Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Els nou rics (XXX) -
El fred em fa tremolar. Ens asseim a un racó del vagó lluny de les portes d´entrada i sortida. Tot al meu voltat és summament desconcertant. Mirant per la finestra veig ametllers curulls de taronges, cans que volen, perseguint el tren. Hi ha també munió de pirates portant prisioners cristians i fogueres enmig de les eres amb xueus conversos que cremen. M´adon que el tren ja no és el mateix. Han mudat l´antiga màquina de vapor per uns vagons que van amb diessel. En comparació, és com viatjar en un núvol evanescent. No entren les guspires de fa mesos, aquella carbonilla que et feina plorar en introduir-se als ulls de forma continuada. Just quan arrancava la sorollosa màquina dee vapor el primer que s´havia de fer era tancar les finestres. En cas contrari les molesties podien ser infinites. (Miquel López Crespí)
Aquest beuratge té propietats desconegudes. No solament et fa avançar cap al futur sinó que muda realitat del que t´envolta. El paisatge, els rostres de les persones, tot pren uns colors inimaginables. L´interior del tren que ens porta a Palma és d´un refulgent color blau que em recorda el matísos de la mar certs dies a Can Picafort. Les persones que han pujat a Inca caminen de forma lenta, com si l´escena que estic veient no hagués d´aturar mai. La veu de la padrina m´arriba des d´una llunyana distància, talment em parlàs des de la fondària d´un pou molt profund. Per uns moments pens si he fet bé bevent l´estranya metzina. Podia ser que el tren desviàs la seva direcció i enlloc d´anar a Ciutat es perdés per les senderes de l´immens avenc del temps.
El fred em fa tremolar. Ens asseim a un racó del vagó lluny de les portes d´entrada i sortida. Tot al meu voltat és summament desconcertant. Mirant per la finestra veig ametllers curulls de taronges, cans que volen, perseguint el tren. Hi ha també munió de pirates portant prisioners cristians i fogueres enmig de les eres amb xueus conversos que cremen. M´adon que el tren ja no és el mateix. Han mudat l´antiga màquina de vapor per uns vagons que van amb diessel. En comparació, és com viatjar en un núvol evanescent. No entren les guspires de fa mesos, aquella carbonilla que et feina plorar en introduir-se als ulls de forma continuada. Just quan arrancava la sorollosa màquina dee vapor el primer que s´havia de fer era tancar les finestres. En cas contrari les molesties podien ser infinites.
El revisor, amb dos àngels jugares a cada costat que ens fan jupiris és al meu davant i demana els bitllets a la padrina. Els travessa amb una maquineta especial. Em fa mal a les mans. Com si enlloc de travessar el cartró m´hagués foradat a mi. La sang em regalima i taca el terra. Una sang d´un roig intens enmig de la claror metàl·lica del vagó. Instintivament em trec el mocador de la butxaca i prov d´aturar el líquid vital que continua rajant. La padrina em fa tres vegades la creu damunt la ferida que m´ha fet el revisor i la sang deja de rajar.
Em deman en quina aventura m´he estraviat. Dubt si encara som viu o, simplement, estic redactant la història d´uns joves dels anys seixanta en el meu bloc de notes. Confondrre la realitat amb la fantasia? I si res del que he explicat fins ara fos veritat? Però conec el paisatge. Guaitant per la finestra puc veure el cel encés. Les forces desembarcades a Alcúdia per l´Emperador Carles I entren a matadegolla a Pollença, sa Pobla i Muro. Des del vagó en marxa es dintingueixen incendis, esgléssies que cremen amb centenars de persones en el seu interior. Els crits de les dones i els infants em penetren dins el cervell i em fan mossegar la llengua. No hauria d´estar avançant cap el futur? Per quins motius el viatge retrocedeix inesperadament? Em vol indicar l´origen de tot plegat, que recordi els familiars morts pels mercenaris de l´Emperador?
Havíem sortit d´Inca amb una brusquina insistent. Però ara és de nit i en el cel distingesc tres llunes roges. Estels de bruixes cridaneres passen volant prop d ela finestra i ens llancen ramells de flors negres. Un dels ramell entra dins el vagó i quan la padrina la va a agafar hi surten dues serps grogues. Hi ha dones que xisclen i pugen dalt dels seients. Un home amb una fitora prova de matar-les. Quan ja sembla que no poden fugir els hi surten ales de ratapinyada i surten volant llançant uns crits molts semblants als humans, com si fossin persones condemnades per un bruixot a restar per a tota l´etermnitat presoners dins el seu terrible captiveri.
El tren avança xisclant enmig del núvols i veig com els anys passen a una velocitat tan inusitada que m´impedeix copsar en quina època em trob. Els avions aterren un rere l´altre a l´aeroport. La pista es va bastir damunt un antic poblat talaiòtic: Son Oms. Asfalt damunt la nostra història. Per les carreteres, llargues cues de camions porten ciment a totes les platges i cales de les Illes. Encimentar! Reialment dels maons i les grues. Els pagesos deixen el camp i ballen jotes i boleros al costat d´inmenses paelles farcides de bocins de pollastre i gambes. Els propietaris de bars, restaurant i botigues de souvenirs ofereixen herbes dolces i moscatel als turistes que pugen i baixen dels autocars. Per Algaida, el Dimoni fa jutipiris a un estel d´estrangeres en bikini. Qui podia haver imaginat canvis tan sobtats només fa uns anys? Els pobles eren pobres, exceptuant aquells que tenien molta d´aigua a l´abast per poder-hi sembrar. Qui podia estudiar aleshores? Quatre fills de rics. Els altres eren condemnats a patir l´esclavatge dels senyors o marxar a l´estranger, a la recerca d´un pervindre millor.
Sorgia, a velocitat vertiginosa, una nova classe de nou rics sense cap mena d´escrúpols a l´hora de destruir recursos i territori. Res era sagrat per a aquesta gent que, de les espardenyes i les quatre figueres a l´hort, passava a administrar els hotels que s´aixecaven a les cales i platges més belles de les Illes. No sabien ni volien conèixer res de la nostra història. Només tenien el número del compte corrent i els guanys econòmics dins del cap. Destruïen tot el que trobaven a l´abast. Es vanaven d´enderrocar cases antigues aixecades en temps del rei Jaume II. Ciutat i pobles eren devastats per la força bestial de centenars d´excavadores. La dinamita feia volar les muntanyes per a obtenir grava per als fonaments dels xalets i hotels gegantins. Els horts amb les sínies del temps dels àrabs esdevenien polígons industrials on s´acaramullaven més màquines, material de construcció, totxos, els més diversos tipus de ciment, rajoles, marbres provinents de tot el món per a bastir centenars i centenars de piscines, sales de festes on la música cridanera de mil improvisats conjunts barroers apagaven el ressò de l´antiga música popular.
La incultura de la majoria d´empresaris enriquits amb el turisme la vaig conèixer de primera mà en entrar a fer feina a la llibreria. Semblava que visitar un local amb llibres els atemoria. Compareixien caminant a poc a poc, mirant a dreta i esquerra, com si devallassin a un pou sense fons, un indret on podien ser engolits per forces obscures i desconegudes. Miraven els prestatges amb por. Vés a saber si pensaven que els llibres podien ser perillosos habitants d´un terrífic univers, pobladors de móns ignots que havien vengut a la terra per convertir els rics en estàtues de sal.
En veurels guaitar per la porta ja sabíem a què venien. Sempre el mateix, amb idèntiques paraules, assenyalant els volums de llom daurat, que eren els únics que els cridaven latenció.
Volien decorar el menjador i algú els havia insinuat que una casa sense llibres estava ben vista. Aficionats a les pel·lícules americanes més dolentes, sabien que era normal l´existència de prestatgeries amb llibres a les cases de metges i advocats, d´empresaris i sacerdots. Anaven al cine per a estudiar com ser iguals que els multimilionaris dels Estats Units. Es delien per les piscines, els cotxes que veien a la pantalla. Maldaven per convertir l´hort dels pares que havien encimentat en un xalet de tres pisos, en una pista de tennis i, si tenien el terreny adient, en un camp de golf on poder practicar els esports que veien en films que no requerien gaire esforç mental.
Amb el temps, amb el constant augment del nombre de turistes que cada estiu ocupaven fins el racó més amagat de Mallorca, la manca de cultura dels especuladors augmentà fins a límits inconcebibles. Quan obrien la porta del negoci ja sabies que, en realitat, no volien cap novetat, cap novel·la recomanada a les nostres pàgines literàries o de moda en aquell moment. No tenien ni la més remota idea del que era una obra apta per a la lectura, útil per a submergir-se en un món d´il·lusió i fantasia. Tampoc no els interessava la ciència-ficció, les novel·les de policies i gàngsters. Podien gastar qualsevol fortuna adquirint el maderam més car i exòtic, en marbres de Carrara, grifoneria especial, quadres dels pintors de moda, cuines importades dItàlia... tot els anava bé manco els llibres!
Compareixien cercant falsos volums, capsetes de cartró imitació dun llibre. Ens exigien que el llom fos decoratiu, dels colors més diversos. Ens mostraven fotografies del terra, dels mobles del menjador, de la pintura de les parets. Volien que els volums dimitació tenguessin idèntiques tonalitats que els mobles, les bigues de caoba, l´arrambador de l´escala, el sofà importat de París o Milà.
Era una feinada explicar-los que només teníem llibres de veritat, no imitacions de cartró amb els títols d´una fictícia novel·la i lautor gravats amb lletres daurades a la coberta.
Marxaven amb un evident posat de frustració. No entenien el que passava. No disposar de llibres dimitació per omplir els prestatges del xalet! Crec que tampoc podien comprendre com era possible que hi hagués mallorquins que es dedicassin a un negoci que imaginaven estrany i ruïnós. Un tipus de feina per a gent sospitosa, per a persones que, possiblement, haurien destar a un manicomi i no en un local del centre de Palma, a un indret que, dedicat a vendre sabates, joies, roba per als turistes i souvenirs seria més rendible.
El nostre món s´incendiava, esclatava en mil direccions, esdevenint centra. D´on sorgia la necessitat psicòtica d´endevinar quin seria el nostre futur si ja havia estat esborrat dels mapes? Què restava de les cançons de recollir olives, de batre, de llaurar la terra dels avantpassats? Quin sentit tenia el beure beuratges misteriosos, voler aprofundir en el què serà de nosaltres?
La padrina resta preocupada. Em posa bé l´abric, em toca el front per a comprovar si m´ha tornat la febre. Però davant els meus ulls l´incendi es fa més gran. Les flames de l´exterior pugnen per penetrar en el vagó. El revisor s´ha aturat novament al davant i m´amenaça amb la maquineta de foradar billets. De forma maquinal em protegesc el rostre amb les mans. Encara port el mocador per evitar desagnar-me. Però no hi ha sang. Què ha passat? No ho entec. Fa just uns moments la ferida rajava i semblava que podia morir d´un moment a l´altre? Què m´havia donat el vell combatent republicà? Una metzina per veure el futur o un verí per aconseguir que mai ho arribàs a albirar?
Sent la veu de la padrina dient que no em procupi, que ja arribam i que el pare agafarà un taxi per a portar-nos a casa.
-No serà res la sent, al costat. Segurament t´has costipat durant els darrers dies. Ja et vaig dir que no sortissis a passejar amb aquell fred. Caparrut com el padrí, sempre has volgut fer la teva voluntat. Quan tornares de la Font Coberta et vaig veure blanc, com si tenguessis anèmia. No recordes que et vaig fer menjar un bonc bistec. Aquestes setmanes tot havia anat bé. Era feliç veient la teva recuperació. I ara, aquesta febre sobtada. No ho entec. Com si algun bruixot t´hagués fet beure un verí.
Qui sap si els misteriosos déus que poblaven les montanyes havien volgut castigar el meu atreviment. Voler saber que seria de nosaltres el dia de demà! Quin atreviment! Caldria saber que la nostra vida és un atzar imprevisible. Penses anar en una direcció i, de cop i volta, et trobes a un indret no esperat. Avançar és sovint retrocedir. Quan el pare entrà a Terol l´any trenta-set semblava que anava per una determinada ruta. La victòria damunt els feixistes semblava encara possible. Podia imaginar-se un nou país, lluny de la misèria, l´analfabetisme, el poder dels rics. No s´adonava que amb cada pasa que avançava cavava un sinistre esdevenidor de presons i camps de concentració. Li era impossible imaginar el sabor amarg de la derrota, la insidia i crueldat dels guanyadors, les mil formes de tortura que patiria.
El tren travessa el pont de les Estacions i comença a frenar. Xiscla damunt el raïls talment un animal que porten a l´escorxador. L´incendi ha desaparegut de l´horitzó i, a poc a poc, torn a distinguir cases, vehicles, persones. Quan ens apropam a l´estació, just davall el rellotge que hi ha damunt la porta d´entrada, distingesc el pare i la pare que ens fan gests amb les mans.
Demanar que serà de mi el dia de demà, com serà el món en els propers cinquanta anys? Tanmateix hi veig la mateixa història repetida fins a l´infinit. La metzina que m´ha donat el vell republicà té uns efectes perdurables i el vent ara em parla, talment un diari obert.
D'esquerra
a dreta: Francesc Isgleas, Ramón Liarte, Frederica Montseny
i
Joaquín Cortes (Teatre Olympia, 21 de juliol de 1936). Tots
puny
en alt, llevat de Liarte que fa la salutació
llibertària
- Míting CNT-FAI:
El 21 de juliol de 1937 se celebra al Teatre Olympia
de Barcelona (Catalunya) un míting en
commemoració de les «victorioses
jornades» del juliol de l'any anterior. Organitzat per la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) i la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), hi van parlar Ramón
Liarte Viu, en representació del Comitè Regional
de Catalunya de les Joventuts
Llibertàries; Francesc Isgleas Piernau, del
Comitè Regional de Catalunya de la
FAI; i Frederica Montseny Mañé, del
Comitè Regional de Catalunya de la CNT.
Presidí l'acte Joaquín Cortés, de les
Oficines de Propaganda de la CNT-FAI.
Després d'interpretar els himnes llibertaris A las
barricadas i Hijos
del pueblo, Cortés anuncià que, en
honor dels companys de la Unió General
de Treballadors (UGT) s'interpretaria La Internacional.
Cortés anuncià
que el primer propòsit era fer una gran
manifestació d'unitat proletària el 18
de juliol, però, després d'organitzada aquesta i
amb els cartells ja aferrats
als carrers, les autoritats suspendre l'acte programat --encara eren«calents»
els fets de «Maig de 1937». Tots els oradors
glorificaren els herois caiguts
feia un any i reivindicaren la unitat antifeixista per al futur.
Finalment,
Frederica Montseny acabà el seu discurs dient que en aquells
moments «calia
imposar un sistema polític de realitats per a demostrar que
al feixisme se li
pot vèncer si conservem la unitat econòmica, la
unitat política i la unitat
espiritual».
Naixements
Foto
policíaca de Paul Merchet (1894)
- Paul Merchet: El
21 de juliol de 1868 neix a La Cluse-et-Mijoux (Franc Comtat,
França)
l'anarquista Paul-Joseph Merchet. Fill de militar, es guanyava la vida
com a obrer
boter. Vivia al número 15 del carrer Roderie de
Valença (Valentinès, Delfinat,
Occitània). En els anys noranta va ser fitxat com a
anarquista i va ser
condemnat en diverses ocasions per «vagabunderia,
rebel·lió i insults». En 1894
viva a Avinyó (Provença, Occitània),
on mantingué contactes amb l'anarquista
Dulaurier. Entre el 26 i el 29 d'abril de 1894, després
d'haver cantat en un
cafè cobles de l'Hymne a l'anarchie
i
de La Ravachole, va ser detingut.
El
juliol de 1894 va ser novament detingut acusat d'«apologia
del crim,
l'assassinat i el robatori» després d'haver-se congratulat per
l'assassinat del president de la República francesa Sadi
Carnot i honorar el
seu homicida Sante Geronimo Caserio. També va
ser
sospitós d'haver participat el desembre de 1893 i el gener
de 1894 en diversos
robatoris comesos en esglésies de Rumans
(Valentinès, Delfinat, Occitània) i de
la regió (Sant Paul de Tricastin, Lo Peatge de
Pisançon, etc.), i de fabricació
de moneda falsa; jutjat el 31 de juliol de 1894 per aquests fets, va
ser absolt.
El 13 de desembre de 1894 va ser condemnat per robatori a dos mesos de
presó.
Aquest mateix mes de desembre va ser denunciat a les autoritats
penitenciàries
per un dels detinguts que compartia presó amb ell d'haver
fet apologia de
Ravachol, Émile Henry i Sante Geronimo Caserio. El 7 de
febrer de 1895 va ser
condemnat a dos anys de presó i a 2.000 francs de multa per«propaganda
anarquista per provocació i apologia de crims» i
el 3 d'abril d'aquell any va
ser traslladat al centre de reclusió de Nimes (Llenguadoc,
Occitània). El maig
de 1895 va ser traslladat a la presó cel·lular de
Mende (Llenguadoc,
Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Peter
Puccio
- Peter Puccio: El
21 de juliol de 1902 neix a Castelvetrano (Trapani, Sicília)
l'anarquista
Pietro Puccio, més conegut per Peter
Puccio. En 1909 emigrà amb sa família
als Estats Units, establint-se
d'antuvi a Nova York (Nova York, EUA). Amb el temps aprengué
l'ofici de barber
i posteriorment s'instal·là a l'Estat de
Michigan. Després de la Gran Guerra
patí la repressió (detencions, deportacions,
etc.) que el fiscal general Alexander
Mitchell Palmer desencadenà contra els anarquistes i
sindicalistes, que culminà
en el «Cas Sacco i Vanzetti». En aquestaèpoca conegué Vito Capizzo i, gràcies
a ell, les idees anarquistes, que abraça per a la resta de
sa vida. Col·laborà
amb el grup editor de la revista anarquista de Detroit (Michigan, EUA) Fifth Estate i mantingué una
estreta
relació amb els anarquistes residents al Canadà,
especialment amb Attilio
Bortolotti i Federico Arcos Martínez (Fede).
Peter Puccio va morir el 7 de gener de 1986 a Saint Clair Shores
(Macomb
County, Michigan, EUA).
Necrològica
d'Andreu Borràs Colomé apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 16 de novembre de 1981
- Andreu Borràs
Colomé: El 21 de juliol de 1910 neix a
Rubí (Vallès
Occidental, Catalunya)
l'anarcosindicalista Andreu Joan Borràs Colomé–algunes fonts citen erròniament el seu segon
llinatge com Colomer.
Sos pares es
deien Andreu Borràs, llaurador, i Josepa Colomé.
Quan era molt jove
s'afilià a la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), fet pel qual va ser empresonat i apallissat per la
policia
en diverses ocasions, a més de ser inscrit en la llista
negra de la patronal de
la fàbrica «Rubí-Industrial»
on treballava i era membre del comitè d'empresa. Arran
del cop militar feixista de juliol de 1936 fou milicià al
front d'Aragó i amb
la militarització de les milícies
passà a ser comissari polític d'una bateria
d'artilleria pesada. En 1939, amb el triomf franquista, va ser apressat
al port
d'Alacant (Alacantí, País Valencià)
quan intentava embarcar, però aconseguí
fugir del camp de concentració on havia estat enviat. Amagat
durant un temps al
domicili de la mare del company Emili Travé de
València, pogué arribar a
Monistrol de Montserrat (Bages, Catalunya), on residia sa companya i on
trobà
feina d'obrer rajoler. Dies després, aconseguí
fugir sota els trets de la
Guàrdia Civil que vingué a detenir-lo.
Arribà a Barcelona (Catalunya) i aquell
mateix 1939 passà a França. Internat en un camp
de concentració, va ser enrolat
en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les
fortificacions de la frontera belga. El juny de 1940, quan
l'ocupació alemanya,
pogué fugir de la detenció i arribà a
Occitània, primer a Fumel, on treballà
amb un cossí seu, i després a Tolosa de
Llenguadoc, on fou detingut per la
policia francesa a les ordres nazis i enviat a treballar a una base
submarina
alemanya de Bordeus. Després d'evadir-se, arribà
al departament de les Landes,
on treballà de llenyataire i s'integrà en la
Resistència. Membre del «Batallón
Libertad»,
format per llibertaris i socialistes, entre 1944 i 1945
participà en els
enfrontaments amb l'exèrcit alemany a l'àrea
atlàntica, especialment a zona de
Royan (Poitou-Charentes, França). Després de la
II Guerra Mundial s'instal·là a
Bordeus, on exercí nombrosos càrrecs de
responsabilitat orgànica en la
Federació Local de la CNT. Després de la mort del
dictador Francisco Franco
viatjà en diverses ocasions a Rubí per a fer
costat la reorganització de la CNT
en aquesta localitat. Andreu Borràs Colomé va
caure mort al
carrer víctima d'un
atac de cor fulminant el 27 d'agost de 1981 a Bordeus
(Aquitània, Occitània).
Deixà companya, Enriqueta Delgado, i tres fills, Amor, Elios
i
Germinal.
Defuncions
Grup
d'internacionalistes italians refugiats a Londres (circa 1890).
D'esquerra a dreta: Antonio Loreti, Amilcare Cipriani, Domenico Lama
(membre del Consell de la Internacional), Giovanni Pianori i Nicola
Rossi. Asseguts, d'esquerra a dreta: Francesco Pezzi i Giovanni Marabini
- Francesco
Pezzi: El 21
de juliol de 1917 se suïcida a
Florència (Toscana, Itàlia) el membre de
la Internacional
i militant anarquista Francesco Pezzi. Havia nascut el 30 d'agost de
1849 a
Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia). Comptable
autodidacte, es va adherir a la Federació romanyesa
de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El
juliol de 1874 va
prendre part a Bolonya al costat de Bakunin en una temptativa
insurreccional
per enderrocat la monarquia; però, després del
fracàs de l'intent
revolucionari, es va haver de refugiar amb sa companya, la militant
anarquista
Luisa Minguzzi, a Lugano (Suïssa). Amb Cafiero, Nabruzzi i
altres, van formar
un Consell de la Federació Italiana per reorganitzar l'AIT.
Més tard, amb
Gaetano Grassi, va retornar a Florència per assistir al
Tercer Congrés de la
Federació Italiana que es farà clandestinament,
malgrat les detencions, a Tosi
el 21 d'octubre de 1876. Va col·laborar amb Malatesta en la
preparació de la
insurrecció del Matese, però va ser detingut a
Nàpols a començaments de 1877,
condemnat el 7 de maig i amnistiat al poc temps. Va retornar amb
Minguzzi a
Lugano, abans de tornar a Florència l'any següent.
L'11 d'abril de 1878 va ser
delegat en el congrés clandestí de l'AIT a Pisa,
però el 10 d'octubre, va ser
detingut per conspiració i restarà empresonat amb
altres internacionalistes
fins al gener de 1880. Alliberat, continuarà la
militància creant un Comitè
Revolucionari. En 1882, amb Serantoni, es mobilitzarà per la
defensa dels
companys empresonats. El gener de 1884 va acompanyar Malatesta a
Ravenna per
trobar-se per última vegada amb Andrea Costa, acostat al
parlamentarisme. Però
serà de bell nou perseguit per la justícia amb
Malatesta i altres
internacionalistes florentins. En llibertat provisional abans del
judici
d'apel·lació, va marxar a Nàpols per
socórrer la població víctima d'una
epidèmia de còlera. Però en
l'apel·lació les sentències s'afermen
i serà
condemnat en rebel·lia a quatre anys i cinc mesos de
presó per haver signat un
manifest de solidaritat i participar en la revista La
Questione Sociale.
Amb Francesco Nata, Malatesta i Luisa Minguzzi partirà a
l'Argentina, on
reeditaran en 1885 La Questione Sociale. En 1889,
amnistiat, tornarà a
Itàlia, via França, i es consagrarà a
l'organització d'un Partit Anarquista que
serà presentat el 6 de gener de 1891 a Capolago. El 3 de
juliol de 1894 va ser
detingut amb Luisa i acusats de complicitat amb l'atemptat de Paolo
Lega contra
Francesco Crispi, president del Consell italià, del 16 de
juny. Van ser absolts
en el procés d'agost de 1895, però se'ls va
assignar la residència en una illa.
En maig de 1886 va fugir amb altres companys en una barca fins a
Tunísia, però
les autoritats nord-africanes els lliuraren a la policia italiana.
Després de
cinc mesos de presó per aquesta falta, va retornar a
Florència i Luisa serà
alliberada l'agost; però, malalta, va perdre progressivament
la vista. L'abril
de 1900 va matar un desequilibrat que va atemptar contra ell; absolt
per aquest
accident, restarà traumatitzat. En 1904 va participar amb
Luisa en el Comitè de
Socors a les Víctimes Polítiques creat per
Giuseppe Scarlatti. Luisa Minguzzi
va morir el 13 de març de 1911. Desenganyat
després de la declaració de guerra,
es va suïcidar d'un tret de pistola el 21 de juliol de 1917 a
Florència
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
Portada
del llibre de Gabriel Grandjean (Simplice)
- Gabriel Grandjean:
El 21 de juliol de
1919 mor a Jully-lès-Buxy (Borgonya, França) el
propagandista anarquista
Gabriel Granjean.
Sota el pseudònim de Simplice
col·laborà assíduament en el
periòdic anarquista de Jean Grave Le
Temps Nouveaux, que començà a
aparèixer el 4 de maig de 1895. En 1912 publicà
el fullet Les conditions du travail dans la
société actuelle.
***
Émile
Méreaux
- Émile
Méreaux: El 21 de juliol de 1922 mor a
França
l'obrer ebenista i propagandista anarquista Émile Louis
Méreaux. Havia
nascut el 7 de setembre –algunes
fonts citen erròniament el 9 de setembre– de 1858 a Laon (Picardia,
França). Sos
pares es deien François Louis Méreaux,
ferroviari, i
Marie Louise Émélie Bouland. Treballava com a
ebenista al barri de Charonne de
París (França).
Entre 1885 i 1887 fou gerent de l'etapa parisenca del
periòdic Le Révolté.
Organe anarchiste, publicat anteriorment a Ginebra (Ginebra,
Suïssa). En
1886 entrà a formar part del Grup Cosmopolita de Charles
Malato, Jacques Prolo
i Léon Ortiz (Schiroky),
de tendència
socialista revolucionària «sense
etiquetes». Arran de l'edició dels primers
números de Le
Révolté, el 3 de
setembre de 1887 va ser condemnat, com a gerent, a 15 dies de
presó, a 500
francs de multa i a la privació dels drets civils, per la
publicació dels
resultats d'una tómbola en favor de la Lliga dels
Antipatriotes –dos ajudants, Ferdinand
Niquet i Émile Bidault, també van ser condemnats
a la mateixa pena. Fou a
partir d'aquí, que el periòdic va ser rebatejat
amb el nom La Révolte,
amb Jean Grave com a gerent. El 16 d'octubre de 1887,
quan sortia d'una reunió improvisada realitzada
després d'un míting de
solidaritat amb els anarquistes de Chicago, organitzat per la Lliga
Cosmopolita
i els grups anarquistes parisencs, celebrat a la Sala Favié
del bulevard de
Ménilmontant de París i on va intervenir Louise
Michel, va ser detingut amb
altres companys, entre ells Fernandinand Niquet i Clotaire Varogneaux,
després
d'haver tirat dos tret de revòlver sobre la policia i haver
ferit lleument dos
Guàrdies de la Pau, un anomenat Henri Françoix,
ferit a la cama dreta, i altre
anomenat Legros, ferit al braç. El 5 de gener de 1888 va ser
condemnat per
l'Audiència del Sena pels citats fets a dos anys de
presó, que purgà a Poissy
(Illa de França, França). Un cop lliure
freqüentà el Cercle Anarquista
Internacional (CAI) que, fundat en 1888, era el principal lloc de
reunió
anarquista de l'època. L'abril de 1892 va ser detingut, com
molts altres
companys, arran de la repressió desencadenada
després de l'explosió de la bomba
al restaurant parisenc Véry. Cap el 1892 fundà a
Montreuil (Illa de França,
França) una mena de comuna anarquista que posava en
pràctica una cooperativa de
producció i de la qual fou el responsable de
correspondència. Fou animador
d'una cooperativa d'ebenisteria anarquista basada en un sistema
econòmic
fonamentat en l'intercanvi i adaptat als mitjans financers de cada
cooperativista. En 1893, vuit mesos després del seu inici,
aquesta comuna
anarquista va ser dissolta per la policia i els seus fundadors van ser
tancats
uns mesos a la presó parisenca de Mazas. L'1 de gener de
1894, el seu domicili
del carrer del Ruisseau de Bagnolet (Illa de França,
França) va ser
escorcollat, com el de desenes d'anarquistes d'arreu França.
El novembre de
1895 fou l'animador del grup «Les Soirées de
Montreuil», origen, sota el nom de«Les Soirées Ouvrières», de
la primera Universitat Popular francesa. En aquestaèpoca col·laborà en el
periòdic anarquista Le Temps Nouveaux,
de Jean
Grave. Quan la Gran Guerra, d'antuvi s'arrenglera, en nom de«La Guerra del
Dret», amb el grup partidari de la «Unió
Sagrada», al voltant de Jean Grave i
del «Manifest dels Setze», publicat el febrer de
1915. Un any més tard, però,
reconegué que estava equivocat i fou un dels signants del
manifest «La Paix des
peuples» (La Pau dels pobles), subscrit pels anarquistes
oposats a la guerra i
dirigit als subscriptors de Le Temps Nouveaux.
***
Joan
Mir i Mir
- Joan Mir i Mir: El 21
de juliol de 1930 mor a Maó (Menorca, Illes Balears) d'una
hemorràgia cerebral
l'intel·lectual anarquista, anarcosindicalista, pedagog
llibertari i maçó Joan
Mir i Mir. Havia nascut l'11 de novembre de 1871 al carrer de
s'Arraval, número
13, de Maó (Menorca, Illes Balears). Son pare, Pere Mir i
Mercadal, i sa mare,
Teresa Mir i Febrer, eren terratinents maonesos. L'avi patern, Pere Mir
i Pons,
havia estat batle de Maó. Joan Mir serà el tercer
de set germans. Quan va morir
sa mare, en 1881, va ser internat al col·legi
jesuïta de Sant Ignasi (Manresa,
Catalunya) i va estar-hi fins al 1883, any de la mort de son pare per
una malaltia
mental. Entre 1883 i 1884 va estudiar al col·legi
barceloní de Vilar i després
al col·legi d'Oriola (Alacant) de Santo Domingo (1885) i a
l'Institut d'Alacant
(1885-1886). En 1886 tornarà a Maó i
estudiarà a l'Institut d'Ensenyança
Mitjana de la ciutat. En 1892 va mantenir un duel amb pistola sense
conseqüències amb Josep Mercadal. En 1893
comença a publicar articles en la
premsa burgesa i religiosa i s'inscriu a l'Institut de Maó.
Va participar en la
creació de l'Escola Nocturna d'Es Castell promoguda per la
Conferència de Sant
Vicenç de Paül de caràcter
religiós. En 1896 comença a escriure en la
revista
espiritista La Estrella Polar i se separa de
l'Església catòlica. L'1 de
setembre de 1898 es comença a publicar el
periòdic mensual El Porvenir del
Obrero, dirigit pel cooperativista republicà
Bartomeu Briones Mesa.
S'engega un moviment de solidaritat amb Joan Mir arran d'una
polèmica amb el
bisbe Castellote. Comença a participar activament amb la
maçoneria i manté
correspondència amb coneguts intel·lectuals
(Hermenegildo Giner de los Ríos,
Pablo Iglesias, etc.). En 1899 llançarà un
projecte d'Escola d'Educació
Integral de caire llibertari a Maó, però aquesta
primera temptativa fracassarà.
Aquest mateix any, El Porvenir del Obrero
esdevindrà l'òrgan de la
societat llibertària Agrupació Germinal i Joan
Mir en serà el director. L'abril
de 1900 la impremta del periòdic
començarà a publicar fullets anarquistes
(Kropotkin, etc.) i el mes de desembre es va celebrar el judici contra
Joan Mir
per mor de l'article «A El Grano de Arena»,
aparegut en El Porvenir del
Obrero (20-10-1899). En 1901 marxa una temporada a Barcelona
on visitarà
Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. En 1902
va participar
activament en la creació de la Federació Obrera
de l'Illa de Menorca (FOIM), de
caràcter llibertari, i va impartir nombroses
conferències sobre qüestions
socials i anticlericals. En aquest any també va participar
en la constitució de
l'Escola Laica de la Societat Progressiva Femenina, que
s'integrarà l'any següent
en el Col·legi Germinal de la FOIM. Jutjat l'abril de 1903
per haver reproduït
un article contra Weyler va sortir sense càrrecs;
també en aquest anys va
participar en mítings sindicalistes i va ser empresonat a
Maó per la seva
participació en les vagues de la FOIM. L'agost de 1904
participarà en la vaga
de l'Angloespanyola a Maó i l'octubre escriurà el
pròleg de Vía Libre,
d'Anselmo Lorenzo. El 28 d'octubre de 1904 s'inaugurarà
l'Escola Lliure de Maó,
dirigida per Esteve Guarro, procedent de l'Escola Moderna de Barcelona.
Aquest
mateix any mantindrà una polèmica
periodística amb J. J. Rodríguez, cap del
Partit republicà maonès, per mor de
l'actuació d'anarquistes i de republicans
en les vagues recents. El febrer de 1906 és jutjat i absolt
de dos judicis, un
per l'article «Amor Divino», sobre la
corrupció del clergat i la falsedat de la
religió, i l'altre per l'article «Los
asesinos». Durant aquest any es crearan
escoles lliures a Alaior i a Sant Lluís i Joan Mir
farà de professor a la
primera. En 1907 va ser empresonat per haver ressenyat un
míting celebrat a
favor de l'alliberament de Francesc Ferrer i Guàrdia i
altres anarquistes; se'l
jutjà el 24 de juny i, tot i que el fiscal demanava 11 anys,
quatre mesos i un
dia de presó, sortí absolt. El Porvenir
del Obrero serà suspès i no
tornarà aparèixer fins al 5 d'abril de 1912. En
1908 s'ajunta amb Anna Maurín,
amb qui es casarà civilment l'any següent, i
participa en la fundació de
l'Ateneu Popular. L'agost de 1909 el domicili de Joan Mir i Anna
Maurín és escorcollat
per ordre del delegat del Govern i se li requisen 13 llibres
considerats«anarquistes». En 1910 participa en la
Comissió d'Higiene Social de l'Ateneu
Científic, Literari i Artístic i escriu sobre
temes d'higiene. Aquest mateix
any, participarà en l'elaboració i la
correcció d'«El Pacte de
Maó», que
establia una treva electoral entre els partits polítics; la
seva posició,
favorable al pacte i la seva participació en
l'elaboració, motivarà dures
crítiques d'alguns membres de l'anarquisme
maonès. En 1912 redactarà les bases
per a la constitució de la Casa del Poble i l'any
següent participa en la
creació de l'Escola Racionalista de Ciutadella. L'abril de
1913 publica
l'article «La lucha de clases» en el setmanari El
Sindicalista, de
Vilanova i la Geltrú, i a la tardor llança una
Biblioteca de Divulgació, amb
l'edició local de Dinamita Cerebral. Los cuentos
anarquistas más famosos.
Aquest mateix any l'anarcosindicalista catalana Teresa Claramunt
visitarà Maó
per participar en l'edició d'El Porvenir del Obrero.
La salut de Joan
Mir comença a patir els primers problemes greus. En 1914
l'Escola Lliure
d'Alaior serà clausurada per ordre governativa. En 1915 Joan
Mir trencarà amb
els anarquistes per la seva clara postura aliadòfila i El
Porvenir del
Obrero serà clausurat definitivament. La revista Cultura
Obrera, de
Nova York, treu una informació sobre el paper d'aquesta
publicació en les
lluites socials. En 1917 es crea la Federació Obrera
Menorquina amb la
convergència de les forces socialistes, de recent
creació, i anarquistes; Joan
Mir manifestarà públicament el refús a
aquest moviment sindicalista que
considera massa polititzat. En 1918 comença a publicar en La
Veu de Menorca,
nou diari republicà del qual serà
després copropietari, i entra a fer feina en
la secretaria de la Unió Comercial i Industrial. En 1920
mantindrà dures
polèmiques amb els socialistes i es casarà per
l'Església, com a culminació del
seu procés de «revisió» i com
a ruptura total amb l'anarquisme menorquí. En
1921 es nomenat bibliotecari de l'Ateneu Científic, Literari
i Artístic. El
novembre de 1922 marxa a Barcelona amb la intenció de
romandre-hi i l'any
següent es fa soci de l'Ateneu Barcelonès, treballa
als tallers d'El Día
Gráfico, publica en La Veu de Catalunya;
però el març de 1923
tornarà a Menorca decebut, i es nomenat escrivent de la
secretaria de
l'Ajuntament de Maó. Va participar en la creació
de la societat cultural
regionalista La Nostra Parla i escriurà
en l'òrgan d'expressió del
mateix nom. En 1924 serà nomenat secretari de Literatura i
Música de l'Ateneu
Científic, Literari i Artístic, i
treballarà en una ponència sobre l'Autonomia
de Menorca amb la finalitat d'enviar-la al directori de Primo de
Rivera, però
abandonarà la comissió davant la seva
desconfiança en el concepte de «regió
balear». A partir de 1925 passarà llargues
temporades retirat a Bini-Umaia (Es
Mercadal). En 1929 va escriure una sèrie d'articles a La
Veu de Menorca,
sobre l'avanç del feixisme a Itàlia i a Alemanya.
L'any següent escriurà una
llarga sèrie d'articles, La paz del mundo,
considerats el seu testament
polític; l'últim «Una veu
amiga» el va publicar el 8 de juliol de 1930, 13 dies
abans de morir. En 1931, quan es va proclamar la II
República, se li va dedicar
l'actual carrer Infanta de Maó in memoriam,
i durant el franquisme un
consell de guerra el va condemnar a mort. El 15 de desembre de 1990
l'Ajuntament de Maó el va nomenar menorquí
il·lustre.
-Émile Pouget: El
21 de
juliol de 1931 mor a Lozère
(Palaiseau, Illa de França, França) el temut pamfletari,
anarcosindicalista, antimilitarista i anticlerical Émile
Pouget. Havia nascut
el 12 d'octubre de 1860 a Pont-de-Salars (l'Avairon,
Occitània) i des de molt
jove va ser revolucionari influenciat pels processos als communards
de
Narbona que van tenir lloc a Rodés el novembre de 1871 als
quals va assistir. A
l'institut de Rodés ja va fundar el seu primer
periòdic, manuscrit, Le
Lycéen républicain. Més
tard, instal·lat a París a partir de 1876, on
treballava com a venedor de calicots i altres articles de moda i
calceteria, va
esdevenir anarquista llegint la premsa anarquista (La
Révolution Sociale
i Le Révolté). En 1879 va
contribuir a la creació del Sindicat
d'Empleats del Tèxtil, i va participar, en 1881, amb un grup
d'anarquistes
francesos en el Congrés Internacional de Londres. En 1883 va
ser arrestat per
treure una de les primeres publicacions antimilitaristes que
es coneixen
a França. El 9 de març d'aquest mateix any va
prendre part amb Louise Michel en
la manifestació dels aturats on tres fleques són
assaltades. Detingut amb ell,
serà condemnat el 21 de juny a vuit anys de presó
per «pillatge a mà armada» i
per «difusió de propaganda
antimilitarista». Va sortir de la presó de Melun
en
1886 arran d'una amnistia i es va consagrar a la propaganda anarquista,
amb la
creació, el 24 de febrer de 1889, del periòdic Le
Père Peinard, que
obtindrà un ràpid èxit pel seu estil
popular i pel to virulent utilitzat.
Pouget serà nombroses vegades requerit per la
justícia pels seus articles i
obligat a deixar de publicar el periòdic en el
número 253, a resultes de
l'aplicació de les «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses) de 1894.
Aleshores
s'exiliarà primer a Alger (Algèria) i
després al Regne Unit, on madurarà les
seves concepcions de l'acció sindical i
analitzarà el sabotatge i la vaga
general com a mitjans de lluita. En tornar a França en 1895,
publica La
Sociale, i en 1896 reprèn la publicació
de Le Père Peinard.
Compromès amb el sindicalisme revolucionari, entre 1902 i
1908, serà secretari
adjunt de la Confederació General del Treball (CGT) dins la
tendència
anarcosindicalista. L'octubre de 1906 va ser un dels signataris de la
Carta
d'Amiens. L'any següent, serà nomenat redactor en
cap de La Voix du Peuple,
periòdic editat per la CGT. En 1909 es va consagrar a la
publicació de La
Révolution i es va apartant progressivament de
l'acció sindical, publicant
durant la Gran Guerra escrits patriòtics en L'Humanité.
Va publicar
nombrosos llibres i fullets, com ara Le sabotage
(1898), Le parti du
travail (1905), La CGT (1908), L'action
directe (1910) i Les
bases du syndicalisme (1910). Va negar-se repetidament a
escriure les seves
memòries.
***
José
Pardo Babarro
- José Pardo
Babarro: El 21 de juliol de 1938 mor al front
bèl·lic l'oculista anarcosindicalista
José Pardo Babarro. Havia nascut el 10 de juny de 1911 a
Ourense (Ourense,
Galícia). Fill del propietari d'una fàbrica de
fustes per a mobles, estudià el
batxillerat a l'Acadèmia General del mestre socialista
Manuel Sueiro, antic fuster
de l'empresa de son pare. En 1927 va acabar els estudis de magisteri,
professió
que no exercí, i entre aquesta data i 1932
estudià medicina a Santiago de
Compostel·la. En 1931 fundà amb altres companys
(Ángel Ruiz de Pinedo, Álvaro
Daniel Paradela Criado, José Emilio Bacariza Mallo,
José Touriño Painceira,
Fermín González, José
Rodríguez Portugal, Gerardo Sueiro Martínez,
Cesáreo
Briones Varela, etc.) el Sindicat de Sanitat de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Santiago, format bàsicament per estudiants
de medicina. Durant
la II República va fer conferències a l'Ateneu de
Divulgació Social d'Ourense. Diàriament
es reunia amb son col·lega Álvaro Paradela Criado
al cafè Barca d'Ourense per fer
tertúlia amb els companys de la Federació Local
de CNT. Després va seguir els
estudis de doctorat i d'oftalmologia a la Universitat Central de
Madrid, alhora
que ocupà entre i 1934 i 1935 una plaça de metge
resident per oposició a la
Càtedra d'Oftalmologia de la Facultat de Medicina madilenya,
a més de formar-se
a la clínica del doctor Gregorio
Marañón y Posadillo. Des de Madrid
col·laborà
en el setmanari de la Confederació Regional Galaica (CRG) de
la CNT Solidaridad
Obrera i en el periòdic anarquista juvenil Brazo
y Cerebro de la
Corunya, on s'encarregava de la secció de sexualitat. En els
seus articles
parlà de temes referents a divulgació
científica i la sanitat (biologia,
sexualitat, avortament, etc.), però també de
temes polítics (sindicalisme
revolucionari, organització sindical, etc.).
Després s'establí a Ourense, on en
la seva consulta, compartida amb Serafín Martínez
Malvar, aplicava un descompte
del cinquanta per cent als afiliats a la CNT i als seus familiars. Per
un dies,
ja que acabava de venir d'un viatge d'estudis, l'aixecament feixista de
juliol
de 1936 l'agafà a Ourense i va ser enrolat a la
força en la brigada «Flechas
Azules» de les files de l'exèrcit franquista com a
alferes mèdic. José Pardo
Babarro va morir el 21 de juliol de 1938 al front
bèl·lic --no se sap
exactament on, sembla que al llevant peninsular, encara que alguns
citen
Astúries o Guadalajara-- i va ser enterrat el 9 d'octubre
d'aquell any a Ourense.
Al seu sepeli acudiren representants de la directiva del
Col·legi Mèdic
d'Ourense. Hi ha dades contrastades que apunten a una mort provocada i
deliberada a causa d'una explosió d'una bomba des de les
pròpies files
franquistes. Amb Isaac Puente i Félix Martí
Ibáñez està considerat com un
més
interessants teòrics de la sanitat llibertària.
***
César
Terrón Abad
-
César Terrón Abad: El
21 de juliol de 1940 mor a Villar de Otero (Vega de Espinareda,
León, Castella,
Espanya)
el militant
anarcosindicalista i guerriller llibertari César
Terrón Abad. Havia nascut en
1915 a Fabero (León, Castella, Espanya) i va ser un actiu
militant del
sindicat de miners de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i tresorer de la Federació Local de la CNT de Fabero.
El 9 de
desembre de 1933 va
participar en l'aixecament anarquista que va atacar la
Guàrdia Civil, es va
apoderar del poble i va proclamar el Comunisme Llibertari;
però la insurrecció
va fracassar i va ser detingut i empresonat amb els altres insurgents.
En 1936,
quan va esclatar la Revolució i la guerra que li va seguir,
va prendre part en
els combats com a capità de metralladores del 210
Batalló (192 Brigada de
Higinio Carrocera) que es va distingir en 1937 durant la batalla d'El
Mazuco
(Astúries). Però després de la
pèrdua d'Astúries l'octubre de 1937,
Terrón Abad
va formar un grup d'una trentena de guerrillers que continuaren el
combat
hostilitzant les forces feixistes a les zones de Fabero i els Ancares:
assalts
i eliminació de feixistes de San Martín de
Moreda, Bustarga, Villar de Otero,
Vega de Espinareda i Fresnedo. El 21 de juliol de 1940 César
Terrón anava
carregat amb un xai, en companyia d'un altre guerriller de
Lleó, Amadeo Ramón
Valledor --qui més tard s'integraria en la guerrilla
catalana de Quico Sabaté--
per les muntanyes de Villar de Otero, prop del seu poble natal de
Fabero. Els
guerrillers van passar a prop d'una posta de moros de Regulars i el
renou
provocat per la càrrega de l'anyell i l'escarritx amb els
alts arbusts va fer
que un dels regulars, espantat, disparés sense engaltar cap
a la zona del
soroll, amb tan mala sort que va encertar mortalment César
Terrón. Amadeo, que
l'acompanyava a certa distància segons la tàctica
habitual guerrillera, va
poder passar desapercebut i salvar-se. César
Terrón Abad era germà de
l'intel·lectual i militant anarquista Eloy Terrón
Abad i cosí dels germans
metges César i Ernesto Terrón Librán,
caps de la Falange i cacics de Fabero i
uns dels màxims responsables de la sagnant
repressió feixista d'aquesta zona
minera.
- Pascual Giménez
Tomás: El 21 de juliol de 1942 mor a Alacant
(Alacantí, País Valencià)
l'anarcosindicalista Pascual Giménez Tomás. Havia
nascut en 1903 a Villena (Alt
Vinalopó, País Valencià). Ebenista de
professió, entrà a formar part de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la dictadura
de Primo de Rivera.
En 1930, amb els anarquistes Pedro Pujalte García i
Ginés Camarasa García,
muntà un taller d'ebenisteria que actuava com a centre
anarcosindicalista fins als
1934, quan va ser clausurat per les autoritats. El febrer de 1931 va
ser
nomenat president del Sindicat d'Ebenistes de la CNT i en 1934 va ser
empresonat quatre mesos a Alacant. En 1934 va ser nomenat secretari i
de nou
president en 1936 fins l'agost. Quan l'aixecament feixista de juliol de
1936
encapçalà el Comitè de
Milícies Antifeixistes i el 8 d'abril de 1937 va ser
nomenat, en substitució de Francisco Sánchez
Molina, regidor del Consell
Municipal de Villena. L'abril de 1937 va ser nomenat secretari de la
Federació de
Sindicats de la CNT. El maig de 1938 va ser mobilitzat i
lluità enquadrat en
Artilleria a Guadalajara (Castella, Espanya). En 1939, amb el triomf
franquista, va ser apressat a Alacant i reclòs als camps de
concentració de Los
Almendors i Albatera. Torturat a Villena, va ser empresonat a
Monòver (Vinalopó
Mitjà, País Valencià) i a Alacant.
Jutjat en consell de guerra, va ser
condemnat a mort. Pascual Giménez Tomás va ser
afusellat el 21 de juliol de
1942 a Alacant (Alacantí, País
Valencià).
Salvadora
Medina Onrubia fent un míting organitzat per la
Federació Obrera Regional Argentina (FORA)
- Salvadora Medina Onrubia:
El 21 de juliol de 1972 mor a
Buenos Aires (Argentina) la periodista i escriptora anarcofeminista
Salvadora
Medina Onrubia, coneguda per alguns com La Venus Roja.
Havia nascut el
23 de març de 1894 a La Plata (Buenos Aires, Argentina).
