[02/06] «L'Avant-Garde» - Atemptat
de Nobiling - Most - «Tierra y Libertad» - Bertoni
- «La Voz Confederal» - Morral - Sheitanov -
Broutchoux - Sánchez Saornil - Tetenbaum -
Giménez MorenoAnarcoefemèrides
del 2 de juny
Esdeveniments
- Surt L'Avant-Garde: El 2 de juny de
1877 surt a La
Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) el primer
número de L'Avant-Garde. Organe
de la Fédération Française de
l'Association Internationale des Travailleurs
--a partir del número 23, del 8 d'abril de 1878,
portarà com a subtítol Organe
collectiviste et anarchiste. Aquest setmanari serà
publicat per Paul
Brousse, amb la col·laboració de Jean-Louis
Pindy, fins al 10 desembre de 1878,
data de la seva prohibició i de la detenció de
Paul Brousse per apologia de la«propaganda pel fet» i incitació al
regicidi, pel seu article «Hoëdel,
Nobiling, et la propagande par le fait» (15 de juny de
1878), que li
portarà una condemna en 1879 i al seu desterrament de
Suïssa. En el número del
18 de novembre de 1878 publicà una crònica del
seu corresponsal a Espanya que
expressava la seva solidaritat moral amb Joan Oliva i
Moncusí, qui, segons el
diari, havia admirat els atemptats de Max Hödel i Karl Eduard
Nobiling contra
el kàiser i havia decidit emular-los, disposat a morir en
l'intent d'assassinar
el rei d'Espanya Alfons XII. Van
ser-ne col·laboradors Piotr Kropotkin iÉlisée Reclus, entre d'altres, i es van
publicar 40 números, l'últim el 2 de desembre de
1878. Va tenir molta
distribució a França i va ser continuat per Le
Révolté, editat per Piotr
Kropotkin i Élisée Reclus.
***
- Atemptat de Nobiling:
El 2 de juny de 1878 a Berlín (Alemanya), un mes
després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel contra
l'emperador alemany Guillem
I, el doctor en ciències econòmiques Karl Eduard
Nobiling torna a intentar el
magnicidi disparant dos tres amb un fusell de caça des de la
finestra de la
seva habitació d'hotel quan l'emperador passava amb cotxe
descobert, ferint-lo
greument. Després de parapetar-se a la seva
habitació --situada al segon pis
del número 18 de l'avinguda Unter den Linden (Sota dels
Tells)--i d'haver
disparat novament amb un revòlver contra les persones que el
volien detenir, va
intentar suïcidar-se disparant-se un tret, encara que
només es va ferir.
Detingut, va declarar que havia actuat així per motius
estrictament polítics.
Des d'aleshores, el terme «propaganda pel fet»,
emprat per Paul Brouse en el
periòdic suís L'Avant-Garde,
que va provocar el segrest de la
publicació, entrarà a formar part del vocabulari
del moviment anarquista. El 15
d'abril de 1879, Paul Brouse va ser jutjat a Suïssa per
apologia del regicidi,
alhora que el canceller Bismarck a Alemanya aprofitarà
aquests atemptats per
dissoldre el Parlament, convocar noves eleccions i així
intentar crear lleis
especials contra tot el moviment socialista. Nobiling va morir el 10 de
setembre de 1878 a la presó de Berlín a resultes
de les ferides que es va
produir.
***
- Condemna de
Johann Most: El 2 de juny de 1886 el propagandista
anarquista Johann Most és condemnat a Nova
York (Nova York, EUA) a un any de
presó a l'illa de Blackwell
per les seves paraules jutjades incendiàries i incitadores a
l'avalot, que va
pronunciar al Workingmen's Rifle Club de Nova York l'11 de maig
anterior.
***
-
Surt Tierra y
Libertad:
El 2 de juny de 1888 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el
primer número del periòdic Tierra y
Libertad. Quincenario Anarco-Comunista.
