Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12422 articles
Browse latest View live

La lluita de classes a l'Estat espanyol. Trenta-un enunciats. Reedició.

0
0

    

    

            La lluita de classes a l’Estat espanyol. Trenta-un  enunciats.     

   Primer.  A finals del segle XIX, l’oligarquia espanyola tradicional – els grans propietaris de terra i les elits socials castellano-andaluses – havia demostrat ésser incapaç de d’aconseguir la modernització de l’Estat. L’oligarquia i les elits lligades a aquesta oligarquia havien impedit el desplegament d’una burgesia espanyola estricta (A la fi, i amb tot d’inconvenients, es desplegava una modesta burgesia industrial a Catalunya Principat i al País Basc). 

   Les elits eren ufanoses pel seu domini inqüestionable. I els seus programes de modernització de l’Estat eren superficials. En darrer terme, sempre eren al servei del reforçament del poder i dels privilegis de la classe dominant. Per altra banda, l’Església catòlica espanyola (l’instrument essencial del control ideològic de les societats de l’Estat) continuava en la seva tasca de blindatge dels seus privilegis.  L’oligarquia i l’Església podien dir que no hi havia cap amenaça interior, que no hi havia cap grup social que presentés una alternativa de poder.

   Però aquest immobilisme social convertia a la monarquia espanyola en una antigalla, en un Estat incompetent que restava en perill de desaparèixer en qualsevol moment.  La guerra amb els Estats Units, 1898, posava de manifest la incompetència de l’oligarquia espanyola.  No només es mostrava la inferioritat militar espanyola, sinó la decadència de l’oligarquia i de l’Estat espanyol.  L’hemeroteca de La Vanguardia  guarda el testimoniatge de l’estat de misèria material, intel·lectual i moral de la classe dirigent espanyola (A la batalla naval de Santiago, 1898, l’esquadra de l’almirall Cervera fou destruïda en unes poques hores, mentre que l’esquadra ianqui restava quasi intacta amb un total de baixes de dos mariners. A La Vanguardia, 8.07.1898, es recullen testimoniatges del desastre, com el que transcric: »Abría la marcha el Colón, siguiéndole de cerca el Vizcaya, el María Teresa y el Oquendo, viniendo después los dos destroyers y un cañonero. »A pesar de nuestra bien patente inferioridad material, creíamos que batiéndonos con tesón podríamos quizás resistir lo suficiente el fuego de los yankees. »Diez minutos después de empezado el combate, tanto se habían calentado ya los cañones del María Teresa que se hizo imposible su manejo. »Nuestra situación era, pues, desesperada. Todo se había perdido, menos el honor»

).   

 

   Segon. Campanyes de fum. A començament de segle, l’oligarquia continuava mantenint el monopoli del Poder. Després de la derrota humiliant  i de la pèrdua de les colònies d’ultramar (1898), la classe dirigent va llançar tot de campanyes ideològiques que eren de fum. L’eix d’aquestes campanyes consistia en dir que s’havia de superar la decadència espanyola, que s’havia d’aconseguir la regeneració. No faltaven veus que propugnaven la modernització i la industrialització.

  La monarquia, els oligarques i l’Església mantenien tot de projectes modernitzadors (bastant idiotes) que, de fet, no pretenien altra cosa que el reforçament del seu poder i dels seus privilegis. Pretenien que la modernització – i la regeneració – fos a l’espanyola, de manera que estigués dirigida per les elits del Poder. La industrialització, si de cas, havia d’estar sota el control directe de la classe oligàrquica; o sigui, era una versió actualitzada del projecte industrial tradicional: crear indústries reials, és a dir, estatals, sota control de l’oligarquia.

 

   Tercer.  Malgrat els seus designis, les elits hagueren d’acceptar l’aparició de la nova burgesia industrial concentrada majorment a Catalunya Principat i al País Basc.

 

   Quart. L’oligarquia i l’Església hagueren de constatar que la seva ciutadella no havia aconseguit impedir l’entrada de les idees de la modernitat i de reforma social. 

 

   Cinquè. Les elits del Poder esgotaven les seves energies en dues estratègies contraposades. Pretenien ésser unes elits a la manera de les elits de les potències europees, i, així, a imitació de França, intentaren una política imperialista al Nord d’Àfrica. Però, alhora, continuaven impedint el desplegament de la societat moderna, en el sentit que volien continuar mantenint un absolut control – com havien fet sempre - sobre tot tipus d’activitats socials i econòmiques.

    O sigui, volien els beneficis de la modernitat, però, alhora, reprimien les línies innovadores.

 

  Sisè. Acció i reacció. A tot al llarg del segle vint, es dona un procés d’avanç social trencat contínuament per les forces reaccionàries de l’oligarquia i de l’Església catòlica.

   

   Setè. Les elits oligàrquiques pretengueren el control directe de l’economia de l’Estat espanyol. I, en gran part, aconseguiren l’exercici d’aquest control.

  Com dic al meu escrit  El capitalisme espanyol, inviable   L'activitat industrial moderna no es desplegà a Madrid ni a les ciutats castellano-andaluses perqué tradicionalment el control de l'activitat econòmica era un monopoli de l'oligarquia (S'ha d'entendre que el rei era l'oligarca major). És més: el sistema de l'activitat industrial i comercial consistia en el monopoli, l'exclusiva i la concessió en mans de l'oligarquiaExclusiva i Concessió: el gran aristòcrata és reservava els drets d'una explotació econòmica i els cedia als concessionaris (eren els clients del gran senyor). 

   Vuitè. Una doble dialèctica. A la tradicional, s’hi afegia la lluita entre la nova classe dels industrials moderns i els obrers de les seves fàbriques. Així, es donà una doble lluita: contra la monarquia ( o sigui, contra l’oligarquia tradicional) i contra la classe dels industrials. La lluita obrera contra el capitalisme emergent es centrà al Principat de Catalunya i al País Basc, com era d’esperar.

 

      Novè. A les primeres dècades del segle XX, els obrers hagueren de mantenir una doble lluita contra la reacció de l’oligarquia i contra l’explotació dels capitalistes.

 

   Desè.  Una modesta revolució industrial tenia lloc al Principat (En especial, es desplegà una potent indústria tèxtil), però els èxits dels capitalistes catalans no aconseguiren en cap cas trencar l’intervencionisme econòmic tradicional de l’oligarquia. A més a més, l’oligarquia continuava mantenint el control directe d’importants empreses econòmiques, com per exemple les de les línies fèrries o les d’administració de ports.

 

   Onzè. Mentre que a les àrees castellano-andaluses es mantenia la dialèctica tradicional entre el poble i els senyors, a les àrees industrials sorgien unes noves formacions socials – els obrers de les indústries – que defugien la dialèctica social tradicional.

 

   Dotzè. L’oligarquia i l’Església, de bon principi, se sentiren inquietes i insegures respecte a la població dels creixents nuclis industrials. La Setmana Tràgica, 26.07.1909, fou la primera gran manifestació de la lluita de classes entre l’oligarquia i la classe treballadora.

 

   Tretzè.  L’Església catòlica catalana passà a una nova etapa al servei de la classe aristocràtica i, alhora, de la dels empresaris. L’Església mantenia amb èxit el control ideològic de les classes populars tradicionals;  però no així amb les noves formacions socials obreres i ciutadanes. 

    L’estratègia reaccionària de la Jerarquia catòlica va  demostrar que era un error. Els obrers rebutjaren els intents de crear sindicats grocs, i, majorment, s’afiliaren a sindicats anarquistes. A La Setmana Tràgica,  els obrers i les classes populars mostraren el seu odi contra l’Església i sorprengueren el món amb la crema d’esglésies, convents i centres d’ensenyament eclesiàstics.

    En aquells dies d’exaltació, l’Església mostrà la seva autèntica vocació inquisitorial. Donà suport a la repressió i hi va contribuir directament: els prelats de Barcelona remeteren una carta en la que acusaven En Francesc Ferrer i Guàrdia de ser l’instigador de la revolta; la carta fou el principal argument per  a condemnar a mort a aquest pedagog, fundador de l’Escola Moderna a Barcelona. Es van clausurar els sindicats i, ja de passada, s’ordenà el tancament de les escoles laiques, o sigui, modernes (Era una manera de liquidar una amenaça ideològica).

    Catorzè. No fou el cas que l’anomenada burgesia catalana fos l’avantguarda del pensament il·lustrat contra la ideologia conservadora tradicional. La classe dels industrials i dels grans comerciants catalans en tot temps donaren el seu suport a les ideologies conservadores. O sigui, no fou el cas que una suposada burgesia catalana encapçalés una lluita per a l’establiment de la democràcia.   (El concepte marxista de “pensament burgès” és espuri, i no fa sinó introduir la confusió, en el sentit que els individus que es dediquen a difondre idees, per la seva situació social, haurien de ser considerats burgesos; així, si es feia aquest mal ús del llenguatge, En Marx mateix hauria de ser considerat burgès, i, llavors, en conseqüència, el  pensament de Marx hauria de ser considerat un “pensament burgès”).    No és el cas que es donés això que en diuen la revolució burgesa a Catalunya-Principat. La classe dels grans industrials i dels grans comerciants no impulsaren mai cap revolució, si de cas, si se’n donava una, de revolució, ells, els capitalistes, la combatien.     Quinzè. En tot temps i a tot arreu, l’única lluita pròpia dels capitalistes té per objectiu augmentar els beneficis del seu capital i reforçar els privilegis socials i econòmics de la seva classe.    Setzè. A partir del desastre de la guerra hispano-ianqui, l’oligarquia espanyola es mostrà insatisfeta i insegura. Volgué compensar la pèrdua de Cuba i Filipines, amb l’aventura colonial nord-africana, amb l’intent de reduir els territoris del Nord del Marroc a colònia espanyola. Els oligarques espanyols, els qui eren incapaços de dur a terme una revolució industrial a la seva nació, pretenien ara aixecar-se com a metròpoli econòmica del Marroc nord.    La monarquia de N’Alfonso XIII es sentia tan insegura que pegava cops d’Estat contra ella mateixa. El més notable i formal fou el del general Primo de Rivera, a 1923.        Dissetè. L’oligarquia espanyola, com a aristocràcia que és, ha mantingut inalterables les seves senyes d’identitat.       Divuitè. Certament, una part majoritària dels grans empresaris catalans van donar suport a les reivindicacions nacionalistes toves, és a dir, regionalistes i conservadores. Sempre que s’ha donat una situació de crisi social a Catalunya Principat, aquesta classe social ha traït els moviments del republicanisme independentista català i s’ha posicionat al costat de l’oligarquia, de l’Església catòlica i de la reacció.  Així, ho feu a l’any 1909, en contra de les reivindicacions de les classes populars; la Lliga – la dreta regionalista – es posà al costat del Govern de Maura.  Sembla que la Lliga veié amb simpatia el cop d’Estat de Primo de Rivera, 1923. A partir de la proclamació de la República, l’Església catòlica i el gran capital català, majorment, començaren a conspirar contra la República. I, al 1936, esclatada la guerra civil, En Francesc Cambó – el màxim exponent del catalanisme conservador i gran financer -, des de l’exili, feu pública la seva adhesió al bàndol del general Franco (Més encara: li va donar suport financer).    Acabada la guerra mundial, a tot Europa es feu palès el conflicte de classes;  i els intents revolucionaris esclataren per tot arreu. El triomf de la revolució a Rússia fou un incentiu per als moviments obreristes.     Com era previsible, la situació d’inquietud social i política que travessava Europa es transmeté a les àrees més sensibles de l’Estat espanyol, és a dir, a les àrees on ja hi havia situacions de conflicte.        

     Dinovè. La gran confusió ideològica de les formacions obreristes a l’Estat espanyol.

     Les formacions obreres – sindicats, partits polítics obreristes – a l’Estat espanyol encapçalaren una doble lluita contra el Poder de l’oligarquia i contra el capitalisme.

   De bon principi, aquestes formacions obreres es veren abocades a una situació altament contradictòria: per una banda, eren la punta de llança per a la modernització de l’Estat, però, per l’altra,  les àrees industrials modernes eren limitades (Majorment, el cinturó industrial de Barcelona, el País Basc, les zones mineres asturianes, Madrid i nombrosos petits nuclis industrials moderns arreu de l’Estat. Madrid, tot i que era una nucli industrial de segon ordre, disposava d’uns grans serveis que ocupaven a un gran nombre de treballadors, com, per exemple, correus, ferrocarrils, transport, construcció i d’altres).

   

   La contradicció:  Els sindicats augmentaven la seva força i la seva capacitat d’organització i de lluita, però la seva força real a  la resta de l’Estat era inflada. Vull dir que la major part de les àrees castellano-andaluses romanien dins les estructures agràries tradicionals i el sindicalisme era feble i d’imitació.      La contradicció i la confusió: Quan es donà la vaga general de 1909 contra la guerra del Marroc i contra l’arbitrari sistema de lleves, la vaga fou seguida massivament a Barcelona i al seu cinturó, Terrassa, Sabadell, Badalona, Granollers, Mataró i Sitges. O sigui, la revolta es donà a Barcelona, però la resta de l’Estat es mantingué al marge.      Contradicció i confusió:  Les ideologies obreristes  - anarquisme, socialisme, comunisme – s’estengueren cap a les àrees d’estructura agrària tradicional (Andalusia, Aragó, València). Com a resultat d’això, semblava que les formacions obreristes havien multiplicat les seves forces. Però això era una falsa presumpció; era la creació del mite d’Espanya entesa com a república de treballadors, com es declarà a 1931.    Confusió: Les formacions obreres de les grans empreses esdevenien l’avantguarda de l’obrerisme. I els líders sindicals de les grans empreses esdevenien els líders dels sindicats. La confusió consistia en una mena d’alienació obrerista en el sentit que les formacions obreres de les àrees endarrerides  – que eren la majoria -  feien seu el discurs revolucionari dels grans líders obrers;  i aquest discurs era grandiloqüent.     Confusió: el discurs obrerista i modernista – i sovint revolucionari – dels líders dels partits d’esquerra no es corresponia amb la força real de les organitzacions d’esquerra.     Confusió: Per exemple, la dels líders anarquistes fent una crida permanent al alçament armat del “proletariat” tot negant la legalitat republicana, en el sentit que entenien la República espanyola com un instrument de domini de la burgesia (a la manera del marxisme clàssic).      Confusió: l’exemple més notable de l’alienació per causa del mite del proletariat invencible fou la revolta obrera revolucionària de 1934 a Astúries; revolta que fou esclafada sangonosament per l’exèrcit comandat per un general que es deia Franco (Seria com una mena d’assaig del que  seria la guerra civil de 1936).     Confusió:  Aquells miners asturians aixecats en armes (poques armes) creien fermament que la revolució seria indeturable.  Però la creença era mitòmana; no es basava en cap estudi d’estratègia militar, ni es corresponia amb la capacitat real de revolta de la resta d’àrees industrials .      Confusió: L’alta capacitat d’organització de les formacions obreres de les àrees industrials els conferia un protagonisme que superava la seva força real.     Vintè.  Hi hagué un conglomerat de sectors socials populars endarrerits que s’oposaren a la República, sectors populars que donaren el suport a  Franco, i que, en definitiva, decidiren la derrota de la República (A les eleccions generals de 1936, el resultats electorals quasi donaven un empat entre els votants de dreta i els d’esquerra). L’aixecament militar contra la República no fou un simple “pronunciamiento” d’una conjura d’oficials. L’alçament franquista de seguida tingué el suport total de l’oligarquia, de l’Església, de la major part dels capitalistes i, en conjunt, de les forces de dreta Des de la proclamació de la República espanyola, 1931, l’oligarquia i l’Església la sentiren com a una greu amenaça. De seguida es formaren grups que conspiraven contra la República. En Pius XI i l’Església catòlica espanyola ben aviat es conjuraren per conspirar contra la República (I també la jerarquia catòlica catalana).     Vint-i-unè.  La guerra civil fou una catàstrofe i un genocidi. I els mals que causà encara tenen conseqüències al dia d’avui.    Vint-i-dosè.    A vegades, s’utilitza els termes feixisme i feixistes per a referir-se al alçament franquista, al règim franquista i a la dictadura del general Franco.  Tot i que En Franco va tenir el suport decisiu de Mussolini i de Hitler, i que el règim de Franco fou denunciat com a feixista per la premsa dels països democràtics, el franquisme fou un producte de l’oligarquia espanyola tradicional. El franquisme s’ha de considerar com una versió en més gran escala del que havia estat la dictadura d’En Primo de Rivera.     El ritual i la simbologia feixista del Règim mai va passar d’ésser un joc d’ocultació de la seva veritable naturalesa. En Franco feu un ús oportunista i fals de les organitzacions feixistes espanyoles. O sigui, la meva tesi és que Falange española tradicionalista i de las JONS fou un immens muntatge de falsa representació del Règim. Falange española mai aconseguí ésser una organització de masses. Basta veure que a 1936, En José Antonio Primo de Rivera ni tan sols va aconseguir mantenir la seva acta de diputat (Falange española  obtingué solament 44.000 vots en tot l’Estat; o sigui que era insignificant).     Falange española era una falsa escenificació que feia el franquisme. El gran projecte veritable del Règim no fou altra cosa que un ideari polític – una utopia – de  l’oligarquia espanyola de sempre. Els projectes que el Règim duia a terme eren expressió dels desigs de l’oligarquia espanyola i de l’Església catòlica més reaccionària (D’acord amb les directius militaristes d’En Pius XI).    El gran projecte del Règim es desplegà de 1939 a 1959 i fou un absolut fracàs. Com diu En Dionisio Ridruejo, aquells oligarques pretenien  retornar a l’Edat mitjana.    Tots els projectes del Règim portaven la marca de l’oligarquia. Es proposà l’autarquia econòmica, la centralització, el control de l’economia. El somni era crear una xarxa infinita de concessionàries de l’Estat. Un projecte econòmic que pretenia ésser una alternativa al sistema capitalista.    L’Església catòlica espanyola desplegà també tot de projectes esbojarrats. L’Església continuà essent – més que mai - el gran instrument del control ideològic de tota la població. A més a més, d’acord amb el Règim, l’Església augmentà els seus poders i els seus privilegis.    A partir del 39, com a embriacs, els prelats tiraren endavant tot de projectes “Por el Imperio hacia Dios”.  Participaren directament a la depuració ideològica que afectà a tota la població. S’establí de fet una mena d’Inquisició no declarada oficialment: es confeccionà un Índex de llibres prohibits no oficial, s’esporgaren totes les biblioteques, es depuraren i controlaren els ensenyants, es depuraren i controlaren les editorials, la premsa i les llibreries, s’establí la censura de premsa, la  censura cinematogràfica (amb la publicació del valor moral de les pel·lícules), s’implantà el control de tots els productes que podien incidir en la moralitat de la població.     D’immediat, aquell Règim maníac  manifestà símptomes  d’asfíxia: el nombre de censors i d’inspectors pegà un salt exponencial que resultava econòmicament insuportable per a una societat humana.     El Regim i l’Església intentaren establir un sistema d’intervenció universal, de manera que no hi hagués ni una sola activitat que no estigués regulada i centralitzada per l’Estat o per l’Església;  i això fins a situacions extraordinàriament ridícules, com, per exemple, l’establiment de zones de banys a les platges, amb separació per sexes, iniciativa d’alguns prelats obsessos (O sigui, hi havia zones de banys per a homes i zones de banys per a dones. El prelat idiotitzat no trobà la manera per tal d’exceptuar els matrimonis: i així, els cònjuges, a l’hora de prendre el bany, cadascun havia d’anar a seva zona sexual).     Vint-i-tresè.  Fracassat el seu intent medievalista, el Règim – l’oligarquia – inicià l’acomodació al món capitalista que l’envoltava. Començà l’època dels plans de desenvolupament econòmic a imitació del sistema capitalista. I, a la mort del dictador, feia l’acomodació completa a un sistema polític formalment democràtic a través de l’anomenada Transició democràtica.    Vint-i-quatrè. Com explico a nombrosos escrits, l’oligarquia espanyola mai ha sigut derrotada, continua mantenint el Poder. L’oligarquia, acomodada a la Monarquia borbònica, continua mantenint el seu poder econòmic, social i polític; i continua gaudint de nombrosos privilegis.     Vint-i-cinquè. Podria semblar que, finalment,  entrats al segle XXI, l’oligarquia espanyola ja hauria format un tot amb la denominada burgesia;  que hi hauria una classe capitalista espanyola perfectament homologable amb la classe capitalista de la resta de països europeus.    Però he de dir que no;  que no és el cas. L’oligarquia, volgudament, es confon amb les elits capitalistes d’origen no aristocràtic, però continua ben diferenciada dels capitalistes d’origen plebeu.

   Vint-i-sisè. Insisteixo: l’oligarquia no ha sigut vençuda i manté els seus poders i les seves normes. I actua a la manera que li és pròpia, l’aristocràtica. Les elits oligàrquiques es reparteixen les riqueses i el poder segons l’estatus aristocràtic que li correspon a l’individu pertanyent a l’oligarquia. 

    Per posar un exemple aclaridor: el rei En Juan Carlos I exerceix el càrrec de rei no per mèrits propis, sinó per drets d’herència (I per voluntat d’En Franco, sí, però en quant En Juan Carlos era l’hereu de la Corona). 

   Certament, molts dels actuals oligarques procedeixen de famílies no aristocràtiques, però els nous oligarques – acceptats per la jerarquia oligàrquica – s’incorporen a les normes i a les pràctiques oligàrquiques.

    En tot temps, l’oligarquia ha considerat que l’activitat industrial i comercial no li era pròpia.  Fins avui en dia, l’oligarquia espanyola s’ha dedicat a controlar i a subjectar els industrials i els comerciants; a subjectar i a mirar de treure’n benefici econòmic.

    Es pot constatar que les grans famílies aristocràtiques continuen figurant com propietàries de la major part de latifundis de l’Estat.

    Entre els oligarques espanyols no hi ha cap Henry Ford.  Els oligarques fan la seva cursa d’oligarca per mitjà de l’ocupació de càrrecs propis de l’oligarquia, sovint en competició amb individus d’origen plebeu.

Els oligarques actuals miren de fer el que va fer sempre l’aristocràcia tradicional: servir al rei, o sigui administrar càrrecs que siguin els més sucosos possible, administrar càrrecs que donen poder i prestigi social.

    Per posar un exemple entenedor:  el primer Aznar de la saga espanyola dels Aznar, En Manuel Aznar Zubigaray (l’avi d’En José María Aznar) era  rabiosament nacionalista basc anti-espanyol;  fracassada la seva carrera política al País Basc, es plantà a Madrid, i va descobrir quin era el camí per entrar a l’oligarquia: s’apuntà al nacionalisme espanyol i catolicisme militant;   i de seguida aconseguí càrrecs; després de la guerra, fou director del Diario Vasco, de La Vanguardia, de l’agència EFE, i, posteriorment, va seguir la carrera diplomàtica al Marroc, l’Argentina, República Dominicana i com a ministre plenipotenciari als Estats Units.    El seu fill (pare d’En José Maria Aznar), En Manuel Aznar Acedo participà a la guerra civil com a oficial de l’exèrcit franquista, va dirigir la Radio Nacional de España, i diversos càrrecs al ministeri d’Informació i Turisme. 

   Vint-i-setè. És per causa d’aquestes pràctiques de poder de l’oligarquia que els empresaris espanyols – i catalans i bascos – han tingut desavantatges a l’hora de crear una indústria competitiva. Els empresaris de tot l’Estat s’han vist obligats a seguir el joc que marca l’oligarquia. I en aquest joc, les activitats industrials no s’hi acomodaven.  Els industrials catalans, bascos i espanyols hagueren de constatar que amb el sistema oligàrquic era impossible competir amb la resta de països industrials.

   Mentre han anat sorgint potents nuclis industrials a molts de modestos països emergents, a l’activitat industrial catalana s’ha anat apagant (i totes les grans iniciatives foren ofegades: ferroviària, automobilística, motociclista i d’altres).    S’ha d’entendre: és impossible competir industrialment amb empreses manipulades pel poder oligàrquic.    Per a superar la incapacitat per a crear  grans empreses industrials espanyoles, l’oligarquia, des de sempre, ha recorregut a l’establiment d’acords amb les grans empreses industrials estrangeres.  Basta veure que tots els gran centres de producció automobilística, actualament, són de grans empreses multinacionals.     Vint-i-vuitè. L’oligarquia espanyola  intenta intervenir en tots els sectors i activitats que tenen lloc a l’Estat espanyol (Un exemple notable per mostrar la capacitat interventora i depredadora de l’oligarquia és el de la històrica econòmica de la Compañía Transmediterrània: Es constituí a 1916 per la fusió de sis navilieres, al 1939 quedà vinculada al grup March, al 1977 fou transpassada a l’Estat i la seu central transferida a Madrid, i al 2002 el govern Aznar la va privatitzar; o sigui, que la Companyia va passar de les mans dels capitalistes catalans a les dels oligarques espanyols, i, com a conseqüència, la major part de treballadors són espanyols i no catalans, a la inversa de l’època de 1916).       Vint-i-novè. El Govern socialista actual no se sent en coratge de denunciar els mals usos i els abusos establerts per l’oligarquia i per l’Església catòlica. Ans al contrari, els homes i dones del Govern socialista participen en la pràctica dels mals usos i dels abusos. Així, no diuen res ni revisen els abusos actuals derivats de l’època franquista. Hi ha tot d’espais naturals que manté ocupats l’exèrcit;  tot d’expropiacions franquistes que no han sigut reparades; tot d’apropiacions indegudes que no són tractades; tot de crims dels franquistes i dels eclesiàstics que són silenciats. La monarquia espanyola mateixa (el rei és el major oligarca) ha anat acumulant immenses riqueses i acceptant tot de beneficis (El que era el museu de Marivent, donat al poble de Mallorca, per En Joan Saridakis, fou cedit per voluntat de Franco als aleshores Príncipes de España com a residència d’estiu i passà a ser el Palau de Marivent).     El Govern socialista alhora que defensa la laïcitat de l’Estat, es doblega al joc oligàrquic i augmenta l’ajut econòmic a l’Església catòlica; es declara defensor de la no confessionalitat i alhora es fa responsable del sou dels professors de religió a l’ensenyament públic.     Trentè. Tot i que les condicions socials i polítiques són diferents, no deixa de sorprendre que la correlació de forces polítiques tingui tanta semblança amb la situació de l’Estat espanyol de l’any 1936.    Allò que vull posar de manifest és que 73 anys després es continua mantenint la capacitat de l’oligarquia per aconseguir el suport d’amples sectors populars, sectors que, aparentment, haurien de votar les formacions d’esquerra.    La tesi: no és solament per motius ideològics – creences religioses, moral conservadora, nacionalisme espanyol – que amples sectors popular voten a la dreta i reforcen el poder de l’oligarquia. La tesi és: els interessos econòmics i socials d’aquests sectors s’allunyen dels programes polítics de la social-democràcia. Hi ha un important sector de les classes populars que no simpatitzen en la línia política de socialització creixent i d’intervencionisme de l’Estat. Bàsicament, són el sectors dels treballadors autònoms, els petits pagesos i dels petits comerciants.  Es veu que aquests sectors amb l’amenaça de desaparèixer no aconsegueixen crear unes formacions polítiques pròpies, i cauen en la teranyina de l’oligarquia. 

   Trenta-unè. Ara, aquestes classes populars confuses deixen la defensa dels seus interessos en mans de les formacions polítiques de l’oligarquia. Al meu parer, quan aquestes classes populars trobin un discurs polític que els sigui propi en defensa dels seus interessos,  serà el principi de la fi del domini de l’oligarquia espanyola. Llavors, la proclamació de la República catalana serà pròxima, jo crec.

  

  


[18/10] «Solidaridad Proletaria» - Míting Goldman - Cipriani - Fabry - Wulz - Baudy - Rasal - Aransáez - Del Olmo - Villafranca - Cortavitarte - Rubinat - Georget - Abiol - Oliván - Zaccaria - Chueca - Andrés - Cerrada - Iguacel - Gimeno - Abad de Santillán

0
0
[18/10] «Solidaridad Proletaria» - Míting Goldman - Cipriani - Fabry - Wulz - Baudy - Rasal - Aransáez - Del Olmo - Villafranca - Cortavitarte - Rubinat - Georget - Abiol - Oliván - Zaccaria - Chueca - Andrés - Cerrada - Iguacel - Gimeno - Abad de Santillán

Anarcoefemèrides del 18 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de "Solidaridad Proletaria"

Capçalera de Solidaridad Proletaria

- Surt Solidaridad Proletaria: El 18 d'octubre de 1924 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Solidaridad Proletaria. Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Cataluña y portavoz de la Confederación Nacional. Es va publicar per substituir Solidaridad Obrera que, per enèsima vegada, el Govern havia prohibit. Alguns articles van ser retallats per la censura governativa. Destacà el component sindical de l'organització anarcosindicalista, que aleshores volia reorganitzar-se, i combaté els partidaris de prevaler les essències anarquistes en la Confederació Nacional del Treball (CNT). La seva missió principal fou intervenir en la lluita ideològica que s'entaulà en la CNT sota la dictadura de Primo de Rivera entre partidaris de l'actuació legal del sindicat i els seus rivals. D'antuvi tenia la redacció a Mataró, però s'imprimia a la tipografia Cosmos de Barcelona. Dirigit per Àngel Abella, comptava en la redacció figures destacades, com ara Ángel Pestaña, Joan Peiró, Arnó i Andrés Miguel, entre d'altres. Hi van col·laborar Joan Arans, P. Martín, Casimir Pla, Joan Servien, etc. Aquesta publicació es va suspendre per decisió del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) a causa de diverses «anomalies», que se suposa fruit de la lluita ideològica apuntada. Se'n publicaren 32 números, l'últim el 23 de maig de 1925.

***

Emma Goldman en el míting de la CNT-FAI del 18 d'octubre de 1936 a Barcelona. A la seva dreta Jacinto Toryho i a la seva esquerra Juan Francisco Asó

Emma Goldman en el míting de la CNT-FAI del 18 d'octubre de 1936 a Barcelona. A la seva dreta Jacinto Toryho i a la seva esquerra Juan Francisco Asó

- Míting d'Emma Goldman: El 18 d'octubre de 1936 al Teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) la militant anarquista nord-americana Emma Goldman participa en un míting de masses d'afirmació revolucionària organitzat per les Joventuts Llibertàries, la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) davant 16.000 persones. En aquest acte també intervingueren Sébastien Faure, Augustin Souchy, Luigi Bertoni, Camillo Berneri, Fidel Miró, Félix Martí Ibáñez, Jacinto Toryho i Juan Francisco Asó, que el va presidir. El míting va ser retransmès per «ECN1 – Ràdio CNT-FAI». Durant aquest mes, Goldman visitarà el front d'Aragó, on trobarà Buenaventura Durruti, i entre el 20 i el 26 d'octubre, a València, amb els alemanys exiliats Anita i Hanns-Erich Kaminski, Goldman farà excursions als pobles i granges col·lectivitzades.

Anarcoefemèrides

Naixements

Amilcare Cipriani fotografiat per Nadar

Amilcare Cipriani fotografiat per Nadar

- Amilcare Cipriani: El 18 d'octubre de 1843 neix a Anzio (Laci, Itàlia) el revolucionari garibaldí, internacionalista, communard i anarquista Amilcare Cipriani. Quan només tenia 15 dies, amb sos pares (Felice Cipriani i Angela Petriconi) es traslladà a Rimini, d'on provenien. Passà la seva infància en una escola de religiosos, que menyspreava el temperament rebel de l'infant. En 1859 fugí de ca seva, s'allistà voluntari en el VII Regiment d'Infanteria de l'exèrcit piemontès i, quan encara no tenia 15 anys, el 24 de juny de 1859 lluità en la batalla de San Martino. En 1860 desertà de l'exèrcit i entrà a formar part dels«Mil Camises Vermelles» de Giuseppe Garibaldi, amb qui lluità a Sicília. Juntament amb aquest participà en la desastrosa batalla de l'Aspromonte el 29 d'agost de 1862, que acabà amb l'avanç garibaldí i en la qual fou capturat. Aconseguí fugir i aquest mateix any embarcà cap a Grècia, on creà el «Club Democràtic», i amb Emanouil Dadaoglou organitzà un grup d'acció armada que participà en el destronament del rei Otó I de Grècia. Expulsat d'aquest país, marxà a Egipte, entrant a treballar al Banc Dervieux i després en l'exploració de les fonts del Nil. En 1866, quan esclata la III Guerra d'Independència italiana, tornà a combatre amb la«Legió Egípcia» en les files garibaldines i a la campanya de Creta contra els turcs conegué l'anarquista francès Gustave Flourens a Càndia. El 12 de setembre de 1867, després d'haver tornat a Alexandria, en una baralla mata un italià i apunyala dos guàrdies egipcis en llegítima defensa. Refugiat a Londres, treballà de fotògraf --arribà a fotografiar la regna Victòria, a qui renyarà perquè no s'estava aturada durant l'exposició, i la foto es conserva en la col·lecció del Buckingham Palace-- i conegué Giuseppe Mazzini i participà en la fundació de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT); també s'ajuntà amb una francesa, Adolphine Rouet, amb qui tingué una filla. El 5 de setembre de 1870 arribà París i combaté contra les tropes prussianes en el XIX Regiment de Marxa com a lloctinent-coronel. Quan sabé que son amic Flourens estava tancar a la presó parisenca de Mazas, organitzà un escamot que l'alliberà la nit del 20 al 21 de gener de 1871. El 18 de març de 1871 fou un dels que participà en l'aixecament popular de la Comuna de París, que una vegada instaurada el 28 de març el nomenà cap de l'Estat Major. El 3 d'abril, en una ofensiva contra les forces de Versalles, va ser ferit i detingut. Condemnat a mort el 21 de gener de 1872 en el XIX Consell de Guerra, finalment serà deportat a Nova Caledònia per mor d'una gràcia governamental que no va sol·licitar. En 1879, amb l'amnistia per als communards, fou alliberat, però amb la prohibició de residir a França. Després d'un temps a Suïssa, on conegué Carlo Cafiero, marxà a Itàlia en 1880. El 31 de gener de 1881 fou detingut en aquest país per conspirador en la seva aventura a Egipte i condemnat a 25 anys de treballs forçats a Portolongone, a l'illa d'Elba. Gràcies a la seva reputació, es muntà una campanya pel seu alliberament i en 1886 van presentar la seva«candidatura de protesta» en les eleccions generals a Ravenna i Forlì, on fou elegit diputat. En 1888, gràcies a la pressió popular, en un nou procés sobre els fets a Egipte fou absolt. De bell nou a París, fundà el grup Unione dei Popoli Latini, que volia integrar les posicions socialistes revolucionàries i les anarquistes, i col·laborant en la premsa llibertària, com ara Le Plébéien. En 1891 fou delegat del Partit Socialista Revolucionari Anarquista. En 1893, durant el Congrés de Zuric de la II Internacional, dimití del seu càrrec com a protesta per l'exclusió dels anarquistes (Gustav Landauer, etc.) i dissidents (Rosa Luxemburg, etc.). En 1897, un cop les relacions amb el nacionalista Mazzini s'havien deteriorat completament, marxà a combatre els turcs a Grècia, al costat de Garibaldi, on serà ferit. El 30 de juliol de 1898 fou novament condemnat a Itàlia, amb altres cinc anarquistes, a tres anys de presó. El novembre de 1900 publicà a París el fullet Le régicide. Réponse à mes calomniateurs. A partir de 1911 els seus escrits, considerats subversius, van ser prohibits a Itàlia. En 1914, un cop més, fou elegit, com a candidat-protesta, però no pogué entrar al Parlament davant la seva negativa a prestar jurament de lleialtat al Rei. Finalment, a França, militarà en el moviment socialista revolucionari i escriurà per a la premsa llibertària i per a L'Humanité. Amicare Cipriani va morir el 30 d'abril de 1918 a París (França). Els pares del futur dictador Benito Mussolini li van posar de segon nom «Amilcare» en honor de Cipriani. En 1993 es col·locà una placa commemorativa a la seva casa de Vila Albani d'Anzio, on havia nascut 150 anys abans. Cipriani ha esdevingut un dels símbols romàntics de la revolució.

***

Foto policíaca de Jules Fabry (1894)

Foto policíaca de Jules Fabry (1894)

- Jules Fabry: El 18 d'octubre de 1864 neix a Anvers (Flandes) l'anarquista Jules Fabry. Sos pares es deien Pierre Fabry i Joséphine Jeansenne. Tipògraf de professió, a començament dels anys noranta fou expulsat de França i es refugià a Bèlgica. En 1894 va ser inscrit en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària francesa de fronteres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Carlo Wulz i sa companya Angela Silla fotografiats per Giuseppe Wulz (ca. 1919)

Carlo Wulz i sa companya Angela Silla fotografiats per Giuseppe Wulz (ca. 1919)

- Carlo Wulz: El 18 d'octubre de 1874 neix a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès) el fotògraf anarquista Carlo Wulz. Sos pares es deien Giuseppe Wulz, fotògraf, i Anna Saie. El 29 de març de 1899 va ser empresonat quatre dies després d'haver llançat al carrer des de la finestra del seu taller fotogràfic situat al Corso (actualment Corso Italia) de Triestre cartonets amb la bandera tricolor italiana. El 13 de desembre de 1899 va ser novament detingut durant cinc dies, amb un grup de joves liberals durant una reunió de cristians socials eslovens, per haver insultat un guàrdia de la seguretat pública després d'haver estat provocat. A més d'aquestes activitats irredemptistes, el maig de 1901, en un informe de la Direcció de Policia de Viena (Imperi Austrohongarès) a la policia de Trieste, el presentà com a un individu relacionat amb els anarquistes nord-americans i en estret contacte amb els anarquistes de Trieste, prenent part activa en les seves reunions i freqüentant cada nit el Caffè Sociale on es reunien; segons l'informe, prenia part activa en la propaganda anarquista, però d'una manera tan astuta que mai no va poder ser capturat a l'acte, i era considerat capaç d'activitats criminals. En 1902 es casà amb la modisteta Angela Silla, amb qui tingué dues filles, Wanda, nascuda en 1903, i Marion, en 1905. El 21 de febrer de 1902, pocs dies abans de la gran vaga general que va ser durament reprimida, va ser detingut per haver participat en una reunió anarquista clandestina i per haver col·laborat en l'agressió d'un espia de la policia al Caffè Union. En aquests anys freqüentà destacats anarquistes de Trieste, com ara Bortolo Bertotti, Marcello Cobun, Giovanni Colombo, Giuseppe Dubas, Carlo Kosak, Arturo Kovitz, Giuseppe Kraus, Ugo Lanzi, Luigi Lovisato, Pietro Macor, Vincenzo Maier, Renato Milchersich, Giacomo Obersnù, Giuseppe Rovigo Hiskia, Renato Siglich, Giovanni Zolia, etc. Participà en la publicació el quinzenal anarquista L'Internazionale, amb Giacomo Obersnù com a editor i redactor responsable i ell com a tresorer; d'aquesta publicació, que edità quatre números entre el 5 de juliol i el 16 d'agost de 1902, tots els seus números, llevat del primer, van ser segrestats per les autoritats. Segons una nota del 24 de maig de 1902, enviada a la policia de Trieste per la Direcció de Policia de Viena, informava, basant-se en una carta anònima, que alguns anarquistes de Trieste, entre ells Wulz, havien planejat atemptar contra la vida del príncep Arnolfo de Baviera a Eisenerz (Estíria, Àustria, Imperi Austrohongarès) durant la temperada de caça i, no obstant l'escassa fiabilitat de la informació, van ser sotmesos a una estreta vigilància. En 1906 formà part del grup anarquista (Antonio Giraldi, Federico Pagnacco, etc.) que es reunia al voltant de la redacció del periòdic La Plebe i al Caffè Metropol. En 1909 la ciutat de Trieste respongué espontàniament a la vaga general de protesta arran de l'afusellament el 13 d'octubre a Barcelona (Catalunya) del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, entre els quals destacaren els grups anarquistes i ell com a destacat membre d'aquests. El 30 de desembre de 1909 es fundà l'Associació del Lliure Pensament, que s'estengué arreu de totes les zones italianes de l'Imperi Austrohongarès, i que estava adherida a la Federació Internacional del Lliure Pensament fundada en 1880 a Brussel·les (Bèlgica); en aquesta associació s'adheriren membres de totes les tendències polítiques (liberals, mazzinians, socialistes autònoms, anarquistes, etc.) i entre els seusòrgans directius figuraven alguns anarquistes, ell entre aquests. A partir de 1918, amb la mort de son pare Giuseppe, heretà el «Gran Taller Wulz» de fotografia, establert des de 1891 al Palazzo Hirschl, el qual esdevingué el més important de Trieste i assíduament freqüentat per burgesia intel·lectual de la ciutat. Conreà diferents gèneres fotogràfics, des del retrat –molts de sa família, però sobretot d'artistes contemporanis (Cesare Barison, Glauco Cambon, Ugo Flumiani, Oscar Hofer, Bruno Mailer, Olga Reich, Arturo Rietti, Eugenio Scomparini, Tullio Silvestri, etc.)– al nu, passant per la fotografia de grups, especialment obrers (forners, hostalers, cervesers, metal·lúrgics, sabaters, picapedrers, paletes, infermers, cosidores, bandes de música, obrers de l'automòbil, etc.), fotografies que prenia al seu estudi al llocs de treball. També retratà paisatges i imatges de la vida quotidiana urbana. En 1918 participà en nombroses exposicions fotogràfiques nacionals i internacionals amb excel·lents resultats. En 1925 aconseguí el reconeixement oficial rebent a Monza (Llombardia, Itàlia) el Gran Premi de Fotografia Artística de la II Biennal Internacional de les Arts Decoratives, i el de la tercera edició en 1927. Carlo Wulz va morir el 14 de març de 1928 a Trieste (Friül, aleshores incorporada a Itàlia). Les seves filles Wanda i Marion Wulz es van fer càrrec del cèlebre taller fotogràfic fins el 1980. En 1989 l'important arxiu fotogràfic de les tres generacions de la família Wulz va ser adquirit per l'empresa Fratelli Alinari de Florència (Toscana, Itàlia) i es poden veure al seu museu.

Carlo Wulz (1874-1928)

***

Marius Baudy ("Le Monde Illustré", París, 25 de març de 1905)

Marius Baudy (Le Monde Illustré, París, 25 de març de 1905)

- Marius Baudy: El 18 d'octubre de 1875 neix a Grospierres (Ardecha, Occitània) l'obrer escultor i anarquista il·legalista Marius Antoine Joseph Baudy, també conegut com Oulié. Orfe de pare, es va criar amb una tia que el maltractava. Més tard esdevingué anarquista per convicció i lladre per necessitat. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, aconseguí una bona educació de manera autodidacta i es dedicava a la venda ambulant de premsa anarquista i les autoritats el van assenyalar com a anarquista de «primera categoria» i«perillós per a la pau pública» per la seva activa propaganda llibertària. Fou conegut pels seus encesos i violents discursos contra la societat i els cossos de l'Estat en les reunions anarquistes. El 22 de setembre de 1902 fou detingut per un robatori comès a Tolosa de Llenguadoc. Més tard participarà en grup de lladres llibertaris «Els Treballadors de la Nit», organitzat per Alexandre Jacob a Marsella. Detingut, fou processat amb la resta de la banda (Jacob, Bour, Pélissard, Ferré, Sautarel, Clarenson i Vaillant) entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens. El 14 de març fou expulsat de la sala amb els seus companys a resultes d'un incident violent entre els advocats parisencs de la defensa i el president del tribunal Wehekind. Finalment fou condemnat a 10 anys de reclusió. La seva declaració «Per què sóc anarquista», publicat en el número 12 (26 de març – 9 d'abril de 1905) del periòdic llibertari Germinal, constitueix una justificació del seu il·legalisme, practicat en nom del dret a l'existència. A la presó redactà unes memòries on també justifica i intenta disculpar les seves accions amb l'esperança de poder evitar la deportació. El judici d'apel·lació de l'1 d'octubre de 1905 a Laon reduí la seva pena a 7 anys de reclusió a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa. El 3 de març de 1906 sa mare intentà infructuosament obtenir la gràcia presidencial per a son fill. El 23 de desembre de 1909 fou embarcat per a la Guaiana, amb el número de matrícula 10.190, després d'haver estat declarat «apte per a tots els treballs en totes les condicions d'habitat» (explotacions forestals, mines, pedreres, etc.) de la colònia penitenciària. Marius Baudy va morir d'esgotament físic el 2 de gener de 1912 a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa).

***

Veïns de Biscarrués (anys trenta). D'esquerra a dreta: José Rasal Río, Manolo Corral, Julio Torralba, Joaquín López i Vicente Aso

Veïns de Biscarrués (anys trenta). D'esquerra a dreta: José Rasal Río, Manolo Corral, Julio Torralba, Joaquín López i Vicente Aso

- José Rasal Río: El 18 d'octubre –algunes fonts citen erròniament gener– de 1908 neix a Biscarrués (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Lucas Rasal Río, conegut com Casildo. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien José Rasal Borau i María Río Torralba, i era el quart de cinc germans. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan feia el servei militar al Regiment Galícia Núm. 19 de Jaca (Osca, Aragó, Espanya), participà en l'aixecament republicà engegat el 12 de desembre de 1930 pels capitans Fermín Galán Rodríguez iÁngel García Hernández; després del fracàs de la temptativa, va ser reclòs i posteriorment enviat a Tetuan (Protectorat Espanyol al Marroc), on va ser alliberat en 1932. Durant la guerra civil va ser milicià en la «Columna Durruti» i després en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). El juny de 1940 va ser apressat per l'exèrcit alemany i, després d'un temps a l'Stalag VII-A de Moosburg (Baviera, Alemanya), el 8 d'agost d'aquell any va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria), sota la matrícula 3.405. A Mauthausen va ser destinat, amb altres dos espanyols (Ramón Bargueño i José Puig), al Bunker, on va ser testimoni dels assassinats comesos pels nazis a les cambres de gas. Després de l'alliberament del camp per les tropes aliades el 5 de maig de 1945 pesava 20 quilos. Amb Manuel Caballero Domínguez, salva la vida de la nina jueva Helga Weissová i sa mare, que quedaren desemparades després de l'alliberament del camp. De bell nou a França, s'instal·là primer a Auloron (Aquitània, Occitània) i després a Pou, on treballà en la construcció. Milità en la Federació Local de Pau de la CNT i en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP), de la qual en els anys seixanta fou secretari de la Zona IV (Dordonya, Òlt i Garona, Gironda, Landes, Pirineus Atlàntics). A França es casà amb Isidora Salcedo, amb qui no tingué descendència. José Rasal Río va morir el 28 de març de 1984 al seu domicili de Pau (Aquitània, Occitània).

José Rasal Río (1908-1984)

***

Julián Ángel Aransáez Caicedo

JuliánÁngel Aransáez Caicedo

- JuliánÁngel Aransáez Caicedo: El 18 d'octubre de 1916 neix a Sestao (Biscaia, País Basc) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Julián Ángel Aransáez Caicedo. Fou fill del destacant militant anarquista i anarcosindicalista Saturnino Aransáez Aransáez i es crià dins del moviment llibertari. Sense deixar l'escola, durant la dictadura de Primo de Rivera destacà per la seva tasca propagandística, distribuint la premsa i pamflets, cobrant clandestinament les cotitzacions, etc. Un cop proclamada la II República espanyola, milità sindicalment en la«Sociedad Baluarte» de Sestao i en la «Sociedad Crisol» de Santurtzi; també formà part del Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries a les quals va representar en el Comitè del Nord (Astúries, País Basc i Santander). Amb Vicence Cuesta, destacà en l'aixecament revolucionari de l'octubre de 1934. Quan esclatà la guerra civil, va ser nomenat secretari de la Delegació d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Santurtzi. Aficionat al teatre, en 1937 fou actor en un grup artístic de Santutzi. Quan el front nord s'enfonsà, passà a Catalunya i després a València, on representà el País Basc en el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En 1938, amb Sara Berenguer, formà part de la Secció del Combatent del Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 10 de juliol de 1938 presidí un míting al Teatre Romea de Barcelona de SIA. Fou delegat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) basca i del Comitè Nacional de la CNT als fronts de l'Est. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i passà un temps als camps de concentració francesos. Després va lluità amb la resistència antinazi a la zona d'Aigle i de Cantal (Alvèrnia). Més tard encapçalà les forces confederals a l'Avairon occità. En 1943, a Decazeville on residia i treballava com a miner, guerrillers estalinistes el detingueren i volgueren assassinar-lo per la seva oposició a la Unió Nacional Espanyola (UNE) i a sotmetre's a les ordres del maquis comunista, però una vaga dels companys miners aconseguí la seva llibertat. Amb l'Alliberament, després de reorganitzada la CNT i del Congrés de París de 1945, en el qual participà en les comissions sobre Recuperació del Patrimoni i Coordinació Nacional, formà part de la tendència possibilista basca i fou elegit secretari regional, defensant la primacia de la CNT clandestina de l'Interior. En 1945 va ser nomenat secretari departamental de la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). Entre 1945 i 1946 va ser secretari del Subcomitè Regional Basc i com a tal l'octubre de 1946 entrà clandestinament a la Península per a tractar diverses qüestions amb la resistència basca i assistir al Ple Regional de Sestao (coordinació antifranquista, incorporació de la CNT en el Govern basc, etc.). També representà la CNT en el Consell Consultiu Basc (CCB) en l'exili. Entre gener i febrer de 1948 assistí al Ple Regional de Baiona. Més tard, quan era secretari de la federació de Montpeller on residia, després de la dimissió de Manuel Rigal i la il·legalització de la regional pel Govern francès entre 1952 i 1956 tornà a exercir de secretari del Subcomitè Regional basc, càrrec que renovà en 1958. Per aquestaèpoca participà en una temptativa d'atemptat contra el dictador Franco. En aquests anys va ser suplent en el CCB. Durant aquests anys assistí a innombrables plens, assemblees, reunions confederals, etc., com ara el Ple de Tolosa (1954), el Congrés Mundial Basc de París (1956), la reunió de regionals d'origen (octubre de 1957), etc. En la dècada dels setanta ajudà en les tasques de reconstrucció de la CNT de l'Interior, assistint als plens de Vitòria i de Bilbao entre 1977 i1978. Arran de l'escissió de 1979 s'acostà als escindits, però decebut pels enfrontaments i el caire reformista d'alguns, reduir la militància. Troben articles seus en Cultura Libertaria i en Tierra Vasca. Sa companya, Julia Hermosilla, també fou militant de les Joventuts Llibertàries i de la CNT de Sestao des del 1931. En 1999, molt afeblit, establí a Anglet. JuliánÁngel Aransáez Caicedo va morir el 10 de novembre de 2001 a Anglet (Lapurdi, País Basc).