Visqué la seva
infància a Gualeguay (Entre Ríos, Argentina) on
després va fer de mestra i
tingué son primer fill, Carlos Natalio (Pitón),
com a mare fadrina. Des
de molt jove començà a escriure,
abraçant tots els gèneres, i a militar en el
moviment anarquista. A partir de 1909 mantingué una intensa
campanya en defensa
del jove anarquista Simón Radowitzky, tancat a la
presó d'Ushuaia per haver
assassinat aquell any el cap de policia Ramón Lorenzo
Falcón, responsable de la
repressió de la «Setmana Roja» de 1909 a
Buenos Aires; mantenint
correspondència amb ell, planificant la seva
evasió i, quan el llibertari
ucraïnès fou recapturat, lluitant pel seu indult
fins aconseguir-lo. La primera
carta enviada per Radowitzky quan sortí de la
presó de l'illa de Flores
(Montevideo, Uruguai) en llibertat fou dirigida a ella. En
1914
s'instal·là a Buenos Aires i
començà a col·laborar en el
periòdic anarquista La
Protesta. En 1915 conegué Natalio Botana, editor i
fundador i director del
popular diari Crítica, on qui es
casà i tingué tres fills. Arribà a
tenir molta influència en el periòdic de son
marit, posant-lo al servei de
campanyes a favor de la llibertat de nombrosos presos
polítics. En 1919
participà activament, amb son fill, en els fets de la«Setmana Tràgica» de
Buenos Aires atenent els ferits. El 6 de setembre de 1930 fou detinguda
i
empresonada --amb la matrícula 21.849-- per la dictadura
militar del general
José Félix Uriburu; aquest fet fou contestat per
un grup d'intel·lectuals
argentins que envià una carta al dictador
sol·licitant «magnanimitat» amb
l'escriptora per la seva «triple condició de dona,
de poeta i de mare», però
quan s'assabentà d'aquesta iniciativa envià des
de la presó al general una
carta on li manifestava tot el seu menyspreu. Entre 1946 i 1951
dirigí el diariCrítica, un cop ja mort son marit. Durant
sa vida col·laborà en
nombrosos periòdics, anarquistes i«burgesos», com ara Fray Mocho,PBT,Crítica, Caras y Caretas,La Nación, El Hogar,
etc.
Destacà com a autora teatral --Almafuerte
(1913), La solución
(1921), Las descentradas (1929), Lo que
estaba escrito i Un
hombre y su vida (1934)--, d'obres de teatre per infants,
contista --El
libro humilde y doliente i El vaso intacto--,
novel·lista --Akasha
(1924)--, i de poemaris --El misal de mi yoga i La
rueca milagrosa
(1921). En 1958 publicà el sue últim llibre, Crítica
y su verdad, assaig
sobre el diari que dirigí. Va estar molt influenciada per la
teosofia i
col·laborà en nombroses publicacions d'aquesta
filosofia esotèrica. La seva
correspondència, entre la que es troba la mantinguda amb
Radowitzky des que
sortí de la presó en 1930 fins a la seva arribada
a Mèxic fugint de la
repressió franquista, i la de son marit, es troba dipositada
al Centro de
Documentación e Investigación de la Cultura de
Izquierdas (CENINCI) de Buenos
Aires. En 2005 Josefina Delgado en publicà una biografia, Salvadora.
La
dueña del diario Crítica.
- Antonio Morales
Guzmán: El 21 de juliol de 1973 mor a Roanne
(Forêz,
Arpitània) l'anarcosindicalista i propagandista anarquista
Antonio Morales
Guzmán. Havia nascut el 18 de febrer de 1903 a
Màlaga (Andalusia, Espanya).
Durant els anys republicans milità en el moviment llibertari
de Granada.
Participà en la fundació de les Joventuts
Llibertàries granadines i en 1932 fou
delegat de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) en el seu
Congrés constitutiu a Madrid. En 1932 participà,
amb Felipe Sandoval i altres,
en l'assalt de Juan Pérez de Seoane, excomte de Riudoms,
quan fugia cap a
l'exili i es dirigia amb cotxe a la frontera francesa.
Fundà, en aquesta època,
el periòdic Anarquía. En 1934
va fer un míting a Adra amb motiu de la
fundació de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Entre 1935 i 1936 fou
el secretari de la Federació Local de la CNT de Granada i
col·laborà en Tierra
y Libertad, òrgan de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de
1936 participà en els combats contra els facciosos a Granada
i formà amb José
Castro Velasco un Comitè Revolucionari. L'agost d'aquell
any, convocà amb
Castro un ple de militants granadins que es realitzà a Cadis
i on fou elegit
secretari general de la província. Quan esclatà
la guerra civil, lluità al
front malagueny, d'antuvi en el Comitè de Guerra de les
milícies d'Adra. Amb
Juan Santana Calero i Cipriano Damiano González
fundà la revista Nervio,òrgan de la 147 Brigada Mixta, de la qual fou elegit
comissari, i també fou
corresponsal de Solidaridad Obrera per a Andalusia.
Després formà part
del Comitè de Guerra de la «Columna
CEFA» (Confederació Espanyola de
Federacions Anarquistes) de Màlaga. Durant els anys
bèl·lics edità a Guadix Hombres
Libres. En 1939, amb el suport de grups
maçònics, aconseguir passar els
Pirineus, però fou detingut per la policia del Govern de
Vichy i internat,
primer, en camps i després enviat a una Companyia de
Treballadors Estrangers
(CTE) per realitzar feines a la Línia Maginot. L'estiu de
1940 fou fet presoner
pels nazis i deportat el 24 d'agost de 1941 al camp de
concentració de
Mauthausen, d'on fou alliberat el 5 de maig de 1945 força
debilitat. L'agost de
1945 participà en el Ple de la Regional d'Andalusia de
Tolosa de Llenguadoc, on
s'oposà al Comitè Regional de
tendència col·laboracionista. Després
de
l'escissió confederal, formà part del
Comitè Regional d'Andalusia del sector
ortodox, amb Piedra i J. Montiel. L'agost de 1946 fou delegat en el Ple
Nacional de Regionals. Establert a París,
s'integrà en el Comitè Regional
d'Andalusia de la CNT, amb Manuel Fernández, i
realitzà tasques de
responsabilitat orgànica en el Secretariat Intercontinental
(SI) de la CNT de
l'Exili. Participà en la major part dels congressos i dels
plens del moviment
llibertari en l'Exili i arran del II Congrés del Moviment
Llibertari Espanyol
(MLE) fou elegit delegat de l'MLE de l'Exili al Brasil. En 1952 fou
elegit per
a representar el SI en el Ple d'Aymare, encarregant-se de Cultura i
Propaganda.
En 1953 fou responsable, amb diversos problemes, de
l'administració del CNT.
En 1956 també formà part del SI, però
abandonà el càrrec per problemes de
salut, que l'obligaren a abandonar la militància activa.
Alguns assenyalen que
durant els seus últims anys es lliurà a la beguda
i que tingué problemes per
les seves tendències homosexuals. Trobem articles seus, sota
diversos
pseudònims (D. Colimbo, Cantaclaro,Adriano del Monte,
etc.), en moltes publicacions, com ara Accão
Directa, Boletín
Ródano-Alpes, Brazo y Cerebro,CNT, CRA, Esfuerzo,Faro, Hombres Libres, Libertad,Libre-Studio, Nueva
Senda, Solidaridad Obrera, Tierra
y Libertad, etc.
Lexbatle de sa Pobla Antoni Serra (Xineta) i els escriptors mallorquins - La literatura mallorquina del segle XXI
br>
"Un escriptor reivindicatiu i vehement, profundament compromès amb una tradició revolucionària mamada des de ben petit, i que en Miquel ha fet seva amb una perseverança típicament poblera. No espereu, per tant, sorpreses en aquest punt: estam davant el Miquel que tots coneixem, amb la seva fermesa ideològica encara sense crivellar". (Antoni Serra i Mir)
Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Estat d'excepció.
Pagès Editors publica Estat d'excepció de Miquel López Crespí.
Per Antoni Serra Mir, metge i batle de sa Pobla (Mallorca)
Estat d'Excepció no és, al contrari de les obres de Miquel López Crespí, un llibre essencialment polític. M'explicaré: el fil conductor de la trama i la major part del seu contingut conserva, evidentment, la tradicional combativitat ideològica i vital, amb la que l'autor pobler ha explicat des de sempre als seus lectors la seva posició davant el fet polític i davant la vida en general. En aquest punt, per tant, ens trobam amb el Miquel que tots coneixem: un escriptor reivindicatiu i vehement, profundament compromès amb una tradició revolucionària mamada des de ben petit, i que en Miquel ha fet seva amb una perseverança típicament poblera. No espereu, per tant, sorpreses en aquest punt: estam davant el Miquel que tots coneixem, amb la seva fermesa ideològica encara sense crivellar.
Ajuntament de sa Pobla (Mallorca), juliol de 2001. D'esquerra a dreta: Cecili Buele, Jaume Font, Miquel López Crespí i Antoni Serra en el moment de presentar la novel·la Estat d'excepció.
Hi ha, emperò, un fet singular en aquesta obra, un detall que potser sigui només fruit de la natural evolució literària de l'autor o, en canvi, podria ser un símptoma que ens pot obrir les portes cap a un terreny encara desconegut: a Estat d'Excepció el protagonista absolut és el mateix Miquel López Crespí, sense trampa ni cartró. El pes de l'acció no recau, com a Núria i la glòria dels vençuts, sobre les milícies que lluitaren a terres del llevant mallorquí, a la guerra civil; ni són tampoc els personatges que, barrejats de realitat i fantasia, han protagonitzat sempre els seus viatges literaris a les trinxeres de totes les guerres. En aquesta ocasió, en canvi, és el mateix autor el qui sembla tenir la necessitat d'alçar la seva pròpia veu, forta i clara, amb una sinceritat esgarrifadora que és, al mateix temps, la prova d'una vulnerabilitat profundament humana.
"Visc en una ciutat assetjada, envoltat per una fastigosa soledat glaçada i fatal. Potser seria bo fugir un dia dels rancis sons dels timbals...". El corc del dubte, l'angoixa de no saber si el camí ha estat l'adequat, és present en aquesta darrera obra de Miquel López Crespí. Un dubte que ni és renúncia ni és rendició, sinó més aviat la constatació dolorosa de que només hi ha preguntes en el món, gairebé mai respostes. El mateix dubte que el du a demanar-se si "és possible que fos una equivocació de la nostra part dedicar-nos exclusivament a la lluita revolucionària? No ho sé. Han passat dècades i encara no tenc aclarida la qüestió". És el moment de la reflexió, de posar a la balança la tasca de tota una vida, repartida entre un ideal polític que ha exigit molts de sacrificis i que s'ha traduït en una trajectòria literària que mai s'ha pogut llevar de damunt la sensació de ser una eina al servei d'una revolució sempre pendent.
Però s'esquivocaria el qui pensàs que el llibre de Miquel López Crespí és un testimoni de malenconia. La seva evocació de París a finals dels seixanta, amb el maix francès sacsejant les estructures de mitja Europa, el París dels anys en els que tots haguérem d'aprendre a viure perillosament, són un bell tribut a la joventut entesa com una aposta vital, un salt al buit sense xarxa, un "trucar l'amo" sense cartes però amb la illusió desfermada del qui encara pensa que els molins són gegants. El París que Miquel recorda és el París de tots, dels que un dia compartirem amb ell el vertigen d'una vida sense demà assegurat i dels que, en unes altres contrades ideològiques, també sabem el que representa aspirar a escriure un dia, cada un de nosaltres, la nostra pròpia història. Jo pens que, en el fons de tot, París era, per si mateix, la revolució que no acabà de néixer: després del nostre París particular, res no ha tornar a ser el que era.
Per als que tenim una vocació política, hi ha fragments del llibre den Miquel que tenen un valor molt més enllà del que diuen i fins i tot del que volen dir: "L'activisme quotidià... feia que no tinguéssim gaire temps per a les cabòries personals. La causa, el partit, l'obediència als responsables, la tasca per a l'alliberament del poble... era l´únic que tenia importància...". Sabem molt bé, Miquel, de què parlàs. Qualsevol projecte polític només pot sobreviure a costa de les renúncies individuals, de les illusions mutilades de persones anònimes, empeses per la vocació, per la lleialtat o per la resignació a donar el millor d'elles mateixes a una tasca en la que conviuen sovint l'amor i l'odi, la noblesa i la mesquinesa, l'afany de servei i l'egoisme més grosser. No té res a veure, Miquel, que l'objectiu sigui alliberar les masses oprimides o mantenir un determinat status social i econòmic: la política sempre s'alimenta de les vides dels altres, és una amant golafre i dura, que mai no et demana si ha valgut la pena l'esforç, ni si t'ha compensat deixar tantes i dolores trinxes d'innocència al llarg del camí durant els millors anys de la teva vida.
En Miquel de l'Estat d'Excepció es fa poques preguntes, recupera molts de records, però no es fa cap retret, ni a ell mateix ni als que un dia guiaren la seva trajectòria, manllevaren una part de la seva vida i un dia el deixaren tot sol en un món en el que cada dia és més difícil crear les pròpies revolucions. Però, al meu entendre, el llibre ens torna a un autor sense ràbia, un evocador de moments màgics barrejats d'angoixes i dubtes, però és evident que una cosa ha canviat: en Miquel s'estima més recordar que retreure, estimar que plorar. Quan la poesia d'en Miquel omple les planes del llibre, el lector sap que la seva mirada té més d'introspecció que de denúncia. I no perquè els objectius de llavors ja no valguin la pena, ni molt manco perquè cap d'aquells objectius s'hagin complit -ell sap que no és així- sinó perquè en Miquel té perfectament clar allò que, diuen, ens acosta a la saviesa: que les úniques guerres que podem guanyar les lliuram sempre dins de nosaltres mateixos.
Estat d'excepcióés, per acabar, un llibre estrany, formós i profundament sincer. Miquel López Crespí arriba a aquest moment de la vida -biològica i creativa- en que un home ja no ha de demostrar res a ningú, ni tan sols a ell mateix. Els dimonis que l'espantaren de petit ja han estat exorcitzats; la guerra, l'odi fraticida, l ignorància... els fonaments seculars de la desgràcia dels pobles fa temps que, si bé no han desaparegut, sembla que estan més o manco controlats en aquestes contrades. Tot l'esforç, tota la illusió, tota la feina feta aquests darrers trenta anys han de semblar per força, a un revolucionari com ell, un poc debades, però això Miquel, no és un problema de revolució, sinó simplement de vida, de regles de joc, de saber -i creu-me a mi que sóc metge- que la joventut no és més que una malaltia que es cura amb el temps.
El realment important és tenir el valor de reconèixer que hem viscut i que, massa vegades, hem perdut. Però sempre podrem dir que hem elegit el nostre camp de batalla. Tu ho has fet, Miquel: potser sigui ara el moment de començar a gaudir del bàlsam que ens dóna a tots l'oblit, el moment dolç i esperat de l'armistici.
Sa Pobla (Mallorca), juliol de 2001. L'aleshores diputat del PSM Cecili Buele i l'actual batle de sa Pobla, el metge Antoni Serra presentaren la novel·la de Miquel López Crespí Estat d'Excepció editada per Pagès Editors de Lleida.
L'Ajuntament de Felanitx organitza una vegada més una glosada diferent. El proper 21 de juliol a les 22h, els Glosadors de Mallorca Cati Eva Canyelles "Sollerica", Alícia Olivares, Mateu "Xurí" i Miquel Servera "Boireta" afrontaran diverses proves amb el "Corpus de fraseologia de les Illes Balears" com a fil conductor.
- Congrés Regional de
l'FTRE: Entre el 22 i el 25 de juliol de 1885 se
celebra a Barcelona (Catalunya) el Congrés Regional de
Catalunya de la
Federació de Treballadors de la Regió Espanyola
(FTRE) que intentarà
reestructurar l'organització amb el triomf de les tesis«legalistes» i el
retorn a la vida pública de la Federació, sota
els principis d'anarquia,
federació i col·lectivisme, després
del període crític sorgit a resultes de la
repressió desencadenada arran dels fets de «La
Mano Negra». El Congrés
aconseguirà canviar els rígids estatuts vigents
des de 1881 que eren
considerats autoritaris i centralistes i un clar entrebanc per al
desenvolupament de l'organització. Els nous estatuts
autoritzaran que les
federacions locals i comarcals estableixin el seu règim
interior de forma
lliure i autònoma, alhora que es facilitarà la
comunicació directa entre elles.
També l'administració de les Comissions Comarcals
es descentralitzarà i es
retiraran les facultats de què gaudia la Comissió
Federal, tot reduint-la a un
centre d'estadística i de correspondència.
Aquestes necessàries reformes
coincidien amb el «Projecte de Reglament de l'FTRE»
que havia presentat dos
anys abans la Federació Local de Gràcia i que el
Congrés de València del 1883
va rebutjar. Amb aquestes mesures el Congrés pretenia
anul·lar les divisions generades
en el si de l'FTRE i evitar que les publicacions
anarcocol·lectivistes
ventilessin en les seves pàgines els conflictes interns.
***
Primera
pàgina de Sorgiamo
-
Surt Sorgiamo: El 22 de juliol de
1945 surt a
Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el
número únic del periòdic Sorgiamo, editat per la Secció
d'Imola de la Federació Anarquista
Italiana (FAI). A la capçalera glosa la cita de Michelangelo«Qui altre segueix
mai no arriba primer». Hi ha un article en memòria
de tres màrtirs llibertaris
del feixisme (Leo Bianconcini, Raffaele Virgulti i Vincenzo Zanelli) i
la
reedició d'un d'Errico Malatesta.
***
Cartell de les Jornades
Llibertàries Internacionals de Barcelona de 1977
- Jornades
Llibertàries
Internacionals: Entre el 22 i el 25 de juliol de 1977 a
Barcelona (Catalunya)
es realitzen les «Jornades Llibertàries
Internacionals» organitzades per la
Confederació Nacional del Treball (CNT), per diversos
ateneus llibertaris
(Sants, Hospitalet, Verneda, Santa Coloma, Gràcia, Sant
Antoni, Barri Xino)
i per la revista Ajoblanco, sota el lema«Pel retrobament de la vella
acràcia!». Les sessions es van realitzar al
Saló Diana del carrer Nou de la
Rambla, al parc Güell i a les seus dels ateneus. A part dels
debats
politicosocials (feminisme, sexualitat, ecologia, urbanisme, art,
cinema
alternatiu, educació, anarquisme, marxisme, sindicalisme,
autogestió,
antimilitarisme, repressió, comunes, contracultura), de les
taules rodones,
dels mítings i de les assemblees llibertàries es
van realitzar tota classe
d'espectacles i de happenings
relacionats amb la música, el cinema, el
teatre i el còmic. Hi van participar unes 600.000 persones,
la
majoria joves, i hi van prendre part infinitat
d'intel·lectuals
i d'artistes, com ara Daniel
Cohn-Bendit, José Luis García Rúa,
Antonio
López Campillo, Cipriano Damiano,
Pepe Ribas, Rafael Poch, Andrés Grima, Emma Cohen, Fernando
Fernán-Gómez, José
María Nunes, Juanjo Puigcorbé, Francesc Bellmunt,
Francesc Boldú, Ramon
Barnils, Carlos Lucena, Galo Sánchez, Mario Gas, Nazario,
Ocaña, Ramon Muns,
Dolors Laffitte, Marina Rossel, Pau Riba, Sisa, José Afonso,
Pablo Guerrero,
José Antonio Labordeta, Luis Pastor, Daniel Viglietti,Ángel Villalba, Triana,
La Banda Trapera del Río, Companyia Elèctrica
Dharma,
Secta Sònica, Orquestra
Plateria, Els Pavesos, Els Comediants, Johnny Estil·les,
etc. El
Col·lectiu
Ajoblanco, editor de la revista mensual Ajoblanco,
va treure el diari
gratuït Barcelona Libertaria, que
ressenyava els debats, els actes i les
expressions artístiques d'aquestes jornades, i del qual es
van editar tres
números.Les «Jornades
Llibertàries Internacionals» de Barcelona van ser
un dels actes més importants de la contracultura de
l'època.
Jornades
Llibertàries
Internacionals de Barcelona (1977)
-
José Oiticica: El 22 de juliol de 1882 neix a Oliveira (Minas Gerais, Brasil)
el
militant anarquista José Rodrigues Leite e Oiticica,
més conegut com José
Oiticica. Fill d'un senador, va ser enviat a un
col·legi religiós d'on serà
expulsat per rebel·lió. Va
estudiar Dret i
Medicina, tot i que no va acabar cap de les dues carreres i es va
dedicara l'ensenyament i a la
filologia --va rebre la càtedra de Prosòdia de
l'Escola Dramàtica de Rio de
Janeiro en 1914, va impartir lliçons de Filologia portuguesa
a la Universitat
d'Hamburg (1929-1930) i va ser catedràtic del
Col·legi Pedro II i de la
Universitat del Districte Federal. En 1906 funda el Col·legi
Llatinoamericà on
aplicarà una pedagogia avançada.
L'evolució progressiva de les seves idees el
portarà a l'anarquisme en 1912. Va participar al Centre
d'Estudis Socials on
esdevé un actiu militant del moviment llibertari, fent
conferències als
sindicats i participant al costat dels treballadors en
l'agitació social. En
1918 va ser acusat de responsabilitat en la crida a la vaga general
insurreccional, detingut i deportat. En 1924 va tornar a la
presó a causa del
seu antimilitarisme llibertari i després
participarà en la Lliga Anticlerical
de Rio de Janeiro. Durant els anys 20 va denunciar la pujada de
l'autoritarisme
bolxevic a Rússia i les divisions que es creaven entre els
treballadors. Va
formar part de Fraternitas Rosicruciana Antiqua i va ser un dels
més importants
pensadors i intel·lectuals brasilers de la sevaèpoca, autor de nombroses
obres, com ara: Estudos de fonologia (1916), Princípios
e fins do
Programa Anarquista-Comunista (1919), A trama dum
grande crime
(1922), Manual de estilo (1923), Do
método no estudo das línguas
sul-americanas (1930), A doutrina anarquista ao
alance de todos
(1947), Roteiro em fonética
fisiológica, técnica do verso e
dicção
(1955), A teoria da correlação
(1955), Crítica anarquista de la
sociedad actual (1956), Curso de Literatura
(1960), Ação Directa
(1970). Va ser també poeta --Sonetos 1
(1911), Sonetos 2 (1919) iOde ao sol e Fonte perene (1954)-- i fundador del
periòdic anarquista Ação
Directa, que va dirigir des de la seva fundació en
1946 fins a la seva morta Rio de Janeiro (Rio de
Janeiro, Brasil)el 30 de juny de 1957. En
març
de 1958 es va crear a Rio de Janeiro el Centre d'Estudis Professor
José
Oiticica (CEPJO), que va romandre obert després del cop
d'Estat de 1964 fins a
l'octubre de 1969, quan va ser assaltat, els seus membres detinguts i
alguns
torturats i empresonats. En 1985 va sorgir també a Rio de
Janeiro el Grup
Anarquista José Oiticica (GAJO). Va ser pare de
l'entomòleg i fotògraf José
Oiticica Filho (1906-1964) i avi de l'artista plàstic
Hélio Oiticica
(1937-1979), ambdós anarquistes.
Foto
policíaca de Joan Blanch Salvadó (6 d'agost de
1914)
-
Joan Blanch
Salvadó: El 22 de juliol de 1891 neix a
Bítem (Baix Ebre, Catalunya) el paleta anarquista
Joan Blanch Salvadó. Sos pares es deien Manuel Blanc i
Manuela Salvadó. Des de
Mataró (Maresme, Catalunya), fugint del servei militar, el
novembre de 1911 passà
a França. D'antuvi s'instal·là a Lo
Pòrt de Boc (Provença, Occitània) i, a
partir del 7 d'abril de 1912 a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord), on el 28 de
juny de 1913 es casa amb Rosa Teresa Pujol, vivint a l'Impasse
Desprès de la
ciutat, al domicili d'un tal Monitó. A Perpinyà
treballà regularment en la
construcció. L'estiu de 1914 va ser fitxat com a«anarquista perillós i
propagandista de caràcter sorneguer». El juny de
1915, son germà Manuel, barber
i també insubmís a l'exèrcit i
anarquista, es reuní amb ell a Perpinyà.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Jaume
Dufour Barberà
-
Jaume Dufour
Barberà: El 22 de juliol de 1901 neix a
Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista
i anarquista Jaume
Dufour Barberà. Fou un dels militants de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) més actius del barri barceloní de Les
Corts. Com a membre dels grups
d'acció anarquistes, el juliol de 1921 fou processat per«possessió
d'explosius, atracament i robatori». El novembre de 1924
polemitzà va mantenir
una polèmica amb el Comitè Regional de Catalunya
de la CNT en el periòdic Solidaridad
Proletaria sobre si els sindicats havien d'intentar actuar
sindicalment o
calia fer-ho de manera secreta. Fou un dels signants, des de la seva
presó
barcelonina, de la «Carta abierta a los camaradas
anarquistas», que fou
publicada el 29 de març de 1925 en La Protesta
de Buenos Aires i després
en Solidaridad Proletaria de Barcelona, condemnant
el reformisme en la
CNT i a favor de la creació d'una federació
anarquista. Quan es creà la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou un dels
militants més destacats
d'aquesta organització a Les Corts. El març de
1929 fou processat, amb Vicente
Vitaller Lamani, per haver furtat a mà armada el 28 de
juliol de 1926 una
pistola a Ricardo Revuelta Mompart, membre del sometent. Amb el triomf
del
feixisme en 1939 s'exilià a França i fou internat
al camp de concentració de
Vernet amb son germà Baldomer. En acabar la II Guerra
Mundial s'instal·là a
Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i en 1948
col·laborà en el periòdic CNT
de París. Com a membre de la Federació Espanyola
de Malalts Crònics i Invàlids,
realitzà tasques per a l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al
Refugiat Espanyol)
--organització fundada en 1953 per la nord-americana Nancy
MacDonald i que
durant més cinquanta anys treballà amb refugiats
espanyols a França,
subministrant-los ajuda econòmica, material, social i
psicològica--;
documentació seva sobre aquestes tasques entre els anys 1953
i 1971 es troba
dipositada a la Tamiment Library de Nova York (Nova York, EUA). Amb la
mort del
dictador Franco, retornà a Catalunya. Jaume Dufour
Barberà va morir el 15 de
desembre de 1988 a Barcelona (Catalunya). El seu primer llinatgeés citat de
diverses maneres, com ara Difur, Difour, Dufur, Doufor, etc. Sos
germans
Baldomer i Lluís també van ser destacats
militants cenetistes.
***
Raffaele
Catti
-
Raffaele Catti: El
22 de juliol de 1906 neix a Baricella (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Raffaele Catti. Sos pares es deien Armando Catti i Maria Gilli. Paleta
de
professió, va ser fitxat com a anarquista durant el«Bienni Roig» (1919-1920). En
1929 s'exilià clandestinament al Marroc. A França
va ser inscrit en el registre
de fronteres de la policia com a «anarquista
perillós» i sotmès a estricta
vigilància. Quan la Guerra Civil espanyola, el 5 de febrer
de 1937, després de
renunciar a la ciutadania italiana, sortí de Casablanca
(Marroc), amb altres
companys (Amedeo Angelini, Luigi Checchi, Natalino Mattucci i Lebo
Piagnoli),
rumb a Barcelona (Catalunya) i s'enrolà com a voluntari en
la Secció Italiana
de la «Columna Ascaso» (Grup«Pisacane») de la Confederació Nacional
del
Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i destinat al front
d'Aragó. Lluità a Almudébar i va ser
ferit a l'esquena en combat a Osca. Després
de la dissolució de la seva columna l'abril de 1937,
entrà a formar part de la 26
Divisió (Columna Italiana «Rosselli») de
l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. Cap el desembre de 1937 es donà de baixa de
l'Exèrcit Popular i
demanà suport a la Secció de Trefilatge del
Sindicat Metal·lúrgic de Barcelona
perquè li busqués feina, ja que no podia retornar
al seu país, i de fet en
trobà. El novembre de 1938 retornà a
França i quan esclatà la II Guerra Mundial
va ser internat. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
Necrològica
de Tomás Tolosana Félez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 3 de
setembre de 1991
- Tomás Tolosana
Félez: El 22 de juliol de 1911 neix a
Saragossa (Aragó,
Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista
Tomás Tolosana Félez –el segon llinatge
a vegades citat erròniament com Fernández.
Sos pares es deien Mariano Tolosana i Trinidad
Félez. Era
fill d'una família llibertària on son
germà Enrique i ses germanes Bernardina i
Trinidad militaven en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Saragossa.
El 14 d'abril de 1932 va ser detingut amb Ángel Grau
Díaz per aferrar pasquins
subversius als carrers de Saragossa. El 9 d'octubre de 1932 va ser
destinat al
Protectorat Espanyol al Marroc per fer el servei militar. El 8 de gener
de 1935
el seu domicili de Saragossa va ser escorcollat i se li trobaren
fullets
revolucionaris, munició i una bandera de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
fet pel qual va ser detingut. Quan el cop militar feixista de juliol de
1936
aconseguí amb una part de sa família passar a
zona republicana. Sa germana
Bernardina Tolosana Félez (Nieves)
no
va tenir tanta sort i va ser afusellada pels franquistes.
S'enrolà com a
guerriller en el grup encapçalat per Manuel Sancho de la 25
Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola,
participant en l'evasió i l'evacuació
de nombrosos companys i companyes de Saragossa. Després de
la caiguda d'Aragó a
mans franquistes, entrà a formar part del grup guerriller
encapçalat per
Agustín Remiro Manero. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
durant l'Ocupació alemanya participà en diferents
missions dins l'interior de
la Península en estreta relació amb els serveis
secrets aliats dins del marc de
la xarxa dirigida per Francisco Ponzán Vidal, al costat de
Saturnino Carod
Lerín i Victorio Castán Guillén (Reyes).
Durant els anys cinquanta emigrà amb sa família a
Xile, però finalment retornà
a Saragossa, on fou membre del Sindicat de Jubilats de la CNT.
Tomás Tolosana
Félez va morir el 26 de maig de 1991 a l'Hospital
Clínic Universitari de Saragossa
(Aragó, Espanya); incinerat al
cementiri saragossà de Torrero, les seves cendres van ser
escampades al riu
Ebre.
***
Fabián
Moro Esteban
-
Fabián Moro
Esteban: El 22 de juliol de 1912 neix a Bilbao (Biscaia,
País Basc)–erròniament en algunes fonts citen Burgos
(Castella, Espanya)– el
propagandista anarquista i anarcosindicalista Fabián Moro
Esteban. Era fill
d'una família d'artesans ebenistes. Des de molt jove
començà a militar en els
moviment socials de Burgos. En 1931 s'afilià a les Joventuts
Socialistes i poc
després passà a les Joventuts
Llibertàries. En aquesta època patí
diverses
detencions per les seves activitats revolucionàries. L'1 de
maig de 1932
resultà ferit, juntament amb Pedro Rodríguez,
pels guàrdies d'assalt que
reprimiren la manifestació anarcosindicalista. En 1934, a
resultes de les seves
activitats antimilitaristes portades a terme a les casernes de Burgos,
va ser
perseguit i fugí cap a Catalunya, on s'encarregà
del Comitè Pro-Presos de Santa
Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Posteriorment es
refugià a Palma
(Mallorca, Illes Balears), amb Francisco Santamaría i
Julián Floristán Urrecho.
Quan esclatà la guerra civil estava a Balaguer (Noguera,
Catalunya) i a
Barcelona va ser nomenat secretari de Premsa i Propaganda i responsable
d'un
periòdic llibertari. El setembre de 1936 assistí
com a delegat de l'Hospitalet
de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) a una reunió
extraordinària de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En
aquesta època militava
en les Joventuts Llibertàries del barri de Santa
Eulàlia de l'Hospitalet de
Llobregat i en l'Ateneu Llibertari «Luz y Amor».
Després lluità al front
d'Aragó enquadrat en la 26 Divisió (antiga«Columna Durruti») de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola i fou redactor del
periòdic Acracia. El
febrer de 1939, quan el
triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser
internat durant un
any als camps de concentració d'Argelers,
Barcarès i Bram; després va ser
enviat a treballar de llenyataire a Blanot (Borgonya,
França) en una Companyia
de Treballadors Estrangers (CTE), on va establir contactes amb la
Resistència.
Més tard va ser enviat a Brest (Bretanya) per a fer el
Servei de Treball
Obligatori (STO) alemany. Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Mâcon
(Borgonya, França). En 1948 obtingué l'estatut de
refugiat polític i s'establí
a París (França), on treballà en
diversos oficis. Gran admirador del metge
anarquista Isaac Puente Amestoy, prologà la biografia
inèdita d'Abel Ramírez
Romeo Doctor Isaac Puente.
Biografía,
ideario y polémica. Donà moltes
conferències, especialment sobre el tema«Federalisme i centralisme a Espanya», i
col·laborà en molts de títols de la
premsa llibertària de l'exili, com ara Anarkia,Cenit, CNT, Combat Syndicaliste,Espoir, Ruta,Solidaridad Obrera,Suplemento Literario de Solidaridad
Obrera, Tierra y Libertad,Umbral, etc. És autor de Pablo o el discurso del hombre libre
(1965), Temas esenciales del anarquismo.
Espíritu y materia (Esquema) (1968) i Las
Juventudes Libertarias en España. Análisis
espectral (1970). A partir de
1978 passà temporades de dos o tres mesos anuals a
Barcelona, on va fer costat
la reconstrucció de la CNT, especialment la
Federació Local de Barcelona,
col·laborant en l'equip de redacció de la revistaIdeas-Orto. En 1986
caigué greument malalt i començà a
redactar les
seves memòries que restaren inacabades. Fabián
Moro Esteban va morir el 27
d'octubre de 1987 a Saint-Mandé (Illa de França,
França) i fou enterrat al
cementiri Nord d'aquesta localitat.
- André
Bösiger: El
22 de juliol de 1913 neix a Perrefitte (Berna, Suïssa)
l'anarquista,
sindicalista i antimilitarista André Boesiger,
més conegut com André
Bösiger. En 1927 assistí a Moutier
a la seva primera manifestació i aquest acte a favor dels
anarquistes
italoamericans Sacco i Vanzetti li va deixar profundament impressionat.
Amb 13
anys abandonà l'escola i, després de treballar a
diverses granges del Jura i de
barallar-se amb el seu cap de l'empresa Tornos a Moutier, en 1928
s'instal·là a
Ginebra. D'antuvi treballà com a descarregador a
l'estació del ferrocarril de
la ciutat i a partir del juny de 1929 com a obrer de la
construcció. S'afilià a
la Fédération des Ouvriers du Bois et du
Bâtiment (FOBB, Federació d'Obrers de
la Fusta i de la Construcció) i al seu grup de
tendència anarcosindicalista, la
Ligue d'Action du Bâtiment (LAB, Lliga d'Acció de
la Construcció), on va fer
amistat amb altres anarquistes, com Luigi Bertoni i Lucien Tronchet. La
LAB,
una mena de «braç armat» o de«nucli dur» de la FOBB, reivindicava el
mètodes
del sindicalisme revolucionari, com ara el sabotatge,
l'acció directa,
l'i·legalisme contra la patronal i el suport mutu amb els
desocupats acomiadats
de la feina que no podien pagar els lloguers de casa seva.
També milità en el
grup anarquista de Ginebra («Club Aurora»), que
aleshores agrupava nombrosos
militants anarquistes italians exiliats que fugien del feixisme. En
aquestaèpoca col·laborà en Le
Réveil Anarchiste
i participà en les activitats de la Libre Pensée,
de la qual arribà a ser president.
El 9 de novembre de 1932 prengué part en la
manifestació que aplegà al voltant
de 6.000 persones per protestar contra la celebració a
Ginebra d'un míting
feixista organitzat pel periodista antisemita Georges Oltramare. En
aquesta
manifestació la policia es va veure desbordada i
cridà l'Exèrcit suís el qual
obrí foc davant la multitud. Segons el balanç
oficial 13 persones moriren i 65
resultaren ferides de consideració. Melchior Allemann, son
millor amic, resultà
mortalment ferit d'untret
a la cara. En
1933 decidí votar el socialista Léon Nicole per
al Consell d'Estat; va ser la
primera i última vegada que ho va fer, completament decebut
de la gestió del
polític. Arran dels fets de Ginebra de 1932 es
declarà antimilitarista i quan
va ser cridat a files es declarà insubmís a
l'Exèrcit. Jutjat en 1934, va ser
condemnant a dos mesos de presó i el desembre de 1935 a 15
mesos d'empresonament,
a cinc anys de privació dels drets civils i a
l'expulsió de l'Exèrcit, pena que
purgà entre el 16 de gener de 1936 i el març de
1937 i que li ajudà a formar-se
intel·lectualment. El juny de 1937 va ser expulsat del
cantó de Ginebra i,
després d'una temporada a Annemasse (Arpitània),
marxà a fer costat la
Revolució espanyola. Portà armes de contraban
amagades als camions de
subministrament per a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Catalunya,
es va fer càrrec de 120 orfes de guerra espanyols a la
colònia italiana de Saint-Cergue
i, amb el triomf feixista en 1939, acollí els exiliats que
escapaven de la
repressió franquista. En tornar a Suïssa va fer una
crida a la mobilització
general antifeixista i per aquest fet va ser condemnat a un mes de
presó a
Berna. En 1940 entrà a treballar en la
construcció de fortificacions fronteres
davant el perill nazi i lluità contra les condicions
laborals particularment
difícils que van donar lloc a dures vagues. El desembre de
1942 va ser novament
expulsat de Ginebra. Acomiadat de la feina per «activitat
sindicals» i inscrit
en les llistes negres de la patronal, esdevingué
caçador furtiu i
contrabandista, activitat que li facilità l'avituallament de
queviures i
d'armes per als grups de maquis de la Resistència francesa
durant l'ocupació alemanya.
Durant la postguerra ajudà la resistència
antifranquista. En aquests anys es
distancià del seu gran amic Lucien Tronchet que va incitar
molts sindicalistes
i anarquistes a militar com ell en el Partit Socialista Suís
(PSS). En 1957
participà en la fundació del Centre Internacional
de Recerques sobre
l'Anarquisme (CIRA) a Ginebra, ajudant Pietro Ferrua, Jean-Pierre Conza
i
altres en la recopilació de llibres i documents. Entre el
gener de 1957 i el
desembre de 1960 fou el gerent de la nova època de
publicació bilingüe Le
Réveil Anarchiste / Il Risveglio
Anarchico, que s'edità a Ginebra. Durant la guerra
d'Algèria, amagà
independentistes del Front de Libération Nationale (FLN,
Front d'Alliberament
Nacional) i insubmisos i desertors de l'Exèrcit
francès. En 1970 publicà el
periòdic Offensive, del
qual només
sortiren dos números. En els anys setanta
col·laborà en la nova etapa de Il
Réveil Anarchiste i en la revista
anarquista italiana Ma! En aquests
anys va fer costat el moviment okupa ginebrí. Durant els
anys vuitanta assumí
la gestió de l'Hôtel-Cafe du Soleil, a
Saignelégier (Jura). En 1987 publicà amb
Eugène Prono L'LAB, la Ligue
d'Action du
Bâtiment, reeditat en 2005 pel CIRA. El 19 de
juliol de 1990 va morí la
seva segona esposa, Ruth Menckès (Coucou),
també militant llibertària. En els seusúltims anys fou gerent de L'Affranchi,òrgan de la Secció Suïssa
de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i
col·laborà en la Lliga
Suïssa dels Drets de l'Home. En 1992 publicà la
seva autobiografia sota el
títol Souvenirs d'un rebelle. 60
ans de
luttes d'un libertaire jurassien i l'any següent el
cineasta Bernard
Baissat, amb la col·laboració d'Alexandre Skirda,
que havia ajudat Bösiger en
l'escriptura de les seves memòries, estrenà el
documental André Bösiger.
Libertaire jurassien, nou lliurament de la seva
sèrie Écoutez...
El novembre de 2004
participà en el seu últim acte públic,
una commemoració de la insurrecció
algeriana, moment que aprofità per reafirmar vigorosament el
seu anarquisme. André
Bösiger va morir el 13 d'abril de 2005 a Ginebra (Ginebra,
Suïssa) i fou
incinerat dies després. Pòstumament, en 2008, el
realitzador Daniel Künzi
estrenà Anarchisme, mode d'emploi.
André
Bösiger, le dernier anarchiste? (1913-2005).
André
Bösiger
(1913-2005)
***
Emilio
Loriente Vidosa
-
Emilio Loriente Vidosa: El 22 de juliol de
1915 neix a Alta Gracia (Santa María, Córdoba,
Argentina) el mestre anarcosindicalista
Emilio Loriente Vidosa. Nascut en una família d'emigrants
aragonesos, sos pares
es deien Babil Loriente i Inés Vidosa. En 1922
retornà amb sa família a Ayerbe
(Osca, Aragó, Espanya) on aquesta muntà un
comerç. En 1928 ingressà a l'Escola
Normal de Mestres d'Osca, on conegué l'anarquista
Ramón Acín. El 15 de desembre
de 1931 s'afilià al Sindicat de Professions Liberals de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). En 1932 morí son pare d'asma i
s'hagué d'ocupar de
sa família treballant de mestre interí a Botaya,
a prop de Jaca (Osca), fins al
cop feixista de juliol de 1936. Aconseguí fugir de la
repressió franquista i el
setembre s'enrolà en les Milícies Antifeixistes
de Barbastre i poc després en
XIV Centúria «Ayerbe-La Peña»
de la Columna «Roja i Negra» establerta a Arguis.
Participà en diverses operacions del sector nord del front
d'Aragó, com ara la
reconquesta de les Lomas de Arascués o l'ocupació
del castell de Brecha, a més
de dirigir una operació guerrillera de rescat a Ayerbe. En
1937, amb la
militarització, va ser nomenat comissari del II
Batalló de la 127 Brigada
Mixta. Arran d'un desacord, va ser traslladat com a comissari, malgrat
la seva
oposició, al IV Batalló de la nova 195 Brigada
Mixta, enquadrada en la 52
Divisió del Cos de l'Exèrcit Republicà
de Llevant. Amb el triomf franquista, el
març de 1939 va ser detingut al port d'Alacant quan, amb
molts d'altres,
intentaven fugir per mar i enviat a la presó d'Oriola (Baix
Segura, País
Valencià). Jutjat en consell de guerra per«adhesió a la
rebel·lió», fou
condemnat a mort i traslladat a la presó d'Osca. Emilio
Loriente Vidosa, malalt
de tuberculosi, va morir, mancat d'atenció
mèdica, el 3 de febrer de 1943 de peritonitis
a l'hospital de la presó d'Osca (Aragó, Espanya).
Sa mare, Inés, enfollida a
causa dels traumes viscuts, en un moment de rauxa cremà tots
els records dels
quatre anys de presó de son fill. L'octubre de 2004 sa
germana Josefina i els
seus nebots col·locaren, com a record i homenatge, una
làpida al cementiri
d'Osca que diu: «Ta família t'admira i no
t'oblida, al mestre Emilio Loriente
Vidosa que donà sa vida per la llibertat.»
***
Albert
Meister
-
Albert Meister: El
22 de juliol de 1927 neix a Delémont (Jura,
Suïssa), en una rica família de
negociants, el sociòleg llibertari Albert Meister,
també conegut com Gustave
Affeulpin. Després d'estudiar
secundària a la seva vila natal, realitzà
estudis comercials a Delémont i a Neuchâtel amb la
intenció de seguir amb
l'empresa familiar, però s'estimà més
entrar en la universitat, on descobrí el
món intel·lectual. Quan tenia 25 anys ja era
llicenciat en ciències econòmiques
i en sociologia per la Facultat de Ciències
Econòmiques i Socials de la
Universitat de Ginebra i diplomat en psicologia per l'Institut de
Ciències de
l'Educació de la Universitat de Ginebra, on
tingué com a professor a Jean
Piaget. Continuà els seus estudis de sociologia i
obtingué una beca per a la
Universitat de Michigan (EUA) on serà nomenat assistent de
recerca. De tornada
a Europa, en 1954, treballà simultàniament a
l'Escola d'Alts Estudis de París
i, en qualitat de director de Centre de Recerques, a Ivrea (Piemont,
Itàlia).
Les seves experiències a la regió piemontesa li
van servir per a la seva tesi
doctoral (Associations coopératives et groupes de
loisirs en milieu rural),
que presentà a la Universitat de Ginebra en 1958, i queés un estudi
sociohistòric sobre els desenvolupaments associacionistes
esdevinguts
correlativament amb els processos d'industrialització al
Piemont durant els
anys 1850 i 1860. Aquest tema serà desenvolupat
posteriorment en diversos
estudis sobre els problemes de les associacions, de
l'autogestió i del
desenvolupament als països pobres. Va impartir cursos i
conferències a l'Escola
d'Alts Estudis de París, a l'Institut de Sociologia de la
Universitat de
Belgrad, a la Facultat de Ciències Econòmiques i
Socials de la Universitat de
Ginebra i a diversos instituts de sociologia de les universitats
argentines de
Buenos Aires, Rosario i Tucumán. En 1958 fundà i
dirigí a Roma la revista sobre
autogestió International Revue of Community
Development, que tingué el
suport d'Udriano Olivetti. Entre les seves obres destaquen Coopération
d'habitation et sociologie du voisinage (1957), Socialisme
et
autogestion, l'expérience yougoslave (1964), L'Afrique
peut-elle partir?
(1966), Participation, animation et développement
(1969), Où va
l’autogestion yougoslave? (1970), La
participation dans les associations
(1974), L'inflation créatrice (1975), La
soi-disant utopie du Centre
Beaubourg (1976), i L’autogestion en
uniforme. L’expérience péruvienne
de gestion du sous-développement (1981), entre
d'altres. En 1977, amb
Jacques Vallet i altres, participà en la creació
de la revista llibertària
d'art i d'humor Le Fou Parle, on signà
sota diversos pseudònims (Merry
S. Tabelet, Albert de Verfeuil, A. Monche-Noquet, C. Sniffe-Neef, H.
Nepeutze,
Adèle Kunespa, O. Teufat, E. Messet-Lalbarre, Gustave
Joyeux, etc.) bromes
científiques netament subversives. Albert Meister va morir
el 6 de gener de
1982 a Kyoto (Kansai, Japó) mentre impartia un curs i quan
havia
decidit deixar el món
acadèmic i dedicar-se al dibuix i a l'escultura. Estava
casat amb Jacqueline
Berret, artista plàstica més coneguda sota el nom
de Quinette Meister.
Entre el 9 i l'11 de juny de 1987 es realitzà a
París el col·loqui«L’autogestion,
disait-on», organitzat per l'Institut Universitari d'Estudis
i del
Desenvolupament, dedicats a la seva memòria. Des del 2007 un
carrer de Delémont
porta el seu nom.
- Teresa Fabbrini:
El 22 de
juliol de 1903 mor a Lausana (Vaud, Suïssa) la feminista i
propagandista anarquista
Teresa Maria Anna Carolina Fabbrini Ballerini, també
coneguda com Teresa Ballerini o Teresina Ballerini. Havia nascut l'1 de
setembre –algunes fonts
citen l'1 d'agost– de 1855 a Florència (Toscana,
Itàlia). Sos pares es deien
Luigi Fabbrini i Agata Ciancolini. Des de molt jove destacà
com a infatigable
propagandista anarquista i defensora dels drets de les dones, fent
conferències
i escrivint textos. Formà part de la Secció
Femenina de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT), dissolta per les autoritats en
1877. A
finals d'aquest mateix any, es traslladà a Camogli
(Ligúria, Itàlia), on son
marit, el guardafrens ferroviari Olimpio Ballerini, havia estat
destinat. El
febrer de 1878 participà en la constitució a
Florència del Cercle de Propaganda
Socialista (CPS), hereu de la Internacional. Sempre sota
vigilància policíaca,
mantingué a Pisa (Toscana, Itàlia), ciutat on
s'havia traslladat, una intensa
tasca de propaganda anarquista. Els informes policíacs, fent
servir sempre un
llenguatge d'allò més masclista i misogin, la
qualifiquen de «dona de mala
vida», ja que hostatjava els companys anarquistes perseguits
a casa seva, com Paolo
Schicchi. Des del 1893 col·laborà en la premsa
anarquista, com ara Il Paria, de
Pisa; La Questione Sociale, de
Florència; Sempre Avanti!,
de Liorna; La
Favilla, de Màntua; etc. Durant la primavera
d'aquest mateix any, als
suburbis de Pisa, va fer dues conferències:«Anarchia e socialismo e abolizione
di qualsiasi principio di autorità» (Anarquia i
socialisme i abolició de
qualsevol principi d'autoritat) i «La causa della
fame» (La causa de la fam), a
més de publicar l'article força revolucionari«Grido d'una madre» (Crit d'una
mare) en el periòdic pisà Il
Paria.