Agafat del nom de la publicació Terre et
Liberté, editada a París des de
l'octubre de 1884, i que venia del crit revolucionari rus antitsarista«Zemlia
i Volia» (Terra i Llibertat). Era continuació de La
Justicia Humana, que
va sortir el 18 d'abril de 1886 i només va editar vuit
números fins al 25 de
novembre d'aquell mateix any. Amb la seva predecessora,
introduí el pensament
anarcocomunista a Catalunya i a la Península,
polemitzà constantment amb El
Productor i va ser important per relacionar els incipients
grups d'afinitat
anarquista que començaven a formar-se arreu. Fou dirigit i
redactat per Martí
Borràs Jover, amb el suport d'Emili Hugas, i administrat per
Jaume Clarà i
Pedro Ceñito, amb l'ajuda de Sebastià
Suñé. Encara que quinzenal, a partir del
número 19 sortí amb moltes irregularitats. Se'n
publiaren 23 números, l'últim el 6 de
juliol de 1889, i el 13 (11 de novembre de 1888) tingué un
suplement
especial dedicat als «Màrtirs de
Chicago» imprès en paper morat. Desapareguda
aquesta publicació, els anarcocomunistes barcelonins
editaren set números del
periòdic La Revolución Social,
del 8 de setembre de 1889 al 20 de gener
de 1890.
***
- Judici contra
Luigi Bertoni: El 2 de juny
de 1919, davant la Cort Federal de Zuric (Zuric, Suïssa),
té lloc el procés judicial
contra Luigi Bertoni i altres anarquistes italians, detinguts des de
feia 14
mesos, «implicats» en l'anomenat «Complot
de Zurich», fruit de la descoberta
d'una bomba per la policia. Realment es tractava d'una
manipulació política que
pretenia posar davant la justícia Bertoni i altres
anarquistes italians
culpables, als ulls de les autoritats helvètiques, de ser
refractaris a la
guerra. Un gran moviment de protesta es va desenvolupar aleshores a tot
Suïssa
per exigir la llibertat de Bertoni i de la resta d'anarquistes italians
empresonats, víctimes del decret de les autoritats
suïsses. En defensa seva
Bertoni va pronunciar un discurs de dues hores que ha esdevingut un
clàssic de
la literatura anarquista. Els arxius de Bertoni sobre el«Complot de Zuric» es
troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Surt La Voz
Confederal: El 2 de juny de
1934 surt a Barcelona
(Catalunya) el primer número del periòdic
anarcosindicalista clandestí La
Voz Confederal. Portavoz de los sindicatso de la CNT de
Cataluña.
També
portà el subtítol «Órgano de
los sindicatos de Barcelona de la CNT». Aquesta
publicació irregular, òrgan
d'expressió de la Confederació Nacional del
Treball
(CNT), sortí en substitució de Solidaridad Obrera que aleshores es
trobava suspesa. En sortiren 10 números, l'últim
el setembre de 1934. L'any
següent es publicà una segona època
d'aquesta capçalera, també clandestinament.
Defuncions
- Mateu Morral
Roca: El 2 de juny de 1906 a San
Fernando de Henares, prop de Torrejón de Ardoz (Madrid,
Espanya), se suïcida
l'activista anarquista Mateu Morral Roca. Havia
nascut a Sabadell
(Catalunya) en 1880 i era fill d'un industrial del tèxtil
sabadellenc de
caràcter lliberal. La seva germana Àgata va
estudiar a l'Escola Moderna i ell
va ser educat com a un futur industrial: als 15 anys va ser enviat a
treballar
a diverses cases comercials de Barcelona i després va viure
a Franca i a
Alemanya per a aprendre idiomes i especialitzar-se en
qüestions tèxtils. Sembla
que a Alemanya va estudiar enginyeria tèxtil,
però també es va entusiasmar per
les idees de Nietzsche. A finals de segle torna a Barcelona, ja
convertit en
anarquista, fet que li va portar nombrosos problemes familiars, ja que
en
comptes de dirigir la fàbrica familiar amb
eficàcia com havia fet primerament,
es va dedicar a adoctrinar els obrers sobre com organitzar-se i anar a
la vaga.
