Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 414 | 415 | (Page 416) | 417 | 418 | .... | 465 | newer

    0 0

    La literatura catalana experimental.

    "Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest 'teatre'. Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): 'El 'teatre regional'és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre". (Miquel López Crespí)


    Miquel López Crespí i Josep M. Llompart. Josep M. Llompart presentava l'obra de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc, Premi de les Lletres de l'any 1987.

    Josep M. Llompart tenia molt mala opinió de l'anomenat "teatre regional". En un article titulat "Present i futur del teatre mallorquí" (vegeu el llibre Mallorca, teatre pàgs. 37-60) Llompart era molt més que dur. Senzillament, les seves asseveracions que compartíem i compartim, eren lapidàries. Escrivia: "La situació [del teatre mallorquí] -tots ho sabem- és aquesta: a Mallorca vàrem tenir, i tenim, una poesia normal i, en certs moments, d'envejable alçada; tenim ja una novel.la que pot mirar amb seguretat i amb esperança cap al futur; vàrem tenir un inici, tan modest i humil com es vulgui però autèntic, de teatre; avui, emperò, el vertader teatre mallorquí no existeix. Ocupant el seu lloc hi ha una cosa, probablement a punt de morir, que li diuen 'teatre regional', o sigui, un teatre que ja va néixer amb el cap baix, humiliat, ferit per aquest adjectiu, 'regional', que, tenguem-ho ben present, mata tot quant toca". Llompart sap molt bé que aquest teatre de l'autoodi (el teatre rekional) té poc o no res a veure amb l'autèntic sainet costumista. El costumisme tenia i té coses vertaderament importants, aportacions bàsiques per a conèixer els costums d'un temps i d'una societat determinats. En les bones peces del sainet del XIX trobarem sempre una intenció satírica, de critica social basada la majoria de vegades en la comicitat. Per això Llompart salva el teatre d'en Pere d'Alcàntara Penya i d'en Bartomeu Ferrà ("teatre humil, però de veres").


    L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.

    Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest "teatre". Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): "El 'teatre regional'és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre. El nostre sainet tractava amb amor, amb tendresa, els seus personatges; respectava i enaltia la seva dignitat d'homes. El 'teatre regional' els tracta amb tota la crueltat del menyspreu; vol que tot un poble faci burla d'ell mateix, de les seves coses més sagrades i entranyables. El 'teatre regional'és això: la suplantació de la rialla moralitzadora per la rialla idiotitzadora".

    Les meves primeres obres de teatre (Ara, a qui toca, Les germanies, Estiu de foc, Autòpsia a la matinada...) anaven en aquesta línia: defugir tota la podridura d'aquest "teatre" idiotitzador (que deia Josep M. Llompart). Dia 7 d'octubre de 1972, a Alacant, guanyava el premi de teatre en català "Carlos Arniches" (era el primer any què es convocava en la nostra llengua). A l'endemà, tots els diaris de la península (i a les Illes Diario de Mallorca) informaven de la notícia. En la mateixa convocatòria guanyava el premi en espanyol J. D. Sutton amb la seva obra Mañana. Els jurats del meu primer premi teatral havien estat en aquells moments les figures màximes de la cultura catalana i de l'espanyola progressista. Em referesc als directors i autors Ricard Salvat, José Monleón i Sanchís Sinisterra (un gran autor de València que ja havia guanyat el Carlos Arniches -versió castellana- l'any 1968 amb l'obra Tú, no importa quién).

    Cal dir que els tres autors i membres del jurat que em guardonaren aconseguiren -i això era vertaderament important en aquells anys de repressió i d'entrebancs envers la nostra cultura per part del feixisme- que, juntament amb el premi en espanyol hi hagués també un altre en català. Els tres homes de teatre aconseguiren guanyar aquesta important batalla per la llengua i per la llibertat argumentant l'èxit de públic de El retaule del flautista a tota l'àrea dels Països Catalans. Els franquistes de l'Ajuntament d'Alacant no tenien ni idea del que significava per al poble El retaule... En Ricard Salvat i en José Monleón els hi mostraven fotografies amb les cues de gent i insinuaven què, de guardonar i estrenar una obra en català, ells, com a regidors, podrien fer-se famosos... qui sap si Hollywood els enviaria a demanar per portar a la pantalla l'obra premiada! Pobres! S'ho cregueren ben a les totes!

    A nivell de simple recordatori, cal dir que la casualitat de guanyar aquest premi de teatre vengué donada per la publicació a la revista Lluc (maig de 1972) de les bases del concurs. Consultant la col.lecció de Lluc, a la pàgina 24 d'aquest mes de maig s'hi pot trobar la nota que dóna informació del primer concurs de teatre en català des de la guerra civil. Textualment la nota deia: "Alacant: Per primera vegada un premi de teatre en català" I ampliava més endavant l'escrit enviat per un corresponsal "del País Valencià": "L'Ajuntament d'Alacant convoca el I Premi de Teatre Carles Arniches, exclusivament per a obres em llengua catalana, al qual podran concórrer els autors que ho desitgin, de tots els Països Catalans".

    Ara, quan ho penses, fan riure aquestes anècdotes de començaments dels anys setanta. Però aleshores eren batalles molt importants en defensa de la nostra llengua, una passa important en la lluita per la nostra llibertat com a persones i com a poble.

    Els titulars de l'entrevista amb Sanchís Sinisterra, deien, amb lletres de motllo (La Verdad, 7-X-1972): "El Premio Arniches podrá hacer una gran labor en la potenciación de la lengua valenciana". A Mallorca i molts indrets de l'Estat alguns partits de la clandestinitat encara no havien ni estudiat ni molt manco posat en pràctica una necessària normalització (escriure en català) de les seves publicacions. Dins la mateixa organització -aleshores OICE (OEC)- on vaig militar més endavant, aquesta qüestió no estava gens aclarida. No em parlem dins del carrillisme espanyol i en alguns partits maoistes i estalinistes! Per tant, la meva obra, obrint els premis de teatre d'Alacant al català, aconseguia escletxes de llibertat i normalització en moments ben crítics i problemàtics per a la nostra supervivència com a poble.

    Pel que fa a la qualitat de les obres presentades al premi en la seva vessant "valenciana", en José Monleón, parlant a la mateixa entrevista abans esmentada, deixava ben clara l'alta qualitat de la majoria d'obres. Més endavant, quan el periodista demana a Sinisterra la història dels premis en català, l'entrevistat aclareix: "La idea surgió de Monleón y los otros miembros del jurado del año pasado y creo que hay que felicitarles. Alicante está viviendo la problemática de su propia lengua y creo que el Arniches puede hacer una gran labor para potenciarla; el Arniches le dará una mayor raigambre y contribuirá a activar este proceso de desarrollo".

    Miquel López Crespí

    Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)


    "En aquell temps havíem seguit amb atenció les experimentacions teatrals de Llorenç Villalonga. Hi havia aspectes interessants. En referesc especialment a Faust (publicada l'any 1956) i a Aquil.les o l'impossible i Alta i benemèrita senyora (publicades l'any 1964). Sense deixar de reconèixer que eren experiments tal volta útils (les podríem definir de "teatre literari"), el cert és que aleshores, joves com érem, ens costava molt dissociar la figura Villalonga-escriptor, de la figura Villalonga-feixista". (Miquel López Crespí)



    Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga va ser un falangista de primera hora i va dornar un suport actiu al feixisme en temps de la guerra civil. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

    La literatura catalana experimental.


    Record que Ara, a qui toca? era una obra experimental. Els crítics d'aleshores parlaven de certa influència del teatre de Brecht, Anouill, Ionesco, Beccket, etc. Els papers on havia escrit Ara, a qui toca?, juntament amb els de Les Germanies (que més endavant guanyaria el premi de teatre de més prestigi en aquells temps, el premi especial Born, de Ciutadella), Estiu de foc i alguns altres materials de poesia i narrativa em desaparegueren pels anys setanta-cinc/setanta-sis en uns d'aquells nombrosos escorcolls de la Brigada Social i dels serveis d'informació de la Guàrdia Civil. Mai no he pogut recuperar aquestes obres malgrat que, una vegada consolidada la reforma, ho vaig intentar. Ningú no sabia res d'uns papers segrestats per la Social! Originals de teatre? Em miraren com si hagués perdut l'enteniment. De les obres segrestades (i segurament cremades o perdudes per aquests sicaris del nazi-feixisme) només em resta l'esborrany de Les Germanies. Aquest esborrany té unes quaranta o cinquanta pàgines i permet una llunyana aproximació al que va ser l'obra guardonada a Menorca. Dic "una llunyana aproximació" perquè record a la perfecció que el projecte inicial sofrí moltes modificacions i ben cert que el material conservat -per miracle! a una de les carpetes que no escorcollaren els sicaris, és només una pàl.lida aproximació al que degué ser l'obra una vegada acabada; malgrat que sempre he pensat que no hi ha mai cap obra "acabada". Sempre he estat partidari de l'obra "oberta". Per entendre'ns: "oberta" a les suggerències creatives dels col.lectius que l'han de representar, als grups revolucionaris (en els anys setanta) interessats en la seva promoció i difusió o a les idees de directors, actors o públic en general (públic conscienciat, és clar).

    En aquell temps havíem seguit amb atenció les experimentacions teatrals de Llorenç Villalonga. Hi havia aspectes interessants. En referesc especialment a Faust (publicada l'any 1956) i a Aquil.les o l'impossible i Alta i benemèrita senyora (publicades l'any 1964). Sense deixar de reconèixer que eren experiments tal volta útils (les podríem definir de "teatre literari"), el cert és que aleshores, joves com érem, ens costava molt dissociar la figura Villalonga-escriptor, de la figura Villalonga-feixista. Bertolt Brecht havia escrit a un amic, parlant del problema de la relació entre l'art i la política (febrer de 1938): "Com puc mantenir allunyades aquestes coses [el sofriment del poble alemany sota el nazisme] dels meus escrits? I arreu on miri, si miro una mica més enllà d'on acaba aquest estret, veig la get sotmesa a aquests sofriments. I si el sentiment d'humanitat és destruït, l'art deixa d'existir. Compondre paraules belles no és art. Com podrà l'art commoure els homes, si ell mateix no es commou per la sort dels homes? Si jo mateix em tanco davant els sofriments dels homes, com s'obrirà el cor dels homes davant els meus escrits? I si no m'esforço a trobar un camí perquè surtin de llurs sofriments, com trobaran el camí dels meus escrits?".

    Nosaltres (juntament amb n'Alexandre Ballester, en Joan Soler Antich o en Llorenç Capellà) reaccionàvem en contra de la grolleria de l'autoodi estupidititzador. Josep M. Llompart escrivia en "Present i futur del teatre mallorquí": "Els nostres autors -em referesc, naturalment, als autors amb un mínim o un màxim d'honestedat- varen reaccionar, de fa temps, contra la ignomínia del 'teatre regional'". El mateix Llompart ens havia dit en nombroses ocasions que "avui, el vertader teatre mallorquí no existeix". Potser ingènuament la nostra intenció era ajudar a crear aquest "teatre nacional-popular" que pensàvem necessitava el nostre poble. Quan l'editorial Daedalus publicà les obres teatrals de Baltasar Porcel, per uns moments ens miràrem dins d'aquell miratge que prometia ser esplendorós. Llompart havia escrit parlant de l'obra de Porcel La simbomba fosca: "Aquesta darrera obra d'En Porcel, supera encara, d'un bon tros, l'encert primerenc de Els condemnats. Tots els qui assistírem a la lectura vàrem romandre literalment amb la boca oberta. A l'hora dels comentaris sonaven els noms de Samuel Beckett, Ionesco, John Osborne. Això ja és dir-ho tot".

    Miquel López Crespí

    Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)


    0 0

       Filosofia i lluita de classes. 84 tesis, a manera de repte.

     

    Cal rebutjar l'intel·lectualisme moral de Comte, Mill, Spencer, Moore, Wittgenstein, Heidegger, Popper, Rorty, Ratzinger...Cal tornar als plantejaments republicans de 1776. En Karl Marx és un cas especial: per a molta gent d'esquerra, En Marx és la icona de revolucionari, però això no lleva que la seva filosofia sigui una oferta clara d'intel·lectualisme moral.

    Amb aquest escrit pretenc oferir una mena d'indicadors que assenyalen punts destacats de la manipulació de la realitat històrica; i que posen de relleu les causes de l'actual indecisió del moviment obrer.

    Pretenc posar al descobert les senderes que no porten enlloc. Filosofia a la deriva, es podria anomenar, en el sentit que mostra la inconsistència de l'intel·lectualisme moral que anima els corrents filosòfics predominants a la modernitat.

    Aquest és el cas del Positivisme, el qual pretén la substitució de la filosofia per la ciència, i la creació d'una nova ciència - la sociologia - que hauria de resoldre tots els problemes morals d'una manera científica.

    I, semblantment, de manera intel·lectualista, En Marx llançà la famosa frase: ''Els filòsofs no ha fet altra cosa que interpretar el món; el que cal és transformar-lo'' (''Onze tesis sobre Feuerbach'', 1845, Tesi XI).

    Aclariment: Intel·lectualisme moral s'ha d'entendre en el sentit tradicional de l'expressió; és la teoria que afirma que les normes morals han de ser el resulta de l'activitat intel·lectual o, millor, de l'aplicació de la ciència. I, per altra banda, Emotivisme moral, a la manera que ho va concebre En David Hume, s'ha d'entendre en el sentit que les normes morals són el resultat dels sentiments dels humans; dels sentiments, i no com a producte d'una suposada investigació intel·lectual.

    Qualcunes de les tesis que venen a continuació ja els havia publicat en altres escrits; però he considerat que era convenient usar-les de nou tot formant part d'un nou conjunt.

    Les tesis.

    1. Amb les revolucions democràtiques del segle VI aC que afectaren un bon nombre de polis gregues, les lleis de la ciutat i les normes morals no eren el resultat de la tradició o de la voluntat dels déus; ni tampoc eren el resultat d'un acord entre els savis; foren expressió de la voluntat de les classes populars una vegada alliberades del domini de l'aristocràcia. Per primera vegada l'emotivisme moral es feia manifest, i el nomos era producte del convencionalisme o contractualisme. O sigui, primer s'esdevingué la revolució democràtica, i, posteriorment, aparegueren els teòrics del convencionalisme. 2. Sòcrates, Plató i Aristòtil foren els representants genuïns de l'intel·lectualisme moral. Però no fou el cas que aquests filòsofs guanyessin la partida als teòrics del contractualisme. Els teòrics de la democràcia foren vençuts per l'espasa de N'Alexandre i no per la dialèctica socràtica. 3. Les polis no pogueren mantenir la seva independència. No pogueren resistir el poder militar dels imperis. Al llarg de dos mil·lennis, la història fou una successió d'imperis i de regnes, de règim aristocràtic. Eren règims despòtics que estaven al servei de l'aristocràcia (la classe dels grans propietaris de terra). 4. L'Església cristiana fou l'instrument insubstituïble per al manteniment de la cohesió ideològica i de control moral de les societats sotmeses a règims absolutistes. L'emperador romà En Constantí, al segle IV, fou el qui tirà endavant el projecte d'unificació religiosa dels pobles sotmesos a Roma. Es tractava de reduir la immensa varietat de creences, normes i esglésies a una única Església universal (catòlica), l'autoritat de la qual estaria centrada també a Roma. L'emperador cediria el càrrec de prefectus mores (Prefecte encarregat de fer respectar les normes morals). Podeu veure el post L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà. 5. Durant més de mil anys, les monarquies europees mantingueren una aliança amb l'Església romana, de manera que aquesta organització social disposava del monopoli del control ideològic universal. 6. L'Església romana no solament disposava del control de les creences i de la moral; també exercia el monopoli del control de la ciència. I més encara, les Universitats eren administrades directament per les diverses ordres religioses, de manera que els científics que ocupaven les càtedres eren, quasi sense excepció, frares d'aquestes ordres. 7. Als regnes cristians, el Papa a més a més de retenir l'autoritat (l'Autoritat Suprema) en matèria de dogma i de moral, també retingué l'autoritat en matèria de ciència (Segons el dogma catòlic vigent avui, el Papa és proclamat infal·lible en matèria de fe i de moral). Estava establert que els cardenals de la Cúria eren els màxims científics de la ciència cristiana, sota l'autoritat del Papa (Al tribunal del Sant Ofici, que jutjava les teories astronòmiques d'En Galileu Galilei, el cardenal Roberto Bellarmino negava les tesis de Galilei en base a la seva autoritat com a doctor en ciència física). 8. Els llibres d'història de la filosofia, majorment, ofereixen un panorama d'una successió inacabable de filòsofs i de moviments filosòfics. Però aquesta imatge oferta és contraposada a la realitat històrica. Per a destacar-ho, faig el següent enunciat: Durant l'edat mitjana, fins al segle XVI, la ideologia dominant - sota el control de Roma - es mantingué quasi immòbil, idèntica a si mateixa. 9. En un primer període - del segle V al XIII -, la filosofia vigent fou la de N'Agustí d'Hipona (la filosofia d'Agustí-Plató); i a un segon període, del segle XIII al XVIII, la filosofia oficial a les àrees catòliques fou la d'En Tomàs d'Aquino (Tomàs d'Aquino-Aristòtil). L'aristotelisme succeí al platonisme, si bé sense fer negació o crítica a l'agustinisme, de manera que el comú dels mortals no distingí cap canvi. 10. No fou el cas que el frare dominic, En Tomàs d'Aquino, elaborés una nova filosofia que s'imposés al món acadèmic o que provoqués l'entusiasme del Papa Innocenci IV. 11. El cas fou que el Papa feu l'encàrrec a Tomàs d'Aquino que elaborés un treball de teologia de manera que la filosofia aristotèlica - difosa per l'averroisme - fos utilitzable al servei de la teologia cristiana i a la ciència cristiana (D'acord amb el sistema jeràrquic de les ciències, la teologia figurava com a ciència suprema). I, efectivament, posat mans a l'obra, el dominic produí la monumental Summa Theologiae. 12. Tot i les greus derrotes del despotisme de Roma (La primera gran derrota fou el triomf de la revolució luterana), l'Església catòlica continuà mantenint el tomisme com a filosofia oficial de l'Església. La Philosophia Perennis de N'Aquino era declarada com a única filosofia vertadera; la resta era considerada com a errors moderns. En Lleó XIII, amb la promulgació de l'encíclica Aeterni Patri, 1879, proclamava que la Summa Teològica era la teologia definitiva de l'Església catòlica. A més a més, declarà oficial la filosofia tomista als seminaris i a les escoles i Universitats catòliques. Actualment, sembla que les encícliques d'En Benet XVI van també en la línia del revival medieval. En Ratzinger, doctor en metafísica, no s'amaga ni s'arronsa, i declara que el seu saber és superior al de la ciència positiva, ciència que, segons ell, és cega a la dimensió religiosa de l'home. A l'encíclica Caritas in veritate, 2009, En Benet XVI es proclama científicament competent per a declarar erroni l'evolucionisme de Darwin, tot afirmant alhora la bonesa científica del creacionisme. 13. Amb la revolució luterana, 1520, es trencava el despotisme de Roma. Amb el reconeixement de la llibertat del cristià, proclamat per En Martí Luter, es feia renéixer el dret de llibertat de consciència que havia prevalgut a les polis democràtiques de l'antiguitat. 14. Les revolucions democràtiques de l'època moderna es dugueren a terme sobre la base dels moviments religiosos que afectaven la Cristiandat. Els llibres d'història oficials i les enciclopèdies majorment s'ha elaborat segons els interessos ideològics de la classe dominant. Així s'entén perquè l'autèntica revolució, la Reforma Protestant (Al cap de dos mil anys de despotisme imperant), restés reduïda a un simple capítol de les denominades guerres de religió. Aquelles revolucions del segle XVI eren religioses, per suposat, però anaven de la mà amb la revolució social i política. Dit d'una manera més entenedora: tots aquells sectors socials que lluitaven contra el domini de l'Església catòlica romana també lluitaven contra l'absolutisme de l'emperador, i pujaren d'immediat al carro de la Reforma; és a dir, utilitzaren el luteranisme en funció dels seus interessos socials i polítics. 15. Amb el triomf de la teologia luterana, les 320 entitats polítiques germàniques - ciutats autònomes, bisbats, comtats, principats i d'altres - s'alliberaren del despotisme de Roma i de l'absolutisme imperial (i de la Santa Inquisició romana). (Sobre aquest tema podeu veure el meu post Luter i el luteranisme). 16. Amb la teologia luterana s'establia la llibertat de consciència. I amb la teologia calvinista es proclamava la igualtat dels cristians i que tots els cristians són sacerdots. La proclamació de la Ecclesia Cristiana significava la negació de l'autoritat dels bisbes i del Papa de Roma, però alhora l'afirmació dels valors republicans i l'exercici de la democràcia directa a la manera de l'Atenes del segle V aC. Així, En Joan Calví, a l'any 1534, establí un règim republicà a la ciutat de Ginebra (S'ha de subratllar que el cantonalisme de Suïssa i dels Estats Units té el seu origen en el calvinisme). 17. Les revolucions democràtiques de l'era moderna cavalcaren sobre les revolucions teològiques. Les esglésies reformades esdevingueren l'instrument aglutinador de la revolta contra l'absolutisme i el despotisme. Tot just a continuació de la revolució luterana, s'esdevingué la proclamació de la república calvinista de Ginebra. I més tard, es produí la guerra d'independència dels Països Baixos (fou la primera guerra d'alliberament nacional) contra En Felip II. Després seguiren les revolucions democràtiques d'Anglaterra i d'Escòcia a l'any 1642, la república de Cromwel, les revolucions d'Anglaterra i Escòcia a 1688 (denominada La Gloriosa, fou una maniobra de les elits anticatòliques per anul·lar l'intent del rei En Jaume II de reintroduir el catolicisme i l'absolutisme). Més endavant, a 1776, es proclamà la Independència dels Estats Units d'Amèrica, la primera república de l'era moderna. 18. En contra de les tesis de Marx, les revolucions democràtiques no foren, en cap cas, revolucions burgeses. Les revolucions democràtiques foren possibles en quant una part important de l'aristocràcia els donà suport i, majorment, les encapçalà. Sense l'aprovació i el suport dels prínceps alemanys, la Reforma luterana no hagués pogut tirar endavant. Amb la mateixa intenció, la petita noblesa alemanya llençava furioses campanyes cridant a la rebel·lió contra Roma. 19. Semblantment, l'aristocràcia dirigí la revolució als Països Baixos, a Escòcia i a Anglaterra. Les revolucions democràtiques a aquests països foren guerres civils on l'aristocràcia es dividí en dos bàndols en lluita. 20. Aquestes revolucions democràtiques també posen de manifest la inconsistència de la teoria de Marx sobre l'alienació religiosa. 21. En contra de les tesis marxistes, les religions són productes ideològics diferents creats segons una diversitat d'objectius. Les religions i les esglésies, majorment, han servit com a instrument per a la cohesió social d'un determinat grup humà. Respecte a les revolucions a que ens referíem , s'ha de veure que el luteranisme i el calvinisme eren instruments revolucionaris, mentre que el catolicisme era un instrument al servei de l'absolutisme i el despotisme. 22. Les revolucions esmentades, tot i que feien proclamació expressa de la sobirania del poble, mantingueren la monarquia i l'aristocràcia. 23. En contra de la versió marxista, s'ha de veure que la Revolució francesa fracassà en el seu objectiu d'establir un règim democràtic. La República francesa de 1792 només va durar tres anys. Per suposat, el règim napoleònic (l'Imperi francès) va mantenir tot de normes progressistes inspirades en la Revolució. Per altra costat, s'ha de reconèixer com un gran èxit de la Revolució el fet que l'Església catòlica francesa fou desposseïda de les seves riqueses i dels seus poders, de manera que mai més ha pogut alçar l'ull. 24. El punt àlgid de les revolucions democràtiques fou abastat per la revolució americana de 1776. Per primera vegada s'esdevenia una revolució en la qual l'aristocràcia no hi prenia part. 25. Les colònies de Nova Anglaterra conformaven un cos social on no hi havia classe aristocràtica. Tot hi que hi havia unes elits socials, aquestes no s'imposaven a l'oceà de grangers autònoms. 26. Cal tornar als plantejament de 1776, jo deia a l'inici de l'escrit, a manera de títol. Sostinc que s'han de reprendre els debats així com es feien en comunament a Nova Anglaterra. Aquelles assemblees de pagesos calvinistes (majorment) decidiren proclamar la república. Aquells pagesos, encara que no disposaven de militars professionals, decidiren enfrontar-se militarment a l'exèrcit del rei d'Anglaterra. 27. Aquells plantejaments de l'any 1776 que menaren a la proclamació de la república no eren conseqüència d'una actuació precipitada. Els plantejaments de 1776 eren derivats d'una llarga tradició d'exercici democràtic - de democràcia directa - que practicaven de bell antuvi el colons de Nova Anglaterra. 28. El fet que la república dels EUA fos la organització social més democràtica al segle XIX, això no implica l'aprovació del dret a l'extermini de les nacions indígenes d'Amèrica del Nord. Certament, els EUA, van votar tot de lleis que legalitzaren el genocidi. Però, dit això, allò que importa en aquest escrit són les qüestions sobre la relació entre ideologia i societat. 29. La proclamació de la república dels Estats Units fou un fet extraordinari, sense parió al món. Al 1776, els EUA constituïa la única república en tot el món (Les posteriors repúbliques americanes eren pseudo-repúbliques, eren règims de les oligarquies terreres). Un fet històric inaudit fou el precedent: l'arribada dels pelegrins del Mayflower a la costa d'Amèrica del Nord, a l'any 1620, i la fundació de Plymouth, la primera colònia. 30. La consciència de la grandiositat del moment a 1776 fou recollida pels escrits d'En Thomas Paine, escrits que tingueren una enorme difusió; al seu opuscle El sentit comú, 1776, escrigué: ...Tenim totes les oportunitats i tots els encoratjaments davant nosaltres, per a formar la constitució més pura de la Terra. Tenim el poder de començar el món una altra vegada. Una situació similar a la present no ha passat mai des dels dies d'En Noè fins ara. L'aniversarri d'un món nou és a la mà, i una raça d'homes...ha de rebre la seva porció de llibertat de l'esdeveniment d'aquí a uns quants mesos (Sobre aquesta qüestió podeu veure el meu post Thomas Paine, una perspectiva catalana). 31. Tesi primordial: Tan bon punt les classes treballadores oprimides aconsegueixen establir un règim democràtic que reconeix la sobirania del Poble, les elits socials malden per acomodar-se a la nova situació i assegurar la seva riquesa i els seus privilegis. Comença una nova era en la qual les elits supervivents i les noves elits malden per augmentar la seva porció de renda de l'economia social. És a dir, comença un nou període històric de la lluita de classes entre les noves elits i les noves classes treballadores. 32. Els ciutadans dels EUA eren conscients de la superior qualitat democràtica de la seva república en comparació als règims democràtics europeus (majorment, monarquies constitucionals). En Thomas Paine i En Thomas Jefferson, als seus escrits, deixaren clares mostres d'aquesta consciència. 33. Tesi primordial: les elits socials - la classe dominant - a tot temps practiquen un doble discurs; un de públic, que conté la seva declaració de principis per a aconseguir el bé comú de la societat; i un altre no escrit, que es manté ocult, que conté les normes secretes que han de regir les activitats econòmiques i socials. El discurs públic és aquell que fan servir en les seves declaracions els seus portaveus. El discurs ocult és el conjunt de normes com a guia de la seva pràctica social i política. Al discurs públic es declaren compromesos amb el bé comú; el discurs ocult té per objectiu burlar les lleis i blindar els privilegis de classe. 34. En Nicolau Maquiavel fou el primer pensador que posà al descobert els discurs ocult que inspirava les elits de la seva època. El Príncep revelava que les pràctiques socials, econòmiques i polítiques dels poderosos contradeien els discurs públic oficial (Discurs oficial que havia de concordar necessàriament amb la doctrina que emanava de l'Autoritat de l'Església catòlica). En Maquiavel no era maquiavèlic, en absolut; els maquiavèlics eren els grans personatges del seu temps (En especial el Papa de Roma i els prínceps eclesiàstics). 35. Les noves elits que aparegueren després de les revolucions democràtiques - la classe dels grans empresaris industrials i comercials - acumularen ràpidament un gran poder econòmic i social. 36. L'activitat econòmica dels capitalistes no era prevista ni anunciada. El desplegament del capitalisme transformà acceleradament la pràctica econòmica, social i política de les societats en desenvolupament, primer, i del món sencer, després. 37. Primer es desplegà el capitalisme a Anglaterra; posteriorment, aparegueren els teòrics de l'economia. Al 1776, N'Adam Smith (que, per cert, era professor de moral) va escriure La riquesa de les nacions, llibre amb el qual s'iniciava el gènere que es denominà economia política. Per primera vegada s'intentava esbrinar quina era la moral oculta que guiava l'activitat econòmica dels nous empresaris triomfants. 38. Des de la creació de la primera colònia a Nova Anglaterra (Plymouth), a 1620, les classes treballadores - majorment, pagesos autònoms - es mantingueren en debat permanent per a decidir de quina manera s'havien d'organitzar i, per tant, com s'havia de garantir el sistema democràtic autogestionari que havien establert (Cal destacar que, a diferència dels països d'Europa, la Nova Anglaterra calvinista no tenia classe aristocràtica). 39. La nova república dels Estats Units recollí a la seva Constitució l'herència de 150 anys d'exercici de democràcia autogestionària. 40. La Constitució dels EUA expressà de manera molt clara la voluntat de que el poble disposés de garanties democràtiques en front de les elits socials i econòmiques. S'ha de considerar que aquells demòcrates ianquis estaven imbuïts de l'esperit calvinista, esperit que desconfia de les tendències egoistes dels humans i, en conseqüència, encara més de les dels poderosos i dels qui tenen cura de l'administració. És per això que la Constitució reflectia la voluntat de mantenir la democràcia directa, i els drets de l'individu i dels ens locals contra el centralisme i el federalisme. Com a prova d'aquesta voluntat fou l'establiment del sistema de control popular dels jutges, fiscals i caps policials per mitjà d'eleccions dels ciutadans (El reflex democràtic es manté encara, si bé, actualment, les elits han aconseguit burlar les garanties democràtiques). 41. En Thomas Paine intentà baldament fer veure que els controls democràtics declarats a la Carta constitucional no donaven suficient garantia per fer front a les pràctiques antidemocràtiques dels més poderosos. Al llibre Els drets de l'home, En Paine exposà la necessitat d'eliminar les acumulacions de riquesa per mitjà de la supressió de les grans herències (Proposta que no fou acceptada per les formacions de l'època, és clar). 42. El triomf de la denominada Revolució Gloriosa, 1688, va significar la derrota definitiva dels intents de restablir l'absolutisme i el catolicisme a Anglaterra i Escòcia. En John Locke, que estava exiliat a Holanda, pogué tornar a Anglaterra i publicar els seus escrits. La filosofia de John Locke esdevingué expressió de la nova ideologia democràtica. L'obra d'En Locke oferia els arguments que justificaven intel·lectualment el convencionalisme i els principis democràtics, recollits a la Carta dels Drets, de 1688. 43. Al cap de dos mil anys, la llibertat de consciència vigent al Regne Unit va permetre que En David Hume exposés el plantejament agnòstic de Protàgores en relació a les creences religioses. 44. A començaments del segle XIX, Suïssa, Holanda, Anglaterra, Escòcia, Suècia, Noruega, Dinamarca i els EUA tenien constitucions democràtiques (S'ha de destacar que aquestes nacions havien adoptat la Reforma i havien establert Esglésies reformades). 45. La república del Estats Units feia evident al món el seu més alt nivell de democràcia. Així s'explica que els EUA fos la terra promesa pels emigrants d'Europa. El francès N'Alexis de Tocqueville, amb La democràcia a Amèrica, 1835, donà un destacat testimoniatge del gran igualitarisme que encara imperava a la societat ianqui. 46. Amb la Revolució Industrial, es desenvolupà ràpidament un nou sistema econòmic que no venia regulat per la constitució. De manera que la nova classe dels capitalistes podia acumular enormes riqueses sense haver fet cap tipus d'acord amb les classes treballadores. Això va fer que als nous grans centres industrials els obrers es trobaren en una situació que era la negació radical de la democràcia. 47. Per suposat, els obrers de les àrees industrials angleses foren els qui pensaren la manera de lluitar contra la seva condició d'esclavatge. Vull precisar: Com sempre passa al llarg de la història, són els treballadors amb els seus líders els qui creen formes de lluita per a la millora de les seves condicions econòmiques i socials. 48. La filosofia sempre va al darrere del procés social (És l'òliba anunciada per En Hegel). O sigui, no són els filòsofs els qui fan moure la història. Foren els obrers de les àrees industrials angleses els qui iniciaren el gran moviment cartista; foren líders obrers els qui iniciaren la nova filosofia democràtica. Amb les Trade Unions es feia manifest el nou estadi de la lluita de classes. 49. Majorment, es considera que el Positivisme fou el corrent filosòfic dominant als segles XIX i XX. També es considera aquest corrent com una continuació de l'Empirisme britànic. Però el Positivisme no fou conseqüència d'un nou avanç social o d'una conquesta democràtica. El Positivisme més aviat fou el discurs filosòfic que convenia a la nova classe dominant. 50. N'Henri de Saint-Simon hauria pogut figurar com a iniciador del Positivisme, però ara figura com a pensador del denominat Socialisme utòpic. A El catecisme dels industrials, 1823, exposava els principis teòrics d'allò que després es denominaria Positivisme. Saint-Simon pretenia fer un estudi científic de la nova societat industrial; declarava la seva fe en la indústria i en la ciència positiva al servei de les necessitats de la societat; afirmava que els industrials havien de ser el dirigents d'aquesta nova societat, però, de manera utòpica, entenia que patrons i obrers constituïen la classe dels industrials. 51. La República de 1792 fou un immens fracàs i la Revolució Francesa es transformà ràpidament en l'Imperi francès. Tot i així, s'ha de destacar (Aquesta és la tesi) que, a diferència de la resta de revolucions democràtiques, la Revolució Francesa fou una revolució laica; no pretenia cap reforma religiosa, sinó desfer el poder de l'Església catòlica francesa. I, per altra banda, s'enfrontà a l'aristocràcia i la va vèncer. 52. Alhora que es declaraven demòcrates i liberals, aquells filòsofs utilitaristes britànics es situaven, de fet, en la posició ideològica reaccionària de N'August Comte; propugnaven solucions socials que eren en desacord amb els principis democràtics. Aquells estudiosos creien que ells tenien la missió històrica de trobar solucions als problemes socials (O sigui, a la lluita dels obrers contra l'explotació capitalista). D'una manera o altra, aquells positivistes es comportaven com a científics de l'home i la societat; es a dir, cercaven solucions tocant a la porta de l'intel·lectualisme moral, que sempre és reaccionari. 53. A Els discurs sobre l'esperit positiu, En Comte, alhora que fa seu l'optimisme industrialista de Saint-Simon, no amaga el seu conservadorisme; declara la seva preocupació per les revoltes obreres i afirma que la qüestió essencial per a la societat és el manteniment de l'ordre i la moralitat. 54. A la manera de la república platònica, En Comte proposa una extravagant educació de la classe obrera, a fi que els obrers siguin ordenats, eficaços i defugin els vicis i els excessos, con si els obrers fossin un retardats mentals. 55. Al Regne Unit i als EUA, a diferència de França, es mantingué hegemònic i clar l'emotivisme moral. Els filòsofs de l'Univers anglosaxó molt rarament fan propostes d'utopies socials reaccionàries, com les que feia En Comte. 56. En Karl Marx es presentà com el nunci del socialisme científic. Pretenia fer valer com a lleis de la ciència les seves teories socials, econòmiques i polítiques. El fonament científic del socialisme venia assegurat per mitjà les dues noves ciències elaborades per Marx: el materialisme històric i el materialisme dialèctic. 57. Les teories d'En Marx contituïen una nova versió de l'intel·lectualisme moral; i una negació de l'emotivisme moral. En Marx denuncià les suposades democràcies com a instrument de domini de la burgesia. En Marx era el nunci de l'enterrament del sistema capitalista. I els enterradors havien de ser els proletaris. 58. Per a explicitar la necessitat de la revolució proletària i l'establiment de la dictadura del proletariat, En Marx elaborà dues noves teories com a reforç de la seva ciència social. Una és la teoria del proletariat i l'altra, la teoria del pensament del proletariat. 59. En Marx defineix el terme proletariat con el conjunt dels obrers de les empreses industrials. D'allò que és divers - els treballadors com a persones individuals -, En Marx en fa un tot homogeni i li dóna el nom de ''proletariat''. Però la realitat històrica ha mostrat a bastament la diversitat de respostes obreres; són abundants els casos de confrontació entre les diverses formacions obreres (com a cas que ho posà de relleu: l'inici de guerra civil entre anarquistes i comunistes, i entre troskistes i estalinistes al Principat de Catalunya, al juny de 1937). 60. Segons En Marx, les condicions d'inhumanitat a que són sotmesos els obrers de la gran indústria crea les condicions necessàries i inevitables per a la formació del pensament del proletariat. En Marx s'atreveix a afirmar que els pensaments dels obrers formaran un pensament únic, el pensament del proletariat, el qual, justament, conté les tesis marxistes primordials. O sigui, una vegada que els obrers prenguin consciència, descobriran les idees de Marx al seu pensament, a la manera que els habitants de la caverna d'En Plató, a la fi, descobrien les idees platòniques. 61. La teoria de la presa de consciència del proletariat és una mena de platonisme radical. En Marx afirma, amb pretensions de ciència, que la presa de consciència revolucionària, com la venguda de l'Esperit Sant, descendirà dins la ment dels obrers industrials . S'ha d'entendre que és una mena de ciència infusa. 62. Platonisme radical és aquest materialisme dialèctic. A la fi la humanitat sortirà de caverna de l'alienació. El proletariat serà el guia del bo, del  bell i del vertader. 63. Al 1848, els treballadors britànics no prestaren oïda a les crides de Marx, i no participaren a la revolució. Bé, En Marx, tampoc; a París estant, no tingué cap contacte amb els revolucionaris francesos. Es relacionava majorment amb emigrats alemanys i publicava articles exclusivament en alemany. Va publicar Das Manifest Kommunistischen Partei (El manifest del Partit Comunista), 1848, a Londres en alemany, cosa sorprenent i misteriosa si no se sap que el Partit Comunista de referència l'integraven a París En Marx i 14 sastres alemanys emigrats i que l'alemany era la llengua vehicular (Aclariment: als meus escrits, en referència a Marx, faig un constant exercici de desmitificació del Sant Marx cultivat pels marxistes). 64. Certament, les prediccions marxistes sobre la immediatesa de la revolució proletària no s'acompliren. Així, en referència a l'Anglaterra de la segona meitat del segle XIX, tot i tenir el capitalisme més desenvolupat, els obrers havien desplegat les seves Unions de manera que havien aconseguit una progressiva millora de les condicions de treball i dels seus drets socials i polítics. Entre altres raons, no s'havia acomplert la llei de l'empobriment creixent del proletariat. 65. La ciència de Marx tingué distingits continuadors. Els científics marxistes palesaren la seva gran habilitat per fer noves teories. Així, per exemple, En Lenin va elaborar la teoria de La baula més feble que explicava perquè la revolució havia triomfat a Rússia, un país on el capitalisme era poc desenvolupat. Els marxistes, emperò, fan teories així com els poetes fan poesies. 66. El Positivisme lògic o Filosofia analítica ha sigut el corrent predominant al segle XX. El Positivisme lògic pretenia sortir de la incertesa tradicional de la filosofia i establir les bases del llenguatge científic. El recurs a la lògica ha sigut el seu instrument essencial. Dins el Positivisme lògic, es distingiren els autor del Cercle de Viena, com En Rudolf Carnap, i filòsofs pròxims al Cercle, com Ludwig Wittgenstein o Karl Popper. 67. Una de les tesis essencials de la filosofia analítica és l'afirmació que la metafísica no és possible com a ciència; que les proposicions metafísiques són conseqüència d'un ús incorrecte del llenguatge; que, en darrer terme, les proposicions de caràcter metafísic no tenen significació, són incorrectes, mal construïdes. Feta la crítica definitiva a la metafísica, el Positivisme lògic es centra a la investigació del llenguatge científic. 68. Dels plantejaments i de les investigacions dels filòsofs analistes se'n deriva com una mena de confessió de la inutilitat de la filosofia. 69. Per altra banda, les investigacions dels analítics sobre la lògica i el llenguatge científic no desperten l'interès entre els estudiosos de les ciències de la natura. O sigui, els físics, majorment, desconeixen l'obra d'En Popper o d'En Wittgenstein (Podeu veure la temàtica al post En Popper i els neoconservadors). 70. Certament, el Positivisme i la Filosofia analítica són una derivació de l'Empirisme britànic. Però s'ha de destacar que mentre la crítica a la religió feta per En Hume inquietava a la Jerarquia anglicana, En Popper fa costat a la ideologia neoconservadora. En Wittgenstein i En Popper fan declaració expressa d'ésser molt respectuosos amb les creences religioses (Com a anècdota que il·lustra el cas: els Wittgenstein eren jueus conversos al protestantisme, però el petit Ludwig fou batejat com a catòlic en honor de la seva àvia materna que era catòlica. En Ludwig, ja gran, no va apostatar. 71. En Richard Rorty és figura destacada del neopragmatisme ianqui. Jo comentava en post que En aquesta nova versió del pragmatisme...En Rorty s'atreveix a fer un salt prodigiós que consisteix en afirmar també el relativisme de la ciència, en el sentit que les teories i les ''veritats'' de la ciència no contenen la realitat ontològica, sinó que són ''un joc de llenguatge'', un més, entre altres jocs de llenguatge, com són el de la poesia i el de la religió. La ciència és també una convenció; un joc de llenguatge útil, que ha demostrat ésser molt convenient per a aconseguir un major benestar de la societat. 72. En Popper sempre fa plantejaments conservadors respecte dels conflictes socials i polítics. Com a bon positivista, ell es presenta a sí mateix com a un lluitador per la llibertat i la ciència, i defuig a tractar del desordre que provoca el capitalisme. Ell entén que si es donen conflictes socials, llavors allò que importa és que els governants i els experts trobin solucions idònies per a superar el conflicte. 73. En Popper publicà La lògica de la investigació científica, a 1934, obra on exposa el mètode - la falsació - per a aconseguir una metodologia científica més rigorosa. Per altra banda, En Popper postula que l'estudi dels temes socials s'ha de fer amb un gran rigor científic; però ell no aplica el rigor als seus estudis socials. 74. Estranyament, En Popper va posar com a exemples d'enunciats que queden fora de la ciència els del Marxisme i els de la Psicoanàlisi. Al dir estranyament, vull significar que l'autor pren una postura discriminatòria al assenyalar els dos exemples citats; jo entenc que és desorientador posar justament el Marxisme com a exemple de no ciència. El Marxisme figura com una filosofia més al costat de les altres filosofies. Justament, el Marxisme fa costat al Positivisme al afirmar el materialisme, els valors de les ciències empíriques, l'utilitarisme, la crítica a la metafísica i a la religió, etc. I encara més estrany és posar l'obra d'En Freud com a exemple de no ciència, quan precisament la Psicoanàlisi es declara expressament positivista. Vull aclarir: una cosa es fer una crítica concreta a una determinada teoria freudiana, i una altra diferent escollir el freudisme com a exemple de treball no científic. Vull dir, si de cas, el que s'havia de destacar era que la teoria del metge En Freud havia trasbalsat tot el món filosòfic. En Popper és roí amb l'obra d'En Freud; roí i intel·lectualment insignificant (Podeu veure el post En Popper i els neoconservadors). 75. La gran maquinària de propaganda dels neoconservadors va fer una gran difusió del llibre d'En Popper La societat oberta i els seus enemics, obra que es centra a atacar a dos dels principals enemics de la societat oberta, En Plató i En Karl Marx. La crítica del marxisme és previsible en l'obra d'un neocon; ara, considerar la República d'En Plató com la principal causa del totalitarisme - cosa que fa En Popper - no només és rocambolesc, sinó que contradiu la postura oficial de la teologia agustiniana i de la tomista (És típica l'estampa medieval on es veu a Tomàs d'Aquino acompanyat de Plató i Aristòtil). 76. Els 40.000 economistes filòsofs que conformen el front de guerra ideològica dels neocons tenen com a icona a Friedrich Hayek. La tesi central de El camí de la servitud sosté que el sorgiment de la democràcia fou una conseqüència de les activitats dels emprenedors (emprenedors és la paraula preferida d'En Hayek per a denominar els capitalistes). 77. Els 40.000 economistes filòsofs van anunciant, sense treva, que la llibertat i la democràcia van de la mà amb l'economia de lliure mercat, que el mercat és el millor regulador de l'economia, que s'ha de donar més llibertat als emprenedors, que voler regular el mercat és negatiu per a l'economia i per a la democràcia, que les opcions socialistes condueixen a la servitud. 78. Els neocons, juntamment amb altres faccions de la classe dels capitalistes, pretenen guanyar la guerra ideològica per mitjà del control i domini dels mitjans de comunicació, la intervenció a les Universitats i la creació de Think Tanks que propaguin l'ideari neoliberal. 79. El projecte neoliberal suposa la creació d'un món virtual contraposat a la realitat social i a la realitat històrica. 80. Allò que mostra la realitat és que la classe dels capitalistes, en tot moment, malaveja per tal d'afeblir els avanços socials aconseguits per les classes treballadores. 81. Segons ens mostra la realitat històrica, els capitalistes britànics van propugnar tot de mesures violentes contra les demandes democràtiques dels sindicats. Els capitalistes italians van donar suport al règim de Mussolini. Els capitalistes alemanys i austríacs van apostar a favor del règim nacional-socialista de N'Adolf Hitler. Els capitalistes britànics participaren amb entusiasme a totes les iniciatives imperialistes i militaristes de la Corona. Els capitalistes catalans, majorment, van donar suport al règim del general Franco (En Francesc Cambó, el líder de la Lliga Regionalista, i un dels majors financers del Principat de Catalunya, al setembre del 1936, fa fer públic que feia costat a la rebel·lió militar i no va amagar que feia aportacions econòmiques a la causa franquista) (I el suport financer d'En Joan March al general Franco fou decisiu per a l'èxit del cop d'Estat)  . Els predicadors de la llibertat de mercat sempre són presents en els cops d'Estat contra els règims democràtics i sempre es posen al servei de les dictadures (En Hayek i la Mont Pelerin Society donaren públic suport al cop d'Estat del general Pinochet). 82. Els neoliberals, per a fer front a les creixents contradiccions econòmiques reals que ells mateixos provoquen, intenten crear una societat virtual on els esclaus, feliços, es calcen les pròpies cadenes. 83. El món virtual imaginat pels capitalistes és el món a l'inrevés: la llibertat és la llibertat dels capitalistes; l'abscés al benestar, l'acumulació de la riquesa en mans de les elits; la igualtat, la igualtat dels miserables. La solidaritat virtual seria semblant a l'amor cristià del Sant Ofici. 84. Per a la construcció d'aquest món virtual, els seguidors d'En Hayek han establert una santa aliança amb les Esglésies cristianes, institucions aquestes molt expertes en oferir recompenses virtuals als pobres i als humiliats. En Ratzinger és un propagandista entusiasta de la paràbola d'En Llatzer i el ric Epuló, de l'Evangeli de Lluc.

