Anarcoefemèrides de l'1 de juliol

Esdeveniments

Capçalera del primer número de Le Communiste-Libertaire

- Surt Le Communiste-Libertaire:Pel juliol de 1881 surt a Corning (Iowa, EUA) el primer número del periòdic mensual en llengua francesa Le Communiste-Libertaire. Organe de la Communauté icarienne. Liberté - Justice - Solidarité. Era continuació de La Jeune Icarie. Organe du communisme progressif, editada des de l'1 de maig de 1878. Publicació dels dissidents, estava redactada perÉmile Péron i impresa a la tipogràfica de l'anarquista creient Jules Leroux. El seu representant a París era Claude Vallère. Va desaparèixer després d'uns pocs números, però pot ser considerada com una ramificació llibertària de la comunitat fundada per Étienne Cabet. En l'epígraf de la capçalera figurava la famosa cita anarcocomunista: «A cadascú segons les seves forces, a cadascú segon les seves necessitats».

***

Portada del primer número de Die Brandfackel

- SurtDie Brandfackel: Pel juliol de 1893 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del mensual anarcocomunista en llengua alemanya Die Brandfackel. Anarchistische Monatsschrift (La Torxa. Revista anarquista mensual). El primer número en dedicarà moltes pàgines a l'atemptat comès l'any anterior per Alexander Berkman contra l'empresari Henry Clay Frick. El periòdic, editat per Claus Timmermann, publicarà els primers assaigs d'Emma Goldman. Quan Timmermann va ser empresonat a l'illa Blackwell en 1893 el periòdic fou editat per Claus Niedermann. Deixarà de publicar-se el gener de 1895.

***

Capçalera del primer número de La Conquista del Pan

- Surt La Conquista del Pan: L'1 de juliol de 1893 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic bimensual anarcocomunistaLa Conquista del Pan. Aquesta capçalera fa referència al títol d'una de les obres més importants i divulgades de l'intel·lectual anarquista Piotr Kropotkin. Tractà temes locals i internacionals sobre el moviment obrer, a més de textos de clàssics de l'anarquisme i de la filosofia (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Carlo Cafiero, Élisée Reclus, Albert Parsons, Carlo Pisacane, Errico Malatesta, Nicolas Chamfort, Jean-Jacques Rousseau, Victor Hugo, etc.), sense oblidar els purament teòrics i de pensament. En sortiren cinc números, l'últim el 15 de setembre de 1893.

***

L'atemptat de Lucchesi contra Bandi segons un dibuix de l'època

- Lucchesi assassina Bandi: L'1 de juliol de 1894, a Liorna (Toscana, Itàlia), l'anarquista Oreste Lucchesi apunyala de mort el director del diari Il Telegrafo Giuseppe Bandi, autor d'articles antianarquistes, quan en una carrossa descoberta es dirigeix al periòdic. Lucchesi i els seus còmplices (Amerigo Franchi i Rosolino Romiti) seran jutjats entre el 2 i el 22 de maig de 1895 a Florència (Toscana, Itàlia) i condemnats a 30 anys de reclusió.

***

Portada d'un número d'A Voz do Trabalhador

- Surt A Voz do Trabalhador: L'1 de juliol de 1908 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del periòdic anarcosindicalista A Voz do Trabalhador. Orgam da Condederação Operária Brazileira. Aquesta publicació de la Confederació Obrera Brasilera (COB) d'antuvi fou bimensual, després passà a setmanal, tornà a bimensual i acabà mensual. Informa sobre vagues, notícies sindicals i orgàniques, lluites socials, repressió policíaca, debats teòrics, cultura anarquista, literatura llibertària, pedagogia, notícies sobre la Revolució mexicana, etc. Arribà a tenir una tirada de 4.000 exemplars. Dirigit per Manuel Moscoso, hi van col·laborar Salvador Alacid, Mota Assunção, A. Barão, Lima Barreto, José Lima de Carvalho, João Crispim, Eurípedes Floreal, Juganço, José Martins, Amaro de Matos, Albino Moreira, Manuel Moscoso, João Penteado, Artur Torres, Marcelo Varema i Neno Vasco, entre d'altres. Patí dificultats financeres i persecucions policíaques. En sortiren 71 números, l'últim el 8 de juny de 1915. En 1985 el Centre de Memòria Sindical de la Secretaria de l'Estat de la Cultura de l'Estat de São Paulo en publicà una edició facsímil de tota la col·lecció amb un prefaci de Paulo Sérgio Pinheiro.

***

Portada del primer número de L'Action Anarchiste

- Surt L'Action Anarchiste: L'1 de juliol de 1914 surt a Uccle (Brussel·les, Bèlgica) el primer número del periòdic L'Action Anarchiste. Portava l'epígraf: «Mai no sereu dignes de la felicitat mentre que tingueu alguna cosa vostra i mentre que el vostre odi vers els burgesos vingui únicament del vostre desig rabiós de ser burgesos en el seu lloc.» El responsable d'aquesta publicació (gerent, administrador i redactor) va ser Armand Lebrun, amb el suport de Maurice Fister, Rhillon i Paul Ruscart. Només sortí un altre número, també figurava que era el primer, el 19 de juliol d'aquell any i portava el subtítol «Òrgan anarquista». En 1913 ja havia s'havia publicat a la valona Micheroux una publicació «revolucionària comunista» amb la mateixa capçalera.

***

- II Congrés Nacional de l'UCAI: Entre l'1 i el 4 d'abril de 1920 se celebra a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) el II Congrés Nacional de la Unió Comunista Anarquista d'Itàlia (UCAI). L'UCAI havia estat fundada en el Congrés de Florència (Toscana, Itàlia) celebrat entre el 12 i el 13 d'abril de 1919 i es definia com a una federació de grups autònoms i que entre congressos estava representada per una Comissió de Correspondència; les resolucions congressuals només eren vinculants per als grups que les acceptaven i per entrar-hi en la federació calia acceptar el «Programa anarquista» de 1919 redactar per Errico Malatesta. Els nombrosos delegats (Anselmo Acutis, Claudio Angelini, Ettore Bonometti, Armando Borghi, Arnaldo Cavallazzi, Luigi Fabbri, Enzo Fantozzi, Nello Garavini, Maurizio Garino, Nella Giacomelli, Diego Guadagnini, Errico Malatesta, Umberto Marzocchi, Armando Picciuti, Attilio Scaltri, Aldo Venturini, etc.), en representació de set-cents grups anarquistes, debateren en aquest II Congrés Nacional sobre els Consells de Fàbrica, el Front Únic i l'adhesió als sindicats, entre d'altres temes. Sota la influència d'Errico Malatesta, que redactà la declaració de principis, basada en el seu «Programa anarquista» de 1919, s'assumiren quatre punts d'acció: necessitat d'armar-se, creació d'un«Front Únic de Subversius», nou funcionament als camps i a les fàbriques i pas de les vagues a les ocupacions. Aquestes resolucions tingueren molta importància en el moviment d'ocupacions de fàbriques que es donà a Itàlia en aquell any. També es decidí abandonar en el nom de l'UCAI («organització de tendència») la referència al«comunisme», concepte desnaturalitzat pel bolxevisme, i d'aquesta manera va ser rebatejada com Unió Anarquista Italiana (UAI) («organització de síntesi»). En acabar el Congrés es decidí encarregar la tasca de la Comissió de Correspondència de l'UAI al Grup Anarquista de Bolonya, que va caure a les mans d'Aldo Venturini, pel que feia a la seva gestió tècnica (correspondència i administració), i a les d'Armando Picciuti i Luigi Fabbri, pel que feia els comunicats. Aquest congrés fou un dels més importants que ha tingut la història del moviment anarquista mundial.

***

Capçalera de La Lanterna [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt La Lanterna: L'1 de juliol de 1932 surt a Toló (Provença, Occitània) el primer número del periòdic en llengua italiana La Lanterna. Periodico Anarchico, editat pels llibertaris italians refugiats a l'Estat francès per ajudar les víctimes de la repressió política a la Itàlia feixista. El responsable en va ser Giuseppe Lucchetti i el gerent Antonin Simon. Hi van col·laborar Ugo Boccardi, Gigi Damiani, Virgilio Fabrucci, Ludovico Rossi i Edel Squadrini, entre d'altres. Exigí la llibertat de l'anarquista Pietro Cociancich, aleshores tancat a la presó marsellesa de Chave per atemptar contra la «Casa dels Italians» d'Aubagne, i de Marinus van der Lubbe, empresonat a Alemanya acusat pels nazis d'haver calat foc el Reichstag. Fou molt crític amb el Congrés d'Orleans de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) d'agost de 1933 i atacà durament els comunistes. A més de Toló, s'editarà més tard a Marsella i a Nimes. La periodicitat fou irregular i l'últim número sortí l'1 d'octubre de 1934.

***

Capçalera del primer número de Prolétariat

- SurtProlétariat: L'1 de juliol de 1933 surt a París (França) el primer número de la revista mensual Prolétariat. Creada per Henry Poulaille al voltant del grup«Prolétarien» (Lucien Gachon, Léon Gerbe, Ludovic Massé, Édouard Peisson, Tristan Rémy) va consagrar-se a la divulgació de la literatura proletària i volia ser una «revista d'experimentació» al marge de qualsevol política de partit. Es van publicar 12 números fins a juliol de 1934. Hi van col·laborar Sylvain Massé, Charles Bontoux-Maurel, Henriette Valet, Lucien Brunel, Francis André, Nathan Katz,Émile Guillaumin, Joseph Voisin, Lucien Gachon, Henri Hisquin, Rose Combe, Stinj Streuvels, Loffler, Lucien Bourgeois, René Bonnet, entre d'altres.

***

Via Durruti

- Via Durruti: L'1 de juliol de 1937, a Barcelona (Catalunya), en plena guerra civil i després dels «Fets de Maig» d'aquell any, es ret un homenatge públic a Buenaventura Durruti, mort al front el 20 de novembre de 1936, i a la seva acció revolucionària. La Via Laietana, una de les artèries més importants de la ciutat i que passa davant la seu del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), és aleshores rebatejada oficialment com «Via Durruti». L'acte, que havia de realitzar-se l'anterior 27 de juny i que se suspengué pel mal temps, estava organitzat per la Conselleria Regidoria d'Urbanització i Obres de l'Ajuntament de Barcelona, amb el suport de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT barcelonina. Després de descobrir una làpida al·legòrica en marbre dedicada a Durruti, obra de l'escultor Enric Boleda, col·locada a la façana de la«Casa CNT-FAI», parlaren Muñoz, regidor de l'Ajuntament de Barcelona; Severino Campos Campos, en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); Josep Xena Torrent, representant la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona; Joan García Oliver, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; Frederica Montseny Mañé, pel Comitè Nacional confederal; i, a requeriment del públic, Ricard Sanz García , que no havia volgut parlar a causa del seu càrrec públic com a cap de la 26 Divisió. L'homenatge discorregué amb total normalitat.

Via Durruti

***

Capçalera de Volontà

Naixements

Giulio Conte (1953)

- Giulio Conte: L'1 de juliol de 1899 neix a San Nazario (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giulio Conte, també conegut com Napoleone,Il Conte o Mario. Sos pares es deien Antonio Conte i Antonia Benacchio. Després de fer els estudis elementals començà a treballar de pintor i s'adherí d'antuvi al moviment socialista, però després de l'escissió de Liorna (Toscana, Itàlia), s'afilià al Cercle Juvenil Comunista. En 1922, pressionat per sa família, s'adherí al Partit Nacional Feixista (PNF) i prengué part en la «Marxa sobre Roma». En 1923 començà a treballar a la fàbrica d'acer Ansaldo de Cornigliano (Gènova, Ligúria, Itàlia), però caigué malalt i en 1925 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia) i acabà venent llibres per a una editorial. En aquesta època s'acostà a l'anarquisme i al sindicalisme de la mà de Gino Petracchini, Virgilio Salvatore i els anarcosindicalistes de la Unió Sindical Italiana (USI) Alibrando Giovannetti i Nicola Modugno. A Torí (Piemont, Itàlia) treballà durant un temps a la fàbrica Michelin, però va ser acomiadat de la feina i inscrit en la «Llista Negra» després de ser exclòs del PNF i d'haver rebutjar afiliar-se al sindicat feixista. En 1926 retornà a Gènvoa, l'agost es casà amb Eleonora Benazzi i el setembre s'exilià a Arpitània, instal·lant-se aÉvian-les-Bainsk, on desenvolupà una intensa activitat antifeixista i esdevingué el responsable d'una secció de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En 1928 la policia de fronteres el va inscriure com a«anarquista a vigilar». En aquests anys, a causa de la seva antiga afiliació al PNF, hagué de provar la seva bona fe i la seva adhesió al moviment antifeixista de l'emigració italiana. Un cop es reuní amb sa companya, en 1930 s'instal·là a Anemâsse (Roine-Alps, Arpitània) i continuà amb les seves activitats de propaganda anarquistes i antifeixistes. El 6 de novembre de 1934 va ser inscrit en la Llista núm. 2 dels anarquistes italians i en aquesta època mantingué estretes relacions amb els companys llibertaris de Gènova. No obstant això, en 1935 la policia anotà que aleshores no desenvolupava una gran activitat propagandística. El gener de 1936 participà a Gènova en una reunió sobre les dificultats que patia el moviment anarquista a França presidida per Luigi Bertoni. El setembre de 1936 marxà a Catalunya per fer costat la Revolució i s'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Caigué malalt i passat uns mesos retornà a França, on participà en el Comitè de Suport a la Revolució Espanyola de Cambèri (Roine-Alps, Arpitània), amb Tomasso Serra, Enrico Zambonini i Dante Armanetti. Quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser internat al camp de concentració de Vernet i, a finals d'abril de 1941, va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes. Jutjat, el 23 de juliol de 1941 va ser condemnat a cinc anys de presó i confinat a l'illa de Ventotene. Amb la caiguda del feixisme, el 26 de juliol de 1943 va se alliberat i retornà a Gènova on el 30 d'octubre de 1943 s'integrà, sota el nom de Mario, en la Resistència partisana en un comando de la VI Zona Operativa del Corpo Voluntari della Libertà (Cos de Voluntaris de la Llibertat). Greument malalt de tuberculosi, Giulio Conte va morir el 25 de novembre de 1954 a l'Hospital de San Martino de Gènova (Ligúria, Itàlia). En 2007 la seva néta Rossana Conte publicà la biografia Non era un uomo qualunque. Giulio Conte (1899-1954).

Giulio Conte (1899-1954)

***

Ada Martí

- Ada Martí: L'1 de juliol de 1915 neix a Barcelona (Catalunya) l'escriptora, periodista i intel·lectual anarquista Maria de la Concepció Martí Fuster, més coneguda com Ada Martí. Nascuda en una família de classe mitjana catalana, estudià psicologia i fou alumna del metge anarquista Félix Martí Ibáñez. En aquests anys d'estudiant, formà part del grup d'afinitat llibertari i de l'escola racionalista «Los Idealistas Prácticos», fundat per Martí Ibáñez, i va ser una destacada militant de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures (FECL), a més de freqüentar els cercles independentistes catalans. Intel·lectual cultíssima, vivia al Poblesec de Barcelona, en una habitació plena de llibres. Escrivia en català i en castellà, coneixia profundament importants filòsofs i escriptors (Kierkegaard, Schopenhauer, Nietzsche, Unamuno, Freud, Reich, Romand Rolland, Gide, Rabelais, etc.) i es cartejà amb Pío Baroja, a qui considerava el seu mestre. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934, va ser ferida quan defensava, juntament amb l'independentista Jaume Compte Canelles, la seu del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI). Entre abril i octubre de 1936 publicà dos relats de la sèrie «La Novel·la ideal», publicada per les edicions de La Revista Blanca. Fou una assídua de les tertúlies que totes les tardes se celebraven al quart pis de la «Casa CNT-FAI», organitzades per Rodolfo González Pacheco i en les quals intervenien destacats llibertaris (Simón Radowitzki, Vicente Tomé, Antonio Casanova Prado, Dolores Cascante, José María Lunazzi, etc.). En aquestes tertúlies s'enamorà de Lunazzi, aleshores milicià de la «Columna Durruti», amb qui trencà la relació tallantment el dia que el va veure vestit de militar. Participà activament en els «Fets de Maig» de 1937. El juliol d'aquell any participà en el Ple Local Anarquista de Barcelona i a finals d'any fou delegada per Barcelona en el Congrés de la FECL celebrat a València on es fundà, amb el suport del Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Ibèrica Estudiantil Revolucionària (FIER), que publicà la revista Fuego, la qual dirigí. S'enfrontà a Serafín Aliaga, del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), perquè ella considerava que la FIER no havia de circumscriure's només a la teoria i que havia de jugar un paper important en la pràctica de la FIJL. Durant tota la guerra col·laborà assíduament amb «Mujeres Libres», ocupà la corresponsalia de Fragua Social a Barcelona i fou reportera al front de la revista Nosotros, a més de dirigir Evolución. Participà en els Instituts Obrers, que tenien com a objectiu facilitar els estudis superiors als joves obrers, encara que la seva tasca no fou fàcil a causa de l'allistament d'aquests. Durant els anys bèl·lics col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Acracia,El Amigo del Pueblo,Criticón, Días de Fuego, Esfuerzo, Estudios, Evolución,Fragua Social,Fuego, Libre-Studio,Mi Revista,Mujeres Libres, Nosotros,Ruta, Tierra y Libertad, etc. Mantingué posicions anticol·laboracionistes, fet pel qual va ser nomenada Pell Roja, i criticà la deïficació de determinats militants (Durruti, Ascaso, etc.). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou reclosa al camp de concentració d'Argelers. Durant la II Guerra Mundial portà una vida nòmada i semiclandestina, ajudant com pogué els refugiats espanyols concentrats als camps des de diverses agrupacions i sense participar en la Resistència francesa que considerava massa nacionalista. Per la seva independència, en 1946 el seu reingrés en la CNT se li va negar, malgrat els incondicionals avals d'Antonio García Birlán i de Gastón Leval. S'uní sentimentalment amb un professor i escriptor danès, del qual, el febrer de 1948, tingué un fill, Federico, i el setembre d'aquell mateix any es divorcià, obtenint la tutela del fill malgrat l'oposició del pare. En els anys cinquanta s'instal·là a París i visqué amb el llibreter rus Boris, amb qui en 1953 tingué una filla, Claudia, però qui finalment l'abandonà. Després de diversos amants i de deixar sos fills en un pensionat, visqué com pogué venent llibres d'ocasió (bouquiniste) al costat del Pont Neuf del Sena. Problemes de salut (deficient alimentació, insomni, etc.) i problemes vitals (penúries econòmiques, allunyament dels fills, impossibilitat de dedicar-se a la literatura, etc.) la sumiren en una creixent depressió. El 29 d'agost de 1959 morí son fill Federico, que no es va recuperar de l'anestèsia d'una intervenció quirúrgica de poc risc. Després de deixar sa filla en un pensionat de monges, intentà en diverses ocasions suïcidar-se. Ada Martí va morir l'1 de desembre de 1960 a París (França) a causa d'una sobredosi de somnífers, després d'una nit d'insomni, deliris i ansietat, i fou enterrada el 6 de desembre al Cementiri Parisenc de Thiais (Illa de França, França). Sa filla acabà en un convent de monges, sense que els companys llibertaris poguessin impedir-ho.

Ada Martí (1915-1960)

***

Dario Bernardi durant la Trobada Anarquista Internacional de Venècia (setembre de 1984)

- Dario Bernardi: L'1 de juliol de 1950 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Dario Bernardi. Cap el 1974 començà a participar en les activitats del Cercle Anarquista «Ponte della Ghisolfa» i ben aviat esdevingué un actiu militant del grup «Bandiera Nera», adherit als Gruppi Anarchici Federati (GAF, Grups Anarquistes Federats). Participà en la primera època de la Llibreria Utopia, oberta en 1976, i des de la seva fundació en 1977 fou membre de la cooperativa editorial«Editrice A» (A,Libertaria, etc.). Formà part del Comitato Spagna Libertaria (CSL, Comitè Espanya Llibertària) i col·laborà en les edicions Antistato i en les publicacions Eleuthera, A i Bollettino Archivio G. Pinelli. També fou membre de la redacció de les revistes Volontà, de la qual va fer la catalogació dels números publicats entre 1946 i 1996, a més d'edició del número especial I cinquant'anni di Volontà, i Libertaria. Fou un dels fundadors, en 1976, del Centre d'Estudis Llibertaris «Archivio Giuseppe Pinelli», on s'ocupà especialment de l'organització de nombroses exposicions, com ara «Errico Malatesta» (1982), «Arte e Anarchia» (1984), «Turpitudini Sociali» (sobre les Turpitudes Sociales de Camille Pissarro), etc. Durant els anys vuitanta, amb un grup de companys dissenyadors, animà el col·lectiu milanès«Studio A», el qual treballà força en l'organització de la Trobada Anarquista Internacional de setembre de 1984 a Venècia (Vèneto, Itàlia). Entre 1985 i 1986 contribuí a la realització del«laboratori artístic» d'Enrico Baj, del qual derivà l'espectacle Re Ubu a Chernobyl, da Pinelli all'Apocalisse. Dario Bernardi va morir el 15 de març de 2010 a Milà (Llombardia, Itàlia) a causa d'un càncer i fou incinerat dos dies després al cementiri milanès de Lambrate.

Dario Bernardi (1950-2010)

***

Valentín González Ramírez

- Valentín González Ramírez: L'1 de juliol de 1958 neix a València (València, País Valencià) el militant anarcosindicalista Valentín González Ramírez. Fill d'una família treballadora, era el major de dos germans. Son pare, Valentín González Contreras, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de fer els estudis primaris, canvià en diverses ocasions de feina, fins que, amb 18 anys, entrà a treballar amb son pare a les colles de càrrega i descàrrega del Mercat d'Abastos de València. S'afilià l'1 d'agost de 1977 a la CNT. El 25 de juny de 1979, sobre les 10 del vespre, a València (València, País Valencià), durant una manifestació organitzada pels treballadors de les colles de càrrega i descàrrega del Mercat d'Abastos en vaga, la majoria afiliats al Sindicat del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Valentín González Ramírez va morir per l'impacte a boca de canó d'una pilota de goma al pit disparada per la policia. El seu assassinat es va produir quan un contingent d'uns cinquanta grisos van dissoldre violentament la concentració pacífica a la porta del mercat d'un piquet informatiu de treballadors en vaga on hi participava. Son pare hi era present. Traslladat ràpidament a l'Hospital Provincial, va ingressar cadàver a causa de l'hemorràgia interna. En conèixer-se la notícia tots els polígons industrials valencians van declarar la vaga general. Dos dies després, l'enterrament de Valentín González es va convertir en una manifestació de milers i milers de persones. També es van produir diferents manifestacions llibertàries de protesta arreu l'Estat; a Múrcia la repressió serà ferotge, amb més de vint detinguts. Mesos després el policia va ser jutjat i se li va condemnar a pagar una indemnització d'un milió de pessetes a la família i va ser destinat al País Basc, on poc després va morir en un atemptat d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA). En 2009 la Confederació General del Treball (CGT) instal·là una placa al centre del Mercat recordant els fets i en 2014, per commemorar el 35 aniversari del seu assassinat, la CNT-València i les Joventuts Llibertàries muntaren una exposició en el lloc de la seva mort amb fotografies i retalls de premsa de l'època.

Valentín González Ramírez (1958-1979)

Defuncions

Mikhail Bakunin

- Mikhail Bakunin: L'1 de juliol de 1876 mor a Berna (Berna, Suïssa) el revolucionari i pensador polític Mikhail Aleksandrovitx Bakunin, considerat el fundador del moviment anarquista internacional modern. Havia nascut el 30 de maig --el 18 de maig, segons el calendari julià-- de 1814 a Priamukhino, entre Torzhok i Kuvshinovo, al departament de Tver (Rússia) en una família aristocràtica terratinent d'idees liberals. Quan tenia 14 anys el van envair a l'Escola d'Artilleria de Sant Petersburg on va rebre entrenament militar i va sortir oficial d'artilleria amb 17 anys. En 1832 va completar estudis i en 1834 fou nomenat oficial subaltern de la Guàrdia Imperial Russa i enviat a Minsk i a Goradnia. L'estiu d'aquell any es va veure implicat en una disputa familiar, prenent partit per sa germana que es rebel·lava contra una matrimoni no desitjat. Desobeint els desigs de son pare, que volia que continués el servei militar o en l'administració de l'Estat, va abandonar ambdós en 1835 i marxà a Moscou amb la intenció d'estudiar filosofia. A la capital de l'Imperi va fer amistat amb un grup d'antics estudiants universitaris compromesos en l'estudi sistemàtic de la filosofia idealista (Vissarion Belinski, Aleksandr Gertsen, Nicolaj Ogarev) i agrupats al voltant del poeta Nikolaj Stankevitx. La filosofia de Kant va ser inicialment el centre del seus estudis, però van avançar estudiant Schelling, Fichte i Hegel. Durant la tardor de 1835 va planejar formar un cercle filosòfic al seu poble natal, Priamukhino. A començaments de 1836 va tornar a Moscou, on va publicar diverses traduccions d'obres de Fichte. En 1842 viatjà a Alemanya i va fer contacte amb els capdavanters del jove moviment socialista alemany a Berlín i va estudiar els neohegelians d'esquerra (Fouerbach, Ruge). En 1844 marxà a París, on va conèixer Proudhon i George Sand, a més de relacionar-se amb els exiliats polonesos i els cercles socialistes (Fourier, Louis Blanc, Cabet, Proudhon). De París va viatjar a Suïssa, on es va instal·lar una temporada fent costat els moviments socialistes de la zona. Durant la seva estada a Suïssa, el govern rus li va ordenar la tornada a Rússia i davant la seva desobediència li van ser confiscades les seves propietats. En 1848, de bell nou a París, publicà una encesa diatriba contra Rússia, fet pel qual serà expulsat de França. Va prendre part activa en el moviment revolucionari de 1848 i va participar en el Congrés Eslau de Praga, i per la seva participació en la insurrecció de Dresde de 1849 va ser detingut i tancat a la fortalesa de Königstein, i condemnat a mort el 14 de gener de 1850 per un tribunal saxó, pena que va ser commutada per la de cadena perpètua. Finalment, va ser extraditat a Àustria i el 17 de maig de 1851 fou lliurat a la policia tsarista que l'empresonà. Tancat a la fortalesa de Pere i Pau de Sant Petersburg, va decidir fer una confessió dirigida al tsar Nicolau I que va tenir com a resultat la seva deportació a perpetuïtat. En 1857 li van fixar la residència a Tomsk, Sibèria occidental. A l'exili siberià es va casar amb Antonia Kviatkowska, filla d'un comerciant polonès, i treballà un temps en una companyia comercial. Traslladat a Irkoutsk i aprofitant un permís, va fugir, gràcies al seu cosí i amic de la infància, el governador Mouraviev-Amourski, al Japó per Vladivostok i després passà a San Francisco (Califòrnia, EUA); a través del canal de Panamà arribarà a la ciutat de Nova York, on va ser rebut per diversos personatges nord-americans, com ara l'escriptor Henry Longfellow. Després d'una temporada als Estats Units fent contactes amb el seu moviment obrer, va marxar a Londres (Anglaterra) el 27 de desembre de 1861. La resta de sa vida va transcórrer a l'exili europeu, actuant des de Suècia a Itàlia, però especialment a Suïssa. En aquells anys confiava poder aprofitar les ànsies irredentistes dels pobles eslaus, oprimits per l'Imperi rus, com a ferments de la revolució universal. Fracassada la revolució polonesa, en 1864 es va traslladar a Itàlia; a partir d'aleshores considerà el moviment obrer, i no les minories nacionals oprimides, el principal ferment revolucionari. En 1867 es va instal·lar a Ginebra i prengué part en el primer congrés de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», organització patrocinada per Victor Hugo, John Stuart Mill, Louis Blanc, Pierre Leroux, Karl Grün i Giuseppe Garibaldi. En 1868 es va adherir a la secció ginebrina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Decebut de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», considerada«demòcrata», el 25 de setembre de 1868 va fundar l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, el programa de la qual reivindicava una sèrie de punts que constituïen la base del seu pensament polític: la supressió dels Estats nacionals i la formació en el seu lloc de federacions constituïdes per lliures associacions agrícoles i industrials; l'abolició de les classes socials i de l'herència; la igualtat de sexes; i l'organització dels obrers al marge dels partits polítics. L'entrada de l'Aliança en l'AIT va ser rebutjada, ja que es tractava d'una organització internacional i només eren admeses organitzacions nacionals. Per aquest motiu l'Aliança es va desfer i els seus membres s'integraren individualment en la Internacional. En 1869 va conèixer el revolucionari rus Netxaiev, autor del Catecisme revolucionari, moltes vegades atribuït erròniament a Bakunin. El 15 de setembre de 1870 va fundar el Comitè per a la Salvació de França, associació que va dirigir la insurrecció de la Comuna de Lió i que va proclamar l'abolició de l'Estat i la instauració de comunes revolucionàries, però que va fracassar el 28 de setembre i va haver de fugir. El 12 de setembre de 1871, a Sonvillier, les seccions de l'AIT del Jura, seduïts per les idees bakuninistes, va formar la Federació del Jura. Les diferències entres les seves idees i les de Karl Marx en el si de la Internacional van portar a l'expulsió dels anarquistes de l'organització arran del Congrés de l'Haia, celebrat en 1872, i d'aleshores els bakuninistes realitzarien els seus propis congressos al marge dels marxistes. El juliol de 1874 va marxar a Bolonya (Itàlia) per participar en el moviment insurreccional, però un cop fracassat pogué arribar a Locarno (Suïssa), on Carlo Cafiero el va refugiar. Va passar els dos últims anys a Suïssa malalt i fatigat, vivint pobrament i sense més suport que la correspondència que mantenia amb els diversos grups anarquistes. Mikhail Aleksandrovitx Bakunin va morir d'urèmia l'1 de juliol de 1876 a Berna (Suïssa) i fou enterrat al Bremgartenfriedhof de Berna. La seva militància en la francmaçoneria responia al desig d'usar-la com a un instrument més en les lluites socials i en la propagació de les seves idees anarquistes. Bakunin, juntament amb Proudhon i després Kropotkin, és un dels teòrics més importants de l'anarquisme, iés el primer gran impulsor de l'anarquisme organitzat com a moviment polític i popular. El seu anarquisme (anarcocol·lectivisme o anarquisme col·lectivista) suposa una societat lliure sense necessitat de govern ni d'autoritat oficial, el centre de gravetat del qual se situa en el treball (mitjans, producció i distribució). La societat bakuninista s'organitzaria mitjançant la federació de productors i de consumidors que es coordinarien entre elles gràcies a confederacions. No caldrien governs, sistemes legislatius, poders executius, etc., monopolitzadors de la violència. Segons el bakuninisme a cadascú se li ha de retribuir segons la feina realitzada, a fi i efecte d'impedir el sorgiment d'una classe ociosa que parasités el treball de les associacions lliures. El pensament bakuninista va ser exposat en una monumental obra i fou James Guillaume, deixeble de Bakunin, qui, entre els anys 1907 i 1913 a París, va recopilar i editar les obres completes. Entre les seves obres destaquen Anruf an die Slaven von einem russischen Patrioten (1848), Catéchisme révolutionnaire (1866), Fédéralisme, Socialisme, antithéologisme (1868), L'empire knouto-germanique et la révolution sociale (1871), Gosudarstvennost'i anarkhija (1873),Dieu et l'état (1882, pòstum).

***

Francisco Jordán (1911)

- Francisco Jordán: L'1 de juliol de 1921 mor assassinat a Barcelona (Catalunya) el destacat militant anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco Jordán Gallego --també citat com Gallegos. Havia nascut el 13 de setembre de 1886 a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya) --altres fonts citen Jaén (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Esteban Jordán i Ana Gallego. Instal·lat a la localitat granadina de Pinos Puente, es dedicà a l'ofici de fuster i milità en el moviment anarquista. Amb Juan Linares López, Gabriel Torribas Carrasco i altres, animaren el Cercle d'Obrers de Pinos Puente, que tenia una escola racionalista que ensenyava amb els llibres de Francesc Ferrer i Guàrdia --alguns diuen que el conegué personalment i que hi va fer bona amistat--; finalment el Cercle d'Obrers va ser clausurat pel governador conservador de Granada Luis Soler y Casajuana. El febrer de 1910 marxà a Barcelona (Catalunya). Afiliat al Sindicat de Fusters de Solidaritat Obrera, el 29 de maig d'aquell any va ser detingut després de trobar 25 cartutxos de dinamita, a més de llibres i periòdics anarquistes, durant l'escorcoll dirigit pel cap superior de Policia Millán Astray de la casa d'hostes, al carrer Ponent de la capital catalana, on habitava. Durant la investigació d'aquesta operació es van detenir a Pinos Puente com a còmplices Esteban Jordán, Juan Linares i Gabriel Torribas. Processat, a la presó redactà pamflets induint els companys a violar la disciplina penal i a negar-se a anar a missa i per la qual cosa va ser tancat en una cel·la de càstig. El 28 de setembre de 1911 va ser jutjat per l'Audiència de Barcelona per un delicte de tinença d'explosius i condemnat a quatre anys de presó. El març de 1916, cridat pel seu amic Antonio García Birlán, s'establí fins al maig a Castro del Río (Còrdova), on va fer de mestre a l'Escola Racionalista del Centre Instructiu d'Obrers del Sindicat d'Oficis Diversos d'aquesta localitat i alhora va fer una bona amistat amb l'escriptor llibertari Salvador Cordón Avellán. Aquest mateix any va fer una gira propagandística i pro presos amb Sánchez Rosa per les comarques cordoveses, entre les que destaca el gran míting de Castro del Río del 29 de juny. Després retornà a Barcelona on fou assidu, amb altres companys (Agustí Castellà Trulls, Josep Godayol, Antoni Borobio Abasola, Salvador Quemades Barcia, etc.), del Centre Obrer del carrer Serrallonga. Assistí a l'Assemblea de València d'aquell any i, amb Manuel Andreu i Francisco Miranda, va ser un dels principals reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després d'uns anys en la clandestinitat. El 24 d'agost de 1916 va ser elegit pel Ple Nacional de la CNT secretari del seu Comitè Nacional. El 15 d'octubre i el 18 de novembre de 1916 participà en els mítings conjunts amb la Unió General del Treball (UGT) celebrats a la Casa del Poble de Madrid per demanar l'abaratiment de les subsistències, treball i amnistia per als presos i processats per qüestions polítiques i socials. Participà activament en l'organització de la vaga general de 24 hores del 18 de desembre de 1916. El 28 de gener de 1917 va ser detingut a Barcelona per resistir-se als agent de l'autoritat i empresonat governativament, presentant la dimissió com a secretari del Comitè Nacional de la CNT el febrer d'aquell any; fou amollat en llibertat provisional el 16 de març de 1917. Determinada premsa l'acusà de rebre diners de les autoritats alemanyes durant la Gran Guerra. En 1917 publicà el Catecismo sindicalista. El sindicalismo y su objeto i en 1920 La dictadura del proletariado --fullet reeditat en 1922 a Mèxic--, on palesa el seu antibolxevisme. Entre 1919 i 1920 col·laborà en El Productor de Sevilla. Francisco Jordán Gallego va ser ferit de mort a trets per sicaris del Sindicat Lliure el 30 de juny de 1921 a la plaça de les Beates de Barcelona (Catalunya) i morí a primeres hores de l'endemà 1 de juliol a l'Hospital Clínic de la capital catalana.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 2 de juliol

Esdeveniments

Capçalera de L'Agitatore [CIRA-Lausana] Foto:Éric B. Coulaud

- Surt L'Agitatore: El 2 de juliol de 1898 surt a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) el primer número del setmanari en llengua italiana L'Agitatore. Periodico Comunista-Anarchico. Fundat per Giuseppe Ciancabilla, es va imprimir, amb una tirada mitja de 1.500 exemplars, a la impremta de Ferdinando Germani. Hi col·laboraren nombrosos refugiats polítics, com ara Oreste Giuseppe Boffino, Giuseppe Borello, Ersilia Grandi Cavedagni, Giuseppe Colombelli, Alfonso Donini, Vivaldo Lacchini, Felice Vezzani i Domenico Zavattero, entre d'altres. Aquesta publicació parlava sobre les condicions de vida i de treball dels immigrants italians a Suïssa i sobre la necessitat de crear una organització anarquista italiana al territori helvètic. En sortiren 12 números, l'últim el 17 de setembre de 1898. En aquest últim número Ciancabilla publicà l'article«Un colpo di lima» en defensa de l'anarquista Luigi Luccheni, que acabava d'assassinar l'anciana emperadriu Elisabeth d'Àustria. La sortida a llum d'aquest escrit implicà la prohibició de la publicació i l'expulsió de Ciancabilla de Suïssa.

***

Cartell del míting

- Míting jiddisch: El 2 de juliol de 1905 se celebra al Wonderland de Londres (Anglaterra) un míting de masses commemoratiu per la mort de Mikhail Bakunin organitzat per la Yiddish Anarchist Federation (YAF, Federació Anarquista Jiddisch).

***

Convocatòria del míting apareguda en el periòdic de Lens L'Action Syndical del 26 de juny de 1010

- Míting contra el Biribi: El 2 de juliol de 1910 se celebra a la Sala de l'Orphéon de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) un míting de protesta contra el Biribi (camps disciplinaris algerians). L'acte, organitzat pel Grup d'Emancipació i d'Acció Revolucionària (GEAR) de Lilla, va tenir lloc el mateix dia del primer aniversari de l'assassinat del sindicalista llibertari Albert Aernoult, torturat fins a la mort al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria). En aquest míting van intervenir H. Juvénal, del GEAR de Lilla; Salengra, dels Estudiants Col·lectivistes de Lilla; Jean Golsdky, del Comite de Defensa Social (CDS) de París; Benoît Broutchoux de la Federació Sindical de Pas-de-Calais; i Jean-Baptiste Knockaert, de la Federació Revolucionària del Nord (FRN).

***

Portada del primer número de Renovação

- Surt Renovação: El 2 de juliol de 1925 surt a Lisboa (Portugal) el primer número de la publicació quinzenal anarquista i anarcosindicalista Renovação. Revista Quinzenal de Arte, Literatura e Actualidades,òrgan de la Confederació General del Treball (CGT). Sorgí com a una iniciativa cultural de la Secció Editorial del periòdic anarcosindicalista A Batalha. Va ser dirigit per Gonçalves Vidal i Santos Arranha i editat per Alexandre de Assis; pel nombre de col·laboracions, tingué un paper molt destacat Ferreira de Castro. Hi van col·laborar, entre d'altres, Ladislau Batalha, Mário Domingues, Bento Faria, Ferreira de Castro, Eduardo Frias, Noguera de Brito, Augusto Pinto, António Tomás Pinto Quartin, Julião Quintinha i Rocha Martins. Van il·lustrar la revista Alonso, Frederico Augusto, Botelho, Netto, Rocha Vieira, Stuart, etc. En sortiren 24 números, l'últim el 15 de juny de 1926. L'estiu de 2009 es realitzà una exposició sobre aquesta publicació a l'Instituto de Ciências Sociais da Universidade de Lisboa (ICS-UL) per commemorar el 30 aniversari de l'Arquivo de História Social (AHS) on es troba dipositada una col·lecció de la revista.

***

Ascaso, Durruti i Jover a la redacció de Le Libertaire, pocs dies després de sortir de la presó (París, juliol 1927)

- Desbaratament complot antiborbó: El 2 de juliol de 1926, a París (França), la policia anuncia haver desbaratat un complot que tenia com a objectiu assassinar el rei d'Espanya Alfons XIII, que havia de ser rebut en visita oficial a França acompanyat de Miguel Primo de Rivera, i d'haver detingut, el 25 de juny, els anarquistes espanyols implicats Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Gregorio Jover. L'Estat espanyol, que els acusa de furts i assassinats, i la República Argentina, que els imputa«expropiacions», reclamaran immediatament les seves extradicions. Però els anarquistes francesos es mobilitzaran, especialment Louis Lecoin qui batallà davant de la classe política francesa per evitar que fossin lliurats als seus botxins, a més de Sébastian Faure i l'advocat Henri Torres. Els tres anarquistes seran jutjats a París el 17 d'octubre de 1926 i reivindicaran fermament haver tingut la intenció d'eliminar el rei per provocar la caiguda de la monarquia a Espanya. Seran finalment condemnats a sis mesos de presó per rebel·lió, per portar passaports falsos, per dur armes prohibides i per infraccions a la Llei sobre estrangers, i restaran empresonats fins al 14 juliol de 1927, quan seran indultats amb la condició que abandonin el territori francès en un termini de dues setmanes, fugint a Bèlgica clandestinament«ajudats» per la policia gala.

***

Frederica Montseny durant el míting de Montjuïc

- Míting de Montjuïc: El 2 de juliol de 1977 al parc de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) es realitza el primer gran míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'ençà de 1939 i que va reunir més de 300.000 persones. Aquest acte, organitzat pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va ser el de major assistència que va tenir la CNT a tot l'Estat espanyol durant l'anomenada Transició democràtica. Banderes vermelles i negres de la CNT i negres dels grups àcrates es desplegaven als sons del cantA les barricades. Hi van intervenir Josep Peirats, Frederica Montseny, Enric Marco, Juan Gómez Casas, Fernando Piernavieja, Antonio Morales, entre d'altres destacats militants vinguts de l'exili francès i de la CNT de l'Interior. Durant el míting van sorgir les diverses sensibilitats que cohabitaven en el si del sindicat, des de la «generació exiliada» (Montseny, Peirats) fins a la militància més jove (Morales, Piernavieja), sorgida del neollibertarisme, del Maig 68 i de l'antifranquisme peninsular. En aquest ambient, a Catalunya es van afiliar més de 70.000 persones en el sindicat anarcosindicalista.

