aquesta acció morí, quan intentà fugir, l'empleat bancari Rafael Ruiz i un altre resultà ferit. El grup fugí a tota velocitat amb el cotxe cobrint la retirada a trets. Després de diverses investigacions, en les quals ajudà la policia de Barcelona (Catalunya), s'identificaren quatre assaltants: Ramón Carcaño Caballero (en realitat Buenaventura Durruti Domínguez), Teodoro Pichardo Ramos (Francisco Ascaso Abadía), Manuel Labrada Pontón (Alejandro Ascaso Abadía) i Manuel Serrano García (Gregorio Jover Cortés). En el grup que actuà en aquest atracament també es trobaven Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Paredes i Emilio Uriondo, anarquistes expropiadors argentins que faran una brillant carrera. Per aquest assalt el grup comptà amb el suport de l'anarquista argentí Horacio Badaraco. La policia extremà la vigilància en els cercles anarquistes de la capital argentina i incrementà el control de fronteres i de ports. No obstant això, els anarquistes espanyols pogueren embarcar a Montevideo (Uruguai) cap a Europa a finals de febrer de 1926.

***

Un moment d'aquest míting. D'esquerra a dreta: Brockway, Mannin i Goldman

Un moment d'aquest míting. D'esquerra a dreta: Brockway, Mannin i Goldman

- Míting de Goldman i de Mannin: El 18 de gener de 1937 se celebra a Londres (Anglaterra) el míting «La Revolució espanyola i la CNT-FAI». Presidit per Fenner Brockway, de l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent), hi van intervenir l'anarcofeminista Emma Goldman i l'escriptora llibertària Ethel Mannin. Va ser un dels nombrosos mítings que Goldman va fer com a propagandista de la Revolució espanyola, sempre en contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A més de mítings, muntà exposicions de fotografies, il·lustracions, cartells i fullets de la Revolució que s'estava portant a terme a la Península.

Anarcoefemèrides

Naixements

Elvira Catello

Elvira Catello

- Elvira Catello: El 18 de gener de 1888 neix a Locorotondo (Pulla, Itàlia) l'editora, dramaturga i militant feminista, sindicalista i anarquista Elvira Catello, també coneguda per Elvira Perrini, pel seu marit, i que va fer servir el pseudònim Una madre. De pares desconeguts, dos dies després del seu naixement va ser abandonada al torn de l'hospici. L'alcalde de la població li va posar el nom i la va confiar a Giacoma Giocovelli. Visqué la seva adolescència a Contrada Serralta (Locorotondo, Pulla, Itàlia) i ja gran començà a tenir contactes amb el moviment socialista de la zona de Pulla, que es desenvolupà força arran de la construcció de la línia ferroviària entre Bari i Locorotondo i la creació de la Cambra del Treball. Amb un d'aquests militants, l'escriptor anarquista Paolo Perrini, es va casar en 1906 i amb ell tingué set infants. El 25 de maig de 1907 la parella es va veure obligada per manca de feina a emigrar als Estats Units. En 1910 Elvira Catello obrí la llibreria i editorial«Lux» a la Primera Avinguda del barri de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA), que esdevingué un important punt de trobada dels anarquistes i subversius nord-americans–Raffaele Schiavina, Carlo Tresca i els companys del «Circolo Bresci» n'eren habituals. Durant els anys de la Gran Guerra, a causa de la seva campanya antimilitarista i pacifista, hagué de patir nombroses censures i repressions per part de les autoritats nord-americanes. A partir de 1915 edità Istruietevi. Periodico gratuito di propaganda e di Studio per gli operai. Mantingué un estret contacte postal amb el propagandista anarquista Ettore Molinari i coordinà la seva gira nord-americana d'abril de 1916. Amb son company, formà part del grup anarquista «Circolo East Harlem», on desenvolupà una intensa tasca de teatre social i feminista, ja que la «Filodrammatica Moderna» –que prenia el nom de «Filodrammatica Sovversiva» per a determinades obres més compromeses i que acabà tenint com a seu els locals de«Lux»– només representava obres escrites per dones (Ninfa Baronio, Nena Becchetti, Ernestina Cravello, Maria Roda, Fiorina Rossi, Jeanne Salemme, etc.) i en les quals només actuaven dones, com ara Il ribelle, La figlia dell'anarchico, etc. També participà activament en tota mena de manifestacions feministes i en la campanya de suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. Quan son company morí de tuberculosi, s'encarregà de la llibreria-editorial juntament amb els fills que quedaven vius. Sota el pseudònim d'Una madre, va escriure nombroses obres de teatre, com ara el drama en quatre actes Il trionfo della verità (sulla religione), que va ser publicat en 1914 a Locorotondo, l'obra en dos actes La sfida o el drama Su la breccia. També col·laborà en el periòdic socialista Sema de Locorotondo. Entre les seves edicions destaca la publicació de la traducció a l'italià de Das Kapital (Il Capital) de Karl Marx i l'edició anual del Calendario Storico-Scientifico-Moderno. Elvira Catello va morir l'1 d'octubre de 1979 a Miami (Florida, EUA). En 2011 Mario Gianfrate, Jennifer Guglielmo i Vito Antonio Leuzzi publicaren la biografia Elvira Catello e la «Lux» tra utopia e libertà, Una pacifista pugliese a New York nel 900. Al seu poble natal un carrer porta el seu nom.

Elvira Catello (1888-1979)

***

Dagoberto Lami

Dagoberto Lami

- Dagoberto Lami: El 18 de gener de 1894 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Dagoberto Lami. Fill de la petita burgesia, sos pares es deien Pantaleone Lami, propietari d'una petita fàbrica de feltre i de tintoreria, i Gemma Masi. Començà a militar en la Federació de Joves Socialistes (FJS) de Pisa i, ben igual que sos germans (Antonio, Mario i Ottorino), acabà esdevenint anarquista. Juntament amb Mario i Ottorino, treballà com a fuster a les drassanes de la Companyia Ansaldo, radicades a Muggiano, a prop de La Spezia, i prengué part activa en l'agitació anarcosindicalista i en les vagues de la zona. En 1919, amb son germà Mario, fundà la Cambra de Treball de Pisa, sota el nom de«La Comuna». En 1921, arran d'un míting on son germà Mario fou l'orador celebrat el 17 de maig d'aquell any a Muggiano, va ser detingut, juntament amb Antonio, i acusat d'haver format part d'un grup d'obrers que havia linxat un policia de paisà que es trobava entre els assistents. Son germà Mario, considerat l'instigador dels fets, aconseguí fugir, ben igual que Ottorino. El 4 de maig de 1923 Dagoberto va ser condemnat a set anys de presó. Son germà Antonio fou absolt, però així que va sortir del tribunal fou apallissat per un escamot feixista i morí a resultes dels cops rebuts. Dagoberto va ser enviat a la penitenciaria de Citavecchia i després traslladat a la presó política de Soriano del Cimino (Laci, Itàlia), on morí el 18 de març de 1924 en estranyes circumstàncies. Deixà esposa i dos fills, Dina i Spartaco.

***

Ettore Panini

Ettore Panini

- Ettore Panini: El 18 de gener de 1895 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ettore Panini. Sos pares es deien Vittorio Panini i Clarice Bruschi. Durant sa vida treballà de carreter, de paleta i de venedor ambulant. S'acostà al moviment llibertari en 1912. Participà activament en les manifestacions contra la guerra i va ser condemnat per desertor. Després de la Gran Guerra el trobem a totes les campanyes d'agitació promogudes per la Cambra del Treball Sindicalista i per la Federació Comunista Anarquista (FCA). Enfrontat als escamots feixistes, va ser denunciat en diferents ocasions per insults i lesions contra elements seguidors de Benito Mussolini. En 1922 va ser processat, amb Umberto Annovi, i fou reclòs un any a la presó. El setembre de 1923 va ser novament detingut per cridar contra el rei i Benito Mussolini i per haver escridassat «Visca l'Anarquia!». En 1924 passà a França, on treballà de paleta i la policia el fitxà com a lector de la premsa anarquista. A París va ser ferit a cops de navalla d'afaitar el 23 d'octubre de 1924 en una baralla que va tenir amb el feixista Sebastiano Calareri a la sortida del judici contra l'anarquista Ernesto Bonomini, que va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats per l'assassinat de Nicola Bonservizi, responsable local del fascio i redactor del periòdic parisenc feixista L'Italie Nouvelle. En 1925 retornà a Mòdena. Amonestat en 1927, la policia encara el considerava en 1930 «entre els elements més exaltats i capaços de cometre actes violents». En 1936 una font de«confiança» l'assenyalà com a«actiu militant anarquista». El juny de 1936 va ser tancat cautelarment en ocasió d'una visita a Itàlia del dictador alemany Adolf Hitler. En 1942 va ser novament amonestat per «actuar maliciosament amb activitats denigrants contra el Règim». A finals de 1942 va ser detingut, juntament amb altres companys (Renzo Cepelli, Medardo Lusvardi, etc.), com a sospitós d'haver redactat un escrit contra el Duce i contra el feixisme. Després de la II Guerra Mundial es comprometé en la reconstrucció del moviment anarquista a Mòdena i participà en el Congrés Nacional Anarquista que se celebrà entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 a Carrara (Toscana, Itàlia). Milità en la Federació Anarquista de Mòdena i després, quan aquesta es dissolgué, en el grup anarquista «Rivoluzio Gilioli» d'aquesta localitat. Ettore Panini va morir el 16 de maig de 1963 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

Ettore Panini (1895-1963)

***

Fitxa de Joan Gras Puigmartí del registre de deportats

Fitxa de Joan Gras Puigmartí del registre de deportats

- Joan Gras Puigmartí: El 18 de gener de 1897 neix a Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Gras Puigmartí. Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. Quan sortí dels camps de concentració francesos, s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a realitzar tasques de fortificació a la Línia Maginot. Quan l'exèrcit francès s'enfonsà, fou detingut per les tropes alemanyes i portat el 13 de desembre de 1940 al camp de concentració nazi de Mauthausen sota la matrícula 10.447. Joan Gras Puigmartí va morir el 21 de novembre de 1941 al camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria,Àustria). Sa companya fou Virgínia Iranzo Pérez.

***

Ángel Cano Casado (abril 1947)

Ángel Cano Casado (abril 1947)

-Ángel Cano Casado: El 18 de gener de 1898 neix a Múrcia (Espanya) el militant anarcosindicalista Ángel Cano Casado. De jove s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Río Tinto (Huelva, Andalusia, Espanya), on treballava a la mina. Aconseguí, de manera autodidacta, una important cultura. En 1934, per fugir de la repressió engegada contra ell per les seves activitats, marxà a Alacant (Alacantí, País Valencià) i s'afilià al Sindicat de la Construcció, on exercí càrrecs de responsabilitat i participà activament el vaga del sector de 1936. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, fou nomenat membre del Comitè d'Enllaç CNT-UGT del Ram de l'Edificació. En aquesta època treballà com a perforador a peu d'obra. Durant la Revolució serà un dels responsables de protecció de combustibles. En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí arribar a Orà (Algèria) i fou internat al camp de concentració de Morand. Arran de la independència algeriana, marxà cap a França. Durant els anys seixanta serà un dels responsables de la Federació Local de la CNT de Saint-Éloy-les-Mines, de la qual va ser nomenat secretari en 1962.  Ángel Cano Casado va morir el 7 de febrer de 1976 a Saint-Éloy-les-Mines (Alvèrnia, Occitània).

Ángel Cano Casado (1898-1976)

***

Necrològica d'Antonio Bernabé Mula apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'1 de juny de 1980

Necrològica d'Antonio Bernabé Mula apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de juny de 1980

- Antonio Bernabé Mula: El 18 de gener de 1904 neix a Cuevas de Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Bernabé Mula. Sos pares es deien Antonio Bernabé i Ana Mula. Gairebé infant, entrà a fer feina a les mines d'alums de Mazarrón (Múrcia, Espanya). Posteriorment emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'afilià als sindicats de Transports i d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució espanyola exercí diversos càrrecs orgànics en el Sindicat d'Espectacles Públics confederal barceloní. Amb el triomf franquista passà a França, on patí els camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Balmar (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. També milità en la Federació Local de Tolosa de la CNT i en la secció local d'aquesta ciutat de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Amb sa companya Marina Llorens, s'encarregà dels enviaments de la premsa confederal als distribuïdors i subscriptors. Antonio Bernabé Mula va morir el 29 de desembre de 1979 en una clínica de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri tolosà de Terra Cavada.

***

Pedro Herrera en el gran míting d'unitat sindical celebrat a la plaça Monumental de Barcelona el 25 d'octubre de 1936. En segon pla Frederica Montseny. Foto de Torrents

Pedro Herrera en el gran míting d'unitat sindical celebrat a la plaça Monumental de Barcelona el 25 d'octubre de 1936. En segon pla Frederica Montseny. Foto de Torrents

- Pedro Herrera Camarero: El 18 de gener de 1909 –algunes fonts citen 1908– neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Herrera Camarero. Ben aviat començà a militar en el ram ferroviari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup «Nervio» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on farà molta amistat amb Diego Abad de Santillán i Jacinto Toryho. En 1927 vivia a Barcelona i s'encarregava de la distribució de l'argentí Suplemento de La Protesta a la Península. En 1934 assistí al Congrés de Madrid de la Federació Nacional d'Indústria Ferroviària (FNIF), amb Francisco Díez Sandino, Antonio Barranco Hanglin, Julián Martínez i altres. A partir de la Revolució de 1936 començà a ocupar importants càrrecs orgànics: representà la FAI en el Comitè d'Enllaç amb la Unió General de Treballadors (UGT), el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i la CNT (11 d'agost de 1936); signà el Pacte d'Unitat d'Acció amb aquestes mateixes forces (25 d'octubre de 1936); assumeix la cartera de Sanitat i Assistència Social en el Govern de la Generalitat de Catalunya (de desembre de 1936 a abril de 1937) –entre altres mesures, el gener de 1937 promulgà el decret sobra la institució i la regulació de l'avortament–; encapçala la secretaria general del Comitè Peninsular de la FAI, càrrec pel qual fou elegit en el Ple d'agost de 1937, i al qual representà en diverses reunions –Ple de Regionals de maig de 1937, reunió a Pedralbes amb el president del Consell de Ministres el desembre de 1937, representant en el Comitè Nacional de la FAI, la CNT i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de maig de 1938, etc. L'abril de 1937 fou nomenat president de la Junta de Comerç Exterior de la Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya. El juliol de 1937 fou elegit secretari del Comitè Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i aquell mateix estiu formà part del Comitè Nacional d'Enllaç entre la CNT I la UGT amb González i Frederica Montseny. Representà, l'octubre de 1938, la FAI en el Ple Nacional de Regionals del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i rebutjà durament la postura partidària a Juan Negrín de Mariano Rodríguez Vázquez (Marianet). Al final de la guerra fou membre del Comitè Peninsular de la FAI i en el consell editorial de Tierra y Libertad, i com a representant d'aquesta organització, el març de 1939, s'integrà en el Consell General de l'MLE creat a París, que fou força criticat. Fou un dels signataris, en nom de la FAI, de l'acord de dipòsit dels arxius de la CNT-FAI a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Amb el triomf franquista, passà als camps de concentració francesos (Vernet) per ordre del Govern de Vichy i, a partir de juliol de 1942, fou deportat a Djelfa (Algèria). En acabar la II Guerra Mundial, milità a Alger i col·laborà en la premsa confederal (CNT, Solidaridad Obrera, etc.). Amb Pérez Burgos publicà a Alger el fulletó La AIT (1946). En 1947 participà en la Conferència de Colomb-Béchar. Després passà a França, on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica importants de la CNT de l'Exili i sempre en el sector majoritari i anticol·laboracionista, com ara secretari del Comitè Intercontinental (novembre de 1947). El juny de 1948 participà com a delegat de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el Congrés del Comitè de Defensa Sindical de Liorna (Itàlia). En aquests anys fou un dels promotors de SIA. Malauradament un projecte editorial continuador de les edicions barcelonines de «Tierra y Libertad» que creà amb Antoni García Birlán fou un fracàs. Més tard, dimití del Comitè Intercontinental i emigrà a Amèrica. Després d'una temporada a Rio de Janeiro (Brasil), a partir de 1950 s'establí a l'Argentina, on col·laborà més amb la Federació Llibertària Argentina (FLA), de la qual arribarà a ser secretari de Relacions Exteriors, que amb la CNT, guanyant-se la vida com a comptable. Formà part del cercle de Magín Cabruja Martra, Jacobo Prince, Jacobo Maguid i Diego Abad de Santillán, editant llibres i col·laborant per a la revista Reconstruir. Amb el anys s'acostà a posicions més reformistes i durant els anys seixanta fou partidari de les tesiscincpuntistes, com Abad de Santillán i Manuel Villar, però sempre cenetista. Pedro Herrera Camarero va morir el 28 d'octubre de 1969 a Buenos Aires (Argentina). El seu arxiu personal fou recollit per Fernando Gómez Peláez i dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Joan Claramunt Vilamajó

Joan Claramunt Vilamajó

- Joan Claramunt Vilamajó: El 18 de gener de 1911 neix a Albesa (Noguera, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Claramunt Vilamajó –a vegades el seu primer llinatge citat com Claramount. Ben aviat entrà a formar part del moviment llibertari. Arran dels fets insurreccionals de 1934, va ser tancat en un vaixell-presó ancorat a Barcelona. Lluità com a milicià en la guerra civil i amb el triomf franquista passà a França, on patí els camps de concentració d'Agde, Argelers i Sant Cebrià. Cinc membres de sa família van ser deportats a Mauthause-Gusen, on son pare (Josep Claramunt Segura) morí; son germà Llorenç havia mort al front de Terol. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Cornonterral (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, quan aquesta desaparegué, en la de Montpeller, de la qual un temps en fou secretari. A començament dels anys 2000, participà en les activitats de l'Ateneu «Louise Michel» de Perpinyà. Trobem articles seus en Cenit, Le Combat Syndicaliste i Espoir. Sa companya fou Genoveva Giribet, que fou col·lectivista durant la guerra a Suquets (Horta de Lleida, Catalunya). Joan Claramunt Vilamajó va morir el 7 de setembre de 2009 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Ivo Fragori

Ivo Fragori

- Ivo Fragori: El 18 de gener de 1911 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ivo Fragori. Sos pares es deien Antonio Fragori i Clotilde Levoni. Paleta de professió, amb son germà Primo Fragori, Amilcare Muzzioli i altres companys, formà part del grup anarquista del barri de La Paganine de Mòdena, de forta tradició llibertària. En 1934, després de diversos intents, passà clandestinament a França, on es pogué reunir amb son germà Primo, que s'havia expatriat a finals de 1930. D'antuvi visqué amb son germà a Villejuif (Illa de França, França) i posteriorment s'establí a Orleans (Centre, França), on participà activament en els cercles d'exiliats. Arran de l'esclat de la guerra civil a Espanya s'integrà en les Brigades Internacionals. L'abril de 1937 s'enrolà en la IV Companyia, del III Batalló de la «Brigada Garibaldi» i lluità al front d'Osca (Aragó, Espanya). Va ser ferit en tres ocasions. Ivo Fragori va morir en acció de guerra el 24 de juliol de 1937 al front de Brunete, a Villanueva del Pardillo (Madrid, Castella, Espanya). Segons els serveis d'intel·ligència soviètics s'havia afiliat al Partit Comunista Italià (PCI) a França.

***

Necrològia d'Antonio Milián Bondía apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 13 de gener de 1977

Necrològia d'Antonio Milián Bondía apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 13 de gener de 1977

- Antonio Milián Bondía: El 18 de gener de 1913 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Milián Bondía–també citat el llinatge erròniament com Millán. Sos pares es deien Manuel Milián i María Bondía. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant la II Guerra Mundial va ser deportat a un camp d'extermini alemany. Després del conflicte bèl·lic s'establí a La Veruna i milità en la Federació Local de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Antonio Milián Bondía va morir el 31 d'octubre de 1976 a La Veruna (Llenguadoc, Occitània). Deixà companya, Francisca Escuder Navarrete, i descendència, Antonio i María Rosa.

***

José Santiago Pavón

José Santiago Pavón

- José Santiago Pavón: El 18 de gener de 1913 neix a Posadas (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Santiago Pavón, que va fer servir el pseudònim Antonio Ordóñez Múñez. Sos pares es deien Manuel Santiago i María Pavón. Sense estudis, treballà guardant ramats i de jornaler a Andalusia. En 1934 va fer el servei militar en el XV Regiment d'Infanteria i l'any següent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en una columna confederal –sembla que a la «Columna Durruti». Després va combatre el feixisme enquadrat en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola al front del nord peninsular, especialment en 1937 en la batalla de Bilbao (Biscaia, País Basc). Quan la caiguda de la zona a mans franquistes el juny de 1937, passà a Barcelona (Catalunya), on participà en la seva defensa. El 10 de febrer de 1939 creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració d'Argelers fins el 30 de juny de 1942. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat, en el si de l'empresa de construcció Ballot, a les feines de construcció de l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània), on participà en la reconstrucció de la CNT i en l'organització d'un grup espanyol del maquis. El juny de 1944, sota el nom d'Antonio Ordóñez Múñez, com a membre d'aquesta companyia, s'integrà en el Batalló de les Forces Franceses de l'Interior (FFI) encapçalat pel comandant André Decelle (Didier) i comandat per José Germán González. Quan començaren els combats per l'alliberament, amb altres companys, abandonà la seva feina a l'embasament i marxà a peu fins el coll de Néronne (Lo Falgós, Alvèrnia, Occitània), on contactà amb el grup del Pic Violent (Alvèrnia, Occitània) comandat pel confederal Juan Montoliu del Campo. S'encarregà de la metralladora del Grup 35 (o 36) i participà en els combats per l'alliberament del departament del Cantal i d'una part d'Alvèrnia, especialment amb els enfrontaments prop del túnel de Le Lioran (Alvèrnia, Occitània), on les columnes alemanyes procedents d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània) es dirigien cap a Clarmont d'Alvèrnia. Aquests accions acabaren a finals de setembre de 1944, moment en el qual retornà a les feines de construcció de l'embassament. El 26 d'abril de 1945 abandonà l'obra de l'Aigle i demanà l'estatus de refugiat polítics davant la Prefectura del Cantal. Des d'aquesta data i fins l'octubre de 1954 treballà al departament occità de Var en la destrucció de búnquers alemanys i en la reparació de ponts, carreteres i vies fèrries a la zona alpina. Després de l'escissió que patí la CNT de l'exili durant la tardor de 1945, entrà a formar part del sector anomenat«col·laboracionista», favorables a les tesis de defensades per la CNT de l'interior. A partir d'octubre de 1954 treballà de miner a les mines de coure, de plom i d'argent del massís dels Moros (Provença, Occitània), fins a la seva jubilació en 1973. A finals de 1986, per la seva participació en la Resistència, va rebre la medalla i el diploma de Reconeixent de l'Associació de Refractaris i Maquisards de França (ARMF). Sempre fidel a les idees llibertàries, José Santiago Pavón va morir a causa de la silicosi el 9 d'abril de 1989 a Lo Luc (Provença, Occitània), població on residia.

José Santiago Pavón (1914-1989)

***

Antoni Téllez (1948)

Antoni Téllez (1948)

- Antoni Téllez Solà:El 18 de gener de 1921 neix a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) el militant anarquista i historiador Antoni Téllez Solà. Era fill d'un ferroviari destinat a Solo del Rey (Astúries) que va quedar marcat per la Revolució asturiana de 1934. El juliol de 1936 residia a Lleida i es va afiliar a les Joventuts Llibertàries (JJ. LL.); va viure la guerra i l'evacuació successivament de Lleida, Tarragona i Barcelona, fins que fou mobilitzat quan va tenir 18 anys en l'anomenada«quinta del biberó», quan s'enfonsava la República. Va marxar a França el febrer de 1939 i va passar un any al camp de concentració de Setfonts (Occitània). El febrer de 1940, gairebé començada la conflagració mundial, va treballar en la construcció d'una fàbrica de pólvora a Lanemezan, i quan França caigué es va posar a treballar al camp el setembre. Detingut als dos mesos, va ser internat al camp d'Argelers, cinc mesos més tard enrolat en la 321 companyia de treballadors estrangers i enviat a Mende. Va ser enviat a les mines de Collet de Dezey pel seu tarannà rebel i va ser denunciat als alemanys que el van traslladar al camp d'Agde per construir-hi fortificacions. Sabotejà el ferrocarril Perpinyà-Besiers i va fugir a Saint Afrique, a l'Aveyron, on va treballar en un hospital. Quan el volen portar a Alemanya fuig de bell nou i es refugia al campament militar de La Cavalerie, d'on també ha de fugir per haver participat en la fuga de presoners russos. Finalment es va incorporar en un grup de guerrillers espanyols a Decazeville, amb els qui va combatre en la IX Brigada de Forces Franceses de l'Interior (FFI). Va estar implicat, sota el nom de Tarra, en l'operació «Reconquesta d'Espanya» de la Unió Nacional Espanyola (UNE), sota direcció del Partit comunista, i l'octubre de 1944 es va internar a l'Espanya franquista –episodi de la Vall d'Aran, fracassat després de la batalla de Salardú. Retornat a França, es va instal·lar a Tolosa de Llenguadoc, i es va encarregar de recollir armament de la Segona Guerra Mundial–que en gran part va ser emprat per la guerrilla antifranquista durant molts anys–, va realitzar missions d'enllaç entre els companys de França i d'Espanya i va formar part del segon comitè peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) fins a la seva dimissió l'abril de 1946 per traslladar-se a Espanya amb la intenció de prendre contacte amb la guerrilla. Durant tres mesos va recórrer el país i a la seva tornada a França, per divergències orgàniques, no va aconseguir suficient suport per als combatents. Durant els anys de la seva estada a Tolosa de Llenguadoc va estar relacionat amb la flor i nata de la guerrilla: Sabaté, Facerías, Carballeira, Amador Franco, Zubizarreta, etc. A finals de 1946 va marxar definitivament a París i va col·laborar activament en tasques de premsa i organització (Atalaya,CNT, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario, sobretot com a dibuixant). Cansat de les lluites orgàniques, va abandonar la militància orgànica, no la llibertària, engegant una valuosa tasca com a historiador dels guerrillers llibertaris a Espanya. Apàtrida fins a 1978, aquest any va recuperar la seva primitiva nacionalitat i viatjà per primer cop a Espanya de manera legal. En els seusúltims anys va treballar a París com a periodista de l'Agència France Presse (AFP) fins que es jubilà el març de 1986, instal·lant-se aleshores a Ceret, prop de Perpinyà. Posteriorment repartirà el seu temps entre ambdós països. Col·laborà en Anthropos, Atalaya (en el grup editor 1957-1958), Bicicleta,CNT, Cultura Libertaria, Historia Libertaria, Polémica (en el consell de redacció), Ruta (un dels seus eixos a Tolosa de Llenguadoc), Solidaridad Obrera de París, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, etc., i escrigué importants obres, algunes traduïdes a l'alemany, a l'anglès i a l'italià, sobre Remiro, la guerrilla gallega i sobretot sobre Facerías, Sabaté i Ponzán. És autor de La guerrilla urbana en España: Sabaté (París, 1972), La guerrilla urbana. Facerías (París, 1974), La lucha del movimiento libertario contra el franquismo (Barcelona, 1991), Apuntes sobre Antonio Lamolla y otros andares. Recuerdo (Vitòria, 1992, amb Peirats), Historia de un atentado aéreo contra el general Franco (Barcelona-Bilbao, 1993), El MIL y Puig Antich (Barcelona-Bilbao, 1994),La red de evasión del grupo Ponzán (Barcelona, 1996), A guerrilla antifranquista de Mario de Langullo «O Pinche» (Vigo, 2000), Agustin Remiro: de la guerilla confederal a los servicios secretos britanicos (edició pòstuma, Saragossa, 2006)  i els inèdits Album de dessins en couleurs (1948), 30 años deRuta en el exilio (història i documents de l'FIJL de 1945 a 1974),Acción Directa (1979-2004), Tinieblas y sangre (abril 1949 - julio 1952), Diccionario biográfico de la clandestinidad en España: 1936-1975 (en col·laboració amb R. Dupuy), Atalaya,Notas para un eventual esbozo biográfico de José García Tella. Antoni Téllez Solà va morir el 26 de març de 2005 a Perpinyà (Catalunya Nord).

Antoni Téllez Solà (1921-2005)

Ignasi de Llorrens : «Antoni Téllez, in memoriam», en Butlletí Estel Negre, 151 (abril 2005)

Ferran Aisa : «Antoni Téllez, guerriller de la memòria», en Avui, 2 de juliol de 2005

Anarcoefemèrides

Defuncions

Adamo Mancini

Adamo Mancini

- Adamo Mancini: El 18 de gener de 1928 mor a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Adamo Mancini, conegut sota el pseudònim de Damet. Havia nascut el 6 de febrer de 1859 a Imola (Emília- Romanya, Itàlia). Fill d'una família modesta, sos pares es deien Francesco Mancini i Eva Berti. Després de fer els estudis primaris, freqüentà un temps l'Escola Tècnica i esdevingué sabater com son pare i son germà Antonio. Membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), seguí els passos polítics d'Andrea Costa i el novembre de 1880 fundà, amb Ugo Lambertini, el Cercle Socialista d'Imola, del qual esdevingué secretari l'any següent. L'abril de 1881 presentà la sol·licitud, amb Andrea Costa i Giuseppe Benati, per a publicar el periòdic Avanti!, i com al seu gerent responsable va patir detencions i dos processos. Lluitador pel dret al sufragi universal, en el congrés del Partit Socialista Revolucionari de Romanya (PSRR), celebrat el febrer de 1882 a Imola, fou partidari de presentar-se a les eleccions municipals, però no a les nacionals. Aquests opinions toparen amb la línia possibilista política d'Andre Costa, qui jurà fidelitat a la monarquia com a diputat, i en el congrés del PSRR de 1883 Mancini abandonà el partit. Contràriament a son germà Antonio, reprengué les tesis llibertàries i aquell mateix any de 1883 reconstituí, amb Antonio Castellari i Giuseppe Benati, la Secció de l'AIT d'Imola, de caire anarquista. El març de 1884 va ser detingut per aferrat un manifest de lloança a la Comuna de París. L'1 de febrer de 1885 el diputat Andrea Costa va fer una interpel·lació parlamentària per a denunciar la seva detenció sense judici. Després de 16 mesos de presó preventiva, el juny de 1885 va ser jutjat a Florència (Toscana, Itàlia) i condemnat a 22 mesos de presó i a una multa. Com que es negà a pagar-la, va ser novament empresonat 11 mesos i a finals de 1886 pogué retornar a Imola. Reprengué l'activitat política i participà en la fundació del Cercle Socialista Revolucionari «I Figli del Lavoro» (Els Fills del Treball) i l'octubre de 1887 començà a col·laborar en el full anarcosocialista de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) La Rivendicazione. Sembla que després de fer un viatge a França en 1888, reprengué amb força la seva militància anarquista i començà a publicar una llarga sèrie de números únics, que arribaran a la quarantena cap el 1920. Alguns títols de la primera sèrie, publicada entre maig de 1890 i juny de 1894, són La Canaglia, La Ciurmaglia, La Poveraglia,La Marmaglia, La Gentaglia, I Pezzenti,I Ribelli, I Miserabili, I Malfattori,Le Forche Repubblicane, La Questione Sociale, La Rivendicazione, Non Votate,Il Ribelle, La Libera Parola, etc. El desembre de 1890 fou un dels signants del manifest per al Congrés Anarquista de Capolago (Ticino, Suïssa), al qual acudí el gener de 1891 en representació dels anarquistes d'Imola. En aquesta època col·laborà en el periòdic La Revendicazione d'Imola. Novament detingut, en 1892 va ser jutjat i absolt. Després emprengué un llarg viatge que el portà a diverses ciutats europees (Marsella, París, Londres, Brussel·les i Canes) i en el qual va aprendre la llengua francesa. Entre el 6 d'agost i el 17 de desembre de 1893 edità el periòdic La Propaganda d'Imola. Arran de les lleis antianarquistes de 1894, retornà a la presó, aquesta vegada amb sa companya, la també militant anarquista Palmira Golinelli. El desembre de 1894 va ser condemnat a tres anys de residència forçada, pena que purgà a Pistoia, Monte Argentario, Nàpols, Ponça i Pantelleria. En aquest període, en senyal de protesta, l'ajuntament de la seva ciutat natal el va nomenar membre del consistori, però ell rebutjà l'elecció per coherència. El novembre de 1896 aconseguí la llibertat condicional. Retornà a Imola amb sa companya i reprengué l'activitat anarquista dedicada sobretot en la crítica a l'administració local socialista, rebutjant totes les seves ofertes, des d'un lloc de feina a la sabateria de l'hospital fins al càrrec de secretari de l'Associació de Jornalers. Entre agost de 1897 i octubre de 1899 edità una segona sèrie de números únics (Imola… Nostra…, Il Patatrac di Imola Nostra!…, La Coda del Patratac di Imola Nostra!…, Imola… Nuova, Imola Vecchia, La Baraonda, La Resurrezione, Imola Ride!…, La Plebaglia), caracteritzats per la seves crítiques a l'administració local i contra els socialistes d'Il Momento. A començament del nou segle continuà amb la seva tasca de propagandista anarquista i fou corresponsal d'Il Grido della Folla (1902), publicant Alberghetti Risorto (1903) i Lo Zigo Zago di Imola Nostra (1904). En 1904 va ser jutjat amb altres anarquistes d'Imola i condemnat a quatre mesos de presó. Col·laborà i difongué una sèrie de fulls de tirada estatal, com ara La Protesta Umana,La Rivolta i L'Agitatore. El juliol de 1912 assistí com a observador al Congrés Anarquista de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) i en 1913 publicà Imola Nostra. En 1914 sortiren les sevesMemorie di un anarchico i el seu fullet Dall'internazionalismo di Andrea Costa al cortigianismo di Leonida Bissolati. Quan esclatà la Gran Guerra s'hi mostrà contrari, polemitzant amb les tesis intervencionistes d'Alceste De Ambris i entrant a formar part del Fascio Llibertari d'Imola. Durant la postguerra continuà amb la seva militància, editant l'última de les seves publicacions, Imola«Nostra» (1920) i col·laborant a partir de 1921 en Sorgiamo! Adamo Mancini va morir el 18 de gener de 1928 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Un carrer a Imola porta el seu nom.