El novembre de 1893, quan son company Olimpio va ser acomiadat de la
feina, la
parella tornà a Florència i ella va fer un viatge
a Màntua (Llombardia, Itàlia)
per a entrevistar-se amb l'advocat anarquista Luigi Molinari. En
aquesta època
publicà poesies en el periòdic L'Uguaglianza
Sociale, de Messina (Sicília). Patí
nombrosos detencions i condemnes,
sobretot durant l'organització de vagues i de manifestacions
anarquistes i
feministes, com ara el juny de 1893, que va ser condemnada a 28 dies de
reclusió per una conferència a Colle di Val
d'Elsa (Toscana, Itàlia) davant un
públic eminentment femení; o les detencions de
març de 1894 i la de dos mesos
després, sota el delicte d'«associació
per a delinquir i ultratge a la força
pública» i condemnada a dos mesos més
altres 80 dies de presó preventiva. El 7
d'octubre de 1894 va ser condemnada a sis mesos de presó i
se li va assignar la
residència per 18 meses a Orbetello (Toscana,
Itàlia) i posteriorment un règim
de vigilància especial diària. Son domicili
esdevingué centre de refugi i de
reunió anarquistes, on passaren infinitat de militants
(Genunzio Bentini,
Giuseppe Manetti, Giulio Grandi, Ersilia Cavedagni, Emanuele Canepa,
Enrico
Girola, Paolo Schicchi, Pietro Gori, Francesco Pezzi, Luisa Minguzzi,
Temistocle Monticelli, Luigi Fabbri, etc.). El 18 de novembre de 1895
va ser
detinguda a la plaça de San Lorenzo, jutjada i condemnada a
un mes de presó per
haver estat trobada en companyia d'un anarquista. El 5 d'abril de 1896
el seu
règim de vigilància especial va acabar i en
aquesta època col·laborà en el
periòdic de Messina L'Avvenire
Sociale.
El 5 d'agost de 1897 va ser arrestada a l'estació de Pisa,
juntament amb el
ferroviari anarquista Lucio Gordini, de Ravenna
(Emília-Romanya, Itàlia), i
empresonada alguns dies a Pisa, arran d'una denúncia
presentada per un
sacerdot. En aquesta època col·laborà
en el periòdic de Parma (Emília-Romanya,
Itàlia) Il Nuovo Verbo.
El 22 de juny
de 1898 va ser novament detinguda durant cinc dies i el 3 d'agost
d'aquell any
els guàrdies i carrabiners escorcollaren durant la nit la
seva habitació;
detinguda, va ser alliberada el 21 de setembre de 1898. Fugint de la
persecució, es va veure obligada a exiliar-se amb sa
família a Niça (Provença,
Occitània) amb el suport de la xarxa d'expatriats que
actuava a França. El 8
d'agost de 1900, quan acabava de realitzar un viatge a París
ver visitar
l'Exposició Universal, va ser detinguda amb son company
arran de l'ona
repressiva desencadenada després de l'atemptat de Gaetano
Bresci. Expulsada de
l'Estat francès per les seves idees anarquistes, el 21 de
setembre de 1900
arribà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), mentre son
company Olimpio retornà a Itàlia.
A Ginebra participà en diferents conferències
anarquistes, algunes amb Louise
Michel i Émile Janvion sobre la Comuna de París.
Després de la vaga general
d'octubre de 1902 a Ginebra, va ser buscada per la policia cantonal;
detinguda,
va ser expulsada del cantó de Ginebra i obligada a romandre
al cantó de Vaud, on
visqué amb el tipògraf Jean-Octave Pellegrino a
Clarens (Vaud, Suïssa), de qui
esdevingué companya. Finalment, esgotada després
de tantes persecucions i
malalta dels nirvis, acabà a Lausana. Teresa Fabbrini va
morir el 22 de juliol
de 1903 a Lausana (Vaud, Suïssa). Pòstumament, en
1904, la Cambra del Treball
de La Spezia (Ligúria, Itàlia) li va publicar el
seu escrit més conegut, Dalla
schiavitù alla libertà. Appunti di una
donna, on una nota biogràfica d'Olimpio Ballerini.
***
Charles Ostyn
- Charles Ostyn: El
22 de juliol de 1912 mor a Argenteuil (Illa de
França, França) el communard
bakuninista François Hosteins Ostyn, més
conegut com Charles Ostyn. Havia nascut el 20
d'octubre de 1823 a París (França). Obrer
torner i després representant de llenceria, fou pare de 14
infants, dels quals
vuit ja eren morts en 1871. Va pertànyer a la
Comissió Provisional de la
Guàrdia Nacional, la qual, a partir del 3 de març
de 1871, esdevingué el primer
Comitè Central de la Guàrdia Nacional. Fou elegit
per 5.065 vots sobre 11.283
per a representar el XIX Districte parisenc en el Consell de la Comuna.
El 29
de març de 1971 fou nomenat membre de la Comissió
de Subsistències de la Comuna
i a partir del 21 d'abril de la seva Comissió de Serveis
Públics. El 14 d'abril
representà, juntament amb Babick, Jules Martelet i Augustin
Verdure, la Comuna
en els funerals de Pierre Lerroux al cementiri parisenc de
Montparnasse. Votà
en contra del Comitè de Salvació
Pública i signà el «Manifest de la
Minoria» en
oposició a les mesures d'excepció d'aquest
comitè. Després de la «Setmana
Sagnant» es refugià a Suïssa i amb
André Léo i Benoît Malon
s'adherirà a la
Federació del Jura, seguidora de les tesis de Mikhail
Bakunin. El 27 de gener
de 1873 el III Consell de Guerra el condemnà a mort en
rebel·lia. Quan va
tornar a França en 1880 arran de l'amnistia general per als communards
s'establí a Colombes, on acollí a casa seva
destacats militants, com ara Louise
Michel, Lucien Descaves i Victor Margueritte. Alguns autors el
consideraven
membre de grups espiritistes. Actualment un carrer a Colombes porta el
seu nom.
***
Charles Maurin segons un dibuix
de Toulouse-Lautrec (1898)
- Charles Maurin:El 22 de juliol de 1914
mor a Grassa (Provença, Occitània) el
pintor, gravador i anarquista Charles Maurin. Havia nascut l'1 d'abril
de 1856
a Lo Puèi de Velai (Alvèrnia,
Occitània). En 1875 obté el Premi
Crozatier que el va permetre anar
a París a estudiar Belles Arts i després a
l'Acadèmia Julian, on acabarà
ensenyant. Va exposar al Saló dels Artistes Francesos i va
esdevenir membre de
la Societat dels Artistes Francesos en 1883. Félix Valloton
l'introduirà en el
gravat i en l'anarquisme. Va rebre el suport de Vollard i va ser amic
de
Toulousse-Lautrec --qui farà la seva primera
exposició particular amb ell el
1893--, i també de molts altres artistes (Carabin, Aristide
Bruant). Inspirat
pels artistes japonesos, va revolucionar la tècnica de
l'aiguafort, però sense
oblidar les xilografies. En 1892 va exposar al Saló dels
Rosa-Creu. Va
col·laborar amb La Revue Blanche,
dirigida per Fénéon, i amb Le Temps
Nouveaux, de Jean Grave. Profundament anticlerical, fou un
gran admirador
de Jules Vallès, Kropotkin, Flora Tristan i Louise Michel.
Famosa és la seva
xilografia de Ravachol, amb el tors nu camí de la guillotina.
"Els mallorquins s'adrecen al lector com a un company de confidències, cabòries i tresqueres. Conviden i no se'ls pot dir que no. L'amor tractat com un afer personal, dolorós i 'que-tot-hom-s'hi-pot-trobar' quan s'és com s'ha de ser, sobretot els escriptors joves, etc., en llur prosa pren una vida nova i una vehemència que no és retòrica sinó abundor i proximitat". (Joan Triadú)
La narrativa catalana experimental. Coberta del llibre de Miquel López Crespí A preu fet publicat per l'Editorial Turmeda.
En altres capítols d'aquesta història personal i col.lectiva de la lluita antifeixista a Mallorca ja he parlat de la importància que tenia, per a un militant revolucionari de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, que la Brigada Social (la policia política del règim) et tengués certa "consideració" per allò que publicaves llibres i col.laboraves en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat. Aquestes coses, per a un escriptor que no es distingís en la lluita per la llibertat del nostre poble, no significaven res (perquè no es jugava anys de presó, insults, cops a comissaria, tortures); per a nosaltres, en canvi, era bàsic garantir el mínim de bufetades físiques (el feixisme i els seus servils no ens podien colpejar moralment, car nosaltres ens consideràvem a mil quilòmetres de les seves baixeses humanes).
L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.
Joan Triadú, a començaments dels anys setanta, parlà sovint de nosaltres a les pàgines de la revista montserratina Serra d'Or ("Panorama de narració breu: el conte com a revelació" i, per l'octubre de l'any 1975, "Panorama de narració breu: les veus solitàries d'una forma lliure"). Maria-Aurèlia Capmany també analitzaria les nostres obres (les de Blai Bonet, Gabriel Janer Manila, Jaume Vidal Alcover, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Maria-Antònia Oliver, Pau Faner, Antoni Serra, Biel Mesquida, Antoni Lluc-Ferrer, Carme Riera i Miquel Àngel Riera) en "Novel.listes i narradors a les Illes". En el primer dels estudis abans esmentats, i en l'apartat "Una altra revelació: Miquel López Crespí", Joan Triadú parla del meu primer recull de contes, A preu fet, que acabava de publicar a l'Editorial Turmeda. Deia el crític de Serra d'Or: "Els qui vam començar a treure el nas cap a l'any 1940, no crec que puguem deixar de pensar si n'han tingut, de sort, els joves que ara tenen entre vint-i-cinc i trenta anys, els quals s'han trobat amb editorials (alguna, almenys), concursos amb abominables premis (algun en guanyen) i articles i entrevistes als diaris, al costat dels anuncis dels seus llibres (alguns anuncis amb fotografies). Però tot això no s'hauria de dir ara. És millor esperar i tenir en compte sempre que cadascú se sent el seu mal... Així, com Josep Albanell, l'escriptor de sa Pobla (Mallorca) Miquel López Crespí, que se'n va als vint-i-quatre anys d'edat, obtingué el premi "Llorenç Riber", fou finalista del "Ciutat de Manacor" i obtingué el premi "Joan Ballester" a la II Festa de les Lletres celebrada a Campos. També fou premiat com a autor de teatre. Al llibre de narracions A preu fet (Llibres Turmeda, Col.lecció Gavilans, de narrativa, Editorial J. Mascaró Pasarius, Palma de Mallorca 1973), un llibre breu, Miquel López Crespí inclou els contes del recull que dóna títol al llibre i un altre recull titulat Somnis dúctils. En conjunt, una altra revelació i una nova aportació mallorquina a la narrativa d'avui. Per què "mallorquina"? Quina significació té el fet de dir-ho, si és que en té cap? López Crespí almenys aporta el seu mallorquinisme (i no em refereixo al llenguatge que els mallorquins es distingeixen per dominar molt bé, menys engavanyats pel castellà) en forma d'un romanticisme declarat de la millor mena, sense vergonya, i que porta a la crítica directa, a l'inconformisme jove i de carrer. Els mallorquins s'adrecen al lector com a un company de confidències, cabòries i tresqueres. Conviden i no se'ls pot dir que no. L'amor tractat com un afer personal, dolorós i 'que-tot-hom-s'hi-pot-trobar' quan s'és com s'ha de ser, sobretot els escriptors joves, etc., en llur prosa pren una vida nova i una vehemència que no és retòrica sinó abundor i proximitat.
L'avantguarda narrativa dels anys setanta i vuitanta. (II)
"...tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carles García Delgado, Manolo Cabellos; l'arquitecte del Brasil, però d'origen català, Joao Vila, etc). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria l'Ull de Vidre, membres dels grups Comunismo i Lluita de Classes (de Barcelona i Menorca), i l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...". (Miquel López Crespí)
Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.
Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel.la, poesia i teatre. El cert és què, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)".
Manacor 1973. Un jurat en el qual hi havia Blai Bonet, Josep Melià, Antoni Serra, Guillem Díaz-Plaja i Manuel Vázquez Montalbán lliurava el Premi Ciutat de Manacor, un dels més prestigiosos d'aleshores a Miquel López Crespí per la seva obra La guerra just acaba de començar. L'obra, rupturista tant de forma com de contingut va ser segrestada pel TOP, el "Tribunal de Orden Público" franquista.
Vist amb perspectiva, ara que han passat prop de vint-i-quatre anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes que fundàrem a començaments dels anys seixanta, etc, etc). El cert és que en un determinat moment de la història que estem contant -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carles García Delgado, Manolo Cabellos; l'arquitecte del Brasil, però d'origen català, Joao Vila, etc). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria l'Ull de Vidre, membres dels grups Comunismo i Lluita de Classes (de Barcelona i Menorca), i l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico, el qual, en assabentar-se de la persecució contra el meu llibre, m'escrigué des de París (carta del 28 de juny de 1974) dient-me:
"Estimat Miquel:
'Uns amics m'han fet arribar a aquesta adreça [Ruedo Ibérico. 6, rue de Latran, París 5] uns cinc llibres teus, que he llegit amb molt d'interès. M'agrada molt. Si està prohibit del tot, com em sembla que ho està, potser et seria útil posar-te en contacte amb les Edicions Catalanes de París, 18 rue Jobbé-Duval, París 15.
'Tinc notícies que Ruedo Ibérico prepara un número dels Cuadernos dedicat a la censura a Espanya, i especificament a la censura sota el govern Arias Navarro i el tàndem Pío Cabanillas-Ricardo de la Cierva. No et dono més detalls perquè no els sé tots, i perquè no em sembla apropiat fer-ho per carta. Penso que si poguessis fer un article (en català) sobre el teu llibre, el premi, la prohibició, el procés judicial, etc., aniria molt bé a aquest número i donaria una contribució illenca molt honorable.
'Una abraçada.
'J. Martínez Alier (París)".
El que sí record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi en va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos. Militants del PCE (el PSOE no existia encara, almenys nosaltres, els lluitadors d'aquells anys, no el trobàvem per part ni banda) del tipus Jaume Bonnín, es comportaren molt dignament, venent un llibre que (basta llegir alguna de les narracions) no anava gaire en la línia de renúncies i claudicacions davant la burgesia que Carrillo defensava en aquell moment.
En Jaume Bonnín, des de Cartagena, on complia el servei militar, m´havia escrit, de seguida de llegir el llibre (carta del 16 de març de 1974) el següent, emocionat:
"Cartagena, 16-III-74
'Estimat amic:
'He rebut el teu darrer llibre. Gràcies. L'he llegit tot d'una tirada, al sol, assegut a la coberta. Acabàvem d'arribar de fer um tomb amb el vaixell de dos dies i ha estat una sorpresa molt agradable.
'L'he llegit aviat i el tornaré a llegir encara. Ara ja més tranquil. M'ha parescut magnífic. Sobretot des d'un punt de vista estilístic. Ideologicament sorgeixen les diferències, que quan escrigueres el llibre em semblen més grosses que el que darrerament pensava.
'No les vull discutir aquí perquè no és el mitjà més adequat. Ja hi haurà temps de fer-ho. Així i tot voldria dir-te que em sembla que prens una actitud molt pessimista cap a la gent de Ciutat. Efectivament són la genteta que contes, però no creus que no hi ha res més?
...
'He mostrat un parell de coses a uns companys. Hi ha hagut una incredulitat total respecte a que fos un text publicat legalment. La veritat es que, a pesar de tots els 'peròs' que t'hi posaré, és el document més fort que he llegit mai damunt la influència del feixisme a l'Illa, damunt la nostra gent. Un dels companys és de l'Opus. Vaig xerrar un dia amb ell i és d'una tal manera reaccionari que no m'arrib a creure que xerri seriosament. Segons ell a l'Opus el consideren 'progresista'. Per a nosaltres no hi hauria paraules per a situar-lo. Tot el que els preocupa és una mena de salvació metafísica i estranya per a unes minories selectes econòmicament i socialment. L'hi he fet llegir un parell de retxes [de La guerra just acaba de començar] i no se'n podia avenir.
'Poca cosa més per ara. Et tornaré escriure quan hagi rellegit el llibre. Suposo que et durà molts problemes amb tot déu. Sort! Maldament no estiguem del tot d'acord, crec que tots dos provam de lluitar pel mateix.
'Jaume Bonnín".
Però no tohom dins del carrillisme illenc era tan obert culturalment com Jaume Bonnin. Els sectors més endarrerits politicament i culturalment, els més lligats al recent passat feixista, els més compromesos en l'abandonament de la lluita pel socialisme, l'autodeterminació i el leninisme, de seguida alçaren veus de crítica en contra d'aquest element "esquerranista i perillós" que, pel seu compte, "s'atrevia a criticar la gloriosa construcció del socialisme tant a l'URSS com en els altres països 'socialistes". Per entendre la ràbia del carrillisme contra La guerra just acaba de començar, cal llegir, per exemple, la narració "La nostra herència", on, entre moltes d'altres coses, el protagonista del conte demostra que la seva herència cultural no té res a veure amb el pretès "socialisme" de les castes parasitàries de l'URSS, la nova burgesia "roja" que viuen de la plus-vàlua popular com a vulgars capitalistes disfressats amb la bandera del proletariat universal. Però, com dèiem de bon començament, les actituds favorables al llibre, tant a nivell de premsa diària com a nivell de venda personal directa i militant, sobrepassaren en tot moment l'estret dogmatisme carrillista. Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts, tant a les Illes com a la resta de Països Catalans, l'Estat i l'estranger. Hagueren de menjar morena, els agents de la dictadura. Els hi havíem fet la punyeta! Amb els companys, el recordat Guillem Oliver, en Joan Vilà, i altres amics d'aquella època de lluites i esperances, ho anàrem a celebrar. Mai no havíem cantat les cançons de la resistència amb tanta alegria i fervor! Eren poques les alegries que teníem els antifeixistes; i aquella, vèncer les disposicions de la dictadura, aconseguir que el segrest del llibre no es fes efectiu, aconseguir distribuir-lo en porques setmanes, ho era, un triomf, un gran triomf de l'antifeixisme i de la cultura mallorquina; i així ho celebràrem.
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
'Els contes de López Crespí, doncs, tenen aquestes qualitats. Hi ha moments en què la visió del món és expressada d'una manera més elusiva (com en el conte 'Amor'..., tan valent) i esquiven tot excés d'expressivitat. És un món que té camins, bé que en aquests reculls no en predomini encara ben bé cap, entre la lírica i la sàtira, que en el món en què vivim tot s'ho té prou guanyat".
Feia anys -d'ençà el 1969- que diverses publicacions de les Illes i del Principat (també algunes de l'Espanya) es feien ressò de les meves activitats literàries i de les dels altres companys de generació (Antoni Serra, Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, etc, etc). No cal dir que aquests articles parlant de les nostres incipients obres (articles com l'abans esmentat de Joan Triadú, altres d'Antoni Serra, Josep M. Llompart, Agustí Pons, Francesc Candel, Blai Bonet, etc, etc), a part d'encoratjar-me, com he explicat al començament de l'article, servien per a aconseguir que la Brigada Social ens "respectàs" una mica. Escric "respectàs" entre cometes perquè, aleshores, en plena dictadura, els antifeixistes no teníem cap garantia -ni una!- de ser "respectats" de caure en mans de la "social". Ara sembla que aquesta cosa tan senzilla i tan fàcil -sortir en els diaris- no tengui cap importància. Però en aquells moments era molt útil per a la nostra seguretat personal. Tenc al davant un article publicat per Francesc Candel en el diari Última Hora el disset d'agost de l'any 1973 i que es titula "Una novelística mallorquina". Aquest article de Candel anava il.lustrat amb fotografies de Joan Manresa, Antoni Serra i jo mateix (s'ha de recordar que l'amic Joan Manresa acabava de publicar Primer banyador blau marí, i Antoni Serra La gloriosa mort de Joan Boira). Candel comentava, doncs, aquests darrers llibres editats a Mallorca (A preu fet, entre ells). Sabíem que la Brigada Social, que ens seguia els passos i controlava en tot el que podia (domicili, correspondència, etc), n'estaria assabentada: entre les seves feines hi havia retallar els articles de la premsa illenca que feien referència a "actes subversius" -normalment conferències o presentacions de llibres- o a "destacats elements perillosos" -indiscutiblement els escriptors d'esquerres i procatalanistes: els tres autors abans esmentats.
[23/07] Empresonament de Thoreau - Cas dels llibres
explosius - Atemptat de Berkman - Míting pro Sacco i
Vanzetti – Conferència de Mingo -«Barcelona Libertaria» - Daressy - Mazade - Meta -
Matias - Barón - Della Schiava - Cruz - Schwitzguebel -
Lecadieu - Kaneko - Paredes - Nettlau - Fontana - González
Martínez - Bolten - Arana - Steimer - Lera -
Aragó - Morales
Anarcoefemèrides
del 23 de juliol
Esdeveniments
Thoreau
empresonat
- Thoreau
empresonat: Del 23 al 24 de
juliol de 1846, a Concord (Massachusetts, EUA), Henry David Thoreau
passa una
nit a la presó per negar-se a pagar impostos, manifestant
així la seva oposició
a la política esclavista dels Estats Units i a la guerra
contra Mèxic. Al matí,
va ser alliberat després que una persona pagués
el seu deute. D'aquest fet va
sorgir la idea d'escriure Civil disobedience (1849)
on va deixar palès
un dels conceptes principals del seu pensament: el govern no ha de
tenir més
poder que el que els ciutadans estiguin disposats a concedir-li,
proposant
l'abolició de tot govern, una ètica
contrària a la capitalista i burgesa, i
declarant-se enemic de l'Estat. El 21 d'abril de 1970
s'estrenà a l'Ohio State University l'obra teatral The night Thoreau spent in jail,
escrita per Robert Edwin Lee i Jerome Lawrence, dirigida per Roy Bowen,
que narra aquest fet.
***
Un
dels llibres explosius (Arxiu de la Prefectura de Policia de
París)
- Cas dels
llibres explosius: El 23 de juliol de 1891 el ministre de
l'Interior francès
Ernest Constans, el sotssecretari d'Estat per a les Colònies
Eugène Étienne i
el director del Servei de Salut de l'Administració Colonial
Georges Treille
reben als seus domicilis de París (França) uns
paquets postals sospitosos,
provinents de Toló (Provença,
Occitània), que en aparença semblen llibres.
Enviats
al Laboratori de la Prefectura de Policia de París, els seus
funcionaris
descobreixen que es tracta d'uns enginys trampa, elaborats amb 200
grams de
fulminant de mercuri, preparats per a explotar en el moment de
l'obertura del
llibre. L'autor o autors de l'enviament dels llibres explosius mai no
van ser
descoberts i els investigadors policíacs, després
de realitzar algunes indagacions
a Toló –especialment a l'Arsenal, drassanes dels
vaixells de guerra i feu del
moviment anarquista–, simplement arxivaren el cas.
***
L'atemptat
de Berkman segons un dibuix de W. P. Snyder publicat en el
periòdic Harper's
Weekly del 6 d'agost de 1892
-
Atemptat de
Berkman: El 23 de juliol de 1892 a les oficines de les
acereries Carnegie Steel
Company de Homestead, a prop de Pittsburg (Pennsilvània,
EUA), l'anarquista
Alexander Berkman dispara un revòlver contra Henry Clay
Frick, director gerent de la citada
siderúrgia
i responsable un mes abans de la matança d'11 d'obrers en
vaga. Berkman portava una llima d'acer esmolada per si fallava l'arma
de foc. Greument ferit,
Frick, conegut aleshores com a «l'home
més odiat d'Amèrica»,
sanarà de les seves ferides i al cap d'una setmana ja
tornava a fer
feina. La publicitat negativa de l'intent d'assassinat va fer fracassar
la vaga i aproximadament 2.500 obrers van perdre la seva feina i la
majora dels treballadors van veure el seu sou reduït a la
meitat.
Berkman va ser condemnat
després d'un procés de 10 mesos a 22 anys
de treballs forçats --la pena prevista per a un atemptat
frustrat n'era de set.
Berkman purgà 14 anys de presó i fou alliberat el
18 de maig de 1906.
***
Un moment del míting
pro Sacco i Vanzetti del 23 de juliol de 1923. Séverine,
asseguda a la part esquerra
- Míting pro Sacco
i Vanzetti: El 23 de juliol de 1923 el«Comitè Sacco i Vanzetti» i la Lliga
dels Drets de l'Home organitzen al teatre Cirque d'Hiver de
París (France) un
grandiós míting en defensa dels militants
anarquistes italoamericans Nicola
Sacco i Bartolomeo Vanzetti, condemnats a mort als EUA. La sala
restà petita
per al públic: 10.000 persones hi pogueren entrar,
però altres 10.000 restaren
als voltants del local sense poder accedir-hi. L'acte, de caire
unitari, aplegà
totes les tendències polítiques d'esquerra. La
periodista llibertària Caroline
Remyde Guebhard (Séverine) obrí la
sessió i després van continuar Henry Wadsworth
Longfellow Dana, representant del «Comitè Sacco i
Vanzetti» nord-americà a
París; els comunistes Marcel Cordier i Maurice Mornet; els
anarquistes
Sébastien Faure, Louis Lecoin, Urbain Gohier i Jules
Chazoff; el cristià
d'esquerra Marc Sangnier; el secretari general de la
Confederació General del
Treball (CGT) Léon Jouhaux; l'exilià
italià Filippo Turati; l'advocat Henry
Torrès, etc. Es llegiren diverses cartes de suport enviades,
com ara la del
socialista Léon Blum. L'únic grup que
posà entrebancs va ser el Partit Comunista
Francès (PCF) que refractari a participar en un
míting amb els anarquistes ho
va fer com a Socors Roig Internacional (SRI). De fet, durant la
intervenció de Jouhaux
de la CGT, de tendència llibertària, els
militants comunistes li van impedir
parlar al crit d'«Unitat sindical!», fet que
indignà els anarquistes. Després
de l'acte una manifestació espontània d'unes
8.000 persones recorregué París al
crit d'«Amnistia!» fins a la presó de la
Santé i a prop del Champ de Mars la
policia carregà brutalment ferint nombrosos manifestants.
***
Notícia
de l'acte apareguda en el periòdic
barceloní Solidaridad
Obrera del 23 de julio de 1938
- Conferència de
Mingo: El 23 de juliol de 1938 se celebra a la seu del
Sindicat Únic del Ram de
Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Barcelona
(Catalunya) la conferència del propagandista anarquista
Ponciano Alonso Alonso
(Mingo) titulada «Mosaicos
de la vida
que pasa». L'acte va ser organitzat per l'Ateneu Llibertari
del Sindicat de
Transports Terrestres, el Sindicat de Transports Marítims,
el Sindicat de
Metal·lúrgica, les Joventuts
Llibertàries i el grup anarquista«Faros».
***
Capçalera
de Barcelona
Libertaria
-
Surt Barcelona
Libertaria:
El 23 de juliol de 1977 surt a Barcelona (Catalunya) el primer
número del diari
gratuït Barcelona Libertaria. Tret pel
Col·lectiu Ajoblanco --Pepe
Ribas, Toni Puig, Litus, Pepita Galbany, Francesc Boldú,
entre d'altres--,
editor de la revista mensual anarquista Ajoblanco,
es va publicar amb
l'única finalitat de ressenyar els debats, els actes i les
expressions
artístiques portades a cap durant les «Jornades
Llibertàries Internacionals» de
Barcelona realitzades entre el 22 i el 25 de juliol de 1977. El grup
editor va
rebre el suport del diari parisenc Liberation i de
diversos militants de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), especialment del
Sindicat
d'Espectacles. Es van publicar tres números amb una tirada
d'uns 40.000
exemplars diaris.
Foto policíaca de
Pierre Daressy (28 de febrer de 1894)
- Pierre Daressy: El
23 de juliol de
1854 neix a L'Èrm (Llenguadoc, Occitània)–altres fonts citen Chemin
(Llenguadoc, Occitània)– l'anarquista Pierre
Daressy. Sos pares es deien Jean
Daressy i Cécile Dambielle. Es guanyava la vida fent de
sabater a París
(França). En 1893 era responsable d'un grup de suport als
militants «aïllats»
als quals enviava llibres i fullets, i el juny d'aquest any va ser
detingut,
juntament amb altres companys. L'any següent, arran d'un
requeriment del jutge
d'instrucció Meyer, va ser inscrit en una llista
policíaca de sospitosos. També
va ser inscrit en una llista d'anarquistes a vigilar especialment a les
fronteres establerta per la policia ferroviària francesa. El
28 de febrer de
1894 va ser detingut juntament amb altres companys i l'agost d'aquest
any,
defensat per l'advocat Laureau, va ser un dels anarquistes processats
per
l'Audiència del Sena de París en el
famós «Procés dels Trenta».
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
- Justin Mazade: El
23 de juliol de 1860 neix a Marsella (Provença,
Occitània)
l'artesà i propagandista anarquista Gaston Justin Mazade.
Obrer artesà
especialitzat a encastar joieria, ben aviat participà en la
política. A partir
de 1880, per la seva activitat en la Cambra Sindical dels Joiers, fou
inscrit
en els registres policíacs. En 1881 va
ser nomenat delegat dels empleats de la neteja i per altres dos cambres
sindicals al Congrés de Reims del Partit Obrer. En 1882
participà activament en
el «Club Internacional», que arreplegava nombrosos
anarquistes i
correspondència i publicacions revolucionàries.
Va mantenir correspondència amb
Georges Herzig, fundador amb Piotr Kropotkin de Le Révolté
(1879-1885) de
Ginebra, i amb Jean Grave. A partir de maig de 1884 fou, amb Auguste
Chauvin,
un dels promotors del periòdic marsellès L'Affamé, aparegut durant
l'epidèmia de còlera i de la qual serà
víctima el seu primer gerent, Louis
Buisson. Per la seva participació en els avalots de juliol
de 1884 fou
denunciat per un delicte de premsa. Exiliat a Suïssa, fou
condemnat en
rebel·lia el desembre de 1884 a vuit mesos de
presó per l'Audiència de les
Bouches-du-Rhône, però finalment fou absolt en
l'apel·lació del 21 de març de
1885. De bell nou a Marsella el febrer de 1885, fou objecte d'una
estreta
vigilància ja que la policia sospitava que amagava armes i
papers compromesos a
ca sos pares. Íntimament lligat a Minnie Lecompte,
participà en la fundació en
1885 del periòdic marsellès Le Droit Social. Mort aux
bourgeois, el
gerent del qual fou Alphonse Lauze. En 1886 participà, amb
Léonce Cotinaud,
Frédéric Alexandre Tressaud i Henri Tricot, en la
part francesa del periòdic
bilingüe L'Internationale
Anarchiste --de
la part italiana
s'encarregaven Ugo Acquabona i Niccolo Converti. Entre 1881 i 1886
organitzà
nombrosos actes públics anarquistes i va fer nombroses
xerrades a Marsella i a
localitats veïnes. En 1892, després del seu
matrimoni, la seva militància minvà
paulatinament. Es traslladà al barri marsellès de
la Borsa i obrí un taller
artesà. En 1908, després de la mort de sa
companya, s'ocupà del Comité
d'Intérêt
de Quartier (CIQ, Comitè de Danys i de Perjudicis de Barri)
de La Rose de
Marsella, fent d'interlocutor entre els habitants i les institucions i
les
administracions locals. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Luigi Meta
- Luigi Meta: El 23
de juliol de 1883 neix a Pratola Peligna (Abruços,
Itàlia) el propagandista anarquista
i sindicalista Luigi Meta, que va fer servir diversos
pseudònims (Libero Martello,Lume, Lima,
etc.). Sos
pares es deien Raffaele Meta i Maria Taddei. Amb 19 anys va ser nomenat
secretari de la Lliga de Resistència entre els Artesans de
Pratola Peligna,
fundada el 8 d'abril de 1902 en el si del grup socialista local
gràcies al suport
de Carlo Tresca i Nicola Trevisono. En 1913 emigrà per
primera vegada als
Estats Units amb son germà Francesco, establint-se a
Steubenville (Ohio, EUA),
on treballà i dirigí un periòdic
local, Il
Telegrafo Marconi. De bell nou a Itàlia, va ser
cridat a files a causa de
la Gran Guerra. Durant la postguerra prosseguí amb la seva
propaganda
anarquista, especialment en el si de la secció de Partit
Socialista Italià
(PSI) de Pratola Peligna i en la Cambra del Treball de Popoli
(Abruços,
Itàlia), les úniques associacions en les quals
s'arreplegaven en aquells anys
els subversius de la zona. Per aquest motiu, l'abril de 1919 els
carrabiners el
qualificaren de «maximalista» –seguidor
del corrent oposat al «reformisme» dins
del PSI– i «el més facinerós
i intransigent dels socialistes» de la Vall
Peligna dels Abruços. Aquell mateix mes la policia el
trobà en possessió del númeroúnic de Guerra e Pace
d'Ancona
(Marques, Itàlia), redactat per Luigi Fabbri, en el qual
s'anunciava la represa
regular de la publicació del periòdic anarquista Volontà. En 1919
col·laborà en el periòdic Abruzzo Rosso. Organo settimanale della Federazione
Socialista Abruzzese.
En aquest període, va fer costat la proposta
llançada per Luigi Fabbri de crear
un Front Únic Revolucionari (FUR), que
arreplegués militants de tots els
sectors insurgents (activistes contra la pujada dels preus, pacifistes,
antimilitaristes, insubmisos a la guerra a Albània,
sindicalistes, anarquistes,
insurreccionalistes, etc.). Durant els anys del «Bienni
Rojo», segons la
policia, reuní un important nombre d'activistes que
incitaven amb la seva
propaganda la rebel·lió de la població
i fins al 1922 destacà per la seva
capacitat d'organització. En aquesta època es
relacionà amb anarquistes i grups
llibertaris dels Abruços, com ara Attilio Conti, del grup
anarquista «Pisacane»
de Castellammare Adriatico; Franco Caiola, del grup«Umanità Nova» de Paterno
di Celano; Quirino Perfetto, secretari de la Federació
Anarquista dels Abruços
(FAA) i del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI), i membre destacat
del
grup anarquista «I Liberi» de Sulmona. Fou
l'organitzador d'un grup anarquista de
Pratola Peligna que s'adherí a la FAA i que s'encarregava de
recaptar fons per
als processos contra Errico Malatesta i la resta de presos
polítics. El 23
d'octubre de 1921 presidí i participà activament
en el II Congrés de la FAA,
que se celebrà als locals de la Secció
Republicana de Sulmona. Amb Quirino
Perfetto, Panfilo Di Cioccio, Alessandro Farias, Franco Caiola,
Francesco De
Rubeis, Giuseppe Cerasani, Pasqualina Martino i altres,
sostingué la proposta
d'Umberto Postiglione de constitució a Raiano de la primera
Casa del Poble als
Abruços, que fou inaugurada a finals de 1921. En aquests
anys es guanyà la vida
com a comerciant de sabates i després de teixits. En 1922,
amb el començament
de l'etapa feixista i la posterior disgregació dels grups
anarquistes locals,
fundà i dirigí, col·laborant sobretot
amb els anarquistes Luigi Breda, Panfilo
Di Cioccio i Francesco Di Pietro, la Lliga Proletària (LP),últim front de
resistència organitzat contra la violència
desenfrenada dels escamots
feixistes. L'1 d'agost de 1922 organitzà a Pratola Peligna
la vaga convocada
per l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança del Treball). En 1923
la LP va ser
dissolta per les autoritats mussolinianes. Patint continus escorcolls i
no
podent aspirar a cap càrrec públic per
antifeixista, es dedicà als negocis com
a titular d'una fàbrica de licors, comerciant a
l'engròs i al detall i exercint
de representant comercial. El desembre de 1928 es traslladà
amb sa família a
Pescara (Abruços, Itàlia). Inscrit en el«Registre de les persones a detenir en
determinades contingències», entre el 31 de juliol
i el 2 de setembre de 1929
va ser arrestat i el seu domicili escorcollat en ocasió de
la convocatòria
d'una manifestació subversiva. Entre el 28 d'octubre i el 9
de novembre de 1930
va ser reclòs preventivament, després
d'escorcollar el seu domicili sense
resultats, i finalment amollat amb una severa amonestació.
En 1932, a causa de
la desocupació en massa, es van convocar nombroses
manifestacions de protesta
en diverses localitats (Torre dei Passeri, Civitaquana, Caramanico,
Popoli,
Tocco Casauria, Spoltore, etc.), que donaren lloc a detencions i
condemnes de
confinament. La investigació policíaca d'aquests
motins espontanis el posaren
en el punt de mira, juntament amb altres destacats llibertaris de la
seva«cèl·lula anarcocomunista»,
com ara Attilio Conti, i comunistes, com Domenicantonio
Verrocchio, Luigi Cirillo i Adelchi Bosco. Vigilat
contínuament per la seva
activitat propagandista, el desembre de 1934 retornà a
Pratola Peligna, on la
pressió era menor. Decidit a exiliar-se, la nit de l'11
d'agost de 1937,
eludint la seva condició de «vigilat
especial», prengué el tren cap a Roma i
després a Torí, aconseguint passar la frontera
francesa. A París formà part de
l'Associació d'Excombatents Pacifistes i de la Liga Italiana
dei Diritti dell'Uomo
(LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home);
freqüentà la seu de l'Avanti!,
dirigit per Pietro Nenni;
participà en l'organització i en la
realització de manifestacions de protesta
contra el feixisme i l'assassinat dels militants anarquistes
italoamericans
Sacco i Vanzetti; s'acostà al moviment «Giustizia
e Libertà» i mostrà la seva
solidaritat amb l'Espanya revolucionària. El febrer de 1939
retornà als EUA i
s'instal·là a Boston (Massachusetts, EUA), a casa
de son germà Tarquinio–conegut com Ercolino, i
després com Lino, quan
aconseguí la ciutadania
nord-americana–, que es guanyava la vida fent de comptable.
Immediatament es
posà a col·laborar en diferents publicacions
anarquistes i antifeixistes, com
ara La Controcorrente. Pubblicazione
dedicata alla lotta contro il fascismo (Boston), Il Martello (Nova York), L'Adunata
dei Refrattari (Nova York) i Il
Risveglio. Giornale italiano independente (Dunkirk, Nova
York, EUA), aquestúltim redactat pel seu compatriota Andrea Zavarella,
referent local del Comitè
Anarquista Pro-Espanya de París. Sovint signava els articles
amb diferents
pseudònims (Libero Martello,Lume, Lima,
etc.). A Boston es relacionà amb republicans antifeixistes,
com Alberto Cianca, Carlo Sforza, Gaetano Salvemini, Alberto Tarchiani
i
altres, i fou nomenat secretari polític de la Mazzini
Society local, associació
republicana de la qual formaven part alguns anarquistes, com ara Carlo
Tresca,
i on intentà contrarestar l'acció dels
comunistes. També com Tresca, s'oposà
als seguidors de les tendències de la Internacional
Comunista que agitaven les
banderes del sindicalisme llibertari i de l'antifeixisme unitari. Des
de les
pàgines de La Controcorrente,
denuncià la penetració feixista en els
organitzacions obreres italoamericanes.
Continuà escrivint fins el 1942. Luigi Meta va morir el 22
de gener de 1943 a
Boston (Massachusetts, EUA) i fou inhumat a l'espai reservat als«sense Déu»
del cementiri no catòlic de la ciutat. Després de
la II Guerra Mundial, el
carrer Príncep Humbert de la seva ciutat natal
esdevingué carrer Luigi Meta. En
2004 el Centro Studi Libertari «Camillo di Sciullo»
publicà el llibre d'Edoardo
Puglielli Luigi Meta, vita e scriti di un
libertario abruzzese.
Elias
Matias fotografiat a Évora per Inácio Martinho
- Elias Matias: El
23 de juliol –algunes fonts citen el 23 d'agost– de
1888 neix a Évora (Évora,
Alentejo, Portugal) l'anarquista Elias António Matias,
conegut com Marti. Fill d'una
família pagesa, amb
set anys començà els estudis primaris,
però quan tenia 10 anys els hagué de
deixar per ajudar econòmicament sa família.
D'antuvi va fer feina al camp i amb
11 anys entrà com a aprenent de sabateria. Posteriorment,
entre 1903 i 1907, va
fer de practicant d'infermeria a l'hospital d'Évora. En 1906
començà la seva
militància política i a partir de 1907
col·laborà amb republicans (ArmandoÁlvaro de Azevedo, Evaristo Cutileiro, Bernardo Matos,
Edmundo de Oliveira,
etc.) en la propaganda antimonàrquica. Amb Evaristo
Cutileiro assistí a
conferències lliurepensadores (Magalhães de Lima,
Bernardino Machado, etc.) a
Lisboa. A finals de 1907, quan la dictadura de João Franco,
estava a punt de
ser deportant a Timor amb altres companys, però el regicidi
de Carles I de
Portugal l'1 de febrer de 1908 el salvà. Fou membre fundador
del «Grupo
Anarquista de Propaganda Livre» (1908-1912), que entre 1909 i
1911 edità aÉvora el periòdic Avante!,
que
esdevingué l'òrgan del Centre Anarquista
d'Évora (José Sebastião Cebola,
Francisco
Direitinho, Sertório Augusto Fragoso, J. Marques
Leitão, Possidóno Mesquita,
António Nicolau, Manuel Pratas, Jerónimo Santos,
Celestino Vale, etc.), adherit
en 1911 a la Federação Anarquista da
Região Sul (FARS, Federació Anarquista de
la Regió Sud). Participà activament en
l'aixecament revolucionari del 5
d'octubre de 1910 que portà la implantació de la
I República portuguesa. Portà,
sota el pseudònim Marti,
la
corresponsalia dels periòdics O
Sindicalista
i A Aurora (1911-1912). L'1 de
gener
de 1911 fou un dels fundadors del Sindicat de Treballadors Rurals
d'Évora.
Durant els primers anys de la I República portuguesa
creà associacions rurals a
l'Alentejo, preparar congressos pagesos (1912, 1913, 1918, 1920, 1922 i
1925) i
organitzà vagues entre els treballadors agrícoles
de la regió. Destacà
especialment en les vagues pageses de 1911 i 1912 i en els moviments
vaguístics
de 1918, any en el qual va ser empresonat 15 dies. En 1923 era membre
del grup
revolucionari «Luz e Acção»,
de Santiago do Escoural (Montemor-o-Novo, Évora,
Alentejo, Portugal), adscrit a la Unió Anarquista Portuguesa
(UAP). Participà
activament en els aixecaments revolucionaris de 1925 i 1927. En 1932 la
dictadura el va obligar a fixar la seva residència a Lisboa,
deixant de militar
en els moviments sindicals dels treballadors rurals i dels obrers del
calçat d'Ébora.
El setembre de 1974 col·laborà en el reaparegut
periòdic A Batalha i en
1981 en A
Ideia. Després de la Revolució dels
Clavells tornà a instal·lar-se aÉvora.
En 1985 publicà el llibre de memòries O
Alentejo em luta. Testemunho sobre os trabalhadores rurais durante a
1ª
república, amb un pròleg de
João Freire, i el juliol d'aquell any participà
en un acte a la Universitat d'Évora on deixà el
seu testimoni. Elias Matias va
morir en 1990 a Évora (Évora, Alentejo,
Portugal). El Núcleo de Estudos
Libertàrios (NEL, Nucli d'Estudis Llibertaris)
d'Évora porta el seu nom.
- Joaquín
Barón Arazo: El 23 de juliol
de 1907 neix a Azara (Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Joaquín Barón
Arazo. Es guanyava la vida com a peó de camins i
milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) d'Angüés (Osca,
Aragó, Espanya). L'agost de 1937 va ser nomenat sergent del
Batalló «Barbastro» Núm. 22
de Fortificacions de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola i l'abril de 1938 va ser traslladat al
Batalló de
Fortificacions Núm. 24. Amb el triomf franquista
passà a França i en 1940 va
ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada
a
treballar a la «Línia Maginot»–altresfonts diuen que tal vegada s'enrolà en
l'exèrcit. El juny de 1940 caigué
presoner de les tropes alemanys i va ser internat al camp de
concentració
(Stalag XVII-B) de Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria,Àustria) sota la matrícula
30.665. El 12 de desembre de 1941 va ser traslladat al camp de
concentració de
Mauthausen sota la matrícula 4.288. Joaquín
Barón Arazo va morir el 22 d'abril
de 1943 a Mauthausen (Alta Àustria, Àustria).
Estava casat amb Victoria Calvo
Villamana amb qui tenia un fill.
***
D'esquerra
a dreta: drets, Libero Vigna, un militant espanyol desconegut i Luciano
Della Schiava; asseguts, Primo Vigna, Anna Reiner i Umberto Tommasini
- Luciano Della
Schiava: El 23 de juliol de 1913 neix a Moggio Udinese
(Friül) l'anarquista i resistent antifeixista
Luciano Della Schiava. Sos pares es deien Ludovico Della Schiava i Iole
Gardel.
De família obrera, quan encara no tenia 18 anys
emigrà amb sa família a
Clarmont d'Alvèrnia (Occitània). Més
tard es traslladà a París (França) i a
Saint-Nazaire (País del Loira, França), on
treballà a les drassanes. En aquesta
feina conegué l'anarquista Antonio Mesghez, que el va fer
decantar pel
pensament anarquista. El juny de 1936 participà en
l'ocupació de les drassanes,
acció que es perllongà durant 40 dies. L'agost
d'aquell any, amb sa companya
francesa, marxà cap a Espanya i s'enrolà com a
milicià en la Secció Italiana de
la «Columna Ascaso», de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Restà en la Secció Italiana quan la crisi
que afectà el seu comandament, que implicà la
dimissió del seu comandant Carlo Rosselli.
En els últims dies d'abril de 1937 va ser ferit en una cama
durant la batalla
del Carrascal a Osca (Aragó, Espanya). Hospitalitzat a
Barcelona (Catalunya),
fou testimoni dels «Fets de Maig» de 1937, que
enfrontaren les milícies
anarquistes amb la reacció estalinista. Cap al final de maig
d'aquell any,
decebut, retornà a França i reprengué
la seva feina a les drassanes. El
consolat italià de Nantes (País del Loira,
França) el definí com«activíssim
antifeixista», al costat del seu germà Andrea. En
1940 va ser detingut, però
aconseguí fugir i unir-se a un grup d'exiliats espanyols.
Amb un fals nom
espanyol, va ser enviat a treballar en una Companyia de Treballadors
Estrangers
(CTE), on romangué fins el final de la II Guerra Mundial.
Durant la postguerra
retornà a Moggio Udinese, molt malalt a causa dels patiments
soferts durant la
guerra, on restà definitivament. Milità
activament en els moviments anarquista
i pacifista friülans. Luciano Della Schiava va morir el 17
d'octubre de 1984 a
Moggio Udinese (Friül).
***
Carlos
Cruz Zanni
- Carlos Cruz
Zanni: El 23 de juliol de 1917 neix a Barcelona
(Catalunya)
l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Carlos Cruz Zanni,
conegut com Carlitos. En 1939, amb
el triomf
franquista, creuà els Pirineus i acabà enrolat en
la 112 Companyia de
Treballadors Militaritzada (CTM). En 1944 s'integrà en la
guerrilla que actuava
als Alps francesos, al departament francès de Savoia, i el
23 de març d'aquell
any va apressat a Montmélian (Roine-Alps, França)
per la Milícia de Joseph Darlan
i la Gestapo. Després de ser torturat, va ser traslladat al
camp de trànsit de
Compiègne (Picardia, França) i després
deportat, sota la matrícula 31.946, al
camp de concentració nazi de Neuengamme (Hamburg, Alemanya),
d'on va ser
alliberat per les tropes aliades el 4 de maig de 1945. En tornar de la
deportació fou un dels fundadors de la Federació
Local de Cachan (Illa de
França, França) de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) en l'exili. També
fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i
Internats Polítics (FEDIP).
Carlos Cruz Zanni va morir el 18 de març de 1973 a
l'Hospital de Bicêtre (Le
Kremlin-Bicêtre, Illa de França,
França) i fou enterrat el 31 de març d'aquell
any a Cachan (Illa de França, França).