Míting de Montjuïc (2 de juliol de 1977)

Naixements

Notícia de l'accident d'André Courtois apareguda en el periòdc lionès L'Écho de Lyon del 17 d'agost de 1892

- André Courtois: El 2 de juliol de 1836 neix a Paray-le-Monial (Borgonya, França) l'anarquista André Coutois. Treballava de sabater a Lió (Arpitània). El 29 d'octubre de 1882 va ser nomenat tresorer de la Federació de la Regió de l'Est, coneguda com«Federació Revolucionària», que arreplegava, des del març de 1881, la major part dels anarquistes de la zona est francesa. El 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb nombrosos militants de la Federació Revolucionària, arran de les violentes manifestacions dels miners l'agost de 1882 a Montceau-les-Mines (Borgonya, França) i dels atemptats amb bomba perpetrats l'octubre de 1882 a Lió. Encausat en l'anomenat«Procés dels 66», va ser inclòs en la «II Categoria». Jutjat el 8 de gener de 1883 pel Tribunal Correccional de Lió, va ser condemnat el 19 de gener d'aquell any a un any de presó, a una multa de 100 francs i a cinc anys de prohibició dels drets civils. El 18 d'agost de 1892 un tramvia, al pas pel pont de la Guillotière de Lió, li va passar per damunt i a resultes d'aquest fet patí l'amputació de les dues cames. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto d'Angelo Bandoni de la policia de Liorna (5 de juliol de 1930)

- Angelo Bandoni: El 2 de juliol de 1868 neix a Bastia (Còrsega) el pedagog, poeta i propagandista anarquista Angelo Bandoni, també citat com Alessandro Bandoni, i que va fer servir el pseudònim A. Doannib. Sos pares es deien Giovanni Bandoni i Assunta Casanova. Quan tenia 18 anys marxà amb son pare i son germà a La Spezia (Lugúria, Itàlia). Entre 1887 i 1895 va ser detingut i empresonat en diverses ocasions per vagabunderia, delictes d'impremta, emissió de moneda falsa i robatoris. Durant dos anys va restar empresonat a Lucca i posteriorment cinc anys a Alger (Algèria), d'on fou expulsat cap a Itàlia. Segons la prefectura de la policia de Lucca (Toscana, Itàlia), esdevingué anarquista després d'emigrar a l'Argentina amb sos pares en 1893. L'1 de gener de 1898 fou el redactor responsable de l'únic número del periòdic La Protesta. Pubblicato per cura dei socialisti-anarchici di Genova. Després de nou mesos tancat, el març de 1900 va ser alliberat de la presó de La Spezia i el 16 d'abril d'aquell any emigrà al Brasil. D'antuvi s'instal·là a Água Virtuosa (São Paulo, Brasil), des d'on envià articles al periòdic de São Paulo (São Paulo, Brasil) Palestra Sociale (1900-1901), i després a São Paulo, on fou director i redactor de diverses publicacions anarquistes en llengua italiana. En 1902 publicà en fullet a São Paulo la seva conferència I martiri di Chicago. Entre 1902 i 1904 fou redactor i gerent del periòdic de São Paulo Germinal! i entre 1902 i 1914 col·laborà en La Battaglia, de la mateixa ciutat. Entre 1916 i 1917 fou redactor de Guerra Sociale i entre 1919 i 1922 dirigí en diverses ocasions el setmanari Alba Rossa, també de São Paulo. En aquests anys es relacionà estretament amb l'anarquista Oreste Ristori i es guanyà la vida treballant com a obrer vidrier. A més d'aquesta tasca editorial, es dedicà a conrear la poesia i la cançó socials, en un estil ampul·lós. També realitzà nombroses conferències públiques (Amore e Ragione, Le Quattro fasi della Protesta Umana, Pro e Contro l'esistenza di Dio, Egoismo e Altruismo, etc.), algunes en vers (Progresso e Civiltà, etc.), i col·laborà, moltes vegades fent servir el pseudònim A. Doannib, en la major part de les publicacions llibertàries italianes brasileres (La Difesa, La Gogna, Il Libertario, Lucifero, La Miseria, Nuova Civiltà,La Propaganda Libertaria, Il Risveglio, La Rivolta, La Tessitrice, etc.), on sempre reivindicà de manera ferotge la posició antiorganitzativa del moviment anarquista, ja que era contrari a la participació dels anarquistes en els sindicats, entenent aquests com a essencialment contraris a les idees àcrates, i mantenint agres polèmiques amb altres companys de São Paulo. En 1902 es va veure implicat en un pretès complot anarquista, on segons les autoritats els anarquistes de São Paulo, en conxorxa amb els anarquistes d'Europa, d'Amèrica del Nord i d'Argentina, haurien decidit atemptar contra la vida de sobirans i de presidents de la República, tot començant pel rei d'Itàlia; els implicats (Angelo Bandoni, Luigi Damiani, Giovanni Rossi, Guglielmo Marocco, Francesco Arnaldo Gattai, Ezio Gattai, Alcibiade Bertolotti, Alceste De Ambris, Tobia Boni, Alessandro Cerchiai, etc.) tenien, segons les autoritats, la intenció de llogar els serveis d'un sicari i haurien elaborat un pla que permetés a l'autor dels atemptats fugir i escapolir-se de la justícia. També en 1902 fundà, al número 138 del carrer Solon del barri del Bom Retiro, el«Gruppo Educativo Libertario "Germinal"», primera escola llibertària de São Paulo, la qual dirigí fins el 1905, i on donà molta importància a l'ensenyament a través de les cançons, blasmant contra la religió, la propietat privada i la pàtria. Feia servir un especial mètode pedagògic«mmemològico-resolutiu», amb el qual calia memoritzar un llarg seguit de definicions abans de passar a l'exemple concret gràfic. En 1911 fou mestre a l'Escola«Francisco Ferrer» de Cândido Rodrigues (São Paulo, Brasil) i en 1915 a l'escola establerta a la hisenda Crespo de Taquaritinga (São Paulo, Brasil). En 1912, segons la policia, formava part del grup anarquista «La Barricata». En 1921 publicà a São Paulo el fullet La fatalità storica della Rivoluzione Sociale. En 1929 les autoritats van perdre el seu rastre i a finals de 1939, a causa de la seva edat, va ser esborrat de les llistes de subversius establertes per les autoritats feixistes italianes. Desconeixem la data de la seva defunció, sens dubte després de juny de 1940, i el lloc d'aquesta.

***

Nella Giacomelli

- Nella Giacomelli: El 2 de juliol de 1873 neix a Lodi (Llombardia, Itàlia) la mestra anarquista Nella Giacomelli. Amb sa germana Fede, realitzà estudis de magisteri i va fer de mestra cinc anys abans d'abandonar l'ensenyament a resultes de les seves divergències amb les autoritats municipals. Cap al 1894, quan va aconseguir la majoria d'edat, a causa dels desacords amb sa mare, va deixar la família i s'instal·là a Milà, on va començar a interessar-se per les qüestions socials. D'antuvi militant socialista, en 1898, follament enamorada d'Oberdan Gigli, va intentar suïcidar-se. En 1900 va conèixer el professor de química i militant anarcoindividualista Ettore Molinari que necessitava una institutriu per a sos infants. Ambdós es van consagrar a una intensa propaganda anarquista, com ara la fundació del periòdic Il Grido della Folla (1902-1907), on va signar els seus articles sota el pseudònim Iréos. En 1905 va marxar a França i es va instal·lar a la colònia llibertària «L'Essai» a Aiglemont, estada que després narrarà en un fullet. En 1906, després de la ruptura amb el grup editor d'Il Grido della Folla, amb Molinari va fundar un nou periòdic setmanal, i diari durant una temporada, La Protesta Umana (1906-1909), que serà demandant en nombroses ocasions i on ambdós desenvoluparan les seves tesis anarcoindividualistes i antiorganitzatives. També va col·laborar en el periòdic antimilitarista clandestí Rompete le file (1907-1913), editat per Marie Rygier i Filippo Corridoni. Durant la Gran Guerra, sota el pseudònim Petit Jardin, va escriure en la premsa llibertària i es va pronunciar contra la intervenció d'Itàlia en el conflicte, a favor de l'internacionalisme i contra els anarquistes intervencionistes. L'1 de maig de 1916 llançà un manifest contra la guerra adreçat a totes les dones italianes i que per la qual cosa serà detinguda i assignada la seva residència a Lodi. Va ser una de les primeres en mostrar la seva solidaritat amb la Revolució russa i en 1917 va col·laborar en el periòdic Cronaca Libertaria, publicat per Leda Rafanelli i Carlo Molaschi aquell any. Després de la guerra va col·laborar en l'únic número del periòdic milanès Guerra e Pace (22 de febrer de 1919) i l'any següent va fer costat el projecte del periòdic anarquista Umanità Nova, en el qual va col·laborar des del primer número. Com la major part dels redactors i col·laboradors del periòdic, va ser detinguda arran de l'atemptat del teatre Diana del 23 de març de 1921 i demandada per «associació de malfactors». Després del trasllat d'Umanità Nova a Roma, va col·laborar tot seguit, sota els pseudònims Inkyo i Rudel, en la revista milanesa Pagine Libertario (1921-1923), fundada per Carlo Molaschi. El maig de 1928, sospitosa d'estar relacionada amb Camillo Berneri, acusat de ser l'organitzador de l'atemptat de Lucetti contra Mussolini, va ser detinguda amb Henry i Lebero Molinari. Alliberada amb sos companys el setembre de 1928, va retirar-se després a Rivoltella, a la riba del llac de Garda. Entre les seves obres podem destacar Una colonia comunista (1907), Le degenerazioini dell'anarchismo (1909), Un triste caso di libellismo anarchico (1909, amb Ettore Molinori), Fattori economici pel successo della rivoluzione sociale (1920), Il giudice Cappone, ovverosia: le farse della giustizia (1921), Meteorre rosse. Dramma in tre atti (1922) i La riforma Alker nell’allevamento del baco (1927). Nella Giacomelli va morir el 12 de febrer de 1949 a Rivoltella (Llombardia, Itàlia).

***

Notícia de la condemna d'Edouard Pflug apareguda en el periòdic parisenc Le Temps del 23 de febrer de 1899

- Edouard Pflug: El 2 de juliol de 1874 neix a Barr (Alsàcia, França) l'anarquista Edouard Jacques Pflug, conegu com Geoffroy. A començament dels anys 1890 fou membre, com son pare Geoffroy Pflug i son germà Jacques Pflug i altres militants (Bourguer, Hamelin, Beauvillain, Cochet, Prudhomme, Leprêtre, etc.), del grup anarquista de Reims (Xampanya, Ardenes, França) i fou un dels distribuïdors dels periòdics Le Père Peinard i La Révolte. En 1892 col·laborà en el periòdic Le Déchard, publicat per J. Michiels i Anon de Damery (Xampanya-Ardenes, França). El 22 d'abril de 1892, com altres militants de Reims (Beauvillain, Leprêtre i Prudhomme), el seu domicili patí un escorcoll policíac. Cap el maig de 1892 marxà cap a Nancy (Lorena, França) per a treballar d'obrer litògraf en una impremta. Un informe policíac d'agost d'aquell any l'assenyala com a enllaç del «Comitè Central de Londres». L'octubre de 1892 treballava de cambrer en un hotel-restaurant portat per un espanyol a Marsella (Provença, Occitània). Després s'instal·là a París (França), on mantingué contactes amb Louis Prudhomme i col·laborà en el periòdic L'Homme Libre. El desembre de 1898, en ple «Afer Dreyfus», signà la protesta contra la persecució desencadenada contra el tinent coronel Marie-Georges Picquart engegada pel periòdic parisenc L'Aurore. El 30 de desembre de 1898 va ser detingut, juntament amb Charles Fèvre, en una manifestació anarquista quan cridava «Visca l'anarquia!, Visca Picquart!»; en aquesta època treballava de sabater. En mig de la situació creada amb l'elecció d'Émile Loubet com a president de la República francesa i l'intent de cop d'Estat del dretà nacionalista Pau Déroulède, va ser detingut durant una manifestació quan cridava «Visca Loubet!» i portava un garrot folrat de plom; jutjat el 21 de febrer de 1899 pel X Tribunal de París, va ser condemnat a 25 francs de multa per dur un «bastó prohibit». En aquesta època treballava com a mosso d'oficina en el periòdic dreyfusard Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure. El 20 de juliol de 1899 acabà d'acomplir un període de 28 dies en el 132 Regiment d'Infanteria de Línia a Reims. Entre febrer i abril de 1900 anà i vingué entre París i Reims i participà en la construcció del teatre d'Épernay (Xampanya-Ardenes, França), on anivellava terrenys per compte de la fàbrica de gas. El 4 de novembre de 1900 retornà a París. El 10 de desembre de 1901, quan aleshores treballava netejant vidrieres, ferí greument d'una ganivetada el seu company de feina Raoul Dubreuilh durant una discussió. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Nino Malara, el primer assegut per la dreta, amb altres confinats (Favignana, 15 de desembre de 1926)

- Nino Malara: El 2 de juliol de 1898 neix a Reggio de Calàbria (Calàbria, Itàlia) l'anarcosindicalista i propagandista anarquista Antonio Malara. Fill d'una modesta família obrera, son pare fou Francesco Malara i sa mare es deia Grazia Calvari. Ferroviari com son pare, durant la postguerra de la Gran Guerra i durant el «Biennio Rosso», fou un propagandista anarquista força actiu entre els treballadors del ferrocarril. Entre el 21 i el 29 de gener de 1920 va ser un dels organitzadors a Calàbria de la vaga dels ferroviaris enquadrats en el Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI) i participà en els sabotatges dels trens carregats d'armes destinades a l'Exèrcit Blanc rus dirigides a combatre els bolxevics. Amb l'arribada del feixisme va ser fitxat per la policia com a anarcocomunista i acomiadat de la feina per participar en les vagues dels anys 1921 i 1922. En 1924, amb son amic Bruno Misaferi, fundà el periòdic L'Amico del Popolo i l'any següent s'instal·là a Cosenza, on treballà com a obrer temporal a la companyia«Ferrovie Calabro-Lucane». El 20 de setembre de 1925, a causa de la seva estreta relació amb alguns comunistes, va ser detingut i acusat de «complot contra el poder de l'Estat», juntament amb Fausto Gullo i alguns militants comunistes; sense cap prova, va ser alliberat, però amb l'obligació de viure a Reggio de Calàbria. Després tornà a Cosenza i va fer feina de torner a la fàbrica «Industrie Cosentine» i participà activament amb els anarquistes del districte de Surdo de la ciutat de Rende, com ara Andrea Croccia, Vincenzo i Sandro Turco, etc. En 1926 va ser condemnat a cinc anys de confinament a Favignana. Un cop lliure, es dedicà en cos i ànima a la propaganda i al reclutament d'antifeixistes per lluitar a la guerra d'Espanya. Quan el 27 de març de 1939 Benito Mussolini visità Consenza, fou cautelarment detingut i posterior alliberat. Quan esclatà la II Guerra Mundial, continuà la seva tasca de propaganda antifeixista en les línies ferroviàries de Paola-Cosenza i Cosenza-Sibari-Taranto. L'octubre de 1942 fou un dels fundadors del «Front Únic per la Llibertat» de Cosenza, que arreplegà antifeixistes de diverses ideologies i en el qual el sector anarquista s'adherí com a «Unitat Proletària». Entre el 5 i el 6 de juny de 1944, amb Pio Turroni i Giordano Bruch, va ser un dels organitzadors del Congrés Anarquista de Cosenza, que tingué com a finalitat establir les bases de la reorganització del moviment anarquista. En acabar la guerra, entre el 15 i el 19 de setembre de 1945, participà, com a representant del Grup Llibertari de Cinquefrondi, amb Giacomo Bottino i Luigi Sofrà, en el Congrés de Carrara, que donà lloc a la creació de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En els anys següents participà en diversos congressos i plens nacionals de la FAI --Bolonya (1947), Rimini (1947), Canosa (1948)-- representant a la Federació Calabresa. Durant aquests anys lluità per la readmissió dels treballadors calabresos acomiadats per motius polítics i formà part del Comitè Central de l'SFI. En 1947, amb Augusto Castrucci, David Martini, Enzo Fantozzi i Camillo Signorini, fundà la Federació Apartidista Italiana Sindical Ferroviària (FAISF), que després esdevingué Federació Apartidista Sindical dels Ferroviaris Italians (FASFI), i que finalment serà dissolta el 25 de febrer de 1949 a Roma, ciutat a la qual s'havia traslladat. A finals dels anys cinquanta retornà a Cosenza. En 1965, quan sorgí en conflicte entre «organitzadors» i«antiorganitzadors» en la FAI, s'adherí al sector organitzador i malatestià, mantenint-se en la FAI. A partir de 1968 milità en el «Grup Bakunin» de Cosenza i es mostrà força actiu en el moviment estudiantil i en les lluites socials del moment. Arran de la matança de la Piazza Fontana i l'ona repressiva que contra el moviment anarquista s'engegà, el grup es va veure obligat a canviar el nom pel de «Grup Errico Malatesta». En 1973 aquest grup i altres de la regió fundaren l'Organització Anarquista Calabresa (OAC), formada sobretot per grups i individualitats de Cosenza i de Reggio de Calàbria i que serà especialment activa en la campanya de denúncia de l'anomenada«estratègia de la tensió» i en la difusió del pensament llibertari. Nino Malara va morir el 17 de març de 1975 a Roma (Itàlia). En 1995 es va publicar un recull de textos seus publicats sota el títol Anfifascismo anarchico (1919-1945). A quelli che rimasero.

Nino Malara (1898-1975)

***

Germinal Sánchez i Susanna (1997)

- Germinal Sánchez Sola: El 2 de juliol de 1936 neix a Baza (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Germinal Sánchez Sola. Fou el tercer fill d'una família pagesa andalusa molt pobra i de la qual son pare era paleta i militant de les Joventuts Llibertàries i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1933 son pare va ser empresonat arran d'una vaga i al final de la guerra civil va ser detingut pels franquistes, jutjat i condemnat en dues ocasions a mort, però finalment la pena va ser commutada per 18 anys de presó. En el llibre de registre de naixements Germinal Sánchez va ser rebatejat amb el nom de José i el de Germinal va ser tatxat. No pogué anar a escola i sa família marxà a Madrid (Espanya) per estar més a prop del pare empresonat, on patí misèries mil. Quan tenia 10 anys començà a fer feinetes, especialment en una barberia, per ajudar sa família i dos anys després es va fer peixater. Un cop alliberat son pare, en 1956 tota la família emigrà a Rabat (Marroc), on començà a freqüentar el cercle de militants anarcosindicalistes espanyols exiliats. El seu company Rafael Salcedo (Quisquillas) li ensenyà a llegir i a escriure i l'ofici de rellotger. Milità en la CNT del Marroc. En 1959 es casà al Marroc i marxà a viure amb sos sogres a Algèria. Amb la independència d'aquest país va ser repatriat a França i s'instal·là d'antuvi a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i després a l'arpitana Villeurbanne, on freqüentà els cercles de la CNT de l'Exili de Lió (Arpitània) i treballà a diferents fàbriques. Arran dels fets de «Maig del 1968» intentà, amb altres joves llibertaris fills d'exiliats espanyols, crear la CNT de França a la zona de Lió alhora que militava en la Confederació General del Treball (CGT) –durant molts d'anys tingué tres carnets sindicals: la CNT espanyola, la CNT francesa i la CGT . Va ser elegit en nombroses ocasions delegat de personal a la petita fàbrica on va treballar durant 14 anys. A mitjans dels anys setanta, amb Gemma Failla i Mimmo Pucciarelli, va fer pujar el moviment llibertari de Lió, especialment en les activitats de coordinació i fent d'enllaç amb els vells militants de la CNT d'Espanya en l'Exili. En 1980 es va divorciar i en 1986 es tornà a casar amb l'equatoriana Susanna; fou pare de quatre infants. Germinal Sánchez va morir de càncer el 28 de juliol de 2000 a Lió (Arpitània).

Defuncions

Carlo Pisacane dibuixat per Barbens

- Carlo Pisacane: El 2 de juliol de 1857 mor a Sança (Campània, Itàlia) el revolucionari i precursor del socialisme llibertari i del pensament antiautoritari i anarquista italians Carlo Pisacane. Havia nascut el 22 d'agost de 1818 a Nàpols (Campània, Itàlia) i era el fill segon dels ducs de San Giovanni. Va fugir del seu món el 2 de juliol de 1847, tot renunciant a una carrera en l'Exèrcit napolità, per l'amor d'una dona casada --Enrichetta De Lorenzo, esposa de Dionisio Lazzari i mare de tres fills-- que el«raptarà». L'any següent, la seva revolta individual contra la societat burgesa el portarà a prendre part en els combats revolucionaris per la República romana (1848-1849), participant com a capità en les operacions militars de Tremosine. Obligat a l'exili, primer a Londres i després a París, farà amistat amb Coeurderoy i Herzen. El seu pensament es va veure influenciat per les lectures de Carlo Cattaneo i de Proudhon, que el portaran a rebutjar les idees autoritàries i antisocialistes dels nacionalistes italians com Mazzini. Va rebutjar també un Estat italià, fos petit o gran, reivindicant una federació de comunes i un socialisme llibertari, sota els mots «Llibertat i associació». El 25 de juny de 1857, a Gènova, encapçalarà una insurrecció armada, on també participarà Giuseppe Fanelli, que s'apoderarà de l'illa de Ponça; després d'alliberar els 328 presoners que hi havia, van continuar l'expedició amb la finalitat d'enderrocar Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Arribats a Sapri, s'enfrontaran a l'armada enviada contra el grup, que el delmarà a Sança, a 20 quilòmetres de Sapri. Carlo Pisacane hi trobarà la mort el 2 de juliol, així com altres 85 revolucionaris, i els supervivents seran empresonats fins a la caiguda del regne, en 1860, gràcies a Garibaldi. Home d'acció i pensador, Carlo Pisacane,és autor de Saggi storici-politici-militari sull'Italia, en quatre toms --el tercer tom està consagrat a la revolució i en el quart es troba el seu testament polític escrit a Gènova el 24 de juny de 1857, el dia abans de la seva partida cap a la insurrecció.

***

Seguici-manifestació amb les cendres d'Albert Aernoult (París, 11 de febrer de 1912)

- Albert Aernoult: El 2 de juliol de 1909 és assassinat al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria) el sindicalista i llibertari Albert Louis Aernoult. Havia nascut el 19 d'octubre de 1886 a Romainville (Illa de França, França). Fill d'un obrer terrelloner de Romainville, el va fer d'ensostrador. A finals de 1905, com a militant sindicalista, va prendre part en la vaga dels terrelloners del metro parisenc. Partidari de l'acció directa i de la«cacera d'esquirols», fou identificat com un dels activistes i denunciat. Per fugir de la persecució, deixà Romainville i es posà a fer feina a les mines de Courrières; fou condemnat en rebel·lia a dos anys de presó per«violència durant vaga». De tornada a Romainville, poc abans de la catàstrofe de Courrières del 10 de març de 1906, fou detingut per complir la pena, reduïda a 10 mesos, que penà a la presó parisenca de la Petite Roquette. Un cop alliberat, el 20 de març de 1907 signà un allistament per tres anys«exhortat» pel conseller d'Estat Voisin. L'1 de juliol de 1909 fou enviat al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria) per complí una pena de presó d'uns dies. L'endemà, Albert Aernoult va morir a resultes de les tortures infligides; la versió oficial fou que morí per un «cop de calor» i «sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. El presidiariÉmile Rousset, company d'infortunis del finat, alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité,La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social, la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. El 22 de març de 1910 el Comitè de Defensa Social edità el cartell A bas Biribi!, signat per 16 militants sindicalistes, socialistes revolucionaris i llibertaris (Tissier, Grandin, Constant, Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de Marmande, etc.), on s'incita obertament a la rebel·lió armada i que van ser jutjats el juliol d'aquell any per «incitació al crim» davant l'Audiència, però que finalment van ser absolts. L'assassinat d'Aernoult i la solidaritat de Rousset inspiraren la cançó Gloire à Rousset, del cantautor anarquista Gaston Couté, que fou publicada el 28 de desembre de 1910. En 1911 el Comitè de Defensa Social edità el fulletó L'affaire Rousset: de crime en crime, mentre el 7 de setembre d'aquell any la Cort Marcial d'Oran absol els tres oficials implicats en l'assassinat d'Aernoult. Les despulles d'aquest van ser repatriades, gràcies a una subscripció pública promoguda pel periòdic L'Humanité, des d'Àfrica a Portvendres, i no a Marsella per evitar manifestacions en un feu controlat pel moviment anarquista, i transportades en tren a París. L'11 de febrer de 1912 les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació unitària (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de banderes negres i roges i als sons de La Internacional i de Gloireà Rousset, de des de l'estació de Lió al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise, enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000 persones --només els funerals de Victor Hugo van concentrar més gent. Durant el seguici-manifestació van ser detinguts 26 participants a l'acte. Rousset fou alliberat vuit mesos després gràcies a la pressió popular.

Émile Rousset (1883-1961)

***

Foto policíaca de Jean-Jacques Liabeuf (1909)

- Jean-Jacques Liabeuf: El 2 de juliol de 1910 és guillotinat a París (França) el sabater anarquista i apatxe Jean-Jacques Liabeuf. Havia nascut l'11 de gener de 1886 a Sant-Etiève (Arpitània). Acomiadat de la feina per la seva militància llibertària, va realitzar petits robatoris que van ser castigats amb la prohibició de restar a la seva ciutat natal i es va instal·lar a Paris. Va iniciar una relació sentimental amb una prostituta, a qui va comminar a deixar l'«esclavitud sexual». El juliol de 1909 va ser detingut per dos agents de policia quan es trobava al carrer amb sa companya i el 14 d'agost va ser sentenciat a tres mesos de presó i a una nova prohibició d'estada per«proxenetisme». Condemnat injustament per un delicte que odiava, en sortir de la presó de Fresnes va decidir venjar-se dels dos policies, que justament es dedicaven a extorsionar prostitutes de la zona com a sobresou i l'havien detingut perquè les esperonava a deixar l'«ofici». El 8 de gener de 1910, armat d'una pistola i de dos coltells de sabater, protegit per uns estranys braçals de cuiro armats amb claus acerats de la seva fabricació, va assassinar al carrer Aubry-le-Boucher un dels policies --l'agent Deray--, en va ferir l'altra a la gola i en va enviar sis més a l'hospital abans de ser detingut ferit pel sabre d'un dels policies. El socialista revolucionari i antimilitarista Gustave Herve, va defensar-lo en l'article «Doit-on le tuer?» (Se l'ha de matar?) del periòdic La Guerre Sociale, fet que va produir un gran escàndol i pel qual va ser condemnat el 22 de febrer, en un procés tumultuós, a quatre anys de presó. Aleshores els anarquistes van començar una gran agitació, a la qual es va sumar tota l'esquerra, contra la condemna a mort de Liabeuf (L'Àngel Venjador) el 7 de maig --els diputats Rochefort, Sembant, Edouard Vaillant i Jaurès van declarar a favor seu en el judici--, originant una gran manifestació. La seva execució, a les 4.47 hores del 2 de juliol de 1886, es va realitzar en un clima d'insurrecció al crit de«Vive Liabeuf et mort aux vaches!» (Visca Liabeuf i mort a la bòfia!), on un agent va morir i centenar de manifestants fa resultar ferits en els enfrontaments amb la policia. Un grup d'anarquistes disfressats de periodistes va accedir al lloc de l'execució amb la intenció d'alliberar-lo, però la conxorxa va ser descoberta. Liabeuf va ser guillotinat al crit de «Jo no sóc un macarró!». Ives Pagès ha relatat la història en L'homme hérissé: Liabeuf, tueur de flics (2001).

***

Dentcho Palazov

- Dentcho Palazov: El 2 de juliol de 1925 és assassinat a la caserna de Veliko Tarnovo (Veliko Tarnovo, Bulgària) el camperol anarquista Vasil Dentcho Palazov. Havia nascut en 1905 a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària) i arran de la Gran Guerra quedà orfe. Pagès empobrit, milità en el moviment llibertari. Detingut en plena tasca agrícola, fou assassinat per les autoritats búlgares.

***

Gabriel Buades Pons

- Gabriel Buades Pons: El 2 de juliol de 1938 --moltes fonts citen erròniament el 22 de juliol--és afusellat a Inca (Mallorca, Illes Balears) l'anarcosindicalista Gabriel Buades i Pons, conegut com Biel de can Sot o Biel Sot, i com Enjolras en la premsa llibertària. Havia nascut el 6 de maig de 1903 a Inca (Mallorca, Illes Balears) en una família nombrosa pagesa, de can Sot --ell era el tercer de set germans--, i sos pares es deien Gabriel Buades Bisellach (de can Sot d'Inca) i Francisca Pons Mateu (de can Calet de Lloseta). Cap als vuit anys començà a treballar com a aprenent de fuster en un taller veí de casa seva i quan tenia 14 anys entrà com a aprenent de sabater al taller de Can Misseta, ofici que exercirà la resta de sa vida. Com a militant anarcosindicalista, entre el febrer i l'abril de 1919, participà activament en les protestes i la vaga general contra la manca de subsistències a Inca. En 1921 figurava com a subscriptor de Cultura Obrera, setmanari anarcosindicalista editat a Palma. En 1926 va ser detingut per «agitador revolucionari» i tancat uns dies. En 1929, fugint de la repressió desencadenada per la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a França i va fer de sabater en un taller dels germans Llobera Pujol, al carrer Constantinople, prop de la plaça Clichy i l'Arc del Triomf parisenc --una germana d'aquests, Margalida, es convertirà amb el temps en sa esposa. Sense estudis, es formà de manera autodidacta --ensenyà sa germana Aina a llegir i a escriure-- i a París aprengué el francès, llegí els clàssics de l'anarquisme (Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Faure, etc.) i s'aficionà a la literatura social i a la filosofia (Víctor Hugo, Russeau, Cervantes, Goethe, Kant, Ibsen, Nietzsche, etc.). En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a la seva illa natal. El 15 de novembre de 1931 es casà amb Margalida Llobera Pujol a l'ermita del puig de Santa Magdalena d'Inca. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), va treballar de sabater tot sol per a Can Gil. En aquests anys col·laborà --fins l'abril de 1932 sota el pseudònim Enjolras, com el personatge d'Els Miserables, de Victor Hugo-- en diferents publicacions llibertàries, com ara Adelanta,Avance, Cultura Obrera, Fructidor o La Revista Blanca, sobretot amb articles sobre la situació obrera, l'atur, la denúncia del Poder (Església, Estat, Exèrcit, democràcia burgesa republicana, etc.), la revolució social, la cultura com a eina revolucionària, etc. Va ser íntim amic de l'escriptor anarquista inquer Miquel Beltran Alomar. El 2 de març 1932 va ser nomenat secretari de la Societat Obrera «La Justicia», poderós sindicat sabater d'Inca. En 1934, arran dels fets revolucionaris d'octubre d'aquell any a Astúries, va ser detingut unes hores. En 1935 va ser un dels fundadors de l'«Ateneo Cultural Inquense», centre obrer força complet instal·lat al pis de dalt del local de «La Justicia», amb cafè, biblioteca, companyia teatral («La Estrella»), cor musical, etc., del qual fou elegit president i on impartia classes als obrers analfabets. Arran de l'aixecament feixista, el 19 de juliol de 1936 va ser detingut amb sos germans Francesc, també llibertari, i Bartomeu. Processat, va passar per diversos centres de detenció (vaixell presó Jaime I al port de Palma, Can Mir i presidi del Claustre de Sant Domènec d'Inca); el seu cas va ser sobresegut en dues ocasions, però un jutge va revocar aquestes sentències i el 12 de març de 1938 va ser jutjat en consell de guerra a l'Escola d'Arts i Oficis de Palma, sense que ells estigués present, i va ser condemnat a mort per«adhesió a la rebel·lió». Gabriel Buades Pons va ser afusellat el 2 de juliol de 1938 a les tàpies del cementiri d'Inca (Mallorca, Illes Balears); deixà vídua i un fill, Gabriel (Lito). Des de 2003 existeix un Ateneu Gabriel Buades a Inca en memòria seva. En 2005 el seu familiar Joan Buades Beltran publicà la biografia Gabriel Buades i Pons. Pol·len llibertari (Inca, 1903-1938).

Gabriel Buades Pons (1903-1938)

Continua...

---

L'Obra Cultural Balear de Sineu, la revista Díngola i l'Associació Cultural Glosadors de Mallorca organitzen el V Concurs de glosa escrita "Biel Parreta".

La novel·la històrica a les Illes - Articles de Pere Antoni Pons, Jaume Vicens, Mateu Morro, Pere Rosselló Bover, Jaume Obrador, Eduard Riudavets Florit... - Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí - El polifacètic escriptor de sa Pobla publica una novel·la testimoni sobre les lluites de la Transició – Joc d´escacs (Llibres del Segle) - Per PERE ANTONI PONS (Ara Balears)-

Miquel López Crespí va viure intensament els anys 70, va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària.

Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores. (Pere Antoni Pons)

Varen ser uns anys d’esperança i d’expectatives, però també de decepcions i de por. Uns anys de grans paraules, però també de lluites subterrànies i callades. Uns anys en què tot havia de canviar per sempre, però en què ja es veia que algunes coses -potser les més centrals i transcendents- en realitat no arribarien a canviar mai. A Mallorca, igual que arreu de l’estat espanyol, la dècada dels 70 va estar marcada per la llarga agonia del franquisme, primer, i després per les maniobres -ben intencionades i amb unes ànsies autèntiques de progrés en uns casos, reaccionàriament maquiavèl·liques i conspiratives en altres- de la Transició.

Miquel López Crespí, el polifacètic escriptor de sa Pobla (1946), va viure intensament els 70. Va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària, va estar tancat uns mesos a la presó, va esmerçar moltes hores i energies en la causa de l’antifranquisme i del socialisme i, a la fi, es va sentir desconcertat i traït pels pactes a què els principals partits de l’esquerra espanyola (PSOE i PCE) arribaren amb les elits del franquisme per dur a terme el que ell qualifica de “restauració borbònica”, en la qual encara vivim.

Recuperació

Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores.

“La meva voluntat inicial era literaturitzar unes experiències dels anys 70 i, a la vegada, fer un homenatge a tota la gent de Mallorca i dels Països Catalans que va militar en l’antifranquisme”, resumeix l’escriptor. El punt de partida de la novel·la és una anècdota que, vista amb perspectiva, té una certa gràcia, però que en la grisa i convulsa Espanya del postfranquisme era greu i seriosa. “Jo militava a l’Organització d’Esquerra Comunista i, tot i que érem pertot arreu, als barris, als instituts, a les fàbriques, ningú parlava de nosaltres als mitjans. Per solucionar-ho -diu López Crespí-, convocàrem una roda de premsa clandestina, a la qual només vingueren l’ Última Hora i el Diario de Mallorca. Sabíem que ens la jugàvem i, en efecte, l’endemà ens detingueren. Passàrem uns dos mesos a la presó”. Era a finals del 1976 i ja es veia -segons l’escriptor- que “la Transició era una estratègia de la burgesia espanyolista per controlar els moviments populars. Nosaltres ja vèiem que més que una lluita per la llibertat -argumenta-, tot allò era una reforma del règim per continuar amb l’essencial, que era la unitat d’Espanya, els Borbons i el capitalisme”.

Joc d’escacs té un interès documental evident. Hi surten personatges molt representatius de l’època. Hi ha, per exemple, una comunista tan sectàriament proletària que considera que els llibres i tota forma de cultura són imperdonablement burgesos. Curiosament, el personatge en qüestió -una dona- va ser de les primeres militants que, a finals dels 70, va abandonar la causa de la revolució i es va apuntar, des de les files del PSOE, a la política institucional. “Aquest personatge no està basat en una persona concreta, sinó en desenes!”, exclama López Crespí. També hi ha escenes que retraten amb exactitud el món de la clandestinitat. Per exemple, les interminables reunions secretes, espesses de fum de tabac i de retòrica ideològica inflamada. “Les reunions eren molt llargues perquè ho discutíem tot. Cada pàgina que redactàvem era debatuda paraula per paraula, línia a línia, paràgraf a paràgraf -explica l’autor-, perquè no ens podíem desviar del que era correcte. Fèiem les reunions en pisos llogats, o en esglésies i seminaris”.

Un altre aspecte interessant de la novel·la és que mostra les interioritats d’una esquerra revolucionària poc tractada des del món de la cultura. “El nostre objectiu, com a OEC, era el socialisme, però veníem de l’herència del POUM i no tinguérem mai contacte amb l’esquerra estalinista, és a dir, amb el PCE. A diferència d’ells -continua López Crespí-, que només llegien material oficial (Dolores Ibarruri, Carrillo, documents de la Tercera Internacional), nosaltres érem uns heterodoxos que llegíem de tot, des de Gramsci i Marcuse fins a Wilhelm Reich, passant per Rosa Luxemburg, el Che, Sartre i Andreu Nin”.

Vinculació

Per López Crespí, un fet clau va ser la vinculació amb la cultura catalana de Mallorca i d’arreu dels Països Catalans, que, segons diu, els diferenciava del neoestalinisme i dels grups maoistes, en general més espanyolistes. “Per a mi i per a molts altres, l’Editorial Moll, Josep Maria Llompart i l’Obra Cultural Balear varen ser determinants. Ens varen fer obrir els ulls. Per a uns autodidactes que no havíem posat un peu a la universitat, poder disposar dels seus llibres era com tenir una fàbrica d’armament”.

Palma 30/06/2018

Joc d´escacs (Girona, Llibres del Segle, 2018) – La darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí analitzada per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes (UIB) -

Miquel López Crespí: Joc d’escacs (Girona: Llibres del Segle, 2018).

Joc d’escacs és una novel·la oberta. L’autor no la tanca, segurament perquè algun proper llibre ens permetrà seguir coneixent els fets viscuts pel protagonista i pels personatges que l’acompanyen. Amb un estil senzill, directe i eficaç, Jocs d’escacs és una novel·la que es llegeix com si fos un llibre d’aventures, que es fa difícil deixar de les mans. I és que, en el fons, és el que és aquest llibre: la novel·la de les aventures (polítiques i humanes) que l’autor va viure en la seva joventut. Un llibre que traspua veracitat i emoció en cada pàgina. (Pere Rosselló Bover)

L’obra novel·lística de Miquel López Crespí s’ha caracteritzat, entre molts d’altres trets, per partir d’un suport memorialístic o històric. Lluitar contra l’oblit és l’única manera amb què l’ésser humà pot impedir que la injustícia s’instal·li definitivament. D’aquí que escriure, per al nostre autor, sigui un deure moral al qual ha lliurat la vida. Aquest propòsit memorialístic és també un intent de fer sortir a la llum la veritat amagada pels poderosos, pels vencedors de tantes opressions. A més, la recreació del passat en els últims llibres de l’escriptor de Sa Pobla ha pres un caràcter clarament autobiogràfic. Però, a diferència de tants d’autors que han conreat la denominada literatura del “jo”, López Crespí no pretén autojustificar-se, sinó que més bé vol reviure un temps passat perquè els que no el varen viure (i els que en desconeixen encara molts d’esdeveniments) el puguin comprendre correctament amb totes les conseqüències.

Joc d’escacs és una novel·la autobiogràfica. López Crespí podria haver escrit una autobiografia de la seva època de joventut, però ha decidit amagar parcialment el nom (i/o els llinatges) de molts de personatges, tot i que sovint sigui fàcil saber qui és qui. En tot cas, però, els noms reals no tenen cap importància, ja que el que el novel·lista ens vol fer entendre és el xoc entre l’idealisme d’uns joves compromesos en els convulsos anys de la transició i la traïció d’alguns dels partits esquerrans (PSOE i PCE) que pactaren amb el franquisme, tot deixant fora altres alternatives i impedint que s’instauràs un règim realment democràtic. Aquesta tesi, que avui molta gent ha començat a veure clara arran de la repressió que l’estat ha engegat contra artistes i contra polítics independentistes, encaixa perfectament amb els fets relatats a Joc d’escacs.

A partir d’un narrador protagonista, en primera persona, Miquel López Crespí ens va oferint un retrat del que foren els anys immediatament següents a la mort del dictador Francisco Franco. Un moment convuls, en què l’estat encara practicava una repressió molt dura contra els sectors més combatius, però en què ja s’endevinava el final de la dictadura. L’escriptor, que també ens revela els seus dubtes d’aleshores com a jove escriptor autodidacte que s’inicia en el món cultural, ens presenta un seguit de personatges i de fets que ens retornen a la memòria aquells temps, sovint oblidats per molta gent. López Crespí, però, no en fa un retrat nostàlgic ni idealitzat, sinó que fotografia amb duresa i amb valentia tant els botxins del règim com els traïdors que, d’entre les files progressistes i intel·lectuals, varen contribuir a fer que la transició fos una estafa, un canvi només aparent. Dit amb uns altres mots: que es fes creure que es canviava tot perquè tot seguís igual. Això ens porta a constatar dos tipus de personatges a la novel·la: els que romanen fidels als seus ideals i que lluiten per ells, fins al punt d’estar disposats a anar a la presó; i els vividors que porten una doble vida i una doble moral i, mentre fan creure que lluiten per la llibertat i pel poble, pacten amb els sicaris del franquisme la seva incorporació al poder a canvi de la marginació de la resta dels grups opositors al règim.

Comentar els fets polítics que apareixen a la novel·la no és la nostra tasca. Són els trets literaris del llibre el que volem subratllar aquí. En aquest aspecte podem dir que Miquel López Crespí aconsegueix bastir un relat que ens atreu des de les primeres pàgines, a partir d’una intriga mínima, però que ens atrapa sobretot pel retrat de tota una sèrie de personatges que són molt representatius de l’època. És el cas d’Antònia, la militant d’esquerres que manifesta un odi visceral envers la cultura. O de Jordi, l’advocat compromès que acaba convertint-se al budisme i que, en nom d’un cosmopolitisme superficial i ridícul, adjura de totes les seves antigues conviccions. Jordi arriba a assolir un caràcter esperpèntic, grotesc, com una caricatura dels hippies de l’època. Sens dubte, però, un dels personatges més interessants és Tomeu Ferret, que representa l’intel·lectual progressista i vividor, però que realment sols és capaç de lluitar per satisfer el seu hedonisme i que, en el fons, tot i la seva falsa fama de progressista, és un admirador de la cultura menys compromesa i més alienadora. Per contrast, hi trobam el personatge de Dora, una veïna, esposa d’un aviador feixista italià, que ha fet un gir cap al compromís amb els més necessitats i ha esdevingut una “monja moderna”. Quant als botxins, tant el comissari de policia, el Rosset, com el director de la presó representen els antics sicaris del règim, que ara es troben davant una situació de canvi que els obliga a haver de renunciar a les antigues tàctiques violentes i àdhuc sàdiques. Però, sens dubte, el personatge que més excel·leix és el Pare Rafel, el sacerdot de la presó, que ens fa veure la paranoia a què el règim franquista va conduir els seus mateixos col·laboradors. A l’altre costat, entre els lluitadors per la llibertat, hi ha també dues figures especialment rellevants per la seva honestedat humana i política: Mateu Ferragut, el secretari general del partit i professor d’Història, i Jaume Calafell, l’excapellà i militant del partit, que destaca per la seva valentia i intel·ligència. No revelaré cap secret si dic que rere aquests personatges hi ha els noms de Mateu Morro i de Jaume Obrador, a qui l’autor ha volgut retre un merescut homenatge. I encara hauríem de parlar dels personatges que formen part de l’ambient familiar del protagonista. Aquests són un exemple de la situació de transformació de la societat mallorquina d’aquests anys, amb el pas del món agrari al món turístic. Tanmateix, és aquí on Miquel López Crespí basteix uns retrats més humans, profunds i elegíacs.