***

Ubaldo Tacconi

Ubaldo Tacconi

- Ubaldo Tacconi: El 18 de gener de 1935 mor a Verona (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i sindicalista, i després sembla que comunista, Avellino Ubaldo Tacconi. Havia nascut el 16 de febrer de 1885 a Verona (Vèneto, Itàlia). Sos pares es deien Angelo Tacconi i Anna Agnelli. Durant sa vida treballà d'oficinista temporal, de missatger i de venedor de verdures. En 1904 ja militava en el moviment llibertari i segons la policia era un dels «instigadors anarquistes» més destacats tant de paraula com d'obra. El 19 d'agost de 1907 va ser denunciat juntament amb altres companys (els socialistes Angelo Donini i Francesco Orna) per mutilació, durant la nit del 17 al 18 d'agost, del monument del rei Humbert I d'Itàlia, però finalment en va ser exculpat. En 1908 el trobem a Gènova (Ligúria, Itàlia), on freqüentà els anarquistes locals i participà en les seves activitats. Formà part, amb altres companys (Giuseppe De Luisi, Giovanni Domaschi, Domenico Maitlasso, etc.), del Grup Llibertari de Verona i mantingué la corresponsalia dels periòdics Conquista i Guerra di Classe. Entrà a fer feina com a oficinista en els taller ferroviaris de Verona i després en les oficines d'equipatges de l'estació ferroviària, i a finals de 1910 era secretari de la secció de Verona del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI). Durant la Gran Guerra va ser traslladat a la província d'Avellino (Campània, Itàlia). Després del conflicte bèl·lic retornà a Verona i es mostrà força actiu en la Cambra del Treball Sindicalista, entrant l'octubre de 1919 en la seva comissió executiva. Entre 1921 i 1922 la policia detectà les seves relacions amb els anarquistes Guglielmo Bravo, Giovanni Domaschi, Paolo Psalidi i Arturo Zanoni, entre d'altres. En 1924 va ser fitxar, juntament amb altres companys (Biagio Crestani, Giovanni Domaschi, Romeo Ettore Marconcini, etc.), com a membre del reconstituït Grup Anarquista de Verona. Poc després, sembla, s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) i prengué part en l'intent de reconstruir la Cambra del Treball Confederal. Son germà Orsmida Tacconi, socialista des del 1896 i empleat del ferrocarril, a començaments de 1914 va ser traslladat a Milà (Llombardia, Itàlia) i en 1926 va ser confinat a Favignana (Sicília). En 1927 Ubaldo Tacconi va ser traslladat a Milà i la policia sospità de les seves visites setmanals a Verona, però els diversos escorcolls contra ell tingueren resultats negatius. En 1930 retornà a Verona, on, després de diversos escorcolls sempre amb resultats negatius, sembla que deixà les activitats polítiques.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[19/01] Atemptat d'Étiévant - Míting d'afirmació sindical - Spooner - Droccos - Banghart - Wintsch - Faiani - Ballesteros - Giordano - Cecili - Riera - Querol - Arnijas - Robin - Illfeld - Costa Truco - Canuto - Torres - Costa - Vannucci - Villacampa - Reclus - Bertoni - Molist - Giusti - Caba - Ródenas - Ciampi - Rodríguez Portugal

0
0
[19/01] Atemptat d'Étiévant - Míting d'afirmació sindical - Spooner - Droccos - Banghart - Wintsch - Faiani - Ballesteros - Giordano - Cecili - Riera - Querol - Arnijas - Robin - Illfeld - Costa Truco - Canuto - Torres - Costa - Vannucci - Villacampa - Reclus - Bertoni - Molist - Giusti - Caba - Ródenas - Ciampi - Rodríguez Portugal

Anarcoefemèrides del 19 de gener

Esdeveniments

L'atemptat d'Étiévant segons la premsa de l'època

L'atemptat d'Étiévant segons la premsa de l'època

- Atemptat d'Étiévant: El 19 de gener de 1898 el tipògraf anarquista GeorgesÉtiévant apunyala el sentinella Renard de la comissaria del carrer Berzélius de París (França) i quan es portar pels guàrdies a l'interior de l'edifici, sense haver estat escorcollar, treu un revòlver i fereix d'un tret l'agent Le Breton. Ambdós policies no van tenir més que ferides lleus. Claude-François GeorgesÉtiévant, nascut el 8 de juny de 1865 a París (França), havia estat jutjat el 25 de juliol de 1892 per l'Audiència de Versalles, amb Auguste Faugoux, Benoît Chevenet i Drouhet, per complicitat amb Ravachol en el robatori de cartutxos de dinamita a Soisy-sous-Étiolles (Illa de França), i condemnat a cinc anys de presó per aquest motiu. Durant el judici no va poder llegir la seva declaració de defensa (Défense de G.Étiévant aux assises de Versailles), però fou publicada i traduïda nombroses vegades, convertint-se en un clàssic de la«propaganda pel fet». Després d'haver purgat la pena a la presó de Clairvaux, col·laborà en Le Libertaire i per un article titulat «La lapin et le chasseur» (El conill i el caçador), aparegut en el número 103 d'aquest diari, va ser condemnat en rebel·lia el desembre de 1897 a tres anys de presó. Quan la policia el buscava i pensava que havia fugit a Bèlgica,és quan es produí l'agressió de la comissaria de Berzélius. Jutjat per l'Audiència del Sena el 15 de juny de 1898 i, encara que no havia matat ningú, fou condemnat a mort. La pena, finalment, fou commutada per treballs forçats a perpetuïtat a colònia penitenciària. Georges Étiévant fou enviat a les Illes de la Salvació (Guaiana Francesa), on morí el 6 de febrer de 1900.

GeorgesÉtiévant (1865-1900)

***

Propaganda del míting apareguda en el diari manresà "El Dia" del 17 de gener de 1936

Propaganda del míting apareguda en el diari manresà El Dia del 17 de gener de 1936

- Gran míting d'afirmació sindical: El 19 de gener de 1936 se celebra al Teatre Conservatori de Manresa (Bages, Catalunya) un «Gran míting d'afirmació sindical» convocat per la Federació Local de Sindicats de l'Oposició de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquest acte, presidit per Marcel Augés Torres, hi van intervenir Josep Anselmo Sala, Francesc Arin Simó, Joaquín Cortès Olivares i Manuel Mascarell Calvet.

Anarcoefemèrides

Naixements

Lysander Spooner fotografiat per Hardy a Boston

Lysander Spooner fotografiat per Hardy a Boston

- Lysander Spooner:El 19 de gener de 1808 neix a Athol (Massachusetts, EUA) l'abolicionista, iusnaturalista i teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Lysander Spooner. Jurista de formació i de professió, va militar en les files dels abolicionistes, desplegant una gran activitat contra el judici i l'execució del líder abolicionista John Brown (1859). En 1834 va escriure el seu primer assaig, un pamflet contra el clericalisme i la religió. Empleat comptable en el Banc Nacional de Nova York, decideix marxar a Ohio on compra un terreny, però s'arruïnarà pledejant contra l'Estat per l'anul·lació d'un projecte de tancament. En 1843 publica un assaig de reforma bancària que preconitza una economia basada sobre la lliure cooperació dels individus desembarassada de la tutela de l'Estat. En 1845 va escriure Unconstitutionality of slavery, assaig radical contra l'esclavitud, i en 1850, A defense for fugitive slaves, on defensava el dret de fuga dels esclaus. En 1870 escriu The constitution of no authority, on es manifesta com a pensador anarquista radical en definir qualsevol govern com una associació de lladres i d'assassins i en rebutjar tota legislació, ja que s'oposa al dret natural i és, per tant, criminal. Aquest llibre tindrà una gran influència entre els filòsofs anarquistes nord-americans. Considerat una figura excepcional del seu temps, la seva concepció llibertària del dret natural–queés una definició sui generis dins de l'anarquisme– parteix de la premissa que diu que, segons el dret natural, els individus tenen drets (a la vida, a la llibertat, a la propietat, etc.), però el capitalisme, l'Estat i els seus monopolis impedeixen aquests drets. Aleshores, segons el seu llibre Natural Law, or The Science of Justice (1882), si es vol estar conforme amb el dret natural, entès aquest en el sentit religiós i de naturalesa, cal desobeir i aixecar-se contra tot allò que se li enfronti, com ara el capitalisme, l'Estat, l'exèrcit, etc. Enèrgic anticapitalista i enemic de l'Estat, reconeix que la policia i els exèrcits dels Estats no són més que guàrdies de seguretat privats que protegeixen els rics i els monopolis del capitalisme, del qual diu que només pot existir a partir de l'extorsió i del robatori. En The vices are no crimes (1875) exposa que els vicis no poden ser castigats ja que són assumptes personals, sempre que no afectin la resta de persones. La seva definició de l'ètica diu que tots els individus tenen els mateixos drets morals objectius, però és qüestió de cadascú acomplir-los, és a dir, el seu complimentés netament voluntari. Una de les seves accions més conegudes és la creació d'una petita empresa de correus en 1844 (The American Letter Mail Company) que competiria amb l'empresa estatal de correus i amb la qual buscava demostrar que qualsevol acció particular, autònoma o descentralitzada és més eficient que l'acció estatal o centralitzada; a més a més feia palesa la seva insubordinació a l'Estat, ja que aquest tenia el monopoli de correus. Agosaradament va oferir a l'Estat nord-americà els serveis de la seva petita empresa per millorar el servei, però la resposta que va rebre de les autoritats va ser l'expropiació i el seu pas a règim estatal. En teoria econòmica va aprofundir els seus estudis en les propostes d'un lliure mercat de crèdits en la banca mutualista. Va col·laborar amb el seu amic Benjamin Tucker en el periòdic individualista de tendència mutualista Liberty i en The Radical Review. Lysander Spooner va morir 14 de maig de 1887 a Boston (Massachusetts, EUA). El seu arxiu va passar a Tucker qui va publicar nombroses obres inèdites, però un incendi va destruir els seus manuscrits i el fons editorial de Benjamin Tucker.

***

Propaganda de L. A. Droccos apareguda diversos números del periòdic d'Auxerre "La Mère Éducatrice"

Propaganda de L. A. Droccos apareguda diversos números del periòdic d'Auxerre La MèreÉducatrice

- L. A. Droccos: El 19 de gener de 1872 neix a Druento (Piemont, Itàlia) –algunes fonts citen erròniament Lió (Arpitània)– el compositor musical i pianista anarquista Louis-Ferdinand-André-Alexandre Drocco, conegut com L. A. Droccos. Sos pares es deien Enrico Drocco i Clelia Bonino. S'instal·là a París i visqué al número 45 de Saint-Martin del X Districte. En 1905 col·laborà en el periòdic La Chanson Ouvriere, publicada per Maurice Doublier. Abans i després de la Gran Guerra, posà música a més de sis centes cançons, moltíssimes d'elles de caràcter social, antimilitaristes i satíriques, com ara La paysanne, de Gaston Couté; La Guillotine, de Léon Israël; La chanson de la semaine anglaise, de Maurice Doublier; La Marseillaise Mutualiste, de M. A. Arneilla; Le droit d'asile, de Clovys; Les volés, d'Eugène Bizeau; L'oiseau chantait la vie,Les forts, Les dieux, Les hommes sont des fous, Si tu veux oublier,Le vent du Nord, Gloire au travail! i Les chansons de l'année, de Madeleine Vernet; etc. També musicà cançons de cabaret, llocs on actuava per guanyar-se la vida, com ara el Cabaret des Quat'z'Arts de Montmartre, i fou un dels animadors de la «Musa Rouge», conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901. Actuà nombroses vegades a la Casa del Poble, a Universitats Populars, a Teatres Socials, a sindicats i a seus de grups de la Libre Pensée, entre d'altres associacions. Participà en«L'Avenir Social», fundació pedagògica llibertària de Madeleine Vernet, i actuà en els actes que aquesta organitzà. Sa companya fou Marie Mathilde Pierquet. Louis-Alexandre Droccos va morir el 23 de març de 1926 al seu domicili de París (França) i se li va fer un funeral a l'església de Saint-Laurent de París.

***

Notícia sobre la creació del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR) apareguda en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 13 d'abril de 1912

Notícia sobre la creació del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR) apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 13 d'abril de 1912

- Grégoire Banghart: El 19 de gener de 1875 neix a Châtellerault (Poitu-Charentes, França) l'obrer mecànic i militant anarquista i sindicalista Grégoire Banghart. Sos pares es deien Grégoire Banghart i Salomé Gerhart. Des de 1895 militava en el moviment anarquista i sindicalista. Vivia al número 18 del carrer Rubens del XII Districte de París (França). L'estiu de 1904 fou un dels fundadors del Comitè de Defensa Social (CDS), creat per ajudar els militants perseguits per les seves activitats, comitè que es va reactivar força l'octubre de 1908, arran dels fets de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França) –el 30 de juliol de 1908, després d'una crida a la vaga general de 24 hores llançada per la Confederació General del Treball (CGT), milers de manifestants s'enfrontaren violentament amb la gendarmeria i l'exèrcit, amb un resultat de tres morts i una trentena de ferits–, per fer costat els inculpats i ses famílies. El gener de 1909 cosignà una carta oberta «als magistrats indignes del Tribunal d'Apel·lacions Correccionals» en el marc de l'anomenat «Cas Girard-Jacquart» –dos militants anarquistes, xofers sindicats de Levallois-Perret (Illa de França, França), havien estat condemnats a tres i dos anys de presó víctimes d'una maquinació policíaca–, manifest que va ser aferrat pels carrers de París. Fou l'impressor-gerent del Bulletin du Comité de Défense Sociale, que edità a París set números del desembre de 1909 a l'octubre de 1912. El maig de 1912 vivia al número 20 del carrer Cloître-Saint Merri del IV Districte de París. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions municipals de maig d'aquell any; el CAR, en el qual Henry Combes era el secretari i Lucien Balin el tresorer, arreplegà 25 anarquistes i sindicalistes revolucionaris. El 28 de juliol de 1912, com a membre del Consell Sindical del Sindicat de Metalls del departament del Sena, cosignà un manifest contra la «Llei Berry-Millerand» –tothom que fos condemnat a penes de presó de més de tres mesos per qüestions de vaga, per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af)–, afirmant que el sindicat ajudaria els joves companys que triessin la deserció per fugir d'aquella llei. El manifest també feia una crida a les dones a fer la«vaga de ventres». A partir de juny de 1913 fou membre fou membre de la Comissió de Repartiment del Comitè de «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). Abans de la Gran Guerra promogué vagues en el sector metal·lúrgic, especialment a la fàbrica «Dedion». Inscrit en el«Carnet B» dels antimilitaristes, el 19 de maig de 1915 va ser llicenciat. Greument malalt, el juliol de 1916 retornà a Châtellerault per morir. Sa companya fou Marie Louise Chauveur. Grégoire Banghart va morir el 27 d'agost de 1916 a Châtellerault (Poitu-Charentes, França).

***

Jean Wintsch amb sa companya i sos fills (Lausana, ca. 1922)

Jean Wintsch amb sa companya i sos fills (Lausana, ca. 1922)

- Jean Wintsch: El 19 de gener de 1880 neix a Odessa (Ucraïna, Imperi Rus)–altres fonts citen Varsòvia (Polònia, aleshores Imperi Rus)– el metge, professor universitari, mestre i propagandista anarquista i sindicalista Jean Wintsch. Era fill d'una família originària d'Illnau-Effretikon (Zuric, Suïssa) i sos pares es deien Johannes Wintsch, sastre, i Susanna Artmann. Després d'estudiar a l'institut de Lausana (Vaud, Suïssa), realitzà la carrera de medicina a Lausana i a Zuric (Zuric, Suïssa). Des de juliol de 1901, quan encara estudiava medicina, i fins el 1914 col·laborà en el periòdic quinzenal Le Réveil Socialista-Anarchiste, que editava Luigi Bertoni, Eugène Steiger i Georges-Henri Herzig a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En 1903 es llicencià en medicina i des d'aquest mateix any col·laborà en el periòdic maltusià Régéneration. El gener de 1904 es casà amb Nathalie Maléeff, amb qui tingué dos infants. El 8 de juliol de 1906 assistí al IV Congrés de la Fédération des Unions Ouvrières de la Suisse Romande (FUOSR, Federació d'Unions Obreres de la Suïssa de cultura francesa) que se celebrà a Friburg (Friburg, Suïssa) i amb Louis Avennier i Louis Bertoni parlà en el míting de clausura. En 1907 realitzà l'entrada «Le syndicalisme en Suisse» per al llibre col·lectiu Mouvement socialiste. Entre 1907 i 1914 col·laborà, sobretot amb articles sobre malalties professionals i sobre el control de natalitat, en La Voix du Peuple,òrgan sindicalista revolucionari de la FUOSR, i en altres periòdics anarquistes, com ara La Révolution. Quotidien de lutte sociale, que publicà en 1909 Émile Pouget. Per al Congrés Anarquista d'agost de 1907 celebrat a Amsterdam (Països Baixos) redactà un informe sobre la situació de la Federació Comunista Anarquista de la Suïssa Romanda (FCASR) que va ser presentat per Amédée Dunois. En 1908 fundà el Grup Maltusià de Lausana. Entre 1908 i 1913 col·laborà en L'Almanach des Travailleurs. Fou orador en nombroses assemblees –amb Giovanni Devincenti i Louis Avennier, a finals de maig de 1909 en un míting a la Casa del Poble de Lausana en defensa de Luigi Bertoni, aleshores detingut arran d'una vaga de tipògrafs, o amb Giovanni Devincenti, Gustave Noverraz i Émile-François Duvaud, en un míting de protesta al mateix local per l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia– i intèrpret en reunions –com ara el Congrés Antimilitarista de novembre de 1909 celebrat a Biel (Berna, Suïssa) patrocinat per la FUOSR, grups anarquistes suïssos, la Lliga Revolucionària de Zuric i altres organitzacions. Entre 1910 i 1911 col·laborà en la revista sindical La Vie Ouvrière i entre 1910 i 1919 en L'ÉcoleÉmancipée. L'1 de novembre de 1910 creà l'Escola Ferrer de Lausana, centre educatiu inspirat en el pensament pedagògic de Ferrer i Guàrdia i en l'anomenada«Educació Integral» (Paul Robin, Sébastien Faure, etc.), que comptà amb el patrocini de diverses entitats (FUOSR, sindicats, grups anarquistes, maçons, lliurepensadors, etc.) i que, malgrat infinitat de dificultats, durà fins el 15 d'abril de 1919; també fou l'administrador del Bulletin de l'École Ferrer que publicà 30 números entre abril de 1913 i maig de 1921. Entre 1911 i 1912 col·laborà en Le Temps Nouveaux, de Jean Grave, i en 1912 en Les Petits Bonshommes. En 1914, quan la Gran Guerra, encara que es declarés antimilitarista, fou partidari dels intervencionistes segons l'opinió que, només França, pàtria de la Revolució i dels drets de l'home, era capça, amb el suport dels aliats, destruir el militarisme alemany, obrint així la via a la supressió del tots els militarisme. Per aquesta opinió va ser obligat a deixar de col·laborar en Le Réveil, marcadament antiintervencionista. El seu nom aparegué en la segona llista dels signants del «Manifest dels Setze», publicat en el primer número Le Bulletin des Temps Nouveaux, de maig de 1916. En aquests anys el moviment anarquista es dividí i les dificultats en els intercanvis i en les comunicacions durant els anys bèl·lics no ajudaren a clarificar les posicions de les dues opinions. En 1915 col·laborà en La Bataille. Entre 1915 i 1919 edità a Lausana el periòdic La Libre Fédération. Organe socialiste, syndicaliste, fédéraliste i entre 1915 i 1918 fou editor responsable del periòdic de La Libre Pensée. En 1917 col·laborà en La Clairière. Revue syndicaliste humaniste i entre aquest any i 1918 en L'Aube. Revue politique et littéraire de Lausana. En 1918 signà el manifest Une sequestration, contra la llarga detenció preventiva que patia Luigi Bertoni a Zuric. Entre 1919 i 1920 publicà a Lausana amb sa companya el Bulletin Russe. En 1921 aconseguí el doctorat en medicina. Entre 1923 i 1937 col·laborà en La Bruchure Mensuelle i entre 1925 i 1939 en la revista parisenca Plus Loin, del doctor anarquista Marc Pierrot. En 1931 esdevingué metge de les escoles de Lausana i membre de la Comissió Escolar de la ciutat, desenvolupant noves tasques (servei d'infermeres escolars, colònies de vacances, refectoris, etc.). També en aquesta època ensenyà higiene a l'Escola Superior de Senyoretes i psicologia aplicada, amb Jean Piaget, a l'Escola de Ciències Socials i Polítiques de la Universitat de Lausana. Publicà nombrosos articles en publicacions científiques (Annuaire de l'Instruction en Suisse, La Médecine Scolaire, La Pédiatrie pratique, Pro Juventute, Revue Médicale de la Suisse Romande, Revue Suisse d'Hygiène,Zeitschrift fur Kinderpsychiatrie, etc.) i obres especialitzades sobre higienisme i pedagogia. En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, marxà amb son fill Pierre cap a la Península i en retornar va fer conferències, especialment a la Casa del Poble de Lausana, i articles. En aquests anys fou membre dels Amics de l'Espanya Republicana (AER) del cantó de Vaud. Entre el 24 de juliol i l'1 d'agost de 1937 assistí al I Congrés Internacional de Psiquiatria Infantil que se celebrà a París (França). En 1937 va vendre el seu arxiu i biblioteca, que conté correspondència amb destacats anarquistes (Piotr Kropotkin, Luigi Bertoni, Georges Herzig, etc.), a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Ente 1938 i 1939 col·laborà i patrocinà el setmanari antifeixista ginebrí La Semaine. En 1939 fou un dels promotors de la fundació cultural «Pro Helvetia».És autor de Ce qu'est le syndicalisme. Définition et but. L'oeuvre à accomplir (1908), Centralisme et fédéralisme. Un groupe de syndicalistes (1910, atribuïda), Une révocation, une école (1910), Les ouvriers et la science. Renaissance intellectuelle (ca. 1912), Un essai d’institution ouvrière, l'Ecole Ferrer (1919 i 2009), Les nouveaux aspects du socialisme. Socialisme, syndicalisme, fédéralisme (1919), Un artiste lausannois. Steinlen, notice biographique (1921),De la prophylaxie des maladies vénériennes (1921),Essai sur l'orientation professionelle (1929), Le depistage precoce des oligophrenes (1934), Enquête sur le bruità l'école (1935), Le dessin comme temoin du developpement mental (1935), Les premières manifestations motrices et mentales chez l'enfant.Étude physiologique, clinique et pédagogique (1935), L'Ecole espagnole. Notice présentée aux «Amis de l'Espagne républicaine» (1937), Les facteurs constitutionnels dans les troubles du comportement (1937), Sur la nature de l'intelligence (1937) iLes enfants délinquants. Questions d'hygiène infantile et mentale (1939), entre d'altres. Jean Wintsch va morir el 27 d'abril de 1943 a Lausana (Vaud, Suïssa).

***

Foto policíaca de Conrado Faiani

Foto policíaca de Conrado Faiani

- Conrado Faiani: El 19 de gener de 1891 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Conrado Faiani. Bastaix de professió, en 1906 emigrà a França i s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània). El 21 de març de 1910, arran d'una baralla, en va ser expulsat i retornà a Itàlia. Quan esclatà la Gran Guerra, el Tribunal Militar Marítim de La Spezia el condemnat a presó per deserció. El març de 1919 va ser alliberat gràcies a una amnistia. En aquestaèpoca es declarà obertament anarquista i participà en la fundació de la Cambra del Treball de Liorna. En 1923, fugint d'una nova detenció, marxà a França i l'octubre de 1924 s'establí a La Sanha (Provença, Occitània). Mesos després retornà a Liorna, on se subscriví al setmanari anarquista romà Fede. Després d'organitzar una manifestació d'obrers portuaris, a resultes de la mort en la feina del militant anarquista Lanciotto Corsi, el 8 d'abril de 1926 va ser detingut. L'octubre d'aquell any entrà il·legalment a França i s'instal·là a Marsella. El 7 de setembre de 1927 va ser detingut a Sant Geli (Llenguadoc, Occitània) i el 20 de setembre va ser condemnat a Nimes a 15 dies de presó per infracció al decret d'expulsió de 1910. El 15 de novembre de 1927, i per la mateixa raó, va ser condemnat a Marsella a 20 dies de presó. En 1928 se subscriví al periòdic La Diana i vivia amb sa companya Dina Iacoponi i els seus infants. A començaments dels anys trenta s'establí a Còrsega. El 21 d'octubre de 1931 a Bastia va ser condemnat a 40 dies de presó per «frau alimentari». Amb l'anarquista Corrado Vannucci, el març de 1932 a Còrsega, retrobà Eugenio Bini, antic secretari de la Cambra del Treball de Liorna. Més tard marxà a la regió parisenca (Illa de França) i residí a Le Pecq i a Vincennes, freqüentant companys, com ara Virgilio Gozzoli i Francesco Barbieri. Al seu domicili allotjà el militant comunista Natale Vasco Iacoponi, germà de sa companya, i modestament participà en el suport econòmic del «Comitè anarquista en favor de les víctimes polítiques d'Itàlia». En 1934 marxà a Niça, on el desembre de 1936 va ser detingut i condemnat a un mes de presó per infracció a l'ordre d'expulsió. Sa companya i sos fills, sense documents legals de residència, van ser condemnats a la mateixa pena. El desembre de 1938 sa companya fou repatriada i en arribar declarà davant les autoritats feixistes«desaprovar sempre la conducta» de son marit i de son germà Natale. En 1939, després de malviure a Niça, Conrado va ser internat al camp de concentració de Vernet. El juliol de 1939 va ser detingut a Vintimiglia i traslladat a Liorna on va ser interrogat, tot negant la seva pertinença al moviment anarquista. Un cop lliure, trobà feina de peixater i, encara que es mantingué al marge de tota activitat política, va ser vigilat per les autoritats feixistes fins a la caiguda del règim. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Víctor Ballesteros apareguda en el periòdc tolosà "Cenit" del 6 de març de 1990

Necrològica de Víctor Ballesteros apareguda en el periòdc tolosà Cenit del 6 de març de 1990

- Víctor Ballesteros: El 19 de gener de 1901 neix a Madrid (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Víctor Ballesteros. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid i passà a França, sembla, en 1939 amb el triomf franquista. Després de la II Guerra Mundial visqué a Nevers (Borgonya, França), al número 18 del carrer de la Poissonerie, i formà part de la Federació Local de la CNT de Nevers. En el Ple Regional de Federacions Locals i Comarcals celebrat entre el 17 i el 18 d'agost de 1946 a Dijon (Borgonya, França) va ser nomenat tresorer del Comitè Regional Dijon-Nevers. Posteriorment va ser nomenat secretari d'aquest comitè regional, càrrec que exercí nombrosos anys. En 1947 va ser delegat al Ple Departamental celebrat a Mâcon (Borgonya, França) i en 1949 era secretari de la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1964, arran del congrés confederal celebrat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat administrador i secretari de la Federació Local de Nevers de la CNT. Després de la mort de sa companya Gertrudis, en 1983 passà a viure amb sa filla Rosa a Vaissa (Alvèrnia, Occitània). Víctor Ballesteros va morir el 30 de setembre de 1989 al Centre Hospitalari de Vichy (Alvèrnia, Occitània).

***

Bruno Giordano

Bruno Giordano

- Bruno Giordano: El 19 de gener de 1901 neix a Crotona (Calàbria, Itàlia) l'anarquista Bruno Giordano. Sos pares es deien Alfonso Francesco Giordano i Raffaella Sgrizzi. Germà del destacat llibertari Paolo Giordano, es guanyà la vida fent diverses activitats (mecànic, comerciant de fruita i de llenya, etc.). En 1920 va ser detingut a Milà (Llombardia, Itàlia) per la policia mentre distribuïa fullets incitant els soldats a trencar la disciplinar. El 22 d'agost d'aquell any va ser novament detingut a Milà per ultratges als agents de policia; jutjat, va ser condemnat a 15 dies de presó. En 1924 emigrà a França i en 1928 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'odre de busca i cerca. A París visqué un temps a casa de son germà Paolo i després marxà cap a destí desconegut. En 1931 el seu nom apareix en un llistat de subversius perillosos residents a l'estranger contra els quals s'havia d'aplicar severes mesures de vigilància. Aquell mateix any es va presentar espontàniament al consolat general italià de París per a donar informació sobre la seva expatriació. Encara que continuà fidel al seu pensament àcrata, deixà de banda les activitats polítiques. Després de declarar que volia tornar a Itàlia, el 13 de novembre de 1936 se li va lliurar un passaport vàlid per a un any. Durant la nit del 20 al 21 de novembre arribà amb son germà Paolo i el socialista Antonio Tiezzi a Grosseto (Toscana, Itàlia) i continuà fins arribar a Roma. Atentament vigilats, a partir del 26 de novembre de 1936 tots tres van romandre a Crotona, on els germans Giordano arranjaren qüestions familiars i després retornaren el 5 de desembre a França. Després sembla que no s'interessà per la política, però segons alguns hauria participat com a milicià en la guerra d'Espanya. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Spartaco Cecili

Foto policíaca d'Spartaco Cecili

- Spartaco Cecili: El 19 de gener –algunes fonts citen el 17 de gener o el 12 de gener– de 1903 neix a Ancona (Marques, Itàlia) l'anarquista Spartaco Cecili. Sos pares es deien Raniero Cecili i Elvira Zucchi. Entrà a formar part del moviment anarquista des de molt jove i es guanyà la vida fent de bastaix. Encara adolescent, quan la Gran Guerra, va ser cridat a files i va ser enrolat en la Marina, al destacament de La Maddalena (Sardenya), i poc mesos després del final de la guerra va ser reclòs en una presó militar. Amb 17 anys era un actiu militant anarquista i el juny de 1920, quan esclataren els motins a Ancona, dirigí un grup de rebels resolts a assaltar la Prefectura. El 27 de juny de 1920 va ser detingut i immediatament jutjat, però va ser absolt en primera instància, encara que el novembre d'aquell any el tribunal d'apel·lació el condemnà a 15 dies de presó per«ultratge a l'autoritat». El 22 de juny de 1922, amb els companys anarquistes Lorenzini i Bruno Stecconi, s'enfrontaren a trets a Ancona amb els feixistes Negroni, Olivieri i Flauto, i per aquest motiu va ser condemnat a sis anys i dos mesos de reclusió. El 6 de març de 1925 va sortir de la presó de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) gràcies a un benefici penitenciari que va reduir la seva pena i immediatament reprengué la seva lluita contra el feixisme. Va ser denunciat 11 dies després per lesions en una baralla, tret d'arma de foc i crits sediciosos, i va ser novament empresonat, però una amnistia l'agost d'aquell any el tornà a alliberar. El 4 de desembre de 1926 la Comissió Provincial per a l'Assignació de Confinament de la policia l'assignà cinc anys de deportació a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari, Comissió que desestimà un recurs posterior. Arran d'una protesta contra la reducció del subsidi diari per als confinats polítics, va ser reclòs a la presó de Portici (Campània, Itàlia). Entre el 28 de febrer de 1927 i el 12 de setembre de 1933 va estar confinat a l'illa de Ponça. En 1933 retornà a Ancona, on començà a treballar de fruiter. En 1940 s'instal·là a Milà. Spartaco Cecili va morir el 8 d'abril de 1964 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Certificat de defunció d'Eduard Riera Juncosa del registre de deportats

Certificat de defunció d'Eduard Riera Juncosa del registre de deportats

- Eduard Riera Juncosa: El 19 de gener de 1903 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Eduard Riera Juncosa. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Tancat en un camp de concentració, després va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per anar a fortificar la«Línia Maginot». Fet presoner pels alemanys, va ser deportat al camp nazi de Mauthausen sota la matrícula 4.450. Eduard Riera Juncosa va morir el 2 de setembre de 1943 al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria).

