Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 448 | 449 | (Page 450) | 451 | 452 | .... | 465 | newer

    0 0

    [27/07] Congrés Internacional Obrer Socialista - Setmana Tràgica - AIA - CENU - Duchmann - Antillí - Dalmonte - Lecourtier - Bruno - Caioli - Frédy - Gally - Izquierdo - Vallejo - Viñuales - Gardeñas - Jiménez Pérez - Pastor - Cartañà - García Altamira - Cabruja - Roumilhac - Cortese - De Jong - Le Bris - Cochet - Cano

    Anarcoefemèrides del 27 de juliol

    Esdeveniments

    La sessió de la delegació francesa consagrada a l'admissió dels anarquistes vista pel periòdic "Le Petit Belge" del 30 de juliol de 1896

    La sessió de la delegació francesa consagrada a l'admissió dels anarquistes vista pel periòdic Le Petit Belge del 30 de juliol de 1896

    - Congrés Internacional Obrer Socialista: Entre el 27 de juliol i l'1 d'agost de 1896 té lloc a Londres (Anglaterra) un Congrés Internacional Obrer Socialista (International Socialist Workers and Trade Union Congress), on oficialment totes les cambres sindicals obreres estaven convidades. Dins cada delegació es trobaven militants anarquistes coneguts, com ara Errico Malatesta, Domela Nieuwenhuis, Pietro Gori, Gustav Landauer, Bernhard Kampffmeyer, Gennaro Petraroja, Rudolf Rocker, Christian Cornélissen, Fernand Pelloutier o Paul Delesalle, entre altres. Però els socialistes marxistes van votar majoritàriament una moció segons la qual s'exigia el reconeixement i la necessitat de l'acció política (legislativa i parlamentària) i es va concloure amb l'exclusió definitiva dels anarquistes i dels socialistes antiparlamentaris en els futurs congressos. Serà un triomf de la socialdemocràcia.

    ***

    La imatge més coneguda de la Setmana Tràgica: la crema d'edificis religiosos a Barcelona (Foto de Castellà publicada en "La Actualidad" del 28 d'agost de 1909)

    La imatge més coneguda de la Setmana Tràgica: la crema d'edificis religiosos a Barcelona (Foto de Castellà publicada en La Actualidad del 28 d'agost de 1909)

    - Segon dia de la Setmana Tràgica: El dimarts 27 de juliol de 1909 a Barcelona (Catalunya), dins dels fets enquadrats en l'anomenada Setmana Tràgica, es caracteritza per la crema d'esglésies i de convents. De bon dematí alguns mercats i algunes botigues obriren per abastir la població, però aviat tancaren. El silenci informatiu era total a Barcelona i la sensació de buit d'autoritat força estesa. Sobre les nou del matí la residència dels Maristes fou atacada i el germà Lycarión (Francisco Benjamín Mey), director del Patronat Obrer de Sant Josep, va morir. També fou atacada la comissaria de les Drassanes i a mig matí la construcció de barricades amb llambordes, somiers, reixes i tapes del clavegueram, amb un protagonisme de les dones notable, es generalitzà per tot arreu --s'hi van arribar a construir-ne 76. Mentrestant, a Madrid, Juan de la Cierva Peñafiel, ministre de Governació, que des d'un primer moment va sostenir la tesi insurreccionalista de la vaga, declarà que el moviment barceloní tenia un caràcter clarament separatista, així ni els polítics catalans ni els dirigents obrers d'altres indrets de l'Estat espanyol voldrien sumar-se a la revolta o ni tan sols justificar-la, i va promoure la suspensió de les garanties constitucionals, que duraria fins al 10 de novembre d'aquell any. Antoni Fabra Ribas, membre del Comitè Central de Vaga, s'entrevistà amb Antoni Rovira Virgili, editor d'El Poble Català i membre del Centre Nacionalista Republicà, per veure les possibilitats que els nacionalistes d'esquerra encapçalessin la revolta. Cap al migdia van començar a circular per tot Barcelona consignes de calar foc els convents, donades per diversos polítics radicals (Lorenzo Ardid Bernal, els germans Rafel i Josep Ulled Altemir, Joan Colominas Maseras, etc.) i la ciutat s'omplí de barricades i de convents que cremaven (església parroquial de Sant Pau del Camp, Reial Col·legi de Sant Anton dels escolapis, església de Santa Maria del Taulat, etc.). Diverses armeries foren assaltades durant el dia i la gentada també es va fer amb fusells del sometent. A Gràcia els enfrontaments armats entre revoltats i l'Exèrcit duraran fins cap al tard, quan l'artilleria militar s'imposa. Els membres del Comitè Central de Vaga es reuniren poc abans de les 14 hores amb el lerrouxista Emiliano Iglesias Ambrosio, a qui demanaren que encapçalés el moviment i que proclamés la República, però cap grup polític no acceptà fer-se càrrec de l'aixecament, es tractava d'un moviment totalment autònom i espontani. A les 14.30 la comissaria del Poblenou patí un primer atac i mitja hora després el franciscà P. Ramon M. Usó fou ferit greu quan abandonava la residència de Sant Gervasi carregat amb valors i diners en metàl·lic de la comunitat; morirà l'endemà i serà el tercer i últim religiós finat durant la setmana --la consigna fou en tot moment respectar la vida de les persones. A les 16.30 tingué lloc a l'Ajuntament una reunió entre l'alcalde Joan Coll Pujol i diputats i prohoms de la ciutat per formar una junta que parlamentés amb els rebels, però el republicà Joan Sol Ortega els va convèncer de l'absurditat de l'intent. A les 17 hores la comissaria del Poblenou va patir un nou atac i una hora després Mn. Ramon Riu, rector de Santa Maria del Taulat, al Poblenou, mor d'asfíxia i de paüra al seu amagatall; el seu cos va ser arrossegat pel carrer i profanat. A les 18.45 l'Ajuntament es reuní en sessió urgent, on el regidor radical Josep Jorge Vinaixa demanà la constitució d'una sessió permanent del consistori, però dues hores després la sessió fou dissolta, per l'acció persuasiva d'Emiliano Iglesias. Els intents de radicals, de socialistes i de nacionalistes d'esquerra per trobar algú que es fes càrrec d'encapçalar la revolta foren del tot inútils. Al vespre la policia desbordada abandonà les comissaries dels barris perifèrics i s'engegà una segona onada d'incendis de convents i d'edificis religiosos, de manera que al final del dia cremaven una trentena d'edificis, concentrats a la zona de l'Audiència, l'Eixample, Gràcia, Sant Andreu, el Clot, les Corts i Sant Gervasi. Fora de Barcelona, durant aquest segon dia de vaga, s'arribà a proclamar la República i es constituïren juntes revolucionàries a Sabadell, Granollers, Mataró i Palafrugell. Mentrestant, i sense que Catalunya tingués cap possibilitat d'assabentar-se'n, a l'Àfrica es lliurà la decisiva batalla del Barranco del Lobo, sorgida arran d'un atac de les inexpertes tropes espanyoles a la serralada del Gurugú, des de la qual la guerrilla rifenya dominava la regió; la internada de les tropes colonials acabaria desastrosament i se saldaria amb 1.238 baixes per la banda espanyola, 180 mortals, incloent-hi el general Gillermo Pintos Ledesma que manava la tropa i que morí d'un tret al cap disparat per un franctirador.

    ***

    Adhesiu de l'AIA (1906)

    Adhesiu de l'AIA (1906)

    - Míting aniversari de l'AIA: El 27 de juliol de 1924, en ocasió del vintè aniversari de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), té lloc a la Casa del Poble de l'Haia (Holanda Meridional, Països Baixos) un míting internacional. Hi van intervenir nombrosos militants coneguts, com ara Rudolf Rocker, Emma Goldman, Domela Nieuwenhuis, Barthélemy de Ligt, Pierre Ramus, etc.

    ***

    Cartell del CENU, obra de Carme Millà Tersol

    Cartell del CENU, obra de Carme Millà Tersol

    - Creació del CENU: El 27 de juliol de 1936, enmig de l'entusiasme revolucionari, la Generalitat de Catalunya crea per decret el Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU), una nova escola racionalista i laica que funcionarà segons els principis de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Tot el moviment d'escoles racionalistes llibertàries s'integrarà en aquest Comitè. La presidència del Comitè Executiu recaurà en el cenetista, director de l'Escola Natura, president de la secció cultural de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i deixeble de Ferrer i Guàrdia, Joan Puig Elías. El 22 d'octubre de 1936 un decret sobre reestructuració del Comitè de l'Escola Nova Unificada el transformarà en Consell de l'Escola Nova Unificada, eliminant formalment els comitès locals del CENU i passant la capacitat decisòria a mans del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca d'Henr Duchmann (ca. 1894)

    Foto policíaca d'Henr Duchmann (ca. 1894)

    - Henri Duchmann: El 27 de juliol de 1873 neix a París (França) el periodista, conferenciant i propagandista anarquista i antimilitarista Henri Duchmann, que tal vegada va fer servir el pseudònim literari d'Henri Duchemin. Tenia dos germans, Hermann i Joseph. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Harmonie, de Marseille (1891-1893);Le Conscrit, de París (1892);La Brochure, de Bruxelles (ca. 1893); Les Temps Nouveaux, de París (1895); Le Libertaire, de París (1895-1914); Régénération, de París (1896-1908);Le Pétard, de París (1904);La Tribune internationale, de París (1904-1905); L'Ordre, Le Combat Social i L'Insurgé, de Llemotges (1905-1911); L'Action, de París (1905-1908); Le Réveil Social de Normandie, de Rouen (1905); Le Travailleur Normand, de Rouen (1906); La Révolution, de París (1909); La Révolte, d'Alger (1909), etc. L'estiu de 1894 estava refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per les seves activitats llibertàries. Aquest mateix any el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. L'abril de 1895, arran de la denúncia d'un veí que havia confós una incubadora artificial per una «màquina infernal», el seu domicili de Chatillon va ser escorcollat per la policia. En 1898 participà econòmicament en la subscripció popular oberta pel diari parisenc L'Aurore a favor de les vídues dels obrers morts en la catàstrofe del carrer dels Apennins de París. El gener de 1899 fundà, amb companys dels XI, XII i XX districtes parisencs, el grup d'estudis socials i literaris «Cercle Léon Tolstoi», que es reunia al local del periòdic Le Pot à Colle. En aquestaèpoca vivia al número 80 de l'avinguda Saint-Mandé de París. El 18 de maig de 1899 va fer la conferència «Le nationalisme antisémite et le nationalisme juif» a la Biblioteca d'Educació Llibertària del carrer Titon de París; el 29 de juliol, al mateix lloc, l'anomenada «Le salut est en vous, de Tolstoi»; i el 21 de setembre, també al mateix lloc, la conferència «Le christianisme et la société moderne». El 6 de març de 1903 va fer la conferència a la Universitat Popular «L'Effort du Grand-Montrouge» de París «La police internationale et les réfugiés politiques»; el 13 de març a la Universitat Popular «Zola» de París l'anomenada «La foire aux inepties (les miracles)»; i el 22 de març d'aquell any a la Universitat Popular «La Semaille» de París l'anomenada «Paul Bert et l'émancipation morale du peuple». El 4 de març de 1904, a la Sala Jules de París, va fer la conferència «La Terre, de Zola, et Les Paysans, de Balzac», organitzada per l'Educació Lliure del III Districte parisenc. El 30 de maig de 1904 va fer la conferència a la Universitat Popular«Coopération des Idées» de París «Zola féministe, L'Assommoir», que va repetir el 30 de juny d'aquell any. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista dels Treballadors (AIAT), el 9 de juny de 1904, amb Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Victor Griffuelhes, Clément Beausoleil, Charles Desplanques, Lévy, Jean Laporte, Georges Yvetot, Amédée Bousquet, Roger Sadrin, Georges Régnier, Auguste Delalé, Émile Janvion i Gabrielle Petit, fou un dels oradors del quart míting preparatori d'organització del Congrés Antimilitarista d'Àmsterdam, que se celebrà a la Sala Bock Colossal de París; el 22 de juliol d'aquell any va fer la xerrada «Le Congrès Antimilitariste d'Amsterdam» a la Universitat Popular«L'Aube Sociale» de París; el 7 d'agost de 1904, amb Miguel Almereyda, la xerrada «La Nouvelle Internationale», sobre l'AIAT, a la Universitat Popular«Germinal» de Nanterre (Illa de França, França), que repetí el 13 d'agost a Puteaux (Illa de França, França) i 16 d'agost a la Universitat Popular «Mouffetard» de París; el 29 d'octubre una xerrada sobre l'AIAT a la Sala Salaudrin de Asnières-sur-Seine (Illa de França, França); i el 10 de desembre de 1904 la conferència anomenada «L'Armée et l'Idée de Patrie», a la Sala Dufour de París, organitzada per l'AIAT. Entre febrer i juny de 1904, des de les pàgines de Le Libertaire, llançà durs atacs contra les feministes en general i contra Nelly Roussel en particular, fet que va ser respost per càustiques respostes de nombrosos companys i companyes (Nelly Roussel, Cleyre Yvelin, Henri Godet, etc.). El 29 de juny de 1904 portà a terme, amb Cleyre Yvelin, una conferència«feminista antifeminista» a les«Causeries Popularies» (Xerrades Populars) del XI Districte de París i el 30 de setembre d'aquell any una altra titulada«Féminisme», organitzada per la Joventut Sindicalista de París, a la Borsa del Treball. El 8 de gener de 1905, amb Marie Sellos, portà a terme una conferència contradictòria sobre el tema de l'acció anarquista, organitzada pel «Cercle Individualista», a la Sala Jules de París. El 21 d'abril (Divendres Sant) de 1905 participà en el gran banquet anticlerical organitzat per la Libre Pensée a l'Elysée Rouennais de Rouen (Alta Normandia, França) i en el qual va fer una conferència de cloenda. Participà com a orador en els actes del Primer de Maig de 1905 a Rouen. El 3 de desembre de 1905 participà, amb el jutge de pau J. André, i el secretari de la Borsa del Treball de Rouen, en el gran míting contradictori«La Grève de Maromme», que se celebrà a la Borsa del Treball de Rouen. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Portada d'un dels fullets de Teodoro Antilli

    Portada d'un dels fullets de Teodoro Antilli

    - Teodoro Antillí: El 27 de juliol de 1883 neix a Sant Pedro (Buenos Aires, Argentina) el periodista i propagandista anarquista Teodoro Antillí. Només pogué assistir a l'escola primària, però aconseguí de manera autodidacta una gran cultura. Quan deixà l'escola entrà a fer feina al Registre Civil de San Pedro i, quan tenia 14 anys entrà en la Policia com a escrivent. El 2 de gener de 1904 començà a publicar a San Pedro la revista La Tribunita i, aquest mateix any, abandonà la seva feina de policia. Posteriorment es traslladà a Buenos Aires (Argentina), on va escriure per nombroses publicacions, com ara Fray Mocho i Mundo Argentino. En 1906 conegué el dramaturg anarquista Rodolfo González Pacheco, que esdevingué el seu amic coral; aquest editava la revista Germinal, i ell començà a col·laborar-hi. En 1907 publicà la conferència Patria y militarismo. En 1908 els dos amics fundaren el periòdic Campana Nueva i en aquest any col·laborà en La Mentira. A partir de 1910, dirigí La Batalla. Diario anarquista de la tarde. En 1910, durant la repressió desencadena pel president argentí José Figueroa Alcorta amb motiu de la celebració del«Centenari Argentí», va ser deportat al penal d'Ushuaia (Ushuaia, Tierra del Fuego, Argentina). Amb González Pacheco dirigí Alberdi (1910) i El Manifiesto (1911). Entre 1911 i 1915 col·laborà en Ideas y Figuras. Quan el seu amic marxà de viatge, començà a col·laborar habitualment amb el diari anarquista La Protesta. En 1913, arran d'un article sobre Simón Radowitzky («Radowisky», La Protesta, 14 de novembre de 1913), pel quart aniversari del seu atemptat contra Ramón Falcón, va ser empresonat durant tres anys per «apologia del crim» –també va ser condemnat a un any i mig Apolinario Barrera, administrador de La Protesta. A la presó conegué Emilio López Arango. En 1916 abandonà, amb González Pacheco, per discrepàncies, el diari La Protesta. Defensà, amb Diego Abad de Santillán i Emilio López Arango, les posicions de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) del moviment obrer anarquista, enfrontades a les d'Errico Malatesta i Luigi Fabbri; també defensà l'anarcosindicalisme espanyol de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es manifestà crític amb el concepte«lluita de classes». Intentà amb González Pacheco refundar La Protesta Humana com a resposta, per a després editar, durant tres anys, el periòdic La Obra, clausurat en 1919 a causa de la «Setmana Tràgica». Poc abans d'aquests fets revolucionaris, establiren contactes amb un grup d'anarcobolxevics amb la intenció d'editar un periòdic que havia de dir-seLa Revolució Social, però finalment no va haver acord i els anarcobolxevics editaren, en 1919, Bandera Roja. En 1919 publicà el fullet Comunisme y anarquía. En 1920, durant la clausura de La Protesta, amb Mario Anderson Pacheco, Alberto S. Bianchi i González Pacheco, fundà, amb el suport dels sindicats de la FORA, Tribuna Proletaria.Órgano defensor de los intereses gremiales, que també va ser clausurat, iEl Libertario. En 1921 participà en la fundació del setmanari La Antorcha, on va escriure gran quantitat d'articles fins a 1923, any que va caure greument malalt i retornà a la seva localitat natal. Teodoro Antillí va morir el 8 d'agost de 1923 a Sant Pedro (Buenos Aires, Argentina). L'any següent, el seu gran amic González Pacheco, edità una antologia de textos seus sota el títol ¡Salud a la anarquia! Páginas de un militante, que va ser publicada per l'editorial de La Antorcha.

    ***

    Angelo Damonti

    Angelo Damonti

    - Angelo Damonti: El 27 de juliol de 1886 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Angelo Damonti, més conegut com Dalmonte. Sos pares es deien Aristide Damonti i Cecilia Scoppini. En 1905 ja estava fitxat per la policia de Brescia com a membre dels cercles llibertaris. En 1919 s'afilià a la Federació Local de la Unió Sindical Italiana (USI), que s'acabava de crear, i a començaments de 1920 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on obrí una fusteria i donà feina a nombrosos companys. Aquest mateix any participà activament, amb Errico Malatesta, en la fundació del diari anarquistaUmanità Nova. Com a destacat membre del Comitato Pro Vittime Politiche (CPVP, Comitè Pro Víctimes Polítiques), amb Fioravante Meniconi i Mario Montovani, s'encarregà de viatjar arreu d'Itàlia per establir contacte amb els companys empresonats, buscar els millors advocats, recaptar fons, denunciar els directors carceraris i guardians, etc. En 1927, cansat de detencions i d'agressions feixistes, es va veure obligat a marxar clandestinament a França i s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), on treballà amb els companys italians exiliats. En 1934 va ser expulsat de França i passà a Bèlgica i després a Alemanya. Marxà a Espanya durant els anys de la guerra civil. En 1940 es trobava a París quan les autoritats italianes demanaren la seva recerca per extradir-lo. Durant l'ocupació alemanya participà en la resistència francesa enquadrat en els Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans). Ocupà càrrecs de responsabilitat en el Sindicat General de la Indústria Elèctrica, adherit a la Confederació General del Treball (CGT) clandestina, i treballà al llarg de la línia ferroviària. Aprofitant aquesta cobertura, amagà en un tren de manteniment especialment habilitat, perseguits antifeixistes i partisans. Pels seus mèrits i valor, va ser nomenat general del maquis francès. En 1948 retornà a Itàlia i s'afilià a la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Milà. També va ser nomenat vicepresident i conseller nacional de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). En 1960 morí la seva filla Anita, llibertària, partisana i deportada al camp de concentració nazi d'Auschwitz. Angelo Damonti va morir el 15 de novembre de 1966 a Milà (Llombardia, Itàlia).

    ***

    Notícia sobre el processament de Lucien Lecourtier apareguda en el periòdic parisenc "Gil Blas" del 7 d'agost de 1909

    Notícia sobre el processament de Lucien Lecourtier apareguda en el periòdic parisenc Gil Blas del 7 d'agost de 1909

    - Lucien Lecourtier: El 27 de juliol de 1887 neix a París (França) el jornaler anarcoindividualista Jules-Lucien Lecourtier. Vivia al número 33 del carrer des Bois del XIX Districte de París. El març de 1909 va substituir Jeanne Morand, aleshores empresonada per participar en una manifestació, com a gerent del setmanari L'Anarchie, fundat per Amandine Mahé i Albert Joseph (Libertad). El 22 de desembre de 1909 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena pel delicte d'ultratges i injúries a l'Exèrcit a tres anys de presó i a 100 francs de multa per l'article«Aux soldats», signat per Maurice le Vieux, pseudònim de Michel Antoine, publicat en el número del 20 de maig de 1909 de L'Anarchie, on es glorificava l'assassinat de Robert Blot, sotsdirector de la Seguretat, a mans del delinqüentÉmile Delaunay. En fuita i buscat per les autoritats, va ser substituït en la gerència de L'Anarchie per André Lorulot. Aquest mateix any de 1909 la policia el donà per desaparegut a París. En 1914, quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat i el febrer de 1916 pertanyia al I Regiment de Zuaus de Saint-Denis (Illa de França, França). En 1923 figurava en el llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Notícia sobre Martí Bruno Mas apareguda en el diari catòlic tarragoní "La Cruz" del 17 d'agost de 1913

    Notícia sobre Martí Bruno Mas apareguda en el diari catòlic tarragoní La Cruz del 17 d'agost de 1913

    - Martí Bruno Mas: El 27 de juliol de 1889 neix a Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà, Catalunya) el propagandista anarcosindicalista Martí Bruno Mas. Membre de la Sindicat Fabril i Tèxtil «La Constancia» de Barcelona, assistí al congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1910 i hi adherí «La Constancia» al sindicat anarcosindicalista naixent. Destacà com a propagandista i organitzador de la CNT i del moviment anarquista, ja fos a Barcelona o a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Jugà un paper important l'agost de 1913 en la vaga fabril i, com a membre del Comitè de Vaga, presidí el 16 d'agost un important míting no autoritzat convocat per «La Constancia» al Cimema Montaña de la barriada del Clot. En 1918 fou un dels delegats de Terrassa al Congrés de la Regional catalana que se celebrà a Sants. Quan esclatà la guerra civil i la Revolució, a partir del 14 d'octubre de 1936 ocupà per la CNT el càrrec de regidor del Consell Municipal de Terrassa i fou nomenat president de la Comissió de Proveïments. També va ser nomenat delegat regional del Comitè de Proveïments de Barcelona. El 4 de gener de 1937 va ser rellevat d'aquests càrrecs pels propis companys que el consideraren una mica massa«primmirat». Amb el triomf franquista passà a França i després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carrières-sur-Seine i després a Chatou i milità en la Federació Local de la CNT d'Houilles. Formà part d'una comissió dedicada a ajudar els anarquistes terrassencs exiliats. Trobem articles seus en Solidaridad Obrera de París. Martí Bruno Mas va morir el 9 de juliol de 1963 a l'hospital de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri de Chateau.

    ***

    Ludovico Caioli

    Ludovico Caioli

    - Ludovico Caioli: El 27 de juliol de 1901 neix a San Ferdiano a Settimo (Cascina, Toscana, Itàlia) l'anarquista Ludovico Caioli –a vegades citat Cajoli. Sos pares es deien Flaminio Caioli i Maria Di Sacco. Quan era molt jove es traslladà amb son pare a Piombino (Toscana, Itàlia), on entrà a treballar com a aprenent d'obrer en la indústria de l'acer i establí contactes amb el moviment anarquista, participant en les activitats del grup juvenil «Pietro Gori». Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) prengué part, amb el grup «Gli Scamiciati», en totes les lluites sindicals i polítiques de Piombino, com ara l'agitació popular contra la pujada del cost de la vida de 1919. Obligat per la repressió policíaca i feixista a emigrar, s'instal·là a Roma (Itàlia) i posteriorment retornà a la Toscana, on va ser detingut per deserció i empresonat gairebé un any. En sortir de la presó, es traslladà a Aosta (Vall d'Aosta), on visqué durant tot el període feixista treballant com a obrer a l'acereria Cogne, sense abandonar el seu pensament, encara que sembla que abandonà la militància. A Aosta conegué Amelia, que esdevingué sa companya. En 1943 retornà a la Toscana i prengué part en la reconstrucció de la Federació Anarquista Pisana (FAP) i del grup anarquista de Cascina-Navacchio (Giulio Bidelli, Pietro Bindi, Vasco Comaschi, Sergio Iacoponi, Giovanni Turini, etc.), on hi va trobar Cornelio Giacomelli, vell company a Piombino durant el«Bienni Roig». Ludovico Caioli va morir el 14 de març de 1991 a Novacchio (Cascina, Toscana, Itàlia).

    ***

    Frédy

    Frédy

    - Frédy: El 27 de juliol de 1901 neix a Alfortville (Illa de França, França) el cançonetista social anarquista Robert Bernard, més conegut com Frédy. Buscat per les autoritats per insubmís, hagué d'abandonar la seva feina d'ajustador matricer i passar a la il·legalitat, treballant en negre en la construcció i posteriorment en la decoració. Compositor aficionat de cançons socials, s'agrupà amb altres llibertaris del grup de poetes i cantautors revolucionaris de «La Muse Rouge» creat en 1901. A començament de 1928 començà les seves actuacions sota el pseudònim Frédy i fou un dels pilars de «La Muse Rouge» fins a la II Guerra Mundial, grup del qual va ser nomenat adjunt del seu secretari Jean-Paul Monteil. Va escriure nombroses obres revolucionàries i antimilitaristes, les quals va interpretar, a més d'altres cançons de diferents autors (Gaston Couté, Charles d'Avray, Flesky Durieux, etc.), en gales i festes organitzades per «La Muse Rouge», en les gires propagandístiques pacifistes de Victor Méric o en actes per a recaptar fons per a diverses campanyes (vagues, etc.). Algunes de les seves cançons (Quand les gueux le voudront, Brisez vos armes,Révoltons-nous contre tous les tyrans, Les charognards, Sanglante idole, etc.) van ser editades en publicacions com Nos Chansons i La Muse Rouge. En 1939, quan esclatà la guerra, aconseguí regularitzar la seva situació militar sense anar a files, essent llicenciat definitivament per «desordres mentals». En 1940, quan l'ocupació nazi, passà a la «Zona Lliure» i s'instal·là amb sa companya a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on la parella visqué com pogué. Quan sa companya arribà a l'edat de la jubilació, tots dos fixaren la seva residència en una petita població de la Turena francesa, on restaren sempre llibertaris, pacifistes i vegetarians. En 1988 cantà en la festa del 25 aniversari de la llar de jubilats de La Libre Pensée al departament de Maine i Loira. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    Frédy (1901-?)

    ***

    Guillem Gally Grivé

    Guillem Gally Grivé

    - Guillem Gally Grivé: El 27 de juliol de 1907 neix a Barcelona (Catalunya) l'impressor, editor i militant nacionalista i anarcosindicalista Guillem Gally i Grivé. Com a impressor va treballar a les impremtes Clarassó i Vícente Ferrer. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou secretari del Front d'Esquerres de Catalunya (FEC), coalició electoral d'esquerres que obtingué un gran triomf en les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. Durant la guerra civil formà part de la «Columna Macià-Companys» durant sis mesos. El 7 de febre de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França pel Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) amb la seva companya, Maria Amorós, i son fill Guillem. Després de passar per diverses poblacions (Perpinyà, Bebarius, París i Anvers), el 19 d'abril de 1939 pogué salpar des d'Anvers (Flandes) a bord del vaixell Masdam, arribant el 8 de maig al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). Sa companya i son fill no pogueren reunir-se amb ell fins el 16 d'octubre de 1942, quan arribaren a Veracruz a bord del vaixell Nyassa, que havia partit des de Casablanca (Marroc). Instal·lat a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), fundà la Impremta Graphos, petita litografia especialitzada en l'estampació d'esqueles, a la qual es van associar sos germans Hèctor, advocat i gendre del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys Jover, i Humbert, que contribuïren en els aspectes comercials i administratius de l'empresa. Amb el temps aquesta impremta assolí un considerable prestigi i volum de producció –fou l'editor d'Agustí Bartra–, creant i adquirint diverses editorials, com ara Edicions Catalanes, Encuadernación Leal, Pamex, Concepto oÁrbol. En 1945 tingué una filla, Elisenda. Va ser vicepresident de l'Orfeó Català de Mèxic. Guillem Gally Grivé va morir el 2 d'octubre de 1981 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

    Guillem Gally Grivé (1907-1981)

    ***

    Félix Izquierdo García

    Félix Izquierdo García

    - Félix Izquierdo García: El 27 de juliol de 1907 neix a Jorcas (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Izquierdo García. Emigrà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la guerra civil passà a França. El juny de 1940 va ser detingut pels ocupants alemanys i el 13 de desembre d'aquell any ingressà al camp de concentració de Mauthausen procedent de l'Stalag V-D d'Estrasburg, juntament amb altres 815 ciutadans espanyols. El 24 de gener de 1941 fou traslladat, sota la matrícula 9.344, al camp d'extermini de Gusen (AltaÀustria, Àustria), on morí 10 mesos i tres setmanes després, l'1 de novembre de 1941. Estigué casat amb Rosa Duaigües.

    ***

    Miguel Vallejo Sebastián

    Miguel Vallejo Sebastián

    - Miguel Vallejo Sebastián: El 27 de juliol de 1909 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Vallejo Sebastián. Encara adolescent, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Establert a Saragossa (Aragó, Espanya), treballà de calderer i milità en el Sindicat del Metall de la CNT. A partir de 1927 destacà com a orador i organitzador sindical de la regional aragonesa. Va ser detingut a Saragossa amb Antonio Ejarque Pina per la seva participació en l'aixecament anarquista de gener de 1933 i fou empresonat a La Alfajería de Saragossa i a Pina de Ebro. A finals de 1933 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Saragossa. El 20 de setembre de 1935, quan encara era secretari, va ser detingut portant força documents orgànics de la CNT saragossana i amb una multicopista. En aquests anys republicans va ser membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'abril de 1936 va fer una gira propagandística amb Zenón Canudo Zaporta per Terol i Santa Eulalia, a més d'un míting a Saragossa. El juliol de 1936 defensà la ciutat de Saragossa dels feixistes i, amb José Hipólito Melero i Manuel Uceda Marco, fou membre del Comitè Local de Defensa dels Grups Anarquistes de Saragossa. Lluità contra els feixistes enquadrat en la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República i fou nomenat secretari del Comitè Regional d'Aragó de la CNT durant els anys bèl·lics. El març de 1937 signà, amb Antonio Ejarque i Manuel López, un pacte d'unitat amb la Unió General de Treballadors (UGT) aragonesa i l'agost d'aquell any va ser detingut a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) per les tropes de la reacció comunista encapçalada per Enrique Líster Forján que dissolgueren el Consell Regional de Defensa d'Aragó. Com molts altres membres de la 25 Divisió, al final de la guerra es trobà aïllat al port d'Alacant. Detingut, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera, on desenrotllà una gran tasca en estret contacte amb el Comitè Nacional confederal (Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu, aconseguint salvar la vida de nombroses persones. Després passà a la presó valenciana de Porta Coeli i a la de Saragossa, on va ser jutjat i condemnat a mort, pena que finalment va ser commutada per la de 20 anys de reclusió. Un cop alliberat, organitzà el Comitè Regional d'Aragó de la CNT clandestina i mantingué estrets contactes amb la guerrilla que actuava a Terol. De bell nou detingut, va ser jutjat, però va ser absolt per manca de proves. Més tard s'establí a València. Entre el 12 i el 16 de juliol de 1945 assistí al madrileny Ple de Carabaña. En 1949, en substitució d'Antonio Castaños Benavent, va ser nomenat secretari general de la CNT clandestina. Fugint de la policia, s'establí a Barcelona i a finals de maig de 1951 passà a França. S'instal·là a Tolosa de Llenguadoc i entre 1952 i 1955 fou secretari del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exterior, en substitució d'Heliodoro Sánchez Fernández (Helios Sánchez), esdevenint un dels militants més destacats del sector«col·laboracionista», partidari de prendre part en els governs republicans de l'exili. El 20 de juliol de 1952 intervingué, amb Ramón Liarte, Antonio Moreno i Quiñones Ocampo, en el míting commemoratiu del 19 de juliol celebrat a la Sala Étienne de Lió (Arpitània). El 5 d'octubre de 1952 participà, amb Jesús Boada Payarols, Josep Joan Domènec Manero i Vicente Garrido, en un gran míting confederal a la Casa del Poble de Clarmont d'Alvèrnia. En IV Plenari de la CNT«possibilista» de 1952, va ser nomenat secretari general, càrrec que fou ratificat en el V Plenari de 1954. El gener de 1953 impartí una conferència al Saló d'Actes de Force Ouvrière (FO) de París i el 19 d'abril la titulada «Consideraciones al momento actual, sobre el problema de España» a Montalban (Llenguadoc, Occitània). L'1 de maig de 1954, amb Francisco Romero, J. J. Domènech i Celestino Soria, parlà en el míting d'afirmació sindical que se celebrà a la sala del Cafè Continental d'Albi (Llenguadoc, Occitània). El 18 de juliol de 1954 intervingué, amb J. J. Domènech i Emilio Gervas, en un míting commemoratiu de la jornada del 19 de juliol de 1936 a l'Ajuntament de La Sala (Llenguadoc, Occitània). Entre 1954 i 1958 col·laborà en España Libre. El Primer de Maig de 1955 intervingué, amb Vicente Garrido, Joan Ferrer i Tomás Cañizares en el míting celebrat a Clarmont d'Alvèrnia. En 1956 col·laborà en CNT de Mèxic. En 1961, amb José Borrás Cascarosa i altres companys, fou nomenat membre del Comitè de Relacions del Comitè Regional d'Aragó. Miguel Vallejo Sebastián va morir el 4 de març de 1962 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) d'un tumor cerebral. Sa companya fou la destacat militant anarcosindicalista Julia Miravé Barrau.

    Miguel Vallejo Sebastián (1909-1962)

    ***

    Necrològica d'Aurora Viñuales Lasierra publicada en el periòdic tolosà "Cenit" del 20 de desembre de 1988

    Necrològica d'Aurora Viñuales Lasierra publicada en el periòdic tolosà Cenit del 20 de desembre de 1988

    - Aurora Viñuales Lasierra: El 27 de juliol de 1911 neix a Abiego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juliana Aurora Viñuales Lasierra. Sos pares es deien Pablo Viñuales i Dolores Lasierra. Era filla d'una família acomodada aragonesa amb la qual trencà i esdevingué companya del militant llibertari Mariano Lorente Sabau, amb qui visqué a Peralta de Alcofea (Osca, Aragó, Espanya). Participà amb son company en les lluites de juliol de 1936 i posteriorment formà part d'una col·lectivitat agrícola. Quan l'avanç de les tropes franquistes, va ser evacuada cap a Catalunya amb sa filla de cinc anys, mentre son company lluità al front del centre peninsular, on va ser capturat a final de la guerra i afusellat pels feixistes en 1940. En 1939 passà amb sa filla a França i s'instal·là a Aussilhon (Llenguadoc, Occitània), on esdevingué companya de Jesús Manuel Solana i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aurora Viñuales Lasierra va morir el 21 d'octubre de 1988 a la Clínica del Refug Protestant de Masamet (Llenguadoc, Occitània).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Una de les novel·letes de Josep Gardeñas Sabaté

    Una de les novel·letes de Josep Gardeñas Sabaté

    - Josep Gardeñas Sabaté: El 27 de juliol de 1936 és «executat per servir d'exemple» a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Gardeñas Sabaté –el seu primer llinatge citat de diferents maneres (Gárdeñas,Gardeñes, Gardeña,Gardeys, Gardenyes, etc.) i el segon citat Sabater i segons alguns en realitat Gil–, conegut com Petroli i sota el pseudònim Diógenes. Havia nascut en 1896 a Sant Llorenç de Montgai (Camarasa, Noguera, Catalunya)–altres fonts citen Monistrol. Amb 10 anys va quedar orfe. Expulsat per la Guàrdia Civil de Camarasa, passà a França i posteriorment a l'Argentina, on entrà a formar part del moviment anarquista. En 1919 el trobem a Barcelona (Catalunya) en els cercles bohemis anarquistes. Entre 1919 i 1920 va ser empresonat set mesos en diferents ocasions (Barcelona, Montjuïc, etc.), sobretot després d'haver apallissat esquirols a Igualada (Anoia, Catalunya) i acusat de ser redactor del periòdic La Protesta d'Igualada. Gran lector, participà en nombrosos mítings, com ara en 1920 a Manresa (Bages, Catalunya). Formà part dels Grups de Defensa Confederal, que actuaven contra els pistolers del Sindicat Lliure, amb el grup de Manuel Talens Giner (El Valencianet), Rafael Climent Montero i Adolfo Bermejo (Madriles oGabardina). El novembre de 1922 va ser detingut, amb Inocenci Feced Calvo i Manuel Talens Giner, per haver participat en un frustrat intent d'atemptat contra el governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido el 23 d'octubre d'aquell any. En aquesta època vivia miserablement, subsistint just dels minsos guanys trets de la venta pels carrers de la premsa llibertària. Admirador de Salvador Seguí Rubinat, donà mort un membre del Sindicat Lliure que havia amenaçat el destacat anarcosindicalista. El 10 de març de 1923 fou la persona que identificà en el mateix lloc del seu assassinat a Salvador Seguí Rubinat i tres dies després encapçalà, amb José Alberola Navarro, Roberto Bellón i Josep Bosch, la manifestació de protesta per aquest fet que es realitzà a Barcelona i a la qual assistiren unes 15.000 persones. El 17 d'abril de 1923 va ser detingut acusat d'haver participat el 6 d'abril anterior en un tiroteig amb la Guàrdia Civil al carrer de Villarroel de Barcelona i en el qual resultà ferit l'agent Francisco Pastor García, que morí posteriorment. Per aquest fet va ser processat i empresonat. El gener de 1925 fou un dels signataris de l'«Apel·lació als Sindicats de Barcelona», encapçalada per Joan Peiró Belis i Ángel Pestaña Núñez, publicada en el periòdic Solidaridad Obrera, tot defensant una línia més sindicalista que anarquista i defensant la legalització del sindicat dins el marc de la dictadura de Primo de Rivera. El 15 de juliol de 1925 va ser jutjat en consell de guerra, amb Joaquín Blanco Martínez, a la Presó Cel·lular de Barcelona per«agressió a la força armada»–l'11 de març de 1923 mantingué un tiroteig amb el guàrdia civil Silvano Navarro– i va ser condemnat a 16 anys de reclusió temporal i a pagar les despeses que ocasionaren les cures del guàrdia ferit, i el seu company a sis anys de presó correccional. Durant aquest anys va ser empresonat en diferents ocasions per la dictadura i a finals de 1930 sortí del penal valencià de Sant Miquel dels Reis. El març de 1931 defensà la família Urales dels qui l'atacaven acusant-la de distribuir el fons pro presos de manera injusta. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), l'abril de 1931, quan la proclamació de la II República espanyola, participà audaçment en el desarmament de nombrosos membres del Somatent. Aquest mateix any va fer un míting a Martorell (Baix Llobregat, Catalunya). Posteriorment començà a freqüentar els cercles de la delinqüència amb els quals participà en diversos atracaments. El 27 de gener de 1935 va ser detingut amb altres companys (María Alcón Moles, Agustí Benlliure Juste, Antoni Boet Marí, José Fernández Morilla, David García Altamira i José Ibáñez Puerta) en un pis del carrer de la Cera de Barcelona, i empresonat. El juliol de 1936 va ser alliberat i participà en els combats de les barricades contra la reacció feixista. En aquesta època feia de paleta i militava en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser detingut per les Patrulles de Control quan portava joies que havia furtat d'una casa abandonada. Jutjat pels seus companys de la CNT, entre ells Manuel Escorza del Val, va ser condemnat a mort, amb el vist i plau de Frederica Montseny Mañé i Diego Abad de Santillán, sota l'acusació d'haver realitzat saquejos a domicilis burgesos i a botigues de queviures durant els primers dies de la Revolució. Josep Gardeñas Sabaté va ser «executat per servir d'exemple» del que els companys revolucionaris no havien de fer el 27 de juliol de 1936 a Barcelona (Catalunya). Va morir dignament, acceptant la resolució i demanant la seva execució sumària. Molts pensaren, entre ells Joan Ferrer Farriol, que el va conèixer profundament, que millor hagués estat enviar-lo al front. Durant sa vida va col·laborar, moltes vegades fent servir el pseudònim Diógenes, en nombroses publicacions anarquistes, com ara Acción Social Obrera,Cultura Obrera, Despertar,Estudios, El Luchador, El Sembrador, Solidaridad Obrera, La Voz del Castillo, i fins i tot de Llatinoamèrica i d'Itàlia. També fou autor de novel·les populars, com Coloma (1928), Una amazona (1931) i Escenas de terror (1931).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 07/27/19--07:08: Plató, el déspota misogin.
  •                         Plató, el déspota misogin.

     

                   

                                                  Plató, el déspota misogin.

               (És una reedició de l'escrit del 2008, el títol del qual apareixia en espanyol)

      

            Aquest escrit és un recull de notes breus que fan referència a alguns punts de la ideologia d'En Plató – i  a la d'altres pensadors pròxims -, notes que he penjat a la Xarxa, pensant que podria servir de revulsiu contra la beateria conservadora dominant.    Tesi: Sòcrates, Plató i Aristòtil són la tríada reaccionària de l'antiga Grècia. Representen l'intel·lectualisme moral; afirmen que hi ha una veritat moral;  i que únicament a través de l'esforç intel·lectual es coneix aquesta veritat. I que la moral – la vertadera – és exclusiva dels savis; i que les persones vulgars i els falsos savis(sofistes, els denomina En Plató) són incapaços de practicar el bé moral.   Intel·lectualisme moral o, simplement, intel·lectualisme:  S'ha d'entendre en un sentit més ample, de manera que abraça l'Intel·lectualisme de Sòcrates i N'Aristòtil; i, per extensió, inclou a N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino; i, per extensió, tots aquells que cultiven qualque mena de variant platònica.    Tesi: Primer foren les revolucions democràtiques de les polis de la Grècia clàssica. Tot seguit, l'emotivisme moral esdevingué el pensament hegemònic (l'emotivisme moral s'ha d'entendre com aquella doctrina que sosté que les normes morals són producte dels sentiments dels humans; són expressió de la voluntat i no de la intel·ligència).     L'atomisme d'En Demòcrit fou la teoria física que més s'acosta a la física moderna. Aquesta teoria fou majorment acceptada pels il·lustrats i pels epicuris. En Plató la combaté amb ardor.    Tesi: Els Diàlegs d'En Plató fan ús d'uns recursos teatrals espuris. No fou el cas que la dialèctica platònica s'imposés al discurs dels il·lustrats; la retirada de l'emotivisme moral i  de l'anorreament de la democràcia fou per causa de la formació de l'Imperi macedònic .      Tesi: La presència del platonisme estricte és una demostració de que l'oligarquia – i la jerarquia catòlica - no ha estat derrotada ni està en retirada.       Actualment, els programes d'ensenyament i, per tant, els llibres text i les enciclopèdies autoritzades – continuen mantenint una versió conservadora de la història universal i de la història del pensament humà. Es continua mantenint tradicions ideològiques  de l'època de N'Alfons XIII i de la del general Franco.    L'ensenyament oficial continua donant com a ajustada la realitat històrica una versió falsificadora segons la qual el pensament dels filòsofs de la reacció – Sòcrates, Plató i Aristòtil –  seria la culminació de la filosofia de l'antiguitat. I, semblantment, N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino són presentats com a glòria de la humanitat; però, en realitat, aquests autors acompliren l'encàrrec d'acomodar la filosofia dels autors grecs al servei dels interesos ideològics de l'Església catòlica.    Els estudiants espanyols – i, igualment, els catalans – han de passar unes proves de selectivitat on els cinc filòsofs de la reacció omplen la meitat de la llista dels deu filòsofs seleccionats per a les proves. I si hi s'afegeix En Descartes i En Heidegger, llavors  es mostraria clarament el predomini dels autors reaccionaris. 

       Els estudiants es veuen coaccionats, i han de ser capaços de reproduir en unes proves escrites les principals teories i argumentacions del pensament reaccionari. Els estudiants han de saber demostrar que la metafísica és una ciència, que es pot demostrar científicament l'existència de Déu, que l'ànima és un esperit i que pot ésser estudiada científicament, que els sentits ens enganyen,  que la ciència autèntica és aquella basada en el pur intel·lecte, que la ciència ha de deixar de banda els sentits i els experiments empírics, que la física es regulada per quatre causes, que la Terra és immòbil, que la Terra és el centre de l'Univers, que hi ha dues físiques, dos móns físics, la física sublunar –  la que regula els moviments de la terra – i la física celestial, que la naturalesa té horror al buit, que es dona la generació espontània, que l'home i l'univers té una finalitat (Aristòtil), que els sofistes comerciaven amb la veritat, que l'autoritat ve de Déu,  que és bo que hi hagi esclaus, que l'home perfecte és el que es dedica a la vida intel·lectual o contemplativa, que la democràcia és un sistema que mena a la corrupció, segons En Plató; que la democràcia, lo monarquia o un govern aristocràtic, poden ésser igual de bons, segons N'Aristòtil.

        Tesi: El denominat "amor platònic" és, en realitat, una exaltació de l'homosexualitat. En Plató argumenta que l'amor entre els homes – els mascles – és de superior qualitat intel·lectual i moral al del vulgar amor heterosexual.        En  el Simposi (179e/181b), Pausànias argumenta que els homes vils estimen per igual a les dones i als efebs i que estimen més els seus cossos que les seves ànimes. I que l'amor entre mascles és superior perquè els inspirats en aquest amor senten predilecció per allò que és per naturalesa  més fort i té un major enteniment.     De limitar-se al a la informació dels llibres de text o a les enciclopèdies, els estudiants de la filosofia Plató (Bé, en realitat, els fan memoritzar uns esquemes formalistes) no arriben a tenir ni la més petita sospita de les grans aberracions imaginades per En Plató per a la seva República. Vegeu el típic to hagiogràfic de l'article de l'Enciclopèdia Catalana, on es pot llegir:  "República (un dels diàlegs més extensos i en el qual Plató proposa la construcció d'un estat que realitza la idea de justícia)", i, tot seguit, referint-se tot cofoi, a les qualitats del bon polític, afegeix "al coneixement de la veritable realitat (i és per això que només el filòsof pot ésser un bon polític, l'adequat dirigent de la comunitat), mentre que...tot home com allunyat del veritable coneixement (i, per  la qual això mateix, com impedit d'un recte comportament, la possibilitat del qual resta condicionada —com és palès a la República— a una acurada i exigent educació filosòfica o a l'obediència als dictats de l'aristocràcia espiritual que ha de governar l'estat)." I no hi ha més informació sobre el tema. Noteu que l'autor de l'article de la GEC fa ús de l'expressió l'aristocràcia intel·lectual que ha de governar l'Estat en lloc de l'expressió més pròxima a la realitat descrita que podria ésser el dèspota ultraviolent per a establir un Estat policíac.     Els estudiants estarien més previnguts si se'ls avisava amb la següent tesi    Tesi:    La República d'En Plató és una orgia inaudita de la imaginació d'un reaccionari extrem – d'extrema dreta, diríem avui -. Imagina un règim despòtic on els treballadors – els productors, els anomena ell – són explotats en règim d'esclavitud i controlats per mitjà d'un colossal estat policíac.    Hi ha excepcions, però, els professors de filosofia, majorment, es senten bastant impotents per contrarestar el programa oficial i el que afirma el llibre de text.     Per suposat, la millor manera de conèixer el pensament d'En Plató seria llegir la seva extensa obra. Però la realitat socio-cultural és que els  lectors de la República són pocs i majorment inclinats al platonisme, jo crec.      Però, a aquesta Web, disposo de suficient llibertat per a indicar, sense més, algunes de les propostes més notables – i més estrambòtiques – de la República platònica. Vegem allò que no diuen o amaguen els llibres text:     Que la ciutat és regida per un grupet de dèspotes que s'autodenominen filòsofs. En Plató no explica com s'ho han fet aquests filòsofs per aconseguir el Poder; tampoc explica quin ha d'ésser el mecanisme successori. D'una manera falsament ingènua, diu repetidament que  els governants han de els més savis; però no diu qui dictamina el grau de saviesa dels possibles aspirants al exercici del Poder.  Que com que ha de ser una ciutat ideal, el nombre d'habitants d'aquesta ciutat ha de ser l'ideal; segons En Plató, exactament, 5040 habitants, que es corresponia amb la factorial del número 7 (O sigui: 1x2x3x4x5x6x7); però no només pel possible significat pitagòric del número 7, sinó per la prevenció contra el creixement desproporcionat dels productors (El règim aristocràtic en crisi havia vist que el creixement de les ciutats comportava la revolució democràtica. En efecte, s'ha de considerar que el nombre dels grans propietaris – els aristòcrates – es mantenia invariable, posat que no podien augmentar l'extensió de la terra).    Que la República descriu un terrorífic Estat policíac-militarista.    Que els policies-soldat constitueixen la classe excel·lent, és a dir, venen a ser una versió platònica de la típica classe aristocràtica, la classe dels militars professionals, o sigui, els nobles. Que no fa cap referència sobre el nombre de guardians-soldats o sobre quina proporció s'ha de donar entre els guardians i els  productors (la resta de població, els pagesos inclosos).   Que els treballadors s'han de dedicar a treballar i no res més. La imaginació d'En Plató forjà un obrer ideal que seria una versió humana d'un robot mecànic. Un obrer que només havia de treballar i no res més.   Que tota l'obra d'En Plató exhibeix una misogínia extrema. I que a la República arriba a l'extrem inaudit de convertir  a les dones, en conjunt, en una propietat de l'Estat (Aquest era el somni comunista d'En Plató).    Que el dèspota imaginari se'n anà empatollant tot de mesures extraordinàriament violentes contra les dones. Així imaginà una societat on s'hauria destruït la família i qualsevol tipus de lligam familiar.  Les dones serien reduïdes a la condició d'esclaves sexuals i d'esclaves reproductores.    Que s'inventà una formidable loteria sexual, de manera que es repartia participacions d'aquesta loteria als treballadors, i el premi era una dona, és a dir, l'accés sexual a una dona.    Que els nadons eren separats de les seves mares i passaven a ser criats per unes altres dones, en col·lectivitat, de manera que les mares no poguessin saber quins eren els seus fills.    Que es descriuen les propostes de pràctiques de selecció biològica per a la millora de la raça.    Que sovint es descriuen situacions ridícules com, per exemple, la de millorar el sistema de loteria sexual, de manera que, per mitjà de trampes, els més lletjos o els més defectuosos no aconseguissin cap premi; és a dir, se'ls donava a aquells desgraciats falses participacions. L'explicació que dona En Plató és que, així, aquests treballadors, ignorants de l'engany del loter, continuaven il·lusionats esperant guanyar el premi qualque dia.     Que els filòsofs-governants també enganyen als soldats-guardians per mitjà de la loteria trucada, a fi d'aconseguir una selecció biològica (Bé, En Plató no explica com és el funcionament d'aquesta loteria ni d'on treuen el temps els governants-loters per a poder efectuar els seus trucs) .  (Alguns comentaristes progressistes, avergonyits del reaccionarisme d'En Plató, s'afanyen a destacar com a gest progressista el text on es proposa que també hi hagi dones guardianes al costat dels guardians mascles. En efecte, diu En Plató que guardians i guardianes han de cohabitar i han de mantenir relacions sexuals amb la més absoluta promiscuïtat; es diu que les dones i els fills seran comuns. Però la intenció de Plató no és la de alliberar la dona, sinó reforçar el poder absolut dels Autòcrates-filòsofs i dels seus gossos guardians; la dona no quedava alliberada sinó reduïda a la condició de gossa. Els fills de les guardianes, per altra banda, eren separats de la mare al moment del néixer, i criats per unes dides i unes iaies, o sigui que, de totes maneres,  la cura dels infants era una exclusiva de les dones.       Que En Plató es trencava el cap pensant la manera com evitar l'incest. Que una manera d'evitar l'incest era que els joves consideressin mares a les dones de més edat, i que les dones madures consideressin com a fills als joves, en el benentès que en cap cas podien mantenir relacions sexuals. I igualment respecte a la relació entre els homes madurs i les jovenetes que podrien ser les filles. Respecte a l'incest entre germans, En Plató no va trobar la manera d'evitar-ho i ho va deixar a la cura de la pitonisa.    En algun moment de l'elaboració del text, sembla que l'autor no podia reprimir l'emoció i deixava anar l'exaltació de l'amor superior, l'amor homosexual, als llocs més impensats. Així, per tal d'enardir els soldats en acció de guerra, proposa que el guerrers més distingits tinguin dret a besar als seus companys; entén que si un soldat sent passió amorosa per algú, sigui home o dona,el seu cor cremarà en desigs de provar el seu valor(469 e).      Que als guardians En Plató els anomena, indistintament, guardians, soldats, guerrers, vigilants, però per la complexitat extraordinària de les tasques encomanades el nom que els seria més escaient seria el d'agents de la inquisició i de Grans Inquisidors als governants-filòsofs (eren un precedent del que seria la Cúria del Papa de Roma). La tasca era immensa: s'havia de revisar tota la literatura grega i esborrar tots els paràgrafs que podien ésser considerats no convenients per a l'educació dels infants i dels joves. A les pàgines finals del llibre II i a les del començament del III, es donen les normes per a que s'han de sotmetre la literatura; així, diu ...a les que ens han deixat Hesíode, Homer i els demés poetes. Aquests són els que han creat les falses fàbules...perquè aquestes històries són realment perilloses...no han de ser referides a la nostra ciutat (379 a).  I a continuació diu que els Governants ...com a fundadors de la ciutat...no ens correspon inventar fàbules, sinó únicament conèixer a quin model han d'atenir-se els poetes per a compondre-les i no sortir-se d'ell.   Segons En Plató s'haurien d'esborrar tots els poemes que representen als deus d'una manera grossera i inconvenient; no s'han de mostrar els deus dominants per les passions, o dient mentides o amb un comportament incorrecte. També seria prohibit parlar de la mort  o del Hades (i d'altres més coses). També s'hauria prohibir que les dides i les iaies contessin fàbules il·legals als nens.