Joc d’escacs és una novel·la oberta. L’autor no la tanca, segurament perquè algun proper llibre ens permetrà seguir coneixent els fets viscuts pel protagonista i pels personatges que l’acompanyen. Amb un estil senzill, directe i eficaç, Jocs d’escacs és una novel·la que es llegeix com si fos un llibre d’aventures, que es fa difícil deixar de les mans. I és que, en el fons, és el que és aquest llibre: la novel·la de les aventures (polítiques i humanes) que l’autor va viure en la seva joventut. Un llibre que traspua veracitat i emoció en cada pàgina.

Pere Rosselló Bover (Juny 2018)

Paraules de Mateu Morro, exsecretari general del PSM el dia de la presentació de Joc d´escacs (Llibres del Segle) a Santa Maria del Camí (Mallorca) -

La generació literària dels 70: Miquel López Crespí, un escriptor de sa Pobla -

L’obra d’en Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament d’un temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. L’obra d’en Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de l’escriptor. Ben segur que els nous projectes d’en Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable. (Mateu Morro)

Miquel López Crespí ha dedicat la seva vida a escriure. La seva tasca ha estat immensa, ja que ha publicat entorn d’un centenar de llibres. Ha fet teatre, poesia, assaig, novel·la, narració curta, periodisme... Jo el record de quan encara no el coneixia personalment, en un temps en què no era fàcil trobar veus valentes i crítiques. Aleshores en Miquel escrivia a les pàgines culturals del “Diari de Mallorca”. Escrivia de literatura, d’art i feia una crònica cultural d’aquells temps lligada a unes idees molt clares, amb unes col·laboracions que s’havien iniciat l’any 1969. Més que res donava a conèixer autors i maneres de pensar que fins aleshores havien estat gairebé proscrites. Eren textos de llibertat, però també textos per fer pensar i, sobretot, textos per obrir portes al món.

Els escrits d’en Miquel, com els de n’Antoni Serra i altres, eren l’oxigen que ens alimentava, un dia a la setmana, des dels suplements de cultura dels dos diaris que hi havia. Tots els altres dies sols hi havia espai per al pensament oficial del règim. Darrerament he viscut sensacions semblants a les de fa tants d’anys, quan pareixia que tothom estava alabat del règim i els demòcrates s’havien d’amagar. No és el mateix, però hi ha punts de contacte: la sensació de falta de llibertat, l’ofec des dels mitjans de comunicació, el veure com s’empresona i com hi torna haver exiliats.

Després varen sortir els seus primers llibres: “A preu fet” el 1973 i “La guerra just acaba de començar” el 1974. Un poc més tard una obra de teatre “Autòpsia a la matinada” el 1976. En aquests llibres va tractar la narrativa i el teatre des d’una nova perspectiva: una literatura del nostre temps, lligada al món real i, a la vegada, molt compromesa.

Per mor d’aquesta tasca periodística i d’aquests llibres jo vaig conèixer en Miquel i vaig anar a xerrar amb ell, al seu pis de Ciutat. La primera cosa que em va impressionar va ser la seva biblioteca: uns prestatges ben nodrits dels millors llibres d’arreu del món. No de bades en Miquel ha estat un viatger consumat i aleshores aprofitava tots els viatges per tornar amb el cotxe estibat de llibres. A partir d’aquesta coneixença, jo devia tenir setze o desset anys, hem mantingut sempre el contacte i l’amistat.

En aquells temps, a principis dels anys setanta vàrem conèixer molta gent. Gent jove i carregada de noblesa, que sense pensar en cap càrrec ni en cap recompensa, dedicava temps i esforços a una batalla que en aquells moments era indefugible. Molta d’aquella gent, rostres amics i il·lusionats, s’ha anat esvaint amb el temps. Uns han mort, altres han anat a viure a altres llocs i la majoria han fet la seva vida com qualsevol altra persona. A molts ja no els he tornat veure. Els anys acaben esborrant els records i afluixant les amistats. Però no ha estat aquest el cas de l’amistat entre en Miquel López Crespí i jo, que s’ha mantingut al llarg dels anys. Crec que el mèrit és tot seu. Ell sempre m’ha convidat a tots els actes, presentacions i conferències; m’ha demanat adesiara escrits sobre llibres seus; m’ha telefonat sense cap altre motiu que fer un canvi d’impressions; m’ha estès el paraigua i m’ha donat una mà quan queien calabruixades rabioses i sempre m’ha fet arribar totes les seves obres. No tan sols això, sinó que a vegades m’hi ha fet sortir, com és el cas de les dues obres que avui presentam. I no tan sols m’ha convertit en un personatge més, sinó que m’ha tractat molt bé, potser fins i tot massa bé. Per això jo sé que en Miquel López no és que sigui un amic meu, és que és un dels meus millors amics.

Jo no vull presentar l’obra d’en Miquel, ja ho faran ell i en Cil, que segur que ho faran millor. Vull presentar l’amic. En Miquel va néixer a sa Pobla, la seva mare era d’una antiga família pagesa, amb un germà del seu padrí que havia estat batle de sa Pobla el temps de la Dictadura de Primo de Rivera. Son pare era un republicà que havia perdut la guerra i havia vingut a Mallorca a fer feina als camps de treball forçat per als presos. Va ser prop del campament on estaven els presos, a la Badia d’Alcúdia, que va conèixer una al·lota poblera que acompanyava son pare amb el carro a cercar alga de la platja per dur als camps de conreu. En Miquel, d’al·lot, va viure el sa Pobla pagès i tancat de la postguerra, però en va saber captar l’ànima treballadora de la seva gent. Mai s’ha desvinculat del seu poble, i el seu poble sempre l’ha tingut molt en compte.

De fet en Miquel, com a bon pobler, ha conrat la literatura, ha llaurat els records per fer-ne llibres, ha sembrat paraules, s’ha embrutat les mans dins la marjal de les lletres i n’ha recollit una anyada fecunda, amb un caramull de llibres per omplir el nostre graner de lectures.

A Ciutat en Miquel López Crespí va ser un al·lot normal, estudiós, però d’unes inquietuds per la causa popular que li venien d’avior i de les seves conviccions. Escoltava la ràdio, llegia, escrivia i tot d’una es va manifestar com qui era, com un incansable lluitador per la llibertat i la dignitat de la persona humana. Es va solidaritzar amb la vaga dels miners asturians i això li va costar la primera detenció. El Tribunal de Menors per molt poc no el condemnà a un any d’internat a un reformatori. Va haver de deixar els estudis i posar-se a fer feina. Anys més tard tornaria a ser detinguts en diferents ocasions, entre les qual hi ha la que descriu de manera magistral a “Allò que el vent no s’endugué” i a “Jocs d’escacs”.

El compromís amb el seu poble i amb el seu país el va dur a una activitat intensa, compromesa i desinteressada. Va fer tot el que va poder i va saber per fer caure un règim dictatorial i fer passes cap a una societat més democràtica i més justa. En Miquel va dedicar molts d’afanys al combat social i polític, però així i tot, ha tingut temps d’escriure una obra enorme, amb més de noranta obres publicades i havent guanyat multitud de premis, essent traduït a l’anglès, castellà, francès i romanès.

L’obra d’en Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament d’un temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. L’obra d’en Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de l’escriptor. Ben segur que els nous projectes d’en Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable.

Per Mateu Morro

(Santa Maria del Camí, 06/06/2018).

Novetats editorials - Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del Segle) - Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània -

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”. (Jaume Obrador)

Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel•la “JOC D’ESCACS”, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel•les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-m’hi.

Pensàvem en aquells moments que estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions…No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català) era aleshores un partit que actuava en plena clandestinitat. No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui vos parla són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri i un ambulatori per zona, que han evolucionat cap a un nou concepte de salut.

En aquesta novel•la que avui presentam, l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim i el posterior empresonament, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

El problema, segons la novel•la, era que “una època obscura s’apropava, silent però ferma i segura. Podríem aturar l’escomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era restar solament al tall com en el passat, veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb l’etiqueta d’”extrema esquerra”, quan nosaltres l’únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials”.

Per això decidírem fer una roda de premsa per presentar el partit. Després de ser vigilats per la policia haguérem de canviar d’indret i fer-la a casa de Miquel López. Ell, ajudat per nosaltres, posà una senyera rere la tauleta del seu despatx i sis cadires, totes les de casa!, diu a la novel•la.

El mes de novembre de 1976 entràrem a la presó.

Jo no veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i en aquest punt no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), que era el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl•lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi i al Perú…era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls…”.

La transició no va ser un camí de roses. Diu Miquel: “Molts caigueren sota els trets de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Altres, queien “accidentalment” des de les finestres dels sinistres caus d’interrogatori de la Social. Companys metrallats, com a Vitòria, mentre assistien a assemblees pacífiques a l’interior d’una església, pintant consignes en els murs dels descampats extraradials i en el centre de les ciutats; treballadors que reben trets al cap per participar en una manifestació o moriren d’una culatada, mentre exigien Treball i Llibertat...”

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”.

La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a les quals anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris, a les fàbriques i a la universitat per millorar les condicions de vida de les capes populars, lluites que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col•lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anècdota principal de la novel•la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

Però Miquel sovint es preguntava: “Quina podria ser la meva actitud davant la tortura, sotmès a un cansament continuat per manca de son, per la pressió dels insults i els crits a l’hora dels interrogatoris? Confiava en la meva experiència, m’aferrava a l’esperança de pensar que, si no em torturaven físicament, podria resistir els crits i les vexacions”.

A JOC D’ESCACS en Miquel, era un “jove ansiós, com diu ell, per conèixer la veritat i que estava assedegat per la dèria de saber, que retrata el món cultural i polític de la seva joventut i que pensava que ens trobàvem a les darreries del franquisme”. Ell sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col•lectiva”. Menys mal, Miquel, que has servat, amb gran encert, aquesta memòria dels que hem lluitat per la democràcia i la llibertat.

Sense els teus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel•la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdot. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment.

Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança. Ell, com diu, i també nosaltres, estàvem cegats per l’exemple lluminós dels nostres herois enterrats en milers de fosses comunes arreu de l’Estat.

JOC D’ESCACS ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Aquesta novel•la ens recorda que pensàrem que podríem anar influint en els esdeveniments que sacsejaven l’Estat espanyol. Malgrat que no ocupàssim les noves institucions, com diu Miquel, des del carrer, des dels llocs de feina i estudi, mitjançant la nostra influència en les associacions de veïns, empreses i sindicats, seríem capaços de condicionar en un sentit progressista els anys vinents. Ell ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura.

Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. El temps, diu Miquel, “canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d’esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L’estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”

A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme.

Els protagonistes de la novel•la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem...”.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel•la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel•la JOC D’ESCACS és d’una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

I avui, gràcies a llibres com JOC D’ESCACS ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a l’exili. Ni uns ni els altres han comès cap delicte: els volem el més aviat possible a casa. Desitjam que el nou govern de la Generalitat catalana, encapçalat pel seu president Quim Torra, encerti amb seny per aconseguir la república. Volem una Catalunya sobirana i uns Països Catalans republicans.

Palma, 28/05/2018

El diari dBalears, Jaume Vicens i les dues darreres novel·les de Miquel López Crespí: Joc d´escacs (Llibres del Segle) i Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial)

Jaume Vicens analitza a dBalears la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí - L´escriptor de sa Pobla ha novel·lat el món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 -

Oportuna narració de López Crespí –

“...a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir”. (Jaume Vices, dBalears)

No ens atreviríem a dir que és segur que la darrera obra de Miquel López Crespí ha de ser classificada com una novel·la, en un sentit tradicional i tècnic. Millor seria afirmar que hem llegit una extensa narració un poc autobiogràfica, enfocada en un passatge de la nostra història local, just al voltant dels inicis de la denominada transició democràtica espanyola, immediatament després de la mort de Franco, potser un poc abans, d’ençà de la mort de Carrero Blanco. Ens hi referirem com una extensa narració perquè fins i tot els diàlegs que trobam a l’obra «Allò que el temps no s’endugué», editorial El Tall, és com si hi haguessin estat afegits, ben incrustats, amb la mateixa finalitat, aclaridora del tot, que tenen les notes escrites a peu de pàgina, tan característiques dels assajos.

És igual, ara la catalogació del gènere literari no té gaire importància perquè novament, avui a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir.

Però ben aviat la narració adopta un caràcter realista, un estil ideal per expressar el desengany —si hom ho vol fer amb dades contrastades— en un moment ben oportú; ara que vivim el descrèdit, podríem pensar que irresoluble, de la democràcia espanyola i, per ventura, europea. No debades, López Crespí, topògraf de la memòria col·lectiva illenca, té una obra titulada «La guerra just acaba de començar». Aquest pic, l’escriptor de Sa Pobla torna a passar comptes perquè aporta noves dades a una opinió que ha estat recurrent en la seva trajectòria literària; el frau que va representar la denominada transició democràtica, dominada per un pacte, tàcit segons López, entre una oligarquia franquista que amb la reforma del règim, va veure una bona oportunitat per a l’homologació democràtica, també per als hereus de la tradició monàrquica dels Borbons, amb la col·laboració de la socialdemocràcia espanyola —ben assessorada per una Internacional Socialista totalment integrada en el mercat capitalista— i la d’un PCE que, sota comandament de Carrillo, va renunciar a la ruptura democràtica, a canvi de contrapartides, la primera de totes l’accés a la còmoda gestió institucional; un simple pretext disfressat de pragmatisme mal d’empassar, segons López Crespí. Tota aquesta maquinació sota dominació real d’un exèrcit i una policia franquista, i la custòdia de les institucions europees i els USA. Segons l’autor, la transició no va inaugurar cap democràcia, el que varen fer va ser reinstaurar una monarquia de tradició absolutista.

Hi ha un capítol de la narració —no direm quin per no malbaratar les expectatives— que resumeix molt bé l’entramat de la denominada transició democràtica perquè superposa exemples que, d’aquesta manera, serveixen d’enllaç a les persones que llegeixen el llibre, cadena de fets ideal per a comprendre bé els tradicionals pactes que ha fet servir una esquerra espanyola i oficial que sempre acaba pactant, segons l’autor i d’una manera o altra, amb els representants del poder oligàrquic, tal com hem pogut comprovar, novament, avui en dia amb les aliances de caràcter estratègic a les quals han arribat el PP i el PSOE. Segons Miquel López, la tradició ve d’enrere i posa com a un exemple els pactes que Segismundo Casado va fer amb en Franco per tal de facilitar l’entrada dels feixistes a Madrid i la progressiva desintegració de l’exèrcit popular a les darreries de la guerra civil espanyola.

Altres interpretacions d’interès que ens facilita l’obra «Allò que els temps no s’endugué», és la ingenuïtat del franquisme residual —el que varen representar Girón, Piñar o Tejero—, tan rupestre que no va saber veure que serví de contrapès útil als franquistes, aquests sí que veritablement pragmàtics, instal·lats dins la reforma del règim, pactada amb el capitalisme europeu, els USA i l’esquerra espanyola que va optar per renunciar a la ruptura democràtica, els efectes de la qual —de la mera reforma del règim que denuncia López— podem comprovar avui en dia. En haver acabat el llibre, no vaig poder evitar de pensar en la decisió de Dante Fachín, la d’abandonar el partit Podemos perquè, segons va denunciar, els morats no qüestionen el règim sorgit del 78 que tant dejecta López Crespí.

Un altre capítol ben interessant d’aquesta obra és el dedicat a la figura de l’escriptor Llorenç Villalonga; el paper que li varen fer interpretar diverses personalitats, tampoc ara no entrarem en detall per no desbaratar la recepció del llibre, a partir del moment en què Joan Sales va decidir publicar la novel·la «Bearn», a principi dels anys seixanta. I atenció perquè segons va anunciar l’escriptor el dia que presentà «Allò que el vent no se’n dugués», en el decurs d’un acte amb molta assistència de públic i celebrat amb motiu de la Setmana del Llibre en català, és a punt de sortir publicada la segona part d’aquest volum, que ha titulat «Joc d’escacs». (dBalears, 21-XI-2017)

La novel·la històrica i la restauració borbònica (la “transició”) - El franquisme més espavilat i la novel·la-testimoni a Mallorca: Joc d´escacs (Llibres del Segle) -

Jaume Vicens (dBalears)

En el llibre que presentam, López Crespí insisteix a descriure facetes pròpies del moment històric, gairebé supeditat als esdeveniments succeïts a Mallorca durant el darrer trimestre de 1976. L’estada a la presó de Palma, l’abnegació i eficàcia dels companys de lluita, el judici previ al posterior empresonament —podríem dir que un moviment tàctic—, el patiment de la família o la descripció d’alguns personatges certament estrambòtics, com és el cas del capellà de la penitenciaria o el seu director. Llegint les peripècies que descriu López Crespí és difícil d’evitar la comparació, per mor de la compunció actual, amb els personatges que són protagonistes de la política avui en dia, posem per cas el jutge Pablo Llarena o la jutgessa Carmen Lamela; precisament perquè el relat de l’escriptor de Sa Pobla ens transporta partint d’una transició política que mai no va significar cap ruptura democràtica. (Jaume Vicens)

Joc d’escacs, volum editat per Llibres del Segle, també ens ha permès conèixer el paper que tengueren algunes persones, ben populars, de la política mallorquina. Hi són amb noms figurats, encara que alguns d’ells fàcilment identificables, en Mateu Morro, en Josep Capó, en Jaume Obrador, en Domingo Morales, n’Isidre Fortesa, en Toni Mir o n’Andreu Ferret, periodista i literat que López Crespí al llibre identifica com a «… un home d’ordre. Un conservador d’esquerra moderada». (Jaume Vicens)

«Només en situació de gran dificultat i risc podem mesurar la capacitat de resistència que tenim» Aquesta opinió la trobam al llibre Joc d’escacs que acaba de publicar Miquel López Crespí i que és la continuació de l’obra Allò que el vent no s’endugué. Aquest volum complementari acaba d’una manera una mica brusca, la qual cosa fa pensar que, potser, el serial tendrà continuïtat. Segons la nostra impressió, Joc d’escacs és un poc diferent, el redactat, del primer lliurament. Verbigràcia, aquesta segona part és menys literària perquè la marca distintiva té més caràcter d’assaig, aquest pic és més memorialista o de mena realista.

En el llibre que presentam, López Crespí insisteix a descriure facetes pròpies del moment històric, gairebé supeditat als esdeveniments succeïts a Mallorca durant el darrer trimestre de 1976. L’estada a la presó de Palma, l’abnegació i eficàcia dels companys de lluita, el judici previ al posterior empresonament —podríem dir que un moviment tàctic—, el patiment de la família o la descripció d’alguns personatges certament estrambòtics, com és el cas del capellà de la penitenciaria o el seu director. Llegint les peripècies que descriu López Crespí és difícil d’evitar la comparació, per mor de la compunció actual, amb els personatges que són protagonistes de la política avui en dia, posem per cas el jutge Pablo Llarena o la jutgessa Carmen Lamela; precisament perquè el relat de l’escriptor de Sa Pobla ens transporta partint d’una transició política que mai no va significar cap ruptura democràtica.

Efectivament, Joc d’escacs se centra més a clarificar les causes que varen impedir que, després de la mort del dictador Franco, la denominada ruptura democràtica no fos possible; els mecanismes de control de la burgesia del règim, la mera voluntat reformista que va permetre l’homologació democràtica d’Espanya, supeditada a la restauració monàrquica que desitjava el dictador, a l’entrada a la CEE i al seu braç armat, l’Organització del Tractat Atlàntic. La dictadura acabava, sí, però els representants del franquisme intel·ligent, el més perillós, el que va saber reciclar Fraga, Fenández Miranda, Gutiérrez Mellado o Suárez, filaren prim. López Crespí ho diu sense manies: «... les regles que s’han fet seves Felipe González i Alfonso Guerra són una fantasmada». Una fantasmada que va rebre molt de suport d’una Internacional Socialista que ja havia abraçat definitivament el model del sistema capitalista.

L’estigmatització d’una esquerra, la de López Crespí, etiquetada com a extremista, va ser part d’una operació perfectament orquestrada, amb el paper de cadascú molt ben repartit. A l’altre costat, una esquerra dòcil i pactista, la de Santiago Carrillo, que, segons López Crespí, havia de donar legitimitat a la transició política —controlada pel potentats del règim dictatorial—, renunciant a l’autodeterminació de Catalunya i Euskal-Herria i renunciant a modificar el capitalisme —consolidat durant la dècada dels anys cinquanta, que va ser quan Franco va pactar l’estabilitat del règim amb les administracions USA—, model definitivament consagrat en el redactat de la Constitució de 1978. Impressiona un poc la duresa amb què l’escriptor López Crespí descriu el paper que va tenir llavors el PCE.

És cert que avui en dia els defectes que va arrossegar la denominada transició espanyola ja s’han divulgat molt, mai a bastament, però el mèrit de López Crespí és que s’endinsa en els detalls que ens incumbeixen a nosaltres, la gent de Mallorca. Després de llegir els llibres Allò que el vent no s’endugué i Joc d’escacs s’entén millor el motiu pel qual l’Estat espanyol encara es nega a jutjar els responsables dels crims franquistes. S’entén que les sentències dels judicis fets durant el franquisme, encara siguin vigents o que la legislació internacional no empari la llei d’amnistia de l’Estat com una llei vàlida de punt i final. S’entenen les canòcies que encara ara han de passar els descendents dels republicans assassinats i desapareguts. El defecte és en origen, de fabricació defectuosa, antidemocràtica.

Les obres de López Crespí, no sols les darreres publicades, també ens permeten entendre millor l’actualitat, el motiu pel qual Podemos o Izquierda Unida han renunciat a plantejar al Congreso de diputados el dret a decidir que tenen els espanyols, si volen una monarquia o una república, i permeten entendre millor que els partits del bloc monàrquic hagin activat l’article 155 de la Constitució. En fi, comprendre millor que hi hagi presos polítics catalans que estan tancats perquè, pacíficament, han volgut donar al poble el dret que té a decidir si vol una república i la independència.

Joc d’escacs, volum editat per Llibres del Segle, també ens ha permès conèixer el paper que tengueren algunes persones, ben populars, de la política mallorquina. Hi són amb noms figurats, encara que alguns d’ells fàcilment identificables, en Mateu Morro, en Josep Capó, en Jaume Obrador, en Domingo Morales, n’Isidre Fortesa, en Toni Mir o n’Andreu Ferret, periodista i literat que López Crespí al llibre identifica com a «... un home d’ordre. Un conservador d’esquerra moderada».

dBalears (1-V-2018)

La literatura catalana de Mallorca - JOC D’ESCACS (Llibres del Segle)

Per Eduard Riudavets Florit, mestre i polític menorquí, diputat al Parlament de les Illes (VI i VII lesgislatures)

Si abans he dit que les bones novel·les explicaven la societat, ara em cal afegir que aquest llibre de López Crespí ens ajuda a entendre el que estem vivint ara mateix. Ens dóna les claus per comprendre tot el que ha passat els darrers anys. Ens presenta les preguntes fonamentals per analitzar allò que ens ha pertocat viure. Així, després de llegir Joc d’escacs, em deman: Quina mena de democràcia és la que s’ha construït sobre el silenci i la renúncia? Quin estat és aquell que ha nascut d’un pacte per preservar la seguretat dels botxins? Què podem esperar d’un estat que ha mantingut incòlume l’aparell repressiu d’una dictadura ferotge? (Eduard Riudavets Florit)

Fa temps vaig llegir, no sé on, que una bona novel·la ens explica la societat i l’època en que transcorre millor que un tractat d’història. Llavors posava l’exemple d’Stendhal i els anys de l’imperi napoleònic.

Estic convençut que és així. La història no té sentiments, ens calen les històries, la novel·la, per entendre la vida de la gent, els seus patiments i esperances, els dolors i les il·lusions.

Tot llegint Joc d’escacs de Miquel López Crespí m’he reafirmat en aquesta convicció. A l’igual que en Allò que el vent no s’endugué, de la que també he parlat en aquesta secció, l’autor ens immergeix en els darrers anys del franquisme quan ja es preparava allò que s’ha anomenat –mal anomenat al meu parer- transició democràtica.

Hi ha molt de López Crespí en aquesta novel·la. Moltes vivències autobiogràfiques que aporten autenticitat a una obra que des d’un bon principi ens atrapa, ens manté en tensió, ens engresca amb el desig de saber-ne la conclusió. Talment com una veritable partida d’escacs les peces van fent els seus moviments, omplen el tauler, i malgrat conèixer la indefugible jugada final no perdem en cap moment l’esperança que l’escac i mat no sigui definitiu. Que encara sigui possible, malgrat les traïcions, redreçar els nostres somnis.

Així a Joc d’escacs podem viure, de la mà del protagonista, la veritable lluita antifeixista, la persecució política, el treball esgotador dels militants fidels a les seves idees...mentre a despatxos ocults s’anava teixint la que seria la gran mentida: un aparent estat democràtic bastit sobre la impunitat dels criminals.

Però, si més no, cal esmentar que a la novel·la no tan sols hi trobem la narració dels atzucacs polítics. L’amor, les relacions familiars, l’amistat també hi tenen el seu lloc. Un lloc que, sens dubtes, es veu però sacsejat en tot moment per la situació d’un país sota un règim dictatorial. Aquí rau, al meu humil entendre, un dels grans mèrits d’aquesta novel·la: ens trasllada de cap i peus a aquells anys, ens els fa viure, ens força a obrir els ulls a fi d’esguardar allò que va ser i allò que no van permetre que fos.

He de confessar que Joc d’escacs m’ha fet pensar en tots aquells que deixaren la vida en la lluita contra la dictadura i que han estat silenciats. Encara ara és llarga la llista dels que romanen a l’oblit sense cap mena de reconeixement, sense que la pretesa democràcia els atorgui el lloc que mereixen en la història.

Si abans he dit que les bones novel·les explicaven la societat, ara em cal afegir que aquest llibre de López Crespí ens ajuda a entendre el que estem vivint ara mateix. Ens dóna les claus per comprendre tot el que ha passat els darrers anys. Ens presenta les preguntes fonamentals per analitzar allò que ens ha pertocat viure. Així, després de llegir Joc d’escacs, em deman: Quina mena de democràcia és la que s’ha construït sobre el silenci i la renúncia? Quin estat és aquell que ha nascut d’un pacte per preservar la seguretat dels botxins? Què podem esperar d’un estat que ha mantingut incòlume l’aparell repressiu d’una dictadura ferotge?

“A vint anys no es podia estar conforme en la podridura del passat, reencarnada en el present, avançant, com una serp verinosa, per fer niar més misèria a l’interior del cor de les noves generacions”.

Malauradament la serp no es va aturar, va seguir avançant i avui en paguem les conseqüències.

Hi ha novel·les que s’han de llegir perquè, com deia Ernesto Sábato, “el primer deber de la literatura es contar la verdad”...i el primer deure dels ciutadans és, afegiria jo, fer el possible per conèixer-la. Aleshores, Joc d’escacs.

Revista Iris (Menorca, Març 2018)

Anarcoefemèrides del 3 de juliol

Esdeveniments

Tomba de Bakunin al Bremgartenfriedhof de Berna

- Enterrament de Bakunin: El 3 de juliol de 1876 és enterrat al cementiri Bremgartenfriedhof de Berna (Berna, Suïssa) el revolucionari i pensador anarquista Mikhail Aleksandrovitx Bakunin, que havia finat dos dies abans. El cadàver fou traslladat de l'Hospital de l'Ila al cementiri acompanyat per companys llibertaris i de totes les escoles del pensament socialista vinguts d'arreu Suïssa, travessant els carrers de la capital federal helvètica. L'acte fou organitzat per la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i al costat de la fossa van ser pronunciats diversos discursos: Adhémar Schwitzguébel llegí cartes i telegrames d'amics i de seccions de la Internacional; Nikolaij Zukovskij traçà la biografia del pare del moviment anarquista contemporani; James Guillaume recordà, entre plors, les calúmnies amb les qual la reacció perseguí el revolucionari i els serveis prestats al moviment anarquista;Élisée Reclus parlà de les qualitats personals de Bakunin; Carlo Salvioni reté homenatge a l'adversari de Mazzini, el gran agitador ateu i antiautoritari; Paul Brousse parlà en nom de la joventut revolucionària francesa que s'ha decantat pel pensament bakuninista; finalment, Betsien, un obrer de Berna, dirigí en alemany l'últim adéu de la classe treballadora al mestre. Sobre el taüt van ser dipositades tres corones en nom de les tres seccions  de llengua francesa, alemanya i italiana amb les quals comptava la Internacional a Berna. En una reunió que tingué lloc als locals socialistes després de la cerimònia, un clam fou unànime: l'oblit de totes les discòrdies purament personals i la unió, sobre el terreny de la llibertat, de totes les fraccions del pensament socialista d'arreu del món. Dies després, aquestes paraules foren oblidades i els atacs entre autoritaris (marxistes) i antiautoritaris (bakuninistes) la norma.

***

Convocatòria del I Congrés Regional de JJ. LL. d'Aragó apareguda en el periòdic barceloní Solidaridad Obrera de l'1 de juliol de 1937

- I Congrés Regional de JJ. LL.: Entre el 3 i el 4 de juliol de 1937 se celebra a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el «I Congrés Regional de Joventuts Llibertàries del front i reraguarda d'Aragó». Assistiren 500 delegats de 200 poblacions i de 38 delegacions del front, en representació de 32.000 afiliats. Es parlaren de diversos temes, com ara el conflicte bèl·lic, la reconstrucció econòmica, la contrarevolució, l'educació i la cultura, l'antifeixisme, etc. Aquell mateix any se'n publicaren les actes.

***

Cartell de congrés del centenari de Bakunin [CIRA-Lausana]

- Col·loqui del centenari de la mort de Bakunin: Entre el 3 i el 4 de juliol de 1976 se celebra a Zuric (Zuric, Suïssa) el Col·loqui Anarquista Internacional «I Centenari de la mort de Mikhail Bakunin (1876-1976)».

Naixements

Actes del congrés de la Carta d'Amiens

- Auguste Garnery: El 3 de juliol de 1865 neix a Roche-et-Raucourt (Franc Comtat, França) el militant anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Auguste Garnery, conegut sota el pseudònim Garno. En 1901 va ser delegat dels joiers en el congrés de constitució de la Federació de la Joieria de la Confederació General del Treball (CGT), de la qual serà secretari. A partir de 1904 va assistir a totes els congressos estatals: delegat dels joiers en el XIV Congrés (VIII de la CGT) de Bourges el setembre de 1904; representant de la Federació de Joieria-Orfebreria en el XV Congrés i Conferència de les Borses del Treball a Amiens entre el 8 i el 16 d'octubre de 1906, on va signar la declaració dels drets sindicals dels treballadors coneguda com «Carta d'Amiens»; delegat de diversos sindicats de joiers als congressos XVI (Marsella, octubre de 1908) i XVII (Tolosa, octubre de 1910) de la CGT; etc.  Va ser nombroses vegades condemnat per fets de propaganda i el desembre de 1905 es ve veure implicat en el procés contra els dirigents de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) per l'afer del «Cartell Roig» --crida antimilitarista als joves conscrits--, pel qual va ser condemnat a 15 mesos de presó i a 100 francs de multa, mentre que Georges Yvetot, secretari de l'AIA, va ser condemnat a tres anys de presó i a 100 francs de multa. En 1908 va reemplaçar Yvetot, que havia estat detingut l'1 d'agost d'aquell any, en la secretaria de la Federació de les Borses de Treball. Es va retirar a Saclas i cap el 1911 va intentar criar porcs, però va ser un fracàs; després, amb un nebot, organitzà una granja de conills, pollastres i ànneres. La idea va prospera i esdevingué una empresa força moderna. Abans i durant la Gran Guerra s'encarregava de les compres de la cooperativa parisenca «La Belleviloise» al mercat de les Halles de París. En 1916 va ser un dels signants del «Manifest per la Pau». Durant els anys vint se li va relacionar amb un projecte d'atemptar contra el rei d'Espanya Alfons XIII. Company de Pierre Monatte, va participar en 1925 en el llançament de la revista La Révolution Prolétarienne, fidel als principis sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes de la Carta d'Amiens. Auguste Garnery va morir el 21 d’abril de 1935 a Saclas (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Raoul Chambon (26 de maig de 1894)

- Raoul Chambon: El 3 de juliol –algunes fonts citen el 13 de juliol– de 1873 neix a Vauriàs (Provença, Occitània) l'anarquista Raoul Chambon, conegut com Lambert. Sos pares es deien Joseph-Didier Cambon i Claire-Marie Thevaut. Gravador litògraf de professió, a començament dels anys noranta milità a Lió (Arpitània), especialment am Joseph Molmeret i Napoléon Lombard. Arran de la repressió desencadenada després dels atemptats de 1892-1894, el gener de 1894 s'establí, sota el nom Lambert, a París (França), allotjant-se amb la parella Molmeret, al carrer Beauregard. Aquest figurava en la llista d'anarquistes sota vigilància especial establerta per la policia fronterera francesa. En aquesta època mantenia correspondència amb Napoléon Lombard, refugiat a Londres (Anglaterra). El 28 de maig de 1894 va ser detingut amb Joseph Molmeret. Entre el 6 d'agost i el 12 d'agost d'aquest mateix any va ser jutjat en l'Audiència del Sena de París en l'anomenat«Procés dels Trenta» acusat d'«associació de malfactors» per a delinquir, però, defensat per Rinon, resultà absolt. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Raoul Chambon (1873-?)

***

Josep Gené Figueras

- Josep Gené Figueras: El 3 de juliol de 1890 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Gené Figueres --son primer llinatge també es citat com Jané o Gener. Fill d'un forner igualadí, estudià fins als 15 anys a l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i ben aviat es va veure atret per les qüestions politicosocials, afiliant-se en 1908 al Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF). Llegí molta literatura catalana, especialment teatre. Encara que patia d'asma fou qualificat d'apte per al servei militar, per la qual cosa desertà de l'Exèrcit i marxà a França. A començaments de la dècada dels deu del segle passat va viure primer a Lió, on freqüentà en 1912 el local de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), i després a París, on va fer feina a la Companyia Nacional de Telèfons. En 1914 col·laborà des de París en El Obrero Moderno d'Igualada. Afiliat a la Joventut Sindicalista francesa, participà activament en les seves campanyes. En aquesta època conegué Lev Trockij i va fer una bona amistat amb Charles Malato i Sébastien Faure. En 1919, per les seves activitats d'agitació, fou expulsat pel govern francès. Passà la frontera després de burlar la Guàrdia Civil i s'instal·là a Barcelona, on formà part de la junta del Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant l'època del pistolerisme patronal. En aquests anys patí nombroses detencions. En 1921 encapçalà en Comitè Regional de Catalunya de la CNT i, després de l'assassinat del seu gran amic Ramon Archs, l'any següent s'encarregà de reorganitzar la regional. El juny de 1922 assistí a la Conferència de Saragossa de la CNT. En 1922 fou tancat a la presó Model de Barcelona durant uns mesos i fou l'ànima de l'ajuda als presoners cenetistes. Un cop lliure, retornà l'octubre de 1922 a Igualada i treballà d'ajustador. En 1931 fou membre del Comitè Comarcal cenetista i en 1932 es casà amb Maria Serrarols. Durant la II República mantingué la militància, encara que només se circumscriví a la comarca de l'Anoia, fent mítings a Capellades, Vallbona i Pobla de Claramunt, i col·laborant a l'«Ateneo Porvenir». Quan esclatà la Revolució del 1936, col·lectivitzà el ramat familiar i portà una granja avícola, s'encarregà d'abastir de llet socialitzada la ciutat, va fer mítings i conferències (Igualada, Orpí) i entre 1937 i 1938 formà part de la redacció del portaveu confederal d'Igualada Butlletí CNT-FAI. En acabar la guerra, s'exilià amb sa família a França. En 1948 fou tresorer de la Federació Local de la CNT de Mazamet. Després salparà cap a Mèxic amb el «Mexique». A l'exili asteca, després de diferents feines, posarà una adrogueria i seguirà militant en la CNT --durant la seva última època fou membre del seu Comitè de Relacions. Sa companya, Maria Serrarols, va morir a Ciutat de Mèxic (Mèxic) en 1972. En 1979 participà en el projecte d'història oral«Refugiados espanyoles en México», organitzat per l'«Archivo de la Palabra» de l'Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH) de Mèxic. Josep Gené Figueres, molt amic de Joan Ferrer Farriol, va morir el 30 d'agost de 1980 a Ciutat de Mèxic (Mèxic), considerant-se mexicà i no havent volgut tornar mai a Catalunya.

***

Carlos Marcos Alarcón

- Carlos Marcos Alarcón: El 3 de juliol de 1914 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Carlos Marcos Alarcón. Treballador bancari des de la seva joventut, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou secretari de Cipriano Mera al front del Centre i tingué el grau d'alferes; després fou capità de milícies al front d'Extremadura, on exercí d'intèrpret de les Brigades Internacionals i conegué Olegario Pachón Núñez, cap de la 37 Divisió. Arran del cop d'Estat coronel Segismundo Casado, va ser nomenat cap d'Estat Major de la 77 Brigada Mixta. Detingut com molts d'altres al port d'Alacant quan intentava fugir de les tropes franquista, fou tancat gairebé un any al camp de concentració d'Albatera i després a la presó d'Alcalá de Henares, on s'encarregà de la comptabilitat. Un cop va ser posat en llibertat condicional, entre 1942 i 1943 fou secretari de Relacions i Organització del Comitè Nacional encapçalat per Eusebio Azañedo Grande. El 12 d'agost de 1943 fou detingut, amb altres membres del Comitè Nacional (Eusebio Azañedo, Emilio Arce, Juan Torres Mendoza i Cecilio Rodríguez), i empresonat a Carabanchel i a Santa Rita, però pogué fugir d'aquesta última presó el 6 de març de 1944 amb una dotzena de companys, entre ells Azañedo. Visqué a València, però la dura repressió l'obligà a marxar a Barcelona i viure sota nom fals. Passà a França i, després de tres mesos a Pàmies (Llenguadoc, Occitània), s'establí a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), on fou un dels animadors de la Federació Local de la CNT i va ser assidu delegat a plens i congressos. Més tard s'instal·là a l'Illa de França i treballà en la construcció, formant part d'una cooperativa amb Vicente García, Cipriano Mera, Eusebio Azañedo, Mestre i altres. Sa companya, Emilia Sánchez Pérez, morí en 1981 i aquest fet el sumí en una profunda depressió. Carlos Marcos Alarcón se suïcidà el 20 de juliol de 1982 a París (França).

***

Jorge Oset Palacios

- Jorge Oset Palacios: El 3 de juliol de 1920 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Jorge Oset Palacios, també citat com a José i com a Ángel i els llinatges com a Osset i com a Palacio. Impressor de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou comissari de guerra. Amb el triomf feixista s'exilià a França. Instal·lat a Tolosa de Llenguadoc, a mitjans de setembre de 1951 creuà els Pirineus, com a membre un grup d'acció comissionat per la CNT, amb José Avelino Cortés Muñiz i Pedro González Fernández, amb la finalitat d'eliminar el traïdor Macario P. Laissés. A Barcelona el grup contactà amb el guerriller llibertari Josep Lluis Facerías, el qual els proveí d'un amagatall i de diners. El 21 d'octubre de 1951 participà amb el grup de Facerías en el cop al prostíbul Meublé Pedralbes, on fou abatut el destacat feixista Antonio Massana Sanjuán. El 24 d'octubre, després d'una reunió amb Facerías, el grup decidí fer costat un projecte de distribució de propaganda antifranquista a gran escala, projecte que fou finançat mitjançant una col·lecta publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera. L'endemà, 25 d'octubre de 1951, després de ser interceptat per les autoritats franquistes, va ser ferit i detingut, juntament amb González, per la policia franquista; posteriorment va ser també detingut Cortés. Tancats a la presó Model de Barcelona, van ser absolutament abandonats pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El setembre de 1952 van ser jutjats en consell de guerra i condemnats a mort. Jorge Oset Palacios, i els seus dos companys, van ser garrotats el 8 de gener de 1953 al pati de la presó Model de Barcelona (Catalunya). Josep Lluís Facerías va escriure un text en la seva memòria sota el títol «Para que su muerte no haya sido en vano», que va ser publicat en el número 2, del 15 de febrer de 1953, del periòdic anarquista italià Lotta Anarchica.

