Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | 2 | 3 | (Page 4) | 5 | 6 | .... | 465 | newer

    0 0

     

    El lugar de la primavera burbujeante, el pozo burbujeante...o de otras maneras se ha traducido la expresión china que designa un lugar en la planta del pie que tiene gran importancia para el arraigamiento en el suelo y como punto impulsor de energía al resto del cuerpo.

     

                      Obra de Joshu.

                             

     

                     

     

     


    0 0

    Parlàvem fins a altes hores de la nit dels desesperançats cangaceiros de Glauber Rocha, de La religiosa de Jacques Rivette, El jove Torless. Sovint ens pareixia que la nit seria eterna (només l'eco de les vagues d'Astúries, les rondalles llegides per reverdir l'emoció sentida per les contarelles de la padrina donaven un sentit de pertànyer a un indret conegut, un país possible, bell perquè només existia en la nostra memòria).(Miquel López Crespí)


    El Tall Editorial publica Cinema del segle XX: tots els articles de cinema publicats en la revista Temps Moderns



    Sabíem que era un món efímer: noranta minuts per a una pellícula, tres hores si n'hi havia dues amb NO-DO o bé superproducció de Hollywood. Estàvem aferrats desesperançadament a les màscares de la pantalla, les úniques portes obertes a la nostra adolescència en el misteri de la llum i les ombres. I era un ritu màgic consultar la cartellera mentre inventariàvem mil malalties inexistents amb què excusar-nos davant els pares per haver fet el salt a classe. Qualsevol d'aquells films podia obrir esquerdes doloroses en la imaginació, deixar-hi llavors de rebellió per sempre més, l'inici concret de la revolta. Quin perill per al futur, triar Viva Zapata o Espàrtac contra la lliçó d'història del collegi! El salari de la por o La llei del silenci (molt abans de La Vaga o Roma ciutat oberta) rastres profunds en la memòria. A la sortida sempre feia fred, plovia i la vida del carrer tenia un posat massa gris, d'una tristor agra, talment com si la guerra no hagués finit encara.

    Cap a finals dels seixanta érem ja en un camí sense retorn (el "Gran Gilbert", la "Bella Otero", Gorostiza, Nicanor Villalta o Paulino Uzcudum de la mà de Summers en Joguines espanyades assenyalaven el destí que reserva el sistema a qui gosa viure malgrat la cendra). La policia política ja havia escorcollat els nostres prestatges plens de llibres miraculosament trobats als encants, revistes d'abans de la guerra on es podien veure lliures manifestacions de treballadors segles abans de la victòria de la Legió Còndor o de l'entrada dels franquistes a Barcelona. Parlàvem fins a altes hores de la nit dels desesperançats cangaceiros de Glauber Rocha, de La religiosa de Jacques Rivette, El jove Torless. Sovint ens pareixia que la nit seria eterna (només l'eco de les vagues d'Astúries, les rondalles llegides per reverdir l'emoció sentida per les contarelles de la padrina donaven un sentit de pertànyer a un indret conegut, un país possible, bell perquè només existia en la nostra memòria). (Miquel López Crespí)



    Alexandre Ballester, Miquel López Crespí i el batle de sa Pobla Joan Comes pocs moments després del lliurament del premi de novel·la Alexandre Ballester 2009

    Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca, 1946)


    Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novellista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1968 l'escriptor començà les seves collaboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, El Mundo-El Día de Baleares, Diari de Balears... Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.



    Els escriptors Lleonard Muntaner, Melcior Comes, Alexandre Ballester, Miquel López Crespí i Rafel Socies moments abans del lliurament del Premi de Novel·la Alexandre Ballester 2009

    Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novella, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novella (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003", Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005...



    Sa Pobla (23-IV-09): Parlament de l’escriptor Miquel López Crespí pocs moments després d'haver guanyat el Premi de Novel·la Alexandre Ballester 2009

    D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig entre els quals podríem destacar:; L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novella); Cultura i antifranquisme (assaig); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); La novel·la (novel·la); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Revolta (poesia); Estat d'excepció (novella); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia); Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel·la); Temps moderns: homenatge al cinema (poesia); Damunt l´altura. El poeta il·luminat (novel·la); El cant de la Sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia); Naufragis lents (poesia); La conspiració (novel·la); Cultura i transició a Mallorca (assaig); Carrer de Blanquerna (teatre); Un viatge imaginari i altres narracions (contes); París 1793 (novel·la); i Espais secrets (poesia).

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí


    0 0

    Fa pocs dies penjàvem al nostre perfil de fecebook  “Gegants de Maó Menorca”  les fotografies de les que vàrem denominar com a “Jornades Gegants”, que es van organitzar durant la primavera de l’ any 2006.

    Aquella va ser una primera experiència en mostrar el mon dels gegants “sense els gegants”. En aquella ocasió la activitat va venir acompanyada de la presència del tobogan gegant, que ens va deixar la Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya, jocs pels més petits, però el més important serien els plafons informatius amb el que som, el que fem, la feina i els objectius de l’Entitat Gegantera de la Ciutat de Maó. També va ser una bona ocasió per a tractar amb la gent que ens segueix durant les festes d’estiu, un tema que al cap i a la fi és propietat de la ciutat però que durant els passacarrers no és possible tractar, idees, suggeriments...

    La activitat va agradar i alguns anys més tard (a partir de l’any 2010) el mateix grup va iniciar una nova experiència, fins el moment desconeguda en el nostre entorn conegut que és l’illa de Menorca; es tractava de que els fillets de les escoles anessin a veure els gegants, però no per a veurer-los ballar amb la música i dins l’entorn de la festa, si no que el que feien era anar a “La Casa des Gegants”, la seu de la entitat gegantera,  per a conèixer-los d’aprop, veurer-los aturats, descansant i escoltar les explicacions dels geganters sobre qui eren aquelles figures, des de quan, el que representaven i també qui eren i quina era la tasca dels geganters.

    Vàries van ser les escoles que van venir a veure els gegants, en una activitat que es va fer varis anys seguits amb diferents col·legis. Ben segur que a alguns centres escolars encara tindran en algun lloc la fotografia de tota la classe amb els estimats Tomeu i Guida, en Pere i na Gràcia i el que al cap i a la fi també és un fillet en Miquelet es Salero.

    Per aquest any 2013 la activitat es repeteix ja titulada com a Jornada de Portes Obertes, en la que a part dels col·legis també podrà venir al local de la Colla de Geganters qualsevol persona que vulgui veure d’aprop els gegants, conèixer com és “La Casa dels Gegants” en la que hi romanen durant tot l’any, conversar amb els geganters i escoltar les seves explicacions, be sobre els gegants i la seva història, be sobre la tasca de la entitat.

    Els dies de portes obertes seràn els:

    14 de juny (divendres) de 18.00 a 20.30 h.

    15 de juny (dissabte) de 11.00 a 13.00 h.

    28 de juny (divendres) de 18.00 a 20.30 h.

    29 de juny (dissabte) de 11.00 a 13.00 h.

    12 de juliol (divendres) de 18.00 a 20.30 h.

    19 de juliol (divendres) de 18.00 a 20.30 h.

    02 d’agost (divendres) de 18.00 a 20.30 h.

    La adreça de la casa dels gegants és a l’antic quarter de Santiago, entrant de per la porxada de l’avinguda Josep Anselm Clavé (Sa carretera Sant Lluís).

    Per una altre banda la Colla de Geganters de Maó aquest estiu també sortirà al carrer, amb taules informatives sobre el tema principal del grup i també amb diferents activitats per a qui hi vulgui participar, alguns matins de dissabte, entre les 10.00 i les 13.00 h al Carrer de se Moreres. Els dies seran els dissabtes 15 i 22 de juny, 6 i 13 de juliol i el matí del 3 d’agost.

    Tot-hom està convidat a les jornades de portes obertes en el local de l’entitat i també a visitar les taules informatives al Carrer de ses Moreres. Per a més informació es pot telefonar al 615.056.199 o també enviar un correu electrònic a gegantsmao@menorca.es .

    Per a començar a fer “ambientillo” podeu anar visitant www.gegantsmao.menorca.es i els vídeos a: www.youtube.com/gegantsmao .


    0 0

    Divendres, l'Ajuntament d'Inca aprovà per unanimitat una moció sobre el cas Alpha Pam en la qual, entre d'altres qüestions, es demanava al president del Govern que depuràs totes les responsabilitats polítiques que se'n derivin d'aquest cas.

    Això no obstant, el digital MallorcaDiario publica que l'acord aprovat diu que "l'Ajuntament d'Inca demana al president de les Illes Balears que depuri responsabilitats polítiques per aquest cas si n'hi hagués".

    Segons aquest mitjà, el grup MÉS hauríem omés aquesta informació i el batle d'Inca ratifica que "una vegada més es demostra que arribar a acords amb MÉS és impossible" i lamenta que "una altra vegada manipúlin la informació per generar confrontació política on no n'hi ha".

    D'entrada he de dir que ningú de MallorcaDiario s'ha posat en contacte amb mi per demanar la meva opinió ni per contrastar aquesta informació.

    En segon lloc, em sorprén que el batle digui que s'ha manipulat la informació quan alguns dels periodistes que treuen aquesta notícia eren al ple i varen viure aquest punt en directe.

    I tercer, vet aquí el vídeo... i que cadascú jutgi qui diu la veritat.
     


    0 0

    [02/06] «L'Avant-Garde» - Atemptat de Nobiling - Most - «Tierra y Libertad» - Bertoni - «La Voz Confederal» - Morral - Sheitanov - Broutchoux - Sánchez Saornil - Tetenbaum - Giménez Moreno

    Anarcoefemèrides del 2 de juny

    Esdeveniments

    Portada d'un exemplar de "L'Avant-Garde"

    - Surt L'Avant-Garde: El 2 de juny de 1877 surt a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) el primer número de L'Avant-Garde. Organe de la Fédération Française de l'Association Internationale des Travailleurs --a partir del número 23, del 8 d'abril de 1878, portarà com a subtítol Organe collectiviste et anarchiste. Aquest setmanari serà publicat per Paul Brousse, amb la col·laboració de Jean-Louis Pindy, fins al 10 desembre de 1878, data de la seva prohibició i de la detenció de Paul Brousse per apologia de la«propaganda pel fet» i incitació al regicidi, pel seu article «Hoëdel, Nobiling, et la propagande par le fait» (15 de juny de 1878),  que li portarà una condemna en 1879 i al seu desterrament de Suïssa. En el número del 18 de novembre de 1878 publicà una crònica del seu corresponsal a Espanya que expressava la seva solidaritat moral amb Joan Oliva i Moncusí, qui, segons el diari, havia admirat els atemptats de Max Hödel i Karl Eduard Nobiling contra el kàiser i havia decidit emular-los, disposat a morir en l'intent d'assassinar el rei d'Espanya Alfons XII. Van ser-ne col·laboradors Piotr Kropotkin iÉlisée Reclus, entre d'altres, i es van publicar 40 números, l'últim el 2 de desembre de 1878. Va tenir molta distribució a França i va ser continuat per Le Révolté, editat per Piotr Kropotkin i Élisée Reclus.

    ***

    Dibuix de l'atemptat de Nobiling

    - Atemptat de Nobiling: El 2 de juny de 1878 a Berlín (Alemanya), un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel contra l'emperador alemany Guillem I, el doctor en ciències econòmiques Karl Eduard Nobiling torna a intentar el magnicidi disparant dos tres amb un fusell de caça des de la finestra de la seva habitació d'hotel quan l'emperador passava amb cotxe descobert, ferint-lo greument. Després de parapetar-se a la seva habitació --situada al segon pis del número 18 de l'avinguda Unter den Linden (Sota dels Tells)--i d'haver disparat novament amb un revòlver contra les persones que el volien detenir, va intentar suïcidar-se disparant-se un tret, encara que només es va ferir. Detingut, va declarar que havia actuat així per motius estrictament polítics. Des d'aleshores, el terme «propaganda pel fet», emprat per Paul Brouse en el periòdic suís L'Avant-Garde, que va provocar el segrest de la publicació, entrarà a formar part del vocabulari del moviment anarquista. El 15 d'abril de 1879, Paul Brouse va ser jutjat a Suïssa per apologia del regicidi, alhora que el canceller Bismarck a Alemanya aprofitarà aquests atemptats per dissoldre el Parlament, convocar noves eleccions i així intentar crear lleis especials contra tot el moviment socialista. Nobiling va morir el 10 de setembre de 1878 a la presó de Berlín a resultes de les ferides que es va produir.

    ***

    Johann Most, segons Thomas Nast ("Harper's Weekly", 29-05-1886)

    - Condemna de Johann Most: El 2 de juny de 1886 el propagandista anarquista Johann Most és condemnat a Nova York (Nova York, EUA) a un any de presó a l'illa de Blackwell per les seves paraules jutjades incendiàries i incitadores a l'avalot, que va pronunciar al Workingmen's Rifle Club de Nova York l'11 de maig anterior.