        Aquells guardians es trobarien amb la sorpresa que, en lloc de fer la guerra, la seva ocupació quotidiana seria fer d'inquisidors i vigilar les dides i les iaies, i els nens i els joves, i els homes i les dones.                        

    0 0

    Nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada –


    Esfereïdora història de quatre-centes famílies que durant segles -fins ben entrada la nostra centúria- varen romandre confinades dins del gueto, dècades després que fos abolida la Inquisició i que el seu tenebrós Palau -situat on actualment hi ha la Plaça Major- fos completament enderrocat. Els descendents dels reus dels autos de fe de 1679 i 1691 foren considerats de sempre "impurs", privats dels oficis més importants, perseguits, sospitosos de reincidir dins la Llei antiga dels hebreus. Sabem fil per randa -l'obra del Pare Garau: La Fe Triunfante és una prova ben real de la tragèdia que commogué el Call l'any 1691- que més de dos-cents cinquanta veïnats del carrer del Segell foren tancats a les presons de la Inquisició, torturats, confiscades llurs propietats i, finalment, els més ferms en la seva fe, cremats vius a l'explanada del Castell de Bellver. (Miquel López Crespí)


    Eren segles d'opressió militar, de pestes continuades, de males anyades i falta de blat. Els habitants del carrer del Segell foren sempre les víctimes innocents que la situació requeria.

    Esfereïdora història de quatre-centes famílies que durant segles -fins ben entrada la nostra centúria- varen romandre confinades dins del gueto, dècades després que fos abolida la Inquisició i que el seu tenebrós Palau -situat on actualment hi ha la Plaça Major- fos completament enderrocat. Els descendents dels reus dels autos de fe de 1679 i 1691 foren considerats de sempre "impurs", privats dels oficis més importants, perseguits, sospitosos de reincidir dins la Llei antiga dels hebreus. Sabem fil per randa -l'obra del Pare Garau: La Fe Triunfante és una prova ben real de la tragèdia que commogué el Call l'any 1691- que més de dos-cents cinquanta veïnats del carrer del Segell foren tancats a les presons de la Inquisició, torturats, confiscades llurs propietats i, finalment, els més ferms en la seva fe, cremats vius a l'explanada del Castell de Bellver.

    Els luctuosos esdeveniments eren prou coneguts per nombroses obres de divulgació del problema xueta a Mallorca. Però fins al present no sabíem res dels contactes d'un sector de la comunitat de conversos amb els deixebles de Giovanni Domenico Campanella, el dominic rebel que, als catorze anys, quan professà, adoptà el nom de Tommaso. D'indicis de contactes amb seguidors de Giordano Bruno, també n'abunden a les declaracions aconseguides sota turment. Qui hagués pogut imaginar mai aquesta relació estreta d'un sector de conversos amb l'esperit del calabrès que volgué subvertir l'ordre establert a la seva època, o amb el savi rebel cremat pel clergat! Parlem, és evident, dels autors de La Ciutat del Sol (Campanella) i de El mínim (Bruno) on el capellà nat a Nola l'any 1548 intuïa, tot seguint els materialistes grecs de l'antiguitat (Epicur, Demòcrit), els àtoms que formaven la matèria. Aquest treball d'investigació històrica tan important ha estat portat a terme per l'estudiós anglès Kevin Edouard, que ha investigat els documents ocults del Tribunal de la Inquisició mallorquí. Les confessions, informacions sumàries, el resultat dels interrogatoris sota tortures, els informes dels espies i murmuradors a sou del Poder Reial fent referència a la influència de l'obra dels savis considerats heretges per l'Església, han estat guardats a l'Arxiu Històric Nacional i no havien pogut ser consultats mai. Així com es donà molta publicitat a les execucions oficials de 1691, la Inquisició mallorquina rebé ordres severíssimes de no fer esment dels conversos acusats d'utòpics, igualitaris, adoradors de Sabaoth i provats rebels contumaços. El record de la finida Germania encara romania viu dins dels menestrals ciutadans i la pagesia forana i ni la Inquisició, ni els senyors feudals de final del segle XVII, no volien avivar les cendres de la revolta. El llibre de Kevin Edouard és precís en les seves troballes. La utopia al Call mallorquí: la secta dels Igualitaris ens desvetla, doncs, una altra visió de la tragèdia dels conversos. El desastre començà un dia de juliol de 1685. Un poc abans, Raphael Cortés de Alfonso, botiguer de sederies del carrer del Segell, havia denunciat, anant a veure el Pare Sebastià Sabater, de la Companyia de Jesús, els seus amics i familiars que continuaven practicant la fe dels hebreus; i dóna les primeres indicacions que un altre grup, igualment nombrós, volia fugir del Call, "per anar a ajuntar-se amb los heretges que a Itàlia volien muntar herètica expedició per a bastir 'La Ciutat del Sol' a qualsevol indret del món". La carta d'acusació que fa referència als utòpics mallorquins del segle XVII porta la data de 29 de juliol de 1685, és a dir, ens trobam, en paraules de Kevin Edouard, davant un document redactat tres dies després del que portarà a la foguera bona part de la comunitat de conversos del Call. Els altres, el procés dels Igualitaris, serà portat en secret i quinze dels acusats moriran en la fosca de les presons, ofegats pels botxins inquisitorials en el més rigorós secret. Aquests tres dies foren decisius, car la Inquisició, avisada pel Pare Sebastià Sabater, pogué comptar, a partir de la primera denúncia de Raphael Cortés de Alfonso, amb un agent dins del mateix gueto. Un espia molt ben relacionat amb uns sospitosos i altres. )Com fou possible que un home d'ascendència jueva, un dels mateixos conversos, s'atrevís a fer la passa que el marcaria per sempre amb l'estigma de la més gran traïció entre els seus? Kevin Edouard només pot fer-hi aproximacions, deduccions mitjançant les mateixes cartes de delació que ha trobat a l'Arxiu Nacional. De casos de traïció com el de Raphael Cortés de Alfonso no se'n troben en segles. De quina por volia fugir en Raphael Cortés amb la seva denúncia? L'havia amenaçat amb anterioritat el Tribunal? Quins conflictes secrets tenia, l'acusador, amb els seus amics i familiars? Enveja soterrada per no ser tingut en consideració ni per part dels practicants de la Llei de Moisès ni per part dels utòpics? Al Tribunal no li importaven els motius ocults que impulsaven a la denúncia. El Pare Sabater l'encoratja i li diu que "delatar la seva pròpia gent és procedir com un bon catòlic cristià". Pels documents que ens mostren tant Angela Selke com Kevin Edouard, tot començà molts anys enrere, quan, casat per segona vegada Raphael Cortés de Alfonso, cap dels seus amics i familiars del Call acudiren per casa seva a dar-li l'enhorabona. El futur causant de la tragèdia del Call se sentí molt ferit per tal mostra de menyspreu -l'acusaven d'haver-se maridat amb una dona que no practicava la Llei de Moisès, "una poma préssech", en paraules dels utòpics, que equivalia a dir una beneitona que només sap anar a missa, rere els capellans. El vertader motiu, emperò, escriu l'historiador anglès, és que el matrimoni de Rapahel Cortés de Alfonso amb una dona que no era de l'ètnia posava en perill el secretisme del Call i les diverses conspiracions que s'hi covaven. La pràctica provada dels ritus hebreus, l'observança de la llei jueva, podia ser, des de dintre, coneguda per una persona -la dona de Rapahel Cortés- que no era del carrer del Segell. Per altra banda, els Igualitaris, estudiosos dels llibres prohibits, es reunien sovint als afores de Ciutat, en un hort de Joan Galiana, fuster, on constantment parlaven de fugir de Mallorca, embarcar-se, potser a les Índies, i aconseguir fer realitat el somni del Món Nou relatat per Tommaso Campanella. Era el moment en què, d'amagat del Vaticà, els seguidors del frare calabrès organitzaven diverses expedicions al continent obert a la invasió europea feia prop de dos segles per Cristòfor Colom i Amèrico Vespuccio. Es tractava de dur endavant les idees de justícia i llibertat que els deixebles de Campanella havien fet córrer per tot Europa. Per tant, aquell casament improvisat, sense consultar amb ningú del carrer, no caigué bé entre els habitants del Call. Cap dels grups que, en secret, resistien l'opressió de la Inquisició i de la religió catòlica, no acceptà tenir tan a prop, al costat de casa, una possible agent del Poder. S'erraren ambdues fraccions de conversos. Pels documents que han anat sortint a la llum, ara ja sabem que l'únic culpable de la tragèdia fou Raphael Cortés. La seva dona no denuncià mai cap veí, malgrat conèixer ben bé les pràctiques misterioses i les reunions als horts dels afores.

    Tast de la narració Una història amagada (que pertany al llibre Una història amagada, publicat per Lleronard Muntaner Editor)



    0 0


     
                  

                                   Plató, el déspota misogin.

     

                   

                                                  Plató, el déspota misogin.

               (És una reedició de l'escrit del 2008, el títol del qual apareixia en espanyol)

      

            Aquest escrit és un recull de notes breus que fan referència a alguns punts de la ideologia d'En Plató – i  a la d'altres pensadors pròxims -, notes que he penjat a la Xarxa, pensant que podria servir de revulsiu contra la beateria conservadora dominant.    Tesi: Sòcrates, Plató i Aristòtil són la tríada reaccionària de l'antiga Grècia. Representen l'intel·lectualisme moral; afirmen que hi ha una veritat moral;  i que únicament a través de l'esforç intel·lectual es coneix aquesta veritat. I que la moral – la vertadera – és exclusiva dels savis; i que les persones vulgars i els falsos savis(sofistes, els denomina En Plató) són incapaços de practicar el bé moral.   Intel·lectualisme moral o, simplement, intel·lectualisme:  S'ha d'entendre en un sentit més ample, de manera que abraça l'Intel·lectualisme de Sòcrates i N'Aristòtil; i, per extensió, inclou a N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino; i, per extensió, tots aquells que cultiven qualque mena de variant platònica.    Tesi: Primer foren les revolucions democràtiques de les polis de la Grècia clàssica. Tot seguit, l'emotivisme moral esdevingué el pensament hegemònic (l'emotivisme moral s'ha d'entendre com aquella doctrina que sosté que les normes morals són producte dels sentiments dels humans; són expressió de la voluntat i no de la intel·ligència).     L'atomisme d'En Demòcrit fou la teoria física que més s'acosta a la física moderna. Aquesta teoria fou majorment acceptada pels il·lustrats i pels epicuris. En Plató la combaté amb ardor.    Tesi: Els Diàlegs d'En Plató fan ús d'uns recursos teatrals espuris. No fou el cas que la dialèctica platònica s'imposés al discurs dels il·lustrats; la retirada de l'emotivisme moral i  de l'anorreament de la democràcia fou per causa de la formació de l'Imperi macedònic .      Tesi: La presència del platonisme estricte és una demostració de que l'oligarquia – i la jerarquia catòlica - no ha estat derrotada ni està en retirada.       Actualment, els programes d'ensenyament i, per tant, els llibres text i les enciclopèdies autoritzades – continuen mantenint una versió conservadora de la història universal i de la història del pensament humà. Es continua mantenint tradicions ideològiques  de l'època de N'Alfons XIII i de la del general Franco.    L'ensenyament oficial continua donant com a ajustada la realitat històrica una versió falsificadora segons la qual el pensament dels filòsofs de la reacció – Sòcrates, Plató i Aristòtil –  seria la culminació de la filosofia de l'antiguitat. I, semblantment, N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino són presentats com a glòria de la humanitat; però, en realitat, aquests autors acompliren l'encàrrec d'acomodar la filosofia dels autors grecs al servei dels interesos ideològics de l'Església catòlica.    Els estudiants espanyols – i, igualment, els catalans – han de passar unes proves de selectivitat on els cinc filòsofs de la reacció omplen la meitat de la llista dels deu filòsofs seleccionats per a les proves. I si hi s'afegeix En Descartes i En Heidegger, llavors  es mostraria clarament el predomini dels autors reaccionaris. 

       Els estudiants es veuen coaccionats, i han de ser capaços de reproduir en unes proves escrites les principals teories i argumentacions del pensament reaccionari. Els estudiants han de saber demostrar que la metafísica és una ciència, que es pot demostrar científicament l'existència de Déu, que l'ànima és un esperit i que pot ésser estudiada científicament, que els sentits ens enganyen,  que la ciència autèntica és aquella basada en el pur intel·lecte, que la ciència ha de deixar de banda els sentits i els experiments empírics, que la física es regulada per quatre causes, que la Terra és immòbil, que la Terra és el centre de l'Univers, que hi ha dues físiques, dos móns físics, la física sublunar –  la que regula els moviments de la terra – i la física celestial, que la naturalesa té horror al buit, que es dona la generació espontània, que l'home i l'univers té una finalitat (Aristòtil), que els sofistes comerciaven amb la veritat, que l'autoritat ve de Déu,  que és bo que hi hagi esclaus, que l'home perfecte és el que es dedica a la vida intel·lectual o contemplativa, que la democràcia és un sistema que mena a la corrupció, segons En Plató; que la democràcia, lo monarquia o un govern aristocràtic, poden ésser igual de bons, segons N'Aristòtil.

        Tesi: El denominat "amor platònic" és, en realitat, una exaltació de l'homosexualitat. En Plató argumenta que l'amor entre els homes – els mascles – és de superior qualitat intel·lectual i moral al del vulgar amor heterosexual.        En  el Simposi (179e/181b), Pausànias argumenta que els homes vils estimen per igual a les dones i als efebs i que estimen més els seus cossos que les seves ànimes. I que l'amor entre mascles és superior perquè els inspirats en aquest amor senten predilecció per allò que és per naturalesa  més fort i té un major enteniment.     De limitar-se al a la informació dels llibres de text o a les enciclopèdies, els estudiants de la filosofia Plató (Bé, en realitat, els fan memoritzar uns esquemes formalistes) no arriben a tenir ni la més petita sospita de les grans aberracions imaginades per En Plató per a la seva República. Vegeu el típic to hagiogràfic de l'article de l'Enciclopèdia Catalana, on es pot llegir:  "República (un dels diàlegs més extensos i en el qual Plató proposa la construcció d'un estat que realitza la idea de justícia)", i, tot seguit, referint-se tot cofoi, a les qualitats del bon polític, afegeix "al coneixement de la veritable realitat (i és per això que només el filòsof pot ésser un bon polític, l'adequat dirigent de la comunitat), mentre que...tot home com allunyat del veritable coneixement (i, per  la qual això mateix, com impedit d'un recte comportament, la possibilitat del qual resta condicionada —com és palès a la República— a una acurada i exigent educació filosòfica o a l'obediència als dictats de l'aristocràcia espiritual que ha de governar l'estat)." I no hi ha més informació sobre el tema. Noteu que l'autor de l'article de la GEC fa ús de l'expressió l'aristocràcia intel·lectual que ha de governar l'Estat en lloc de l'expressió més pròxima a la realitat descrita que podria ésser el dèspota ultraviolent per a establir un Estat policíac.     Els estudiants estarien més previnguts si se'ls avisava amb la següent tesi    Tesi:    La República d'En Plató és una orgia inaudita de la imaginació d'un reaccionari extrem – d'extrema dreta, diríem avui -. Imagina un règim despòtic on els treballadors – els productors, els anomena ell – són explotats en règim d'esclavitud i controlats per mitjà d'un colossal estat policíac.    Hi ha excepcions, però, els professors de filosofia, majorment, es senten bastant impotents per contrarestar el programa oficial i el que afirma el llibre de text.     Per suposat, la millor manera de conèixer el pensament d'En Plató seria llegir la seva extensa obra. Però la realitat socio-cultural és que els  lectors de la República són pocs i majorment inclinats al platonisme, jo crec.      Però, a aquesta Web, disposo de suficient llibertat per a indicar, sense més, algunes de les propostes més notables – i més estrambòtiques – de la República platònica. Vegem allò que no diuen o amaguen els llibres text:     Que la ciutat és regida per un grupet de dèspotes que s'autodenominen filòsofs. En Plató no explica com s'ho han fet aquests filòsofs per aconseguir el Poder; tampoc explica quin ha d'ésser el mecanisme successori. D'una manera falsament ingènua, diu repetidament que  els governants han de els més savis; però no diu qui dictamina el grau de saviesa dels possibles aspirants al exercici del Poder.  Que com que ha de ser una ciutat ideal, el nombre d'habitants d'aquesta ciutat ha de ser l'ideal; segons En Plató, exactament, 5040 habitants, que es corresponia amb la factorial del número 7 (O sigui: 1x2x3x4x5x6x7); però no només pel possible significat pitagòric del número 7, sinó per la prevenció contra el creixement desproporcionat dels productors (El règim aristocràtic en crisi havia vist que el creixement de les ciutats comportava la revolució democràtica. En efecte, s'ha de considerar que el nombre dels grans propietaris – els aristòcrates – es mantenia invariable, posat que no podien augmentar l'extensió de la terra).    Que la República descriu un terrorífic Estat policíac-militarista.    Que els policies-soldat constitueixen la classe excel·lent, és a dir, venen a ser una versió platònica de la típica classe aristocràtica, la classe dels militars professionals, o sigui, els nobles. Que no fa cap referència sobre el nombre de guardians-soldats o sobre quina proporció s'ha de donar entre els guardians i els  productors (la resta de població, els pagesos inclosos).   Que els treballadors s'han de dedicar a treballar i no res més. La imaginació d'En Plató forjà un obrer ideal que seria una versió humana d'un robot mecànic. Un obrer que només havia de treballar i no res més.   Que tota l'obra d'En Plató exhibeix una misogínia extrema. I que a la República arriba a l'extrem inaudit de convertir  a les dones, en conjunt, en una propietat de l'Estat (Aquest era el somni comunista d'En Plató).    Que el dèspota imaginari se'n anà empatollant tot de mesures extraordinàriament violentes contra les dones. Així imaginà una societat on s'hauria destruït la família i qualsevol tipus de lligam familiar.  Les dones serien reduïdes a la condició d'esclaves sexuals i d'esclaves reproductores.    Que s'inventà una formidable loteria sexual, de manera que es repartia participacions d'aquesta loteria als treballadors, i el premi era una dona, és a dir, l'accés sexual a una dona.    Que els nadons eren separats de les seves mares i passaven a ser criats per unes altres dones, en col·lectivitat, de manera que les mares no poguessin saber quins eren els seus fills.    Que es descriuen les propostes de pràctiques de selecció biològica per a la millora de la raça.    Que sovint es descriuen situacions ridícules com, per exemple, la de millorar el sistema de loteria sexual, de manera que, per mitjà de trampes, els més lletjos o els més defectuosos no aconseguissin cap premi; és a dir, se'ls donava a aquells desgraciats falses participacions. L'explicació que dona En Plató és que, així, aquests treballadors, ignorants de l'engany del loter, continuaven il·lusionats esperant guanyar el premi qualque dia.     Que els filòsofs-governants també enganyen als soldats-guardians per mitjà de la loteria trucada, a fi d'aconseguir una selecció biològica (Bé, En Plató no explica com és el funcionament d'aquesta loteria ni d'on treuen el temps els governants-loters per a poder efectuar els seus trucs) .  (Alguns comentaristes progressistes, avergonyits del reaccionarisme d'En Plató, s'afanyen a destacar com a gest progressista el text on es proposa que també hi hagi dones guardianes al costat dels guardians mascles. En efecte, diu En Plató que guardians i guardianes han de cohabitar i han de mantenir relacions sexuals amb la més absoluta promiscuïtat; es diu que les dones i els fills seran comuns. Però la intenció de Plató no és la de alliberar la dona, sinó reforçar el poder absolut dels Autòcrates-filòsofs i dels seus gossos guardians; la dona no quedava alliberada sinó reduïda a la condició de gossa. Els fills de les guardianes, per altra banda, eren separats de la mare al moment del néixer, i criats per unes dides i unes iaies, o sigui que, de totes maneres,  la cura dels infants era una exclusiva de les dones.       Que En Plató es trencava el cap pensant la manera com evitar l'incest. Que una manera d'evitar l'incest era que els joves consideressin mares a les dones de més edat, i que les dones madures consideressin com a fills als joves, en el benentès que en cap cas podien mantenir relacions sexuals. I igualment respecte a la relació entre els homes madurs i les jovenetes que podrien ser les filles. Respecte a l'incest entre germans, En Plató no va trobar la manera d'evitar-ho i ho va deixar a la cura de la pitonisa.    En algun moment de l'elaboració del text, sembla que l'autor no podia reprimir l'emoció i deixava anar l'exaltació de l'amor superior, l'amor homosexual, als llocs més impensats. Així, per tal d'enardir els soldats en acció de guerra, proposa que el guerrers més distingits tinguin dret a besar als seus companys; entén que si un soldat sent passió amorosa per algú, sigui home o dona,el seu cor cremarà en desigs de provar el seu valor(469 e).      Que als guardians En Plató els anomena, indistintament, guardians, soldats, guerrers, vigilants, però per la complexitat extraordinària de les tasques encomanades el nom que els seria més escaient seria el d'agents de la inquisició i de Grans Inquisidors als governants-filòsofs (eren un precedent del que seria la Cúria del Papa de Roma). La tasca era immensa: s'havia de revisar tota la literatura grega i esborrar tots els paràgrafs que podien ésser considerats no convenients per a l'educació dels infants i dels joves. A les pàgines finals del llibre II i a les del començament del III, es donen les normes per a que s'han de sotmetre la literatura; així, diu ...a les que ens han deixat Hesíode, Homer i els demés poetes. Aquests són els que han creat les falses fàbules...perquè aquestes històries són realment perilloses...no han de ser referides a la nostra ciutat (379 a).  I a continuació diu que els Governants ...com a fundadors de la ciutat...no ens correspon inventar fàbules, sinó únicament conèixer a quin model han d'atenir-se els poetes per a compondre-les i no sortir-se d'ell.   Segons En Plató s'haurien d'esborrar tots els poemes que representen als deus d'una manera grossera i inconvenient; no s'han de mostrar els deus dominants per les passions, o dient mentides o amb un comportament incorrecte. També seria prohibit parlar de la mort  o del Hades (i d'altres més coses). També s'hauria prohibir que les dides i les iaies contessin fàbules il·legals als nens.

        Aquells guardians es trobarien amb la sorpresa que, en lloc de fer la guerra, la seva ocupació quotidiana seria fer d'inquisidors i vigilar les dides i les iaies, i els nens i els joves, i els homes i les dones.                        

    0 0

    [28/07] Avalot de Raon-l'Etape - Setmana Tràgica - Detenció de Binazzi - Maurin - Pausader - Rossignol - Masson - Felici - Serra Vives - Jourdan - Torróntegui - Viñas - Abenavoli - Estallo - Tisner - Costa Iscar - Costa - Fieux - Sarrau - Alkalay - Blasco - Céspedes - Sánchez Sola - Mock - Maurice

    Anarcoefemèrides del 28 de juliol

    Esdeveniments

    Barricada al carrer Thiers

    Barricada al carrer Thiers

    - Avalot de Raon-l'Etape: El 28 de juliol de 1907, a Raon-l'Etape (Lorena, França), després d'una manifestació pacífica d'obrers de la fàbrica de sabatilles de Frédéric Amos en vaga --que reivindicaven un salari mínim de 32 cèntims l'hora, la jornada laboral de 10 hores (no tenien cap dia de descans) i la supressió de les multes--, les forces de l'«ordre» enviades pel prefecte --dos batallons (el 2n de Caçadors a peu de Lunéville i el 20è de Caçadors a peu de Baccarat) i dos esquadrons del 17è de Caçadors a cavall-- carreguen contra la concentració, provocant la mort de tres obrers (Charles Thirion, Edouard Cordonnier i Charles Charlier). A la fàbrica d'Amos hi treballaven 1.000 obrers, 300 infants i 250 dones. Després de l'enterrament dels tres obrers, l'anarquista Francis Boudoux, secretari de la Unió de Sindicats de Meurthe-et-Moselle, pronunciarà un discurs.

    Avalot de Raon-l'Etape (28-07-1907)

    ***

    Assalt a la Caserna dels Veterans. Foto de Català colorejada i retocada per "La Actualidad" del 26 de setembre de 1910

    Assalt a la Caserna dels Veterans. Foto de Català colorejada i retocada per La Actualidad del 26 de setembre de 1910

    - Tercer dia de la Setmana Tràgica: El dimecres 28 de juliol de 1909 a Barcelona (Catalunya) i a rodalies s'intensifiquen els enfrontaments entre revoltats i forces de l'ordre públic. De bon dematí alguns mercats i botigues van obrir en una mena de treva fins a les 9 hores. A les 8 hores, Luis de Santiago Menescau, capità general de la regió, publicà un segon ban on ordenava que la gent es retirés dels carrers, dels balcons i dels terrats o se li dispararia sense previ avís; és a dir, que serien tractats com a combatents. Una hora després, Antoni Fabra Ribas es reuní amb els nacionalistes esquerrans Jaume Carner Romeu, Laureà Miró i Josep Llari, els quals es negaren a fer-se càrrec del moviment fins que no hi hagués aixecaments a altres llocs de l'Estat espanyol. Mentrestant, durant tot el matí, les lluites entre revolucionaris, que oscil·laven entre els vint i trenta mil insurrectes, i forces de l'ordre es multiplicaren, però els béns patrimonials de la burgesia no van ser atacats, com tampoc no hi va haver agressions als particulars, ni assalts i saquejos a les botigues, ni violacions de domicili, ni ocupacions o destrucció de fàbriques o de tallers, ni retenció d'ostatges. L'intent de la policia i de la Guàrdia Civil de desmantellar algunes barricades va ser replicat per la forta resistència dels rebels. A les 10 hores la caserna dels Veterans de la Llibertat --milícia formada per una colla de vells soldats del general Prim i que s'havien ofert al capità general per reprimir la revolta--, a les Drassanes, fou assaltada i les aixecats obtingueren moltes armes, que van ser emprades seguidament per atacar la comissaria del carrer Nou de la Rambla; d'aquesta acció i de la defensa de les barricades del carrer de Sant Pau en van resultar uns quans morts i ferits de ambdós bàndols. Una nova onada de cremes d'edificis religiosos (col·legis, seminaris, escoles i orfenats) esclatà i, a més a més, van ser saquejats alguns edificis abans assaltats, amb exhibició de les mòmies d'algunes monges. A les 11 hores el cos consular es reuní i exigí al general Luis de Santiago la protecció dels estrangers i dels seus béns. També al matí començaren els atacs a les forces de l'ordre públic des dels terrats. A les 16 hores tingué lloc una nova reunió entre el lerrouxista Emiliano Iglesias i el Comitè Central de Vaga, que també resultà infructuosa i, una hora després, una nova reunió de diputats a casa del republicà Josep Maria Vallès Ribot tampoc no tingué resultats. A la tarda, un grup dones desenterrà una quinzena de cadàvers de monges jerònimes i n'arrossegà uns quants i taüts primer fins a l'Ajuntament i després fins al davant de les cases de Claudio López Bru, marquès de Comillas --empresari i terratinent que tenia interessos, entre molts altres, a les mines del Riff, en els vaixells de transport i en les companyies d'assegurances contra el servei militar-- i d'Eusebi Güell Bacigalupi, comte de Güell, casat amb la filla de l'anterior i fundador de la Societat Hispano-Africana amb inversions en les obres públiques del Marroc. Al Clot va haver combats a peu de barricada, amb morts i ferits en el tiroteig, i es van destruir un asil de les paüles i un patronat obrer dels jesuïtes, i a Sant Andreu del Palomar va haver espectaculars barricades construïdes pels metal·lúrgics i els ferroviaris, i amb armes furtades al sometent, van assaltar la caserna de la Guàrdia Civil i van controlar tota la vila fins a la matinada. Al final del dia Emiliano Iglesias s'entrevistà amb l'anarcosindicalista José Sánchez González (Miguel Villalobos Moreno), qui reconegué la davallada del moviment i ambdós acordaren publicar un manifest demanant el retorn a la feina; Iglesias, per la seva part, ordenà als militants radicals que abandonessin les barricades. Fora de Barcelona, a Arbeca (les Garrigues), un grup de vilatans, tenint clar que el tren era l'instrument efectiu de deportació dels reservistes, marxaren cap a l'estació de les Borges i, prenent la direcció de la Floresta, van anar destrossant la via, fet que paralitzà un tren que anava cap a Lleida i que acabà incendiat. A Madrid, mentrestant, el ministre de Governació, Juan de la Cierva Peñafiel, suspengué les garanties constitucionals a tot l'Estat, detingué els líders socialistes Pablo Iglesias Posse, Francisco Mora Méndez i Francisco Largo Caballero, i clausurà els centres obrers.

    ***

    Pasquale Binazzi, assegut en terra amb el capell al genoll, amb un grup de deportats anarquistes a l'arxipèlag de Lipari (1927)

    Pasquale Binazzi, assegut en terra amb el capell al genoll, amb un grup de deportats anarquistes a l'arxipèlag de Lipari (1927)

    - Detenció de Pasquale Binazzi: El 28 de juliol de 1920 l'anarquista Pasquale Binazzi, redactor del setmanari Il Libertario, és detingut a La Spezia (Ligúria, Itàlia) sota l'acusació d'haver format una banda armada (Arditi del Popolo) i d'haver ocupat una fàbrica durant l'agitació social del mes de juny. En resposta, els obrers van declarar la vaga general.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca d'Émile Maurin (2 de juliol de 1894)

    Foto policíaca d'Émile Maurin (2 de juliol de 1894)

    -Émile Maurin:El 28 de juliol de 1862 neix a Marsella (Provença, Occitània) el militant anarquista i fotògraf Émile Maurin, també conegut per Élie Murmain. Membre de l'anarquista «Cercle Esquiros», amb Alexandre Tressaud i Emery, entre d'altres, va ser implicat en el «Procés dels 66» i condemnat en rebel·lia el 19 de gener de 1883 a cinc anys de presó, ja que Maurin estava exiliat a Ginebra. Amnistiat en 1889, torna a França i farà de fotògraf ambulant sota el nom de Murmain, i això malgrat els seus problemes de vista, ja que amb el temps esdevindrà cec. L'ofici ambulant li permetrà propagar les idees anarquistes. En 1891 és condemnat a sis mesos de presó per«incitació als soldats a la revolta». A Grenoble, en 1907, fundarà una universitat popular.Émile Maurin va morir el 21 de març de 1913 a París (França). En 1923 Henri Chapey li va dedicar una petita biografia: Élie Murmain (Émile Maurin).

    ***

    Foto policíaca de Jean Pausader (2 de gener de 1894)

    Foto policíaca de Jean Pausader (ca. 1894)

    - Jean Pausader: El 28 de juliol de 1866 neix al X Districte de París (França) el periodista i propagandista anarquista, i després republicà socialista i dretà, Jean Ernest Pausader –a vegades citat Paussader–, també conegut com Jacques Prolo i Ernest-JeanPosada. Sos pares es deien Pierre Pausader i Rosalie Kinappe. Empleat comercial i comptable, entre 1885 i 1890 fou assidu la guingueta «Le Coup de Feu», lloc de reunió de militants socialistes de totes les tendències. En 1885 freqüentà «La Butte», cercle literari progressista que es reunia al número 13 del carrer Ravignan de Montmartre, i amb alguns dels seus participants –Charles Malato  i Léon Ortiz (Léon Schiroky)–, en la primavera de 1886 fundà el «Grup Cosmopolita», d'orientació socialista revolucionari «sense etiqueta» (Méreaux, Parthenay, Girondal, Devertus, Alain Gouzien, etc.) i que durà fins el 1888. En aquestaèpoca milità sota el nom de Jacques Prolo. El «Grup Cosmopolita» va fer la seva primera aparició el maig de 1886, en la commemoració de la Comuna de París al cementiri de Père-Lachaise; tot d'una que Prolo entrà al cementiri, desplegà una tela vermella que podia passar per una bandera, detingut immediatament, va ser retingut durant una hora a la comissaria. El setembre de 1886 sortí el primer número de la revista del grup La Révolution Cosmopolite, que publicà almenys una desena de números en diferents etapes. En aquesta època convisqué amb Malato i Schiroky al número 10 del passatge dels Rondonneaux del XX Districte de París. Probablement esdevingué anarquista sota la influència d'Émile Méreaux. El 18 de setembre de 1887 fou un dels oradors, juntament amb Tennevin, Louiche, Bebin, Gouzien, Devertus i Georges Brunet, del míting de la Lliga dels Antipatriotes celebrat a la Sala Favié de París. Posteriorment, freqüentà assíduament el Cercle Anarquista Internacional, fundat en 1888 i principal lloc de trobada anarquista de l'època. El 14 de maig de 1888 va fer la conferència a la sala Dupouy de París, amb Charles Malato i Oury, «Le boulangisme et ses consequences», organitzada pel Grup Independent d'Estudis Socials del XVIII Districte parisenc. En 1889 col·laborà en el periòdic parisenc L'Attaque. En els debats de precediren el Primer de Maig de 1890, fou dels que hi promogueren la participació. A continuació es pronuncià a favor de la militància anarquista en els sindicats, publicant un seguit de cartes en aquest sentit en La Révolte (del 21 al 27 de novembre de 1891). En 1892 desaprovà la campanya que Sébastien Faure havia engegat contra el Primer de Maig i, amb Charles Malato, Émile Pouget, Constant Martin, Georges Brunet, Tortelier, Émile Henry i Léon Schiroky, publicà una declaració en aquest sentit en el periòdic La Révolte del 5 de febrer d'aquell any. Amic d'Émile Henry, revelà a Alexandre Zévaès que aquest s'havia disfressat de dona per posar, el 8 de novembre de 1892, una bomba a la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Òpera, bomba que finalment explotà a la comissaria del carrer dels Bons-Enfants. En aquesta època treballava com a empleat a la impremta Lasnier de París. L'1 de gener de 1894, en la gran batuda policíaca contra l'anarquisme, després d'escorcollar el seu domicili del número 22 del carrer de Viarmes de París i trobar correspondència, periòdics i fullets anarquistes, va ser detingut per «associació de malfactors»; alliberat el 14 de gener, fugí immediatament cap a Anglaterra. En aquest mateix any de 1894 el seu nom (Ernest-JeanPosada) figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Al seu refugi de Londres (Anglaterra), sembla que durant un temps albergàÉmile Pouget. L'agost de 1894 vivia al barri londinenc de Brixton i en 1896 encara hi era a la capital anglesa. Entre 1898 i 1899 participà activament en la lluita en suport al capità Alfred Dreyfus i col·laborà en L'Anticlerical, de Constant Martín, i enLe Journal du Peuple, de Sébastien Faure. El 16 de setembre de 1899 fou un dels oradors, amb Aristide Briand, Broussouloux, Henri Dhorr, A. Cyvoct, Bonvalet, Charles Malato, Louis Guérard, Prest, Valéry i Paule Mink, entre d'altres, en el gran míting dreyfusard, organitzat per la Coalició Revolucionària, celebrat a la Sala Octobre de París. En 1901 col·laborà en La Lutte Sociale de Seine-et-Oise et des cantons de Pantin et Noisy-le-Sec. Des de 1904 fou secretari del «Comitè La Barre» (Societat del Monument del cavaller de La Barre), que organitzava la manifestació en record de François-Jean Lefebvre de La Barre davant la seva estàtua, inaugurada el 4 de novembre de 1906, en dret del Sagrat-Cor de Montmartre. El 24 de maig de 1904 va fer la conferència «Le nationalisme et le cléricalisme dans l'école laïque» al «Club La Barre» de París i el 19 d'octubre del mateix any al mateix lloc la conferència contradictòria «Le Catéchisme du patron chrétien». Entre el 3 i el 7 de setembre de 1905 assistí al Congrés de La Libre Pensée, celebrat al Palau del Trocadero de París. Entre setembre de 1906 i setembre de 1907 formà part del comitè directiu de la Casa del Poble de París. En 1906 fou el cap de redacció de Le Flambeau. Organe hebdomadaire de La Libre-Pensée républicaine et sociale. Entre 1906 i 1908 col·laborà en L'Aurore i Le Cubilot; entre 1906 i 1913 en La Cravache; i en 1908 en Le Communiste. El 19 de gener de 1908 va fer una conferència contradictòria contra la pena de mort a la Sala Boucher de París organitzada per La Libre Pensée i aquest mateix any formà part del Comitè d'Iniciativa per a l'erecció d'una estàtua a Jean-Paul Marat en una plaça parisenca. En 1911 fou un dels fundadors del Partit Republicà-Socialista (PRS). Entre 1911 i 1914 fou secretari de la Federació Republicana Socialista del Sena i organitzà set conferències propagandístiques l'estiu de 1913. Entre 1912 i 1914 col·laborà, amb Alexandre Zévaès i Albert Orry, en l'òrgan de premsa del PRS Le Républicain-socialiste. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1913 assistí al Congrés de Grenoble del PRS i s'arrenglerà amb el sector seguidor d'Aristide Briand, partidari d'una Federació d'Esquerres. En 1913 col·laborà en Le Combat, de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). En les eleccions legislatives d'abril de 1914 fou candidat de la Federació d'Esquerres, sense èxit (905 vots, menys del 4% dels sufragis emesos), per a la II Circumscripció del XVIII Districte de París. Amb el temps derivà cap a posicions més dretanes i, segons Émile Janvion, també fou francmaçó. A partir de 1917 fou cap de redacció del setmanari L'Effort français, républicain, socialiste, dirigit per Alexandre Zévaès i Émile Gautier. El 23 de desembre de 1917 a París, organitzada amb Alexandre Zévaès, tingué lloc la Conferència Interfederal que donà lloc a la creació del dretà Partit Socialista Nacional (PSN). En 1923 fundà i dirigí el setmanari parisenc L'Écho Municipal i en 1933 col·laborà enL'Avenir de Bougie, d'Alger. Fou autor de Comment nous ferons la révolution libertaire! (sd), Le communisme devant le Parti Ouvrier (VIIIe congrés) (1887), La révolution cosmopolite. Le communisme (1888), Un français de la décadence, M. Henri Rochefort (1888, amb Louis Chalain), La caverne antisémite (1902), De la métode réaliste du socialisme réformiste français (1910), Les anarchistes. Histoire des partis socialistes en France. Tom X (1912), L'alliance paradoxale (1913), Une politique... Un crime...! Le meurtre de Jean Jaurès (1915), Une campagne politique. Le Parti Républicain Socialiste (1900-1917) (1917, amb Alexandre Zévaès), L'action politique des républicains réformistes (1919). Jean Pausader va morir en 1937 a París (França).

    Jean Pausader (1866-1937)

    ***

    Foto d'Eugène Rossignol de la policia francesa

    Foto d'Eugène Rossignol de la policia francesa

    - Eugène Rossignol: El 28 de juliol de 1868 neix al Districte VIII de París (França) l'anarquista Eugène Rossignol. Era fill natural de Marie Rossignol. Es guanyava la vida com a sastre i estava casat amb Clementine Harlay. Insubmís, a començament dels anys noranta del segle XIX es refugià a Bèlgica i a finals de la dècada va ser inscrit per les autoritats belgues en el registre d'anarquistes. En 1893 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària fronterera francesa. En 1895 viva a Londres (Anglaterra). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Émile Masson

    Émile Masson

    -Émile Masson: El 28 de juliol de 1869 neix a Brest (Bretanya) el militant, escriptor i propagandista socialista llibertariÉmile Masson (Emil ar Mason, en bretó) --va utilitzar el pseudònims Brenn,Ewan Gweznou i Ion Prigent. D'origen modest, va fer estudis molt brillants i va obtenir la llicenciatura de Filosofia a la Sorbona (París) i una altra de Llengua anglesa. En aquesta època va freqüentar els cercles socialistes revolucionaris, anarquistes i antimilitaristes, i a París va fer amistat amb Charles Péguy, Romain Rolland, Louise Michel,Élisée Reclus i Piotr Kropotkin. Va prendre part especialment en les Universitats Populars (1899-1905). Després de fer de passant a Saint-Brieuc, va ensenyar a Loudun, a Saumur (Filosofia) i després a Pontivy (anglès) entre 1904 i 1921. En 1908 va establir correspondència amb Jean Grave i va començar a interessar-se per la llengua bretona per la qual veia un mitjà per introduir el socialisme llibertari (i no jacobí) en el món proletari bretó. Va començar a publicar Rebelles, contes «anarquicobretons», i va escriure diversos articles per a Les Temps Nouveaux i per a periòdics de la Federació Regionalista Bretona i del Partit Nacionalista Bretó, moviments amb els quals va col·laborar estimant que la llibertat de l'individu passa per la reapropiació de la seva identitat i de la seva cultura, oposant-se de fet als socialistes jacobins, però també a certs llibertaris. Va traduir un fullet d'Éliée Reclus,A mon frère le paysan, en dialectes bretons. Amb el seu amic Gustave Hervé, socialista revolucionari del periòdic La Guerre Sociale, impulsarà una propaganda socialista i antimilitarista en bretó, amb el suport dels militants Pierre Monatte i François Le Levé; però l'amistat amb Hervé es trencarà pel canvi ideològic d'aquest en 1914. De gener de 1913 a juliol de 1914 va editar també en bretó i en francès la revista mensual llibertària d'educació pagesa Brug/Bruyères. Traumatitzat per la guerra, refusarà participar totalment en la follia bèl·lica. En 1921 va col·laborar en La Bretagne libertaire. Émile Masson va morir el 9 de febrer de 1923 a París (França). Entre les seves moltes obres podem destacar Yves Madec, professeur de collège (1905), Les rebelles (1908), Les bretons et le socialisme (1912), Le livre des hommes i leurs paroles inouïes (1919) i L'utopie des îles bienheureuses dans la Pacifique en 1980 (1921).

    ***

    D'esquerra a dreta: Ferruccio Marini, Cesare Cova i Felice Felice (París?, 5 de novembre de 1908)

    D'esquerra a dreta: Ferruccio Marini, Cesare Cova i Felice Felice (París?, 5 de novembre de 1908)

    - Felice Felici: El 28 de juliol de 1871 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Felice Felici, conegut com Il Gobbo. Sos pares es deien Stefano Felici i Giuseppina Silvestrelli. Es guanyà la vida fent de dependent de botiga i de carrosser. Fou un dels anarquistes més destacats del moviment anarquista d'Ancona de finals dels segle XIX; instruït, realitzà gires propagandístiques arreu les Marques. La policia el considerà un dels anarquistes més «perillosos i violents» de la zona, relacionant-se amb principals militants del moviment anarquista italià, com ara Errico Malatesta. Participà en totes les manifestacions «subversives», prenent sovint la paraula i incitant a l'acció directa. El 14 d'abril de 1900, Diumenge de Pasqua, va ser detingut amb altre companys anarquistes (Ricardo Intini, Ferruccio Mariani, etc.) durant una reunió en una posada a les afores d'Ancona. Entre 1901 i 1911 visqué a Londres (Anglaterra), al barri de Leyton, on treballà com a dependent de botiga i on es relacionà amb el moviment anarquista local i amb el format pels exiliats italians, especialment el creat al voltant de Malatesta. En aquestaèpoca londinenca, passà temporades a París (França). El setembre de 1902 signà, amb Enrico Carrara, Silvio Corio, Giovanni i Enrico Defendi, Carlo Frigerio, Errico Malatesta, Attilio Panizza, Giulio Rossi i altres, la circular-anunci del periòdic londinenc La Rivoluzione Sociale. En 1912 retornà a Ancona i immediatament reprengué la seva posició destacada en el moviment llibertari. En 1913 entrà a formar part del grup anarquista «Studi Sociali», creat el 16 de novembre, esdevenint un dels seus membres més influents. En aquesta època reforçà la seva amistat amb Malatesta, gaudint de tota la seva confiança. L'abril de 1914, sense feina, es traslladà a Bolonya i la policia, que el vigilava constantment, el considerà un emissari de Malatesta per a la preparació de l'agitació anarquista. S'integrà en el Fascio Libertario (FL) de Bolonya i promogué una forta campanya antimilitarista. També entrà a formar part del Grup «Emilio Covelli» (Clodoveo Bonazzi, Adelmo Baldrati, Aldo Bernardi, Loris Brasey, Giulio Carboni, Attilio Diolaiti, Armando Pietro Guastaroba, etc.), fundat el novembre de 1915 a Bolonya. Durant la Gran Guerra continuà amb la propaganda antimilitarista i el desembre de 1917, després de patir diverses denúncies, es va veure obligat a retornar a Ancona. En aquest període estava afiliat tant a la Unió Comunista Anarquista (UCA) d'Ancona com a la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER). El gener de 1918 va ser reclòs a Arcevia (Marques, Itàlia) i el 18 d'abril d'aquell any prengué part en el Congrés Regional de l'UAER, votant la moció presentada per Pietro Comastri que deia que la Revolució havia d'engegar-se l'1 de maig següent. Durant els anys del feixisme, restà a Bolonya estretament vigilat i inclòs en la llista de persones «perilloses» a detenir en determinades circumstàncies. El juny de 1939 restà ingressat a l'Hospital d'Indigents «Vittorio Emanuele» de Bolonya. Felice Felici va morir el 26 de setembre de 1948 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

    ***

    Josep Serra Vives [militants-anarchistes.info]

    Josep Serra Vives [militants-anarchistes.info]

    - Josep Serra Vives: El 28 de juliol de 1901 neix a l'Albi (Garrigues, Catalunya) el pagès anarquista i anarcosindicalista Josep Serra Vives. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la qual encapçalà, i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l'Albi, el 29 d'octubre de 1936, en ple procés revolucionari, va ser nomenat alcalde de la localitat. En acabar la guerra va ser detingut pels feixistes, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Josep Serra Vives va ser afusellat el 29 de novembre de 1939 a Lleida (Segrià, Catalunya).

    ***

    Jean Jourdan

    Jean Jourdan

    - Jean Jourdan: El 28 de juliol de 1908 neix a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Jean Jourdan, conegut com Fernand Sol, Chocho i Chopard. Son pare estava casat amb Antoinette Bernard i tingué dos germans: Paul, també militant anarquista, i Marie Antoinette. Entre 1914 i 1917, en plena Gran Guerra, quan els mestres eren al front, estudià a l'Escola de la República del seu poble. Abandonà l'escola sense el certificat d'estudis i, després d'entrar com a aprenent de ferrador, esdevingué obrer agrícola, sobretot vitícola. La lectura de Sébastien Faure el va fer llibertari i s'integrà en el Grup d'Estudis Socials (GES), creat a Aimargues durant els anys vint, i en el grup anarquista local. En 1924 conegué Nestor Makhno i sa família, aleshores refugiat a França. El 6 de març de 1926, durant una manifestació contra una processó religiosa arran de la visita d'un cardenal, va ser ferit per un cop de sabre. En 1927 el Grup Anarquista d'Aimargues estava constituït per una dotzena de persones i creà una cooperativa de consum, La Fourmi, inspirada en el corrent cooperativista de Charles Gide, a l'Escola de Nimes. En aquest 1927 participa en les manifestacions en suport de Sacco i Vanzetti. També fou membre, amb altres anarquistes, del Sindicat Autònom de Treballadors de la Terra, que reagrupava 150 treballadors i que estava en contacte amb un sindicat del mateix tipus instal·lat a Coursan (Llenguadoc, Occitània), i sovint fou designat per a negociar els conflictes laborals dels empleats. Albergà a casa seva els nombrosos oradors i conferenciants que s'organitzaven a Aimargues, com ara Maurice Joyeux, Jules Chazoff, René Ghislain, André Prudhommeaux o Paul Roussenq. Durant la guerra d'Espanya, ajudà a reclutar voluntaris i André Prudhommeaux li va confiar la missió de comprar armes i de passar-les a la Península. En aquesta conjuntura, participà en el robatori d'una armeria de Narbona. En 1939 va ser mobilitzat, però optà per la insubmissió i canvià d'identitat i de ciutat, prenent el nom de Fernand Sol i instal·lant-se a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on treballà en diverses obres. Un anys més tard, va ser detingut a Aimargues i tancat durant tres dies a la Casa de Detenció de Nimes, i a Aurason (Provença, Occitània). Després d'un temps a la ciutadella de Sisteron (Provença, Occitània), va ser internat al camp de concentració de Sant Somplesi (Llenguadoc, Occitània), on hi trobà E. Armand, i del qual aconseguí fugir. De bell nou detingut, a Nimes aconseguí la llibertat gràcies a la intervenció de Vernier, expacifista que aleshores treballava per al Ministeri de l'Interior del govern del Mariscal Pétain. Un cop lliure, va nomenat cap del Comitè d'Alliberament d'Aimargues i organitzà la requisa d'aliments per a la població i s'oposà a les rapades de les dones de la població sospitoses d'haver freqüentat l'ocupant. Rebutjà formalment el nomenament d'alcalde del municipi. Després de la guerra, es barallà amb els companys d'Aimargues i s'instal·là en una població veïna, Lo Cailar (Llenguadoc, Occitània), en una parcel·la que comprà en 1948 i on obrí, amb sa companya Marie, una taberna a la riba del riu Vistre, coneguda com Guinguette à Chocho. Entre 1973 i 1974 participà en les manifestacions antifranquistes que s'organitzaren a Nimes. També va estar casat amb Carmen Segura i Marie Andréo, amb qui no va tenir infants. Jean Jourdan va morir el 14 de novembre de 1986 a Lo Cailar (Llenguadoc, Occitània). En 2008 Michel Falguières publicà el llibre Jean Jourdan. Libertaire d'Aimargues, de 1908 a 1948.