***

Jesús del Olmo Sáez ("Malatesta")

Jesús del Olmo Sáez (Malatesta)

- Jesús del Olmo Sáez: El 18 d'octubre de 1924 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'activista anarquista i resistent antifranquista Jesús del Olmo Sáez, conegut com Malatesta, pel seu tarannà fort i rebel. Arran de l'aixecament revolucionari de 1933, per sortejà la repressió que es desencadenà, sa família fugí, ell vestit d'escolà, de la capital aragonesa. En 1938, en plena guerra civil, romangué en una colònia infantil de vacances a Sitges (Garraf, Catalunya), on va perdre tres dits de la mà dreta quan jugava amb un detonador que trobà a la platja. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en les Joventuts Llibertàries, en els grups d'acció antifranquistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup guerriller de Josep Lluís Facerías, amb el qual realitzà diverses actuacions a Catalunya. En 1951 la Comissió de Defensa de l'Exili del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) l'envià, amb César Saborit Carralero, Pedro González Fernández i altres dos companys, en una missió orgànica especial a Barcelona. El juny de 1952 acompanyà Facerías a Itàlia, on participà en diverses activitats editorials a Carrara, Gènova i Liorna, en l'organització de càmpings internacionals anarquistes, en activitats orgàniques i en diverses expropiacions organitzades per Faceríes efectuades en aquest país. El març de 1953 assistí, sense credencials, al V Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI). A Itàlia va fer una bona amistat amb l'anarquista Arrigo Repetto (Alberto). A finals de 1954, allunyat de Facerías, retornà a França. Jesús del Olmo Sáez va morir el 14 de juliol de 1958 en un accident automobilístic de carretera a prop d'Antíbol (Provença, Occitània) quan es dirigia amb la colla a l'obra on feia feina; deixà companya (Pilar Burgos) i un infant petit (Floreal). Sos germans Pilar i Fernando també van ser militants anarquistes.

***

Nicolás Villafranca Terribas

Nicolás Villafranca Terribas

- Nicolás Villafranca Terribas: El 18 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 15 d'octubre– de 1932 neix a Lanjarón (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Nicolás Villafranca Terribas. Sos pares es deien Nicolás Villafranca Pérez, mestre d'obres, i Josefa Terribas Alonso. Era el fill petit d'una família nombrosa, formada per cinc germanes i ell. Quan era petit sa família s'establí al barri del Realejo de Granada (Andalusia, Espanya) i estudià en un col·legi de capellans de la ciutat. Quan tenia 14 anys quedà orfe de mare. A començament de la dècada dels seixanta emigrà a França i en retornar treballà l'hoteleria en un bar de Granada fins a la seva jubilació. En els anys setanta milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) granadina.El 28 de maig de 1962 es casà amb Manuela Gallardo Gómez, amb qui tingué tres infants. Nicolás Villafranca Terribas va morir el 21 de gener –algunes fonts citen erròniament el 24 de febrer– de 2013 a l'Hospital General de Granada (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de San José d'aquesta ciutat.

***

Emili Cortavitarte Carral

Emili Cortavitarte Carral

- Emili Cortavitarte Carral: El 18 d'octubre de 1952 neix a Heras (Medio Cudeyo, Cantàbria, Espanya) l'historiador, professor i militant anarquista i anarcosindicalista Emili Cortavitarte Carral –a vegades citat com Emilio Cortavitarte Carral. En 1969 s'instal·là amb sa família a Barcelona (Catalunya). Després de llicenciar-se en Història Moderna i Contemporània per la Universitat de Barcelona, treballà de mestre a Montmeló (Vallès Oriental, Catalunya), ciutat en la qual s'establí. Posteriorment va fer de professor de secundària a Montmeló i a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Entre 1972 i 1976 milità en Estudiants Llibertaris, en les Joventuts Llibertàries de Catalunya i en les Plataformes Anticapitalistes, afiliant-se posteriorment en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1978 i 1979 entrà a formar part del Comitè Nacional de CNT amb seu a Barcelona. Intervingué en polèmiques internes, participant en els Grups d'Afinitat Anarcosindicalista, i quan la línia«ortodoxa» guanyà la partida, abandonà la CNT. Més tard participà en els moviments de renovació pedagògica i ecologista. En 1983 s'afilià a la CNT escindida i després en la Confederació General del Treball (CGT). Fins el 1988 fou secretari general de la Federació d'Ensenyament de la CGT de Catalunya, càrrec que reprengué en 2005 i 2014. Entre 1989 i 1998 ocupà la secretaria general de la Regional de Catalunya de la CGT. En 2005 va fer la conferència a Lleida (Segrià, Catalunya)«Ideologies i qüestió nacional». En 2006 coordinà una sèrie de xerrades sobre la Barcelona revolucionària de 1936-1939 («Viure i sobreviure en el marc d'una guerra») per a les biblioteques de la ciutat. Ha col·laborant en diferents exposicions i jornades, com ara «La revolució Llibertària» (2006-2007),«Pedagogies llibertàries» (2008-2009),«100 anys de l'assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia» (2009), «Altres protagonistes de la Transició: l'esquerra radical i els moviments socials» (2017). Ha fet conferències sobre diversos temes: Ferrer i Guàrdia, Pedagogia llibertària, Escoles Racionalistes, CENU, Salvador Seguí, Joan Peiró, Camillo Berneri, Sindicalisme Revolucionari, Anarquisme Social, etc. També ha participat en diversos documentals (El tiempo de las cerezas, Valentín. La otra Transición, etc.). En 2013 fou un dels creadors del «Procés Embat» de Catalunya per a l'organització de moviments socials. Des de 2014és president de la «Fundació Salvador Seguí». En 2015 signà el manifest llibertari «Construir un pueblo fuerte». Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Anuario de Movimentos Sociales, Aula Libre,Catalunya, Cooperació Catalana, Debat Nacionalista,Debates, Directa,L'Esquerda, Informativo Sindical, Libre Pensamiento,Mientras Tanto, Muerte de Narciso, Rojo y Negro, Solidaridad Obrera, El Viejo Topo, Viento Sur,La Voz Confederal de Rubí, etc. És autor de El sindicalisme revolucionari: auge i decadència (1890-1945) (1999), Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya (2000, amb altres), Sense memòria no hi ha futur (2004), La pedagogia llibertària (2006), entre d'altres. Col·laborà setmanalment en el programa«La visió del dia» de Ràdio Klara.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia de l'assassinat de Jaume Rubinat Grau publicada en el periòdic de Santa Cruz de Tenerife "El Progreso" del 19 d'octubre de 1922

Notícia de l'assassinat de Jaume Rubinat Grau publicada en el periòdic de Santa Cruz de Tenerife El Progreso del 19 d'octubre de 1922

- Jaume Rubinat Grau: El 18 d'octubre de 1922 és assassinat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Jaume Rubinat Grau –el segon llinatge a vegades citat Graus. Havia nascut cap el 1891 a Golmés (Pla d'Urgell, Catalunya). Sos pares es deien Joan Rubinat i Cecília Grau. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), l'abril de 1914 fou delegat dels fonedors de bronze barcelonins al Congrés Metal·lúrgic Regional de Catalunya de la CNT. L'abril de 1918 fou orador en un míting dels metal·lúrgics a Barcelona. Membre del Comitè del Sindicat Únic del Ram de la Metal·lúrgica de la CNT de Barcelona, entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou delegat dels fonedors de bronze al I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona (Congrés de Sants). El gener de 1921, malalt, va ser empresonat governativament, amb Ángel Pestaña Núñez, Josep Gardeñas Sabaté i altres, a Barcelona i a Montjuïc, i no va recobrar la llibertat fins abril de 1922, quan el restabliment de les garanties constitucionals. El 23 de maig de 1922 va ser detingut amb el cenetista Antonio Viñuelas Milán acusat de participar en un tiroteig amb Blas Marín Pérez, membre del Sindicat Lliure, a la foneria d'Esteban Roca, a la barriada de Can Tunis, on feien feina tots tres. Jaume Rubinat Grau va ser ferit d'un tret al costat dret el 18 d'octubre de 1922 al barceloní carrer del Carme i morí poc després a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya). En el moment de l'atemptat hi anava del braç de sa companya, Loreto Escolà Filella, i d'una neboda. L'assassí fou Blas Marín Pérez, amb el suport de Julián Blázquez Mazuelos. Jaume Rubinat Grau era cosí germà de Salvador Seguí Rubinat (El Noi del Sucre) i cunyat de Gener Minguet Grau, destacats anarcosindicalistes. Blas Marín Pérez també atemptà sense èxit el 23 de febrer de 1923 contra la vida de Salvador Seguí Rubinat. Blas Marín Pérez i Julián Blázquez Mazuelos van ser jutjats l'11 de juny de 1923 per l'Audiència de Barcelona i, malgrat el testimoni de Loreto Escolà Filella, que els identificà perfectament com a autors de l'atemptat, ambdós van ser absolts.

***

Olivier Georget (primer per l'esquerra) amb altres delegats de la regió de l'Oest en el congrés de l'FNTS celebrat entre el 5 i el 6 de febrer de 1912

Olivier Georget (primer per l'esquerra) amb altres delegats de la regió de l'Oest en el congrés de l'FNTS celebrat entre el 5 i el 6 de febrer de 1912

- Olivier Georget: El 18 d'octubre de 1927 mor a Angers (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista Olivier-Jean Georget. Havia nascut el 6 de febrer de 1848 a Trélazé (País del Loira, França). Son pare, obrer pedraire, es deia Pierre Georget i sa mare Marie Chupin. Quan tenia 10 anys entrà a treballar com a aprenent a la pedrera de l'Hermitage a Trélazé i dos anys després passà a treballar esberlant pissarra. El 27 d'octubre de 1865 creà, amb Ludovic Menar i Louis Monternault, la Société des Compteurs d'Ardoises (SCA, Societat dels Comptadors de Pissarres), mútua que permetia cobrir les malalties i la jubilació dels socis. En 1877 intentà crear un sindicat de pissarrers i 1880 fou un dels fundadors, amb Ludovic Ménard, André Bahonneau i Louis Monternault, de la primera Cambra Sindical dels Obrers Pissarrers d'Angers-Trélazé. Vigilat per la policia per les seves idees llibertàries i per la seva activitat sindical, el gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sense resultats, llevat de trobar llibres anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Charles Malato, etc.) i premsa llibertària (La Révolte, etc.). En 1895 un informe policíac anotà que«no reconeix cap govern i detesta els burgesos». Aleshores treballava a la pedrera de Monthibert a Trélazé. Fou un dels principals promotors de les vagues d'aquella època (1891, 1893, 1897, 1903 i 1904) a la zona. En 1897 va ser acomiadat per «anarquista perillós» de la Comissió dels Pissarrers on treballava i entrà en una organització semblant a Renazé (País del Loira, França), la Societat Pissarrera d'Anjou. Amb l'ajuda de Ludovic Ménard i Pierre Gémin, a començaments de 1904 creà un sindicat pissarrer, que acabà adherint-se a la Federació Nacional dels Pissarrers des de la seva creació l'agost d'aquell any. Solter i sense família, en 1907 passà a treballar a la conca pissarrera del País Segréen, a Renazé, on amb Pierre Gémin escampà el moviment sindical en aquesta regió. El març de 1910, en el Congrés d'Albi (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat tresorer de la Federació Nacional de la Indústria de Mines, Mines a cel obert i Pedreres de França, més coneguda com Federació Nacional dels Treballadors del Subsòl (FNTS), de Confederació General del Treball (CGT) que s'acabava de constituir-se amb la unió de les federacions de pissarrers i de miners i la seu de la qual era a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França), on ell s'hi trobava en 1914. Quan esclatà la Gran Guerra abandonà Pas-de-Calais i l'agost de 1914 instal·là l'FTS al número 33 del carrer de la Grange-aux-Belles de París (França), a l'immoble de la Casa dels Sindicats de la CGT. Mantingué el contacte amb els militants mobilitzats al front i en 1917 aconseguí que aquests obrers pissarrers fossin destinats a treballar a les mines de ferro i de carbó, fet que afavorí en 1920 la seva assimilació com a obrers miners. Aleshores ell també passà a treballar a les mines de carbó. En 1919 abandonà tota activitat sindical i es retirà a casa d'una neboda a Rablay-sur-Layon (País del Loira, França). Olivier Georget va morir el 18 d'octubre de 1927 a l'Hospital d'Angers (País del Loira, França) on havia estat enviat d'urgències.

***

José Abiol Clavería

José Abiol Clavería

- José Abiol Clavería: El 18 d'octubre de 1936 és afusellat a Osca (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Abiol Clavería. Havia nascut el 2 de juliol de 1913 a Almudèver (Osca, Aragó, Espanya). Llaurador de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Apressat pels feixistes a casa seva juntament amb son germà Francisco Abiol Claveria, va ser tancat el 22 de juliol de 1936 a la Presó Provincial d'Osca. José Abiol Clavería va ser afusellat el 18 d'octubre de 1936 a Osca (Aragó, Espanya) i va ser enterrat en una fossa comuna del cementiri de Las Mártires d'aquesta ciutat. El dia abans havia estat afusellat son germà Francisco.

***

Gregorio Oliván García

Gregorio Oliván García

- Gregorio Oliván García: El 18 d'octubre de 1961 mor a Saint Germain-en-Laye (Illa de França, França) el jutge, poeta i militant anarcosindicalista Gregorio Oliván García. Havia nascut el 5 de juny de 1907 a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien Rufino Oliván i Rufina García. Es llicencià en dret i en filosofia i lletres i exercí de jutge professionalment. A començaments de la II República espanyola va fer per primer cop de jutge, d'antuvi, durant dos mesos, a Herrera del Duque (Badajoz, Extremadura, Espanya), on combaté durament els usurers, i, a partir del juliol de 1933, a Carinyena (Saragossa, Aragó, Espanya). Durant els anys republicans es lligà força a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i al moviment llibertari en general. Quan el cop feixista de juliol de 1936 es trobava de vacances als Pirineus i passà a França, però retornà a la Península per Catalunya, on s'establí i exercí diversos càrrecs. L'agost de 1936 va ser nomenat jutge especial d'instrucció dels sumaris per delictes de rebel·lió a la província de València i com a tal hagué d'instruir el cèlebre sumari de la«Quinta Columna», que encartà 58 individus dretans. En 1937 va ser nomenat jutge al servei del Tribunal Central d'Espionatge a Barcelona (Catalunya). També exercí aquest càrrec a Maó (Menorca, Illes Balears) durant poques setmanes. El 17 de novembre de 1936, la Secretaria General de la CNT de Barcelona envià una carta al ministre de Justícia en aquests termes:«És Gregorio Oliván home d'absoluta confiança i pot ser destinat a una zona de Catalunya o on sigui que s'hagi de fer justícia. No es tracta de recomanar ningú, sinó de garantir una persona l'adhesió de la qual a la nostra causa és poc comú entre els qui exerceixen o han exercit fins ahir la justícia legal a Espanya.». Amant de la poesia, durant la guerra civil publicà quatre llibres de poemes, fortament influenciats per Federico García Lorca: Romances de fuego (1937), Romances de hierro (1938), Noviembre. Homenaje a la defensa de Madrid (1938) i Romances de la derrota (1939). El 24 de setembre de 1938 va fer la conferència «Los grandes inútiles (reivindicación de la poesia)» al teatre Faros, organitzada per la Federació Local de Joventuts Llibertàries de Barcelona. Pocs dies abans de la caiguda de Barcelona a mans feixistes el gener de 1939, passà amb sa família a França. En 1944 s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on exercí de conseller jurídic de la CNT. En 1945 fou un dels fundadors de la CNT de Morlaix (Bretanya). Durant la postguerra va fer mítings i conferències (Tolosa de Llenguadoc, Còrdas d'Albigés, etc.), i s'oposà a les maniobres comunistes de la Unió Nacional Espanyola (UNE). En el Ple Confederal, celebrat entre el 15 i el 18 de juny de 1945 a Tolosa de Llenguadoc, va ser nomenat secretari, amb Josep Pujol Grua i Antoni Carbonell, del Comitè Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), establert a Tolosa de Llenguadoc. En 1947 publicà el llibre antològic de poemes Romancero de la libertad i també aquest any obtingué el II Premi del «Concurs d'Art Teatral i Líric» de la Secció de Propaganda del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT amb la farsa poètica en un acte Claro de luna. En aquesta època era el director artístic de la Companyia Teatral de Teodoro Monge Villar. També en 1947 col·laborà en l'«Exposició d'Art Espanyol Exiliat», que se celebrà a la Cambra de Comerç de Tolosa de Llenguadoc organitzada per la Secció de Cultura del MLE-CNT. En 1948 participà en la creació de la Federació Espanyola de Juristes Demòcrates (FEJD). A França es guanyà la vida fent d'artesà pelleter. El 5 de febrer de 1949 impartí la conferència«Renacer del pacifismo», a la Federació Local de la CNT de París. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Así, Cenit,CNT, Espoir,Ilustración Ibérica,Inquietudes, Solidaridad Obrera, Umbral, UNO, etc. Sa companya fou Elena López. Gregorio Oliván García va morir el 18 d'octubre de 1961 al seu domicili de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França). Deixà inèdit Partida en dos. En 1998 Marie Fleur Lepage Sirven publicà el llibreLe Romacero de la libertad de Gregorio Oliván, ou l'itinéraire d'un poète au coeur de la guerre d'Espagne.

Gregorio Oliván García (1907-1961)

---

Continua...

---

Escriu-nos

La transició i la continuació del franquisme

0
0

...els fets han demostrat que bona part dels espanyols estarien disposats a limitar les llibertats democràtiques per preservar la unitat de la seva nació. No hi ha millor exemple que la pervivència del temut Tribunal de Orden Público sota la postmoderna denominació d'Audiencia Nacional, capaç de perseguir idees, impedir manifestacions o intimidar humoristes. La llei de partits n'és un exemple transparent. En altres termes, l'extermini de l'Espanya republicana, duta a terme per l'«estado nuevo» de 1939, ha acabat imposant un ordre legal i ideològic generador d'una fragilitat democràtica tàcitament acceptada per la societat espanyola. (Xavier Diez)


La transició ha esdevingut la continuació del franquisme per altres mitjans


Per Xavier Diez Publicat a El Punt el 31 d'agost de 2009


Al llarg de les darreres dècades hem assistit al total descrèdit de la transició. Primer foren els dissidents exclosos del joc polític. Posteriorment els historiadors ja vam evidenciar les misèries de la reconversió del franquisme en una democràcia superficial. Finalment, el cor creixent de crítics va incorporant alguns dels seus protagonistes decebuts amb el que s'ha viscut com un frau monumental. Entre els darrers, el filòsof i antic senador socialista Rubert de Ventós, convertit a l'independentisme després que el seu amic Pasqual Maragall, en recuperar l'«Escolta, Espanya» del seu avi, fos lapidat i defenestrat entre la indiferència general.

Precisament el linxament de Catalunya en el trienni convuls 2003-2006 ha fet que l'independentisme es desplaci des dels marges fins al centre polític i social. La virtut inconfessable del nou Estatut fou posar a prova els límits de l'«estat profund» espanyol, és a dir, aquell qui controla subterràniament institucions i opinió pública, i que ha permès constatar l'estret i trampós terreny del joc polític. Els resultats, amb o sense sentència, són clars. Les esperances que una Espanya democràtica superés la llarga nit del totalitarisme i pogués resoldre les assignatures pendents (absència de cultura democràtica, desigualtats socials insostenibles i desencaixament nacional) s'han esvaït del tot. En el seu lloc, una Espanya lampedusiana, en afortunada expressió de l'historiador Bernat Muniesa, on la transició ha esdevingut la continuació del franquisme per altres mitjans. Un país amb un cap d'estat nomenat a dit per un assassí en sèrie. Una constitució prou flexible per tal que les elits actuals, amb cognoms coincidents amb els de la cruzada, imposin una interpretació sempre d'acord amb els seus propis interessos.

Explicava el sociòleg Joaquín Arango, en un dels esmorzars de la Fundació Jordi Pujol, que en la relació Catalunya-Espanya s'enverina a partir d'una constatació. Per a molts espanyols no és tolerable la idea de Catalunya com a nació. És possible ampliar ad infinitum la quantitat de competències d'un govern autònom, sempre que no es produeixi un reconeixement explícit, especialment en l'àmbit simbòlic i lingüístic, perquè això posaria en crisi el monoteisme de la nació única. És més, els fets han demostrat que bona part dels espanyols estarien disposats a limitar les llibertats democràtiques per preservar la unitat de la seva nació. No hi ha millor exemple que la pervivència del temut Tribunal de Orden Público sota la postmoderna denominació d'Audiencia Nacional, capaç de perseguir idees, impedir manifestacions o intimidar humoristes. La llei de partits n'és un exemple transparent. En altres termes, l'extermini de l'Espanya republicana, duta a terme per l'«estado nuevo» de 1939, ha acabat imposant un ordre legal i ideològic generador d'una fragilitat democràtica tàcitament acceptada per la societat espanyola.

El rampant independentisme s'ha d'interpretar no pas com un revifament del nacionalisme (com a molts intel·lectuals espanyols els agrada creure), sinó per l'evidència d'una democràcia incompleta, relativa i fràgil, que posa en perill llibertats d'expressió, reunió i, per descomptat, desconeix el principi d'autodeterminació. Un sistema, a més, fonamentat en una estructura política de repartiment del poder que interfereix en la idea de sobirania popular i dissenyat expressament per a la perpetuació d'un ordre polític amb pocs beneficiaris i una munió d'exclosos. Per tot plegat, Catalunya, amb una memòria i cultura democràtica més profunda, que, a diferència de l'espanyola, no sorgeix de les estructures de la dictadura, sinó de la base i la mobilització ciutadana expressada amb rotunditat amb l'antiga Assemblea de Catalunya, està deixant de creure en la Constitució i l'estat. I considera que potser ha arribat el moment de fer la ruptura democràtica pendent del 1977. En aquest punt, és difícil que les institucions catalanes, que al cap i a la fi van acceptar i participar d'aquest ordre, puguin fer gran cosa, com va demostrar el Parlament en no acceptar la ILP d'un referèndum sobiranista. És per això que, més enllà de plataformes diverses, calgui plantejar-se veritablement la constitució d'una nova Assemblea de Catalunya que des de fora lideri un procés de separació, car aquest sembla l'únic que ens pot protegir d'un antic imperi perifèric, com el rus o el turc, on la democràcia representa més un bonic i voluble embolcall que un sentiment sincer.

Web Llibertat.cat


Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. (Miquel López Crespí)


Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). (Miquel López Crespí)



14-IV-1985. Acte a Son Coletes (Manacor) recordant els republicans assassinats pel franquisme. El pacte entre el franquisme reciclat i la pseudoesquerra es va fer també contra la nostra memòria històrica. L'escriptor Miquel López Crespí (primer a l'esquerra) recorda els oblidats en temps de la transició.

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). Els llibres varen ser concebuts com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva del nostre poble i descriuen, de manera inèdita, les lluites oblidades, silenciades, tergiversades per corifeus de la mistificació.


Particularmente record com, a Ciutat, a les Illes, en aquells anys difícils (i plens d'esperances!), era cada volta més complicada la lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans, per la unitat sindical, per la defensa del socialisme o, simplement, per organitzar algun homenatge de solidaritat amb els familiars assassinats pel feixisme, en favor de la República. Murs de covardia, tones d'oportunisme i de claudicacions ho omplien tot. En les primeres manifestacions autoritzades -i en les no autoritzades també!- el servei d'"ordre" del PCE s'encarregava d'estripar i retirar les banderes republicanes. Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República (enfront de la forma monàrquica d'Estat que ens imposaven els aspirants a entrar en la nòmina institucional). No, ni molt manco. Ara, militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s'encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. Record a la perfecció les llàgrimes dels vells militants republicans en veure com "els nostres" -el carrillisme illenc- s'encarregaven de la feina que, durant quaranta anys, havia fet, a sang i foc, Falange Española. Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols -el PCE- de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d'uns seients en el Parlament, per a poder trepitjar les catifes dels salons de la burgesia, prendre cafè amb els botxins de la guerra civil i de la llarga postguerra.


Alguna vegada, per allò de "quedar bé" amb algun sector popular, i després que MCI, OEC o PSM ens haguéssim cansat d'anat darrere de l'acció, PSOE i PCE s'avenien a fer alguna activitat conjunta: celebrar quasi d'amagats un aniversari de la proclamació de la República, posar un ramell de flors a les fosses comunes on va ser exterminada l'avantguarda nacionalista, socialista, republicana, anarquista o comunista de les Illes. Ho feien d'una forma miserable, anant a contracor als actes que l'esquerra revolucionària muntava (i no a tots!). La majoria de vegades no hi compareixien i quan venien (poques vegades) era per a dir als familiars dels represaliats, als joves militants revolucionaris de les Illes, que tot allò era molt romàntic, molt utòpic, però que s'havia d'anar deixant de banda, oblidant, ja que no tenia sentit, en una Espanya unitària, capitalista i monàrquica, provar d'anar contra els pactes signats amb els franquistes reciclats. El carrillisme, la socialdemocràcia finançada per la banca alemanya i l'imperialisme ianqui, esdevenien així els més poderosos enemics d'un autèntic aprofundiment democràtic, els contraris més aferrissats de l'autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galícia, els agents -ben pagats, evidentment!- d'una monarquia imposada que no havia estat sotmesa a un referèndum popular (per a saber si el poble optava per la monarquia o per la república).


Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. Aquell matí (el 26-IX-1977) s'hi ajuntaren més de dues-centes persones que reteren un homenatge emocionat a qui havia estat l'ànima de l'esquerra a Búger i la seva comarca en temps de la República. Una néta del batle afusellat pels falangistes s'encarregà de col·locar la placa que els organitzadors havíem portat i, emocionada, amb llàgrimes en els ulls, digué: "Padrí, quan t'assassinaren, jo encara no era aquí i, amb tots aquests anys de silenci no havíem pogut venir a posar una làpida...". Les llàgrimes i l'emoció continguda no la deixaren continuar. També hi parlà Joan Nadal, batle republicà de Bunyola, que, miraculosament, es salvà de la repressió. Joan Nadal volgué aprofitar aquell moment tan ple de sentiment i records envers els millors homes i dones que ha donat la nostra terra d'ençà les Germanies per recordar tots els desapareguts, víctimes de l'irracional odi del nazifeixisme a tot el que era progrés i cultura.


El moment més àlgid de l'acte fou, després de la lectura d'un comunicat en favor de la República de l'OEC, fou quan els joves de les JEC (les Joventuts d'Esquerra Comunista) desplegaren, enmig d'un silenci de respecte i admiració, la bandera republicana i, visiblement commogut, un dels joves santamariers prometé -en nom de les JEC- servar per sempre la memòria dels antifeixistes mallorquins.


Per acabar, es llegí una carta -aleshores ja estava malament de salut- de l'històric dirigent del PSOE, Andreu Crespí. L'Agrupació Socialista de Santa Maria del Camí tancà l'acte recordant els amics del dirigent republicà assassinat per la reacció que, per l'avançada edat, no havien pogut anar, aquell matí, a Santa Maria per participar, com hauria estat la seva voluntat, en l'homenatge als republicans afusellats en el cementiri.


Amb el temps l'OEC esdevingué l'avantguarda d'aquest tipus d'homenatges (una forma de provar de servar la memòria de la lluita antifeixista del nostre poble). En els meus arxius encara guard, com un inapreciable tresor, els retalls que, des de Menorca i d'altres indrets de les Illes, m'enviaven els companys de l'organització. Com a membre del Consell de Redacció de la revista dels comunistes de les Illes (Democràcia Proletària) i del nostre òrgan federal (La voz de los trabajadores) jo m'encarregava de fer els corresponents resums informatius per a aquestes publicacions i moltes altres. Record ara mateix les cròniques enviades a les nostres publicacions d'Astúries (El comunista), d'Aragó (Surcos) dels Països Catalans (Lluitem), etc.


Miquel López Crespí


"La lluita per l'autodeterminació i la república en temps de la transició (I)". Del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria polìtica de la transició. Lleida. Edicions El Jonc, 2001.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Combat de vins, combat de glosadors a Santa Maria el proper 18 d'octubre a les 21h

0
0
El Celler Jaume de Puntiró, lloc de trobada de glosa i ví habitual, torna a organitzar un vespre de maridatge. El proper 18 d'octubre a les 21h i sota el títol "Blanca i Vermella" a més d'un tast de vins i productes de la terra, les Glosadores de Mallorca Cati Eva Canyelles "Sollerica" i Maribel Servera "Servereta" oferiran un combat de picat.

[19/10] «Solidaridad Obrera» - Acte sobre el «Cas Ben Barka» - Xerrada d'Abel Paz - Jornada d'estudi sobre Berneri - Leleu - Navarro - Aernoult - Escorihuela - Grangel - Schirru - Garavini - Lucheni - Farràs - Lavilla - Querol - Piñas - Ferriz - Masini - Horna

0
0
[19/10] «Solidaridad Obrera» - Acte sobre el «Cas Ben Barka» - Xerrada d'Abel Paz - Jornada d'estudi sobre Berneri - Leleu - Navarro - Aernoult - Escorihuela - Grangel - Schirru - Garavini - Lucheni - Farràs - Lavilla - Querol - Piñas - Ferriz - Masini - Horna

Anarcoefemèrides del 19 d'octubre

Esdeveniments

Portada del primer número de "Solidaridad Obrera"

Portada del primer número de Solidaridad Obrera

- Surt Solidaridad Obrera: El 19 d'octubre de 1907 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari Solidaridad Obrera.Órgano de las sociedades obreras, també coneguda com La Soli, dirigida per Jaume Bisbe, amb el suport intel·lectual d'Anselmo Lorenzo i econòmic de Ferrer i Guàrdia. Aquesta publicació, l'òrgan d'expressió obrer, d'aparició regular i periòdica, més antic de l'Estat, era la portaveu de les agrupacions sindicals anarcosindicalistes ajuntades sota el nom«Federació Local de Societats Obreres de Barcelona Solidaritat Obrera», que s'havien anat formant a Catalunya recollint el contingut de l'antiga Federació Regional Espanyola de la Primera Internacional. La reestructuració del sindicalisme revolucionari que en 1910 va donar lloc a Confederació Nacional del Treball, va fer que aquesta organització anarcosindicalista adoptés Solidaridad Obrera com a òrgan d'expressió de la CNT a Catalunya. Fins al 1916, llevat els períodes de suspensió governativa, Solidaridad Obrera va aparèixer setmanalment, però en aquest any, gràcies als esforços de la CNT, el setmanari es va convertir en diari, fins al 1923, quan la dictadura de Primo de Rivera va llançar la CNT a la clandestinitat, però tornant-se editar públicament de bell nou durant la dictablana del general Berenguer amb una periodicitat setmanal. En el Ple de Catalunya de maig de 1930 es va acordar obrir una subscripció extraordinària per aconseguir la instal·lació d'una impremta pròpia, la compra d'una rotativa i tornar convertir el setmanari en publicació diària. A partir d'agost de 1930 va tornar a sortir diàriament dirigida per Joan Peiró i que duraria, llevat de les suspensions governatives de rigor, fins al gener de 1939. Després del Congrés de la CNT de 1931 a Madrid La Soli va poder tenir impremta pròpia amb una rotativa de segona mà adquirida al periòdicLa Libertad, propietat del«pirata» mallorquí Joan March Ordinas. Durant la Revolució espanyola Solidaridad Obrera tirava 350.000 exemplars diaris, el periòdic de més tiratge de tot l'Estat. Durant els cent anys de la publicació s'ha editat en diferents indrets (Galícia, València, Extremadura, Huelva, Bilbao, París, Mèxic, Alger, Oran...). Des de 1976 ha estat l'òrgan d'expressió de la CNT catalana i amb la integració dels sindicats de les Illes a la Federació Regional, s'ha convertit en el portaveu de la CNT de Catalunya i de les Balears i en l'òrgan d'expressió de tota la Confederació Nacional del Treball.

Solidaritat Obrera, una històrica federació

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Acte sobre el«Cas Ben Barka»: El 19 d'octubre de 1966 se celebra a la Salle de la Mutualité de París (França) una conferència pública de denúncia per la desaparició de Mehdi Ben Barka, sota el títol «La scandaleuse affaire Ben Barka». L'acte va ser organitzat pel Grup Llibertari «Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA) de França i hi van intervenir el periodista i assagista nacionalista bretó Maurice Lebesque (Morvan Lebesque) i l'escriptor llibertari Daniel Guérin. Mehdi Ben Barka, activista per la independència del Marroc i posteriorment dissident del règim de Hasan II i dirigent del moviment tercermundista, va ser segrestat el 29 d'octubre de 1965 a París per agents secrets de la policia francesa i marroquina i torturat fins a la mort; mai no es va trobar el seu cos.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Xerrada d'Abel Paz: El 19 d'octubre de 1995 se celebra a la seu de la Biblioteca Franco Serantini de Pisa (Toscana, Itàlia) una trobada amb l'històric militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Diego Camacho Escámez (Abel Paz) on parlà sobre les seves experiències durant la Revolució espanyola de 1936 a 1939.

***

Un moment de la jornada. D'esquerra a dreta: Enzo Santarelli, Goffredo Fofi, Pietro Masiello (Foto: Giuliano Galluzzi)

Un moment de la jornada. D'esquerra a dreta: Enzo Santarelli, Goffredo Fofi, Pietro Masiello (Foto: Giuliano Galluzzi)

- Jornada d'estudi sobre Berneri: El 19 d'octubre de 1996 se celebra a la Llibreria Internacional«Il Manifesto» de Roma (Itàlia) una jornada d'estudi sobre la figura de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. Sota el títol «Camillo Berneri, un anarchico tra Gramsci e Gobetti», va estar organitzada per«Il Manifesto», la llibreria «Anomalia» de Roma i la Rivista Storica dell'Anarchismo de Pisa (Toscana, Itàlia). L'esdeveniment comptà amb la participació de Nico Berti, Gianni Carrozza, Costanzo Casucci, Goffredo Fofi, Aldo Garzia, Francisco Madrid Santos, Pietro Masiello, Valentino Parlato, Gabriele Polo, Enzo Santarelli, Marco Scavino i Claudio Venza, entre d'altres. Després de la presentació de les ponències («Actualità del pensiero di Berneri», per Goffredo Fofi; «Berneri e il fascismo», per Gianni Carrozza; «La passione critica: il pensiero federalista di Berneri», per Francisco Madrid Santos; «Berneri nel laberinto spagnolo», per Claudio Venza; «Carlo Rosselli e Camillo Berneri: una discussione politica e un drama umano», per Costanzo Casucci; i «Berneri e Gobetti, riviluzionari eretici», per Marco Scavino) es realitzà una taula rodona.

Anarcoefemèrides 

Naixements

Foto policíaca de Victor Leleu (9 de gener de 1894)

Foto policíaca de Victor Leleu (9 de gener de 1894)

- Victor Leleu: El 19 d'octubre de 1864 neix a Arràs (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Victor Louis Clément Leleu. Sos pares es deien Victor François Leleu, barber, i Julie Constance Joseph Courtot. Barber de professió com son pare, visqué als carrers Hermite i Four Saint Adrien d'Arras on, al nom de son cunyat Charles Procope rebia la premsa anarquista, especialment en 1890 el periòdic parisenc L'Attaque. Milità en el moviment anarquista d'Arràs i en aquestaèpoca rebia des de París setmanalment del company Courtot un gir d'una desena de francs destinats a ajudar els companys de passada per Arràs. A finals d'abril de 1892 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i se li confiscaren correspondència i bibliografia força completa sobre anarquisme. Cap el 1893 abandonà Arràs amb son cunyat Charles Procope i s'establí a l'orfenat Prévost de Cempuis (Picardia, França), dirigit pel pedagog anarquista Paul Robin, on treballà de conserge. En aquesta època estava en contacte amb Huard, mestre a Romorantin (Centre, França). El gener de 1894 va ser detingut a París i fitxat com a anarquista. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Jesús Navarro Botella (1905)

Foto policíaca de Jesús Navarro Botella (1905)

- Jesús Navarro Botella: El 19 d'octubre de 1881 neix a Torrevella (Baix Segura, País Valencià) l'anarquista i mestre d'escola racionalista Jesús Navarro Botella. Sos pares, naturals de Bigastre (Baix Segura, País Valencià), es deien Bernardo Navarro Cabañes, comerciant dedicat a la venda i exportació de verdures de l'horta del Segura a través de la badia de Torrevella, i Rosario Botella Canales. Tenia unaúnica germana, Rosario, tres anys major i quatre fills més nascuts del matrimoni moriren aviat. Quan era petit sa família es traslladà a Oriola (Baix Segura, País Valencià) i realitzà els seus estudis al Col·legi de Santo Domingo, però abans d'acabar-los moriren sos pares i hagué d'abandonar-los. D'antuvi s'integrà en el republicanisme federal d'Oriola i fou redactor de Renacimiento,òrgan d'expressió del partit republicà local. En 1902 era el president del Centre de Societats Obreres «La Unión» de Cartagena (Múrcia, Castella, Espanya), acostat al mestre laic portuguès Manuel Ferreira de l'Escola Moderna que sostenia la Federació Obrera. El març de 1903, arran de la detenció Ferreira i el tancament temporal de l'escola, marxà cap a Madrid (Espanya), on, ja declarant-se anarquista, milità en la societat de paletes «El Porvenir del Trabajo», organitzadora del III Congrés de la Federació Regional, proper al«Grupo 4 de Mayo». També en aquestaèpoca col·laborà en la premsa anarcosindicalista, com ara El Obrero Moderno (1902), La Solidaridad Ferroviaria (1902), El Rebelde (1903-1904, amb Julio Camba i Antonio Apolo) i, sobretot, en el suplement de La Revista Blanca (1903), comptant amb la confiança de Federico Urales, a més de Tierra y Libertad. En 1903 sembla que participa en les tasques d'organització de la Internacional Anarquista arran del congrés de maig. Després de la detenció de Francisco Soler, es posà al front de l'oficina de la Federació Regional Espanyola (FRE) a Madrid. Va ser empresonat en diverses ocasions a la presó Model madrilenya. L'agost de 1903 es traslladà a Barcelona (Catalunya), on s'encarregà de l'escola obrera racionalista de l'Ateneu Obrer d'Hostafrancs, encara que va fer viatges a Madrid de manera puntual. Va ser nomenat secretari del Comitè Antimilitarista de Barcelona i amb Samuel Torner Viñalonga realitzà tasques de propaganda racionalista a la zona. Acostat al Centre d'Estudis Socials, radicat al carrer de Jupí de Barcelona, i als grups d'acció locals, a mitjans de 1904 va ser empresonat per delictes d'impremta. També va ser acusat de aferrar cartells revolucionaris als parets del centre de la capital catalana. El setembre de 1904, pogué fugir de la Península amb el suport de Francesc Ferrer i Guàrdia, qui l'amagà al seu camarot al vaixell que des de Barcelona es dirigia al Congrés Lliurepensador de Roma. Després del congrés, Ferrer pagà el seu bitllet cap a París (França), a més de lliurar-li cartes de recomanació. Gràcies a aquestes cartes, trobà feina a la llibreria dels germans Garnier i es relacionà amb Charles Malato i altres anarquistes d'acció. Se li va relacionar amb l'atemptat de la Rambla de les Flores de Barcelona de 1904 i amb les tasques de coordinació i preparació de l'atemptat contra Alfons XIII portat a terme el 31 de maig de 1905, on es va veure implicat com a possible autor material, sota el nom d'AlejandroFarrás, encara que sembla erròniament. El 25 de maig de 1905 va ser detingut, amb Pedro Vallina, Fernando Palacios, Bernard Harvey, Caussanel i altres anarquistes, sota l'acusació de tinença d'explosius. Un cop es dissolgué el grup de París, sembla que marxà cap al Brasil, on treballà com a traductor i representant de l'editorial Garnier durant molts d'anys. Mai no se'n va saber res més. En 1911, l'exvicesecretari de l'Escola Moderna de València va fer una crida per la premsa per a la seva localització que no va reeixir.

***

Albert Aernoult

Albert Aernoult

- Albert Aernoult: El 19 d'octubre de 1886 neix a Romainville (Illa de França, França) el sindicalista i llibertari Albert Louis Aernoult. Fill d'un obrer terrelloner de Romainville, el va fer d'ensostrador. A finals de 1905, com a militant sindicalista, va prendre part en la vaga dels terrelloners del metro parisenc. Partidari de l'acció directa i de la «cacera d'esquirols», fou identificat com un dels activistes i denunciat. Per fugir de la persecució, deixà Romainville i es posà a fer feina a les mines de Courrières; fou condemnat en rebel·lia a dos anys de presó per«violència durant vaga». De tornada a Romainville, poc abans de la catàstrofe de Courrières del 10 de març de 1906, fou detingut per complir la pena, reduïda a 10 mesos, que penà a la presó parisenca de la Petite Roquette. Un cop alliberat, el 20 de març de 1907 signà un allistament per tres anys «exhortat» pel conseller d'Estat Voisin. L'1 de juliol de 1909 fou enviat al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria) per complí una pena de presó d'uns dies. L'endemà, Albert Aernoult va morir a resultes de les tortures infligides; la versió oficial fou que morí per un«cop de calor» i«sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. El presidiariÉmile Rousset, company d'infortunis del finat, alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité,La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social, la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. El 22 de març de 1910 el Comitè de Defensa Social edità el cartell A bas Biribi!, signat per 16 militants sindicalistes, socialistes revolucionaris i llibertaris (Tissier, Grandin, Constant, Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de Marmande, etc.), on s'incita obertament a la rebel·lió armada i que van ser jutjats el juliol d'aquell any per «incitació al crim» davant l'Audiència, però que finalment van ser absolts. L'assassinat d'Aernoult i la solidaritat de Rousset inspiraren la cançó Gloire à Rousset, del cantautor anarquista Gaston Couté, que fou publicada el 28 de desembre de 1910. En 1911 el Comitè de Defensa Social edità el fulletó L'affaire Rousset: de crime en crime, mentre el 7 de setembre d'aquell any la Cort Marcial d'Oran absol els tres oficials implicats en l'assassinat d'Aernoult. Les despulles d'aquest van ser repatriades, gràcies a una subscripció pública promoguda pel periòdic L'Humanité, des d'Àfrica a Portvendres, i no a Marsella per evitar manifestacions en un feu controlat pel moviment anarquista, i transportades en tren a París. L'11 de febrer de 1912 les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació unitària (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de banderes negres i roges i als sons de La Internacional i de Gloireà Rousset, de des de l'estació de Lió al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise, enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000 persones --només els funerals de Victor Hugo van concentrar més gent. Durant el seguici-manifestació van ser detinguts 26 participants a l'acte. Rousset fou alliberat vuit mesos després gràcies a la pressió popular.

Émile Rousset (1883-1961)

***

Necrològica de Manuel Escorihuela Valls apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 10 d'abril de 1977

Necrològica de Manuel Escorihuela Valls apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 d'abril de 1977

- Manuel Escorihuela Valls: El 19 d'octubre de 1892 neix a Vilafamés (Plana Alta, País Valencià) l'anarcosindicalista Manuel Escorihuela Valls. Sos pares es deien Manuel Escorihuela i Mercè Valls. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya Maria Arrufat, on va ser internat en diversos camps de concentració. S'instal·là a Foix, on milità en la CNT de l'exili. Un més després de la defunció de sa companya, Manuel Escorihuela Valls va morir el 14 de gener de 1977 a l'Hospital de Foix (País de Foix, Occitània).

***

Pilar Grangel

Pilar Grangel

- Pilar Grangel: El 19 d'octubre de 1893 neix a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià) la pedagoga racionalista i militant anarcosindicalista Maria del Pilar Grangel Arrufat --citat els llinatges sovint com Granjel i Arrufas. Instal·lada a Barcelona (Catalunya), va afiliar-se a la Secció de Mestres del Sindicat Únic de Professions Liberals (SUPL) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Abans de la Guerra Civil va ser responsable amb son company Joaquim FerrerÁlvaro (Ácrato Llull) de la racionalista Escola Pestalozzi a la barriada barcelonina de Sants i va dirigir l'escola del Sindicat del Ram d'Elaborar Fusta. En 1932 va col·laborar amb Solidaridad Obrera de València. Fundà amb altres companyes el grup «Brises Llibertàries», creat també a Sants dins del SUPL amb la finalitat d'impartir classes nocturnes a les dones obreres, i en 1934 l'hereter de l'anterior associació, el Grup Cultural Femení, que es reunia al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT de Barcelona. En 1936 assistí al Congrés de Saragossa. Aquest mateix any va acollir un infant amb motiu de la vaga general saragossana, ella que ja tenia dues nines (Electra i Violeta). Durant la guerra va militar en«Mujeres Libres», escrivint en el seu òrgan d'expressió del mateix nom i participant en gires de propaganda, i es va encarregar de la Maternitat de Les Corts. El setembre de 1936 va ser una de les fundadores --amb Ernestina Corma, Eugènia Bony, Maria Colomé i Palmira Puntes, entre d'altres-- del Comitè Femení de Solidaritat Llibertària del SUPL, creat amb la finalitat de muntar un taller de confecció de roba per al front, fer cursets d'infermeria i de puericultura, impartir conferències propagandístiques, etc. En aquestaèpoca va col·laborar en Esfuerzo,òrgan d'expressió de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Barcelona. En febrer de 1937 no va fer costat el grup de«Mujeres Libres» que va demanar l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'1 de maig de 1937 parlà en un míting de dones antifeixistes per la unitat sindica celebrat al teatre Olympia de Barcelona, juntament amb Nita Nahugel i Llibertat Ródenas, per la CNT, i Caritat Mercadé, Isabel Azuara i Dolors Piera, per la Unió General de Treballadors (UGT). Va substituir Áurea Cuadrado Castillón en la Casa de la Maternitat de Barcelona com a directora pedagògica durant la guerra, càrrec que va deixar per evacuar el juny de 1938 un grup d'infants a Seta (Llenguadoc, Occitània). En acabar la contesa va marxa a França, on va ser internada a diversos camps, establint-se a Clarmont d'Erau. En 1945, quan els seus intents d'emigrar a Mèxic van fracassar, es va instal·lar definitivament a Montpeller. En aquesta ciutat va col·laborar en la premsa de l'exili (Cenit, Espoir, etc.) i en tasques assistencials en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Va mantenir estrets lligams amb la família d'editors catalans exiliats a Mèxic formada per Hermós Plaja Saló i Carme Paredes Sans, i va exercir com a representant a França de les seves Ediciones Vértice. En 1973 va fer una conferència a París. Pilar Grangel va morir el 18 de març de 1987 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). L'actriu, cantant, especialista lorquiana i llibertària Violeta Ferrerés una de ses filles.

Pilar Grangel (1893-1987)

***

Michele Schirru

Michele Schirru

- Michele Schirru: El 19 d'octubre de 1899 neix a Padria (Sàsser, Sardenya) el militant anarquista i antifeixista italoamericà Michele Schirru. Autodidacte, va ser admès a l'Escola Marítima de l'Spezia, però es va veure oblidat a interrompre la seva carrera a causa d'una pneumònia. Va interessar-se per les idees socialistes i va prendre part l'agost de 1917 en l'agitació social que es va produir a Torí, on va ser per primer cop detingut. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat. El juliol de 1919, a Torí, quan encara era soldat, va ser de nou arrestat per la seva participació en l'agitació social i va poder evitar de poc el tribunal militar. Va retornar, aleshores, a Sardenya, però, com que no trobava feina, va decidir emigrar a Amèrica. Després d'una breu estada a París, va embarcar a l'Havre i va arribar a Nova York el 2 de novembre de 1920. Va exercir diversos oficis als Estats Units, com ara mecànic, venedor de carrer, etc.; finalment viurà d'una parada de fruita i verdura amb sa dona i dos fills. A partir de 1922 va intergrar-se en el grup anarquista que publicava el periòdic L'Adunata dei Refrattari, i es va lligar sentimentalment amb Raffaele Schiavina. En 1926 va aconseguir la nacionalitat nord-americana i va participar activament en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti. Antifeixista, es va mobilitzar contra l'ascensió del feixisme i les infiltracions de la policia italiana en el moviment anarquista, tot enviant periòdics anarquistes als seus compatriotes. El febrer de 1930, amb un visat, va arribar a França i després de diversos intents entra en contacte amb els antifeixistes italians refugiats a França i a Bèlgica, on redactarà el seu«Testament». El gener de 1931, amb passaport nord-americà, parteix cap a Itàlia proveït de dues bombes i una pistola amb la intenció d'atemptar contra la vida de Benito Mussolini. El 3 de febrer de 1931 va ser detingut per una qüestió d'«ordre públic» quan va ser trobat al llit amb Anna Lukowski, una ballarina hongaresa de qui s'havia enamorat, a la residència d'aquesta, l'Albergo Colonna de Roma. Va ser portat a la comissaria de Trevi per identificar-lo i abans que fos escorcollat, va treure la pistola i va disparar contra els tres policies que tenia davant tot cridant«Visca l'anarquia!», disparant-se després ell un tret al cap. Dos dels agents van resultats ferits lleus, però l'altre policia i ell ho van ser de gravetat. Les autoritats van escorcollar la seva habitació de l'Hotel Royal de Roma i van descobrir les dues bombes i correspondència compromesa. Schirru va salvar la vida gràcies a una operació d'urgències. Quan la notícia va arribar a Sardenya, sa germana, secretària de la secció femenina del fascio, i son germà, capellà, van renegar-ne; son pare, a França, farà el mateix, i tots canviaran el seu llinatge per l'antiga grafia Esquirro. El 28 de maig de 1931, al vespre, va ser jutjat pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat presidit pel diputat feixista i general Guido Cristini, on va reconèixer la seva intenció d'assassinar Mussolini i va donar-ne raons; el seu advocat defensor d'ofici Cesare D’Angeloantonio, no va poder fer res. Declarat culpable, va ser condemnat a mort i afusellat d'esquena l'endemà matí, a les 4.27 hores, al fortí de Casal Braschi (Roma, Itàlia), pel simple fet d'haver«planejat» un assassinat i sense que el govern nord-americà fes cap gestió per salvar-lo, malgrat les gestions de sa muller des de Nova York. En aquella època la pena de mort a Itàlia només es contemplava per l'assassinat del rei, del príncep hereu i de Mussolini. L'escamot que el va afusellar va estar format, per ordre directa de Mussolini, per 24 milicians feixistes sards voluntaris. Les seves últimes paraules foren: «A baix el feixisme! Visca la llibertat! Visca l'anarquia!» Mesos després, el 2 de novembre de 1931, la policia va detenir sis persones acusades de deixar clavells vermells sobre la tomba d'Schirru, fet que els va implicar el confinament i la represàlia fins al final del feixisme. En 1983 el periodista Giuseppe Fiori va publicar L'anarchico Schirru condannato a morte per l'intenzione di uccidere Mussolini i en 2006 l'historiador Giuseppe Galzerano va ampliar la investigació amb Michele Schirru. Vita, viaggi, arresto, carcere, processo e morte dell’anarchico italo-americano fucilato per l’«intenzione» di uccidere Mussolini.