Defuncions
Adhémar
Schwitzguebel (1875)
- Adhémar
Schwitzguébel:El
23 de juliol de
1895 mor a Bienne (Berna, Suïssa) l'internacionalista
bakuninista Adhémar
Schwitzguébel. Havia nascut el 15 d'agost de 1844 a
Sonvillier (Berna,
Suïssa) i son pare,
radical liberal que havia participat en la Revolució de
1848, regentava un taller
de rellotgeria i on treballarà com a gravador. En 1864 va
fer el servei militar
i va sortir amb el grau de sotstinent d'Infanteria. En 1866, com a
membre de la
secció de l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) que s'acabava de
crear a Sonvillier, va participar en el primer Congrés
General a Ginebra. El
gener de 1869 representà la secció de Courtelary
en la constitució de la
Federació Francosuïssa. El setembre d'aquell any,
votà a favor de la propietat
col·lectiva en el IV Congrés General de la
Internacional a Basilea. També el
setembre d'aquest any es va afiliar a la secció ginebrina de
l'Aliança
Internacional de la Democràcia Socialista,
organització creada per Bakunin. El
13 de març de 1870 assistí a Lió a la
gran assemblea obrera presidida per
Eugène Varlin i on es reuniren delegats de la Internacional
vinguts d'arreu
França. Durant la guerra francoprussiana serví a
la frontera en un batalló
bernès. Després de la caiguda de la Comuna de
París, va marxar a París portant
passaports falsos que havia aconseguit Charles Perron destinats a
facilitar la
fuita dels communards cap a Suïssa.
Rebutjant les resolucions del
Consell General de la Internacional, de caire marxista, va prendre
part, el 12
de novembre de 1871 a Sonvillier, en la creació de la
bakuninista Federació del
Jura. En 1871 publicà el fullet La guerre et la
paix. Enviat al congrés
de la Internacional de l'Haia el 2 de setembre de 1872, amb Bakunin i
James
Guillaume, per representar el federalisme i el rebuig de
l'autoritarisme, va
ser testimoni de l'exclusió dels seus dos companys, mentre
que la seva, bé que
reclamada, va ser rebutjada. De tornada a Suïssa, va prendre
part en el Congrés
de Saint-Imier amb la intenció de crear en el si de la
Federació del Jura una
Internacional antiautoritària. En 1873 es casà
amb una jove obrera del Franc
Comtat que treballava a Sonvillier. Entre el 7 i el 12 de setembre de
1874
participà en el VII Congrés General de l'AIT a
Brussel·les com a delegat de la
Federació del Jura, on redactà, amb altres dos
companys, el «Manifest als
obrers de tots els països». Entre febrer i
març de 1876 realitzà una gira de
conferències a Berna, Sonvillier, Saint-Imier i
Neuchâtel que aquest mateix any
publicà sota el títol Le radicalisme et
le socialisme. El 3 de juliol de
1876, amb Nikolaij Zukovskij, James Guillaume, Carlo Salvione, Paul
Brousse, Betsien
i Élisée Reclus, prengué la paraula
durant l'enterrament de Bakunin a Berna. El
18 de març de 1877 fou elegit per portar la bandera roja
durant la manifestació
a Berna en commemoració de la Comuna de París. En
1880 participà en l'últim
congrés de la Federació del Jura a La
Chaux-de-Fonds. Però l'actiu
propagandista no va poder trobar feina per mantenir sa esposa i sos
almenys nou
fills, dels quals sobrevisqueren set nines i un nin, i es va veure
forçat a
deixar la regió i s'instal·là a Bienne
en 1889. Hi continuà amb la seva
militància, col·laborant amb articles en la
premsa internacionalista i
publicant fullets d'estudis econòmics i «sainets
didàctics», i va participar en
la creació d'una Federació Obrera Rellotgera, que
desapareixerà arran de les
vagues de 1895. En 1891, per sobreviure i a instàncies de
les societats obreres,
va acabar acceptant un càrrec permanent d'ajudant del
secretari del moviment
sindical suís. Víctima de la misèria i
d'un càncer d'estómac que el torturà
durant els seus últims 15 anys, Adhémar
Schwitzguébel va
morir el 23 de juliol de 1895 a Bienne (Berna, Suïssa).
En 1908, a instàncies de James Guillaume, es
publicà a París un recull dels
seus textos sota el títol Quelquesécrits.
Notícia
de l'absolució d'Hélène Lecadieu
apareguda en el diari parisenc Le Temps de l'11 de
desembre de 1910
- Hélène
Lecadieu: El 23 de juliol de
1916 mor a Épône (Illa de França,
França) l'anarquista Hyacinthe Adolphine
Lecadieu, coneguda com Hélène
Lacadieu.
Havia nascut el 20 d'octubre de 1853 a París
(França). Sos pares es deien Henri
Lecadieu i Marie Anatolie Cornu. Esdevingué, sembla ser
després de la mort dels
pares, òrfena de l'assistència pública
i cresqué en un convent fins que assolí
la majoria d'edat. De ben joveneta s'acostà al pensament
anarquista i el maig
de 1905 substituí Louis Matha en la gerència del
setmanari Le Libertaire. El 9 de
desembre de 1910 va ser jutjada per
l'Audiència del Sena per la publicació en Le
Libertaire del 5 de juny d'aquell any d'un article contra els
camps
disciplinaris de treballs forçats als batallons africans (Biribi), signat per Eugène
Péronnet i titulat «L'enfer» (L'infern);
ambdós processats, gràcies al testimoni de
nombroses persones (Pressensé, Renaudel,
Rouanet, Allemane, Willm i Henri Rochefort) i la defensa
d'André Berthon i de Justal,
van ser finalment absolts del delicte de«difamació i injúries vers
l'Exèrcit».
El setembre de 1910 fou substituïda en la gerència
de Le Libertaire perÉmile Dulac, però continuà ajudant en
l'edició
del periòdic. El 20 de setembre d'aquell any
participà en una reunió amb
exmembres de L'Anarchie, entre ells
Anna Mahé, que desitjaven col·laborar en Le
Libertaire i ella es mostrà partidària
d'aquest acostament. Abans de la
gran guerra deixà les seves funcions en Le
Libertaire, encara que en 1915 seguia les activitats
pacifistes dels «Amics
de Le Libertaire».
Malalta del cor,
decidí retirar-se a «L'Avenir Social»
d'Épône, regentat per Madeleine Vernet.
Hélène Lecadieu va morir el 23 de juliol de 1916
a Épône (Illa de França,
França).
En el seu enterrament al cementiri parisenc de Père
Lachaise, André Schneider
pronuncià un discurs en nom de Pierre Martin, que per greu
malaltia no havia
pogut desplaçar-se. Lecadieu, que havia signat en 1900
l'arrendament emfitèutic
en nom de Le Libertaire per al
lloguer d'un terreny al número 15 del carrer Orsel, amb la
finalitat d'instal·lar-hi
la redacció del setmanari, com a antiga òrfena de
l'assistència pública sense
infants, l'Estat heretà el local quan ella morí,
arreplegant els mobles, els
llibres, els fullets i els arxius, sense que els militants,
desorganitzats per
la guerra i la repressió, poguessin oposar-s'hi.
***
Fumiko
Kaneko
- Fumiko Kaneko:El
23 de juliol de 1926 mor a
Utsonomiya (Tochigi, Japó) la militant anarquista Fumiko
Kaneko. Havia nascut
el 25 de gener de 1902 a Yokohama (Kanagawa, Japó) en una
família molt pobra,
on els pares no estaven casats i passaven d'una relació a
l'altra, i va ser
criada a Corea per una tia. En tornar al Japó, va treballar
a Tokio de criada i
de venedora de diaris i de sabó en pols a domicili. En
aquests anys va llegir
moltíssim, sobretot temes polítics i socials. A
Tokio coneixerà el militant
llibertari i antiimperialista coreà Yôl Park,
fundador del grup clandestí
anarconihilista «Futeisha» (Societat dels
Insubmisos o Revoltosos), amb qui
compartirà sa vida, el pensament anarquista i els desigs
d'alliberament de
l'opressió nipona a Corea. Ambdós van fundar la«Societat Negra dels
Treballadors». Després del gran
terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre de
1923, les autoritats imperials van aprofitar l'avinentesa per
desempallegar-se
dels revolucionaris i va inventar una pretesa conxorxa encaminada a
assassinar
l'Emperador. Detinguts i jutjats, Fumiko Kaneko i Yôl Park,
amb falses
confessions, van ser condemnats a mort el 25 de març de 1926
per alta traïció;
però el 5 d'abril les penes van ser commutades, per
pressions diplomàtiques,
per treballs forçats a perpetuïtat. Quan el
director de la presó d'Ichigaya li
va lliurar el certificat de la commutació, el va destrossar
en bocins davant
d'ell. Traslladada a la presó d'Utsunomiya, es va negar a
realitzar cap feina i
va ser tancada en règim d'aïllament.
Després de tres mesos va demanar fer feina
al taller de realització de cordes de cànem.
Fumiko Kaneko va suïcidar-se
l'endemà, el 23 de juliol de 1926 a la presó de
dones d'Utsonomiya (Tochigi,
Japó), amb una corda que ella mateixa havia elaborat.
Després de la seva mort,
el germà major de Park va traslladar el cos a Corea, on va
ser enterrat al
cementiri familiar dels Park a Pallyeong-ni (Mungyeong, Corea). Son
company,
Yôl Park, restarà empresonat fins a l'octubre de
1945, en acabar la Segona
Guerra Mundial. Kaneko va deixar escrites unes memòries
sobre la seva estada a
la presó i sobre el seu interrogatori, que només
van ser publicades després de
la guerra del Pacífic i que han estat traduïdes a
l'anglès i al francès, on
revela les seves idees polítiques (igualitarisme radical,
antimilitarisme,
antiimperialisme, crítiques al socialisme i al cristianisme,
etc.) i feministes
(crítica a l'estructura familiar nipona, divorci, etc.). El
novembre de 2003 el
cos de Kaneko va ser traslladat i enterrat de bell nou al
jardí de la casa on
va néixer Park a Maseong-myeon (Corea). La
televisió pública coreana (Korea
Broadcasting System, KBS-TV) va estrenar l'agost de 2006 una
pel·lícula
documental (Kaneko Fumiko) sobre la seva vida.
***
Ángel
Paredes Vigara
- Ángel Paredes
Vigara: El 23 de juliol de 1936 mor a
Belalcázar (Còrdova, Andalusia, Espanya)
l'anarquista Ángel Paredes Vigara. Havia nascut cap el 1912
a Belalcázar
(Còrdova, Andalusia, Espanya). Ángel Paredes
Vigara, lluitant contra els
aixecats feixistes, el 23 de juliol de 1936 va caure mort en un
tiroteig amb la
Guàrdia Civil al lloc conegut com «Huerto del
Tabaco» de Belalcázar (Còrdova,
Andalusia, Espanya). Al lloc on va caure mort, el seus companys
construïren un
túmul en el seu record.
Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Els amors juvenils (XXXI) -
Hauríem dhaver pensat en els paranys que la vida ens posaria pel davant? Qui reflexiona en les dificultats de la vida quan és tan jove? El desig ardent, la mar blava de la Mediterrània, la fina arena des Trenc i Formentor, les llargues converses sota la lluna en un baret de Deià, el Port de Pollença i Can Picafort ens emboiraven lenteniment fins a convertir-ho tot en un somni de pel·lícula ensucrada! Talment una tragicomèdia dels anys trenta, esvanida en polsosos cines de barri, sense poder esbrinar mai els motius dels desacords. Un somni destiu, la follia de la sang que bull a les venes, lefecte del paisatge dins la retina, de la sal damunt la pell de dos cossos nus gronxats per les ones de qualsevol cala amagada de la serra de Tramuntana (Miquel López Crespí)
La metzina que he pres funciona a la perfecció. Potser hauré de canviar d´opinió sobre receptes de mèdiums i curanderes. A mesura que passen els minuts not que no sóc senyor de la meva voluntat. La realitat que m´envolta es va difuminant lentament. Com si caminàs enmig d´un somni, talment penetràs en l´encanteri de les rondalles que em contaven de petit.
La padrina em mira preocupat, com si tengués por que hagi recaigut en la malaltia. Es senya i treu el rosari. Comença a resar amb fervor. Li faig un gest amb la mà per dir-li que no passi ànsia, que no és res. Tenc son, li dic amb veu baixa. Però el cert és que les herbes em fan efecte. Fins i tot Pedrona, l´al·lota del forn, s´apropa on estam asseguts per demanar si necessitam res. Veig la gent boriosament, com si formàs part d´un paisatge llunyà.
Viatj a una velocitat vertiginosa pel que serà el meu proper futur. Tot es desenvolupa com una pel·lícula de Chaplin o Buster Keaton. Els personatges que hi surten caminen acceleradament, cent vegades més ràpids que en una filmació actual. Les escenes avancen i l´una substitueix l´altra sense arribar a copsar mai quin ha estat el final de l´anterior. Només uns ulls experimentats poden copsar l´argument. Em reconec amb dificultat; no és estrany. Qui, a no ser per les fotografies, podria reconèixer el rostre que tenia als catorze o els vint anys? A la platja, un estiu dels seixanta, conec una al·lota danesa.
Quan dic a la mare que em cas amb una estrangera em diu, esverada: Miquel, no tens el cap bé! Ets massa jove per fer aquesta passa. Vols dir que el que et dóna el pare al taller et bastarà per portar endavant una casa? I si us arriben els fills? Has pensat que fins ara has fet el que volies, sense que ningú et digués res, sense responsabilitats concretes?. Em mira preocupada. No pot entendre que pugui cometre un error que podria ser la meva ruïna. El matrimoni és prou complicat amb gent de la mateixa terra. Els problemes sorgeixen cada dia i, si ja és difícil mantenir una relació amb una persona del país, de la teva cultura, amb els mateixos costums i tradicions imagina el que pot esdevenir-se amb estrangeres! No són com les mallorquines, pensa-ho bé. O no has vist les pel·lícules americanes? Allà, reflexiona, les dones són diferents. Per no-res demanen el divorci. Basta que lhome engreixi un poc, que deixi els mitjons en terra, que ronqui a la nit, que no es dutxi amb freqüència o que perdi la feina per uns mesos, per a separar-se! Una mallorquina és capaç de portar la casa si lhome és a latur. Si trobes una bona al·lota del poble, tendràs la roba neta damunt el canterano, els fills sempre ben cuidats i endreçats. No hi ha dubtes al respecte. Tendries manco problemes. Recorda el que et dic: les estrangeres no tenen paciència per fer feina com les d´aquí. Vénen a Mallorca pel sol, per la platja, pel cel blau, pel clima fabulós que tenim. Dinamarca! Llargs hiverns a linterior de les cases. Boira, neu i obscuritat!.
Ja entenc les seves raons. Però com convèncer un jove que ha acabat de fer el servei militar, que comença a publicar els primers articles i ha guanyat alguns premis literaris? No; no escolt els pares. Anika, cabells rossos i esplendents ulls verds! Com va començar una relació que finí bruscament cinc anys després? En aquella època no existia Internet i era normal que els joves establissin correspondència amb persones daltres països. Per a mi, la correspondència era una forma de conèixer el món, dentretenir-me amb joves dindrets llunyans i exòtics, de contrades on no regnava el poder omnímode del franquisme. Vaig enviar la meva adreça a una revista juvenil internacional i, al cap duna setmana, començaren a arribar cartes provinents de París, Londres, Roma, Moscou, Belfast La carta d´Anika deia que tenia dinou anys, estudiava Filosofia a la universitat de Copenhaguen, li agradava lintercanvi de discos i postals i pensava venir de vacances a Palma el juliol. Ho record com si fos ara mateix: el juliol de 1967.
Hauríem dhaver pensat en els paranys que la vida ens posaria pel davant? Qui reflexiona en les dificultats de la vida quan és tan jove? El desig ardent, la mar blava de la Mediterrània, la fina arena des Trenc i Formentor, les llargues converses sota la lluna en un baret de Deià, el Port de Pollença i Can Picafort ens emboiraven lenteniment fins a convertir-ho tot en un somni de pel·lícula ensucrada! Talment una tragicomèdia dels anys trenta, esvanida en polsosos cines de barri, sense poder esbrinar mai els motius dels desacords. Un somni destiu, la follia de la sang que bull a les venes, lefecte del paisatge dins la retina, de la sal damunt la pell de dos cossos nus gronxats per les ones de qualsevol cala amagada de la serra de Tramuntana
Qui sap! Li agradaven els racons solitaris on podíem romandre hores i hores sentint la remor de la mar, el batec dels cors. A Deià, davallàvem a peu a la cala, coincidint sovint amb Robert Graves que, a l´horabaixa, finida la feina, senalleta al braç, anava a nedar. Quants records acaramullant-se a la memòria! Anika a un Llucalcari llunyaníssim en els replecs de la meva existència! Els còdols ardents, les ones colpejant rítmicament les roques, el verd maragda de les aigües en calma que ens fan oblidar les misèries de la vida quotidiana, la dalla de la rutina esperant rere les cantonades! Com era possible que no intuíssim que vivíem, talment els acròbates del circ, sobre un dèbil filferro que passava per damunt de fondals immensos, abismes sense fi? Quina metzina aconseguia l´amnèsia que posseïa aquella lluminosa esperança lliurada a la saladina de la platja?
De sobte, coincidint amb un sotrac del vehicle, la pel·lícula que contempl desapareix de la pantalla. Tot s´esdevé ben igual que, quan al poble, la cinta es cremava i, en reanudar-se la projecció, trobaves que els protagonistes actuaven en una nova situació. Vull submergir-me més i més en aquest curiós futur que la metzina del vell republicà em permet albirar. Però no puc aturar les imatges, fer retrocedir el que estic veient. El tren avança per nombroses estacions i en cap moment s´atura per a poder mirar amb calma el paisatge. Passen al meu voltant amics als quals quasi no puc reconèixer: Gerard Matas, el seu estudi del carrer Boch de Palma. Hi compareixen el pintor Gabriel Noguera i el seu germà, el director de teatre Pere Noguera, en Bernat Homar, Antoni Catany. Llargues nits de debats parlant d´art, literatura, música, política. Aleshores tot es difumina novament. Ara ja no som a l´estudi sentint Jacques Brel i Brassens. Em veig reunit amb Antoni Mir, Biel Matamalas, Mateu Morro, en una casa de camp dels afores de Palma. Hi compareixen els exmissioners Jaume Obrador i Mateu Ramis. Parlam en veu baixa. Fa temps que militam en un partit que no accepta els pactes de l´esquerra amb els hereus del franquisme. Lluitam pel poder obrer i popular sense saber encara que molts dels nostres militants tan sols volen un augment de sou, poder comprar un cotxe nou, gaudir del darrer aparell de televisió en color que ha sortit al mercat. Tot plegat, just; reivindicacions a les quals donam suport, però no tenen res a veure amb el món nou que somniam. Què saben els companys venguts de fóra de la història de la nostra terra, trepitjada durant segles per la bota dels borbons? Quin sentit té per a ells el combat per una llengua que no coneixen? Una llengua que molts arribaran a estimar, però que ara els manca temps per arribar a comprendre aquesta justa aspiració.
La majoria dels treballadors que venien de la península, de les zones més subdesenvolupades, cercaven el que no havien tengut mai a casa seva: un nivell de benestar que només es podia aconseguir si dedicaves les vint-i-quatre hores del dia a la feina.
Quin era l´origen de les nostres diferències? Qui sap si el problema venia d´haver sentit sempre les històries del pare i l´oncle, salvats miraculosament de la mort en els fronts de batalla. Potser pel plaer que sentíem en estudiar els clàssics del pensament revolucionari mundial, la filosofia propagada pel Maig del 68 i els situacionistes, els hippies de Califòrnia, les ensenyances del Che Guevara, la Nova Cançó. Lenin ho deixà ben escrit en el Què fer: allà on hi hagi un obrer amb consciència socialista, el partit ha de procurar alliberar-lo del treball embrutidor. S´ha d´aconseguir que tengui temps per a formar-se culturalment a fi de convertir-lo en un bon propagandista i organitzador. Paul Lafarge, el gendre de Karl Marx, anava encara més lluny que Lenin i, en El dret a la peresa, proclamava lexigència de defugir per sempre el treball alienat, la feina esclava decretada per la burgesia.
Amb els companys i companyes que acabaven darribar de d´Extremadura, de Castella i d´Andalusia, era difícil debatre aquestes qüestions. Per a nosaltres, la dedicació quasi professional a la Revolució era l´únic que tenia importància. Molts havien deixat els estudis per a dedicar-se en cos i ànima a lorganització. Vivíem de feines ocasionals: ocupacions que ens servien per a pagar el lloguer i el menjar, per a les cotitzacions del partit, per fer, si era possible, algun viatge a lexterior i sortir uns dies de lasfíxia que ens oprimia. Record un treball de delineant, a seixanta pessetes per hora, la venda denciclopèdies casa per casa, amb una exigua comissió de leditorial. I la feina a diverses llibreries de Palma. Uns indrets ideals per a organitzar activitats culturals que et permetien entrar en contacte i captar els joves desquerres que compareixien a adquirir llibres prohibits. Tot servia per a sobreviure: dibuixar plànols, vendre llibres, pintar cotxes, escriure als diaris...
Quina santa innocència, la joventut! Creure´s capaç de canviar el món, mudar els costums, bastir un nou tipus d´existència!
Com fer entendre als nouvenguts que no ens interessava el tipus de vida que ens oferia la societat capitalista? Feina de sol a sol per a pagar la hipoteca del pis i el cotxe quan podíem llogar un piset a un barri extraradial i sobreviure amb manco diners? I les obligades despeses per tenir els mobles de moda? Fermats una eternitat per a poder pagar la cuina, el sofà i les butaques, el televisor? Com era possible que els companys no veiessin que, en el segle XX, les cadenes ja no eren de ferro? Ara ens feien esclaus a força de signar les lletres dels terminis! Per què hipotecar-nos si podíem bastir els prestatges de la llibreria pintant les caixes que trobàvem al carrer, prop dels contenidors? Prestatges inabastables, sempre a la nostra disposició, per no res!
Empràvem les cadires velles que no volien a casa nostra. Tauletes trobades prop dels contenidors, velles màquines d´escriure llançades als fems! Aquell armari arnat, però bellíssim! I què en diríem del canterano de la repadrina, preciós, encara amb el marbre on, en un passat llunyà, hi tenia ramells de flors coral·lines, esgrogueïdes fotografies amb familiars ja irreconeixibles, un sant Antoni de fusta al qual, abans de dormir, sempre resava les oracions acostumades, de petit.
Cap necessitat de comprar quadres al Corte Inglés per decorar les parets! Joves amics ens regalaven les primeres experimentacions pictòriques. Anàvem a cercar cartells a les sales dart modern, empràvem els pòsters de les velles pel·lícules dels anys trenta i quaranta com a meravellós sistema de decoració. Casablanca, El falcó maltés, El tresor de Sierra Madre, Allò que el vent sendugué cobrien les parets de cambres i passadissos dels nostres pisos ocasionals...
Obr els ulls. La fina brusquina continua caient, lenta, insistent. Amb un esforç sobrehumà puc netejar el vidre entelat. Encara som enmig del terme de Caimari. Entre la boira distingesc les marjades, les oliveres mil·lenàries; l´esforç de generacions i generacions de pagesos passa per davant la retina. Mig adormit, sent que el conductor informa que aviat arribarem a Inca. Tenc por de no poder acabar de veure tot el que la metzina em permet albirar. I si en sortir de la camiona, en trepitjar terra ferma, el món que estic veient es dissol com el sucre dins l´aigua? Fermat a les imatges de la pantalla no vull abandonar aquest estrany viatge als racons més amagats del futur.
Imagín aquelles tribus llunyanes que bastiren la metzina miraculosa. Silenciosos homes i dones descobrint el dia que arribarien els conqueridors al capdamunt dels cavalls, coberts d´acer, amb esmolades llances, cans assassins ensinistrats a matar persones, canons que vomiten metralla. Com fer front a les espases de Toledo amb les mans, amb escuts fets de canyes, adornats amb plomes d´aus exòtiques? Hi hagué una època en què les guerres es feien mitjançant balls i cançons. El camp de batalla era una clariana de la selva on compareixien les tribus enfrontades. Hi havia intercanvi de regals. El bruixot principal oferia a l´enemic les millors peces obtingudes en la caça, els vestits més acolorits que havien fet les dones del poblat en mil nits d´històries i càntics. Qui ballava millor, que podia encaptivar els altres amb uns nous ritmes, qui resistia més a la clariana de la selva, dret, endiumenjat amb les seves plomes més vistoses, guanyava la batalla.
Ara, submergits en la letargia que proporcionaven les herbes, no oposen gaire resistència a la Mort que arriba precedida per la Creu dels sacerdots i la Inquisició. Tanmateix ja saben el futur que els espera: cadenes als peus, fuetades a l´esquena, homes i dones penjats i esquarterats de viu en viu si s´oposen a la conquesta, a la violació de les al·lotes, al treball esclau dins les mines. Molt abans que arribassin a la selva, els indis ja eren conscients del futur que els arribava amb els lladrucs dels cans i els càntics religiosos.
Però ara sóc jo que endevina el que m´ha de succeir. Arriben detencions, interrogatoris a les casernes de la Guàrdia Civil, als soterranis de la Brigada Social.
Fotografia: Francisca Bosch i Miquel López Crespí (1985) el dia de la fundació de l´Ateneu Aurora Picornell (na Francisca era la presidenta i Miquel López Credspí el vicepresident) -
Recordant els amics mort: Francisca Bosch -
Del carrillisme (PCE) i els pactes de Santiago Carrillo amb els hereus del franquisme per a gaudir de bons sou-s i cadiretes a la lluita comunista marxista-leninista del PCPE (Ignacio Gallego).
Una revolucionària que va saber fer autocrítica de la seva militància amb l´esquerra borbònica (PCE) abans de morir-
EN LA MORT DE FRANCISCA BOSCH, UNA DONA EXEMPLAR.
L'acomiadament al cementiri de Francisca Bosch, la dirigent històrica dels eurocomunistes illencs, ha estat emotiu. Ens hem arreplegat unes dues-centes persones. La majoria, gent de certa edat. Crec que tota la gernació que li retíem el darrer homenatge havíem fet ja els quaranta, en camí cap als cinquanta. Cap jove universitari. Alguns professors que treballen en la història del moviment obrer. Potser avui dia, la moda sigui perseguir gitanos, i negres, enlairar les banderes del feixisme. Per un moment, mentre els companys de més edat ajudàvem els fossers, i, lentament, introduïen el bagul dins la tomba, cobert amb la bandera roja del proletariat universal, he pensat si no seria aquest l'enterro mallorquí de les idees que han commogut el món durant cent cinquanta anys.
A les deu del matí el sol queia inclement damunt els quatre punys tancats que l'acomiadaven. Evidentment, en temps de la transició, no militàrem a la mateixa organització. Ella, aleshores, era una defensora dels postulats de'n Carrillo i nosaltres provàvem de ressuscitar, inútilment, les cendres d'Andreu Nin, assassinat, d'un tret al cap, feia segles, a un polsós camí dels afores de Madrid, i enterrat secretament, en lloc ocult, pels agents de la KGB.
No, no teníem gaire punts de contacte, en temps de la transició. Però hom mai no podrà negar la seva actitud honrada vers els companys i els treballadors. Mai guanyà una pesseta amb la política. Ha mort pobre, com la majoria de gent que no renuncia a llurs idees de justícia i igualtat.
Vers el 1984 va rompre amb l'eurocomunisme i s'apuntà a un estrany experiment que s'anomenà Partit Comunista dels Pobles d'Espanya. Cercava construir un partit que no abandonés les idees essencials de Marx i Lenin. Ella, potser equivocadament, cregué trobar-ho en aquest nou instrument. Sovint em deia que s'havia errat amb l'eurocomunisme. Visqué la nova provatura com un adolescent que asaboriex el seu primer amor. Ho vivia d'una manera fervent. Per a ella Rússia era la seva segona pàtria, el país que foragità la bèstia nazi del món. Amb na Francisca, col.laboràrem una llarga temporada, durant quatre o cinc anys. Era una època en la qual ja havien desaparegut pràcticament la majoria de revistes clandestines que es reclamaven del comunisme. Ella tingué la idea de tornar a treure "Nostra Paraula", la revista història del PCE en temps de la III Internacional.
Foren uns anys, els darrers de la seva vida, intensos. La seva segona joventut. Tornava jove davant el paper imprès. Romania tot el dia a la redacció, arreglant els articles de companys que casi no sabien escriure. Els corresponsals obrers! Imaginava les portades, els titulars. Periodisme marginal, el dels comunistes, a Mallorca. Tirades reduïdes. Dos o tres mil exemplars eren un fet extraordinari. Cercar fotografies adequades. Entrevistes a les jornaleres en vaga. Anar a les mines. Me'n record dels darrers miners mallorquins! La mina de Lloseta! Davallar al fons dels pous. I no per a gunayar un vots, obtenir un escó! Res més lluny de la seva imaginació!
La seu de "Nostra Paraula" era un món vivent, vibrant. Sense aturar la feina, hi fèiem la xerrada d'actualitat, enmig dels papers, el soroll de la màquina d'imprimir. Dibuixava les portades a mà. Uns dibuixos no gaire valorats, lluny del que paguen els especuladors de l'art per unes retxes sense gaire significats, però útils per decorar l'entrada del banc, els despatxos de la burocràcia oficial.
En els darrers anys tingué posades les esperances de canvi del socialisme en les reformes de Gorbatxev. S'enfadava moltíssim si li insinuaves que la situació, a l'Unió Soviètica, no tenia remei. No suportava tampoc les crítiques a la burocràcia que ella encara volia creure no era tan perversa ni degenerada com li contàvem. S'aferrava a les velles il.lusions del passat i callava quan li anomenaves l'assassinat, en temps de la guerra, d'Andreu Nin, en mans dels "camarades" russos i del PCE. Creia firmement que les reformes de Gorbatxev podrien salvar el comunisme del fang i la brutor on havia estat portat per la nova burgesia soviètica.
Els esdeveniments de l'est foren terribles per a ella, que tota la vida havia cregut que el socialisme, a l'URSS, era irreversible. Solia dir-nos: "Si en Hitler no pogué enfonsar la bandera roja, com voleu que l'enfonsin els mateixos companys de la causa, per molt errats que vagin. Els errors poden corregir-se. Els pobles de l'Unió Soviètica, no voldran tornar mai al capitalisme!". Era la seva fe.
Amb l'ensorrament dels països de l'antic Pacte de Varsovia, també començà el seu ensorrament personal. El càncer que l'ha portada a la tomba s'inicia poc després de veure, una nit, la davallada de la bandera roja de les altes torres del Kremlin. Crec que ni el seu cos ni el seu esperit pogueren aguantar la fi de tantes esperances i de tantes il.lusions. La mort de la Revolució d'Octubre, ha estat també la seva mort. Potser no ha volgut esser-hi present en aquesta nova Europa que ens estan construint els assassins de Petra Kelly i Gerard Bastian, els destacaments de joves nazis que assalten i cremen residències per a immigrants.
Una època grisa s'apropa. Na Francisca no ha volgut esser-hi a l'hora en que tornen a cremar els homes i les dones a la "civilitzada" Europa. A Dresde,. Hamburg, Madrid o París, s'hi veuen fogueres amb llibres i persones. Al.lotells sense escrúpols, armats per misteriosos grups amb prou diners, ataquen per les nits, les cases en runes on es refugien els immigrats àrabs o sud-americans.
Pel carrer, tornant de l'enterro, anava pensant en el darrer comiat a una dona ferma, com ja n'hi ha poques. Tota una vida dedicada a defensar unes idees, sense esperar res a canvi, sense obtenir cap profit personal. Donar-ho tot pels altres. Com els antics cristians. L'Evangeli portat a la pràctica lluny dels ensucrats sermons de les trones, que només serveixen per alleugerir la consciència d'una classe mitja egoista, només preocupada pels diners i els aparells que es poden comprar als Hípers.
Tornant del cementiri, parlo amb en Miquel, l'únic esquerrà de la meva barriada. Pertany a Coalició Unida, i treballà també, fa temps, amb na Francisca. Ara, després de l'ensorrada del "socialisme real" reconeix que no poden fer el mateix de fa uns anys. La bandera roja, la falç i el martell no serveixen avui dia per guanyar eleccions. El rebuig, al carrer, de les idees que defensà na Francisca, és evident. Els mateixos companys han canviat el nom de l'organització. La lluita consisteix actualment en fer amollades d'estels per la Pau, pintar coloms a les parets en obres, procurant no molestar als veïnats amb consignes massa cridaneres. Una tasca lloable, al de'n Miquel. Ho reconec, malgrat que personalment hom anyori el temps en el qual no era un perill per obtenir un escó, enlairar la bandera de la germanor universal entre els oprimits. Ell m'ho explica, emocionant encara, pel darrer comiat a la que fou la seva dirigent durant molts d'anys.
"No podem fer gaire cosa a part de les pintades i d'amollar estels per la pau al Parc de la Mar. Ja veus on han portat el socialisme els buròcrates de l'Est. Els veïns del barri, amb tot el que han vist per la televisió aquests darrers anys, no en volen saber res de les idees que defensava na Francisca. Amb la rentada de cervells generals, tothom lliga socialisme i igualtat, amb misèria i esclavatge, amb el reialme de la fam. El món s'ha capgirat. I si volem fer quelcom electoralment, no podem fer com en el passat, quan ens apuntàvem a les mogudes més radicals. De Madrid ens han dit que ens desmarquem dels àcrates i altres grups que criden a la deserció, a la insubmissió en front els militars. Nosaltres, ja ho saps, estem a favor de la pau, però no podem ser oportunistes, fer el joc als elements disgregadors de la pàtria. Coalició Unida vol esser una alternativa de govern. Tu saps molt bé que hem acceptat la Constitució, fa anys que diem que l'exèrcit és democràtic, que el Govern ha estat elegit pel poble. Com podem ara fer crides contra l'Executiu, agitar el fantasma de la deserció, dir als joves que abandonin els vaixells, que no vagin a la guerra?
Na Francisca tenia una concepció massa ideològica de la lluita. Oblidava la necessitat de cert pragmatisme, un tocar de peus a terra, per sintonitzar amb els nous corrents de pensament: l'ecologisme, el pacifisme, el feminisme ben entesos. Ella era despresa, mai es preocupà pels diners. Podia treballar pel partit tot el dia menjant dos entrepans, un cafè amb llet. L'esperit de la revolta la posseïa. Però nosaltres, hem de pensar en totes les nostres responsabilitats. Els diners que ens dóna el Govern pels diputats, les subvencions als sindicats, el recolzament econòmic per part de l'Ajuntament a la feina de barriades... Molta de la gent que ens recolza no entendria una actitud massa radical de part nostra contra el PSOE. Na Francisca era una cosa, però saps perfectament el paper jugat pel partit d'ençà la transició i molt abans. El respecte de l'actual democràcia i la monarquia han estat sempre normes de conducta essencials. Com podríem ara passar a un atac frontal de les institucions? No seria oportunisme, aprofitar la greu conjuntura econòmica, per convocar més vagues generals? A vegades s'ha de col.laborar amb el poder. No podem estar sempre fent d'oposició radical. Mira, ara mateix, a causa de les guerres que sacsegen Europa, hem convocat moltes activitats en favor de la Pau. La pau és un tema unitari. Tothom s'hi pot apuntar, sigui de la ideologia que sigui. Aquí no importen els colors, l'estratègia final de cada partit. Aquí tens un caramull de coloms per la pau, en diferents estils, portant ramells d'olivera al bec. Es poden pintar a les parets de la barriada. L'Ajuntament ens ha donat permís si no pintem cap consigna subversiva, si no ataquem al Govern. Crec que és el millor que podem fer. Omplir la ciutat de coloms per la pau, no dificultar la tasca de l'esquerra. Si, portats per la dèria de la revolta, agitessim la consigna de la vaga general contra l'atur i les mesures anti-populars de l'executiu, podríem ajudar a podrir encara més la situació. Tot podria esclatar. Només guanyaria la dreta. Una nova vaga general podria tenir conseqüències nefastes. Pensa que, si aquí la gent és conservadora, amb mentalitat d'abans del Vaticà II, a Catalunya, Madrid, el País Basc, el poble treballador, el moviment pacifista, només esperen una excusa per sortir al carrer, per aturar la feina, per posar en perill la nostra economia, la incorporació al Mercat Comú. En una situació de descontrol podria haver-hi provocacions. Imagina't si milers de manifestants entrassin dins les bases militars, si hi hagués una bomba contra l'ambaixada dels Estats Units! Nosaltres estem a favor de la pau, però amb certes condicions, sense caure mai en actituds testimonials, provocatives. Tenim una llarga experiència al respecte. La transició, l'extermini dels cinc antifeixistes l'any setanta-cinc. Hem de controlar els fets i els esdeveniments. Impedir desbordaments populars que se sap com comencen i mai com poden acabar. Malgrat na Francisca no em perdonaria el que ara et diré, crec que tots els nostres errors s'iniciaren el disset, a Rússia. El poble només volia una República democràtica i els bolxevics imposaren llur dictadura. Quin gran error històric! Ara que ella ha mort ho podem dir. Per sort amb gent com Anguita, en Ribó i l'Ochetto ho podem arreglar. Malgrat que a vegades penso si hi serem a temps. Desgraciada herència, la del bolxevisme! Imagina si anéssim cap a la vaga general! Tornarien a sortir grupets trotskistes, reverdiria el maoisme, portarien banderes de la República, senyeres amb l'estel de la Independència. Qui sap si còctels molotov contra la policia, els consolats dels aliats! Seria la desestabilització de la democràcia, fer el joc a la dreta, als Tejeros que encara hi ha amagats".
L'escoltava i no l'escoltava. En el fons feia anys que coneixia prou bé el possibilisme de gent com en Miquel, a mil anys llum de l'esperit revoltat de na Francisca. Quantes persones, de diferents mentalitat, podem conviure dintre del mateix partit! Amb na Francisca, indubtablement, mor la part més íntegra, la més decidida, la menys pragmàtica -en el mal sentit de la paraula- de l'organització. Resten joves que no conegueren la postguerra, quadres preocupats per obtenir un petit espai dins la societat actual i disposats a deixar en el camí, bandera, història, himnes, símbols de la resistència. "Sentimentalisme que no sreveix de res", solen xerricar, satisfets, els oportunistes.
M'acomiado de'n Miquel, una mica decebut. Penso: amb aquesta actitud no serà possible barrar el pas al nazisme i el racisme creixents. Ens lliuraran, fermats de mans i peus, com la socialdemocràcia alemanya lliurà els treballadors a Hitler i la Gestapo?
Enmig del carrer, passada l'emoció de l'enterro, sentit en el cap encara els darrers compassos de La Internacional, ensopego amb el renouer eixordador del carrer. Record que la dona m'ha comanat passar per la botiga, comprar queviures, pa i llet, fruita. La nevera està buida! Però el pànic em posseeix davant del portal del forn. Ahir, la propietària, blasmava contra els moros i negres, dient que caldria muntar camps de concentració i tornar-los al seu país. És de bogeria! L'acomiadament de la darrera resistent m'ha trastocat el cap. No podré entrar a cap botiga? Passant davant els portals, veus els mateixos cercles de gent agitada, gesticulant, alçant la veu, amb el rostre vermell d'excitació, dient que caldria internar els malalts de la sida a uns hospitals especials, fora de les ciutats i que en tinguessin cura llurs familiars. Empleats, mestresses de casa especialitzades en el poder destructiu dels avions i míssils de l'OTAN, parlen, amb elevat coneixement de causa, de quines armes serien les millors per impedir el pas de l'estret de Gibraltar, per exterminar els pobles àrabs, la xurma inculta que cada dia ens envaeix, demanat almoina a les nostres fronteres, treballant per un tros de pa, el que els hi vulguem donar.
La guerra del Golf, també fou un descobriment. M'imaginava que quinze anys de democràcia havien servit per humanitzar els meus veïnats. Creia que, almenys, les senyores, el carnisser o l'empleat del banc, tindrien greus preocupacions en veure passar diàriament els bombarders per damunt casa seva. Hom pensava que es preocuparien per la seva seguretat o la dels seus fills. Però no. Vaig constatar que els que els agitava i commovia era no hi havia prou avions per massacrar encara més els pobles del Tercer Món. "Aquests moros, que s'han pensat! Voler robar-nos el petroli!", eren els comentaris generals.
Torno apressat a casa. Ningú no sap qui fou Francisca Bosch, la darrera resistent de les Illes. A qui pot importar la mort d'una dona combativa, que tot ho va donar pels altres? Una vida sencera, plena de lluites i sacrificis, que ha passat enmig de la indiferència generalitzada de la ciutat. Cap jove del carrer no sap el que ha significat per a la nostra generació el seu l'exemple. Un petit comentari al diari, a la darrera plana, una esquela pagada pel partit, dos-cents amics a l 'enterro, i el seu nom, esvaïnt-se de la nostra consciència col.lectiva.
Un dia hauré de canviar de barri. Fugir -malgrat que no sé si això podrà ser una solució. Estic enfollint, no acabo d'entendre el món, i això em preocupa. D'on surt la indiferència generalitzada que ens aclapara? Caldrà fugir d'aquests indrets, lluny de les senyores indiferents davant els cadàvers que ens mostra diàriament la televisió, els pobres que demanen almoina davant l'església. Caldrà escapar d'aquests carrers curulls d'ex-combatents del Movimiento Nacional, d'ex-militants de la Sección Femenina, Falange, antics antifeixistes reconvertits en servidors de l'ordre per miracle d'un bon sou del Govern. Caldrà deixar de banda uns veïns que justifiquen qualsevol carnisseria -la guerra del Golf- tan sols per a poder anar tranquil.lament al xalet, els caps de setmana, sense problemes en el subministrament de benzina. Caldrà plegar, fugir de bon de veres, trobar un indret en algun poble ocult en les muntanyes, o per les pinedes, allunyat d'aquesta indiferència general que ens barra el pas i ofega. Algun llogaret de pescadors, prop d'una cala sense urbanitzacions; treball difícil, quasi impossible. Serà qüestió de trobar un indret on, travessant senzillament el carrer, els infants puguin aprendre a llegir i escriure, estudiar la nostra vertadera història, saber qui era na Francisca, els homes i dones que l'ajuidaren en la lluita. Descobrir, potser, un altre tipus d'existència, una humanitat nova, diferent. Un llogaret pacífic, no contaminat per aquesta febre mortal pel consum que ha convertit els homes i les dones en enemics un de l'altre, soldats d'una batalla permanent de tots contra tots per adquirir més objectes, xatarra a terminis.
Una altra boja il.lusió? No ho sé. Ho penso ara que hem quedat sols, sense na Francisca, que jeu allà, sola, sense cap companyia. Qui sap si per les nits, sortirà de la tomba hi anirà a parlar amb en Gabriel Alomar, que també dorm al seu costat, o amb en Gaspar, l'amic de l'ànima, company de tantes hores d'il.lusions i combats. Potser que, quan menys ho ens ho esperem, vagi fins a la gran fossa comú, el gran forat on reposen les cendres dels nostres milers d'afusellats del temps de la guerra, i, farta de les nostres renuncies i claudicacions, organitzant els morts, els armi amb la roja flama encesa, reverdint antigues cançons d'esperança, i surtin de nou al carrer, fent tremolar les façanes de les cases dormides amb llurs càntics esperitats. Potser, un dia qualsevol, trobem el fantasmal exèrcit de Na Francisca, enmig del tràfec de les avingudes, demanant-nos que fem, que estem fent per ajudar a canviar la vida.
Des d’Alternativa denunciam el retrocés en transparència de l’actual equip de govern i demanam la publicació de la documentació que marca la Llei de Transparència
Un dels retrocessos més evidents de la legislatura que acaba de començar és el de la transparència. L’actual equip de govern de Tots per Pollença, Unió Mollera Pollencina i Partit Popular no només no han publicat el seu pacte de govern sinó que tampoc han publicat a la pàgina municipal la declaració patrimonial dels regidors.
A pesar que el batle s’ha pujat el seu sou al màxim, ha deixat de publicar la seva agenda com feia l’anterior batle. Aquest fet, tot i que responia a una demanda nostra, està clar que té per objectiu que la ciutadania pugui saber quina feina fan aquells regidors amb dedicació exclusiva i que retin comptes del seu salari.
El Portal de Transparència municipal està totalment aturat: des que s’ha iniciat la nova legislatura no s’han publicat les actes de les juntes de govern, ni la informació del plens (excepte l’ordre del dia)… I es troba molt allunyat dels criteris que marca la legislació vigent.
Demanam a l’equip de govern la publicació de la informació que es feia a la passada legislatura i el compliment de la llei de transparència. Com afirma l’exposició de motius de la Llei de Transparència, 19/2013, la transparència i l’accés a la informació pública han de ser els eixos fonamentals de tota acció política. Perquè la transparència no només és la informació que l’ajuntament vol publicar, també és aquella informació que els ciutadans volen conèixer. És el dret a saber.
(És una reedició de l'escrit del 2008, el títol del qual apareixia en espanyol)
Aquest escrit és un recull de notes breus que fan referència a alguns punts de la ideologia d'En Plató – i a la d'altres pensadors pròxims -, notes que he penjat a la Xarxa, pensant que podria servir de revulsiu contra la beateria conservadora dominant. Tesi: Sòcrates, Plató i Aristòtil són la tríada reaccionària de l'antiga Grècia. Representen l'intel·lectualisme moral; afirmen que hi ha una veritat moral; i que únicament a través de l'esforç intel·lectual es coneix aquesta veritat. I que la moral – la vertadera – és exclusiva dels savis; i que les persones vulgars i els falsos savis(sofistes, els denomina En Plató) són incapaços de practicar el bé moral. Intel·lectualisme moral o, simplement, intel·lectualisme: S'ha d'entendre en un sentit més ample, de manera que abraça l'Intel·lectualisme de Sòcrates i N'Aristòtil; i, per extensió, inclou a N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino; i, per extensió, tots aquells que cultiven qualque mena de variant platònica. Tesi: Primer foren les revolucions democràtiques de les polis de la Grècia clàssica. Tot seguit, l'emotivisme moral esdevingué el pensament hegemònic (l'emotivisme moral s'ha d'entendre com aquella doctrina que sosté que les normes morals són producte dels sentiments dels humans; són expressió de la voluntat i no de la intel·ligència). L'atomisme d'En Demòcrit fou la teoria física que més s'acosta a la física moderna. Aquesta teoria fou majorment acceptada pels il·lustrats i pels epicuris. En Plató la combaté amb ardor. Tesi: Els Diàlegs d'En Plató fan ús d'uns recursos teatrals espuris. No fou el cas que la dialèctica platònica s'imposés al discurs dels il·lustrats; la retirada de l'emotivisme moral i de l'anorreament de la democràcia fou per causa de la formació de l'Imperi macedònic . Tesi: La presència del platonisme estricte és una demostració de que l'oligarquia – i la jerarquia catòlica - no ha estat derrotada ni està en retirada. Actualment, els programes d'ensenyament i, per tant, els llibres text i les enciclopèdies autoritzades – continuen mantenint una versió conservadora de la història universal i de la història del pensament humà. Es continua mantenint tradicions ideològiques de l'època de N'Alfons XIII i de la del general Franco. L'ensenyament oficial continua donant com a ajustada la realitat històrica una versió falsificadora segons la qual el pensament dels filòsofs de la reacció – Sòcrates, Plató i Aristòtil – seria la culminació de la filosofia de l'antiguitat. I, semblantment, N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino són presentats com a glòria de la humanitat; però, en realitat, aquests autors acompliren l'encàrrec d'acomodar la filosofia dels autors grecs al servei dels interesos ideològics de l'Església catòlica. Els estudiants espanyols – i, igualment, els catalans – han de passar unes proves de selectivitat on els cinc filòsofs de la reacció omplen la meitat de la llista dels deu filòsofs seleccionats per a les proves. I si hi s'afegeix En Descartes i En Heidegger, llavors es mostraria clarament el predomini dels autors reaccionaris.
Els estudiants es veuen coaccionats, i han de ser capaços de reproduir en unes proves escrites les principals teories i argumentacions del pensament reaccionari. Els estudiants han de saber demostrar que la metafísica és una ciència, que es pot demostrar científicament l'existència de Déu, que l'ànima és un esperit i que pot ésser estudiada científicament, que els sentits ens enganyen, que la ciència autèntica és aquella basada en el pur intel·lecte, que la ciència ha de deixar de banda els sentits i els experiments empírics, que la física es regulada per quatre causes, que la Terra és immòbil, que la Terra és el centre de l'Univers, que hi ha dues físiques, dos móns físics, la física sublunar – la que regula els moviments de la terra – i la física celestial, que la naturalesa té horror al buit, que es dona la generació espontània, que l'home i l'univers té una finalitat (Aristòtil), que els sofistes comerciaven amb la veritat, que l'autoritat ve de Déu, que és bo que hi hagi esclaus, que l'home perfecte és el que es dedica a la vida intel·lectual o contemplativa, que la democràcia és un sistema que mena a la corrupció, segons En Plató; que la democràcia, lo monarquia o un govern aristocràtic, poden ésser igual de bons, segons N'Aristòtil.
