Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 428 | 429 | (Page 430) | 431 | 432 | .... | 465 | newer

    0 0

    [14/03] «Ariete Anarquista» -«L'Agitazione» - Atemptat contra Víctor Manuel III - Batalló de la Mort - Conferència de Montseny - Conferència de P. Fàbregas - Conferència de Lapeyre - Friedeberg - Gorion - Cottin - Badaraco - García García - Etchebehere - Orselli - Gil Calvo - Rubino - Wulz - Pieretti - Granach - «El Yayo» - Urrea - Berneri - Galeazzi - Ishill - Vitoria - Mac Say - Aguilar - Ortuño - Rueda - Serrano - Pascual - Caioli - Fernández Cabricano - Estorach - Prévotel - Villanova - Zaplana - Dorado

    Anarcoefemèrides del 14 de març

    Esdeveniments

    Capçalera de l'"Ariete Anarquista"

    Capçalera de l'Ariete Anarquista

    - Surt Ariete Anarquista: El 14 de març de 1896 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcocomunista Ariete Anarquista. Periódico comunista. Es distribuïa a Barcelona i a Gràcia. Va ser dirigit per Emili Hugas i estampat a la impremta de Jaume Torrents Ros (Gran), que poc després va ser encausat en el«Procés de Montjuïc». Publicà notícies sobre el moviment anarquista de l'interior i de l'exterior. Els articles anaven sense signar o amb inicials i trobem un text de Victor Hugo. Començà a publicar per lliuraments la novel·la antimilitarista de Georges Darien Biribí. Apuntes del natural. Només sortí un segon número, el 21 de març.

    ***

    Dibuix d'Errico Malatesta

    Dibuix d'Errico Malatesta

    - Surt L'Agitazione: El 14 de març de 1897 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del setmanari anarquista L'Agitazione, per Errico Malatesta que ha retornat a Itàlia clandestinament. D'aquest periòdic fortament antigovernamental i antimarxista, partidari de l'antiparlamentarisme i de l'antielectoralisme, se'n tiraven entre 6.000 i 7.000 exemplars i tindrà una bona difusió entre els obrers del port i als barris populars. Puntualment va tenir suplements diaris. En seran redactors Gori, Smorti, Felicioli i Fabbri, entre d'altres. Va deixar de publicar-se en 1898. El nom de la capçalera serà emprat posteriorment en diverses publicacions llibertàries.

    ***

    L'atemptat contra el rei Víctor Manuel III d'Itàlia segons el setmanari milanès "La Domenica del Corriere" del 23 de març de 1912

    L'atemptat contra el rei Víctor Manuel III d'Itàlia segons el setmanari milanès La Domenica del Corriere del 23 de març de 1912

    - Atemptat contra Víctor Manuel III: El 14 de març de 1912, mentre el rei Víctor Manuel III d'Itàlia i la reina Elena hi anaven del Palau del Quirinal cap al Panteó de Roma (Itàlia) per assistir a una missa fúnebre en memòria del rei Humbert I d'Itàlia, el paleta anarquista Antonio D'Alba, a l'aguait entre les columnes del Palazzo Salviati, disparà dos trets de pistola al pas de la carrossa reial. L'atemptat deixà el sobirà indemne, però va ferir el major dels cuirassers Giovanni Lang i el cavall del brigadier Marri de l'escorta. Capturat per la gent que el va intentar linxar, va ser immediatament detingut. La policia i la magistratura tot d'una parlaren de «complot» com a mitjà de justificació de la repressió estatal que es desencadenà contra el moviment llibertari–en els dies posteriors van ser detinguts i interrogats nombrosos militants anarquistes (Settimio Benelli, Felice Boscolo, Getullio Biamantini, Gaetano Di Biasio, Angelo Rambaldi, Maria Rygier, Alfio Spampierati, Nicola Tacit, Stefano Torri i Domenico Zavattero) que posteriorment van ser alliberats sense càrrecs. L'autor de l'intent de regicidi havia actuat amb total independència i sense cap còmplice, declarant-se«anarcosolitari» i que no pertanyia a cap grup anarquista, però això no va impedir que s'infonguessin un gran nombre d'interpretacions d'allò més fantasioses («pista turca», relacions amb el conflicte cors, conxorxa suïssa, conspiració clerical, etc.). L'atemptat esdevingué ràpidament un símbol de la protesta contra la guerra imperialista de Líbia, però produí conseqüències inesperades. La responsabilitat de les forces de l'ordre quedaren paleses i el superintendent de la policia romana va ser separat del càrrec, alhora que les relacions entre el president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti i el sobirà s'enterboliren greument. Altre efecte indirecte de l'atemptat va ser l'expulsió de Leonida Bissolati, Ivanoe Bonomini i Angiolo Cabrini del Partit Socialista Italià (PSI), ja que aquests havien felicitat el rei per haver sortit sa i estalvi de l'atemptat. Benito Mussolini, aleshores destacat membre del PSI, digué sobre l'intent de regicidi:«L'atemptat i l'infortuni dels reis es com la caiguda des d'un pont i l'infortuni dels paletes.». Els anarquistes van ser els únics que, tot deixant clar que l'acte d'Antonio D'Alba havia estat un cas «aïllat», assumiren la defensa del magnicida.

    Antonio D'Alba (1891-1953)

    ***

    Membres del Batalló de la Mort desfilant per Barcelona (14 de març de 1937)

    Membres del Batalló de la Mort desfilant per Barcelona (14 de març de 1937)

    - Batalló de la Mort: El matí del 14 de març de 1937 es presentà al poble de Barcelona (Catalunya) amb una gran desfilada l'anomenat«Batalló de la Mort». Aquesta«força d'assalt i de xoc» formà a l'Avinguda del Catorze d'Abril, d'on sortí desfilant en formació militar en direcció al Passeig de Pi i Margall, per a continuar després per les Rambles fins al carrer de Fivaller; en arribar a la Plaça de la República, formà davant el Palau de la Generalitat, on esperaven el president del govern català Lluís Companys, el primer conseller Josep Terradellas, el conseller d'Economia Diego Abad de Santillán i altres personalitats. Desfilaren la secció motorista, els batedors, els abanderats, les bandes de cornetes i de tambors, les companyies de la unitat i, per acabar, la secció sanitària del batalló i un grup de comissaris enarborant la seva bandera pròpia. Portaven les senyeres de la República espanyola, amb les inicials UHP («Uníos Hermanos Proletarios»), i la negra, insígnia pròpia. Va ser acompanyat per la banda de música del Partit Federal Ibèric (PFI). El president de la Generalitat dirigí la promesa dels nous combatents: «Prometeu lluitar fins vèncer o morir, a lluitar i vèncer l'enemic fins el sacrifici de les vostres vides si cal? Prometeu prosseguir en la lluita fins esclafar el feixisme i donar la màxima glòria i el major honor a la vostra bandera?», que contestaren amb un unànime«Sí!» amb els matxets a l'aire. El batalló desfilà per la Plaça de la República, després recorregué la Via Durruti i la Ronda Salvochea fins a la Plaça de Catalunya, on va fer acte de presència en la inauguració del monument a l'Heroic Soldat del Poble, juntament amb la columna formada pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), altres representacions de cossos militaritzats de l'Exèrcit Popular, de l'Escola de Comissaris Polítics, etc. El«Batalló de la Mort» va ser la columna anarquista de caràcter internacional més coneguda i estava formada per uns 600 membres, sobretot per italians exiliats a França. Aquesta desfilada de presentació causà una forta impressió en la ciutadania a causa dels seus uniformes i posat d'aparença gairebé feixista, encara que eren una còpia més o menys reeixida dels «Arditi del Popolo», els escamots antifeixistes italians. Aquest batalló va ser equipat i finançat per la Generalitat de Catalunya a instàncies de Diego Abad de Santillán i fou entrenat en una masia de Sant Adrià de Besòs i al castell de Can Taió de Santa Perpètua de Mogoda, a prop de Barcelona, sota el comandament de Cándido Testa (Mario Weber) i d'Emilio Strafelini i l'assessorament de destacats militants antifeixistes (Nicola Menna, Fausto Nitti, Camillo Berneri, etc.). Lluitaren al front d'Aragó i en les batalles d'Almudévar i de Montalban van ser derrotats. Durant l'assalt de l'ermita de Santa Quiteria, a prop de Tardienta, van ser anihilats. L'octubre de 1937, amb la militarització de les milícies, va ser dissolt i els seus efectius van ser enquadrats en la 142 Brigada Mixta, en la 32 Divisió, en el «Batalló Garibaldi» i en altres unitats de l'Exèrcit Popular republicà.

    Batalló de la Mort

    ***

    Joan P. Fàbregas en un moment de la seva intervenció [Foto de Pérez de Rozas]

    Joan P. Fàbregas en un moment de la seva intervenció [Foto de Pérez de Rozas]

    - Conferència de P. Fàbregas: El 14 de març de 1937 al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) l'economista i anarcosindicalista Joan Porqueras Fàbregas (Joan P. Fàbregas), exconseller d'Economia del govern de la Generalitat de Catalunya, pronuncià la conferència Los factores económicos de la revolución española. Aquesta xerrada, presentada per Jacinto Torío Rodríguez (Jacinto Toryho), era l'octava d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aquest acte va ser radiat per les emissores ECN1, Ràdio CNT-FAI i Ràdio Barcelona. En la seva intervenció el ponent defensà les col·lectivitzacions industrials i agràries i la creació d'un Consell Nacional d'Economia (CNE). El text de la dissertació va ser publicat aquell mateix any en castellà (Los factores económicos de la revolución espanyola. Conferencia pronunciada en el Cine Coliseum de Barcelona el día 14 de marzo de 1937) i en català (Els factors econòmics de la revolució; amb altres textos i amb un pròleg de Gonçal de Reparaz Ruiz).

    Conferència de P. Fàbregas (14 de març de 1937)

    ***

    Portada del fulletó de la conferència de Frederica Montseny

    Portada del fulletó de la conferència de Frederica Montseny

    - Conferència de Frederica Montseny: El 14 de març de 1937 al Cinema Coliseum de València (València, País Valencià) la militant anarquista Frederica Montseny, aleshores ministra de Sanitat i Assistència Social de la II República espanyola, pronuncià la conferència La Commune de París y la Revolución española. En aquest acte, presentat per Mauro Bajatierra Morán, Montseny establí semblances entre ambdós fets històrics revolucionaris. Aquesta conferència va se publicada el mateix any per l'Oficina d'Informació, Propaganda i Premsa del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb una coberta del dibuixant i cartellista Artur Ballester. En 2006 va ser traduïda al català i publicada amb un pròleg de Susanna Tavera per L'Eixam Edicions.

    Conferència de Frederica Montseny (14 de març de 1937)

    ***

    Propaganda de la conferència de Lapeyre apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 10 de març de 1963

    Propaganda de la conferència de Lapeyre apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 de març de 1963

    - Conferència d'Aristide Lapeyre: El 14 de març de 1963 se celebra, a la Sala Aragó de l'Ajuntament de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), organitzada per la Libre Pensée, una conferència de l'anarquista, pacifista i neomaltusià Aristide Lapeyre sota el títol «Où en sont nos libertés?» (On són les nostres llibertats?).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Raphael Friedeberg (1912)

    Raphael Friedeberg (1912)

    - Raphael Friedeberg: El 14 de març de 1863 neix a Tilsit (Prúsia Oriental, Prúsia) --actualment Sovetsk (Kaliningrad, Rússia)-- el metge, polític socialdemòcrata i després socialista llibertari Raphael Friedeberg. D'antuvi, estudià història, però en 1887 fou expulsat de la universitat per propaganda socialista durant les eleccions. Com a membre del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany), fou membre del Consell Municipal de Berlín. En aquests anys col·laborà en Sozialistische Monatshefte, portaveu del sector crític de l'SPD i on col·laboraven nombrosos llibertaris (Max Nettlau,Élisée Reclus, Gustav Landauer, etc.). Força actiu en el camp de la medicina social, s'especialitzà en la prevenció de la tuberculosi. Fou partidari de la institucionalització de l'assegurança mèdica. Contrari a la cúpula política de l'SPD, començà a treballar amb el moviment llibertari i anarcosindicalista, fins que en 1907, per haver repartit un pamflet antiparlamentari i a favor de la vaga general (Parlamentarismus und generalstreik) a Dresde en 1904, fou expulsat d'aquest partit socialdemòcrata. Afiliat al Freie Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure de Sindicats Alemanys) i partidari de l'autonomia dels sindicats locals (lokalisten, localistes) oposats als sindicalisme oficial socialdemòcrata, en aquestaèpoca es declarà partidari de l'anarquia, l'ateisme, l'internacionalisme, antimilitarisme i l'acció directa. Expulsat d'Alemanya, en 1904 obrí a Ascona un sanatori (Monte Verità) que es convertí en una mena de comuna revolucionària anarquista fonamentada en el vegetarianisme, el naturisme, la teosofia, l'espiritualitat, el nudisme, la música, la dansa i altres disciplines considerades aleshores«bohèmies». En aquest sanatori pogué desenvolupar durant 35 anys la medicina natura, basada en el seu concepte de «psiquisme històric», que postulava que l'alliberament humà podia realitzar-se a través d'una educació no constrictiva, lliure del dogmatisme socioreligiós de la burgesia. En 1907 participà en el Congrés Anarquista d'Amsterdam. Mantingué una bona amistat amb Pietr Kropotkin, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Luigi Bertoni, James Guillaume, Errico Malatesta, Alexander Schapiro, Paul Reclus, Erich Mühsam, Johannes Nohl i Max Nettlau, entre altres coneguts anarquistes; i fou també metge de Kropotkin, Malatesta i Nettlau. Estava casat amb la teòsofa Emy Lenz. Raphael Friedeberg va morir el 16 d'agost de 1940 a Ascona (Ticino, Suïssa). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Auguste Gorion detingut en una foto apareguda en el periòdic parisenc "La Matin" del 28 d'agost de 1910

    Auguste Gorion detingut en una foto apareguda en el periòdic parisenc La Matin del 28 d'agost de 1910

    - Auguste Gorion: El 14 de març de 1885 neix a París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Jules Auguste Gorion, també conegut com Alfred Breton. Patí una infància desgraciada i quan tenia 10 anys va haver d'abandonar l'escola i marxà a una granja a cuidar vaques. Un obrer socialista l'orientà en les seves lectures i es formà de manera autodidacta. Es decantà per l'anarcoindividualisme i es va veure forçament influenciat pel Manuel du soldat, de Georges Yvetot. En 1905 milità a Montmorency (Illa de França, França) i després s'establí a Pierrefitte-sur-Seine (Illa de França, França), on esdevingué administrador del periòdic anarcoindividualista Le Réveil de l'Esclave (1920-1925), dirigit per André Lorulot. També col·laborà en Le Semeur de Normandie (1923-1936) i va fer difusió del periòdic anticlerical La Calotte. L'agost de 1910 va ser detingut amb Edouard Pavy durant uns incidents arran d'una vaga a Margency (Illa de França, França) i empresonat a Pontoise (Illa de França, França); jutjat, va ser condemnat a 18 mesos de presó per entrebancar la «llibertat del treball», per«violències amb armes prohibides» i per «violació de domicili». Es guanyava la vida com a obrer encofrador i durant els anys trenta es consagrà a la lluita sindical. En 1933 publicà el fullet, amb un prefaci de Han Ryner, Les mots croisés du militant, número 35 dels quaderns de la«Bibliothèque de l'Aristocratie», editats per Gérard de Lacaze-Duthiers. A Pierrefitte-sur-Seine milità en la Libre Pensée. En 1947 publicà el recull de poesies revolucionàriesCris de révolte contre l'iniquité sociale et les exploiteurs du peuple, amb un prefaci de Manuel Devaldès i il·lustracions de Louis Moreau, i que va ser reeditat en 1950 en una versió ampliada. Auguste Gorion va morir el juliol de 1952 a la regió parisenca i fou incinerat el 7 d'aquest mes al cementiri de Père-Lachaise de París.

    ***

    Émile Cottin

    Émile Cottin

    -Émile Cottin: El 14 de març de 1896 neix a Creil (Picardia, França) l'anarquista Louis-Émile Cottin, conegut com Milou. Fill d'una família obrera, va passar la seva infància a Compiègne. Fuster ebenista, llegeix molt Zola i descobreix de molt jove les idees llibertàries. A partir de 1915 s'ajuntarà amb els anarquistesÉmile Armand, Pierre Chardon i Sébastien Faure, i més tard amb Louis Lecoin i l'exiliat Buenaventura Durruti. En maig de 1918 va veure com la guàrdia carregava i disparava contra els obrers de les fàbriques d'armament en vaga i va quedar commogut. El 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres i«trencador de vagues», senseèxit. Condemnat a mort el 14 de març de 1919 per un consell de guerra presidit pel coronel Hyvert, la pena és commutada a 10 anys de reclusió i 20 d'exili, gràcies a la campanya que llança el periòdic Le Libertaire sota el lema:«L'assassí de Jaurès: alliberat; Cottin, que no ha matat ningú: condemnat a mort.» Durant aquests anys, molts militants anarquistes seran perseguits i empresonats pel seu suport a Cottin. La Unió Anarquista va editar en 1922 per agitar la campanya el fullet Émile Cottin, son geste, sa condemnation, son suplice. Tancat a Melun, s'hi va estar 42 dies a la cel·la dels condemants a mort. Alliberat el 21 d'agost de 1924, és constret a fixar la residència a Haucourt (Oise), on l'anarquista Segond Casteu el va albergar. Va viure aquest temps fent capses de fusta de l'arbre del pa a vint francs que eren publicitades pel setmanari anarquista Germinal. Tanmateix no deixa de viatjar i a París coneixerà sa companya, amb qui tindrà un fill, però de qui se separarà aviat. En 1930, quan anava a Marsella a veure son fill, és detingut a Lió i condemnat a tres mesos de presó. En 1936 va treballar com a ebenista a Clichy i el febrer va ser de bell nou detingut i empresonat altres tres mesos. En setembre de 1936, marxa a Espanya i s'allista en el Grup Internacional la columna del seu amic Durruti. Cottin va morir el 8 d'octubre de 1936 a Farlete (Saragossa, Aragó, Espanya), al front, quan es trobava fent guàrdia encimbellat en un arbre, a la riba del riu, i una bala d'un franctirador d'elit l'abaté.

    ***

    Horacio Badaraco

    Horacio Badaraco

    - Horacio Badaraco: El 14 de març de 1901 neix a Buenos Aires (Argentina) el destacat militant anarquista Horacio Gregorio Badaraco, que usà el pseudònim Orazio Vadarazco. Fill d'una família de banquers enriquits amb el negoci familiar de drassanes a La Boca que vivia al barri de Congreso. Des de molt jove començà a interessar-se per la cultura llibertària i a partir dels 11 anys sos pares sempre el trobaven a la llibreria Perlado fullejant llibres de temàtica anarquista. En 1915, mentre observava els anarquistes que es reunien al cafè Gaumont del barri de Congreso, el dramaturg Rodolfo González Pacheco el convidà a formar part de la tertúlia; fou aquest mateix escriptor que li proposà col·laborar en el periòdic anarquista La Obra quan només tenia 16 anys i la repercussió dels seus escrits va fer que n'esdevingués redactor. A més d'escriure per a les publicacions anarquistes, participà activament en l'agitació revolucionària, en uns anys marcats per la repressió contra el moviment obrer impulsada pel govern radical i els seus grups parapolicíacs (Lliga Patriòtica Argentina) i els ressons de la Revolució russa, que dividí en moviment llibertari entre anarquistes purs, línia a la qual se sumà Badaraco, i els anarcobolxevics, que feien costat el leninisme. Un fet que el marcà força fou la repressió de l'Exèrcit contra la rebel·lió llibertària dels obrers de la província de Santa Fe, a la Patagònia argentina, en 1921. Quan arribà l'hora de fer el servei militar, en comptes de negar-se a fer-ho desertant, fugint a l'Uruguai o canviant-se el nom, decidí que el compliria per fer agitació i propaganda revolucionaria el si del militarisme reaccionari argentí. El 25 de gener de 1923, davant la caserna de Palermo, on fa de recluta, un anarquista alemany, Kurt Wilckens, mata amb una bomba i una pila de trets el tinent coronel Héctor Benigno Varela, repressor de la «Patagònia rebel»; Badaraco repartirà immediatament pamflets a la caserna recordant les matances del militar. Detingut, fou acusat d'assenyalar a Wilckens qui era Varela i, després de terribles tortures, fou empresonat vuit mesos a la cel·la contigua on seria assassinat l'anarquista alemany. A la garjola va escriure articles, que van ser trets de diverses maneres, per al periòdic anarquista La Antorcha, a més de defensar els presos del règim carcerari. En sortir de la presó, es casà amb l'espanyola i obrera del vidre Ana Romero, alhora que rebutjà l'herència familiar i es posar a fer feina com a rentador de cotxes. En el seu temps lliure escrivia per a La Antorcha, especialment sobre els seus temes preferits: l'antimilitarisme, la defensa de la dona i l'educació antiautoritària i racionalista. Es mostrà molt dur amb els assassins que, en nom de la civilització, assassinaven impunement els nadius dels pobles oriünds del Chaco i de Formosa. A mitjans dels anys vint participà activament en les campanyes de suport a Sacco i a Vanzetti, amb vagues, manifestacions i atemptats a ambaixades dels Estats Units. Fou detingut amb Alberto Bianchi, també membre de La Antorcha, en una manifestació a la plaça Congrés acusats de«traïció a la pàtria» per cremar una bandera nord-americana i empresonats. Badaraco començà una vaga de fam i dues setmanes després s'hi afegiren tots els presos del Departament Central de Policia, obligant els jutges a alliberar els dos anarquistes. Sis mesos després, fou tancat novament un any, aquesta vegada acusat de fer «apologia del delicte» per publicar un article que havia escrit sobre Wilckens on justificava l'acció del venjador. A la presó engegà una campanya per l'alliberament de Simón Radowitzky responsable de la mort del cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, autor de la brutal repressió de la«Setmana Roja» de 1909 a Buenos Aires. Amb el seu suport, el 18 de gener de 1926 el grup d'acció català «Los Solidarios» (Buenaventura Durruti, Gregorio Jover, Antonio Rodríguez, i Francisco i Alejandor Ascaso), exiliat a l'Argentina, atraca la sucursal de San Martín del Banco Nación i l'estació Primera Junta del metro Línia A. En 1930, quan s'instaurà el cop militar de José Félix Uriburu, el moviment obrer estava dividit i més preocupat en lluitar entre si que en fer front comú contra l'enemic, fet que l'amoïnà moltíssim, i la repressió contra aquest fou duríssima (censura, clausura de locals, prohibició de periòdics, expulsió de militants estrangers, empresonaments, etc.). Detingut el 2 d'octubre de 1930 com a organitzador de la resistència contra el colpisme, el portaren amb el Chaco --transport amb capacitat per a 150 persones--, que anava ple amb 850 presos polítics (anarquistes, trotskistes, socialistes, comunistes, etc.) i comuns, cap al penal d'Ushuaia a la Tierra del Fuego. Després d'un any i mig a base de brutals pallisses i sense poder rebre ni enviar cartes a sa família, fou alliberat, arribant el 2 de març de 1932 a Buenos Aires des de Tierra de Fuego a bord del vaixell «Pampa». En 1932 participà en el II Congrés Anarquista en representació de La Antorcha, on va fer costat la postura de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) que s'oposava a la creació d'una organització específica anarquista; la derrota d'aquesta proposta tingué com a conseqüència directa la creació del Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), que en 1935 es transformaria en la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA). A la colònia penitenciària d'Ushuaia conegué companys de diferents ideologies i simpatitzà amb l'estratègia de l'espartaquisme alemany, basada en lluita conjunta entre obrers, pagesos i soldats, i amb els companys anarquistes Ernesto Romano, Domingo Varone, Mario Anderson Pacheco, César Balbuena i Antonio Cabrera fundà en 1934 l'Aliança Obrera Spartacus (AOS). A partir d'aquest any edità també el seu òrgan d'expressió Spartacus. Obrero y Campesino. Comunista Anárquico, amb col·laboradors que provenien de La Antorcha. La gran victòria d'Spartacus es veurà en la gran vaga general de la construcció mantinguda entre octubre de 1935 i gener de 1936, que encara el Sindicat de Paletes estava dirigit pels comunistes, la clau del triomf d'aquelles mobilitzacions es fonamentà en la unió dels treballadors; però aviat començaren de bell nou les divisions i les disputes. La predisposició a actuar en conjunt amb els comunistes dels espartaquistes, així com l'accentuació de l'heterodòxia anarquista de Baradaco, que l'havia portat a reivindicar figures del marxisme llatinoamericà com ara Julio Antonio Mella i José Carlos Mariátegui, marcà definitivament la ruptura amb Alberto Bianchi i Rodolfo González Pacheco, dos dels principals animadors de La Antorcha, que es mantenien inflexibles pel que feia la col·laboració amb els comunistes i no s'afegiren a l'AOS. En aquesta època col·laborà en el periòdic Claridad. El maig de 1936 publicarà en Spartaco una dura crítica a la FORA en resposta a un article publicat en La Voz del Chauffeur, l'òrgan de l'«Unión de Chauffeurs» adherida a la FORA, que significarà la ruptura estratègica definitiva. Poc després, Badaraco marxà a Barcelona (Catalunya) per lluitar contra el feixisme, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'allistà en la columna del seu amic Buenaventura Durruti, a més de col·laborar en els periòdics Solidaridad Obrera --sota el pseudònim Ariel, el nom de son fill--, Tierra y Libertad i Juventud Libertaria i d'enviar cròniques sobre la guerra civil espanyola per a la revista Spartacus. A principis de 1938, després de veure en persona la contrarevolució estalinista sorgida arran dels fets de maig de 1937, tornà de Catalunya més convençut encara que calia la unió proletària per guanyar i criticà la participació anarquista en els governs republicans en diversos articles. No obstant això intentà marxar novament a la Península amb documentació falsa, però fou detingut per la policia abans d'embarcar. Creà la filial argentina de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), encarregat pels grups anarquistes ibèrics. Després d'un primer infart, continuà concretant la idea de la unió obrera des d'Spartacus, que a vegades fou criticada per la FORA que la considerava una «desviació», encara que ell pertanyia, amb Joaquín Basanta, a la «Fracción Spartacus de la Unión de Lavadores de Autos y Limpiabronces», adherida a la FORA. En aquesta època se li oferí la direcció del periòdic argentí Crítica, càrrec que rebutjà. Mentre treballava als tallers gràfics Standard, se solidaritzà amb els treballadors que estaven en vaga i per això fou segrestat i apallissat salvatgement. En 1939, en plena lluita contra la guerra i desvinculat del grup de l'AOS, que acabarà autodissolent-se i integrant-se en el Partit Comunista, començà a participar amb el mitjà estudiantil a través de la Federació Universitària de Buenos Aires. En mig d'aquesta lluita per la unitat dels moviments obrer i estudiantil, el 17 d'octubre de 1945 irromp el peronisme. Poc després, Horacio Badaraco va morir l'agost de 1946 a l'Hospital Salaberry de Mataderos (Buenos Aires, Argentina). En 2001 Juan Rosales publicà la biografia novel·lada Badaraco, el héroe prohibido. Anarquismo y luchas sociales en tiempos de infamia.

    Horacio Badaraco (1901-1946)

    ***

    Necrològica d'Enrique García García apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 24 d'abril de 1979

    Necrològica d'Enrique García García apareguda en el periòdic tolosà Espoirdel 24 d'abril de 1979

    - Enrique García García: El 14 de març de 1901 neix a Fuente Álamo (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Enrique García García. Sos pares es deien Fernando García i Catalina García. Quan era un nin emigrà amb sa família a Catalunya. Obrer assaonador, començà a militar molt jove al sindicat del seu ram de Mollet del Vallès (Vallès Oriental, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El maig de 1932 fou un dels oradors en un míting local. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment, amb sa companya Ramona Busquets Genius, s'instal·là a Montalban, on milità en la Federació Local de la CNT, ocupant-ne càrrecs de responsabilitat orgànica. Enrique García García va morir el 21 de febrer de 1979 a Montalban (Guiena, Occitània).

    ***

    Mika Etchebehere durant la Guerra Civil en una foto atribuïda erròniament per alguns a Margarita Nelken

    Mika Etchebehere durant la Guerra Civil en una foto atribuïda erròniament per alguns a Margarita Nelken

    - Mika Etchebehere: El 14 de març --algunes fonts citen el 2 de febrer-- de 1902 neix a Moisés Ville (San Cristóbal, Santa Fe, Argentina) la militant anarquista --després comunista «anarquitzant»-- i miliciana Micaela Feldman, també coneguda com Mika Feldman o sobretot com Mika Etchebehere (o Etchebéhère). Havia nascut en una família jueva russa que havia fugit dels pogroms del seu país i s'havia establert en aquesta vila argentina fundada en 1889 per jueus europeus de l'est i russos que escapaven de les persecucions antisemites. Son pare ensenyava jiddisch a la colònia jueva i alguns anys després sa família es traslladà a Rosario, on instal·laren un petit restaurant. Passà la seva infantesa sentint els relats dels revolucionaris russos que havien escapat de les presons siberianes i amb 14 anys, mentre estudiava al Col·legi Nacional de Rosario, començà a militar en un grup anarquista d'aquesta ciutat. Quan tenia 15 anys va fer el seu primer discurs i poc després fundà, amb Eva Vivé, Juana Pauna i altres militants llibertàries, l'Agrupació Feminista «Luisa Michel». En 1920, quan estudiava odontologia a la Universitat de Buenos Aires, conegué el que esdevindrà el seu company, Luis Hipólito Ernesto Etchebéhère (Hippolyte Etchebéhère, Hippo, Juan Rustico), argentí fill d'un basc d'Iparralde i d'una occitana de Bordeus, que formava part del grup editor de la revista marxista llibertària de Buenos Aires Insurrexit. Revista Universitaria (1920-1921), i ella s'afegí a la redacció d'aquesta publicació en plena Reforma Universitària. La parella, influenciada per la Revolució russa, en 1924 s'afilià al Partit Comunista de l'Argentina (PCA), però van ser exclosos dos anys després per la seva «tendència anarquitzant» i per no desaprovar Lev Trotski. A començaments de 1926 participaren en la fundació del Partit Comunista Obrer (PCO) i editaren el periòdic La Chispa --per això els militants d'aquest grup polític de tendència trotskista i antibolxevic, que es dissolgué en 1929, eren coneguts com els chispistas. Després recorregueren la Patagònia recollint testimonis de les massacres dels treballadors rurals a mans de l'exèrcit per ordre del president Hipólito Yrigoyen a començaments dels anys vint, alhora que feien de dentistes de la població amb un consultori ambulant, ell especialitzat en pròtesis dentals i ella en odontologia, i atiaven vagues de tota casta. En 1931 marxaren a Europa en viatge d'«estudis» per experimentar de primera mà com es desenvolupava la revolució. A Espanya, el juny d'aquell any, comprovaren que la nounada II República reprimia durament els manifestants que reclamaven el compliment de les promeses fetes; a París (França) van fer contactes amb cercles revolucionaris («Amis du Monde», etc.) i l'octubre de 1932 van ser testimonis a Berlín (Alemanya) del creixement del nacionalsocialisme, mentre feien contactes amb cercles revolucionaris («Wedding» de Kurt Landau, etc.). Novament a París, el desembre de 1934 va participar amb son company en la fundació de la revista antiestalinista Que Faire?, mentre guanyava alguns francs fent classes de castellà a domicili --en aquesta època la parella albergà a ca seva l'estudiant de física que havia viatjat a París a un congrés antifeixista Ernesto Sábato. El 12 de juliol de 1936, sis dies abans del cop militar feixista a Espanya, marxà a Madrid per a reunir-se amb son company que ja hi era a la Península arreplegant informació per escriure un llibre sobre la Revolució d'Astúries de 1934. Arran de l'aixecament, ambdós s'enrolaren com a voluntaris en una columna del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). El 16 d'agost d'aquell any, son company Hippolyte, comandant de la Columna Motoritzada del POUM, morí en combat a Atienza (Guadalajara, Castella, Espanya) per una bala de metralladora. Mentrestant ella, que per un moment pensà en suïcidar-se, va ser nomenada responsable de la seva companyia. Quan la militarització de les milícies, va ser nomenada capitana i enquadrada en la 38 Brigada. Més tard, quan la seva companyia va ser delmada en combat, va ser integrada com a oficial de la 14 Divisió, dirigida per l'anarquista Cipriano Mera. El maig de 1937 va ser detinguda al front de Guadalajara per agents estalinistes sota l'acusació de«desafecta» a la República i portada a Madrid; gràcies a la intercessió de Mera, que s'acostà personalment a la Direcció General de Seguretat per parlar amb el seu director, Manuel Muñoz, va ser alliberada. En sortir de la presó s'incorporà a l'agrupació anarcofeminista«Mujeres Libres». Lluità als fronts (Sigüenza, Moncloa, Pineda de Húmera, Cerro del Águila, etc.) fins al juny de 1938, quan les dones van ser enviades a reraguarda, i participà en cursos d'alfabetització i tasques de formació i cultura en un hospital madrileny al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Continuà participant en les activitats de«Mujeres Libres» fins a la caiguda de Madrid, el 28 de març de 1939, i gràcies a tenir passaport francès pel seu matrimoni amb Hippolyte pogué refugiar-se durant sis mesos al Liceu Francès i no ser detinguda; després aconseguir arribar a París. Durant la II Guerra Mundial, a causa del seu origen jueu, fugí a l'Argentina, on fou asilada per la família Botana --l'editor Natalio Botana i sa esposa la periodista anarcofeminista Salvadora Medina Onrubia-- i li tocà conviure amb el peronisme. En aquesta època argentina col·laborà en diversos periòdics esquerrans, com ara Argentina Libre o Sur. A mitjans de 1946, quan el conflicte mundial ja havia acabat, retornà a França, on es guanyà la vida com a traductora d'Air France durant vint anys. En aquestaèpoca promogué la fundació del Cercle Zimmerwald. Participà activament en el fets de «Maig de 1968» i recollia les llambordes per fer les barricades amb uns guants blancs davant la sorpresa dels estudiants, després els explicava que així s'evitava que el negre a les seves mans els delati si eren detinguts per la policia. També participà activament en les manifestacions parisenques contra les dictadures llatinoamericanes (Videla, Galtieri, etc.). En 1975 publicà la seva autobiografia Ma guerre d'Espagne à moi i l'any següent ella mateixa la traduí al castellà sota el títol Mi guerra de España. Va ser amigaíntima de nombrosos escriptors, com ara Julio Cortázar, Alfonsina Storni, André Breton o Raúl Damonte (Copi). Mika Etchebehere va morir el 7 de juliol de 1992 a París (França) i les seves cendres van ser llançades, per exprés desig seu, al riu Sena.

    Mika Etchebehere (1902-1992)

    ***

    Pasquale Orselli

    Pasquale Orselli

    - Pasquale Orselli: El 14 de març de 1913 neix a Mezzano (Ravenna, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Pasquale Orselli. Sos pares van ser l'anarquista Giovanni Orselli i Clotilde Martoni. Mecànic de professió, de ben jovenet s'adherí a les idees llibertàries i antifeixistes. Durant el desembarcament dels aliats a la Península italiana, s'integrà com a civil en les tropes canadenques a Campobasso (Molise, Itàlia) i després prengué un paper força actiu en la Resistència a Ravenna com a partisà en la 28 Brigada Garibaldi «Mario Gordini», destacant com a intèrpret i agent d'enllaç de les tropes angleses. El seu domicili serví de refugi dels membres dels Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grups d'Acció Patriòtica) que operaven a la zona. Participà en l'alliberament de Ravenna, conduint el primer destacament de partisans («Operació Teodora») que entrà el 4 de desembre de 1944 a la ciutat. El 29 de desembre de 1944 va ser llicenciat de la seva formació i va ser contractat com a empleat municipal, encarregant-se durant més de trenta anys de la calefacció hivernal de l'escola i de la fabricació de gel per al Mercat Cobert. Durant la postguerra fou un dels militants més actius del moviment anarquista de Ravenna, col·laborant amb corresponsalies per al setmanari anarquista Umanità Nova i participant en nombrosos congressos i reunions de la Federació Anarquista de Romanya (FAR), formant part de la seva Comissió de Correspondència. Com a delegat de la FAR, assistí a conferències i congressos nacionals de la Federació Anarquista Italiana (FAI), com ara el Conferència de Liorna (entre l'1 i el 2 de maig de 1954), el VI Congrés de Senigallia (entre l'1 i el 4 de novembre de 1957) o la Conferència de Pisa (entre el 6 i el 7 de desembre de 1959). Durant la primera meitat dels anys setanta participà regularment en reunions dels grups de Romanya que generalment es celebraven al Cercle «Pio Menghi» de Campiano (Ravenna, Emília-Romanya, Itàlia). Fou membre fundador i promotor de l'Istituto Storico della Resistenza (ISR, Institut Històrica de la Resistència) de Ravenna. Pasquale Orselli va morir l'1 de juny de 1975 en un hospital de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) on havia estat portat d'urgències.