A les acaballes de 1905 va abandonar la llar familiar i es va posar a
treballar
a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, encarregat de la
biblioteca i de la
llibreria i fent traduccions (coneixia a la perfecció tres
idiomes), ben imbuït
de puritanisme i proper al neomaltusianisme, traduint al
castellà el fullet de
Robin Generation volontaire, que va difondre entre
els obrers. Són anys
de gran activitat anarquista: amic de Vallina i de Rosell, entusiasta
d'Ibsen,
enamorat de la nihilista russa Nora Falk i segons alguns
també enamorat de la
companya de Ferrer i Guàrdia, Soledad Villafranca, fet que
nega el seu amic
Alban Rosell. El 7 maig de 1906 deixa l'escola i viatja a Madrid; i el
dia 31
llança una bomba al pas de la carrossa reial, que mata 28
persones i en deixa
ferides un centenar. Després de l'atemptat va aconseguir
fugir i va demanar
ajuda al periodista José Nakens, director d'El
Motín, per amargar-se,
cosa que li permeté sortir de la capital, per Daganzo,
Ajalvir i San Fernando
de Henares, fins que davant les sospites d'un guàrdia jurat
rural anomenat
Fructuoso Vega, en una posada de Los Jaraices, del terme de San
Fernando de
Henares, prop de Torrejón de Ardoz, es va suïcidar
després de matar el citat
guàrdia quan el volia detenir. S'ha assegurat que Morral
també va tenir alguna
intervenció en un atemptat anterior contra Alfons XIII a
París el 31 de maig de
1905; per a alguns va ser l'autor directe que sota els noms d'Eduardo
Aviñó
Torner i d'Alexandres Farres o Farrás, i que altres
atribueixen a Jesús
Navarro, i que va pertànyer a una fracció
violenta del moviment anarquista. El
que sí és absurd és atribuir
l'atemptat de 1906 al seu fracàs amorós amb
Soledad Villafranca. Segons Abad de Santillán, durant un
temps va pertànyer a
la Legió Estrangera francesa a Algèria.
L'atemptat de Morral va tenir
conseqüències importants: la reacció,
basant-se en les seves relacions amb
Ferrer i Guàrdia, va muntar un escandalós
procés que va acabar amb
l'afusellament de Francesc Ferrer i el tancament definitiu de tot
allò que
tingués a veure amb l'Escola Moderna.
***
- Gueorgui Sheitanov:
El 2 de
juny de 1925 mor assassinat a
Bulgària Gueorgui
Sheitanov (o Cheitanov), una de les figues més excepcionals
de l'anarquisme del seu país. Havia nascut el 14 de febrer
de 1896 a Jambol
(Jambol, Bulgària). Alumne
brillant, freqüenta de molt jove els ambients llibertaris.
Realitza la seva
primera acció en 1913 cremant els arxius del tribunal local,
però aconsegueix
fugir del seu arrest. En la seva fuita, amb 18 anys, viatja a
París, on es
reuneix amb altres anarquistes búlgars exiliats, com ara
Varban Kilifarski, i
freqüenta l'escola llibertària La Ruche, de
Sébastien Faure. Torna
clandestinament a Bulgària el 1914, amb la
intenció de continuar la tasca
propagandística revolucionària, de la qual era un
destacat orador. Detingut i
torturat per la policia, aconsegueix de bell nou escapar. Entre 1917 i
1918 va
ser l'únic revolucionari búlgar a Moscou durant
la Revolució russa. De tornada
a Bulgària, reprèn els seus contactes amb el
moviment anarquista i publica la
seva famosa Carta als anarquistes i un Manifest
als revolucionaris,
on palesa la seva decepció dels bolxevics.
