Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 440 | 441 | (Page 442) | 443 | 444 | .... | 465 | newer

    0 0

    [29/05] Míting «Afer Aernoult-Rousset» - París (29-05-68) - Michel - Domeniconi - Bidault - Li Shizeng - Bizeau - Rueda - Carles - Poveda - Merchán - Macho - Masetti - Fontanillas - Imbernón - Pichon - Schirru - Di Sciullo - Pagès Xartó - González Tagua - Robbiati - Boronina - Pamplona - Martínez Baena - Serra - Helios Sánchez - Laviña

    Anarcoefemèrides del 29 de maig

    Esdeveniments

    Cartell del míting

    Cartell del míting

    - Míting «Afer Aernoult-Rousset»: El 29 de maig de 1910 se celebra a la Sala Ferrer de la Borsa del Treball de París (França) el gran míting «À bas les conseils de guerre!» (A baix els consells de guerra!). L'acte, organitzat pel Comitè de Defensa Social (CDS) de París, tenia la finalitat de denunciar l'anomenat «Afer Aernoult-Rousset». El 2 de juliol de 1909 Émile Rousset, terrelloner anarquista que feia el servei militar als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af») i es trobava al camp disciplinari (Biribi) de Djenan el-Dar (Algèria), fou testimoni de la mort, a resultes de les tortures infligides, del també terrelloner llibertari Albert Aernoult, que hi havia arribat al camp el dia anterior; la versió oficial fou que morí per un «cop de calor» i «sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. Rousset alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité,La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social (CDS), la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. En aquest acte hi van participar els membres del CDS de Marsella (Provença, Occitània) René De Marmande, Chardon, Edouard Barrat, Joseph Galeno, Auguste Durand, Augustin Sartoris i la vídua Augier.

    ***

    El general Massu, comandant en cap de les Forces Franceses d'Alemanya

    El general Massu, comandant en cap de les Forces Franceses d'Alemanya

    - París (29-05-68): El 29 de maig de 1968 a París (França) el Consell de Ministres, convocat com cada dimecres a les 10 hores, és ajornat en l'últim minut. El general De Gaulle ha abandonat secretament l'Elisi a les 11.15 hores en helicòpter cap a una destinació desconeguda. Al migdia, Pompidou declara ignorar on es troba el general i anuncia que farà una declaració a l'Assemblea Nacional l'endemà al matí. La Confederació General del Treball (CGT), que ha trencat  amb la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) i la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) per haver aplaudit el retorn de Cohn-Bendit, i el Partit Comunista Francès (PCF) organitzen una manifestació per un «canvi polític de progrés social i de democràcia» de la Bastilla a Saint-Lazere a partir de les 15 hores, que es desenvolupa sense incidents i que arreplega centenars de milers de persones, segons els dirigents comunistes. A la tarda, el general De Gaulle és localitzat: es troba a Colombey-les-Deux-Églises de pas cap a Baden-Baden, on visitarà a les 18.30 hores el general Jacques Massu, comandat de les Forces Franceses de Alemanya (FFA). Tota casta d'opinions es desencadenen arran d'aquesta misteriosa visita i sobre les seves intencions. Eugène Descamps, secretari general de la CFDT, llança una crida a Mendès France per que accepti el poder. A la tarda, en una roda de premsa improvisada, Mendès France es declara partidari de formar un«govern provisional de gestió» a condició que estigui d'acord «tota l'esquerra unida».

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Louise Michel fotografiada per Nadar (1878)

    Louise Michel fotografiada per Nadar (1878)

    - Louise Michel: El 29 de maig de 1830 neix al castell de Vroncourt (Lorena, França) l'escriptora, poeta, educadora, communarde i militant i propagandista llibertària Clémence Demahis Michel, més coneguda com Louise Michel --també sota el pseudònim literari d'Enjolras--, una de les figures més importants de l'anarquisme francès del segle XIX. Filla del senyor del castell, Charles-Étienne Demahis --o més probablement de son fill Laurent--, i de la jove serventa Marianne Michel. Al castell rebé una bona instrucció liberal i, després d'haver completat els seus estudis a Chaumont, obtingué el títol de mestra. Escapolint-se de prendre jurament a l'Imperi per ocupar una plaça, el gener de 1853 obrí una escola lliure a Audeloncourt (Champanya-Ardenes). En 1855 inaugurarà una altra a la mateixa regió, a Millières, on ensenyarà inspirada en els preceptes republicans blanquistes i sempre sota les reprimendes de les autoritats. En 1856 s'instal·là a París i continuà fent de mestra a l'escola dirigida per la senyora Vollier, a la rue du Château-d'Eau, amb qui establirà lligams gairebé filials. En aquests anys desenvolupà una intensa activitat literària, escrivint en prosa, rimant poemes, alguns dels quals remetrà a Victor Hugo, i col·laborant en els periòdics de l'oposició. També seguí diversos cursos durant els vespres i freqüentà animades reunions polítiques, on coneixerà destacats revolucionaris, com ara Jules Vallès, Eugène Varlin, Rigault, Émile Eudes o Théophile Ferré, amb qui es lligarà sentimentalment. A començaments de 1869 ja pren part activa en el naixent moviment anarquista i en aquest mateix any fou nomenada secretària de la Societat Democràtica de Moralització, la missió de la qual era ajudar les obreres. El 12 de gener de 1870, vestida com un home i armada amb un punyal, assistí, amb uns 200.000 parisencs més, als funerals del periodista Victor Noir, assassinat per Pierre Bonaparte. Segons els informes policíacs, en aquesta època ja estava afiliada a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El novembre de 1870 fou elegida presidenta del Comitè Republicà de Vigilància Ciutadana del XVIII Districte parisenc. En un París assetjat, durant el dia dirigia l'escola de la rue Houdon --externat que havia fundat en 1865 i on havia creat una cantina per als seus afamegats alumnes-- i el vespre freqüentava les reunions polítiques, sobretot al Club de la Pàtria en Perill. El 22 de gener de 1871, vestida amb l'uniforme de la Guàrdia Nacional, assistí a la manifestació a la plaça de l'Ajuntament contra el govern, el qual era acusat pels parisencs d'inèrcia, de covardia i d'esperit de capitulació. El 18 de març de 1871 participà activament armes al coll, amb els companys del Comitè de Vigilància de Montmartre, en la insurrecció popular que acabarà instaurant la Comuna de París, moviment revolucionari en el qual intervindrà com a propagandista, com a guàrdia del 61 Batalló, com a infermera d'ambulància i com a assessora d'instrucció i d'educació, sempre defensant un ensenyament lliure, les escoles professionals i els orfenats laics. Animà el Club de la Revolució, sovint presidint les sessions que es realitzaren a l'església de Saint-Bernard de la Chapelle, i col·laborà en Le Cri du Peuple, de Jules Vallès. Marxà als fronts d'Issy i de Clamart, on combaté a primera línia i on es dedicà també a reincorporar desertors. Durant la «Setmana Sagnant», amb algunes desenes de companys del seu batalló, disparà elsúltims trets a la barricada de la Chausée Clignancourt. Aconseguí escapar de la repressió de les tropes de Versalles, però es lliurà per alliberar sa mare que havia estat agafada com a ostatge. Fins al seu processament passà per diverses presons: Satory, Versalles, Arras, etc. Davant el VI Consell de Guerra comptà amb els testimonis al seu favor dels alcaldes de Vroncourt i d'Audeloncourt i del delegat cantonal del XVIII Districte parisenc, però de tota manera, el 16 de desembre de 1871, fou condemnada a la deportació en recinte fortificat. Després d'estar tancada durant vint mesos a la presó central d'Auberive, fou embarcada el 24 d'agost de 1873 al vaixell «La Virginie» i quatre mesos després abordaren a Nova Caledònia. Com era connatural en ella, sempre rebutjà qualsevol tracte de favor distint del que es tenia als homes. A l'arxipèlag de la Melanèsia es dedicà a instruir les natives i va fer costat la revolta canaca del cabdill Ataï de 1878 contra el colonialisme francès, contràriament a alguns communards que participaren en la seva repressió. El 8 de maig de 1879 la pena li fou commutada a deportació simple i fou traslladada a Nouméa, on reprengué l'ensenyament, d'antuvi amb els infants dels deportats i després com a professora de dibuix i de música a escoles de senyoretes. Després de refusar mesures de gràcia individuals, el juliol de 1880 fou amnistiada amb la resta de communards. El 9 de novembre de 1880 arribà a l'estació de Saint-Lazare de París, provinent de Newhaven per Dieppe, on l'esperava una gentada entusiasta. Des del seu retorn a la metròpoli es declarà, i fins a la seva mort, anarquista de manera contundent. Militant infatigable, realitzà centenars de conferències a França i a la resta d'Europa (Regne Unit, Bèlgica, Holanda, etc.). Entre el 14 i el 20 de juliol de 1881 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Londres que reivindicà l'autonomia de les federacions regionals i la consagració oficial de la propaganda pel fet com a mitjà més eficaç d'emancipació de la classe treballadora. El 8 de gener de 1882 fou detinguda per ultratge a un agent en una manifestació en commemoració del primer aniversari de la mort de Blanqui i condemnada a 15 dies de presó. El 9 de març de 1883, brandint uns enagos negres com a bandera, encapçalà, amb Émile Pouget, una manifestació de desocupats des de l'esplanada dels Invàlids a la plaça Maubert, on la policia la dispersà. Durant la manifestació dos forns van ser assaltats i per aquest motiu fou perseguida, detinguda i condemnada, el 22 de juny de 1883, a sis anys de presó per«incitació al pillatge». Alliberada el 14 gener de 1886 sota la intervenció de Clemenceau i de Rochefort, esdevingué una figura capdavantera del moviment anarquista. El 3 de juny d'aquell any, amb Jules Guesde, Paul Lafargue i el doctor Susini, realitzà un gran míting en solidaritat amb els miners vaguistes de Decazeville que havien estat jutjats responsables de la mort de l'enginyer Watrin i pel qual fou condemnada a quatre mesos de presó per «insults al govern», però pogué beneficiar-se d'una remissió de la pena i fou alliberada el novembre. El gener de 1887 es pronuncià contra la pena de mort en general i en particular contra la del company Clement Duval. En 1888, alhora que Joseph Tortelier, desencadenà una activa propaganda en favor de la vaga general, que associà, en 1890, al Primer de Maig. El 22 de gener de 1888, durant una conferència a l'Havre, un individu li disparà dos trets de revòlver; encara que ferida amb una bala que sempre restarà al seu cap, farà tot el possible per obtenir la gràcia del seu agressor. A resultes dels avalots de l'1 de maig de 1890 a Sant-Etiève i a Viena del Delfinat, hagué d'exiliar-se a Londres, on restarà fins al 1895 lligada a communards i a anarquistes exiliats (Rochefort, Kropotkin, etc.) i dirigint una escola per als infants dels refugiats fundada pel Grup Llibertari de Llengua Francesa, que hagué de tancar a causa de les provocacions policíaques. De tornada a França en 1895, reemprengué les seves gires de conferències --tallades amb estades a Londres amb sa amiga Charlotte Vauvelle (Louise Nouvelle) i sempre vigilada per la policia--, primer amb Sébastien Faure i Matha (1895-1897) i després amb Ernest Girault (1903-1904). En 1898 participà en la campanya d'agitació de l'afer Dreyfus. En tornar d'Algèria de la gira de conferències amb Girault, molt afeblida i cansada, Louise Michel va morir el 9 de gener de 1905 a l'Hotel de l'Oasi de Marsella (Provença, Occitània) en sortir d'un míting. El seu cos fou portat a París i les seves exèquies, el 22 de gener, des de l'estació de Lió al cementiri de Levallois, foren seguides per una multitud de més de 100.000 persones. Fins al 1916 una manifestació a la seva tomba tenia lloc cada any. A més de poemes, de contes i de llegendes, escrigué sobre pedagogia i novel·les«populars», però sobre tot destaquen les seves Mémoires (1886) i La Commune. Histoire et souvenirs (1898).

    ***

    Ferruccio Domeniconi

    Ferruccio Domeniconi

    - Ferruccio Domeniconi: El 29 de maig de 1854 neix a Pergola (Marques, Itàlia) l'internacionalista anarquista Ferruccio Domeniconi. Fill d'una família benestant de propietaris, sos pares es deien Ugo Domeniconi i Maria Franceschini. President de la Societat Obrer de Socors Mutus de Pergola, el 24 de febrer de 1870 va ser detingut, amb altres companys, per participar en una manifestació sediciosa que proclamà a crits la República promoguda per Giuseppe Mazzini i Giuseppe Garibaldi. Fou des de finals de 1873 un dels introductors de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a les Marques. El 3 de juny de 1874 va ser detingut per aferrar, amb altres companys, el manifest del Comitè Italià per a la Revolució Social. Com a membre de la Secció de Pergola de l'AIT, l'agost de 1874 va ser detingut immediatament després dels fets revolucionaris de Villa Ruffi i de la instauració de la«Comuna d'Imola», a l'Emília-Romanya (Itàlia). Durant l'escorcoll del seu domicili es van segrestar diversos materials de propaganda política, un exemplar del fullet Principi del socialismo i altre de Simbolo dell'operario, redactat en forma de «credo» socialista. Processat i absolt durant el procés que es va celebrar l'octubre de 1874 a Ancona (Marques, Itàlia), el març de 1876 va ser jutjat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) amb altres internacionalistes de les Marques i de la Romanya, entre ells Andrea Costa, però finalment va ser posat en llibertat. En 1878 continuà amb la propaganda internacionalista tant a Pesaro com a Ancona i s'oposà a la campanya irredemptista portada a terme pels seguidors de Giuseppe Mazzini. Ferruccio Domeniconi va ser apunyalat fins a la mort el 5 de novembre de 1879 a Pergola (Marques, Itàlia), presumptament per un republicà, durant uns disturbis causats per raons que mai no s'han aclarit.

    ***

    "La Brochure Mensuelle", editat per Émile Bidault

    La Brochure Mensuelle, editat per Émile Bidault

    -Émile Bidault:El 29 de maig de 1869 neix a Palaiseau (Illa de França, França) el militant i propagandista anarquista Émile Armand Bidault. En 1886 va ser un dels fundadors --amb Joseph Tortelier, Murjas, Tennevin, Jahn, Nique, Edmond Marpaux, Etienne Falcoz, Émile Ferrières i altres-- de la Lliga dels Antipatriotes, que tenia com a objectiu la lluita contra el militarisme, la guerra i el patriotisme. D'antuvi mecànic, després es passarà al món de la impremta. Quan esclatà la Gran Guerra, fidel a les seves conviccions antimilitaristes i pacifistes, va fer costat la posició de Sébastien Faure. En 1916, com a pròrroga de mobilització, treballà en la fabricació de motors d'aeroplans a Billancourt. A partir de 1919 intentà crear una biblioteca ambulant i gratuïta. En aquestaèpoca s'encarregà de l'administració deLe Libertairei de la «Librairie Sociale». Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 participà en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista (UA) a París, organització en la qual milità. En 1922 fou el tresorer del Comitè de Defensa Social. Fou l'editor de la revista de textos llibertarisLa Brochure Mensuelle, que publicava a la seva impremta del carrer Bretagne de París, on també s'imprimien diverses publicacions llibertàries (La Revue Populaire,Terre Libre, etc.). Entre 1934 i 1945 va ser el gerent deLa Conquête du pain, revista llibertària oberta a totes les tendències anarquistes. Émile Bidault va morir el 28 de gener de 1938 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    ***

    Li Shizeng

    Li Shizeng

    - Li Shizeng: El 29 de maig de 1881 neix a Guangyang (Hebei, Xina) l'agrònom i pedagog anarquista Li Shizeng, també conegut com Li Yuying (Monjo de Pedra). Era fill d'una família mandarina i alguns dels seus familiars van ser ministres i alts mandataris de la Cort imperial manxú. Educat en un esperit obert al món occidental, en 1903 marxà amb una vintena d'estudiants a França, acompanyant Sun Baoqi, aleshores ambaixador de l'Imperi xines a França, per exercir d'agregat a la delegació xinesa. Però aviat abandonà el càrrec i decidí desvincular-se del seu futur com a alt càrrec burocràtic imperial per a estudiar, d'antuvi, Ciències Agrícoles a l'Escola Pràctica d'Agricultura de Chesnoy (Montargis, Centre, França), on es graduà. En 1906 es traslladà a París durant tres anys per realitzar estudis de química i biologia a la Sorbona i al laboratori del professor Gabriel Bertrand de l'Institut Pasteur. A la capital francesa descobrí el pensament anarquista --llegí amb passió Proudhon, Bakunin, Élisée Reclus i Kropotkin, a més dels darwinistes socials-- i amb una colla de companys creà el Grup Anarquista Xinès de París. En 1906, amb Wu Zihui i Zhang Jingjiang, creà la «Société pour l'Avancement de la Morale» (Societat per l'Avanç de la Moral), basada en els principis anarcocomunistes. En 1907 fundà l'efímera revista xinesa il·lustrada Shi-chieh (El Mundo) i s'adherí a la Tongmenghui (Lliga Unida), societat secreta de resistència on participaven republicans, nacionalistes i socialistes. En 1907, amb Chu Minyi, publicà el pamflet Geming (Revolució). A partir del 22 de juny de 1907, el Grup Anarquista Xinès publicà el setmanari anarcocomunista en llengua xinesa Xin Shiji (Nou Segle), dedicat sobretot a traduir al xinès els grans pensadors llibertaris. En 1908 fundà la Caséo-Sojaïne a la Garenne-Colombes (Illa de França, França), una petita fàbrica de transformació de la soja on començaren a treballar una trentena de persones que havien vingut directament de la Xina. A la Caséo-Sojaïne es van fer tot tipus de productes derivats de la soja, llegum barata i per la qual pensava que la Xina podria alliberar-se del problema endèmic de la fam. En aquesta factoria, amb l'ajuda del professor anarquista Wu Zhihui, impartí l'anomenat«Curs de Vespre», una mena d'escola nocturna de diverses disciplines (xinès, francès, matèries científiques, etc.). La Caséo-Sojaïne es regia en un règim força frugal i un codi moral força estricte, on estaven prohibits l'alcohol, el tabac, el joc i la prostitució. En 1911 es traslladà a la Xina en ocasió de la Revolució Republicana Xinesa (Revolució Xinhai). En 1912 publicà, amb L. Grandvoinnet, Le Soja. Sa culture, ses usages alimentaires, thérapeutiques, agricoles et industriels. En 1912 també, ajuntant els dos projectes que funcionaven a la Caséo-Sojaïne (fàbrica i escola) i amb el suport de les noves autoritats xineses republicanes, es creà el «Qingong Jianxue Yundong» (Moviment Treball-Estudi) que va créixer força i que va permetre a gairebé dos milenars de xinesos poder venir a França, els quals es beneficiaven de treball, suport mutu, cooperació i tot en un marc d'igualtat, principis estretament lligats al moviment llibertari. En 1914 obrí el primer restaurant xinès de París i l'any següent fundà a la Xina la «Qingong Jianxue Hui» (Societat del Treball Diligent i d'Estudis Frugals). En 1916 creà a París, amb Cai Yanpei, l'«Hua Fa Jiaoyuhui» (Societat Francoxinesa d'Educació), una escola per als treballadors xinesos i encarregada de promoure els intercanvis culturals i educatius entre els dos països. En 1919 projectà, amb son amic el doctor Syha, la fundació d'un Institut Pasteur a Beijing. En 1920 participà en la creació de la Universitat Francoxinesa de Beijing i l'any següent en la de la seva delegació a Lió (Arpitània). Després de la Gran Guerra, en plena crisi econòmica, el «Moviment Treball-Estudi» començarà a tenir problemes per part de les autoritats. En 1921 aquest moviment organitzarà nombroses manifestacions d'obrers-estudiants i una «Li Da Yundong» (Marxa sobre Lió), per protestar contra les restriccions de l'acabat de crear Institut Francoxinès que reservava l'accés només a les estudiants seleccionats a la Xina. Les autoritats francoxineses, temoroses de la introducció d'elements subversius en aquestes iniciatives, volien amb aquesta mesura, més que instruir els treballadors, crear elits intel·lectuals fàcils de controlar. La «Li Da Yundong», del 21 de setembre de 1921, consistí en una protesta dels obrers-estudiants xinesos que ocuparen la seu de l'Institut Francoxinès al Fort Saint-Irénée de Lió. En aquesta acció 104 obrers-estudiants van ser detinguts, tancats a la presó de Fort Montluc i, el 13 d'octubre d'aquell 1921, expulsats de França; tot plegat suposà la fi del «Moviment Treball-Estudi». En 1925 es convertí en el primer president del consell d'Administració del Museu del Palau Imperial de Beijing i en 1929 fundà l'Acadèmia Nacional a la mateixa ciutat. En 1932 treballà a Beijing amb Paul Langevin, delegat per la Societat de Nacions per reorganitzar l'ensenyament públic xinès. En 1945, després de la II Guerra Mundial, s'instal·là a Xangai (Xina). En 1946 va ser nomenat president honorari del «Gran Congrés de la Soja» de París. Continuà la seva tasca pedagògica amb la creació de la Biblioteca Sino-Internacional de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Entre 1949 i 1955 visqué a Montevideo (Uruguai), on en 1954 fundà i dirigí la Biblioteca Sino-Internacional de la capital uruguaiana. En 1956 s'instal·là a Taiwan, on esdevingué el primer director del Museu del Palau Nacional de Taipei. En 1966 es traslladà novament a França per reactivar l'Institut Francoxinès de Lió. Li Shizeng va morir el 30 de setembre de 1973 a Taipei (Taiwan) i va ser enterrat al Parc Nacional de Yangmingshan. Una part dels seus arxius es troben dipositats a l'Institut Pasteur de París.

    Li Shizeng (1881-1973)

    ***

    Eugène Bizeau

    Eugène Bizeau

    - Eugène Bizeau: El 29 de maig de 1883 neix a Véretz (Centre, França) el vinyater, jardiner, apicultor, poeta, ateu i cantautor anarquista Eugène Bizeau. Nascut en un família de vinyaters socialistes i anticlericals, va descobrir ben aviat les idees llibertàries. Als 13 anys obté el seu certificat d'estudis primaris i exerceix diversos oficis abans de dedicar-se a la vinya. Subscrit des dels 14 anys a la premsa anarquista, hi lliurarà els seus primers poemes, publicant en el periòdic L'Anarchie, fundat per Libertad. La seva poesia social i revolucionària serà interpretada pels cantautors de La Muse Rouge, una societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris. En 1914 Eugène va ser llicenciat per «constitució feble» i no va deixar de denunciar el militarisme en les seves cançons, burlant la censura i col·laborant en la premsa anarquista, com ara CQFD, La Mêlée, Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée. En 1916 es va ajuntar amb Adélaïde Chambonnière, una institutriu i poetessa anarquista que va conèixer a través dels periòdics anarquistes d'Armand, i amb la qual tindrà dos infants (Max i Claire). En 1921 va participar en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti des de les pàgines de Le Libertaire. En 1929 i en 1934 els seus poemes van ser musicats i enregistrats i van ser contínuament emesos durant la Revolució espanyola a través de Ràdio Barcelona. En 1936 viurà amb sa família a Massiac (Cantal) treballant com a jardiner i apicultor. A Alvèrnia, Bizeau assistirà al final de la II Guerra Mundial. Retirat a la seva vila natal, Eugène Bizeau va morir amb 105 anys, el 17 d'abril de 1989, a l'hospital de Tours (Centre, França), i va ser enterrat a Véretz. Entre els seus llibres de poemes destaquen Balbutiements (1910), Croquis de la rue (1933), Paternité (1938), Hommage à Paul-Louis Courrier (1972), La muse au chapeau vert (1972), Entre la vie et le rêve (1978), Les sanglotsétouffés (1979), Les grapillons d'arrière-saison (1982), Lueurs crépusculaires (1985), Guerreà la guerre (1988); i entre els seus llibres de cançons Verrues sociales (1914), Cinq chansons (1929), Croquis de guerre (1988); a més del recull Eugène Bizeau a 100 ans, chansons et poésies (1983). En 1981 el cineasta llibertari Bernard Baissat va estrenar Écoutez Eugène Bizeau, un film dedicat a la seva memòria basat en una entrevista realitzada per l'historiador Robert Brécy. La sala de festes de Véretz porta el seu nom.

    ***

    Necrològica de Salvador Rueda Guillén apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 29 de març de 1962

    Necrològica de Salvador Rueda Guillén apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 29 de març de 1962

    - Salvador Rueda Guillén: El 29 de maig de 1891 neix a Guaro (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Salvador Maximino Rueda Guillén. Sos pares es deien Félix Rueda i Ana Guillén. Es va criar a La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya). En 1936 combaté el feixisme i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Va fer feina de llenyataire a Corgol (Alvèrnia, Occitània) i posteriorment en el Servei d'Aigües i Boscos de la zona de Le Chambon-sur-Lignon i de La Chapèla de Volòra (Alvèrnia, Occitània). Sempre milità en la Federació Local de Corgol de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Asmàtic, Salvador Rueda Guillén va morir d'un atac cardíac el 28 de febrer de 1962 a Champelhs (Alvèrnia, Occitània).

    ***

    Émilie Carles

    Émilie Carles

    - Émilie Carles:El 29 de maig de 1900 neix a Val-des-Prés, al nord-est de Briançon (Provença, Occitània), la mestra i militant pacifista i llibertària Émile Allais, més coneguda com Émilie Carles. Nascuda en una família pagesa dels Alps de Briançon, quan tenia quatre anys quedà òrfena de mare. Compaginà les feines del camp amb l'escola a Briançon. Amb una forta vocació pedagògica, va ser l'única de sis germans que va estudiar a París, on va descobrir l'anarquisme i el pacifisme de postguerra. De tornada a les seves muntanyes, un cop acabat els estudis de Magisteri, i després de sanar de tuberculosi, exercirà de mestra d'escola durant quaranta anys pels pobles muntanyencs, ensenyant la tolerància, el rebuig a la guerra i les tradicions del món rural, i combatent la injustícia, el racisme, el patriarcat i el masclisme. En 1927 coneixerà el pacifista i lliurepensador llibertari Jean Carles, qui esdevindrà son company i amb qui es casà el 29 de setembre de 1928; d'aquesta relació nasqueren tres fills. Ambdós restauraran una granja familiar a Val-des-Prés i faran un hotel (Les Arcades), que s'omplirà d'anarquistes i de militants antifranquistes gràcies als anuncis en els periòdics llibertaris, com ara La Patrie Humaine o L'En-Dehors. Però durant la II Guerra Mundial, Jean va haver d'amagar-se, per evitar ser afusellat com a ostatge, en un campament del maquis, on no voldrà agafar armes i farà de cuiner. Un dels seus fills, Nini, de sis anys, va morir esclafat per un camió militar durant el conflicte. La parella es va mobilitzar per evitar que son fill marxés a combatre durant la guerra d'Algèria, però, víctima d'una malaltia, Jean morirà sobtadament en 1962. En els últims anys de sa vidaÉmilie Carles encara es va mobilitzar per defensar les muntanyes i les valls de Val-des-Prés amenaçades per l'autopista Fos/Mer-Totino --el 13 d'agost de 1973 encapçalarà una manifestació a Briançon contra aquest projecte i el 27 d'octubre de 1976 farà una conferència de premsa a París davant representants ministerials i tota la premsa. Finalment la Vall de la Carée fou catalogada com a bé natural inviolable i la autopista no pogué travessar-la. Va contar sa vida i les seves revoltes en una autobiografia: Une soupe aux herbes sauvages (1977), que ha tingut un enorme èxit, i que s'ha traduït a diversos idiomes (italià, txec, holandès, alemany, danès, iugoslau, anglès...). Émilie Carles va morir el 29 de juliol de 1979 a Val-des-Prés (Provença, Occitània) i va fer donació del seu cos a la ciència. Hi ha diverses escoles a França que porten el seu nom.

    ***

    Comitè Central Antifeixista de Vic. Drets, d'esquerra a dreta: Manuel Baillo López, Francesc Freixenet Alborquès i David Poveda Campoy; asseguts, d'esquerra a dreta: Jaume Jutglar Verdaguer i Lluís Aumatell Casellas

    Comitè Central Antifeixista de Vic.
    Drets, d'esquerra a dreta: Manuel Baillo López, Francesc Freixenet Alborquès i David Poveda Campoy; asseguts, d'esquerra a dreta: Jaume Jutglar Verdaguer i Lluís Aumatell Casellas

    - David Poveda Campoy: El 29 de maig de 1902 neix a Múrcia (Espanya) l'anarcosindicalista David Poveda Campoy. Sos pares es deien Lorenzo Poveda i Dolores Campoy. Quan era molt jove emigrà a Catalunya, on treballà de maquinista ferroviari en la Secció de Tracció dels Ferrocarrils de Catalunya (FCC) i s'afilià a la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà càrrecs de responsabilitat. Arran del cop militar feixista, entre juliol i octubre de 1936, representà l'FNIF-CNT en el Comitè Central Antifeixista de Vic (Osona, Catalunya), encarregant-se de la Secció d'Abastaments, i a començament de 1937 va rebre crítiques d'alguns companys ferroviaris per la seva gestió en aquest comitè. El març de 1937, amb altres companys, s'encarregà de fer expedicions de queviures a Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, però sa companya i sos dues nines petites restaren a Catalunya. Després de la II Guerra Mundial treballà d'obrer agrícola, especialment al departament de Sena i Oise, i milità en la CNT. David Poveda Campoy va morir de càncer el 28 de juny de 1967 a Le Coudray-Montceaux (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri de Plessis-Chenet (Illa de França, França).

    David Poveda Campoy (1902-1967)

    ***

    Necrològica de Juan Merchán Gómez apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 24 de febrer de 1987

    Necrològica de Juan Merchán Gómez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 24 de febrer de 1987

    - Juan Merchán Gómez: El 29 de maig de 1903 neix a Valle de Abdalajís (Màlaga, Andalusia, Espanya) --algunes fonts citen erròniamentÁlora (Màlaga, Andalusia, Espanya)-- l'anarcosindicalista Juan Merchán Gómez. Sos pares es deien José Merchán Pérez i Josefa Gómez Brayo. Des de molt jove afiliat al Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava a Màlaga i participà en els combats fins a la caiguda de la ciutat a mans franquistes. Aconseguí passar a zona republicana i s'enrolà en les milícies. Amb el triomf franquista, pogué el 28 de març de 1939 des d'Alacant (Alacantí, País Valencià) embarcar a bord del carboner britànic Stanbrook cap a Orà (Algèria) i va ser internat en un camp de concentració. Posteriorment va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Colomb-Béchar (Algèria). Sa companya, que havia quedat a la Península amb tres infants, va morir en aquesta època. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili a Algèria. En 1962, amb el procés descolonitzador, va ser repatriat a França. Amb sa companya Josefa Rodríguez Guerrero, s'instal·là a Pau, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Paralític des de 1984, Juan Merchán Gómez va morir el 12 de novembre --algunes fonts citen erròniament el 13 de novembre-- de 1986 a Pau (Aquitània, Occitània).

    ***

    Urano Macho Castillo

    Urano Macho Castillo

    - Urano Macho Castillo: El 29 de maig de 1912 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) el poeta i militant anarcosindicalista Urano Macho Castillo. Era fill de l'anarquista, i oficial de la neteja pública de Santander, Rufino Macho Cuesta. Estudià a l'Escola Integral i Laica de Santander, dirigida per Aurelio Herreros. Quan tenia set anys, el 27 de setembre de 1919, el seu braç dret va ser destrossat pel torn d'una fleca a la qual havia anat amb sa mare i, a conseqüència de les greus ferides, en patí l'amputació. En 1926 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la seva tasca militant fou principalment cultural (articulista, poeta, conferenciant, orador, etc.). Entre 1931 i 1932 col·laborà en el periòdic anarquista barceloní El Luchador. L'1 de gener de 1932 intervingué en un míting confederal, amb altres companys (Ángel Iturbe, Jesú Rodríguez, Jenaro de la Colina i Julio Ruiz), a Cabezón de la Sal (Cantàbria, Espanya), per a protestar contra el decret-llei de l'assegurança de la maternitat. Fou un dels fundadors, en 1932, de l'Ateneu Obrer de Santander, adherit a la CNT, del qual en va ser membre de la Junta Directiva. Durant els anys republicans intervingué en la gira propagandística que la CNT realitzà pel Llevant peninsular, amb Frederica Montseny i Horacio Martínez Prieto. El setembre de 1936, en nom de la Federació Local de Sindicats de la CNT, va ser nomenat director de Biblioteques del Comitè d'Instrucció de Cantàbria, també anomenat Comitè Provincial de Cultura, i, poc després, vocal del seu Comitè Executiu. Formà part del grup que redactà el 10 de novembre de 1936 la ponència de peticions confederals per a entrar en el Govern càntabre. L'1 de maig de 1937 va fer un míting, amb Daniel Orille, al Gran Cinema de Santanter i el 5 de juny d'aquell any a Santoña. En aquestes dates presidí un acte d'homenatge a Mèxic a Santander. Quan el front Nord caigué a mans feixistes, passà a Catalunya, on continuà la lluita. El juny de 1938 era secretari de l'Agrupació Confederal de Centelles (Osona, Catalunya). Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. A França va ser detingut per la gendarmeria gal·la i lliurat a les autoritats franquistes–el mateix destí patí son pare Rufino. Després d'un temps tancat a la presó de Santander, on conegué al poeta José Hierro, va ser desterrat a Lleó (Castella, Espanya), on es guanyà la vida amb un carret de llepolies. Posteriorment, i fins a la seva jubilació, visqué modestament regentant, amb el permís dels veïns, una petita parada de premsa instal·lada al portal d'un cèntric carrer santanderí. El 18 de desembre de 1960 signà a Santander, amb un nombrós grup d'intel·lectuals, un document on sol·licitaven al ministre d'Informació i Turisme franquista, Gabriel Arias-Salgado, la supressió de la prèvia censura de llibres. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT, on milità fins a la seva mort. La seva tasca poètica, que es materialitzà en el llibre Versos en mi vida, va fer que es relacionés amb coneguts escriptors i intel·lectuals de Cantàbria, sense oblidar les seves col·laboracions en les premses local i confederal. Dirigí la revista mensual El Surco. Trobem textos seus en Adelante, El Cantábrico, CNT del Norte,El Diario Montañés,Espoir, El Luchador, Nueva Humanidad,La Región, El Surco, etc. Sa companya, Angeles María del Prado Romero Lara. Urano Macho Castillo va morir el 12 de maig de 2009 a la Residència de la Tercera Edat de Torrelavega (Cantàbria, Espanya), lloc on havia viscut els seusúltims anys, i fou incinerat dos dies després al cementiri santanderí de Ciriego.

    Urano Macho Castillo (1912-2009)

    ***

    Vilfrido Masetti [Arxiu privat família Masetti]

    Vilfrido Masetti [Arxiu privat família Masetti]

    - Vilfrido Masetti: El 29 de maig de 1912 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista Vilfredo Massetti. Sos pares es deien Cafiero Masetti i Ida Carnesciali. En 1939 va ser cridat a files i enviat a Albània, on obtingué una llicència per a conduir camions enquadrat en la Divisió Cuirassada«Centauro». De bell nou a Liorna, el desembre de 1941 va fer de cap adjunt, equivalent al grau de caporal, a l'Acadèmia Naval i a la nau-escola C. Colombo de l'Armada. En 1942 va ser proposat per a un encàrrec del Partit Nacional Feixista (PNF), però sense afiliar-se al Partit, que finalment no reeixí. Quan l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades del 8 de setembre de 1943 es trobava a Venècia (Vèneto, Itàlia) embarcat amb la nau C. Colombo i aconseguí fugir de la seva captura per part de les tropes alemanyes refugiant-se a Bríndisi (Pulla, Itàlia), fins el 15 de febrer de 1945 quan continuà realitzant el servei en l'Armada del Sud. De bell nou a Liorna, al popular barri de San Jacopo, on sempre havia viscut amb sa família, entrà en contacte amb la Federació Anarquista (FA), alhora que continua treballant com a civil a l'Acadèmia Naval fent de cambrer fins als primers anys cinquanta. La seva primera activitat política després de l'Alliberament la desenvolupà treballant per al servei de transport organitzat i gestionat per la Federació Anarquista de Liorna (FAL), portant un jeep nord-americà posat a disposició de l'anarquista Alfredo Marchetti, garantint gratuïtament a la ciutadania, en absència de transport públic, la possibilitat d'arribar del centre de la ciutat al sanatori de Villa Corridi situat en un turó. També feia sortides diàries a la seu de la FAL, al número 80 del carrer Ernesto Rossi; a més de Masetti, portaren el vehicle Siro Del Nista i Capperi. Entre 1946 i 1947 fou un dels fundadors, al barri de San Jacopo de Liorna, del grup anarquista federat «Gino Lucetti», del qual mantingué fins a la seva mort la bandera roja i negra. També assumí importants responsabilitats en l'àmbit nacional, com ara tresorer del Comitè Pro-Víctimes Polítiques, participant en nombroses reunions sobretot a Ligúria. Cap el 1960 s'allunyà, per raons de salut i per motius ineludibles, de la militància política, sense renegar de les conviccions llibertàries i mantenint relacions d'amistat amb destacats anarquistes, com ara els germans Virgilioi, Egisto i Adolfo Antonelli i Marina Giandolfi. En els últims anys de sa vida, participà al seu barri, en les activitats del Circolo «Attilio Di Sorco», de l'Associazione Ricreativa e Culturale Italiana (ARCI, Associació Recreativa i Cultural Italina), del qual va ser administrador. Vilfrido Masetti va morir el 31 de desembre de 1995 a Liorna (Toscana, Itàlia).

    Vilfrido Masetti (1912-1995)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada –


    Esfereïdora història de quatre-centes famílies que durant segles -fins ben entrada la nostra centúria- varen romandre confinades dins del gueto, dècades després que fos abolida la Inquisició i que el seu tenebrós Palau -situat on actualment hi ha la Plaça Major- fos completament enderrocat. Els descendents dels reus dels autos de fe de 1679 i 1691 foren considerats de sempre "impurs", privats dels oficis més importants, perseguits, sospitosos de reincidir dins la Llei antiga dels hebreus. Sabem fil per randa -l'obra del Pare Garau: La Fe Triunfante és una prova ben real de la tragèdia que commogué el Call l'any 1691- que més de dos-cents cinquanta veïnats del carrer del Segell foren tancats a les presons de la Inquisició, torturats, confiscades llurs propietats i, finalment, els més ferms en la seva fe, cremats vius a l'explanada del Castell de Bellver. (Miquel López Crespí)


    Eren segles d'opressió militar, de pestes continuades, de males anyades i falta de blat. Els habitants del carrer del Segell foren sempre les víctimes innocents que la situació requeria.

    Esfereïdora història de quatre-centes famílies que durant segles -fins ben entrada la nostra centúria- varen romandre confinades dins del gueto, dècades després que fos abolida la Inquisició i que el seu tenebrós Palau -situat on actualment hi ha la Plaça Major- fos completament enderrocat. Els descendents dels reus dels autos de fe de 1679 i 1691 foren considerats de sempre "impurs", privats dels oficis més importants, perseguits, sospitosos de reincidir dins la Llei antiga dels hebreus. Sabem fil per randa -l'obra del Pare Garau: La Fe Triunfante és una prova ben real de la tragèdia que commogué el Call l'any 1691- que més de dos-cents cinquanta veïnats del carrer del Segell foren tancats a les presons de la Inquisició, torturats, confiscades llurs propietats i, finalment, els més ferms en la seva fe, cremats vius a l'explanada del Castell de Bellver.

    Els luctuosos esdeveniments eren prou coneguts per nombroses obres de divulgació del problema xueta a Mallorca. Però fins al present no sabíem res dels contactes d'un sector de la comunitat de conversos amb els deixebles de Giovanni Domenico Campanella, el dominic rebel que, als catorze anys, quan professà, adoptà el nom de Tommaso. D'indicis de contactes amb seguidors de Giordano Bruno, també n'abunden a les declaracions aconseguides sota turment. Qui hagués pogut imaginar mai aquesta relació estreta d'un sector de conversos amb l'esperit del calabrès que volgué subvertir l'ordre establert a la seva època, o amb el savi rebel cremat pel clergat! Parlem, és evident, dels autors de La Ciutat del Sol (Campanella) i de El mínim (Bruno) on el capellà nat a Nola l'any 1548 intuïa, tot seguint els materialistes grecs de l'antiguitat (Epicur, Demòcrit), els àtoms que formaven la matèria. Aquest treball d'investigació històrica tan important ha estat portat a terme per l'estudiós anglès Kevin Edouard, que ha investigat els documents ocults del Tribunal de la Inquisició mallorquí. Les confessions, informacions sumàries, el resultat dels interrogatoris sota tortures, els informes dels espies i murmuradors a sou del Poder Reial fent referència a la influència de l'obra dels savis considerats heretges per l'Església, han estat guardats a l'Arxiu Històric Nacional i no havien pogut ser consultats mai. Així com es donà molta publicitat a les execucions oficials de 1691, la Inquisició mallorquina rebé ordres severíssimes de no fer esment dels conversos acusats d'utòpics, igualitaris, adoradors de Sabaoth i provats rebels contumaços. El record de la finida Germania encara romania viu dins dels menestrals ciutadans i la pagesia forana i ni la Inquisició, ni els senyors feudals de final del segle XVII, no volien avivar les cendres de la revolta. El llibre de Kevin Edouard és precís en les seves troballes. La utopia al Call mallorquí: la secta dels Igualitaris ens desvetla, doncs, una altra visió de la tragèdia dels conversos. El desastre començà un dia de juliol de 1685. Un poc abans, Raphael Cortés de Alfonso, botiguer de sederies del carrer del Segell, havia denunciat, anant a veure el Pare Sebastià Sabater, de la Companyia de Jesús, els seus amics i familiars que continuaven practicant la fe dels hebreus; i dóna les primeres indicacions que un altre grup, igualment nombrós, volia fugir del Call, "per anar a ajuntar-se amb los heretges que a Itàlia volien muntar herètica expedició per a bastir 'La Ciutat del Sol' a qualsevol indret del món". La carta d'acusació que fa referència als utòpics mallorquins del segle XVII porta la data de 29 de juliol de 1685, és a dir, ens trobam, en paraules de Kevin Edouard, davant un document redactat tres dies després del que portarà a la foguera bona part de la comunitat de conversos del Call. Els altres, el procés dels Igualitaris, serà portat en secret i quinze dels acusats moriran en la fosca de les presons, ofegats pels botxins inquisitorials en el més rigorós secret. Aquests tres dies foren decisius, car la Inquisició, avisada pel Pare Sebastià Sabater, pogué comptar, a partir de la primera denúncia de Raphael Cortés de Alfonso, amb un agent dins del mateix gueto. Un espia molt ben relacionat amb uns sospitosos i altres. )Com fou possible que un home d'ascendència jueva, un dels mateixos conversos, s'atrevís a fer la passa que el marcaria per sempre amb l'estigma de la més gran traïció entre els seus? Kevin Edouard només pot fer-hi aproximacions, deduccions mitjançant les mateixes cartes de delació que ha trobat a l'Arxiu Nacional. De casos de traïció com el de Raphael Cortés de Alfonso no se'n troben en segles. De quina por volia fugir en Raphael Cortés amb la seva denúncia? L'havia amenaçat amb anterioritat el Tribunal? Quins conflictes secrets tenia, l'acusador, amb els seus amics i familiars? Enveja soterrada per no ser tingut en consideració ni per part dels practicants de la Llei de Moisès ni per part dels utòpics? Al Tribunal no li importaven els motius ocults que impulsaven a la denúncia. El Pare Sabater l'encoratja i li diu que "delatar la seva pròpia gent és procedir com un bon catòlic cristià". Pels documents que ens mostren tant Angela Selke com Kevin Edouard, tot començà molts anys enrere, quan, casat per segona vegada Raphael Cortés de Alfonso, cap dels seus amics i familiars del Call acudiren per casa seva a dar-li l'enhorabona. El futur causant de la tragèdia del Call se sentí molt ferit per tal mostra de menyspreu -l'acusaven d'haver-se maridat amb una dona que no practicava la Llei de Moisès, "una poma préssech", en paraules dels utòpics, que equivalia a dir una beneitona que només sap anar a missa, rere els capellans. El vertader motiu, emperò, escriu l'historiador anglès, és que el matrimoni de Rapahel Cortés de Alfonso amb una dona que no era de l'ètnia posava en perill el secretisme del Call i les diverses conspiracions que s'hi covaven. La pràctica provada dels ritus hebreus, l'observança de la llei jueva, podia ser, des de dintre, coneguda per una persona -la dona de Rapahel Cortés- que no era del carrer del Segell. Per altra banda, els Igualitaris, estudiosos dels llibres prohibits, es reunien sovint als afores de Ciutat, en un hort de Joan Galiana, fuster, on constantment parlaven de fugir de Mallorca, embarcar-se, potser a les Índies, i aconseguir fer realitat el somni del Món Nou relatat per Tommaso Campanella. Era el moment en què, d'amagat del Vaticà, els seguidors del frare calabrès organitzaven diverses expedicions al continent obert a la invasió europea feia prop de dos segles per Cristòfor Colom i Amèrico Vespuccio. Es tractava de dur endavant les idees de justícia i llibertat que els deixebles de Campanella havien fet córrer per tot Europa. Per tant, aquell casament improvisat, sense consultar amb ningú del carrer, no caigué bé entre els habitants del Call. Cap dels grups que, en secret, resistien l'opressió de la Inquisició i de la religió catòlica, no acceptà tenir tan a prop, al costat de casa, una possible agent del Poder. S'erraren ambdues fraccions de conversos. Pels documents que han anat sortint a la llum, ara ja sabem que l'únic culpable de la tragèdia fou Raphael Cortés. La seva dona no denuncià mai cap veí, malgrat conèixer ben bé les pràctiques misterioses i les reunions als horts dels afores.

    Tast de la narració Una història amagada (que pertany al llibre Una història amagada, publicat per Lleronard Muntaner Editor)



    0 0
  • 05/30/19--01:17: Article a la revista L'Erol.
  • Revista "L'EROL" n. 139 m'ha publicat un reportatge fotogràfic sobre la Torre de l'Amo Nova de Cal Pons.

    La torre és un espai imponent  amb detalls arquitectònics com capitells amb bestiari, decoració floral o gàrgoles, amb espais grans,  escales de marbre amb baranes de ferro i els murals pintats al sostre sobre els continents. A mesura que pugem els pisos va canviant la decoració esdevé més senzilla, però igualment interessant.

     

     


    0 0

    No n'hi haurà de recuperació. Els cicles històrics són irreversibles.