    ***

    Faustino Gil Calvo a la fira de Villalpando

    Faustino Gil Calvo a la fira de Villalpando

    - Faustino Gil Calvo: El 14 de març de 1914 neix a Villalpando (Zamora, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Faustino Gil Calvo. Jornaler de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 14 de setembre de 1936 va ser apressat pels feixistes, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort sota l'acusació d'haver-se resistit a l'aixecament franquista. Faustino Gil Calvo va ser afusellat el 6 d'octubre de 1936 al cementiri municipal de Zamora (Castella, Espanya) juntament amb cinc persones més (Belisario García Barbero, Lázaro García Barbero, Román Mansilla Fernández, Joaquín Salgado Matías i Francisco de la Torre García).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    El Claustre de Sant Bonaventura de Llucmajor acollirà el proper 14 de març a les 20h la presentació del llibre "Tot és bo. Convidats a matances" de Jordi Cloquell i Francesc Aguiló.

     


    0 0


            La filosofia, instrument del Poder, majorment.

       

     

           Preàmbul:

          Veureu que faig un ús d'un llenguatge planer en aquest escrit, com faig habitualment en el tractament de temàtica filosòfica.

        Els filòsofs intel·lectualistes despleguen un colossal instrumental de termes propis molt allunyats del llenguatge corrent. És allò de la distinció que feu N'Aristòtil entre doxa (el llenguatge vulgar dels no-savis) i episteme (el llenguatge dels savis, de la ciència).

        Per posar uns referents concrets, vegeu un llistat d'autors que serien destacadament intel·lectualistes: Plató, Aristòtil, Agustí d'Hipona, Albert el Gran, Tomàs d'Aquino, Ramon Llull, Descartes, Spinoza, Leibniz, Kant, Hegel, Husserl, Heidegger.

           El fet és que la major part de la població no té accés directe a l'obra d'aquests autors. Si de cas, s'ha d'acontentar en resums de divulgació.

        Per entendre la cosa:  La publicació de la Crítica de la raó pura, de Kant, al  1780, inicialment passà desapercebuda; les poques ressenyes que en feien referència no eren elogioses. No hi havia manera d'entrar en aquell patracol de més de vuit-centes pàgines plenes a vessar de termes tècnics ideats per Kant. Fins a la publicació   de les cartes divulgadores d'En Reinhold, d'enaltiment de la Crítica, al 1786, l'obra d'En Kant era desconeguda.

        La cosa va així: Fer una lectura que copsi  la Crítica de la raó pura implica fer un curs complet per dominar la terminologia kantiana. S'ha de suposar que molt poca gent ha llegit la Crítica de manera sostinguda.

         Cosa semblant s'esdevé amb l'intent de comprendre l'obra dels filòsofs més amunt esmentats. 

        Fins aquí el preàmbul.

        

        La filosofia no pretén la recerca de la veritat, pròpiament, seria el títol més ajustat d'aquest escrit. Per descomptat, també es podria titular La filosofia no és amor al saber, o, de manera més escandalosa, La filosofia, instrument de la guerra ideològica.

         La definició de filosofia més pròpia seria aquesta:  La filosofia és un argumentari en suport d'una determinada ideologia i en contra d'una - o d'unes - ideologia alternativa.

        Així, per exemple, la filosofia d'En Sòcrates-Plató argumenta en suport del postulat de que existeix una veritat moral eterna,  veritat que és a l'abast de la raó humana, i de que, una vegada es copsa la veritat moral, el savi practica necessàriament  el bé.

       Per entendre la cosa: En Sòcrates (Plató) contraposa la veritat moral del savi a l'opinió vulgar de les amples masses. Sòcrates-Plató defineix la democràcia com a errònia i perversa (Vegeu el tema a fons al meu post  Sòcrates el reaccionari).

          Amb la intenció de mostrar d'immediat quin és l'objectiu d'aquest tractat, vegeu un seguit d'enunciats.

          La programació escolar de l'estudi de la filosofia i de la història de la filosofia és elaborada per un equip de funcionaris de l'administració de l'Estat. En conseqüència, fem els següent enunciats:

        Tesi: La programació escolar de l'estudi de la filosofia respon als interessos ideològics de la classe social dominant.

       Tesi: a l'Estat espanyol, aquesta programació respon als interessos de l'oligarquia castellano-andalusa, la qual des de fa segles manté el monopoli del Poder.

       Punt i a part.

       Tesi: Per descomptat, les empreses editorials i els grans mitjans de comunicació fan un tractament de la temàtica filosòfica d'acord amb la programació oficial.

        S'ha de saber:   Al llarg dels segles, a Europa, les Universitats  eren una dependència dels bisbats (o sigui, de Roma). Les càtedres universitàries eren ocupades, quasi sense excepció, per membres de les ordres religioses.

        S'ha de saber: A les Universitats medievals, la teologia era considerada la ciència suprema. La filosofia estava al servei de la teologia (Philosophia ancilla Theologiae). Des de N'Agustí d'Hipona, els filòsofs eren teòlegs.

       S'ha de saber: Fins a l'arribada de la revolució luterana, ni un sol paper podia circular per Europa sense el nihil obstat (Es pot veure el que li va passar a En Galileu amb els seus papers d'astronomia).

       S'ha de saber: La quasi totalitat dels filòsofs medievals eren frares, membres de les diverses  ordres religioses.

        Actualment, la programació de filosofia, els llibres de text i les enciclopèdies continuen enlairant els filòsofs medievals (teòlegs, més pròpiament). Donen a entendre que aquells frares eren uns grans savis (en el cultiu de les diverses ciències) que feren grans aportacions a la filosofia i a les ciències. Però, en contra d'aquesta panoràmica, vegeu l'enunciat immediat.

       Tesi: L'obra escrita d'aquells frares medievals no contenen ni un bri de ciència; són un cúmul de disbarats; són una apoteosi teològica (arriben l'extrem de crear   l'angelologia, ''ciència'' segons la qual s'estudien unes suposades nou ordres d'àngels). Impossibilitada la més mínima oposició, aquells frares sense fre fins i tot crearen una ''ciència de la mare Déu'', arribant al punt d'atrevir-se a imposar com a  veritat inqüestionable que Maria, la mare de Déu, va pujar al cel amb l'ànima però també amb el cos, i que allà resideix, viva i esplendent.

       Per entendre la cosa: Els llibres de text espanyols i les enciclopèdies fan saber que N'Isidoro  de Sevilla és un dels principals mestres de l'Europa medieval, però van alerta a no dir que a les seves Etymologiae N'Isidoro afirma que fins a l'edificació de la Torre de Babel la humanitat parlava una sola llengua, la hebrea. N'Isidoro, al igual que la resta de ''savis'' cristians, no feia sinó recollir la col·lecció de prejudicis de la seva època.

      (Nota informativa.  Quina gràcia, la família d'aquest Isidoro: tots els germans també foren sants. Tot un rècord Guinness  de santedat. Ací teniu els seus noms: Isidoro, Leandro, Fulgencio i Florentina).

       Tot i acceptant la validesa dels enunciats exposats, un hom podria estar en dubtes si qualcunes de les obres d'aquells teòlegs medievals  es podia salvar de la foguera.

        En resposta a aquests dubtes, en relació a l'obra escrita dels teòlegs medievals, faig el següent aclariment:  Per descomptat, jo no he revisat (ni vull perdre el temps revisant) tots els escrits a que ens referim. El fonament per assegurar la validesa dels meus enunciats exposats resideix en els fets històrics absolutament reconeguts. Vegeu com anava la cosa:  Tan bon punt la Inquisició (o sigui, la Cúria romana, el Papa) considerava que les teories científiques d'un filòsof o d'un expert s'apartaven de la ciència oficial, llavors procedia a obrir un procés judicial i, en el cas de condemna (cas més general) l'obra enjudiciada era inscrita a l'Index librorum prohibitorum. L'enunciat quedaria així:

       Tesi: En relació a l'obra escrita dels filòsofs medievals més il·lustres, el fet que els seus tractats de ciència de la naturalesa no fossin condemnats per la Inquisició prova de manera palesa que els tractats en cap cas contribuïen a la creació de la ciència moderna, que majorment eren escrits que recollien els disbarats i els prejudicis tradicionals. Els tractats de referència en cap cas contenen  aportacions científiques o filosòfiques; d'altra manera, haguessin estat prohibits.

         I els tractats medievals sobre qüestions de metafísica i de moral (temàtica que era la més comuna) són una repetició dels arguments  en suport de la dogmàtica cristiana.

        Que resti clar:  Tot i que a qualque període es parla de ''nova filosofia'', allò a destacar és que en cap cas la ''nova filosofia'' desautoritza la filosofia cristiana precedent. Així, si bé  l'Església Catòlica  va enaltir En Tomàs d'Aquino (Al segle XVI el Papa  Pius V el va declarer  Doctor de l'Església), mai va invalidar l'agustinisme, filosofia pròpia de l'Església fins al segle XIII.

        Arribats ací, convé fer un aclariment al lector:  No és el cas que amb aquest opuscle jo pretengui fer una revisió històrica. No, jo el que pretenc és fer palesa la insignificança de la filosofia actual (de les filosofies) o, pitjor encara, la funció mistificadora de moltes filosofies antigues i modernes.

         Tesi: A l'Europa d'ara, la ideologia predominant respon als interessos de les elits econòmiques i socials (Coincidiria majorment  amb les derives del capitalisme neoliberal).

        Tesi: 

        Llavors - podria pensar el lector -, haurem de suposar que la filosofia és inútil o perjudicial. La meva resposta a aquesta qüestió seria el que és un enunciat fonamental. Vegeu-lo.

        Tesi:  A totes les èpoques històriques, la lluita de classes (o la lluita entre faccions socials)  es manifesta com a lluita ideològica. La classe dominant pretén fer universals uns determinats valors ideològics, les classes sotmeses (les classes populars)  sovint són disponibles per afermar una ideologia contraposada a la de la classe dominant o a la del Poder. De manera semblant, també s'esdevé en la confrontació entre les  faccions socials.

      O sigui, la filosofia sempre és  present.  Una filosofia és un conjunt d'arguments que pretén garantir la bonesa racional d'una determinada ideologia.

         Però, també podeu veure:

       Tesi: Fins a l'època moderna, a unes societats on la religió era essencial, les revoltes socials majorment adopten la forma de moviment religiós o de conflicte religiós. I d'aquí brollaven per tot arreu les confrontacions teològiques. Cada moviment social pretenia ésser expressió de la divina voluntat.

         I també,

       Tesi: A tot temps, els grans moviments de classes socials o de faccions de classe han adoptat  l'aparença de conflicte religiós.

       O dit d'una manera més precisa: A tot temps, les guerres de religió són expressió d'un conflicte social, bé sigui de classes, bé de faccions o bé de nacions.

         Per descomptat,

       Tesi: Les guerres de religió fan tot u amb les guerres de teològiques, de manera que la filosofia sempre és instrument essencial de guerra ideològica .

        Exposats aquests enunciats, i tornant a qüestió plantejada, s'ha de veure que, a tot temps, és el Poder el que fa hegemònic un determinat corrent filosòfic, bé sigui de manera absoluta als règims despòtics, o bé de manera parcial als règims dits democràtics.

       

        Des de l'edicte de Tessalònica, any 380,  el cristianisme fou la religió oficial de l'imperi romà. A partir de llavors, la Jerarquia cristiana desfermà la guerra  per a l'extermini de les religions existents a l'imperi (Podeu veure el meu escrit  L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà).

        Des de llavors, els regnes cristians exerciren un despotisme sense fre. Despotisme que fou general a tot Europa fins a la revolució luterana (Revolució i no reforma, perquè el triomf del luteranisme significà l'inici de l'època moderna.  Podeu veure el meu post  Martí Luter, l'alliberador).

       

        Que resti clar: Durant més mil anys, a Europa,   els teòlegs eren servidors de Roma. La seva activitat intel·lectual o bé era autoritzada per Roma o bé (la dels més distingits) era un encàrrec del Papa.

       Per descomptat, a l'Estat espanyol,   les enciclopèdies  i els llibres de text continuen afirmant que els grans teòlegs medievals eren un grans savis que feren importants aportacions a la ciència, però la veritat és que els sabers d'aquells savis eren una col·lecció de disbarats (Ei, Compte! N'Albert de Bollstädt, conegut com a Sant Albert, figura com a  sant patró de les ciències i els científics. Però van ben alerta a publicar els seus ''sabers científics''. Vegeu el meu post Albert el Gran).

          El Poder, generalment, fa un ús cínic de la religió i de la filosofia. Vegeu un cas extraordinari que ho va fer palès:  Al segle V, a la desfeta de l'imperi romà, els francs, els ostrogots i els visigots s'havien apoderat d'extensos territoris imperials. Els ocupants germànics, en lloc d'imposar la seva religió i la seva llengua als territoris conquerits, decidiren (en assemblees de notables) adoptar com a pròpia la religió cristiana i la llengua llatina. Els líders d'aquells pobles germànics van pensar que disposar d'un tros de l'imperi romà bé valia una missa (Per altra banda, sense disposar d'una Església organitzada com ho era la cristiana, no es podien controlar els pobles


    0 0

    "Però George Sand, una dona formada en les idees de Rousseau, i en el fons una republicana amb fortes connotacions cristianes, malgrat que en el seu temps molts reaccionaris la considerassin quasi "comunista", tenia fortes contradiccions polítiques. Contradiccions que es pogueren anar dissimulant fins al dia i el moment en què els anarquistes i socialistes de debò, els sectors populars de París, proclamaren la Comuna de 1871". (Miquel López Crespí)

    Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin (Edicions Can Sifre)


    Coberta del llibre de Miquel López Crespí Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin, publicat per Edicions Can Sifre.

    A començaments de l'any 2004 hi hagué a Mallorca una forta campanya contra George Sand i el que aquesta gran escriptora francesa representava i representa en el món de la literatura i de les idees. La campanya s'inicià quan el Consell de Mallorca proclamà George Sand filla adoptiva de Mallorca. En adonar-me de la ràbia que sentien els sectors conservadors illencs contra els intel·lectuals que representen idees de progrés, canvi social i republicanisme vaig decidir escriure un parell d'article en defensa de George Sand. Dins aquesta línia, i a mesura que la campanya rebentista s'anava accentuant, vaig anar publicant diversos treballs, entre els quals destacaria els següents: "George Sand i Mallorca", El Mundo-El Día de Baleares (14-IX-04); "Sand: Un hivern a Mallorca", El Mundo-El Día de Baleares (28-IX-04); "La professionalització de l'escriptor", El Mundo-El Día de Baleares (10-VIII-05), "Amor i cultura: George Sand", El Mundo-El Día de Baleares (13-XI-05). Tots aquests articles, que havien estat embastats mentre escrivia les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand, serviren posteriorment, una vegada ampliats i després de les pertinents consultes i estudi de molta de la bibliografia publicada referent als nostres autors, per a anar enllestint els capítols que avui conformen el llibre Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin (Edicions Can Sifre).


    Coberta de la novel·la El darrer hivern de Chopin i George Sand.

    El primer article, el titulat "Aproximació a George Sand", podria ser útil, pens, com a primera presa de contacte amb el personatge i el món que l'envolta. En aquesta "Aproximació a George Sand" ens trobam davant les primeres indicacions bibliogràfiques que permeten situar en la història Armandine-Aurore-Luce Dupin, la George Sand que coneixem. Sense copsar la importància històrica i cultural de la generació literària i política francesa dels anys trenta i posteriors del segle XIX no podem entendre res dels nostres personatges ni, segurament, gaire cosa del món actual, ja que en bona part tots som fills de les idees emanades de la gran Revolució Francesa i del clima revolucionari que es viu a França durant tot el segle XIX. El paper de la literatura, dels escriptors i els artistes dins la societat, la lluita per la professionalització dels autors, el naixement del romanticisme, els primers embrions d'organitzacions socialistes i anarquistes, tot es va congriant en aquests anys de formació de la baronessa republicana, conformant la seva manera de veure el món, les concepcions que conformaran el seu tarannà alhora revolucionari i contradictori.


    Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Corambé. El dietari de George Sand publicada per Pagès Editors.

    Potser un dels intel·lectuals mallorquins que més profundament ha penetrat en l'ànima de l'escriptora francesa ha estat Jaume Vidal Alcover. És el que he provat de reflectir en l'article "George Sand, Jaume Vidal Alcover i Un hivern a Mallorca". Jaume Vidal Alcover va realitzar una de les millors traduccions al català del llibre de Sand Un hivern a Mallorca. Nosaltres hem treballat amb l'edició feta per l'Editorial Moll l'any 1993, llibre que ens serví moltíssim per a ambientar alguns capítols de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand. El llibre de Sand Un hivern a Mallorca esdevé molt important per a un autor que vulgui conèixer les opinions que l'escriptora francesa tenia sobre Mallorca i els mallorquins, el paisatge de l'illa, els nostres costums i tradicions, el sistema de vida dels mallorquins i mallorquines del primer terç del segle XIX... En el pròleg de Jaume Vidal Alcover que comentam trobam una raonada defensa de l'escriptora francesa que, sense amagar cap dels defectes que pogués tenir una parisenca il·lustrada de mitjans del XIX, situà emperò aquesta "dona mundialment coneguda i reconeguda com a talent de primera fila", per emprar les seves pròpies paraules.

    Però George Sand, una dona formada en les idees de Rousseau, i en el fons una republicana amb fortes connotacions cristianes, malgrat que en el seu temps molts reaccionaris la considerassin quasi "comunista", tenia fortes contradiccions polítiques. Contradiccions que es pogueren anar dissimulant fins al dia i el moment en què els anarquistes i socialistes de debò, els sectors populars de París, proclamaren la Comuna de 1871. Aquí, davant aquest fet històric que condicionarà tot el segle XX, les contradiccions d'una escriptora d'origen aristocràtic i que es relacionava amb tot el món intel·lectual del moment, esclataren amb una força i virulència incontrolades. És el que he provat d'analitzar en l'article "George Sand i la Comuna de París", emprant tota una bibliografia de què hi ha un petit resum al començament de l'article. L'origen de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand tenen els fonaments precisament en aquesta història de la Comuna, en aquestes contradiccions de George Sand. Per altra banda uns problemes i situacions molt comuns en molts revolucionaris a través de la història. No és la primera vegada, ni segurament serà la darrera, que unes persones que han defensat aferrissadament unes idees se n'espanten quan esdevenen realitat. Pensem, per exemple, en Plekhànov, l'introductor del marxisme a Rússia, que, en esclatar la gran Revolució d'Octubre dirigida pels bolxevics, no l'entén ni la reconeix. Més o manco és el que li esdevé a George Sand amb la primera revolució proletària de la història de la humanitat. De cop i volta, quan els oprimits es subleven, exigint, de veritat, amb les armes a la mà, la justícia social en defensa de la qual escrigué tants d'articles George Sand, aquesta retrocedeix espantada davant els perills que pot comportar "la violència" dels explotats. Com Plekhànov a Rússia l'any 1917.

    Com indicava una mica més amunt, la Comuna de París és el fil conductor de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i de Corambé: el dietari de George Sand, ja que l'imaginari viatge que l'autor fa fer a la protagonista és la base, el fonament damunt del qual s'aixeca tot l'edifici d'ambdues obres.

    Però no és solament l'imaginari viatge de George Sand a les fondàries de la Comuna de París el que compta en aquestes dues obres. Indubtablement aquesta anècdota no hauria bastat per a enllestir les novel·les. Igualment havíem d'aprofundir en el món amorós de Sand, un món d'una complexitat fora mida i que avui dia encara no ha estat analitzat amb prou deteniment.

    Miquel López Crespí

    Ciutat de Mallorca


    0 0

    El batle de Palma, Antoni Noguera, ha assegurat després de conèixer l’aprovació del Decret d’habitatge per part del govern espanyol que “segueix lluny de les necessitats de Palma”, ja que “torna a deixar els municipis sense eines per limitar el preu de lloguer”. El candidat a repetir batlia a Palma per MÉS per Mallorca ha apuntat que sí que dona passes endavant, amb mesures que la formació ecosobiranista ja havia demanat – com la d’augmentar els anys de contracte de lloguer -, però que “tant els ajuntaments com les comunitats ens quedam sense l’eina més important per posar fre a l’especulació i garantir el dret a l’habitatge”.

    Noguera ha criticat la “manca de valentia de l’estat espanyol” en matèria de regulació de l’accés a l’habitatge, mentre que a Palma “prenem decisions valentes”, com la prohibició del lloguer turístic en plurifamiliars. El batle de Palma ha recordat que s’han mantingut converses i contactes amb “altres ciutats i batlies del canvi, com la de Madrid, Barcelona o València per cercar solucions comunes a un dels principals problemes del nostre temps”.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [15/03] «L'Insurgé» -«Mother Earth» - «Un Enemic del Poble» - «Les Glaneurs» - «La Mêlée» - «La Jeunesse Anarchiste» - «Die Internationale» -«Plus Loin» -«Elevación» - «La Grande Réforme» - «Noir et Rouge» -«L'Agitazione del Sud» - Acte solidari amb Hongria - «Anarchy» - Grup Primer de Maig - «El Escaparate Libertario» - Reclus - Granet - Felicani - Maroto - Peirats - Molina - Ros - Cappelletti - Ziglioli - Pauwels - Tarrida del Mármol - Antona - Hernández Pérez - Campos Lima - Biso - Liern - Louvet - Piñón - Lamela - Pérez Ibáñez - Broto - Bernardi

    Anarcoefemèrides del 15 de març

    Esdeveniments

    Capçalera de "L'Insurgé"

    Capçalera de L'Insurgé

    - Surt L'Insurgé: El 15 de març de 1885 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del setmanari L'Insurgé. A partir del número 6, d'abril de 1885, portarà el subtítol«Òrgan Comunista-Anarquista». El redactor en cap va ser Pierre Lucien Pemjean i l'editor responsableÉgide Govaerts. Els articles no portaven signatura. El periòdic estava il·lustrat amb petits dibuixos. En sortiren 9 números, l'últim del 10 al 17 de maig de 1885. Nombroses publicacions franceses i belgues posteriors portaren la mateixa capçalera.

    ***

    Portada del primer número de "Mother Earth"

    Portada del primer número de Mother Earth

    - SurtMother Earth: Pel març de 1906 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número de la revista mensual Mother Earth. Fundada per l'activista anarcofeminista Emma Goldman, va ser editada per Alexander Berkman. Els articles es centraven en aspectes socials (drets de la dona, control de la natalitat, anarcofeminisme, sindicalisme, etc.) polítics (llibertats cíviques, justícia social i econòmica, anarquisme, etc.), culturals (literatura, poesia, narrativa, assaigs, etc.) i històrics (Gran Guerra, Revolució russa, etc.) sempre des de la perspectiva llibertària. La tirada inicial va ser de 3.000 exemplars, però anys després va triplicar l'edició. Entre els seus col·laboradors podem destacar Leonard D. Abbott, Margaret Caroline Anderson, Max Baginski, Alexander Berkman, Maxwell Bodenheim, Bayard Boyesen, Georg Brandes, Louise Bryant, Voltairine de Cleyre, John R. Coryell, Julia May Courtney, Padraic Colum, Floyd Dell, Mabel Dodge, Will Durant, Francesc Ferrer Guàrdia, Ricardo Flores Magón, William Z. Foster, Emma Goldman, Maksim Gor'kij (traduït per Alice Stone Blackwell i S. Persky), Margaret Grant, Martha Gruening, Bolton Hall, Sadakichi Hartmann, Hippolyte Havel, Ben Hecht, Robert Henri, C. L. R. James, Harry Kelly, Harry Kemp, Peter Kropotkin, Errico Malatesta, Max Nettlau, Eugene O'Neill, Robert Allerton Parker, Charles Robert Plunkett,Élisée Reclus, Ben Reitman, Lola Ridge, Rudolf Rocker, Morris Rosenfeld, Margaret Sanger, Theodore Schroeder, Lev Tolstoi, Ross Winn, Adolf Wolff i Charles Erskine Scott Wood, entre d'altres. Entre els artistes que van il·lustrar la revista tenim Jules-Félix Grandjouan, Manuel Komroff, Robert Minor, Man Ray, Adolf Wolff, etc. El segrest regular d'alguns números publicats, l'empresonament de Goldman i d'altres membres de la redacció, així com les permanents amenaces de deportació van ser els recursos que l'Estat va emprar contra la revista. L'últim número apareixerà l'agost de 1917, quan va ser prohibida per la censura en temps de guerra que va acusar la revista de desobeir les lleis governamentals sobre reclutament i registre militar i de mostrar-se obertament en contra de l'entrada dels EUA en la Primera Guerra Mundial. Com que tot l'arxiu de Mother Earth va ser confiscat, els 8.000 subscriptors que figuraven a les llistes de la revista van ser investigats en 1918 per les autoritats federals nord-americanes per«deslleialtat». Goldman i Berkman van ser declarats culpables de violar l'Acta d'Espionatge i posteriorment deportats.

    ***

    Portada del primer número d'"Un Enemic del Poble" (Biblioteca de Catalunya)

    Portada del primer número d'Un Enemic del Poble (Biblioteca de Catalunya)

    - Surt Un Enemic del Poble: Pel març de 1917 ---«III de l'Era del Crim», en referència a la Gran Guerra-- surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarquista, pacifista i d'avantguarda estètica Un Enemic del Poble. Full de subversió espiritual. La redacció la portaven l'escriptor Joan Salvat-Papasseit --creador del projecte i redactor en cap--, Josep M. de Sucre, Emili Eroles i Joaquim Torres i García. Salvat-Papasseit va començar a publicar aquesta revista quan va entrar a treballar a les Galeries Laietanes, el 1917. L'autor li posa el nom de la coneguda obra d'Henrik Ibsen --al·legat a favor de l'individu enfront de la majoria. A les seves eclèctiques pàgines trobem articles referents al pacifisme --posició totalment contrària a la Guerra Europea--, al progressisme social, a l'avanguardisme estètic i el Noucentisme. La revista va ser portaveu d'un pensament renovador i amb inquietuds cíviques, en la línia de l'anarquisme de Salvat-Papasseit --anarquisme de referents literaris com els de Friedrich Nietzsche, però també amb citacions de Maksim Gorki, de Karl Liebknecht, de Romain Rolland, de Piotr Kropotkin-- lligat amb un cert tarannà cristià tolstoià i adoptant els plantejaments individualistes de Max Stirner, i, en el fons, participant del regeneracionisme de l'època. Hi van col·laborar Dídac Ruiz, J. M. López-Picó, Àngel Samblancat, Alfons Maseras, Joaquim Folguera, Ramón Gómez de la Serna, J. Millàs Raurell, Valentín de Pedro, Rafael Barradas, Joan Pérez-Jorba, Josep Carbonell, Eugeni D'Ors, Jaume Brossa, Francesc Pujols i els dibuixants Rafael Benet, Domènec Carles, Torres-García, Josep Obiols, Joaquim Sunyer, Francesc Elias, Cels Lagar, Pere Prat, Rafael Barradas i Xavier Nogués. També recollí traduccions d'escriptors francesos com Paul Dermée, Max Jacob o I. Greiner. En el número 8 (novembre de 1917), Joaquim Torres i García publicà l'influent «Art-Evolució (A manera de manifest)» --declaració artística que propugnava, per obra de la concordança entre l'art i la vida, la diversitat de l'expressió plàstica segons el moment, alhora que reivindicava que hom no ha de pertànyer a cap escola i anar contra totes, tot sota la divisa de l'individualisme, el «presentisme» (viure el present) i l'internacionalisme. En la publicació trobem no solament els escrits teòrics de Salvat-Papasseit (comés ara el nietzschià «Sóc jo que parlo als joves») sinó també els primers poemes avantguardistes («Columna vertebral. Sageta de Foc» i «54045»). En sortiren 18 números, l'últim el maig de 1919. En 1976 i en 1994 es publicaren edicions facsímils.

    ***

    Capçalera del primer númer de "Les Glaneurs"

    Capçalera del primer númer de Les Glaneurs

    - Surt Les Glaneurs: Pel març de 1917 surt a Lió (Arpitània) el primer número del periòdic Les Glaneurs. Recueil écleptique mensuel (Els Espigoladors. Recull eclèctic mensual). Publicat per Albin Cantone (Albin) durant la Gran Guerra, patirà nombrosos atacs de la censura. L'administració i la gerencia la portà Virginie Blanchard. Hi van col·laborar Hervé Coatmeur, Ernest Dalget, Charles Delescluze, Jean-Louis Delvy, Jean Grave, Jean Jaurès, Henry La Bonne, Pierre Larivière, Karl Liebknecht, André Lorulot, Georges Manova, Jean Morr, Eugène Petit-Strix, Han Ryner, José Sarra i Henri Zisly, entre d'altres. Publicà almenys un fulletó, L'Abrutisme, de Jean Morr. En sortiren 19 números, l'últim el setembre de 1918.

    ***

    Capçalera de "La Mêlée"

    Capçalera de La Mêlée

    - Surt La Mêlée: El 15 de març de 1918 surt a Déols (Centre, França) el primer número del bimensual La Mêlée. Libertaire, Individualiste,Éclectique. En seran responsables de la publicació Pierre Chardon, Marcel Sauvage i Alfred Duchesnay. A partir del número 32, del 15 de setembre de 1919, s'editarà a París. En van publicar 39 números, l'últim el de febrer de 1920. Nombrosos números van ser censurats per les autoritats. Entre els seus col·laboradors tenim Richard Aldington, Amare, Appenzeller, Théo Argence, Pierre Besnard, Léon Bombary, Léon Bongard, Henri Bramer, A. Brignon, G. Butaud, A. Caifano, P. Calmettes, L. Casselle, Chapoton, Pierre Chardon, Christian, Victor Coissac, Julien Content, J. L. Delvy, René Edme, Florent Fels, Marc Freeman, Froment, Genold, Gerhard, René de Goumont, Alzir Hella, José Ingenieros, Dr. Elle Kay, Henry La Bonne, G. de Lacaze-Duthiers, Gaston Lehaye, André Lorulot, Alice Manhofer, Alfred-Louis Manoury, Georges Marcine, J. Martínez-Ruíz, Mauricius, E. Montigny, Moreau-Richard, René Morley, Max Nettlau, Julien Nicolet, Émile Pamprilla, Julio Pereyra, Pierrot, Dr. A. Robertson Proschowsky, Léon Prouvost, L. Rigaud, Joseph Riviere, Auguste Robert, Walter Ruiz, Han Ryner, Marcel Sauvage, E. Soullier, Hermann Sterne, José Tato Lorenzo, B. Tokine, Anne Veronique, Maurice Wullens, H. Zisly, etc. El periòdic va editar almenys un fulletó --Domela Nieuwnhuis, sa vie, sonœuvre, d'André Lorulot-- i diverses obres per lliuraments d'autors comÉmile Armand, Pierre Chardon, Han Ryner o Tucker. Aquest periòdic era continuació de Pendant la mêlée. Acrate, Libertaire, Individualiste, publicat a Orleans entre 1915 i 1916, i de Par delà la mêlée, publicat a Orleans per Armand i Chardon entre 1916 i 1918; dues publicacions llibertàries editades en plena Gran Guerra amb les dificultats que això implicava.

    ***

    Capçalera de "La Jeunesse Anarchiste"

    Capçalera de La Jeunesse Anarchiste

    - Surt La Jeunesse Anarchiste: El 15 de març de 1921 surt a Bagnolet (Illa de França, França) el primer número del mensual La Jeunesse Anarchiste. Organe de la Fédération des Jeunesses Anarchistes. A partir del número 3 s'imprimirà a París i a partir del 7 portarà el subtítol«Organe de la Fédération des Jeunesses Comunistes Anarchistes». Els responsables de la redacció en seran André Leroy, G. Bovet, René Barril i Vaillant, i els gerents G. Bouvet, G. Baril, E. Mouche i Braye. Entre els col·laboradors podem citar Bouvet, Maurice Chambelland, Jean Charles, Chretien, R. Courtois, P. Doleon, Albert Ducharme, Paul d'Erio, Maurice Fister, Henri Gilbeaux, Paul Girard, Lucien Gresinski, Fernand Jodogne, Louis Lecoin, Fernand Lenoir, André Leroy, Louis Loreal, Marcel Levy, Naroy, Pierre Perrin (Pierre Odéon), R. Philippon, Han Ryner, Teachon, Vaillant, L. Viriat, A. Yorel i Lucien Wastiaux, entre d'altres. El periòdic publicarà 12 números, l'últim el del 15 de març – 15 d'abril de 1922. Un periòdic que portarà el mateix títol s'imprimirà entre 1946 i 1947.

    ***

    Portada del primer número de "Die Internationale"

    Portada del primer número de Die Internationale

    - Surt Die Internationale: Pel març de 1924 surt a Berlín (Alemanya) el primer número de la revista Die Internationale. Organ der Internationalen Arbeiter-Assoziation. Aquesta publicació, òrgan de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT), de caire antiautoritària i creada a Berlín el desembre de 1922, tingué com a principal redactor August Souchy. Hi van col·laborar, entre d'altres, Pierre Besnard, Max Nettlau, Pierre Ramus, Rudolf Rocker, Alexandre Schapiro i Agnes Smedley. Predominaren els articles d'anàlisi sobre els esdeveniments polítics mundials i sobre teoria anarquista i anarcosindicalista. Aquesta revista, que tingué un prestigi internacional, es publicà fins al 1926. Entre 1927 i 1935 la capçalera es reprengué com a òrgan de l'anarcosindicalista Frei Arbeiter-Union Deutchlands (FAUD), amb el subtítol «Zeitschrift für die revolutionäre Arbeiterbewegung, Gesellschaftskritik und sozialistischen Neuaufbau» (Revista del moviment obrer revolucionari, la crítica social i la reconstrucció socialista), i amb Helmut Rüdiger com a principal redactor. En 1979 l'editorial berlinesa Topos publicà una edició facsímil de la primera època (1924-1926). Posteriorment la FAUD ha editat facsimilarment la col·lecció completa (1924-1935) en format electrònic (CD-Rom).

    ***

    Capçalera de "Plus Loin"

    Capçalera de Plus Loin

    - Surt Plus Loin: El 15 de març de 1925 surt a París (França) el primer número de la revista Plus Loin. Revue mensuelle. L'administració i la gerència n'estava en mans de Charles Desplanques i de L. Haussard. La direcció de la redacció la portava el Dr. Marc Pierrot. En va treure 169 números, l'últim el de juliol-setembre de 1939, coincidint amb la declaració de guerra. Entre els seus col·laboradors podem citar Cl Alexandre, H. Astier, Ch. Benoit, Auguste Bertrand, Pierre Besnard, G. Bastien, Christian Cornelissen, A. Daude-Bancel, Charles Desplanques, Georges Durupt, Octave Fillonneau, Gustave Franssen, Paul Gille, Jean Gabriel Goujon, Jacques Grandjouan, A. Hamon, L. Haussard, Maria Goldsmith, Ishikawa, Alice Jouenne, F. Jourdain, J. Langevin, M. Lansac, Dr. Lebourg, Le Goff, Dr. David Mikol, Charles Malato, Paul Martin, Jules Moineau, Mourometz, H. Neuville, Dre. Madelaine Pelletier, Dr. Marc Pierrot, G. Pernet, Paul Reclus, Jacques Reclus, Pierre Richard, Léon Rollin, A. Sadier, J. Sautarel, J. Savignac, Jules Scarceriaux, Solovine, V. Spielmann, J. Vinchon, Dr. Jean Wintsch, entre d'altres. La revista era força teòrica i sovint els textos eren d'un nivell molt alt.