    ***

    Capçalera de "Tierra y Libertad"

    - Surt Tierra y Libertad: El 2 de juny de 1888 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic Tierra y Libertad. Quincenario Anarco-Comunista. Agafat del nom de la publicació Terre et Liberté, editada a París des de l'octubre de 1884, i que venia del crit revolucionari rus antitsarista«Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat). Era continuació de La Justicia Humana, que va sortir el 18 d'abril de 1886 i només va editar vuit números fins al 25 de novembre d'aquell mateix any. Amb la seva predecessora, introduí el pensament anarcocomunista a Catalunya i a la Península, polemitzà constantment amb El Productor i va ser important per relacionar els incipients grups d'afinitat anarquista que començaven a formar-se arreu. Fou dirigit i redactat per Martí Borràs Jover, amb el suport d'Emili Hugas, i administrat per Jaume Clarà i Pedro Ceñito, amb l'ajuda de Sebastià Suñé. Encara que quinzenal, a partir del número 19 sortí amb moltes irregularitats. Se'n publiaren 23 números, l'últim el 6 de juliol de 1889, i el 13 (11 de novembre de 1888) tingué un suplement especial dedicat als «Màrtirs de Chicago» imprès en paper morat. Desapareguda aquesta publicació, els anarcocomunistes barcelonins editaren set números del periòdic La Revolución Social, del 8 de setembre de 1889 al 20 de gener de 1890.

    ***

    Biografia i memòries de Bertoni

    - Judici contra Luigi Bertoni: El 2 de juny de 1919, davant la Cort Federal de Zuric (Zuric, Suïssa), té lloc el procés judicial contra Luigi Bertoni i altres anarquistes italians, detinguts des de feia 14 mesos, «implicats» en l'anomenat «Complot de Zurich», fruit de la descoberta d'una bomba per la policia. Realment es tractava d'una manipulació política que pretenia posar davant la justícia Bertoni i altres anarquistes italians culpables, als ulls de les autoritats helvètiques, de ser refractaris a la guerra. Un gran moviment de protesta es va desenvolupar aleshores a tot Suïssa per exigir la llibertat de Bertoni i de la resta d'anarquistes italians empresonats, víctimes del decret de les autoritats suïsses. En defensa seva Bertoni va pronunciar un discurs de dues hores que ha esdevingut un clàssic de la literatura anarquista. Els arxius de Bertoni sobre el«Complot de Zuric» es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Capçalera de "La Voz Confederal"

    - Surt La Voz Confederal: El 2 de juny de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarcosindicalista clandestí La Voz Confederal. Portavoz de los sindicatso de la CNT de Cataluña. També portà el subtítol «Órgano de los sindicatos de Barcelona de la CNT». Aquesta publicació irregular, òrgan d'expressió de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sortí en substitució de Solidaridad Obrera que aleshores es trobava suspesa. En sortiren 10 números, l'últim el setembre de 1934. L'any següent es publicà una segona època d'aquesta capçalera, també clandestinament.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Fotografia del cos de Mateu Morral, suïcidat, exposat a l'Ajuntament de Torrejón de Ardoz juntament amb el cos del guarda jurat rural a qui prèviament havia matat (02-06-1906)

    - Mateu Morral Roca: El 2 de juny de 1906 a San Fernando de Henares, prop de Torrejón de Ardoz (Madrid, Espanya), se suïcida l'activista anarquista Mateu Morral Roca. Havia nascut a Sabadell (Catalunya) en 1880 i era fill d'un industrial del tèxtil sabadellenc de caràcter lliberal. La seva germana Àgata va estudiar a l'Escola Moderna i ell va ser educat com a un futur industrial: als 15 anys va ser enviat a treballar a diverses cases comercials de Barcelona i després va viure a Franca i a Alemanya per a aprendre idiomes i especialitzar-se en qüestions tèxtils. Sembla que a Alemanya va estudiar enginyeria tèxtil, però també es va entusiasmar per les idees de Nietzsche. A finals de segle torna a Barcelona, ja convertit en anarquista, fet que li va portar nombrosos problemes familiars, ja que en comptes de dirigir la fàbrica familiar amb eficàcia com havia fet primerament, es va dedicar a adoctrinar els obrers sobre com organitzar-se i anar a la vaga. A les acaballes de 1905 va abandonar la llar familiar i es va posar a treballar a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, encarregat de la biblioteca i de la llibreria i fent traduccions (coneixia a la perfecció tres idiomes), ben imbuït de puritanisme i proper al neomaltusianisme, traduint al castellà el fullet de Robin Generation volontaire, que va difondre entre els obrers. Són anys de gran activitat anarquista: amic de Vallina i de Rosell, entusiasta d'Ibsen, enamorat de la nihilista russa Nora Falk i segons alguns també enamorat de la companya de Ferrer i Guàrdia, Soledad Villafranca, fet que nega el seu amic Alban Rosell. El 7 maig de 1906 deixa l'escola i viatja a Madrid; i el dia 31 llança una bomba al pas de la carrossa reial, que mata 28 persones i en deixa ferides un centenar. Després de l'atemptat va aconseguir fugir i va demanar ajuda al periodista José Nakens, director d'El Motín, per amargar-se, cosa que li permeté sortir de la capital, per Daganzo, Ajalvir i San Fernando de Henares, fins que davant les sospites d'un guàrdia jurat rural anomenat Fructuoso Vega, en una posada de Los Jaraices, del terme de San Fernando de Henares, prop de Torrejón de Ardoz, es va suïcidar després de matar el citat guàrdia quan el volia detenir. S'ha assegurat que Morral també va tenir alguna intervenció en un atemptat anterior contra Alfons XIII a París el 31 de maig de 1905; per a alguns va ser l'autor directe que sota els noms d'Eduardo Aviñó Torner i d'Alexandres Farres o Farrás, i que altres atribueixen a Jesús Navarro, i que va pertànyer a una fracció violenta del moviment anarquista. El que sí és absurd és atribuir l'atemptat de 1906 al seu fracàs amorós amb Soledad Villafranca. Segons Abad de Santillán, durant un temps va pertànyer a la Legió Estrangera francesa a Algèria. L'atemptat de Morral va tenir conseqüències importants: la reacció, basant-se en les seves relacions amb Ferrer i Guàrdia, va muntar un escandalós procés que va acabar amb l'afusellament de Francesc Ferrer i el tancament definitiu de tot allò que tingués a veure amb l'Escola Moderna.

    ***

    Gueorgui Sheitanov

    - Gueorgui Sheitanov: El 2 de juny de 1925 mor assassinat a Bulgària Gueorgui Sheitanov (o Cheitanov), una de les figues més excepcionals de l'anarquisme del seu país. Havia nascut el 14 de febrer de 1896 a Jambol (Jambol, Bulgària). Alumne brillant, freqüenta de molt jove els ambients llibertaris. Realitza la seva primera acció en 1913 cremant els arxius del tribunal local, però aconsegueix fugir del seu arrest. En la seva fuita, amb 18 anys, viatja a París, on es reuneix amb altres anarquistes búlgars exiliats, com ara Varban Kilifarski, i freqüenta l'escola llibertària La Ruche, de Sébastien Faure. Torna clandestinament a Bulgària el 1914, amb la intenció de continuar la tasca propagandística revolucionària, de la qual era un destacat orador. Detingut i torturat per la policia, aconsegueix de bell nou escapar. Entre 1917 i 1918 va ser l'únic revolucionari búlgar a Moscou durant la Revolució russa. De tornada a Bulgària, reprèn els seus contactes amb el moviment anarquista i publica la seva famosa Carta als anarquistes i un Manifest als revolucionaris, on palesa la seva decepció dels bolxevics. Va participar en moltes accions armades contra l'Estat, escapant-se de la presó dos pics de manera espectacular. Als 26 anys, va examinar la tàctica del moviment llibertari i va qualificar la lluita que es portava a Bulgària com a inadequada; segons ell, calia una major organització i acció, no només en la feina, sinó també en tots els aspectes de la vida. Va participar en l'alliberament de l'anarquista empresonat Petar Maznev. També va col·laborar en Societat Lliure, revista teòrica de la Federació Anarcocomunista, en la revista literària Plamak, que va influir en molts intel·lectuals, i va editar el periòdic Acratie (1924-1925). El cop militar de 1923 va produir la mort de 35.000 treballadors i camperols; i la resistència armada que va seguir, va culminar en l'atemptat amb bomba contra la catedral de Sofia, perpetrat pel Partit comunista. A partir d'aquest moment, amb la llei marcial proclamada, es va desencadenar una repressió ferotge contra el moviment revolucionari. Sheitanov i sa companya, Mariola Sirakova, van ser arrestats en una emboscada i executats, amb altres 12 companys, la nit del 2 de juny de 1925; tenia 29 anys.

    ***

    Benoît Broutchoux

    - Benoît Broutchoux: El 2 de juny de 1944 mor a Vilanuèva d'Òlt (Aquitània, Occitània) el militant i propagandista anarcosindicalista Benoît Broutchoux. Havia nascut el 7 de novembre de 1879 a Essertenne (Franc Comtat, França), a prop de la zona minera de Montceau-les-Mines. Son pare, Sébastien Broutchoux, feia d'obrer metal·lúrgic i sa mare, Claire Lazareth, portà al món vuit infants, dels quals Benoît n'era el major. De ben jovenet començà a treballar de carreter en una granja i amb 14 anys entrà a fer feina de miner a la Companyia de Blanzy a Monceau-les-Mines, on va ferir-se una cama poc després --per aquest accident fou indemnitzat miserablement i d'aleshores ençà mai no pogué caminar correctament. En 1898 s'instal·là a París, on va fer de terrelloner a les obres del metro. Fou en aquesta època que començà a freqüentar els cercles anarquistes, s'afilià al sindicat  anarcosindicalista dels terrelloners, dels pouaters i dels miners i col·laborà en el full àcrata Le Chemineau. A la primavera de 1900 tornà a Monceau-les-Mines, on continuà militant en l'anarcosindicalisme, destacant en les seves confrontacions dialèctiques en els mítings organitzats pels socialistes. El 2 de juny de 1900, arran de la mort per part de la policia de l'obrer metal·lúrgic en vaga Brouillard a Chalon-sur-Saône, pronuncià un violent discurs durant l'enterrament; detingut, fou condemnat «per excitació a la mort i al pillatge, per injúries a l'Exèrcit i paraules ultratjants al govern parlamentari». A penes alliberat, fou novament condemnat en rebel·lia a sis mesos de presó i a dos anys de prohibició de residència pel Tribunal de Chalon per apallissar el comissari Müller. Fugitiu, marxà a Suïssa, on conegué sa futura companya, Fernande Richir. En 1902, amb un fals nom, començà a treballar a la conca minera de Lens. Durant la vaga d'octubre d'aquell any per aconseguir la jornada de vuit hores, s'oposà al sindicat miner reformista encapçalat per Émile Basly. Novament detingut, fou condemnat per «atemptat contra la llibertar del treball» i per «usurpació d'identitat». Quan sortí de la presó en 1903, entrà a formar part del nou sindicat creat pels dissidents i esdevingué redactor del periòdic Le Réveil Syndical i de L'Action Syndicale, des d'on reivindicà la vaga general. Partidari de les tesis neomaltusianes, va fer propaganda de l'amor lliure i del pensament anarcofeminista d'Emma Goldman; per tot això, fou condemnat per «ultratges als bons costums». Arran de la catàstrofe de Courrières, el 10 de març de 1906, on moriren 1.101 persones, fou un dels capdavanters de la vaga que es desfermà a la conca i fou detingut durant una marxa cap a l'alcaldia de Lens de 2.000 vaguistes. Alliberat a finals de maig d'aquell any, esdevingué el gerent del cafè Florange, mentre continuà editantL'Action Syndicale, gràcies a una petita impremta. En 1906, també, participà en el Congrés d'Amiens de la Confederació General del Treball (CGT), amb Georges Dumoulin i Pierre Monatte, on els anarcosindicalismes desbancaren la minoria guesdista i aprovaren la «Carta d'Amiens» que afirmava la defensa de les reivindicacions immediates i diàries, alhora que lluitava per la transformació conjunta de la societat al marge de qualsevol partit i de l'Estat. Aquest document sempre fou reivindicat per la CGT i per altres sindicats (Força Obrera, Confederació Nacional del Treball, etc.). L'agost de 1907 va participar en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, on es va debatre sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme i on es visqué un viu debat entre Pierre Monatte, defensor del sindicalisme revolucionari, i Errico Malatesta, que pensava que el sindicalisme sempre era reformista. Poc abans d'aquest congrés aconseguir fugir de la policia després d'un agitat míting organitzat per protestar contra la detenció del seu amic André Lorulot, però en tornar al seu domicili el setembre, fou detingut i novament condemnat, amb Lorulot, per «incitació de militars a la desobediència». El desembre de 1909 fou novament condemnat per haver atiat els vaguistes de les obres del canal del Nord i encara durant l'estiu de 1911 per haver fet costat la lluita de les mestresses contra l'encariment de la vida. El gener de 1912 fou condemnat a un any de presó, després d'haver-se lliurat dels treballs forçats a les colònies penals, i fou amnistiat el juliol. En 1914, inscrit al «Carnet B» dels antimilitaristes, fou detingut i enviat al front. Dos anys després, gasejat durant un atac alemany, fou llicenciat. Després esdevingué xofer de taxis de la Companyia General de Taxis (CGT), alhora que s'afilià a la Unió Anarquista (UA) i col·laborà en el periòdic CQFD, de l'anarcopacifista Sébastien Faure, i en Le Libertaire. Durant els anys de la Revolució russa intentà conciliar els llibertaris i els bolxevics, però la decepció del comunisme fou absoluta. En 1921 participà en el Congrés de Lille de la CGT, realitzat després del Congrés de Tours de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), durant el qual aquest partit socialista es dividí arran de la creació de la III Internacional comunista, i fou ferit de bala per un «company reformista». En 1925 la seva salut es va veure molt degradada i en 1931, son fill Germinal de 26 anys, fou assassinat per la policia. En 1940, malalt i en la misèria, es refugià a Villeneuve-sur-Lot, on morí quatre anys després.