    ***

    Luciano Torróntegui Menchaca

    Luciano Torróntegui Menchaca

    - Luciano Torróntegui Menchaca: El 28 de juliol de 1916 neix a Meñaka (Uribe, País Basc) el militant anarcosindicalista Luciano Torróntegui Menchaca, també conegut sota el pseudònim Luis Torres. Des de molt jove es va afiliar al Sindicat del Transport Marítim de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1935, juntament amb altres set companys cenetistes, va portar a terme una vaga al vaixell de la naviliera «Sota y Aznar» que guanyaren després de mesos de lluita. Més tard va protagonitzar altres vagues (Gijón, Barcelona, etc.). Quan va esclatar la sublevació militar de 1936 es trobava a Màlaga i com tots els marins va ser militaritzat. A Cuba, per instigació del règim franquista, el seu vaixell va ser apressat, però fou alliberat poc després i va poder retornar a la Península. A Cartagena es va enrolar en la infanteria de Marina i va intervenir en la presa de Terol. Malauradament li va tocar servir en la divisió d'Enrique Líster, al Segre, on va amagar la seva filiació cenetista per evitar la persecució; però es va manifestar en contra de les injustícies que es produïen en la seva unitat i se li va instruir un consell de guerra. Davant les amenaces de mort d'un comissari polític, va desertar i es va allistar en un batalló de dinamiters a la Seu d'Urgell. Després de la guerra va patir els camps de concentració francesos. Quan l'ocupació nazi va combatre contra els alemanys i ingressà en el batalló confederal«Libertad», on va assumir responsabilitats de comandament i que va lluitar per l'alliberament de França. Quan les tropes alemanyes es retiraven, va formar part d'un grup que es dedicava a recollir les armes alemanyes deixades i emmagatzemar-les per lluitar després contra la dictadura franquista. Després va participar a Urepel amb els grups de defensa als Pirineus i serví d'enllaç per a la CNT entre els emissaris de l'Interior i de l'Exili. Entre altres, va guiar Antonio Ejarque Pina, aleshores secretari general de la CNT de la Península. El 17 de juliol de 1946 va ser detingut per la Guàrdia Civil i patí continus apallissaments durant els 15 dies que va passar ala Direcció General de Seguretat. Jutjat, va ser condemnat a sis anys i un dia de presó. El 8 de maig de 1948 va ser un dels 12 confederals que van protagonitzar la sonada fuga de la presó d'Ocaña. Detingut dies després, va passar per diversos penals (Ocaña, Guadalajara, Yeserías) i a la presó de Larrinaga va emmalaltir a causa del dur règim d’aïllament. En 1951, amb papers falsos, va aconseguir la llibertat condicional. El 18 de juny de 2006 va rebre un homenatge organitzat per la CNT de Bilbao pels seus 90 anys de lluita llibertària. Luciano Torróntegui Menchaca va morir el 8 d'abril de 2010 a Bermeo (Busturialdea-Urdaibai, País Basc).

    ***

    David Viñas (1960)

    David Viñas (1960)

    - David Viñas: El 28 de juliol de 1927 neix al barri de San Nicolás de Buenos Aires (Argentina)el novel·lista, dramaturg, assagista i historiador de l'anarquisme David Viñas Porter, que va fer servir el pseudònim Pedro Pago. Havia nascut en una família llibertària amb greus problemes econòmics. Sos pares es deien Ismael Pedro Viñas i Esther Porter, d'origen jueu ucraïnès. A començaments de la dècada dels quaranta aconseguí una beca d'estudis al Liceu Militar de Buenos Aires. Al cinquè any d'estudis, aclaparat per l'ambient feixista que es respirava, es va fer despatxar insultant un tinent primer. Després d'acabar algunes assignatures en un altre institut, es matriculà en Filosofia i Lletres, on conegué Adelaida Gigli, amb qui amb el temps es casà i amb qui tingué sos dos fills. En aquests anys d'estudiant, presidí la Federació Universitària de Buenos Aires (FUBA). Entre març i juny de 1953 publicà una sèrie de relats policíacs (Mate Cocido,Chico Chico i Chico Grande), signats sota el pseudònim Pedro Pago, en l'Editorial Vorágine. El novembre de 1953 fou un dels fundadors, amb son germà Ismael Viñas i sa companya, de la revista literària i política revolucionària Contorno, on col·laboraren destacats intel·lectuals esquerrans (León Rozitchner, Noé Jitrik, Carlos Correas, Oscar Masotta, Ramón Alcalde, Rodolfo Kutsch, etc.) i que deixà de publicar-se en 1959 –en 2008 es publicà una edició facsímil. En 1963 es doctorà en la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Rosario (Santa Fe, Argentina) amb la tesi Literatura argentina y realidad política. La crisis de la ciudad liberal. De la mateixa generació d'autors com Haroldo Conti, Rodolfo Walsh o Antonio di Benedetto, la temàtica de la seva narrativa és social i de dura crítica contra la classe oligàrquica llatinoamericana i les seves injustícies. Formà part de la junta directiva del Movimiento de Liberación Nacional (MLN, Moviment d'Alliberament Nacional), de caire trotskista. Des de 1976, durant la dictadura militar argentina, visqué exiliat en diversos països d'Amèrica (Mèxic, Califòrnia) i d'Europa (Espanya, França, Dinamarca, Berlín) guanyant-se la vida fent de periodista i impartint classes de literatura. En 1981 fundà a Mèxic, amb Pedro Orgambide, Jorge Boccanera, Alberto Ádelach i Humberto Costantini, l'editorial«Tierra de Fuego». En 1984 retornà a Buenos Aires i aquest mateix any va ser nomenat catedràtic de literatura argentina de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires. En 1991 rebutjà una Beca Guggenheim (25.000 dòlars), com a un«homenatge a sos fills» María Adelaida i Lorenzo Ismael, segrestats i desapareguts per la dictadura militar durant els anys setanta. En 1995 va ser nomenat professor emèrit de la Universitat de Buenos Aires. Dirigí l'Institut de Literatura Argentina (UBA). En 2003, amb l'elecció de Néstor Kirchner, esdevingué un dels seus vocals i en 2008 cofundà», amb el periodista Horacio Verbitsky, «Carta Abierta, grup informal d'intel·lectuals esquerrans que publiquen regularment columnes d'opinió en defensa del kirchnerisme. El desembre de 2009 la Biblioteca Nacional argentina adquirí important documentació seva. És autor de les novel·les Cayó sobre su rostro (1955), Los años despiadados (1956), Un Dios cotidiano (1957), Los dueños de la tierra (1958, portada al còmic en 2010), Dar la cara (1962), En la semana trágica (1966), Hombres de a caballo (1967), Cosas concretas (1969), Jauría (1971), Cuerpo a cuerpo (1979), Prontuario (1993), Claudia conversa (1995), Tartabul (2006), i també conreà els relats en Las malas costumbres (1963). També és autor d'obres de teatre, com ara Sarah Goldmann,Maniobras, Dorrego, Lisandro (1971), Tupac-Amaru (1972) i Walsh y Gardel. En els seus assaigs, sobre tot d'història de la literatura i de temàtica social i històrica, ha estudiat el moviment anarquista llatinoamericà i entre ells destaquenLiteratura argentina y política I. De los jacobinos porteños a la bohemia anarquista (1964),Literatura argentina y política II. De Lugones a Walsh (1964), Laferrére, del apogeo de la oligarquía a la crisis de la ciudad liberal (1965), Literatura argentina y realidad política: de Sarmiento a Cortázar (1970), Rebeliones populares I. De los montoneros a los anarquistas (1971), Rebeliones populares II. De la Semana Trágica al Cordobazo (1971), Momentos de la novela en América Latina (1973), Qué es el fascismo en Latinoamérica (1977), Historia de América Latina. México y Cortés (1978), Historia de América Latina. Expansión de la conquista (1978), Carlos Gardel (1979), Indios, ejército y fronteras (1982), Los anarquistas en América Latina (1983 i 2014), De Sarmiento a Dios. Viajeros argentinos a USA (1998) i Menemato y otros suburbios (2000). També ha escrit els guions cinematogràfics El jefe (1958), El candidato (1959, amb Fernando Ayala) i Dar la cara (1962), i els arguments de Sábado a la noche, cine (1960) i La muerte blanca (1985). Rebé importants premis, com el Guillermo Kraft (1957), Gerchunoff (1957) el Nacional de Literatura (1962 i 1971), el Nacional de Teatre (1972), el Nacional de la Crítica (1973) i el Konex (2004). David Viñas va morir el 10 de març de 2011, a conseqüència de complicacions derivades d'una pneumònia, al Sanatori Güemes de Buenos Aires (Argentina).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Portada del llibre "L'emigrazione sconosciuta" (1911) d'Abenavoli

    Portada del llibre L'emigrazione sconosciuta (1911) d'Abenavoli

    - Domenico Nucera Abenavoli: El 28 de juliol de 1930 mor a la penitenciaria de Regio (Calàbria, Itàlia)–altres fonts citen la presó de Palerm (Sicília, Itàlia)– el periodista socialista, i després propagandista anarquista, Domenico Nucera Abenavoli, conegut sota el pseudònim Saraceno. Havia nascut el 28 d'abril de 1856 a Roghudi (Calàbria, Itàlia). Sos pares es deien Salvatore i Caterina. D'antuvi milità a la seva regió (Bova, Melito Porto Salvo i Condofuri) en l'acabat de crear Partit Socialista Italià (PSI) i el 15 de setembre de 1901 fou delegat al I Congrés Provincial d'aquest partit; també col·laborà regularment en el periòdic La Luce, òrgan de la Federació Provincial Socialista de Reggio (Calàbria, Itàlia). La policia el qualificà de«poc amant del treball», referint-se a que vivia a càrrec de son germà. En 1898 va fer una conferència a Africo (Calàbria, Itàlia). Entre 1900 i 1902 seguí directament el cas del conegut lladre Giuseppe Musolino (Il Re dell'Aspromonte) i publicà una carta seva en La Tribuna (28 de març de 1900) i una entrevista en L'Avanti mentre estava detingut; també fou testimoni de la defensa durant el seu procés i en 1902 publicà Processi celebri, petita biografia sobre el lladre i el seu procés, i els fullets Musolino. I (La vita) i Musolino. II (Il processo), tots tres editats a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1901 col·laborà en la revista La Calabria. Posat sota control cautelar per les autoritats, en aquesta època patí diverses condemnes per part del Tribunal de Reggio i de la Prefectura de Bova (Calàbria, Itàlia), per diversos delictes (insults a la premsa, cops, etc.). Pressionat, el 10 de juliol de 1903 va emigrar als Estats Units. D'antuvi s'instal·là a Sharpsburg (Pennsilvanià, EUA), després a Pittsburgh (Pennsilvània, EUA) i finalment a Chicago (Illinois, EUA). En 1910 es declarà anarquista i col·laborà activament en el periòdic Cronaca Sovversiva i envià correspondència al periòdic italià La Folla, dirigit per Paolo Valera. El 23 octubre de 1910 va fer la conferència «Che cos'e' l'Anarchia?», a la Sala Italiana de Dunlevy (Pennsilvània, EUA). A Sharpsburg fundà una escola nocturna, on s'ensenyava «l'odi a totes les religions, a tots els fetitxes, a la propietat privada, a totes les tiranies». En 1911, durant la guerra italoturca, engegà una campanya contra la política italiana i l'ocupació de Líbia. En aquest any publicà, amb un pròleg de Luigi Galleani, el llibre L'emigrazione sconosciuta. Uffici protettivi, negrieri, camorre coloniali, le schiave bianche, Mano Nera, il prete ed i minatori. En 1911 també va fer una gira propagandística amb Libero Tancredi per diferents poblacions nord-americanes i edità a Altoona (Pennsilvània, EUA) el periòdic anarquista L'Avvenire. Vigilat per les autoritats consulars, va ser definit, el 24 de novembre de 1911 pel consol general d'Itàlia a Nova York (Nova York, EUA) com«activíssim propagandista, conferenciant i incitador a l'odi de classe». El 12 d'abril de 1912 va fer la conferència «Il recente momento politico e l'impresa italo-turca» a Wickhaven (Pennsilvània, EUA) i el 30 de setembre d'aquell any assistí al judici dels militants anarquistes Joseph Caruso, Joe Ettor i Arturo Giovannitti a Salem (Massachusetts, EUA). El 27 d'octubre de 1912 va fer la conferència «Il perquè della nostra miseria» a White Plains (Nova Jersey, EUA), conferència que ja havia fet a diverses localitats. En 1913 va fer una gira propagandística amb Umberto Postiglione per diferents poblacions nord-americanes. Durant els seus vint anys als EUA col·laborà amb diferents grups anarquistes nord-americans i especialment amb Luigi Galleani i Carlo Tresca. El març de 1923 retornà definitivament a Itàlia i a Raghudi mantingué correspondència amb els grups anarquistes nord-americans (Nova York, Cleveland, Detroit, etc.) i col·laborà, amb articles contra el règim feixista, sota el pseudònim Saraceno, en els periòdics Il Martello, Il Proletario iGerminal. Vigilat pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat, el seu domicili va ser escorcollat per la Prefectura de Policia de Reggio Calabria en diferents ocasions, segrestant-li correspondència sospitosa dirigida des dels EUA i publicacions subversives. Detingut per «complicitat en parricidi», Domenico Nucera Abenavoli va morir el 28 de juliol de 1930 a la penitenciaria de Regio (Calàbria, Itàlia) –altres fonts citen la presó de Palerm (Sicília, Itàlia).

    ***

    Simón Estallo Aso

    Simón Estallo Aso

    - Simón Estallo Aso: El 28 de juliol de 1936 és afusellat a Jaca (Osca, Aragó, España) l'anarcosindicalista Simón Estallo Aso. Havia nascut cap el 1913 a Jaca (Osca, Aragó, Espanya). El novembre de 1930, quan circulava amb bicicleta per Canfranc (Osca, Aragó, Espanya), atropellà el carter Gregori Casasús que resultà mort. Ebenista de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Jaca. Va ser apressat pels feixistes a casa seva quatre dies després de l'aixecament del cop militar feixista de juliol de 1936. Simón Estallo Asó va ser afusellat el 28 de juliol de 1936 al Fuerte de Rapitán de Jaca (Osca, Aragó, España) i enterrat en una fossa comuna del cementiri d'aquesta localitat.

    ***

    Detenció d'Antonio Tisner Bescós segons el periòdic madrileny "La Época" del 31 de maig de 1933

    Detenció d'Antonio Tisner Bescós segons el periòdic madrileny LaÉpoca del 31 de maig de 1933

    - Antonio Tisner Bescós: El 28 de juliol de 1936 mor a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Tisner Bescós. Havia nascut el 14 de juliol de 1904 a Angüés (Osca, Aragó, Espanya). Metal·lúrgic de professió, va ser un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angüés i també milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant els primers anys republicans va ser detingut diferents vegades per formar part de grups d'acció de la FAI, com ara el febrer de 1932 a Osca i el maig de 1933 a Saragossa, en aquesta ocasió per haver-se trobat 55 bombes que havia fabricat al seu domicili. A començaments de 1936 tornà al seu poble per promoure-hi el moviment llibertari. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT a Saragossa. Amb l'aixecament feixista, s'enrolà en la Columna Durruti. Antonio Tisner Bescós va morir el 28 de juliol de 1936 a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) durant el primer bombardeig aeri feixista que patí la columna confederal de camí a Saragossa. Aquest atac, realitzat per tres avionetes petites de reconeixement, durà pocs minuts, però causà uns deu morts i una vintena de ferits. Molt pitjor que les pèrdues humanes va ser l'efecte psicològic en els milicians de la columna, molts dels quals van perdre de cop tot el seu entusiasme per la lluita. Els efectes van ser el suficientment greus com per aconsellar Durruti retirar totes les seves forces a Bujaraloz i portar a cap una reorganització. Sa companya de Tisner, María Doz Buisán, nascuda en 1910 a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya) --altres fonts citen Berbegal--, també activista dels grups d'acció de la FAI i amb qui tingué dues filles, a començaments del segle XXI vivia al Brasil.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai. (Miquel López Crespí)


    El dietarisme a les Illes: records dels anys 70


    En llibres de narracions com La guerra just acaba de començar hi ha molt de l’experimentalisme que vaig practicar en aquells començaments dels anys setanta. I, què vull dir exactament amb la paraula “experimentalisme”? Em referesc, i ho he explicat en altres articles, a portar a la pràctica moltes de les idees que, i ara ho veig amb certa perspectiva històrica, s’havien congriat en la meva imaginació a ran d’haver fet meves moltes de les idees rupturistes de les avantguardes literàries i artístiques de començaments del segle XX, passades pel sedàs del situacionisme –Guy Debord, Raul Vaneigem!—i la militància antifeixista. Pens en els contes guardonats amb el Ciutat de Manacor per un jurat format per Manuel Vázquez Moltalbán, Blai Bonet, Antoni Serra, Josep Melià i Guillem Lluís Díaz-Plaja. Narracions com “El grup”, “La guerra just acaba de començar”, “Amb els ulls plens de pànic”, “La presó”, “Aquesta illa on et duré”, “La nostra herència”, “Pàgines d´un diari”, “Ningú no romp el silenci”, “Genteta de Ciutat”, “L’home que cada dia anava a comprar el diari”, “Notícia dels escriptors illencs”, “La Perla Balear”, “Passa que...” i “Fugir”, ho demostren. És la influència del surrealisme, de certs aspectes del nouveau roman i, més que res, de les teoritzacions artístiques del situacionisme, com ja he dit. El collage esdevé element essencial de moltes d’aquestes narracions. L’autor ho adverteix ben explícitament en la introducció de La guerra just acaba de començar quan escriu: “Per a la realització d’algunes de les narracions d’aquest llibre s’han utilitzat fragments dels següents materials: La isla de la calma (Santiago Rossinyol); Socialisme, sindicalisme i comunisme a Mallorca (Pere Gabriel); Gent del carrer (Antoni Serra); Los grandes cementerios bajo la Luna (Bernanos); Guia Turistica y comercial de Mallorca 1943; La Nostra Terra (Novembre 1934); Joanot Colom (Oliver)”. El conte de La guerra just acaba de començar titulat “La Perla Balear” és bastit quasi completament amb fragments de la Guia Turistica y comercial 1943, i el titulat “Aquesta illa on et duré” es va fer com una mena de collage amb frases agafades a l’atzar dels diaris. També s’hi troben paràgrafs complets de determinats llibres que llegia en el moment exacte de posar-me a escriure. Altres narracions del llibre són simples pràctiques d’escriptura automàtica seguint les instruccions de Breton als inicials components dels grups surrealistes. A vegades una aplicació mecànica de les instruccions que Freud donava als seus pacients per a aprofundir en el subconscient de les persones... També s’hi poden trobar contes escrits a partir de fragments de cartes personals i altres experiments, alguns fins i tot d’utilització de la tipografia per ressaltar més allò que l’autor vol expressar. Però no em semblava el més adient considerar que els jocs tipogràfics fossin l´únic sistema, o el sistema més important, per eixamplar els límits del codi lingüístic de l’escriptor. Segurament mai em va interessar a fons la simple experimentació textual. Crec que en aquell temps els jocs tipogràfics ens semblaven desfasats, fora d’època, un vulgar seguidisme de determinades pràctiques parisenques de començament de segle XX. No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai.


    Però el que em seduïa més en el moment d’escriure els contes que conformen La guerra just acaba de començar era la idea que la narració, el llibre, no es bastia com un intent de construir una “joia” literària experimental de validesa eterna. Ni molt manco! L’autor volia emprar, i de fet així ho feia, la literatura per establir un diàleg de complicitat amb el lector. El lector esdevenia així confident de dèries amoroses, polítiques, culturals de l’escriptor. Els experiments fets aleshores s’inscrivien, doncs, en el marc d´una concepció efímera del fet literari, quasi situacionista, i la importància del text no consistia tant en la simple experimentació formal, sinó en el fet que les narracions esdevenien una part activa d’una revolta global, d’acord amb les noves sensibilitats sorgides a ran d´una nova situació històrica i cultural.

    Amb l’agreujament de la lluita de classes cultural, política i econòmica també s’anaren modificant alguns dels pressupòsits inicials que teníem quan començarem a escriure a finals dels anys seixanta. L’augment dels crims de la dictadura, l’assassinat d’obrers a les fàbriques en vaga, la mort a garrot vil de l’anarquista Puig Antich, els afusellats del 27 de setembre de 1975, les declaracions de l'almirall Carrero Blanco i altres jerarques del règim dient que mai hi hauria democràcia a l’estat espanyol, feien que ens anàssim implicant més i més en la militància antifeixista. Record que molts companys de “revolta textual i literària”, molts “revolucionaris de tipografia”, amics de xerrada de cafè, no volgueren fer aquest pas en el camí d´una autèntic combat contra la putrefacció regnant, tant política com cultural. Sembla que no anaven més enllà de la provatura malgirbada, de l’avorrit entreteniment de senyorets desenfeinats. Quants pamflets “rupturistes”, copiats del moviment Dadà, dels surrealistes dels anys vint no eren sinó l’expressió enrabiada d´una malaltissa enveja contra els grans escriptors del moment. Ràbia contra Joan Fuster, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Jaume Vidal Alcover, Pere Quart, Vicent Andrés Estellés... la impotència d’escriure res de vàlid, ni comparable en aquests grans autors es concretava en aquells jocs de mans lluny de qualsevol ruptura seriosa envers la societat capitalista.

    La implicació personal en la lluita subversiva per a mudar la cultura burgesa, la pseudocultura produïda pel feixisme i els intel·lectuals de dreta, va ser el pas que alguns férem. Aleshores, fent costat als companys i companyes de partit, a conseqüència de la participació en centenars de reunions clandestines, en accions enmig del carrer, també anà variant la meva concepció del que era art i literatura experimental.

    Fent nostres molts conceptes del teatre de la guerrilla, dels futuristes russos del 17, del teatre d’agitació polític català i espanyol del temps de la guerra civil, de les propostes de Raul Vaneigem i de Guy Debord, els situacionistes que impregnaren amb les seves idees el Maig del 68, vaig passar a considerar “nova cultura revolucionària”, “art experimental”, “teatre subversiu” molt del que fèiem a fàbriques, hotels, facultats, carrers i indrets clandestins de reunió. Hi ha dos llibres bàsics per a copsar aquest canvi de percepció, descobrir l’explicació de perquè, a mesura que s’anava complicant la lluita contra la dictadura, també s’anava modificant la nostra concepció quant als experiments de simple “revolta” de saló. Els dos llibres que entre molts d’altres ens condicionaren i condicionen encara eren La société du spectacle de Guy Debord i el famós Traité de savoir-vivre à l’usage des jeunes générations que havia estat publicat per Edicions Gallimard de París el 67, un any abans dels esdeveniments dels Fets de Maig parisencs de 1968. I com ens havien fet canviar la sensibilitat artística i política els llibres dels situacionistes?


    La realitat que ens encerclava era vista aleshores des d’una òptica diferent. Caldria recordar l’ambient “teatral” existent en les assembles d’estudiants i obrers antifeixistes dels anys setanta. Una passió i una creativitat revolucionària avui dia desapareguda sota les tones de ciment armat on han provat d’enterrar la Revolució els menfotistes i endollats del règim. Hom recorda com si fos ahir mateix els cartells subversius penjats a les parets, les cançons revolucionàries cantades pels improvisats cors de les assemblees, pels participants a les manifestacions il·legals. Tot cobrava un sentit quasi èpic, experimental: la intervenció dels delegats de curs, de les comissions de col·lectius solidaris que venien a parlar a l’assemblea per a exposar els problemes des d´un hotel o des de les associacions clandestines de barris. O, també, del més diversos comitès de solidaritat amb col·lectius represaliats pel feixisme, i de presos polítics. Recordem com, dalt l’escenari de la sala d’actes, els estudiants que sabien cantar interpretaven les cançons de Raimon, Lluís Llach, tonades de la guerra civil, els himnes de les brigades internacionals. Era una època en què molts estudiants i obrers, nombrosos ciutadans i ciutadanes antifeixistes sabien de memòria el repertori d´himnes del moviment revolucionari mundial. Des d’Els Segadors fins a La Internacional, passat per l´himne de la CNT, La Jove Guàrdia o algunes cançons d’Eisler. Jo m´ho mirava des de la butaca, esperant el meu torn per intervenir, si és que aquell dia em tocava dir res. Veia el desenvolupament de l’assemblea com si fos una gran obra de teatre escrita per tothom, una obra del nou teatre, la vida de la nova societat que el poble bastia amb la seva lluita, amb bocins de la seva vida.

    La revolta quotidiana, la subversió practicada pels sectors més combatius del poble, eren situacionisme pur! Com podíem haver escrit un guió, per molt “obert” que fos, que hagués estat capaç d’incorporar tanta vitalitat, tan gran quantitat de matisos? I això sense tenir en compte la mateixa ruptura del concepte d’actor professional, com a persona “diferent” del poble, dels treballadors! Aquesta, i no unes altres, eren les nostres “experimentacions” del moment, el que de veritat ens seduïa, el canvi cultural subversiu al qual lliuràrem els millors anys de la nostra joventut.

    Miquel López Crespí

    Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)


    0 0

    1- Dació de comptes de les Resolucions de Batlia per les quals se nomenen els membres de la Junta de Govern, els tinents de batle, i les delegacions d’àrees i de competències a la Junta de Govern.

    Es dóna compte d’una sèrie de resolucions de batlia pel qual s’ha decidit el següent:

    -Junta de Govern: estarà formada pel batle, Alonso, Nevado, Cerdà i Buades. Se convocarà dos pics al mes. Delegació de determinades atribucions.

    -Tinents de batle: se’n nomenen 4 en el següent ordre: Nevado, Alonso, Cerdà i Buades

    -Delegació d’àrees: Nevado ( Serveis generals, Cementeri, Mercat i Festes del Port de Pollença, Delegació especial del Port de Pollença); Alonso (Hisenda i Contractació); Cerdà (Benestar Social, Residència i Igualtat); Buades (Medi Ambient, Administració electrònica, Comunicacions i Turisme); Pons (Infraestructura municipal i Festes de Pollença i Cala Sant Vicenç); Soler (Joventut, Normalització lingüística, Escola de Música i Biblioteques Municipals); Llobeta (Comerç, Fires, Mercat de Pollença i Delegació especial Cala Sant Vicenç); Xumet (Educació i esports).

    -Càrrecs de confiança: es nomena com a personal eventual el cap de l’Àrea de Serveis a Tomeu Cerdà Estades, amb unes retribucions de 36.175€ anuals.

    No es vota

    2- Constitució de grups municipals i designació de portaveus

    Cap sorpresa en aquest tema, cada partit és un grup municipal i el cap de llista és el portaveu, i si tenen més d’un regidor, el segon és el portaveu suplent, excepte en el cas de Tots per Pollença que la portaveu suplent és na Maria Buades.

    Aprovat per unanimitat.

    3- Constitució de la Junta de Portaveus

    Es constitueix i els membres són el portaveu de cada grup municipal.

    Aprovat per unanimitat.

    4- Determinació periodicitat de les sessions ordinàries del Ple

    Es proposa que, en lloc de ser cada mes, siguin el darrer dijous de cada dos mesos (els imparells).

    Aquest és un dels punts principals d’aquest ple on l’equip de govern comença mostrant la poteta. Els tics antidemocràtics del nou pacte de govern no s’han fet esperar, tant en el què com en el com.

    En el com: després d’haver-los sentit repetir i plorar tot el mandat passat sobre que l’equip de govern anterior era autoritari i menyspreava l’oposició, i no consensuava res; ara decideixen fer una retallada democràtica en tota regla i fidel a la seva manera de ser ho fan passant el rodillo: no ens han demanat opinió, no s’ha comentat, ens han enviat la proposta que va a ple el funcionari que li toca i per avall.

    Sobre el què.La primera competència del ple és: controlar i fiscalitzar els òrgans de govern. (Si amb plens mensual no hi havia temps de respondre preguntes moltes vegades, imaginau ara…)

    El ple és la principal eina democràtica municipal, l’únic organisme on el debat i l’aprovació de projectes es fa de manera pública.

    La mesura va en detriment de la participació ciutadana també, ja que el reglament preveia el torn pel públic en acabar la sessió del ple.

    Tot el que han dit són excuses: el que volen és no donar el net, es que no els facin els comptes ni els controlin públicament, si fos per ells no en farien cap de ple.

    Ells volen arreglar les coses per darrera, als passadissos, als despatxos, dinant a un restaurant. I això no és política democràtica, sinó política caciquil i xanxullades.

    Aprovat per 9 vots a favor (Tots, UMP, PP) i 8 en contra (Junts, Alternativa, Podem, Pi).

    5- Creació i composició de les Comissions Informatives Permanents

    Es creen la Comissió Informativa Permenent General i la Comissió Especial de Comptes, formades per 3 regidors de Tots, 2 de Junts, i 1 de cada partit restant.

    6- Determinació periodicitat de les sessions ordinàries de la Junta de Govern Local

    Ho ha d’aprovar el Ple perquè així ho recull la normativa autonòmica. Serien el primer i tercer dimarts de cada mes a les 9h.

    Aprovat per 16 vots a favor i 1 abstenció (Podem).

    7- Règim de dedicacions i retribucions dels regidors i regidores

    Exclusives: Tomeu Cifre (53.000€), Andrés Nevado i Francisca Cerdà (46.000€).

    Parcial al 75%: Maria Buades (34.500€).

    EN CONTRA.

    Aquests de dretes només miren prim amb els altres, però no amb si mateixos. Ahir el batle s’omplia la boca a la radio per justificar l’eliminació de l’horari d’estiu del personal laboral, dient que cal tenir cura amb els doblers públics, però es veu que per pujar-se els seus sous no cal.

    Quins són els mèrits d’aquestes persones per cobrar tals quantitats? Imaginam que no ens hem de basar en la feina que han fet durant la passada legislatura, no? Amb aquestes autopujades de sou, el que li queda clar al ciutadà és que n’hi ha molts que se fiquen en política simplement per guanyar dobbers, perquè doblegant l’esquena no se guanyen tan dolços.

    Hem demanat que tots els regidors expliquin què pensen fer el que queda d’any, perquè imaginam que no es pugen el sou d’aquesta manera sense haver-se fet un pla de feina, calendaritzat, amb les tasques a prioritzar, etc… Ens agradaria saber també si els regidors amb dedicació publicaran la seva agenda i quin horari tenen previst els que tenen dedicacions parcials. No hem tengut resposta clara.

    Aprovat per 9 vots a favor (Tots, UMP, PP), 7 en contra (Junts, Alternativa, Podem) i 1 abstenció (Pi).

    8- Assignació econòmica als grups polítics municipals i règim d’indemnitzacions per assistències a sessions

    -Tinents de batle amb delegacions: 18.000 (Alonso)

    -Regidors amb delegacions: 16.800 (Pons, Soler, Llobeta, Xumet)

    -Regidors portaveus sense delegació: 8.200 (March, Llobera, Muller, Marquet)

    -Regidors sense delegació: 7.200 (Cànaves, Campomar, Sureda, Seguí).

    -Grups municipals: 1.200€ anual més 700€ per regidor.

    Hi hem votat en contra, pel mateix que a l’anterior punt i el sense sentit que és que els de l’oposició anant a menys plens cobrem més.

    Aprovat per 10 vots a favor (Tots, UMP, PP i PI) i 7 en contra (Junts, Alternativa, Podem).

    9- Nomenament de representants de la Corporació en els òrgans col·legiats

    Hi ha una sèrie d’òrgans col·legiats en que hi va el govern (Consells escolars, FELIB, Fons Mallorquí de Solidaritat, Junta compensació polígon, Entitat urbanística UP3, etc) i altres en què, a més del govern hi assisteixen algun membre de l’oposició.

    Ens hem repartit així: 

    Mesa d’empleats públics: Marina Llobera

    Mesa de funcionaris: M. Àngel Sureda

    Comissió Paritària conveni Laboral: Magdalena Seguí

    Negociació conveni laboral: J. Marquet

    Comissió Paritària Acord de funcionaris: T. Cànaves

    Comitè de Seguretat i Higiene: M. Muller

    Consell escolar Municipal: Cànaves, Llobera, Muller

    Comissió Permanent Participació: un de cada partit

    Aprovat per unanimitat

    10- Resolució de reclamacions i aprovació definitiva, si escau, del Pressupost General 2019

    Es duu l’aprovació definitiva del pressupost. Nosaltres, en campanya vàrem presentar les següents al·legacions:

    – Que es redueixi de forma substancial la partida 430 2260210 01 Promoció i Publicitat turística de 26.000,00 euros.

    – Que es redueixi de forma substancial la partida 430 2260211 01 Merchandising de 13.000,00 euros.

    – Que es redueixi de forma substancial la partida 430 2260212 01 Promoció fires i col·laboracions de 43.300,00 euros.

    – Que es redueixi de forma substancial la partida 430 226026 01 Material institucional (guies, mapes, dvd) de 46.900,00 euros.

    – Que s’augmenti la partida 924 2200016 01 Material oficina Participació ciutadana de 500,00 euros

    – Que s’augmenti la partida 924 226025 01 Publicitat i impremta Participació Ciutadana de 500,00 euros.

    – Que s’augmenti la partida 924 226062 01 Activitats Participació Ciutadana de 1.500,00 euros.

    – Que s’augmenti la partida 924 2279940 01 Servei participació ciutadana de 14.000,00 euros.

    – Que s’augmenti fins a 12.000 euros la partida 231 2270618 01 Estudi foment economia social de 500 euros.

    – Que s’inclogui una partida per a la redacció d’un projecte de construcció d’una canera municipal.

    – Que s’inclogui una partida per a la redacció d’un projecte de millora i ampliació dels parc i zona de jocs de la plaça de ca les Munnares.

    – Que s’inclogui una partida per a la redacció d’un pla de mobilitat.

    – Que s’inclogui una partida per a la redacció d’un pla d’accessibilitat i supressió de barreres arquitectòniques.

    – Que s’inclogui una partida per a la redacció d’un projecte de museïtzació de Pollença.

    – Que s’inclogui una partida per a la redacció d’un pla de convivència en la diversitat.

    -Es varen presentar 5 al·legacions: representant sindical Escola Música, Alternativa, Plataforma Pro Camins Públics, PP i Tots per Pollença. Les de l’escola de música i la de la plataforma les desestimen (la primera per manca de fonament documental, però no ho he entès gaire bé; la segona, pq està suspesa la servitud de pas per mandat judicial i ara no és procedent posar una partida per l’expropiació) i les altres tres les estimen parcialment.

    -Sobre la nostra, diu l’informe que l’estimen parcialment ja que s’augmenta una partida per Pla de Mobilitat (de 500 a 19.500€), i s’augmenta la partida per “Projectes d’actuacions urbanístiques” (passa de 25.000 a 50.000€). Clar que la reclamació sobre el Pla de Mobilitat també la va fer el PP, i per motius distints a nosaltres (falta d’aparcament); i la d’augmentar la de projectes urbanístics també l’havia fet  Tots i en la resolució no diu quina o quines de les nostres propostes se comprometen a fer (segons el que ha dit l’interventor avui, feia referència a la canera, ca les monnares, pla accessibilitat, projecte museïtzació). D’ofici hi ha pocs canvis i poc rellevants, bàsicament el que suposa d’augment la partida de retribucions. 

    Hi hem votat en contra perquè per començar, no ens sembla que l’aprovació definitiva d’un pressupost s’hagi de dur a un ple d’organització, de 10 punts i convocat a les 12h del migdia.

    Després, remetent-nos a les nostres al·legacions no estimades o estimades de forma ambigua, també tenim arguments més que suficients.

    Aprovat amb 10 vots a favor (Tots, UMP, PP, PI) i 7 en contra (Junts, Alternativa, Podem).


    0 0

    [29/07] Conferència de Reclus - Atemptat de Bresci - Setmana Tràgica - Presentació Comarcal - Tanini - Duffour - Delesalle - Elia - Barriobero - Sánchez - Centeno - Occhipinti - García Olivo - Fedi - Clastres - Carles - Oro - Albesa - Fiaschi

    Anarcoefemèrides del 29 de juliol

    Esdeveniments

    Portades de les edicions en jiddisch i en anglès d'"On anarchism"

    Portades de les edicions en jiddisch i en anglès d'On anarchism

    - Conferència de Reclus: El 29 de juliol de 1895 el geògraf anarquistaÉlisée Reclus llegeix la conferència«On anarchism» al South Place Institut de Londres (Anglaterra). Aquesta conferència va ser publicada en 1897 en anglès i en jiddisch per William Wess (Wm. Wess) sota el títol On anarchism. An address delivered at South Place Institute (Sobre l'anarquisme. Un discurs pronunciat al South Place Institute).

    ***

    El tiranicidi de Bresci segons el diari parisenc "Le Petit Journal" del 12 d'agost de 1900

    El tiranicidi de Bresci segons el diari parisenc Le Petit Journal del 12 d'agost de 1900

    - Atemptat de Bresci:El 29 de juliol de 1900 l'anarquista Gaetano Bresci assassina, al parc de la Villa Real de Monza (Llombardia, Itàlia), de tres trets de revòlver (Hamilton & Booth) el rei d'Itàlia Humbert I, davant centenars de persones que el saludaven i victorejaven. El sobirà, acompanyat de la regna Margherita, que resultà il·lesa, retornava amb carrossa oberta a la seva residència de Monza després d'assistir a la clausura d'un concurs gimnàstic organitzat per la societat esportiva «Forti e Liberi» i de lliurar-ne el premi. El regicida, que no oposà cap resistència, va ser detingut pel mariscal de carrabiners Andrea Braggio que li va salvar la vida quan estava apunt de ser linxat per la xusma enfurida. En el moment de la detenció exclamà:«Jo no he matat Humbert. Jo he matat el rei. He matat un principi.» Bresci considerava Humbert I màxim responsable de la repressió sagnant desencadenada durant la«Protesta de l'Estómac» de 1898 a Milà (Llombardia, Itàlia). Després del tiranicidi es desencadenà una important repressió contra el moviment anarquista italià (detencions, saqueigs, etc.) amb un intent de presentar el regicidi com un gran complot internacional que tingué repercussions fins i tot a Paterson (Nova Jersey, EUA), ciutat on havia residit Bresci.

    ***

    Barricada al carrer de l'Hospital de Barcelona. Foto de Castellà publicada en "La Actualidad" del 2 d'agost de 1909

    Barricada al carrer de l'Hospital de Barcelona. Foto de Castellà publicada en La Actualidad del 2 d'agost de 1909

    - Quart dia de la Setmana Tràgica: El dijous 29 de juliol de 1909 l'Exèrcit intenta reocupar els barris insurrectes de Barcelona (Catalunya). Com cada dia, es donà una treva tàcita de bon dematí, amb l'obertura de les botigues per poder abastir la població de productes de primera necessitat i amb la retirada amb ambulàncies dels caiguts als carrers del Paral·lel, de les Drassanes i del Raval durant la nit, però a partir de les 9 hores es reprengueren els combats entre les forces de l'ordre i els revoltats, a les barricades i des dels terrats. Durant tot el matí van arribar importants contingents de tropes: des de València, per mar; de Saragossa, Pamplona i Burgos per terra; aquestes tropes anaven amb la idea que aquella revolta tenia un caràcter separatista i no de defensa dels reservistes enviats a l'Àfrica. Amb les noves forces, el general Gremán Brandeis Gleichauf ocupà el Poblenou, on almenys van morir vuit insurrectes, i procedí a desmuntar les barricades. A mig matí, la fàbrica de licors situada a l'altre costat de les runes del col·legi dels Escolapis de Sant Anton, propietat del carlí i catòlic devot Antoni Tortras, davant la possibilitat que amagués religiosos, va ser incendiada per un escamot comandat per l'extremista del Partit Radical Domènec Ferrer Narch. A la tarda, el general Luis de Santiago Manescau ocupà militarment el barri de les Drassanes, on l'estretor dels carrers i els trets dels franctiradors que s'havien retirat de les barricades i que s'havien apostat als terrats obstaculitzaven la penetració de les tropes. Més tard, el general Brandeis va fer el mateix al Clot i a Sant Martí de Provençals, bastions del Partit Radical, a canonades. Aquest dia només hi va haver tres atacs a centres religiosos: van ser destruïts del tot els maristes de Sant Andreu, patí greus danys l'església parroquial del mateix barri i també les franciscanes de Sant Gervasi, al carrer de Sant Elies. Durant tot el dia va córrer la notícia del fracàs de la revolta i de la vaga general a tot l'Estat, fet que va minar la moral dels revolucionaris. A Madrid, mentrestant, el ministre de Governació, Juan de la Cierva Peñafiel, va anunciar prematurament en un comunicat la rendició dels rebels barcelonins.

    ***

    Cartell del míting de Sant Feliu de Guíxols

    Cartell del míting de Sant Feliu de Guíxols

    - Presentació de la Comarcal del Baix Empordà: Entre el 29 i el 30 de juliol de 1978 es presenta a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) la Federació Comarcal del Baix Empordà de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El dissabte 29 de juliol es realitzà un míting, en el qual van intervenir Ramón Liarte Viu, Frederica Montseny Mañé i Enric Marco Batlle (Enrique Marcos), aleshores secretari del Comitè Nacional de la CNT, i una festa llibertària al Camp de Futbol de Sant Feliu de Guíxols; i l'endemà, diumenge 30 de juliol, es projectà a la Sala Montclar de la mateixa població una sessió cinematogràfica amb els films Entre el fraude y la esperanza (1978), realitzat pel Col·lectiu de Cinema de Barcelona, i El Pueblo en armas (1937), documental realitzat per la CNT en plena Revolució.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Giulio Tanini

    Giulio Tanini

    - Giulio Tanini: El 29 de juliol de 1855 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) el ferroviari, professor, científic, inventor, escriptor, poliglota, maçó i propagandista anarquista i sindicalista Giulio Tanini. Quan encara era un infant, amb sa mare i son germà, s'uní a seguici de son pare, Pericle Tanini, coronel de l'Exercit piemontès, en l'«Expedició dels Mil» de Giuseppe Garibaldi. En 1959 fou testimoni de la batalla de Solferino i San Martino, on, en una tenda, morí sa mare –altra versió diu que aquesta morí en 1860 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) a resultes de les penúries patides al front. Després d'aquesta precoç mort i de diverses vicissituds, retornà a Lucca, on, vivint amb l'àvia, acabà els estudis superiors destacant per la seva intel·ligència. A l'Estació de Valfonda de Florència (Toscana, Itàlia) trobà feina de funcionari als Ferrocarrils Romans i perfeccionà i inventà algunes màquines que permeteren unes comunicacions més fluïdes. Per les seves activitats en defensa dels companys de treball va ser enviat com a càstig a la Maremma (Toscana, Itàlia), on va viure fins el 1884. En aquests anys s'acostà la moviment republicà seguidor de Giuseppe Mazzini i posteriorment passà al moviment internacionalista, col·laborant en diverses publicacions. Es casà amb Adele Burgetti. Quan esclatà l'epidèmia de còlera a Nàpols (Campània, Itàlia) s'uní al grup de Felice Cavalloti que ajudà els pacients; condecorat amb una medalla d'or, la va vendre per a socórrer els pacients de l'epidèmia. En aquesta època col·laborà en el periòdic L'Amico. En 1885 va ser processat arran d'un article publicat en Il Treno, de Liorna (Toscana, Itàlia), i el gener d'aquest mateix any emigrà a Buenos Aires (Argentina), on col·laborà en L'Italia del Popolo. Després de viatjar arreu tota Sud-Amèrica, visqué un temps a Nova York (Nova York, EUA), on en 1887 entrà a treballar en una companyia de telègrafs com a inspector en cap d'un vaixell que reparava els cables submarins que operava a Amèrica (Brasil, Argentina, Uruguai, etc.) i col·laborà en Il Proletario. Durant aquesta vida errant, aprengué diferents llengües i algunes fonts diuen que, a començaments del segle, en parlava correctament 14. Establert a Mercedes (Soriano, Uruguai) en 1888, va ser nomenat professor de física i química en una escola superior, dirigí en aquesta època l'Institut Meteorològic Uruguaià de Montevideo i fundà una lògia maçònica. Realitzà importants exploracions al Mato Grosso americà i en acabar aquest viatge va escriure un llibre sobre plantes medicinals que va ser plagiat per la persona a la qual va confiar la seva impressió, perdent els drets d'autor. Participà activament en els fets revolucionaris d'Amèrica Llatina d'aquells anys, en els quals moriren tres fills, va ser durament perseguit i restà empresonat en diferents ocasions. Decebut i amargat, en 1893 retornà a Itàlia i s'establí a Pisa (Toscana, Itàlia), trobant feina al despatx d'un notari. En aquesta ciutat col·laborà en la recerca científica amb diversos professors (Battelli, Righi i Schiapparelli), fent viatges per tot arreu (Rússia Austràlia, Nova Zelanda,Àfrica, Pol Nord, etc.), i per un breu període de temps residí a Tunísia, on treballà de revisor ferroviari. Inventà un avisador d'inundacions, un telèfon«altisonant» i un anemògraf, entre altres objectes. Després retornà a la Toscana i a Liorna obrí una escola d'idiomes. En aquest període, en el qual es va afiliar al Partit Socialista Italià (PSI) i del qual formà part de la seva direcció central, continuà mantenint relacions amb els moviments llibertari i republicà, i va escriure poesia social. A principis del segle XX es traslladà a Gènova (Ligúria, Itàlia), on va obrir una nova escola. Entre 1908 i 1911 viatjà a Anglaterra i als Estats Units. En 1911 s'instal·là de bell nou a Gènova, on inicià les seves col·laboracions amb Il Lavoro. En 1913 col·laborà en diferents qüestions amb la Federazione dei Lavoratori del Mare (FLM, Federació dels Treballadors del Mar). Intensificà la seva activitats propagandístiques sindicalistes entre els obrers marítims i col·laborà en les tasques organitzatives amb el capità Giuseppe Giulietti. Col·laborà en nombrosos periòdics obrers, com ara Lavoratore del Mare,Avanti! o Il Libertario–en aquesta última publicació també col·laborà en els anys anteriors a la Gran Guerra son fill Alighiero, militant llibertari com son pare. És autor de L'ombra del viandante. Elegia in memoria di Ceccardo Roccatagliata Ceccardi (1919), Al poeta Carlo Malinverni (1920), Cenni biografici della vita di Amilcare Cipriani. A favore della erezione dell'asilo, intitolato all'Eroe Romagnolo (1920), Pro asilo Amilcare Cipriani (1920), Vita di Giulio Panescritta da lui medesimo, scoperta e resa alla luce (1922), Storia della Federazione Italiana Lavoratori del Mare dal maggio 1909 al giugno 1921 (1952, pòstum), i deixà inèdites diverses obres científiques. Durant sa vida mantingué una intensa correspondència amb multitud d'intel·lectuals i científics del seu temps (Battelli, Schiapparelli, Righi, William Crookes, W. Kausar, Cesare Lombroso, Galletti, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Papini, Malinverni, Macaggi, Petroni, Viani, Prati, Giuffrè, etc.). Fou membre de la Federazione Rudici Garibaldini (FRG, Federació de Veterans Garibaldins), de la qual va ser nomenat membre honorari a perpetuïtat. Giulio Tanini va morir el 30 de juny de 1921 a la Casa de Salut del Galliera de Gènova (Ligúria, Itàlia). En aquesta ciutat existeix un carrer que porta el seu nom com a homenatge.

    Giulio Tanini (1855-1921)

    ***

    Foto policíaca de Louis Duffour (ca. 1894)

    Foto policíaca de Louis Duffour (ca. 1894)

    - Louis Duffour: El 29 de juliol de 1857 neix a Lo Pòrt (Aquitània, Occitània) l'anarquista Louis Duffour –a vegades citat com Dufour–, conegut sota el pseudònim d'Éclair. A partir del 15 d'agost de 1887 treballà com a obrer a escarada a la fàbrica de bijuteria artesana i de joieria «Brisac et Mantoux», al número 8 del bulevard Bonne-Nouvelle de París (França). Sembla queés el mateix Duffour que, amb altres companys (Bernhart, Cabot, Coudryn Courtois, Millet, Paul Reclus, Siguret i Tortelier), signaren una crida per a la creació d'un diari anarquista apareguda el 31 d'agost de 1890 en La Révolte. En 1892 el seu domicili va ser escorcollat, a instàncies de la policia d'Annaba (Annaba, Algèria) a propòsit d'un procediment contra el militant anarquista de Grenoble (Delfinat, Arpitània) Bruée, condemnat l'estiu de 1891 a 10 anys de treballs públics per haver llançat el seu fusell i els seus efectes militars a la cara d'un capità i enviat la primavera de 1892 a un batalló algerià. En aquesta època vivia al número 27 del carrer Vincent del XIX Districte i, a partir de juliol de 1893, al número 3 del carrer Rigoles del XX Districte de París. El desembre de 1893 un infant seu de tres anys va morir de meningitis. El 24 de febrer de 1894 el prefecte de policia signà una ordre d'escorcoll i de detenció contra ell per«associació criminal» i l'endemà el comissari del barri del Combat escorcollà el seu domicili del carrer Rigoles, que ocupava amb sa companya, obrera confitera, sa mare, venedora de roba, i sa filla de 10 anys; en aquest escorcoll es descobriren un exemplar de La Révolte, dos fullets de Piotr Kropotkin (L'esprit de révolte i L'anarchie dans l'évolution sociale), el fullet Les anarchistes et ce qu'ils veulent i correspondència diversa. Detingut, el 27 de febrer de 1894 va ser portat a la presó parisenca de Mazas. El 2 de març de 1894 el jutge d'instrucció Henri Meyer el va posar en llibertat provisional. El 10 de març de 1894 el prefecte de policia signà una nova ordre d'escorcoll i de detenció pels mateixos motius que l'anterior i l'endemà el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat, però així i tot va ser detingut. Durant l'interrogatori reconegué la seva militància anarquista. El 12 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. El 10 de juny de 1895 el jutge d'instrucció va sobreseure la seva causa d'inculpació per«associació criminal». Entre 1900 i 1912 va estar inscrit en el registre d'anarquistes i en aquellaèpoca vivia al número 4 de l'avinguda Gambetta de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.  

    ***

    Paul Delesalle

    Paul Delesalle

    - Paul Delesalle: El 29 de juliol de 1870 neix a Issy (Illa de França, França) el militant anarquista i sindicalista revolucionari Pau Delesalle. La seva localitat natal era un fort enclavament proletari sempre revoltat contra les injustícies socials i Delesalle va començar a militar en el grup anarquista del 14è districte de París, fet que el va portar a ser detingut preventivament abans del Primer de Maig de 1892 i a passar 18 dies a la presó de Mazas. Com a obrer ajustador de precisió va construir un aparell cronofotogràfic (el primer cinematògraf conegut) als germans Lumière i en 1893 s'adhereix a la Cambra Sindical d'Obrers d'Instruments de Precisió de París. Més tard serà acusat de participar en l'atemptat amb bomba al conegut restaurat Foyot de París el 4 d'abril de 1894. Després de participar en el periòdic La Révolte, va escriure en Les Temps Nouveaux abans d'esdevenir en 1897 l'assistent de Jean Grave. Convençut que l'acció dels anarquistes devia passar pel sindicalisme revolucionari militarà activament en la CGT i esdevindrà secretari adjunt de la Federació de Borses de Treball. Durant el congrés de Tolosa de Llenguadoc de 1897 la seva moció (ús de la vaga general, del boicot i del sabotatge) serà acceptada per unanimitat. En 1906 abandona Les Temps Nouveaux després d'haver escrit un article antisemita. Prendrà part, el mateix any, en l'elaboració de la «Carta d'Amiens» i d'aleshores ençà serà considerat un dels fundadors de l'anarcosindicalisme. En 1907 reemplaçarà Yvetot, empresonat, en el secretariat de les Borses de Treball i serà jutjat per un cartell de la CGT sobre els fets del Midi de 1907 per«injúries a l'Exèrcit i provocació als militars a la desobediència», però finalmentés absolt. En 1908 s'estableix com a llibreter i editor d'obres sindicalistes i anarquistes, com ara el popular anual Almanach illustré de la révolution, i la seva llibreria, en ple Barri Llatí (carrer Monsieur-le-Prince) serà un dels centres d'estudi de la història social als anys 30, molt freqüentat per Pissarro, Sorel i molts d'altres artistes, periodistes i escriptors. Enlluernat per la Revolució russa, s'adhereix al Partit comunista, però aviat ho abandona. En 1932, víctima d'una crisi depressiva, ven la llibreria i, seguint els consells del doctor Pierrot, es retira en una modesta casa a Palaiseau on, envoltat de llibres, es consagra a l'estudi de la història social. Entre les seves obres podem destacarLa Confédération Générale du Travail, Conférences anarchistes (1896),Les conditions du travail chez les ouvriers en instruments de précision de Paris (1899), Aux travailleurs. La grève! (1900), L'action syndicale et les anarchistes (1901), Les deux méthodes du syndicalisme (1903), La Confédération Générale du Travail (1907), Les Bourses du Travail et la CGT (1911), Le mouvement syndicaliste (1912). Paul Delasalle va morir el 8 d'abril de 1948 a Palaiseau (Illa de França, França). La seva esposa, Léona, nascuda el 25 de maig de 1875, li va sobreviure gairebé vint anys i va passar els seus darrers anys al geriàtric Galignani; va ser enterrada al cementiri de Puteaux el 21 de novembre de 1966. Delasalle va mantenir una extensa correspondència amb Georges Sorel i Daniel Halévy. En 1985 el gran historiador de l'anarquisme Jean Maitron li va escriure una biografia: Paul Delesalle, un anarchiste de la Belle Époque, que és una ampliació de la seva tesi doctoral publicada en 1952.