    ***

    Portada d'"Elevación"

    Portada d'Elevación

    - Surt Elevación: Pel març de 1929 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista anarquista Elevación. Publicación ecléctica mensual. De caire cultural, estava dedicada a l'art, la ciència, la literatura i la sociologia. El seu editor fou Juan Raggio. Hi trobem articles de Camillo Berneri, Benjamin Casseres, Paul Colin, Junio Gara, P. Lariviere, Luís Masciotti, Michael Sadler, Herbert Spencer, entre d'altres. Aquesta publicació estava molt lligada a les editorials anarquistes Argonauta i Atlas–Juan Raggio era l'administrador d'aquesta editorial anarcoindividualista–, i en les seves pàgines es reprodueixen els catàlegs i els anuncis d'aquestes editorials. L'últim número conegut és el 3-4, publicat el desembre de 1929.

    ***

    Portada de l'últim número de "La Grande Réforme"

    Portada de l'últim número de La Grande Réforme

    - Surt La Grande Réforme: Pel març de 1946 surt a Lisieux (Baixa Normandia, França) el primer número del periòdic La Grande Réforme. Bulletin privé du Groupe des «Amis d'Eugène Humbert».Òrgan de la Lliga de la Regeneració Humana (LRH), era la continuació de la primera època del periòdic del mateix títol publicat per Eugène Humbert a París (França) entre 1931 i 1939. Editat per la seva companya Henriette Jeanne Rigaudin (Jeanne Humbert), Henri Brisemur en fou el gerent. Trobem articles d'Aimé Bailly, Gaston Criel, Achille Daude-Bancel, Jane Benizot, Manuel Devaldes, Gabriel Giroud, Robert Grosclaude, Jeanne Humbert, Abel Lahille, G. Marchioni, Jean Marestan, Pierre Marie, Raoul Nejan, Simon Obispo, Jacques Prévert, Paul Reboux, Paul Robin, Nelly Roussel, P. Vaast, etc. En sortiren 32 números, l'últim el març de 1949 i es deixà de publicar per manca de mitjans econòmics. Es finançava de la venda de preservatius. Els arxius de la publicació i els d'Eugène i de Jeanne Humbert es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

     ***

    Capçalera de "Noir et Rouge"

    Capçalera de Noir et Rouge

    - Surt Noir et Rouge: Pel març de 1956 surt a París (França) el primer número de la revista Noir et Rouge. Cahiers d'Études édités par les Groupes Anarchistes d'Action Révolutionnaire(GAAR), sorgida de l'escissió de la Federació Anarquista (FA) el desembre de 1953, i després de la Federació Comunista Llibertària  (FCL) el gener 1956. Els responsables «legals» de la revista seran Christian Lagant i, a partir de desembre de 1967, Pascale Claris. En sortiran 46 números fins a juny de 1970. Portarà altres dos subtítols: «Cahiers d'Études Anarchistes Communistes» i«Cahiers d'Études Anarchistes». En foren redactors Y. F. Antochko, Octavio Alberoloa, Evert Arvidsson, Giovanni Baldelli, Guy Bourgeois, Daniel Cohn-Bendit, Monique Blanc, Delouvrier, Jean-Pierre Duteuil, Daniel Guerin, Jivko Kolev, M. Korn, Ivo Kristov, Christian Lagant, Gaston Leval, Claude Martin, Frank Mintz, Théo Mitev, Josep Peirats, Jean-Pierre Poli, J. Presly, Paul Rolland, Sabadell, Schumack, Paul Talet, P. C. Vidal, Walter, Georges Yvetot, Paul Zorkine, entre molts altres. Del primer número es van editar en multicopista 50 exemplars i de l'últim 3.500 en impremta. També van editar uns fullets de temàtica diversa, però sobretot sobre la Revolució espanyola del 1936. Aquesta revista tindrà molta influència en les joves generacions situacionistes i de Maig del 68. En 1972 el «Groupe Noir et Rouge» va publicar un volum titulat Autogestion,État, Révolution. El desembre de 1982 es va editar, per iniciativa de les Editions Acratie i dels Cahiers Spartacus, una antologia dels articles publicats en la revista.

    ***

    Capçalera de "L'Agitazione del Sud"

    Capçalera de L'Agitazione del Sud

    - SurtL'Agitazione del Sud: Pel març de 1957 surt a Palerm (Sicília, Itàlia) el primer número del mensual anarquista L'Agitazione del Sud. El periòdic sortirà fins a l'octubre de 1971, amb dues interrupcions, de juny a desembre de 1958, i de març de 1969 a maig de 1971. Dirigit per Alfonso Failla, en tindrà com a col·laboradors Gianni Diecidue, Carmelo Viola, Placido La Torre, Gianni Viola, Vincenzo di Maria, Danilo Dolci, entre d'altres.

    ***

    Cartell de l'acte

    Cartell de l'acte

    - Acte solidari amb Hongria: El 15 de març de 1957 se celebra, a la sala Wagram de París (França), sota el títol «Debout pour la Hongrie indomptée» (Dempeus per l'Hongria indomable), un gran míting en suport de la Revolució hongaresa d'octubre i novembre de 1956 i contra la repressió del poble d'Hongria a mans de les autoritats comunistes i de l'exèrcit soviètic. Aquest acte, que coincidí amb l'aniversari de la insurrecció popular hongaresa del 15 de març de 1848, esclafada per l'exèrcit tsarista, va ser organitzat per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i hi van intervenir Adrien Lavergne, de la Federació de l'Educació Nacional, que actuà com a president; l'escriptor Albert Camus; l'anarcosindicalista Nicolas Ivanovitx Lazarévitch; Jacques van Broekhuizen, per la Comunitat d'Educació Europea; György Szabó, del Comitè Revolucionari de Győr (important ciutat hongaresa); i Balázs Nagy, del Cercle Petőfi de Budapest.

    ***

    Portada i contraportada del número 17 d'"Anarchy" dissenyada per Rufus Segar

    Portada i contraportada del número 17 d'Anarchy dissenyada per Rufus Segar

    - Surt Anarchy: Pel març de 1961 surt a Londres (Anglaterra) el primer número de la revista mensual Anarchy. A Journal of Anarchist Ideas. Publicació de teoria i de reflexions anarquistes editada per Freedom Press, sota la direcció de Colin Ward. Entre els seus col·laboradors podem destacar Paul Goodman, Nicolas Walter, Albert Meltzar, Colin Ward, Alex Comfort, Jock Young, Herbert Read, Wynford Hics, Lauren S. Otter, Theodore Roszack, Noam Chomsky, Paul Foot, Dora Russell, A. Weather i molts altres. Les portades estaven realitzades pel dissenyador Rufus Segar. Va deixar de publicar-se en 1970 i va jugar un important paper en la creació del Peace Movement and the New Left (Moviment per la Pau i la Nova Esquerra). En 1987 Colin Ward en va editar una antologia d'articles sota el títol A Decade of Anarchy (1961-70).

    ***

    Bomba

    Bomba

    - Atemptat al Banc de Bilbao de Londres: El 15 de març de 1969 els anarquistes Alan Barlow i Phil Carver són detinguts immediatament després d'una forta explosió al Banc de Bilbao de Londres (Anglaterra). Portaven una carta reivindicant l'acció en nom del grup«Primer de Maig».

    ***

    Portada de segon número d'"El Escaparate Libertario"

    Portada de segon número d'El Escaparate Libertario

    - Surt El Escaparata Libertario: Pel març de 1977 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista El Escaparate Libertario. Editat pel Sindicat de Comerç de la Federació Local de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT), se centrà gairebé exclusivament en les lluites sindicals, especialment del seu sector. Els articles no hi anaven signats i trobem dibuixos de Juan A. Cadenas, entre d'altres. En sortiren tres números, l'últim el maig de 1977.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Élisée Reclus fotografiat per Nadar

    Élisée Reclus fotografiat per Nadar

    -Élisée Reclus: El 15 de març de 1830 neix a Senta Fe (la Granda, Aquitània, Occitània) el geògraf, teòric llibertari i militant anarquista, Jean JacquesÉlisée Reclus, una de les figures magnes de l'anarquisme mundial. Son pare, Jacques Reclus, pastor i professor del col·legi protestant de Senta Fe, i sa mare, Zéline Trigant, van tenir 17 infants, dels quals tres no van sobreviure al part;Élisée Reclus en serà el quart. Fins als 13 anys va viure amb sa família a Orthez i després va ser confiat als avis materns a La Roche-Chalais, a prop de Senta Fe. En 1843 son pare, que desitjava destinar-lo a pastor, el va enviar, juntament amb son germà Élie, a Neuwied (Renània, Prússia), en un col·legi dels Germans Moravians. Però va suportar molt malament el caràcter superficial de l'ensenyament religiós de l'escola i va tornar a Orthez en 1844 després de passar per Bèlgica; l'únic profitós d'aquesta estada va ser el començament de l'aprenentatge de llengües vives (alemany, anglès i holandès) i de mortes (llatí i grec). Durant uns anys va viure amb una germana de sa mare a Senta Fe i al col·legi protestat de la localitat va preparar el batxillerat. Un ancià obrer parisenc el va introduir en els textos de Saint-Simon, Comte, Fourier i Lamennais. En 1848 amb son germà Élie es va escriure a la Facultat de Teologia Protestant de Montalban, a prop de Tolosa de Llenguadoc, però van ser exclosos l'any següent a resultes d'una escapada que van fer el juny cap a la Mediterrània. Després d'abandonar definitivament els seus estudis teològics, va ser contractar com a professor particular al col·legi de Neuwied. Però en 1851, decebut per l'ambient del col·legi, marxa a Berlín, on viurà fent classes de francès i s'inscriurà en la Universitat per seguir els cursos de Geografia de Karl Ritter. El setembre de 1851 va retrobar-se amb son germà Élie a Estrasburg i van decidir anar a Orthez a peu, travessant la França profunda en una vintena de dies, fet que contribuirà a formar els seus caràcters. En aquesta època redactarà el seu primer text anarquista, (Développement de la liberté dans le monde, que serà editat més tard en 1925. Quan va esclatar el cop d'Estat del 2 de desembre de 1851, els dos germans van manifestar públicament la seva hostilitat al nou règim i amenaçats de ser detinguts, es van embarcar cap a Londres. Després de conèixer la miserable vida dels exiliats a Anglaterra i a Irlanda, on va fer d'obrer agrícola, va embarcar a Liverpool cap als Estats Units a finals de 1852, desembarcant a Nova Orleans (Louisiana) a començaments de 1853. Després d'exercir diversos oficis, alguns duríssims, va trobar una feina com a preceptor de tres infants d'una família de plantadors d'origen francesa (els Fortier) de Nova Orleans. Durant aquest període podrà comprovar el funcionament del sistema esclavista i acreixerà el seu odi vers l'explotació de l'home per l'home. Durant les seves vacances visitarà el Mississipí i arribarà fins a Chicago. Malgrat que la família que l'ha contractat no és excessivament ferotge amb els esclaus, no podrà suportar l'ambient i va deixar els Fortier marxant a Nova Granada (actual Colòmbia) per realitzar-hi un projecte d'explotació agrícola a Río Hacha, a la Sierra Nevada de Santa Marta. Malgrat l'ajuda financera dels Fortier al seu projecte, dificultats de tota mena, especialment unes febres greus que va contreure, el van obligar a abandonar el seu projecte de crear una plantació de cafè en règim de comuna anarquista. El juliol de 1857 va embarcar-se cap a França i s'instal·larà a París a casa de son germà Élie. A més de dedicar-se a fer cursos de llengües estrangeres i treballar per a l'editorial Hachette, va aconseguir el seu principal objectiu, entrar en la Societat de Geografia. A finals de 1858 va retornar a Orthez en companyia de son pare que havia tornat d'Anglaterra on havia buscat ajudes financeres pel seu projecte d'asil d'ancians que havia creat a la localitat. El 14 de desembre de 1858 es va casar civilment amb la mulata Clarisse Brian i la parella va anar a París ambÉlie. Entre 1859 i 1862 Hachette va encarregar-li la redacció de guies de viatges («Guides Joanne»), fet que el va portar a realitzar nombrosos i llargs viatges arreu d'Europa (Alemanya, Suïssa, Itàlia, Regne Unit, Sicília, Espanya, etc.). En aquestaèpoca els dos germans van passar temporades a Vascoeuil (Normandia) a casa del seu amic Alfred Dumesnil, gendre de Jules Michelet. En 1860,Élisée i Élie van ser admesos en la lògia maçònica«Les Émules d'Hiram», però no va ser gaire actiu i passat un any va deixar la francmaçoneria en no poder suportar l'esperit regnant. En 1862 va assistir a l'Exposició Universal de Londres. L'1 d'octubre de 1863, en col·laboració de nombroses persones, entre elles son germà Élisée, Élie funda una banca, la Societat del Crèdit al Treball, destinada a ajudar a la creació de societats obreres i a la difusió del moviment cooperativista, però que en 1868 farà fallida. Alhora Élie s'ocuparà de l'edició del periòdic L'Association, de la qual serà el director i principal redactor, i durant les seves absències,Élisée el reemplaçarà. El setembre de 1864 els dos germans s'adheriran a la secció de Batignolles de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), acabada de fundar el 24 de setembre a Londres. El novembre d'aquell any, els germans coneixeran a París Mikhail Bakunin, amb qui entaularan lligams polítics i d'amistat força forts. També començaran a militar en la Fraternitat Internacional, societat secreta fundada per Bakunin. En 1865 Élisée marxarà a Florència, on trobarà Bakunin i coneixerà diversos revolucionaris italians. En 1867 va participar en el segon Congrés de l'AIT a Lausana, entre el 2 i el 7 de setembre, i en el primer Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Ginebra, entre el 9 i el 12 de setembre. Entre el 21 i el 25 de setembre de 1868 va prendre part molt activa en el segon Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna; hi va fer una intervenció que generalment es considera com la seva primera adhesió pública a l'anarquisme. Élisee, Bakunin i alguns altres es van oposar a la majoria dels congressistes sobre la qüestió de la descentralització i van acabar abandonant la Lliga. El 22 de febrer de 1869 sa companya, Clarisse, va morir, fet que el va deprimir i el va allunyar temporalment de l'acció política. Entre el 6 de juliol i el 17 d'agost de 1869 va ser convidat a una reunió del Consell General de l'AIT a Londres. Aquest any va redactar la seva Histoire d'un risseau. Afanyat en donar una llar a ses filles, ja que quan va morir Clarisse van ser confiades a dues germanes d'Élisée que vivien a Occitània, es va unir lliurement a la mestra anglesa Fanny Lherminez, arran d'una reunió familiar el maig de 1870. Aquest mateix any es va enrolar voluntari en la Guàrdia Mòbil i després en el Batalló Aerostàtic, al costat del seu amic el fotògraf Nadar. Amb la guerra francoprussiana i a partir de la Comuna de París, desenvoluparà activament la seva acció política. El febrer de 1871 es va presentar a les eleccions legislatives i després de la proclamació de la Comuna el 28 de març de 1871 es va presentar voluntari en la Guàrdia Nacional, i en una ofensiva a Châtillon el 4 d'abril de 1871 va caure presoner de les tropes de Versalles i fou empresonat a Quélern, després a l'illa de Trébéron, a prop de Brest, i finalment a Saint-Germain i a Versalles. El 15 de novembre de 1871 va ser condemnat per un Consell de Guerra a la deportació simple (desterrament) a Nova Caledònia. Una petició internacional fonamentalment signada per un centenar de científics britànics i americans va obtenir el 3 de febrer de 1872 la commutació de la pena a 10 anys d'exili. Durant aquest període d'empresonament i malgrat les condicions desfavorables, va començar a redactar alguns dels seus grans textos geogràfics, com ara Histoire d'una montagne i els primers esbossos de la seva Nouvelle Géographie Universalle, que només veurà publicada a partir de 1894.Élisée i sa família es va exiliar a Suïssa, a Lugano i després a Vevey. El setembre de 1872 va assistir al Congrés de la Pau de Lugano. El febrer de 1874 sa companya Fanny morirà de part. El 10 d'octubre de 1875 es va casar amb Ermance Trigant-Beaumont i es van instal·lar a Clarens, a prop de Léman, on la família restarà fins al 1891. El 3 de juliol de 1876 va pronunciar un discurs en les exèquies de Bakunin a Berna. En 1880 es va concedir una amnistia parcial als communards que el beneficiava, però que va rebutjar en solidaritat amb els companys que continuaven empresonats. Durant aquest període va acollir nombrosos anarquistes, entre ells Kropotkin. Va realitzar viatges (Algèria, Estats Units, Canadà, Brasil, Uruguai, Argentina i Xile) i el febrer de 1886 va passar una temporada a Nàpols, on trobarà el revolucionari hongarès Kossuth. A començaments de 1891 es va instal·lar a Sèvres. En 1892 va rebre la medalla d'or de la Societat Geogràfica de París. Aquest mateix any, a resultes de la condemna de Ravachol, la situació va esdevenir perillosa i va acceptar la càtedra de Geografia Comparada i el títol d'agregat de la Universitat Lliure de Brussel·les. En 1893 va anar a Florència per testimoniar en un procés contra anarquistes italians que finalment seran alliberats. A començaments de 1894 aquesta oferta va ser anul·lada malgrat les protestes d'una part del cos docent. En 1895, arran de l'afer Vaillant i de la repressió desencadenada, va decidir fugir de França i es va instal·lar a Brussel·les, on la Universitat Nova, inaugurada el 25 d'octubre de 1894, li va permetre fer cursos de Geografia --son germà Élie en va fer cursos de Mitologia. En 1898 va perdre amb dolor sa filla segona. Va fundar l'Institut Geogràfic, que depenia de la Universitat Nova de Brussel·les aquest mateix any i també va crear una editorial de mapes geogràfics («Société des Cartes et Traveaux géographiques Élisée Reclus») que va fer fallida en 1904. En 1900 va començar a viure amb Florence de Brouckère a Brussel·les, encara que sense divorciar-se de sa tercera esposa, Ermance, per negativa d'aquesta. En 1903 va acabar d'escriure la seva obra L'Homme et la Terre, que aplega més de 4.500 pàgines en sis volums. En 1904 morirà son germà Élie a Brussel·les. Durant els últims anys de sa vida, després de patir una angina de pit, va viatjar a França, a Anglaterra, a Escòcia i a Berlín. A finals de juny de 1905 va poder observar la revolta dels marins del cuirassat Potemkin, que va constituir una de les seves últimes alegries.Élisée Reclus va morir el 4 de juliol de 1905 a Torhout (Flandes, Bèlgica) pels seus problemes de pit. Seguint les seves darreres voluntats, no es va realitzar cap cerimònia i va ser enterrat en una fossa comuna al cementiri d'Ixelles, a prop de Brussel·les, amb son germàÉlie.

    ***

    Notícia de l'absolució d'Amédée Granet apareguda en el diari parisenc "Le Matin" del 30 de juliol de 1910

    Notícia de l'absolució d'Amédée Granet apareguda en el diari parisenc Le Matin del 30 de juliol de 1910

    - Amédée Granet: El15 de març de 1873 neix a Figanieras (Provença, Occitània) l'adober de sabateria anarquista i sindicalista Amédée Léonce Granet. Partidari de l'acció directa, a començament de la dècada dels deu va ser fitxat com a anarquista a Draguinhan (Provença, Occitània). El 29 de juliol de 1910 va ser absolt per l'Audiència del Var del delicte d'«injúries a l'exèrcit», ja que durant el període d'eleccions legislatives en una reunió pública a Draguinhan qualificà l'exèrcit d'«escola del crim», aconsellà que durant una vaga els soldats disparessin contra els oficials i que la bandera francesa s'havia de llançar als fems. A començament de la dècada dels vint era secretari del Sindicat dels Cuiros i de les Pells de la Confederació General del Treball (CGT) de Draguinhan, on continuà defensant les mateixes idees. Fou pare de cinc infants. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Aldino Felicani

    Aldino Felicani

    - Aldino Felicani: El 15 de març de 1891 neix a Vicchio di Mugello (Toscana, Itàlia) el tipògraf, militant i propagandista anarquista Aldino Felicani, també conegut com Il Muratore. En 1910 va tenir la primera denúncia per «propaganda antimilitarista» i l'any següent dues més, una per «incitació a la vaga» i altre per un article aparegut en el periòdic llibertari L'Agitatore de Bolonya. El 10 d'agost de 1912 va ser detingut per«propaganda antimilitarista» i condemnat a dos mesos de presó. A partir del 15 de maig de 1913 va esdevenir responsable de l'edició del periòdic bimensual antimilitarista bolonyès Rompete le fila (Rompeu files). La seva activitat antimilitarista, i en particular la seva campanya a favor de Maria Rygier i d'Augusto Masetti, que havien disparat l'octubre de 1911 al coronel d'una caserna de Bolonya, es veurà recompensada entre 1912 i 1913 amb nombroses condemnes: el 10 d'agost de 1913 va ser detingut i alliberat després d'un mes de presó; altra de quatre mesos i 15 dies de presó, i encara una altre de quatre mesos i 18 dies a finals de 1913. Per evitar un nou empresonament, va decidir expatriar-se i el 2 de març de 1914 va fugir clandestinament d'Itàlia. Exiliat als EUA, prossegueix la seva activitat militant a Cleveland, on publica a partir del 23 d'abril de 1914 La Gioventu Libertaria (La Joventut Llibertària) i més tard a Nova York La Questione Sociale (1914-1916). En 1918 marxa a Boston i troba feina d'impressor en el periòdic La Notizia. En aquesta ciutat va conèixer Bartolomeo Vanzetti, amb qui va projectar editar un nou periòdic titulat Cara Compagna. Quan aquest és detingut en 1920 juntament amb Nicola Sacco, Felicani organitza el moviment de suport als presos i crea, per a la seva defensa, el «Comitè de Defensa Sacco-Vanzetti» i els periòdics L'Agitazione (1920-1925), Protesta Umana (1926-1927) --ambdós seran els butlletins oficials d'aquest comitè i del qual Felicani serà tresorer-- i més tard la publicació antifeixista La Lanterne (1927-1929). En 1928 va fundar el periòdic L'Aurora (1928-1930), el director del qual serà Ilario Margarita. A partir de 1938 publicarà la primera etapa del periòdic antifeixista Countercurrent/Controcorrente (1938-1951) en dues llengües (anglesa i italiana), i a partir de 1957 només en italià, fins a la seva mort. Paral·lelament a aquesta activitat editorial va desenvolupar una tasca de propaganda en forma de mítings i de conferències. Aldino Felicani va morir el 21 d'abril de 1967 a Boston (Massachusetts, EUA). Els seus importants i complets arxius relatius al cas Sacco i Vanzetti (Fons Felicani) van ser donats en 1979 a la Biblioteca Pública de Boston.

    ***

    Francisco Maroto del Ojo

    Francisco Maroto del Ojo

    - Francisco Maroto del Ojo: El 15 de març de 1906 neix a Guadix (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Maroto del Ojo. Ebenista de professió, milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1931, quan arribà la II República espanyola, va fer un míting a Madrid amb Manuel Pérez Fernández. L'abril de 1932 fou detingut a Granada acusat de «dinamiter» i de ser un dels caps de la vaga general revolucionària que implicà l'assalt del diari Ideal i de l'incendi del casino; per aquests fets fou jutjat el 5 d'agost, amb 11 companys, però fou alliberat. El setembre d'aquell any representà els sindicats granadins en el Congrés de Sevilla de la Regional andalusa, on s'oposà amb èxit a l'aprovació d'un programa de comunisme llibertari. El juliol de 1933 fou detingut acusat de «conjura contra la II República», però fou amollat tot d'una. A finals de 1934 vivia a Madrid i treballava en la construcció. Poc abans de la guerra civil es traslladà a Alacant. En el Congrés de Saragossa de 1936 de la CNT representà el Sindicat de la Fusta alacantí. Quan esclatà la guerra encapçalà la Columna de Milícies que portarà el seu nom («Columna Maroto») i després la 147 Brigada Mixta, que operava a la zona de Guadix, a l'est de Granada i a Còrdova. Profundament contrari a les maniobres comunistes i republicanes, s'enfrontà a Gabriel Morón Díaz, governador d'Almeria. El 18 de febrer de 1937 atacà violentament en un míting cenetista al Teatre Cervantes el citat governador d'ideologia socialista, el qual el detingué i el manà tancar al vaixell «Jaime I» al port d'Almeria i després en una caserna de metralladores a Baza. El 4 de gener de 1938 fou jutjat a Baza pel Tribunal Permanent de l'Exèrcit d'Andalusia per un delicte de «sedició militar», condemnat a mort sota l'acusació d'«intel·ligència amb l'enemic» i tancat a Baza. Gràcies a les pressions cenetistes i populars, el Tribunal Suprem ordenà el febrer d'aquell any la revisió del procés. En aquesta època es reuní amb Joan García Oliver a Baza per idear un pla guerriller («Operació Camborio»). El març de 1938 s'anul·là la sentència i fou rehabilitat, però se li va retirar el comandament de la brigada. Després, durant una ofensiva, es fracturà una cama i hagué de romandre hospitalitzat a Almeria i a Guadix. L'agost de 1938 assistí com a delegat de Baza al Ple del Moviment Llibertari andalús i el setembre d'aquell any al Ple del Comitè Regional a Baeza, on polemitzà amb Carlos Zimmerman i va fer costat la candidatura de Manuel Pérez Fernández per a secretari de la Regional d'Andalusia. En acabar la guerra, fou tancat al camp de concentració d'Albatera, d'on aconseguí fugir i arribar a Alacant, però fou detingut. Francisco Maroto del Ojo fou torturat salvatgement pels falangistes, jutjat i condemnat a mort per «rebel·lió militar» i afusellat el 12 de juliol de 1940 a Alacant (Alacantí, País Valencià).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 – Sa Pobla i Josep M. Llompart (XXIII)


    En les visites als poblats talaiòtics, a la ciutat romana de Pollentia, a les restes de l´església cristiana de son Peretó, em prometia aprofundir en la història de Mallorca, trobar llibres d´arqueologia, estudiar-ho amb cura extremada. Tanmateix, si un dia volia escriure em mancava encara molta formació. Recordava la visita de l´escriptor Josep M. Llompart a l´institut. Em vaig quedar fascinat de la forma d´explicar-nos la vida dels autors mallorquins i de relacionar-los amb la nostra història. Encara avui em deman com va ser que penetràs en la fosca cultural de l´institut un raig de llum com aquell. Qui havia suggerit la seva presència a les fosques aules on romaníem tancats? Com una lliçó d´una hora pot canviar les concepcions d´uns jovenets inexperts? Quina estranya màgia tenien les seves paraules que obrien portes tancades, bastien universos de claror?


    Volia escriure i era completament impossible.

    Les idees em bullien al cap, però quan provava de portar-les al paper no em sortia res.

    Em dominava la preocupació pel que seria de la meva vida.

    Volia anar cap al passat. Endevinar com era el món quan vaig néixer. Sentia dins el cap les mil històries de la guerra contades pel pare. Amb catorze anys ja era prou gran per copsar la inexorable decadència dels padrins. Cada vegada els costava més tenir cura dels horts. Les filles, casades amb menestrals, ja no ajudaven a conrear les terres. El fill, l´oncle Miquel, havia mort en aquell desgraciat accident, prop del cementiri. La feina en els horts depenia de tota una família, i quan aquesta es desintegrava era impossible mantenir el ritme de les anyades. En temps de recollir el blat o les patates podies llogar alguns jornalers: tothom ho feia; però no podies garantir el conreu de la terra amb gent llogada. La producció no donava per a tant.

    D´ençà la mort de l´oncle, al revolt de la carretera que anava de sa Pobla a Alcúdia, em feia conscient de la lenta descomposició del que havia estat un petit imperi agrícola. Es venien els horts. La padrina, malalta per la mort del fill, va caure en mans de mèdiums que li treien els diners. El padrí anava entristit, incapaç de fer front al conreu de les terres. A vegades compareixia per casa a demanar ajut al pare i l´oncle José. Aquests deixaven per unes setmanes el taller i, esdevinguts pagesos per una temporada, ajudaven en el que podien. Tot plegat era un cercle viciós del qual era difícil sortir-ne. Amb el taller de cotxes, el pare es defensava i portava els diners que necessitàvem per a mantenir la casa. L´economia dels pagesos era ben diferent. No hi havia factures setmanals que anar a cobrar. Tot depenia de l´anyada. No es cobrava res en mesos! El producte dels horts s´havia d´exportar. I si aquell any la patata havia anat barata a Londres, només restaven despeses per abonar. La subsistència d´una família pagesa sempre era en mans de la sort. Que no fes una gelada, que no es desbordàs el torrent i omplís l´hort de pedres, que el preu pagat pels magatzemistes donàs per cobrir el que s´havia invertit.

    El suport que el pare i l´oncle podien donar als padrins era circumstancial. A poc a poc em vaig anar adonant com els problemes econòmics s´anaven aguditzant. Sempre havien tengut porcs per fer matances el novembre de cada any. Eren dies de festa. La casa s´omplia de veïns que venien a ajudar. De petit sempre havia vist el rebost ple d´olles amb tallades dins el saïm, sobrassades, quemaiots i botifarrons. Un dia, emperò, vaig anar al rebost per agafar un bocí de llonganissa per al berenar i no hi vaig trobar res. Mirava els prestatges estranyat. De cop i volta ho vaig entendre: l´any passat els padrins no havien fet l´acostumada matança del porc.

    Em demanava què havia passat, quin terratrèmol sacsejava casa nostra. La repadrina em va veure entristit i em va lliurar un bocí de formatge. Hauríem esdevenguts pobres, de sobte?

    No entenia el que passava.

    A casa encara podíem alimentar un porc. Els pares havien llogat un figueral no gaire lluny del poble i jo hi anava a collir les figues que, mesclades amb segó i patató, eren el menjar més estimat de l´animal.

    Restava preocupat. Sabia que el padrí podria haver llogat una filera de figueres igual que la mare. Sovint hi havia propietaris de figuerals que llogaven aquestes fileres a preu baix, tan sols per estalviar-se la feina d´anar a recollir les figues. Crec que no va ser per manca d´il·lussió: l´home s´adonava que tot sol no podia portar la terra. La mort del fill també l´havia afectat profundament. En els darrers temps, abans de l´accident, era l´únic que l´ajudava. Una vegada desaparegut... què fer? Envellia i aleshores no existia la maquinària actual: tot es feia a mà, a força de cavalls i someres. Ningú pot imaginar l´esforç que significa llaurar deu quartons sota l´inclement sol del migdia pel juliol i l´agost! Sembrar, batre, treure l´anyada amb gavilans... tot a mà, vinclada l´espinada damunt els solcs. Es feinejava en el camp amb l´arada romana, com feia dos mil anys. Es batia el blat damunt l´era amb el rodet de pedra, com en els temps dels talaiots! A poc a poc els pagesos s´acostumaren a llogar màquines per batre que anaven amb motors de petroli i benzina. Però la majoria dels marjalers encara ho feien amb mètodes primitius per estalviar-se una despesa.

    El padrí anava perdent l´alegria. Seia, silenciós, fumant el seu paquet d´Ideales o omplint la vella pipa de canya i cassoleta de fang. Parlava poc, emportat per les seves preocupacions.

    Assegut davant el meu quadern, m´adon que, de forma imperceptible, he anat fent meus tots els problemes familiars. Potser per això mateix em distreia quan estudiava. Com et pots concentrar en una fórmula química, en la traducció de Juli Cèsar, quan et rosega l´esperit el món que t´envolta? Sempre he pensat que la creació del grup Nova Mallorca, aquelles nits d´escoltar les ràdios antifranquistes, la planificació de les pintades quan feia quart de batxiller, el descobriment del cine en els anys seixanta, els primers articles enviats a Ràdio Espanya Independent, eren fruit d´aquesta necessitat d´oblidar els problemes familiars que m´engolien.

    Pens en la família. Prov de recordar d´on vénc. Com era el meu poble, aquell llunyà món de 1946? Els papers diuen que vaig néixer un dia de finals de desembre. Un any i busques després que havia finit la Segona Guerra Mundial quan, a les Illes, la repressió feixista continuava més forta que mai. Els historiadors parlen de més de tres-cents mil antifeixistes afusellats en la immediata postguerra. Un temps molt tèrbol endiumenjat per les misses del clergat que havia col·laborat a l'èxit de la "Cruzada contra el comunismo" i per les "espanyolades" de rigor que vèiem quan anàvem al cine.

    Des de sempre tenia ganes d'esbrinar quins eren alguns dels fets que s'havien esdevingut en l'any del meu naixement. Aleshores el pare ja feia uns anys que havia pogut abandonar el camp de concentració. Parlam del famós Batallón de Trabajadores que, sota comandament d'oficials franquistes i falangistes, era present a sa Pobla i ben a prop del que, amb el temps, serien "ses casetes de sa Pobla", a la platja d'Alcúdia.

    En una de les rares sortides de permís al poble, el pare havia conegut una poblera, Francesca Crespí Caldés, que provenia d'una antiga nissaga de pagesos benestants: Can Verdera. Sempre vaig sentir dir al pare que va ser la coneixença de la mare, en unes llunyanes festes de sant Jaume, el que li salvà la vida. Recordem que en aquella època de ferotge postguerra la manca de bons aliments, el treball forçat i les malalties se'n portaren molts d'aquells joves que, en un passat recent, com a militants i simpatitzants de la UGT, CNT, el Partit Socialista, el BOC o el PCE, havien volgut trasbalsar el món.

    La generació del meu pare, la dels vençuts, va ser una generació desfeta. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional.

    Però ara som en el 1946. Casat amb la poblera de Can Verdera que li salvà la vida l'any 1943, l'any que vaig néixer, el 1946, era ja a segles de distància de 1936 quan, amb els revolucionaris de la seva edat, iniciaren la lluita contra el feixisme. Després de tres anys de combats en quedava ben poc d'aquelles ganes esbojarrades de canviar el món. El pare havia vist els companys de generació morts a la trinxera, lluitant amb un carregador de només cinc bales contra l'artilleria, l'aviació i les tropes enviades per Hitler i Mussolini. Després dels anys de camp de concentració, restaven ja molt poques il·lusions pel que fa a un possible canvi de situació a l'estat espanyol. Imagín que, fitxat per la policia i la Guàrdia Civil com a "desafecto al regimen", malgrat que mai més, d´ençà la derrota de la República el 39, s'implicàs en política, el que li devia importar era garantir una feina que li permetés mantenir la família i el fill que acabava de néixer.

    Si hom llig atentament els diaris de 1946 recordarà que les Nacions Unides condemnaven la dictadura del general Franco. El 9 de febrer, l'Assemblea General de les Nacions Unides, per unanimitat, negava al règim espanyol la possibilitat d'ingressar en l'organització, perquè "considera que Espanya posseeix un règim feixista sorgit del suport dels països de l'Eix". Condemna que, tot sigui dit, aviat seria deixada de banda sota pressions dels EUA, vist i comprovat que, en la lluita contra el comunisme, Franco era el millor aliat que podia existir tant per als imperialistes estatunidencs com per als règims capitalistes europeus.

    Pel mes de març s'estrenava a Mallorca, i supòs que un parell de mesos després devia arribar a sa Pobla, la pel·lícula d´Hispano-Americana Films El conde de Montecristo, amb Arturo de Córdoba, Consuelo Franck, Mary Cortés i Gloria Marín. El 20 de març s'anunciava el triomf de Perón a les eleccions de l'Argentina. A sa Pobla, els pagesos proven de subsistir enmig del racionament encara vigent. Sortosament, per a la gent que tenia un hortet sempre hi havia alguna cosa per a menjar i vendre. Els molins de blat manuals, d'amagat de les inspeccions entre la palla del sostre o a fora vila, permetien moldre blat i fer el pa a la pastera. En aquell temps eren moltes les dones que feien el pa per a tota la setmana. En el corral, prop de la cuina, hi solia haver el forn que, alimentat per bona llenya de pi, servia per a coure pans que duraven una setmana sencera.

    Amb el pa cuit a casa, els animals del corral (pollastres, conills, gallines...) i amb l'hortalissa que es conreava a un racó de l'hort, eren pocs els poblers que patien fam de veritat. Evidentment, la manca de feina obligava a l'emigració, ben igual que en els anys deu, vint i trenta. Però per a tots aquells que podien combinar l'hortalissa de l´hort amb els animals del corral i el pa de la pastera, el temps anava passant. La fam d'uns feia rics a molts. S'hauria d'estudiar a fons d'on sorgiren algunes de les fortunes de la postguerra. Recordem que era l'època de l'"estraperlo" i, malgrat la repressió oficial, el cert era que personatges sense escrúpols bastiren els seus milions amb la fam i misèria del poble.