Michele Schirru (1899-1931)

***

Giordana Garavini

Giordana Garavini

- Giordana Garavini: El 19 d'octubre de 1924 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Giordana Garavini. Filla única d'una família de tradició llibertària, sos pares es deien Nello Garavini (Piràt) i Emma Neri, destacats militants anarquistes. Cap el 1926 sa família emigrà al Brasil, país on es va criar. Des de la seva adolescència ajuda sos pares en la llibreria «La Minha Livraria» que havien obert en 1935 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) i que fins al 1942, data del seu tancament, serví de lloc de trobada de llibertaris i artistes d'arreu del món. En aquesta llibreria va fer especial amistat amb Luigi Fabbri i sa filla Luce Fabbri. També es va relacionar molt amb l'advocat republicà Libero Battistelli i sa companya Enrichetta Zuccari. En 1946 retornà definitivament a Itàlia i s'establí a Castel Bolognese amb el seu avi Pietro Garavini, un referent del moviment anarquista de la Romanya; posteriorment sos pares es reuniren amb ella. Participà activament en la reconstrucció del moviment llibertari després de la II Guerra Mundial, militant en la Federació Anarquista Italiana (FAI) des de la seva fundació, i conegué l'enginyer anarquista Giuseppe Bassi, que esdevingué son company i amb qui tingué dos infants, Carlo i Paolo. Després d'abandonar l'activitat política per ocupar-se de sa família, en els any setanta reprengué la militància i a partir de 1973, juntament amb Aurelio Lolli, s'encarregà de la Biblioteca Llibertària, que servia de local per als grups anarquistes locals. Després de la mort de son company i criats sos infants, es dedicà en cos i ànima al moviment llibertari. En 1985, després de la donació d'Aurelio Lolli, es va crear una cooperativa que adquirí l'immoble i fundà l'anomenada Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», de la qual va ser nomenada vicepresidenta. En 2000, després de la mort d'Aurelio Lolli, el seu president, n'assumí el càrrec fins al 2004, data en la qual hagué de deixar la presidència per la seva edat i per qüestions de salut. De tota manera continuà participant en les activitats de la Biblioteca Llibertària«Armando Borghi» fins els seusúltims dies. Giordana Garavini va morir el 16 de març de 2018 al seu domicili de Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).

Giordana Garavini (1924-2018)

Nello Garavini (1899-1985)

Emma Neri (1897-1978)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Detenció de Luigi Lucheni

Detenció de Luigi Lucheni

- Luigi Lucheni:El 19 d'octubre de 1910 va ser trobat mor a la presó de Ginebra (Ginebra, Suïssa), on estava tancat, l'anarquista defensor de la «propaganda pel fet» Luigi Lucheni (o Luccheni). Havia nascut el 22 d'abril de 1873 a París (França). Sa mare, Luigia Lacchini (o Luccheni), era una pobra serventa de Bedonia (Emília-Romanya, Itàlia) –algunes fonts citen Albareto (Emília-Romanya, Itàlia)– probablement embarassada del senyoret i que, per amagar la seva vergonya, va fugir a França. Quan va néixer l'infant --transcrit erròniament el llinatge Lucheni en comptes de Lacchini-- el va abandonar a l'Hospici d'Infants Assistits de París i ella va emigrar a Amèrica. L'agost de 1874 l'infant va ser repatriat a Itàlia, on, després de dos mesos a l'Hospici dels Expòsits de Parma (Emília-Romanya, Itàlia), va ser lliurat a una família on el pare era un sabater borratxo i la mare una bugadera al límit de la prostitució. L'abril de 1881 l'assistència pública el traslladà a l'Hospici de les Arts i amb 10 anys va ser adoptat per una nova família que el posà a mendicar. En 1887, amb 14 anys i una educació fragmentària i justa per a posar-se a fer feina com a obrer, abandonà la seva família d'acollida i començà una vida errant (Gènova, Sizzera, Àustria i Hongria), vivint de diferents feinetes. En 1893 va ser detingut a Fiume–actual Rijeka (Croàcia)– per no haver satisfet les seves obligacions militars i traslladat a Parma, on només va ser excarcerat després d'enrolar-se en el XIII Regiment de Cavalleria «Monferrato», on passà tres anys i mig,  participant en campanyes bèl·liques a l'Àfrica oriental a les ordres del príncep Raniero de Vera d'Aragona, a qui servirà com a criat un temps a Palerm (Sicília) després de ser llicenciat. El març de 1898 abandonà el seu antic capità i s'embarcà cap a Gènova (Ligúria, Itàlia). Decidí emigrar a Suïssa i arribà el 10 de maig de 1898 a Lausana (Vaud, Suïssa). A la Confederació Helvètica entrà en contacte amb les idees anarquistes i va ser fitxat per la policia com a «anarquista no perillós»; treballant en la construcció de l'edifici de correus de Lausana. Adepte de la«propaganda pel fet», apunyalarà de mort, el 10 de setembre de 1898 en un embarcador del llac Quai de Mont-Blanc de Ginebra, amb una llima esmolada –no tenia diners ni per comprar un ganivet–, l'anciana emperadriu Elisabeth d'Àustria, més coneguda com a Sissi. Durant el seu procés, el 10 de novembre de 1898, es reivindicà anarquista i va dir que la seva primera intenció era assassinar el duc Henri d'Orleans, però que finalment es va decidir per l'emperadriu, perquè no va trobar res de millor, per copejar un bon exemplar «de la noblesa insultant perseguidora de la classe obrera». Com que a Suïssa no existia la pena de mort, va ser condemnat a cadena perpètua a l'edat de 25 anys; quan va sentir la sentència va cridar:«Visca l'anarquia! Mort a l'aristocràcia!». Aprofità la seva reclusió per perfeccionar la seva educació i començà a redactar les seves memòries, però quan aquestes van ser robades pels seus guardians, es va revoltar i patí en represàlies tota mena de vexacions. El van trobar «suïcidat», el 19 d'octubre de 1910, penjat del seu cinturó a la cel·la de càstig de la presó de Saint-Antoine de Ginebra (Ginebra, Suïssa) on estava tancat. Emma Goldman va condemnar l'atemptat de Lucheni perquè la víctima era una dona.

Luigi Lucheni (1873-1910)

***

Josep Farràs Puigmartí

Josep Farràs Puigmartí

- Josep Farràs Puigmartí: El 19 d'octubre de 1939és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Farràs Puigmartí. Havia nascut el 10 de setembre de 1893 a Monistrol de Calders (Moianès, Catalunya). Sos pares es deien Fèlix Farràs i Carme Puigmartí. Contramestre d'una fàbrica tèxtil de Manresa (Bages, Catalunya), milità en Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i en el Sindicat de Contramestres de Manresa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual fou secretari. També formà part de la Societat Coral Sant Josep. Denunciat per una venjança personal per motius laborals, va ser apressat pels feixistes i el 29 de maig de 1939 traslladat de la presó de Manresa a la Presó Model de Barcelona. Jutjat en consell de guerra el 5 de juny de 1939, va ser condemnat a mort per «rebel·lió militar». Josep Farràs Puigmartí va ser afusellat el 19 d'octubre de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i fou enterrat al Fossar de la Pedrera. Era cosí d'Enric Pérez i Farràs, assessor militar de Buenaventura Durruti Domínguez.

***

Necrològica de Juan Lavilla Laborda apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 12 de novembre de 1959

Necrològica de Juan Lavilla Laborda apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 12 de novembre de 1959

- Juan Lavilla Laborda: El 19 d'octubre de 1959 mor a Castres (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Lavilla Laborda. Havia nascut el 24 de juny de 1906 a Buñuel (Tudela, Navarra). Sos pares es deien Juan Lavilla i Fermina Laborda. Estava casat amb Juana Jiménez Jiménez i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 desaparegué. Després de la guerra civil, amb el triomf franquista, va ser tancat en un camp de concentració del departament occità de l'Arieja. A l'exili mai no es posà en contacte amb sa família de la Península i a França es casà amb Teresa Sánchez, fundant una nova família. Instal·lat a Castres, treballà de miner i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Juan Lavilla va morir de silicosi el 19 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 20 d'octubre– de 1959 a Castres (Llenguadoc, Occitània). El novembre de 1962 el Ministeri Fiscal espanyol tramità la seva defunció en desconèixer-se el seu parador.

***

Necrològica de Josep Querol apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 4 de febrer de 1973

Necrològica de Josep Querol apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 de febrer de 1973

- Josep Querol: El 19 d'octubre de 1972 mor a Le Mans (País del Loira, França) l'anarcosindicalista Josep Querol. Havia nascut cap el 1902 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Des de molt jove milità en el Sindicat de Productes Químics de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la Federació Local de Le Mans del Nucli de Bretanya de la CNT, ocupant càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara la tresoreria de la Federació Nacional de la Indústria del Petroli de la CNT en l'exili.

***

Josep Piñas Serra

Josep Piñas Serra

- Josep Piñas Serra: El 19 d'octubre de 1986 mor a Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Piñas Serra. Havia nascut el 26 de maig de 1899 a Valls (Alt Camp, Catalunya). Fill de família pagesa, va anar a l'Escola Pública i després a la racionalista del Centre Obrer Instructiu que regentava, sota els principis de l'Escola Moderna, el mestre Amadeu Martorell. Amb 12 anys començà a treballà al camp. Abandonà la religió –fou escolà a l'església de Sant Antoni i arribà a ser escolà major– quan assistí als debats dialèctics a la Societat Agrícola, on conegué l'anarquista Fidel Martí Parés. Distribuí la premsa obrera (Tierra y Libertad i La Voz del Campesino), fet que possibilità la seva relació amb els militants de tota la comarca. Participà en les lluites socials d'aleshores i va fer costat les vagues agràries de la seva zona. Entre 1921 i 1924 va fer el servei militar a l'Àfrica durant la Guerra del Rif i visqué la batalla d'Annual–el seu testimoni figura en l'anomenat «Expedient Picasso». De bell nou a Catalunya participà en les activitats clandestines de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Cap el 1925 es matriculà a l'Escola del Treball. Durant la dictadura de Primo de Rivera va estar empresonat per encobrir un fals militant confederal. En 1929, quan es constituí l'Ateneu Popular, va ser nomenat president de la seva junta directiva. Durant la Dictablanda de Dámaso Berenguer y Fusté formà part d'una comissió de protesta per l'expulsió de Francesc Macià Llussà creada el setembre de 1930. A començaments d'aquell any havia enviat diners per als presos en una col·lecta organitzada pel periòdic ¡Despertad! de Vigo. El 7 de juliol de 1931 signà els estatuts del Sindicat de Treballadors del Camp de Valls que van ser presentats al Govern Civil de Tarragona. Va participar en l'assemblea de constitució de la Federació Regional de Camperols de Catalunya (FRCC) i el setembre de 1932 en va ser elegit secretari a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya). En 1932 va restar empresonat i els sindicats vallencs van fer vaga per demanar que no fos processat. Quan l'escissió confederal s'arrenglerà amb el sector trentista, amb la majoria dels pagesos de Valls, i se separà del sector dominat de la CNT partidari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El març de 1933 fou delegat per diverses localitats de la comarca d'Alt Camp (Pla de Cabra, Cabra de Camp, Figuerola i Vallmoll) al Ple Regional de Catalunya de la CNT i el juny d'aquell any representà set sindicats de Valls al I Ple Regional de Catalunya de Sindicats d'Oposició que se celebrà a Barcelona. El 17 de novembre de 1933 va fer un míting a Valls. Durant la Revolució del 6 d'octubre de 1934 va ser detingut, jutjat el setembre de 1935 i condemnat a sis anys i un dia de presó com a organitzador de la vaga general revolucionària. Mentre estava engarjolat, els pagesos li recollien solidàriament les garrofes del seu tros de terra. El 17 de febrer e 1936 va ser alliberat i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va presidir el Comitè de Milícies Antifeixistes de Valls, que es constituí l'agost d'aquell any. El setembre de 1936 assistí al Ple de Pagesos de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), que se celebrà a Barcelona. Entre l'11 d'octubre de 1936 i el 18 de novembre de 1937 fou alcalde de Valls. Des del seu càrrec defensà, enfrontant-se al Comissariat de Museus de la Generalitat de Catalunya, les històriques rajoles de la capella del Roser al·legòriques a la batalla de Lepant. També fou regidor fins el novembre de 1938, quan va ser cridat a files i destinat a la Secció Forestal de Valls. Entre el 8 i el 9 de gener de 1938, com a secretari de la secció de Treball Col·lectiu de la Col·lectivitat Agrícola de Valls, participà en el Ple de la Federació Regional de Sindicats i Col·lectivitats Camperoles de la CNT que se celebrà a Barcelona. Entre el 28 de febrer i el 12 de juny de 1938 fou secretari del Comitè Comarcal de Valls-Montblanc, que englobava tots els sindicats de pagesos de la comarca. Durant aquests anys republicans va ser membre de la Comissió Mixta de Revisió dels Fulls de Contractes de Conreu, en representació de l'estament parcer, mitger i arrendador. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració de Sant Cebrià, on emmalaltí de paludisme, i d'Argelers, del qual va sortir enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a anar a treballar durant dos anys a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). Posteriorment residí a Montasèls (Llenguadoc, Occitània) i després a Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània) amb sa família. Fou, amb Ramon Porté Dalmau, Joan Arans Nin i Pere Sagarra Boronat, un dels principals militants de les tesis trentistes de la seva comarcal. Trobem col·laboracions seves en diferents publicacions llibertàries, com ara Acció Sindical, Sindicalismo, Solidaridad Obrera i El Trabajo. Josep Piñas Serra va morir el 19 d'octubre de 1986 a Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània). El setembre de 2017 l'historiador Antoni Gavaldà Torrents publicà la biografia Josep Piñas Serra. Enmig d'un riu desbocat. President del Comitè i alcalde de Valls en temps de guerra.

Josep Piñas Serra (1899-1986)

***

Angelina Ferriz Aguilar i Antonio Quinto Seguí

Angelina Ferriz Aguilar i Antonio Quinto Seguí

- Angelina Ferriz Aguilar: El 19 d'octubre de 1997 mor a València (València, País Valencià) l'anarquista, anarcofeminista i anarcosindicalista Angelina Ferriz Aguilar. Havia nascut el 7 de juliol de 1919 a Ademús (Racó d'Ademús, País Valencià). Filla d'una família humil i analfabeta, son pare, Modesto Ferriz Aparicio, fou un miner del sofre i sa mare es deia Emilia Aguilar Fortea. Quan encara era una nina es traslladà amb sos pares a Mislata (Horta Oest, País Valencià). No pogué anar a l'escola, ja que era la major de quatre germans i es dedicà a la cura dels petits, però gràcies a uns infants aprengué a llegir. Amb 11 anys i mig es posà a fer feina a la fàbrica de capses de cartró de Manuel Pamplón. En aquesta fàbrica va fer amistat amb una companya, que pertanyia a l'Escola Racionalista de Mislata, i entrà en contacte amb el moviment anarquista. Poc després passà a militar en les Joventuts Llibertàries, en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en«Mujeres Libres» de València (País Valencià). Durant la guerra civil la fàbrica va ser militaritzada i en va ser nomenada delegada. En aquests anys bèl·lics desenvolupà una intensa tasca cultural (murals, lectures, concerts, rondalles, conferències, obres teatrals, etc.). En 1939, amb el triomf franquista, va ser detinguda i reclosa a la presó de dones i al convent de Santa Clara –son pare també va ser detingut i empresonat durant quatre anys a la presó del Puig i de Sant Miquel dels Reis de València. Un cop lliure, Angelina es posà a fer feina a la fàbrica de rajoles de Manises (Horta Oest, País Valencià). Visitant els presos conegué l'anarcosindicalista Antonio Quinto Seguí, que esdevingué son company. Participà en la resistència llibertària clandestina, col·laborant amb el Comitè Nacional de la CNT, on Quinto ocupava el carrer de tresorer, amagant companys i repartint propaganda. També formà part de l'organització clandestina Unión de Mujeres Demócratas (UMD, Unió de Dones Demòcrates), fundada en 1941 per un grup de dones, especialment llibertàries. En 1945, després de deixar la feina, es casà amb Quinto. Poc després son marit es traslladà a Madrid (Espanya) per a tasques confederals clandestines i ella restà a València a casa de sos pares. Posteriorment es traslladà a Madrid per col·laborar en tasques clandestines. De bell nou a València, començà a treballar i a militar de bell nou. Angelina Ferriz Aguilar va morir el 19 d'octubre de 1997 a València (València, País Valencià)–altres fonts citen erròniament 1999 o 2001 a Mislata (Horta Oest, País Valencià).

---

Continua...

---

Escriu-nos

La historia criminal del PSOE (Artículo censurado en el Diari Menorca)

0
0

No sentaron muy bien las palabras de Santiago Abascal en su multitudinario mitin de Vistalegre, recordando la historia de crímenes del PSOE. Enseguida, los candidatos socialistas, Pau Morlá y García Querol aparecieron visiblemente ofendidos y rechazaron estas palabras, calificándolas de insultos y ataques a la gente progresista. Incluso Morlá, en un alarde de incultura, recordó que en 140 años de historia, el PSOE no había tenido nada de criminal.

Es lo que tiene hacer leyes de memoria histórica selectiva, que borran hechos constatados del pasado y que anestesian a sus adeptos para que se olviden las cosas que no interesa recordar.

Pero hagamos un poco de memoria. En el año 1933, dos años después de instaurarse la segunda República, la izquierda, con el PSOE al frente, se negó a reconocer la victoria de los partidos de derecha en las elecciones del 19 de noviembre. Eran las primeras elecciones en las que se permitía el voto femenino. Se había dado un vuelco total a los resultados de las Cortes Constituyentes y el voto femenino había sido decisivo. Se entiende, por ello, la insistente negativa de la izquierda al voto de las mujeres.

Ese PSOE, tan “demócrata”, no aceptó los resultados y organizó con la UGT y otros, un golpe de estado en 1934, que solo pudo cristalizar en la revuelta de Asturias que fue sofocada por el gobierno republicano de Alejandro Lerroux. ¿Están Pau Morlá y García Querol orgullosos de que el PSOE haya participado en un golpe de estado por no aceptar unos resultados electorales?

También conviene recordar que en la madrugada del 13 de julio de 1936 el entonces líder de la oposición, José Calvo Sotelo, fue detenido en su casa por “La Motorizada”, una especie de milicia sanguinaria de los socialistas madrileños. Durante el traslado fue asesinado mediante un tiro en la cabeza por el pistolero socialista Luis Cuenca, guardaespaldas del entonces líder del partido socialista, Indalecio Prieto. ¿También es motivo de orgullo matar a una persona por ser de un partido distinto? ¿Justifican este asesinato?

Y fue también el PSOE quien contribuyó a organizar la revolución de las chekas y quien nos robó el oro del Banco de España para entregarlo a Stalin, desvalijando también nuestro tesoro histórico y artístico. Ni que decir tiene que fue uno de los artífices del fraude electoral de 1936, cuestión que no es de extrañar viendo la compra de votos descubierta en la localidad andaluza de Huévar y que podría ser un modus operandi habitual en toda la comunidad andaluza.

El PSOE no destacó nunca por su espíritu democrático, basta para ello leer los periódicos de la segunda República para darnos cuenta de los verdaderos objetivos de los socialistas. Por poner un ejemplo, en un discurso publicado el 25 de julio de 1933 en el periódico “El Socialista”, el presidente del PSOE, Francisco Largo Caballero, hablaba de sustituir el régimen republicano “por un régimen socialista, colectivista”. Y añadía: “A la dictadura burguesa, nosotros preferimos la socialista”. Jamás creyeron en una república donde pudiera también gobernar la derecha. Su modelo era la Rusia soviética. No es de extrañar, por tanto, que el PSOE les entregara nuestro oro con gran ilusión y regocijo. ¿También están orgullosos Morlá y García Querol de pertenecer a un partido que ha asesinado, ha robado, ha hecho fraude electoral, etc?

Para tapar este pasado sanguinario y totalitario, el PSOE hizo lo que se le da muy bien: se inventó aquella consigna que hizo fortuna y que decía “Cien años de honradez”. Sin duda, la definición más falsaria que se ha hecho nunca de este partido.

Lo peor es que el blanqueo de la historia del PSOE se ha venido cuajando sin réplica alguna por parte, ni de la UCD del momento ni del PP actual, ni de los intelectuales de derechas de cada época. De hecho, en lugar de clarificar las patrañas y pretensiones de los socialistas, las han dado por buenas para evitar ser calificados por la izquierda de “franquistas”.

Afortunadamente, ahora las cosas han cambiado, por fin hay un partido que ha perdido el miedo a decir las cosas como son, aunque algunos se hagan los ofendidos, aunque algunos insulten. Como decía Antonio Machado, la verdad es la verdad, dígala Agamenón o su porquero. Por eso, recomiendo a los amantes de la memoria histórica un repaso bien concienzudo a estos 140 años de historia del PSOE, unos años que no están exentos de crímenes, fraudes, golpes de estado, robos, etc.

Y ya que el PSOE está tan ansioso por recuperar la dignidad de los españoles con la exhumación del general Franco, no estaría nada mal que también quisiera recuperar esa misma dignidad devolviendo el oro que nos robó.

Sa Pobla i la cultura en temps del feixisme

0
0

Fotografies antigues.

Sa Pobla i la cultura en temps del franquisme


Els pobles, les classes populars, són sempre més intel·ligents que les dictadures. Si repasam els diaris i revistes dels anys quaranta i cinquanta veurem com, a sa Pobla, malgrat el domini aclaparador del més ferest nacionalcatolicisme i de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, els sectors més dinàmics de la nostra societat sempre trobaven la forma, d'una manera o d'una altra, per fer arribar una mica de cultura autèntica a la població. Ja hem parlat en un article que sortí publicat recentment de l'arribada de Fellini a sa Pobla. Ara bé, l'encontre amb la cultura no venia tan sols de la mà de les produccions cinematogràfiques, de la lectura del món que el setè art ens oferia. Aquest només era un aspecte de la batalla cultural per a provar de sobreviure enmig de la ignorància i brutalitat políticocultural dels guanyadors de la guerra contra la República i la cultura catalana.


En el llibre de Miquel López Crespí Temps i gent de sa Pobla el lector pot anar aprofundint en molts d'aspectes de la nostra història local i veure moltes fotografies antigues. Unes de començaments del segle vint, altres del temps de la dictadura franquista.

Les activitats culturals que es feien a sa Pobla a mitjans dels anys cinquanta eren tan nombroses i diverses que encara avui dia ens sorprèn que quatre eixelebrats -aquells voluntariosos promotors-, poguessin fer tot allò: remoure una mica el que la dictadura volia fossilitzat, aturat en un temps inamovible sense perspectives de futur.

Fins i tot, com molt bé explica l'escriptor Alexandre Ballester en un article publicat en aquestes mateixes pàgines, els balls de Carnestoltes esdevenien un esclat de llibertat mal d'imaginar per al jovent actual. Aconseguir que actuassin a sa Pobla Josep Guardiola i Ramón Arcusa i Manolo de la Calva, el Dúo Dinámico significava una alegria infinita per al jovent d'ara farà quaranta anys. Com explica el conegut autor pobler: "Dins la foscor general d'aquells anys, de prohibicions i de restriccions polítiques i culturals, el període de la Quaresma era una mena de retorn a la més profunda negror, d'aires inquisitorials, de l'edat mitjana. Tots els perjudicis dogmàtics d'una fe cega i fèrrica, tornaven a ésser vigents durant la temporada més trista de l'any". Per això mateix un ball dins del Teatre Coliseum amb Josep Guardiola i el Dúo Dinámico era festa, alegria i llibertat. Això sí, segellada amb el permís de Govern Civil, de l'Ajuntament i de la Guàrdia Civil.


Sa Pobla mesos abans de la guerra civil. La República va provar de promocionar la dona, amb el dret al vot i a la cultura. El feixisme aturà en sec aquesta experiència que considerava idea dels "bolxevics".

Entre el caramull infinit d'activitats culturals en podem destacar algunes de curioses. El Cine Club (un Cine Club a sa Pobla en els anys cinquanta!) del "Club Cultural y de Ajedrez", anunciava la projecció de les pel·lícules El pequeño Fugitivo i Canciones Vascas. Després de les projeccions hi havia un interessant colloqui on es discutien els mèrits (o demèrits) dels films que s'havien vist. Pensem que aquests col·loquis (un mínim espai de llibertat en plena dictadura franquista) tan sols es veurien a Ciutat a mitjans dels anys seixanta (deu anys més tard que a sa Pobla!). Pel mes d'abril de 1957 la revista Vialfás lloava la figura de Miquel Costa i Llobera en un excel·lent article de Miquel Castanyer. Costa i Llobera havia mort sobtadament a Ciutat el dia 16 d'octubre de 1922 en el convent de les Tereses. Com diu Llompart de la Peña en el seu llibre La literatura moderna a les Balears: "Se celebrava missa solemne amb motiu de les festes centenàries de la canonització de la santa titular... Aleshores esdevingué la catàstrofe. Cop en sec el predicador [Costa i Llobera] va emmudir i, lentament, a anar desplomant-se dins la trona. Quan, passats els primers moments d'estupor, anaren a alçar-lo, era mort". Posteriorment el cadàver de l'insigne autor va arribar en tren a sa Pobla. La fúnebre comitiva que l'acompanyava, seguí camí fins el cementiri de Pollença, on va ser soterrat. Amb l'homenatge que el senyor Miquel Socias va fer a la memòria de l'illustre escriptor, s'honrava també la nostra llengua i cultura. Com va escriure Llompart de la Peña en el seu assaig Els nostres escriptors: "Miquel Costa i Llobera és la primera gran figura que apareix en el marc de la literatura moderna de les Illes. Va aportar a la literatura catalana un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia".


Amb la victòria del feixisme les dones mallorquines tornaren al seu lloc "natural", és a dir a la llar, la família i la màquina de cosir. En la fotografia podem veure una escola poblera on s'ensenyava les dones a cosir.

Una mica més endavant, i dins del mateix any 1957 que comentam, un rumor que ningú no podia creure feia referència a la possible construcció d'una escola de música a sa Pobla. Amb el temps, l'Escola Municipal de Música de sa Pobla creada gràcies a l'esforç desinteressat del professor i compositor Gaspar Aguiló, esdevingué una realitat.

La "Congregación Mariana" servia en aquell any 1957 per a les trobades i representacions teatrals (ben vigilades per l'esgésia, evidentment!). Els dies 21, 22 i 23 d'abril s'estrenaven dues obres: Mestre Quel es curandero i Los apuros de Don Juan Tenorio, aquesta darrera una sátira escrita per Emilia Gallardo. L'actor principal de l'obra de la senyoreta Gallardo va ser el Felicià Bonnín. Posteriorment hi hagué vetllada musical a càrrec del quartet pobler "Los Panchos", conjunt musical format pels joves Antoni Rodríguez, Pere Crespí, Francesc Rodríguez i Julià Gallardo.

El mateix dia 23, commemorant la "Fiesta del Libro", el senyor Miquel Bordoy Cerdà parlà de l'immortal obra de Miguel de Cervantes en una conferencia titulada "La cuarta salida de Don Quijote". A l'horabaixa i en el cinema "Coliseum" (Can Pelut) es va projectar la pel·lícula Don Quijote de la Mancha. Hi anàrem una munió d'allots de les escoles i de l'Institut de sa Pobla. Qui signa aquest article tenia aleshores deu anys i tot eren descobriments: el cine, els llibres "per a grans" (nosaltres encara llegíem i fèiem intercanvi de "tebeos"), les conferències, el teatre, la música popular i la música clàssica, els glossats... Joves com érem, curiosos, com la jovenalla de totes les èpoques, el nostre esperit era com una esponja oberta a tots els descobriments. Tantes ganes hi havia d'aprendre i de saber!

El pintor Josep Coll Bardolet, que es va haver d'exiliar de Catalunya en entrar les tropes franquistes i que feia uns anys residia a Valldemossa, era a sa Pobla per pintar temes relacionats amb sa marjal. Igualment, en el número 7 de la revista Vialfás s'informava que el funcionari de l'Ajuntament de sa Pobla i col·laborador de la publicació, l'escriptor Alexandre Cuéllar, havia rebut una "menció extraordinària" en el premi de teatre "Carlos Arniches 1956" que lliurava l'Ajuntament d'Alacant. Per no sé se quines estranyes circumstàncies, els autors teatrals poblers (Cuéllar, Ballester...), les representacions teatrals a la Casa de la Congregació o en la plaça del Mercat tengueren el seu efecte en un jovenet anys que anava amunt i avall, cercant cultura de forma instintiva. Anys més endavant, qui signa aquest article guanyaria el primer premi de teatre en català "Carles Arniches" lliurat també a Alacant per la meva obra Ara, a qui toca? Després vendrien moltes altres obres de poesia, novella, teatre i assaig. I molts d'altres premis. Ben cert que alguna cosa degué quedar en l'esperit dels joves d'aquell temps. Les sessions de cine, les representacions de teatre, les festes de Sant Antoni amb la màgia dels foguerons i de les cançons de sa marjal, la revista Vialfàs, la Biblioteca de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, l'Escola Municipal de Música dirigida pel professor Gaspar Aguiló, les lliçons dels mestres de l'Escola Graduada o de l'Institut, el paisatge pobler, la llengua catalana parlada per aquelles gernacions d'homes i dones de la pagesia ens anaren fent talment com hem arribat a ser. I per res del món no canviaríem aquesta sana influència cultural viscuda i assimilada a sa Pobla!

Miquel López Crespí

Pàgina web


La lluita de classes a l'Estat espanyol. Trenta-un enunciats. Reedició.

0
0
  La lluita de classes a l’Estat espanyol. Trenta-un  enunciats.     

   Primer.  A finals del segle XIX, l’oligarquia espanyola tradicional – els grans propietaris de terra i les elits socials castellano-andaluses – havia demostrat ésser incapaç de d’aconseguir la modernització de l’Estat. L’oligarquia i les elits lligades a aquesta oligarquia havien impedit el desplegament d’una burgesia espanyola estricta (A la fi, i amb tot d’inconvenients, es desplegava una modesta burgesia industrial a Catalunya Principat i al País Basc). 

   Les elits eren ufanoses pel seu domini inqüestionable. I els seus programes de modernització de l’Estat eren superficials. En darrer terme, sempre eren al servei del reforçament del poder i dels privilegis de la classe dominant. Per altra banda, l’Església catòlica espanyola (l’instrument essencial del control ideològic de les societats de l’Estat) continuava en la seva tasca de blindatge dels seus privilegis.  L’oligarquia i l’Església podien dir que no hi havia cap amenaça interior, que no hi havia cap grup social que presentés una alternativa de poder.

   Però aquest immobilisme social convertia a la monarquia espanyola en una antigalla, en un Estat incompetent que restava en perill de desaparèixer en qualsevol moment.  La guerra amb els Estats Units, 1898, posava de manifest la incompetència de l’oligarquia espanyola.  No només es mostrava la inferioritat militar espanyola, sinó la decadència de l’oligarquia i de l’Estat espanyol.  L’hemeroteca de La Vanguardia  guarda el testimoniatge de l’estat de misèria material, intel·lectual i moral de la classe dirigent espanyola (A la batalla naval de Santiago, 1898, l’esquadra de l’almirall Cervera fou destruïda en unes poques hores, mentre que l’esquadra ianqui restava quasi intacta amb un total de baixes de dos mariners. A La Vanguardia, 8.07.1898, es recullen testimoniatges del desastre, com el que transcric: »Abría la marcha el Colón, siguiéndole de cerca el Vizcaya, el María Teresa y el Oquendo, viniendo después los dos destroyers y un cañonero. »A pesar de nuestra bien patente inferioridad material, creíamos que batiéndonos con tesón podríamos quizás resistir lo suficiente el fuego de los yankees. »Diez minutos después de empezado el combate, tanto se habían calentado ya los cañones del María Teresa que se hizo imposible su manejo. »Nuestra situación era, pues, desesperada. Todo se había perdido, menos el honor»

).   

 

   Segon. Campanyes de fum. A començament de segle, l’oligarquia continuava mantenint el monopoli del Poder. Després de la derrota humiliant  i de la pèrdua de les colònies d’ultramar (1898), la classe dirigent va llançar tot de campanyes ideològiques que eren de fum. L’eix d’aquestes campanyes consistia en dir que s’havia de superar la decadència espanyola, que s’havia d’aconseguir la regeneració. No faltaven veus que propugnaven la modernització i la industrialització.

  La monarquia, els oligarques i l’Església mantenien tot de projectes modernitzadors (bastant idiotes) que, de fet, no pretenien altra cosa que el reforçament del seu poder i dels seus privilegis. Pretenien que la modernització – i la regeneració – fos a l’espanyola, de manera que estigués dirigida per les elits del Poder. La industrialització, si de cas, havia d’estar sota el control directe de la classe oligàrquica; o sigui, era una versió actualitzada del projecte industrial tradicional: crear indústries reials, és a dir, estatals, sota control de l’oligarquia.

 

   Tercer.  Malgrat els seus designis, les elits hagueren d’acceptar l’aparició de la nova burgesia industrial concentrada majorment a Catalunya Principat i al País Basc.

 

   Quart. L’oligarquia i l’Església hagueren de constatar que la seva ciutadella no havia aconseguit impedir l’entrada de les idees de la modernitat i de reforma social. 

 

   Cinquè. Les elits del Poder esgotaven les seves energies en dues estratègies contraposades. Pretenien ésser unes elits a la manera de les elits de les potències europees, i, així, a imitació de França, intentaren una política imperialista al Nord d’Àfrica. Però, alhora, continuaven impedint el desplegament de la societat moderna, en el sentit que volien continuar mantenint un absolut control – com havien fet sempre - sobre tot tipus d’activitats socials i econòmiques.

    O sigui, volien els beneficis de la modernitat, però, alhora, reprimien les línies innovadores.

 

  Sisè. Acció i reacció. A tot al llarg del segle vint, es dona un procés d’avanç social trencat contínuament per les forces reaccionàries de l’oligarquia i de l’Església catòlica.

   

   Setè. Les elits oligàrquiques pretengueren el control directe de l’economia de l’Estat espanyol. I, en gran part, aconseguiren l’exercici d’aquest control.

  Com dic al meu escrit  El capitalisme espanyol, inviable   L'activitat industrial moderna no es desplegà a Madrid ni a les ciutats castellano-andaluses perqué tradicionalment el control de l'activitat econòmica era un monopoli de l'oligarquia (S'ha d'entendre que el rei era l'oligarca major). És més: el sistema de l'activitat industrial i comercial consistia en el monopoli, l'exclusiva i la concessió en mans de l'oligarquiaExclusiva i Concessió: el gran aristòcrata és reservava els drets d'una explotació econòmica i els cedia als concessionaris (eren els clients del gran senyor). 

   Vuitè. Una doble dialèctica. A la tradicional, s’hi afegia la lluita entre la nova classe dels industrials moderns i els obrers de les seves fàbriques. Així, es donà una doble lluita: contra la monarquia ( o sigui, contra l’oligarquia tradicional) i contra la classe dels industrials. La lluita obrera contra el capitalisme emergent es centrà al Principat de Catalunya i al País Basc, com era d’esperar.

 

      Novè. A les primeres dècades del segle XX, els obrers hagueren de mantenir una doble lluita contra la reacció de l’oligarquia i contra l’explotació dels capitalistes.

 

   Desè.  Una modesta revolució industrial tenia lloc al Principat (En especial, es desplegà una potent indústria tèxtil), però els èxits dels capitalistes catalans no aconseguiren en cap cas trencar l’intervencionisme econòmic tradicional de l’oligarquia. A més a més, l’oligarquia continuava mantenint el control directe d’importants empreses econòmiques, com per exemple les de les línies fèrries o les d’administració de ports.

 

   Onzè. Mentre que a les àrees castellano-andaluses es mantenia la dialèctica tradicional entre el poble i els senyors, a les àrees industrials sorgien unes noves formacions socials – els obrers de les indústries – que defugien la dialèctica social tradicional.

 

   Dotzè. L’oligarquia i l’Església, de bon principi, se sentiren inquietes i insegures respecte a la població dels creixents nuclis industrials. La Setmana Tràgica, 26.07.1909, fou la primera gran manifestació de la lluita de classes entre l’oligarquia i la classe treballadora.

 

   Tretzè.  L’Església catòlica catalana passà a una nova etapa al servei de la classe aristocràtica i, alhora, de la dels empresaris. L’Església mantenia amb èxit el control ideològic de les classes populars tradicionals;  però no així amb les noves formacions socials obreres i ciutadanes. 

    L’estratègia reaccionària de la Jerarquia catòlica va  demostrar que era un error. Els obrers rebutjaren els intents de crear sindicats grocs, i, majorment, s’afiliaren a sindicats anarquistes. A La Setmana Tràgica,  els obrers i les classes populars mostraren el seu odi contra l’Església i sorprengueren el món amb la crema d’esglésies, convents i centres d’ensenyament eclesiàstics.

    En aquells dies d’exaltació, l’Església mostrà la seva autèntica vocació inquisitorial. Donà suport a la repressió i hi va contribuir directament: els prelats de Barcelona remeteren una carta en la que acusaven En Francesc Ferrer i Guàrdia de ser l’instigador de la revolta; la carta fou el principal argument per  a condemnar a mort a aquest pedagog, fundador de l’Escola Moderna a Barcelona. Es van clausurar els sindicats i, ja de passada, s’ordenà el tancament de les escoles laiques, o sigui, modernes (Era una manera de liquidar una amenaça ideològica).

    Catorzè. No fou el cas que l’anomenada burgesia catalana fos l’avantguarda del pensament il·lustrat contra la ideologia conservadora tradicional. La classe dels industrials i dels grans comerciants catalans en tot temps donaren el seu suport a les ideologies conservadores. O sigui, no fou el cas que una suposada burgesia catalana encapçalés una lluita per a l’establiment de la democràcia.   (El concepte marxista de “pensament burgès” és espuri, i no fa sinó introduir la confusió, en el sentit que els individus que es dediquen a difondre idees, per la seva situació social, haurien de ser considerats burgesos; així, si es feia aquest mal ús del llenguatge, En Marx mateix hauria de ser considerat burgès, i, llavors, en conseqüència, el  pensament de Marx hauria de ser considerat un “pensament burgès”).    No és el cas que es donés això que en diuen la revolució burgesa a Catalunya-Principat. La classe dels grans industrials i dels grans comerciants no impulsaren mai cap revolució, si de cas, si se’n donava una, de revolució, ells, els capitalistes, la combatien.     Quinzè. En tot temps i a tot arreu, l’única lluita pròpia dels capitalistes té per objectiu augmentar els beneficis del seu capital i reforçar els privilegis socials i econòmics de la seva classe.    Setzè. A partir del desastre de la guerra hispano-ianqui, l’oligarquia espanyola es mostrà insatisfeta i insegura. Volgué compensar la pèrdua de Cuba i Filipines, amb l’aventura colonial nord-africana, amb l’intent de reduir els territoris del Nord del Marroc a colònia espanyola. Els oligarques espanyols, els qui eren incapaços de dur a terme una revolució industrial a la seva nació, pretenien ara aixecar-se com a metròpoli econòmica del Marroc nord.    La monarquia de N’Alfonso XIII es sentia tan insegura que pegava cops d’Estat contra ella mateixa. El més notable i formal fou el del general Primo de Rivera, a 1923.        Dissetè. L’oligarquia espanyola, com a aristocràcia que és, ha mantingut inalterables les seves senyes d’identitat.       Divuitè. Certament, una part majoritària dels grans empresaris catalans van donar suport a les reivindicacions nacionalistes toves, és a dir, regionalistes i conservadores. Sempre que s’ha donat una situació de crisi social a Catalunya Principat, aquesta classe social ha traït els moviments del republicanisme independentista català i s’ha posicionat al costat de l’oligarquia, de l’Església catòlica i de la reacció.  Així, ho feu a l’any 1909, en contra de les reivindicacions de les classes populars; la Lliga – la dreta regionalista – es posà al costat del Govern de Maura.  Sembla que la Lliga veié amb simpatia el cop d’Estat de Primo de Rivera, 1923. A partir de la proclamació de la República, l’Església catòlica i el gran capital català, majorment, començaren a conspirar contra la República. I, al 1936, esclatada la guerra civil, En Francesc Cambó – el màxim exponent del catalanisme conservador i gran financer -, des de l’exili, feu pública la seva adhesió al bàndol del general Franco (Més encara: li va donar suport financer).    Acabada la guerra mundial, a tot Europa es feu palès el conflicte de classes;  i els intents revolucionaris esclataren per tot arreu. El triomf de la revolució a Rússia fou un incentiu per als moviments obreristes.     Com era previsible, la situació d’inquietud social i política que travessava Europa es transmeté a les àrees més sensibles de l’Estat espanyol, és a dir, a les àrees on ja hi havia situacions de conflicte.        

     Dinovè. La gran confusió ideològica de les formacions obreristes a l’Estat espanyol.

     Les formacions obreres – sindicats, partits polítics obreristes – a l’Estat espanyol encapçalaren una doble lluita contra el Poder de l’oligarquia i contra el capitalisme.

   De bon principi, aquestes formacions obreres es veren abocades a una situació altament contradictòria: per una banda, eren la punta de llança per a la modernització de l’Estat, però, per l’altra,  les àrees industrials modernes eren limitades (Majorment, el cinturó industrial de Barcelona, el País Basc, les zones mineres asturianes, Madrid i nombrosos petits nuclis industrials moderns arreu de l’Estat. Madrid, tot i que era una nucli industrial de segon ordre, disposava d’uns grans serveis que ocupaven a un gran nombre de treballadors, com, per exemple, correus, ferrocarrils, transport, construcció i d’altres).

   

   La contradicció:  Els sindicats augmentaven la seva força i la seva capacitat d’organització i de lluita, però la seva força real a  la resta de l’Estat era inflada. Vull dir que la major part de les àrees castellano-andaluses romanien dins les estructures agràries tradicionals i el sindicalisme era feble i d’imitació.      La contradicció i la confusió: Quan es donà la vaga general de 1909 contra la guerra del Marroc i contra l’arbitrari sistema de lleves, la vaga fou seguida massivament a Barcelona i al seu cinturó, Terrassa, Sabadell, Badalona, Granollers, Mataró i Sitges. O sigui, la revolta es donà a Barcelona, però la resta de l’Estat es mantingué al marge.      Contradicció i confusió:  Les ideologies obreristes  - anarquisme, socialisme, comunisme – s’estengueren cap a les àrees d’estructura agrària tradicional (Andalusia, Aragó, València). Com a resultat d’això, semblava que les formacions obreristes havien multiplicat les seves forces. Però això era una falsa presumpció; era la creació del mite d’Espanya entesa com a república de treballadors, com es declarà a 1931.    Confusió: Les formacions obreres de les grans empreses esdevenien l’avantguarda de l’obrerisme. I els líders sindicals de les grans empreses esdevenien els líders dels sindicats. La confusió consistia en una mena d’alienació obrerista en el sentit que les formacions obreres de les àrees endarrerides  – que eren la majoria -  feien seu el discurs revolucionari dels grans líders obrers;  i aquest discurs era grandiloqüent.     Confusió: el discurs obrerista i modernista – i sovint revolucionari – dels líders dels partits d’esquerra no es corresponia amb la força real de les organitzacions d’esquerra.     Confusió: Per exemple, la dels líders anarquistes fent una crida permanent al alçament armat del “proletariat” tot negant la legalitat republicana, en el sentit que entenien la República espanyola com un instrument de domini de la burgesia (a la manera del marxisme clàssic).      Confusió: l’exemple més notable de l’alienació per causa del mite del proletariat invencible fou la revolta obrera revolucionària de 1934 a Astúries; revolta que fou esclafada sangonosament per l’exèrcit comandat per un general que es deia Franco (Seria com una mena d’assaig del que  seria la guerra civil de 1936).     Confusió:  Aquells miners asturians aixecats en armes (poques armes) creien fermament que la revolució seria indeturable.  Però la creença era mitòmana; no es basava en cap estudi d’estratègia militar, ni es corresponia amb la capacitat real de revolta de la resta d’àrees industrials .      Confusió: L’alta capacitat d’organització de les formacions obreres de les àrees industrials els conferia un protagonisme que superava la seva força real.     Vintè.  Hi hagué un conglomerat de sectors socials populars endarrerits que s’oposaren a la República, sectors populars que donaren el suport a  Franco, i que, en definitiva, decidiren la derrota de la República (A les eleccions generals de 1936, el resultats electorals quasi donaven un empat entre els votants de dreta i els d’esquerra). L’aixecament militar contra la República no fou un simple “pronunciamiento” d’una conjura d’oficials. L’alçament franquista de seguida tingué el suport total de l’oligarquia, de l’Església, de la major part dels capitalistes i, en conjunt, de les forces de dreta Des de la proclamació de la República espanyola, 1931, l’oligarquia i l’Església la sentiren com a una greu amenaça. De seguida es formaren grups que conspiraven contra la República. En Pius XI i l’Església catòlica espanyola ben aviat es conjuraren per conspirar contra la República (I també la jerarquia catòlica catalana).     Vint-i-unè.  La guerra civil fou una catàstrofe i un genocidi. I els mals que causà encara tenen conseqüències al dia d’avui.    Vint-i-dosè.    A vegades, s’utilitza els termes feixisme i feixistes per a referir-se al alçament franquista, al règim franquista i a la dictadura del general Franco.  Tot i que En Franco va tenir el suport decisiu de Mussolini i de Hitler, i que el règim de Franco fou denunciat com a feixista per la premsa dels països democràtics, el franquisme fou un producte de l’oligarquia espanyola tradicional. El franquisme s’ha de considerar com una versió en més gran escala del que havia estat la dictadura d’En Primo de Rivera.     El ritual i la simbologia feixista del Règim mai va passar d’ésser un joc d’ocultació de la seva veritable naturalesa. En Franco feu un ús oportunista i fals de les organitzacions feixistes espanyoles. O sigui, la meva tesi és que Falange española tradicionalista i de las JONS fou un immens muntatge de falsa representació del Règim. Falange española mai aconseguí ésser una organització de masses. Basta veure que a 1936, En José Antonio Primo de Rivera ni tan sols va aconseguir mantenir la seva acta de diputat (Falange española  obtingué solament 44.000 vots en tot l’Estat; o sigui que era insignificant).     Falange española era una falsa escenificació que feia el franquisme. El gran projecte veritable del Règim no fou altra cosa que un ideari polític – una utopia – de  l’oligarquia espanyola de sempre. Els projectes que el Règim duia a terme eren expressió dels desigs de l’oligarquia espanyola i de l’Església catòlica més reaccionària (D’acord amb les directius militaristes d’En Pius XI).    El gran projecte del Règim es desplegà de 1939 a 1959 i fou un absolut fracàs. Com diu En Dionisio Ridruejo, aquells oligarques pretenien  retornar a l’Edat mitjana.    Tots els projectes del Règim portaven la marca de l’oligarquia. Es proposà l’autarquia econòmica, la centralització, el control de l’economia. El somni era crear una xarxa infinita de concessionàries de l’Estat. Un projecte econòmic que pretenia ésser una alternativa al sistema capitalista.    L’Església catòlica espanyola desplegà també tot de projectes esbojarrats. L’Església continuà essent – més que mai - el gran instrument del control ideològic de tota la població. A més a més, d’acord amb el Règim, l’Església augmentà els seus poders i els seus privilegis.    A partir del 39, com a embriacs, els prelats tiraren endavant tot de projectes “Por el Imperio hacia Dios”.  Participaren directament a la depuració ideològica que afectà a tota la població. S’establí de fet una mena d’Inquisició no declarada oficialment: es confeccionà un Índex de llibres prohibits no oficial, s’esporgaren totes les biblioteques, es depuraren i controlaren els ensenyants, es depuraren i controlaren les editorials, la premsa i les llibreries, s’establí la censura de premsa, la  censura cinematogràfica (amb la publicació del valor moral de les pel·lícules), s’implantà el control de tots els productes que podien incidir en la moralitat de la població.     D’immediat, aquell Règim maníac  manifestà símptomes  d’asfíxia: el nombre de censors i d’inspectors pegà un salt exponencial que resultava econòmicament insuportable per a una societat humana.     El Regim i l’Església intentaren establir un sistema d’intervenció universal, de manera que no hi hagués ni una sola activitat que no estigués regulada i centralitzada per l’Estat o per l’Església;  i això fins a situacions extraordinàriament ridícules, com, per exemple, l’establiment de zones de banys a les platges, amb separació per sexes, iniciativa d’alguns prelats obsessos (O sigui, hi havia zones de banys per a homes i zones de banys per a dones. El prelat idiotitzat no trobà la manera per tal d’exceptuar els matrimonis: i així, els cònjuges, a l’hora de prendre el bany, cadascun havia d’anar a seva zona sexual).     Vint-i-tresè.  Fracassat el seu intent medievalista, el Règim – l’oligarquia – inicià l’acomodació al món capitalista que l’envoltava. Començà l’època dels plans de desenvolupament econòmic a imitació del sistema capitalista. I, a la mort del dictador, feia l’acomodació completa a un sistema polític formalment democràtic a través de l’anomenada Transició democràtica.    Vint-i-quatrè. Com explico a nombrosos escrits, l’oligarquia espanyola mai ha sigut derrotada, continua mantenint el Poder. L’oligarquia, acomodada a la Monarquia borbònica, continua mantenint el seu poder econòmic, social i polític; i continua gaudint de nombrosos privilegis.     Vint-i-cinquè. Podria semblar que, finalment,  entrats al segle XXI, l’oligarquia espanyola ja hauria format un tot amb la denominada burgesia;  que hi hauria una classe capitalista espanyola perfectament homologable amb la classe capitalista de la resta de països europeus.    Però he de dir que no;  que no és el cas. L’oligarquia, volgudament, es confon amb les elits capitalistes d’origen no aristocràtic, però continua ben diferenciada dels capitalistes d’origen plebeu.