             Advertiment a manera de proemi:  Els economistes portaveus dels interessos del capitalisme són omnipresents als mitjans ''occidentals''(o sigui, els mitjans que estan al servei de l'estratègia del capitalisme neoliberal (neocon, en diuen als EUA)). Aquests economistes fan tot tipus d'elucubracions teòriques sobre les crisis periòdiques  del capitalisme, però sempre confirmant  la bonesa del sistema. Semblen un eco del que va dir el president Barack Obama al discurs inaugural, gener de 2009, al referir-se a la causa de la crisi econòmica digué:  La nostra economia està greument debilitada com a conseqüència de la cobdícia i de la irresponsabilitat d'alguns, i, alhora, tot seguit va afirmar com a indiscutible la bonesa del capitalisme dient: El seu poder (el de l'economia de mercat) per crear riquesa i per expandir la llibertat no té rival.

        Fi del proemi.

     

        Els mitjans ''occidentals'' fan campanya permanent  anunciant la fi de la crisi i l'inici de la recuperació econòmica. Això és el que pronostiquen els 40.000 economistes del sistema. Donen per suposat que la crisi és una més de les crisis cícliques que afecten el sistema capitalista. Qualcuns comparen la crisi actual a la de 1929, subratllant però  que actualment els Estats disposen de més recursos per a pal·liar els efectes les crisis econòmiques. Però haurem de veure que aquesta crisi econòmica, iniciada al 2008, és en realitat la mostra de que ja estem immersos en el nou cicle històric global. Respecte a això, vegeu els següents enunciats.

         Tesi:   La fi de la II Guerra fou l'inici del nou cicle històric mundial, cicle que podem definir com el retorn de l'Àsia al centre del món.

         L'Índia i la Xina han sigut  - i continuen essent - els grans motors del nou cicle.  L'Índia inicià la gran cursa amb la proclamació de la independència el 1948. I En Mao Zedong va establir la República Popular de la Xina al 1949.

           A considerar:  Tot i que la Xina figurava com Estat independent, de fet, des de  el segle XVIII, la seva sobirania era greument malmesa per les potències occidentals i el Japó. Amb l'establiment de la República Popular, la Xina recuperà la plena sobirania.

           A considerar:  Certament, el fenomen fou extraordinari:  tot de nous països de l'Àsia i de l'Àfrica proclamaren la independència els anys 50 i 60. Fou  una boletada de nous Estats.

        A considerar:  No s'ha de confondre procés de descolonització amb canvi de cicle històric.

          Per entendre la cosa:  La independència dels països de l'Amèrica llatina a principis del segle XIX  no va significar cap canvi de cicle. De manera semblant, la independència dels països europeus (els quals estaven integrats dins els imperis) després de la I Guerra tampoc comportà cap canvi de cicle.

      

        Tesi:  El canvi de cicle històric mundial fou determinat pel desplegament econòmic (i social) de la major part dels països de l'Àfrica, l'Àsia i l'Amèrica llatina, a partir dels anys 70 del segle passat, desplegament que s'intensificà  els anys 90.

        Tesi: L'inaudit desplegament de la República Popular de la Xina fou l'agent principal que accelerà el canvi de cicle mundial.

          Tot i així, les potències europees (França i Anglaterra, en particular) i els Estats Units mantingueren la seva influència política i econòmica sobre la major part dels nous Estats independents (neocolonialisme). Per tal de reforçar la seva hegemonia, no dubtaren en recórrer a la guerra secreta o al cop d'Estat (Un del més escandalosos fou el cop d'Estat  a l'Iran, al 1953, maquinat per Anglaterra i els Estats Units).

        Tot i així, els Estats Units i les potències de l'Europa occidental no han pogut impedir el desenvolupament dels països dels tres continents esmentats.

        

          Mentre estaven endarrerits els països a que ens referim, proporcionaven matèries primeres barates i eren consumidors dels productes dels països desenvolupats.

         Tesi: Tan bon punt els països dels tres continents  es desenvoluparen, entraren en competència amb les potències econòmiques dominants.

          (Sobre el tema, podeu veure el meu post  Els EUA i el Regne Unit es desindustrialitzen, l'Iran s'industrialitza. La resolució del misteri.).

          Aclariment:  Per descomptat, un hom podria dir que els nous països desenvolupats entren en la competició econòmica capitalista global.

          Sí, l'afirmació seria certa. Així, per exemple, la Xina i Corea del Sud estan en forta competició entre sí respecte a la construcció naval (Actualment, les drassanes xineses ocupen el primer lloc del rànquing, i les coreanes van en segon lloc. Vegeu la web Construcció de vaixells).

       Allò que s'ha de saber i s'ha de dir:  L'ascens de les drassanes asiàtiques (de la Xina i Corea) van provocar la ruïna  de les d'Anglaterra i dels Estats Units.  Aquesta és una mostra clara del que significa el canvi de cicle històric.

          Deia En Barack Obama (i els 40.000 economistes) que el seu poder (el del capitalisme) per crear riquesa i per expandir la llibertat no té rival.

         S'errava, s'errava molt N'Obama, si ens hem d'atenir a les dades estadístiques de l'economia mundial.

         Si la bonesa d'un sistema econòmic es basa amb la seva capacitat de produir riquesa, llavors s'ha de concloure que el de la República Popular de la Xina és el millor; aquest sistema,  definit per En Deng Xiaobing com a construcció del socialisme segons les característiques xineses, ha tingut un inaudit  índex de creixement que s'ha mogut al voltant del 10 % anual).

        Segons la premsa (recollint les dades de l'OECD), enguany la Xina ha esdevingut la primera economia mundial, superant els Estats Units.

           Ha de restar clar: Duent a terme el projecte d'En Deng, el govern xinès utilitza el capitalisme com a instrument per a l'edificació del socialisme a la Xina (No he de repetir aquí el que ja he explicat al post La Xina, la civilització vertical).

        S'han d'escombrar els vils prejudicis:  L'ascens de la Xina  a primera potència industrial del món (ocorregut a principis de segle), no ha estat degut a la mà d'obra barata, sinó  a la mà d'obra altament qualificada. Anualment, el nombre de llicenciats xinesos en enginyeria quadruplica el dels llicenciats nord-americans. Allò sorprenentment barat a la Xina són els sous dels alts càrrecs.

        S'ha de destacar:  El sistema comunista xinès impossibilita la formació de lobbys o de    corporacions capitalistes. 

        Com jo deia en un article:  Els magnats estrangers i els magnats del país no poden comprar mitjans de comunicació de la Xina. Tampoc hi poden crear Think Tanks, ni centres d'investigació, ni universitats, ni ONGs, ni poden fer corporacions (Sobre aquests darrers punts, podeu veure el post  La Xina, l'autèntica llibertat.).

        En tot moment, els mitjans occidentals fan referència a la crisi econòmica mundial. Mundial, en diuen, però la veritat és que el creixement econòmic de la major part de països de l'Àsia, l'Àfrica i l'Amèrica han continuat amb els seus alts índex de creixement econòmic, com si  estiguessin immunes respecte a  la crisi del 2008.

        Sí, els mitjans ''occidentals'' s'afanyen a destacar el descens de l'índex de creixement de  la Xina (El seu índex, en efecte, va passar del 9.3 % de l'any 2011 al 7.7 % de l'any 2012). Però deixen de destacar, aquests mitjans, que el creixement xinès de l'any 2013, 7.7 %,  quadruplica el dels Estats Units, 1.9 %.

        S'ha de saber que, al 2009, els països de la Unió Europea, els EUA, el Canadà i el Japó, afectats per la crisi, tingueren un índex de creixement negatiu; i que, en canvi, l'índex de la majoria de països d'Àsia i d'Àfrica es mostrava insensible al crac del 2008. En efecte, vegeu els índex percentuals del 2009 de qualcuns d'aquests països: la Xina, 9.2, l'Índia, 8.5, l'Iran, 3.9, l'Egipte, 4.7, Indonèsia, 4.6, Nigèria, 6.9, Tanzània, 6.0, el Marroc, 4.8, el Pakistan, 2.8.    (Podeu veure els índex de creixement a la web Creixement global 2009-2013).

        Enguany la Xina ha esdevingut la primera economia mundial, però, tot i així, el pressupost militar  dels EUA és tres vegades més gran que el del país asiàtic.  A més a més, Washington  fa un desplegament colossal d'agents secrets que operen clandestinament a quasi tots els països del món.  Les 17 agències d'operacions secretes tenen una despesa de més de 50.000 milions de dòlars, despesa que sextuplica el pressupost de defensa d'Espanya (Vegeu la web 17 spy agencies USA).

           Al seu discurs al fòrum de Valdai,  el president de Rússia, En Vladímir Putin,  ha denunciat el desordre mundial provocat per pels EUA, dient: En lloc de l'excepcionalisme, els EUA  sembra el caos al món...En un món dominat per un únic país i el seu grup de satèl·lits, el procés de presa de decisions globals es redueix a impulsar les seves pròpies receptes com si fossin propostes universals. Aquest grup s'ha convertit en tan ambiciós que les seves solucions es presenten com si fossin les tota la comunitat internacional. (Podeu veure la web Discurs de Putin al forum de Valdai)-

       Vegem qualcunes de les contradiccions actuals de l'Imperi.

                 

           Per una part, els EUA i els seus subordinats mantenen la supremacia militar al món, però alhora han de constatar que minva el seu predomini econòmic. 

            Les estratosfèriques despeses militars i de guerra bruta fan que els EUA sigui el país més endeutat del món. Per altra banda, Rússia i la Xina ha fet palès que el seu poder militar desafia clarament l'hegemonia ianqui.

      I països que temps enrere eren militarment insignificants han desplegat unes poderoses forces armades. El cas de l'Iran (Un dels eixos del mal) serveix de paradigma. Tot i els esforços (i les despeses) dels Estats Units i d'Anglaterra per destruir la República Islàmica, l'Iran ha resistit les envestides fins al punt d'esdevenir la primera potència militar de l'Orient Mitjà  (S'ha de saber: l'Iran ha esdevingut un gegant en matèria d'alta tecnologia).

        Al 2014, la Xina ha esdevingut la primera economia mundial, però s'ha de saber que a principis de segle ja era la primera potència industrial.

       A considerar: el Banc Industrial i Comercial de la Xina és el major banc del món. I, en paral·lel, la Xina disposa de la major reserva de divises mundial; així mateix, és el principal comprador del deute nord-americà.

        A considerar:  Des del 1978, la Xina s'esforça per evitar la confrontació política amb els Estats Units i per incrementar la cooperació econòmica i social amb aquest país. En la mateixa línia, desplega una política exterior declaradament pacifista i de no intervenció. Però, paral·lelament, va dur a terme un ambiciós pla de modernització de les seves forces armades amb l'objectiu de neutralitzar l'amenaça militar nord-americana.

         A considerar:  Actualment, les drassanes xineses avaren vint (o més) vegades més vaixells que les nord-americanes; de manera que la Xina, si vol,  té a l'abast construir una  armada més poderosa que la dels EUA.

        Tornant a la qüestió central d'aquest escrit, la recuperació econòmica no tindrà lloc. El món ja està situat a un altre cicle històric; no es tracta, en absolut, d'una continuació del cicle en el qual es produïa una successió de crisis seguides de recuperacions (recuperacions que a vegades tardaven molt a comparèixer, com fou la del 1941, que es produí dotze anys després de la gran depressió de 1929).

            En relació a la Unió Europea,   parlar de recuperació econòmica només pot tenir sentit en boca dels governants de les nacions mes industrialitzades.

         Tesi:  Els països poc desenvolupats o a amb indústries poc competitives que entraren a formar part de la Unió Europea  (com fou el cas de l'Espanya d'En Felipe Gonzàlez), en realitat, es ficaven  a la boca del llop (El llop són les multinacionals, les europees principalment).

        Vegem la cosa:  Tan bon punt els països endarrerits europeus esdevenien membres de la Unió Europea  (Espanya al 1986) quedaven sotmesos al lliure canvi comercial; això comportà la ruïna de la major part d'empreses del sector industrial d'aquests països.

       Vegem la cosa: Suprimits els aranzels i establert la moneda comuna, gran part de les empreses d'aquests països no pogueren resistir la competència comercial de les empreses estrangeres.

       Així, per exemple, la poderosa indústria tèxtil catalana fou desmantellada (Bé, en realitat,   Catalunya Sencera ha esdevingut una economia terciària, en base al turisme).

       I posant un referent mallorquí:  A Mallorca, més d'un centenar de modestes empreses de begudes gasoses  van haver de plegar. Ha sigut substituïdes per  multinacionals estrangeres, entre les quals destaca Coca Cola.

       

        Es pot constatar que l'agressivitat comercial de les multinacionals afecta també el sector terciari. Així, l'expansió de les grans superfícies ha provocat el tancament de les botigues tradicionals.

        Vegem la cosa:  Les multinacionals alemanyes, franceses, sueques o nord-americanes  són presents als paisatges urbans catalans, però es fa difícil trobar una multinacional catalana (o espanyola) a Europa.

         Tesi general:  Els països perifèrics de la Unió Europea, sotmesos al ritme destructiu del capitalisme neoliberal, es veuen encongits  sobre una pell de xagrí. És a dir, estan condemnats a la indefensió econòmica; són les corporacions capitalistes les que dissenyen l'infame futur econòmic de la perifèria (L'Espanya estricta queda relegada a exportar únicament pernils, olis, vins i cogombres).

        Per tant, s'ha de preveure la fi imminent de l'euro i de la Unió Europea (Llavors sí; llavors Catalunya Sencera tindrà possibilitats de bastir un Estat independent). O, sinó, la despoblació.


    0 0

    [30/05] «L'Égalitaire» - Conferència de Pelloutier - «La Rivolta» - «L'Anarchia» - Conferència de Montseny - París (30-05-68) - Bakunin - Metxnikov - Cicero - Melchor Rodríguez - Musetti - Hem Day - Cantini - Turroni - Ritter - Gutiérrez Rojas - Carballo - Puig Antich - Greene - Lapie - Revaud - Thomas - Gramantieri - Rodríguez Ruiz - Gabaldà - Lolli - Pernicone

    Anarcoefemèrides del 30 de maig

    Esdeveniments

    Capçalera de "L'Égalitaire" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    Capçalera de L'Égalitaire [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt L'Égalitaire: El 30 de maig de 1885 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic L'Égalitaire. Organe communiste-anarchiste. El responsable d'aquesta publicació bimensual va ser Eugène Steiger i els articles sortiren sense signatura alhora que reivindicava la «regla de l'anonimat» en la premsa anarquista. Sembla que tenia corresponsals a París, Marsella, Brussel·les, Torí i altres indrets. En sortiren 16 números, l'últim el 2 de gener de 1886, i també publicà alguns fulletons.

    ***

    Cartell de la conferència "L'Art et la Révolte"

    Cartell de la conferència "L'Art et la Révolte"

    - Conferència de Fernand Pelloutier: El 30 de maig de 1896 a la Salle du Commerce, al número 94 del carrer Faubourg-du-Temple de París (França), l'anarquista i sindicalista revolucionari Fernand Pelloutier pronuncia la conferència«L'Art et la Révolte», organitzada pel grup «L'Art Social». La intenció de Pelloutier amb aquesta conferència es trobar les connexions entre l'anarquisme literari i el moviment obrer, lluitant alhora contra la recerca d'un hermetisme i un elitisme propi de certs «simbolistes esotèrics», contra un naturalisme «sense esperit» i contra la literatura d'evasió. L'art ha d'inspirar la revolta, s'han d'ajuntar «el comunisme del pa» i el «comunisme dels plaers estètics». Cal desmitificar l'art, ja que la funció de l'art és«revelar». L'Art ha de servir per fer revoltes. Aquesta conferència va ser publicada l'any següent a París pel grup promotor de l'acte; «L'Art Social», que edità entre 1893 i 1896 una important revista cultural del mateix nom, aconseguí el suport de intel·lectuals anarquistes per promoure conferències i debats als barris populars parisencs, convertint-se en un punt de referència per a la divulgació i el coneixement de l'art, de la literatura i de la ciència entre el moviment obrer. En 2002 la conferència va ser reeditada per Jean-Pierre Lecercle, on reprodueix el text de la conferència amb variants com a prefaci a la reedició del recull de poemes de Pelloutier De la colère, de l'amour, de la haine (1898) i afegeix nombroses notes sobre el moviment anarquista i«L'Art Social».

    ***

    Partada d'un número de "La Rivolta"

    Partada d'un número de La Rivolta

    - Surt La Rivolta: El 30 de maig de 1945 surt a Roma (Itàlia) el primer número de la revista mensual anarquista La Rivolta. Biblioteca di opere politico sociali (La Revolta. Biblioteca d'obres politicosocials). A partir del número 2 portà el subtítol«Collana di scritti politici sociali» (Recull d'escrits politicosocials). El responsable de l'edició fou l'advocat anarquista Camillo Porreca. Es publicaren textos de Mikhail Bakunin, Carlo Cafiero, Ludwig Feuerbach, Pietro Gori, Émile Henry, Aleksandr Ivanovič Herzen, Piotr Kropotkin, Sylvain Maréchal, Benoît Malon, Francesco Saverio Merlino, Max Nordau, Carlo Pisacane, Pierre-Joseph Proudhon, Lev Tolstoi, Alberto Tucci i Gérard Walter, entre d'altres. Publicà nombrosos suplements. En sortiren set números, l'últim el desembre de 1945.

    ***

    Capçalera del número únic de "L'Anarchia"

    Capçalera del número únic de L'Anarchia

    - Surt L'Anarchia: El 30 de maig de 1946 surt a Florència (Toscana, Itàlia) el númeroúnic del periòdic L'Anarchia. Aquesta publicació va ser editada per l'impressor anarquista Lato Latini i hi va col·laborar Enzo Martucci.

    ***

    Cartell de la conferència de Frederica Montseny

    Cartell de la conferència de Frederica Montseny

    - Conferència de Frederica Montseny: El 30 de maig de 1965, a la Sala Sénéchal de Tolosa de Llenguadoc (Llenguadoc, Occitània), organitzat per l'Ateneo Español d'aquesta localitat, la propagandista anarquista Frederica Montseny i Mañé fa la conferència«Mujeres españolas del siglo XIX». L'Ateneo Español era el centre cultural anarquista dels exiliats llibertaris a Tolosa. Com a gairebé tota la propaganda dels actes culturals anarquistes de l'exili peninsular d'aquests anys, no es citen en cap moment termes àcrates, per evitar problemes amb les autoritats franceses.

    ***

    Manifestació de suport al general De Gaulle (30 de maig de 1968)

    Manifestació de suport al general De Gaulle (30 de maig de 1968)

    - París (30-05-68): El 30 de maig de 1968 a París (França) el primer ministre Georges Pompidou demana a les 12.30 hores una entrevista al general De Gaulle, que de bon dematí ja ha redactat el text d'un discurs que pensa pronunciar a la tarda. Pompidou haurà d'esperar fins a les 14.30 hores, just abans del Consell de Ministres; porta una carta de dimissió, que serà rebutjada pel General, però l'exigeix la dissolució del Parlament. Jacques Foccart, un dels destacats consellers del General, informa d'una iniciativa en curs: les diverses xarxes gaullistes --França Lliure, Resistència, organitzacions de veterans, l'Associació per al Suport al General De Gaulle i diversos grups«obscurs» (feixistes d'«Occident» i d'altres grups d'extremadreta)--, després de dues setmanes de dura feina, des del 13 de maig, es comprometen a reunir tots els partidaris del General per a una manifestació, aquesta tarda a les 18 hores, als Camps Elisis; cal esborrar la imatge de banderes roges i negres passejant per París. A les 16.30 hores, entre el Consell de Ministres i la concentració de suport gaullista, el General parla només per ràdio ja que la televisió es nega a retransmetre'l: anuncia la dissolució de l'Assemblea Nacional, ajorna sine die la realització del referèndum, assegura que les eleccions legislatives seguiran el calendari constitucional previst i denuncia el perill comunista que vol conquistar França. En acabar el discurs comença la gran manifestació de suport a De Gaulle; un milió de manifestants --300.000 han vingut d'arreu l'Estat amb autocars i cotxes--, comptaran els convocants, avalen la idea que França ama l'ordre. El govern avisa que farà ús de la força, si ho considera necessari, per restaurar aquest ordre. Els crits que llança la massa són ben distints als que s'han cridat els dies anteriors:«Cohn-Bendit a Dachau!»,«França per als francesos!», «De Gaulle no està sol!»,«Mitterrand és un fracàs!»,«Llibertat de treball!» La premsa franquista madrilenya elogia el president de la República francesa:«El general De Gaulle ens fa recordar el general Franco de fa vint anys.»

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Mikhail Bakunin fotografiat per Nadar

    Mikhail Bakunin fotografiat per Nadar

    - Mikhail Bakunin: El 30 de maig --el 18 de maig, segons el calendari julià-- de 1814 neix a Priamukhino, entre Torzhok i Kuvshinovo, al departament de Tver (Rússia) el revolucionari i pensador polític Mikhail Aleksandrovitx Bakunin, considerat el fundador del moviment anarquista internacional modern. Era fill d'una família aristocràtica terratinent d'idees liberals. Quan tenia 14 anys el van envair a l'Escola d'Artilleria de Sant Petersburg on va rebre entrenament militar i va sortir oficial d'artilleria amb 17 anys. En 1832 va completar estudis i en 1834 fou nomenat oficial subaltern de la Guàrdia Imperial Russa i enviat a Minsk i a Goradnia. L'estiu d'aquell any es va veure implicat en una disputa familiar, prenent partit per sa germana que es rebel·lava contra una matrimoni no desitjat. Desobeint els desigs de son pare, que volia que continués el servei militar o en l'administració de l'Estat, va abandonar ambdós en 1835 i marxà a Moscou amb la intenció d'estudiar filosofia. A la capital de l'Imperi va fer amistat amb un grup d'antics estudiants universitaris compromesos en l'estudi sistemàtic de la filosofia idealista (Vissarion Belinski, Aleksandr Gertsen, Nicolaj Ogarev) i agrupats al voltant del poeta Nikolaj Stankevitx. La filosofia de Kant va ser inicialment el centre del seus estudis, però van avançar estudiant Schelling, Fichte i Hegel. Durant la tardor de 1835 va planejar formar un cercle filosòfic al seu poble natal, Priamukhino. A començaments de 1836 va tornar a Moscou, on va publicar diverses traduccions d'obres de Fichte. En 1842 viatjà a Alemanya i va fer contacte amb els capdavanters del jove moviment socialista alemany a Berlín i va estudiar els neohegelians d'esquerra (Fouerbach, Ruge). En 1844 marxà a París, on va conèixer Proudhon i George Sand, a més de relacionar-se amb els exiliats polonesos i els cercles socialistes (Fourier, Louis Blanc, Cabet, Proudhon). De París va viatjar a Suïssa, on es va instal·lar una temporada fent costat els moviments socialistes de la zona. Durant la seva estada a Suïssa, el govern rus li va ordenar la tornada a Rússia i davant la seva desobediència li van ser confiscades les seves propietats. En 1848, de bell nou a París, publicà una encesa diatriba contra Rússia, fet pel qual serà expulsat de França. Va prendre part activa en el moviment revolucionari de 1848 i va participar en el Congrés Eslau de Praga, i per la seva participació en la insurrecció de Dresde de 1849 va ser detingut i tancat a la fortalesa de Königstein, i condemnat a mort el 14 de gener de 1850 per un tribunal saxó, pena que va ser commutada per la de cadena perpètua. Finalment, va ser extraditat aÀustria i el 17 de maig de 1851 fou lliurat a la policia tsarista que l'empresonà. Tancat a la fortalesa de Pere i Pau de Sant Petersburg, va decidir fer una confessió dirigida al tsar Nicolau I que va tenir com a resultat la seva deportació a perpetuïtat. En 1857 li van fixar la residència a Tomsk, Sibèria occidental. A l'exili siberià es va casar amb Antonia Kviatkowska, filla d'un comerciant polonès, i treballà un temps en una companyia comercial. Traslladat a Irkoutsk i aprofitant un permís, va fugir, gràcies al seu cosí i amic de la infància, el governador Mouraviev-Amourski, al Japó per Vladivostok i després passà a San Francisco (Califòrnia, EUA); a través del canal de Panamà arribarà a la ciutat de Nova York, on va ser rebut per diversos personatges nord-americans, com ara l'escriptor Henry Longfellow. Després d'una temporada als Estats Units fent contactes amb el seu moviment obrer, va marxar a Londres (Anglaterra) el 27 de desembre de 1861. La resta de sa vida va transcórrer a l'exili europeu, actuant des de Suècia a Itàlia, però especialment a Suïssa. En aquells anys confiava poder aprofitar les ànsies irredentistes dels pobles eslaus, oprimits per l'Imperi rus, com a ferments de la revolució universal. Fracassada la revolució polonesa, en 1864 es va traslladar a Itàlia; a partir d'aleshores considerà el moviment obrer, i no les minories nacionals oprimides, el principal ferment revolucionari. En 1867 es va instal·lar a Ginebra i prengué part en el primer congrés de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», organització patrocinada per Victor Hugo, John Stuart Mill, Louis Blanc, Pierre Leroux, Karl Grün i Giuseppe Garibaldi. En 1868 es va adherir a la secció ginebrina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Decebut de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», considerada«demòcrata», el 25 de setembre de 1868 va fundar l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, el programa de la qual reivindicava una sèrie de punts que constituïen la base del seu pensament polític: la supressió dels Estats nacionals i la formació en el seu lloc de federacions constituïdes per lliures associacions agrícoles i industrials; l'abolició de les classes socials i de l'herència; la igualtat de sexes; i l'organització dels obrers al marge dels partits polítics. L'entrada de l'Aliança en l'AIT va ser rebutjada, ja que es tractava d'una organització internacional i només eren admeses organitzacions nacionals. Per aquest motiu l'Aliança es va desfer i els seus membres s'integraren individualment en la Internacional. En 1869 va conèixer el revolucionari rus Netxaiev, autor del Catecisme revolucionari, moltes vegades atribuït erròniament a Bakunin. El 15 de setembre de 1870 va fundar el Comitè per a la Salvació de França, associació que va dirigir la insurrecció de la Comuna de Lió i que va proclamar l'abolició de l'Estat i la instauració de comunes revolucionàries, però que va fracassar el 28 de setembre i va haver de fugir. El 12 de setembre de 1871, a Sonvillier, les seccions de l'AIT del Jura, seduïts per les idees bakuninistes, va formar la Federació del Jura. Les diferències entres les seves idees i les de Karl Marx en el si de la Internacional van portar a l'expulsió dels anarquistes de l'organització arran del Congrés de l'Haia, celebrat en 1872, i d'aleshores els bakuninistes realitzarien els seus propis congressos al marge dels marxistes. El juliol de 1874 va marxar a Bolonya (Itàlia) per participar en el moviment insurreccional, però un cop fracassat pogué arribar a Locarno (Suïssa), on Carlo Cafiero el va refugiar. Va passar els dos últims anys a Suïssa malalt i fatigat, vivint pobrament i sense més suport que la correspondència que mantenia amb els diversos grups anarquistes. Mikhail Aleksandrovitx Bakunin va morir d'urèmia l'1 de juliol de 1876 a Berna (Berna, Suïssa) i fou enterrat al Bremgartenfriedhof de Berna. La seva militància en la francmaçoneria responia al desig d'usar-la com a un instrument més en les lluites socials i en la propagació de les seves idees anarquistes. Bakunin, juntament amb Proudhon i després Kropotkin, és un dels teòrics més importants de l'anarquisme, i és el primer gran impulsor de l'anarquisme organitzat com a moviment polític i popular. El seu anarquisme (anarcocol·lectivisme o anarquisme col·lectivista) suposa una societat lliure sense necessitat de govern ni d'autoritat oficial, el centre de gravetat del qual se situa en el treball (mitjans, producció i distribució). La societat bakuninista s'organitzaria mitjançant la federació de productors i de consumidors que es coordinarien entre elles gràcies a confederacions. No caldrien governs, sistemes legislatius, poders executius, etc., monopolitzadors de la violència. Segons el bakuninisme a cadascú se li ha de retribuir segons la feina realitzada, a fi i efecte d'impedir el sorgiment d'una classe ociosa que parasités el treball de les associacions lliures. El pensament bakuninista va ser exposat en una monumental obra i fou James Guillaume, deixeble de Bakunin, qui, entre els anys 1907 i 1913 a París, va recopilar i editar les obres completes. Entre les seves obres destaquenAnruf an die Slaven von einem russischen Patrioten (1848), Catéchisme révolutionnaire (1866), Fédéralisme, Socialisme, antithéologisme (1868), L'empire knouto-germanique et la révolution sociale (1871), Gosudarstvennost'i anarkhija (1873), Dieu et l'état (1882, pòstum).

    ***

    Lev Metxnikov amb el vestit tradicional de samurai

    Lev Metxnikov amb el vestit tradicional de samurai

    - Lev Metxnikov:El 30 de maig de 1838 --el 18 de maig de 1838, segons el calendari julià-- neix a Peterburg (Rússia) el científic, geògraf, etnòleg, artista i escriptor anarquista i garibaldí Lev IlIitx Metxnikov, també conegut per la seva transcripció francesa com Léon Metchnikoff o com Lev Mechnikov. Son pare va ser propietari a Khàrkiv (Ucraïna) i sa mare era d'origen israelita. Malalt durant la infància, no va poder suportar el rude clima del nord i en 1851 la família va emigrar a Khàrkiv perquè continués els seus estudis en millors condicions. Restablert, amb 16 anys va fugir del col·legi cap a Crimea per prendre part en la defensa de Sebastòpol; detingut pel camí, va ser tornat a la força a l'escola. Poc després, va començar a estudiar medecina a la Universitat de Khàrkiv, però set mesos després, va ser expulsat per revoltós. De tornada a Peterburg, va freqüentar l'Acadèmia de Medecina i va assistir als cursos de la Facultat de Física i de Matemàtiques, a més d'estudiar a l'Acadèmia d'Arts i a l'Institut de Llengües Orientals. En poc temps va aconseguir una educació multidisciplinar, sabent compaginar el seu esperit de revolta amb el règim universitari opressiu. En 1858 va ser triat com a intèrpret de la missió diplomàtica enviada als Sants Llocs sota la direcció de Mansurov. Després de visitar Constantinoble, el mont Athos i Jerusalem, a resultes d'un duel i d'una conducta poc respectuosa amb els sues caps, va ser rellevat del seu càrrec d'intèrpret. Després va entrar com a agent en una societat de navegació i de comerç; després d'un temps a Beirut i a Galati, no content amb la feina de negociant, va fugir, sense passaport i sense gaire recursos, cap a Venècia amb la finalitat de continuar amb els seus estudis de pintura, una de les seves grans passions. En aquesta època va participar en grups que lluitaven per l'alliberament d'Itàlia. Perseguit com a sospitós per la policia austríaca, va aconseguir fugir cap a Liorna i va entrar en un destacament rebel a Milbitz. Quan es va assabentar a Venècia de l'Expedició dels Mil de Garibaldi, va marxar ràpidament a Gènova, però va arribar tard: els bucs amb els voluntaris ja havien salpat la nit entre el 4 i el 5 de maig de 1860. Després de nombroses peripècies, va aconseguir arribar al sud de la península italiana i va combatre a Nàpols i a Calàbria com a capità del Centre de Comandament d'una brigada garibaldina. L'1 d'octubre de 1860, al riu Vulturno, va ser greument ferit per una mina i va ser portat a l'hospital de Nàpols, on camarades abnegats, entre ells Alexandre Dumas, el van salvar d'una mort segura. En 1861 va sortir «Annotazioni dei garibaldini», publicat en lliuraments a la revista en rus Russkij Vestnik (El Missatger Rus) i que va signar només amb la primera lletra del seu llinatge; l'any següent va publicar en la revista Il Contemporaneo l'assaig«Caprera», també sobre Garibaldi, sota el pseudònim Leon Brandi per raons de censura. Els anys següents, a Nàpols, a Liorna, a Florència, a Ginebra, els va consagrar a la propaganda política i social; i gràcies a la seva variada educació i al seu coneixement de les deu principals llengües europees, va esdevenir el traductor dels revolucionaris europeus (Garibaldi, Gerstsen, Bakunin, etc.), i va haver d'efectuar missions perilloses a Itàlia i a Espanya. Malgrat estar malalt, no va conèixer la fatiga i va desenvolupar una gran tasca propagandística: discursos, conferències, correspondència, articles a periòdics i revistes en diferents llengües, etc. Va col·laborar sobretot en dos famosos periòdics russos: Kolokol (La Campana), de Gerstsen (Herzen), i Sobremenik(El Contemporani), de Tchernichevsky. Per sobreviure, publicava amb els seu nom i amb pseudònim en revistes russes articles diversos sobre temes científics, sempre i quan no fossin detectats per la censura tsarista, ja que tota la seva obra estava prohibida. Però com que aquests ingressos eren insuficients, en 1873 va decidir estudiar xinès i japonès per fer de professor en una important escola de l'Extrem Orient. A començaments de 1874 va marxar a Tòquio, convidat pel ministre d'Instrucció Púbica per reorganitzar una escola russa fundada per estudiants japonesos. Aquesta institució prosperà força, un eixam d'alumnes acudia per a estudiar amb els mètodes científics d'Occident ensenyats en la seva llengua, amb professors vinguts d'Europa i d'Amèrica. Però després d'un temps, una anèmia galopant el va obligar a retornar a Europa, a través de Hawaii, de San Francisco i de Nova York, sempre portant el manuscrit del llibre que havia escrit i il·lustrat, L'Empire japonais, que va ser publicat a Ginebra en 1881. Poc després de tornar del Japó, va conèixer Élisée Reclus, a qui va ajudar en les descripcions sobre Xina i Japó de l'obra reclusiana Nouvelle Géographie Universelle. Els anys següents, a Clarens, a la riba suïssa del llac Léman, va continuar ajudantÉlisée Reclus en els seus estudis, amb traduccions de llengües que aquest no coneixia, amb la redacció de estudis i de memòries, llegint i anotant proves, arranjant llibres i manuscrits, etc. En 1883 el Consell d'Estat de Neuchâtel li va oferir la plaça de professor d'Estadística i de Geografia Comparada a l'Acadèmia, càrrec que acceptà entusiasmat. En 1886 va publicar Une dynastie archaique du Japon. Malalt, l'hivern 1887 va agafar una excedència, i va retornar a Clarens amb l'ànim de continuar fent feina, però els metges van trobar que la seva malmesa salut era irreversible. Lev Metxnikov va morir, després de molt de patir, el 30 de juny de 1888 --el 18 de juny de 1888, segons el calendari julià-- a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa). Pòstumament es va publicar La civilisation et les grands fleuves historiques (1889), amb un prefaci i necrològica del seu gran amicÉlisée Reclus. Son germà, el biòleg Ilya Metxnikov (Élie Metchnikoff), va ser un dels fundadors de la immunologia i premi Nobel de Medicina en 1908. Les idees de Metxnikov sobre el paper del medi geogràfic van influir en el marxisme acadèmic soviètic, especialment en Plekhanov.

    ***

    Notícia sobre Giovanni Cicero apareguda en el periòdic de Barre "Cronaca Sovversiva" aparegut el 2 d'octubre de 1915

    Notícia sobre Giovanni Cicero apareguda en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva aparegut el 2 d'octubre de 1915

    - Giovanni Cicero: El 30 de maig de 1886 neix a Amantea (Calàbria, Itàlia) el miner anarquista Giovanni Cicero. Sos pares es deien Giuseppe Cicero i Maria Bruno. En 1904 emigrà als Estats Units i s'instal·là a Weedville (Elk, Pennsilvània, EUA), des d'on va fer costat els periòdics anarquistes L'Avvenire, de Nova York (Nova York, EUA), i Cronaca Sovversiva, de Barre (Vermont, EUA). En 1918 viva a Brookville (Jefferson, Pennsilvània, EUA) i estava subscrit al periòdic anarquista Mother Earth. Posteriorment s'establí a Nova York. Giovanni Cicero va morir el 7 d'abril de 1921 a Nova York (Nova York, EUA).

    ***

    Melchor Rodríguez recita un poema a la bandera republicana (1938)

    Melchor Rodríguez recita un poema a la bandera republicana (1938)

    - Melchor Rodríguez García: El 30 de maig de 1893 neix al barri de Triana de Sevilla (Andalusia, Espanya) el destacat anarcosindicalista i anarquista Melchor Rodríguez García, també conegut com Manuel Amador i com El Decano, i per alguns comEl Ángel Rojo. De família pobre, aviat quedà orfe de pare (Isidoro Rodríguez), obrer maquinista mort en accident als molls del Guadalquivir, i sa mare (María García), treballadora en una fàbrica de cigars i costurera, va haver de surar tres infants. Va fer primària a l'Hospici Provincial de Sevilla, on va fer d'escolà. Durant sa vida va fer de tot (calderer, torero, carrosser, ebenista, xaperia, representant d'assegurances, etc.), però intentà seriosament ser una figura de la tauromàquia: debutà com a torero el 5 de setembre de 1915 amb èxit a Sanlúcar de Barrameda, però una enganxada greu a la plaça de Tetuán de las Victorias de Madrid el 4 d'agost de 1918 l'apartà de l'arena i després de diversos intents en 1920 (Salamanca, Viso i Sevilla) abandonà definitivament el toreig. Cap al 1920 estava afiliat a la Secció d'Automòbils del Ram de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sevilla, juntament amb Pualino Díez Martín i Manuel Pérez Fernández. Succeí Pérez Fernández en la presidència del citat sindicat i poc després s'instal·là a Madrid. En 1920, prohibida la CNT, s'afilià en la socialista Unió General dels Treballadors (UGT) i conegué Largo Caballero i Indalecio Prieto, però alhora formava part del grup anarquista «Los Libertos» (Celedonio Pérez, Francisco Trigo, José Barrios, Guerra, Manuel López i Feliciano Benito) que actuava a l'Ateneu de Divulgació Social i que no era partidari de l'«acció directa» i reivindicava l'«anarcohumanisme» i l'«anarcopacifisme». En 1927 va ser un dels primers militants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i quan es creà el Sindicat de Carrossers cenetista s'afilià immediatament i n'acabà com a secretari. Tingué el carnet número tres de l'Agrupació Anarquista de la Regió Centre. L'octubre de 1933 va fer mítings pro amnistia a Gijón i el juliol de 1934 presidí el gran míting de Madrid. El novembre de 1934, amb Celedonio Rodríguez, s'entrevistà amb Martínez Barrio i Vaquero per aconseguir la llibertat de dos-cents cenetistes. Ell mateix va estar pres en nombroses vegades durant la monarquia i durant els anys republicans, tant que era conegut pels carcellers com El Decano. En 1936 participà activament el la vaga de la construcció madrilenya. Entre el 5 de novembre de 1936 i l'1 de març de 1937 fou Inspector General del Cos de Presons del Ministeri de Justícia de Joan García Oliver. Amb aquest nomenament el ministre tractava d'arrabassar les presons madrilenys a la Conselleria d'Ordre Públic dirigida pel comunista Santiago Carrillo, amb la finalitat d'acabar amb la política de tretes indiscriminades i de poder instaurar tribunals populars. En aquest període Melchor Rodríguez destacà pel seu digne comportament vers els detinguts, fet pel qual fou acusat de quintacolumnista pels comunistes; per la denúncia de l'existència de txeques estalinistes («Afer José Cazorla», Conseller d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Madrid); per eliminar les tretes --prohibí sense la seva autorització expressa la sortida de reclosos de les presons entre les 7 hores de la tarda i les 7 hores del matí--; i per oposar-se contundentment que 1.532 presos tancats a Alcalá de Henares i a San Antón fossin assassinats --alguns força coneguts, com ara Agustín Muñoz Grandes, Raimundo Fernández Cuesta, Peña Boeuf, Luca de Tena, Body Declané, Javier Martín Artajo, Serrano Súñer, Blas Piñar, Rafael Sánchez Mazas, Miguel Primo de Rivera, Margarita Larios, Valentín Gallarza, Raimundo Fernández-Cuesta. Així, des del sectors dretans el van batejar com ElÁngel Rojo, pseudònim que ell rebutjava. El 8 de desembre de 1936 frenà, després de set hores d'estira i arronsa, la multitud que volia assaltar la presó d'Alcalá de Henares i assassinar presons«nacionals» en represàlia pels bombardeigs de l'aviació feixista a Madrid. L'1 de març de 1937 fou destituït del seu càrrec de delegat especial de presons pel govern del socialista titella del Partit Comunista d'Espanya (PCE), Juan Negrín. Més tard, fou regidor de Cultura i primer tinent d'alcalde de Madrid. Tingué molts amic del món de la faràndula i de la cultura, com ara els germansÁlvarez Quintero, Emilio Carrere, Concha Espina, Manolo Caracol, La Niña de los Peines, Pastora Imperio, José María Pemán, Alfonso --que el fotografià en nombroses ocasions--, etc. En 1938 s'encarregà de la gestió dels cementiris madrilenys i com a tal, el 13 d'abril de 1938, es jugà la vida quan aconseguí que en l'enterrament del seu amic Serafín Álvarez Quintero s'exhibís un crucifix acomplint la seva última voluntat. El 2 de març de 1939 fou enviat pel Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a França i el 28 de març d'aquell any, com a últim alcalde de Madrid nomenat pel coronel Segismundo Casado i per Julián Besteiro del Consell Nacional de Defensa, fou l'encarregat de lliurar la ciutat a les tropes franquistes. En acabar la guerra, el 26 d'agost de 1941, fou condemnat a 20 anys i un dia de presó i no a la pena de mort, gràcies a molts testimonis de dretans (general Muñoz Grandes, Fernández Cuesta, Martín Artajo, etc.) que declararen al seu favor recordant l'esplèndid comportament com a director de les presons republicanes. Finalment, gràcies a la gestions del general Agustín Muñoz Grandes, peça clau de l'Exèrcit i mà dreta de Franco durant anys, només purgà cinc anys a la presó del Puerto de Santa María. Durant la postguerra, rebutjà propostes de càrrecs en el sindicat vertical franquista i milità en la CNT clandestina, fent costat el Comitè Nacional cenetista d'Enric Marco Nadal. Fou detingut i empresonat dues vegades per«difusió de propaganda política il·legal» i en 1947 per ajudar presos anarquistes. Durant els anys cinquanta i seixanta continuà militant en la CNT i en 1965 s'oposà radicalment a les maniobres del cincpuntisme. En aquests anys formà part de diversos comitès, assistí a nombrosos comicis regionals i nacionals cenetistes, patí 34 detencions, etc. Alguns criticaren que acceptés una condecoració del franquisme per les seves actuacions com a director de presons durant la guerra civil i que confraternitzés amb alguns cacics del franquisme --en 1956 el falangista José Antonio Girón de Velasco li dedicà un llibre anomenant-lo «avantguardista infatigable en la batalla per la Justícia i per la Llibertat de l'Home». Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Campo Libre, Crisol,¡Despertad!,Frente Libertario, Proa, ¡Rebeldía!,Redención, La Tierra, etc. També va escriure lletres de pasdobles i de cuplets, entre altres, amb el mestre Padilla. Durant els últims anys de sa vida va treballar en una companyia d'assegurances («La Adriática») i visqué amb el seu antic company de plaça, el banderiller Castillito, i l'esposa d'aquest. Melchor Rodríguez García va morir el 14 de febrer de 1972 a Madrid (Espanya) i insòlitament les autoritats franquistes permeteren que el seu taüt fos cobert amb la bandera roja i negra i que es cantés A las barricadas durant el seu enterrament al cementiri madrileny de San Justo; per contra, un grup de falangistes, que també acudiren al sepeli, pregaren per la seva ànima. En juliol de 2008 un carrer de la barriada de San Cayetano de Sevilla fou batejat amb el seu nom. El 16 de setembre de 2008, organitzat per la Confederació General del Treball (CGT), se li reté un homenatge a l'Ateneu de Madrid.

    Melchor Rodríguez García (1893-1972)

    ***

    Notícia sobre la repressió contra Ugo Musetti i altres companys apareguda en el periòdic comunista marsellès "Rouge Midi" del 7 de desembre de 1935

    Notícia sobre la repressió contra Ugo Musetti i altres companys apareguda en el periòdic comunista marsellès Rouge Midi del 7 de desembre de 1935

    - Ugo Musetti: El 30 de maig de 1899 neix a Sarzana (Ligúria, Itàlia) el manobre anarquista Ugo Musetti. Exiliat a França, vivia al número 8 del carrer République de La Sanha (Provença, Occitània). En 1935 figurava en el llistat d'anarquistes del departament de Var. Era membre del grup anarquista al voltant de Ugo Boccardi. El 7 d'octubre de 1935 se li va decretar l'expulsió, però, gràcies a una campanya en suport dels exiliats italians, de la qual va formar part el Comitè de Dret d'Asil de la Confederació General del Treball (CGT), finalment es va veure beneficiat amb una autorització provisional per a residir en el departament de Var. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Hem Day dibuixat per Léo Campion

    Hem Day dibuixat per Léo Campion

    - Hem Day: El 30 de maig de 1902 neix a Houdeng Coegnies (Hainaut, Bèlgica) Marcel Camille Dieu, més conegut com Hem Day, una de les figures més importants dels anarquismes belga i internacional. Inconformista i rebel des de la seva adolescència, es va declarar vegetarià quan son pare es va fer carnisser. Va repudiar la religió i rebutjà Déu, i emprenyat perquè en el seu nom figurés«Dieu», va fer servir el pseudònim«M. D.», que ell escrivia «Hem Day». Després de la guerra va prendre part activa en la reconstrucció del moviment anarquista i va participar el 7 de gener de 1923 en el primer congrés de la Unió Anarquista de Bèlgica, que reunia les federacions valona i flamenca. Va col·laborar des de 1922 en el periòdic L'Emancipateur i després en Combat, del qual serà gerent. A finals de 1925 el congrés anarquista el designa com a secretari tresorer i gràcies a ell s'adopta la resolució antimilitarista que preconitza la vaga general per respondre a qualsevol mobilització. Va prendre part activa en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti. En 1927, quan es va crear el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), Hem Day va ser nomenat secretari, tasca que assumirà fins a 1939. La seva botiga de llibreter de vell (Aux Joies de l'Esprit) a Brussel·les i ca seva esdevenen aleshores un refugi per a nombrosos proscrits de totes les nacionalitats, com ara Ascaso, Durruti i Jover, que van romandre a ca seva abans de retornar a Espanya el 1931; antifeixistes italians durant els anys 30, desertors francesos i alemanys fugint de les presons militars en 1939, jueus i alemanys antinazis durant la repressió, insubmisos de les guerres colonials franceses (Indo-xina, Algèria)... En 1933, amb Léo Campion, secretari de la secció belga de Resistents a la Guerra, seran els primers objectors de consciència anarquistes que reenviaran les seves cartilles militars. S'ha de dir que tant Hem Day com Léo Campion pertanyien a la maçoneria. Hem Day serà detingut poc després enmig del carrer i jutjat, amb Léo Campion, el 19 de juliol de 1933, davant d'un Consell de Guerra, i nombroses personalitats li faran costat, com ara Han Ryner. El veredicte va ser feixuc: dos anys de presó per ell i 18 mesos per Léo. Aleshores van engegar una vaga de fam i es desencadenà una campanya internacional de suport, fet que obligà el Govern a l'alliberament dels presos el 3 d'agost i a expulsar-los de l'Exèrcit per «indignitat». En 1937 Hem Day marxarà a Barcelona on participarà en les emissions de ràdio de la CNT-FAI i també visitarà el front. Aquest mateix any serà expulsat de França per haver fet una conferència contra el nazisme. Seguint la petjada del pensament pacifista de Han Ryner, amic d'Émile Armand i de Sébastien Faure, va continuar durant la guerra la seva tasca solidària. En 1945 va reeditar la revista Pensée et Action, que esdevindrà en 1953 Les Cahiers de Pensée et Action. La seva obraés considerable: fullets, biografies de militants, nombrosos articles en la premsa anarquista internacional, conferències, participació en nombrosos mítings (per la pau, pel dret d'asil, etc.). Hem Day va morir el 14 d'agost de 1969 a Evere, prop de Brussel·les (Bèlgica), i va ser incinerat a Uccle el 18 d'agost, rebent funerals maçònics. La seva biblioteca i els seus arxius, un dels més importants del moviment anarquista de postguerra, van ser lliurats a la gran Biblioteca Reial de Brussel·les.