     


    0 0
  • 12/24/18--09:36: Comida de Navidad 2018
  •      Acabamos el año con la comida de Navidad en el Restaurante de Son Sant Martí, reuniendonos antes en el Festival Park para realizar el recorrido todos juntos.

         Aprovechamos la comida para realizar la asamblea general que convoca elecciones para el próximo 26 de enero, motivado por la dimisión de nuestro querido Jordi Vilaret que ha decidido que es hora de que otro coja el relevo.

         Por su labor por el Club, su trabajo, y para darle un poco del reconocimiento que se merece; se le hizo entrega de una placa conmemorativa, y también se entregó a cada socio una taza con la imagen de su querido coche.

         Por parte del club se realizó además el obsequio de una planta de Navidad, tradicional de estas fiestas.


         Antes de acabar, vaya desde aquí nuestro recuerdo también para nuestro socio y amigo Juan Pedro Escher, que este año nos ha dejado.

         Y por último sólo queda desearos lo mejor de lo mejor para todos, socios y amigos, y para vuestros seres queridos.

     


    0 0


       Filosofia i lluita de classes. 84 tesis, a manera de repte.

     

    Cal rebutjar l'intel·lectualisme moral de Comte, Mill, Spencer, Moore, Wittgenstein, Heidegger, Popper, Rorty, Ratzinger...Cal tornar als plantejaments republicans de 1776. En Karl Marx és un cas especial: per a molta gent d'esquerra, En Marx és la icona de revolucionari, però això no lleva que la seva filosofia sigui una oferta clara d'intel·lectualisme moral.

    Amb aquest escrit pretenc oferir una mena d'indicadors que assenyalen punts destacats de la manipulació de la realitat històrica; i que posen de relleu les causes de l'actual indecisió del moviment obrer.

    Pretenc posar al descobert les senderes que no porten enlloc. Filosofia a la deriva, es podria anomenar, en el sentit que mostra la inconsistència de l'intel·lectualisme moral que anima els corrents filosòfics predominants a la modernitat.

    Aquest és el cas del Positivisme, el qual pretén la substitució de la filosofia per la ciència, i la creació d'una nova ciència - la sociologia - que hauria de resoldre tots els problemes morals d'una manera científica.

    I, semblantment, de manera intel·lectualista, En Marx llançà la famosa frase: ''Els filòsofs no ha fet altra cosa que interpretar el món; el que cal és transformar-lo'' (''Onze tesis sobre Feuerbach'', 1845, Tesi XI).

    Aclariment: Intel·lectualisme moral s'ha d'entendre en el sentit tradicional de l'expressió; és la teoria que afirma que les normes morals han de ser el resulta de l'activitat intel·lectual o, millor, de l'aplicació de la ciència. I, per altra banda, Emotivisme moral, a la manera que ho va concebre En David Hume, s'ha d'entendre en el sentit que les normes morals són el resultat dels sentiments dels humans; dels sentiments, i no com a producte d'una suposada investigació intel·lectual.

    Qualcunes de les tesis que venen a continuació ja els havia publicat en altres escrits; però he considerat que era convenient usar-les de nou tot formant part d'un nou conjunt.

    Les tesis.

    1. Amb les revolucions democràtiques del segle VI aC que afectaren un bon nombre de polis gregues, les lleis de la ciutat i les normes morals no eren el resultat de la tradició o de la voluntat dels déus; ni tampoc eren el resultat d'un acord entre els savis; foren expressió de la voluntat de les classes populars una vegada alliberades del domini de l'aristocràcia. Per primera vegada l'emotivisme moral es feia manifest, i el nomos era producte del convencionalisme o contractualisme. O sigui, primer s'esdevingué la revolució democràtica, i, posteriorment, aparegueren els teòrics del convencionalisme. 2. Sòcrates, Plató i Aristòtil foren els representants genuïns de l'intel·lectualisme moral. Però no fou el cas que aquests filòsofs guanyessin la partida als teòrics del contractualisme. Els teòrics de la democràcia foren vençuts per l'espasa de N'Alexandre i no per la dialèctica socràtica. 3. Les polis no pogueren mantenir la seva independència. No pogueren resistir el poder militar dels imperis. Al llarg de dos mil·lennis, la història fou una successió d'imperis i de regnes, de règim aristocràtic. Eren règims despòtics que estaven al servei de l'aristocràcia (la classe dels grans propietaris de terra). 4. L'Església cristiana fou l'instrument insubstituïble per al manteniment de la cohesió ideològica i de control moral de les societats sotmeses a règims absolutistes. L'emperador romà En Constantí, al segle IV, fou el qui tirà endavant el projecte d'unificació religiosa dels pobles sotmesos a Roma. Es tractava de reduir la immensa varietat de creences, normes i esglésies a una única Església universal (catòlica), l'autoritat de la qual estaria centrada també a Roma. L'emperador cediria el càrrec de prefectus mores (Prefecte encarregat de fer respectar les normes morals). Podeu veure el post L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà. 5. Durant més de mil anys, les monarquies europees mantingueren una aliança amb l'Església romana, de manera que aquesta organització social disposava del monopoli del control ideològic universal. 6. L'Església romana no solament disposava del control de les creences i de la moral; també exercia el monopoli del control de la ciència. I més encara, les Universitats eren administrades directament per les diverses ordres religioses, de manera que els científics que ocupaven les càtedres eren, quasi sense excepció, frares d'aquestes ordres. 7. Als regnes cristians, el Papa a més a més de retenir l'autoritat (l'Autoritat Suprema) en matèria de dogma i de moral, també retingué l'autoritat en matèria de ciència (Segons el dogma catòlic vigent avui, el Papa és proclamat infal·lible en matèria de fe i de moral). Estava establert que els cardenals de la Cúria eren els màxims científics de la ciència cristiana, sota l'autoritat del Papa (Al tribunal del Sant Ofici, que jutjava les teories astronòmiques d'En Galileu Galilei, el cardenal Roberto Bellarmino negava les tesis de Galilei en base a la seva autoritat com a doctor en ciència física). 8. Els llibres d'història de la filosofia, majorment, ofereixen un panorama d'una successió inacabable de filòsofs i de moviments filosòfics. Però aquesta imatge oferta és contraposada a la realitat històrica. Per a destacar-ho, faig el següent enunciat: Durant l'edat mitjana, fins al segle XVI, la ideologia dominant - sota el control de Roma - es mantingué quasi immòbil, idèntica a si mateixa. 9. En un primer període - del segle V al XIII -, la filosofia vigent fou la de N'Agustí d'Hipona (la filosofia d'Agustí-Plató); i a un segon període, del segle XIII al XVIII, la filosofia oficial a les àrees catòliques fou la d'En Tomàs d'Aquino (Tomàs d'Aquino-Aristòtil). L'aristotelisme succeí al platonisme, si bé sense fer negació o crítica a l'agustinisme, de manera que el comú dels mortals no distingí cap canvi. 10. No fou el cas que el frare dominic, En Tomàs d'Aquino, elaborés una nova filosofia que s'imposés al món acadèmic o que provoqués l'entusiasme del Papa Innocenci IV. 11. El cas fou que el Papa feu l'encàrrec a Tomàs d'Aquino que elaborés un treball de teologia de manera que la filosofia aristotèlica - difosa per l'averroisme - fos utilitzable al servei de la teologia cristiana i a la ciència cristiana (D'acord amb el sistema jeràrquic de les ciències, la teologia figurava com a ciència suprema). I, efectivament, posat mans a l'obra, el dominic produí la monumental Summa Theologiae. 12. Tot i les greus derrotes del despotisme de Roma (La primera gran derrota fou el triomf de la revolució luterana), l'Església catòlica continuà mantenint el tomisme com a filosofia oficial de l'Església. La Philosophia Perennis de N'Aquino era declarada com a única filosofia vertadera; la resta era considerada com a errors moderns. En Lleó XIII, amb la promulgació de l'encíclica Aeterni Patri, 1879, proclamava que la Summa Teològica era la teologia definitiva de l'Església catòlica. A més a més, declarà oficial la filosofia tomista als seminaris i a les escoles i Universitats catòliques. Actualment, sembla que les encícliques d'En Benet XVI van també en la línia del revival medieval. En Ratzinger, doctor en metafísica, no s'amaga ni s'arronsa, i declara que el seu saber és superior al de la ciència positiva, ciència que, segons ell, és cega a la dimensió religiosa de l'home. A l'encíclica Caritas in veritate, 2009, En Benet XVI es proclama científicament competent per a declarar erroni l'evolucionisme de Darwin, tot afirmant alhora la bonesa científica del creacionisme. 13. Amb la revolució luterana, 1520, es trencava el despotisme de Roma. Amb el reconeixement de la llibertat del cristià, proclamat per En Martí Luter, es feia renéixer el dret de llibertat de consciència que havia prevalgut a les polis democràtiques de l'antiguitat. 14. Les revolucions democràtiques de l'època moderna es dugueren a terme sobre la base dels moviments religiosos que afectaven la Cristiandat. Els llibres d'història oficials i les enciclopèdies majorment s'ha elaborat segons els interessos ideològics de la classe dominant. Així s'entén perquè l'autèntica revolució, la Reforma Protestant (Al cap de dos mil anys de despotisme imperant), restés reduïda a un simple capítol de les denominades guerres de religió. Aquelles revolucions del segle XVI eren religioses, per suposat, però anaven de la mà amb la revolució social i política. Dit d'una manera més entenedora: tots aquells sectors socials que lluitaven contra el domini de l'Església catòlica romana també lluitaven contra l'absolutisme de l'emperador, i pujaren d'immediat al carro de la Reforma; és a dir, utilitzaren el luteranisme en funció dels seus interessos socials i polítics. 15. Amb el triomf de la teologia luterana, les 320 entitats polítiques germàniques - ciutats autònomes, bisbats, comtats, principats i d'altres - s'alliberaren del despotisme de Roma i de l'absolutisme imperial (i de la Santa Inquisició romana). (Sobre aquest tema podeu veure el meu post Luter i el luteranisme). 16. Amb la teologia luterana s'establia la llibertat de consciència. I amb la teologia calvinista es proclamava la igualtat dels cristians i que tots els cristians són sacerdots. La proclamació de la Ecclesia Cristiana significava la negació de l'autoritat dels bisbes i del Papa de Roma, però alhora l'afirmació dels valors republicans i l'exercici de la democràcia directa a la manera de l'Atenes del segle V aC. Així, En Joan Calví, a l'any 1534, establí un règim republicà a la ciutat de Ginebra (S'ha de subratllar que el cantonalisme de Suïssa i dels Estats Units té el seu origen en el calvinisme). 17. Les revolucions democràtiques de l'era moderna cavalcaren sobre les revolucions teològiques. Les esglésies reformades esdevingueren l'instrument aglutinador de la revolta contra l'absolutisme i el despotisme. Tot just a continuació de la revolució luterana, s'esdevingué la proclamació de la república calvinista de Ginebra. I més tard, es produí la guerra d'independència dels Països Baixos (fou la primera guerra d'alliberament nacional) contra En Felip II. Després seguiren les revolucions democràtiques d'Anglaterra i d'Escòcia a l'any 1642, la república de Cromwel, les revolucions d'Anglaterra i Escòcia a 1688 (denominada La Gloriosa, fou una maniobra de les elits anticatòliques per anul·lar l'intent del rei En Jaume II de reintroduir el catolicisme i l'absolutisme). Més endavant, a 1776, es proclamà la Independència dels Estats Units d'Amèrica, la primera república de l'era moderna. 18. En contra de les tesis de Marx, les revolucions democràtiques no foren, en cap cas, revolucions burgeses. Les revolucions democràtiques foren possibles en quant una part important de l'aristocràcia els donà suport i, majorment, les encapçalà. Sense l'aprovació i el suport dels prínceps alemanys, la Reforma luterana no hagués pogut tirar endavant. Amb la mateixa intenció, la petita noblesa alemanya llençava furioses campanyes cridant a la rebel·lió contra Roma. 19. Semblantment, l'aristocràcia dirigí la revolució als Països Baixos, a Escòcia i a Anglaterra. Les revolucions democràtiques a aquests països foren guerres civils on l'aristocràcia es dividí en dos bàndols en lluita. 20. Aquestes revolucions democràtiques també posen de manifest la inconsistència de la teoria de Marx sobre l'alienació religiosa. 21. En contra de les tesis marxistes, les religions són productes ideològics diferents creats segons una diversitat d'objectius. Les religions i les esglésies, majorment, han servit com a instrument per a la cohesió social d'un determinat grup humà. Respecte a les revolucions a que ens referíem , s'ha de veure que el luteranisme i el calvinisme eren instruments revolucionaris, mentre que el catolicisme era un instrument al servei de l'absolutisme i el despotisme. 22. Les revolucions esmentades, tot i que feien proclamació expressa de la sobirania del poble, mantingueren la monarquia i l'aristocràcia. 23. En contra de la versió marxista, s'ha de veure que la Revolució francesa fracassà en el seu objectiu d'establir un règim democràtic. La República francesa de 1792 només va durar tres anys. Per suposat, el règim napoleònic (l'Imperi francès) va mantenir tot de normes progressistes inspirades en la Revolució. Per altra costat, s'ha de reconèixer com un gran èxit de la Revolució el fet que l'Església catòlica francesa fou desposseïda de les seves riqueses i dels seus poders, de manera que mai més ha pogut alçar l'ull. 24. El punt àlgid de les revolucions democràtiques fou abastat per la revolució americana de 1776. Per primera vegada s'esdevenia una revolució en la qual l'aristocràcia no hi prenia part. 25. Les colònies de Nova Anglaterra conformaven un cos social on no hi havia classe aristocràtica. Tot hi que hi havia unes elits socials, aquestes no s'imposaven a l'oceà de grangers autònoms. 26. Cal tornar als plantejament de 1776, jo deia a l'inici de l'escrit, a manera de títol. Sostinc que s'han de reprendre els debats així com es feien en comunament a Nova Anglaterra. Aquelles assemblees de pagesos calvinistes (majorment) decidiren proclamar la república. Aquells pagesos, encara que no disposaven de militars professionals, decidiren enfrontar-se militarment a l'exèrcit del rei d'Anglaterra. 27. Aquells plantejaments de l'any 1776 que menaren a la proclamació de la república no eren conseqüència d'una actuació precipitada. Els plantejaments de 1776 eren derivats d'una llarga tradició d'exercici democràtic - de democràcia directa - que practicaven de bell antuvi el colons de Nova Anglaterra. 28. El fet que la república dels EUA fos la organització social més democràtica al segle XIX, això no implica l'aprovació del dret a l'extermini de les nacions indígenes d'Amèrica del Nord. Certament, els EUA, van votar tot de lleis que legalitzaren el genocidi. Però, dit això, allò que importa en aquest escrit són les qüestions sobre la relació entre ideologia i societat. 29. La proclamació de la república dels Estats Units fou un fet extraordinari, sense parió al món. Al 1776, els EUA constituïa la única república en tot el món (Les posteriors repúbliques americanes eren pseudo-repúbliques, eren règims de les oligarquies terreres). Un fet històric inaudit fou el precedent: l'arribada dels pelegrins del Mayflower a la costa d'Amèrica del Nord, a l'any 1620, i la fundació de Plymouth, la primera colònia. 30. La consciència de la grandiositat del moment a 1776 fou recollida pels escrits d'En Thomas Paine, escrits que tingueren una enorme difusió; al seu opuscle El sentit comú, 1776, escrigué: ...Tenim totes les oportunitats i tots els encoratjaments davant nosaltres, per a formar la constitució més pura de la Terra. Tenim el poder de començar el món una altra vegada. Una situació similar a la present no ha passat mai des dels dies d'En Noè fins ara. L'aniversarri d'un món nou és a la mà, i una raça d'homes...ha de rebre la seva porció de llibertat de l'esdeveniment d'aquí a uns quants mesos (Sobre aquesta qüestió podeu veure el meu post Thomas Paine, una perspectiva catalana). 31. Tesi primordial: Tan bon punt les classes treballadores oprimides aconsegueixen establir un règim democràtic que reconeix la sobirania del Poble, les elits socials malden per acomodar-se a la nova situació i assegurar la seva riquesa i els seus privilegis. Comença una nova era en la qual les elits supervivents i les noves elits malden per augmentar la seva porció de renda de l'economia social. És a dir, comença un nou període històric de la lluita de classes entre les noves elits i les noves classes treballadores. 32. Els ciutadans dels EUA eren conscients de la superior qualitat democràtica de la seva república en comparació als règims democràtics europeus (majorment, monarquies constitucionals). En Thomas Paine i En Thomas Jefferson, als seus escrits, deixaren clares mostres d'aquesta consciència. 33. Tesi primordial: les elits socials - la classe dominant - a tot temps practiquen un doble discurs; un de públic, que conté la seva declaració de principis per a aconseguir el bé comú de la societat; i un altre no escrit, que es manté ocult, que conté les normes secretes que han de regir les activitats econòmiques i socials. El discurs públic és aquell que fan servir en les seves declaracions els seus portaveus. El discurs ocult és el conjunt de normes com a guia de la seva pràctica social i política. Al discurs públic es declaren compromesos amb el bé comú; el discurs ocult té per objectiu burlar les lleis i blindar els privilegis de classe. 34. En Nicolau Maquiavel fou el primer pensador que posà al descobert els discurs ocult que inspirava les elits de la seva època. El Príncep revelava que les pràctiques socials, econòmiques i polítiques dels poderosos contradeien els discurs públic oficial (Discurs oficial que havia de concordar necessàriament amb la doctrina que emanava de l'Autoritat de l'Església catòlica). En Maquiavel no era maquiavèlic, en absolut; els maquiavèlics eren els grans personatges del seu temps (En especial el Papa de Roma i els prínceps eclesiàstics). 35. Les noves elits que aparegueren després de les revolucions democràtiques - la classe dels grans empresaris industrials i comercials - acumularen ràpidament un gran poder econòmic i social. 36. L'activitat econòmica dels capitalistes no era prevista ni anunciada. El desplegament del capitalisme transformà acceleradament la pràctica econòmica, social i política de les societats en desenvolupament, primer, i del món sencer, després. 37. Primer es desplegà el capitalisme a Anglaterra; posteriorment, aparegueren els teòrics de l'economia. Al 1776, N'Adam Smith (que, per cert, era professor de moral) va escriure La riquesa de les nacions, llibre amb el qual s'iniciava el gènere que es denominà economia política. Per primera vegada s'intentava esbrinar quina era la moral oculta que guiava l'activitat econòmica dels nous empresaris triomfants. 38. Des de la creació de la primera colònia a Nova Anglaterra (Plymouth), a 1620, les classes treballadores - majorment, pagesos autònoms - es mantingueren en debat permanent per a decidir de quina manera s'havien d'organitzar i, per tant, com s'havia de garantir el sistema democràtic autogestionari que havien establert (Cal destacar que, a diferència dels països d'Europa, la Nova Anglaterra calvinista no tenia classe aristocràtica). 39. La nova república dels Estats Units recollí a la seva Constitució l'herència de 150 anys d'exercici de democràcia autogestionària. 40. La Constitució dels EUA expressà de manera molt clara la voluntat de que el poble disposés de garanties democràtiques en front de les elits socials i econòmiques. S'ha de considerar que aquells demòcrates ianquis estaven imbuïts de l'esperit calvinista, esperit que desconfia de les tendències egoistes dels humans i, en conseqüència, encara més de les dels poderosos i dels qui tenen cura de l'administració. És per això que la Constitució reflectia la voluntat de mantenir la democràcia directa, i els drets de l'individu i dels ens locals contra el centralisme i el federalisme. Com a prova d'aquesta voluntat fou l'establiment del sistema de control popular dels jutges, fiscals i caps policials per mitjà d'eleccions dels ciutadans (El reflex democràtic es manté encara, si bé, actualment, les elits han aconseguit burlar les garanties democràtiques). 41. En Thomas Paine intentà baldament fer veure que els controls democràtics declarats a la Carta constitucional no donaven suficient garantia per fer front a les pràctiques antidemocràtiques dels més poderosos. Al llibre Els drets de l'home, En Paine exposà la necessitat d'eliminar les acumulacions de riquesa per mitjà de la supressió de les grans herències (Proposta que no fou acceptada per les formacions de l'època, és clar). 42. El triomf de la denominada Revolució Gloriosa, 1688, va significar la derrota definitiva dels intents de restablir l'absolutisme i el catolicisme a Anglaterra i Escòcia. En John Locke, que estava exiliat a Holanda, pogué tornar a Anglaterra i publicar els seus escrits. La filosofia de John Locke esdevingué expressió de la nova ideologia democràtica. L'obra d'En Locke oferia els arguments que justificaven intel·lectualment el convencionalisme i els principis democràtics, recollits a la Carta dels Drets, de 1688. 43. Al cap de dos mil anys, la llibertat de consciència vigent al Regne Unit va permetre que En David Hume exposés el plantejament agnòstic de Protàgores en relació a les creences religioses. 44. A començaments del segle XIX, Suïssa, Holanda, Anglaterra, Escòcia, Suècia, Noruega, Dinamarca i els EUA tenien constitucions democràtiques (S'ha de destacar que aquestes nacions havien adoptat la Reforma i havien establert Esglésies reformades). 45. La república del Estats Units feia evident al món el seu més alt nivell de democràcia. Així s'explica que els EUA fos la terra promesa pels emigrants d'Europa. El francès N'Alexis de Tocqueville, amb La democràcia a Amèrica, 1835, donà un destacat testimoniatge del gran igualitarisme que encara imperava a la societat ianqui. 46. Amb la Revolució Industrial, es desenvolupà ràpidament un nou sistema econòmic que no venia regulat per la constitució. De manera que la nova classe dels capitalistes podia acumular enormes riqueses sense haver fet cap tipus d'acord amb les classes treballadores. Això va fer que als nous grans centres industrials els obrers es trobaren en una situació que era la negació radical de la democràcia. 47. Per suposat, els obrers de les àrees industrials angleses foren els qui pensaren la manera de lluitar contra la seva condició d'esclavatge. Vull precisar: Com sempre passa al llarg de la història, són els treballadors amb els seus líders els qui creen formes de lluita per a la millora de les seves condicions econòmiques i socials. 48. La filosofia sempre va al darrere del procés social (És l'òliba anunciada per En Hegel). O sigui, no són els filòsofs els qui fan moure la història. Foren els obrers de les àrees industrials angleses els qui iniciaren el gran moviment cartista; foren líders obrers els qui iniciaren la nova filosofia democràtica. Amb les Trade Unions es feia manifest el nou estadi de la lluita de classes. 49. Majorment, es considera que el Positivisme fou el corrent filosòfic dominant als segles XIX i XX. També es considera aquest corrent com una continuació de l'Empirisme britànic. Però el Positivisme no fou conseqüència d'un nou avanç social o d'una conquesta democràtica. El Positivisme més aviat fou el discurs filosòfic que convenia a la nova classe dominant. 50. N'Henri de Saint-Simon hauria pogut figurar com a iniciador del Positivisme, però ara figura com a pensador del denominat Socialisme utòpic. A El catecisme dels industrials, 1823, exposava els principis teòrics d'allò que després es denominaria Positivisme. Saint-Simon pretenia fer un estudi científic de la nova societat industrial; declarava la seva fe en la indústria i en la ciència positiva al servei de les necessitats de la societat; afirmava que els industrials havien de ser el dirigents d'aquesta nova societat, però, de manera utòpica, entenia que patrons i obrers constituïen la classe dels industrials. 51. La República de 1792 fou un immens fracàs i la Revolució Francesa es transformà ràpidament en l'Imperi francès. Tot i així, s'ha de destacar (Aquesta és la tesi) que, a diferència de la resta de revolucions democràtiques, la Revolució Francesa fou una revolució laica; no pretenia cap reforma religiosa, sinó desfer el poder de l'Església catòlica francesa. I, per altra banda, s'enfrontà a l'aristocràcia i la va vèncer. 52. Alhora que es declaraven demòcrates i liberals, aquells filòsofs utilitaristes britànics es situaven, de fet, en la posició ideològica reaccionària de N'August Comte; propugnaven solucions socials que eren en desacord amb els principis democràtics. Aquells estudiosos creien que ells tenien la missió històrica de trobar solucions als problemes socials (O sigui, a la lluita dels obrers contra l'explotació capitalista). D'una manera o altra, aquells positivistes es comportaven com a científics de l'home i la societat; es a dir, cercaven solucions tocant a la porta de l'intel·lectualisme moral, que sempre és reaccionari. 53. A Els discurs sobre l'esperit positiu, En Comte, alhora que fa seu l'optimisme industrialista de Saint-Simon, no amaga el seu conservadorisme; declara la seva preocupació per les revoltes obreres i afirma que la qüestió essencial per a la societat és el manteniment de l'ordre i la moralitat. 54. A la manera de la república platònica, En Comte proposa una extravagant educació de la classe obrera, a fi que els obrers siguin ordenats, eficaços i defugin els vicis i els excessos, con si els obrers fossin un retardats mentals. 55. Al Regne Unit i als EUA, a diferència de França, es mantingué hegemònic i clar l'emotivisme moral. Els filòsofs de l'Univers anglosaxó molt rarament fan propostes d'utopies socials reaccionàries, com les que feia En Comte. 56. En Karl Marx es presentà com el nunci del socialisme científic. Pretenia fer valer com a lleis de la ciència les seves teories socials, econòmiques i polítiques. El fonament científic del socialisme venia assegurat per mitjà les dues noves ciències elaborades per Marx: el materialisme històric i el materialisme dialèctic. 57. Les teories d'En Marx contituïen una nova versió de l'intel·lectualisme moral; i una negació de l'emotivisme moral. En Marx denuncià les suposades democràcies com a instrument de domini de la burgesia. En Marx era el nunci de l'enterrament del sistema capitalista. I els enterradors havien de ser els proletaris. 58. Per a explicitar la necessitat de la revolució proletària i l'establiment de la dictadura del proletariat, En Marx elaborà dues noves teories com a reforç de la seva ciència social. Una és la teoria del proletariat i l'altra, la teoria del pensament del proletariat. 59. En Marx defineix el terme proletariat con el conjunt dels obrers de les empreses industrials. D'allò que és divers - els treballadors com a persones individuals -, En Marx en fa un tot homogeni i li dóna el nom de ''proletariat''. Però la realitat històrica ha mostrat a bastament la diversitat de respostes obreres; són abundants els casos de confrontació entre les diverses formacions obreres (com a cas que ho posà de relleu: l'inici de guerra civil entre anarquistes i comunistes, i entre troskistes i estalinistes al Principat de Catalunya, al juny de 1937). 60. Segons En Marx, les condicions d'inhumanitat a que són sotmesos els obrers de la gran indústria crea les condicions necessàries i inevitables per a la formació del pensament del proletariat. En Marx s'atreveix a afirmar que els pensaments dels obrers formaran un pensament únic, el pensament del proletariat, el qual, justament, conté les tesis marxistes primordials. O sigui, una vegada que els obrers prenguin consciència, descobriran les idees de Marx al seu pensament, a la manera que els habitants de la caverna d'En Plató, a la fi, descobrien les idees platòniques. 61. La teoria de la presa de consciència del proletariat és una mena de platonisme radical. En Marx afirma, amb pretensions de ciència, que la presa de consciència revolucionària, com la venguda de l'Esperit Sant, descendirà dins la ment dels obrers industrials . S'ha d'entendre que és una mena de ciència infusa. 62. Platonisme radical és aquest materialisme dialèctic. A la fi la humanitat sortirà de caverna de l'alienació. El proletariat serà el guia del bo, del  bell i del vertader. 63. Al 1848, els treballadors britànics no prestaren oïda a les crides de Marx, i no participaren a la revolució. Bé, En Marx, tampoc; a París estant, no tingué cap contacte amb els revolucionaris francesos. Es relacionava majorment amb emigrats alemanys i publicava articles exclusivament en alemany. Va publicar Das Manifest Kommunistischen Partei (El manifest del Partit Comunista), 1848, a Londres en alemany, cosa sorprenent i misteriosa si no se sap que el Partit Comunista de referència l'integraven a París En Marx i 14 sastres alemanys emigrats i que l'alemany era la llengua vehicular (Aclariment: als meus escrits, en referència a Marx, faig un constant exercici de desmitificació del Sant Marx cultivat pels marxistes). 64. Certament, les prediccions marxistes sobre la immediatesa de la revolució proletària no s'acompliren. Així, en referència a l'Anglaterra de la segona meitat del segle XIX, tot i tenir el capitalisme més desenvolupat, els obrers havien desplegat les seves Unions de manera que havien aconseguit una progressiva millora de les condicions de treball i dels seus drets socials i polítics. Entre altres raons, no s'havia acomplert la llei de l'empobriment creixent del proletariat. 65. La ciència de Marx tingué distingits continuadors. Els científics marxistes palesaren la seva gran habilitat per fer noves teories. Així, per exemple, En Lenin va elaborar la teoria de La baula més feble que explicava perquè la revolució havia triomfat a Rússia, un país on el capitalisme era poc desenvolupat. Els marxistes, emperò, fan teories així com els poetes fan poesies. 66. El Positivisme lògic o Filosofia analítica ha sigut el corrent predominant al segle XX. El Positivisme lògic pretenia sortir de la incertesa tradicional de la filosofia i establir les bases del llenguatge científic. El recurs a la lògica ha sigut el seu instrument essencial. Dins el Positivisme lògic, es distingiren els autor del Cercle de Viena, com En Rudolf Carnap, i filòsofs pròxims al Cercle, com Ludwig Wittgenstein o Karl Popper. 67. Una de les tesis essencials de la filosofia analítica és l'afirmació que la metafísica no és possible com a ciència; que les proposicions metafísiques són conseqüència d'un ús incorrecte del llenguatge; que, en darrer terme, les proposicions de caràcter metafísic no tenen significació, són incorrectes, mal construïdes. Feta la crítica definitiva a la metafísica, el Positivisme lògic es centra a la investigació del llenguatge científic. 68. Dels plantejaments i de les investigacions dels filòsofs analistes se'n deriva com una mena de confessió de la inutilitat de la filosofia. 69. Per altra banda, les investigacions dels analítics sobre la lògica i el llenguatge científic no desperten l'interès entre els estudiosos de les ciències de la natura. O sigui, els físics, majorment, desconeixen l'obra d'En Popper o d'En Wittgenstein (Podeu veure la temàtica al post En Popper i els neoconservadors). 70. Certament, el Positivisme i la Filosofia analítica són una derivació de l'Empirisme britànic. Però s'ha de destacar que mentre la crítica a la religió feta per En Hume inquietava a la Jerarquia anglicana, En Popper fa costat a la ideologia neoconservadora. En Wittgenstein i En Popper fan declaració expressa d'ésser molt respectuosos amb les creences religioses (Com a anècdota que il·lustra el cas: els Wittgenstein eren jueus conversos al protestantisme, però el petit Ludwig fou batejat com a catòlic en honor de la seva àvia materna que era catòlica. En Ludwig, ja gran, no va apostatar. 71. En Richard Rorty és figura destacada del neopragmatisme ianqui. Jo comentava en post que En aquesta nova versió del pragmatisme...En Rorty s'atreveix a fer un salt prodigiós que consisteix en afirmar també el relativisme de la ciència, en el sentit que les teories i les ''veritats'' de la ciència no contenen la realitat ontològica, sinó que són ''un joc de llenguatge'', un més, entre altres jocs de llenguatge, com són el de la poesia i el de la religió. La ciència és també una convenció; un joc de llenguatge útil, que ha demostrat ésser molt convenient per a aconseguir un major benestar de la societat. 72. En Popper sempre fa plantejaments conservadors respecte dels conflictes socials i polítics. Com a bon positivista, ell es presenta a sí mateix com a un lluitador per la llibertat i la ciència, i defuig a tractar del desordre que provoca el capitalisme. Ell entén que si es donen conflictes socials, llavors allò que importa és que els governants i els experts trobin solucions idònies per a superar el conflicte. 73. En Popper publicà La lògica de la investigació científica, a 1934, obra on exposa el mètode - la falsació - per a aconseguir una metodologia científica més rigorosa. Per altra banda, En Popper postula que l'estudi dels temes socials s'ha de fer amb un gran rigor científic; però ell no aplica el rigor als seus estudis socials. 74. Estranyament, En Popper va posar com a exemples d'enunciats que queden fora de la ciència els del Marxisme i els de la Psicoanàlisi. Al dir estranyament, vull significar que l'autor pren una postura discriminatòria al assenyalar els dos exemples citats; jo entenc que és desorientador posar justament el Marxisme com a exemple de no ciència. El Marxisme figura com una filosofia més al costat de les altres filosofies. Justament, el Marxisme fa costat al Positivisme al afirmar el materialisme, els valors de les ciències empíriques, l'utilitarisme, la crítica a la metafísica i a la religió, etc. I encara més estrany és posar l'obra d'En Freud com a exemple de no ciència, quan precisament la Psicoanàlisi es declara expressament positivista. Vull aclarir: una cosa es fer una crítica concreta a una determinada teoria freudiana, i una altra diferent escollir el freudisme com a exemple de treball no científic. Vull dir, si de cas, el que s'havia de destacar era que la teoria del metge En Freud havia trasbalsat tot el món filosòfic. En Popper és roí amb l'obra d'En Freud; roí i intel·lectualment insignificant (Podeu veure el post En Popper i els neoconservadors). 75. La gran maquinària de propaganda dels neoconservadors va fer una gran difusió del llibre d'En Popper La societat oberta i els seus enemics, obra que es centra a atacar a dos dels principals enemics de la societat oberta, En Plató i En Karl Marx. La crítica del marxisme és previsible en l'obra d'un neocon; ara, considerar la República d'En Plató com la principal causa del totalitarisme - cosa que fa En Popper - no només és rocambolesc, sinó que contradiu la postura oficial de la teologia agustiniana i de la tomista (És típica l'estampa medieval on es veu a Tomàs d'Aquino acompanyat de Plató i Aristòtil). 76. Els 40.000 economistes filòsofs que conformen el front de guerra ideològica dels neocons tenen com a icona a Friedrich Hayek. La tesi central de El camí de la servitud sosté que el sorgiment de la democràcia fou una conseqüència de les activitats dels emprenedors (emprenedors és la paraula preferida d'En Hayek per a denominar els capitalistes). 77. Els 40.000 economistes filòsofs van anunciant, sense treva, que la llibertat i la democràcia van de la mà amb l'economia de lliure mercat, que el mercat és el millor regulador de l'economia, que s'ha de donar més llibertat als emprenedors, que voler regular el mercat és negatiu per a l'economia i per a la democràcia, que les opcions socialistes condueixen a la servitud. 78. Els neocons, juntamment amb altres faccions de la classe dels capitalistes, pretenen guanyar la guerra ideològica per mitjà del control i domini dels mitjans de comunicació, la intervenció a les Universitats i la creació de Think Tanks que propaguin l'ideari neoliberal. 79. El projecte neoliberal suposa la creació d'un món virtual contraposat a la realitat social i a la realitat històrica. 80. Allò que mostra la realitat és que la classe dels capitalistes, en tot moment, malaveja per tal d'afeblir els avanços socials aconseguits per les classes treballadores. 81. Segons ens mostra la realitat històrica, els capitalistes britànics van propugnar tot de mesures violentes contra les demandes democràtiques dels sindicats. Els capitalistes italians van donar suport al règim de Mussolini. Els capitalistes alemanys i austríacs van apostar a favor del règim nacional-socialista de N'Adolf Hitler. Els capitalistes britànics participaren amb entusiasme a totes les iniciatives imperialistes i militaristes de la Corona. Els capitalistes catalans, majorment, van donar suport al règim del general Franco (En Francesc Cambó, el líder de la Lliga Regionalista, i un dels majors financers del Principat de Catalunya, al setembre del 1936, fa fer públic que feia costat a la rebel·lió militar i no va amagar que feia aportacions econòmiques a la causa franquista) (I el suport financer d'En Joan March al general Franco fou decisiu per a l'èxit del cop d'Estat)  . Els predicadors de la llibertat de mercat sempre són presents en els cops d'Estat contra els règims democràtics i sempre es posen al servei de les dictadures (En Hayek i la Mont Pelerin Society donaren públic suport al cop d'Estat del general Pinochet). 82. Els neoliberals, per a fer front a les creixents contradiccions econòmiques reals que ells mateixos provoquen, intenten crear una societat virtual on els esclaus, feliços, es calcen les pròpies cadenes. 83. El món virtual imaginat pels capitalistes és el món a l'inrevés: la llibertat és la llibertat dels capitalistes; l'abscés al benestar, l'acumulació de la riquesa en mans de les elits; la igualtat, la igualtat dels miserables. La solidaritat virtual seria semblant a l'amor cristià del Sant Ofici. 84. Per a la construcció d'aquest món virtual, els seguidors d'En Hayek han establert una santa aliança amb les Esglésies cristianes, institucions aquestes molt expertes en oferir recompenses virtuals als pobres i als humiliats. En Ratzinger és un propagandista entusiasta de la paràbola d'En Llatzer i el ric Epuló, de l'Evangeli de Lluc.