   Vint-i-sisè. Insisteixo: l’oligarquia no ha sigut vençuda i manté els seus poders i les seves normes. I actua a la manera que li és pròpia, l’aristocràtica. Les elits oligàrquiques es reparteixen les riqueses i el poder segons l’estatus aristocràtic que li correspon a l’individu pertanyent a l’oligarquia. 

    Per posar un exemple aclaridor: el rei En Juan Carlos I exerceix el càrrec de rei no per mèrits propis, sinó per drets d’herència (I per voluntat d’En Franco, sí, però en quant En Juan Carlos era l’hereu de la Corona). 

   Certament, molts dels actuals oligarques procedeixen de famílies no aristocràtiques, però els nous oligarques – acceptats per la jerarquia oligàrquica – s’incorporen a les normes i a les pràctiques oligàrquiques.

    En tot temps, l’oligarquia ha considerat que l’activitat industrial i comercial no li era pròpia.  Fins avui en dia, l’oligarquia espanyola s’ha dedicat a controlar i a subjectar els industrials i els comerciants; a subjectar i a mirar de treure’n benefici econòmic.

    Es pot constatar que les grans famílies aristocràtiques continuen figurant com propietàries de la major part de latifundis de l’Estat.

    Entre els oligarques espanyols no hi ha cap Henry Ford.  Els oligarques fan la seva cursa d’oligarca per mitjà de l’ocupació de càrrecs propis de l’oligarquia, sovint en competició amb individus d’origen plebeu.

Els oligarques actuals miren de fer el que va fer sempre l’aristocràcia tradicional: servir al rei, o sigui administrar càrrecs que siguin els més sucosos possible, administrar càrrecs que donen poder i prestigi social.

    Per posar un exemple entenedor:  el primer Aznar de la saga espanyola dels Aznar, En Manuel Aznar Zubigaray (l’avi d’En José María Aznar) era  rabiosament nacionalista basc anti-espanyol;  fracassada la seva carrera política al País Basc, es plantà a Madrid, i va descobrir quin era el camí per entrar a l’oligarquia: s’apuntà al nacionalisme espanyol i catolicisme militant;   i de seguida aconseguí càrrecs; després de la guerra, fou director del Diario Vasco, de La Vanguardia, de l’agència EFE, i, posteriorment, va seguir la carrera diplomàtica al Marroc, l’Argentina, República Dominicana i com a ministre plenipotenciari als Estats Units.    El seu fill (pare d’En José Maria Aznar), En Manuel Aznar Acedo participà a la guerra civil com a oficial de l’exèrcit franquista, va dirigir la Radio Nacional de España, i diversos càrrecs al ministeri d’Informació i Turisme. 

   Vint-i-setè. És per causa d’aquestes pràctiques de poder de l’oligarquia que els empresaris espanyols – i catalans i bascos – han tingut desavantatges a l’hora de crear una indústria competitiva. Els empresaris de tot l’Estat s’han vist obligats a seguir el joc que marca l’oligarquia. I en aquest joc, les activitats industrials no s’hi acomodaven.  Els industrials catalans, bascos i espanyols hagueren de constatar que amb el sistema oligàrquic era impossible competir amb la resta de països industrials.

   Mentre han anat sorgint potents nuclis industrials a molts de modestos països emergents, a l’activitat industrial catalana s’ha anat apagant (i totes les grans iniciatives foren ofegades: ferroviària, automobilística, motociclista i d’altres).    S’ha d’entendre: és impossible competir industrialment amb empreses manipulades pel poder oligàrquic.    Per a superar la incapacitat per a crear  grans empreses industrials espanyoles, l’oligarquia, des de sempre, ha recorregut a l’establiment d’acords amb les grans empreses industrials estrangeres.  Basta veure que tots els gran centres de producció automobilística, actualament, són de grans empreses multinacionals.     Vint-i-vuitè. L’oligarquia espanyola  intenta intervenir en tots els sectors i activitats que tenen lloc a l’Estat espanyol (Un exemple notable per mostrar la capacitat interventora i depredadora de l’oligarquia és el de la històrica econòmica de la Compañía Transmediterrània: Es constituí a 1916 per la fusió de sis navilieres, al 1939 quedà vinculada al grup March, al 1977 fou transpassada a l’Estat i la seu central transferida a Madrid, i al 2002 el govern Aznar la va privatitzar; o sigui, que la Companyia va passar de les mans dels capitalistes catalans a les dels oligarques espanyols, i, com a conseqüència, la major part de treballadors són espanyols i no catalans, a la inversa de l’època de 1916).       Vint-i-novè. El Govern socialista actual no se sent en coratge de denunciar els mals usos i els abusos establerts per l’oligarquia i per l’Església catòlica. Ans al contrari, els homes i dones del Govern socialista participen en la pràctica dels mals usos i dels abusos. Així, no diuen res ni revisen els abusos actuals derivats de l’època franquista. Hi ha tot d’espais naturals que manté ocupats l’exèrcit;  tot d’expropiacions franquistes que no han sigut reparades; tot d’apropiacions indegudes que no són tractades; tot de crims dels franquistes i dels eclesiàstics que són silenciats. La monarquia espanyola mateixa (el rei és el major oligarca) ha anat acumulant immenses riqueses i acceptant tot de beneficis (El que era el museu de Marivent, donat al poble de Mallorca, per En Joan Saridakis, fou cedit per voluntat de Franco als aleshores Príncipes de España com a residència d’estiu i passà a ser el Palau de Marivent).     El Govern socialista alhora que defensa la laïcitat de l’Estat, es doblega al joc oligàrquic i augmenta l’ajut econòmic a l’Església catòlica; es declara defensor de la no confessionalitat i alhora es fa responsable del sou dels professors de religió a l’ensenyament públic.     Trentè. Tot i que les condicions socials i polítiques són diferents, no deixa de sorprendre que la correlació de forces polítiques tingui tanta semblança amb la situació de l’Estat espanyol de l’any 1936.    Allò que vull posar de manifest és que 73 anys després es continua mantenint la capacitat de l’oligarquia per aconseguir el suport d’amples sectors populars, sectors que, aparentment, haurien de votar les formacions d’esquerra.    La tesi: no és solament per motius ideològics – creences religioses, moral conservadora, nacionalisme espanyol – que amples sectors popular voten a la dreta i reforcen el poder de l’oligarquia. La tesi és: els interessos econòmics i socials d’aquests sectors s’allunyen dels programes polítics de la social-democràcia. Hi ha un important sector de les classes populars que no simpatitzen en la línia política de socialització creixent i d’intervencionisme de l’Estat. Bàsicament, són el sectors dels treballadors autònoms, els petits pagesos i dels petits comerciants.  Es veu que aquests sectors amb l’amenaça de desaparèixer no aconsegueixen crear unes formacions polítiques pròpies, i cauen en la teranyina de l’oligarquia. 

   Trenta-unè. Ara, aquestes classes populars confuses deixen la defensa dels seus interessos en mans de les formacions polítiques de l’oligarquia. Al meu parer, quan aquestes classes populars trobin un discurs polític que els sigui propi en defensa dels seus interessos,  serà el principi de la fi del domini de l’oligarquia espanyola. Llavors, la proclamació de la República catalana serà pròxima, jo crec.

  

  

[20/10] «Umanità Nova» - Ostyn - Lecadieu - Abate - Forti - Cerchiaro - Bedoni - Grossin - Leval - Isabal - Teofoli - Zimmermann - Gómez Pozo - Grilli - Vives - Enseñat - Abad Fornieles - Filló - Caussimon - Scarselli - Giner - Ringeas - Stefanini - Ramos - Agnese

0
0
[20/10] «Umanità Nova» - Ostyn - Lecadieu - Abate - Forti - Cerchiaro - Bedoni - Grossin - Leval - Isabal - Teofoli - Zimmermann - Gómez Pozo - Grilli - Vives - Enseñat - Abad Fornieles - Filló - Caussimon - Scarselli - Giner - Ringeas - Stefanini - Ramos - Agnese

Anarcoefemèrides del 20 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera d'"Umanità Nova"

Capçalera d'Umanità Nova

- Surt Umanità Nova: El 20 d'octubre de 1932 surt a Puteaux (Illa de França, França) el primer número del periòdic quinzenal en llengua italiana Umanità Nova. Quindicinale anarchico. La mateixa capçalera s'havia publicat entre 1920 i 1922 a Milà (Llombardia, Itàlia). La responsabilitat i la gerència de l'edició d'aquesta publicació de la colònia d'exiliats anarquistes italians en l'exili a França corregué a càrrec d'Antonio Cieri, amb la col·laboració de Camillo Berneri, Mario Girotti i Rivoluzio Gilioli. Prohibit per les autoritats franceses, només publicà sis números, l'últim el 15 de gener de 1933. Fou reemplaçat per La Protesta / La Protestation–tres números, el 20 de febrer, el 13 i el 28 de març de 1933– i per La Vecchia Umanità Nova­–només un número el 15 d'abril de 1933–, ambdós també editats a Puteaux i per les mateixes persones.

Anarcoefemèrides

Naixements

Charles Ostyn

Charles Ostyn

- Charles Ostyn:El 20 d'octubre de 1823 neix a París (França) el communard bakuninista François Hosteins Ostyn, més conegut com Charles Ostyn. Obrer torner i després representant de llenceria, fou pare de 14 infants, dels quals vuit ja eren morts en 1871. Va pertànyer a la Comissió Provisional de la Guàrdia Nacional, la qual, a partir del 3 de març de 1871, esdevingué el primer Comitè Central de la Guàrdia Nacional. Fou elegit per 5.065 vots sobre 11.283 per a representar el XIX Districte parisenc en el Consell de la Comuna. El 29 de març de 1971 fou nomenat membre de la Comissió de Subsistències de la Comuna i a partir del 21 d'abril de la seva Comissió de Serveis Públics. El 14 d'abril representà, juntament amb Babick, Jules Martelet i Augustin Verdure, la Comuna en els funerals de Pierre Lerroux al cementiri parisenc de Montparnasse. Votà en contra del Comitè de Salvació Pública i signà el «Manifest de la Minoria» en oposició a les mesures d'excepció d'aquest comitè. Després de la «Setmana Sagnant» es refugià a Suïssa i amb André Léo i Benoît Malon s'adherirà a la Federació del Jura, seguidora de les tesis de Mikhail Bakunin. El 27 de gener de 1873 el III Consell de Guerra el condemnà a mort en rebel·lia. Quan va tornar a França en 1880 arran de l'amnistia general per als communards s'establí a Colombes, on acollí a casa seva destacats militants, com ara Louise Michel, Lucien Descaves i Victor Margueritte. Alguns autors el consideraven membre de grups espiritistes. Charles Ostyn va morir el 22 de juliol de 1912 a Argenteuil (Illa de França, França). Actualment un carrer a Colombes porta el seu nom.

***

Notícia de l'absolució d'Hélène Lecadieu apareguda en el diari parisenc Le Temps de l'11 de desembre de 1910

- Hélène Lecadieu: El 20 d'octubre de 1853 neix a París (França) l'anarquista Hyacinthe Adolphine Lecadieu, coneguda com Hélène Lacadieu. Sos pares es deien Henri Lecadieu i Marie Anatolie Cornu. Esdevingué, sembla ser després de la mort dels pares, òrfena de l'assistència pública i cresqué en un convent fins que assolí la majoria d'edat. De ben joveneta s'acostà al pensament anarquista i el maig de 1905 substituí Louis Matha en la gerència del setmanariLe Libertaire. El 9 de desembre de 1910 va ser jutjada per l'Audiència del Sena per la publicació en Le Libertaire del 5 de juny d'aquell any d'un article contra els camps disciplinaris de treballs forçats als batallons africans (Biribi), signat per Eugène Péronnet i titulat «L'enfer» (L'infern); ambdós processats, gràcies al testimoni de nombroses persones (Pressensé, Renaudel, Rouanet, Allemane, Willm i Henri Rochefort) i la defensa d'André Berthon i de Justal, van ser finalment absolts del delicte de «difamació i injúries vers l'Exèrcit». El setembre de 1910 fou substituïda en la gerència de Le Libertaire per Émile Dulac, però continuà ajudant en l'edició del periòdic. El 20 de setembre d'aquell any participà en una reunió amb exmembres de L'Anarchie, entre ells Anna Mahé, que desitjaven col·laborar en Le Libertaire i ella es mostrà partidària d'aquest acostament. Abans de la gran guerra deixà les seves funcions en Le Libertaire, encara que en 1915 seguia les activitats pacifistes dels«Amics de Le Libertaire». Malalta del cor, decidí retirar-se a «L'Avenir Social» d'Épône, regentat per Madeleine Vernet. Hélène Lecadieu va morir el 23 de juliol de 1916 a Épône (Illa de França, França). En el seu enterrament al cementiri parisenc de Père Lachaise, André Schneider pronuncià un discurs en nom de Pierre Martin, que per greu malaltia no havia pogut desplaçar-se. Lecadieu, que havia signat en 1900 l'arrendament emfitèutic en nom de Le Libertaire per al lloguer d'un terreny al número 15 del carrer Orsel, amb la finalitat d'instal·lar-hi la redacció del setmanari, com a antiga òrfena de l'assistència pública sense infants, l'Estat heretà el local quan ella morí, arreplegant els mobles, els llibres, els fullets i els arxius, sense que els militants, desorganitzats per la guerra i la repressió, poguessin oposar-s'hi.

***

Carlo Abate (ca. 1920)

Carlo Abate (ca. 1920)

- Carlo Abate: El 20 d'octubre de 1859 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'escultor anarquista Carlo Abate. Estudià a l'Acadèmia de Belles Arts de Brera a Milà sota la direcció de Raffaele Casnedi, Ambrogio Borghi i Bartolomeo Giuliano. Un cop diplomat, en 1888 va ser nomenat soci honorari de la citada acadèmia. En 1889 la seva estàtua Femmina va ser una de les obres propostes per al Premi Umberto. En 1894 el seu grup escultòricPanem nostrum quotidianum, exposat a la Triennal de Brera, obtingué el Premi Tantardini. Treballà a Milà, amb Francesco Confalonieri i Riccardo Galli, seguint l'estil del «verisme llombard», inspirat en l'ideal humanitari i força d'acord amb els seu pensament anarquista. Després que la seva companya, Enrichetta Corbello, i tres dels seus cinc fills morissin en una epidèmia, decidí emigrar amb son fill Abbondio, de 10 anys, i sa filla Marta, nounada, als Estats Units. El 18 de maig de 1896 arribà a bord del«Normandie» a Nova York (Nova York, EUA). Després d'uns temps en aquesta ciutat, s'instal·là a Quincy (Massachusetts, EUA) i en 1899 s'establí definitivament al barri italià de Barre (Vermont, EUA). En aquesta ciutat, un dels bressols de la indústria del granit nord-americana, ensenyà durant molts anys a l'Escola de Popular de Disseny Industrial de la colònia italiana i a l'Escola Nocturna de Disseny, que havia creat amb subvencions municipals. La matrícula d'aquestes escoles era molt baixa i el que pretenia era formar els joves en disciplines culturals per evitar que treballessin a les pedreres de granit, on les malalties causades per la inhalació de la pols d'aquesta pedra portava el pacient a una ràpida mort per silicosi. Va fer una gran amistat  amb conegut propagandista anarquista Luigi Galleani quan aquest s'instal·là a Barre i dirigí i edità nominalment –Galleani estava en crida i cerca–, a partir del primer número (6 de juny de 1903), la revista mensual que aquest fundà, Cronaca Sovversiva, i dissenyà la seva capçalera i col·laborà amb il·lustracions i targetes postals (Mikhail Bakunin, John Most, Matteo Morral, Sofia Peroskaja). També va ser un dels fundadors de la Granite Manufacturers and Quarriers Association (GMQA, Associació de Treballadors del Granit i Picapedrers) i fou membre de l'anarquista Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). Trobem obres seves a la Galeria d'Art Modern de Milà i a diverses institucions de Barre. Carlo Abate va morir l'1 d'agost de 1941 a Barre (Washington County, Vermont, EUA). L'octubre de 1985 va ser inaugurada al Dente Park de Barre l'estàtua The scultor, obra de Philip Paini –amb dibuix d'Elmmo Peduzzi i model de Giuliano Cecchinelli–, erigida pels descendents italoamericans de la ciutat i dedicada a Carlo Abate, com a personificació de l'immigrant italià i considerat l'escultor més important de la ciutat.

Carlo Abate (1859-1941)

***

Foto policíaca d'Alfredo Forti (27 de febrer de 1894)

Foto policíaca d'Alfredo Forti (27 de febrer de 1894)

- Alfredo Forti: El 20 d'octubre de 1875 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Alfredo Forti. Era fill natural d'Ernesta Forti. Treballava de dependent a la lleteria del carrer Joquelet de París (França), propietat del destacat anarquista Constant Martin, aleshores company de sa mare. El 27 de febrer de 1894 va ser fitxat per la policia francesa com a anarquista. El 8 de març de 1894 va ser expulsat de França, juntament amb sa mare, per les seves activitats anarquistes i es refugià a Londres (Anglaterra), on ja s'havia exiliat Constant Martin quan va ser encartat en el famós «Procés dels Trenta». En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. A Londres Ernesta Forti es casà immediatament amb un sastre francès anomenat Siccard, el qual reconegué son fill, esdevenint aquest automàticament ciutadà francès amb tots els drets. L'octubre de 1894 el nou Alfred Siccard, antic Alfredo Forti, retornà a França i va fer valer els seus drets anul·lant-se el decret d'expulsió. Desconeixem la data i el lloc de la seva mort.

Alfredo Forti (1875-?)

***

Comunicat de Bruno Cerchiaro sobre la detenció de Carlo Tresca aparegut en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) "Cronaca Sovversiva" del 16 de setembre de 1916

Comunicat de Bruno Cerchiaro sobre la detenció de Carlo Tresca aparegut en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 16 de setembre de 1916

- Bruno Cerchiaro: El 20 d'octubre de 1879 neix a Feroleto Antico (Calàbria, Itàlia) el propagandista anarquista Bruno Cerchiaro. Sos pares es deien Raffaele Cerchiaro i Anna Perri. En 1894 emigrà als Estats Unit i s'establí a Pittsburgh (Allegheny, Pennsilvània, EUA), on, després d'un temps, col·laborà en els periòdics llibertarisL'Avvenire i Cronaca Sovversiva, fet pel qual va ser fitxat com a anarquista per les autoritats. Amic i partidari de l'anarquista Carlo Tresca, en 1916 participà activament en la campanya pel seu alliberament quan aquest va ser detingut a Minnesota. Desenvolupà una intensa tasca propagandística aprofitant la seva feina com a viatjant per a una empresa de reparació de calcat, tenint contactes a diferents cercles i localitats. Bruno Cerchiaro va morir el 22 d'abril de 1933 a Pittsburgh (Allegheny, Pennsilvània, EUA) i fou enterrat al cementiri luterà de Saint Peters d'aquesta localitat.

Bruno Cerchiaro (1879-1933)

***

Domenico Bedoni

Domenico Bedoni

- Domenico Bedoni: El 20 d'octubre de 1883 neix a Sanguinetto (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Domenico Bedoni. Havia nascut el. Son pare es deia Pietro Bedoni i desconeixem el nom de sa mare. Durant els diversos governs del president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti s'acostà al pensament anarquista i s'implicà en el moviment antimilitarista sorgit per lluitar contra la Gran Guerra de Milà (Llombardia, Itàlia), ciutat on treballava d'obrer mecànic. Ben igual que altres «objectors de consciència» desertà i es refugià a Suïssa, on compartí exili amb Ugo Fedeli, Luigi Frigerio, Francesco Ghezzi, Bruno Misefari, Guiseppe Monanni, Guido Rusconi, Tomaso Serra, Giuseppe Spotti i altres anarquistes. A Zuric (Zuric, Suïssa) participà activament en el moviment antifeixista durant els anys vint i trenta i per aquestes activitats la policia el mantingué constantment vigilat. Entre 1933 i 1955 va estar inscrit en el registre policíac de fronteres. En 1944 sembla que es nacionalitzà suís. Entre el 23 i el 25 d'abril de 1949 participà, amb Ugo Angelini i Domenico Ludovici, com a delegat dels grups suïssos, en el III Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Liorna (Toscana, Itàlia). També representà, amb Ugo Angelini, Anna Bedoni i Giuseppe Bergamasco, els grups anarquistes italianes a Suïssa en el V Congrés Nacional de la FAI que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Domenico Bedoni va morir el 13 de maig de 1963 a Zuric (Zuric, Suïssa) i, en coherència amb el seu pensament ateu i materialista, va ser incinerat. Un grup anarquista suís portà el seu nom.

***

Necrològica de Lucien Grossin apareguda en el periòdic parisenc "L'Humanité" del 17 d'agost de 1924

Necrològica de Lucien Grossin apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 17 d'agost de 1924

- Lucien Grossin: El 20 d'octubre de 1886 neix a Versalles (Illa de França, França) l'anarcopacifista i anarcosindicalista Lucien Émile Grossin. Sos pares es deien Louis Alexis Grossin i Marie Charlotte Tissier. Xofer de taxi a París (França) de professió, visqué a Saint-Denis (Illa de França, França). Per una malaltia de l'estomac, va ser llicenciat del 46 Regiment d'Infanteria. Fou membre del Comitè de Defensa Sindicalista de Cotxers i Xofers de París i del Departament del Sena, del Grup d'Acció Sindicalista Revolucionari de Cotxers i Xofers, creat el juny de 1916, i del Comitè pel Rellançament de les Relacions Internacionals (CRRI). El 19 de setembre de 1916 va ser detingut per distribuir pamflets pacifistes i un dels«Amis du Libertaire», signat per Claude Content i on es denunciava la guerra, i alliberat després de ser interrogat. En aquestaèpoca treballava per al xofer Léon Jahane, militant de la Federació Comunista Anarquista (FCA) i tresorer dels «Amis du Libertaire». El 18 de juny de 1917 va ser novament detingut amb altres militants (Louis Bertho, Claude Content, Marie Thimothée, Joseph Barbé, Eugène Clauss i Pierre Ruff) arran de l'escorcoll policíac al domicili de Pierre Le Meillour on es van trobar 10.000 exemplars d'un número clandestí de Le Libertaire amb un únic article,«Exigeons la paix», de Raymond Pericat, tresorer aleshores del «Comitè de l'Entraide». El 4 de juliol d'aquell any se li va retirar el permís de conduir i l'11 d'octubre va ser jutjat pel X Tribunal Correccional de París i condemnat a quatre mesos de presó per transportar els paquets del periòdic a les estacions, mentre Barbé, Ruff i Content van ser condemants a 15 mesos, Le Meillour a un any i Bertho a dos mesos. El 31 d'octubre i el 12 de desembre de 1917, el diputat socialista Jean Longuet intervingué senseèxit per obtenir la restitució del seu permís de conduir i del també xofer anarcopacifista, Léon Jahane. El 15 de febrer de 1918, el diputat socialista Pierre Laval també intentà intercedir davant el ministre de l'Interior. En els anys vint continuà militant en el sindicat dels xofers. Sa companya fou Louise Petit. Lucien Grossin va morir el 15 d'agost de 1924 a l'Hospital Bichat de París (França) i deixà vídua i quatre infants.

***

Cartell anunciador d'una xerrada de Gastón Leval a Barcelona (1937)

Cartell anunciador d'una xerrada de Gastón Leval a Barcelona (1937)

- Gaston Leval: El 20 d'octubre de 1895 neix a Saint-Denis, barriada obrera a prop de París (Illa de França, França) el militant anarcosindicalista, pensador i historiador anarquista Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval. Fill il·legítim d'uncommunard i d'una portera, els seus primers anys van ser un calvari i es va adherir molt jove a l'ideal anarquista --als 14 anys ja va participar en una manifestació a París de protesta contra l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, i tres anys més tard participarà activament en el moviment llibertari. En 1915, insubmís a l'ordre de mobilització, es va refugiar a Espanya amb passaport fals a nom de Felipe Montblanch, on es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), instal·lant-se a Saragossa i a després a Barcelona. En aquests anys va conèixer les presons de València i de Barcelona per la seva militància llibertària. En 1921, com a membre de la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona, va formar part de la delegació cenetista al congrés fundacional de la Internacional Sindical Roja (ISR) i al III Congrés de la III Internacional a Moscou, on amb Victor Serge, Emma Goldman i Alexandre Berkman van exigir a Lenin l'alliberament dels anarquistes russos empresonats; la delegació de la CNT es pronunciarà per la ruptura dels lligams amb els bolxevics. En tornar de Rússia va viatjar per tota la Península, primer vivint com a fotògraf ambulant i després com mestre a l'escola racionalista finançada pel Sindicats de Marins de la CNT a La Corunya. En 1924, després que cop d'Estat de Primo de Rivera clausurés l'escola, va embarcar-se de polissó i sense passaport cap a l'Argentina, on militarà en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i escriurà molt, vivint del periodisme i com a professor de francès, fins a la seva tornada a Espanya, ja com a influent teòric de l'anarquisme, en 1934, quan la dictadura argentina d'Uriburu s'escampà. Quan esclata la revolució en juliol de 1936, i després de rebutjar càrrecs polítics  en la Generalitat i el Govern central, va viatjar amb David Antona Domínguez a França a comprar armes. A partir de 1937 va prestar la seva ajuda als pagesos en la construcció de les col·lectivitats llibertàries, arreglant documentació per als seus posteriors estudis sobre història del col·lectivisme durant la Revolució espanyola. En 1938 va tornar a França, però va ser detingut per la seva insubmissió i condemnat a quatre anys i mig de presó. Després de passar per un munt de presons (Cherche Midi, a París; Fort Saint Nicolas, a Marsella; Avinyó, Lió, Dijon) el 14 d'agost de 1940 va evadir-se de la presó de Clairvaux, quan un bombardeig alemany destrueix parcialment la fortalesa on estava tancat. Amb l'Alliberament va militar en la Federació Anarquista (FA), realitzant nombroses conferències, i viurà clandestinament amb noms falsos fins al 1949 --va participar en nom de la CNT en el gran míting parisenc del 14 d'octubre de 1944 amb el nom de Nicasio Casanova. Viurà dos anys a Bèlgica fins a la seva amnistia en 1951. Es guanyava la vida a França com a corrector d'impremta i en 1955 va crear el Grup Socialista Llibertari, que es transformarà en Centre de Sociologia Llibertària i editarà la revista Cahiers du Socialisme Libertaire, que serà reemplaçada per Cahiers de l'Humanisme Libertaire i més tard per Civilisation Libertaire. Durant les jornades de Maig del 68 va participar activament en els debats universitaris, defensant les posicions llibertàries contra les marxistes. Sempre mantindrà un fort contacte amb els cercles llibertaris de l'exili espanyol. Ideològicament, en la dècada dels vint va destacar com a anarquista intransigent i pur; amb el temps aprofundirà en els seus plantejaments, proposant un anarquisme que valorarà molt l'aspecte econòmic, tot defensant la superioritat de les federacions d'indústria sobre la comuna, fet que no el va desmarcar del bakuninisme ni del pensament kropotkià. Va col·laborar en infinitat de publicacions, com ara A Plebe, Ação Direta, Acción Libertaria, Astu­rias,Castilla Libre, CNT,CNT del Norte, Cultura Libertaria,Desper­tad, Estudios,Fragua Social, Frente Libertario,La Guerra Social, Liberación,Le Libertaire, Nueva Senda, Nuevo Aragón, Páginas Libres, Proa, Redención,La Revista Blanca, Ruta,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,Umbral, La Voz de las Artes Blancas, etc. És autor de nombrosos llibres i fullets d'anàlisi, d'història i autobiogràfics, com ara Los anarquistas rusos en prisión, A través de su destino, Civilisation libertaire, Contra la guerra, Génese et réalité historique de l'État,La interpretación de la historia, Kropotkine et Malatesta, Michel Bakounine. Le congrés de Saint Imier (amb Guillaume), La muerte del genio (1923), Poetas y literatos franceses (1930), Problemas económicos de la Revolución española (1932), Infancia en cruz (1933), El Mundo hacia el abismo (1934), El prófugo (1935), Conceptos económicos en el comunismo libertario (1935), Estructura y funcionamiento de la sociedad comunista liber­taria (1936), Nuestro programa de reconstrucción (1937), Precisiones sobre el anarquismo (1937), Recursos alimenticios de la España antifascista (1937), Social reconstruction in Spain (1938), L'indispensable révolution (1948), Le communisme. L'Etat contre le commu­nisme (1950), Manifeste socialiste libertaire (1951), Bakou­nine et l'Ètat marxiste (1955), Né Franco, né Stalin. La colletivitá anarchica spag­nola nella lotta contra Franco e la reazione staliniana (1955), Socialistes Iibertai­res, pourquoi (1956), Los varios factores en sociología (1957), Le chemin du socialisme (1958), Pratique du socialisme libertaire (1959), Elements d'ethique moderne (1961), L'enfance en croix (1961), Problémes contemporains (1964, amb Bouyé-Riera), La falacia del marxismo (1967), L'humanisme libertaire (1967), L'Espagne libertaire (1971), Rinascitá del movimento libertario (1971), La pensée constructive de Bakounine (1976), Colectividades libertarias en España (1977), El Estado en la en historia (1978), La obra constructiva de la revolución española (1982, amb Souchy i B. Cano), etc. A més de Gaston Leval va fer servir altres pseudònims: Max Stephan, Silvio Agreste, José Benito, Benito Gómez, Felipe Montblanc, Nicasio Casanova, Josep Venutti... Gaston Leval va morir el 8 d'abril de 1978 a Saint-Cloud (Illa de França, França). Una part important del seu arxiu personal es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Necrològica de Francisco Isabal Begué apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 de juliol de 1979

Necrològica de Francisco Isabal Begué apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de juliol de 1979

- Francisco Isabal Begué: El 20 d'octubre de 1899 neix a Vallobar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Isabal Begué, conegut com Isabelé. Sos pares es deien Joaquín Isabal i Prisca Begué. Llaurador militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juliol de 1936 participà en el Comitè Revolucionari de Vallobar i fou delegat general de la col·lectivitat local. En 1937 va ser detingut per la reacció comunista i el 13 d'octubre d'aquell any va ser traslladat de la presó de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) a la de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). Exiliat a França, treballà de llaurador. Entre el 6 d'agost de 1959 i 1972 va ser membre de la Secció de Solidaritat de Vallobar en l'exili. Sa companya fou María Sanz. Francisco Isabal Begué va morir el 4 de juny –algunes fonts citen erròniament el 8 de juny– de 1979 al seu domicili de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord). Son germà Felipe Isabal Begué, també va ser membre de la CNT.

***

Cesare Teofoli

Cesare Teofoli

- Cesare Teofoli: El 20 d'octubre de 1900 neix a Papigno (Terni, Úmbria, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Teofoli, conegut com Cesaretto il Ternano i Cesare Dalmotti. Sos pares es deien Antino Teofoli i Anna Corsetti. Es guanyava la vida com a obrer mecànic. Després de ser denunciat per lesions, a causa de les quals va morir un feixista, l'abril de 1923 va ser jutjat i absolt. Posteriorment, amb el passaport en regla, emigrà a Bèlgica. L'octubre de 1924 va ser expulsat de Bèlgica i passà a França, on el juny de 1928 va ser detingut per «lesions mortals» i expulsat cap a Luxemburg; en 1929 abandonà aquest país i passà novament a Bèlgica. Establert a Athus (Aubange, Valònia), desenvolupà una intensa propaganda anarquista entre l'emigració italiana, entre els treballadors sense feina i durant els períodes de desocupació. Posteriorment es traslladà a Brussel·lès, on entre els anys 1933 i 1936 destacà pel seu activisme. La tardor de 1933 fou un dels presumptes organitzadors i autors de l'atemptat contra la Casa d'Itàlia de la capital belga i en 1934 participà en la reunió celebrada a «La Maison des Huit Heures» amb la finalitat de reorganitzar l'emigració llibertària italiana a Bèlgica, assistint també a les reunions setmanals de les organitzacions antifeixistes que tenien lloc a la Casa del Poble. El 7 de novembre de 1936 partí, amb altres tres companys (Marcello Bianconi, Ugo Guadagnini i Vittorio Órtore), com a voluntari a fer costat la Revolució espanyola. L'abril de 1937, en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), realitzà una missió a París (França) per a ocupar-se del lliurament de les contribucions financeres del Comitè Anarquista Italià (CAI). De bell nou a Barcelona (Catalunya), el maig de 1937 retornà a Brussel·les, on participà en iniciatives de suport de la Revolució espanyola organitzades pel Grup Anarquista Belga-italià. El desembre de 1940 va ser detingut per la policia alemanya a l'hotel on treballava i va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes. Portat a Terni (Úmbria, Itàlia), el gener de 1941 va ser reclòs al camp de concentració d'Ariano Irpino (Campània, Itàlia). Cesare Teofoli va morir en 1952 al barri de Pegli de Gènova (Ligúria, Itàlia).

***

Carlos Zimmermann Ruiz en la seva intervenció en el «Ple Nacional Ampliat de caràcter econòmic» de la CNT (València, gener de 1938)

Carlos Zimmermann Ruiz en la seva intervenció en el «Ple Nacional Ampliat de caràcter econòmic» de la CNT (València, gener de 1938)

- Carlos Zimmermann Ruiz: El 20 d'octubre de 1908–algunes fonts citen erròniament 1898– neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Carlos Zimmermann Ruiz. Sos pares es deien Diego Zimmermann i Matilde Ruiz. Quan era un infant sa família s'instal·là a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya). Es guanyava la vida com a pèrit electricista i a començament de la dècada dels trenta ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), on fou membre del Comitè Regional d'Andalusia. Destacà com a orador, organitzador i partidari de la revolució agrària immediata. Va ser detingut pels seus atacs a la Guàrdia Civil en un míting celebrat el 5 d'octubre de 1930 a Màlaga (Andalusia, Espanya) i tancat a Sevilla (Andalusia, Espanya). Des de la presó col·laborà en Solidaridad Obrera. En 1931 treballava en les obres de construcció del Rock Hotel de Gibraltar i era secretari de la Federació Comarcal del Camp de Gibraltar de la CNT amb seu a La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya). L'abril de 1931 va fer un míting a La Línea de la Concepción. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 fou delegat per San Roque (Cadis, Andalusia, Espanya) al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT («Congrés del Conservatori») celebrat a Madrid (Espanya). El 4 d'agost de 1931 va fer a l'Ateneu Obrer Cultural de La Línea de la Concepción la conferència «Socialismo y Anarquismo» i el setembre d'aquell any parlà, amb altres companys, a Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya) i a Paterna del Río (Almeria, Andalusia, Espanya) en un míting organitzat per l'Associació Camperola Cultural i el grup «Libre Examen». L'octubre de 1931 participà activament en el Ple Regional d'Andalusia i en parlà en el míting de clausura. Aquest mateix any va ver un míting antirepublicà a Sevilla. En 1932 va ser nomenat secretari de la CNT de Sevilla. El gener de 1932, en plena vaga del transport i després de l'aixecament revolucionari de Fígols (Berguedà, Catalunya), va ser detingut a Sevilla i deportat a Cadis. El maig de 1932 parlà a La Línea de la Concepció. També en 1932, quan era secretari de la Federació Local de Sindicats Únics de Sevilla de la CNT, participà en una polèmica amb Miguel Mendiola Osuna, Rafael Peña García i Pedro Vallina Martínez, en la qual Vallina acusava els companys del fracàs de la vaga pagesa per connivències amb el governador civil Vicente Sol Sánchez, debat que encara era present en el Ple Regional d'Andalusia de març de 1933. Aquest mateix 1933 va ser empresonat un temps. L'abril de 1934 parlà a Morón de la Frontera (Sevilla, Andalusia, Espanya) i l'agost d'aquell any representà el Comitè Pro Presos Regional en l'acte de clausura del Ple Regional d'Andalusia de la CNT. L'octubre de 1935 va fer la conferència «Unidad sindical» a Sevilla. El gener de 1936 parlà a Coria del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) i el febrer al Campo de Gibraltar i a Còrdova. Entre l'1 i el 12 de maig de 1936 fou delegat d'Andalusia al IV Congrés Confederal de la CNT que se celebrà a Saragossa (Aragó, Espanya). El maig de 1936 presidí un gran míting a Sevilla i el juny parlà a Utrera i Còrdova i el juliol novament a Còrdova. Quan esclatà la guerra, encapçalà el «Batalló Zimmermann» –on trobà el seu amic el cantaor de flamenc Juan Manuel Valderrama Blanca (Juanito Valderrama)–, que combaté a la zona de Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya), oposant-se a Antonio Rosado López i la seva línia d'acostament als marxistes pel que feia a la qüestió de les col·lectivitats a Jaén (Andalusia, Espanya). També en aquesta època encapçalà la Federació Provincial de Sindicats de Jaén i el seu Comitè de Guerra. El juliol de 1937 assistí al Ple Regional de Andalusia que se celebrà a Baza (Granada, Andalusia, Espanya) i l'agost representà Jaén en el Ple del Moviment Llibertari que se celebrà en aquesta ciutat. El setembre de 1937 assistí, en nom de la Regional d'Andalusia, al Ple de Regionals, on formà part de la ponència, amb David Antona Rodríguez, Joan García Olivar i Horacio Martínez Prieto, que redactà un dictamen«liquidacionista» a causa del«circumstancialisme». El gener de 1938 participà en el «Ple Nacional Ampliat de caràcter econòmic» de la CNT que se celebrà a València (València, País Valencià). El març de 1938 va fer un míting a Arjona (Jaén, Andalusia, Espanya). Com a secretari de la Federació Provincial de Camperols de Jaén, el setembre de 1938 assistí al Ple del Comitè Regional d'Andalusia que se celebrà a Baeza (Jaén, Andalusia, Espanya), on s'enfrontà a Francisco Maroto del Ojo que el va acusar de voler controlar el Comitè i de no acceptar el nou secretari Manuel Pérez Fernández. En 1939, amb el triomf franquista, va ser apressat i tancat a diverses presons (Jaén, Sevilla, Granada i Penal del Puerto de Santa María). L'hivern de 1941 assistí al ple clandestí confederal que se celebrà a la cel·la 67 del Penal del Puerto de Santa María, on s'adoptaren acords per a afavorir la lluita clandestina i la reorganització confederal. En 1945 sortí en llibertat provisional i s'integrà immediatament en la lluita clandestina com a secretari de la CNT andalusa, participant en el ple clandestí de desembre de 1945. A finals dels anys quaranta s'exilià, passant per Tànger i el Marroc gal, a França, establint-se primer a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i després a Lió (Arpitània). En 1961 assistí al Congrés de Llemotges (Llemosí, Occitània) i en 1962 al Ple de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1962 formava part de la Secció d'Informació, Cultura i Propaganda del Secretariat Intercontinental de la CNT. En 1962 participà en diversos mítings i conferències (Bordeus, Firminy, Lió, Tolosa) i en 1963 a Chauffailles. En els anys seixanta assumí les tesis de la CNT minoritària, participant en 1977 en la «Conferència de Narbona» al voltant del grup editor de Frente Libertario. Trobem col·laboracions seves en diferents publicacions llibertàries, com ara Espoir,Mujeres Libres, Ruta,Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, La Voz del Campesino, etc. Sa companya, que va estar detinguda com a ostatge pels franquistes durant la guerra, fou Candelaria Ramírez. Carlos Zimmermann Ruiz va morir el 28 de maig de 1979 al domicili de sa filla Matilde Zimmermann Ramírez (Matilde Dury) a Vénissieux(Roine-Alps, Arpitània).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Estibadors

Estibadors

- Aquilino Gómez Pozo: El 20 d'octubre de 1935 mor a Barakaldo (Biscaia, País Basc) el militant anarquista i anarcosindicalista Aquilino Gómez Pozo. Havia nascut cap el 1864 a Fuente de Santa Cruz (Segovia, Castella, Espanya). Sos pares es deien Cipriano Gómez i Eulogia Pozo. El seu activisme es desenvolupà a la conca del Nerbion i terres confrontants. En 1892 ja estava afiliat a la Societat d'Oficis Diversos de Sestao, col·labora enEl Corsario, de la Corunya, i ja estava casat amb Maria Fernández. En 1892, a Gallarta, participa en l'obra teatral El pan del pobre i en febrer de 1893 en una vetllada anarquista celebrada a Sestao per l'aniversari dels crims de Jerez. En 1900 representa la Societat d'Estibadors del Moll i el Sindicat d'Oficis Diversos de Sestao en el congrés fundacional de la Federació de Societats de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE). En 1903 figura com a administrador d'El Ideal del Esclavo, de Sestao, i participa en la famosa gira de propaganda organitzada per Tierra y Libertad, de Barcelona. A començament dels anys deu participà activament en les vagues siderúrgiques de Biscaia i en 1911 fou detingut per això. En 1911 vivia a Barakaldo i dirigí El Látigo de Baracaldo, substituït l'any següent per El Látigo, que també dirigí entre 1912 i 1914. Amb molta probabilitat, el 8 de desembre de 1912, fou un dels fundadors de la Federació de Grups Llibertaris de la Regió Basca. L'abril de 1913 participà en el gran míting de Barakaldo en defensa del doctor Jaume Queraltó Ros i també en aquella època participa en gires de propaganda amb José Sánchez Rosa. En 1915 representà les agrupacions de Barakaldo, Galdames, La Arboleda i Sant Sebastià en el Congrés Antimilitarista de Ferrol. Entre 1919 i 1920 va col·laborar en El Productor, de Sevilla. Entre 1923 i 1925, des de Barakaldo, envia suport econòmic a La Revista Blanca i als comitès pro presos. Durant els seus últims anys fou l'encarregat dels escombradors municipals i milità en el sindicat «El Yunque» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barakaldo. Arran dels fets revolucionaris asturians d'octubre de 1934 fou empresonat durant set mesos. Publicà articles en El Corsario, El Látigo de Baracaldo, El Látigo, El Productor i Tierra y Libertad. Estava casat amb María Fernández, amb qui tingué quatre infants (Palmiro, Universo, Germinal i Amaranto). Aquilino Gómez Pozo va morir d'un càncer hepàtic el 20 d'octubre de 1935 al seu domicili de Barakaldo (Biscaia, País Basc) i va ser enterrat al cementiri municipal de San Vicente d'aquesta ciutat.

***

Marino Grilli

Marino Grilli

- Marino Grilli: El 20 d'octubre de 1952 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Marino Bruto Armelino Grilli, conegut com Il Gobbo (El Geperut). Havia nascut el 12 de gener de 1884 a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Napoleone Grilli i Claudia Facchini. Segons algunes fonts ja residia a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) des de la infància, però segons fonts policíaques es traslladà a aquesta ciutat el 28 de maig de 1914. El 30 de gener de 1911 es casà amb Ida Cini a Bolonya. Es guanyà la vida fent de paleta i fou membre del grup anarquista «Emilio Covelli», creat a Bolonya el novembre de 1915 i que dos anys més tard prendrà el nom de«Fascio Libertario Bolognese» (FLB, Fascio Llibertari de Bolonya). Aquest grup va ser especialment actiu en la propaganda antimilitarista durant la Gran Guerra i molts dels seus membres van ser detinguts, empresonats o cridats a files, desertant alguns d'ells. Ell va ser reclutat i, per la seva propaganda anarquista dins de les casernes, castigat, fet pel qual va desertar. Detingut, va ser jutjat pel Tribunal Militar de Bolonya i condemnat a tres anys de reclusió. Aconseguí fugir-ne i es refugià a Suïssa. En 1919, gràcies a una amnistia, retornà a Itàlia, però s'exilià en 1923 a França. Fins al març de 1925 residí a Montreux (Vevey, Vaud, Suïssa), on treballà de tintorer en una bugaderia, i després s'establí al departament del Somme (Picardia, França), on regentà una tintoreria pel seu compte, però el negoci no reeixí i en 1927 va haver de tancar-lo. Després d'un temps a la regió parisenca, en 1931 establí definitivament a l'illa de Port-Cros, a prop de Toló (Provença, Occitània). Inscrit en el registre de la policia de fronteres, el gener de 1937 marxà cap a Catalunya i s'enrolà en els Serveis Auxiliars del Batalló«Garibaldi». El maig de 1938 va ser ingressat en un hospital de Badalona (Barcelonès, Catalunya) –altres fonts diuen de Mataró (Maresme, Catalunya)– i operat d'una otitis purulenta a l'oïda esquerra i d'una trepanació a l'apòfisi mastoide esquerra. L'octubre de 1938, probablement amb un comboi sanitari, passà a França i retornà de bell nou a Port-Cros. El 20 d'octubre de 1939 va ser detingut amb altres subversius a Toló i internat al camp de concentració de Vernet. El 25 de setembre de 1941 va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes i deportat a l'illa de Ventotene per quatre anys. Posteriorment va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on va ser alliberat gràcies a l'armistici del 8 de setembre de 1943.

***

Necrològica d'Eduard Vives apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 22 d'octubre de 1972

Necrològica d'Eduard Vives apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 d'octubre de 1972

- Eduard Vives: El 20 d'octubre de 1971 mor a Woods (Nova York, EUA) l'anarcosindicalista Eduard Vives. Havia nascut el 5 d'agost de 1917 a Barcelona (Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove, durant la Revolució de 1936 formà part de les Patrulles de Control i lluità als fronts (Terol) en la Columna «Los Aguiluchos», on va ser ferit en diverses ocasions. En 1938 va ser capturat per les tropes franquistes; setmanes més tard, després de ser condemnat a mort, aconseguí fugir el dia abans de la seva execució i passar a la zona republicana. Reincorporat en l'Exèrcit republicà, arriba a ser comandant condecorat. Quan la guerra acabava, el 9 de febrer de 1939 passà els Pirineus. Després d'un any tancat en un camp de concentració i de passar per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), s'establí amb sa companya Rosa a Castèlhgelós (Aquitània, Occitània). En 1945 fundà la Federació Local de CNT de Castèlhgelós i en fou nomenat secretari. En 1959 marxà als Estats Units, on dirigí un departament d'una fàbrica electrònica. A Nova York lluità en els grups antifranquistes, col·laborà amb el periòdic España Libre, participà en les activitats del grup editor de Cultura Proletaria i del Centre Llibertari novaiorquès, i fou secretari de la delegació nord-americana de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a conseqüència d'una operació d'estómac.

***

Notícia de la detenció de Joan Enseñat Rigo a pareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 10 de gener de 1924

Notícia de la detenció de Joan Enseñat Rigo a pareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 10 de gener de 1924

- Joan Enseñat Rigo: El 20 d'octubre de 1975 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Enseñat Rigo, conegut com El Periodista. Havia nascut el 14 de juny de 1901 a Barcelona (Catalunya). Sos pares, sembla que mallorquins, es deien Bartomeu Enseñat i Margarida Rigo. Quan era molt jove s'afilià al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri barceloní de Sants. Durant els anys del pistolerisme, lluità fortament contra les maniobres del Sindicat Lliure enquadrat en els grups de defensa confederal i fou un dels guardaespatlles de Joan Peiró Belis. L'octubre de 1921 va ser detingut amb Darí Panadès Lisart i de bell nou al barri barceloní de Sarrià amb Manuel Talens Giner i altres; alliberat pel jutge, romangué empresonat per decisió governativa. El 7 de gener de 1924 va ser detingut, amb Tomás Aparicio Salvador (Nano de Sans) i Antonio Hernández López (El Maño), arran d'un atracament a mà armada comès el 22 de desembre de 1923 en una fàbrica de mosaics barcelonina; jutjat el març de 1925 per un tribunal militar, va ser empresonat set anys al penal d'Ocaña (Toledo, Castella, Espanya). Inscrit en la llista negra de la patronal, per guanyar-se la vida es dedicava a vendre la premsa, d'aquí el seu malnom d'El Periodista. Durant els anys bèl·lics, lluità als fronts amb la «Columna Ortiz». En acabar la guerra, passà els Pirineus i treballà com a llenyataire. Després d'un temps en un asil del departament de Meurthe i Mosel·la, a causa de les seves dolences físiques i manca de recursos, retornà a Catalunya. Joan Enseñat Rigo va morir el 20 d'octubre de 1975 a l'asil de les Germanetes dels Pobres de Barcelona (Catalunya) on residia i va ser enterrat al cementiri de Collserola d'aquesta ciutat.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Xirinacs i les traïdes de l´esquerra borbònica

0
0

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). (Miquel López Crespí)


Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica de la transició (la restauració monàrquica): Carles Castellanos, Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre....



Joan Teran, Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició

Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada “transició”, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional --reafermanent de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries meu, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1979). La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotsquistes com l´amic i company Van den Eynde, l´”Anibal Ramos” de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.



Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: per la Independència de Catalunya.

A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les “possibilitats nacionalistes” de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències més avançades, tant les fetes en temps de la guerra i de la postguerra com les dels anys seixanta i setanta. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´”Anibal Ramos” El proletariado contra la ‘Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1984) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE). A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida escrivien pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: “el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976”. I afegia: “Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública”.

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).



Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

Fonts valuoses sobre les primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); “L’esquerra nacionalista, avui”, monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.

Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. I no solament es tractava de liquidar la memòria col·lectiva o de destruir grups, partits, sindicats, associacions no domesticades, sinó, i això era molt important, enterrar sota tones de ciment armat experiències culturals del tipus de la Nova Cançó, l´experiència i continguts del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77 i munió d´activitats rupturistes semblants. I és contra aquesta manipulació que han exercit i exerceixen encara els corifeus de la mistificació que Edicions El Jonc ha publicat De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans, un recull de les aportacions fetes a la Universitat de Lleida per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR) i la transició. Llorenç Buades (Web Ixent)

[21/10] Joukowski - Serantoni - Golberg - Bedéi - Dubois-Desaulle - Branchi - Domínguez - Parodi - Zanolli - Pedret - Pinelli - Livrozet - Castillo - Linert - Martínez Márquez - «El Cubano» - Acha - Gomichon - Martínez García - Margarita - Begout - Foyos - Esgleas - Viñuales - Riu - Ciliga - Bergós

0
0
[21/10] Joukowski - Serantoni - Golberg - Bedéi - Dubois-Desaulle - Branchi - Domínguez - Parodi - Zanolli - Pedret - Pinelli - Livrozet - Castillo - Linert - Martínez Márquez - «El Cubano» - Acha - Gomichon - Margarita - Begout - Foyos - Esgleas - Viñuales - Riu - Ciliga - Bergós

Anarcoefemèrides del 21 d'octubre

Naixements

Nicolas Joukowski fotografiat a Ginebra per Louise Fueslin-Rigaul

Nicolas Joukowski fotografiat a Ginebra per Louise Fueslin-Rigaul

- Nicolas Joukowski: El 21 d'octubre de 1833 neix a Ufà (Orenburg, Imperi Rus) el músic, advocat i propagandista anarquista Nicolaj Ivanovic Žukovskij, més conegut com Nicolas Joukowski, o simplement com Jouk, i transcrit de diverses maneres (Nikolai Shukowski,Zhukovski, Joukovski,Jukovski, etc.), i que cal no confondre amb l'enginyer i savi Nicolaj Žukovskij (1847-1921). Fill d'una família aristocràtica, sos pares es deien Ivan Vassilievic Žukovskij, jutge de districte, i Marija Andrejvna Schilinina. Després de passar per l'Escola de Dret, estudià jurisprudència a la Universitat de Sant Petersburg (Rússia), d'on sortí llicenciat en Dret. Políglota, s'expressava naturalment en diversos idiomes (rus, francès, alemany, anglès, italià, polonès, etc.). Amic del revolucionari Aleksandr Herzen, tingué una gran popularitat entre els obrers. En 1860 fou secretari d'un grup clandestí a Sant Petersburg de revolucionaris polonesos i socialistes russos que tenia per finalitat fer esclatar la revolució a Polònia i, sota la influència de diversos pensadors (Aleksandr Herzen, Mikhail Bakunin, Nikolaj Ogarev), restituir les terres agrícoles als gmines (comunes). En 1861, perseguit aquest grup per les autoritats tsaristes i acusat d'organitzar una impremta clandestina i de «crim d'Estat», es va veure obligat a fugir a Polònia, on va ser detingut. Traslladat a diverses presons, aconseguí fugir-ne i el juliol de 1862 pogué arribar a Londres (Anglaterra), on s'encarregà de la difusió de la«Libre Imprimerie Russe». En aquesta ciutat esdevingué corrector del periòdic Kolokol (La Campana), publicat per Herzen i Ogarev. En 1864 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on continuà amb els seus contactes amb Herzen, Ogarev i altres revolucionaris russos emigrats. A l'exili es guanyà la vida com a professor d'harmonia i d'acompanyament i gràcies a les seves composicions pianístiques i arranjaments musicals. Entre 1867 i 1868 fou membre de la Lliga de la Pau i la Llibertat i fou cofundador, amb Bakunin, de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i de la seva revista Narodnoje Delo (La Causa del Poble). El 13 d'agost de 1870 va ser expulsat, amb Bakunin, Charles Perron i Armand Ross, de la Secció Central de Ginebra de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1870 fou membre del Consell de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i com a tal fou delegat al Congrés de Saint-Imier celebrat el 9 d'octubre de 1870. Aquest any col·laborà en l'òrgan de la Federació Romanda de l'AIT, La Solidarité, amb Adhémar Schwtizguébel, James Guillaume, Charles Perron, Fritz Robert, C. Monnier. Amb Jules Guesde, fou delegat de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària (SPAR) de Ginebra al Congrés de Sonvilier del 12 de novembre de 1871, on demana l'adhesió de la seva secció a la nova Federació del Jura de l'AIT que es creà. En el Congrés General de la Internacional de l'Haia del 2 de setembre de 1872, que marcà la divisió oficial entre autoritaris i antiautoritaris, amb l'exclusió oficial de Bakunin i de James Guillaume, no va var admès com a delegat. Entre l'1 i el 6 de setembre de 1873, amb Fuliquet, Monin, Noro i Aristide Claris, fou delegat de l'SPAR de Ginebra al IV Congrés General de la Internacional antiautoritària celebrat en aquesta ciutat i participà en l'informe sobre la vaga general. En nom de la Secció de Propaganda Socialista (nou nom de l'SPR), fundà el 20 d'abril de 1874, amb Gustave Lefrançais, Jules Montels, Teulière, Chalain, Auguste Thomachot, La Commune. Revue socialiste; el segon número d'aquest mensual, prohibit per les autoritats, portà el nom de Revue Socialiste i durà fins el novembre de 1874. Encara que aquesta secció s'allunyà de la Federació del Jura per raons personals, fou un dels fundadors en 1874 de la impremta anarquista Rabotnit (El Traballador) i entre 1875 i 1876 fou redactor d'un periòdic del mateix títol. Amb Paul Brousse i Benjamin Chevillard, el 25 de juny de 1876 participà en una assemblea arran de la detenció de Rodolphe Khan i August Reinsdorf a Lausana (Vaud, Suïssa). El 3 de juliol de 1876 parlà en l'enterrament de Bakunin al cementiri de Berna (Berna, Suïssa), amb Adhémar Schwitzguébel, James Guillaume, Élisée Reclus, Carlo Salvioni, Paul Brousse i Betsien. Com a representant de la Secció de Propaganda de Ginebra, que havia retornat a la Federació del Jura, assistí al VIII Congrés General de la Internacional antiautoritària que se celebrà entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 a Berna. El 3 de març de 1877, amb Piotr Kropotkin iÉlisée Reclus parlà a Saint-Imier i l'endemà, amb Reclus, va fer una conferència sobre la qüestió d'Orient a La Chaux-de-Fonds. El 20 de maig de 1877, ambÉlisée Reclus, Aleksandr d'Oelsnitz,Charles Perron i Gustave Lefrançais, fundà el mensual Le Travailleur i en 1878 publicà amb Ralli i Stepniak la revista Obchtchina (La Comuna), defensant les posicions del populisme rus. En 1881 va marxar a París (França) per evitar, gràcies als seus serveis jurídics, l'extradició del nihilista Leo Hartmann, que havia atemptat amb Sofia Perovskaïa l'1 de desembre de 1879 contra el tsar Alexandre II. Detingut amb altres companys russos en un alberg de Les Houches (Roine-Alps, Arpitània), el 14 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió d'aquest país, refugiant-se a Suïssa. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Nicolas Joukowski va morir de tuberculosi l'11 de maig de 1895 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), deixant vídua, Adélaïde Zinoviev (Adia), i dos infants, Alexandre i Étienne.

***

Un exemplar de "Ciencia Social", editat per Fortunato Serantoni

Un exemplar de Ciencia Social, editat per Fortunato Serantoni

- Fortunato Serantoni: El 21 d'octubre de 1856 neix a Florència (Toscana, Itàlia) el militant de la Internacional i propagandista anarquista Fortunato Serantoni. El novembre de 1872 es va adherir a la secció florentina de la Associació Internacional del Treball (AIT) i s'incorpora ràpidament en les files antiautoritàries. Malgrat la repressió, va jugar un paper força important en la Internacional i va prendre part en el Tercer Congrés de la secció italiana de l'AIT que es va realitzar clandestinament l'octubre de 1876 a Tosi. En 1877 va signar un manifest contra les persecucions policíaques contra els internacionalistes i va col·laborar en diversos periòdics, com ara L'Internazionale, Il Ladro, La Campana del Bargello, entre d'altres. L'abril de 1878 va ser detingut per«desordres públics» i de bell nou, juntament amb 68 altres internacionalistes, en acabar l'any arran de l'explosió d'una bomba durant una manifestació monàrquica; però com que l'acusació no tenia cap fonament va ser alliberat el febrer de 1879, essent novament detingut més tard per«manifestació sediciosa i violació de l'admonició». En 1880 va participar, juntament amb Francesco Pezzi, en la reorganització de les seccions de l'AIT, però novament perseguit, s'exilia a França abans d'instal·lar-se el gener de 1883 a Barcelona. A la capital catalana col·laborarà en diversos periòdics i dirigirà fins al 1889 el periòdicLa Revolución Social. Però sempre encalçat per la policia italiana, va marxar a començaments de 1893 a l'Argentina. A Buenos Aires va esdevenir, a partir d'octubre de 1893, redactor del periòdic anarcocomunista en llengua italiana La Ricossa, però l'abril de 1894, la publicació és segrestada per la policia i els seus col·laboradors detinguts, però ell va aconseguir fugir. Entre 1894 i 1896 va editar la revista bilingüe en italià i castellà La Questione Sociale. Entre abril de 1897 i febrer de 1900 va continuar la seva tasca de propagandista llibertari amb la publicació de la revista Ciencia Social. Va obrir una llibreria-editorial («Libreria Sociológica») aque ràpidament va esdevenir un focus de difusió de la premsa i de la literatura anarquistes. En aquesta època va col·laborar en L'Avvenire,El Oprimido i La Protesta Humana, i es va mobilitzar per les víctimes de la repressió a Itàlia. En 1902 va prendre part en la creació del sindicat Federació Obrera Argentina (FOA) i en l'agitació obrera de novembre de 1902, quan la policia segresta la seva llibreria. Fugint de la repressió es va refugiar a l'Uruguai abans de retornar a Espanya, d'on serà expulsat, i després a França, per acabar finalment a Itàlia, on les seves antigues condemnes havien estat amnistiades. El juny de 1907 va participar en el congrés anarquista italià que va proposar la creació d'una aliança entre socialistes i anarquistes. A començaments de 1908 va ser novament perseguit pe la policia i condemnat després d'una apel·lació el 29 d'octubre de 1908 a sis mesos de presó per «apologia delictiva», però va morir un mes després. Entre les seves obres podem destacar Per un inocente d’Italia: Cesare Battachi (1899) i El alba del siglo XX (1900), entre d'altres. Fortunato Serantoni va morir el 23 de desembre de 1908 a Florència (Toscana, Itàlia).

***

Retrat a ploma de Mécislas Golbert atribuït a Marie Laurencin

Retrat a ploma de Mécislas Golbert atribuït a Marie Laurencin

- Mécislas Golberg: El 21 d'octubre de 1869 --algunes fonts citen erròniament 1868-- neix a Plock (Masòvia, Polònia) el sociòleg, antropòleg, esteta, crític, assagista i poeta anarquista en llengua francesa Mieczyslaw Goldberg, més conegut com Mécislas Golberg --també signà molts articles sota el pseudònim Louis Stiti aîné. Fill d'una família jueva de comerciants benestants; son pare es deia Szlom Leb Goldberg i sa mare Julie Danzyger. Fou expulsat del col·legi de Plock i continuà tot sol estudiant els clàssics (Shakespeare, autors romàntics, etc.). En 1889 marxà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on estudià literatura, filosofia i ciències naturals amb Édouard Rod, Gour, Karl Vogt i Jung. Amb el títol de llicenciat en ciències socials acabat d'obtenir a Ginebra, el Nadal de 1891 s'instal·là a París amb cinc francs a la butxaca. Un any més tard fou ingressat cadavèric i malmès per l'escorbut a l'hospital Lariboisière després d'un intent de suïcidi amb verí. En sortí, conegué el poeta Emmanuel Signoret i reemprengué els estudis abandonats a la facultat de medicina. Entre 1892 i 1894 publicà articles sobre literatura francesa i sociologia en les revistes poloneses Glos (La Veu) i Niwa (El Solc). En aquestaèpoca conegué sa futura companya, Berthe Charrier. En 1894 participà en la fundació del periòdic cultural anarquista Le Courrier Social Illustré, amb André Ibels i Fernand Clerget. En 1895 participà en el II Congrés de l'Institut Internacional de Sociologia, on pronuncià la conferència L'origine des races et la division du travail, que suscità un encès debat amb els antropòlegs racistes. En 1895 fundà, amb altres companys, Sur le trimard. Organe des revendications des «sans travail», on defensà el lumpenproletariat, i en 1897 la seva continuació«anticol·lectivista» Le Trimard. Organe des revendications des «sans travail», on publicà articles anarcofeministes. Entre 1895 i 1896 col·laborà en el diari La Renaissance, on atacarà l'anarcosindicalista Fernand Pelloutier que l'acusava de ser un confident de la policia --el desembre de 1896 fou exculpat per un «tribunal d'anarquistes», presidit per Jean Bon, d'aquesta peregrina acusació. En aquestaèpoca col·laborà en la Revue Internationale de Sociologie, en Le Mercure de France i en Le Libertaire, de Sébastien Faure. Lliurat en cos iànima al moviment anarquista, fou constantment encalçat pel Ministeri de l'Interior francès, que l'expulsà de França el 26 de desembre de 1896 per la seva «participació indesitjable en la vida política gal·la». En 1897 es refugià a Londres (Anglaterra), on visqué miserablement amb una parada de cafè ambulant i altres feinetes. El desembre de 1897 tornà a França, ja tuberculós, amb un permís de residència temporal que li prohibia terminantment qualsevol militància política. El gener de 1898, sota el pseudònim Henry Martel, publicà articles en defensa del capità Alfred Dreyfus en Droits de l'Homme. El 26 de gener de 1898 és novament expulsat de França i passà una temporada a Brussel·lès (Bèlgica), on el febrer d'aquell any participà en el Congrés Literari de la revista catòlica La Lutte amb el discurs «Le dogme en art», el qual causà un gran escàndol; també mantingué una discussió amb el grup anarquista de la Universitat Lliure de Brussel·les. Dominava a més del polonès i el francès, el rus, l'alemany, l'anglès i l'italià. Obligat a consagrar-se a la filosofia i a la literatura, així i tot fou expulsat en diverses ocasions i sempre retornà clandestinament a França, rebent el suport de la intel·lectualitat més compromesa. Els seus articles, cròniques, novel·les i poemes van ser admirats i respectats per la intel·lectualitat artística i literària francesa més progressista i va fer amistat ferma amb grans personatges de la vida pública, intel·lectual i artística (Antoine Bourdelle, Camille Claudel, André Gide, Max Jacob, Henri Matisse, Guillaume Apollinaire, George Pioch, Léon Rémy, Emmanuel Signoret, Andre Salmon, Stuart Merrill, André Rouveyre, Charles Vildrac, René Worms, Zadoc Kahn, Paul Adam, Picasso, Élie Faure, Jean Lorraine, Séverine, Abbaye de Créteil, etc.). El 30 de gener de 1900 obtingué, finalment, un permís permanent de residència a França. La impremta que regentava, creada pel «Comitè Golberg» perquè pogués tenir un medi de vida estable, a l'avinguda parisenca dels Gobelins, fou un cau de constant tertúlia cultural. Entre novembre i desembre de 1900, editats pel «Comitè Golberg», presidit per Paul Adam i compost per Henri de Groux, Anatole de Monzie i Maurice Magre, entre d'altres, publicà dos números de Les Cahiers mensuels Mécislas Golberg. En aquestaèpoca col·laborà en la prestigiosa La Plume i en Revue Littéraire de Paris et de Champagne. En 1902, després de matricular-se per enèsima vegada a la Facultat de Medicina, haurà de tractar-se de tuberculosi a l'hospital de la Pitié i es veurà obligat a romandre un temps al sanatori d'Avon en 1905 i una segona estada l'any següent. L'estiu de 1904, però, va poder viatjar a Itàlia, on quedà meravellat del seu art. Després de publicar dos números més de Les Cahiers, Mécislas Golberg va morir de tuberculosi el 28 de desembre de 1907 a la casa que havia acabat de llogar a Fontainebleau (Illa de França, França) després d'haver sortit del sanatori, on havia escrit el seu interessant Journal du malade, que abraça entre l'1 de novembre de 1906 al 7 de desembre de 1907. A més de les publicacions citades, també col·laborà en Le Libre (1897-1898), Tablettes (1898-1899), Le Révolutionnaire (1899), Les Semailles (1901-1902), Les Cahiers de l'Université Populaire (1907) i Poliche (1907), entre d'altres. Entre les seves obres més importants podem citar L'immoralité de la science (1895), Vers l'amour (1899), Dans l'Oberland. Parmi les sources (1901), Lazare le ressuscité (1901), Prométhée repentant (1904), Lettres à Alexis (1904) i Fleurs et cendres. Impressions d'Italie (1905). Mesos després de la seva mort, es publicà un dels seus llibres més bells, profusament il·lustrat pel seu amic André Rouveyre, La morale des lignes, coeditat per Léon Vanier i Albert Messein; i també De l'esprit dialectique. Quinze anys després de sa mort, son fill natural, Jacques Mécislas Charrier, que sa mare havia abandonat al seu càrrec, fou condemnat a mort i guillotinat el 3 d'agost de 1922 per la seva participació en l'atracament del tren París-Niça del 25 de juliol de 1921; fou l'últim anarquista executat per l'Estat francès. L'arxiu de Mécislas Golberg es troba dipositat a la «Biblioteca Literària Jacques Doucet» de la Universitat de París. En 1994 Catherine Coquio publicà Mécislas Golberg (1869-1907). Passant de la pensée: une anthropologie politique et poétique au début du siècle, biografia i antologia de textos de Golberg que posa fi al silenci sobre una de les figures més interessants i desconegudes del moviment llibertari europeu.

Mécislas Golberg (1868-1907)

***

Foto policíaca d'Hercule Bedéi (1 de març de 1894)

Foto policíaca d'Hercule Bedéi (1 de març de 1894)

- Hercule Bedéi: El 21 d'octubre de 1872 neix a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Hercule Bedéi. Sos pares es deien Pierre Bedéi i Thérèse Piruginie. En 1893 va ser identificat per la policia francesa com a membre del grup anarquista italià («Cercle Internacional») de París (França), juntament especialment amb Germain Galimberti i Dionizzi Dorzani (Orsini). Es guanyava la vida com a sastre i vivia al número 10 del carrer parisenc Tiquetonne. A finals de febrer de 1894 el seu domicili va ser escorcollat; detingut, l'1 de març va ser fitxat per la policia francesa com a anarquista. El 8 d'agost de 1894 va ser expulsat de França, exiliant-se al Regne Unit. En 1894 el seu nom figura en el registre d'anarquistes a vigilar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Hercule Bedéi (1872-?)

***

Necrològica de Gaston Dubois-Desaulle apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 30 de maig de 1903

Necrològica de Gaston Dubois-Desaulle apareguda en el diari parisenc Le Temps del 30 de maig de 1903

- Gaston Dubois-Desaulle: El 21 d'octubre de 1873 neix a París (França) el decorador, escriptor, periodista, estudiós de la sexualitat i militant antimilitarista i anarquista Gaston Dubois-Desaulle. De jove es va veure atret per la pintura i per la música, dedicant-se al món de la decoració. Entre 1893 i 1894 col·laborà en La Revue Libertaire de París. En 1894, quan feia el servei militar al fort d'Écrouves (Lorena, França), va ser detingut arran de trobar-li un diari en un escorcoll on l'autoritat militar sortia molt mal parada; també se li va trobar un esbós d'una carta dirigida a la periodista anarquista Séverine i nombrosos llibres (Ernst Haeckel, Charles Darwin, Epictet d'Hieràpolis, Lao-Tsé, etc.). Jutjat en consell de guerra per tots aquests «delictes», va ser condemnat per«ofenses a l'Exèrcit i als seus superiors» a treballs forçats als batallons disciplinaris africans (Biribi). Després de 75 dies tancat en un calabós, va ser enviat a un batalló disciplinari a Gafsa (Tunísia). Desertà, però va ser apressat i el desembre de 1895 jutjat en consell de guerra a Tunis (Tunísia). Sa mare es posà en contacte amb el propagandista anarquista Jean Grave i aquest, amb Séverine, engegà una campanya de suport al seu favor. Aquesta campanya fou força eficaç i finalment va ser absolt i nomenat bibliotecari en el IV Regiment de Zuaus de Tunis, cosa que li va permetre acabà tranquil·lament el seu servei militar el gener de 1898. A finals del setembre de 1898 s'instal·là a Reims (Xampanya-Ardenes, França), allotjat a casa de l'anarquista Louis Léveillé, que aleshores treballava de serraller i de ferrer. Després de fer la verema a Le Mesnil-sur-Oger (Xampanya-Ardenes, França) retornà a París. A finals de la dècada dels noranta realitzà xerrades antimilitaristes i contra les atrocitats del Biribi a la Biblioteca d'Educació Llibertària. En 1899 publicà Sous la casaque. Notes d'un soldat, relat autobiogràfic sobre la seva estada als batallons disciplinaris, i col·labora sobre aquesta temàtica en L'Humanité Nouvelle. El 26 de desembre de 1899 fundà, amb Henri Guérin i Charles Chatel, el Grup de Propaganda Anarquista de París (GPAP), que va ser la primera organització antimilitarista anarquista. Aquest grup el febrer de 1900 edità el cartell«Crimes militaires» (Crims militars), amb una tirada de 10.000 exemplars, on es denunciava l'assassinat en 1898 del soldat Grenier, enviat a un batalló disciplinari de Madagascar; Dubois-Desaulle, que venia aquest cartell pels carrers, va ser detingut malgrat tenir permís per distribuir-lo, i fou alliberat sense cartells i processat a petició del general Gallieni. El desembre de 1900 el GPAP edità«Assassins galonnés» (Assassins engalonats), cartell on es relatava l'assassinat del soldat Laflond a Madagascar. El gener de 1901 el GPAP edità un nou cartell, «Justice militaire» (Justícia militar), on relatava els fets que havien passat en 1898 en la II Companyia Disciplinària Colonial de Madagascar, on els soldats Jean i Brand, a resultes d'un judici sumari, havien estat executats. En un article publicat en La Revue Blanche del gener-abril de 1901, emocionà els lectors, proves fotogràfiques incloses, amb el relat de les tortures que es realitzaves a la colònia penitenciària militar de la ciutadella de l'illa de l'Oléron (Poitou-Charentes, França). A resultes d'aquest article, l'Exèrcit realitzà una investigació i alguns sistemes de tortura va ser eliminats. Aquest mateix any publicà el fullet Les poucettes humanitaires, on mostrava els efectes de la tortura a les mans. En 1901 publicà Camisards, peaux de lapins et cocos, corps disciplinaires de l'armée française i a finals d'aquell any realitzà una gira de conferències antimilitaristes a nombroses poblacions franceses (Vierzon, Bourges, Denai, Haveluy, Wallers, Escaudain, Anzin, etc.). El 30 de març de 1902 el GPA, aprofitant el període electoral que facilitava la distribució de propaganda sense segells, va treure un cartell reproduint un extracte del Journal Officiel de la República francesa on es relataven actes de crueltat i atrocitats comeses al Biribi. En 1902 publicà l'anticlerical Prêtres et moines non conformistes en amour, estudi sobre els capellans pederastes i homosexuals realitzat amb documentació extreta dels arxius de la Bastilla, i col·laborà en Mercure de France. Entre 1902 i 1903 publicà articles en La Nouvelle Revue. L'11 de novembre de 1902, amb Charles Malató, Vallier, Albert Libertad, Auguste Liard-Courtois i Francis Prost, participà en un míting antimilitarista celebrat a la Sala del Comerç del XX Districte de París organitzat per L'Idée Libre. El desembre de 1902 fundà, amb el suport de destacats anarquistes (Henri Beylie, Paraf-Javal, Albert Libertad,Émile Janvion,É. Armand, Georges Yvetot, etc.), la Lliga Antimilitarista (LA), hereva de la Lliga dels Antipatriotes (LA). El 25 de gener de 1903 partí cap a Djibouti (Costa Francesa dels Somalis) com a corresponsal de La Vie Illustrée i de La Nouvelle Revue per cobrir la inauguració del ferrocarril d'Harar. L'abril de 1903 conegué a l'estació de Diré-Daouali (Etiòpia) el milionari nord-americà Mac-Millen que el va convèncer per acompanyar-lo de cacera en la seva nombrosa caravana fins a Addis Abeba. Gaston Dubois-Desaulle va ser assassinat el 8 de maig de 1903 per Myrrha, un indígena danakil de la tribu dels dénéneth, a la riba del riu Bobé, a prop d'Erlabulla (Abissínia, actual Etiòpia), en un moment que s'havia despistat de la caravana; el seu cos va aparèixer travessat per una llança al pit i mutilat. Son companya restà subscrita a Le Libertaire. Pòstumament es publicaren alguns escrits seus, com ara Étude sur la bestialité au point de vue historique, médical et juridique (1905), La faim et l'amour (1907) i Didier Harriel, ses faits et gestes recueillis et annotés (1909), i deixà nombroses obres inèdites (Les conseils de révision, Les joyeux, Madame l'abbesse,Benjamin Deschauffours, Bardaches de seigneurs,Le marquis de la Touche, La police de la Manchette, etc.).

***

Luigi Branchi

Luigi Branchi

- Luigi Branchi: El 21 d'octubre de 1886 neix al barri d'Oltretorrente de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) el barber i propagandista anarquista Luigi Branchi, que va fer servir diversos pseudònims (Il Terrorista, Espotador, Le Rétif, etc.). Sos pares es deien Achille Branchi i Albertina Zanichelli. En 1906 s'instal·là amb sa família a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), on sa mare regentà un prostíbul al carrer Armaroli, en ple barri proletari de la ciutat. En 1907 s'adherí al moviment anarquista i el 27 d'abril d'aquest any passà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà el grup anarquista «Germinal». Posteriorment es traslladà a Llombardia, primer a Milà i després a Luino, on fou corresponsal del periòdic anarquista La Protesta Umana, signant els articles sota el pseudònim Il Terrorista. Per uns articles, el 4 de juny de 1908 va ser condemnat, en llibertat condicional, a tres mesos i 10 dies de reclusió i una multa per«insults a l'exèrcit comesos mitjançant la premsa». Immediatament després del judici s'exilià a Ginebra. De Suïssa passà a Metz (Lorena, França), però va ser expulsat a l'acte, el 28 de novembre de 1908, per anarquista. Retornà a Itàlia i visqué a Milà amb son pare. Poc després passà a Suïssa (Ginebra, Saint-Imier, Monthey) i de bell nou a Itàlia (Gènova i Milà) a la recerca de feina estable, mantenint, això sí, contactes amb els cercles anarquistes. En aquesta època col·laborava en el periòdic romà L'Alleanza Libertaria, els articles del qual signava com Espotador. El juny de 1911 s'establí definitivament a Mirandola, on sa mare li havia deixat una petita herència. En aquesta ciutat emiliana es casà i obrí una barberia. En 1912, segons la policia, abandonà la política activa. El 17 de novembre de 1915, en plena Gran Guerra, va ser enrolat en el VI Regiment Alpí i no va ser llicenciat fins al 1919. En la sol·licitud d'adhesió a l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA), del 31 d'octubre de 1948, afirmà haver estat perseguit pels feixistes, apallissat, detingut en 1927 i empresonat, però sembla que no havia desenvolupat activitats polítiques en aquests anys. De fet, en 1933, les autoritats proposaren que fos esborrat de la llista de subversius, mesura que només va ser ratificada en 1938, ja què«havia demostrat alts sentiments patriòtics en la seva assistència i distinció en les manifestacions que s'efectuaren en les celebracions feixistes de 1933». Després de la II Guerra Mundial s'adherí de bell nou al moviment anarquista, col·laborant ocasionalment en publicacions llibertàries sota el pseudònim Le Rétif. Va ser nomenat vicepresident de la secció local de l'Associació Nacional de Combatents i Veterans. Luigi Branchi va morir el 20 de maig de 1957 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Ramón Domínguez Basco

Ramón Domínguez Basco

- Ramón Domínguez Basco: El 21 d'octubre de 1887 neix a San Vicente de Alcántara (Badajoz, Extremadura, Espanya) el militant anarcosindicalista Ramón Domínguez Basco. Entre 1913 i 1920 visqué a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després s'instal·là a la comarca catalana de La Selva i fundà la CNT a Blanes. En 1922 assistí a la Conferència cenetista que es realitzà en aquesta població. Des del gener de 1925 entrà a formar part del grup editor del periòdic de Blanes El Productor, amb Manuel Buenacasa, Joaquim Adelantado, Josep Alberola, Ramon Suñé i altres, i on també col·laborà amb articles. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 27 de juny de 1934 fou detingut a Blanes, amb altres 26 companys, per coaccions i agressions als esquirols que treballaven durant la vaga a la fàbrica de la Societat Anònima de Fibres Artificials (SAFA). A finals de gener de 1936, en la Conferència de la Confederació Regional del Treball (CRT) de Barcelona, signà en representació del Sindicat de Blanes el dictamen sobre l'aliança amb el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT), amb vistes a les eleccions generals d'aquell any. En acabar la guerra civil s'exilià a França i fou tancat al camp de concentració de Bram. En 1942 fou detingut per la policia filonazi del govern de Vichy i reclòs a Vernet. Quan acabà la II Guerra Mundial participà en la reorganització de l'anarcosindicalisme a França, participant activament en la tasca orgànica. En 1947 representà la Federació Local de Sant Chely en el Congrés de la CNT a Tolosa de Llenguadoc. Ramón Domínguez Basco va morir en 1959 a Évreux (Alta Normandia, França) d'una angina de pit.

***

Isidoro Parodi

Isidoro Parodi

- Isidoro Parodi: El 21 d'octubre de 1889 neix a Quiliano (Ligúria, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista i resistent antifeixista Isidoro Francesco Parodi. Sos pares, pagesos, es deien Tommaso Parodi i Margherita Murialdo. De ben jovenet s'acostà al pensament anarquista i esdevingué un actiu propagandista, especialment entre els treballadors del port de Savona (Ligúria, Itàlia), on treballava de descarregador. Quan la Gran Guerra, va ser cridat a files el 15 de maig de 1915 i enviat al front, però el 8 de setembre de 1917, quan era caporal del 118 Regiment d'Infanteria, va ser declarat desertor; posteriorment, el 2 de juliol de 1925, va ser amnistiat. De bell nou a la feina, reprengué la lluita obrera. Lector de la premsa obrera, difongué aquesta (Fede!,Pensiero e Volontà,Libero Accordo, etc.) entre els treballadors i s'encarregà d'organitzar les subscripcions. Fitxat per la policia com a «anarquista federalista», va ser definit per les autoritats com a«profundament convençut de les seves idees» i «element perillós». Amb l'arribada del feixisme continuà actiu en les seves tasques propagandístiques i d'oposició al règim, i fou un dels promotors de la campanya en suport dels activistes anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Mantingué correspondència amb companys de la seva ciutat natal en l'exili, com ara Lorenzo Gamba i Giuseppe Segatta, i continuà rebent la premsa anarquista. L'11 de juliol de 1929 el seu domicili va se escorcollat per la policia i se li va confiscar material propagandístic i correspondència clandestina, sobretot dirigida a l'anarquista Lorenzo Gamba, refugiat a Seraing (Lieja, Valònia); quatre dies després, el domicili de sa germana, Benedetta Parodi, anarquista com ell i companya del descarregador llibertari Giacomo Piombo, també va ser escorcollat. Detingut per aquests fets el 15 de juliol de 1929, Isidoro Parodi va ser confinat el 21 d'agost d'aquell any per tres anys a l'illa de Ponça. El 26 de febrer de 1930 la pena de confinament va ser commutada per dos any d'amonestació i el 4 de març pogué retornar a Savona. Durant els anys següents treballà a l'empresa siderúrgica Ilva, va estar constantment vigilat i en 1934 va ser advertit formalment. Arran de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades del 8 de setembre de 1943, es posà al front de l'activitat conspiradora i de la lluita partisana, enquadrat des de l'1 d'octubre en la Brigada de l'Squadre d'Azione Partigiane (SAP, Brigada d'Acció Partisana)«Falco». Durant la nit del 3 de març de 1944 forces de la Guàrdia Nacional Republicana (GNR) feixista envoltaren casa seva al barri de Zinola de Savona i, quan tractà de fugir, va ser ferit mortalment. Després de ser interrogat sota tortura, Isidoro Parodi va morir el 4 de març de 1944 a l'Hospital San Paolo de Savona (Ligúria, Itàlia). Deixà companya, Giuditta Ircano, dues filles i un fill.

***

Pia Zanolli amb son company Bruno Misèfari

Pia Zanolli amb son company Bruno Misèfari

- Pia Zanolli: El 21 d'octubre de 1896 neix a Belluno (Vèneto, Itàlia) l'anarquista, poetessa i escriptora Pia Zanolli, també coneguda com Pia Zanolli-Misèfari, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Luigi Zanolli, anarquista, i Antonietta Recati, que esdevindrà feixista a finals dels anys vint. Treballava com a dissenyadora de moda en el negoci familiar. Abans de la Gran Guerra, s'instal·là amb sa família a Zuric (Zuric, Suïssa). Sa vida es lligà al destacat militant anarquista Bruno Misèfari (Furio Sbarnemi), quan durant el conflicte mundial aquest s'exilià com a insubmís i antimilitarista a Zuric i s'instal·là a la casa familiar. En 1918 publicà Diario di un disertore. Dal carcere di Zurigo, del seu company, llibre que reedità posteriorment en 1973. El juliol de 1919 Bruno Misèfari fou expulsat de Suïssa i ella li acompanyà. Figurava en la llista dels «subversius perillosos per a ser detinguts en determinades contingències» de Reggio de Calàbria (Calàbria, Sicília). El desembre de 1919 va ser detinguda amb son company a Domodossola (Piemont, Itàlia). En 1931 marxà a l'Illa de Ponza per reunir-se amb Misèfari, confinat en aquesta colònia penitenciària, i el 28 de maig d'aquell any la parella es casà civilment. Un cop lliures, s'instal·laren a Davoli (Calàbria, Itàlia). En 1967 publicà la biografia del seu company sota el títol L'anarchico di Calabria, refeta i reeditada en 1972. En els anys setanta visqué a Roma. El febrer de 1973 signà, juntament amb milers de persones, una crida per a l'escarceració del dirigent de Lotta Continua (LC) Guido Viale. Entre la seva producció poètica destaca Cinque parole (1965), Ruota del mondo. Poesie sociali (1965), Tu o uno come te (1972) i Tutto è vero. Prosa e poesia (1978). També edità Utopia? No! Scritti scelti di Bruno Misèfari (1976), llibre escrit pel seu company. En el anys setanta donà l'arxiu familiar a la Fondazione Lelio e Lisli Basso-Issoco de Roma (Fondo Bruno Misèfari) i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Francesc Pedret Serrés apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 16 d'octubre de 1978

Necrològica de Francesc Pedret Serrés apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 d'octubre de 1978

- Francesc Pedret Serrés: El 21 d'octubre de 1909 neix a Móra la Nova (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Pedret Serrés. Sos pares es deien Domènec Pedret i Sofia Serrés. Obrer agrícola, s'adherí molt jove al moviment llibertari, participant en els grups d'acció, fent una intensa amistat amb els guerrillers anarquistes Francesc Sabaté Llopart i Wenceslao Jiménez Orive, entre d'altres. També freqüentà nombroses vegades els Montseny (família Urales). L'abril de 1933 va ser detingut, juntament amb Ramon Sentís Borja (El Saloza oEl Saboya) i Jaume Martí Mestres, sota l'acusació d'haver comès un atracament a mà armada el 12 de novembre de 1932 al cap de l'estació de ferrocarril de Móra la Nova i un altre el 4 de març de 1933 al Sindicat Agrícola de Falset (Priorat, Catalunya). El 4 de juny de 1934 va ser condemnat a 1.000 pessetes de multa, commutades amb un mes d'arrest, per encobriment en l'atracament del Banc de Reus de Móra d'Ebre (Ribera d'Ebre, Catalunya) i en l'assassinat del guarda Rafael Castro perpetrat el 28 de març de 1933. El 30 de juliol de 1935 va ser detingut, juntament amb Francesc Vernet Torné, acusat de l'assassinat a trets de Francesc Pros Salas (El Barraca), «professional del robatori» i amant de la seva companya, perpetrat l'11 de juliol d'aquell any al Lloar (Priorat, Catalunya). El maig de 1937 participà en els enfrontaments armats a Barcelona (Catalunya) contra la reacció estalinista, fet pel qual va ser detingut i empresonat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità a Aquitània (Occitània). Malalt, en 1975 va ser hospitalitzat a Bordeus (Aquitània, Occitània). Francesc Pedret va morir el 17 de juliol de 1978 al seu domicili de Trentèus (Aquitània, Occitània). Sa companya fou Josefina Llusada.

***

Pinelli al Cercle Anarquista «Ponte della Ghisolfa» (Milà, 1968)

Pinelli al Cercle Anarquista «Ponte della Ghisolfa» (Milà, 1968)

- Giuseppe Pinelli: El 21 d'octubre de 1928 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Giuseppe Pinelli, conegut com Pino. Fill d'una família obrera del barri proletari milanès de Porta Ticinese, sos pares es deien Alfredo Pinelli i Rosa Malacarne. Després dels estudis primaris, començà a treballar del que pogué (factòtum, mosso de magatzem, cambrer, ferrer, etc.) i s'educà de manera autodidacta. En 1944 s'integrà en la «Brigada Bruzzi-Malatesta» de resistència antifeixista com a enllaç del «Batalló Franco» entre els grups de guerrillers anarquistes de Llombardia. Amb l'Alliberament, prengué part en la reconstrucció del moviment anarquista. En 1954 començà a treballar en els ferrocarrils com a mecànic ajustador. En 1955 es casà amb Licia Rognini, a qui havia conegut en un curs nocturn d'esperanto i amb qui tindrà dues filles, Silvia i Claudia. Proper al grup editor del periòdic Il Libertario,òrgan de la Federació Comunista Llibertària de Llombardia (FCLL), en 1963 s'adherí a la Gioventu Libertaria i va fer amistat amb Amedeo Bertholo. En 1965 participà en la creació del «Cercle Cultural Sacco-Vanzetti». En 1968 organitzà un cicle de reunions i de conferències al cercle anarquista «Ponte della Ghisolfa», que s'acabava de crear l'1 de maig d'aquell any, i del qual s'encarregà de la seva biblioteca. També aquest any participà en els primers Comitès Unitaris de Base (CUB), formats per estudiants i obrers. Membre del grup «Bandiera Nera», prengué part en la creació de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Gràcies a que podia viatjar gratuïtament amb tren, es relacionà amb destacats militants llibertaris (Luciano Farinelli, Aurelio Chessa, Umberto Marzocchi, Alfonso Failla, etc.). L'abril de 1969 participà en la creació d'una secció de la Creu Negra Anarquista (CNA), per ajudar els anarquistes víctimes de la repressió, especialment a l'Espanya franquista, i de la qual va ser nomenat secretari. El 25 d'abril de 1969 esclataren diverses bombes a Itàlia, atribuïdes per les autoritats al moviment anarquista, però que la història demostrà l'autoria feixista (Ordine Nuovo) en connivència amb els serveis secrets italians i nord-americans. Durant el mes d'agost d'aquell any es produïren altres atemptats als trens i a Palerm i a Legnano. El 12 de desembre de 1969 una bomba esclatà a les oficines de la Banca Nazionale dell'Agricoltura de la Piazza Fontana de Milà provocant una matança. En aquest clima de terror («Estratègia de la Tensió»), va ser detingut amb 83 companys la nit següent a l'atemptat i portat a comissaria per a ser interrogat pel comissari Luigi Calabresi, per Marcello Guida, Antonino Allegra i alguns sotsoficials. Tres dies més tard --la detenció esdevenia il·legal a partir del segon dia--, poc abans de la mitjanit del 15 de desembre de 1969, Giuseppe Pinelli va ser defenestrat des del quart pis de la Comissaria Central de Milà (Llombardia, Itàlia). Pinelli va ser portat a l'hospital Fatebenefratelli, on es certificà la seva defunció. Encara que el cos presentava clars signes de tortura, la versió oficial va ser «suïcidi»; en 1970 les autoritats parlaren de «mort accidental». Al seu enterrament, el 20 de desembre al cementiri de Milà, assistí un milenar de persones. L'assassinat de Pinelli donà lloc a una intensa campanya d'informació i de denúncia d'aquest crim d'Estat, i va ser objecte de llibres --Pinelli. La finestra sulla strage, de Camilla Cederna--, pel·lícules --12 dicembre, Giovanni Bonfanti--, cançons --La ballata per anarchico Pinelli, escrita per G. Barozzi, F. Lazzarini, U. Zavanella; Lamento, de Franco Trincale--, peces de teatre --Morte accidentale di un anarchico, de Dario Fo--, obres d'art --I funerali dell'Anarchico Pinelli, d'Enrico Baj--, etc. El 17 de maig de 1972 el comissari Calabresi va ser assassinat a trets; els pretesos autors d'aquestes venjança, membres del grup d'extrema esquerra «Lotta Continua», van ser detinguts i empresonats. Actualment les restes de Pinelli es troben enterrades al «Racó dels Anarquistes» del cementiri de Turigliano de Carrara (Toscana, Itàlia).

Giuseppe Pinelli (1928-1969)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Última Hora entrevista l´escriptor pobler Miquel López Crespí - (Una entrevista de la periodista Clara Ferrer)

0
0

Última Hora entrevista l´escriptor pobler Miquel López Crespí - (Una entrevista de la periodista Clara Ferrer) - El autor publica su vigésimo quinto poemario -


Miquel López Crespi: “El Dies Irae he querido jugar a la sencillez”


“En mi caso, solamente escribo cuando mi subconsciente me dicta que tengo que hacer poesía. Para mí, la poesía es la esencia de la vida. Tienes que resumir lo que un novelista necesitaría doscientas páginas. Así, podríamos definir los poemas como novelas súper concentradas”. (Miquel López Crespí)


Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) publica su vigésimo quinto poemario, después de siete u ocho años sin publicar poesia, como él mismo apunta. Se titula Dies Irae (Ediciones La Lucerna) y es una edición bilingüe catalán-castellano, traducido en esta última lengua por José Luis Reina.

“Todos los poetas tenemos las mismas obsesiones des de la época de los griegos, no nos hemos inventado nada desde el siglo quinto antes de Cristo. Nos preocupan y hablamos de los mismos temas universales: el amor, la muerte, la esperanza, la desilusión”, reconoce López Crespí.

“En mi caso, solamente escribo cuando mi subconsciente me dicta que tengo que hacer poesía. Para mí, la poesía es la esencia de la vida. Tienes que resumir lo que un novelista necesitaría doscientas páginas. Así, podríamos definir los poemas como novelas súper concentradas”, señala.

El escriptor, que además de poesía también ha publicado ensayos, estudios e investigaciones y textos teatrales, insiste en que “a veces hay que olvidarlo todo a la hora de escribir. En este sentido, explica que “es muy difífil rehuir de la carga culturalista que los escritores hemos acumulado en las últimas décadas de cultivo de la poesía. A menudo no te das cuenta y usas un lenguaje críptico, difícil de entender por la gente de la calle. Por el contrario, en Dies Irae he querido jugar a la sencillez, por lo que he depurado el lenguaje y lo he hecho lo más entendedor posible, sin caer, evidentemente, en la vulgaridad”, detalla.


Traducción

En cuanto a la traducción de Dies Irae, a cargo de José Luis Reina, López Crespí destaca que Reina “ha sabido captar la sencillez del poemario”. Además Reina ya publicó en 2006 en Ediciones La Lucerna la traducción de L´obscura ànsia del cor, publicado entonces bajo el título de Densa marea de tristeza. (16-X-2019)


[22/10] «Ravachol» - «Le Libertaire» - Confederació Regional del Treball de les Balears - Sánchez Rosa - Derré - Schrader - Siglich - Dandi - González Campoy - Caruso - Ballvé - «Foucellas» - Martínez González - Arnedo - Enckell - Chevenet - Léauthier - Marpaux - Meyrueis - Simon - Philippe - Rueda Pérez - Mogrovejo - Ramia - Maraviglia - Soto - Scarselli

0
0
[22/10] «Ravachol» - «Le Libertaire» - Confederació Regional del Treball de les Balears - Sánchez Rosa - Derré - Schrader - Siglich - Dandi - González Campoy - Caruso - Ballvé - «Foucellas» - Martínez González - Arnedo - Enckell - Chevenet - Léauthier - Marpaux - Meyrueis - Simon - Philippe - Rueda Pérez - Mogrovejo - Ramia - Maraviglia - Soto - Scarselli

Anarcoefemèrides del 22 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "Ravachol"

Capçalera del primer número de Ravachol

- Surt Ravachol: El 22 d'octubre de 1892 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de Ravachol. Periódico anarquista. En fou l'administrador Joaquim Pascual Soler, que fou perseguit i tancat, però que acabà evadint-se de la presó. Portava la nota «Este periódico saldrá cuando pueda» i només en sortí un altre número, el 2 de novembre d'aquell any. Mantingué una viva polèmica amb El Socialista i amb El Federal. Prohibit, va canviar de nom per El Eco de Ravachol, que duia el mateix subtítol. De Ravachol només es conserva una col·lecció, la de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Ambdós periòdics portaven el nom en homenatge al famós anarcoterrorista francès.

***

Capçalera de "Le Libertaire"

Capçalera de Le Libertaire

- Surt Le Libertaire: El 22 d'octubre de 1893 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic quinzenal Le Libertaire. Organe socialiste-révolutionnaire des groupes de St-Josse-ten-Noode. Portava els epígrafs: «El patriotisme és l'últim refugi del covard», d'August Spies --realment és una frase de Samuel Johnson--, i «El nostre enemic és el nostre amo», de La Fontaine. L'administració la portava Henri Willems i s'estampava a la impremta de l'ebenista Charles Herkelboeck, del barri brussel·lès de Saint-Josse-ten-Noode. Era continuació de L'Antipatriote (1892), dels mateixos responsables. Els articles no n'anaven signats. Hi havia poemes de Théodore Jean i de Pierre Lachambeaudie. La seu del periòdic patí diversos escorcolls policíacs. En sortiren 11 números, l'últim el 10 de març de 1894, i la publicació deixar de sortir a causa de la denúncia d'Henri Willens i de Charles Herkelboeck, el 5 d'abril de 1894, per un «delicte de premsa» a resultes d'un article en memòria d'Aguste Vaillant aparegut en L'Antipatriote; aquests van ser condemnats en rebel·lia a quatre anys de presó i a 1.000 francs de multa per l'Audiència de Brabant. Es conserva una col·lecció completa a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Anagrama de la Confederació Regional del Treball de Balears

Anagrama de la Confederació Regional del Treball de Balears

- Confederació Regional del Treball de les Balears: El 22 d'octubre de 1922 se celebra a Palma (Mallorca, Illes Balears) el congrés constitutiu de la Confederació Regional del Treball de les Balears (CRTB). Van ser representats 1.113 afiliats: de Palma, els sindicats d'Oficis Diversos, del Metall, dels Transports, de la Construcció, de la Fusta i d'Alimentació (antics xocolaters); i dels pobles, els sindicats de fusters i de paletes de Manacor, els sabaters d'Inca i els paletes d'Andratx. De Menorca hi van assistir delegats d'Alaior i des Castell. El congrés féu una reafirmació dels principis i de les tàctiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i acordà la constitució de la nova organització regional. També tractà la qüestió dels presos, l'organització dels pagesos i dels treballadors del mar, i la reorganització dels sindicats únics de Mallorca. El secretari general del nou organisme fou Miquel Rigo, que havia substituït el 1921 Jaume Bauzà en el mateix càrrec a la Federació Regional del Treball de Mallorca. Destacaren en les intervencions Josep Pons i Anglada i Sebastià Colom, excomunistes, els joves Francesc Simonet i Bartomeu Llinàs, a més d'Antoni Bestard, d'Inca, i Guillem Febrer, de Manacor. El seuòrgan d'expressió fou Cultura Obrera. L'any següent, la dictadura de Primo de Rivera il·legalitzà aquesta organització anarcosindicalista.