    Les revistes del moment informen de luxes inabastables per a la població mallorquina del moment. L'any 1946 és quan s'"inventa" la Vespa. Els diaris diuen que és idea del fabricant d'automòbils Enrico Piaggio. La "novetat" es deu, sens dubte, al fet que el frontal de l'escúter i la base formen una unitat indissoluble. Però de Vespes, l'any 1946, no n'hi ha cap a sa Pobla ni a Mallorca.

    Sovint els records em feien mal. De cop i volta m´adonava de la necessitat imperiosa de sortir de l´habitació, anar a passejar o, el que més em distreia, pujar fins al primer pis i perdre´m, somniant, per les sales del museu. Em seduïen les vitrines amb la col·lecció impressionant de monedes romanes! Veient el rostre en bronze, plata i or dels emperadors t´adonaves com aquell imperi que dominà el món va existir de veritat; no eren unes simples retxes en el llibre d´història. Allà, en la sala dèbilment il·luminada, podies estudiar amb precisió, enmig d´una calma completa, les imatges dels homes, aleshores déus!, que cobriren de sang totes les contrades del món conegut. Neró, Juli Cèsar, Agripa, Cal·lígula, August... junts, situats cronològicament, un rere l´altre, muts ja per sempre, sense poder ordenar l´extermini dels ibers, dels gals, de les poblacions del nord d´Àfrica. Aleshores ja havia vist la pel·lícula Cleopatra, protagonitzada per Liz Taylor, i havíem pres posició a favor d´ella i Marc Antoni. Possiblement era la bellesa esclatant d'actriu de Hollywood el que ens feia prendre partit per aquella dona que ens mostrava el poder d´Egipte. Impressionant l´entrada triomfal a Roma asseguda damunt l´esfinx, amb Cesarió al costat!

    Roma, perseguint els jueus a Ben Hur, amb un Charlton Heston fidel a les creences del poble jueu, escollint ser no-res abans que servidor de l´Imperi. I Stanley Kubrick i Kirk Douglas a Espàrtac, que ens descobrien que no tothom vinclava l´espinada davant el poder i que l´home pot esdevenir lliure malgrat que deixi la vida en l´intent.

    Crec que vaig aprendre més història en aquell museu silenciós que en els anys d´escola. Teníem un mestre que no parlava mai: en entrar a classe feia un grunyit i, sense dir res més, es situava davant la pissarra escrivint amb guix durant una hora sencera la lliçó que pertocava. Nosaltres estàvem obligats a copiar en un quadern d´apunts la faramalla que ja teníem als llibres i, el dia de l´examen, repetir el que havíem copiat. Tenint aquests professors... com va ser possible que m´enamoràs de la història?

    Indubtablement l´afecció que em dominava no provenia del col·legi. Eren el pare i l´oncle José els que m´havien ensinistrat en el coneixement, en el dubte, en la necessitat d´investigar pel teu compte qualsevol afirmació provinent dels de dalt.

    Entre aquelles restes de civilitzacions pretèrites em trobava bé. Els problemes em fugien del cap. Em sentia feliç, en el meu element, imaginant les vides del passat, reconstruint en la imaginació com eren els costums dels pobles que ens precediren.

    Com viatjar en la nau del temps, avançar per les restes trobades en els talaiots de Mallorca! Fragments de plats i olles de fang, llums d´oli, àmfores, reproduccions de déus púnics, el rostre repetit de Tanit, i el més sorprenent: una vaixella grega recuperada d´una nau enfonsada.

    Arreu el que quedava de l´imperi que dominava el món! Roma sempre present. Tot d´àmfores, grans bocins de plom encara amb la marca dels propietaris d´aquelles mines d´esclaus.

    En les excursions que fèiem amb l´Institut ja havia contemplat meravelles semblants a Artà, Alcúdia i Manacor. Com no recordar la visita al talaiot de ses Païsses! Record que els companys no es fixaven en res: corrien, perseguint-se, jugant a indis, sense atendre les explicacions del director. Amb els amics del grup Nova Mallorca ens aturàvem davant la impressionat entrada del poblat demanant-nos quins gegants havien pogut situar aquelles pedres a l´indret on, tres o quatre mil anys després, les contemplàvem. Les grandioses murades que l´envoltaven ens feien pensar en guerres antiquíssimes. Ho discutíem amb tota la força d´uns al·lots de tretze anys! Teoritzàvem mil hipòtesis. No érem grans coneixedors de l´arqueologia, però el que vèiem davant els ulls ens agitava la imaginació fins a límits increïbles. Ens demanaven què els havia obligat a bastir defenses tan potents, quins enemics tenien al davant i com una societat basada en una primitiva agricultura i ramaderia, emprava tants d´esforços a protegir-se. Estaven sempre en guerra? Mallorca era una illa summament poblada abans de la conquesta romana. Però la majoria de poblacions talaiòtiques posseïen idèntiques característiques: gran torre central per vigilar l´exterior del poblat, i gruixudes i altes murades per a protegir-se dels atacs dels veïns. Lluitaven entre si per a procurar-se esclaus i dones? Existien pobles depredadors, militaristes que vivien de robar les cabres i vaques del veí?

    En les visites als poblats talaiòtics, a la ciutat romana de Pollentia, a les restes de l´església cristiana de son Peretó, em prometia aprofundir en la història de Mallorca, trobar llibres d´arqueologia, estudiar-ho amb cura extremada. Tanmateix, si un dia volia escriure em mancava encara molta formació. Recordava la visita de l´escriptor Josep M. Llompart a l´institut. Em vaig quedar fascinat de la forma d´explicar-nos la vida dels autors mallorquins i de relacionar-los amb la nostra història. Encara avui em deman com va ser que penetràs en la fosca cultural de l´institut un raig de llum com aquell. Qui havia suggerit la seva presència a les fosques aules on romaníem tancats? Com una lliçó d´una hora pot canviar les concepcions d´uns jovenets inexperts? Quina estranya màgia tenien les seves paraules que obrien portes tancades, bastien universos de claror?


    0 0

    [16/03] «Zsherminal» - Manifest magonista - «Studi Sociali» - «Le Musée du Soir» - Estrena de «Sacco& Vanzetti» - Parsons - Gégout - Converti - Pérot - Reinert - Bertrand - Nolla - Carbó - Floristán - Bossu - Saladrigas - Alba - Bertani - Molas - Sánchez Marcos - Maksimov - Pereira - Silva - Expósito - Bifolchi - Micelli - Rogalski - Olaya - Saudy - Garavini

    Anarcoefemèrides del 16 de març

    Esdeveniments

    Portada d'un exemplar de "Zsherminal"

    Portada d'un exemplar de Zsherminal

    - Surt Zsherminal: El 16 de març de 1900 surt a Londres (Anglaterra) el primer número de la publicació mensual Zsherminal (Germinal),òrgan de la joventut anarquista en llengua jiddish. Editat per Rudolf Rocker, després de Londres serà publicat pel mateix a Leeds, qui s’encarregarà, amb sa companya Milly Witkop, de la impressió per reduir despeses, fins a març de 1903. El periòdic reapareixerà el gener de 1905 i serà publicat fins a maig de 1909. Els temes que tractaven versaven sobre el moviment obrer jueu, els problemes de la immigració, textos anarquistes, la vida dels jueus a Gran Bretanya, etc.

    ***

    Librado Rivera i Enrique Flores Magón a la redacció de "Regeneració" a Los Ángeles (Califòrnia, EUA)

    Librado Rivera i Enrique Flores Magón a la redacció de Regeneració a Los Ángeles (Califòrnia, EUA)

    - Publicació del manifest «Als anarquistes del món»: El 16 de març de 1918 en el periòdic Regeneración, editat a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), es publica el manifest «Als anarquistes del món i als treballadors en general», de Librado Rivera i de Ricardo Flores Magón. En aquest important manifest, s’afirma que la Revolució social s’acosta i que tots els anarquistes han de participar-hi amb totes les seves forces i possibilitats. Aquest text els ocasionarà detencions i condemnes: 20 anys de presó i una multa de 5.000 dòlares per Flores Magón i 15 anys i igual multa per Rivera, acusats de sabotejar l’esforç bèl·lic dels Estats Units, que aleshores participava en la Gran Guerra, i el seu «ideal democràtic». Per al periòdic va significar la desaparició definitiva, després de 12èpoques distintes.

    Regeneración, 262 (16 de març de 1918)

    ***

    Portada del primer número d'"Studi Sociali"

    Portada del primer número d'Studi Sociali

    - Surt Studi Sociali: El 16 de març de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) i a Montevideo (Uruguai) el primer número de la publicació anarquista malatestiana i antifeixista en llengua italiana Studi Sociali. Rivista bimensile di libero esame (Estudis Socials. Revista bimensual de lliure examen). La redacció la dirigia Luigi Fabbri, ajudat per Ugo Fedeli i Torquato Gobbi, des de Montevideo i l'administració i la publicació la portava Carlo fontana, en col·laboració amb l'editorial del periòdic La Protesta, a Buenos Aires. Hi van col·laborar Leonida Mastrodicasa, Camillo Berneri, Luce Fabbri (Lucia Ferrari), Luigi Battistelli, Virgilio Bottero, Emilio Frugoni, Domingo Rodriguez, Gaston Leval, Gianpiero Landi, Luigi Bertoni i Errico Malatesta, entre d'altres. A partir de 1932 la malaltia de Luigi Fabbri i la crisi econòmica d'aquells anys l'obligarà a interrompre nombroses vegades la publicació de la revista. En 1935, en morir aquest, l'edició serà continuada per sa filla Luce Fabbri fins al 1946. La «Biblioteca di Studi Sociali» publicà nombrosos llibres i fullets de diversos autors llibertaris. Una part de l'arxiu d'Studi Sociali es troba dipositat a la «Col·lecció Fabbri» de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Escriptors –d'esquerra a dreta: Valois, Guignard, Léon Gerbe (amb llibres), Maurice Fombeure (militar), Poulaille, Autry i T. Rémy– a la porta de «Le Musée du Soir»

    Escriptors–d'esquerra a dreta: Valois, Guignard, Léon Gerbe (amb llibres), Maurice Fombeure (militar), Poulaille, Autry i T. Rémy– a la porta de «Le Musée du Soir»

    - Inauguració de «Le Musée du Soir»: El 16 de març de 1935 s’inaugura al carrer Fressard número 69 de París (França), per iniciativa de l’anarquista Henry Poulaille i del Cercle d’Escriptors Proletaris (Paul-Adolphe Loffler, René Bonnet, Ferdinand Teulé, Edouard Peisson i J. Romagne), «Le Musée du Soir». Més que una biblioteca de préstec --la mitjana de llibres deixats cada mes era de tres-cents--, és un lloc de trobada, una mena d’universitat popular, on els adherits --va arribar a tenir-ne uns cinc-cents--, la major part obrers i empleats, poden participar en conferències, exposicions, mítings i reunions organitzats amb escriptors llibertaris, entre altres intel·lectuals. A partir de 1936 el local va esdevenir petit i es va traslladar al número 15 del carrer Médéah. Malauradament «Le Musée du Soir» no sobreviurà gaire de temps després de la declaració de guerra i tancarà les portes en 1940.

    ***

    Cartell de l'òpera

    Cartell de l'òpera

    - Estrena de l'òpera «Sacco & Vanzetti»: El 16 de març de 2001 s'estrena mundialment, davant 2.400 assistents, a l'Opera Tampa de la ciutat de Tampa (Florida, EUA) l'òpera Sacco & Vanzetti, escrita i dirigida per Anton Coppola, sota la direcció musical de Matthew Lata al front de la The Florida Orchestra. L'òpera –de tres hores i mitja de durada, composta d'un pròleg i dos actes (14 escenes), i cantada en tres idiomes (anglès, italià i dialecte italià)– està basada en la música original que Anton Coppola va compondre per a una pel·lícula documental que son nebot Francis Ford Coppola tenia intenció de dirigir en 1995, però que finalment mai no es filmà. Anton Coppola, molt influït per les discussions que quan era petit escoltà als seus pares i amics sobre el cas dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, sempre havia desitjat compondre una obra sobre aquest tema que el va marcar tant a ell i a sa família i que va acabar en 1999 gràcies al suport de son nebot. Francis Ford Coppola supervisà la direcció artística de l'espectacle. L'obra també es pogué veure i escoltar els dies 17 i 18 de març. El fet que en aquesta obra intervinguin més de cent persones (dotzenes de cantants, cor gegant, músics, extres, personal de producció, etc.) i un gran muntatge escènic fa que sigui molt difícil de representar pel seu alt pressupost (700.000 dòlars). Aquesta òpera s'ha interpretat en diverses ocasions en versió reduïda. L'òpera de Coppola mostra la solidaritat de l'autor cap els dos obrers assassinats legalment per l'Estat nord-americà.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Lucy Parsons fotografiada per T. Maub a Chicago

    Lucy Parsons fotografiada per T. Maub a Chicago

    - Lucy Parsons: El 16 de març de 1853 neix a Waco (Texas, Mèxic; actual EUA) la propagandista anarquista Lucía Eldine González, més coneguda com Lucy Parsons o Lucy Ella Parsons. Era filla de Maria del Carmen, una mexicana, possiblement d'origen africà, i d'un indi creek, tal vegada anomenat John Waller. Als tres anys es quedàòrfena i un oncle matern la va criar en un ranxo texà, probablement com a esclava. Es va casar amb Albert Parsons, exsoldat confederat, esdevingut republicà radical cap el 1871. En 1874 s'instal·laren a Chicago i començaren a militar en el moviment obrer revolucionari. Albert va escriure articles sobre els sense sostre i els aturats en el periòdic The Socialist (1878), i participà en la fundació de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional de Treballadors). En 1884 Lucy col·laborà en el setmanari The Alarm. Albert Parsons es farà el defensor dels drets dels afroamericans víctimes del racisme i de la pobresa. En 1886 és acusat en el cas de la bomba de la plaça Haymarket i serà penjat juntament amb quatre companys anarquistes l'11 de novembre de 1887. Són els malauradament coneguts com a «Màrtirs de Chicago». Després d'aquesta tragèdia, Lucy escriurà una biografia del seu company, així com articles i pamflets en els periòdics anarquistes: Freedom (1890-1892), The Rebel (1895-1896), The Liberator (1905-1906), The Alarm (1915-1916). Hi va participar en el moviment revolucionari fins el final dels seus dies. Lucy Parsons va morir el 7 de març de 1942, en l'incendi de ca seva, a Chicago (Illinois, EUA).

    Lucy Parsons (1853-1942)

    ***

    Ernest Gégout (1872)

    Ernest Gégout (1872)

    - Ernest Gégout:El 16 de març de 1854 neix a Vézelise (Lorena, França) el militant i propagandista anarquista Charles Joseph Ernest Gégout. Fill de pares pagesos, després de fer els estudis secundaris a l'institut de Nancy, quan tenia 16 anys s'allistà en els Caçadors d'Àfrica per a les guerres colonials. En acabar el conflicte retornà als seus estudis abans de fer el servei militar on fou titllat d'indisciplinat i rebel. Alumne d'oficial a Saumur, pel qual va ser batejat com Cadet, acabà la mili en les companyies disciplinàries algerianes. De tornada a França, gràcies a les seves relacions familiars, fou nomenat sotsprefecte de Falaise (Normandia), però va haver de renunciar després de rebutjar retre homenatge al bisbe i al diputat bonarpartista del districte durant una visita. Nomenat inspector de l'Assistència Pública després, haurà de dimitir per motius semblants. En aquesta època esdevingué socialista seguidor de Jules Guesde i col·laborà en Le Cri du Peuple, fundat per Jules Vallès en 1883. Cap al 1888 es decanta cap a l'anarquisme i el juny d'aquell any fundarà setmanari L'Attaque, que publicà 66 números fins el maig de 1890. El 28 d'abril de 1890 Gégout i Charles Malato foren condemnats per uns articles apareguts en L'Attaque a 15 mesos de presó, que purgaren a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Ambdós publicarien les experiències del tancament en l'obra Prison fin de siècle. Souvenirs de Pélagie (1891). En 1892, segons la policia, formà part, amb Jean Grave, Charles Malato i Émile Pouget, d'un grup creat per centralitzar les informacions sobre el moviment anarquista europeu, però sembla que aquesta oficina no va ser creada finalment. Entre 1895 i 1915 una nova sèrie de L'Attaque. Journal Indépendant fou publicada i on Gégout va ser el principal redactor, encara que ja no era un periòdic llibertari. A partir de l'agost de 1912 va col·laborar en la revista anarcoindividualista L'Idée Libre, d'André Lorulot, i l'any següent en Populaire de l'Est. Al final de sa vida publicà articles locals a la revista Réveil Ouvrier, òrgan de la Unió dels Sindicats de Meurthe i Mosel·la. És autor deJésus (1897) i Les parias. Vie anecdotique des enfants abandonnés, placés sous la tutelle de l'Assistance Publique (1898). Sempre rebutjà afiliar-se a un partit polític. Ernest Gégout va morir el 3 de febrer de 1936 a París (França) i fou incinerat.

    Ernest Gégout (1854-1936)

    ***

    Niccolò Converti

    Niccolò Converti

    - Niccolò Converti: El 16 de març de 1858 neix a Roseto Capo Spulico (Calàbria, Itàlia) l'internacionalista i propagandista anarquista Niccolò Converti --també Nicolo Converti--, conegut com Dr. Converti. Estudià medicina a la Universitat de Nàpols, d'on sortí diplomat en cirurgia. En els anys d'estudiant conegué Errico Malatesta. Després va entrar en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i fou nomenat secretari de la seva secció napolitana. En 1878 dirigí a Nàpols el periòdic Il Masaniello, on col·laboraren Tropea, Altieri i Tommaso Schettino, entre d'altres. Fugint de les persecucions de les autoritats, s'exilià a Marsella (Provença, Occitània). En 1881 va ser un dels principals atiadors dels disturbis a Marsella arran de la tornada de les tropes de Tunísia. Més tard retornà a Itàlia i en 1885 va ser el redactor i director del periòdic napolità Il Piccone. Bolletino settimanale del movimento sociale, amb el suport de Gaetano Combatti-Lentini i Pasquale Pensa. Arran de la condemna a 22 meses de presó pel Tribunal de Florència per un «delicte de premsa», abandonà Nàpols i des de Liorna embarcà cap a Bastia (Còrsega) i d'allà s'instal·là novament a Marsella, on canvià nombroses vegades de domicili ajudat per la «Cloche de Bois» --grup activista d'antipropietaris fundat per l'anarcoindividualista «il·legalista» Vittorio Pini que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. A Marsella treballà com a dependent de l'apotecaria Romeo i a diverses impremtes com a tipògraf. En aquesta època tingué com a parella Marie Chantarella i la policia el qualificà de «anarquista força perillós». Amb Ugo Acquabona, va ser un dels principals redactors de la secció italiana del periòdic bilingüe L'Internationale Anarchiste (1886) publicat a Marsella i també distribuït a Itàlia. El 7 de gener de 1887, amb Gaetano Grassi, embarcà a bord del vaixell«Lorraine» des de Marsella cap a Tunis (Tunísia), on va arribar tres dies després i va ser rebut per Darniche i Antonio Filangieri. A més de militar activament, treballà com a metge cirurgià a l'Hospital Colonial Italià de Tunis, sanatori que ajudà a crear. Conegut com«El Metge dels Pobres», ajudà els indigents tunisencs i fou considerat com un dels pares del moviment obrer tunisià. L'agost de 1887, amb Grassi i Girolamo Sudiero, va fer una crida a Niça per la reaparició del periòdic anarcocomunistaLo Schiavo, que finalment fou publicat el setembre i on figurà com a director. El març de 1887 fundà a Tunis el setmanari anarcocomunista L'Operaio. Organo degli anarchici di Tunisia e della Sicilia, primera publicació revolucionària tunisiana, la qual va dirigir i que tingué una gran durada temporal distribuïda en diferents èpoques. També fundà i dirigí el periòdic anarcosindicalista La Voce di Tunisi (1890) i La Protesta Umana. Rivista de Scienze Sociali (1896); a més col·laborà en La Vera Unione,La Voce dell'Operaio, In marcia,1º Maggio, etc. En 1888 va ser condemnat a Tunis a 42 dies de presó i a 500 francs de multa per la publicació d'un manifest commemoratiu dels «Màrtirs de Chicago», pena que finalment va ser amnistiada. A ell se li deu la celebració a Tunísia de la primera Diada del Treball, l'1 de maig de 1890. Creà a Tunis un grup anarquista encarregat de facilitar la fugida i el sojorn d'anarquistes italians que havien aconseguit escapar de les diferents illes sicilianes on estaven confinats. El 18 de maig de 1899 va se interrogat per la policia i va admetre que havia rebut la visita d'Errico Malatesta i d'altres dos fugats italians (Vivoli i Epifani). Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries a Itàlia i en periòdics democràtics tunisencs (La Petite Tunisie, Le Courrier de Tunisie, etc.). Prengué la paraula en reunions polítiques i sindicals i en funerals civils de lliurepensadors. Durant els anys del feixisme italià continuà amb la lluita i publicà, amb Vincenzo Serio i Giulio Cesare Barresi, In Italia. La voce degli italiani liberi; formà part, amb Nino Casubolo, Gigi Damiani, Gino Bibbi, Loris Gallico i Barresi, de la Lega Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de Tunísia; a més de mantenir contactes amb destacats militants llibertaris, com ara Camillo Berneri --amb qui mantingué una polèmica sobre neomaltusianisme i anarquisme--, Max Netllau, Augustin Hamon, Ugo Fedeli i Gigi Damiani. És autor de Repubblica ed anarchia (1889), I fasci dei lavoratori di Sicilia (1893), Che cosa è il socialismo? (1900 i 1905) i també va escriure una mena d'autobiografia sota el títol Confessioni e battaglie. Niccolò Converti va morir el 13 de setembre de 1939 a Tunis (Tunísia) i fou enterrat al cementiri europeu de Bab el Khadra. En 1940 el seu amic Gigi Damiani publicà Attorno ad una vita. Niccolò Converti. Un carrer de Roseto Capo Spulico porta el seu nom.

    ***

    Foto policíaca de Gaston Pérot (4 de març de 1894)

    Foto policíaca de Gaston Pérot (4 de març de 1894)

    - Gaston Pérot: El 16 de març de 1872 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Gaston Auguste Pérot –el llinatge a vegades citat Perrot. Era fill d'un guardià de la pau. Jornaler de professió, la seva natura malaltissa i la seva tuberculosi feien que treballés de manera irregular. Vivia amb sos pares, al número 9 del carrer Chaudron del X Districte de París. Des de 1889 freqüentà les reunions socialistes i anarquistes i esdevingué lector de Le Père Peinard. A començament del gener de 1894, quan les agafades anarquistes, va ser detingut juntament amb 12 companys més i durant l'escorcoll de casa seva la policia trobà nombrosos escrits i correspondència; entre aquestes cartes hi havia dirigides a Anne de Rochechouart de Mortemar, duquesa d'Uzès, que intentà acostar-la al moviment anarquista i a qui sol·licità l'enviament de fons econòmics. El març de 1894 va ser fitxat en l'anomenat «Fitxer Bertillon», encara que la policia el considerava incapaç d'«actes reprensibles», i tancat a la presó parisenca de Mazas sota l'acusació d'haver assistit a les reunions anarquistes al domicili del comerciant de vins Philippeau, al carrer Lepic de París, i de llegir periòdics anarquistes com Le Père Peinard. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Charles Reinert (1912)

    Charles Reinert (1912)

    - Charles Reinert: El 16 de març de 1874 neix a Vitry-le-François (Xampanya-Ardenes, França) l'anarcoindividualista Charles Reinert. Es guanyava la vida com a obrer a foneries i com a fuster i tenia el braç esquerre inútil. Anarquista individualista seguidor de Lev Tolstoi i antimilitarista, en 1906 començà a col·laborar en L'Anarchie, on defensà que aquest periòdic no havia de ser només unòrgan de discussió entre els anarquistes convençuts sinó que havia d'estar obert a tothom i ser un instrument d'educació dels obrers que encara no s'havien acostat al moviment llibertari. També criticà els conferenciants que es desplaçaven arreu de França, i especialment Maurice Vandamme (Mauricius) que s'enfrontava amb auditoris no totalment anarquistes atacant frontalment els prejudicis religiosos. En 1907, des de Bar-le-Duc (Lorena, França) on vivia, col·laborà en el periòdic La Cravache. En 1908 deixà Bar-le-Duc i s'instal·là a Nancy (Lorena, França), on freqüentà els quatre germans Bill, tots anarquistes individualistes, vegetarians i antialcohòlics i tots fusters de professió. Una temporada visqué a Liverdun (Lorena, França), on, segon la policia, albergà el juliol de 1911Édouard Carouy, membre de la«Banda Bonnot». Amb els germans Bill elaborà una falsa quartada per a exculpar Eugène Diudonné, amic comú, acusant d'assassinat en el procés seguit contra la«Banda Bonnot». Ell i sa companya, Lucie Chenut, afirmaren haver estat amb Dieudonné a Nancy el 21 de desembre de 1911 a l'hora precisa de l'assalt d'Ernest Caby, recaptador de la«Société Générale», i d'Alfred Peemans, el seu guardaespatlles. Una jove modista, Joséphine Bellot, que freqüentava els Reinert i els germans Bill, el va denunciar a la policia i l'1 de maig de 1912 la parella va ser detinguda al seu domicili (número 16 de l'impàs de la Madeleine) de Nancy i empresonada a París (França), recloent sos dos infants a l'Hospici Saint-Stanislas de Nancy. Tot enfurismat, Charles Bill, el més jove dels germans, per venjar sos amics, assassinà tres dies després el fuster Charles-Auguste Blanchet, amic de la jove modista. Acusat per Joséphine Bellot d'haver inventat una coartada i d'haver donat refugi als membres de la«Banda Bonnot», va ser jutjat per l'Audiència del Sena i el 28 de febrer de 1913 condemnat a un any de presó per «encobriment de criminals»; sa companya Lucie Chenut, alliberada l'agost de 1912, va ser absolta. En 1926 col·laborà en L'Idée Libre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Sortida dels treballadors de l'Arsenal de Tolon

    Sortida dels treballadors de l'Arsenal de Tolon

    - Antoine Bertrand: El 16 de març de 1877 neix a Còrsega el militant anarquista Antoine Bertrand. Obrer a l’Arsenal de la Marina Nacional --drassanes dels vaixells de guerra-- de Toló (Provença, Occitània), un lloc amb molta història sindicalista, membre de l’Associació Internacional Antimilitarista, i del grup anarquista «La Joventut Lliure». Militant sindicalista i del Comitè de Defensa Social, va ser fitxat amb Carnet B, en 1916, després de descobrir propaganda antimilitarista en el local del grup anarquista, fet que va implicar ser acomiadat de l’Arsenal i mobilitzat. Readmès després de la guerra, va continuar amb la seva tasca anarcosindicalista, criticant tant reformistes com comunistes. En 1919, va participar en el comitè per l’amnistia dels amotinats del Mar Negre i un any més tard, arran d'una vaga, fou de bell nou engegat de la feina, a la qual no tornarà fins a l'amnistia de 1925. Més tard es lligarà al grup anarquista «Sébastien Faure», successor de«La Jeneusse Libre». Antoine Bertrand va morir el 12 de juny de 1964.

    ***

    Necrològica de Francesc Nolla Teigell apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 25 de gener de 1976

    Necrològica de Francesc Nolla Teigell apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de gener de 1976

    - Francesc Nolla Teigell: El 16 de març de 1897 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Nolla Teigell. Sos pares es deien Josep Nolla i Dolors Teigell. Exiliat, milità en la Federació Local de Castèlgelós de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Josepa Vilella. Francesc Nolla Teigell va morir el 13 d'octubre de 1975 a l'Hospital de Castèlgelós (Aquitània, Occitània).

    ***

    Proudhon Carbó i Garriga

    Proudhon Carbó i Garriga

    - Proudhon Carbó i Garriga: El 16 de març de 1904 neix a La Bisbal d'Empordà (Baix Empordà, Catalunya) el militant anarquista Proudhon Amor Progrés Carbó i Garriga. Nascut en una família de tradició anarquista, sos pares foren Eusebi Carbó i Carbó i Lluïsa Garriga i Morquejo, i son padrí Joaquim Garriga i Pons, tots militants llibertaris. En 1905 son pare abandonà sa companya, a la qual s'havia unit lliurement, i son fill. A ca seva, entre 1903 i 1909, s'instal·là una Escola Moderna promoguda pel seu avi Joaquim. El novembre de 1917 sa família s'instal·là a Tànger, on restaren fins al final de la guerra del Marroc. Sa mare treballà de modista i ell estudià el batxillerat a l'escola Aliança Israelita Universal, patrocinada pe la comunitat sefardita francesa, alhora que aprenia cinc llengües. En 1922 va viatjar a França i després treballà a com a traductor a les oficines de la Companyia Franco-Espanyola del Ferrocarril de Tànger-Fes a Larraix i a Ksar El Kébir. En 1925 es traslladà a Guinea Equatorial enviat per una companyia constructora colonial, on intentà organitzar la població negra contra la classe blanca explotadora, però en 1930 fou desterrat pel governador general. Després de sis mesos a la Península, on es respirava l'ambient prerepublicà, tornà a l'antiga feina ferroviària a Ksar El Kébir i després a Meknès, on amb el comandant Dumont (Legió d'Honor) intentà aixecar els magribins contra el colonialisme francès. Quan l'aixecament militar feixista de 1936 salvà la vida en trobar-se al Marroc francès, però sa mare fou detinguda el mateix 17 de juliol pels militars rebels i morí a causa de les tortures en negar-se a lliurar son fill. Proudhon aconseguí arribar a Catalunya via França. Fou en aquesta època que conegué son pare i sa futura companya, Carme Darnaculleta Graupera, de La Bisbal. D'antuvi, per mor dels seus coneixements d'idiomes, s'integrà en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat i després s'enrolà com a voluntari al Batalló de Metralladores C del X Cos de l'Exèrcit. A finals de 1938, quan feia de comissari polític d'un batalló, fou nomenat jutge assessor comissari del X Cos de l'Exèrcit, que abandonà tan bon punt pogué, per tornar al seu càrrec de comissari. En febrer de 1939, quan feia de comissari i de cap polític de la Seu d'Urgell i de Puigcerdà, aconseguir passar a França. Pogué lliurar-se dels camps de concentració gràcies al seus contactes amb policies i periodistes francesos, i a París treballà amb Frederica Montseny i Marià Vázquez en una oficina clandestina dedicada a ajudar els presoners d'aquests camps. Quan començà la II Guerra Mundial creuà l'Atlàntic --a bord del vaixell «De la Salle»nasqué sa filla gran Margarida-- i el desembre de 1939 arribà a Ciudad Trujillo (República Dominicana), on van fracassar amb dues parelles més en l'explotació d'una granja agrícola a prop de la frontera amb Haití. A San Juan de Managua viurà amb Llibertat Ródenas, Josep Viadiu i altres companys anarquistes. Amb l'ajuda de John Dos Passos i Fabio Fiallo, va poder abandonar la República Dominicana i, després de passar per Cuba, on fou detingut a l'Havana acusat de «propaganda nazi» per portar un llibre de Fiallo en contra de l'ocupació nord-americana de Santo Domingo, el novembre de 1941 arribarà a Veracruz (Mèxic). Instal·lat a la Ciutat de Mèxic va realitzar diverses feines i en 1943 nasqué son segon fill, Ulisses. A partir de 1948 treballarà com a encarregat de l'empresa de les populars begudes«Sidrals Mundet» del català Artur Mundet i Carbó i mantindrà la militància sobretot col·laborant en la premsa anarquista. Mantingué una estreta amistat amb la parella anarquista Senya Fléchine i Mollie Steimer. En 1985 Proudhon i Carme visitaren La Bisbal, fet que l'animà a escriure les seves memòries,Yanga Sácriba. Autobiografía de un libertario, que publicà en 1991. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Adunata dei Refrattari,Espoir, Rebelión, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc.; però també en rotatius «burgesos», com araAspectos, El Día o Excelsior. Proudhon Carbó Garriga va morir el 22 de juny de 1996 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En 1997 es publicà La lámpara de bronce, un recull de contesàrabs transcrits per Proudhon, recollits a places i carrers de Tànger, mentre estudiava el batxillerat. A La Bisbal d'Empordà un carrer porta el seu nom.

    Proudhon Carbó i Garriga (1904-1996)

    Lluís Maruny Curto: «Proudhon Carbó i família», en Revista de Girona, 247 (març - abril 2008). pp. 36-41

    ***

    La família Floristán: Acracio als braços de sa mare Luisa Nieves González Gil, Julián Floristán i el fill major Leandro (Veluché, maig de 1940)

    La família Floristán: Acracio als braços de sa mare Luisa Nieves González Gil, Julián Floristán i el fill major Leandro (Veluché, maig de 1940)

    - Julián Floristán:El 16 de març de 1905 neix a Haro (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Julián José María Floristán Urrecho. Nascut en una família humil i orfe de pare, va abandonar l'escola abans de fer els 10 anys i als 14 va començar a treballar d'aprenent de fuster. A partir de 1920 començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Haro i el gener de 1926, en fer els 20 anys, per eludir el servei militar, marxà a Miranda, des d'on, després de fer contacte amb l'anarquista Laurentino Tejerina, es va traslladar clandestinament a França. Residí a Donibane Lohizune i a Biàrritz, fins que les dificultats econòmiques per trobar feina el van obligar retornar a la Península: el setembre de 1927 feia feina als ferrocarrils de Burgos com a fuster i en 1929 va passar una temporada a les navarreses Carcastillo i Tafalla. Aquest mateix any va instal·lar-se a Santa Coloma de Gramenet, on va ser delegat del Comitè Pro Presos, intervingué en la fundació de la Casa del Poble, va ser corresponsal de Solidaridad Obrera i distribuïdor de la premsa anarquista. Mancat de feina, en 1933 es va establir a Palma (Mallorca, Illes Balears), on va arribar a ser secretari de la Federació Local de CNT, membre de l'Ateneu Racionalista de la barriada de Santa Catalina, responsable del setmanari Cultura Obrera i corresponsal deSolidaridad Obrera; també va patir un procés per delicte de premsa. En 1936 va marxar a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) i va assistir al congrés d'aquell any com a delegat cenetista per Torre del Compte. Quan va esclatar la Revolució de juliol, es va traslladar ràpidament a Torre i Gandesa, i va intervenir en la sufocació de l'aixecament feixista a Villalba de los Arcos. Després es va sumar a la columna constituïda a Tarragona per alliberar Aragó, participant en la presa de Calaceita i arribant fins a Vall-de-roures. Aquest mateix mes de juliol s'unirà a la columna Carod-Ferrer, que va acabar abandonant per discrepàncies amb el cap, passant a encarregar-se com a secretari general de les col·lectivitzacions de 19 pobles de la zona de Vall-de-roures. En produir-se la ràtzia dels estalinistes d'Enrique Líster contra les col·lectivitats, es va veure forçat a amagar-se, fins que aconseguí arribar a Lécera, on es va unir a la Brigada Confederal 117, integrant-se en els serveis d'Intendència; més tard, va formar part del Batalló Remiro. El 9 de febrer de 1939 va passar a França per Bourg-Madame i patí els camps de concentració de Mauzat, Vernet i Set-fonts. Més tard va acabar en les companyies de treballadors d'estrangers, d'una de les quals va desertar pels Pirineus, acabant a Fumel. Després de l'Alliberament, va treballar a Frontonh i La Sala, per assentar-se definitivament a Royan. A l'Estat francès va militar en la CNT, participant en diverses activitats orgàniques: secretari de la comarcal de Vall-de-roures en l'exili durant moltíssims anys; presència en el Congrés de París de 1945 i en diversos plens de la regional de Tolosa; secretari general de la CNT de Fumel entre 1945 i 1947, de Frontonh --i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA)-- i de Royan, des de 1954; secretari d'administració de la regional tolosana entre 1947 i 1949; etc. Des de 1931 va ser assidu de la premsa llibertària, publicant articles, sota diversos pseudònims (Royan,Urrechu, Florián,Riojano) en Ação Directa, Boletín de los GG de Defensa Confederal, Boletín Interno, Boletín Interno CIR, Cenit,CNT, Combat Syndicaliste, Cultura y Acción, Cultura Obrera, Espoir, Ideas,Nervio, Nuevo Aragón,Solidaridad,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,Umanità Nova, Umbral, etc. Va col·laborar en el llibre Comarcal de Valderrobres (1971) i és autor unes memòries Cosas vividas (1971). Julián Floristán va morir el 19 de maig de 1997 a Royan (Poitou-Charentes, França).