     


    0 0

    [25/12] Congrés de «Los Desheredados» - Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups - VI Congrés de l'FNOA - Refundació de l'AIT - Bompeix - Cavallazzi - Maynar - Garnier - Jelinek - Martín Arjona - Capdevila - Díaz - Aragüés - García Casino - Perlongher - Mac-Nab - Bovshover - Durupt - Souvenance - Lidón

    Anarcoefemèrides del 25 de desembre

    Esdeveniments

    Grup de pagesos tancats a la presó de Jerez acusats de complicitat amb «La Mano Negra» («La Ilustración Española y Americana» del 22 de març de 1883)

    Grup de pagesos tancats a la presó de Jerez acusats de complicitat amb «La Mano Negra» (La Ilustración Española y Americana del 22 de març de 1883)

    - III Congrés Revolucionari de «Los Desheredados»: Entre el 25 i el 28 de desembre de 1884 té lloc a Cadis (Andalusia, Espanya), organitzat pel grup dissident anomenat Associació Internacional dels Treballadors de la Regió Espanyola «Los Desheredados», el III Congrés Revolucionari clandestí d'aquesta organització. Durant el II Congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) celebrat el setembre de 1882 a Sevilla sorgí un grup radical enfrontat amb el Consell Federal de l'FTRE partidari de l'organització clandestina que s'escindí. Després d'aquest congrés, el Consell Federal procedí a expulsar els partidaris d'aquest grup (Miguel Rubio, Francisco Gago, Pedro José Durán, Manuel Oca, Rafael Moreno, Andrés Barbadilla, José Rachel, Ricardo Arana, José Ponce, Antonio Bonilla) sobre tot d'Andalusia, però també de Madrid i de Valladolid, fet que provocà reaccions contràries a Catalunya. El grup escindit sostenia tesis anarcocomunistes i el seu representant més conegut fou Miguel Rubio. El seu àmbit d'incidència se situava sobretot al sud d'Andalusia (Màlaga, Cadis, Sevilla) i proposava la utilització dels mètodes violents per accelerar la revolució social. Desconfiaven de les tàctiques legalistes del Consell Federal, del grup català i de Serrano Oteiza. Les seves tesis es van veure enfortides per grups d'Arcos i de Jerez que asseguraven seguir els acords del X Congrés General de l'AIT de Londres del 14 al 19 de juliol de 1881 (premsa clandestina, lluita violenta...). Els escindits, anomenats«Els Desheredados» i encapçalats per Miguel Rubio i Manuel Pedrote, celebraren un I Congrés Revolucionari a finals de 1882, que acordà mantenir l'extremisme del bienni de 1879-1880; posteriorment, en 1883, es realitzà un II Congrés Revolucionari a Sevilla --altres fonts exposen que aquests dos congressos es realitzaren el mateix 1884, el primer el gener i el segon en data indeterminada. El III Congrés Revolucionari, l'únic constatat, ja que publicaren un opuscle de la reunió clandestina, se celebrà entre el 25 i el 28 de desembre de 1884 a Cadis i fou titllat pel Consell Federal de l'FTRE com«Congrés dels Pertorbadors». Hi assistiren delegats de Cadis, San Fernando, Puerto Real, Chiclana, Jerez, Trebujena, Lebrija, Las Cabezas, Bornos, Arcos, Ubrique, Grazalema, Algatocín, Setenil, Arriate, Villamartín, Atajate, Sanlúcar, Sevilla, Arahal, Lora del Río, Marchena, Manzanares, La Campana, Huelva, Madrid, València, Xàtiva, Alcoi, Barcelona, Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sabadell i un membre de la Comissió Federal. En aquest congrés s'elaboraren estatuts propis que limitaven l'autoritat del Consell Federal, afavorien la llibertat de discussió i exigien un major compromís pràctic. El grup dissident comptà amb un òrgan de premsa, La Revolució Social (Sevilla, 1884). Aquesta branca escindida entrà en ràpida decadència ja que la repressió contra la Internacional se centra en aquest grup. No obstant això, en 1885 encara un manifest obrerista lamentava la ruptura existent entre federats, comunistes i desheretats tal com es va observar en el Congrés barceloní de 1885. L'escissió de «Los Desheredados» vingué a confirmar la fràgil unitat de l'FTRE i que existia un corrent contrari als tripijocs circumstancialistes i favorable a la política insurreccionalista, molt forta a Andalusia, per a la qual cosa l'FTRE no tenia en consideració la desesperada situació d'una part del proletariat camperol.

    ***

    Grup anarquista jueu de Londres (ca. 1925)

    Grup anarquista jueu de Londres (ca. 1925)

    - Constitució de la Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups: Entre el 25 i el 26 de desembre de 1902 té lloc a Londres (Anglaterra) el congrés constitutiu de la«Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups in Great Britain and Paris» (Federació de Grups Anarquistes de Llengua Jiddisch de Gran Bretanya i de París). A partir del 20 de març de 1903, el periòdic Arbeter Fraynd (Amics dels Treballadors) passarà a ser el seuòrgan d'expressió. En 1905 la Federació comptarà amb 19 grups al Regne Unit i una desena només a Londres, sobretot a l'East End. La influència de Rudolf Rocker, fundador del projecte,és immensa des de la seva arribada a Londres en 1895, malgrat la seva tardana integració en el moviment jiddisch. Només altre emigrat de dimensió internacional, Rudolf Grossman (Pierre Ramus), li farà ombra en el moviment anarquista d'aleshores. A partir de 1906, la Federació comptarà amb un important centre a Jubilee Street, el Centre Cultural Jueu, que disposarà d'una impremta, d'una companyia teatral --animada per Rudolf Rocker, per sa companya Milly Witkop i per Moskovitx-- i d'una escola --portada per Jim Dick, Nelly Ploshonsky-Dick i Fermin Rocker, i amb un programa educatiu semblant al desenvolupat per les Universitats Populars d'aleshores. Tot aquest projecte llibertari jiddisch estava força lligat al moviment sindicalista. En 1907, dels 14 sindicats purament jiddisch, 10 es declararan anarcosindicalistes.

    Constitució de la Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups (25 i 26 de desembre de 1902)

    ***

    Pagesos revolucionaris

    Pagesos revolucionaris

    - VI Congrés de l'FNOA: Entre el 25 i el 27 de desembre de 1918 té lloc al local de la Societat de Paletes «La Constructora Valenciana» de València (País Valencià) el VI Congrés i últim de la Federació Nacional d'Obrers Agricultors (FNOA), també anomenada Federació Nacional d'Agricultors (FNA). Aquest congrés marcà l'apogeu d'un sistema d'organització pagesa (societarisme) i el naixement d'una altra més acord amb els temps (anarcosindicalisme). Van estar representades 99 seccions (del Principat de Catalunya, del País Valencià i d'Andalusia) amb 25.092 associats, per 57 delegats. Entre els seus acords destaquen, per la seva importància, l'adhesió en bloc de l'FNOA a la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que l'FNOA continuaria funcionant en tant no se celebrés el projectat congrés de la CNT. Si en aquest congrés es decidia dissoldre la resta de federacions d'ofici, aleshores es procediria a dissoldre la d'agricultors. Altre punt molt discutit en aquest VI Congrés fou la conveniència de seguir publicant La Voz del Campesino, òrgan de l'FNOA, que acabà acordant-se que continués publicant-se fins que sigues funcionant l'FNOA. També es decidí que tant l'FNOA com el seu òrgan continuessin a Jerez fins a la celebració del congrés confederal i si en aquest s'acordava que continués existint l'FNOA fossin traslladats aquesta i el periòdic a Pedralva. Altres acords que es van prendre foren felicitar i fer costat els pagesos russos, rebutjar la política parlamentària com a eina de lluita, refusar la fusió de la CNT amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT), condemnar el treball a escarada, obligatorietat d'afiliació dels jornalers a les localitats que s'hagin traslladat temporalment per evitar els esquirols, aplicar l'acció directa contra els pseudoanarquistes, autonomia de les societats per a la declaració de vagues, encara que la finalitat perseguida és l'abolició dels salaris cal exigir augment dels salaris, activació d'una campanya per a l'abaratiment de les subsistències, abolició de la propietat privada, reivindicació de la jornada de vuit hores entre abril i setembre i de sis hores la resta de l'any, vaga general com a eina de lluita, reivindicació del conreu de terres incultes, donar suport als presos socials, boicotejar la premsa burgesa i exigir la sindicació de tots els treballadors, entre altres resolucions. Per al 29 de desembre estava convocat un míting de clausura al Cinema Escalante, amb el suport d'altres sindicats (ebenistes, boters, ajustadors, forjadors, ferrers, forners, etc.), però el governador civil de València el prohibí en l'últim moment. Encara que el model de sindicalisme que patrocinava la CNT era contrari a la creació de Federacions d'Indústria, pels problemes de burocràcia que poguessin portar, en el cas de la FNOA, la seva integració en l'estructura de la CNT no serví per proporcionar major força al moviment camperol, ja que en la pràctica es demostrà el contrari i a més es desfeia la necessària coherència entre les diverses seccions, les quals, per les seves especials característiques estaven necessitades d'una major cohesió. L'adhesió a la CNT de cap manera significà que a partir d'aquest moment l'agricultor, especialment andalús, passés a un segon pla, tal com confirma el fet que entre 1918 i 1919 només a Còrdova es donin 184 vagues pageses, i com també confirma la importància donada al boicot --efectiu gràcies a l'elevada afiliació--; també entre 1917 i 1922 van abundar els incendis de collites i les apropiacions col·lectives.

    ***

    Un dels anagrames de l'AIT

    Un dels anagrames de l'AIT

    - Refundació de l'AIT: Entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923 té lloc a Berlín (Alemanya), a iniciativa de l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker, el Congrés Internacional de Sindicals, que va donar lloc a la refundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària. Va arreplegar organitzacions anarcosindicalistes de diversos països que representaven milions d'adherits: va comptar amb les adhesions d'Alemanya (Freie Arbeiter Union), Argentina (Federación Obrera Regional Argentina), Xile (Trabajadores Industriales del Mundo), Dinamarca (Unió per a la Propaganda Sindicalista), Espanya --els delegats de la Confederació Nacional del Treball no van poder arribar a temps perquè van ser detinguts per la policia a París i només van participar al final--, Itàlia (Unione Sindicale Italiana), Mèxic (Confederació General de Trabajadores), Noruega (Norsk Syndikalistik Federation), Portugal (Confederaçao General do Travalho) i Suècia (Svriges Arbetares Centralorganisation), a més de consellistes, d'unes minories russa i txecoslovaca, i d'alguns observadors de l'oposició en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) francesa que formaren el Comité de Défense Syndicaliste Révolutionnaire. Els secretaris en van ser Rudolf Rocker, Augustin Souchy i Alexandro Schapiro. El congrés va confirmar els acords anarcosindicalistes de la Conferència de Berlín --que havia tingut lloc entre el 16 i el 18 de juny de 1922--, tot rebutjant la conclusions de les reunions internacionalistes reformistes d'Amsterdam i de la Internacional Sindical Roja (ISR) de Moscou. Aquesta nova internacional del sindicalisme revolucionari seria de tipus anarquista, independent de qualsevol partit polític, revolucionària i federalista, i s'anomenaria, a suggeriment de Diego Abad de Santillán, Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per marcar clarament la seva continuïtat amb la Primera Internacional antiautoritària (1864-1876). Prioritari seria en aquells anys la lluita contra el feixisme i el comunisme totalitaris. Els mètodes de lluita anarcosindicalistes serien l'acció directa, la vaga general, el boicot i la solidaritat entre els treballadors. El congrés rebutjarà totalment l'Estat, l'Església, l'Exèrcit i el parlamentarisme. La presència dels sindicats americans, fins aleshores aliens a aquestes reunions, sembla que va ser gràcies a la tasca desenvolupada per Abad de Santillán. En el congrés van participar nombrosos sindicalistes de la vella escola: Jensen, Lindstan, Severin, Lansik, Lehning, De Jogh, Borghi, Orlando, Abad de Santillán, etc. El congrés, que es reunia clandestinament, va ser interromput en dues ocasions per la policia.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca d'Eugène Bompeix (3 de juliol de 1894)

    Foto policíaca d'Eugène Bompeix (3 de juliol de 1894)

    - Eugène Bompeix: El 25 de desembre de 1840 neix a Sent Martin de Terrassús (Llemosí, Occitània) l'anarquista Eugène Martial Bompeix. Vivia al número 16 del carrer de París d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) i regentava una taverna de la qual s'encarregava durant el dia sa companya mentre ell treballava, des del 1889, en una fàbrica metal·lúrgica de la ciutat. En aquesta taverna es reunien tots els dissabtes els anarquistes d'Ivry-sur-Seine i de Vitry-sur-Seine (Illa de França, França), a les quals ell assistia i prenia part en les discussions. El 26 de desembre de 1893 va ser inscrit en una llista d'anarquistes del departament del Sena i en una altra establerta el 20 de febrer de 1894 per la Prefectura de Policia. L'1 de juliol de 1894, després de la detenció de cinc anarquistes d'Ivry i de Vitry, el seu domicili va ser escorcollat per la policia sense cap resultat. Dos dies després, va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i alliberat el 5 de juliol. Una petició en el seu suport va ser signada per comerciants i habitants d'Ivry i dirigida al jutge instructor. El 29 de juny de 1895 el jutge d'instrucció l'eximí de la inculpació del delicte d'«associació criminal». El 31 d'octubre de 1896 va ser inscrit en una llista de verificació d'anarquistes de la barriada establerta per la Prefectura de Policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    El jove Raffaele Cavallazzi (ca. 1872)

    El jove Raffaele Cavallazzi (ca. 1872)

    - Raffaele Cavallazzi: El 25 de desembre de 1852 neix a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el tipògraf i propagandista anarquista Raffaele Cavallazzi. Sos pares es deien Antonio Cavallazzi, secretari municipal, i Fortunata Budini. Sa família compta entre els seus membres diferents protagonistes de conspiracions i de fets d'armes durant el Risorgimento. Va créixer en un ambient impregnat d'ideals patriòtics i d'idees socialment avançades. A diferència de sos germans Arnaldo i Giuseppe, ambdós estudiants universitaris, ell va interrompre els seus estudis ben aviat. Amb 14 anys, després que esclatés en 1866 la III Guerra d'Independència, volgué amb son germà Arnaldo i alguns cosins allistar-se voluntari per a lluitar amb els garibaldins o amb l'exèrcit regular, però son pare ho va im ppedir per la seva joventut. A partir de 1869 patí algunes petites condemnes per delictes menors. Sembla que fou a mitjans de la dècada dels setanta quan s'adherí, juntament amb son germà petit Ercole, al moviment anarquista i que participà en la insurrecció internacionalista bakuninista de 1874 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Formà part del primer nucli de militants de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Castel Bolognese, amb Antonio Borghesi i Filippo Guadagnini, jugant un paper tant important que la policia el qualificà de «cap dels anarquistes» de la localitat. A partir de 1880 començà a aparèixer en els informes policíacs i en els periòdics socialistes. Bon orador, en 1881 parlà per primera vegada en públic en ocasió d'una commemoració unitària (anarquistes, socialistes i republicans) de la batalla de Mentana, que enfrontà el 3 de novembre de 1867 les tropes franceses amb les garibaldines en el transfons de la unificació italiana. Es casà amb Maria Contoli, filla d'una família acomodada que comptà personalitats destacades entre els seus membres (clergues, teòlegs, historiadors, escriptors, etc.), amb qui tingué cinc infants: Arnaldo (1878), Giuseppina (1880), Ribelle (1885), Fortunata (1887) i Giannina Luce Anarchica (1890); sos dos fills, Arnaldo i Ribelle, esdevindran destacats militants anarquistes. El setembre de 1881 Raffaele Cavallazzi va ser condemnat per«conspiració i atemptats contra la seguretat interna de l'Estat» i el 15 de juny de 1883 fou novament sentenciat a un any de presó per«possessió d'armes perilloses i per contravenció del Reglament ferroviari». Aquests episodis judicials seran els primers d'una llarga cadena de detencions, arrests, advertències i persecucions de tota mena que patí durant sa vida i que li van crear nombrosos problemes econòmics i dificultats per a mantenir sa família. Cada 18 de març, data de commemoració de la Comuna de París, i cada Primer de Maig posava la bandera roja a la finestra. Va vendre la premsa a l'estació ferroviària, aprofitant l'avinentesa per rebre i distribuir els periòdics anarquistes d'arreu d'Itàlia i de l'estranger que li passaven els companys en trànsit per l'estació. Durant la dècada dels vuitanta a Castel Bolognese la fractura entre socialistes i anarquistes no es encara forta, tot i les polèmiques entre Andrea Costa i els anarquistes intransigents, especialment Errico Malatesta. Entre 1881 i 1884 aparegué en Avanti! correspondència que demostrà les intenses relacions entre Cavallazzi i els primers socialistes anarquistes amb Costa. La separació de les dues tendències polítiques es produí amb un cert retard i Cavallazzi en fou el promotor. En 1892 va ser expulsat «per comportament autoritari» del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Castel Bolognese, fundat l'1 de maig de l'any anterior per anarquistes, socialistes i republicans–aquest cercle va ser dissolt per l'autoritat en 1894. En solidaritat amb ell, deixaren el CSS una desena de socis, exponents del sector anarquista intransigent; hi havia un sector anarquista «possibilista», contrari a la ruptura amb els altres components socialistes argumentant que aquesta podria donar lloc a la dissolució del CSS. L'any següent va ser denunciat per la policia, juntament amb altres companys (Antonio Garavini, Giuseppe Minardi i Michele Fantini), arran d'un episodi anticlerical a Castel Bolognese que provocà un gran enrenou a la Romanya: durant la nit del 21 de maig de 1893 l'estàtua de la marededéu de l'església de San Francesco, en ocasió de la Festa de Pentecosta, va ser decapitada. Condemnat en primera instància, va ser absolt, juntament amb Garavini i Minardi –Fantini havia estat absolt en el primer judici–, pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) en l'apel·lació del 22 d'octubre de 1893 per «culpabilitat no provada». Durant els primers mesos de 1894 fou el promotor d'algunes reunions encaminades a la constitució dels «Fasci dei Lavoratori» (FL, Feixos dels Treballadors) a Romanya, a semblança dels creats a Sicília. El 31 de maig de 1894 participà en la manifestació de solidaritat amb els FL sicilians que tingué lloc a Castel Bolognese i per aquest episodi va ser processat, juntament amb altres 18 anarquistes i socialistes (Ugo Biancini, Giovanni Borghesi, Salvatore Borghesi, Francesco Budini, Pietro Budini, Paolo Dall'Oppio, Luigi Dal Prato, Pietro Garavini, Antonio Magnani Mario Panazza, Carlo Prelati, Francesco Prelati, Antonio Raccagna, Tomaso Rivalta, Pietro Scardovi, Bruto Solaroli, Francesco Zanelli i Giuseppe Zanelli), i condemnat a tres mesos de detenció i a una forta multa per«incitació a delinquir». El 7 de desembre de 1894 el Tribunal de Ravenna el va condemnar a 19 mesos de reclusió, a una multa de 400 lires i a dos anys de vigilància per«associació criminal», en un procés que involucrà altres anarquistes de Castel Bolognese (Ugo Biancini, Giovanni Borghesi, Francesco Budini, Pietro Garavini, Vincenzo Lama i Mario Scardovi). L'abril de 1896 obtingué la llibertat, però poc després tornà a entrar a la presó per a purgar uns mesos per altres condemnes menors. També va ser proposat perquè li fos assignada la residència obligatòria. Per fugir de tota aquesta persecució decidí emigrar. Amb un passaport en ordre, el 29 d'octubre de 1896 s'embarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia) a bord del vapor Gergovia cap a Buenos Aires (Argentina). Tres anys després, el 19 d'octubre de 1899 retornà a Castel Bolognese i immediatament va ser citat per les forces de seguretat per notificar-li que havia de «mantenir una conducta regular, especialment en la línia política», advertència que no causà cap efecte ja que immediatament reprengué la seva activitat llibertària engegant-se de bell nou la persecució per part de les autoritats. El 23 de setembre de 1900, a resultes del clima repressió desencadenat arran del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci, va ser denunciat per«associació criminal» com a membre organitzador el Grup Socialista-Anarquista de Castel Bolognese, que havia estat dissolt per les autoritats; davant això s'amagà, però el Tribunal de Ravenna finalment l'exonerà. Durant els anys successius viatjà arreu d'Itàlia (Milà, etc.) i de l'estranger (Alemanya, etc.), oficialment buscant feina, però sense èxit. Quan retornava de l'Argentina, començà a manifestar-se-li problemes a la vista, que el van portar a perdre la visió completa d'un ull. Cap el 1900 son fill Arnaldo fundà la«Tipografia Cavallazzi», impremta comercial que també jugà un gran paper polític, ja que estampà fins a l'arribada del feixisme un gran nombre de periòdics anarquistes i esquerrans i no només de Castel Bolognese. Durant una dècada fou el titular de la impremta, on col·laborava tota la família, però sempre jugant un paper secundari. El nou clima polític menys repressiu creat a començament del segle no implicà que deixés de patir denúncies i processos. En 1903 va ser condemnat per haver distribuït el 18 de març sense autorització un número únic d'una publicació commemorativa de la Comuna de París. Durant la nit del 22 d'octubre de 1905 va ser detingut, juntament amb altres companys, per la protesta que seguí a la notificació, per part del delegat de la Seguretat Pública de Castel Bolognese, de la dissolució d'una reunió pública on participava l'orador republicà Pirro Gualtieri de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). L'endemà, mentre era traslladat a la presó de Faenza (Emília-Romanya, Itàlia), aconseguí fugir espectacularment amb son fill Arnaldo, Armando Borghi i Pirro Gualtieri. Jutjat posteriorment pel Tribunal de Ravenna, el 23 de novembre de 1905 va ser condemnat per aquesta fugida a 51 dies de reclusió i a una multa de 100 lires. En els anys posteriors continuà arreplegant denúncies i processos, patint algunes condemnes menors, sobretot per «ultratges» als carrabiners i per«enganxada de cartells». Continuà desenvolupant una intensa activitat llibertària, participant en reunions i congressos anarquistes a Castel Bolognese i a ciutats veïnes. En 1911 la gestió de l'empresa tipogràfica familiar passà completament a les mans de son fill Ribelle, juntament amb ses germanes, i ell es dedicà sobretot a enquadernar llibres. El febrer de 1913 assistí al Congrés Anarquista d'Emília-Romanya celebrat a Faenza. El juny de 1914 participà en l'anomenada «Setmana Roja», motí popular en el qual va ser atacada i incendiada l'estació ferroviària de Castel Bolognese, figurant entre els detinguts per aquest fet. Arran d'una amnistia, va ser alliberat sense procés. El 26 de maig de 1915 va ser sorprès pels carrabiners mentre distribuïa clandestinament manifests contra la guerra. Posteriorment, el 22 de setembre de 1916,va ser detingut mentre arengava els joves de Faenza de la quinta de 1987 incitant-los a rebel·lar-se amb la frase: «Heu de fer la revolució i cridar:"A baix la guerra! A baix Itàlia! Visca la Internacional".». Durant la postguerra molts dels joves anarquistes consideraren el seu caràcter com a massa autoritari i intolerant. Després de l'adveniment del feixisme, vell i gairebé cec, va ser agredit per un dels fundadors del Partit Nacional Feixista (PNF) local qui, amb menyspreu, li va tallar una part de la barba; ell patí l'ultratge amb dignitat, cridant-li a la cara: «Era una anarquista amb barba, ara sóc un anarquista sense ella». En 1928 va ser esborrat de la llista de subversius de les autoritats a causa de la seva avançada edat i per la seva gairebé completa ceguesa, que feien d'ell una«persona no perillosa». Fins al darrer moment conservà els seus ideals anarquistes. Raffaele Cavallazzi va morir el 9 de gener de 1934 a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia).