Anarcoefemèrides

Naixements

José Sánchez Rosa

José Sánchez Rosa

- José Sánchez Rosa: El 22 d'octubre de 1864 neix a Grazalema (Cadis, Andalusia, Espanya) el mestre autodidacte anarquista i militant anarcosindicalista José Sánchez Rosa. Era el menor d'una família nombrosa molt pobra, per la qual cosa treballava al camp com a peó i durant les nits adobava sabates al taller de son pare. Va assistir poc a l'escola --només va fer dos anys de primària--, però als 13 anys llegia els periòdics i la propaganda anarquistes als seus companys de feina; poc després va ser detingut arran d'un míting. En 1882, a causa dels fets de la «Mano Negra», va ser detingut i empresonat acusat de pertànyer a aquesta organització secreta, ell que sempre havia defensat el pacifisme i es negava a portar armes. Ben aviat va assolir popularitat i en 1891 va assistir al Congrés del Pacte de Madrid. El gener de 1892 va ingressar a la presó, acusat d'intervenir en els fets de Jerez i va se condemnat a cadena perpètua l'any següent. Els anys de tancament els va aprofitar per millorar els seus coneixements --un deixeble de Reclus li va ensenyar francès i sociologia i Salvochea va ser el seu mestre ideològic-- i serà alliberat en 1901, sortint amb ganes d'escampar les seves idees arreu. Possiblement va assistir al congrés de la Federació de Societats Obreres de la Regió Espanyola (FSORE) de 1901 i va intervenir en la Excursió Nacional de Propaganda de 1902, amb Bonafulla i Claramunt, gira que repetirà diverses vegades en anys posteriors. Va obrir escoles racionalistes a diferents indrets andalusos (Campo de Gibraltar, Tànger, Dos Hermanas, Aznalcóllar, Sevilla) on ensenyava els infants dels treballadors i va obrir una biblioteca pels treballadors a ca seva. L'abril de 1904 va participar en una gira de propaganda per Múrcia amb Saavedra per preparar el congrés de l'FSORE d'aquell any, al qual va assistir en representació d'Algesires i Los Barrios. Poc després va ser empresonat a Tànger fins al gener de 1905, refugiant-se a Aznalcóllar. En 1910 es va instal·lar a Sevilla, on ensenyarà en una escola del barri de Triana i dirigirà l'Agrupació Pro Ensenyança Racionalista. Aquests anys seran de gran activitat militant: gires arreu Andalusia, creació i foment de centenars d'organitzacions obreres i pageses, divulgació llibertària a través de la famosa «Biblioteca del Obrero», debats amb els socialistes --sobretot amb Egocheaga. En 1911 és detingut a Sevilla amb motiu de la vaga general i entre 1912 i 1913 participarà amb Queraltó en una llegendària gira propagandística per tota Espanya. En 1915 va assistir al Congrés de Ferrol en nom de les societats obreres sevillanes. L'any següent va ser membre de la comissió reorganitzadora del Centre d'Estudis Socials sevillà, amb Vallina, Pinzano i altres, i va participar en el míting del 7 de juliol de 1916 a Sevilla; aquest mateix any també va fer un míting a Castro. En 1917 va ser membre del comitè sevillà de la Confederació Nacional del Treball (CNT) juntament amb Vallina. L'any següent va participar activament en el motí de la cordovesa Aguilar, va representar Andalusia amb Vallina en el Congrés Anarquista de Barcelona, va fer mítings a Sevilla i Paterna del Campo, i va inaugurar el Congrés de la CNT andalusa, en representació dels sabaters sevillans, als quals també representarà en l'Assemblea de gener de 1919. En aquests anys publicarà diversos periòdics, com ara El Productor, de Sevilla (1919-1920), i La Anarquía. Detingut el febrer de 1919, es va mostrar força actiu amb Pacheco i Vallina, en la reivindicació dels lloguers creant la Lliga d'Inquilins, i es deportat amb Vallina a Herrera del Duque, la «Sibèria extremenya», on va fer nombroses xerrades durant els mesos d'estada. A finals de 1919 va polemitzar durament amb el Comitè Regional de la CNT andalusa, comandat per Rosado i altres, sobre el debat entre sindicalistes i anarquistes acabant la discussió amb la seva expulsió per anarquista, fet que va provocar gran escàndol en nombrosos sindicats andalusos i en anarquistes catalans, que van organitzar un congrés netament anarquista per a la creació d'una nova CNT a la zona sud entre els anys 1919 i 1921. Aleshores es va unir al col·lectiu editor de La Revista Blanca, amb Frederica Montseny i Federico Urales. Deportat alguns mesos en 1923 i de bell nou en 1925 a Múrcia, va obrir una escola a Sevilla i va realitzar gires per Còrdova i el Llevant alhora que treballava amb la finalitat de celebrar un congrés anarquista a Madrid, al qual va assistir en març per Andalusia. Amb Federico Urales va intentar ressuscitar La Revista Blanca en aquesta època. Durant els anys següents va minvar la seva activitat, però va fer mítings amb Pestaña a Sevilla el juliol de 1931. En 1932 va ser detingut arran de la gran vaga sevillana i amb motiu de la sublevació de Fígols va ser deportat a l'Àfrica. Va publicar articles en El 4 de Febrero, El Látigo,Espartaco, Redención,Tierra y Libertad,El Trabajo, La Voz del Campesino. És autor llibres i fullets com Bienvenida, Inocencio y Candidito, El burgués y el anarquista, Diálogo sobre enseñanza racionalista. Los dos niños de la Escuela, Los dos profesores,Entre amiguitas: Azucena, Dalia y Camelia,Los inocentes, La idea anarquista (1903), Las dos fuerzas: reacción y progreso (1904), El capitalista y el trabajador (1911), En el campo. El guarda y el obrero (1911), Nuevo rumbo, el obrero sindicalista y su patrón (1911), Por la educación racional gozaremos de los beneficios de las ciencias y de la libertad (1912), Discordancias del bronce (1919), La gramàtica del obrero (1929), Nuevo rumbo (1932), El abogado del obrero (1932), La arit­mética del obrero (1933), etc.; obres de les quals es van fer infinitat d'edicions fins al 1939. A més va col·laborar en l'obra històrica de Buenacasa i va prologar El sindicalismo, de Leone (1919). Pocs dies després de l'aixecament feixista del 18 de juliol de 1936, un escamot de requetés va carregar en un camió els seus llibres, els seus fullets i tota la seva documentació; a sobre col·locaren un matalàs i al damunt posaren el vell mestre anarquista, que havien tret del llit malalt de diabetis. En la matinada de l'1 d'agost de 1936, a les tàpies del cementiri de Sevilla (Andalusia, Espanya), va ser afusellat i el seu cos llançat a la fosa comuna. L'historiador José Luis Gutiérrez Molina li va dedicar una biografia: La tiza, la tinta y la palabra. José Sánchez Rosa, maestro y anarquista andaluz (1864-1936) (2005).

***

Émile Derré fotografiat per Nadar

Émile Derré fotografiat per Nadar

-Émile Derré: El 22 d'octubre de 1867 neix a París (França) l'escultor anarquista Émile Derré. En 1898 exposà a la Galerie des Machines de París, per al Saló Anual organitzat per la Societat dels Artistes Francesos, una estàtua en bronze de Charles Fourier i que, adquirida per l'Estat francès, fou inaugurada el 4 de juny de 1899 instal·lada al bulevard de Clichy de París; monument que més tard seria retirat i fos pels nazis durant l'ocupació. A partir de l'1 de maig de 1899 exposà al Palau dels Champs-Elysées de París, per al Saló Anual organitzat per la Societat dels Artistes Francesos, l'obra Chapiteau des baisers. Colonne pour une Maison du Peuple (Capitell de les besades. Columna per a una Casa del Poble), on figuren les efígies de Louise Michel,Élisée Reclus i Auguste Blanqui, que seran reconegudes pel públic, i que representa l'ideal d'un món finalment reconciliat. Aquest capitell instal·lat al Jardí de Luxemburg de París fou retirat per Mitterand en 1984 i abandonat al pati de la Manufactura dels Gobelins; a finals del noranta, però, serà restaurat i instal·lat a la plaça de l'Ajuntament de Roubaix. En 1905 realitzà el bust de Louise Michel que ornamenta la seva tomba i l'any següent presentà una estàtua de bronze de la mateixa militant anarquista acompanyada d'una alumna, que avui es troba en un jardí públic de Levallois-Perret. En 1908 esculpí un bust d'Émile Zola, realitzat gràcies a la fosa de les campanes d'una església demolida dos anys abans, i que actualment es troba al Col·legiÉmile Zola de Suresnes. Després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia en 1909, realitzà dues obres en el seu honor: una erigida a la plaça parisenca de Montmartre i un bust del pedagog que fou enviat a Lisboa. Altres obres d'aquests anys són Tronc aux filles mères i Innocents, font de pedra col·locada als peus de Montmartre. Profundament trasbalsat per la Gran Guerra, després del conflicte, per al Saló de Tardor, presentà una estàtua monumental que representava l'abraçada d'un soldat francès i d'un soldat alemany, que batejà amb el títol Tu ne tueras pas (No mataràs), i que provocà un escàndol tan gran que l'obra va haver de retirar-se. El novembre de 1924 inaugurà a la seu de la Confederació General del Treball (CGT) una obra titulada Réconciliation, que havia estat exclosa del Saló de Tardor, i que fou proposada per figurar a la Sala Ferrer de la Borsa de Treball de París. En 1932 realitzà, amb la col·laboració de l'arquitecte Théodore Petit, la façana d'un edifici al carrer Alphand de París, ornamentat amb l'escultura La chevelure étonnante de la femme. Va mantenir una important relació epistolar amb l'escriptor anarquista Jean Grave. Durant els seus últims vint anys, Émile Derré patí una depressió incurable que el portà al suïcidi l'1 d'abril de 1938 a Niça (Provença, Occitània).

***

Foto policíaca de Mina Schrader (1894)

Foto policíaca de Mina Schrader (24 de març de 1894)

- Mina Schrader: El 22 d'octubre de 1874 neix al XI Districte de París (França) la model i escultora Appoline Wilhelmine Schrader, més coneguda com Mina Schrader i que va fer servir altres noms (Mina de Nyzot, Mina Schrader de Nysold, Mina Schrader de Wegt de Nizeau, Ysolde Vouillard, etc.). Treballà de model a Montmartre i visqué al número 11 del carrer Berthe. Fou una de les dames d'honor de la model Royer (Sarah Brown), que esdevingué cèlebre en el ball dels «Quat'z'Arts», sarau anual organitzat pels estudiants de Belles Arts, presentant-se tota nua i amb una simple malla de vellut negre. El 24 de març de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i hi va trobar una desena de notes, signades per artistes amb els qual treballava, entre ells Auguste Rodin. Com que es va negar a signar l'ordre d'escorcoll, un dels agents la prengué del braç per portar-la a comissaria i en la gresca el policia es trobà amb la bata a les mans i ella completament nua. Fitxada, restà cinc dies a comissaria i fou inculpada de pertànyer a «associació de malfactors». Estigué relacionada amb els anarquistes Henri Gauche i Henri Beaulieu. En 1894 Henry Gauthier-Villars (Willy) i Pierre Veber publicaren Une passade, on ella serví de model de l'heroïna principal de la novel·la, Monna Dupont de Nyewldt, amant de nombrosos artistes i escriptors (Gabriel-Albert Aurier, Remy de Gourmont, etc.). En 1897 Willy (encara que l'obra la va escriure el negre Henri Gautier Villars) publicà el llibre Maîtresse d'esthètes, on novament apareix sota el nom d'Ysolde Vouillard i on es definida com a«wagneriana, esotèrica, neoplatònica, ocultista, andrògina, primitiva, baudelariana, mòrbida, nitzscheana»; en aquest llibre s'explica la seva aventura amb l'escultor Pierre-Félix Masseau (Fix-Masseau). En 1900 Mina Schrader anuncià que estava preparant per a publicar l'any següent, sota el nom de Wilhelmine Schrader de Nyzot, els llibres  la recherche de Dieu i Les lois de l'électricité, i que també planejava l'escriptura d'altres dos (La suppression des distances i Les sources de l'électricité), però sembla que cap d'aquestes obres va ser finalment editada.

Mina Schrader (1874-?)

***

Foto policíaca de Renato Siglich

Foto policíaca de Renato Siglich

- Renato Siglich: El 22 d'octubre de 1881 neix a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès) el propagandista anarquista Renato Siglich, que va fer servir diversos pseudònims (Renato Souvarine,Dott. Kibaltchich, Erres,Promoteo, Siglinde,Sire, Renato Zanini, etc.). Sos pares es deien Matteo Siglich i Maria Roccovich. Es guanyava la vida fent de mecànic i de pintor. El 21 de setembre de 1900 patí la primera condemna per «ultratge a la força pública». En 1901 formà part dels promotors de l'edició del periòdic anarquista L'Internazionale, on des de les seves pàgines expressà la necessitat d'abandonar el pla teòric i passar a l'acció pràctica –sempre acabava els seus mítings amb l'eslògan «La Revolución serà anarquista o no serà». Enquadrat en el sector«antiorganitzador» del moviment anarquista, fou partidari de l'acció individual, de l'insurreccionalisme i de l'expropiació, amb un caràcter impulsiu que sovint el portà a enfrontaments violents no només amb els enemics sinó amb els companys mateixos. El maig de 1906 va se condemnat per l'Audiència de Gorizia (Friül), amb un altre company, a cinc anys de presó per robatori. Un cop lliure, reprengué les seves activitats, especialment col·laborant en la premsa llibertària. Quan esclatà la Gran Guerra, fou corresponsal del setmanari L'Avvenire Anarchico, de Pisa (Toscana, Itàlia). El gener de 1915, després d'haver desertat, creuà la frontera il·legalment i es refugià a Venècia (Vèneto, Itàlia). Posteriorment, com a «ciutadà estranger», les autoritats el van enviar a Nàpols (Campània, Itàlia) sota vigilància. Durant la segona meitat de 1915, a més de corresponsal, passà a ser redactor de L'Avvenire Anarchico, fent servir diversos pseudònims (Dott. Kilbalchich, Erres, Souvarine, etc.). Com a corresponsal, en 1915 mantingué una polèmica amb Pasquale Binazzi sobre la Conferència de Zimmerwald. Després de Nàpols, cridat pels companys, es va traslladar a Pisa en nom de L'Avvenire Anarchico. Per la seva intensa activitat propagandística, l'abril de 1916 va ser condemnat a internament, però aquest no es va fer efectiu fins la seva detenció el 5 de juny de 1916 a Pisa, moment en el qual va ser deportat a l'illa de Ventotene. A causa de la seva condició física i a les pressions de determinats personatges influents, a finals de 1917 pogué retornar a Pisa, on prengué la direcció de L'Avvenire Anarchico, en substitució de Virgilio Salvatore Mazzoni. Durant aquests anys mantingué bones relacions d'amistat i col·laboració amb destacats llibertaris, com ara Armando Borghi, Bruno Misefari o Paolo Schicchi. A Pisa s'uní lliurement amb Terza Bertolotti, obrera en la impremta anarquista«Germinal!», amb qui tingué un fill (Rapisardo). Durant el«Bienni Roig» (1919-1920), es mantingué força actiu en totes les iniciatives que tingueren lloc a Pisa, des dels avalots contra la carestia de la vida (juny i juliol de 1919) a les agitacions obreres, especialment al motí que tingué lloc a Viareggio (Toscana, Itàlia) al voltant del Primer de Maig de 1920. Des de les columnes de L'Avvenire Anarchico continuà incitant a la revolta i a la revolució, alhora que criticà durament la involució de la Revolució russa aleshores controlada pels bolxevics. Desconfià de les organitzacions anarquistes estables, com ara la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI), creada l'abril de 1919, i lluità sempre per l'autonomia dels grups i per la seva acció voluntària dels companys i l'espontània de les masses. Quan retornà Errico Malatesta a Itàlia, gràcies a la seva iniciativa, s'esforçà a conèixer-lo amb l'objectiu d'accelerar la insurrecció, però després del moviment d'ocupacions de les fàbriques i les reaccions estatal i feixista, expressà posicions cada vegada més crítiques no només amb el Partit Socialista Italià (PSI) i la Confederazione Generale del Laboro (CGdL, Confederació General del Treball), sinó també amb la Unió Anarquista Italiana (UAI), esdevenint en el portaveu d'una dura campanya contra el moviment«organitzador» anarquista, al qual acusava de ser responsable dels fracassos de l'anarquisme. Denuncià durament les «febles» posicions que adoptà la Comissió de Correspondència de l'UAI sobre l'atemptat al teatre Diana de Milà (Llombardia, Itàlia). Arran del fracàs de la vaga general convocada per l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança del Treball) l'estiu de 1922, les seves crítiques encara es tornaren més amargues i Errico Malatesta hagué d'intervenir des del periòdic Umanità Nova per intentar apaivagar el debat. El seu atac als «organitzadors» no minvà, especialment amb Temistocle Monticelli, amb qui ja havia tingut en 1919 una polèmica i a qui considerava un«provocador», i en 1922 s'editaren nombrosos números únics de publicacions sobre el debat. L'octubre de 1922 començà a publicar la revista teòrica Anarchismo, amb la finalitat d'arreplegar totes les forces «antiorganitzadores» i on col·laboraren destacats anarquistes, com ara Gino Del Guasta, Ugo Fedeli (Hugo Treui) i Tintino Rasi (Auro D'Arcola), entre d'altres, i on els tres números publicats es mantingué una dura polèmica amb Carlo Molaschi. Després de l'última destrucció de la impremta «Germinal!» a mans dels feixistes, a finals de desembre de 1922, a començament de 1923 es refugià a Trieste, des d'on pogué passà la frontera i arribar a Alemanya. Entre juny i desembre de 1923 publicà a Hamburg Il Messaggero della Riscossa. Giornale anarchico autonomo, gairebé tot redactat per ell i que tingué el suport dels companys nord-americans de L'Adunata dei Refrattari de Nova York, i que no volia ser una mera continuació de L'Avvenire Anarchico. Per l'article «Gaetano Bresci 29 luglio 1900-1923», publicat en Il Messaggero della Riscossa, va ser condemnat pel Tribunal de Palerm a un any i vuit mesos de presó per «apologia del regicidi, incitació a la desobediència a les lleis i a l'odi entre classes». En els primers mesos de 1924 retornà a Itàlia i l'abril d'aquell any va ser detingut a Gènova i portat a Palerm, on retrobà son amic Paolo Schicchi, per purgar la pena que mesos abans se li havia imposat. El setembre de 1925 va sortir de la presó gràcies a una amnistia i a finals d'aquell any emigrà clandestinament a França. A París, juntament amb Paolo Schicchi, entre juny de 1926 i abril de 1929 donà vida al periòdic La Diana. En aquesta època francesa col·laborà en Le Libertaire i mantingué la corresponsalia amb diferent periòdics anarquistes dels EUA i d'Amèrica Llatina. Des de La Diana polemitzà amb Camillo Berneri i els «organitzadors», sovint utilitzant els pseudònims Souvarine i Sieglinde. El febrer de 1929 va ser expulsat de França, juntament amb altres anarquistes (Angelo Diotallevi, Luigi Fabbri, Ugo Fedeli, Angelo Sbrana, etc.), i passà Bèlgica. A París, en 1929, sota el pseudònim Sieglinde edità el fullet Anteo Zamboni assassinato due volte, on reivindicava el caràcter anarquista de l'atemptat del jove Zamboni contra Benito Mussolini. Les expulsions sol·licitades per les autoritats feixistes italianes a França desencadenaren rumors sobre infiltrats i espies dins del moviment anarquista de l'exili i engegà una dura polèmica amb Tintino Rasi (Auro D'Arcola) en La Diana i Il Monito, amb acusacions mútues creuades sobre qui estava a sou de la policia. Després de l'intent fallit de Paolo Schicchi, que l'estiu de 1930 desembarcà a Sicília amb l'esperança d'aixecar un moviment antifeixista popular, va ser buscat per la policia i els espies i decidí canviar d'identitat prenent el nom de Renato Zanini i a partir d'aquí es va perdre el seu rastre. Buscat per la policia durant tots els anys trenta, en 1940, quan Itàlia ja havia entrat en la II Guerra Mundial, la policia italiana demanà a l'homòloga alemany la detenció de 23 anarquistes perillosos residents a la França ocupada i en aquesta llista figurava el seu nom. Després de la II Guerra Mundial residia a París, on prengué contacte amb Paolo Schicchi i altres anarquistes sicilians. En els anys cinquanta publicà alguns fullets anticlericals –La leggenda di Gesù (1950 i 1990), I rotoli del Mar Morto. Comento del profeta Abacuc (1957)– i, amb l'editor individualista napolità Giuseppe Grillo, la biografia Vita eroica e gloriosa di Paolo Schicchi (1957). Entre gener i març de 1958 mantingué una polèmica en Previsioni sobre el problema de la socialització i el col·lectivisme amb Bruno Rizzi. També en 1958 publicà en Previsioni l'assaig «Riccardo Wagner anarchico e umanista». Renato Siglich va morir en 1958, sembla, a París (França).

Renato Siglich (1881-1958)

***

Portada d'uns dels llibres de Dando Dandi

Portada d'uns dels llibres de Dando Dandi

- Dando Dandi: El 22 d'octubre de 1893 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Candido Mollar, més conegut com Dando Dandi o Dino Dandi. Emigrà a Amèrica i acabà instal·lant-se als EUA. Treballà de miner, col·laborà regularment en L'Adunata dei Refrattari i durant molt d'anys milità en Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Entre els anys seixanta i setanta fou membre del grup anarquista italià de Los Gatos. Mantingué correspondència amb destacats anarquistes, com ara E. Armand, Ugo Fedeli o Pio Turroni. L'editorial anarquista de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia)«L'Antistato» li edità una recopilació dels seus assaigs sobre la segregació racial i el moviment dels drets civils nord-americans publicats entre 1942 i 1960 sota el títol Bianchi e negri (1962) i el llibre Panorama americano (1965). Entre 1947 i 1971 col·laborà en el periòdic anarquista italià Volontà i entre 1950 i 1957 en Solidaridad Obrera de París (França). També col·laborà en Il Risveglio, Le Libertaire i Études Anarchistes. Víctima d'un atac que li va deixar mig paralitzat, vivia tot sol. Dando Dandi va morir el 10 de desembre de 1972 a l'hospital de Los Gatos (Santa Clara, Califòrnia, EUA) després de ser trobat el dia abans en coma al seu domicili per la policia que havia estat advertida pels veïns sorpresos de veure el correu acumulat davant la seva porta.

***

Necrològica de Juan González Campoy apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 10 de novembre de 1974

Necrològica de Juan González Campoy apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 de novembre de 1974

- Juan González Campoy: El 22 d'octubre de 1896 neix a Bédar (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan González Campoy. Sos pares es deien Francisco González i Josefa Campoy. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i en la dècada dels trenta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1940 s'instal·là a Sées (Normandia, França), on ha partir de 1944 fou un dels organitzadors de la CNT departamental i de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat durant nombrosos anys. Sa companya fou María Domingo. Juan González Campoy va morir el 12 de setembre de 1974 al seu domicili d'Argentan (Baixa Normandia, França).

***

Eghilberto Caruso

Eghilberto Caruso

- Eghilberto Caruso: El 22 d'octubre de 1898 neix a Civitavecchia (Laci, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Egilberto Caruso, també conegut com Eghibert Caruso. Treballà, com molts anarquistes, com a estibador al moll de la seva ciutat natal i es formà políticament en el Cercle Llibertari «Pietro Gori». El juliol de 1918 va ser detingut per no haver-se presentat a la citació militar. En acabar la Gran Guerra, participà en nombroses manifestacions i esdevingué membre d'un dels grups dels «Arditi del Popolo» de Civitavecchia, participant en enfrontaments amb els grups feixistes. El 31 de maig de 1921, arran d'una denúncia, va ser jutjat i condemnat a 75 dies de presó per«possessió d'armes». Sotmès a vigilància pel règim feixista, el juliol de 1926 el seu domicili va ser escorcollat, trobant la policia nombrosos exemplars de la revista anarquista Pensiero e Volontà i el fullet L'intermezzo dei senza patria. En 1927 va ser condemnat a quatre anys de confinament acusat d'haver ajudat a l'expatriació clandestina de companys. L'11 de novembre de 1927 arribà a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari, però el 22 de desembre d'aquell any va ser finalment alliberat per mor d'una mesura de gràcia. De bell nou a Civitavecchia, continuà militant en el moviment anarquista i restà sota vigilància policíaca fins la caiguda del règim feixista. Entre 1948 i 1949 fou membre del Consell de la Companyia Portuària de Civitavecchia. Estava casat amb Elena Fiorentini, amb qui tingué quatre infants. Eghilberto Caruso va morir el 9 de febrer de 1961 mor a Civitavecchia (Laci, Itàlia).

***

Necrològica de Miquel Ballvé Palau publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 4 de maig de 1980

Necrològica de Miquel Ballvé Palau publicada en el periòdic tolosà Espoir del 4 de maig de 1980

- Miquel Ballvé Palau: El 22 d'octubre de 1899 neix a Cervià de les Garrigues (Garrigues, Catalunya) l'anarcosindicalista Miquel Ballvé Palau. Sos pares es deien Josep Ballvé i Assumpta Palau. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cervià de les Garrigues i durant la Revolució fou un dels animadors de la col·lectivitat local fins l'evacuació del poble davant la imminent conquesta de la població per les tropes feixistes. Amb un grup de companys, participà en l'evacuació de part els béns de la cooperativa de la col·lectivitat amb una carreta tirada per una mula. Sota els bombardeigs de l'aviació franquista, aconseguiren arribar a la frontera. En arribar va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on participà en el reagrupament dels companys lleidatans, els quals organitzaren dins del camp les menjades col·lectives. A Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) pogué reunir-se amb sa companya Elvira Gil i la parella s'instal·là a Albi. En aquesta població ocupà càrrecs de responsabilitat en la Federació Local de la CNT i en la secció local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Miquel Ballvé Palau va morir el 25 de novembre de 1979 al Centre Hospitalari d'Albi (Llenguadoc, Occitània) a causa d'una oclusió intestinal i va ser enterrat dos dies després.

***

Benigno Andrade García

Benigno Andrade García

- Benigno Andrade García: El 22 d'octubre de 1908 neix al llogaret d'As Foucellas (Cabrui, Curtis, Betanzos, La Corunya, Galícia) el guerriller anarquista antifranquista Benigno Andrade García, més conegut com Foucellas o Foucelhas. Va estudiar primària a l'escola de la localitat i des de molt jove va treballar al camp. Més tard es va instal·lar a Lleó per fer feina a les mines de carbó de Fabero (Ponferrada). Casat amb María Pérez, va tenir dos fills, Josefa i Sergi. Sa muller treballava a cal metge de la localitat, Manuel Calvello, qui juntament amb sa muller Isabel Ríos Lazcano, dirigien la cèl·lula comunista de Curtis, anomenada«Sociedad Republicana Radio Comunista», amb la qual simpatitzava Faucellas. Posteriorment afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan va esclatar la Guerra Civil es va enrolar en una columna que es dirigia a la Corunya, per trobar-se amb la ciutat ja presa pels grups feixistes, per la qual cosa va tornar a Curtis. Va intervenir en una requisa d'armes a Fisteos i en altra de dinamita a l'estació de tren de Teixeiro i, tement les represàlies franquistes, es va llançar al maquis. Durant la guerra va estar malalt de diftèria i la va passar convalescent i amagat en diversos indrets de la zona. Durant aquest temps va ser cridat a files i declarat pròfug. Ja recuperat i encara no buscat activament per la Guàrdia Civil, es va posar al front, en 1941, d'una partida guerrillera que actuava sobretot a la zona de Sobrado dos Monxes i Arzua, formada majoritàriament per presoners republicans fugitius dels batallons de càstig disciplinari que existien en aquellaèpoca a Galícia. Ben aviat va adquirir fama de tenir un olfacte especial per evitar les emboscades, que se suposa precedia de les activitats d'«espionatge» de sa germana Consuelo, que treballava a la caserna de la Guàrdia Civil. En 1943 va passar al grup de Lisardo Freijo (Tenente Freixo) de Lugo, que operava principalment a la zona de Curtis i Ordes. Ferit fortuïtament per la seva pròpia arma, el març de 1943, va ser traslladat pels companys a la Corunya, on va ser operat sota nom fals de Juan Fernández al sanatori de San Nicolás, restant-hi sis mesos convalescent. En 1945 se li atribueix la mort del caporal de la Guàrdia Civil Manuel Bello a Curtis. En 1947 va tornar al maquis, encara que la seva activitat comença a minvar, ja que molts dels seus companys moren en emboscades i enfrontaments armats. L'abril d'aquest any es trasllada a Pontevedra com a cap de la Quinta Agrupació Guerrillera. L'octubre de 1949 va fugir a una emboscada de la Guàrdia Civil preparada a Riqueche, cap del destacament de Cortizas. Entre els anys 1950 i 1951, ja molt reduïts els escamots guerrillers, es trasllada a la zona de Betanzos, en companyia de Manuel Villar Arnoso (Manolito), que li servia d'únic enllaç. El 9 de març de 1952 es detingut i ferit en una cama a Costa (Oza de los Ríos), resultant mort Manolito i altre guerriller, a més del guàrdia civil Cesáreo Díez. Terriblement torturat per la Guàrdia Civil, va confessar l'ajuda que nombrosos alcaldes de la zona l'havien prestat. Va ser jutjat en Consell de Guerra a l'Agrupació de Sanitat Militar de la Corunya el 26 de juliol de 1952 i condemnat a mort. Benigno Andrade García va ser executat mitjançant garrot vil a les 7 del matí del 7 d'agost de 1952 a la presó provincial de la Corunya (Galícia) i enterrat en una fosa comuna del cementiri de San Amaro. La vida de Benigne Andrade està enfosquida per la llegenda forjada pel poble --entre 1936 i 1952 se li van incoar vint processaments--, que li va atribuir tota classe d'actes, fins al punt que els guerrillers gallecs van ser anomenats Os Foucellas en general. Se li atribuïren un fotimer d'actuacions, encara que molts bandolers i delinqüents comuns culpaven Foucellas dels seus propis crims, donada la gran fama d'aquest.

***

Necrològica de Cándida Martínez González apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 19 de gener de 1988

Necrològica de Cándida Martínez González apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de gener de 1988

- Cándida Martínez González: El 22 d'octubre de de 1908 neix a Covarrubias (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Cándida Martínez González. Sos pares es deien Domingo Martínez i Margarita González. A començament dels anys trenta treballava d'infermera a la Clínica «La Alianza» de Barcelona (Catalunya) i militava en la Secció d'Infermeres del Sindicat de Productes Químics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquest sindicat va conèixer son futur company, l'anarcosindicalista Pablo Bravo, que havia ajudat les infermeres en l'organització d'una vaga. Després de la guerra, amb son fill Liberto de 18 mesos i sa mare ja anciana, passà clandestinament a França. Pogué reunir-se amb son company, que ja havia passat abans la frontera i treballava en l'agricultura, i entre 1940 i 1942 la família va estar internada a diversos camps de concentració (Saint-Fons, Ribesaltes, Manzac i Montelaimar). Posteriorment la parella s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i a Libós (Montsempron e Libós, Agenès, Gascunya, Occitània), on continuaren militant en la CNT de l'exili. Cándida Martínez González va morir el 7 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de setembre– de 1987 Fumel (Aquitània, Occitània).

***

Juan Arnedo Calvo (Barcelona, 1936)

Juan Arnedo Calvo (Barcelona, 1936)

- Juan Arnedo Calvo: El 22 d'octubre de 1912 neix a Tarassona (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Arnedo Calvo. Tipògraf de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 feia el servei militar a Saragossa i, després d'aconseguir fugir-ne, arribà a zona republicana pels pinars de Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) i s'integrà en la«Columna Durruti». Després de la militarització de les milícies, formà par de la 125 Brigada Mixta («Divisió Ascaso») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, creada l'abril de 1937 i els responsables de la qual van ser Miguel García Vivancos i Germán Ruera Condal. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner i va ser reclòs a la presó de les Caputxines de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) i a Saragossa fins el desembre de 1941, quan va ser posat en llibertat provisional. El 28 de desembre de 1942 va ser condemnat en consell de guerra a Saragossa a 30 anys de reclusió major per«adhesió a la rebel·lió». Anys després se li donà permís per a viure a Barcelona (Catalunya), on en els anys quaranta participà en la clandestinitat militant en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT. En 1947 ajudà Félix Carrasquer Launed a crear una impremta clandestina de propaganda. Posteriorment passà a França. A finals dels anys cinquanta passà a residir a Arés (Aquitània, Occitània). Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a Saragossa i milità en el Sindicat de Jubilats de la CNT. Juan Arnedo Calvo va morir en 2004 a Tarassona (Saragossa, Aragó, Espanya).

Juan Arnedo Calvo (1912-2004)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada

0
0

Nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada –


Esfereïdora història de quatre-centes famílies que durant segles -fins ben entrada la nostra centúria- varen romandre confinades dins del gueto, dècades després que fos abolida la Inquisició i que el seu tenebrós Palau -situat on actualment hi ha la Plaça Major- fos completament enderrocat. Els descendents dels reus dels autos de fe de 1679 i 1691 foren considerats de sempre "impurs", privats dels oficis més importants, perseguits, sospitosos de reincidir dins la Llei antiga dels hebreus. Sabem fil per randa -l'obra del Pare Garau: La Fe Triunfante és una prova ben real de la tragèdia que commogué el Call l'any 1691- que més de dos-cents cinquanta veïnats del carrer del Segell foren tancats a les presons de la Inquisició, torturats, confiscades llurs propietats i, finalment, els més ferms en la seva fe, cremats vius a l'explanada del Castell de Bellver. (Miquel López Crespí)


Eren segles d'opressió militar, de pestes continuades, de males anyades i falta de blat. Els habitants del carrer del Segell foren sempre les víctimes innocents que la situació requeria.

Esfereïdora història de quatre-centes famílies que durant segles -fins ben entrada la nostra centúria- varen romandre confinades dins del gueto, dècades després que fos abolida la Inquisició i que el seu tenebrós Palau -situat on actualment hi ha la Plaça Major- fos completament enderrocat. Els descendents dels reus dels autos de fe de 1679 i 1691 foren considerats de sempre "impurs", privats dels oficis més importants, perseguits, sospitosos de reincidir dins la Llei antiga dels hebreus. Sabem fil per randa -l'obra del Pare Garau: La Fe Triunfante és una prova ben real de la tragèdia que commogué el Call l'any 1691- que més de dos-cents cinquanta veïnats del carrer del Segell foren tancats a les presons de la Inquisició, torturats, confiscades llurs propietats i, finalment, els més ferms en la seva fe, cremats vius a l'explanada del Castell de Bellver.

Els luctuosos esdeveniments eren prou coneguts per nombroses obres de divulgació del problema xueta a Mallorca. Però fins al present no sabíem res dels contactes d'un sector de la comunitat de conversos amb els deixebles de Giovanni Domenico Campanella, el dominic rebel que, als catorze anys, quan professà, adoptà el nom de Tommaso. D'indicis de contactes amb seguidors de Giordano Bruno, també n'abunden a les declaracions aconseguides sota turment. Qui hagués pogut imaginar mai aquesta relació estreta d'un sector de conversos amb l'esperit del calabrès que volgué subvertir l'ordre establert a la seva època, o amb el savi rebel cremat pel clergat! Parlem, és evident, dels autors de La Ciutat del Sol (Campanella) i de El mínim (Bruno) on el capellà nat a Nola l'any 1548 intuïa, tot seguint els materialistes grecs de l'antiguitat (Epicur, Demòcrit), els àtoms que formaven la matèria. Aquest treball d'investigació històrica tan important ha estat portat a terme per l'estudiós anglès Kevin Edouard, que ha investigat els documents ocults del Tribunal de la Inquisició mallorquí. Les confessions, informacions sumàries, el resultat dels interrogatoris sota tortures, els informes dels espies i murmuradors a sou del Poder Reial fent referència a la influència de l'obra dels savis considerats heretges per l'Església, han estat guardats a l'Arxiu Històric Nacional i no havien pogut ser consultats mai. Així com es donà molta publicitat a les execucions oficials de 1691, la Inquisició mallorquina rebé ordres severíssimes de no fer esment dels conversos acusats d'utòpics, igualitaris, adoradors de Sabaoth i provats rebels contumaços. El record de la finida Germania encara romania viu dins dels menestrals ciutadans i la pagesia forana i ni la Inquisició, ni els senyors feudals de final del segle XVII, no volien avivar les cendres de la revolta. El llibre de Kevin Edouard és precís en les seves troballes. La utopia al Call mallorquí: la secta dels Igualitaris ens desvetla, doncs, una altra visió de la tragèdia dels conversos. El desastre començà un dia de juliol de 1685. Un poc abans, Raphael Cortés de Alfonso, botiguer de sederies del carrer del Segell, havia denunciat, anant a veure el Pare Sebastià Sabater, de la Companyia de Jesús, els seus amics i familiars que continuaven practicant la fe dels hebreus; i dóna les primeres indicacions que un altre grup, igualment nombrós, volia fugir del Call, "per anar a ajuntar-se amb los heretges que a Itàlia volien muntar herètica expedició per a bastir 'La Ciutat del Sol' a qualsevol indret del món". La carta d'acusació que fa referència als utòpics mallorquins del segle XVII porta la data de 29 de juliol de 1685, és a dir, ens trobam, en paraules de Kevin Edouard, davant un document redactat tres dies després del que portarà a la foguera bona part de la comunitat de conversos del Call. Els altres, el procés dels Igualitaris, serà portat en secret i quinze dels acusats moriran en la fosca de les presons, ofegats pels botxins inquisitorials en el més rigorós secret. Aquests tres dies foren decisius, car la Inquisició, avisada pel Pare Sebastià Sabater, pogué comptar, a partir de la primera denúncia de Raphael Cortés de Alfonso, amb un agent dins del mateix gueto. Un espia molt ben relacionat amb uns sospitosos i altres. )Com fou possible que un home d'ascendència jueva, un dels mateixos conversos, s'atrevís a fer la passa que el marcaria per sempre amb l'estigma de la més gran traïció entre els seus? Kevin Edouard només pot fer-hi aproximacions, deduccions mitjançant les mateixes cartes de delació que ha trobat a l'Arxiu Nacional. De casos de traïció com el de Raphael Cortés de Alfonso no se'n troben en segles. De quina por volia fugir en Raphael Cortés amb la seva denúncia? L'havia amenaçat amb anterioritat el Tribunal? Quins conflictes secrets tenia, l'acusador, amb els seus amics i familiars? Enveja soterrada per no ser tingut en consideració ni per part dels practicants de la Llei de Moisès ni per part dels utòpics? Al Tribunal no li importaven els motius ocults que impulsaven a la denúncia. El Pare Sabater l'encoratja i li diu que "delatar la seva pròpia gent és procedir com un bon catòlic cristià". Pels documents que ens mostren tant Angela Selke com Kevin Edouard, tot començà molts anys enrere, quan, casat per segona vegada Raphael Cortés de Alfonso, cap dels seus amics i familiars del Call acudiren per casa seva a dar-li l'enhorabona. El futur causant de la tragèdia del Call se sentí molt ferit per tal mostra de menyspreu -l'acusaven d'haver-se maridat amb una dona que no practicava la Llei de Moisès, "una poma préssech", en paraules dels utòpics, que equivalia a dir una beneitona que només sap anar a missa, rere els capellans. El vertader motiu, emperò, escriu l'historiador anglès, és que el matrimoni de Rapahel Cortés de Alfonso amb una dona que no era de l'ètnia posava en perill el secretisme del Call i les diverses conspiracions que s'hi covaven. La pràctica provada dels ritus hebreus, l'observança de la llei jueva, podia ser, des de dintre, coneguda per una persona -la dona de Rapahel Cortés- que no era del carrer del Segell. Per altra banda, els Igualitaris, estudiosos dels llibres prohibits, es reunien sovint als afores de Ciutat, en un hort de Joan Galiana, fuster, on constantment parlaven de fugir de Mallorca, embarcar-se, potser a les Índies, i aconseguir fer realitat el somni del Món Nou relatat per Tommaso Campanella. Era el moment en què, d'amagat del Vaticà, els seguidors del frare calabrès organitzaven diverses expedicions al continent obert a la invasió europea feia prop de dos segles per Cristòfor Colom i Amèrico Vespuccio. Es tractava de dur endavant les idees de justícia i llibertat que els deixebles de Campanella havien fet córrer per tot Europa. Per tant, aquell casament improvisat, sense consultar amb ningú del carrer, no caigué bé entre els habitants del Call. Cap dels grups que, en secret, resistien l'opressió de la Inquisició i de la religió catòlica, no acceptà tenir tan a prop, al costat de casa, una possible agent del Poder. S'erraren ambdues fraccions de conversos. Pels documents que han anat sortint a la llum, ara ja sabem que l'únic culpable de la tragèdia fou Raphael Cortés. La seva dona no denuncià mai cap veí, malgrat conèixer ben bé les pràctiques misterioses i les reunions als horts dels afores.

Tast de la narració Una història amagada (que pertany al llibre Una història amagada, publicat per Lleronard Muntaner Editor)



Viatges a Roma – Record de les catacumbes

0
0

Viatges a Roma – Record de les catacumbes -


Catacumbes de Sant Sebastià, Santa Priscilla, Santa Agnès, Santa Domitila i Sant Calixt. Obscurs refugis dels perseguits. Temples primitius bastits entre les galeries. Tot un món subterrani habitat pels fantasmes del passat. Estretes coves on els creients de la nova fe que commouria el món portaven els morts, les restes dels amics i familiars cremats enmig de les places i als jardins de les grans mansions dels aristòcrates romans per a illuminar àpats i orgies. Des de la pobresa i la foscúria, els perseguits, el món dels esclaus i dels humiliats, anava bastint, enmig de llàgrimes i esperances, els fonaments de la immortalitat. (Miquel López Crespí)


Catacumbes de Sant Sebastià, Santa Priscilla, Santa Agnès, Santa Domitila i Sant Calixt. Obscurs refugis dels perseguits. Temples primitius bastits entre les galeries. Tot un món subterrani habitat pels fantasmes del passat. Estretes coves on els creients de la nova fe que commouria el món portaven els morts, les restes dels amics i familiars cremats enmig de les places i als jardins de les grans mansions dels aristòcrates romans per a illuminar àpats i orgies. Des de la pobresa i la foscúria, els perseguits, el món dels esclaus i dels humiliats, anava bastint, enmig de llàgrimes i esperances, els fonaments de la immortalitat.

Qui sap si va ser precisament la força de l'esperança dels humils allò que, al preu de rius de sang innocentment vessada, corcà els fonaments, aparentment tan sòlids de temples i palaus. Els déus romans es fonien com sucre dins aigua davant l'empenta de la fe dels nouvinguts. Carcasses buides de Júpiter, Mart, Juno o Minerva que els emperadors intentaven defensar sense aconseguir res. Isís, procedent d'Alexandria, provant de guanyar-se els cors dels esclaus. Mitra, arribant des de Persia. En la carta als colossencs, Pau convida a abandonar per sempre més els ritus i les doctrines inútils.

Diu Pau de Tars: "Vosaltres, morint amb Crist, heu estat alliberats dels poders que dominen aquest món. ¿Per què, doncs, us deixau imposar preceptes, com si encara visquéssiu subjectes al món?".

Sota la bota de Roma neixen un home i una dona nous. Què restava dins del cristianisme del rigorós sistema mitraic? Mentre avançava envers la incertesa de l'ignot, a les palpentes pel laberint de passadissos, reconstruïa mentalment l'inici de la meva fe.

A diferència de moltes de les religions del passat que solament exigien certs sacrificis rituals, una adoració superficial que no afectava la vida quotidiana dels seus seguidors, Mitra insistia en la necessitat de menar una "conducta" especial. El seguidor de Mitra, com després el cristià, havia d'acomplir determinats manaments enfocats a propiciar una activa germanor entre els homes. Mitra exigia soldats de la fe, talment com Pau de Tars demanava igualment als primitius seguidors de la doctrina de Jesús.

Pau, en la carta als colossencs, avança en el concepte de germanor mitraic i demana una completa interiorització de la doctrina dels Evangelis exigint, en camí de bastir aquest home i aquesta dona nous, "...sentiments de compassió entranyable, de bondat, d'humilitat, de dolcesa, de paciència; suportau-vos els uns als altres, i si algú tengués res contra un altre, perdonau-vos-ho".

Cercar l'origen de la germanor entre els homes! "Per damunt de tot, revestiu-vos de l'amor, que tot ho lliga i perfecciona".

Palpava, amb deler, emocionat, amb el cor bategant com els pistons d'una enorme màquina, les antiquíssimes parets, les primitives pintures on, tants segles després d'haver estat treballades, encara es notava l'empremta del pinzell de l'artista o del martell del picapedrer obrint nínxols, caminois en la dura roca calcària, l'espai on aquelles gents alçaren els primigenis altars que anaven forjant els seguidors dels evangelistes.

Caminàvem en un silenci respectuós pels foscos interiors. Just per on avançàvem era on, provant de defugir de les persecucions de Tiberi o de Neró, s'amagaven els màrtirs antics. Aquí bastien, qui sap si sense ser conscients, unes creences diferents de les que regnaven en el desordre exterior. Una religió que xuclava de les rels de la tradició jueva i que, sense cap mena de dubte, feia seu l'Antic Testament obrint-lo a més àmplies perspectives.

Una idea els separava, emperò, dels que encara esperaven el Salvador: per als seguidors de sant Pau i sant Pere, Crist era el Messies anunciat a l'Antic Testament. El fill de Déu ja havia arribat i, després d'anunciar la seva arribada, havia patit persecució i tortura en mans de romans i fariseus.

El poble escollit per Déu no era ja únicament el poble jueu. El fill de Déu havia anunciat que la Bona Nova englobava la humanitat sencera. Aquesta era la diferència essencial amb els patriarques d'Israel que volien mantenir els vells preceptes, els conceptes tancats referents a l'existència d'un poble especial, l'únic escollit per a la salvació, un poble diferent dels altres.

Com explica Pau en la carta als romans: "Per la fe en Jesucrist, Déu dóna la seva justícia a tots els qui creuen, sense fer cap distinció, ja que tots havien pecat i vivien privats de la glòria de Déu!".

El Déu Salvador ja no és solament el Déu dels Jueus. Com diu Pau: "O és que Déu és tan sols Déu dels jueus? ¿No ho és també dels pagans? Sí, també ho és dels pagans, ja que Déu és un, i ell, per la fe, fa justs els circumcisos i els incircumcisos".

Un Déu per a tots!

Els cristians portaven una vida ben diferent dels seguidors dels grans fastos de l'exterior. La nova fe aferrà, sobretot, en el cor dels més desvalguts i així anà avançant, des de les catacumbes fins a les cases senyorials, penetrant, silent i vencedora, en el mateixos palaus imperials.

Les catacumbes de Roma! Com si participàs en una expedició misteriosa envers altres mons! Podia veure, ara aquí i ara allà, petites capelles excaves a cop a cop en la pedra, criptes de tota mena de condició, tombes per a esclaus i per a rics, els primers mosaics i frescs de la nostra cultura. Com brillaven en aquella nit perpètua els fragments de marbre i pedres de coloraines que conformaven les obres d'art incrustades a les parets, en la fondària de la terra, a tanta distància de la llum del sol!

La sensació que sentia m'enrampava els nervis! Com si parlàs amb homes i dones de carn i os. Talment visquessin encara i em volguessin fer partícip de les seves experiències. Ombres que em guiaven entre els laberints particulars de les meves ombres interiors. Em miraven de fit a fit als ulls, com si em confirmassin que no m'havia errat en la meva decisió de fer el viatge.

Després del decret de Constantí, les catacumbes, els passadissos bastits per a la supervivència dels perseguits o per a descans etern dels morts, esdevengueren, convenientment ampliades, les tombes oficials dels bisbes de Roma. Quasi tots els papes del segle III reposen a les catacumbes de Sant Calixt. Però això s'esdevenia quan la fe del Messies anunciat a l'Antic Testament ja s'havia ensenyorit de la ciutat i, com la pluja que salva l'anyada després de la sequera, s'escampava, torrencial, per tots els indrets del món llavors conegut.

Les catacumbes eren expressió d'una cultura submergida en la foscúria. Al damunt, prepotent, s'anaven alçant els edificis i ritus de l'Imperi. Un domini que als seus coetanis semblava etern, de munió de falsos déus, de monuments aixecats a l'emperador o a qualsevol aberració animal venguda d'Egipte. Aquí i allà, corrues de desvalguts i centurions romans adorant déus-cocodril, déus-serp, déus-xai, déus-cas... Altres, ajupint-se sota el símbol del sol i de la lluna, provant de llegir el destí dels homes en les entranyes dels animals sacrificats damunt el marbre...

Mentre a l'exterior s'aixecava una Roma de grandioses construccions i d'esclaus, sota terra els artistes cristians, bastien, amb dedicació i extremat amor, bastien delicats dibuixos, reproduïen meravelloses pintures, deixaven per sempre, incrustats en les parets ombrívoles, els bellíssims mosaics que, encara avui, resplendeixen convidant a la meditació i al somni. Aquí romanen enterrats els primers sants. Segons la tradició, en les de Sant Sebastià reposen les despulles d'aquest sant, una víctima en entre milers de les persecucions de Dioclecià. Enllà, la sepultura de Pau.

Trepitjàvem, molt respectuosament, la pols de les galeries, sense gosar alçar la veu, ja que un profund respecte ens dominava. El Guia m'explicava com, en plena Edat Mitjana, els negociants de Roma i una Església encara no depurada dels seus vicis i pecats, sadollaven amb les despulles d'aquestes catacumbes la set irrefrenable de relíquies existent entre tots els estaments socials de la cristiandat.

Quantes tones d'ossos, de dents, de braços, de dits i peus no sortiren d'aquesta foscúria per a convertir-se en or i argent en ser venuts als creients de França, Espanya o Alemanya! Quantes tones d'ossos no foren convertides en pols per a esdevenir la "miraculosa" medecina que curava totes els malalties del planeta!

L'avarícia dels homes provant de treure profit del més sagrat. Sempre igual: les mateixes debilitats humanes a través de totes les èpoques. Però les catacumbes, amb el món secret que servaven per aquells quilòmetres i quilòmetres de passadissos, eren el món marginal que havia minat els fonaments de l'Imperi.

Sentia un vertigen absolut.

Els nerons del passat, les monstruositats de Tiberi i Callígula, la sang innocent vessada per Dioclecià i amb què tots plegats havien regat els carrers de Roma en la convicció que llur poder duraria tota l'eternitat! Els circs on morien els cristians destrossats per les dents i les urpes de les feres salvatges portades d'Àfrica, esdevenien la forma d'entreteniment essencial d'un cruel univers de folls. Els banys públics i els palaus esdevenguts solls de prostitució on no es respectava ni l'edat i la humanitat de tants d'allots i allots forçats a cometre munió d'actes indignes. Els àpats de Messalina, illuminats per cristians convertits en torxes humanes. Suetoni, en la Història dels dotze cèsars descriu les brutalitats de Tiberi. Les persecucions de les vestals dins del mateix temple. Tot plegat un món de corrupció que, exceptuant algunes obres d'Horaci, Catul, Ovidi o Marcial, esdevenia un terrorífic infern per als seguidors dels evangelis.

Ho pronosticà Joan, fill de Zebedeu quan a l'Apocalipsi parla de la Gran Prostituta. La Roma Imperial, l'encarnació del mal producte de la riquesa obtenguda sobre la sang dels innocents; Roma, centre del mal i de les forces diàboliques que amenacen convertir l'univers en un desert. Roma: "Vine, i et mostraré la gran prostituta que viu vora les aigües. Els reis de la terra s'han prostituït amb ella, i els habitants del món s'han embriagat amb el vi de la seva prostitució".

Amb Constantí, després del decret del 313, els adeptes a l'Evangeli ja podien sortir al carrer, abandonar les catacumbes, mirar de fit a fit las vella aristocràcia romana sense por, segurs del futur que s'obria al seu davant sota el signe invicte de la creu. Pocs anys després, Costanci II declarà superstició el paganisme i decreta que la ignomínia dels sacrificis als falsos déus s'havia d'acabar.