    ***

    Lucia Sánchez Saornil (ca. 1954)

    - Lucía Sánchez Saornil:El 2 de juny de 1970 mor a València (País Valencià) l'escriptora, poetessa, feminista i militant llibertària Lucía Sánchez Saornil. Havia nascut el 13 de desembre de 1895 en el si d'una família pobra del carrer Labrador del barri de Peñuelas de Madrid (Espanya). Eugenio, son pare, era un republicà que treballava com a telefonista del duc d'Alba i sa mare, Gabriela, va morir ben aviat i també son germà, cosa que obligà Lucia a fer-se càrrec de son pare i d'una germana més petita. Va estudiar al Centro de Hijos de Madrid i pintura a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Va començar a treballar a la Companyia de Telèfons a partir de 1916 i des de molt jove es lliga als renovadors de la poesia, primer com a modernista i després com a ultraista --trobem poemes seus en revistes literàries des de 1916 com Los Quijotes, Grecia, Cervantes,Ultra, Tableros, Plural,Gran Guiñol, Manantial--, però amb un sentit crític aliè a molts ultraistes. Va freqüentar Larrea, Gerardo Diego, Borges, Garfias, Vighi, Guillermo de Torre i Adriano del Valle, entre altres literats. La seva presència en l'anarquisme és segura des de finals de la Dictadura de Primo de Rivera i, ja afiliada en la Confederació Nacional del Treball (CNT), va participar en la gran vaga de la Telefònica després de la qual va patir represàlies, primer amb un trasllat a València en 1927, despatxada en 1931 i finalment readmesa l'octubre de 1936. A Madrid, entre 1933 i 1934, va participar en la redacció de CNT i en la secretaria de la Federació Nacional d'Indústria ferroviària. Durant el període republicà va desenvolupar una extensa tasca de propaganda i va col·laborar en els més importants rotatius llibertaris, quedant marginades les seves tendències poètiques que, però, recuperaria durant la guerra. Va participar en l'assalt del Cuartel de la Montaña quan va esclatar el cop militar feixista i es va dedicar a tasques periodístiques al front. En 1937 apareix com a cap de redacció d'Umbral, a València, on coneixerà la que serà sa companya la resta de sa vida, América Barroso. Va intervenir en l'organització de col·lectivitats agràries a Castella. A finals de 1937 es trasllada a Barcelona. Va exercir importantíssimes feines d'organització de les dones, com ara en la participació directa en la fundació de «Mujeres Libres», ocupant la secretaria general i essent la seva portaveu, i en la realització de mítings (Elda, etc.). En maig de 1938 va ocupar la secretaria general de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització en la qual ja havia exercit càrrecs importants --secretària de premsa i de propaganda al costat de Baruta, Carrasquer i altres, i secretària del seu consell mundial en 1938 a la sortida de Pedro Herrero--, fet que li implicarà haver de realitzar nombrosos viatges a França a la recerca de queviures. En 1939 es va instal·lar a França, on durant elsúltims mesos de la guerra va mantenir-se molt activa a Perpinyà i més tard a París (1940) i a Montalban. En l'exili va viure del retoc fotogràfic i a Montalban va ser a més secretària de una associació quàquera. Va retornar clandestinament a Madrid per trobar-se amb son pare malalt entre 1940 i 1941, i segons altres fonts davant el perill d'acabar als camps nazis, en 1942. Després de ser reconeguda a Madrid, es va traslladar a València, on va viure clandestinament fins al 1954, quan va legalitzar la seva situació, treballant del retoc de fotografies, i a Amèrica en un consolat. No sembla que milités en la clandestinitat llibertària. Després de ser-li diagnosticat un càncer, va passar els últims anys de sa vida immersa en una angoixant recerca de la fe. Sempre va utilitzar el pseudònim Luciano San-Saor. Podem trobar escrits seus en Avance Marino, CNT, El Libertario, Más lejos,Mujeres Libres, La Revista Blanca,Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, entre d'altres. És autora de Versos sobre Durruti (1937), Horas de revolución (1938), Romancero de Mujeres Libres (1938).  En 1996 l'editorial Pre-Textos i l'IVAM va publicar Poesía, conjunt de la seva obra poètica coneguda, que no és tot la que va escriure, editat per Rosa María Martín Casamitjana i amb la col·laboració d'Antonia Fontanillas. Pionera de la reivindicació del desig lèsbic, els seus poemes eròtics dedicats a la bellesa femenina tenen una força i originalitat poc comuns.

    ***

    Richard Tetenbaum

    - Richard Tetenbaum: El 2 de juny de 1996 mor de càncer a San Francisco (Califòrnia, EUA) l'activista anarquista Richard L. Tetenbaum, més conegut com Tet. Havia nascut el 20 de març de 1949 a Nova York (New York, EUA). Fou un dels fundadors del Bound Together Anarchist Collective Bookstore i de la seva llibreria del 1369 Haight Street de San Francisco a la qual dedicà vint anys de sa vida. Va ser un dels promotors de les Bay Area Anarchist Book Fair, les fires del llibre anarquista de San Francisco. Gran aficionat a la música, per guanyar-se la vida portà un taxi, on suggeria als seus clients la lectura de literatura anarquista. Murray Bookchin li va dedicar el seu llibre The spanish anarchists. The heroic years (1868-1936).

    ***

    Diego Giménez Moreno (2007)

    - Diego Giménez Moreno: El 2 de juny de 2010 mor a São Bernardo do Campo (São Paulo, Brasil) l'anarquista i anarcosindicalista Diego Jimémez Moreno. Havia nascut el 10 d'abril de 1911 a Jumilla (Múrcia, Espanya). Fou el major de quatre germans i sos pares es deien Diego Giménez Guardiola, camperol afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT), i María Moreno Muñoz. Estudià a l'escola pública del poble i com que patí càstigs físics, el van enviar a l'escola del sindicat on son pare militava. Quan tenia nou anys, deixà els estudis i marxà a treballar amb son pare al camp. Pocs després sa família emigrà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) buscant millors condicions laborals. Quan tenia 12 anys començà a fer feina en una fàbrica d'espelmes, mentre son pare treballava a l'empresa química Cros --morí en 1928 per intoxicació dels productes químics que manipulava. Més tard, Diego entrà com a aprenent de litògraf a l'empresa italiana Metalgràfica, que arreplegava treballadors gràfics i metal·lúrgics. Durant les nits assistia a l'escola nocturna. Gràcies a la lectura de les publicacions editades per la família Urales i la premsa llibertària (La Revista Blanca, El Luchador, Generación Consciente,Estudios, etc.) esdevingué anarquista. Cap al 1928 s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a partir de 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, començà a militar en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en el qual assumí diferents càrrecs orgànics (tresorer, secretari i president). En 1934 se casà amb María Roger Aguilar i l'any següent nasqué son primer fill, Helios. Fervent naturista per influència dels escrits del metge anarquista Isaac Puente Amestoy, era vegetarià i contrari a tots els vicis (tabac, alcohol, etc.). El juliol de 1936 participà activament en la resposta popular contra l'aixecament feixista. A partir del 26 de juliol de 1936 coordinà una petita secció en la indústria d'embalatges de l'empresa Metalgraf, ara autogestionada pels treballadors gràcies a la fuita dels seus patrons. El setembre de 1937 marxà al front de Saragossa enquadrat en la 21 Brigada de la Columna Durruti, alhora que rebutjà entrar a l'Escola de Guerra de Barcelona. Més tard va ser enviat a la Serra del Montsec, als Prepirineus lleidatans, on formà part d'un grup de defensa antigas de la 21 Brigada de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti) i es dedicà a entrenar els companys sobre la utilització de màscares simulant situacions d'emergència. El 20 de novembre de 1938, durant els homenatges del segon any de la mort de Buenaventura Durruti, en sortir de matinada cap a Barcelona, va ser ferit d'un tret i, després dels primers socors, portat a un hospital de Manresa (Bages, Catalunya). Amb l'ofensiva franquista, va ser evacuat al monestir de Montserrat (Monistrol de Montserrat, Bages, Catalunya) i dues setmanes després a Sant Hilari Sacalm (Selva, Catalunya), on rebé la visita de sos familiars. A partir de desembre de 1938, per mor de l'avanç feixista, va ser portat a diferents hospitals (Ripoll, Puigcerdà, les Guinguetes d'Ix i Aush). Quan acabà la guerra, va ser traslladat al camp de concentració de Setfonts (Llenguadoc, Occitània). Després durant alguns mesos va ser destinat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a la construcció de la xarxa ferroviària Le Mans-Le Loar i altra a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània). En 1940, quan els alemanys envaïren Bordeus, va ser transferit al camp de concentració de Vernet i després a Pàmies. Informat per sa companya que les autoritats franquistes desconeixien la seva militància anarcosindicalista, el 12 de febrer de 1942 passà clandestinament els Pirineus. A Figueres, la Guàrdia Civil el portà emmanillat fins a una caserna de Barcelona i després al Camp de Depuració de Reus (Baix Camp, Catalunya) on romangué 10 dies. Va ser alliberat el 24 de febrer de 1942 i pogué reunir-se amb sa companya, son fill i sa filla Luz. A Barcelona treballà 10 anys en una fàbrica com a ajustador on s'arribaven a fer 16 hores diàries de feina. El 16 de març de 1946 nasqué una nova filla, Rosa. Com que la situació econòmica era desesperada, el 10 d'abril de 1952 embarcà a bord del «Cabo de Hornos» amb son fill cap al Brasil i 15 dies després arribaren al port de Santos (São Paulo, Brasil). S'instal·laren al barri de Vila Santa Clara de São Paulo (São Paulo, Brasil), on trobaren feina ben aviat. Vuit mesos després la resta de la família es reuní amb el pare i el fill. Gràcies a Joaquim Vergara, entrà en contacte amb la«Sociedade Naturista Amigos de Nossa Chácara», on es realitzaven els congressos anarquistes brasilers, i amb el Centre de Cultura Social, participant en les seves activitats. Entre 1972 i 1973 col·laborà amb el periòdic Le Combat Syndicaliste de París (França), fent servir els pseudònims El Buscador i El Exiliado. En 1975 publicà, amb son germà Roberto, el llibre Mauthausen. Campo de concentración y de exterminio. En aquests anys realitzà diverses conferències sobre les seves experiències durant la Revolució espanyola a l'Estat de São Paulo (Guarulhos, Santos, etc.), especialment al Centre de Cultura Social de São Paulo. En 2002 el seu testimoni va ser recollit en el llibre Três Depoimentos Libertários. Entrevistas com Diego Giménez Moreno, Jaime Cubero e Edgar Rodrigues. Malalt de Parkinson, Diego Giménez Moreno va morir el 2 de juny de 2010 a São Bernardo do Campo (São Paulo, Brasil). Existeix un «Ateneu Diego Giménez» vinculat a la Confederació Obrera Brasilera (COB).

    Diego Giménez Moreno (1911-2010)

     Escriu-nos

    Actualització: 02-06-13


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    En resposta a alguns comentaris de que s'havia complit estrictament la llei a la proposta que va fer el batle respecte a la contractació de la direcció artística del festival de música de Pollença 2013-14 proposat a la darrera Junta de Govern de 21 de maig. Aquest són els que diuen els papers, sense embullar i sense manipulacions:

    El que es va proposar diu:

    PRIMERA. OBJECTE DEL CONTRACTE.- L’objecte del present contracte és la contractació d’un Director Artístic per a la direcció, gestió i coordinació del Festival de Música de Pollença.

    Les característiques específiques del servei, i també les condicions en què s’ha de dur a terme vénen determinades en el Plec de prescripcions tècniques.

    A dit afecta es promou mitjançant procediment negociat sense publicitat per raons artístiques la contractació a un únic licitador, el Sr. Joan Valent, atenent la qualitat artística, la seva trajectòria professional a nivell nacional e internacional, la acceptació del requisits tècnics i organitzatius i la seva experiència en dit Festival.