    Raffael Cavallazzi (1852-1934)

    ***

    Luis Maynar Duplá aprova les oposicions ("El Siglo Futuro". Madrid, 8 de juny de 1912)

    Luis Maynar Duplá aprova les oposicions (El Siglo Futuro. Madrid, 8 de juny de 1912)

    - Luis Maynar Duplá: El 25 de desembre de 1887 neix l'anarcosindicalista Luis Maynar Duplá, també citat com Mainar. En 1912 guanyà l'oposició d'administratiu d'Instrucció Pública i en 1919, amb altres joves (Vicente Campo, Ramón Acín, Miguel Frago, José Jarne, Eugenio Lergurburu, Lorenzo Avellanas, Jacinto Biarge, Florencio Olivera, Félix Gil, Felipe Ascaso, Juan Arnalda, Calixto Valero, Juan Jalle, Ramón Rodríguez, Ramón Espluga i Luis Amella), signà una crida al jovent d'Osca amb la finalitat d'organitzar una agrupació llibertària, sota el nom de «Nueva Bohemia», i on podrien participar republicans de totes les tendències. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Aragó, es mostrà contrari a la «gimnàstica revolucionària» promoguda per Joan García Oliver. Durant els anys trenta freqüentà la tertúlia saragossana que es reunia al cafè Salduba, amb Miguel Abós i els germans Alcrudo, i fou íntim amic de la família Acín. Va ser nomenat cap de la Secció Administrativa de Primera Ensenyança de la província de Saragossa. Arran del cop d'estat de juliol de 1939, pogué fugir de la Saragossa ocupada pels feixistes i visqué a La Pobla de Montornès (Tarragonès, Catalunya). Més tard retornà a Saragossa. El març de 1947, arran de les batudes policíaques contra els llibertaris a Aragó, la Rioja i Navarra, va ser detingut amb altres companys (Cebrián, Juan Ignacio, Emilio Andrés, José Pastor, Luis Miranda, Antonio Palacios, Francisco Sanclemente, Azais, Francisco Saro i José Jiménez). Luis Maynar Duplá va morir el 20 de març de 1979 a Saragossa (Aragó, Espanya).

    ***

    Foto policíaca d'Octave Garnier (1908)

    Foto policíaca d'Octave Garnier (1908)

    - Octave Garnier: El 25 de desembre de 1889 –algunes fonts citen erròniament el 2 de desembre– neix a Fontainebleau (Illa de França, França) l'anarquista il·legalista, un dels fundadors de la «Banda Bonnot», Octave Albert Garnier, conegut com Le Terrassier. Sos pares es deien Élie Germain Garnier, peó de camins que morí quan era petit, i François Anastasie Desmurs. De ben jovenet començà a treballar de carnisser i de forner. A partir dels 13 començà a realitzar petits robatoris i a partir dels 17 anys va ser condemnat en tres ocasions i passà alguns mesos empresonat, fet que encara el radicalitzà més. Un cop lliure, s'interessà pel sindicalisme –va ser empresonat durant tres mesos per participar en una vaga– i començà a freqüentar els cercles anarcoindividualistes. L'agost de 1910, després de dos empresonaments successius, un d'ells per agressió, decidí fugir a Bèlgica per evitar fer el servei militar. A l'estranger, gràcies als ensenyaments dels companys anarquistes, aprengué les arts del robatori en domicilis i de la falsificació, a més de conèixer Marie Vuillemin (La Belge), que esdevingué sa companya. Buscat per robatori, l'abril de 1911 fugí amb sa parella cap a França i a finals de novembre d'aquell any, a la seu del periòdic L'Anarchie, dirigit per Victor Serge, Garnier conegué Jules Bonnot. Més tard passà a viure amb sa companya a la comunitat anarquista de Romainville (Illa de França, França) amb els membres de la futura «Banda Bonnot» (Raymond Callemin, Jean De Boë, Édouard Carouy i Victor Serge). Dins d'aquest ambient, el seu pensament polític anarcoindividualista es decantà cap a l'il·legalisme. A la comuna de Romainville adoptà la «dieta científica», segons la qual es prohibien la sal, el alcohol i la carn a favor d'una alimentació vegetariana acompanyada d'arròs integral i aigua. A resultes d'una escissió ideològica en el si de L'Anarchie, la parella passà a viure a París i ell començà a treballar d'obrer terrelloner, participant en les vagues de Chars i Cergy (Illa de França, França). Per arribar a fi de mes compaginava la feina amb petits assalts a domicilis, però necessitava cops de major envergadura i amb Callemin començà a projectar activitats anarcoil·legalistes en grup; el grup que es formà fou conegut primerament com els«Bandits de l'Auto» i més tard com la «Banda Bonnot». Amb Callemin i Bonnot robaren un automòbil que el 21 de desembre de 1911 utilitzaren en l'assalt d'una oficina bancària de la «Société Générale», on un caixer resultà ferit. El 27 de febrer de 1912 matà un agent, que casualment tenia el seu mateix llinatge, que va intentar aturar-lo per excés de velocitat; i dos mesos després van ser dos empleats de banca. Mentrestant, la premsa burgesa blasmà de valent amb els, també anomenats, «Bandits Tràgics». Després de les detencions d'André Soudy, Carouy, Callemin i Élie Monnier, i, posteriorment, la mort de Bonnot i Joseph Dubois el 28 d'abril de 1912 a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), només quedaven lliures ell i René Valet. El 14 de maig de 1912 ambdós van ser encerclats al seu amagatall de Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) per un gran dispositiu policíac (50 detectius, 250 agents de la policia de París, guàrdies republicans i 400 zuaus del Fort de Nogent) i, alertada per la premsa, una gran gentada que volia assistir a la fi de la banda. Armatsúnicament amb set pistoles semiautomàtiques de 9 mm i dos fusells Mauser de canyó llarg, i després de cremar més de 10.000 francs en bitllets, fruits de les seves accions, es prepararen per a la resistència. Decidits a acabar terminantment amb els perseguits, les autoritats col·locaren un quilo i mig de melinita a la casa, la qual explotà a les dues de la matinada del 15 de maig de 1912. Els resistents no moriren per l'explosió, però quedaren inconscients. Valet va ser assassinat al furgó policíac que el transportava a l'hospital i Octave Garnier va ser rematat al mateix lloc de l'explosió amb un tret de pistola a la templa dreta. L'endemà els cossos de Valet i de Garnier van ser llançats en una fossa comuna del cementiri de Bagneux (Illa de França, França).

    Octave Garnier (1889-1912)

    *** 

    Wilhelm Jelinek

    Wilhelm Jelinek

    - Wilhelm Jelinek:El 25 de desembre de 1889 neix a Głuchołazy (Silèsia, Prúsia; actualment pertanyt a Polònia) el militant anarcosindicalista alemany Wilhelm Jelinek (Willi Jelinek). Va viure a Zwickau, ciutat industrial de Saxònia. Membre de la Unió General de Treballadors i col·laborador del setmanari Proletarischer Zeitgeist (L'Esperit dels Treballadors), editat a Zwickau entre 1922 i 1933. En maig de 1945 és un dels sis membres de la Unió General de Treballadors de Zwickau que va poder sobreviure de la Gestapo; altres 27 van morir. En aquesta part d'Alemanya, que aleshores quedaria sota control militar soviètic després de la victòria de l'Exèrcit Roig sobre els nazis, Jalinek intentaria fer renéixer l'organització contactant amb els subscriptors de Proletarischer Zeitgeist que tenia d'una llista que havia pogut amargar. Però les autoritats russes unificarien sota el nom d'SED (Partit Socialista Unificat) totes les forces d'esquerra per fer un gran partit sota el seu jou. Elegit pels obrers com a president del comitè d'empresa de la fàbrica on treballava, Jalinek també va ser membre del sindicat FDGB, però des del moment que va començar a denunciar les maniobres dels comunistes i de la dictadura del proletariat, esdevé un enemic a abatre. El 10 de novembre de 1948 és detingut amb sa dona i son gendre, i seran interrogats sobre els seus lligams amb el company Willy Huppertz de Mulheim, a qui Jalinek havia lliurat la llista d'abonats al setmanari. Transferit a l'antic camp nazi de Sachsenhausen, on ara són internats els opositors al règim comunista, s'ajuntarà als nombrosos anarquistes detinguts al novembre de 1948 i a la primavera de 1949. Però per mor de la seva activitat clandestina a l'interior del camp, que havia aconseguit reagrupar els companys, serà transferit al camp de Bautzen, on les condicions encara són més dures i que donaran lloc el març de 1950 a una revolta desesperada. Jelinek intentarà fer passar informació a l'Alemanya de l'Oest sobre les condicions miserables de milers de detinguts. El 20 de març de 1952, la seva filla constata que es troba bé de salut en una visita, però quatre dies després, el 24 de març de 1952, Wilhelm Jelinek morirà en circumstàncies desconegudes al camp de Bautzen (Saxònia, República Democràtica d'Alemanya; actualment Alemanya).

    ***

    José Martín Arjona

    José Martín Arjona

    - José Martín Arjona: El 25 de desembre de 1892 neix a Herrera (Sevilla, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Puente Genil (Còrdova, Andalusia, Espanya)– el periodista, escriptor i dramaturg anarquista José Martín Arjona. Fill d'una família modesta, passà la seva infantesa a les mines de Mora (Huelva, Andalusia, Espanya) i de jove retornà a Herrera i es dedicà a l'agricultura i a escriure. Atret pel moviment anarquista, a la seva localitat natal fundà l'Ateneu Obrer i la Societat d'Agricultors «El Progreso», a més d'editar un periòdic anarcosindicalista. Amb Aquilino Medina, fundà a Puente Genil una editorial especialitzada en la publicació de fullets esquerrans. Per la seva activitat llibertària durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a París (França). A la capital francesa dirigí el periòdic Sherion, amb el qual fustigà la dictadura i la monarquia espanyoles, i estrenà la seva obra dramàtica de costums andaluses Cruces de sangre. Cap al 1923 retornà a la Península i a Madrid començà a col·laborar, sobretot amb articles sobre política internacional, en el periòdic La Libertad, a més de participar en xerrades, conferències i tertúlies, com ara la del Cafè La Rotonda, amb Rodrigo Soriano, Ortega y Gasset i Unamuno. A més de les seves col·laboracions periodístiques, es guanyava la vida com a envernissador, ofici que mai no abandonà. Va ser tancat, per la Llei d'Ordre Públic, a la presó Model de Madrid durant quatre mesos, amb Gregorio Marañón, Eduardo Barriobero i altres. Posteriorment va ser empresonat en diverses ocasions, patint incomunicacions de fins a 40 dies. Va ser vicepresident de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Durant aquesta anys col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara ¡Despertad!,Estudios, Generación Consciente, La Revista Blanca,Tierra y Libertad, etc., a més de diversos periòdics esquerrans llatinoamericans. El setembre de 1929 col·laborà en el número especial de la revista alacantina La Raza Ibera en suport a l'artista anarquista d'Alfons Vila Franquesa (Juan Bautista Acher o Shum), aleshores tancat al penal del Dueso. José Martín Arjona va ser trobat mor el 9 d'abril de 1930 a la pensió del carrer Doctor Castelo de Madrid (Espanya) on vivia; el certificat oficial feia constar com a defunció «mort natural», però el seus companys i familiars declararen que fou emmetzinat pel règim primoriverista. Fou enterrat al Cementiri Civil de Madrid. Durant la II República s'estrenà en diverses ocasions la seva obra Cruces de sangre; perduda, se'n recuperà el text i va ser novament estrenada en 2004. A la seva població natal d'Herrera amb el seu nom existeix un festival de teatre, un carrer i una biblioteca en homenatge seu.

    ***

    Andreu Capdevila Puig, el dia del seu casament (13 de març de 1937)

    Andreu Capdevila Puig, el dia del seu casament (13 de març de 1937)

    - Andreu Capdevila Puig:El 25 de desembre de 1894 neix a Cardedeu (Vallès Oriental, Catalunya) el militant anarcosindicalista Andreu Capdevila i Puig. Va començar amb 13 anys a compaginar la seva feina de tintorer a la Companyia de Filatures Fabra i Coats amb la militància en el sindicat tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri barceloní de Sant Andreu de Palomar, on va assumir des dels anys 20, la dècada del pistolerisme patronal i de Peiró, responsabilitats sindicals en l'àmbit de la Federació Regional Catalana, on era considerat un «dur» pels patrons, especialment per la seva fermesa en les reivindicacions del ram de tintorers. Va participar en la Conferència de Sant Adrià de Besòs (1936). En esclatar la guerra civil, va participar contra la insurrecció militar i va prendre part en l'assalt de la caserna d'Artilleria, que va permetre l'armament dels militants cenetistes. Com a president delegat en el Consell d'Economia de Catalunya, va tenir la feixuga responsabilitat d'elaborar el decret de col·lectivització de les empreses i de control obrer. El 16 d'abril de 1937 és nomenat conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya, per la CNT, una experiència reformista que durarà algunes setmanes, però de la qual sortirà desil·lusionat com explicarà en les seves memòries publicades en Le Combat Syndicaliste (1968) titulades Mi intervención en el Consejo de Economia de la Generalidad de Cataluña en represantación de la CNT. En acabar la guerra, s'exilia com tants altres a França, on continuarà la seva militància juntament amb sa companya Antonia Sánchez Garrido, primer a Canet i després a Perpinyà. Després de l'Alliberament, prendrà part com a orador i conferenciant en nombrosos mítings sobretot al sud-oest de França (Tolosa de Llenguadoc, Narbona, Tarbes, Montauban). Partidari de la línia ortodoxa, serà durant els anys 60 secretari de la Comissió de Relacions de la regió d'Aude-Pirineus de la CNT en l'exili, i contrari a l'Aliança Obrera i a Defensa Interior. Andreu Capdevila Puig va passar els seus darrers anys a Rennes (Bretanya), ciutat on morí el 10 de març de 1987. Sa companya, des de 1937, Antonia Sánchez Garrido, que havia nascut el 9 d'octubre de 1902 a Badajoz, va morir el 3 d'agost de 1996 a Rennes. Andreu Capdevila va col·laborar en la major part de les publicacions de l'exili, com ara Terra Lliure, Le Combat Syndicaliste o Umbral. És autor del llibreUn episodio de nuestra evacuación a Francia (1978).

    Andreu Capdevila Puig (1894-1987)

    ***

    Juan Díaz Acosta

    Juan Díaz Acosta

    - Juan Díaz Acosta: El 25 de desembre de 1917 neix a Estepona (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Díaz Acosta. Quan tenia un any quedà orfe de pare i va ser surat per sa mare i els avis. Quan tenia cinc anys començà a treballar al mar. En 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Estepona. Quan esclatà la guerra civil va ser mobilitzat per les tropes franquistes i enviat al front de Brunete (Madrid, Castella, Espanya). A Las Rozas de Madrid desertà i passà a la zona republicana. Després va ser enviat com a soldat de Marina a Cartagena (Múrcia, Espanya). En acabar la guerra retornà a Estepona i va ser detingut i tancat en un camp de concentració de Màlaga. Pogué fugir de l'afusellament declarant que havia estat presoner dels republicans. Durant el seu consell de guerra celebrat a Ceuta es va descobrir la seva deserció de l'exèrcit franquista i va ser condemnat a mort. Després de tres anys tancat a diverses presons, va ser enviat a un batalló disciplinari de treballadors a Cartagena i després a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya). La pena li va ser reduïda a 12 anys i un dia de presó i finalment a sis i un dia. En acabar la condemna, s'instal·là a La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya), on durant el franquisme va haver de viure amb moltes dificultats a causa dels seus antecedents polítics. En el 2000 encara viva a La Línea de la Concepción.

    ***

    Necrològica de Jesús Aragüés García apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 2 novembre de 1993

    Necrològica de Jesús Aragüés García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 2 novembre de 1993

    ***

    - Jesús Aragüés García: El 25 de desembre de 1920 neix a Luesia (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Jesús Aragüés García. Fill d'una família pobra pagesa i ramadera, sos pares es deien Francisco Aragües i Josefa García. Son germà Marcelino Aragüés García fou un dels fundadors de la Confederació Nacional de Treball (CNT) local i ell, juntament amb la resta de germans, també en formà part. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, son germà Marcelino va ser apressat pels franquistes i afusellat, però ell aconseguí fugir, creuar els Pirineus i retornar a la Catalunya republicana. A Barcelona (Catalunya) s'enrolà com a milicià en una unitat confederal i participà de diversos combats al front d'Aragó i després a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i, després de passar per diversos camps de concentració, va ser integrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina en l'obra de construcció de la presa de Fabrèges (Aquitània, Occitània), on participà en la Resistència i en el maquis local. Posteriorment entrà a formar part d'un grup de guerrillers espanyols que penetrà, tal vegada durant la tardor de 1944 durant les operacions de l'anomenada «Reconquesta d'Espanya», a la Península, però, a causa de la gran mobilització de forces franquistes a la zona, ràpidament hagué de retornar a França. Després de la II Guerra Mundial treballà d'obrer forestal als Pirineus i s'afilià a la Federació Local de la CNT i a les Joventuts Llibertàries de Pau, militant també en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Arran de l'escissió sorgida en 1945 en la CNT de l'exili, restà fidel, amb Dionisio Jiménez Álvarez (Juanillo), a la CNT «ortodoxa». En 1947 passà clandestinament a Espanya per buscar sos quatre germans (Carmen, Jesús, Juan i Victor), tots militants cenetistes, que marxaren cap a França. En 1950 s'ajuntà amb Carmen Sánchez, amb qui va tenir dues nines i dos nins. Després del deteriorament de la seva salut, abandonà tota feina que impliqués força i a començament dels anys vuitanta començà a treballar de peó de camins encarregat de la neteja dels carrers dels seu barri. El 17 d'agost de 1992 va ser operat del còlon, però, molt malalt, Jesús Aragüés García va morir el 19 de setembre de 1993 a Pau (Aquitània, Occitània).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 12/25/18--02:57: EL LLENGUATGE POLÍTIC.
  • “El que més em disgusta és veure com l’odi s’ha generalitzat”
    SEBASTIAO SALGADO (fotògraf social)

    Nazis, terroristas, golpistas, violentos, supremacistas, exacerbados, radicales, corruptos, criminales..., aquests són alguns dels qualificatius que polítics i autoanomenats periodistes dediquen als independentistes catalans. Però, entre ells, els polítics dits constitucionalistes tampoc no es tiren floretes: podredumbre, barrizal, vergüenza, descomposición, degradación, chantaje, dimisión...,són algunes de les expressions que hem pogut escoltar darrerament a les Corts espanyoles.
    L’escalada verbal de la política espanyola no té fi. Escoltar la crònica política dels noticiaris, amb les declaracions dels polítics novells, provoca taquicàrdia. Seguir un mal anomenat debat parlamentari és enervant. Casado, Rivera, Arrimadas, amb les respectives segones línies, rivalitzen sobre qui la diu més grossa, amb una desvergonyia absoluta que espanta. Les mentides, de cada vegada més inversemblants, es diuen amb total impunitat. La setmana passada Cantó, de Ciudadanos, des de la tribuna del Congrés dels Diputats, afirmà que el castellà havia desaparegut de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears. El flamant nou fitxatge de Ciudadanos, l’ex ministre francès Manuel Valls, desembarcà com a candidat a la batlia de Barcelona afirmant que molts de barcelonins tenen dificultats per expressar-se en castellà. Però qui ha guanyat el premi gros entre els dos gallets histriònics de les dretes ha estat Pablo Casado, qui, per acusar de feblesa el president del Govern espanyol va declarar que “no se puede dialogar con una pistola sobre la mesa”, equiparant així el sobiranisme català amb el terrorisme d’ETA. Quan l’entrevistador li recordà que el sobiranisme català no era violent respongué que “era una manera de hablar”.
    D’això va, de la manera de parlar entre els polítics i entre els “informadors” polítics a Espanya; de la manca absoluta de respecte cap l’adversari polític; de l’insult com a argument; de la mentida per justificar determinades accions polítiques; de la cridòria que impedeix escoltar els raonaments de l’altre i de la banalització d’ideologies perverses com el nazisme, el masclisme, l’homofòbia, el racisme...
    Una manera de parlar que no és gens fortuïta, sinó perfectament calculada per desviar l’atenció d’uns temes i concentrar-la en uns altres. Una manera de parlar que serveix als mediocres per tapar les seves limitacions i la manca de propostes polítiques. Una manera de parlar que, fins i tot, ja ha contaminat el xat oficial del Consell General del Poder Judicial, deixant en evidència els qui s’autoinvaliden per exercir la sagrada tasca d’impartir Justícia, però també els milers de jutges que callen davant els insults a unes persones que estan sota investigació judicial.
    No, aquesta manera de hablar no és gens innocent, perquè ha justificat que, fins ara, nou persones estiguin en presó preventiva sense judici, des de fa nou mesos, gràcies a una manera de parlar que transforma manifestacions pacífiques en “tumultos”. Però, el més greu de tot és que aquesta manera de parlar escampa crispació i odi, fins que es transforma en una manera d’obrar. Una manera d’obrar que no cerca la Justícia, sinó la venjança. Una manera d’obrar que afua els servidors públics armats contra la població indefensa amb el crit de a por ellos!
    Aquests joves polítics, el nou jove monarca, s’omplen la boca de democràcia. Però han oblidat que la democràcia comença per la manera de parlar.

    Pere Sampol


    0 0

    GALERÍA FOTOGRÁFICA - EL BOSQUE ENCANTADO I - JARDÍN BOTÁNICO - SAN MARTÍN DE VALDEIGLESIAS - MADRID - ESPAÑA 2018

    El Bosque Encantado 1ª Parte (Jardín Botánico) - San Martín de Valdeiglesias (Madrid)


      Julio 2018 (I)

    © Miguel Veny Torres 

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Escultura vegetal de "Don Quijote y Sancho Panza"»
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de una "Corrida de toros"»
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal»
    Ruta de los Habitantes del Bosque
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal»
    Ruta de los Habitantes del Bosque
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal»
    Ruta de los Habitantes del Bosque
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "La madre de Pizarraya"»
    Ruta de los Habitantes del Bosque
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Pajarera»
    Ruta de los Habitantes del Bosque
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Gacelas"»
    Ruta de la Jungla
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Oso"»
    Ruta de la Jungla
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Gnomo"»
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Gnomo"»
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Cactus»
    Ruta de los Cactus
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «"Castillo de Hadas"»
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «"Casita de Hadas"»
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Estanque con escultura de Buda»
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Hipopótamo"»
    Ruta de la Jungla
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal»
    Ruta de la Jungla
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Leona"»
    Ruta de la Jungla
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Rinoceronte"»
    Ruta de la Jungla
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Elefante"»
    Ruta de la Jungla
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Ciervo"»
    Ruta de la Jungla
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Flores"»
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Dinosaurio"»
    Ruta de la Prehistoria
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Dinosaurio"»
    Ruta de la Prehistoria
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Dinosaurio"»
    Ruta de la Prehistoria
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Dinosaurio"»
    Ruta de la Prehistoria
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Dinosaurio"»
    Ruta de la Prehistoria
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Dinosaurio"»
    Ruta de la Prehistoria
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Dinosaurio"»
    Ruta de la Prehistoria
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Gnomo"»
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Camino»
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Bonsais»
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Bonsais»
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Cascada de los Enamorados»
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura de Buda»
    Cascada de los Enamorados
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Conejo"»
    Ruta de los Amigos del Hombre
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal»
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Canguro"»
    Ruta de los Amigos del Hombre
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Vista del Bosque»
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Cascada»
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Guerrero ecuestre"»
    Ruta de Historia y Aromas
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Guerrero ecuestre"»
    Ruta de Historia y Aromas
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Camello"»
    Ruta de Historia y Aromas
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Carro romano"»
    Ruta de Historia y Aromas
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Carro romano"»
    Ruta de Historia y Aromas
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Carro romano"»
    Ruta de Historia y Aromas
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Guerrero con Cañón"»
    Ruta de Historia y Aromas
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Reyes"»
    Ruta de Historia y Aromas
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Guerrero"»
    Ruta de Historia y Aromas
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Guardianes"»
    Ruta de Historia y Aromas
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Dromedario"»
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Jirafas"»
    Ruta de la Jungla
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Cascada»
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Cisnes enamorados"»
    Ruta de Amigos de las Aves
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Pavo Real"»
    Ruta de Amigos de las Aves
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Burro"»
    Ruta de Amigos del Hombre
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Ternero"»
    Ruta de Amigos del Hombre
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Osezno"»
    Ruta de Amigos del Hombre
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Osos"»
    Ruta de Amigos del Hombre
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Cerdo"»
    Ruta de Amigos del Hombre
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    Madrid, 25 de Diciembre de 2018


    0 0

    La novel·la històrica a les Illes - Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí - El polifacètic escriptor de sa Pobla publica una novel·la testimoni sobre les lluites de la Transició – Joc d´escacs (Llibres del Segle) - Per PERE ANTONI PONS (Ara Balears)-


    Miquel López Crespí va viure intensament els anys 70, va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària.


    Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores. (Pere Antoni Pons)


    Varen ser uns anys d’esperança i d’expectatives, però també de decepcions i de por. Uns anys de grans paraules, però també de lluites subterrànies i callades. Uns anys en què tot havia de canviar per sempre, però en què ja es veia que algunes coses -potser les més centrals i transcendents- en realitat no arribarien a canviar mai. A Mallorca, igual que arreu de l’estat espanyol, la dècada dels 70 va estar marcada per la llarga agonia del franquisme, primer, i després per les maniobres -ben intencionades i amb unes ànsies autèntiques de progrés en uns casos, reaccionàriament maquiavèl·liques i conspiratives en altres- de la Transició.

    Miquel López Crespí, el polifacètic escriptor de sa Pobla (1946), va viure intensament els 70. Va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària, va estar tancat uns mesos a la presó, va esmerçar moltes hores i energies en la causa de l’antifranquisme i del socialisme i, a la fi, es va sentir desconcertat i traït pels pactes a què els principals partits de l’esquerra espanyola (PSOE i PCE) arribaren amb les elits del franquisme per dur a terme el que ell qualifica de “restauració borbònica”, en la qual encara vivim.


    Recuperació


    Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores.

    “La meva voluntat inicial era literaturitzar unes experiències dels anys 70 i, a la vegada, fer un homenatge a tota la gent de Mallorca i dels Països Catalans que va militar en l’antifranquisme”, resumeix l’escriptor. El punt de partida de la novel·la és una anècdota que, vista amb perspectiva, té una certa gràcia, però que en la grisa i convulsa Espanya del postfranquisme era greu i seriosa. “Jo militava a l’Organització d’Esquerra Comunista i, tot i que érem pertot arreu, als barris, als instituts, a les fàbriques, ningú parlava de nosaltres als mitjans. Per solucionar-ho -diu López Crespí-, convocàrem una roda de premsa clandestina, a la qual només vingueren l’ Última Hora i el Diario de Mallorca. Sabíem que ens la jugàvem i, en efecte, l’endemà ens detingueren. Passàrem uns dos mesos a la presó”. Era a finals del 1976 i ja es veia -segons l’escriptor- que “la Transició era una estratègia de la burgesia espanyolista per controlar els moviments populars. Nosaltres ja vèiem que més que una lluita per la llibertat -argumenta-, tot allò era una reforma del règim per continuar amb l’essencial, que era la unitat d’Espanya, els Borbons i el capitalisme”.

    Joc d’escacs té un interès documental evident. Hi surten personatges molt representatius de l’època. Hi ha, per exemple, una comunista tan sectàriament proletària que considera que els llibres i tota forma de cultura són imperdonablement burgesos. Curiosament, el personatge en qüestió -una dona- va ser de les primeres militants que, a finals dels 70, va abandonar la causa de la revolució i es va apuntar, des de les files del PSOE, a la política institucional. “Aquest personatge no està basat en una persona concreta, sinó en desenes!”, exclama López Crespí. També hi ha escenes que retraten amb exactitud el món de la clandestinitat. Per exemple, les interminables reunions secretes, espesses de fum de tabac i de retòrica ideològica inflamada. “Les reunions eren molt llargues perquè ho discutíem tot. Cada pàgina que redactàvem era debatuda paraula per paraula, línia a línia, paràgraf a paràgraf -explica l’autor-, perquè no ens podíem desviar del que era correcte. Fèiem les reunions en pisos llogats, o en esglésies i seminaris”.

    Un altre aspecte interessant de la novel·la és que mostra les interioritats d’una esquerra revolucionària poc tractada des del món de la cultura. “El nostre objectiu, com a OEC, era el socialisme, però veníem de l’herència del POUM i no tinguérem mai contacte amb l’esquerra estalinista, és a dir, amb el PCE. A diferència d’ells -continua López Crespí-, que només llegien material oficial (Dolores Ibarruri, Carrillo, documents de la Tercera Internacional), nosaltres érem uns heterodoxos que llegíem de tot, des de Gramsci i Marcuse fins a Wilhelm Reich, passant per Rosa Luxemburg, el Che, Sartre i Andreu Nin”.


    Vinculació


    Per López Crespí, un fet clau va ser la vinculació amb la cultura catalana de Mallorca i d’arreu dels Països Catalans, que, segons diu, els diferenciava del neoestalinisme i dels grups maoistes, en general més espanyolistes. “Per a mi i per a molts altres, l’Editorial Moll, Josep Maria Llompart i l’Obra Cultural Balear varen ser determinants. Ens varen fer obrir els ulls. Per a uns autodidactes que no havíem posat un peu a la universitat, poder disposar dels seus llibres era com tenir una fàbrica d’armament”.

    Palma 30/06/2018



    0 0
  • 12/25/18--11:41: El cuento de la navidad
  • No me refiero al Cuento de Navidad de Charles Dickens ni a otras fantasías de título o asunto parecido.

    Recuerdo ahora, precisamente, la iluminadora obra La infancia de Jesús de Joseph Ratzinger, también llamado Benedicto XVI y Papa emérito. El libro, dado la escasez de datos con los que cuenta la leyenda cristiana sobre la niñez del protagonista, es un prodigio sólo factible por la revelación y la inspiración divina.

    Historiadores mantienen que hay constancia de la existencia de Jesús en escritos de autores de la antigüedad, aunque sus alusiones son ciertamente débiles y en algunos casos parecen modificaciones o interpolaciones efectuadas tiempo después de escrito el original.