El camí que portava al triomf de la nova religió s'afermava amb força incontrolable. Bona part dels antics administradors imperials esdevenen, ni que fos per simple oportunisme, cristians. L'exèrcit ja fa temps que és en mans d'oficials de creu a l'escut. Ara els cristians basteixen basíliques sobre els temples a Júpiter, a Mart, a Venus o a qualsevol déu o deessa provinent d'orient o el gèlid nord dels germànics. Els temples són elevats emprant els materials, les columnes dels edificis enderrocats. Les estàtues dels emperadors pagans serveixen per a consolidar els fonaments dels temples cristians, i les portes del Senat romà ara flanquegen l'entrada als seguidors del Messies quan entren a Sant Joan del Laterà.

Començava l'eclipsi del poder de Minerva. Cendres damunt el culte a Hèrcules, a Càstor i Pòllux. Quin sentit podien tenir ara els augurs? Ja no era permès obrir de viu en viu el ventre dels animals per a llegir-hi el destí dels homes i les nacions. Des de quan, però, els romans no creien en llurs falsos déus? Si estudiam Livi podrem copsar com els senyors romans més assenyats es mofaven d'uns éssers divins que necessitaven del sacrifici de pollastres per a endevinar el destí de l'emperador en la batalla.


[23/10] «La Liberté» - Agresti - Rappa - Lorulot - Cordón - Mazzoleni - Body - Cortés - Lehning - Tinti - Txorbadieff - Targarona - Rausa - Cunill - Martín Rivas - Lloyd - Betto - Badal - Frax - Trull - Vispe - Peiró - Pardiñas

0
0
[23/10] «La Liberté» - Agresti - Rappa - Lorulot - Cordón - Mazzoleni - Body - Cortés - Lehning - Tinti - Txorbadieff - Targarona - Rausa - Cunill - Martín Rivas - Lloyd - Betto - Badal - Frax - Trull - Vispe - Peiró - Pardiñas

Anarcoefemèrides del 23 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "La Liberté"

Capçalera del primer número de La Liberté

- Surt La Liberté: El 23 d'octubre de 1886 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic setmanal La Liberté. Organe communiste-anarchiste. Portava els epígrafs «Ni Déu ni amo» i «Autonomia. Solidaritat. Justícia». També s'edità a Verviers (Valònia). L'editor fou J. Davister i el gerent E. Pintelon. Els articles eren anònims. En sortiren 18 números, l'últim el 29 de maig de 1887, i deixà de publicar-se per manca de fons econòmics.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Antonio Agresti (ca. 1894)

Foto policíaca d'Antonio Agresti (ca. 1894)

- Antonio Agresti: El 23 d'octubre de 1863 –alguns autors citen 1894– neix a Florència (Toscana, Itàlia) el gravador i propagandista anarquista Ferdinando Antonio Luigi Agresti. Sos pares es deien Girolamo Agresti i Genoveffa Cherubini. A començament dels anys vuitanta, gràcies a l'activitat propagandística d'Erico Malatesta, s'adherí al pensament anarquista. En 1883 organitzà el Cercle de Propaganda de Joves Treballadors. Aquest mateix any va ser fitxat com a anarquista«exaltat i audaç» i el 19 de setembre de 1884 va ser condemnat, amb altres companys, a 30 mesos de presó i una multa de 3.900 lires per haver editat i difós un manifest de solidaritat contra la condemna a Malatesta, el febrer de 1884, considerat «greument ofensiu per a l'ordre constitucional monàrquic». Per a no ser empresonat, fugí a França i d'antuvi s'instal·là a Marsella i després a París. En 1889 va ser expulsat de França per«activitats subversives», en realitat per haver fer costat vagues locals, i el març de 1890 retornà a Florència gràcies a una amnistia. Just arribar-hi, va ser condemnat a un mes de presó per negar-se al reclutament. Un cop lliure, reprengué la seva activitat de propaganda anarquista a Florència i a la regió, però l'agost de 1890 retornà clandestinament a París. El 20 de juny de 1891 va ser detingut a París per«infracció del decret d'expulsió». Després d'una breu estada a la presó, en 1892 arribà a Brussel·les (Bèlgica). En 1894 passà per Avinyó (Provença, Occitània) i l'octubre d'aquest anys marxà cap a Nova York (Nova York, EUA), on col·laborà en el periòdic anarquista La Questione Sociale, que s'editava a Paterson (Nova Jersey, EUA). En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1896 s'instal·là a Londres (Anglaterra), des d'on col·laborà en la revista llibertària La Protesta Umana, publicada per Niccolò Converti a Tunis (Tunísia). Fou un dels promotors de la publicacióL'Anarchia, que només tragué un número l'agost de 1896 a Londres i dins el qual Errico Malatesta publicà un manifest programàtic per a la reorganització del moviment anarquista sobre una base revolucionària. L'agost de 1897 retornà a Florència i, després de casar-se l'any següent amb O. Rossetti, nascuda a Londres, però d'origen italià, sembla que returà la seva militància. En 1900 dirigí a Florència el quinzenal literari i artístic La Boheme. A finals de 1902 s'instal·là definitivament a Roma (Itàlia), on entrà a formar part de la redacció del periòdic Il Domani i col·laborà en diferents publicacions (L'Avanti!, Avanti della Domenica, Rivista Popolare di Politica, Lettere e Scienze Sociali, La Lupa, Il Devenire Sociale, etc.). En 1909 publicà, amb Amilcare Cipriani, el llibre Francisco Ferrer y Guardia. Suo sacrificio e giudizio dell' opinione pubblica. Cenni biografici e storici. En 1910 es pronuncià a favor de les eleccions en una columna del periòdic Il Nuovo Giornale di Firenze. Poc abans de l'esclat de la Gran Guerra, s'acostà novament a l'anarquisme i col·laborà en el periòdic malatestià Volontà, però durant el conflicte fou un dels fervents partidaris intervencionistes dins del moviment llibertari i un dels promotors, amb Attilio Paolinelli, Massimo Rocca, Maria Rygier i Torquato Malagola, de l'únic número de la publicació intervencionista La Sfida, que es publicà l'octubre de 1914 pels«anarquistes independents d'Itàlia». Entre 1916 i 1917 participà activament en les activitats dels Fasci Interventisti Rivoluzionari (FIR). Fou l'autor del pamflet Perché sono interventista. Risposita all'opuscolo «La Guerra europea e gli anarchici» (1917), on polemitzà amb Luigi Fabbri i exposà les raons purament llibertàries de la lluita contra l'imperi autòcrata austrohongarès. Acabà defensant el nacionalisme de Giuseppe Mazzini i finalment abandonà l'anarquisme. En la postguerra deixà la política activa, fou redactor del periòdic conservador La Tribuna i s'acostà al feixisme. El març de 1925 va ser esborrat del fitxer dels«subversius» per «haver esdevingut un home d'ordre». Antonio Agresti va morir el 28 de març de 1926 a Roma (Itàlia). Alguns autors l'identifiquen amb l'anarquista Oreste Bindi.

***

Severino Rappa (1938)

Severino Rappa (1938)

- Severino Rappa: El 23 d'octubre de 1866 neix a Andorno Cacciorna (Piemont, Itàlia; actual Andorno Micca) el delineant, dissenyador i gravador xilògraf i litògraf anarquista Severino Rappa, també conegut com Séverin Rappa. Sos pares es deien Lorenzo Rappa i Rosa Calzio. Aprengué l'ofici d'escultor en fusta amb Antonio Tosi De Regis a l'Escola Professional de Biella (Piemont, Itàlia). Diplomat en ebenisteria amb vint anys, emigrà a Suïssa, on milità activament en el moviment anarquista de Lugano (Ticino, Suïssa). Cap el 1891, fugint de la repressió, passà a França. Establert a Lió (Arpitània), el 28 de març de 1892 va ser detingut en una agafada. En 1892 vivia al número 89 del Faubourg Saint Antoine de París, on tenien lloc reunions de companys anarquistes, com ara Guglielmo Guzzina, Dionigi Molagoli i Molina. El 29 de març de 1892 se li va decretar la seva expulsió de França, juntament amb molts altres companys, i es va refugiar a Londres (Anglaterra), amb sa companya Clémence Maréchal, militant anarquista parisenca, residint al número 38 de Cleveland Street. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes establert per la policia ferroviària de fronteres. El gener de 1894, a Londres, a proposta d'Alexandre Cohen, s'oferí per adoptar la nina Sidonie, filla de l'anarquista condemnat a mort Auguste Vaillant, però finalment Sébastien Faure restà com el seu tutor legal. Entre 1894 i 1898 col·laborà amb il·lustracions en el periòdic anarquista L'Anonymat, publicat a Londres per Luigi Parmeggiani. A finals de novembre de 1894, segons un informe d'un confident, després d'haver mostrat les seves distàncies a les idees anarquistes més extremistes, havia estat apallissat a cops de bastó perÉmile Pouget. En 1895 tenia com a companya Clémentine Salvant (Clémentine Gaillard), antiga amant de Jean Raoux, que l'havia trobat en una estada a Buenos Aires (Argentina). El 21 de desembre de 1899 el seu decret d'expulsió de França va ser suspès i revocat el 20 de novembre de 1903. A començament de segle començà a estudiar amb l'escultor Alexandre Charpentier. En aquesta època entrà en contacte amb el crític artístic anarquista Félix Fénéon, amb qui va fer una gran amistat i li va presentar Henri Matisse. En 1906 exposà, sobretot figures i retrats, en diverses galeries artístiques i en el Saló dels Independents. A finals de març de 1908, després d'exposar al Saló dels Independents, marxà cap a Biella, on exposà un àlbum de dibuixos, fet que va ser ressenyat en la publicació anarquista Il Risveglio. El març de 1909 exposà, amb destacats artistes (Odilon Redon, Auguste Renoir, Théo van Rysselberghe, etc.), al XVI Exposició de «La Libre Esthétique» de Brussel·les (Bèlgica) i l'abril d'aquell any mostrà algunes obres al Saló de la Societat Nacional de Belles Arts, essent elegit el juny de 1910 membre numerari associat en pintura d'aquesta institució. Entre 1911 i 1912 publicà dibuixos en la revista Dessins et Bois Gravés. Entre el 3 i el 20 de juny de 1914 exposà 150 dibuixos, retrats (René Bazin, Richard Bloos, Pierre Christophe, Félix Fénéon, Gustave Geffroy, Louis Lumet, Albert Marque, Andrée Mégard, Jacques Richet, etc.) i estudis a la galeria «J. Chaîne et Simonson» de París, mostra que va ser molt lloada per la premsa. Entre 1923 i 1925 il·lustrà Le Bulletin de la Vie Artistique amb retrats de diversos artistes (Claude Anet, Gustave Geffroy, Maximilien Luce, etc.). Severino Rappa va morir el 8 d'abril de 1945 a l'Hospital Cochin de París (França).

Severino Rappa (1866-1945)

***

Lorulot

Lorulot

- Lorulot: El 23 d'octubre de 1885 neix a París (França) el propagandista anarquista individualista i més tard lliurepensador André Georges Roulot, més conegut com Lorulot. Nascut en una modesta família treballadora, va començar a fer feina amb 14 anys. En 1905 coneix Albert Joseph (Libertad), amb qui participarà en la creació del periòdic L'Anarchie, òrgan dels anarquistes individualistes. L'1 de juny de 1905 és detingut i empresonat durant vuit dies per haver xiulat quan passava la comitiva del rei d'Espanya; fet que implica l'acomidament de la impremta on treballava, però va trobar feina de comptable. Llicenciat del servei militar per la seva mala salut, funda en 1906, amb Ernest Girault i altres, així com la seva companya d'aleshores Emilie Lamotte una colònia anarcocomunista a St-Germain-en-Laye. Aquesta colònia durarà dos anys, però Lorulot continuarà fent conferències per arreu del país. Va ser diverses ocasions condemnat per les seves opinions i escrits. En 1907, el seu fulletó L'idole patrie et ses conséquences, publicat per Benoît Broutchoux, el va portar una condemna de 15 mesos de presó per «instigació als militars a la desobediència», però obté la llibertat condicional uns mesos més tard per mor de la seva malaltia. En 1908, després de la mort de Libertad, reprèn la direcció de L'Anarchie, i en 1911 l'en deixarà a Rirette Maïtrejean. L'1 de desembre de 1911 edita la revista L'Idée Libre. Com que havia trencat amb els cercles il·legalistes, no va ser incriminat en el procés contra la «Banda Bonnot» en 1913. El gener de 1915 és detingut per un falsificació de moneda i per injúries i difamacions vers l'Exèrcit, però obté la llibertat a finals de juliol de 1915, prohibint-li l'estada a París durant quatre anys. S'instal·la aleshores a Lió i més tard a Saint Etienne, on reprèn la publicació de L'Idée Libre en 1917. Durant els anys vint, favorable a la revolució bolxevic, s'allunya del moviment anarquista. Participa amb Manuel Devaldès en Réveil de l'Esclave (1920-1925), però centra la seva lluita en l'anticlericalisme amb la publicació de diversos periòdics: L'Antireligieux (1921-1925), L'Action Antireligieuse (1925), La Libre Pensée (1928), La Calotte (1930). Participa en 1921 en al Federació dels Lliurepensadors, d'on serà un infatigable orador. Durant els anys trenta col·labora en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Sota l'ocupació publicarà fulletons i periòdics, com ara La Vague. En 1958 serà nomenat president de la Federació Nacional dels Lliurepensadors i, més tard, vicepresident de la Unió Mundial. És autor de nombroses obres: Le mensongeélectoral (1908), Chez les loups (1922), Méditations et souvenirs d'un prisonnier (1922), Histoire de ma vie et de mes idées (1939), Histoire populaire du socialisme mondial (1945), entre moltes altres. Lorulot va morir l'11 de març de 1963 a Herblay (Illa de França, França).

***

Foto antropomètrica de Salvador Cordón Avellán (ca. 1919)

Foto antropomètrica de Salvador Cordón Avellán (ca. 1919)

- Salvador Cordón Avellán: El 23 d'octubre de 1887 neix a Cabra (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'escriptor, periodista, mestra racionalista i propagandista anarquista Salvador Pedro de la Santísima Trinidad Cordón Avellán. Ja d'infant a Almodóvar del Río entrà en contacte amb el moviment anarquista a través de la premsa i aviat començarà a col·laborar habitualment en aquesta i fent propaganda llibertaria pels pobles. En 1901 col·laborà en Al Paso. En 1905 va se acusat d'homicidi; jutjat, fou condemnat a quatre anys de presó. En 1907 emigrà a l'Argentina fugint del servei militar. A Buenos Aires participà en el moviment anarquista de la mà d'Antonio Loredo Martínez, que sempre el considerarà com el seu mestre, i fa classes als obrers. S'uní sentimentalment amb l'escriptora Isabel Hortensia Pereyra Dágedo, amb qui portarà una gran tasca propagandística. En 1913 retornà a la Península. Després d'un temps a Màlaga, en 1914 es va fer càrrec, en substitució d'Antonio García Birlán (Dionysios), de l'Escola Racionalista del Centre Obrer de Castro del Río i engegà una intensíssima tasca periodística i de propaganda oral arreu d'Andalusia. A Castro del Río l'agost de 1914 va néixer son fill Arnaldo Avenire. En 1915 fundà la revista Alas. Revista sociológica y literaria, del grup anarquista del mateix nom (Antonio Pérez Rosa, Ildefonso Bello, etc.) de Castro del Río. Aquest any, tot sol o amb José Sánchez Rosa i José Rodríguez Romero, va fer gires propagandístiques per la província cordovesa (Pedro Abad, Cañete, Montoro, El Carpio, Castro, Baena, Luque, Cabra, Doña Mencía, Montemayor, Fernán Núñez, etc.). Instal·lat a Màlaga, fou un dels fundadors del seu Ateneu Sindicalista. En 1916 s'establí a Montejaque, on durant dos anys dirigí l'escola racionalista. En 1917 també portà l'Escola Racionalista de Nerva i prengué part activa en la vaga general d'agost d'aquell any, fet pel qual va ser detingut, juntament amb diversos membres de l'ajuntament, el setembre d'aquell any i tancat a la presó de Huelva. En 1917 publicà a Montejaque i a Aznalcóllar la revista anarquista Los Nuestros i l'any següent a Cabra encapçalà una vaga. L'octubre de 1918 organitzà a Castro del Río el Congrés de Societats Camperoles. Poc després s'establí a Còrdova, on anuncià la sortida del setmanari La Voz del Pueblo. En aquesta època destacà per les seves controvèrsies orals i escrites amb socialistes i republicans federals i, juntament amb Rodríguez Romero i José Sánchez Rosa, fent gires propagandístiques per les zones rurals alhora que atia la formació de sindicats de pagesos. El 17 de febrer de 1917, arran d'una manifestació anticaciquil que recorregué els principals carrers de Còrdova i durant la qual va ser destruït el monument dedicat a Manuel Barroso, fou detingut com a instigador dels fets i jutjat. Després marxà a Cadis i representà La Línea i Algeciras en el Congrés de la Comèdia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de desembre de 1919 a Madrid. En 1920 fundà a Algeciras el periòdic Prometeo i a Linares Luz y Vida. L'agost de 1920 participà en la conferència gaditana en pro de la participació de la dona en la lluita. El 26 d'abril de 1921 va ser detingut per un delicte d'impremta i tancat uns mesos a la presó de Cadis. En 1923, després d'abandonar el grup «Fraternidad» de Pueblo Nuevo del Terrible, s'instal·là a Barcelona amb sa companya Isabel. A la capital catalana s'introduí en el món del teatre i de la sarsuela (Alma de muñeca, Er cante jondo,Carmeliya la montiyana, La caza del hombre, El cuervo, Una sombra en la sombra, etc.) i estrenà algunes obres seves per companyies professionals. En aquests anys va escriure diverses novel·letes per a la«Novela Ideal» de la família Urales. Entre 1923 i 1927, amb sa companya Isabel, regentà una escola a Navàs (Bages, Catalunya), depenent de l'ateneu obrer local. A la dècada dels trenta vivia a l'Argentina, on partidari de les tàctiques extremistes i de la subversió i atret per la Revolució russa, canvia el seu nom per Kordhonief. Salvador Cordón Avellán va morir en 1958 a Buenos Aires (Argentina) en un accident de trànsit. Publicà en nombrosa premsa, com ara Al Paso, Alas, Diario Liberal, España Nueva,Los Nuestros, Prometeo,La Revista Blanca,Tierra y Libertad, Vértice, etc. És autor de Pedazos de mi alma. Girones de mi vida (1911), La familia política (1913, amb Isabel Pereyra), La virgen roja (1913), La caída (1915),Andalucía bajo el látigo de sus negreros (1919), Frente al Estado (1919), Frente a la masa (1920), El grito (1920), La siega que viene (1920), De mi bohemia revolucionaria (1921), País al rojo (1922), Entre rejas (1924),¡Al jabalí! (1925), Hermanos! (1925), Locos (1925), Pueblo en la sombra (1928), etc., i deixà nombroses obres inèdites.

***

Camillo Mazzoleni

Camillo Mazzoleni

- Camillo Mazzoleni: El 23 d'octubre de 1889 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista i sindicalista Camillo Aristide Giovanni Mazzoleni. Sos pares es deien Anselmo Mazzoleni i Luigia Pelizzoli. D'antuvi va ser llicenciat del servei militar per insuficiència toràcica, però posteriorment va ser novament cridat i enquadrat com a soldat en el 55 Regiment d'Infanteria. Sindicalista actiu, fou un dels organitzadors de la vaga de tipògrafs del novembre de 1911, després de la qual va ser denunciat per les autoritats judicials per lesions i amenaces contra els esquirols; jutjat, va ser condemnat el 26 de febrer de 1912 pel Tribunal de Bèrgam a un mes de presó. Amb Egidio Corti, Gaetano Ghirardi, Angelo Natale Locatelli, Luigi Marcassoli i altres, fou membre del Grup Llibertari de Bèrgam (GLB), creat l'agost de 1914, i fou gerent responsable del periòdic Libertà. Quindicinale di propaganda libertaria, òrgan d'aquest grup i que només pogué treure dos números, el 6 de setembre i el 15 de novembre d'aquell any. En 1917 regentava la «Tipografia Mazzoleni» al número 29 de la Piazza Pontida de Bèrgam. El febrer de 1925 treballà a les impremtes de la Tipografia Cattaneo de Bèrgam i la policia el definí com a «subversiu audaç i enemic del Govern i del Estat» i que «en cas de motí, seria perillosíssim». Després del descobriment, el 8 de febrer de 1926, de material explosiu a casa de Luigi Caglioni, un dels militants anarquistes més actius de Bèrgam i company seu en el GLB, l'endemà la seva habitació a casa de son cunyat on ell vivia va ser escorcollada i es van trobar fotografies de Giacomo Matteotti, el passaport per a l'estranger caducat, alguns fullets (Ai Giovani,Il padre della patria, Il secondo re d'Italia, Luigi Cadorna, I poveri, Giacinto Menotti Serrati, Federalismo e Libertà, Francesco Nitti,L'Università Libera, L'Italia tra due Crispi, Fra contadini) i números d'algunes revistes (Germinal i Pensiero e Volontà). Després d'aquest escorcoll, va ser fitxat, tancat i posteriorment alliberat. Subscrit a Fede!, sostingué la premsa anarquista i els perseguits polítics. El 29 d'abril de 1926 patí un segon escorcoll i se li va trobar una fotografia d'Errico Malatesta. El febrer de 1927 vivia a Milà (Llombardia, Itàlia) i treballava de tipògraf al barri milanès de Crescenzago. El juliol de 1941 estava inscrit en el Partit Nacional Feixista (NPF) com a excombatent amb una antiguitat del 3 de març de 1925 i treballava de tipògraf en l'empresa Tonoli de Milà. El 4 d'octubre de 1941 va ser esborrat del registre de subversius fitxats, però no del de subversius comuns. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Marcel Body

Marcel Body

- Marcel Body: El 23 d'octubre de 1894 neix a Llemotges (Llemosí, Occitània) el tipògraf i traductor, primer comunista i després llibertari, Jean Alexandre Body, més conegut com Marcel Body. Els membre de sa família treballaven com a obrers en les fàbriques de porcellana de Llemotges, però ell, als 12 anys, va entrar com a aprenent de tipògraf. Va descobrir la lectura, tant en la premsa socialista com en les novel·les, i la seva passió per Tolstoj el porta a aprendre rus. Acostat als cercles marxistes, assisteix als mítings de Jean Jaurès. En 1914 va afiliar-se a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En 1916 va prendre part com a voluntari en la missió militar francesa a Rússia, on s'adhereix a la revolució bolxevic, al costat dels seus dirigents (Zinov'ev, Lenin, Trockij, Stalin...), desertant de l'exèrcit, amb Jacques Sadoul i Pierre Pascal, i trencant els lligams amb França per la seva política intervencionista, tot participant en el Grup Comunista Francès de Moscou. En aquesta ciutat va publicar el periòdic en llengua francesa Troisième Internationale. Un cop va esdevenir ciutadà rus, va ser enviat com a diplomàtic en 1921 a Christiania (Noruega) amb el càrrec de secretari especial del Soviet Suprem, juntament amb Aleksandra Kollontaj. A partir dels fets de Kronstadt, va criticar la desviació del règim comunista, però encara va ser membre de la COMINTERN en 1926. En 1927, hostilitzat pel règim estalinista, va rebutjar seguir participant en els serveis diplomàtics soviètics i va tornar a França, on va traduir Lenin, Trockij, Piatnitski, Ouralov, Prokopowicz, Bukharin i, sobretot, Bakunin. En 1928 va ser expulsat del Partit Comunista Francès (PCF) per haver recomanat el vot per un candidat socialista. Després va fundar el periòdic La Vérité (15 números) i va participar en la Unió dels Treballadors Revolucionaris (UTR) i en el moviment anarcosindicalista, alhora que col·laborava en la premsa anarquista --especialment en Le Réfractaire, de May Picqueray-- i pacifista. Durant els anys 60 participarà en la revista Le Contrat Social, de Boris Souvarine.És autor d'un llibre de memòries, on insisteix molt en el paper jugat pels anarquistes en la Revolució russa, publicat en tres edicions: Un piano en bouleau de Carélie (1981), Un ouvrier limousin au coeur de la Révolution russe (1986) i Au coeur de la Révolution: mes années de Russie (1917-1927) (2003). També va publicar pòstumament Les groupes communistes français de Russie (1918-1921) (1965 i 1988). Marcel Body va morir el 12 de novembre de 1984 a Chatou (Illa de França, França). Aquest mateix any, el director Bernard Baissat va estrenar un documental sobre sa vida, Écoutez Marcel Body.

Marcel Body (1894-1984)

***

Joaquín Cortés Olivares

Joaquín Cortés Olivares

- Joaquín Cortés Olivares: El 23 d'octubre de 1895 neix a Úbeda (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquín Cortés Olivares. Sos pares es deien Juan Cortés i Catalina Olivares. A començament de la dècada dels deu s'integrà en els grups anarquistes i anarcosindicalistes d'Andalusia i conegué les presons de Sevilla, Jaén, Linares i Úbeda. Durant la vaga general de setembre de 1911 va ser detingut i empresonat a Sevilla (Andalusia, Espanya). En aquestaèpoca formava part, amb Manuel Villegas i altres companys, del grup anarquista sevillà «Pro Ensenyament Racionalista», que va ser dissolt per les autoritats arran de la citada vaga general. Després d'una temporada a l'Argentina, en 1914 retornà a la Península. Instal·lat a Catalunya, en 1916 va ser empresonat a Barcelona i en 1918 participà en una gira propagandística a Tarragona (Tarragonès, Catalunya), amb Roser Dulcet Martí, Llibertat Ródenas Domínguez i Salvio Aiguaviva Vila. En 1919, per causes desconegudes, marxà cap a l'Argentina i residí a Buenos Aires fins a 1927, anys que va ser expulsat d'aquest país a resultes de la seva militància llibertària. Arribà a París (França), on trobà Francisco Ascaso Abadía i Buenaventura Durruti Domínguez, amb els que havia estat lligat en la seva etapa argentina. El gener de 1928 participà amb una trentena de militants (Francisco Ascaso, Bruno Carreras Villanueva, Buenaventura Durruti, etc.) en una assemblea de grups anarquistes de llengua espanyola del departament del Sena amb la intenció de preparar un congrés nacional que s'havia de celebrar el 19 de febrer següent. Amenaçat d'expulsió, amb altres companys (Francisco Ascaso, Liberto Callejas, Buenaventura Durruti, etc.), es refugià a Brussel·les (Bèlgica), on hi restà fins a la proclamació de la II República espanyola en 1931. Representà Espanya en el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), reconstituït en 1929, i que entre altres membres comptava amb Giuseppe Bifolchi, Louis Lecoin, Nèstor Makhnò i Pierre Perrin (Pierre Odéon). De bell nou a Barcelona, amb la resta de companys exiliats a Brussel·les, participà l'1 de maig de 1931 al gran míting del Palau de Belles Arts de Barcelona. Poc després s'allunyà de les tesis defensades per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després d'haver estat delegat del Sindicat de l'Art Tèxtil i Fabril de Barcelona en el III Congrés Confederal (Extraordinari) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), celebrat entre l'11 i el 16 de juny de 1931 a Madrid (Espanya), el juliol va ser un dels que, en l'assemblea del Sindicat de l'Art Tèxtil i Fabril, reivindicant les posicions més radicals, demanà l'ocupació obrera de les fàbriques per a forçar les negociacions amb la patronal. No obstant això, poc després, participà en la reunió preparatòria de l'anomenat «Manifest dels Trenta», que va ser publicat el 31 d'agost de 1931. En aquesta època participà en nombrosos mítings de presentació d'aquest manifest i, a finals de 1931, en una gira propagandística per la comarca de les Garrigues (Vinaixa, el Vilosell, Arbeca, les Borges Blanques, etc.). El març de 1933, per pressions dels sectors de la FAI dins de la CNT, com la resta de trentistes, va ser exclòs del Sindicat de l'Art Tèxtil i Fabril confederal. Aleshores s'abocà en les activitats d'Ateneu Sindicalista Obrer (ASO), fent conferències i mítings. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, considerat com a un brillant orador, ja reingressat en la CNT, participà en nombrosos mítings arreu Catalunya i el País Valencià (Vic, Castelló, Reus, etc.) i l'any següent a Barcelona i a diversos poblacions catalanes (Sant Sadurní d'Anoia, Caldes de Malavella, Igualada, etc.). El novembre de 1936 va ser nomenat tresorer del Comitè Nacional de la CNT i el gener de 1937 entrà a formar part del Comitè d'Enllaç format per la CNT, la FAI, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), creat per coordinar l'esforç de guerra. El 10 d'abril de 1937 va ser designat pel Comitè Nacional confederal per formar part de les Oficines de Propaganda Exterior de la CNT-FAI, de la qual també formaven part Martynas Gudelis (Martín Gudell) i Helmut Rüdiger, encarregades de la publicació de periòdics, fullets, llibres, etc., en diverses llengües. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, en 1937 assistí a l'assemblea celebrada pels milicians d'Aragó oposats a la militarització. Des de 1938 i fins el final de la contesa fou conseller de Relacions Exteriors del Consell Nacional de la Infància Evacuada (CNIE), depenent del Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, durant la Retirada, va ser detingut quan dirigia un comboi d'infants refugiats cap a França; jutjat, va ser condemnat a 10 mesos de presó per «manca de visat». Finalment aconseguí embarcar cap a Amèrica i el 16 de maig de 1940 arribà, a bord del vaixell De la Salle, a la República Dominicana i s'instal·là a la colònia agrícola de refugiats espanyols de Pedro Sánchez (El Seibo, República Dominicana), on treballà de pintor. A principis d'abril de 1941 desembarcà al port de l'Havana (Cuba). En aquest país fou un dels principals animadors del Cercle Republicà Espanyol i representà la CNT als país caribeny, participant com a tal en nombrosos actes polítics. S'integrà com a assessor en la Comissió Obrera del Partit Revolucionari Cubà (Autèntic), mantingué estrets vincles amb els anarquistes cubans i sostingué posicions anticomunistes. El febrer de 1943 formà part de l'acabada de crear Comissió Organitzadora del Centre de Divulgació Social (CDS) de l'Havana i va ser elegit secretari general de la mateixa. A finals de 1943 s'establí a Mèxic, on va fer costat les tesis de Joan García Olivar de la«Ponència» i de la seva «Nova FAI». En 1944 es reuní amb ell la seva esposa, la comadrona María Lombardi Baldinoti, que havia restat a Cuba. En 1945 s'integrà com a secretari dels ministres anomenats per la CNT en el Govern republicà de l'exili encapçalat per José Giral Pereira. En 1945, també, era secretari de l'Agrupació «Estudios Sociales» de Mèxic. En 1947 va ser nomenat secretari de Correspondència de l'«Agrupació de Militants de la CNT» de Mèxic i s'encarregà de les relacions amb l'organització confederal a l'interior d'Espanya. L'11 de juny de 1953 representà la CNT en l'acte de protesta contra el pacte entre Estats Units i la dictadura franquista celebrat al Teatre Arbeu de Mèxic, on també parlaren Indalecio Prieto Tuero, per l'Agrupació Socialista, i Manuel Albar Catalán per la UGT. En 1956 fou l'administrador del periòdic mexicà CNT (1955-1960), dirigit per Juan López Sánchez,òrgan de la tendència«col·laboracionista». En 1956 també publicà el fullet La Confederación Nacional del Trabajo de España de España y la política. En aquests anys realitzà diversos viatges a Cuba per assessorar els seus companys en lluita. En 1963 publicà el llibre Por el sindicalismo hacia una España libre. També publicà, amb M. González, Cartas libres. Després de la reunificació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a començament dels anys seixanta, trencà amb la CNT i el 21 de gener de 1966 fundà una nova «Agrupació de Militants de la CNT» de Mèxic, la secretaria general de la qual assumí, secundat per José Margelí Naudín (vicesecretari), Francisco Escolano (tresorer), Santiago Bilbao (vocal) i Bruno Contreras (vocal). Aquesta nova«Agrupació de Militants de la CNT» de Mèxic defensà les posicions col·laboracionistes i va fer costat les negociacions cincpuntistes portades a terme a Espanya entre antics militants confederals i la Confederació Nacional de Sindicats («Sindicat Vertical») franquista. Joaquín Cortés Olivares va morir el 30 d'agost de 1979 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

Joaquín Cortés Olivares (1895-1979)

***

Arthur Lehning (1927)

Arthur Lehning (1927)

- Arthur Lehning: El 23 d'octubre de 1899 neix a Utrecht (Utrecht, Països Baixos) el militant anarquista i anarcosindicalista i historiador de l'anarquisme internacional Paul Arthur Müller-Lehning. D'origen alemany, son pare abandonà la família i sa mare, Paula Schübler, pertanyent a l'Església Protestant Moraviana, a partir de 1905 s'instal·là a Zeist. Després estudià ciències econòmiques a Rotterdam i història a Berlín, i de molt jove freqüentà els cercles revolucionaris antimilitaristes, anarquistes, sindicalistes i contraris al comunisme bolxevic. El desembre de 1919 fundà, amb Rudolf Rocker i Augustin Souchy, la Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), que el 22 de desembre de 1922 s'adherirà a Berlín a la nova Associació Internacional del Treball (AIT) de caràcter antiautoritari. Durant els anys vint, amb Alexander Berkman i Emma Goldman, formarà part de la«Comissió de Defensa dels anarquistes i socialistes revolucionaris perseguits a la Unió Soviètica». En 1922 serà corresponsal a Berlín de l'Oficina Internacional Antimilitarista, creada un any abans a L'Haia, i es converteix en amic de Georg Friedrich Nicolai, antimilitarista, professor i cap metge de l'Hospital de la Caritat de Berlín. En aquests anys prendrà part en accions per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti i publicà una important crítica del bolxevisme. Des del punt de vista artístic i literari, i influït per l'avantguarda«Dadà» berlinesa, formarà part des de la seva estada a París entre 1924 i 1926 dels moviments «Bauhaus» i «De Stijl». A París fou íntim amic de Piet Mondrian. El gener de 1927 creà la revista avantguardista i10 que comptarà entre els seus col·laboradors prestigiosos artistes i intel·lectuals, com ara Le Corbusier, Walter Gropius, Wassily Kandinsky, Piet Mondrian, Upton Sinclair, Walter Benjamin, Ernst Bloch, Max Nettlau, Otto Rühle, Henriette Roland-Holst, Alexander Berkman, Alexander Schapiro, etc. A partir de 1927 i fins al 1934, amb Albert de Jong, Augustin Souchy i Helmut Rüdiger, dirigí el servei de premsa de la Comissió Antimilitarista Internacional. En 1928 s'instal·là a Amsterdam, on va viure amb la pintora Charley Toorop. El maig de 1930 marxà amb Toorop a París i va viure a l'estudi de l'artista Calder. Després Lehning passà una temporada a Suïssa per recuperar-se d'una grip i Toorop tornà als Països Baixos. Des d'agost de 1932 fins a la crema del Reichstag va viure a Berlín. Entre 1932 i 1935 fou redactor de la revista Grondslagen. En 1935 va cofundà a Amsterdam l'International Institut of Social History (IISH, Institut Internacional d'Història Social), que esdevindrà un dels centres de documentació sobre història dels moviments socials més importants del món. Entre 1933 i 1936 fou secretari de l'AIT i com a tal va realitzar diversos viatges a Madrid i a Catalunya abans i durant la revolució llibertària de 1936, fent servir el seu nom Müller. Signà els seus articles sobre Espanya sota el pseudònim Pablo Moreno. En 1937 publicà des de la Península el serial«Aantekeningen over de revolutie in Spanje» (Notes sobre la Revolució a Espanya) en el periòdic De Stem. A partir d'abril de 1939, data en la qual l'IISH es va haver de traslladar pel perill nazi, treballarà a la sucursal d'Oxford d'aquesta institució. Quan esclatà la guerra, com que tenia passaport alemany, fou internat des de maig de 1940 fins al juny de 1941 en un camp de confinament a l'illa de Man. En sortí treballà en el departament holandès de la BBC realitzant programes de ràdio i en el Ministeri d'Afers Exteriors britànic a Londres. En 1947 rebé la ciutadania britànica. El febrer de 1952 viatjà a Jakarta (Indonèsia) on muntà una biblioteca d'història social. Entre 1954 i 1957 ensenyà a la Universitat de Jakarta i a l'Acadèmia de Relacions Exteriors. En 1957 retornà a Alemanya i col·laborà en diferents publicacions --va publicar articles en 140 periòdics--, com ara De Vlam, Libertinage i De Nieuwe Stem. Com a especialista en Mikhail Bakunin, a partir de 1976 publicà a França els monumentals « Archives Bakounine» i fou responsable de l'IISH. En 1976 rebé el doctorat honorari per la Universitat d'Amsterdam. En 1984 es va publicar la seva correspondència amb Mondrian. En l'any del seu centenari fou guardonat amb el«PC-Hooftprijs», el premi literari holandès més prestigiós. És autor de nombrosos llibres d'història en diferents idiomes, com ara Anarchismus und Revolution (1922, amb Barthélemy de Ligt), Die Sozialdemokratie und der Krieg. Der revolutionäre Antimilitarismus in der Arbeiterbewegung (1924), De feiten en de betekenis van de zaak Sacco en Vanzetti (1927), Anarcho-syndicalisme (1927), Estado y marxismo (1935), The International association. A contribution to the preliminary history of the First International (1938), From Buonarrotti to Bakunin. Studies in international socialism (1970), Anarchisme et marxisme dans le Revolution russe (1971), Michael Bakunin. Over anarchisme, staat en dictatuur (1970), Michel Bakounine et les historiens (1979),Spaans dagboek, aantekeningen over de revolutie in Spanje (1996), entre d'altres. Arthur Lehning va morir l'1 de gener de 2000 a Lys-Saint-Georges (Centre, França), on s'havia retirat amb sa companya Toke Van Helmond.

***

Voluntaris italians de la Columna Ascaso

Voluntaris italians de la Columna Ascaso

- Giuseppe Tinti: El 23 d'octubre de 1899 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Tinti, conegut com Peppino. Sos pares es deien Domenico Tinti i Rosa Bitonto, i era el cinquè de sis germans (Oreste, Francesco, Augusta, Giovanni i Angelo), tots militants anarquistes. En acabar els estudis primaris començà a treballar com a paleta. Arran de les seves activitats antifeixistes, en 1926 son germà gran Oreste va ser confinat, i ell, per evitar el mateix destí, es va veure obligat a exiliar-se a Bèlgica. D'antuvi treballà uns mesos com a miner a Mons i, amb sa germana Augusta i son cunyat, s'instal·là més tard a Ginebra, on continuà sent perseguit pels agents de la feixista l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i laRepressió de l'Antifeixisme). En 1928 passà a França i es mostrà força actiu a la zona de l'Alta Savoia. En 1930 en una reunió d'antifeixistes italians proposà la formació de colles de treballadors per fer feina gratuïta durant els campaments d'estiu antifeixistes. A començament de 1931, amb Ciro Beltrandi, Giulio Conte i Randolfo Vella, formà part del grup que intentà posar fi a la polèmica sorgida en el periòdic estalinista Falce e Martello i en Il Risveglio sobre la posició política dels germans Vella. El juny de 1931 participà en la commemoració de Giacomo Matteotti celebrada a Annemasse. Durant uns anys de misèria i desocupació, residí a diverses localitats (Ginebra, Annemasse Chambéry i Saint-Cerques), però mantingué contactes estrets amb Tomaso Serra i Francesco Barbieri. El 14 d'abril de 1935 participà, a casa de Luigi Bertoni a Ginebra, en una reunió (Frigerio, Omobono Frateschi, Martini) durant la qual Barbieri va ser acusat d'haver malversat una part de les subscripcions en favor de les víctimes polítiques i dels presos. El 30 de desembre de 1935 participà, amb Ciro Beltrandi, Guido Polidori, Randolfo Vella i Savino Fornasari, entre d'altres, en el Congrés Anarquista organitzat per Bertoni a Chambéry i on van ser discutides proposicions d'acció conjuntes amb altres organitzacions antifeixistes i on es va convidar al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) a coordinar l'acció antifeixista a Itàlia. El juliol de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya i s'allistà en la «Columna Ascaso», lluitant al front d'Aragó. El gener de 1937 entrà a formar part del grup«Pietro Gori» de la columna. El febrer de 1937 marxà a Suïssa amb Ciro Beltrandi, on, segons la policia, circulava amb un automòbil farcit de llibres i de propaganda anarquista de la Revolució espanyola. A Annmasse caigué greument malalt i hagué de renunciar a retornar a la Península. Després d'un temps a Saint-Cerques i a Aix-les-Bains, s'instal·là a Usin, a l'Alta Savoia, on fou detingut el 23 d'agost de 1939 i internat al camp de concentració francès de San Giuliano. El 12 de novembre de 1941, a requeriment del consolat italià, va ser lliurat a les autoritats feixistes. D'antuvi va ser tancat a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya i el 31 de desembre confinat a Ventotene, on restà durant tres anys. El 28 d'agost de 1943 va ser alliberat i retornà a Imola. Després de l'Alliberament continuà militant i fou un dels distribuïdors regulars del setmanari Umanità Nova. Sense domicili fix ni treball estable, visqué gràcies a petites feinetes. L'1 de gener de 1966 uns joves companys van trobar el seu cos al local del carrer Cavour d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) on residia després de morir d'un infart.

***

Nikola Txorbadieff

Nikola Txorbadieff

- Nikola Txorbadieff:El 23 d'octubre de 1900 --encara que oficialment l'1 de març de 1900-- neix a Plovdiv (Plovdiv, Bulgària) el militant i propagandista anarquista Jossif Sintov, més conegut com Nikola Txorbadieff (o Nikolas Tchorbadieff). Convençut de les idees llibertàries de ben jove, a finals de 1916 es va afiliar a les Joventut Llibertària del seu institut. Va prendre part en 1918 en la creació de la Federació Anarquista de Bulgària (FAB) i en diverses associacions de caràcter llibertari. Després d'un temps de clandestinitat arran del cop d'Estat de juny de 1923 i de participar activament en la fracassada temptativa insurreccional del 20 de setembre d'aquell any, troba refugi a l'Estat francès, primer a Sant-Etiève i després a París, trenant sabates per guanyar-se la vida. Va crear el Grup Búlgar en l'Exili, del qual va ser tresorer, i publicà els dos números del seu butlletí. Amb sa companya Lea Kamener formà part del Grup Anarquista Hebraic. Amenaçat d'expulsió, el seu amic Samuel Schwartzbard va sol·licitar la intervenció de l'advocat Henri Torrès que va aconseguir impedir aquesta mesura. També va participar, amb Sébastien Faure, en l'establiment de la«Librairie Internationale» i en l'edició deLa Revue Internationale Anarchiste, ocupant-se de les qüestions búlgares. Esdevingut tipògraf, es va adherir a la Confederació General del Treball (CGT) i va treballar, empleat per Armand Bidault, per aLa Brochure Mensuelle i va amenaçar amb una vaga si el seu «patró» no aplicava la tarifa sindical. En 1936, durant la guerra d'Espanya, va participar en la redacció i edició del butlletí Fraternité que arreplegava el suport de l'exili búlgar a la Revolució espanyola i representà els seus compatriotes exiliats en el Comitè per a l'Espanya Lliure. Arran de la mobilització, es va inscriure com a soldat voluntari, però va ser detingut com a «sospitós estranger» i internat al camp de concentració de Vernet (Occitània), on compartirà barracot amb Arthur Koestler, qui el menciona en Scum of the Earth (1941). Un cop alliberat, va reingressar al seu regiment. Després de l'armistici, es trobarà en zona no ocupada (República de Vichy) i participarà tot d'una en la resistència. Amb l'Alliberament, reprendrà la seva militància en grups anarquistes búlgars de l'exili, en la redacció del periòdicNotre Route i en la redacció i l'edició de fullets sobre Bulgària i sobre la història del moviment llibertari del seu país. Fundarà en 1979, amb altres companys búlgars, la revistaIztok. En 1982 va morir sa companya Léa Kamener. En 1993 va editar el fullet Les causes qui ont créé le socialisme. Et l'anarchisme d'aujourd'hui et de demain, destinat a la joventut búlgara. El juny de 1994 va marxar a Bulgària, però finalment va morir el 6 de juliol de 1994 a París (França) i va expressar el seu desig que les seves cendres fossin portades a Israel.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Temporada alta. La mirada lúcida de Nadal Suau.

0
0

Yo fui tonto mucho tiempo.

                                                                          

Este libro que comienza con un símbolo y termina con un talismán

no es la crónica de una ciudad.

O no es solamente la crónica de una ciudad.

Es muchas cosas a la vez.

Este libro no es lo que el autor cree que es.

O no es solamente lo que el autor cree que es.

Un libro es importante cuando surge por sí mismo como una nueva realidad inesperada.

Como si a pesar de ser irremediable pudiera ser considerado un accidente o un error.

El autor es una falacia y un fracaso.

Todo orden es superstición.

Temporada alta es la crónica de la construcción de un pensamiento.

Es la crónica de las variables y posibilidades que median entre la historia y la distopía.

Es la construcción de un artefacto como hipóstasis de los empeños de esa mente inquieta, desprovista de subjetividad y melancolía, haciéndose tan contundente en su materialidad como una fuente en una rotonda, una estatua vacía que se repite en otro mundo o el sendero de detritus urbanos que te conduce sano y salvo de vuelta a tu hogar.

¿Quién es ese que habla?

Ese que piensa.

¿Desde dónde dice lo que dice?

¿Cómo logra la objetividad de sus enunciados apocalípticos?

¿Cómo sobrevivir a la frase que concluye con que todos los ciudadanos y sus vidas y sus expectativas se licúan en un fantasmagórico ser nuevo, producto de una industria que disecciona conciencias y tiempo en puro presente vano, llamado "turista"?

La maquinaria comercial y financiera que rige el capitalismo busca que todos seamos turistas de nuestras vidas transitando por un perenne centro comercial que antes se llamaba "ciudad".

El autor deberá entonces ser un infiltrado, un espía que sabe que para construir una gran mentira es indispensable que el contexto sea verdadero pero que los detalles sean tan precisos como un unicornio.

En eso se fundamenta el arte de la publicidad y de la gran literatura.

Solo recordar lo que es una invención y no ha existido jamás.

Y si bien este libro, esta indagación aérea de una mente que sobrevuela como un dron el centro privatizado, las playas ahogadas por delirios de idiotas, las ruinas hundidas bajo la luna y las terrazas habitadas por oligofrénicos, es una de las más profundas y cruelmente divertidas disecciones sin anestesia del nuevo capitalismo, es también el último de los eslabones de una determinada tradición romántica que postula que nunca es gratuito el avance tecnológico, la ciega servidumbre a la alegría exultante de esputos y semen cuajado del capitalismo más atroz. El autor resalta un verso de Audre Lorde: "En el centre d'una ciutat dura i espectral/ totes les coses naturales són estranyes" que me recuerda aquel otro de Octavio Paz que dice: "Todo lo que me nombra o que me evoca/ yace, ciudad, en ti, yace vacío,/ en tu pecho de piedra sepultado".

Semejanzas, convergencias y hallazgos comunes más allá del tiempo, tan válidos para el Londres sórdido de William Blake reconvertido en el inmenso crucero que navega quieto sobre el que escribe Ian Sinclair o para el Buenos Aires demolido por Martínez Estrada o para el metastásico México de Paz, tan cercanos a la Palma de Nadal Suau y a los delirios de cualquier niño salvado por la poesía cuando descubre que nada en una ciudad es previo a lo humano, que todo es resultado de una ordenanza, de una arbitrariedad o de un milagro.

Un eslabón final que traza una simetría y un compromiso: cuando se busca la verdad no hay lugar para el autoengaño ni para la nostalgia.

La lucidez está manchada de sangre y de mierda.

La mente liberada que construye este libro está tan tatuada como la piel que ha dejado atrás, como las paredes de las ruinas, como las chapas de los portones mecánicos, y esos tatuajes que surcan algunas de las letras de toda las palabras deben ser entendidos como las muescas que indican un logro personal, una declaración secreta que define a un hombre y que brilla por su originalidad y valentía en un mundo público en el que lo privado es la última forma de resistencia a los embates de un ego lascivo y puritano.

Este libro es la crónica de la lucha por la construcción de una nueva ciudad mutante entre los anónimos y deslocalizados fondos de inversión y los ciudadanos que se niegan a renunciar a su nombre. Y esta lucha es trascendente porque lo que está en juego es la supervivencia del modo de cultura nacido en las ciudades, parido por la interacción en las plazas y bares entre los ciudadanos que se daban a sí mismos y a su ciudad un destino.

De ahí que no sea casual la irremediable eliminación de los espacios públicos y la sustitución de todo lo permanente y lento por lo fugaz y vacío.

Seremos, si ellos vencen, simplemente gente que está de paso en ciudades ajenas.

Y así, este libro es un manual de supervivencia para tiempos convulsos, que le permita a la ciudad enajenada reconocerse frente a la imagen que le devuelven los charcos, como si la perentoria pesquisa que lleva a cabo la mente del autor fuera la única manera en que puede, con rigor y belleza, llegar a tener conciencia de sí misma.

Este es un libro político en su sentido más arcaico y puro, seminal, como gustaría decir al autor, ya que fue escrito por un habitante nacido y crecido en una polis que se sigue construyendo y destruyendo simultáneamente a partir de la tensión secular entre la ecuación costo/beneficio que rige aquí desde el neolítico, el bien común postulado por Aristóteles como finalidad de la acción política de los que siempre terminarán amargados y perseguidos y los algoritmos de aumento del beneficio de las patrias empresariales que intentan gobernarnos.

Es una experiencia de funambulista en la que el texto hace un extraño equilibrio entre un conjunto apabullante de datos contrastados y sus consecuentes reflexiones y un misterio que se fundamenta en "la imaginación razonada" inventada por Borges para definir la literatura fantástica. Y todo ello sin red, en la confianza absoluta en la capacidad del lector para darse cuenta o para no enterarse de nada y olvidarlo todo.

El destino de todo libro es integrarse en la memoria del lector entusiasmando su imaginación o en servir como tope de la pata más corta de una mesa desequilibrada.

Para concluir, un libro para sobrevivir en el tiempo debe narrar una historia de amor.

Este libro lo hace.

Solo escribe así un hombre enamorado y agradecido que ha decidido compartir con cada uno de nosotros el profundo compromiso que te exige el conocimiento de la verdad.

                                               Begoña y yo nos fuimos a

                                               dormir tarde y entre risas.