***

Necrològica de Josep Querol Gardona apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 7 d'octubre de 1986

Necrològica de Josep Querol Gardona apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 d'octubre de 1986

- Josep Querol Gardona:El 19 de gener de 1905 neix a Rossell (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Josep Querol Gardona. Sos pares es deien Rafael Querol i Maria Gardona. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució de 1936 va ser l'organitzador de la col·lectivitat de Rossell. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració de Barcarès i de Sant Cebrià. Participà en la resistència contra l'ocupació alemanya de França. Instal·lat a Balhargues (Llenguadoc, Occitània), milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili. En 1948 va poder reunir-se amb sa companya, Rosa Gavaldà, i sos fills que havien quedat a l'Espanya franquista. Josep Querol Gardona va morir l'11 d'agost de 1986 a l'Hospital Lapeyronie de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Mario Arnijas Romero

Mario Arnijas Romero

- Mario Arnijas Romero: El 19 de gener de 1912 neix a Calella (Maresme, Catalunya) l'anarcosindicalista Mario Arnijas Romero. Obrer del tèxtil, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Apassionat del cant, el seu temps lliure el dedicava a preparar i realitzar concerts. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, entrà a formar part de les milícies confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enquadrat en la 171 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». El juny de 1940 va ser apressat per les tropes alemanys, enviat a la presó d'Angulema (Poitou-Charentes, França) i finalment deportat el 24 d'agost de 1940, sota la matrícula 4.070, al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria), on el seu talent com a tenor el salvaren de la mort, juntament amb el cantant Joan Vilató, el pianista Garriga i els ballarins Pedro Martin i Juan Barrena, entre altres, que formaren una rondalla-opereta que entretenia els comandaments nazis. Després de l'alliberament del camp, el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades, va ser repatriat a França i s'instal·là a París, on desenvolupà la seva faceta artística a nombrosos teatres parisencs i de la regió. Milità en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Amb sa companya Marta va tenir dos infants. A resultes d'una operació de gola, Mario Arnijas Romero va perdre la veu i es va retirar al departament dels Pirineus Orientals, on va morir el febrer de 1981.

***

Armand Robin i la seva ràdio

Armand Robin i la seva ràdio

- Armand Robin:El 19 de gener de 1912 neix a Plouguernével (Bretanya), en una família bretona d'agricultors, l'escriptor, poeta, traductor i periodista anarquista Armand Robin. Va haver d'aprendre el francès a l'escola i aviat s'apassionarà per l'estudi de les llengües, arribant a parlar-ne un gran nombre i a comprendre'n més de vint. Després d'una estada a l'URSS en 1933, farà una crítica acerba del règim soviètic i de la dictadura. Va traduir poesia russa i va donar a conèixer autors d'aquest país desconeguts aleshores (Essenine, Blok, Maiakovski, Pasternak, etc.). Era també radioaficionat, altra de les seves passions, especialment d'ona curta; un fet que l'obligarà, quan va esclatar la guerra, a col·laborar tècnicament amb el Ministeri d'Informació en el servei d'escoltes radiofòniques en llengües estrangeres i a redactar els «butlletins d'escoltes» i que després desviarà a la resistència. A partir de 1944, i fins 1958, publicarà periòdicament en Le Libertaire. En 1945 s'adhereix a la Federació Anarquista, que publicarà els seus Poèmes indésirables, dedicats als pobles martiritzats, i freqüentarà Georges Brassens, Michel Ragon, Pierre Béarn, Maurice Nadeau, entre altres intel·lectuals llibertaris. En 1946 serà nomenat secretari de la Federació Anarquista de la Regió Sud de París i de la del Sena. Entre 1947 i 1948 realitzarà un llarg viatge per Europa (Holanda, Bèlgica, Suïssa, Regne Unit, Suècia...) amb moto. En La fausse parole, publicat en 1953, analitza els mecanismes de propaganda als països totalitaris. Entre 1956 i 1957 farà costat al moviment independentista algerià d'una manera força provocativa. La seva tasca traductora i poètica va ser ingent fins a la seva mort, per causes obscures: el 27 de març de 1961 deixa ca seva i sembla que va tenir un altercat amb uns jugadors de bitlles en un cafè veí, l'amo crida la policia i Robin és portat manu militari a la comissaria i, d'allà, a la infermeria de la presó provisional de la Prefectura de Policia –de sinistra reputació al París de l'època– on morirà dos dies després, el 29 de març de 1961, per causes desconegudes. A part de les obres apuntades, en poesia s'ha publicat pòstumament Le monde d'une voix (1968), Fragments (1992), Le cycle du pays natal (2000); la novel·la Le temps qu'il fait (1942); i, també pòstumament, els assaigs L'homme sans nouvelle (1981), Écrits oubliés (1986), Expertise de la fausse parole (1990), a més d'un bon conjunt de traduccions d'obres poètiques i teatrals, transcripcions d'emissions radiofòniques, correspondència, etc., moltes d'elles publicades en editorials llibertàries.

***

Egon Illfeld (1938)

Egon Illfeld (1938)

- Egon Illfeld: El 19 de gener de 1914 neix a Battenberg (Waldeck-Frankenberg, Hessen, Imperi Alemany) –algunes fonts citen erròniament Wartenberg (Erding, Baviera, Imperi Alemany)–, en una família jueva, el militant comunista i després anarquista Egon Illfeld, també conegut com Ginés García. Tipògraf de professió, milità en el Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya). L'agost de 1934 va ser condemnat a Munic (Baviera) a sis mesos de presó per activitats d'«alta traïció». Posteriorment emigrà a Neunkirchen (Saarland) i, via Suïssa, a l'Espanya republicana. A començaments de 1936 va ser detingut per «vagabunderia» i empresonat. Alliberat després de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà en el«Batalló Thälmann», unitat militar formada sobretot per voluntaris jueus alemanys que s'integrà en la XII Brigada Internacional i amb la qual lluità al front d'Aragó fins el setembre de 1936. Després s'adherí als Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) i fou un dels principals responsables del control polític d'estrangers de llengua alemanya a Barcelona. Amb Ferdinand Götze, Arthur Lewin, Fred Hessenthaler, Helmut Kirschey i altres, formà part d'un grup, a les ordres del Comitè d'Investigació i Seguretat Interior, dirigit per Dionís Eroles Batlle i Manuel Escorza del Val de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que s'encarregà dels escorcolls i requises de pisos, negocis i locals dels nazis alemanys establerts a la capital catalana. També treballà a l'Oficina de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Arran dels fets de «Maig de 1937», va ser detingut el juny d'aquell per la reacció estalinista i tancat, acusat d'«espionatge» a l'espera de la seva expulsió, a diverses presons i txeques (convent de Santa Úrsula, Segorbe, Model, València, etc.) fins a l'abril de 1938. En aquesta època es casà amb una espanyola i per aquest motiu no va poder ser expulsat, treballant fins el final de la guerra al servei del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou internat al camp de concentració de Gurs. El març de 1939, amb Karl Brauner, Paul Czakon, Helmut Klose i Michel Vorobiev, formà part de l'anomenat «Comitè de Redacció» de la IX Companyia, que agrupava exvoluntaris estrangers de la guerra civil que es negaven a sotmetre's a les ordres dels refugiats estalinistes que controlaven el camp. Durant la II Guerra Mundial, aconseguí viure clandestinament, sota el nom de Ginés García, pseudònim que ja havia fet servir a la Península, a Bordeus (Aquitània, Occitània) i després del conflicte s'instal·là a París (França), on treballà a la ràdio. En 1948 emigrà amb sa família a Veneçuela i a començaments de 1959 retornà a Alemanya. Egon Illfeld va morir a mitjans dels anys 1980 a Munic (Baviera, República Federal Alemanya).

Egon Illfeld (1914-ca. 1985)

***

Antonio Costa Truco

Antonio Costa Truco

- Antonio Costa Truco: El 19 de gener de 1916 neix a Peralta de la Sal (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Costa Truco. Era el fill petit d'una família pagesa humil de quatre germans. Quan tenia cinc anys assistí a l'escola amb els escolapis i després treballà al camp. Aficionat a la música i a la lectura, arribà a comptar amb una important cultura autodidacta. Entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i realitzà viatges a Barcelona i a Saragossa, centres llibertaris de primer ordre. Quan tenia 20 anys s'instal·là a Barcelona (Catalunya) i durant la guerra civil recorregué la Península observant la revolució i lluitant contra el feixisme allistat en les Forces Aèries republicanes enquadrat en l'Estat Major de l'Exèrcit de l'Aire. En 1939, amb la caiguda de Catalunya a mans del franquisme, passà a Seta (Llenguadoc, Occitània), però retornà a la Península (València i Madrid). Quan acabà la guerra va ser detingut a Madrid pel feixistes i va ser reclòs a camps de concentració (Irún i Santoña) i a presons (Larrínaga a Bilbao, Torrero a Saragossa, Osca). Jutjat, va ser condemnat a vuit anys, però va ser alliberat ràpidament amb l'obligació de residir a Peralta de la Sal. Poc després, eximit del seu desterrament, s'establí a Barcelona. El febrer de 1942 es casà amb Mercè Vidiella Esbrí. Detingut per la Guàrdia Civil, va ser portat a fer feina en un batalló de treballadors a la zona madrilenya de Villaverde. El juny de 1943 va ser alliberat i a Barcelona treballà de peó en el sector tèxtil i posteriorment de comptable en la fàbrica La Seda, de la qual presidí el seu Comitè d'Empresa i on romangué fins a la seva jubilació. Durant els anys quaranta participà discretament en la lluita clandestina. Després de la mort del dictador Francisco Franco presidí el Sindicat Textil de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer conferències a Barcelona i altres indrets, formà part de la redacció del periòdic Ideas i col·laborà en la premsa llibertària (Cenit, Crisol,Ideas-Orto, Pandora,El Pensador, Solidaridad Obrera, El Textil Libertario,Tierra y Libertad, Yunque Libertario, etc.). És autor de La ciencia y los científicos (2004) i deixà moltes obres inèdites (novel·les, poesies i assaigs), com ara Campesino, obrero, empleado, Historia y vida. Crónicas de Barcelona (obra autobiogràfica), Erupciones mentales, Gestos sublimes,Hablan los oráculos, El parto andrógino o la gran mascarada,Ritmos líricos de amor y de combate,Si fue Marx ¿por qué no pudo ser Bakunin?,Verdades borrascosas, etc. Antonio Costa Truco va morir el 17 d'abril de 2005 a Barcelona (Catalunya).

---

Continua...

---

Escriu-nos

Llorenç Villalonga, el barri de la Seu i els turistes, el jovent antifranquista, els guanyadors de la guerra civil, la misèria cultural regnant... (pàgines del meu dietari)

0
0

Crònica sentimental de la Mallorca dels anys 60 i 70 - El Circulo Mallorquín, Llorenç Villalonga, el barri de la Seu i els turistes, el jovent antifranquista, els guanyadors de la guerra civil, la misèria cultural regnant... (pàgines del meu dietari)


Alhora, just en el mateix instant en què els infants ploren a la llar dels desvalguts, Llorenç Villalonga, el batle de Ciutat, el Capità General, el Bisbe de Mallorca i tota la cort que els va al darrere, s’instal·len al luxós menjador del Círculo Mallorquín, tot endiumenjat de ramells de roses i clavells. Sona un vals de Strauss per animar el lliurament dels premis. Les camises blaves fa una temporada que desaparegueren de les recepcions oficials. Ara, la moda és haver estat sempre proanglesos i pronord-americans. Franco i el general Eisenhower passegen, dempeus, en un cotxe descobert per un Madrid ple de gent que vol oblidar la guerra. Flaire de menges exquisides arriba des de la cuina, on abillats cambrers i cambreres d’immaculat uniforme comencen a servir el sopar. És el moment d’obrir les ampolles de vi del Priorat, La Rioja, Binissalem. Villalonga s’ha situat entre el batle de Palma, Gabriel Fuster i Joan Bonet, els periodistes de moda en la Mallorca feixista d´aleshores. També hi ha un Camilo José Cela somrient, que conta acudits verds als comandants que lluitaren amb la División Azul. El crític d’art Gaspar Sabater parla del Renaixement italià i de la degeneració de l´art contemporani. Llorenç Villalonga hi està d´acord. Explica al batle les monstruositats del modernisme barceloní, la barbàrie pictòrica de Picasso i Miró. Tothom li dóna la raó quan afirma, amb certa violència en l´explicació, com Gaudí va fer malbé la part de la Seu que va tocar amb les mans. L’escolta amb summa atenció el cap de la policia en temps de la guerra civil, el senyor Barrado, amic del Marquès de Zayas, responsable de la Falange d´aleshores. Camilo José Cela, membre del jurat de narrativa, ha fet un pet sorollós aprofitant el silenci momentani de l´orquestra. Les antigues militants del Moviment es venten apressades, amb uns moviments de mans inusitats, en una vana provatura de fer desaparèixer la pudor. (Miquel López Crespí)


Després de deixar el taller del pare, havia treballat a una llibreria existent en el carrer de Sant Sebastià, just a uns metres del Círculo Mallorquín, en el barri de la Seu. Després, vaig fer de delineant a la Cooperativa d´Arquitectes progressista del carrer Estudi General, cent metres més enllà de la llibreria. L’escriptor Llorenç Villalonga vivia a dues passes i cada matí, cap a les onze i, a l’horabaixa, devers les sis, el podies veure passejant del bracet de la seva esposa, Teresa Gelabert.

Malgrat l’allau de turistes que es concentraven davant Capitania General i la Catedral, el cert era que molts pocs s´hi endinsaven, ni que fos per veure la meravella dels patis mallorquins. Els visitants anaven directament cap a la Seu, per a retratar-ne la façana. Els més interessats per la nostra història compraven l´entrada per visitar el Museu Diocesà i el Palau de l´Almudaina. Però encara no s´havien promocionat els patis com avui. Els turistes més cultes arribaven fins a l´entrada del Palau de Can Olesa o el del Solleric, en el Born. La majoria dels altres romanien en el més absolut anonimat.

Quin misteri tenia el barri de la Seu? Com era possible que, malgrat els turistes que l’encerclaven, els estudiants de l’Estudi General que pul·lulaven arreu, cridaners, encara poguessin veure els sacerdots, els moixos, les senyores dels casalots talment com Llorenç Villalonga ho descrivia en les seves novel·les? Quin misteri dominava l´ambient? Els personatges que circulaven al meu costat em semblaven fantasmes que haguessin davallat dels vells quadres a cambres i passadissos dels antics casals senyorials.

Just havia acabat de complir els vint anys i no podia perdonar a Villalonga el seu compromís amb Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Tota col·laboració amb els genocides del nostre poble em semblava repugnant. Per això no vaig sortir mai de la llibreria a saludar l´escriptor, a demanar-li que em signàs alguna de les obres que publicava. No era el cas d´alguns dels joves autors de la meva generació. Mentre col·locava els llibres en els prestatges, netejava el local i atenia els clients, podia entrellucar els aprenents d´escriptor que anaven fins a la casa d’un dels més aferrissats intel·lectuals anticatalans de les Illes, còmplice dels botxins en l´extermini de l´esquerra illenca. Em preguntava, i no ho arribava a entendre, com era possible tanta admiració envers un enemic mortal de la Llibertat.

Em costà temps arribar a saber com s’havia anat bastint el mite Llorenç Villalonga. Però cap a començaments dels setanta ja sabíem el paper fonamental de Jaume Vidal Alcover, Joan Sales i Manel Sanchis Guarner en la promoció d’un “nou valor” de la nostra literatura. A mitjans dels anys seixanta es feia evident que ens mancaven escriptors de novel·la joves. Els poetes eren abundosos. Mallorca havia donat i donava contínuament un esplet de creadors impressionants. Començant per Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que dinamitava els fonaments de la rància Escola Mallorquina (Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber...), els poetes dels cinquanta, el mateix Jaume Vidal, Josep M. Llompart i Blai Bonet, ens fornien d’un inabastable univers poètic. Però... com fer-ho amb la narrativa, aturada en La minyonia d’un infant orat de Llorenç Riber i en Els aigoforts d’Antoni Maura?

On anar a cercar un autor modern, en tota l´acepció del terme? Arreu trobàvem la lírica ensucrada dels hereus de tercera categoria de Miquel Costa i Llobera. Algú es fixà en aquell escriptor, l’autor de Mort de dama, que, derrotat en els seus intents de ser reconegut com autor espanyol, vivia, refugiat en els seus somnis, allunyat del món cultural català. Aleshores s´il·luminà la bombeta en el cervell dels cappares de la pàtria. Ja tenim l´autor que necessitam! Que no sabia escriure en català? Era igual! Ja es trobarien els correctors de lèxic i sintaxi adequats! Que havia estat, com ell va escriure “la vanguardia de la lucha contra el catalanismo en las Islas”? Cap problema! El més bàsic i urgent era anar bastint una nova personalitat a l´aferrissat falangista del 36. Inventar, talment es tractàs d’una novel·la, una biografia adient a les circumstàncies, la història que a partir d´aleshores es presentaria al públic lector. A poc a poc s´anà dissenyant a la perfecció el “producte” Villalonga. Quedaria establert i es repetiria fins als nostres dies que l´escriptor havia estat un falangista de circumstàncies. S´afegí, per arrodonir la rondalla, que ho va ser tan sols per a salvar de la mort i la presó els catalanistes mallorquins.

Per al crític i historiador Joaquim Molas ja no era necessari ni útil bastir la vertadera història de Llorenç Villalonga. Ara, seguint determinats esquemes d´interpretació de la literatura, s’havia trobat, mitjançant Bearn, la peça clau que permetia encabir, amb tots els honors, l´escriptor dins la literatura catalana contemporània. No importava gaire, com explicava encertadament Jaume Vidal Alcover, que l’aristocràcia descrita a Bearn no hagués existit mai a Mallorca. Botifarres i rendistes lectors de Voltaire! Ximpleries!, exclamava, escandalitzat, Jaume Vidal. De res serviren els assenyats estudis de l´autor manacorí per situar a l´indret que corresponia Llorenç Villalonga. Res importaven a Joaquim Molas les aportacions de Jaume Vidal. L’essencial era haver trobar l’autor que, amb la descripció d’una pretesa aristocràcia mallorquina, encaixàs en els seus esquemes per analitzar la literatura catalana de les Illes.

Tor rutllà a la perfecció. Pensem que són els anys anteriors al naixement de l’esplet de narradors que sorgeixen a finals dels seixanta. Aleshores encara no era coneguda, ni existia!, la famosa “generació literària dels 70.

Era curiós veure tants joves poetes i narradors córrer, apressats, a retre tribut d´homenatge a l´antic falangista. En teoria, a les tertúlies del Bar Riskal i el Bruselas, en els barets de plaça Gomila, a les reunions literàries organitzades arreu, tothom era catalanista i esquerrà. Qui més qui manco es definia marxista. Jaume Llambies, amic de dèries nocturnes i xerrades fins a la matinada, orgullós: “Som marxista-leninista, pensament Rosa Luxemburg!”. Què tenia d´especial un autor franquista, enemic fins i tot de les resolucions del Vaticà II i que, per aquella època, declarava a la premsa: “Conservo el carnet de Falange y mis ideas son las mismas que en el 36!”. Intrigat, em preguntava què hi feien els companys que anaven en peregrinació a casa de l’autor del pamflet anticatalà i antiesquerrà Centro, la bíblia dels reaccionaris dels anys trenta? Què era el que feia oblidar el compromís de l’autor de Bearn i Mort de Dama amb els genocides del nostre poble? A vint anys, després d’haver passat sovint pels tètrics despatxos d’interrogatoris de la Brigada Social, em costava entendre aquella estranya admiració.

Era un misteri.

Un motiu prou plausible podia ser que Villalonga havia estat -i era encara!-, un membre destacat dels premis literaris Ciutat de Palma. I tothom sabia l´art especial que tenia per a manipular les autoritats municipals, els jurats i periodistes. El que jo no podia entendre era com, per a guanyar un guardó literari, hom s´havia de convertir en corifeu del metge que va aplicar electroxocs a l’antic governador de la República, Antonio Espina. No era massa miserable? En parlàvem amb l´escriptor Antoni Ximenis que, no feia gaire, havia obtingut un parell de premis en els Jocs Florals de diversos pobles del Principat.

Antoni, que per dir sempre el que pensava mai no va fer carrera literària, entenia a la perfecció el món dels autors, dels artistes en general. Tota la vida, d´ençà que havia abandonat els estudis per provar de malviure mitjançant les col·laboracions a la premsa i l´import d´algun premi literari, es relacionà amb el món de l´art i la literatura. Ningú com ell, exceptuant el poeta Jaume Llambies, tenia tanta experiència en la follia que domina els artistes, les ànsies esbojarrades que tenen per a triomfar, per aconseguir una bona crítica, una petita entrevista en els diaris.

Antoni ens ho explicava entre copa i copa de whisky. Jaume Llambies, que també era un expert en aquestes qüestions, feia que sí amb el cap i, en trobar banal i prou sabuda la conversa, marxava cap a qualsevol taula on hi hagués alguna dona de bon veure. La tàctica de recitar alguns poemes, tocar uns compassos de Serrat i Raimon en el piano del Bruselas, sempre li va funcionar.

-No ho dubteu –repetia Antoni-. Els escriptors i artistes farien qualsevol cosa, vendre la seva mare, canviar d´idees, esdevenir criats de qui comanda i pot oferir favors, només per un minut de fama, per unes retxes en els diaris. Per què us estranya veure´ls demanant audiència a Llorenç Villalonga? No l´han consagrat a Barcelona, oblidant Gabriel Alomar, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover? Els morts, malgrat que fossin peces cabdals de la nostra cultura, ja no poden oferir un premi literari, una recomanació per a una feina, la possible publicació d´una obra a Catalunya.

Les opinions d´Antoni Ximenis eren fortes i agosarades. Jo encara vivia immers dins la més innocent mística literària. Em va costar molt arribar a copsar les variades estratègies per arribar a “tenir un nom” dins el tancat cercle dels lletraferits nostrats. De bon principi, quan vaig començar a publicar els primers articles a la premsa i revistes de les Illes, imaginava que el món de la literatura era un cercle excels de persones d’extremada sensibilitat. Envoltats de botxins, de destructors de la nostra natura; acostumats a veure enlairats els que destruïen Mallorca, els qui, amb el seu suport al franquisme, s’havien enriquit trepitjant grans bassals de sang, consideràvem els poetes i narradors, els autors de teatre i artistes, representants de la darrera trinxera en defensa de la humanitat. Qui, als vint anys, podia endevinar que un escriptor és una persona com les altres, dominada pel mateix egoisme, per idèntiques ganes de figurar, de ser considerat i respectat ben igual que un empresari, un metge, un advocat?

Esdevenir corifeu de Llorenç Villalonga podia significar guanyar el Premi Ciutat de Palma de Novel·la, Poesia o Periodisme, publicar el llibre, obtenir uns guanys econòmics que permetessin una major dedicació a la literatura. Aconseguir un premi literari era avançar moltíssim sobre els altres competidors. Significava sortir definitivament de l’anonimat, del gran grup de desconeguts aspirants a la glòria. Genis de província enlairats per jurats que feia poc havien deixat la camisa blava per la blanca! Quin món, el de la pseudocultura franquista!

Una postguerra inusitadament feliç per a rendistes i vencedors! La satisfacció dels periodistes endollats, els mediocres que han pogut viure esquena dreta després de l’assassinat de milers d’esquerrans! A les cunetes dels entreforcs dels camins quedaren per a sempre, vexats, amb el cos destroçat per les bales, els autèntics escriptors i periodistes de la nostra terra!

Que fàcil, prosperant amb una pistola a la mà, amb els pagesos i treballadors obligats a un silenci d’esclaus! Les cartilles de racionament regnant arreu; l’oli, el sucre, el tabac, el cafè... d’estraperlo, a uns preus tan alts que els pobres no en podien comprar. Alhora, just en el mateix instant en què els infants ploren a la llar dels desvalguts, Llorenç Villalonga, el batle de Ciutat, el Capità General, el Bisbe de Mallorca i tota la cort que els va al darrere, s’instal·len al luxós menjador del Círculo Mallorquín, tot endiumenjat de ramells de roses i clavells. Sona un vals de Strauss per animar el lliurament dels premis. Les camises blaves fa una temporada que desaparegueren de les recepcions oficials. Ara, la moda és haver estat sempre proanglesos i pronord-americans. Franco i el general Eisenhower passegen, dempeus, en un cotxe descobert per un Madrid ple de gent que vol oblidar la guerra. Flaire de menges exquisides arriba des de la cuina, on abillats cambrers i cambreres d’immaculat uniforme comencen a servir el sopar. És el moment d’obrir les ampolles de vi del Priorat, La Rioja, Binissalem. Villalonga s’ha situat entre el batle de Palma, Gabriel Fuster i Joan Bonet, els periodistes de moda en la Mallorca feixista d´aleshores. També hi ha un Camilo José Cela somrient, que conta acudits verds als comandants que lluitaren amb la División Azul. El crític d’art Gaspar Sabater parla del Renaixement italià i de la degeneració de l´art contemporani. Llorenç Villalonga hi està d´acord. Explica al batle les monstruositats del modernisme barceloní, la barbàrie pictòrica de Picasso i Miró. Tothom li dóna la raó quan afirma, amb certa violència en l´explicació, com Gaudí va fer malbé la part de la Seu que va tocar amb les mans. L’escolta amb summa atenció el cap de la policia en temps de la guerra civil, el senyor Barrado, amic del Marquès de Zayas, responsable de la Falange d´aleshores. Camilo José Cela, membre del jurat de narrativa, ha fet un pet sorollós aprofitant el silenci momentani de l´orquestra. Les antigues militants del Moviment es venten apressades, amb uns moviments de mans inusitats, en una vana provatura de fer desaparèixer la pudor.

El batle de Palma, fastiguejat pels exabruptes de Cela, comenta a Llorenç Villalonga:

-Tenim ordres expresses de Madrid de perdonar tot el que faci. Diuen que Franco encara recorda la carta del final de la guerra, quan s´oferí als caps de la policia madrilenya per a denunciar els rojos que coneixia. I, no t´imagines el que significava l´any trenta-nou i el quaranta que et senyalassin davant la Guàrdia Social com a comunista, anarquista o, simplement, militant republicà!

[20/01] Conferències de Goldman - «Nuevo Aragón» - «L'Intrus» - Hamon - Bastard - Rousset - García Oliver - Boltà - Costa - Gil - Miravé - Mendívil - Suárez Salvador - Ramos - García Claudios - Progreso Martinez - Pallavicini - Renaud - Kilifarski - Mejías - Vallejo - Andújar - Quaresma - Barranco - Gonçalves - Canek

0
0
[20/01] Conferències de Goldman -«Nuevo Aragón» -«L'Intrus» - Hamon - Bastard - Rousset - García Oliver - Boltà - Costa - Gil - Miravé - Mendívil - Suárez Salvador - Ramos - García Claudios - Progreso Martinez - Pallavicini - Renaud - Kilifarski - Mejías - Vallejo - Andújar - Quaresma - Barranco - Gonçalves - Canek

Anarcoefemèrides del 20 de gener

Esdeveniments

Emma Goldman en una de les seves famoses conferències

Emma Goldman en una de les seves famoses conferències

- Conferències d'Emma Goldman: Entre el 20 i el 30 de gener de 1936 l'activista anarcofeminista Emma Goldman fa tres de les seves més conegudes conferències a Londres (Anglaterra). La primera al Workers Circle House sota el títol The Two Communisms (Bolshevist and Anarchist. A Parallel) [Els dos comunismes (Bolxevic i anarquista. Un símil)], que fou interrompuda per militants estalinistes; la segona al National Trade Union Club anomenada Russian Literature [Literatura russa]; i la tercera Mussolini, Hitler and Stalin (How far do their common methods lead to similar results?) [Mussolini, Hitler i Stalin (Fins a quin punt els seus mètodes comuns porten a resultats similars?)], a Hammersmith.

***

Portada d'un número de "Nuevo Aragón"

Portada d'un número de Nuevo Aragón

- Surt Nuevo Aragón: El 20 de gener de 1937 surt a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el primer número del periòdic Nuevo Aragón. Diario de la mañana. Fou el portaveu del Consell Regional de Defensa d'Aragó, organisme creat l'octubre de 1936 i reconegut i legitimat pel govern central del Front Popular el mes següent. Juntament amb el Boletín del Consejo de Defensa, serà l'instrument bàsic per seguir les vicissituds de la guerra i de les transformacions socials a l'Aragó republicà. Tècnicament ben editat, va disposar de vuit pàgines habitualment. Creat per col·laboradors de Solidaridad Obrera, donava especial relleu als escrits referits als pagesos, però també s'ocupava de la política nacional i internacional, i de les activitats del propi Consell. Els textos i les il·lustracions anaven a càrrec de Jaime Bagaría, Estivil, Saturnino Carod, Rosa Chacel, A. Orts, Julián Floristán, Ponzán, Ana María Sagi, Viñuales, Zamacois, entre altres. De la redacció s'encarregaven Bagaría, Carlos Sampelayo, José Carrasquer Launed, Baltasar Miró, José Almenar, Masachs i Launión. Ives Levy fou el corresponsal a París. Estava dirigit per Carlos Gamón i fou substituït al mes per S. López Muñoz. L'11 d'agost de 1937 les tropes del comandant comunista Enrique Líster irrompen al local del periòdic Nuevo Aragón a Casp i el tanquen. Aquest mateix dia s'havia publicat el número 175, que serà l'últim.La dissolució del Consell d'Aragó pel govern del Front Popular l'estiu del 1936 va portar-se Nuevo Aragón, que serà substituït per altre diari, El Día, que ja havia començat a publicar-se el 24 de juliol de 1937 i que se subtitulava «Portavoz del Frente Popular».

***

Portada d'un exemplar de "L'Intrus"

Portada d'un exemplar de L'Intrus

- Surt L'Intrus: El 20 de gener de 1966 surt a Saint-Ouen (Illa de França, França) el primer número del setmanari anarquista L'Intrus. Publicat per«Editions du Vieux Saint-Ouen», de René Ringenbach (René Ringeas)–antic membre de la Joventut Anarquista, de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) i col·laborador de Le Libertaire abans de la guerra–, en tragué 15 números, l'últim el 28 d'abril de 1966. Hi col·laboraren Pierre Chémeré, Alexandre Croix, Germain Delatousche, Philippe Delessert, Georges Habert, Henri Mace, Fernand Pouey, Gérard Renouf, René Ringenbach (René Ringeas), I. I. Zoubrov, entre d'altres. Nombrosos articles estaven relacionats amb els serveis secrets francesos i la seva història (afer Penkovsky, Sorge, etc.), sobre el cas Ben Barka, ressenyes de literats (Jean Galtier-Boissière, etc.), reproducció de correspondències (Aragon, Darien, etc.). Les il·lustracions (Philippe Delessert) i els còmics hi jugaren un gran paper. Les «Editions du Vieux Saint-Ouen» publicaren tres llibres, dos de Alexandre Croix –Tixier-Vignancourt. Ombres et Lumières (1965) i Jaurès et ses détracteurs. L'histoire à travers la polémique (1967)– i un de René Ringeas –Gaston Couté, l'enfant perdu de la révolte (1966), amb il·lustracions de Germain Delatousche. En 1967 la seu de la revista i de l'editorial fou assolada per un incendi i René Ringenbach renuncià a continuar amb la seva tasca editorial.