Va participar en moltes
accions armades contra l'Estat, escapant-se de la presó dos
pics de manera
espectacular. Als 26 anys, va examinar la tàctica del
moviment llibertari i va
qualificar la lluita que es portava a Bulgària com a
inadequada; segons ell,
calia una major organització i acció, no
només en la feina, sinó també en tots
els aspectes de la vida. Va participar en l'alliberament de
l'anarquista
empresonat Petar Maznev. També va col·laborar en Societat
Lliure,
revista teòrica de la Federació Anarcocomunista,
en la revista literària Plamak,
que va influir en molts intel·lectuals, i va editar el
periòdic Acratie
(1924-1925). El cop militar de 1923 va produir la mort de 35.000
treballadors i
camperols; i la resistència armada que va seguir, va
culminar en l'atemptat amb
bomba contra la catedral de Sofia, perpetrat pel Partit comunista. A
partir
d'aquest moment, amb la llei marcial proclamada, es va desencadenar una
repressió ferotge contra el moviment revolucionari.
Sheitanov i sa companya,
Mariola Sirakova, van ser arrestats en una emboscada i executats, amb
altres 12
companys, la nit del 2 de juny de 1925; tenia 29 anys.
***
-
Benoît
Broutchoux: El 2 de juny de 1944 mor a
Vilanuèva d'Òlt (Aquitània,
Occitània)
el militant i propagandista anarcosindicalista Benoît
Broutchoux. Havia nascut
el 7 de novembre de 1879 a Essertenne (Franc Comtat,
França), a prop de la zona
minera de Montceau-les-Mines. Son pare, Sébastien
Broutchoux, feia d'obrer
metal·lúrgic i sa mare, Claire Lazareth,
portà al món vuit infants, dels quals
Benoît n'era el major. De ben jovenet
començà a treballar de carreter en una
granja i amb 14 anys entrà a fer feina de miner a la
Companyia de Blanzy a
Monceau-les-Mines, on va ferir-se una cama poc després --per
aquest accident fou
indemnitzat miserablement i d'aleshores ençà mai
no pogué caminar correctament.
En 1898 s'instal·là a París, on va fer
de terrelloner a les obres del metro.
Fou en aquesta època que començà a
freqüentar els cercles anarquistes, s'afilià
al sindicat anarcosindicalista dels
terrelloners, dels pouaters i dels miners i
col·laborà en el full àcrata Le
Chemineau. A la primavera de 1900 tornà a
Monceau-les-Mines, on continuà
militant en l'anarcosindicalisme, destacant en les seves confrontacions
dialèctiques en els mítings organitzats pels
socialistes. El 2 de juny de 1900,
arran de la mort per part de la policia de l'obrer
metal·lúrgic en vaga
Brouillard a Chalon-sur-Saône, pronuncià un
violent discurs durant
l'enterrament; detingut, fou condemnat «per
excitació a la mort i al pillatge,
per injúries a l'Exèrcit i paraules ultratjants
al govern parlamentari». A
penes alliberat, fou novament condemnat en rebel·lia a sis
mesos de presó i a
dos anys de prohibició de residència pel Tribunal
de Chalon per apallissar el
comissari Müller. Fugitiu, marxà a Suïssa,
on conegué sa futura companya,
Fernande Richir. En 1902, amb un fals nom,
començà a treballar a la conca
minera de Lens. Durant la vaga d'octubre d'aquell any per aconseguir la
jornada
de vuit hores, s'oposà al sindicat miner reformista
encapçalat per Émile Basly.