    ***

    Notícia sobre la deportació de Roberto Elia publicada pel diari "Carson City Daily Appeal" del 17 de juny de 1920

    Notícia sobre la deportació de Roberto Elia publicada pel diari Carson City Daily Appeal del 17 de juny de 1920

    - Roberto Elia: El 29 de juliol de 1871 neix a Catanzaro (Calàbria, Itàlia) el propagandista anarquista Roberto Elia. Sos pares es deien Raffaele Elia i Teresa Apollari. Mecanògraf i tipògraf de professió, ben aviat s'adherí al Partit Socialista Italià (PSI) i col·laborà en el periòdic Calabria Avanti,òrgan del partit a la província de Catanzaro. En 1906 decidí emigrar als Estats Units. Amic de destacats militants (Michele Caminita, Gaspare Cannone, Andrea Salsedo, etc.), esdevingué anarquista i fervent propagandista. A Barre (Vermont, EUA) entrà en la redacció del periòdic anarquista Cronaca Sovversiva, de Luigi Galleani, i durant un temps s'encarregà de l'administració. També formà part del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). Establert a Nova York (Nova York, EUA), entre 1910 i 1911 col·laborà en Novatore, de Massimo Rocca (Libero Tancredi), i en 1913 en Il Movimento Anarchico, d'East Boston. Destacà en la traducció i en l'activitat literària. També va ser secretari i redactor de ponències i d'informes d'importants congressos anarquistes nord-americans. Entre el 30 de març i el 15 d'octubre de 1919 edità amb Andrea Salsedo el quinzenal Il Domani, que es caracteritzà per les seves posicions filobolxevics, i que va ser continuat pel periòdic clandestí L'Ordine, publicat entre el 31 d'octubre de 1919 i el 16 de febrer de 1920. El fiscal general dels EUA Alexander Michell Palmer desencadenà una cacera sense pietat contra els anarquistes del grup encapçalat per Luigi Galleani, al qual acusava, sense proves, d'haver intentat assassinar-lo amb una bomba col·locada a la porta principal de casa seva l'1 de maig de 1919, i d'haver fet explotar alguns paquets postals, el 2 de juny d'aquell any, dirigits contra personalitats polítiques a set ciutats nord-americanes (Washington, Boston, Nova York, Filadèlfia, Pittsburgh, Cleveland i Paterson). Sota el pretext d'aquesta ona d'atemptats, el govern nord-americà engegà una«cacera de rojos», que aleshores se solidaritzaven amb la Revolució bolxevic. Per mor de la delació d'Eugenio Ravarini, excarrabiner infiltrat en el moviment anarquista, el Bureau of Investigation (BOI, Oficina d'Investigació) va saber que Roberto Elia treballava al taller tipogràfic Canzani de Brooklyn, dirigit per Andrea Salcedo i durant la nit del 25 de febrer de 1920 procedí a la detenció, sense cap ordre d'arrest, d'ambdós anarquistes als seus respectius domicilis. La detenció dels dos militants, que patiren tortures físiques i psíquiques, es va mantenir en secret. Els anarquistes novaiorquesos, encapçalats per Carlo Tresca i Luigi Quintiliano, i per Nicola Sacco i Bartolemo Vanzetti fins a la seva detenció, es posaren a la recerca dels companys, descobrint casualment la detenció il·legal. La creació d'un Comitè Pro Víctimes Polítiques (Mario Buda, Aldino Felicani, Carlo Tresca, Luigi Quintiliano, etc.) no aconseguí impedir el 3 de maig de 1920 l'assassinat de Salsedo, fet camuflat de suïcidi per les autoritats, i el decret de deportació d'Elia, suspès alguns mesos després de la dura campanya de premsa contra el govern nord-americà. Portat a Ellis Island, el 7 d'agost de 1920 va ser expulsat del país i el 30 d'aquell mes arribà a Nàpols, essent enviat immediatament a Catanzaro amb residència obligada. Paolo Schicchi el cridà perquè entrés, amb Gaspare Cannone, en la redacció del periòdic sicilià Il Vespro Anarchico, però ell volia reorganitzar el moviment anarquista calabrès i crear una publicació llibertària pròpia a la regió. S'encarregà d'organitzar el I Congrés Anarquista de Calàbria, que se celebrà el 15 de gener de 1922 a Reggio Calabria (Calàbria, Itàlia). Un mes després, amb Bruno Misèfari, llançà una circular per a la publicació de Pane e Libertà. Organo per la diffusione dell'Ideale Anarchico in Calabria, periòdic que per ser més popular estaria escrit també en dialecte calabrès. La manca de suport econòmic dels companys del Nord d'Itàlia i dels EUA retardà la realització del projecte que només pogué materialitzar-se dos anys després, el 14 de desembre de 1924, amb l'edició de L'Amico del Popolo, redactat per Bruno Misèfari amb el suport de Nino Malara i de Nino Napolitano. Mesos abans, l'11 de juny de 1924, Roberto Elia va morir, vigilat per la policia fins el final, a l'Hospital de Santa Maria La Pace de Nàpols (Campània, Itàlia) a causa de la tuberculosi que patia contreta als EUA.

    ***

    Eduardo Barriobero

    Eduardo Barriobero

    - Eduardo Barriobero y Herrán: El 29 de juliol de 1875 neix a Torrecilla en Cameros (La Rioja, Espanya) l'advocat, periodista, escriptor, polític republicà federal i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Eduardo Vicente Anacleto Barriobero y Herrán. Va ser el major de cinc fills del matrimoni format pel militar Juan Francisco Barriobero i per la mestra María Herrán. La seva infància va discórrer entre les viles rurals de Torrecilla i d'Entrena, on sa mare feia de mestra. Més tard va fer el batxillerat a l'Institut de Segon Ensenyament de Logronyo i ja començà a tenir aficions literàries. Es va traslladar a Saragossa, on va estudiar Dret i Medicina. Admirador de Francesc Pi i Margall, es va afiliar al Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) i va freqüentar el Cercle Republicà de Saragossa. Fou un dels fundadors de la Joventut Republicana Federal (JRF). En 1895 va acabar Dret, però abandonà els estudis de Medicina. Es va instal·lar a Madrid, amb la intenció de realitzar oposicions i obtingué el número u en el concurs al Registre de la Propietat, que el va convertir en el membre més jove del cos. Destinat a San Martín de Valdeiglesias (Madrid), hi va conèixer sa futura esposa, Araceli González, acomodada terratinent; d'aquesta unió naixerien dos fills, Eduardo i José. El matrimoni, però, va fracassar i es produí la separació; després d'això, es va instal·lar a Madrid amb la finalitat d'exercir l'advocacia, la literatura i el periodisme. El 20 de gener de 1901, com a militant de la Unió Democràtica, va participar en un míting contra l'impost de consums; en aquest any va començar també a col·laborar en Madrid Cómico. El 30 de novembre de 1902 va participar en un míting de la Federació Revolucionària per commemorar l'aniversari de la mort de Pi i Margall; en aquesta època feu amistat amb el metge anarquista Pedro Vallina. Entre febrer i novembre de 1903 va dirigir la revista setmanal Germinal, on va publicar textos anarquistes. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics i revistes, com ara Heraldo de Madrid i Fuerza. El novembre de 1903 va ser detingut per participar en una manifestació a favor d'unes obreres de la fàbrica de tabacs acomiadades i fou empresonat dos mesos. El febrer de 1904 va publicar articles en la revista radical Alma Espanyola. Perseguit, va haver de fugir a França, on visqué exiliat amb l'ajuda de Nicolás Estévanez, exministre republicà que el va posar en contacte amb diverses editorials per traduir autors francesos; amb els diners obtinguts, va fer un viatge per Europa. Va retornar a la Península quan es va produir la catàstrofe del Tercer Dipòsit --el 8 d'abril de 1905 s'enfonsà un dipòsit al Canal d'Isabel II i 300 persones quedaren sepultades-- i organitzà la protesta popular, fet que el portà a la presó cinc mesos, emmalaltint de la vista greument. Un cop alliberat, va participar activament en la commemoració del tercer centenari del Quixot dins un corrent d'interpretació llibertària (Cervantes de levita i Nuestros libros de caballería); paral·lelament va publicar la primera edició del Gargantúa, primera traducció al castellà de l'obra de Rabelais --per l'edició de 1910 el govern francès li concedí la Legió d'Honor. En 1906 començà a col·laborar en Revista Contemporánea i va treure la novel·la Guerro y algunos episodios de su vida milagrosa. El 9 de juny de 1906 publicà un fullet en defensa de José Nakens, el cèlebre director d'El Motín, a qui exculpava de l'ajuda prestada a Mateo Morral en l'atemptat contra Alfonso XIII i defensava la tesi de l'«anarquisme científic»; el llibret fou segrestat i Barriobero va ser tancat sis mesos a la Presó Model. A la presó va conèixer Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1907 es va inaugurar en la pràctica forense defensant-se d'un delicte d'impremta i s'integrà en l'Associació Lliure d'Advocats. En 1908 va participar activament en mítings anarquistes contra la«Llei de les Cadenes» --projecte de llei antiterrorista de Maura, que finalment va ser retirat el 3 de juny. Aquest any va comença a col·laborar en la revista barcelonina Acracia, i va defensar Herminio Cerrillo, autor de dos assassinats, que li va donar força prestigi. També va publicar la sarsuela Juerga y doctrina. En 1909 col·laborà en Tierra y Libertad, dirigida per Anselmo Lorenzo. Juntament amb Zamacois i Ernesto Bark, va viure la bohèmia i formà tertúlia a «El Café de la Luna». El 10 d'abril de 1910 intervingué en un gran míting radical preelectoral i es va presentar a les eleccions com a candidat del Partit Republicà Radical a Martos (Jaén), però no va sortir elegit. Després va integrar-se en la redacció d'El Radical, com a cronista de tribunals. En aquesta època va intervenir en mítings i vetllades republicanes, on va fer gala del seu anarquisme. També va col·laborar en el setmanari republicà La Pelea. Arran de les vagues de Gijón de 1910 i 1911 va intervenir com a defensor de presos sindicalistes i anarquistes (Antonio Vega, Eleuterio Quintanilla, Pedro Sierra, Emilio Renduelos, Marcelino Suárez, Francisco Fernández, Baltasar Colón, etc.), acusats d'atemptar contra els patrons. Després dels Fets de Cullera --moviment vaguístic anarquista que es va produir el 18 de setembre de 1911 i que acabà en insurrecció--, que van originar nombroses detencions d'anarcosindicalistes, en va defensar el responsable més significatiu, Joan Jover Corral (Chato de Cullera), la condena a mort del qual va ser suavitzada per un indult reial. En 1911 va publicar La confradía de los Mirones i dirigí el periòdic anticlerical La Palabra Libre. En 1912 es va afiliar al Sindicat de Professions Liberals de la CNT i com a advocat d'aquest sindicat va prestar assistència gratuïta als obrers empresonats, com ara Joan Ferrer Farriol, Luis Bulffi, Francisco Cardenal, Josep Coll, etc. Des del gener de 1912 va pertànyer a la maçoneria (Gran Orient d'Espanya), amb el nom d'Alcibíades. En 1913 va defensar Rafael Sancho Alegre, anarquista barceloní acusat de regicidi frustrat contra Alfons XIII, i pagesos gallecs acusats d'atemptats contra els cacics. El juliol d'aquell any va signar el manifest de creació de la «Lliga Espanyola per a la defensa dels drets de l'home». També va ingressar en el Partit Republicà Federal, palesant la doble militància cenetista i republicana, i del qual va ser elegit diputat a Corts per Madrid. Instal·lat a la capital del Regne, va dirigir Juris i va col·laborar en la revista anarquista de Gijón Solidaridad. En 1915 va realitzar una gira de propaganda en favor dels presos de Cenicero (La Rioja) i va col·laborar en Tierra y Libertad. En 1917 va defensar judicialment pagesos gallecs contra els cacics. Entre 1918  i 1919 va dirigir el diari republicà El Parlamentario i va col·laborar en El Soviet, de Madrid, i en El Comunista, de Saragossa, de tendència anarcosindicalista. En 1920, a més de la seva important tasca parlamentària, va participar en la redacció del periòdic madrileny Hoy i col·laborà en La Libertad, La República, El Rumor Público i altres periòdics. En 1921 defensà nombrosos anarcosindicalistes barcelonins i va ser un dels defensor dels anarquistes que assassinaren Dato. En 1922 va publicar la sàtira policíaca i carcerària Chatarramendi el optimista o La policía de Botaratoff;Matapán, el probo funcionario; i María o La hija de otro jornalero. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser condemnat a cinc anys de desterrament, que no va complir integrament, per haver publicat Como los hombres, que fou segrestada per la policia. Com a misser va defensar García Oliver, Roigé i Figueras Tribó, que l'abril de 1923 havien realitzat una «acció punitiva» contra sicaris del Sindicat Lliure a Manresa. En 1923 va publicar l'edició al castellà en tres toms de les obres completes de Rabelais. En 1925 va col·laborar en Diario del Pueblo i La Rioja Industrial. El 24 de juny de 1926 va ser detingut a Madrid amb motiu dels episodis de la«Nit de Sant Joan», quan els generals Weyler i Aguilera van intentar un cop d'Estat per«restaurar l'ordre i el dret» i fou tancat un mes a la Presó Model. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut més de 10 vegades. En 1927 va ser novament detingut com a colpista i tancat durant sis mesos a la presó. En 1919 va col·laborar en l'editorial Companyia Iberoamericana de Publicacions (CIAP), dirigint diverses col·leccions. En 1930 defensar els encausats en el procés del«Puente de Vallecas» --muntatge policíac per acusar anarquistes d'intent d'assassinat de Primo de Rivera. En 1931 va ser elegit president del Partit Republicà Federal, resultà diputat a Corts per Oviedo i va començar a publicar en La Tierra i en Fray Lazo. En 1932 va formar part del Comitè Executiu de l'Aliança d'Esquerres i criticà durament les deportacions d'anarquistes (Durruti, els germans Ascaso, etc.) a Bata (Guinea). En 1933, arran de la tragèdia de Casas Viejas, va mantenir un important debat parlamentari amb Azaña. Durant tots aquests anys republicans va defensar cenetistes i participà activament en diversos comitès propresos, també va abandonar la maçoneria per la seva politització, de la qual va assolir el grau de vicegranmestre i granmestre interí de la lògia del Gran Orient Espanyol. El juny de 1936 va ser proposat per a la presidència del Tribunal Suprem, però només va acceptar la presidència de la Sala Criminal; el nomenament mai no va ser efectiu, ja que va esclatar el cop d'Estat de Franco i Barriobero participà activament en els fets de Madrid. L'agost de 1936 va ser requerit per posar-se al front de la Justícia Revolucionària de Catalunya, convertint-se en funcionari de la Generalitat. El febrer de 1937 va ser destituït, a causa d'un muntatge polític, del seu càrrec de fiscal del Tribunal Revolucionari de Barcelona. En 1938 va emmalaltí d'hepatitis, d'icterícia i d'hidropesia. Sense acusació judicial, va ser detingut i ingressat a la Presó Model, en una clara maniobra de venjança per part d'Azaña. Excarcerat, va ser ingressat a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona com a detingut, però amb escorta armada per a la seva protecció. A l'hospital va patir un intent de segrest i d'assassinat. Va romandre tancat un any i 17 dies acusat d'evasió de capitals. Va obtenir la llibertat quan les tropes franquistes entraven a Barcelona, però es va negar a fugir cap a França. Un matí a començaments de febrer de 1939, quan passejava per les Rambles, va ser denunciat. Eduardo Barriobero va ser afusellat el 7 de febrer de 1939 a Barcelona (Catalunya) i enterrat anònimament al fossat de Montjuïc --oficialment va morir d'«hemorràgia interna» el 10 de febrer.

    ***

    Necrològica de Ramón Sánchez Solano apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 24 de febrer de 1987

    Necrològica de Ramón Sánchez Solano apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 24 de febrer de 1987

    - Ramón Sánchez Solano: El 29 de juliol de 1901 neix a Guaso (L'Aïnsa, Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Ramón Sánchez Solano. Sos pares es deien Ramón Sánchez Pardina, jornalero, i María Solano Nadal. Quan tenia cinc anys emigrà amb sa família a França. Durant els anys vint freqüentà a París els locals de la Llibreria Internacional, lloc de reunió de l'exili llibertari espanyol a la capital francesa. Posteriorment s'establí a Bordeus (Aquitània, Occitània). Assistí a les conferències de Sébastien Faure i Han Ryner i aquestúltim filòsof anarquista el va influir especialment. Durant la Revolució espanyola en participà a Bordeus en els comitè d'ajuda. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bordeus. Ramón Sánchez Solano va morir el 16 de desembre de 1986 a l'asil de jubilats Les Parentèles de Merinhac (Aquitània, Occitània) i fou incinerat.

    ***

    Agustín Centeno Galván en una foto del Registre Nacional d'Estrangers de Mèxic (1947)

    Agustín Centeno Galván en una foto del Registre Nacional d'Estrangers de Mèxic (1947)

    - Agustín Centeno Galván: El 29 de juliol de 1919 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Agustín Centeno Galván, conegut com Tinín. Era fill d'una coneguda família de comerciants de Santander. Membre de les Joventuts Llibertàries, feia feina d'oficinista comptable. En 1932 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre 1935 i 1936 fou secretari del Sindicat d'Oficis Diversos d'aquest sindicat. Arran de l'aixecament feixista de 1936 lluità com a milicià i amb la militarització de les milícies assolí el grau de capità amb la categoria de cap de l'Estat Major --va ser un dels oficials més joves amb responsabilitat de l'Exèrcit republicà, comandant una companyia amb 17 anys. En acabar la guerra, va ser detingut a Alacant quan intentava fugir de les tropes franquistes. Jutjat en consell de guerra al saló de Cabildos de l'Ajuntament de Santander, va se condemnat a 30 anys de presó per «auxili a la rebel·lió», pena que va ser commutada poc després per la de 20 anys i un dia de reclusió major. Passà cinc anys i mig a la Presó Provincial de Santander, on conegué el poeta José Hierro, el qual li dedicà alguns poemes. El 17 de maig de 1944 va ser alliberat. Entre juliol de 1944 i setembre de 1945 va fer de secretari provincial del Moviment Llibertari clandestí a Santander. El març de 1946 passà a França nedant a través del riu Bidasoa i després d'un temps per Occitània (Lo Boscat i Montalban), on fou nomenat secretari del Ministeri d'Informació i Premsa del govern republicà de Rodolfo Llopis Ferrándiz en l'exili, el juny de 1947 s'instal·là a Mèxic. El 15 de febrer de 1951 obtingué la nacionalitat mexicana. A la Ciutat de Mèxic treballà a l'empresa d'envasos de vidre Difa, de la qual es jubilà com a president corporatiu. Formà part del «Centro Montañés» i de diverses associacions socioculturals. L'Ateneu de Santander el premià amb el títol de«Montañés del Año». Sa companya, Manuela Alonso Elejalde, amb qui tingué dues filles, era filla del polític socialista Bruno Alonso González. Agustín Centeno Galván va morir el 20 de juliol de 2005 durant una intervenció cardíaca a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i el 22 de setembre de 2006 la Fundació Bruno Alonso li concedí pòstumament el títol de«Patró d'Honor».

    ***

    Maria Occhipinti

    Maria Occhipinti

    - Maria Occhipinti: El 29 de juliol de 1921 neix a Ragusa (Sicília) la militant pacifista i més tard anarquista Maria Occhipinti. Després d'una infància trista i miserable, esclafada pel pes de la tradició i de la religió, es va casar als 17 anys per fugir d'aquesta condició, però es va desanimar ben aviat. Amb son marit mobilitzat, pren consciència de la realitat del feixisme i de la guerra. Després del desembarcament nord-americà a Sicília, pensa que els temps han canviat, però el 4 de gener de 1945, quan els soldats hi arriben per enrolar els joves reclutes, es tomba, embarassada de cinc mesos, davant els camions i provoca una manifestació. Els militars envoltats són obligats a deixar anar els joves reclutats, però disparen contra la multitud desarmada i maten un manifestant, fent que s'escampi la insurrecció per la ciutat que cau a mans dels insurgents. L'efímera República Lliure de Ragusa durarà tres dies (del 6 al 8 de gener de 1945) abans de ser esclafada a sang i foc per la Divisió Sabauda de l'exèrcit. El resultat de la revolta serà de 18 morts i 24 ferits en les files dels carrabiners i soldats, i 19 morts i 63 ferits entre els insurgents. Occhipinti aconseguirà fugir de la repressió acompanyada d'un jove anarquista atiador de la revolta, Erasmo Santangelo. Detinguts al cap d'una setmana, seran deportats a l'illa de confinament d'Ustica. Després serà tancada a la presó de dones de Benedettine de Palerm, on restarà fins al 7 de desembre 1946, quan sortí gràcies a una amnistia. A ca seva va trobar una nina que gairebé coneixia i un marit que havia recompost sa vida amb una altra dona. Santagelo, condemnat a 23 any de presó, serà trobat penjat a la seva cel·la. Els lligams que encara mantenia amb el Partit Comunista Italià es van trencar definitivament després de la guerra, participant totalment en les files llibertàries. Occhipinti va explicar els seus records de lluita en el llibre Una donna di Raguse (1957). Durant els anys 1960 i 1970, va viure a Milà, a Sant Remo, i a Roma, i va viatjar força (Marroc, Regne Unit, França, Canadà, Hawaii) abans d'instal·lar-se a Suïssa i després un temps a Los Ángeles i a Nova York, on va treballar d'infermera. En 1973 va retornar a Itàlia, instal·lant-se a Roma, i va militar contra les expropiacions de terrenys, amb els seus companys de Ragusa contra la implantació de míssils nuclears a Sicília i en el moviment anarcofeminista. Va publicar en 1993 un recull de novel·les, Il carrubo e altri racconti, i la seva autobiografia, Una donna libera, pòstumament en 2004, i que tenia com a títol original Il mio peregrinare per il mondo. Maria Occhipinti va morir per complicacions en la seva malaltia de Parkinson el 20 d'agost de 1996 a Roma (Itàlia). El 23 de setembre de 2006 va ser inaugurada una rotonda amb el seu nom al començament de la via Roma de Ragusa. En 2013 s'estrenà el documental Con quella faccia da straniera. Il viaggio di Maria Occhipinti, de Luca Scivoletto.

    Maria Occhipinti (1921-1996)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    La proposta de Gabriel Janer Manila responia a l’interès que, em digué, tenia l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia. (Miquel López Crespí)


    Poetes mallorquins i traduccions. Les traduccions que aniran a la Fira del Llibre de Frankfurt: El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial, Madrid, 2007)



    Pere Rosselló Bover i Miquel López Crespí

    Alguns dels meus poemaris, guardonats per jurats on hi havia Josep M. Llompart, Blai Bonet o Jaume Vidal Alcover per dir només alguns noms, no varen merèixer ni una simple nota informativa en revistes i suplements de cultura. Sempre he pensat en el que em deia Damià Huguet i de la situació que va haver de patir fins a la mort. El silenci damunt els seus llibres el va tenir preocupat i no hi trobava una explicació lògica. Quan jo li parlava de l’enveja que sentien per la seva obra els comissaris de torn, no volia creure que hi hagués tanta maldat en el món de les nostres lletres. Però els anys li feren entendre a força de cops que la realitat era molt aproximada al que jo li explicava amb exemples clars i llampants, posant precisament el seu cas com un dels més evidents quant a marginació i silenciament literaris.



    A vegades ens trobàvem amb poetes als quals esdevenia quelcom de semblant, no solament amb Damià Huguet, i no ens podíem avenir de la manca de professionalitat de determinats mitjans de comunicació. Ens començava a indignar el control neoparanoucentista de camarilles i clans culturals. Però, què poden fer els escriptors, els creadors sense poder polític o acadèmic, aquells autors que no poden “oferir res”, a no ser una obra digna, als controladors de la cultura? En la vergonya actual dels interessats “intercanvis”, allò de “tu em dones aquell premi i jo t’organitz un cicle de conferències ben pagades”, què podem “oferir”, repetesc, els que no tenim cap mena de poder? És evident que no podíem esperar, ni podem esperar res més que el silenci o alguna campanya rebentista, que també se’n donen sovint.

    Dites aquestes breus paraules introductòries, voldria escriure ara, ni que fos breument, d´una alegria semblant a la que vaig tenir l’any 2002 quan l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover em va comanar la selecció dels poemes que conformen Antologia (1972-2002).

    La proposta de Gabriel Janer Manila responia a l’interès que, em digué, tenia l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia.



    Víctor Gayà

    Les referències de la feina feta per Fernando Sáenz, màxim responsable de Calambur Editorlal, eren prou bones. De molts d’anys ençà coneixia la seva excel·lent col·lecció de poesia Calambur Poesía, que havia publicat inèdits de clàssics, com Manuel Altolaguirre o Emilio Prados, però sobretot les obres de poetes com Rafael Morales, Francisca Aguirre, Javier Lostalé, Antonio Pereira i, el més interessant per als degustadors de la poesía actual, poemaris d’obligada lectura de Juan Carlos Mestre, Guadalupe Grande, Juan Cobos Wilkins, Kepa Murua o Ricardo Bellveser, per dir solament uns noms.

    Gabriel Janer Manila i l’Institut d’Estudis Baleàrics em proposaven participar en una col·lecció que ja porta catorze títols i que disposava de traduccions de l´obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Miquel Costa i Llobera, Josep M. Llompart o Blai Bonet. No cal dir que la proposta era un honor a què no podia renunciar, sobretot si tenim en compte els entrebancs per a donar a conèixer la nostra obra que sempre hem tengut molts poetes de les Illes.

    I, entusiasmat, com no podia ser d´una altra manera davant aquesta prova de confiança, vaig començar a enllestir la feina que em proposaven.

    Just en el moment de començar aquesta recopilació recordava els escriptors del passat i del present que ja havien estat editats per Calambur Editorial en la col·lecció Biblioteca de las Islas Balearse. Un recordatori que encara t’animava més a continuar en la tasca que tenia pel davant. ¿Qui no recorda la feina feta per Pere Rosselló Bover en el lliurament del primer volum de la col·lecció, l’imprescindible Veinte poetes de las Baleares amb traduccions de Nicolau Dols, Gabriel de la S.T. Sampol i altres traductors, de poemes de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Llorenç Moyà, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Miquel Àngel Riera, Bartomeu Fiol, Miquel Bauçà, Jaume Pomar, Antoni Vidal Ferrando, Damià Huguet, Jean Serra, Àngel Terron i Ponç Pons?

    I aquest era solament el primer volum de la col·lecció, l´inici d´una sèrie de traduccions que tant ha ajudat a donar conèixer els nostres autors a l'estranger. Col·lecció que ha continuat amb Poesía, selecció de l’obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel traduïda per Jaume Pomar. Un vuelo de inefable poesía, una selecció de la poesia de Miquel Costa i Llobera, traduïda també per Jaume Pomar.

    Fins ara han sortit a la Biblioteca de las Islas Baleares en trobam amb: Antología poética, de Josep M. Llompart, amb una introducció de Cèlia Riba i traducció de Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol; Antología poética de Blai Bonet, selecció i introducció de Margalida Pons, traduïda igualment per Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol. Posteriorment Calambur Editorial va editar Un vuelo de pájaros, de Marià Villangómez Llobet, amb selecció i introducció d’Antonio Colinas; Antología poética de Miquel Àngel Riera, traducció i pròleg de Francisco Díaz de Castro; Historia personal de Jaume Pomar, selecció i traducció feta pel mateix autor; El jardín de las delicias, d’Antoni Vidal Ferrando, amb introducció de Pere Rosselló Bover, pròleg de Joan Margarit i traducció de Jaume Pomar; Barlovento de Gabriel Florit, traducció del mateix Gabriel Florit; Llamas escritas de Ponç Pons, amb selecció, pròleg i traducció de Jesús Villalta Lora; De espigas en flor, de Maria Antònia Salvà, una traducció de Jaume Pomar amb pròleg i selecció de Sebastià Alzamora; Todo es fragmento, nada es enteramente de Bartomeu Fiol, amb introducció i traducció de Roberto Mosquera i Antoni Nadal, per acabar amb el número XIV de la col·lecció i que correspon a la meva antologia, El mecanismo del tiempo, una selecció feta per mi mateix i que s’ja encarregat de traduir de forma brillant i encertada l’escriptor Víctor Gayà.

    La selecció que ha traduït Víctor Gayà correspon als poemaris següents, un total de denou llibres escrits des de començaments dels anys setanta fins al 2006.

    Miquel López Crespí


    Llorenç Villalonga, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Carme Riera, Miquel Àngel Riera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Oliver, Carme Riera...


    Llista de traduccions d´escriptors de les Illes que es presentaran a la Fira de Frankfurt


    Traduccions fetes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i de l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB)


    A la Fira del Llibre de Frankfurt es presentaran obres de: Carme Riera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Llorenç Villalonga, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver, Maria de la Pau Janer, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Gabriel Florit, Ponç Pons, Tomeu Fiol, Maria Antònia Salvà, Damià Huguet, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Mas Ferrà...



    Gabriel Janer Manila

    Alemany

    L´avinguda de la fosca, d´Antoni Serra; Les llunes i els calàpets, d´Antoni Vidal Ferrando; Terra seca, d´Antònia Vicens; Difunts sota els ametllers en flor, de Baltasar Porcel; Els jardins incendiats, de Gabriel Janer Manila; Un cor massa madur, de Guillem Frontera; Joana E. de Maria Antònia Oliver; Orient, Occident, de Maria de la Pau Janer; Fins el cel, de Pau Faner; La ciutat dels espies indefensos, de Rosa Maria Planas.



    Castellà


    Poesia:

    Història personal. Calambur, 2005. Jaume Pomar; El jardín de las delicias. Calambur, 2005. Antoni Vidal Ferrando; Barlovento. Calambur, 2006. Gabriel Florit; Llamas escritas, Calambur, 2006. Ponç Pons; El mecanismo del tiempo. Calambur, 2007. Miquel López Crespí; Todo es fragmento, nada es enteramente. Calambur, 2007. Tomeu Fiol; Poemas. Calambur, 2007. Maria Antònia Salvà; Antología. Damià Huguet; Los perfiles de la Odisea. (Antología de la poesía joven en las Islas Baleares). Autors: Margalida Pons, Josep Lluís Aguiló, Gabriel de la S.T. Sampol, Miquel Bezares, Àlex Volney, Albert Herranz Hammer, Antònia Arbona, Òscar Aguilera i Mestre, Pere Joan Martorell, Sebastià Alzamora, Manel Marí, Pere Suau Palou, Andreu Gomila, Antoni Ribas Tur, Pere Antoni Pons, Sebastià Sansó.


    Narrativa:

    Las lunas y los sapos. Calambur, 2007. Antoni Vidal Ferrando; 39º a la sombra. Calambur, 2007. Antònia Vicens; Los días inmortales. Baltasar Porcel; La avenida de las sombras. Antoni Serra; Viejo corazón. Guillem Frontera; Un día u otro acabaré de legionario. Jaume Pomar; El canto del vuelo Z-506. Miquel Ferrà Martorell; La rosa de invierno. Miquel Mas Ferrà; Arena en los zapatos. Joan Pons; Antología de cuentos de las Islas Baleares. Diversos autores; Bearn o la sala de las muñecas. Llorenç Villalonga.


    Francès:

    Carrer Argenteria. Antoni Serra; La vida, tan obscura. Gabriel Janer Manila.


    Romanès:

    Illa Flaubert. Miquel Àngel Riera; Cavalls cap a la fosca. Baltasar Porcel.


    Italià:

    Paradís d´orquídies. Gabriel Janer Manila; El cor del senglar. Baltasar Porcel; Una primavera per a Domenico Guarini. Carme Riera.

    Participaran en les activitats de la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.


    0 0

    [30/07] «L'Étendard Révolutionnaire» - Setmana Tràgica - Míting a la Mutualité -«Umanità Nova» - Romans-Ville - Delannoy - Samaja - Masereel - Puig Elías - Vivancos - Fontana - Failla - Blanco - Carrasquer - Gambáu - Frot - Llaneza - Nouvellon - Gabarrús - Añón - Duval - Pérez Tomás - Silvestre

    Anarcoefemèrides del 30 de juliol

    Esdeveniments

    Capçalera de "L'Étendard Révolutionnaire"

    Capçalera de L'Étendard Révolutionnaire

    - Surt L'Étendard Révolutionnaire: El 30 de juliol de 1882 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari anarquista L'Étendard Révolutionnaire. Organe anarchiste hebdomadaire. Fou continuador de Le Droit Social (1882) i forma part d'una llarga sèrie de capçaleres publicades a Lió. Com els seus predecessors, va ser ràpidament perseguit i els seus gerents (Claude Crestin, Antoine Cyvoct, Jean-Marie Bourdon i Jean-Antoine Coindre) fortament condemnats. Toussaint Bordat en fou el secretari de redacció. Els articles es publicaren sense signar, però hi van col·laborar Félicien Bonnet, Toussaint Bordat, Jean-Marie Bourdon, Jean-Antoine Coindre, Joseph Cottaz, Claude Crestin, Antoine Cyvoct, Joseph Damians, François Dejoux, Nicolas Didelin, Régis Faure, Georges Garraud, Pierre Martin (Le Bossu), César Mathon, Hyacinthe Trenta i Joseph Trenta. En sortiren 12 números, l'últim el 15 d'octubre de 1882, més un suplement especial publicat el 27 d'agost de 1882. Va ser continuat per La Vengeance Anarchiste (1883).

    ***

    Tropes de l'exèrcit prenen posicions al passeig de Colom (Foto de F. Ballell)

    Tropes de l'exèrcit prenen posicions al passeig de Colom (Foto de F. Ballell)

    - Cinquè dia de la Setmana Tràgica: El divendres 30 de juliol de 1909 els fets revolucionaris comencen a minvar a Barcelona (Catalunya). Durant el matí van arribar 300 guàrdies civils de refresc i dues noves companyies d'Infanteria des de Tortosa i des de València, i el general Luis de Santiago Manescau va dirigir personalment l'embarcament del regiment de Savoia amb destinació a Melilla, que havia desfilat abans Rambla avall sense cap mena d'oposició o aldarull. També al matí es produïren nombroses detencions de dirigents de la revolta, entre ells l'advocat i dirigent de les Joventuts Radicals Rafael Guerra del Río, alhora que Emiliano Iglesias va fer totes les gestions possibles per exculpar els seus correligionaris del Partit Republicà Radical (PRR). Al migdia la gent tornà a circular amb normalitat pel centre de Barcelona, encara que durant tot el dia els franctiradors (pacos) --alguns clarament agents provocadors (carlins, clergues, etc.)-- continuaren fustigant les forces de l'ordre. A la tarda el general Gremán Brandeis Gleichauf ocupà militarment Sant Andreu. Però el fet més destacat del dia va ser que pel centre de Sarrià començà a circular, encara que de manera simbòlica, el primer tramvia d'ençà del començament de l'aixecament; també en alguns sectors es va encendre l'enllumenat públic, es van reparar les conduccions del gas, el correu es restablí i les oficines del Banc d'Espanya i d'alguna caixa van obrir unes quantes hores. Com cada nit, però, els incendis s'escamparen, com el de la parròquia i el convent de les dominiques a Horta. A fora de Barcelona, un grup d'uns quaranta homes de Monistrol de Montserrat, capitanejats per Santiago Alorda i l'anarquista Timoteo del Usón, es dirigí a Sant Vicenç de Castellet, nus ferroviari important, on van destruir rails, incendiaren 20 vagons i tomaren les línies telegràfiques.

    ***

    Palais de la Mutualité (París)

    Palais de la Mutualité (París)

    - Míting a la Mutualité:El 30 de juliol de 1936 es realitza al Palais de la Mutualité de París (França) un míting de solidaritat organitzat per la Confédération Générale du Travail - Syndicaliste Révolutionnaire (CGT-SR, Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària) en suport i en homenatge dels companys Erich Mühsam, assassinat a Alemanya, i sa companya Zenzl Mühsam, empresonada a l'URSS, on havia anat per a demanar refugi; Alexander Berkman, mort a l'exili; Francisco Ascaso, caigut a Barcelona; Manuel Pérez, aleshores desaparegut a la Mallorca en poder dels feixistes; Simon Radowitzky, empresonat a l'Uruguai; i Valeriano Orobón, que acabava de morir a Madrid. Hi van intervenir, entre d'altres, Pierre Lentengre, Justin Olive, Raoul Chenard, Pierre Besnard i Sébastien Faure.

    ***

    Portada del número d'"Umanità Nova" dedicat a Errico Malatesta

    Portada del número d'Umanità Nova dedicat a Errico Malatesta

    - Surt Umanità Nova: El 30 de juliol de 1944 surt a Roma (Itàlia) un número únic commemoratiu del periòdic anarquista Umanità Nova dedicat al pensador i propagandista anarquista Errico Malatesta, fundador d'aquesta longeva publicació. El número monogràfic dedicat a Malatesta estava editat per la Federació Comunista Llibertària Italiana (FCLI) i no hi figura cap signatura.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Sabater frances

    Sabater francès

    - André Romans-Ville: El 30 de juliol de 1849 neix a Romans (Delfinat, Occitània) el militant anarquista André Romans-Ville. De pares desconeguts, porta el nom de la localitat on va ser trobat. En 1872, quan realitzava el servei militar a Algèria, va ser condemnat per un consell de guerra a un any de presó per «ultratge vers un superior». En tornar a la vida civil, reprengué el seu ofici de sabater. Va esdevenir anarquista de manera autodidacte i a partir de 1890 participà activament en el grup «Terre et Liberté» de Romans, i va establir correspondència habitual amb Jean Grave i Sébastien Faure, entre d'altres destacats militants anarquistes. Sempre vigilat per la policia, quan es va desencadenar la histèria antianarquista arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la cambra dels diputats a París, fou detingut amb Pierre Martín i altres vint companys el 10 de febrer de 1894 i tots inculpats de «participació en associació de malfactors». Alliberat algunes setmanes més tard, encara va haver de fugir nombroses vegades de la persecució policíaca. En 1905 va prendre part en el congrés constitutiu de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Aristide Delannoy

    Aristide Delannoy

    - Aristide Delannoy: El 30 de juliol de 1874 neix a Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França) el pintor i dissenyador llibertari Aristide Delannoy. Apassionat per la pintura, va estudiar Belles Arts a París i exposarà al Saló dels Artistes Independents a partir de 1902. Però com que de la pintura no es podia viure, a partir de 1901, va posar el seu talent de dissenyador al servei de la premsa independent i satírica, debutant en L'Assiette au Beurre, periòdic que reagrupava nombrosos artistes revolucionaris. Va col·laborar també en la premsa llibertària i antimilitarista: Les Temps Nouveaux, La Guerre Sociale, etc. Quan Henri Fabre i Victor Méric creen en 1908 el periòdic Les Hommes du jour, serà Delannoy qui s'encarregarà de la il·lustració de la coberta. L'aparició del primer número, amb el cap de Georges Clémenceau (le Gran Flic) clavat en una pica, va ser tot unèxit. Però les opinions llibertàries de Delannoy li van implicar ser inscrit amb el Carnet B dels antimilitaristes i va ser requerit per la policia moltes vegades. El 26 de setembre de 1908, va ser condemnat amb Victor Méric a un any de presó i a 3.000 francs de multa, per haver caricaturitzat el general Amade, gran «pacificador» del Marroc, com un carnisser. De feble constitució, i minat per la tuberculosi, va ser alliberat el 21 de juny de 1909; però la presó havia agreujat la malaltia i va morir el 5 de maig de 1911 a París (França), quan tenia només 37 anys. Delannoy ens va deixar més de 1.200 dibuixos i 150 cobertes de Les Hommes du jour, obres de suma elegància i de potent humor negre.

    ***

    Retrat de Nino Samaja (Ginebra, 1900)

    Retrat de Nino Samaja (Ginebra, 1900)

    - Nino Samaja: El 30 de juliol de 1876 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) el metge i propagandista anarquista, i després socialista, Nino Samaja, que va fer servir el pseudònim Kristen Larsen. Fill d'una família jueva, sos pares es deien Giacomo Samaja i Cesira Forti. Entre finals del segle XIX i principis del XX fou un dels militants més destacats del moviment anarquista d'Emília-Romanya. En 1891 va ser empresonat per haver organitzat una manifestació per al Primer de Maig. El 9 de juny de 1892 la policia de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), ciutat on va estudiar, el va definir com a «un noi influenciat per les idees anarquistes» i que en«defensa les més radicals». En 1894, quan estudiava el primer any de la carrera de medicina, va ser jutjat i condemnat a tres anys d'arrest domiciliari i per evitar la deportació fugí a Trieste (Friül), però va ser detingut per la policia austríaca, lliurat a la italiana i deportat a les illes Tremiti, on va romandre un any, fins el 14 de març de 1896. Entre 1897 i 1898 fou membre de la Federació Anarquista de Romanya (FAR). El 9 de febrer de 1897 va ser novament detingut i enviat sota arrest domiciliari a l'illa de Ventotene, encara que només va estar uns mesos gràcies a la remissió de la pena. En aquests anys de màxima activitat política, va estar en estret contacte amb Errico Malatesta, Amilcare Cipriani i amb el grup anarquista de Forlì, al voltant de Cesare Magri. A començaments de 1898 es trobava a Ancona (Marques, Itàlia) i, perseguit, hagué de canviar d'identitat i passar a la clandestinitat. El març de 1898 signà, amb Vivaldo Lacchini i Felipe Vezzani, en nom del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Bolonya, el manifest «Al popolo italiano» (Al poble italià), en favor dels anarquistes processats a Ancona, que aparegué com a suplement en L'Agitazione. Després de la detenció dels redactors del periòdic L'Agitazione, es va fer càrrec, amb Luigi Fabbri, Felice Vezzani i altres joves companys, de l'edició i difusió clandestina de la publicació, on col·laborà sota el pseudònimKristen Larsen. El maig de 1898 llançà l'últim número d'aquesta sèrie clandestina del periòdic i, sempre buscat per la policia, s'exilià, després d'una curta estada clandestina a Florència (Toscana), a França. A París visqué fent traduccions i treballant en diverses feinetes, però sense abandonar el seu compromís polític. En 1898 publicà el fullet Les émeutes de la faim en Italie i traduí el llibre de Guglielmo Ferrero Le militarisme et la société moderne. Fou un dels organitzadors del Congrés Obrer Revolucionari Internacional, que s'havia de celebrar entre el 19 i el 22 de setembre de 1899 a París, però que va ser prohibit per les autoritats franceses i ell detingut amb altres companys. En 1899 col·laborà en Le Temps Nouveaux. Com a delegat de Suïssa per al Congrés Antiparlamentari Internacional de París, en 1900 va ser expulsat de França i marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En aquesta ciutat promogué, amb Carlo Frigerio, Luigi Bertoni iÉmile François Held, la publicació de l'Almanacco socialista anarchico per l'anno 1900 i per aquest fet el gener de 1900 va estar empresonat uns dies. L'1 de juliol de 1900 fundà i redactà, amb altres companys (Luigi Bertoni, Vivaldo Lacchini, etc.), el periòdic bilingüe Il Risveglio Socialista Anarchico / Le Réveil Socialista Anarchiste, que esdevingué un de les publicacions anarquistes més importants d'Europa. El juliol de 1900 es llicencià en medicina a la Universitat de Ginebra, doctorant-se dos tres anys després. En 1901 va ser detingut a instàncies de l'ambaixada italiana per les seves activitats polítiques i restà empresonat alguns mesos. En 1902 es casà amb la romanesa Eugenia Giulescu i aquest mateix any publicà La législation ouvrière, résponse a M. Jaurès, publicat en italià per l'editorial d'Il Pensiero en 1906. Ateu declarat, en diferents ocasions va fer conferències, amb Charles Fulpius i Luigi Bertoni, sobre qüestions referents a la religió o també en defensa de l'estudiant de química Mario Lorenzo Basadonna, expulsat del cantó de Ginebra en 1902. En 1904 retornà a Itàlia i s'establí a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i exercí la seva professió mèdica sense abandonar les seves tasques polítiques. Durant molt de temps formà part del grup anarquista encapçalat per Luigi Fabbri, que s'havia traslladat a Bolonya, i es relacionà amb els redactors de L'Agitazione, tot i que el periòdic es distribuïa a Ancona i Roma. Fou partidari d'un moviment anarquista orgànicament federalista, socialista i no individualista. Durant la Gran Guerra s'allunyà del moviment anarquista i s'acostà al socialista, però sense afiliar-se al Partit Socialista Italià (PSI). Va ser nomenat metge numerari per oposició a l'Hospital Major de Bolonya, però aquest càrrec va ser revocat en 1922 pel comissari de policia per considerar-lo«opositor al feixisme». En aquesta època, el prefecte dissolgué l'Institut Bolonyès de Protecció i Assistència per a les Assegurances Socials que havia promogut des del 1915 entre els metges i advocats. Com que no tenia el carnet del Partit Nacional Feixista (PNF), no pogué fer oposicions a càrrecs públics i visqué exercitant la seva professió de manera privada. El novembre de 1926 va ser detingut, arran de l'atemptat contra Benito Mussolini, i empresonat durant una curta estada. En 1933, en no prestar el jurament al règim feixista, va ser privat del seu càrrec de docent universitari en patologia especial mèdica demostrativa. El gener de 1940, arran de la promulgació de les lleis racials, va ser exclòs de la pràctica mèdica per la seva condició de jueu. Durant la lluita per l'alliberament es va afiliar al PSI. El 12 d'octubre de 1943 va ser detingut, amb Giusepe Bentivogli, a Molinella (Emília-Romanya, Itàlia) i alliberat el 3 de desembre –evità la deportació com a jueu a un camp d'extermini alemany per estar casat amb una ària i per la seva edat. Després de la II Guerra Mundial, va ser readmès com metge i restituït per a la docència. En 1946, quan retornà a Bolonya després d'anys d'exili als Estats Units, Armando Borghi rebutjà trobar-se amb ell, decebut personalment i políticament pel fet d'haver abandonat el pensament anarquista i haver-se passat a les files del Partit Socialista Italià d'Unitat Proletària (PSIUP). El març de 1946 i el maig de 1951 va ser elegit membre de l'Ajuntament de Bolonya. Durant una dècada assessorà sanitàriament el consistori bolonyès i gràcies a ell la ciutat aconseguí recuperar un alt nivell higiènic i sanitari, nivell que s'havia perdut durant la guerra. El març de 1947 va ser elegit tinent d'alcalde i mantingué el càrrec fins el maig de 1956. En 1953, amb els seus companys maximalistes de Partit, commemorà la mort d'Iosif Stalin. El juliol de 1954 reemplaçà a Lugo la placa commemorativa, amb textos del poeta Giosuè Carducci, en record de l'internacionalista Francesco Piccinini, mort en un enfrontament polític el 2 de maig de 1872. En 1956, per motius d'edat, el PSI no el presentà com a candidat, fet que li va causar una gran desil·lusió. Es retirà de la vida pública i reprengué els seus estudis i assaigs sobre el Risorgimento, el moviment obrer i el judaisme italià. Trobem articles seus en infinitat de publicacions periòdiques, com ara L'Archiginnasio,Bolletino delle Scienze Mediche, L'Humanité Nouvelle, Gazzetta degli ospedali e delle cliniche,Progress Medical, Rassegna Mensile d'Israele, Revue Medicale de la Suisse Romande, Riviste di Psichiatria, etc. És autor deLe siège des convulsionsépileptiformes toniques et cloniques (1903, premi de la Facultat de Medicina de Ginebra), Sull'ematuria rurale. Rivista critica (1915), I tumori dell'esofago (1918),Il morbo di Recklinghausen (1919), Johannes Ulricus Bilguer. Il precursor della chirurgia conservatrice (1919), Emboli polmonari settici nell'influenza emorragica (1919), Sordita unilaterale da morbo di Mikulicz pseudoleucemico (1920), L'eventratrio diaphagmatica (1920), Le malattie professionali dei ferrovieri (1922), Studi di medicina sociale in rapporto alla pellagra, alla malaria e alla alimentazione (1924) i Bologna giacobina (1959), entre d'altres. Nino Samaja va morir el 12 de setembre de 1959 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Armando Borghi en publicà una necrològica en Umanità Nova (20 de setembre de 1959). En morir, la seva filla Mimì Faccioli Samaja, donà els seus llibres, assaigs i opuscles de caràcter històric, econòmic, social i polític a la Biblioteca Municipal «Fabrizio Trisi» de Lugo.

    ***

    Frans Masereel (1925)

    Frans Masereel (1925)

    - Frans Masereel: El 30 de juliol de 1889 neix a Blankenberge (Flandes Occidental, Bèlgica) l'artista gravador, antimilitarista, pacifista i llibertari, abans d'adherir-se al bolxevisme, Frans Laurent Wilhelmina Adolf Lodewijk Masereel (Frans Masereel). Fill d'una família flamenca benestant, va efectuar brillants estudis a l'Acadèmia de Belles Arts de Gand (1907-1908). Després viatjarà força (Regne Unit, Alemanya, Tunísia), fent servir les tres llengües que parlava (anglès, alemany i francès). En 1910 va arribar a París, on va aprendre xilografia, i va publicar els seus primers gravats a la fusta en L'Assiette au Beurre, revista satírica publicada per Henri Guibeaux, amic llibertari, amb qui es reunirà a Suïssa després de la declaració de Guerra. A Ginebra (Suïssa) va treballar com a traductor per a la Creu Roja, va fer amistat amb Romain Rolland i Stefan Zweig, i col·laborà en la revista pacifista La Feuille, per a la qual, en tres anys, farà més de mil il·lustracions. Traumatitzat pels horrors bèl·lics i del militarisme, va emprar tot el seu talent en la realització de gravats antimilitaristes i va prendre part en companyia del seu amic Claude Le Maguet (tipògraf, anarquista i insubmís) en la creació de Les Tablettes, revista pacifista editada entre 1916 i 1919. La seva fecunda carrera com a il·lustrador de llibres va començar amb el llibre de Romain Rolland Liluli, i seguirà amb llibres de Zweig, Verhaeren, Hugo, Coster, Whitman, Tolstoï, Tagore, Vildrac, Maeterlinck, Duhamel, Wilde, Vermeylen, Montherlant, etc. En 1921 va tornar a França, ja que no podia retornar a Bèlgica a causa del seu passat refractari durant la guerra, i va produir un important treball artístic (gravats, pintures, aquarel·les...). Però seduït per la Revolució russa, donarà tot el seu crèdit als bolxevics. L'agost de 1932 va participar a Amsterdam en el Congrés contra la Guerra i el Feixisme. Viatjarà dues vegades a l'URSS, en 1935 i en 1936, i s'adherirà a la comunista Associació d'Escriptors i Artistes Revolucionaris, organitzant cursos a l'Acadèmia Popular de Pintura creada per la Unió dels Sindicats del Sena. Marxarà a Espanya durant la seva Guerra Civil. En 1937 va realitzar els frescos murals monumentals per al pavelló de Bèlgica i per al de la Pau de l'Exposició Internacional de París i en juny de 1940, fugint de les tropes alemanyes que havien ocupat la seva llar a Equihen, es va instal·lar un temps a Avinyó, per refugiar-se després a Lot-et-Garonne en 1943. Després de la guerra, viurà a Niça i a Avinyó. A partir dels anys cinquanta obtindrà el reconeixement internacional, quan obté en 1950 el Gran Premi Internacional del Gravat de la Biennal de Venècia iés nomenat membre de l'Acadèmia Reial de Bèlgica en any després. En 1952 va fer els decorats per a un muntatge escènic de La casa de Bernalda Alba, de Federico García Lorca, a Berna. En 1958 va viatjar a Xina comunista i l'any següent va assistir a una gran exposició organitzada en nom seu a Pequín. Entre els seus llibres d'il·lustracions podem destacar Die Mutter (1919), Le Soleil (1919), Un fait divers (1920), Die Idee (1920), Histoire sans paroles (1920),Souvenirs de mon pays (1921), Visions (1921), Die Stadt (1925), Geschichte ohne Worte (1927) i Landschaften und Stimmungen (1929). Frans Masereel va morir el 3 de gener de 1972 a Avinyó (Provença, Occitània) i els funerals a la seva terra van tenir lloc a Saint-Amandsberg (Gant, Flandes Oriental, Bèlgica). La seva obra ha exercit una gran influència en artistes com Lynd Ward o Clifford Harper.