Anarcoefemèrides

Naixements

Augustin Hamon

Augustin Hamon

- Augustin Hamon:El 20 de gener de 1862 neix a Nantes (Bretanya) el sociòleg, historiador i militant anarquista, després socialista, Augustin Adolphe Frédéric Hamon. Sos pares es deien Augustin Hamon, llauner, i Henriette Duval. En 1893 va introduir en l'anarquisme Fernand Pelloutier, futur creador de les Borses de Treball. En 1895, Hamon va publicar una enquesta sobre els anarquistes de l'època, Psychologie de l'anarchiste-socialiste. El 27 de juliol de 1896 va participar, com a delegat de la Borsa de Treball de Nantes, amb Malatesta, Pelloutier i altres, en el Congrés Internacional Obrer Socialista a Londres, que va acabar sis dies després per l'exclusió dels anarquistes per part dels marxistes. Hamon relatarà aquests esdeveniments en Le socialisme et le Congrès de Londres. A més, és autor de L'agonie d'une société (1890), La France sociale et politique (1891), Psychologie du militaire professionnel (1893), Les hommes et les théories du l'anarchie (1893), Patrie et Internacionalisme (1896), Un anarchisme, fraction du socialisme? (1896), etc. Va crear en 1897 la revista llibertària L'Humanité Nouvelle i va col·laborar en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux. Va ser també traductor (Bernard Shaw) i pedagog llibertari, impartint cursos lliures a les universitats de París, Londres i Brussel·les. El 19 de març de 1901 es casà a Uccle (Brussel·les, Bèlgica) amb Henriëtte Rynenbroeck. En 1904 deixarà París i s'instal·larà a Côtes-du-Nord (Bretanya). Més tard s'allunyarà de les concepcions llibertàries i esdevindrà socialista, participant en la fundació de les primeres seccions de la regió, especialment la de Lannion en 1905. Maçó des de 1894, també serà membre de l'Associació de Lliurepensadors de França. Com a membre de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) de Côtes-du-Nord, s'arrenglarà en l'oposició d'esquerra a la direcció, ocupant càrrecs de responsabilitat en les seccions regionals. L'agost de 1932, va ser un dels 20 membres de l'SFIO presentes, malgrat l'oposició de la Internacional, en el Congrés Mundial d'Amsterdam contra la Guerra i el Feixisme, esdevenint l'únic socialista del secretariat del comitè. En aquesta època va publicar Les maîtres de la France (1936-1938, en tres volums). Va bastir una casa a Port Blanc que va batejar per provocar «Ty an Diaoul» (Cal Dimoni). En 1944, poc abans de morir, abandonarà l'SFIO i s'adherirà al Partit comunista. Augustin Hamon va morir el 3 de desembre de 1945 a Port-Blanc-en-Penvénan (Bretanya). Els seus arxius es troben repartits entre el Centre d'Histoire du Travail (CHT) de Nantes i l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Foto policíaca d'Élisée Bastard (20 d'agost de 1893)

Foto policíaca d'Élisée Bastard (20 d'agost de 1893)

- Élisée Bastard: El 20 de gener de 1871 neix a Bornel (Picardia, França)–altres fonts citen erròniament Bonnières (Picardia, França)– el propagandista anarquista Michel-Joseph-Élisée Bastard. Sos pares es deien Joseph Adonaï Bastard, manobre i militant llibertari, i Louise Adélaîde Michel. Va ser batejatÉlisée en honor d'Élisée Reclus. Treballà d'obrer polidor de metalls. Visqué a Villeneuve-la-Garenne (Illa de França, França) i a Saint-Denis (Illa de França, França), on compartí habitatge amb son pare Joseph Bastard. A Saint-Denis fou un dels fundadors del grup anarquista de la localitat (Pétronille Altérant, Josep Gauthier, Auguste Heurteaux, etc.). El 20 de febrer de 1891 participà a Saint-Denis al rebuig col·lectiu contra el sorteig de la lleva i va ser detingut juntament amb una vintena de companys i companyes (Colliaux, Thierry Decaen, Hamelin,Élisée Lebrun, Perrin, Segard, Émile Voyez, etc.); jutjat, va ser absolt. El 25 d'abril de 1891, per preparar el Primer de Maig, va fer una conferència a la sala Mérot de París sota el títol«L'extinció de les pàtries davant la humanitat». Arran del Primer de Maig d'aquell any, patí l'ona de repressió que es desencadenà entre els cercles anarquistes i fou condemnat per l'Audiència del Sena. Després es refugià una temporada a Londres (Anglaterra), on retrobà son pare. El 16 de febrer de 1892 va ser novament detingut en una nova manifestació contra el sorteig de quintes. Aquest mateix 1892 va ser condemnat a sis dies de presó pel robatori d'un bistec a la carnisseria on aleshores treballava. Posteriorment va ser contractat per les «Soldadures de la Meurthe» a Varangéville (Lorena, França), on treballà al servei de Paul Reclus; en aquests tallers va fer propaganda anarquista i conegué l'anarquista Désiré Pauwels (Étienne Rabardy), amb qui compartí cambra. L'agost de 1893 va ser candidat abstencionista per a la II Circumscripció de Saint-Denis i en aquest mateix mes en un informe policíac es va fer costar que era «molt militant i acostumat a viatjar». L'1 de gener de 1894 el seu domicili fou escorcollat i se li va trobar nombrosa propaganda anarquista. Aquest any conegué Rudolf Rocker, aleshores resident a Saint-Denis, el qual el qualificà com «un dels oradors anarquistes més coneguts de l'època i excel·lent company». La nit del 20 de febrer de 1894 va ser detingut, amb altres quatre companys (Lucien-Pierre Sagasse, Charles Meyer, Henri-Léon Guérin i Lucien Bécu), acusat d'haver posat una bomba el dia anterior i tancat a la presó parisenca de Mazas. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat per l'Audiència de París en el conegut com«Procés dels Trenta», on es processaren 30 destacats militants anarquistes, cinc d'ells en rebel·lia, acusats de pertànyer a una «associació de malfactors creada per cometre crims contra les persones i les propietats», però fou absolt com la major part dels jutjats. Immediatament després es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. De bell nou a Saint-Denis, el 14 de gener de 1895 va ser detingut amb son pare a resultes d'una explosió el dia abans al carrer Monceau de París i el 26 d'abril d'aquell any va ser detingut després de grimpar pel reixat de l'Hospital de Saint-Denis per recollir un pom de liles per lliurar a sa companya Jeanne Boudet. El 27 de gener de 1908 es casà a Léry (Normandia, França), població on residia aleshores treballant de ramader, amb Gabrielle Marie Lemaire. Élisée Bastard va morir el 4 de gener de 1957 a Borgonnuòu (Llemosí, Occitània).

Élisée Bastard (1871-1957)

***

Émile Rousset (1909)

Émile Rousset (1909)

- Émile Rousset: El 20 de gener de 1883 –oficialment el 22 de gener– neix a Lió (Arpitània) el terrelloner anarquista ÉmileÉtienne Rousset. Nascut en una família obrera humil lionesa, quan tenia 11 anys quedà orfe de pare. Aran d'un robatori, va ser portar a fer el servei militar als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af»). El febrer de 1908 arribà a Medea (Algèria), on immediatament va ser condemnat a tres mesos de presó per una brega amb navalles. En sortir del calabós, va ser enviat al camp disciplinari (Biribi) de Djenan el-Dar. El 2 de juliol de 1909 fou testimoni de la mort del també terrelloner llibertari Albert Aernoult, que hi havia arribat al camp el dia anterior, a resultes de les tortures infligides; la versió oficial fou que morí per un «cop de calor» i «sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. Rousset alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per«desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité,La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social (CDS), la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. El 22 de març de 1910 el Comitè de Defensa Social edità el cartell A bas Biribi!, signat per 16 militants sindicalistes, socialistes revolucionaris i llibertaris (Tissier, Grandin, Constant, Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de Marmande, etc.), on s'incita obertament a la rebel·lió armada i que van ser jutjats el juliol d'aquell any per «incitació al crim» davant l'Audiència, però que finalment van ser absolts. L'assassinat d'Aernoult i la solidaritat de Rousset inspiraren la cançó Gloire à Rousset, del cantautor anarquista Gaston Couté, que fou publicada el 28 de desembre de 1910. En 1911 el Comitè de Defensa Social edità el fulletó L'affaire Rousset: de crime en crime, mentre el 7 de setembre d'aquell any la Cort Marcial d'Oran absol els tres oficials implicats en l'assassinat d'Aernoult. Les despulles d'aquest van ser repatriades, gràcies a una subscripció pública promoguda pel periòdic L'Humanité, des d'Àfrica a Portvendres, i no a Marsella per evitar manifestacions en un feu controlat pel moviment anarquista, i transportades en tren a París. L'11 de febrer de 1912 les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació unitària (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de banderes negres i roges i als sons de La Internacional i de Gloireà Rousset, de des de l'estació de Lió al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise, enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000 persones –només els funerals de Victor Hugo van concentrar més gent. Durant el seguici-manifestació van ser detinguts 26 participants a l'acte. Rousset, internat al penal de Douera d'Alger, gràcies a la pressió popular, havia estat finalment indultat el 13 d'abril de 1910. Poc després, de tornada a Medea, va ser acusat d'assassinar un company (Brancoli) durant una baralla i, encara que la víctima abans de morir l'exculpés, el 8 de desembre de 1911 va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i a 20 anys de desterrament. Gràcies a la campanya portada a terme pel CDS, el 24 de setembre de 1912 aconseguí el sobreseïment. En tornar a la metròpoli, argumentant el seu desterrament, la policia li va impedir d'assistir a la gran manifestació que es realitzà a París per celebrar el seu alliberament. Així i tot, continuà lluitant contra el Biribí i aquest mateix 1912 publicà en les edicions de Le Temps Nouveaux el fulletó Du fond de l'abîme. Lettres d'Émile Rousset (1908-1912) i en 1913 «Mes Mémoires» en lliuraments en La Bataille Syndicaliste i en Le Combat. En 1914 es va reincorporar en el 75 Regiment d'Infanteria i enviat al Marroc. Amenaçat de bell nou a comparèixer davant d'un consell de guerra, a petició seva i amb el suport d'amics seus, entre ells l'escriptor anarquista Charles-Ange Laisant, va ser enviat al front. En acabar la Gran Guerra, començà a militar en el moviment anarquista. En 1950 era membre de la Federació Anarquista (FA) a la regió parisenca i participà activament en les reunions i gales organitzades pel periòdic Liberté.Émile Rousset va morir el 15 de juliol de 1961 a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) i fou enterrat en aquesta localitat.

Émile Rousset (1883-1961)

***

Joan García Oliver al seu despatx del Comité Central de Milicies Antifeixistes de Catalunya (1936)

Joan García Oliver al seu despatx del Comité Central de Milicies Antifeixistes de Catalunya (1936)

- Joan García Oliver: El 20 de gener de 1902 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Joan García Oliver. Fill d'una família d'obrers tèxtils; son pare, Josep García Alba, de Xàtiva, paleta de professió, i sa mare, Antònia Oliver Figueres, de Reus, era pagesa, i ambdós treballaven 11 hores diàries a la Fabril Algodonera (El Vapor Nou) de Reus. Quan tenia 11 anys, un cop acabat el període d'escolarització, començà a fer feina a la Casa Lluís Quer, empresa de distribució vinícola, i, després, d'aprenent de cuiner i de cambrer a Reus i Tarragona, el seu ofici més freqüent. En 1917 marxà a Barcelona en busca de feina, on visqué la vaga general d'aquell any i va fer de cambrer a l'Hotel Jardí de la plaça del Pi. Durant la primavera de 1918 treballà a la Colònia Puig de Montserrat. En 1919 s'afilià a la Societat de Cambrers «L'Aliança», acostada a la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Després s'introduí en els cercles anarquistes i anarcosindicalistes i participà en la fundació del Sindicat de Cambrers de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la seva federació. En aquestaèpoca s'integrà en el«Grupo Regeneración» (Rico, Bover, Romà, Pons, Alberich), al qual representà en la Federació Local de Grups Anarquistes Bandera Negra. Després d'un temps tancat a la presó Model de Barcelona –on conegué destacats militants anarquistes, com ara Ramon Archs Serra, Llibert Callejas, Tomás Herreros, els germans Playans, Suñer, etc.– arran d'una vaga, en 1920 marxà a Reus comissionat per la CNT per a crear Sindicats Únics al Baix Camp i organitzar grups d'acció. En contacte amb Ramon Archs, aconseguí diners d'Evarist Fàbregues, important empresari reusenc, per comprar la moto amb la qual s'atemptarà posteriorment contra el president del Govern espanyol Eduardo Dato a Madrid –també va aixecar el mapa de l'edifici de la Presidència de Govern per preparar l'acció. Durant la primavera de 1921 va fer-se càrrec del Comitè Provincial de Tarragona i a finals d'any va ser empresonat. A partir de 1922 participà en la creació a Barcelona del grup d'acció «Los Solidarios» (Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Aurelio Fernández, Ricard Sanz, Gregorio Jover, etc.) i participarà en nombroses accions, a més d'editar la revista Crisol. Aquest mateix any assistí en representació de Reus a la Conferència de Saragossa i a la reunió de Les Planes d'Hostoles, on demanà l'assalt al poder i criticà durament el reformisme de Salvador Seguí, alhora que les passava magres econòmicament per València i el Barcelonès. En 1923 representà Reus en el Ple Regional de Catalunya de la CNT. En aquesta època s'enfrontà al Comitè Nacional cenetista, poc inclinat a convocar la vaga general demanada pels grups anarquistes. Assabentat que José Luis Laguía, del Sindicat Lliure, sospitós d'haver preparat l'atemptat contra Salvador Seguí, s'amaga a Manresa, el 6 d'abril de 1923 el tiroteja al bar Alhambra de la ciutat; Laguía sortí il·lès, però els seus tres guardaespatlles caigueren ferits. Per aquest fet fou jutjat i condemnat en rebel·lia el 23 d'octubre d'aquell any juntament amb els reusencs Joan Figueres i Francesc Roig, ambdós del Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT de Manresa. A partir d'aquest fet, el grup «Los Solidarios» decideix deixar d'enfrontar-se directament amb els pistolers del Sindicat Lliure i preparar allò que García Oliver denominarà«Gimnàstica revolucionària», començant per recaptar fons per a preparar la revolució. El 7 d'agost de 1923 participà en l'atracament de la Fonda de França i l'endemà en el de l'Empresa Arrendatària de Contribucions del carrer d'Avinyó de Barcelona. El maig de 1924 assistí al Ple confederal de Sabadell. Poc després va ser detingut i passarà un any tancat al penal de Burgos. En sortí de la presó, marxà a França. A París treballà d'envernissador i, amb un grup format per Alfonso Miguel, Arroyo, Pérez Combina i«Los Solidarios», decideix preparar un atemptat contra Benito Mussolini, projecte que fou abandonat per inhibició dels fuorusciti (exiliats polítics) italians, i altre contra Alfons XIII el juliol de 1925, que l'obligà a amagar-se amb l'ajuda de Aurelio Fernández i Manuel Pérez. Després residí una curta estada de temps a Brussel·les (Bèlgica) amb Aurelio Fernández. El maig de 1926 assistí al Congrés Anarquista de Marsella, que abandonà quan la seva proposta de pacte amb el dirigent catalanista Francesc Macià fou rebutjada–amb el temps negà aquest intent de pacte. A finals d'octubre de 1926 va anar a parar a Pamplona, fou detingut per la Guàrdia Civil i empresonat a Tafalla (Navarra), després de fracassar la temptativa de Prats de Molló i gairebé al mateix temps que la policia va descobrir l'anomenat «Complot de Vallecas». Jutjat per un «intent frustrat de regicidi», fou condemnat el desembre de 1928 a 10 anys de presó i tancat al penal de Burgos. En 1931, amb la proclamació de la II República, fou alliberat. El Primer de Maig d'aquell any participà activament en la manifestació convocada sota el lema «1 de Maig. Festa internacional de la gimnàstica revolucionària» davant el Palau de Belles Arts i que marxà fins a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, realitzant dures arengues revolucionàries on reivindicava que la República es transformés en un «règim sindical» i que acabarà amb forts enfrontaments amb la policia quan els manifestants intentaren assaltar el Palau de la Generalitat. En aquesta època, com a secretari general del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'enfrontarà amb la Cambra de la Propietat Immobiliària catalana per l'augment del preu dels lloguers i la carestia de l'habitatge. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 defensarà la revolució i combaté les federacions nacionals d'indústria en el Congrés del Conservatori a Madrid de la CNT, on fou delegat per Alforja, Duesaigües, Reus, Riudecols i Riudecanyes. El 2 d'agost de 1931 participà en l'assemblea popular celebrada al Saló de Belles Arts de Barcelona on es va debatre la repressió del governador civil Anguera de Sojo contra els obrers catalans, que omplien la presó Model. L'octubre d'aquest any entrà com a redactor del periòdic Solidaridad Obrera, on escriurà fins a la seva clausura en 1934. El 30 de novembre de 1931 fou detingut, però va ser alliberat poc després. El 27 de desembre parlà en un míting amb Durruti, Arturo Parera i Josep Corbella al Gran Kursal de Manresa. A petició del Comitè Regional de Catalunya de la CNT s'encarregà de formar part del grup organitzador de la insurrecció anarquista de gener de 1932, on es proclamà el comunisme llibertari a diversos pobles de la conca minera de l'Alt Llobregat i per aquest fet fou detingut i tancat a la presó Model de Barcelona. El 10 de març de 1932 signà, des de la presó i juntament amb la majoria dels reclosos cenetistes, la resposta contra el «Manifest Trentista», tot demanant l'expulsió de la CNT d'Ángel Pestaña i de la resta de signants d'aquest document. El maig de 1932 fou alliberat i participà en una gira de mítings arreu de Catalunya. El 20 de setembre d'aquell any fou de bell nou detingut en una batuda policíaca al Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona. Com a membre del Comitè Revolucionari, fou un dels organitzadors de la vaga general de ferroviaris de caràcter insurreccional que es declarà el 8 de gener de 1933, fel pel qual fou detingut immediatament, a més de durament apallissat amb Gregorio Jover i altres –la mare de Joan García Oliver morir de l'esglai en saber que son fill estava mig mort a la Jefatura Superior de Policía de Barcelona. Restà empresonat fins pocs dies abans de les eleccions de novembre d'aquell any. En aquestaèpoca, amb antics companys de «Los Solidarios», crearà el grup «Nosotros», que no s'integrà en la FAI fins a ben entrat 1934. A causa de les contínues clausures del periòdic Solidaridad Obrera, marxà a Madrid durant els mesos d'abril a juny de 1934 per, des de la publicació CNT, llançar una campanya de denúncia per les arbitrarietats de les mesures governatives catalanes, alhora que demanà la llibertat dels presos i l'amnistia. El febrer de 1936, amb els companys del grup «Nosotros», formà part del Comitè de Defensa Confederal de Catalunya i realitzà nombrosos mítings arreu del país (Barcelona, Granollers, Montcada, Lleida, Vic i Igualada). El maig de 1936 assistí com a delegat del Sindicat Fabril i Tèxtil al Congrés de Saragossa, on defensà la reincorporació a la CNT dels Sindicats d'Oposició, que durant l'anterior Congrés de Madrid s'havien separat de l'organització anarcosindicalista, en nom de la unitat sindical, alhora que exposà tesis sobre comunisme llibertari. El maig de 1936 va fer un míting, amb Torres i Frederica Montseny, a Sevilla. En aquesta època defensà la creació d'una organització paramilitar per lluitar contra una possible insurrecció feixista, opinió contrària a la de Durruti, partidari de la formació de guerrilles. El 19 de juliol de 1936, durant els enfrontaments contra els militars insurgents, dirigí l'assalt a la Universitat de Barcelona, on s'havien parapetat tropes en els primers moments de l'aixecament. L'endemà, juntament amb Mariano Rodríguez Vázquez (Marianet), secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, i Jacinto Toryho, director de Solidaridad Obrera, va confiscà en nom de la CNT de l'edifici del Foment Nacional de la Via Laietana barcelonina, nova seu de l'organització anarcosindicalista («Casa CNT-FAI»). Immediatament després fou nomenat secretari del Departament de Guerra del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya (CCMAC) i, en un Ple Regional catalana defensà «anar a per totes», que alguns anomenaren«dictadura anarquista», opinió que no fou assumida per la CNT. Intervingué en la creació de l'Escola Popular de Guerra i en l'Escola de Militants; també organitzà la Columna «Los Aguiluchos», amb la qual lluità a Aragó durant els mesos de juliol i d'agost. El 10 d'agost de 1936 parlà en el primer míting després del triomf revolucionari al Teatre Olímpia de la Ronda de Sant Pau barcelonina, juntament amb Francisco Isgleas i Marianet. Després assumí importants càrrecs a la reraguarda, com ara la Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya. El novembre de 1936 acceptà formar part del govern de Francisco Largo Caballero i es va fer càrrec del Ministeri de Justícia. Arran dels «Fets de Maig de 1937», viatjà a Barcelona per intentar calmar els ànims i immediatament dimitirà del govern com la resta de ministres cenetistes. El 28 de juny de 1937 fou nomenat Conseller de Serveis Públics de la Generalitat de Catalunya, càrrec que no acceptà com tampoc cap dels companys cenetistes. Aquell mateix estiu, entrarà a formar part de la Comissió Assessora Política (CAP) del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, que s'encarregà de dirigir la «política anarquista» durant la guerra, enfront de Juan Negrín López i els seus sequaços estalinistes. En 1937 publicà els discursos i conferències Dos meses de actuación en el Ministerio de Justicia, El fascismo internacional y la guerra antifascista española i Mi gestión al frente del Ministerio de Justicia. Durant aquesta època assistí als plens de regionals d'abril de 1937, a l'extraordinari de maig i, amb caràcter informatiu, al de setembre de 1937 –on formà part de la ponència que redactà un dictamen «liquidacionista» i suggerí la redacció d'un manifest als vells militants per fer-los comprendre la necessitat d'adaptar-se als nous temps– i s'integrà en el Comitè Executiu CNT-FAI-FIJL d'abril de 1938. A finals de 1938 intentà organitzar la defensa de Barcelona, però el projecte fou un fracàs. El 27 de gener de 1939 creuà els Pirineus –el 3 de febrer va retornar a Catalunya per contactar amb el Comitè Nacional de la CNT i intentar organitzar el pas de militants anarcosindicalistes a França– i a París fou nomenat vocal del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Després, amb el suport del sindicat anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i del Servei als Refugiats Espanyols (SERE), es traslladà a Suècia. Durant la seva estada al país nòrdic es dedicà a mantenir correspondència (Jover, García Vivancos, Domènech, etc.) i a proposar la creació del Partit Obrer del Treball (POT), projecte que no reeixí. En 1940 marxà a Mèxic via Moscou, Vladivostok i Estats Units. Establert al país asteca des del gener de 1941, continuà amb les seves activitats confederals, defensant la unitat republicana antifranquista, posició que provocà una escissió en la CNT de Mèxic. També estigué interessant en la participació en el Govern republicà en l'Exili de Giral. En aquests anys es guanyà la vida, patint penúries econòmiques, treballant com a representant de l'empresa química Imperial Chemical Industries (ICI). Amb la reunificació confederal durant els anys seixanta, tornà a Europa per ocupar un lloc de responsabilitat en Defensa Interior (DI), però l'abandonà aviat convençut de la seva poca eficàcia. El 19 de gener de 1964 morí en accident automobilístic son únic fill Joan i en 1968 ell mateix fou atropellat per una moto conduïda per un oficial del Departament de Trànsit de Léon (Guanajuato, Mèxic) que el deixà gravíssim, fets que el deixaren força desolat. En morir el dictador Franco es negà a cobrar la pensió de ministre si no li pagaven els endarreriments. En 1978 publicà en Ruedo Ibérico les seves famoses i polèmiques memòries sota el títol El eco de los pasos. Durant sa vida va publicar articles en nombrosos periòdics anarquistes, com ara CNT, Fructidor,Libre-Studio, El Luchador, Tierra y Libertad, etc. Joan García Oliver va morir el 13 de juliol de 1980 a Guadalajara (Jalisco, Mèxic).

Joan García Oliver (1902-1980)

***

Necrològica d'Antònia Boltà Viñas apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 15 de novembre de 1988

Necrològica d'Antònia Boltà Viñas apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de novembre de 1988

- Antònia Boltà Viñas: El 20 de gener de 1903 neix a Vallirana (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Antònia Eulàlia Josepa Boltà Viñas  –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Balta. Sos pares es deien Salvador Boltà Pausas i Dolors Viñas Montané. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en l'exili s'uní cap el 1950 a l'anarcosindicalista Joaquim Bassons Viñas. Després d'una intervenció quirúrgica i de patir grans dolències, Antònia Boltà Viñas va morir el 7 d'octubre de 1988 al seu domicili de Sant Ponç (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada l'endemà.

***

Josep Costa Font

Josep Costa Font

- Josep Costa Font: El 20 de gener de 1906 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Josep Costa Font. Era fill d'un republicà radical que fou regidor de l'ajuntament badaloní. Només va assistir a l'escola entre els quatre i els nou anys, però adquirí una gran educació autodidacta. En 1918 es posà a treballar en una granja a Barcelona i en 1923 la deixà per retornar a Badalona, on començà com a aprenent de teixidor–a partir de la dècada dels trenta es convertirà en un expert en qüestions tèxtils. En 1924 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a partir de 1926 treballarà en la«Cooperativa La Moral» de Badalona. En 1927 milità en el sindicat professional«El Radium», del qual serà secretari a Badalona, i durant la dictadura de Primo de Rivera s'acostà al catalanisme, però sense participar en política. En 1930 fou tancat per solidaritat i fou alliberat després d'una vaga en suport seu, però va ser acomiadat per la seva pertinença al comitè de fàbrica i perseguit, refugiant-se a Roda de Ter. En 1931 participà en la proclamació de la República a Badalona, però poc després marxa a Barcelona per alliberar els presos. A partir de 1931 formarà part de la Junta del Sindicat Fabril i Tèxtil de Badalona. Quan les tensions entre la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i el sector «trentista» s'accentuaren, s'automarginà fins a la tornada de la unitat a Badalona en 1935. A començaments de 1936 fou nomenat secretari del Sindicat Tèxtil badaloní, que comptava amb 4.000 afiliats, i fou, amb Ramón Martínez González, fou l'eix de l'autogestió tèxtil, col·lectivitzant 39 fàbriques. En 1938, després de l'enfonsament del front aragonès, s'incorporà a la XXVI Divisió (excolumna Durruti) de l'Exèrcit Popular, on fou delegat de la IV Centúria. En 1939 s'exilià a França, on acabà al camp de concentració de Sant Cebrià. En 1941, amb Ramon Martínez, treballà a Castres, on participà en diverses actuacions del maquis llibertari. Després va fer feina en diversos batallons de treballadors estrangers (pagès, llenyataire, paleta, fonedor, obrer tèxtil) fins al 1944, quan fou detingut pels alemanys, però poc després aconseguí fugir. Va viure a França fins al 1951, any que tornà a la Península, on prengué contactes amb les restes de la CNT. Després de muntar una fàbrica de teixits per encàrrec a Miranda de Ebro (Burgos, Espanya), tornà a Catalunya (Guissona, Barcelona, Badalona), on realitzà treballs en el sector tèxtil. El 24 d'octubre de 1963 representà Catalunya en una reunió entre el Secretariat Intercontinental (SI) i la CNT de l'Interior. En 1965 s'instal·la a Badalona i anys després a Barcelona. Durant els anys seixanta mantingué contactes des del clandestí Sindicat Fabril de Badalona amb els sectors partidaris de la Central Nacional Sindicalista (CNS, «Sindicat Vertical») i per aquest motiu en 1965 fou expulsat de la CNT durant un viatge a Perpinyà. Mort Franco, es mostrà força actiu en la reconstrucció confederal, participant en el míting de Mataró del 31 d'octubre de 1976 i tres anys després fou nomenat secretari del Sindicat de Professions Liberals de Barcelona. Durant els seus últims anys participà en nombroses iniciatives: Associació de Jubilats, Associació de Veïns de Badalona, Museu de Badalona, tertúlia del Centre Lleidatà, conferències, delegat a congressos, entrevistes, col·laboracions a periòdics i revistes, etc. Arran del V Congrés de la CNT va fer costat els escindits, participant en conferències i gires propagandístiques. En aquesta època mantingué una estreta relació amb la Fundació Salvador Seguí. Va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Amicale Durruti, Anthropos, Catalunya,CNT, Historia Libertaria, Polémica, Solidaridad Obrera, La Voz Confederal de Rubí, etc. És autor dels llibres Proyección y actuación de la CNT y el anarquismo en la sociedad actual (1978, amb Severino Campos), Cuando los mitos sólo son mentira. Una FAI adulterada vista por dentro (1980) i deixà inèdit un escrit conjunt amb Ramón Martínez González, Por qué fuimos militantes de la CNT. Josep Costa Font va morir el 17 de novembre de 1990 al Centre Mèdic de Cant Ruti (Badalona, Barcelonès, Catalunya). En 2008 el Centre de Documentació Antiautoritari i Llibertari (CEDALL) i el «Centre d'Estudis Llibertaris Frederica Montseny» publicà l'inèdit Memorias de un colectivista libertario badalonés.(1936-1939).

***

Valero Gil Ibars amb sa companya Felisa Royo i sa filla

Valero Gil Ibars amb sa companya Felisa Royo i sa filla

- Valero Gil Ibars: El 20 de gener de 1910 neix a Navardún (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Valero Gil Ibars –a vegades citat erròniament el nom com Valerio i segon llinatge com Ibarz. Segon de tres germans, sos pares es deien Santiago Gil Arilla, jornaler, i Manuela Ibars Morea. Era membre de les Joventuts Llibertàries i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 pogué passar-se a zona republicana. Amic personal de Buenaventura Durruti Domínguez, durant la guerra civil fou milicià de la «Columna Durruti», sense acceptar càrrecs ni graduacions militars. Lluità a la zona d'Alcubierre (Osca, Aragó, Espanya), al front de Madrid (Espanya) fins a la mort del seu amic i posteriorment a Catalunya i Aragó (Belchite, Segre, Ebro, etc.). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Durant l'Ocupació treballà de miner i participà en la Resistència. Detingut per la Gestapo, va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria). Aconseguí sobreviure a la deportació i en 1945 fou un dels agents d'enllaç entre el Comitè Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en el exili i l'interior. Es casà amb Felisa Royo, amb qui tingué una nina. Desenvolupà a Catalunya una intensa activitat clandestina fins que va ser detingut juntament amb altres companys. Torturat durant tres mesos, va ser jutjat en consell de guerra, condemnat a 30 anys de presó i reclòs a la presó de Barcelona i al penal d'El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya). En 1960 va ser posat en llibertat i continuà militant, formant part de la major part dels comitès regionals catalans i del Comitè Nacional de la CNT, tot això malgrat la seva fràgil salut, malmenada per una silicosi de tercer grau, pels restes de metralla allotjats als pulmons i per la pèrdua de la visió d'un ull. Realitzà nombrosos viatges entre la Península i França i actuà a diverses zones peninsulars al servei de la CNT. Valero Gil Ibars va morir d'un atac cardíac el 20 de juliol de 1976 al seu domicili de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya) i fou enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

Valero Gil Ibars (1910-1976)

***

Julia Miravé Barraoi Miguel Vallejo Sebastián (Tolosa de Llenguadoc, 1948)

Julia Miravé Barrao i Miguel Vallejo Sebastián (Tolosa de Llenguadoc, 1948)

- Julia Miravé Barrao: El 20 de gener de 1911 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) la militant anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista Julia Miravé Barrao –citada de diverses maneres (Miravet, Mirabé Vallejo, Mirabé Barreau, Barrau, etc.)–, coneguda com La Maña. Sos pares es deien Julio Miravé Trullenque, fuster, i Carlota Barrao Corral. Filla d'una militant anarcosindicalista, la seva infància i adolescència transcorregué de vaga en vaga, de manifestació en manifestació, o visitant les dones sindicalistes empresonades. Quan tenia 10 anys començà a treballar en una fàbrica i en 1925 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i posteriorment a les Joventuts Llibertàries. Durant els anys republicans destacà, juntament amb María Castañera, pel seu compromís militant. Entre 1935 i 1936 formà part, amb Manuel Sales Blasco, els germans Muñoz i altres, del grup teatral «Renacer» de Saragossa, que representà obres d'Ibsen, Zola, Dickens i Guimerà. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, pogué amagar-se uns dies juntament amb María Mañas Zubero i ambdues aconseguiren dues setmanes després passar-se a zona republicana disfressades de beates. Durant la guerra civil treballà un temps en una col·lectivitat agrària a Alcanyís i després en un hospital. Compartí habitatge a Moncada amb María Mañas, Cayetano Continente, Luis Montoliu Salado i Saturnino Carod. Amb el triomf franquista, formà part del primer Comitè Nacional (Junta Nacional del Moviment Llibertari) clandestí de la CNT encapçalat per Esteve Pallarols Xirgu (Riera), servint sobretot d'enllaç amb la militància confederal catalana. Fou una de les principals organitzadores, amb Carmen Herrera, Lidia Sánchez (Aroma) i Trinidad Llorens, de l'evasió i l'evacuació de presoners dels camps d'internaments alacantins d'Albatera i Los Almendros i del castell de Santa Bárbara també d'Alacant gràcies a la falsificació de les ordres d'alliberament i dels salconduits realitzats per companys infiltrats en la Falange. A finals de 1939 va ser detinguda amb la caiguda del Comitè Nacional confederal; jutjada en consell de guerra, va ser condemnada a mort, pena que fou commutada el 7 de novembre de 1944 per la de 12 anys de presó menor. Passà per diverses presons i centres de reclusió: presó provincial de dones de València, convent de Santa Clara (Vallència), presó de Predicadores (Saragossa), Sant Sebastià, Pamplona i Barcelona. Un cop excarcerada a finals de 1952 marxà a França, on es reuní amb son company Miguel Vallejo Sebastián a Tolosa de Llenguadoc. Continuà militant en la CNT de l'exili. En 1992 retornà a la Península i passà a viure en una residència de la tercera edat; rebel, reuní diverses companyes i juntes marxaren a viure a un pis. Julia Miravé Barrao va morir l'11 de novembre de 2000 a l'Hospital de San Juan de Dios de Saragossa (Aragó, Espanya) i donà el cos a la ciència.