Novament detingut, fou condemnat per «atemptat contra la
llibertar del treball»
i per «usurpació d'identitat». Quan
sortí de la presó en 1903, entrà a
formar
part del nou sindicat creat pels dissidents i esdevingué
redactor del periòdic Le
Réveil Syndical i de L'Action Syndicale,
des d'on reivindicà la vaga
general. Partidari de les tesis neomaltusianes, va fer propaganda de
l'amor
lliure i del pensament anarcofeminista d'Emma Goldman; per tot
això, fou condemnat
per «ultratges als bons costums». Arran de la
catàstrofe de Courrières, el 10
de març de 1906, on moriren 1.101 persones, fou un dels
capdavanters de la vaga
que es desfermà a la conca i fou detingut durant una marxa
cap a l'alcaldia de
Lens de 2.000 vaguistes. Alliberat a finals de maig d'aquell any,
esdevingué el
gerent del cafè Florange, mentre continuà editantL'Action Syndicale,
gràcies a una petita impremta. En 1906, també,
participà en el Congrés d'Amiens
de la Confederació General del Treball (CGT), amb Georges
Dumoulin i Pierre
Monatte, on els anarcosindicalismes desbancaren la minoria guesdista i
aprovaren la «Carta d'Amiens» que afirmava la
defensa de les reivindicacions
immediates i diàries, alhora que lluitava per la
transformació conjunta de la
societat al marge de qualsevol partit i de l'Estat. Aquest document
sempre fou
reivindicat per la CGT i per altres sindicats (Força Obrera,
Confederació
Nacional del Treball, etc.). L'agost de 1907 va participar en el
Congrés
Anarquista Internacional d'Amsterdam, on es va debatre sobre les
relacions
entre l'anarquisme i el sindicalisme i on es visqué un viu
debat entre Pierre
Monatte, defensor del sindicalisme revolucionari, i Errico Malatesta,
que
pensava que el sindicalisme sempre era reformista. Poc abans d'aquest
congrés
aconseguir fugir de la policia després d'un agitat
míting organitzat per
protestar contra la detenció del seu amic André
Lorulot, però en tornar al seu
domicili el setembre, fou detingut i novament condemnat, amb Lorulot,
per «incitació
de militars a la desobediència». El desembre de
1909 fou novament condemnat per
haver atiat els vaguistes de les obres del canal del Nord i encara
durant
l'estiu de 1911 per haver fet costat la lluita de les mestresses contra
l'encariment de la vida. El gener de 1912 fou condemnat a un any de
presó,
després d'haver-se lliurat dels treballs forçats
a les colònies penals, i fou
amnistiat el juliol. En 1914, inscrit al «Carnet B»
dels antimilitaristes, fou
detingut i enviat al front. Dos anys després, gasejat durant
un atac alemany,
fou llicenciat. Després esdevingué xofer de taxis
de la Companyia General de
Taxis (CGT), alhora que s'afilià a la Unió
Anarquista (UA) i col·laborà en el
periòdic CQFD, de l'anarcopacifista
Sébastien Faure, i en Le Libertaire.
Durant els anys de la Revolució russa intentà
conciliar els llibertaris i els
bolxevics, però la decepció del comunisme fou
absoluta. En 1921 participà en el
Congrés de Lille de la CGT, realitzat després del
Congrés de Tours de la Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), durant el qual aquest
partit
socialista es dividí arran de la creació de la
III Internacional comunista, i
fou ferit de bala per un «company reformista». En
1925 la seva salut es va
veure molt degradada i en 1931, son fill Germinal de 26 anys, fou
assassinat
per la policia. En 1940, malalt i en la misèria, es
refugià a
Villeneuve-sur-Lot, on morí quatre anys després.