    I els informes diuen:

    L'informe de la Secretària:

    De conformitat amb diversos informes de la Junta Consultiva de Contractació Administrativa Estatal ( Informe 11/2004 de 7 de juny i Informe 52/2006 d’11 de desembre) “ la utilización del procedimiento negociado tiene caràcter excepcional y sólo procede cuando concurren las causas taxativamente previstas en la Ley, que son de aplicación estricta y han de justificarse “debidamente” en el expediente. La causa justificadora... es que solamente exista un único empresario o profesional al que pueda encargarse el objeto del contrato y que ello sea debido a causas técnicas, artísticas y de protección de derechos exclusivos.” I acaba assenyalant al primer informe que la causa de la utilització del procediment negociat“ no concurre por el solo hecho de las implicaciones artísticas o naturaleza del trabajo a encargar”

    I l'informe de l'interventor:

    "A l'expedient consta informe de l'àrea de cultura on dictamina que el director artístic seleccionat és un professional que podria dirigir artísticament el Festival de Pollença.

    Per tant, per aplicar el procediment del present expedient, el factor determinant no són les raons tècniques o artístiques, sinó que existeixi  una única persona/professional a qui es pugui encarregar la prestació.,

    L'informe no justifica aquesta exclusivitat, no podent-se utilitzar el procediment negociat sense publicitat d'acord amb l'article 170 d) del TRLCSP per encobir una adjudicació directa per raons de conveniència.

    (...)

    A la vista de l'anterior, el procediment emprat, el negociat sense publicitat, és correcte però a judici del que subscriu s'hauria d'haver demanat ofertes a 3 professionals capacitats per executar el contracte atès que no queda suficientment acreditat a l'expedient l'exclusivitat que exigeix l'apartat de l'article 174 del TRLCSP."

    El dilluns 27 Alternativa per Pollença, PSOE, UMP, PSM, Esquerra i regidors no adscrits davant els informes de la secretària i l’interventor, els quals manifesten que no està acreditada l’exclusivitat del Senyor Valent, demanam en primer lloc  que el procediment negociat sense publicitat es faci convidant a altres empreses o artistes, tal i com marca la llei, amb capacitat real de fer la feina, i consensuats. Fer el contrari suposaria vulnerar la llei de contractes. Igualment demanam que el contracte ha de ser només d’un any i pels anys següents s'ha de fer un negociat amb publicitat o un concurs públic.

    A més a més vam proposa tota una sèrie de millores al plec de condicions.

    Al ple de dijous es va aprovar amb els vots a favor d'Alternativa, PSOE, UMP, PSM, Esquerra i No adscrits - en contra; PP, Lliga i CiU la moció que presentavam de forma conjunta demanantque el batle tingui en compte l'opinió de la majoria del Ple a l'hora de fer la contractació del directors artístic del Festival.

    Ara veurem que fa el batle; demà tenim Junta de Govern i Comissió Informativa, estaria bé acabar la polèmica a aquest tema; fer un negociat convidat a tres persones enguany i començar a fer feina per fer un negociat amb publicitat o concurs públic pel 2014-2015.


    3a articles anteriors sobre el Festival. 

    Insistim  cal rectificar i fer les coses bé. 

     

     


    0 0

    El mejor escribano echa un borrón. ¿Pasó algo así en el Génesis? Es de suponer que sí. Por lo menos eso se puede pensar de la narración de la creación del mundo un buen día Moisés fijo en escritura. No insinúo que el borrón fuera de Moisés –si bien éste, como escribano primerizo, pudo cometer varios–, porque en este caso no se trata de un lapsus calami, sino de un borrón debido al narrador, y no por un lapsus linguae o un lapsus mamoriae al dictar lo que había que escribir; se debió a un lapsus acti: si en el acto creador se había omitido una particularidad, de ninguna manera podía figurar en los versículos descriptivos de la Creación.

     

    Curación de un mudo poseso
    Jesús cura un mudo
    poseso por el demonio

    Público.es, 30/5/2013. El canal TV2000 de los obispos italianos asegura que el papa Francisco ha realizado una plegaria de liberación del demonio en un niño enfermo que asistió el domingo a la misa de Pentecostés en la plaza de san Pedro del Vaticano.
    El hecho, aseguraron varios expertos consultados por el programa Vade Retro del canal de la Conferencia Episcopal Italiana (CEI), que lo desvela en su página web, se produjo al final de la misa de Pentecostés, cuando el papa Bergoglio se acercó a saludar a un grupo de enfermos. El papa, sonriendo, se acercó a un muchacho y el sacerdote que le acompañaba se lo presentó, mientras le decía algunas palabras, que no se logran escuchar en el vídeo emitido por la TV de los obispos.
    Vade Retro explicó que la cara del papa cambió de manera imprevista. Francisco se mostró "pensativo y concentrado, a la vez que extendió las manos sobre la cabeza del joven, rezando intensamente". En las imágenes se ve al niño, aunque con el rostro oscurecido por TV2000, como abre la boca, mientras el papa sigue rezando con las manos apoyadas en su frente. "Los exorcistas que han visto las imágenes no tienen dudas: se ha tratado de une plegaria de liberación del demonio o de un exorcismo", precisó TV2000”.

    Sin embargo, «"El santo padre no ha realizado algún exorcismo, sino que, como hace frecuentemente con las personas enfermas y que sufren, rezó por una persona que sufre que le había sido presentada", afirmó el portavoz vaticano, Federico Lombardi, en un escueto comunicado», rectificando que «Este lunes, el canal de la Conferencia Episcopal Italiana (CEI) aseguró que el papa Bergoglio realizó el domingo 18 "una plegaria de liberación del demonio o un auténtico exorcismo" en un niño enfermo que asistió a la misa de Pentecostés en la plaza de san Pedro del Vaticano.»

    Sea o no cierto, ello en nada desmerece la imagen jesuítica atípica, con fuerte toque asisiano, que nos transmite –antes, en y después de ser elevado al solio pontificio– en actos y manifestaciones de variada índole para atraer a la grey mientras desconcierta –y remueve– a los jerarcas vaticanos, a la par que no se revela como experto teólogo.

    «El Arzobispo de Buenos Aires y Primado de Argentina, Cardenal Jorge Mario Bergoglio, advirtió que, de aprobarse, el proyecto de ley para permitir "el matrimonio" entre personas del mismo sexo "puede herir gravemente a la familia". (BUENOS AIRES, 07 Jul. 10 / 09:46 pm (ACI))».

    «”Los ateos son buenos si hacen el bien”, dice el Papa Francisco 22 de mayo de 2013. (Reuters, actualizado: 22-05-2013)».

    «"Detrás de toda esta esclavitud, hay mafias... No pueden hacer esto, ellos no pueden hacer a nuestros hermanos esclavos, debemos orar al Señor para que estos mafiosos se conviertan a Dios", dijo el Papa. (The Christian Post > Iglesia y Ministerio|Mon, May. 27)»

    Rouco Varela

    El exorcismo, por otra parte, es de necesaria actualidad según el Cardenal Arzobispo de Madrid. Después de muchos años de desuso de esta piadosa práctica liberadora, han vuelto y se están incrementando en Madrid –y hay que deducir que en toda España– los casos de presencia y posesión diabólica. Se estima que la demanda de liberaciones diabólicas aumenta en las 69 diócesis españolas, y de ellas sólo unas 20 cuentan con exorcista oficial.

    El exorcismo es una oración oficial de la Iglesia en la que se invoca a Jesús mediante y se dirige imperativamente al diablo 'para que deje de atormentar o de poseer a una persona' u objeto. El exorcismo solemne, llamado gran exorcismo, puede ser efectuado solamente por un presbítero autorizado por el obispo.

    Rouco Varela

    Se da por cierto que Rouco Varela ha sacado una primera hornada de ocho exorcistas, que han tenido que estudiar a marchas forzadas el Ritual renovado de Exorcismos, que, aprobado por Juan Pablo II en 1998, para adaptarlo al Concilio Vaticano II y a los avances en medicina mental, sustituyó el anterior que databa de 1614.

    Llegados aquí podemos preguntarnos quiénes tienen que ser liberados del espíritu o espíritus malignos. Según el 'Rituale Romanum' del exorcismo, los signos que identifican a una persona que puede estar poseída por Satanás son “hablar idiomas desconocidos, expresar cosas lejanas u ocultas, mostrar una fuerza física que no se corresponde con la realidad de la edad o del estado de salud, así como mostrar una vehemente aversión hacia Dios, la Virgen, los Santos, la Cruz y las imágenes sagradas”. Aunque “estos signos pueden ser sólo un indicio y no significa necesariamente que provengan del diablo”; por ello se recomienda que los candidatos a ser exorcizados, antes sean examinados por un psiquiatra y, sólo si este no puede aportar la sanación, sean derivados al sacerdote.

    Bien se dice que estos signos no provienen necesariamente del diablo; en medicina se conoce algo de esto. Pero, dejémoslo así. Y no voy a entrar ahora tampoco en buscar distinciones entre esoterismo y catolicismo.

    Por otra parte, también tenemos explicaciones caseras: ¿no decimos que una persona lleva el diablo en el cuerpo? Mi bisabuela –una de mis bisabuelas; la que conocí– era dominadora, intolerante, malpensada, maliciosa, egoísta; tenía unos arranques que sólo parecían posibles si la reconcomían mil demonios; y, sin embargo, era una piadosa y santa mujer que, en el canterano de su alcoba, tenía a punto la mortaja y el crucifijo de marfil en cruz de ébano festoneada de plata y con un óvalo acristalado con una astilla del lignum crucis. Cómo me la recuerdan algunas fotografías del cardenal-arzobispo bendecidor de exorcistas: la faz de ambos, trazada por el mismo patrón.

    Sobre la posesión demoniaca, uno de los pasajes en que Jesús se enfrentó a los demonios, se narra en los tres Evangelios sinópticos (Mt 8,28-34; Mc 5, 1-19; Lc 8,27-39); Mateo dice que los endemoniados que acometieron a Jesús eran dos, mientras que Marcos y Lucas se refieren a uno y lo describen más enfurecido, y estos dos últimos dan más detalles en el pasaje, sobre todo Marcos, del que lo tomo:

    Y llegaron al otro lado del mar, a la región de los gerasenos.
    Apenas saltó de la barca, vino a su encuentro, de entre los sepulcros, un hombre con espíritu inmundo que moraba en los sepulcros y a quien nadie podía ya tenerle atado ni siquiera con cadenas, pues muchas veces le habían atado con grillos y cadenas, pero él había roto las cadenas y destrozado los grillos, y nadie podía dominarle. Y siempre, noche y día, andaba entre los sepulcros y por los montes, dando gritos e hiriéndose con piedras.
    Al ver de lejos a Jesús, corrió y se postró ante él y gritó con gran voz: «¿Qué tengo yo contigo, Jesús, Hijo de Dios Altísimo? Te conjuro por Dios que no me atormentes». Es que él le había dicho: «Espíritu inmundo, sal de este hombre». Y le preguntó: «¿Cuál es tu nombre?» Le contesta: «Mi nombre es Legión, porque somos muchos». Y le suplicaba con insistencia que no los echara fuera de la región.
    Había allí una gran piara de puercos que pacían al pie del monte; y le suplicaron: «Envíanos a los puercos para que entremos en ellos». Y se lo permitió. Entonces los espíritus inmundos salieron y entraron en los puercos, y la piara –unos 2.000– se arrojó al mar de lo alto del precipicio y se fueron ahogando en el mar.
    Los porqueros huyeron y lo contaron por la ciudad y por las aldeas; y salió la gente a ver qué era lo que había ocurrido. Llegan donde Jesús y ven al endemoniado, al que había tenido la Legión, sentado, vestido y en su sano juicio, y se llenaron de temor. Los que lo habían visto les contaron lo ocurrido al endemoniado y lo de los puercos. Entonces comenzaron a rogarle que se alejara de su término.
    Y al subir a la barca, el que había estado endemoniado le pedía estar con él. Pero no se lo concedió, sino que le dijo: «Vete a tu casa, donde los tuyos, y cuéntales lo que el Señor ha hecho contigo y que ha tenido compasión de ti». El se fue y empezó a proclamar por la Decápolis todo lo que Jesús había hecho con él, y todos quedaban maravillados.
    Jesús pasó de nuevo en la barca a la otra orilla y se aglomeró junto a él mucha gente; él estaba a la orilla del mar. (Mc 5, 1-19)

    Aparte de que un evangelista se refiere a dos endemoniados y los otros, a uno, y de que Marcos precisa que los puercos eran 2.000, me llama la atención que los pobres cerdos tuvieran que pagar los platos rotos. Ya sé que para los judíos el cerdo era un animal inmundo, pero que Jesús se cebara en los cochinos, los ahogara en el Tiberíades y, a continuación, volviera a zarpar en su barca teniendo que retirar, él y sus apóstoles, con los remos, los animales muertos…

    Al hilo de la proliferación de demonios y de la urgencia en proveer a las diócesis de exorcistas –pienso que entre los presbíteros habrá por lo menos 666 entre los que escoger los apropiados para cubrir la demanda– se me ocurre que la historia de la humanidad habría sido distinta si Yahvé hubiera contado con un exorcista que librara a la serpiente de la posesión por Luzbel. Aunque, ¿dónde podía haber un exorcista si –como sagazmente precisó Mingote– la humanidad al principio eran dos: Adán y Eva, y ambos tenían definida su función en la escena de la higuera que se narra en el Génesis?