Miguel Vallejo Sebastián (1909-1962)

***

Sebastian Mendívil Urquijo, tinent de l'Exèrcit republicà

Sebastian Mendívil Urquijo, tinent de l'Exèrcit republicà

- Sebastian Mendívil Urquijo: El 20 de gener de 1915 neix al barri de Done Bikendi de Barakaldo (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista i després socialista Sebastian Mendívil Urquijo, conegut com Poli. Era fill d'una família obrera socialista. Estudià en l'escola pública, però sos pares també el van inscriure en una escola laica de pagament de la localitat. En 1931 començà a treballar en la cooperativa dels alts forns de Barakaldo. Quan esclatà la guerra civil es presentà voluntari en el «Batallón Bakunin» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i lluità al front de Guipúscoa. Després de la militarització de les milícies, va ser nomenat tinent del XIV Cos de l'Exèrcit d'Euskadi i participà en la batalla de Villareal i en la defensa de Bilbao. Militant anarcosindicalista, aprengué l'esperanto i fou la cara visible del «Batallón Bakunin». Després del «Pacte de Santoña» del 24 d'agost de 1937, intentà fugir amb un vaixell cap a França per a retornar i reprendre la lluita, però la nau va ser interceptada pels feixistes i detingut. L'octubre de 1938 va ser jutjat i condemnat, però aconseguí fugir de la presó d'Escolapis de Bilbao i, després de diverses peripècies, creuà els Pirineus. En arribar a França va ser internat al camp de concentració de Gurs. Durant la II Guerra Mundial va ser enrolat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) comandades pels ocupants nazis i enviat a treballar a les construccions de fortificacions a Normandia. Aprofità l'avinentesa per a col·laborar amb la Resistència francesa. El desembre de 1943 aconseguí fugir i romangué clandestinament a França fins l'Alliberament. El juny de 1949, acollint-se a un indult, retornà amb sa família al País Basc, però no va ser fins el 1961 que el seu expedient va ser definitivament cancel·lat. Membre de la Unió d'Excombatents de la Guerra Civil, lluità pel reconeixement dels drets dels militars republicans; també fou membre de l'associació d'expresoners del camp de concentració de Gurs. Es guanyà la vida com a comptable i, seguint la seva tradició familiar, s'afilià al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Sa companya fou Cecilia Urquiaga Loizaga, més coneguda com Teodora o Teo, perruquera (Saló de Bellesa «El Capricho») simpatitzant del Partit Nacionalista Basc (PNB) i amb qui tingué tres infants: Isabel, que morí en l'exili, Miguel i Hipólito. En 1992 publicà el llibre Miliciano, militar y fugitivo (Memorias de un baracaldés) i en 1996 Euskal Herria. La nación de los vascos. Reflexiones de un baracaldés. Sebastian Mendívil Urquijo va morir el 4 de juny de 2014 a Bilbao (Biscaia, País Basc).

Sebastian Mendívil Urquijo (1915-2014)

---

Continua...

---

Escriu-nos

 

Sa Pobla abans de la tempesta

0
0

Cal dir que per aquells anys --i sobretot d'ençà el 1924-- el problema d'elevar el nivell cultural del poble havia estat tractat per diferents corporacions. Decisiva fou l'edificació de l'Escola Pública Graduada construïda en els terrenys de la Tanca de Can Verdera, finca donada gratuïtament al poble pel meu oncle, el batle Miquel Crespí. L'Escola Pública fou inaugurada l'any 1929, i això inicià el camí de redreçament cultural de sa Pobla. Un redreçament molt sensible a partir dels anys trenta amb la instauració de la República. (Miquel López Crespí)


Sa Pobla abans de la tempesta (1936)



Mesos abans de la tempesta, sa Pobla comptava amb 9.240 habitants. S'havia experimentat un increment de 635 habitants respecte a l'any anterior. Època --d'ençà abril de 1931-- immersa en el marc polític de la Segona República.


Redreçament cultural d'un poble

Presidia el consistori de sa Pobla, el batle Miquel Serra Siquier, "Metge Duet". Eren primer tinent de batle Joan Tugores Caldés; segon, Jaume Reynés Crespí; tercer, Rafael Isern Seguí; síndic primer Pere-Josep Siquier Crespí; síndic segon, Jeroni Bennasar Malondra; regidors, Jordi Company Serra, Antoni Cladera Serra, Bartomeu Pericás Serra, Miquel Mir Pastor, Antoni Serra Cladera, Miquel Company Rosselló, Pere-Antoni Serra Bennasar i Miquel Company Obrador (1)

Girant els fulls del Llibre d'Actes de la Corporació Municipal ensopeguem de seguida amb les proves d'una vertadera preocupació per la instrucció i la cultura en part de la Corporació republicana. Sí, amb data del 14 de febrer trobem acta per la qual l'Ajuntament decideix fer una Biblioteca Pública i comprar una sèrie de llibres per valor de 2.422 pessetes (hem de tenir en compte que 1936 el jornal d'un bracer estava a l'entorn de les 5 pessetes diàries).

Un altre acord, de 25 d'abril, concreta una subscripció a la revista Brisas. I pel més de maig es dóna el vist i plau a la subscripció al Diccionari Català-Valencià-Balear.

Aquesta preocupació per la cultura arriba fins al punt de subvencionar amb tres-centes pessetes les "Colònies Escolars" i a enviar-hi quatre al·lots i dues al·lotes.



Sa Pobla en els anys vint. Col·locació de la primera pedra de s'Escola Graduada de sa Pobla a Sa Tanca de Can Verdera, propietat de la família Verdera donada al poble per a bastir l'escola. Col·loca la primera pedra el batle "Verdera", Miquel Crespí Pons, oncle-padrí de l'escriptor Miquel López Crespí.

Cal dir que per aquells anys --i sobretot d'ençà el 1924-- el problema d'elevar el nivell cultural del poble havia estat tractat per diferents corporacions. Decisiva fou l'edificació de l'Escola Pública Graduada construïda en els terrenys de la Tanca de Can Verdera, finca donada gratuïtament al poble pel meu oncle, el batle Miquel Crespí. L'Escola Pública fou inaugurada l'any 1929, i això inicià el camí de redreçament cultural de sa Pobla. Un redreçament molt sensible a partir dels anys trenta amb la instauració de la República.

Dins aquesta línia l'Ajuntament també havia creat el "Centro Sanitario Municipal", preocupat per l'eradicació de les múltiples malalties infantils de l'època. La salut fou una preocupació constant d'aquells homes altruistes; prova evident d'aquest interès fou el desenvolupament de "la Beneficiencia Municipal" (medecines pagades per l'Ajuntament). Sa Pobla creixia per tots els costats, es perllongaren els carrers de l’Assalt, del Rosari, de l´Escola Major i de Marjal. L'arquitecte de Ciutat Josep Alomar supervisava els nous plans del nou urbanisme.

També aquell any se celebrà la "Festa Republicana", car, segons consta al Llibre d'Actes, pagà "A Francisco Bonnín Forteza, 60,15 Pts. per la bandera para la Fiesta Republicana". I arribà el darrer Sant Jaume d'abans de la tempesta. La gent de sa Pobla viurà un nou Sant Jaume sense imaginar-se que les properes festes ja portaran el senyal incestuós de la sang. Aquest és el darrer programa d'actes de quan encara no hi havia víctimes ni botxins, vencedors o vençuts: “Festes de San Jaime Programa.

‘Dia 24.- A las cuatro de la tarde, pasacalles anunciando al vecindario el comienzo de las fiestas. A las cinco, grandiosa becerrada en la que tomaran parte, además de los aficionados de la localidad, el colosal Marino Charlot y su Troupe y el popular Paquito de Nador. Se lidiarán cinco reses bravas de acreditada ganaderia. A las ocho, iluminación general. Concierto musical por la acreditada banda que dirige el profesor Sr. Rian. A las diez disparo de unos magníficos fuegos artificiales por el afamado pirotécnico de Pórtol D. Antonio Frontera.

‘Dia 25.- A las cinco de la mañana, diana. A las diez Oficio solemne en la Iglesia Parroquial, costeado por devotas personas. El panegírico correrá a cargo del elocuente orador sagrado don Miquel Bonnín. A las once, carreras en el Cós. Además de los premios o "joies" de costumbre, se adjudicarán los extraordinarios siguientes: Carrera general para todos los corredores de la isla; Primer Premio, 30 Pts, segundo, un pollo y 10 Pts- A las seis y media, concierto por la Banda Municipal de Pollensa, dirigida por el reputado Professor D. Jaime Albertí. A las diez noche, extraordinaria verbena amenizada por las orquestinas Marvel de Llucmajor y Pollensa Jazz”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Sa Pobla, 1959: primera acció contra la dictadura franquista d´ençà el final de la guerra civil

0
0

Espanyàrem els cartells amb les històries de Franco i José Antonio, Mola i Queipo de Llano, Hernán Cortés i els Reis Catòlics. No en deixàrem ni un! Els fèiem bocins a poc a poc, fruint de l'acció. No vull amagar que ens posseïa una certa por. Si ens haguessin trobat, l'escàndol hagués estat majúscul! Però en aquells moments allò ens semblava un acte completament alliberador. Després, amb carbó, anàrem tapant totes les consignes de Falange que hi havia a les parets fins a deixar-les irreconeixibles. Dibuixàvem amb fúria, fent-nos mal a les mans, espitjant amb força el carbó. Per acabar d'arrodonir la feta, anàrem agafant un a un els jocs de parxís, les pilotes amb el segells "Frente de Juventudes", les capses amb les peces de dames i escacs i, una a una, les llançàrem al pou del pati. (Miquel López Crespí)


Sa Pobla 1959: primera acció de lluita contra el feixisme



Espanyàrem els cartells amb les històries de Franco i José Antonio, Mola i Queipo de Llano, Hernán Cortés i els Reis Catòlics. No en deixàrem ni un!

A l'escola graduada on vaig aprendre de llegir i escriure -un centre que manà construir un oncle-avi meu que havia estat batle de sa Pobla en temps de la dictadura de Primo de Rivera, en Miquel Crespí-, ens feien formar als matins i, drets, braç en alt, fent la salutació romana, cantàvem estranys himnes imperials abans d'entrar a classe. Em repugnaven les guturals melodies franquistes amb acompanyament de tambor. No podia suportar, em feia fàstic alçar la mà. Fou pitjor quan, als deu anys, aprovat l'examen d'ingrés per a poder cursar el batxillerat, vaig anar a estudiar a l'Institut. Dèiem "Institut" a un vell magatzem de gra i altres productes agrícoles que, en la postguerra, havia servit de presó per als captius republicans. Jo no sabia que a les aules on estudiava, pocs anys enrere, hi va romandre presoner el meu pare. No m'ho va dir mentre vaig ser al centre! Ho vaig saber més endavant, per boca d'un oncle. Al magatzem de Can Garroví hi havien estat molts mesos els ex-combatents de la llibertat, els homes que havien provat de salvar els pobles de l'estat de la bèstia feixista i, ara, amb la pistola a l'esquena, eren obligats a picar pedra fent les carreteres militars que envoltaven la badia d'Alcúdia.


Totes les banderes de Falange Española anaren a parar als fems o al fons del pou!

Record que no podia suportar les mentides -jo ja sabia que eren falsedats- de la "Formación del Espíritu Nacional". El professor de "política", com anomenàvem aquella monstruositat sense cap ni peus de la història oficial feixista, no era pobler. Cada matí, amb una moderna moto "Guzzi" -una meravella de la locomoció en un temps sense els moderns cotxes esportius del present-, arribava a l'Institut. Per les converses que sentia a casa, per les fotografies de la família, les velles revistes trobades al canterano, intuïa que els autèntics herois, els "bons", eren els republicans, l'exèrcit popular, les milícies antifeixistes en les quals, al costat de Durruti, Líster o Modesto, lluitaren el pare i els meus oncles.

Capvespres plujosos plens de citacions de Franco i José Antonio, els Reis Catòlics Isabel i Ferran, escoltant, sense poder-hi fer res, les "heroïcitats" dels defensors de El Alcázar de Toledo, la Gloriosa División Azul. Mirava per la finestra en un intent desesperat d'alliberar-me de l'eterna farsa que pugnava per dominar el meu esperit infantil. Rememorava tonades del camp, rondalles de la padrina. Qualsevol cosa em servia per no haver d'aprendre l'absurd diluvi de foc que no tenia res a veure amb la meva vida particular, amb la família ni amb el meu poble.

El ferm rebuig als homes de la Falange es consolidà després d'anar a un parell de campaments del "Frente de Juventudes". Era una obligació, de voler aprovar l'assignatura que ens donava el professor inquero. Per molt bones notes que haguessis obtingut, si no anaves al campament, suspès.

S'anomenava "Campamento de la Victoria". Les tendes de campanya ocupaven una bona extensió dels boscos de pins que hi havia anant a l'ermita de la Victòria. Allà, disfressats de joves falangistes, amb el jou i les fletxes al pit, accentuaven el rentat de cervell amb combinació amb un parell de clergues que cooperaven activament amb els comissaris feixistes. El primer que ens ensenyaren fou perseguir els xuetes. Record el capellà, amb camisa blava, a l'horabaixa, després d'haver dinat, repetint un per un -perquè els aprenguéssim de memòria- els cognoms dels qui -deia, furiós- havien ajudat a matar Nostre Senyor Jesucrist. Al poble, tenia molts amics que s'anomenaven Picó, Pomar o Segura. Mai els havia relacionat amb crim tan gran contra la humanitat! El mossèn i el professor de "Formación del Espíritu Nacional" assenyalaven, amenaçadors, els companys del campament que tenien la desgràcia de ser portadors de tals cognoms: "No te escondas entre los compañeros, Valls!"; "Eres un cobarde, Miró, de la `raza' tenías que ser!; "Aguiló... dime... ¿de dónde saca el dinero tu familia, si no trabajáis en el campo?". Allò era una follia. Els pobres al.lots no sabien on amagar-se. Tornaven vermells. Crec que mai he vist patir tant un infant. Era pitjor que si els haguessin pegat amb un fuet o amb un garrot fins a fer-los sang. A les nits, grups de companys fanatitzats per les autoritats del campament anaven de tenda en tenda i tiraven aigua damunt els pobres "xuetes", els pintaven la cara amb pasta de dents o carbó. Aquella inhumana unió entre la Falange i els capellans per a fer la vida impossible als meus amics del poble, els desgraciats que tenien la mala sort de portar els cognoms blasmats, acabà de consolidar el meu odi visceral per tot el que tingués a veure amb José Antonio, Franco, el jou i les fletxes, els "Gloriosos defensores del Alcázar" o el "Imperio Español de Isabel i Fernando".

A poc a poc vaig anar ordint la meva venjança. A sa Pobla, el "Frente de Juventudes" tenia un local, una casa que servia per a reunions i activitats diverses -organització de campionats esportius o de "cultura" falangista-. La primera casa que tingueren era darrere l'Ajuntament. Més endavant es canviaren de lloc i obriren -amb assistència de les primeres autoritats- un nou cau al carrer de l'Escola, prop d'on vivia la meva besàvia. Les parets de les distintes cambres estaven adornades amb els treballs que ens obligaven a fer a l'Institut. Murals amb la vida de Mola, Franco, Yagüe, José Antonio, Calvo Sotelo, Ramiro de Maeztu. Dibuixos amb els herois principals del Gran Imperi Espanyol "donde nunca se ponía el sol": els Reis Catòlics, Hernán Cortés, Pizarro, el rei Carles I, Felip II... El professor ens manava dibuixar el mapa del món amb l'obligació d'indicar la grandària i extensió del famós "Imperi". Les consignes falangistes, envoltades per angelets i guerrers, omplien cada una de les habitacions on, en teoria, els joves de sa Pobla havíem de passar les hores de lleure jugant al parxís, a escacs, o pintant i dibuixant tan engrescadores "aventures culturals".

Amb el meu amic de la infantesa, en Sebastià Bennàssar, de Can Pelí, un dia decidírem passar a l'acció. Un vespre, quan havien tancat i no hi havia ningú dintre, agafàrem la clau de la finestra on la deixaven -tots els al.lots en sabíem l'amagatall- i, decidits, hi entrarem sense obrir els llums. No era qüestió que ens trobassin!

Primer espanyàrem els cartells amb les històries de Franco i José Antonio, Mola i Queipo de Llano, Hernán Cortés i els Reis Catòlics. No en deixàrem ni un! Els fèiem bocins a poc a poc, fruint de l'acció. No vull amagar que ens posseïa una certa por. Si ens haguessin trobat, l'escàndol hagués estat majúscul! Però en aquells moments allò ens semblava un acte completament alliberador. Després, amb carbó, anàrem tapant totes les consignes de Falange que hi havia a les parets fins a deixar-les irreconeixibles. Dibuixàvem amb fúria, fent-nos mal a les mans, espitjant amb força el carbó. Per acabar d'arrodonir la feta, anàrem agafant un a un els jocs de parxís, les pilotes amb el segells "Frente de Juventudes", les capses amb les peces de dames i escacs i, una a una, les llançàrem al pou del pati. Feien una seca remor en caure a baix. Clac!, Clac!, Clac!. Podies contar, u, dos, tres, quatre, fins que els objectes ensopegaven amb l'aigua profunda del fons. Silenciosament tornàrem a tancar el pany de la porta, deixàrem la clau en el mateix lloc, a la finestra, i partírem.

A l'endemà, el professor de "Formación del Espíritu Nacional" vingué emmurriat. No va dir res. Durant un parell de setmanes ens va fer córrer fins a esgotar-nos. Per una temporada s'acabà el jugar al futbol a l'hora del "recreo". El director també ens mirava mentre entràvem a classe, intrigat, pensant qui podia haver estat el culpable de l'endemesa. Oficialment no digueren res. El falangista ens feia córrer, a tota la classe, amb ràbia, com si volgués matar-nos. Potser pensava que allò només podia ser obra dels de tercer o quart. I no s'errava! Suàvem, sota el càstig silenciós; però, per dintre, tant en Sebastià de Can Pelí com jo mateix érem immensament feliços. Era a finals de l'any 1959. Aquella fa ser la meva primera acció pràctica d'antifranquisme. La record com altres deuen recordar un "excel.lent" en les notes de fi de curs.

Durant molts mesos, en Sebastià i jo anàrem a classe amb la rialla als llavis. Intuíem que no servien de res les mentides oficials. No ens havien pogut doblegar, fer creure una falsa història curulla de mentides. Havíem vençut l'adoctrinament. I això era l'únic que ens importava. Per això l'alegria ens sortia pels ulls, com un raig inabastable de llum.

Miquel López Crespí

[21/01] Conferències d'Emma Goldman - Saavedra - Taratuta - Fornasari - Pengam - Jahane - Chazoff - Battistelli - Donnay - Ito - Merino - Berbel - Gútiez - Mers - Romero - Adelantado - Koechlin - Dwyer - Caglioni - Petraroja - Torres Escartín - Cornelissen - Donati - Girabau - Peña - Jung - Sellier - Cavani - Casquero - Marín Abad - Villafranca

0
0
[21/01] Conferències d'Emma Goldman - Saavedra - Taratuta - Fornasari - Pengam - Jahane - Chazoff - Battistelli - Donnay - Ito - Merino - Berbel - Gútiez - Mers - Romero - Adelantado - Koechlin - Dwyer - Caglioni - Petraroja - Torres Escartín - Cornelissen - Donati - Girabau - Peña - Jung - Sellier - Cavani - Casquero - Marín Abad - Villafranca

Anarcoefemèrides del 21 de gener

Esdeveniments

Propaganda de l'acte publicada en el periòdic "Barre Evening Telegram" del 17 de gener de 1899

Propaganda de l'acte publicada en el periòdic Barre Evening Telegram del 17 de gener de 1899

- Conferències d'Emma Goldman: El 21 de gener de 1899 la destacada militant anarquista Emma Goldman comença al Tomasi Hall de Barre (Vermont, EUA) un cicle de quatre conferències sobre la temàtica dels problemes socials organitzades pels anarquistes de la colònia italiana de la ciutat. El 21 de gener parlà sobre«The Dying Republic» (La República moribunda), el 26 gener sobre «The New Woman» (La nova dona), el 28 gener sobre «The Corrupting Effects of Politics on Man» (Els efectes de la corrupció dels polítics en la ciutadania) i el 31 de gener sobre «Autority vs. Liberty» (Autoritat contra Llibertat). L'anarquista Salvatore Pallavicini, que vivia al 47 Granite Street de Barre, fou l'amfitrió de Goldman. El diari Barre Evening Telegram, on treballava Pallavicini, es va fer ressò de la visita i en va fer propaganda dels actes. Alguns «pròcers» de la ciutat s'entrevistaren amb l'alcalde John W. Gordon per exigir la prohibició de l'última de les xerrades, cosa que finalment va succeir i aquest envià el cap de la policia Patrick Brown a evitar l'acte –aquest cap de policia va ser assassinat per anarquistes l'any següent. No obstant això, els llibertaris locals, amb el suport del periòdic Free Society, imprimiren 5.000 exemplars de la conferència que Emma Goldman havia de pronunciar i el repartiren per tota la ciutat.

Conferències d'Emma Goldman (Barre, 21-31 de gener de 1899)

Anarcoefemèrides

Naixements

Abelardo Saavedra del Toro

Abelardo Saavedra del Toro

- Abelardo Saavedra del Toro: El 21 de gener de 1860 neix a Villamartín (Cadis, Andalusia, Espanya) l'intel·lectual i pedagog anarquista Abelardo Saavedra del Toro, citat a vegades com Abelardo Saavedra Saavedra. A causa de la seva salut precària no assistí a l'escola i fou educat per sa mare Dolores. Més tard ingressà a la Universitat de Cadis, el rector de la qual era família de sa mare, on estudià farmàcia, professió que exercí un temps a Sevilla. Casat amb Enriqueta Borrejo, tingué quatre fills abans de enviduar en 1895. En aquestaèpoca va realitzar diverses feines a Madrid i a Sevilla, com ara escrivent als arxius catedralicis, preceptor i administrador de diversos aristòcrates, tramviari, apotecari, redactor i corresponsal a Itàlia del periòdic sevillà LaÉpoca, etc. El descobriment de l'anarquisme fou gràcies als contactes amb un camperol andalús i a finals del segle s'erigí defensor de les classes populars des del punt de vista llibertari. Entre 1902 i 1905 dirigí a Morón La Voz del Terruño i fou empresonat durant uns mesos a Sevilla, on conegué Martínez Barrios, aleshores anarquista, però que immediatament es passà al lerruxisme per a sortir de la presó. Va fer amistat amb nombrosos i destacats militants anarquistes, com ara Salvochea, Sánchez Rosa, Vallina, Ojeda i González Sola. També intervingué en la famosa i reexida gira propagandística andalusa de La Revista Blanca. El maig de 1903 representà les societats obreres de Morón, El Coronil, Montellano i Utrera en el Congrés de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) i, a començaments de 1904, va fer mítings per Andalusia (Coronil, Utrera, Morón, Montellano) demanant l'amnistia per als presos de «La Mano Negra». L'abril de 1904, amb Sánchez Rosas, recorregué Múrcia en una gira de propaganda preparatòria del IV Congrés de l'FSORE i a finals d'any, amb Ojeda i Gonzálea Sola, enquadrats en el «Grup 4 de Maig», s'encarregà del setmanari Tierra y Libertad. Després d'ensenyar en una escola laica i amb quaranta processos per delictes d'impremta a les esquenes, abandonà Madrid i marxà a Barcelona. A la capital catalana col·laborà estretament amb Francesc Ferrer i Guàrdia en la redacció de llibres de text per a l'Escola Moderna i també, segons algunes fonts, fundà fins a 148 escoles d'inspiració ferreriana a Andalusia. Empaitat per les forces repressives barcelonines, s'exilià a París, d'on fou deportat, instal·lant-se finalment a Tànger fins a la proclamació de l'amnistia amb motiu de les noces del rei Alfons XIII. A Madrid ajudà Eduardo Barriobero y Herrán en les seves traduccions de Rabelais. En 1905 a la Corunya va participar en el míting del Primer de Maig amb Romeo. El maig de 1906 fou detingut i empresonat arran de l'atemptat de Morral i l'any següent, cridat pels anarquistes cubans, viatjà clandestinament a l'illa caribenya amb Francisco González Sola (Paco Sola). A Cuba ambdós van fer mítings i conferències i es feren càrrec del setmanari ¡Tierra! de l'Havana. Mesos més tard es traslladà a Regla, on organitzà el Centre d'Estudis Socials, i a Cruces, on treballà de sabater. Sembla que intervingué en el Congrés Nacional Anarquista i que creà estructures organitzatives en el sector sucrer. En 1912, a causa de la seva activitat en el moviment obrer, fou deportat pel dictador José Miguel Gómez a Espanya. Instal·lat a Madrid, poc després s'exilià a França arran de l'atemptat de Manuel Pardiñas, anarquista que coneixia, contra el president del Consell de Ministres José Canalejas. En 1913 tornà a Cuba i s'establí a Isabela de Sagua, on desplegà la seva militància. En 1915 fou deportat novament a la Península. Acabat de desembarcar, marxà a Lisboa,on treballà d'impressor, i després a Sevilla, on reprengué les seves relacions amb Ojeda i González Sola. Tot tres organitzaren un negoci de fotografia, que durà poc per discrepàncies amb Ojeda. Instal·lat a Barcelona, desenvolupà una important tasca militant, convertint ca seva en un centre llibertari, alhora que taller de confecció de roba, participant en les tasques del Sindicat del Vestir. També fou assidu del Centre Obrer de Serrallonga, on feia xerrades setmanals. A partir de 1927 visqué a Santa Coloma de Gramanet i durant la dècada dels vint i fins a la Revolució de 1936 viatjà arreu de la Península com a representant de material ortopèdic. Els últims anys de sa vida va haver de patir la follia de sa companya, Jacoba Fernández. Quan esclatà la guerra civil, amb 76 anys, s'obstinà a anar al front a combatre, marxant al d'Aragó. Abelardo Saavedra, que destacà com a conferenciant i orador, però també com a periodista, va morir el 18 de novembre de 1938 a Barcelona (Catalunya).

***

Olga Taratura

Olga Taratuta

- Olga Taratuta: El 21 de gener de 1876 –diverses fonts citen altres anys (1874 i 1878)– neix a Novodmitrovka (Kherson, Ucraïna, Imperi Rus) la revolucionària anarcocomunista Elka Golda Eljevna Ruvinskaia, més coneguda com Olga Iljinicna Taratuta–encara que va fer servir altres pseudònims (Babushka,Valia, Tania, D. Basist, etc.). Era filla d'una família jueva dedicada al petit comerç. Després d'estudiar magisteri, treballà com a mestra. En 1895 va ser detinguda per les seves activitats polítiques i en 1897 entrà a formar part del grup socialdemòcrata animat pels germans Abram i Iuda Grossman, que també esdevindran anarquistes, a Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk). Entre 1898 i 1901 fou membre de la Unió d'Obrers del Sud de Rússia i del comitè local del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR) d'Elizavetgrad (actual Kirovohrad). En 1901 marxà a Alemanya i més tard a Suïssa; durant aquesta època va treballà en el periòdic Iskra (L'Espurna), òrgan dels militants del POSDR exiliats, i conegué Gueorgui Plekhànov i Vladímir Lenin. En 1903, durant la seva estada a Suïssa, evolucionà cap a l'anarcocomunisme. En 1904 retornà a Ucraïna i s'uní al grup anarquista«Neprimirimye» (Els Intransigents) d'Odessa, on també havia seguidors de l'anarquista polonès Jan Waclaw Machajski (A. Wolski). L'abril de 1904 va ser detinguda per les autoritats tsaristes, però va ser alliberada mesos després per manca de proves. Un cop lliure se sumà, sota el nom de Babushka, al Grup d'Obrers Anarcocomunistes d'Odessa. L'octubre de 1905 va ser novament detinguda, però gràcies a l'amnistia política resultant de la Revolució russa de 1905 va ser alliberada. Després s'integrà en l'anarcoterrorista Grup d'Anarcocomunistes del Sud de Rússia, que copejava institucions imperials i representants de la burgesia. El desembre de 1905 participà en l'atemptat al Cafè Libman d'Odessa; detinguda, va ser jutjada i condemnada a 17 anys de treballs forçats. El 15 de desembre de 1906 aconseguí fugir de la presó d'Odessa i s'exilià a Ginebra (Ginebra, Suïssa). La tardor de 1907 marxà a Iekaterinoslav, a Kiev i a Odessa, on participà en l'organització dels atemptats contra els generals Aleksandr Kaulbars, comandant de la regió militar d'Odessa, i Tolmachev, governador d'aquesta ciutat, a més de la voladura dels tribunals d'Odessa. El febrer de 1908, quan preparava a Kiev amb altres companys l'atac a la presó de Lukiniovka per alliberar els anarquistes presos, el grup va ser encerclat per la policia; pogué fugir, però va ser detinguda a Iekaterinoslav; jutjada en 1909, va ser sentenciada a 21 anys de treballs forçats. El març de 1917 va ser alliberada arran de la Revolució russa i trobà que son fill s'havia fet adult. El maig de 1918 participà en les activitats del Socors Roig Polític (SRP) que feia costat els revolucionaris empresonats de qualsevol tendència política. Amb els fets revolucionaris es mantingué una mica al marge del moviment llibertari, però la repressió que exercia el govern bolxevic va fer que prengués partit pels anarquistes i s'incorporà al periòdic anarcosindicalista Golos Truda (La Veu del Treball) i el setembre de 1920 a la Confederació Nabat. A finals de setembre de 1920, amb la treva entre el govern soviètic i l'Exèrcit Revolucionari Insurreccional d'Ucraïna (Exèrcit Negre) de Nèstor Makhno, retornà a Ucraïna. Amb cinc milions de rubles que els comandants maknovistes li lliuraren a Gulyaipolé, fundà a Khàrkiv la Creu Negra Anarquista (CNA), que ajudava els presoners i els perseguits anarquistes. El 26 de novembre de 1920 va ser detinguda, amb 300 companys, en un gran operatiu repressiu governamental contra els moviments anarquista i makhnovista que s'havien reunit a Khàrkiv per celebrar l'1 de desembre una conferència anarquista. Un cop clausurat el local de la CNA, el gener de 1921 va ser traslladada a la presó de Botyrki de Moscou. Fou una de les preses que va tenir autorització per assistir als funerals de Piotr Kropotkin. El 26 d'abril de 1921 va ser transferida a la presó d'Orlov. Durant els mesos següents el general soviètic Attorney li oferí la llibertat a canvi d'una declaració pública de renúncia del pensament anarquista; la seva resposta fou sumar-se a una vaga de fam amb altres presos llibertaris que durà 11 dies. Malalta d'escorbut, va perdre totes les dents i la seva salut es deteriorà totalment. El març de 1922 va ser confinada a Veliki Ústiug dos anys. En 1924, un cop lliure, s'instal·là a Kiev i a mitjans d'aquell any va ser detinguda per difondre propaganda anarquista, però va ser alliberada poc després. S'establí a Moscou i en 1927 participà activament en la campanya de suport internacional per l'alliberament dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Entre 1928 i 1929 lluità per la creació d'una organització internacional de suport als anarquistes tancats a les presos soviètiques i per això mantingué una extensa correspondència. En 1929 retornà a Odessa, on va ser novament detinguda per intentar organitzar un grup anarquista entre els treballadors ferroviaris; jutjada, va ser condemnada a dos anys de presó. Un cop alliberada, retornà a Moscou, on s'adherí a l'Associació de Presoners Polítics i Exiliats, que lluità per aconseguir, sense èxit, pensions per vellesa, pobresa i malaltia per als antics revolucionaris. En 1933 va ser de bell nou detinguda. En 1937 treballava a Moscou com a obrera en una fàbrica metal·lúrgica. El 27 de novembre de 1937 Olga Taratuta va ser detinguda per última vegada acusada d'activitats anarquistes i antisoviètiques; jutjada el 8 de febrer de 1938, va ser condemnada a mort per l'Alt Tribunal soviètic i executada el mateix dia.