    También hay quienes afirman que el biografiado por el papa emérito no nació –o sea, que no existió–, pero esto no es de aceptación general; en lo que sí parece haber acuerdo entre estudiosos y sabios eclesiásticos es en que el 25 de diciembre como día del nacimiento es especialmente incierto.

    De la Red de redes extraigo lo siguiente: «El 25 de diciembre era para los romanos la fecha del nacimiento del Sol Invicto y los primeros cristianos decidieron que esta fecha de celebración era perfecta para conmemorar el nacimiento de Jesús. En lugar de abolir las fiestas paganas las adaptaron a su calendario y así los nuevos cristianos podían seguir teniendo sus celebraciones en las mismas fechas que antes.

    Fue el emperador Constantino hacia el año 330 el que fijó definitivamente el 25 de diciembre como nacimiento de Cristo. Él, al parecer, tuvo una visión a partir de la cual proclamó la prevalencia de Jesús sobre el Sol y que éste era realmente el “verdadero Sol invicto”».

    Niño Jesús de Olot
    Niño Jesús en el pesebre. Imaginería de Olot. Siglo XX

    Y el niño Jesús, el niño Dios, pasó a la iconografía católica, primero como niño en brazos de la madre, al modo de Isis con Horus, y después, ya como figura independiente, a los belenes, acostado en un a modo de pesebre.

    Bonitas son las imágenes que de ello nos dio la prestigiosa estatuaria religiosa de Olot. Recuerdo con qué respeto ayudaba a mi abuelo a sacar la viruta de las cajas de madera y desembalar los santos, que especialmente en diciembre eran vírgenes, sanjosés, mulas y bueyes y, sobre todo, niñosjesuses como el de la fotografía. ¡Qué tiernos estos últimos! ¡Hasta con ojos que parecían de verdad.

    Una vez desempolvada, la imaginería se colocaba en escaparates y vitrinas en los que permanecían poco tiempo. Esto era en la tienda de San Nicolás, 2, la que con el tiempo –profecía o predestinación– se ha convertido en una bombonería.

    Isis con Horus-María con Jesús
    La diosa Madre Isis con su hijo divino, Horus y la virgen María con su hijo dios, Jesús


    0 0
  • 12/25/18--14:30: Silenci als precs...
  • A continuació teniu un resum de la segona part, la de control i seguiment, del ple ordinari de novembre.

    1.- Informació de Batlia.

    - S’informa d’una sentència judicial respecte l’anul·lació d’una llicència d’obres.

    2.- Dació de compte de resolucions de Batlia.

    - Aprovació de pagament a justificar.

    - 5 Modificacions de transferència de crèdit.

    3.- Precs i preguntes.

    Precs:

    Referent als precs hem de dir que l’equip de govern no va fer un simple comentari, tan sols va dedicar-se a llegir-los. Entenem que no quedava molt temps, i que la llei el que obliga és a respondre les preguntes, però sentir l’opinió de qui governa, respecte les peticions d’un partit i de ciutadans consideram que és imprescindible. A continuació teniu els precs registrats. Per desgràcia no sabem si l’equip de govern pensa executar-los.

    1.- Als distints parcs infantils, no hi ha engronsadores aptes per infants petits, i hi ha molts pares que ho demanen. Demanam a veure si poden posar-ne alguna.

    2.- Demanam que repintin l’stop que hi ha a la intersecció entre el carrer de l’Horta i el de Montision.

    3.- Fa uns dies es va repetir una situació massa habitual a Pollença: un cotxe ocupant la voravia, i en aquest cas, una persona amb problemes de mobilitat que no podia passar, amb l’agreujant que al trucar a la Policia Local per informar de la situació, i esperar una bona estona, ningú es va presentar. Demanam que la Policia Local, acudeixi quan se la sol·licita, i sigui més estricte i menys permissiva amb aquest tipus d’infraccions.

    4.- Davant els anuncis sexistes que hi ha a algunes de les tanques publicitàries de Pollença, demanam que l’Ajuntament prohibeixi les mateixes (afegint un article a l’Ordenança municipal de Policia i Bon Govern) i que s’uneixi a la xarxa de ciutats europees contra la publicitat sexista.

    5.- El parc de la plaça Miquel Capllonch no té llum. Demanam si poden instal·lar-hi un enllumenat.

    Preguntes:

    1.- Vist que la rampa per les embarcacions de Cala Molins és una rampa d’emergència i que les obres de millora que s’estan realitzant impedeixen que es pugui utilitzar; ens podrien informar de quan s’obrirà el pas per accedir-hi? Podrien aprofitar aquestes obres per reparar els forats d’aquesta rampa?

    Segons el regidor, si és per emergències es pot obrir el pas en qualsevol moment. Respecte a la durada, en una setmana aproximadament tornarà a ser utilitzable com sempre. Per desgràcia no es poden utilitzar les obres per arreglar la rampa, ja que aquesta està dins un espai concessionat, tot i que no forma part de la concessió, fet que fa que estigui en un limb. Han comunicat això a costes perquè ho tenguin en consideració per a la pròxima licitació.

    Per desgràcia la setmana ja ha passat i la rampa segueix sense poder utilitzar-se.

    2.- Les torres d’il·luminació del camp de futbol del Port de Pollença tenen moltes unitats de llum fora servei i algun vestidor queda anegat quan plou en abundància. Tenen pensat fer alguna intervenció per arreglar aquestes deficiències?

    Segons el regidor només falten 2 unitats, ja que consideren que la fila de baix no és necessària, i que les dues lluminàries estan encarregades. Referent al vestidor anegat han dit que ja han fet una canalització per solucionar el problema.

    Esperem que les lluminàries arribin prest perquè a les imatges que ens han arribat, la falta de llum és més que evident; i respecte als vestidors, quan torni a ploure veurem si la solució ha estat la adequada.

    3.- Els banys del parc infantil del Cecili Metel es troben en un estat bastant lamentable: no hi ha llum i, quan n’hi ha, només hi ha una bombeta, no hi ha canviadors... Tenen prevista alguna intervenció al respecte?

    El regidor Nevado va dir que llum n’hi ha, i que quan falla l’arreglen, i que si n’hi ha una només és perquè la gent la romp, i que si en posessin tres, tres que en romprien. I respecte als canviadors considera que no és un lloc adequat, i que si en posen un, al dia següent  també el robaran!!! En definitiva, una resposta surreal, si un parc infantil no és un lloc per instal·lar un canviador, quin lloc ho és?

    4.- Segons l’estudi de l’habitatge a Pollença, l’Ajuntament té en propietat 68 solars urbans. N’hi ha algun d’aquests que sigui un solar edificable?

    Edificables, per fer habitatges, segons el regidor n’hi ha 3.

    5.- Segons l’estudi de l’habitatge a Pollença, en els darrers tres anys hi ha hagut 7 famílies desnonades. S’ha garantit el reallotjament d’aquestes persones? Com s’ha procedit?

    Des del 2016 es té constància de 9 desnonaments. En aquests casos una dona la varen ingressar a la residència de Sa Pobla, en dos casos és va ingressar a la residència de Sant Domingo, i la resta han estat reubicats en altres habitatges. Dir que un cas encara està pendent de resolució i no s’ha produït. Aquest darrer seria un cas hipotecari, la resta de lloguer.

    Per desgràcia, el problema de l’habitatge a Pollença és més que evident, i aquesta n’és la part més dramàtica.

    6.- Quantes llicències d’obres per a nous hotels hi ha concedides actualment? En quin o quins nuclis se situen? De quantes places estam parlant? Hi ha llicències demanades que s’estiguin tramitant?

    Segons el regidor d’urbanisme, hi ha una llicència per un hotel d’interior al carrer Mallorca de 22 habitacions i 44 places, i un que se pot considerar nou ja que hi ha hagut demolició i nova construcció de l’antic hotel Mayol de 40 habitacions i 75 places. Després hi ha una llicència en tràmit per un hotel a Can Porquer de 50 habitacions i 100 places i després una per una reforma que suposarà una reducció de places en un hotel existent.

    En definitiva, més places turístiques a afegir a les ja existents que faran augmentar la pressió turística al nostre municipi.

    7.- Ens ha arribat un vídeo de restes de l’antic skate park del Port de Pollença abandonats a Llenaire. Perquè no s’han portat aquestes restes a la deixalleria? No hi havia cap possibilitat de reutilitzar-les?

    Quan es va retirar, es va dur a Llenaire per veure si en un futur es podia restaurar. Segons el que els hi ha dit una empresa especialitzada, procés seria costós. De mentres segueixen allà.

    És evident que allà no poden seguir, o bé s’arreglen, o és donen a alguna associació de joves que les puguin reutilitzar o es porten a la deixalleria.

    8.- Tenen previst posar en marxa algun procés participatiu per decidir l’ús de l’antic Bar Katy i acabar amb el seu progressiu estat de degradació? En cas afirmatiu: quan?

    La primera o segona setmana posteriors al ple havien de convocar la comissió permanent de participació per tractar el tema de la divulgació del reglament de participació, pressupostos participatius, consells d’àrea i el procés sobre el bar Katy.

    Per ara esperarem aquesta convocatòria, però sembla que durant les dues primeres setmanes després del ple ja no seran. El batle acostuma a prometre moltes coses els dies del ple, i massa vegades no les compleix.  

    9.- Quan es fa comptes executar el projecte guanyador de procés participatiu sobre la Vinyeta del Pont Romà? I sobre Can Febus, està acabat el projecte? Per què no s'executa?

    El projecte resulta que ara no està fet, i que va guanyar va ser una idea plasmada en una espècie d’avantprojecte, que després es va adjudicar el projecte tal com mana la llei a un arquitecte que va començar a redactar el projecte, que ha d’entregar els propercan s dies (el regidor confia que sigui abans de que acabi l’any). El projecte és de la Vinyeta i Can Febus de forma conjunta. Una vegada entregat es dotarà de pressupost, licitarà i executarà.

    I així ja portam més d’un any. Veurem si abans d’acabar el mandat seran capaços d’executar aquests projectes.

    10.- Es pensa fer alguna cosa abans que acabi el mandat per rehabilitar les fonts públiques que es troben en un estat de conservació lamentable?

    Han dit que si pensen fer alguna actuació, concretament canviar alguns grifons i fer petites feines d’obra. Poca cosa que ja podria estar feta, i que en realitat hauria d’anar fent-se constantment, ja que el patrimoni ha de mantenir-se, i no esperar a que estigui en un estat lamentable per arreglar-lo.



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Sa Pobla (Albopàs) – Les casetes de sa Marjal – Records dels anys 10 i 20 (I)


    Normalment les casetes de camp d’Alpobàs no són per a viure-hi. El poble és a prop i, des de temps immemorials, els pagesos, en acabar la feina a posta de sol, tornen a casa amb el carro i el que necessiten de l’hort. A vegades els sacs de la collita; d’altres els llençols de palla per als animals, herba pels conills, alguns coves de figues pels porcs. No hi solen romandre a dormir a no ser que s’hagi de vigilar el safareig, comprovar si hi ha aigua abastament per regar a l’endemà. D’ençà que els motors van substituint a poc a poc els antics sistemes d’extracció, siguin aquests les veles del molí o l’antiga sínia àrab, hi ha pagesos que queden a dormir a la caseta vigilant que l’aigua no vessi. (Miquel López Crespí)


    Normalment les casetes de camp d’Alpobàs no són per a viure-hi. El poble és a prop i, des de temps immemorials, els pagesos, en acabar la feina a posta de sol, tornen a casa amb el carro i el que necessiten de l’hort. A vegades els sacs de la collita; d’altres els llençols de palla per als animals, herba pels conills, alguns coves de figues pels porcs. No hi solen romandre a dormir a no ser que s’hagi de vigilar el safareig, comprovar si hi ha aigua abastament per regar a l’endemà. D’ençà que els motors van substituint a poc a poc els antics sistemes d’extracció, siguin aquests les veles del molí o l’antiga sínia àrab, hi ha pagesos que queden a dormir a la caseta vigilant que l’aigua no vessi.

    Són casetes petites, la majoria aferrades al molí. Al costat, la figuera que dóna aixopluc als treballadors quan, a l’estiu, el sol cau inclement. Mai no trobareu cap casot sense la seva figuera o uns arbres fruiters que donin ombra als albopassins! Per això mateix conec la vida de Jaume Cladera de Can Eixut! Perquè, en les meves passejades per sa marjal, m’hi he aturat sovint a petar la conversa, intrigat per la seva forma de vida, per la reclusió a què s’ha sotmès de forma voluntària.

    En aquests petits espais, llevat alguna excepció, no sol haver-hi cap llit per a descansar. Si de cas una rústica màrfega de palla per a pegar una becada mentre el pagès vigila que el safareig s’acabi d’omplir. Per la resta, ho he comprovat sovint amb els propis ulls, una simple foganya amb fogó de ferro o simplement amb tres pedres per a posar-hi l’olla a l’hora de dinar. A un prestatge de pedra del costat, en un petit rebost situat a un racó, un parell d’elements indispensables per a fer un arròs brut d’urgència o uns fideus: la capsa de mistos, un setrill amb oli, el saler, una petita saqueta amb arròs o fideus... poca cosa més. Damunt la rústica tauleta una espelma o un llum d’oli per si s’hi ha de romandre alguna nit o quan fa un aiguat i no pots tornar al poble.

    Els propietaris i jornalers han començat la feina amb la sortida del sol. Cap a les dotze, la madona comença a preparar el dinar per a l’home i més d’una vegada per a la gent que han llogat. Altres madones, les que no poden deixar la casa del poble a causa dels vells de què+han de tenir cura, fills petits o alguna feina inajornable, opten per cuinar a la casa i, a peu, portar el menjar al marit. A migdia, diluviï a l’hivern o caigui un sol abrusador a l’estiu, podeu veure un enfilall d’albopassines amb la seva senalleta i l’olleta amb el dinar marxant cap als horts. Però el més normal és fer els dinars sota la figuera. Els que feinegen prop de l’albufera miren de pescar alguna anguila. Els fideus d’anguiles són a l’ordre del dia. Els pagesos cuinen amb qualsevol dels elements que tenen a mà: la trobada d’un eriçó, les rates d’albufera, els cargols que s’enfilen per les canaletes que porten l’aigua del safareig fins als solcs... tot serveix per fer alguns dels plats de la pagesia més saborosos que hom pot gaudir.

    Les casetes dels horts eren fetes abans de pedra, la mateixa que recollien quan netejaven l’hort, però d’ençà fa dècades porten cantons de les pedreres de Muro; d’altres arriben amb els carros fins a Can Picafort i, ran de mar, tallen el material que necessiten. Amb un parell de carretades de marès és més que suficient per a bastir-ne una. Altres propietaris amplien un poc l’espai i alhora serveix per tenir-hi la païssa pels animals i un racó per a guardar-hi el carro. I, si de cas, s’hi instal·la un petit sostre per a la palla que consumeixen el cavall i la somera.

    Jaume Cladera no ha modificat gaire el que va trobar fet pels seus pares i padrins. Simplement hi ha instal.lat un llit amb matalàs de llana, s’ha construït una cuina com pertoca, amb rentador de plats fet de pedra viva, ampliant la cisterna que li proporciona aigua fresca durant tot l’any. Amb el molí en marxa, mai hi manca l’aigua més pura que es pot beure a Mallorca. Però una bona part d’albopassins s’estimen molt més tenir una cisterna a l’abast, dins la caseta. Costums de la pagesia! No en volgueu saber-ne més!


    (D´un llibre inèdit de Miquel López Crespí)


    0 0

    La primera visita de un laringectomizado veterano a un recién operado, según mi experiencia, siempre es positiva para el novato. En las que he hecho, siempre se ha relajado su gesto adusto y también ha sonreído, que es el primer paso para avanzar en la recuperación.

    A los últimos que he visitado, además de las explicaciones pertinentes e información de los cuidados que tienen que seguir y de dónde acudir para la rehabilitación fisiológica y adiestrarse para obtener una nueva voz, les he hecho comprobar que no han perdido la capacidad olfativa, les he explicado porque ésta puede disminuir e incluso llegar a perderse –lo que se denomina hiposmia y anosmia–, y lo que tienen que hacer para mantener el epitelio olfativo activo: insuflar moléculas aromáticas hasta que se adquiere la práctica y el hábito del bostezo educado para inhalar aire por la nariz.

    Por ello sugiero que a los laringectomizados, en el postoperatorio, se les dote de un kit básico de rehabilitación , integrado por:
    Folleto de cura e higiene
    Silbato
    Estimulador del olfato

    Lo del silbato puede que sorprenda, pero ejercitar la entrada y salida oral del aire es una de las prioridades para alimentarse, realizar un aviso sonoro y recuperar la movilidad del aparato bucal.

    En cuanto al estimulador olfativo lo considero imprescindible. Y obtener un frasco que sirva es muy fácil. Se puede introducir en él cualquier sustancia aromática que no sea en polvo; si es líquida, hay que usar algodón impregnado.

    Folletos hay varios asequibles. También se me puede pedir a mí: lo tengo en formato PDF imprimible en Din A4.

    ¿Quién tiene que facilitar el kit a los operados? Quien les atienda: puede ser alguien del servicio de ORL del hospital o clínica, un visitador de una asociación de laringectomizados o de la a.e.c.c. y cualquier persona o entidad que pueda hacerlo.

    Kit básico
    Kit básico para rehabilitación de laringectomizados


    0 0


    En bon dia de Nadal de 2018, compt amb un altre bon amic que deixa aquest món nostre de misèries i se'n torna cap allà on n'hi ha que consideram la nostra casa definitiva, el capellà taujà secularitzat, Guillem Parets i Crespí.

    Mentre m'estic preparant les Matines de Nadal de 2018, durant les quals he de fer sonar l'orgue a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, com des de fa uns anys, a partir de les 23:30h, m'arriba la notícia de la mort d'algunes persones conegudes...

    M'impacta especialment la d'aquest bon amic taujà, antic company de viatges, que també fa sonar orgues a diverses esglésies de Mallorca. Que en pau descansi!

    La seva germana Catalina m'informa que el funeral es fa divendres, el dia de la festa dels sants Innocents, a les 20 h, a l'església de santa Eugènia.

    La darrera vegada que parl amb en Guillem, per telèfon, és el dia de la Immaculada, el proppassat dia 8 de desembre. Quedam que pas a cercar-lo dilluns dia 10, perquè ell pugui sortir unes hores de la residència on es troba reclòs a prop de la platja de Palma i anar a respirar altres aires molt més sans per devers Cala Figuera de Santanyí, on resideix un dels seus millors amics i condeixebles, Tomeu Cànaves.

    No hi arribam a anar... Em telefona l'endemà diumenge i em diu que no es troba gaire bé de salut i que no es veu en condicions de fer un trajecte tan llarg en cotxe. Que ho deixem anar per un altre dia...

    Avui capvespre precisament, 24 de desembre, quan faig comptes d'anar a saludar-lo per desitjar-li «Bones festes de Nadal i de Cap d'Any»... M'arriba la notícia! He fet tard!

    De la vida d'en Guillem, en sé poques coses. Les valor totes molt positivament. Sé que, juntament amb una trentena de companys, ingressa al Seminari diocesà de Mallorca l'any 1944 (pocs mesos abans de la meva venguda a aquest món de misèries nostre!). 

    Als ulls d'algun dels seus condeixebles més acostats, durant tota la carrera eclesiàstica en Guillem s'hi mostra intel·ligent i dedicat a la música. 

    «Del seminari  tenc molts de records i amb ell vaig passar moltes hores davant el piano del corredor fosc, jo aprenent  cançons nacionals com «Asturias Patria querida» i altres d'un fulletó del seminari de Navarra que jo ensenyava als condeixebles i després cantàvem a actes festivals. Tenc molts records que no oblidaré mai...», em fa a saber el seu bon amic i condeixeble pobler, fincat a Sóller, Agustí Serra i Soler.

    Juntament amb aquest, Tomeu Cànaves i 11 condeixebles més, pertanyen a la generació de preveres mallorquins que són els primers que ordena a la seu catedral de Mallorca el bisbe Jesús Enciso,  recent arribat a l'illa.

    Durant la celebració d'un Pontifical que dura de les 9 del matí fins passades les 12 del migdia, en bon dia de Sant Pere, 29 de juny de 1956, reben la imposició de mans del bisbe els tretze diaques: Vicenç M. Caimari Fiol (Palma), Bartomeu Cànaves Barceló (Santanyí), Martí Cifre Cerdà (Pollença), Llorenç Galmés Juan (Manacor), Andreu Julià Rosselló (Felanitx), Antoni Matheu Mulet (La Vileta), Josep Mesquida Mascaró (Sant Llorenç des Cardassar), Fernando Mir Pons (Palma), Guillem Parets Crespí (Santa Eugènia), Sebastià Planas Llabrés de Jornets (Palma), Josep Roig Ferrer (Costitx), Agustí Serra Soler (Sa Pobla) i Antoni Vicente Cuart (Palma).

    Sé que en Guillem és nomenat rector de la parròquia de Son Sardina i que col·labora amb altres parròquies de Mallorca, de maneres diverses.

    Se'm diu que coneix una estrangera alemanya. L'estima de bon de veres. S'hi vol casar, però arriba a saber que ja està casada... D'aquí li deu venir la seva coneixença de la llengua alemanya, que domina a la perfecció; fins al punt que li serveix per mantenir contacte fluid amb gent germànica present a la platja de Palma, on viu i resideix durant dècades.

    L'amistat meva amb Guillem Parets ve de lluny. Des que treballam junts dins el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, a la dècada dels anys setanta del segle passat. Ell, com a consiliari de l'Agrupament de Son Sardina, jo com a consiliari diocesà del Guiatge.

    Tot i que trencam durant un temps la nostra relació personal, per les meves anades a Àfrica i Amèrica Llatina durant vuit anys seguits, de retorn a Mallorca, les reprenem de bell nou amb uns altres rumbs. 

    Tots dos com a capellans secularitzats... Coincidim en algunes trobades que mantenim a Mallorca, sobretot a la seva finca de Son Rosseió, a Santa Eugènia, o a la de la seva companya Maria, a Can Macip, de Mancor de la Vall, on record molt bé que es mostra com un expert caçador de tords amb filats, als colls de la contrada mancorina. 

    També acudim a actes culturals, sobretot a representacions teatrals a la vila de Santa Eugènia, on en Guillem fa un paper primordial; o a cerimònies religioses que ell anima amb la seva intervenció musical a l'harmònium de la parròquia de Crist Rei, al Vivero, o la de les Meravelles a la platja de Palma. Ell hi viu molt a prop. I, tot i haver sol·licitat i rebut l'autorització per a secularitzar-se, sempre es manté disposat a col·laborar en tasques pastorals que se li puguin encomanar.



    Durant moltes dècades en Guillem anima i dirigeix una munió de corals, fins a la darrera època de la seva vida vuitantina. Amb això, ajuda diverses parròquies, tant a les celebracions dominicals com a funerals on n'és requerida la presència: Son Sardina; Crist Rei, del Vivero; les Meravelles; Santa Eugènia...

    A més de dedicar-se a la música, en Guillem Parets treballa molt intensament a l'àmbit de la història de Mallorca. Fa recerques i investigacions ben interessants sobre personatges o costums de la nostra illa, particularment de les terres del Pla de Mallorca. 

    Malauradament, molts d'aquests estudis seus no arriben a veure mai la llum pública i molt probablement han de romandre per a sempre més dins l'oblit més estèril. Cerques a google i no hi trobes res. Mires a la web del Bisbat de Mallorca, i res. T'endinses en històries particulars d'algunes de les parròquies on ha treballat (Son Sardina, Crist Rei, Meravelles, Santa Eugènia...), i tampoc no hi trobes res.

    Conclusió: la vida m'ensenya que no som res en aquest món de misèries nostre! Com tantíssima d'altra gent que s'hi passa un temps i se'n va sense deixar-hi cap rastre!

    Continuo mantenint viu el record d'alguns viatges que feim plegats tots quatre companys, els dos secularitzats i les dues exclaustrades (na Maria i na Bel, en Guillem i jo). Com és el cas de la nostra anada per uns dies a l'illa de Madeira l'any 1994.

    Ens ho passam molt bé. Tant, que encara ara record aquells mercats del peix, poblets de pescadors, cerimònies funeràries, esglésies i recintes sagrats, aeroport singular que s'allarga dins la mar, embarcacions típiques de molts colors, zones muntanyenques empinades, flora diversa i abundantíssima, artesania pròpia, baixada vertiginosa en carretons de vímet, marges increïblement conreats, salts d'aigua espectaculars, festes folklòriques i populars...

    El record vivint tot sol, al seu pis de la platja de Palma. Fins que les forces físiques li ho permeten, hi roman ben atès i servit per qualcú que li fa les feines de casa. En no poder més, la seva família, amb molt bon criteri, aconsegueix d'ingressar-lo en una de les residències per a gent major que té més a prop de casa.

    Ell no s'hi troba gens bé. Viu amb molts alts i baixos. No s'hi arriba a avesar. Home lliure com ha estat sempre, li resulta molt costós haver de romandre sotmès a unes normes tan estrictes, pel que fa als horaris, a les activitats possibles, a la intimitat inexistent...

    El vaig a cercar quan em manifesta les seves ganes d'assistir a la primera trobada que mantenim capellans mallorquins secularitzats amb el bisbe Taltavull, al col·legi de sant Rafel, a Palma. Ell hi acudeix, com jo mateix, portant un bon capell damunt del cap...

    Procur anar a visitar-lo de tant en tant. Mir de distreure'l. D'ajudar-lo a entendre i assumir «velis  nolis» una situació a la qual ens veim abocats en tornar vells. Mir de traure'l amb el meu cotxe i anar junts a fer passejades allà on ell desitja: Santa Eugènia, Cala Blava, Colònia de Sant Jordi, Sencelles, Santanyí, etc. 

    En Guillem se n'ha volgut anar, tranquil i serè, cap a l'altre món, precisament el mateix dia que ens preparam per celebrar la venguda a aquest d'Aquell qui molts consideram el nostre Déu...

    Que, en retrobar-se amb na Maria, la seva companya, i na Bel, la meva, aconsegueixin de trobar-hi tots plegats, allà on són ara, tot quant cercaren i no arribaren a trobar mai entre nosaltres. 

    Que en pau descansin! 


    0 0

    [26/12] «Acracia» - Tortelier - Bolten - Galtier-Boissière - Mioli - Martí Ibáñez - Peiró - Borghesi -«El Yatero» - Vieira - Sallitto - Bruguera - Castoriadis - Cambra

    Anarcoefemèrides del 26 de desembre

    Esdeveniments

    Portada del primer número d'"Acracia"

    Portada del primer número d'Acracia

    - Surt Acracia: El 26 de desembre de 1936 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número del periòdic anarquista Acracia. FIJL. Semanarioórgano de la Regional de Juventudes Libertarias de Asturias, León y Palencia. En sortiren 15 números, l'últim el 3 d'abril de 1937. A partir del 10 d'abril de 1937 continuà amb una nova època, amb nova numeració, sota el títol Acracia. Semanario de las JJ.LL. del Norte de España; aquesta última publicació interregional (Astúries, Santander i País Basc) tragué 26 números, l'últim el 15 d'octubre de 1937. Publicà notícies dels fronts de combat, comunicats orgànics, debats teòrics i sindicals, temes culturals, efemèrides anarquistes, reivindicacions feministes, eugenèsia, poemes, etc. Trobem escrits d'Alfredo Abajas, Manuel Aguirre, Carlos Barquín, Antonio Bermejo, J. Blanco, Camuñas, Rufino Casas, Angeles Castellanos, Juan Expósito, Jesús Fernández, Segundo García, Antonio Herrera, J. B. Llera, Macario Llorente, Mauricio López, Liberto Lucarini, Eduardo de Madrid, Honorato Martínez, Lauro Mateo Fernández, José Menéndez (Zednenem), Michelena, Miguel Miguelez, Juliolo Patán, E. Peña, José Ronda, Aurora Roperuelo, Jacinto Rueda, Manuel Suárez Vázquez, Antonio Torres Heredia, Taboada, José Trapiella, Ofelia Vallejo Rojo, Dalia Vergel i Joaquín B. Yera, entre d'altres; i dibuixos de Juan Flores, Mariano Moré, A. del Río, Manuel Rodríguez Lana (Marola) i V. Salazar, entre d'altres.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Joseph Tortelier

    Joseph Tortelier

    - Joseph Tortelier: El 26 de desembre de 1854 neix a Baen-Veur (Bretanya) el sindicalista revolucionari i reivindicador anarquista de la «vaga general» revolucionària Joseph Jean-Marie Tortelier. Sos pares es deien Joseph Marie Anne Tortelier, peó de camins i carter rural, i Julienne Beillot, conreadora i botiguera de begudes. Establert com a fuster a Rennes, milità en la Cambra Sindical d'aquesta localitat i fou nomenat delegat al Congrés de Sant-Etiève de 1882. Després es va instal·lar a París i com a socialista revolucionari participà en la manifestació d'aturats del 9 de març de 1883, que acabà amb l'assalt de fleques, i on fou detingut, ambÉmilie Pouget i Louise Michel; jutjat per aquests fets, fou condemnat el 3 d'abril de 1883 a tres mesos de presó. L'agost de 1884 formà part d'una delegació amb altres dos companys que marxà a l'Exposició Internacional de Suècia. Alguns mesos més tard, es declarà anarquista i freqüentà diversos grups llibertaris parisencs, com ara «La Panthère des Batignolles», i esdevé amic de Clément Duval --quan Duval fou jutjat en 1887 per expropiador els jutges no consentiren que Tortelier declarés en el seu favor. Membre actiu de la «Lliga dels Antipatriotes», fundada en 1886, i de la«Lliga dels Antipropietaris», que tenia com a principal activitat la creació d'escamots de«cloche de bois» per ajudar a fugir clandestinament els inquilins dels seus habitatges sense pagar els lloguers. Però la idea més brillant que tingué fou, cap al 1886, la formulació de la «vaga general» revolucionària, on participen tots els obrers i tots els sindicats, com a única via d'aconseguir la Revolució Social.  El 9 d'agost de 1888, en un míting a la Sala de Comerç, juntament amb Louise Michel i Charles Malato, en ocasió d'una vaga dels obreres de la construcció, explicarà reeixidament la seva revolucionària proposta. A partir d'aleshores, com a orador reputat que era, en totes les reunions, mítings i assemblees arreu de França explicarà el seu projecte revolucionari. El novembre de 1888 marxarà a Londres amb l'anarquista Virad, delegat per la Cambra Sindical de Peons, per assistir a un congrés corporatiu internacional, i hi exposarà la novella idea. També farà el mateix a Pennsilvània (EUA) mitjançant conferències, alhora que disserta a favor de l'abstenció electoral, els perjudicis de la política, encara que aquesta fos socialista, i la mistificació del parlamentarisme. El 31 de 1890 signà, amb Bernhart, Coudry, Courtois, Duffour, Millet, Paul Reclus i Siguret, una crida apareguda en La Révolte per a la creació d'un diari anarquista. El febrer de 1892, en aquest mateix periòdic, signà, juntament amb Chales Malato, Émile Pouget, Émile Henry i altres, una declaració a favor de la manifestació del «Primer de Maig» i en contra de l'oposició de Sébastien Faure contra aquesta pel seu legalisme. El 20 de febrer de 1894, dins del marc de desenvolupament de les noves «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), la policia escorcollarà el seu domicili i embargarà papers i periòdics. En 1895 s'afegí a la campanya pel pa gratuït creada per Victor Barrucand. En 1896 assistí al«Congrés Internacional Socialista dels Treballadors i Cambres Sindicals Obreres» de Londres, on els anarquistes foren exclosos i que en el pla internacional suposarà el trencament definitiu entre anarquistes i socialistes. Com Jean Grave i Émile Pouget, i a diferència de Sébastien Faure, quan esclatà l'«afer Dreyfus» fou partidari de l'abstenció, ja que segons ell, un anarquista només podia alegrar-se quan dirigents i militars es barallaven entre ells. Després de l'afer, sembla que es retirà de la militància activa, ja que el seu nom no torna comparèixer. Joseph Tortelier va morir l'1 de desembre de 1925 a Eaubonne (Illa de França, França). No va deixar cap escrit ni correspondència.