    Julián Floristán (1905-1997)

    ***

    Coberta d'una obra de Jean Bossu

    Coberta d'una obra de Jean Bossu

    - Jean Bossu: El 16 de març de 1911 neix a Reims (Xampanya, França) el periodista i historiador lliurepensador, francmaçó i llibertari Jean Bossu. Després del batxillerat, estudià un any de la carrera de dret a Dijon. En 1931 publicà la sèrie d'articles «Rome sous le Pontificat de Pie IX» en Le Libre Penseur de France. Organe à décrasser les cerveaux, editat per Émile Noël a Tours. Entre 1931 i 1939 visqué a la residència de sa família a Jainvillotte (Lorena, França), alhora que participà estretament amb el periòdic L'Est Illustré. Trobem articles seus en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure. Entre els anys vint i quaranta publicà articles en el periòdic mensual La Documentation antireligieuse: fait, textes et portraits, de l'editorial de L'Idée Libre, publicació anarcoindividualista en la qual col·laborà habitualment amb articles de crítica literària abans i després de la II Guerra Mundial, conflicte en el qual participà mobilitzat en l'aviació. Durant els anys bèl·lics fundà Rase-motte, revista de l'Exèrcit de l'Aire, de la qual esdevindrà redactor en cap. Després de l'Alliberament, rellançà la «Societat d'Història de la Revolució de 1848» i esdevingué periodista de La Liberté de l'Est a Épinal. Entre febrer i maig de 1946 prengué part en L'Homme et la Vie. Organe du mouvement de synthèse culturelle (anarquisme, individualisme, feminisme, sindicalisme, marxisme, maltusianisme, naturisme, pacifisme, racionalisme, etc.), dirigit per Manuel Devaldés. Membre de la Gran Lògia Nacional Francesa (GLNF), en 1962, rebé el grau de Company de la Lògia Marianne. Per la seva reputació com a periodista va ser elegit com a model de la professió per Antenne 2. En 1983 va ser condecorat amb l'Ordre Nacional del Mèrit. Fou un reconegut especialista internacional de la història de la maçoneria i consagrà sa vida a la realització d'un arxiu biogràfic de maçons que arreplegà més de 130.000 fitxes i que fou donat a la Biblioteca Nacional de França. Entre les seves obres destaquen La femme et la libre pensée (sd), Garibaldi (sd), Henri Rochefort, un prince de la polémique (sd), La Papesse Jeanne a-t-elle existé? (sd), Michel Bakounine. Dix années de sa vie (192?), Immoralités et turpitudes de la «Sainte Bible» (1930?, amb André Lorulot i Jean Malburet), Le paganisme chrétien (1930?, amb André Lorulot i Maurice Phusis), Raspail. Sa vie ardente et chevaleresque (193?), L'Église et la sorcellerie (1932), Histoire des Borgia (1935), Émile Combes et son oeuvre (1936), Le Syllabus. Le Vatican contre la démocratie (1938), Le Saint Curé d'Arsétait-il fou? (1939), Élisée Reclus (1943), Comment obtenir une bonne mémoire (1944), Laurent Tailhade et son temps (1945?), Augustin Hamon (1946), Petite histoire de la libre pensée en France (1950?), Jean Allemane. Combattant de la Commune de Paris, apôtre du socialisme et de la libre pensée (1951), La loge Saint Jean de Bourbonne-Les-Bains (1951), Une loge de proscrits à Londres sous le Second Empire et après la Commune (1958), Les débuts de la franc-maçonnerie dans les Vosges (1972), Chronique des rues d'Épinal (1976), Les francs-maçons au secours de la Grèce insurgée (1821-1829) (1976), etc. Documentació seva es troba dipositada a l'Arxiu Departamental dels Vosges aÉpinal. Jean Bossu va morir el 23 de setembre de 1985 a Épinal (Lorena, França).

    ***

    Foto de Ramon Saladrigas Balbé del Servei de Migració de Mèxic (1939)

    Foto de Ramon Saladrigas Balbé del Servei de Migració de Mèxic (1939)

    - Ramon Saladrigas Balbé: El 16 de març de 1913 neix a Barcelona (Catalunya) el dibuixant anarcosindicalista Ramon Saladrigas Balbé –el segon llinatge sovint citat com Bellbé o Ballbé. En 1934 prengué part en la mostra de cartells «Contra la guerra», organitzada per l'Associació de Cartellistes, de la qual consta com a membre entre 1932 i 1935. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, fou un de les creadores, juntament amb altres companys (Enric Money, Gustau Cochet, Frank Alpresa, Ricardo Fernández, Lluís Alsina, Enrique del Amo, Enric Saperas, Josep Ballús, Carme Millà Tersol, Joaquim Cadena, Josep Company, Eduard Badia Vilató, Albert Sanmartí, etc.), l'agost de 1936, de la Secció de Dibuixants, Pintors i Escultors del Sindicat Únic de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, conegut com «Dibuixants CNT». L'octubre de 1936, amb Carme Millà Tersol, formà part, en nom de la CNT, del Comitè Permanent d'Enllaç amb el Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP), afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT). El 24 d'abril de 1937 en nom dels «Dibuixants de la CNT» va fer la conferència«El artista delante la Revolución» que va ser retransmesa per Ràdio Associació de Catalunya. Durant aquest període va fer dos cartells en dues versions diferents: Ajudeu els hospitals de sang i Sentir. Revista de cultura integral. En 1938 es casà amb la també dibuixant anarcosindicalista Carme Millà Tersol. El març de 1938 va ser nomenat president de la junta directiva de «Dibuixants CNT», vicepresidida per la seva companya Carme Millà. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Barcarès, on fou secretari de la Comissió d'Artistes Professionals, presidida per Lleonard Guardiola, amb Esteban Abril Peláez, Marcel·lí Porta i Albert Sanmartí (Artel) com a vocals. Posteriorment pogué embarcar, amb sa companya, cap a Amèrica. El 27 de juliol de 1939 arribà a bord del Mexique al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). L'abril de 1941 rebé un socors extraordinari per malaltia per part de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE). En 1941, amb Pere Calders i Carme Millà, va fer una exposició a Veracruz i també en aquest any col·laborà en la revista América,òrgan de la Joventut Hispano-Americana. El 19 de juliol de 1942, com a president de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT en l'exili mexicà, llançà una crida de suport a tots els refugiats catalans i espanyols als territoris francesos d'Àfrica del Nord arran de la pujada al poder de l'extremista Piere Laval, fet que influí negativament en la situació dels emigrats polítics al Magrib i sobretot a Algèria on patiren grans sancions per part de les autoritats franceses. En 1944 prengué part en un acte commemoratiu del 14 d'abril en representació de les Joventuts Llibertàries i en 1946 presentà al Premi Nacional d'Arts i Ciències de Mèxic un oli titulat Soir sur la tête du mort. A Mèxic formà part, amb Pere Calders, Mercè Casals i Vicente Rojo, de l'equip de dibuixants del Diccionari Enciclopédico de l'editorial UTEHA, que va ser dirigit per sa companya. En 1959 se separà de la seva esposa Carme Millà Tersol. A partir d'aquí es perd el seu rastre.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Dia del Llibre – Novetats editorials: Visions literàries de sa Pobla, de l´escriptor Miquel López Crespí -


    Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60 -


    Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres. (Miquel López Crespí)


    Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...

    La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.

    Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.

    A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.

    A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.

    Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.

    No hi havia temps per res més.

    Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.

    No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.

    Els poetes que han cantat l´excelsa bonior de la vida pagesa no saben què és llaurar amb l´arada romana de sol a sol, sembrar, regar, llevar els macs i l´herba de l´hort, batre a l´era en el mes d´agost, espolsar les mongetes, el blat, amb la pols que ocupa el teu cos, t´encega els ulls.

    És una poesia feta pels senyors i pagada per ells. Falsa mitificació de la terra, els poemes de l´amo de Formentor i Llorenç Riber. L´ensucrada visió d´uns pagesos feliços, que no coneixen la fam, el treball esclau.

    Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana.

    Posar les santes relíquies al costat de la plagueta on escriu els versos, obrir-la lentament, com qui obre la porta a un altre món i, besant-los un munt de vegades, posar-se els cilicis al voltant del pit, als braços i les cames. Respirar fondo en sentir el dolor. Notar, amb un infinit plaer místic, els petits rierols de sang que fan el seu camí. Rebre la inspiració divina per a saber el que has d´escriure avui. Fer servir el dolor com a una droga que et transporta a indrets llunyans, fins als núvols altíssims de la creació. Talment un encontre amb els esperits del més enllà aconseguit enmig de gemecs i oracions.

    Tot d´objectes acumulats gràcies a l'esforç de generacions i generacions de pagesos de la possessió, a Formentor. A l´estiu, les criades portant el gelat de cacau fet amb la neu de les casetes de la muntanya. Es fàcil imaginar els corredors silenciosos amb tot de velles cadires folrades de cuiro, recolzades a la paret. A vegades una ombra silenciosa, en la llunyania de les sales, netejant la pols dels mobles, endreçant els llibres damunt les taules de fusta de nord i d´olivera, les més antigues. I, enllà, al·lotes de quinze anys netejant el bronze dels vells canelobres, la plata que brilla, malgrat la fosca, a les prestatgeries de les sales. Tot un decorat adient per cantar la bellesa de les seves propietats, la pau de Cala Murta, l´àgil caminar de les pagesetes, el Pi de Formentor. La natura i els homes, exacta reencarnació de Déu sobre la terra. Homes i paisatges com a expressió de la sublim bellesa, de l´alè diví damunt la matèria abans inanimada.

    El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

    Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

    L´hora del ball havia acabat.

    La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

    Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

    Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

    Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent. Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

    Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

    La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

    Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

    Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

    De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

    Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.



    0 0

    [17/03] Kronstadt - Conferència d'Emma Goldman - Xerrada de Bertrand - Aniversari de la mort de Bertani - Aldarulls per Rueda - Xerrada de Liarte - Forti - Colombo - Alexandrovitch - Grandidier - Torricelli - Balaguer - Kopp - Yáñez - Di Giovanni - Colina - Castillo - Galindo - Léger - Jouy - Most - Blot - Sellenet - Román - Silvestre - Macías - Aldama - Rosquillas - Cunard - Silverio - Malara - Alonso

    Anarcoefemèrides del 17 de març

    Esdeveniments

    L'Exèrcit Roig atacant Kronstadt

    L'Exèrcit Roig atacant Kronstadt

    - Kronstadt cau: El 17 i el 18 de març de 1921 la comuna de Kronstadt, a prop de Petrograd (Rússia), cau sota els cops d'una tropa de més de 50.000 soldats de l'Exèrcit Roig bolxevic, comandat per Mikhail Tukhatxevsky, que envaeix la ciutat després de sagnats combats --les forces bolxevics patiren prop de 10.000 baixes-- i de grans bombardeigs aeris. Els comunistes, amos del reducte, executaren centenars de presoners i ferits. Els supervivents que no van poder fugir a Finlàndia van ser internats a camps de concentració on van morir de fam o bé afusellats per la policia política soviètica.

    ***

    Emma Goldman durant la conferència al City Club de Rochester (17 de març de 1934)

    Emma Goldman durant la conferència al City Club de Rochester (17 de març de 1934)

    - Conferència d'Emma Goldman: El 17 de març de 1934 l'agitadora anarcofeminista Emma Goldman fa una incendiària conferència al City Club de Rochester (Nova York, EUA). Red Emma (Emma la Roja) vivia a Canadà perquè tenia prohibida l'entrada als Estats Units, però el febrer de 1934 se li donà un permís de 90 dies per fer una gira cultural pels EUA amb la condició que només podia parlar de literatura i de teatre, i vigilada en tot moment per membres de l'FBI. A Rochester va fer una de les seves típiques conferències audaces i arravatades, on parlà del«drama» dels esdeveniments mundials d'aleshores (feixisme, nazisme, estalinisme, etc.) i de la seva agitada biografia.

    ***

    Portada del fullet de l'edició de la conferència de Julia Bertrand

    Portada del fullet de l'edició de la conferència de Julia Bertrand

    - Xerrada de Julia Bertrand: El 17 de març de 1935 se celebra a la seu de la Societat contra l'Abús del Tabac de París (França) una xerrada de la seva vicepresidenta, Julia Bertrand, sota el títol «Le tabac. Poison de la vie en toutes circonstances» (El tabac. Verí de la vida en totes circumstàncies). Julia Bertrand era mestra i una destacada militant anarquista, antimilitarista, feminista i lliurepensadora. Aquell mateix any s'edità un fullet amb el contingut de la conferència.

    ***

    Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic de Montevideo "España Democrática" del 13 de març de 1940

    Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic de Montevideo España Democrática del 13 de març de 1940

    - Aniversari de la mort de Bertani: El 17 de març de 1940 es commemora al Cercle Italo-uruguaià «El Progreso» de Montevideo (Uruguai) el primer aniversari de la mort de l'editor i propagandista anarquista Orsini Bertani, la mort del qual es va produí el 16 de març de 1939 en aquella ciutat. Hi van prendre la paraula oradors de més de 15 institucions i l'acte va ser tancat per Romeo Grompone, president d'«El Progreso». L'homenatge consistí en un funeral laic, en concerts musicals i corals i en recitats.

    ***

    Vetlla d'Agustín Rueda (17 de març de 1978)

    Vetlla d'Agustín Rueda (17 de març de 1978)

    - Aldarulls per la mort d'Agustín Rueda: El 17 de març de 1978 familiars i amics del jove anarquista Agustín Rueda, assassinat a la presó de Carabanchel (Madrid) el 14 de març, recolliren el cadàver que els fou lliurat a migdia per ser enterrat a Sallent (Barcelona, Catalunya). Des de l'Institut Anatòmic Forense va ser portat a coll pels seus companys fins a la plaça de Cibeles, on va ser introduït en un furgó que el portaria a la ciutat catalana, mentre més de tres-cents anarquistes acomiadaven el cadàver cantant els himnes A les barricades i Hijos del pueblo, i fent la salutació llibertària. La comitiva, de la qual formava part la germana d'Agustín Rueda, l'encapçalaven dues corones de flors, d'una de les quals penjava una cinta, on es podia llegir-se Tus compañeros anarquistas, mentre a l'altra, una pancarta deia: Que tu sangre encienda la chispa de la llibertad. COPEL. Al pas per diversos edificis, el personal aplaudia, per les finestres, mentre els militants del PCE, que celebraven la conferència del partit als locals del vell sindicat, sortiren per saludar amb el puny alt. Mentre, els vint-i-dos detinguts en la roda de premsa convocada per l'Associació de Familiars i Amics de Presos i Ex Presos (AFAPE), processats per propaganda il·legal, han estat posats en llibertat. Advocats i membres d'AFAPE han fet saber la seva disconformitat davant aquestes mesures amb una associació en tràmit i considerada legal de fet pel propi director general d'Institucions Penitenciàries. A partir de les 20.00 hores de la tarda es van produir nombroses manifestacions a Madrid en senyal de protesta per la mort d'Agustín Rueda. El Govern Civil va facilitar una nota oficial on, entre altres coses, assenyalava que «poc abans de les 20.00 hores es concentraren uns cent joves al carrer Fuencarral, prop de la glorieta de Quevedo, plaça de Callao, Red de San Luis, avinguda José Antonio, San Bernardo, Arenal i Joaquín García Morato, essent dissolts en totes les ocasions per la policia».«Els grups avalotadors», afegeix la nota, «que en cap cas va ser superiors a tres-centes persones, a més de tallar el trànsit tirant a la calçada diversos objectes i creuant cotxes, llançaren pedres i diversos còctels molotov contra els vehicles policíacs, intentant bolcar alguns dels cotxes. També produïren trencaments de vidres d'aparadors, en especial d'entitats bancàries, i calaren diversos focs sense importància.» «En el moment de redactar aquesta nota es té coneixement de l'actuació d'aquests grups després de les 21.00 hores, a la plaça d'Espanya, a les andanes del Metro de Sol, a l'avinguda de l'Albufera, on calaren foc un autobús de l'EMT que es va cremar parcialment i va resultar lleument ferit un policia armat, a Atocha, a Antón Martín i a la plaça de Benavente. En total es calculen que han participat uns mil manifestants.»«Fins al moment», conclou la nota, «s'han practicat trenta detencions i no es té notícia de l'existència de ferits d'importància.» La manifestació, convocada per la CNT, no comptava amb permís.

    ***

    Cartell de l'acte

    Cartell de l'acte

    - Xerrada de Liarte: El 17 de març de 1979 se celebra a l'antiga seu de la Central Nacional Sindicalista (CNS, «Sindicat Vertical») franquista de Barcelona (Catalunya) una conferència del propagandista anarquista i anarcosindicalista Ramón Liarte Viu sota el títol «La CNT ante su futuro congreso nacional». La xerrada va ser organitzada per la Secretaria de Formació de la Federació Local de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), adherida a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i preparava el debat per al V Congrés Nacional Confederal que s'havia de celebrar entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 a Madrid (Espanya) i que acabà amb el sindicat escindit en dues tendències.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca d'Ernesta Forti (27 de febrer de 1894)

    Foto policíaca d'Ernesta Forti (27 de febrer de 1894)

    - Ernesta Forti: El 17 de març de 1848 neix a Lodi (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Ernesta Forti. Sos pares es deien Domenico i Emilia. Treballava a la lleteria del carrer Joquelet de París (França), propietat del destacat anarquista Constant Martin, aleshores son company; també hi feia feina son fill Alfredo Forti, també anarquista. El febrer de 1894 va ser fitxada com anarquista per la policia francesa i el 8 de març d'aquell any se li va decretar l'expulsió, juntament amb son fill, refugiant-se a Londres (Anglaterra), on ja s'havia exiliat Constant Martin quan va ser encartat en el famós«Procés dels Trenta».A Londres es casà immediatament amb un sastre francès anomenat Siccard, el qual reconegué son fill, esdevenint aquest automàticament ciutadà francès amb tots els drets. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    Ernesta Forti (1848-?)

    ***

    Foto policíaca de Carlo Colombo

    Foto policíaca de Carlo Colombo

    - Carlo Colombo: El 17 de març de 1855 neix a Merate (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Carlo Luigi Colombo. Sos pares es deien Serafino Colombo i Giuseppa Consonni. Es guanyà la vida fent de sabater i de porter i fou un dels anarquistes més actius de Milà, mantenint correspondència amb els llibertaries d'altes ciutats italianes i estrangeres, sobretot a Londres (Anglaterra) i Paterson (Nova Jersey, EUA). Es va fer amb la flor i la nata dels anarquistes del seu temps, com ara Pietro Gori, Giovanni Baracchi, Enrico Carrara, Felice Mazzocchi, Giovanni Vignati, Francesco Cafassi, Amos Mandelli, Carlo Frigerio, Arcangelo Faccà, etc. Signà, amb centenars d'anarquistes d'arreu d'Itàlia, la crida«Al popolo italiano!», que aparegué com a suplement del periòdic d'Ancona (Marques, Itàlia) L'Agitazione del 31 de març de 1898. El 30 de juliol de 1900 va ser detingut i involucrat en l'atemptat de Gaetano Bresci acusat de complicitat amb el regicidi, però va ser absolt per manca de proves. A la presó va contreure una greu pleuresia que minà irremissiblement la seva salut. Quan en 1902 s'inicià la publicació del setmanari Il Grido della Folla, la policia considerà aquest «perillós anarquista individualista» com el«capità» del seu grup editor, encara que, com sabem, foren altres els encarregats de l'edició, però com que era un dels màxims difusors de la premsa anarquista (L'Avvenire Sociale, L'Agitazione, etc.), se li encolomà l'autoria. Repetidament incriminat i empresonat, i malmenat per diaris locals (Il Tempo, L'Italia del Popolo, etc.), fins el punt que son advocat parlés de«persecució sistemàtica», el maig de 1902 va ser sorprès, amb Artur Vaj, quan volia enviar 1.500 exemplars d'un número segrestat i condemnat a un mes de presó. L'any següent, amb Giovanni Straneo, va ser condemnat més durament per difusió d'un manifest programàtic d'Il Grido della Folla. El maig de 1903, també va ser detingut, amb altres companys (Giovanni Straneo, Gaetano Abbiati, Ricciotti Longhi i els germans Mazzocchi) pels anomenats«Fets del carrer Legnano». El desembre de 1905 marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i visqué al domicili de l'anarquista Diego Bottazzi. A Ginebra formà part del grup«Germinal» i col·laborà en el mensual L'Azzione Anarchica, destacant la seva posició antisindicalista, contraposada amb la d'Il Risveglio Socialista Anarchico, de Luigi Bertoni. Després passà un temps a Berna (Berna, Suïssa). De bel nou a Milà el setembre de 1906, assumí la gerència d'Il Grido della Folla. Fugint d'una nova detenció, el juny de 1907 s'exilià a París (França), on visqué amb Angelo Emilio Scolari, i, després d'una estada a Berna (juliol), passà a Lugano (Ticino, Suïssa), on visità el 29 de juliol sa filla Silvia acompanyat de Giuseppe Campagiorni, i a Niça el setembre i octubre de 1908 (País Niçard, Occitània), fins que retornà a Milà, on va ser novament detingut el 12 d'octubre de 1908 amb un fullet sobre fabricació d'explosius a la butxaca, passant un mes a la presó a causa d'una vella condemna. El 29 de març de 1909, durant la campanya electoral, va ser detingut, amb Armando Luraghi, Angelo Ambrosoli i altres 16 anarquistes, per haver xiulat un míting del socialista Filippo Turati. Les dificultats, la mala salut i l'obsessiu control policíac li van produir una mena de mania persecutòria que el va portar a viure enfollit i de manera clandestina. A Milà restà hospitalitzat per la seva tuberculosi durant dos mesos. El març de 1910 el trobem a Roma i després novament hospitalitzat a Milà. El 5 d'abril de 1910 assistí a una conferència de Lorulot a Ginebra i el maig de 1910 passà a París, on visqué malalt i ajudat econòmicament pels companys. El 6 d'abril de 1911 tornà a Milà amb sa filla Silvia ja molt malalt. Carlo Colombo va morir el 2 d'octubre de 1911 a l'Hospital Major de Milà (Llombardia, Itàlia). Sa companya fou Angela Molteni.

    Carlo Colombo (1855-1911)

    ***

    Retrat de Louise Michel realitzat per A. J. Alexandrovitch (ca. 1905)

    Retrat de Louise Michel realitzat per A. J. Alexandrovitch (ca. 1905)

    - Alexandre Joseph Alexandrovitch: El 17 de març de 1873 neix a Telsiai (Samogícia, Imperi Rus) --actualment Lituània-- l'il·lustrador, pintor i artista anarquista Alexandre Joseph Alexandrovitch. S'exilià a França, on aconseguí la nacionalitat. Estudià amb el pintor Jean-Léon Gérôme. Conreà especialment el retrat, el paisatge, el nu i la composició simbòlica fent servir diverses tècniques (oli, aquarel·la, ploma, carbonet, aiguafort, sanguina, litografia, etc.). Abans de la Gran Guerra va realitzar més de tres-cents retrats de militants anarquistes i homes de lletres (Lev Tolstoi, Élisée Reclus, Louise Michel, Charles-Ange Laisant, Francesc Ferrer i Guàrdia, Eugène Varlin, Paul Lafargue, Karl Marx, Émile Zola, Amilcare Cipriani, Alfred Naguet, Piotr Kropotkin, Jean Grave, Vaillant,Édouard-Marie Vaillant, etc. Molts d'aquest retrats es publicaran en targetes postals i entre 1957 i 1958 en Le Monde Libertaire. Membre del Saló dels Artistes Francesos, entre 1903 i 1932 exposà al Saló dels Independents. Rebé diversos premis i alguns quadres seus van ser comprats per les administracions públiques. Tingué taller a Asnières (Normandia). Una col·lecció important de la seva obra fou recollida pel militant anarquista Maurice Laisant, molt lligat a l'artista. Alexandre Joseph Alexandrovitch va morir el 10 de gener de 1949 a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França).

    ***

    Foto policíaca d'Alfred Grandidier (ca. 1894)

    Foto policíaca d'Alfred Grandidier (ca. 1894)

    - Alfred Grandidier: El 17 de març de 1875 neix a Saint-Denis (Illa de França, França) l'anarquista Alfred Grandidier. Sos pares es deien Nicolas Grandidier i Marie Rischoilley. Treballava pintant edificis. A començaments dels anys 1890 fou membre del grup anarquista de Saint-Denis, del qual també formava part son germà Louis. Perseguit per les seves activitats anarquistes, l'octubre de 1893 es refugià a Londres (Anglaterra), on va fer contacte amb l'anarquista Jules Corti. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i on es deia que residia refugiat a Birmingham (West Midlands, Anglaterra). El 28 de desembre de 1894 el Tribunal d'Extradicions londinenc es pronuncià a favor de la seva extradició a França acusat d'haver comès un robatori el novembre anterior a Saint-Ouen (Illa de França, França). Va ser amagat pel germà del company anarquista suís Latour al barri londinenc de Camden. Després retornà a França on, el desembre de 1904, es casà a Amiens (Picardia, França) amb Hélène Sauvel. Sembla que a partir d'aquesta data deixà de militar. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Ettore Torricelli

    Ettore Torricelli

    - Ettore Torricelli: El 17 de març de 1885 neix a Formigine (Emília-Romanya, Itàlia) el paleta anarquista i anarcosindicalista Ettore Torricelli. Sos pares es deien Ottavio Torricelli i Marcellina Farina. Es traslladà a la petita població de Madonnina, a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), centre llibertari de la ciutat. El 1913 va ser fitxat per les autoritats com a membre del grup anarquista local. Formà part del Sindicat de la Construcció i de la Cambra del Treball Sindicalista i en 1917 de la Comissió Executiva d'Organització d'aquesta. El 5 de juliol de 1919 fou detingut arran d'un escorcoll a la seu del grup anarquista de Mòdena, al número 14 del carrer de Sant'Agata. Va ser un dels principals exponents de la Federació Comunista Anarquista de Mòdena. El maig de 1920 fou un dels detinguts sota l'acusació d'haver robar unes metralladores per a defensar-se en les manifestacions obreres; jutjat, va ser absolt de tots els càrrecs. Entre 1922 i 1926, anys d'exaltació feixista, fou un dels pocs anarquistes que continuaren amb el compromís llibertari a Mòdena. Subscrit a la revista Pensiero e Volontà i a altres publicacions anarquistes, s'encarregà de la seva distribució. En diferents ocasions va ser detingut per distribució de premsa llibertària i en 1925 la policia bloqueja un enviament dirigit a ell compost de nombroses còpies del fullet d'Errico Malatesta Fra contadini. En aquesta època mantingué correspondència amb Errico Malatesta i amb Armando Borghi. Advertit formalment per les autoritats feixistes el desembre de 1926, en 1931 va ser inscrit en el registre de persones a detenir en determinades circumstàncies. En 1932 la policia anotà en la seva fitxa que conservava tots els seus sentiments anarquistes, però que no realitzava cap propaganda. El juny de 1940 va ser amonestat per les autoritats, després d'haver estat detingut i empresonat 18 dies sota la sospita d'«haver escampat algunes crítiques sobre la situació actual». Va ser vigilat per la policia fins el 1942. Després de la II Guerra Mundial, encara que mantingué els sentiments llibertaris, no desenvolupà cap activitat política. Ettore Torricelli va morir el 27 de desembre de 1966 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

    ***

    Necrològica de Nicolás Balaguer Pérez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 25 de setembre de 1977

    Necrològica de Nicolás Balaguer Pérez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de setembre de 1977

    - Nicolás Balaguer Pérez: El 17 de març de 1893 neix a Orrios (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Nicolás Balaguer Pérez. Sos pares es deien Sebastián Balaguer i Modesta Pérez. Nascut al barri d'Alhambra d'Orrios, emigrà a Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya), on s'adherí al moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou en diferents ocasions secretari de la Federació Local de Vic de Fesensac de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Nicolás Balaguer Pérez va morir el 28 de maig de 1977 a Vic de Fesensac (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Guido Kopp

    Guido Kopp

    - Guido Kopp: El 17 de març de 1896 neix a Ruderting (Baviera, Imperi Alemany) el revolucionari de tendència llibertària Guido Kopp. Quan era estudiant, el novembre de 1918 va ser nomenat president del Consell de Soldats de Rosenheim de la República dels Consells de Baviera. El 7 d'abril va constituí la República dels Soviets de Rosenheim i declarà l'estat de setge. A principis de maig unitats regulars de l'exèrcit i escamots dels Freikorps«Oberland» (grups paramilitars) anihilaren la resistència revolucionària a les principals ciutats bavareses. El 4 de maig de 1919 va ser detingut quan fugia de la repressió al barri de Kolbermoor de Rosenheim. Fou jutjat en un judici sumaríssim, acusat de«propaganda contra la guerra» i de «complicitat en el delicte de traïció a la pàtria» i condemnat a mort. Traslladat a Munic, pogué alliberar-se de l'execució, però va ser jutjat en consell de guerra per un tribunal estatal i condemnat a vuit anys de reclusió que complí en una presó bavaresa d'Straubing. Un cop lliure s'afilià al Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya). En 1930 emigrà a Àustria i en 1934 va ser detingut per la seva participació, com a membre de la Republikanischer Schutzbund (Lliga de Defensa Republicana), organització paramilitar controlada pel Sozialdemokratische Partei Österreichs (SPÖ, Partit Socialdemòcrata d'Àustria), en els fets revolucionaris de febrer d'aquell any i expulsat a Txecoslovàquia. L'octubre de 1936 anar a lluitar en la guerra d'Espanya. D'antuvi, a Barcelona (Catalunya), ingressà en la comunista «Centuria Thälmann», però ben aviat, arran de continus conflictes amb els dirigents estalinistes, canvià, juntament amb altres voluntaris, a les milícies anarquistes. Amb Ferdinand Götze, Gerhard Thofern i Eugen Scheyer, fundà a començaments de 1937 el Sozialrevolutionäre Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF, Moviment Llibertari Alemany Socialrevolucionari), dissident de l'organització Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys). L'SRDF pretenia agrupar tots els voluntaris alemanys no comunistes que lluitaven a la guerra d'Espanya en una única unitat militar, amb el reclutament d'exoficials russos i nacionalsocialistes opositors. Arran dels fets de «Maig de 1937» fugí de la Península i el 10 de maig d'aquell any va ser detingut a Salzburg per haver retornat il·legalment a Àustria i lliurat a la Gestapo de Munic. Fins al final de la II Guerra Mundial estigué reclòs als camps de concentració de Dachau (de juny de 1937 a setembre de 1939) i de Buchenwald (de setembre de 1939 a l'11 d'abril de 1945), quan fou alliberat per les tropes nord-americanes. En 1946, sobre les seves experiències en aquests camps, va escriure el llibre autobiogràfic Ich aber habe leben müssen... Die Passion eines Menschen des 20. Jahrhunderts (Però he de viure... La passió d'un home del segle XX). Durant la postguerra s'instal·là a Salzburg, on en 1947 aconseguí la ciutadania austríaca. Fou membre de la Junta del Consell de Pau de l'Estat de Salzburg. Guido Kopp va morir el 5 de desembre de 1971 a Salzburg (Salzburg,Àustria).

    Guido Kopp (1896-1971)

    ***

    Notícia de l'expulsió de la CNT d'Eustaquio Yáñez Yáñez apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 8 de febrer de 1946

    Notícia de l'expulsió de la CNT d'Eustaquio Yáñez Yáñez apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 8 de febrer de 1946

    - Eustaquio Yáñez Yáñez: El 17 de març de 1897 –alguns citen 1903– neix a Ortigueira (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Eustaquio Yáñez Yáñez. Quan era adolescent emigrà al País Basc i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1937 va ser nomenat secretari del Sindicat del Transport Marítim de Bilbao (Biscaia, País Basc). Aquest any s'uní sentimentalment amb Remedios Arnáiz Payneta, afiliada a la CNT des del 1931. Quan les tropes franquistes ocuparen el nord de la Península, passà a Barcelona (Catalunya). En 1938, des de la capital catalana, envià articles per al periòdic Galicia Libre. El febrer de 1939, poc abans del final de la guerra civil, passà a França i fou reclòs al camp de concentració de Marinhac (Llenguadoc, Occitània). A començaments de la dècada dels quaranta visqué entre Bilbao i Bordeus (Aquitània, Occitània) i en 1944 militava en la CNT clandestina a Bilbao. En 1945 va ser nomenat secretari de Federació Nacional d'Indústria (FNI) de Navegació Marítima i Fluvial establerta a Bordeus. Intentà publicar la revista Rumbos Nuevos i, arran de la divisió de la CNT, s'acostà al sector escindit. En el Ple de la FNI de Navegació celebrat entre el 26 i el 28 de gener de 1946 a Bordeus va ser expulsat de la citada Federació. En 1947 representà la Federació de Bilbao en la reunió general que se celebrà en aquella ciutat. Poc després va ser detingut i fou empresonat durant un any. En 1949 vivia a Bordeus i estava afiliat a la Regional del Nord de la CNT, encara que mantenia posicions contràries a les tesis politicistes i reformistes d'Horacio Martínez Prieto. El juny de 1954 va ser nomenat vicesecretari de la Federació Local de Bordeus de la CNT. Trobem articles seus, moltes vegades signats sota el pseudònim Joaquín Yáñez, en CNT del Norte, Galicia Libre i Hoy. Eustaquio Yáñez Yáñez va morir el 3 de setembre de 1957 a Bordeus (Aquitània, Occitània) víctima d'una congestió cerebral.

    ***

    Severino Di Giovanni

    Severino Di Giovanni

    - Severino Di Giovanni:El 17 de març de 1901 neix a Chieti (Abruços, Itàlia) el tipògraf i expropiador anarquista Severino Di Giovanni. Va estudiar per a mestre i encara que no es va graduar en va exercir fins que, per fugir del feixisme, s'instal·là a l'Argentina en 1923 amb sa dona Teresina i sa filla Laura (dos anys més tard naixerien els seus dos altres fills, Aurora i Ilvo). A Buenos Aires va aprendre tipografia i esdevingué membre del Cercle Anarquista Renzo Novatore. Publicà la revista Culmine, que la imprimeix ell mateix, i que reivindicà l'anarquisme individual i la lluita «cara a cara» contra el feixisme («De la propaganda als fets»), i organitzà una manifestació de més de mil persones per exigir l'alliberament de Sacco i de Vanzetti. El 16 de maig de 1926 una bomba esclatà davant l'ambaixada dels EUA a Buenos Aires, serà el començament de la«carrera» de Severino. Quan Sacco i Vanzetti són executats, el 23 d'agost de 1927, Di Giovanni passà totalment a l'acció violenta, juntament amb els germans Scarfó (Alejandro i Paulino), copejant amb nombroses bombes especialment els interessos nord-americans. A partir d'aquesta data Severino vestirà sempre de negre, capell d'ala ampla i mocador al coll, i deixarà de beure i de fumar. El 24 de desembre de 1927 el National City Bank explotà i el 3 de maig de 1928 li toca al consolat italià; aquests atemptats causaren desenes de víctimes ja que les bombes (dinamita, gelignita i ferro) eren absolutament imprecises i potentíssimes. També van posar en pràctica les«expropiacions», tècnica apresa de Buenaventura Durruti després de la seva estada a l'Argentina. Aquesta ona de violència serà durament condemnada pels militants anarquistes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i pel seu periòdic La Protesta. Severino assassinarà López Arango, director d'aquesta publicació, per haver-lo qualificat d'«agent feixista» en un article. Di Giovanni també donarà mort a feixistes notoris, entre ells el conegut torturador coronel Afeltra. El 29 de gener de 1931 Severino va ser detingut en sortir d'una impremta; va intentar escapar i el van perseguir pels carrers i teulades de Buenos Aires, la policia va disparar més de cent vegades i Severino, cinc. Durant el tiroteig va morir una nina i va haver nombrosos ferits; atrapat en un garatge, es va disparar un tret al pit, però la ferida no el matà i l'enxamparen amb vida. Després d'horribles tortures, Severino serà afusellat per la dictadura d'Uriburu l'1 de febrer de 1931 i el seu company Paulino Scarfó l'endemà. La tomba de Severino Di Giovanni al cementiri de la Chacarita de Buenos Aires sempre té flores vermelles. L'advocat defensor de Di Giovanni, el tinent primer Franco va ser enverinat poc després en un dinar de companyó per càstig d'haver defensar un anarquista.