    Hem Day (1902-1969)

    ***

    Foto policíaca d'Astarotte Cantini

    Foto policíaca d'Astarotte Cantini

    - Astarotte Cantini: El 30 de maig de 1903 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'obrer anarquista, i després comunista, Astarotte Cantini, també conegut com Bruno Baroni. Sos pares es deien Milziade Cantini i Natalina Parenti. Anarquista d'acció, el 26 de juny de 1922 va ser detingut amb altres companys (Virgilio Fabbrucci, Bruno Guerrieri i Ilio Scali) per fabricació d'artefactes explosius i el 25 d'agost de 1922 condemnat pel Tribunal Penal de Liorna a dos anys i sis mesos de presó. El juliol de 1926 emigrà a França i el març de 1927 vivia a París. El maig de 1927 es localitzat a Luxemburg i desenvolupà a Esch-sur-Alzette una intensa propaganda anarquista. Considerat com a un dels caps del moviment antifeixista, va mantenir correspondència amb Bruno Guerrieri i Athos Ricci per a tenir notícies sobre la situació econòmica local de Liorna que es van publicar en la premsa anarquista. El 25 d'octubre de 1928 va ser expulsat de Luxemburg, juntament amb Giuseppe Morini, Adone Franchi i Luigi Sofrà, passant a Bèlgica. El 13 de novembre de 1928 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Liorna per militància llibertària, per actitud de menyspreu cap a les autoritats i per mantenir relacions amb anarquistes perillosos. De bell nou a França, s'establí a Les Pavillons-sur-Bois (Illa de França, França) i en 1929 a Livry-Gargan (Illa de França, França), on freqüentà Natale Vasco Iacoponi, militant del Partit Comunista d'Itàlia (PCI). Acostat al comunisme, difongué la premsa de la III Internacional Comunista. En 1931 encara estava inclòs com a anarquista en la llista de subversius capaços de realitzar atemptats i aquest mateix any emigrà a Moscou (URSS), on havia estat enviat pel PCI, sota el nom de Bruno Baroni, per a estudiar a l'Escola Internacional Leninista (EIL). Un cop acabat els seus estudis en 1932 es traslladà a Tuapsé (Krasnodar, Rússia, URSS) com a instructor del Club Internacional de Mariners. En 1935 s'instal·là a Voroixílovgrad (Ucraïna, URSS; actual Luhansk) i en 1936, en una carta al subversiu comunista de Liorna Tamberi (Tamburi), també refugiat a l'URSS, li comentà que volia retornar a Itàlia, ja que no podia viure amb gent tan diferent de la italiana. Entre 1936 i 1937 va ser investigat pels dirigents del PCI que treballaven a la Secció de Quadres del Komintern. A començaments de 1937 corregué la veu que havia marxat cap a Espanya, juntament amb Natale Vasco Iacoponi i Mazzino Chiesa, però aquesta notícia sembla infundada, ja que el 5 de juny de 1937 era, amb sa companya i son fill Gino, a Voroixílovgrad, on es va lamentar de l'assassinat de Menotti Gasparri a Espanya. Durant la primavera de 1938 va ser detingut a Voroixílovgrad en una purga estalinista per«orígens anarquistes» i«indisciplina política»; jutjat per una troica del Narodni Komissariat Vnútrennikh Del (NKVD, Comissariat del Poble d'Afers Interiors), el 25 de setembre de 1938 va ser condemnat per«espionatge» a una pena «no anotada». Astarotte Cantini va morir empresonat en data imprecisa a l'URSS. El 20 de juliol de 1956 va ser rehabilitat per les autoritats soviètiques.

    ***

    Pio Turroni

    Pio Turroni

    - Pio Turroni: El 30 de maig de 1906 neix a Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) el militant i combatent anarquista Pio Turroni. En 1923 per fugir de la repressió del règim feixista s'exilia a França. Durant 1927 prendrà part en manifestacions parisenques per impedir l'execució de Sacco i de Vanzetti, i entre 1933 i 1935 es dedicarà a l'activitat editorial i de propaganda --publicarà per al Grup Edicions Llibertàries de Brest L'operaiolatria, de Camillo Berneri, iLa guerra che viene, de Simone Weil. En 1936 parteix cap a Espanya i s'allista en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Serà ferit en combat a Tardienta (Osca) l'octubre de 1936, i a Belchite (Saragossa), el març de 1937. Tornarà a Marsella després dels Fets de Maig de 1937 i prepararà un atemptat frustrat contra Mussolini. Successivament expulsat de França per «activitat anarquista», és detingut en 1939 i internat al camp de concentració de Villemagne primer i de Remoulins després, d'on pot fugir. Detingut novament a Marsella, s'evadeix del Brebant el gener de 1941. Obté un passaport que li permet embarcar-se cap a Orà i després passa al Marroc. D'allà podrà arribar, el novembre de 1941, a Mèxic on manté contacte amb els exiliats i es dedica a l'activitat anarquista. En 1943 tornarà a l'Àfrica del nord. Quan l'alliberament d'Itàlia, a finals de 1943, retornarà a la península i participarà en la reconstrucció del moviment anarquista a Nàpols, juntament amb Giovannna Caleffi Berneri, Cessare Zaccaria i Armido Abbate, en l'Aliança de Grups Llibertaris i publicantRivoluzione Libertaria. En 1950 és redactor deL'Aurora, de Forli, i funda amb Gigi Damiani L'Antistato; com a administrador d'aquest periòdic serà processat el 1951 per «vilipendi a la magistratura» i condemnat, però sortirà en llibertat condicional. Tindrà un altre procés en 1959 per propaganda antielectoral a Bolonya --pel mateix motiu abans va ser processat Aurelio Chessa a Gènova. En 1965, després del Congrés de Carrara, en reacció al tipus d'organització estructurada segons el model de la FAI, crearà amb altres companys, entre ells Aurelio Chessa, els Grups d'Iniciativa Anàrquica (GIA). De 1946 fins a la seva mort editarà la revista anarquistaVolontà. Pio Turroni va morir el 7 d'abril de 1982 a Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). La seva biblioteca va ser el nucli inicial de l'Arxiu Giuseppe Pinelli de Milà i el seu arxiu es conserva a l'Arxiu Berneri-Chessa de Reggio Emilia.

    Pio Turroni (1906-1982)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    El Molí den Polit, a Manacor, acollirà aquest dijous 30 de maig, la darrera glosada de la temporada 2018-2019 . A les 20:30h Mateu "Xurí" i Joan Sureda "Suri" oferiran els seus versos a Toni "Mena" perquè debuti a pler.

     


    0 0

    Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Els amors juvenils (XXXI) -


    Hauríem d’haver pensat en els paranys que la vida ens posaria pel davant? Qui reflexiona en les dificultats de la vida quan és tan jove? El desig ardent, la mar blava de la Mediterrània, la fina arena des Trenc i Formentor, les llargues converses sota la lluna en un baret de Deià, el Port de Pollença i Can Picafort ens emboiraven l’enteniment fins a convertir-ho tot en un somni de pel·lícula ensucrada! Talment una tragicomèdia dels anys trenta, esvanida en polsosos cines de barri, sense poder esbrinar mai els motius dels desacords. Un somni d’estiu, la follia de la sang que bull a les venes, l’efecte del paisatge dins la retina, de la sal damunt la pell de dos cossos nus gronxats per les ones de qualsevol cala amagada de la serra de Tramuntana… (Miquel López Crespí)


    La metzina que he pres funciona a la perfecció. Potser hauré de canviar d´opinió sobre receptes de mèdiums i curanderes. A mesura que passen els minuts not que no sóc senyor de la meva voluntat. La realitat que m´envolta es va difuminant lentament. Com si caminàs enmig d´un somni, talment penetràs en l´encanteri de les rondalles que em contaven de petit.

    La padrina em mira preocupat, com si tengués por que hagi recaigut en la malaltia. Es senya i treu el rosari. Comença a resar amb fervor. Li faig un gest amb la mà per dir-li que no passi ànsia, que no és res. “Tenc son”, li dic amb veu baixa. Però el cert és que les herbes em fan efecte. Fins i tot Pedrona, l´al·lota del forn, s´apropa on estam asseguts per demanar si necessitam res. Veig la gent boriosament, com si formàs part d´un paisatge llunyà.

    Viatj a una velocitat vertiginosa pel que serà el meu proper futur. Tot es desenvolupa com una pel·lícula de Chaplin o Buster Keaton. Els personatges que hi surten caminen acceleradament, cent vegades més ràpids que en una filmació actual. Les escenes avancen i l´una substitueix l´altra sense arribar a copsar mai quin ha estat el final de l´anterior. Només uns ulls experimentats poden copsar l´argument. Em reconec amb dificultat; no és estrany. Qui, a no ser per les fotografies, podria reconèixer el rostre que tenia als catorze o els vint anys? A la platja, un estiu dels seixanta, conec una al·lota danesa.

    Quan dic a la mare que em cas amb una estrangera em diu, esverada: “Miquel, no tens el cap bé! Ets massa jove per fer aquesta passa. Vols dir que el que et dóna el pare al taller et bastarà per portar endavant una casa? I si us arriben els fills? Has pensat que fins ara has fet el que volies, sense que ningú et digués res, sense responsabilitats concretes?”. Em mira preocupada. No pot entendre que pugui cometre un error que podria ser la meva ruïna. “El matrimoni és prou complicat amb gent de la mateixa terra. Els problemes sorgeixen cada dia i, si ja és difícil mantenir una relació amb una persona del país, de la teva cultura, amb els mateixos costums i tradicions… imagina el que pot esdevenir-se amb estrangeres! No són com les mallorquines, pensa-ho bé. O no has vist les pel·lícules americanes? Allà, reflexiona, les dones són diferents. Per no-res demanen el divorci. Basta que l’home engreixi un poc, que deixi els mitjons en terra, que ronqui a la nit, que no es dutxi amb freqüència o que perdi la feina per uns mesos, per a separar-se! Una mallorquina és capaç de portar la casa si l’home és a l’atur. Si trobes una bona al·lota del poble, tendràs la roba neta damunt el canterano, els fills sempre ben cuidats i endreçats. No hi ha dubtes al respecte. Tendries manco problemes. Recorda el que et dic: les estrangeres no tenen paciència per fer feina com les d´aquí. Vénen a Mallorca pel sol, per la platja, pel cel blau, pel clima fabulós que tenim. Dinamarca! Llargs hiverns a l’interior de les cases. Boira, neu i obscuritat!”.

    Ja entenc les seves raons. Però… com convèncer un jove que ha acabat de fer el servei militar, que comença a publicar els primers articles i ha guanyat alguns premis literaris? No; no escolt els pares. Anika, cabells rossos i esplendents ulls verds! Com va començar una relació que finí bruscament cinc anys després? En aquella època no existia Internet i era normal que els joves establissin correspondència amb persones d’altres països. Per a mi, la correspondència era una forma de conèixer el món, d’entretenir-me amb joves d’indrets llunyans i exòtics, de contrades on no regnava el poder omnímode del franquisme. Vaig enviar la meva adreça a una revista juvenil internacional i, al cap d’una setmana, començaren a arribar cartes provinents de París, Londres, Roma, Moscou, Belfast… La carta d´Anika deia que tenia dinou anys, estudiava Filosofia a la universitat de Copenhaguen, li agradava l’intercanvi de discos i postals i pensava venir de vacances a Palma el juliol. Ho record com si fos ara mateix: el juliol de 1967.

    Hauríem d’haver pensat en els paranys que la vida ens posaria pel davant? Qui reflexiona en les dificultats de la vida quan és tan jove? El desig ardent, la mar blava de la Mediterrània, la fina arena des Trenc i Formentor, les llargues converses sota la lluna en un baret de Deià, el Port de Pollença i Can Picafort ens emboiraven l’enteniment fins a convertir-ho tot en un somni de pel·lícula ensucrada! Talment una tragicomèdia dels anys trenta, esvanida en polsosos cines de barri, sense poder esbrinar mai els motius dels desacords. Un somni d’estiu, la follia de la sang que bull a les venes, l’efecte del paisatge dins la retina, de la sal damunt la pell de dos cossos nus gronxats per les ones de qualsevol cala amagada de la serra de Tramuntana…

    Qui sap! Li agradaven els racons solitaris on podíem romandre hores i hores sentint la remor de la mar, el batec dels cors. A Deià, davallàvem a peu a la cala, coincidint sovint amb Robert Graves que, a l´horabaixa, finida la feina, senalleta al braç, anava a nedar. Quants records acaramullant-se a la memòria! Anika a un Llucalcari llunyaníssim en els replecs de la meva existència! Els còdols ardents, les ones colpejant rítmicament les roques, el verd maragda de les aigües en calma que ens fan oblidar les misèries de la vida quotidiana, la dalla de la rutina esperant rere les cantonades! Com era possible que no intuíssim que vivíem, talment els acròbates del circ, sobre un dèbil filferro que passava per damunt de fondals immensos, abismes sense fi? Quina metzina aconseguia l´amnèsia que posseïa aquella lluminosa esperança lliurada a la saladina de la platja?

    De sobte, coincidint amb un sotrac del vehicle, la pel·lícula que contempl desapareix de la pantalla. Tot s´esdevé ben igual que, quan al poble, la cinta es cremava i, en reanudar-se la projecció, trobaves que els protagonistes actuaven en una nova situació. Vull submergir-me més i més en aquest curiós futur que la metzina del vell republicà em permet albirar. Però no puc aturar les imatges, fer retrocedir el que estic veient. El tren avança per nombroses estacions i en cap moment s´atura per a poder mirar amb calma el paisatge. Passen al meu voltant amics als quals quasi no puc reconèixer: Gerard Matas, el seu estudi del carrer Boch de Palma. Hi compareixen el pintor Gabriel Noguera i el seu germà, el director de teatre Pere Noguera, en Bernat Homar, Antoni Catany. Llargues nits de debats parlant d´art, literatura, música, política. Aleshores tot es difumina novament. Ara ja no som a l´estudi sentint Jacques Brel i Brassens. Em veig reunit amb Antoni Mir, Biel Matamalas, Mateu Morro, en una casa de camp dels afores de Palma. Hi compareixen els exmissioners Jaume Obrador i Mateu Ramis. Parlam en veu baixa. Fa temps que militam en un partit que no accepta els pactes de l´esquerra amb els hereus del franquisme. Lluitam pel poder obrer i popular sense saber encara que molts dels nostres militants tan sols volen un augment de sou, poder comprar un cotxe nou, gaudir del darrer aparell de televisió en color que ha sortit al mercat. Tot plegat, just; reivindicacions a les quals donam suport, però no tenen res a veure amb el món nou que somniam. Què saben els companys venguts de fóra de la història de la nostra terra, trepitjada durant segles per la bota dels borbons? Quin sentit té per a ells el combat per una llengua que no coneixen? Una llengua que molts arribaran a estimar, però que ara els manca temps per arribar a comprendre aquesta justa aspiració.

    La majoria dels treballadors que venien de la península, de les zones més subdesenvolupades, cercaven el que no havien tengut mai a casa seva: un nivell de benestar que només es podia aconseguir si dedicaves les vint-i-quatre hores del dia a la feina.

    Quin era l´origen de les nostres diferències? Qui sap si el problema venia d´haver sentit sempre les històries del pare i l´oncle, salvats miraculosament de la mort en els fronts de batalla. Potser pel plaer que sentíem en estudiar els clàssics del pensament revolucionari mundial, la filosofia propagada pel Maig del 68 i els situacionistes, els hippies de Califòrnia, les ensenyances del Che Guevara, la Nova Cançó. Lenin ho deixà ben escrit en el Què fer: allà on hi hagi un obrer amb consciència socialista, el partit ha de procurar alliberar-lo del treball embrutidor. S´ha d´aconseguir que tengui temps per a formar-se culturalment a fi de convertir-lo en un bon propagandista i organitzador. Paul Lafarge, el gendre de Karl Marx, anava encara més lluny que Lenin i, en El dret a la peresa, proclamava l’exigència de defugir per sempre el treball alienat, la feina esclava decretada per la burgesia.

    Amb els companys i companyes que acabaven d’arribar de d´Extremadura, de Castella i d´Andalusia, era difícil debatre aquestes qüestions. Per a nosaltres, la dedicació quasi professional a la Revolució era l´únic que tenia importància. Molts havien deixat els estudis per a dedicar-se en cos i ànima a l’organització. Vivíem de feines ocasionals: ocupacions que ens servien per a pagar el lloguer i el menjar, per a les cotitzacions del partit, per fer, si era possible, algun viatge a l’exterior i sortir uns dies de l’asfíxia que ens oprimia. Record un treball de delineant, a seixanta pessetes per hora, la venda d’enciclopèdies casa per casa, amb una exigua comissió de l’editorial. I la feina a diverses llibreries de Palma. Uns indrets ideals per a organitzar activitats culturals que et permetien entrar en contacte i captar els joves d’esquerres que compareixien a adquirir llibres prohibits. Tot servia per a sobreviure: dibuixar plànols, vendre llibres, pintar cotxes, escriure als diaris... Quina santa innocència, la joventut! Creure´s capaç de canviar el món, mudar els costums, bastir un nou tipus d´existència!

    Com fer entendre als nouvenguts que no ens interessava el tipus de vida que ens oferia la societat capitalista? Feina de sol a sol per a pagar la hipoteca del pis i el cotxe quan podíem llogar un piset a un barri extraradial i sobreviure amb manco diners? I les obligades despeses per tenir els mobles de moda? Fermats una eternitat per a poder pagar la cuina, el sofà i les butaques, el televisor? Com era possible que els companys no veiessin que, en el segle XX, les cadenes ja no eren de ferro? Ara ens feien esclaus a força de signar les lletres dels terminis! Per què hipotecar-nos si podíem bastir els prestatges de la llibreria pintant les caixes que trobàvem al carrer, prop dels contenidors? Prestatges inabastables, sempre a la nostra disposició, per no res!

    Empràvem les cadires velles que no volien a casa nostra. Tauletes trobades prop dels contenidors, velles màquines d´escriure llançades als fems! Aquell armari arnat, però bellíssim! I què en diríem del canterano de la repadrina, preciós, encara amb el marbre on, en un passat llunyà, hi tenia ramells de flors coral·lines, esgrogueïdes fotografies amb familiars ja irreconeixibles, un sant Antoni de fusta al qual, abans de dormir, sempre resava les oracions acostumades, de petit.

    Cap necessitat de comprar quadres al Corte Inglés per decorar les parets! Joves amics ens regalaven les primeres experimentacions pictòriques. Anàvem a cercar cartells a les sales d’art modern, empràvem els pòsters de les velles pel·lícules dels anys trenta i quaranta com a meravellós sistema de decoració. Casablanca, El falcó maltés, El tresor de Sierra Madre, Allò que el vent s’endugué cobrien les parets de cambres i passadissos dels nostres pisos ocasionals...


    Obr els ulls. La fina brusquina continua caient, lenta, insistent. Amb un esforç sobrehumà puc netejar el vidre entelat. Encara som enmig del terme de Caimari. Entre la boira distingesc les marjades, les oliveres mil·lenàries; l´esforç de generacions i generacions de pagesos passa per davant la retina. Mig adormit, sent que el conductor informa que aviat arribarem a Inca. Tenc por de no poder acabar de veure tot el que la metzina em permet albirar. I si en sortir de la camiona, en trepitjar terra ferma, el món que estic veient es dissol com el sucre dins l´aigua? Fermat a les imatges de la pantalla no vull abandonar aquest estrany viatge als racons més amagats del futur.

    Imagín aquelles tribus llunyanes que bastiren la metzina miraculosa. Silenciosos homes i dones descobrint el dia que arribarien els conqueridors al capdamunt dels cavalls, coberts d´acer, amb esmolades llances, cans assassins ensinistrats a matar persones, canons que vomiten metralla. Com fer front a les espases de Toledo amb les mans, amb escuts fets de canyes, adornats amb plomes d´aus exòtiques? Hi hagué una època en què les guerres es feien mitjançant balls i cançons. El camp de batalla era una clariana de la selva on compareixien les tribus enfrontades. Hi havia intercanvi de regals. El bruixot principal oferia a l´enemic les millors peces obtingudes en la caça, els vestits més acolorits que havien fet les dones del poblat en mil nits d´històries i càntics. Qui ballava millor, que podia encaptivar els altres amb uns nous ritmes, qui resistia més a la clariana de la selva, dret, endiumenjat amb les seves plomes més vistoses, guanyava la batalla.

    Ara, submergits en la letargia que proporcionaven les herbes, no oposen gaire resistència a la Mort que arriba precedida per la Creu dels sacerdots i la Inquisició. Tanmateix ja saben el futur que els espera: cadenes als peus, fuetades a l´esquena, homes i dones penjats i esquarterats de viu en viu si s´oposen a la conquesta, a la violació de les al·lotes, al treball esclau dins les mines. Molt abans que arribassin a la selva, els indis ja eren conscients del futur que els arribava amb els lladrucs dels cans i els càntics religiosos.

    Però ara sóc jo que endevina el que m´ha de succeir. Arriben detencions, interrogatoris a les casernes de la Guàrdia Civil, als soterranis de la Brigada Social.



    0 0

    [31/05] Atemptat contra Alfons XIII - Atemptat de Morral - «L'en dehors» - Homenatge a Goldman - París (31-05-68) - Clément - Jaffard - Hautstont - Guerlinguer - Baget - Castelhano - Navarro - Portales - Carretero - Aguzzi - Gaggi - Dauthuille - Marestan - Vega - Davidson - Kottelanne

    Anarcoefemèrides del 31 de maig

    Esdeveniments

    L'atemptat segons el periòdic parisenc "Le Petit Jounal" de l'11 de juny de 1905

    L'atemptat segons el periòdic parisenc Le Petit Jounal de l'11 de juny de 1905

    - Atemptat contra Alfons XIII i Loubet: Durant la nit del 31 de maig a l'1 de juny de 1905, al carrer Rivoli de París (França), una bomba és llançada contra el seguici oficial del president de la República francesa Émile Loubet i del seu hoste, el rei d'Espanya Alfons XIII, quan sortien del Teatre de l'Òpera de veure Sanson et Dalila. Ells sortiran indemnes, però l'explosió fereix 15 persones i mata un dels cavalls de l'escorta. El responsable, un anarquista espanyol que responia al nom fals d'Alexandre Farrés o Farras (o Eduardo Aviñó), mai no va ser detingut; però el 27 de novembre de 1905, quatre anarquistes, entre ells Charles Malato i Pedro Vallina, seran jutjats per complicitat en l'atemptat, encara que seran finalment absolts.

    ***

    L'atemptat de Mateu Morral

    L'atemptat de Mateu Morral

    - Atemptat de Mateu Morral: El 31 de maig de 1906, a les dues i deu minuts de la tarda, a l'alçada del número 88 del carrer Major de Madrid (Espanya), l'anarquista català Mateu Morral Roca llança des d'una finestra del quart pis d'una pensió una bomba, dissimulada en un pom de roses roges, sobre la carrossa reial d'Alfons XIII i de la princesa Victòria-Eugènia de Battenberg que acabaven de celebrar les noces reials a l'església de San Jerónimo el Real. El pom-bomba anava directe a la carrossa reial, però va topar amb la línia elèctrica del tramvia i es va desviar cap a la multitud que observava la comitiva. L'explosió de dinamita va provocar almenys 28 morts i gairebé un centenar de ferits, però la parella reial va resultar indemne. Mateu Morral va aconseguir fugir de la pensió, on s'havia registrat amb les seves dades, però va ser detingut el 2 de juny per tres agents a Torrejón de Ardoz i es va suïcidar. En el posterior judici José Nakens, Francesc Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes van ser condemnats per conspiració, però un any després van ser indultats. Durant la Guerra Civil espanyola, es va canviar el nom del carrer Major de Madrid, escenari de l'atemptat, pel de «Mateo Morral», en honor de l'anarquista, i també altre carrer del districte Centre madrileny, l'actual San Cristóbal, va portar-ne el nom.

    ***

    Un exemplar de "L'en dehors"

    Un exemplar de L'en dehors

    - SurtL'en dehors: El 31 de maig de 1922 surt a Orleans (Centre, França) el primer número de L'en dehors. Organe de pratique, de réalisation, de camaraderie individualiste anarchiste, editat i administrat per Émile Armand. Fundat per Zo d'Axa el 5 de maig de 1891, el periòdic bimensual que reapareixerà serà el portaveu de l'individualisme anarquista. Va comptar amb nombrosos col·laboradors (Eugène Bizeau, Hem Day, Manuel Devaldes, Eugène Humbert, Paul Paillette, Madeleine Pelletier, Han Ryner, Henry Zisly, etc.); es publicarà fins a l'octubre de 1939 i se n'editaran 335 números. Va sortir amb 475 subscriptors i un tiratge de 5.000 exemplars en 1927 i de 6.000 en 1930. Aquesta publicació va editar nombrosos suplements i fullets solts de diferents autors (F.A. Barnard, C. Berneri, Hope Clare, John R. Coryell, Luigi Damiani, Clarence S. Darrow, Marguerite Despres, D. Elmassian, E. Fournier, Emma Goldman, Ixigrec, G. de Lacaze-Duthiers, Abel Léger, Albert Libertad, E. Relgis, Alba Satterthwaite, Camille Spiess, Benjamin R. Tucker, etc.) tirats a la impremta La Laborieuse d'Orleans. En 1945 el periòdic L'Unique li succeirà, editat per Armand.

    ***

    Cartell de l'homenatge

    Cartell de l'homenatge

    - Homenatge a Emma Goldman: El 31 de maig de 1940 se celebra al Town Hall de Nova York (Nova York, EUA) un homenatge pòstum en memòria de la destacada propagandista anarquista Emma Goldman, «l'excepcional dona del nostre temps», que havia mort el 14 de maig anterior a Toronto (Ontàrio, Canadà). En l'acte, presidit per Leonard D. Abbott, hi van parlar, entre d'altres, John Haynes Holmes, Roger Baldwin, Norman Thomas, Harry Weinberger, Rose Pesotta, Harry Kelly, Martín Gudell Petrowsky (guia i traductor de Goldman en la seva visita a l'Espanya revolucionària), Rudolf Rocker (que va fer la seva intervenció en jiddisch), Dorothy Rogers i Eliot White. L'acte va ser amenitzat per Clifford Demarest a l'òrgan.  

    ***

    L'ordre regna de bell nou

    L'ordre regna de bell nou

    - París (31-05-68): El 31 de maig de 1968 a París (França) es produeix un canvi en el govern arran dels esdeveniments d'aquest mes. Cinc ministres o secretaris d'Estat sortiran: Fouchet (Interior), Joxe (Justícia), Jeanneney (Assumptes Socials), Missoffe (Joventut) i Gorse (Informació); a més de Peyrefitte (Educació Nacional) que ja havia dimitit. També marxen Roger Frey (relacions amb el Parlament) i Pierre Dumas. Debré (Economia i Finances) i Couve de Murville (Assumptes Exteriors) canvien de cartera. Capitant esdevé ministre de Justícia i Marcellin acabarà de ministre de l'Interior. Ortoli s'instal·larà en Educació Nacional i Guéna en Informació. Entre els nou vinguts tenim Dechartre, Morandat, Galley, Le Theulre, De La Malène, Rey i Dienesch. El control dels canvis es restableix. Les eleccions legislatives es fixen per al 23 i 30 de juny. Comunistes i federats decideixen renovar l'acord electoral de desembre de 1966. Nombroses manifestacions gaullistes, com la d'ahir a París, es desenvolupen a diverses localitats d'arreu l'Estat francès: Lió (60.000), Nantes (20.000), Niça (15.000), Rennes, Tolosa, Marsella, Besançon, Clarmont d'Alvèrnia, Grenoble, L'Havre, Llemotges, etc. L'esquerra sindical i política organitza manifestacions antigaullistes a Nantes, Carmont d'Alvèrnia, Caen, Llemotges... La distribució de benzina torna a la normalitat a París. Centenars de milers de parisencs abandonen la capital durant el cap de setmana de la pentecosta; el balanç: 70 morts i 600 ferits a les carreteres. L'ordre regna novament.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Jean-Baptiste Clément fotografiat per Nadar

    Jean-Baptiste Clément fotografiat per Nadar

    - Jean-Baptiste Clément: El 31 de maig de 1836 neix Boulogne (Illa de França, França) el communard i autor de la cèlebre cançó Le Temps des Cerises, Jean-Baptiste Clément. Abans de l'esclat de la Comuna de París, havia estat condemnat a presó en diverses ocasions pels seus escrits i pamflets (Les carmagnoles, 89, etc.). Durant la Comuna es va integrar tot d'una i el 28 de maig de 1871, amb Varlin i Ferré, va resistir a l'última barricada. Amagat durant un temps, va poder trobar refugi al Regne Unit via Bèlgica. Condemnat a mort en rebel·lia el 1874, no va poder tornar a França fins a l'amnistia de 1879. Esdevé socialista i participa en el sindicalisme de les Ardenes, fent nombroses conferències, organitzant sindicats, etc. Le Temps des Cerises va ser escrita en 1866, però no serà fins a 1885 que dedicarà aquesta cançó a Louise Michel, infermera a l'última barricada del 28 de maig de 1871. Aquesta cançó esdevindrà el símbol de la Comuna de París. Jean-Baptiste Clément va morir el 23 de febrer de 1903 a París (França) i està enterrat al cementiri parisenc de Père Lachaise.

    ***

    Foto policíaca de Julien Jaffard (2 de juliol de 1894)

    Foto policíaca de Julien Jaffard (2 de juliol de 1894)

    - Julien Jaffard: El 31 de maig de 1857 neix a Lesterps (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Julien Ludovic Sébastien Jaffard. Sos pares es deien Louis Jaffard, mestre públic i tipògraf del periòdic Le Gaulois, i Marianne Herminie Faussier. Instal·lat a París (França), a partir de 1883 treballà d'oficinista a l'administració de Correus i Telègrafs, però en 1889 va ser acomiadat per «intemperància i inexactitud». El 31 de març de 1892, en una conferència presidida pel diputat radical Émile Trélat, va ser detingut després de cridar«Fora Trélat! Visca l'Anarquia! Visca Ravachol!»; escorcollat, se li trobaren escrits anarquistes i convocatòries de reunions del grup«Le droit à la vie». A començament de 1893 vivia al número 13 del carrer de Bièvre i posteriorment al número 2bis del carrer Saint Médard, on l'1 de juliol de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sota una denúncia d'«associació criminal», sense que la policia trobés res de compromès. En aquestaèpoca es guanyava la vida distribuint prospectes pels carrers. El 9 de març de 1894 va ser condemnat a set dies de presó per «mendicitat»; durant el seu interrogatori afirmà que no assistia a reunions i que no tenia cap relació amb anarquistes. Tancat a la presó parisenca de Mazas, el 19 de juliol va ser posat en llibertat provisional i a finals de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Capçalera publicitària de Charles Hautstont

    Capçalera publicitària de Charles Hautstont

    - Charles Hautstont: El 31 de maig de 1863 neix a Brussel·les (Bèlgica) el luthier anarquista Charles Hautstont. Fabricant d'instruments de música, formà part de la Secció d'Art dels Joves, creada en 1892 a Brussel·les i que reagrupava els joves artistes anarquistes. Aquest grup, que també era conegut com «Les Endehors», publicà el periòdic La Lutte pour l'Art, que edità vuit números entre el 24 de desembre de 1892 al maig de 1893 a Brussel·les i el redactor principal del qual fou Denis Villeval. Ben igual que son germà petit Jean Hautstont, estigué molt relacionat amb l'intel·lectual anarquista Élisée Reclus, quan aquest fou professor a la Universitat Lliure de Brussel·les. També en 1892, amb son germà Jean, col·laborà amb el periòdic brussel·lès La Misère. Organe anarchiste bimensual. Entre el 1895 i 1897 fou tresorer del «Comitè de Socors en favor dels exiliats i torturats espanyols» que recaptà fons per als militants que patien represàlies a Espanya. Al seu domicili, al número 51 del carrer Éperonniers de Brussel·les,  instal·là una petita impremta clandestina amb la qual amb son germà imprimia pamflets i obres anarquistes, a més de partitures de compositors amics rebutjats pels grans editors.Entre 1895 i 1904 edità amb son germà al seu domicili la «Bibliothèque des Temps Nouveaux», que publicà un nombre considerable de fullets de diversos autors (Charles-Albert, René Chaughi, Georges Eekhoud, GeorgesÉtiévant, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, Jacques Mesnil, Max Nettlau, Élisée Reclus, Lev Tolstoi, Richard Wagner, etc.). Fou el encarregat de la reedició del llibre L'Humanisphère, de Joseph Déjacque, per a la «Bibliothèque des Temps Nouveaux». Segons la policia d'estrangeria, en 1899 va ser reclutat com a confident. En 1924 vivia a Fontenay-aux-Roses (Illa de França, França) amb sa companya Alice de Sanoit, amb la qual va viure també a Niça (País Niçard, Provença, Occitània). En 1909 tenia el seu taller de luthier al número 1 del carrer Lebeau de Brussel·les. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Foto policíaca de Jean-Pierre Guerlinguer (14 d'abril de 1894)

    Foto policíaca de Jean-Pierre Guerlinguer (14 d'abril de 1894)

    - Jean-Pierre Guerlinguer: El 31 de maig de 1865 neix a Saint-Avold (Lorena, França) el anarquista Jean-Pierre Guerlinguer –a vegades citat el seu nom com Jules i el seu llinatge com Guerlinger. Es guanyava la vida com a jornaler i sastre. En 1887 va ser condemnat per«robatori» i en 1890 per «robatori i vagabunderia». Entre els anys 1890 i 1895 fou membre del grup anarquista de Saint-Denis (Illa de França, França). El 18 de juny de 1891 va ser detingut, amb Émile Voyez, com a sospitós de ser l'autor d'un atemptat contra una comissaria de Levallois-Perret (Illa de França, França). Trobà refugi al domicili d'una tal Segard que, segons un confident, era la seva amant. El 7 de febrer de 1892 va ser condemnat, amb Charles Pierry, per la VIII Tribunal Correccional a 13 mesos de presó per haver robat el 4 de gener d'aquell any en una carboneria de Saint-Denis tres troncs de fusta i un feix de llenya per valor de 30 cèntims. A mitjans de març de 1892, el seu domicili del número 10 del carrer d'Strasbourg, ben igual que el de molts altres companys de Saint-Denis (Bastard, Broeckx, Chaumartin, Heurtaud, Voyez, etc.), va ser escorcollat per la policia. A començaments de juliol de 1893 va ser detingut arran d'un important robatori i, segons un confident, el producte d'aquest va ser lliurat, mitat per mitat, a Émile Pouget i a Jean Grave. L'1 de gener de 1894 va ser alliberat després de l'escorcoll del seu domicili del número 14 del carrer du Fort-de-l'Est de Saint-Denis en el qual no hi trobaren res. En aquesta època, sense feina, es dedicava a comprar peix al mercat parisenc de Les Halles i el venia a Saint-Denis. La seva correspondència va ser sistemàticament requisada per l'administració de correus i lliurada a la policia. El 15 d'abril de 1894 va ser detingut al seu domicili, al carrer de la Charronnerie de Saint-Denis, que va ser escorcollat. En aquestaèpoca venia verdura de manera ambulant. L'1 de juliol de 1894 va ser novament detingut en una gran batuda contra el moviment anarquista per evitar aldarulls durant els funerals de l'assassinat president de la III República francesa Sadi Carnot. Va ser acusat de llançar per la finestra del cinquè pis del número 15 del passatge de Ménilmontant, el 19 de juliol de 1902, la prostituta Augustine Delessart, però el seu cas va ser sobresegut el 24 d'agost d'aquell any. El febrer de 1924 va ser detingut a Les Lilas (Illa de França, França), juntament amb el brocanter Grassin (Fatty) i Émile-Rémy Pinoix, per estafar els venedors al major del mercat de Les Halles. En aquesta època vivia al número 42 del carrer de Noisy de Bagnolet (Illa de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Fotografia policíaca de Víctor Hugo Baget Ruiz (14 d'agost de 1913)

    Fotografia policíaca de Víctor Hugo Baget Ruiz (14 d'agost de 1913)

    - Víctor Hugo Baget Ruiz: El 31 de maig de 1889 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarquista Víctor Hugo Baget Ruiz. Sos pares es deien Francesc Baget i Beatriz Ruiz. Segons la policia francesa el seu llinatge autèntic seria Faig. Viva a Barcelona (Catalunya) amb tres germans, tots «anarquistes perillosos» segons la policia. Es guanyava la vida fent de mosso de cafè. Sembla que va ser condemnat una desena de vegades per robatoris, cops i ferides. El 13 d'agost de 1913, provinent de Barcelona, arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) sense documentació d'identitat i el desembre d'aquell any va ser fitxat a Perpinyà com a anarquista «molt exaltat i capaç de fer cops dolents». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Fitxa policíaca de Mário Castelhano (ca. 1936)

    Fitxa policíaca de Mário Castelhano (ca. 1936)

    - Mário Castelhano: El 31 de maig de 1896 neix a Lisboa (Portugal) l'anarcosindicalista Mário dos Santos Duarte Castelhano. Va ser el tercer fill d'una modesta família dedicada als negocis. Quan tenia 14 anys entrà a fer feina com a telegrafista en una estafeta de correus i poc després com a oficinista en la Companyia Portuguesa de Ferrocarrils, on establí contactes amb el moviment llibertari. En 1911 participà en la vaga de ferroviaris, resposta a les expectatives frustrades sorgides arran de la proclamació de la I República portuguesa el 5 d'octubre de 1910; però va ser en la vaga de 1914 on destacà especialment. També jugà un paper preponderant en la vaga ferroviària de 1918 desencadenada a causa de les repercussions de la Gran Guerra i que va ser durament reprimida per les autoritats republicanes. En 1920, amb Miguel Correia, coordinà la gran vaga ferroviària, que resultà un èxit parcial, però que implicà el seu acomiadament. No obstant això, continuà amb la seva militància i s'encarregà de la direcció del periòdic anarcosindicalista O Ferroviário. Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), durant el debat sobre la necessitat de seguir l'exemple de la Revolució russa, que va fer que militants sindicalistes acabessin a les files bolxevics, va saber decantar-se per l'anarcosindicalisme, dedicant-se a la creació de sindicats ferroviaris. En 1921 a Porto fou un dels organitzadors de la Conferència Intersindical de Treballadors Ferroviaris. El juny de 1922 va ser membre de la comissió organitzadora del I Congrés de la Unió de Treballadors Ferroviaris, que donà lloc a la creació de la Federació Ferroviària (FF), de la qual va ser elegit secretari de Relacions Internacionals. Més tard va ser nomenat editor en cap d'A Federação Ferroviária, òrgan d'expressió de l'FF. També dirigí O Rápido. Va participar activament en la resposta popular contra el cop d'Estat militar del 28 de maig de 1926. Poc després d'aquest cop, fou elegit representant de l'FF en el Consell Confederal de la CGT i substituí Santos Arranha en la direcció del periòdic A Batalha, òrgan de la CGT. Quan la revolta del 7 de febrer de 1927 contra els militars va ser esclafada, la CGT passà a la clandestinitat i el seu diari A Batalha fou suspès, i poc després la impremta d'aquesta publicació va ser destruïda per la policia. Així i tot, continuà militant com a enllaç entre el Consell Confederal de la CGT i la resta d'organitzacions que funcionaven en la clandestinitat, sempre vigilat per la policia política, antecedent de Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE), creada en 1933 per l'Estat Nou feixista. El juny de 1927 va ser detingut amb altres companys (Manuel Rijo, Álvaro Ramos, Quintal Ferreira da Silva, etc.) i el 15 de novembre d'aquell any deportats a bord del sinistre vaixell-presó «Pedro Gomes». Amb Rijo, fou desembarcat a Novo Redondo (Angola), on troba feina a l'oficina d'una plantació. El setembre de 1930 va ser traslladat a l'Illa de Pico (Açores). L'abril de 1931, quan esclatà aixecament popular a Madeira contra el Govern, amb el suport de deportats polítics, arribà a Funchal (Madeira) juntament amb altres militants llibertaris (Rijo, Gonçalves Bibi, Fernando Barros, etc.) i, un cop aixafada la insurrecció, aconseguí, gràcies a un fogoner, ser embarcat cap a Lisboa a bord del vaixell«Niassa» amagat entre el carbó. A la Península reprengué les seves activitats llibertàries en plena dictadura d'António de Oliveira Salazar i en 1933 fou nomenat secretari de la CGT. Formà part del comitè organitzador de la vaga general preparada per al 18 de gener de 1934, però va ser detingut quatre dies abans. Jutjat per un Tribunal Militar Especial, va ser condemnat a 16 any de confinament a colònies penitenciàries. D'antuvi, amb altres companys, el 8 de setembre de 1934 va ser deportat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), i el 23 d'octubre de 1936 al camp de concentració de Tarrafal, on jugà un paper molt important durant el«Greu Perill», epidèmia que assolà l'illa, organitzant l'assistència mèdica amb uns recursos limitadíssims. Mário Castelhano va morir el 12 d'octubre de 1940 a la Colònia Penal de Tarrafal (Chão Bom, Illa de Santiago, Sotavento, Cap Verd) a resultes d'una infecció intestinal que, sense medicar, el portà a la tomba en pocs dies. Pòstumament, en 1975, va ser publicada a Lisboa la seva autobiografia Quatro anos de deportação i va ser condecorat amb l'Ordre de la Llibertat. En 1999 Ana Maria Gameiro Duarte Castelhano donà el seu arxiu a la Biblioteca Nacional de Portugal, passant a formar part de l'Arxiu de la Cultura Portuguesa Contemporània.

    Mário Castelhano (1896-1940)

    ***

    Necrològica de Segundo Navarro Casas apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de desembre de 1966

    Necrològica de Segundo Navarro Casas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de desembre de 1966

    - Segundo Navarro Casas: El 31 de maig de 1899 neix a Sarrión (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Segundo Navarro Casas. Sos pares es deien José Navarro i Cándida Casas. En 1919 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball i fou molt actiu durant els anys del pistolerisme. Durant la guerra civil lluità com a soldat en l'exèrcit de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) de la CNT. Malalt d'un càncer estomacal, Segundo Navarro Casas va morir el 9 de setembre de 1966 al seu domicili d'Au Sandre (Alvèrnia, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat. Sa companya fou Guadalupe Lizandra Garges.

    ***

    Luis Portales Casamar

    Luis Portales Casamar

    - Luis Portales Casamar: El 31 de maig de 1918 neix a Zahínos (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Portales Casamar. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb el triomf franquista va ser empresonat i a començaments dels anys quaranta aconseguí la llibertat condicional. A Sevilla (Andalusia, Espanya) fou responsable de les Joventuts Llibertàries, de les quals formaven part son germà petit Juan Portales Casamar, Manuel Ramos, Valeriana Pérez i Juan Soto, entre d'altres. Arran del Ple Regional de la CNT celebrat el febrer de 1944 a Sevilla, va ser nomenat, amb son germà Juan, membre del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT. Fugint de la repressió, s'instal·là a Madrid (Espanya), on el gener de 1947, amb son germà Juan, s'integrà en el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). El juliol de 1947 va ser nomenat delegat del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT per al Ple Nacional de l'FIJL que se celebrà a Madrid. Detingut dies més tard a la frontera francesa, va ser traslladat a Sevilla; jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 20 anys de presó. Després de 14 anys, que purgà a Sevilla, Burgos i Ocaña, va ser posat en llibertat condicional i passà a França. Sa germana, Suceso Portales Casamar, també va ser una destacada militant anarquista.