    ***

    Virginia Bolten durant la vaga de 1902

    Virginia Bolten durant la vaga de 1902

    - Virginia Bolten: El 26 de desembre de 1876 neix oficialment a Baradero (Baradero, Buenos Aires, Argentina), encara que potser hagués nascut un mes abans, la sindicalista, anarcofeminista i propagandista anarquista Virginia Bolten. Sos pares es deien Enrique Bolten, rellotger d'origen alemany, i María Dominga Sánchez, i tingué tres germans (Dominga, Enrique i Manuel). Es va criar a San Luis (San Luis, Argentina), població natal de sa mare, i anys després passà a viure a Rosario (Santa Fe, Argentina). En aquesta ciutat visqué al barri obrer que s'havia aixecat al voltant de la Refineria Argentina de Sucre, que donà lloc al barri de la Refineria, empresa sucrera on va fer feina. L'abril de 1890 va ser detinguda per distribuir «propaganda anarquista» als treballadors de la refineria. En 1894 es casà amb l'obrer sabater espanyol Manuel Manrique González, amb qui tingué vuit infants: María Milagra Zulema (1895), Urano Líber (1898), Acracia, Hume Mayo (1904), Themis (1906), Helios (1908), Ildara i Olga (1916). A Rosario participà, amb María Calvia, en l'organització de grups femenins i en l'edició en 1899 del periòdic mensual La Nueva Humanidad, publicat pel grup anarcocomunista del mateix nom i per la Biblioteca Llibertària «Ciencia y Progreso», al voltant del metge anarquista Emilio Z. Arana. Membre del grup anarcofeminista «Las Proletarias», edità a partir d'agost de 1899 el periòdic La Voz de la Mujer, versió de Rosario del periòdic d'igual títol editat a Buenos Aires (Argentina) entre 1896 i 1897. En aquesta època també col·laborà en El Rebelde i participà en les activitats de la Casa del Poble de Rosario. Enarborà la bandera roja en la manifestació de l'1 de maig de 1900, aleshores prohibida. En aquesta època col·laborava en La Protesta Humana. L'octubre de 1900 va ser detinguda, amb Teresa Marchisio i altres quatre anarquistes, per interrompre la processió de la Verge de la Roca realitzada a Rosario llançant pedres a la imatge i cridant visques a l'anarquia i a la revolució social. El 22 de setembre de 1901 participà en el míting de protesta contra els fets de la Corunya (La Corunya, Galícia), on el maig d'aquell any es reprimí violentament una vaga. El 24 d'octubre de 1901 participà en l'acte de protesta per l'assassinat de l'anarquista Cosme Budislavich, en els anomenats«Fets de la Refineria», on intervingueren Domingo Alloco, José Berg, Oreste Ciattini, Manuel Manrique, Rómolo Ovidi, Adrián Patroni i Nicolás Rodríguez Blanco. En aquesta època mantingué estret contacte amb el moviment anarquista uruguaià, especialment amb Pietro Gori, Pascual Guaglioanone i Florencio Sánchez, i amb els grups editors dels periòdics La Aurora i El Derecho a la Vida. També va parlar, amb Lorenzo Baudracco, Lucio Giménez i Manuel Manrique, en els actes del Primer de Maig de 1902. Aquest any participà activament en una vaga de xofers de tramvies de Rosario. A finals 1902 es va promulgar la Llei de Residència i com a anarquista declarada va ser posada, juntament amb son company, sota vigilància, fet pel qual abandonaren Rosario i s'instal·laren a Montevideo (Uruguai). El 27 de desembre de 1902 participà, amb Joaquín D. Barbarena i Oreste Ristori, en la inauguració del Centre d'Estudis Socials del Cerro de Montevideo. Amb Pascual Guaglianone, compartí la tribuna en el míting del Primer de Maig de 1903, convocat per diverses Societats de Resistència Obreres i cercles anarquistes de la ciutat, sota la consigna «Protesta contra el govern reaccionari argentí». El 2 d'agost de 1903 va fer una conferència sobre la qüestió social al local de la Societat d'Obrers del Carbó del Cerro, on atacà durament els socialistes i set dies després llegí la conferència «La emancipación de la mujer» al Nuovo Círcolo Napolitano de La Plata (Buenos Aires, Argentina). El 16 d'agost de 1903 participà en una conferència a Montevideo conjunta amb Joaquín D. Barbarena, Manuel Campos i Oreste Ristori sota el títol «Cómo luchan los socialistas», organitzada per la Societat d'Obrers del Carbó, on es criticà les actuacions de la socialista «Sociedad de Mutuo y Mejoramiento de Obreros Varaleros y Anexos»–els varaleros eren els que penjaven la carn– del Cerro –aquesta societat acabà denunciant judicialment els oradors. L'agost de 1903 realitzà una gira propagandística anarquista i feminista, organitzada pel Comitè Federal de la Federació Obrera Argentina (FOA), que recorregué nombroses ciutats (San Nicolás, Campana, Tandil, Mendoza, Villa Constitución, Santa Fe, Rafaela, Zárate, Rosario i Buenos Aires). El 15 de desembre de 1903 va fer una conferència al teatre Stella d'Italia de Montevideo, organitzada per la Societat d'Obrers Forners, i la policia l'imposà arrest domiciliari. Durant la primera mitat de 1904 va fer conferències a l'Argentina (Mar del Plata, Buenos Aires), algunes a benefici deLa Protesta i de diversos sindicats i grups feministes. El juliol de 1904 patí un accident i va haver de ser ingressada a l'Hospital San Roque de Buenos Aires, reprenent l'octubre d'aquell any la seva tasca propagandística a l'Argentina. També en aquesta època participà en assemblees de societats obreres (forners, fusters, etc.) i en la seva organització de sindicats vinculats a la indústria tèxtil, on hi havia una forta implantació femenina (planxadores, modistes, teixidores, etc.). En 1904 formà part del Comitè de Vaga Femení, organitzat per la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), que mobilitzà els treballadors del Mercat de Fruits de Buenos Aires. Després de la fallida «Revolució radical» del 4 de febrer de 1905 va ser deportada, juntament amb son company i una trentena de militants anarquistes (Constante Carballo, Francisco Corney, Bautista Fueyo, Joaquín Hucha, Francisco Jaquet, Juan Llorca, Antonio Loredo, Dante Silva, José Telechea, Manuel Vázquez, etc.), a Montevideo. En aquesta època col·laborà en El Obrero, publicat en la capital uruguaiana. L'1 de maig de 1905 parlà, amb Fernando Balmelli, Alberto Ghiraldo, Alfonso Grijalbo, Francisco Jaquet i Luis Rodríguez, en els actes de la manifestació obrera. Participà activament en la vaga dels treballadors mecànics del port de Montevideo que es realitzà a finals de maig d'aquell any, conflicte en el qual incità els obrers al sabotatge des de les pàgines d'El Obrero. Entre gener i març de 1906 prengué part en l'edició del periòdic Regeneración. En 1907 participà en la vaga d'inquilins, durant la qual va ser detinguda. A principis de 1908 col·laborà en La Acción Obrera, editat per Antonio Loredo al Cerro. En 1909 formà part de l'equip redactor de La Nueva Senda. Contra toda forma de explotación y tiranía, on reivindicà l'anarquisme organitzador. Entre el 13 i el 17 d'octubre de 1909 intervingué activament en els actes de protesta contra l'afusellament del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia i el 17 d'octubre d'aquell any, amb Juana Buela, en la gran manifestació contra la repressió a Espanya. Arran dels fets del«Centenari de la Independència» de l'Argentina de maig de 1910 i la repressió que es desencadenà, participà en el Comitè d'Agitació de Montevideo, integrat per les Societats de Resistència i els grups i periòdics anarquistes. En 1911 col·laborà en Tiempos Nuevos. El 26 de març de 1911, després d'haver assistir a la manifestació contra la carestia de la vida, fou una de les cinquanta dones (María Casali Candas, María Collazo, etc.) que fundaren el Centre Feminista«Emancipación» al local de la Societat d'Obrers Confiters i Pastissers de Montevideo. Aquests centre, de clara tendència anarquista, rebutjà la invitació de formar part de la Federació Femenina Panamericana (FFP), considerada«sufragista», en rebutjar el seu article 14, on s'assenyalava la necessitat de gestionar les reformes socials que fessin possible que la dona«pogués prendre part en els negocis de l'Estat». L'1 de maig de 1911 participà en la manifestació obrera compartint tribuna amb José Castelli, Francisco Corney, Enrique Del Valle Iberlucea, Gino Fabbri, Adolfo Grijalbo, Antonio Marinelli, Aníbal Miranda i Adrián Troitiño. També assistí, en representació del Centre Feminista«Emancipación», en els actes del Primer de Maig de 1912, convocat per la Federació Obrera i el Partit Socialista. A partir de 1912 sembla que va fer costat el sector «anarcobatllista» (Carlos Balsán, Francisco Berri, Gino Fabbri, Adrián Troitiño, Antonio Zamboni, etc.), que defensaven les reformes obreristes del president uruguaià José Batlle y Ordoñez. El 25 de març de 1912 participà, amb altres companys (Carlos Balsán, Gino Fabbri, Leoncio Lasso de la Vega, Aníbal Miramar, Jesús María Suárez, etc.), en la vetllada organitzada pel grup «La Nueva Senda» als salons de la Societat Francesa en reivindicació de la jornada de vuit hores, considerada per diversos sectors anarquistes antibatllistes (José Borobio, Antonio Loredo, Antonio Marzovillo, etc.) com a la reivindicació d'una«llei burgesa». En 1913 col·laborà, amb Francisco Berri, Orsini Bertani, E. Clérici, Adrián Troitiño, Antonio Zamboni, etc., en el periòdic anarcobatllista La Idea Libre de Montevideo. A partir d'aquesta data la seva participació en actes anarquistes passà a ser esporàdica, centrant-se sobretot en els actes del Primer de Maig. En 1923 entrà a formar part del Centre Internacional d'Estudis Socials (CIES), amb Mariano Barrajón, Delfa Boatti, Juana Buela, María Casal y Candas, José Castelli, María Collazo, Gino Fabbri, Ángel Falcó, Pascual Guaglianone, Ernesto Herrera (Herrerita), Pedro Hucha, Juan Llorca, Florencio Sánchez, Adrián Troitiño, etc. Sembla que en els anys trenta es va vincular amb son company al grup batllista«Avanzar», integrat en el Partido Colorado. Virginia Bolten va morir el 23 de juliol de 1969 a Montevideo (Uruguai). En 2010 s'estrenà la pel·lícula argentina Ni dios, ni patrón, ni marido, de Laura Mañá, basada en la seva vida.

    Virginia Bolten (1876-1969)

    ***

    Jean Galtier-Boissière (ca. 1950)

    Jean Galtier-Boissière (ca. 1950)

    - Jean Galtier-Boissière: El 26 de desembre de 1891 neix a París (França) el metge, periodista, dibuixant i escriptor anarquista Jean Galtier-Boissière. Fill d'una família burgesa il·lustrada, sos pares es deienÉmile-Marie Galtier-Boissière, metge autor de la famosa Larousse médical, i Louise Ménard, emparentada amb el pintor René Ménard i el poeta Louis Ménard. Quan tenia set anys ingressà a l'Escola Alsaciana de París, on es relacionà amb els fills de la burgesia protestant. Cap el 1901 imprimí alguns números d'Écolier Alsacien. Després d'acabar el batxiller en 1910, es matriculà en filosofia a la Sorbona de París i assistí al cursos de Victor Delbos, Léon Brunschvicg i Émile Durkheim, entre d'altres. En 1911 s'incorporà per tres anys a l'Exèrcit, al 119 Regiment d'Infanteria acantonat a la caserna de Les Lilas de París, però el 8 d'agost de 1914, dies després que esclatés la Gran Guerra i quan encara no havia acabat el seu servei militar, va ser enviat com a caporal al front i prengué part en la batalla del Marne. L'agost de 1915, quan era caporal al 405 Regiment d'Infanteria a Artois, fundà el periòdic anarcopacifista i satíric de trinxeres Le Crapouillot (El Gripauet; nom en argot donat al morter de trinxera), el qual era una crida dirigida als escriptors i artistes combatents per lluitar contra la «rentada de cervell» militarista per part de l'Estat. A finals de setembre de 1915 va ser evacuat i en 1916 retornà al front a Artois; evacuat el març de 1916, restà mobilitzar allunyat del front. En 1917 publicà dues obres narratives sobre els començaments de la guerra: En rase campagne (1914), quadern de viatge on descriu la guerra entre el 6 d'agost i el 15 de setembre i republicat en 1928 amb la restauració dels passatges suprimits per la censura amb el nou títol de La fleur au fusil, i Un hiver à Souchez (1915-1916), que va ser il·lustrat per ell mateix. Entre 1917 i 1918 diversos dibuixos de guerra publicats en La Crapouillot es van exposar a galeries parisenques amb granèxit. L'1 d'abril de 1919 aparegué el primer número de postguerra de Le Crapouillot, ara convertit en revista literària i artística avantguardista i en la qual van col·laborar escriptors (Francis Carco, Pierre Mac Orlan, Francis Delaisi, Henri Béraud, Claude Blanchard, Gus Bofa, etc.) i dibuixants (Dunoyer de Segonzac, Jean Oberlé, Rouveyre, Louis Touchagues, André Foy, Jean-Louis Forain, Jeanne Rosoy, etc.) inconformistes. L'agost de 1928 llançà un número especial d'aniversari de la Gran Guerra i el juliol de 1930 altre titulat «La guerra desconeguda. La gran mentida», a càrrec de Charles Daudet. Formà part de la Lliga Internacional Contra el Racisme i l'Antisemitisme (LICRA). El 7 de febrer de 1934, després de la dimissió de Georges de La Fouchardière, entrà en el setmanari satíric Le Canard Enchaîné, en el qual ja havia col·laborat des de 1922, però en 1937, per les seves conviccions pacifistes i antiestalinistes, dimití després d'una dura campanya contra ell portada pel periòdic comunista L'Humanité que el va acusar de«simpatitzant hitlerià», encara que continuà escrivint articles per aquest setmanari. Durant la tardor de 1936 i començament de 1937 comentà el llibre de viatges d'André Gide Retour de l'URSS i denuncià les purgues estalinistes soviètiques. El 7 de juliol de 1937, després de diferències sobre la Guerra Civil espanyola amb el director de Le Canard Enchaîné Maurice Maréchal i del seu cap de redacció Pierre Bénard i d'una violenta campanya de L'Humanité, publicà la seva definitiva dimissió del setmanari satíric. Després entrà en el periòdic bimensual partidari del «front comú antifeixista» La Flèche, de Gaston Bergery. El gener de 1937 aparegué un número de Le Crapouillot titulat «De Lénineà Staline», redactar per Victor Serge, i el gener de 1938 un número consagrat a«L'Anarchie», redactat per Victor Serge, Alexandre Croix i Jean Bernier. En aquesta època participà en els debats del pacifisme d'esquerres i el gener de 1939 publicà el número «Septembre 38». Després del número de l'1 d'agost de 1939 decidí deixar de publicar Le Crapouillot. Quan esclatà la II Guerra Mundial reemplaçà el seu vell amic Henri Jeanson, que estava empresonat, al front de Le Merle i publicà el fullet La fille du Fridolin. A començaments de l'Ocupació, amb Henri Jeanson i altres, des del diari Aujourd'hui intentà resistir-se a les ordres del govern de Vichy i dels ocupants, però quan el periòdic es va veure obligat a celebrar l'«Entrevista de Montoire» del 24 d'octubre de 1940 entre el mariscal Philippe Pétain i Adolf Hitler i a participar en la campanya antisemita, ell i Henri Jeanson abandonaren la publicació. Simpatitzant dels aliats, del gaullisme i de la Resistència, denuncià el pas de certs pacifistes d'esquerra al nou règim de Vichy i durant l'Ocupació es negà a fer reaparèixer Le Crapouillot; no obstant això, no entrà a formar part de la Resistència. Després de la II Guerra Mundial protestà contra el conformisme i les mentides de la guerra i en 1948 publicà, amb Charles Alexandre, una«Histoire de la guerre (1939-1945)» i «Bobards (1939-1945)» en 1949 en diversos volums de Le Crapouillot. Denuncià la purga estalinista de 1947 en L'Intransigeant. Va treure una nova sèrie de Le Crapouillot, amb números especials sobre la moral, la sexualitat, la premsa, els escàndols, etc. En 1965 cedí Le Crapouillot a l'editor Jean-Jacques Pauvert després d'haver-lo dirigit durant mig segle. En els seus últims anys va fer costat els escrits negacionistes de Paul Rassinier i col·laborà amb l'editor antisemita Henri Coston. Amb 70 anys decidí retirar-se a la seva casa campestre de Les Fauvettes a Barbizon (Illa de França, França). A començament de 1963 se li va amputar una cama a causa d'una arteritis fulminant. Jean Galtier-Boissière va morir el 22 de gener de 1966 a París (França).

    ***

    Giuseppe Mioli, a la dreta, amb Emilio Canzi al front d'Aragó durant la guerra d'Espanya

    Giuseppe Mioli, a la dreta, amb Emilio Canzi al front d'Aragó durant la guerra d'Espanya

    - Giuseppe Mioli: El 26 de desembre de 1896 neix a Budrio (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giuseppe Mioli. Sos pares es deien Cesare Mioli i Carolina Selleri. Es guanyava la vida fent de jornaler als camps i durant la postguerra de la Gran Guerra fou membre actiu de la Comissió Executiva de la Lliga Socialista dels Jornalers de Vedrana (Budrio, Emília-Romanya, Itàlia). El 18 d'abril de 1918 el Tribunal de Guerra del Tercer Exèrcit el va condemnar a dos anys de presó per deserció, però la pena va ser suspesa després de declarar-lo malalt mental i internat al manicomi d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia), on va romandre fins a la publicació de l'amnistia del Govern de Francesco Saverio Nitti de finals de 1919. Col·laborà en diversos periòdics, com ara el diari anarquista Umanità Nova i Guerra di Classe,òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI). L'agost de 1922 i el març de 1923 va ser condemnat per«amenaces i injúries». Perseguit pels escamots feixistes, en 1924 passà clandestinament a França. Publica a París amb Emilio Coda i Raffaele Schiavina (Max Sartin)La Difesa per Sacco e Vanzetti, butlletí en defensa dels anarquistes italoamericans condemnats a mort. En 1930 estava subscrit al periòdic Lotta Anarchica i en 1934 formà part del Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques (CAPVP). En 1935 residia al número 40 del carrer de la Tréfilerie de La Courneuve (Illa de França, França) i figurava en un llistat d'anarquista de la regió parisenca. El setembre de 1936 marxà cap a Catalunya i s'enrolà en la Secció Italiana de la«Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 30 d'octubre de 1936 signà, amb Arturo Buleghin, Giuseppe Petacchi, Romeo Pontorni i Rabitti Vindice, un manifest en contra de la militarització de les milícies. Amb la salut malmenada, en 1937 retornà a França, d'on va ser expulsat. Després de tres mesos a Bèlgica, passà novament a França i s'amagà pels boscos de la zona de Vert-Galant (Tremblay-en-France, Illa de França, França). El juny de 1939 va ser detingut i empresonat, d'antuvi al camp de concentració de Gurs i després, a partir de juliol de 1941, al d'Argelers. Rebutjà sense dubtar la proposta de retornar a Itàlia de l'Oficina de Repatriació del govern italià que havia visitat el camp. Lliurat a les forces d'ocupació alemanyes, va ser novament reclòs, però va aconseguir escapar i viure clandestinament fins el final del conflicte. Després de la II Guerra Mundial i fins a la seva mort es mantingué força actiu dins del moviment anarquista francès. Giuseppe Mioli va morir el 12 de setembre de 1980 a París (França). En el Fons Domenico Girelli de la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia), es conserva documentació seva.

    ***

    Félix Martí Ibáñez

    Félix Martí Ibáñez

    - Félix Martí Ibáñez: El 26 de desembre de 1911 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) el metge anarquista Félix Martí Ibáñez. Fill del prolífic pedagog valencià Félix Martí Alpera i de Josefina Ibáñez Sánchez; son oncle fou el famosíssim escriptor Vicente Blasco Ibáñez. Visqué des dels nou anys una curta temporada a València. Estudià el batxillerat a l'Institut General i Tècnic de Barcelona i, a partir de 1928, medicina a la facultat del carrer Casanova d'aquesta ciutat. Durant la carrera va romandre com a intern a les clíniques de neurologia, medicina interna i cirurgia de l'Hospital Clínic, fins a la seva llicenciatura en 1933. L'any següent es doctorà a Madrid, amb la tesi Ensayo sobre la historia de la psicología y fisiología místicas de la Índia, dirigida per García del Real; en aquests anys parà atenció en Gregorio Marañón y Posadillo, en Pedro Laín Entralgo i en José Ortega y Gasset. Especialitzat en psiquiatria, exercí, a partir de finals de 1934, al seu consultori del barri de Gràcia de Barcelona i els seus estudis es decantaren per l'eugenèsia, l'higienisme, la sexualitat, la psicologia, la psiquiatria i la història de la medicina, tot sempre des d'una perspectiva llibertària. Com a anarquista milità en les Joventuts Llibertàries de València i, segons alguns, en el«Grup 2» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i sempre relacionat amb publicacions anarquistes i anarcosindicalistes. En 1929 creà a Barcelona l'Associació Social Obrera, institució de serveis mèdics per a persones mancades de recursos. A partir de 1934 col·laborà en la revista anarquista Estudios amb la seva secció«Consultorio», on divulgà temes de sexologia i de neurologia. Aquell any també assistí al Congrés Teosòfic Internacional de Barcelona. Destacat orador, impartí conferències i xerrades en nombrosos centres socials i en 1935 promogué la creació del «11 Club» i, a partir de 1936, del seu continuador el «Conversa Club». Durant els anys republicans fou el màxim representant a Catalunya de la War Resister Internacional (WRI, Internacional dels Resistents a la Guerra). En 1935 va fer mítings a Barcelona per recaptar fons per a la creació d'un Hospital Obrer; regentà una clínica a la capital catalana; participà en la creació d'Organització Sanitària Obrera (OSO), lligada a la Confederació Nacional del Treball (CNT), que pretenia presentar una alternativa global al sistema d'assistència benèfica liberal; i assistí al X Congrés Internacional d'Història de la Medicina a Madrid, on presentà les ponències «Los milagros en la historia», «El arte médio de La Celestina» i «Evolución histórica de la teoría de los chakras». En 1936 participà en l'«Asociación de Idealistas Prácticos», integrada per companys seus de diverses ideologies i posicionaments polítics que organitzaven conferències. Durant l'aixecament feixista de juliol d'aquell any, prestà els seus serveis mèdics a les barricades barcelonines i durant el conflicte bèl·lic es posà al servei de la CNT: participà en l'expedició a les Illes Balears, organitzà la sanitat de la Columna Durruti i fou subsecretari de Sanitat del govern de la II República i director general de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya, en nom de la CNT, entre el setembre de 1936 i l'abril de 1937. En aquest últim càrrec, com a«socialitzador de la medicina», promogué mesures per lluitar contra determinades malalties (lepra, varices, tuberculosi, tracoma, càncer, ràbia, tracoma, reuma, paludisme, venèries, etc.); la creació de centres d'educació sexual per al jovent i de nous centres hospitalaris (Màksim Gorki, Santa Coloma, Tres Torres, Sarrià, Sergent, Horta, Dispensari Central, Preventiu Antituberculós, etc.); un servei d'incineració de cadàvers; la legalització de l'avortament voluntari, el desembre de 1936; la reestructuració comarcal dels serveis sanitaris; l'aplicació de la«socialteràpia», denominació de la nova assistència social; la reorganització del cos d'infermers psiquiàtrics; i la creació, amb el suport de «Mujeres Libres», dels «Liberatorios de Prostitución». També va promoure, com a integrant del Comitè Pro Cultura Popular i de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures, una fugaç Universitat Popular. El 18 d'octubre de 1936 intervingué en el gran míting internacional de Barcelona i, en nom de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) va fer mítings a la ciutat comtal. En 1937, arran de la creació de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA), va parlar a Castelló i a València. Aquell any va fer una gira propagandística a Catalunya amb Fidel Miró, un míting a Igualada amb Jacint Borràs Bousquet, promogué la Universitat Popular, assistí al Congrés Internacional de la Joventut de Ginebra i, el juliol, impartí conferències sobre sexualitat a les escoles. El maig de 1937 el seu nom figura com a secretari honorari de «Los Amigos de Durruti», encara que aquest fet pot deure's a una errada de transcripció. En 1938, com a capità provisional mèdic i comissari de Guerra, prestà els seus serveis al front de l'Ebre i el maig d'aquell any fou ferit al cap i en un braç. L'agost de 1938 assistí, com a delegat llibertari, al Congrés Mundial de les Joventuts per la Pau de Nova York. La seva estada als Estats Units i a Mèxic, comissionat per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), es perllongà fins al desembre, mesos durant els quals participà en nombroses conferències, reunions i mítings (Califòrnia, Ohio, Nova York, Mèxic, etc.). De bell nou a la Península, es reincorporà l'exèrcit com a comandant del Cos de Sanitat d'Aviació Militar. Quan acabà la guerra s'exilià a França (Arcachon i París) i, el juliol de 1939, marxà als Estats Units. Ajudat pel metge i historiador suís radicat als EUA Henry E. Sigerist, engegà una reeixida nova faceta de sa vida professional enfocada en diversos plans del món mèdic (història de la medicina, apotecaria, edició, divulgació, etc.), realitzant centenars de conferències arreu del món. En aquests anys promogué més l'aspecte professional al militant, encara que sempre col·laborà amb la premsa llibertària de l'exili. Com a prestigiós metge, assistí a congressos d'història de la medicina internacionals (Amsterdam, París, Estocolm, Tokio, Niça, Munic, Roma, Zuric, etc.) i impartí conferències científiques per tot el món, destacant la gira llatinoamericana de 1946. En 1950 fundà a Nova York l'editorial mèdica«MD Publications» i en 1957 la reconeguda revista MD, que s'escampà arreu --MD en español (1962), MD of Canada (1966), MD Pacific (1967). En 1956 es posà al front del Departament d'Història de la Medicina del Col·legi Mèdic de Nova York. Fou membre honorari de nombroses entitats històriques, literàries i mèdiques europees i americanes. Trobem articles seus en Agitación,Archivos Iberoamericanos de Historia de la Medicina, Ariel,Art and Architecture, Boletín del Comité Proheridos, ¡¡Campo!!,CNT, CNT Marítima, Cosmopolitan,Encyclopedia Americana, Esquise,Estudios, Gentry, Gimnos,Heraldo de España, Higia,Horizontes, Horizonts Médicos,Historia Universal de la Medicina, Libre Studio, Meridià,Mi Revista, ¡¡Nuestro!!,Nuevo Rumbo, El Productor, Revista Argentina de Historia de la Medicina, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Fou autor de nombrosos llibres i fullets tant de caràcter científic com literari escrits en castellà i anglès, com ara El arte médico de la Celestina (1935), Ensayo sobre sobrela historia de la psicología y fisiología místicas de la Índia (1935 i 1936), Higiene sexual (1936), Mi yo rebelde (1936), L'assistència social en la revolució (1937), Ensayos sobre el amor (1937), Gesta. Grandezas y miserias de la revolución social española (1937), Meditación del mar (1937), Mensaje a México (1937), Mensaje eugénico a la mujer (1937), Mensaje eugénico a los trabajadores (ca. 1937, també en català), Los milagros curativos en la historia de la medicina (1937), El niño y los juguetes (1937), Psicoanálisis de la revolución social española (1937), Obra. Diez meses de labor en Sanidad y Asistencia Social (1937), La reforma eugénica del aborto (1937, també en català), El sentido de la vida (1937), Tres mensajes a la mujer (1937), Aventura (1938), Mensaje a la juventud revolucionaria (1938), Niños en España (1938), Una espada de Toledo, España (1939), La canción sin palabras (1947), El pensamiento médico en la historia (1947), Psicopatología de los mitos y leyendas y de los cuentos infantiles (1949), Men, molds and history (1958), Los primeros trenta años (1959),The antibiotic saga (1960), Antibiotics annual (1959-1960) (1960, director), Centaur (1960), The pageant of medicina (1960), Surco. Ensayo sobre literatura, historia de la medicina, arte y psicologia (1960), Los grandes retos históricos a la medicina y los hombres que han respondido a esos retos (1961), A prelude to medical history (1961), The epic of medicin (1962), The patient's progress (1962), All the wonders we seek (1963), Los buscadores de sueños (1964), The crystal arrow (1964), Tierras de sol, tierras de muerte (1964), Waltz and other stories (1965), De noche brilla el sol (1966), Journey arround myself (1966), The ship in the bottle (1967, traduït al castellà en 1972), Viajes alrededor de mí mismo (1967), Las pagodas (1968), Tales of philosophy (1969), La flecha de cristal (1970), Consultorio psico-sexual (1975, pòstum), etc. Félix Martí Ibáñez va morir sobtadament d'un infart de miocardi el 24 de maig de 1972 a Nova York (Nova York, EUA), sense haver volgut tornar a la seva Catalunya a mans franquistes. En 2003 diverses entitats científiques catalanes li van retre un homenatge («Memorial Félix Marít Ibáñez (1911-1972)») a Barcelona i l'any següent es publicà una Antología de textos de Félix Martí Ibáñez, preparada per José Vicente Martí i Antonio Rey, alhora que la Generalitat Valenciana li dedicà una exposició i un simposi internacional («Viatge al voltant del doctor Martí Ibáñez»).

    ***

    Josep Peiró Olives

    Josep Peiró Olives

    - Josep Peiró Olives: El 26 de desembre de 1917 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Josep Peiró Olives, conegut familiarment com Pepito. Fill de l'intel·lectual i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Joan Peiró i Belis, que va ser ministre d'Indústria durant la II República espanyola. En 1922 Josep Peiró es va traslladar amb sa família a Mataró i l'any següent va freqüentar l'escola racionalista de la localitat. Va entrar de vidrier a la cooperativa «Cristalleries de Mataró», coneguda popularment com «Forn del Vidre», on son pare era director de producció, als 14 anys, edat en la qual va començar a militar en el Sindicat del Vidre de la CNT. En 1936 va enrolar-se com a voluntari en la cenetista«Columna Ascaso» i va combatre als fronts d'Aragó (Monte Aragón i Estrecho Quinto), de Llevant i de Catalunya. Va voler entrar com a aviador en «Alas Rojas» a la base del Prat, però no va poder ser, i després va ingressar el Cos de Trens, fins que va quedar aïllat a València. Va poder tornar a Catalunya per mar i va fer de xofer de son pare, aleshores comissari d'Electricitat del Govern republicà. El 5 de febrer de 1939, quan la guerra ja acabava, va creuar la frontera francesa amb son pare. Exiliat a França, va acabar als camps de refugiats. Va prendre part en la Resistència, com a enllaç i distribuïdor de propaganda, durant l'ocupació alemanya de França. Després va participar en les organitzacions dels exiliats llibertaris al país gal i va treballar per al restabliment de les llibertats a l'Espanya franquista. Va ser secretari del Comitè Peninsular de les Joventuts Llibertàries a l'exili i secretari de la Federació Local de la CNT a París. En aquests anys va assistir regularment a les reunions de l'Aliança per la República amb representants dels partits polítics republicans exiliats (PSOE, ERC, PNB, etc.) i també a les de l'Aliança Democràtica a Estoril (Portugal) amb Joan de Borbó, comte de Barcelona; també va estar en contacte amb el president de la Generalitat en l'exili, Josep Tarradellas, i el lehendakari José Antonio Agirre. Va col·laborar en la premsa llibertària d'exili. Durant més de 15 anys va guanyar-se la vida a les cristalleries de Courbevoi, a prop de París, i després d'ocupar-se d'una empresa d'ascensors i de diverses feines més, es va jubilar als 65 anys com a arxiver del Ministeri d'Afers Exteriors francès. Es va casar amb Olga Rodríguez, procedent d'una família cenetista asturiana, i va tenir una filla, Amapola. En 1978 va escriure un treball sobre son pare, Juan Peiró. Teórico y militante del anarcosindicalimo español, i té escrita una biografia inèdita, La vida ejemplar y la muerte heroica de Juan Peiró Belis (2000), que es troba dipositada a l'Arxiu Municipal de Mataró i al Centre d'Història Contemporània de Catalunya. Va ser atorgat amb la Medalla de la Defensa de París amb distintiu de Palmes i les medalles de les resistències francesa i polonesa, a més de la Medalla d'Europa i la distinció de Gentilhome de la República espanyola, que li va concedir el Govern republicà en l'exili. Josep Peiró Olives va morir el 23 d'octubre de 2005 a l'hospital Tenon de París (França) i va ser incinerat i enterrat el 31 d'octubre al cementiri de Père-Lachaise de la capital francesa. Les seves despulles van ser traslladades a Catalunya i dipositades, el 15 de juliol de 2006, al Cementiri Vell dels Caputxins de Mataró amb les restes de sos pares.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Antonio Borghesi

    Antonio Borghesi

    - Antonio Borghesi: El 26 de desembre de 1936 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el militant anarquista Antonio Borghesi, també conegut com Jamba. Havia nascut el 16 de juny de 1853 a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) de Giuseppe Borghesi i de Cecilia Borzatta. En 1861, quan encara era un infant, sa família s'instal·là a Imola, on tots treballaren com a servents d'hotel. Quan encara no tenia vint anys ja era membre de la Internacional, de la qual es convertí en un dels membres més actius, sempre vigilat per la policia. En aquesta època començà a participar en mítings i a col·laborar en la premsa anarquista. En 1879 fou processat amb altres 17 companys internacionalistes i condemnat per un tribunal de Bolonya a 18 mesos de presó per«associació de malfactors», però fou absolt en l'apel·lació defensat per Giuseppe Generi. Entre 1880 i 1883 va ser soci del Cercle Socialista, seguidor d'Andrea Costa, que en aquells anys participaven els anarquistes d'Imola. El gener de 1884 dimití del seu càrrec en el Cercle Socialistes mitjançant una carta que fou publicada en La Questione Sociale de Florència i on es declarava com un«vell internacionalista» i«revolucionari anarcocomunista» i atacava violentament la vergonyosa deriva d'Andrea Costa al parlamentarisme. Després d'això s'adherí a la secció de la Internacional formada per Adamo Mancini, Giuseppe Benati, Antonio Castellari i altres. El juliol de 1886 patí una nova condemna a tres anys de presó per furt i per evitar el tancament fugí a l'estranger, però fou detingut i extradit. Expiada la pena, va tornar a Imola, on fou un dels promotors de la constitució de la Secció Anarquista local i de la qual es convertí en un dels seus màxims dirigents. Cambrer d'ofici, també fou un dels màxims responsables del sindicat del seu ram a Imola. En 1892, davant la proximitat del Primer de Maig, fou detingut per «associació delictiva», però fou absolt per manca de proves. En aquest anys viatjà molt per la Romanya en gires de propaganda i col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris, com ara La Rivendicazione, d'Imola --on farà servir el pseudònim de Jamba--, i en La Canaglia. També mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com Amilcare Cipriani. En 1894 començà a treballar de cambrer al cafè restaurant de l'estació de Castel Bolognese, que regentava la mare de l'anarquista Ugo Biancini, i aprofità el local per fer reunions polítiques i com a centre de trobada dels companys d'Imola, de Faenza i de Lugo, en trànsit al llarg de la línia fèrria. Aquestes activitats, en les quals també participaven Ugo Biancini, Raffaele Cavallazzi i Adamo Mancini, alarmà les autoritats, que es van veure obligades a prendre mesures. L'octubre de 1894 fou condemnat a tres anys de bandejament i va haver de marxar el gener de l'any següent primer a Porto Ercole i després a Tremiti, a Ustica i a Ponça. Alliberat anticipadament l'1 de novembre de 1896, retornà a Imola, on en 1898 fou novament detingut per«associació de delinqüents», però fou absolt per manca de proves. Signà la protesta publicada en el suplement de L'Agitazione d'abril de 1898 contra el «Procés d'Ancona», instruït a Malatesta i a altres companys insurreccionalistes. Més tard també signarà altra crida, publicada en L'Agitazione de juliol de 1900, contra la instrucció d'un nou procés a Ancona de companys acusats de sedició. Mentrestant, en 1899, es casà. En 1901 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), on s'emmarcà en la tendència sindicalista. En 1907 es traslladà definitivament a Milà i trobà feina de mosso. A partir de 1919 s'allunyà del PSI i amb l'arribada de Mussolini al poder simpatitzà amb el feixisme, venent fins i tot Il Popolo d'Italia pels carrers.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0


    Canadà pagarà pel seu mal comportament

    Font: Global Times Publicat: 23/21/2/2013 21:33:39
    23

    Canadà està prenent una postura més dura. D'una banda, el ministre d'Afers Exteriors, Chrystia Freeland, va demanar divendres l'alliberament immediat de dos canadencs detinguts a la Xina. D'altra banda, va afirmar que "Canadà està duent a terme un procediment jurídic imparcial, imparcial i transparent pel que fa a Meng Wanzhou, director financer de Huawei, Canadà respecta els seus compromisos internacionals, incloent el seu tractat d'extradició amb els EUA". Canadà buscarà més suport dels seus aliats en els propers dies, va dir Freeland el dissabte. 