    ***

    Jenaro de la Colina Blanco vestit de militar

    Jenaro de la Colina Blanco vestit de militar

    - Jenaro de la Colina Blanco: El 17 de març de 1906 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Jenaro de la Colina Blanco –citat el seu nom a vegades com Genaro. Tipògraf de professió, treballà de premsista a la Impremta Díez de Santander i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries d'aquesta ciutat. Aficionat al dibuix, il·lustrà llibres, faceta difícil de seguir ja que no signà els treballs. El setembre de 1930, després de la dictadura de Primo de Rivera, va fer mítings en pro de la reorganització confederal a les poblacions càntabres de Maliaño i Santander. En 1933 realitzà la portada del llibre Aire de la calle, de José del Río. En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, fou representant de la CNT en el Comitè del Front Popular d'Esquerres de Santander; en el Consell Interprovincial de Santander-Burgos-Palència, fins el gener de 1937; ocupà una regidoria a l'Ajuntament de Santander; i fou director general d'Instrucció Pública de la Junta de Defensa (Comitè de Guerra), entre altres càrrecs. Com a director general d'Instrucció Pública s'encarregà de la regulació, ordenació i funcionament de l'ensenyament en tots els nivells, així com de la custòdia i la conservació del patrimoni artístic regional. El gener de 1937 va fer una conferència, amb el doctor Elosu i Aristide Lapeyre, a Bordeus (Aquitània, Occitània) sota el títol «Las horas trágicas del pueblo español». L'1 de maig de 1937 participà en el míting al teatre Pereda de Santander amb Urano Macho Castillo. Quan el front Nord caigué a mans del feixistes, passà a zona republicana i, com a capità d'Infanteria, lluità al front de Terol (Aragó, Espanya). Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou internat als camps de concentració de Argelers, Barcarès i Sant Cebrià. El juliol de 1939 pogué embarcar amb el vaixell Méxique cap a Santo Domingo (República Dominicana) i en aquesta illa treballà de colon agrícola. Després d'una passada per Cuba, a començaments de 1941 s'establí amb sa família a Mèxic i quatre anys després formà part de l'última Junta de la Delegació de la CNT. Realitzà dibuixos per a la publicació mexicana Renovación (1944). En 1946 pertanyia a l'Agrupació d'Estudis Socials i fou redactor i col·laborador del periòdic Acción. Favorable a l'acció clandestina a l'Interior, en 1947 fou membre de l'Agrupació de la CNT. Al país asteca treballà de periodista en la revista Tiempo i de tipògraf als tallers de la Comissió Nacional dels Llibres de Text Gratuïts de la Secretaria d'Educació Pública de Mèxic. En 1969 col·laborà en la revista Comunidad Ibérica. Un cop jubilat, després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Santander. Jenaro de la Colina Blanco va morir l'11 de setembre de 1993 a Santander (Cantàbria, Espanya). Sa companya fou Concepción Gurría Cuevas (1910-1968) i un de sos fillsés l'escriptor, cinèfil i periodista José de la Colina. 

    Jenaro de la Colina Blanco (1906-1993)

    ***

    Antonio Castillo Durán

    Antonio Castillo Durán

    - Antonio Castillo Durán: El 17 de març de 1914 neix a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Castillo Durán. Fill d'una modesta família d'obrers agrícoles, milità al seu poble en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i, amb els germans Juan, Julián i Miguel Arcas Moreda, en el grup anarquista«Justicia», adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Apassionat lector, aconseguí una excel·lent formació autodidacta. Arran de cop feixista i d'haver intentat la resistència, el 21 de juliol de 1936 va ser delatat, detingut i tancat al vaixell-presó Cabo Carvoeiro, ancorat al Guadalquivir. Antonio Castillo Durán va ser afusellat, juntament amb el també anarcosindicalista Juan Fernández Fernández (Talega), el 21 d'octubre de 1936 –altres fonts citen el 22 d'agost– a la carretera Torreblanca (Alcalá de Guadaíra, Sevilla, Andalusia, Espanya), a l'altura de la Hacienda Dolores.

    ***

    Rafael Galindo Royo

    Rafael Galindo Royo

    - Rafael Galindo Royo: El 17 de març de 1915 neix a Pitarque (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Rafael Galindo Royo, conegut com Mauro i Carmelo. Sos pares es deien Rafael Galindo i Benita Royo. Tinent d'Infanteria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola procedent de milícies, va ser enviat amb aquesta graduació per lluitar contra el feixisme enquadrat en el II Batalló de la 117 Brigada Mixta de la 25 Divisió. Al final de la Guerra Civil ja tenia el grau de capità d'Infanteria. Fet presoner pels feixistes, el 28 de març de 1939 fou tancat a Alacant. Jutjat, va ser condemnat a 14 anys i vuit mesos de presó per un delicte d'«adhesió a la rebel·lió» i passà per diverses presons: Portaceli (València), Terol, Presó Habilitada de San Juan de Mozarrifar (Saragossa) i Torrero (Saragossa). El 25 d'abril de 1944 va ser excarcerat en llibertat condicional i després d'un temps a Pitarque, s'instal·là a Aliaga (Terol). El 21 de setembre de 1944 va ser detingut novament a Aliaga, però fou alliberat poc després. A Aliaga treballà de comptable i d'escrivent a la Companyia de Mines i Indústries d'Aliaga SA fins que aquesta desaparegué. El 27 de desembre de 1945 fou alliberat definitivament un cop la resta de la pena li havia estat indultada. En aquests anys milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. El 20 de març de 1947, arran d'una ona repressiva dirigida contra la CNT de la regió, s'integrà en el 17 Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). Més tard actuà per la serra de Javalambre (Terol) i després de la mort d'Atanasio Serrano Rodríguez (Capitán), el 2 de novembre de 1949 a La Rodea (Cañizares, Conca, Castella, Espanya), agafà el comandament del 5 Sector de l'AGL. En 1950 executà el guerriller Máximo Plaza Soria (Roberto), acusat pels companys d'haver abusat d'Amadora (Rosita), d'Angelita (Blanca) i d'Esperanza Martínez García (Sole), tres germanes que s'havien integrat en la guerrilla amb son pare Nicolás Martínez Rubio (Enrique). A partir de l'estiu de 1950, quan l'Agrupació Guerrillera de Llevant-Aragó (AGLA) esdevingué Comitè Regional de la Resistència (CRR) i implicà la desaparició dels sectors, va ser nomenat responsable del Comitè de la Resistència de Conca, que comptava 15 guerrillers. En 1951 només tenia al seu comandament set guerrillers a la zona nord de Conca i Basilio Serrano Valero (Manco de la Pesquera) comandava nou al sud. El 7 de maig de 1951, amb Tomás Labatud Briones (Samuel), fou acusat d'executar Bernardo Montoya Almodóvar, pagès de Torrecilla. El 24 de maig de 1951 Rafael Galindo Royo va ser abatut, juntament amb Francisco Mariano Campillo (Chatillo de Sisante) i Hilario César García Lerín (Loreto), a La Marañada, al Chatarral de Reillo (Conca, Castella, Espanya), en un enfrontament amb la Guàrdia Civil, i les seves restes enterrades al cementiri civil de Reillo. En 1956 el cineastra Pedro Lazaga Sabater estrenà la pel·lícula Torre partida fonamentada en la vida de Rafael Galindo Royo. El maig de 2012 les restes dels tres guerrillers van ser exhumades i, un cop identificades a través de l'ADN, el 9 de febrer de 2013 van ser inhumades dignament pels seus familiars al mateix cementiri de Reillo sota una làpida de record dels guerrillers morts.

    ***

    Robert Léger (1936)

    Robert Léger (1936)

    - Robert Léger: El 17 de març de 1915 neix a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista, lluitador antifeixista i maçó, Robert André Léger, també conegut com Regel Trebor. Es va diplomar a la parisenca Escola d'Hostaleria amb el primer premi i era membre de la Cambra Sindical Obrera dels Cuiners de París (CSOCP). En 1933 estava afiliat a la Joventut Anarquista Comunista (JAC), adherida a la Unió Anarquista (UA). En aquests anys col·laborà, sota el nom de Regel Trebor, en Le Réveil des cuisiniers --òrgan de la CSOCP--, Le Libertaire Syndicaliste i Le Libertaire. En 1934, quant les manifestacions extrema dreta, defensà la seu de la lògia maçònica «Grand Orient de France», situada al carrer Cadet, de l'atac dels «Camelots du Roy» i de membres de la Lliga de les Joventuts Patriòtiques (LJP). Durant les vagues de juny de 1936, va ser elegit delegat del Cercle de Joves Cuiners (CJC) i fou membre del seu comitè de vaga. En aquesta època s'adherí a la Federació Comunista Llibertària (FCL), sorgida d'una excisió de la UA, i al grup «Les Moules-à-Gauffres», on també militaven Charles Carpentier, Charles Cortvrint (Louis Mercier Vega), Félix Guyard (Felo, Lapin), Lucien Feuillade (Luc Daurat) i Jean Bernier, entre d'altres. En 1936 fou iniciat en una lògia francmaçònica del«Grand Orient de France». L'octubre de 1936 s'enrolà al centre de reclutament de les Brigades Internacionals, situat a la seu del Partit Comunista de França (PCE) al carrer Mathurin Moreau de París, i marxà el mes següent com a voluntari per lluitar a la guerra d'Espanya juntament amb altres membres del Sindicat de Cuiners. Va ser enviat a la caserna general de les Brigades Internacionals a Albacete (Castella, Espanya) perquè s'encarregués de les cuines i dels menjadors. Com que el van prendre per un bolxevic, també li van assignar la missió d'escoltar les converses dels milicians i delatar els elements anarquistes i trotskistes. Tot d'una denuncià aquests fets a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Albacete, i envià un informe sobre la situació política en les Brigades Internacionals a la UA. Reconegut per comunistes parisencs, va poder fugir dels agents estalinistes del Servei d'Informació Militar (SIM) per poc i gràcies a quatre cenetistes que l'escortaren armats en un tren fins a Barcelona. A la capital catalana se li assignà un lloc en un comitè de control fronterer a Portbou, enquadrat en un destacament de la«Centúria Sébastien Faure» del Grup Internacional de la Columna Durruti. Contrari a les execucions, més tard contà com, encarregat de vigilar un jove falangista de 15 anys acusat d'espionatge, l'alliberà abans de ser afusellat. Després dels«Fets de Maig» de 1937, retornà a París. El setembre de 1937, com a secretari general de les Joventuts Sindicalistes de la Confederació General del Treball (CGT), va ser detingut amb un centenar de companys llibertaris arran d'una gran batuda desencadenada després d'haver-se comès un atemptat contra la seu de la patronal. Mentre estava tancat per «possessió d'armes i d'explosius», el PCF, que no li perdonà mai la seva «traïció» a Espanya, llançà una campanya de desprestigi acusant-lo de ser un membre de La Cagoule --nom donat per la premsa a la feixista Organització Secreta d'Acció Revolucionària Nacional (OSARN)-- que fou resposta per una carta de suport de companys voluntaris (Martín, Mayol, Turmo, Guirand, Cerezuela, Milani, Manuel García i F. Vila) de la«Centúria Sébastien Faure». El 26 d'octubre de 1937 va ser condemnat per la XIV Cambra Correccional a 13 mesos de presó prorrogables i a 1.000 francs de multa per«possessió il·legal d'armes». Més tard treballà a diversos restaurants (Scribe, Saint Maurice, al de l'Estació de Lió, etc.) i també fou responsable de les cuines del Cercle de les Nacions, lloc on, durant l'Ocupació, allotjà i auxilià, amb sa companya Eugénie Szymanski, nombrosos polonesos evadits als quals ajudà a creuar la línia de demarcació per Molins (Borbonès, Alvèrnia, Occitània). En 1940, com a inspector i conseller tècnic de l'Auxili Nacional del Govern de Vichy, organitzà l'avituallament de les poblacions bombardejades i el control tècnic de les inspeccions higièniques dels restaurants. El juliol de 1942, arran de la«Batuda del Velòdrom d'Hivern», salvà alguns dels jueus detinguts. Va fer d'agent d'enllaç en el grup «Ceux de la Libération» (Els de l'Alliberament) de la Resistència. Després de l'Alliberament, va ser nomenat administradors de les cantines escolars parisenques i responsable de la Cantina de Premsa, al carrer Réaumur de París. Falsament acusat pels comunistes, se li va obrir un procés per «complicitat amb l'enemic», del qual va sortir totalment absolt. Durant elsúltims anys de la seva vida laboral exercí d'assessor culinari d'un gran grup de la indústria alimentària i en 1975 es retirà. Sempre blasmà contra el «fast-fooddestructor del petit restaurant familiar, estudiantil o obrer». Va ser condecorat amb la medalla de l'Acadèmia Culinària. Robert Léger va morir el 28 d'octubre de 1988 a Draveil (Illa de França, França). En 2005 Michel Léger publicà la biografia de son pare sota el títol De brigades en brigades.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). (Miquel López Crespí)


    Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. (Miquel López Crespí)

    Memòria històrica de la transició (la restauració monàrquica): Carles Castellanos, Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre....



    Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE).

    Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada “transició”, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional --reafermanent de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries meu, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1979). La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotsquistes com l´amic i company Van den Eynde, l´”Anibal Ramos” de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.



    Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: memòria històrica i lluita per a la Independència de Catalunya.

    A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les “possibilitats nacionalistes” de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències més avançades, tant les fetes en temps de la guerra i de la postguerra com les dels anys seixanta i setanta. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´”Anibal Ramos” El proletariado contra la ‘Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1984) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.



    Joan Teran, Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició

    Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: “el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976”. I afegia: “Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública”.

    L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).



    Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

    Fonts valuoses sobre les primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); “L’esquerra nacionalista, avui”, monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.

    Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. I no solament es tractava de liquidar la memòria col·lectiva o de destruir grups, partits, sindicats, associacions no domesticades, sinó, i això era molt important, enterrar sota tones de ciment armat experiències culturals del tipus de la Nova Cançó, l´experiència i continguts del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77 i munió d´activitats rupturistes semblants. I és contra aquesta manipulació que han exercit i exerceixen encara els corifeus de la mistificació que Edicions El Jonc ha publicat De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans, un recull de les aportacions fetes a la Universitat de Lleida per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR) i la transició. Llorenç Buades (Web Ixent)


    0 0
  • 03/17/19--12:49: AASSEMBLEA GENERAL 2019
  • CONFRARIA DEL SANT CRIST DE L´ESPERANÇA

    Setmana Santa 2019

    CONVOCATORIA D´ASSEMBLEA GENERAL I RENOVACIÓ DE JUNTA DIRECTIVA

                    Amic/ga confrare/essa: Enguany hi ha eleccions per la renovació de la Junta Directiva, hi poden participar tots els confrares de ple dret. Les persones interessades a formar part de la Junta trobaran informació a la web de la confraria: confrariadelsantcrist@yahoo.com

                    L´Assemblea General dels confrares, tendrà lloc, si Déu ho vol, el proper dia 2 d'abril a les 20,30 hores a la Sala de la Casa Rectoral.

                    L´ordre del dia, serà el següent:

                                  

                    1 – Votacions per a la renovació de la Junta.

                    2.- Lectura i aprovació de l´acta de l´assemblea anterior

                    3.- Estat de comptes i aprovació del Pressuposts.

                    4.- Organització de les processons de Setmana Santa              

                    5 -  Torn obert de paraules

                    Quedau tots bens convidats, i esperam la vostra assistència. .

                                                                                                                                 LA JUNTA DIRECTIVA.

              Las apuntacions seran els dies 15 i 17 d'abril de 19 a 21 hores a la Rectoria. També podreu anar a Fotos Fermin a hores de comerç.

                                                          

          Si qualcù no pot venir a l´Assemblea, i està interessat en dur un pas, posau-vos en contacte en la Confraria.Directament o bé al e-mail: confrariadelsantcrist@yahoo.com

    .

    NORMES PER A LA RENOVACIÓ DE LA JUNTA DIRECTIVA A L'ASSEMBLEA GENERAL DEL DIA 2 D'ABRIL DE 2019

     

    L'Assemblea General del dia 20 de març de 2018 en cumpliment dels Estatuts vigents a pres l'acord de renovar  la Junta Directiva de la Confraria, amb el següent plec de condicions:

                                                                                               

    1r) Hi podran participar tots els confrares de ple dret inscrits a les llistes de la confraria, tant per ser electors com per esser elegits, sempre que reuneixin les següents condicions:

     

        a) Que no mantenguin una situació de ruptura pública en l´Església Catòlica, ni tengin expedient obert per aquest motiu, o per faltes disciplinàries.

        b) Que estiguin al corrent en les quotes dels dos darrers anys.

        c) Per ser nomenats als càrrecs de President, Vicepresident, Secretari, Vicesecretari, Tresorer i Vicetresorer, els aspirants hauran de dur una antiguitat de dos anys a la confraria, i no hi podran optar aquells que ocupin càrrecs de notorietat pública a un partit polític.

     

    2n) Es formarà una llista de tots els confrares de ple dret que compleixen les condicions per participar-hi.

     

    Aquesta llista estarà a disposició dels confrares a la Rectoria de la Parròquia de Sant Miquel de Llucmajor, els dies 26, 28 i 29 de març de 2019, de les 19 a les 21 hores.

     

    Els confrares que no tenguin les quotes actualitzadas  ho podran fer.

     

    3r) S'han de cobrir tots els càrrecs de la Junta Directiva. És a dir: 1 president, 1 vicepresident, 1 secretari, 1 vicesecretari, 1 tresorer, 1 vicetresorer, 1 vocal  per a la formació cristiana del confrares, 1 vocal de secció infantil, juvenil i simpatitzants, 1 vocal encarregat de feines durant l´any, 1 vocal encarregat de l´assistència a l´Associació de confraries, i a més dels anteriors es nomenaran 2 vocals de reserva.

     

    4t) Els candidats a la Junta Directiva es presentaran a l´Assemblea General pel sistema de candidatura tancada, on hi constaran els noms dels aspirants així com el càrrec a que es presenten.

     

    5t) Hi podran haver totes les candidatures que vulgin, sempre que complesquin  les condiciones esmentades.

     

    6è) Les candidatures es podran presentar directament a la Rectoria de la Parròquia de Sant Miquel de Llucmajor, els dias 26, 28 i 29 de març de 2019, de les 19 a les 21 hores, o bé per e-mail: confrariadelsantcrist@yahoo.com.

     

    El dia 29 de març de 2019 a les 21 hores se tancarà la recepció de candidatures  i se comunicaran als confrares pel seu coneixement i efectes a través de la web: santcristdelaesperanca.balearweb.net

     

    7è) Les votaciones seran el dia 2 d'abril de 2019 a les 20,30 hores, a la Sala de la Casa Rectoral, de totes les candidatures presentadas. S'elegirà per majoria d'assistents (mitat més un) a l'assemblea en el primer escrutini. El segon escrutini es farà per majoria simple entre les dues candidatures més votades en el primer. Cas de que només es presenta una candidatura serà suficient per  l'aprovació, el vot favorable de la majoria simple dels assistents.

     

    8è) Si es declaras deserta les propostes de noves candidatures, es comunicarà al Bisbat, a fi que el Sr. Bisbe faci el que més convé, ja sigui un règim de govern provisional o decretant la dissolució.

     

    9è) La Junta Directiva serà anomenada per quatre anys, podent ser reelegida per altres quatre anys, cas de haver-hi un tercer mandat s´hauria de demanar permís al Sr. Bisbe, explicant les raons per la qual es continua aquest tercer mandat i si ho creu convenient l’autoritzarà.

     

    10è) Una vegada elegida la nova Junta Directiva, es prendrà possesió dels càrrecs immediatament  i serà dissolta la Junta Directiva anterior.

     

    11è) A continuació serà comunicat al Sr.Bisbe la nova Junta Directiva.

       

                                                                                                               L'ASSEMBLEA GENERAL


    0 0

         N'Isidoro de Sevilla. L Etimologies,  una recollida de grans disbarats.            

            

     

    Per entendre la cosa: Els llibres de text espanyols i les enciclopèdies fan saber que N'Isidoro  de Sevilla és un dels principals mestres de l'Europa medieval, però van alerta a no dir que a les seves Etymologiae N'Isidoro afirma que fins a l'edificació de la Torre de Babel la humanitat parlava una sola llengua, la hebrea. N'Isidoro, al igual que la resta de ''savis'' cristians, no feia sinó recollir la col·lecció de prejudicis de la seva època.

      (Nota informativa.  Quina gràcia, la família d'aquest Isidoro: tots els germans també foren sants. Tot un rècord Guinness  de santedat. Ací teniu els seus noms: Isidoro, Leandro, Fulgencio i Florentina).

            Per entendre la cosa: vegeu el post 


    0 0

    [18/03] Comuna de París - Bandera Roja - Bandera negra - «L'Anarchia» - «A Gréve» - Atemptat d'Schinàs - Evasió de Punta Carretas - Míting pro amnistia -«L'Internazionale» - Enterrament de Rueda - Míting a Vista Alegre - Descaves - Luppi - Le Flaouter - Jupin - Bonomini - Ochagabias - Rebolé - Campà - Lahuerta - Ruiz Borao - March - Bill - Lami - Guerdjikov - Cruz - Carbonari - Pla - Grangel - Ribolini

    Anarcoefemèrides del 18 de març

    Esdeveniments

    "Els canons del 18 de març", de Tardi

    Els canons del 18 de març, de Tardi

    - Comença la Comuna de París: El 18 de març de 1871 comença la insurrecció popular que va instaurar la Comuna de París (França). Mentre que París és assetjada pels exèrcits prussians, Thiers, president del govern de Defensa Nacional, ordena a un exèrcit de 20.000 soldats regulars d'anar a recuperar els canons que es troben en posició a les altures de Montmartre; però la població, especialment un gran contingent de dones, que s'oposà a la mesura, envolta la tropa. El general Lecomte ordena el foc, però els soldats es neguen a disparar i el detenen juntament amb el general Thomas, excomandat de la Guàrdia Nacional que havia disparat els treballadors en 1848. Ambdós són afusellats per la gentada enfurida; és el començament de la revolució. Grups d'insurgents s'escampen per la ciutat i les autoritats atemorides es repleguen catastròficament a Versalles. Els revolucionaris s'avenen i els blanquistes proposen marxar sobre Versalles per derrocar el govern, però malauradament aquest idea no és seguida. La Comuna de París es proclamarà el 28 de març.

    ***

    La bandera roja

    La bandera roja

    - Manifestació de la Bandera Roja: El 18 de març de 1877, en una manifestació que commemora l'aniversari de la Comuna de París que recorre els carrers de Berna (Berna, Suïssa), es produeixen enfrontaments a la plaça de l'Estació entre els obrers de la Federació del Jura armats amb bastons --escalivats que cada any siguin atacats per matons pagats pel poder--  i la policia sabre en mà, malgrat que la manifestació va ser autoritzada pel governador civil, però amb la prohibició expressa de no portar cap bandera roja. El motiu que engegà l'acarament va ser l'intent per part de la policia de prendre la bandera roja que portava l'anarquista Adhémar Schwizguébel.  En aquesta manifestació es va cantar per primer cop la coneguda cançó anarquista Le Drapeau Rouge, de Paul Brousse, sobre text de James Guillaume, basada en la música d'una cançó patriòtica suïssa (Armons-nous enfants de l'Helvétie). Aquest primer enfrontament a Suïssa entre anarquistes i policia donarà lloc a un procés on una trentena de manifestants seran condemnats a penes entre 10 i 60 dies de presó. Aquest fet històric serà finalment conegut com la«Manifestació de la Bandera Roja» i significarà la radicalització de la Federació del Jura.

    ***

    "La bandera negra", gravat de Falké

    La bandera negra, gravat de Falké

    - Adopció de la bandera negra: El 18 de març de 1882, durant un míting a la sala Flavié de París (França), Louise Michel, desitjant dissociar-se clarament dels socialistes autoritaris i dels parlamentaristes, es pronuncia sense ambigüitat per l'adopció del la bandera negra per als anarquistes:«Ja n'hi ha prou de bandera roja, banyada amb la sang dels nostres soldats. Enarboraré la bandera negra, portant dol pels nostres morts i per les nostres il·lusions.» Un any més tard, el 9 de març de 1883, brandirà un vell pedaç negre fermat al pal d'una granera durant una manifestació d'aturats, fet que li portarà la detenció. El 12 d'agost de 1883, un periòdic editat a Lió (Arpitània) portarà el títol Le Drapeau Noir.

    ***

    Portada del primer número de "L'Anarchia"

    Portada del primer número de L'Anarchia

    - Surt L'Anarchia: El 18 de març de 1890 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic en llengua italiana L'Anarchia. Esce quando può (L'Anarquia. Surt quan pot). El periòdic va ser fundat per la colònia anarquista italiana exiliada a Marsella, força nombrosa aleshores, i que es reunia diàriament al «Bar de la Dégustation», al 30 Quai du Port. Entre els militants d'aquesta colònia destacaven Alfredo Baccherini, Decimo Garinei, Gorini, Gaetano Naglia, Ugo Parini, Salvatore, Ermenegildo Vaccari i Victor Villagi, tots relacionats amb aquest periòdic. La publicació no portava preu i convidava els lectors a decidir amb total llibertat la forma de participar-hi en el finançament. Només va sortir un altre número, l'abril de 1890, per manca de cabals i perquè Naglia va ser condemnat a un mes de presó arran de ser detingut portant dinamita. El gerent del primer número, consagrat sobre tot a la Comuna de París, fou Charles Mercier i el del segon Louis Morel, francesos ambdós. La tresoreria la portà Victor Villagi. Publicà alguns textos en francès. Només un article va ser signat, el poema Justice, de Théodore Jean.

    ***

    Portada del primer número d'"A Gréve"

    Portada del primer número d'A Gréve

    - Surt A Gréve: El 18 de març de 1908, aniversari de la Comuna de París, surt a Lisboa (Portugal) el primer número del diari sindicalista revolucionari A Gréve. Diario operario da manhã. Era l'òrgan d'expressió del Grup de Propaganda Social (GPS), format per treballadors anarquistes i socialistes i fortament influenciat pel sindicalisme revolucionari francès. Evaristo Ferreira fou el seu gerent responsable i com a principal redactor tenia a Alexandre Vieira. El periòdic estava dirigit i editat per un col·lectiu de redactors i de tipògrafs que treballaven gratuïtament i en condicions gairebé artesanes i es distribuïa als carrers lisboetes; també hi participaven treballadors i estudiantes, molts dels quals havien participat en la primera vaga d'estudiants l'any anterior. El diari advocava per una convergència entre socialistes i anarquistes i, malgrat es va fundar 15 dies abans de les eleccions legislatives de 1908, es mantingué totalment independent de qualsevol grup polític i no mostrà preferència per cap candidat. Aquesta publicació i el seu grup editor fou el catalitzador del Congrés Sindicalista i Cooperativista de 1909 i de la intensa lluita obrera que donà lloc a la Revolució del 5 d'octubre de 1910 i a la instauració de la I República portuguesa. Hi van col·laborar, entre ells alguns socialistes, José Fernandes Alves, Ladislau Batalha, César Nogueira, Augusto César dos Santos, António José de Ávila, Pinto Quartim, Jorge Coutinho, Hilário Marques, João Pedro dos Santos, Francisco Cristo, José Benedi, Alexandre Vieira, Luís Calvet de Magalhães, Campos Lima, José Benedy, José Falcão, Deolinda Lopes Vieira, Rosalina Ferreira i Lucinda Tavares, entre d'altres. Durà quatre mesos i en sortiren 147 números. El 4 d'agost de 1917 sortí una nova època del periòdic, amb el subtítol «Setmanari obrer sindicalista» i amb Carlos José de Sousa com a director i redactor principal, que durà dos anys.

    ***

    L'atemptat d'Schinàs segons un dibuix de l'època

    L'atemptat d'Schinàs segons un dibuix de l'època

    - Atemptat d'Schinàs: El 18 de març de 1913, a prop de la Torre Blanca de Tessalònica (Macedònia, Grècia), l'anarquista Alexandros Schinàs (Alekos) assassina d'un precís tret el rei Jordi I de Grècia, de visita a aquesta ciutat que havia estat recentment presa per l'exèrcit grec en la guerra contra Bulgària. Detingut, Schinàs fou torturat per la policia amb la finalitat de fer-li confessar els noms de pretesos còmplices. El 6 de maig d'aquell any va ser trobat defenestrat des del tercer pis de la comissaria de Tessalònica; difícil saber si es va suïcidar per fugir de les tortures o fou llançat al buit per la policia.

    ***

    Carboneria "El Buen Trato" on es planejà i materialitzà la fuita

    Carboneria"El Buen Trato" on es planejà i materialitzà la fuita

    - Evasió de Punta Carretas: El 18 de març de 1931 al penal de Punta Carretas, a Montevideo (Uruguai), tres anarquistes expropiadors catalans, Jaime Tadeo Peña, Agustí García Capdevila i Pere Boadas Rivas, i Vicente Salvador Moretti --que havien estat detinguts el 9 de novembre de 1928 després de l'atracament de la Oficina de Canvi Messina--, juntament a cinc presos comuns que van aprofitar la conjuntura, s'evadeixen d'aquesta cèlebre presó després d'haver excavat des dels banys un túnel de 50 metres de llargària i quatre de profunditat. Dos reclosos més, l'anarquista Aurelio Rom, cunyat d'Antonio Moretti, i un pres comú, que van sortir els últims, van ser interceptats i detinguts. El túnel, perfectament equipat, passava per sota calçades i muralles, i anava a parar en un magatzem de fusta i carbó («El Buen Trato») obert l'agost de 1929 per l'anarquista Gino Gatti, qui serà el veritable «enginyer» de l'obra, ajudat per José Manuel Paz, qui s'encarregarà de la instal·lació elèctrica i de la ventilació, i per Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Parades i Fernando Malvicini. Una pancarta palesava l'ajuda anarquista: «La solidaritat entre els anarquistes no és una simple paraula escrita.»

    ***

    Ressenya del míting apareguda en "El Heraldo de Madrid" del 19 de març de 1931

    Ressenya del míting apareguda en El Heraldo de Madrid del 19 de març de 1931

    - Míting pro amnistia: El 18 de març de 1931 se celebra a la Casa del Poble de Gijón (Astúries, Espanya) un míting pro amnistia. Hi van parlar Segundo Blanco González, Niceto de la Iglesia, Dionisio Morán, Mariano Merediz i Eduardo Barriobero y Herrán. Els oradors demanaren una amnistia general, indult i revisió dels processos en els quals molts de companys anarcosindicalistes i anarquistes van ser condemnats per delictes comuns que no havien comès. Es redactà un telegrama dirigit a Juan Bautista Aznar-Cabañas, president del Consell de Ministres, demanant-li l'amnistia. A l'acte assistiren al voltant de 5.000 persones. Els actes demanant l'amnistia van ser molt nombrosos en els mesos anteriors a la proclamació de la II República espanyola.

    ***

    Capçalera de "L'Internazionale"

    Capçalera de L'Internazionale

    - Surt L'Internazionale: El 18 de març de 1966 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del bimensual anarquista L'Internazionale. Quindicinale Anarchico. La capçalera va ser creada en 1901 per Errico Malatesta. La periodicitat va canviar de bimensual a mensual, per acabar en bimestral. Va portar dos subtítols més: «Periodico anarchico» i «Periodico anarchico iniziato da Errico Malatesta nel 1901». El gerent responsable va ser Pio Turroni i el director Luciano Farinelli. Van col·laborar Massimo Luciano Consoli i Adelchi Pantaloni, entre molts altres. S'imprimia a Casa Malatesta d'Ancona. L'últim número va ser el de març i abril de 1993.

    ***

    Especial sobre Agustín Rueda en la "Soli"

    Especial sobre Agustín Rueda en la Soli

    - Enterrament d'Agustín Rueda: El 18 de març de 1978 és enterrat a Sallent (Bages, Catalunya) el jove anarquista, assassinat a cops a la presó de Carabanchel (Madrid), Agustín Rueda Sierra. Des de primeres hores del matí la situació a Sallent i a tota la conca minera era de vaga general. Els establiments comercials obriren durant algunes hores per evitar el desproveïment durant el cap de setmana. Sobre les quatre de la tarda es van concentrar més de 3.000 persones al barri miner de La Botjosa, on havia viscut Agustín Rueda. La comitiva va cobrir després en absolut silenci els dos quilòmetres que separen aquesta zona del centre de la localitat. Una bandera roja i negra de la CNT i una altra negra anarquista, així com diverses pancartes al·lusives a la mort d'Agustín Rueda, presidien la manifestació. Els manifestants no van corejar cap eslògan. Una comissió es va dirigir fins al dipòsit de cadàvers i portà a coll el fèretre, cobert amb una bandera de la CNT, fins el nínxol on el cadàver va ser inhumat. Enric Marcos, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va pronunciar unes paraules de condemna de l'assassinat del jove llibertari i els presents entonaren A les barricades. El sepeli va ser constantment vigilat per forces de la Guàrdia Civil. Aquest mateix dia també es va conèixer el text d'una carta oberta que Agustín Rueda havia dirigit a l'opinió pública a través d'un excompany de cel·la de la presó de Girona, on havia estat internat abans de ser traslladat a la de Carabanchel. En aquesta carta Agustín Rueda denunciava la política del Govern en matèria penitenciària, que no ha millorat les condicions de vida, alimentació, assistència mèdica, cultura i tractament que els presos reben. També fa una crida a la societat i subratlla el caràcter no perillós dels presos comuns, que han arribat a la seva situació a conseqüència del feixisme; demana una oportunitat perquè els reclusos puguin rehabilitar-se, així com un indult que els brindi la possibilitat de transformar-ne l'existència en llibertat com un dret que els pertany. La carta acaba reiterant la petició d'indult, la reforma del codi penal i del sistema d'institucions penitenciàries i la legalització de la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL).