***
-
Lucía Sánchez
Saornil:El 2 de
juny de 1970 mor a València (País
Valencià) l'escriptora, poetessa, feminista i militant
llibertària Lucía
Sánchez Saornil. Havia nascut el 13 de desembre de 1895 en
el si d'una família
pobra del carrer Labrador del barri de Peñuelas de Madrid
(Espanya). Eugenio,
son pare, era un republicà que treballava com a telefonista
del duc d'Alba i sa
mare, Gabriela, va morir ben aviat i també son
germà, cosa que obligà Lucia a
fer-se càrrec de son pare i d'una germana més
petita. Va estudiar al Centro de
Hijos de Madrid i pintura a l'Acadèmia de Belles Arts de San
Fernando. Va
començar a treballar a la Companyia de Telèfons a
partir de 1916 i des de molt
jove es lliga als renovadors de la poesia, primer com a modernista i
després
com a ultraista --trobem poemes seus en revistes literàries
des de 1916 com Los
Quijotes, Grecia, Cervantes,Ultra, Tableros, Plural,Gran Guiñol, Manantial--,
però amb un sentit crític aliè a molts
ultraistes. Va freqüentar Larrea, Gerardo Diego, Borges,
Garfias, Vighi,
Guillermo de Torre i Adriano del Valle, entre altres literats. La seva
presència en l'anarquisme és segura des de finals
de la Dictadura de Primo de
Rivera i, ja afiliada en la Confederació Nacional del
Treball (CNT), va
participar en la gran vaga de la Telefònica
després de la qual va patir
represàlies, primer amb un trasllat a València en
1927, despatxada en 1931 i
finalment readmesa l'octubre de 1936. A Madrid, entre 1933 i 1934, va
participar en la redacció de CNT i en la
secretaria de la Federació
Nacional d'Indústria ferroviària. Durant el
període republicà va desenvolupar
una extensa tasca de propaganda i va col·laborar en els
més importants rotatius
llibertaris, quedant marginades les seves tendències
poètiques que, però,
recuperaria durant la guerra. Va participar en l'assalt del Cuartel de
la
Montaña quan va esclatar el cop militar feixista i es va
dedicar a tasques
periodístiques al front. En 1937 apareix com a cap de
redacció d'Umbral,
a València, on coneixerà la que serà
sa companya la resta de sa vida, América
Barroso. Va intervenir en l'organització de
col·lectivitats agràries a
Castella. A finals de 1937 es trasllada a Barcelona. Va exercir
importantíssimes feines d'organització de les
dones, com ara en la participació
directa en la fundació de «Mujeres
Libres», ocupant la secretaria general i
essent la seva portaveu, i en la realització de
mítings (Elda, etc.). En maig
de 1938 va ocupar la secretaria general de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA), organització en la qual ja havia exercit
càrrecs importants
--secretària de premsa i de propaganda al costat de Baruta,
Carrasquer i
altres, i secretària del seu consell mundial en 1938 a la
sortida de Pedro
Herrero--, fet que li implicarà haver de realitzar nombrosos
viatges a França a
la recerca de queviures. En 1939 es va instal·lar a
França, on durant elsúltims mesos de la guerra va mantenir-se molt activa a
Perpinyà i més tard a
París (1940) i a Montalban. En l'exili va viure del retoc
fotogràfic i a
Montalban va ser a més secretària de una
associació quàquera. Va retornar
clandestinament a Madrid per trobar-se amb son pare malalt entre 1940 i
1941, i
segons altres fonts davant el perill d'acabar als camps nazis, en 1942.
Després
de ser reconeguda a Madrid, es va traslladar a València, on
va viure
clandestinament fins al 1954, quan va legalitzar la seva
situació, treballant
del retoc de fotografies, i a Amèrica en un consolat. No
sembla que milités en
la clandestinitat llibertària. Després de ser-li
diagnosticat un càncer, va
passar els últims anys de sa vida immersa en una angoixant
recerca de la fe.
Sempre va utilitzar el pseudònim Luciano San-Saor.