    ***

    Crescencio Carretero Bordallo

    Crescencio Carretero Bordallo

    - Crescencio Carretero Bordallo: El 31 de març de 1955 neix a Granátula de Calatrava (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Crescencio Carretero Bordallo. Després de fer el servei militar, en 1975 s'instal·là a Madrid i participà en el moviment veïnal del barri d'Usera on vivia. En aquesta època ja es declarà llibertari, arran de la lectura del llibre de Juan Gómez Casas Historia del anarcosindicalismo español. Sense contactes amb la militància confederal, d'antuvi milità en el«peculiar» Frente Sindicalista Revolucionario (FSR), que a començaments de 1977 s'integrarà en la reconstrucció del Partido Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña. Participà en la fundació de l'Ateneu Llibertari d'Usera i el setembre de 1977 s'afilià al Sindicat de Comerç de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1978 participà activament en la vaga de comerç d'aquell any, on l'actuació confederal va ser cabdal. En aquestaèpoca ocupà la vicesecretaria de la CNT de Madrid. En 1979 passà a treballar en el Metro. El juny de 1979 va ser detingut en una manifestació de protesta per l'assassinat del cenetista Valentín González Ramírez. El desembre de 1979, després de l'escissió sorgida arran del V Congrés de la CNT i dels pertinents dubtes, es decantà pels escindits. En 1983 gairebé deixà la militància, encara que fins al 1988 cotitzà en els dos sindicats separats. Fracassà en la creació d'una secció sindical en el Metro madrileny i es posà a estudiar la carrera de Físiques. Quan es creà l'escissió Solidaritat Obrera de la Confederació General del Treball (CGT), s'afilià i milità en la secció sindical del Metro, encara que mai no acceptà formar part del comitè d'empresa. A començaments de segle realitzà tasques informàtiques per a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL) de Madrid. Trobem articles seus en Bicel, Contramarcha i El Solidario. Actualment treballa com a tècnic de Línia de Metro a Madrid, està afiliat a Solidaritat Obrera i sol presentar els llibres que aquest sindicat edita.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Aldo Aguzzi fotografiat per Vittorio Cicala (Voghera, 28 de març de 1921)

    Aldo Aguzzi fotografiat per Vittorio Cicala (Voghera, 28 de març de 1921)

    - Aldo Aguzzi: El 31 de maig de 1939 se suïcida a Buenos Aires (Argentina) el propagandista anarquista Aldo Aguzzi, també conegut sota els pseudònims Lucio d'Ermes i Agal. Havia nascut el 20 d'agost de 1902 a Voghera (Llombardia, Itàlia). Fou un dels militants més destacats del grup anarcocomunista de Volghera i exercí una gran influència en la Cambra del Treball d'aquesta localitat; es guanyava la vida com a pintor. A començaments de 1920 presentà Errico Malatesta en una xerrada portada a terme en una escola elemental de Volghera. El 13 d'abril de 1920 fou detingut per haver pronunciat un violent discurs durant una manifestació de suport a un antifeixista. L'agost de 1923, fugint dels escamots feixistes, emigrà clandestinament amb sa companya, Maria Agnese Caiani, a l'Argentina. En 1923, a Buenos Aires, edità i dirigí La Voce Antifascista, òrgan de l'Alleanza Proletaria Antifascista (APA, Aliança Proletària Antifeixista). Amb altres companys (Camillo Daleffe, Luigi Tibiletti, Carlo Fontana, Pasquale Caporaletti, Giacomo Sabbatini i Carlo Marchesi), fundà a Buenos Aires el grup anarquista «Avvenire» i entre desembre de 1923 i novembre de 1925 publicà Avvenire. Publicazione anarchica di cultura e di lotta, l'òrgan d'expressió d'aquest grup, i per al qual va escriure articles signats sota el nom de Lucio d'Ermes i Agal. Des d'aquesta publicació engegà una campanya de solidaritat amb els companys empresonats, tant a Itàlia com a la Unió Soviètica. Partidari del diàleg amb el corrent individualista i expropiador, defensà les posicions anarcocomunistes i s'oposà a la col·laboració amb els grups de la democràcia burgesa que es deien antifeixistes, tot reivindicant com a única via per a alliberar els treballadors de la dictadura de Mussolini la Revolució social. En 1925 engegà una campanya a favor dels antifeixistes Mario Castagna i Ernesto Bonomini, i contra el processament dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti publicant a Buenos Aires els periòdics Agire (7 de febrer de 1925) i Libertà (6 de juny de 1925), com a suplements deL'Avvenire. Fou un dels organitzadors de l'acte del Primer de Maig de 1925 al Saló «XX Settembre», organitzat per Alleanza Antifascista Italiana (AAI), i on a més d'ell parlaren Luigi Zanetti, Severino di Giovanni, Giuseppe Pellegrini, Romeo Gentile i Clemente Daglia. El 6 de juny de 1925, amb els seus companys del grup anarquista «Avvenire» i Severino di Giovanni, en nom del Cercle «Renzo Novatore», boicotejaren l'acte del XXV aniversari de l'assumpció al tro de Víctor Manuel III realitzat al Teatre Colón de Buenos Aires, organitzat per la colònia italiana feixista, en presència del president de la República argentina Marcelo Torcuato de Alvear i l'ambaixador italià Luigi Aldrovani Marescotti. Entre 1925 i 1928 col·laborà en la revista Culmine, que Severino di Giovanni editava a la capital argentina. Entre febrer i setembre de 1927 publicà Il Pensiero. Periodico anarchico i en aquest mateix any col·laborà en L'Adunata dei Refrattari de Nova York. El desembre de 1927 fou detingut arran d'un atemptat contra el National City Bank després de les execucions de Sacco i de Vanzetti als EUA. A partir del gener de 1928 publicà a Buenos Aires un nou periòdic, L'Allarme, que durà fins al maig de l'any següent, i on va fer campanya per l'alliberament de l'anarquista Simón Radowitzki, tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia. El 14 de novembre de 1928, durant la vaga general a favor de Radowitzki, pronuncià un violent discurs contra el feixisme. El març de 1929 publicà en L'Allarme un article contra Diego Abad de Santillán i la seva denúncia apareguda en La Protesta contra els anarquistes expropiadors, especialment referida a Severino di Giovanni. En 1930 publicà a Buenos Aires, amb Hope Clare, La verginità stagnante. Entre abril i octubre de 1930 edità a Buenos Aires i a Montevideo el periòdic Anarchia, finançat per Severino di Giovanni. El setembre de 1930, arran del cop militar del general José Félix Uriburu i la prohibició de les activitats anarquistes, s'exilià a Montevideo. A finals de 1932, després de la caiguda d'Uriburu, retornà a Buenos Aires i publicà entre desembre de 1932 i maig de 1934 el periòdic Sorgiamo! Publicazione de critica e di ropaganda degli anarchici italiani nell'Argentina, on denuncià el corporativisme i el feixisme mussolinià; aquesta publicació aconseguí ajuntar les tres tendències predominants de l'anarquisme italoargentí d'aleshores: el sector d'Umanità Nova (Luigi Fabbri i Hugo Treni), el seu d'Avvenire i el dels anarcoindividualistes. En 1935 publicà en castellà el fulletó Economía fascista. Durant la primavera de 1937 marxà a Catalunya, per assistir al procés revolucionari i realitzar tasques de propaganda, sobretot radiofòniques. Després de l'assassinat de Camillo Berneri pels comunistes el maig d'aquell any, s'integrà en la redacció de Guerra di Classe, que s'editava a Barcelona, on denuncià la política criminal de l'estalinisme. El novembre d'aquell any, abandonà la redacció del periòdic per«raons personals» i s'integrà en la redacció del diari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Solidaridad Obrera. Durant aquesta època col·laborà també en L'Adunata dei Refrattari. El 28 de novembre de 1937 signà, amb altres anarquistes argentins (Jacobo Prince, José Grunfeld, Jacobo Maguid, etc.), un manifest de suport a la CNT i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1937 prologà La comuna húngara, traducció castellana del llibre de Pierre Ganivet. El maig de 1938 s'establí a Marsella, on continuà amb la seva denúncia de les maniobres estalinistes a la Península, on encara romanien nombrosos companys tancats a les txeques comunistes. El 13 d'agost de 1938 publicà en L'Adunata dei Refrattari el reeixit article «Gli anarchici italiani in Spagna nei fatti di maggio 1937» --en 1995 fou traduït a l'anglès i publicat per la Karte Sharpley Library de Londres. Després retornà a Buenos Aires, instal·lant-se a la casa de Cirrado Maccarella, i portà a terme un seguit de conferències arreu l'Argentina. Aldo Aguzzi, empès per problemes familiars, se suïcidà el 31 de maig de 1939 a Buenos Aires (Argentina) ingerint una dosi de cianur. El suïcidi d'Aguzzi ha estat vist per alguns com la fi definitiva de l'anarquisme italià militant a l'Argentina, ja que després aquesta militància fou substituïda per la immigració llibertària vençuda pel feixisme franquista procedent de la Península Ibèrica.

    Aldo Aguzzi (1902-1939)

    ***

    Otello Gaggi

    Otello Gaggi

    - Otello Gaggi: El 31 de maig de 1945 mor al gulag de la Unió Soviètica l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Otello Gaggi. Havia nascut el 6 de maig de 1896 a San Giovanni Valdarno (Toscana, Itàlia) i sos pares es deien Silvio Gaggi, obrer metal·lúrgic, i Adele Rossi. Tercer fill d'una família de quatre, de ben jove restà orfe de mare i no pogué fer més que els estudis elementals, posant-se a fer feina com a obrer soldador. En 1911 participà en el moviment antimilitarista contrari a l'expedició imperialista de Líbia. Quan esclatà la Gran Guerra, participà en diverses accions antimilitaristes promogudes pel «Comitè de Suport a Augusto Masetti», anarquista antimilitarista aleshores empresonat, promogut per la Lliga Metal·lúrgica i els miners de Castelnuovo dei Sabioni. El desembre de 1915 va ser mobilitzat com a soldat del 35 d'Infanteria i enviat al front, però desertà; detingut, va ser condemnat a dos anys de presó i reenviat el març de 1916 als camps de batalla. Desertà en diferents ocasions, sempre refusant obeir les ordres, i va ser condemnat a un total de 12 anys de presó. L'agost de 1917 va ser expulsat de l'Exèrcit i el febrer de 1919 amnistiat. Un cop lliure retornà a San Giovanni Valdarno, on milità en el Sindicat de Minaires de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i s'integrà en els grups antifeixistes i en els escamots de defensa anarquistes que actuaren durant el «Bienni Roig» (1919-1920). El 23 de març de 1921 a l'avinguda Vittorio Emanuele de San Giovanni Valdarno s'enfrontà amb altres companys contra un escamot feixista del qual feriren nou camises negres i en mataren un. Aquesta acció provocà la insurrecció dels miners de la conca del Val d'Arno, en la qual hi participà, i que implicà la mort de l'enginyer Agostino Longhi. Detingut per aquests fets, va ser inculpat de l'homicidi i d'incendi voluntari. Jutjat amb altres 75 companys, el 14 de juliol de 1923 va ser condemnat per l'Audiència d'Arezzo per«conspiració armada premeditada» a 30 anys de presó, a una forta multa (165,60 lires) i a tres anys de vigilància. Però mentre esperava aquest judici, el 6 de juny de 1921 aconseguí fugir en una evasió en massa de la presó i, després d'un temps de clandestinitat a San Marino, pogué embarcar en un vaixell soviètic i arribar a Odessa (Ucraïna, aleshores una república de l'URSS). El novembre de 1922 va ser detingut a Bakú per motius polítics; jutjat, va ser condemnat a tres anys de presó que purgà a Cheljabinsk. Un cop lliure s'instal·là a Novorossisk amb sa companya Marsaide, ciutadana soviètica i funcionària del Comissariat del Poble per a Afers Exteriors, i sa filla Lilina. Cap al 1928 s'establí a Moscou, on hi residien entre cent i dos-cents refugiats italians, la major part comunistes, i on aconseguí una feina de porter a l'ambaixada de l'Argentina i de l'Uruguai. Constantment vigilat per la policia secreta soviètica, freqüentà el Club Internacional del carrer Petrovka. Sense feina i en situació econòmica desesperada, establí contactes amb l'ambaixada italiana per intentar la repatriació alhora que estudiava fugir cap a la Xina. En 1932 trobà una petita feina a l'Hotel Lux de Moscou. El 16 de gener de 1933 participà en una reunió al marge del Komintern de militants italians refugiats a diverses ciutats (Moscou, Kiev i Odessa) al Club Internacional on va manifestar el seu desig de ser repatriat i el rebuig de prendre la nacionalitat soviètica com havien suggerit alguns companys, com ara Giuseppe Sensi; per aquestes declaracions va ser denunciat per un militant italià al responsable comunista Luigi Longo. En aquesta situació sa companya morí deixant-li sa filla, però aviat es va fer amb una nova companya, N. M. Lakhtina (Tamara), que sembla ser era una agent de la policia política soviètica. La nit del 28 de desembre de 1934 va ser detingut a Moscou amb nou companys italians i un d'altra nacionalitat. El Club Internacional fou clausurat per ser considerat un «cau d'espies». Després de ser interrogat i torturat per agents estalinistes a la comissaria de Lubianka, «confessà» ser membre d'un grup «contrarevolucionari trotskista» i de mantenir correspondència amb anarquistes europeus. Jutjat el 4 de març de 1935 amb altres companys (Bellusich, Bernetich, Biondini, Calligaris i Martelli) per un tribunal militar soviètic, el 3 de gener de 1936 va ser condemnat a tres anys de deportació a Sibèria per«activitats contrarevolucionàries» i traslladat a Iarensk (Arkhànguelsk, Rússia) per treballar en una mina. L'estiu de 1935 el «Comitè Internacional contra la Repressió Antiproletària a Rússia», amb seu a Brussel·les (Bèlgica), engegà una campanya per al seu alliberament i el d'altres deportats (Calligaris, Sandomirski, Askarov, Andreiev, etc) i l'anarcopacifista Hem Day promogué una recaptació de fons per al seu favor i per a les víctimes del comunisme --les autoritats soviètiques li van fer arribar només 10 dòlars. El 15 d'agost de 1936, des del seu aïllament siberià, dirigí una carta a la Secció Italiana de la III Internacional on demanava poder marxar a lluitar a la guerra d'Espanya, sol·licitud que va ser apadrinada des de la Península per Joaquín Ascaso, delegat de milícies a Casp; Emilienne Morin, delegada de la Columna Durruti; i Alfonso de Miguel, delegat de premsa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquesta sol·licitud mai no va tenir resposta. Després va ser traslladat a Semipalatinsk --actual Semei (Kazahkstan). El 29 de juliol de 1937 va ser novament processat per repartir propaganda antisoviètica als presos i des d'aquest moment se'n deixà de rebre notícies seves. En 1944 Victor Serge dirigí una carta al dirigent comunista Palmiro Togliatti, aleshores ministre de Justícia sense cartera d'Itàlia, demanant per la seva situació, però no aconseguí cap resposta. Molts anys després, amb l'obertura dels arxius soviètics, es va saber que Otello Gaggi va morir el 31 de maig de 1945 al gulag. El 20 de novembre de 1954 la Sala d'Apel·lació de Florència revocà l'ordre de crida i cerca seva ja que els delictes havien prescrit i l'estiu de 1956 va ser«rehabilitat» per les autoritats soviètiques. En 1992 Giorgio Sacchetti publicà Otello Gaggi. Vittima del fascismo dello stalinismo.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Narrativa insular - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal -


    Fou quan, per divertir-se, decidí cremar llibres i antiquíssims pergamins de la família. Vademècums hebreus salvats de la Inquisició; devocionaris primorosament il.luminats; tractats i receptaris per a assolir la saviesa perfecta heretats religiosament de generació en generació. Els llibres que havia pogut salvar de la biblioteca d'Antoni Villalonga, aquell foll que s'arruïnà provant d'alliberar els esclaus de Puerto Rico. Còdexs salvats miraculosament de l'assalt, en el mes d'agost de 1391, del Call de Mallorca; manuscrits de poesia àrab (vastíssima feina de copista feta per un llunyà cosí jesuïta); escrits de Mossé Gabbay, escriptor hebreu d'una prosa directa, precisa, de clar i expressiu vocabulari. Mossé Gabbay, fugitiu de les persecucions de 1391, emigrà a Àfrica i retornà tres anys després a Mallorca com a agent del rei d'Aragó, Joan I; s'establí novament al Call amb la seva família. Cremaven igualment originals de Mossé Remos, l'Himne de la Creació, ple de filigranes sintàctiques i riquesa de lèxic. Autèntiques creacions d'Ishag ben Natan, poeta que també visqué en el Call vers 1347 i que traduí el comentari que el persa Muhammad al-Tabrizí havia fet de l'obra de Maimònides. Veig, igualment escampades per terra, pàgines del rabí Simeó ben Sémah Duran, del barceloní Ishag ben Sesset Perfecte, la primera edició dels Viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, autor d'aquelles meravelles de països imaginaris com Liliput, Brobdinngnac, Lupata... El Diari d'un seductor, de Soren Kierkegaard. Una edició única d'aquella versió apòcrifa del Quixot que volgué aprofitar l'èxit de Cervantes (qui era en el fons Alonso Fernández de Avellaneda? Algú parla de fra Lluís d'Aliaga, de Bartomeu d'Argensola, de fra Joan Blanco de Paz... també de Lope de Vega, Tirso de Molina, fra Andrés Pérez, Joan Martí. El cert és que, segles després, ningú no sap res d'aquest escriptor amagat eternament sota un indesxifrable pseudònim: Alonso Fernández de Avellaneda, per a sempre perdut entre les escletxes dels segles). Les novel.les filosòfiques de Jean-Jacques Rousseau (per a saber què opinaven, en el segle XVIII els nostres enemics!); aquella utòpica Emili o De l'Educació, on Rousseau pretén ensenyar com s'han de formar moralment els homes sense que entengui la impossibilitat de la tasca degut a la maldat connatural de la humanitat. Quina follia la seva prèdica! El retorn a la natura, creure en l'excel.lència de l'ésser humà... L'absurd de lluitar per un contracte social capaç de protegir els drets dels més desvalguts. Ella, salvatge, incontrolable, només preocupada per alimentar les plantes carnívores, per oferir-se a les nits als servents... )què en sabia de la filosofia de Spinoza, de les aportacions de Rousseau al pensament universal? Quan acabà de destruir els més valuosos volums de la biblioteca, començà de nou la febril tasca amb la col.lecció de documents del meu avi. Cartes autèntiques de Colom, del Papa Climent VII, de l'emperadriu Caterina de Rússia narrant els seus amors amb el Príncep Potiomkim i altres nobles feudals de l'estepa. Allà, a la seva cambra convertida en un infern, suosa per l'esforç, dreta com una deessa grega, amb l'acostumada túnica de seda blanca transparent, marcades encara a les anques les mans brutes de qualsevol criat, llençava aquelles joies raríssimes al foc amb decisió i plaer exacerbat. Partitures originals de Wagner i Verdi; manuscrits del cardenal Mazzarino, el comte-duc d'Olivares, Napoleó I i Napoleó III, la reina Victòria, Pere el Gran, Ramon Llull. Les flames anaven consumint els treballats portolans creats pels hebreus del Call en l'Edat Mitjana, fórmules de verins inconcebibles i per a conquerir l'amor etern d'homes i de dones de totes les edats i posicions socials. La fórmula secreta proporcionada per bruixes i endemoniats de segles antics parlant de vigílies en la nit de Sant Joan on havies de romandre dret, enmig del porxo de la casa, amb una candela encesa on hi havia d'haver fulles d'herba valeriana mirant el cel per tal de collir-hi la llavor que hi floriria; els encanteris per fer venir persones absents i per a enamorar fins a la mort; els pergamins amb les ordres de l'Emperador per a degollar els agermanats empresonats... Era llavors quan em dominaven autèntics desitjos de matar-la, assassinar-la cruelment o, com féu el meu rebesavi amb la seva esposa, tapiar-la amb l'única companyia de les seves plantes carnívores dins d'una habitació sense sortides. Imaginava els seus sofriments sota l'efecte d'una terrible metzina, un verí letal que la matava a poc a poc, entre esgarrifosos patiments. L'hauria contemplada en l'agonia, mentre em demanava ajut, sense moure un dit, sense deixar-me impressionar pels crits d'auxili. Seria el moment adequat per a fer venir la meva orquestra de cambra, de tancar les portes del casal, d'encendre els canelobres i manar als darrers servents que cremassin encens arreu d'aquell món absurd que ens agombolava. Podríem interpretar Mozart o Haydn per a acompanyar l'ària final de la meva dona interpretant una òpera mortal. Una òpera tràgica, que mai s'ha escrit. Potser la darrera fórmula per a atènyer el plaer.


    De la narració El Casal (pertany al llibre de narracions Una història amagada publicat per Lleonard Muntaner Editor)



    0 0

    Dirigents d´esquerra que pensaven que llegir era de burgesos!


    Crònica sentimental dels anys 60 i 70


    Senyor, quina creu, haver de suportar tots aquests personatges, els super-revolucionaris que acabaren besant les botes dels capitalistes i els borbons


    Continuava sense entendre els motius de l´odi de n´Antònia cap els llibres. Per quina estranya raó demanà l´entrada al partit? De què li servia fer feina en una organització que lluitava per l’abolició de privilegis econòmics i culturals, per acabar amb tota mena de prohibicions en el cine, el teatre, la literatura i la música, per obrir les portes de la Universitat als fills dels treballadors? El combat contra la dictadura anava lligat a una ferma concepció de la necessitat de democratitzar el saber: aconseguir més beques per als estudiants amb manco possibilitats, el abaratir el suport a les editorials que fessin edicions a preus populars... Acabar amb la dictadura era essencial per rompre les falsedats històriques fomentades pels intel·lectuals del règim, els “cans guardians del capitalisme”, com escrigué Paul Nizan. Exceptuant els sectors més obreristes i endarrerits del partit, tothom coincidia que la batalla per a l´accés a l´estudi, a la formació universitària era bàsica per aconseguir l´home i la dona nous pels quals lluitàvem. Què era el que no funcionava? Devia existir un error que jo no arribava a captar. La militància com a forma de sortir de la personal i intransferible soledat? El partit com a club d’amics, com a sistema per a trobar companyia en el desert de la jungla capitalista? Participar en les nostres accions perquè era la moda del moment sense haver assimilat cap dels continguts dels materials de formació que publicàvem, dels clàssics del socialisme recomanats des de les pàgines de les revistes publicades enmig de tantes dificultats?


    També militàvem al partit eixelebrats, curiosos personatges. N’Antònia n´era un exemple paradigmàtic. Anys abans de cobrar dels partits del govern esdevenia inquisidora, aferrissada enemiga d´aquells a qui ens agradava llegir novel·les, poesia, teatre o, simplement, aprofundir en la història del moviment obrer. La dèria de la “proletarització”, que va estar de moda durant uns anys entre els antifeixistes, consistia, per a molts, en la bogeria d´anar contra la lectura. Una ràbia sorda i profunda posseïa aquella al·lota eivissenca que vengué a Mallorca a treballar a un hotel d´Andratx. Mai no vaig entendre d´on li podia sortir l´amargor vers els militants als quals ens delia l´estudi, l´aprofundiment en l´aventura espiritual que ens proposaven els autors estimats. Com han canviat les persones, quin món d’idees tan diferent tens quan passes de ser una joveneta que fa llits i neteja la terrassa de l´hotel a gaudir de les miques que atorga el poder, asseguda a un despatxet!

    Com explicar un odi tan aferrissat a la formació intel·lectual en persones que es deien d’esquerra! Difícil copsar-ne l´origen, d´una actitud inexplicable. El pare i l’oncle, membres d’aquella periclitada generació que cregué en la República, alletada en l’amor als llibres, formada en els ateneus populars del socialisme i l’anarquisme, haurien sentenciat que no calia fer res al costat de gent tan semblant a militars i falangistes. Qui no recordava com tractaven els professors i escriptors d´esquerra els sublevats? Quants mestres no foren assassinats pels escamots d´execució del Movimiento Nacional salvador de España? Impossible no pensar en les tortures, en Federico García Lorca, els homes i dones que passejaren per tota la geografia de l´Estat les biblioteques ambulants, els actors que representaven els clàssics a les places de tants pobles assedegats de coneixements? L´arribada de la República, després de l´oprobi borbònic, de les persecucions decretades pel general Miguel Primo de Rivera, ompliren d´esperances els treballadors. Una gernació plena d’il·lusions, treballant de forma gratuïta en la construcció dels ateneus populars, els locals de les cooperatives. Diumenges i dies de festa per bastir els fonaments dels casals que servien per fer front a la barbàrie que mantenia el poble en les tenebres. El pare em contava la inauguració de la Casa del Poble quan ell era jove! Llogaren la banda de música de Xàtiva per fer l’acte més solemne. A la fi una biblioteca amb els llibres que els cacics i l’església tenien prohibits! Una sala gran per a espectacles teatrals, per als concerts del l’Orfeó Proletari i els mítings i festes solidàries! Espaioses cambres per a la formació dels adults i els infants que no podien anar a escola! Tothom volia saber llegir i escriure per assolir la capacitat d’entendre, assimilar el contingut de llibres i diaris, per a saber.

    Saber! Conèixer! Paraules d’encanteri que feien que quan un pagès agafava un llapis i començava escriure les primeres paraules l’emoció el dominàs.

    Aleshores l’analfabetisme era la plaga que planava arreu. Només qui tenia diners podia accedir a estudiar, anar a un institut, fer el batxillerat. Si naixies entre les classes humils estaves condemnat a romandre en l’obscuritat. Segles de tenebrós reialme de l’Inquisició, de persecució de les idees alliberadores, planaven per camps i ciutats, talment aus carronyaires ensinistrades en l´extermini de l´esperit.

    La Casa del Poble! La gent mirava l’edifici acabat d’inaugurar talment fos el màgic castell ple d’ensenyances i saviesa que els portaria a una vida nova, al paradís somniat per generacions i generacions.

    Continuava sense entendre els motius de l´odi de n´Antònia cap els llibres. Per quina estranya raó demanà l´entrada al partit? De què li servia fer feina en una organització que lluitava per l’abolició de privilegis econòmics i culturals, per acabar amb tota mena de prohibicions en el cine, el teatre, la literatura i la música, per obrir les portes de la Universitat als fills dels treballadors? El combat contra la dictadura anava lligat a una ferma concepció de la necessitat de democratitzar el saber: aconseguir més beques per als estudiants amb manco possibilitats, el abaratir el suport a les editorials que fessin edicions a preus populars... Acabar amb la dictadura era essencial per rompre les falsedats històriques fomentades pels intel·lectuals del règim, els “cans guardians del capitalisme”, com escrigué Paul Nizan. Exceptuant els sectors més obreristes i endarrerits del partit, tothom coincidia que la batalla per a l´accés a l´estudi, a la formació universitària era bàsica per aconseguir l´home i la dona nous pels quals lluitàvem. Què era el que no funcionava? Devia existir un error que jo no arribava a captar. La militància com a forma de sortir de la personal i intransferible soledat? El partit com a club d’amics, com a sistema per a trobar companyia en el desert de la jungla capitalista? Participar en les nostres accions perquè era la moda del moment sense haver assimilat cap dels continguts dels materials de formació que publicàvem, dels clàssics del socialisme recomanats des de les pàgines de les revistes publicades enmig de tantes dificultats?

    Amb el temps aniríem descobrint molts dels misteris que aleshores enterbolien la nostra mirada.

    Però l’etapa de les ràpides girades de casaca arribarien un poc més tard, una vegada que tothom ja sabés qui comandava i repartia favors. No passaria gaire temps perquè poguéssim constatar com es fonien, talment la neu sota l’efecte del sol, les ardents promeses, els juraments de romandre sempre fidels a la lluita contra la injustícia.

    N’Antònia considerava “intel·lectuals” els companys procedents del front d’estudiants i els obrers que llegien. Ella no pogué acabar els estudis. Patí, de ben joveneta, greus dificultats econòmiques que li enverinaren la vida. Qualsevol que la conegués un poc o que hagués de desenvolupar alguna activitat al seu costat notava l´enveja que sentia cap a qui podia estudiar o s´interessàs per la cultura. Després d´abandonar el partit anà mudant d´opinió, es transformà. Amb el pas dels anys, les voltes que fa la vida!, acaba treballant per al PSOE a l’Ajuntament de Palma, cobrant un bon sou i gaudint dels privilegis habituals de qui acota el cap davant qui comanda. Aleshores, per les informacions que m’anaven arribant, ja no tractava de “burgesos” els nombrosos professors i sectors de professions liberals que conformaven la direcció de qui manava a les institucions. La podíem veure somrient, fent costat a un exèrcit de tèrbols personatges als quals mai no havíem vist en els caus de la clandestinitat. El terratrèmol s´havia consumat i ara, amb els diners de la banca i el suport dels mitjans de comunicació, una munió d´oportunistes s´ensenyorien dels despatxos que repartien els franquistes. En temps de la reforma, quan encara formava part de la nostra direcció política, en el moment en que l’esquerra homologada ja havia substituït el protagonisme que abans tenien les assemblees, explicava que no calia perdre el temps provant de sortir en els diaris. Quan afirmava dogmàticament que la pretensió d´arribar a més sectors del poble era una “desviació petit-burgesa”, palesava una accentuada ignorància en referència al paper essencial que desenvolupaven els mitjans de comunicació en la conformació de la consciència. Afirmava, encesa, que el deure de l´organització era restar a la fàbrica, a l’hotel, a la universitat. S´exaltava predicant que tan sols els obrers de la indústria metal·lúrgica i la mina es podien considerar “classe treballadora”. Un empleat d´oficina, un pagès, un estudiant, mai no podrien assolir una autèntica ideologia proletària.

    Com fer-li entendre, que si no fèiem una passa endavant, si no aconseguíem sortir d´alguna forma dels caus clandestins, el poble mai no sabria res dels esforços del present? Seríem soterrats sota murs de silenci, esborrats de la història pels segles dels segles. Talment els agermanats, penjats i esquarterats a les voreres dels camins, sense poder escriure els fets que protagonitzaren. Com a cronistes de la guerra de les Germanies només restaren els notaris al servei de l´Emperador. Cap relat deixat pels homes i les dones que volgueren mudar la societat que els va tocar viure.

    Ben cert que ens passaria el mateix.

    Cap notícia de les nostres lluites a barris i universitats. En consolidar-se la reforma, quan el pas inexorable de les manetes dels rellotges convertís en faula evanescent la realitat dels anys seixanta i setanta, només quedarien les fotografies i els relats dels guanyadors.

    Endebades provar de fer-li entendre el futur obscur que s´apropava.

    Record una pretèrita reunió del Comitè de Direcció en un llunyà dia d´hivern de començament dels setanta. N´Antònia era l´encarregada d’obrir la porta als companys i companyes provinents dels diversos fronts de lluita. En trucar a l’entrada li havíem de donar la consigna acordada i, solament, si era la frase correcta ens deixava entrar. Aquell horabaixa em rebé amb una de les seves acostumades envestides. Una expressió evident de la fonda desesperació que la posseïa per no haver pogut acabar els estudis, obligada, de per vida, a fer una feina que no necessitava cap mena de qualificació. La seva enveja era tan agressiva, tan insultant, que arribava a causar problemes a altres al·lotes del partit que, sabent idiomes, eren col·locades a l’administració de l’hotel, a la recepció, fent de guies de les excursions organitzades per les agències de viatges.

    Devia pensar que també eren “intel·lectuals” perilloses per a l'emancipació de la classe obrera?

    Qui podria preveure aleshores la seva evolució? No la podíem imaginar al costat de les autoritats, els batles i regidors de l’esquerra oficial sorgits de les primeres eleccions municipals! Però en política tot és possible! Ho hem comprovat a la perfecció!

    N’Antònia fugí del partit, escapada, talment les rates que abandonen el vaixell que s’enfonsa. Què esperava d’una organització revolucionària? Que li trobasasin un endoll ben pagat? Hauria d’haver sabut que això no era possible. Sovint no teníem prou diners per pagar els pisos on ens reuníem, el paper per a les revistes. Érem molts pobres! Treballadors amb sous que no permetien arribar a final de mes, estudiants vivint encara amb la família, fent feines ocasionals. Alguns mestres, auxiliars de clínica, mitja dotzena d´infermeres, pagesos amb poca terra, botiguers... Ningú podia aportar gaires recursos a l´organització! El secretari general, els responsables de la publicació de La Veu dels Treballadors i Democràcia Proletària, funcionàvem com podíem, amb les senzilles cotitzacions dels militants i simpatitzants. Poca cosa més.

    Ho entengué de seguida. No va caldre explicar res. Sense cap mena de vergonya, utilitzant amistats, fent-se imprescindible a les associacions de veïns, anant a visitar els emergents polítics del PSOE, inicià, sense cap mena d´escrúpols, una meteòrica carrera al servei dels poderosos. Els nous gestors necessitaven gent experimentada en el contacte amb el poble, que fos útil per a netejar la façana sangonosa de la dictadura.

    Millor començar a oblidar les follies de joventut. Ara es delia -bastava veure el seu posat a les fotografies que sortiren als diaris-, per retratar-se amb el batle i els regidors dels nous ajuntaments. Finalment havia trobat un sistema eficaç per abandonar la marginalitat, les feines que no li agradaven. Els que la tractaven deien que ja no protestava per sortir entrevistada. És més: era ella qui, des de protocol, s’encarregava de coordinar la premsa. Qui ho hauria dit! Quan era al nostre costat atacava contínuament els que parlàvem de la necessitat de tenir contactes en els mitjans de comunicació per a donar a conèixer la política del partit!

    Ens costà molt convèncer els companys. Posàvem l’exemple del PCE, que sovint, sense tenir quasi ningú a un indret determinat, en haver-hi una vaga o una manifestació, monopolitzava les informacions, exagerava les seves accions i, mitjançant els contactes que tenia a les redaccions, es feia l´únic protagonista del que s´esdevenia en el carrer.

    Ara, ens veure´ns, viu prop de casa meva!, quasi no ens saludam. No em puc llevar del cap l´estret sectarisme de n´Antònia! Amb els anys que han passat d´ençà d´aquella època, mai no he trobat ningú semblant. Record que, alhora que anàvem llegint els materials que ens proporcionava el partit, jo em perdia per l´infinit univers de la poesia i la novel·la. Malgrat les meves minvades possibilitats econòmiques, comprava tot el que podia i devorava materialment Salvador Espriu, Pablo Neruda, César Vallejo, Vicent Andrés Estellés, Josep M. Llompart...

    Aquell dia em va veure amb la novel·la de Gabriel García Márquez Cien años de soledad, just acabada de sortir. N’Antònia s’enfurismà, i de seguida m´escometé de mala manera, airada:

    -Hola!, ja han arribat els burgesos! Vet aquí els intel·lectuals, els que es pensen que les revolucions es fan amb llibres!

    La vaig mirar de dalt a baix sense immutar-me. Ja estava acostumat a les seves sortides i l´atac no em vengué de nou. Deixant la novel·la damunt la taula, vaig agafar una cigarreta de la meva capsa de tabac i, aspirant profundament el fum, li vaig dir, tranquil, sense que el meu rostre traspuàs la més mínima emoció:

    -Antònia, escolta i no et posis nerviosa. Crec que oblides per què estam lluitant. El feixisme és ignorància, és manca de llibertat, és un règim que barra el pas a la promoció cultural del poble. No es tracta solament, i és molt important, ningú no ho nega, d´aconseguir cent pessetes més al mes. El que volem és obrir les portes de les universitats als treballadors, tenir temps lliure per a estudiar, per a formar-se, per a sortir de l’embrutiment a què el capitalisme sotmet la majoria de la població.

    Em mirava enfurismada, talment estàs pronunciant l’heretgia més gran de la història. Llibres, cultura, estudi... Vade retro, Satanàs!

    La coneixia massa. Jo no tenia gaire voluntat de continuar amb aquella absurda conversa. Estava cansat de debatre ximpleries i la provocació de n’Antònia estava a punt de fer vessar el tassó. Vaig optar per concloure un debat tan irracional.

    -No sé si mai ho podràs entendre. Potser siguis més curta del que imaginava. T´assegur que fins que els treballadors no sàpiguen qui van ser Salvador Espriu, Federico García Lorca, Gabriel García Márquez, Vicent Andrés Estellés i Julio Cortázar, per dir solament uns noms, mai no veurem la República i el Socialisme pel qual lluitam.

    Sortosament, en veure que tots els membres de la direcció estaven d’acord amb les meves paraules, optà per no continuar desbarrant. S’envià la saliva i la resposta que pogués tenir preparada i ocupà, cap baix, el seu lloc a la taula.



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [01/06] «L'union ouvrière» - «Chicagoer Arbeiter-Zeitung» - Vaga de Cananea -«Revolución» -«Ámanhã» - «La Vie Anarchiste» - «Le Bulletin Libertaire» -«Marinarbetaren» -«Reconstruir» - Columbia i Maig 68 - Laisant - Ségard - Bouffanais - López Saura - Puyo - Francés - Abarca - Lagant - Carlizza - Pensiot - Botev - Lucien Jean - Del Papa - Bulzamini - Cantó - Tannenbaum - Orselli - Le Flaouter - Parra - Aparisi - Galiano

    Anarcoefemèrides de l'1 de juny

    Esdeveniments

    Portada de la segona edició de "L'union ouvrière"

    Portada de la segona edició de L'union ouvrière

    - S'edita L’union ouvrière: L'1 de juny de 1843 es publica a París (França), després de moltes dificultats, L'union ouvrière, de l'escriptora hispanofrancesa Flora Tristan y Moscoso, una de les precursores de l'anarcofeminisme. Aquesta important obra és un dels primers al·legats a favor dels drets de la classe obrera i de les dones; un manifest per establir una organització internacional obrera dirigida a les classes obreres on les dones jugarien el paper que li pertoca. Per treure la primera edició va distribuir 3.000 prospectes demanant finançament. Entre l'1 de juny i el 10 de juliol, va rebre 43 cartes i 35 visites de obres de diversos oficis que s'havien presentat per ajudar-la en la seva tasca. Pel que fa els subscriptors, per als 4.000 exemplars de la tirada inicial, va aconseguir 123, entre ells noms com Béranger, Victor Considérant, Eugène Sue, George Sand, Hortense Allard, Blanqui, Louis Blanc, Ponsard, Mme. Desbordes Valmore, Louise Colet, els Didot, Paul de Kock, Marie Dorval, juntament amb els noms de planxadores, criades, porteres, sabaters, paletes, etc. També Flora Tristan va apuntar els noms dels personatges que la van rebutjar, com ara Lamennais, David D'Angers, Eugène Delacroix, Chateaubriand, Odilon Barrot, Laffitte, Garnier-Pagés, Dupin, el baró de Rothschild, etc. Amb la intenció de difondre la idea d'Unió Obrera, va projectar una gira propagandística de presentació del seu llibret arreu de França amb la intenció d'animar el proletariat a la creació de comitès locals d'aquesta Unió Obrera i de crear una publicació destinada a defensar els drets de la classe obrera, i que començarà el 12 d'abril de 1844.

    ***

    Un exemplar del "Chicagoer Arbeiter-Zeitung"

    Un exemplar del Chicagoer Arbeiter-Zeitung

    - SurtChicagoer Arbeiter-Zeitung: L'1 de juny de 1876 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del Chicagoer Arbeiter-Zeitung (Diari dels treballadors de Chicago), en llengües alemanya i anglesa; era el diari dels obrers alemanys emigrats. D'antuviòrgan socialista, el periòdic tombarà progressivament cap a l'anarquisme amb l'arribada d'August Spies i de Michael Schwab, ambdós víctimes de la repressió (fets de Haymarket, 1886-1887). Serà la publicació anarquista més cèlebre de Chicago, amb un tiratge de 5.800 exemplars en 1886. Va tenir molts subscriptors a Europa, com ara Marx, Lassalle o Bebel. A partir de 1894 serà publicat per Max Baginski fins a 1907 i retornarà seguidament a l'òrbita socialista fins al 13 d'octubre de 1919.

    ***

    "Tienda de raya" custodiada per soldats nord-americans durant la vaga de Cananea. Fotografia d'Agustín Víctor Casasola

    "Tienda de raya" custodiada per soldats nord-americans durant la vaga de Cananea. Fotografia d'Agustín Víctor Casasola

    - Vaga de Cananea: L'1 de juny de 1906 a Cananea (Sonora, Mèxic) esclata una importantíssima vaga minera contra l'empresa d'extracció de coure Cananea Consolidated Copper Company (CCCC), propietat del coronel nord-americà William Cornell Greene. Aquest esdeveniment s'ha considerat com un precursor directe de la Revolució mexicana de 1910 i a la ciutat de Cananea com al «Bressol de la Revolució». En començar el segle XX, la indústria minera era la més importat a Mèxic i les explotacions més importants radicaven al nord del país, a prop de la frontera amb els EUA. Els propietaris de les zones mineres eren inversors estrangers beneficiats per les polítiques impulsades pel règim de Porfirio Díaz; pel contrari, els obrers mexicans que treballaven les mines vivien en condicions d'explotació i de pobresa, sense gairebé drets laborals. Durant més de dues dècades, qualsevol oposició al porfiriato era reprimida durament, malgrat tot, en començar el nou segle, un grup d'opositors agrupats al voltant del «Club Liberal Ponciano Arriaga», impulsat per Camilo Arriaga a San Luis Potosí, i del periòdic anarquista Regeneración, impulsat pels germans Flores Magón a la Ciutat de Mèxic, no aturarien fins derrocar la dictadura de Porfirio Díaz. Aquest grup opositor, format sobretot per intel·lectuals i periodistes, s'havia exiliat als EUA a finals de 1903 a causa de la persecució política i la supressió de la llibertat de premsa a Mèxic. El novembre de 1904 reaparegué el periòdic Regeneración, primer a San Antonio (Texas, EUA) i que després es traslladà a Saint Louis (Missouri, EUA). Agrupats per la Junta Organitzadora del ja anarquista Partit Liberal Mexicà (PLM), els opositors a Díaz començaren a preparar la insurrecció armada, després de considerar que ja no era possible transformar el sistema polític mexicà per la via legal com pensaven en 1901. En aquest context arribaren a Cananea Enrique Bermúdez, José López i Antonio de Pío Araujo, activistes del PLM, amb la finalitat de reforçar l'agitació i la propaganda en l'organització obrera. Amb els obreres formaren un seminari anomenat «El Centenari», però quan els agitadors magonistes van ser detectats pels guàrdies de la mina i hagueren de fugir, aquest ja havien establert contacte amb Esteban Baca Calderón, Manuel M. Dieguez i Lázaro Gutiérrez de Lara que formaren l'organització secreta «Club Liberal de Cananea», lligada a l'anarquista PLM per preparar la revolució contra Porfirio Díaz. L'1 de juny de 1906 els 5.360 treballadors de la CCCC d'origen mexicà demandaren l'equiparació dels salaris als dels seus 2.200 companys miners nord-americans que també treballaven per a la mateixa companyia --els mexicans cobraven 3.50 pesos diaris, mentre els nord-americans 5 pesos diaris pel mateix treball-- i unes jornades laborals de vuit hores. Com que aquestes demandes no van ser escoltades, els minaires van fer una crida a la vaga, acció que mai no s'havia vist en la història de Mèxic i que marcarà una fita en l'època porfiriana. Els vaguistes portaven com a símbols la bandera mexicana i un estendard amb un bitllet de cinc pesos, quantitat demandada com a salari mínim. El moviment fou encapçalat pels treballadors Juan José Ríos, Manuel M. Diéguez i Esteban Baca Calderón, els quals cridaren a la vaga just en el moment de sortir de les oficines de Greene i davant la negativa d'aquest a venir a la raó. Quan la marxa obrera es manifestava, en passar per una fusteria de la companyia, els treballadors nord-americans prengueren les armes i descarregaren els seus fusells, morint dos vaguistes i resultant nombrosos obrers ferits. En resposta a aquesta agressió els obrers mexicans atacaren amb pedres, resultant morts diversos miners nord-americans --entre ells  William Metcalf, Conrad Kubler, Bert Rusler i els germans George-- i entaulant-se una batalla campal entre els obrers rivals. Els treballadors nord-americans perseguiren els mexicans arreu del poble i els expulsaren cap a les muntanyes, però fugint els mexicans calaren foc una fusteria on els primers treballaven. Greene, mentrestant, acudí al cònsol nord-americà, qui demanà ajuda al govern del veí Estat d'Arizona i un escamot de 275 rangers, comandat pel capità Thomas H. Rynning, fou enviat per controlar la situació. El 2 de juny aquest grup entrà armat en territori mexicà amb l'excusa de custodiar la tienda de raya–establiment comercial en una hisenda o explotació, on es venen mercaderies als treballadors a compte dels seus salaris-- i les instal·lacions mineres, i, amb el suport de la policia rural porfidista, perseguiren i assassinaren qualsevol vaguista que oferís resistència. Els minaires acudiren al governador de Sonora, Rafael Izábal, per exposar les seves demandes, però en el trajecte van ser agredits pels rangers, escampant-se el combat pel poblat. Durant la nit, les tropes nord-americanes hagueren de ser retornades al seu país. El 3 de juny es declarà la Llei marcial a Cananea i el moviment quedà gairebé controlat. Els líders miners, com ara Baca Calderón i altres integrants del PLM, van ser agredits i tancats a la presó política de San Juan de Ulúa. El resultat de les dues jornades de lluita va ser de 23 morts i 22 ferits, més de 50 detinguts i centenars de fugitius aterrats. El 6 de juny les activitats mineres tornarien a la normalitat amb la submissió dels obrers. A la vaga de la Cananea li seguirien les insurreccions que s'engegaren per començar una Revolució Social a Mèxic el 18 de setembre de 1906, que fou descoberta i reprimida per la policia política de Porfirio Díaz i per detectius nord-americans. El pla subversiu llibertari del PLM, que incloïa tornar a Cananea i unir-se als indis yaquis, va haver de ajornar-se. En 1911 Greene va morir a causa d'un accident amb el seu carruatge i en 1917 la CCCC fou adquirida per The Anaconda Copper Minig Company. En 1917 es va escriure un corrido titulat La cárcel de Cananea que rememora l'incident. Actualment la presó municipal de Cananea, construïda en 1903 al centre de la ciutat, és el«Museu de la Lluita Obrera», on es realitzen exposicions sobre la història del moviment obrer de la indústria minera. La mina de Cananea sempre ha estat escenari de disputes obreres, l'última el gener de 2008 amb una vaga que durà cinc mesos.

    ***

    Portada del primer número de "Revolución"

    Portada del primer número de Revolución

    - SurtRevolución: L'1 de juny de 1907 surt clandestinament a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el primer número de Revolución, successor temporal de Renovación, editat per Ricardo Flores Magón, Antonio I. Villarreal, Práxedis Guerrero, Manuel Sarabia, Lazaro Gutiérrez de Lara i altres, membres del Partit Liberal Mexicà. La publicació exhortava a l'ocupació de terres, a l'antiparlamentarisme, a l'aixecament armant revolucionari i a una guerra de pobres contra rics. Per aquesta data el cap de Ricardo Flores Magón tenia preu: 25.000 dòlars, i l'agost d'aquest mateix any, els revolucionaris van ser descoberts i detinguts. En 1908 Enrique Flores Magón, Modesto Díaz i Práxedis Guerrero reemprengueren l'edició del periòdic, però el maig va quedar definitivament clausurat ja que la policia secreta va entrar violentament a la impremta on s'editava Revolución i va empresonar els tres revolucionaris per «libel criminal»; Díaz morirà a la presó  i Práxedis i Enrique aconseguiran la llibertat gràcies a Arizmendez i a Ulibarri.

    ***

    Portada del primer número d'"Ámanhã"

    Portada del primer número d'Ámanhã

    - Surt Ámanhã: L'1 de juny de 1909 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic quinzenal Ámanhã. Revista popular de orientação racional (Demà. Revista popular d'orientació racional). Dirigida per Grácio Ramos i Pinto Quartim, aquesta publicació anarquista de qualitat tractava temes d'actualitat de l'època, realitzat apologies de l'amor lliure, del divorci, de la pedagogia llibertària, de l'ateisme, de filosofia, d'història, d'economia, de la nova ortografia, etc. Hi van col·laborar António C. Altavila, Augusto Casimiro, Bento Casimiro, Bento Faria, Coriolano Leite, Emílio Costa, José Bacelar, Manuel Ribeiro, Pinto Quartim, Tomás da Fonseca, Dikran Elmassian, Deolinda Lopes Vieira, Joã Branco, Anjelo Jorje, Antonio Cobeira, Lucinda Tavares, Rosalina Ferreira, Araujo Pereira, Lopo Gil, José Carlos de Souza, Jules Simon, Afonso de Bourbon, Antonio Cardoso, Ernesto Herrera, Mendes Assunção, José Simões Coelho, Antonio da Costa Oliveira, Élisée Reclus i Piotr Kropotkin, entre d'altres. El número 4 n'és un especial dedicat a Élisée Reclus. En sortiren 6 números, l'últim el 15 d'agost de 1909.