***

Larry Portis

- Larry Portis: El 3 de juliol de 1943 neix a Bremerton (Washington, EUA) l'historiador i professor universitari llibertari Larry Lee Portis. Fill d'una família obrera, va créixer a les ciutats nord-americanes de Seattle (Washington) i Billings (Montana). Son pare feia d'obrer metal·lúrgic i de bomber i sa mare treballava de secretària ocasionalment. Quan tenia 18 anys es va casar i tingué dos fills immediatament. De formació marxista, participà activament en les lluites universitàries i polítiques locals i entre 1965 i 1968 col·laborà en el periòdic universitariThe Retort. Va fer els primers estudis en la Universitat de DeKalb (Illinois) i en 1968 es va graduar en la Universitat de l'Estat de Montana a Billings. Fou un dels creadors del periòdicunderground universitari The Free Student Press. Els seus estudis els compaginà amb diverses feines remunerades per mantenir sa família. Va ser un dels organitzadors del treballadors municipals de l'aigua de Billings. En 1970 es llicencià i en 1975 es doctorà en història per la Universitat del Nord d'Illinois. En 1974 realitzà feines de suport en la United Farm Workers' Union (UFWU, Unió de Treballadors Agrícoles Units). En sortir de la universitat treballà en diverses ocupacions i milità en l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). En 1977 viatjà a Europa, on recorregué diversos països realitzant feines ocasionals. Aquest mateix any, finalment, s'establí a París (França). Entre 1981 i 1996 ensenyà sociologia en la Universitat Americana de París, on creà una secció sindical de la Confederació General del Treball (CGT). Després va ser contractat en diferents universitats franceses --història dels EUA en la Universitat de París 7 (1983-1988), en la Universitat de París 10 (1988-1989), en la Universitat de Clarmont d'Alvèrnia (1995-1998) i en la Universitat de Montpeller III (1998-2009). Va ser a França on es decantà definitivament pel pensament llibertari. Entre 1984 i 1989 fou membre del col·lectiu editor de les Editions Spartacus, creades i dirigides per René Lefeuvre. Entre 1987 i 2007 fou membre de comitè editorial de la publicació de sociologia L'Homme et la Société. En 2002, arran de la invasió nord-americana d'Iraq, va ser un dels cofundadors del grup «Americans for Peace and Justice», radicat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Participà sovint en els activitats del grup Alternative Libertaire i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) francesa. Fou col·laborador habitual de multitud de publicacions llibertàries i científiques, com ara Alternative Libertaire, Gavroche, Radical History Review, The Industrial Worker, Le Monde Libertaire, L'Homme et la Société, Film International, Canadian Journal of Political and Social Theory, International Review of Political Science Abstracts, Les Cahiers de l'Herne,Les Cahiers du CERF, Années trente, Textyles,  Critique Communiste, Albatroz, Itinéraire, etc., a més de revistes online (CounterPunch, Watan,Political Film Blog, Divergences, etc.). També es autor de contes, alguns publicats en Intimacies. Nine tales of love and other emotions (2011), i d'una novel·la, American dreaming. A novel (2011); deixà una segona novel·la, Higher learning, en premsa. Sa companya fou la periodista radiofònica Christiane Passevant, amb qui copublicà diversos llibres. Els seus estudis historiogràfics i sociològics se centren en els sindicalismes francès i nord-americà, en les classes socials francesa i nord-americana, en el feixisme, a més de la chanson i del cinema. Entre les seves obres més importants tenim Georges Sorel (1980), Georges Sorel. Présentation et textes choisis (1982), IWW. Le syndicalisme révolutionnaire aux États-Unis (1985 i 2003), Les classes sociales en France. Un débat inachevé (1789–1989) (1988), La main de fer en Palestine. Histoire et actualité de la lutte dans les territoires occupés (1992, amb Christiane Passevant), Dictionnaire Black (1995, amb Christiane Passevant), La politiqueétrangère des États-Unis. De la guerre mondiale à la mondialisation (2000, amb Michel Allner), Soul Trains. A peoples' history of popular music in the United States and Britain (2002), Cinéma engagé, Cinéma enragé (2003, amb Christiane Passevant i Pascal Dupuy), French Frenzies. A social history of popular music in France (2004), La Canaille! Histoire sociale de la chanson française (2004), Dictionnaire des chansons politiques et engagées (2008, amb Christiane Passevant), Histoire du fascisme aux Etats-Unis (2008), Terror and its representations. Studies in social history and cultural expression in the United States and Beyond (2008, editor), Qu'est-ce que le fascisme? Un phénomène social d'hier et d'aujourd'hui (2010). Larry Portis va morir d'un infart el 4 de juny de 2011 al seu domicili de Sodòrgues (Llenguadoc, Occitània), poc després de jubilar-se.

Defuncions

Cavatori, de Carlo Galleni

- Davide Musetti: El 3 de juliol de 1931 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) el militant anarquista Davide Musetti, més conegut com Davidon. Havia nascut el 8 de setembre de 1860 a Gragnana (Carrara, Toscana, Itàlia). En 1886 començà s'afilià al Partit socialista, però després es passà a les files llibertàries. Fou membre del grup anarquista de Gragnana i, com a treballador a les mines de marbre (cavatore), de la Lliga d'Obrers Pedrers. Participà en les reunions preparatòries del moviment insurreccional de gener de 1894 en solidaritat amb els obrers sicilians. Segons informes policíacs, formà part d'un grup insurgent que actuava des de les muntanyes de Carrara. Detingut, fou absolt per manca de proves pel tribunal militar de Massa, però li fou assignada la residència per dos anys i traslladat a Tremiti i a Lipari. El 21 de novembre de 1896 fou amollat en llibertat condicional i tornà a Gragnana. En 1929 deixà la militància.

***

Miguel Correia al seu despatx. Foto de Salon da Graça de Lisboa (ca. 1925)

- Miguel Correia: El 3 de juliol de 1940 mor a Lourenço Marques (Moçambic; actual Maputo, Moçambic) el periodista i ferroviari anarcosindicalista Miguel Maria de Almeida Correia. Havia nascut el 30 d'abril de 1889 a Beja (Alentejo, Portugal). Va fer els estudis primaris a la seva ciutat natal i tingué una educació autodidacta. Entrà a treballar a la Companyia de Ferrocarrils Portuguesos i, després de fer feina a diverses petites localitats de l'Alentejo, s'establí a Barreiro (Setúbal, Lisboa, Portugal), on es casà i tingué set infants. Posteriorment entrà com a telegrafista a l'estació de Barreiro de la Companyia dels Ferrocarrils Portuguesos del Sud i Sud-est. Durant els anys de la I República portuguesa defensà els interessos dels treballadors ferroviaris i fou un dels sindicalistes més destacats de la seva època. En aquests anys va col·laborar en la premsa anarcosindicalista (A Aurora,A Batalha, Germinal,A Questão Social,Rail, etc.). En 1917 creà l'associació sindical Oficinas Gerais (OG, Tallers Generals), de majoria anarcosindicalista, i aquest mateix any fou delegat a la Conferència Obrera Nacional. En 1918 va ser nomenat secretari general de l'acabada de crear Confederació General del Treball (CGT). El novembre de 1918, gairebé coincidint amb l'armistici de la Gran Guerra, fou un dels convocants d'una gran vaga general, que deixà sense trens el sud de Portugal durant dies, però finalment la vaga resultà un fracàs i ell, juntament amb altres companys, acabà empresonat. Entre 1918 i 1926 patí nombrosos empresonaments de manera intermitent. En 1919 fundà a Barreiro, amb altres companys (Tomás Fernandes Calheiros da Gama, José Nobre Madeira, António José Piloto, Jorge Teixeira, etc.), el periòdic O Sul e Sueste,Órgão da Classe Ferro-Viária, quinzenal d'antuvi i després setmanal, del qual fou el seu redactor principal. En 1919 va ser nomenat secretari adjunt del primer Comitè Confederal de la CGT i aquell mateix any fou membre de la comissió organitzadora del Congrés Obrer. El novembre de 1919 fou membre de la comissió organitzadora del Congrés Ferroviari de la CGT. Entre 1919 i 1920 va fer costat, amb altres companys (Leopoldo Calapez, José Nobre Madeira, António José Piloto, etc.), una onada de vagues, entre elles la coneguda com «Vaga dels 72 dies», que donà lloc a acomiadaments en massa dels treballadors que quedaren en una situació molt tràgica. El 30 d'octubre de 1920, amb António José Piloto i altres ferroviaris, parlà en una grandiosa assemblea clandestina a Alto da Paiva de Barreiro de més de 800 ferroviaris. Durant anys fou l'animador del Congrés Ferroviari que se celebrava a la Societat Geogràfica de Lisboa, on participaven especialment delegats francesos. Segons alguns, a començament de la dècada dels vint coquetejà amb el Partit Comunista Portuguès (PCP), però sense gaire convenciment. L'estiu de 1921 fou membre de la Comissió Pro Subscripció Nacional a favor d'Alexandre Vieira i Alfredo Marques, aleshores malalts. Assistí al Congrés Obrer de 1922. Entre 1922 i 1926, amb Mário Castelhano, fou redactor del periòdic A Federação Ferroviaria. Orgão da Classe Ferroviária. Propriedade da Federação Nacional de Transportes dos Caminhos de Ferro de Portugal e Colónias. En 1925 va ser novament acomiadat de la Companyia dels Ferrocarrils Portuguesos. En el cop militar del 28 de maig de 1926, els ferroviaris, desil·lusionats amb la I República, cooperaren en el transport del comandant José Mendes Cabeçadas i les seves tropes, vinguts del sud per a prendre el poder a Lisboa. No obstant aquest suport, el 18 de setembre de 1926 la dictadura militar el va deportar a l'Illa de São Vicente (Cap Verd). Després de tornar a la metròpoli el 14 de gener de 1933, gràcies a una amnistia, l'abril d'aquell any va ser empresonat novament sota l'acusació de «propaganda il·legal». En 1933 es declarà partidari del «sindicalisme integral» i adversari dels comunistes. Patint tota classe de penúries, decidí emigrar amb sa família a Moçambic, desembarcant el 6 de juny de 1935, a bord del vapor Mousinho, a Lourenço Marques. A la capital moçambiquesa treballà de rellotger i després d'empleat forense. A partir de juliol de 1936, i fins 1937, fou cap de redacció del diariO Jornal, on signà els articles com MC. També va col·laborar en diversos periòdics com ara Notícias. A principis de 1937 es va veure afectat per una terrible malaltia que el deixà semi paralitzat. Miguel Correia va morir, malalt i en la més extrema pobresa, el 3 de juliol de 1940 a Lourenço Marques (Moçambic; actual Maputo, Moçambic).

Miguel Correia (1889-1940)

***

Notícia del judici a Cristóbal Díaz Díaz apareguda en el diari madrileny Ahora del 30 de juliol de 1935

- Cristóbal Díaz Díaz: El 3 de juliol de 1966 mor a Sélestat (Alsàcia, França) l'anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Díaz Díaz. Havia nascut el 26 de setembre de 1890 a Landete (Conca, Castella, Espanya). Quan era jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934, va ser detingut i tancat a Burgos (Castella, Espanya). Membre dels Grups d'Acció Confederals, el 27 de juliol de 1935 va ser detingut, amb Rafael Jiménez Bágena–un altre assaltant aconseguí fugir–, pels Mossos d'Esquadra quan pretenien atracar la fàbrica de ciment Asland de Montcada (Vallès Occidental, Catalunya); van ser jutjat dos dies després en consell de guerra sumaríssim, el primer des que s'implantà l'Estat de guerra, i ambdós van ser condemnats a vuit anys de presó cadascun per «dipòsit d'armes». Durant la Revolució espanyola fou membre del Consell Municipal de Gramenet de Besòs (Barcelonès, Catalunya; actual Santa Coloma de Gramenet), al costat de José Berruezo Silvente. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Entrà a formar part de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser destinat a fer feina en la construcció de la pressa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Durant l'Ocupació s'integrà en la Resistència, enquadrat en la Companyia Espanyola del«Batalló Didier» de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), format per militants confederals. Després de la II Guerra Mundial va ser nomenat secretari de la Federació Local d'Ottmarsheim (Alsàcia, França) de la CNT, càrrec que ocupà fins a la dissolució d'aquesta federació local en 1964.

***

Necrològica de Rafael Hernández apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 9 d'octubre de 1975

- Rafael Hernández: El 3 de juliol de 1975 va ser enterrat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Rafael Hernández. Havia nascut el 16 d'agost de 1910 a Madrid (Espanya). Començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid. Posteriorment es traslladà a Màlaga (Andalusia, Espanya), on continuà militant. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la resposta popular en contra. Després de la caiguda del front malagueny, es va refugiar a Gibraltar. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on va aconseguir reunir-se amb sa companya i fill i va continuar militant en la Federació Local de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització de la qual va ser secretari. Rafael Hernández, que patí l'amputació d'una cama, va ser enterrat el 3 de juliol de 1975 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Lorenzo Deza apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de març de 1979

- Lorenzo Deza: El 3 de juliol de 1978 mor a Sant Pèire de Dròt (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Lorenzo Deza. Havia nascut el 12 de setembre de 1893 a Judes (Sòria, Castella, Espanya). Cap el 1913 desertà de l'Exèrcit i passà clandestinament a França. Durant el període d'entreguerres realitzà viatges clandestins a la Península per a participar en accions del moviment llibertari. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sant Pèire de Dròt, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. En 1949 sa companya Clara, amb qui tingué tres infants (Libertad, Armonía i Ruperto), va morir. Lorenzo Deza va morir de càncer el 3 de juliol de 1978 a Sant Pèire de Dròt (Aquitània, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Paul Wulf fotografiat per Ralf Emmerich

- Paul Wulf:El 3 de juliol de 1999 mor a Münster(Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya) d'una greu patologia cardíaca el militant antifeixista alemany Paul Wulf. Havia nascut el 2 de maig de 1921 a Essen (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya). Sos pares, indigents, no el van poder atendre i el van internar en un orfenat en 1928. Víctima de l'eugenisme feixista, va ser esterilitzat a la força en 1938 a causa d'una pretesa deficiència mental. Després de la guerra es dedicarà a caçar nazis integrants en la societat alemanya, estudiant les biografies dels alts funcionaris del Tercer Reich, i engegarà una campanya reivindicant la rehabilitació i la indemnització de les víctimes de l'eugenisme. En 1981, gràcies a la seva obstinació, obtindrà una indemnització de 5.000 marcs del Parlament federal alemany per als 400.000 esterilitzats a la força. Molt influenciat per l'obra d'Erich Mühsam, de qui deia que ho havia llegit tot, es va definir sempre com a«anarquista i comunista». El seu testament documental (arxiu, biblioteca, mediateca, etc.) va ser donat a l'Institut Villa ten Hompel, un centre de documentació especialitzat en antifeixisme.

Actualització: 03-07-18

Anarcoefemèrides del 4 de juliol

Esdeveniments

Un exemplar de Freie Arbeiter Stimme

- Surt Freie Arbeiter Stimme: El 4 de juliol de 1890 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic en jiddisch Freie Arbeiter Stimme (La Veu Lliure del Treball). Editat per l'anarquista jueu ucraïnès exiliat Mark Mratchny, comptarà amb nombrosos col·laboradors, com ara el poeta David Edelstadt. Tindrà una durada excepcional per un periòdic d'aquestes característiques, ja que va deixar-se de publicar en 1977. Un temps es va editar a Filadèlfia. N'han estat directors Saul Janovski, Joseph Cohen i Ahrne Thorne, entre altres; i entre els seus col·laboradors tenim David Edelstadt, Abba Gordin, Rudolf Rocker, Moishe Shtarkman, Solo Linder, Basil Dahl, F. A. Franck, Balton Hall, M. Katz, P. Kropotkin, Errico Malatesta, Max Nettlau, Molli Steimer, Emma Goldman i Di Yunge, entre molts altres. Durant els anys de màxima popularitat va tenir un tiratge de 15.000 exemplars, després en 1905 de 13.000 i en 1935 de 5.000. Amb els anys el títol, massa germanitzat, es va canviar conforme a la nativa pronunciació jiddisch per Frayer Arbeter Shtime. Una part dels arxius d'aquest periòdic es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1980 els nord-americans Joel Sucher i Steven Fischler realitzaren un documental sobre aquesta longeva publicació sota el títol Free Voice of Labor. The Jewish Anarchists.

***

Pla de l'atemptat contra Salazar d'Emídio Santana

- Atemptat contra Salazar: El 4 de juliol de 1937, a Lisboa (Portugal), l'anarcosindicalista Emídio Santana i altres companys, intenten assassinar sense èxit el dictador portuguès Oliveira Salazar quan aquest es desplaça a la capella particular del seu amic Josué Trocado, a l'avinguda de Barbosa du Bocage, per assistir a una missa. Buscat per la policia política, Santana va haver de refugiar-se al Regne Unit, però la policia britànica el deté a Southampton i l'octubre el lliura a la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura salazarista que el condemna a vuit anys de presó i a 12 de deportació, que els farà a la Penitenciaria de Coimbra. Emídio Santana va ser alliberat el 23 de maig de 1953.

Naixements

Banderola de la secció lionesa de l'AIT

- Marius Monfray: El 4 de juliol de 1866 neix a Lió (Arpitània) l'anarquista i sindicalista Marius Monfray. El novembre de 1886, va ser condemnat a vuit dies de presó per haver organitzat una loteria sense autorització en suport a Bordat, un dels llibertaris acusats en el «Procés dels 66». Al tribunal, mentre esperava la sentència, va escriure: «Visca l'Anarquia!»; fet pel qual va ser condemnat a dos anys de presó per «ultratges als magistrats». Marius Monfray va morir el 22 de febrer de 1894 a Lió (Arpitània).

***

Leda Rafanelli

- Leda Rafanelli: El 4 de juliol de 1880 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'escriptora feminista, antimilitarista, editora llibertària i militant anarcoindividualista Leda Rafanelli, també coneguda com la Gitana anarquista. Ja des de molt jove es va interessar per la qüestió social. En 1903, instal·lada amb sa família per raons econòmiques a Alexandria (Egipte), es va apassionar per l'Islam i el sufisme i va aprendre l'àrab i tipografia. En aquesta època freqüentarà els ambients anarquistes d'Alexandria, com ara el cafè llibertari«Baracca Rossa», i farà amistat amb Giuseppe Ungaretti i Enrico Pea; també col·laborà en el periòdic d'El Caire Il Domani. A Alexandria va conèixer Luigi Polli, anarquista toscà amb qui es casarà. De tornada a Itàlia, amb Polli, crearà, amb l'ajuda econòmica d'Olimpio Ballerini, company de la coneguda anarquista florentina Teresa Fabbrini, l'editorial«Edizioni Rafanelli-Polli», i col·laborarà en La Blouse (1906-1910) i en La Donna Libertaria (1912-1913), de Parma. Després de separar-se de son marit, va conèixer intel·lectuals i escriptors (Papini, Prezzolini, Palazzechi), i representants del futurisme (Russolo, Boccioni, Marinetti); amb Carlo Carrà --que va començar anarquista i va acabar feixista-- va establir una fructífera relació de treball que donà lloc a una història d'amor. Les característiques del seu futurisme artístic eren d'orientació llibertària. En 1907 va conèixer el tipògraf anarcoindividualista Giuseppe Monanni amb qui d'ara endavant viurà a Milà i crearà la «Casa Editrice Sociale», que es convertirà en l'editorial llibertària més important d'Itàlia. En 1908, amb Ettore Molinari i Nella Giacomelli, formarà part del comitè de redacció de La Protesta Umana (1906-1909) i a més col·laborarà en diverses publicacions llibertàries, com araIl Pensiero, de Pietro Gori i Luigi Fabbri, Libertario,Il Grido della Folla, Volontà, etc. Després va crear, amb son company, la revista anarcoindividualista de literatura i d'art Vir i després La Sciarpa Nera i La Libertà, i es va embarcar en la creació d'una nova editorial, «Casa Editrice Monanni». En 1910 va tenir un fill amb Monanni, Marsilio. Durant la Gran Guerra, fidel a l'antimilitarisme, es va oposar als intervencionistes. Paral·lelament a la seva tasca de propaganda llibertària, va crear una important obra literària i poètica. Amb l'arribada de Mussolini, personatge amb qui havia fet amistat quan era socialista revolucionari abans de la guerra, la seva propaganda anarquista i la seva tasca editorial van fent de manera molt dificultosa. El 7 de febrer de 1923, la seva editorial va ser escorcollada, la revista Pagine Libertarie prohibida i Rafanelli, amb Monanni i altres companys, com ara Carlo Molaschi i Fioravante Meniconi, detinguts. La «Casa Editrice Monanni» desapareixerà en 1933. En 1934 es va separar de Monanni definitivament i a partir de 1942 deixarà Milà i s'instal·larà primer a San Remo i després a Gènova, on es dedicarà a escriure contes per infants sota el pseudònim de Zagara Sicula. Cap al final de sa vida, va fer cursos d'idioma i de cal·ligrafiaàrabs i col·laborà en Umanità Nova. És autora, sota diversos pseudònims, de nombroses novel·les i llibres per infants, com ara La bastarda del principe (1904), Un sogno d'amore (1905), Le memorie di un prete (1906), Valide braccia: opuscolo contro la costruzione di nuove carceri (1907), Seme nuovo (1908), Verso la Siberia. Scene della rivoluzione russa (1908), Bozzetti sociali (1910), L'eroe della folla (1910), Incantamento (1921), Donne e femmine (1922), L'oasi: romanzo arabo (1926), Una donna e Mussolini (1946 i 1975), Lavoratori! (1959), etc. Leda Rafanelli va morir el 13 de setembre de 1971 a Gènova (Ligúria, Itàlia). El seu epitafi: «Leda Rafanelli, viva per sempre, saluda tots els companys. Visca l'Anarquia!» Rafanelli era una anarquista mística que s'identificava força amb la literatura individualista de l'època (Stirner, Nietzsche, etc.), encara que mantenia distàncies amb postures anarcoindividualistes que degeneressin en la violència irracional i el darwinisme social; es va acostar a l'anarquisme social o societari com a manera de matisar les postures. El seu interès per l'Islam anava en la línia del sufisme, de la dansa dervix i de l'esoterisme, en un clar misticisme de religiositat tolerant; estava, a més, compromesa amb la lluita anticolonialista i es va oposar a l'imperialisme europeu, especialment el mussolinià. Es va convertir a l'Islam, encara que la seva obra és plena d'anticlericalisme, d'antimilitarisme i de feminisme radical. Va convertir la cultura àrab en una alternativa politicosocial que s'oposava a la civilització occidental. Part de la seva obra va ser recollida per Aurelio Chessa, que ha estructurat un dels més importants arxius anarquistes, l'Arxiu de la Família Berneri-Chessa, la responsable del qual és Fiamma Chessa, filla d'Aurelio. L'arxiu, amb seu a Reggio Emilia, inclou la col·lecció completa de totes les obres i tots els escrits autobiogràfics de Rafanelli, per a la qual cosa va ser creat el «Fons Leda Rafanelli».

***

Spartaco Stagnetti

- Spartaco Stagnetti: El 4 de juliol de 1888 neix a Roma (Itàlia) el militant anarcosindicalista Spartaco Stagnetti. Va ser va ser secretari del Sindicat de Tramviaires de Roma. El 30 d'abril de 1920, després d'un míting de suport a la Revolució russa a Roma, on va prendre part Stagnetti, la policia va disparar i va ferir nombrosos congregats; el periòdic anarquista Umanità Nova lloà la resistència tenaç dels companys atacats. Poc després, el 20 de juliol de 1920 va ser atacat i ferit per un escamot feixista, fet que donà lloc a una vaga general. El feixisme va acabar per confinar-lo a l'illa Ustica, a prop de Palerm (Sicília, Itàlia), el 15 de gener de 1927, on va ser assassinat el 15 d'agost de 1927 --alguns autors citen erròniament 1928--, per un confinat de règim comú, a la fonda que havia obert a l'illa per mantenir sa família. Stagnetti als anys 20 va publicar a Roma un fullet de gran difusió: L'anarchia vissuta.

Spartaco Stagnetti (1888-1927)

***

Foto de la policia mussoliniana de Nicola Recchi

- Nicola Recchi: El 4 de juliol de 1889 neix a Porto Civitanova (Civitanova Marche, Marques, Itàlia) l'anarquista Nicola Recchi. El gener de 1908 emigrà a l'Argentina i a Buenos Aires entrà a formar part del moviment anarquista. Arran de la repressió desencadenada per la mort d'un policia durant la manifestació de l'1 de maig de 1909, retornà a Europa. Com que no podia anar a Itàlia ja que estava buscat per desertor, s'establí a Suïssa, però poc després emigrà als Estats Units. A Ludlow (Ludlow, Vermont, EUA) participà activament en diversos moviments reivindicatius, com ara les vagues tèxtils i mineres d'aleshores, i en la campanya contra la dinastia Rockefeller. En aquests anys americans estigué lligat al grup anarquista on militaven Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Perdé la seva mà esquerra, uns diuen que accident de treball i altres en alguna acció subversiva amb explosius muntada pel grup de l'anarquista il·legalista Mario Buda o del de Luigi Galleani. La policia l'acusà de ser un especialista en fabricació de bombes i de participar en la campanya de explosions que es desencadenà als Estats Units entre 1917 i 1919. En acabar la Gran Guerra retornà a Itàlia, on obrí un petit quiosc de diaris a Civitanova Marche, on venia publicacions revolucionàries (L'Avanti,Unità, Umanità Nuova, etc.). El febrer de 1923, després que els escamots feixistes destruïssin el seu quiosc en dues ocasions i ell mateix patís agressions, va ser acusat de la mort de quatre feixistes i el març passà a França i poc després retornà a l'Argentina, on posteriorment marxà sa família. A l'Argentina treballà de paleta. El 30 de maig de 1932 va ser detingut acusat d'haver albergat l'anarquista il·legalista Silvio Astolfi; torturat durant setmanes, finalment fou posat en llibertat vigilada. L'Estat argentí li va aplicar la Llei de Residència i fou expulsat a Itàlia, arribant a Gènova el 14 de febrer de 1936. Jutjat per les autoritats feixistes, va ser condemnat a tres anys d'aïllament per«activitats antifeixistes» i internat a l'illa de Ventotene. El febrer de 1939 va ser alliberat, però l'agost fou novament detingut i l'octubre d'aquell any va ser traslladat a la presó de Macerata (Marques, Itàlia) i posteriorment condemnat a l'aïllament a Pisticci (Basilicata, Itàlia), d'on pogué sortir l'octubre de 1941. L'Alliberament l'agafà a Ancona (Marques, Itàlia), on reprengué el contacte amb els companys llibertaris. El setembre de 1945 participà en el Congrés de Carrara, en el qual es fundà la Federació Anarquista Italiana (FAI), i fou nomenat membre de la Comissió Sindical d'aquesta organització. En 1956 retornà a l'Argentina il·legalment, ja que el govern peronista li negava sistemàticament el visat d'entrada, i pogué reunir-se amb sa companya Beppina i ses tres filles (Idea, Aurora i Alba). Després de la mort de sa companya en 1962, passà els seus últims anys de sa vida amb ses filles sumit en la misèria. Nicola Recchi va morir el 29 de juny de 1975 a Buenos Aires (Argentina).

Nicola Recchi (1889-1975)

***

D'esquerra a dreta: Filippo Guzzardi, Giovanni Spataliatore, Alfonso Failla, Pio Turroni, Paolo Schicchi, D'Andrea, Armando Borghi i Filippo Gramignano (Palerm, 1946)

- Filippo Gramignano: El 4 de juliol de 1894 neix a Borgo Xitta (Trapani, Sicilia) l'anarquista i resistent antifeixista Filippo Gramignano, conegut com Pippo Gramigna i que va fer servir el pseudònim Rag. Filippi. Sos pares es deien Vincenzo Gramignano i Caterina Ciotta. De jove formà part del Partito Democratico de Nunzio Nasi i fou intervencionista. Durant la Gran Guerra obtingué la titulació de comptable, però s'estimà més exercir la professió d'intermediari comercial de grans, entrant en contacte amb els ambients maçònics i mafiosos, dels quals es servirà més tard, durant la II Guerra Mundial, per a finançar activitats anarquistes, suscitant la crítica i la reprovació de destacats companys llibertaris, com ara Paolo Schicchi i Francesco Sammartano (Ciccio). Cap el 1924 entrà en el moviment anarquista de la mà de Salvatore Renda i dos anys després participà en les topades contra els escamots feixistes que es donaren a tota Sicília, especialment a Trapani i a Palerm, juntament amb Salvatore Renda i altres militants de diverses formacions polítiques. Amb l'anarquista Giovanni Allegra, comprà un petit veler que utilitzà per a expatriar clandestinament companys perseguits per la policia. El juliol de 1929 passà a Tunísia i el 12 de setembre d'aquell any a Marsella (Provença, Occitània), encarregat pels companys sicilians per a establir contacte personal amb Paolo Schicchi de cara a la preparació d'un complot insurreccional. A l'Hôtel de Lyon de Marsella, amb Paolo Giovanni Caponetto, Vincenzo Mazzone, Salvatore Renda i Paolo Schicchi, projectà un desembarcament a Sicília que seria l'espurna d'un moviment insurreccional arreu d'Itàlia, que patí diversos ajornaments, a causa entre d'altres de l'enfonsament de l'embarcació i de la detenció de Giovanni Allegra. Aquest últim, esdevingut agent secret de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) a Tunísia i que finalment serà afusellat per les tropes nord-americanes en 1943, es va fer amb els plans i els detalls del pla insurreccional, i, no obstant la «defecció i l'obstruccionisme» d'Antonio Casubolo i d'altres companys, Paolo Schicchi intentà portar-lo a terme. Amb el suport d'Ignazio Soresi, anarquista lligat a la maçoneria local, embarcà clandestinament amb Salvatore Renda i Paolo Schicchi a bord del vapor Argentina, cap a Palerm, on el grup va arribar el 30 d'agost de 1930. Detinguts en el moment del desembarcament, els tres anarquistes van ser processats l'any següent pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat. Declarant-se anarcoindividualista, el 16 d'abril de 1931 Gramignano va ser condemnat a sis anys de presó i a tres de vigilància especial. A diferència de Salvatore Renda, que demanà la gràcia oferint els seus serveis al règim, purgà completament la seva pena, però, en comptes de ser excarcerat, va ser confinat, ben igual que Paolo Schicchi, a l'illa de Ponça i després a la de Ventotene. En acabar les hostilitats bèl·liques, va ser alliberat de l'hospital psiquiàtric de Palerm on havia estat confinat. Juntament amb Paolo Schicchi i altres companys de Palerm, reprengué immediatament, malgrat les dificultats econòmiques i familiars i a la tuberculosi que havia contret al confinament –en 1947 s'havia pogut salvar gràcies a les medicines enviades pels companys nord-americans–, les seves activitats anarquistes. Entre el 3 i el 4 de setembre de 1944 participà en el I Congrés Anarquista Sicilià que se celebrà a Palerm. L'11 de setembre de 1944 assistí al Congrés dels Anarquistes d'Itàlia Meridional celebrat a Nàpols (Campània, Itàlia) i promogut pel grup napolità de l'Aliança Llibertària (AL). Víctima de la desconfiança dels anarquistes napolitans, a causa de rumors infundats que li atribuïren estafes i especulacions contra els companys, hagué de romandre uns tres mesos a Nàpols treballant de maleter al port. De bell nou a Trepani, contribuí a la reorganització del moviment llibertari a la ciutat, on es realitzaren diverses reunions públiques, i a la província, juntament amb Gaspare Cannone i Sasà Maniscalco, que culminaren en el congrés de 14 de març de 1946 que donà lloc a la fundació de la Federació Anarquista de Trepani «Carlo Cafiero». Posteriorment participà en les trobades anarquistes que se celebraren a Sicília, fins al congrés del 23 d'abril de 1950, on es va decidir la gira propagandística de Pier Carlo Masini per la Sicília occidental. Tot i estar lluny de les posicions de Masini, com va explicar en el número únic del periòdic que dirigí Germinal. Omaggio a tutti gli eroi ed a tutti i martiri dell'idea libertaria, que es va publicar el 20 de maig de 1950 a Palerm, contribuí significativament a l'èxit d'aquesta. La polèmica que dividí l'anarquisme italià, arran de la secessió encapçalada pels Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), i la mort de Paolo Schicchi, que va provocar la lenta però inexorable disminució de l'activitat anarquista a l'illa, van fer que s'allunyés progressivament de la militància activa. En 1955 va ser ingressat en un hospital psiquiàtric, d'on sortí la primavera de 1957, però va ser novament internat i fins a dos mesos abans de la seva mort. Filippo Gramignano va morir el 29 de gener de 1964 a Mazara del Vallo (Trapani, Sicília) arran d'una crisi asmàtica. En 1996 es va publicar pòstumament la seva obra Il tentaivo rivoluzionario di Paolo Schicchi del 1930.

Filippo Gramignano (1894-1964)

***

Manuel González Marín al seu despatx (ca. 1937)

- Manuel González Marín: El 4 de juliol de 1898 neix a Archena (Múrcia, Espanya) –altres fonts citen Marchena o Cieza, ambdues poblacions murcianes– l'anarquista i anarcosindicalista Manuel González Marín, conegut com Manuel Marín o Marín Manuel i que va fer servir el pseudònim José. Visqué amb sa família a Cartagena (Múrcia, Espanya) i en 1919 va ser expulsat d'aquesta ciutat per les seves activitats anarquistes, traslladant-se a Madrid (Espanya). Durant dos anys formà part de la Societat de Paletes «El Trabajo» madrilenya i posteriorment fou un actiu militant del SindicatÚnic de Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid, el qual presidí. Vivia, amb la seva esposa i sa sogra, al número 4 de la plaça de la Cebada de Madrid. En 1921 va ser processat per haver prendre part en una reunió clandestina celebrada al Centre Sindicalista del carrer Pizarro de Madrid. A partir del 15 de gener de 1923 treballà de metal·lúrgic als tallers de construccions metàl·liques madrilenys Casa Jareño. En aquesta època era el recaptador general del «Comitè Pro-Presos». L'1 de setembre de 1923 va ser detingut, amb Feliciano Benito Anaya, acusat de l'atracament a mà armada al barri madrileny de Villaverde del caixer de la «Companyia Bilbaïna de Construccions Euskalduna» i tancat a la presó madrilenya de Getafe; jutjat per aquest delicte el 26 de novembre de 1925, el 30 de novembre de 1925 va ser absolt per manca de proves, encara que Feliciano Benito Anaya va ser condemnat a vuit anys i un dia de presó major. Entre 1926 i 1928 patí diversos empresonaments. L'abril de 1932 representà la Regional del Centre en el Ple de Regionals de la CNT. També milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 10 de febrer de 1933 participà en un atracament al domicili del comte Ruidoms, fet pel qual va ser reclòs a la presó madrilenya de Colmenar Viejo i de la qual va poder fugir amb cinc companys el maig de 1933, amb el suport de la CNT; en la fuita amb furgoneta va ser ferit en un tiroteig amb la Guàrdia Civil a Mandayano (Guadalajara, Castella, Espanya) i en el qual resultaren morts un número de la Benemèrita (Francisco Sánchez de Real) i dos dels fugats (Ignacio Casado Iglesias i Pablo González Hernández). Jutjat en consell de guerra per aquests fets el 10 de febrer de 1934 a Saragossa (Aragó, Espanya) va ser condemnat, juntament amb Juan Félix Manzanares Ortiz i Rafael Castro Morilla, a la pena de mort; aquesta pena que va ser confirmada el 26 de juny de 1934 per la Sala VI del Tribunal Suprem de Madrid, encara que van ser indultats i condemants cadena perpètua i enviats al presidi de Cartagena. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava empresonat a Madrid i, com que no va ser alliberat, s'amotinà, aconseguint la llibertat el 22 d'agost amb l'assalt de la Presó Model. El novembre de 1936 va ser nomenat delegat de la Conselleria de Transports de Madrid en substitució d'Amor Nuño Pérez. El 24 d'abril de 1937 va ser nomenat, en nom de la CNT, membre del Consell Municipal en diverses comissions i com a tinent d'alcalde del Districte del Congreso i de la Junta de Defensa de Madrid. En aquesta època mantingué una gran polèmica amb Cazorla sobre el debat«guerra-revolució». El febrer de 1939 entrà a formar part del Comitè de Defensa Confederal del Centre i entre el 5 i el 31 de març de 1939 fou conseller d'Hisenda i Economia del Consell Nacional de Defensa. El 27 de març de 1939 realitzà una sonada intervenció radiofònica defensant públicament el perquè de la ruptura amb el Govern de Juan Negrín López i la necessitat de posar fi a la guerra el més aviat possible. L'últim dia de la guerra deixà la Península, amb Eduardo Val Bescós, José Pradas Pradas i Manuel Salgado Moreiras, per Gandia (Safor, País Valencià) a bord del vaixell britànic Galatea, mentre altres companys es concentraven sense esperança a la ratonera del port d'Alacant, i passà a Anglaterra. S'establí a Londres (Anglaterra) i vivia al número 66 de Church Street, al barri de Kensington. El 14 d'abril de 1939 assistí a Londres a una reunió amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) i altres destacats militants amb la finalitat de solucionar la doble representativitat de l'exili. Poc després es traslladà a França per a integrar-se en el Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En aquesta època també formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Quan l'ocupació de França pels alemanys, arribà a Montalban (Llenguadoc, Occitània), on treballà de llenyataire i d'agricultor amb altres companys (Miguel Chueca Cuartero, Olegario Pachón Núñez, etc.). Participà en la lluita clandestina, amb Eduardo Val Bescós i Olegario Pachón Núñez, fins la seva detenció l'octubre de 1941, amb Eduardo Val Bescós, i empresonament a Saint-Michel de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Jutjat, va ser condemnat el 24 de setembre de 1942 pel Tribunal Militar de la XVII Regió Militar de Tolosa a dos anys per«atemptar contra la seguretat de l'Estat francès». Posteriorment passà a un camp de concentració a Moissac (Llenguadoc, Occitània), on es relacionà amb Germinal Esgleas, Eduardo Val Bescós i Mateu Baruta Vila. Lliurat als nazis, va ser internat a la caserna Amiel de Bordeus (Aquitània, Occitània) per a treballar a la base de submarins adscrit al Servei de Treball Obligatori (STO). En 1944, després de ser alliberat pels companys quan els nazis el volien enviar a un camp d'extermini a Alemanya, amb documentació falsa arribà a París. A la capital francesa formà part del Comitè Regional clandestí de la CNT. Després de l'Alliberament, representà la CNT en l'Aliança Democràtica i el maig de 1945 assistí com a delegat al Congrés de París i, arrenglerat amb els moderats, fou un dels redactors de la ponència que tractava sobre les realitzacions portades a terme durant la guerra. Entre 1945 i 1949 col·laborà en el periòdic marsellès Hoy. Visqué a Bordeus i es relacionà amb el sector«col·laboracionista» de José Berruezo Romera i Juan Romera. Posteriorment s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on va ser expulsat de la CNT«ortodoxa». En 1964 col·laborà en el periòdic marsellès Asturias. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Manuel González Marín (1898-?)

***

Ernesto Bruna

- Ernesto Bruna: El 4 de juliol de 1904 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'obrer anarquista Ernesto Bruna. Sos pares es deien Giacomo Bruna i Erminia Comatto. En 1923 va ser condemnat a un mes de presó per portar un revòlver. En 1927 desertà de l'Exèrcit i s'exilià, d'antuvi, a França i, després, a Alemanya, a Suïssa i a Bèlgica. En 1930 el trobem de venedor ambulant a Düsseldorf. Durant la seva estada a Bèlgica participà en diverses expropiacions. Segons la policia formà part d'un grup anarquista il·legalista anomenat «Gli Espropriatori» (Els Expropiadors), que incloïa nombrosos llibertaris italians (Luigi Sofrà, Marcello Qualizza, Carlo Girolimetti, Enrico Zambonini, Tommaso Serra, Federico Brino, Carlo Piovano Quinto Panizzi, Pietro Boggio, etc.). En 1932, a Lieja (Valònia), freqüentà coneguts anarquistes, com ara Nicolas Lazarevitx, Camillo Sartoris, Pietro Boggio, Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Dal Col, Giuseppe Pasotti o Luigi D'Agaro. En 1933 marxà clandestinament, amb Lazarevitx i Zambonini, a Espanya per preparar la Revolució Social. L'estiu de 1936, en assabentar-se del cop d'Estat feixista a Espanya, marxà com a voluntari a la Península i s'allistà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Com a membre del grup «Angiolillo», participà en diversos combats (Monte Pelado, Irun, Guadalajara) i fou ferit durant l'atac a Osca. Després dels «Fets de Maig» de 1937, abandonà la Península i fou detingut per la policia francesa a Tolosa de Llenguadoc, la qual, durant el seu tancament, el va interrogar violentament. En 1938 arribà a Brussel·les (Bèlgica), on va ser condemnat a nou mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió i rebel·lió contra la força pública». A començaments de 1939 patí una nova condemnat de dos anys per «robatori». Un cop lliure en 1940, marxà a Itàlia on, segons la policia, establí relacions amb l'anarquista Angelo Sbardelotto. Detingut, va ser condemnant per un tribunal militar a un any i mig de presó per«deserció». Amnistiat, va ser condemnat, però, com a antic milicià en la guerra d'Espanya, a cinc anys de deportació a l'illa de Ventotene. En 1943 va ser alliberat i l'agost d'aquell any s'establí a Torí (Piemont) i més tard a Andorno Micca (Piemont). El 9 de maig de 1948 es casà amb Luisa Martignano, la qual l'havia amagat durant la guerra. Sos germans Guido i Margherita també van ser destacats anarquistes. Ernesto Bruna va morir el 27 de febrer de 1977 en un hospital de Biella (Piemont, Itàlia).