    0 0

    (Article publicat al diari Ara Balears)

    Hi ha un ampli consens en que el model de finançament autonòmic actual, fruit de la Llei 22/2009, és injust per a Balears, perquè ens continua deixant a la cua de tot Espanya quant a finançament per capita i la nostra comunitat continua sent de les que més aporta i de les que menys rep.

    Recentment s’ha publicat un rànquing de comunitats en què s’indica què contribueix i què rep cada comunitat. Mentre que Balears hauria de rebre, en funció de la recaptació d’imposts, un total de 2.061 euros per habitant, en canvi, amb el model actual, només en rep 1.796. Per altra banda, una comunitat com és Extremadura, per posar un exemple, que per la seva recaptació d’imposts hauria de rebre 1.218 euros per persona, amb l’actual model de finançament rep 2.224 euros.

    L’actual model ha aprofundit en les desigualtats, de manera que unes comunitats surten molt beneficiades i d’altres, com Balears, molt perjudicades. No garanteix la igualtat real de tots els ciutadans a l’hora d’accedir als serveis públics i pateix un fort problema d’equitat, amb un arbitrari repartiment de les transferències de l’Estat.

    Si Balears tingués un finançament en la mitjana nacional, no tindria problemes de dèficit, no es plantejaria incrementar els imposts i no faria falta reduir la despesa sanitària i educativa. El problema de Balears no és el dèficit, sinó l’injust finançament fruit d’una llei impulsada pel PSOE a Madrid i pel PSIB a Balears.

    És imprescindible, per tant, reivindicar un model de finançament més just, més equitatiu i més transparent, de forma que ens situem, com a mínim, en la mitjana espanyola.

    0 0
  • 06/04/13--07:03: Cursos 2014
  • Avanç dels cursos per el proper any

    A mesura que es vagin concretant ho actualitzarem.

     

    Febrer

    Gérard Blaize, 7è Dan Aikikai

    Mallorca

    Maig

    Gérard Blaize, 7è Dan Aikikai

    Paris

    Maig-juny

    Gérard Blaize, 7è Dan Aikikai

    Eivissa

    Novembre

    Gérard Blaize, 7è Dan Aikikai

    Bures Sur Yvette


    0 0

    En 1994 Epícteto Díaz publica el artículo Tres narradores de vanguardia: Antonio Espina, Benjamín Jarnés y Mario Verdaguer. Comienza con una advertencia: "La narrativa vanguardista española de los años 20 y 30 continúa siendo hoy poco conocida. La atención de los estudiosos, sin duda justificadamente. se ha centrado en la poesía de ese periodo, la del grupo o generación del 27 y. por el contrario, los narradores que publican en los mismos medios y con los que muchas veces comparten actitudes y concepciones estéticas se han visto relegados bajo diversos marbetes, y han sido descalificados reiteradamente con los mismos juicios: frialdad, deshumanización, frivolidad. alejamiento de lo real, etc, que, según creo, en algunos casos resultan poco justificados". El título del artículo cita los nombres de los narradores sobre los que trata, centrándome yo en Mario Verdaguer.

    Indica Díaz la dificultad de acceder a las obras de Verdaguer y enumera las obras a las que ha accedido: "Un intelectual y su carcoma", reeditado en 1961; el estudio de Rafael Fuentes "La novela vanguardista de Mario Verdaguer" (1985) y la "Obra inédita" publicada por la revista "Bitzoc" en 1992. Termina esta pequeña enumeración con la indicación "Otras ediciones de sus obras resultan de muy difícil acceso". En el artículo, Díaz hace un análisis de la novela "Un intelectual y su carcoma". Ya al final, dice "Las novelas vanguardistas de Verdaguer están escritas entre 1927 y 1934 en el medio cultural barcelonés en el que se relaciona con Salvador Dalí y Sebastiá Gasch, y con representantes madrileños de la vanguardia como Gómez de la Serna o Jarnés."

    Mario Verdaguer
    Mario Verdaguer en un dibujo de Rafael Barradas (1927)

    Marçal Font i Espí, escritor y librero de viejo en Llibreria Fènix, publica (no sé en qué año) el artículo Madrid-Barcelona, Sístole y Diástole de las Vanguardias Ramón Gómez de la Serna, Mario Verdaguer y Mundo Ibérico del que recojo el Resumen:

    Resumen: En 1927 nacía y moría la revista Mundo Ibérico, asociada a la Editorial Lux de Joan Balagué y dirigida por Màrius Verdaguer, ambos asiduos a la tertulia literaria del “Ateneíllo” de L’Hospitalet. Con clara voluntad integradora, en la tertulia asistirían artistas y escritores vanguardistas de todas las latitudes, desde Italia a Uruguay, desde Cadaqués a Granada. En la revista publicarían renombradas plumas portuguesas, castellanas, peruanas y catalanas; entre ellas la de Ramón Gómez de la Serna. Una serie de cartas suyas remitidas a Màrius Verdaguer y algunos autógrafos de sus textos nos permiten ahora reconstruir parte de la vocación universalista de aquellos hombres.

    Nos presenta este artículo unas pinceladas sobre la situación literaria de Barcelona en esos años de apogeo de la Renaixença y este grupo de escritores y artistas que en torno a Mario Verdaguer publican la revista "Mundo Ibérico", así como la tertulia "Ateneillo" que se reúne en la casa de Rafael Barradas del Hospitalet. Presenta también este artículo la correspondencia entre Ramón Gómez de la Serna y Verdaguer.

    Bien, pues de la revista "Mundo Ibérico" trataré mañana.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [03/06] Míting de Michel -«Reivindicación» - Pindy - Pérez Hernández - Puente - Taitz - Denís - Lafforgue - Chapus - Raluy

    Anarcoefemèrides del 3 de juny

    Esdeveniments

    Louise Michel oradora

    - Míting de Michel: El 3 de juny de 1886 al Teatre del Château-d'Eau de París (França) l'agitadora anarquista Louise Michel, juntament amb Jules Guesde, Paul Lafargue i el doctor Susini, fa un gran míting en solidaritat amb els miners vaguistes de Decazeville, que havien estat jutjats responsables de la mort de l'enginyer Watrin, subdirector de l'explotació minera, i pel qual fou condemnada a quatre mesos de presó per «insults al govern». No obstant això, pogué beneficiar-se d'una remissió de la pena i fou alliberada el novembre d'aquell any.

    ***

    Capçalera de "Reivindicación"

    - Surt Reivindicación: El 3 de juny de 1915 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de Reivindicación. Semanario anarquista. Defenderá la Revolución expropiador de Méjido y publicarà Literatura de Regeneración Social. Durant la primera quinzena de juliol de 1915 el periòdic es traslladà a Barcelona. Va ser dirigit per Eusebi Carbó Carbó i el cap de redacció fou Salvio Aiguaviva Vila, amb el suport de Formós Plaja Saló i de Joaquim Estruch Simó. Trobem col·laboracions de Jaume Aragó, Eusebi Carbó, Joaquim Estruch, Ricardo Flores Magón, Higinio Noja Ruzi, Formós Plaja, Rosendo Salazar i Marcelo Salines, entre d'altres. Tirà uns 2.500 exemplars i tingué distribució arreu de la Península. Fidel defensor del pensament magonista, reivindicà les tesis sobre la Revolució mexicana de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM) de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) de les acusacions d'Acción Libertaria, de Gijón, i d'El Porvenir Obrero, de Maó. També polemitzà amb El Obrero Moderno. Reivindicación tenia una visió kropotkiana de l'anarquisme, basat en el retorn a les societats preburgeses (comunisme primitiu de les comunitats indígenes mexicanes, en aquest cas), però enriquides amb el progrés cientificotècnic; la visió d'Acción Libertaria era spenceriana, reivindicant un progrés linial sense retorn. Es posicionà en contra de la Gran Guerra. Hagué de suspendre l'edició en diverses ocasions per causes econòmiques. En sortiren 16 números, l'últim el 22 d'octubre de 1915. En sortí una segona època entre el 30 de desembre de 1915 i el 16 de febrer de 1916.

     Anarcoefemèrides

    Naixements

    Jean-Luis Pindy durant la Comuna de París (1871). Fotografia de Ch. Reutlinger

    - Jean-Louis Pindy: El 3 de juny de 1840 neix a Brest (Bretanya) el membre de la Internacional, communard i anarquista Jean-Louis Pindy. Fuster de professió, en 1867 és membre fundador de la secció bretona de la Internacional i participarà en els congressos de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Brussel·les (1868) i de Basilea (1869). A finals de 1867 passarà a residir a París, on desenvoluparà una important tasca sindical. El 29 d'abril de 1870 serà condemnat a un any de presó per «incitació al delicte» i durant el tercer procés contra la Internacional el 8 juliol de 1870 a un any més. Alliberat el 4 de setembre amb la proclamació de la República, serà un dels creadors del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i, el gener de 1871, un dels signataris del «Cartell Roig» que reivindica «Pas al poble! Pas a la Comuna!» El 18 de març de 1871 prendrà part en l'ocupació de l'Ajuntament de París, i després serà elegit, el 26 de març, membre del Consell de la Comuna pel III Districte, i el 31 de març serà nomenat governador de l'Ajuntament de París. Va votar contra la creació del Comitè de Salvació Pública. El 24 de maig de 1871, durant la Setmana Sagnant, donarà ordre d'incendiar l'Ajuntament de París. Va aconseguir fugir de les tropes de Versalles i es va amagar a París fins a març de 1872, quan va aconseguir passar a Lausana (Suïssa) i després a Chaux-de-Fonds, on, en contacte amb James Guillaume, esdevindrà un actiu militant de la Federació del Jura. El 16 de setembre de 1872 va assistir al Congrés de l'AIT antiautoritari a Saint-Imier, i després participarà als altres congressos que el van seguir. El 9 de gener de 1873 el IV Consell de Guerra contra els communards el va condemnar a mort en rebel·lia. En 1874, amb Bakunin i Andrea Costa, va projectar un pla insurreccional a Itàlia. En 1877 va crear, amb Paul Brousse i François Dumartheray, una secció francesa de l'AIT, amb el seu periòdic L'Avant-Garde. Després participarà en la fundació de la «Libre Pensée», a Chaux-de-Fonds (Suïssa). És autor d'una recepta culinària, la Paindy, veritable concentració de vitamines i de sals minerals (llegums, patates i carn), creada per portar-la a les torrées, picnics campestres al voltant d'un foc organitzats per les seccions internacionalistes del Jura, i que també servirà com a ranxo durant les dures vagues. També es diu que va inventar una varietat de nitroglicerina. Jean-Louis Pindy va morir el 24 de juny de 1917 a Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa).

    ***

    Diego Pérez Hernández

    - Diego Pérez Hernández: El 3 de juny de 1887 neix a Algar (Múrcia, Espanya) el jornaler anarquista Diego Pérez Hernández. Pel seu activisme anarcosindicalista fou detingut a Cartagena i a Barcelona, acusat d'atemptat a l'autoritat i de robatori a mà armada. Entre 1918 s'instal·là a França. Aquest mateix any fou detingut a Marsella, jutjat i condemnat a mort. En 1947 fou nomenat secretari de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del sector ortodox, de Saint-Lô (Baixa Normandia). Després se'n perd el seu rastre.