    ***

    Portada d'un exemplar de "La Vie Anarchiste"

    Portada d'un exemplar de La Vie Anarchiste

    - SurtLa Vie Anarchiste: L'1 de juny de 1911 surt a Reims (Xampanya, França) el primer número del periòdic mensual de caràcter anarcoindividualista La Vie Anarquiste. Libre tribune anarchiste, que proposava la regeneració individual per mitjà de la reforma naturista de les maneres de viure. El gerent n'era H. Richard i, a partir de març de 1912, Georges Butaud, que l'editarà a la comunitat de Bascon (Château-Thierry) i finalment a Saint-Maur-des-Fossés (regió parisenca). El periòdic deixarà de publicar-se, a partir de la declaració de guerra, l'1 d'agost de 1914 (27 números en total) i almenys va editar dos fullets: Mon point de vue de l'anarchisme individualisme (1911), d'Émile Armand, i L'individualisme anarchique et sa pratique (1913), de Georges Butaud. N'eren col·laboradors, entre d'altres, Sophie Zaïkovska (companya de Butaud), Chapoton, R. Paquet, Francisque Faye, Robert Collino (Ixigrec) i Pierre Nada.

    ***

    Portada del primer número de "Le Bulletin Libertaire"

    Portada del primer número de Le Bulletin Libertaire

    - Surt Le Bulletin Libertaire: L'1 de juny de 1921 surt a Brussel·les (Brussel·les, Bèlgica) el primer número de Le Bulletin Libertaire. Organe du Groupe Libertaire de Bruxelles. Editat per Ernest Tanrez (Ernestan), la redacció i l'administració es trobaven al Café du Cyne de la Gran Place de Brussel·les. La major part dels articles van ser signats per inicials i l'únic nom que apareix és el d'Ernestan. Només en sortí un altre número el juliol d'aquell any.

    ***

    Capçalera de l'últim número de "Marinarbetaren"

    Capçalera de l'últim número de Marinarbetaren

    - Surt Marinarbetaren: L'1 de juny de 1924 surt a Estocolm (Suècia) el primer número del periòdic mensual anarcosindicalista Marinarbetaren. Arbetare i alla land, förena er! (El Treballador Marítim. Treballadors de tots els països, uniu-vos!). Portava l'epígraf «Una injustícia contra unés una injustícia contra tots». Era l'òrgan oficial de la Secció d'Estocolm de la Marintransportarbetarnas Industriella Union Núm. 510 (MTAIU Núm. 510, Sindicat de Treballadors del Transport Marítim Núm. 510) de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Ressenyava moltes notícies sobre el sindicalisme de la marina mercant d'arreu del món i gasetilles traduïdes de l'anglès. Trobem articles i notes d'H. Anderson, C. G. Andersson, Oscar Augustson, F. Andrén, T. Flynn, N. N. Frogner, T. Mc Gill, Wm. Green, Peak Halyard, Uno Johansson, Arturo Lazcano, Sam Murray, Ture Nerman, Frank Norman, James Olsson, Otto Rieger, Carl Setterquist, Charle Shultz, Walker C. Smith, George Speed, Mimer Tonning, entre d'altres. El número 6, de l'1 de novembre de 1924, és un especial sobre l'anarcosindicalista Joe Hill. En sortiren 11 números, l'últim (doble) el març-abril de 1925. El sindicat IWW romangué a Suècia entre 1920 i ben entrats els anys trenta.

    ***

    Capçalera del primer número de "Reconstruir"

    Capçalera del primer número de Reconstruir

    - Surt Reconstruir: Durant la primera quinzena de juny de 1946 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic anarquistaReconstruir. Por el socialismo y la libertad. Estava editat per la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA) i la Federació Llibertària Argentina (FLA). Tractava temes de l'actualitat política i social des del punt de vista llibertari. Administrat per Luis Danussi, comptà amb les col·laboracions de Diego Abad de Santillán, MiguelÁngel Angueira Miranda, Fierre Ansart, Dardo Batuecas,Ángel Cappelletti, Alex Comfort, Juan Corral, Generoso Cuadrado Hernández, Luis Danussi, Luis Di Filippo, Luce Fabbri, Pietro Ferrúa, Luis Franco, Daniel Guerin, Valentín Kunica, René Lamberet, Arthur Lehning, Gastón Leval, Carlos Machado, Jacobo Maguid, Sebastián Marota, Oscar Milstein, Fidel Miró, Vladimiro Muñoz, Carlos Manuel Rama, Eugen Relgis, Horacio Elite Roqué, Helmut Rüdiger, Mara Elena Samatan i Héctor Woolands, entre d'altres. La publicació patí diversos processos per desacatament i segrests d'edicions, traslladant la seva impressió a Rosario (Santa Fe, Argentina). Edità 60 números fins el novembre de 1952 i entre novembre de 1955 i 1959 edità entre els números 61 i 90. També es creà una editorial del mateix nom que publicà desenes de fullets i llibres. Posteriorment, entre 1959 i 1976, s'edità una segonaèpoca amb la mateixa capçalera que publicà 101 números.

    ***

    Pamflet de convocatòria de la manifestació de suport dels estudiants de Columbia al Maig francès

    Pamflet de convocatòria de la manifestació de suport dels estudiants de Columbia al Maig francès

    - Suport de Columbia al Maig francès: L'1 de juny de 1968 a Nova York (Nova York, EUA) la Coalició per un Moviment Antiimperialista i el Comitè de Coordinació de la Vaga d'Estudiants de la Universitat de Columbia realitzen davant el Consolat de França una manifestació en suport dels estudiants i treballadors francesos aixecats al crit de «De Gaulle! Up against the wall!» (De Gaulle! Contra la paret!». En aquestes dates molts de cartells realitzats per l'Atelier Populaire de l'Escola Nacional Superior de Belles Arts de París es van distribuir i penjar a la Universitat de Columbia, ja que els estudiants francesos consideraven els alumnes d'aquesta universitat com a un antecedent intel·lectual i d'acció de la seva revolta.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Història il·lustrada de Robin i de Lochard, segons les idees de "L'Éducation Libertaire"

    Història il·lustrada de Robin i de Lochard, segons les idees de L'Éducation Libertaire

    - Albert Laisant: L'1 de juny de 1873 neix a Tours (Centre, França) l'enginyer, inventor, escriptor, poeta, militant anarquista, pedagog llibertari i francmaçó Albert Laisant. Era fill de l'intel·lectual anarquista Charles-Ange Laisant. Enginyer de carrera, treballava al Ferrocarril de Cintura de París (França) i dissenyà diversos invents tècnics. La trobada amb Sébastien Faure li va descobrir l'anarquisme, ideal que encomanarà a son pare, i que ell també transmetrà a sos dos fills, Maurice i Charles. Entre 1899 i 1901 va ser l'ànima del periòdic L'Éducation Libertaire, òrgan de la Lliga per l'Educació Llibertària creada el juny de 1897. Va ser un dels signants en 1901 de la crida contra la condemna de Laurent Tailhade per un article publicat en Le Libertaire. També en 1901 s'adherí a la «Societat per a la Propagació de l'Esperanto». Entre 1903 i 1922 va fer nombroses conferències a les Universitats Populars parisenques. En 1906 publicà L'éducation de demain, fullet editat per l'anarquista Colònia Comunista d'Aiglemont(Les Ardenes, França). El març de 1908 es casà amb Jeanne Charton. En 1910 publicà amb altres el fullet Le Néo-Malthusisme est-il moral?. El juliol de 1911 signà un manifests per la llibertat del dibuixant anarquista català Fermí Sagristà aleshores empresonat a la Península. En 1916 s'inicià en la francmaçoneria i dirigí durant anys l'Orfenat Maçònic, que el va renovar amb mètodes pedagògics moderns, però finalment dimití del seu càrrec a causa de crítiques sorgides per la seva gestió de l'orfenat. Passà fugaçment per la Section Française de l'Internationale Communiste (SFIC, Secció Francesa de la Internacional Comunista) quan aquesta es va crear. En 1925 va publicar la novel·la infantil Magojana: le maître du secret. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara L'Ére Nouvelle, Le Progrès Civique, etc. Deixà inèdita molta obra, especialment poesia. Albert Laisant va morir el 23 de novembre de 1928 a Asnières (Illa de França, França) i està enterrat al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    ***

    Foto policíaca d'Émilien Ségard (2 de juliol de 1894)

    Foto policíaca d'Émilien Ségard (2 de juliol de 1894)

    - Émilien Ségard: L'1 de juny de 1875 neix a Salouël (Picardia, França) l'anarquista Émilien Alfred Ségard. Era fill de l'anarquista Alexandre Ségard i es guanyava la vida com a pintor de carruatges. Ben igual que son pare, fou membre del grup anarquista d'Amiens (Picardia, França). En 1894 va ser inscrit en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. El febrer de 1898 va ser detingut a Amiens amb 10 companys (Bordenave, Carlier, Desprez, Dumont, Goullencourt, Lebrun, Morel, Pasquet, Pechin i Warlin) després d'haver desencadenat una baralla durant una conferència organitzada per catòlics; denunciat per aquest fet, va ser condemnat a 20 dies de presó. A començament de segle la policia el donà com a desaparegut a Amiens. En 1904 era un dels responsables de la Secció d'Amiens de l'Associació Antimilitarista i en aquestaèpoca vivia al número 69 del carrer Saint-Germain. En 1905 col·laborà amb el periòdic anarquista d'Amiens Germinal. Cap el 1912 vivia al número 10 del carrer Jourdel d'Amiens i aleshores la policia el definia com a «anarquista, poc militant». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Louis Bouffanais

    Louis Bouffanais

    - Louis Bouffanais: L'1 de juny de 1890 neix a Siecq (Aquitània, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Louis Joseph Bouffanais. Sos pares es deien François Bouffanais, forner, i Marie Verrieras. En 1914 arribà a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània), on fou mobilitzat a l'Arsenal d'Armament per a treballar com a obrer metal·lúrgic en diverses fàbriques de la regió. Posteriorment esdevingué venedor ambulant a Tarba, on vivia al número 86 del carrer de París. A finals dels anys vint intentà constituir un grup anarquista a Tarba. Fou membre de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), fundada per Sébastien Faure en 1927 arran de la ruptura de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). També fou administrador-gerent del restaurant cooperatiu«Le Prolétarienne de Tarbes», al cantó dels carrers Clarac i Massey, creat en 1917 pels obrers de l'Arsenal i que tenia, a més d'un restaurant per a donar de menjar 1.200 clients al dia, una botiga de queviures i una carnisseria. Va pertànyer, a més a més, a la Unió Local de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Més tard fou membre de la Federació Comunista Llibertària (FCL), fundada el maig de 1934 per dissidents de la l'UACR al voltant, sobretot, de Charles Patat i de Louis Le Bot. Inscrit en el«Carnet B» dels antimilitaristes, en 1935 va ser advertit formalment per les autoritats per haver aferrat el 16 de novembre de 1934, juntament amb el militant pacifistaÉtienne Azema, als carrers de Tarba i als murs de l'Arsenal, pamflets de l'FCL contra la guerra, la mobilització i per la vaga general insurreccional. En un informe policíac del 18 d'abril de 1935 va ser qualificat de«militant anarquista perillós» i en aquesta època vivia al Chemin de la Sendere, amb sa companya i sos dos infants. La policia assenyalà que estava en relació amb la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i que era amicíntim de l'anarquista pacifista Aristide Lapeyre, fundador del periòdic La Révolte de Bordeus (Aquitània, Occitània) al qual estava subscrit. La policia també el considerà com el principal animador en 1937 del moviment llibertari del departament dels Alts Pirineus. Durant la Revolució espanyola, participà en l'enviament de roba per a les tropes. En 1939 fou secretari de la secció de Tarbes de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El setembre de 1939, quan esclatà la II Guerra Mundial, distribuí el pamflet Paix immédiate. Nouveau manifeste contre la guerre, publicat per l'antimilitarista anarquista Louis Lecoin. Més tard s'ocupà, dins del marc del moviment dels albergs, d'una associació esportiva llibertària i acollí al seu domicili nombrosos companys i refugiats, especialment espanyols i polonesos. També va ser membre actiu de la Ligue Scolaire pour la Paix (LSP, Lliga Escolar per la Pau) i col·laborà en el seuòrgan d'expressió. Son fill Henri Bouffanais, alumne de l'Institut de Tarbes, animà en aquests anys un grup de les Joventuts Llibertàries. Louis Bouffanais va morir el 3 de març de 1971 a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).

    ***

    Juan López Saura

    Juan López Saura

    - Juan López Saura: L'1 de juny de 1898 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan López Saura. Sos pares es deien José López i Josefa Saura. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), residint a les «Cases Barates» del barri obrer d'Horta. Durant la guerra civil fou milicià en el Grup 33 de la VIII Centúria de la «Columna Hilario-Zamora», dirigida per l'anarquista Hilari Esteban Gil i el capità Sebastià Zamora Medina al sector de Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya). Quan el triomf franquista, d'antuvi aconseguí passar desapercebut, però el 10 de maig de 1939 va ser detingut. Jutjat en consell de guerra el 13 de setembre de 1941, va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió temporal, pena que tot d'una va ser commutada per la d'un any de presó menor. Juan López Saura va morir el 8 de desembre de 1972 a Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental, Catalunya).

    ***

    Necrològica de David Puyo Manero apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de novembre de 1969

    Necrològica de David Puyo Manero apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de novembre de 1969

    - David Puyo Manero: L'1 de juny de 1905 neix a Valljunquera (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista David Puyo Manero. Sos pares es deien Liborio Puyo i Antonia Manero. Durant la dictadura de Primo de Rivera, amb son germà Ciriaco, marxà cap a França per a treballar en una mina de talc als Pirineus. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, retornà amb son germà a Valljunquera, on ambdós participaren en la col·lectivitat agrícola de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1937 els dos germans van ser nomenats regidors municipals i durant la primavera d'aquell any, quan la reacció comunista, van ser detinguts per les forces estalinistes. En 1939, arran del triomf franquista, passà a França, on milità d'antuvi en la CNT de Pàmies i després en la de Mondonville i fou membre de la Comarcal de Vallderrobres en l'exili. Sa companya fou Encarnación Marier. David Puyo va morir el 28 de juny –algunes fonts citen erròniament el 27 de juny– de 1969 quan tallava una branca d'avellaner a la finca on vivia i caure a un rierol; fou enterrat tres dies després. Un altre germà, José Puyo Manero, va ser afusellat en 1940 pels feixistes.

    ***

    Pedro Francés Martínez

    Pedro Francés Martínez

    - Pedro Francés Martínez: L'1 de juny de 1919 neix a Bijuesca (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Francés Martínez. Dibuixant de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, amb només 17 anys, s'enrolà voluntari en les milícies. Lluità als fronts durant tota la guerra (sergent d'Infanteria de la 120 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola) i el febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Internat en diversos camps de concentració, sembla que passà per les Companyies de Treballadors Estrangeres (CTE). L'hivern de 1940 va ser detingut per la policia francesa i tancat al Territori de Belfort (Delles i Belfort). Posteriorment va ser lliurat als alemanys i internat a l'Stalag XI-A. L'abril de 1941 va ser deportat sota la matrícula 3.866 al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Després de patir quatre anys de treballs forçats, sobretot a la pedrera del camp i a Gusen, aconseguí la llibertat quan l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, però en un estat de salut lamentable. Després d'un temps a París (França), emigrà a Llatinoamèrica. Visqué a Buenos Aires (Argentina) i a Montevideo (Uruguai) molts d'anys i finalment decidí retornar a França. Pedro Francés Martínez sembla que va morir en 1968 d'un càncer.

    ***

    Antoni Abarca Càmara

    Antoni Abarca Càmara

    - Antoni Abarca Càmara: L'1 de juny de 1921 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Abarca Càmara. Sos pares es deien Francesc Abarca i Ramona Càmara. Va militar des de la seva joventut en el Sindicat de Químiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament durant les jornades de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista. Era un assidu d'assemblees i de plens locals i regionals, i gairebé sempre era el portaveu del seu sindicat. Antoni Abarca Càmara va morir l'1 de juliol de 1988 a l'Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i fou enterrat al Cementiri Municipal de Sant Pere d'aquesta ciutat.

    ***

    Christian Lagant (ca. 1960)

    Christian Lagant (ca. 1960)

    - Christian Lagant: L'1 de juny de 1926 neix al VIII Districte de París (França) el corrector d'impremta, dibuixant i militant anarquista i esperantista Christian Lagant, conegut sota els pseudònims Cri Cri, Christian Lag i Christian Lague. Després de la II Guerra Mundial formà part del Groupe Artistique Montmartrois (GAM, Grup Artístic de Montmartre) de París (França) i del grup surrealista «Les enfants du paradis» (Els infants del paradís), que es desintegrà ràpidament a causa de les disputes entre anarquistes i comunistes. Actiu en el moviment dels albergs de joventut de la regió parisenca, fou membre del grup «Espero», i participà en l'escissió que donà lloc al naixement del Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ), col·laborant en el seuòrgan d'expressió Regain (1951-1967). Esperantista convençut, fou membre de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional). A començament dels anys cinquanta freqüentà el local de la Federació Anarquista (FA) de París i col·laborà amb dibuixos en el periòdic Le Libertaire,òrgan de la FA, sota la signatura Cri Cri. Esdevingué militant actiu del grup anarquista del XVII Districte de París de la FA, defensant una «concepció social de l'anarquisme». En el Congrés de la FA de 1951 va ser nomenat membre del Comitè de Lectura de Le Libertaire, amb Charles Devançon (Charles Kramer), René Lustre, Gilbert Devillard (Cédar) et Georges Fontenis, i en el Congrés de la FA de maig de 1953, quan Georges Fontenis prengué el control de l'organització, va ser nomenat membre de la Comissió de Conflictes del nou Comitè Nacional i continuà la seva militància en el grup de París-Nord de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Després de la publicació l'agost de 1954 pel grup «Kronstadt» d'un memoràndum de denúncia de les maquinacions dels seguidors de Georges Fontenis reagrupats en el grup secret Organitsation Pensée Bataille (OPB, Organització Pensament Batalla) i la decisió de l'FCL de participar en les eleccions del gener de 1956, el grup«Kronstadt», al qual ell pertanyia, va ser exclòs de l'FCL el març de 1955. Després de participar en el congrés de maig de 1955, dimití de l'organització, juntament amb els companys dels grups de Saint-Germain-en-Laye i de Mâcon. El novembre de 1955 fou un dels fundadors dels Grups Anarquistes d'Acció Revolucionària (GAAR) i fou el director del seu òrgan d'expressió Noir et Rouge (1956-1970). Va escriure un text crític,«La FCL et les élections du 2 janvier 1956», que es publicà en Noir et Rouge i que en 1971 es reedità pel grup d'Arles de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) quan els contactes i temptatives d'acostament entre aquest grup i el Moviment Comunista Llibertari (MCL) de Georges Fontenis. El maig de 1958, quan el cop d'Estat larvat del general Charles de Gaulle, els GAAR van fer una crida a la vaga general el 16 de maig i impulsaren un Comitè de Coordinació Llibertària (CCL), que agrupà la FA, la Confederació Nacional del Treball (CNT) i les Joventuts Llibertàries. Arran de la retirada de la FA, aquest comitè es renovà amb el nom de Comitè d'Acció Revolucionària (CAR), que agrupà nombrosos grups, partits i sindicats de l'esquerra extraparlamentària i anarquistes. En 1960 els GAAR ampliaren el seu radi d'acció i es transformaren en la Federació Anarquista Comunista (FAC), però en 1961 la FAC s'escindí i en dos grups, un majoritari que amb el nom d'Unió dels Grups Anarquistes Comunistes (UGAC) s'integrà com a tendència en la FA, i un altre minoritari, en el qual ell formà part, que decidí mantenir-se al marge de la FA i concentrar-se en l'edició de Noir et Rouge, esdevenint aquesta un lloc obrer als debats teòrics i a les anàlisis del moviment llibertari i que tingué una certa influència en els fets de «Maig de 1968». En l'últim número de Noir et Rouge, de juny de 1970, publicà el text«Sur le néo anarchisme», on explicà el naixement de la revista. En aquesta època, amb altres membres del grup, col·laborà i participà en les reunions del grup Informacions i Correspondències Obreres (ICO), la finalitat del qual era arreplegar els obrers desconfiats amb les organitzacions obreres, partits i sindicats tradicionals i que reivindicava l'autogestió. A més, participà en el grup Joventuts Llibertàries (JL), amb Paul Barrère, René Bianco, Helyette Bess,Élisée Georgev, Tomás Ibañez, Pierre Labous (Pierric), Marc Prevotel, Néstor Romero, Marcel Viaud i altres, i en les seves activitats clandestines, com ara l'ajuda a insubmisos i desertors durant la guerra d'Algèria, suport a les activitats de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en les seves lluites antifranquistes, creació d'una xarxa que realitzava vasectomies i avortaments, etc.; també, entre 1953 i 1967 col·laborà en el butlletí Jeunes Libertaires, òrgan d'expressió d'aquesta organització. Durant els anys seixanta col·laborà en Le Monde Libertaire, òrgan de la FA, i en el butlletí Recherches Libertaires (1966-1972), publicat per Michel Hirtzler i Annie Piron. En 1971 participà en la creació de l'editorial en llengua castellana «La Hormiga», amb Tomás Ibáñez Gracia, Conchita Nadal Mongai, Frank Mintz, Salvador Gurucharri, José Morató Inglés, Montserrat Turtos, Agustín Sánchez, Paco Gómez, Antonio Cascarosa i Ramón Safont, entre d'altres. Arran de l'assassinat de Salvador Puig Antich, el 18 de març de 1974 publicà un article en Libération on criticava la blanesa i la immobilitat de certs grups anarquistes davant aquest fet. Corrector d'impremta durant molts d'anys, milità en el sindicat del seu ram de la Confederació General del Treball (CGT). Fou autor de nombrosos dibuixos surrealistes–en 2004 es va fer una edició de Les Chants de Maldoror, d'Isidore Ducasse, amb il·lustracions seves–, molts dels quals encara resten inèdits. El 2 de desembre de 1978, en un moment en que la seva diabetis crònica s'havia accentuat, Christian Lagant se suïcida al XVIII Districte de París (França).

    ***

    Luigi Carlizza emmanillat amb son fill Fricche

    Luigi Carlizza emmanillat amb son fill Fricche

    - Luigi Carlizza: L'1 de juny de 1933 neix a Villa Romana (Carsoli, Abruços, Itàlia) el metge anarquista Luigi Carlizza. Sos pares es deien Francesco Carlizza, metge, i Annita Brunelli. Son pare morí durant l'expedició militar italiana a l'URSS i l'orfe es traslladà a Roma, on amb grans sacrificis es llicencià en medicina. Gràcies a la influència d'Ugo Scattoni, entrà a formar part de molt jove en el moviment anarquista. Es relacionà amb el grup que donà lloc als Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), formats per joves comunistes llibertaris«plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini que s'oposaven a la visió tradicional de l'anarquisme representat per la Federació Anarquista Italiana (FAI). A començament de la dècada dels cinquanta constituí amb altres companys el grup «Roma Centro», que s'adherí a la FAI, i participà en les activitats dels GAAP, els quals representà com a delegat-observador, amb Sirio Del Nista i Ugo Scattoni, en el V Congrés de la FAI que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Entre 1954 i 1955 formà part del grup que estudià la reforma agrària italiana i per a aquesta finalitat seguí un curs a l'Institut Gramsci de Roma; també col·laborà en Impulso i en L'Agitazione, butlletí internet dels GAAP. En aquests anys de frenètica activitat política, participà en gairebé tots els congressos i reunions dels GAAP, fins i tot quan aquests decidiren confluir amb el moviment Acció Comunista (AC), una confederació de petites organitzacions comunistes de diverses tendències (trotskistes, bordighistes, etc.) que entre 1956 i 1958 representà l'ala internacionalista i antiestalinista de l'esquerra extraparlamentària italiana. Després de la sortida de Pier Carlo Masini i de Giulio Seniga d'AC, romangué en l'organització fins just abans de mitjans dels anys seixanta, quan deixà el grup per la prevalença de les posicions leninistes expressades pel grup d'Arrigo Cervetto i Lorenzo Parodi. En 1964 formà part del «Comitè italià per la veritat sobre els crims de l'estalinisme» i signà, amb altres companys, la crida «200 comunisti italiani tra le vittime dello stalinismo». A finals dels anys seixanta es reconcilià amb el moviment anarquista i a començament dels anys setanta fou un actiu militant del grup «Lluita Proletària», adherit a la FAI. El 2 de juny de 1972 signà a Carrara (Toscana, Itàlia), amb altres companys, el manifest «Per una riscoperta dell'anarchismo nell'attualità sociale. Lettera aperta ai compagni sullo stato del Movimento». En 1981, arran de la polèmica suscitada arran de la reactivació de la Unió Sindical Italiana (USI), abandonà la FAI ja que no volia participar en les disputes de les diferents tendències. Va fer costat l'USI, encara que no s'afilià. Des de la seva professió de metge a l'Istituto Materno Regina Elena, milità en el Sindicat dels Metges Italians (SMI), lluità per la reforma del sistema sanitari i fou molt actiu en les reivindicacions de la sanitat pública, participant en nombroses manifestacions. Col·laborà amb articles de diversa temàtica en Volontà i Umanità Nova, entre d'altres. Setmanalment es trobava amb els vells companys, sobretot expartisans, com ara Dario Bessi, Mario Saurini i Peppe Zelli, amb qui els lligà una gran amistat, però de mica en mica abandonà el compromís polític. És autor de La ricerca cromosomica nelle malformazioni congenite di interesse medico-sociale (1968). Luigi Carlizza va morir, a resultes d'una sobtada malaltia, el 20 d'abril de 1993 a Roma (Itàlia) i fou enterrat al cementiri del Verano. Son fill Francesco Carlizza (Fricche)és també un destacat militant anarquista.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    [02/06] «L'Avant-Garde» - Atemptat de Nobiling - Most - «Tierra y Libertad» - Bertoni - «La Voz Confederal» - Exposició Ferrer i Guàrdia - Bitterlin - Grosbois - Peroni - Arnedo - García Sánchez - Ruju - Morral - Sheitanov - Pedrero - Broutchoux - Martí - Petacchi - Salas - Sánchez Saornil - Tetenbaum - Giménez Moreno

    Anarcoefemèrides del 2 de juny

    Esdeveniments

    Portada d'un exemplar de "L'Avant-Garde"

    Portada d'un exemplar de L'Avant-Garde

    - Surt L'Avant-Garde: El 2 de juny de 1877 surt a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) el primer número de L'Avant-Garde. Organe de la Fédération Française de l'Association Internationale des Travailleurs --a partir del número 23, del 8 d'abril de 1878, portarà com a subtítol Organe collectiviste et anarchiste. Aquest setmanari serà publicat per Paul Brousse, amb la col·laboració de Jean-Louis Pindy, fins al 10 desembre de 1878, data de la seva prohibició i de la detenció de Paul Brousse per apologia de la«propaganda pel fet» i incitació al regicidi, pel seu article «Hoëdel, Nobiling, et la propagande par le fait» (15 de juny de 1878),  que li portarà una condemna en 1879 i al seu desterrament de Suïssa. En el número del 18 de novembre de 1878 publicà una crònica del seu corresponsal a Espanya que expressava la seva solidaritat moral amb Joan Oliva i Moncusí, qui, segons el diari, havia admirat els atemptats de Max Hödel i Karl Eduard Nobiling contra el kàiser i havia decidit emular-los, disposat a morir en l'intent d'assassinar el rei d'Espanya Alfons XII. Van ser-ne col·laboradors Piotr Kropotkin iÉlisée Reclus, entre d'altres, i es van publicar 40 números, l'últim el 2 de desembre de 1878. Va tenir molta distribució a França i va ser continuat per Le Révolté, editat per Piotr Kropotkin i Élisée Reclus.

    ***

    Dibuix de l'atemptat de Nobiling

    Dibuix de l'atemptat de Nobiling

    - Atemptat de Nobiling: El 2 de juny de 1878 a Berlín (Alemanya), un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel contra l'emperador alemany Guillem I, el doctor en ciències econòmiques Karl Eduard Nobiling torna a intentar el magnicidi disparant dos tres amb un fusell de caça des de la finestra de la seva habitació d'hotel quan l'emperador passava amb cotxe descobert, ferint-lo greument. Després de parapetar-se a la seva habitació --situada al segon pis del número 18 de l'avinguda Unter den Linden (Sota dels Tells)--i d'haver disparat novament amb un revòlver contra les persones que el volien detenir, va intentar suïcidar-se disparant-se un tret, encara que només es va ferir. Detingut, va declarar que havia actuat així per motius estrictament polítics. Des d'aleshores, el terme «propaganda pel fet», emprat per Paul Brouse en el periòdic suís L'Avant-Garde, que va provocar el segrest de la publicació, entrarà a formar part del vocabulari del moviment anarquista. El 15 d'abril de 1879, Paul Brouse va ser jutjat a Suïssa per apologia del regicidi, alhora que el canceller Bismarck a Alemanya aprofitarà aquests atemptats per dissoldre el Parlament, convocar noves eleccions i així intentar crear lleis especials contra tot el moviment socialista. Nobiling va morir el 10 de setembre de 1878 a la presó de Berlín a resultes de les ferides que es va produir.

    ***

    Caricatura de Johann Most, segons Thomas Nast, publicada en el periòdic "Harper's Weekly" del 29 de maig de 1886

    Caricatura de Johann Most, segons Thomas Nast, publicada en el periòdic Harper's Weekly del 29 de maig de 1886

    - Condemna de Johann Most: El 2 de juny de 1886 el propagandista anarquista Johann Most és condemnat a Nova York (Nova York, EUA) a un any de presó a l'illa de Blackwell per les seves paraules jutjades incendiàries i incitadores a l'avalot, que va pronunciar al Workingmen's Rifle Club de Nova York l'11 de maig anterior.

    ***

    Capçalera de "Tierra y Libertad"

    Capçalera de Tierra y Libertad

    - Surt Tierra y Libertad: El 2 de juny de 1888 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic Tierra y Libertad. Quincenario Anarco-Comunista. Agafat del nom de la publicació Terre et Liberté, editada a París des de l'octubre de 1884, i que venia del crit revolucionari rus antitsarista«Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat). Era continuació de La Justicia Humana, que va sortir el 18 d'abril de 1886 i només va editar vuit números fins al 25 de novembre d'aquell mateix any. Amb la seva predecessora, introduí el pensament anarcocomunista a Catalunya i a la Península, polemitzà constantment amb El Productor i va ser important per relacionar els incipients grups d'afinitat anarquista que començaven a formar-se arreu. Fou dirigit i redactat per Martí Borràs Jover, amb el suport d'Emili Hugas, i administrat per Jaume Clarà i Pedro Ceñito, amb l'ajuda de Sebastià Suñé. Encara que quinzenal, a partir del número 19 sortí amb moltes irregularitats. Se'n publiaren 23 números, l'últim el 6 de juliol de 1889, i el 13 (11 de novembre de 1888) tingué un suplement especial dedicat als «Màrtirs de Chicago» imprès en paper morat. Desapareguda aquesta publicació, els anarcocomunistes barcelonins editaren set números del periòdic La Revolución Social, del 8 de setembre de 1889 al 20 de gener de 1890.

    ***

    Biografia i memòries de Bertoni

    Biografia i memòries de Bertoni

    - Judici contra Luigi Bertoni: El 2 de juny de 1919, davant la Cort Federal de Zuric (Zuric, Suïssa), té lloc el procés judicial contra Luigi Bertoni i altres anarquistes italians, detinguts des de feia 14 mesos, «implicats» en l'anomenat «Complot de Zurich», fruit de la descoberta d'una bomba per la policia. Realment es tractava d'una manipulació política que pretenia posar davant la justícia Bertoni i altres anarquistes italians culpables, als ulls de les autoritats helvètiques, de ser refractaris a la guerra. Un gran moviment de protesta es va desenvolupar aleshores a tot Suïssa per exigir la llibertat de Bertoni i de la resta d'anarquistes italians empresonats, víctimes del decret de les autoritats suïsses. En defensa seva Bertoni va pronunciar un discurs de dues hores que ha esdevingut un clàssic de la literatura anarquista. Els arxius de Bertoni sobre el«Complot de Zuric» es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Capçalera de "La Voz Confederal"

    Capçalera de La Voz Confederal

    - Surt La Voz Confederal: El 2 de juny de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarcosindicalista clandestí La Voz Confederal. Portavoz de los sindicatso de la CNT de Cataluña. També portà el subtítol «Órgano de los sindicatos de Barcelona de la CNT». Aquesta publicació irregular, òrgan d'expressió de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sortí en substitució de Solidaridad Obrera que aleshores es trobava suspesa. En sortiren 10 números, l'últim el setembre de 1934. L'any següent es publicà una segona època d'aquesta capçalera, també clandestinament.

    ***

    Cartell de l'Exposició Ferrer i Guàrdia

    Cartell de l'Exposició Ferrer i Guàrdia

    - Exposició Ferrer i Guàrdia: Entre el 2 i el 14 de juny de 2009 se celebra a la Residència d'Investigadors de Barcelona (Catalunya) l'exposició «Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna. La Setmana Tràgica». Organitzada per l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) i la Residència d'Investigadors del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) de Barcelona, comptà amb la participació de nombrosos especialistes que realitzaren diverses conferències, com ara Pere Solà Gussinyer («Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna»), Eduard Masjuan Bracons («Mateo Morral i l'Escola Moderna»), Manel Aisa Pàmpols («La Setmana Tràgica»), Valeria Giacomoni («Puig Elias i l'Escola Racionalista»), Gerard Jacas Español («Que fou de l'Escola Moderna»), Bernard Muniesa Brito («La pedagogia avui») i Pedro García Olivo («Nada más terrible que un profesor libertario»). L'exposició i les conferències es tancaren amb un homenatge poètic a Francesc Ferrer i Guàrdia a càrrec el «Grup Poètic León Felipe».

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Necrològica de Charles-Albert Bitterlin apareguda en el diari socialista de La Chaux-de-Fonds "Le Sentinelle" del 19 de desembre de 1933

    Necrològica de Charles-Albert Bitterlin apareguda en el diari socialista de La Chaux-de-Fonds Le Sentinelle del 19 de desembre de 1933

    - Charles-Albert Bitterlin: El 2 de juny de 1867 neix a Dijon (Borgonya, França) –algunes fonts citen La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa)– l'anarquista, i després socialista, Charles-Albert Bitterlin. Sos pares es deien François-Antoine Bitterlin i Anne Miserez. Es guanyava la vida com a artesà d'encastament i gravador. En 1887 fundà, amb Pierre Coullery, la Societat Romanda del Grütli, de la qual va ser nomenat secretari. En 1889, quan la repressió sorgida arran de l'edició del «Manifeste des anarchistes suisses» d'Aimé Bovet i Albert Nicolet, purgà tres mesos de presó per no delatar noms de companys. En 1892 va ser condemnat a 20 francs de multa per defensar un borratxo contra la policia. El gener de 1893 intervingué en un debat contradictori entre Alcide Dubois i Adhémar Schwitzguébel a La Chaux-de-Fonds. Durant la nit del 10 a l'11 de desembre de 1893 va difondre a La Chaux-de-Fonds i a Le Locle (Neuchâtel, Suïssa) el manifest «La guerre des pauvres contra les riches», signat pels Grups Anarquistes Suïssos i editat a París (França) pel periòdic La Révolte, fet pel qual el 19 de desembre de 1893 el Consell Federal suís va decretar la seva expulsió de la Confederació Helvètica considerant que aquest manifest legitimava«la propaganda pel fet i el recurs a la violència». Altres companys seus del Cercle d'Estudis Socials de La Chaux-de-Fonds (Auguste von Gunten, Paul Janner, Arthur-Bertrand Monnin i Charles Alfred Reuge) van ser denunciats el gener de 1894 pel mateix motiu. El grup anarquista de La Chaux-de-Fonds, encapçalat per Charles Allement, intentà sense èxit realitzar una col·lecta en favor dels condemnats. Malgrat l'ordre d'expulsió, comparegué amb sos companys al judici i va ser condemnat, com la resta, a quatre mesos de presó i a 1.000 francs de multa per«amenaces i provocació de delictes». El periòdic La Sentinelle organitzà una subscripció popular per a poder finançar les multes i ajudar les famílies dels condemnats. Un cop lliure el 15 d'abril de 1895, s'instal·là a Morteau (Borgonya, França), on continuà militant en els cercles socialistes i sindicalistes. L'octubre de 1913 retornà a La Chaux-de-Fonds, on deixà de militar en el moviment anarquista i s'afilià al Partit Socialista. Estava casat amb Pauline Leibundgut. Charles-Albert Bitterlin va morir el 17 de desembre de 1933 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) i va ser incinerat tres dies després. El periòdic socialista local La Sentinelle publicà una necrològica elogiosa de la seva persona.

    Charles-Albert Bitterlin (1867-1933)

    ***

    Notícia de la condemna de Victors Grosbois publicada en el diari parienc "Le Temps" del 9 de març de 1901

    Notícia de la condemna de Victors Grosbois publicada en el diari parienc Le Temps del 9 de març de 1901

    - Victor Grosbois: El 2 de juny de 1880 neix Le Creusot (Borgonya, França) l'anarquista Victor Grosbois, conegut com Deroulede. Fill d'un gendarme, es guanyava la vida com a ajustador a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) i estava fitxat per la policia com«anarquista convençut de caràcter violent i enrabiat». Participà activament en les revoltes que tingueren lloc entre el 15 i el 16 de febrer de 1901 a Chalon-sur-Saône; per aquest fet, el 24 de febrer d'aquell any va ser detingut per la gendarmeria sota l'acusació de «crits sediciosos» i«escàndol nocturn», processat i condemnat el 7 de març de 1901 per un Tribunal de Policia a tres dies de presó per «escàndol injuriós». Aquell mateix març fugí cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on va ser buscat sense èxit així com a Chalon-sur-Saône i a Le Creusot. Abans havia treballat per a una empresa de construcció mecànica a Batignolles (París) i tal vegada tornà a la regió parisenca. Va ser inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. Sembla que és el mateix Victor Grosbois que des del setembre de 1903 assumí la secretaria adjunta de la Cambra Sindical Federada dels Emmotlladors en Metall de Dole (Borgonya, França) de la Confederació General del Treball (CGT). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Carlo Peroni

    Carlo Peroni

    - Carlo Peroni: El 2 de juny de 1892 neix a Novara (Piemont, Itàlia) el tipògraf anarquista Carlo Peroni. Sos pares es deien Francesco Peroni i Angela Panigone. Després de fer els estudis primaris, entrà a fer feina com a aprenent de tipògraf en diverses empreses de la seva ciutat natal. Quan era adolescent, establí contacte amb destacats militants anarquistes locals que el van introduir en els principis teòrics del pensament llibertari, especialment en el d'Errico Malatesta. Membre del Cercle Agrícola del barri de la Bicocca de Novara, en 1909 estava subscrit al periòdic anarquista Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia). Les precàries condicions econòmiques que patia l'obligaren en 1910 a emigrar als Estats Units a la recerca de fortuna i s'establí a Nova York (Nova York, EUA), on treballà d'antuvi en un petit taller d'enquadernació i després com a bugader en un hospital gestionat per monges italianes. Mesos després es traslladà a Scranton (Pennsilvanià, EUA) on entrà a fer feina a la impremta de l'anarcoindividualista Umberto Molinari. En aquestaèpoca freqüentà els ambients de l'emigració anarquista italiana i participà en els moviments d'agitació del moviment obrer local. El 14 d'agost de 1911 parlà durant el funeral a Scranton del militant anarquista Enrico Monarchi. Durant la tardor de 1911 un telegrama enviat a Roma (Itàlia) pel cònsol italià de Nova York informava del seu retorn a Itàlia sufragat pels seus companys llibertaris. A començaments de 1912 retornà a Novara i setmanes després va ser detingut acusat d'haver «proferit crits sediciosos, insults i resistència a un funcionari públic» durant una cerimònia en honor del rei Víctor Manuel III d'Itàlia. Durant l'escorcoll del seu domicili li van segrestar alguns números de periòdics anarquistes i opuscles i manifests antimilitaristes; denunciat a les autoritats judicials, va ser condemnat pel Tribuna Reial a 16 dies de presó que patí en estreta vigilància. Un cop lliure, continuà amb la seva tasca propagandística, assistint a mítings i reunions anarquistes. Durant molts anys fou secretari dels polígrafs de la Federació del Llibre i membre del grup «La Luce». L'estiu de 1913 promogué una trobada a la Cambra del Treball local entre activistes amb la finalitat de crear un Fascio Revolucionari a Novara, però el projecte no va reeixir a causa del petit nombre de participants. En 1913 s'enrolà com a músic en el 28 Regiment d'Infanteria de Novara i durant els anys de la Gran Guerra fou cap major del 22 Regiment d'Infanteria. Sembla que patí empresonament a Àustria. Després de les operacions bèl·liques, es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia), on participà activament en les agitacions obreres del«Bienni Roig» (1919-1920) i com a membre dels Arditi del Popolo en la lluita contra els escamots feixistes. De bell nou a Novara en coincidència amb l'arribada al poder de Benito Mussolini, es va veure obligat a abandonar la militància activa, limitant-se a realitzar donacions esporàdiques a alguns periòdics anarquistes que es publicaven a l'estranger. Després del gir dictatorial de 1926, va ser durament reprimit per règim i «convidat» a afiliar-se a la Unió de Sindicats Feixistes Industrials de Novara, però es negà en rotund. En 1931 va ser inclòs en el «tercer llistat» de«persones a detenir en determinades contingències», fet que implicava la seva detenció preventiva com a mesura de seguretat en visites, cerimònies i manifestacions feixistes. Després de la II Guerra Mundial s'acostà als comunistes i en 1946 s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI). En 1970 encara era viu a Novara. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Notícia sobre la condemna de Juan Arnedo apareguda en el periòdic barcelonès "Solidaridad Obrera" del 10 de juliol de 1932

    Notícia sobre la condemna de Juan Arnedo apareguda en el periòdic barcelonès Solidaridad Obrera del 10 de juliol de 1932

    - Juan Arnedo Jiménez: El 2 de juny de 1911 neix a Serón (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Arnedo Jiménez. Treballà de paleta i de tipògraf. Després de la proclamació de la II República espanyola milità en el moviment llibertari, en el Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Osca (Aragó, Espanya). El 30 de juny de 1932 va ser condemnat per un tribunal popular a l'Audiència Provincial d'Osca a dos anys i quatre mesos de presó correccional per haver posat durant la nit del 24 al 25 de gener d'aquell any dos cartutxos de dinamita a la via fèrria entre Osca i Tardienta–el jurat popular demanà d'ofici el seu indult– i va ser tancat a Alcalá de Henares (Madrid, Castella, Espanya); dos companys seus, Paulino Dieste Ara i Francisco Jordán Gallego, en van ser absolts. En aquest any va col·laborar en Solidaridad Obrera. L'octubre de 1934 va ser novament empresonat dos mesos, juntament amb altres companys (Antonio Ascaso Jiménez, Juan Barrabés Asún i Mariano Catalina Mata), per«difusió de premsa clandestina». El febrer de 1935 va ser jutjat per la seva participació en els fets revolucionaris de desembre de 1933, però va ser absolt. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 era el president del Sindicat Únic de la CNT d'Osca i participà en els combats als carrers. Després de l'ocupació de la població per les tropes franquistes, aconseguí fugir a les muntanyes i s'integrà en els primers grups de milicians que intentaren alliberar la ciutat. Amb la militarització de les milícies va ser nomenat comissari delegat de Guerra de Brigada del II Batalló de la 125 Brigada Mixta de la 28 Divisió («Ascaso») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. L'abril de 1939 va ser capturat al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i enviat al camp de concentració d'Albatera; jutjat, va ser condemnat a 30 anys de reclusió i tancat a les presons d'Oriola, Elx i Huelva. El març de 1944 va ser posat en llibertat provisional. Posteriorment es va exiliar. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Necrològica de Francisco García Sánchez apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 7 d'octubre de 1986

    Necrològica de Francisco García Sánchez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 d'octubre de 1986

    - Francisco García Sánchez: El 2 de juny de 1911 neix a La Unión (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco García Sánchez. Sos pares es deien Ramón García i Victoria Sánchez. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i visqué molts d'anys a París. Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà en diverses ocasions a la seva ciutat natal i en 1983 s'hi instal·là definitivament. Francisco García Sánchez va morir el 17 de maig de 1986 a l'Hospital Perpetuo Socorro de Cartagena (Múrcia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de La Unión.