Ernesto Bruna (1904-1977)

***

Emídio Santana

- Emídio Santana: El 4 de juliol de 1906 neix a Lisboa (Portugal) el militant anarcosindicalista Emídio Santana. Va començar a treballar amb 14 anys com a aprenent de fuster de motlles i s'afilià en 1920 en el sindicat de la metal·lúrgia de la Confederació General del Treball (CGT) portuguesa, a més de matricular-se en el curs nocturn de l'Escola Industrial Afonso Domingues. En 1921 participarà activament en el Primer de Maig i en les manifestacions de suport a Sacco i Vanzetti. En 1923 participarà en la seva primera vaga i l'any següent, acabat el quart any del curs d'Industrial, ingressarà en les Joventuts Sindicalistes de les quals serà secretari de propaganda i més tard secretari general; així mateix serà secretari general en 1925 del seu sindicat i delegat en el Congrés Confederal de Santarém. En 1926 serà reelegit secretari general de les Joventuts Sindicalistes i triat per al Consell Confederal de la CGT. Des del cop d'Estat feixista de 1926 pren part en el moviment de resistència contra la dictadura i aconsegueix mantenir una activitat sindical clandestina. En 1927 va ser incorporat en el Batalló de Telegrafistes i, denunciat per les seves activitats militants, empresonat a la Casa de Reclusió de Trafaria (Almada) i al Dipòsit Disciplinar d'Elvas, passat al servei el setembre de 1928. A conseqüència de la revolta de febrer de 1927 A Batalha va ser suspesa, la CGT il·legalitzada i els sindicats subjectes a estreta vigilància. En 1928 va ser elegit redactor en cap d'O Eco Metalúrgico i en 1930 secretari general de la Cambra Sindical del Treball de Lisboa i integrant de la Comissió Administrativa de la Universitat Popular. En 1931 va ser un dels fundadors de l'Aliança Llibertària i elegit redactor en cap de Solidariedade Mineira e Metalúrgica,òrgan de la nounada Federació Minera i Metal·lúrgica. En 1932 va ser empresonat uns dies per intentar instal·lar una impremta clandestina i en 1933 va ser detingut per participar en una reunió de l'Aliança Llibertària, jutjat i condemnat a un any de presó que complirà a la fortalesa de São João Baptista a Angra do Heroísmo (Illes Açores). En 1933, arran de la instauració del règim corporatiu i de la supressió de la llibertat sindical per la dictadura, la CGT, i les altres organitzacions sindicals minoritàries, van organitzar una vaga general el 18 de gener de 1934 que fracassà, però que va servir per a detenir, jutjar sumàriament i deportar a Angra do Heroísmo els seus protagonistes. Santana va regressar de les Illes Açores a finals d'agost i es va integrar en el Comitè Confederal reconstituït, reprenent la publicació d'A Batalha clandestina. En 1936 va representar la CGT portuguesa com a «delegat fraternal» en el congrés de la CNT a Saragossa. El 4 de juliol de 1937 va participar en un atemptat contra el dictador Salazar i, buscat per la policia política, va haver de refugiar-se al Regne Unit, però la policia britànica el deté a Southampton i l'octubre el lliura a la dictadura salazarista que el condemna a vuit anys de presó i a 12 de deportació, que els farà a la Penitenciaria de Coimbra. Un cop alliberat, el 23 de maig de 1953, va reprendre la seva militància antifeixista i llibertària. En 1954 s'integra en l'Ateneu Cooperatiu, que presidirà, i més tard serà empresonat per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de Salazar. En 1961 participa en la «Conspiració da Sé» per derrocar el dictador. En 1964 s'integra en l'Associació dels Inquilins Lisboetes, que va presidir l'any següent. A la caiguda de la dictadura, en 1974, va participar en la reorganització del Moviment Llibertari Portuguès (MLP), va publicar el periòdic anarcosindicalista A Batalha, i va promoure la reunió commemorativa de la Revolució espanyola de 1936. En 1975 va ser cofundador de l'Aliança Llibertària i Anarcosindicalista i va participar en el 20è Congrés de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC), la central anarcosindicalista sueca. Va ser un dels fundadores, en 1978, del Centre d'Estudis Llibertaris i un dels promotors de la creació de l'Arxiu Històrico-Social. En 1984 va participar en la Trobada Internacional Anarquista de Venècia. És autor d'História de um atentado: o atentado a Salazar (1976), d'O 18 de Janeiro de 1934 (1978), deMemórias de um militante anarco-sindicalista (1985) i, pòstumament, d'Onde o homem acaba e a maldição começa (1989). Emídio Santana va morir el 16 d'octubre de 1988 a Lisboa (Portugal) i està enterrat al cementiri lisboeta d'Alto de São João.

***

- Inocente Abad García: El 4 de juliol de 1912 neix a Fuentenebro (Burgos, Castella, Espanya) el militant anarquista Inocente Abad García. De molt jove va emigrar a Catalunya on el 1932 treballà, adherit en la Confederació Nacional del Treball (CNT), a les mines de potassa («Potasses Ibèriques») de Manresa i de Sallent (Bages, Catalunya). En la llista negra de la patronal a causa del seu activisme, es va veure obligat a abandonar Manresa i Sallent. Durant la guerra civil va lluitar en la Columna«Terra i Llibertat» a Toledo, Madrid i Aragó. Exiliat a França a partir del 12 de febrer de 1939, va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a l'Arsenal de Rennes (Bretanya), on treballarà fins a l'arribada dels alemanys. Després va fer feina a l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Confós amb un maquis, va ser detingut pels alemanys que el torturaren fins esclatar-li les oïdes. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb la seva companya Antonia Aturia a Briva la Galharda i milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili d'aquesta localitat. Inocente Abad García va morir el 23 de març de 1990 a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània).

***

Article d'Acracio Orrantia publicat en el periòdic tolosà CNT del 14 de juny de 1959

- Acracio Orrantia Aparicio: El 4 de juliol de 1924 neix a Santurtzi (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Acracio Orrantia Aparicio. Era fill del militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Isidoro Orrantia Lavín, que va presidí el sindicat de Santurtzi. El 7 de juliol de 1937, arran de la caiguda del front nord a mans feixistes, embarcà a Santander (Cantàbria, Espanya) amb sa mare cap a França i posteriorment ambdós arribaren a Barcelona (Catalunya), on restaren fins al final de la guerra. Gràcies a l'amic familiar Helios Sacristán, pogueren passar a França per Girona. D'antuvi s'instal·là al departament de Doubs (Borgonya, França) i posteriorment va ser internat en un camp de concentració, del qual va sortir per treballar com a obrer agrícola. Durant els anys quaranta aconseguí retrobar-se amb sa mare a La Sala (Llenguadoc, Occitània), on després de la II Guerra Mundial milità en el seva Federació Local de la CNT i en la de Montalban (Guiena, Occitània). El 20 d'abril de 1947, durant el II Ple Departamental de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), celebrat a La Sala, va ser nomenat secretari del Comitè Departamental de la FIJL, al costat de Emeterio Villamosa (secretari adjunt), Antonio Ibáñez (secretari de Propaganda), Jaime Casteys (tresorer) i César Torres (portaveu). Aquest mateix any representà La Sala en el Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1951 emigrà a Mont-real (Quebec, Canadà), on continuà pertanyent al nucli local de la CNT, amb Primitivo Ayora, Salvador Aznar, Enrique Castilo, Florencio Mateo i Rafael Yago, entre d'altres. Cap el 1958 es traslladà a Sudbury (Ontàrio, Canadà). Autodidacta de sòlida cultura i de professió delineant, va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Cenit,CNT, CNT-AIT,Espoir, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. En els anys noranta va col·laborar en anglès en la premsa d'esquerres canadenca i nord-americana. En 2004 encara vivia a Marathon (Ontàrio, Canadà). Son fill, Eliseo Orrantia,és metge i també militant llibertari.

Continua...

---

                        La plebs espanyola. Reedició.

    La plebs castellana de l'Estat espanyol, s'ha d'entendre.

      Aquests dies, quan el debat sobre la investidura presidencial arriba al paroxisme, resta palès que els partits espanyols fan un discurs per a satisfer els baixos instints xovinistes de la plebs castellano-andalusa. Si de cas, Podemos, en seria una excepció (i una novetat dins el miserable panorama intel·lectual espanyol).  Per descomptat, no tot és negre dins aquest panorama: cinc milions de votants elegiren la papereta de Podemos.

    En relació al paper de les plebs corrompudes, vegeu el cop genial d'En Hegel contra la beateria de la tradició enaltidora de l'Imperi Romà; fa així: La contradicció...es desenvolupa, del costat de l'aristocràcia, en superstició i en l'afirmació d'una violència freda i àvida, i del costat democràtic com a corrupció plebea. Tal dissolució provoca la desgràcia general i la mortde la vida ètica. 

     En comptes de no repetir-me,  he pensat que seria bo reproduir un escrit que vaig publicar a S'Arenal de Mallorca, a 1992,exposava la relació entre l'oligarquia  i la plebs espanyoles. Fa així:

Heisenberg va establir un dels principis que defineixen

la Física contemporània, el de la  incertesa. La

pretensió de Marx de fer una mena de ciència física dels

processos socials històrics restava més forassenyada

encara. Els "doctors" marxistes han hagut de patir la

humiliació de veure com esdevenien, davant dels ulls del

món, aprenents de bruixots, d'una bruixeria que els duia

a no sabien quin infern (Ei! perquè no  sigui amagat:

jo mateix, durant molts d'anys, vaig ésser marxista; crític,

però marxista; de cada vegada més crític, fins que només

m'ha quedat, de Marx, bàsicament, la crítica social i

alguns punts del materialisme històric). En un dels seus

cops de geni, Hegel va assenyalar que la Filosofia era com

l'òliba, que només emprenia el vol quan s'havia fet fosc,

quan ja havia transcorregut tot el dia.

Aplicats els conceptes a la nostra realitat nacional,

ens trobem que, per una banda, el nostre procés històric

també és incert, i, per l'altra, si volem fer filosofia, el dia

ja és passat. En aquest cas, el dia són aquests dos-cents

darrers anys; durant aquest temps, la nació catalana ha

anat desplegant les seves possibilitats en tots els ordres

de la realitat social-històrica i en oposició dialèctica a

la nació castellana. Seguint la idea d'En Hegel: les òlibes no

canvien la realitat dels processos històrics, si de cas en

són un producte.

Tot aquest preàmbul és per a tractar d'alguns punts

sobre l'estratègia independentista. Es a dir, consideracions

sobre les possibilitats d'aconseguir l'establiment

d'un Estat Català a curt termini. L'esquema dialèctic

essencial és la confrontació entre la nació castellana, que

disposa del poder del seu Estat, i la nació catalana. La raó

dialèctica és plurinacional. La nació espanyola té sotmeses

Galícia, Catalunya i Euskadi. La classe dominant

actual, seguint la política tradicional, no reconeix la

realitat nacional de Galícia, Euskadi i Catalunya, i

s'esforça per ocultar la seva identitat nacional. L'esglaó

final del projecte nacional espanyol és la integració de

Catalunya, és a dir, la fi de la història de Catalunya, com

a nació. Aquesta dialèctica no és absoluta sinó que es fa

dins el context d'Europa i del món.

Com s'ha vist a l'imperi rus, tot d'una que la nació

opressora perd el monopoli del poder, les nacions

oprimides aprofiten per establir el seu propi Estat, si

poden. Un buit de poder tan fora-mides com ha

representat la dissolució del poder del PCUS ha permès

la reaparició d'un munt de nacions que estaven amagades

dins la presó de pobles que era l'URSS. Llavors, si' prenem

nota d'aquesta

lliçó històrica, l'estratègia que

ens convé a nosaltres és aquella que aconsegueix afeblir el poder de

l'Estat espanyol, i tot allò que sigui centralisme i

estatalisme. Observem com, en aquest punt, els marxisme

Per a situar el lector quant a la importància històrica del nostre personatge i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plenament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons, a la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca en referència al nostre personatge. (Miquel López Crespí)

L’Editorial Antinea, que no és una editorial multimilionària especialitzada en el control de cap mena de premi literari, no està gens interessada en qüestions extraliteràries. Tampoc tenim cap referència en aquest sentit quant a l’Associació “Amics de Vinaròs” o els catedràtics i escriptors que formen el jurat. Basta llegit el seus noms i tothom que conegui una mica el nostre món cultural podrà comprovar que no tenen cap relació ni formen part de cap de les camarilles neoparanoucentistes que malden per promocionar els amics al preu que sigui. I és per això mateix que aquesta mena de guardons dels quals, per a desgràcia nostra, en queden menys dins l’àmbit dels Països Catalans, representen molt per als autors que tenim la sort i l’honor de guanyar-ne algun. (Miquel López Crespí)

La novel·la La conspiració i les idees de la Il·lustració

No sempre l’escriptor nostrat es troba davant uns amics com els que conformen l’Associació Cultural “Amics de Vinaròs”, organitzadora del I Premi Internacional de Narrativa “Aiguals de Izco 2006” que vaig enir l´honor de guanyar. Per a desgràcia de la cultura catalana i de la cultura en general, molts premis institucionals esdevenen un simple acte rutinari en el qual el conseller o el batle de torn, siguin del partit que siguin, aprofiten l´ocasió per a fer-se l’acostumada fotografia amb els guardonats, lliurar el xec corresponent i desaparèixer rere els cortinatges del Saló de Sessions de l’Ajuntament o la Conselleria de Cultura. Posteriorment, els funcionaris de cultura s’encarreguen de demanar el disquet de l´obra a l’autor guanyador i, mesos més tard, aquest rep el paquet amb els vint exemplars que li corresponen. I punt final de la història d’aquell premi. Tot el que es pugui afegir a la fredor d’aquesta història que us he explicat i que qualsevol escriptor que hagi obtengut un guardó literari pot confirmar, ja depèn de l’escriptor. Parl de promoció, fer arribar la informació a l’hipotètic públic lector i comprador. Quantes feines que ha de fer el nostre autor! No solament ha de saber escriure; això no basta: després s’haurà de preocupar de la tasca ingrata de provar de moure les tecles adequades per aconseguir rompre el mur de silenci que sovint encercla el fet creatiu.

Com deia, quant a la promoció de l´obra, tot dependrà del tipus de relacions que pugui tenir l’escriptor amb els “poders fàctics” culturals. Si l’autor no forma part de cap clan o camarilla, el premi, per molt important que sigui, serà oblidat de seguida i a part de les notícies que puguin sortir en la premsa, sempre escasses i esquifides, poca cosa més sortirà als mitjans de comunicació. S’ha de pensar que a la majoria d’editorials encarregades de l’edició de premis literaris l´únic que els interessa és cobrar l’edició a l’Ajuntament o la Conselleria. Si de cas, si l’autor guardonat és “de la casa”, és a dir, de l’editorial que controla aquell premi, potser hi haurà una mica més d’enrenou mediàtic, ja que es posen en marxa els mecanismes habituals en aquestes ocasions: els autors de la casa que tenen seccions als suplements de cultura en parlen favorablement (per “quedar bé” amb el director de l’editorial), algun contacte amb la televisió crida el guardonat per a fer-li una entrevista. El món oficial dels premis, inclusos aquells que, diuen els entesos, “consagren”, es mou més o manco dins la fredor del que hem explicat.

La situació sol mudar quan rere un premi hi ha gent autènticament interessada en la cultura i no en el negoci que comporta l’edició dels llibres, les subvencions o les compres d´un determinat nombre d’exemplars per part de l’Ajuntament o Conselleria de Cultura. Pel que he pogut comprovar, rere el I Premi Internacional de Narrativa no hi ha, sortosament, una d’aquests editorials a la recerca de l’euro ni cap camarilla d’aquelles que tan sols donen els guardons als amics i coneguts.

L’Editorial Antinea, que no és una editorial multimilionària especialitzada en el control de cap mena de premi literari, no està gens interessada en qüestions extraliteràries. Tampoc tenim cap referència en aquest sentit quant a l’Associació “Amics de Vinaròs” o els catedràtics i escriptors que formen el jurat. Basta llegit el seus noms i tothom que conegui una mica el nostre món cultural podrà comprovar que no tenen cap relació ni formen part de cap de les camarilles neoparanoucentistes que malden per promocionar els amics al preu que sigui. I és per això mateix que aquesta mena de guardons dels quals, per a desgràcia nostra, en queden menys dins l’àmbit dels Països Catalans, representen molt per als autors que tenim la sort i l’honor de guanyar-ne algun.

L’encàrrec de l’Associació d’Amics de Vinaròs de parlar de l´origen de la novel·la La conspiració m’agrada per diferents motius. Sempre m’ha interessat, i he escrit molts d’articles al respecte, fer algunes reflexions anys després de la redacció d’una obra. Reflexions que són quasi impossibles quan ets en ple procés creatiu.

És ara, quan han passat uns anys d’ençà que vares començar a cercar la documentació adient per a començar a escriure, quan tens el llibre damunt la taula i ja estàs fent feina en uns altres projectes, que és el moment adequat per provar d’anar a la recerca dels orígens del llibre que vols comentar. En aquest cas es tracta de parlar dels motius que, en un determinat moment, em feren decantar vers la tasca de novel·lar la vida apassionant i apassionada d´un revolucionari mallorquí de mitjans del segle XVIII i començaments del XIX.

Per què aquest personatge i no un altre? Què és el que decanta la voluntat de l’autor cap a una concreta drecera?

Per aclarir la qüestió d´una manera clara i llampant i per anar donant elements de judici al possible lector de l´obra, cal dir que el Miquel Sureda de Montaner, el protagonista de la novel·la, no és altra persona que Joan Baptista Marià Picornell Gomila (Palma, 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825), convenientment passat pel sedàs i les llicències normals que corresponen a una obra d’estricta creació literària.

Per a situar el lector quant a la importància històrica del nostre personatge i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plenament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons, a la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca en referència al nostre personatge.

Diu la GEM: "Picornell Gomila, Joan Baptista Marià (Palma 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825) Polític. Devers 1777, es graduà de mestre a Madrid. Més tard, passà a Salamanca, on publicà diversos opuscles i tractats pedagògics, com Examen público, catequístico, histórico y geográfico... (1785) i Discurso teórico práctico sobre la educación (1789). Redactà un Plan de educación (1789), que fou presentat a la Sociedad Econòmica de Madrid. Després del seu rebuig, deixà la pedagogia, entrà en contacte amb els cercles revolucionaris i republicans, i ingressà dins la maçoneria. El 1790, exposa les seves idees a Discurso sobre los mejores medios para excitar y fomentar el patriotismo en una monarquía. Dirigí (1795) la fracassada conspiració revolucionària de Sant Blai. Sentenciat a mort, la condemna li fou commutada per la de presó perpètua i fou deportat (1796) a la Guaira (Veneçuela). El 1797, fugí de la presó i inspirà la Conspiració de Gual i España, l´objectiu de la qual era proclamar la independència de Veneçuela. Condemnat de nou a mort, s’amagà i es refugià a les Antilles, on prosseguí la seva tasca revolucionària, i traduí al castellà i publicà la primera edició dels drets de l´home i el ciutadà. Més tard, residí a Trinitat, Filadèlfia, Nantes i París, on es titulà en medicina. El 1810 i 1812, tornà a Veneçuela, on col·laborà amb el primer govern independent. En 1812, participà en l´intent d´invasió de Mèxic des de Nova Orleans, i fou nomenat president de la futura República de Mèxic. [...]”.

Els fets posteriors, quan l’antic revolucionari, ja de vell, es retractà de les seves conviccions demanant un indult a Ferran VII, no ens interessaven tant per al nucli, l’essència del que havia de ser La conspiració.

Els fonaments de la novel·la es concreten en la tasca d’anar creant una àmplia visió del món d’aquells catalans i aquells espanyols que, influïts per les idees de la Il·lustració, deixebles i propagandistes de les idees de la Revolució Francesa, volgueren aplicar moltes d’aquestes avançades aportacions, tant en el terreny cultural com en el polític, a l’endarrerit estat espanyol. Una tasca de titans en la qual tots els Miquel Sureda i Montaner de l´època s’hagueren d’enfrontar amb l’arcaica estructura d´un estat que vivia immers en les fondàries de les tenebroses ombres de l’edat mitjana.

Miquel López Crespí

Podeu fer les comandes de la novel·la La conspiració a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Correu electrònic:

editorialantinea@gmail.com

Telèfon: 964-450085

Anarcoefemèrides del 5 de juliol

Esdeveniments

Premsa anarquista internacional

- Surt L'Internazionale: El 5 de juliol de 1901 surt a Trieste (Friül) el primer número del periòdic anarquista en llengua italiana L'Internazionale. Dirigit per Giovanni Obersnu, hi van col·laborar Ugo Lanzi, Renato Siglich (Souvarine), Vicenzo Maier, Giovanni Zolia, Carlo Kosak, Arturo Covitz i Renato Milchersich. Atacà sistemàticament les posicions socialdemòcrates. Dels quatre números que publicà fins al 16 d'agost de 1901, els tresúltims van ser segrestats per la policia.

***

Capçalera de Fructidor

- Surt Fructidor: El 5 de juliol de 1934 surt a Maó (Menorca, Illes Balears) el primer número de la publicació anarquista Fructidor. Periódico de cultura y sociología. Órgano del Ateneo Racionalista y de las Juventudes Libertarias menorquinas. A partir del número 14 (13 de juliol de 1935) portà el subtítol «Semanario de cultura y sociología» i a partir del número 15 (3 d'agost de 1935) «Semanario órgano del Ateneo Racionalista y de las JJ. LL. Menorquinas. Portavoz de los sindicatos únicos de Menorca afectos a la CNT de España». Entre 1934 i 1935 havia aparegut la mateixa capçalera, òrgan de la Federació Obrera de Menorca (FOM). D'antuvi quinzenal, a partir del número 11 (13 de juliol de 1935) passà a setmanal. Suspès arran dels «Fets d'Octubre» de 1934, reaparegué l'1 de juny de 1935. Va ser dirigit per Clodoaldo Villalonga i Liberto Callejas. Trobem textos de Joan Bagur, Liberto Callejas, Joan Camps (Floreal del Campo), J. Cardona, Florià Cardona Pons, J. Carreras, Esperança Elias, Ferran Ferrer, Armand Huguet, Magí Rallé Sans, Miquel Sintes, En sortiren 78 números, l'últim el 31 d'octubre de 1936.

***

Esclaus del franquisme al "Canal de Presos" del Guadalquivir

- Creació dels camps de concentració franquistes: El 5 de juliol de 1937 la Secretaria de Guerra del Govern franquista promulga a Burgos (Castella, Espanya) l'Ordre «Camps de concentració de presoners» («Secretaría de Guerra.Órdenes. Campos de concentración de prisioneros. BOE Burgos, 5-VII-1937, núm. 258»), primera peça del sistema franquista de camps de presoners que durarà 25 anys. Al voltant de mig milió de lluitadors antifeixistes (republicans, anarquistes, socialistes, comunistes, nacionalistes, maçons, etc.) fets presoners durant la Guerra Civil (1936-1939) --367.000 durant els tres anys bèl·lics i 140.00 durant l'ofensiva final--, van ser reclosos en camps de concentració, colònies i destacaments penitenciaris per la dictadura franquista, la majoria dels quals pel delicte de«rebel·lió». Alhora que es publicava l'ordre dels camps de concentració, l'endemà, el 6 de juliol de 1937, la Comissió d'Obres Públiques es dirigí a la Junta Tècnica de l'Estat rebel per a suggerir un pla d'obres públiques i treballs aptes per als presoners i presos polítics; la proposta va ser aprovada el 13 de juliol d'aquell any, cosa que indica clarament que el pla estava traçat per endavant i no motivat per la quantitat de presoners que hi anaven arribant. Aquests presos de guerra, enquadrats en Batallons Disciplinaris de Treballadors (BDT), van ser obligats a reconstruir les infraestructures (carreteres, vies fèrries, grans obres hidràuliques, canals fluvials, túnels, aeroports, hospitals, ports, estadis de futbol, fàbriques, edificis militars, casernes, convents, pobles sencers, urbanitzacions de luxe, etc.) de l'Estat franquista en règim de treballs forçats de tipus esclavista. Els penats treballaven forçosament amb l'esperança de reduir les seves condemnes i d'obtenir un exigu salari amb el qual mantenir sa família. El pres era remunerat amb dues pessetes del nou Estat, de les quals es retenien 1.50 per al manteniment del propi treballador, i la resta del salari li era lliurat durant el cap de setmana, si no havia hagut cap falta, vertadera porta falsa amb la qual el creditor passava a ser deutor pel caprici de qualsevol cap o per la delació d'un nombrós cos de confidents, creat a partir de 1938 entre els presoners mateixos. En 1937 hi havia 28 camps de concentració i mesos després, ja en 1938, funcionaven 45 camps i 50 batallons de treballadors; així fins a un total, en 1943, de 141, nombre màxim de camps de concentració que s'establí. En 1962 es va clausurar a Los Merinales (Sevilla, Andalusia, Espanya) --encara que no es tancà fins al 1970-- l'últim camp de concentració franquista. En 2004 el cineasta Manuel Palacios estrenà el documental Rejas en la memoria, on historia aquesta repressió basada en els testimonis dels sobrevivents.

Naixements

Josep Molas Duran

- Josep Molas Duran: El 5 de juliol de 1861 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarquista Josep Aleix Joan Molas i Duran, conegut com El Burleta, per la seva afició a la broma. Sos pares es deien Aleix Molas Casanovas, pagès, i Rosa Duran Balcells, i era el tercer de cinc germans. Va fer el servei militar com a cornetí d'ordres a la guarnició de Barcelona. D'escassa instrucció, feia de manobre a Igualada. Sembla que es va veure influenciat pel grup editor (Frederic Carbonell Barral, Bonaventura Botines Codina, Lluís Llansana Sabaté, Pere Font Poch, Francesc Serret Constansó, Josep Carreras Llansana i Pere Marbà Cullet) del setmanari anarquista La Federación Igualadina (1883-1885). Després marxà a Barcelona, on treballà de paleta a Gràcia i s'introduí en els cercles llibertaris, destacant com a activista en la societat obrera de paletes. L'1 de gener de 1893 participà com a orador, en representació dels paletes, en el míting de la plaça de braus de Barcelona, juntament amb Manuel Ars Solanellas. L'endemà del 24 de setembre de 1893, data de l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a mans de Paulí Pallàs Latorre esdevingut a la Gran Via barcelonina, va ser detingut com a destacat militant anarquista i romangué empresonat governativament durant més d'un any. Un cop lliure, el 3 de juliol de 1895 va ser novament detingut, però per una qüestió de faldilles i amollat poc després per manca de proves. El 8 de juny de 1896, l'endemà de l'atemptat contra la processó del Corpus Christi al carrer dels Canvis Nous de Barcelona, va ser detingut, juntament amb molts altres militants, pels inspectors de policia Daniel Freixa i Antoni Tresols. El seu empresonament al castell de Montjuïc va ser completament arbitrari, sense garanties processals i, a partir del 6 d'agost, va ser sotmès a tortura, dirigida per la secció especial de la policia judicial barcelonina encapçalada pel primer tinent de la Guàrdia Civil Narciso Portas Ascanio. Va escriure unes cartes sobre les tortures que va patir i que van ser publicades per la premsa anarquista internacional (Le Temps Nouveaux, Le Libertaire, Le Père Peinard, de París, i Despertar, de Nova York). En el muntatge policíac se li acusà, malgrat tenir coartada amb testimonis, de ser coautor amb cooperació directa de l'atemptat, atribuït al principal acusat, Tomàs Ascheri. Entre l'11 i el 15 de desembre de 1896 va tenir lloc el consell de guerra ordinari a porta tancada, on va fer una exposició de les tortures infligides, però el 19 de desembre de 1896 va ser condemnat a mort juntament amb set companys. El 28 d'abril de 1897 la Sala de Justícia del Consell Suprem de Guerra i Marina de Madrid, que havia de revisar el cas i dictar la sentència definitiva, condemna a mort cinc dels processats (Joan Alsina Vicente, Tomàs Ascheri Fossati, Lluís Mas García, Josep Moles Duran i Antoni Nogués Figueras). El 3 de maig rebé la notificació sentència, tot cantant l'himne anarquista, i aquell mateix dia els condemnats entraren en capella. Josep Molas i Duran va ser afusellat el 4 de maig de 1897 als fossats de la fortalesa militar del castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), tot cridant «Visca la Revolució Social!», i el seu cos sepultat en una fossa comuna del cementiri barceloní del Sud Oest.

Josep Molas Duran (1861-1897)

Antoni Dalmau i Ribalta: «El tràgic final de Josep Molas i Duran, àlies El Burleta (1861-1897)», en Revista d'Igualada, 30 (desembre 2008). pp.18-31

***

Fitxa policíaca d'Angelo Pozzi

- Angelo Pozzi: El 5 de juliol de 1890 neix a Longiano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Angelo Pozzi. Sos pares es deien Salvadore Pozzi i Matilde Brondinelli. Paleta de professió, emigrà a Suïssa i visqué al barri de Seebach de Zuric (Zuric, Suïssa). Es va veure implicat en l'«Afer de la Bomba» de Zuric i va ser detingut i empresonat des del 26 d'octubre de 1918 fins a uns dies abans del judici, que se celebrà entre el 12 i el 13 de juny de 1919. Va haver de romandre a disposició del tribunal fins al final del procés, ben igual que altres implicats (Mario Castagna, Francesco Pezzi, Giacomo Magni, Eugenio Giuseppe Macchi, Carlo Restelli). El 13 de juny de 1919 va ser absolt, com la majoria dels detinguts preventivament, i rebé una indemnització de 600 francs per l'empresonament injust, després, segurament, fou expulsat de Suïssa. En 1935 estava domiciliat a Annecy (Roine-Alps, Arpitània) i, encara que no feia propaganda activament, es relacionà amb el grup anarquista editor de Le Réveil Anarchiste de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i per tant estava sota estreta vigilància de la policia francesa. Un informe policíac del 5 d'octubre de 1937 informà que el 19 de setembre havia participat en una festa anarquista que reuní 58 llibertaris, incloent una desena de dones i infants, de França i de Ginebra. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Gabriel Gobron, mestre del caodaisme

- Gabriel Gobron: El 5 de juliol de 1895 neix a Bayonville-sur-Mad (Lorena, França) el periodista, escriptor, historiador, traductor, mestre, professor, espiritista, ocultista, revolucionari pacifista i anarquista Gabriel Gobron, conegut sota el pseudònim de Frère Gago. Tingué dues germanes i un germà. Després de fer els estudis primaris, seguí la seva educació a l'Escola Primària Superior de Pont-à-Mousson (Lorena, França) i després a l'Escola Normal de Mestres de Nancy (Lorena, França). Un cop esdevingué docent, aconseguí un lloc de feina en una escola primària superior a Sidi Bel Abbès (Algèria), on restà sis anys. Molt atret pel misticisme, d'antuvi es convertí a l'Islam. De bel nou a la metròpoli, ensenyà a Rethel i, cada dijous, viatjà a París per seguir cursos a la Sorbona. Un cop obtingué la llicenciatura en Lletres, va ser nomenat professor de secundària a Rethel. Assegurada la subsistència, decidí no presentar-se a cap altra oposició més i dedicar-se als seus estudis, a escriure i a publicar en revistes literàries i de pensament (L'Algérie nouvelle,L'Esprit français, Le Merle mandarin, La Patrie malgache,Le Pays Lorrain, La Pensée Française, Le Progrès de Bel-Abbès, etc.). Estudià diverses llengües (anglès, alemany, italià, espanyol i portuguès) i, alhora que feia traduccions de filòsofs estrangers, s'apassionà per les ciències ocultes i col·laborà en publicacions del gènere (L'Astrosophie,Bulletin de la Société d'Études Psychiques de Nancy, Le Fraterniste,Revue Spirite Belga, etc.). En 1918 publicà un recull dels seus treballs sota el títol de Les couarails de Pont-à-Mousson. En 1920 son pare, el forner Jules Gobron, morí de tuberculosi. En 1921 publicà Yan, fils de Maroussia, novel·la en part autobiogràfica, i en 1925, la novel·la L'Ermonec. Entre 1928 i 1929 publicà en dos volums les seves Histoires lorraines. Au pays des Cocolinjos et des Colindindins. Durant l'estiu de 1929 viatjà arreu d'Europa (Alemanya, Txecoslovàquia, Hongria). En aquest 1929 publicà Contacts avec la jeune génération allemande, obra que fou premiada amb el Preu Internacional de Literatura de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Fortament traumatitzat per la Gran Guerra, hagué de veure com els membres de sa família lluitaren en exèrcits enfrontats, experiència que posteriorment explicà en el seuúltim llibre Notre-Dame des Neiges, histoire d'une famille de boulangers (1938). Periodista i escriptor llibertari, durant el període d'entreguerres col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, sindicalistes i pacifistes com ara La Brochure Mensuelle, La Conquête du Pain, L'En Dehors, Germinal, La Grande Réforme, Les Libérés de toutes les Guerres, Le Libertaire, La Patrie Humaine,Les Primaires, Le Semeur de Normandie, SIA,Terre Libre, etc. Entre el seus llibres de caràcter llibertari podem destacar Ni bolchévisme, ni fascisme. Réponse à deux compères: MM. Vaillant-Couturier et Camille Aymard (1926, amb Armand Gilles), Enfances catholiques. Document (1934) i Jean Peuple bâtit la cité. Les principes de la nouvelle économie sociale à base distributive, devra-t-elle adopter la formeétatiste ou la forme fédéraliste? (1937). A finals dels anys vint fou un dels propagandistes del caodaisme, una mena de religió sincrètica del budisme, de l'hinduisme, del cristianisme, del islamisme, del confucianisme i del taoisme, que es creà i desenvolupà a l'Indoxina francesa. Els escrits sobre caodaisme de Frère Gago, nom pel qual es anomenat Gobron pels membres d'aquesta religió, que va escriure entre 1937 i 1939, es van publicar pòstumament sota els títolsHistoire du caodaïsme. Bouddhisme rénové, spiritisme annamite, religion nouvelle en Eurasie (1948), Histoire et philosophie du caodaïsme. Bouddhisme rénové, spiritisme vietnamien, religion nouvelle en Eurasie (1949) i Le caodaïsme en images (1949, amb altres). Altres obres seves són Tartines de Cancoyotte. Conte lorrain (1919),Raspoutine et l'orgie russe (1930), Nelson, le cœur de chêne (1931-1932, amb Sylvain Bonmariage), La Hongrie mystérieuse (1933), Barbandouille. Fabliau moderne pour adultes (1933), L'Encyclique testamentaire de l'île de déportation et de martyre du Pape Léon XIV (1938),Les persécutions de l'administration française contre les caodaïstes (1938) i L'expérience d'un cardiaque. Conseils utiles aux malades (1941). Gabriel Gobron va morir el 8 de juliol de 1941 a Rethel (Xampanya-Ardenes, França) i fou enterrat a Bayonville-sur-Mad (Lorena, França). La seva esposa fou Marguerite Gobron.

Gabriel Gobron (1895-1941)

***

Okamoto Jun

- Okamoto Jun: El 5 de juliol de 1901 neix a Honjō (Saitama, Japó) el poeta, dramaturg i anarquista Okamoto Yasutaro (Okamoto és el llinatge), més conegut com Okamoto Jun. En 1906, amb sos pares divorciats, va ser enviat amb son avi matern a Kyoto (Kyoto, Japó), on va fer els estudis primaris, que completà posteriorment a Honjō. Un any després començà els estudis secundaris a Kyoto i un cop graduat es traslladà a Tòquio (Japó) on va fer estudis a les universitats de Chūō i de Tōyō, estudis que abandonà. En 1920 entrà en contacte amb els cercles llibertaris i es va veure fortament influenciat per Piotr Kropotkin i Sakai Osugi. En aquestaèpoca es relacionà amb l'Aliança Socialista Japonesa (ASJ) i començà a escriure. En 1922 es va casar i en 1923, amb Tsuboi Shigeji, Hagiwara Kyojiro, Kawasaki Chotaro i altres, creà un grup de poesia d'avantguarda (dadaista, futurista i nihilista) que edità la revista anarquista Aka to Kuro (Roig i Negre), que publicà quatre números entre gener de 1923 i juny de 1924. En 1928 publicà la seva primera col·lecció de poemes Del matí a la nit i en 1933 la segona Mal karma és viu, però tingué problemes amb les autoritats que segrestaren els exemplars. Durant l'estiu de 1933, amb Tai Uemura, Akiyama i Tozaburo Ono, creà la «Kaiho Bunka Renmei» (Lliga per a una Cultura de l'Alliberament), que publicà la revista Bungaku Tsuhin (Notícies Literàries), que volia arreplegar les iniciatives dels moviments cultural i obrer de tendència anarquista. En 1935 va ser detingut per violació de la «Llei de Preservació de la Pau». En 1937 se separà de sa companya. En 1940, amb Hanada Seiki, creà una organització cultural avantguardista i el març d'aquest mateix any, amb Tsuboi Shigeji, Ono Tôsaburô, Kaneko Mitsuharu, Aoyanagi Yû, Akiyama Kiyoshi, Emori Moriya i altres, fundà la revista Shigen (Plana Poètica). En 1941 publicà la seva col·lecció de poemes Locomotora de nit. En 1942 entrà a treballar de guionista en els estudis cinematogràfics Daiei Tamagawa. Després de la II Guerra Mundial s'acostà al comunisme. En 1947 es publicà el poemari Bandera de roba feta pedaços. Okamoto Jun va morir el 16 de febrer de 1978 al Japó.

***

Umberto Panzacchi

- Umberto Panzacchi: El 5 de juliol de 1901 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Umberto Panzacchi, conegut com Panzata. Sos pares es deien Guglielmo Panzacchi i Bianca Reggiani. Es guanyava la vida com a obrer de la pavimentació i paleta. Per les seves activitats antifeixistes, a finals de 1923 passà a França i a París participà en nombroses manifestacions contra el règim de Benito Mussolini. L'octubre de 1936 el trobem a Espanya com a voluntari defensant la Revolució enquadrat en la II Companyia de la«Brigada Internacional Garibaldi» i prengué part en diferents accions militars al front de Madrid (Boadilla del Monte, Mirabueno, Majadahonda i Arganda). Molt deteriorat físicament, el febrer de 1937 va ser enviat a les cuines dels batalló, on restà fins el juliol de 1937, quan, malalt del cor, va ser hospitalitzat. L'octubre va ser repatriat com a «invàlid» a França. Umberto Panzacchi va morir el novembre de 1941 a París (França).

 ***

Camp de concentració de Gusen

- Ramon Pere Moragues: El 5 de juliol de 1903 neix a Vinaixa (Garrigues, Catalunya) el militant anarquista Ramon Pere Moragues. Va formar part activa del moviment llibertari de Terrassa. El febrer de 1939, amb la Retirada, s'exilià a França, on fou internat a diversos camps. Més tard fou enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a les fortificacions de la Línia Maginot. El juny de 1940, arran de l'ocupació alemanya, fou detingut per les tropes nazis i deportat al camp de concentració de Mauthausen amb la matrícula 12.059. Ramon Pere Moragues va morir el 28 de setembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (AltaÀustria, Àustria), depenent del de Mauthausen.

***

Luis Bazal Rodríguez

- Luis Bazal Rodríguez: El 5 de juliol de 1905 neix a Cerecinos de Campos (Zamora, Castella, Espanya) –alguns citen erròniament Xinzo de Limia (Ourense, Galícia)– l'escriptor, poeta i mestre anarquista i anarcosindicalista Luis Bazal Rodríguez. Fill d'un metge oculista gallec que va ser traslladat a Madrid (Espanya), quan aquest morí, sa família s'instal·là a Verín (Ourense, Galícia). Luis Bazal estudià magisteri, com sos altres dos germans, a Ourense i exercí la seva professió a Galícia (Correchouso, Castro de Beiro, Pidre, etc.). Fou membre de l'Associació de Treballadors de l'Ensenyament d'Ourense (ATEO). Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Verín i amb José Losada Dalama (Sastriño), Celso Blanco i José Perdiz Varela acabà en 1933, gràcies a la implantació del sindicat anarcosindicalista, amb l'hegemonia que mantenia la Unió General de Treballadors (UGT). En aquests anys (1930-1934) col·laborà en Solidaridad Obrera de la Corunya. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, mentre feia de mestre a Correchouso (Laza, Ourense, Galícia), va ser detingut sota l'acusació de complicitat en una temptativa d'evasió de militants llibertaris de la presó de Verín i de fer costat les reivindicacions sindicals dels carrilanos (constructors de les línies ferroviàries). Després de dos mesos empresonat, va ser traslladat a Pidre (Solbeira de Limia, Ourense, Galícia) com a represàlies. Durant el curs 1935-36 exercí el magisteri a Palmés (Ourense, Galícia), on organitzà el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT, milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i dinamitzà els moviments associatius veïnals i pagesos. S'enfrontà a l'aixecament feixista de juliol de 1936 i quan els franquistes ocuparen la zona, passà a Portugal i a Lisboa embarcà cap a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Després lluità en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, participant en la Batalla de l'Ebre i a les lluites a la Serra de Pàndols i Serra de Cavalls. Mentrestant, va ser jutjat a Ourense per«rebel·lió militar» i declarat en rebel·lia. Amb el triomf franquista, passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant la II Guerra Mundial, participà activament en la Resistència. A Tolosa i a Besiers (Llenguadoc, Occitània) treballà de mestre i col·laborà en la premsa llibertària (Cenit, Solidaridad Obrera, etc.). La seva faceta d'escriptor la desenvolupà en el camp poètic, assagístic i novel·lístic.És autor de Vaso de lágrimas (Poemas de guerra. Poemas del exilio. Poesía de la muerte...) (1957), Rebeldías. Selección de poemas (1965),¡Ay de los vencidos! Testimonio de la guerra de España (1966), Ave César. Testimonio de la guerra civil española (1981, segona edició d'¡Ay de los vencidos!), Dialogo de los ociosos. Ensayo crítico filosófico (sd), El duro pan del exilio (sd), ¿Para siempre? (sd); deixà molts de manuscrits inèdits actualment perduts. Al final dels seus dies retornà a la Península. Luis Bazal Rodríguez va morir el 17 de gener de 1993 a Roses (Alt Empordà, Catalunya), on tenia família, i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat. En 2007 l'historiador Xerardo Dasairas Valsa, després de trobar causalment el manuscrit de l'autobiografia de Bazal a la Biblioteca de la Universitat de Tolosa de Llenguadoc, publicà Luis Bazal. Memoria e fuga dun mestre anarquista galego.

Luis Bazal Rodríguez (1905-1993)

***

Alliberament del camp de concentració de Mauthausen per la XI Divisió de Cuirassats dels EUA

- Josep Canal Arderiu: El 5 de juliol de 1906 neix a Puig-reig (Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Canal Arderiu. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Puig-reig, quan esclatà la Revolució llibertària de 1936 fou un dels capdavanters del procés col·lectivitzador al Berguedà. També lluità als fronts de guerra. Amb la victòria franquista, passà els Pirineus. En 1941 va ser detingut pels nazis i deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria). El 5 de maig de 1945 va ser alliberat del captiveri per les tropes aliades. Durant la postguerra s'instal·là a Briva la Galharda, on milità en la Federació Local de la CNT en l'Exili de la localitat. Josep Canal Arderiu va morir el 5 d'octubre de 1960 a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània).