    ***

    Isaac Puente

    - Isaac Puente Amestoy: El 3 de juny de 1896 neix a Las Carreras (Abanto i Ciérvana, Biscaia, País Basc) el metge i teòric anarquista Isaac Puente Amestoy. Fill d'un farmacèutic carlista (Lucas Puente García) molt creient, va estudiar el batxillerat amb els jesuïtes d'Orduña i a l'institut de Vitòria (1911). Després d'estudiar medicina a Valladolid (1913-1914) i Santiago de Compostel·la (1914-1918), i d'una curta estada a l'exèrcit a causa de l'epidèmia de grip espanyola, va començar a exercir la seva professió a Cirueña, Vírgala i Maeztu, a partir del gener de 1919, com a metge de partit responsable d'una vintena de localitats i com a secretari inspector de la Junta Municipal. A Maeztu (Àlaba) va exercir fins a la seva mort, recordat pel seu humanitarisme vers els desvalguts. El 12 de maig de 1919 es va casar amb Luisa García de Andoin; del matrimoni nasqueren dues filles, Emeria i Araceli. No es coneix amb exactitud la data en la qual va començar a militar en el moviment anarquista, però sembla que el seu interès prové de conèixer dues persones: el poeta Alfredo Donnay, l'esposa del qual va atendre a Birgara, i el cenetista Daniel Orille, que va visitar Maeztu amb la finalitat de repartir propaganda entre els treballadors de construïen el ferrocarril basconavarrès. En qualsevol cas, en 1926 ja va ajudar els represaliats de Vera de Bidasoa. Va començar a col·laborar en la premsa llibertària en aquests anys sota el famós pseudònim d'Un médico rural, especialment amb articles mèdics (prevenció sanitària, informació sexual...) i molts en la revista Estudios. En 1928, amb Juan José Pastor, va ser membre del comitè fundador de la Lliga Mundial per a la Reforma Sexual de Copenhaguen, que després va rebutjar per  reformista i timorata. Aquest any va ser criticat durament en La Revista Blanca pels seus comentaris sobre dues novel·les de la seva editorial: La Victoria iLa hija de Clara. En 1929 va participar en la comissió que demanava l'indult del dibuixant llibertari Shum (Alfons Vila Franquesa). En 1930, acabat de caure Primo de Rivera, és nomenat diputat provincial perÀlaba, càrrec d'acceptació obligatòria ja que havia estat triat pel Col·legi de Metges d'Àlaba, i va assistir a la primera reunió el febrer on se li van adjudicar set comissions; encara que va rebutjar assistir a les següents reunions i va presentar la seva dimissió dos mesos després, alguns anarquistes --García Oliver especialment-- van criticar durament la seva actitud com si això signifiqués el pas de Puente al reformisme. Durant el període republicà la seva figura assoleix relleu a tot l'Estat i notori prestigi en el camp llibertari pels seus escrits en premsa, fullets sobre temes científics i activitats específicament anarquistes. En 1931 va proposar la creació de la Federació Nacional de Sanitat en CNT, que es va assolir en el congrés de novembre de 1931 amb Augusto Alcrudo. El 16 d'abril de 1932 va ser detingut per participar en el boicot cenetista a la commemoració de l'aniversari de la República i, en vaga de fam a partir del 2 de maig, va ser alliberat el 12 del mateix mes. El novembre 1933 el Ple Nacional de Regionals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el va nomenar ponent per redactar el dictamen sobre el concepte de comunisme llibertari i a finals d'any es va incorporar en el Comitè Nacional Revolucionari encarregat d'organitzar l'aixecament a Aragó i a La Rioja, acceptant la petició del Comitè Peninsular de la FAI i abandonant les seus compromisos i ocupacions. Després del fracàs de l'aixecament revolucionari, va ser detingut el 16 de desembre de 1933 a Saragossa i empresonat (Saragossa i Burgos). El 24 de gener de 1934 un escamot anarquista va entrar a mà armada als Jutjats de Saragossa i va destruir el sumari de la instrucció judicial i, davant la impossibilitat de continuar amb el procés, va ser alliberat el maig de 1934. Encara que no era molt amic de mítings i de reunions --no va assistir, per exemple, als congressos de 1931 i de 1936-- va participar en el congrés de creació de la Federació Nacional de SindicatsÚnics de Sanitat. Després va continuar treballant com a metge a Àlaba i amb la seva tasca de divulgació mèdica i social. El seu prestigi aleshores era enorme i permet comprendre que el Congrés de Saragossa de 1936 assumís bona part de les seves tesis sobre comunisme llibertari. Triomfants els militars el juliol de 1936 aÀlaba, la nit del 28 de juliol de 1936 va ser detingut per la Guàrdia Civil i la Falange al seu domicili de Maeztu i empresonat a Vitòria. La nit del 31 d'agost a l'1 de setembre, formarà part d'una treta de la presó i serà afusellat molt probablement a la gorja de Pancorbo (Burgos, Castella, Espanya). Com a escriptor i com a metge va mantenir dos consultoris en les revistes Estudios i Iniciales, on va deixar palès el seu caràcter progressista en sexologia i les seves opinions sobre medicina naturista i preventiva. Com a teòric de l'anarquisme se li recordarà sempre com a autor del llegidíssim fullet sobre el comunisme llibertari. Trobem articles seus en nombroses publicacions, com ara Acción,CNT, Crisol,Despertad, Estudios, Ética,Iniciales, Inquietudes,Liberación, La Medicina Ibérica, Nervio, Orto,El Pájaro Azul, La Revista Blanca,Revista Única, El Sembrador, Solidaridad Humana, Solidaridad Obrera, Solidaridad,Suplemento de La Protesta, Suplemento de Tierra y Libertad, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, etc.És autor, a més, de nombrosos fullets:Alpinismo (1925), Embriología. Divulgación (1927), Higiene individual o privada (1930), Pueblo, el gobierno es tu enemigo (1931), Los microbios y la infección (1931), Apuntes sobre el comunismo libertario (1932), La sociedad del porvenir (1932), Los mártires de la CNT (1932, amb López Martínez), El comunismo libertario. Sus posibilidades de realización en España (1933), La sociedad del porvenir. El comunismo anárquico (1933), Cómo curar la impotencia sexual (1934), Independencia económica, libertad y soberanía individual (1935),El ocultismo cientifico del aborto (1935), Tratamiento de la impotencia sexual (1935), Ventajas e inconvenientes de los procedimientos anticoncepcionales (1936), La fiebre (1936), Tratamiento de la fiebre (conocimientos científico-naturales al alcance de todos), Por pensar así ¿somos delicuentes?, Métodos anticoncepcionales, Menstruación, su significación e higiene, La higiene, la salud y los microbios, Consejos prácticos para evitar el contagio de las enfermedades venéreas, etc. Encara avui, Isaac Puente Amestoy figura en el registro civil com a«desaparegut», però les seves propietats van ser confiscades, sa família va haver de pagar multes i va ser condemnat a mort pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Burgos. Després de l'afusellament, sa companya va rebre una notificació expulsant-la de Maeztu.

    ***

    Joseph Taitz (1964)

    - Joseph Taitz: El 3 de juny de 1913 neix a Sant-Etiève (Arpitània) l'anarquista, maçó i resistent antifeixista Joseph Taitz, conegut com Jotz o J. Jotz. Sos pares es deien Maurice Taitz, d'origen lituà, i Alice Dupuis. Durant el període d'entreguerres assistí a les conferències de Sébastien Faure. Acompanyà son pare, representant comercial, arreu de nombroses poblacions, entre elles Clarmont d'Alvèrnia (Occitània), i fou aquí quan començà a militar en el moviment anarquista. En 1936, quan esclatà la Guerra Civil Espanyola, participà amb altres companys (Eliane Auboire, François Minet, Rémy Dugne, Eliane Auboire, Antoine Fonfraid i Menachem), en la reunió organitzada pels llibertaris de la regió, que tingué lloc al bosc de Thiers, amb la finalitat d'organitzar l'ajuda a la Revolució espanyola i enviar combois d'avituallament. Quan l'ocupació nazi de França, va ser tancat a la presó de Clarmont d'Alvèrnia pel govern filofeixista del general Philippe Pétain i d'aquest empresonament li van quedar seqüeles físiques, psíquiques i morals durant la resta de sa vida. Un cop lliure, s'enrolà en la Resistència i per aquest fet va ser guardonat amb diverses condecoracions: Creu del Combatent«GIG», Medalla de la Victòria«Liberation», Medalla del Soldat Voluntari de la Resistència 1941, Creu del Clandestí Refractari (STO) i, entre d'altres, en 1990, amb la Legió d'Honor pel general François Binoche. Es guanyà la vida com a dibuixant i fou membre de l'Associació Fraternal de la Premsa Republicana (AFPR). Al final de sa vida es retirà a Niça i establí contacte amb l'historiador anarquista René Bianco. També ajudà el Grup d'Acció i d'Estudis Llibertaris (GAEL) de Clarmont d'Alvèrnia en els seus estudis i en la recopilació de materials gràfics. Joseph Taitz va morir el 23 de febrer de 2011 en una residència de Levenç (Provença, Occitània) i donà el seu cos a la ciència. Estava casat amb Madeleine Pouvreau, amb qui tingué dos infants (Nicole i Michel).

    Joseph Taitz (1913-2011)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Francisco Denís Díez

    - Francisco Denís Díez: El 3 de juny de 1949 mor a Sallent (Bages, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Francisco Denís Díez, conegut com Català. Havia nascut en 1899 a Sòria (Castella, Espanya) --alguns apunten Lleó (Castella, Espanya). Establert a Barcelona (Catalunya), milità en el Sindicat del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra lluità com a comissari en el 482 Batalló de la 121 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti) de l'Exèrcit Republicà. El gener de 1939 va ser ferit en combat a Montsech. Amb el triomf franquista, passà a França. A partir de 1943 començà la seva activitat com a guerriller antifranquista, destacant com a guia i enllaç fronterer amb el maquis llibertari que actuava a Catalunya, especialment els grups de Josep Lluís Facerías, Francesc Sabaté Llopart i «Los Maños». En 1948 va portar a França el doctor Josep Pujol Grúa, Josep Lluís Facerías, Tomás Germinal Gracia Ibars, Juan Cazorla Pedrero (Tom Mix), Guillermo Ganuza Navarro, Pere Adrover Font, etc., i l'any següent Sabaté i «Los Maños». El 29 de maig de 1949 entrà clandestinament per enèsima i última vegada a la Península. Interceptat per les forces de repressió franquistes el 3 de juny a prop de Gironella (Berguedà, Catalunya) quan marxava cap a Manresa en missió orgànica, Francisco Denís Díez va ser portat a la caserna de la Guàrdia Civil de Sallent (Bages, Catalunya) on se suïcidà amb una càpsula de cianur que portava amagada per a aquesta situació en un botó de la seva roba per evitar delatar en la tortura els seus companys.

    Francisco Deníns Diez (1899-1949)

    ***

    René-Louis Lafforgue

    - René-Louis Lafforgue:El 3 de juny de 1967 mor a Albi (Llenguadoc, Occitània) el cantant, compositor i actor llibertari René-Louis Lafforgue. Havia nascut el 13 de març de 1928 a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). Fill d'una família d'anarquistes bascos, va haver de patir la guerra civil i després l'exili a França. Amb 16 anys, en 1944, entra en la resistència contra els nazis, igual que son germà, que tindrà menys sort i morirà en acció. Instal·lat a Cachan, a prop de París, i després de treballar en multitud d'oficis --el que més temps li va durar va ser el de carnisser--, esdevé actor de teatre, cantant i compositor. Durant els anys 50 el seu talent va ser reconegut. Va actuar en les primeres parts dels recitals de Georges Brassens i després a l'Olympia en 1955; també va fer una gira amb el mim Marceau. Cançons com Julie la Rousse (1957), van aconseguir una enorme popularitat. Amb sa companya Claudie va obrir el cabaret L'École Buissonnière, lloc on els llibertaris i pacifistes realitzaven les seves festes. En el cinema i en la televisió va interpretar 13 pel·lícules, moltes als Estats Units. Va pertànyer a la lògia maçònica L'Estrella Polar. René-Louis Lafforgue va morir el 3 de juny de 1967 a Albi (Llenguadoc, Occitània) d'un accident de cotxe i es troba enterrat a Cachan.

    ***

    Yves Chapus

    - Yves Chapus: El 3 de juny de 1989 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània), a resultes d'una embòlia, el militant anarquista Yves Chapus. Havia nascut el 26 de setembre de 1929 a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial fou, amb Ludovic Pradier, un dels esperonadors de la secció francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i del grup anarquista de Nimes. En 1956 s'integrà en l'Aliança Obrera Anarquista (AOA).

    ***

    Joaquín Raluy Sanmartín

    - Joaquín Raluy Sanmartín: El 3 de juny de 1996 mor a Puègbonieu (Llenguadoc, Occitània) el jornaler anarcosindicalista Joquín Raluy Sanmartín. Havia nascut en 1913 a Esplucs (Llitera, Franja de Ponent). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà en l'aixecament d'octubre de 1934 des de l'aeròdrom Virgen del Camino de Lleó (Castella, Espanya). A començaments de la Revolució de 1936 lluità en la «Columna Roja i Negra». Fou perseguit per la repressió estalinista engegada per les tropes d'Enrique Líster Forján contra les col·lectivitats aragoneses. A finals de la guerra era comissari de la 127 Brigada Mixta (antiga «Columna Roja i Negra») i fou ferit en dues ocasions. Al final de la guerra fou detingut al port d'Alacant quan intentava fugir i el març de 1939 tancat al camp de concentració d'Albatera. Després fou traslladat al sanatori presó de Portacoeli i a les presons de Saragossa, Osca i Barbastre. En 1943 fou condemnat a mort, però el juny de 1944 aconseguí fugir espectacularment de la Presó Provincial d'Osca amb sis companys confederals més també condemnats a mort, dels quals un caigué en l'intent. Passant per Zuera i Barcelona, gràcies a la xarxa clandestina de la CNT d'Aragó i de Catalunya, pogué arribar a França per Andorra. Després de treballar en una col·lectivitat, va fer feina en la construcció a Tolosa de Llenguadoc, fins que un accident l'obligà a retirar-se. Després passà a la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània), de la qual va ser un dels seus animadors. Membre de la Comarcal confederal de Monsó en l'Exili, en 1972 recollí nombrosos testimonis sobre les col·lectivitats en aquesta regió durant la Revolució. Durant 19 anys fou secretari administratiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i com a tal assistí al Congrés de Marsella de 1975. Fou membre de la Comissió de Relacions del nucli confederal de l'Alta Garona i Gers. Assistí a nombrosos congressos en l'exili. En 1983 fou membre de la Comissió de Relacions del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) d'Aragó, la Rioja i Navarra. Trobem articles seus en Cenit i Solidaridad Obrera. Sa companya a França fou l'anarcosindicalista Ramona Viver Tudó. En 2011 Víctor Bayona Vila edità la seva autobiografia, que va escriure als 80 anys, sota el títol El laberinto del destino. Memorias del libertario aragonés Joaquín Raluy Sanmartín.