Tesi: El denominat "amor platònic" és, en realitat, una exaltació de l'homosexualitat. En Plató argumenta que l'amor entre els homes – els mascles – és de superior qualitat intel·lectual i moral al del vulgar amor heterosexual. En el Simposi (179e/181b), Pausànias argumenta que els homes vils estimen per igual a les dones i als efebs i que estimen més els seus cossos que les seves ànimes. I que l'amor entre mascles és superior perquè els inspirats en aquest amor senten predilecció per allò que és per naturalesa més fort i té un major enteniment. De limitar-se al a la informació dels llibres de text o a les enciclopèdies, els estudiants de la filosofia Plató (Bé, en realitat, els fan memoritzar uns esquemes formalistes) no arriben a tenir ni la més petita sospita de les grans aberracions imaginades per En Plató per a la seva República. Vegeu el típic to hagiogràfic de l'article de l'Enciclopèdia Catalana, on es pot llegir: "República (un dels diàlegs més extensos i en el qual Plató proposa la construcció d'un estat que realitza la idea de justícia)", i, tot seguit, referint-se tot cofoi, a les qualitats del bon polític, afegeix "al coneixement de la veritable realitat (i és per això que només el filòsof pot ésser un bon polític, l'adequat dirigent de la comunitat), mentre que...tot home com allunyat del veritable coneixement (i, per la qual això mateix, com impedit d'un recte comportament, la possibilitat del qual resta condicionada —com és palès a la República— a una acurada i exigent educació filosòfica o a l'obediència als dictats de l'aristocràcia espiritual que ha de governar l'estat)." I no hi ha més informació sobre el tema. Noteu que l'autor de l'article de la GEC fa ús de l'expressió l'aristocràcia intel·lectual que ha de governar l'Estat en lloc de l'expressió més pròxima a la realitat descrita que podria ésser el dèspota ultraviolent per a establir un Estat policíac. Els estudiants estarien més previnguts si se'ls avisava amb la següent tesi Tesi: La República d'En Plató és una orgia inaudita de la imaginació d'un reaccionari extrem – d'extrema dreta, diríem avui -. Imagina un règim despòtic on els treballadors – els productors, els anomena ell – són explotats en règim d'esclavitud i controlats per mitjà d'un colossal estat policíac. Hi ha excepcions, però, els professors de filosofia, majorment, es senten bastant impotents per contrarestar el programa oficial i el que afirma el llibre de text. Per suposat, la millor manera de conèixer el pensament d'En Plató seria llegir la seva extensa obra. Però la realitat socio-cultural és que els lectors de la República són pocs i majorment inclinats al platonisme, jo crec. Però, a aquesta Web, disposo de suficient llibertat per a indicar, sense més, algunes de les propostes més notables – i més estrambòtiques – de la República platònica. Vegem allò que no diuen o amaguen els llibres text: Que la ciutat és regida per un grupet de dèspotes que s'autodenominen filòsofs. En Plató no explica com s'ho han fet aquests filòsofs per aconseguir el Poder; tampoc explica quin ha d'ésser el mecanisme successori. D'una manera falsament ingènua, diu repetidament que els governants han de els més savis; però no diu qui dictamina el grau de saviesa dels possibles aspirants al exercici del Poder. Que com que ha de ser una ciutat ideal, el nombre d'habitants d'aquesta ciutat ha de ser l'ideal; segons En Plató, exactament, 5040 habitants, que es corresponia amb la factorial del número 7 (O sigui: 1x2x3x4x5x6x7); però no només pel possible significat pitagòric del número 7, sinó per la prevenció contra el creixement desproporcionat dels productors (El règim aristocràtic en crisi havia vist que el creixement de les ciutats comportava la revolució democràtica. En efecte, s'ha de considerar que el nombre dels grans propietaris – els aristòcrates – es mantenia invariable, posat que no podien augmentar l'extensió de la terra). Que la República descriu un terrorífic Estat policíac-militarista. Que els policies-soldat constitueixen la classe excel·lent, és a dir, venen a ser una versió platònica de la típica classe aristocràtica, la classe dels militars professionals, o sigui, els nobles. Que no fa cap referència sobre el nombre de guardians-soldats o sobre quina proporció s'ha de donar entre els guardians i els productors (la resta de població, els pagesos inclosos). Que els treballadors s'han de dedicar a treballar i no res més. La imaginació d'En Plató forjà un obrer ideal que seria una versió humana d'un robot mecànic. Un obrer que només havia de treballar i no res més. Que tota l'obra d'En Plató exhibeix una misogínia extrema. I que a la República arriba a l'extrem inaudit de convertir a les dones, en conjunt, en una propietat de l'Estat (Aquest era el somni comunista d'En Plató). Que el dèspota imaginari se'n anà empatollant tot de mesures extraordinàriament violentes contra les dones. Així imaginà una societat on s'hauria destruït la família i qualsevol tipus de lligam familiar. Les dones serien reduïdes a la condició d'esclaves sexuals i d'esclaves reproductores. Que s'inventà una formidable loteria sexual, de manera que es repartia participacions d'aquesta loteria als treballadors, i el premi era una dona, és a dir, l'accés sexual a una dona. Que els nadons eren separats de les seves mares i passaven a ser criats per unes altres dones, en col·lectivitat, de manera que les mares no poguessin saber quins eren els seus fills. Que es descriuen les propostes de pràctiques de selecció biològica per a la millora de la raça. Que sovint es descriuen situacions ridícules com, per exemple, la de millorar el sistema de loteria sexual, de manera que, per mitjà de trampes, els més lletjos o els més defectuosos no aconseguissin cap premi; és a dir, se'ls donava a aquells desgraciats falses participacions. L'explicació que dona En Plató és que, així, aquests treballadors, ignorants de l'engany del loter, continuaven il·lusionats esperant guanyar el premi qualque dia. Que els filòsofs-governants també enganyen als soldats-guardians per mitjà de la loteria trucada, a fi d'aconseguir una selecció biològica (Bé, En Plató no explica com és el funcionament d'aquesta loteria ni d'on treuen el temps els governants-loters per a poder efectuar els seus trucs) . (Alguns comentaristes progressistes, avergonyits del reaccionarisme d'En Plató, s'afanyen a destacar com a gest progressista el text on es proposa que també hi hagi dones guardianes al costat dels guardians mascles. En efecte, diu En Plató que guardians i guardianes han de cohabitar i han de mantenir relacions sexuals amb la més absoluta promiscuïtat; es diu que les dones i els fills seran comuns. Però la intenció de Plató no és la de alliberar la dona, sinó reforçar el poder absolut dels Autòcrates-filòsofs i dels seus gossos guardians; la dona no quedava alliberada sinó reduïda a la condició de gossa. Els fills de les guardianes, per altra banda, eren separats de la mare al moment del néixer, i criats per unes dides i unes iaies, o sigui que, de totes maneres, la cura dels infants era una exclusiva de les dones. Que En Plató es trencava el cap pensant la manera com evitar l'incest. Que una manera d'evitar l'incest era que els joves consideressin mares a les dones de més edat, i que les dones madures consideressin com a fills als joves, en el benentès que en cap cas podien mantenir relacions sexuals. I igualment respecte a la relació entre els homes madurs i les jovenetes que podrien ser les filles. Respecte a l'incest entre germans, En Plató no va trobar la manera d'evitar-ho i ho va deixar a la cura de la pitonisa. En algun moment de l'elaboració del text, sembla que l'autor no podia reprimir l'emoció i deixava anar l'exaltació de l'amor superior, l'amor homosexual, als llocs més impensats. Així, per tal d'enardir els soldats en acció de guerra, proposa que el guerrers més distingits tinguin dret a besar als seus companys; entén que si un soldat sent passió amorosa per algú, sigui home o dona,el seu cor cremarà en desigs de provar el seu valor(469 e). Que als guardians En Plató els anomena, indistintament, guardians, soldats, guerrers, vigilants, però per la complexitat extraordinària de les tasques encomanades el nom que els seria més escaient seria el d'agents de la inquisició i de Grans Inquisidors als governants-filòsofs (eren un precedent del que seria la Cúria del Papa de Roma). La tasca era immensa: s'havia de revisar tota la literatura grega i esborrar tots els paràgrafs que podien ésser considerats no convenients per a l'educació dels infants i dels joves. A les pàgines finals del llibre II i a les del començament del III, es donen les normes per a que s'han de sotmetre la literatura; així, diu ...a les que ens han deixat Hesíode, Homer i els demés poetes. Aquests són els que han creat les falses fàbules...perquè aquestes històries són realment perilloses...no han de ser referides a la nostra ciutat (379 a). I a continuació diu que els Governants ...com a fundadors de la ciutat...no ens correspon inventar fàbules, sinó únicament conèixer a quin model han d'atenir-se els poetes per a compondre-les i no sortir-se d'ell. Segons En Plató s'haurien d'esborrar tots els poemes que representen als deus d'una manera grossera i inconvenient; no s'han de mostrar els deus dominants per les passions, o dient mentides o amb un comportament incorrecte. També seria prohibit parlar de la mort o del Hades (i d'altres més coses). També s'hauria prohibir que les dides i les iaies contessin fàbules il·legals als nens.
Aquells guardians es trobarien amb la sorpresa que, en lloc de fer la guerra, la seva ocupació quotidiana seria fer d'inquisidors i vigilar les dides i les iaies, i els nens i els joves, i els homes i les dones.
Joan Estelrich, espia de Franco i confident de la Gestapo
Nota de l´escriptor Miquel López Crespí -
Adjunt aquesta interessant bibliografia aportada per l´escriptor i historiador Ferran Lupescu que permet aprofundir en el coneixement del món reaccionari i profexista de Joan Estelrich en temps de la guerra civil
El paper reaccionari i col·laboracionista dEstelrich (esdevingut botifler majúscul) és un fet incontrovertible, documentadíssim de fa dècades, i hi ha multitud de fonts que lestudien. Vetne aquí una petita mostra, força ampliable. (Ferran Lupescu)
Estelrich com a ideòleg reaccionari:
--Martí Monterde, Antoni. Joan Estelrich i Ernst Robert Curtius: filologia de la revolució
conservadora a Catalunya. LEspill, segona època, núm. 47 (tardor 2014), p. 101-115.
Estelrich i el feixisme (en general): --El catalanisme davant del feixisme (1919-2018). Enric Ucelay Da-Cal, Arnau Gonzàlez i
Vilalta, Xosé M. Núñez Seixas (ed.). Maçanet de la Selva: Gregal, 2018. (Història) Vegeu
índex.
Estelrich com a contacte del feixisme italià a la Barcelona republicana:
--Gonzàlez i Vilalta, Arnau. Catalunya vista per la diplomàcia feixista italiana [en xarxa]. En:
La Catalogna in Europa: transiti, passaggi, traduzioni: atti del IX Congresso internazionale
(Venezia, 14-16 febbraio 2008). Associazione italiana di studi catalani. --Gonzàlez i Vilalta, Arnau. La propaganda fascista italiana en Barcelona (1934-1936).
Historia y política, núm. 18 (jul.-dic. 2007), p. 255-272.
--Gonzàlez i Vilalta, Arnau. Cataluña bajo vigilancia: el consulado italiano y el fascio de
Barcelona, 1930-1943. València: Universitat de València, cop. 2009. (Història)
Estelrich com a col·laborador destacat del franquisme:
--Joan Estelrich, entre la col·laboració i el desencís. En: Massot i Muntaner, Josep. Els
intel·lectuals mallorquins davant el franquisme. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1992.
(Biblioteca Serra dOr; 110). P. 73-116.
--Riera, Ignasi. Els catalans de Franco. Barcelona: Plaza & Janés, 1998. Vegeu índex.
--Vilanova, Francesc. Contra els catalans franquistes: lletres de batalla de lexili i la
clandestinitat. Barcelona: Abadia de Montserrat, 2014. (Biblioteca Serra dOr; 474) Vegeu
índex.
Estelrich com a cervell, organitzador i estrateg de la propaganda internacional del franquisme
durant la guerra (de fet, aprofità lexperiència i els contactes que havia atès als anys vint com a
màxim internacionalitzador de la causa nacional catalana per tal de reconduir-los cap al suport
al feixisme espanyol; avui es considera que, sense la xarxa de Cambó, amb Estelrich com a
personatge central, difícilment se nhaurien sortit, els franquistes, pel que fa a la propaganda internacional):
--Joan Estelrich i la propaganda franquista a París (1939-1942). En: Massot i Muntaner,
Josep. Escriptors i erudits contemporanis: segona sèrie. Barcelona: Abadia de Montserrat,
2001. (Biblioteca Serra dOr; 274). P. 107-153.
--Massot i Muntaner, Josep. Tres escriptors davant la guerra civil: Georges Bernanos, Joan
Estelrich, Llorenç Villalonga. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1998. (Biblioteca Serra dOr;
215)
--Riquer i Permanyer, Borja de. Joan Ventosa i Calvell, lhome de la Lliga Catalana a Burgos:
les relacions dels catalanistes conservadors amb els militars rebels durant la Guerra Civil.
Segle XX: revista catalana dhistòria, 5 (2012), p. 37-61.
--Riquer i Permanyer, Borja de. Lúltim Cambó (1936-1937): la dreta catalanista davant la
guerra civil i el franquisme. Vic: Eumo, 1996. (Referències; 19) Vegeu índex. També és útil per
a documentar el procés dultradretanització de certs sectors de la Lliga sota la república, amb
Estelrich entre els teoritzadors i ideòlegs.
Estelrich en la postguerra franquista: Joan Estelrich, entre la col·laboració i el desencís, de
Massot, ja citat, i també:
--Gallofré i Virgili, Maria Josepa. Ledició catalana i la censura franquista (1939-1951). Pròleg
de Joaquim Molas. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1991. (Biblioteca Abat Oliba; 99) Vegeu
índex.
--Samsó, Joan. La cultura catalana: entre la clandestinitat i la represa pública (1939-1951).
Barcelona: Abadia de Montserrat, 1994-1995. 2 vol. (Biblioteca Abat Oliba; 141, 147) Vegeu
índex.
CONTRA ELS QUI ENALTEIXEN EL FEIXISME LITERARI
Bartomeu Mestre - Balutxo | TEMPS DE GUERRA INCIVIL | dilluns, 28 de gener de 2013 | 11:21h
Darrerament, arreu de les terres catalanes, hi ha una revifada de condescendència i permissivitat amb alguns escriptors que varen ser còmplices directes del franquisme. Amb l'argument que cal contextualitzar les coses, des de les institucions públiques és fan autèntiques hagiografies d'ideòlegs del feixisme i, fins i tot, d'autèntics criminals de guerra. Deixant de banda el cas de Josep Pla i de Llorenç Villalonga, a qui properament dedicaré un article monogràfic, hi ha altres personatges igualment perniciosos que, des d'estaments democràtics, són enaltits com a models de referència.
L'any 2009, el Consell de Mallorca va dedicar un triple homenatge a tres persones que, amb independència dels seus hipotètics valors literaris, varen ser col·laboracionistes i, dos d'ells, delators i repressors.
El postfranquisme a les institucions
Mescandalitza la visió de símbols feixistes que delaten dèficit democràtic. Mofèn la resistència contumaç de tots els consistoris de lAjuntament de Palma, des de 1979 ençà (16 anys dels quals amb batlia socialista i majories de progrés), amb la negativa a estimbar un monument que fa més mal que en Franco a cavall i recorda un vaixell de guerra que disparà contra població civil. M'escandalitza i m'ofèn, però encara mescandalitza i mofèn molt més que les institucions enalteixin còmplices dels assassins. Això va fer a la legislatura anterior el Consell de Mallorca en retre un triple homenatge a Maria Antònia Salvà (Palma, 1869), Llorenç Riber (Campanet, 1882) i Joan Estelrich (Felanitx, 1896), amb motiu del 50è aniversari de les seves morts. Amb la Llei de Memòria Històrica a la mà, però sobretot amb dos dits de seny i dètica, cap d'ells no sho mereixia. Les tres beates biografies els exclouen de tota lloa i, mai de mais, un ens democràtic que emana del poble havia descarnir els honors que el franquisme ja els havia brindat en vida a tots tres.
Maria Antònia Salvà, com el seu germà Antoni, afiliat a Falange (1), va fer pinya amb els revoltats. Ho va fer evident al pròleg de Poesías del seu nebot militar Luis Ripoll López, segons ella feliz de dar la vida por su Patria con la cruz al pecho desde el Movimiento Nacional. Encara són més populars els versets dedicats a Franco: "Farineta bruna,/ oli sense sal./ Visca el General/ de l'Espanya una!. Abans, Salvà havia aconsellat la seva íntima amiga Maria Verger (2), bibliotecària a Terrassa, a favor de la higienización de la biblioteca para restaurar la moral católica española. El febrer de 1958, un mes després de morir, Salvà va ser declarada filla il·lustre de Palma i lany 1960, per segona vegada (ja ho era des de 1918), de Llucmajor. El batle franquista daquell acord, Andrés Martín Burguera, mexplicà (3) que va passar ànsia que no sortís una bola negra contra la designació, perquè hi podia haver qualque «concejal» que ja no fos franquista (sic).
Llorenç Riber, que el maig de 1936 negà a Miquel Ferrà la firma a la Resposta al Missatge als Mallorquins, col·laborà a Aquí estamos de Falange Española i Acción Española. Però, sobretot, es va distingir per dirigir la depuració de les biblioteques, impulsant la cremadissa de llibres i elaborant llistes negres. Dia 10 de març de 1953, el ministre espanyol de Educación Nacional li lliurà la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio amb un discurs eloqüent: Así como se dice que la voz del pueblo es la voz de Dios, he traído la alta distinción con que el Caudillo ha querido premiar los altos merecimientos del ilustre académico Lorenzo Riber, soldado ejemplar en tierras de España. Practicant de la doble moral, lèpoca que residí a Barcelona eren comentades les visites a prostíbuls i és coneguda la que va fer amb Camilo José Cela al barri xinès de Palma. Lany 1927, Riber havia disputat a Antoni Maria Alcover la vacant de la Reial Acadèmia Espanyola i la va guanyar gràcies al suport que li brindà Gabriel Alomar, el qual, segons el seu fill Víctor, sen penediria vivament des de lexili a El Caire en constatar que el franquisme de Riber ha fet bo i superat el fonamentalisme dAlcover (3).
Joan Estelrich, defensor dels drets dels pobles sense estat a la Societat de Nacions a Ginebra durant la República, va mudar radicalment de cantet. Seguidor fidel de Cambó, des de París brindà suport als revoltats. Va promoure un manifest dadhesió a Franco dintel·lectuals feixistes i nazis, va fundar la revista Franco-espanyola (mai millor dit) Occident i va publicar La persécution religieuse en Espagne, amb pròleg de l'apologètic poeta fonamentalista cristià Paul Claudel, el que va tancar de per vida a un psiquiàtric la seva germana Camille, per amagar els amors clandestins amb l'escultor Rodin. Estelrich, el gener de 1939, celebrà la caiguda de Barcelona (alliberada, segons ell). Membre actiu del SIFNE (el servei dintel·ligència franquista) va ser confident de la GESTAPO delatant informació dels refugiats republicans. Antoni Maria Sbert va ser a temps de fugir a Mèxic, però Lluís Companys, la bèstia negra de Cambó, va ser detingut, extradit i afusellat. Franco recompensà Estelrich i el va fer delegat dEspanya a la UNESCO, fins a la mort.
Amb Salvà, filla il·lustre de Palma i Llucmajor, Riber, medalla d'Alfonso X, el sabio, i Estelrich representant Espanya a la UNESCO, el franquisme havia més que recompensat els serveis de tres beatos falsos. Ella, promotora de jaculatòria i d'himnes marians, era una emmascarada lesbiana, Riber, un capellà que feia cremar libres obscens quan era un puter i un pederasta, i Estelrich, que pixava aigua beneïda i es pegava tocs pel pit, mentre mantenia una triple vida afectiva clandestina. Doncs, 50 anys després de les seves morts, les institucions democràtiques han confirmat el postfranquisme i han dispensat nous honors als tres escriptors. Justificar-ho en atenció a la seva obra és una befa, perquè la seva obra també va ser la connivència activa amb el feixisme i la repressió. Ells varen rebre els honors; les víctimes, els horrors. El mal és que enaltir franquistes crea models a imitar i ens fa recular com els crancs. Els organitzadors arrossegaren a lhomenatge un nodrit grup de poetastres joves (incultes uns, ignorants uns altres, col·laboracionistes tots), incapaços de destriar que els feren fer el paper de José María Pemán quan, convidat per Riber, visità Mallorca per glossar beatum feixista. Cal parlar clar si no volem beneir les infàmies. Com així les institucions democràtiques fan homenatges a franquistes mentre escupen damunt de la memòria dels morts?
El Consell de Mallorca (PSIB-PSM) va presentar l'any 2009 la triple ignomínia laudatòria d'aquests tres col·laboradors entusiastes del franquisme. El mateix any, quan Manacor ja havia retirat els dos monòlits feixistes del seu port, l'Ajuntament de Palma (PSIB-PSM-EU) decretà la protecció del conjunt de Sa Feixina, inaugurat per Franco, amb aportacions d'Hitler i de Mussolini. Si algú ho pot explicar que ho faci a poc, a poc, perquè no sentén tan actiu nacionalcatolicisme ni, tampoc, el silenci còmplice i covard dels coreligionaris, intel·lectuals domesticats i poetes cortesans. Amb gent així costa superar aquest actiu postfranquisme que ha fet i fa els ulls grossos amb els criminals de guerra. Passa d'hora de fer bugada! És un acte pendent de reparació i justícia, però sobretot de salut democràtica!
NOTES
(1) Salvà, que havia dirigit La Nostra Terra, s'adreçà a Miquel Ferrà (Palma, 1885-1947) instant que s'afiliés a Falange Española si volia salvar la vida. Ferrà (a qui les institucions, ni en el centenari del naixement ni en el cinquantenari de la mort ha volgut recordar) va respondre el requeriment amb L'Estel, un poema dedicat a l'estelada l'any 1936, ja iniciada la revolta dels feixistes i els assassinats per les voreres i cementiris de Mallorca, que constitueix una demostració de dignitat i de resistència. El podeu llegir a: http://www.mallorcaweb.com/magteatre/poemessolts2/ferra.html
(2) Vg. L'afer Soler i Palet de Joan Pérez i Ventayol a http://www.raco.cat/index.php/Terme/article/download/64734/122454
(3) Informació extreta del meu diari personal.
(Blog de Bartomeu Mestre a VilaWeb)
Antoni Salvà va afiliar-se a Falange, dona Maria Antònia va dedicar un poema a Franco, i Riber aconseguia col·leccionar floretes tan aclaridores de la seva militància feixista com les que va dedicar-li, en plena guerra, Giménez Arnau, Director General de Premsa i amic íntim de Serrano Suñer, en dir-li que el prestigio de su pluma reporta un valioso servicio a la Causa de España. Malauradament, no he vist en els actes organitzats pel Consell de Mallorca l'enunciat de cap conferència o taula rodona que em permeti suposar que se'n parlarà, de tot això. Un setciències m'ha dit que allò que importa, d'ells, és únicament la seva obra. També ho pensen els responsables de cultura del Consell? (Llorenç Capellà)
Riber, Salvà i el trenta-sis
Per Llorenç Capellà, escriptor
Arnau Company acaba de publicar una biografia, sòlida i ben estructurada, d'Emili Darder, el darrer batle republicà de Palma. Darder va ésser un home força vinculat al món de la cultura i, tant des de l'Associació per la Cultura de Mallorca com des de l'Ajuntament, va promoure homenatges a Costa, Alcover, Marian Aguiló i altres prohoms de la literatura. Un dels arguments que s'esgrimiren contra ell, en la pantomima de judici que el va sentenciar a mort, va ésser el seu catalanisme militant, cosa que va provocar la befa de l'advocat defensor, l'enginyer Eusebi Pascual, aleshores incorporat a l'exèrcit amb el grau de tinent. Arnau Company se'n fa ressò, d'aquest detall. Després de recordar que Llorenç Riber va ésser nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, Pascual va enumerar una sèrie d'escriptors nada sospechosos com Guillem Colom, Elvir Sans Rosselló, Joan Ramis d'Ayreflor i altres. En realitat la llista s'hauria pogut fer inacabable. Què en direm de Tous i Maroto, d'Aina de Villalonga, de Gabriel Cortès? O de Joaquim Verdaguer, de Joan Estelrich, dels germans Villalonga...?
Igualment Eusebi Pascual pensava en Maria Antònia Salvà i el seu germà Antoni, atès el prestigi literari d'ella i el canvi de camisa, espectacular, d'ell. Miquel Ferrà en va deixar constància, d'aquest nou look ideològic, en uns versos dolguts: Companyó qui ens has deixat/ quan el cel s'entenebria,/ quan l'Estel, velat de sang,/ un fum d'odis obscuria,/ tu que a l'hora del gran dol/ abandones la família/ i la nostra antiga fe/ en la prova renuncies. Josep Massot afirma que Miquel Gayà i Guillem Colom li garantiren que Ferrà es referia a Antoni Salvà. Altres opinen que feia referència a Llorenç Riber. Tant se val. A ambdós el poema els escau com un vestit fet a mida que, a més a més, poden compartir des del moment que el Consell de Mallorca prepara, per a la primeria d'abril, una exposició dedicada conjuntament a l'erudit de Campanet i a dona Maria Antònia. L'un i l'altra moriren enguany fa cinquanta anys, heus ací el motiu que els ajuntin. També en fa setanta del traspàs de Rosselló-Pòrcel. I cent del naixement de Mercè Rodoreda, però aquesta havia nascut a Barcelona, en lloc de a Felanitx o a Valldemossa, la qual cosa deu anul·lar qualsevol possibilitat d'homenatge institucional. En fi...! Tornem a Riber i a Maria Antònia Salvà.
En tenir notícia que el Consell s'havia proposat no deixar passar per alt l'efemèride, vaig pensar que la casualitat ens brindava la possibilitat de lligar caps entorn de la postura dels intel·lectuals mallorquins davant el cop d'Estat del trenta-sis. Tant Riber com els germans Salvà s'instal·laren còmodament en el nou ordre. No va ésser impediment que tots ells haguessin publicat a La Nostra Terra, una revista de la qual Antoni Salvà va ésser director, ni que haguessin mantingut una actitud cívica i intel·lectual que, en llenguatge d'ara, qualificaríem de nacionalista. Antoni Salvà va afiliar-se a Falange, dona Maria Antònia va dedicar un poema a Franco, i Riber aconseguia col·leccionar floretes tan aclaridores de la seva militància feixista com les que va dedicar-li, en plena guerra, Giménez Arnau, Director General de Premsa i amic íntim de Serrano Suñer, en dir-li que el prestigio de su pluma reporta un valioso servicio a la Causa de España. Malauradament, no he vist en els actes organitzats pel Consell de Mallorca l'enunciat de cap conferència o taula rodona que em permeti suposar que se'n parlarà, de tot això. Un setciències m'ha dit que allò que importa, d'ells, és únicament la seva obra. També ho pensen els responsables de cultura del Consell? Em resisteixo a creure-ho. No puc entendre que Alemanya es negui a passar pàgina en la biografia de Günter Grass sense aclarir el seu passat nazi, i que nosaltres passem per alt les col·laboracions de Riber a Acción Española o Aquí Estamos, òrgans de la dreta més salvatge. Si ho continuem fent, renunciarem a algunes de les claus més determinants de la nostra història. Atesa la vàlua literària, tant de Riber com de Maria Antònia Salvà, la seva col·laboració, a voltes entusiàstica, amb els colpistes, canta més que la de molts d'altres. Cal remarcar-ho, perquè en realitat va ésser el món literari mallorquí en bloc -descomptant algunes excepcions conegudes de tothom-, qui va donar suport a un cop d'Estat que ens qüestionava llibertat, identitat i llengua. I la represa, a la postguerra, va fer-se de la mà de la mateixa gent que, d'una manera tèbia o compromesa, col·laborava amb la Dictadura. Aquesta realitat, mala de pair i sovint oblidada en evitació de digestions feixugues, no s'ha quedat en una anècdota, sinó que ha condicionat la forma d'interpretar el país del catalanisme militant. Vulgues no vulgues, els trenta anys darrers de vida política i social mallorquina no s'entenen si no és explorant en els plecs, dissimulats, d'aquesta època.
Diari de Balears (9-III-08)
No és gens estrany, doncs, que una bona part de la intellectualitat tradicional mallorquina, amb unes arrels socials d'explotació de la pagesia com la de la gran propietaria abans esmentada, en esclatar la sublevació militar el juliol de 1936, sapigués de seguida quin era el bàndol que defensaria els seus interessos econòmics. Com explica l'historiador Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (pàgs. 160-161): "Maria Antònia Salvà fou addicta al Movimiento des del primer moment, en tant que, com a catòlica i conservadora, hi veia la salvació de l'anarquia republicana, suggestionada fàcilment per la propaganda
'nacional', que insistia només en la persecució religiosa i en el caos de la zona 'marxista'. (Miquel López Crespí)
Els escriptors catalans i el feixisme: Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Joan Estelrich...
Per Miquel López Crespí , escriptor
Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga donà un suport actiu a la sublevació feixista encapçalada pel General Franco i tot el temps que durà la repressió contra el catalanisme i l'esquerra escrigué nombrosos articles justificant l'actuació criminal de militars i falangistes. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).
El 1955, editat per l'Editorial Moll, sortiren a la llum unes memòries de Maria Antònia Salvà amb el títol Entre el record i l'enyorança. Aquest llibret és molt important per a conèixer a fons la vida i especialment les condicions socioeconòmiques que possibiliten l'obra d'aquesta poetessa de l'Escola Mallorquina. Dos capítols són essencials.
Com explica la GEM parlant de la poesia de l'autora que ens ocupa: "El paisatge, tractat autònomament i des d'un punt de vista idíllic, esdevé objecte d'atenció constant i és, sovint, el reflex del seu món interior. Hi és palesa una religiositat profunda". Constatar, per boca de la poetessa, quines eren les condicions de vida de la gent que feia feina en les possessions mallorquines de finals del segle XIX i començaments del XX ens permet copsar -per contraposició- on se sustentava el seu amor pel paisatge, aquesta "visió idíllica" de la terra de la qual estaven imbuïts els propietaris.
El "motor", la "màquina humana" que en aquella època creava i produïa la riquesa de què fruïen els senyors, eren, com molt bé explica Maria Antònia Salvà, "els missatges llogats per tot l'any i els jornalers contractats a tant el jornal, pel temps que fossin necessaris". Alhora, els missatges se subdividien en parellers (llauradors que menaven cada un un parell de bísties per la conró de les terres) i guardians (els qui tenien al càrrec les guardes del bestiar).
A les propietats de Maria Antònia Salvà hi havia també el pareller major, el pareller segon i el pareller tercer, que menaven els respectius parells de mules. S'hi afegia encara un altre pareller, el del cavall i l'ase (sementals) i encara el bover, que menava un parell de bous; total, cinc parellers d'arada, que, com ens explica la poetessa, "bé s'havien de mester pel cultiu dels amples sementers de conradís".
Venien llavors els guardians: l'oguer, el mosso de l'oguer, els pastors (del bestiar de llana), o sia, el de l'esplet, el de la bassiva, el porquer; total, cinc guardians. "I encara el garriguer, el moliner, que era també l'hortolà, el volando (o sia, un allot al servei de tothom) i la criada".
Aquestes excellents condicions per a la feina intellectual permeten que la nostra poetessa basteixi diversos llibres que sintetitzen la seva experiència estètica. Parlam d'obres com Poesies (1910), Espiques d'Or (1926), u>El retorn (1934), Llepolies i joguines (1946), Cel d'horabaixa (1948), Lluneta de pagès (1952), etc, etc.
En el capítol que comentam ("Missatges"), M. Antònia Salvà conta com la soldada als missatges es pagava el dia de Sant Miquel i quan, els dissabtes horabaixa, afaitats i mudats amb la roba neta, marxaven cap a casa seva, "se'ls donava a cada un pa". Es curiós constatar això: "Els pans que es donaven als missatges eren més grossos que els dels jornalers". Per les festes de Nadal es lliurava a cada un dels missatges dos pans de blat, un pa de xeixa, una coca bamba i una pesada de carn. A les criades se'ls donava, a més, una coca de torró i un paquetet de neules.
No és gens estrany, doncs, que una bona part de la intellectualitat tradicional mallorquina, amb unes arrels socials d'explotació de la pagesia com la de la gran propietaria abans esmentada, en esclatar la sublevació militar el juliol de 1936, sapigués de seguida quin era el bàndol que defensaria els seus interessos econòmics. Com explica l'historiador Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (pàgs. 160-161): "Maria Antònia Salvà fou addicta al Movimiento des del primer moment, en tant que, com a catòlica i conservadora, hi veia la salvació de l'anarquia republicana, suggestionada fàcilment per la propaganda
'nacional', que insistia només en la persecució religiosa i en el caos de la zona 'marxista'.
'El desembre de 1936 escriví una poesia humorística, El meu 'Copeo', arran d'una malaltia que l'obligava a fer règim durant les festes de Nadal, i no hi mancava una allusió a Franco, 'el General / de l'Espanya una':
'Benhaja el mortal
que avui per sa boca
pot tastar sa coca
del temps de Nadal;
que a mi, amb el meu mal,
per no estar dejuna,
patorrat em cal
de farina bruna
Farineta bruna,
oli sense sal...
Visca el General
de l'Espanya una!
Farineta bruna,
oli sense sal,
això és lo que em cal.
Visca el General!'
'Durant tota la guerra, Maria Antònia mantingué la seva adhesió a Franco, com demostra la seva correspondència i el pròleg en castellà que el 1938 posà a las Poesías del seu parent Lluís Ripoll i López, mort l'any anterior al front del Jarama".
Un altre cas de flagrant collaboració amb el feixisme és el de Llorenç Riber i Campins. Ho explica amb molt de detall Josep Massot i Muntaner a Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). A les pàgs. 165-166, escriu: "Però aviat envià [Llorenç Riber] articles a la revista falangista de Mallorca, Aquí estamos, collaborà des del final de 1938 al Servicio Nacional de Prensa -lliurant treballs al 'semanario para el extranjero' del Servei- i publicà altres articles a la premsa de Palma... Tot plegat fou suficient perquè un article anònim de la Gaceta Regional de Salamanca arran de La Liberación de Cataluña, en cantar les absoltes de la cultura catalana, es referís amb elogi a l'actitud de 'normalitat nacional' riberiana: "...hoy se salvan los que en Cataluña han mantenido o han cabado por seguir una línea de normalidad nacional: Eugenio d'Ors, José Pla, Ferando Valls [Taberner], Lorenzo Riber...'".
Actituds com les de Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, els germans Villalonga, etc., són les ajudaren al feixisme a mantenir durant dècades el poble mallorquí -i concretament la dona mallorquina- en una situació d'endarreriment social i cultural del qual només ha començat a sortir a ran de l'embranzida turística. Aquesta embranzida, amb totes les seves contradiccions, amb el terrible cost d'haver destruït, en bona part, la nostra terra -la famosa balearització-, ha permès, emperò, rompre el cicle de la misèria que des de temps immemorial era el pa nostre de cada dia de les nostres classes populars. Recentment, Gina Garcías (Palma, 1954), investigadora i periodista, ha estudiat aquesta problemàtica. Gina Garcías ha publicat (entre d'altres llibres) Calvià, del verde al azul, en collaboració amb Sebastià Verd; i diversos estudis sobre la situació de les dones, comMallorquines d'avui (1982), La desigualtat en xifres (1993), Les mallorquines d'avui (1987), Ramón Aguiló (1996), etc. Sincerament crec que no s'ha fet justícia amb una obra com Les mallorquines d'avui. Aquesta és, pens, una de les aportacions més importants al coneixement de la dona illenca que s'han escrit en els darrers temps. Saber que més del setanta-u per cent dels analfabets mallorquins són dones i que, en canvi, menys d'una tercera part dels titulats superiors pertanyen al sexe femení, és important per a copsar en tota la seva amplitud la problemàtica de la dona. Personalment -ara que estic enfeinat en la redacció de la cinquena part de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-197O)-, el capítol "L'educació de les mallorquines" (pàgs. 11-20) m'ha servit moltíssim per a copsar el nefast paper de l'església en el retardament del procés d'incorporació de la dona a l'activitat pública.
En acabar la guerra que la dreta feixista ordí contra el poble treballador (1936-1939), és a dir, a començaments dels anys quaranta, un 23 % de la població adulta mallorquina era analfabeta; d'aquest percentatge, un 28 % eren dones. El 1950 els analfabets eren el 17 %, entre els homes; la xifra d'analfabetisme entre les dones continuava en el 28 %. L'autora analitza a fons el procés pel qual el feixisme i l'Església Catòlica a Mallorca s'uneixen per a continuar mantenint la dona en el seu paper clàssic de submissió, tot negant-li l'escola i el coneixement. Aquesta política feixista i clerical (defensada a fons per intellectuals reaccionaris del tipus Llorenç Riber, Miguel i Llorenç Villalonga, la mateixa Maria Antònia Salvà, Joan Estelrich -secretari de Cambó, agent del franquisme-... ha portat com a conseqüència que, avui dia, més del setanta per cent de les mallorquines en edat de treballar romanen encara recloses en l'estreta funció de mestresses de casa, no arriben al deu per cent les que participen en política i molt poques tenen un lloc rellevant en la vida social, econòmica i cultural de les Illes. De l'any 1939 fins a començaments dels setanta, franquisme i clergat dificulten l'accés de la dona als instruments de coneixement (escola). Es tractava, per al feixisme i el nacionalcatolicisme, de conformar la dona en el paper "històric" de mestressa de casa. Com explica la nostra investigadora: "Les mallorquines que avui són adultes i que pogueren assistir a l'escola, varen anar majoritàriament a centres religiosos en què rebien un programa d'estudis distint al dels centres masculins i orientat a mantenir-les en el mateix paper que havien representat les seves mares". És el paper concret representat per matèries com les "labores del hogar", la "formación cívico-social" o, fins i tot, assignatures especialment programades per a elles com l'Educació Física, el Dibuix o les "Lecturas recomendadas". També, des de la trona, l'escola o el receptor de ràdio, el franquisme i el clergat varen difondre la imatge del "modelo de mujer española". El conreu de l'oració substituïa el de la ciència. En temps de la República i la guerra, els rojos havien comès l'"error" de "masculinitzar" la dona (és a dir, d'incorporar-la a la producció, a l'ensenyament, a la política, a la cultura, en definitiva).
Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. (Llorenç Capellà)
Gent que ha estimat el país
Per Llorenç Capellà, escriptor
La moda de retre homenatge i, per tant, de recordar els escriptors amb motiu del centenari del naixement o de la seva mort, comporta un exercici d'aproximació a l'època que varen viure. Si l'època en qüestió inclou la convulsió de la Guerra Civil, els judicis ètics són inevitables. Si a més a més les conseqüències d'aquesta guerra encara incideixen directament en la convivència quotidiana, la normalització lingüística i la configuració del país, l'opció ideològica que prengueren en aquells moments té una lectura actual, atès que estem immersos en el procés d'engegar tot allò que va paralitzar-se. De manera que la lectura que en facem, d'aquest passat i d'aquestes biografies, influirà, poc o molt, en les actituds individuals i col·lectives que en matèria de llengua, cultura i poble adoptem d'ara endavant. Tanmateix, no afinem gaire. En pocs dies UH ha publicat dos articles que he de qualificar de decebedors, atenent a la vàlua intel·lectual dels seus signants. Un l'ha escrit el pedagog Llorenç Vidal en referència a Llorenç Riber; l'altre, un dels caps visibles del PSM, el polític Antoni Alorda, que parla de Joan Estelrich. Tant Riber com Estelrich ens han llegat una obra important que ja forma part del patrimoni de la cultura catalana. Malauradament el quefer literari no és l'única cosa que els uneix, perquè també comparteixen un suport entusiàstic als colpistes que acabaren amb la República i implantaren una dictadura, tan cruel com obtusa, per la via de les armes. Això vol dir que ambdós apostaren per la repressió enfront de la llibertat; pel feixisme enfront de la pluralitat ideològica i religiosa; per la prohibició de la llengua catalana, la persecució de qualsevol identitat nacional que en el si de l'Estat no fos l'espanyola i tantes altres coses empobridores.
Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. I per tal de defugir qualsevol dubte sobre els seus sentiments més sincers, va creure adient reblar el clau: «Elle n'est pas conquisse. Elle est libérée». En fi...! Curiosament, Vidal i Alorda defensen Riber i Estelrich respectivament, adduint l'amor que professaren al país. Llorenç Vidal ho fa en un to força agressiu, en afirmar que Riber «puesto que las normas de la más elemental convivencia democrática nos exigen la tolerancia y aborrecen el fundamentalismo intransiguente, los prejuicios y la marginación por motivos ideológicos, debe ser reivindicado en esta su isla natal, a la que él tanto amó». Pel que fa a Alorda, també ens recorda l'amor d'Estelrich pel país, tot i que ho fa amb una cautela que és de justícia reconèixer. Probablement ambdós, Vidal i Alorda, l'encerten. Riber i Estelrich estimaven el país. Però, quin país? Tant l'un com l'altre procuren deixar-nos-ho ben clar. Per a comprovar-ho, no cal més que recórrer a les publicacions de Josep Massot. Escriu Riber: «la isla de Mallorca era la frontera de la fidelidad, el límite sagrado de la hispanidad entre Cataluña proterva y Menorca la rebelde» (Arriba, 1942). I Estelrich no dubta ni un moment a l'hora de ficar els peus a la galleda: «Dentro de pocos días lanzo una revista, en París, de propaganda de nuestro glorioso movimiento nacional. No fuera yo buen mallorquín si no consagrase en ese primer número una página a Mallorca y a su lealtad» (carta a Félix Escalas,1937). És evident quin era el país de l'un i de l'altre. Tanmateix, no vull acabar aquest article sense fer una altra referència al d'Antoni Alorda. El dirigent del PSM conclou la seva reflexió amb una pregunta als lectors. «I si s'aconseguís recuperar-los?», ens demana. I jo li responc: falsejant la història? I en benefici de qui o de què...? Amic, no embullem la troca.
Diari de Balears (11-V-08)
Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics creadors del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans artistes dels afusellaments en massa. (Miquel López Crespí)
Llorenç Villalonga i el feixisme militant
Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.
Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".
Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).
No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.
- Surt la
Columna Durruti: El 24 de
juliol de 1936, a les 10 del matí, surt des del Passeig de
Gràcia de Barcelona (Catalunya) una columna de milers de
combatents voluntaris,
organitzada per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
comandada per
l'anarquista Buenaventura Durruti, de qui prendrà el nom,
cap a Saragossa
(Aragó), via Lleida, amb la ferma intenció de
reprendre aquesta ciutat que havia
caigut a mans de les tropes feixistes.
***
Propaganda
de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 16 de juliol de 1949
-
Míting al Wagran:
El 24 de juliol de 1949 se celebra a la Sala Wagran de París
(França) un gran
míting commemoratiu del «19 de Juliol»
organitzat per la Confederació Nacional
del Treball (CNT) d'Espanya en l'Exili. Hi van parlar Joan Sans Sicart;
Maurice
Joyeux, en nom de la Federació Anarquista (FA) francesa;
Eugène Juhel, en
representació de la Unió Regional de la CNT
francesa; i Manuel Luis Blanco,
secretari general de la CNT en l'Exili. Félix Castro,
president de l'acte, va
fer un resum de les intervencions i donà la paraula als
presents: va parlar Sebastián
Martínez del Hoyo (Progreso
Martínez),
del sector escisionista, i un trotskista del Grup Espanyol Comunista
Internacional.
***
«Acte
d'Homenatge als nostres avis» (Terrassa, 24 de juliol de 2004)
- «Acte d'Homenatge als
nostres
avis»: El 24 de juliol de 2004 a la sala d'actes
del Centre Cívic Francesc
Macià de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya),
organitzat per la Federació
Local de Terrassa de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), se celebra un
homenatge públic als anarcosindicalistes que van lluitar
contra Franco sota el
títol «Acte d'Homenatge als nostres
avis». Gregoria Aramendiria --vídua de
Marià Casasús, mort tres dies abans--, Joaquina
Dorado, Manuel Llàtzer, Abel
Paz i Joan Ullés, entre d'altres, van rebre compliments de
més de cinc-centes
persones. A l'acte també participaren familiars i
descendents de militants
desapareguts, com ara Just Casas o els nets de Ramón
Acín. El Centre d'Estudis
Llibertaris Federica Montseny de Badalona n'edità un
videodisc.
Naixements
Portada d'un dels llibres
d'Yvonne Estassy
-
Yvonne Estassy:
El 24 de juliol de 1869 neix a Baugé (País del
Loira, França) la mestra,
periodista, poetessa i propagandista anarcoindividualista Yvonne
Rhimboult, més
coneguda com Yvonne Estassy. Es
casà
amb Gaston Estassy, de qui prengué el nom i amb qui
tingué tres infants
(Simone, Yves i Patrice). Fou professora de ciències a
l'Escola Normal d'Orà
(Algèria) i a partir de 1910 a l'Escola Primària
Superior de Nimes (Llenguadoc,
Occitània). Durant la Gran Guerra va ser batejada com«La Mère Serbe» de Nimes
i en 1916 s'ocupà de les gales benèfiques en
favor dels infants serbis
refugiats en aquesta ciutat. En 1918 obtingué un carnet de
premsa en nom de la
revista artística Les Jeunes
Lettres.
En 1919 publicà el seu recull de poemes Dans
l'autre patrie, que va ser venut en profit de
l'«Obra de Socors als
Estudiants Serbis» i que Han Ryner, amb qui
mantingué una estreta
correspondència, comentà en el setmanari Notre
Voix. Per mediació de Han Ryner sembla que
signà el manifest «Appel aux
travailleurs intellectuels contre la guerre au Maroc»,
promogut per Henri
Barbusse i que es va publicar el 2 de juliol de 1925 en L'Humanité,
encara que si ho va fer va ser posteriorment a aquesta
publicació ja que el seu nom no hi figura.
Mantingué bona amistat amb
l'anarquista Raoul Reynaud i col·laborà amb
poemes i notícies en les revistes L'En
Dehors i L'Unique, d'E.
Armand, amb qui tenia amistat, fins al punt que
aquest li va dedicar el conte L'arbre qui
rit. És autora d'En marge
de
l'épopée. Extraits (1916, amb un
prefaci de Jean Aicard), Les p'titsà Nimes. Chansonette-revue
(1916), Nouveau dialogue du mariage
philosophique (1926, amb una xerrada preliminar de Han Ryner)
i L'art d'être gran
mère. Poésies illustrées
(1950). Yvonne Estassy va morir el 11 de juliol de 1951 a
Niça (País Niçard,
Occitània), ciutat on vivia des de feia anys. El seu arxiu
personal es troba
dipositat als Arxius Departamentals del Gard a Nimes.
***
Filareto Kavernido
- Filareto Kavernido:
El 24 de juliol de 1880 neix a Berlín (Alemanya) el
metge anarcocomunista, pacifista, filòsof
nietzscheà, idista i propagandista de
les comunes llibertàries Heinrich Goldberg, més
conegut com Filareto Kavernido (El
amic de la virtut
que viu a la caverna, en Ido). Fill d'una família jueva
benestant, son pare,
Ludwig Goldberg, era metge i sa mare es deia Elise Karfunkel. Entre
1904 i 1905
va fer estudis de medicina a Berlín i a Friburg de
Brisgòvia, on es doctorà en
1905 --juntament amb l'escriptor Alfred Döblin--, amb una tesi
sobre la«ceguesa histèrica», amb el
neuròleg i psiquiatra Alfred E. Hoche. Després
s'establí com a metge a Berlín i
s'especialitzà en ginecologia, cobrant
popularitat per atendre gratuïtament les pacients sense
recursos. Fortament
influenciat per la filosofia de Friedrich Nietzsche, el 15 de maig de
1910
abandonà oficialment el judaisme i admeté el seu
agnosticisme. Ben aviat es
declarà anarquista i propagandista del pacifisme, del
naturisme i de la
sexualitat lliure. Políglota (francès,
anglès, italià), s'apassionà per
l'Esperanto i col·laborà en La
Socio
i Libereso; a més
d'especialitzar-se
en la seva versió reformada d'aquest idioma artificial,
l'Ido. En 1913 hagué de
fugir d'Alemanya després de ser acusat de
negligència mèdica en dos casos amb
resultat de mort i marxà als Estats Units durant un any i
després al Regne
Unit. Quan esclatà la Gran Guerra va ser confinat per les
autoritats
britàniques i passà tres anys empresonat. El
novembre de 1918, en acabar la
guerra, retornà a Alemanya i creà a Rotes Luch, a
25 quilòmetres de Berlín, amb
una vintena de persones la comunitat rural «La Kaverno di
Zaratustra» (La
Caverna de Zaratustra, en Ido), basada en el pensament
nietzschià, en les idees«utòpiques» clàssiques
(Plató, Fourier, etc.), en els principis del comunisme
llibertari i en l'autogestió econòmica
mitjançant l'artesania i l'agricultura.