***

Savinio Fornasari

Savinio Fornasari

- Savinio Fornasari: El 21 de gener de 1882 neix a Mortizza (Piecenza, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Savinio Fornasari. Després de llicenciar-se de l'exèrcit, a començaments dels any deu començà a treballar com a obrer als ferrocarrils i s'adherí a la Cambra de Treball i al moviment anarquista de Piacenza. En 1914 era secretari de la Secció de Ferroviaris d'aquesta localitat, membre de la Cambra de Treball i col·laborador del seu òrgan d'expressió, La Voce Proletaria. El juny de 1914, per les seves activitats, va ser traslladat a Isola della Scala i a Poggio Rusco, i el setembre de 1917 a Praia d'Aieta di Tortora, on estava subscrit al setmanari L'Avvenire Anarchico (1911-1922) de Pisa. El maig de 1919 retornà a Piacenza i participà en el moviment contra l'encariment de la vida; també esdevingué membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball, on desenvolupà una intensa propaganda. Per tota aquest activitat, va ser detingut i empresonat entre el novembre de 1919 i el febrer de 1920. Va ser nomenat secretari de la Unió Anarquista de Piacenza, creada el 22 de febrer de 1920 per 16 grups. En aquestaèpoca va ser apallissat en dues ocasions per escamots feixistes. L'1 de setembre de 1923 va ser acomiadat dels ferrocarrils. Constantment amenaçat pels feixistes, en 1925 el seu domicili va ser escorcollat per la policia a la recerca de documents sobre el Sindicat de Ferroviaris. El 2 de juliol de 1925 marxà a França i s'instal·là d'antuvi a Plaisance i després a Tolosa de Llenguadoc amb son germà Giuseppe. Més tard s'establí a Sartrouville. Com a membre de la Unió Sindical Italiana (USI), el setembre de 1925 participà en un congrés celebrat a París i, segons la policia, que apuntà que era amic íntim d'Armando Borghi, el 8 de novembre de 1925 en una reunió secreta d'anarquista italians celebrada a la sala Garrigues (número 20 del carrer Ordener) de París. En 1929 va ser nomenat membre de la Comissió de Correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI), encarregant-se de les relacions amb els companyies que lluitaven a la Itàlia feixista. Arran de la crisi que patí la UAI, participà activament en la seva reorganització i esdevingué membre de la Comissió de Correspondència de la Unió Comunista Anarquista dels Pròfugs Italians (UCAPI), on polemitzà amb Camillo Berneri, que volia obrir-se a les altres organitzacions antifeixistes mentre Fornasari era partidari de construir abans una forta i solidària organització anarquista. En 1930 fou responsable de la Cooperativa d'Edicions de Sartrouville. Després de la transformació en 1934 de la UCAPI en la Federació Anarquista dels Pròfugs Italians (FAPI), entrà a formar part del Comitè Federal d'aquesta nova organització i en la redacció del seuòrgan d'expressió Lotte Sociali. L'octubre de 1935 fou un dels organitzadors del Congrés Italià de Sartrouville que donà lloc a la fundació del Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR), que se celebrà entre l'1 i el 2 de novembre i on participaren, entre altres, Umberto Tommasini, Rodolfo Gunscher, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Giulio Bacconi i Enzo Fantozzi. En 1936, arran de la constitució de la Federació Anarquista Italiana (FAI), va ser nomenat responsable de la seva Federació Regional parisenca. El gener de 1937 fou nomenat membre del Comitè Anarquista de Suport a Espanya i realitzà nombrosos viatges des de París a Barcelona (Catalunya). En 1938 s'instal·là en una petita localitat a prop de Tolosa de Llenguadoc. A finals de 1939 retornà a París. El 17 de novembre de 1940 va ser detingut per la policia alemanya i, després de 16 mesos d'empresonament, va ser deportat a un camp de concentració alemany. El març de 1942 va ser lliurat a les autoritats italianes. Condemnat per un tribunal feixista a dos anys de confinament, va ser internat a illa de Ventotene. En 1943 retornà a Piacenza, però la seva delicada salut, agreujada per les estades als camps de concentració, li van impedir participar en la resistència. Sa companya i sos fills van morir en un bombardeig. Després de la II Guerra Mundial participà de vell nou en la reorganització del moviment llibertari i esdevingué secretari de la Unió Comunista Llibertària (UCL). Savinio Fornasari va morir el 16 de setembre de 1946 a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia) després de ser atropellat per un jeep de l'exèrcit britànic.

***

Victor Pengam

Victor Pengam

- Victor Pengam:El 21 de gener de 1883 neix a Brest (Bretanya) el militant anarquista, antimilitarista, neomaltusià, sindicalista i cooperativista Victor François Marie Pengam. Orfe, es va criar a l'Orfenat de la Marina de Brest. En 1897 va entrar com a aprenent a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). En 1903 va crear una secció de la Joventut Sindicalista de França, grup format per una seixantena d'obrers de l'Arsenal que se centrava en la cultura i la propaganda maltusiana, alhora que en l'agitació i la propaganda revolucionària, i que organitzava sessions recreatives on es prenien begudes no alcohòliques. El 4 de juliol de 194 es va crear oficialment la Borsa de Treball de Brest i Pengam va ser-ne elegit tresorer i controlador de comptes. El 3 d'octubre de 1905 va ser castigat a cinc mesos sense feina per «incitació a militars a la desobediència» en un acte organitzat a la Borsa del Treball i el gener de 1906 va ser jutjat a l'Audiència de Finistère per aquest delicte, però va ser absolt, gràcies a la creació d'un Comitè de Defensa Social que es va crear en el seu suport. Com a antimilitarista va ser inscrit amb el «Carnet B». Va ser secretari general de la Unió Regional dels Sindicats de la Borsa del Treball de Brest. Com a obrer del port de l'Arsenal, va ser secretari general del nou sindicat anarquista d'obrers del port. En 1909 va participar en el Grup d'Estudis Racionals, creat pels anarquistes Groult i Gosselin, i que agrupava militants anarcocomunistes i individualistes. En 1910 va intervenir activament en la creació del Cercle Neomaltusià (9 rue Fautras de Brest) i va organitzar les xerrades setmanals sobre temes naturistes (anatomia, fisiologia, embriologia, alimentació racional, higiene física, etc.). En 1911, amb Jules Le Gall, va crear el grup anarquista «Les Temps Nouveaux», que va adherir-se en la Federació Comunista Anarquista (FCA) i va participar en el Comitè d'Entesa dels Grups d'Avantguarda, que va organitzar a partir de desembre de 1912 la lluita contra la guerra a Brest; Pengam serà anomenat tresorer del grup. En 1911 també, Pengam i Gourmelon van ser jutjats, el primer per robatori i ultratge a un magistrat i el segon per sabotatge; les multes van ser pagades pel Comitè de Defensa Social. En 1912 va fundar el Grup de Pupils de la Casa del Poble i l'any següent va abandonar les seves activitats a la Borsa del Treball per consagrar-se a l'educació d'un centenar d'orfes, organitzant reunions culturals, esportives, musicals, etc. En 1913 va ser detingut per les seves activitats neomaltusianes. Va fundar una banda que desfilava en els actes del Primer de Maig interpretant peces com L'Hymne au 17e,L'Internationale, etc. Mobilitzat en 1914, va ser ferit en combat i va contreure la tuberculosi. En tornar de la guerra, va obrir un restaurant en règim de cooperativa a l'Arsenal i va reorganitzar, al costat de Paul Gourmelon, el moviment llibertari a Brest. Victor Pengam va morir el 3 de març de 1920 a Kerguérec (Lambézelle; actualment pertany a Brest, Bretanya). Les seves exèquies civils, el 5 de març de 1920, van donar lloc a una gran manifestació de dol on van participar més de 15.000 persones. Un important carrer de Brest porta el seu nom.

***

Notícia del judici de Léon Jahane apareguda en el periòdic parisenc "Le Temps" del 22 de juny de 1917

Notícia del judici de Léon Jahane apareguda en el periòdic parisenc Le Temps del 22 de juny de 1917

- Léon Jahane: El 21 de gener de 1887 neix a Mouzeil (País del Loira, França) l'anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Léon Jean Marie Jahane. Fill d'un carreter, treballà cimentant obres i en 1912 fou membre del consell d'administració del Sindicat General de la Construcció de la Confederació General del Treball (CGT) del departament del Sena (París, França). Formà part del grup anarquista «Les Originaires de l'Anjou», adscrit a la Federació Comunista Anarquista (FCA), i fou íntim amic de l'anarquista Louis Bertho (Jules Lepetit). El 18 de desembre de 1912 substituí Henry Combes, que havia hagut de fugir, en la secretaria de la FCA. L'1 de febrer de 1913 va ser detingut, amb un altre company de la FCA, manant pels carrers de parís un automòbil cobert amb grans cartells fent una crida a un míting de la FCA en favor del dret d'asil en ple judici dels supervivents de la «Banda Bonnot». Altres militants de la FCA (Albert Dureau, Jules Barday i Lucien Belin) que transitaven per París en iguals condicions, també van ser detinguts. El 12 d'abril de 1913, en una reunió plenària de la FCA, va ser nomenat secretari de la comissió d'organització del Congrés Nacional Anarquista previst per a l'agost següent, comissió de la qual van ser també membres François Cuisse, Robert Guérard, Ernest Labrousse, Henri Lemonnier i André Schneider. L'endemà, 13 d'abril, en una reunió en petit comitè al bar Chatel, al bulevard Magenta de París, Jahane i Belin, respectivament secretari i tresorer de la FCA, rebutjaren assumir les responsabilitats penals de l'edició del fullet de la FCA Contre les armements, contre la loi de trois ans, contre tout militarisme–la «Llei dels tres anys» de 1913 augmentava la durada del servei militar de dos a tres anys en vistes a preparar l'Exèrcit francès per a una eventual guerra amb l'Imperi Alemany. Charles Gandrey acceptà assumir nominalment la responsabilitat, però Jahane i Belin conservaren la direcció real del secretariat. Les accions judicials contra el fullet s'engegaren efectivament una setmana més tard i Jahane va ser reemplaçat per Albert Goldschild en la secretaria de la comissió d'organització del Congrés Nacional Anarquista. El 19 de desembre de 1913, amb el company Henry, va ser elegit secretari interí de la Unió Regional Parisenca de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), però poc temps després va ser reemplaçat per Victor Delagarde. El 3 de setembre de 1913 fundà amb alguns amics a Vincennes (Illa de França, França) una cooperativa de la construcció, «L'Avenir de la Construction du Bâtiment», de la qual fou membre del seu consell d'administració. En aquestaèpoca, la policia el tenia fitxat com a un dels membres de la FCAR més influents. Quan les eleccions legislatives de la primavera de 1914, va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa per a la Llibertat d'Opinió, que coordinà les candidatures antiparlamentàries dels detinguts polítics. El 30 de setembre de 1914 va ser detingut per insubmissió i l'octubre a Angers (País del Loira, França) va ser declarat exempt del servei militar; la policia sospità que per aconseguir aquesta mesura s'havia reobert una vella ferida, però, no obstant això, en la revisió del 15 de gener de 1915 va ser novament declarat exempt. Durant la Gran Guerra, juntament amb altres anarquistes, va ser destinat a treballar al camp atrinxerat de Longjumeau (Illa de França, França), on restà fins l'octubre de 1914. Segons un informe policíac del 6 de març de 1915, mantingué amb altres companys una activitat clandestina com a membre dels «Amics de Le Libertaire», associació de la qual era el tresorer, recaptant diners amb la finalitat de fer reaparèixer el setmanari. En aquesta època es relacionà estretament amb el grup anarquista parisenc animat per Pierre Martin i amb els llibertaris antimilitaristes empresonats a Caen (Baixa Normandia, França) Louis Lecoin i Pierre Ruff. Participà en les activitats del Comitè per a la Represa de les Relacions Internacionals (CRRI), que feia costat les tesis antibel·licistes adoptades l'agost de 1915 en la Conferència de Zimmerwald, i en el Comitè de Defensa Sindicalista (CDS). El febrer de 1916 obtingué el permís de xofer i a finals d'aquell any adquirí un automòbil per treballar pel seu compte com a taxi, entrant a formar part del Grup d'Acció Sindicalista Revolucionària dels Cotxers-Xofers del departament del Sena. Visqué amb Joseph Halbert i el seu domicili es convertí en lloc de reunions pacifistes. El 13 de setembre de 1916 Lecoin li va escriure des de Caen per a demanar-li que fes difusió del manifest «Als lectors de Le Libertaire», que Claude Content estava editant. El 13 d'abril de 1917, durant una reunió dels «Amics de Le Libertaire» proposà cedir les publicacions a Sébastien Faure per 500 francs. L'1 de juny de 1917 va ser detingut arran de passejar-se per París amb un cotxe cobert amb uns cartells amb el text «Prou homes assassinats, pau!». Jutjat pel X Tribunal Correccional el 19 de juny, el seu advocat Mauranges argumentà que la cita era del president nord-americà Woodrow Wilson i que l'havia feta seva el president del Consell de Ministres francès Alexandre Ribot; però com que un lot de pamflets pacifistes («Al poble de París. La pau sense annexions, sense conquestes i sense indemnitzacions.») també havia estat requisat, va ser condemnat per«expressions alarmistes» a sis mesos de presó i a la suspensió del seu permís de conduir. En el judici, acusà la policia d'haver-li apallissat i per aquest motiu havia d'estar en tractament a la infermeria de la presó de la Santé de París; Jahane abandonà la sala al crit de«Visca l'anarquia!». El 31 d'octubre i el 12 de desembre de 1917, el diputat socialista Jean Longuet intervingué sense èxit per obtenir la restitució del seu permís de conduir i el d'un altre xofer pacifista, Lucien Grossin. El 15 de febrer de 1918, el diputat socialista Pierre Laval intercedí davant el ministre de l'Interior. El 8 d'abril de 1918 la policia redactà un informe sobre les seves activitats pacifistes, les de sa companya, Juliette Leglohaec, i les d'Alphonse Barbé. El març de 1919 fou un dels signants d'una protesta contra els escorcolls a la seu de Le Libertaire arran de l'atemptat d'Émile Cottin contra l'intent d'assassinat del president del Consell de Ministres Georges Clémenceau. El 9 de desembre de 1921 va ser condemnat pel Tribunal Correccional a 100 francs de multa per«injúries». Cap al gener de 1922 la seva militància cessà i el desembre de 1926 es traslladà a Niça (Provença, Occitània) per explotar-hi el garatge Garibaldi i una bijuteria. En 1930 retornà a París per regentar un garatge. El juny de 1931, quan regia la«Societat Parisenca de Garatges» d'Aubervilliers (Illa de França, França), va ser esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1933 liquidà la citada empresa de garatges. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Portada de l'obra de Chazoff "La CGT, colonie soviétique" (1939)

Portada de l'obra de Chazoff La CGT, colonie soviétique (1939)

- Jules Chazoff: El 21 de gener de 1891 neix al III Districte de París (França) el militant anarquista Jules Chazanoff, també conegut com Jules Chazoff. Sos pares es deien Joachim Chazanoff, enquadernador, i Ésther Libert. En 1912 a París fou secretari del grup Joventut Anarquista –on militaven Maurice Boyer, Pierre Mualdés, Michel Morin, Dremière, Albert Dremière, Carré, etc.–, lligada a la Federació Comunista Anarquista (FCA), i membre de la «Llar Popular de Belleville». El 13 d'abril de 1915 es casà al XX Districte de París amb Suzanne Marie Boyer. Després de la Gran Guerra, col·laborà en Le Libertaire. El 9 d'abril de 1922 fou detingut, amb Emilienne Corroyer, Adolphe Bridoux i Henriette Engrand, per haver distribuït pamflets a favor d'Émile Cottin, que havia disparat contra el president Georges Clemenceau, i jutjat davant un tribunal de Béthune. En 1924, amb Germaine Berton, va fer una gira propagandística per l'amnistia. Aquest mateix any, després d'un viatge a la Rússia comunista com a delegat llibertari al II Congrés de la Internacional Sindical Roja, va escriureLe mensonge bolcheviste, dura crítica al sistema soviètic i anticipació a les obres i crítiques d'Anton Ciliga. A partir de juny de 1925 edità el Bulletin mensuel du Comité de défense des révolutionnaires emprisonnés en Russie. En 1926 fou condemnat a vuit mesos de presó per«provocació de militars a la desobediència». El fet d'haver demanat i d'haver obtingut per aquest afer ajuda del Socors Roig Internacional (SCI) i d'haver agraït aquesta en el periòdic comunista L'Humanité li va valer algunes crítiques des del moviment anarquista. Malgrat tot, continuà col·laborant enLe Libertaire i en 1927 s'adherí a la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), que abandonà l'any següent. En aquesta època col·laborà en l'Encyclopédie Anarchiste. En 1933 abandonà el seu ofici d'electricista i esdevingué corrector. En 1935 participà en la conferència contra el «Pacte Laval-Stalin». El 26 d'agost de 1936 a la Sala Wagram de París participà en nom de la Unió Anarquista (UA) en el gran míting de suport a la Revolució espanyola que aplegà més de tres mil persones. En 1938, enmig dels conflictes arabojueus a Palestina, va escriure dos articles en Le Libertaire–«Quand Israël règne» (18 d'agost de 1938) i «Les juifs et la Palestine» (1 de setembre de 1938)– on atacà durament la violència sionista contra el poble palestí i el primer article fou contestat pel Grup Anarquista Jueu de París que reivindicava el socialisme sionista emancipador. Arran de la retirada el gener i febrer de 1939 de les forces republicanes de la Península, fou comissionat, amb Lucien Haussard, com a enviat especial de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Portvendres, on ajudarà nombrosos refugiats a fugir de l'internament en camps de concentració. Aquest mateix any publicà La CGT, colonie soviétique. Durant la guerra jugà un gran paper en la reorganització del Sindicat dels Correctors a la regió lionesa. En 1941 fou detingut per primera vegada per les autoritats alemanyes, però fou alliberat per sotmetre's a una intervenció quirúrgica. El novembre de 1943 fou novament detingut i internat a Drancy a partir del gener de 1944 en qualitat de«israelita». L'agost de 1944 fou alliberat per les tropes aliades. Sempre militant anarquista, Jules Chazoff va morir el 19 setembre de 1946 al seu domicili del XVII Districte de París (França).

***

Libero Battistelli (1937)

Libero Battistelli (1937)

- Libero Battistelli: El 21 de gener de 1893 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'escriptor, advocat i milicià llibertari Luigi Battistelli, conegut com Libero Battistelli. D'antuvi republicà federal i francmaçó, milità en el Partit Republicà Italià (PRI) i era un admirador del sindicalista Giuseppe Massarenti. En 1915 va ser cridat a files i es va llicenciar en 1919. Després d'estudiar la carrera de Dret, defensà, juntament amb Mario Bérgamo, davant els jutjats els treballadors agraris de Molinella, d'on era la seva companya, Enrica Zuccari (Enrichetta). A començaments de 1927, després que un escamot feixista destrossés el seu bufet a Bolonya, s'exilià voluntàriament a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) amb sa companya, on treballà com a periodista en la premsa antifeixista. Al Brasil mantingué una estreta amistat amb la parella d'anarquistes formada per Nello Garavini i Emma Neri, a més de Francesco Frola i Goffredo Rosini. En aquest país milità en la Lliga Antifeixista, en la Lega Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i en Giustizia e Libertà, de la qual fou un dels primers membres i formà part del seu Comitè Central, juntament amb Carlo Rosselli, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió del mateix nom. A partir del setembre de 1929 entaulà correspondència amb Camillo Berneri, de qui arribarà a ser un gran amic. Col·laborà en la revista llibertària Studi Sociali, publicada a Montevideo (Uruguai) i Buenso Aires (Argentina) per Luigi Fabbri, i en Problemi della Rivoluzione italiana. Quan s'assabentà del cop feixista de juliol de 1936 a Espanya, no dubtà a marxar-hi amb sa companya per lluitar. Embarcat en el vaixell anglès Delambre, arribà a Londres i després, el setembre de 1936, arribà a la Península. S'enrolà com a milicià en el I Batalló de la Brigada«Garibaldi» i en la Secció Italiana de la Columna «Ascaso». Col·laborà en el periòdic anarquista publicat per Camillo Berneri a Barcelona Guerra di Classe (1936-1936) i en Pensieri e Battaglie. En novembre de 1936, durant l'ofensiva contra Almudébar, comandà la bateria d'artilleria «Michele Schirru», gràcies a la seva experiència com a oficial d'artilleria en la Gran Guerra. Fou conseller militar de la Divisió «Ascaso» i va ser partidari, ben igual que Carlo Rosselli, de l'enquadrament dels milicians en l'Exèrcit Popular republicà. El 16 de juny de 1937, quan guiava l'assalt del I Batalló de la Brigada«Garibaldi» contra unes posicions falangistes a la zona d'Osca, va ser greument ferit per una ràfega de metralladora. Libero Battistelli va morir el 22 de juny de 1937 a l'Hospital General de Barcelona (Catalunya) a resultes d'aquestes ferides. Entre les seves obres destaquen I fuori-classe (1931), Inconvenienti di segnare il passo (1932),Appunti sui problemi dell'azione (1933) i La reazione in marcia (1934), i deixà tres llibres inèdits, L'attentato Zamboni (2000), Un operaio qualunque i un volum sobre Bolonya que va escriure abans de marxar a Espanya. Un carrer de Bolonya porta el seu nom.

Libero Battistelli (1893-1937)

***

Alfredo Donnay Gómez

Alfredo Donnay Gómez

- Alfredo Donnay Gómez: El 21 de gener de 1894 neix a Vitòria (Àlaba, País Basc) el poeta, compositor i militant anarquista i anarcosindicalista Alfredo Donnay Gómez –a vegades citat erròniament Donay. Son pare, Carlos Donnay Iriarte, era d'origen belga i d'Iparralde, i sa mare, Petra Gómez del Val, burgalesa. Amb només 12 anys era vocal de l'Agrupació Obrera Republicana de Vitòria i com a tal signà el 21 de juliol de 1907 una petició d'indult per al periodista José Nakens Pérez dirigida al ministre espanyol de Gràcia i Justícia. En 1911 emigrà a l'Argentina, on vivia sa germana Ascensión. S'instal·là a Buenos Aires i després a Pigüe. En 1913 retornà a la Península. El 7 de novembre de 1915 es casà amb Águeda Monreal Martínez, amb qui tindrà quatre fills i tres filles. En 1917 s'integrà en la xaranga«Los Gitanos» i a partir de 1918 compongué la lletra i la melodia per a les comparses del carnaval de Vitòria, tasca que es perllongà fins a la suspensió del carnestoltes arran de la Guerra Civil. Sabé compaginar la seva feina de ebenista –entre el gener de 1921 i el febrer de 1922 va fer feina a la fàbrica de mobles de Sixto Arrieta a Vírgala Mayor, poble veí a Maeztu, i posteriorment a la fusteria de Gabino Cuevas– amb la militància anarquista i anarcosindicalista. Va ser un dels creadors de la Societat Obrera de Resistència«La Fraternal», que tindrà un paper destacat en les protestes de 1915 per la pujada del preu del pa i l'assalt de fleques. En aquests anys formà part, amb Cosme Aranguren, Alberto Prestamero, Jesús Eseverri, Manuel Zavala, Juan Murga, León Jiménez, Isauro Hidalgo, Martín Ibáñez, Vicente Navarro, Indalecio Díaz i Juan Aranguren, del grup anarquista «Los Conscientes». L'1 de març de 1920 fou un dels refundadors, amb Juan Aranguren, Juan Murga, Daniel Orille i altres, del SindicatÚnic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vitòria, destacant posteriorment en el Sindicat de la Fusta. Va ser corresponsal del periòdic Solidaridad Obrera de Bilbao, destacant la seva secció de poesies revolucionàries «Lacras sociales». Fou l'introductor a l'anarquisme, amb Daniel Orille, del metge Isaac Puente, ja que Águeda Monreal patia d'artritis i va ser atesa per aquest a Birgara, circumstancia que facilità el tracte entre el poeta i el metge. En 1929 començà cantar com a tenor en l'«Orfeón Vitoriano», dirigit per Joaquín Eseberri amb qui aprengué música quatre anys. En 1937 creà el cor«La Armonía», el qual divulgà les seves composicions. En un determinat moment abandonà la militància llibertària i es dedicà plenament a la creació poètica i musical; per aquesta raó, no patí represàlies de la dictadura franquista en acabar la Guerra Civil. Durant sa vida es dedicà a crear un cançoner de senzills compassos i melodies, de temes ingenus que tractaven dels paisatges i dels paisans d'Àlaba, i que entraren a formar part del cançoner popular alabès (Del solar alavés, Los Chinos,Zurbano, Blancas como palomas, Viejo molino,Recordando, Marcha de los montañeros alaveses, Himno al Deportivo Alavés, etc.). El 28 de juliol de 1978 l'Ajuntament de Vitòria batejà amb el seu nom un carrer del barri d'Arriaga de Vitòria. Entre els cançoners que publicà destaquen Senderos de ilusión (1930), Nuevas y viejas canciones alavesas (1942), Nuevas canciones vitorianas (1960), Selección de canciones (1971), Senderos de ilusión. Prosa y verso (1974), Mis canciones (1977) i Del solar alavés (1992, pòstum). Alfredo Donnay Gómez va morir l'1 de març de 1986 a la residència Nuestra Señora de las Nieves de Vitòria (Àlaba, País Basc) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'El Salvador. El 9 de novembre de 1992 va ser nomenat fill predilecte d'aquesta ciutat. A partir de 1994, amb motiu del centenari del seu naixement, es va crear el «Premi Alfredo Donnay», que premia l'alabès i l'alabesa més destacats de l'any. És un personatge de la novel·la Las ruinas de la catedral nueva (2008), de Juan Ibarrondo.

Alfredo Donnay Gómez (1894-1986)

***

Noe Ito

Noe Ito

- Noe Ito: El 21 de gener de 1895 neix a Imajuku, al barri de Nishi-ward de Fukuoka (Kyushu, Japó), l'escriptora i assagista anarcofeminista Noe Ito. Son pare, Kamekichi Ito, era un obrer rajoler. En 1909 acabà els estudis primaris a l'escola estatal d'Imajuku i aconseguí una beca per estudiar secundària al prestigiós Institut Femení d'Ueno a Tòquio al qual entrà l'abril de 1910, després d'haver treballar un temps a l'oficina de correus d'Imajuku per ajudar sa família. En 1912 es graduà i aconseguí una notable cultura, que incloïa llengües estrangeres, i que causà l'admiració de l'escriptor Namiroku Murakami. Son oncle, Jyunsuke Dai, la va casar molt jove en un matrimoni arranjat amb un tal Fukutaro, que acabava d'arribar dels Estats Units. Ella acceptà amb l'esperança de marxar a Amèrica i fugir tot d'una, però això no va succeí i va acabar fugint de son marit ja que aquest no havia complet una clàusula matrimonial segons la qual podria continuar els estudis superiors. Es refugià a casa del poeta dadaista llibertari i antic professor d'anglès a l'institut Jun Tsuji, primer traductor al japonès del filòsof anarcoindividualista Max Stirner. Tsuji la burxarà a continuar els estudis i la parella acabà casant-se el juliol de 1915 i tenint dos fills, Makoto i Ryuji. A Tòquio freqüentà els primers grups feministes que es crearen i el novembre de 1912 començà a col·laborar amb el grup cultural feminista «Seito-sha» (Societat de Literates) i en la seva revista Seito (La Literata), de la qual, quan sortí Hiratsuka Raicho, passarà a ser redactora en cap a partir del gener de 1915 i transformant-la en una publicació netament anarcofeminista. En aquestaèpoca escriví les seves primeres novel·les –Zatsuon (1916, Renous) i Tenkin (1918, Punt d'inflexió)– i textos de crítica social i traduí l'assaig d'Emma Goldman The tragedy of woman's emancipation. El setembre de 1914 conegué l'intel·lectual anarquista Sakai Osugi i quan el setmanari d'aquest Heimin Shimbun (La Plebs) va ser segrestat per la policia, el defensà des de les pàgines de Seito. A partir de 1916 la parella viurà una relació d'amor lliure que toparà amb els costums de l'època, sobretot quan una examant gelosa d'Osugi, exposa del militant anarquista Ichiko Kamachiko, l'apunyalà i destapà un escàndol i acusacions d'immoralitat tan des de les files conservadores com des de les d'alguns companys, ja que la premsa burgesa i imperial aprofità la feta per desprestigiar el moviment anarquista en general. La parella, que arribaria a tenir quatre filles i un fill, treballà plegada en el desenvolupament dels moviments anarquista i feminista japonesos, destacant les seves conferències; ambdós, però, sempre van estar constantment vigilats per la policia imperial nipona. En 1919 amb Osugi, Kytura Wada i Kenji Kondo, fundà la revista Rodo Undo (Moviment Obrer), que intentà acostar el pensament anarcosindicalista als treballadors industrials japonesos. L'abril de 1921 participà en la creació de «Sekirankai» (Societat de l'Ona Roja), la primera associació socialista de dones, que fou proscrita l'any següent i hagué de passar a la clandestinitat. En aquests anys col·laborà en nombroses publicacions, traduint textos de diferents pensadors llibertaris, com ara Emma Goldman i Piotr Kropotkin. En 1921 conegué l'escriptor Bertrand Russell de viatge al Japó, el qual descriurà aquesta trobada en les seves memòries. El 16 de setembre de 1923, aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama, Noe Ito, el seu company Sakai Osugi i Munekazu Tachibana, nebot de Osugi de sis anys d'edat, van ser detinguts, copejats fins a la mort i llançats a un pou d'una unitat de la policia militar de Tòquio (Japó) encapçalada pel tinent Masahiko Amakasu, que havia seguit les ordres de Masatarô Fukuda, general en cap del districte militar de Tòquio. L'«Afer Amakasu», com va ser nomenat el crim, va provocar l'ira de les classes populars japoneses. En 1970 es van publicar a Tòquio les seves obres completes, sota el títol Ito Noe Zenshu.

Sakai Osugi (1885-1923)

Afer Amakasu

---

Continua...

---

Escriu-nos

Divendres, paons, bous i esplugabous

0
0

Dalt del turó

Divendres, paons, bous i esplugabous

Climent Picornell

Avui plou a voler,  tot raja. El moix s’acosta per estar a cobro i a mi m’agrada sentir el renou de la pluja quan cau. Tot és banyat,  la temperatura ha baixat i ja pens en si es hora d’encendre el foc. Dubt fins que, enredat, vaig a cercar un parell de rebasses que són banyades- i encenc la foganya.  Mir per la finestra en el mateix moment en que un busqueret de cap negre s’engronsa damunt una branca de cirerer del bon pastor amb les cireretes ben vermelles.