     Escriu-nos

    Actualització: 03-06-13


    0 0

      Revisant la proposta del pressupost de l’equip de govern hem pogut comprovar que hi havia una partida destinada a construir dues o tres pistes de pàdel, juntament amb una tercera pista de tennis al poliesportiu municipal del Port de Pollença. 

       La construcció de les instal·lacions esportives al Port de Pollença ha estat un autèntic desgavell al llarg de la història. Tots recordem un cúmul de despropòsits i improvisacions, fent i desfent pistes; construint infraestructures sense preveure el seu manteniment i la seva gestió. Basta veure les diferents instal·lacions esportives i la seva dispersió al llarg  del Port de Pollença per veure com no gaudeixen del mínim manteniment exigible i comprovar que no ha hagut cap tipus de planificació.

        Com vàrem comentar a l’equip de govern, pensem que la construcció de la pista de tennis és lògica, ja que permetria competir al club de tennis al poliesportiu i no suposaria una gran despesa. El que no ens sembla lògic és construir les pistes de pàdel en un moment on el gran problema de l’àrea d’esports és que no té el personal ni l’organització suficient per gestionar i realitzar el manteniment necessari de les instal·lacions esportives.

         L’equip de govern va justificar aquesta inversió amb una suposada gran demanada, també ens varen dir que aquestes s’amortitzarien ràpidament, tot això com es habitual, sense tenir en conte les despeses que  suposen el manteniment i la gestió .  També es va comentar que es barrejaven dos possibles llocs on construir-les, una era a l’aparcament de devora la piscina, l’altre consistia en llevar la pista de futbet.  Això ens confirma que no s’ha aprés de les errades del passat i que tornen  a caure en l’errada de construir noves instal·lacions sense una planificació seriosa, atenent més a objectius polítics ( en aquest cas satisfer la demanda de UMP de inversions al Port de Pollença) que no a necessitats reals o a criteris objectius.  En un moment com l’actual cal destinar els esforços en treure el màxim profit del que ja tenim abans de seguir hipotecant-nos amb noves obres.

                L’equip de govern també es va confirmar que no volen incloure una partida per  fer una millora real del conveni amb l’IES Clara Hammerl que permeti aprofitar més aquesta instal·lació. Els diners que sembla que tenen per construir noves inversions sembla que no hi són per dotar d’un manteniment digne de les instal·lacions que ja tenim.

                Pensem que aquesta política es totalment equivocada, el dèficit de Pollença no és el nombre d’instal·lacions sinó  la seva gestió Per això cal dotar a l’àrea d’esports d’una estructura organitzativa que permeti un major eficiència en la gestió.  En quant a les instal·lacions cal realitzar un  Pla de gestió i manteniment de les instal·lacions incloses les escolars.

                També lamentem que finalment l’Àrea d’Esports no hagi convocat l’Assemblea anual a la que es va comprometre l’anterior regidor, explicar les polítiques i escoltar les aportacions dels socis  segurament repercutiria en benefici de tots.


     

    El Pavelló de l'IES Clara Hammerl una instal·lació que es pot aprofitar millor

     

     

     


    0 0

    La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. (Miquel López Crespí)


    Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants d’altres de personatges semblants. (Miquel López Crespí)


    Les traduccions de la poesia mallorquina contemporània: El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial)



    Víctor Gayà ha fet la traducció de poemes de denou poemaris de l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí. L'antologia ha estat editada per Calambur Editorial de Madrid i properament serà presentada a les Illes i a Madrid.

    Ara, en tenir ja entre les mans l’antologia que em demanà l’escriptor Gabriel Janer Manila i que ha traduït a la perfecció el poeta i novel·lista Víctor Gayà, parlam del llibre El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) editada per Calambur Editorial, hom pot copsar amb molta més perspectiva històrica les influències de què parlàvem en altres articles (Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Salvador Espriu, Pere Quart...). Influències que, com no podia ser d´altra manera, anaren fent que molts dels joves que començàvem a escriure fa quaranta anys ens allunyàssim del mestratge de l’Escola Mallorquina. Un allunyament que ja havien fet Llompart, Vidal Alcover i Blai Bonet, com explica el catedràtic de la Universitat de les Illes Balears Pere Rosselló Bover en el pròleg a Deu poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006) quan escriu: “L’entrada l final dels anys 50 i, sobretot, ja als 60 del realisme històric, tot i no arribar a quallar, suposava un intent d’actualització i d’aproximació a les modes europees de l´època. Així mateix, el realisme –malgrat donar més bons resultats en el terreny de la narrativa que no pas en la poesia- introduïa un llenguatge i uns objectius nous i, sobretot, retornava als escriptors la funció del compromís en la lluita per millorar la societat. De fet, amb el temps aquest compromís fou un dels llegats del realisme històric a la literatura dels decennis següents”.

    Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants d’altres de personatges semblants.

    En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens vénguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

     

                             "MIS PALABRAS SON FACILES DE COMPRENDER" (Ch.M.Ch.Tao)

                            El hilo del Tai Chi

    Ayer D. nos decía que se sentía como una marioneta al hacer Tai. Un hilo que sale de la coronilla nos conecta con el cielo. Si miramos hacia arriba, se pierde entre las nubes. Ese hilo atraviesa el cuerpo, por la columna y nos conecta con la tierra. Si miramos hacia abajo, entra en la tierra como la raíz de una planta. En Kyudo es enraizamiento:Ashibumi. De las muñecas surgen hilos que una fuerza no muscular maneja. De las crestas Iliacas surgen otros dos hilos que nos hacen girar.

      Este hilo es muy flexible . Si nos sentamos en el suelo, la parte superior de hilo se estira hacia abajo. Si saltamos, la parte inferior del hilo también se estira.  

    Este hilo nos asegura nuestro lugar, siempre entre la tierra y el cielo, en conexión con los puntos cardinales, los chinos sabían , por su teoría de las correspondencias que somos seres conectados con la totalidad.

    El  principio de totalidad, hace que el Maestro Ch.M.Ch escriba en el Cap.VII,  (de "los Trece capítulos") sobre la Energía y la Física: "La aplicación de Chi y energía (chin) en el Tai-Chi es lenta y continua, cíclica y repetitiva, circular y conectada entre si. Es inagotable, tan grande como la revolución de los planetas y tan sutil como las gotas de lluvia o de rocío. TODAS SUS FORMAS SON REDONDAS, un signo de la unión con la naturaleza. Su esencia, función y sutil energía interna están intimamente relacionadas con el arte del Tai-chi"

                     

    "MIS PALABRAS SON FACILES DE COMPRENDER."


    0 0
  • 06/04/13--07:03: El Cristian español
  •  
    A classe.
    - ¿Tu escrius el teu nom Christian, amb hac, o Cristian, sense hac?
    - Yo sin hache - diu ell amb orgull malferit.
    M'explic:
    - No, com que n'hi ha que hi posen una hac...
    - Sí, pero ésos es que lo ponen en inglés. Yo soy Cristian del Cristian español de toda la vida.
     
     

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Quan el PP va guanyar les eleccions a Balears hi havia 75.772 aturats; avui amb les dades presentades pel PP com "enormemente positivas"  hi ha 76.124, és ha dir 352 més que fa 2 anys. Però, al marge d’aquest aturats, ni hi ha molts més que ara no es tenen en compte: els que s’han donat de baixa de les llistes d'atur per que ja no reben prestacions, els que ja ni intenten cercar feina, els que han tornat als seus països  d'origen i els d’aquí, que per primera vegada en molts d'anys han tingut que partir a terres estrangeres per poder fer feina. Si això, es pot qualificar com tan positiu, millor seria que mai les haguessin triat per destruir la nostra sanitat, la dependència, l'educació, la cultura, ...

    0 0

     

         

                         

     

    dESDE QUE mANUEL NOS HABLÓ DE LA ESFERA KINÉTICA NO DEJO DE PENSAR QUE VIVO EN ELLA.


    0 0

    Al darrer ple es va aprovar la nostra moció per deixar d'utilitzar progressivament els herbicides a Pollença. Amb els vots a favor d'Alternativa, PSOE,PSM, Esquerra i no adscrits i l'abstenció de la resta.  Ara començarem a fer feina per aconseguir el més prest possible el nostre objectiu una Pollença lliure d’herbicides, esperam la col·laboració de tots els que creuen en la necessitat d'un municipi més saludable i ecològicament sostenible.

    Al ple vam acceptar l'esmena proposada per l'equip de govern per no tancar el termini de compliment de la moció en un any, amb el compromís del mateix equip de govern de donar-nos els mitjans per fer feina a la  moció. 

     A la majoria dels casos no hi ha una justificació racional per fumigar sobre herbes que no representen cap risc en relació a possibles incendis forestals, que no afecten la visibilitat circulatòria de la carretera i que no suposen cap risc per a la seguretat de les persones. Es confon la “netedad” amb la destrossa d’hàbitats i ecosistemes posant en perill la nostra salut i es confon "males herbes" amb plantesque compleixen un paper clau als nostres ecosistemes.

    Per això al termini d'un any que proposam per eliminar el glifosat a Pollença cal concienciar a la gent i fer una campanya informativa (es pot fer via xerrades, internet , taulers i ràdio municipal) a la que s'expliqui que és més important la salut que l'estètica

    Per que la principal raó per la qual hem de deixar d'utilitzar herbicides és una qüestió de salut. Hi ha nombrosos estudis científics que parlen les conseqüències negatives dels herbicides i l’Ajuntament té la responsabilitat de vetllar pel manteniment d’un entorn saludable per a la vida de les persones.El glifosat ha mostrat signes de toxicitat i/o riscs de toxicitat per a humans tant en assaigs de laboratori com en estudis epidemiològics.

    L'Ajuntament ha de vetllar per la sostenibilitat medi ambiental i la vegetació que creix a les voreres de carreteres i camins juga un paper important, no només estètic durant la floració primaveral ( és un de les coses valorares pels cicloturistes) , sinó també ecològic, a causa de la seva elevada diversitat biològica i per la producció de recursos tròfics que són aprofitats de forma important per moltes espècies d’invertebrats i d’aucells. A les voreres de camins i carreteres hi viuen moltes espècies de flora, fet que ajuda a compensar encara que sigui mínimament la pèrdua de biodiversitat a la resta de l’àmbit agrícola. El winnercoop que utiltiza l'Ajuntament com diu la seva propia fitxa toxicològica, és mortal per invertebrats i anfibis, que estan a la base de la xarxa tròfica natural. Molts d'aquests animals moren directament després d'una fumigació. D'altres, queden enverinats. El cicle de vida es romp. Els productes persistents arriben als torrents o als aqüífers i s'instal·len als organismes humans.

     AAlternativa per Pollença som ben conscients de que la supressió total del winnercoop no és cosa d'un mes ni de dos i per això a la nostra moció plantegem la seva desaparició progressiva, començant per les zones més perilloses de ser contaminades o afecta a la nostra salut amb l'objectiu de deixar-ho d'utilitzar en un any.Tenim clar que durant aquest any de moratòria s'hauria de fer la feina de conscienciació de la que hem parlat, també som conscients que l'Ajuntament només té dos jardiners per una gran superfície enjardinada. Però aquesta superfícies es pot reduir d'una forma important si apliquem la raó; a moltes plantes només cal deixar que facin el seu cicle vital perquè desapareguin de forma natural quan arriba l'estiu, els nostres escassos dos jardiners no han de fer feina a zones que són responsabilitat del Consell. Hi ha molts de quilometres de camins i només dos caminers, però aquest sobre tot tallen rames de finques veïnes per que l‘Ajuntament no els obliga a tenir en condicions el seu tros de camí. Cal dir que l‘Ajuntament quan va iniciar la privatització de la neteja viària el va donar amb el personal inclos, obviant les recomanacions del comitè de treballadors, ja que realment la meitat d‘aquest personal feia de jardiner. Ara es troben que els manca gent i la llei no els permet recuperar ni contractar dotar el servei de jardineria i camins amb el personal suficient per poder dur les àrees de forma eficient

    Com hem dit esperam una Pollença lliure d’herbicides en un any i esperam la col·laboració de tots els que creuen en la necessitat d'un municipi més saludable i ecològicament sostenible.

     

    Per començar a l'enllaç de Som lo que sembrem podeu veure material audiovisual sobre “Efectes de les fòrmules d’herbicides amb glifosat i les alternatives”.

     



    0 0

       A l'atenció de Na Cristina Mas, cronista internacional del diari Ara.

     

        He pensat que la senyora Cristina milloraria la seva informació fonts  sobre el conflicte sirià si accedia a altres fonts, com són les  del diari online Islam Times.

      Podeu veure l'edició d'avui, 5.06.2013, de l'Islam Times.


    0 0

    CAN ALCOVER: PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)


    LES DONES REPUBLICANES I LA REPRESSIÓ FRANQUISTA A LA MALLORCA DE LA GUERRA CIVIL


    PALMA, DIJOUS 13 DE JUNY DE 2013: : PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR) CAN ALCOVER (C. DE SANT ALONSO, 24), A LES 19H.