Entre 1920 i 1921 edità, com a mínim, els tres
fullets dels «Mitteilungsblätter
aus Zarathustras Höhle» (Butlletins
d'Informació de la Caverna de Zaratustra),
una col·lecció de textos didàctics
sobre diversos temes (filosofia, temes
culturals, faules en Ido, etc.) i realitzà nombroses
conferències en diferents
centres revolucionaris. En aquesta època es
relacionà amb l'escriptor
anarquista Rudolf Grossman (Pierre Ramus)
instal·lat a Viena. Per la seva pràctica de
l'amor lliure i del nudisme, la
colònia llibertària va ser titllada d'escandalosa
i en 1925 Kavernido va ser
acusat per la justícia alemanya de practicar avortaments i
s'exilià a París
(França), on va fer amistat amb el propagandista anarquistaÉmile Armand i
començà a col·laborar en el seu
periòdic L'En-Dehors.
En aquest període, demanà suport per al seu
projecte a l'anarcofeminista
Margarethe Faas-Hardegger, que des de Suïssa volia crear una
comuna de
característiques semblants a la seva. En 1926
publicà a Berlín en Ido La
raupo. Originala fabulo (L'eruga. Faula
original). En 1926 també la colònia, formada per
12 adults i 17 infants, emigrà
a Torretas de Lop (Provença, Occitània),
però per diversos motius (precarietat,
dissensions, etc.) entrà en crisi i es traslladà
a prop d'Ajaccio (Còrsega).
Arran de la denúncia d'una seguidora que l'acusà
d'autoritari i de dèspota, va
ser tancat durant sis mesos, però finalment el jutge
desestimà el cas. En 1929
va escriure un article on palesà que havia passat sis anys
de sa vida a la
presó en cinc països distints a causa de les seves
conviccions
politicofilosòfiques. L'1 de juliol de 1929 les restes de la
colònia, tres
adults --Kavernido, sa companya Amalia Michaelis (Mally)
i Carl Uhrig (Carlos
el Alemán)-- i els quatre fills de la parella
(Guillermo, Esperoza, Faro i
Víctor), embarcaren a Bordeus cap a Haití i
finalment la comuna s'instal·là a
l'Arroyo Frío, a prop de Moca, gràcies a unes
parcel·les donades pel govern
dominicà per artigar terres. Exercí com a metge
dels pobres de la zona, però la
comunitat, a causa de la precarietat del terreny i del boicot de les
autoritats
i de l'Església, no avançà segons els
pronòstics. En aquesta època va descriure
les seves experiències comunals en L'En-Dehors.
Constantment vigilat per sicaris del govern del dictador Rafael
Leónidas
Trujillo i del terratinent Jacobito de Lara, finalment va ser segrestat
per uns
desconeguts. Filareto Kavernido va ser assassinat a trets el 16 de maig
de 1933
a l'Arroyo Frío (El Jamao, Moca, Espaillat,
República Dominicana) per dos
pistolers. La biografia de Filareto Kavernido ha estat rescatada de
l'oblit
gràcies a les investigacions de Tobias Gloger i Santiago
Tovar.
***
Marcel Gromaire
- Marcel Gromaire:
El 24 de juliol de
1892 neix a Noyelles-sur-Sambre (Nord-Pas-de-Calais, França)
el pintor,
escultor, gravador, il·lustrador, decorador, dissenyador de
tapisseria, lingüista
i simpatitzant anarquista Marcel Gromaire. Son pare feia de professor a
l'Institut Buffon de París. Va fer estudis
clàssics a Douai (Nord-Pas-de-Calais,
França) i després continuà la seva
educació a París, on en 1909 acabà el
batxillerat
en Dret. Es formà artísticament a les
acadèmies lliures de Montparnasse
(Colaorossi, Ranson, La Palette, Libre de Montparnasse).
Sotmès a la Llei de
1913, que l'obligava a un servei militar de dos a tres anys,
passà per mor de
la Gran Guerra set anys en l'Exèrcit francès.
Patí els fronts d'Alsàcia i del
Somme i en 1916 va ser ferit. A partir de 1917 participà de
manera crítica en
els periòdics de trinxeres i especialment en la
publicació anarquista i
satírica Le Crapouillot,
fundat per
Jean Galtier Boissière en 1915. L'experiència
bèl·lica el marcà profundament. A
partir de 1920 inicià un sèrie de viatges arreu
d'Europa (Bèlgica, Països Baixos,
Regne Unit i Alemanya) visitant els seus museus. En 1925
exposà la seva
composició La Guerre al
Saló dels
Independents, quadre que causà una gran
impressió. El seu art, que el podem
adscriure en el cubisme sintètic, el post cubisme i
l'expressionisme belga, es
va veure influenciat per Cézanne, Seurat, Matisse i
Léger. Els seus temes
preferits són la vida obrera i pagesa, però
també el decorativisme i el nu. En
1937 realitzà un fris per al Pavelló de
Sèvres de l'Exposició Internacional de
París. Participà activament en l'Alliberament de
París i en 1944 fou nomenat
vicepresident de la Unió Nacional dels
Intel·lectuals Francesos. Interessat per
la tapisseria, fundà amb Jean Lurçat, la Nova
Escola d'Aubusson (Llemosí,
Occitània). També desenvolupà una
intensa activitat com a escriptor, crític i
articulista d'opinió sobre cinema i art d'avantguarda.
Tingué com a mecenes el
Dr. Girardin, el qual comprà, per contracte, tota la seva
producció i quan va
morir en 1953 llegà tots els seus quadres al Museu d'Art
Modern de París; també
li ajudà Georges Zérapha, fundador de la Lliga
Internacional contra el Racisme
i l'Antisemitisme (LICRA). El 17 de febrer de 1948 es casà a
París amb la
pintora Hélène Detroyat. Entre 1950 i 1962 fou
professor de l'Escola Nacional
Superior d'Arts Decoratives de París. Durant la seva carrera
obtingué diversos
premis (Carnégie, Guggenheim, Nacional de les Arts,
Legió d'Honor, etc.). La
seva obra pot ser admirada al Museu d'Art Modern de París i
a museus de
diverses localitats (Noyelle-sur-Sambre, Grenoble, Troyes, Lille,
Nevers,
Orléans, Saint-Tropez, Saint-Etienne, Saint-Quentin,
Besançon, Liège, etc.). Marcel
Gromaire, després d'una llarga hospitalització,
va morir l'11 d'abril de 1971 a
París (França) i fou enterrat al cementiri
municipal de la seva població natal
de Noyelles-sur-Sambre. Des de 1980 existeix un carrer amb el seu nom a
París.
***
Necrològica
de Josep Beltran Ribas apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 13 de febrer de 1972
- Josep Beltran Ribas:
El 24 de juliol de 1893 neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Josep Beltran Ribas –a vegades
el segon llinatge citat erròniament Rivas.
Sos pares
es deien Josep Beltran i Joaquima Ribas. Va
fer
la vida al barri de Sants de Barcelona, on
milità en el Sindicat
Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Obrer tèxtil, treballava
a les filatures «Caralt y Pérez». El seu
domicili serví de refugi a nombrosos
companys perseguits. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
s'instal·là a Bordeus (Aquitània,
Occitània), on participà en la
reorganització
de la CNT en l'exili. Partidari de la tendència«ortodoxa», va ser amic íntim
d'Eleuterio Quintanilla Prieto. Ses companyes foren Palmira Salabert i
Ramona Vidal. Josep
Beltran
Ribas va morir el 13 de novembre de 1971 a Bordeus
(Aquitània, Occitània) i fou
enterrat al Cementiri Nord d'aquesta ciutat.
***
Ammon Hennacy
-
Ammon Hennacy: El 24 de juliol de 1893 neix a Negley
(Ohio, EUA) el
pacifista, sindicalista i anarcocristià Ammon Hennacy. Havia
nascut en una
família quàquera i es va criar com a baptista. En
1909 després de sentir les
predicacions evangelistes de Billy Sunday es va fer ateu i poc
després es va
fer militant socialista i membre de l'anarcosindicalista Industrial
Workers of
the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Va
estudiar en tres
institucions diferents, una cada any: el Hiram College a Ohio (1913),
la
Universitat de Wisconsin-Madison (1914) i l'Ohio State University
(1915). En
aquests anys va militar en el Socialist Party of America (SPA, Partit
Socialista d'Amèrica) i va realitzar pràctiques
militars amb la finalitat
d'aprendre a «matar capitalistes». Quan va esclatar
la Gran Guerra va ser
empresonat durant dos anys a Atlanta (Geòrgia, EUA) com a
objector de
consciència al servei militar obligatori. Durant la seva
estada a la presó
l'únic llibre que se li va permetre va ser la
Bíblia i la seva lectura el va
canviar radicalment, transformant-se en un pacifista i, segons la seva
autodefinició, «anarquista
cristià»; anarquista perquè era
contrari als governs
i cristià perquè era pacifista. Va
encapçalar una vaga de fam i fou condemnat a
vuit mesos en règim d'incomunicació.En
1919 es va casar amb sa primera esposa i en 1921 va viatjar arreu dels
Estats
Units, recorrent tots els Estats de la Unió. En 1925 va
comprar una granja i
s'establí per educar sos dos fills. En 1931 va
començar la seva tasca social a
Milwaukee i organitzà un dels primers sindicats de
treballadors socials. En les
seves lluites es va negar a l'ús de la força i de
la legítima defensa, fent
servir la resistència passiva. Durant la Segona Guerra
Mundial no va signar
l'acta de reclutament i es negà a pagar els impostos en
protesta pel
bel·licisme governamental; també va intentar
reduir els deutes tributaris
mitjançant l'adopció d'un estil de vida senzill i
basat en els intercanvis.
Entre 1942 i 1953 va fer de treballador agrícola ambulant
arreu del sud-oest
dels Estats Units. En 1953 va ser batejar com a catòlic
romà per un sacerdot
anarquista i amb Dorothy Day com a padrina. En 1953 es va
instal·lar a Nova
York i va fer de director associat del periòdic The
Catholic Worker. A
Nova York va ser famós pels seus piquets sindicals i per les
seves accions antibel·licistes
contra la Comissió d'Energia Atòmica a Las Vegas,
Cabo Cañaberal, Washington i
Omaha. En 1954 va publicar la seva Autobiography of a
Catholic Anarchist.
En 1958 va fer una vaga de 40 dies en protesta pels assaigs d'armes
nuclears.
En 1961 es va traslladar a Utah i va crear la «Joe Hill House
of Hospitalty»,
un centre d'acolliment per als necessitats, a Salt Lake City. A Utah va
crear
un fort moviment contra la pena de mort i contra els imposts
bèl·lics
fonamentat en vagues de fam i concentracions. En 1965 es va casar amb
Joan
Thomas i aquest mateix any va abandonar l'Església
Catòlica Romana. En 1968,
després de veure's obligat a tancar la «Joe Hill
House of Hospitalty», va
dedicar-se a la protesta i a escriure, publicant en 1970 The
Book of Ammon,
on deixa clar la prostitució del missatge de
Jesús per part de Pau, i The
One-Man Revolution, on biografia nombrosos revolucionaris
nord-americans (Henry
David Thoreau, Alexander Berkman, Albert R. Parsons, Bartolemeo
Vanzetti, etc.).
Ammon Hennacy va morir el 14 de gener de 1970 a Salt Lake City (Utah,
EUA) d'un
atac de cor. Va ser un pacifista, anarquista cristià i
defensor de la
resistència passiva; criticà virulentament
l'«Església institucional», portant
una vida senzilla, sense beure ni fumar i reivindicant el
vegetarianisme. Gran
part de la seva lluita va estar enfocada contra la guerra, la
proliferació
nuclear i la pena de mort. Mai no va pagar imposts, a causa del seuús per a
fins militars, i sempre va negar la legitimitat del poder judicial. En
1993 la
seva esposa va publicar The years of grief and laughter: a"biography" of Ammon Hennacy i en 2005 Marcus Patrick Blaise
PageA peace of the anarchy: Ammon Hennacy and other angelic
troublemakers in the
USA, obres biogràfiques i sobre el seu pensament.
El seu arxiu personal es
troba dipositat a la University of Utah Marriott Library.
***
Cartell
llibertari antirepressió
-
Virgínia Dantas: El
24 de juliol de 1904 neix a Porto (Nord, Portugal) la militant
anarcosindicalista i anarcofeminista Felismina Virgínia
Teixeira, més coneguda
com Virgínia Dantas, pel llinatge del
seu marit. Quan tenia set anys
deixà els estudis i amb 12 entrà a treballar com
a obrera costurera al taller
de confecció de camises «Camiseria
Confiança», on conegué militants
sindicalistes llibertaris que la van convidar a participar en
conferències, en
representacions de peces anarquistes de teatre social i en excursions
fraternals. Adherida en les Joventuts Sindicalistes, prendrà
part en diverses
vagues en 1923. L'any següent, va fundar amb algunes companyes
de feina (Margarida
de Barros, etc.) el grup anarquista «Luisa Michel»
per lluitar contra la
repressió política i les deportacions sense
judici de militants. Per fer sentir
la veu de les dones, es va adherir en la Unió Anarquista
Portuguesa (UAP),
creada en 1923 i fou animadora del Centre Femení
d'Educació Social. En 1925 es
va unir amb l'anarquista Aníbal Dantas. En maig de 1926 la
dictadura militar
d'António de Oliveira Salazar, que durarà 48
anys, s'instal·la i els
anarquistes començaren a patir durament la
repressió i aquells que
aconsegueixen escapar-ne es veuen obligats a crear els
Comitès de Socors als
Presoners i Deportats. Virgínia Dantas, com molts altres
militants llibertaris,
s'exiliarà a Brasil. La dictadura s'acabarà amb
la Revolució dels Clavells del
25 d'abril de 1974 i amb els companys supervivents, Virgínia
participarà en la
reconstrucció del moviment anarquista portuguès,
difonent els periòdics A
Batalha, Voz Anarquista i A
Ideia, entre altres. Virgínia
Dantas va morir el 19 de novembre de 1990 a Porto (Nord, Portugal).
***
Notícia
de la detenció de Joan Font Bauló aparareguda en
el diari barceloní La Vanguardia del 5
de març de 1935
- Joan Font Bauló:
El 24 de
juliol de 1914 neix a Gandesa (Terra Alta, Catalunya)
l'anarcosindicalista i resistent
antifeixista Joan Font Bauló, també conegut com Emilio Expósito. Cap al
1929 s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) del Prat de
Llobregat. El desembre de 1933, arran d'un enfrontament armat amb la
Guàrdia
d'Assalt enquadrat en un aixecament revolucionari al Prat de Llobregat,
fou
detingut i tancat a la presó d'Alcalà de Henares.
Després d'alliberat, fou
novament detingut el 4 de març de 1935, juntament amb
Ceferino Casanovas
Ferrer, Francisco Arqués Barrufet, Ramón
García Núñez, Francesc
Verdú Bono i
Fernando Luciano Pucken, per un atracament i novament empresonat. Fou
alliberat
en 1936 després de l'amnistia proclamada després
de la victòria del Front
Popular. Durant la Guerra Civil s'enrolà en el
batalló «Frente de la Juventud»
de València, on fou adjunt d'un comissari polític
republicà. Al final de la
guerra fou fet presoner i internat al camp de concentració
de la platja
d'Alacant i després a la presó muntada al«Grup Escolar Miguel de Unamuno» de
Madrid. Condemnat a treballs forçats a la pedrera navarresa
d'Elizondo,
aconseguí fugir i amb una cama trencada aconseguí
arribar a França, on fou
internat al camp de concentració de Gurs. Després
de ser curat per un metge
espanyol, canvia el nom pel d'Emilio Expósito. En 1943 participà
en la
resistència enquadrat en el grup de maquis francoespanyol«Marte». Després de
l'Alliberament treballà tallant pins i cap al 1947
embarcà a l'Havre cap a
Veneçuela, on es va perdre tot rastre. En 1997 sa
família el buscà mitjançant
el programa de la televisió espanyola ¿Quién
sabe dónde?
***
Jean-Roger
Caussimon
- Jean-Roger
Caussimon: El 24 de juliol
de 1918 neix a Montrouge (Illa de França,
França), l'actor,
poeta, compositor i cantautor llibertari Jean-Roger Caussimon.
Després dels
estudis de secundària a Bordeus i d'una formació
d'actor teatral (primer premi
d'actor als 17 anys) amb la companyia
Trianon-Théâtre de Bordeus, marxa a
París
on es admès a les classes de Louis Jouvet al Conservatori.
Però la guerra
esclata i, mobilitzat, acaba captiu a Alemanya, temps que va aprofitar
per
escriure poesia. Alliberat a finals de 1944, pot finalment fer-se un
home de
teatre i realitzar, a més, un centenar de
pel·lícules (Juliette ou la clef
des songes, L'auberge rouge, French-Cancan,Bel-Ami...),
uns 500 enregistraments radiofònics i més de 150
obres dramàtiques per a la
televisió. També va fer recitals de poesia, va
posar lletra i música a moltes
peces d'obres teatrals, i va fer concerts de cançons
compostes per ell a
diversos cabarets de la capital. Al Lapin Agile, amb la trobada de
Léo Ferré a
1947, que també hi debutava, marcarà la seva
carrera de cantautor compromès. En
1970 va enregistrar el primer disc, que rebrà el Prix Paul
Gilson de l'Acadèmia
Charles Cros, al qual seguiran molts altres, coronats amb nombrosos
premis.
Allunyat dels cercles comercials, sabrà entusiasmar la gent
en els més de 250
recitals que va fer a França i a l'estranger
(Bèlgica, Suïssa, Àustria, Quebec,
etc.). Entre la gran quantitat de cançons que va escriure
podem citar La
Commune est en lutte, Si vis pacem, Les
coeurs purs, Commeà Ostende, Monsieur William, Ne
chantez pas la mort, Le
temps du tango, Vieux chagrins, etc.
Jean-Roger Caussimon va morir
el 20 d'octubre de 1985 a París (França) d'un
càncer de pulmó. Ha publicat Mes
chansons des quatre saisons (1981), La double vie.
Mémoires (1994) iLe vagabond d'automne (2003). Sa filla,
Céline Caussimon, també és
actriu i cantant. A Nancy existeix un Grup Jean-Roger Caussimon de la
Federació
Anarquista Francesa.
Defuncions
Charles
Alerini fotografiat per L. Alessi a Bastia entre 1893 i 1894
-
Charles Alerini: El 24 de juliol de 1901 mor a Vinh (Nghe,
An, Tonquín,
Indoxina francesa; actualment Vietnam) el mestre, communard
i membre i animador de la Internacional antiautoritària
Charles Alerini. Havia nascut el 20 de març de 1842 a Bastia
(Còrsega). Fou el
primogènit d'una família nombrosa formada per 12
infants. Son pare, nascut en
una antiga família corsa, era metge. En 1862
obtingué el batxillerat en
ciències a l'institut de Bastia i en 1863 va ser nomenat
aspirant a prefecte
d'estudis. Exempt del servei militar com a membre de la
instrucció pública, va
ser traslladat als instituts provençals d'Avinyó
i de Marsella. Després d'un
temps com a prefecte d'estudis i ajudant químic a l'institut
de Marsella,
l'octubre de 1869 va ser nomenat mestre de ciències
físiques al col·legi de la Barceloneta
de Provença (Occitània) i va esdevenir membre i
després secretari d'una secció
de la l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT)
d'aquesta població;
més tard en fou membre de la secció de Marsella
i, entre finals de març i
principis d'abril de 1871, membre de la secció executiva de
la Comissió
Departamental Insurreccionalista de les Boques del Roine
(Provença, Occitània).
L'abril de 1870 les autoritats educatives el suspengueren de les seves
funcions
al col·legi de la Barceloneta de Provença per la
seva militància i esdevingué
gerent de Le Rappel de Provence. A
partir d'aquell moment prengué part molt activa en la
Internacional marsellesa
i col·laborà estretament amb André
Bastelica. El 20 de maig de 1870 fou
detingut per «adhesió a societat
secreta» (l'AIT). Però el 8 d'agost de 1870
prengué part, juntament amb Gaston Crémieux,
Combe Étienne, Célestin Matheron i
altres insurgents, en l'ocupació de l'Ajuntament de
Marsella, on es va establir
la Comuna revolucionària. Després del
fracàs d'aquesta insurrecció, va ser
empresonat i alliberat el 4 de setembre amb la proclamació
de la República i la
caiguda de l'Imperi. Entre 1870 i 1871 col·labora en el
setmanari anarquista
madrileny La Solidaridad. El 23 de
març de 1871 fou de bell nou, amb Gaston
Crémieux, capdavanter d'un moviment
insurreccional a Marsella, formant part del Comitè Director
de la Comissió
Departamental de 12 membres, que organitzà la
resistència armada. Després del fracàs
d'aquest nou moviment insurreccional el 4 d'abril de 1871, es
refugià a
Barcelona (Catalunya). Jutjat en absència el 24 de gener de
1872, va ser
condemnat a mort –set anys més tard, el 17 de maig
de 1879, va ser indultat. A
Barcelona s'integra en el nucli de l'AIT i visqué al
número 42 del carrer de Mercaders.
Amic de Mikhail Bakunin, fou membre de l'Aliança de la
Democràcia Socialista
(ADS), creada en la primavera de 1870, i fou delegat de la
Federació Regional
Espanyola (FRE) en el congrés de la Internacional a l'Haia
(Holanda, Països
Baixos) a començaments de 1872, on es declararà
l'expulsió de Bakunin i de James
Guillaume. Aquest mateix any va contactar a Vitòria
(Àlaba, País Basc) amb
Anselmo Lorenzo en ruta cap a l'Haia i li va lliurar una carta de
Bakunin;
ambdós marxaren a Bilbao (Biscaia, País Basc) i
Alerini va seguir cap a
Holanda. Aquest any signà a Barcelona el fullet Cuestión
de la Alianza. El
15 de setembre de 1872 assistí
al congrés antiautoritari internacional de Saint-Imier
(Berna, Suïssa) on fou
un dels seus tres secretaris. El Consell General (marxista) de l'AIT el
va
excloure el 30 de maig de 1873. A Catalunya, durant la primavera de
1873,
constituí amb Camille Camet i Paul Brousse, el«Comitè de propaganda
revolucionària socialista de la França
meridional», el qual apel·là a
l'«an-arquia», al col·lectivisme i al
materialisme, i edità el periòdic La
Solidarité Révolucionnaire. Organe
socialiste-révolutionnaire. Entre l'1 i
el 6 de setembre de 1873 fou un dels cinc delegats de la
Federació Regional
Espanyola (FRE) al congrés de Ginebra (Ginebra,
Suïssa). De tornada a Catalunya,
es mostrà força actiu en el Centre de Societats
Obreres de Barcelona i va ser
detingut arran de les insurreccions republicanes de 1873 i empresonat
durant
dos anys a Cadis (Andalusia, Espanya). El setembre de 1875,
rebutjarà l'oferta
d'Errico Malatesta, que havia vingut comissionat per Bakunin per
organitzar la
seva evasió del penal. L'abril de 1877 fou membre, amb
Jean-Louis Pindy, Paul Brousse
i François Dumarteray, del Comitè Federal de la
Federació francesa de l'AIT,
que tingué el seu congrés el 19 d'agost de 1877;
el novembre d'aquell any,
encara n'era membre, amb Pierre Jeallot, Hippolyte Ferré,
François Dumarteray i
Jean-Louis Pindy. Posteriorment va marxar al Caire (Egipte) i a
Alexandria fou
professor i formà part del Centre Europeu d'Estudis Socials
(CEES). El setembre
de 1889 es casà a Alexandria amb Marie-Catherine de la
Rocca, amb qui tingué
cinc infants. En 1881 donà dues conferències amb
Ugo Parrini (L'Orso), que en aquellaèpoca havia
fundat una petita impremta clandestina. Com que podia entrar a
França, el 1881
retornà i va ser nomenat cap del despatx de
Péricles Grimanelli, prefecte
departamental de Deux-Sèvres (Poitou-Charantes,
França) i exadvocat republicà
de Marsella, el qual havia gestionat la seva petició
d'indult. Entre 1881 i
1888 ocupà diversos càrrecs a Bastia, Annecy
(Savoia, Arpitània) i Nimes
(Llenguadoc, Occitània). En 1888 obtingué una
plaça d'administrador a Indoxina
i en 1900 de president d'un tribunal. Segons les places, fou jutge
civil i/o
oficial civil de l'Estat, encarregat d'assentar els pressuposts i de
l'execució
de les obres públiques, a més de representar
França vers els visitants
europeus. També s'encarregà de denunciar els
abusos de l'administració colonial.
Charles Alerini va morir, a resultes d'un paludisme crònic,
el 24 de juliol de
1901 a Vinh (Nghe, An, Tonquín, Indoxina francesa;
actualment Vietnam).
-
Ivo Fragori: El
24 de juliol de 1937 mor a Villanueva del Pardillo (Madrid, Castella,
España)
l'anarquista Ivo Fragori. Havia nascut el 18 de gener de 1911 a
Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien
Antonio Fragori i Clotilde Levoni.
Paleta de professió, amb son germà Primo Fragori,
Amilcare Muzzioli i altres
companys, formà part del grup anarquista del barri de La
Paganine de Mòdena, de
forta tradició llibertària. En 1934,
després de diversos intents, passà
clandestinament a França, on es pogué reunir amb
son germà Primo, que s'havia
expatriat a finals de 1930. D'antuvi visqué amb son
germà a Villejuif (Illa de
França, França) i posteriorment
s'establí a Orleans (Centre, França), on
participà activament en els cercles d'exiliats. Arran de
l'esclat de la guerra
civil a Espanya s'integrà en les Brigades Internacionals.
L'abril de 1937
s'enrolà en la IV Companyia, del III Batalló de
la «Brigada Garibaldi» i lluità
al front d'Osca (Aragó, Espanya). Va ser ferit en tres
ocasions. Ivo Fragori va
morir en acció de guerra el 24 de juliol de 1937 al front de
Brunete, a Villanueva
del Pardillo (Madrid, Castella, Espanya). Segons els serveis
d'intel·ligència
soviètics s'havia afiliat al Partit Comunista
Italià (PCI) a França.
***
Galo
Díez i Frederica Montseny (Jaén, 1937)
- Galo Díez
Fernández: El 24 de juliol de 1938 mor al Saler
(València,
País Valencià) el militant anarcosindicalista
Galo Díez Fernández. Havia nascut
el 16 d'octubre de 1884 a Bilbao (Biscaia, País Basc). De
jove va
tenir aficions
taurines i va arribar a torejar. Entre 1913 i 1914 escriu en els
periòdics
anarquistes El
Látigo,
de Baracaldo, i El
Trabajo, de
Logronyo.
Va ser en juny de 1915 l'instigador del Motí del Pa de
Vitòria. En 1918, ja un
militant influent i gran orador de la Confederación Nacional
del Treball (CNT),
escriu en Tierra
y Libertad,època en la qual vivia a Eibar i treballava
als tallers d'una armeria. Durant els següents anys va canviar
freqüentment de
domicili (Vitòria, Bilbao, Logronyo, Sant
Sebastià, Tolosa) a causa de la
necessitat d'alimentar sa família nombrosa. En 1917 va
signar el Manifest
d'Eibar contra la guerra i va representar la Regió Nord en
la Conferència
Nacional Anarquista de Barcelona de 1918. L'any següent va ser
un dels més
actius antibolxevics del Congrés de la Comèdia.
En febrer de 1920 va
representar Eibar en el Congrés del Nord a Logronyo i durant
aquest any va fer mítings
i conferències al País Basc (Zaramillo, Durango,
Vitòria...). El 14 de febrer
de 1921 va ser detingut en una reunió celebrada
a Santander. A proposta seva
es va celebrar l'Assemblea de Madrid d'agost de 1921 que va suposar el
començament de la fi de la influència bolxevic
(Maurín, Nin, Ibáñez,
Arlandís,
etc.) en la CNT. En 1922 va assistir a la Conferència de
Saragossa, on va
protestar contra la repressió a Rússia i va
rebutjar un pla que pretenia crear
un comitè fort amb sou elevats format per
Pestaña, Seguí, Carbó,
Peiró, J. M.
Martínez i ell mateix; en aquesta reunió va ser
designat delegat a la
conferència berlinesa preparatòria del
Congrés de l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT) d'aquell any. En maig de 1922 va assistir a la
Conferència
Regional Catalana de Blanes. Durant la dictadura de Primo de Rivera va
viure
molt precàriament a Tolosa fent de cobrador d'una
fàbrica de màquines de cosir.
En 1923 va representar els sindicats d'Eibar en el Ple de
Mataró i va fer
mítings amb Subero. Amb la instauració de la
República va continuar militant,
encara que no amb la lluentó dels anys passats, i va
participar activament am
Manuel Pérez en la recuperació i enfortiment de
la CNT de Guipúscoa. En 1931 va
participar per Renteria, Tolosa i Sant Sebastià en el
Congrés Confederal,
participant posteriorment en una gira de difusió dels acords
per tota la zona
nord (Alsasua, Baracaldo, Pamplona, Estella, Sagüesa, Bilbao,
Santurce,
Durango, etc.), amb Manuel Pérez i Domingo Germinal. Quan va
esclatar la
guerra, va formar part del Comitè del Front Popular de
Tolosa i poc després es
va traslladar a València, on va representar la CNT del Nord
en el Comitè
Nacional de la CNT en qualitat de vicesecretari, realitzant
gairebé tasques
burocràtiques de poca entitat i convertit al revisionisme i
al
circumstancialisme, ell que abans havia estat un ferm defensor del
purisme
llibertari, defensant la unitat sindical amb la Unió General
de Treballadors
(UGT) i la col·laboració en el Govern basc.
Durant aquests anys va ser un
incondicional d'Horacio Martínez Prieto. En febrer de 1937
va representar el
Comitè Nacional en el Congrés
Col·lectivista de Casp, en juny va intervenir en
un míting a València i en setembre, com a
vicesecretari del Comitè Nacional de
la CNT, va ser enviat a investigar els desastres causats per
Líster a la
col·lectivitats aragoneses --el seu informe, amb Royo i
Amil, és del 16 de
setembre de 1937. També va ser l'encarregat de fer arribar
al socialista Prieto
la disposició cenetista de fer-li constat contra els
estalinistes. Galo Díez va
morir el 24 de juliol de 1938 a la platja del Saler
(València, País Valencià)
ofegat després de patir una congestió. Va
col·laborar en la premsa anarquista: Acción
Libertaria, CNT, CNT del Norte, Cultura y Acción, La
Ilustración Ibérica, El Látigo, La Lucha, Semilla Roja,Solidaridad
Obrera, El Trabajo, Tierra y Libertad, Vida
Obrera, El Vidrio, etc. Va escriure el
pròleg al llibre de Felipe
Alaiz Vida y
muerte de Ramón Acín i és autor de La mujer en la lucha
social (1922),Esencia
ideológica del sindicalismo (1922), Apariencias(1923), De julio a julio (un
año de lucha) (1937,
en col·laboració),Las Juventudes
Libertarias ante el pueblo (1937, en
col·laboració),
entre altres. Horacio Martínez Prieto va escriure una
biografia (Semblanza
y
personalidad de Galo Díez) que roman inèdita.
L'Ajuntament de Felanitx organitza una vegada més una glosada diferent. El proper 21 de juliol a les 22h, els Glosadors de Mallorca Cati Eva Canyelles "Sollerica", Alícia Olivares, Mateu "Xurí" i Miquel Servera "Boireta" afrontaran diverses proves amb el "Corpus de fraseologia de les Illes Balears" com a fil conductor.
Catacumbes de Sant Sebastià, Santa Priscilla, Santa Agnès, Santa Domitila i Sant Calixt. Obscurs refugis dels perseguits. Temples primitius bastits entre les galeries. Tot un món subterrani habitat pels fantasmes del passat. Estretes coves on els creients de la nova fe que commouria el món portaven els morts, les restes dels amics i familiars cremats enmig de les places i als jardins de les grans mansions dels aristòcrates romans per a illuminar àpats i orgies. Des de la pobresa i la foscúria, els perseguits, el món dels esclaus i dels humiliats, anava bastint, enmig de llàgrimes i esperances, els fonaments de la immortalitat. (Miquel López Crespí)
Catacumbes de Sant Sebastià, Santa Priscilla, Santa Agnès, Santa Domitila i Sant Calixt. Obscurs refugis dels perseguits. Temples primitius bastits entre les galeries. Tot un món subterrani habitat pels fantasmes del passat. Estretes coves on els creients de la nova fe que commouria el món portaven els morts, les restes dels amics i familiars cremats enmig de les places i als jardins de les grans mansions dels aristòcrates romans per a illuminar àpats i orgies. Des de la pobresa i la foscúria, els perseguits, el món dels esclaus i dels humiliats, anava bastint, enmig de llàgrimes i esperances, els fonaments de la immortalitat.
Qui sap si va ser precisament la força de l'esperança dels humils allò que, al preu de rius de sang innocentment vessada, corcà els fonaments, aparentment tan sòlids de temples i palaus. Els déus romans es fonien com sucre dins aigua davant l'empenta de la fe dels nouvinguts. Carcasses buides de Júpiter, Mart, Juno o Minerva que els emperadors intentaven defensar sense aconseguir res. Isís, procedent d'Alexandria, provant de guanyar-se els cors dels esclaus. Mitra, arribant des de Persia. En la carta als colossencs, Pau convida a abandonar per sempre més els ritus i les doctrines inútils.
Diu Pau de Tars: "Vosaltres, morint amb Crist, heu estat alliberats dels poders que dominen aquest món. ¿Per què, doncs, us deixau imposar preceptes, com si encara visquéssiu subjectes al món?".
Sota la bota de Roma neixen un home i una dona nous. Què restava dins del cristianisme del rigorós sistema mitraic? Mentre avançava envers la incertesa de l'ignot, a les palpentes pel laberint de passadissos, reconstruïa mentalment l'inici de la meva fe.
A diferència de moltes de les religions del passat que solament exigien certs sacrificis rituals, una adoració superficial que no afectava la vida quotidiana dels seus seguidors, Mitra insistia en la necessitat de menar una "conducta" especial. El seguidor de Mitra, com després el cristià, havia d'acomplir determinats manaments enfocats a propiciar una activa germanor entre els homes. Mitra exigia soldats de la fe, talment com Pau de Tars demanava igualment als primitius seguidors de la doctrina de Jesús.
Pau, en la carta als colossencs, avança en el concepte de germanor mitraic i demana una completa interiorització de la doctrina dels Evangelis exigint, en camí de bastir aquest home i aquesta dona nous, "...sentiments de compassió entranyable, de bondat, d'humilitat, de dolcesa, de paciència; suportau-vos els uns als altres, i si algú tengués res contra un altre, perdonau-vos-ho".
Cercar l'origen de la germanor entre els homes! "Per damunt de tot, revestiu-vos de l'amor, que tot ho lliga i perfecciona".
Palpava, amb deler, emocionat, amb el cor bategant com els pistons d'una enorme màquina, les antiquíssimes parets, les primitives pintures on, tants segles després d'haver estat treballades, encara es notava l'empremta del pinzell de l'artista o del martell del picapedrer obrint nínxols, caminois en la dura roca calcària, l'espai on aquelles gents alçaren els primigenis altars que anaven forjant els seguidors dels evangelistes.
Caminàvem en un silenci respectuós pels foscos interiors. Just per on avançàvem era on, provant de defugir de les persecucions de Tiberi o de Neró, s'amagaven els màrtirs antics. Aquí bastien, qui sap si sense ser conscients, unes creences diferents de les que regnaven en el desordre exterior. Una religió que xuclava de les rels de la tradició jueva i que, sense cap mena de dubte, feia seu l'Antic Testament obrint-lo a més àmplies perspectives.
Una idea els separava, emperò, dels que encara esperaven el Salvador: per als seguidors de sant Pau i sant Pere, Crist era el Messies anunciat a l'Antic Testament. El fill de Déu ja havia arribat i, després d'anunciar la seva arribada, havia patit persecució i tortura en mans de romans i fariseus.
El poble escollit per Déu no era ja únicament el poble jueu. El fill de Déu havia anunciat que la Bona Nova englobava la humanitat sencera. Aquesta era la diferència essencial amb els patriarques d'Israel que volien mantenir els vells preceptes, els conceptes tancats referents a l'existència d'un poble especial, l'únic escollit per a la salvació, un poble diferent dels altres.
Com explica Pau en la carta als romans: "Per la fe en Jesucrist, Déu dóna la seva justícia a tots els qui creuen, sense fer cap distinció, ja que tots havien pecat i vivien privats de la glòria de Déu!".
El Déu Salvador ja no és solament el Déu dels Jueus. Com diu Pau: "O és que Déu és tan sols Déu dels jueus? ¿No ho és també dels pagans? Sí, també ho és dels pagans, ja que Déu és un, i ell, per la fe, fa justs els circumcisos i els incircumcisos".
Un Déu per a tots!
Els cristians portaven una vida ben diferent dels seguidors dels grans fastos de l'exterior. La nova fe aferrà, sobretot, en el cor dels més desvalguts i així anà avançant, des de les catacumbes fins a les cases senyorials, penetrant, silent i vencedora, en el mateixos palaus imperials.
Les catacumbes de Roma! Com si participàs en una expedició misteriosa envers altres mons! Podia veure, ara aquí i ara allà, petites capelles excaves a cop a cop en la pedra, criptes de tota mena de condició, tombes per a esclaus i per a rics, els primers mosaics i frescs de la nostra cultura. Com brillaven en aquella nit perpètua els fragments de marbre i pedres de coloraines que conformaven les obres d'art incrustades a les parets, en la fondària de la terra, a tanta distància de la llum del sol!
La sensació que sentia m'enrampava els nervis! Com si parlàs amb homes i dones de carn i os. Talment visquessin encara i em volguessin fer partícip de les seves experiències. Ombres que em guiaven entre els laberints particulars de les meves ombres interiors. Em miraven de fit a fit als ulls, com si em confirmassin que no m'havia errat en la meva decisió de fer el viatge.
Després del decret de Constantí, les catacumbes, els passadissos bastits per a la supervivència dels perseguits o per a descans etern dels morts, esdevengueren, convenientment ampliades, les tombes oficials dels bisbes de Roma. Quasi tots els papes del segle III reposen a les catacumbes de Sant Calixt. Però això s'esdevenia quan la fe del Messies anunciat a l'Antic Testament ja s'havia ensenyorit de la ciutat i, com la pluja que salva l'anyada després de la sequera, s'escampava, torrencial, per tots els indrets del món llavors conegut.
Les catacumbes eren expressió d'una cultura submergida en la foscúria. Al damunt, prepotent, s'anaven alçant els edificis i ritus de l'Imperi. Un domini que als seus coetanis semblava etern, de munió de falsos déus, de monuments aixecats a l'emperador o a qualsevol aberració animal venguda d'Egipte. Aquí i allà, corrues de desvalguts i centurions romans adorant déus-cocodril, déus-serp, déus-xai, déus-cas... Altres, ajupint-se sota el símbol del sol i de la lluna, provant de llegir el destí dels homes en les entranyes dels animals sacrificats damunt el marbre...
Mentre a l'exterior s'aixecava una Roma de grandioses construccions i d'esclaus, sota terra els artistes cristians, bastien, amb dedicació i extremat amor, bastien delicats dibuixos, reproduïen meravelloses pintures, deixaven per sempre, incrustats en les parets ombrívoles, els bellíssims mosaics que, encara avui, resplendeixen convidant a la meditació i al somni. Aquí romanen enterrats els primers sants. Segons la tradició, en les de Sant Sebastià reposen les despulles d'aquest sant, una víctima en entre milers de les persecucions de Dioclecià. Enllà, la sepultura de Pau.
Trepitjàvem, molt respectuosament, la pols de les galeries, sense gosar alçar la veu, ja que un profund respecte ens dominava. El Guia m'explicava com, en plena Edat Mitjana, els negociants de Roma i una Església encara no depurada dels seus vicis i pecats, sadollaven amb les despulles d'aquestes catacumbes la set irrefrenable de relíquies existent entre tots els estaments socials de la cristiandat.
Quantes tones d'ossos, de dents, de braços, de dits i peus no sortiren d'aquesta foscúria per a convertir-se en or i argent en ser venuts als creients de França, Espanya o Alemanya! Quantes tones d'ossos no foren convertides en pols per a esdevenir la "miraculosa" medecina que curava totes els malalties del planeta!
L'avarícia dels homes provant de treure profit del més sagrat. Sempre igual: les mateixes debilitats humanes a través de totes les èpoques. Però les catacumbes, amb el món secret que servaven per aquells quilòmetres i quilòmetres de passadissos, eren el món marginal que havia minat els fonaments de l'Imperi.
Sentia un vertigen absolut.
Els nerons del passat, les monstruositats de Tiberi i Callígula, la sang innocent vessada per Dioclecià i amb què tots plegats havien regat els carrers de Roma en la convicció que llur poder duraria tota l'eternitat! Els circs on morien els cristians destrossats per les dents i les urpes de les feres salvatges portades d'Àfrica, esdevenien la forma d'entreteniment essencial d'un cruel univers de folls. Els banys públics i els palaus esdevenguts solls de prostitució on no es respectava ni l'edat i la humanitat de tants d'allots i allots forçats a cometre munió d'actes indignes. Els àpats de Messalina, illuminats per cristians convertits en torxes humanes. Suetoni, en la Història dels dotze cèsars descriu les brutalitats de Tiberi. Les persecucions de les vestals dins del mateix temple. Tot plegat un món de corrupció que, exceptuant algunes obres d'Horaci, Catul, Ovidi o Marcial, esdevenia un terrorífic infern per als seguidors dels evangelis.
Ho pronosticà Joan, fill de Zebedeu quan a l'Apocalipsi parla de la Gran Prostituta. La Roma Imperial, l'encarnació del mal producte de la riquesa obtenguda sobre la sang dels innocents; Roma, centre del mal i de les forces diàboliques que amenacen convertir l'univers en un desert. Roma: "Vine, i et mostraré la gran prostituta que viu vora les aigües. Els reis de la terra s'han prostituït amb ella, i els habitants del món s'han embriagat amb el vi de la seva prostitució".
Amb Constantí, després del decret del 313, els adeptes a l'Evangeli ja podien sortir al carrer, abandonar les catacumbes, mirar de fit a fit las vella aristocràcia romana sense por, segurs del futur que s'obria al seu davant sota el signe invicte de la creu. Pocs anys després, Costanci II declarà superstició el paganisme i decreta que la ignomínia dels sacrificis als falsos déus s'havia d'acabar.
El camí que portava al triomf de la nova religió s'afermava amb força incontrolable. Bona part dels antics administradors imperials esdevenen, ni que fos per simple oportunisme, cristians. L'exèrcit ja fa temps que és en mans d'oficials de creu a l'escut. Ara els cristians basteixen basíliques sobre els temples a Júpiter, a Mart, a Venus o a qualsevol déu o deessa provinent d'orient o el gèlid nord dels germànics. Els temples són elevats emprant els materials, les columnes dels edificis enderrocats. Les estàtues dels emperadors pagans serveixen per a consolidar els fonaments dels temples cristians, i les portes del Senat romà ara flanquegen l'entrada als seguidors del Messies quan entren a Sant Joan del Laterà.
Començava l'eclipsi del poder de Minerva. Cendres damunt el culte a Hèrcules, a Càstor i Pòllux. Quin sentit podien tenir ara els augurs? Ja no era permès obrir de viu en viu el ventre dels animals per a llegir-hi el destí dels homes i les nacions. Des de quan, però, els romans no creien en llurs falsos déus? Si estudiam Livi podrem copsar com els senyors romans més assenyats es mofaven d'uns éssers divins que necessitaven del sacrifici de pollastres per a endevinar el destí de l'emperador en la batalla.
- Surt El
Libertario:
El 25 de juliol de 1903 surt a Barcelona (Catalunya) el primer
número d'El Libertario. Periódico semanal.
Era l'òrgan d'expressió dels
grups anarquistes «Verdad» i«Constancia». Sembla que el responsable va ser
José Más Gomeri i hi van col·laborar
Anselmo Lorenzo i Ricardo Mella. Sortí per
contrarestar la propaganda dels polítics i la de les
entitats, científiques i
econòmiques, que «extraviaven» els
treballadors del veritable camí. Només s'ha
conservat aquest primer número i, a causa de la
persecució per part de la
policia que patí, es publicà amb retard ja que
l'impressor original no volgué
estampar-lo per por.
***
Portada del primer
número d'Il Pensiero, dissenyada per Filiberto
Scarpelli
- Surt Il Pensiero:El
25 de juliol de 1903 surt a Roma (Itàlia) el primer
número de la revista bimensual Il Pensiero.
Sociologia, arte, letteratura.
Publicada per Pietro Gori i Luigi Fabbri, es va editar fins al 1911,
any de la
mort de Pietro Gori. Dos números especials van sortir encara
a Bolonya,
consagrats a Kropotkin (desembre de 1912) i a Giordano Bruno (febrer de
1913).
***
Curs
d'Esperanto a la comunitat anarcocomunista de "L'Expérience"
-
Creació del Groupement Communiste: El 25 de
juliol de 1905 es crea a Bèlgica, a iniciativa de
l'anarquista Georges
Thonar, el Groupement Communiste (Agrupament Comunista), que
esdevindrà l'any
següent Groupement Communiste Libertaire (GCL). Aquesta
organització tindrà com
a objectiu propagar les idees anarcocomunistes per mitjà
dels mítings, la
creació de Cercles d'Estudi, la publicació de
periòdics (L'Insurgé, L'Émancipateur)
i d'obres de propaganda. El GCL serà d'altra banda
l’origen d'un intent de
posada en pràctica del comunisme llibertari amb la
creació, per part d'Émile
Chapelier i sa companya, en 1905, de la colònia«L'Expérience» on viuran,
d'antuvi a Stockel-Bois i després a Boitsfort, fins al 1908,
una desena de
persones i que editaran el periòdic mensual Le
Communiste. Hi van ser
membres Henri Fuss i Lucien Hernault, entre altres.
***
Cartell
del Sindicat Únic del Ram del Transport de Ricard Obiols
(1937)
-
Col·lectivització dels transports:
El 25 de
juliol de 1936, a Barcelona (Catalunya), l'obra constructiva de la
Revolució
llibertària progressivament va tenint resultats i el sector
del transport, i
especialment els tramvies de Barcelona, són
col·lectivitzats pel Sindicat Únic
del Transport Marítim, Aeri i Terrestre de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Seran seguits pels altres serveis públics, una part
del sector de
distribució i d'aprovisionaments, i per nombroses
indústries, com les fàbriques
d'automòbils Hispano-Suïssa.
***
Propaganda
del Gran Picnic apareguda en el número 1 del
periòdic barceloní Boletín de la
Agrupación Anarquista «Los de Ayer y los de
Hoy» de juliol 1937
- Gran Picnic: El
25 de juliol de 1937 se celebra a la Font de la Teula de Vallvidrera
(Barcelona, Barcelonès, Catalunya) un Gran Picnic a benefici
de la Casa Alberg«Anselmo Lorenzo», que s'havia acabat d'inaugurar.
Aquest centre assistencial
intentà resoldre les carències
d'alimentació, de vestit i d'aixopluc dels ancians
i ancianes anarquistes. L'esdeveniment, organitzat per
l'Agrupació Anarquista«Los de ayer y los de hoy», compta al
matí amb un concert de la Banda de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Granollers
(Vallès Oriental,
Catalunya), formada per 50 professors, i una conferència de
Rodolfo González
Pacheco sobre «El anarquismo en la Argentina»; i, a
la tarda, amb una actuació
infantil de politxinel·les i pallassos, una prova de
resistència entre
carnívors i vegetarians, un recital de poesies, un concurs
de cançons
revolucionàries i la representació d'obra Els
mals pastors, d'Octave Mirbeau, en la traducció al
català de Felip
Cortiella Ferrer, portada a terme pel quadre escènic de
l'Agrupació Anarquista«Los de ayer y los de hoy».
Naixements
Kate Austin
- Kate Austin: El 25
de juliol de 1864 neix a La Salle (Illinois, EUA)
la periodista i escriptora anarcofeminista i lliurepensadora Catherine
Cooper,
més coneguda com Kate Austin, amb el
llinatge de son marit. Sa família,
pagesa i seguidora de l'Església Unitària
Universalista, es va establir a Hook's
Point (Iowa) quan ella tenia sis anys. En 1875 sa mare va morir i
hagué d'ocupar-se
de sos set germans; només va poder estudiar dos anys en una
escola pública.