    ***

    Ressenya sobre el míting apareguda en el periòdic madrileny "Hoja del Lunes" del 19 de març de 1979

    Ressenya sobre el míting apareguda en el periòdic madrileny Hoja del Lunes del 19 de març de 1979

    - Míting confederal: El 18 de març de 1979 se celebra a la plaça de toros de Vista Alegre, al barri de Carabanchel de Madrid (Espanya), un míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Intervingueren Frederica Montseny, que parlà sobre el «terrorisme d'Estat», i l'exsecretari del Comitè Nacional confederal Juan Gómez Casas, que va fer una crítica dels resultats electorals i de la repercussió que aquests podrien tenir en les condicions laborals i sindicals dels treballadors.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Lucien Descaves

    Lucien Descaves

    - Lucien Descaves: El 18 de març de 1861 neix a París (França) l'escriptor i periodista llibertari Lucien Descaves. El 18 d'agost de 1887 va signar amb Paul Margueritte, Paul Bonnetain, J. H. Rosny i Gustave Guiches, escriptors naturalistes lligats al periòdic Grenier d'Edmond de Goncourt, un manifest, publicat en Le Figaro, contra Émile Zola («Manifest dels Cinc») quan aquest va publicar la seva novel·la La Terre; el manifest reconeix el talent de Zola, però se li acusa de vulgar, de poc seriós i de comercial. En 1889 va publicar la seva novel·la antimilitarista Sous-offs, basada en les seves experiències quan va fer el servei militar, que va acabar com a sergent major, i per la qual va ser jutjat en l'Audiència de París per «injúries a l'Exèrcit i ultratges als bons costums», però finalment va ser absolt el 15 de març de 1890. Després va fer altre obres en el mateix estil, jutjades per alguns com a excessivament violentes i per altres com a brutalment sinceres. Va ser redactor del periòdic L'Aurore quan va esclatar l'afer Dreyfus, a qui va fer costat. En 1900 va formar part, amb Paul Adam, Jean Ajalbert, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, d'un «Comitè per l'organització d'un Congrés Internacional d'Art Social». En 1901 va publicar La Colonne i en 1913 Philémon, vieux de la vieille, novel·les inspirades en la Comuna de París, sobre la qual serà un especialista i un important recopilador de documentació sobre el tema. Entre 1924 i 1940 va publicar setmanalment una crònica parisenca en el periòdic de Buenos Aires (Argentina) La Prensa. En 1927 va signar, juntament amb Alain, Louis Guilloux, Henry Poulaille, Jules Romains, Séverine i altres, la petició contra la«Llei sobre l'organització general de la nació per a temps de guerra», apareguda el 15 d'abril d'aquell any en la revista Europe, que abrogava per la independència intel·lectual i per la llibertat d'expressió. Entre 1927 i 1946 va ser president de la «Société J.-K. Huysmans». Fou secretari general del Sindicat Nacional de Periodistes. Va ser un dels membre fundadors de l'Acadèmia Goncourt i del Consell de Vigilància de l'Administració General de l'Assistència Pública de París. Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'En Dehors,Albums des Temps Nouveaux, Les Hommes d'aujoudh'ui, L'Almanach de la Révolution, L'Ennemi du Peuple, L'Étoile Socialiste, Les Temps Nouveaux, Supplément Littéraire de La Révolte, La Bataille Syndicaliste, Le Grand Soir,L'Amnistie, etc. Va escriure nombroses novel·les i obres de teatre de temàtica llibertària --La cage (1898), La clairière (1900), Les oiseaux de passage (1904), etc.--, algunes en col·laboració (Georges Darien, Maurice Donnay, René Vergught, P. Bonnetain, etc.). Va editar les obres completes de J. K. Huysmans i Les souvenirs d'un révolutionnaire (1902) de Gustave Lefrançais. Altres obres seves són La Teigne (1886) --on farà un homenatge a son pare,gravador en talla dolça--, La Caserne, misères du sabre (1887),La Pelote (1888), Les Chapons (1890), Les Emmurés (1894), En villégiature (1896), Soupes (1898), La vie douloureuse de Marceline Desbordes-Valmore (1910), Ronge-Maille vainqueur (1920), L'Hirondelle sous le toit (1924), entre d'altres. En 1946 va publicar la seva autobiografia, Souvenirs d'un ours. Lucien Descaves va morir el 6 de setembre de 1949 a París (França). El seu importat arxiu documental sobre la Comuna de París va ser adquirit en 1936 per l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Giuseppe Luppi

    Giuseppe Luppi

    - Giuseppe Luppi: El 18 de març de 1875 neix a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) el ferrer anarquista i anarcosindicalista Giuseppe Luppi. Sos pares es deien Giovanni Luppi i Zeffira Mazzola. Començà a destacar a finals del segle en el moviment anarquista i en 1894 va ser condemnat per «crits sediciosos». A començaments del segle XX fou un dels promotors del moviment sindicalista de la Baixa Mòdena. Participà activament en la Cambra del Treball de Mirandola, on ocupà càrrecs de responsabilitat en la seva directiva, i participà en congressos sindicals esdevinguts a la província de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). En el Congrés per la Unitat Sindical del 19 de gener de 1913, promogut per la Cambra del Treball de Mòdena, Carpi i Mirandola, presentà la ponència dels anarquistes de Mòdena que proposava la llibertat per a que cada sindicat es pogués adherir a la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball) o a la Unió Sindical Italiana (USI), creant així unaúnica Cambra del Treball provincial, ponència que va ser rebutjada i que donà lloc a la divisió del moviment obrer de Mòdena en dues Cambres del Treball provincials, una d'orientació socialista i altra sindicalista revolucionària. El maig de 1920 participà en el robatori de metralletes organitzat pel moviment anarquista de Mòdena per a defensar-se en les manifestacions obreres; detingut l'1 de juny d'aquell any, va ser jutjat per aquest fet i absolt. Va ser nomenat secretari de la sucursal a Mirandola de la Cambra del Treball Sindicalista de Mòdena i amb Giovanni Bassoli, més tard assassinat pels feixistes, fou un dels màxims exponents del moviment anarquista local. A mitjans dels anys vint, va ser un dels pocs anarquistes que restaren actius a la Baixa Mòdena. Entre el 28 i el 29 de juny de 1925 participà, amb Vincenzo Chiossi, en el clandestí Congrés de l'USI celebrat a Gènova (Ligúria, Itàlia), celebrat per reorganitzar el moviment sindicalista revolucionari. En 1934 va ser esborrat de la llista de subversius ja que segons la policia no participava en activitats polítiques. Arran de la caiguda del feixisme, el juliol de 1943, el antifeixistes de Mirandola el posaren al capdavant de les organitzacions sindicals lliures i formà part del Comitè de Coordinació Unitari Antifeixista. Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari de la Cambra del Treball de Mirandola i sembla que s'acostà al Partit Comunista Italià (PCI). Giuseppe Luppi va morir el 18 de setembre de 1952 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia).

    ***

    Notícia del processament de Pierre Le Flaouter apareguda en el periódic "Le Populaire de Paris" del 22 de març de 1924

    Notícia del processament de Pierre Le Flaouter apareguda en el periódic Le Populaire de Paris del 22 de març de 1924

    - Pierre Le Flaouter: El 18 de març de 1884 neix a An Oriant (Ar Mor-Bihan, Bretanya) l'anarquista i sindicalista revolucionari Pierre Marie Le Flaouter, conegut com Flotter. Entre 1906 i 1907, durant el seu servei militar, assistí nombroses vegades vestits de militar d'Artilleria a la Borsa del Treball d'An Oriant i participà en la creació de les Joventuts Sindicalistes. Un cop llicenciat, esdevingué carter rural a Plourin (Cantó de Ploudalmézeau, Bretanya), on era considerat com un «republicà avançat». A finals de 1909 entrà com a obrer auxiliar a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra) i s'instal·là en aquesta població. Cap el 1911 esdevingué secretari del Sindicat de la Construcció i, segons la policia, fomentà totes les vagues de la construcció que tingueren lloc a la localitat en aquells anys. El febrer de 1913 va ser nomenat dipositari del periòdic L'Ouest-Éclair, a Le Mans (País del Loira, França). El 17 de maig de 1910 es va casar a Brest amb Louise Rannou i pocs dies després, 24 de maig, va ser inscrit per les autoritats franceses en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Durant la Gran Guerra, sota el nom de Flotter, col·laborà en Le Libertaire. El març de 1923 va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa Social (CDS), que ràpidament es va transformar en el Comitè General per l'Amnistia (CGA). El desembre de 1923 abandonà el citat càrrec. En aquesta època regentà una llibreria al número 46 del bulevard Beaumarchais de París (França) i esdevingué confident de la policia, tenint com a enllaç de la Prefectura de Policia l'inspector general Auguste Lannes, cunyat de Raymond Poincaré, aleshores president del Consell de Ministres francès. Implicat en l'«Afer Daudet», molts consideraren, entre ells André Colomer, que havia estat ell qui havia denunciat Philippe Daudet a la policia i que aquesta l'havia assassinat; en 1925 publicà la seva versió dels fets en el llibre Comment j'ai tué Philippe Daudet. Contribution personnelleà l'enquête sur la mort d'un jeune homme. El 21 de gener de 1925 va ser condemnat a sis mesos de presó i a 2.000 francs de multa per «tràfic d'objectes obscens i ultratge a les bones costums» arran d'haver trobar el soterrani de la seva llibreria parisenca una col·lecció d'obres i gravats considerats pornogràfics. Un mes després, abandonà París i marxà cap a Nantes (País del Loira, França). Cap el 1927 va fer de pastisser a Douarnenez (Douarnenez, Bretanya). En 1935 figurava en una llista d'anarquistes del Baix Loira, on es citava que treballava de venedor ambulat i vivia a Nantes. Posteriorment es traslladà a Vertou i es relacionà amb l'Aliança Obrera Anarquista (AOA). En 1979 la revista La Bretagne Réellle li publicà el llibre Pour vivre très vieux en bonne santé! Pierre Le Flaouter va morir l'1 de juny de 1981 a Vertou (País del Loira, França). Segons May Picqueray, va morir portant-se el secret d'«Afer Daudet».

    ***

    Notícia de la detenció de Paul Jupin apareguda en el diari parisenc "Le Journal" del 8 de desembre de 1909

    Notícia de la detenció de Paul Jupin apareguda en el diari parisenc Le Journal del 8 de desembre de 1909

    - Paul Jupin: El 18 de març de 1889 neix a Amiens (Picardia, França) l'anarcoindividualista i antimilitarista Paul Bernard Jupin. Es guanyava la vida fent de serraller i el 7 de desembre de 1909 va ser detingut per haver aferrat cartells antimilitaristes als murs de Pont-Sainte-Maxence (Picardia, França) i tancat a Senlis (Picardia, França). Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament de Mosa (Lorena, França), fou xofer d'automòbil a Avocourt (Lorena, França). L'1 de juliol de 1924 va ser esborrat del«Carnet B», perquè segons la policia, deixà de fer propaganda anarquista i antimilitarista. L'octubre de 1924 abandonà Mosa i marxà cap al departament del Nord o d'Oise. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Ernesto Bonomini

    Ernesto Bonomini

    - Ernesto Bonomini: El 18 de març de 1903 neix a Pozzolengo (Llombardia, Itàlia) el militant antimilitarista i activista anarquista Ernesto Bonomini. De ben jovenet es va interessar per les idees socialistes i esdevé un actiu antimilitarista. Quan s'engeguen les persecucions feixistes, emigra a França (1922). A París esdevé anarquista i el 20 de febrer de 1924 en un restaurant parisenc, assassina a trets de revòlver Nicola Bonservizi, responsable local del fascio i redactor a París del periòdic feixista L'Italie Nouvelle. Detingut després d'aquest atemptat, pel qual s'arriscava a la pena de mort, va ser jutjat el 24 d'octubre de 1924 a l'Audiència del Sena, on va declarar que amb aquest atemptat volia venjar totes les víctimes del feixisme i que no tenia cap simpatia pel comunisme, que perseguia els anarquistes russos com feia el feixisme italià. Va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats, pena que serà commutada per presó simple. Alliberat el 20 de febrer de 1932, serà expulsat de França en juny. Es va refugiar a Bèlgica alguns mesos abans de retornar a França on va treballar a Lille, a la Llibreria Moderna del seu company Umberto Marzocchi. Detinguts l'abril de 1933, seran condemnats a un mes de presó. De bell nou a París, va ser novament arrestat, a la qual cosa va respondre amb una vaga de fam que va tenir molt de ressò. En 1935 va participar a París en el congrés dels anarquistes italians exiliats. A finals de juliol de 1936 parteix cap a Espanya i pren part activa en la revolució i en la lluita contra el franquisme, formant part del grup «Els Amics de Durruti» i denunciant en el periòdic Guerra di Classe la liquidació dels anarquistes per part dels estalinistes --més tard, en 1947, en Volontà escriurà les seves memòries sobre el Maig de 1937. En abril de 1938 assisteix a París, sota nom fals, a una reunió anarquista, però és detingut i condemnat a un any de presó per haver violat el decret d'expulsió. És internat en el camp de Rieucros i, després d'evadir-se l'abril de 1939, passa a Bèlgica i després al Canadà i als EUA, on trobarà feina de tapisser als estudis cinematogràfics de Hollywood. Als Estats Units continuarà amb la seva tasca antimilitarista i col·laborarà en la premsa llibertària sota el pseudònim de Dick Perry. Ernesto Bonomini va morir el 6 de juliol de 1986 a Miami (Florida, EUA).

    ***

    Luis Ochagabias Vélaz

    Luis Ochagabias Vélaz

    - Luis Ochagabias Vélaz: El 18 de març de 1915 neix al barri d'Iseca Nueva de Liendo (Cantàbria, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Luis Ochagabias Vélaz–a vegades el primer llinatge citat de diverses maneres (Ochagavia,Ochagavias, Ochagabia,Ochavavía, Ochogavía,Achagavías, Ochagutia, etc.) i el segon també (Vela,Vélez, etc.)–, que va fer servir el pseudònims Andrés Herrero Campo i José Santamaría Cruz. Sos pares es deien José Ochagabias Cabada, llaurador, i María Vélaz Avendaño. Polidor de professió, milità en el moviment anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El març de 1934 fugí de la presó de Bilbao (Biscaia, País Basc). Durant la guerra civil fou milicià i amb la militarització de les milícies tinent de la 98 Brigada de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, des d'on en 1938 va enviar un donatiu per al periòdic Galicia Libre. Amb el triomf franquista, el 24 d'abril de 1940 va ser reclòs a la presó madrilenya de Comendadoras sota l'acusació d'«auxili a la rebel·lió», però va ser alliberat el juliol d'aquell any. En els anys posteriors va estar reclòs en diferents presons (Palència i Santander) per diversos atracaments. Amb el pres José San Miguel Álvarez, expert en evasions, simulà una malaltia als ulls mitjançant l'aplicació d'uns àcids i van ser traslladats de la Presó Provincial de Santander a l'Hospital Marqués de Valdecilla d'aquesta ciutat, conjuntura que aprofitaren per a fugir-ne el 19 de juliol de 1945. Luis Ochagabias Vélaz va caure mort el 15 de juliol de 1947 a Madrid (Espanya) en un enfrontament amb la policia franquista en el qual van morir dos agents.

    ***

    Gabriel Rebolé Redín

    Gabriel Rebolé Redín

    - Gabriel Rebolé Redín: El 18 de març de 1915 neix a Nabaskoze (Zaraitzu-Erronkari, Navarra) el militant anarcosindicalista Gabriel Rebolé Redín, a vegades citat com Rebolet. Es va criar a Irunberri (Irunberrialdea, Navarra). D'antuvi agricultor, en 1932 s'afilià al Sindicat de la Construcció de Pasaia-Errenteria de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Instal·lat a Sant Sebastià, durant la guerra lluità en el Batalló Malatesta com a tinent de metralladores als fronts de Guipúscoa, Biscaia, Santander i Astúries. Quan va caure Astúries, passà a França i arribà amb un pesquer a Barcelona, on s'enrolà com a tinent en la 87 Brigada del Cos de Carrabiners, que lluità a Terol, i acabà de tinent en la Brigada 211, que combaté als sectors de les Coves de Vinromà i de Móra de Rubiols i al front de Sogorb. Més tard va prestar servei en la 126 Brigada de la 26 Divisió. L'abril de 1939 caigué pres a València i, després d'una temporada a Irunberri, fou jutjat en consell de guerra el 14 de setembre de 1939 a Pamplona per«adhesió a la rebel·lió»; el fiscal li demanà 26 anys i vuit mesos i el«defensor» obtingué la pena de mort a causa de la seva«perversitat». Patí presó a Pamplona i treballs forçats a Màlaga i Algesires, fins a finals de 1943. El novembre de 1945 passà a França i fou reclòs als camps de refugiats de Gurs i de Mérignac. Després marxà a fer feina a Bagnères-de-Bigorre. Treballant fent carbó de llenya, va acabar tuberculós i fou enviat a Tarba i a Kanbo el juny de 1946. A partir de 1947 participà en les activitats del grup de Bordeus de la CNT reformista. En 1952 vivia a Kanbo i després a Anglet i militava en la CNT escindida. En 2007 passà una temporada a Irun i participà en diversos actes de memòria històrica. Gabriel Rebolé Redín va morir el 24 de febrer de 2008 a Baiona (Lapurdi, País Basc) i deixà escrita una biografia inèdita: Mi guerra de España.

    Gabriel Rebolé Redín (1915-2008)

    ***

    Necrològica de Llorenç Campà Martín apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 12 de gener de 1993

    Necrològica de Llorenç Campà Martín apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de gener de 1993

    - Llorenç Campà Martín: El 18 de març de 1917 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Llorenç Campà Martín. Sos pares es deien Antoni Campà i Lídia Martín. Militant de les Joventuts Llibertàries i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva població natal, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en la «Columna Durruti» i va combatre al front d'Aragó i a Madrid. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on conegué els camps de concentració. En 1944 fou un dels organitzadors de la Federació Local de Lo Mont de la CNT. Sa companya fou Ramona Carbó Palau. Llorenç Campà Martín va morir el 5 d'octubre de 1992 al seu domicili de Lo Mont (Aquitània, Occitània).

    ***

    Gabriela Lahuerta Giménez

    Gabriela Lahuerta Giménez

    - Gabriela Lahuerta Giménez: El 18 de març–algunes fonts citen erròniament el 17 de febrer– de 1917 neix a Bronchales (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Gabriela Lahuerta Giménez, també coneguda com Gabriela Aspas, pel llinatge de son company. Sos pares eren masovers i ella era la tercera de set germans i germanes. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 tota la família va ser detinguda, però gràcies a l'alcalde del poble pogueren fugir i passar a zona republicana. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou infermera voluntària durant la guerra civil i a l'hospital de sang d'Utiel (Plana d'Utiel, País Valencià) conegué el militant anarcosindicalista Gabriel Aspas Argilés, que més tard esdevingué son company. Després d'Utiel marxà cap al Port de Sagunt (Sagunt, Camp de Morvedre, País Valencià), on part de sa família s'havia refugiat, i treballà amb una germana en una fàbrica de laminació per a material bèl·lic. En 1938, a València (València, País Valencià), s'uní amb Gabriel Aspas Argilés. En 1939, amb el triomf franquista, Aspas va ser empresonat i ella, embarassada, el seguí de presó en presó, treballant en tasques domèstiques a domicili, fins que va ser tancat definitivament a la presó de València. A la garjola, Aspas pogué conèixer sa filla Pilar. Quan Aspas sortí en llibertat vigilada, sa família es traslladà a Benaixeve (Serrans, País Valencià), on ell va fer feina a la central elèctrica del pantà. Durant la postguerra Aspas fou un dels organitzadors de la CNT clandestina i ella va fer d'enllaç amb la guerrilla llibertària i realitzà tasques d'intendència fins que la parella fou detinguda i empresonada. A causa de la seva mala salut, va ser alliberada poc després i va ser recollida, amb sa segona filla, Conchita, per sos pares. Pilar, la filla major, va ser recollida per una tia seva. Quan Aspas sortí en llibertat vigilada, ambdós treballaren picant pedra a la carretera d'Utiel al pantà. Finalment, la parella decidí passar clandestinament a França; primer ho va fer ell i alguns mesos després ella amb ses nines. La família s'instal·là a Besiers. Gabriela Lahuerta Giménez va morir, després d'una penosa malaltia, el 10 de febrer de 2000 a Besiers (Llenguadoc, Occitània).

    Gabriel Aspas Argilés (1912-1997)

    ***

    Rafael Ruiz Borao a la Presó Central de Burgos

    Rafael Ruiz Borao a la Presó Central de Burgos

    - Rafael Ruiz Borao: El 18 de març de 1938 neix el militant anarquista, i després comunista, Rafael Ruiz Borao. Membre de les Joventuts Llibertàries, el setembre de 1962 va ser detingut, amb Eliseo Bayo Poblador i José Ronco Pecina, a Saragossa (Aragó, Espanya) sota l'acusació de pertànyer a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de difondre el seu òrgan d'expressió clandestí Juventud Libre. Els tres detinguts van ser traslladats a la Direcció de Policia de la Via Laietana de Barcelona (Catalunya), on va ser torturats durant 17 dies. El 17 de novembre de 1962 va ser jutjat en consell de guerra a Madrid (Espanya) i condemnat a tres anys de presó –Eliseo Bayo i José Ronco van ser condemnats en el mateix judici a 11 anys cadascun. Tancat a la Presó Central de Burgos (Castella, Espanya), s'afilià, ben igual que Eliseo Bayo, al Partit Comunista d'Espanya (PCE). El 22 de novembre de 1963 se li concedí la llibertat condicional. Quan va sortir, continuà militant en el PCE i fou un dels fundadors de Comissions Obreres (CCOO) a Aragó. Entre 1968 i 1970, per les seves activitats clandestines va ser detingut, jutjat pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) i condemnat.

    Rafael Ruiz Borao

    ***

    Josep March Jou (1987)

    Josep March Jou (1987)

    - Josep March Jou: El 18 de març de 1955 neix a Isona (actual Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep March Jou. De família pagesa, en 1974 esdevingué funcionari de Correus. En 1975 va ser detingut per les seves activitats anarcosindicalistes i en 1977 va ser acusat per les autoritats d'organitzar la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre 1980 i 1981 fou secretari de la Federació Local de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre 1982 i 1983 secretari del Sindicat del Transport de Barcelona de la CNT. En aquests anys va fer multitud de mítings i conferències per tot arreu (l'Hospitalet de Llobregat, Mollet, Barcelona, Rubí, Cornellà, Vitòria, etc.). El juliol de 1984, arran del IX Congrés de la CNT («Congrés Extraordinari d'Unificació») celebrat a Madrid (Espanya), on les dues branques confederals es tornaren a unir, fou el primer secretari del sector unificat, càrrec confirmat l'octubre de 1986. En el X Congrés de la CNT (Madrid, 18-21 de juny de 1987) va ser reelegit, càrrec que mantingué fins el XI Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) (Madrid, 1-3 de desembre de 1989). El juny de 1991 va ser novament elegit en el II Congrés Extraordinari de la CGT («Congrés de Coslada») i mantingué el càrrec fins novembre de 1992. En els anys noranta defensà el suport llibertari i de la CGT a Esquerra Unida (EU). A causa de desavinences internes, reduí la seva militància al Sindicat de Correus de la CGT. Col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara BOE Verde y Libertario, El Correo Libertario, Libre Pensamiento,Nosotros, La Oveja Negra, Rojo y Negro,Senda Libertaria, Solidaridad Obrera, Tinta Negra, La Voz Confederal de Rubí, etc.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    L´Ajuntament de sa Pobla i Llorenç Gelabert Editor publiquen el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla -


    Antoni Simó Tomàs i Canyelles, Primer tinent a batle de Cultura, Participació Ciutadana i Innovació de l´Ajuntament de sa Pobla parla del nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Vision literàries de sa Pobla -


    Records de les mirades


    La història i els records fan que aquest llibre de Miquel López Crespí mostrin des d'una perspectiva marcadament personal la realitat de la sa Pobla d'un temps. Una realitat substancialment diferent de l'actual, que marcà la infància de l'autor, es mostra plena d'anècdotes, algunes que treuen el somriure i d'algunes que treuen alguna llàgrima. Es mostren les feines del camp, l'educació de l'època, espais emblemàtics del municipi, l'oci, l'entorn d'una sa Pobla del passat que esdevingué el camp de cultiu –en tots els sentits– de la sa Pobla actual.

    Les històries i vivències personals de l'autor fan que sigui un llibre amb tendresa i sobretot en primera persona, on s'hi descriu una infància passada. Una infància única que forma part d'un passat immodificable però que es recorda com aquell moment humil, magnífic d'un mateix, amb melancolia i amb una voluntat de tornar-hi. L'absència de responsabilitats, l'aïllament dins la fantasia on un cartó de cop i volta es transforma amb un vigorós i fidel cavall, o quan el joc i la imaginació flueixen com l'acció de respirar. López Crespí recorda la infància jugant a indis als jardins de l'escola Graduada amb la intenció de mostrar-se com fou. Amb tot, el llibre tot i ser un recull de fragments, d'històries, d'èpoques de la seva vida o la dels altres, deixa veure sobre tot l'anhel romàntic de l'infant i el record cruel d'unes èpoques dures.

    Esper de tot cor que aquest llibre sigui del vostre agrad i aprofit per felicitar a l'autor per aquesta nova tasca, i animar-lo que no sigui la darrera. Amb força i esperit crític, ens haurem fet adults, i tanmateix no sabrem mai a tornar a ser infants.


    Dia del Llibre – Una nova obra de l´escriptor Miquel López Crespí recomanada per Biel Ferragut, batle de sa Pobla -


    El nostre tarannà com a poble, la nostra llengua, el nostre folklore, la nostra arquitectura, el nostre paisatge, la nostra gastronomia... han forjat la persona que és avui Miquel López Crespí. En cada llibre que escrit López Crespí queda imprès l’estimació que té a sa Pobla i a la nostra gent, en definitiva, a la seva Pàtria. (Biel Ferragut)


    L’essència Miquel López Crespí és la suma d’històries d’un home que no oblida les seves arrels, una història escrita sumant els sabers de les persones i els llocs que han format part de la seva vida, que l’ha imprès de caràcter durant anys convertint-lo amb un gran corredor de Cultura.

    Podríem dir que si un tret caracteritza a Miquel López Crespí és l’assimilació del caràcter cultural. El nostre tarannà com a poble, la nostra llengua, el nostre folklore, la nostra arquitectura, el nostre paisatge, la nostra gastronomia... han forjat la persona que és avui Miquel López Crespí. En cada llibre que escrit López Crespí queda imprès l’estimació que té a sa Pobla i a la nostra gent, en definitiva, a la seva Pàtria.

    El llibre que teniu a les mans és un viatge al passat. Un viatge on López Crespí viatge a la seva infantesa per descriure sa Pobla de fa 60/70 anys. Allà hi trobarem les influències i l’harmonia dels anys que han influït a l’obra literària de López Crespí

    Miquel López Crespí ens transmet un missatge a les seves obres: La nostra cultura no és millor que cap altra; de fet, és la suma de moltes. Precisament per aquest fet és única i mereixedora de ser defensada i perpetuada; això només ho podem fer nosaltres, perquè és únicament nostra i així hauria de continuar sent.

    Gaudiu de l’obra que teniu en les mans i gaudit d’aquest viatge literari a sa Pobla dels anys 50 i 60.


    Un tast del llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla


    El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tor presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

    A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

    Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

    Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

    Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

    I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

    Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Aquest diumenge Alternativa per Pollença hem donat una passa més en el camí cap a les eleccions amb el lema «Posam fil a l'agulla», en un acte a la platja de Llenaire en què una cinquantena de militants i simpatitzants ens hem reunit per donar suport a la candidatura de cara a les properes municipals. En les properes setmanes s'elaborarà el programa, com sempre, de manera participativa, per teixir les propostes sobre l'ordit format pels nostres eixos ideològics: ecologisme, feminisme, anticapitalisme i antifeixisme.

    La participació i la força col·lectiva és importantíssima i raó de ser per a nosaltres, ja que som una organització que és horitzontal i assembleària. Som l'únic partit municipal d'esquerres de Pollença que no depenen de les «instruccions» que ens poden donar des de Palma o Madrid i que no té «padrins» que ens facin i financiïn la feina i la campanya, com sí ho tenen la resta de partits municipals amb representació autonòmica o estatal.

    Ja en el mes de desembre vàrem fer públic que Alternativa es presentaria a les eleccions amb una fórmula de rotació de càrrecs electes, en què les persones que entrin com a regidores no esgotaran el mandat sinó que aniran passant el relleu a les que tenen darrera. Tot i que en el seu moment es va fer públic algunes de les persones que encapçalarien la llista, l'ordre ha quedat ara concretat: l'obrirà l'actual regidora Marina Llobera, seguida per Rafel Morro, Pere Josep Coll, Tonina Amer, Tomeu Sales, Antònia Cerdà, Guillem Barceló, Tomeu Serra, Xesca Torandell i Ona Krawietz.

    Aquesta rotació de càrrec que, tot i no ser habitual no és cap novetat en el món de les candidatures alternatives, és possible perquè tenim una assemblea potent i diversa, amb gent compromesa i preparada, disposada a assumir la responsabilitat del càrrec públic, que suposa una oportunitat d'aprenentatge col·lectiu extraordinària i que, per a la nostra organització, implicarà tenir una assemblea més formada ja que comptarem amb moltes més persones amb experiència i coneixement de les institucions.

    Sabem  que moltes de les nostres pràctiques xoquen amb el que és habitual en el món de la vella política, però nosaltres no ens volem conformar en haver de fer el que fan els altres; sabem que un expert en «màrqueting electoral» ens diria que és mal de vendre, però nosaltres assumim el risc perquè no acceptam que es tracti la ciutadania com a consumidors, en aquest cas de vots, i no com a persones capaces de pensar críticament; sabem que no és el més fàcil, però ens mou la il·lusió per ser coherents i funcionar així com aspiram a que funcioni la societat.

     


    0 0

    N'Isidoro de Sevilla. Les Etimologies,  una recollida de grans disbarats.            

            

     

    Per entendre la cosa: Els llibres de text espanyols i les enciclopèdies ( i centenars de webs del Poder) fan saber que N'Isidoro  de Sevilla és un dels principals mestres de l'Europa medieval, però van alerta a no dir que a les seves Etymologiae N'Isidoro afirma que fins a l'edificació de la Torre de Babel la humanitat parlava una sola llengua, la hebrea. N'Isidoro, al igual que la resta de ''savis'' cristians, no feia sinó recollir la col·lecció de prejudicis de la seva època. Això explica perquè Roma no publica les obres dels seus ''grans savis'' medievals.

      (Nota informativa.  Quina gràcia, la família d'aquest Isidoro: tots els germans també foren sants. Tot un rècord Guinness  de santedat. Ací teniu els seus noms: Isidoro, Leandro, Fulgencio i Florentina).

            Per entendre la cosa: vegeu el post 

    La filosofia, instrument del Poder, majorment. 

    0 0

    La militància de MÉS per Mallorca aprova els programes per a les eleccions generals i autonòmiques.

    La militància de MÉS per Mallorca ha aprovat aquest dissabte en assemblea els programes per a les eleccions generals i autonòmiques. Així, les més de 100 persones que han assistit a l’acte han aprovat per assentiment i sense abstencions ni vots en contra els documents, que en total recullen més d’un miler de propostes. El candidat a les generals, Guillem Balboa, ha destacat la importància de ser presents amb força a les properes eleccions generals. "Si nosaltres no ho feim per idees, altres ho faran per interessos", ha apuntat.

    Balboa ha explicat que el moment polític que vivim a nivell estatal “és una oportunitat”, ja que ha obert la porta a què les veus progressistes de les Balears puguin anar juntes al Congrés. “Necessitam que l’esperit dels Acords pel Canvi arribi a Madrid. Són les forces progressistes com MÉS per Mallorca les que fan possibles mesures capdavanteres, com la Llei de canvi climàtic o la de residus”, ha dit.

    El també batle d’Alaró, ha posat en valor les propostes que MÉS per Mallorca ha aportat al programa de Veus Progressistes, de les quals ha volgut destacar les d’habitatge. Balboa ha recordat que l’habitatge és un dret i que les administracions tenen la responsabilitat de garantir-lo. “No volem més especulació amb l’habitatge, no volem que la gent hagi de destinar més de la meitat del seu sou a pagar un lloc per viure. Per això anam a Madrid amb propostes concretes i valentes, per fer de l’habitatge un dret garantit”, ha assegurat.

    La número u al Consell, Bel Busquets, ha remarcat, per la seva banda, que aquestes polítiques duen el segell de MÉS per Mallorca, i que tot i els entrebancs que ha posat l’estat espanyol perquè no tirassin endavant, han sortit endavant. “Anam a Madrid perquè volem ser decisius en un govern que realment vulgui el canvi. Sense forces com Veus Progressistes, la transformació del model polític que tenim és impossible”, ha subratllat Busquets.

    La número dos a la llista del Parlament, Fina Santiago, ha destacat la importància de què el programa reculli la continuïtat de les accions que ja s’ha fet des de les institucions i les demandes ciutadanes. MÉS per Mallorca, ha recordat, és una formació que sempre ha fet feina a peu de carrer “el que ens ha aportat perspectiva i alhora ens ha fet tocar de peus a terra des de les institucions perquè no hem oblidat d’on venim i a qui servim”.

    Miquel Ensenyat ha estat l’encarregat de tancar l’assemblea i de recordar que “els canvis que hem començat no tenen marxa enrere”. El candidat al Govern ha posat en valor el canvi de model econòmic que s’ha iniciat aquesta legislatura, “un canvi que continuarem per arribar a tenir unes illes on el turisme no sigui l’única font d’ingressos, on la innovació i recerca no es vegin com quelcom llunyà i on la sobirania energètica sigui ja una realitat”.


    0 0

    "...la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos"(Josep Massot i Muntaner)



    Josep Massot i Muntaner: les novel·les de la guerra civil.

    (1)

    Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel·les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d'estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.


    Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col·laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l' Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...). (2)


    Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de focsón fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi "Miquel Àngel Riera" de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L'al·lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és "producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles ("Pau Comas")...". (4) El talp que López Crespí presenta a L'amagatallés una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos. (5)


    Josep Massot i Muntaner

    ---------

    (1) Fragment del capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002).
    (2) Sobre aquestes obres, vegeu l'article de Miquel López Crespí, La guerra a les quatre illes, "Quatre Illes", núm. 4 (6-10 d'abril de 2000), pàg. 27 i núm. 5 (20 d'abril-3 de maig de 2000), pàg. 28.
    (3) Un tango de Gardel en el gramòfon a estat publicada per l'editorial Set i Mig, després d'obtenir el Premi de Narrativa Villa de Puçol 2000. En una vuitantena de pàgines, conté notes de dietari d'un imaginari mallorquí republicà, Andreu Ximbó, espardenyer amagat durant una colla d'anys a casa seva mateix, en un suburbi de Palma, a partir del 19 de juliol de 1936. Com a la resta de llibres de López Crespí, s'hi parla de la duresa de a repressió -simbolitzada en un malanat anomenat Barral, és a dir, el tristament famós cap de la policia Barrado- i es recorda el desembarcament de l'expedició de Bayo i els estrangers que l'hi acompanyaven, i no hi manquen referències als Fets de Maig de Barcelona, representats com "un cop contra els revolucionaris" de les "forces del Govern central, arribades expressament de València, juntament amb destacaments del PSUC i del PCE" (pàg. 45).
    (4) Miquel López Crespí, Literatura mallorquina i guerra civil, "El Mundo-El Día de Baleares", 24 de maig de 1999, Cf. Id., La literatura catalana i la lluita antifranquista, "L'Estel", núm. 431 (15 de març de 2000), pàgs. 16-17.
    (5) Miquel López Crespí és també autor d'una peça de teatre titulada El cadàver (Lleida 1997), referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batlle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder. Sobre aquesta obra, vegeu Miquel Ferra Martorell, Miquel López Crespí i el teatre mallorquí de la guerra civil (1936-39), "Perlas y Cuevas", 1 de gener de 1999.


    0 0

    [19/03] «L'Anarchie» - «Le Tire-Pied» - Assemblea de Les Arenes -«Germinal» - Míting anarquista - 140 Aniversari de la Comuna - Gambon - Brylicki - Magrini - Héritier - Gatti - Gialluca - Llorens - Carballeira - Alemany - Moreno - Faggioli - Comaschi - Barreiro - Benoît - Izquierdo - Arco - Viusà

    Anarcoefemèrides del 19 de març

    Esdeveniments

    Premsa obrera

    Premsa obrera

    - Surt L'Anarchie: El 19 de març de 1887 surt a París (França) el primer número del periòdicL'Anarchie. Journal des revendications justicières des deux millions de français privés arbitrairement de leurs droits par des tribunaux sans mandants. La redacció era a la seu del periòdic Le Scandale i fou redactat per Jules Morel, amb textos de Sòcrates, l'«anarquista» Jesús, Beccaria i Voltaire. Només sortirà un altre número, el 26 de març d'aquell any.

    ***

    Capçalera del primer número de "Le Tire-Pied"

    Capçalera del primer número de Le Tire-Pied

    - Surt Le Tire-Pied: El 19 de març de 1890 surt a Nancy (Lorena, França) el primer número del setmanari anarquitzant Le Tire-Pied. Tribune Libre. Organe des travailleurs et des revendications sociales. La Nation. La Loi. Portava una cita de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà:«Quan el Govern viola els drets del Poble, la insurreccióés, pel Poble i per a cada part del Poble, el més sagrat dels drets i el més indispensable dels deures.» Aquesta publicació rebé el nom de «Tirapeu» gràcies a la importància que la indústria sabatera tenia a la ciutat de Nancy. D'antuvi reivindicava la «República Social i Democràtica» i, més tard, la«Revolució Social», suprimint els epígraf de «La Nació» i «La Llei» de la capçalera a partir del número 14 (19 de juliol de 1890). El responsable de la redacció va ser Margonet i el gerent, primer, Prosper Schaff i, després, Auguste Flageolet. Jacques Boisson va ser el corresponsal a Marsella. Molts d'articles feien referència al món sindical --ajudà a crear dues Cambres Sindicals-- i a la indústria sabatera. Trobem articles de Camélinat, Sébastien Colin, Henry Collot, De Vhine, Camille Flammarion, Frascati, Henri Gaté, G. Gougeonneau, E. Harmand, E. Henry, Léon Housel, Eugène Humbert, Jehan, Jehanpierre, J. Joly, A. Laisant, Malato, Maringery, Jean Marsal, Léon Mège, Mélo-Méli, Miserey, Moignardon, E. Odin, Mariette Pokalska, Quételet, Jean Richepin, Séverine, Aurélien Scholl, Schoumaker, Tire-Larigot, C. Tout, Véronique, Louis Villate, etc. En sortiren 26 números fins a l'11 d'octubre de 1890 i quatre números més en una segona època entre el 25 d'abril i el 16 de maig de 1891. Nombrosos números sortiren amb publicitat. Tenia força relació amb La Révolte, periòdic anarcocomunista de Jean Grave, del qual va fer propaganda i publicà articles.