Entra a veure’m i a donar-me els molts d’anys l’amo en Marc de Tramendó i s’asseu devora un servidor.  “Jo, Climent, ho pensava ara avui que és divendres,  que me moriré en divendres”. “I per què?” li deman. “Idò perquè totes ses putades que m’han passat, m’han passat en divendres”. “Mea’m, contau-me’n una!”. “Un pic compràrem amb en Toni Quintano una màquina de fer pous i allò feia girar una broca gran i sense témer-me’n m’enganxà per un braç i me va  fer girar fins que en Toni la pogué aturar. Me salvà sa vida! Era divendres!” “Bé, però ” li dic jo “va ser mitja putada, perquè no vos va passar res”.  “Però m’hagués pogut passar” me respon “Era divendres!” I d’aquí no el vaig poder treure tot esperant  que no se morís devora jo, en bon dia de cap d’any. “¿I ara tu què trobes d’aquesta gent que tenen fills de potet?” “De potet? Què és això” li replic. “Sí,  que no hi ha homo per mig,  que els hi posen sa llavor de dins un potet. Una parella de nines, casades, i una filla d’en Bernat Cuminé, n’han tenguts”. “Idò, a mi” li dic “me pareix molt bé, cadascú ha de fer lo que més li convé i si els fill, o filles, de potet com deis vos, han nascut sans i bons, és una felicitat pels qui ho han decidit així”.  No me contesta però no el veig molt convençut. El convit a un poc de coca de torró i un poc de vi dolç i ens tornam donar els molts d’anys.

Entr al cafè i me’n vaig a seure a la taula del racó on n’Amador de s’Estany conta la seva aventura amb dos paons que va comprar. “Se cridaven amb altres ‘pavos-reials’ de per allà, a Carrutxa també n’hi havia i peguen unes volades llargues, i veus aquella galinorba en l’aire, o a damunt ses teulades,  els vaig haver de llevar perquè me voltaven ses teules cercant dragons i me feien molt de malfraig. En canvi vaig posar un parell de quicos i me feren net de paparres tot el bocí, són eficients en això...”. Mentre en Miquel de Penyalva, que mira a la televisió les notícies sobre Catalunya, es declara com a “políticament despistat”,  entra en Coves, un tractant de bestiar de Petra, i vaig a demanar-li un endarrer que tenc.  Li mostr la iconografia betlemera i li deman si l’animal que dona calentor al bon jesuset és ase o mula: “ Ase o mula? Mul... o somera, o mul-somerí, perquè una somera argelina també ho podria ser, els moros l’usen molt. Per ser mula, que saps que ve del creuament de cavall i somera o d’egua i ase, és de figura massa esvelta... de tots els rucs que me mostres cap pareix que hagi duit albardà, si en duguessin serien molt grossos i no haguessin cabut dins sa cova ... Tan muls com mules no poden tenir fills i pels ulls, per sa mirada vull dir, me sembla més un guarà, o una somera que ja hagués tengut qualque pollinet...” Quan ho senten els amics me diuen:  “deu ser vera allò que de tant de demanar arribaries a emprenyar es bou des Betlem”, animal, pel que es veu, carregat d’una infinita paciència. Ho deix córrer i convid a beure en Coves.

Surt a passejar, s’ha aturat de ploure. Quan arrib al turó del santuari veig fum i sent  xerrar en un idioma estrany:  són un  estol de russos que torren a les barbacoes del lloc. Tot d’una pens amb n’Arnau Collasso: els russos ja són a la vila!  Era un home que no hi era tot, un bon Jan, afable i amb manies. Una d’elles era que els russos –els russos del temps de la guerra freda, comunistes- s’acostaven, per no dir que ja eren aquí i ell vigilava el Montepio on hi tenia guardats els doblers, perquè no els hi prenguessin. A la fusteria de ca mestre Antoni, al carrer de Petra, el tenien moltes estones i adesiara, el feien preocupar amb algun desbarat: “Mira tu, Arnau, si són putes els russos –li deia mestre Antoni, mentre feia burballes de fusta amb una plana- que ara esterrossen amb un esterrossadors penjats d’un avión, i saps que fan de via! Prest hauran esterrossat lo seu i vendran a esterrossar lo teu”. N’Arnau pobret se’n tornava molt preocupat a ca seva .

Pas pel baixos de son Santos i hi veig un estol de esplugabous blancs que segueixen un tractor que llaura un bocí ple de vinagrella, amb les seves flors grogues,  i amb les fulles plenes de gotes de la pluja de fa una estona.


Sa Pobla i la literatura catalana contemporània

0
0

És evident que de petit havia sentit parlar d'aquella història: els homes amagats, les persecucions dels falangistes, la mort heroica de Jaume Serra Cardell (amb el nebot del qual, l'amic Jaume Serra Obrador, participàrem en la manifestació del 27 de novembre de 1998 contra el dictador xilè Augusto Pinochet), la destrucció dels locals sindicals de sa Pobla i posterior cremada, enmig del carrer, de llibres, banderes i mobles... Supós que, inconscientment, els esdeveniments que, sense fer-ho de forma expressa, anaven contant familiars i amics, feien la seva feina, bastint tot un món en el meu cervell, que tard o d'hora havia de sortir. I, ara, passats tants d'anys, les històries amagades de postguerra surten en forma de novel·les, contes, llibres d'assaig, memòries, articles... les mil formes de reconstruir la memòria col·lectiva d'un poble que té a l'abast un intel·lectual del nostre temps. (Miquel López Crespí)


Sa Pobla, memòria històrica i guerra civil.


Sa Pobla, 1954. Rosa Vallespir Serra és la segona per la dreta.

Rosa Vallespir Serra, l'esposa de Pau Canyelles, hi és present en una fotografia que serv com si fos una joia de la meva primera comunió. Rosa Vallespir, Pau Canyelles, la mateixa filla Salvadora Canyelles, eren excel·lents amics de la mare, Francesca Crespí (de Can Verdera), i del meu pare. Tanta amistat tenien -i tenim encara!- que, de la casa del carrer Gran número 101, sortí el pare per anar a l'església a casar-se amb ma mare; aquesta anècdota ja ho explica tot. Recentment, na Salvadora em deia que a casa seva, en el carrer del Rosari, tenia la fotografia del casament pobler de Francesca Crespí Caldés -neboda del cap de la dictadura de Primo de Rivera, el batle Miquel Crespí i Pons- amb l'amic i company de Durruti, membre de la CNT, militant actiu de "La Columna de Hierro", l'exalferes de Sanitat republicà Paulino López Sánchez, presoner de la reacció franquista a les Illes.


Coberta de la novel·la L'Amagatall.

És evident que de petit havia sentit parlar d'aquella història: els homes amagats, les persecucions dels falangistes, la mort heroica de Jaume Serra Cardell (amb el nebot del qual, l'amic Jaume Serra Obrador, participàrem en la manifestació del 27 de novembre de 1998 contra el dictador xilè Augusto Pinochet), la destrucció dels locals sindicals de sa Pobla i posterior cremada, enmig del carrer, de llibres, banderes i mobles... Supós que, inconscientment, els esdeveniments que, sense fer-ho de forma expressa, anaven contant familiars i amics, feien la seva feina, bastint tot un món en el meu cervell, que tard o d'hora havia de sortir. I, ara, passats tants d'anys, les històries amagades de postguerra surten en forma de novel·les, contes, llibres d'assaig, memòries, articles... les mil formes de reconstruir la memòria col·lectiva d'un poble que té a l'abast un intel·lectual del nostre temps. És la forma de copsar el món que m'ensenyaren els meus, i a la qual per res del món no renunciaria.

L'Amagatall no és solament la història -transformada, modificada- de Pau Canyelles ("Pau Comas"), Joan Matas o Jaume Tries i tants i tants d'altres homes honrats assassinats o perseguits per la salvatge reacció de la dreta feixista mallorquina i espanyola. Vol ser també recordatori -ara que a part de robar-nos la terra, també ens roben la nostra història- de la generació de mallorquins i mallorquines que volgueren ajudar a bastir una Mallorca diferent, més lliure i solidària. La il·lusió que significà l'adveniment de la República, l'alegria per la victòria del Front Popular en el febrer de 1936, era, sens dubte, l'expressió autèntica de la resurrecció d'un poble -el mallorquí, el de totes les Illes- que no havia pogut aixecar cap d'ençà la bestial repressió de les Germanies a començaments del segle XVI. I, com en aquella època, amb el mateix instint de bèstia sanguinària, les classes dominants illenques, els hereus dels repressors de les Germanies, les més importants cases pairals mallorquines, una bona part d'un egoista classe mitjana tan atemorida pel triomf de la revolució proletària a l'URSS, s'estimà més regar amb sang els sementers de les seves propietats abans que consentir que el fill del jornaler aprengués de llegir i escriure, abans que augmentar un cèntims el jornal del treballador.

Aquesta raó i no una altra, aquest drama més fort, més sublim que la més corprenedora de les tragèdies gregues o xeikspirianes (o almanco comparable), era el que em bullia dins del cap en el moment de posar-me a escriure L'Amagatall. Era la meva peculiar manera de retre l'homenatge que es mereixen Pau Canyelles, Paulino i José López Sánchez, Guzmán Rodríguez, Jaume Serra Cardell, Jaume Serra Obrador, els carrabiners de sa Pobla (Crisanto Valcárcel, Juan Orozco Trulla...) que provaren de resistir el sagnant cop militar del general Franco... Es tractava d'allunyar-me -com més lluny molt millor- de l'ensucrat i fals món dels germans Villalonga i els seus hereus, d'aquella hipòcrita Mallorca bastida damunt la sang, la suor, les llàgrimes dels millors fills i filles de la nostra terra, exterminats amb l'ajuda de Miguel i Lorenzo Villalonga -que, des dels diaris i les ràdios falangistes, donaven suport als escamots d'extermini que sembraven de dol cada racó de les Illes.

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell de Mallorca-Ajuntament de sa Pobla, 2002)


... l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme... (Pere Rosselló Bover)


Núria i la glòria dels vençuts forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.

Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. (Pere Rosselló Bover)


La novel·la històrica. El desembarcament del capità Bayo en el Port de Manacor.



Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB.


Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.


Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.


La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel·la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel·la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl·lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la nove·la històrica tradicional.


Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novella de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. Un altre exemple de la relació de la novel·la amb les fonts històriques i documentals és la referència a la fotografia que la protagonista i dues milicianes més es fan a Portocristo, la descripció de la qual concorda exactament amb la imatge reproduïda a la portada del llibre de Massot i Muntaner Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990). Amb tot això volem dir que a labor de López Crespí ha consistit a donar vida mitjançant la creació literària a uns materials reals, però que restaven en la lletra morta de l'erudicció. En aquest sentit, hem de concloure que l'operació resulta força reixida, car l'interès dels fets seleccionats i l'estil planer de l'autor ens proporciona una lectura alhora àgil i interessant.


Sens dubte, però, el que més sembla haver seduït el nostre novel·lista (Miquel López Crespí, autor de la novella Núria i la glòria dels vençuts publicada recentment per Pagès Editors) és la figura d'aquesta jove que, com altres anarquistes de l'època, va emprendre una vida nova. Núria sap que no ha anat a la guerra per fer el dinar, rentar la roba o cosir els mitjons dels seus companys milicians, sinó per lluitar per un món millor, en el qual no existeixin les injustícies socials ni tampoc les diferències de sexe. La revolta ha duit Núria no sols a combatre les tropes feixistes, sinó també a treballar contra els prejudicis dels seus companys republicans, que encara reserven a la dona una sèrie de treballs que la societat tradicionalment li a encarregat i que, fins i tot, creuen que el seu paper només ha de consistir a satisfer les necessitats de l'home. Aquesta dimensió feminista de la protagonista és el tret que connecta millor la protagonista amb els lectors d'avui. I, en certa manera, és també el que, als nostres ulls, la salva de la rigidesa i de l'excés d'ideologia. Gràcies a alguns petits detalls -com el de dur un pintallavis juntament amb les armes-, es reforça la versemblança del personatge.


l refús d'una societat estratificada, dividida en poderosos i dominats, és l'eix ideològic de Núria i la glòria dels vençuts. Per aquest motiu, la figura del capità Bayo és presentada d'una manera força crítica per la narradora-protagonista, que s'adona de la contradicció d'una societat que lluita per la igualtat, però que alhora és dirigida per aquells que n'ostenten un poder que àdhuc els atorga el privilegi de decidir la vida i la mort dels seus subordinats. Així, Alberto Bayo és vist com un militar d'acadèmia, amb un historial repressor, que en el fons només cerca el protagonisme personal, la qual cosa el porta a trencar amb el capità Manuel Uribarry, cap de les milícies valencianes. Per la seva vanaglòria, en començar el desembarcament al Llevant mallorquí, es vesteix amb l'uniforme de tinent coronel. I, sobretot, no dubta a exercir la seva autoritat despòtica sobre les seves tropes, fins i tot en aplicar una injusta sentència de mort contra un dels milicians valencians. Núria comprèn com serà de difícil bastir una nova societat igualitària, mentre els militars -imprescindibles per a guanyar la guerra- ostentin el poder: "No podem dir ni una paraula a uns comandaments que seran els principals enemics de la revolució", perquè "o controlem els militarisme des del seu naixement o el militarisme acabarà amb nosaltres" (pag. 98). Al capdavall, ja compta amb l'exemple de la Rússia de Stalin. La lliçó final de la novella sembla ser que només la feina i el sacrifici resignats de les dones i dels homes anònims podrà conduir en el futur a un món millor.


Núria i la glòria dels vençuts narra un perible que va des de l'organització de la campanya al Principat -amb alguns retrocesos que remeten al triomf a Barcelona sobre els militars adherits al Movimiento durant els primers dies de la guerra-, fins als inicis del combat a la zona del port de Manacor, tot passant pel viatge fins a València per recollir els milicians d'Uribarry, la conquesta de Formentera i d'Eivissa i l'anada a Maó per completar les tropes de l'expedició. En resum, una història que, tot i que coneguem com acabarà, conté elements suficients per garantir l'interès del lector. López Crespí opta per tallar la novel·la abans que es produeixi la retirada de les tropes republicanes. Potser es tracta d'una manera de deixar la porta oberta a una futura continuació del seu relat. A nosaltres, però, ens fa l'efecte que més tost és un intent de concedir una nova oportunitat de triomfar als seus protagonistes. Tant de bo poguéssim canviar la Història!


Revista El Mirall número 115 (setembre 2000).


Aquesta és una època ben diferent a tot el que havíem somniat en temps de la lluita contra la dictadura. Assistim cada dia a l'enlairament de polítics i vividors, especialistes del romanço. La xurma que no va fer res contra el feixisme, els "esquerrans" que enterraren la lluita per la república en temps de la transició i que durant anys han xuclat del pressupost estatal després d'haver vampiritzat lluites, històries, símbols. Els vividors que van de viatge per aquí i per allà mentre quatre gasetillers servils els basteixen -ben pagada!- una "història" falsa, trucada, sense cap ni peus, on ells, els oportunistes, són els protagonistes de la lluita per la llibertat. (Miquel López Crespí)


La memòria dels vençuts: Mallorca i la guerra civil



La trilogia formada per Estiu de foc, L'Amagatall i Núria i la glòria dels vençuts s'ha anat bastint amb el temps, amb la lenta sedimentació, dins del subconscient del novel·lista, d'infinitat d'anècdotes contades pels homes i dones que visqueren la guerra civil, la repressió franquista. Caramull d'històries verídiques que, a poc a poc, s'han transformat, en els personatges de ficció de les obres abans esmentades.

En la novel·la Núria i la glòria dels vençuts hi ha desenes d'informacions concretes, aventures increïbles, fets que potser no coneix cap historiador, que vaig sentir contar a la família durant anys i més anys. És evident que, dins aquesta recordança, no hi podien mancar les experiències vitals que em contaren desenes de vells lluitadors republicans.

Record ara mateix les històries contades per José Hernández, un carrabiner (exmilitant del PCPE i del PCEml), que vaig conèixer en els anys que vaig ser vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" (mitjans dels vuitanta). I el tinent de la República Manuel Gómez Simón, el qual, malalt i amb greus dificultats amb la vista, encara anava per tots els pobles de Mallorca aferrant cartells esquerrans. I caldria parlar també d'un home excepcional per tot el que va significar en la lluita per la llibertat; em referesc a Gaspar Soler, amic íntim de la dirigent del PCPE pro-soviètic Francesca Bosch. En Gaspar morí el 1990 després de tota una vida dedicada a la lluita pel socialisme, en defensa dels drets dels treballadors.

Em ve igualment a la memòria el company Antonio Abarca Zurita (de l'OEC, que participà en la campanya del "Front de Treballadors" de l'any 1977)... I tots els altres, els herois anònims, els antics lluitadors antifeixistes que, complint les normes de seguretat dictades per l'OEC, no donaven el seu nom autèntic i que jo coneixia pel nom de guerra: "Juan", "Toni", "Teresa"... Tants excel·lents amics que han anat morint en el més perfecte anonimat i als quals mai ningú podrà agrair prou el que feren per portar la llibertat al nostre poble, a tots els pobles de l'Estat.

Aquesta és una època ben diferent a tot el que havíem somniat en temps de la lluita contra la dictadura. Assistim cada dia a l'enlairament de polítics i vividors, especialistes del romanço. La xurma que no va fer res contra el feixisme, els "esquerrans" que enterraren la lluita per la república en temps de la transició i que durant anys han xuclat del pressupost estatal després d'haver vampiritzat lluites, històries, símbols. Els vividors que van de viatge per aquí i per allà mentre quatre gasetillers servils els basteixen -ben pagada!- una "història" falsa, trucada, sense cap ni peus, on ells, els oportunistes, són els protagonistes de la lluita per la llibertat.

Però que facin els servils la seva història. Nosaltres servarem la dels "vells", dels nostres herois, dels Jaume Serra Obrador (el nebot d'aquell pobler heroic, en Jaume Serra Cardell, afusellat en el Fortí d'Illetes l'any 1937), amb el qual encara vaig participar en una manifestació contra el dictador Pinochet fa uns anys; i d'en José Hernández i els germans José, Paulino i Juan López. Sense oblidar tampoc Guzmán Rodríguez Fernández, un lluitador basc que restà a viure a sa Pobla i que, durant anys, petava la conversa amb el pare i l'oncle, molts d'horabaixes, mirant de reüll la Guàrdia Civil, mentre fumaven una cigarreta en el taller de Can Ripoll, just davant la plaça del Mercat; i Juan Alzamora, que amb n'Aurora Picornell anà amunt i avall, per uns carrers de Palma plegats de falangistes, demanant armes a Antonio Espina; armes per als sindicats de les Illes, armes per a defensar la República... que el governador republicà no volgué lliurar als treballadors antifeixistes.

Són les històries vitals d'aquesta generació d'homes i dones que ho donaren tot per la causa de la llibertat del nostre poble les que, convenientment passades per la màgia de la imaginació i la literatura, naveguen per les pàgines de Núria i la glòria dels vençuts, Estiu de foc i L'Amagatall.

Moltes d'aquestes històries, la presència omnipotent de la guerra, la revolució i l'exili (d'una manera directa o indirecta) ja l'havíem copsat en l'obra de Carner, de Riba, de Pere Quart, de Bartra, d'Espriu, Prous i Vila, Ramon Tor, Ferran Soldevilla, Agustí Esclasans, Joan Sales, Clementina Arderiu, Màrius Torres, Janés i Olivé, Isidre Molas, Fèlix Cucurull, Joan Fuster, Joaquim Horta, o Francesc Vallverdu (entre molts d'altres).

Aquesta és la base cultural (entre moltes altres coses) que ajuden a bastir Núria i la glòria dels vençuts, L'Amagatall i Estiu de foc.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


3 vídeos - Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). (Miquel López Crespí)


Llorenç Villalonga i la novel·la Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)


Per Miquel López Crespí, escriptor



Llorenç Villalonga és un autèntic personatge de novel·la. Per això he escrit Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. I just ara mateix he començat la redacció de la tercera sobre l’autor de Bearn. Vull fer una trilogia d’aquella època tenebrosa però summament interessant dels primers mesos de la guerra civil a Mallorca. Villalonga, tothom que conegui una mica la seva biografia ho sap, és un aferrissat espanyolista dels anys vint i trenta que es troba immers en la guerra i fa costat als que afusellen l’esquerra i liquiden tot l’aconseguit tan dificultosament pels intel·lectuals catalanistes de les Illes en moltes dècades. En plena matança de republicans, Villalonga escriu un article que publica en El Día (7-VIII-1936) on especifica una vegada més la seva posició envers la cultura catalana. Diu l’autor de Bearn: “Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mí, de haber representado siempre la resistencia anticatalanista en Mallorca”. Més documentació sobre l’atac frontal dels germans Villalonga contra la cultura catalana es pot trobar en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1978) i especialment en el capítol “L’afer dels ‘Manifest dels catalans’” (pàgs. 92-108) i també en el capítol “El ‘Manifest’ i la repressió cultural” (pàgs. 108-117). Anticatalanisme i antiesquerranisme que podem trobar a tots els articles que va publicar sota el títol de Centro (Gráficas Mallorca, Palma 1934). Com hem dit més amunt, el personatge Villalonga, els fets que va viure el nostre autor, l’època de la República i la guerra civil donaven material no solament per a escriure una novel·la, sinó diverses, com finalment s’ha esdevengut. Els anys vint i trenta a Mallorca són massa exuberants –culturalment i políticament-, i el repte de provar de copsar l’ànima d’un intel·lectual reaccionari tan “atractiu”, literàriament parlant, que tot plegat em seduí profundament i m’animà a començar la feina.



Com pot imaginar el lector d’aquest article, Villalonga no m’era un desconegut. Les lectures, a mitjans dels anys seixanta, d’obres com Mort de dama, La novel·la de Palmira, Bearn, Les fures, Desbarats, L’àngel rebel, La dama de l’harem, El llumí i altres narracions, Desenllaç a Montleó i moltes altres foren bàsiques per a copsar la importància d’un narrador de vena, d’un autèntic escriptor malgrat totes les seves contradiccions amb el català. L’anticatalanisme de la seva trajectòria, el combat dels anys trenta contra els intel·lectuals de l’Escola Mallorquina i els col·laboradors de La Nostra Terra, molt especialment amb Miquel Ferrà, el feien un personatge no gaire simpàtic. No oblidem que, com explica Josep Massot i Muntaner en Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950), la feina conjunta entre el cap de la policia franquista encarregat de la matança d’esquerrans, el totpoderós Barrado, i el coronell Tamarit, instructor de la vergonyosa farsa judicial que portaria al mur de les execucions al batle de Palma, Emili Darder, i el paper dels germans Villalonga, és essencial en la liquidació de la cultura catalana en la vida pública a Mallorca. En referència al silenciament dels signants de la “Resposta” al missatge dels intel·lectuals catalans del Principat, Josep Massot i Muntaner ha escrit: “... l’afer del ‘Manifest’ és una peça important dins el procés implacable de desmantellament de la cultura autòctona a partir del mes de juliol de 1936”.



En la revista El Mirall (núm. 61, pàgs. 19-24) podem trobar una bona aproximació al que va ser el regnat del terror feixista a Mallorca. L'article "La repressió franquista a Palma", signat per Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar, és ben representatiu al respecte. "Pel que fa a la base social dels represaliats, era molt homogènia: la classe treballadora, la base social de l'esquerra i al seu costat alguns membres de professions liberals i petita burgesia progressista. Hi hagué també algun cas d'empresonament de 'rics d'esquerres' als quals s'incautaven els béns. Es calcula que el nombre de morts provocats per la repressió al llarg de la guerra oscil.là entre 2.000 i 2.500 persones.

'Les zones de Palma més afectades foren les barriades obreres encara que la repressió s'estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Els escamots feixistes actuaren a Son Rapinya, Son Serra, la Vileta i al bosc de Bellver, a més del mateix Castell".

A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. Record ara mateix el llibre de Bernanos, Els grans cementiris sota la lluna, que tanta influència tengué en el meu particular descobriment de la brutalitat de la dreta mallorquina, o el més recent de l'amic Jean Schalekamp, D'una illa hom no en pot sortit.

Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears escriu també entorn de la repressió damunt els intel.lectuals d'esquerra (Biblioteca Serra d'Or; pàgs. 218-220): "Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l'onada de follia que planava sobre l'illa -d'una manera 'il.legal', a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d'una manera pretesament 'legal', a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d'una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d'Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L'intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d'haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d'ésser sotmès a consell de guerra, per 'adhesió a la rebel.lió', el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col.laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col.laborador de l'òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel.ligent, col.laboradora de Nostra Paraula, afusellada 'il.legalment', com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d'Esquerra Republicana Balear, col.laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col.laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l'aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies 'Garanya', assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa...

'Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l'Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l'illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d'afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventayol, del Consell Executiu d'Esquerra Republicana Balear i president de l'agrupació mallorquina del Rotary Club".

Com escriu Bartomeu Mulet a "Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)" (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): "España una, grande y libre, havia d'esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col.lectiva. España havia d'esser imperial i triomfadora. El catalanisme s'havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d'una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l'abril del 37, com a comissari de la policia política, d'aquesta repressió, perquè tot era rojo i separatista".

Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). Qui vulgui negar aquests fets tan ben documentats està en el seu dret, però les seves opinions tendran poc valor davant la realitat del que s’esdevengué en aquells mesos terribles.

Aquest era el món de Llorenç Villalonga en aquell estiu de 1936, l’univers que he provat de fer tornar de les ombres del passat a les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.


[22/01] Atemptat contra Michel - Enterrament de Michel - Atemptat de Berton - Conferència de Riquer i Palau - «Voz Anarquista» - Coeurderoy - Govaerts - Peukert - Piccinelli - Tricheux - Mareš - Perfetti - Roldán - Sáez Barcina - Sánchez Palacios - Rüdiger - Gilabert - Alonso - Laisant - Kirschey - Moriones - Agustín - Vergara - Coutant - Meta - Jover - Galtier-Boissière - Nourrisson - Ciprés - Guerrieri - Puzo - Quintero

0
0
[22/01] Atemptat contra Michel - Enterrament de Michel - Atemptat de Berton - Conferència de Riquer i Palau -«Voz Anarquista» - Coeurderoy - Govaerts - Peukert - Piccinelli - Tricheux - Mareš - Perfetti - Roldán - Sáez Barcina - Sánchez Palacios - Rüdiger - Gilabert - Alonso - Laisant - Kirschey - Moriones - Agustín - Vergara - Coutant - Meta - Jover - Galtier-Boissière - Nourrisson - Ciprés - Guerrieri - Puzo - Quintero

Anarcoefemèrides del 22 de gener

Esdeveniments

L'atemptat contra Michel segons l'"Illustration" del 28 de gener de 1888

L'atemptat contra Michel segons el periòdic parisenc l'Illustration del 28 de gener de 1888

- Atemptat contra Louise Michel: El 22 de gener de 1888, a la Sala de l'Élysée, a prop del Rond-Point, de Le Havre (Alta Normandia, França), després d'impartir una conferència, la destacada militant anarquista Louise Michel pateix un atemptat. Hores abans, al migdia, al teatre de la Gaieté havia fet una altra conferència. El bretó Pierre Lucas, sota els efectes de l'alcohol, se li acostà i li disparà dos trets al cap per l'esquena. Una de les bales fou aturada pel seu capell i l'altra la ferí no mortalment, però aquesta restarà al cap durant tota la seva vida, ja que la intervenció quirúrgica era massa perillosa, produint-li constants cefalees. La policia detingué Lucas quan aquest estava a punt de ser linxat per les més de 2.000 persones que omplien la sala. En els cercles anarquistes es pensà que Lucas era un agent secret de la prefectura de policia o de la dreta orleanista, que a Normandia era força activa. Durant el judici, Michel testimoniarà a favor de l'absolució del seu agressor, dient que l'acusat el que necessitava era medicina, no justícia burgesa. Pierre Lucas fou absolt i ingressat a l'Hospici General de La Havre, on morí de tisi el 16 de gener de 1890.

***

"Les obsèques de Louise Michel", obra d'Albert Peters-Desteray (1905)

Les obsèques de Louise Michel, obra d'Albert Peters-Desteray (1905)

- Enterrament de Louise Michel: El 22 de gener de 1905 un seguici de més de 100.000 persones acompanya el taüt de la militant anarquista Louise Michel cap el cementiri de Levallois-Perret (Illa de França, França). Michel havia mort el 9 de gener d'aquell any a Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrada momentàniament al cementiri marsellès de Saint-Pierre fins al seu trasllat definitiu a París. El fèretre havia arribat el dia abans a l'estació de Lió i l'endemà, a les vuit del matí, la manifestació roja, per mor dels milers de banderes vermelles communardes–la bandera negra estava prohibida i hagué càrregues policíaques quan es desplegaren–, sortí d'allà i arribà, després de recórrer 14 quilòmetres, cap a les 14 hores al cementiri de Levallois, on l'anarquista fou enterrada no lluny del seu gran amor Théophile Ferré. El desplegament de forces policíaques per contenir la gentada fou impressionant i el prefecte de la Policia de París, Louis Lépine, que intentà seguir la comitiva, fou expulsat pels llibertaris. El carro de difunts que portà el taüt fou de«setena classe», també anomenat«dels pobres», i estava cobert amb una bandera roja amb les vores negres. La gran manifestació popular acabà amb un míting a la Sala Rivay de la Borsa del Treball de Levallois-Perret d'unes 1.500 persones, el doble de la cabuda oficial, on van parlar Miguel Almereyda, Sébastien Faure, Charles Malato, Georges Yvetot, Pierre Monatte –que substituïa Benoît Brooutchoux que no pogué anar perquè estava empresonat– i Séverine, entre d'altres. Fins al 1916 una manifestació a la seva tomba tenia lloc cada any.

Enterrament de Louise Michel (22 de gener de 1905)

***

La notícia de l'atemptat de Germaine Berton apareguda en "Le Petit Journal" de París del 23 de gener 1923

La notícia de l'atemptat de Germaine Berton apareguda en Le Petit Journal de París del 23 de gener 1923

- Atemptat de Germaine Berton:El 22 de gener de 1923 la militant anarcoindividualista Germaine Berton compareix a la seu de l'organització d'extremadreta Lliga d'Acció Francesa, situada al carrer Roma de París (França), amb la intenció d'assassinar el seu líder Léon Daudet, però és rebuda per Marius Plateau, cap dels també extremistes «Camelots du Roi» i secretari general d'aquesta lliga. Després d'insultar-lo verbalment, el mata d'un tret de revòlver i immediatament intenta suïcidar-se amb un tret al cap que només la deixà ferida. A la tarda d'aquell mateix dia, la milícia ultradretana dels «Camelots du Roi» assaltaren la impremta de L'Oeuvre i les oficines de L'Ère Nouvelle i intentaren sense èxit arribar fins a la seu del periòdic comunista L'Humanité. L'endemà, 23 de gener, la policia escorcollà diversos locals anarquistes –de «La Librairie Sociale», seu de Le Libertaire; de l'Unió Anarquista (UA); i de La Fraternelle– i domicilis de militants destacats a la recerca de qui hagués pogut armar Berton. Defensada en un procés força mediàtic pel prestigiós advocat comunista Henri Torrès i, gràcies a una campanya de solidaritat organitzada pel periòdic Le Libertaire–arribà a tirar 54.000 exemplars– i amb el suport de nombrosos militants anarquistes (Lecoin, Séverine, etc.), Germaine Berton fou absolta el 24 de desembre de 1923 per l'Audiència del Sena de París. Els surrealistes li reteren homenatge, felicitant-la per la seva acció i qualificant-la de la«primera antiheroïna surrealista».

***

Cartell de la conferència de Josep Maria de Riquer i Palau

Cartell de la conferència de Josep Maria de Riquer i Palau

- Conferència de Riquer i Palau: El 22 de gener de 1937 el periodista i mestre racionalista anarquista Josep Maria de Riquer i Palau imparteix a l'Ateneu Llibertari del Districte V de Barcelona (Catalunya) la conferència«La mujer y la revolución», organitzada per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Josep Maria de Riquer i Palau era fill del polifacètic artista Alexandre de Riquer i Ynglada.