    ***

    Antonio Ruju en el documental "Antonio Ruju. Vita di un anarchico sardo"

    Antonio Ruju en el documental Antonio Ruju. Vita di un anarchico sardo

    - Antonio Ruju: El 2 de juny de 1911 neix a Tissi (Tataresu, Sardenya) l'anarquista Antonio Ruju. Fill d'una família pagesa amb grans dificultats econòmiques, sos pares es deien Giuseppe Ruju i Baingia (Gavina) Masala. Quan tenia sis anys començà a treballar al camp llevant les pedres de les terres plantades amb vinyes. Quan pogué, intentà allistar-se a la Marina, però la sol·licitud va ser rebutjada per la seva«absència total de coneixements alfabètics». Després treballà traginant cabassos de tova. Emparat per un oncle matern, brigadier de la Policia Financera, aquest aconseguí que amb 18 anys pogués entrar en el cos, on va aprendre a llegir i a escriure, on tascà per primera vegada el cafè i on es calçà per primera vegada un parell de sabates. Després d'un primer entrenament militar, va ser destinat primer a Ligúria i després al Piemont. Durant la II Guerra Mundial entrà en contacte amb el moviment antifeixista i col·laborà amb la 43 Divisió «Sergio De Vitis» partisana de la Val Sangone piemontesa. Acostat al moviment anarquista, destacà en una operació particularment delicada que consistí en la rendició de la guarnició alemanya d'Avigliana (Piemont, Itàlia); proposat per a una creu militar al valor, la rebutjà per coherència a les seves idees llibertàries. Participà en les iniciatives dels grups àcrates adherits a la Federació Anarquista Italiana (FAI) i conegué destacats militants, com ara Armando Borghi, Italo Garinei, Ilario Margarita, Giuseppe Mariani, Ernesto Rossi i Geatano Salvemini. Després de la guerra abandonà la Policia Financera i emprengué una carrera com a comptable, després com a assessor financer i finalment com a agent de canvi a la Borsa de Tori, activitats que li reportaren una riquesa considerable, amb la qual finançà nombroses iniciatives llibertàries. Participà en diversos congressos i reunions de la FAI i, amb Antonio Strinna i E. Bertran, en representació del Grup «Errico Malatesta» de Torí, assistí al V Congrés de la FAI que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1955 a Civitavecchia (Laci, Itàlia) i al Congrés Nacional de Liorna (Toscana, Itàlia) celebrat entre l'1 i el 2 de maig de 1954. Durant els anys cinquanta mantingué polèmiques amb el comunista Palmiro Togliatti. En 1960 col·laborà en L'Adunata dei Refrattari, de Nova York (Nova York, EUA). Després del Congrés de Carrara (Toscana, Itàlia) de la FAI de 1965 i el naixement dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), el Grup«Errico Malatesta», del qual formà part, s'adherí al nou moviment. Entre novembre de 1976 i juny de 1979 s'encarregà de l'edició del butlletí Informatore anarchico fra compagni e gruppi aderenti ai GIA,òrgan d'aquesta organització. En els setanta mantingué polèmiques amb l'anarquista Pietro Valpreda. Durant els últims anys de sa vida s'acostà a la FAI i en 1993 decidí donar la seva biblioteca –uns 2.000 documents– a Tissi. També en 1993 publicà la seva autobiografia Dall'abisso alla vetta, amb un prefaci del seu amic Norberto Bobbio. En 2001 el cineasta Roberto Nanni estrenà el documental Antonio Ruju. Vita di un anarchico sardo. Antonio Ruju va morir el 25 de gener de 2002 a Torí (Piemont, Itàlia). El 13 de novembre de 2004 se celebrà una jornada d'homenatge a Tissi, organitzada pel «Sistema Bibliotecari Coros-Figulinas», sota el nom Un anarchico in borsa. Il fondo Antonio Ruju della Biblioteca di Tissi.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Fotografia del cos de Mateu Morral, exposat a l'Ajuntament de Torrejón de Ardoz juntament amb el cos del guarda jurat rural a qui prèviament havia matat (2 de juny de 1906)

    Fotografia del cos de Mateu Morral, exposat a l'Ajuntament de Torrejón de Ardoz juntament amb el cos del guarda jurat rural a qui prèviament havia matat (2 de juny de 1906)

    - Mateu Morral Roca: El 2 de juny de 1906 és assassinat a San Fernando de Henares, prop de Torrejón de Ardoz (Madrid, Espanya), l'activista anarquista i neomaltusià Mateu Morral Roca. Havia nascut el 25 de novembre de 1879 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i era fill de Martí Morral, industrial del tèxtil sabadellenc de caràcter liberal anticlerical que militava en la Unió Republicana (UR), i de Àngela Roca, ultracatòlica i filla d'un fabricant tèxtil. Mateu Morral a tenir dos germans, dels quals ell era el mitjà, i tres germanes. Sa germana Àgata va estudiar a l'Escola Moderna i ell va ser educat com a un futur industrial: als 15 anys va ser enviat a treballar a diverses cases comercials de Barcelona (Catalunya) i després va viure a Franca i a Leipzig (Saxònia, Alemanya) per a aprendre idiomes i especialitzar-se en qüestions tèxtils. Sembla que a Alemanya va estudiar enginyeria tèxtil, però també es va entusiasmar per les idees de Nietzsche i pel neomaltusianisme de Max Hausmeister, i es va afiliar en un sindicat del ram del tèxtil. En 1899 tornà, a causa de la mort de sa mare i perquè son germà gran Jaume estava greument malalt de sífilis, a Sabadell, ja convertit en anarquista, fet que li va portar nombrosos problemes familiars, ja que en comptes de dirigir la fàbrica familiar amb eficàcia com havia fet primerament, es va dedicar a adoctrinar els obrers sobre com organitzar-se i anar a la vaga. En aquesta època es relacionà força amb Josep Miquel Clapés, un dels introductors de l'anarcosindicalisme a Sabadell, i amb el propagandista del naturisme integral i anarquista Albà Rosell Llongueres, amic de la infància, projectà la creació de comunes a Sabadell i a Califòrnia (EUA). En aquests anys fou el principal enllaç a l'Estat espanyol de la Lliga Internacional Neomaltusiana (LIN). Aprofità els viatges de negocis arreu de la Península per fer contactes amb el moviment anarquista i escampar les idees neomaltusianes –a Andalusia es relacionà molt amb Pedro Vallina Martínez. També va fer viatges a l'estranger, sobretot a França, on conegué Élisée Reclus i l'activista Gustave Maurice Bernardon, i al Regne Unit, on a Londres (Anglaterra) va conèixer Errico Malatesta. Quan la vaga del metall de Barcelona de febrer de 1902, amb altres anarquistes catalans, elaborà un pla per segrestar diversos empresaris, però finalment aquesta conxorxa quedà en no-res. En aquesta època, amb Albà Rosell i Josep Miquel, promogué a Sabadell el grup anarquista «Gente Joven», la revista anarquista El Trabajo, que finançà de la seva butxaca, i encapçalà la Federació Obrera d'aquesta població. En aquest mateix any de 1902, es relacionà molt amb l'intel·lectual anarquista Felip Cortiella Ferrer, qui, sabedor de la seva afició per Henrik Ibsen, li havia demanat ajuda econòmica per al seu grup cultural i teatral«Centre Fraternal de Cultura» de Barcelona. Fou en aquesta època quan començà a relacionar-se amb l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, distribuint textos per als infants en la Institució de Lliure Ensenyament de Sabadell. També col·laborà en la«Cooperativa Intel·lectual» de Gràcia (Barcelona, Catalunya), creada per l'anarquista Teresa Claramunt Creus i pel seu company Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla). En 1904, amb Lluís Bulffi i Pedro Vallina, creà la secció peninsular de la Lliga Neomaltusiana Espanyola (LNE), la qual presidí, i que edità la revista Salud y Fuerza. A les acaballes de 1904 va abandonar la llar i l'empresa familiars i s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on desenvolupà una intensa tasca conspiradora contra la monarquia espanyola, relacionant-se amb anarquistes d'acció (M. Caussanell, Bernard Harvey, Charles Malato, Josep Martí, Jesús Navarro Botella, Fermín Palacios, Alfredo de la Prada, etc.). A finals de novembre de 1905, coincidint amb el judici a París d'alguns companys acusats de l'atemptat del 31 de maig de 1905 contra Alfons XIII, abandonà París i s'allistà, sota el llinatge de Jiménez, amb Alfredo de la Prada, a la Legió Estrangera francesa a Sidi Bel Abbès (Algèria), amb la intenció de mantenir-se amagat i aprendre tècniques de guerra i l'ús de la dinamita. A finals de 1905, ambdós, desertaren i fugiren d'Algèria. De bell nou a Catalunya, a partir de gener de 1906 es va posar a treballar a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, encarregat de la biblioteca i de la llibreria i fent traduccions (coneixia a la perfecció tres idiomes), ben imbuït de puritanisme i proper al neomaltusianisme, traduint, amb Anselmo Lorenzo, al castellà el fullet de Paul Robin Generation volontaire, que va difondre entre els obrers. També fou corresponsal de la revista francesa Régénération. També es relacionà amb el Comitè de Defensa Social (CDS) de Barcelona. Mantingué relacions amb la nihilista russa Nora Falk i, segons alguns, també va estar enamorat de la companya de Ferrer i Guàrdia, Soledad Villafranca, fet que nega el seu amic Albà Rosell. A finals de febrer de 1906 s'entrevistà a París amb l'exoficial de l'exèrcit i republicà Nicolás Estévanez, de qui va aprendre tècniques de revolta i fabricació d'explosius. El març de 1906 publicà aquestes entrevistes, amb els seus propis comentaris, sota el títol Pensamientos revolucionarios, i el 14 d'abril d'aquell any el jutjat va obrir diligències contra ell per aquest motiu per considerar que atemptava contra l'ordre públic. El 7 maig de 1906 deixà l'Escola Moderna i el 20 d'aquest mes viatjà a Madrid (Espanya). El 31 de maig de 1906 Mateu Morral llançà una bomba a Madrid al pas de la carrossa reial després de la boda del rei Alfons XIII amb Victòria Eugènia, que mata finalment 32 persones i en deixa ferides un centenar. Després de l'atemptat, va aconseguir fugir i va demanar ajuda al periodista José Nakens, director d'El Motín, per amargar-se, cosa que li permeté sortir de la capital, per Daganzo, Ajalvir i San Fernando de Henares, fins que davant les sospites d'un guàrdia jurat rural anomenat Fructuoso Vega, en una posada de Los Jaraices, del terme de San Fernando de Henares, prop de Torrejón de Ardoz (Madrid, Espanya), va ser assassinat el 2 de juny de 1906 després de matar el citat guàrdia quan el volia detenir. La versió oficial del seu suïcidi, mantinguda durant molts d'anys, es va veure descartada per les anàlisis forenses actuals que apunten a un clar assassinat. S'ha assegurat que Morral també va tenir alguna intervenció en un atemptat anterior contra Alfons XIII a París el 31 de maig de 1905; per a alguns va ser l'autor directe que sota els noms d'Eduardo Aviñó Torner i d'Alexandre Farres (o Farràs) Pina, i que altres atribueixen a Jesús Navarro Botella, i que va pertànyer a una fracció violenta del moviment anarquista. El que sí és absurd és atribuir l'atemptat de 1906 al seu fracàs amorós amb Soledad Villafranca. L'atemptat de Morral va tenir conseqüències importants: la reacció, basant-se en les seves relacions amb Ferrer i Guàrdia, va muntar un escandalós procés que va acabar amb l'afusellament de Francesc Ferrer tres anys després i el tancament definitiu de tot allò que tingués a veure amb l'Escola Moderna.

    Mateu Morral Roca (1879-1906)

    ***

    Gueorgui Sheitanov

    Gueorgui Sheitanov

    - Gueorgui Sheitanov: El 2 de juny de 1925 és assassinat a Bulgària Gueorgui Sheitanov (o Cheitanov), una de les figues més excepcionals de l'anarquisme del seu país. Havia nascut el 14 de febrer de 1896 a Jambol (Jambol, Bulgària). Alumne brillant, freqüenta de molt jove els ambients llibertaris. Realitza la seva primera acció en 1913 cremant els arxius del tribunal local, però aconsegueix fugir del seu arrest. En la seva fuita, amb 18 anys, viatja a París, on es reuneix amb altres anarquistes búlgars exiliats, com ara Varban Kilifarski, i freqüenta l'escola llibertària La Ruche, de Sébastien Faure. Torna clandestinament a Bulgària el 1914, amb la intenció de continuar la tasca propagandística revolucionària, de la qual era un destacat orador. Detingut i torturat per la policia, aconsegueix de bell nou escapar. Entre 1917 i 1918 va ser l'únic revolucionari búlgar a Moscou durant la Revolució russa. De tornada a Bulgària, reprèn els seus contactes amb el moviment anarquista i publica la seva famosa Carta als anarquistes i un Manifest als revolucionaris, on palesa la seva decepció dels bolxevics. Va participar en moltes accions armades contra l'Estat, escapant-se de la presó dos pics de manera espectacular. Als 26 anys, va examinar la tàctica del moviment llibertari i va qualificar la lluita que es portava a Bulgària com a inadequada; segons ell, calia una major organització i acció, no només en la feina, sinó també en tots els aspectes de la vida. Va participar en l'alliberament de l'anarquista empresonat Petar Maznev. També va col·laborar en Societat Lliure, revista teòrica de la Federació Anarcocomunista, en la revista literària Plamak, que va influir en molts intel·lectuals, i va editar el periòdic Acratie (1924-1925). El cop militar de 1923 va produir la mort de 35.000 treballadors i camperols; i la resistència armada que va seguir, va culminar en l'atemptat amb bomba contra la catedral de Sofia, perpetrat pel Partit comunista. A partir d'aquest moment, amb la llei marcial proclamada, es va desencadenar una repressió ferotge contra el moviment revolucionari. Sheitanov i sa companya, Mariola Sirakova, van ser arrestats en una emboscada i executats, amb altres 12 companys, la nit del 2 de juny de 1925; tenia 29 anys.

    ***

    Emilio Pedrero Mardones

    Emilio Pedrero Mardones

    - Emilio Pedrero Mardones: El 2 de juny de 1938 és afusellat a Valladolid (Castella, Espanya) el metge anarquista i anarcosindicalista Emilio Cruz Rafael Pedrero Mardones. Havia nascut el 3 de maig de 1911 a Lleó (Castella, Espanya). Sos pares, mestres de primera ensenyança, es deien Emilio Pedrero Caballero i Matilde Mardones Salazar. Son pare, sempre enfrontat al caciquisme local, era director del periòdic Magisterio Leonés i redactor en cap del diari lleonès Las Noticias i per motius polítics va ser tirotejat el 5 de gener de 1916 a Quirós (Astúries, Espanya) pels fills d'un altre mestre, Florencio García, morint dies després, el 18 de gener. Ben aviat quedà orfe també de mare i hagué de cuidar ses germanes Matilde i Luisa a Villaornate (Lleó, Castella, Espanya). Després de fer els estudis de batxillerat a Oviedo (Astúries, Espanya), realitzà la carrera de medicina a Valladolid, on es va doctorar. En aquests anys estudiantils formà part de la Federació Universitària Escolar (FUE). El febrer de 1932 entrà com a alumne intern en la càtedra del professor Rafael Argüelles López, vicerector de la facultat de medicina de Valladolid, plaça que obtingué per oposició. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a partir de 1936 entrà a formar part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 4 de març de 1934 va ser detingut a Valladolid acusat d'haver participat en l'agressió mortal de l'estudiant de medicina falangistaÁngel Abella García en acabar un acte d'unificació de les ultradretanes Falange Española y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalistas (FE-JONS) celebrat al teatre Calderón de la ciutat i que donà lloc a importants aldarulls. L'acusació, sense cap fonament, no va donar lloc ni a l'obertura processal per part del jutjat –per aquest crim va ser condemnat el maig d'aquell any a 14 anys de presó el mestre anarquista Francisco Calle Blanco. El 5 d'octubre de 1934, arran dels fets revolucionaris que es produïren a molts indrets de la geografia peninsular, va ser detingut, jutjat per tinença d'armes i condemnat el 3 de novembre d'aquell any a vuit mesos de presó, que purgà al penal del Dueso (Santoña, Santander, Cantàbria, Espanya). Quan el cop feixista de juliol de 1936 s'amagà en una cova de La Cuesta de la Maruquesa a les afores de la ciutat. Després trobà refugi al domicili d'una família «amiga» a canvi d'importants quantitats de diners que les lliurà Eloisa Mardones, tia d'Emili i resident a Lleó, a través del bisbe d'aquesta ciutat. Quan els diners s'acabaren, la família«amiga» l'engegà al carrer. El 23 de setembre de 1937, després de 14 mesos amagat, va ser reconegut en un bar i detingut. Després de patir dures tortures, va ser portat a Las Cocheras, lloc de detenció instal·lat a les cotxeres dels tramvies de Valladolid. El seu aspecte era tan lamentable per mor dels turments (sense dents, amb els ulls destrossats, completament desfigurat, sense sentit) que els detinguts mostraren la seva protesta, en un moment en el qual tots els confinats volien passar desapercebuts a causa del règim de pallisses, saques i terror que s'hi vivia. Posteriorment va ser portat a la Cárcel Nueva de Valladolid, on José Getino, metge i company seu a la universitat, en tingué cura fins que aquest va ser afusellat. Pedrero, desesperat, intentà suïcidar-se penjant-se de les canonades del bany amb uns cinturons, però un detingut, un pres comú anomenat El Chaval, encarregat de vigilar el bany, ho va evitar mantenint-lo en joli fins que arribaren els guàrdies. Després va ser enviat a la cel·la que ocupaven els menors. Jutjat en consell de guerra el 17 de gener de 1938, va ser condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió». Emilio Pedrero Mardones va ser afusellat el 2 de juny de 1938 a les pedreres del Campo de San Isidro de Valladolid (Castella, Espanya), juntament amb Ángel Egaña; ambdós van ser enterrats en una fossa comuna del cementiri del Carmen de Valladolid.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 06/03/19--01:33: La fi del capitalisme.
  • No n'hi haurà de recuperació. Els cicles històrics són irreversibles. 

             Advertiment a manera de proemi:  Els economistes portaveus dels interessos del capitalisme són omnipresents als mitjans ''occidentals''(o sigui, els mitjans que estan al servei de l'estratègia del capitalisme neoliberal (neocon, en diuen als EUA)). Aquests economistes fan tot tipus d'elucubracions teòriques sobre les crisis periòdiques  del capitalisme, però sempre confirmant  la bonesa del sistema. Semblen un eco del que va dir el president Barack Obama al discurs inaugural, gener de 2009, al referir-se a la causa de la crisi econòmica digué:  La nostra economia està greument debilitada com a conseqüència de la cobdícia i de la irresponsabilitat d'alguns, i, alhora, tot seguit va afirmar com a indiscutible la bonesa del capitalisme dient: El seu poder (el de l'economia de mercat) per crear riquesa i per expandir la llibertat no té rival.

        Fi del proemi.

     

        Els mitjans ''occidentals'' fan campanya permanent  anunciant la fi de la crisi i l'inici de la recuperació econòmica. Això és el que pronostiquen els 40.000 economistes del sistema. Donen per suposat que la crisi és una més de les crisis cícliques que afecten el sistema capitalista. Qualcuns comparen la crisi actual a la de 1929, subratllant però  que actualment els Estats disposen de més recursos per a pal·liar els efectes les crisis econòmiques. Però haurem de veure que aquesta crisi econòmica, iniciada al 2008, és en realitat la mostra de que ja estem immersos en el nou cicle històric global. Respecte a això, vegeu els següents enunciats.

         Tesi:   La fi de la II Guerra fou l'inici del nou cicle històric mundial, cicle que podem definir com el retorn de l'Àsia al centre del món.

         L'Índia i la Xina han sigut  - i continuen essent - els grans motors del nou cicle.  L'Índia inicià la gran cursa amb la proclamació de la independència el 1948. I En Mao Zedong va establir la República Popular de la Xina al 1949.

           A considerar:  Tot i que la Xina figurava com Estat independent, de fet, des de  el segle XVIII, la seva sobirania era greument malmesa per les potències occidentals i el Japó. Amb l'establiment de la República Popular, la Xina recuperà la plena sobirania.

           A considerar:  Certament, el fenomen fou extraordinari:  tot de nous països de l'Àsia i de l'Àfrica proclamaren la independència els anys 50 i 60. Fou  una boletada de nous Estats.

        A considerar:  No s'ha de confondre procés de descolonització amb canvi de cicle històric.

          Per entendre la cosa:  La independència dels països de l'Amèrica llatina a principis del segle XIX  no va significar cap canvi de cicle. De manera semblant, la independència dels països europeus (els quals estaven integrats dins els imperis) després de la I Guerra tampoc comportà cap canvi de cicle.

      

        Tesi:  El canvi de cicle històric mundial fou determinat pel desplegament econòmic (i social) de la major part dels països de l'Àfrica, l'Àsia i l'Amèrica llatina, a partir dels anys 70 del segle passat, desplegament que s'intensificà  els anys 90.

        Tesi: L'inaudit desplegament de la República Popular de la Xina fou l'agent principal que accelerà el canvi de cicle mundial.

          Tot i així, les potències europees (França i Anglaterra, en particular) i els Estats Units mantingueren la seva influència política i econòmica sobre la major part dels nous Estats independents (neocolonialisme). Per tal de reforçar la seva hegemonia, no dubtaren en recórrer a la guerra secreta o al cop d'Estat (Un del més escandalosos fou el cop d'Estat  a l'Iran, al 1953, maquinat per Anglaterra i els Estats Units).

        Tot i així, els Estats Units i les potències de l'Europa occidental no han pogut impedir el desenvolupament dels països dels tres continents esmentats.

        

          Mentre estaven endarrerits els països a que ens referim, proporcionaven matèries primeres barates i eren consumidors dels productes dels països desenvolupats.

         Tesi: Tan bon punt els països dels tres continents  es desenvoluparen, entraren en competència amb les potències econòmiques dominants.

          (Sobre el tema, podeu veure el meu post  Els EUA i el Regne Unit es desindustrialitzen, l'Iran s'industrialitza. La resolució del misteri.).

          Aclariment:  Per descomptat, un hom podria dir que els nous països desenvolupats entren en la competició econòmica capitalista global.

          Sí, l'afirmació seria certa. Així, per exemple, la Xina i Corea del Sud estan en forta competició entre sí respecte a la construcció naval (Actualment, les drassanes xineses ocupen el primer lloc del rànquing, i les coreanes van en segon lloc. Vegeu la web Construcció de vaixells).

       Allò que s'ha de saber i s'ha de dir:  L'ascens de les drassanes asiàtiques (de la Xina i Corea) van provocar la ruïna  de les d'Anglaterra i dels Estats Units.  Aquesta és una mostra clara del que significa el canvi de cicle històric.

          Deia En Barack Obama (i els 40.000 economistes) que el seu poder (el del capitalisme) per crear riquesa i per expandir la llibertat no té rival.

         S'errava, s'errava molt N'Obama, si ens hem d'atenir a les dades estadístiques de l'economia mundial.

         Si la bonesa d'un sistema econòmic es basa amb la seva capacitat de produir riquesa, llavors s'ha de concloure que el de la República Popular de la Xina és el millor; aquest sistema,  definit per En Deng Xiaobing com a construcció del socialisme segons les característiques xineses, ha tingut un inaudit  índex de creixement que s'ha mogut al voltant del 10 % anual).

        Segons la premsa (recollint les dades de l'OECD), enguany la Xina ha esdevingut la primera economia mundial, superant els Estats Units.

           Ha de restar clar: Duent a terme el projecte d'En Deng, el govern xinès utilitza el capitalisme com a instrument per a l'edificació del socialisme a la Xina (No he de repetir aquí el que ja he explicat al post La Xina, la civilització vertical).

        S'han d'escombrar els vils prejudicis:  L'ascens de la Xina  a primera potència industrial del món (ocorregut a principis de segle), no ha estat degut a la mà d'obra barata, sinó  a la mà d'obra altament qualificada. Anualment, el nombre de llicenciats xinesos en enginyeria quadruplica el dels llicenciats nord-americans. Allò sorprenentment barat a la Xina són els sous dels alts càrrecs.

        S'ha de destacar:  El sistema comunista xinès impossibilita la formació de lobbys o de    corporacions capitalistes. 

        Com jo deia en un article:  Els magnats estrangers i els magnats del país no poden comprar mitjans de comunicació de la Xina. Tampoc hi poden crear Think Tanks, ni centres d'investigació, ni universitats, ni ONGs, ni poden fer corporacions (Sobre aquests darrers punts, podeu veure el post  La Xina, l'autèntica llibertat.).

        En tot moment, els mitjans occidentals fan referència a la crisi econòmica mundial. Mundial, en diuen, però la veritat és que el creixement econòmic de la major part de països de l'Àsia, l'Àfrica i l'Amèrica han continuat amb els seus alts índex de creixement econòmic, com si  estiguessin immunes respecte a  la crisi del 2008.

        Sí, els mitjans ''occidentals'' s'afanyen a destacar el descens de l'índex de creixement de  la Xina (El seu índex, en efecte, va passar del 9.3 % de l'any 2011 al 7.7 % de l'any 2012). Però deixen de destacar, aquests mitjans, que el creixement xinès de l'any 2013, 7.7 %,  quadruplica el dels Estats Units, 1.9 %.

        S'ha de saber que, al 2009, els països de la Unió Europea, els EUA, el Canadà i el Japó, afectats per la crisi, tingueren un índex de creixement negatiu; i que, en canvi, l'índex de la majoria de països d'Àsia i d'Àfrica es mostrava insensible al crac del 2008. En efecte, vegeu els índex percentuals del 2009 de qualcuns d'aquests països: la Xina, 9.2, l'Índia, 8.5, l'Iran, 3.9, l'Egipte, 4.7, Indonèsia, 4.6, Nigèria, 6.9, Tanzània, 6.0, el Marroc, 4.8, el Pakistan, 2.8.    (Podeu veure els índex de creixement a la web Creixement global 2009-2013).

        Enguany la Xina ha esdevingut la primera economia mundial, però, tot i així, el pressupost militar  dels EUA és tres vegades més gran que el del país asiàtic.  A més a més, Washington  fa un desplegament colossal d'agents secrets que operen clandestinament a quasi tots els països del món.  Les 17 agències d'operacions secretes tenen una despesa de més de 50.000 milions de dòlars, despesa que sextuplica el pressupost de defensa d'Espanya (Vegeu la web 17 spy agencies USA).

           Al seu discurs al fòrum de Valdai,  el president de Rússia, En Vladímir Putin,  ha denunciat el desordre mundial provocat per pels EUA, dient: En lloc de l'excepcionalisme, els EUA  sembra el caos al món...En un món dominat per un únic país i el seu grup de satèl·lits, el procés de presa de decisions globals es redueix a impulsar les seves pròpies receptes com si fossin propostes universals. Aquest grup s'ha convertit en tan ambiciós que les seves solucions es presenten com si fossin les tota la comunitat internacional. (Podeu veure la web Discurs de Putin al forum de Valdai)-

       Vegem qualcunes de les contradiccions actuals de l'Imperi.

                 

           Per una part, els EUA i els seus subordinats mantenen la supremacia militar al món, però alhora han de constatar que minva el seu predomini econòmic. 

            Les estratosfèriques despeses militars i de guerra bruta fan que els EUA sigui el país més endeutat del món. Per altra banda, Rússia i la Xina ha fet palès que el seu poder militar desafia clarament l'hegemonia ianqui.

      I països que temps enrere eren militarment insignificants han desplegat unes poderoses forces armades. El cas de l'Iran (Un dels eixos del mal) serveix de paradigma. Tot i els esforços (i les despeses) dels Estats Units i d'Anglaterra per destruir la República Islàmica, l'Iran ha resistit les envestides fins al punt d'esdevenir la primera potència militar de l'Orient Mitjà  (S'ha de saber: l'Iran ha esdevingut un gegant en matèria d'alta tecnologia).

        Al 2014, la Xina ha esdevingut la primera economia mundial, però s'ha de saber que a principis de segle ja era la primera potència industrial.

       A considerar: el Banc Industrial i Comercial de la Xina és el major banc del món. I, en paral·lel, la Xina disposa de la major reserva de divises mundial; així mateix, és el principal comprador del deute nord-americà.

        A considerar:  Des del 1978, la Xina s'esforça per evitar la confrontació política amb els Estats Units i per incrementar la cooperació econòmica i social amb aquest país. En la mateixa línia, desplega una política exterior declaradament pacifista i de no intervenció. Però, paral·lelament, va dur a terme un ambiciós pla de modernització de les seves forces armades amb l'objectiu de neutralitzar l'amenaça militar nord-americana.

         A considerar:  Actualment, les drassanes xineses avaren vint (o més) vegades més vaixells que les nord-americanes; de manera que la Xina, si vol,  té a l'abast construir una  armada més poderosa que la dels EUA.

        Tornant a la qüestió central d'aquest escrit, la recuperació econòmica no tindrà lloc. El món ja està situat a un altre cicle històric; no es tracta, en absolut, d'una continuació del cicle en el qual es produïa una successió de crisis seguides de recuperacions (recuperacions que a vegades tardaven molt a comparèixer, com fou la del 1941, que es produí dotze anys després de la gran depressió de 1929).

            En relació a la Unió Europea,   parlar de recuperació econòmica només pot tenir sentit en boca dels governants de les nacions mes industrialitzades.

         Tesi:  Els països poc desenvolupats o a amb indústries poc competitives que entraren a formar part de la Unió Europea  (com fou el cas de l'Espanya d'En Felipe Gonzàlez), en realitat, es ficaven  a la boca del llop (El llop són les multinacionals, les europees principalment).

        Vegem la cosa:  Tan bon punt els països endarrerits europeus esdevenien membres de la Unió Europea  (Espanya al 1986) quedaven sotmesos al lliure canvi comercial; això comportà la ruïna de la major part d'empreses del sector industrial d'aquests països.

       Vegem la cosa: Suprimits els aranzels i establert la moneda comuna, gran part de les empreses d'aquests països no pogueren resistir la competència comercial de les empreses estrangeres.

       Així, per exemple, la poderosa indústria tèxtil catalana fou desmantellada (Bé, en realitat,   Catalunya Sencera ha esdevingut una economia terciària, en base al turisme).

       I posant un referent mallorquí:  A Mallorca, més d'un centenar de modestes empreses de begudes gasoses  van haver de plegar. Ha sigut substituïdes per  multinacionals estrangeres, entre les quals destaca Coca Cola.

       

        Es pot constatar que l'agressivitat comercial de les multinacionals afecta també el sector terciari. Així, l'expansió de les grans superfícies ha provocat el tancament de les botigues tradicionals.

        Vegem la cosa:  Les multinacionals alemanyes, franceses, sueques o nord-americanes  són presents als paisatges urbans catalans, però es fa difícil trobar una multinacional catalana (o espanyola) a Europa.

         Tesi general:  Els països perifèrics de la Unió Europea, sotmesos al ritme destructiu del capitalisme neoliberal, es veuen encongits  sobre una pell de xagrí. És a dir, estan condemnats a la indefensió econòmica; són les corporacions capitalistes les que dissenyen l'infame futur econòmic de la perifèria (L'Espanya estricta queda relegada a exportar únicament pernils, olis, vins i cogombres).

        Per tant, s'ha de preveure la fi imminent de l'euro i de la Unió Europea (Llavors sí; llavors Catalunya Sencera tindrà possibilitats de bastir un Estat independent). O, sinó, la despoblació.


    0 0

    La premsa de Menorca i el llibre de Miquel López Crespí - REPRESSIÓ I CULTURA DURAN EL FRANQUISME (LLEONARD MUNTANER EDITOR), un nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí -


    Per Eduard Riudavets Florit


    Repressió i cultura durant el franquisme és un assaig engrescador. En la línia d’anteriors llibres, com ara L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Cultura i antifranquisme i No era això: memòria política de la transició, analitza, fa la dissecció i ens posa davant els ulls la realitat de la cultura a les nostres illes. El recorregut és exhaustiu, de les arts plàstiques a la literatura, del cinema a la ràdio, i sempre des d’una concepció revolucionària tot seguint les tesis de Gramsci sobre la intel·lectualitat. (Eduard Riudavets Florit)


    “L’obligació de l’escriptor és contar la terrible veritat, i l’obligació civil del lector és conèixer-la”.


    Aquesta frase de Vasily Grossman, autor de la monumental Vida i Destí, m’ha rodat pel cap des de que vaig començar la lectura de Repressió i cultura durant el franquisme de Miquel López Crespí. M’explicaré.

    Sens dubtes no és una casualitat que recordés aquesta cita de Grossman. Al meu humil parer tota l’obra de López Crespí és una constant lluita per trencar el silenci, per esquinçar els vels que amaguen la realitat, per en definitiva contar la terrible veritat que se’ns vol amagar. Miquel López Crespí, un dels grans escriptors en llengua catalana, té una obra extensa en tots els àmbits de la creació literària: poesia, novel·la, teatre i assaig. En tots i cadascun dels seus llibres és ben present el compromís amb els valors de l’esquerra revolucionària i en la defensa de la llibertat dels pobles.

    Repressió i cultura durant el franquisme és un assaig engrescador. En la línia d’anteriors llibres, com ara L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Cultura i antifranquisme i No era això: memòria política de la transició, analitza, fa la dissecció i ens posa davant els ulls la realitat de la cultura a les nostres illes. El recorregut és exhaustiu, de les arts plàstiques a la literatura, del cinema a la ràdio, i sempre des d’una concepció revolucionària tot seguint les tesis de Gramsci sobre la intel·lectualitat.

    En aquest sentit, Repressió i cultura durant el franquisme és un llibre valent, molt valent. López Crespí no s’amaga rere circumloquis, ens deixa ben clara la seva anàlisi de la realitat cultural, no se n’està de fer-nos saber la seva opinió sobre els lletraferits closos en les seves torres d’ivori, ens denuncia la complicitat d’alguns escriptors amb el franquisme, fa baixar dels altars algunes de les patums hipòcritament lloades a la nostra terra, ens parla de la traïció de l’esquerra oficial...i ens fa evident la persecució i marginació de tots aquells intel·lectuals que s’han mantingut fidels a la lluita per la llibertat i la justícia.

    És un llibre escrit des del compromís. Un llibre que ens interpel·la a tots.

    “Pensam que davant el conservadorisme de la política –la manca de perspectives revolucionàries i subversives- aquest paper de revulsiu i de proposta vital per a l’home (paper que en el passat més recent correspongué a l’art) torna a esdevenir principal eina per al deslliurament i perfeccionament de la humanitat esclerotitzada per les grans propostes oficials”.

    No vull acabar aquest escrit sense dir-vos que he gaudit molt tot llegit aquest assaig i, alhora, he après. He conegut fets i persones que desconeixia, he entès situacions que fins ara m’havien desconcertat, m’he emocionat amb alguns retrats i m’he indignat en veure com actuaren alguns literats oficialment encensats. A més m’he adonat de quanta riquesa cultural se’ns ha interessadament furtat.

    En definitiva, Repressió i cultura durant el franquisme no deixa indiferent i això precisament és un dels grans mèrits del llibre. Perquè això és el que cal, perquè “necessitem saber de l’obra i l’existència dels que són soterrats sota tones de ciment armat, menystenguts, atacats, oblidats, silenciats...”. Revista Iris (Menorca)


    0 0
  • 06/03/19--05:49: La fi del capitalisme.
  • No n'hi haurà de recuperació. Els cicles històrics són irreversibles.

             Advertiment a manera de proemi:  Els economistes portaveus dels interessos del capitalisme són omnipresents als mitjans ''occidentals''(o sigui, els mitjans que estan al servei de l'estratègia del capitalisme neoliberal (neocon, en diuen als EUA)). Aquests economistes fan tot tipus d'elucubracions teòriques sobre les crisis periòdiques  del capitalisme, però sempre confirmant  la bonesa del sistema. Semblen un eco del que va dir el president Barack Obama al discurs inaugural, gener de 2009, al referir-se a la causa de la crisi econòmica digué:  La nostra economia està greument debilitada com a conseqüència de la cobdícia i de la irresponsabilitat d'alguns, i, alhora, tot seguit va afirmar com a indiscutible la bonesa del capitalisme dient: El seu poder (el de l'economia de mercat) per crear riquesa i per expandir la llibertat no té rival.

        Fi del proemi.

     

        Els mitjans ''occidentals'' fan campanya permanent  anunciant la fi de la crisi i l'inici de la recuperació econòmica. Això és el que pronostiquen els 40.000 economistes del sistema. Donen per suposat que la crisi és una més de les crisis cícliques que afecten el sistema capitalista. Qualcuns comparen la crisi actual a la de 1929, subratllant però  que actualment els Estats disposen de més recursos per a pal·liar els efectes les crisis econòmiques. Però haurem de veure que aquesta crisi econòmica, iniciada al 2008, és en realitat la mostra de que ja estem immersos en el nou cicle històric global. Respecte a això, vegeu els següents enunciats.

         Tesi:   La fi de la II Guerra fou l'inici del nou cicle històric mundial, cicle que podem definir com el retorn de l'Àsia al centre del món.

         L'Índia i la Xina han sigut  - i continuen essent - els grans motors del nou cicle.  L'Índia inicià la gran cursa amb la proclamació de la independència el 1948. I En Mao Zedong va establir la República Popular de la Xina al 1949.

           A considerar:  Tot i que la Xina figurava com Estat independent, de fet, des de  el segle XVIII, la seva sobirania era greument malmesa per les potències occidentals i el Japó. Amb l'establiment de la República Popular, la Xina recuperà la plena sobirania.

           A considerar:  Certament, el fenomen fou extraordinari:  tot de nous països de l'Àsia i de l'Àfrica proclamaren la independència els anys 50 i 60. Fou  una boletada de nous Estats.

        A considerar:  No s'ha de confondre procés de descolonització amb canvi de cicle històric.

          Per entendre la cosa:  La independència dels països de l'Amèrica llatina a principis del segle XIX  no va significar cap canvi de cicle. De manera semblant, la independència dels països europeus (els quals estaven integrats dins els imperis) després de la I Guerra tampoc comportà cap canvi de cicle.

      

        Tesi:  El canvi de cicle històric mundial fou determinat pel desplegament econòmic (i social) de la major part dels països de l'Àfrica, l'Àsia i l'Amèrica llatina, a partir dels anys 70 del segle passat, desplegament que s'intensificà  els anys 90.

        Tesi: L'inaudit desplegament de la República Popular de la Xina fou l'agent principal que accelerà el canvi de cicle mundial.

          Tot i així, les potències europees (França i Anglaterra, en particular) i els Estats Units mantingueren la seva influència política i econòmica sobre la major part dels nous Estats independents (neocolonialisme). Per tal de reforçar la seva hegemonia, no dubtaren en recórrer a la guerra secreta o al cop d'Estat (Un del més escandalosos fou el cop d'Estat  a l'Iran, al 1953, maquinat per Anglaterra i els Estats Units).

        Tot i així, els Estats Units i les potències de l'Europa occidental no han pogut impedir el desenvolupament dels països dels tres continents esmentats.

        

          Mentre estaven endarrerits els països a que ens referim, proporcionaven matèries primeres barates i eren consumidors dels productes dels països desenvolupats.

         Tesi: Tan bon punt els països dels tres continents  es desenvoluparen, entraren en competència amb les potències econòmiques dominants.

          (Sobre el tema, podeu veure el meu post  Els EUA i el Regne Unit es desindustrialitzen, l'Iran s'industrialitza. La resolució del misteri.).

          Aclariment:  Per descomptat, un hom podria dir que els nous països desenvolupats entren en la competició econòmica capitalista global.

          Sí, l'afirmació seria certa. Així, per exemple, la Xina i Corea del Sud estan en forta competició entre sí respecte a la construcció naval (Actualment, les drassanes xineses ocupen el primer lloc del rànquing, i les coreanes van en segon lloc. Vegeu la web Construcció de vaixells).

       Allò que s'ha de saber i s'ha de dir:  L'ascens de les drassanes asiàtiques (de la Xina i Corea) van provocar la ruïna  de les d'Anglaterra i dels Estats Units.  Aquesta és una mostra clara del que significa el canvi de cicle històric.

          Deia En Barack Obama (i els 40.000 economistes) que el seu poder (el del capitalisme) per crear riquesa i per expandir la llibertat no té rival.

         S'errava, s'errava molt N'Obama, si ens hem d'atenir a les dades estadístiques de l'economia mundial.

         Si la bonesa d'un sistema econòmic es basa amb la seva capacitat de produir riquesa, llavors s'ha de concloure que el de la República Popular de la Xina és el millor; aquest sistema,  definit per En Deng Xiaobing com a construcció del socialisme segons les característiques xineses, ha tingut un inaudit  índex de creixement que s'ha mogut al voltant del 10 % anual).

        Segons la premsa (recollint les dades de l'OECD), enguany la Xina ha esdevingut la primera economia mundial, superant els Estats Units.

           Ha de restar clar: Duent a terme el projecte d'En Deng, el govern xinès utilitza el capitalisme com a instrument per a l'edificació del socialisme a la Xina (No he de repetir aquí el que ja he explicat al post La Xina, la civilització vertical).

        S'han d'escombrar els vils prejudicis:  L'ascens de la Xina  a primera potència industrial del món (ocorregut a principis de segle), no ha estat degut a la mà d'obra barata, sinó  a la mà d'obra altament qualificada. Anualment, el nombre de llicenciats xinesos en enginyeria quadruplica el dels llicenciats nord-americans. Allò sorprenentment barat a la Xina són els sous dels alts càrrecs.

        S'ha de destacar:  El sistema comunista xinès impossibilita la formació de lobbys o de    corporacions capitalistes. 

        Com jo deia en un article:  Els magnats estrangers i els magnats del país no poden comprar mitjans de comunicació de la Xina. Tampoc hi poden crear Think Tanks, ni centres d'investigació, ni universitats, ni ONGs, ni poden fer corporacions (Sobre aquests darrers punts, podeu veure el post  La Xina, l'autèntica llibertat.).

        En tot moment, els mitjans occidentals fan referència a la crisi econòmica mundial. Mundial, en diuen, però la veritat és que el creixement econòmic de la major part de països de l'Àsia, l'Àfrica i l'Amèrica han continuat amb els seus alts índex de creixement econòmic, com si  estiguessin immunes respecte a  la crisi del 2008.

        Sí, els mitjans ''occidentals'' s'afanyen a destacar el descens de l'índex de creixement de  la Xina (El seu índex, en efecte, va passar del 9.3 % de l'any 2011 al 7.7 % de l'any 2012). Però deixen de destacar, aquests mitjans, que el creixement xinès de l'any 2013, 7.7 %,  quadruplica el dels Estats Units, 1.9 %.

        S'ha de saber que, al 2009, els països de la Unió Europea, els EUA, el Canadà i el Japó, afectats per la crisi, tingueren un índex de creixement negatiu; i que, en canvi, l'índex de la majoria de països d'Àsia i d'Àfrica es mostrava insensible al crac del 2008. En efecte, vegeu els índex percentuals del 2009 de qualcuns d'aquests països: la Xina, 9.2, l'Índia, 8.5, l'Iran, 3.9, l'Egipte, 4.7, Indonèsia, 4.6, Nigèria, 6.9, Tanzània, 6.0, el Marroc, 4.8, el Pakistan, 2.8.    (Podeu veure els índex de creixement a la web Creixement global 2009-2013).

        Enguany la Xina ha esdevingut la primera economia mundial, però, tot i així, el pressupost militar  dels EUA és tres vegades més gran que el del país asiàtic.  A més a més, Washington  fa un desplegament colossal d'agents secrets que operen clandestinament a quasi tots els països del món.  Les 17 agències d'operacions secretes tenen una despesa de més de 50.000 milions de dòlars, despesa que sextuplica el pressupost de defensa d'Espanya (Vegeu la web 17 spy agencies USA).

           Al seu discurs al fòrum de Valdai,  el president de Rússia, En Vladímir Putin,  ha denunciat el desordre mundial provocat per pels EUA, dient: En lloc de l'excepcionalisme, els EUA  sembra el caos al món...En un món dominat per un únic país i el seu grup de satèl·lits, el procés de presa de decisions globals es redueix a impulsar les seves pròpies receptes com si fossin propostes universals. Aquest grup s'ha convertit en tan ambiciós que les seves solucions es presenten com si fossin les tota la comunitat internacional. (Podeu veure la web Discurs de Putin al forum de Valdai)-

       Vegem qualcunes de les contradiccions actuals de l'Imperi.

                 

           Per una part, els EUA i els seus subordinats mantenen la supremacia militar al món, però alhora han de constatar que minva el seu predomini econòmic. 

            Les estratosfèriques despeses militars i de guerra bruta fan que els EUA sigui el país més endeutat del món. Per altra banda, Rússia i la Xina ha fet palès que el seu poder militar desafia clarament l'hegemonia ianqui.

      I països que temps enrere eren militarment insignificants han desplegat unes poderoses forces armades. El cas de l'Iran (Un dels eixos del mal) serveix de paradigma. Tot i els esforços (i les despeses) dels Estats Units i d'Anglaterra per destruir la República Islàmica, l'Iran ha resistit les envestides fins al punt d'esdevenir la primera potència militar de l'Orient Mitjà  (S'ha de saber: l'Iran ha esdevingut un gegant en matèria d'alta tecnologia).

        Al 2014, la Xina ha esdevingut la primera economia mundial, però s'ha de saber que a principis de segle ja era la primera potència industrial.

       A considerar: el Banc Industrial i Comercial de la Xina és el major banc del món. I, en paral·lel, la Xina disposa de la major reserva de divises mundial; així mateix, és el principal comprador del deute nord-americà.

        A considerar:  Des del 1978, la Xina s'esforça per evitar la confrontació política amb els Estats Units i per incrementar la cooperació econòmica i social amb aquest país. En la mateixa línia, desplega una política exterior declaradament pacifista i de no intervenció. Però, paral·lelament, va dur a terme un ambiciós pla de modernització de les seves forces armades amb l'objectiu de neutralitzar l'amenaça militar nord-americana.

         A considerar:  Actualment, les drassanes xineses avaren vint (o més) vegades més vaixells que les nord-americanes; de manera que la Xina, si vol,  té a l'abast construir una  armada més poderosa que la dels EUA.

        Tornant a la qüestió central d'aquest escrit, la recuperació econòmica no tindrà lloc. El món ja està situat a un altre cicle històric; no es tracta, en absolut, d'una continuació del cicle en el qual es produïa una successió de crisis seguides de recuperacions (recuperacions que a vegades tardaven molt a comparèixer, com fou la del 1941, que es produí dotze anys després de la gran depressió de 1929).

            En relació a la Unió Europea,   parlar de recuperació econòmica només pot tenir sentit en boca dels governants de les nacions mes industrialitzades.

         Tesi:  Els països poc desenvolupats o a amb indústries poc competitives que entraren a formar part de la Unió Europea  (com fou el cas de l'Espanya d'En Felipe Gonzàlez), en realitat, es ficaven  a la boca del llop (El llop són les multinacionals, les europees principalment).

        Vegem la cosa:  Tan bon punt els països endarrerits europeus esdevenien membres de la Unió Europea  (Espanya al 1986) quedaven sotmesos al lliure canvi comercial; això comportà la ruïna de la major part d'empreses del sector industrial d'aquests països.

       Vegem la cosa: Suprimits els aranzels i establert la moneda comuna, gran part de les empreses d'aquests països no pogueren resistir la competència comercial de les empreses estrangeres.

       Així, per exemple, la poderosa indústria tèxtil catalana fou desmantellada (Bé, en realitat,   Catalunya Sencera ha esdevingut una economia terciària, en base al turisme).

       I posant un referent mallorquí:  A Mallorca, més d'un centenar de modestes empreses de begudes gasoses  van haver de plegar. Ha sigut substituïdes per  multinacionals estrangeres, entre les quals destaca Coca Cola.

       

        Es pot constatar que l'agressivitat comercial de les multinacionals afecta també el sector terciari. Així, l'expansió de les grans superfícies ha provocat el tancament de les botigues tradicionals.

        Vegem la cosa:  Les multinacionals alemanyes, franceses, sueques o nord-americanes  són presents als paisatges urbans catalans, però es fa difícil trobar una multinacional catalana (o espanyola) a Europa.

         Tesi general:  Els països perifèrics de la Unió Europea, sotmesos al ritme destructiu del capitalisme neoliberal, es veuen encongits  sobre una pell de xagrí. És a dir, estan condemnats a la indefensió econòmica; són les corporacions capitalistes les que dissenyen l'infame futur econòmic de la perifèria (L'Espanya estricta queda relegada a exportar únicament pernils, olis, vins i cogombres).

        Per tant, s'ha de preveure la fi imminent de l'euro i de la Unió Europea (Llavors sí; llavors Catalunya Sencera tindrà possibilitats de bastir un Estat independent). O, sinó, la despoblació.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Com si trepitjàs caliu (XXXII) -


    M´havia fet amic de Pedrona durant les setmanes que fórem al santuari. Compareixia de bon matí carregada amb les ensaïmades i llonguets que li havia demanat en Nofre. També era l´encarregada de portar petites comandes de les possessions dels voltants, dels pocs habitants de les cases existents a la plaça: agulles per a cosir sacs de blat, espècies per a la cuina dels sacerdots, material escolar per als blauets... Els únics que mai no li demanaven res eren els membres de la Guàrdia Civil. Alguns dels homes destacats a Lluc anaven i venien d´Inca al Monestir. No necessitaven ningú que els portàs cap tipus de queviures o d´objectes útils per al servei. Si precisaven de res, el comandant de la caserna tenia prou autoritat per enviar qui volgués al poble. Però per a l´escasa població de l´indret, Pedrona esdevenia una peça essencial per a la supervivència quotidiana. (Miquel López Crespí)


    Com si trepitjàs caliu. Sentia el dolor apoderant-se del meu cos. Podria caminar, arribar fins a l´estació? Estava cansat. Provava de dissimular la febre que em posseïa. Caliu i punxes de ferro torturant-me els peus. Na Pedrona s´acomiadà de nosaltres preocupada. “Quan torneu per Inca, passau pel forn. Ja sabeu on teniu una bona amiga”, va dir, abans de marxar després de fer-nos una besada.