Gabriel Bertotti 

[24/10] «Il Ribelle» - «Il Monito» - «Violeta» - Percheron - David-Néel - Mailfait - Trouille - Filippetti - Chauvin - Cruzado - Espigares - López Noguero - Haldimann - Gualandi - Álvarez Garrido - Pernisa - Lama - Mera - Adrados - Huet - Royo - Dolgoff - Vegas - Sansom - Petric

0
0
[24/10] «Il Ribelle» - «Il Monito» - «Violeta» - Percheron - David-Néel - Mailfait - Trouille - Filippetti - Chauvin - Cruzado - Espigares - López Noguero - Haldimann - Gualandi -Álvarez Garrido - Pernisa - Lama - Mera - Adrados - Huet - Royo - Dolgoff - Vegas - Sansom - Petric

Anarcoefemèrides del 24 d'octubre

Esdeveniments

Premsa anarquista italiana

Premsa anarquista italiana

- Surt Il Ribelle: El 24 d'octubre de 1914 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del bimensual antimilitarista anarquista Il Ribelle. Quindicinale antiguerresco (El Rebel. Quincenal contra la guerra). Fou creat per lluitar contra la Gran Guerra i mantenir la no-intervenció entre els cercles anarquistes. Giovanni Fontanelli en fou el gerent i hi van col·laborar Mario Mantovani, Franceschelli, Monteverdi, Leda Rafanelli, Carlo Molaschi i Ugo Fedeli, entre altres. Malgrat dificultats de tota casta, publicarà nou números fins al 20 de març de 1915.

***

Capçalera d'"Il Monito"

Capçalera d'Il Monito

- Surt Il Monito: El 24 d'octubre de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic en llengua italiana Il Monito. Settimanale anarchico. Publicat per Raffaele Schiavina (Max Sartin), Il Monito (L'Advertència) tenia com a objectiu la defensa dels anarquistes i antifeixistes italians establerts a França, sempre defensant la tendència«antiorganitzativa». Antonino Napolitano en fou el secretari i Camillo Berneri col·laborador. D'antuvi setmanal i després irregular, farà costat Gino Lucetti, difamat pels comunistes, i denunciarà el«neobolxevisme» de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma d'Arshinov»). En 1926 a Schiavina se li instruí un decret d'expulsió de França per les seves activitats d'agitació arran de l'atemptat contra el consolat italià a Paris i el març de 1928 acabarà retornant clandestinament als EUA. Entre el 20 de novembre de 1926 i el 22 de gener de 1927 aquesta publicació deixarà de publicar-se i a partir de l'1 d'agost de 1929 tornarà a sortir, sota la gerència de Marcel Morot-Gaudry, sota el títol Il Monito Anarchico.

***

Portada de "Violeta"

Portada de Violeta

- S'edita Violeta: El 24 d'octubre de 1934 surt al carrer la novel·la curta Violeta, del militant anarcosindicalista mallorquí Miquel Beltran i Alomar, publicada a Barcelona (Catalunya) dins la col·lecció «La Novela Ideal», una de les publicacions de La Revista Blanca, que dirigia Federico Urales. Beltran va escriure la novel·leta a començaments de 1934 quan es trobava allitat amb tuberculosi, malaltia que el portarà a la fossa un any després. Violetaés una mostra insòlita de literatura popular llibertària a Mallorca, on es ressalta la moral anarquista, emmarcada en el binomi amor-lluita, com a tret de dignificació i d'alliberament enfront de la societat burgesa opressora. En 2010 va ser reeditada, juntament amb la conferència «Poder y Libertad», sota el títol La llibertat contra el poder.

Anarcoefemèrides 

Naixements

Notícia de la detenció d'Auguste Percheron apareguda en el periòdic parisenc "Gil Blas" del 23 de març de 1894

Notícia de la detenció d'Auguste Percheron apareguda en el periòdic parisenc Gil Blas del 23 de març de 1894

- Auguste Percheron: El 24 d'octubre de 1837 neix a Poitiers (Poitou-Charentes, França) el cantautor anarquista Auguste Henry Adolphe Percheron. En la dècada de 1890 es guanyava la vida revenen draps i com a escrivent públic. Les seves cançons llibertàries es van publicar en diversos periòdics anarquistes, com ara els parisencs L'Antipatriote (1891) i L'Attaque (1888-1890), i Vendémiaire (1891), de Gwened (Bro Gwened, Bretanya). Fou l'autor de la cançó anarquista Les briseurs d'images, publicada per primera vegada en 1892 en Le Père Peinard i que fou reeditada en diverses publicacions i reculls de cançons, i d'Enfants de la Nature. Quan l'ona d'atemptats de 1894, va ser detingut el 22 de març d'aquell any i empresonat algunes setmanes, cosa que degradà la seva salut ja malmenada. Auguste Percheron va morir el 21 de febrer de 1896, segurament a París (França).

***

Alexandra David-Néel

Alexandra David-Néel

- Alexandra David-Néel: El 24 d'octubre de 1868 neix a Saint-Mandé (Illa de França, França) la cantant d'òpera, periodista, escriptora, exploradora, orientalista, budista, espiritualista, teòsofa, maçona, feminista i anarquista Louise Eugénie Alexandrine Marie David, més coneguda com Alexandra David-Néel. Son pare fou professor republicà de família francesa hugonot que participà en la Revolució de 1848, amic personal del geògraf anarquista Élisée Reclus, i sa mare una dona catòlica d'origen escandinau que la volgué educar religiosament. Quan tenia sis anys sa família s'instal·là a Ixelles i passava les vacances a la flamenca Oostende --tenia la doble nacionalitat francobelga. Durant tota la seva infància i adolescència freqüentà el cercle anarquista dels Reclus i llegí els grans de la filosofia llibertària (Max Stirner, Mikhail Bakunin, etc.), alhora que s'interessà per les idees feministes, que l'inspiraren el llibre Pour la vie (1898), on també reuní els seus textos llibertaris amb pròleg d'Élisée Reclus i que tingué una forta repercussió en els cercles anarquistes i fou traduït a cinc idiomes. Després d'una estada a Londres per aprendre l'anglès, començà a estudiar seriosament llegües orientals. En 1889, quan aconseguí la majoria d'edat, deixà sa família i s'instal·là a París, on estudià llengües orientals a la Sorbona i al Col·legi de França, participà en la Societat Teosòfica i en la francmaçoneria, de la qual aconseguirà el tercer grau en el ritus escocès, i entre en els cercles anarquistes i feministes parisencs. El seu feminisme militant la portà a col·laborar en el periòdic La Fronde, fundat per Marguerite Durand i administrat cooperativament per dones; també participà en les reunions del Consell Nacional de Dones Franceses i en el cercle de dones italianes, encara que rebutjar algunes posicions adoptades per aquestes, com ara el dret al vot, ja que s'estimava més la lluita per l'emancipació econòmica de les dones i rebutjava el feminisme de les sufragistes de l'alta societat que oblidaven la lluita econòmica de la majoria de les dones. Durant les temporades teatrals de 1895-1896 i 1896-1897, sota el nom d'Alexandra Myrial, actuà com a primera cantant a l'Òpera de Hanoi (Indo-xina), interpretant el paper de Violetta de La Traviata de Verdi --també cantà Les Noces de Jeannette, de Massé; Faus i Mireille, de Gounod; Lakmé, de Delibes; Carmen, de Bizet; Thaís, de Massenet--; en aquesta època mantingué correspondència amb Frédéric Mistral i Jules Massenet. Entre 1897 i 1900 visqué a París amb el pianista Jean Haustont, amb qui escrigué Lidia, drama líric en un acte amb música de Haustont i llibret d'Alexandra. Entre novembre de 1899 i gener de 1900 cantà a l'Òpera d'Atenes i el juliol d'aquell any a l'Òpera de Tunis. L'estiu de 1902 abandonà la carrera operística i assumí la direcció artística del Casino de Tunis, alhora que continuà amb els seus treballs intel·lectuals. El 4 d'agost de 1904 es casà a Tunis amb Philippe Néel, enginyer en cap dels ferrocarrils tunisians, de qui era amant des del 15 de setembre de 1900 després de conèixer-lo al Casino de Tunis. La parella mantingué una relació tempestuosa, però sempre des del mutu respecte. El 9 d'agost de 1911 la parella se separà coincidint amb el seu tercer viatge a l'Índia (1911-1925) --el segon el va realitzà en una gira de cantant. El viatge d'estudis a l'Índia patrocinat per tres ministeris que havia de durar 18 mesos, finalment els perllongà 14 anys. Durant tot aquest temps i posteriorment, la parella separada mantingué una viva correspondència que només acabà amb la mort de Philippe Néel el febrer de 1941 i que fou publicada pòstumament entre 1975 i 1976. En 1912 arribà al Sikkim on va fer amistat amb el sobirà d'aquest Estat hindú, Sidkéong Tulku, visitant nombrosos monestirs budistes i especialitzant-se en aquesta filosofia. En 1914, en un d'aquests monestirs, conegué Aphur Yongden, de 15 anys, a qui adoptà. Ambdós es retiraren en vida eremítica en una caverna a més de quatre mil metres d'altitud al nord del Sikkim. En aquest indret rebrà les ensenyances d'un dels majors gomtxen (ermitans). A prop de la frontera tibetana, creuà la frontera clandestinament en dues ocasions, arribant fins a Shigatsé, una de les ciutats més grans del sud del Tibet, però encara no a Lhasa, la seva prohibida capital. A causa d'aquestes incursions, fou expulsada del Sikkim en 1916. Com que Europa es troba en plena guerra, amb Yongden visità l'Índia i el Japó. Després marxaren a Corea i a Pequín (Xina), on decidiren creuar Xina d'est a oest acompanyats amb un lama tibetà. El periple durà uns anys i travessà el desert del Gobi, Mongòlia i al monestir de Kumbum al Tibet van fer una pausa de tres anys, on traduí la famosa Prajnaparamita. Després viatjaren disfressats de mendicant i de monjo fins a Lhasa, ciutat a la qual arribaren en 1924. En aquesta ciutat trobà el francès Swami Asuri Kapila (Cesar Della Rosa) amb qui restarà dos mesos visitant la ciutat santa i els grans monestirs de la zona (Drépung, Séra, Ganden, Samye, etc.). Però finalment fou desemmascarada --cada dia es banyava al riu-- i denunciada al governador de Lhasa Tsarong Shapé, qui va decidir deixar-la tranquil·la i que continués el seu camí. Retornà a França i, després de recórrer la Provença, en 1928 s'instal·là a Dinha, on comprà una casa que engrandí i batejà com Samten-Dzong (Fortalesa de la Meditació). Fou aleshores que es posà a escriure els seus viatges i amb Yongden, que esdevingué son fill adoptiu legal, va fer gires de conferències arreu de França i d'Europa. En 1937, amb 69 anys, decidí marxà amb Yongden a Xina amb el transsiberià en plena guerra sinojaponesa, fam i epidèmies. L'anunci de la mort de son marit la deprimirà profundament. Fugint dels combats, errà per Xina com pogué i finalment arribà a l'Índia en 1946. Tornà a França per arranjà l'herència de son marit i es posà a escriure a la seva casa de Dinha. En 1955 Yongden va morir. Amb més de 100 anys, va demanar la renovació del passaport al prefecte dels Baixos Alps. Alexandra David-Néel va morir el 8 de setembre de 1969 a Dinha (Provença, Occitània). Les seves cendres van ser portades per la seva secretària Marie-Madeleine Peyronnet a Benarés (Uttar Pradesh, Índia) i escampades amb les de son fill adoptiu el 28 de febrer de 1973 al riu Ganges. Alexandra David-Néel va escriure més de 30 llibres sobre orientalisme, filosofia i relats dels seus viatges, molts dels quals restaren inèdits i que actualment es van publicant progressivament. Les seves obres han servit d'inspiració a nombrosos escriptors de la «Beat Generation» (Jack Kerouac, Allen Ginsberg, etc.), a diversos filòsofs (Alan Watts, etc.) i a exploradors (Marie-Madeleine Peyronnet, Priscilla Telmon, etc.). En 2003 es van reagrupar tots els seus escrits feministes i anarquistes i publicats sota el títol Alexandra David-Néel, féministe et libertaire. Ecrits de jeunesse.

***

Notícia de la condemna de Paul Mailfait apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 16 de novembre de 1911

Notícia de la condemna de Paul Mailfait apareguda en el diari parisenc Le Temps del 16 de novembre de 1911

- Paul Mailfait: El 24 d'octubre de 1871 neix a Charleville (Ardenes, França) el militant anarquista Paul Mailfait. Es guanyava la vida com a obrer ferrer, calderer i ferreter. Quan tenia 17 anys va ser condemnat a un dia de presó, que purgà l'1 de maig, sota l'acusació d'haver robat un portacigarretes als Magasins Réunis de Charleville. El 5 d'octubre de 1890, amb son germà gran Paulin i Edmon Midoux, agredí un client en un cafè i trencaren tassons i l'aparador de l'establiment, fets pels quals van ser condemnat a sis dies de presó tots tres. El 24 de juny de 1891 va ser novament condemnat a dos mesos de presó per cops. Amb son germà Paulin s'adherí al grup anarquista«Les Sans-Patrie» (Els Sense Pàtria), creat el 18 d'octubre de 1891 a Charleville. El 29 d'abril de 1892, en el marc de la repressió desencadenada contra el moviment anarquista sota l'acusació d'«associació criminal», tres membres de «Les Sans-Patrie» van ser detinguts. Ell, sospitós d'haver proferit amenaces de mort, pogué fugí pels pèls de la detenció i es va refugiar a Bèlgica on ja es trobava son germà, que havia estat inculpat de «complicitat de deserció». Finalment, el 6 de maig de 1892 va ser detingut a Charleville, però durant el procés va ser exculpat i el 15 de maig de 1892 alliberat. El 20 de febrer de 1901 va se condemnat a vuit dies de presó per «violència i rebel·lió contra un agent». El setembre de 1911, durant les manifestacions contra l'encariment de la vida, provocà un aldarull al carrer principal de Charleville incitant a prendre les armes de les tropes i a assassinar els militars; per aquests fets, i després de dos mesos de presó preventiva, el 13 de novembre de 1911 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Charleville a sis mesos de presó per«provocació al pillatge». Poc abans d'esclatar la Gran Guerra, era membre del grup anarcocomunisa de Charleville, el secretari del qual fou Émile Legras. En 1923 s'instal·là a París (França) i fou pare de set infants. Desconeixement la data i lloc de la seva defunció.

***

Clovis Trouille

Clovis Trouille

- Clovis Trouille: El 24 d'octubre de 1889 neix a La Fère (Picardia, França) el pintor anarquista Camille Clovis Trouille. En 1905 entrà a l'Escola de Belles Arts d'Amiens (Picardia, França), on restà durant cinc anys. En 1907 guanyà el Primer Premi de Belles Arts d'Amiens per la seva obra La jeune fille blonde. Començà com a il·lustrador publicitari i de moda de la casa Draeger i col·laborant amb dibuixos en la premsa local. Després de set anys fent el servei militar, dels quals quatre durant la Gran Guerra als fronts de Xampanya i de Picardia, sortí absolutament traumatitzat i es declarà anarquista. En 1920 es casà amb Jeanne Vallaud, amb qui tindrà dues filles, i s'instal·là a París (França), on treballà a partir de 1925 i durant 35 anys com a maquillador retocador per a la fàbrica de maniquins de Pierre Imans. Durant el seu temps lliure pintà quadres de temàtica poc usual, com ara l'anticlericalisme, l'humor macabre, l'erotisme i l'antimilitarisme; ridiculitzant tots els poders (el dels diners, el militar, el polític, el de l'Església catòlica, el burgès, el de l'Estat, etc.). En la seva pintura s'exalta el color, el simbolisme, el somni i l'erotisme, molt similar a l'art surrealista, fet que serà remarcat en 1930 per André Breton i per Salvador Dalí. En 1930 una de les seves obres, Remembrance, va ser exposada al Saló dels Artistes i Escriptors Revolucionaris i el desembre de 1931 va ser reproduïda en el número 3 de la revista Le surréalisme au service de la révolution. Entre 1933 i 1935 i entre 1941 i 1952, exposà regularment als salons dels Independents i dels Sobreindependents. En 1951 va ser un dels signants del manifest Surréalisme et anarchisme. Déclaration préalable, que es publicà en Le Libertaire. Malgrat signar els manifests surrealistes (1948, 1949 i 1959), acabà s'allunyant-se del surrealisme, tot reivindicant l'art del Renaixement. La seva obra també es va veure influenciada per la«cultura de masses», especialment pel còmic i el kitsch, iés un clar antecedent del pop art. Va ser molt poc conegut, a causa de la seva negativa a vendre els seus quadres. En 1947 participà en l'Exposició Internacional Surrealista a la Galeria Maeght de París (France) i en 1963 realitzà la seva primera exposició en solitari en la parisenca Galeria Raymond Cordier. En 1969 Kenneth Tyan s'inspirà en una de les seves obres per al títol de la revista teatral d'avantguardaOh! Calcutta!, joc de paraules amb«Oh quel cul t'as!» (Oh! Quin cul tens!). Clovis Trouille va morir el 24 de setembre de 1975 a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França). En 2002 el cineasta llibertari Jean Rolin, que realitzà nombrosos films de vampirs, evocà Trouille en la seva pel·lícula La fiancée de Dracula. En 2007 es va fer una gran exposició antològica al Museu de Picardia d'Amiens.

Clovis Trouille (1889-1975)

***

Filippo Filippetti

Filippo Filippetti

- Filippo Filippetti: El 24 d'octubre de 1892 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Filippo Filippetti. Paleta de professió, milità en la Unió Sindical Italiana (USI), en la Cambra del Treball de Liorna i en els«Arditi del Popolo». El 2 d'agost de 1921, durant una convocatòria de vaga general antifeixista unitària organitzada per l'Aliança del Treball, va ser mortalment ferit a prop de Pontarcione en un enfrontament armat entre escamots feixistes, que realitzaven una «expedició punitiva» a Liorna, i un grup dels «Arditi del Popolo». En aquest mateix enfrontament van morir altres sis antifeixistes: el regidor municipal comunista Pietro Gigli i son germà Pilade Gigli, de tendència llibertària; l'anarquista Gilberto Catarsi; el regidor socialista Luigi Gemignani; Oreste Romanacci i Bruno Giacomini. Filippo Filippetti va morir durant la nit del 2 al 3 d'agost de 1921 a Liorna (Toscana, Itàlia). El 6 de gener de 1929 Virgilia D'Andrea evocà la memòria de Filippetti en una conferència que realitzà a Nova York (Nova York, EUA). Durant la potsguerra, un grup llibertari prengué el seu nom i una placa commemorativa portant el nom de les set víctimes va ser col·locada a iniciativa de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA).

***

Notícia sobre la condemna de Charles Chauvin apareguda en el diari parisenc "L'Humanité" de l'1 de maig de 1924

Notícia sobre la condemna de Charles Chauvin apareguda en el diari parisenc L'Humanité de l'1 de maig de 1924

- Charles Chauvin: El 24 d'octubre de 1894 neix a Caden (Gwened, Bretanya) el propagandista anarquista Charles Chauvin. Es guanyava la vida fent d'obrer polidor. El març de 1923 va ser nomenat gerent del periòdic parisenc Le Libertaire i el 25 d'aquell mateix mes va ser detingut per«apologia del crim amb finalitat de propaganda anarquista» juntament amb el llibertari Brutus Emmanuel Marcereau, empleat de l'Assistència Pública, actor de teatre social i fill d'un advocat, que havia publicat en el número del 9 de març de Le Libertaire l'article «Pour Germaine Beront, faisons la connaître et aimer». Jutjats ambdós el 25 d'abril de 1923 pel XI Tribunal Correccional del Sena i defensats per Henry Torrès, van ser condemnats per «apologia del crim» a sis setmanes de presó i a 50 francs de multa. Més tard, el 19 d'octubre de 1923, fou condemnat en absència, amb Jean Bucco, pel XI Tribunal Correccional del Sena, per «apologia dels crims» de Germaine Berton, assassina de l'extremista dretà Marius Plateau, i d'Émile Cottin, magnicida frustrat de Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres, a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. El 17 de gener de 1924 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó i a 100 francs de multa, juntament amb l'anarquista Marcel Lhomme, autor d'un article en defensa de l'amnistia publicat en Le Libertaire entre el 27 de juliol i el 3 d'agost de 1923, que fou condemnat a quatre mesos de presó i a 100 francs de multa. A la presó parisenca de La Sante, amb Gaston Meunier, Marcel Lhomme i Louis Loréal (Raffin), a partir del 20 de febrer de 1924 engegà una vaga de fam en solidaritat amb l'activista antimilitarista llibertària Jeanne Morand, empresonada per«antipatriota» i per apologia a la deserció i aleshores en vaga de fam. El 30 de març de 1924 va ser condemnat en absència a vuit mesos de presó i a 50 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència i apologia del crim» a resultes de dos articles publicats el març de 1923 en Le Libertarie, pena que fou reduïda a quatre mesos en l'apel·lació. Posteriorment va ser gerent de La Revue Anarchiste (1929-1936), fundada a París per Ferdinand Fortin, independent aquesta de tota organització llibertària. Charles Chauvin va morir el 15 d'abril de 1938 a l'Hospital Tenon de París (França).

***

Anar María Cruzado Sánchez

Ana María Cruzado Sánchez

- Ana María Cruzado Sánchez: El 24 d'octubre de 1907 neix a La Carolina (Jaén, Andalusia, Espanya) la militant anarcosindicalista Ana María Cruzado Sánchez. Havia nascut en una família militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). De petita va emigrar amb sa família a Barcelona (Catalunya). En 1936 milità en el Sindicat del Vestir de la CNT i en les Joventuts Llibertàries, on conegué el seu futur company, el militant anarcosindicalista Antonio Zapata Córdoba (1908-2000). A punt d'acabar la Guerra Civil, en febrer de 1939, es va exiliar a França i visqué a Font Romeu i Tolosa de Llenguadoc. En 1945 retornà clandestinament a la Península i va ser detinguda. Un cop alliberada va seguir militant en la CNT clandestina a Barcelona i serà de bell nou detinguda. En 1946 s'exilià definitivament a França i es va instal·lar a Tolosa de Llenguadoc, on va participar en el moviment llibertari. Ana María Cruzado Sánchez va morir el 26 d'agost de 1982 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Son germà, Alfonso Cruzado Sánchez (La Carolina, 1910 - Barcelona, 1983), fou militant del Sindicat del Transport de la CNT de Barcelona.

Antonio Zapata Córdoba (1908-2000)

***

Necrològica de Rafael Espigares Ávila apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 26 de novembre de 1985

Necrològica de Rafael Espigares Ávila apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 26 de novembre de 1985

- Rafael EspigaresÁvila: El 24 d'octubre de 1908 neix a Macarena (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Espigares Ávila, conegut com Virtuoso. Sos pares es deien Fructuoso Espigares i MaríaÁvila. Pagès de professió, quan tenia 18 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'abril de 1932 fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries del seu poble natal i aquest mateix any col·laborà en Solidaridad Obrera. Quan el cop militar de juliol de 1936, aconseguí fugir de Granada, ocupada pels feixistes, i passar a zona republicana. Immediatament es presentà voluntari com a milicià i lluità als fronts d'Andalusia i d'Extremadura. El 24 de novembre de 1938 va ser nomenat comissari polític delegat de la Companyia 308. L'abril de 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià). Jutjat en consell de guerra a Granada, va ser condemnat a mort per«rebel·lió», però la pena va ser commutada per la de 30 anys de reclusió. Després de passar per diverses presons (Granada, Salamanca, Toro, Galícia i Carabanchel). El març de 1946, quan estava al penal de les mines de wolframi de Casaio (Carballeda de Valdeorras, Ourense, Galícia), se li va concedir la llibertat provisional i va ser alliberat el febrer de 1947. Després d'un temps en la clandestinitat, en 1948 passà a França, on visqué a Le Coteau (Roine-Alps, França) i milità en la Federació Local de Roanne de la CNT. En 1949 sa companya Rosario Medina i ses dues filles es reuniren amb ell. Rafael Espigares Ávila va morir el 21 d'agost de 1985 a l'Hospital de Roanne (Roine-Alps, França). Sa filla Azucena Espigares Medina també fou una destacada militant llibertària.

***

Lorenzo López Noguero

Lorenzo López Noguero

- Lorenzo López Noguero: El 24 d'octubre de 1923 neix a Nantes (Bretanya) l'anarcosindicalista i resistent anfranquista Lorenzo López Noguero, conegut sota diversos pseudònims (El Francés,Fernando i El Chaval). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juny de 1949 formà part del grup de sis guerrillers que des de França creuà els Pirineus i s'internà a l'Espanya franquista per Andorra. El 10 de juny d'aquell any aquest grup requisà el taxi de Josep Garriga Pijoan en un carrer de Lleida i amb ell arribà a Tremp, on atracà el banc Arnus i posteriorment a Balaguer el Banc Espanyol de Crèdit, a més de diferents masies; en una d'aquestes accions abateren Josep Murgo Guitard, membre del Sometent. El 18 de juny de 1949 part del grup (Lorenzo López Noguero, Francisco Cebolla Marcos i Baltasar González Pérez) van caure a mans de la Guàrdia Civil i la resta del escamot fou abatuda. El 19 de novembre de 1953 fou jutjat en consell de guerra a Lleida amb Cebolla Marcos i condemnats ambdós a mort per «actes de bandidatge i de terrorisme»; el 10 de febrer de 1956 aquestes penes van ser confirmades en cassació. El 17 de maig de 1956 Lorenzo López Noguero aconseguí fugir de la presó provincial de Lleida, però va ser interceptat i el 21 de maig de 1956 fou abatut per la Guàrdia Civil a Lleida (Segrià, Catalunya). Son company, Francisco Cebolla Marcos, fou garrotat el 17 de setembre de 1956 a la presó provincial de Lleida.

***

Mark Haldimann

Mark Haldimann

- Mark Haldimann: El 24 d'octubre de 1954 neix a Suïssa l'impressor i activista i propagandista anarquista Mark Haldimann, conegut com Mark de Bienne. Va créixer a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) i quan encara era a l'institut començà a militar en el moviment anarquista, publicant en el periòdic Le Révolté (1972-1976) textos escollits en homenatge a Piotr Kropotkin. Membre del«Groupe Suisse sans Armée» (GSsA, Grup Suís Sense Exèrcit), es declarà insubmís al servei militar i fou empresonat en dues ocasions. Abandonà prest la llar familiar, jurant que mai no treballaria per a cap patró. En 1974 s'instal·là a Bienne, ciutat bilingüe on aprengué l'alemany i participà en la fundació de nombroses iniciatives, com ara la Imprimerie Commune Autonome, d'habitatges, l'Infokiosque del Chat Noir i, especialment, el Centre Autonome de Jeunesse (CAJ, Centre Autònom de Joventut) instal·lat a La Coupole, lloc de referència de l'escena alternativa de Bienne. Le CAJ, fundat arran de les manifestacions de 1969, fou un centre sociocultural autogestionat (asil nocturn, cuina popular, lloc de trobada, exposicions, concerts, impremta, reunions de grups alternatius, etc.) que tenia com a òrgan d'expressióNoir & Rot. En 1979 publicà, amb Raoul Vaneigem, el fullet De la division du travail appliquée au vol à l'étalage. Une introduction à la marchandise. Membre fundador de l'Organització Socialista Llibertària (OSL), fou un dels pilars del seu òrgan bilingüe Rebellion, així com de diferents fòrums anarquistes que reuniren a començaments dels anys noranta militants de les tres regions lingüístiques suïsses. També participà regularment en els càmpings anuals organitzats a França per l'Organització Comunista Llibertària (OCL) i mantingué bones relacions amb Alternativa Llibertària (AL). Participà activament en diferents lluites socials, com ara els refugiats, els sense-papers, els sense sostre, els insubmisos, pel desenvolupament de llocs d'acollida per a toxicòmans, contra l'Organització Mundial del Comerç (OMC) i les centrals nuclears, etc. Destacà com a propagandista i pedagog de la filosofia llibertària. En 1992 publicà, amb Gertrud Vogler i Bänz Hähnle, el llibre Tout va bien. Travail de rue en Suisse (1981-1991). Es guanyava la vida com a impressor autònom i com a traductor. Trobem textos seus en Offensive i Courant Alternatif. Mark Haldimann va morir el 18 d'abril de 2007 en un hospital de Bienne (Berna, Suïssa) d'una greu i ràpida malaltia. Deixà companya, Marianne, i una filla. Centenars de persones participaren en la cerimònia que s'organitzà a La Coupole en la seva memòria. Es treballà en l'edició d'un volum de recull dels seus principals escrits.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Bruno Gualandi al front d'Osca (1936)

Bruno Gualandi al front d'Osca (1936)

- Bruno Gualandi: El 24 d'octubre de 1936 cau abatut a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista Bruno Gualandi. Havia nascut el 5 de maig de 1905 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Alfredo Gualandi i Giuseppina Castelvetri. Encara adolescent, participà en els «Fets del Palazzo d'Accursio» del 21 de novembre de 1920 a Bolonya. En 1921 s'adherí al moviment llibertari bolonyès. Es guanyà la vida com a obrer de la construcció. El juliol de 1923, perseguit per la seva participació en la lluita contra l'ascensió del feixisme, emigrà clandestinament a França, on fou expulsat. També expulsat de Bèlgica i de Luxemburg, es refugià a Suïssa i després retornà a França. En 1924, arran de l'assassinat de Giacomo Matteoti, entrà a formar part de la centúria «Camicie Rossi» (Camises Roges), agrupació paramilitar antifeixista creada a França per si calia intervenir a Itàlia. El 2 de gener de 1925 va ser expulsat de França i el 28 de febrer va ser condemnat a 18 mesos de presó per«cops i ferides». Refugiat al Saarland alemany, trobà feina com a fuster. En 1926, participà com a mercenari, amb altres companys, entre ells Alberto Meschi, en l'expedició armada frustrada organitzada per Francesc Macià Llussà («Fets de Prats de Molló») contra la dictadura de Miguel Primo de Rivera. En 1927 formà part del grup anarquista de Seraing (Valònia, Bélgica), sempre sota vigilància policíaca. Amb Angelo Sbardellotto i Maria Zazzi, participà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti, declarant la vaga general a Bèlgica el dia de l'execució d'aquests, fet desaprovat per la burocràcia sindical d'aquell país. En 1930 passà a França sota falsa identitat. Reconegut, va ser detingut i l'any següent va ser condemnat a París a vuit mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió». A finals de 1931 va ser alliberat i s'instal·là a Arcueil (Illa de Fraça) amb sa companya Tosca Tantini, germana del destacat militant Giuseppe Tantini. El 30 d'octubre de 1932 va ser detingut durant una reunió a Fontenay-sous-Bois amb vistes a republicar Umanità Nova i el 2 de novembre condemnat, amb Pompeo Franchi, Ruggero Cingolani, Ulisse Merli i Emilio Predieri, a dos mesos de presó per «infracció a l'ordre d'expulsió». En 1933, amb Raimindo Corti i altres, marxà a Espanya on, segons la policia, alguns companys sospitaren que es tractava d'un «espia feixista». El 24 de novembre de 1934 va ser condemnat a França a quatre mesos de presó i el 9 de setembre de 1935 a tres mesos per «infracció a la disposició d'expulsió». El 2 d'agost de 1936 marxà, amb altres companys (Giuseppe Tantini, Equo Giglioli, Renzo Cavani, Mario Girotti, Libero Luppi, Michele Centrone, Socrate Franchi, etc.) com a voluntari a la guerra d'Espanya i a Barcelona (Catalunya) s'allistà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». El 28 d'agost participà en els combats de Monte Pelado a Osca. El 24 d'octubre de 1936, Bruno Gualandi, quan portava aigua i municions a un grupet de milicians que havien quedat aïllats en una posició avançada a Tardienta, al front d'Osca, (Aragó, Espanya), va caure abatut per les tropes franquistes. Fou enterrat a Bizién (Osca, Aragó, Espanya). Sa companya Tosca Tantini el reemplaçà al front.

Bruno Gualandi (1905-1936)

***

Notícia de la detenció del Comitè Regional de Llevant apareguda en el diari madrileny "El Sol" del 21 de desembre de 1933

Notícia de la detenció del Comitè Regional de Llevant apareguda en el diari madrileny El Sol del 21 de desembre de 1933

- Melecio Álvarez Garrido: El 24 d'octubre de 1940 és afusellat a Paterna (Horta Oest, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Melecio Álvarez Garrido. Havia nascut el 21 de març de 1896 a Villalpando (Zamora, Castella, Espanya). Cambrer de professió, des de la proclamació de la II República espanyola milità en el Sindicat de Gastronomia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València, a la seu del qual estava radicat l'Ateneu de Divulgació Anarquista, creat el 3 de maig de 1931. Durant la primavera de 1931, amb José Pros, Antonio López, José España i Juan Rueda, fou un dels principals oradors encarregats d'explicar arreu les poblacions de la regió els acords de l'Aliança subscrita amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Membre del Comitè Regional de Llevant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 20 de desembre de 1933 va ser detingut com amb els altres membres en una agafada a València; jutjats el gener de 1934, van ser condemnats a dos mesos i un dia d'arrest major per«reunió clandestina». Intervingué en el míting cenetista de Cullera de 1936. Quan esclatà la guerra civil, fou l'organitzador de la primera columna confederal que es creà al País Valencià. Favorable a la militarització de les milícies, s'oposà obertament a Josep Pellicer, fundador de la Columna de Ferro. Amb la militarització, va ser nomenat capità i comissari en la 82 Brigada Mixta, creada el març de 1937 al sector Est del front de Terol, i després comissari de la CNT en la 92 Brigada Mixta. El 24 de maig de 1937 va ser confirmat en el grau de «comissari delegat de Guerra de Brigada». També exercí de representant durant els anys bèl·lics de la FAI en el departament de Salut Pública del Comitè Executiu Popular de València i en el Tribunal Popular de Justícia valencià. Poc després de la presa de València per les tropes franquistes a finals de març de 1939, va ser detingut al seu domicili i empresonat, deixant sa filla de cinc anys amb la seva amiga Dolores Luzón --la mare de la criatura havia mort durant el part. Melecio Álvarez Garrido va ser afusellat el 24 d'octubre --algunes fonts citen el 20-- de 1940 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià). Sa filla Vicenta va ser enviada a un orfenat (Colegio de la Paz, depenent de la Diputació de Madrid) on el seu nom va ser canviat per les monges pel de Vicenta Flores Ruiz; confiada a quatre famílies adoptives, fugí en diverses ocasions. Durant seixanta anys ha buscat les petjades de son pare.

***

Filippo Pernisa

Filippo Pernisa

- Filippo Pernisa: El 24 d'octubre de 1943 mor a Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Filippo Pernisa. Havia nascut el 14 de gener de 1878 a Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia). Bastaix de professió, la seva feina el deixà coix. Durant els anys noranta començà a col·laborar en la premsa anarquista com a distribuïdor i corresponsal. El gener de 1898 fou un dels organitzadors de la resposta obrera contra la desocupació, fets pels quals va ser condemnat a 39 dies de presó i a una multa. Aquest mateix any signà un manifest de suport a Errico Malatesta i altres processats, manifest que va ser publicat en el periòdic L'Agitazione d'Ancona. En 1904 va ser denunciat com a organitzador d'una reunió clandestina a favor dels presos polítics i finalment fou tancat quatre dies a la presó. En 1909, fugint de la vigilància policíaca, marxà a Trieste buscant feina, però va ser expulsat per les autoritats austríaques. Fou un dels responsables de la Lliga dels Bastaixos, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), i membre de la Cooperativa dels Bastaixos. Amic íntim del destacat anarcosindicalista Armando Borghi, es mostrà especialment actiu com a sindicalista a Emília Romanya, Toscana i Ligúria. En 1912 va ser buscat per la policia per la seva campanya contra el colonialisme italià a Líbia. El juny de 1914 participà activament en les manifestacions de la «Setmana Roja» a Massa Lombarda. El juny de 1921 va ser detingut amb Alfredo Grandi, però va ser alliberat pocs dies després arran de l'agitació portada a terme a la regió. En 1927, sota l'amenaça de ser detingut, passà a la clandestinitat i s'amagà a les valls de Comacchio. Per evitar les represàlies contra sa família, renuncià a tota activitat clandestina i canvià l'ofici pel de comerciant de brisa. En 1943 s'integrà a la lluita armada de resistència contra el feixisme enquadrat en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Massa Lombarda. Després de la caiguda de Mussolini i l'armistici del 8 de setembre de 1943, els feixistes havien abandonat la ciutat, però un escamot d'uns cinquanta feixistes amb un camió armat amb una metralladora realitzà una incursió a la localitat. Filippo Pernisa caigué mortalment ferit el 24 d'octubre de 1943 quan intentava refugiar-se a la fonda Zani de Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia), on li esperava el seu company Ferdinando Bassi, i morí poc després a l'hospital on havia estat traslladat. Tota la població assistí al seu enterrament tres dies després. Amb l'Alliberament el grup llibertari de Massa Lombarda prengué el nom de«Gruppo Anarchico Filippo Pernisa». L'octubre de 1946, tres anys després de la seva mort, Armando Borghi i altres companys inauguraren una placa commemorativa col·locada al lloc on caigué ferit de mort. Sa companya fou la també anarquista Ginevra Dalle Vacche.

Filippo Pernisa (1878-1943)

***

Vincenzo Lama

Vincenzo Lama

- Vincenzo Lama: El 24 d'octubre de 1961 mor a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'agitador anarquista Vincenzo Lama, conegut com Bosca. Havia nascut el 5 de desembre de 1866 a Faenza (Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Pietro Lama i Domenica Drei. Sa família es traslladà aviat a Solarola (Romanya, Itàlia) i posteriorment, quan ell tenia nou anys, a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia), on viurà la major part de la seva existència. Només estudia primària elemental. Després d'un temps militant en el socialisme, s'adherí al moviment anarquista, ben igual que son germà Paolo. En 1892 formà part, amb son germà, del grup format per d'una desena d'anarquistes («Els Intransigents») que s'escindí del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Castel Bolognese, en el qual participaven socialistes, republicans i anarquistes, en solidaritat amb l'anarquista Raffaele Cavallazzi, acusat d'«actitud autoritària» i expulsat per haver posat en qüestió la línia reformista i «gradualista» del socialista Umberto Brunelli i per haver exposat al CSS les seves posicions més radicals. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili va ser la seu d'una reunió clandestina amb militants anarquistes que havien vingut d'Imola, entre ells Adamo Mancini, i de diverses localitats de la província de Ravenna; reunió que formava part d'una sèrie de trobades entre els anarquistes de Romanya amb la finalitat de discutir les mesures repressives imposades pel Govern de Francesco Crispi (Lleis 314, 315 i 316«d'excepció antianarquistes). Va ser detingut domiciliàriament, però la Comissió Provincial suspengué finalment la denúncia i no va prendre cap decisió. A finals de 1984 va ser processat, amb altres sis anarquistes de Castel Bolognese–Raffaele Cavallazzi, Francesco Budini (Patacò), Ugo Biancini, Giovanni Borghesi (Sablì), Pietro Mariano Scardovi (Càcher) i Pietro Garavini (Piràt)–, pel delicte d'«associació per a delinquir» i el 7 de desembre de 1894 el Tribunal de Ravenna el condemnà a 18 mesos de reclusió i a dos anys de vigilància especial. El gener de 1896 fou alliberat, després d'haver complert la condemna, però el 20 de març va ser novament detingut per infracció de la vigilància especial i condemnat a altres 32 dies de presó. El juliol de 1900 signà una protesta, que es va publicar en el periòdic anarquista L'Agitazione d'Ancona, en solidaritat amb els anarquistes d'aquesta ciutat processats per«associació sediciosa». El 20 de setembre de 1900 va ser detingut i denunciat a les autoritats judicials com a un dels membres del nucli organitzatiu del Grup Socialista-Anarquista (GSA) de Castel Bolognese, en mig d'un clima repressiu sorgit arran del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de Gaetano Bresci; però l'1 d'octubre va ser posat en llibertat provisional i posteriorment va ser absolt de l'acusació d'«associació sediciosa». Durant el Govern de Giovanni Giolitti portà una militància menys agitada i menys exposada a la persecució per part de les autoritats. Sabater de professió, el seu taller es convertí en lloc de reunió i de propaganda anarquistes. En 1915, encara que continuava amb la militància i freqüentava subversius, les autoritats ja no el consideraven un«anarquista perillós». Això no obstant, la vigilància a la seva persona no cessà fins al 1930, any en el qual va ser esborrat de les llistes de subversius. Durant el període feixista mostrà una actitud de forta oposició i la seva botiga de sabater constituí un centre de trobada antifeixista. El gener de 1938, amb el seu fill Bindo, anarquista en la seva joventut, però que acabà en les files comunistes, es traslladà a Bolonya i posteriorment a Imola. Vincenzo Lama va morir el 24 d'octubre de 1961 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) i, per voluntat de sa família, va ser enterrat a Castel Bolognese.

---

Continua...

---

Escriu-nos

AraBalears, Pere Antoni Pons, Margalida Capellà i Miquel López Crespí: literatura catalana contemporània

0
0

Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.


Miquel López Crespí i la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)


Doble homenatge – Al seu darrer llibre, el novel·lista ret homenatge a les dones republicanes però a més ha volgut que la protagonista de Caterina Tarongí també fos xueta


“Els bons, naturalment, són els que s´enfronten als falangistes” (Miquel López Crespí)


Per Pere Antoni Pons


Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.


La Guerra Civil és un tema molt recurrent en la vostra novel·lística. Per què hi heu tornat ara?

Sí,, jo ja he escrit moltes novel·les sobre la Guerra Civil. I fins i tot m´havia fet el propòsit de no tornar a escriure´n mai més cap. Tenia la sensació que ja havia escrit tot el que havia d´escriure. Però quan vaig llegir el llibre de Margalida Capellà, Dones republicanes, vaig entendre que allà hi havia un enfocament nou. I la imaginació se´m va disparar. La meva idea inicial era construir un personatge femení que fos una suma més o manco essencialitzada de totes les dones que entrevista Margalida Capellà al seu llibre. A tot això, naturalment, hi has d´afegir la llibertat creativa de l´escriptor quan fa literatura, com també molts de records personals que jo havia sentit des de petit i que he aprofitat.


O sigui que la novel·la té un component de realitat molt considerable.

Sí, fins al punt que moltes de les anècdotes que hi surten són reals, viscudes per les dones republicanes de Margalida Capellà. La meva voluntat era, sobretot, retre´ls un homenatge. Per això el llibre els està dedicat.


Quina importància creis que té el llibre de Margalida Capellà per a la historiografia sobre la Guerra Civil a Mallorca?

Les entrevistes que Margalida Capellà va fer al diari Última Hora entre els anys 2003 i 2007 varen servir per salvar en el darrer moment tot un seguit de testimonis importants sobre la guerra que ens mostren un aspecte nou, i relativament poc tractat, sobre el tema. Per tant, la seva importància és la d'haver recollit les experiències d'una generació que s'està morint, o que ja és morta.


La protagonista de la vostra novel·la, Caterina Tarongí, és republicana i, per si això no bastàs per complicar-li la vida, també és xueta. Per què li heu donat aquesta doble condició de perseguida?

Primer, perquè volia que la novel·la també fos un homenatge als descendents dels jueus conversos que he conegut al llarg de la meva vida. N'he conegut alguns de realment exemplars. Guillem Aguiló, per exemple, el mestre de música de sa Pobla que feia sonar els ballets de Prokofiev i Txaikovski en plena postguerra mallorquina: imagina-t'ho! A més a més, fer que la meva protagonista fos descendent de Caterina Tarongí, cremada viva per la Inquisició l'any 1691, era una manera d'establir un paral·lelisme entre dues èpoques molt allunyades en el temps però molt semblants en la violència i el dogmatisme. La Caterina Tarongí històrica, cremada viva perquè no acceptava el catolicisme -i cremada, a més, amb llenya verda, perquè el foc se la menjàs més a poc a poc-, va ser víctima de la Inquisició, i la Caterina Tarongí de la meva novel·la és víctima del falangisme.


Es diu que les novel·les han de ser amorals. A la vostra, però, hi ha uns bons i uns dolents claríssims.

Si els falangistes persegueixen i volen exterminar la llibertat, el progressisme, la justícia, la república i la identitat de Mallorca, són els dolents. I els bons, naturalment, són els que s'enfronten als falangistes.


Nota

El llibre de la historiadora Margalida Capellà sobre les dones republicanes no sols ha inspirat el llibre de Miquel López Crespí. Les protagonistes agafen vida a l´escenari en un muntatge basat en les històries que ha recollit la investigadora. Avui [5-VII-2013] a les 21.30h el Centre Cultural s´Escorxador de sa Cabaneta, Pòrtol, acollirà la representació de Les llargues nits de Can Sales. L´espectacle es fonamenta en alguns dels testimonis recollits al llibre Dones republicanes, de Margalida Capellà. Concebut i dirigit per Toni Galmés, l´espectacle consisteix en una lectura dramatitzada de les duríssimes experiències patides per tres dones tancades a la presó de Can Sales durant els anys de la Guerra Civil. Les tres actrius protagonistes són Mercè Sancho de la Jordana, Rosa Serra i Francesca Vadell. En acabar la representació, està previst que es dugui a terme un col·loqui amb l´historiador David Ginard, autor de Matilde Landa. De la Institución Libre de Enseñanza a las prisiones franquistas.

(Diari AraBalears, 5-VIII-2013)


És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes. (Margalida Capellà)


PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)


Per Margalida Capellà, periodista i escriptora


Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.

Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. “Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver”, escriu López Crespí.

Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: “No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant”.



Presentació de Caterina Tarongí, D´esquerra a dreta: Antoni Vidal Ferrando, Lleonard Muntaner, Margalida Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Barceló, Antoni Verger i Mateu Morro.


Entenc que fa literatura del poble i per al poble. Caterina Tarongí, filla d´un joier, secretari de La Societat, mestra d´escola, jove, culta, enamorada de n´Andreu, un home llest, servicial, agradable, amb molt sentit de l´humor, d´esquerres naturalment, porta una vida on no hi ha cap núvol de tempesta, per dir-ho, de passada, d´una forma una mica literària.

De sobte, esclata la maleïda guerra i na Caterina viu la detenció de son pare, de la seva germana Isabel i del seu enamorat, n´Andreu. I a ella per què no la detenen, em deman jo i es deuen demanar vostès. No la detenen perquè els feixistes l´utilitzen d´esquer amb l´esperança que els condueixi a l´amagatall del padrí Rafel. A la vida de na Caterina, que en la guerra fa un gir de cent vuitanta graus, hi arriben perles com aquestes: “Comunistes i xuetes! Si no s´aixequen les forques ben aviat ens prendran tot el que tenim. Els xuetons mai no han fet feina”. La mateixa Alberta Ratil, una beata que porta pistola, proclama aquí i allà: “El desgavell (en clara referència a la República) no ha durat gaire, perquè encara existeixen militars i patriotes que no poden consentir que Espanya esdevengui una nova Rússia”.

És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes.

I pas als dos capítols de les monges, personalitzats principalment en sor Coloma Ripoll. Jo vaig conèixer sor Coloma Ripoll (Palma, 1919-2004), hi vaig parlar una horabaixa de gener de 2004. Les germanes de la Caritat entraren a Can Sales el juny de 1940 i ella, concretament, el setembre de 1941. S´encarregava d´anar a correus a recollir la correspondència i de censurar les cartes de les preses. Na Caterina Tarongí en un moment donat diu: “Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància”. Potser té raó, na Caterina. Contaré una petita part de la meva experiència. Aquella horabaixa de gener li vaig demanar a sor Coloma: “I vostè per què es va fer monja?”. Em contestà: Que per què em vaig fer monja...? Un dia acabava de fer dissabte i em va passar com un fum. I ja va estar”. Per això comprenc les paraules de na Caterina.



I bé...! Sempre m´ha sorprès la creativitat dels novel·listes. Miquel López Crespí es recrea en un diàleg entre Aurora Picornell i el seu home, Heribert Quiñones. Per cert, m´agrada el que diu na Caterina de n´Aurora: “Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia”. La imatge que els feixistes ens feren arribar d´Aurora Picornell no és, naturalment, l´autèntica. Encara que la seva intenció era que no ens n´arribàs cap; per això la mataren. N´Aurora, durant la República, va tenir un prestigi ben sòlid: col·laborà amb Maria Teresa León, amb Lina Òdena, la dirigent comunista de Catalunya-Principat, i amb la Passionària. Jo acostum a repetir el que em va contar la germana petita de n´Aurora, na Llibertat. Les dones dels diputats socialistes Ruiz del Toro i Ruiz Lecina, que l´estiu del 36 eren a Mallorca de vacances, coincidiren amb n´Aurora a la presó. Més endavant varen ésser bescanviades per altres presos polítics de dretes i digueren a na Llibertat: “Aurora es el recuerdo más luminoso que guardamos de Mallorca y de nuestro encarcelamiento”. Tota persona, home o dona, que mor per defensar uns ideals de justícia i llibertat, mereix veneració.

Miquel López Crespí, entranyable amic, sempre disposat a animar-me, a ajudar-me, sense demanar res a canvi. Valor les teves cridades per telèfon, normalment curtes, però plenes de contingut. Au nina...! I penges. Personatges com tu, personatges com na Caterina Tarongí, reclamen a crits una nova República. López Crespí a ran d´aquesta darrera publicació es demana per què el ressò de la guerra civil perdura anys i anys en la nostra literatura. Ell mateix es respon: a causa de la mort i l´exili de tants d´intel·lectuals i per la brutal repressió contra la nostra cultura. Passaran més de dos-cents anys i encara se´n parlarà d´aquesta guerra. T´ho dic jo, estimat Miquel. La Guerra Civil, que alguns partits, alguns sectors socials, encara es resisteixen a condemnar, va ésser una tragèdia comparable a la persecució dels jueus per la Inquisició. Comparable al que va passar amb Hitler, amb Mussolini, amb Pinochet o amb Videla. Què demanin a les padrines o les mares de la plaza de Mayo si perdonen Videla!

Contra les dictadures, contra els colonitzadors, contra els especuladors, contra els masclistes, contra els corruptes, contra els governants curts de gambals: una nova República! Tot d´una. Gràcies i enhorabona, Miquel.


Viewing all 12422 articles
Browse latest View live