***

Paul Castanier (dreta) amb Léo Ferrer durant un assaig (1970) [Foto Dominique Lacout]

- Paul Castanier: El 5 de juliol de 1935 neix a Alger (Algèria francesa; actual Algèria) el pianista i compositor llibertari Paul Castanier, conegut com Popaul. Quan era molt petit, a causa de l'ús d'un col·liri dolent, esdevingué cec. En 1957 conegué el cantautor anarquista Léo Ferré al cabaret Chez Plumeau, al barri de Montmartre de París (França), i passà a ser el seu acompanyant fins al juny de 1973, tocant al seu costat per tot arreu (França, Bèlgica, Canadà, Líban, Àfrica del Nord i Suïssa). En 1959, com a pianista solista, interpretà nombroses obres experimentals del compositor Michel Magne. El novembre de 1961 s'integrà en l'orquestra de Jean-Michel Defaye del teatre Alhambra de París. Després de separar-se de Léo Ferré continuà la seva carrera artística en els cercles llibertaris. En 1974 acompanyà la cantautor llibertari Jean Vasca en els seus concerts al teatre Olympia de París. Durant un temps treballà amb son amic llibertari Maurice Frot, exdirector d'escena de Léo Ferré, amb qui compon cançons i coescriu en 1975 la peça teatral La Vie-ordures. Posteriorment acompanyà els cantautors Yvan Dautin i Rufus i col·laborà habitualment amb el cantautor llibertari Alain Meilland i també el duo d'humoristes provocadors Font et Val. En 1979 enregistrà dos àlbums instrumentals en solitari: L'homme seul est toujours en mauvaise compagnie i Claviers cèltiques. Altres artistes amb els quals treballà foren Michèle Bernard, Pia Colombo, Jean Ferrat, Glenmor, Michel Grange, Renaud Marx, Alain Melliaud, Bee Michelin, etc. Paul Castanier va morir prematurament el 7 de novembre de 1991 a París (França). El febrer de 1992 se li va retre un homenatge pòstum al teatre Olympia de París pels artistes amb els quals havia treballat.

Defuncions

Felipe Sandoval

- Felipe Sandoval: El 5 de juliol de 1939 se suïcida a Madrid (Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Felipe Emilio Sandoval Cabrerizo, també conegut com Doctor Muñiz. Havia nascut el 26 de maig de 1886 al barri de Las Injurias de Madrid (Espanya). Fill de pare desconegut i d'una bugadera que rentava al riu Manzanares, es crià en un orfenat (Asil d'Infants de Bugaderes) sota la tutela de les monges Filles de la Caritat. Manobre de professió, després d'haver fet abans de cambrer, fou un activista anarquista dels durs. Tancat a la presó Model de Barcelona per un robatori, en 1919, després d'intentar fugir, rebé una pallissa que el desfigurà el rostre. Sortí de la Península i s'instal·là a París (França), on durant un temps fou ajuda de cambra en una noble família parisenca i després viurà gràcies a estafes diverses. A la capital francesa, cap al 1926, participà en les tertúlies de Joan García Oliver i d'altres grups d'anarquistes exiliats. De bell nou a Madrid, en 1932 intervingué, amb altres tres companys, en l'assalt del domicili d'Agapito Velasco, abastador municipal a qui acusaven de quedar-se amb els diners dels menjadors de l'Assistència Social, i al qual furtaren 35.000 pessetes. El 8 d'abril de 1933 atracà, amb set companys, una sucursal madrilenya del banc de Biscaia, amb un botí de 40.000 pessetes. Poc després atracà Juan Pérez de Seoane, comte de Riudoms, a la carretera de Burgos quan el vell monàrquic fugia en cotxe, amb sa família i les seves pertinences, a l'exili. Després del robatori d'un arsenal d'armes, fou detingut per la Guàrdia Civil a l'estació d'Atocha i empresonat a Colmenar Viejo, d'on aconseguí fugir mesos després ferint un funcionari de presons. Segons fonts franquistes, començada la guerra, dirigí dues txeques madrilenyes, especialment la que funcionava al Cinema Europa de Cuatro Caminos. També se l'atribueix la preparació de l'assalt i crema de la presó de Madrid el 22 d'agost de 1936, que acabà amb la matança de coneguts polítics de dretes (Melquíades Alvarez, Rico Avello, Jose María Albinyana, Fernando Primo de Rivera, etc.), encara que ell sempre negà aquesta acusació. Per a molts fou un autèntic botxí de la revolució. Després del desmantellament del sistema de txeques per part de la Junta de Defensa de Madrid, passà a desenvolupar tasques d'espionatge a Barcelona i a València, i posteriorment tornà a Madrid, malalt de tuberculosi i desenganyat. Detingut el 16 de juny de 1939 a Alacant en l'agafada coneguda com «Expedició dels 101» --dirigents polítics i sindicals i periodistes detinguts al port d'Alacant quan volien fugir. Després de dures tortures, escrigué una llarga confessió indigna i delatora a la Brigada de la Divisió d'Investigació Política franquista. Felipe Sandoval se suïcidà el 5 de juliol de 1939 llançant-se al buit des de la finestra de la casa habilitada com a presó al carrer Almagro de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà en una tomba de tercera del cementiri madrileny de l'Est; ningú no reclamà el seu cadàver. En 2007 el pintor i escriptor Carlos García Alix li dedicà un documental i un llibre sota el títol El honor de las injurias.

Felipe Sandoval (1886-1939)

***

Carl Einstein fotografiat en Match (16 de febrer de 1939), possiblement la seva última foto

- Carl Einstein: El 5 de juliol de 1940 mor a Bétharram (Aquitània, Occitània) el poeta, escriptor, historiador de l’art i combatent anarquista Carl Einstein, també conegut com Karl Einstein. Havia nascut el 26 d’abril de 1885 a Neuwied (Renània-Palatinat, Alemanya) en una família jueva. En 1918 va prendre part en la Revolució Espartaquista a Berlín. Apassionat per l’art, va freqüentar els cercles artístics --va ser bon amic de George Grosz, Georges Braque, Picasso-- i va esdevenir un representant dels moviments expressionista i dadaista alemanys, tot descobrint al món Picasso, el cubisme i l’art africà. Arran d’una campanya de difamació portada a terme per l’extrema dreta contra la seva peça teatral Die Schlimme Botschaft va ser condemnat per blasfèmia en 1922 i va exiliar-se d’Alemanya per instal·lar-se finalment a França en 1928, on va fundar, amb Georges Bataille i Michel Leiris, la revista Documents. Va coescriure amb el director Jean Renoir la pel·lícula Toni (1934). En 1936, amb altres companys com Helmut Rudiger, marxarà a lluitar en la Revolució espanyola combatent en les files de la Confederació Nacional del Treball (CNT), integrant-se en el Grup Internacional de la Columna Durruti, però serà ferit en combat. Va ser a Barcelona, el 22 de novembre de 1936, per pronunciar el discurs fúnebre de Durruti. Quan la guerra va acabar, va travessar els Pirineus i va ser internat als camps de concentració del sud de França amb els combatents antifeixistes i la població peninsular que fugia de les tropes franquistes. En 1940, completament deprimit i temorós de caure a mans dels nazis en veure la impossibilitat de passar la frontera hispanofrancesa, es va suïcidar llançant-se al torrent pirinenc anomenat Gave de Pau. Una estela al cementiri de Boel-Bezing (Aquitània, Occitània) recorda el seu combat per la llibertat. Entre les seves obres literàries podem destacar la novel·la Bebuquin oder die Dilettanten des Wunders (1912) i la seva obra teatral Die Schlimme Botschaft (1921), i entre els seus assaigs de crítica artística Wilhelm Lehmbrucks graphisches Werk (1913), Negerplastik (1915),Afrikanische Plastik (1921), Der frühere japanische Holzschnitt (1922), M. Kisling (1922), Entwurf einer Landschaft (1930), Giorgio di Chirico (1930), Georges Braque (1934), entre altres. La seva obra Die Kunst des XX. Jahrhunderts (L’Art del segle XX), publicada en 1926, va revolucionar la manera d’abordar la pintura i les arts plàstiques d’aleshores, barrejant l’estètica amb la política. El director Lilo Mangelsdorff va realitzar en 2000 una pel·lícula sobre la seva vida i la seva obra titulada Der Bebuquin. Rendezvous mit Carl Einstein.

***

Rodolfo González Pacheco (dreta) amb Simón Radowitzky

- Rodolfo González Pacheco: El 5 de juliol de 1949 mor a Buenos Aires (Argentina) l'escriptor, dramaturg, periodista i agitador anarquista Carlos Rodolfo González Pacheco. Havia nascut el 4 de maig de 1881 --alguns autors citen 9 d'agost de 1882-- a Tandil (Buenos Aires, Argentina). Sos pares, l'uruguaià Agustín Pacheco i Benicia González, eren propietaris d'un magatzem comercial de queviures i d'articles de primera necessitat instal·lat en un tros de terra de la seva propietat. Després d'estudiar les primeres lletres i quan encara era un adolescent, començà a treballar com a escrivent a l'Ajuntament de Tandil. A començaments de segle publicà, sota el pseudònim Solrac (Carlos a l'enrevès) els seus primers escrits en el periòdic filomaçó Luz y Verdad, editat a Tandil per José A. Cabral. Després marxà a Buenos Aires, on es decantà per l'anarquisme gràcies a les seves lectures (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i visqué la bohèmia de la capital argentina. Orador de talent, recorregué Amèrica Llatina (Argentina, Uruguai, Paraguai, Cuba, Xile, Mèxic) fent conferències i mítings en defensa dels perseguits (Simón Radowitzky, Sacco i Vanzetti, contra l'explotació dels mensúes i dels miners, etc.). Participà en la fundació i en el desenvolupament de nombrosos periòdics anarquistes, com ara La Antorcha, La Batalla, Germinal, Campana Nueva, La Mentira, La Protesta, etc. Les seves col·laboracions en la premsa («Carteles») --textos no massa extensos que es publicaven en forma de requadres en les periòdics anarquistes i on prenia posició crítica dels esdeveniments públics del moment-- assoliren un gran ressò. La seva literatura es va veure fortament influenciada pels escriptors anarquistes Florencio Sánchez i Alberto Ghiraldo. Va ser un afamat dramaturg, que commogué els sectors populars amb les seves obres de teatre (Hermano Lobo, Las víboras, La inundación, Hijos del Pueblo, etc.), peces que s'estrenaren a sales comercials, però que estaven dissenyades per representar-se en «quadres filodramàtics», és a dir, els teatres de les«societats de resistència» (sindicats) i de les biblioteques populars anarquistes i socialistes. En 1911, pels seus crítics i incendiaris articles contra la Llei Social i la Llei de Residència, fou empresonat i deportat a Ushuaia, on compartí garjola amb Alberto Ghiraldo. En sortir, fundà a Buenos Aires Libre Palabra i El Manifiesto. Entre juliol i setembre de 1913 marxà a Mèxic, on establí contactes amb el moviment magonista i analitzà la revolució mexicana. En 1914 passà l'Atlàntic i arribà a la Península per la Corunya, fent una conferència a Ferrol, i retornant a Amèrica l'agost d'aquell mateix any. Poc després fundà La Obra, però durant els fets de la«Setmana Tràgica» argentina de gener de 1919 fou clausurada, juntament amb La Protesta, per Hipólito Yrigoyen. Malgrat les amenaces d'empresonament, creàTribuna Proletaria i durant el govern de Marcelo Torcuato de Alvear va ser condemnat a sis mesos de presó pels seus elogis vers Kurt Gustav Wilckens, l'obrer anarquista alemany que havia matat el tinent coronel Héctor Benigno Varela, repressor de la «Patagònia Rebel». En 1931 s'exilià a la Península i s'instal·là a Barcelona (Catalunya), afiliant-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Josep Peirats l'entrevistà per al setmanari Ruta. Dirigí el Teatre del Poble de Barcelona, que va iniciar les representacions al Teatre Circ Barcelonès el 18 de juliol de 1937 amb l'obra ¡Venciste, Monatkof!, de l'escriptor soviètic Isaac Steimberg. Aquest mateix any, fou el director de la revista anarquista valenciana Nosotros. Després retornà a l'Argentina. Fou secretari de la Societat Argentina d'Autors Dramàtics i en 1944 aconseguí el premi de l'Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques, pel seu guió de la pel·lícula Tres hombres del río. Amb l'arribada del peronisme les seves obres desaparegueren dels escenaris i les seves conferències van ser prohibides. Trobem articles seus en Brazo y Cerebro,El Comunista, ¡Despertad!,Los Nuevos, La Solidaridad,Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Entre les seves obres destaquen Rasgos. Prosa y verso (1907), La inundación (1918 i 1920), Carteles (1919 i 1937), Las víboras (1919), Hijos del Pueblo (1921), El sembrador (1922), Carteles. Prosas de Chile (1923), Hermano lobo (1925), Teatro (1926), A contramano (1927), Carteles de ayer y hoy (1928), El hombre de la plaza pública (1928), El grillo (1929), Juana y Juan (1932), Que la agarre quin la quiera (1932, amb Pedro E. Picó), Campo de hoy, amor de nunca (1932, amb Pedro E. Picó), ¿Qué es el antisemitismo? Encuesta mundial (1934, amb altres), Juan de Dios, milico y paisano (1935, amb Pedro E. Picó), Un proletario. Florencio Sánchez, periodista, dramaturgo y trabajador manual (1935), Magdalena (1935), Compañeros (1936), Natividad (1936), Carteles de España (1940), Manos de luz (1940), Nace un pueblo (1943, amb Pedro E. Picó), Tres hombres al río (1944), Cuando aquí había reyes (1947), Teatro completo (1953 i 1956, publicació pòstuma en dos toms de la seva obra teatral), etc. En 1963 Alfredo de la Guardia publicà a Buenos Aires la biografia Rodolfo González Pacheco. A partir de 1980 un carrer del Barri Universitari de Tandil porta el seu nom.

Rodolfo González Pacheco (1881-1949)

***

Nino Balestri (1936)

- Gino Balestri: El 5 de juliol de 1983 mor a Aubanha (Provença, Occitània) l'anarquista i resistent antifeixista Gino Balestri (Nino). Havia nascut l'1 de novembre de 1901 a Bazzano (Emília-Romanya, Itàlia) en una família antifeixista de 13 infants. Ben aviat començà a militar en el moviment anarquista i després d'haver participat en les lluites obreres del període del«Biennio Rosso» (Bienni Roig) i en les primeres lluites armades contra els escamots feixistes, fou condemnat en 1921 a sis mesos i 15 dies de presó i en 1925 a tres mesos. En 1926 passà clandestinament a França on, sense papers, va viure en condicions precàries i sempre perseguit per les seves activitats antifeixistes. En 1933 fou detingut a Niça per haver participat en una reunió de «propaganda comunista» i condemnat a dos mesos de presó per«infracció al decret d'expulsió». Instal·lat clandestinament a Marsella a partir de 1934, marxà després a Orà (Algèria) on més tard se li ajuntà sa companya Cosetta Lami, filla del militant anarquista Mario Lami, mort a París en 1930, i sa filla Luce, nascuda a París el 3 de març de 1934. El juny de 1936 retornà a Marsella i arribà a París. El mes següent esclatà la Revolució espanyola i marxà com a voluntari en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Combaté les tropes franquistes al front d'Aragó, a la zona d'Osca (Almudébar i Carrascal de Castejón). Encara que oposat a la militarització de les milícies, restà al front enquadrat en el IV Batalló Confederal «Pi i Margall». Durant «Fets de Maig» de 1937, participà en la defensa de la «Casa CNT-FAI», situada a l'avinguda Durruti (antiga Via Laietana) de Barcelona, atacada pels estalinistes. En tornar a França i durant l'ocupació, fou detingut pels nazis i deportat a un camp de treball a Lublin (Polònia). En 1943 aconseguí evadir-se i arribà a França, on participà en la resistència a la zona aquitana d'Arpachon. Després de l'Alliberament, s'instal·là a París amb sa companya i ses filles Luce i Dina, nascuda a París el 8 de març de 1937. En 1952 s'establí a la regió de Marsella i el 19 de març d'aquell any nasqué sa filla Alba. En aquests anys continuà la seva militància, sobretot en l'ajuda dels refugiats espanyols.

Gino Balestri (1901-1983)

***

Joan Font Alberti

- Joan Font Alberti: El 5 de juliol de 1984 mor a Mèxic l'anarcosindicalista Joan Font Alberti. Havia nascut el 19 de juliol de 1889 a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava com a obrer surer taper. Assistí com a delegat del Sindicat Únic del seu poble natal a la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de tots els sindicats catalans («Conferència de Blanes»), celebrada entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 al cinema de Blanes (la Selva, Catalunya). El 16 de desembre de 1934 va ser detingut amb altres 19 companys quan assistia al Ple Comarcal de Sindicats Únics celebrat a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i aconseguí el 7 de juliol de 1939 embarcar-se, amb sa companya Leonila Gispert i sa filla Temis Font Gispert, a bord del vapor Ipanema cap al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). Al país asteca milità activament i en 1945 era membre del Comitè de la Delegació de la CNT, el secretari del qual era Juan Gallego Crespo. Quan l'escissió s'integrà en la Subdelegació de la CNT de la tendència «ortodoxa» i fou membre del grup editor del periòdic Tierra y Libertad. Durant la primavera de 1950 va ser nomenat secretari de la Subdelegació de la CNT mexicana, al costat de Jaume Rosquillas Magrinyà (tresorer), Benjamín Cano Ruiz (comptable), Vicente Marcet Vidal (correspondència), Jaume Carbó, Gabriel Pérez Montejo i Luis Romera Martínez (vocals). En 1971 formava part del Comitè de la CNT de Mèxic.

Joan Font Alberti (1889-1984)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 6 de juliol

Naixements

Giovanni Baracchi

- Giovanni Baracchi: El 6 de juliol de 1871 neix a Mazzoleni (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Giovanni Matteo Baracchi. Sos pares es deien Francesco Baracchi i Clarina Viganò. En 1881 es traslladà amb sa família a Milà (Llombardia, Itàlia). Es guanyava la vida com a tipògraf i enquadernador i era membre de la Societat d'Ajuda Mútua d'Enquadernadors. Considerat per les autoritats com a «rufià de la pitjor espècie», milità en el grup anarquista milanès «Avanguardia». Entre 1889 i 1893 va ser detingut i denunciat nombroses vegades per diferents motius, dos d'elles per«associació criminal» i una per«fabricació de moneda falsa», però sempre va ser absolt per manca de proves. En aquests anys es relacionà amb Pietro Gori, Carlo Crivelli i Carlo Chignola (Ghignola), entre altres destacats anarquistes. El març de 1894 va ser detingut amb Pietro Gori, Francesco Cafassi i altres membres del cercle «Il Risveglio», però aquesta vegada no va ser processat. L'agost de 1894, arran de l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot a mans de Sante Caserio i fugint de les lleis d'excepció antianarquistes, emigrà a Lugano (Ticino, Suïssa), seguint l'exemple de Pietro Gori. El febrer de 1895 va ser expulsat (decret del 29 de gener), amb Gori, de Suïssa i ambdós, a més d'Ettori Bonometti i Luigi Redaelli, arribaren dies després a Londres (Anglaterra) després de passar per Alemanya i Brussel·les (Bèlgica). En 1901 ja el trobem als Estats Units, on hi romandrà la resta de sa vida, viatjant i vivint en diverses ciutats nord-americanes: Washington (Districte de Colúmbia), Phillipsburg (Nova York), Filadèlfia (Pennsilvània), Norfolk (Virginia), Allentown (Pensilvània), South Bethlehem (Pennsilvània), Union City (Pennsilvània), etc. Considerat per les autoritats com un dels implicats en l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia, va ser posat en estreta vigilància. Dedicat sempre a la propaganda llibertària, envià correspondència a diferents publicacions anarquistes, com ara Cronaca Sovversiva, La Protesta Umana o L'Adunata dei Reffrattari. El novembre del 1912 son fill Lucifero morí a Filadèlfia i en 1916 participà en les activitats de la Universitat Popular d'Allentown, ciutat des d'on recaptà fons per a la defensa de Luigi Galleani. Els familiars, interrogats en 1926 per la policia milanesa, digueren que l'última notícia seva l'havia rebut 25 anys abans des de Nova York (Nova York, EUA). Giovanni Baracchi va morir el 2 de desembre de 1936 a Paterson (Nova Jersey, EUA).

***

Notícia de la xerrada d'Albert Goldschild apareguda en el diari de Livry La Lutte Sociale de Seine-et-Oise del 23 de desembre de 1911

- Albert Goldschild: El 6 de juliol de 1889 neix a París (França) el propagandista anarquista, i després comunista, Albert Goldschild. Era germà dels llibertaris Léon i Jean Goldschild (Goldsky), i es guanyava la vida com a empleat públic (secretari tècnic) a la Societat Fiduciària de Control i de Revisió del IX Districte de París, organisme del qual arribà a ser director general honorari. L'octubre de 1911 fou un dels fundadors del Club Anarquista Comunista (CAC), del qual va ser nomenat secretari, i signà el seu manifest, juntament amb Wasso Chrocheli (Gambachidzé), Henry Combes, Eugène Corrard, Auguste Dauthuille, Georges Durupt, André Mournaud i Pierre Ruff; aquest grup s'integrà en la Federació Revolucionària Comunista (FRC). El 23 de desembre de 1991 portà a terme la xerrada contradictòria«L'impuissance parlamentaire» (La impotència parlamentària) a la Sala Frentz de Pontoise (Illa de França, França), organitzada pel Grup d'Estudis Socials (GES) i el CAC. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la FRC, que arreplegava 25 anarquistes i sindicalistes revolucionaris, que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions de maig d'aquell any. El juny de 1912 fou membre del Comitè de l'«Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants anarquistes empresonats i les seves famílies, impulsat per la FCA i que ajuntà una quarantena de comunistes llibertaris i sindicalistes revolucionaris. Entre l'agost de 1912 i el febrer de 1913 participà en la redacció de la revista mensual parisenca Le Mouvement Anarchiste, publicada pel CAC. Durant la primavera de 1913, reemplaçà Léon Jahane com a secretari de la comissió encarregada de preparar el Congrés Nacional Anarquista; aquesta comissió, designada el 12 d'abril de 1913 en una plenària de la FAC, estava integrada per cinc militants més d'aquesta organització (François Cuisse, Robert Guérard, Ernest Labrousse, Henri Lemonnier i André Schneider). En 1914 col·laborà, amb Édouard Boudot, Charles Bedouet i altres, en la revista Le Réveil Anarchiste, que es publicà a Les Lilas (Illa de França, França). Durant la Gran Guerra va ser donat de baixa per al servei militar i participà amb René de Marmande, Jean Goldschild (Goldsky), Jean Longuet, Henri Barbusse, Vaillant-Couturier, Robert Dell, Henriette Sauret, Magdeleine Marx i altres, en la fundació, a començament de 1917, del la revista bilingüe anglofrancesa pacifista Les Nations, publicació de la qual va ser nomenat secretari general i administrador. L'abril de 1917 va ser finalment mobilitzat i enviat a un regiment de caçadors a peu, on resta fins a la desmobilització en 1919. El 8 de desembre de 1917 es casà al VI Districte de París amb Henriette Marguerite Jourdel. Durant la postguerra s'adherí al Partit Socialista Comunista (PSC) de Ludovic-Oscar Frossard i posteriorment milità en la Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP) de Marceau Pivert, col·laborant en la revista sindicalista revolucionària La Révolution Prolétarienne. El 19 de febrer de 1929 signà, amb Romain Rolland, René Arcos, Jean-Richard Bloch, Edouard Dujardin, Charles Vildrac, Maurice Wullens, Maurice Parijanine i Dutilleul, una crida exigint el permís d'entrada a França d'Henri Guilbeaux, aleshores exiliat a Moscou (URSS) pel seu pacifisme durant la Gran Guerra. Formà part de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH), organització de la qual presidí la seva VI Secció de París entre 1937 i 1938. Entre el 8 i el 10 de juny de 1935 assistí al Congrés Nacional de l'LDH, celebrat a Ieras (Provença, Occitània), i en el qual va ser nomenat membre de la Comissió de Control Financer de l'organització, i entre el 19 i el 21 de juliol de 1936 assistí següent Congrés Nacional de l'LDH, celebrat a Dijon (Borgonya, França), i en el qual va ser reelegit en aquest càrrec. En aquests anys col·laborà en Cahiers des Droits de l'Homme. Durant l'Ocupació col·laborà en la Resistència i, un cop acabada la guerra, l'abril de 1945, va ser nomenat expert comptable de la Comissió Regional de Depuració de París. Durant els anys cinquanta i seixanta formà part de la Unió Europea de Federalistes (UEF) i en el XII Congrés del Moviment Federalista Europeu (MFE), celebrat entre el 10 i el 13 d'abril de 1969 a Trieste (Friül), va ser nomenat membre de la seva Comissió de Control. Poc abans de morir, el 7 de juny de 1974, es casà amb Léa Sophie Rosa Maraval al XVI Districte de París. Albert Goldschild va morir l'1 de setembre de 1974 a París (França).

***

Foto policíaca d'Augusto Bianchini (ca. 1937)

- Augusto Bianchini: El 6 de juliol de 1894 neix a San Giovanni Valdarno (Toscana, Itàlia) l'anarquista Augusto Bianchini. Sos pares es deien Ferdinando Bianchini i Massima Belli. Obrer metal·lúrgic de la«Ferriera de Valdarno» (Ferreria de Valdarno), freqüentà des d'infant els cercles subversius de la localitat. Era membre del grup anarquista «Pietro Gori», adherit a la Unió Anarquista de Valdarno (UAV), i component, amb Ezio Piccardi i Destino Batelli, del Comitè de Propaganda, organisme de suport al secretari Osvaldo Bianchi. En 1921 va ser fitxat per la Direcció General de la Seguretat Pública, juntament amb altres companys (Virgilio Diomiri, Lamberto Guastini, Lionello Lapi, Nello Manzecchi), com a «element perillosíssim». Detingut per la seva participació en els enfrontaments armats del 23 de març de 1921, restà empresonat del 24 de març al 28 de juny d'aquell any. Durant l'interrogatori policíac, va negar haver disparat des de la finestra –en el pas d'accés intern de la seva casa s'havia format una barricada feta de mobles i de matalassos, darrera de la qual es van apostar subversius armats no identificats. No obstant això, durant el judici, defensat pels advocats Francesco Saverio Merlino i Giovanni Droandi, va ser absolt. Mentrestant la seva casa va ser incendiada per un escamot feixista. En 1922 emigrà clandestinament a França i s'instal·la a Roanne (Roine-Alps, França), on treballà de mecànic i participà activament en les activitats de l'emigració antifeixista. Inscrit en el «Registre de Frontera», en retornà a Itàlia el 28 d'agost de 1940 va ser detingut i confinat durant tres anys, primer a l'arxipèlag de Tremiti i després a Pisticci (Basilicata, Itàlia). Formà part del grup de 63 confinats, entre els anys 1926 i 1943, provinents de la província toscana d'Arezzo, comunistes i anarquistes especialment. El 15 d'abril de 1943 va ser alliberat. No sabem res de les seves activitats polítiques després de la II Guerra Mundial i desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Augusto Bianchini (1894- ?)

***

Tomasz Pilarski

- Tomasz Pilarski: El 6 de juliol de 1902 neix a Lésnica (Voivodat d'Opole, Polònia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Alfons Tomasz Pilarski, també conegut com Janson,Jan Rylski i Alfons Kompardt. Fill d'una família treballadora, entre 1917 i 1921 va fer de dibuixant per la Junta Municipal d'Agricultura de Racibórz i en 1921 es graduà a l'Escola Superior de Mathias Breslau. En 1918, en plena eufòria revolucionària, s'afilià al Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya), provinent de l'Spartakusbund (Lliga Espartaquista), de l'Alta Silèsia. L'octubre de 1919, arran del Congrés de Heidelberg, on els comunistes i els sindicalistes se separaren, abandonà el KPD i entrà a formar part de l'organització anarcosindicalista Frei Arbeiter-Union Deutchlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i fins al 1933 fou un dels militants i propagandistes més actius d'aquesta organització a Polònia. Entre 1921 i 1927 treballà com a dibuixant en l'editorial anarcosindicalista de Fritz Kater. En 1928 fou un dels responsables del setmanari anarquista Befreiung (Alliberament), editat a Breslau i Racibórz, i que patí nombroses persecucions. En aquests anys va ser considerat per la policia com el«líder intel·lectual» de la FAUD de l'Alta Silèsia. L'octubre de 1929 va ser un dels organitzadors dels grups de defensa antinazis «Schwarze Scharen» (Escamots Negres) i fou l'editor a Breslau i a Racibórz del periòdic Freiheit (1928-1932). El setembre de 1932, quan els nazis ja són al poder, fou acusat d'alta traïció i fugint de la detenció aconseguí arribar a Berlín, on, amb l'ajuda d'un diplomàtic polonès, pogué retornar a Polònia. Entre 1934 i 1934 estudià al Instytut Badań Spraw Narodowościowych (Institut de Recerca sobre els Problemes Nacionals) de Varsòvia. Entre 1934 i 1936 fou secretari de districte de la Zwiazek Zwiazków Zawodowych (ZZZ, Central de Sindicats Polonesos) de la conca minera de Dąbrowa Górnicza i fins al juny de 1937 treballà a la seu del Sindicat de Metal·lúrgics d'aquesta organització. En 1937 es casà amb Halina, filla d'una família obrera polonesa que havia estudiat filosofia a la Universitat de Varsòvia. Entre el juny de 1937 i el febrer de 1939 formà part del consell editorial de Front Robotniczy (Front Obrer),òrgan d'expressió de la ZZZ, publicació en la qual també col·laborà sota el pseudònim de Jan Rylski. En 1938 va ser el delegat de Polònia en el Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a París. El juny de 1939 va ser nomenat membre del Consell Central de la ZZZ. L'anarquista alemany Augustin Souchy li proposà formà part del grup de militants que marxaren com a observadors de la Revolució espanyola, però la ZZZ no va voler que un organitzador de la seva talla els deixés i es dedicà a recaptar fons per als infants espanyols en perill i per al moviment llibertari català. A partir de maig de 1939 va fer un programa antinazi en la ràdio de Katowice. Arran de la invasió de Polònia per les tropes nazis, fugí a la zona polonesa ocupada pels russos i entrà a formar part de la Zwiazek Walki Zbrojnej (ZWZ, Unió per la Lluita Armada), antecedent de l'Armia Krajowa (AK, Exèrcit Nacional), i s'especialitzà en l'elaboració de documents i patracols falsos instal·lat a Vílnius. En 1942 retornà a Varsòvia com a ciutadà suec i participà en la l'edició de documents i de pamflets de desinformació destinats als soldats alemanys del front de l'Est. Després entrà en la Syndykalistycznej Organizacji Wolnosc (SOW, Organització Sindicalista Llibertat) i col·laborà en el periòdic clandestí Walka Ludu (Lluita del Poble). En 1944 nasqué sa filla Joanna. Com a membre del Polska Armia Ludowa (PAL, Exèrcit Popular de Polònia) participà en la insurrecció de Varsòvia i el 8 d'agost de 1944 va ser ferit greument. Després del fracàs de la revolta, fou evacuat a Ojcowa, a prop de Cracòvia, amb sa companya i sa filla. En acabar la II Guerra Mundial fou nomenat per a diverses condecoracions i gratificacions, les quals rebutjà. El gener de 1945 va ser nomenat secretari de Propaganda dels Sindicats Obrers de Cracòvia i entre juny d'aquell any i el juny de 1947 participà com a empleat de diverses empreses en la reconstrucció de les instal·lacions industrials de Silèsia destruïdes per la guerra. Entre el gener de 1948 i el juny de 1950 treballà com a funcionari en el Ministeri de les Terres Occidentals i, més tard, en el Ministeri d'Administracions Públiques. Sempre en contacte amb els anarcosindicalistes alemanys, especialment amb els seus amics Rudolf Rocker i Helmut Rüdiger, en 1947 s'afilià als comunistes Polska Partia Robotnicza (PPR, Partit Obrer Polonès) i Polska Pàrtia Zjednoczona Robotncza (PPZR, Partit dels Treballadors Units Polonesos), fet pel qual va ser durament criticat; però en 1950 en fou exclòs acusat de«desviació anarquista». L'abril de 1954 va ser detingut per la policia secreta polonesa per raons polítiques i empresonat durant uns mesos sense cap judici; poc després, el 30 de novembre d'aquell any, també fou detingut. Després passà a treballar com a gerent de publicitat a l'Oficina Nacional del Llibre (Casa del Llibre) a Varsòvia fins a la seva jubilació en 1969. Tomasz Pilarski va morir gairebé en la misèria el 3 de febrer de 1977 a Varsòvia (Polònia) i fou enterrat al cementiri militar de Powazki de la capital polonesa.

Tomasz Pilarski (1902-1977)

Defuncions

Gino Del Guasta

- Gino Del Guasta: El 6 de juliol de 1940 mor a Pisa (Toscana, Itàlia) el metge anarquista i anticlerical, i després catòlic, Gino Ciro Zeffiro Bianco Del Guasta, que va fer servir els pseudònims L. Froment i Fremio Silvani. Havia nascut el 14 de setembre de 1875 a Pisa (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Emilio Del Guasta i Antonia Castellani. De jove formà part del moviment polític seguidor de Giuseppe Mazzini i entre 1892 i 1893 col·laborà en el periòdic pisà La Giovine Italia. Rivista mazziniana d'arte, letteratura, politica e sociologia. Després de conèixer Pietro Gori i Virgilio Salvatore Mazzoni, s'acostà al moviment anarquista. Durant els diversos governs del president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti, col·laborà assíduament no només en la premsa local sinó també en els periòdics anarquistes d'àmbit nacional, com ara Il Libertario, de La Spezia, o Il Grido della Folla, de Milà, i, de tant en tant, entre 1905 i 1906, en Il Pensiero, de Roma. El seu anarquismeés del tipus socialista pacifista, amb una forta influència de l'anarcocomunisme de Piotr Kropotkin i de l'anarcopacifisme cristià de Lev Tolstoi. L'octubre de 1906 mantingué una polèmica amb Libero Trancredi sobre el tema de «l'individualisme i el societarisme», on remarcà el seu pensament contrari a tota violència anarquista, i que va ser publicada en la pisana Precursor. Rivista quindicinale anarchica d'arte, scienza e letteratura libertaria. Molt implicat en el camp poètic i artístic, moltes de les manifestacions anarquistes pisanes s'iniciaven amb la lectura de poesies que ell declamava des de la tribuna. Conferenciant reconegut, realitzà gires propagandístiques arreu la Toscana. Membre de l'Associació Racionalista, dirigí la redacció del seu periòdic Il Razionalista, que es publicà entre 1903 i 1904 a Pisa. Posteriorment, entre 1907 i 1911, fou redactor del periòdic anticlerical pisà Satana, en el qual publicà una correspondència amorosa amb una monja anomenada Sor Paola, on exterioritzava el seu «cast» i intens amor per la germana alhora que es lliurava a consideracions filosòfiques i religioses tendents a fusionar l'anarquisme amb el cristianisme. En 1908 col·laborà en La Pietra Infernale. Rivista critica dell'anarchismo, de Gènova, i participà activament en el moviment vaguístic de Parma (Emília-Romanya, Itàlia). El 13 d'octubre de 1910 parlà, amb Virgilio Salvatore Mazzoni i Francesco Saverio Merlino en l'acte del primer aniversari de l'assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia que se celebrà a Pisa i el 26 de desembre d'aquell any assistí al Congrés dels Anarquistes de la Toscana. Entre 1910 i 1920 col·laborà assíduament en el setmanariL'Avvenire Anarchico. El gener de 1911 formà part del Comitè per a l'Homenatge a Pietro Gori de Pisa i va escriure nombrosos textos en diferents publicacions en honor d'aquest destacat propagandista anarquista que acabava de morir. Entre 1912 i 1913 col·laborà en el periòdic anticlerical pisà Il Prete. Contrari a la Gran Guerra, va fer costat un pacifisme llibertari fortament influenciat pel cristianisme i publicà l'opuscle antimilitarista Gli orrori della guerra alle madri d'Italia, que va ser segrestat per les autoritats. Doctor a la Clínica Mèdica de la Universitat de Pisa, el setembre de 1918 promogué la revista medicocientífica La Terapia Italiana, després Italia Medica, que va ser estampada a la impremta anarquista«Germinal!». En aquests anys, a més de publicacions anarquistes, col·laborà en nombroses revistes mèdiques. El juny de 1920 llegí a la seu de l'Associació Racionalista de Pisa la conferènciaDa Gesù di Nazareth e Francisco Ferrer. En aquesta època continuà col·laborant en la premsa llibertària, especialment en L'Avvenire Anarchico i en Anarchismo. Després del Bienni Roig i de l'ascens del feixisme, entrà en una profunda crisi mística que el portà a convertir-se al catolicisme. El 3 de juliol de 1928 el prefecte de Pisa proposà al Ministeri de l'Interior italià que el seu nom fos esborrat del registre d'anarquistes subversius ja que «portava una vida exemplar» i per la seva «malaltia greu d'asma». És autor de nombrosos fullets, entre ells Discorsi (1903), Inno alla libertà (1905), L'anarchismo non è morto né mai morrà. Risposta a uno sproposito di Filippo Turati (1906), Il nido libero (1907), Commemorazione di Giosuè Carducci. Discorso tenuto in Val di Castello (Pietrasanta) il dì 5 maggio 1907 (1909), I figli del dolore (1911), Visioni d'arte e di bellezza in Pisa (1912), Discorso inaugurale della Scuola Laica il 19 maggio 1912 di Migliarina a Monte (Spezia) (obra publicada al periòdic Il Prete, 1 d'octubre de 1912), Mentre spuntano gli astri. Poesie ad una monaca (1914), Lettere amorose a Suor Paola (1915), Gli orrori della Guerra, alle madri d'Italia (1914), Discorso inaugurale tenuto al primo Congresso toscano per la revisione sugli infortuni del lavoro, pronunciato nel Regio teatro «G. Verdi» la sera del 10 ottobre 1915 (1917), Le malattie dell'apparato respiratorio nei lavoratori d'alabastro (1919), Visioni d'arte e di bellezza in Pisa (1922), Come dobbiamo nutrire gli ammalati (1930), Medicina d'urgenza (Prontuario) (1931), Ricordi mistici (1932), etc.

***

Necrològica de Melitó Ferrer apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 2 d'agost de 1957

- Melitó Ferrer: El 6 de juliol de 1957 mor a Estrasburg (Alsàcia, França) l'anarcosindicalista Melitó Ferrer. Havia nascut en 1898 a Manresa (Bages, Catalunya). En 1919 ja militava en el Sindicat de Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Manresa. Fou delegat en els plens regionals confederals d'agost de 1931 i de març de 1933. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí a Estrasburg, on milità en la seva Federació Local de la CNT.

***

Notícia de la detenció de Jesús Tobes Cibrián apareguda en el diari madrileny LaÉpoca del 18 de novembre de 1935

- Jesús Tobes Cibrián: El 6 de juliol de 1960 mor a França l'anarcosindicalista Jesús Tobes Cibrián, a vegades els seus llinatges citats com Torbes i Cirbián. Havia nascut el 5 de febrer de 1897 a Bilbao (Biscaia, País Basc). Es guanyava la vida com a pintor en obres i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao. El novembre de 1935 va ser detingut a Madrid (Espanya) acusat d'haver estafat l'assegurança d'accidents  de la feina. Després de la guerra civil s'exilià a França i durant els anys quaranta s'establí a Nantes (País del Loira, França), on milità en la Regional del Nord de la CNT.

***

Necrològica de Mateo Latorre Cinto apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 d'octubre de 1966

- Mateo Latorre Cinto: El 6 de juliol de 1966 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Mateo Latorre Cinto –el seu segon llinatge a vegades citatPinto–, conegut com El de Ayerbe. Havia nascut en 1893 a Ayerbe (Osca, Aragó, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Ayerbe, va ser tancat a la presó d'Osca arran de la insurrecció de desembre de 1933 i el gener de 1934 condemnat a 10 mesos de presó per un delicte de «conspiració per a la sedició». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Tolosa de la CNT. Em 1958 col·laborà econòmicament en la campanya de suport als desertors refugiats al Marroc promoguda pel Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Mateo Latorre Cinto va morir el 6 de juliol de 1966 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), a conseqüència de les ferides patides arran de ser atropellat per un automòbil, i fou enterrat dos dies després.