    M´havia fet amic de Pedrona durant les setmanes que fórem al santuari. Compareixia de bon matí carregada amb les ensaïmades i llonguets que li havia demanat en Nofre. També era l´encarregada de portar petites comandes de les possessions dels voltants, dels pocs habitants de les cases existents a la plaça: agulles per a cosir sacs de blat, espècies per a la cuina dels sacerdots, material escolar per als blauets... Els únics que mai no li demanaven res eren els membres de la Guàrdia Civil. Alguns dels homes destacats a Lluc anaven i venien d´Inca al Monestir. No necessitaven ningú que els portàs cap tipus de queviures o d´objectes útils per al servei. Si precisaven de res, el comandant de la caserna tenia prou autoritat per enviar qui volgués al poble. Però per a l´escasa població de l´indret, Pedrona esdevenia una peça essencial per a la supervivència quotidiana.

    Coincidíem a l´hora del berenar. Venia a seure a la nostra taula, fent costat a la padrina i en Josep, el vell republicà. Mai saludà ni parlà amb les germanes Gelabert. Intuïa mons de repressió i sang. Com si en lloc de persones fossin escorpins verinosos. Un dia que just li fregaren el braç va estar tot el matí gratant-se. Talment tengués un munt de sangoneres aferrades a la pell.

    Pedrona tenia uns anys més que jo. Però coincidíem en munió de coses! Ella sí que volia estudiar, fer de mestra, ensenyar els infants. Creia que el futur de les persones depenia del món que, de joves, els havien descobert els ensenyants. Era summament intuïtiva. Encertava en la majoria de les sentències que pronunciava. S´havia posat a fer feina, ajudant el pare, de petita. Just havia pogut fer la primària. Però mai no havia perdut el desig de saber. Llegia de nit, mentre ajudava el pare a fer el pa de l´endemà. Llargues hores vigilants el forn, tenint cura del caliu, atenta que el pa no es cremàs i que a primera hora estigués a disposició dels clients.

    Sobre col·legis i instituts, li explicava que no tot eren flors i violes. Sovint, els centres d´ensenyament podien esdevenir presons, camps de concentració, casernes vigilades precisament pels cans més ferotges.

    --Potser la teva experiència t´ha condicionat en un sentit negatiu –deia, alhora que ajudava la padrina amb la llana per a fer-me un jersei. Ella es posava l´ample manyoc de llana entre les mans i la padrina l´anava embolicant fent una bolla més manejable.

    --Tu tens mals records del col·legi –comentava-. Però jo m´imagín fent classes. Història, geografia, literatura... Podria haver ensenyat els al·lots a albirar més enllà del carrer on viuen, lluny del bocí de terra que els correspondrà en morir els pares. El poder d´un llibre! Imagina la força que té oferint infinites possibilitats a la comprensió del que ens envolta! Seria el guia que els portaria a través del desert descobrint cada dia esponerosos oasis de palmeres i fonts de saviesa inabastable!

    Possiblement em vaig enamorar en sentir aquella veu melodiosa, olorar de ben a prop la flaire d´un cos jove, bellíssim. Un amor impossible, evidentment! Amb catorze anys acabats de complir no podia aspirar a res. Per a Pedrona jo era simplement un amic, una persona amb la qual es podia petar la conversa en el temps d´espera de la camiona abans que tornàs a Inca.

    La sentia parlar com aquell qui escolta música celestial. El temps passat al seu costat esdevenia segons. Només sabia mirar el seus llavis, la dolça pronúncia de les paraules, els gests suaus, lents. Ah! Si un dia aquelles mans d´àngel em poguessin acaronar els cabells, les mans, el rostre...

    Quan na Pedrona s´acomiadà a Inca no vaig poder dir res. No podia contestar. Semblava que les herbes tenien un poder més fort del que pensava al principi, quan només senties una certa sensació de cansament. Talment prenguessis un tassó de valeriana abans d´anar a dormir. Les herbes dels ignots habitants de la selva eren la metzina més activa que havia pres en ma vida! Et feien veure el futur, però a costa d´una mena de patiment físic i espiritual que no coneixia.

    Què fer? Era el preu que havia de pagar per voler saber el que seria de la meva persona en els propers anys. I el beuratge era ràpid i efectiu! No em podia queixar. Ara era qüestió de poder arribar a l´estació del tren. A Palma, ens esperava la família. El pare ens ho havia dit per telèfon: “Us vendrem a cercar, no passeu ànsia. Hi serem tots!”. Per un moment vaig somriure. Potser em faci tornar a Lluc en comprovar la meva situació, la suor que em raja del front, les mans que em tremolen.

    La padrina em dóna el seu bastó. “Agafa el gaiato”, diu, amb veu autoritària. “Et veig malament. No sé si arribarem fins a l´estació”. “No és res” li contest, procurant que el meu rostre no reflecteixi el dolor que em domina. “Només estic un poc cansat”, explic, provant de llevar ferro a la situació.

    Avançam lentament enmig del brogit de la gent. Arreu paradetes amb fruita, roba, estris del camp. Senalletes i paners, ormejos per a les bèsties, olletes de fang ben treballades. Boirosament veig els bars plens de clients. No pots avançar a la velocitat que voldries. Camín procurant que el caliu del terra no m´acabi de cremar els peus. A vegades ens aturam uns moments a la voravia, esperant que passi el riu de pagesos i menestrals que ho envaeix tot. Ara és la padrina la que em guia enmig del mercat que ocupa places i carrers. “Déu ser un Dijous Bo”, pens, alhora que augmenta el meu desig d´arribar a l´estació i descansar. La metzina actua, ferma, ocupant cada una de les cèl·lules del meu cervell. En passar davant una apotecaria veig que el calendari indica el novembre de 1975. És una època en la qual he deixat la feina de la llibreria i port una vida summament activa en la militància antifeixista. No he deixat les col·laboracions a la premsa per evidents qüestions de supervivència, però fa temps que no escric contes ni poesia. Avui ens ha tocat fer una repartida de la nostra revista clandestina La Veu del Poble. L'estam venent des de primeres hores del matí. Hem arribat a Inca amb diversos cotxes, aquells sis-cents dels anys seixanta i setanta, que eren expressió del nou nivell de vida assolit per anys de turisme, sempre en creixement. Ens dividim en diversos comandos d´acció i al nostre li toca el carrer Major, començant per l´estació fins acabar a la cruïlla de la carretera d´Alcúdia amb la de Lluc. Fa temps que he vist diverses persones sospitoses que ens segueixen. Membres de la Brigada Social o Guàrdia Civil sense uniforme, dels serveis d´informació? No ho sé. Però tenc mals pressentiments. Quan ens topam amb el grup que dirigeix l´exmissioner Mateu Martí, li dic que vagi en compte: hi ha gent que ens vigila. És just quan veig que quatre persones s´apropen als que repartim prop del claustre de Sant Domingo. En Mateu Martí i els companys són a temps de veure la maniobra i s´amaguen entre la gentada. Nosaltres no tenim temps de fugir. Domingo Morales i Antoni Muñoz, que anaven amb el meu grup, tampoc poden amagar-se. Silenciosament, sense fer coneixedor el que volen, ens situen les pistoles al costat, amagades entre la gavardina. “Callau i caminau cap a la caserna de la Guàrdia Civil. És aquí mateix, en girar la cantonada. I no proveu de córrer. Tenim ordres de disparar””.

    Sort que hem pogut repartir la majoria dels dos mil exemplars que hem portat. “La feina ja està feta”, pens, mentre sent el ferro de la pistola pressionant els ronyons. “I si la notícia de la detenció surt als diaris tendrem propaganda gratuïta!”. Un imperceptible somriure denuncia que no estic gens amoïnat. S´ha acomplert la missió, i la detenció era una possibilitat que sempre teníem en compte a l´hora de sortir de nit a fer una pintada o una repartida de fulls. Per si de cas, abans de cada acció li dic a la germana que, si no torn, tengui cura de la moixa; té claus del pis i pot entrar i sortir en voler. Amb la moixa atesa, sense cap altra responsabilitat concreta, no em fa res estar dies tancat, anant de comissaria als jutjats. Són els darrers dies de la dictadura i, sovint, la repressió no sap què fer amb nosaltres. Malgrat que pel setembre encara han assassinat els cinc joves antifeixistes del FRAP i ETA, malgrat els crims a obres i tallers, la repressió contra els manifestants, el cert és que els sicaris de la policia saben que el seu temps es va acabant. Els diaris ja no són el mateix. Hi ha sectors progressistes en els mitjans de comunicació i l´església.


    En arribar a l´estació m´assec al banc de la sala. La padrina compra els bitllets i torna de seguida, per si de cas necessit alguna cosa. “Ens manquen trenta minuts”, em diu, guardant els bitllets dins la senalleta. Em tap amb l´abric esperant que la febre vagi passant. No és cada dia que pots veure el que viuràs en els propers anys. M´adon que he canviat molt poc en aquests lustres. Quina diferència essencial hi pot haver entre les detencions de l´any 1963 i les d´ara mateix? I si un dia arriba la famosa democràcia per la qual lluitam? Hi haurà també detencions, interrogatoris, multes? I si alguns dels nostres abandonen les idees que tenien de joves i, en assolir el poder, gaudir de cadiretes i bons sous, obliden la lluita per la República, per l´Autodeterminació i el Socialisme? En un avanç de la pel·lícula del futur que contempl he vist, d´una rampellada, algunes escenes dels anys vuitanta i noranta. Sóc jo mateix, amb altres companys. Militam en un nou partit d´esquerres. Estam embarcats en un homenatge a Emili Darder, el darrer batle republicà de Palma assassinat pels feixistes l´any 1937. Torn a veure el mateix que en els seixanta i els setanta: dos cotxes de la policia s´aturen davant la paret del Molinar on pintam un cartell amb la imatge d´Emili Darder. Estic acabant d´escriure-hi el poema de Bartomeu Rosselló-Pòrcel “A Mallorca durant la Guerra Civil”.

    De cop i volta ens apunten amb les pistoles. Ens miram estranyats. Els amics que m´acompanyen no poden creure el que vivim. Ens fan posar les mans contra la paret i ens escorcollen talment fóssim lladres, terroristes que col·locaven una bomba. Sóc el primer que es resisteix. Em gir i els hi dic, ferm, segur de cada una de les paraules que pronuncio:

    --Vostès estan realitzant una acció que fa vergonya. Detenir mallorquins que volen retre un homenatge a la República, al darrer batle de Palma assassinat pels militars i falangistes. O no saben qui va ser Emili Darder?

    No s´immuten. Qui sembla ser el responsable de la dotació policíaca, sense deixar d´apuntar-me amb la pistola, diu, sever, com si l´hagués insultat:

    --No s´oposi a l´autoritat. Jo només sé que vostès estan embrutant parets. Em doni el carnet. Els hem d´identificar!

    Envoltats per un parell d´armes de foc, ens veiem obligats a identificar-nos. Prenen nota del nom i el número del carnet. Arriba una nova patrulla amb més policies. Agafen els pots de pintura, els pinzells, el llibre de Bartomeu Rosselló-Pòrcel...

    Protest inútilment.

    --I aquesta és la feina de la policia democràtica, dels agents d´un Ajuntament socialista? Una vergonya tot plegat. No veuen que aquesta és una paret de l´extraradi, d´un solar buit, i que no embrutam cap façana? No tenen ulls per comprovar el que passa? El que haurien de fer quan veuen uns ciutadans que reten un homenatge al millor batle que mai ha tengut Palma és aturar el cotxe, apropar-se a nosaltres i, en lloc de tractar-nos com a delinqüents, dir-nos: “Volen que quedem al seu costat per a protegir-los, per si compareix algun grup de provocadors?”. O, també: “Bon vespre! Necessiten cap cosa? Tenen pintura abastament? Volen que anem a cercar algun estri necessari per acabar el mural? Estam a la seva disposició”.

    Ens miren amb mal ull.

    Com qui escup les paraules, contesten, aïrats:

    --Demà rebran la visita del nostre correu. Poden donar per fet que la multa serà quantiosa. No es pot embrutar la ciutat de forma impune i vostès realitzaven un acte il·legal”.

    Pugen als cotxes i marxen, deixant-nos sense pintura ni cap dels estris que empràvem per acabar el mural.

    L´al·lucinant viatge en què estic immers em mostra l´any 1990 redactant una carta al meu antic company de clandestinitat, el batle socialista Ramon Aguiló. Li explic que va arreglat si pensa que pagaré les quaranta-cinc mil pessetes de multa que m´han imposat. Li record els anys de lluita contra Franco i, en acabar, li dic que si el dictador no em va fer pagar la multa que ens va imposar per presentar el meu partit d´aleshores, ara ell no seria més que Franco.

    Vaig esperar esdeveniments.

    Els periodistes de tots els diaris de Mallorca es preocuparen per la qüestió i la barbàrie de l´Ajuntament va ser denunciada arreu. Un dels articles més sentits, que més m´emocionà, va ser el que escrigué Llorenç Capellà en el diari Baleares. Potser que aquesta campanya solidària fes reflexionar les autoritats. El cert és al cap d´uns dies trucà a la porta de casa un policia municipal amb un escrit del consistori. La multa havia estat anul·lada!

    Tanmateix no l´hagués pagada mai. En el 76 vaig anar a la presó per no volen pagar una multa que la dictadura ens havia posat. Setanta-cinc mil pessetes per haver volgut presentar el partit clandestinament. Era l´època en què el règim deixava les portes obertes al PCE i el PSOE però perseguia l´esquerra revolucionària al màxim. L´OEC, l´Organització d´Esquerra Comunista, juntament amb altres partits marxistes criticàvem els pactes amb els hereus del Movimiento. No ens volien. Els diaris tenien ordres específiques per a no publicar res de les nostres accions. La consigna oficial era situar-nos al costat del FRAP i altres grups que volien avançar cap a la república i el socialisme. Els mitjans de desinformació oficial controlats per alts dirigents provinents de Falange Española, el mateix Adolfo Suárez, volien acabar amb la nostra influència a fàbriques, hotels, centres d´ensenyament.

    Decidirem plantar cara malgrat la lluita era desigual. La presentació del partit ens costà detencions per part de la Brigada Social. El cas anà a parar a mans del jutge. Aquest havia de decidir la condemna: multa o entrada directa a la presó.

    Ens citaren als jutjats.

    La metzina que he pres em permet situar-me en aquell precís instant, quan l´auxiliar de l´oficina ens obre la porta i indica que podem passar al despatx. En entrar a l’ampla estança l´home alçà la mirada dels papers que llegia i ens va fer un gest amb la mà. Vaig veure quatre cadires preparades. Primer s’assegueren Guillem i Jaume. Després el misser. Jo vaig ser el darrer a ocupar un dels vells butacons de fusta i cuiro gastat pels anys. La pell s’havia ennegrit i, en alguna part, amenaçava de rompre´s. Eren seients d´abans de la guerra? Semblaven heretats de l´època del rei Alfons XIII. Em recordaven les de la casa del rector, al poble, presidint l´entrada, amb les beates de les Filles de Maria esperant, alhora que resaven el rosari. També les cases senyorials disposaven d´aquests clàssics seients. Cap pagès que havia d´acudir al casal per a parlar amb els propietaris de finques i possessions s´hauria atrevit mai a asseure´s en una de les butaques de l´entrada! Romanien drets, amb el capell a la mà, silenciosos, esperant que la criada els indicàs què havien de fer. Un honor, si el senyor els feia passar a la cuina i els convidava a agafar una de les cadires de bova existents. El més habitual era que la criada els acompanyàs fins a la porta del despatx i, sense gosar entrar-hi, des del portal, explicar el problema al senyor.

    El secretari del jutge li anava donant les carpetes del nostre expedient. La Social no solament li havia lliurat l’informe amb el material de la presentació del partit: pel gruix de la carpeta semblava que hi havien incorporat tot el que tenien de nosaltres d’ençà de les primeres detencions en els seixanta.

    Qui era aquell home? D´on procedia? Com endevinar les seves simpaties polítiques? Només sabíem que havia arribat a Palma feia dues setmanes. No teníem cap informació que ens permetés situar-lo en una ideologia determinada. Més endavant descobrírem que pertanyia a una organització de jutges antifeixistes; però en el moment d’entrar al despatx no en teníem ni la més remota idea. Ens trobàvem davant seu esperant la decisió. Més tard, a la presó, durant les llargues hores que ens passàvem passejant amunt i avall pel pati, deduírem que la filtració a l’advocat degué ser cosa seva. La conclusió era senzilla: com hauríem pogut saber el contingut de la investigació, la multa que per força de la llei ens havia d´imposar, si no ho hagués permès? Ens preguntàvem com era possible que Berta i Maria, companyes que feien feina al jutjat, no tenguessin cap dificultat per a llegir les nostres carpetes i dir-ho al misser. Les peces coincidien com en un trencaclosques.

    Les carpetes a l’abast de tothom. La rapidesa amb què havia fet córrer que ens imposaria un multa...

    Finalment alçà la vista i s´adreçà a l´advocat.

    --Supòs que els seus clients ja saben que han comès un acte delictiu –pronuncià lentament, com si volgués comprovar que l’enteníem--. Vostès no ignoren que, amb l’actual legislació, aquestes actuacions són il·legals i, si no hi ha un canvi en les lleis, no tenim altre remei que actuar en conseqüència. Tothom sap que Europa pressiona per un canvi democràtic a l’Estat espanyol. I més d’un any després de la mort del general Franco, els puc dir que som el primer a voler un avanç en les llibertats per al nostre poble.

    Ens miràrem estranyats. Un jutge antifranquista? En què canviava això la situació en què ens trobàvem? Tanmateix, per molt demòcrata que fos, la maquinària judicial continuava actuant com si no hagués canviat res. Ell podia fer totes les declaracions de principis que li passassin pel cap; el cert era que, enmig del pati, ja hi havia el cotxe que ens havia de portar a la presó si no pagàvem la fiança imposada.

    --Esper que el misser us hagi informat dels detalls del procediment.

    Coneixíem la resolució, primer per les carpetes que havien llegit les nostres camarades i, després, per la carta oficial rebuda per l´advocat.

    --Sí –intervengué Sebastià Puigserver--. Sabem que els meus clients han estat condemnats a pagar setanta-cinc mil pessetes de fiança si no volen entrar avui mateix a la presó.

    --Exacte –recalcà el jutge--. Vostès poden quedar en llibertat provisional, a l’espera del judici, si abonen aquesta quantitat de diners.

    S’aturà un moment i, agafant un paper que tenia damunt la taula, me´l va donar.

    El desert, immens, inabastable, s´apropava a velocitat vertiginosa. El nostre món s´incendiava, esclatava en mil direccions, esdevenint cendra. D´on sorgia la necessitat psicòtica d´endevinar quin seria el nostre futur si ja havia estat esborrat dels mapes? Què restava de les cançons de collir olives, de batre, de llaurar la terra, que cantaven els avantpassats? Quin sentit tenia beure beuratges misteriosos, voler aprofundir el que seria de nosaltres?

    La padrina resta preocupada. Em posa bé l´abric, em toca el front per a comprovar si la febre ha tornat. Però davant dels meus ulls l´incendi es fa més gran. Les flames de l´exterior pugnen per penetrar en el vagó. El revisor m´amenaça amb la maquineta de foradar bitllets. De forma instintiva em protegesc el rostre amb les mans. Encara port el mocador per evitar dessagnar-me. Però no hi ha sang. Què ha passat? No ho entenc. Fa uns segons la ferida rajava i pareixia que podia morir d´un moment a l´altre. Què m´havia donat el vell combatent republicà? Una metzina per veure el futur, o un verí per aconseguir que mai l´arribàs a albirar?

    Sent la veu de la padrina dient que no em preocupi, que ja arribam i que el pare agafarà un taxi per a portar-nos a casa.

    --No serà res. Segurament t´has constipat durant els darrers dies. Ja et vaig dir que no sortissis a passejar amb aquell fred. Caparrut com el padrí, sempre has volgut fer la teva voluntat. Quan tornares de la Font Coberta et vaig veure blanc, com si tenguessis anèmia. Aquestes setmanes tot havia anat bé. Era feliç veient com et recuperaves. I ara, aquesta febre sobtada. No ho entenc. Talment un bruixot maligne t´hagués fet beure un verí.

    Qui sap si els misteriosos déus que poblaven les muntanyes havien volgut castigar el meu atreviment. Voler saber què seria de nosaltres el dia de demà! Tanmateix la nostra vida és un atzar imprevisible. Penses anar en una direcció i, de cop i volta, et trobes en un indret inesperat. Avançar és sovint retrocedir. Quan el pare entrà a Terol l´any 37 tot indicava una ruta clara i resplendent; la victòria damunt els feixistes semblava encara possible. Podia imaginar-se un nou país, lluny de la misèria, l´analfabetisme, el poder dels rics. No s´adonava que amb cada passa que avançava cavava un sinistre esdevenidor de presons i camps de concentració. Li era impossible imaginar el sabor amarg de la derrota, la insídia i crueltat dels vencedors, les mil formes de tortura que patiria.

    El tren travessa el pont de les Estacions i comença a frenar. Xiscla damunt els rails talment un animal que porten a l´escorxador. L´incendi ha desaparegut de l´horitzó i, a poc a poc, torn a distingir cases, vehicles, persones. Quan ens apropam a l´estació, just davall el rellotge que hi ha damunt la porta d´entrada, distingesc el pare i la mare que ens fan gests amb les mans.



    0 0
  • 06/03/19--07:59: Convocatòria maig/juny 2019
  • Dilluns 3 de juny de 2019 celebrarem una reunió de la Junta de l'APIMA de l'IES Mossèn Alcover a les 20 hores a la sala d'exàmens nord amb el següent ordre del dia:

    1.- Lectura i aprovació de l'acta anterior.

    2.- Estat de comptes

    3.- Valoració de les darreres xerrades per a pares i alumnes.

    4.- Graduació 4rt d'ESO

    5.- Torn obert de paraula


    0 0

    [03/06] Míting de Michel -«Reivindicación» - Pindy - Cecili - Pérez Hernández - Puente - Salis - Taitz - Roth - Colladant - Gutiérrez Caro - García Giner - Quintavalle - Denís - Miguel - Lafforgue - Hernández Marichal - Chapus - Casado - Raluy

    Anarcoefemèrides del 3 de juny

    Esdeveniments

    Louise Michel oradora

    Louise Michel oradora

    - Míting de Michel: El 3 de juny de 1886 al Teatre del Château-d'Eau de París (França) l'agitadora anarquista Louise Michel, juntament amb Jules Guesde, Paul Lafargue i el doctor Susini, fa un gran míting en solidaritat amb els miners vaguistes de Decazeville, que havien estat jutjats responsables de la mort de l'enginyer Watrin, subdirector de l'explotació minera, i pel qual fou condemnada a quatre mesos de presó per «insults al govern». No obstant això, pogué beneficiar-se d'una remissió de la pena i fou alliberada el novembre d'aquell any.

    ***

    Capçalera de "Reivindicación"

    Capçalera de Reivindicación

    - Surt Reivindicación: El 3 de juny de 1915 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de Reivindicación. Semanario anarquista. Defenderá la Revolución expropiador de Méjido y publicarà Literatura de Regeneración Social. Durant la primera quinzena de juliol de 1915 el periòdic es traslladà a Barcelona. Va ser dirigit per Eusebi Carbó Carbó i el cap de redacció fou Salvio Aiguaviva Vila, amb el suport de Formós Plaja Saló i de Joaquim Estruch Simó. Trobem col·laboracions de Jaume Aragó, Eusebi Carbó, Joaquim Estruch, Ricardo Flores Magón, Higinio Noja Ruiz, Formós Plaja, Rosendo Salazar i Marcelo Salines, entre d'altres. Tirà uns 2.500 exemplars i tingué distribució arreu de la Península. Fidel defensor del pensament magonista, reivindicà les tesis sobre la Revolució mexicana de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM) de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) de les acusacions d'Acción Libertaria, de Gijón, i d'El Porvenir Obrero, de Maó. També polemitzà amb El Obrero Moderno. Reivindicación tenia una visió kropotkiana de l'anarquisme, basat en el retorn a les societats preburgeses (comunisme primitiu de les comunitats indígenes mexicanes, en aquest cas), però enriquides amb el progrés cientificotècnic; la visió d'Acción Libertaria era spenceriana, reivindicant un progrés linial sense retorn. Es posicionà en contra de la Gran Guerra. Hagué de suspendre l'edició en diverses ocasions per causes econòmiques. En sortiren 16 números, l'últim el 22 d'octubre de 1915. En sortí una segona època entre el 30 de desembre de 1915 i el 16 de febrer de 1916.

     Anarcoefemèrides

    Naixements

    Jean-Luis Pindy durant la Comuna de París (1871). Fotografia de Ch. Reutlinger

    Jean-Luis Pindy durant la Comuna de París (1871). Fotografia de Ch. Reutlinger

    - Jean-Louis Pindy: El 3 de juny de 1840 neix a Brest (Bretanya) el membre de la Internacional, communard i anarquista Jean-Louis Pindy. Fuster de professió, en 1867 és membre fundador de la secció bretona de la Internacional i participarà en els congressos de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Brussel·les (1868) i de Basilea (1869). A finals de 1867 passarà a residir a París, on desenvoluparà una important tasca sindical. El 29 d'abril de 1870 serà condemnat a un any de presó per «incitació al delicte» i durant el tercer procés contra la Internacional el 8 juliol de 1870 a un any més. Alliberat el 4 de setembre amb la proclamació de la República, serà un dels creadors del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i, el gener de 1871, un dels signataris del «Cartell Roig» que reivindica «Pas al poble! Pas a la Comuna!» El 18 de març de 1871 prendrà part en l'ocupació de l'Ajuntament de París, i després serà elegit, el 26 de març, membre del Consell de la Comuna pel III Districte, i el 31 de març serà nomenat governador de l'Ajuntament de París. Va votar contra la creació del Comitè de Salvació Pública. El 24 de maig de 1871, durant la Setmana Sagnant, donarà ordre d'incendiar l'Ajuntament de París. Va aconseguir fugir de les tropes de Versalles i es va amagar a París fins a març de 1872, quan va aconseguir passar a Lausana (Suïssa) i després a Chaux-de-Fonds, on, en contacte amb James Guillaume, esdevindrà un actiu militant de la Federació del Jura. El 16 de setembre de 1872 va assistir al Congrés de l'AIT antiautoritari a Saint-Imier, i després participarà als altres congressos que el van seguir. El 9 de gener de 1873 el IV Consell de Guerra contra els communards el va condemnar a mort en rebel·lia. En 1874, amb Bakunin i Andrea Costa, va projectar un pla insurreccional a Itàlia. En 1877 va crear, amb Paul Brousse i François Dumartheray, una secció francesa de l'AIT, amb el seu periòdic L'Avant-Garde. Després participarà en la fundació de la «Libre Pensée», a Chaux-de-Fonds (Suïssa). És autor d'una recepta culinària, la Paindy, veritable concentració de vitamines i de sals minerals (llegums, patates i carn), creada per portar-la a les torrées, picnics campestres al voltant d'un foc organitzats per les seccions internacionalistes del Jura, i que també servirà com a ranxo durant les dures vagues. També es diu que va inventar una varietat de nitroglicerina. Jean-Louis Pindy va morir el 24 de juny de 1917 a Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa).

    ***

    Raniero Cecili

    Raniero Cecili

    - Raniero Cecili: El 3 de juny de 1873 neix a Ancona (Marques, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Emiliano Raniero Cecili. Sos pares es deien Luigi Cecili i Maria Trillini. Es guanyava la vida fent de bastaix i cap el 1895 entrà en contacte amb el moviment revolucionari d'Ancona. Va ser acusat de participar, juntament amb Ercole Bernardelli i Silvio Maiolini, en un atemptat amb dinamita contra el consolat francès el 16 d'agost de 1895, coincidint amb el primer aniversari de l'execució de l'anarquista Sate Caserio. Fitxat com a «perillós», va ser deportat a l'illa de Ponça per 10 anys, però el març de 1896 va ser absolt d'aquest delicte juntament amb sos dos companys. Mesos després, el Tribunal Penal d'Ancona el condemnà a dos anys i set mesos de presó per «associació criminal». La primavera de 1899 retornà a Ancona, moment en el qual el moviment anarquista estava en plena efervescència en aquesta població (judici contra Errico Malatesta, mobilitzacions contra la carestia de la vida, naixement del periòdic anarquista L'Agitazione, etc.). Integrat en la redacció de L'Agitazione, en 1900 en va ser nomenat administrador, en substitució de Giò Batta Carboni, que, en perill de ser detingut, havia fugit. A finals de 1900 patí dues condemnes, una per «robatori» i una altra per «associació criminal», fet pel qual quedà fora de joc durant més d'un any. Es casà amb Elvira Zucchi, amb qui tingué tres infants (Spartaco, Caffiero i Carlo), els quals van ser educats de manera completament diferent a la dels altres nins del seu entorn. Fitxat com «intimidant i violent», el febrer de 1905 va ser ferit en un tiroteig entre bastaixos del port. Quatre mesos després, va ser denunciat per«resistència a un funcionari públic, incitació a l'odi de classe i temptativa de desordres» i condemnat a 10 mesos de presó. El Tribunal d'Apel·lació li va reduir la pena a dos mesos per«possessió il·legítima d'arma de foc». En sortir de la presó visità Pietro Gori a Portaferraio, a l'illa d'Elba, on aquest es trobava molt malalt de tuberculosi. En 1911 hi va tornar per al darrer comiat al poeta anarquista en representació dels anarquistes d'Ancona. S'acostà al moviment sindicalista i entrà a formar part de la Cambra del Treball d'Ancona, del consell assessor de la qual fou membre en 1913. En 1914 va ser nomenat vicepresident de la Federació de Bastaixos del Port, un dels pilars del moviment anarquista local. Després dels fets de la «Setmana Roja» de juny de 1914, va ser processat per «incitació a la violència», però la sentència d'agost d'aquell any l'exonerà per manca de proves. El 15 de desembre de 1914 va ser nomenat president de la Federació de Bastaixos del Port. L'agost de 1917, en plena Gran Guerra, es posà a fer feina al port de Blaia (Aquitània, Occitània), on a més de treballar en la descàrrega de carbó va dirigir la cooperativa dels obrers italians. Després del conflicte bèl·lic retornà a Ancona i va ser nomenat membre del comitè executiu de Correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI). El juny de 1919, després d'un mes formant part del comitè executiu de la Cambra del Treball, va dimitir a causa de la seva detenció per«desordres» durant les reivindicacions engegades pel nou augment dels preus. Després s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia), on donà suport al periòdic Umanità Nova, i a Parma (Emília-Romanya, Itàlia), on participà en el Congrés Nacional de la Unió Sindical Italiana (USI). En aquestaèpoca lluità per aconseguí el retorn d'Errico Malatesta a Itàlia. El 28 de juny de 1920 va ser detingut sota l'acusació d'haver confiscat armes dels bersaglieri disposats a salpar del port d'Ancona cap a Albània. Com a membre del Comitè d'Agitació Pro Víctimes Polítiques de la Cambra del Treball, el 6 d'octubre de 1920 demanà, des de les pàgines d'Umanità Nova, la intervenció immediata a favor dels 500 empresonats a Ancona, els quals havien començat una vaga de fam. En 1921 va ser novament elegit president del comitè executiu de la Cambra del Treball i hagué d'afrontar les problemàtiques qüestions de la postguerra (desocupació, encariment de la vida, etc.). Davant l'avanç feixista, demanà la col·laboració de totes les forces antifeixistes per enfrontar-se als escamots. Va fer costat la crida llançada des d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) per l'acabada de crear Alleanza del Lavoro (AdL, Aliança del Treball), per impedir l'avanç del feixisme mitjançant una lluita eficaç, i va difondre a Ancona el«Manifest nacional» elaborat durant la seva primera reunió d'abril de 1921. L'agost de 1922, davant els nous esdeveniments, l'AdL va fer una crida a la vaga general, que va ser convocada a Ancona, però no a la resta d'Itàlia. Obligat a fugir, s'establí a París (França) com a exiliat polític i mantingué correspondència amb Errico Malatesta. El desembre de 1930 va ser expulsat de França i es va refugiar, primer, a Brussel·les (Bèlgica) i, després, a Barcelona (Catalunya). En 1934 se li va revocar el decret d'expulsió francès i retornà a París, on va entrar en contacte amb altres nombrosos exiliats llibertaris italians. En aquesta època rebé el suport  de la Lega Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). A començament de 1935 se li va decretar l'expulsió de França, juntament amb Virgilio Gozzoli, Alfredo Perissimio i Guido Schiaffonati, fet pel qual es desencadenà una intensa campanya en el seu suport portada a terme pel Comitè de Defensa Social (CDS). El 5 de setembre de 1935, arran d'una denúncia del consolat italià de París, va ser detingut, juntament amb Emiliana Cuzzoli, sa companya d'aleshores, i Antonio Garbellini, per la policia de Saint-Denis (Illa de França, França) sota l'acusació de «fabricació de moneda falsa»; jutjat per l'Audiència del Sena, va ser condemnat a set any de reclusió i enviat a la presó de Melun (Illa de França, França), on mantingué correspondència amb sa família, la qual esperava la seva repatriació i que complís la pena a Itàlia. En 1937, però, es va fracturar el fèmur dret i, com que no va ser ben curat, degenerà en una greu infecció que li va provocar una semiparàlisi a les dues cames. Són les últimes notícies que tenim de la seva persona. En 1940 es trobava en una llista francesa d'«anarquistes perillosos» (Umberto Ceccotti, Enea Del Papa, Pietro Fantazzini, Aldo Fiamberti i Roberto Stanchi). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    Raniero Cecili (1873-?)

    ***

    Diego Pérez Hernández

    Diego Pérez Hernández

    - Diego Pérez Hernández: El 3 de juny de 1887 neix a El Algar (Cartagena, Múrcia, Espanya) el jornaler anarquista Diego Pérez Hernández. Pel seu activisme anarcosindicalista fou detingut a Cartagena i a Barcelona, acusat d'atemptat a l'autoritat i de robatori a mà armada. Entre 1918 s'instal·là a França. Aquest mateix any fou detingut a Marsella, jutjat i condemnat a mort. En 1947 fou nomenat secretari de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del sector ortodox, de Saint-Lô (Baixa Normandia). Després se'n perd el seu rastre.

    ***

    Isaac Puente Amestoy

    Isaac Puente Amestoy

    - Isaac Puente Amestoy: El 3 de juny de 1896 neix a Las Carreras (Abanto i Ciérvana, Biscaia, País Basc) el metge i teòric anarquista Isaac Puente Amestoy. Fill d'un farmacèutic carlista (Lucas Puente García) molt creient, va estudiar el batxillerat amb els jesuïtes d'Orduña i a l'institut de Vitòria (1911). Després d'estudiar medicina a Valladolid (1913-1914) i Santiago de Compostel·la (1914-1918), i d'una curta estada a l'exèrcit a causa de l'epidèmia de grip espanyola, va començar a exercir la seva professió a Cirueña, Vírgala i Maeztu, a partir del gener de 1919, com a metge de partit responsable d'una vintena de localitats i com a secretari inspector de la Junta Municipal. A Maeztu (Àlaba) va exercir fins a la seva mort, recordat pel seu humanitarisme vers els desvalguts. El 12 de maig de 1919 es va casar amb Luisa García de Andoin; del matrimoni nasqueren dues filles, Emeria i Araceli. No es coneix amb exactitud la data en la qual va començar a militar en el moviment anarquista, però sembla que el seu interès prové de conèixer dues persones: el poeta Alfredo Donnay, l'esposa del qual va atendre a Birgara, i el cenetista Daniel Orille, que va visitar Maeztu amb la finalitat de repartir propaganda entre els treballadors de construïen el ferrocarril basconavarrès. En qualsevol cas, en 1926 ja va ajudar els represaliats de Vera de Bidasoa. Va començar a col·laborar en la premsa llibertària en aquests anys sota el famós pseudònim d'Un médico rural, especialment amb articles mèdics (prevenció sanitària, informació sexual...) i molts en la revista Estudios. En 1928, amb Juan José Pastor, va ser membre del comitè fundador de la Lliga Mundial per a la Reforma Sexual de Copenhaguen, que després va rebutjar per  reformista i timorata. Aquest any va ser criticat durament en La Revista Blanca pels seus comentaris sobre dues novel·les de la seva editorial: La Victoria iLa hija de Clara. En 1929 va participar en la comissió que demanava l'indult del dibuixant llibertari Shum (Alfons Vila Franquesa). En 1930, acabat de caure Primo de Rivera, és nomenat diputat provincial perÀlaba, càrrec d'acceptació obligatòria ja que havia estat triat pel Col·legi de Metges d'Àlaba, i va assistir a la primera reunió el febrer on se li van adjudicar set comissions; encara que va rebutjar assistir a les següents reunions i va presentar la seva dimissió dos mesos després, alguns anarquistes --García Oliver especialment-- van criticar durament la seva actitud com si això signifiqués el pas de Puente al reformisme. Durant el període republicà la seva figura assoleix relleu a tot l'Estat i notori prestigi en el camp llibertari pels seus escrits en premsa, fullets sobre temes científics i activitats específicament anarquistes. En 1931 va proposar la creació de la Federació Nacional de Sanitat en CNT, que es va assolir en el congrés de novembre de 1931 amb Augusto Alcrudo. El 16 d'abril de 1932 va ser detingut per participar en el boicot cenetista a la commemoració de l'aniversari de la República i, en vaga de fam a partir del 2 de maig, va ser alliberat el 12 del mateix mes. El novembre 1933 el Ple Nacional de Regionals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el va nomenar ponent per redactar el dictamen sobre el concepte de comunisme llibertari i a finals d'any es va incorporar en el Comitè Nacional Revolucionari encarregat d'organitzar l'aixecament a Aragó i a La Rioja, acceptant la petició del Comitè Peninsular de la FAI i abandonant les seus compromisos i ocupacions. Després del fracàs de l'aixecament revolucionari, va ser detingut el 16 de desembre de 1933 a Saragossa i empresonat (Saragossa i Burgos). El 24 de gener de 1934 un escamot anarquista va entrar a mà armada als Jutjats de Saragossa i va destruir el sumari de la instrucció judicial i, davant la impossibilitat de continuar amb el procés, va ser alliberat el maig de 1934. Encara que no era molt amic de mítings i de reunions --no va assistir, per exemple, als congressos de 1931 i de 1936-- va participar en el congrés de creació de la Federació Nacional de SindicatsÚnics de Sanitat. Després va continuar treballant com a metge a Àlaba i amb la seva tasca de divulgació mèdica i social. El seu prestigi aleshores era enorme i permet comprendre que el Congrés de Saragossa de 1936 assumís bona part de les seves tesis sobre comunisme llibertari. Triomfants els militars el juliol de 1936 aÀlaba, la nit del 28 de juliol de 1936 va ser detingut per la Guàrdia Civil i la Falange al seu domicili de Maeztu i empresonat a Vitòria. La nit del 31 d'agost a l'1 de setembre, formarà part d'una treta de la presó i serà afusellat molt probablement a la gorja de Pancorbo (Burgos, Castella, Espanya). Com a escriptor i com a metge va mantenir dos consultoris en les revistes Estudios i Iniciales, on va deixar palès el seu caràcter progressista en sexologia i les seves opinions sobre medicina naturista i preventiva. Com a teòric de l'anarquisme se li recordarà sempre com a autor del llegidíssim fullet sobre el comunisme llibertari. Trobem articles seus en nombroses publicacions, com ara Acción,CNT, Crisol,Despertad, Estudios, Ética,Iniciales, Inquietudes,Liberación, La Medicina Ibérica, Nervio, Orto,El Pájaro Azul, La Revista Blanca,Revista Única, El Sembrador, Solidaridad Humana, Solidaridad Obrera, Solidaridad,Suplemento de La Protesta, Suplemento de Tierra y Libertad, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, etc.És autor, a més, de nombrosos fullets:Alpinismo (1925), Embriología. Divulgación (1927), Higiene individual o privada (1930), Pueblo, el gobierno es tu enemigo (1931), Los microbios y la infección (1931), Apuntes sobre el comunismo libertario (1932), La sociedad del porvenir (1932), Los mártires de la CNT (1932, amb López Martínez), El comunismo libertario. Sus posibilidades de realización en España (1933), La sociedad del porvenir. El comunismo anárquico (1933), Cómo curar la impotencia sexual (1934), Independencia económica, libertad y soberanía individual (1935),El ocultismo cientifico del aborto (1935), Tratamiento de la impotencia sexual (1935), Ventajas e inconvenientes de los procedimientos anticoncepcionales (1936), La fiebre (1936), Tratamiento de la fiebre (conocimientos científico-naturales al alcance de todos), Por pensar así ¿somos delicuentes?, Métodos anticoncepcionales, Menstruación, su significación e higiene, La higiene, la salud y los microbios, Consejos prácticos para evitar el contagio de las enfermedades venéreas, etc. Encara avui, Isaac Puente Amestoy figura en el registro civil com a«desaparegut», però les seves propietats van ser confiscades, sa família va haver de pagar multes i va ser condemnat a mort pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Burgos. Després de l'afusellament, sa companya va rebre una notificació expulsant-la de Maeztu.

    ***

    Antoine Salis fotografiat per per l'Studio Harcourt de París

    Antoine Salis fotografiat per per l'Studio Harcourt  de París

    - Antoine Salis: El 3 de juny de 1897 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista Antoine Hippolyte Pierre Salis. Sos pares es deien Pierre Louis Salis, fuster, i Marie Bernard, obrera de la seda. Durant la Gran Guerra va quedar cec i va ser condecorat amb la Creu de Guerra amb Estrella de Bronze. En 1918 fundà la Union Amicale des Aveugles de la Loire et de la Haute-Loire (Unió Amical de Cecs del Loira i de l'Alt Loira), organitzà un centre confecció i de venda d'objectes i utensilis diversos produïts pels invidents, creà la Cooperativa dels Cecs de la Loira i fundà i dirigí la «Maison des Aveugles» a Malatavèrna (Roine-Alps, França), casa de repòs i de vacances per a cecs. Militant anarquista com son germà Émile Salis, en 1920 es reunien al seu domicili les Joventuts Llibertàries. El 31 de desembre de 1925, amb la creació del Grup Anarquista-Comunista de Saint-Étienne, esdevingué el seu secretari general. Entre 1924 i 1926 fou delegat als congressos nacionals de la Unió Anarquista (UA), que esdevingué Unió Anarquista Comunista (UAC) en 1926. Com a artista líric, el març de 1927 va ser nomenat organitzador artístic del consell administratiu del grup de l'UAC format per Pierre Dobouchet, Régis Eyraud, André Garnier, Marcel Morel, Francis Poinard i Eugène Soulier. Durant els anys trenta també milità en la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i en el grup local de la Federació Anarquista Francesa (FAF). Membre de la Federació de Cecs Civils, des de 1930 en formà part del seu consell d'administració, fou gerent del seu butlletí i entre 1947 i 1960 la presidí. També fou membre d'«Amitié des Aveugles» (Amistat dels Cecs). En tot el període d'entreguerres es consagrà especialment a la defensa dels companys que patien ceguesa i en crear un sistema d'atenció que permetés una vida digna. Durant l'Ocupació participà, entre gener de 1943 i finals d'agost de 1944, en la Resistència enquadrat en un grup guerriller dels Franctiradors i Partisans Francesos (FTPF) de l'Erau afiliat a les Forces Franceses de l'Interior (FFI), fet pel qual, l'11 de març de 1947, va ser condecorat amb la Medalla de la Resistència i autoritzat a portar la insígnia núm. 283.381 de les FFI. Antoine Salis va morir el 9 de setembre de 1961 al Centre Hospitalari de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Sa companya fou Marie Louise Charitat. Un carrer de Saint-Étienne porta el seu nom.

    ***

    Joseph Taitz (1964)

    Joseph Taitz (1964)

    - Joseph Taitz: El 3 de juny de 1913 neix a Sant-Etiève (Arpitània) l'anarquista, maçó i resistent antifeixista Joseph Taitz, conegut com Jotz o J. Jotz. Sos pares es deien Maurice Taitz, d'origen lituà, i Alice Dupuis. Durant el període d'entreguerres assistí a les conferències de Sébastien Faure. Acompanyà son pare, representant comercial, arreu de nombroses poblacions, entre elles Clarmont d'Alvèrnia (Occitània), i fou aquí quan començà a militar en el moviment anarquista. En 1936, quan esclatà la Guerra Civil Espanyola, participà amb altres companys (Eliane Auboire, François Minet, Rémy Dugne, Eliane Auboire, Antoine Fonfraid i Menachem), en la reunió organitzada pels llibertaris de la regió, que tingué lloc al bosc de Thiers, amb la finalitat d'organitzar l'ajuda a la Revolució espanyola i enviar combois d'avituallament. Quan l'ocupació nazi de França, va ser tancat a la presó de Clarmont d'Alvèrnia pel govern filofeixista del general Philippe Pétain i d'aquest empresonament li van quedar seqüeles físiques, psíquiques i morals durant la resta de sa vida. Un cop lliure, s'enrolà en la Resistència i per aquest fet va ser guardonat amb diverses condecoracions: Creu del Combatent«GIG», Medalla de la Victòria«Liberation», Medalla del Soldat Voluntari de la Resistència 1941, Creu del Clandestí Refractari (STO) i, entre d'altres, en 1990, amb la Legió d'Honor pel general François Binoche. Es guanyà la vida com a dibuixant i fou membre de l'Associació Fraternal de la Premsa Republicana (AFPR). Al final de sa vida es retirà a Niça i establí contacte amb l'historiador anarquista René Bianco. També ajudà el Grup d'Acció i d'Estudis Llibertaris (GAEL) de Clarmont d'Alvèrnia en els seus estudis i en la recopilació de materials gràfics. Joseph Taitz va morir el 23 de febrer de 2011 en una residència de Levenç (Provença, Occitània) i donà el seu cos a la ciència. Estava casat amb Madeleine Pouvreau, amb qui tingué dos infants (Nicole i Michel).