L'agost de 1883 es va casar amb Sam Austin a Hook's Point. En aquellaèpoca son
pare va descobrir la revista anarquista i propagadora de l'amor lliure Lucifer,
editada per Moses Harmon. Austin i tota sa família es va
veure influenciada
pels escrits de Harmon, però van ser els Fets de Haymarket
de 1886 i les
execucions que es van desencadenar que va inclinar-la cap a
l'anarquisme. Com a
membre de l'American Press Writers' Association (APWS,
Associació d'Escriptors
de Premsa Americans) va escriure en nombrosos periòdics
obrers i radicals, i
també va col·laborar en Lucifer
i en diverses revistes anarquistes, com The
Firebrand, Free Society, Discontent
o The Demonstrator,
especialment sobre temes referents a la reforma sexual, al patriarcat i
a la
situació econòmica de la classe treballadora. A
partir de 1895 va col·laborar
també en revistes lliurepensadores i atees. L'octubre de
1897 i el setembre de
1899 Emma Goldman va visitar Austin a la seva granja de Caplinger Mills
(Missouri, EUA), on va realitzar diverses conferències a la
zona organitzades
per Kate i Sam. En 1900 el seu informe The question of the
sexes va ser
discutit oficialment a París en el Congrés
Internacional Revolucionari de la
Classe Treballadora i publicat en francès en Les
Temps Nouveaux --també
va ser publicat en La Protesta Humana. En 1901 va
defensar en Free
Society l'anarquista Leon Czolgosz, que havia assassinat en Free
Society
el president dels Estats Units William McKinley. Com a seguidora de
l'anarcocomunisme va criticar durament els anarcoindividualistes. Va
mantenir
correspondència amb la major part dels
intel·lectuals anarquistes de la sevaèpoca (William Holmes, Carl Nold, etc.). Kate Austin va
morir de tisi el 28 d'octubre de 1902 a Kingman (Kansas, EUA) quan
viatjava cap a Denver; va
deixar
nou infants d'edats compreses entre els 10 i els 19 anys.
***
Julius
Boisson
- Julius Boisson: El
25 de juliol de 1874 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista
il·legalista Julius Baptiste Boisson, també
conegut com Jules Boisson. Sos
pares es deien Jacques Boisson --també anarquista
i corresponsal del periòdic Le
Tire-Pied--
i Marie Bremond. Tipògraf de professió com son
pare, rebia a casa seva
correspondència, fulletons i diaris revolucionaris d'arreu
França que
distribuïa entre els seus companys. Membre de l'anarquista«Grup dels Joves» (Marius
Bayol, Antoine Baudy, Venance Lesbros, Ernest Lavisse, Marius Raphael,
Maurice
Manuel Ferrier, etc.), en 1893
participà amb aquests companys en la reaparició a
Marsella del periòdic L'Agitateur.
Organe Anarchiste, que
havia sortit l'any anterior. Aquest mateix any va ser detingut arran de
la
manifestació del Primer de Maig i condemnat dos dies
després pel Tribunal
Correccional de Marsella a 15 dies de presó per«afront als agents de
l'autoritat». Des d'aquest moment va ser constantment
assetjat per les
autoritats: detenció arran de l'atemptat contra el quarter
general del carrer
d'Armény de Marsella (nit del 15 al 16 de novembre de 1893),
escorcolls (gener
i juliol de 1894), etc. Atret per l'«expropiació
individual», el 10 de març de
1895 va ser detingut per la policia per «complicitat en
robatori» i fou
finalment amollat el 25 d'abril. De bell nou, el 25 de juny de 1896, va
ser
arrestat per «furt amb efracció» i
condemnat el 26 de juliol d'aquell any a 15
mesos de presó, pena que es va veure reduïda a un
any en l'apel·lació. El 23 de
març de 1898 l'Audiència de les Boques del Roine
el condemnà per un nou
robatori a vuit anys de treballs forçats i a cinc anys
d'assignació de
residència. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. Son germà Adolphe, empleat de
sastreria, també era anarquista.
***
Ercolano
Cinti
- Ercolano Cinti: El
25 de juliol de 1882 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el
propagandista anarquista
i sindicalista Ercolano Cinti, conegut com Ruggero.
Sos pares es deien Cesare Cinti i Lucia Maltoni. Cosí de
Benito Mussolini, es
guanyava la vida com a ferroviari temporal i després com a
escrivà i viatjant
de comerç. Després d'un temps militant en el
republicanisme, a començament del
segle es passà al moviment anarquista. En 1909 es
casà amb Iside Frittelli, amb
qui tindrà sis infants (Angiolillo, Germinal, Vera, Errico,
Spartaco i Vezio). D'antuvi,
la seva tasca propagandística no va ser jutjada de perillosa
per les
autoritats. Fou un dels promotors de la Conferència
Interprovincial Anarquista
que se celebrà el 23 de gener de 1910 a Ancona. Com a membre
de diversos grups
anarquistes d'Ancona («Paolo Chiarella»,«Kotuko», «Studi Sociali»),
entre el 9
i el 10 de febrer de 1913 prengué part en el
Congrés Anarquista d'Umbria i les
Marques que se celebrà a Fabriano (Marques,
Itàlia), centrat en l'organització
econòmica del moviment. Mesos més tard, en
substitució d'Arturo Belletti, esdevingué
redactor responsable del periòdic anarquista Volontà.
El 31 d'agost de 1913 es reuní a Osimo (Marques) amb Errico
Malatesta, qui parlà sobre «Progresso dei
partiti». El 3 de gener de 1914
acompanyà Errico Malatesta a Fabriano i després a
Sassoferrato (Marques,
Itàlia) per a fer la conferència «Gli
anarchici e gli altri partiti». El 5 de
febrer de 1914 el trobem encara amb Malatesta a Falconara Marittima
(Marques,
Itàlia) per a una reunió pública que
portà el títol «Che cosa vogliono gli
anarchici». En la primera meitat de 1914 va ser denunciat com
a gerent de Volontà per«insults a l'Exèrcit, incitació
a l'odi de classe i a la revolta, i instigació al crim i
apologia del delicte»,
a causa alguns articles publicats en aquest periòdic. Entre
del 17 i el 18 de
maig de 1914 participà en el Congrés Anarquista
d'Umbria i de les Marques que
se celebrà a Fabriano. Empresonat arran dels fets de la«Setmana Roja», que
esdevingueren entre el 7 i el 14 de juny de 1914, es va veure obligat a
abandonar la redacció de Volontà.
Alliberat
dies després, deixà Ancona i
s'instal·là a Trieste (Friül). L'11 de
juliol de
1914, arran dels fets de l'atemptat de Sarajevo, va ser detingut per la
policia
austríaca per propaganda anarquista i el desembre d'aquell
any processat, però
va ser absolt i lliurat a la Prefectura de Udine (Friül), per
a ser enviat a
Ancona. Durant la Gran Guerra signà, juntament amb el
socialista Mario Alberto
Zingaretti, alguns pamflets antimilitaristes que es van repartir al
front. En
acabar la guerra, amb Antonio Brasili i Cesare Stazio, formà
part del comitè
directiu de la Unió Anarquista d'Ancona (UAA) i
s'acostà al sindicalisme
llibertari. En 1919 va promoure la Unió Comunista Anarquista
d'Ancona (UCAA) i
va ser nomenat membre del Comitè de Coordinació
de Correspondència de la Unió
Anarquista Italiana (UAI). El juny de 1919 entrà a formar
part de la Comissió
Executiva de la Cambra del Treball local. En aquesta època
la policia el
considerà erròniament col·laborador deVolontà
sota el pseudònim Petit Jardi,
darrera del qual es trobava en realitat Nella Giacomelli. Poc abans de
les
eleccions de 1919 s'encarregà de recopilar i distribuir a
diversos grups
anarquistes italians un manifest de propaganda abstencionista i
antiparlamentari. Tresorer del «Club
Soviètic» local, el maig de 1920
participà
en el Congrés Socialista Anarquista de Milà
(Llombardia, Itàlia), que organitzà
la propaganda contra el suport italià a
l'«Exèrcit Blanc» durant la guerra
civil russa. Un mes més tard, participà, amb
Mario Moccheggiani, en l'anomenada«Revolta dels Bersaglieri»; detingut, va ser
alliberat l'octubre de 1920 i s'establí
a Monterado (Marques, Itàlia). De bell nou a Ancona en 1925,
durant els anys
del feixisme sembla que s'apartà de la vida
pública i que no tingué contactes
amb el moviment anarquista, encara que la policia el
continuà vigilant fins al
març de 1936, quan va ser definitivament esborrat dels
arxius policíacs.
Després de la II Guerra Mundial s'afilià al
Partit Comunista d'Itàlia (PCI). Ercolano
Cinti va morir el 10 de desembre de 1950 a Ancona (Marques,
Itàlia).
***
Notícia
del judici de Benoît Liothier apareguda en el diari
parisenc Le
Radical del 5 de gener de 1913
- Benoît Liothier:
El 25 de juliol de 1883 neix a Saint-Priest-enJarez (Roine-Alps,
Arpitània)
l'obrer metal·lúrgic, antimilitarista, dramaturg,
neomaltusià, propagandista
del moviment antialcohòlic, sindicalista i anarquista, i
després comunista,
Benoît Liothier. Durant el seu servei militar va ser
condemnat a Alger
(Algèria) per un consell de guerra a tres anys de
presó per «violències a un
superior» i enviat a les companyies
disciplinàries. En 1910, considerat com a
un dels antimilitaristes més perillosos de
Sant-Etiève (Roine-Alps, Arpitània),
va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B».
Militant, amb Philippe Goy
i Nicolas Berthet, de les Joventuts Sindicalistes de
Sant-Etiève, de les quals
va ser secretari, promogué sobretot, amb Jean-Baptiste
Rascle, Jean-Marie Tyrlot
i Urbain Malot, la campanya contra les colònies
penitenciaries militars i portà
la caixa del «Sou del Soldat». En 1910
edità deu-mil exemplars del fullet L'enfern
militaire, on denuncià
l'assassinat de dels disciplinaris Jean i Brando als penals militars.
En
aquesta època, que treballava a la fàbrica
Barrouin, participà activament en el
Sindicat de la Metal·lúrgica de la
Confederació General del Treball (CGT), del
qual entre 1910 i 1911 fou secretari. Entre el 3 i el 10 d'octubre de
1910
representà els emmotlladors en coure de Lió
(Arpitània) en el XVII Congrés
Nacional Corporatiu (XI de la CGT) que se celebrà a Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània). El 15 d'octubre de 1910 participà en
un míting a Saint-Etiève, amb
el ferroviari Tatti i Ferdinant Faure, a la sortida del qual hi
hagué grans
desordres públics i la policia carregà durament
contra la manifestació. En 1911
proposà que a la Borsa del Treball de
Saint-Etiève cap polític en pogués
prendre la paraula en els mítings que se celebraven als
locals. Autor dramàtic
aficionat, va escriure peces teatrals compromeses i el 30 de
març de 1912
estrenà, davant gairebé un miliar de persones al
Teatre Municipal Roanne
(Roine-Alps, Arpitània) pel grupartístic«L'Avenir», l'obra en dos actes Aux
travaux, on denunciava els treballs forçats als
batallons africans (Biribi),
representació que va ser
prohibida pel sotsprefecte de policia, però que va ser
publicada per
l'editorial Stock. El novembre de 1912 fou el principal orador d'una
gira de
conferències a Arpitània (Chazelles-sur-Lyon, La
Grand-Croix, Saint Chamond i Viena
del Delfinat) organitzada pels cercles llibertaris i per la socialista
Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En aquestes
conferències reivindicà
la unitat revolucionària de totes les tendències
socialistes contra la guerra,
alhora que l'ús del sabotatge de les línies
telegràfiques en cas de mobilització,
i per aquests fets va ser buscar per la policia, detingut el 4 de
desembre de
1912, jutjat el 4 de gener de 1913 amb grans mesures de seguretat pel
Tribunal
Correccional de Saint-Etiève i condemnat dos dies
després a dos anys de presó
ferma per «incitació al sabotatge» i a
100 francs de multa, encara que el 20 de
juliol d'aquell any una apel·lació a
Lió el posà en llibertat. El 25 de maig de
1913 el seu domicili, juntament amb el d'altres antimilitaristes, va
ser
escorcollat per la policia. Al costat de Jean-Baptiste Rascle,
participà en la
campanya contra la «Llei dels tres anys», que
instaurava un servei militar de
tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit
francès per a una eventual
guerra amb Alemanya. Entre el 8 i l'11 de setembre de 1913
representà el
Sindicat de la Metal·lúrgica de
Saint-Etiève en el Congrés Federal de
Metal·lúrgics celebrat a París
(França) i publicà una dura ressenya en Le Libertaire del 20 de setembre de
1913. En tornar a Saint-Etiève, plantejà la
creació d'una nova Unió dels
Metal·lúrgics sense els dirigents Laurent Torssus
(Torcieux) i Urbain Malot,
considerats moderats. El 14 de febrer de
1914 el Grup Artístic Intersindical i Cooperatiu de Roanne i
el grup artístic«Germinal» de Saint-Etiève
representà al Teatre Municipal de Roanne el drama social
antialcohòlic en tres actes La
source
fatale i el maig d'aquell any va ser nomenat secretari del«Foyer
Populaire», grup anarquista més important de
Saint-Etiève hereu de les
Joventuts Sindicalistes, que celebrava les seves reunions al
Cafè Ferriol, al
passeig Victor Hugo, que comptava entre els seus membres Laurent
Moulin, Claude
Charrat, Philippe Goy, Jean Gardant, Antoine Clemençon i
Catherine Bernard,
entre d'altres, i que s'adherí a la Federació
Anarquista Comunista Revolucionària
(FCAR). Quan es declarà la Gran Guerra, amb Philippe Goy,
Jean-Baptiste Rascle
i Nicolas Berthet, s'amagà un temporada al bosc del Pilat
fugint d'una possible
detenció. Finalment l'agost de 1914 va ser mobilitzat,
però va ser alliberat el
novembre d'aquell any i entrà a treballar a la
fàbrica Lescure de Saint-Etiève.
El seu antimilitarisme minvà durant la guerra, fins i tot
durant l'agitació
pacifista de maig de 1918, fet que va ser reconegut pel comissari de
policia i
tot. Durant la postguerra s'afilià al la Secció
Francesa de la Internacional
Comunista (SFIC), intervingué en reunions
públiques i, fins el desembre de 1927,
va ser responsable del setmanari comunista Le
Cri du Peuple. El 9 de febrer de 1928 demanà
comptes polítiques i
financeres al comitè local del Partit i el 12 de febrer va
ser reprovat; dimití
immediatament i en va ser expulsat. Desconeixem la data i el lloc de la
seva
defunció.
***
Medí
Martí Augé
- Medí
Martí Augé: El 25 de juliol de
1890 neix a Vilanova del Camí (Anoia, Catalunya)–altres fonts citen Barcelona
(Catalunya)– l'activista anarquista i membre dels grups
d'acció confederals
Medí Martí Augé. Llibertari des de
jovenet, es mostrà força actiu en la
Revolució de 1909, coneguda com «Setmana
Tràgica». A partir de 1912, amb Pau
Sabaté Lliró (El Tero),
fou una peça
clau en la Societat de Tintorers del Ram Tèxtil de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Barcelona. Cap al 1915 fou assidu del Centre Obrer del
carrer
barceloní de Serrallonga. Buscat per les autoritats militars
en 1917, juntament
amb altres destacats anarcosindicalistes, va ser amnistiat l'any
següent. Entre
1920 i 1923 actuà en els grups d'acció de la CNT
contra els atacs dels
pistolers del Sindicat Lliure. Amb Melquíades
González assaltà a punta de
pistola una de les seus del Sindicat Lliure i el 4 de gener de 1920
atemptà,
amb un grup de companys, contra el sicari de la patronal Joan Serra, un
dels
assassins del seu amic El Tero, que
morí dies després. La policia el va implicar en
l'assassinat el 8 de març de
1921 del president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato
Iradier i el
considerà còmplice del grup d'acció
(Lluís Nicolau Fort, Pere Mateu Cusidó i
Ramon Casanelles Lluch) que executà el magnicidi. Realment,
amb Joan Pey, Jaume
el Pelao, Espinal i Joan García Oliver, formà
part d'una comissió que anà a
Madrid a gestionar la creació d'un Comitè Cotoner
que, juntament amb el govern
de Dato, intervingués en el problema dels
dèficits de les fàbriques tèxtils a
causa dels elevats preus del cotó d'importació;
la comissió fou tan sols un
pretext per estudiar sobre el terreny les possibilitats de portar a
terme
l'acció i aplegar informació sobre els
recorreguts diaris del cap de Govern,
així com els edificis, les sortides i els carrers que serien
l'escenari de
l'atemptat planejat. En 1924 va ser detingut, jutjat l'1 de
març d'aquell any
pels assassinats frustrats de dos membres del Sindicat Lliure
(Joaquín Talón
Barrio i Federico Díaz Rodríguez) –va
ser defensat per Eduardo Barriobero
Herrán– i condemnat tres dies després a
vuit anys, quatre mesos i un dia de
presó per cada un dels dos delictes i a 920 pessetes
d'indemnització per als ferits.
Després de la Guerra Civil residí a Barcelona i
en 1942 establí contactes amb
Ginés Camarasa García, destacat membre del
Comitè Regional de Catalunya de la
CNT i de la clandestinitat confederal a Barcelona. Medí
Martí Augé sembla que
morí en 1957 a Barcelona (Catalunya).
***
Amando
Jordà Botí
- Amando Jordà
Botí:
El 25 de juliol de 1903 neix a Alcoi (Alcoià,
País Valencià) el militant anarcosindicalista
Amando
Jordà Botí, també citat
erròniament com Armando
Jordà i Armando
Arjona, i conegut com El
Sec.
Sos pares es deien Francesc Jordà i Camil·la
Botí. D'antuvi milità en
el Sindicat de la
Construcció de Cocentaina (Comtat, País Valencia)
de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i cap al 1918
començà a treballar a Alcoi com a aprenent en la
metal·lúrgia. Ocupà càrrecs
de
responsabilitat en la CNT, com ara tresorer, secretari de la
Federació Local d'Alcoi,
secretari del
Sindicat del Metall i membre del Comitè Regional de la CNT
del País Valencià.
Durant la guerra civil participà en el procés
col·lectivitzador a Alcoi i s'encarregà del
Departament d'Economia i Estadística de la
Federació Local de Sindicats
d'Índústria d'Alcoi i de la secretaria del
Sindicat del Metall. Amb el
triomf feixista, després de la contesa, restà a
Alcoi amagat (talp); per
fugir de la repressió s'ocultà durant 16 anys en
un amagatall del seu propi
domicili. Detingut el 8 de desembre de 1953, va ser enviat a l'Hospital
Civil d'Oliver d'Alcoi i el 12 de febrer de 1954 al Reformatori
d'Alacant (Alacantí, País Valencià),
on va ser processat. El 18 de maig de 1954 va ser posat en llibertat
provisional. Amando Jordà Botí va morir
el 18 de gener de
1986 a l'Hospital d'Alcoi (Alcoià, País
Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
- Luce Fabbri:
El 25 de juliol de 1908 neix a Roma
(Itàlia) la militant, propagandista, teòrica,
poetessa i intel·lectual
anarquista Luce Fabbri de Cressatti. Filla del militant Luigi Fabbri i
de
Bianca Sbriccoli, de nina va conèixer un bon nombre de
revolucionaris, com ara
Malatesta, i gaudí, contràriament a altres
militants, d'una educació
llibertària. Testimoni durant els anys vint del segle XX de
la pujada del
feixisme a Itàlia i de les persecucions
polítiques que obligaren son pare a
exiliar-se a França el setembre de 1926. L'octubre de 1928
va obtenir el
doctorat de Lletres a la Universitat de Bolonya i entra clandestinament
a
França amb sa mare en 1929 per trobar-se amb Luigi a
París. Després de la seva
expulsió de França dos mesos més tard,
la família es refugia a Bèlgica i, de
bell nou amenaçada, acabaran instal·lant-se a
Montevideo (Uruguai). Quan Luigi
mor el 24 de juny de 1935, Luce continuarà l'obra de son
pare i seguirà
publicant la revista Studi Social fins al 1945.
Durant la Guerra Civil
espanyola va publicar El Risurgimiento i durant la
Segona Guerra Mundial
va ser editora de la revista Socialismo y Libertad.
Va exercir
l'ensenyament com a catedràtica d'Història de la
Literatura italiana en la
Universitat de la República Oriental de Montevideo entre
1949 i 1991,
interromput entre 1974 i 1986 per la dictadura militar. Activa militant
i
infatigable conferenciant, publicarà revistes com Rivoluzione
Libertaria
i escriurà nombrosos articles, fullets i llibres, per
difondre les idees
llibertàries i combatre el feixisme i les dictadures. Va
participar en la
fundació d'Opción Libertaria de Montevideo. Entre
les seves obres podem citar Camisas
negras (1935), 19 de julio. Antología de
la Revolución española
(1937), Gli anarchici e la Rivoluzione spagnola
(1938), La libertà
nelle crisi rivoluzionarie (1947), El totalitarismo
entre las dos
guerras (1948), L'anticomunismo, l'antimperialismo
e la pace (1949),La strada (1952), Sotto la minaccia
totalitaria (1955), Problemi
d'oggi (1958), La libertad entre la historia y la
utopia (1962 i
1998), El anarquismo: más allá de la
democracia (1983), Una strada
concreta verso l'utopia (1998), etc., així com una
biografia de son pare (Luigi
Fabbri. Storia d'un uomo libero, 1996), i diversos estudis
sobre Élisée
Reclus, Maquiavel, Leopardi, Dante, etc. La seva sensibilitat
també es va
desenvolupar en l'àmbit poètic i va publicar
reculls de poesia, com ara I
canti dell'attesa (1932) o Propinqua Libertas
(2005). En 1995 va
donar el seu arxiu documental a l'International Institute of Social
History
(IISH) d'Amsterdam. Luce Fabbri va morir el 19 d'agost de 2000 a
Montevideo
(Uruguai).
***
José
Díaz Ortega
- José Díaz
Ortega: El 25 de juliol de 1912 neix a Nerja
(Màlaga, Andalusia, España)
l'anarcosindicalista José Díaz Ortega. Militant
de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936, amb un
grup de
companys, aconseguí refugiar-se a les muntanyes de la zona,
on va ser
especialment avituallat per sa germana Antonia Díaz Ortega,
el company de la
qual va ser assassinat pels franquistes. Després de la mort
o la captura de la
major part dels companys, sembla que després de la caiguda
de Màlaga, marxà cap
a Barcelona (Catalunya) amb sa companya i un fill de la parella
nasqué a la
capital catalana. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França, però sa
companya i son fill tornaren a Nerja, on les autoritats del nou
règim anul·laren
el matrimoni. Mentrestant ell va ser tancat al camp de
concentració d'Argelers
i posteriorment enviat a treballar com a obrer agrícola en
una granja. En 1942
va ser integrat en el 536 Grup de Treballadors Estrangers (CTE) de
Cassanuèlh
(Aquitània, Occitània) per a treballar en una
granja de Senta Liurada
(Aquitània, Occitània). A partir de 1944
milità en la CNT de l'exili i treballà
com a obrer i escafandrer. A Achères (Illa de
França, França) es casà de bell
nou i fundà una nova família. Treballà
a la fàbrica Ford de Poissy (Illa de
França, França) i milità en la CNT
local fins als anys setanta. Després de la
mort del dictador Francisco Franco hagués pogut retornar a
Nerja i visitar sa
família. José Díaz Ortega va morir el
setembre de 1996 a Achères (Illa de
França, França).
***
Joan
Busquets Verges a l'actualitat
-
Joan Busquets
Verges: El 25 de juliol de 1928 neix al barri de Sant
Gervasi de Barcelona (Catalunya) el militant
anarcosindicalista i resistent antifranquista Joan Busquets Verges,
també
conegut com El Senzill.
Afiliat a la clandestina Confederació Nacional
del Treball (CNT), en 1944, quan feia d'aprenent a la
fàbrica de
la Hispano-Suïssa de Barcelona, intervingué en una
vaga
promoguda pel sindicat anarcosindicalista.
El setembre de 1946 intentà passar a França senseèxit; detingut, fou
maltractat i tancat a la presó de Salt durant tres mesos.
L'any
següent
aconseguí creuar la frontera clandestinament, es
posà a
fer feina a les mines
de Cransac i establí contacte amb el Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) de
Tolosa de Llenguadoc. En 1948 s'uní al grup
d'acció
antifranquista de Marcel·lí
Massana Vancell (Panxo) i realitzà, amb
altres companys (Pons Argilés,
Ramon Vila, Pérez Pedrero, Puig Costa, Antoni Torres, etc.),
accions a la
Península, especialment transports d'armes i d'explosius i
voladures de torres
elèctriques i de vies fèrries a la zona de
Manresa, Berga i Terrassa durant
l'estiu de 1949. Després d'un breu pas pel grup de Josep
Sabaté Llopart, durant
la tardor de 1949 s'integrà en el grup dels germans Gregorio
i Saturnino
Culebras (Los Primos). El 4 de setembre de 1949
marxà a la Península amb
el grup guiat per Ramon Vila Capdevila (Caracremada)
i constituït per Los
Primos, José Conejos García, Manuel
Aced Ortell, Helios Ziglioli i Manuel
Sabaté Llopart. En arribar a Barcelona, participà
en una reunió al barri del
Clot amb 25 membres dels grups d'acció i després
recuperà, amb Josep Sabaté,
les armes amagades en un poble proper, però finalment fou
detingut el 18
d'octubre de 1949. Tancat a la presó Model de Barcelona a
partir del 16 de
novembre, fou jutjat en consell de guerra i condemnat a mort, amb
Manuel Sabaté
i Saturnino Culebras, el 7 de desembre de 1949 --Manuel Aced,
José Conejos i
Gregorio Culebras van ser condemnats a 30 anys de presó i
Miguel Acevedo Arias
a 20. Finalment la seva pena fou commutada per 30 anys de
reclusió el febrer de
1950. Tancat a la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis,
el 6 de febrer de
1956 intentà amb Gómez Casas fugir d'aquest
centre, però l'evasió es va veure
frustrada al trencar-se una cama saltant un mur; condemnat a quatre
mesos de
masmorra, fou transferit finalment a l'hospital de València.
El març de 1958
fou traslladat a l'hospital penitenciari de la madrilenya
presó de Yeserías, on
fou operat a la cama. El 29 de juny de 1958 va ser traslladat a
Carabanchel, on
restà un mes fins al seu retorn a Sant Miquel dels Reis. El
maig de 1965 fou
transferit al centre penitenciari de Burgos, d'on serà
alliberat el 18 d'octubre
de 1969, després de vint anys ininterromputs de tancament.
D'antuvi s'establí a
Barcelona i després marxà al Llenguadoc, on es
mostrà força actiu en la
Comissió de Presos de Tolosa. Instal·lat a
París a partir de 1974, l'octubre de
1976 fou detingut amb una desena de companys com a mesura cautelar
davant la
visita a França del rei Joan Carles I d'Espanya i se li
assignà la residència a
Belle Ile. En 1977 va crear, amb Manuel Llatser Tomás i
Alicia Mur Sin,
l'Associació de Presos Polítics del Franquisme a
França, que fou legalitzada el
31 d'octubre de 1990. Resideix a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) i a
Bretanya treballant
en la recuperació de la memòria
històrica. Durant sa vida ha col·laborat en
diverses publicacions llibertàries, com ara El
Aguilucho, Catalunya
Resistent, Cenit, Polémica,Rojo y Negro, etc. En 1998
publicà la seva autobiografia Veinte
años de prisión. Los anarquistas en las
cáceles de Franco, traduït al
català en 2008 sota el títol El
Senzill.
Guerrilla i presó d'un maqui.
Defuncions
Meunier moribund a l'hospital
de la colònia penitenciària de les Illes de la
Salvació
- Théodule Meunier:
El 25 de juliol de
1907 mor a la colònia penal de Caiena (Guaiana Francesa)
l'anarquista partidari
de la «propaganda pel fet» Théodule
Joseph Constant Meunier. Havia nascut el 22
d'agost de 1860 a Bournezeau (País del Loira,
França). Sos pares es deien
Constant Joseph Meunier, fuster, i de Marie Barreau, costurera. Es va
instal·lar a París on va fer de fuster. A partir
de 1887 va destacar per les
seves conviccions anarquistes cridant a la revolta contra els patrons.
El 15 de
març de 1892, amb dinamita robada, va cometre un atemptat a
la caserna
parisenca de Lobau –lloc on van ser afusellats en 1871
centenars de defensors
de la Comuna de París–, que només
causà danys materials. El 25 d'abril de 1892,
un dia abans del procés contra l'anarquista
François Claudius Koënigstein (Ravachol),
va reincidir posant una bomba
al restaurant Véry, lloc on Ravachol havia estat denunciat i
detingut;
l'explosió provocà la mort de l'amo i d'un
client, a més de nombrosos ferits.
Identificat poc després, va aconseguir fugir de les
investigacions policíaques
que no el buscaren a la presó parisenca de la
Santé on purgava una pena de 15
dies de presó per «cops i ferides» i per
portar una arma prohibida. Alliberat
sense problemes, es va refugiar a Brussel·les
(Bèlgica) i Anvers (Flandes), i
després marxà a Londres (Anglaterra).
Però tres còmplices seus (sa companya
Marie Delange, Jean Bricou i Francis) van ser detinguts i jutjats l'11
d'abril
de 1893 davant l'Audiència del Sena. Meunier va ser
detingut, juntament amb
l'anarquista John Frank Ricken, pel detectiu William Melville
d'Scotland Yard,
alertat per la policia francesa, a l'Estació
Victòria de Londres el 4 d'abril
de 1894. Gràcies a la detenció dels seus
còmplices la policia va poder
acusar-lo i demanà l'extradició a les autoritats
britàniques el juny de 1894.
Durant el procés, el 26 de juliol de 1894, va aconseguir
fugir de la pena de
mort, però va ser condemnat a treballs forçats a
perpetuïtat. Va ser enviat al
penal de Caiena sota la matrícula 26.761, on va reiterar
nombroses vegades que
no es penedia de res. Després de nombroses temptatives
d'evasió, va ser
internat en una cel·la al penal de Saint-Laurent-du-Maroni
(Guaiana Francesa),
abans de ser traslladat a les Illes de la Salvació (Guaiana
Francesa). Durant
aquests anys d'empresonament, mantingué
correspondència amb el propagandista
anarquista Jean Grave, qui intentà portar una campanya per
aconseguir el seu
alliberament. Malalt, va morir d'esgotament a la presó. Va
ser l'antagonista
del detectiu Sherlock Holmes en l'obra de René
Réouven L'assassin
du
boulevard
(1985).
- Stanislaw
Mendelson: El 25 de juliol de 1913 mor a
Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi
Rus) el periodista i propagandista anarquista i nihilista, i
posteriorment
polític socialista, Stanislaw Salomon Naftali Mendelson,
citat Stanislas Mendelsohn o Mendelsshon, i també conegut
com Aleksander Messin. Havia nascut
el 18 de
novembre de 1857 –algunes fonts citen erròniament
1858–a Varsòvia (Polònia; aleshores
Imperi Rus). Fill d'una família benestant jueva assimilada,
sos pares es deien
Voff Mendelsohn, banquer, i Salomé Marguliès, i
era net del filòsof Moïse
Mendelsohn, traductor de Jean-Jacques Rousseau, i cossí del
compositor Félix Mendelsshon
Bartholdy. Després d'estudiar el batxillerat, amb 16
començà a estudiar
medicina en la Universitat de Varsòvia. Quan feia el tercer
curs de medicina,
amb altres estudiants (Ludwing Warynski, Kasimir Dluski, Simon
Dickstein),
encapçalà l'anomenat Moviment Socialista
Polonès (MSP), que es relacionà amb
els treballadors, creant petits cercles, fundant caixes de
resistència que van
ser les bases dels primers sindicats il·legals, organitzant
les primeres vagues
i difonent la formació socialista entre alguns treballadors
més motivats. Fou
partidari de la independència de Polònia de
l'Imperi Rus –va ser considerat un
dels teòrics del«socialpatriotisme»– i topà
amb els postulats del Partit
Socialrevolucionari «Proletariat», que rebutjava la
independència polonesa com
a una meta immediata de la lluita socialista. El març de
1878, arran de la seva
participació en uns disturbis als carres de
Varsòvia, va ser perseguit per les
autoritats tsaristes i s'exilià a Àustria, d'on
fou expulsat, i en 1878 passà a
Suïssa, on el novembre de l'any següent
fundà i finançà a Ginebra el
periòdic
revolucionari Równość
(Igualtat), que
durà fins el 1881, i que fou continuat per Przedświt
(1881-1883, L'Aurora) i Walka Klas
(1884-1887,
Lluita de Classes). En 1879 retornà a Polònia, on
a finals de març de 1880 va
ser detingut a Cracòvia amb 34 altres nihilistes; jutjat, va
ser absolt.
Posteriorment passà clandestinament a Àustria, on
fou detingut, jutjat i
condemnat a un mes de presó per entrada il·legal
al país. En 1881, a Poznań, a
la Polònia prussiana, defensà la candidatura de
Zanisczewski, obrer
enquadernador, que es presentava a les eleccions contra Virchow; de
bell nou
jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. Un cop
lliure, i abans de ser
lliurat a les autoritats russes, marxà cap a
París (França), on es posà a
estudiar dret, llicenciant-se a l'Escola de Ciències
Polítiques. En 1885
publicà els llibres L'évolutionéconomique
dans la Pologne russe i La Loi
allemande de 18 juillet 1885 sur les Sociétés par
actions. En 1888 cofundà
el periòdic Il Proletariat
i l'any
següent participà en l'organització del
Congrés Internacional de la II
Internacional. En 1889 va ser detingut a París, juntament
amb altres nihilistes
(Boris Reinstein, Nahun Beroustschoswesky, etc.). El 21 de novembre de
1890 va
ser novament detingut a Fontenay-aux-Roses (Illa de França,
França) i, acusat
de complicitat en l'assassinat el 18 de novembre d'aquell any a
París del
general rus Seliverstov a mans de Stanislas Padlewski; se li va
decretar
l'expulsió de França, però aquest
mesura no se li va notificar. Després es
refugià a Londres (Anglaterra), on esdevingué
amic íntim de Friedrich Engels i
del qual fou secretari. El 17 de novembre de 1892 fou un dels fundadors
a París
del Zwiazek Zagraniczny Socjalistow Polskich (ZZSP, Unió
dels Socialistes
Polonesos de l'Exterior) i un dels redactors del programa de la futura
República
Democràtica Independent de Polònia. El gener de
1893 creà a Varsòvia el Polska
Partia Socjalistyczna (PPS, Partit Socialista Polonès) i
aquest mateix any assistí,
en representació de Polònia, al III
Congrés de la Internacional Socialista que
se celebrà a Zuric, a més de publicar el llibre Kwestyja polska i polityka koła polskiego.
A finals de 1893, per
disputes intestines, abandonà el PPS. En 1894 el seu nom
figurava en una llista
d'anarquistes a vigilar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa i aquest mateix any col·laborà en la
revista Lucifer d'Estocolm. En 1899
col·laborà en la revista Przeglad
Europejski, que s'edità a
París. En 1904 publicà a Lviv
(Galítsia) el llibre Historya
ruchu komunalistycznego we Francyi 1871 r (Historia del
moviment comunalista a França en 1871), on
criticà la concepció marxista de la
dictadura del proletariat. En 1909 enviduà de la seva esposa
Maria
Jankowska-Mendelson, militant socialista. En 1911 fou l'editor del Przeglądu Codziennego,
periòdic defensor
dels drets civils dels jueus als territoris polonesos sota domini rus.
En elsúltims anys de sa vida s'interessà pel sionisme.
Poc abans de morir, en 1912,
es casà per segona vegada amb Maria Sokolowa, filla del
líder sionista Nahum
Sokolow, i visqué a Lviv, on fou corresponsal de diversos
periòdics polonesos. Stanislaw
Mendelson va morir el 25 de juliol de 1913 a Varsòvia
(Polònia; aleshores
Imperi Rus) i fou enterrat al cementiri jueu d'aquesta localitat.
- Surt The Alarm: El 26 de
juliol de 1896 surt a Londres (Anglaterra) el primer número
del setmanari anarquista The
Alarm. For your liberty and ours (L'Alarma. Per la vostra
llibertat i per
la nostra). Hi van col·laborar Piotr Kropotkin i Emma
Goldman, entre d'altres.
Deixà de publicar-se el desembre de 1896.
***
Capçalera
de La Lotta
- Surt La Lotta: El 26 de juliol de
1908 surt a
Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el
primer i únic número del periòdic La Lotta. A cura degli anarchici (La
Lluita. A cura dels anarquistes). Portava l'epígraf«Anàrquic és el pensament i
cap a l'anarquia va la història», de Giovanni
Bovio. El gerent i responsable del
periòdic fou Giovanni Borghesi i va ser publicat a la
impremta d'Arnaldo
Cavallazzi. Portà notícies sobre vagues i
agitacions agràries de la zona i
articles contra l'Església i el parlamentarisme.
***
Barricada
amb un tramvia bolcat a Gràcia durant els primers moments de
la revolta. Fotografia de Brangulí
-
Esclata la
Setmana Tràgica: El dilluns 26 de juliol de
1909 comença a Barcelona
(Catalunya) l'anomenada «Setmana
Tràgica», també coneguda com«Revolució de
Juliol» o «Setmana Sagnant (Trista, de Dol, de
Passió, Roja o Gloriosa)». La
decisió del ministre de la Guerra espanyol del govern
d'Antonio Maura, a través
d'un decret de l'11 de juliol, d'enviar prop de 40.000 reservistes
--molts
d'ells catalans i, a més, pares de família--, a
la zona del Rif per controlar
els insurgents, va provocar una reacció antimilitarista de
les classes populars
catalanes, encapçalades per l'organització
sindicalista Solidaritat Obrera i
per militants socialistes i del Partit Radical d'Alejandro Lerroux
García, que
va començar amb una vaga general arreu del país i
va acabar derivant en una
revolta popular anticlerical i antimilitarista. L'11 de juliol va
començar al
port de Barcelona l'embarcament de tropes cap a Melilla, fet que es va
repetir
el dia 14 i va continuar en els dies successius. Durant l'embarcament
del 18 de
juliol es va produir una important manifestació i protesta
al port amb trets a
l'aire i algunes detencions de familiars dels joves mobilitzats. En
aquest marc
Solidaritat Obrera recollí la reivindicació
anarcosindicalista de la vaga
general contra el reclutament injust i contra la guerra mateixa, vaga
que va
haver de preparar d'amagatotis ja que la recent Llei de Vaga exigia un
anunci
previ de vuit dies i prohibia expressament les mobilitzacions
polítiques. La
vaga general havia d'iniciar-se en dilluns, després que els
obrers haguessin
cobrat la setmanada i abans no comencessin una nova setmana laboral. Aúltima
hora del 24 de juliol es va constituir formalment el Comitè
de Vaga, format pel
socialista Antoni Fabra Ribas, l'anarquista José
Rodríguez Romero --o Francisco
Miranda Concha segons altes versions-- i l'anarcosindicalista
José Sánchez
González (Miguel Villalobos Moreno), que
convocà per al dilluns 26 de
juliol la vaga general antibel·licista --desmarcant-se de la
convocatòria de
vaga promoguda a tot l'Estat pel Partit Socialista Obrer Espanyol
(PSOE) i per
la Unió General de Treballadors (UGT) per al 2 d'agost-- i
que finalment no
portaria, per no comprometre les societats de resistència ni
l'organisme
confederal, l'aval oficial de Solidaritat Obrera. El 25 de juliol es va
produir
un degoteig d'uns 250 delegats procedents dels diferents
subcomitès locals i de
barriada cap a la seu del Comitè Central de Vaga per
preparar l'aturada de
l'endemà. A primeres hores del 26 de juliol els piquets
començaren a exhortar
els obrers a la vaga, realitzant-se mítings espontanis
sobretot de dones i
produint-se les primeres detencions, especialment de militants
anarquistes
(Mercedes Monje Alcázar, Trinidad de la Torre Dehesa, Maria
Llopis Bergés,
Tomàs Herreros Miguel, Francisco Cardenal Ugarte, Mariano
Castellote Targa,
etc.). Uns 250 metal·lúrgics de la
Hispano-Suïssa s'escamparen pel barri de les
Drassanes tot incitant la vaga als treballadors de les
fàbriques de la zona.
Encara que la majoria dels treballadors d'antuvi entraren a la feina,
la vaga
s'escampà ràpidament al Poblenou, Sant
Martí de Provençals, Gràcia, Sant
Andreu, les Corts i Sants. Ángel Ossorio Gallardo,
governador civil de
Barcelona, davant la magnitud de la vaga, va fer sortir la
Guàrdia Civil a
cavall i manà segrestar els diaris. Durant tot el
matí es produïren enfrontaments
entre vaguistes i tramviaires, que continuaven treballant atiats pel
marquès
Mariano de Foronda, director gerent de la companyia «Les
Tramways de
Barcelone», de capital belgoalemany; també els
piquets tancaren les botigues i
els magatzems. A mig matí, Ossorio
reforçà la Guàrdia civil amb escamots
de
guàrdies de Seguretat, armats amb màusers en
comptes de l'arma blanca habitual.
A les 12 hores Ossorio es reuní amb Luis de Santiago
Menescau, capità general
de la regió, i amb Elpidio Abril García,
president de l'Audiència, i aquesta
Junta d'Autoritats decidí proclamar la Llei Marcial
--decisió que permetia la
disposició de les tropes de l'Exèrcit (1.500
soldats i oficials, a més de 600
cavalls i 12 peces d'artilleria), a més de la policia (700
guàrdies civils i
800 guàrdies de Seguretat, a més de
guàrdies municipals i de guàrdies urbans),
per restaurar l'ordre púbic, i que conferia la
màxima autoritat de la província
al capità general--, alhora que Ossorio presentà
la seva dimissió; aquest Estat
de guerra duraria fins al 17 d'agost d'aquell any. A migdia la vaga
s'havia
generalitzat completament i dels enfrontaments en resulten dos morts i
11
ferits greus. A partir de les 15 hores es fixà arreu
Barcelona el ban del
capità general proclamant l'Estat de guerra, però
aquest no utilitza les forces
militars per reprimir la vaga, limitant-se a apostar homes de
vigilància als
edificis oficials i al cor de la ciutat i a esperar que arribessin
més
contingents d'infanteria i de cavalleria; també
obligà el marquès de Foronda a
retirar els tramvies de la circulació, alguns ja
destruïts completament, i a
retornar els combois a les cotxeres, fet que va permetre encara
més col·lapsar
tota activitat econòmica. A les 15.30 hores un escamot de
vaguistes dirigit per
Carme Alauch i Jèrida, «dama roja» del
Partit Radical, atacà la comissaria del
Clot amb la intenció d'alliberar el companys detinguts i en
l'acció resulten
morts dos homes i una dona entre els atacants i nou agents ferits. Els
anarquistes Jaume Aragó García i Francisco
Miranda Concha, fillastre d'Anselmo
Lorenzo i considerat per alguns com l'autèntic dirigent a
l'ombra de la
revolta, intentaren organitzar un grup a la Rambla per assaltar la
comissaria
de policia. A les 16 hores s'organitza una manifestació de
protesta, encapçalada
per dones i infants portant un llacet blanc al pit, que
marxà des de la Rambla
fins a Capitania; les tropes, comandades pel general d'origen alemany
Germán
Brandeis Gleichauf, es negaren a disparar, però no els
guàrdies de Seguretat i
hi haurà molts de ferits i algun mort. A les 17 hores la
Guàrdia Civil tancà la
lerrouxista Casa del Poble. A les 19 hores els directors dels diaris
barcelonins en reunió decidiren no publicar-los
l'endemà; mentrestant, el
Comitè Central de Vaga es reuní i
decidí prosseguir la vaga --que d'antuvi
havia de ser de 24 hores--, tallar les comunicacions, declinar
l'oferiment
d'obrers armats que van fer uns delegats de Sabadell i demanar novament
al
lerrouxista Emiliano Iglesies la seva unió al
Comitè. Al final del dia el
Patronat Obrer de Sant Josep, dirigit pels maristes, al Poblenou fou
incendiat.
Fora de Barcelona, el lloc de màxima tensió
d'aquest primer dia va ser la
ciutat de Sabadell, on l'aturada va prendre un caràcter de
rebel·lió general, i
també la vaga reeixí a altres centres
tèxtils i a viles industrialitzades
(Terrassa, Mataró, Granollers, Badalona, Sant Feliu de
Llobregat, Sitges,
Vilanova i la Geltrú, etc.), produint-se incendis a les
casetes dels burots,
talls de línies telefòniques i
telegràfiques, aixecaments de rails i altres
estralls. No obstant tots aquests aldarulls, el capità
general Luis de Santiago
aconseguí aquest primer dia de vaga embarcar un vaixell de
tropes i un altre
d'armament cap al Marroc.
***
Portada
del vídeo Emma
Goldman. The Anarchist Guest
-
Estrena d'Emma
Goldman: The Anarchist Guest: El 26 de juliol de
2000 s'estrena al Castro
Theatre de San Francisco (Califòrnia, EUA), en el XX San
Francisco Jewish Film
Festival (XX Festival de Cinema Jueu de San Francisco), la
pel·lícula
documental canadenca Emma Goldman: The Anarchist Guest,
dirigida pel
sociòleg i cineasta Coleman Romalis, sobre la vida de la
militant
anarcofeminista Emma Goldman. Quan Coleman Romalis va descobrir que
vivia a
prop de la casa on va residir i va morir Emma Goldman a Toronto es va
veure
obligat a realitzar un film sobre la seva vida. El documental, de 42
minuts de
duració, és un retrat multidimensional d'Emma
la Roja basat en
comentaris d'amics i d'historiadors (Libera Bortolotti, Candace Falk,
Audrey
Goodfriend, etc.), lectures dramatitzades, correspondència,
arxius fotogràfics
i filmacions de mítings, manifestacions i entrevistes de la
militant
lituanoamericana, tretes fonamentalment de l'«Emma Goldman
Papers Project» de
la Universitat de Berkeley (Califòrnia, EUA). Altres
persones que han
intervingut en l'elaboració de la
pel·lícula han estat Clarke Mackey, David
Stein, Sam Ball, Elizabeth Sher, Karen Shopsowitz, David A. Stein, Ken
Whiteley, Mark Landau, Daniel Mackey, Rosalind Chaplin Kindler, Collin
Adams,
Matthew Clark, Rick Fielding, i Milena i Shelly Romalis
Naixements
Orsini
Bertani
- Orsini Bertani: El
26 de juliol de 1869 neix a Florència (Toscana,
Itàlia) l'editor i
propagandista anarquista Orsini Menotti Bertani. Sos pares,
oriünds de Cavriago
(Emília-Romanya, Itàlia), es deien Eugenio
Bertani i Clementina Toni. Sa
família, desitjosa de donar-li una bona educació,
a 14 anys l'envià a estudiar
a la Sorbona de París (França). A
París, ben aviat, entrà a formar part dels
cercles llibertaris. El març de 1894 va ser inscrit en una
llista d'anarquistes
a controlar establerta per la policia ferroviària de
fronteres francesa. El 19
de març d'aquell any va ser detingut, amb Léon
Ortiz, i se li va trobar una
pistola al seu domicili. L'agost de 1894 va ser jutjat en l'anomenat«Procés
dels Trenta», del qual va ser un dels tres condemnats
considerat com a«il·legalista»–Léon Ortiz (15 anys de treballs
forçats), Pierre Chiericotti
(vuit anys de treballs forçats) i Orsini Bertani (sis mesos
de presó per«portar arma prohibida»)–,
però havia aconseguit refugiar-se abans del judici a
Anglaterra. Retornà a Itàlia i posteriorment,
fugint d'un requeriment de la
justícia francesa, emigrà a l'Argentina. A Buenos
Aires es casà amb
l'anarquista francesa Elisa Lagouardette (Anita
Lagouardette), col·laboradora de La
Voz de la Mujer, i fou un dels redactors del
periòdic llibertari El Perseguido,
destacant com a orador en
els mítings anarquistes. En aquesta època va fer
amistat amb Errico Malatesta i
Luigi Fabbri. Per guanyar-se la vida fundà amb diners de son
pare el comerç«Eugenio Bertani e hijo», especialitzat en la
importació de productes italians
(olis, formatges, conserves, etc.) i en la seva venda a
l'engròs i al detall,
que acabà essent un fracàs. Expulsat de
l'Argentina per les seves activitats
anarquistes en 1902, s'instal·là a Montevideo
(Uruguai). Posseïdor d'una
refinada cultura (ciències socials, filosofia, literatura,
arts, música, etc.),
entrà en contacte amb l'elit cultural del país i
participà en diferents
tertúlies (Café Moka, Polo Bamba, Café
Carlitos, etc.). Entaulà amistat amb
l'aleshores periodista José Batlle y
Ordóñez i, juntament amb altres
anarquistes, com ara Virginia Bolten, a partir de 1910 va fer costat el
seu
programa social. Gràcies als seus coneixements sindicals, va
ser cridat pel
diputat Lorenzo Carnelli com a assessor per a l'elaboració
de la Llei de la
Caixa de Jubilacions i Pensions i d'altres normes legislatives (treball
nocturn, habitatge digne, prevenció d'accidents, descans
setmanal, llicències
obligatòries, vacances pagades, etc.). La seva primera
impremta i editorial
s'anomenà «Talleres Gráficos El
Arte» i fou la primera del país que
introduí la
impremta monotip; després, en 1904,
instal·là la seva famosa editorial al
carrer Reconquista 630 a poques illetes de la seva llibreria. La«Librería
Moderna» –«Lo de Orsini», com
l'anomenaven els companys–, inaugurada en 1903 al
número 240 del carrer Sarandí, fou un important
centre de tertúlies literàries,
filosòfiques i sociològiques, on concorrien
escriptors, actors teatrals,
pintors, escultors, estudiants i intel·lectuals de tota
casta. Fou l'editor («O.