Podem trobar escrits
seus en Avance Marino, CNT, El
Libertario, Más lejos,Mujeres Libres, La Revista Blanca,Solidaridad Obrera, Tiempos
Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral,
entre d'altres. És autora
de Versos sobre Durruti (1937), Horas de
revolución (1938), Romancero
de Mujeres Libres (1938). En 1996 l'editorial
Pre-Textos i l'IVAM va
publicar Poesía, conjunt de la seva obra
poètica coneguda, que no és tot
la que va escriure, editat per Rosa María Martín
Casamitjana i amb la
col·laboració d'Antonia Fontanillas. Pionera de
la reivindicació del desig
lèsbic, els seus poemes eròtics dedicats a la
bellesa femenina tenen una força i
originalitat poc comuns.
***
- Richard Tetenbaum:
El 2 de juny de 1996 mor de càncer a San Francisco
(Califòrnia, EUA) l'activista anarquista Richard L.
Tetenbaum, més conegut com Tet.
Havia nascut el 20 de març de 1949 a Nova York (New York,
EUA). Fou un dels
fundadors del Bound Together Anarchist Collective Bookstore i de la
seva
llibreria del 1369 Haight Street de San Francisco a la qual
dedicà vint anys de
sa vida. Va ser un dels promotors de les Bay Area Anarchist Book Fair,
les fires
del llibre anarquista de San Francisco. Gran aficionat a la
música, per
guanyar-se la vida portà un taxi, on suggeria als seus
clients la lectura de
literatura anarquista. Murray Bookchin li va dedicar el seu llibre The
spanish anarchists. The heroic years (1868-1936).
***
- Diego Giménez
Moreno: El 2 de juny de 2010 mor a São Bernardo
do Campo (São Paulo, Brasil)
l'anarquista i anarcosindicalista Diego Jimémez Moreno.
Havia nascut el 10
d'abril de 1911 a Jumilla (Múrcia, Espanya). Fou el major de
quatre germans i
sos pares es deien Diego Giménez Guardiola, camperol afiliat
a la Unió General
de Treballadors (UGT), i María Moreno Muñoz.
Estudià a l'escola pública del
poble i com que patí càstigs físics,
el van enviar a l'escola del sindicat on
son pare militava. Quan tenia nou anys, deixà els estudis i
marxà a treballar
amb son pare al camp. Pocs després sa família
emigrà a Badalona (Barcelonès,
Catalunya) buscant millors condicions laborals. Quan tenia 12 anys
començà a
fer feina en una fàbrica d'espelmes, mentre son pare
treballava a l'empresa química
Cros --morí en 1928 per intoxicació dels
productes químics que manipulava. Més
tard, Diego entrà com a aprenent de litògraf a
l'empresa italiana Metalgràfica,
que arreplegava treballadors gràfics i
metal·lúrgics. Durant les nits assistia
a l'escola nocturna. Gràcies a la lectura de les
publicacions editades per la
família Urales i la premsa llibertària (La
Revista Blanca, El
Luchador, Generación Consciente,Estudios,
etc.) esdevingué
anarquista. Cap al 1928 s'afilià a les Joventuts
Llibertàries i a partir de
1931, amb la proclamació de la II República
espanyola,
començà a militar en el
Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT), en el
qual assumí diferents càrrecs orgànics
(tresorer,
secretari i president). En
1934 se casà amb María Roger Aguilar i l'any
següent
nasqué son primer fill,
Helios. Fervent naturista per influència dels escrits del
metge
anarquista
Isaac Puente Amestoy, era vegetarià i contrari a tots els
vicis
(tabac,
alcohol, etc.). El juliol de 1936 participà activament en la
resposta popular
contra l'aixecament feixista. A partir del 26 de juliol de 1936
coordinà una
petita secció en la indústria d'embalatges de
l'empresa
Metalgraf, ara
autogestionada pels treballadors gràcies a la fuita dels
seus
patrons. El