    Joseph Taitz (1913-2011)

    ***

    Gilbert Roth fotografiat per Éric B. Coulaud al CIRA (Marsella, octubre de 2012)

    Gilbert Roth fotografiat per Éric B. Coulaud al CIRA (Marsella, octubre de 2012)

    - Gilbert Roth: El 3 de juny de 1945 neix al XIV Districte de París (França) el llibreter anarquista Gilbert Roth. Son avi per part de mare, l'italià Attilio Cini (1868-1926), va ser un destacat anarquista. Començà a interessar-se pel moviment llibertari abans de «Maig del 1968» i començà a militar en 1969, formant part de la Federació Anarquista (FA), de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la Comissió Organitzadora de les Jornades de Reflexió Antiautoritària (COJRA) i de la Unió Pacifista de França (UPF). Fou un dels animadors, amb altres companys llibertaris, de l'alberg del Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ) situat al costat del metro Laumière del XIX Districte de París, lloc de trobada d'insubmisos a l'Exèrcit, de reunió de diversos grups i individualitats, de debats, etc. Amb Helyette Bess, participà durant molts de temps en les activitats de la llibreria anarquista Le Jargon Libre, al carrer de la Reine Blanche del XIII Districte parisenc, i que funcionà entre 1974 i 1984. Va tenir una filla, Cécile, però posteriorment esdevingué maltusià i marxà cap a Suïssa on es va fer la vasectomia; en tornar, va fer propaganda entre els companys perquè segueixin el seu exemple. En 1974, arran de la detenció de nombrosos membres dels Grups d'Acció Revolucionaris Internacionalistes (GARI), participà en diverses accions espectaculars de solidaritat reivindicades pel Grup d'Acció Revolucionària Ocasionalment Terrorista (GARROT), com ara la mutilació de l'estàtua de cera de l'aleshores príncep Juan Carlos, l'atemptat contra l'estàtua de Sant Lluís del Palau de Justícia, el sabotatge d'una cursa hípica a Auteuil, etc. Durant aquests anys treballà en diferents oficis (electricista, taxista, ordenança, representant de vins, etc.) i muntà una Societat Cooperativa i Participativa (SCOP) d'informàtica a l'Illa de França, integrant-se en el moviment cooperativista. Aquesta experiència en el món empresarial acabà en un vet bancari durant molts d'anys. Acusat amb l'insubmís Joël Chapelle d'un desvalisament a casa d'un notari de Montmorency (Illa de França, França) durant la nit del 9 al 10 de desembre de 1972, va ser empresonat i processat el juliol de 1975; en el seu judici comptà amb el testimoni de«moralitat» de destacats llibertaris (May Picqueray, Léo Campion, etc.) i l'únic prova de càrrec contra ell va ser una palanqueta que la policia trobà al seu domicili; finalment va ser absolt després de passar quatre mesos tancat en presó preventiva. En 1998, seguint el consell de René Bianco, s'integrà en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella (Provença, Occitània), especialment pel que feia a la informatització dels fons, i representà aquest arxiu en diferents reunions de la Federació Internacional dels Centres d'Estudis i de Documentació Llibertaris (FICEDL). Fou el promotor de les famoses anyades de vi «Élisée Reclus» de Grave de Vayres, amb el suport de destacats dibuixants (Nicoulaud, Wolinski, Tardi, Pétillon, Soulas, Charmag i Babouse) que dissenyaren les etiquetes, i els ingressos de les quals serviren per a finançar en part l'adquisició d'un local per al CIRA en 2011. Assistí a nombroses fires del llibre llibertari d'arreu d'Europa (París, Lisboa, Gand, Tolosa de Llenguadoc, Florència, Merlieux, Saint-Dié, Nancy, Cuisery, Lió, Pau, Llemotges, etc.). Trobem col·laboracions seves en diferents revistes llibertàries, com ara Cocherule o Le Réfractaire, i publicà diferents textos en calendaris, fullets i llibres editats pel CIRA (Alexandre Jacob,Élisée Reclus, Han Ryner, propaganda pel fet, etc.). En 2006 engegà un cicle de discussions sota el títol «Les quatre saisons de l'anarchisme» i en 2008 fou un dels fundadors del CIRA-Llemosí a Llemotges, que organitzà un col·loqui i llibreries rurals. També inicià i animà diverses biblioteques llibertàries, com la Biblioteca Associativa de Malakoff (BAM), inaugurada l'1 d'octubre de 2014. Aparegué en dues pel·lícules, Ni vieux ni traîtes (2006), de Pierre Carles i Georges Minangoy, i De la propiété (2008), curtmetratge de Till Roeskens. Malalt de càncer, no volgué passar per hospitals inhumans. Gilbert Roth va morir durant la nit del 13 al 14 d'abril de 2015 mentre dormia a la seu del CIRA-Llemosí de Llemotges (Llemosí, Occitània) i fou incinerat el 20 d'abril al cementiri de Landouge d'aquesta ciutat. En el moment de la seva defunció ocupava el càrrec de secretari del CIRA-Llemosí.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Àgape familiar de «La Muse Rouge» a la Maison de la Coopération de Paris (27 d'abril de 1920): 1. Colladant, 2. Noël-Noël, 3. Pierre Simon-Mérop, 4. Tiziny, 5. Jolivet, 6. G.-M. Gouté, 7. Clovys, 8. Masselier, 9. Germaine Cailor, 10. Fernand Jack, 11. Mand Geor

    Àgape familiar de «La Muse Rouge» a la Maison de la Coopération de Paris (27 d'abril de 1920):
    1. Colladant, 2. Noël-Noël, 3. Pierre Simon-Mérop, 4. Tiziny, 5. Jolivet, 6. G.-M. Gouté, 7. Clovys, 8. Masselier, 9. Germaine Cailor, 10. Fernand Jack, 11. Mand Geor

    - Fernand Colladant: El 3 de juny de 1935 mor a París (França) el cançonetista i propagandista anarquista Albert Fernand Colladant –més conegut com Fernand Coladant i citat a vegades Ferdinand Coladant. Havia nascut el 31 de març de 1881 a Vouzon (Centre, França) i patia una paràlisi a les cames des del naixement. Sos pares es deien François Colladant i Joséphine Pasquier. Cap el 1905 marxà cap a París, on es guanyava la vida fent d'albarder. El 2 de febrer de 1913 participà en un concert a la sala de la Universitat Popular de París en suport del moviment anarquista i el 3 de desembre de 1916 en el concert «Punch Goguette» a la Salle de la Maison Commune de París en suport de la Joventut Sindicalista del Sena. En col·laboració amb altres cançonetistes revolucionaris, fou gerent de la publicació Nos chansons, de la qual sortiren una vintena de fascicles entre 1918 i 1933 i que era un delsòrgans d'expressió del grup artístic revolucionari«La Muse Rouge» (La Musa Roja) on es recollien periòdicament les seves creacions, com ara«Chants de révolte», de Sébastien Faure; «La berceuse du dormant»,«Premier de Mai» i «L'odeur de fumier», de Gaston Gouté; «La Commune a passé per là», d'Eugène Pottier;«Bonhomme Misère», de Charles D'Avray. També col·laborà en Muse Rouge. Revue de propaganda révolutionnaire par les arts, altre dels òrgans de «La Muse Rouge». Fou molt amic de Gaston Couté. Quan esclatà la Gran Guerra rebutjà la «Unió Sagrada» i fou propagandista revolucionari alhora que cada dimecres, durant quatre anys, continuà amb les cançons revolucionàries. Durant la postguerra seguí amb la seva propaganda per la cançó i defensà les idees pacifistes. En els anys vint i trenta participà en els concerts organitzats per «La Chanson de París». Cap el 1933 participà en una gala per recaptar fons per al Comitè de Suport dels Desocupats de Drancy (Illa de França, França), que publicava el periòdic Le Chômeur (1932-1933). El 17 de febrer de 1934 participà en l'homenatge a Xavier Privas que se celebrà a la sala Noctambules de París organitzat per «La Chanson de Paris». Fernand Colladant va morir el 3 de juny de 1935 a l'Hospital Lariboisière de París (França) d'una crisis d'urèmia. Dos dies després, uns quaranta militants llibertaris, membres de «La Musa Rouge» i de «La Vache Enragée» assistiren al moment que se'n portaren el cadàver.

    ***

    Rafael Gutiérrez Caro

    Rafael Gutiérrez Caro

    - Rafael Gutiérrez Caro: El 3 de juny de 1940 és afusellat a Alcalá de Henares (Madrid, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Rafael Gutiérrez Caro –a vegades el segon llinatge citat Cano. Havia nascut el 19 de juny de 1912 a Carmona (Sevilla, Andalusia, Espanya). De família anarquista, son pare va estar detingut en diferents ocasions. Fins als 13 anys assistí a l'escola i amb 15 començà a treballar de pagès, entrant a formar part del moviment anarquista, però militant alhora en el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Perseguit per les seves idees, abandonà el seu poble natal buscant feina. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a Carmona, Almeria, Alacant, La Manxa i en el Sindicat de la Construcció de Madrid. Va ser detingut en diferents ocasions, com ara arran de la vaga general de 1932. També va fer feina de xofer. Quan esclatà la guerra de 1936, després d'haver sufocat la resistència feixista a Carmona, va lluitar a la Sierra Morena i al front malagueny amb la «Columna Andalusia-Extremadura», que va ajudar a organitzar, i comandà el«Batalló Ascaso» al front de Màlaga. Quan la militarització de les milícies, va ser nomenat cap del 280 Batalló de la 70 Brigada Mixta (antiga «Columna Espartacus») de la XIV Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Posteriorment substituí Eusebio Sanz Asensio, amb el grau de comandant, al front de la 70 Brigada Mixta i intervingué en les batalles de Brihuega i de Brunete. Comandà la 149 Brigada Mixta i la XIV Divisió, en substitució de Cipriano Mera Sanz. L'octubre de 1937 va ser nomenat major de Milícies. El març de 1939 va fer costat el cop antiestalinista del coronel Segismundo Casado López. Amb el triomf feixista va ser apressat per les tropes franquistes, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Rafael Gutiérrez Caro va ser afusellat el 3 de juny de 1940 a Alcalá de Henares (Madrid, Castella, Espanya) i enterrat a la Fossa Comuna Núm. 21 del cementiri d'aquesta població.

    Rafael Gutiérrez Caro (1912-1940)

    ***

    Juan García Giner

    Juan García Giner

    - Juan García Giner: El 3 de juny de 1941 mor a Vernet (Llenguadoc, Occitània) el naturista, maçó, georgista i anarquista Juan Antonio José García Giner, conegut com Juanito. Havia nascut el 16 de setembre de 1876 al barri de la Barceloneta de Barcelona (Catalunya). Fill d'una família acomodada, sos pares, d'origen valencià, es deien Juan García González i Vicenta Giner Cases. De natura malicosa, passà la seva infantesa malalt. Quan tenia 14 anys la família retornà a València (València, País Valencià), on al carrer de Gràcia crearen una foneria de ferro i una botiga de venda de claus inicialment i posteriorment ferreteria. Va fer els estudis secundaris a l'Institut Lluis Vives de València. Atret pel pensament anarquista, va fer classes a l'Escola Moderna de València, inaugurada en 1906, i en 1910 fou tresorer de la seva junta directiva. Quan tenia uns 40 anys, trobant-se en un estat desesperat de salut a causa de l'escrofulisme i desnonat pels metges, va llegir el llibre de Louis Kuhne La Nueva Ciencia de Curar sobre el tractament de malalties per mitjans naturals i seguint els seus consells naturistes i vegetarians recuperà la salut integralment. A partir d'aquest moment es dedicà a comprar, llegir i traduir revistes naturistes estrangeres i de fer-ne difusió, sempre des d'un punt de vista llibertari. El gener de 1916 fundà a València la revista naturista vegetariana llibertària Helios, primera publicació a l'Estat espanyol d'aquestes característiques, i que tenia com a finalitat popularitzar entre la classe treballadora els avantatges de la vida naturista. El gener de 1918 creà, amb altres companys (Francisco Sebastián Bonafé, Joaquín Calvo, Julio Folgado, Eusebio Gascón, Luis Lahuerta, Rafael Nogué, Vicente Pinazo, Francisco Sanchis, Vicente Soler, etc.), la «Societat Vegetariana Naturista de València», la qual presidí, i que tingué com aòrgan d'expressió la revista Helios. Aquesta societat de mica en mica es va anar escampant a altres zones peninsulars (Catalunya, Andalusia, etc.). A més de seguir els postulats de Louis Kuhne, mantingué una estreta relació amb el reconegut doctor naturista Adrian Van Der Put Vermuden (Doctor Vander), qui va decidir obrir una consulta a València. El 6 d'abril de 1918 la «Societat Vegetariana Naturista de València» inaugurà una nova seu social al carrer de la Tapineria de València. Sempre fent costat les activitats anarquistes, en 1922 lliurà a Josep Viadiu Valls els diners necessaris per a la publicació del primer número de la nova etapa de Solidaridad Obrera editat a València. A partir de 1923 administrà el «Sanatori-Escola Naturista Beniatlà», fundat per José Sancho Masanet i dirigit pel doctor Enrique Jaramillo Guillén a Dènia (Marina Alta, País Valencià). Entre el 10 i el 14 de setembre de 1925 presidí el I Congres Naturista Espanyol, que se celebrà a Bilbao (Biscaia, País Basc). Posteriorment, davant la necessitat de comptar amb un lloc on reunir-se per a celebrar les seves trobades naturistes (dinars a l'aire lliure, conferències, acampades, banys solars, etc.), el 27 de febrer de 1927 la societat va adquirir un terreny anomenat «El Pantà», al municipi de Torrent (Horta Oest, País Valencià). Abandonà, amb Antònia Maymón Giménez i Juan Ramón Moreno, el II Congrés Naturista Espanyol que se celebrà entre el 19 i el 23 de setembre de 1927 a Màlaga (Andalusia, Espanya), disconforme amb la línia purament trofològica –la trofologia es refereix a la compatibilitat bioquímica i l'harmonia dels aliments– que volien donar-li al moviment naturista Nicolás Capo Baratta i José Castro Blanco. En 1929 assistí al III Congrés Naturista Espanyol que se celebrà dins dels actes paral·lels a l'Exposició Internacional de Barcelona. En aquesta època col·laborà estretament amb el cenacle espiritista naturista barceloní «El Progreso del Alma». El 18 de setembre de 1932 assistí a la inauguració del Sanatori Naturista de Busot (Alacantí, País Valencià). Entre el 16 i el 19 de maig de 1933 fou vocal de la III Assemblea Naturista Espanyola celebrada a Busot. Seguidor de les tesis de l'economista Henry George, el maig de 1934 fou un dels fundadors de la Secció de València de la Lliga Georgista Espanyola, de la qual va ser vocal de la seva junta directiva. Presidí el comitè organitzador del IV Congrés Naturista Espanyol que se celebrà entre el 8 i l'11 de juliol de 1934 a Manzanares el Real (Madrid, Castella, Espanya) i va fer la conferència de clausura «Naturismo filosófico social» a l'«Ateneo Teosófico» de Madrid. En aquest mateix any de 1934 la «Societat Vegetariana Naturista de València» va entrar en crisi des del moment que sorgiren contradiccions internes d'ordre ideològic sobre l'acceptació o no de la trofologia. En 1935 assistí al Congrés Naturista Espanyol, que se celebrà a Sevilla (Andalusia, Espanya), on presentà una ponència molt discutida («Catecismo naturista») que finalment es va aprovar. La guerra civil va interrompre la publicació de la revista Helios i les activitats de l'associació i el triomf franquista dissolgué definitivament la societat i perseguí els seus membres. Detingut per l'exèrcit franquista, va ser processat per la seva pertinença a la maçoneria (tenia el grau novè dins la lògia «Paz y Justicia» de València), però finalment va poder passar a França. Gràcies a un familiar, en principi, evità els camps de concentració, però finalment hi va ser reclòs. Juan García Giner va morir el 3 de juny de 1941 a l'hospital del camp de concentració de Vernet (Llenguadoc, Occitània).

    Juan García Giner (1876-1941)

    ***

    Nicola Quintavalle

    Nicola Quintavalle

    - Nicola Quintavalle: El 3 de juny de 1947 mor a Capoliveri (Illa d'Elba, Toscana, Itàlia) el barber anarquista Nicola Quintavalle, conegut com Nicola Antonelli. Havia nascut en 1865 a Capoliveri (Illa d'Elba, Toscana, Itàlia). Lector apassionat i autodidacta, només pogué freqüentar l'escola elemental i de ben jovenet abraçà les idees anarquistes. Amic del destacat propagandista anarquista Pietro Gori, a finals dels anys vuitanta s'embarcà en un vaixell mercantil que acabà enfonsant-se durant una tempesta davant les costes americanes. Quan la repressió del moviment anarquista capitanejada pel president del Consell de Ministres italià Francesco Crispi es trobava a Paterson (Nova Jersey, EUA), on treballava en una barberia. En el si de la comunitat llibertària italiana conegué Giuseppe Ciancabilla i Gaetano Bresci. Formà part del cercle anarquista de West Hoboken (Hudson County, Nova Jersey, EUA) i col·laborà en el periòdic L'Aurora. A West Hoboken va ser detingut acusat d'haver amenaçat de mort sa companya. Retornà a Itàlia, juntament amb Gaetano Bresci i Antonio Laner, des de Nova York (Nova York, EUA) el 17 de maig de 1900 amb el vaixell Gascogne i tal vegada va participar en el planejament de l'atemptat mortal contra el rei Humbert I d'Itàlia. El 30 de juliol de 1900 va ser detingut pels carrabiners a Capoliveri sota l'acusació de complicitat en el magnicidi i durant els trasllat a Piombino (Toscana, Itàlia) va ser objecte d'una temptativa de linxament per part d'un grup d'exaltats monàrquics. Va romandre empresonat durant més d'un any i posteriorment exonerat durant la investigació ja que només les autoritats tenien contra ell una carta sense importància dirigida a Gaetano Bresci. El 28 d'agost de 1901 va ser alliberat i, com què continuà fidel a les idees anarquistes, va ser posat sota estreta vigilància especial per les autoritats durant 12 anys i amb la prohibició de retornar als Estats Units. A l'illa d'Elba es casà amb Ottavina Chiesa. Després de la pujada del feixisme al poder, continuà vivint al seu poble natal sense aparentment preocupar-se per qüestions polítiques i treballant de barber. A causa de la seva avançada edat, el 30 d'abril de 1942 va ser esborrat del registre de subversius. En aquests anys de vellesa vivia venent tramussos pels carrers de Capoliveri. Després de la II Guerra Mundial continuà les seves activitats dins del moviment anarquista. Nicola Quintavalle va morir el 3 de juny de 1947 a Capoliveri (Illa d'Elba, Toscana, Itàlia) i al seu funeral, que esdevingué un acte força popular, assistiren representants del grup anarquista«Michele Angiolillo», de la Unió de Dones Italianes (UDI), del Partit d'Acció (PA), del Partit Comunista Italià (PCI), del Partit Socialista Italià (PSI) i del Partit Republicà Italià (PRI) de diverses poblacions (Capoliveri, Rio Marina, Portoferraio, Porto Longone, etc.).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Novetats editorials de les Illes - De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) -


    Querubins de guix


    De cop i volta els grans somnis s’esfondraven sense poguéssim salvar-ne ni la més petita espurna d’esperança. Com havíem pogut arribar a la grisa desesperació que ens envoltava? No ho sabia. Però m’adonava, com si un àcid que em devoràs la gargamella i m’arrancàs la carn fins al moll dels ossos, que ara disposaria de moltes hores, potser la vida sencera, per esbrinar-ho. (Miquel López Crespí)


    De cop i volta els grans somnis s’esfondraven sense poguéssim salvar-ne ni la més petita espurna d’esperança. Com havíem pogut arribar a la grisa desesperació que ens envoltava? No ho sabia. Però m’adonava, com si un àcid que em devoràs la gargamella i m’arrancàs la carn fins al moll dels ossos, que ara disposaria de moltes hores, potser la vida sencera, per esbrinar-ho.

    Vaig fer una ullada al pis. Arreu els llibres, els quadres, els objectes que m’havien agombolat els darrers anys. Feia segles que no tenia temps per a contemplar el meu improvisat refugi contra les onades i els caps de fibló que, sovint, compareixien, furients, poblant l’horitzó de mals presagis. El sol que entrava per la finestra dibuixava ombres i clarors a les parets, ben igual que si tot l’espai s’hagués poblat de monstres provinents del més enllà. Eren els dimonis amb els quals ens atemoria el sacerdot, quan ens era obligat anar a doctrina en la multitud de dies plujosos i sense sortida de la infantesa? Un inesperat calfred em sacsejà de cap a peus. Fantasmagòrics esperits amb enormes cues i banyes, portant forques a les mans, arribaven, de sobte, pujant per l´escala de l´edifici, penetrant en el replec més amagat del cervell. Ball de màscares i flaire de sofre provinent de l´infern. Realment ens portarien davant la presència de Satanàs i l´exèrcit de dimonis que l´acompanyaven? Els genis malèfics ens introduirien dins les grans olles que poblaven el reialme del Mal? Ens bullirien fins aconseguir que la carn se separàs dels ossos? Podríem suportar el dolor etern que ens prometia el rector des de dalt de la trona si continuàvem mirant les al·lotes pel carrer? Com escapar a la tortura que ens esperava? La mare... seria capaç de comparèixer a les portes de l’Avern, convèncer Lucífer que ens alliberàs? Qui havia ordit tantes bestieses contra els infants? Embrutar les il·lusions més dolces dels nins! Fer creure que mirar les cames de la companya de jocs era pecat i que, si un dia arribàssim a acaronar el rostre àngelic que ens delia fins a límits increïbles, patiríem, per a tota l´Eternitat, el foc i l’oli bullent damunt la nostra pell!

    I si el món hagués pogut ser diferent, sense aquesta sensació de culpabilitat ancorada al fons de l’ànima?

    Els mots sonaven ara com un eco de certeses remotes. Tot havia canviat. Capgirada la realitat, els ulls s'obrien a poc a poc, absents del món, en el laberint escollit. Els colors del paisatge i dels cossos eren posseïts per una llum que sorprenia i encegava, que queia verticalment sobre la terra trencant els espills dels llacs, alimentant visions de miratges. Resplendor de la natura més salvatge perllongant la perfecta línia de l'esglai.

    A casa, el pare, en veu baixa, contava com, en temps de la guerra el poble convertia les esglésies en sales de cine, salons per anar-hi a ballar, teatres, mercats, infermeries, escoles... Guaitant la porta, mirant des de rere les cortines de les finestres, abaixant la veu perquè els veïns no el sentissin, s´apropava a la mare i li xiuxiuejava: “Molts sacerdots renegaren del catolicisme i s’ajuntaren amb joves milicianes, partidàries de l’amor lliure i la Revolució Universal. Els veies feliços, amb una pistola al cinturó, passejant la bandera roja del proletariat i fent sermons a favor de les col·lectivitzacions des de la seva antiga trona. Els casaments es feien davant l’antic altar major, on ara, en lloc del Crist, els sants i la Verge hi havia un quadre amb la figura de la República. Talment Atenea presidint el Partenó. Sovint les parelles feien el jurament d’amor etern amb una pistola a la mà dreta i alçant el puny amb l’esquerra. En alguns pobles, els més radicals, substituïen la imatge de la Llibertat per les banderes de la CNT-FAI i el POUM. En acabar la guerra, els falangistes els mataren a tots. Amb les dones, tampoc no hi hagué pietat.

    La que pogué escapar dels escamots d’execució patí tortures i violacions. Amb els cabells tallats arran, després de fer-les beure sis o set tassons d’oli de ricí, eren exposades enmig de la plaça, a mercè de les escopìnades dels guanyadors, a la ràbia de beates i feixistes”.

    El pare callava un moment i, agafant el bufador, procurava que el foc no s’apagàs. A l’hivern, el vent de tramuntana feia grinyolar les portes. Senties llunyanes portades provinents de cases on no tengueren la precaució de tancar-les. Després, restàvem en silenci. L’oncle posava la ràdio per sentir el “parte”. La veu gutural del locutor acabava sempre amb la coneguda consigna: !Caídos por Dios y por España! ¡Viva Franco! Arriba España!.

    Aleshores ja feia temps que m’havia adormit, descansant el cap damunt els genolls de la mare. M´imaginava en el jardí de l’Escola Graduada, caçant papallones amb na Margalida, la veïna de la qual estava enamorat. Somniava que m’apropava al seu cos. Era primavera i restàvem sols entre palmeres i rosers. Anar a cercar papallones era l’excusa per estar amb ella i trobar el moment adient per sentir el seu alè, la flaire entabanadora del seu cos. Em perdia en un màgic món de fantasia, imaginant que érem sols enmig del poble i que ningú, mai, ens podria separar. Junts per a tota l’eternitat en un espai on només se sentís el batec de la nostra respiració, el soroll dels nostres cors palpitant vertiginosament mentre ajuntàvem els llavis en una besada a les galtes que ens feia enrogir intensament.

    Després de l´esbatussada, en tornar a casa era com el nàufrag que, miraculosament, troba unes fustes enmig de la mar on s´aferra amb desesperació.

    Reconeixia mobles estimats salvats dificultosament de l’ensorrada familiar, restes de les cases venudes en adverses circumstàncies, el canterano de la repadrina, curull de sants i creus, ramells de flors coral·lines, cadires bellament treballades per fusters desapareguts feia anys, taules de caoba que mai no vaig veure fer servir per dinar o sopar, misterioses capsetes de contingut ignot... A la seva cambra hi hagué sempre corcats angelets de fusta, querubins de guix plens d'estudiada satisfacció entremig la forassenyada regularitat d'un cucut de paret. Posseïa igualment un somort reialme fluvial d'increïbles estrelles de mar, navegant, a les palpentes, per abissals estius agostadors d'arenes cruelment dessagnades. Portat per la meva curiositat d'infant, topava, per atzar, amb peixos i llurs vidres de coloraines als ulls, gàbies misterioses plenes d'ocells i lloros dissecats. Per qualque lloc el retrat de la repadrina i un floc de cabells que li tallaren quan tenia cinc anys. Aleshores, en èpoques remotíssimes, aspirava la fragància de les flors deixades a l´entrada de la cambra. Record que, amb una dolcesa corprenedora em mostrava els escapularis de la guerra -aquell netet mort a l'Ebre!-, camafeus i rosaris d'argent, vitrines amb papallones crucificades que tenien un aire de tristesa pensarosa. Jo era aleshores un explorador a la recerca d'auguris i prodigis, un permanent habitant de les tardors perdudes dins l'ombra.

    La record com la fotografia que m'espera al cementiri. Ella, lluna creixent ensenyant-me a trobar el rastre fonedís de l'albada, a parlar amb la llum extraordinària que naixia de les pedres.

    Mirar, com si fos ara mateix, els armaris amb inversemblants espills i sedes arnades, cortines fetes malbé pel pas immisericorde dels anys, ventalls de nacre que només s’obrien en situacions molt especials, esgrogueïdes fotografies de familiars dels quals ja ningú recordava els noms... Divisava el sofà que portà l’oncle des de Barcelona, quan es va arruïnar amb el negoci dels vins, els mobles del menjador amb el ressò de mil converses surant enmig d´una atmosfera espectral; els quadres de sants arnats, obscurits per anys de pols i humitat... Tot perdut. Les veus dels dies de festa oblidant-se, desfent-se menjades pel corc. Esvanides presències dels morts que, envoltats de negres cortinatges, els empleats de la funerària situaven a l´habitació més bona de la casa el dia del funeral. Jo era un infant i eren els meus primers contactes amb la Mort: el bagul, la flaire espessa dels ciris, la remor de les beates, resant el rosari, provant de consolar els pobladors d´aquell univers que desapareixia en la fondària de l´oblit... Arreu, en calaixos plens de pols, fotos molt antigues, joves, al·lotes de finals de segle XIX, lluint totes les joies de la família... qui eren, com es deien? Ningú havia tengut cura d’escriuren´n el nom al darrere. Diverses generacions de desapareguts poblant encara les cambres i els passadissos que conegueren tristors i alegries, festes de casament, naixements i sobtats viatges sense retorn. En el fons, romandre perduts en aquell casal en declivi, aferrar-se als records, era la nostra forma de resistir les punyents humiliacions de l'època, de defugir la brutal mesquinesa dels assassins de la guerra, els botiguers enriquits amb la suor del poble. Un particular sistema de senyals ens permetia marxar lluny de l'enfollida urgència dels rellotges, la irrespectuosa violència dels vencedors malbaratant el laberint on encara sosteníem un dur combat contra enemics i malfactors. Aleshores ens delia gaudir dels petits objectes, les sensacions considerades insignificants pels nostres cínics dominadors: menjar amb culleres de fusta, beure aigua de la cisterna amb treballades gerres de fang, olorar la flaire del pa just acabat de coure amb aromàtiques branques de pi i olivera. Maldàvem per descobrir els fonaments de les coses, la tendresa de les primeres carícies sense pecat, l'eco dels avantpassats i llurs erosionades rialles viatjant per les cambres en penombra. Són els fonaments subterranis de l'existència, el cant, l'ampla marea de l'experiència que embelleix els dies i que esclata, sortosament, dins la retina com una sobtada explosió d'estrelles.

    Els pares, les meves germanes i jo, havíem ocupat els buits deixats per les tenebroses visites de la Dama de Negre. En el despatx, els llibres de la família, alguns d’ells salvats miraculosament de la guerra; d´altres, adquirits a les llibreries de vell de Barcelona i Palma. Quan el pare va sortir dels camps de treball dels vencedors, en tornar a casa després de cada viatge a la península, solia portar sempre joguines pels fillets estimats. I, malgrat que hagués de romandre setmanes sense fumar, portava, dins la maleta, un caramull d´antics i valuosos exemplars provinents dels encants. Era un home que es delia per tocar suaument amb les mans aquelles joies de la impremta. Les acaronava com un enamorat i, només amb el tacte, podia endevinar-ne l’època de publicació. La seva dèria era trobar volums publicats abans de la victòria del franquisme. Novel·la, poesia, teatre, assaig... li era ben igual. Com si abans, en temps de la monarquia, no hagués existit la censura! Considerava, no sense raó, que el règim que ens aclaparava, feixuc i sangonós, era el pitjor que havia patit Espanya. El comparava amb la tenebror existent en temps de Ferran VII que, per a ell, representava un dels monarques més ignominiosos que poblaren el planeta. Els llibres del segle XIX, i no em parlem si eren d´abans d´aquesta època!, li semblaven fantàstiques meravelles. Trobar una edició de Màkxim Gorki i Charles Dickens publicada abans del triomf del general Franco era assolir la màxima felicitat possible! El record assaborint les seves troballes, tancat al despatx particular que tenia a les golfes, el refugi on servava els tresors més estimats.

    Sí, restes d’un antic naufragi. Talment les fustes i els objectes d’un vaixell estavellat contra les roques i que les onades porten fins a la platja. Com caminar entre els núvols.

    El passat assoleix una curiosa densitat nerviosa. Ple i ric, madur com una fruita a la tardor. A la pàl·lida llum del capvespre brilla un sol fràgil sobre les llunyanes neus perpètues del record. Rememorava els pendents i contorns d'antigues promeses amb afecte condemnat i ert. Sentir la crua ambivalència dels pensaments oscil·lant d'una banda a l'altra: les citacions d'algun poeta oblidat, la flaire de les magnòlies, el gust del iode, els cementiris familiars, aquella precisa, exacta hora amb la textura de la Mort, l'imprevist, la ràbia dels pares, l'exili interior. Espectacle de follia suspès en una solució de silenci. Tot de mots provisionals i insegurs produïts pels narcòtics als nervis. Meravellosa i falsa eufòria de cap a peus. Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle. Palpava els objectes que m’envoltaven. Com es pogueren salvar? Recordava la casa del poble en silenci. Els padrins i la mare eren als horts vigilant els jornalers. Jo tenia nou anys i el món era una capsa permanent de sorpreses. Els animals del casalot em fascinaven: l’exèrcit de moixos que s’ensenyorien del llit i les cadires de l’entrada i les llunyanes habitacions; el soroll dels ànecs i les gallines del corral, sempre demanat recapte, anant amunt i avall. A vegades, una porta mal tancada feia que el gall o algun conill s’escapàs del tancat i penetràs, sorollós, per les cambres endomassades del casalot. Aleshores jo era l’encarregat de posar ordre i, armat amb la granera –que em semblava la llança de don Quixot!- les perseguia, talment fossin poderosos enemics als quals havia de fer rendir fos com fos.

    Per primer cop en la vida em trobava sol.

    El nostre món era ferit, al costat de la voravia. Ningú podria ressuscitar les sirenes dels vaixells quan entraven dins la badia, entre boirines matinenques, núvols germinals i dies plens de cançons (curulls de les multiplicades pors de la infantesa). Absurda feina enmig de la mediocritat dels dies amb tot d'amistats trencades i llibres menjats pels corcs en els prestatges. No trobava cap signe indicador del camí que ens portaria al paradís. Havíem passat els anys anant a la recerca d'una paraula amiga, la bella lluïssor que tenien als ulls munió de familiars enterrats en l'oblit. Emmanillats, sense queviures... com seria possible continuar aquesta lenta travessia del desert? Prov novament de servar les acolorides imatges que ens agombolaren (els jocs en polsosos carrers sense asfaltar, les màgiques nits de simbomba al costat de les fogueres, el pànic produït per les processons amb tot de sants de guix cruelment fuetejats: Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes). Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns.

    Ja no restava ningú de la família que protegí els meus anys d’infància i adolescència. Els pares, els padrins, els oncles... ja eren un record fonedís, habitants de l’univers dels somnis, a punt d´esborrar-se per sempre el dia en què tancàs els ulls. Els germans també desapareixerien, engolits pel tràfec de la vida quotidiana. Alguns residien a ciutats llunyanes i només coincidíem uns dies, a l’estiu, quan compareixen per passar uns dies a l´única propietat que ens restava: la casa del Barcarès, construïda per l´oncle-padrí que en els anys vint havia estat batle del poble. Tota la resta: cases, horts, els pisos de Palma, va quedar en mans d’usurers, dels socis dels negocis fracassats que provaren de portar endavant la mare i el pare: el magatzem de recollida de fruits secs que mai no funcionà, el taller de reparació de cotxes que s´engolí l’import de la venda de l´hort a prop del torrent de Sant Miquel, el figueral de Son Puig...

    Difícil saber ara els motius exactes que provocaren aquell terrabastall. La fugida a Amèrica de l’oncle que va fer fallida amb la construcció de l’Escola del poble? A què treia cap oferir de forma gratuïta desenes de solars familiars per bastir l’edifici? El desig d´un petit cacic per a impressionar el dictador Miguel Primo de Rivera el dia de la inauguració de l´Escola en un llunyà estiu dels anys 20? Què era el que l’impulsava a voler construir un dels millors centres d’ensenyament de Mallorca? L’amor als infants en constatar que mai no tendria fills? No ho podia esbrinar amb certesa. Pareix que, el fet de pertànyer al partit del dictador, Unión Patriótica, li va fer perdre molts diners. Invertia els seus estalvis en el finançament d´aquesta organització política. Quantes anyades de blat i mongetes desaparegueren per aquestes misterioses clavegueres? Quin somni de foll el guiava? Què esperava aconseguir de Madrid?

    El cert és que la família, els deliris de l’oncle i el nostre patrimoni es van fer malbé en pocs anys.

    Obria els ulls a una nova època.

    Ho notava. Ho sentia en cada partícula de l’aire que respirava. Fins i tot les veus llunyanes que m’arribaven des de la distància, el soroll del carrer, eren diferents. La nit anterior vaig tornar a casa amb la sensació que el partit tenia els dies comptats. Els vividors i l´exèrcit de malfactors que oloraven bons sous i privilegis a recer del poder, anaven capolant totes les esbojarrades il·lusions de la joventut.

    Contemplava el munt de cartes acaramullades en els calaixos del meu despatx. Què fer amb tanta paperassa plena de somnis i una munió de resplendents utopies que feia poc encara ens semblaven a l’abast de la mà?

    Obrir un sobre a l’atzar. Penetrar a través del túnel del temps cap a regions remotes, cases abandonades, racons plens de runes. Tornar a sentir l’eco de les veus amagades rere les cortines, el xiuxiueig de promeses i juraments, el gust de la teva saliva als llavis. Com si fos ahir quan escrivia des de qualsevol indret d’aquest mapa destenyit per les hores. Em sorprèn recordar-ho tot: el bar, la música que sonava pels altaveus, el tamborineig de la pluja percudint sobre les teulades d’aquell vell cafè del port. Provar d´oblidar? Viure sense records? Que no en quedin ni les cendres? Però com fer-ho? Com desfer-te de les successives capes d´il·lusions que conformen la teva vida? Tasca difícil a l´ hora dels silencis i les més amenaçadores prediccions!

    Una vegada ho vaig provar encenent foc a la xemeneia. Treball impossible! Hauria necessitat un forn gegantí per a poder cremar els bocins de la teva existència! A més existiria el perill de l’incendi. Un full que surt de la foganya en el moment més inesperat i cau en un dels prestatges de la biblioteca, damunt els diaris, la desgastada catifa portada d´Istambul. Bastaria sortir per uns segons del despatx, anar a beure un tassó d’aigua a la cuina i, de sobte, una guspira podia acabar amb el darrer refugi que em protegeix de la inclemència dels dies.

    I, per moltes cartes que cremàs... qui pot desfer-se de la memòria dels anys, dels sentiments viscuts, dels plors i les rialles que han format part dels breus segons que dura la nostra efímera presència sobre la terra? Endebades les meves provatures!

    Abans de llançar-les al foc obria alguna de les missives provinents d’una època geològica amagada en la fondària dels espills. Nervioses lletres escrites sota el pes de l’ansietat i la soledat; restes de llàgrimes que difuminaven els gargots fins a ser irreconeixibles; pretèrites roses agafades a jardins de màgiques ciutats després de llargues passejades on bastíem palaus de paraules i amples cambres amb tot disposat per acollir els més dèbils, la humanitat desvalguda; fotografies que mostraven amics morts feia dècades, desapareguts per les clavegueres d´un país en derrota; acuradament plegats, els fulls trepitjats per la policia parisenca en aquell esvanit Maig del 68; entrades de cine, recitals de la Nova Cançó o per veure Joan Baez i Bob Dylan a Londres en un boirós hivern del 70, quan fugíem de l’Estat espanyol per a romandre uns dies perduts enmig d´un univers que ens feia oblidar el vell dolor d´on procedíem. Barates pensions en una travessera de Dean Street, a dues passes de l´habitatge on Karl Marx, esposa i fills, patiren misèria i fam. Però sovint no trobàvem la fusta salvadora que cercàvem. Els corbs de la Torre de Londres planejaven, amenaçadors damunt els nostres caps! Era la sumptuosa i tètrica època d’Enric VIII arribant, violenta des del passat. Veure el monarca ebri, luxuriós, indiferent als crits d´angoixa que l´envoltaven, bevent la sang de les esposes i amants que ja no estimava.

    Plou dolçament, quietament en aquest hivern. Som a Londres per a turistes pobres i no resta gens lluny el cop dels coronels, a Grècia (el record de Lambrakis sempre present). Ara es fa tard i ens hem cansat de voltar per les llibreries de Trafalgar Square, de l'obligada visita a la White Tower (amb la presència boirosa de totes les Annes Bolenes de la història). A l'horabaixa no volem anar al museu de figures de cera de Madame Tussaud. Tampoc ens atreu gaire caminar per Regent's Park ni perdre'ns pel Soho a la recerca de la casa on Marx escrigué El 18 Brumari de Lluís Bonapart. A Hyde Park (qui no recorda Speaker's Corner amb tot el seu infinit exèrcit de folls?) hem deixat una parella de maoistes britànics lloant les excel·lències de la Revolució Cultural Proletària (un grup de monges portugueses miren, encuriosides, les roges banderes de seda, els cartells amb la imatge del president Mao, el posat altiu de les milicianes de la Jove Guàrdia en ple combat contra la burocràcia). A qualsevol hora del dia la salvació de la humanitat, una nova religió universal, el retorn de les sufragistes, els discursos d'un exaltat obrer en atur enmig de les riallades dels turistes. Però nosaltres som a Londres per veure Z, un film de Costa-Gavras que perdura en la nostra memòria com una sòlida, estilitzada aura d'infinites sensacions obertes a la revolta. Homenatge doncs, a Yves Montand, Irene Papas, Jean-Louis Trintignant, tots els treballadors del cinema que feren possible aquell ferm esclat de llum en la foscor.

    Mai no ho vas reconèixer obertament, però aleshores els corrents subterranis ja ens arrossegaven vers un esdevenidor imprevisible. La mar estava moguda, fustigada per pensaments no formulats, per presagis incerts que no sabíem explicar. De sobte, aquell canvi brusc, definitiu: ones petant contra les roques com els pistons d'una enorme màquina. Esquitxos freds sobre les galtes. Subtilment, per art de bruixeria i encanteris, esdeveníem personatges de sal plens de mutismes perllongats. Les nostres faccions s'havien endurit i l'aigua de la pluja tenia el gust salabrós de la sang. Tots els fragments esmicolats d'una ciutat refulgent sota la llum del sol. Taral·larejaves la darrera cançó calculant el moment precís que calia virar en el sentit del vent. S'esbucaven amb lentitud les estàtues, els símbols, el tabernacle del déu invisible de l'amor. Finalment ens capbussàrem davallant cap al fons: figures flamejants, guspires rutilants, intens espurneig fulgurant repetint vagament els moviments de la marea.

    En quina escletxa dels murs ensangonats dels cementiris podríem trobar els primers indicis de la desfeta? El meu pare i l’oncle havien fet la guerra al costat de la República. El dia que veieren Santiago Carrillo de bracet amb el darrer cap del Moviment, no varen entendre. El secretari general del PCE explicà que, a partir d´aquells moment, la bandera dels comunistes seria la bicolor, la vencedora en la guerra civil. No és que els dos homes confiassin excessivament en les promeses dels polítics professionals. Ni molt manco! A les trinxeres, amb el fusell a la mà, combatent en terribles condicions, aprengueren a conèixer quin valor tenien les paraules d’alguns dels dirigents del Front Popular. L’oncle m’explicà el dia en què la Pasionaria, envoltada per una munió de periodistes, arribà al sector on romanien, morts de fred, els homes de la XII Brigada Mixta. Una unitat que comandava Francisco Galán, el germà de Fermín Galán. La XII Brigada, portava, brodats damunt l’ensenya tricolor, els rostres dels herois caiguts en la lluita per la Llibertat. Els capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández esdevenien lluminoses escletxes de claror, per als homes i les dones ensinistrats en la lectura de Vicente Blasco Ibáñez i Víctor Hugo, de Bakunin i Karl Marx, de les històries de Bravo, Padilla i Maldonado. La imatge de Marina Pineda brodada damunt una ensenya tricolor!

    L’oncle recordava com Pasionaria arribava envoltada d’enxufats de l’Estat Major Central, joves ben afaitats i clenxinats, amb uniforme immaculat, sense una taca de fang, com si l’haguessin acabat de planxar feia un instant. El comissari feia sortir els soldats dels seus caus. Aleshores començava l’acostumat discurs: el món estava atent a la nostra lluita contra el feixisme. “Sou un exemple per a la humanitat progressista, per a totes les generacions del futur”. I, amb moviment destre i silenciós, de forma instintiva, procurava netejar-se la falda del fang de la trinxera.

    Expectants davant la xerrameca dels endollats, el que més enfurismà els combatents va ser la imprudència de la dirigent comunista: per tal d’aconseguir una fotografia de portada agafà el fusell d’un soldat que l’escortava, mig adormit i, sense demanar permís a Galán, disparà uns trets contra l’enemic. Sí, era molt bonic, asseguts a un bar de la Gran Via de Madrid, llegir la publicació i comentar el valor de Pasionaria que lluitava, amb armes a la mà, contra moros, requetès i falangistes. El que mai explicarien els diaris serien les posteriors conseqüències de l’acte tan “valent” de Pasionaria.

    El front, fins aleshores en silenci, despertà de sobte –continuava l’oncle-. Els legionaris, pensant que s’iniciava un atac, responien, furients, amb foc d’artilleria i metralladores.

    Va ser quan va morir el meu amic, Miquel Figuerola –digué l’oncle-. Just començava a fer-se a mà una cigarreta quan, inesperadament, una bala li rebentà el cap. No duia posat el casc! Eren uns moments de descans i, en no haver-hi combats, els homes de la Brigada es llevaven els ormeigs de guerra –casc inclòs!- provant de descansar una mica.

    El record del fred i la fam en la batalla de Terol li feien mudar el semblant. Notaves com el seu rostre s´entristia per moments. Era quan el pare intervenia, alhora que atiava el foc de la foganya.

    -Apa, no li donis més voltes. El dia en què deixàrem les armes, en un munt, a l´entrada del port d´Alacant, ja sabia que tot s´havia perdut. Vés a saber si no hauria estat preferible morir, disparar les darreres bales, no abandonar el fusell. Tanmateix, els vaixells de les fantasmals democràcies amigues mai no arribaren.



    0 0

    Hem passat el cap de setmana a la Vall de Ribes i hem participat a la novena edició d'Els Bastions, juntament amb 1200 corredors de muntanya. Els Bastions engloba quatre curses amb distàncies que van des de 27km fins a 100km, totes amb punt de partida i arribada a Ribes de Freser, i nosaltres hem completat la Marathon, amb una distància de 50km i 2.800m de desnivell positiu.

    Ribes de Freser és un poblet molt agradable del Ripollès, una de les comarques del Pirineu de Girona, i s'hi arriba amb poc més de dues hores de tren des de Barcelona. S'hi menja molt bé, especialment a Els Caçadors i a la Perdiu Blanca, i fins i tot al mateix Hotel Catalunya Park on ens hem allotjat molt còmodament.

    La cursa ens ha anat molt bé i hem quedat molt contents, especialment perquè ha suposat la reincorporació den Ramon a les curses de muntanya, després de la caiguda i fractura de canell que va patir el dia 1 de març.

    Els Bastions 2019
    En Ramon i jo a la sortida (Foto de l'Organització)

    Els Bastions 2019
    Ben concentrada a la sortida (Foto de l'Organització)

    Els Bastions 2019
    Arribant a Nuria (Foto que vaig demanar a un amable excursionista)

    Els Bastions 2019
    Torrent de Fontnegra

    Els Bastions 2019
    Amb el Puigmal al fons (Foto que vaig demanar a un amable excursionista)

    Els Bastions 2019
    Arribant al Coll de Terreneules (Foto de l'Organització)

    Els Bastions 2019
    Trepitjant neu al Coll de Terreneules (Foto de n'Isabel, una amiga que vaig fer)

    Els Bastions 2019
    N'Isabel també trepitjant neu al Coll de Terreneules

    Els Bastions 2019
    En direcció a Coma de la Vaca

    Els Bastions 2019
    Companys de cursa travessant el Riu Freser

    Els Bastions 2019
    Arribat a la meta d'Els Bastions 2019 (Foto de l'Organització)

    Els Bastions 2019
    Arribant a la meta d'Els Bastions 2019 (Foto de l'Organització)

    Els Bastions 2019
    En Ramon arribant a la meta d'Els Bastions 2019

    Els Bastions 2019
    En Ramon arribant a la meta d'Els Bastions 2019 (Foto de l'Organització)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 440 | 441 | (Page 442) | 443 | 444 | .... | 465 | newer