***

- Enrico Travaglio: El 6 de juliol de 1968 mor a San Francisco (Califòrnia, EUA) el periodista, impressor, editor i propagandista anarquista Enrico Travaglio, també conegut com Henry Travaglio o Eugene Travaglio (Gene). Havia nascut el 2 de setembre de 1876 a Monza (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Giovanni Travaglio, enginyer de renom que va ser nomenat cavaller per la regna Victòria per la seva participació en la guerra de Crimea, i Giuseppina Alberti, filla d'una família benestant milanesa. Passà amb sa família la seva infantesa a Milà (Llombardia, Itàlia). Son pare era molt temps fora de la llar i sa mare fugí amb son amant, el periodista republicà radical Cesare Crespi, primer a Escòcia i després a Nova York (Nova York, EUA), deixant Enrico a Itàlia. En 1885, quan tenia nou anys, es reuní amb sa mare, el seu amant i sa germana petita, Nina, a Staten Island (Nova York, EUA). En 1890 tots s'establiren a San Francisco (Califòrnia, EUA) i assistí a l'Escola Primària per a Nins«George Washington», al barri italià de la ciutat. Quan tenia 14 anys entrà com a grumet de mariner en un vaixell de vela al Pacífic, però va desertar a Sibèria després que el capità del vaixell disparés contra un veler de la tripulació i l'obligués a encobrir l'assassinat, negant-se a signar el quadern de bitàcola. Volia creuar el país i visitar Lev Tolstoi, però no aconseguí arribar-hi. No obstant això, trobà feina en l'equip de l'Expedició Geodèsica Internacional que navegava pel riu xinès Iang-Tsé, on va conèixer un deixeble del geògraf anarquistaÉlisée Reclus, que el va introduir en el pensament llibertari. Posteriorment va fer altres viatges, a Alaska, al voltants del cap d'Hornos, etc. Quan en 1894 retornà a San Francisco, ja convertit en un anarquista convençut, sa mare havia mort i son company Cesare Crespi, després d'haver fet amistat amb Gaetano Bresci, també es decantà pel moviment llibertari. Amb Cesare Crespi fundà el setmanari Secolo Nuovo, la primera publicació anarquista de la Costa Oest nord-americana, que durà fins al gran terratrèmol de Sant Francisco de 1906. També amb Cesare Crespi, l'1 de març de 1900, creà a San Francisco (Califòrnia, EUA) La Protesta Umana. Periodico settimanale dell'anarchismo, revista mensual més intel·lectual de teoria anarquista i literària acostada a les posicions antiorganitzadores i antifederalistes de Giuseppe Ciancabilla, que publicà pocs números. Posteriorment intentà transformar La Protesta Umana en un suplement literari i sociològic del periòdic L'Aurora, que dirigia Ciancabilla, però el projecte fracassà sembla que per motius econòmics. A principis de 1901 es va traslladar a Spring Valley (Illinois, EUA), on Ciancabilla havia portat la redacció de L'Aurora, per intentar de bell nou materialitzar el projecte, però tampoc no reeixí. Aquest mateix any s'establí a Chicago (Illinois EUA), on aprengué l'ofici d'impressor, arribant a ser un caixista de primera categoria. En aquesta ciutat conegué sa primera companya, Frances (Frankie), que havia estat casada anteriorment i tenia tres infants, i amb qui tingué tres nines en comú. En aquestaèpoca ajudà a compondre el periòdic anarquista Free Society. An Advocate of Communal Life and Individual Sovereignty, d'Abe Isaak, al domicili del qual visqué un temps. El 7 de setembre de 1901 va ser detingut, amb altres companys (Jay Fox, Emma Goldman, Hippolyte Havel, Abe i Mary Isaak, Julia Mechanic, Clemens Pfuetzner, Martin Rasnick, Michael Roz, Alfred Schneider, etc.), a Chicago arran de l'atemptat mortal de l'anarquista Leon Czolgosz contra el president dels Estats Units William McKinley del dia anterior, però va ser ràpidament alliberat. El febrer de 1902 fundà a Chicago amb Ciancabilla la nova La Protesta Umana. Rivista mensile discienze sociali, arte e letteratura. En aquesta publicació, eclíptica i positivista, es poden trobar discussions ideològiques, poesies, literatura i sociologia, sempre relacionada amb els grups antiorganitzadors italians (Il Grido della Folla, Giovanni Baldazzi, Nella Giacomelli, Oberdan Gigli, etc.). El 1903 el periòdic i els seus dos editors es traslladaren a San Francisco, on comptà amb el suport dels anarquistes francesos del grup «Germinal», però La Protesta Humana deixà de publicar-se després de la mort de Ciancabilla (16 de setembre de 1904) –l'últim número fou el 23 de l'1 d'octubre de 1904. En 1904 també fundà, amb Samuel Mintz,The Petrel. An Anarchist-Communist Periodical. Segons la policia, en 1905 publicà a San Francisco un «manifest anarquista» titulat 29 luglio, lloant el regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci cinc anys abans. També segons la policia, en vistes a un possible viatge aquell any de la Reina Mare d'Anglaterra als EUA, havia manifestat la idea d'«imitar Bresci», pensant per una banda que no li quedava més d'un any de vida i per altra sentir-se malvist pels companys després de la mort de Ciancabilla, ja que a final de la vida d'aquest havien tingut desavinences. Malgrat les disposicions de vigilància preses sobre la seva persona per la policia, en 1906 les autoritats consulars italianes no tenien notícies seves i des de 1911 va ser donat com a desaparegut. Els intents de recerca es repetiren any rere anys sense cap resultat i en 1933 va ser inscrit en el registre dels«subversius terroristes». El cert és que el gran terratrèmol de 1906 destruí el seu taller d'impremta de San Francisco i s'instal·là a Stockton (San Joaquín, Califòrnia, EUA), sota el nom d'Eugene Travaglio (Gene Travaglio). A Stockton conegué sa segona companya, Juliette Verrel, i publicà, amb A. L. Cole, a partir del 26 de maig de 1906, el periòdic bilingüe (anglès i italià) La Terra. Organo del Popolo, destinat als treballadors del camp de la zona. Cap el 1910 es traslladà amb sa companya a Portland (Oregon, EUA), on treballà de supervisor al taller d'impremta del periòdic The Pacific Monthly, dirigit per Charles Erskine Scott Wood. Poc després s'instal·là a Tacoma (Pierce, Washington, EUA), on treballà de supervisor en un taller d'impremta dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i edità el periòdic Why? A Bulletin of Free Inquiry (1913-1914). A Tacoma conegué Sam Hammersmark i molts wobblies, i al seu domicili residí una temporada William C. Owen. En aquesta època visità amb freqüència la colònia anarquista«Home Colony», on aprengué l'esperanto–en 1966 va escriure uns records sobre el seu pas per la colònia sota el títol Trials of a Noble Experiment. Més tard es traslladà a Seattle (Washington, EUA), on muntà una petita impremta («Olympic Press») i en 1922 edità el periòdic The Dawn. A Journal of Free Expression. A Seattle conegué en 1924 sa tercera companya, Esther Hartz, amb qui tingué un fill, Dalny. A Seattle va fer bona amistat amb Harvey O'Connor, que publicava el periòdic obrer The Record. Entre 1925 i 1926 visqué a Sausalito (Marin, Califòrnia, EUA) i posteriorment s'instal·là amb sa companya a San Francisco. En aquesta època freqüentà la parella Matthew Schmidt (Schmidty) i Beth Livermore, i altres companys anarquistes, com ara Vincenzo Ferrero (John the Cook), Red Jones (Jonesie), Angelo Luca i Domenico Sallitto (Dominick Sallitto). Profundament antibolxevic, trencà amb els companys que es feren comunistes. En 1932 publicà a Geyserville (Sonoma, Califòrnia, EUA) el periòdicThe Geyserville Press. En 1939 les autoritats consulars italianes renovaren les circulars de recerca i la seva fitxa es va actualitzar fins a finals de 1941. Enrico Travaglio va morir el 6 de juliol de 1968 a San Francisco (Califòrnia, EUA); incinerat, les seves cendres s'escamparen a la mar.

***

Necrològica de Federico Lescano apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 d'octubre de 1969

- Federico Lescano: El 6 de juliol de 1969 mor a Pau (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Federico Lescano. De molt jove emigrà buscant feina, sembla, a França i retornà a la Península poc abans de la dictadura de Primo de Rivera. Decidí novament emigrar i s'establí a l'Argentina, on milità en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i s'introduí en el moviment anarquista. El juliol de 1936, arran del cop militar feixista, retornà a la Península i s'enrolà en una batalló de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Greument ferit, va ser evacuat amb ambulància durant la Retirada i ingressat en un hospital de Lió (Arpitània). Un any després va se donat d'alta i s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Pau. Arran d'un accident, va ser ingressat a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on després de vuit dies en coma, va ser traslladat a Pau per morir.

***

Necrològica de Ciriaco Puyo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 d'octubre de 1969

- José Rojo: El 6 de juliol de 1975 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Rojo. Havia nascut cap el 1905 a Alcover (Alt Camp, Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França.

***

Alexandre Sapoundjiev

- Alexandre Sapoundjiev: El 6 de juliol de 1975 mor a Bulgària el militant i propagandista anarquista Alexandre Sapoundjiev. Havia nascut el 18 de febrer de 1893 a Bulgària. Va estudiar Filosofia i després Dret, i ben aviat es va afegir a les files anarquistes. Va ser mobilitzat en 1915 i en juny de 1919 va participar en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). En 1921, després de nombroses detencions, va ser separat definitivament de l'ensenyament, consagrant-se aleshores a la publicació de periòdics clandestins (Anarquista, Pensament Obrer, Societat Lliure). Després del cop d'Estat del 9 de juny de 1923 i de la insurrecció de setembre, va ser de bell nou detingut i empresonat. Un cop alliberat va reprendre les seves activitats de propaganda, però, a causa de la repressió, s'exiliarà a França en 1928 i a Tolosa de Llenguadoc entrarà en contacte amb els anarquistes espanyols i francesos. En 1931, amb l'amnistia, va retornar a Bulgària i va recórrer tot el país reconstruint el moviment llibertari. Després del segon cop d'Estat profeixista de 19 de maig de 1934 es va retirar a la ciutat de Biala, al nord-est de Bulgària, per dedicar-se a la viticultura i al moviment cooperativista. En 1942 encara va ser detingut i empresonat sis mesos. En desembre de 1948 serà novament víctima de la repressió antianarquista, dirigida aquesta vegada pels comunistes. Alliberat, sempre restarà un infatigable militant.

***

Necrològica de Ciriaco Puyo Manero apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 d'octubre de 1969

- Ciriaco Puyo Manero: El 6 de juliol de 1977 mor a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Ciriaco Puyo Manero. Havia nascut cap el 1901 a Valljunquera (Matarranya, Franja de Ponent). Quan era adolescent, durant la dictadura de Primo de Rivera, marxà amb son germà David a França per treballar en una mina d'extracció de talc als Pirineus. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 amb son germà retornà a Valljunquera, on tots dos participaren en la col·lectivitat agrícola de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la primavera de 1937, quan l'ofensiva reaccionària comunista, ambdós van ser detinguts per les tropes estalinistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà a la pedrera de talc de Trimouns, al massís de Taba, i continuà militant en la CNT. Ciriaco Puyo Manero va morir el 6 de juliol de 1977 a Pàmies (Llenguadoc, Occitània), just quan li havien donat el passaport per retornar a la seva terra.

***

Ernesto Bonomini

- Ernesto Bonomini: El 6 de juliol de 1986 mor a Miami (Florida, EUA) el militant antimilitarista i activista anarquista Ernesto Bonomini. Havia nascut el 18 de març de 1903 a Pozzolengo (Llombardia, Itàlia) i de ben jovenet es va interessar per les idees socialistes, esdevenint un actiu antimilitarista. Quan s'engeguen les persecucions feixistes, emigra a França (1922). A París esdevé anarquista i el 20 de febrer de 1924 en un restaurant parisenc, assassina a trets de revòlver Nicola Bonservizi, responsable local del fascio i redactor a París del periòdic feixista L'Italie Nouvelle. Detingut després d'aquest atemptat, pel qual s'arriscava a la pena de mort, va ser jutjat el 24 d'octubre de 1924 a l'Audiència del Sena, on va declarar que amb aquest atemptat volia venjar totes les víctimes del feixisme i que no tenia cap simpatia pel comunisme, que perseguia els anarquistes russos com feia el feixisme italià. Va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats, pena que serà commutada per presó simple. Alliberat el 20 de febrer de 1932, serà expulsat de França en juny. Es va refugiar a Bèlgica alguns mesos abans de retornar a França on va treballar a Lille, a la Llibreria Moderna del seu company Umberto Marzocchi. Detinguts l'abril de 1933, seran condemnats a un mes de presó. De bell nou a París, va ser novament arrestat, a la qual cosa va respondre amb una vaga de fam que va tenir molt de ressò. En 1935 va participar a París en el congrés dels anarquistes italians exiliats. A finals de juliol de 1936 parteix cap a Espanya i pren part activa en la revolució i en la lluita contra el franquisme, formant part del grup «Els Amics de Durruti» i denunciant en el periòdic Guerra di Classe la liquidació dels anarquistes per part dels estalinistes --més tard, en 1947, en Volontà escriurà les seves memòries sobre el Maig de 1937. En abril de 1938 assisteix a París, sota nom fals, a una reunió anarquista, però és detingut i condemnat a un any de presó per haver violat el decret d'expulsió. És internat en el camp de Rieucros i, després d'evadir-se l'abril de 1939, passa a Bèlgica i després al Canadà i als EUA, on trobarà feina de tapisser als estudis cinematogràfics de Hollywood. Als Estats Units continuarà amb la seva tasca antimilitarista i col·laborarà en la premsa llibertària sota el pseudònim de Dick Perry.

***

René Lochu

- René Lochu: El 6 de juliol de 1984 mor a Vannes (Bretanya) el militant anarquista, sindicalista i pacifista René Lochu. Havia nascut el 26 d'agost de 1899 a Vannes (Bretanya) i era fill d'un guarnicioner de ferradures i d'una cantinera, i ell es va fer sastre. Entre 1914 i 1915 sos tres germans grans son mobilitzats i ell ho serà el gener de 1918 en el cos de Marina, essent enviat al Mar Negre i al Mar d'Azov a bord de l'avís La Suippe, on prendrà part l'abril de 1919 en l'evacuació forçosa del port d'Odessa i en el comboi de les tropes contrarevolucionàries del general tsarista Dénikine, i serà testimoni del motí de la marineria del Mar Negre a Sebastopol. Desmobilitzat el gener de 1921, reprendrà el seu ofici de sastre que exercirà a l'Arsenal de la Marina de Brest. És a la Casa del Poble de Brest on descobrirà l'anarquisme i trobarà els seus companys Jules Le Gall, René Martin, Jean Tréguer, Paul Gourmelon, etc., i començarà a militar a partir de 1924 en el Sindicat del Vestit de la Confederació General del Treball (CGT) i en el grup anarquista de Brest. Va prendre part en les activitats del grup artístic de la Casa del Poble i del Teatre del Poble. Com a tresorer del Comitè de Defensa Social de Brest va participar en les accions de suport a Sacco i Vanzetti i en l'ajuda als llibertaris italians que fugien del feixisme. En 1927 va fer amistat amb Nèstor Makhno que va anar a Bretanya de repòs. A començaments de l'agost de 1935 va prendre part en les manifestacions contra els «Decrets de misèria» del Govern, que seran reprimits a sang i foc per l'Exèrcit. L'agost de 1936 va fer costat el Comitè per a Espanya Lliure creat per Louis Lecoin de suport a la Revolució espanyola i per ajudar els refugiats. Quan la declaració de guerra, va difondre el pamflet de Lecoin «Pau Immediata», fet que li implicarà patir un escorcoll judicial que resultarà infructuós. Es va veure obligat a fugir dels bombardeigs intensius sobre Brest i va marxar a Lorient i després a Vannes, on reprendrà la seva militància a partir de 1944. Gran amic de Léo Ferré, serà l'organitzador de les gales de l'artista per Bretanya l'abril de 1968. Léo Ferré li dedicarà una cançó, Lesétrangers, i farà el prefaci del seu llibre de memòries Libertaires, mes compagnons de Brest et d'ailleurs (1983). Va morir alguns mesos després que sa companya Nanette. Existeix un Grup Llibertari René Lochu de la Federació Anarquista creat el setembre de 1996 a Vannes. Una part de la seva interessant correspondència es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Continua...

---

A continuació teniu un resum de la Junta General d’Emser, i de la primera part del ple ordinari del mes de juny. De la segona part en farem un altre article fent èmfasi en els nostres precs i preguntes registrats.

Junta General d’EMSER

1.- Examen i aprovació, si procedeix, del Balanç, Memòria, Compta de Pèrdues i Guanys, proposta sobre el destí dels resultats socials i gestió de l’òrgan d’Administració corresponents a l’anterior exercici social tancat el dia 31 de desembre de 2017. Aprovat per 7 vots a favor (Junts i UMP), 6 abstencions (Tots) i 4 en contra (Alternativa, PP i Regidor no adscrit).

El nostre vot va ser en contra com ja férem l'any passat, ja que consideram que el rumb que porta l'empresa no és el que pertocaria a una empresa municipal.

La gerència fa el que vol ja que no hi ha una direcció política i a més no s'han publicat la memòria d'activitats, ni s'han canviat els estatuts per incloure els representants del treballadors, continuen les irregularitats en les contractacions de serveis com per exemple el d'enginyeria, el pla de residus està embarrancat,... en definitiva, tot segueix igual, per tant he mantingut el vot de l’any anterior.

2.- Lectura i aprovació de l’acta de la Junta, si procedeix, o nomenament d’Interventors per a la seva posterior aprovació. Aprovat per unanimitat.

Marina Llobera (Alternativa), Maria Petra Buades (Tots) i Andrés Nevado (UMP) nomenats interventors per l'aprovació de l'acta de la Junta.

Ple del mes de Juny

I.- PART RESOLUTIVA

1.- Aprovació inicial, si procedeix, del Pressupost General de l’Ajuntament de Pollença per a l’exercici 2018 (Exp. Electrònic ABS 2018/1005). El Batle retira el punt de l’ordre del dia.

Al mes de desembre ja exposàrem quins eren els nostres requisits mínims per a negociar el pressupost: la remunicipalització del servei de neteja i una solució per Can Morató.

L’equip de govern va restar immòbil fins fa ben poc, quan ha començat a preocupar-se pel pressupost, i ha molt fet petites passes, totalment insuficients, per aconseguir que Alternativa permeti l’aprovació del pressupost.

Davant aquesta situació, resulta també difícil d’entendre el fet de portar aquest punt al ple, i que tan sols es pot entendre, vist els comunicats de premsa de l’equip de govern els dies previs, com a una estratègia de pressió cap a Alternativa.

La realitat però és ben clara i senzilla, i aquesta és que el pressupost no està aprovat, per culpa, única i exclusiva de l’equip de govern.

2.- Aprovació, si procedeix, del conveni de col·laboració entre el Consell de Mallorca i l’Ajuntament de Pollença per a la instal·lació i/o adequació d’hidrants per a emergències al municipi de Pollença (Exp. Núm. 2018/6/CONV). Aprovat per unanimitat.

Es tracta d’un conveni per instal·lar 29 nous hidrants i l’adequació de 19 més per a que puguin ser utilitzats pels bombers en cas d’emergència. El conveni seria per 10 anys. El Consell aporta fins un màxim de 138.600 euros per executar l’obra i 5.000 per la redacció del projecte i la direcció. L’ajuntament ha de licitar-ho i en cas de sortir més car afegir el que faci falta, i encarregar-se del manteniment.

Nosaltres a Alternativa votàrem a favor, ja que creiem que aquest conveni és útil i que pot ajudar molt, en cas de que sigui necessari, i esperem que no, en la lluita contra el foc.

Tot i això també vàrem voler fer constar la incongruència que suposa ara voler posar hidrants per poder lluitar contra incendis, quan el que hi havia a la zona d’habitat, el de la canonada que va de Can Puig al Moll, d’alta pressió, va ser retirat per ordre de l’enginyer contractat a dit per EMSER a raó de 28.000 euros. Aquest hidrant va ser llevat teòricament per augmentar la pressió de l’aigua que arribava a la Cala, cosa que no es va aconseguir. En aquells moments sembla que no importava si es pegava foc, i es va fer sense avisar als serveis d’emergència, els quals durant el foc a Síller, pensaven que encara era allà, i que segurament els hauria vengut ben bé. Encara és l’hora que es doni una explicació convincent del tema

Per tant, vot a favor, conscients de la utilitat del conveni, però esperant que el projecte s’adjudiqui a algú que no faci nyaps un darrera l’altre com aquest, o el de mesclar les aigües fecals amb les pluvials a Gommar, ja que a la llarga encara li suposen un major cost a l’ajuntament.

3.- Aprovació inicial, si procedeix, del Pla d’igualtat d’oportunitats entre homes i dones 2018-2021 de l’Ajuntament de Pollença (Exp. ABS núm. 2018/2595). Aprovat per 9 vots a favor (Alternativa, Junts i UMP) i 8 abstencions (Tots, PP i Regidor no adscrit).

Evidentment, el nostre vot va ser favorable. Creiem que és imprescindible a un organisme com l’Ajuntament tenir un pla d’igualtat, ja que no sembla possible, ni coherent, intentar implantar amb èxit mesures en favor de la igualtat al poble, si no s’apliquen dins els propi ajuntament.

I per molt que a l’Ajuntament, tant a nivell d’accés com en les condicions i realitats del dia a dia, a nivell legal, semblin indicar que ha d’existir una situació de total igualtat, la tasca de l’empresa encarregada de redactar el pla ens ha mostrat que si que n’hi ha.

Hi ha segregació horitzontal, amb tasques i àrees feminitzades i altres masculinitzades, hi ha diferències segons el tipus de personal i la seva relació amb l’ajuntament, hi ha desequilibris en el referent a la representació legal dels treballadors, en quan als cursos de formació, certa “bretxa salarial” en alguns aspectes, falta de protocols per casos d’assetjament sexual ni mesures en casos de violència de gènere, falta de formació,… o hi ha tan sols 5 regidores a aquest ple.

Creiem que l’empresa ha fet una bona tasca, sobretot a l’hora de fer el diagnòstic, que probablement sigui el més complicat, i creiem que les accions, si s’apliquen, poden ajudar a millorar la situació i aconseguir els objectius específics que el pla també estableix.

Problemes? Idò, la seva aplicació. A l’Ajuntament l’àrea d’igualtat podem dir que no existeix, hi ha regidoria, però ja està. La tasca fins ara, l’ha feta una jove qualificada, la qual no tendrà continuïtat. A més el pla està dissenyat per tres anys, i per tant hauria estat interessant que es fes a principis de legislatura, i no ara, que ja estam al darrer any, i vendrà el període electoral, nou govern, canvis, …. I el pla se’n ressentirà a la seva aplicació.

Però bé, tots i aquests dubtes, consideram que és una bona i necessària eina, que esperem ajudi a millorar l’Ajuntament, i que també serveixi com a experiment i pràctica, per en un futur aplicar plans d’igualtat a altres àmbits municipals.

4.- Moció presentada pels grups municipals Junts Avançam i Unió Mollera Pollencina de suport al desenvolupament, respecte i visibilització de la diversitat sexual i gènere, fent palesa l’aprovació de la Llei per a garantir els drets de lesbianes, gais, trans, bisexuals i intersexuals i per eradicar la lgtbi fòbia. Aprovat per 15 vots a favor (Alternativa, Junts, Tots i UMP) i 2 abstencions (PP i Regidor no adscrit).

Una moció per adherir-se a una Declaració Institucional de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies, i també a una moció proposada per l’Associació Benamics, així com també la proposta de penjar la bandera del moviment lgtbiq als edificis municipals.

Com no podia ser d'una altra manera votàrem a favor de la moció. Tot i que és cert que sempre hem considerat que les victòries s’aconsegueixen lluitant al carrer, no és menys cert, que qualsevol cosa, qualsevol gest, pot ajudar a la visibilització i augmentar les passes cap a la total normalització.

5.- Dació de compte de les resolucions de Batlia contràries a les objeccions formulades de conformitat amb el disposat a l'article 218 del Reial Decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març, pel qual s'aprova el text refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals (TRLHL), en redacció donada per l'article 2 de la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l'administració local (LRSAL). No es vota

Entre Ajuntament, Residència, Ràdio i Escola de Música 562.893,13 euros! 163 pàgines de factures irregulars!

En aquest punt ja no sabem que hem de dir, ja que tanmateix no aconseguirem res.

Ja ho hem vist i sentit tot, que si calendaris de regularització, que si el batle entonant el mea culpa dient que s’havien de posar les piles amb el tema, que si el batle presumint del que han fet amb el tema, si, també els hem sentit presumir a aquest tema. Un té la sensació amb aquest tema, que tot ja està dit, de la nostra part, i que per desgràcia tot està fet per la seva.

Per tot això decidirem no entrar a valorar els contractes i totes les factures perquè és absurd, una pèrdua de temps.

L’equip de govern per poc que falti per acabar la legislatura s’ha de posar a fer feina d’una vegada i mirar d’acabar la legislatura d’una manera un poc digne, i que amb aquesta tema, el pròxim govern municipal no es trobi el mort, que ara mateix hi ha.

Propostes/Mocions d’urgència.

6.- Moció en relació al descompte de resident al 75% per als vols amb la Península. Aprovada per vots a favor (PP, Tots, Junts, UMP i Regidor no adscrit) i 2 abstencions (Alternativa).

La moció demana un descompte del 100% de les taxes aeroportuàries i que el descompte del 75% sigui efectiu l'1 de juliol.

En aquest cas optàrem per una abstenció. I ho vàrem fer per coherència, tot i estar a favor del contingut. Aquesta moció no respon més que a la campanya del PP en contra del govern central, i que ha posat en altres ocasions, no molt llunyanes, ("ses Illes són meves) totes les traves possibles a aquest descompte. Per tant, no podiem fer-li el joc al Partit Popular i calia votar en contra.

Encantada de participar al porfoli de la revista AFUDigital (Revista Asociación Fotográfica de Úbeda), amb els companys de la Real Sociedad Fotográfica.

 

 

 

Podeu veure la revista al complet a https://issuu.com/afudigital/docs/revista_afudigital_22_issuu

"D'ençà el juliol de 1936 manaven en el poble les autoritats feixistes 'elegides' per la força de les armes i sostingudes, durant més de quaranta anys, pels fusells de la Guàrdia Civil". (Miquel López Crespí)

Sa Pobla i el franquisme

Aleshores sa Pobla era "La Puebla". Haureu endevinat que parlam dels anys cinquanta. Vivíem enmig del reialme victoriós del franquisme i del més ranci nacionalcatolicisme. El Papa Pius XII imperava damunt tot l'orbs catòlic (sa Pobla inclosa). Ja mancava poc per al Concili Vaticà II i la profunda reforma que iniciaria Joan XXIII. El 1949 sa Pobla rebé la visita de la Verge de Lluc. Murta i brins d'olivera enmig dels carrers. Estols de beates anant amunt i avall. Càntics i rosaris a la l'església. Misses concelebrades. La Verge de Lluc va ser designada batlesa honorària. Es bastí una capella especial que va ser beneïda a mitjans dels anys cinquanta. Mentrestant nosaltres formàvem en el pati de l'escola i ens feien cantar aquella munió d'himnes dels vencedors en la guerra civil, drets, arrenglerats davant la porta de cada aula, sense poder moure'ns tot el temps que durava la tortura. Aleshores (1957) només arribaven a sa Pobla uns tres-cents diaris (per a una població de deu mil habitants).

D'ençà el juliol de 1936 manaven en el poble les autoritats feixistes "elegides" per la força de les armes i sostingudes, durant més de quaranta anys, pels fusells de la Guàrdia Civil. Dècades de setmanes santes que volien ser silencioses, "profundes" (nosaltres, els al·lots, anàvem a veure els diferents "passos" tot esperant els caramels que familiars i amics ens donarien). Misses i comunions diàries. Eternes prèdiques dels sacerdots (especialment dels reverends Antoni Aguiló i Jaume Vallès) contra el "ball d'aferrats", les pel·lícules que no fossin qualificades (pecat mortal les qualificades amb un 3 o un 3R en el portal de l'església!). Oficis de més d'una hora de durada. Predicacions per a salvar el món del comunisme. Més oficis solemnes en el dia de la Sagrada Familia. Cursets de cristiandat (la República havia volgut enterrar el catolicisme; ara es tractava de lluitar contra aquella herència de maçons i marxistes).

L'obligatòria assistència a les activitats de la Sección Femenina de F.E.T. y de las J.O.N.S., si una al·lota es volia treure el certificat d'haver fet el Servicio Social. Deien els anuncis publicats en la premsa local: "Presentar a la Delegada Local de F.E.T. y de las J.O.N.S certificado de nacimiento, expedido por el registro civil. Certificación de residencia del Ayuntamiento. Dos fotografías de carnet y 27 pesetas en metálico". Activitats del Secretariado de Caridad. Els pobres de sa Pobla. Deia la premsa local: "Ha sido entregado a todos los pobres de nuestra Parroquia el correspondiente aguinaldo navideño. Es altamente satisfactorio y conmovedor ver las caras alegres y risueñas de los pobres al ver cubiertas sus necesidades para pasar las fiestas más entrañables del año". Excursions al monestir de Lluc (més ofrenes a la Verge, més rosaris) organitzades per la Delegación Provincial de Sindicatos (la delegació local recollia diners per a bastir un nou tron a la Verge). A l'estiu, els joves de l'Institut hem d'anar unes setmanes al Campamento de la Victoria (més bona nota en l'assignatura Formación del Espítiru Nacional) i restar en mans dels dirigents feixistes del Frente de Juventudes. Sortides en tren cap a Inca on hi ha concentració de tots els joves de l'Illa. Obligats a cantar el Cara al sol una i mil vegades. Montañas nevadas, Yo tenía un camarada, enmig de la mirada complaent dels sacerdots que ens acompanyen i que, a la Victòria, ens faran resar cada dia per Franco i José Antonio. Des de la trona, cada diumenge, propaganda de les eternes excursions a Lorda. Per Sant Josep se celebrava el Día del Seminario (preservar la fe contra els comunistes que a Rússia i a la Xina mataven i torturaven els missioners, explicaven). Conferència del professor de Formación del Espíritu Nacional que conta les barbaritats d'indis i negres, la incultura dels països africans (mengen carn humana, adoren animals... sort dels missioners que els hi porten la fe autèntica!).

Dia 23 de març de 1957 ingressen en el noviciat de Religioses Franciscanes (a Pina) dues allotes pobleres: na Micaela Socies Socies i n'Antònia Comas Comas. Per primera vegada ens fem conscients dels atacs que es fan des de la trona contra els jueus ("que mataren Nostre Senyor Jesucrist"). Alguns veïns ens ensenyen els cognoms dels xuetes. En el Campamento de la Victoria, els monitors feixistes ens expliquen que "los judíos hacen olor". Primeres lliçons pràctiques de racisme i xenofòbia. A les nits els més bèsties dels nostres companys es dediquen a pintar la cara d'alguns allots suposadament "xuetes" amb pasta de dents. Insults contra els Aguiló-Forteza-Piña o Bonnín (per dir només un parell de cognoms). Exposició de "flores y plantas" organitzada per la Sección Femenina. Festa de la Congregación de las Hijas de María. Més cursets de la Sección Femenina de F.E.T. y de las J.O.N.S. "para promocionar la mujer de La Puebla" (trenta alumnes participen en un curset de religió, confecció de vestits, puericultura i cultura general).

L'escriptor Guillem Cabrer ens informava en el seu opuscle L'església mallorquina i els intel.lectuals dels anys 70 (Ciutat de Mallorca, 1980) del ferotge control que l'Església vencedora en la guerra civil, l'església de la croada i el nacionalcatolicisme, exercia sobre l'ensenyament a les Illes, sobre la vida dels mallorquins en general. A Ciutat, amb ajut del règim i del capital (especialment de can Verga, en el cas dels frasciscans) es basteixen els edificis dels frares del Bavarall, de Madre Alberta, el de les Agustines, de les Teresianes, el de la Immaculada, les ampliacions dels col.legis dels Jesuïtes, Teatins, etc, etc.

Els seminaris tenien una importància cabdal pel que fa a l'educació del poble mallorquí. Hem de pensar -com molt bé explicava Guillem Cabrer- que "la situació acadèmica mallorquina de la postguerra era, senzillament, desoladora. Molts de professors de reconeguda vàlua havien estat purgats, l'ensenyança laica era temuda, les escoles nacionals havien estat desacreditades, els instituts eren mal vists pels ulls de la bona societat...". Molts fills de pagesos -i bona part de la fornada d'escriptors dels anys setanta- s'eduquen en els seminaris d'aquella època. Concretament en el Diocesà, el dels Franciscans, el dels Sagrats Cors, el dels Teatins, el de la Missió i el de La Salle. El Bisbe Hervàs impulsa la creació d'un Seminari Nou i dels famosos "Cursillos de Cristiandad". Hervàs es traslladat a Ciudad Real i l'any 1955 pren possessió de la mitra mallorquina Jesús Enciso Viana.

Enciso Viana consolida la idea dels "Cursillos de Cristiandad" i esdevé columna vertebral del poder de la dictadura feixista a Mallorca. Organitza el control dels creients en aquesta línia d'exaltació del franquisme. Són conegudes de tothom les seves normes i directrius emeses en cartes pastorals: sobre la moralitat en les platges; referent a l'Acció Catòlica; organitzant manifestacions marianes, les famoses setmanes de la joventut i les processons multitudinàries; recomanant a ecònoms i vicaris el control sobre la pràctica dels feligresos, mitjançant un arxiu secret on se'n recollís l'assistència a missa i la freqüència amb què rebien els sagraments...

De totes maneres potser el més perdurable d'aquest pontificat nacionalcatòlic hagi estat la creació i consolidació del Seminari Nou, ubicat a la possessió de Son Gibert, en el Rafal. El primer Rector d'aquest Seminari va ser Francesc Payeres, que després seria substituït per Pere Sureda (juny de 1960). Des del curs 1956-1957, tots els alumnes de l'antic Seminari ja es troben en el nou.

Molts dels escriptors educats en aquests seminaris es rebel·len i amb el temps van bastint una obra ben diferent d'aquella que els seus professors haurien volgut. Enfront d'una moral closa, com havien rebut, ens parlaran d'uns costums lliures; enfront d'un Déu creador posen l'ateisme i el materialisme; enfront d'una llengua oficialment imposada, defensen, estudien, aprenen i publiquen en una llengua pròpia. ¿Qui són aquests escriptors revoltats contra la falsa moral imposada per una Església al servei de la dictadura franquista? Guillem Cabrer ens parla de Gabriel Janer Manila, Josep Massot i Muntaner, Sebastià Mesquida, Joan Moll, Jaume Santandreu, Guillem Frontera, Pere Orpí, Biel Moll, Jaume Oliver, Joan Miralles, Joan Bestard Comes, Pere Llabrés, Francesc Barceló...

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell Insular de Mallorca- Ajuntament de sa Pobla, 2002)

Anarcoefemèrides del 7 de juliol

Esdeveniments

Incendi pels petroliers de la illeta de cases del carrer del Mercat segons La Ilustración Española y Americana del 24 de juliol 1873

- Revolució del Petroli: El 7 de juliol de 1873 a Alcoi (l'Alcoià, País Valencià), important centre tèxtil, comença una insurrecció de caràcter internacionalista que durarà uns dies i que serà anomenada El Petroli. Els litigis venien de l'any anterior, quan diverses vagues de fusters i de ferrers van atreure més de tres mil d'obrers a les societats obreres de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de la comarca i enfront de les quals, el gener de 1873, es va crear, amb el suport de la patronal, un Cercle Catòlic d'Obrers; a més a més s'ha d'afegir l'exemple del moviment insurreccional cantonalista que s'estava escampant arreu de la Península. El 7 de juliol de 1873 els treballadors d'Alcoi, convocats per la Comissió Federal de l'AIT, que s'havia traslladat a Alcoi a partir del gener de 1873 arran del Congrés de Còrdova, es van reunir en assemblea a la plaça de Toros per reivindicar la reducció de jornada a vuit hores de feina i l'augment del salari de quatre a sis rals per dia. Davant la negativa de la patronal, es va convocar per l'endemà una vaga general que inicialment comptà amb la neutralitat de l'alcalde republicà federal Agustí Albors Blanes (Pelletes). Subornat per la patronal amb 60.000 pessetes, Albors va telegrafiar al Govern Civil d'Alacant i va demanar la vinguda a la ciutat d'una columna militar, alhora que publicà un ban antiobrer. El 9 de juliol una comissió obrera, formada per Vicente Fombuena, Tomàs Montava, Severiano Albarracín, Juan Chinchilla i Rafael Abad Seguí, es va entrevistar amb l'alcalde amb la intenció que l'Ajuntament dimitís i que els obrers es fessin càrrec del govern municipal. Albors va respondre ordenant una descàrrega contra els més de dos mil obrers que es trobaven congregats a la plaça central de la ciutat i que es va cobrar la vida de dos internacionalistes, a més de deixar 20 ferits. Durant les hores següents, va haver altres quatre morts i 20 ferits més. Algunes cases veïnes a l'ajuntament, on s'havien refugiat les autoritats, i algunes fàbriques són incendiades, d'aquí el nom que rebrà la insurrecció: El Petroli. Els intents de mediació resultaren infructuosos fins que la força pública i alguns patrons van esgotar la munició. Després de 20 hores de combats, la Guàrdia Civil es rendeix i aleshores la multitud va penetrar a l'ajuntament. Albors va morir d'un tret i quatre guàrdies i dos patrons van ser ferits, no se sap si durant el combat, com deien les fonts internacionalistes, o assassinats, com diran les governamentals. El poble va elegir un Comitè de Salvació Pública, presidit per Severiano Albarracín, que va governar Alcoi durant tres dies i que va detenir 42 fabricants que havien disparat contra la multitud, alliberant-los tres dies després. El 12 de juliol va circular la notícia que una columna militar comandada pel general Velarde s'acostava a Alcoi; aquest mateix dia van arribar a la ciutat el governador d'Alacant Josep Maria Morlius i una comissió madrilenya presidida pel diputat Cervera. Durant la nit del 12 de juliol, els caps de la insurrecció, temorosos, van fugir de la ciutat. Tot semblava que s'havia calmat després de fer-se càrrec del govern municipal una comissió mixta d'obrers i de patrons, i després que els obrers armats es lliuressin sense resistència sota la promesa d'una amnistia. Però es va desencadenar una campanya de premsa, a la qual no era aliè el ministre d'Estat Eleuterio Maisonave, que parlà de «caos», d'assassinats i de violacions. Mentrestant molts patrons n'havien fugit. Poc a poc la normalitat va imposar-se amb els bans dels dies 21 i 23 de juliol del nou alcalde Tomás Maestre. La patronal, no obstant, clamava venjança i el 13 de setembre, ja amb Castelar en el Govern, es va nomenar un jutge especial i un comandant militar; la ciutat va se presa per l'exèrcit i dos dies després 129 treballadors van ser detinguts i portats al castell d'Alacant, on quatre anys més tard encara estaven tancats sense haver estat jutjats. En 1878 encara hi havia 93 presos i 80 havien estat alliberats sota fiança; un dels detinguts va sortir 10 anys després dels fets. En total uns 700 obres van ser jutjats, fins i tot menors entre 12 i 17 anys. La Revolució del Petroli va suposar el trencament d'acció entre republicans i anarquistes.

Revolució del Petroli

***

Portada d'un número de La Internacional

- Surt La Internacional: El 7 de juliol de 1878 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número del setmanari anarquista La Internacional. Semanario consagrado exclusivamente a la propaganda teórico-práctica del socialismo para la defensa de los pueblos, redención de la classe obrera y proletaria, emancipación de la muger y organización agrícola-industrial de la República, cuyo lema es«Igualdad, Progreso y Solidaridad». Siempre ha sido y serà nuestro pendón la Verdad, la Justicia y la Razón. Ja des dels primers números deixà molt clar els seus principis: «El nostre programa: l'anarquia social, l'abolició de tots els governs i la revolució social.» Molt influenciada pel socialisme de Charles Fourier i la Comuna de París, el revolucionari anarquista Francisco Zalacosta, membre de «La Social», secció de l'Associació Internacional del Treball (AIT), fou el responsable d'aquesta publicació. Hi col·laboraren Joaquín Flores, Jesús León García, Evaristo Meza, José Muñúzuri, Pedro Ordóñez, Plotino Rhodakanaty, José Rico, Félix Riquelme, Esther Sosa, Francisco Tijera, Ricardo Velatti i Francisco Zalacosta, entre d'altres. Aquest periòdic rebé les crítiques del periodista Francisco G. Cosmes, qui argumentava que la«revolució social» perseguia la supressió del treball. Publicà en tots els números el «Programa Internacionalista» en 12 punts: 1) República Social Universal. Una i indivisible; 2) Solució del Govern en Contracte Social; 3) Administració Municipal autonòmica; 3) Llei agrària per a la delimitació i amollonament dels terrenys amortitzats; 5) Liquidació dels interessos urbans; 6) Reemplaçament de l'Exèrcit per falanges industrials; 7) Emancipació de rehabilitació i educació integral de la dona; 8) Neutralització de la potència explotadora del capital sobre el treball; 9) Anivellament gradual i equilibrat de la propietat; 10) Abolició del salari i mentrestant intentar mitjançant la vaga d'apujar els jornals industrials i agrícoles; 11) Organització dels Falansteri Societari i formació de bancs territorials per a la reglamentació del treball i l'assegurament de la venda del productes; i 12) Zona lliure oberta al mercat de tots els països del món. Alguns petits textos es publicaren en nàhuatl. En sortiren, com a mínim, 14 números –a partir del número 8 fou l'òrgan de «La Social»–, l'últim conegut el 6 d'octubre de 1878. En 1975 el Centre d'Estudis Històrics del Moviment Obrer Mexicà n'edità una edició facsímil dels números conservats.

***

Premsa anarquista

- Surt Le Cri Typographique: El 7 de juliol de 1891 surt a París (França) el primer número del periòdic anarquista Le Cri Typographique. Organe corporatif indépendant bimensuel. L'impressor gerent en fou A. Carteron. Es publicaren 13 números, l'últim el 25 de juliol de 1892, i els articles no anaven signats. En 1901 sortí una nova sèrie, que portà com a subtítol «Organe corporatif indépendant d'avant-garde syndicale des travailleurs du livre», i de la qual s'editaren cinc números.

***

Portada d'un número de Le Réveil

- Surt Le Réveil: El 7 de juliol de 1900 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bilingüe francoitalià Le Réveil. Socialiste-anarchiste / Il Risveglio anarchico. A partir de l'1 de maig de 1913 portarà com a subtítol Communiste anarchiste i a partir de l'1 de maig de 1926 Anarchiste. El fundador i principal redactor en va ser Luigi Bertoni, i van aparèixer nombrosos articles d'Errico Malatesta. Les parts franceses i italianes són totalment diferents i no s'adrecen al mateix públic ja que els articles tracten temes distints. La part francesa és més teòrica i ideològica. El periòdic se situa en la tradició bakuninista i de les seccions antiautoritàries de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i exposar especialment les tesis anarcosindicalistes de Malatesta. En van sortir 1.054 números, l'últim el del 24 d'agost de 1940.