    ***

    Exterior de la plaça de braus Les Arenes (19 de març de 1919)

    Exterior de la plaça de braus Les Arenes (19 de març de 1919)

    - Assemblea de Les Arenes: El 19 de març de 1919 a la plaça de braus de Les Arenes de Barcelona (Catalunya) es realitza una gegantesca assemblea on es decideix el final de la Vaga de La Canadenca. El dia anterior s'havia realitzat un gran míting al Teatre del Bosc de Gràcia (Barcelona) on el Comitè de Vaga havia d'informar sobre el resultat favorable de la negociació del conflicte (readmissió dels acomiadats, augment dels salaris i jornada de vuit hores) amb l'empresa («Riegos y Fuerzas del Ebro», filiat de l'empresa canadenca«Barcelona Traction Light and Power»), a traves de la mediació del governador civil, i decidir sobre el retorn a la feina; però com que milers de treballadors es van quedar a les portes, es va decidir que s'organitzaria una assemblea a la plaça dels braus l'endemà. A l'assemblea de Les Arenes van assistir entre 20.000 i 50.000 treballadors, ja que la plaça es va omplir de gom a gom i milers d'obrers van quedar sense poder-hi entrar. En iniciar-se l'acte els assistents ovacionaren el Comitè de Vaga que durant 44 dies havia demostrat una gran seguretat i molta habilitat. Començà Simó Piera donant a conèixer els acords de la vaga, continuaren Josep Díaz, Rafael Gironès, Francesc Miranda Concha i, finalment, Salvador Seguí. Els oradors tenien grans dificultats per fer-se escoltar, de primer, per l'entusiasme existent i després per la disconformitat que expressaven els sectors més radicalitzats, partidaris de continuar la vaga fins que tots, absolutament tots, els empresonats fossin en llibertat. La intervenció de Salvador Seguí, en català, és d'antologia i va fer que l'auditori canviés de parer; en acabar Seguí, Piera, com a cap del Comitè de Vaga, va preguntar a tots els reunits: «Esteu conformes a anar demà a treballar?», i un sí unànime li contestà. El 20 de març els treballadors van tornar a la feina, però aquella gran vaga encara va ser represa. Passat el termini que s'havia concedit perquè fossin alliberats els 79 presos que quedaven sotmesos a la jurisdicció militar, encara continuaven en les mateixes condicions. Joaquín Milans del Bosch, capità general de Catalunya, i Severiano Martínez Anido, governador militar de Barcelona, partidaris resoluts de trencar les negociacions i d'iniciar la persecució, boicotejaren els acords del governador civil i del Govern. El Comitè de Vaga no va tenir altra sortida que complir la paraula donada a Les Arenes i llançar la consigna de vaga general a tot Catalunya el 24 de març de 1919.

    Parlament de Salvador Seguí en l'assemblea de la plaça de braus de Les Arenes (Barcelona, 19 de març de 1919)

    ***

    Portada del primer número de "Germinal"

    Portada del primer número de Germinal

    - Surt Germinal: El 19 de març de 1920 surt a Salvador de Bahia (Bahia, Brasil) el primer número del setmanari socialista i anarquista Germinal. Semanario de propaganda socialista e defeza do proletariado. Actualidades, artes e letras. Aquesta publicació, que nasqué com a conseqüència de la vaga general de juny de 1919, era l'òrgan d'expressió oficiós del Sindicato dos Pedreiros, Carpinteiros e Demais Classes (SPCDC, Sindicat de Paletes, Fustes i Altres Classes) i va estar dirigit per Agripino Nazareth. Els seus articles són de temàtiques molt diverses (sindicalisme, notícies orgàniques, teoria, comentaris polítics, poesies, etc.). El periòdic participà, i ressenyà, el III Congrés Obrer Brasiler, celebrat entre el 23 i el 30 d'abril de 1920 a Rio de Janiero (Rio de Janeiro, Brasil). Hi trobem textos d'Everardo Dias, Silvio Figueiredo, Antonio Galaor, José Dos Santos Gomes, Luis Ma. López, Eustacho Marinho, Astrojildo Pereira, Adolpho Porto, Alvaro de Sant'Anna i Lev Tolstoi, entre d'altres. Publicà propaganda comercial. Només sortiren dos números més, el 3 d'abril i l'1 de maig de 1920.

    ***

    Ressenya del míting publicada en "La Vanguardia" del 21 de març de 1933

    Ressenya del míting publicada en La Vanguardia del 21 de març de 1933

    - Míting anarquista: El 19 de març de 1933 se celebra al Palau de les Arts Decoratives de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) un gran míting de suport a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) organitzat pels grups i ateneus llibertaris barcelonins. Va ser presidit per Tomás Herreros Miguel i hi van parlar Bru Lladó Roca, Francesc Isgleas Piernau, Josep Claramunt Creus, Frederica Montseny Mañé, Abelardo Saavedra del Toro i Liberto Callejas, com a director de Solidaridad Obrera. Els oradors atacaren la política social del govern republicà. En acabar l'acte, els congregats victorejaren la FAI i l'anarquia. A la sortida, grups d'obreres efectuaren una col·lecta a favor dels presos socials.

    ***

    Cartell de l'acte

    Cartell de l'acte

    - Celebració del 140 Aniversari de la Comuna: El 19 de març de 2011 se celebra als locals del Melbourne Anarchist Club (MAC, Club Anarquista de Melbourne) al barri de Northcote de Melbourne (Victòria, Austràlia) una jornada de celebració del 140 aniversari de la proclamació de la Comuna de París. Els actes, organitzats pel MAC, comptaren amb una lectura dramatitzada de l'obra The Day of The Commune, versió anglesa de l'obra de Bertolt Brecht Die Tage der Commune; un concert acústic de Brendan McGloin; una sessió discogràfica a càrrec del discjòquei Hamburger Lady; i la presentació del número zero de la publicació anarquista Black Light.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Charles-Ferdinand Gambon

    Charles-Ferdinand Gambon

    - Charles-Ferdinand Gambon: El 19 de març de 1820 neix a Bourges (Centre, França) el revolucionari Charles-Ferdinand Gambon. Advocat d'antuvi i magistrat després, republicà moderat primer i socialista revolucionari més tard, va  acabar militant en l'anarquisme i el pacifisme. Advocat amb 19 anys, es va instal·lar a París on va editar en 1840 Le Journal des Écoles. En 1846 va retornar a Bourges per problemes de salut i va ser nomenat jutge suplent del Tribunal de Cosne-sur-Loire, però va ser suspès l'any següent per haver refusat, en un banquet, brindar pel rei Lluís Felip I de França. En 1848 va ser un dels caps del moviment republicà de la seva zona i va ser elegit el 23 d'abril de 1848 diputat per la Nièvre. Es va oposar a la repressió de juny de 1848 i va ser reelegit en 1849, però, acusat de complot, va ser condemnat per l'Alta Cort de Versalles el 13 de novembre de 1848 a la deportació per «incitació a la guerra civil» i tancat a Belle-Île-en-mer i després a Còrsega fins a 1859. Un cop alliberat es va establir com a agricultor a Sury-près-Léré, on tenia una propietat, sempre sota vigilància regular de la policia política. En 1869 en La Marseillaise va fer una crida perquè tothom que no reconeixia l'Imperi es negués a  pagar els imposts; el fisc en resposta li va embargar una vedella i la va posar en venda, però Rochefort va organitzar una subscripció popular per rescatar-la i la «Vaca de Gambon» va esdevenir llegendària pel gran ridícul imperial. En aquestaèpoca es va adherir a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i a la Federació de Societats Obreres. El 8 de febrer de 1871 va ser un dels quatre candidats socialistes revolucionaris elegits per l'Assemblea Nacional. El 26 de març de 1871 va ser elegit membre de la Comuna de París i designat com a procurador, va rebutjar el càrrec, ben conscient dels mals de la justícia i de la presó. Va ser partidari d'ajudar a l'aixecament de les poblacions de la província, amb la intenció de formar una gran federació de comunes. Present a les últimes barricades del 28 de maig, va poder fugir de la carnisseria gràcies a un passaport fals i, després d'arribar a Bèlgica i ser expulsat, es va refugiar a Suïssa. El V Consell de Guerra el va condemnar en rebel·lia el 23 de novembre de 1871 a 20 anys de treballs forçats i un anys més tard, el VI Consell de Guerra el condemnar a mort. A Suïssa militarà en la Federació del Jura i farà propaganda anarquista, fundant a Ginebra amb Gustave Cluseret LeBulletin de la Commune. Al seu retorn a França després de l'amnistia, el 1880, pren part en el moviment anarquista al costat de Louise Michel, sense trencar amb els socialistes revolucionaris, ja que serà elegit diputat radical per la Nièvre entre 1882 i 1885. Defensarà els anarquistes lionesos empresonats en el procés de 1883. És autor del cèlebre eslògan pacifista«Guerra a la guerra», que es va publicar enLe Cri du Peuple. Entre els seus llibres podem destacar La revanche de la France et de la Commune (1871) i Réponseà l'Assemblée«souveraine» de Versailles. La dernière Révolution (1872). Charles-Ferdinand Gambon va morir en la misèria el 16 de setembre de 1887 a Cosne-sur-Loire (Borgonya, França) a casa d'uns amics. En 1983 Jean-Yves Mollier va editar les seves memòries sota el títol Dans les bagnes de Napoleon III.

    ***

    Foto policíaca d'Adolf Brylicki (1900)

    Foto policíaca d'Adolf Brylicki (1900)

    - Adolf Brylicki: El 19 de març de 1852 neix a Cracòvia (Imperi Austríac; actualment Polònia) l'anarquista Adolf Brylicki –també citat com AdolpheBrilitzki. Sabater de professió, entre 1875 i 1881 residí a Budapest (Imperi Austrohongarès; actualment Hongria), on s'adherí al moviment anarquista. Posteriorment s'establí a Viena (Imperi Austrohongarès, actualment Àustria), on fou un dels redactors de Schuhmacher-Fachblatt, periòdic del Sindicat de Sabaters. El gener de 1884 va ser expulsat de l'Imperi Austrohongarès. Entre 1884 i 1885 visqué a Sankt Gallen (Sankt Gallen, Suïssa), on treballà de sabater i, segons els informes policíacs, passava il·legalment propaganda anarquista al seu país. En 1885 va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i el 3 de juny de 1885 es va decretar la seva expulsió, juntament amb altres 20 anarquistes (Gaspard Bodenmüller, Jacques Brenner, Théodore Daschner, Jean Dorst, François Fitzek, Jean Grave, Charles Halbed, Louis Heilmann, François Jonata, Joseph Klinger, Joseph Koubsky, Auguste Leohnard,Étienne Nikitscher, Antoine Nowack, Jacques Nowotny, Henri-Frédéric-Jules Petersen, Jules Remlinger, Paul Schultze, Jacques Wakenreuter i François Zahradniczek). Encara que no havia cap prova que aquestes 21 persones haguessin comès cap delicte, van ser expulsades pel simple fet de ser anarquistes. A França sembla que s'establí d'antuvi a Marsella (Provença, Occitània) i posteriorment a París, on col·laborà possiblement en La Révolte de Jean Grave. El 7 de maig de 1892 va ser expulsat de França. Després d'una estada a Anvers (Anvers, Flandes), en 1893 retornà a França, on se li va decretar l'expulsió en dues ocasions. A Lillers (Nord-Pas-de-Calais, França) fundà un grup anarquista del qual formaren part els sabaters Gravelle i Dégrugilliers. La primavera de 1900 passà de França a Suïssa, però les autoritats helvètiques, comprovant que tots els Estats europeus l'hi tenien prohibida l'entrada, el portaren a la frontera austrohongaresa. Detingut immediatament per il·legalisme, va ser interrogat per la policia de Cracòvia que sospitava que preparava un atemptat contra l'emperador; finalment, però, va ser alliberat un mes més tard per manca de proves. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre. La policia austríaca va enviar el 26 de setembre de 1900 un informe policíac sobre la seva persona a la policia sueca. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Foto policíaca de Santo Magrini (ca. 1894)

    Foto policíaca de Santo Magrini (ca. 1894)

    - Santo Magrini: El 19 de març de 1861 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Santo Andrea Magrini. Sos pares es deien Archange Magrini i Anna Galacci. Es guanyava la vida fent de cambrer i de cuiner. Desertà de l'exèrcit italià i es refugià a França. El 22 de febrer de 1892 se li va decretar l'expulsió de l'Estat gal, refugiant-se a Londres (Anglaterra). S'establí al barri londinenc d'Islington i cada diumenge es reunia al domicili d'Ernest Delebecque (Legoff) amb altres anarquistes italians exiliats i francesos, com ara François Duprat, el sabater Greniti, Armand Lapie, Louis-Auguste Letellier, Errico Malatesta, Émile Pouget i Clovis Sicard, entre d'altres. Segons els arxius policíacs era un«artista del desvalisament». En 1894 el seu nom figurava en una llista de la policia ferroviària dels anarquistes a controlar en els passos fronterers. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Louis Héritier [IISH]

    Louis Héritier [IISH]

    - Louis Héritier: El 19 de març de 1862 –algunes fonts citen el 25 de març de 1861– neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista, i després destacat dirigent socialista, Louis Héritier. Es guanyava la vida fent de mecànic. Marxà cap a París (França), on es relacionà amb els grups seguidors de Louis Auguste Blanqui. El 14 de desembre de 1880 se li va decretar l'expulsió de França. Durant un míting celebrat el 18 de març de 1881 a Ginebra, on els anarquistes russos parlaren sobre el recent atemptat mortal contra el tsar, dirigí unes paraules en honor dels magnicides, però, encara que va ser escoltat per la policia, no va patí represàlies. L'agost de 1881 fou un dels signants, amb altres (Claude Thomachot, Georges Herzig, F. Boralay, H. Nicoud, L. Ryss, A. Bongard, Ed. Briffod, E. Mayer, L. Dupraz), d'un manifest de protesta contra l'expulsió de Piotr Kropotkin. En 1883, després de la prohibició de l'aferrament d'un gran cartell roig redactat en francès i en alemany fent una crida a la commemoració de la Revolució alemanya de 1848 i de la Comuna de París, els anarquistes van aferrar sense autorització un petit cartell en paper vermell on s'anunciava una reunió pública per al 17 de març. A finals de juliol intentaren de bell nou aferrar cartells, fet que va provocar un enfrontament amb la policia davant de l'Ajuntament de Ginebra; detingut, juntament amb el periodista Louis Grussel i l'ajudant mèdic rus Pierre Laquière, restà algunes setmanes empresonat. El 5 de setembre d'aquell any va ser jutjat i absolt, ben igual que els seus sis companys processats, i alliberat immediatament. El setembre de 1884 les autoritats federals suïsses el consideraven com un dels principals anarquistes ginebrins, amb Jean Grave, Antoine Perrare, François Dumartheray i altres, i, sense mitjans de subsistència, vivint a costa dels companys anarquistes. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després de diverses estades a Alemanya (Berlín i Magdeburg), on entrà en contacte amb els cercles socialistes reformistes, a partir de 1892 formà part del corrent sindicalista legalista i, amb Jean Sigg, fundà aquell any el Parti Ouvrier Socialiste Genevois (POSG, Partit Obrer Socialista Ginebrí). Entre el 22 i el 25 de desembre de 1893 assistí com a delegat del POSG al II Congrés Internacional dels Estudiants i Antics Estudiants Socialistes que se celebrà a Ginebra. En aquesta època col·laborà en les revistes parisenques La Revue Socialiste (1895) i Le Devenir Social (1896), i l'alemanya Die Neue Zeit (1895-1896). Va ser nomenat diputat al Gran Consell de la República i Cantó de Ginebra i treballà al Secretariat Obrer de Llengua Francesa de Lausana (Vaud, Suïssa). És autor de Une honte pour notre pays. Brochure écrite au point de vue purement national (1889),Le parti socialiste ouvrier et son rôle.Brochure publiée sous les auspices du Comité électoral ouvrier socialiste. (Genève, 5 novembre 1892) (1892), Jean-Paul Marat avant 1789 (1896) i Geschichte der französischen Revolution von 1848 und der zweiten Republik in volksthümlicher Darstellung (1898, amb Wilhelm Eichhoff i Eduard Bernstein), entre d'altres. Considerat un dels pares del socialisme reformista suís, Louis Héritier va morir tísic el 19 d'agost de 1898 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

    Louis Héritier (1862-1898)

    ***

    Gino Gatti (ca. 1920)

    Gino Gatti (ca. 1920)

    - Gino Gatti: El 19 de març de 1901 neix a Corana (Llombardia, Itàlia) l'anarquista expropiador Giuseppe Baldi, més conegut com Gino Gatti. Sembla que fou capità d'enginyers de l'Exèrcit italià i lluità en la Gran Guerra. Entre 1919 i 1922 desenvolupà al seu poble i comarca una intensa propaganda subversiva llibertària, participant com a orador en diferents actes i en diverses manifestacions. Emigrat a l'Argentina, entre 1923 i 1925 treballà de cambrer a Buenos Aires. En 1928 s'instal·là a Villa La Perla (Temperley, Buenos Aires), on visqué amb altres companys anarquistes, com ara Severino di Giovanni. Després s'integrà en el grup expropiador de Miguel Arcàngel Roscigna, que preparava una fuga de militants anarquistes tancats al penal de Punta Carretas de Montevideo (Uruguai); aquesta evasió es realitzà el 18 de març de 1931 i havia estat l'encarregat, gràcies als seus coneixements sobre construcció de fonaments i d'explosius, de realitzar el túnel, autèntica obra d'enginyeria, que possibilità la fuita. A partir d'aquesta data serà conegut en els cercles anarquistes com El Ingeniero. El 8 d'abril de 1931 l'ambaixada italiana de Buenos Aires, gràcies a informacions de la policia política de la capital, en col·laboració amb la policia de Montevideo, informà a les autoritats feixistes romanes de les seves activitats de contraban i de trasllat de militants anarquistes gràcies a una llanxa a motor. En aquesta època, amb sa companya Primina Romano --germana de Giuseppe Romano (Remé), anarquista expropiador del grup de Severino di Giovanni-- i sa filla de set anys, serà activament buscat per la policia. Fins i tot Arturo Bocchini, cap de la Polizia de Stato i creador de l'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA), policia política feixista, ordenà personalment la seva recerca per evitar que desembarqués a Europa. L'11 de juny de 1931 fou un dels activistes, amb Juan Antonio Morán i altres, que assassinà a Avellaneda el major de l'Exèrcit José W. Rosasco, cap de la policia política de La Plata de la dictadura del general José Félix Uriburu i interventor policíac d'Avellaneda i responsable de la repressió contra el moviment anarquista. El 17 de març de 1933 fou detingut a Córdoba, jutjat el juliol i condemnat a set anys de presó a purgar al penal d'Ushuaia. Durant el judici confessà que havia participat com a«tècnic d'evasions» en les obres d'una dotzena de presons i que gràcies als seus serveis més de cent presoners havien recobrat la llibertat. Pels seus coneixements tècnics s'encarregà de la planta elèctrica d'Ushuaia, per la qual cosa gaudia d'una certa llibertat de moviments a la colònia penitenciaria. A finals dels anys quaranta recobrà la llibertat. Gino Gatti va morir el 27 d'agost de 1989 a Buenos Aires (Argentina).

    Gino Gatti (1901-1989)

    ***

    Giuseppe Gialluca en una foto policíaca

    Giuseppe Gialluca en una foto policíaca

    - Giuseppe Gialluca: El 19 de març de 1901 neix a Castellammare Adriatico (Abruços, Itàlia) el militant comunista i després anarquista Giuseppe Gialluca. L'agost de 1922, com a militant comunista i treballador mecànic dels ferrocarrils, va participar activament en la vaga general antifeixista. En 1923 fou acomiadat i començà a treballar amb son germà Renato i l'antic ferroviari Antonio Colucci com a ferrer i forjador. A començaments de 1928 emigrà clandestinament a França i s'instal·là a La Ciutat (Occitània), on entrà en el cercle llibertari de Giulio Bacconi, Adarco Giannini, Dario Castellani, Fosca Corsinovi i Giovanni Dupuy, esdevenint anarquista. A finals de 1929 marxà a París, on s'adherí al grup anarquista editor del periòdic Fede, el director del qual era Virgilio Gozzoli. Durant l'estiu de 1931 partí cap a Barcelona (Catalunya), on participà en diverses manifestacions. De bell nou a França, treballà en la Llibreria Moderna de París. En 1933 fou detingut per expulsar-lo, però poc després el trobem a Nantes. A començaments de 1935, ben igual que molts altres refugiats italians, fou detingut per no respectar el decret d'expulsió. En aquesta època participà activament en les reunions dels anarquistes italians a París per organitzar la lluita contra la política d'immigració de les autoritats franceses i en favor del dret d'asil. Marxà a Espanya tot d'una d'assabentar-se de l'aixecament feixista i el 10 d'agost de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Columna Tierra y Libertad», combatent a Talavera, Toledo, Madrid i Terol. L'agost de 1937 retornà a França amb Vincenzo Mazzone, Luigi Fracassi i Tomaso Serra. Detingut a Perpinyà, fou condemnat pel tribunal de Cervera de la Marenda a 24 dies de presó per«infracció del decret d'expulsió». A començaments de 1939 el trobem a Nantes. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia. Giuseppe Gialluca va morir el 21 de maig de 1987 a Pescara (Abruços, Itàlia).

    Giuseppe Gialluca (1901-1987)

    ***

    Necrològica d'Enric Llorens Jaime apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 7 de maig de 1990

    Necrològica d'Enric Llorens Jaime apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 de maig de 1990

    - Enric Llorens Jaime: El 19 de març–algunes fonts citen erròniament el 19 de novembre– de 1905 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Llorens Jaime. Quan tenia nou anys quedà orfe i sense domicili fixe, tenint una infància molt dura. Amb 11 anys entrà com a aprenent en una fàbrica de vidre al Poblenou de Barcelona. Més tard, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un actiu militant durant l'època del pistolerisme. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer i després s'integrà en les milícies confederals per lluitar al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va se reclòs a diferents camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Bordeus de la CNT. L'última etapa de sa vida la passà a «Ma Résidence» de Ivrac (Aquitània, Occitània). Sa companya fou Rosa Baladà Miralles. Enric Llorens Jaime va morir el 14 de gener –algunes fonts citen erròniament el 7 de gener– de 1990 mor al Centre Hospitalari Regional de Bordeus (Aquitània, Occitània).

    ***

    Ángel Carballeira Rego

    Ángel Carballeira Rego

    - Ángel Carballeira Rego: El 19 de març de 1907 neix a Lanzós (Villalba, Lugo, Galícia) el militant i resistent anarquistaÁngel Carballeira Rego --a vegades mal citat com a Rejo. Fill de pagesos, quan tenia nou anys emigrà tot sol a l'Havana (Cuba), on començà a treballar i aprengué l'ofici de tintorer. A finals de 1928, per raons de salut, retornà a la Península i, després d'un any en un batalló disciplinari a Tetuan (Marroc), en 1930 s'establí a Barcelona (Catalunya), on milità en el moviment anarquista del barri de Gràcia d'aquesta ciutat i en el Sindicat de Tintorers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Detingut i apallissat per la policia nombroses vegades, en 1933 fou empresonat arran de l'aixecament de gener d'aquell any per la seva militància en els Comitès de Defensa de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Gràcia. Quan la vaga de tramviaires, de finals de 1933 a començament de 1934, s'hagué d'exiliar 10 mesos a Besiers (Llenguadoc, Occitània), on treballà en diversos oficis (rentaplats, veremador, etc.). Durant la guerra civil desenvolupà càrrecs de responsabilitat en la CNT barcelonina, com ara en la col·lectivització del sector de la tintoreria, en el Comitè Revolucionari del barri de Gràcia i en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1937 fou un dels cinc membres fundadors del periòdic clandestí i d'oposició Alerta, lligat a «Los Amigos de Durruti». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Vernet i despre´s al de Maseras. Després d'una estada a la colònia d'Aymare (Guiana, Occitània), esdevingué llenyataire al departament occità d'Òlt. En 1944 la gendarmeria el lliurà a les tropes alemanys perquè treballés a les fortificacions del Mur de l'Atlàntic, però poc després aconseguí fugir del camp de Lo Mont (Aquitània, Occitània) amb Mariano Sorinas. En acabar la guerra, treballà de paleta i milità al Llenguadoc i al Rosselló durant anys i defensor de les tesis ortodoxes, es lliga als grups d'acció, especialment al de Josep Lluís Facerias en 1947 i al de Ramon Vila Capdevila en 1949. En 1948 fou delegat per la FAI de Tolosa de Llenguadoc en un Ple Nacional on va fer costat Josep Borràs Cascarosa en els seus atacs a Laureano Cerrada Santos. En 1951 fou nomenat secretari de la CNT en el Ple de Tolosa. En 1959 fou secretari de Coordinació i responsable de la lluita antifranquista del Secretariat Intercontinental (SI) i entre el 23 d'agost i el 3 de setembre de 1961 assistí al Congrés de reunificació de Llemotges, on fou reelegit secretari de Coordinació del SI. Arran de les campanyes portades a terme en els anys seixanta per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) contra els interessos franquistes, serà un dels pocs militants que sospità que Jacinto Ángel Guerrero Lucas --que acabà com a assessor (amb sou i despatx) del ministre socialista de l'Interior Rafael Vera en la lluita antiterrorista-- era un infiltrat. Ángel Carballeira Rego va morir el juliol de 1963 a Tolosa --alguns apunten a Perpinyà-- (Llenguadoc, Occitània) d'un càncer lligat al seu primer ofici de tintorer. Sa companya fou Eulalia Montorio Prats, amb qui tingué tres infants.

    Ángel Carballeira Rego (1907-1963)

    ***

    Necrològica de Ferran Alemany Fernández apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 7 de gener de 1986

    Necrològica de Ferran Alemany Fernández apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 de gener de 1986

    - Ferran Alemany Fernández:El 19 de març de 1908 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Ferran Alemany Fernández. Durant la guerra civil treballà a la «Casa CNT-FAI» de Barcelona com a agregat al Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per la Federació de Sindicats Únics de Barcelona, i com a secretari d'aquesta federació fou delegat al Ple Econòmic Nacional Ampliat que se celebrà a València (València, País Valencià) el gener de 1938 i fou un dels signants del«Dictamen sobre planificació industrial» en aquest reunió. En acabar la guerra, com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, fou enviat en missió a Alacant (Alacantí, País Valencià). El 9 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou tancat al camp de concentració d'Argelers. El 18 d'abril de 1940 va ser enviat al camp de concentració de Vernet. L'11 de juliol de 1942, amb altres 44 militants anarquistes espanyols, va ser traslladat al Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord) i des d'allà, per ordre del govern feixista de Vichy, va ser deportat, a bord del Sidi Aïssa, a Algèria i internat al camp de Djelfa. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT d'Orà (Algèria) i en 1947 va ser nomenat secretari administratiu del Comitè d'Àfrica del Nord de la CNT, amb seu a Orà. A començament dels anys seixanta va ser repatriat a França i residí a Lió (Arpitània), on treballà en una empresa metal·lúrgica i continuà militant en la CNT. Instal·lat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), entre el 19 i el 23 d'agost de 1967 participà en el Congrés de Marsella, on va ser nomenat secretari del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT d'Espanya a l'exili. Ferran Alemany Fernández va morir l'11 de desembre de 1985 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i deixà el seu cos a la ciència.

    ***

    Ángel Moreno Martín

    Ángel Moreno Martín

    - Ángel Moreno Martín: El 19 de març de 1910 neix a la Vals de Tormo (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Ángel Moreno Martín, conegut com El Madriles. Instal·lat a Madrid (Espanya), en 1931 formava part del grup anarquista del barri de Cuatro Caminos, molt perseguit per la policia. Es va veure obligat a exiliar-se a París (França) i a Besiers (Llenguadoc, Occitània). De bell nou a la Península, en 1935 el seu domicili de Barcelona (Catalunya) serví de refugi a molts de perseguits, com ara Manuel Acedo. En 1936 residia a França i es va reincorporar a la Revolució espanyola, combatent en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola fins que va ser ferit en la batalla del Segre. Després treballà com a comissari de Distribució i Propaganda i posteriorment va ensenyar els joves l'ús de la màscara antigàs encarregat pel Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Detingut pels estalinistes, patí 15 dies de presó a la txeca de la caserna barcelonina de Pedralbes. En 1946 fou nomenat secretari a Besiers de la CNT escindida. Entre 1964 i 1982 fou president de la colònia espanyola de Besiers. A partir de 1965 milità en els Grups Confederals de Besiers-Montadin i en 1970 assistí com a delegat a la Conferència de Narbona (Llenguadoc, Occitània). En 1971 fou membre de la Comissió de Relacions de les Agrupacions Confederals de la CNT a França («Frente Libertario»), amb Gabriel Aspas Argilés, Sara Berenguer Laosa, Jesús Guillén Bertolín, Juan Higueras Pérez, José Molina Ortega (Acracio Ruiz Gutiérrez) i José Sánchez Conca. També fou president de la Societat Mutualista Espanyola. Ángel Moreno Martín va morir el 23 de desembre de 1993 a Besiers (Llenguadoc, Occitània).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Alceste Faggioli

    Alceste Faggioli

    - Alceste Faggioli: El 19 de març de 1881 mor a Bolonya (Emilía-Romanya, Itàlia) el garibaldí i anarquista Alceste Luigi Faggioli, conegut com Il Pilade di Costa (El Pílades de Costa). Havia nascut el 12 de juliol de 1851 a Monte San Pietro (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares, terratinents, es deien Egidio Camillo Faggioli i Eugenia Lambertini. Després de fer els estudis secundaris, es matriculà a la Universitat de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on entrà en contacte amb els cercles democràtics i internacionalistes. Fascinat com tants de joves pel mite de Giuseppe Garibaldi, en 1870 participà com a voluntari en la campanya dels Vosges a França. El 27 de novembre de 1871 retornà a Bolonya i fou un dels fundadors del Fascio Operaio (FO, Fascio Obrer), del qual esdevingué secretari. Aquesta organització, inspirada en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tingué com a eix la qüestió social i l'emancipació de la classe obrera a través d'un projecte més reformista que revolucionari. En les pàgines d'Il Fascio Operaio, òrgan d'expressió de l'associació, sostingué que la societat, exercitant el suport mutu, ha d'ajudar els seus membres amb subvencions i educar-los en la política. Amic i estret col·laborador d'Andrea Costa, el març de 1872 organitzà a Bolonya el Congrés de la Federació Regional Italiana de l'AIT i entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 prengué part en la bakuninista Conferència de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) de la Secció Italiana de l'AIT. El 16 de març de 1873, durant les tasques del II Congrés de l'AIT a Bolonya, va ser detingut amb Andrea Costa, Carlo Cafiero, Errico Malatesta i altres, però el maig obtingué el sobreseïment de la causa.Atret per la propaganda de Mikhail Bakunin, a qui conegué personalment, a favor d'una acció revolucionària mitjançant la lluita armada, fou un dels promotors de la insurrecció que es produí durant la nit del 8 al 9 d'agost de 1874 a Bolonya i a tota la Romanya. A causa de l'estreta vigilància que la policia tenia sobre els membres de la organització, va fer que el cop de mà resultés un fracàs i va ser detingut i empresonat juntament amb altres companys. Després d'un llarg judici, el 19 de juny de 1876 va ser absolt com la resta d'insurreccionalistes processats i amb Andrea Costa va fer una conferència a Imola (Emília-Romanya, Itàlia), on a més de reafirmar els principis de la Internacional accentua la funció propagandística que aquests judicis tenien per a la difusió del pensament anarquista. En 1876, al costat dels anarquistes Arturo Ceretti, Celso Ceretti i Giuseppe Barbanti Brodano, marxà als Balcans per combatre amb els insurgents serbis contra l'Imperi Turc. De tornada a Itàlia, amb Andrea Costa i Augusto Casalini, fundà en 1877 el periòdic Il Martello, publicació que ajudà a reanimar el grup internacionalista aleshores molt feble després del fracàs de la insurrecció de 1874. Arran de la insurrecció al Matese, l'abril de 1877, va ser detingut i amonestat la primavera de 1879. Processat amb altres 24 companys durant la tardor de 1879 a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), aconseguí un sobreseïment el 7 d'octubre de 1879 i fou excarcerat. En 1880, amb Andrea Costa, treballà en la sortida de la Rivista Internazionale del Socialismo. Malalt de tuberculosi, Alceste Faggioli va morir el 19 de març de 1881 a Bolonya (Emilía-Romanya, Itàlia).

    ***

    Comasco Comaschi

    Comasco Comaschi

    - Comasco Comaschi: El 19 de març de 1922 és assassinat per un escamot feixista a Marcina (Cascina, Toscana, Itàlia) el fuster anarquista Comasco Comaschi. Havia nascut el 27 d'octubre de 1895 a Cascina (Toscana, Itàlia). S'inicià en el pensament anarquista de la lectura de Lev Tolstoi i de la propaganda llibertària de Pietro Gori. Professor de l'Escola d'Art de Cascina, n'era el cap del seu taller de fusteria i ebenisteria. Milità en la Lega dei Falegnami Anarchici (LFA, Lliga dels Fusters Anarquistes) i fou un dels fundadors de l'Assistència Pública de Cascina, lloc de reunió de les forces antifeixistes de la localitat, i membre de la secció local dels «Arditi del Popolo». Defensà els alumnes que no van voler adherir-se al feixisme i aquesta va ser una de les raons del seu assassinat. Comasco Comaschi va ser abatut per quatre trets disparats a la seva esquena --altra versió apunta a un tir a la templa-- per un grup de feixistes vinguts de Marcina (Toscana) el 19 de març de 1922 als voltants del Canale Emissario de Marcina (Cascina, Toscana, Itàlia). Persona molt estimada, al seu funeral assistiren centenars de persones. Els assassins --entre ells Gabriellini Orfeo-- van ser identificats i detinguts, però finalment l'Audiència de Pisa no els processà per manca de proves. En 1932 l'Assistència Pública de Cascina va ser clausurada pel feixisme imperant. Actualment un carrer de Cascina porta el seu nom, en el qual hi ha una estàtua, inaugurada el 25 d'abril de 1945 i restaurada en 1961, dedicada a la seva persona. En els anys vuitanta existí un grup anarquista de Cascina que portà el seu nom. En 2003 el grup TeatroInBìliko estrenà l'espectacle teatral La notte di Comasco sobre el seu assassinat.

    Comasco Comaschi (1895-1922)

    ***

    Josefa Barreiro González amb sos fills

    Josefa Barreiro González amb sos fills

    - Josefa Barreiro González: El 19 de març de 1937 és afusellada a Vilagarcía de Arousa (Pontevedra, Galícia) l'anarcosindicalista Josefa Barreiro González. Havia nascut en 1911 a Vilagarcía de Arousa (Pontevedra, Galícia). Llauradora i netejadora a cases, vivia a Trabanca Badiña-Carril (Arealonga, Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia) i militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Estava casada amb el mariner mercant anarcosindicalista Pascual Tobío, amb qui tingué dos infants, Julio i Valentín. Detinguda i torturada per amagar a casa seva l'anarcosindicalista Urbano Tarrío, se li va aplicar el Ban de Guerra. Josefa Barreiro González va ser afusellada el 19 de març de 1937 a Vilagarcía de Arousa (Pontevedra, Galícia). Sa cunyada Otilia Tobío, militant de la CNT, acollí a casa seva els dos infants i posteriorment emigrà a Bilbao (Biscaia, País Basc), on d'allà els nins pogueren passar a França en els anys quaranta, podent així reunir-se amb son pare.

    Josefa Barreiro González (1911-1937)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 428 | 429 | (Page 430) | 431 | 432 | .... | 465 | newer