M. Bertani Ediciones») i mecenes de la majoria dels llibres
d'autors i
dramaturgs uruguaians pertanyents al primer quart del segle XX (Delmira
Agustini, Domingo Arena, José Pedro Bellan, Roberto de las
Carreras, Otto
Miguel Cione, Ismael Cortinas, Armando Discépolo, Carlos
Sabat Ercasty, Ovidio
Fernández Ríos, Emilio Frugoni, Eduardo Gandolfo,
María Gautier, Federico
Giraldi, Andrés Gomensoro, José Gomensoro,
Alberto Lasplaces, Leoncio Lasso de
la Vega, César Miranda, Octavio Morató,
Orosmán Moratorio, María Morrison de
Parker, Alberto Nin Frías, José Enrique
Rodó, Carlos Roxlo, Roberto Sienra, Álvaro
Armando Vasseur, Javier de Viana, etc.), molts d'ells anarquistes
(Rafael
Barret, Manuel de Castro, Luce Fabbri, Ángel
Falcó, Rodolfo González Pacheco,
Ernesto Herrera, Julio Herrera y Reissig, Florencio Sánchez,
etc.), i fomentà
la traducció d'escriptors i pensadors estrangers (Guy
Boothby, Anatole France, E.
Gauthier, Jean-Marie Guyau, Gaston Leroux, Max Pemberton, Marcelo
Vignali, etc.).
La característica fonamental dels seus llibres, a
més d'estar molt ben editats,
era el seu baix preu. En 1927 fundà La
Pluma. Revista mensual de artes, ciencias y letras
(1927-1931), dirigida
per Alberto Zum Felde i considerada una de les revistes més
importants
d'Amèrica. Després va vendre la«Librería Moderna» al poeta Manuel
Pérez y Curi
i fundà en 1915 una de nova, especialitzada en la rematada
de llibres, entre
els carrers 18 de Julio i Convención, que batejà
amb el nom del seu gran amic
Florencio Sánchez. En plena crisi econòmica, amb
els guanys de les seves
iniciatives culturals, muntà al carrer Cerrito l'anomenada«Cuina Econòmica»,
menjador diürn i nocturn per a les famílies obreres
la finalitat del qual era
oferir una alimentació sana a preus molt mòdics,
arribant a oferir 1.800
menjars per torn, a més de bona literatura per a la
sobretaula. Més tard
instal·là al carrer 25 de Mayo el cinema«Biógrafo Excelsior», al local de
l'antic diari de Natalio Botana El Eco
del País. En 1937 fundà el«Comitè Pro Batalló
Garibaldi» i l'«Asociación
de Amigos de España Republicana de Carrasco»
(Carrasco és un barri de
Montevideo), per fer costat la lluita antifeixista en plena guerra
civil a
Espanya, i l'any següent creà, a l'Avenida 18 de
Julio, el «Círculo
Italo-Uruguayo "El Progreso"», la finalitat del qual era
reunir els
antifeixistes no només italians i uruguaians,
sinó de totes les nacionalitats,
especialment els exiliats, i on es realitzaven tota mena d'activitats
culturals
(història, filosofia, literatura, música, dibuix,
etc.). Vivia al barri de
Pocitos de Montevideo i en els últims anys de sa vida
exercí d'inspector de
Treball, carrer del qual va ser expulsat per la dictadura de Gabriel
Terra. Orsini
Bertani va morir el 16 de març de 1939 a Montevideo
(Uruguai) i les seves
restes van ser vetllades a la seu del «Círculo El
Progreso». Milers de persones
acompanyaren a peu el taüt fins al Cementiri Central, on es
van pronunciar emotius
discursos; finalment el seu cos fou portat el Cementiri del Buceo de
Montevideo,
on reposa al panteó de la Lògia «Les
Amis de la Patrie». Un carrer de la
capital de l'Uruguai porta el seu nom. Sa filla Orsolina Bertani fou la
mare
del cineasta i cantant Hugo del Carril.
- Louise Hutteaux:
El 26 de juliol –algunes fonts citen l'11 de juny–
de 1870 neix a Marsella
(Provença, Occitània) la llevadora
anarcoindividualista Marceline Elisabeth
Hutteaux, més coneguda com Louise
Hutteaux o Louise Clément,.
En
1908 s'instal·là a París
(França), on freqüentà les«Causeries populaires»
(Xerrades populars) animades per Albert Joseph (Libertad). Per convicció
neomaltusiana,
renuncià a exercir el seu ofici de llevadora. El gener de
1910 esdevingué la
companya de l'anarcoindividualista Pierre Jourdan (Pierre
Clément) i amb aquest gestionà una
parada de calceteria pels
mercats de Levallois-Perret i de Neully-sur-Seine (Illa de
França, França), on
repartia alhora el periòdic L'Anarchie.
Quan el cas de la «Banda Bonnot», Raymond Callemin (Raymond la Science), a qui coneixia des
de feia tres anys, va se
detingut en 1912 al seu domicili. Va ser acusada d'haver albergat un
membre de
la banda, però finalment no va ser inculpada i fou
alliberada. Son company,
Pierre Jourdan, va ser condemnat el febrer de 1913 durant el
procés de la «Banda
Bonnot» a 18 mesos de presó. Arran d'una
denúncia, el 7 d'agost de 1913 va ser
jutjada per l'Audiència del Sena per ajudar la jove
Henriette Piana a avortar i
condemnada, sense gaire proves, a cinc anys de presó–Henriette Piana i son
amant, Orsini Cherchetti, van ser condemnats a dos anys de
presó. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
Paul
Berthelot
- Paul Berthelot: El
26 de juliol de 1881 neix a Auxerre (Borgonya,
França) --altres fonts citen el 3 de novembre de 1880 a
París (França)-- l'anarquista
esperantista Paul Berthelot, també conegut com Marcelo
Verema. Era fill
del científic lliurepensador i polític
republicà anticlerical Paul Bert
(1833-1886), que arribà a ser governador (Resident General)
d'Annam i de Tonkin
(Indoxina francesa). Quan estudià secundària a
l'institut de Reims aprengué
l'esperanto, a més d'altres llengües. Orfe des de
jove, fou lliurat a una tia
seva i el seu tutor administrà malament la seva fortuna i la
dilapidà. En 1900
començà a estudiar medicina a París,
però, adherit al moviment antimilitarista,
a finals de 1901 fugí a Suïssa per no haver de fer
el servei militar. Al país
helvètic aprengué en 1902 l'ofici de
tipògraf. En 1903 s'instal·là a Ceret
(Vallespir, Catalunya Nord), on començà a
treballar, gràcies a les recomanacions
d'amics esperantistes suïssos, com a tipògraf a la
Impremta Vallespir. A Ceret,
a més d'introduir-se en cercles catalanistes,
desenvoluparà una intensa
activitat militant de difusió de l'esperanto i en el mateix
1903 publicà Vortaro
franca-esperanto, amb Théophile Cart i Marcel
Merckens, i Komercaj
leteroj, amb Lambert; i l'any següent Provo
de hemia nomigado en
esperanto, Pri numerado esperanta i Fonetiko
litera, skizo pri
kelkaj konsonantoj, sota el pseudònim de Marcelo
Verema. En 1904
tingué la idea de fundar una associació catalana
d'esperanto amb la finalitat
d'unir els esperantistes catalans d'una i altra banda dels Pirineus.
Durant
l'estiu d'aquell any, viatjà al Principat per mantenir
contactes amb els grups
esperantistes de Barcelona i de Manresa, que acceptaren esdevenir
delegats de
la futura associació. El setembre de 1904 publicà
l'article «Tra fremda lando»
(A terres estrangeres) en la revista Lingvo Internacia
(Llengua
Internacional) on comentava el seu viatge a Barcelona i anunciava la
creació
del Grup Esperantista de Catalunya. Finalment la nova
associació va ser creada
el novembre de 1904 amb el nom de Aplec Esperantista de Catalunya
(AEC), el
secretariat i la seu social del qual radicaren a Ceret. El gener de
1905 sortí
en aquesta localitat el butlletí mensual de l'AEC, Espero
de Katalunjo
(Esperança de Catalunya), primera publicació
esperantista catalana. Escrita
majoritàriament en català, amb alguns articles en
esperanto i castellà, només
publicà tres números fins l'abril d'aquell any. A
Catalunya Nord fundà el
periòdic Esperanto, el primer
número del qual sortí el 18 de juny de
1905, que fou continuat a partir de 1907 per Hector Hodler. Fou un
destacat
membre del grup esperantista «Paco-Libereco» i un
dels fundadors de
l'anarquista Internacia Socia Revuo. A
començaments de 1907 embarcà a
Marsella cap a Sud-amèrica, amb la intenció de
fer propaganda esperantista i
anarquista. Després d'uns mesos a Montevideo (Uruguai),
l'estiu de 1907
s'instal·là a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro,
Brasil). Durant el Congrés
Brasiler d'Esperanto d'aquell any conegué l'anarquista Neno
Vasco, que
l'introduí en el «Grupo Terra Livre» i
col·laborà, sota el pseudònim de Marcelo
Verema, en A Terra Livre,
periòdic que dirigí un temps. A Rio de
Janeiro es guanyà la vida com a professor de
francès i d'esperanto a l'Acadèmia
Berlitz, i més tard va ser nomenat director de la sucursal
d'aquesta acadèmia a
Petròpolis, zona residencial i estival de
diplomàtics; però va ser acomiadat de
la seva feina docent per fer propaganda anarquista i antimilitarista.
En
aquesta època publicà articles en el
periòdic A Voz do Trabalhador,òrgan de l'anarcosindicalista Confederació Obrera
Brasilera (COB). En 1909 va
ser membre del Comitè de la Llengua Esperanto. Aquest mateix
any, en un moment
de misèria i de depressió, volgué
retornar a Europa, però s'interessà per les
poblacions autòctones brasileres gràcies a un
professor dels indis que el va
introduí en els seus costums. El 28 de desembre de 1909
arribà a Dumbá (Goiás,
Brasil), a la fèrtil zona del riu Araguaia, entre Vila Boa i
Leopoldina, amb
tres companys, on muntà una granja anarquista que
batejà com «Colônia Agrícola
Socialista nos sertões do Araguaia».
Després del fracàs d'aquest projecte --dos
dels tres companys desistiren de l'empresa als pocs dies i el tercer
poc
després--, a començaments de 1910
s'establí a Aruanã (Goiás, Brasil), on
aprengué el portuguès i llengües
autòctones, continuà el seu interès
per les
ciències (química, botànica,
fisiologia, etc.), col·laborà en diversos
periòdics de São Paulo i es guanyà la
vida com a inspector de cabotatge fluvial
per a la Companyia de Navegació d'Araguaia,
gràcies al suport del senador
Urbano Gouveia. Després passà un temps amb els
indis a Ilha do Bananal. En
aquests anys va escriure tres obres de teatre en portuguès (Os
juizes, O
grande dia i Impossivel felicidade) i el
llibre d'antropologia Entre
sertanejos e indios do Norte (1910). En francès va
escriure el seu llibre
més conegut, L'Évangile de l'heure
(L'Evangeli de l'hora), que fou
publicat en 1912 a París per Les Temps Nouveaux.
Aquesta obra és una
paràbola de l'ensenyament de Crist des del punt de vista
llibertari i fa una
crida a les passions, a no pagar els lloguers, a la solidaritat obrera,
a la
justícia equitativa, a la
col·lectivització de les terres, a la
desobediència
vers l'Estat i les religions, etc. Greument malalt de tuberculosi,
passà lesúltimes setmanes ensenyant l'esperanto als frares dominics
d'un monestir de
Conceição do Araguaia que l'assistien, mentre
preparava un Compendium
grammaticae esperanti, mena de manual d'ensenyament de
l'esperanto en
llatí. Paul Berthelot va morir el 2 de novembre de 1910 a
Conceição do Araguaia
(Pará, Brasil).
***
Foto
policíaca de Fulvio Canzio Alfonso D'Antonio (1934)
- Fulvio Canzio
Alfonso D'Antonio: El 26 de juliol de 1887 neix a Angri
(Campània, Itàlia)
l'anarquista Fulvio Canzio Alfonso D'Antonio. Mecànic i
forner de professió,
milità en el moviment anarquista a començament
del segle i va ser fitxat i
sotmès a una estreta vigilància entre els anys
1932 i 1943. Inscrit en el
registre de la policia de fronteres amb l'ordre d'empresonament, va ser
finalment confinat. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Clemente
Vieira dos Santos
- Clemente Vieira dos Santos:
El 26 de
juliol de 1889 neix a Porto (Nord, Portugal) el propagandista
anarquista i
anarcosindicalista Clemente Vieira dos Santos. Fill d'una
família pobra,
aprengué l'ofici de tipògraf i ben aviat
començà a militar en el moviment
anarcosindicalista i a col·laborar en la premsa obrera i
anarquista. En 1913,
en les pàgines del setmanari anarquista Terra
Livre, polemitzà fèrriament amb els
escriptors Manuel Ribeiro i Carlos
Rates, futurs fundadors del Partit Comunista Portuguès
(PCP). En 1922
col·laborà en el periòdic de
l'Aliança Anarquista de São Paulo (São
Paulo,
Brasil) O Librertário.
Amb José
Mater, Alberto J. Martins i altres, formà part del Grup
Anarquista «Aurora
Social». L'1 d'octubre de 1922 assistí, com a
delegat del tipògrafs de la
Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, al III
Congrés Nacional
Obrer, que se celebrà a Covilhã (Castelo Branco,
Centre, Portugal), i on
participaren tots els corrents sindicals portuguesos. En aquest
congrés destacà
la seva intervenció en la ponència sobre
relacions internacionals, oposant-se
als comunistes que havien proposat l'adhesió a la
Internacional Sindical Roja
(ISR). La seva ponència preconitzà
l'acceptació dels principis
anarcosindicalistes de la Conferència de Berlín i
la representació de la CGT
portuguesa en el pròxim congrés dels
sindicalistes anarquistes. El congrés
adopta aquesta moció per 55 vots contra 22 i vuit
abstencions; fou un triomf de
l'anarcosindicalisme. Entre 1923 i 1924 fou el redactor, amb
José Moreira, del
periòdic de Porto Solidaridade
Gráfica.
Orgão defensor dos
gráficos do Norte.
Col·laborà en la major part dels
periòdics i revistes anarquistes portugueses,
però especialment les publicades a Porto, com ara A Aurora, el qual dirigí, i A
Comuna. Durant els últims anys de sa vida, mancat
d'una publicació
específicament anarquista, col·laborà
en el diari Gazeta do Sul, de
Montijo (Setúbal, Lisboa, Portugal). Publicà
diverses ressenyes biogràfiques d'anarquistes en Voz Anarquista. En 1958 va escriure una
biografia del seu amic i
company, l'anarquista António Alves Pereira (Alfredo
Guerra), que resta encara inèdita i que es
conserva a
l'Arquivo Histórico-Social del Centro de Estudos
Libertários (CEL), que es
troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Lisboa. Clemente Vieira dos
Santos
va morir el 14 de febrer de 1960 a Oliveira do Douro (Vila Nova de
Gaia, Porto,
Nord, Portugal).
***
Jankel
Adler fotografiat per August Sander (1924)
- Jankel Adler: El
26 de juliol de 1895 neix al suburbi de Tuszyn de Łódź
(Polònia, Imperi Rus;
actualment pertany a Łódź, Polònia) el pintor i
gravador anarquista i
anarcosindicalista Jakub Adler, més conegut per les
transcripcions Yankl Adler i Jankel Adler. Sos pares es deien Eliasz
Adler, mercader de fusta i
de carbó, i Hana Laja Fiter. Fou el setè fill
d'una família jueva de 10 germans–els quals tots moriren a la Xoà– i es
crià en el hassidisme. En 1912 a Belgrad
(Sèrbia) començà a formar-se com a
gravador amb un oncle seu i en 1914
s'establí a Barmen (Wuppertal, Imperi Alemany), on
visqué durant una temporada
amb una germana seva i estudià dibuix i pintura a l'Escola
d'Arts i Oficis amb
el professor Gustav Wiethücher. Durant la Gran Guerra va ser
enrolat en
l'Exèrcit rus i fou capturat pels alemanys, però
l'alliberaren ràpidament. En
1918 s'acostà al grup editor de la revista expressionista Der Sturm. En acabar la guerra
retornà a Łódź, on el febrer de 1919
cofundà el grup d'artistes d'avantguarda (Moyshe Broderzon,
Henoch Barczyński,
Marek Szwarc, Wincenty Brauner, Yitskhok Broyner, etc.) anomenat«Yung-Yidish»
(Joves Jiddischs). També va fer costat, en 1919, el grup
artístic «Das Junge
Rheinland» (La Jove Renània). En 1919
exposà les seves obres al Polski Klub
Artystyczny (Club Artístic Polonès) i al Hotel
Polònia de Varsòvia. En 1920
restà una temporada a Berlín, on entrà
en contacte amb el grup editor de la
revista anarquista Die Aktion,
especialment amb l'artista Franz Wilhelm Seiwert, i conegué
l'estudiant d'art
Betty Kohlhaas, que esdevindrà la seva companya durant tota
sa vida. En 1921
retornà a Barmen, on entrà a formar part del grup
d'artistes «Die Wupper» (El
Wupper; nom del riu renà). En 1922
s'instal·là a Düsseldorf, on
esdevingué
professor de l'Acadèmia d'Arts i entaulà una
estreta amistat amb els pintors
Otto Dix, Paul Klee i Wasili Kandinski, entre d'altres, i
participà en la
creació del grup «Die Kommune» (La
Comuna), col·laborant en l'Exposició
Internacional d'Artistes Revolucionaris que se celebrà a
Berlín. També en 1922
fundà l'efímer grup Srebrny Wóz (Carro
d'Argent), format per Henryk Hirszenberg,
Ignacy Hirszfang i Natan Szpigel. A Düsseldorf
milità activament en el moviment
anarquista i formà part de l'organització
anarcosindicalista Freie Arbeiter
Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors
Alemanys). En 1926 pintà
els murals de l'Institut Astronòmic
(«Planetarium») de Düsseldorf. En 1928,
durant l'exposició «Art alemany a
Düsseldorf», una pintura seva rebé una
medalla d'or. Entre 1929 i 1930 realitzà viatges d'estudi a
diversos indrets de
la Península Ibèrica i entre juliol i octubre de
1930 compartí estatge amb el
pintor Arthur Kaufmann a Mallorca (Illes Balears). Durant la campanya
electoral
de juliol de 1932 publicà amb un grup d'artistes i
d'intel·lectuals esquerrans
una crida urgent contra la política nacionalsocialista i per
a la unió de tota
l'esquerra en un front comú antifeixista. A partir de 1933,
com a artista i com
a jueu, s'enfrontà directament contra la
persecució que els nazis realitzaren
contra l'art modern i contra la seva raça. En aquest any de
1933 dues pintures
seves van ser exposades pels nazis al Centre d'Art de Mannheim com a
exemple
d'«art degenerat». En aquesta època
decidí exiliar-se i s'instal·là a
París
(França), on es va veure fortament influenciat per Picasso,
Max Ernst i Léger,
i entrà a formar part del cercle intel·lectual
d'anarquistes que girava al
voltant de la parella formada per Marie-Louise Berneri i Vernon
Richards. Durant
aquests anys realitzà nombrosos viatges arreu d'Europa
(Polònia, Itàlia,
Iugoslàvia, Txecoslovàquia, Romania i la
Unió Soviètica). En 1937 van ser
confiscades pels nazis 25 obres seves que pertanyien a
col·leccions públiques,
com ara la Nationalgalerie de Berlin o el Museum Folkwang d'Essen, i
dos se'n
mostraren en l'exposició «Der Ewige
Jude» (El Jueu Etern), que se celebrà al
Museu Alemany de Munic. En 1939 pintà el quadre Homage a Durruti, que dedicà a
Marie-Louise Berneri. Després d'un
temps a Canha de Mar (Provença, Occitània), en
aquest mateix 1939, amb l'esclat
de la II Guerra Mundial, s'oferí voluntari en
l'Exèrcit polonès que s'havia
reconstituït a França, però en 1941 va
ser llicenciat per raons de salut.
Posteriorment s'instal·là a Kirkcudbright
(Kirkcudbrightshire, Dumfries and
Galloway, Escòcia) i el maig de 1943 es traslladà
a Londres. La mort de la seva
gran amiga Marie-Louise Berneri el 13 d'abril de 1949 a Londres
l'afectà
profundament i, dies després, el 25 d'abril de 1949, Jankel
Adler va morir a Whitley
Cottage (Aldbourne, Marlborough, Wiltshire, Sud-oest d'Anglaterra,
Anglaterra)
d'un atac de cor; fou enterrat al Cementiri Jueu de Bushey (Hertsmere,
Hertfordshire, Anglaterra). En 1951 una retrospectiva de 81 obres seves
es va
exposar a les New Burlington Galleries de Londres.
- Leo Bianconcini:
El 26 de juliol de 1898 neix a Sassoleone (Casalfiumanese,
Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista Leo Bianconcini. Sos pares es deien
Vito Bianconcini i
Olimpia Balducci. Estudià alguns anys com a seminarista a
Faenza
(Emília-Romanya, Itàlia) i després
aprengué l'ofici de paleta. Ben aviat,
juntament amb sos germans (Vincenzo i Francesco, que van ser
apallissats i perseguits
pels escamots feixistes), s'adherí al moviment anarquista.
El 2 de maig de 1920
s'inaugurà a la Casa Proletària de Bagnara di
Romagna (Emília-Romanya, Itàlia),
en presència d'una gran multitud, el monument dedicat a
Andrea Costa. En aquest
esdeveniment alguns carrabiners de paisà s'infiltraren en la
concentració
obrera i dispararen als treballadors congregats, refugiant-se
després en la
caserna local. Posteriorment s'engegà un tiroteig entre els
carrabiners
refugiats a l'interior de la caserna i els obrers atacants i en aquesta
acció
Leo Bianconcini va caure amb la pistola a la mà.
Després d'aquest sagnant
episodi, el govern va haver de reforçar de manera
significativa el nombre de
carrabiners presents a la població, per poder fer front als
actes d'hostilitat
que es desencadenaren. Els anarquistes d'Imola
(Emília-Romanya, Itàlia)
recordaren la tràgica mort de Bianconcini en el
número del 15 de maig de 1920
del periòdic Sorgiamo! i
promogué una
col·lecta que recaptà la important suma de 4.000
lires que va ser lliurades a
la mare del treballador mort. Als seus funerals van assistir
més de vuit mil persones
i intervingueren Pietro Comastri, en nom dels anarquistes, i Giulio
Miceti, per
part dels socialistes, i van ser presents les banderes de la Cambra del
Treball, de la Unió Sindical Italiana (USI) i d'altres
vuitanta associacions i
grups anarquistes –entre elles la bandera del Gruppo
Anarchico Giovanile (GAG,
Grup Anarquista Juvenil) al qual pertanyia Bianconcini– i
socialistes.
***
Necrològica
d'Eulalio Gordo apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 8 de desembre de 1992
-
Eulalio Gordo: El
26 de juliol de 1900 neix a Santiago de Calatrava (Jaén,
Andalusia, Espanya) el militant
anarcosindicalista Eulalio Gordo. L'1 de maig de 1916
s'afilià
en un sindicat
d'oficis diversos de caire apolític i a partir de 1931
ingressà en el Sindicat
de la Construcció de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Madrid (Espanya), que
s'havia acabat de constituir. Combaté el cop feixista de
juliol de 1936 i a
partir d'octubre d'aquell any intervingué en la
formació de la columna
confederal «España Libre», de la qual
fou membre del seu estat major fins a la
militarització. L'1 d'abril de 1937 fon nomenat responsable
d'Arxius en la
Secció de Defensa del Comitè Nacional de la CNT.
En acabar la guerra s'exilià a
França i el 7 de febrer de 1939 fou internat al camp
d'Argelers, on fou
responsable de la Secció de Defensa. En juny d'aquell any
fou traslladat al
camp de Barcarès i l'agost abandonà el centre
d'internament i començà a
treballar de camperol a Albi (Llenguadoc,
Occitània) fins al desembre de
1939 i, més
tard, en la
construcció en aquesta ciutat. En 1942 participà
en la creació de la CNT d'Albi
i en 1945 fou delegat al Ple de Regionals de Tolosa de Llenguadoc. Per
qüestions
professionals, el 16 de maig de 1948 s'instal·là
a Brussel·les, on desenvolupà
la seva militància cenetista. En 1963
col·laborà en Le Combat Syndicaliste.
Eulalio Gordo va morir el 5 de juny de 1992 a Brussel·les
(Bèlgica) i fou
enterrat cinc dies després al cementiri de Saint-Gilles.
***
Necrològica
d'Isidoro Aguilar Albert apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 10 d'octubre de 1988
- Isidoro Aguilar
Albert: El 9 de juny de 1988 mor a L'Avelhanet
(País d'Olmes, Occitània) l'anarquista
i anarcosindicalista Isidoro Aguilar Albert. Havia nascut el 26 de
juliol de 1903 a
Calanda
(Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Esteban Aguilar
i Gregoria Albert. Amb dos germans (Alberto i Miguel),
va ser enviat a la
guerra del Marroc, on entraren en contacte amb les idees
llibertàries. El
juliol de 1923 resultà ferit d'arma blanca en una baralla
amb dos joves a
Calanda. Des de 1925, com sos germans, milità en el moviment
anarquista del seu
poble i amb aquests participà en els fets revolucionaris de
desembre de 1933;
jutjat per això, va ser condemnat a tres anys de
presó. El març de 1936, amb
son germà Miguel, va sortir en llibertat provisional de la
Presó Central de
Guadalajara (Castella, Espanya). En aquesta època tenia dues
filles, de quatre
i cinc anys, de sa companya Joaquina Carbó. En 1936
intervingué activament en el Consell de
la Col·lectivitat
del seu poble, la qual va reconstituir i presidir després de
l'atac de les
tropes comunistes d'Enrique Líster Forján. Durant
el període revolucionari fou
regidor municipal del Comitè Revolucionari de Calanda. En
1939, amb el triomf
franquista, s'exilià a França, on
milità en el Moviment Llibertari Espanyol
(MLE). Isidoro Aguilar Albert va morir el 9 de juny–algunes fonts citen erròniament el 10 de
juny– de 1988 a la Clínica La Saulano de
L'Avelhanet
(País d'Olmes, Occitània).
***
Necrològica
de Francisco Pedraza Lozano apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 14 de desembre de 1993
- Francisco
Pedraza Lozano: El 26 de juliol de
1905 neix a Granada (Andalusia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Pedraza Lozano. Sos pares
es deien Francisoc
Pedraza i Rafaela Lozano. Ferrer de professió,
milità en la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) i en
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la
dictadura
franquista fou
un dels puntals del moviment llibertari a Sevilla i el seu domicili
refugi de
nombrosos companys buscats. Va ser empresonat en diverses ocasions.
Després de
la mort del dictador Francisco Franco fou membre del Sindicat de
Jubilats i
Pensionistes de la CNT de Sevilla. Francisco Pedraza Lozano va morir
l'1 de novembre de 1993 a l'Hospital Duque del Infantado de Sevilla
(Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
***
Angelo
Puddu
- Angelo Puddu: El
26 de juliol de 1909 neix a Gairo Nuovo (Nuoro, Sardenya) l'anarquista
i
lluitador antifeixista Angelo Puddu.Sos
pares es deien Daniele Puddu i Maria Rosa Mameli. Fill d'una
família nombrosa
llibertària, ben igual que sos germans Enrico i Paolo,
milità en el moviment
anarquista local i, com ells, s'hagué d'expatriar quan els
feixistes prengueren
el poder. El setembre de 1926 passà al Principat de
Mònaco i després a França.
Es guanyà la vida fent de jornaler i de miner. Va estar-se
per Bèlgica, per
Holanda i altres països europeus. Amb son germà
Enrico fou membre del grup
Concentrazione di Azione Antifascista (CAF, Concentració
d'Acció Antifeixista).
Treballà a la pedrera de Les
Bréguières, a Mogins (Provença,
Occitània), fet
que propiciaria la possibilitat d'aconseguir explosius. El 7 de gener
de 1930
va ser detingut juntament amb son germà Enrico i altres dos
militants (Giuseppe
Lusso i Ercole Mastrodonato) al seu domicili de Villa Fontemaria, a
tres quilòmetres
de Lo Canet (Provença, Occitània), sota
l'acusació de formar una banda autora
de desvalisaments i d'atemptats contra interessos italians i bancs de
la Costa
Blava. El 18 de juny de 1930 els germans van ser condemnats a dos anys
de presó
i a 10 anys de residència obligada per«possessió d'objectes robats»,
però van
ser absolts, per manca de proves, de formar una banda criminal. El 30
d'octubre
de 1930 va ser condemnat, amb son germà Enrico, a Ais
(Provença, Occitània) a
un any de presó i a 10 anys de residència
obligada per «possessió d'explosius i
portament d'armes» i el 29 de desembre d'aquell any se li va
decretar
l'expulsió. En 1935 vivia, amb son germà Enrico,
a València (València, País
Valencià). L'estiu de 1936 lluità a Espanya com a
milicià dins de la «Columna
de Ferro» i va ser ferit a Terol (Aragó, Espanya)
i hospitalitzat a Sarrión
(Terol, Aragó, Espanya). Mentrestant les autoritats
feixistes italianes el van
incloure entre els «terroristes subversius». Quan
la guerra acabava, aconseguí
l'abril de 1939 deixà València i arribar a
Orà (Algèria), on fou internat en un
camp de concentració. Es va integrà en les Forces
Franceses Lliures (FFL) del
general Charles de Gaulle i, després de combatre els
nazifeixistes a l'Àfrica
septentrional, en 1943 participà en el desembarcament aliat
a Salern (Campània,
Itàlia). Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
Mallorca: atemptat feixista al racó de la memòria de Porreres. Hi arrabassen el panell explicatiu amb el poema de Miquel López Crespí, inaugurat labril.
El panell explicatiu de lespai que contenia el poema Els nostres morts, de lautor Miquel López Crespí, ha estat arrabassat del seu lloc original. Tot i que efectius de la Policia Local han cercat el faristol per la zona, no shi ha trobat cap indici. (Diari Balears 27-VII-2011)
Tots els diaris de Mallorca informen avui de latemptat feixista al racó de la memòria històrica de Porreres. A Diari de Balears (27-VII-2011) els corresponsals A. Ginard i M. Poquet han escrit un interessant articles de denúncia sota el títol Atemptat al racó de la memòria de Porreres. Hi arrabassen el panell explicatiu amb el poema de Miquel López Crespí, inaugurat labril. La nota diu: Contra la justícia i favor de loblit. El racó de la memòria de Porreres, el lloc on es va portar a terme lafusellament de desenes de republicans darrere loratori de la Santa Creu, ha estat escenari dun atemptat en contra de la memòria històrica.
El panell explicatiu de lespai que contenia el poema Els nostres morts, de lautor Miquel López Crespí, ha estat arrabassat del seu lloc original. Tot i que efectius de la Policia Local han cercat el faristol per la zona, no shi ha trobat cap indici.
Des de Memòria de Mallorca, el seu secretari Bartomeu Garí, manifestà ahir la indignació i repulsa pel fet. Garí expressà rebuig a aquest atac i sospita que no ha estat gent de Porreres?
Així mateix, Garí avançà que es convocarà la comissió de la dignitat de lAjuntament per al davaluar els fets i estudiar les possibilitats de tornar a col·locar la placa. Una de les opcions és inscriure el poema de López Crespí en un bloc de formigó per tal devitar atacs.
Per part seva, el batle de Porreres, Bernat Bauçà, també condemnà els fets ocorreguts, presumptament el cap de setmana.
El racó de la memòria sinaugurà el mes dabril passat amb la rèplica del mural de Frau, obra dAndreu Pascual i Jaume Ramis, a més de la instal·lació de la placa explicativa que ha desaparegut.
Una gran assistència de públic es va congregar a lindret, a més de diversa representació política.
Diario de Mallorca (27-VII-2011), en un article de Simó Tortella informa igualment de latac feixista contra el racó de la memòria de Porrres. Sota el títol El Racó de la Memòria pierde su placa. La Policía Local investiga el hurto de un panel explicativo que recuperava la voz de los ausentes y su dignidad els lectors poden llegir: Durante el pasado fin de semana y pocos días después del alzamiento militar que dio inicio a la Guerra Civil española, el Racó de la Memòria de Porreres sufrió un ataque vandálico. La placa conmemorativa del acto del pasado 16 de abril, con el cual se dieron por finalizadas las obras de dignificación del lugar donde fueron fusilados muchos demócratas republicanos, ha sido arrancada de cuajo.
En el desaparecido rótulo se podía leer una pequeña explicación de los actos que se habían perpetrado en el lugar, así como un texto del poeta Miquel López Crespí, titulado Els nostres morts.
El jefe de la Policía Local fue quien descubrió los hechos y siguiendo órdenes del alcalde Bernat Bauçà, ha iniciado una investigación para la posible localización del rótulo y el esclarecimiento de lo sucedido.
El historiador local y secretario de Memòria de Mallorca, Bartomeu Garí, quiso ayer expresar en nombre propio y en el de la asociación la más enérgica protesta e indignación por la desaparición del panel donse se recordaba a las personas que lucharon a favor de los ideales de la II República.
Es otra muerta de los cognitivos ataques vandálicos cometidos contra los espacios de la memoria de la represión de la Guerra Civil en Mallorca, apuntó.
Según Garí, desde hace unos años Porreres ha querido enseñar la verdadera historia de la Guerra, sin falsear ni manipular los hechos acaecidos detrás del Oratorio de la Santa Creu de Porreres. Siempre se ha sido muy respetuoso, en su opinión, por lo que cree que no ha sido ningún residente en la localidad el autor del ataque, sino gente que lo único que busca es violentar el recuerdo a las víctimas e indignar a sus familiares.
Por su parte, la regidora Joana Mora (PSM-IV-Entesa), nueva coordinadora de la comisión de los actos del Racó de la Memòria, condenó los hechos i anunció que convocará a los miembros de la comisión para estudiar la situación y solicitar al Ayuntamiento la reposicicón del distintivo explicativo del lugar (junto al cementerio), en un corto plazo.
El diari Última Hora també informa de latac feixista contra el racó de la memòria de Porreres. Sota un titular que diu Acto vándalico contra el racó de la memòria del oratorio de Santa Creu. Arrancan el panel explicativo del espacio que tenía un poema de López Crespí, podem llegir: Contra la justicia y a favor del olvido. El racó de la memòria de Porreres, el lugar donde se llevó a cabo el fusilamiento de decenas de republicanos detrás del oratorio de la Santa Creu, ha sido escenario de un acto vandálico en contra de la memòria histórica.
El panel explicativo del espacio que contaba con el poema, Els nostres morts, del escritor Miquel López Crespí ha sido arrancado de su lugar original. Aunque efectivos de la Policía Local han buscado el atril por la zona no se ha encontrado ningún indicio.
Desde Memòria de Mallorca, su secretario Bartomeu Garí, manifestó ayer la indignación y repulsa a este hecho. Garí expresó su rechazo a este ataque, sospechando que no ha sido gente de Porreres.
Asimismo, Garí avanzó que se convocará la comisión de la dignidad para evaluar los hechos y estudiar las posibilidadesde volver a colocar la placa. Una de las opciones que se barajan es inscribir el poema de López Crespí en un bloque de hormigón para evidar ataques y preservar el lugar.
Por su parte, el alcalde, Bernat Bauçà, también condenó los hechos ocurridos, presuntamente durante el fin de semana.
El racó de la memòria se inauguró el pasado abril con la réplica del mural de Frau, obra de Andreu Pascual y Jaume Ramis, además de la instalación de la placa que ha desaparecido. Asistió numeroso público y representación política. (27-VII-2011)
Porreres, el monument a les víctimes del feixisme i la lluita per a la recuperació de la nostra memòria històrica
Per Miquel López Crespí, escriptor
Recordar duna manera objectiva el nostre passat com a poble, els crims del feixisme, sha fet summament necessari en aquest temps de confusió fomentada des de tots els poders establerts. La dreta i alguns sectors de lesquerra del règim voldrien continuar amb la feresta amnèsia històrica decretada en temps de la restauració borbònica, la transició, que diuen els que no volen que recordem els pactes entre el franquisme reciclat i els aspirants a trepitjar moqueta i cobrar els bons sous que comportava i comporta - el repartiment del poder institucional. En aquells pactes quedaren oblidats, abandonats a les fosses comunes, a les cunetes dels nostres pobles, els milers dhomes i dones de Mallorca assassinats i torturats per Falange Española i lexèrcit espanyol sota la complaença de lesglésia catòlica.
Els historiadors han publicat recentment als diaris de Mallorca diverses informacions confirmant que 1.188 persones assassinades pel feixisme van ser enterrades en vint-i-dues fosses comunes. Diari de Balears de 28 de març de 2011 deia: Un estudi elaborat per la Fundació Balear de la Memòria Històrica Democràtica i l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, amb la col·laboració del Govern balear, certifica l'existència comprovada de 22 fosses comunes a l'illa, en les que suposadament van ser enterrades almenys 1.188 persones, de les quals 522 no han estat identificades. Es tracta de la primera part d'un estudi que s'està realitzant per elaborar el mapa de les fosses que hi ha a Mallorca, el qual ha estat presentat per la consellera d'Assumptes Socials, Promoció i Immigració, Fina Santiago. Així mateix, també han participat en la presentació la presidenta de l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, Maria Antònia Oliver, i el coordinador de la investigació: Manel Suárez. Segons l'estudi, aquestes 22 fosses estan localitzades a Alaró (1); Algaida (3); Bunyola (1); Calvià (1); Manacor (7); Montuïri (1); Petra (1); Porreres (1); Santa Maria (1); Sencelles (1); Santanyí (1); i Son Servera (3). Així mateix, s'inclou també el cas de 14 mallorquins que van ser assassinats en camps de concentració nazis d'altres països.
Es pot assenyalar que en aquest document no s'han inclòs unes altres deu o onze fosses que encara estan sent estudiades i que s'integraran a la segona part de l'estudi que completarà el mapa i que estarà conclòs en uns 18 mesos. En aquesta fase parteix s'inclouran, entre d'altres, les fosses de Palma (la més nombrosa), sa Coma, Son Ferriol, Deià, Llucmajor o el Pont de Sant Lluís. A més, el document remarca que aquestes 1.188 víctimes són el nombre de persones identificades i de les quals es té constància documental, si bé hi caldria, afegir una quantitat indeterminada de víctimes que se sap que també van ser enterrades allà. L'estudi està sent elaborat per diferents historiadors que es basen tant en registres documentals com a testimonis per fer el recompte de totes les víctimes del franquisme que van ser enterrades a l'illa en aquestes fosses. Així, per exemple, s'han consultat en cada un d'aquests municipis els arxius cadastrals, registres de la propietat, de cementiris municipals, arxius històrics, de la presó de Palma, arxiu del Regne de Mallorca, parroquials o de la Comandància de Militar de les Balears. També s'ha tingut en compte el testimoni de 114 persones.
I malgrat les evidències històriques encara hi ha mitjans de comunicació, intel·lectuals de la dreta, partits i organitzacions presents a les institucions que es neguen no solament a condemnar el règim de terror franquista, sinó que, fins i tot, ataquen i proven de demonitzar aquelles persones entestades en la recuperació de la nostra memòria històrica.
Dençà la restauració borbònica, és a dir, la transició, aquella tèrbola època de renúncies i traïcions, de pactes amb els hereus dels botxins, han estat moltes les persones entestades a no consentir la vergonya de loblit del genocidi perpetrat per militars i falangistes contra lesquerra illenca, contra els sectors populars que simplement volien una Mallorca lliure dignorància i caciquisme, els homes i dones que lluitaven per un esdevenidor millor per als seus fills.
Accions com les de lAjuntament de Porreres, la Regidoria de Cultura, les persones que han fet feina per a portar endavant el monument als assassinats pels franquistes, són exemplars i mereixen tota la nostra admiració i respecte. Signifiquen una passa endavant en la reconstrucció de la nostra història, un reconeixement per a aquella generació de republicans, de socialistes, anarquistes i comunistes, persones progressistes de totes les tendències, que volien canviar una societat injusta, un sistema que explotava el poble dençà la infausta derrota dels agermanats en el segle XVI.
La creació de la comissió per recordar les víctimes que lluitaren per la República, lesforç dels historiadors en el procés de la recuperació de la història de Porreres sota el sangonós domini del feixisme, els actes, conferències, taules rodones i cinefòrums realitzats, marquen una fita que haurien de seguir aquells pobles que estimen els seus herois, que lluiten per servar la memòria dels seus fills més compromesos amb la justícia social i la llibertat. I, precisament perquè eren els més idealistes, perquè sentien de veritat els problemes i necessitats duna terra sotmesa a la brutalitat del poder caciquil i la ignorància clerical-vaticanista, foren cruelment torturats i assassinats per sicaris sense ànima al servei del capitalisme estatal i internacional.
No és tasca senzilla, aquest combat en defensa de la nostra memòria històrica. Des de la dreta, des d'algun indret de lesquerra covarda que encara té por dels monuments feixistes que queden a Mallorca, des de totes les tribunes a sou de tots els poders que ens esclafen, sens recorda insistentment que tota la nostra feina, els escrits, actes i homenatges dedicats als nostres morts l´únic que fan diuen- és incrementar la intolerància, el maniqueisme històric, lesperit de revenja, la tensió social dins la nostra societat.
Fa tan sols uns dies hem pogut constatar com els poders més foscos de Mallorca malden per aprofundir en lamnèsia, la mistificació i loblit i, també, en la falsificació de la història. Aquestes persones, aquests mitjans de comunicació, han atacat recentment lescriptor Llorenç Capellà per haver escrit el text duna placa que sha de posar al cementiri de Palma, en el mateix indret on eren portats a matar els republicans en temps de la guerra civil. El text que ha estat atacat per la dreta més reaccionària deia així: La Guerra Civil (1936-1939) va iniciar-se a Mallorca la matinada de dia 19 de juliol de 1936, amb un Cop dEstat protagonitzat per lexèrcit amb la col·laboració dels partits de dreta, especialment de Falange, i laquiescència de lEsglésia. Els sediciosos, dideologia conservadora i totalitària dinspiració feixista, emfatitzaren en el seu ideari lexaltació de la unitat dEspanya, lesperit de croada i l'uniformització lingüística i cultural. El pronunciament tenia lobjectiu denderrocar el govern de la República, suprimir les llibertats públiques, il·legalitzar els partits desquerra i els sindicats, i paralitzar lassociacionisme amb la clausura dels centres recreatius, formatius i culturals. Aquestes accions, que es portaren a la pràctica amb lús de la força, es complementaren amb la detenció de milers de persones, un nombre important de les quals varen ésser assassinades o condemnades a mort després désser jutjades en una pantomima de consell de guerra.
Mallorca va convertir-se, lilla sencera, en un cementiri. La repressió no va adreçar-se contra uns col·lectius concrets, sinó que va acarnissar-se en persones de condició social i intel·lectual ben diferents. En aquest indret moriren obrers, camperols, professionals liberals, pedagogs, estudiants. I va marcir-shi la joventut. La millor joventut de cada col·lectiu. Tots ells moriren durant el període bèl·lic i fins que leco dels trets es va espaiar en una postguerra llarga i inacabable.
A Mallorca varen ésser assassinades més de mil persones per les seves idees.
La Dictadura sorgida de la victòria militar (1936-1975) va consolidar un Estat basat en la repressió de les llibertats.
I el silenci o loblit, loblit i el silenci, va ésser la llosa que va cobrir sang i vida, històries i biografies.
Pretengueren matar lànima dun poble.
Inútilment.
El pensament daquells homes i daquelles dones és i serà una proposta de futur.
Indignat pels atacs patit per aquest text que consider exemplar, vaig escriure una resposta que, de seguida, vaig enviar a la premsa de les Illes. La resposta deia: Davant els atacs del diari El Mundo al text de Llorenç Capellà vull expressar públicament el meu suport al magnífic text redactat a petició de la nostra Associació Memòria de Mallorca-, un escrit fet per servar la memòria de les més de 1500 persones assassinades i/o desaparegudes per la repressió feixista. Una repressió i uns assassinats protagonitzats per lexèrcit amb la col·laboració dels partits de la dreta, especialment de Falange Española amb el consentiment de lEsglésia catòlica.
Només una transició feta desquena al poble, amb pactes secrets entre els hereus del franquisme i una esquerra amnèsica ha fet possible que avui dia encara pugui qüestionar-se els crims de la dreta, del feixisme i lexèrcit del general Franco. Com diu l text de Llorenç Capellà: Mallorca va convertir-se, lilla sencera, en un cementiri.
El text de Llorenç Capellà, molt breu i de caire històric, sha fet per posar a un panel explicatiu i pensam, talment com ha escrit Memòria de Mallorca, que sajusta perfectament a la veritat sobre la repressió franquista a Mallorca.
I ara, com a cloenda daquest article, crec que aniria bé posar aquest poema que els amics de la Regidoria de Cultura de lAjuntament de Porreres em demanaren per a acompanyar el monument a les víctimes del franquisme.
Els nostres morts
Sentor de sang m'arribava des d'alguna latitud remota.
Els afusellaven enmig del carrer,
al costat dels murs, sota les porxades.
En el malson hi havia també miratges obsessionants,
aspres concerts de fusells i pistoles.
Desapareixien els mestres, els jornalers,
els promotors del repartiment de terres,
la marea que volgué col.lectivitzar les fàbriques.
Per un instant vaig pensar que havia fet
un descobriment arqueològic.
A poc a poc sortien de les grans fosses comunes,
enmig dels verdosos cortinatges de les algues,
els poetes que mai no hem tingut,
els escriptors d'una Mallorca que mai no va néixer.
Eren cisellades maragdes d'una bellesa corprenedora.
Els nostres morts obrint escletxes de llum en la foscor,
suggerint tornassolats colors malves i daurats.
En la boca tenen encara gust de mel i de taronges.
A Alternativa Per Pollença estam en contra de la pujada de preus de l’escoleta d’educació infantil La Gola, a favor d’avançar cap a la gratuïtat de l’educació infantil de 0 a 3 anys i fer una nova escoleta pública a Pollença.
Al darrer ple s’ha aprovat inicialment una pujada dels preus de la única escola municipal d’educació infantil de Pollença, La Gola, amb els vots a favor de l’equip de govern dretes (Tots, PP, UMP) i el PI, l’abstenció de Unides Podem i els vots en contra de Junts i el nostre. En dos plens hem vist quines són les prioritats i l’alçada moral del nou govern de dretes; al primer es pugen el sou de forma desorbitada, i al segon pugen els preus d’un servei tan fonamental com el de l’educació de 0 a 3 anys.
La pujada de preus farà que el cost per a les famílies pugi entre 30 i 70 euros mensuals, en funció dels serveis als que s’opti. Pujada que es fa a pesar que al final de la passada legislatura les famílies varen presentar a l’Ajuntament una comparació dels preus de les escoletes públiques dels municipis propers i tots tenien preus per davall del preu anterior que ara a més a més es pujaran. Una pujada que és totalment injustificada en un Ajuntament amb més de 28 milions d’euros de superàvit i sobretot quan parlam d’un tema tan important com l’educació de 0 a 3 anys, que consideram ha de ser gratuïta. Igualment no és de rebut canviar els preus quan ja s’han fet les preinscripcions i matrícules i han informat als pares i mares amb un preu que no serà el que acabaran pagant.
A Alternativa demanam que no es puguin els preus, que s’avanci cap a la gratuïtat de l’educació infantil de 0 a 3 anys i que es posi en marxa un projecte per una escoleta nova a Pollença ja que les places públiques existents actualment són totalment insuficients.