***

Capçalera del primer número de "Voz Anarquista"

Capçalera del primer número de Voz Anarquista

- Surt Voz Anarquista: El 22 de gener de 1975 surt a Almada (Setúbal, Portugal) el primer número del periòdic mensual Voz Anarquista. Edição do Grupo de Cultura e Acção libertaria FAI-IFA-AIT. Va ser editat pel Centre de Cultura Llibertari d'Almada del Moviment Llibertari Portuguès (MLP) sota la direcció de Francisco Quintal. L'últim número apareixerà el gener de 1984. Entre els seus col·laboradors podem destacar Júlio de Castro, Emiliano Bastos, Adriano Botelho, Júlio Figueiras, Ramón Liarte i Sidónio Gouveia.

Anarcoefemèrides

Naixements

Ernest Coeurderoy

Ernest Coeurderoy

- Ernest Coeurderoy: El 22 de gener de 1825 neix a Avallon (Borgonya, França) l'escriptor socialista llibertari Ernest Coeurderoy. Després d'educar-se a Tonnerre, entre 1842 i 1845 va estudiar medicina a París.«Metge dels pobres», a partir de 1846 s'encarregarà dels malalts mentals de l'hospital parisenc de la Salpêtrière. El fracàs de la Revolució de Juny de 1848 i la posterior repressió del proletariat el van radicalitzar en les seves posicions polítiques. Com a membre dels Comitès Socialistes parisencs, va veure's obligat a exiliar-se, després de la manifestació del 13 de juny de 1849, a Ginebra; ja mai més no tornaria a França, llevat una curta estada clandestina per visitar sos pares. El novembre de 1849 l'Alt Tribunal de Versalles el va condemnar a la deportació en rebel·lia, juntament amb Ledru-Rollin, Delescluze, Considerant, Pyat i molts d'altres. Les pressions polítiques el van obligar a abandonar Suïssa en 1851 i va marxar a Brussel·les, però una setmana després va ser expulsat instal·lant-se a Londres, on enviarà articles al periòdic L'Union républicaine. Entre abril i juny de 1853 va viatjar a Espanya i a Madrid, entre juliol i agost d'aquell any, escriurà bona part del seu llibre Jours d'exil. Abans de traslladar-se de bell nou al Regne Unit per revisar la publicació de la primera part de l'obra citada, va passar clandestinament a França. Més tard retornarà a Espanya (Bilbao, Sant Sebastià, Santander, Vigo, La Corunya, Madrid). En 1854 es va traslladar a Itàlia, on publicarà a Torí el seu llibre més conegut, Hurrah!!!. El 6 de juny de 1855 es va casar a Ginebra amb Marie-Justine Rampont, filla d'un amic de son pare, Germain Rampont-Léchin, representant demòcrata del departament d'Yonne en la Constituent. El 17 d'agost de 1859, l'emperador Napoleó III va promulgar unaàmplia amnistia, però Coeurderoy la va rebutjar i va enviar una carta al National de Brussel·les explicant-ne raons. Després de fer propaganda pel grup «Fraternitat i Resistència a l'Opressió», malalt, desesperat i frustrat, Ernest Coeurderoy es va suïcidar el 26 d'octubre de 1862 a Fossaz, a prop de Ginebra, (Vall d'Aosta, Arpitània). A més de nombrosos articles, va publicar algunes obres sublims sobre la revolució i l'exili: La barrière du combat, ou Dernier grand assaut qui vient de se livrer entre les citoyens Mazzini, Ledru-Rollin, Louis Blanc,Étienne Cabet, Pierre Leroux, Martin Nadaud, Malarmet et autres Hercules du Nord (1852, amb Octave Vauthier), De la révolution dans l'homme et dans la société (1852), Jours d'exil (1854-1855, en dos volums), Trois lettres au journal L'Homme, organe de la démagogie française à l'étranger (1854) i Hurrah!!! Ou la révolution par les cosaques (1854). Actualment s'ha reeditat Corrida, que forma part del llibre Jours d'exil, i que es tracta d'una escrit contra la cursa de braus. Max Nettlau el va reivindicar com a un dels llibertaris més importants, juntament amb Joseph Déjacque, d'abans del naixement de la Internacional. Coeurderoy va lluitar en solitari contra els caps republicans i socialistes les ambicions i disputes dels quals van ser les responsables segons ell de la derrota de la revolució proletària de 1848. Sota la triple influència de Fourier, Pierre Leroux i Proudhon, el seu sistema era una síntesi de col·lectivisme i mutualisme llibertari. Reivindicava la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, el lliure accés de tots als instruments de treball, la propietat individual i l'intercanvi dels productes del treball. En 2005 Alain Brossat li va dedicar una biografia: Ernest Coeurderoy (1825-1862). Révolution, désespoir et prophétisme.

Ernest Coeurderoy (1825-1862)

***

Notícia judicial sobre Egide Govaerts apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 24 de setembre de 1885

Notícia judicial sobre Egide Govaerts apareguda en el diari parisenc Le Temps del 24 de setembre de 1885

- Egide Govaerts: El 22 de gener de 1839 neix a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista Egide Goverts. En 1861 un tribunal militar el condemnà a quatre anys de treballs forçats i expulsió de l'exèrcit per«provocació i complot a la deserció», a més de«venda de pagarés». En aquests anys es guanyava la vida com podia, venen diaris, fent de sastre, de secretari, de tipògraf, etc. En 1877 s'afilià al Socialistsche Partij (SP, Partit Socialista) de Brabant (Flandes), que advocava per una«evolució socialista» i per això també era anomenat «Partit Evolucionista». El setembre d'aquest any assistí al Congrés Internacional que se celebrà a Gant (Flandes Oriental, Flandes). En 1878 abandonà el socialisme i es declarà anarquista i internacionalista. Entre 1877 i 1880 fou membre d'un grup de lliurepensadors radicals, «Les Cosmopolitains» i entre 1878 i 1881 de la Secció Local de Brussel·les de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1879, segons la policia, havia organitzat una societat secreta anarquista partidària de la «propaganda pel fet» a Brussel·les i era membre del grup radical «Cercle Démocratique». En 1879 també assistí a les reunions del grup«Les Solidaires», el qual representà en el Congrés Internacional Racionalista que se celebrà entre el 29 d'agost i l'1 de setembre de 1880 a Brussel·les. Entre 1879 i 1880 fou membre de la Ligue Collestiviste Anarchiste (LCA, Lliga Col·lectivista Anarquista). En aquesta època fou una de les principals figures de la Internacional i el desembre de 1880 va ser nomenat, amb Charles Dubuyger, secretari de la Secció Local de Brussel·les. En el Congrés Nacional Revolucionari, celebrat el 19 de setembre de 1880 a Brussel·les, va ser nomenat membre de la mesa nacional de la Unió Revolucionària (UR) i assistí regularment a les reunions dels revolucionaris «Cercles Réunis». Entre 1880 i 1881 col·laborà en diverses publicacions revolucionàries, com ara La Persévérance i La Révolution Sociale, i fou membre del consell de redacció de La Justice Sociale. Estava casat amb la costurera Elisabeth Van Rinsveld, amb qui tingué tres infants, el primer mort el febrer de 1879 i el tercer en néixer en 1880; el segon fill, Eva, nasqué en 1873. Durant la dècada dels anys 1880 fou un dels principals animadors dels aldarulls i de les vagues a Borinage (Hainaut, Valònia). Durant la vigília de l'any nou de 1881 cantà la cançó La Prolétarienne en una reunió anarquista. Condemnat en diverses ocasions per deserció, rebel·lió i ultratges als agents, fou membre del comitè belga encarregat de recollir fons per als militants anarquistes torturats a Espanya. El 28 de febrer de 1883 pronuncià l'elogi fúnebre al cementiri d'Evere de Brussel·les del jove militant anarquista francès Paul Métayer, mor per l'explosió d'una bomba que transportava en companyia d'Antoine Cyvoct. El 15 de juliol de 1885 va ser condemnat pel tribunal de policia per haver allotjat estrangers en situació il·legal i quan l'apel·lació la pena va ser augmentada per «injúries al tribunal». A finals de juliol va ser detingut durant una manifestació contra l'expulsió de Joseph Furet i Marie-Alphonse Montant, dos joves militants francesos; jutjat, el 22 de setembre de 1885 va ser condemnat per diversos delictes (difamació als gendarmes, cops als agents, rebel·lió) a dos mesos de presó, a 23 dies més i a una multa de 52 francs. Fou l'editor responsable de molts periòdics anarcocomunistes publicats a Brussel·les, gairebé tots estampats a la seva impremta, com ara L'Insurgé (1885), Ni Dieu ni Maître (1885-1886), La Guerre Sociale (1885-1886), L'Interdit (1886), L'Anarchiste (1886). L'abril de 1895 fou testimoni en el procés contra Henri Willems, administrador de Le Libertaire, acusat de publicar un article considerat ofensiu, i on ell es declarà autor de l'article, encara que el tribunal no tingué en compte la seva declaració. En 1902 col·laborà en Le Petit Anarchiste, editat pel Cercle Llibertari de Micheroux (Lieja, Valònia). La policia va fer córrer el rumor que era alcohòlic i un infiltrat. Son germà, Gérard Govaerts, també va ser militant anarquista. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Josef Peukert (1876)

Josef Peukert (1876)

- Josef Peukert: El 22 de gener de 1855 neix a Albrechtice nad Orlicí (Bohèmia, Imperi austrohongarès; actualment Txèquia) el propagandista anarcocomunista Josef Peukert, també citat com Joseph Peukert. Fill d'una família molt pobra, sa mare morí quan era molt petit. Quant tenia sis anys ajudava son pare en la seva feina d'artesà vidrier i quan va fer els 11 anys abandonà l'escola per a treballar. Cap al 1871 abandonà la llar familiar i recorregué l'Imperi austrohongarès (Hamburg, Hannover, etc.) fent petites feines ocasionals (pintor en la construcció, etc.) i estudiant pintura artística. En 1874 retornà a casa i entrà en un grup socialdemòcrata que s'havia acabat de crear. En 1877, un cop mort son pare, passà tres mesos a Metz i després va anar caminant fins a París, on després d'uns mesos marxà a Bordeus. En aquesta aventura aprengué el francès perfectament i participà activament en el moviment anarcocomunista gal, on va fer servir els pseudònims Jacques Bernard i Eduard Pohl i entaulà amistat amb Émile Gauthier, Élisée Reclus i Otto Rinke. Atret pel moviment anarquista espanyol, des de Bordeus passà a la Península, però va haver de tornar poc després per ajudar els companys arran d'una onada repressiva que es desencadenà a França. El 30 de novembre de 1880 en va ser expulsat i marxà a Suïssa on començà a militar en el moviment anarcocomunista local de caire kropotkià. En 1881 fou un dels delegats de Suïssa en el Congrés Internacional de Londres (Anglaterra). Fortament influenciat pel propagandista anarquista Johann Most, el 5 de desembre de 1881 arribà a Viena amb la intenció de crear una organització secreta i, gràcies al seu gran talent com a orador, assolí un cert prestigi tant a Bohèmia com a Graz. El 13 de desembre, però, va ser detingut i empresonat per«conspiració» fins al 6 de març de 1882. El juliol de 1882 fou nomenat pels editors director del periòdic Die Zukunft (L'Avenir), òrgan del corrent radical de la socialdemocràcia austríaca, i també va fer un cicle de conferències a Viena. A finals d'agost de 1882 va ser detingut amb altres companys arran de l'«Afer Merstallinger»–atac i pillatge a mà armada d'un domicili realitzat el juliol de 1882–; jutjat el 21 de març de 1883, va ser absolt. En aquests anys fou redactor de Der Rebell (El Rebel). Convençut de la inutilitat de l'electoralisme i del parlamentarisme, reivindicà la violència i el terrorisme com a eines de lluita. Arran d'una sèrie d'atemptats contra les forces de l'ordre esdevinguts entre 1882 i 1884, la intensificació de la repressió i la detenció de la major part dels dirigents socialdemòcrates, moderats i revolucionaris, l'obligà a finals del gener de 1884 a fugir de l'Imperi austrohongarès el dia abans de la promulgació d'una llei d'excepció antianarquista. En 1885 s'instal·là a Londres (Anglaterra), on aquest mateix any publicà el fullet Gerechtigkeit in der Anarchie (La Justícia en l'Anarquia), reeditat en 1910. A la capital anglesa distribuí el periòdic de Johann Most Freiheit (Llibertat) i en 1886 fou un dels fundadors, amb P. Wallhausen (Sign. X) i R. Gundersen, del periòdic Die Autonomia. Anarchistisch-communistisches Organ (L'Autonomia.Òrgan Anarcocomunista), portaveu del londinenc Deutscher Anarchistischer Klub«Autonomie» (Club Anarquista Alemany«Autonomia»), de caràcter kropotkià. En aquesta època formà part de la Lliga Socialista britànica i fou molt amic del esoterista socialista Theodor Reuss; aquesta amistat disgustà l'anarquista Victor Dave, que no es refiava de Reuss, situació que portà tensions en la Lliga Socialista. El febrer de 1887 Peukert i Reuss marxaren plegats en un viatge a Bèlgica, on el segon va passar informació a la policia que portà a la detenció de l'anarcocol·lectivista Johann Neve a Lieja i a la seva condemna  l'octubre d'aquell any a 15 anys de presó; aquest episodi danyà severament la reputació de Peukert, però també la de Dave –aquest tèrbol incident va ser tractat per John Henry Mackay en el seu llibre Die Anarchisten. Kulturgemälde aus dem Ende des XIX Jahrhunderts (Els anarquistes. Retrat de la cultura de finals del segle XIX), publicat en 1891. Entre 1889 i 1895 edità amb Claus Timmermann el periòdic Der Anarchist (L'Anarquista). Malalt, la primavera de 1889 passà a Espanya per guarir-se i, abans d'emigrar als Estats Units, passà un temps a Bordeus, París i Londres. A principis de juny de 1890 arribà, amb Otto Rinke, a Nova York (Nova York, EUA). Va fer mítings a New York, Brooklyn i New Yersey i entrà a formar part de la Radikale Arbeiterbund (RA, Associació de Treballadors Radicals) i de l'Autonome Gruppen Amerikas (AGA, Grups Autònoms d'Amèrica). Els constants conflictes amb Johann Most van fer que l'avinentesa entre ambdós propagandistes anarquistes fos impossible i fins i tot s'arribà a parlar de«Bruder-Krieg» (Guerra de Germans), que va fer que el moviment anarquista alemany nord-americà es dividís en dos grups irreconciliables. Durant uns anys col·laborà amb Emma Goldman i Alexander Berkman, encara que aquest dos estaven més atrets per Most. El setembre de 1893 assistí com a delegat de la United Autonomist Groups (UAG, Grups Autònoms Units) de Nova York a la Conferència Internacional Anarquista de Chicago i, com que la policia novaiorquesa el buscava perquè el creia implicat en l'intent d'assassinat de Henry Clay Frick per Alexander Berkman, s'instal·là en aquesta ciutat. El novembre d'aquell any, el Chicago Debating Club (CDC, Club de Debat de Chicago), un dels pocs grups alemanys anarquistes que encara quedaven actius a la ciutat, va triar un comitè d'investigació format per sis membres per presentar totes les proves, nacionals i internacionals, relacionades amb l'«Afer Never»; un any més tard, el comitè va concloure que totes les denúncies contra Peukert eren calúmnies basades en mentides, però molts d'anarquistes no van acceptar el resultat de la comissió i fins i tot posaren sota sospita el propi comitè –Freiheit s'abstingué de publicar el resultat de la investigació. Josef Peukert va morir el 3 de març de 1910 a Chicago (Illinois, EUA) en la més absoluta pobresa i marginat per gairebé tots els companys. Durant sa vida va ser inculpat en nombroses ocasions de ser un agent provocador, acusació a la qual s'intentà disculpar en les seves memòries Erinnerungen eines Proletariers aus der revolutionären Arbeiterbewegung (Memòries d'un proletari del moviment obrer revolucionari), publicades pòstumament en 1913 a Berlín per Gustav Landauer i reeditades en 2002 a Frankfurt; aquesta obra va tenir un gran ressò i va ser criticada per l'historiador anarquista Max Nettlau, que considerava que la precisió historiogràfica de les seves afirmacions eren força discutibles. L'arxiu de Peukert es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Josef Peukert (1855-1910)

***

Foto policíaca de Franco Piccinelli (ca. 1894)

Foto policíaca de Franco Piccinelli (ca. 1894)

- Franco Piccinelli: El 22 de gener de 1866 neix a Montepulciano (Toscana, Itàlia) l'anarquista Franco Piccinelli, també conegut com François Piccinelli. Sos pares es deien Giuseppe Piccinelli i Assunzione Bolognesi. Es guanyava la vida fent de perruquer i emigrà a França, on milità en el moviment llibertari. A París (França) s'associà amb el també barber anarquista Louis Armand Matha (Belle-Barbe). El 23 de gener de 1891 va ser detingut amb molta resistència, juntament amb altres tres-cents companys, en una manifestació d'obrers sense feina que partí de la plaça de l'Opera de París; en l'escorcoll se li va trobar una llima esmolada i per aquest motiu va ser denunciat per portar «armes prohibides». Per un decret del 7 de febrer de 1891 va ser expulsat de França i es refugià a Londres (Anglaterra) on exercí la seva professió. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Posteriorment emigrà als Estats Units. Franco Piccinelli va morir el 12 d'octubre de 1913 en un hospital de Nova York (Nova York, EUA). A instàncies d'A. Baillif, s'obrí una subscripció de suport per a la vídua en el periòdic Le Temps Nouveaux, publicació a la qual va ajudar molt el finat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alphonse Tricheux (1936)

Alphonse Tricheux (1936)

- Alphonse Tricheux: El 22 de gener de 1880 neix a Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Alphonse Tricheux. Obrer del metall, fou sindicalista com son pare i va militar amb sos dos fills, Eugène i Marius, i Alexandre Mirande, V. Nan, Teulé, Membrado, Chartris, Bodomini, Vlado, Georges Adam i altres, en el grup anarquista «Bien-Être et Liberté» de la Unió Anarquista de Tolosa. Després de la mort del militant anarquista i guerriller búlgar Dimitar Balkhov (Gaidarov), el 20 de febrer de 1932, Tricheux adoptà son fill, Georges Balkhov, que restà com a un membre més de sa família. En 1925 esdevingué un dels responsables de la Federació Anarquista del Midi i entre el 15 i el 16 d'agost d'aquell any representà els obrers tolosans en el Congrés de la Federació Revolucionària del Llenguadoc, amb Jean Artigolle, René Ghislain, Montgon, Respaut, Marcel Raynaud, Darguy i Bertrand.  L'abril de 1926 fou condemnat a vuit mesos de presó per un delicte de premsa («provocació de militars a la desobediència»). Després es va adherir a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), de Pierre Besnard, i milità en la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), i organitzarà l'octubre de 1931 un congrés a Tolosa. Com a pacifista estava afiliat a la«Lliga internacional dels combatents de la pau». El juliol de 1936, amb sa companya Paule Tricheux i sa filla Noëla, marxà a l'Espanya revolucionària i prengué part en les col·lectivitzacions llibertàries, especialment a Puigcerdà. Paule hi participà en la creació del«Grup d'acció cultural i d'educació de dones llibertàries», del qual va ser la responsable de propaganda, i que a causa dels esdeveniments es transformà en centre d'acollida i de solidaritat del Comitè Pro Refugiats de Puigcerdà per als asilats que fugiren de Màlaga. El 27 d'abril de 1937 el govern català, obeint els estalinistes, posaren terme a les col·lectivitzacions a Puigcerdà, com ho feren una setmana més tard a Barcelona. Els guàrdies d'assalt mataren nombrosos anarquistes, com ara Antonio Martín, i els militants francesos foren expulsats o empresonats, com Alphonse Tricheux, qui fou acusat calumniosament de robatori. Alliberat, es reincorporà a la seva petita granja a Tolosa, la qual serví durant la guerra de lloc de trobada discret pels anarquistes, els quals hi organitzaren el 19 de juliol de 1943 un congrés clandestí, amb Étienne Guillemeau, René i Marcelle Clavé, Charles i Maurice Laisant, Volace, André Arru i Noël, entre d'altres. Després de la guerra i fins a la seva mort milità en el grup de Tolosa de la Federació Anarquista (FA). Alphonse Tricheux va morir el 6 d'octubre de 1957 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Michal Mareš (1920)

Michal Mareš (1920)

- Michal Mareš: El 22 de gener de 1893 neix a Teplice-Šanov (Ústí nad Labem, Txèquia, Imperi Austrohongarès; actualment Teplice (Teplice, República Txeca) l'escriptor, poeta, dramaturg, actor i periodista anarquista Josef Mareš, més conegut com Michal Mareš–prengué el nom de Michal (Miquel) en honor de Mikhail Bakunin–, encara que també va fer servir els pseudònims Michal Josef Mareš, Antonín Mareš i Luděk Marks. Havia nascut. Sos pares es deien Emil Mareš i Anna Matuška. Quan era infant sa família es traslladà a Praga, on freqüentà l'escola elemental de nins alemanys del Mercat de «Masny trh» (Mercat de la Carn), a la ciutat antiga. Realitzà els estudis secundaris a l'Escola de Comerç alemanya de Praga, però quan tenia 17 anys, edat en la qual ja formava part del moviment anarquista del nord de Bohèmia, va ser expulsat dels instituts de l'Imperi Austrohongarès per la seva protesta contra l'execució del pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia. Per guanyar-se la vida treballava en nombroses feines, com ara comptable en un banc, passant de la casa Halphen, venedor de bombetes elèctriques de l'empresa Metallum o de pinzells per al pare de l'escriptor Eduard Bass, etc. A partir de 1910 freqüentà les reunions anarquistes que es realitzaven als cafès dels barris de Karlín i de Královské Vinohrady de Praga. En aquesta època abandonà oficialment l'Església catòlica i participà en accions antimilitaristes. S'entretenia amb els companys a abocar anilina a les aiguabeneiteres de les esglésies i en llançar petards als peus dels penitents que participaven en les processons. Va ser nombroses vegades detingut i interrogat per la policia per difusió de pamflets prohibits, participació en manifestacions, incitació a la insubordinació, etc., que el portaren en diverses ocasions a la presó, on compartí cel·la amb assassins molt coneguts a l'època. Poc abans de la Gran Guerra, marxà cap a Hamburg (Imperi Alemany), on treballà com a obrer al port i tocant el tambor per a l'Exèrcit de Salvació. Antimilitarista com era, va fer tot el possible per a no anar al front i treballà d'antuvi en una petita fàbrica que fabricava suro per a l'exèrcit, a prop de Roudnice nad Labem (Ústí nad Labem, Txèquia), després a les sitges de la intendència de Praga i, finalment, fou destinat a una xarcuteria a l'engròs de Jan Satrapa a Studená (Banská Bystrica, Eslovàquia) que fabricava conserves càrnies per a la tropa. Abans de 1918 s'havia casat amb la filla del director general de les fàbriques siderúrgiques de Most (Ústí nad Labem, Txèquia). Després de la guerra fou durant un temps accionista de la xarcuteria de Satrapa, amb la finalitat de guanyar diners per a poder viatjar a l'estranger. Col·laborà com a periodista en diferents publicacions (Tribuna, Prager Mittag, Prager Tagblatt, etc.) i viatjà arreu d'Europa (Alemanya, França, Itàlia, etc.) i d'Àfrica, on comercià amb diversos articles (vidre, joies, malt, llúpol, xarcuteria, conserves, etc.) i serví un temps en la Legió Estrangera. Fou membre de laČeská Anarchistická Federace (ČAF, Federació Anarquista Txeca) i en 1921 fou un dels fundadors del Komunistická strana Československa (KSČ, Partit Comunista de Txecoslovàquia), col·laborant en el seuòrgan d'expressió Rudým Právo. En 1928 publicà l'obra de teatreSing-Sing, sobre les execucions dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. En aquests anys es relacionà amb nombrosos escriptors txecs i alemanys, com ara Jaroslav Hašek, Karel Čapek, Ferdinand Peroutka, Max Brod, Egon Erwin Kisch, etc., però molt especialment amb Franz Kafka, de qui fou un bon amic. En 1938, davant la més que provable ocupació nazi del seu país, es presentà voluntari per defensar les fronteres i durant tota la II Guerra Mundial lluità en la clandestinitat i amb un grup d'antifeixistes alemanys, amb el suport de gendarmes txecs, organitzà una xarxa de suport al camp de concentració nazi de Theresienstadt (actual Terezín). Després de l'Alliberament, el 17 de maig de 1945, sota la sospita d'haver ajudat un agent alemany, va ser detingut per error pel Narodni Komissariat Vnútrennikh Del (NKVD, Comissariat del Poble d'Afers Interiors), la policia secreta de la Unió Soviètica, que falsificà diversos testimonis per condemnar-lo a mort, però finalment aconseguí demostrar la seva innocència, encara que sempre restà vigilat per la policia secreta de l'Estat. Entre 1946 i 1948 es dedicà a denunciar la corrupció i les maquinacions de les autoritats locals comunistes, les atrocitats per part dels colons txecs que tingueren lloc a la frontera durant i després de l'expulsió dels alemanys dels Sudets i les injustícies que es cometien als camps de concentració estalinistes, especialment des de les pàgines del periòdic Dnešek, de l'escriptor dissident Ferdinand Peroutka. Tots aquests fets no agradaren al ministre d'Informació txecoslovac Václav Kopecký i a principis de 1947 va ser expulsat del KSČ. Arran del cop d'Estat comunista de febrer de 1948 a Txecoslovàquia, la seva vida perillava i el març de 1948 va ser detingut amb acusacions absurdes, jutjat i condemnat a set anys de presó i a la privació dels drets polítics. Amb la salut molt malmesa, el març de 1955 va ser alliberat i en sortir s'assabentà que sa mare, a la qual havia estat enviant cartes des de la presó, havia mort feia tres anys. Amb la prohibició de publicar a Txecoslovàquia, la resta de sa vida la visqué en la més absoluta pobresa i en l'oblit. Escriptor bilingüe (txec i alemany), és autor de Disharmonie (1916), Přicházím z periferie (1920),Policejníšťára (1922), Anděličkářka (1922), Oasa. Africký román utrpení a lásky (1924),Zápisky z výčepů lihovin, nevěstinců, Afriky, Prahy a odjinud (1926), Zelená garda (1927), Pan Václav. Český trhan v cizině (1928), Internacionální patriot. Pan Václav doma (1931), Ze vzpomínek anarchisty, reportéra a válečného zločince (1999, pòstum) i Přicházím z periferie republiky (2009, pòstum), entre d'altres. Michal Mareš va morir el 17 de febrer de 1971 a Praga (Txèquia, Txecoslovàquia; actual República Txeca). El setembre de 1991, el Tribunal Suprem txecoslovac anul·là la sentència i el rehabilità.

Michal Mareš (1893-1971)

***

Paolo Perfetti

Paolo Perfetti

- Paolo Perfetti: El 22 de gener de 1895 neix a Massa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Paolo Perfetti. Es guanyava la vida tallant marbre. El 28 de setembre de 1917 va ser condemnat a 35 dies de presó pel Tribunal de Belluno (Vèneto, Itàlia) per«amenaces» i el 2 de maig de 1919 va ser amonestat formalment per«ociós i vagabund». En 1921 s'oposà amb les armes a la mà als feixistes i en 1922 es va veure obligat a emigrar clandestinament a França, després d'haver patit reiterades agressions. El 20 de gener de 1923 va ser absolt pel Tribunal de Massa de l'acusació de«tinença d'explosius» i l'abril de 1926 va ser expulsat de França i portat a la frontera de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia), on va ser multat amb 90 lires per haver lliurat documentació falsa als guàrdies fronterers. Portat a Carrara (Toscana, Itàlia), mesos després s'exilià novament. En 1929 son germanastre anarquista Gino D'Ascanio matà el secretari de la Legació italiana a Luxemburg. El maig de 1933 es presentà al consolat italià de Barcelona (Catalunya) sense recursos ni documents. En la primavera de 1934 aconseguí obtenir del consolat italià de Barcelona un certificat de nacionalitat i l'estiu següent va enviar 700 francs a la seva germanastra Maria D'Ascanio al Principat de Mònaco. En 1935 sol·licità un subsidi al consolat italià de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i la primavera de 1936 es presentà novament al consolat italià de Barcelona després d'haver creuat els Pirineus a peu. Expulsat de la Prefectura francesa de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per vagabunderia, l'agost de 1936 retornà a Catalunya i s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna «Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), lluitant a diversos fronts aragonesos (Monte Pelado, Tardienta, Almudébar i Carrascal d'Osca). El 22 de novembre de 1937 el cap de la policia feixista telegrafia al Prefecte de Regne d'Itàlia que havia estat inscrit en el registre de la policia de fronteres i que s'havia enrolat en la«milícia roja espanyola». Traslladat a la XII Brigada Internacional«Garibaldi», participà, durant la segona meitat de 1938, en l'ofensiva de l'Ebre i va ser ferit durant els durs combats. Inscrit per la Prefectura de Massa en la llista de«terroristes subversius que viuen a l'estranger», a principis de 1939 abandonà la Península i pogué evitar els camps de concentració francesos. Tres anys més tard encara romania expatriat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Francisco Roldán Toledo apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 10 de març de 1963

Necrològica de Francisco Roldán Toledo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 de març de 1963

- Francisco Roldán Toledo: El 22 de gener de 1896 neix a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya)l'anarcosindicalista Francisco Roldán Toledo. Sos pares es deien Julián Roldán i María Toledo. Ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid (Espanya) abans de la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Sent Martin de Terrassús (Llemosí, Occitània), treballà de pagès i milità en la Federació Local de Llemotges de la CNT. Sa companya fou Pilar López. Francisco Roldán Toledo va morir el 6 de gener de 1963 a Llemotges (Llemosí, Occitània).

***

Foto de Vicenta Sáez Barcina del Registre d'Estrangers del Servei de Migració mexicà (1939)

Foto de Vicenta Sáez Barcina del Registre d'Estrangers del Servei de Migració mexicà (1939)

- Vicenta Sáez Barcina: El 22 de gener de 1898 neix a La Vid de Bureba (Burgos, Castella, Espanya) l'anarquista Vicenta Sáez Barcina–Sáenz, segons alguns. Companya del militant llibertari Justo Donoso Millán (Donoso Germinal), durant els anys vint emigrà a Barcelona, on treballà de teixidora. A la capital catalana entrà a formar part del moviment anarquista, mostrant-se especialment activa en el suport dels activistes d'acció i en la l'ajuda als presos. A causa de les seves activitats en els anys del pistolerisme hagué d'exiliar-se cap al 1927 a França amb son company. En 1931, amb la proclamació de la II República, retornà a la Península, on Donoso ocupà el càrrec d'administrador del setmanari Tierra y Libertad, activitat a la qual ella ajudà força. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilià amb son companya a França. El 27 de juliol de 1939 arribà al port de Veracruz (Veracruz de Ignacio de la Llave, Mèxic) amb el vapor francès Mexique, instal·lant-se amb Donoso al país asteca. Vicenta Sáez Barcina va morir el 13 d'abril de 1971 a Mèxic.

***

Necrològica de Vicente Sánchez Palacios ("Vicente Vargas") apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 12 de febrer de 1991

Necrològica de Vicente Sánchez Palacios (Vicente Vargas) apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de febrer de 1991

- Vicente Sánchez Palacios: El 22 de gener de 1900 neix a València (València, País Valencià) l'anarquista Vicente Sánchez Palacios, que va fer servir el pseudònim Vicente Vargas a l'exili. Sembla que en 1923 desertà de soldat del Regiment de Mallorca. El 22 de juliol de 1933 va ser detingut i empresonat a València, juntament amb Ángel Gómez La Higuera i Domingo Rueda Salas, per repartir el periòdic subversiu El Soldado del Pueblo i portar armes. Durant la guerra civil lluità en la«Columna Durruti» als fronts d'Aragó i de Madrid. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a Algèria i en 1962 passà a França. A l'exili portà el nom de Vicente Vargas, nascut el 12 de febrer de 1900 a Alacant (Alacantí, País Valencià). Durant sa vida conreà nombroses disciplines (pintura, medicina, ecologia, història, etc.). Vicente Sánchez Palacios va morir, sota el nom de Vicente Vargas, el 16 de desembre de 1990 a l'Hospital General de Frejús (Provença, Occitània), a causa d'una paràlisi cerebral que el mantingué en coma durant 14 dies, i va ser enterrat al cementiri de Sant Rafèu (Provença, Occitània), població on hi residia. El 9 de juny de 1992 les autoritats judicials franceses rectificaren oficialment la seva identitat.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Viewing all 12423 articles
Browse latest View live