setembre de 1937 marxà al front de Saragossa enquadrat en la
21
Brigada de la
Columna Durruti, alhora que rebutjà entrar a l'Escola de
Guerra
de Barcelona. Més
tard va ser enviat a la Serra del Montsec, als Prepirineus lleidatans,
on formà
part d'un grup de defensa antigas de la 21 Brigada de la 26
Divisió (antiga
Columna Durruti) i es dedicà a entrenar els companys sobre
la
utilització de
màscares simulant situacions d'emergència. El 20
de
novembre de 1938, durant
els homenatges del segon any de la mort de Buenaventura Durruti, en
sortir de
matinada cap a Barcelona, va ser ferit d'un tret i, després
dels
primers
socors, portat a un hospital de Manresa (Bages, Catalunya). Amb
l'ofensiva
franquista, va ser evacuat al monestir de Montserrat (Monistrol de
Montserrat,
Bages, Catalunya) i dues setmanes després a Sant Hilari
Sacalm
(Selva,
Catalunya), on rebé la visita de sos familiars. A partir de
desembre de 1938,
per mor de l'avanç feixista, va ser portat a diferents
hospitals
(Ripoll,
Puigcerdà, les Guinguetes d'Ix i Aush). Quan
acabà la
guerra, va ser traslladat
al camp de concentració de Setfonts (Llenguadoc,
Occitània). Després durant
alguns mesos va ser destinat a una Companyia de Treballadors Estrangers
(CTE) per
a la construcció de la xarxa ferroviària Le
Mans-Le Loar
i altra a prop de
Bordeus (Aquitània, Occitània). En 1940, quan els
alemanys envaïren Bordeus, va
ser transferit al camp de concentració de Vernet i
després a Pàmies. Informat
per sa companya que les autoritats franquistes desconeixien la seva
militància
anarcosindicalista, el 12 de febrer de 1942 passà
clandestinament els Pirineus.
A Figueres, la Guàrdia Civil el portà emmanillat
fins a
una caserna de
Barcelona i després al Camp de Depuració de Reus
(Baix
Camp, Catalunya) on
romangué 10 dies. Va ser alliberat el 24 de febrer de 1942 i
pogué reunir-se
amb sa companya, son fill i sa filla Luz. A Barcelona
treballà
10 anys en una
fàbrica com a ajustador on s'arribaven a fer 16 hores
diàries de feina. El 16
de març de 1946 nasqué una nova filla, Rosa. Com
que la
situació econòmica era desesperada,
el 10 d'abril de 1952 embarcà a bord
del «Cabo de
Hornos» amb son fill cap al Brasil i 15 dies
després
arribaren al port de Santos (São Paulo, Brasil).
S'instal·laren al barri de
Vila Santa Clara de São Paulo (São Paulo,
Brasil), on
trobaren feina ben aviat.
Vuit mesos després la resta de la família es
reuní
amb el pare i el fill. Gràcies
a Joaquim Vergara, entrà en contacte amb la«Sociedade
Naturista Amigos de
Nossa Chácara», on es realitzaven els congressos
anarquistes brasilers, i amb
el Centre de Cultura Social, participant en les seves activitats. Entre
1972 i
1973 col·laborà amb el periòdic Le
Combat Syndicaliste de París
(França), fent servir els pseudònims El
Buscador i El Exiliado. En
1975 publicà, amb son germà Roberto, el llibre Mauthausen.
Campo de
concentración y de exterminio. En aquests anys
realitzà diverses
conferències sobre les seves experiències durant
la Revolució espanyola a
l'Estat de São Paulo (Guarulhos, Santos, etc.), especialment
al Centre de
Cultura Social de São Paulo. En 2002 el seu testimoni va ser
recollit en el
llibre Três Depoimentos Libertários.
Entrevistas com Diego Giménez Moreno,
Jaime Cubero e Edgar Rodrigues. Malalt de Parkinson, Diego
Giménez Moreno
va morir el 2 de juny de 2010 a São Bernardo do Campo
(São Paulo, Brasil).
Existeix un «Ateneu Diego Giménez»
vinculat a la Confederació Obrera Brasilera
(COB).
Diego Giménez
Moreno (1911-2010)
Actualització:
02-06-13