    ***

    Joan Puig i Elías

    Joan Puig i Elías

    - Joan Puig Elías:El 30 de juliol de 1898 neix a Sallent (Bages, Catalunya) el pedagog llibertari i militant anarcosindicalista Joan Puig i Elías. Fill d'una família pagesa republicana, va estudiar a l'escola laica del seu poble i magisteri a l'Escola Normal de Barcelona. Influenciat pel racionalisme pedagògic de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna, va participar en l'escola racionalista Farigola (1918) i va crear l'Escola Natura al barri barceloní del Clot, un centre escolar llibertari, amb una colònia escolar i la revista juvenil Floreal, que sobreviurà en la dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb la proclamació de la República, l'escola es desenvoluparà encara més. Puig i Elías, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916, va participar també en el moviment sindical, presidint a partir de 1932 la secció de mestres del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de Barcelona, i va prendre part en els congressos cenetistes, tot defensant l'orientació «Comunista llibertària» que servirà de base a les col·lectivitats socialitzades durant la Revolució. El maig de 1936 va tenir una activa participació en el Congrés de la CNT a Saragossa. Durant la guerra civil, a més de participar en el Comitè Revolucionari del Clot i de Sant Martí de Provençals i en la Comissió de Cultura del Consell Municipal de Barcelona representant la CNT, es va encarregar de la col·lectivització de l'ensenyament, des de l'escola bressol a l'ensenyament universitari, en el si del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU). L'octubre de 1936, com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona, va ocupar-se de la regidoria de Cultura. En 1937 assistí com a delegat de Barcelona al Ple Nacional d'Ensenyament que va crear la Federació Nacional d'Indústria (FNI) del ram, participà en la seva ponència d'estatuts i va ser nomenat secretari d'Organització i Propaganda. També aquell any participà com a delegat del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de Barcelona en el Ple Regional de Sindicats de la CNT. L'abril de 1938 va ser nomenat subsecretari del Ministeri d'Instrucció Pública de Segundo Blanco González. Amb la victòria de Franco va haver d'exiliar-se a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Després va treballar en l'agricultura i va poder participar en la resistència contra els nazis en el«Batallón Libertad» entre 1942 i 1944. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1945 va ser secretari d'organització del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en l'Exili i, un anys després, es va integrar en la CNT de l'Exili. Entre 1945 i 1948 realitzà mítings i conferències per tota França (París, Tolosa, Montalban, Bordeus, Narbona, Nimes, Marsella, Condom, Tours, Gleny, Agde, Brest, Rennes, Mende, Rouen, Sainte Livrade, Villeneuve-sur-Lot, Cherbourg, Casteljaloux, etc.). En 1947 va ser nomenat secretari de Cultura i de Propaganda del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en l'Exili, on desenvolupa una intensa tasca cultural. Després marxà a Amèrica i, després d'un temps a Veneçuela, en 1952 es va instal·lar a Porto Alegre (Brasil), on regentà una llibreria i presidí la Societat Espanyola de Socors Mutus contra la repressió franquista. Va col·laborar en la revista Horizontes (1937) i és autor de diversos llibres, com ara Discursos y conferencias (1936), Origen de la fiesta de Navidad (1938), El hombre, el medio, la sociedad, o Los factores determinantes de la conducta del individuo (1970). Sa companya fou la mestra racionalista Emília Roca Cufí. Malalt, Joan Puig i Elías va morir el 5 de setembre de 1972 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i fou enterrat al Cementiri Espanyol.

     Joan Puig Elías (1898-1972)

    ***

    Una actuació de "Mosaicos Españoles"

    Una actuació de "Mosaicos Españoles"

    - Domingo Vivancos: El 30 de juliol de 1900 neix a La Unión (Cartagena, Múrcia, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Vivancos. Quan tenia nou anys començà a treballar i des de ben jovenet milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es mostrà actiu durant els anys bèl·lics i en acabar la guerra passà els Pirineus. A Tolosa de Llenguadoc treballà sobretot amb els grups artístics del moviment llibertari de l'exili i amb grup teatral de les Joventuts Llibertàries de París«Mosaicos Españoles», del qual va ser secretari. Més tard s'instal·là a Toronto. Domingo Vivancos va morir el 14 d'abril de 1987 a Toronto (Ontàrio, Canadà).

    ***

    Dino Fontana

    Dino Fontana

    - Dino Fontana: El 30 de juliol de 1903 neix a Sizzano (Piemont, Itàlia) l'anarquista i esperantista Secondo Fontana, conegut com Secondino o Dino. Quan tenia quatre anys amb sa família emigrà a Suïssa i després a França, on acabà l'escola i aprengué l'ofici de sastre. En aquests anys, sa mare, socialista llibertària, l'influí enormement. De molt jove s'introduí en els cercles llibertaris i participà activament en diversos fronts, com ara l'anarcoindividualisme --fou seguidor d'Émile Armand--, el neomaltusianisme --partidari de la vasectomia, conegué Norbert Bartosek i s'hi va sotmetre voluntàriament malgrat la seva joventut--, el naturisme --era vegetarià i ni fumava ni bevia-- l'antimilitarisme i la campanya per l'alliberament de Sacco i Vanzetti. La seva cultura es va veure incrementada gràcies al coneixement del francès, el castellà i l'esperanto, del qual va ser un fervent seguidor i gran especialista. En 1937 marxà a l'Espanya en guerra, però, profundament antimilitarista, no lluità als fronts i realitzà altres tasques solidàries durant vuit mesos. Durant la II Guerra Mundial va estar tancat durant tres anys en un camp de concentració per insubmissió al servei militar. Després del conflicte bèl·lic participà en els campaments llibertaris que s'organitzaven per als joves. Gran viatger, treballava sis mesos com a sastre pel seu compte i la resta de l'any la passava rodant el món amb bicicleta. Tots els anys procurava anar a l'illa de provençal de Porquerolles per acampar i fer nudisme. En 1962 amagà Amedeo Bertolo a la seva residència de Carpignano Sesia (Piemont, Itàlia), coneguda com«Casa Esperanto», quan era perseguit arran del segrest del vicecònsol espanyol de Milà. Dino Fontana va morir l'estiu de 1982 en un hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània) a conseqüència de problemes cardíacs. La Biblioteca Municipal de Carpingnano Sesia li ha dedicat un racó on es conserva la màquina de cosir amb la qual treballava. Part del seu arxiu personal («Fons Fontana») es troba dipositat al Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) de Lausana (Vaud, Suïssa).

    Dino Fontana (1903-1982)

    ***

    Alfonso Failla

    Alfonso Failla

    - Alfonso Failla: El 30 de juliol de 1906 neix a Siracusa (Sicília) el militant anarquista i combatent antifeixista Alfonso Failla. De molt jove es va involucrar en el moviment anarquista. En 1925 va prendre part en la resistència armada contra un milenar de milicians feixistes que, abans de lluitar a Líbia, havien desembarcat a Sicília per a neutralitzar el moviment obrer. Aquest moviment, encapçalat pels treballadors portuaris, va acabar en una insurrecció total que obligà les autoritats feixistes a desviar l'embarcament de les tropes expedicionàries al port de Nàpols. En 1930 va ser internat a l'illa de Ponça i, llevat un curt període de temps sota vigilància policíaca a Siracusa en 1939, no fou alliberat fins al 1943. Durant la dècada dels trenta va ser un dels més fermes partidaris de la reorganització del moviment anarquista entre els presoners. L'11 de juny de 1940 va ser traslladat a Ventotene, a les ordres del prefecte feixista de Siracusa, i on va conèixer l'anarquista Gino Lucetti. El juliol de 1943 molts militants antifeixistes van ser alliberats amb la caiguda de Mussolini i la instauració del règim del mariscal Pietro Badoglio, però els anarquistes continuaren empresonats. Com molts altes militants llibertaris va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari a Arezzo, on les condicions van ser atroces, amb continus simulacres d'execució i brutalitats sense nom, fets que van donar lloc a una revolta encapçalada per Failla i que va provocar una evasió en massa. Unit a la resistència, va actuar sobretot a Toscana, Ligúria i Llombardia, i ajudar centenars de presoners italians a fugir dels camps de concentració alemanys. Un cop acabada la guerra va retornar a les activitats anarquistes orgàniques. En 1945 participà en l'organització de la Federació Comunista Llibertària de l'Alta Itàlia (FCLAI), de la qual arribarà a ser president, i aquest mateix any va ser delegat en la conferència fundacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) a Carrara. A Roma va ser un dels editors del setmanari anarquista Umanità Nova i va participar activament en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). A partir de 1957 dirigirà el periòdic anarquista L'Agitazione del Sud. i En 1967 assistí com a delegat de l'USI de Carrara en la conferència nacional celebrada en aquesta localitat. Durant els anys setanta va assistir als congressos de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT). Com a antimilitarista, amb Carlo Cassola, va ajudar a fundar la Lliga pel Desarmament Unilateral d'Itàlia (LDUI). En 1968 va ser un dels delegats al Congrés de Carrara organitzat per la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA), que va ser interromput pels«expontaneistes», encapçalats per Daniel Cohn-Bendit. Després de participar en centenars de conferències, debats, comitès, manifestacions, etc., i d'escriure en nombroses publicacions anarquistes, va haver de reduir la seva activitat a partir de juliol de 1972 per motius de salut. Alfonso Failla va morir el 26 gener de 1986 a Carrara (Toscana, Itàlia). Se li atribueix la cançó anarquista partisana Avanti siam ribelli. En 1993 Paola Finzi publicà un recull dels seus documents, escrits i testimonis sota el títol Insuscettibile di ravvedimento. L'anarchico Alfonso Failla (1906-1986). En 1998 la família d'Alfonso Failla va donar el seu arxiu personal --documents, pamflets, etc., de la seva activitat a Sicília i Carrara entre els anys 1930 i 1974-- a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i que ha estat inventariat i descrit per Massimo Ortalli. A Palerm existeix un «Grup Anarquista Alfonso Failla» de la FAI.

    Alfonso Failla (1906-1986)

    ***

    Necrològica de Francisco Blanco Ponce apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 24 de març de 1974

    Necrològica de Francisco Blanco Ponce apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 24 de març de 1974

    - Francisco Blanco Ponce: El 30 de juliol de 1908 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Blanco Ponce. Sos pares es deien Antonio Blanco i Margarita Ponce. Fou un dels responsables del Sindicat de Taxistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou milicià en les columnes confederals durant la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació va ser detingut pels alemanys i deportat com a treballador forçat a l'illa de Guernesey (Illes Anglonormandes). Després de la II Guerra Mundial treballà d'obrer de la construcció i s'integrà en la Federació Local de Rennes de la CNT. En 1972 va fer una conferència a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Sa companya fou Natividad Carmen Pérez de la Plaza. Francisco Blanco Ponce va morir el 5 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 6 de desembre– de 1973 al seu domicili de Rennes (Bretanya).

    ***

    Francisco Carrasquer Launed

    Francisco Carrasquer Launed

    - Francisco Carrasquer Launed: El 30 de juliol de 1915 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'intel·lectual anarquista Francisco Carrasquer Launed. Fill de Félix Carrasquer Pueyo, petit terratinent i secretari de l'Ajuntament, del Jutjat i del Sindicat de Regs d'Albalat de Cinca, fou el setè de nou germans, dels quals sobrevisqueren cinc (Félix, Antonio, José, Francisco i Presentación), alguns dels quals arribaran a ser destacats militants anarquistes. En 1921 sa mare, Presentació Launed Carrera, morí ofegada a la sèquia on havia anat a rentar la roba. Son pare va contreure nou matrimoni amb Maria Alaiz de Pablo, germana de l'escriptor anarquista Felipe Alaiz de Pablo. Francisco va fer els estudis primaris al seu poble natal i amb 10 anys els continuà al Seminari de Lleida (Segrià, Catalunya). Perduda la fe, quatre anys després abandonà els estudis i s'instal·là a Barcelona, on visqué la proclamació de la II República espanyola. A la capital catalana treballà en diverses feinetes (repartidor, meritori, passant, hortolà, ajudant de forner, etc.), però son pare el va anar a buscar i el retornà a Albalat de Cinca. Al seu poble natal treballà al camp i com a forner a la fleca de son germà major Félix. En 1933, com en altres indrets, es proclamà el comunisme llibertari a la població, instigat entre altres pel seu germà Félix. Fugint de la repressió els dos germans marxaren a Barcelona, on ja vivia son germà José. A la capital catalana estudià el batxillerat a l'Institut Balmes, va fer de mestre a l'Ateneu de Les Corts i participà amb sos germans José i Félix en la creació de l'Escola Racionalista «Eliseu Reclus». És en aquesta època que entra a formar part del moviment llibertari català. Participà activament en la resposta popular contra el cop d'Estat feixista de juliol de 1936, especialment en la presa de les casernes de Pedralbes, de la qual formà part del seu Consell Revolucionari, i de Cavalleria. En aquests dies evità el saqueig del convent dels Descalços, arrengant la gentada, amb la qual cosa salva les vides dels religiosos i les riqueses artístiques que hi havia. Després marxà al front enquadrat en la «Columna Durruti», on aviat fou nomenat cap de Centúria, alhora que feia classes de primeres lletres als combatents. Després d'un curs de preparació a l'Escola Militar de Paterna (Horta Oest, País Valencià) va ser nomenat cap d'Estat Major de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Quan el triomf franquista era un fet, el 10 de febrer de 1939 passà a França i després de patir durant set mesos el camp de concentració de Vernet, va ser reclamat per la Universitat de Nantes per a dictar classes com a lector. Quan esclatà la II Guerra Mundial hagué de treballar en diverses tasques, sobre tot agrícoles, a diversos indrets (Pau, Tolosa de Llenguadoc, País de Foix). Perseguit pels nazis, en 1943 retornà a la Península, però va ser detingut a Sort (Pallars Sobirà, Catalunya) i tancat a la presó Model de Barcelona. Després de mig any de presó, va ser enviat forçosament al Marroc per a fer el servei militar, que durà tres anys, enquadrat en el Tabor Núm. 5 de Regulars. En tornar a la Península s'integrà, juntament amb son germà Félix, en la lluita clandestina i fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i delegat de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). El desembre de 1946 va ser detingut per redactar un manifest de l'ANFD, torturat i empresonat fins el juliol de 1947. Amb la llibertat condicional, aconseguí acabar el batxillerat en 1948. En 1949, per evitar el judici, retornà clandestinament a França i estudià Psicologia a la universitat parisenca de la Sorbona, on tingué com a professors, entre altres, Piaget, Gurvitch i Merleau-Ponty. A París visqué amb Felipe Alaiz i sobrevisqué fent classes de castellà i de literatura, matèries de les quals acabà doctorant-se, i succeí, com a secretari de la Federació Universitària Espanyola (FUE) i delegat d'Interajuda Universitària, a José Martínez Guerricabeitia, fundador de l'editorial Ruedo Ibérico, amb qui mantingué sempre una estreta amistat. En 1953 s'establí a Amsterdam (Països Baixos), on treballà a l'emissora internacional holandesa Radio Nederland Wereldomporoep, en la qual arribà a dictar més de 1.500 xerrades culturals. En aquests anys publicà poesies, realitzà nombroses traduccions i, un cop doctorat en Lletres i Literatura Espanyola, ensenyà durant 10 anys a la Universitat de Groninga. En 1964 entrà com a professor a la Universitat de Leiden, on romangué 18 anys. A Holanda participà activament en la vida cultural del país, formant part de diverses entitats, com ara el Pen Club, la Societat d'Escriptors d'Holanda, la Societat d'Escriptors de Flandes, la Société Europeénne de la Culture, etc. En 1980 rebé de mans de la regna Beatriu d'Holanda la distinció de Comanador de l'Ordre d'Oranje-Nassau, per la seva tasca de difusió de la cultura holandesa. Un 1985, un cop jubilat i mort el dictador Francisco Franco, retornà a Catalunya, i s'instal·là a Tàrrega, localitat natal de sa companya Maria Antònia Vidal Morera, desenvolupant una intensa tasca intel·lectual (premsa, col·loquis, conferències, cursos, etc.). En 1985 rebé l'Encomanda de l'Ordre del Mèrit Civil per la seva tasca d'hispanista. Trobem articles seus en nombroses publicacions, com ara Ajoblanco,Alazet, Andalán,Anthropos, Archipiélago,Bicicleta, El Bosque, Camp de l'Arpa, Canente, Cuadernos de Ruedo Ibérico, El Día de Aragón, España Libre, Frente Libertario,Ideas-Orto,Ínsula, La Lucerna, Molinos, Norte, La Nueva Era, Papeles de Son Armadans, Poesía de España, Polémica,La Razón, Revista de Accidente,Revista de Occidente, Ruta,Sin Embargo, Taifa,Trébede, Triunfo,Umbral, El Viejo Topo, etc. A més d'aquestes, publicà i fundà nombroses publicacions periòdiques als Països Baixos, Alemanya, Bèlgica, Argentina, EUA, etc. Traduí de l'holandès nombrosos autors, com ara Stuiveling, Elssehot, Lucebert, Buning, Multatuli, Bon, Lehning, Willemse, Berg, Bodart, Gijsen, Kwant, Delfagaauw, Schillebeeckx, Haaren, Adolfs, Boost, Fens, etc.) i realitzà diverses antologies de la poesia holandesa (Antología de poetas holandeses contemporáneos, Nueva antología de la poesía holandesa, La moderna poesía holandesa, Poesía moderna flamenca,Antología de la poesía neerlandesa moderna, etc.). Especialista en Ramón J. Sender i en Felipe Alaiz, publicà diversos estudis i edicions de les seves obres. A conreat diversos gèneres, entre ells la poesia, l'assaig, el relat, etc. Entre les seves obres podem destacar Manda el corazón (1948), Cantos rodados (1956), Baladas del alba bala (1956 i 2001), Embajadores de las letras holandesas (1960), Felipe Aláiz. Estudio y antología del primer anarquista español (1961), Carta de Holanda (1966), La traduction poética de la poésie (1968), Tres variaciones sobre un mismo tema (1969), Vísperas (1969, 1976 i 1984), Imán y la novela histórica de Sender (1970), Samblancat, Alaiz i Sender. Tres compromisos en uno (1975), La verdad de Ramón J. Sender (1982), Ramón J. Sender. In memoriam (1983, amb altres), Poemas a viva voz (1987), Máscaras para un espació (1990, amb altres), Nada más realista que el anarquismo (1991), El exilio de las Españas de 1939 (1991, amb altres), El grito del sentido común. De los automatismos a la libertad (1994), La integral de ambos mundos: Sender (1994), Holanda al eapañol (1995), Manos de amor manojo (1995), Coplas de la piel triunfante (1995), Palabra bajo protesta. Antología poética (1999), Ramón J. Sender, el escritor del siglo XX (2001), Sender en su siglo (2001), Ascaso y Zaragoza. Dos pérdidas: la pérdida (2003), Pondera,¡que algo queda! (2006), El altruísmo del superviviente (2007), Poesía completa (2007), Servet, Spinoza y Sender. Miradas de eternidad (2007), Poemario aleatorio (2010), etc. El desembre de 2006 va ser guardonat amb el Premi de les Lletres Aragoneses i el novembre de 2007 a Tàrrega se li retè un homenatge en unes Jornades Llibertàries que comptarem amb el suport de diverses entitats ciutadanes. Francisco Carrasquer Launed va morir el 7 d'agost de 2012 a Tàrrega (Urgell, Catalunya).

    Francisco Carrasquer Launed (1915-2012)

    ***

    Antonio Gambáu Gil

    Antonio Gambáu Gil

    - Antonio Gambáu Gil: El 30 de juliol de 1920 neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Gambáu Gil. Un cop acabat el batxillerat, entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i fou un dels seus fundadors a Casp. Encara que menor d'edat, quan esclatà la guerra civil enrolà en la Columna Ortiz, però va ser retirat del front per aquesta causa i s'integrà en la col·lectivitat agrària del seu poble. Després de la dissolució manu militari del Consell Regional de Defensa d'Aragó (Consell d'Aragó) l'11 d'agost de 1937 per les tropes estalinistes d'Enrique Líster, fugí provisionalment de Casp, però el març de 1938, arran de l'avanç feixista, marxà definitivament i s'allistà en el Batalló d'Agustín Remiro Manero, grup guerriller especialitzat en accions arriscades darrera les línies franquistes, on romangué fins el final de la guerra actuant especialment a Catalunya. Quan la victòria feixista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus i fou internats als camps de concentració d'Argelers, Vernet i Setfonts. Després treballà de llenyataire i de pagès als Pirineus i, després de fugir d'una base de submarins alemanya a Bordeus on havia estat destinat, lluità en la Resistència contra els nazis. Després de la II Guerra Mundial milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i en 1977 fou un dels refundadors de la CNT a Casp, juntament amb Fernando Gamundi Oliveros, Agustín Camón, Lorén i Joaquín Cirac García. Assidu a plens i congressos, col·laborà en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Apoyo Mutuo, Cenit, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Antonio Gambáu Gil va morir el 17 de desembre de 2002 a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Pòstumament, en 2007, el Centro de Estudios Comarcales del Bajo Aragón li va publicar el seu llibre testimonial Consejo de Defensa y movimiento colectivista de Aragón (1936-1939).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 07/30/19--14:38: André Gide i Stalin
  • (1 vídeo) André Gide va ser un intel·lectual proper a la Unió Soviètica en els anys trenta. Però de seguida es desenganyà dels “èxits” de l’estalinisme. Després d’un viatge a la “pàtria del socialisme” escrigué dues obres que confirmaven la seva ruptura amb la burocràcia que anà consolidant el seu monopoli sobre el poder desfent-se de bona part de la vella guàrdia leninista, els homes i dones que havien fet la Revolució al costat de Lenin i Trotski. (Miquel López Crespí)


    André Gide


    Per Miquel López Crespí, escriptor


    El dietari d’André Gide Diari. Anys 1914-1928, publicat per Edicions 62 en la seva prestigiosa col·lecció “Les millors obres de la literatura universal” (Barcelona, 1993) és molt diferent, en referència a la visió del món i del paper de l’intel·lectual dins la societat de Kafka.

    Aquest diari, que també ens permet aprofundir en l’ànima i la lluita de l’escriptor per obrir-se pas en el complicat món de la literatura, serveix igualment per a tenir una visió global del món que va tocar viure a André Gide. En totes les pàgines del Diari, Gide, l’autor de Corydon, fa sentir la seva veu apassionada en la defensa, per exemple, dels soldats francesos que moren en la Primera Guerra Mundial. Gide ens parla sovint dels excessos de l’alt comandament militar que porten els joves a una mort inútil i que podria haver estat evitada. Són apunts que denoten una condemna ben ferma del militarisme. A totes les pàgines del Diari es palesa la presència d’un home combatiu, revoltat contra les injustícies del món que l’encercla. Potser a causa dels problemes que tengué per la seva condició d’homosexual? És ben possible. Per l’ampla condemna social amb que va ser acollida la novel·la Corydon, publicada el 1924? És mal d’especificar. També ho podem incloure entre les causes del seu esperit atent i revoltat.

    És evident que Gide és un escriptor que utilitza tota la seva intel·ligència, les armes de què disposa, en aquest cas la ploma, per combatre molts dels aspectes més sagnants de la societat capitalista contemporània, de les nefastes conseqüències, per a les poblacions autòctones, de l’imperialisme franco-belga al Congo i al Txad. Si repassam el seu Viatge al Congo (1927) i Tornada del Txad (1928), trobarem uns relats plens de vida on Gide critica el comportament de les grans companyies capitalistes a les colònies europees establertes a l’Àfrica.

    André Gide va ser un intel·lectual proper a la Unió Soviètica en els anys trenta. Però de seguida es desenganyà dels “èxits” de l’estalinisme. Després d’un viatge a la “pàtria del socialisme” escrigué dues obres que confirmaven la seva ruptura amb la burocràcia que anà consolidant el seu monopoli sobre el poder desfent-se de bona part de la vella guàrdia leninista, els homes i dones que havien fet la Revolució al costat de Lenin i Trotski. Aquests llibres eren Retour de l’URSS i Retouches à mon retour de l’URSS. Malgrat aquest atac frontal al sistema estalinista, Gide manté una ferma posició contra el feixisme i de suport a la República Espanyola alhora que participa en campanyes d’activa solidaritat amb els militants del POUM perseguits pels estalinistes a l’estat espanyol. Gide manté molts fronts de combat. Contra la beateria dominant catòlica i la falsa moral burgesa, contra un munt de sectors conservadors i sovint falsament progressistes que l’ataquen per les seves inclinacions sexuals. Recordem també que durant una llarga època es va trobar immers en un conflicte religiós i místic que possiblement mai va solucionar de forma definitiva. Fruit d’aquest combat va ser aconseguir, per exemple, que el Vaticà inclogués la majoria de les seves obres a l’Índex. Atacat pels estalinistes, demonitzat pels catòlics, rebutjat per una bona part del món cultural francès, Gide és un home conflictiu i alhora un ferm lluitador en defensa de les idees que considera justes. Ningú no pot dubtar que el seu tarannà polèmic el portà a crear-se nombrosos enemics. Però, el que el més important, el Diari ens mostra, com hem dit una mica més amunt, un escriptor colpit per l’impacte brutal de la Primera Guerra Mundial. No és un dietari polític, cal fer-ne l’advertència. És un diari, com el de Kafka, com el de Virgínia Woolf, com el de Pessoa i tants d’altres escriptors, que parla, amb estil clar i bell, de literatura, dels problemes de l’escriptor del segle XX, de les dificultats del creador, de les traduccions que fa, dels projectes que vol portar endavant... Per a Gide, com per a tants d’altres creadors, la literatura és una forma de vida, una manera d’estar en el món, de sentir-se humanament viu. En el Diari trobam una preocupació constant pels amics que el front es va engolint, i moren de qualsevol manera, en batalles sense sentit que l’alt comandament planifica sense pensar mai en les vides que es perden. Gide parla en algunes de les pàgines del Diari dels grans desastres, de les matances causades per les imprevisions d’aquest alt comandament, del drama dels refugiats.... Són detalls que mai no trobarem en el diari de Kafka, per exemple. Gide sap combinar molts bé els diversos trets de la seva personalitat. Si un lector llegeix els dietaris de Kafka i de Gide alhora, comparant el que diuen els dos autors, podrà notar la diferència abissal que tenen els dos grans escriptors en parlar de la mateixa època. En algun moment, però, podem trobar situació anímica idèntica; és quan parlen del problema de la creació, del món interior de l’escriptor. Però tot canvia en el moment d’enfocar el món exterior, la realitat que els encercla. Una experiència prou útil és, com indicava abans, fer la lectura de tots dos diaris alhora. Crec que és una experiència summament enriquidora per al lector que la vulgui fer.


    0 0

    L'Ajuntament de Llubí convida a gaudir d'un nou combat de picat, per les festes de Sant Feliu. El proper 30 de juliol a les 21h, Felip Munar presentarà una glosada amb Maribel Servera "Servereta", Alícia Olivares, Cati Eva Canyelles "Sollerica", Mateu "Xurí", Macià Ferrer "Noto" i Xavier Ferriol "De l'Havana".

    0 0

    [31/07] «La Propaganda» - Setmana Tràgica - «Ruta Confederal» - Recco - Willette - Luz - Fochi - Mahé - Núñez Soler - Domenech - Ferri - Martín de la Haza - Muñoz Benítez - Sette - Cortiella - Simon - Trenc - Alvira - Bianco

    Anarcoefemèrides del 31 de juliol

    Esdeveniments

    Capçalera de "La Propaganda"

    Capçalera de La Propaganda

    - Surt La Propaganda: El 31 de juliol de 1881 surt a Vigo (Pontevedra, Galícia) el primer número del dominical La Propaganda. Revista semanal consagrada a la defensa e ilustración de la clase obrera. D'antuvi la seva tendència era republicanofederal, però gràcies al viratge polític i la radicalització del seu fundador i director, Ricardo Mella, passà a fer costat les tesis anarcocol·lectivistes de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). A partir del número 29 (16 d'abril de 1882), o anterior, el seu subtítol serà «Semanario social defensor de la clase trabajadora» i més tard«Semanario social. Eco de la clase trabajadora». En un primer moment polemitzà amb Revista Social, però aviat passà a cooperar amb aquesta publicació anarquista. Els membres del consell de redacció eren els estudiants Ricardo Mella, Ángel Bernárdez, Federico Rodríguez i Joaquín Nogueira, i les reunions d'aquest consell es feien a la capelleria que el pare de Ricardo Mella tenia muntada a la Porta do Sol de Vigo. Entre les seves col·laboracions destaquen la secció«Misceláneas doctrinales», on Ricardo Mella polemitzà amb la premsa burgesa. Trobem textos de Serafín Álvarez, Bakunin, Ángel Bernárdez, V. Durán, Teófilo López, R. C. Micel i Eribaldo Pérez, entre d'altres. Les seves crítiques al servei militar, realitzades pels quintos que formaven el seu comitè de redacció, enmig de l'escàndol dels contingents i les redempcions en metàl·lic, va ser un dels puntals que van fer força popular aquest setmanari entre els cercles obrers. Es publicaren 74 números, l'últim el 4 de març de 1883, i encara en sortí el número 75, però va ser segrestat per les autoritats i la publicació multada amb 30 duros (150 pessetes), fet que suposà la fi de la revista.

    ***

    Protecció d'un mercat per soldats i guàrdies municipals (Foto de F. Ballell)

    Protecció d'un mercat per soldats i guàrdies municipals (Foto de F. Ballell)

    - Sisè dia de la Setmana Tràgica: El dissabte 31 de juliol de 1909 la ciutat de Barcelona (Catalunya) comença a recuperar el seu tradicional ritme de vida després dels fets insurgents dels últims dies. De matinada, el capità general de la regió, Luis de Santiago Menescau, publicà el tercer i últim ban de la setmana, autoritzant la lliure circulació dels ciutadans pels carrers. Durant el matí es regularitzà el treballs als centres oficials, la banca i el comerç; els mercats funcionaren normalment, les brigades municipals netejaren la ciutat de runes, rails i llambordes, i van començar a funcionar el telègraf i els telèfons. Grups de soldats es van desplegar sense armes amb l'objecte d'exhortar els comerciants a obrir les seves botigues davant la inexistència de piquets o rebels descontrolats i l'Exèrcit custòdia els mercats. Al Poble-sec, però, una multitud completa la crema de la rectoria de l'església parroquial de Santa Madrona. A les 11 hores es va produí una càrrega de la nerviosa Guàrdia Civil contra els més de 1.500 curiosos que s'estaven al convent de les beates dominiques de l'Eixample i es produïren sis morts, nombrosos ferits i 50 detinguts, que seran alliberats tres setmanes després. Mitja hora després, franctiradors intentaren atacar la caserna d'Artilleria de Sant Agustí. Durant tot el dia, des dels terrats, alguns pacos continuaren hostilitzant les forces de l'ordre. A les 12 hores diversos regidors de l'Ajuntament es reuniren a casa de l'advocat Narcís Verdaguer Callís, on Emiliano Iglesias proposà la formació d'un comitè amb la finalitat de garantir el retorn al treball per al proper dilluns; també els regidors van exigir al capità general la publicació d'un ban en el qual es precisés les penes amb les quals s'havien de castigar els diferents delictes. A la tarda, sobre les 16.45, el regidor lerrouxista Emiliano Iglesias Ambrosio fou detingut per oficials de l'Exèrcit; durant l'interrogatori continuà amb la seva tradicional actitud ambivalent, negà haver tingut cap participació en els fets i, fins i tot, ser un dirigent del Partit Republicà Radical (PRR) --poc després serà un dels que implicarà sense cap vergonya Francesc Ferrer i Guàrdia en els fets de la Setmana Tràgica i, un anys després, ja lliure de tota possible repressió, reivindicarà com a una gesta del seu partit l'aixecament revolucionari d'aquells dies. Poc després, els regidors es reuniren amb l'alcalde de Barcelona Joan Coll Pujol, el qual aconseguí la confiança dels comerciants i dels fabricants perquè obrissin els negocis i les fàbriques el proper dilluns, amb la recomanació oficiosa que es pagués a tothom el jornal de la setmana del conflicte. A la tarda, l'últim bastió dels revoltats, el barri d'Horta, és ocupat militarment. Al vespre van començar a funcionar algunes línies de tramvia amb regularitat. Fora de Barcelona, les diferents ciutats i viles catalanes revoltades també recuperaren la quotidianitat ciutadana habitual.

    ***

    Capçalera del primer número de "Ruta Confederal"

    Capçalera del primer número de Ruta Confederal

    - Surt Ruta Confederal: El 31 de juliol de 1937 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Ruta Confederal.Órgano de la Federación Local y Comarcal de Sindicatos de Ramo e Industria. CNT-AIT. Era una publicació oficial, visada per la censura de guerra, de la Federació Local i de la Federació Comarcal de Sindicats Industrials de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'imprimia en les Gràfiques Socialitzades alcoianes. Trobem articles de Mauro Bajatierra, José Belda, Camilo Bito, Conchita Cerdà, Felipe Colomer, Felipe Coma, José Díaz, Fausto Domingo, A. Ferrer, Lina García, José García Ventura, Fabio Gil, Vicent Oriola, Jandro Ortiz, Julio Pascual Mira, Jorge Quiles, Manuel Sanz i Francisco Verdú, entre d'altres. Polemitzà amb Humanidad, d'Alcoi, i atacà els comunistes. En sortiren 34 números, l'últim el 19 de març de 1938.

     Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Grégoire Recco (11 de març de 1894)

    Foto policíaca de Grégoire Recco (11 de març de 1894)

    - Grégoire Recco: El 31 de juliol de 1857 neix a Formia (Laci, Itàlia) l'anarquista Grégoire Recco. Sos pares es deien Dominique Recco i Josepha Birusso (o Dirusso). És guanyava la vida com a sastre. Per les seves activitats va ser expulsat el 20 de març de 1894 de França i es refugià a Bèlgica. El seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària fronterera francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    Grégoire Recco (1857-?)

    ***

    Adolphe Willette

    Adolphe Willette

    - Adolphe Willette: El 31 de juliol de 1857 neix a Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França) el pintor, dibuixant, caricaturista i escriptor llibertari Adolphe Léon Willette. Fill d'un coronel que va ser ajudant de camp del mariscal François Achille Bazaine, amb 18 anys, després d'estudiar a Dijon, va entrar a l'Escola de Belles Arts al taller d'Alexandre Cabanel i en 1881 debutà al Saló de Pintura. En 1882 es va instal·lar al barri parisenc de Montmartre i llogà amb son germà, el doctor Willette, un taller al número 20 del carrer Véron. En aquests anys es consagra al dibuix, a la litografia i a la pintura, realitzant il·lustracions per a Victor Hugo, pintures al fresc, vitralls, postals, cartells publicitaris, cobertes de llibres i menús de cerveseries a canvi d'àpats. Les seves representacions de Pierrot i de Colombina li van portar certa popularitat. A partir de 1886 s'allunyarà progressivament de la pintura, llevat de grans decoracions puntuals, per consagrar-se al dibuix. Amb Rodolphe Salis i Émile Goudeau va crear el cabaret«Le Chat Noir», al bulevard Rochechauart, on va exposar una pintura que havia estat rebutjada al Saló, a més de diversos plafons i el seu famós Parce Domine (1884), avui dipositat al Museu de Montmartre. En aquest cabaret freqüentarà nombrosos artistes, com ara Henri Rivière, Maurice Donnay, Maurice Rollinat, Henri de Toulouse Lautrec, Paul Signac, Camille Pissarro, Vincent Van Gogh, Louis Anquetin, Georges Seurat, etc. Després decorarà nombrosos cabarets i restaurants de Montmartre (l'Auberge du Clou, La Cigale, el hall del Ball Tabarin, la Taverne de Paris, etc.) i un saló de l'Ajuntament de París. Apassionat polemista, va col·laborar en diversos periòdics llibertaris i humorístics, com ara Le Chat Noir, Le Courrier Français, Le Cocorico,Le Triboulet, Le Rire, La Baïonntte, La Libre Parole Illustrée, i molt especialment la revista llibertària L'Assiette au Beurre. A més, va fundar diverses publicacions, com ara Le Pierrot (1888-1891) --que serà denunciat per ultratge a l'Exèrcit--, La Vache Enragée (1896-1897),Le Pied de Nez (1901),Les Humoristes (1901, amb Steinlen). En 1889, en ple «Afer Dreyfus», es va presentar com aúnic «candidat antisemita» a les eleccions legislatives del 22 de setembre, per a la segona circumscripció del IX Districte parisenc. Va realitzar la decoració de la façana per a la inauguració, el 5 d'octubre de 1889, del Moulin-Rouge, i creà el famós molí que va pintar en magenta. En 1911 el Museu de les Arts Decoratives li consagrà una gran retrospectiva i l'any següent va ser nomenat cavaller de la Legió d'Honor. A partir de 1915 apadrinà un grup de joves artistes de Coutances (Baixa Normandia) anomenat «Le Pou qui grimpe», que volia renovar l'art popular. En 1919 va publicar les seves memòries, Feu Pierrot, molt admirades per Guillaume Apollinaire. Amb Forain, Neumont i Poulbot, va fundar en 1920 la República de Montmartre, de la qual el seu primer president fins al 1923. Aquest últim any posà la primer pedra del dispensari dels Petits Paulbots a Montmartre. Adolphe Willette va morir el 4 de febrer de 1926 a París (França) i va ser enterrat al cementiri de Montparnasse. Curiosament, aquest autor de dibuixos llibertins i anticlericals, al final dels seus dies va tornar a la religió, fins al punt de deixar pagada una missa anual per als artistes finats. El 28 de febrer de 2004 els jardins que portaven el seu nom just davant del Sacré-Coeur van ser rebatejats amb el nom de la també llibertària Louise Michel.

    ***

    Fábio Luz

    Fábio Luz

    - Fábio Luz: El 31 de juliol de 1864 neix a Valença, al sud d'Estat de Bahia (Brasil), el metge anarquista Fábio Lopes dos Santos Luz. Després de passar la seva infància i adolescència a Valença, entre 1883 i 1888 va estudiar Medicina a Salvador. En aquest període ja participava en la propaganda abolicionista i republicana. Va instal·lar-se a Rio de Janeiro en 1888 fent de metge en un hostal d'immigrants a Pinheiros. A més de practicar la medicina higienista, va aconseguir una feina d'inspector escolar. Més tard, amb una clínica instal·lada al barri del Méier de Rio de Janeiro, va obtenir l'admiració i el respecte de la comunitat local per la forma desinteressada que tractava els pacients, fins i tot els que no tenien recursos, hostilitzats per les epidèmies que en aquellaèpoca assolaven la capital federal. Luz es va alinear amb la corrent anarquista llibertària basada en els principis fonamentals de Piotr Kropotkin,Élisée Reclus i Errico Malatesta. Malgrat ser un intel·lectual de classe mitjana, un «burgès», com es definia, va fer costat i va participar en les iniciatives dels treballadors anarquistes, impartint conferències i mítings, i escrivint en la premsa obrera (A Plebe, A Vida, Voz da União,Spartacus, etc.). Un projecte al qual va dedicar molt de temps, en l'àrea de l'educació, va ser la creació en 1904 de la Universitat Popular d'Ensenyament Lliure de Rio de Janeiro, amb la finalitat de formar científicament i políticament el proletariat, que, encara que va durar pocs mesos, donà lloc a la participació d'importants intel·lectuals carioques, com ara Elisio de Carvalho, Felisbelo Freire, Rocha Pombo, Evaristo de Marais, Pedro Couto, José Veríssimo i altres; Luz hi va impartir l'assignatura d'Higiene. Sempre fidel a l'anarcocomunisme i sabedor de la necessitat de la literatura com a eina d'educació, de discussió i de propaganda anarquista, va escriure fullets, obres didàctiques infantils i novel·les de temàtica social i d'orientació àcrata, i va col·laborar en una impremta llibertària. Entre les seves obres més famoses, totes molt influenciades pel tolstoisme messiànic, podem destacar Novelas (1902), Ideólogo (1903),Os emancipados (1906), Virgem-Mãe (1908), Elias Barrão e Xica Maria (1915), Nunca! (1924) o Manuscrito de Helena (1951). En 1914 participarà en la creació del Centre d'Estudis Socials, on impartirà conferències. Quan esclatà la Revolució russa en 1917, Luz, juntament amb José Oiticica, van ser els que més van combatre les pretensions bolxevics de control de la classe obrera brasilera, formant el grup«Os Emancipados» i des dels periòdics A Luta Social i Revolução Social, publicacions en «guerra textual» contra els bolxevics. No perdia cap oportunitat per fer proselitisme de l'anarquisme, com quan va prendre la seva cadira  a l'Acadèmia Carioca de les Lletres o participant en infinitat de tertúlies. Fábio Luz, que va morir el 9 de maig de 1938 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), va ser una de les figures més destacades de l'anarquisme brasiler, propagador de l'amor lliure en les files revolucionàries, defensor de l'higienisme, de la pedagogia llibertària i de l'ecologisme.

    Fabio Luz (1864-1938)

    ***

    Adalgisa Fochi (ca. 1902)

    Adalgisa Fochi (ca. 1902)

    - Adalgisa Fochi: El 31 de juliol de 1865 neix a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) l'educadora, escriptora i activista feminista socialista Adalgisa Fochi, mare del destacat intel·lectual anarquista Camillo Berneri. Era filla de Piero Fochi, metge garibaldí que havia participat en l'expedició dels Mil Camises Vermelles, i de Carolina Gallenga, més acostada a Giuseppe Mazzini. Quan era mestra elemental i es trobava de vacances per Valtellina (Llombardia, Itàlia) conegué Stefano Berneri, vidu amb fills que treballava com a secretari a l'Ajuntament de Corteno Golgi (Llombardia, Itàlia), i amb el qual acabà casant-se. El 20 de maig de 1897 nasqué Camillo Berneri i sos pares es van separar aviat. A causa de la seva feina de mestra, mare i fill hagueren de canviar de residència en diverses ocasions (Milà, Palerm, Reggio de l'Emília, Arezzo, etc.). Escriptora de contes infantils –La penna d'oro (1902) i La scopa di zia Tecla (1904)–, en 1912 va fer la conferència L'eredità in relazione alla responsabilità dei genitori a la Biblioteca Popular de Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia), on son fill estudiava a l'escola superior, i en 1914 altra sota el títol Esaminandi ed esaminatori. Publicà diversos assaigs en defensa dels infants abandonats, com ara Figli di nessuno, Fanciulli infelici o Salviamo in fanciullo. En 1927 publicà l'obra de teatre en un acte Uno stratagemma da affamate. Desenvolupà una intensa tasca cultural marcada pel seu pensament polític, barreja entre el republicanisme mazzininià, el socialisme, l'anarquisme, el feminisme i la pedagogia pestalozziana. Durant el règim feixista, després de negar-se a jurar fidelitat al Rei, obligació per a tots els funcionaris de l'Estat, hagué d'abandonar la seva professió i el seu país. Es reuní amb son fill i la seva companya Giovanna Caleffi a París (França), on s'havia exiliat la parella, dedicant-se a ensenyar ses dues nétes Maria Luisa i Giliana Berneri. Romangué a París després de l'assassinat de son fill, esdevingut el 5 de maig de 1937 a Barcelona (Catalunya), retornant a Reggio de l'Emília al final de la II Guerra Mundial. A Itàlia publicà dos llibres dedicats a son fill: Con te, figlio mio! (1948), que en realitat són unes memòries, i La mamma. In difesa di Camillo Berneri. Contro i detrattori ed i calunniatori (1951). Adalgisa Fochi va morir el 16 d'agost de 1957 a Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia). La seva tomba, segons el seu desig, només porta una inscripció:«Madre di Camillo».

    Adalgisa Fochi (1865-1957)

    ***

    Portada del llibre d'Anna Mahé

    Portada del llibre d'Anna Mahé

    - Anna Mahé: El 31 de juliol de 1881 neix a Bourgneuf-en-Retz (País del Loira, França) la militant anarquista individualista i propagadora de l'amor lliure Anna Marie-Rose Mahé. D'antuvi mestra d'escola –sembla que es titulà a l'Escola Normal de Nantes (Bretaya)–, va esdevenir més tard, com sa germana Armandine Mahé, la companya de l'anarquista individualista Albert Joseph (Albert Libertad) amb qui participarà en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars, 1902). Va ser partidària de l'amor lliure, i va escriure els seus articles en la premsa llibertària (L'Anarchie,La Cravache, Germinal, Le Libertaire, L'Ordre, Terre et Liberté, etc.) en «ortografia simplificada», rebutjant totalment l'escriptura acadèmica. Entre 1906 i 1907 s'ocupà, amb Pierre Brunia, d'organitzar les vacances populars d'estiu del grup «Les Amis Libres» a Chatelaillon (Poitou-Charentes, França). L'estiu de 1908, arran d'una baralla a la seu de les «Causeries Populaires» entre un tal Bernard i Albert Libertad, trencà amb aquest últim i intentà, amb Henri Martin (Japonet), recuperar el material d'impremta que es trobava al local. Alguns mesos més tard, ben igual que Henri Martin, va fer saber a través de la premsa llibertària que ja no tenia cap lligam amb el periòdic L'Anarchie. En 1908 publicà el fullet L'hérédité et l'éducation (1908), en ortografia simplificada, que va ser traduït al castellà per A. Cruz  i editat a París en 1911 sota el títol La herencia y la educación. També en 1908 publicà l'obra de teatre Vers la vie. En 1909 participà, amb Jean Goldschild (Goldsky), Charles Malato i Eugène Peronnet, en el nou òrgan anarquista revolucionari Les Révoltés, fundat per René Dolié, Georges Durupt i Pierre Ruff. En 1910 treballà com a comptable a l'impremta comunista«L'Espérance» i fou membre del consell de redacció de Le Libertaire. En aquesta època era companya de l'anarquistaAndré Jules Marie de Bläsus (André De Blasiis), amb qui vivia al número 32 el carrer de Freny d'Asnières (Illa de França, França). L'octubre de 1910, a resultes del seu article antimilitarista«Conseils d'une mère à son fils» publicat el 2 d'octubre en Le Libertaire, va ser empresonada; jutjada el 24 de febrer de 1911 per l'Audiència del Sena, juntament amb Georges Dulac, gerent del periòdic, va ser absolta. Arran del cas de la «Banda Bonnot», com a conseqüència d'una denúncia, el seu domicili va ser escorcollat i la policia va trobar documents de Léon Lacombe i una màquina d'escriure robada, i per aquest fet André De Blasiis va ser condemnat a sis mesos de presó per robatori. Cap el 1916 es casà al País Basc amb Pierre Miremont (Georges) i en 1917 un dels correus enviats per son cunyat Henri Martin va ser interceptat per la censura, fet pel qual s'engegà una investigació especial per part del comissari de policia de Baiona (Lapurdi, País Basc) que no tingué cap resultat. En 1922 va ser esborrada del «Carnet B» dels antimilitaristes del departament del Sena. Posteriorment visqué amb sa germana Armandine a Colombes (Illa de França, França). Anna Mahé va morir el 8 de novembre de 1960 a Clichy (Illa de França, França) i va ser enterrada al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    ***

    Ignacio Núñez Soler

    Ignacio Núñez Soler

    - Ignacio Núñez Soler: El 31 de juliol de 1891 neix a Asunción (Paraguai) el pintor anarquista i anarcosindicalista Ignacio Soler Núñez, conegut com Ignacio Núñez Soler. Fill il·legítim, son pare fou l'advocat i periodista Adolfo Rufo Soler Jovellanos, maçó i un dels pilars de la revolució liberal paraguaiana de 1904; i sa mare, Ascensión Núñez, criada de la família, tingué una forta influència en son fill fins al punt que aquest decidí canviar-se l'ordre dels seus llinatges en el seu homenatge. Sos germanastres Manuel i Tomás Núñez Rolón, fuster el primer i pintor i decorador que havia estudiat amb Julio Mornet i Guido Boggiani el segon, el van introduí en el món artístic i en el pensament revolucionari, encara que Ignacio va començar pintant parets i emblanquinant, a més de realitzar tot tipus de feinetes (dependent de magatzem, artesà, venedor ambulant de mitges, fuster, paleta, etc.). Aconseguí despuntar gràcies a Julio Correa, poeta i dramaturg guaraní que el contractà per decorar els seus muntatges teatrals. En 1931 presentà la seva primera exposició a la Casa Argentina. El seu art, barreja d'impressionisme i de naïf, es caracteritza per un alt grau de compromís social, amb escenes de la vida quotidiana i obrera de la seva ciutat, fet pel qual alguns el van qualificar com El pintor d'Asunción. Durant sa vida presentà un gran nombre d'exposicions individuals i col·lectives i la seva obra es conserva a diferents museus de diversos països (Paraguai, Argentina, Brasil, Uruguai, Estats Units, Espanya, Alemanya, etc.). Des del punt de vista social està considerat un dels primers i principals referents del moviment anarquista del seu país. A finals de 1906, quan son pare era ministre d'Hisenda, fortament influenciat per figures com Luis Pozzo, José Bertotto, Pedro Gori i, especialment, Rafael Barrett, s'afilià a la Federació Obrera Regional Paraguaiana (FORP). En 1916, amb Leopoldo Ramos Giménez, Modesto Amarilla, Manuel Núñez, i altres, fundà la societat obrera «Primero de Mayo», la insígnia de la qual era una bandera negra, organització que l'agost d'aquell donà lloc al Centre Obrer Regional del Paraguai (CORP) i del qual va ser elegit representant de la Societat de Pintors Units. A partir de 1917 freqüentà l'acabada de crear biblioteca llibertària del Centre Cultural Rafael Barrett. Altres membres del CORP van ser Leopoldo Ramos Giménez, Félix Cantalicio Aracuyú, Manuel Núñez, Lorenzo Martínez, Silvio González Medina, Neri Caballero, Cayetano Raimundi, Máximo Larrosa, Vicente Alvarenga, Leopoldo Ruiz, Juan Venider, Tomas Flecha, J. Cano, Francisco Florentín, Anacleto Meza, Eugenio Rueda, F. Artigas, Pedro Martínez, Lorenzo Martínez, Anselmo Vega, Juan G. Cardozo, Isidoro López, Martín Correa, Alfredo Benítez, Rodolfo Morales, Carlos Irala, Estanislao Méndez, Pedro Cataldi, J. Amarilla, Tomás Roa, Emilio Cutillo, Alejo Flecha, etc. El CORP creà filials a gairebé totes les ciutats i pobles paraguaians i comptà amb diversos òrgans d'expressió (El Combate, Renovación, Protesta Humana,Prometeo, etc.). En tres ocasions va ser elegit secretari general del CORP. Encara que en 1929 no va signar el manifest obrer i estudiantil Al avance de la dictadura cedió el último resorte de la libertad i no formà part del«Nou Ideari Nacional» (NIN), moviment insurreccional que proclamà la «Comuna Revolucionària» el 20 de febrer de 1931 a la ciutat d'Encarnación, durant els anys trenta, justament quan començà a ser conegut com a artista, patí confinaments, empresonaments i desterraments. Durant el govern del coronel Rafael Franco, portà una vaga de fam a la presó. Sempre fidel al moviment anarquista, tingué durs enfrontaments amb antics companys (Obdulio Barthe, Oscar Creydt, etc.) quan aquests es passaren a les files comunistes. En 1980 publicà les seves memòries Evocaciones de un sindicalista revolucionario, escrites durant molts anys ajudat per l'intel·lectual anarcosindicalista Ciriaco Duarte. Durant els seus últims anys patí problemes amb la vista. Ignacio Núñez Soler va morir el 13 d'octubre de 1983 a Asunción (Paraguai). Estava casat amb Hermínia Rosa Blanc, amb qui tingué tres infants --de fadrí el pintor tingué altres fills. En 1991 l'ajuntament d'Asunción inaugurà amb el seu nom la plaça situada davant del Centre d'Arts Visuals (Museo del Barro). En 1999 Ticio Escobar publicà la biografia Ignacio Núñez Soler.