    Fins ara, només els EUA i el Regne Unit han recolzat la posició de Canadà. La UE va emetre una declaració que diu que l'acte de la Xina "suscita preocupacions sobre la investigació legítima i les pràctiques empresarials a la Xina". Però els principals estats membres de la UE encara no han fet declaracions públiques.

    Els intents de Canadà de resoldre un conflicte amb la Xina per atrapar als seus aliats mai no funcionaran. 

    L'arrest de Meng no va tenir suport popular a la comunitat empresarial global. La repressió i les inquietuds suscitades per Meng van superar amb freqüència els plantejats per les detencions dels dos canadencs. Canadà i els seus aliats mai no poden torçar la veritat. 

    Sobre la base de la malaltia nord-americana a través del temps, es pot fer un judici general que la detenció de Meng és la persecució política de Washington i Ottawa amb les seves armes legals ben desenvolupades. Els EUA i Canadà s'han unit per trencar la frontera crucial entre el joc empresarial internacional i la lluita geopolítica.

    Els dos canadencs van ser investigats d'acord amb les lleis xineses i van gaudir exactament dels mateixos drets que altres estrangers. Cap evidència ha demostrat cap tractament injust. Les pràctiques jurídiques consistents de la seguretat nacional de la Xina no han canviat. 

    Cada vegada que Xina deté legalment als ciutadans dels països occidentals, els mitjans de comunicació occidentals informen de forma inesperada l'esdeveniment com una violació dels drets humans i l'estat de dret. Aquestes escenes poden continuar fins que els països occidentals mostrin més respecte per les lleis de la Xina.

    L'actitud de la Xina cap als estrangers és molt sòlida, fins i tot en les circumstàncies actuals. L'arrest de dos canadencs no canviarà tal actitud, i la societat internacional, inclosos els països occidentals, són bastant clars sobre això. Els Estats Units, el Canadà i els seus aliats volen afegir pressió sobre Xina fomentant la idea que l'entorn comercial de la Xina podria estar deteriorant-se. 

    Segueix sent incert el que faran els Estats Units i els seus aliats a continuació. Els EUA atacaran més empreses xineses? Es normalitzarà l'arrest dels executius com a mitjà de supressió? Es demanarà a més aliats que cooperin amb l'extradició? Washington utilitzarà els mateixos mitjans per fer front a competidors d'altres països i regions? Aquestes preguntes continuen sent desconegudes.

    Si els EUA demanen al Canadà que extraditi més executius d'altres companyies xineses, Canadà i altres aliats dels EUA fan el que se'ls diu? 

    El ministre d'Afers Exteriors del Canadà, respongui aquestes preguntes i prediga com reaccionaran altres aliats. 

    Canadà és un còmplice en la violació dels EUA de l'ordre comercial internacional. Mentre reclama devoció i innocència en la defensa de l'estat de dret, està prenent accions irracionals i sense escrúpols contra Xina. Canadà certament pagarà per això. 

    El Canadà mai no obtindrà un suport sincer de la societat internacional. Cap país és tan insensat com per no comprendre la situació real.

    La saviesa diplomàtica de la Xina serà provada després del cas Huawei. La Xina no ha d'exagerar-se, ni tampoc ser suau en contraatacar els països més actius de l'aliança d'intel·ligència "Five Eyes", a saber, Austràlia, Canadà, Nova Zelanda, el Regne Unit i els EUA. Xina farà que Canadà pagui el preu si extreu Meng als EUA per demostrar al món el cost d'ajudar a Washington a fer mal a la Xina.

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    “Miquel López Crespí acaba de publicar Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, la segunda parte de una trilogía sobre el escritor mallorquín Llorenç Villalonga. López Crespí ha vivido intensamente la aventura de sumergirse en nuestra historia reciente para explorar sus miserias y analizar la psicología contradictoria e interesante del autor de ‘Bearn’.”. (Maria de la Pau Janer)


    “Villalonga es un auténtico personaje de novela” (Miquel López Crespí)


    Per Maria de la Pau Janer, escriptora


    -¿De dónde surge el título de su último libro?

    -Se titula Les vertaderes memories de Salvador Orlan. Se basa en las Falses memòries de Salvador Orlan, una autobiografía novelada del escritor Llorenç Villalonga en la que encontramos su visión de la Guerra Civil, y de la Mallorca de los años 20, 30, 40... En realidad mi obra forma parte de una trilogía sobre Villalonga. El primer libro fue Una Arcàdia feliç publicada por Lleonard Muntaner y Premio Pare Colom 2010.


    -Por qué esa primera parte se titula Una Arcàdia feliç?

    -La expresión parte de unas palabras de Villalonga con las que pretendía definir cómo era Mallorca durante la Guerra Civil. Explicaba que la vivió en Binissalem, donde podía escribir tranquilamente ensayos literarios, mientras los payeses le visitaban para ofrecerle los frutos del campo. Se casó con Teresa Gelabert en noviembre del 36, en plena guerra, y se fueron a vivir a la casa de ella en el pueblo. En realidad, ambos libros formaban parte de una única obra que comienza en julio del 36 y dura hasta mediados del 37. Una novela que he tenido que adecuar por cuestiones editoriales en dos volúmenes. Aún queda un tercero por publicar.


    -Hábleme de su interés por Villalonga.

    -Me interesa Villalonga porque él mismo es un auténtico personaje de novela, y también por la época que le tocó vivir: la anterior a la República, la República, la Guerra Civil i la postguerra. Fue un personaje conflictivo e interesante. Tuvo una gran capacidad de adaptación a cada circunstancia histórica. Cuando tuvo que ser falangista, lo fue. Cuando tuvo que ejercer como catalanista, lo hizo. Me seducía su mundo: poder indagar en la psicología del escriptor en una época tan conflictiva en la que mataron a tres mil mallorquines. Como médico del Psiquiátrico, en la calle Jesús, hacía guardias nocturnas. Podía oír perfectamente los disparos de los asesinatos del cementerio, minetras hacía arengas en la radio contra los de izquierdas y los catalanistas.


    -Un personaje ciertamente complejo.

    -Me interesan las contradicciones de un intelectual joven que leía a Proust y a Voltaire... A Villalonga sólo le preocupaban sus intereses. Su obsesión era ser escritor. Primero lo intentó en castellano, pero no fue reconocido como tal. En un determinado momento, le ‘descubren’ algunos personajes importantes de la literatura catalana, como el editor Joan Salas, el investigador Sanchis Guarner, el poeta Josep M. Llompart... Se fijan en él porque a principios de los 60 había un vacío en la novela en lengua catalana en Mallorca. Había muchos poetas, pero aún no había aparecido la llamada generación de los 70.


    -¿Había un vacío literario?

    -Existía la necesidad de construir un novelista moderno, del siglo XX. Joaquim Molas también contribuye a la construcción del personaje. Se explica que ha sido falangista circunstancialmente, sólo una temporada (curiosamente la más sangrienta). Sin embargo, en los años 30, escribió Centro, que se convirtió en una pequeña biblia para la gente que se oponía a la modernización de la sociedad. Hubiese deseado ser un aristócrata francés, alejado de la literatura rural y clerical. No mantuvo contacto alguno con la Escola Mallorquina. Todo ello se reflejaba irónicamente en Mort de dama. Pienso que Baltasar Porcel también le ayudó. Hubo muchas personas que colaboraron en la construcción del mito. Se inventaron el personaje del Villalonga moderno y el invento funcionó.


    -Hábleme de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

    -Me he divertido haciendo jugar a algunos de los personajes de las novelas de Villalonga, que resucitan y aparecen en mi obra. Un ejemplo es Xima, de Bearn, que se le aparece al mismo Villalonga. A partir de las líneas de sus falsas memorias he reconstruido las verdaderas. Aparece el escritor que piensa y escribe sus reflexiones literarias y políticas. Es la historia de un hombre que quiere escribir. No le gustaba ser médico. Al casarse con Teresa puede rodearse de las condiciones óptimas para hacer literatura. La Mallorca más moderna no le gusta. Odia los nuevos inventos, los coches, los trenes, los teatros populares. Su novela Andrea Victrix es un alegato contra la Mallorca moderna. Esa Mallorca cuestionará sus privilegios. Teme el progreso, la libertad de expresión... Es lector de Freud, de los filósofos alemanes... Se siente por encima de los que leen a Costa i Llobera.

    Diari Última Hora (1-IV-2012)


    Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn? (Miquel López Crespí)


    Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (I)


    Per Miquel López Crespí, escriptor


    La novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan publicada per Onada Edicions del País Valencià, forma part d’una trilogia d’obres que ens situen a Mallorca, en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista contra el poble, quan l’escriptor Llorenç Villalonga es fa falangista i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. Les vertaderes memòries de Salvador Orlan és la segona obra d’aquesta trilogia. I parlar de la tercera part d’aquesta obra que s’ha anat allargassant a través dels anys és molt prematur, ja que, en els moments que escric aquestes notes, encara està en fase de redacció.



    Parlem, doncs, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i dels motius que feren que em fixàs en l’escriptor Llorenç Villalonga. Com es podien novel·lar aquells anys, passar a la literatura el món íntim de l’autor de Bearn? Ho vaig estar pensant molts mesos abans de posar-me a escriure. Record que quan vaig començar la redacció dels primers capítols tenia moltes preguntes dins el cap. Em demanava com era el món d’aquests professionals de classe mitjana amb somnis d’aristocràcia, quin era l‘ambient palmesà per on es movia la dreta i l’extrema dreta en temps de la República. Fer literatura de la relació de Llorenç Villalonga amb el cap de Falange, el futur marquès de Zayas? Cada vegada em sentia més decidit a portar endavant la tasca, a escriure el que, de bon principi, només havia de ser una novel·la.

    Com era Llorenç Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i de complicitat hi hagué entre Villalonga i l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, l’escriptor francès Georges Bernanos? Va ser realment Villalonga l’home que proporcionà a l’autor francès les informacions necessàries per a bastir Els grans cementiris sota la Lluna? Alguns estudiosos suggereixen que va ser l’amistat de Bernanos amb Zayas i Villalonga, juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el seu fill, el que li donà el material bàsic per a enllestir el llibre.

    Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn?

    Novel·lar tot aquest món polític i cultural era una temptació a la qual no m’he pogut resistir, ho reconec sincerament.

    Abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja havia novel·lat alguns aspectes de la guerra civil. A L’Amagatall, que guanyà el Premi Miquel Àngel Riera de Novel·la l’any 1998, havia provat de furgar en l’univers dels homes i dones amagats a les muntanyes, als pous de les cases, a les coves de les muntanyes per tal de salvar-se, fugir de la barbàrie feixista. En la novel·la Estiu de foc, Premi Valldaura de Novel·la, Barcelona 1997, llibre publicat per Columna Edicions l’any 1997, i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·lava la història del desembarcament republica a Portocristo (Manacor), en temps de la guerra civil. En l’obra Els crepuscles més pàl·lids, que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2010, podem trobar les vivències d’un presoner republicà en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Però mai, fins fa uns anys, havia pensat a escriure des de l’òptica dels vencedors, des de l’univers d’aquells i aquelles que vestiren l’uniforme de Falange i feren feina per a Franco: em referesc a Francesc Barrado, cap de la policia i d’alguns dels escamots d’execució a Palma; Alfonso Zayas, cap de Falange; els germans Villalonga, Llorenç i Miquel, els intel·lectuals castellanistes més importants del moment i que se situen de seguida a recer dels militars sublevats contra la República; del coronell Tamarit, responsable d’una bona part de les farses judicials d’aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, d’Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, acabaven sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí.

    Dit i fet. Era qüestió de començar a escriure la novel·la d’aquells anys, el món de l’escriptor Llorenç Villalonga i els seus companys.


    0 0

         La nació s'està movent ràpidament. VilaWeb s'atreveix a denunciar el franquisme monàrquic de La Vanguardia dels Godó. Vegeu l'article d'En Joan Miguet Batllori.
     

    0 0

    GALERÍA FOTOGRÁFICA - EL BOSQUE ENCANTADO - JARDÍN BOTÁNICO - SAN MARTÍN DE VALDEIGLESIAS - MADRID - ESPAÑA 2018

    El Bosque Encantado 2ª Parte (Jardín Botánico) - San Martín de Valdeiglesias (Madrid, España)


      Julio 2018 (II)

    © Miguel Veny Torres 

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Escultura vegetal de "Caballo"»
    Ruta de Amigos del Hombre
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Ratón de campo"»
    Ruta de Amigos del Hombre
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Carro de trabajo"»
    Ruta de Amigos del Hombre
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Calesa o Coche de Caballos"»
    Ruta de Amigos del Hombre
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Sirena"»
    Ruta de la Mitología
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Dragón"»
    Ruta de la Mitología
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "El Monstruo del lago Ness"»
    Ruta de la Mitología
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "El Monstruo del lago Ness"»
    Ruta de la Mitología
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Fuente de Habitantes del Agua"»
    Ruta de los Habitantes del Agua
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Delfines"»
    Fuente de Habitantes del Agua
    Ruta de los Habitantes del Agua
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Caballito de mar"»
    Fuente de Habitantes del Agua
    Ruta de los Habitantes del Agua
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Rana"»
    Ruta de los Habitantes del Agua
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Tortuga"»
    Ruta de los Habitantes del Agua
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Tiburón"»
    Ruta de los Habitantes del Agua
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Carabela"»
    Ruta de los Habitantes del Agua
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Pingüinos"»
    Ruta de los Habitantes del Agua
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Carabela"»
    Ruta de los Habitantes del Agua
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Centauro arquero"»
    Ruta de la Mitología
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Centauro arquero"»
    Ruta de la Mitología
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Gnomo"»
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Loba capitolina con Rómulo y Remo"»
    Ruta de la Mitología
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Unicornio"»
    Ruta de la Mitología
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Unicornio"»
    Ruta de la Mitología
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Flores"»
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal»
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Cupido"»
    Ruta de la Mitología
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de la "Carroza de Cenicienta"»
    Ruta de los Cuentos
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de la "Carroza de Cenicienta"»
    Ruta de los Cuentos
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Caperucita Roja y el Lobo"»
    Ruta de los Cuentos
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Gnomo"»
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Genio de la Lámpara maravillosa de Aladino"»
    Ruta de los Cuentos
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Simbad el marino"»
    Ruta de los Cuentos
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal»
    Ruta de los Cuentos
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Blancanieves y los siete enanitos"»
    Ruta de los Cuentos
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal»
    Ruta de los Cuentos
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Araña"»
    Ruta de los Cuentos
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Dormilón" y Blancanieves»
    Ruta de los Cuentos
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Sabio" (enanito de Blancanieves)»
    Ruta de los Cuentos
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Helicóptero"»
    Ruta de los Inventos
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal»
    Ruta de los Inventos
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Coche de carreras"»
    Ruta de los Inventos
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Moto"»
    Ruta de los Inventos
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Moto"»
    Ruta de los Inventos
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Moto"»
    Ruta de los Inventos
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Olivo»
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Locomotora"»
    Ruta de los Inventos
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Guitarrista"»
    Ruta de las Artes
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Pianista»
    Ruta de las Artes
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Bailarina"»
    Ruta de las Artes
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Grupo musical"»
    Ruta de las Artes
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Bailarina de Ballet"»
    Ruta de las Artes
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Arpista"»
    Ruta de las Artes
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Bailarina"»
    Ruta de las Artes
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Guitarra"»
    Ruta de las Artes
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Guitarra eléctrica"»
    Ruta de las Artes
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Escultura vegetal de "Gnomo barrendero"»
    Arte Topiario
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones

    «Laberinto Mágico»
    Autor: Juan Antonio Pizarraza
    c/ Camino de Marañones
         

    Madrid, 26 de Diciembre de 2018


    0 0

    [27/12] «La Protesta» - Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán - Déjacque - Vaillant - Nakachidze - Gamero - López Ayesa - Cor - Lida - Szary - Considérant - Gandulfo - Conejero - Torricelli - Deware - Álvarez Menéndez - Matthai - Millán Calvo

    Anarcoefemèrides del 27 de desembre

    Esdeveniments

    Portada del primer número de "La Protesta"

    Portada del primer número de La Protesta

    - Surt La Protesta: El 27 de desembre de 1935 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic La Protesta. Semanario anarquista. Òrgan de la Federació de Grups Anarquistes de Madrid, d'antuvi havia de ser editat entre juliol i agost de 1935, però patí diversos ajornaments. Hi van col·laborar Juan Mauro Bajatierra, Gallego Crespo, Fuentes, Antonia Maymón, Rafael Peña, Mariano Valle i Gonzalo Vidal, entre d'altres. En sortiren vuit números, l'últim el 14 de febrer de 1936.

    ***

    Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán. Fotografia de Néstor Bordalejo [IISH]

    Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán. Fotografia de Néstor Bordalejo [IISH]

    - Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán: El 27 de desembre de 1958, a l'Argentina, arran d'un míting de la Federació Llibertària Argentina (FLA) es van retrobar tres vells amics de l'anarquisme internacional, l'alemany Augustin Souchy (1892-1984), la italiana Luce Fabbri (1908-2000) i l'espanyol Diego Abad de Santillán (1897-1983), que plegats van evocar els seus records de la Revolució espanyola (1936-1939) i les seves memòries de militància durant la clandestinitat i la repressió.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Joseph Déjacque (ca. 1860)

    Joseph Déjacque (ca. 1860)

    - Joseph Déjacque:El 27 de desembre de 1821 neix a París (França) el socialista antiautoritari i inventor del terme «llibertari» Joseph Déjacque. Orfe de pare, va ser criat per sa mare, que feia de cosidora. Va freqüentar l'escola Salive al raval de Saint-Antoine. En 1834 va entrar com a aprenent i en 1839 va esdevenir dependent en una botiga de papers pintats. En 1841 a enrolar-se en la Marina de Guerra, descobrint l'Orient alhora que l'autoritarisme militar. De tornada a la vida civil, en 1843 va fer de dependent de magatzem, però la seva independència d'esperit encaixa malament dins l'autoritat patronal. En 1847 va començar a interessar-se per les idees socialistes, va compondre poemes on reivindicava la destrucció de tota autoritat mitjançant la violència i va col·laborar en el periòdic obrer L'Atelier, alhora que feia feina de pintor en la construcció i d'empaperador. La insurrecció parisenca de febrer de 1848 va acabar amb la monarquia de Lluís-Felip, però ben aviat l'aliança dels burgesos republicans i del proletariat obrer fa figa. El març d'aquell any, Déjacque va publicar la seva peça Aux ci-devant dyanstiques, aux tartuffes de peuple et de la liberté, on farà de portaveu de les aspiracions obreres. Va freqüentar el «Club de l'Atelier» i el va abandonar per militar en el«Club de l'Emancipació de les Dones», animat per Pauline Roland, una seguidora de Pierre Leroux, i pel falansterià Jeanne Deroin, i molt influenciat pel pensament de Charles Fourier. L'abril van tenir lloc els primers enfrontaments entre les forces de la burgesia, que havien proclamat «La República raonable», i els obrers revolucionaris. En l'atur, es va inscriure el 10 de maig de 1848 en els«Ateliers Nationaux» («Tallers Nacionals»), organització d'origen blanquista creada arran de la Revolució de 1848 destina a proveir de feina els obrers parisencs aturats. El 15 de maig, l'Assemblea Constituent va ser envaïda pels obrers, però els principals responsables socialistes van ser detinguts. El 22 de juny, els «Atelliers Nationaux» van ser suprimits, posant fi a la temptativa socialista d'organització del treball. La insurrecció obrera va esclatar tot seguit. Els obrers va ocupar, fins al 25 de juny, la meitat de la ciutat als crits de «Visca la Revolució social!». La repressió va ser terrible, l'Exèrcit Republicà va usar l'artilleria, massacrant tres mil insurgents. Van ser detinguts 15.000 revolucionaris i deportats als pontons presons dels ports de Cherbourg i de Brest. Déjacque en serà un, i encara que no va participar directament en la insurrecció, va ser condemnat a dos anys de presó als pontons de Brest. Alliberat en 1849, va retornar a París i l'agost de 1851 va publicar Les Lazaréennes. Fables et poésies sociales, que li implicarà una condemna de dos anys de presó per «incitació al menyspreu del Govern» i la confiscació de l'edició de 1.000 exemplars. Però va ser alliberat l'endemà del cop d'Estat de Louis Bonaparte, exiliant-se primer a Brussel·les i després a Londres, on va fer amistat amb Gustave Lefrançais amb qui va fundar una societat de suport mutu obrer, «La Sociale». En acabar 1851 es troba a l'illa de Jersey, en una petita comunitat de proscrits francesos, on no va deixar cap ocasió d'atacar els republicans, obligats a exiliar-se per Bonaparte. El 26 de juliol de 1853 va pronunciar un discurs durant l'enterrament de Louise Julien, una poetessa proscrita del Belleville popular, morta en la misèria d'una tisi que va agafar a la presó, prenent la paraula després de Victor Hugo, l'orador designat per l'assemblea general dels proscrits. En 1854 va establir-se en la colònia francesa de Nova York (EUA), on va publicar el fullet La question révolutionnaire, resum de les seves idees revolucionàries i del seu pensament llibertari. En 1855 va signar el manifest inaugural de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i va establir-se a Nova Orleans, on va escriure L'Humanisphère. Utopie anarchique (1857) i Béranger au pilori (1857). Va fer costat la defensa de les dones en una carta dirigida a Pierre Joseph Proudhon, després que aquest hagués criticat el feminisme; és en aquesta carta (De l'Être-Humain mâle et femelle. Lettre à P. J. Proudhon), escrita i publicada en 1857 a Nova Orleans, on va usar per primer pic el neologisme «llibertari». En 1858 va retornar a Nova York, on va començar el 9 de juny la publicació del periòdic Le Libertaire. Journal du Mouvement social, que va publicar 27 números fins al 4 de febrer de 1861. Aquell mateix any, descoratjat davant la possibilitat de trobar feina arran de la desfeta econòmica sorgida arran de la Guerra Civil nord-americana, va tornar a Europa, primer a Londres i després a França, gràcies a l'amnistia de 1860. Visqué en la misèria al raval parisenc de Saint-Honoré i va caure en la demència pensant que era una nova reencarnació de Crist. El 22 d'abril de 1864 Joseph Déjacque fou ingressat a l'Hospital de Bicêtre (Le Kremlin-Bicêtre, Illa de França, França), on va morir el 18 de novembre de 1864 a causa d'una paràlisi general.

    ***

    Foto policíaca d'Auguste Vaillant amb 17 anys

    Foto policíaca d'Auguste Vaillant amb 17 anys

    - Auguste Vaillant: El 27 de desembre de 1861 neix a Mézières (Ardenes, França) l'anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Auguste Vaillant. Son pare, Auguste Vaillant, pagès i gendarme a Còrsega, abandonà sa família quan ell era molt petit i sa mare, Joséphine Bouyer, es casà de bell nou amb un home que no va voler responsabilitzar-s'hi i el va treure de casa, acabant amb una nodrissa. Patí una infantesa miserable i quan tenia 12 anys marxà a París a peu. A la capital francesa començà una vida«delictiva» (mendicitat, petits robatoris, etc.) que el portà quan tenia 13 anys a la garjola per haver agafat el tren sense bitllet i quan tenia 17 anys passà sis dies de presó per haver menjat en un restaurant sense pagar. Va treballar en diverses feines manuals com a aprenent (pastisser, sabater, blanquer, llaurador, mosso, etc.) i s'apassionà per l'astronomia i la filosofia, alhora que començà a freqüentar els cercles anarquistes, militant d'antuvi en la Federació de Grups Independents (FGI) de Montmartre, de la qual va ser nomenat secretari i li va permetre conèixer destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Sébastien Faure o Jean Grave. En 1888 abandonà l'FGI acusat d'espia i entrà en el grup «Les Révoltés», de Villeneuve-Saint-Georges, del qual va ser nomenat delegat. Casat, visqué en la indigència amb sa companya i sa filla Sidonie. Decidí temptar a la sort i en 1890 emigrà al Chaco (Argentina), on conegué destacats anarquistes, com ara Jean-Isidore Dalbiès (Colló o Couyou) L'aventura americana va ser un fracàs total i el març de 1893 retornà a França, instal·lant-se a Choisy-le-Roi, on va fer feina com a secretari d'una biblioteca. Les feinetes ocasionals mal nodrien sa filla --unes versions diuen que sa esposa va fugir i altres que va ser abandonada a Amèrica-- i els actes d'anarquistes contra la burgesia i el parlamentarisme --aleshores molt desprestigiat per les implicacions de nombrosos diputats en les corrupcions nascudes en la construcció del Canal de Panamà-- dels partidaris de la «propaganda pel fet» que es van donar entre els anys 1892 i 1894 (Ravachol, Sante Caserio,Émile Henry, etc.) l'influïren força. Decidí realitzar la seva «propaganda» i amb diners que aconseguí, segons la policia, de la dona de Paul Reclus i d'altre company anarquista, comprà el que calia per preparar una petita bomba. Sembla, però, que l'explosiu, d'escassa potència, havia estat fabricat al Laboratori Municipal i que un agent de policia infiltrat en els cercles anarquistes l'havia posat al seu abast. El 9 de desembre de 1893, cap a les 16 hores, tot cridant «Visca l'anarquia», llançà una bomba a l'hemicicle de la Cambra de Diputats, al Palais Bourbon de París. Tirada des de la segona tribuna pública situada a la dreta del president de la Cambra, Charles Dupuy, la bomba --amb claus, trossos de cinc i de plom que actuaren com a metralla-- només ferí lleugerament una cinquantena de diputats i d'espectadors que assistien a les deliberacions de la cambra. Vaillant mateix resultà ferit al nas i a la cama dreta. Detingut, amb altres vint persones, a l'Hotel-Dieu mentre el curaven, l'endemà de l'atemptat admeté per escrit davant el jutge d'instrucció que havia estat l'autor de l'atemptat. Segons ell, l'acció, netament simbòlica, no pretenia matar, sinó ferir el major nombre de polítics en represàlia per l'execució de Ravachol i per denunciar la política repressiva del govern francès contra el moviment anarquista. La reacció a aquest atemptat fou immediata i, a part de l'expulsió de França de 15 anarquistes italians i la persecució de la família Reclus, el 12 de desembre es votà la primera de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), especialment dirigides contra el moviment anarquista i els seus òrgans d'expressió. Jutjat en una única sessió el 10 de gener de 1894, va ser condemnat a mort per«intent d'assassinat». A Marsella, a Lió i a altres indrets va haver protestes i manifestacions contra la sentència. Malgrat les nombroses peticions de clemència al seu favor --fins i tot la feta per l'abat Lemire, ferit durant l'atemptat--, i la intervenció de Sidonie davant l'esposa del president de la República Sadi Carnot la pena no fou commutada. Auguste Vaillant va ser guillotinat, tot cridat «Mort a la societat burgesa i visca l'anarquia!», el 5 de febrer de 1894 a la presó de la Roquette de París (França). Al marge del període de la Revolució francesa, Vaillant va ser l'única persona executada a París per haver comès un crim sense morts. Sa filla Sidonie, a petició de son pare, va ser recollida per Sébastien Faure i en contra dels desigs de la marquesa d'Uzes que volia adoptar-la. La seva mort engegà la indignació del moviment anarquista el qual adoptà com a himne la cançó La complainte de Vaillant, amb text de F. Xan-Neuf i música d'Émile Spencer, que reemplaçà La Ravachole. La seva tomba, al cementiri d'Ivry, es convertí en lloc de peregrinació, malgrat que totes les persones que hi passaven eren fotografiades i després patien represàlies per les autoritats. El 24 de juny de 1894, en venjança, l'anarquista Sante Caserio assassinà a Lió el president de la República francesa Sadi Carnot.

    Auguste Vaillant (1861-1894)

    ***

    Foto policíaca de Victor Nakachidze (ca. 1894)

    Foto policíaca de Victor Nakachidze (ca. 1894)

    - Victor Nakachidze: El 27 de desembre de 1865 neix a Nikhailoma (Geòrgia, Imperi Rus) l'anarquista i bohemi Victor Nakachidze, a vegades citat el seu nom com Nicolas i el seu llinatge com Makachedze o Makachidsé, i que va fer servir nombrosos pseudònims (Carlos Thoss,Meliton, Maigrot, etc.). Fill de la família noble georgiana dels Bagrationi, tenia el títol de príncep i son pare era coronel de la Gendarmeria Imperial i son germà governador civil de Yélisavetpol, al Caucas. Del seu breu pas per l'Exèrcit imperial deixà escrit unes memòries molt dures que van ser prohibides arreu dels països d'influència eslava. Estudiant de química a la Universitat de Sant Petersburg, en 1885 entrà en contacte amb els cercles anarquistes. En 1887 va ser condemnat a mort a Rússia per haver conspirat contra el tsar; commutada la pena, va ser empresonat a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg. Aconseguí fugir dos anys després i, després de trencar amb sa família, s'exilià a París (França), on treballà un temps als laboratoris químics d'Edmond Frémy alhora que feia propaganda anarquista pel Barri Llatí. El 12 de maig de 1890 va ser detingut amb altres companys quan feia pràctiques d'explosius al bosc de Le Raincy (Illa de França, França). El juliol de 1890 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional de París, amb altres vuit russos–Boris Reinstein i sa companya Ana Nogilwa, Alexandre Lavrenius, Tauben Bromberg, Eugéne Stepanoff (Driowski), Jean Kastchintzeff (Ananiew), Levof (Lwolf) i Alexandre Hoeckelmann de Landesen (Gagélmann)–, a tres anys de reclusió per «fabricació d'explosius amb finalitats nihilistes», que purgà a la presó d'Angers (País del Loira, França). El 6 d'octubre de 1892 va ser alliberat i se li va decretar l'expulsió de França, refugiant-se a Londres (Anglaterra) a finals d'any. A la capital anglesa publicà la traducció en francès de les seves memòries militars sota el títol La vérité sur l'armée russe. Posteriorment, acompanyat de sa companya Marianne Evangeline Roedel (Comtesa Vera Radelewska o Baronessa de Rudelheim), que també havia estat expulsada de França, i la família d'aquesta, va ser detingut a Niça (Provença, Occitània), on estava en relacions amb la família reial georgiana exiliada, i el gener de 1893 condemnat per violació del decret d'expulsió i per portar armes prohibides. En 1893 va ser expulsat de Brussel·les (Bèlgica) després d'haver intentat guanyar un procés contra la duquessa de Wellington. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. L'agost de 1894 va ser detingut a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) provenint de Girona (Gironès, Catalunya). En data indeterminada arribà a Suïssa i el setembre de 1896 va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) en possessió de croquis i de formules per a la fabricació de bombes. Expulsat del cantó de Vaud, el 19 de setembre de 1896 va ser expulsat de la Confederació Helvètica. Novament va ser detingut el setembre de 1898 a Lausana (Vaud, Suïssa). Posteriorment va ser expulsat de França, Itàlia, Espanya, Gibraltar, Catalunya–viatjà amb tota «sa família» per Barcelona i Girona sense pagar cap factura– i Bèlgica. El 14 de gener de 1901 amb sa companya va ser detingut, sota el nom de Carlos Thoss i amb la professió de pintor de miniatures, a Niça i novament expulsat de França per estafa. El 26 de setembre de 1901 va ser detingut a Roma i l'octubre d'aquell any va ser expulsat de bell nou d'Itàlia, després d'haver passat 20 dies empresonat per infracció de l'ordre d'expulsió. En aquesta època negava la seva condició d'anarquista i assegurava ser un dels caps de la maçoneria del Caucas i de Polònia, de ser un nacionalista georgià  i de tenir una gran amistat amb el president del Consell de Ministres espanyol Práxedes Mateo Sagasta. El desembre de 1902 retornà a Ginebra amb Marianne i son sogre Karl Adolf Roedel, vivint tots tres de manera aventurera i bohèmia. El 16 de gener de 1903 va ser detingut a Carouge, a prop de Ginebra, i condemnat a 10 francs de multa per haver trencat el bandejament i portat a la frontera. El juny de 1903 va ser detingut a Évian-les-Bains (Roine-Alps, Arpitània); jutjat el 8 de juliol d'aquell any pel tribunal de Thonon-les-Bains (Roine-Alps, Arpitània), va ser condemnat a nou dies de presó per violació del decret d'expulsió. Posteriorment, sembla, retornà a Rússia. Un príncep Nakachidze, governador de Bakú, va ser assassinat el 24 de maig de 1905 a Bakú (Khanat de Quba; actual Azerbaidjan) a resultes de l'explosió d'una bomba llançada per activistes de la Federació Revolucionària Armènia (FRA) al pas del seu cotxe. Les comunitats armènia i musulmana el considerava responsable de la matança dels seus membres que havia tingut lloc el febrer anterior a Bakú. És molt probable que en aquest atemptat el mort fos son germà i no ell. Tot és molt confós en la vida d'aquest bohemi anarquista.

    ***

    Notícia del consell de guerra de Cristóbal Gamero Crespo apareguda en el periòdic reusenc "Las Circunstancias" del 12 d'agost de 1928

    Notícia del consell de guerra de Cristóbal Gamero Crespo apareguda en el periòdic reusenc Las Circunstancias del 12 d'agost de 1928

    - Cristóbal Gamero Crespo: El 27 de desembre de 1895 neix a Fuentes de Andalucia (Sevilla, Andalusia) l'anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Gamero Crespo. Sos pares es deien Antonio Gamero i Dolores Crespo. En el seu poble natal milità en el moviment llibertari i posteriorment emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'integrà en les lluites socials d'aleshores. El setembre de 1928 va ser jutjat en consell de guerra, juntament amb altres 14 companys, en la causa seguida contra l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes de Barcelona del 6 de novembre de 1924, i, considerat el cap de la insurrecció, condemnat a quatre anys de presó per «tinença d'explosius». Un cop lliure, retornà a Fuentes de Andalucia, on treballà de jornaler. Posteriorment va ser novament empresonat a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia). El febrer de 1930 fou alliberat gràcies a l'amnistia decretada pel president del Consell de Ministres Dámaso Berenguer Fusté i marxà cap a França. El juliol de 1936 retornà a Barcelona per a defensar la Revolució i s'integrà en una milícia llibertària que lluità al front d'Osca (Aragó, Espanya). Amb el triomf franquista s'exilià a França. Sa companya fou María del Carmen Gallego. Cristóbal Gamero Crespo va morir el 18 de setembre de 1976 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a resultes d'un accident de circulació on també morí el confederal Manuel Guiteras.