    MATEU MORRO (HISTORIADOR I EXSECRETARI GENERAL DEL PSM); MARGALIDA CAPELLÀ (PERIODISTA I ESCRIPTORA) I LLEONARD MUNTANER (EDITOR) PRESENTARAN LA NOVEL·LA CATERINA TARONGÍ.


    Llegir, gaudir de les històries narrades en els dos volums de Dones republicanes de Margalida Capellà, ha significat tornar a trepitjar territori conegut. Altra volta, enmig de la putrefacció regnant, ensopegar amb els nostres, els homes i dones que lluitaren per la llibertat del nostre poble o que simplement caigueren, innocents, sota el fuet i les bales de la repressió més ferotge que ha patit el nostre poble. Era això el que cercava Margalida Capellà furgant en la memòria de les dones represaliades i torturades pels feixistes? Volia fregar amb paper de vidre els ulls d´una esquerra amnèsica, aquella que, oblidant els nostres, ho va vendre tot per a gaudir dels bons sous i privilegis que el poder oferia als servils?



    Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) i les novel·les de la guerra civil (II)


    Per Miquel López Crespí, escriptor


    Llegir, gaudir de les històries narrades en els dos volums de Dones republicanes de Margalida Capellà, ha significat tornar a trepitjar territori conegut. Altra volta, enmig de la putrefacció regnant, ensopegar amb els nostres, els homes i dones que lluitaren per la llibertat del nostre poble o que simplement caigueren, innocents, sota el fuet i les bales de la repressió més ferotge que ha patit el nostre poble. Era això el que cercava Margalida Capellà furgant en la memòria de les dones represaliades i torturades pels feixistes? Volia fregar amb paper de vidre els ulls d´una esquerra amnèsica, aquella que, oblidant els nostres, ho va vendre tot per a gaudir dels bons sous i privilegis que el poder oferia als servils?

    Na Margalida, com el seu germà Llorenç, estan entestats en una batalla immensa contra els gegants de la manipulació i la mentida, contra la dreta que amaga els seus parracs feixistes amb l´excusa que ha aconseguit que anem a votar cada quatre anys. I contra la pseudoesquerra que, en estar al poder, no sap fer res per a llevar els monuments feixistes de Palma. Què feren els “nostres”, per esbucar el monument de sa Feixina dedicat al creuer “Baleares”? Res de res! Riure´s de les recomanacions de Memòria de Mallorca, dels centenars i centenars d´antifranquistes que volem una ciutat neta de la barbàrie genocida que ens ha oprimit durant tantes dècades. En Llorenç Capellà i na Margalida són especialistes a mantenir encesa la flama de la memòria històrica. En un altre indret parlaré més extensament de l´obra literària i memorialista de Llorenç Capellà. Ara només volia deixar constància de qui són, entre d´altres, algunes de les persones que han anat inspirant Caterina Tarongí i les altres novel·les que he anat publicant sobre la Guerra Civil.

    Tanmateix, i facin el que facin els postmoderns i reaccionaris que manegen determinats aspectes de la nostra cultura, res no poden fer contra la ferma voluntat de molts escriptors illencs en la tasca de bastir, maó a maó, l´edifici malmès de la nostra història. Sí, potser els que durant quaranta anys han cobrat i viscut d´esquena dreta a conseqüències de les traïdes de la restauració borbònica (la “transició”) se`n riuen de la tasca de Margalida Capellà, de Llorenç Capellà, de qui us parla en aquests moments i de tants i tants escriptors amb una clara consciència de la història del nostre poble. Han estat dècades de patir el menyspreu dels oportunistes de les poltrones, d´aquells que renunciaren a la república, a la memòria històrica, als drets dels pobles a la independència per a poder gaudir dels diners que oferien els borbons i la banca espanyola que va portar endavant el procés de reforma del règim franquista. Just ara han tornat republicans en veure que els vots disminuïen i en haver entès que els joves que no visqueren les traïdes de la transició podien generar els vots amb què permetre’ls continuar gaudint de la cadireta. ¿Què saben (no ho han viscut!) aquests joves republicans del munt de cendra que, amb la dreta, feren caure sobre el record dels nostres morts i torturats? Els mateixos que manaren estripar les banderes de la República ara convoquen actes davant la plaça de Cort i, sense cap mena de vergonya, s´apunten a una lluita que nosaltres començàrem ja farà més de mig segle. Benvinguts sien, els nous conversos a la lluita republicana! Però que no vulguin fer-nos creure que sempre han estat republicans. Seria considerar-nos bàmbols i sense memòria dels fets de la restauració borbònica!

    La publicació de la novel·la Caterina Tarongí m’ha fet reflexionar novament sobre les obres publicades al llarg de la meva vida i que tenen a veure amb la guerra civil, amb les conseqüències de la repressió franquista contra els illencs i amb la influència que l’exemple dels lluitadors republicans antifeixistes ha tengut i té en la meva narrativa. També m’ha fet pensar en moltes de les obres que els escriptors de les Illes han dedicat al tema. Record que Josep Massot i Muntaner va publicar fa uns anys una nova i important aportació a la nostra història més recent: el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel×les, poemaris i obres de teatre relacionats amb el conflicte bèl×lic i la repressió contra el poble mallorquí. Ben cert que moltes d’aquestes obres han tengut, d’una manera o una altra, una certa influència en la meva concepció de la literatura i, més que res, en la forma d’enfocar els fets de la guerra civil.

    Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novella de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans.

    En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (el qual, per tant, va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...

    Crec que en les meves novel·les es pot copsar una certa influència de l’obra de Llorenç Capellà, amb aquell punyent relat que narra la situació dels presoners antifeixistes. Em referesc a la ja citada El pallasso espanyat, un homenatge al dramaturg republicà Pere Capellà. Obra que, emprant el sistema epistolar, ens descriu a la perfecció el món dels represaliats pel franquisme. Amb El pallasso espanyat Llorenç Capellà va aconseguir retre un sentit homenatge al seu pare Pere Capellà i, de rebot, a tots els presoners republicans d’aquella llarga postguerra que s’allargassa sense arribar a finir mai. Potser que, de forma inconscient, aquell homenatge a Pere Capellà em va decidir a fer la meva novel·la pensant en tot el que m’havia contat també el meu pare sobre la guerra, els camps de concentració, la ferotge repressió feixista contra els republicans.

    Una altra joia literària que descriu de forma magistral l’univers dels presoners republicans és la novel·la de Miquel Rayó El camí del far. El camí del far em va impressionar tant que, fa uns anys, vaig dir a l’autor que la novel·la era el viu retrat del món del meu pare en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Llegint l’obra de Miquel Rayó em retornaven a la memòria centenars de les anècdotes, les històries de presoners que, quan jo era petit, a mitjans dels cinquanta, em contava el pare en les llargues nits d’hivern al costat de la foganya de casa nostra, a sa Pobla.

    Però no es tractava solament de descriure la grisor d’aquella època que, per desgràcia, encara perdura i condiciona el nostre present. Es tractava, i aquest era el repte, de cercar la bellesa amb l’aprofundiment en l’ànima humana. És evident que per a nosaltres, per a molts dels autors de què parla Josep Massot i Muntaner en el llibre que comentam, l’objectiu de la literatura és comprendre, reflectir la condició humana. Caterina Tarongí com El camí del far, Morir quan cal i El pallasso espanyat no tenen res a veure amb el “realisme social” tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Això no vol dir que ens trobem dins posicions elitistes i reaccionàries. Qui ens coneix sap ben bé que seria absurd arribar a aquestes conclusions. Sempre hem defensat les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta quan a la necessitat –encara!- d’una literatura nacional-popular que pugui reforçar la consciència col·lectiva del nostre poble des de pressupòsits de llibertat creativa i lliure experimentació literària i artística. Però, com dèiem, aquestes concepcions literàries no tenen res a veure amb l’elitisme aristocratitzant del neoparanoucentisme oficial. No volem escriure per a cap casta de minoria “selecta”, per a cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que, en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el possible per ignorar i menystenir l’obra de Joan Fuster, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i d’humanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que l’elitisme reaccionari dels neoparanoucentistes, el menfotisme regnant, l’oblit i menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat? Nosaltres, des de sempre, ens hem situat i estam a l’altra part de la trinxera. Mai fent costat a l’elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l’”art per l’art”, la buidor postmoderna regnant.

    A ran de la publicació de la novel·la Caterina Tarongí, m’he demanat sovint per les causes, els motius que fan que el ressò de la guerra civil perduri a través dels anys en la nostra literatura. Pens que aquesta influència, tant en els escriptors de les Illes com en els de tota la nació, ve donada, entre moltes altres causes, per la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura, pel preu tan elevat que el poble català i els seus intel·lectuals hagueren de pagar a conseqüència de la derrota popular l’abril de 1939. Com explica Joan Fuster a Literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1972): “Amb la caiguda de Barcelona, tocà el torn de l’exili als intel·lectuals que havien restat amb la Generalitat. La llista dels que emigraren inclou gent de totes les generacions i de totes les tendències: Gabriel Alomar, Pous i Pagès, Pompeu Fabra, Pere Coromines, Josep Carner, Rovira i Virgili, Alexandre Plana, Serra i Moret, Bosch Gimpera, Puig i Ferreter, Nicolau d'Olwer, entre els de més edat; i Carles Riba, Ferran Soldevilla, Joan Oliver, Rubió i Tudurí, Ventura Gassol, Francesc Trabal, C. A. Jordana, entre els de la promoció següent; i Mercè Rodoreda, Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Lluís Ferran de Pol, Avel·lí Artís-Gener, entre els més joves. Per un instant, semblà que Catalunya es quedava sense homes de lletres. La mort sorprengué en l’exili alguns d’ells: Pompeu Fabra, Puig i Ferreter, Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili, C. A. Jordana, Francesc Trabal, Pere Corominas, Gabriel Alomar, Josep Carner”.

    És el record de la repressió contra la cultura catalana i, també, contra la família, el que basteix els fonaments de la formació literària d’aquest escriptor de la generació dels 70. Aquesta presència omnipotent dels nostres, l’exemple d’aquesta brillant intel·lectualitat del país, condiciona de forma ferrenya les idees, la nostra forma d’escriure, la visió que tenim del món. I, sens dubte, és aquesta mateixa influència la que ha anat bastint l´univers literari i periodístic de Margalida Capellà i el seu germà Llorenç.

    Sempre he tengut en ment el mestratge literari –i polític, per la seva militància a les fileres de l’esquerra!— de Bartomeu Rosselló Pòrcel, Joan Oliver, Agustí Bartra... Recordava, sentia dins meu, com un ferro roent que em travessàs la carn i em penetràs ben endins, la presència vigorosa de totes aquelles obres llegides en l’adolescència i la joventut, les obres que anaven modelant la nostra manera de copsar el fenomen literari. La guerra civil, la revolució social, l’exili dels catalans antifeixistes, tot el món esbucat per la victòria feixista del 39 i que fèiem nostre a través de la poesia de Riba, Carner, Bartra, Espriu, Pere Quart... Aquesta presència gegantina de la lluita contra el feixisme, de la desfeta republicana que trobam en els ambients de moltes de les novel·les de Miquel Llor, Puig i Ferreter, d’Oller i Rabassa, de C. A. Jordana, de Tasis, de Sales, d’Artís-Gener, de Mercè Rodoreda, de Pedrolo... I no caldria oblidar, com ens recorda Fuster a Literatura catalana contemporània, l´univers terrible de la derrota i l’exili descrit per tants i tants novel·listes catalans. Com ens hi explica l’autor de Sueca: “Els aspectes terribles de l’exili troben també el seu testimoni: la fugida a França, en Els fugitius, de Xavier Benguerel; la faç inhòspita d’una certa Amèrica en Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca; la sinistra tragèdia dels camps de concentració nazis, en K. L. Reich, d’Amat-Piniella; l’adaptació i la nostàlgia aburgesades, en Unes quantes dones i en d’altres llibres d’Odó Hurtado”. Joan Fuster conclou el capítol “Història i literatura” del llibre Literatura catalana contemporània amb aquestes paraules: “La postguerra, amb els seus odis encara per pair, amb el desori econòmic –fam, estraperlo— que la caracteritzà, en serà un altre filó literari, a penes explotat, però prometedor. En conjunt, tots aquests ‘temes’, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d’unes inèrcies fredes i elegants, o d’altres d’excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit”.

    Breument resumida, aquesta és la tradició literària en què podem situar la novel·la Caterina Tarongí i totes les que anat escrivint sobre la guerra civil. Crec que cal deixar constància de quins són els mestres que ens han alletat, de quines influències culturals procedim,, just quan els “nostres”, sempre han fet tot el contrari del que comentam i, s´han passat els anys en els quals els ha estat permès governar enlairant i obrint casals no a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep M. Llompart sinó als més destacats col·laboradors amb el genocidi contra el nostre poble. Em referesc evidentment a Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà i altres agents al servei dels botxins de més de dos mil mallorquins i mallorquines.

    Quedi clar, doncs, que nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Caterina Tarongí, Els crepuscles més pàl·lids, Gardènies en la nit, Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | 2 | 3 | (Page 4) | 5 | 6 | .... | 465 | newer