    ***

    Necrològica de José Miguel Domenech Barón apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 6 de desembre de 1983

    Necrològica de José Miguel Domenech Barón apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 de desembre de 1983

    - José Miguel Domenech Barón: El 31 de juliol de 1911 neix a Bacares (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Miguel Domenech Barón. Sos pares es deien Francisco Domenech i Ana Barón. Després de la guerra civil s'exilià a França. Militant de la Federació Local de Tarba de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant molts anys fou delegat de la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Joséphine Dominiquette Dalier. José Miguel Domenech Barón va morir el 4 de novembre de 1983 al seu domicili de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).

    ***

    Bernard Ferri (1963)

    Bernard Ferri (1963)

    - Bernard Ferri: El 31 de juliol de 1942 neix al VI Districte de París (França) l'activista llibertari Bernard Ferri. Vivia amb sos pares a Aubervilliers (Illa de França, França). Havia estudiat a l'Institut Jacques-Decour de París. Gràcies a una beca de viatge Zellidja havia recorregut diversos països (Grècia, Síria, Líban, Israel, etc.) i preparava filosofia al Col·legi d'Ensenyament Politècnic del carrer parisenc de Curial. A començament de la dècada dels seixanta, militava en el grup trotskista «Voix Ouvrière» i formava part d'un grup de joves anarquistes (Guy Battoux, Jacques Noël, Alain Pecunia, François Poli, etc.) lligats a les activitats de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Durant la primavera de 1963 participa en una campanya accions simbòliques contra interessos turístics espanyols (bancs, avions, seus turístiques, etc.), per a obligar la premsa francesa i internacional a parlar del règim franquista. El 8 d'abril de 1963 va ser detingut –Alain Pecunia havia estat detingut el 6 d'abril i Guy Battoux l'endemà– en el moment que col·locava una bomba a les oficines de la companyia aèria Iberia a València (València, País Valencià) i traslladat a la presó de Carabanchel (Madrid, Castella, Espanya). El 20 d'abril d'aquell any va ser executat el militant comunista Julián Grimau García i el 17 d'agost els anarquistes Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martínez. El 17 d'octubre de 1963 va ser jutjat amb sos companys en consell de guerra sumaríssim a Madrid i tots tres condemnats a llargues penes de presó: Ferri a 30 anys i un dia, Pecunia a dues penes de 12 anys i un dia, i Battoux a 15 anys i un dia. Tancat a la presó de Càceres (Extremadura, Espanya), gràcies a les pressions franceses, a finals de juliol de 1966 va ser alliberat. Bernard Ferri va morir el 5 d'agost de 1976 en estranyes circumstàncies en un accident de muntanya a Gavarnia (Llenguadoc, Occitània)–segons Alain Pecunia va ser assassinat, però segons Jacqueline Tardivel, la companya de Ferri, va ser un malaurat accident d'escalada.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Manuel Martín de la Haza

    Manuel Martín de la Haza

    - Manuel Martín de la Haza: El 31 de juliol de 1936 és assassinat a Los Palacios (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Martín de la Haza, conegut com El Niño de la Canita. Havia nascut el 24 d'abril de 1901 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Fill d'una família pagesa pobre, assistí molt poc a l'escola. Des d'infant ajudà en les tasques agrícoles i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 22 d'octubre de 1924 es casà amb Agustina Arquellada Jiménez, amb qui tingué un infant. Després de treballar com a jornaler a la major part de les explotacions agrícoles de la zona, el gener de 1925 va ser contractat de pagès a les finques El Rosario i Berthendona. Amb l'adveniment de la II República espanyola, va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Dos Hermanas, que agrupava els treballadors agrícoles i olivaters, càrrec en el qual va ser reemplaçat per Manuel Nuñez Claro sis mesos després. Arran del cop feixista de 1936, va ser detingut el 30 de juliol per un escamot de falangistes i guàrdies civils mentre treballava a El Rosario i portat a Dos Hermanas. Manuel Martín de la Haza va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, al lloc anomenat Hijuela de Escoberos (Los Palacios, Sevilla, Andalusia, Espanya). El 18 de juliol de 2010, la «Marxa als Màrtirs de la Llibertat», que anualment se celebra a Dos Hermanes, va ser dedicada a la seva memòria.

    ***

    Antonio Muñoz Benítez

    Antonio Muñoz Benítez

    - Antonio Muñoz Benítez: El 31 de juliol de 1936 és assassinat a Alcalá de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Muñoz Benítez, també conegut com El Laico. Havia nascut el 21 d'abril de 1879 a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Fou fill d'una família pagesa i, encara que estava dotat d'excel·lents condicions per a l'estudi, no va passar de l'ensenyament primari a causa del seu estrat social. Més tard va estudiar, amb Blas Infante Pérez, amb el mestre racionalista i anarquista José Sánchez Rosa a Grazalema. Va fer de mestre racionalista a diversos pobles gaditans (Alcalá del Valle, Setenil de las Bodegas, Torre Alháquime, Overa, etc.), on conegué destacats anarquistes (el fotògraf Germinal Solá, l'ebenista Pompeyo Ojeda, etc.). Per fugir del servei militar, es traslladà amb el metge llibertari Pedro Vallina Martínez al Marroc francès, on aprengué francès iàrab i va fer classes per les cabiles de la zona de Casablanca. Quan va prescriure el delicte, retornà amb Vallina a la Península. Recorregué com a mestre de poble la serra cordovesa, va fer una història de l'època romana i àrab de Còrdova, realitzà conferències i dissertà sobre el comunisme llibertari per diverses localitats. En 1914 s'establí en Dos Hermanas (Sevilla) i visqué a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Impartí classes diürnes i nocturnes a infants i adults. La burgesia local el batejà com El Laico, ja que tots els seus alumnes sortien ateus. Durant la II República, el 21 de juliol de 1932 organitzà amb Vallina una vaga general revolucionària en defensa dels drets obrers (jornada màxima laboral de vuit hores, descans dominical, etc.), que s'escampà per tota la província de Sevilla i que a Dos Hermanas tingué com a resultat la mort del cenetista Manuel Alcoba Andrada a mans de la Guàrdia Civil i 27 ferits lleus. Arran d'aquests fets, l'alcalde de Dos Hermanas dimití i el 2 d'agost de 1932 fou proclamat per aclamació popular batlle, càrrec que ocupà fins a la seva destitució pel governador civil el 7 d'agost de 1934, acusat d'obrerista i ateu. Durant el seu mandat va posar un impost a les campanes de l'església per molestar les oïdes dels ciutadans, sufragà els enterraments i els casaments civils i les murgues del Carnaval van interpretar cançons seves al·lusives al caciquisme local i al clergat. Un cop expulsat de l'alcaldia, tornà a la seva tasca docent a l'escola racionalista. Es presentà candidat del Front Popular pel Partit Republicà Federal en les eleccions del 16 de febrer de 1936 i fou nomenat regidor d'Instrucció Pública. El 17 de juliol de 1936 tropes feixistes ocuparen el poble i dies despres, el 30 de juliol, fou detingut. Antonio Muñoz Benítez va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, a la porta del cementiri d'Alcalá de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya) per un escamot de falangistes.

    ***

    Gino Sette

    Gino Sette

    - Agostino Sette: El 31 de juliol de 1936 mor a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i antifeixista Agostino Sette, més conegut com Gino Sette. Havia nascut el 5 de desembre de 1902 neix a Montagnana (Vèneto, Itàlia). Fill d'Stefano Sette i d'Ermenegilda Veronesse, es guanyava la vida com a paleta i ben aviat es va fer militant dels antifeixistes «Arditi del Popolo» i dels grups anarquistes. Després de patir la presó mussoliniana pels seus enfrontaments amb els escamots feixistes, en 1924 fugí a França i s'instal·là al Midi. En 1934 passà a Bèlgica i a Luxemburg. Expulsat d'aquest país per les seves activitats, en 1935 retornà a França i s'instal·là a Marsella, on reemprengué els contactes amb els cercles llibertaris gals. El març de 1936 marxà a Catalunya i a Barcelona participà en les activitats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop feixista de juliol de 1936, fou un dels primers en allistar-se com a milicià en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Gino Sette va caure mort el 31 de juliol de 1936 en els combats de Siétamo, al front d'Aragó. Fou el primer italià que morí en la guerra civil espanyola.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0


                Plató, el déspota misogin.

     

                   

                                                  Plató, el déspota misogin.

               (És una reedició de l'escrit del 2008, el títol del qual apareixia en espanyol)

      

            Aquest escrit és un recull de notes breus que fan referència a alguns punts de la ideologia d'En Plató – i  a la d'altres pensadors pròxims -, notes que he penjat a la Xarxa, pensant que podria servir de revulsiu contra la beateria conservadora dominant.    Tesi: Sòcrates, Plató i Aristòtil són la tríada reaccionària de l'antiga Grècia. Representen l'intel·lectualisme moral; afirmen que hi ha una veritat moral;  i que únicament a través de l'esforç intel·lectual es coneix aquesta veritat. I que la moral – la vertadera – és exclusiva dels savis; i que les persones vulgars i els falsos savis(sofistes, els denomina En Plató) són incapaços de practicar el bé moral.   Intel·lectualisme moral o, simplement, intel·lectualisme:  S'ha d'entendre en un sentit més ample, de manera que abraça l'Intel·lectualisme de Sòcrates i N'Aristòtil; i, per extensió, inclou a N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino; i, per extensió, tots aquells que cultiven qualque mena de variant platònica.    Tesi: Primer foren les revolucions democràtiques de les polis de la Grècia clàssica. Tot seguit, l'emotivisme moral esdevingué el pensament hegemònic (l'emotivisme moral s'ha d'entendre com aquella doctrina que sosté que les normes morals són producte dels sentiments dels humans; són expressió de la voluntat i no de la intel·ligència).     L'atomisme d'En Demòcrit fou la teoria física que més s'acosta a la física moderna. Aquesta teoria fou majorment acceptada pels il·lustrats i pels epicuris. En Plató la combaté amb ardor.    Tesi: Els Diàlegs d'En Plató fan ús d'uns recursos teatrals espuris. No fou el cas que la dialèctica platònica s'imposés al discurs dels il·lustrats; la retirada de l'emotivisme moral i  de l'anorreament de la democràcia fou per causa de la formació de l'Imperi macedònic .      Tesi: La presència del platonisme estricte és una demostració de que l'oligarquia – i la jerarquia catòlica - no ha estat derrotada ni està en retirada.       Actualment, els programes d'ensenyament i, per tant, els llibres text i les enciclopèdies autoritzades – continuen mantenint una versió conservadora de la història universal i de la història del pensament humà. Es continua mantenint tradicions ideològiques  de l'època de N'Alfons XIII i de la del general Franco.    L'ensenyament oficial continua donant com a ajustada la realitat històrica una versió falsificadora segons la qual el pensament dels filòsofs de la reacció – Sòcrates, Plató i Aristòtil –  seria la culminació de la filosofia de l'antiguitat. I, semblantment, N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino són presentats com a glòria de la humanitat; però, en realitat, aquests autors acompliren l'encàrrec d'acomodar la filosofia dels autors grecs al servei dels interesos ideològics de l'Església catòlica.    Els estudiants espanyols – i, igualment, els catalans – han de passar unes proves de selectivitat on els cinc filòsofs de la reacció omplen la meitat de la llista dels deu filòsofs seleccionats per a les proves. I si hi s'afegeix En Descartes i En Heidegger, llavors  es mostraria clarament el predomini dels autors reaccionaris. 

       Els estudiants es veuen coaccionats, i han de ser capaços de reproduir en unes proves escrites les principals teories i argumentacions del pensament reaccionari. Els estudiants han de saber demostrar que la metafísica és una ciència, que es pot demostrar científicament l'existència de Déu, que l'ànima és un esperit i que pot ésser estudiada científicament, que els sentits ens enganyen,  que la ciència autèntica és aquella basada en el pur intel·lecte, que la ciència ha de deixar de banda els sentits i els experiments empírics, que la física es regulada per quatre causes, que la Terra és immòbil, que la Terra és el centre de l'Univers, que hi ha dues físiques, dos móns físics, la física sublunar –  la que regula els moviments de la terra – i la física celestial, que la naturalesa té horror al buit, que es dona la generació espontània, que l'home i l'univers té una finalitat (Aristòtil), que els sofistes comerciaven amb la veritat, que l'autoritat ve de Déu,  que és bo que hi hagi esclaus, que l'home perfecte és el que es dedica a la vida intel·lectual o contemplativa, que la democràcia és un sistema que mena a la corrupció, segons En Plató; que la democràcia, lo monarquia o un govern aristocràtic, poden ésser igual de bons, segons N'Aristòtil.

        Tesi: El denominat "amor platònic" és, en realitat, una exaltació de l'homosexualitat. En Plató argumenta que l'amor entre els homes – els mascles – és de superior qualitat intel·lectual i moral al del vulgar amor heterosexual.        En  el Simposi (179e/181b), Pausànias argumenta que els homes vils estimen per igual a les dones i als efebs i que estimen més els seus cossos que les seves ànimes. I que l'amor entre mascles és superior perquè els inspirats en aquest amor senten predilecció per allò que és per naturalesa  més fort i té un major enteniment.     De limitar-se al a la informació dels llibres de text o a les enciclopèdies, els estudiants de la filosofia Plató (Bé, en realitat, els fan memoritzar uns esquemes formalistes) no arriben a tenir ni la més petita sospita de les grans aberracions imaginades per En Plató per a la seva República. Vegeu el típic to hagiogràfic de l'article de l'Enciclopèdia Catalana, on es pot llegir:  "República (un dels diàlegs més extensos i en el qual Plató proposa la construcció d'un estat que realitza la idea de justícia)", i, tot seguit, referint-se tot cofoi, a les qualitats del bon polític, afegeix "al coneixement de la veritable realitat (i és per això que només el filòsof pot ésser un bon polític, l'adequat dirigent de la comunitat), mentre que...tot home com allunyat del veritable coneixement (i, per  la qual això mateix, com impedit d'un recte comportament, la possibilitat del qual resta condicionada —com és palès a la República— a una acurada i exigent educació filosòfica o a l'obediència als dictats de l'aristocràcia espiritual que ha de governar l'estat)." I no hi ha més informació sobre el tema. Noteu que l'autor de l'article de la GEC fa ús de l'expressió l'aristocràcia intel·lectual que ha de governar l'Estat en lloc de l'expressió més pròxima a la realitat descrita que podria ésser el dèspota ultraviolent per a establir un Estat policíac.     Els estudiants estarien més previnguts si se'ls avisava amb la següent tesi    Tesi:    La República d'En Plató és una orgia inaudita de la imaginació d'un reaccionari extrem – d'extrema dreta, diríem avui -. Imagina un règim despòtic on els treballadors – els productors, els anomena ell – són explotats en règim d'esclavitud i controlats per mitjà d'un colossal estat policíac.    Hi ha excepcions, però, els professors de filosofia, majorment, es senten bastant impotents per contrarestar el programa oficial i el que afirma el llibre de text.     Per suposat, la millor manera de conèixer el pensament d'En Plató seria llegir la seva extensa obra. Però la realitat socio-cultural és que els  lectors de la República són pocs i majorment inclinats al platonisme, jo crec.      Però, a aquesta Web, disposo de suficient llibertat per a indicar, sense més, algunes de les propostes més notables – i més estrambòtiques – de la República platònica. Vegem allò que no diuen o amaguen els llibres text:     Que la ciutat és regida per un grupet de dèspotes que s'autodenominen filòsofs. En Plató no explica com s'ho han fet aquests filòsofs per aconseguir el Poder; tampoc explica quin ha d'ésser el mecanisme successori. D'una manera falsament ingènua, diu repetidament que  els governants han de els més savis; però no diu qui dictamina el grau de saviesa dels possibles aspirants al exercici del Poder.  Que com que ha de ser una ciutat ideal, el nombre d'habitants d'aquesta ciutat ha de ser l'ideal; segons En Plató, exactament, 5040 habitants, que es corresponia amb la factorial del número 7 (O sigui: 1x2x3x4x5x6x7); però no només pel possible significat pitagòric del número 7, sinó per la prevenció contra el creixement desproporcionat dels productors (El règim aristocràtic en crisi havia vist que el creixement de les ciutats comportava la revolució democràtica. En efecte, s'ha de considerar que el nombre dels grans propietaris – els aristòcrates – es mantenia invariable, posat que no podien augmentar l'extensió de la terra).    Que la República descriu un terrorífic Estat policíac-militarista.    Que els policies-soldat constitueixen la classe excel·lent, és a dir, venen a ser una versió platònica de la típica classe aristocràtica, la classe dels militars professionals, o sigui, els nobles. Que no fa cap referència sobre el nombre de guardians-soldats o sobre quina proporció s'ha de donar entre els guardians i els  productors (la resta de població, els pagesos inclosos).   Que els treballadors s'han de dedicar a treballar i no res més. La imaginació d'En Plató forjà un obrer ideal que seria una versió humana d'un robot mecànic. Un obrer que només havia de treballar i no res més.   Que tota l'obra d'En Plató exhibeix una misogínia extrema. I que a la República arriba a l'extrem inaudit de convertir  a les dones, en conjunt, en una propietat de l'Estat (Aquest era el somni comunista d'En Plató).    Que el dèspota imaginari se'n anà empatollant tot de mesures extraordinàriament violentes contra les dones. Així imaginà una societat on s'hauria destruït la família i qualsevol tipus de lligam familiar.  Les dones serien reduïdes a la condició d'esclaves sexuals i d'esclaves reproductores.    Que s'inventà una formidable loteria sexual, de manera que es repartia participacions d'aquesta loteria als treballadors, i el premi era una dona, és a dir, l'accés sexual a una dona.    Que els nadons eren separats de les seves mares i passaven a ser criats per unes altres dones, en col·lectivitat, de manera que les mares no poguessin saber quins eren els seus fills.    Que es descriuen les propostes de pràctiques de selecció biològica per a la millora de la raça.    Que sovint es descriuen situacions ridícules com, per exemple, la de millorar el sistema de loteria sexual, de manera que, per mitjà de trampes, els més lletjos o els més defectuosos no aconseguissin cap premi; és a dir, se'ls donava a aquells desgraciats falses participacions. L'explicació que dona En Plató és que, així, aquests treballadors, ignorants de l'engany del loter, continuaven il·lusionats esperant guanyar el premi qualque dia.     Que els filòsofs-governants també enganyen als soldats-guardians per mitjà de la loteria trucada, a fi d'aconseguir una selecció biològica (Bé, En Plató no explica com és el funcionament d'aquesta loteria ni d'on treuen el temps els governants-loters per a poder efectuar els seus trucs) .  (Alguns comentaristes progressistes, avergonyits del reaccionarisme d'En Plató, s'afanyen a destacar com a gest progressista el text on es proposa que també hi hagi dones guardianes al costat dels guardians mascles. En efecte, diu En Plató que guardians i guardianes han de cohabitar i han de mantenir relacions sexuals amb la més absoluta promiscuïtat; es diu que les dones i els fills seran comuns. Però la intenció de Plató no és la de alliberar la dona, sinó reforçar el poder absolut dels Autòcrates-filòsofs i dels seus gossos guardians; la dona no quedava alliberada sinó reduïda a la condició de gossa. Els fills de les guardianes, per altra banda, eren separats de la mare al moment del néixer, i criats per unes dides i unes iaies, o sigui que, de totes maneres,  la cura dels infants era una exclusiva de les dones.       Que En Plató es trencava el cap pensant la manera com evitar l'incest. Que una manera d'evitar l'incest era que els joves consideressin mares a les dones de més edat, i que les dones madures consideressin com a fills als joves, en el benentès que en cap cas podien mantenir relacions sexuals. I igualment respecte a la relació entre els homes madurs i les jovenetes que podrien ser les filles. Respecte a l'incest entre germans, En Plató no va trobar la manera d'evitar-ho i ho va deixar a la cura de la pitonisa.    En algun moment de l'elaboració del text, sembla que l'autor no podia reprimir l'emoció i deixava anar l'exaltació de l'amor superior, l'amor homosexual, als llocs més impensats. Així, per tal d'enardir els soldats en acció de guerra, proposa que el guerrers més distingits tinguin dret a besar als seus companys; entén que si un soldat sent passió amorosa per algú, sigui home o dona,el seu cor cremarà en desigs de provar el seu valor(469 e).      Que als guardians En Plató els anomena, indistintament, guardians, soldats, guerrers, vigilants, però per la complexitat extraordinària de les tasques encomanades el nom que els seria més escaient seria el d'agents de la inquisició i de Grans Inquisidors als governants-filòsofs (eren un precedent del que seria la Cúria del Papa de Roma). La tasca era immensa: s'havia de revisar tota la literatura grega i esborrar tots els paràgrafs que podien ésser considerats no convenients per a l'educació dels infants i dels joves. A les pàgines finals del llibre II i a les del començament del III, es donen les normes per a que s'han de sotmetre la literatura; així, diu ...a les que ens han deixat Hesíode, Homer i els demés poetes. Aquests són els que han creat les falses fàbules...perquè aquestes històries són realment perilloses...no han de ser referides a la nostra ciutat (379 a).  I a continuació diu que els Governants ...com a fundadors de la ciutat...no ens correspon inventar fàbules, sinó únicament conèixer a quin model han d'atenir-se els poetes per a compondre-les i no sortir-se d'ell.   Segons En Plató s'haurien d'esborrar tots els poemes que representen als deus d'una manera grossera i inconvenient; no s'han de mostrar els deus dominants per les passions, o dient mentides o amb un comportament incorrecte. També seria prohibit parlar de la mort  o del Hades (i d'altres més coses). També s'hauria prohibir que les dides i les iaies contessin fàbules il·legals als nens.

        Aquells guardians es trobarien amb la sorpresa que, en lloc de fer la guerra, la seva ocupació quotidiana seria fer d'inquisidors i vigilar les dides i les iaies, i els nens i els joves, i els homes i les dones.                        

    0 0


                Plató, el déspota misogin.

     

                   

                                                  Plató, el déspota misogin.

               (És una reedició de l'escrit del 2008, el títol del qual apareixia en espanyol)

      

            Aquest escrit és un recull de notes breus que fan referència a alguns punts de la ideologia d'En Plató – i  a la d'altres pensadors pròxims -, notes que he penjat a la Xarxa, pensant que podria servir de revulsiu contra la beateria conservadora dominant.    Tesi: Sòcrates, Plató i Aristòtil són la tríada reaccionària de l'antiga Grècia. Representen l'intel·lectualisme moral; afirmen que hi ha una veritat moral;  i que únicament a través de l'esforç intel·lectual es coneix aquesta veritat. I que la moral – la vertadera – és exclusiva dels savis; i que les persones vulgars i els falsos savis(sofistes, els denomina En Plató) són incapaços de practicar el bé moral.   Intel·lectualisme moral o, simplement, intel·lectualisme:  S'ha d'entendre en un sentit més ample, de manera que abraça l'Intel·lectualisme de Sòcrates i N'Aristòtil; i, per extensió, inclou a N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino; i, per extensió, tots aquells que cultiven qualque mena de variant platònica.    Tesi: Primer foren les revolucions democràtiques de les polis de la Grècia clàssica. Tot seguit, l'emotivisme moral esdevingué el pensament hegemònic (l'emotivisme moral s'ha d'entendre com aquella doctrina que sosté que les normes morals són producte dels sentiments dels humans; són expressió de la voluntat i no de la intel·ligència).     L'atomisme d'En Demòcrit fou la teoria física que més s'acosta a la física moderna. Aquesta teoria fou majorment acceptada pels il·lustrats i pels epicuris. En Plató la combaté amb ardor.    Tesi: Els Diàlegs d'En Plató fan ús d'uns recursos teatrals espuris. No fou el cas que la dialèctica platònica s'imposés al discurs dels il·lustrats; la retirada de l'emotivisme moral i  de l'anorreament de la democràcia fou per causa de la formació de l'Imperi macedònic .      Tesi: La presència del platonisme estricte és una demostració de que l'oligarquia – i la jerarquia catòlica - no ha estat derrotada ni està en retirada.       Actualment, els programes d'ensenyament i, per tant, els llibres text i les enciclopèdies autoritzades – continuen mantenint una versió conservadora de la història universal i de la història del pensament humà. Es continua mantenint tradicions ideològiques  de l'època de N'Alfons XIII i de la del general Franco.    L'ensenyament oficial continua donant com a ajustada la realitat històrica una versió falsificadora segons la qual el pensament dels filòsofs de la reacció – Sòcrates, Plató i Aristòtil –  seria la culminació de la filosofia de l'antiguitat. I, semblantment, N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino són presentats com a glòria de la humanitat; però, en realitat, aquests autors acompliren l'encàrrec d'acomodar la filosofia dels autors grecs al servei dels interesos ideològics de l'Església catòlica.    Els estudiants espanyols – i, igualment, els catalans – han de passar unes proves de selectivitat on els cinc filòsofs de la reacció omplen la meitat de la llista dels deu filòsofs seleccionats per a les proves. I si hi s'afegeix En Descartes i En Heidegger, llavors  es mostraria clarament el predomini dels autors reaccionaris. 

       Els estudiants es veuen coaccionats, i han de ser capaços de reproduir en unes proves escrites les principals teories i argumentacions del pensament reaccionari. Els estudiants han de saber demostrar que la metafísica és una ciència, que es pot demostrar científicament l'existència de Déu, que l'ànima és un esperit i que pot ésser estudiada científicament, que els sentits ens enganyen,  que la ciència autèntica és aquella basada en el pur intel·lecte, que la ciència ha de deixar de banda els sentits i els experiments empírics, que la física es regulada per quatre causes, que la Terra és immòbil, que la Terra és el centre de l'Univers, que hi ha dues físiques, dos móns físics, la física sublunar –  la que regula els moviments de la terra – i la física celestial, que la naturalesa té horror al buit, que es dona la generació espontània, que l'home i l'univers té una finalitat (Aristòtil), que els sofistes comerciaven amb la veritat, que l'autoritat ve de Déu,  que és bo que hi hagi esclaus, que l'home perfecte és el que es dedica a la vida intel·lectual o contemplativa, que la democràcia és un sistema que mena a la corrupció, segons En Plató; que la democràcia, lo monarquia o un govern aristocràtic, poden ésser igual de bons, segons N'Aristòtil.

        Tesi: El denominat "amor platònic" és, en realitat, una exaltació de l'homosexualitat. En Plató argumenta que l'amor entre els homes – els mascles – és de superior qualitat intel·lectual i moral al del vulgar amor heterosexual.        En  el Simposi (179e/181b), Pausànias argumenta que els homes vils estimen per igual a les dones i als efebs i que estimen més els seus cossos que les seves ànimes. I que l'amor entre mascles és superior perquè els inspirats en aquest amor senten predilecció per allò que és per naturalesa  més fort i té un major enteniment.     De limitar-se al a la informació dels llibres de text o a les enciclopèdies, els estudiants de la filosofia Plató (Bé, en realitat, els fan memoritzar uns esquemes formalistes) no arriben a tenir ni la més petita sospita de les grans aberracions imaginades per En Plató per a la seva República. Vegeu el típic to hagiogràfic de l'article de l'Enciclopèdia Catalana, on es pot llegir:  "República (un dels diàlegs més extensos i en el qual Plató proposa la construcció d'un estat que realitza la idea de justícia)", i, tot seguit, referint-se tot cofoi, a les qualitats del bon polític, afegeix "al coneixement de la veritable realitat (i és per això que només el filòsof pot ésser un bon polític, l'adequat dirigent de la comunitat), mentre que...tot home com allunyat del veritable coneixement (i, per  la qual això mateix, com impedit d'un recte comportament, la possibilitat del qual resta condicionada —com és palès a la República— a una acurada i exigent educació filosòfica o a l'obediència als dictats de l'aristocràcia espiritual que ha de governar l'estat)." I no hi ha més informació sobre el tema. Noteu que l'autor de l'article de la GEC fa ús de l'expressió l'aristocràcia intel·lectual que ha de governar l'Estat en lloc de l'expressió més pròxima a la realitat descrita que podria ésser el dèspota ultraviolent per a establir un Estat policíac.     Els estudiants estarien més previnguts si se'ls avisava amb la següent tesi    Tesi:    La República d'En Plató és una orgia inaudita de la imaginació d'un reaccionari extrem – d'extrema dreta, diríem avui -. Imagina un règim despòtic on els treballadors – els productors, els anomena ell – són explotats en règim d'esclavitud i controlats per mitjà d'un colossal estat policíac.    Hi ha excepcions, però, els professors de filosofia, majorment, es senten bastant impotents per contrarestar el programa oficial i el que afirma el llibre de text.     Per suposat, la millor manera de conèixer el pensament d'En Plató seria llegir la seva extensa obra. Però la realitat socio-cultural és que els  lectors de la República són pocs i majorment inclinats al platonisme, jo crec.      Però, a aquesta Web, disposo de suficient llibertat per a indicar, sense més, algunes de les propostes més notables – i més estrambòtiques – de la República platònica. Vegem allò que no diuen o amaguen els llibres text:     Que la ciutat és regida per un grupet de dèspotes que s'autodenominen filòsofs. En Plató no explica com s'ho han fet aquests filòsofs per aconseguir el Poder; tampoc explica quin ha d'ésser el mecanisme successori. D'una manera falsament ingènua, diu repetidament que  els governants han de els més savis; però no diu qui dictamina el grau de saviesa dels possibles aspirants al exercici del Poder.  Que com que ha de ser una ciutat ideal, el nombre d'habitants d'aquesta ciutat ha de ser l'ideal; segons En Plató, exactament, 5040 habitants, que es corresponia amb la factorial del número 7 (O sigui: 1x2x3x4x5x6x7); però no només pel possible significat pitagòric del número 7, sinó per la prevenció contra el creixement desproporcionat dels productors (El règim aristocràtic en crisi havia vist que el creixement de les ciutats comportava la revolució democràtica. En efecte, s'ha de considerar que el nombre dels grans propietaris – els aristòcrates – es mantenia invariable, posat que no podien augmentar l'extensió de la terra).    Que la República descriu un terrorífic Estat policíac-militarista.    Que els policies-soldat constitueixen la classe excel·lent, és a dir, venen a ser una versió platònica de la típica classe aristocràtica, la classe dels militars professionals, o sigui, els nobles. Que no fa cap referència sobre el nombre de guardians-soldats o sobre quina proporció s'ha de donar entre els guardians i els  productors (la resta de població, els pagesos inclosos).   Que els treballadors s'han de dedicar a treballar i no res més. La imaginació d'En Plató forjà un obrer ideal que seria una versió humana d'un robot mecànic. Un obrer que només havia de treballar i no res més.   Que tota l'obra d'En Plató exhibeix una misogínia extrema. I que a la República arriba a l'extrem inaudit de convertir  a les dones, en conjunt, en una propietat de l'Estat (Aquest era el somni comunista d'En Plató).    Que el dèspota imaginari se'n anà empatollant tot de mesures extraordinàriament violentes contra les dones. Així imaginà una societat on s'hauria destruït la família i qualsevol tipus de lligam familiar.  Les dones serien reduïdes a la condició d'esclaves sexuals i d'esclaves reproductores.    Que s'inventà una formidable loteria sexual, de manera que es repartia participacions d'aquesta loteria als treballadors, i el premi era una dona, és a dir, l'accés sexual a una dona.    Que els nadons eren separats de les seves mares i passaven a ser criats per unes altres dones, en col·lectivitat, de manera que les mares no poguessin saber quins eren els seus fills.    Que es descriuen les propostes de pràctiques de selecció biològica per a la millora de la raça.    Que sovint es descriuen situacions ridícules com, per exemple, la de millorar el sistema de loteria sexual, de manera que, per mitjà de trampes, els més lletjos o els més defectuosos no aconseguissin cap premi; és a dir, se'ls donava a aquells desgraciats falses participacions. L'explicació que dona En Plató és que, així, aquests treballadors, ignorants de l'engany del loter, continuaven il·lusionats esperant guanyar el premi qualque dia.     Que els filòsofs-governants també enganyen als soldats-guardians per mitjà de la loteria trucada, a fi d'aconseguir una selecció biològica (Bé, En Plató no explica com és el funcionament d'aquesta loteria ni d'on treuen el temps els governants-loters per a poder efectuar els seus trucs) .  (Alguns comentaristes progressistes, avergonyits del reaccionarisme d'En Plató, s'afanyen a destacar com a gest progressista el text on es proposa que també hi hagi dones guardianes al costat dels guardians mascles. En efecte, diu En Plató que guardians i guardianes han de cohabitar i han de mantenir relacions sexuals amb la més absoluta promiscuïtat; es diu que les dones i els fills seran comuns. Però la intenció de Plató no és la de alliberar la dona, sinó reforçar el poder absolut dels Autòcrates-filòsofs i dels seus gossos guardians; la dona no quedava alliberada sinó reduïda a la condició de gossa. Els fills de les guardianes, per altra banda, eren separats de la mare al moment del néixer, i criats per unes dides i unes iaies, o sigui que, de totes maneres,  la cura dels infants era una exclusiva de les dones.       Que En Plató es trencava el cap pensant la manera com evitar l'incest. Que una manera d'evitar l'incest era que els joves consideressin mares a les dones de més edat, i que les dones madures consideressin com a fills als joves, en el benentès que en cap cas podien mantenir relacions sexuals. I igualment respecte a la relació entre els homes madurs i les jovenetes que podrien ser les filles. Respecte a l'incest entre germans, En Plató no va trobar la manera d'evitar-ho i ho va deixar a la cura de la pitonisa.    En algun moment de l'elaboració del text, sembla que l'autor no podia reprimir l'emoció i deixava anar l'exaltació de l'amor superior, l'amor homosexual, als llocs més impensats. Així, per tal d'enardir els soldats en acció de guerra, proposa que el guerrers més distingits tinguin dret a besar als seus companys; entén que si un soldat sent passió amorosa per algú, sigui home o dona,el seu cor cremarà en desigs de provar el seu valor(469 e).      Que als guardians En Plató els anomena, indistintament, guardians, soldats, guerrers, vigilants, però per la complexitat extraordinària de les tasques encomanades el nom que els seria més escaient seria el d'agents de la inquisició i de Grans Inquisidors als governants-filòsofs (eren un precedent del que seria la Cúria del Papa de Roma). La tasca era immensa: s'havia de revisar tota la literatura grega i esborrar tots els paràgrafs que podien ésser considerats no convenients per a l'educació dels infants i dels joves. A les pàgines finals del llibre II i a les del començament del III, es donen les normes per a que s'han de sotmetre la literatura; així, diu ...a les que ens han deixat Hesíode, Homer i els demés poetes. Aquests són els que han creat les falses fàbules...perquè aquestes històries són realment perilloses...no han de ser referides a la nostra ciutat (379 a).  I a continuació diu que els Governants ...com a fundadors de la ciutat...no ens correspon inventar fàbules, sinó únicament conèixer a quin model han d'atenir-se els poetes per a compondre-les i no sortir-se d'ell.   Segons En Plató s'haurien d'esborrar tots els poemes que representen als deus d'una manera grossera i inconvenient; no s'han de mostrar els deus dominants per les passions, o dient mentides o amb un comportament incorrecte. També seria prohibit parlar de la mort  o del Hades (i d'altres més coses). També s'hauria prohibir que les dides i les iaies contessin fàbules il·legals als nens.

        Aquells guardians es trobarien amb la sorpresa que, en lloc de fer la guerra, la seva ocupació quotidiana seria fer d'inquisidors i vigilar les dides i les iaies, i els nens i els joves, i els homes i les dones.                        

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    La literatura catalana experimental.

    "Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest 'teatre'. Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): 'El 'teatre regional'és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre". (Miquel López Crespí)


    Miquel López Crespí i Josep M. Llompart. Josep M. Llompart presentava l'obra de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc, Premi de les Lletres de l'any 1987.

    Josep M. Llompart tenia molt mala opinió de l'anomenat "teatre regional". En un article titulat "Present i futur del teatre mallorquí" (vegeu el llibre Mallorca, teatre pàgs. 37-60) Llompart era molt més que dur. Senzillament, les seves asseveracions que compartíem i compartim, eren lapidàries. Escrivia: "La situació [del teatre mallorquí] -tots ho sabem- és aquesta: a Mallorca vàrem tenir, i tenim, una poesia normal i, en certs moments, d'envejable alçada; tenim ja una novel.la que pot mirar amb seguretat i amb esperança cap al futur; vàrem tenir un inici, tan modest i humil com es vulgui però autèntic, de teatre; avui, emperò, el vertader teatre mallorquí no existeix. Ocupant el seu lloc hi ha una cosa, probablement a punt de morir, que li diuen 'teatre regional', o sigui, un teatre que ja va néixer amb el cap baix, humiliat, ferit per aquest adjectiu, 'regional', que, tenguem-ho ben present, mata tot quant toca". Llompart sap molt bé que aquest teatre de l'autoodi (el teatre rekional) té poc o no res a veure amb l'autèntic sainet costumista. El costumisme tenia i té coses vertaderament importants, aportacions bàsiques per a conèixer els costums d'un temps i d'una societat determinats. En les bones peces del sainet del XIX trobarem sempre una intenció satírica, de critica social basada la majoria de vegades en la comicitat. Per això Llompart salva el teatre d'en Pere d'Alcàntara Penya i d'en Bartomeu Ferrà ("teatre humil, però de veres").


    L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.

    Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest "teatre". Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): "El 'teatre regional'és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre. El nostre sainet tractava amb amor, amb tendresa, els seus personatges; respectava i enaltia la seva dignitat d'homes. El 'teatre regional' els tracta amb tota la crueltat del menyspreu; vol que tot un poble faci burla d'ell mateix, de les seves coses més sagrades i entranyables. El 'teatre regional'és això: la suplantació de la rialla moralitzadora per la rialla idiotitzadora".

    Les meves primeres obres de teatre (Ara, a qui toca, Les germanies, Estiu de foc, Autòpsia a la matinada...) anaven en aquesta línia: defugir tota la podridura d'aquest "teatre" idiotitzador (que deia Josep M. Llompart). Dia 7 d'octubre de 1972, a Alacant, guanyava el premi de teatre en català "Carlos Arniches" (era el primer any què es convocava en la nostra llengua). A l'endemà, tots els diaris de la península (i a les Illes Diario de Mallorca) informaven de la notícia. En la mateixa convocatòria guanyava el premi en espanyol J. D. Sutton amb la seva obra Mañana. Els jurats del meu primer premi teatral havien estat en aquells moments les figures màximes de la cultura catalana i de l'espanyola progressista. Em referesc als directors i autors Ricard Salvat, José Monleón i Sanchís Sinisterra (un gran autor de València que ja havia guanyat el Carlos Arniches -versió castellana- l'any 1968 amb l'obra Tú, no importa quién).

    Cal dir que els tres autors i membres del jurat que em guardonaren aconseguiren -i això era vertaderament important en aquells anys de repressió i d'entrebancs envers la nostra cultura per part del feixisme- que, juntament amb el premi en espanyol hi hagués també un altre en català. Els tres homes de teatre aconseguiren guanyar aquesta important batalla per la llengua i per la llibertat argumentant l'èxit de públic de El retaule del flautista a tota l'àrea dels Països Catalans. Els franquistes de l'Ajuntament d'Alacant no tenien ni idea del que significava per al poble El retaule... En Ricard Salvat i en José Monleón els hi mostraven fotografies amb les cues de gent i insinuaven què, de guardonar i estrenar una obra en català, ells, com a regidors, podrien fer-se famosos... qui sap si Hollywood els enviaria a demanar per portar a la pantalla l'obra premiada! Pobres! S'ho cregueren ben a les totes!

    A nivell de simple recordatori, cal dir que la casualitat de guanyar aquest premi de teatre vengué donada per la publicació a la revista Lluc (maig de 1972) de les bases del concurs. Consultant la col.lecció de Lluc, a la pàgina 24 d'aquest mes de maig s'hi pot trobar la nota que dóna informació del primer concurs de teatre en català des de la guerra civil. Textualment la nota deia: "Alacant: Per primera vegada un premi de teatre en català" I ampliava més endavant l'escrit enviat per un corresponsal "del País Valencià": "L'Ajuntament d'Alacant convoca el I Premi de Teatre Carles Arniches, exclusivament per a obres em llengua catalana, al qual podran concórrer els autors que ho desitgin, de tots els Països Catalans".

    Ara, quan ho penses, fan riure aquestes anècdotes de començaments dels anys setanta. Però aleshores eren batalles molt importants en defensa de la nostra llengua, una passa important en la lluita per la nostra llibertat com a persones i com a poble.

    Els titulars de l'entrevista amb Sanchís Sinisterra, deien, amb lletres de motllo (La Verdad, 7-X-1972): "El Premio Arniches podrá hacer una gran labor en la potenciación de la lengua valenciana". A Mallorca i molts indrets de l'Estat alguns partits de la clandestinitat encara no havien ni estudiat ni molt manco posat en pràctica una necessària normalització (escriure en català) de les seves publicacions. Dins la mateixa organització -aleshores OICE (OEC)- on vaig militar més endavant, aquesta qüestió no estava gens aclarida. No em parlem dins del carrillisme espanyol i en alguns partits maoistes i estalinistes! Per tant, la meva obra, obrint els premis de teatre d'Alacant al català, aconseguia escletxes de llibertat i normalització en moments ben crítics i problemàtics per a la nostra supervivència com a poble.

    Pel que fa a la qualitat de les obres presentades al premi en la seva vessant "valenciana", en José Monleón, parlant a la mateixa entrevista abans esmentada, deixava ben clara l'alta qualitat de la majoria d'obres. Més endavant, quan el periodista demana a Sinisterra la història dels premis en català, l'entrevistat aclareix: "La idea surgió de Monleón y los otros miembros del jurado del año pasado y creo que hay que felicitarles. Alicante está viviendo la problemática de su propia lengua y creo que el Arniches puede hacer una gran labor para potenciarla; el Arniches le dará una mayor raigambre y contribuirá a activar este proceso de desarrollo".

    Miquel López Crespí

    Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)


    "En aquell temps havíem seguit amb atenció les experimentacions teatrals de Llorenç Villalonga. Hi havia aspectes interessants. En referesc especialment a Faust (publicada l'any 1956) i a Aquil.les o l'impossible i Alta i benemèrita senyora (publicades l'any 1964). Sense deixar de reconèixer que eren experiments tal volta útils (les podríem definir de "teatre literari"), el cert és que aleshores, joves com érem, ens costava molt dissociar la figura Villalonga-escriptor, de la figura Villalonga-feixista". (Miquel López Crespí)



    Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga va ser un falangista de primera hora i va dornar un suport actiu al feixisme en temps de la guerra civil. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

    La literatura catalana experimental.


    Record que Ara, a qui toca? era una obra experimental. Els crítics d'aleshores parlaven de certa influència del teatre de Brecht, Anouill, Ionesco, Beccket, etc. Els papers on havia escrit Ara, a qui toca?, juntament amb els de Les Germanies (que més endavant guanyaria el premi de teatre de més prestigi en aquells temps, el premi especial Born, de Ciutadella), Estiu de foc i alguns altres materials de poesia i narrativa em desaparegueren pels anys setanta-cinc/setanta-sis en uns d'aquells nombrosos escorcolls de la Brigada Social i dels serveis d'informació de la Guàrdia Civil. Mai no he pogut recuperar aquestes obres malgrat que, una vegada consolidada la reforma, ho vaig intentar. Ningú no sabia res d'uns papers segrestats per la Social! Originals de teatre? Em miraren com si hagués perdut l'enteniment. De les obres segrestades (i segurament cremades o perdudes per aquests sicaris del nazi-feixisme) només em resta l'esborrany de Les Germanies. Aquest esborrany té unes quaranta o cinquanta pàgines i permet una llunyana aproximació al que va ser l'obra guardonada a Menorca. Dic "una llunyana aproximació" perquè record a la perfecció que el projecte inicial sofrí moltes modificacions i ben cert que el material conservat -per miracle! a una de les carpetes que no escorcollaren els sicaris, és només una pàl.lida aproximació al que degué ser l'obra una vegada acabada; malgrat que sempre he pensat que no hi ha mai cap obra "acabada". Sempre he estat partidari de l'obra "oberta". Per entendre'ns: "oberta" a les suggerències creatives dels col.lectius que l'han de representar, als grups revolucionaris (en els anys setanta) interessats en la seva promoció i difusió o a les idees de directors, actors o públic en general (públic conscienciat, és clar).

    En aquell temps havíem seguit amb atenció les experimentacions teatrals de Llorenç Villalonga. Hi havia aspectes interessants. En referesc especialment a Faust (publicada l'any 1956) i a Aquil.les o l'impossible i Alta i benemèrita senyora (publicades l'any 1964). Sense deixar de reconèixer que eren experiments tal volta útils (les podríem definir de "teatre literari"), el cert és que aleshores, joves com érem, ens costava molt dissociar la figura Villalonga-escriptor, de la figura Villalonga-feixista. Bertolt Brecht havia escrit a un amic, parlant del problema de la relació entre l'art i la política (febrer de 1938): "Com puc mantenir allunyades aquestes coses [el sofriment del poble alemany sota el nazisme] dels meus escrits? I arreu on miri, si miro una mica més enllà d'on acaba aquest estret, veig la get sotmesa a aquests sofriments. I si el sentiment d'humanitat és destruït, l'art deixa d'existir. Compondre paraules belles no és art. Com podrà l'art commoure els homes, si ell mateix no es commou per la sort dels homes? Si jo mateix em tanco davant els sofriments dels homes, com s'obrirà el cor dels homes davant els meus escrits? I si no m'esforço a trobar un camí perquè surtin de llurs sofriments, com trobaran el camí dels meus escrits?".

    Nosaltres (juntament amb n'Alexandre Ballester, en Joan Soler Antich o en Llorenç Capellà) reaccionàvem en contra de la grolleria de l'autoodi estupidititzador. Josep M. Llompart escrivia en "Present i futur del teatre mallorquí": "Els nostres autors -em referesc, naturalment, als autors amb un mínim o un màxim d'honestedat- varen reaccionar, de fa temps, contra la ignomínia del 'teatre regional'". El mateix Llompart ens havia dit en nombroses ocasions que "avui, el vertader teatre mallorquí no existeix". Potser ingènuament la nostra intenció era ajudar a crear aquest "teatre nacional-popular" que pensàvem necessitava el nostre poble. Quan l'editorial Daedalus publicà les obres teatrals de Baltasar Porcel, per uns moments ens miràrem dins d'aquell miratge que prometia ser esplendorós. Llompart havia escrit parlant de l'obra de Porcel La simbomba fosca: "Aquesta darrera obra d'En Porcel, supera encara, d'un bon tros, l'encert primerenc de Els condemnats. Tots els qui assistírem a la lectura vàrem romandre literalment amb la boca oberta. A l'hora dels comentaris sonaven els noms de Samuel Beckett, Ionesco, John Osborne. Això ja és dir-ho tot".

    Miquel López Crespí

    Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)


    0 0

    Sa Pobla (Albopàs) - Un poble en marxa – Records dels anys 10 i 20 (IV)


    El que avui és Alpobàs era fa mil·lennis una gran llacuna. La mar penetrava molt endins de la terra i encara no s’havia format la barrera d’arena i pins que la convertiria en l’indret que ara coneixem. Talaiòtics, romans i àrabs no s’atreviren a bastir-hi les seves poblacions. Les runes d’aquests pobles s’han trobat prop de l’oratori de Crestatx, lluny del gran estany que omplia l’ampla planura on s’ajuntava l’aigua de la mar i la que provenia de la serra de Tramuntana. Fins a les ordinacions del rei Jaume II en el segle XIII, poca gent s’atreví a viure prop d’aquí. Els més valents dels pobladors romans o àrabs feien servir l’ample espai existent per a pasturar ramats de vaques, pescar-hi anguiles i caçar fotges, tota mena d’aviram i ocells que hi vivien a recer de l’inabastable bosc de canyes existent. (Miquel López Crespí)


    És un hivern molt dur per a la pagesia. Trona i diluvia sense aturar. Ja fa setmanes que els pagesos no poden anar a feinejar. Podria pensar que estam a les portes d’un nou diluvi universal. L’aigua corr, violenta, pels carrers del poble, i d’un moment a l’altre hom tem el desbordament dels torrents que envolten Albopàs. No seria la primera vegada que l’aigua recupera la seva primitiva ubicació i converteix sa marjal, la terra tan difícilment conreada en l’antiga albufera que era tot el pla que ens envolta fins arribar als voltants de Búger, Muro i Campanet. Segles de feina esclava per a convertir el poble en un verger, de robar espai a l’aigua, desfets en uns dies.

    El que avui és Alpobàs era fa mil·lennis una gran llacuna. La mar penetrava molt endins de la terra i encara no s’havia format la barrera d’arena i pins que la convertiria en l’indret que ara coneixem. Talaiòtics, romans i àrabs no s’atreviren a bastir-hi les seves poblacions. Les runes d’aquests pobles s’han trobat prop de l’oratori de Crestatx, lluny del gran estany que omplia l’ampla planura on s’ajuntava l’aigua de la mar i la que provenia de la serra de Tramuntana. Fins a les ordinacions del rei Jaume II en el segle XIII, poca gent s’atreví a viure prop d’aquí. Els més valents dels pobladors romans o àrabs feien servir l’ample espai existent per a pasturar ramats de vaques, pescar-hi anguiles i caçar fotges, tota mena d’aviram i ocells que hi vivien a recer de l’inabastable bosc de canyes existent.

    Des d'èpoques ignotes era impossible viure-hi amb els milions de moscards que propagaven –i encara propaguen, però manco que en el passat-- el paludisme entre els habitants de la comarca. Trist univers de les tercianes producte de les picadures del moscard anòfeles. Fins que els metges no tengueren a l’abast la quinina, la mort segava vides a centenars. Era el preu de conrear sa marjal, de xipollejar tot el dia dins l’aigua estancada i insalobre per tal de treure del fons de l’albufera el fang que serviria per assegurar un bocí de terra. Mai no s’havia vist miracle tan gran! Fer d’un espai insalubre un verger per sembra-hi moniatos, albergínies, melons, arròs i síndries. Era el preu per a no morir de fam. Inventar del no-res, des del fons de síquies i rierols, la terra que serviria per a alimentar la família.

    He parlat amb molts vells del poble. M’han contat records dels padrins i repadrins. He arribat a la conclusió que la nostra dèria a fer foguerons a les cantonades podia ser una pervivència de costums ancestrals per a desfer-se del mortal enemic dels albopassins. L’amo Xesc Cantallops encara recorda com per sant Antoni, a l’hora d’encendre els foguerons, s’encarregava, manat per la Sala, d’anar fogueró per fogueró a deixar-hi unes grapades de sofre.

    A l’hora de la cassalla i la simbomba molts albopassins ballaven jotes i boleros envoltats pel fum que, ensofrat, els semblava una metzina que allunyava el perill de les tercianes. Altres, els més rics, anaven fins a la rectoria a comprar uns grams d’encens, que aleshores era un producte de luxe, per a cremar a les cases dels senyors. Es cremava l’encens posat en un platet especial i es deixava que el fum regnés dins la cambra per l’espai d’unes hores. Els vells expliquen que era un sistema excel·lent per a acabar amb les febres que causaven tants morts.

    El fum dels foguerons, del sofre i de l’encens, les oracions, les misses que els particulars feien dir per a salvar una persona, la fe cega en els comprovats miracles de la Verge de Lorda, de la Mare de Déu de Lluc, dels sants de més devoció de cada família, van ser durant segles, fins a l’aparició de la quinina, els remeis que s’empraven per a foragitar el Mal.

    És bo d’imaginar el terror, l’angoixa, la misèria patida des de sempre pels albopassins. Nits tenebroses a mercè de la Mort. Gemecs a les cases. Talment l’àngel que Nostre Senyor va enviar per matar els primogènits dels egipcis que no volien deixar marxar els jueus, així l’existència dels nostres avantpassats. A la claror d’un llum d’oli, atemorits, esperar que el fosc núvol de la destrucció penetri per davall de la porta i s’apoderi dels habitants de la casa.