    ***

    Andrés López Ayesa

    Andrés López Ayesa

    - Andrés López Ayesa: El 27 de desembre de 1906 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Andrés López Ayesa. Treballador de l'escorxador de Barcelona, en 1924 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1935 i 1936 col·laborà en el bimensual Terra Lliure i durant la Revolució formà part del Comitè del Sindicat de l'Alimentació de la CNT. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant l'ocupació participà a Montpeller en la reorganització de la CNT clandestina, juntament amb Juan Manuel Molina (Juanel). El desembre de 1943 va ser detingut per la Gestapo quan es disposava a participar en el ple clandestí de Marsella i tancat, amb altres companys entre ells Juanel, a la presó de les Baumettes de Marsella. Cap a la primavera de 1944 va ser alliberat i retornà a Montpeller. Després de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de 1945, continuà militant a Montpeller en la tendència«col·laboracionista» de la CNT. A partir de 1965, l'abatiment induït per les divisions de l'exili i la malaltia l'apartaren de la militància. Sempre refusà retornar a Espanya, fins i tot després de la mort del dictador Francisco Franco ja que no s'havia restaurat una República. Andrés López Ayesa va morir el 2 d'agost de 1980 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Necrològica de Juan Cor apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 19 de setembre de 1991

    Necrològica de Juan Cor apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de setembre de 1991

    - Juan Cor: El 27 de desembre de 1911 neix a Berbegal (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Cor. De jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució desenvolupà càrrecs en l'organització econòmica de les col·lectivitats i lluità en la «Columna Ascaso» a Osca. Ferit durant la retirada, va ser hospitalitzat a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers. Posteriorment va fer de llenyataire i de carboner a la zona de Montalban (Guiena, Occitània). Durant l'ocupació participà en reunions clandestines de la CNT i s'integrà en la Resistència francesa. Després de la II Guerra Mundial milità a Montalban. En 1947 s'establí amb sa família a Carcassona, fou secretari de la Federació Local de CNT de la localitat en diverses ocasions i assistí com a delegat a diversos plens regionals i comarcals confederals. Juan Cor va morir el 21 de maig de 1991 a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) .

    ***

    Clara E. Lida

    Clara E. Lida

    - Clara Lida: El 27 de desembre de 1941 neix a Buenos Aires (Argentina) l'escriptora, professora i historiadora del moviment anarquista i de l'exili espanyol a Mèxic Clara Eugenia Lida. Sos pares van ser el filòleg Raimundo Lida i la filòsofa Leonor García. En 1963 es va graduar en història a la Universitat Brandeis de Waltham (Massachusetts, EUA) i l'any següent obtingué la llicenciatura en història a El Colegio de México (Ciutat de Mèxic, Mèxic), on fou deixebla de l'historiador Silvio Zavala. Entre 1965 i 1969 realitzà el doctorat en història i literatura a la Universitat de Princeton (Nova Jersey, EUA), on fou deixebla de l'historiador de la literatura Vicente Llorens Castillo. Entre 1968 i 1974 ensenyà en la Wesleyan University de Middletown (Connecticut, EUA) i entre 1974 i 1987 a la Universitat Estatal de Nova York a Stony Brook (Nova York, EUA). Des de 1982 és professora i investigadora al Centre d'Estudis Històrics d'El Colegio de México, on actualment dirigeix la«Càtedra Mèxic-Espanya». En aquesta institució dirigeix els Seminaris Permanents Mèxic-Espanya i d'Història Social. Ha estat professora visitant a la Universitat de Califòrnia a LosÁngeles (Califòrnia, EUA), a la Universitat Menéndez y Pelayo (Madrid, Espanya), a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, on ocupà la «Càtedra Mestres de l'Exili», i a l'École des HautesÉtudes en Sciences Sociales (EHESS, Escola d'Estudis Superiors en Ciències Socials) de París (França), entre d'altres institucions. En 1969 fundà als Estats Units la Society for Spanish and Portuguese Historical Studies (SSPHS, Societat d'Estudis Socials per a Espanya i Portugal), associació nacional d'historiadors iberistes que dirigí entre 1969 i 1972. A més a més, ha dictat nombrosos cursets, seminaris i conferències en diverses institucions acadèmiques de Mèxic, Espanya, EUA, Europa, Llatinoamèrica i Japó. Els seus estudis tenen com a eix la història social, sobretot espanyola i hispanoamericana, centrant-se en el moviment anarquista i en l'exili espanyol a Mèxic. Així mateix ha estudiat temes literaris com la novel·la històrica de Benito Pérez Galdós, la novel·la picaresca espanyola i aspectes culturals i temàtics de la literatura llibertària. També a conreat la creació poètica, publicant poemes en revistes literàries i el llibre Variaciónúltima (2002). En 2006 va ser guardonada amb l'Encomanda de l'Ordre del Mèrit Civil espanyola pels seus mèrits acadèmics i l'any següent l'Institut de Ciència i Tecnologia del Districte Federal de Mèxic la distingí amb la creació del «Premi Clara E. Lida», en la categoria «Educació, Ciència i Societat». En 2009 la Universitat de Cadis (Andalusia, Espanya) l'atorgà el doctorat honoris causa. Membre de l'Acadèmia Mexicana de Ciències i investigador emèrita del Sistema Nacional d'Investigadors mexicà, ha rebut nombroses beques i distincions (Rockefeller Foundation, Social Science Research Council, American Council of Learned Societies, UNESCO, Deutscher Akademischer Austausch Dienst, State University of New York Research Foundation, etc.). També ha estat reconeguda com Princeton University Honorary Fellow; Visiting Faculty Fellow del Center for the Humanities (Wesleyan University); Visiting Fellow de l'International Institute for Social History (Ámsterdam); Guest Member del Columbia University Seminar on Labor History i Guest Member de Columbia University Seminar on Latin American History. Entre les seves obres destaquen La Revolución de 1868. Historia, pensamiento y literatura (1970), Anarquismo y revolución en la España del XIX (1972),La Mano Negra (1972), Antecedentes y desarrollo del movimiento obrero español (1973), Tres aspectos de la presencia española en México durante el Porfiriato (1981), La Casa de España en México (1988 i 1992), El Colegio de México. Una hazaña cultural (1990 i 1993), Una inmigración privilegiada. Los españoles en México (1994), Inmigración y exilio. Reflexiones sobre el caso español (1997), España y el Imperio de Maximiliano (1999), Trabajo, ocio y coacción. Trabajadores urbanos en México y Guatemala en el siglo XIX (2001), México y España durante el primer franquismo. Rupturas formales, relaciones oficiosas (2001), Trabajo, ocio y coacción en el siglo XIX (2003), Impulsos e inercias del cambio económico. Ensayos en honor de Nicolás Sánchez-Albornoz (2004), Argentina 1976. Estudios en torno al golpe de Estado (2007), Caleidoscopio del exilio. Actores, memoria, identidades (2009), La Main Noire. Anarchisme rural, sociétés clandestines et répression en Andalousie (1870-1888) (2011) i Cultura y práctica del anarquismo ibero-americano, desde sus orígenes hasta la Primera Guerra mundial (2012), entre d'altres.

    ***

    Marcel Szary fotografiat per A. Szozda

    Marcel Szary fotografiat per A. Szozda

    - Marcel Szary: El 27 de desembre de 1964 neix a Polònia l'anarcosindicalista Marcel Leon Szary. Durant el règim comunista milità en el sindicat clandestí Solidarnosc (Solidaritat), al qual s'havia afiliat quan estudiava a l'Escola de Formació Professional. Entre 1988 i 1991 treballa a la fàbrica W-2, la més important de motors nàutics de Polònia. En 1989, en desacord amb postura conciliadora i els compromisos polítics presos per Solidarnosc amb el nou règim excomunista, l'abandonà. El juny de 2001 va ser un dels quatre fundadors de l'organització anarcosindicalista polonesa Inicjatywa Pracownicza (IP, Iniciativa dels Treballadors), mentre treballava com a torner a la planta Cegielski de Poznań, fàbrica de motors per a bucs, trens i tramvies propietat de la companyia HCP. En 2007 se li va diagnosticar leucèmia, però continuà amb la lluita sindical. En 2008 va ser l'organitzador de tres vagues salvatges (il·legals) a la planta Cegielski i per aquest fet el Tribunal del Districte de Poznań el va condemnar el 3 de novembre de 2009 a una multa de 3.000 złotych, considerant la seva militància anarcosindicalista com a un agreujant. Marcel Szary va morir el 30 de març de 2010 de leucèmia a Poznań (Gran Polònia, Polònia) i fou enterrat el 6 d'abril al cementiri de Miłostowie de Poznań.  

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Victor Considérant

    Victor Considérant

    - Victor Considérant:El 27 de desembre de 1893 mor a París (França) el filòsof i economista fourierista i membre de la Internacional Victor Prosper Considérant. Havia nascut el 12 d'octubre de 1808 a Salins-les-Bains (Franc Comtat, França). Va dedicar sa vida a desenvolupar les tesis filosoficopolítiques de Charles Fourier, especialment la idea del falansteri. Després d'estudiar al Col·legi Reial de Besançon --antic institut de Fourier--, en 1836 va ser admès a l'Escola Politècnica per estudiar enginyeria militar. En aquesta època coneixerà a Besançon les idees de Saint-Simon i dos deixebles de Fourier, Juste Muiron i Clarisse Vigoureux, que l'iniciaran en la filosofia fourierista, que proposa un nou model de societat basat en la creació de falansteris --associacions de producció i de consum fundats en la copropietat i la cogestió. Instal·lat a París, després d'abandonar una futura pròspera carrera militar i de conèixer Fourier personalment, va publicar diversos periòdics, com ara Le Phalanstère (1832), La Réforme Industrielle, La Phalange (1836), La Démocratie Pacifique (1843), i va fer gires de conferències. La seva noció del«dret al treball» i el concepte de«representació proporcional» seran dues de les seves idees claus i importantíssimes per al dret constitucional i el socialisme francès. Després de la Revolució de 1848 va ser elegit a les assemblees Constituent i Legislativa. Convençut que a vegades calia la violència, l'13 de juny de 1849 va proposar la insurrecció als caps de la Montagne, però a causa del seu fracàs dos dies després, va haver d'exiliar-se a Bèlgica aquell mateix any i després a Texas (EUA) en 1852, on fundarà a la riba del Trinity River (Dallas) una comunitat agrícola falansteri formada per dos-cents colons (francesos, belgues i suïssos), «La Réunion», amb el suport de Jean-Baptiste André Godin, que durà des del 16 juny de 1855 fins al 28 de gener de 1857 --encara que molts colons van quedar pel seu compte fins a 1959--, però que el va deixar totalment arruïnat, ja que va haver de comprar els dos mil acres (vuit quilòmetres quadrats) de terra de la colònia. En 1860 la ciutat de Dallas es va apropiar dels terrenys de «La Réunion». Amnistiat, va tornar a França en 1869, després de passar 10 anys a San Antonio (Texas) estudiant les propietats medicinals dels cactus i de la flora mexicana. En març de 1871 va participar en la Comuna de París com a membre de la Internacional, mostrant actituds pacifistes. Durant la Comuna va publicar La Pau en 24 heures dictée par Parisà Versailles. Adresse aux parisiens i va prendre partit per l'autonomia de París i per la democràcia directa llibertària realitzada per aquesta. Va poder fugir de la repressió de la Comuna per la seva qualitat de ciutadà nord-americà que havia adquirit en 1858. Retirat de la política, va consagrar elsúltims 15 anys de sa vida a l'estudi, freqüentant  la Sorbona, i gaudint del respecte del Barri Llatí, on era cèlebre a causa del seu costum d'anar vestit de mexicà. Va ser autor de nombroses obres, com ara Destinée sociale (1838), Manifeste de la démocratie pacifique (1843), Manifeste de l'école sociétaire (1845), Principes du socialisme: manifeste de la démocratie au XIX siècle (1847), Théorie du droit à la propiété et du droit au travail (1848), entre altres. Victor Considerant va morir el 27 de desembre de 1893 a París (França) i va ser enterrat al cementiri de Père-Lachaise envoltat de centenars de communards i amb parlament de Jean Jaurès. L'institut d'ensenyament de Salins porta el seu nom.

    ***

    Juan Gandulfo Guerra fotografiat per Jorge Sauré

    Juan Gandulfo Guerra fotografiat per Jorge Sauré

    - Juan Gandulfo Guerra: El 27 de desembre de 1931 mor a La Vinilla, a prop de Casablanca (Valparaíso, Xile) el metge anarquista Juan Gandulfo Guerra. Havia nascut el 16 de juliol de 1895 a la hisenda Las Vacas, a Los Vilos (Petorca, Xile)–actualment pertany a la regió xilena de Coquimbo. Fill d'una família benestant de Viña del Mar, sos pares es deien Salvador Gandulfo, enginyer, i Sofía Guerra. Va fer els estudis primaris a l'Escola O'Higgins de Viña del Mar i després seguí humanitats en el Liceu de Valparaíso. Més tard estudià medicina a la Universitat de Xile, ocupant un dels primers llocs de la seva promoció, acabant la carrera en 1920, encara que no pogué llicenciar-se fins l'any següent, a causa de la persecució i l'empresonament que patí en aquesta època. Quan era estudiant de medicina realitzà nombroses làmines a colores de gran qualitat artística sobre biologia i histologia que van seguir utilitzant-se fins a la dècada dels anys cinquanta. També en la seva època d'estudiant entrà a formar part del moviment anarquista i anarcosindicalista i col·laborà en diverses publicacions, com ara Claridad,òrgan de la universitària Federación de Estudiantes de Chile (FECH, Federació d'Estudiants de Xile), Juventud o Verba Roja, on manifestà les seves idees llibertàries fent servir diversos pseudònims (Iván, Juan Guerra, etc.). En 1918 fundà, amb els seus diners, la impremta Numen –inspiració, en llatí–, dedicada a la publicació de llibres i fullets anarquistes i lloc de trobada entre els estudiants i els obrers anarcosindicalistes de la Universitat Popular José Victorino Lastarria, centre d'ensenyament nocturn per a obrers i on s'impartí ensenyament primari i secundari clàssic. L'abril de 1920, quan presidia el Centre d'Estudiants de Medicina, va ser empresonat per desacatament al president de la República Juan Luis Sanfuentes Andonaegui, ja que havia declarat la seva incapacitat absoluta per a resoldre els problemes nacionals; en el judici va ser defensat per Carlos Vicuña i l'acusació va ser desestimada. Poc després, el 29 d'agost de 1920, va ser novament empresonat com a representant de la FECH per criticar el moment polític d'aleshores i per propiciar l'enteniment amb els obrers, romanent en una garjola de la penitenciaria de Santiago 98 dies. L'experiència carcerària el deixà fortament impressionat, ja que fou tancat juntament amb els presos«comuns». En aquestaèpoca entaula una estreta amistat amb el poeta Pablo Neruda. Conegut per la seva militància llibertària, li costà entrar a fer feina en un hospital, però finalment entrà a treballar a l'Hospital Arriarán i, després, a l'Assistència Pública. Fou un dels impulsor del Policlínic Obrer, creat per la Unió Local de la Secció Xilena del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), que s'inaugurà l'11 de juny de 1923 i es perllongà fins al novembre de 1927, quan el Policlínic deixà de pertànyer a la IWW, encara que continuà amb la seva tasca fins al 1942. També col·laborà en el periòdic Acción Directa,òrgan d'expressió de la IWW, i en la Hoja Sanitaria IWW. Fervent lector de Piotr Kropotkin i Errico Malatesta, participà activament, amb altres companys (Alfredo Demaría, Julio Valiente, Augusto Pinto, Julio Rebossio, José Santos González Vera, etc.), en la Secció Local de la IWW fent conferències socials i biològiques. En 1923, gràcies al seu amic el cirurgià Agustín Inostroza, entrà com a cirurgià pediàtric, especialitzat en ortopèdia i cirurgia plàstica, al nou Hospital d'Infants Manuel Arriarán. També fou membre de l'Assemblea Obrera d'Alimentació Nacional. En aquest mateix 1923 realitzà els gravats en fusta per a la primera edició del llibre de Pablo Neruda Crepusculario–la segona edició i definitiva d'aquesta obra està dedicada a Gandulfo. En 1926 s'incorporà a l'antic Hospital San Vicente com a cap de la Policlínica del professor Lucas Sierra i aquest mateix any s'estrenà com a docent en cirurgia. Juan Gandulfo Guerra va morir el 27 de desembre de 1931 en un accident automobilístic de carretera a La Vinilla, a prop de Casablanca (Valparaíso, Xile), quan es dirigien a Viña del Mar a visitar sa mare; el professor d'angles i filosofia Eduardo Barrenechea morí de camí a l'hospital i l'altre acompanyant, el doctor Juan Garafulic, resultà greument ferit. Gandulfo fou enterrat al cementiri parroquial de Caleta Abarca (Viña del Mar, Valparaíso, Xile). En el seu honor el Policlínic Obrer passà a denominar-se «Policlínic Obrer Juan Gandulfo Guerra de la IWW» fins al seu tancament en 1942. La seva figura concorda amb el personatge Juan García en elsúltims toms de la novel·la històrica Alborada, de l'escriptora Inés Echeverría de Larraín (Iris). Existeix un «Premi Juan Gandulfo» que atorga la Societat de Cirurgians.

    Juan Gandulfo Guerra (1895-1931)

    ***

    Pedro Conejero Tomás (1937)

    Pedro Conejero Tomás (1937)

    - Pedro Conejero Tomás: El 27 de desembre de 1937 mor a Benicàssim (Plana Alta, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Conejero Tomás. Havia nascut en 1907 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià). El desembre de 1911, quan encara vivia a Villena, resultà greument ferit després de caure d'una atracció de fira. Aprenent d'obrer vidrier des dels vuit anys amb Miguel Rueda, des de molt jove milità, durant els anys del pistolerisme, en la Sindicat del Vidre de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 6 d'agost de 1923 va ser detingut amb altres 16 companys a la seu del SindicatÚnic de la CNT del barri barceloní de Sants durant una agafada policial a la recerca d'armes i d'explosius, però, com que era menor d'edat, el 28 d'agost va ser alliberat sense càrrecs. Durant el moviment revolucionari de novembre de 1924, participà en l'assalt de les Drassanes barcelonines i per aquest fet va ser acomiadat de la feina i empresonat. Durant els anys clandestins de la CNT, fou l'impulsor de la Federació Nacional del Vidre d'aquest sindicat. Distribuí la premsa clandestina a diferents barriades barcelonines (Sants, Hostafrancs, Collblanc, La Torrassa, etc.) i moltes vegades hagué d'enfrontar-se, armes a la mà, amb la Guàrdia Civil i la policia. En 1931 fou un dels organitzadors de l'Ateneu Cultural Racionalista de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Durant els anys republicans milità activament en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del barri de La Torrassa. Entre els anys 1932 i 1936 fou membre, amb sos germans Florencio, José i Francisca, Ginés Alonso, Domingo Canela Schiaffino, Vicens Nebot, Josep Peirats Valls, Ramon Bou Canalda, José M. Barrancos, els germans Conesa i altres, dels grups anarquistes«Verdad» i «Afinidad» de La Torrassa i l'Hospitalet de Llobregat. Participà activament en tots els moviments insurreccionals d'aleshores (gener de 1932, desembre de 1933 i octubre de 1934). Fou membre del Comitè Nacional de la Federació d'Indústria del Vidre de la CNT. Quan la guerra civil fou un dels organitzadors confederals de les comarques lleidatanes. Segons alguns, en 1936 vivia de la venta de diaris i militava en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT. Quan el cop feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer a Barcelona i després marxà al front d'Aragó com a milicià per a exercir tasques organitzatives. L'agost de 1937 va fer una gira propagandística de les Joventuts Llibertàries arreu de Catalunya. Secretari del Comitè Comarcal de les Joventuts Llibertàries del Baix Llobregat, en el II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) del Comitè Regional de Catalunya, que se celebrà el setembre de 1937 a Barcelona, va ser nomenat secretari d'aquesta organització. En aquesta època treballava en els Autobusos «G», antiga Companyia General d'Autobusos (CGA), i militava en el Sindicat de Transports Públics Urbans de la CNT de Barcelona. Després del Ple Nacional de València de la CNT, Pedro Conejero Tomàs va morir el 27 de desembre de 1937 a conseqüència d'un accident d'automòbil, quan viatjava de València a Barcelona, després d'assistir a una reunió amb el Comitè Peninsular de la FIJL. La conducció del seu cadàver pels carrers de Barcelona i el seu enterrament el 30 de desembre van ser una important manifestació popular de dol.

    ***

    Ettore Torricelli

    Ettore Torricelli

    - Ettore Torricelli: El 27 de desembre de 1966 mor a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el paleta anarquista i anarcosindicalista Ettore Torricelli. Havia nascut el 17 de març de 1885 a Formigine (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Ottavio Torricelli i Marcellina Farina. Es traslladà a la petita població de Madonnina, a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), centre llibertari de la ciutat. El 1913 va ser fitxat per les autoritats com a membre del grup anarquista local. Formà part del Sindicat de la Construcció i de la Cambra del Treball Sindicalista i en 1917 de la Comissió Executiva d'Organització d'aquesta. El 5 de juliol de 1919 fou detingut arran d'un escorcoll a la seu del grup anarquista de Mòdena, al número 14 del carrer de Sant'Agata. Va ser un dels principals exponents de la Federació Comunista Anarquista de Mòdena. El maig de 1920 fou un dels detinguts sota l'acusació d'haver robar unes metralladores per a defensar-se en les manifestacions obreres; jutjat, va ser absolt de tots els càrrecs. Entre 1922 i 1926, anys d'exaltació feixista, fou un dels pocs anarquistes que continuaren amb el compromís llibertari a Mòdena. Subscrit a la revista Pensiero e Volontà i a altres publicacions anarquistes, s'encarregà de la seva distribució. En diferents ocasions va ser detingut per distribució de premsa llibertària i en 1925 la policia bloqueja un enviament dirigit a ell compost de nombroses còpies del fullet d'Errico Malatesta Fra contadini. En aquesta època mantingué correspondència amb Errico Malatesta i amb Armando Borghi. Advertit formalment per les autoritats feixistes el desembre de 1926, en 1931 va ser inscrit en el registre de persones a detenir en determinades circumstàncies. En 1932 la policia anotà en la seva fitxa que conservava tots els seus sentiments anarquistes, però que no realitzava cap propaganda. El juny de 1940 va ser amonestat per les autoritats, després d'haver estat detingut i empresonat 18 dies sota la sospita d'«haver escampat algunes crítiques sobre la situació actual». Va ser vigilat per la policia fins el 1942. Després de la II Guerra Mundial, encara que mantingué els sentiments llibertaris, no desenvolupà cap activitat política.

    ***

    Necrològica de René Deware apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 10 de febrer de 1977

    Necrològica de René Deware apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 10 de febrer de 1977

    - René Deware: El 27 de desembre de 1976 mor a Gilly (Charleroi, Valònia) l'anarquista i anarcosindicalista René Deware. Havia nascut el 21 de novembre de 1906. Miner a la conca de Charleroi (Valònia), durant la II Guerra Mundial participà activament en la Resistència belga. Després del conflicte bèl·lic continuà amb la seva feina de miner i fou un dels animadors, amb sa companya Marie Charlet, de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) a Charleroi.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Sa Pobla (Albopàs) - Els foguerons de Sant Antoni – Records dels anys 10 i 20 (II)


    En els anys tenebrosos de la pesta ja s’encenien foguerons a les cantonades i enmig de la plaça Major. El foc, sempre, des de totes les èpoques com a eina màgica per salvar els homes del que és desconegut, per a foragitar la por que agita els nostres cors quan ens topam amb perill imminent, amb els animals salvatges, amb plagues mortals que no podem aturar. Amb el foc els homes primitius es defensaven de les feres que rondaven les coves d’aquells éssers, pobladors dels espais tenebrosos del passat. Fer fugir els ossos, els lleons, els tigres que rondaven els llocs habitats. La foguera purificadora en tota època i circumstància, ara, avui mateix, útil per barrar el pas al verí ateu i protestant. (Miquel López Crespí)


    A l’ofici de diumenge, a les onze, hi compareixen tots: homes i dones. Els homes al davant, com correspon al cap de segles de llarga tradició. Les dones, a les fileres del darrere, amb vel, màniga llarga i sense mostrar cap centímetre de la pecaminosa carn que va portar la Humanitat a tots els patiments que coneixem. La temptació de la serp, saber-se nus, el càstig de l’expulsió del Paradís terrenal per haver aprofundit en la saviesa que els estava negada, patrimoni exclusiu de Déu. L’home era innocent; no tenia cap mala intenció. Van ser els suggeriments de la dona que precipità el destí atziac del gènere humà. Per què volgueren conèixer els misteris de la ciència del Bé i el Mal? No eren feliços sota el poder de Déu, els sants, àngels i arcàngels?

    Per l’errat camí de voler anar més enllà dels manaments de l’Evangeli, pel desig de conèixer els llibres prohibits per la Santa Mare Església, entren tots els mals. Per això el control vigilant de Roma sobre el que es publica arreu del món. Què seria de nosaltres sense la guia de l’Índex de llibres prohibits, aquesta possibilitat de preservar el nostre esperit de les males influències provinents dels enemics? Esper que aviat es publiqui el magnífic original que ha escrit sobre la Inquisició mossèn Antoni Maria Alcover en el qual ens explica les mentides de la propaganda calvinista i luterana contra la sagrada actuació del benèfic tribunal. Parlar dels crims i tortures ordenats pels catòlics quan ells mateixos, els promotors de la Llegenda Negra contra Espanya, són els primers que ompliren presons i fogueres arreu de l’Europa que dominaven! Quin manipulació més grossa de la història! Que hauria estat i què seria de la nostra Fe sense les precises orientacions de l’Índex? Va ser el gran Papa Lleó X qui l’any 1515 establí la censura per a tota la Cristiandat, seguint les instruccions donades pel V Concili del Laterà. Per quins motius des de totes les tribunes del perniciós liberalisme i la maçoneria s’ataca la gran tasta de la Santa Església? O no va ser el nefast Enric VIII qui, abans de la ruptura amb Roma, va publicar el primer índex de llibres prohibits? I de Luter, què en diríem? O no se sap que va ser també uns dels primers redactors de la llista dels escrits considerats herètics? Què han de retreure a la Cúria Romana si ells són els primers que, a la seva manera, vetllaren en la defensa de les seves malifetes i mentides religioses?

    Per què els catòlics hauríem de perdre el temps i condemnar la nostra ànima llegint els pamflets d’Erasme de Rotterdam, Rabelais, Giordano Bruno, René Descartes, Thomas Hobbes. Denis Diderot, Honoré de Balzac, David Hume? Què han fet pel benestar de l’home, aquests pensadors? Jo sempre tenc l’Índex obert damunt la meva tauleta del despatx per memoritzar els noms maleïts! És un deure de tot sacerdot saber el nom dels autors i els títols dels llibres que haurem de portar a la foguera!

    Quin sant Antoni més gloriós tendríem si un dia poguéssim fer els foguerons amb un munt de volums prohibits! Veure com són consumits per les fames els assaigs filosòfics, les obres de Michel de Montaigne, Kant, Francis Bacon, George Sand, Karl Marx, Copèrnic! Seria el dia més joiós de la meva vida! Contemplar els dimonis ballant envoltant les flames, botant damunt el caliu, sentir la simbomba acompanyant les glosses dels pagesos que parlarien de la victòria del sant davant l’Avern! Foguerons a cada cantonada del poble! Llenya de pi, olivera i ametlers, ben seca, que cremi maldament plogui. Que res pugui aturar el fervor místic d’una nit dedicada a foragitar els mals esperits que ens envolten sense cessar des de l’aparició d’Adam i Eva!

    Si l’afany de saber es limita als llibres autoritzats per la Santa Mare Església, no hi ha res de perniciós a aprofundir en el coneixement del món que ens envolta. Però amb la invenció de la impremta editors sense escrúpols, empesos per l’afany de guanyar diners, han escampat arreu munió de publicacions infectes que tant {de} mal han fet a la societat. Les autoritats tampoc no han sabut vigilar com pertoca l’edició d’aquests materials innobles causants de tants mals i revolucions.

    Qui podia imaginar en el segle XVIII que l’Enciclopèdia francesa coordinada per Denis Diderot i Jean-le-Rond d’Alembert seria la bomba de rellotgeria que, al cap dels anys, acabaria amb la monarquia?

    L’excusa inicial del projecte va ser bastir un diccionari de les ciències, arts i oficis. Intenció aparentment innocent d’antuvi. Però la maçoneria d’aleshores, que dominava tot el món intel·lectual, tenia altres intencions: dinamitar els fonaments de la religió emprant el cavall de Troia de la recerca científica. Cal dir que, de seguida, les persones més intel·ligents de la Cort i de Roma captaren la intencionalitat del projecte i provaren d’oposar-s’hi. Madame de Pompadour, els jesuïtes i la Cúria romana detectaren el perill que comportava autoritzar la publicació d’aquella metzina. El Consell d’Estat, alertat, en va prohibir la publicació i la lectura dels dos primers volums, els únics que havien sortit al carrer. El papa Climent XIII va disposar que aquesta obra entrés a formar part de l’Índex de llibres prohibits i va ordenar taxativament “a tots els catòlics, sota pena d’excomunió, de cremar els exemplars que en tinguessin disponibles”.

    Tanmateix, la maçoneria era infiltrada a les altes instàncies de la Cort i un aliat de Diderot, Malesherbes, que era director de llibreries i l’encarregat de la censura, en va tornar a autoritzar el pamflet enciclopèdic i es tornà a editar. Amb l’expulsió dels jesuïtes de França, els més clarividents en la visió dels mals que representava el projecte, ja no hi hagué impediments, i la nefasta obra continuà destil·lant el seu verí trastocant tots el que havien estat els fonaments d’una societat tranquil·la i sense problemes.

    Com devien anyorar l’aristocràcia, les famílies catòliques, els amants de l’ordre i la pau, l’època en què la Santa Inquisició sabia aturar el mal de rel! Quan arreu dels regnes catòlics d’Europa s’encenien foguerons amb els llibres que propagaven el missatge de Satanàs!

    Ho he debatut sovint amb Mossèn Antoni M. Alcover, que m’ha deixat llegir el llibre que prepara sobre la Inquisició.

    --El perill essencial de l’Enciclopèdia –afirma, amb gran coneixement de causa-- és que Diderot i els seus consideraven la religió com a una simple branca de la filosofia i no pas com el recurs bàsic del coneixement i la moral. I el més terrible del missatge gens ocult entre les seves pàgines: propagar el dubte entre els lectors sobre l’autenticitat dels fets històrics descrits a la Bíblia, qüestionant la mateixa existència de Crist, els miracles que va fer a Palestina i la possibilitat de la Resurrecció.

    Vet aquí el que volgueren aturar a temps les autoritats franceses de l’època i, de forma covarda, lluny del seny i l’obligació de vetlar per la moral dels ciutadans honrats, permeteren aquells censors. A poc a poc a poc, malgrat la insistència de Climent XIII, s’anà consolidant un exèrcit del Mal que comptava amb un miler d’impressors, gravadors, dibuixants, enquadernadors, i en la qual col·laboraren fins a 160 literats, científics, artistes, magistrats i artesans. El càncer que volia destruir tot el que ens ensenyava Déu Nostre Senyor mitjançant la revelació divina continguda a la Bíblia ja s’havia estès per tot el cos de la societat, emmetzinant vida i pensaments.

    Arribaren exemplars de l’Enciclopèdia a Albopàs? Ho dubt. En aquell temps la vigilància de les fronteres era molt severa i es controlava de forma excel·lent cada un dels llibres que entraven a Espanya, i si aquests eren considerats perniciosos eren confiscats sense miraments i els propietaris multats o empresonats.

    I d’altres autors assenyalats a l’Índex de Llibres Prohibits? Potser no en trobaríem gaire exemplars a Albopàs. Però ara vivim una època diferent, en què fan estralls els mals causats pel mal ús de la impremta. Però jo sé qui en té: els descreguts que quan van a Palma i Barcelona els compren i els porten d’amagat. En fan lectures col·lectives en cases que caldria marcar amb tinta negra que penetràs fins al fons del marès i no es pogués esborrar. Talment una indicació als purificadors que armats de torxes i llanderes escorcollarien despatxos i amagatalls secrets per llançar al carrer tot el que es brut i nefast. Moltes de les dones d’aquests lliurepensadors m’ho han dit en secret de confessió, atemorides per la possibilitat d’anar a l’infern si no ho explicaven al vicari i al rector. Res no escapa a l’ull vigilant de la Fe: els debats sobre republicanisme i federalisme, la negació de l’existència de Déu, el suport a l’Escola Moderna, la necessària organització d’obrers i jornalers en els sindicats socialistes.

    Per sant Antoni, el dia de la cremada general, la banda de música podria interpretar la millor selecció de jotes i boleros, l’himne d’Espanya! Tothom aportant a la foguera els diaris liberals i esquerrans. Els pamflets que ens arriben des de Palma i la península, alguns des de l’estranger! I que els descarrilats lligen d’amagat, creient trobar la salvació en aquest material infecte. Sentir, olorar la flaire santificant del paper que desapareix, es converteix en cendra consumit per poderoses, vivificants llengües de foc. L’Ajuntament podria repartir conyac i cassalla entre el poble per animar encara més la gran festa de depuració dels esperits. Tenir un poble sense cap llibre dissolvent. La notícia es podria enviar a les rectories del país, fer arribar els fets a Roma. Potser fins i tot rebríem una felicitació de bisbes i cardenals, del sant Pare!

    En els anys tenebrosos de la pesta ja s’encenien foguerons a les cantonades i enmig de la plaça Major. El foc, sempre, des de totes les èpoques com a eina màgica per salvar els homes del que és desconegut, per a foragitar la por que agita els nostres cors quan ens topam amb perill imminent, amb els animals salvatges, amb plagues mortals que no podem aturar. Amb el foc els homes primitius es defensaven de les feres que rondaven les coves d’aquells éssers, pobladors dels espais tenebrosos del passat. Fer fugir els ossos, els lleons, els tigres que rondaven els llocs habitats. La foguera purificadora en tota època i circumstància, ara, avui mateix, útil per barrar el pas al verí ateu i protestant.

    Haurem de fer feina en aquest sentit.

    Hem de mantenir el ramat dins la línia que marquen els concilis. Per això mateix, i ho vaig explicar com pertoca a Miquel Costa i Llobera, mai s’ha de defallir en la tasca que pot fer un sacerdot des de la trona.


    D´una novel·la inèdita de l´escriptor Miquel López Crespí



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 414 | 415 | (Page 416) | 417 | 418 | .... | 465 | newer