    Malalties, la fam i la pesta, cavalcant, sinistres, per les planures, entrant vencedores a tots els enfonys habitats, demostrant que res no podia aturar el seu designi destructiu. No era estrany que en un recent passat Albopàs i molts pobles de Mallorca tenguessin una gran quantitat de bruixes i curanderes. Quan les oracions no bastaven per a gaudir la dissort, el pagès acudia a cases on per uns cèntims s’oferien fórmules, estranyes pregàries, escapularis dels sants més estranys, herbes medicinals, ungüents que, deien les bruixes, podien comportar una curació certa.

    Quantes vegades no he parlat d’aquestes tristes històries des de les pàgines de Sa Marjal!

    No era estranya aleshores la vigilància de l’església cap als venedors d’il·lusions. En cas contrari, mèdiums i curanderes s’haurien pogut apoderar de la ment dels pagesos. Els miracles de la Santa Església Catòlica són certs, provats per eminents doctors, per bisbes i tota la Cúria romana. Però com es pot creure en les promeses de quatre velles que no saben de llegir i escriure, que mai no han sortit del seu enfony?

    Sense les disposicions del rei Jaume II res no hauria canviat en segles. Com fou possible transformar l’antiga alqueria àrab de Huayar-alfas o Vialfàs, en l’Alpobàs actual? Ens hauríem de remuntar a les Ordinacions que el rei va decretar l’any 1300. El monarca volia desenvolupar a fons la part forana de l'illa, bastant despoblada fins aleshores. Es creen noves viles: Felanitx, Castellitx (Algaida), Llucmajor, Porreres, Campos, Santanyí, Sineu, Albopàs, Manacor, Petra, Rubines (Binissalem), Selva i possiblement algunes altres.

    Com poblar aquests indrets insalubres, poc aptes per a l’agricultura? A les Ordinacions trobam l’explicació. Hi llegim: “Cada pobla constarà de cent famílies i cada una d’elles rebrà, per devuit diners anuals de cens, un quartó de terra per edificar la casa. Els pobladors proporcionaran espai per als carrers, els quals tendran un destre i mig d’amplària (6,3 m)”.

    I, per si no bastaven aquestes condicions, el rei ofereix als nous pobladors una important exempció d’impostos: “A tots els que s’instal·laran a les noves viles de maig de 1300 fins al mateix mes de 1301, se’ls concedirà tres anys de pròrroga per a pagar els deutes que tenguin”.

    Amb aquests avantatges oferts per la corona, començaren a comparèixer pobladors des de tots els indrets de l’Illa. Havia nascut Albopàs!

    Els albopassins sempre hauran de donar gràcies al Senyor per la venguda a Mallorca de l’enginyer anglès John Frederic Bateman, que, juntament amb l’altre enginyer, el senyor Green i Waring portaren endavant la colossal obra de la dessecació de l’Albufera. Abans dels anglesos ja havia provat de portar a terme tan magna empresa el senyor Juan María Villaverde sobre uns estudis d’Antonio López, però no va ser possible: era l’any 1853 i els albopassins mal aconsellats per determinats senyors es pensaren que la dessecació de la bufera (com diuen ells) podria suposar la ruïna del poble. Creien que es farien malbé les terres salvades de l’aigua i que les obres també llevarien l’aigua de les més de vuit-centes sínies que hi havia per aquells indrets. L’Ajuntament es mobilitzà contra el projecte; el poble insistia en les grans pèrdues que podrien patir; i, finalment, per ordre de Madrid, el projecte que ja aleshores hauria salvat tantes vides, quedà relegat en els caixons de l’oblit fins a l’arribada dels enginyers anglesos que, a força de raons i molts diners, van convèncer els albopassins i autoritats de la bondat del projecte.

    Com sempre, maçons i anarquistes donen la culpa l’Església d’aquell endarreriment en les obres. Expliquen, sense cap mena de fonament, que era la por d’una congregació de més de mil treballadors venguts de totes les parts d'illa i de fora de Mallorca el que atemoria el clergat. Milers de treballadors junts podrien esdevenir el nucli d’un poderós sindicat no controlat per les autoritats i els sacerdots, la possibilitat d’una consolidació de les organitzacions dissolvents al servei dels tèrbols interessos d’ateus i gent de mal viure.

    Ho entenc. Possiblement si hagués viscut en aquells temps també m’hauria atemorit veure els núvols de fum de les màquines de vapor emprades per a dessecar l’Albufera. Ben cert que el paisatge s’havia transformat en un infern aparent! Els pagesos, els homes que pasturaven les vaques pels aiguamolls, devien veure aquella invasió de ginys sorollosos com qui veu dimonis sorgits de la profunditat de les aigües. El progrés no respecta res ni ningú! Aparells capaços de transportar l’aigua a dos metres d’alçada per enviar-la pel canal que desembocada a mar oberta. No res a veure amb el lent feinejar de les sínies, la calmosa caminada dels ases que, tapats els ulls amb cucales, amb el seu esforç treuen l’aigua mitjançat els antiquíssims cadufos que, en dies de festa, serveixen igualment per a fer simbombes.

    Es pot imaginar-se el trull, el moviment incessant d’homes i carros enmig del renouer eixordador de les màquines de vapor! S’obren canals per portar l’aigua de la gran llacuna fins a la platja, tranquil·la fins aquells moments; els grans aparells de trencar pedra no aturen la seva feina destructiva del rocam granític més fort i poderós i, amb carros, el porten enmig de les aigües estancades per fer-hi camins i murs de contenció. Poderoses grues transporten els maons fins a l’indret corresponent, servides per munió de jornalers que, ben pagats pels anglesos, suen de sol a sol en la realització de l’obra faraònica. Els millors picapedrers i mestres d’obra de l’illa aixequen cases per als treballadors. Del no-res sorgeix Gata-moix, es basteix una esgleieta per a tenir cura de les necessitats espirituals de la gentada que participa en esforç tan titànic.

    Els vells encara conten com, a vegades, a causa de l’esforç continuat, algun d’aquells aparells sortits de l’avern esclatava causant ferits i morts. Les famílies eren compensades de forma immediata pels anglesos, cosa mai vista per aquestes contrades fins que va arribar Bateman! Passats els dies de dol establerts, la feina continuava, ferrenya, com si no s’hagués esdevingut res. Un exèrcit de treballadors pul·lulava arreu bastint, amb centenars de pins que enfonsaven dins el fang, els murs de contenció, els fonaments dels ponts que s’anaven construint. Ben igual de com es va alçar Venècia de sota les aigües. Troncs de pi verd que, mesclats amb el fang del fons, no es podrien mai, i que encara avui, tants d’anys després, resisteixen, igual que el primer dia, el fort embat de les riuades.

    Tot ha mudat de forma rapidíssima. El progrés ha anat avançant a un ritme accelerat i res no l’ha pogut aturar malgrat que sempre s’han aixecat veus en relació al perill que representava o representa. Quantes veus no s’aixecaren en temps de la dessecació de l’Albufera per l’enginyer Bateman! Escrits i més escrits enviats per determinats propietaris a Madrid raonant que el projecte seria la ruïna de la pagesia. En llur ignorància, aquests sectors endarrerits imaginaven que la dessecació perjudicaria l’extracció d’aigua de les sínies. Només pensaven en els guanys materials, mai en la salut dels albopassins!

    Estudiant els vells escrits de l’arxiu municipal he pogut copsar la rapidesa dels canvis esdevenguts en mig segle. Encara no havia començat la febre de construcció de molins d’aigua. L’economia es basava en les vuit-centes sínies existents cap a l’any 1859. El cens que he trobat a la casa de la vila així ho confirma. I una bona part d’aquestes famílies eren les que més enrenou feren quant a la dessecació. Una vella petició adreçada a les autoritats informa que: “Se calcula que las 800 Norias ó mas que hay existentes en este distrito Municipal, sufriran de perjuicio anual cada una por la mengua de las Aguas que actualment abundan la suma de 256.000 rerales”.

    Curtor de mires! És com si diguessin que l’arribada del tren perjudicaria la construcció de carros, la venda de cavalls i someres. La gent, indubtablement, vivia aferrada a velles tradicions, a prejudicis heretats del passat. Alpobàs era contrari a les innovacions exceptuant el sector que, lúcid, comprenia que no es podia aturar el pas al progrés. L’oposició a la construcció del tren també va ser feresta, malgrat la visió moderna dels albopassins que la impulsaren. L’Església tampoc no va ser part neutral en aquest primigeni rebuig a la modernització del poble. Més d’un sacerdot afirmava des de la trona que amb el tren arribarien persones indesitjables. Qui sap si més gitanos dels que campaven a la plaça del Mercat i pels voltants del poble. Hi havia la possibilitat que, amb la facilitat que representava venir amb dues hores des de Palma, els comerciants de Ciutat enviassin venedors ambulants de roba o altres productes i arruïnessin així els comerços. Potser podrien comparèixer-hi prostitutes els dies de mercat. Dones de mal viure que, instal·lades en tavernes de baixa categoria, vendrien a guanyar-se el jornal augmentant els pecats dels albopassins. Xiuxiuejaven que seria molt més freqüent l’arribada de predicadors protestants, demagogs socialistes, gent que, amb la seva facilitat de paraula i manca d’escrúpols, podien pervertir els costums cristians servats de generació en generació.

    Cap d’aquests mals es féu notar en excés. Els comerciants que enviaven els seus representants, els gitanos que compareixien a vendre llençols, adobar cossiols i olles espanyades, continuaren arribant com de costum sense que es notàs gaire la seva influència en els guanys dels botiguers.

    Tanmateix poc poden fer els sermons contra la urgència de les necessitats econòmiques d’un poble; els sacerdots, la Santa Mare Església, ho hauríem de tenir sempre present. Qui hauria dit que aquesta terra sense aigua, com narraven els historiadors, esdevendria el verger que és ara? A poc a poc, Alpobàs va esdevenir un dels pobles més feiners i amb aigua més abundosa de Mallorca. Cap a l’any 1885 s’hi inicià la construcció de molins. El geni natural dels nostres pagesos havia copsat la importància del giny en veure’l en funcionament quan es començava la dessecació del pla de sant Jordi. He escrit aquesta història a Sa Marjal, la nostra revista. Va ser l’amo Tomeu Pericàs, Borneta, qui, pel mes de juliol d’aquest mateix any, ja tenia construït el primer molí de treure aigua. A partir d’aquest moment el molí va anat substituint la majoria de sínies existents. Ferrers, manobres i fusters tenien tanta feina que no donaven abastament. Hi vengué gent d’altres pobles. Arreu es foradava la terra per a trobar la vena adient. Just fet el pou es començava a bastir l’alta torre, bastida primer amb les pedres que es trobaven al mateix hort o s’anaven a cercar al torrent de sant Miquel. Després, un petit exèrcit de treballadors dels oficis abans esmentats tenien cura d’acabar aquest insubstituïble instrument de treure aigua. Es feren famosos per la qualitat del treball realitzat els ferrers Joan Trobat, que en poc temps en muntà quaranta-set, i mestre Juan Grau, de can Aixut, que en va fer uns cinquanta. Ara, ja són centenars i centenars els molins de veles de fusta, ferro o roba de cànyom que, amb una bomba de 35 centímetres de diàmetre, poden treure més de 122 metres cúbics del preciat element.

    Ho veig cada dia amb els meus ulls: els horts sembrats d’ametlers i figueres són substituïts de forma accelerada per quartons on es poden sembrar tota mena de productes útils, no solament per al consum intern, sinó, i això és summament important, per a l’exportació.

    En veure el progrés d’Albopàs, ben igual que amb la dessecació de l’Albufera i l’arribada del tren, es tornaren a alçar veus preocupades perquè la riquesa pogués influir en l’espiritualitat de la pagesia que, fins aquells moments, s’havia conformat amb el que podien conrear amb l’aigua de les sínies o amb el que produïen els terrenys de secà. Van ser molt comentats els fets de la construcció del tercer molí, el de l’amo Sebastià Crespí, de can Xino, bastit l’any 1890. L’Església no va poder impedir una folla processó que volia barrar el pas a l’explotació intensiva de l’aigua. Els promotors feien córrer per bars i tavernes i en dies de mercat que les noves venes d’aigua que s’anaven trobant eixugarien el cabdal de les sínies existents. Albopàs es trobava en la mateixa situació de quan vengué al poble l’enginyer Bateman i els equips de tècnics anglesos. Incomprensió, incultura, ignorància fomentada pels sectors més endarrerits de la població. La processó, digna d’una pintura de Goya, anava encapçalada per alguns estendards presos, sense permís, de la rectoria, de la Congregació i dels magatzems on es tenien guardats els passos de Setmana Santa.

    Com de costum quan hi ha aldarulls, molta gent s’hi apuntà creient que era una romeria per a anar a Crestatx a retre honors a la nostra verge de Lorda. Però en arribar a l’hort de l’amo Sebastià Crespí un grup d’albopassins començà a llançar la terra que s’havia tret del pou dins l’enfony obert pels jornalers. Sortosament, alguns dels participats en acte tan vandàlic va córrer a avisar el rector. Aquest, enfurismat, hi comparegué de seguida i predicant dalt d’un carro va poder convèncer els eixelebrats de tornar al poble sense fer-hi més destrosses.

    Va ser la primera i darrera manifestació contra la modernització de la vila de què tenc notícia segura.


    0 0

    [01/08] «La Federación» -«La Tête de Mort» - «Der Anarchist» - «L'Ami des Ouvriers» -«La Nouvelle Humanité» -«Tramontana» - Setmana Tràgica -«Culmine» - Jolivet - Mualdès - León - Iturbe - Marcobal - Sbardellotto - Vicente Ruiz - Nakov - Little - Carret - Monterde - Sánchez Rosa - Abate - Charles-Albert - Arans - Arenas - Cañete - Humbert - Guillén

    Anarcoefemèrides de l'1 d'agost

    Esdeveniments

    Capçalera del primer número de "La Federación"

    Capçalera del primer número de La Federación

    - SurtLa Federación: L'1 d'agost de 1869 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari creat per Rafael Farga i Pellicer La Federación.Órgano del Centro Federal de las Sociedades Obreras. D'antuvi republicà federal, sorgit d'un acord del Segon Congrés de les Societats Obreres de Catalunya (Barcelona, 12 i 13 de desembre de 1868); esdevindrà a partir del 24 de juliol de 1870 l'òrgan de la bakuninista Federació barcelonina de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), com a resultat del Primer Congrés Obrer de la Federació Regional Espanyola de l'AIT (Barcelona, del 18 al 26 de juny de 1870). Suspès governativament, fou substituït, entre maig i juny del 1872, per El Trabajo, del qual sortiren quatre números. Va ser a la sevaèpoca el més important periòdic de la Internacional. Hi col·laboraven Fermín Salvochea, González Morago, Gaspar Sentiñón, Anselmo Lorenzo, Emili Hugas, Pere Gasull, Lluís Carreras, Josep Roca i Galès, Teobaldo Nieva, Nicolás Alonso Marselau, Soriano, Solanilla, Rica i Alerini, entre altres. Va publicar textos de Proudhon i de Bakunin, manifests de l'AIT, defensà la Comuna de París i es va ocupar del debat entre col·lectivisme i comunisme. Víctima del pronunciament militar del general Manuel Pavía, el periòdic deixarà de publicar-se el 3 de gener de 1874 en el número 229. A la capçalera figuren paraules com: Llibertat, Cooperació, Solidaritat, Treball, Racionalisme, Ciències, Arts, Història, Justícia, Moral, Veritat, Perseverança, Internacionalisme, Progrés, Drets, Deures, Reciprocitat.

    ***

    Capçalera de "La Tête de Mort"

    Capçalera de La Tête de Mort

    - Surt La Tête de Mort: Per l'agost de 1885 surt a Saint-Imier (Berna, Suïssa) el primer número i únic número conegut de La Tête de Mort. Journal communiste, anarchiste et révolutionnaire paraissant à Saint-Imier. D'antuvi es pensà que aquesta publicació, violenta i reivindicadora de la lluita armada --venjança, mort, sang, fusells, bidons de petroli, cartutxos de dinamita, etc., era el llenguatge que usava--, es tractava d'una invenció de la policia o d'agents provocadors. En realitat es tractava d'una broma pesada publicada, sota el pseudònim de N. Engelmann, del periodista Numa Langel, redactor del Cancan Jurassien, com el número 6, imprès en paper roig, d'aquesta publicació. Langel va ser jutjat per l'Audiencia de Courtelary (Berna, Suïssa) el setembre d'aquell any i condemnat a cinc francs de multa per haver publicat el periòdic anònimament. Grossniklaus, impressor del Cancan Jurassien, i Tell Brandt, dipositari de la mateixa publicació, també van ser condemnats a la mateixa pena.

    ***

    Capçalera de "Der Anarchist"

    Capçalera de Der Anarchist

    - SurtDer Anarchist: L'1 d'agost de 1889 surt a Saint Louis (Missouri, EUA) el primer número del periòdic en llengua alemanya publicat per Claus Timmermann Der Anarchist. Anarchistich-Communistisches Organ. Era l'òrgan d'expressió del Grup Autonomia de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) de Saint Louis. En 1891 passarà a editar-se a Nova York pel Die Autonomen Gruppen Amerikas i fins al 1895. Emma Goldman, Piotr Kropotkin, Georges Etiévant, Georg Mazinger, Rudolf Rocker, Merlino, Severino i Ravachol, entre altres, hi col·laboraren.

    ***

    Calçalera de "L'Ami des Ouvriers"

    Calçalera de L'Ami des Ouvriers

    - Surt L'Ami des Ouvriers: L'1 d'agost de 1894 surt a Hastings (Pensilvània, EUA) el primer número del periòdic mensual L'Ami des Ouvriers. Organe des travailleurs de langue française aux États-Unis. A partir del número 4 es publicà a Charleroi (Pensilvània, EUA) i a partir del 9 porta com a subtítol «Organe des travailleurs de langue française». Volia ser una tribuna lliure on tots els obrers poguessin expressar les seves idees i era un continuador de Le Réveil des Mineurs (1890-1893). En va ser responsable de l'edició i de la redacció Louis Goaziou. La major part dels articles es publicaren sense signar, però trobem articles de Julien Bernarding, P. Deniau, D. Gaspard, Louis Goaziou, J. Hannon, F. Raes i Henri Zisly. Es distribuïa gratuïtament entre els vaguistes i els desocupats. En sortiren 27 números i dos suplements fins al 30 de maig de 1896. Va ser continuat per La Tribune Libre (1896-1900).

    ***

    Portada del segon número de "La Nouvelle Humanité", realitzada per Émile Gravelle

    Portada del segon número de La Nouvelle Humanité, realitzada per Émile Gravelle

    - SurtLa Nouvelle Humanité: Per l'agost de 1895 surt a París (França) el primer número del periòdic mensualLa Nouvelle Humanité. Art, nature, littérature. Aquesta publicació anarconaturista sortirà amb periodicitat irregular i l'últim número serà el 19-20, de desembre de 1898, quan es fusionarà amb Le Naturien. Editada per Henri Beylie (Beaulieu), impresa autogràficament per Henri Beylie i il·lustrada per Émile Gravelle, comptarà amb Henri Zisly, Honoré Bigot, Henri Gauche, Jules Bariol i René Chaughi entre altres col·laboradors.

    ***

    Capçalera del primer número de "Tramontana"

    Capçalera del primer número de Tramontana

    - Surt Tramontana: L'1 d'agost de 1907 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista en català Tramontana. Sociologia. Interessos populars. Arts i lletres. Publicat per iniciativa de Felip Cortiella i Ferrer, que ja havia promogut, dos anys abans, el també setmanari Avenir, seguí una línia d'anarquisme filantròpic, idealista i comprensiu del sentiments nacionals catalans. N'aparegueren 18 números, l'últim el 20 de desembre de 1907, però a partir del número 9, del 3 d'octubre, en canviar d'editor, passarà a publicar-se en castellà, justificant aquest fet amb que«la propaganda de l'ideal abastaria d'aquesta manera un major nombre de lectors i tindria una major extensió». Hi van col·laborar, a més de Felip Cortiella, Mas Gomeri, Grau, Miranda, Enric Pujol, Narcís Folgueras, José Alarcón, Josep Grau, entre d'altres. L'única col·lecció completa d'aquesta publicació es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Un obrer detingut és portat per les forces de l'ordre (Foto de F. Ballell)

    Un obrer detingut és portat per les forces de l'ordre (Foto de F. Ballell)

    -Últim dia de la Setmana Tràgica: El diumenge 1 d'agost de 1909, amb l'emmudiment definitiu d'escopetes i de pistoles, les autoritats donen per acabats els fets insurgents que s'havien produït durant tota la setmana a Barcelona (Catalunya). Al matí, totes les línies de tramvies van funcionar. L'alcalde de Barcelona, Joan Coll Pujol, publicà un ban anunciant que, després d'una reunió celebrada entre els representants de l'Ajuntament de Barcelona i els de les principals corporacions econòmiques i socials barcelonines, l'endemà els comerços i les fàbriques podrien tornar obrir amb total normalitat. Les esglésies que no havien estat destruïdes van celebrar misses i en algunes van cantar-se solemnes Te Deum. Fins i tot les floristes de la Rambla van obrir les seves parades. Els diaris publicaren un resum dels fets, tots els mateix, redactat pels directors d'El Liberal i La Veu de Catalunya i pactat amb el capità general, Luis de Santiago Menescau. Al vespre, una manifestació de dones recorregué la ciutat demanant la llibertat dels detinguts. Alguns dirigents de la rebel·lió i unes 2.000 persones implicades en els fets o que no volien ser incorporades a l'Exèrcit, veien que la derrota revolucionària era un fet, abandonaren precipitadament la ciutat. El governador Ángel Ossorio y Gallardo, a qui formalment se li acceptà la dimissió el 6 d'agost, abandonà el seu amagatall del Tibidabo i embarcà gairebé d'amagat cap a València. L'endemà, inici d'una nova setmana laboral, els obrers van tornar sense cap mena de desordre als seus llocs de feina i la majoria dels patrons van pagar la setmanada no treballada. La vaga convocada pels socialistes a tot l'Estat per aquell 2 d'agost havia estat avortada amb la detenció dels dirigents els dies anteriors i ni tan sols se'n parlà. També aquell mateix dia es realitzà el primer consell de guerra sumaríssim, on Ramon Baldera Aznar fou condemnat a cadena perpètua per rebel·lió militar. El balanç global de morts durant els fets de la Setmana Tràgica pujà a 106 civils, vuit membres de les forces d'ordre i tres religiosos. Pel que fa els danys materials, de les 58 esglésies que hi havia a Barcelona, se'n van cremar 21 i cinc es van lliurar perquè els veïns del barri o milícies carlines intentaren protegir-les; d'altra banda, dels 75 convents van ser cremats 30. El nou governador civil, Evaristo Crespo Azorín, suspengué els diaris nacionalistes catalans, els lerrouxistes i els anarquistes; també clausurà les societats i els centres obrers. Durant l'agost seran empresonats 990 rebels dels més de 2.500 detinguts en enormes batudes policíaques. Als processats se'ls imputà dos tipus de delicte: d'una banda, el fet de portar armes i participar en la construcció de barricades, així com els atacs contra els serveis públics o transports, va ser considerat com a delicte de rebel·lió militar, és a dir, delicte de sedició, i aquests casos van ser jutjats per tribunals militars; d'altra banda, el saqueig o incendi de convents, així com els atacs al clergat, van ser classificats com a delictes comuns i jutjats pels tribunals civils. La justícia militar va processar 1.725 persones --214 en rebel·lia-- en un total de 739 causes diferents; es van sobreseure els càrrecs contra 469 persones, mentre que 584 van ser absoltes; les condemnes a mort van ser 17, però només s'executaren cinc persones (Josep Miquel Baró, Antoni Malet Pujol, Eugenio del Hoyo, Ramon Clemente García i Frances Ferrer Guàrdia) i les altres 15 van ser commutades per cadena perpètua, condemna que va ser imposada a un total de 59 insurgents. Unes 200 persones sospitoses d'anarquisme van ser expulsades a més de 300 quilòmetres de Barcelona (a Alzira, Terol, Siétamo, Puebla de Híjar, Almudévar, Ayerbe, Osca, etc.) i 40 estrangers (20 d'ells francesos) van ser desterrats a l'estranger. El sindicat Solidaritat Obrera, tot i no haver patrocinat la vaga oficialment, va veure clausurat el seu domicili social i el seu periòdic Solidaridad Obrera prohibit, sota l'acusació d'haver instigat la rebel·lió d'acord amb la Confederació General del Treball (CGT) francesa i la maçoneria internacional; la repressió portarà també una important disminució dels seus militants, que passaran de 15.000 a tot Catalunya a només 4.418. A l'agost també es tancaran 94 escoles laiques, 20 escoles privades (neutres) i 34 centres d'«idees avançades» de tota la província. Les conseqüències polítiques de la Setmana Tràgica no seran ni la República ni l'Anarquia, sinó un modest canvi de govern: el 21 d'octubre caurà el conservador mallorquí Antoni Maura Montaner sota la consigna«Maura no!».

    ***

    Capçalera de "Culmine"

    Capçalera de Culmine

    - Surt Culmine: L'1 d'agost de 1925 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista en llengua italiana Culmine (Cim), que arribarà a portar tres subtítols («Rivista Anarchica»,«Pubblicazione Anarchica Bimensile» i«Pubblicazione Anarchica»). D'antuvi fou mensual, però amb el temps la periodicitat fou canviant. Va estar escrita --llevat de textos clàssics de pensadors anarquistes (Reclus, Proudhon, Bakunin, Nietzsche, Malatesta, Kropotkin, etc.)--, impresa, editada i distribuïda per Severino Di Giovanni, que escrivia durant les nits, ja que de dia feia feina en un taller tipogràfic a Morón. En van ser administradors Agostino Cremonessi i Giulio Montagna. Alguns membres del grup foren José Apaugliesi, Francisco Mezzano, José Pelatelli, Antonio Botenelli, Vicenti Pinelli, Aldo Aguzzi i Genaro Pensa. Fou l'única publicació argentina que defensà sense contemplacions l'expropiació i l'acció violenta com a mitjà de lluita anarquista i es va finançar amb la feina de Di Giovanni, amb el suport econòmic d'anarquistes italians d'Europa i amb l'aconseguit en diverses expropiacions. Els objectius que perseguia Di Giovanni amb la publicació eren difondre les idees anarquistes entre els treballadors immigrants italians; contrarestar la propaganda dels partits polítics pseudorevolucionaris, que feien de l'antifeixisme una especulació per a les seves futures conquestes parlamentàries; engegar l'agitació de caràcter exclusivament llibertari entre els treballadors italians per mantenir viu l'esperit antifeixista; despertar l'interès als seus compatriotes per les agitacions proletàries argentines; i establir una intensa i activa col·laboració entre els grups anarquistes italians, els companys aïllats i el moviment anarquista argentí. El periòdic polemitzà durament amb els altres sectors de la família socialista; s'ocupà de temes poc usuals, com ara l'emancipació femenina; organitzà tertúlies culturals, sota el lema «De la propaganda als fets»; i realitzà una important campanya per l'alliberament dels italoamericans Sacco i Vanzetti i de l'ucranoargentí Simón Radowitzky. Di Giovanni també hi va publicar poemes seus. En sortiren 33 números, l'últim el 10 d'abril de 1928, i arribà a tirar 4.000 exemplars. També va crear la Llibreria Culmine, on s'oferien a baix preus obres d'autors clàssics (Bakunin, Nietzsche, Darwin, Kropotkin, Malatesta, etc.).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Propaganda de "Le Musée du Soir"

    Propaganda de Le Musée du Soir

    - François-Henri Jolivet: L'1 d'agost de 1875 neix a París (França) el poeta obrer, cantautor pacifista i llibertari François-Henri Jolivet. Fill d'una modesta família obrera, va fer de repartidor tirant d'un carro i es recorrent els carrers parisencs quan compondrà les primeres cançons. Als 17 anys va començar a actuar a escenaris i participarà amb el grup de cantautors revolucionaris «La Muse Rouge». Va fer actuacions en les festes obreres de La Vache Enragée de Montmartre, en les reunions organitzades pel periòdic llibertariLa Patrie Humaine, etc. Durant els anys 20 va freqüentar «Le Musée du Soir», creat per Henry Poulaille, qui farà el prefaci del seu recullChansons sociales et satiriques(1956). Encoratjat per Edith Piaf, actuarà als cabarets de Montmartre fins el final dels seus dies, el 31 d'octubre de 1955 a París (França).

    ***

    L'equip de redacció de "Le Libertaire" en 1921

    L'equip de redacció de Le Libertaire en 1921

    - Pierre Mualdès:L'1 d'agost de 1885 neix a Uzemain (Lorena, França) el militant anarquista Pierre-Louis Beauchet, més conegut com Pierre Mualdès. Va descobrir les idees llibertàries a Epinal a la barberia de Victor Loquier. Amic d'Eugène Jacquemin, va instal·lar-se a París i a partir de 1912 va col·laborar en Le Libertaire. Abans de la Gran Guerra va ser membre de les Joventuts Anarquistes de París, amb Jacques Chazoff, Michel Morin, Dremière, Carré i Maurice Boyer. Després del triomf de la revolució bolxevic, es va veure seduït un temps pel comunisme, però va retornar ràpidament a les idees anarquistes, adherint-se a la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), de la qual serà membre de la comissió administrativa. Durant els anys vint va ser un dels principals redactors de Le Libertaire, assumint diverses responsabilitats en el periòdic (secretari de redacció, administrador). També va col·laborar en La Revue Anarchiste i en La Revue Internationale Anarchiste, entre d'altres. Com a corrector d'impremta, va militar a partir de 1928 en el sindicat d'aquest ram. Després va participar en el periòdic pacifista de Victor Méric La Patrie Humaine (1931-1939). A finals de 1944 participarà en la reedició del periòdic Ce Qu'il Faut Dire, de Louis Louvet, amb les seves «Paraules d'un pària», i després va signar articles en Contre-Courant i en la revista de Louis LecoinDéfense de l'Homme. Víctima de la malaltia de Parkinson es va retirar al Midi. Pierre Mualdès va morir el 19 de desembre de 1966 a Marsella (Provença, Occitània).

    ***

    Necrològica d'Antonia León Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 6 d'abril de 1958

    Necrològica d'Antonia León Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà CNT del 6 d'abril de 1958

    - Antonia León Rodríguez: L'1 d'agost de 1892 neix a Valderas (Lleó, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Antonia León Rodríguez. Sos pares es deien Vicente León i Eulalia Rodríguez. Modista de professió, milità en el Sindicat de Vestir de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser bibliotecària. En 1928 s'uní lliurement amb Jaume Ribas, militant del Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT de Barcelona (Catalunya). En 1932 formà part de la primera comissió fundadora d'agrupació anarcofeminista «Mujeres Libres». En 1939, amb el triomf franquista, la parella es va separar; ell aconseguí passar a França i ella es va veure obligada a restar a la Catalunya franquista, patint tota mena de tortures i de penalitats. En 1946 aconseguí passar a França i ajuntar-se amb son company, però ella ja estava atacada d'una malaltia mental, que finalment la portà a la tomba. La parella vivia a Canavelles (Conflent, Catalunya Nord). Antonia León Rodríguez va morir el 12 de març de 1958 a l'Hospital Civil de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

    ***

    Lola Iturbe

    Lola Iturbe

    - Lola Iturbe: L'1 d'agost de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i anarcofeminista Dolores Iturbe Arizcuren, més coneguda com Lola Iturbe. Filla d'una navarresa fadrina (Micaela Iturbe Arizcuren), visqué la seva infància amb la família de Vicente Vidal, a qui considerarà son pare adoptiu, a Cerdà, a prop de Xàtiva (La Costera, País Valencià), fins que sa mare la reclamà des de Barcelona. Poc, després, amb nou anys, a causa de les penúries econòmiques, es posa a fer feina com a aprenent, després com a serventa i finalment, amb 14 anys, com a sastressa de pantalons, feina que serà el seu ofici definitiu. A Barcelona, per influències de Joan Manent, s'afilià en 1916 al Sindicat del Vestir de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou amiga de la flor i nata del moviment llibertari del seu temps (Francisco Arín,Ángel Pestaña, Martí Barrera, Teresa Claramunt, Llibertat Ródenas, Soledad Gustavo, Federico Urales, Roser Dulcet, etc.), participant activament en el Comitè Pro-Presos, en manifestacions, mítings i conferències. A començaments de la dècada dels vint, participà en el grup d'afinitat anarquista«Germen», on coneixerà Faustino Vidal amb qui s'unirà sentimentalment i tindrà una filla, Aurora, en 1923. L'any següent Vidal va morir d'una tuberculosi de gola. Sis mesos després, formà parella definitiva amb el militant anarquista Juan Manuel Molina Mateo (Juanel), el qual ja coneixia del grup «Germen», i ambdós s'instal·laren a Granollers. Entre 1922 i 1926 la parella visqué a Granollers i a Barcelona. En la matinada del 10 de novembre de 1924 assistí a la seva cel·la, hores abans de ser garrotats, Juan Montejo i José Llacer, anarquistes condemnats arran de l'aixecament revolucionari de Bera. Després vingué una època de penúries a causa de la persecució a la qual estava sotmès Juanel, fugint cap a França en 1926. Entretant la parella havia tingut un infant, Helenio. Després d'un temps a París i a Bèlgica, amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, tornà a Barcelona. Amb la proclamació de la II República visqué amb Juanel a la redacció del periòdic Tierra y Libertad, on participà activament en les tasques de la redacció. El 16 de novembre de 1933 va participar un míting a Barcelona contra les eleccions, organitzat per Tierra y Libertad en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Alejandro G. Gilabert, Vicente Pérez (Combina), Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Domingo Germinal. En aquesta època va fer costat els aixecaments revolucionaris de 1933 i de 1934. En 1936 formà part del grup fundador de l'agrupació anarcofeminista«Mujeres Libres», passant a ser d'administradora de la revista Mujeres Libres i en la qual publicà textos sota els pseudònims Libertad i Kyralina, en honor de l'escriptor Panait Istrati. El juliol de 1936 sufocà directament l'aixecament feixista, redactant les primers fulls que van ser llançats des de l'aire, ajudant en un hospital de campanya durant les lluites als carrers barcelonins, intervenint en l'ocupació de l'edifici de la patronal, fent Solidaridad Obrera, en el Comitè de Milícies Antifeixistes, etc. També va fer tasques al Casal de la Dona Treballadora i als«liberatorios» de prostitució. Durant la guerra es dedicà especialment a «Mujeres Libres» i a fer de corresponsal al front i portar l'administració de Tierra y Libertad; feines que hagué de suspendre quan caigué malalta. Arran dels fets de«Maig del 37», entrà a fer feina en l'Oficina Jurídica de la CNT i ajudarà a alliberar presos cenetistes i militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) tancats a les txeques del comunisme estalinista. L'octubre de 1938 acompanyà, amb Martín Gudell i Pedro Herrera, la veterana anarquista Emma Goldman, de visita per veure les realitzacions de la Revolució espanyola, en els seus desplaçaments al front i a les col·lectivitats. El final de la guerra l'agafà a Bellver de Cerdanya, convalescent d'una operació, i pogué passar la frontera per Llívia i per la Tor de Querol. Després anà i tornà per diverses localitats occitanes (Pàmies, Varilhas, Nimes, Montpeller), fins que es reuní amb Juanel a Tolosa de Llenguadoc. El 19 de novembre de 1944 prengué la paraula en un míting CNT-UGT a Montpeller. Durant la II Guerra Mundial ajudà son company, secretari de la CNT en l'Exili, en tasques orgàniques, fins que fou detingut el març de 1946 a la Península. Entre 1946 i 1952 treballà de sastressa a Tolosa. En 1952 es reuní novament amb Juanel i s'instal·laren a la capital històrica del Llenguadoc. El 8 de novembre de 1975, durant la inauguració de l'exposició «Sous le signe de l'Année Internationale de la Femme. Grande Exposition du Livre (français-espagnol)», celebrada a la Maison de l'Europe de Lió, llegí la conferència La mujer en la lucha social, sistematització del seu pensament anarcofeminista. En morir el dictador Franco, la parella travessà els Pirineus i, a partir de 1979, després de vendre la seva casa de Deuil la Barre, s'establí definitivament al barri barceloní de La Verneda. Durant sa vida col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara Acción Social Obrera,España Libre, Espoir,Exilio, Faro, La Hora de Mañana, El Libertario, Mujeres Libres, Polémica, Proa, Suplemento de Tierra y Libertad, etc. A més dels seus articles en premsa, és autora del llibre La mujer en la lucha social y en la Guerra Civil de España (1974 i 2004). En 1984 va morir son company Juanel. En 1986 participà en la pel·lícula documental ...de toda la vida, de Lisa Berger i Carol Mazer. Lola Iturbe va morir el 5 de gener de 1990 a Gijón (Astúries, Espanya), on vivia amb sa filla Aurora, i, per exprés desig seu, les seves despulles van ser traslladades a Catalunya, on el 7 de gener van ser enterrades al cementiri de Cerdanyola del Vallès, al costat del seu company Juanel. En 2006 Antonia Fontanillas i Sonya Torres publicaren Lola Iturbe. Vida e ideal d'una luchadora anarquista, on es recullen textos autobiogràfics i una antologia dels seus articles i conferències.

    ***

    Necrològica d'Enric Marcobal Bringuet apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 10 de febrer de 1972

    Necrològica d'Enric Marcobal Bringuet apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 10 de febrer de 1972

    - Enric Marcobal Bringuet:L'1 d'agost de 1907 neix a Santa Bàrbara (Montsià, Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Marcobal Bringuet. Sos pares es deien Antoni Marcobal i Francesca Bringuet. Pagès, milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració d'Argelers i Sant Cebrià. Posteriorment s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Mably (Forêz, Arpitania). Més tard s'instal·là a Roanne i s'afilià a la CNT local. Sa companya fou Teresa Rodríguez. Enric Marcobal Bringuet va morir el 4 de desembre de 1971 al Centre Hospitalari de Roanne (Forêz, Arpitània) i va ser enterrat civilment tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

    ***

    Angelo Sbardellotto

    Angelo Sbardellotto

    - Angelo Sbardellotto: L'1 d'agost de 1907 neix a Villa di di Villa, llogaret de Mel (Belluno, Vèneto, Itàlia) l'anarquista Angelo Pellegrino Sbardellotto. Cinquè fill d'una família d'11 germans, en 1924 marxa a l'exili amb son pare Luigi, que fuig del feixisme, primer a França, després a Luxemburg i finalment a Lieja (Bèlgica), treballant com a miner i mecànic, participant en un grup anarquista de Lieja molt i actuant molt activament durant la campanya de suport a Sacco i Vanzetti. En 1928 sa mare, Giovanna Dall'Omo, que restava a Itàlia, amb l'ajuda de la mestra del poble, li escriu demanant-li que  torni ja que li ha arribat la citació per servir l'Exèrcit; ell li fa saber per carta el seu rebuig de tornar a Itàlia, tot declarant el seu ideal llibertari, el seu antimilitarisme i la seva condemna del feixisme. Giovanna, catòlica i de mentalitat tradicionalista, trasbalsada, demanarà consell al capellà local. Un dels dos, o la mestra o el mossèn, va enviar la carta i un informe a les autoritats feixistes i  a partir d'aquest moment, Sbardellotto figurarà als arxius de la dictadura com a «perillós anarquista». Entra clandestinament a Itàlia i el 4 de juny de 1932 és aturat casualment a la plaça romana de Venezia per la policia portant un passaport suís fals i quanés escorcollat se li troba una pistola i dues bombes adossades a la panxa. Durant l'interrogatori, confessarà que havia anat a Itàlia amb la intenció d'atemptar contra Mussolini, ben igual que Michele Schirru. Després d'una instrucció judicial ràpida de dos dies (11 i 12 de juny de 1932), portada a terme pel procurador general Vincenzo Balzamo, i processat sumàriament en un judici-farsa de dues hores (de les 9 a les 11.15 hores) el matí del 16 de juny a la tristament famosa sala de la IV Sessió del Palau de Justícia de Roma, serà condemnat a mort pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat feixista, presidit per Guido Cristini, pel«delicte d'intenció» d'assassinar el dictador. En rebutjar la demanda de gràcia, serà afusellat l'endemà, 17 de juny de 1932, a les 5.45 de la matinada, a Forte Bretta (Roma, Itàlia), per un escamot de soldats capitanejats per Armando Giuia, després d'haver rebutjat els serveis eclesiàstics i d'haver estat obligat a ser present en l'afusellament del militant antifeixista genovès Domenico Bovone. En rebre la descàrrega va cridar:«Visca l'anarquia!». El seu cos no va ser lliurat a la família i va ser enterrat d'amagat. En 2004 l'historiador Giuseppe Galzerano publicarà el llibre Angelo Sbardellotto. Vita processo e morte dell'emigrante anarchico fucilato per l'«intenzione» di uccidere Mussolini, dedicat a la seva figura. A Belluno, al seu país natal, existeix el Circolo Anarchico Sbardellotto, per mantenir viva la seva memòria, i a Mel, el seu poble, el 16 d'octubre de 2005 van inaugurar un monòlit, obra de Cristiano Olivotto, en record seu.

    ***

    Vicente Ruiz Gutiérrez

    Vicente Ruiz Gutiérrez

    - Vicente Ruiz Gutiérrez: L'1 d'agost de 1912 neix a Guadalcázar (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Vicente Ruiz Gutiérrez, també conegut pels australians com Vincent Ruiz. Fill d'un ferroviari, quan tenia tres mesos sa família s'instal·là a Màlaga. En aquesta ciutat va anar a escola i aprengué l'ofici de lampista. Després començà a treballar als ferrocarrils i en 1932 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou nomenat secretari de la Subsecció del Gremi de Ferroviaris de Màlaga i arran d'un conflicte obrer va patir represàlies i fou acomiadat. Més tard ingressà en el Sindicat del Metall, del qual fou nomenat secretari. Durant els anys republicans fou un dels organitzadors de l'Ateneu de Divulgació Social i de l'Ateneu Llibertari, a més de militar, amb son amic Santana Calero, en les Joventuts Llibertàries. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 representà el Sindicat del Metall en el IV Congrés de la CNT celebrat a Saragossa. Quan esclatà la guerra, proposà la creació d'un grup de les Joventuts Llibertàries per marxar al front (Batalló Juvenil Llibertari), del comitè organitzador del qual va formar part i en el qual desenvolupà el càrrec de delegat polític fins a la caiguda de Màlaga el febrer de 1937. També participà en la col·lectivització dels tallers dels ferrocarrils malaguenys. Després de la caiguda de Màlaga, marxà a Madrid i va combatre fins al final de la contesa. El març de 1939, a través de València i Alacant, aconseguí passà a Àfrica amb un dels últims vaixells. Tancat a Orà, fou enviat als camps de concentració de Colomb-Bechar i Kenedsa. Després fou obligat a treballar en la construcció de vies fèrries i a les mines hulleres fins al novembre de 1942, quan la invasió aliada facilita la seva fuita. S'instal·là a Beni Saf, on s'havia reconstituït la CNT, organització de la qual va ser nomenat secretari, assistint a diversos plens celebrats a Orà. Amb l'Alliberament, col·laborà en diverses publicacions (Solidaridad Obrera, Inquietudes Libertarias, etc.) i en 1949 s'establí a Casablanca. Representà en diversos plens marroquins el Nucli Confederal de Casablanca i s'especialitzà en propaganda. En aquesta època també fou membre de l'Agrupació Cultural«Armonía» i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El setembre de 1965 emigrà a Austràlia, on continuà militant en el moviment anarquista de l'Exili. En aquests anys publica les revistes anarquistes Ravachol i Acracia. En 1967 participà en l'acabat de crear Centre Democràtic Espanyol --coalició antifeixista formada per republicans espanyols, socialistes i anarquistes--  i en les seves publicacions (El Demócrata). En 1973 fundà la Melbourne Anarchist Black Cross (Creu Negra Anarquista de Melbourne) i en 1975 participà en el Congrés de la CNT de l'Exili com a membre del Grup Cultural d'Estudis Socials de Melbourne. Fou molt actiu en diverses campanyes (contra la guerra del Vietnam, etc.) o participant en diferents iniciatives, com ara el Sindicat d'Inquilins de Collingwood, el Fitzroy Legal Service --assessorament jurídic de treballadors i necessitats-- o la Free Store (Botiga Lliure) de Collingwood. En 1986 participà en la Congrés Anarquista d'Austràlia, celebrat a Melbourne, on es reuní amb Abel Paz. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions (Acracia, Le Combat Syndicaliste,El Demócrata,El Español,Espoir, Inquietudes Libertarias,Nosotros, Soliaridad Obrera, Tierra y Libertad, Tinta Negra, etc.) i ajudà en l'edició de diversos fulletons editats pel moviment anarquista de l'exili a Austràlia. Vicente Ruiz Gutiérrez, que a partir de 1995 embogí, va morir el 15 de juliol de 1998 a Melbourne (Victòria, Austràlia) i fou incinerat cinc dies després. A finals de 2001 es va crear la «Vicente Ruiz Foundation» de Melbourne, fundació i editorial promoguda per son fill Vicente Ruiz (junior) i que té com a finalitat mantenir viva la seva memòria i continuar amb el seu compromís social i llibertari.

    ***

    Aleksander Nakov en el 79è Congrés de la SAT a Belgrado (agost de 2006)

    Aleksander Nakov en el 79è Congrés de la SAT a Belgrado (agost de 2006)

    - Aleksander Nakov: L'1 d'agost de 1919 neix a Kosatcha (Kovacevci, Pernik, Bulgària) l'anarquista i esperantista Aleksander Metodiev Nakov. Fill d'una família pobra, sos pares es deien Metodi Nakov i Jordanka Christova Nakova. En acabar els estudis primaris començà a treballar com a obrer agrícola. Després marxà a la ciutat de Pernik, on, a partir de 1937, s'integrà en el moviment llibertari i creà un grup a la fàbrica de maquinària Machinostroitel en la qual treballava. En 1941 va ser detingut, amb altres cinc companys, i condemnat a vuit anys de presó. En 1944 fou alliberat i retornà a Kosatcha, on creà un grup amb altres llibertaris (Miltcho Slavov, Asparauch Groujov, Jordan Borisov i Geirges Kirilov). A finals de 1944 tornà a Pernik per treballar-hi i creà el grup «Élisée Reclus» (Dimitri Vasiliev, Bojan Alexev, Leserman Asenov Minev, Maria Douganova i Kotze Zacharinov). Membre de les Joventuts Llibertàries, va ser nomenat responsable de l'organització local de la Unió Anarquista Búlgara (UAB) del sud-oest, el secretari de la qual era Stanke Dimitrov. Un cop prohibit el moviment anarquista pe les autoritats comunistes, participà en una conferència clandestina la qual va emetre un segells de suport i recaptà fons per ajudar els companys víctimes de represàlies. Arran de les grans batudes antianarquistes de finals de 1947, va ser detingut a Pernik i reclòs al camp de concentració i de reeducació de Belene, on, a causa del seu comportament qualificat per la policia com a «força dolent», va ser castigat en nombroses ocasions. El 10 d'agost de 1953 va ser alliberat i continuà les seves activitats anarquistes que es van veure ampliades gràcies als contactes que va establir amb els companys llibertaris d'arreu Bulgària tancats a Belene. Durant l'estiu de 1961, aprofitant que podia viatjar de franc amb tren, marxà a Varna on es trobà amb els militants Bojan Tidiriv Mangov, Atanase Mangov i Todor Baramov; a Kolarovgrad ambTrouftcho Nikolov Trouftchev; a Knegea amb Trifon Todorov Tersijiski; a Debesk amb Letcho Todorov Natchev; i a Sandanski amb Petko Ivanov Stojaniv. Obrer ajustador de locomotores a la mina República de Pernik, la policia informà que es reunió amb altres militants (Dimiti Vassiliev Stojanov, Bojan Alexev Stefanov, Mikhail Stijanov Mindov, Vladimir Andonov i Ilia Geirguiev Minev) amb els quals intercanviava informacions, literatura i ajuda. Com a esperantista participà en la societat d'esperantista «Nova Ruta» a Pernik i actualment és membre de la Bulgara Esperantista Asocio (BEA, Associació Esperantista Búlgara) i col·labora en la seva revista Bulgara Esperantisto. Sa companya, Kirilka Alexeyeva Metodieva. En 2006 publicà les seves memòries sota el títol Expedient de l'objecte número 1218. Entre el 19 i el 26 d'agost d'aquell any participà en el 79è Congrés de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional) a Belgrado (Sèrbia). Entre el 27 i el 31 de maig de 2009 participà a Tessalònica (Grècia) en la IV Fira del Llibre Anarquista dels Balcans.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    [02/08] Judici de Caserio - Atemptat de Salsou -«Spártacus» - Fontana - Mertz - Messac - López Arencibia - Solà - Borda - Borda -Órtore - Casasús - Smythe - Nicolazzi - Podshivalov - Corghi - Adamas - Cicuta - García García - López Ayesa - Álvarez Ferreras

    Anarcoefemèrides del 2 d'agost

    Esdeveniments

    El judici de Sante Geronimo Caserio segons el periòdic parisenc "Le Petit Journal" del 20 de juliol de 1894

    El judici de Sante Geronimo Caserio segons el periòdic parisenc Le Petit Journal del 20 de juliol de 1894

    - Judici de Caserio: El 2 i el 3 d'agost de 1894 l'anarquista italià Sante Geronimo Caserio és jutjat a Lió (Arpitània) i condemnat a mort per l'Audiència del Roine per haver apunyalat i matat, el 24 de juny de 1894, el president de la República francesa François Marie Sadi Carnot. En un palau de Justícia ocupat militarment, i en un clima d'histèria antianarquista i antiitalià, cap advocat no acceptarà defensar Caserio, i serà un advocat d'ofici, Maitre Dubreuil, qui el «defensarà». Caserio serà guillotinat el 16 d'agost de 1894.

    ***

    Portada sobre l'atemptat de François Salsou del periòdic parisenc "Le Petit Journal" del 19 d'agost de 1900

    Portada sobre l'atemptat de François Salsou del periòdic parisenc Le Petit Journal del 19 d'agost de 1900

    - Atemptat de Salsou: El 2 d'agost de 1900, a l'avinguda Malakoff de París (França), l'anarquista François Salsou intenta sense èxit assassinar el xa de Pèrsia, Muzaffar al-Din, titella dels colonitzadors, en viatge oficial a França per assistir a l'Exposició Universal, quan aquest sortia de l'hotel i marxava cap a Versalles (Illa de França, França). Després d'aconseguir saltar a l'estrep del landó oficial, brandeix un revòlver que apunta sobre el pit del xa, però no arribà a fer foc ja que l'arma estava defectuosaDesarmat i detingut, va poder cridar «Visquin els infants del Poble» i fugir del linxament de la gentada.

    François Salsou (1876-1901)

    ***

    Capçalera del primer número d'"Spártacus"

    Capçalera del primer número d'Spártacus

    - Surt Spártacus: El 2 d'agost de 1919 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del setmanari anarquista Spártacus. Era l'òrgan d'expressió del Partit Comunista del Brasil (PCB), organització llibertària nascuda, per influències de la Revolució russa, poc abans. En van ser els editors responsables José Oiticica, Santos Barbosa, Adolfo Busse, Salvador Alacid i Astrogildo Pereira. Aquesta publicació, que es va distribuí a tots els Estats brasilers pel sistema de «paquetaires», va ser llançada amb un «Festival Pro-Spártacus», on s'impartiren conferències de Fábio Luz («A imprensa e o proletariado») i d'Octávio Brandão. Hi van col·laborar, a més dels citats, I. Augusto, Bernardo Canellas, Maurício de Lacerda, Edgard Leuenroth, Joaquim Pimenta, Manuel Ribeiro i Polydoro Santos, entre d'altres. Encara que anarquista, publicà els primers textos de Lenin al Brasil. En el número 9, del 27 de setembre de 1919, es publicà el manifest «Os anarquistas brasileiros: Ao povo», signat per Zenon de Almeida, Orlando de Araújo e Silva, Djalma Fetermann, Armando Martins, Nino Martins, Orlando Martins i Polydoro Santos. En sortiren 24 números fins a gener de 1920 i deixà de publicar-se per la repressió governamental que acusà el periòdic d'atiar la mort del primer ministre britànic i envià la policia a clausurar la redacció i a prohibir la seva edició.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Gaetano Agostino Fontana

    Gaetano Agostino Fontana

    - Gaetano Agostino Fontana: El 2 d'agost de 1871 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Gaetano Agostino Fontana. Sos pares es deien Amerigo Fontana i Gemma Taccola. Era fill d'una família molt pobra. Des de la seva joventut formà part del moviment anarquista i es guanyava la vida com a cotxer i grum. El 15 de setembre de 1894 va ser condemnat a dos anys de residència obligatòria i en aquests anys patí diverses detencions i amonestacions. En 1897 figurava en una llista de militants interceptada a Errico Malatesta. El 26 de desembre de 1910 assistí al III Congrés Regional Anarquista de Toscana que se celebrà a Pisa. En 1916 formà part de la comissió administrativa del periòdic L'Avvenire Anarchico. El gener de 1919 fou membre del comitè pisà per a l'homenatge a Pietro Gori. Durant el feixisme abandonà qualsevol militància política, però continuà sotmès per les autoritats a una estreta vigilància. Gaetano Agostino Fontana va morir el 28 de setembre de 1940 a Pisa (Toscana, Itàlia).

    ***

    Notícia de la detenció de Georges Mertz apareguda en el setmanari "Journal de Fourmies" del 30 de gener de 1890

    Notícia de la detenció de Georges Mertz apareguda en el setmanari Journal de Fourmies del 30 de gener de 1890

    - Georges Mertz: El 2 d'agost de 1871 neix a Montbéliard (Franc Comtat, França) l'anarquista i antimilitarista Georges Mertz. Es guanyava la vida com a obrer fonedor i pintor de la construcció. El 27 de gener de 1890 boicotejà a Dijon (Borgonya, França) el sorteig del seu servei militar i intentà cremar les paperetes amb àcid sulfúric al crit de «Fora les fronteres!», però va ser detingut; jutjat per aquest fet l'1 de febrer d'aquell any pel Tribunal Correccional de Dijon, va ser condemnat a cinc dies de presó i a 15 francs de multa. El 19 de febrer de 1892 repetí el mateix incident en el sorteig del cantó de Dijon-Oest al crit de «Visca l'anarquia!». En 1892 va ser inscrit en la llista d'anarquistes de Dijon i era membre del grup anarquista «Les Résolus» d'aquesta ciutat, format per Alfred Catinot, Gaillard, Lanquetin, Jean-Baptiste Manière, Clovis Massoubre, François Monod, Lucien Poncelet i Rousset, entre d'altres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Régis Messac retratat per Guillaume Desgranges (1938)

    Régis Messac retratat per Guillaume Desgranges (1938)

    - Régis Messac: El 2 d'agost de 1893 neix a Champagnac (Poitou-Charentes, França) el militant anarquista, pacifista partidari de la no violència i escriptor Régis Messac. Seguint les passes de sa mare, mestra, i de son pare, inspector de primària, va esdevenir educador. Però, mobilitzat durant la Gran Guerra, va ser greument ferit al cap el 8 de desembre de 1914 i després trepanat. Es prearà de no haver utilitzat mai una arma contra l'«enemic». Acabada la guerra, va rebre la càtedra de Gramàtica. Va marxar, després, a Escòcia i a Canadà, on va treballar en diferents universitats. De tornada a França, en 1929, va ensenyar a l'institut de Montpeller i va obtenir el doctorat de Lletres amb una tesi sobre la literatura policíaca. Sindicalista llibertari i pacifista, criticà la pedagogia i els dogmes de l'ensenyament oficial. Militant actiu, va ser designat, en 1936, secretari de la Federació General de l'Ensenyament. L'octubre de 1936 va entrar com a ensenyant a l'institut de Coutances. Escriptor i poeta, publicà dues novel·les d'anticipació, Auinzinzinsili (1935) i La cité des asphyxiés (1937), i va col·laborar en diverses revistes llibertàries i de literatura proletària. La seva obra compta amb una trentena de títols. Durant l'ocupació alemanya, va prendre part, sempre de manera pacífica, en la Resistència, fet que implicarà la seva detenció el 10 de maig de 1943. Deportat a diversos camps de concentració amb l'etiqueta Nacht und Nebel, no en retornarà mai; va desaparèixer en una data indeterminada després del 19 de gener de 1945, al camp de Gross-Rosen o de Dora-Mittelbau. El seu nom està inscrit al Panthéon, en la llista d'escriptors morts en la Segona Guerra Mundial.

    ***

    Alfredo López Arencibia

    Alfredo López Arencibia

    - Alfredo López Arencibia: El 2 d'agost de 1894 neix a Sagua La Grande (Las Villas, Cuba) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Alfredo López Arencibia. Sos pares, Luís Felipe López, d'ascendència espanyola, i la mulata Julia Arencibia mai no legalitzaren la seva relació, per la qual cosa el«fill natural» patí tota casta de discriminacions, encara que signava amb el llinatge de son pare. En 1895, quan esclatà la III Guerra de la Independència cubana, son pare patí presó per col·laborar amb els mambises. Sense la protecció econòmica del pare, amb sa mare i sos cinc germans petits, en 1897 sa família s'hagué d'instal·lar sota un pont als afores del poble. Representà l'essència del pària: fill il·legítim, mestís i pobre. Com que mancat de recursos no pogué completar l'ensenyament primari, quan tenia nou anys entrà en un taller de Sagua La Grande com a ajudant tipogràfic, convertint-se amb el temps en un qualificat impressor. En 1908 emigrà a Camagüey i entrà a treballar a la impremta de Rogelio Zayas Bazán, el qual, irònicament, anys més tard serà un dels seus botxins. En 1910 s'instal·là a l'Havana, aconseguint feina de linotipista a la impremta «La Mercantil», on coneixerà son company de lluites Antonio Penichet. Ben aviat entrà en contacte amb les lluites sindicals i amb diversos agitadors anarquistes (Pablo Guerra, Rafael Serra, etc.); també conegué Inocencia Betancourt, que esdevindrà sa companya. En 1913, quan es fundà l'Associació de Tipogràfics en General (ATG), en fou nomenat vocal de la junta directiva, esdevenint l'agitador sindical més important del sector i un dels organitzadors obrers més competents. En aquest anys col·laborà en la publicació anarquista El Memorándum Tipográfico. En 1915 fou nomenat secretari de l'Interior de l'ATG, distingint-se per la seva enèrgica protesta davant l'expulsió dels treballadors espanyols que organitzaven els obrers sucrers i contra el segrest del periòdic anarquista ¡Tierra! En 1916, durant la vaga de tipògrafs, va ser empresonat. En 1918 organitzà el «Comitè Pro Primer de Maig» i gràcies a la seva gestió s'organitzà oficialment per primer cop aquesta destacada diada, que resultà força combativa. En aquestaèpoca es creà extraoficialment un«Comitè Circumstancial», del qual formà part, i que s'encarregava de fer costat qualsevol vaga o conflicte obrer que se suscités, especialment els dels treballadors portuaris i ferroviaris. A finals de 1918 participà en dues vagues generals que es portaren a terme a Cuba. Pel març de 1919 dirigí una vaga de tipògrafs que deixà l'Havana sense diaris i a la qual se sumaren altres sectors (obres de la construcció, ferroviaris, tramviaris, tabaquers i sucrers de Las Villas i Camagüey). El president de la república Mario García Menocal va haver d'intervenir personalment i els obrers obtingueren l'augment salarial reclamat. En 1919, com a militant anarcosindicalista, s'integrà en l'Associació d'Escriptors Obrers, a la qual també pertanyien els llibertaris Marcelo Salinas, Antonio Penichet i Rafael Serra. Participà activament en les anomenades«Manifestacions de Fam», promogudes a causa de l'ascens del cost de la vida durant els anys de la Gran Guerra europea, i durant la manifestació del sepeli de l'obrer Luis Díaz Blanco, assassinat per la policia. Fou nomenat vicepresident i, després, president del Sindicat de Tipògrafs i, en aquestaèpoca, mostra la solidaritat d'aquest sindicat amb la Revolució russa. En el Congrés Obrer del 14 d'abril de 1920, que reuní 102 organitzacions sindicals cubanes, destacà per la seva lluita contra el reformisme promogut per la Confederació Obrera Pan Americana i per la reivindicació de la necessitat d'una central sindical nacional. A causa dels actes del Primer de Maig de 1920 i d'una vaga que s'originà fou empresonat. Des del novembre de 1920 preparà l'organització i la fundació d'una federació de sindicats havans. En 1921 aconseguí que 15 sindicats havans s'ajuntessin per crear la Federació Obrera de l'Havana (FOH), de la qual va ser nomenat secretari general. En 1922 fundà l'Escola Moderna dirigida als treballadors. Aquest mateix any, quan se sabé la dura persecució que patia el moviment anarquista a Rússia pels bolxevics, cessaren les mostres de solidaritat dels anarcosindicalistes cubans vers el leninisme. En 1923, durant el I Congrés de la FOH, intentà decantar les associacions i gremis obrers vers l'anarcosindicalisme i el moviment anarquista, alhora que mostrà la seva solidaritat amb la constitució del Sindicat General d'Obrers d'Oriente. Juntament amb Julio Antonio Mella --a qui havia conegut a començaments de 1923, en plena lluita per la Reforma Universitària--, organitzà la Universitat Popular José Martí. Gràcies a les seves gestions durant el II Congrés Obrer Nacional portat a terme el febrer de 1925 a Cienfuegos, es constituí, durant el III Congrés Obrer Nacional celebrat entre el 2 i el 5 d'agost de 1925 a Camagüey, la Confederació Nacional Obrera de Cuba (CNOC), primera central sindical única del país i de clara orientació anarcosindicalista, encara que també militaren obrers marxistes. Durant la dictadura de Gerardo Machado y Morales fou empresonat, juntament amb Julio Antonio Mella i Carlos Baliño López, en diverses ocasions i el cap de la policia l'amenaçà directament --«El teu cap fa olor a pólvora.». La nit del 20 de juliol de 1926 el van veure per última vegada camina pel carrer Gloria cap al de Zulueta de l'Havana (Cuba), mentre hi anava de casa seva al Centre Obrer. Vestia el seu únic tern, negre, i el seu tradicional llaç blanc. La tradició oral assegura que entre els carrers Gloria i Economía un grup de policies vestits de paisà l'acorralaren i a garrotades el deixaren inconscient i se'l portaren en un cotxe. Desaparegut durant set anys, el 24 d'agost de 1933, un cop caiguda la dictadura machadista, uns estudiants trobaren les seves restes i les d'altres revolucionaris en una fossa comuna a les faldes de l'havà castell d'Atarés. L'autòpsia que se li va practicà conclogué que fou ferit de mort amb un cop al cap perpetrat per l'esquena amb una barra de ferro i que posteriorment fou rematat amb dues roques i immediatament enterrat. La «revisió marxista de la història cubana» ha presentat Alfredo López com un dirigent obrer que es decantà cap el marxisme i el bolxevisme. El 23 d'octubre de 2008 va ser erigit un bust a la seva vila natal obra de l'artista Rodolfo González Tondique. Cada 2 d'agost se celebra a Cuba el «Dia del Treballador Gràfic» en el seu honor.

    ***

    Necrològica de Joan Solà Vidal apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de gener de 1966

    Necrològica de Joan Solà Vidal apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de gener de 1966

    - Joan Solà Vidal: El 2 d'agost de 1895 neix a Sant Hilari Sacalm (Selva, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Solà Vidal. Sos pares es deien Jaume Solà i Genoveva Vidal. Quan era molt jove s'instal·là al barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya). Obrer tèxtil, milità en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els Grups de Defensa Confederal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en la Columna «Terra i Llibertat» i després de la militarització de les milícies va ser nomenat responsable de la 153 Brigada de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). L'1 de febrer de 1942 va ser integrat en el 405 Grup de Treballadors Estrangers, sota la matrícula 405.354, i destinat a la Societat de Forces Motrius de la Maronne, a Corresa (Llemosí, Occitània), on treballà especialment als pantans de Sent Circ i d'Argentat. En 1951 va ser enviat a treballar per la seva empresa d'Argentat a construir la fàbrica Solliac de Thionville, on acabà instal·lant-se i militant en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Raimunda Pallazuelo. Joan Solà Vidal va morir el 10 de juliol de 1965 a l'Hospital de Thionville (Lorena, França).

    ***

    Ángel Borda amb sa companya Libertad i sa filla (1975)

    Ángel Borda amb sa companya Libertad i sa filla (1975)

    - Ángel Borda: El 2 d'agost de 1901 neix a Entre Ríos (Regió Centre, Argentina) l'anarquista i anarcosindicalistaÁngel Borda. Quan tenia 14 anys començà a treballar en un forn rajoler fent maons i entrà en contacte amb el moviment llibertari. A causa d'una baralla a ganivet, en la qual morí un home, va ser empresonat per primera vegada i a la comissaria patí diverses tortures (cep, grillons i barra). Un cop lliure, amb 15 anys, començà a vagabundejar per la seva província i per la de Buenos Aires. Aprengué molts d'oficis, especialitzant-se en la feina d'estibador. Entre abril i maig de 1921 participà en la gran vaga de l'empresa fustera«La Forestal», al Chaco, on els vaguistes s'enfrontaren durament a les milícies armades pagades per la patronal, la Lliga Patriòtica Argentina (LPA) i el sindicalisme groc. Especialment prengué part en l'ocupació de la localitat de Barrancas (San Jerónimo, Santa Fe, Argentina), amb la finalitat d'impedir el pas dels trens carregats de tropes amb les quals reprimir la vaga. Detingut, va ser tancat a la presó de Las Flores (Santa Fe, Argentina). En sortir, retornà a la seva província d'Entre Ríos i treballà una temporada com a estibador al port de Diamante, abans de marxar durant alguns anys recorrent diverses províncies i ciutats argentines de l'interior i portuàries (Buenos Aires, Santa Fe, Córdoba, Villa Iris, Bahía Blanca) a la manera dels crotos i linyeras–persones sense llar i sense recursos que viatjaven als sostres dels trens de manera gratuïta i dormien on podien–, alhora que col·laborava en l'organització de sindicats. Durant aquesta època va ser detingut en diverses ocasions, especialment a Los Quirquinchos (Caseros, Santa Fe, Argentina). En 1926 retornà a Diamante, on des de l'any següent animà l'Unió Obrera Provincial (UOP). En 1929 fou un dels fundadors, amb Juan Sánchez, Ramón Marcé i Fortunato Medina, del Sindicat d'Obrers Portuaris (SOP). Amb José Gebobich iÁngel Medina, aconseguí convèncer els companys per comprar un terreny on s'edificà el local del Sindicat de Diamante, lloc que esdevingué ràpidament el centre de les reunions obreres de la ciutat. Amb Ignacio Brest, Vicente González, Hipólito Olivera i Ángel Lestarpé, redactà i estampà el periòdic mural d'aquest sindicat. Fou membre del grup anarquista «Brazo y Cerebro» i un dels fundadors de la Biblioteca Popular«Nuevos Rumbos», destruïda i saquejada amb la pujada del peronisme al poder. També fou membre de la cooperativa fornera «La Sindical», administrada durant els seus tres últims anys de vida per ell, en representació del SOP, i per Mamerto Benítez, pel Sindicat de Forners. Fou nomenat secretari de la Federació Obrera Comarcal de la província d'Entre Ríos, la qual agrupava al voltant de setanta sindicats (portuaris, estibadors, peons rurals, etc.), i fou l'editor del seu òrgan d'expressió Avance (1936). Entre 1937 i 1940 fou un dels directors del grup teatral obrer«Esfuerzo», que realitzà nombroses actuacions i en el qual participaren nombrosos companys de Diamante (José Gebobich, Roberto García, Danilo Romero, Desiderio Murua, Félix Murua, Pablo Aciña, Simón Arraigada, Lino Galván, Orlando Hevia, Juan Dios, Juan Marizza, Abel Rodríguez, Clara Faini, Adoración García, Argentina Estévez, Joaquina de Jaime, Catalina Sommer, etc.). Durant la dècada dels anys vint i trenta participà activament en diverses campanyes de solidaritat, especialment en les de suport de Simón Radowitzky, executor del cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, dels anomenats «Presos de Bragado», dels obrers rajolers de San Martín i fent costat la Revolució espanyola. Cap al 1940 s'instal·là definitivament a Buenos Aires, on s'integrà en la Federació d'Obrers de Construccions Navals (FOCN) i de la qual va ser nomenat membre del seu Consell Federal. En 1941 fou un dels fundadors del periòdic anarcosindicalista Solidaridad Obrera, que fou prohibit per les autoritats l'agost de 1943 arran del cop militar de juny d'aquell any. El juny de 1946 participà en fundació de la revista anarquista Reconstruir, dirigida per Luis Danussi. En 1950 fou un dels promotors de la vaga de les drassanes navals durant la qual el local de la FOCN va ser clausurat i nombrosos militants detinguts. En 1951 participà en la fundació de la Federació Llibertària Argentina (FLA) i col·laborà en el seuòrgan d'expressió Acción Libertaria. També fou un dels animadors del Comitè d'Enllaç Sindical (CES) i del periòdic Resistencia. Durant sa vida participà en la creació de clubs esportius, biblioteques, periòdics locals, grups filodramàtics, etc., en infinitat de remotes poblacions. Tota aquesta militància el va portar nombroses detencions (1944, 1955, 1957, etc.). D'educació autodidacte, va escriure contes, poemes, coples, chamarritas i cançons infantils, a més de dedicar-se a l'escultura en fusta. Ángel Borda va morir el 12 de març de 1980 a Buenos Aires (Argentina) i fou incinerat a la mateixa ciutat. Pòstumament, en 1987, l'editorial Reconstruir publicà un recull dels seus textos sota el nom de Perfil de un libertario: cuentos, narraciones y poesias del litoral. Breve historia sindical de Entre Ríos; aquesta obra aplega un diccionari de paraules del lunfardo i modismes del parlar dels crotos i linyeras. En 1990 Ana Poliak estrenà una pel·lícula basada en les seves experiències, Que vivan los crotos, en la qual intervingué en la redacció del guió Libertad, companya de Borda.

    Ángel Borda (1901-1980)

    ***

    Necrològica de Juan Fuentes Torres apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 12 d'abril de 1970

    Necrològica de Juan Fuentes Torres apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 d'abril de 1970

    - Juan Fuentes Torres: El 2 d'agost de 1902 neix a Carboneras (Almería, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Fuentes Torres. Sos pares es deien Juan Fuentes i Ana Torres. Emigrat a l'Argentina, milità en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). De bell nou a la Península, s'instal·là amb sa família a Catalunya, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, treballà a les mines de potassa de Cardona (Bages, Catalunya) i participà en la col·lectivització minera. Mobilitzat, va ser greument ferit al front i quedà no apte per al treball. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i amb sa companya María Ruiz s'instal·là a Carmauç, on milità en la Federació Local de la CNT. Juan Fuentes Torres va morir el 25 de febrer de 1970 al seu domicili de Carmauç (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després.

    ***

    Vittorio Órtore

    VittorioÓrtore

    - Vittorio Órtore: El 2 d'agost de 1904 neix a Pont-Canavese (Piemont, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Vittorio Órtore. Sos pares es deien GiuseppeÓrtore i Teresa Betassa. Obrer mecànic torner, començà a militar de molt jove en la Unió Anarquista del Piemont. Durant la Gran Guerra participà activament en l'aixecament revolucionari obrer de Torí (Piemont, Itàlia) i per aquest motiu va ser buscat per la policia. Durant el Biennio Rosso (Bienni Roig), entre els anys 1919 i 1920, destacà en el moviment d'ocupació de fàbriques. En 1920 va ser detingut, jutjat i condemnat a set mesos de reclusió. L'any següent fugí clandestinament a França. El 3 de setembre de 1926 va ser detingut a París (França), amb el també anarquista Giovanni Milani, i acusat de nombrosos desvalisaments de caixes fortes comesos durant mesos a Sèvres, Meudon i Ville-d'Avray (Illa de França, França). En 1928 l'Audiència de Versalles (Tribunal Departamental de Seine i Oise) el condemnà a 10 anys de reclusió per «robatori a mà armada» després d'haver reconegut que formava part d'una banda anarquista de perforadors de caixes fortes (Ewrice Blascovich, Catano Anzonini, Gennaro d'Onofrio, François Fissore, Carlo Antonielli, Giovanni Milani i Arnaldo Cassini). Durant el seu empresonament es dedicà a l'estudi i a l'escriptura, deixant un llibre inèdit (La Chiesa cattolica e la civiltà occidentale) a hores d'ara desaparegut. El setembre de 1936 va ser alliberat i marxà cap a Bèlgica, on residia sa germana major Rosa, també anarquista i refugiada: però 7 de novembre, amb altres companys que residien a la capital belga (Marcello Bianconi, Ugo Guadagnini, Cesare Teofoli, etc.), deixà Brussel·les i marxà com a voluntari a lluitar a la Guerra d'Espanya. A Barcelona (Catalunya), s'allistà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Des del front d'Aragó envià diversos articles a L'Adunata dei Refrattari, de Nova York; a Guerra di Classe, de Barcelona; i a Il Risveglio, de Ginebra. També al front va escriure l'assaig 7.1.37, Monte FAI. Fatti e critiche. Mantingué correspondència amb Camillo Berneri. Vittorio Órtore va ser abatut el 8 d'abril de 1937 en l'assalt al castell de Becha durant la batalla del Carrascal de Chimillas (Osca, Aragó, Espanya). L'anarquista Camillo Sartoris envià des de Bèlgica un subsidi a sa família a Itàlia, però aquest va ser confiscat per les autoritats feixistes.

    Vittorio Órtore (1904-1937)

    ***

    Marià Casasús Lacasta

    Marià Casasús Lacasta

    - Marià Casasús Lacasta: El 2 d'agost de 1911 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Marià Casasús Lacasta. Fill d'una família d'expagesos de Larrés (Sabiñánigo, Osca, Aragó) que havia emigrat a Saragossa, Barcelona, Portbou i de bell nou a Saragossa on s'establiren. Quan tenia 13 anys començà a fer feina i en 1927 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A partir de 1929 ingressà en el Sindicat de Professions Liberals cenetista, d'on fou l'encarregat dels comptes. En 1931 participà en la«Peña Salduba» de Saragossa amb Ramon Acín Aquilué i poc després va fer el servei militar en els artillers de Girona amb Manuel Lecha Aparisi. Instal·lat a Catalunya, en 1935 col·laborà en el Centre Obrer Aragonès de Barcelona. Quan esclatà la guerra lluità en la Columna Carod-Ferrer i amb la militarització fou nomenat capità de l'Estat Major en la 118 Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit republicà. A finals de 1936 va fer feina en la redacció madrilenya de CNT i l'any següent, amb Manuel Salas Blasco, dirigí a Alcanyís el periòdic Cultura y Acción. Després del triomf franquista, entre 1944 i 1945, dirigí a Barcelona i a València la clandestina Solidaridad Obrera, de la qual aconseguí editar 15.000 exemplars, i mantingué relacions amb el grup de Ginés Camarasa García. En aquesta època pertanyé al clandestí«Grupo Levante» de la CNT. Durant els anys setanta fou membre del grup barceloní «Los Maños» i es lligà la tendència dels editors de Frente Libertario de França. Fou un dels pocs militants cenetistes clandestins que mai no fou detingut. En 1976 assistí a l'Assemblea de Sans que seria l'inici de la reconstrucció de la CNT després de la dictadura. Enrolat en la CNT escindida acudí a diverses conferències a Narbona --amb José María Berro Uriz a la de 1983. Comissionat per la Biblioteca Pública Arús, viatjà a l'Argentina per fer-se càrrec dels fons documentals de Diego Abad de Santillán i, gràcies a la seva mediació, també es portà els fons d'Ildefonso González Gil per a la mateixa biblioteca barcelonina. En 1990 mantingué una conversa amb Víctor Alba que fou transcrita per Xavier Febrés i publicada per l'Ajuntament de Barcelona l'any següent sota el títol Víctor Alba, Marià Casasús. Diàlegs a Barcelona. Sa companya, Gregoria Aramendiría (Goya). Marià Casasús Lacasta va morir el 21 de juliol de 2004 en una residència de Vilassar de Mar (Maresme, Catalunya) i deixà dit que el seu cos fos donat a la ciència mèdica.

    ***

    Tony Smythe

    Tony Smythe

    - Tony Smythe: El 2 d'agost de 1938 neix al Regne Unit l'anarcopacifista i activista social Clifford Anthony Smythe (Tony Smythe). Després de fer els estudis en la University College School (UCS) de Londres (Anglaterra) es dedicà a lluitar contra el servei militar obligatori. En 1958 va ser empresonat tres mesos com a objector de consciència, rebutjant no només el servei militar sinó també el servei social substitutori. En sortir de la presó entrà a formar part de la War Resisters Internacional (WRI, Internacional de Resistents a la Guerra) de Londres, de la qual va ser nomenat subsecretari. El desembre de 1960 fou un dels organitzadors de la Conferència Triennal de la WRI que se celebrà a Gandhigram (Índia). També jugà un paper important en l'organització de la Conferència de Beirut que se celebrà el gener de 1962 amb la finalitat de crear una Brigada per la Pau al Món, la qual intervindria de manera no violenta a les zones de crisi i de conflicte. Participà activament en les campanyes antibel·licistes britàniques i fou un dels fundadors del «Comitè dels 100», creat en 1960 a iniciativa del filòsof Bertrand Russell i de l'activista Michael Scott, per lluitar contra les«armes de destrucció en massa» de manera no violenta. L'agost de 1961 va ser empresonat, juntament amb una quarantena de membres del citat comitè, entre ells Beltrand Russell, Alex Comfort, Christopher Logue, Arnold Wesker i Robert Bolt. En aquests anys es guanyà la vida com a mestre d'escola. En 1966 fou nomenat secretari general del National Council of Civil Liberties (NCCL, Consell Nacional de les Llibertat Civils; actualment«Liberty»), organització que sota la seva influència i la de Martin Ennals augmentà les seves actuacions (drets dels infants, contra el racisme, drets dels homosexuals, drets civils a Irlanda del Nord, etc.) i el nombre d'afiliats. En 1968 publicà, amb Devi Prasad, el llibre Conscription: A world survey, publicat per la WRI. En 1971 abandonà l'NCCL i s'integrà en «Mind», organització que treballava amb persones amb problemes de salut mental i que arribà amb la seva empenta a tenir un gran ressò públic. En 1973 va ser un dels impulsors de Disability Alliance (DA, Aliança de la Discapacitat) i en 1974 publicà, amb Donald Madgwick, ell llibre Invasion of privacy. En els últims anys de sa vida participà activament en el Haringey Solidarity Group (HSG, Grup de Solidaritat de Haringey), grup activista que actuava al barri londinenc de Haringey i que treballava especialment els temes de marginació econòmica (desocupació, pressió fiscal, okupació, etc.), la repressió i l'antifeixisme. En 1979 va ser un dels capdavanters del Markfield Project al barri de Haringey, independent Centre de Recursos per a la Família per a gent de totes les edats i amb especial incidència sobre la gent amb problemes mentals i amb dificultats d'aprenentatge o d'exclusió social i discriminació. Durant els anys vuitanta continuà lluitant contra la guerra, en el moviment antinuclear i per la sanitat. Quan esclatà la guerra dels Balcans, visità la zona en conflicte establint bases i contactes amb els activistes dels drets humans i pacifistes. La mort en 2001 de la seva companya Jeanne, amb qui havia tingut cinc filles, fou un cop del qual mai no es va recuperar. Tony Smythe va morir el 27 de març de 2004 al Regne Unit.

    Tony Smythe (1938-2004)

    ***

    Alfonso Nicolazzi en un acte de la FAI

    Alfonso Nicolazzi en un acte de la FAI

    - Alfonso Nicolazzi: El 2 d'agost de 1942 neix a Premosello-Chiovenda, Piemont, Itàlia) el tipògraf anarquista i sindicalista Alfonso Nicolazzi, conegut com Alfo. Son pare, immigrant als EUA, en 1915 s'enrolà «voluntari» per lluitar en la Gran Guerra. Quan tenia 13 anys Alfonso marxà del seu poble cap a Torí (Piemont, Itàlia) a cercar feina. Dos anys després, en acabar els estudis a l'Escola d'Hoteleria, emigrà buscant fortuna a diversos indrets (Suïssa, Alemanya i Londres) i s'embarcà en vaixells de passatge com a cambrer. En 1960 es traslladà a Roma (Itàlia), on treballà en diversos hotels curtes temporades fins que en 1965 va ser contractat com a assistent de vols intercontinentals per a la companyia Alitalia. En 1968, durant les primeres vagues, es deixà créixer un gran mostatxo, aleshores prohibit per les rígides normes internes de la companyia aèria, i amb altres companys posà en pràctica protestes radicals. En 1969, arran de l'assassinat del militant anarquista Giuseppe Pinelli, s'acostà al moviment anarquista i establí contacte amb la redacció del setmanari Umanità Nova, òrgan de la Federació Anarquista Italiana (FAI). A partir d'aquest moment, les seves reivindicacions en Alitalia tindran com a base l'autogestió i el rebuig a l'acció delegada. Entre un vol i altre, visita l'Espanya franquista i, dotat d'un equip de minsa qualitat, enregistrà testimonis de vells militants anarquistes protagonistes de la Revolució de 1936-1939, entrevistes que en 1996 van ser editades per l'editorial Zero di Condota sota el títol Chi c'era racconta.La Rivoluzione libertaria nella Spagna del 1936. En 1973, després d'haver promogut una assemblea permanent (Collettivo dei Lavoratori Alitalia) de dos mil treballadors d'Alitalia i de posar entre l'espasa i la paret la companyia i l'Estat, que va veure amb preocupació el possible contagi del fenomen en altres fàbriques, deixà la feina per dedicar-se exclusivament a la militància. Establert amb sa germana Paola i son amic Gilbert a Carrara (Toscana, Itàlia), feu tradicional del moviment anarquista italià, comprà de segona mà maquinària tipogràfica i en un antic graner darrere de l'històric teatre Animosi instal·là en 1974 una impremta (Cooperativa Tipolitografica «Il Sem», després «Anarchia») que, amb el temps, esdevingué una de les més importants del moviment anarquista italià, on es van imprimir nombrosos periòdics (Umanità Nova,Volontà, A Rivista Anarchica, Senza Patria, Anarres, Il Peccato, Il Seme, Musiche, etc.), llibres de diverses editorials (Antiestato, Eleuthera, Biblioteca Franco Serantini, etc.) i infinitat de manifests polítics de tota casta. En aquests anys, a més de la FAI des de març de 1979, milità en els Gruppi Anarchici Riuniti (GAR, Grups d'Anarquistes Reunits). Militant del Comitè Antinuclear de Carrara, a partir de 1975 es dedicà, amb una meticulosa tasca de contrainformació, a lluitar contra l'amenaça d'instal·lació d'una planta química a Massa-Carrara, tot això abans del desastre de Seveso (1976) i de Bhopal (1984), en un període on encara no estaven de «moda» les lluites ecologistes. Durant molts anys lluità per l'alliberament de Marco Camenish, anarcoecologista pres primer a Itàlia i després a Suïssa. A principis dels anys noranta, fou dels primers a defensar la seu històrica de la «Biblioteca Arxiu Germinal», a la Piazza Farini de Carrara, atacada per una empresa que volia reestructurar l'històric palau Politeama; el març de 1990, després de tres mesos d'ocupació, la policia irrompé a la seu de la FAI destrossant tot el que trobà. En plena tensió, el maig de 1991 explotà el cotxe de l'enginyer Alberto Dazzi, president de l'empresa Caprice, copropietaria del Politeama, que morí, i, evidentment, les sospites es dirigiren cap el moviment anarquista, encara que posteriorment es va demostrar que havia estat una acció de la Màfia. Gràcies a conèixer molts idiomes (anglès, francès, castellà, etc.), que havia adquirit en els seus vols internacionals, en els anys vuitanta col·laborà amb la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA), en la preparació de congressos de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) i en la traducció simultània de nombroses trobades anarquistes internacionals. Alfonso Nicolazzi va morir d'un atac de cor fulminant, mentre acabava d'imprimir el número d'Umanità Nova, el 13 de setembre de 2005 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Turigliano de la localitat amb els honors de la banda municipal que tocava cançons llibertàries i de milers de companys. Deixà companya (Ruxundra), dues filles i un fill. En 2006 el seu testimoni va ser recollit en el documental d'Antonio Morabito Non son l'uno per cento.

    Alfonso Nicolazzi (1942-2005)

    ***

    Igor Podshivalov

    Igor Podshivalov

    - Igor Podshivalov: El 2 d'agost de 1962 neix a l'URSS el periodista i militant anarquista Igor Jurevich Podshivalov. En 1979 es matriculà a la Facultat de Filologia de la Universitat Estatal d'Irkutsk i en 1981, mentre estudiava, fundà una comuna d'estudiants anarcocomunista. En aquesta època publicà diversos assaigs sobre Mikhail Bakunin i Piotr Kropotkin en samizdat (publicacions clandestines autoeditades) i revistes llibertàries, com ara Archivarius i Svecha. En aquests anys va ser detingut en diverses ocasions. En 1984 es llicencià en filologia, en l'especialitat de periodisme, i com que no trobà feina de la seva especialitat va fer de conserge i de vigilant. En 1988 fou un dels fundadors del Club Socialista, primera organització legalitzada a Irkutsk que incloïa militants anarquistes. El maig de 1989 participà en la creació de la Konfederatsiya Anarkho-Sindikalistov (KAS, Confederació d'Anarcosindicalistes) i, com a membre del Consell Federal de Sibèria d'aquesta organització, assistí a tots els seus congressos --incloent la Conferència d'Anarquistes Siberians de l'estiu de 1990 a Baikal-- fins la seva dissolució a mitjans dels anys noranta. A finals de 1980 participà en la defensa d'un edifici del carrer Fourier, quan les autoritats volgueren desallotjar els seus ocupants. Detingut, va ser jutjat i realitzà una vaga de fam de sis dies per aconseguir la seva llibertat. Durant la primavera de 1991 fou un dels organitzadors de la recollida de tones d'aliments i de fons (11.000 rubles) per als comitès de vaga dels miners de Kuzbass. L'agost de 1991 participà en les barricades anarquistes a prop de la Casa Blanca de Moscou --compartí barricada amb Ignasi de Llorens, de l'Ateneu Llibertari Estel Negre-- contra el cop d'Estat que intentà liquidar la Perestroika. A mitjans dels anys noranta destacà en la lluita ecologista i prengué part en els campaments antinuclears de Volgodonsk, de la regió de Rostov (1997), de Temelin, de Txèquia (1997) i de la península de Kola (1998). Durant molts anys treballà com a periodista en diaris de la regió d'Irkutsk i col·laborà, sobretot amb articles d'història del moviment anarquista --arribà a arreplegar tots els llibres en rus sobre Nestor Makhno--, en diferents publicacions anarquistes, com ara KAS-Contact, Obschina, Pryamaya Rech, Sibirsky Trakt, Svecha, Volya, etc. És autor d'un llibre sobre les revoltes siberianes contra el poder bolxevic encara inèdit. Igor Podshivalov va ser atropellat per un cotxe el 4 d'agost de 2006 a l'autopista Kultukskom d'Shélejov (Irkutsk, Sibèria, Rússia) i, a causa de les nombroses i importants ferides, morí quatre dies després en un Hospital Regional d'Shélejov; fou enterrat l'11 d'agost en aquesta mateixa ciutat. Deixà tres fills, que tingué amb sa companya Podshivalova.

    Igor Podshivalov (1962-2006)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Mario Corghi

    Mario Corghi

    - Mario Corghi: El 2 d'agost de 1937 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i lluitador antifeixista Mario Corghi, conegut com Marino. Havia nascut el 4 de maig de 1902 Corregio (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Fedele Corghi i Elvira Forni. Només pogué estudiar fins el quart curs d'elemental i es guanyava la vida fent de venedor ambulant de teixits. Enemic declarat del feixisme, abans de l'anarquisme passà pel socialisme i el comunisme en 1921. El gener de 1936, juntament amb un amic, s'expatrià clandestinament d'Itàlia. A França rebé el suport de l'anarquista Ciro Beltrandi i immediatament després, gràcies a l'ajuda del Comitè Antifeixista de Chambéry (Savoia, Arpitània), passà, juntament amb altres companys (Giuseppe Pasotti, Edel Squadranientre i Randolfo Vella), l'agost de 1936 a Catalunya per fer costat la revolució. S'enrolà, amb Giovanni Bruschi, com a voluntari en la«Columna Durruti» i lluità al front d'Aragó. Amb la militarització de les milícies passà a la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. A Osca (Aragó, Espanya) va caure malalt i va ser traslladat per rebre atenció mèdica a Barcelona. Signà un document on rebutjava la seva declaració d'«inhabilitació total» per lluitar i manifestà la seva intenció d'integrar-se de bell nou al front. Malgrat tot, Mario Corghi va morir el 2 d'agost de 1937 –algunes fonts citen erròniament 1938– a l'Hospital General de Catalunya de Barcelona (Catalunya), probablement de septicèmia. En honor a la seva figura, els anarquistes italians de Barcelona imprimiren, en ocasió del seu funeral, una foto seva de record i a la part posterior la seva declaració, com a demostració de la seva determinació i dels seus ideals. Tot i que la notícia de la seva mort es va publicar en el periòdic anarquista Guerra di Classe, la policia italiana continuà investigant sobre ell fins al març de 1942. El 25 d'abril de 2004 al Parco della Memoria, a la via Fazzano de Correggio, s'inaugurà, per iniciativa de la Federació Anarquista Italiana (FAI), un monument a la seva memòria.

    Mario Corghi (1902-1937)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Sa Pobla (Albopàs) – La torrentada gran- Records dels anys 10 i 20 (V)


    Resam un rosari enfervorits, desitjant que el cel sigui compassiu amb Alpobàs i acabi el patiment amb què ens condemnen trons i núvols desfermats. Després del rosari compareixen les antigues històries, talment fantasmes d'un recent passat,. El nostre alè entela els vidres i l´escolà s´aixeca sovint per netejar amb el mocador les vidrieres que donen al jardí. Li agrada veure caure la pluja, contemplar l´aspecte amenaçador dels núvols, distingir en la distància la sobtada explosió d´un raig. L´amo Joan Siurell recorda alguna de les plenes de quan era un infantí i anava a sa marjal, ajudant els pares. (Miquel López Crespí)


    On arriba la mala fe dels desenfeinats al servei del perniciós liberalisme!

    Evidentment, les acusacions de maçoneria i liberals contra l´Església per contrària al progrés no tenien ni tenen cap base real. Els catòlics estam contra el progrés mal entès: el de la llibertat de premsa i publicacions, permetre l´ensenyament a les escoles laiques, el divorci disgregador de la família, el control del parlament per sectes contràries a la Fe... però mai hem dificultat la realització de projectes que comporten una autèntica millora del benestar de la població.

    Un hivern llarg i plujós desbarata els plans dels albopassins. Si el ruixat dura dies, si es desborden les fúries dels torrents i envaeixen les terres conreades, tot el que hi ha sembrat es podrirà, no es podrà salvar res, i la ruïna i la fam s´ensenyoriran de les cases.

    Des del finestral del despatx veig que la tempesta no minva. El moix, atemorit per l´esclafit dels llamps, s´ha situat davant la foganya encesa dia i nit en un intent de defugir la humitat que plana arreu. Guaitant per les finestres que donen el carrer comprov que l´aigua ja ha pujat un escaló del portal de la vicaria. La qual cosa vol dir que camp i poble estan envaïts. Fa cinc anys caigué un ruixat semblant i els fusters feren petites barques que permetien anar d´un indret a l´altre. Només gaudien de la situació l´al·lotea que, feliç per la novetat que els privava de l´escola, jugaven sense aturar xipollejant enmig dels carrers convertits en llacunes i torrents.

    A Manacor també he vist el torrent desbordat envaint la població, inundant les cases i els horts. Però mai amb la força que tenen els aiguats i les inundacions d´ Albopàs, un poble bastit damunt el que era una prolongació de l´actual Albufera. Des de l´oratori de Crestatx fins a Muro, aquests terrenys tan insalobres eren coneguts pels moros com Uialfàs o, com deien els seguidors del profeta Mahoma, Aigües del Prat.

    Puc imaginar el que s´esdevindrà d´aquí pocs dies quan baixi el nivell de les aigües i el fang resti amo i senyor del pla: horts plens de les pedres que porten els torrents, horts sense terra, animals morts, les vaques, porcs i ovelles que els pagesos tenien fora vila, mortes, inflades sota el sol que despunta, desplegant un temible espectacle de desolació. Perduda l´anyada de patates, faves i mongetes, figueres i ametlers arrabassats de rel, escampats arreu, les casetes esbucades, molins sense veles... L´home, que en temps de bonança se sent tan poderós, comprova la seva impotència davant les forces desfermades de la natura.

    La pagesia s´ha endeudat comprant la llavor de les anyades, el nitrat per abonar els camps, pagant, els qui poden, munió de jornals als treballadors que ajuden els propietaris.

    I demà, desprès d´aquesta desfeta? Dones amb els fills en braços trucant a la porta de la rectoria, demanant uns rals per a pagar els botiguers que ja no els fien el menjar. I els homes, capcots, bevent a la taverna en una vana provatura d´oblidar per uns moments el trist panorama que tenen pel davant: llevar els animals morts dels quartons, recuperar la terra perduda, retirar tones de pedres, adobar les veles destruïdes dels molins. I, sovint, reconstruir les eres que la torrentada arrabassa del seu lloc, fetes miques, l´argila fosa enmig de la gran avinguda d´aigua.

    Molts dels problemes de la nostra pagesia tendrien una solució fàcil: bastaria que la Sala destinàs part del seu pressupost a reforçar les voreres dels torrents amb una bona murada de ciment i maons,. Però mai hi ha diners per a fer aquesta obra tan necessària. Quantes vegades no he demanat al batle i regidors que tenguessin en compte la meva proposta? Ja ni ho record!

    Em miren com si hagués enfollit.

    --Vostè no sap les necessitats de l´Ajuntament, els problemes que hem de resoldre sense tenir un pressupost adient –em diuen, amb sentiment sincer--.

    --Enguany hem tengut problemes per a pagar els mestres. Si no hagués estat per la donació del senyor Joan Ferrer, que ens ha fet un préstec, els pobres ensenyants haurien d´haver sobreviscut demanant almoina casa per casa! –continua explicant el regidor de Vies i Obres amb què parlava--.

    --Com voleu que la Sala disposi de la fortuna que seria necessària per bastir una obra semblant? –afegeix, consirós--.

    --I Madrid...? –m´atrevesc a dir--. Madrid no podria aportar alguna quantitat que ajudàs a solucionar aquest problema?

    --Madrid? –em contesta el regidor--. De Madrid no podem esperar res. Si de cas més imposts i contribucions. Ara mateix ens han demanat d´actualitzar el cens de joves disponibles per a anar a la guerra del Marroc. Demanen més diners a les famílies de soldats joves, aquells que no hi van: un milenar de duros. Troben que es podrien treure més pessetes. I encara insinuen que som poc diligents a l´hora de fer arribar a la capital d´Espanya l´import d´aquesta contribució especial!

    Encén una cigarreta i, mirant-me fixament als ulls, acaba explicant:

    --De la capital d´Espanya només podem esperar misèria i més misèria. Allà no tenen cap pietat per la situació dels pobres i desvalguts. Mirau com envien el millor de la joventut espanyola a morir enmig de les planures africanes. Qui pensa en el plor de les mares, en la necessitat que tenen les famílies dels braços que són enviats a la guerra?

    M´acomiad del regidor amb un lleu moviment de la mà. Veig que el meu somni i el de tants pagesos honrats és això mateix: un somni utòpic, un desig esbojarrat, una idea d´il·lusos i, per desgràcia, vista la indiferència de les autoritats, com passa d´ençà fa segles, els torrents continuaran desbordant-se i inundant les terres de conreu, arruïnant la població, causant innombrables desgràcies.


    Deman a na Catalina que posi més llenya al foc.

    Per sort, els albopassins sempre han tengut cura dels sacerdots i mai no ens manquen els feixos de pi i olivera, fusta de figuera morta i bocins de bigues velles fetes estelles per alimentar la foganya.

    Es fa fosc. Sembla que el ruixat disminueix d’intensitat.

    Demà serà un dia en què les coses poden començar a canviar? No ho sé.

    Vénen a veure´m Tomeu Cirereta, l´escolà major i l´amo Joan Siurell, propietari de la ferreria que hi ha davant l´església. Van remulls. L´aigua els arriba fins els genolls i porten la roba mullada de cap a peus. Els dic que se situïn davant el foc, i na Catalina els porta alguns pantalons i gecs dels que tenim per a donar als pobres. Na Catalina els acompanya fins a la bugaderia, el seu reialme, juntament amb la cuina!, un espai de la seva propietat on mai m´hi deixa entrar. “Vostè – quasi m´amenaça!-- és senyor del despatx, el racó dels arxius i el temple. Jo comand a tots els altres indrets. Ja ho sap”. I queda tan satisfeta, mirant-me amb una mirada ferma de desafiament total.

    Ens serveix una xocolata calenta alhora que afegeix llenya d´ametler a la foganya que, amb la seva escalfor, ens protegeix del fred exterior.

    Resam un rosari enfervorits, desitjant que el cel sigui compassiu amb Alpobàs i acabi el patiment amb què ens condemnen trons i núvols desfermats. Després del rosari compareixen les antigues històries, talment fantasmes d'un recent passat,. El nostre alè entela els vidres i l´escolà s´aixeca sovint per netejar amb el mocador les vidrieres que donen al jardí. Li agrada veure caure la pluja, contemplar l´aspecte amenaçador dels núvols, distingir en la distància la sobtada explosió d´un raig. L´amo Joan Siurell recorda alguna de les plenes de quan era un infantí i anava a sa marjal, ajudant els pares.

    --Jo tenia setze anys –explica, apropant-se al foc i estenent les mans cap a les flames que s´enfilen, poderoses, cap a la bocassa obscura de la xemeneia--. Havia anat fins a Son Negre a tenir cura de les vaques. Els pares estaven preocupats pet la quantitat de pluja que queia aquell dia nefast. Ells anaren a plegar les veles del molí de Son Mut i a mi em correspongué anar a l’Albufera. No havia vist mai un cel tan negre. Els núvols i el vent que els emportava dibuixaven dibuixos sinistres: déus estranys i horrorosos, amb unes mans grandíssimes, com si volguessin abarcar la planura d´Albopàs, em miraven sense pietat. Els rostres de les màscares del dimoni que sortien per sant Antoni, envoltant els foguerons, perseguint el sant, pul·lulaven per l´espai. Els llamps eren el resultat de les bregues entre els déus i els dimonis. Combat mortal. Esclafits lluminosos i terrífics que, en caure al terra, podien enfonsar cases, el campanar de l'església.

    ‘Tenia por.

    ‘Diluviaven rius d´aigua i, a estones, queia una calabruixada impressionant. De res va servir el sac amb el que pretenia cobrir-me!.

    Un tro gegantí que fa tremolar els vidres de les finestres detura per uns moments l´explicació de l´amo Joan Siurell.

    --L´aigua –reprèn-- començava a pujar i entrar pel carrer Major, i arribava a la plaça, inundant el poble. Aleshores no sabia que ja s´havien desbordat els torrents de Muro i sant Miquel. Si ho hagués sabut no m´hauria atrevit a marxar cap a la vaqueria a posar a recer els animals. Era la inexperiència de la joventut. Mai no havia estat testimoni de res semblant i no podia imaginar el que passaria prop de l´edifici on protegíem les vaques. En arribar a l´hort l´aigua ja m´arribava als genolls i em dificultava els moviments. Impossible posar els animals a cobro. Atemorides pels llamps i els trons, havien marxat i les divisava a una distància llunyana. L´aigua anava pujant i ja m´arribava a l´entrecruix. Mirava si trobava cap arbre per enfilar-me fins que passàs aquella inundació tan feresta; però no hi havia res al meu voltant. Sortosament a l´era hi teníem una muntanya de feixos de canyet, ben lligats, amb una alçada d´un parell de metres. L´aigua ja corria a bona velocitat emportant-se tot el que trobava pel davant. Vaig veure passar munió de garbes, gallines mortes, cans... Vaig començar a tenir por que el corrent em portàs a la mar. Amb esforç i grans dificultats em vaig enfilar fins al capdamunt dels feixos esperant trobar-hi aixopluc. Però la força del corrent ja era tan diabòlica que, de cop i volta, talment anàs damunt una barca de pescar, em vaig veure viatjant per sobre aquella mar desfermada. I si la força de l´aigua rompia la gran garbera de feixos de canyet? Mirant el safareig que teníem prop de la vaqueria vaig calcular que l´aigua ja tenia una alçada de més de tres metres. M´ofegaria sense remissió possible! Mentalment vaig començar el parenostre confiant en un miracle, en la salvació divina. Pel meu cap els records s´acaramullaven a una velocitat vertiginosa: els records dels pares, la seva imatge i la de les dues germanetes que tenia dominaven la meva enfebrida imaginació. Que el seu record sigui el darrer pensament de la meva vida, pensava sense saber on em podria portar aquella mar agitada.

    El propietari de la ferreria, un bon catòlic practicant i que moltes vegades no ens ha volgut fer pagar el que l´església ha necessitat del seu negoci s´aixeca, impacient, mira per les finestres per comprar si minva el diluvi que cau.

    --Aquesta vegada serà semblant a la plena que us cont --afirma, categòric, abans de tornar a seure al nostre costat--.

    --Sortosament, quan no sabia on em portaria la fúria de les aigües, la garbera va ensopegar amb les canaletes de marès d´un indret de Son Fornari. Crec que va ser el que em salvà la vida, impedint que s´espenyàs el munt de feixos i que el corrent em portàs a mar oberta.

    El cos de mestre Joan Siurell, emportat per l´emoció, tremola malgrat l´escalfor del foc que tenim al davant. Na Catalina li porta una nova tassa de xocolata en veure´l amb aquella tremolor. Finalment es recupera, ens mira com si sortís d´un malson i, més calmat, va acabant l’exposició dels fets.

    --Quan, al cap de més de trenta hores de patiment enfilat dalt de la garbera, vaig poder tornar a casa, ningú no em digué res per no haver pogut salvar les nostres vaques. Ja em donaven per mort i la mare no deixava de plorar. Vaig estar dies dins el llit, suant, amb una febre altíssima. Els metges no sabien si en sortiria, de l´endemesa. Però finalment vaig poder incorporar-me de nou a les tasques familiars. Va ser aleshores quan m´explicaren que tot Albopàs s´havia inundat amb aigua d´un metre d´alçada. Sortosament la força de l´aigua havia romput el cercle d´arena, pins i matoll que tancava la sortida de l´aigua de l´Albufera a la mar, i la maror anà disminuint hora rere hora. El perill havia passat, però els danys foren immensos en terres arrasades, anyades perdudes i bestiar mort, fossin vaques, braus, cavalls o aviram de tota mena.

    Em demanava per quins motius, a través de la història, com expliquen les velles cròniques que llig als arxius, el poble havia patit sempre aquesta mena de desgràcies. Deuen haver pecat els feligresos més del que m´imaginava? La hipocresia dels fidels que compareixen a missa, que resen i se senyen, que es confessen i combreguen i després, al cap d´un moment, en sortir del temple, blasfemen i maleeixen Déu Nostre Senyor? Quantes vegades no ho dec haver parlat amb mossèn Antoni M. Alcover, amb Miquel Costa i Llobera? Hem bastit una cristiandat autèntica o no haurem fet més que posar un vestit nou a l´antiga idolatria dels antics? I si no hi hagués en el món, a les nostres parròquies, tanta fe com els sacerdots imaginam? Valoram massa la nostra feina espiritual? I si el que creiem autèntica obediència als manaments divins no fos més que un trist reflex de creences molt més antigues que el cristianisme? És possible que haguem mudat les estàtues dels falsos déus del passat, d´Atena i Venus, de Mart i Afrodita, d’Isis i els faraons, l´estàtua de l´emperador de torn presidint el temple i, tanmateix, el fons de l´ànima del creient continuï com d´ençà fa mil·lennis?


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 448 | 449 | (Page 450) | 451 | 452 | .... | 465 | newer