***

Roda de premsa de Terra i Llibertat al Talaiot Corcat

- Ocupació de sa Dragonera: El 7 de juliol de 1977 (7-7-77) el grup llibertari mallorquí Terra i Llibertat ocupa pacíficament l’illa verge sa Dragonera (Illes Balears) tot intentant amb aquesta acció evitar-ne la urbanització per part de l’empresa constructora valenciana PAMESA (Patrimonial Mediterránea Sociedad Anónima), depenent de la Banca Mas Sardà, que l’havia comprat en 1974 amb aquesta finalitat: edificar-hi cinc complexos residencials de xalets de luxe per a una població de fins a 4.000 persones i amb un casino, un port esportiu amb més de 600 punts d’amarratge, un port de serveis, de dues plantes potabilitzadores, una estació depuradora d’aigües residuals, una planta de trituració i empaquetat de fems, diversos vials per a vehicles elèctrics, i un heliport, allò que aquesta empresa anomenava«urbanització ecologista» i«exemple de sostenibilitat». Aquesta ocupació, que ha passat a la història de l’ecologisme mallorquí com a una fita cabdal, va tenir una àmplia repercussió mediàtica estatal i fins i tot internacional. El comitè de suport als ocupants de l’illa feia les assemblees i les rodes de premsa al bar palmesà Talaiot Corcat (carrer d’Antillón, 1), nom també d’un grup juvenil que s’hi reunia i que es va sumar a l’acció. Entre la cinquantena de persones que van ocupar l’illa podem destacar el periodista Basilio Baltasar, el pintor Miquel Barceló, el poeta Leopoldo María Panero, l’editor Enric Mus, els fotògrafs Eduard Miralles i Bernat Cabot, l’arquitecte Antoni Alomar, l’advocat Carles Roig, els polítics Felip Esteve i Josep Manchado, Jaume Oliver, Lisa Steward, Antoni Llompart, Margalida Escalas, Pau Pocoví, Montserrat Pujolà, Catina Cardell, Jordi Real, Paco Marina, Germán Fernández, Antoni Cau, Antoni Planells, Neus Ribes, entre altres. El Grup d’Ornitologia Balear i de Defensa de la Natura (GOB), un dels grups ecologistes que més tard seran dels més importants de l’Estat espanyol, patirà per mor del fet de l’ocupació una crisi interna sorgida arran de la decisió de donar o no suport a l’acció, cosa que farà finalment, gràcies a l’empenta de directius com Jesús Jurado, Francesc Moll, Gabriel Pomar Verd, entre altres, i en contra del sector que n'acceptava la urbanització mentre es respectessin els penya-segats per a la conservació del falcó marí. L’endemà de la «presa» de l’illa la Guàrdia Civil va desembarcar per a fer-se càrrec de l’afer i vigilar els ocupants, però se’n va desinhibir. L’illa també va ser visitada per Eduardo Merigó, subsecretari d’Ordenació del Territori i Medi Ambient del Govern d’Adolfo Suárez per prendre nota de les reivindicacions. El 18 de juliol la major part dels ocupants van abandonar l’illa per poder dedicar-se a tasques de propaganda i conscienciació; els últims partirien el 25 de juliol, el mateix dia que 4.200 signatures donaren cos a un recurs d’alçada contra l’aprovació de la planificació urbanística de l’illa. Durant els dies de l’ocupació es van realitzar manifestacions a Palma i a Andratx, i el 20 de juliol es va produir una càrrega policíaca a la plaça de Cort de Palma que es va saldar amb un ferit lleu. El 29 de juliol el ple la Diputació va sol·licitar un estudi per analitzar les possibilitats de creació d’un parc natural a sa Dragonera. A finals de desembre de 1978 i principis de 1979 l’illa va ser novament ocupada ja que no s’havia aconseguit encara aturar el projecte urbanitzador, alhora que les protestes de carrer s’accentuaven. El 21 de gener de 1984 la Sala Contenciosa Administrativa de l’Audiència Nacional va fallar a favor del GOB, que va portar la lluita legal per la conservació de l’illa, deixant sense efecte l’Ordre ministerial de 21 de novembre de 1980 per la qual permetia que PAMESA urbanitzés sa Dragonera. El 29 de desembre de 1987 el Consell Insular de Mallorca va comprar al Banc de Bilbao, al qual s’havia integrat la Banca Mas Sardà, l’illa i els illots que conformen l’arxipèlag per 280 milions de pessetes i el 26 de gener de 1995 tot l’arxipèlag va ser declarat Parc Nacional pel Govern de les Illes Balears.

Naixements

Vera Figner (1883)

- Vera Figner: El 7 de juliol --25 de juny segons el calendari julià rus de l'època-- de 1852 neix a Tetiushi (Kazan, Tartària, Imperi Rus) la revolucionària narodnik, bakuninista i socialista revolucionària Vera Nikolayevna Figner. Filla d'una família aristocràtica, fou la major de sis germans. Entre 1863 i 1869 s'educà a l'Institut de Senyoretes Rodionovsky de Kazan. En 1870 es matriculà a la Universitat de Kazan per estudiar medicina i aquest mateix any es casà en un matrimoni de conveniències amb el magistrat A. V. Filippov. Entre 1872 i 1875 amplià els estudis mèdics a la Universitat de Zuric (Suïssa). Influïda per Sofia Bard i Mark Natanson, en 1873 entrà a formar part del grup «Frichi» --de l'anglès Free, lliure--, de caràcter bakuninista i que esdevindrà el nucli de l'Organització Socialrevolucionària Panrussa, i s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1874 es matriculà a la Universitat de Berna i conegué P. L. Lavrov i Mikhail Bakunin. El desembre de 1875, ja divorciada del seu marit i quan la repressió tsarista copejà durament el moviment revolucionari, tornà a Rússia per continuar la lluita i un anys més tard entrà a formar part dels grups narodniks (populistes), amb Juri Bogdanovitx entre d'altres, i en «Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat). En 1876 participà en la manifestació de revolucionaris de Kazan a Sant Petersburg. Entre 1877 i 1879 va fer d'infermera i dirigí la propaganda revolucionària als pobles de la zona de Samara i Saratov. En 1879 prengué part en el Congrés de Voronezh de «Zemlia i Volia». En 1879, després de la divisió de «Zemlia i Volia», formà part del Comitè Executiu de la nova organització «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble) --amb Alexander Mikhailov, Aleksandr Kviatkovski, Andréi Zheliabov, Sofiya Perovskaya, Nikolái Morozov, Mijaíl Frolenko, Lev Tijomirov, Aleksandr Barannikov, Anna Yakimova i Mariya Oshanina, entre d'altres--, destacant en les activitats de propaganda entre intel·lectuals, estudiants i militars a Sant Peterburg, Kronstadt i el sud de Rússia. En aquesta època participa en la revista Rabotnik (Treballador). Poc després, fou un dels creadors de la secció militar de «Narodnaia Volia», encarregada d'organitzar atemptats contra el tsar. Participà directament en la planificació de l'assassinat d'Alexandre II en els atemptats d'Odessa de 1880 i de Sant Petersburg del 13 de març de 1881 que reeixí. Aconseguí fugir de la repressió i desplegà la seva tasca propagandística a Odessa. Com a únic membre del Comitè Executiu de «Narodnaia Volia» en llibertat, intentà ressuscitar el moviment a partir de 1882. El 10 de febrer de 1883, traït per l'infiltrat policíac Sergei Degaiev, fou detinguda a Jarkov. El 28 de setembre de 1884 fou condemnada a mort pel Tribunal Militar del Districte de Sant Petersburg en el«Judici dels Catorze», però la sentència fou commutada, gràcies a la intercessió del periodista Niko Nikoladze, a treballs forçats a perpetuïtat a Sibèria. Passà 20 mesos abans del judici empresonada en règim d'incomunicació a la fortalesa de Pere i Pau (Sant Petersburg); després 20 anys a la fortalesa de Schlüsselburg, fins al setembre de 1904, temps en el qual escriví poesia i organitzà protestes col·lectives contra el règim carcerari; i finalment deportada a Arkhangelsk i després a Nizhny Novgorod. Amnistiada en 1905 pel tsar Nicolau II, en 1906 pogué marxar a l'estranger amb un permís per tractar-se mèdicament, on creà comitès d'ajuda als presos polítics russos en diferents ciutats europees, recaptà diners i publicà un fullet sobre les presons russes que fou traduït a diversos idiomes. Entre 1907 i 1909 milità en el Partit Social-Revolucionari, però deixà l'eseristes quan es descobrí que el destacat militant Jevno Azef era un agent doble. En 1915 tornà a Rússia, però fou detinguda a la frontera, jutjada i condemnada a la deportació a Nizhny Novgorod sota vigilància policíaca. El desembre de 1916, gràcies al seu germà Nicolau, solista dels Teatres Imperials, se li permeté viure a Sant Petersburg. Després de la Revolució d'Octubre de 1917, en la qual no participà perquè no va acceptar la manera com es portava a terme, començà a redactar el seu llibre autobiogràfic Sapexatlionnii trud(Memòries d'una revolucionària), que tingué un granèxit i que fou traduït a molts idiomes. En aquests anys, sempre crítica amb el govern bolxevic, formà part de la Societat d'Expresos Polítics i Exiliats i col·laborà en la revista Katorga i ssilka(Katorga i exili). També va escriure una sèrie de biografies de narodniks i diversos articles sobre la història del moviment revolucionari rus de la dècada de 1870 i 1880. A partir de 1921 presidí la«Comitè per a la memòria de Kropotkin», radicat al Museu Kropotkin. En 1927 participà en el documental Padenie dinastii Romanovych, d'Esfir Shub. En 1931 fou processada per l'estalinisme, però visqué en llibertat a Moscou sota l'estreta vigilància de les autoritats soviètiques. Vera Figner va morir el 15 de juny de 1942 a Moscou (Rússia) i fou enterrada al cementiri moscovita de Novodevichy.

***

Foto policíaca d'Ernest Dellebecq (ca. 1894)

- Ernest Dellebecq: El 7 de juliol de 1857 neix Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'ebenista anarquista Ernest Louis Josep Dellebecq, també citat Delebecq o Delebecque, i que va fer servir el pseudònim Jules-MarieLegoff. Per les seves activitats anarquistes, a començament de la dècada de 1880 es refugià, amb sa companya i sos cinc infants, a Londres (Anglaterra). En 1881 era membre de la Secció Francesa de la Internacional Anarquista a Londres. Al seu domicili londinenc del 28-30 Fitzroy Street, s'albergaven nombrosos militants anarquistes exiliats (Bouchard, Louis Girard, Lacoste, Étienne Marie Maréchal, Jacques Meunier, Louise Michel, Ravel, Charlotte Vauvelle, Antoine Vignaud, etc.) i cada diumenge es realitzaven reunions amb altres companys, com araÉmile Pouget, François Duprat, Errico Malatesta, Santo Magrini, Jules Renaud, Armand Lapie, Clovis Sicard, Antoine Vignaux i altres. En 1890 en aquest domicili es creà l'Escola Anarquista Internacional, de la qual va ser secretari, i de la qual formaren part destacats anarquistes (Louise Michel, William Morris, Errico Malatesta, Piotr Kropotkin, Gustave Brocher, Rachel McMillan, Agnes Henry, Florence Dryhurst, Belgrave, Auguste Coulon, etc.). L'endemà de l'atemptat anarquista al Cafè Véry de París (França) el juliol de 1892, el seu domicili va ser escorcollat per la policia londinenca; també ho fou l'abril de 1894 a resultes de l'atemptat del restaurant parisenc Foyot. Cap el 1894 albergà Étienne Marie Maréchal i Edmond Lémée. Aquest mateix any el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1897 encara residia a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Manuel Buenacasa

- Manuel Buenacasa Tomeo: El 7 de juliol de 1886 neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Buenacasa Tomeo. En 1900 va ser enviat al seminari franciscà de Villanueva del Ariscal (Sevilla), el que va abandonar cinc anys més tard convertit a l'ateisme. Entre 1905 i 1906 va viure a Saragossa fent de fuster i va ser secretari de la Societat d'Obrers; poc després romandrà sis mesos empresonat per les seves activitats polítiques. En 1910 va dirigir el periòdic Cultura y Acción, i aquest mateix any es casa, però el mateix dia de la boda --altres fons daten el fet el setembre de 1911 arran d'una vaga general contra la guerra del Marroc-- ha de fugir cap a França, instal·lant-se a Lorda (Occitània), i després al Regne Unit. A Londres coneixerà Errico Malatesta. Va retornar amb l'amnistia de 1914 i es va instal·lar a Barcelona, on va conèixer Anselmo Lorenzo, Àngel Pestaña i Salvador Seguí; però de bell nou va haver de fugir en 1915. A París formarà part del Comitè de Relacions Anarquistes Internacionals. El 1916 va viatjar a Lausana (Suïssa) on es va entrevistar amb Lenin i Zinov'ev. De retorn a Espanya va ser empresonat i després de passar per les presons de Sant Sebastià, Gijón, Saragossa, Madrid i Barcelona, va recobrar la llibertat en 1918. Aquest any, va representar la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors de València; va assistir al Congrés de Sants, de juny en representació del Sindicat de Fusters de Barcelona; va fer mítings a Saragossa amb Ángel Pestaña; va ser membre del Comitè Regional català; i va assumir la secretaria nacional de la CNT portant a terme una gira de propaganda per Llevant i Andalusia que el portarà a la presó. Entre 1918 i 1919 va mantenir correspondència, com a secretari de la CNT, amb Largo Caballero amb la finalitat d'estudiar una possible fusió CNT-UGT, i més tard una entrevista, sense èxit, amb Pablo Iglesias per impedir l'arribada d'un militar colpista. El gener de 1919, durant l'organització de la vaga de La Canadenca va ser detingut i empresonat a la nau Pelayo, junt amb altres sindicalistes. Formant part del Comitè de la CNT va assistir al segon congrés de la CNT (Madrid, desembre de 1919), on va exercir de president de Mesa en la segona sessió i on va ser un dels 24 firmants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava que «la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball d'Espanya és el Comunisme llibertari». En 1920 va organitzar, a Saragossa, una vaga general com a protesta per l'assassinat de Francesc Layret. Més tard passarà a dirigir Solidaridad Obrera, de Bilbao, durant vuit mesos, dotant el periòdic d'impremta pròpia i portant la tirada a 10.000 exemplars; en aquest vuits mesos, i fins al setembre de 1920, va fer mítings a Cenicero i a Torrelavega i va assistir al I Congrés de la CNT del Nord. En 1921 va dirigir Solidaridad Obrera de Gijón. L'any següent dirigirà Cultura y Acción. En 1923 va assistir a la Conferència Nacional de Saragossa, que va organitzar, i al Congrés Anarquista de Saragossa, que va organitzar Goñi; també farà mítings per Pamplona i Alsasua i va preparar, essent secretari de la CNT aragonesa, la fuga carcerària d'Ascaso. Entre 1923 i 1924 va intentar amb Francesc Macià una sublevació contra Primo de Rivera. En 1925 va dirigir El Productor, de Blanes. Exiliat a França en 1926, va tornar dos anys més tard, però haurà de tornar fugir de bell nou en 1929, instal·lant-se a Tolosa, on va muntar una fusteria on va treballar fins al 1930, que va ser expulsat de França i va tornar novament a Barcelona. Caiguda la dictadura de Primo de Rivera, va intervenir en el ressorgiment cenetista, però sense ocupar càrrecs de responsabilitat. Durant la guerra civil va lluitar a Aragó, va dirigir l'Escola de Militants --on s'instruïa sobre sindicats, ateneus, col·lectivitats, etc.-- i va assistir a l'última reunió del Moviment Llibertari a Barcelona el gener de 1939, on va fer una crida a defensar Barcelona fins a la mort. Aquest mateix any va marxar a França, on va ser internat als camps de concentració i confinat a Mornant, d'on va sortir força debilitat. En 1943 va viure a Valença (Occitània), afegit a l'oposició antinazi i encarregat de la reconstrucció de la CNT. El desembre de 1943 va assistir al Ple de Marsella en representació de Lió. En 1944 va intervenir en el primer míting cenetista a Tolosa de Llenguadoc i en 1945 va fer conferències sobre Bakunin i mítings a Grenoble i Chambéry. La seva darrera tasca sembla haver estat l'organització del Congrés parisenc de 1945 on es va integrar en la comissió dictaminadora, fent costat l'escissió cenetista. En 1961 va participar en el congrés de la CNT en l'exili. Durant els seus anys d'exili va conèixer un bon grapat de personatges coneguts (Volin, Makhno, Unamuno, Queipo, Faure, Nettlau, Ryner, Blasco Ibañez, Gandhi...). Des del punt de vista orgànic ha passat a la història del moviment anarquista com a figura organitzativa de primera línia --congressos de 1919, 1931, 1936, i la Conferència de 1922. Va dirigir Solidaridad Obrera(Gijón i Bilbao), Acracia,Cultura y Acción, La Ilustración Ibérica; i va col·laborar en innombrables publicacions, com ara El Comunista, Exilio,Ideas y Figuras, Lucha Social, Nueva Senda, Psiquis, La Revista Blanca, Revista Única,Solidaridad Obrera --on va fer servir el pseudònim Manuel S. Ordo--, Suplemento de La Protesta, Tiempos Nuevos, etc. És autor de llibres i fullets com Por la unidad CNT-UGT,La política y los obreros (1910), Contra la guerra (1915), La Rusia roja (1918), ¿Qué es el sindicato único? (1919), Verdades como puños (1920), Autonomía y federalismo (1922), El terrorismo blanco (1922), Un hombre de honor (1923),Rosa (1924), Problemas fundamentales (1925), Historia y crítica (1928), El movimiento obrero español (1928), La CNT, los Treinta y la FAl (1933), Almas gemelas (1936), Manual del militante (1937), Más lejos (1938), Perspectivas del movimiento obrero español (1946), El movimiento obrero español. Figuras ejemplares que conocí (1966), Tragedia espanyola (inèdit), etc. El seu llibre El movimiento obrero español (1886-1926), s'ha convertir en un clàssic malgrat les errades. Manuel Buenacasa Tomeo va morir sobtadament el 6 de novembre de 1964 a Borg-les-Valença (Delfinat, Occitània). El juny de 2005 va ser editat la biografia Manuel Buenacasa Tomeo. Militancia, cultura y acción libertarias (Miscelánea de textos, 1917-1964), de Jesús Cirac Febas i José Luis Ledesma Vera.

Manuel Buenacasa Tomeo (1886-1964)

***

Foto policíaca d'Oreste Abbate (Giovanni Jurissewitsch)

- Oreste Abbate: El 7 de juliol de 1887 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista Oreste Abbate, també conegut com Giovanni Jurissewitsch. Sos pares es deien Gaetano Abbate i Vincenza Pastore. Militant llibertari, com son germà Armido, es guanyava la vida com a electricista. El 28 de gener de 1908 va ser condemnat a cinc mesos de presó per«resistència al reclutament». El 15 de maig de 1915, en plena Gran Guerra, va ser destinat a l'Arsenal Naval de Venècia (Vèneto, Itàlia) com a obrer especialitzat, però el comandament militar el va llicenciar per les seves idees subversives i l'envià a Nàpols amb residència obligatòria. Cridat a files i incorporat en el 71 Regiment d'Infanteria acantonat a Tarcento (Friül), desertà el 29 d'octubre de 1916 i es refugià a Suïssa. Implicat en el«Cas de la bomba de Zuric», va ser detingut en 1918, amb Luigi Coretti i Roberto Rizza, i empresonat durant sis mesos preventivament; finalment va ser expulsat de Suïssa el 2 de desembre de 1918, juntament amb Dario Fieramonte, per anarquista. Passà a Alemanya i a començament de 1919, amb altres revolucionaris italians (Francesco Misiano, Mario Accomasso, Enrico Arrigoni, Dario Fieramonte, Luciano Zingg, etc.), prengué part en la Revolució, participant el 6 de gener de 1919 en l'ocupació de la seu del periòdic socialdemòcrata Vorwärts de Berlín al costat dels espartaquistes. Detingut l'11 de gener, va ser reclòs a la presó berlinesa de Moabit, juntament amb altres revolucionaris italians (Luzinano Zingg, Dario Fieramonte, Francesco Misiano, Mario Accomasso, Duilio Balduini, etc.). Donat per mort, el març de 1919 va ser alliberat. D'antuvi s'instal·là a Zuric (Zuric, Suïssa), amb la família llibertària dels Zanolli, i posteriorment retornà a Berlín, on freqüentà l'anarquista Bruno Misèfari. Arran de l'amnistia promulgada el 2 de setembre de 1919 pel president del Consell de Ministres italià Francesco Saverio Nitti, es traslladà, fent-se passar per l'exsoldat austríac Giovanni Jurissewitsch (o Jurissevic), a Trieste (Friül), on regentà un magatzem d'aparells elèctrics. En aquestaèpoca rebé sovint la visita del socialista Francesco Misiano, esdevingut diputat. El gener de 1925 patí un escorcoll policíac i li van ser segrestats 65 volums subversius en llengües alemanya i russa. Durant la primavera de 1930 emigrà a Alemanya i l'octubre de 1930 morí la seva esposa Wanda Kudlascek, amb qui havia tingut dos fills (Armido i Clelia). En 1932, amb Anna Furlan (Nina), filla d'una família de treballadors antifeixistes i socialistes del sector tèxtil de Pordedone (Friül), emigrà a la Unió Soviètica, on treballà en una fàbrica d'armes. En aquest mateix any de 1932, a Tula (Rússia, URSS), Oreste i Anna tingueren una filla, Ada, i el setembre de 1935 la parella es casa a Stalinski (Sibèria, URSS). Molt decebut del règim soviètic i de les dures condicions de vida comunistes, entre finals de 1934 i la primavera de 1936 es presentà tres vegades a l'ambaixada italiana a Moscou per intentar aconseguir el passaport. En aquests anys rebé la visita de son amic Francesco Misiano i de Costante Masutti, comunistes i, aleshores, crítics amb el Partit. A començaments de 1937 aconseguí arribar a França, on sa companya Anna i sa filla Ada havien arribat a finals de 1935, i s'establí a Villeparisis (Illa de França, França), on treballà d'electricista. En 1948, segons un informe de l'alcalde de Villeparisis per a les autoritats italianes, vivia tranquil·lament, encara que malalt des de feia anys, en aquesta localitat sense que res es pogués dir d'ell. S'ignora la data i el lloc de la seva defunció.

Oreste Abbate (1887-?)

***

Marius Metge en una foto antropomètrica

- Marius Metge: El 7 de juliol de 1890 neix a Le Teil (Delfinat, Occitània) l'anarquista individualista i il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Marius Paul Metge. Va ser criat per l'àvia, una llevadora de Le Teil. En 1910 es va instal·lar a París, on va treballar de cuiner. Insubmís al servei militar, va marxar a Bèlgica, on va trobar Carouy, Garnier i De Boë. De tornada a França, va freqüentar els cercles anarcoindividualistes i il·legalistes de Romainville. Va cometre alguns robatoris, i amb la complicitat de la seva companya Barbe Le Clerch, a Pavillons-sous-Bois, a la vil·la on estava empleada com a minyona; i després va robar l'oficina de correus de Romainville. Durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912, al suburbi parisenc de Thiais, amb Carouy, va cometre un doble crim, assassinant un rendista de 91 anys i la seva anciana criada, amb la finalitat de robar-los més de 20.000 francs. Identificat per un testimoni gràcies a les fotos antropomètriques, va ser detingut amb sa companya Barbe el 4 de gener al seu domicili de Garches. A causa d'una confusió amb les empremtes digitals, es va beneficiar de circumstàncies atenuants i va poder fugir de la pena de mort, però va ser condemnat, el 27 de febrer de 1913, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a la penitenciaria de l'illa de Saint-Joseph (Illes de la Salut, Guaiana Francesa), va acabar com a cuiner del governador. En 1931 va ser alliberat i va exercir els seus talents culinaris en un restaurant de Caiena. Marius Metge va morir el 8 de febrer de 1933 a Caiena (Guaiana Francesa) a resultes d'unes febres bilioses.

***

El grup "Sol i Vida" en una sortida al camp (Les Fontetes de Sardanyola, abril de 1932)

- Josep Subirats Lleixa: El 7 de juliol de 1900 neix al Mans de Barberans (Montsià, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Subirats Lleixa, conegut com Pepito. Forner de professió, en 1917 s'afilià a la Secció de Flequers del Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Actuà activament durant l'etapa repressiva que el general Severiano Martínez Anido engegà quan ocupà el Govern Civil de la capital catalana. En 1923, amb el cop d'Estat del general Primo de Rivera, s'exilià a París (França), amb son germà Jaume, i milità en la Federació de Grups Anarquistes del Sena. Quan tornà a Catalunya, s'instal·là a Barcelona, on fou un actiu militant del ram de l'alimentació. Fou un dels animadors del grup excursionista «Sol i Vida» i de l'Ateneu Llibertari del Clot. També col·laborà en l'Ateneu Llibertari de Gràcia, del qual fou un dels fundadors. Després s'adherí a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i patí en les seves carns empresonaments i pallisses. El juliol de 1936, quan esclatà la guerra civil, marxà voluntari en les milícies confederals al front d'Aragó, i amb sos germans organitzà la producció de pa de la Columna Durruti. En 1939 marxà a l'exili i patí els camps de concentració francesos. Amb l'Alliberament s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc amb sa companya Pepita i sa filla Ana, que havien estat condemnades a mort pel règim franquista, però que després d'11 anys de presó van ser alliberades. Milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa fins a la seva mort en 1964. Josep Subirats Lleixa va ser enterrat el 18 de novembre de 1964 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Francisco Arruego apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de desembre de 1973

- Francisco Arruego: El 7 de juliol de 1905 neix a Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Arruego. Durant la guerra civil lluità com a voluntari enquadrat en la Secció de Transmissions de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació va ser detingut per la Gestapo i enviat a treballar a Sent Orenç (Llenguadoc, Occitània) com a membre del Servei de Treball Obligatori (STO). Després de la II Guerra Mundial, milità en la Federació Local de Tolosa de Llenguadoc de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Francisco Arruego va morir de càncer l'1 de maig de 1973 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Roberto Segura Mata

- Roberto Segura Mata: El 7 de juliol de 1917 neix a San Mateo de Gállego (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Roberto Segura Mata. Quan era un infant sa família s'instal·là a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) i d'adolescent ajudà son germà, el també militant anarcosindicalista Manuel Segura Mata, a la seva barberia d'aquesta localitat. Quan el cop feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir i arribar a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya) on amb son germà Manuel ajudà a l'hospital del poble fins que va ser expulsat per la reacció estalinista. A Barcelona (Catalunya) s'enrolà en la «Columna Ascaso» amb la qual va combatre com a sanitari al front d'Osca. Cridat per son germà Manuel, s'establí a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya), on milità en les Joventuts Llibertàries i col·laborà en el Comitè Regional d'Aragó. També treballà a la impremta del periòdic Cultura y Acción. En 1938, arran de la caiguda del front d'Aragó, passà a Catalunya on va fer de mestre a la Granja Escola «Sebastián Faure» de Llançà (Alt Empordà, Catalunya), depenent de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb Félix Carrasquer Launed, amb qui es lligà estretament. Traslladada a Sant Vicens dels Horts (Baix Llobregat, Catalunya) durant la tardor de 1938 amb la intenció de donar a conèixer la tasca que es realitzava en la mateixa, va ser cridat a files i destinat a una escola de mecànic d'aviació. L'ofensiva feixista de desembre de 1938 motivà que fos incorporat a una companyia divisionària formada majoritàriament per militants confederals acantonada a Centelles (Osona, Catalunya). Fugint de l'avanç italià, l'11 de febrer de 1939 passà els Pirineus per Portbou. Durant 10 mesos va estar internat als camps de concentració d'Argelers i de Barcarès. Durant el Nadal de 1940 fou incorporat en un batalló de treballadors de l'exèrcit francès, format per 250 persones, que fou traslladat a Cerdon (Centre, França) per a construir barracots de fusta i d'obra per als operaris d'una fàbrica de municions. Quan la invasió alemanya, s'uniren a l'èxode de refugiats que fugien cap al sud, passant per Chateauroux i Tolosa de Llenguadoc, fins que fou internat als camps de Brams i d'Argelers. Després d'un temps fent llenya a Vernet (Llenguadoc, Occitània), va ser tornat al camp de concentració, on prengué la resolució de retornar a l'Espanya franquista. Després de passar pel Centre de Classificació de Figueres i el Dipòsit de Concentració de Reus, va ser enviat al Batalló Disciplinar de Soldats Treballadors Núm. 1 de Punta Bolònia, a prop d'Algeciras i Tarifa, on treballà en tasques de condicionament del sector de Punta Paloma-Palomera (Cadis, Andalusia, Espanya). El desembre de 1941 va ser traslladat al nou Batalló Disciplinar de Soldats Treballadors Núm. 46, amb el qual treballà en les excavacions d'Empúries (L'Escala, Alt Empordà, Catalunya). L'agost de 1942 va ser traslladat a Camallera (Alt Empordà, Catalunya), on s'encarregà de la vigilància d'un magatzem. Un cop lliure i després de fer el servei militar, entre 1944 i 1945, fou el responsable de la impremta clandestina de Martillo,òrgan del Sindicat de la Metal·lúrgica de la CNT. Detingut en 1945, va ser empresonat. Un cop lliure, treballà com a projeccionista de cinema i milità en el clandestí Sindicat d'Espectacles de la CNT de Barcelona. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en 1976 en l'Assemblea de Sants, on es reconstruí la CNT, i va ser nomenat secretari del Sindicat d'Espectacles de la CNT de Barcelona. Després del V Congrés de la CNT i de l'escissió que es desencadenà, abandonà el sindicat. Trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, com ara Anthropos,CNT, L'Espectacle,Solidaridad Obrera, etc. Sa companya fou Juana Celma, militant de les Joventut Llibertàries d'Alcanyís. En 2008 vivia a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Deixà inèdites unes memòries, Mis batallitas, les quals en 2010 va ser publicades per la seva filla Aurora Segura Celma en edició privada sota el títol Batallitas (1936-1969).

Roberto Segura Mata (1917-?)

***

Angelina Ferriz Aguilar i Antonio Quinto Seguí

- Angelina Ferriz Aguilar: El 7 de juliol de 1919 neix a Ademús (Racó d'Ademús, País Valencià) l'anarquista, anarcofeminista i anarcosindicalista Angelina Ferriz Aguilar. Filla d'una família humil i analfabeta, son pare fou un miner del sofre. Quan encara era una nina es traslladà amb sos pares a Mislata (Horta Oest, País Valencià). No pogué anar a l'escola, ja que era la major de quatre germans i es dedicà a la cura dels petits, però gràcies a uns infants aprengué a llegir. Amb 11 anys i mig es posà a fer feina a la fàbrica de capses de cartró de Manuel Pamplón. En aquesta fàbrica va fer amistat amb una companya, que pertanyia a l'Escola Racionalista de Mislata, i entrà en contacte amb el moviment anarquista. Poc després passà a militar en les Joventuts Llibertàries, en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en«Mujeres Libres» de València (País Valencià). Durant la guerra civil la fàbrica va ser militaritzada i en va ser nomenada delegada. En aquests anys bèl·lics desenvolupà una intensa tasca cultural (murals, lectures, concerts, rondalles, conferències, obres teatrals, etc.). En 1939, amb el triomf franquista, va ser detinguda i reclosa a la presó de dones i al convent de Santa Clara –son pare també va ser detingut i empresonat durant quatre anys a la presó del Puig i de Sant Miquel dels Reis de València. Un cop lliure, Angelina es posà a fer feina a la fàbrica de rajoles de Manises (Horta Oest, País Valencià). Visitant els presos conegué l'anarcosindicalista Antonio Quinto Seguí, que esdevingué son company. Participà en la resistència llibertària clandestina, col·laborant amb el Comitè Nacional de la CNT, on Quinto ocupava el carrer de tresorer, amagant companys i repartint propaganda. També formà part de l'organització clandestina Unión de Mujeres Demócratas (UMD, Unió de Dones Demòcrates), fundada en 1941 per un grup de dones, especialment llibertàries. En 1945, després de deixar la feina, es casà amb Quinto. Poc després son marit es traslladà a Madrid (Espanya) per a tasques confederals clandestines i ella restà a València a casa de sos pares. Posteriorment es traslladà a Madrid per col·laborar en tasques clandestines. De bell nou a València, començà a treballar i a militar de bell nou. Angelina Ferriz Aguilar va morir en 1999 –altres fonts citen 2001– a Mislata (Horta Oest, País Valencià).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 8 de juliol

Esdeveniments

Conferència cenetista en ple pistolerisme

- Conferència de Blanes: Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 se celebra al cinema de Blanes (la Selva, Catalunya) la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de tots els sindicats catalans, en plena època del pistolerisme i amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) il·legalitzada des del 1920. El governador civil de Girona, prèvia consulta al govern de Madrid, autoritzà la celebració de la reunió, malgrat la pressió que exercí damunt seu el general Martínez Anido, governador civil de la Barcelona. Hi concorregueren representacions de gairebé tot Catalunya. Aquesta reunió va significar el ressorgiment de la central anarcosindicalista a Catalunya. Els acords que s'adoptaren en aquella conferència van ser tots de capital importància, però la preocupació de la totalitat dels assistents estava en saber si els SindicatsÚnics serien, o no, legalitzats a Barcelona i si es podrien reobrir els locals clausurats. La negativa de Martínez Anido fou total.

***

Comitè de la Federació Nacional de la Indústria de l'Espectacle Públic

- Constitució de l'FNIEPE: El 8 de juliol de 1937, durant el Ple Nacional de Sindicats d'Espectacles Públics Confederals de València (País Valencia), es crea, a instàncies del SindicatÚnic d'Espectacles Públics (SUEP) i del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Nacional de la Indústria de l'Espectacle Públic d'Espanya (FNIEPE), amb seu a Barcelona i amb l'objectiu primordial que les federacions cenetistes de l'espectacle seguissin un ritme unitari i per establir les Federacions Regionals i Provincials d'Espectacles confederals. Amb la creació de l'FNIEPE es volia engegar una intensa tasca de reformes en tots elsàmbits del ram (artístiques, tècniques, cinematogràfiques, sindicals, etc.) i lluitar contra la prostitució mercantilista i decadentista en la qual havien caigut els espectacles públics prerevolucionaris. També es creà una productora i una distribuïdora cinematogràfiques pròpies, que se centralitzaren mitjançant una delegació directa del Comitè Nacional de la CNT. L'FNIEPE quedà formada per Marcos Alcón, com a secretari nacional; Manuel Lara, com a secretari de l'exterior; Jesús Varona, com a comptador i secretari d'actes; Evaristo Rodríguez, tresorer; Liberto Callejas, delegat de propaganda; i els vocals Manuel Rivas i Evaristo Navarro.

***

Adhesiu de la vaga del Baix Llobregat (juliol 1974)

- Vaga general del Baix Llobregat: El 8 de juliol de 1974 es van declarar en vaga general de solidaritat amb els treballadors de les empreses Elsa, de producció de vidre buit a Cornellà, i Solvay, d'indústries petroquímiques a Martorell, 85 fàbriques del Baix Llobregat (Catalunya). Elsa i Solvay es van convertir en la bandera del moviment obrer català de finals del franquisme i va provocar un autèntic terratrèmol social, que va fer dir al ministre franquista que Espanya tenia dos gran problemes: ETA i Cornellà. El sindicat vertical (Confederació Nacional de Sindicats) estava copat majoritàriament per sindicalistes de les centrals sindicals il·legals Comissions Obreres (CC. OO.), Unió General de Treballadors (UGT) i Confederació Nacional del Treball (CNT), i no sempre mantenien una unitat d'acció. La solució va venir en la«democràcia directa», que s'expressava en les assemblees tolerades que es realitzaven a l'edifici del sindicat vertical. Elsa havia començat una vaga indefinida a partir de maig de 1974 i un mes després Solvay s'hi sumava. La duresa amb què la patronal va contestar les protestes va provocar la solidaritat de la pràctica totalitat d'obrers i de comerços. El 4 de juliol, el dia que la Magistratura havia de jutjar els acomiadaments d'Elsa, es va convocar la vaga general al Baix Llobregat, que tindrà el seu cim el dia 8 de juliol amb el 80% de la població aturada. A Cornellà, la vaga general va ser absoluta. L'atur es va perllongar fins al dia 9 de juliol amb disturbis on no van faltar ferits de bala i centenars de detinguts.

Naixements

Deolinda Lopes Vieira

- Deolinda Lopes Vieira: El 8 de juliol de 1888 neix a Beja (Beja, Alentejo, Portugal) la pedagoga, feminista, maçona i militant anarquista i anarcosindicalista Deolinda Lopes Vieira, també coneguda com Deolinda Quartim, pel llinatge del seu marit. Era filla d'una criada i d'un caixer viatjant. Després d'haver fet els estudis primaris a Beja, quan tenia 12 anys es traslladà amb sa família a Lisboa, on estudià a l'Escola Normal d'Alcântara de la capital portuguesa amb el Dr. Luís Passos, entre d'altres. Mentre estudiava magisteri, es decantà pels sectors més progressistes de la seva disciplina, reivindicant una reforma educativa i social radical i militant en l'anarcosindicalisme. En aquests anys les seves lectures van ser els clàssics de l'anarquisme, com ara Lev Tolstoi, Piotr Kropotkin,Élisée Reclus, Sébastien Faure, Jean Grave, etc. Conegué António Pinto Quartin, intel·lectual anarquista d'origen brasiler i propagandista llibertari director de diversos periòdics (O Protesto - Guerra social, Amanhã,Terra Livre, A Batalha), amb qui es casà. En 1907 participà en la vaga acadèmica contra el dictador João Franco. En 1910 començà a treballar com a mestra a l'Escola-Oficina Núm. 1 de Lisboa, institució educativa llibertària on es dedicà a l'ensenyament primari i a l'educació infantil. L'octubre de 1910 intervingué en el II Congrés Nacional del Lliure Pensament. En 1913 marxà al Brasil acompanyant son company, expulsat de Portugal per la seva militància anarquista, i retornà dos anys després, reintegrant-se a l'Escola-Oficina Núm. 1 de Lisboa i treballant també en algunes escola mòbils republicanes. En aquests anys va fer costat la reforma educativa infantil promoguda pel pedagog llibertari Adolfo Lima. Col·laborà en nombroses publicacions pedagògiques, anarquistes i feministes (Alma Femenina, Amanhã, Boletim Oficial do Conselho Nacional das Mulheres Portuguesas, Boletim da Sociedade de Estudos Pedagógicos, Educação, Educação Social,Escola Nova, Revista de Educação Geral e Técnica,Suplemento Literário e Ilustrado - A Batalha, A Voz do Professor, etc.) i fou membra activa de la Lliga d'Acció Educativa i de l'Associação Propagadora da Lei do Registo Civil. En 1928 participà en la Comissió d'Educació i Defensa dels Infants. En 1930 la Dictadura Nacional d'Óscar Carmona suprimí les escoles mòbils i dos anys després l'ensenyament infantil. En 1932 va ser transferida a una escola d'ensenyament primari oficial on es mantingué fins a la seva jubilació en 1940. A més de la seva tasca educativa, participà activament en el moviment feminista republicà, com ara el Conselho Nacional das Mulheres Portuguesas (CNMP, Consell Nacional de Dones Portugueses), fundat en 1914 per Adelaide Cabate, presidint la seva Secció d'Educació (1922-1926) i la seva Secció d'Educació Infantil (1927-1929). Fou una de les introductores de la branca de la francmaçoneria «L'Ordre Maçonnique Mixte et International"Le Droit Humain"», fundant en 1923 a Lisboa la«Loja Humanidade» (Lògia Humanitat), on adoptà en nom simbòlic de la poetessa Maria Amália Vaz de Carvalho. L'abril de 1923 fou l'autora d'un manifest del CNMO defensant les dones embarassades i els infants. Formà part de la comissió organitzadora i participà en el I Congrés Feminista i d'Educació que se celebrà entre el 4 i el 9 de maig de 1924 a Lisboa, congrés en el qual presentà una ponència de caràcter pedagogicosocial titulada Educação de anormais, sobre l'educació dels infants deficients. En 1926 fou vocal de la comissió organitzadora del I Congrés Abolicionista Portuguès. En el II Congrés Feminista i d'Educació, celebrat en 1928, reivindicà l'Escola Única i la coeducació contra les polítiques educatives de la dictadura. L'octubre de 1931 participà en el Congrés Internacional de Protecció a la Infància. Com a anarcosindicalista, formà part d'organismes sindicals de personal docent, com ara l'Associació dels Professors de Portugal (APP). Amb António Pinto Quartin tingué tres infants: la pianista Orquídea Vieira Quartin, el dissenyador Hélio Vieira Quartin i l'actriu Glicínia Quartin, també llibertària. Deolinda Lopes Vieira va morir el 8 de juny de 1993 a Lisboa (Portugal) i fou enterrada al cementiri de Benfica. El seu arxiu es troba dipositat a l'Institut de Ciències Socials (ICS) de la Universitat de Lisboa. Al seu poble natal de Beja existeix el carrer Deolinda Quartim en el seu record.

***

Fotografia policíaca de Quiliano Badosa Miramont (1917)

- Quiliano Badosa Miramont: El 8 de juliol de 1890 neix a Villa Constitución (Constitución, Santa Fe, Argentina) l'anarquista Quiliano Badosa Miramont. Sos pares es deien José Badosa i Margarita Miramont. El novembre de 1916 arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), provinent de Figueres (Alt Empordà, Catalunya), ciutat catalana on havia residit treballant de depenent comercial i havia tingut diversos procediments judicials. A Perpinyà trobà feina de comptable a l'entitat bancària «Société Générale», instal·lant-se a l'hostal-restaurant Vinyes, al carrer Grande des Fabriques. L'agost de 1917 la policia francesa el va fitxar i el va qualificar d'individu«intel·ligent, bon xerrador i que professa idees anarquistes». En 1920 el Jutjat de Figueres va instruir un expedient contra ell per «estafa i falsedat documental». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Tarcisio Robbiati

- Tarcisio Robbiati: El 8 de juliol de 1897 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Tarsicio Robbiati, també conegut com Luigi Maiocchi. Sos pares es deien Beniamino Robbiati i Clara Favini. Entrà en el moviment anarquista des de molt jove i es guanyava la vida com a telegrafista interí i agent de publicitat. Entre 1915 i 1916 va ser denunciat en diverses ocasions: per fer pintades («Mort al Rei!») a l'escala de la prefectura on treballava de telegrafista, per haver cridat «Fora la guerra!» en un cinema fent explotar petards, etc. A finals de 1916 va ser cridat a files i va ser condemnat a cinc anys de presó per deserció. El febrer de 1917 s'evadí de la presó de Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya, Itàlia). Detingut, va ser tancat a la penitenciaria de Sarmato (Emília-Romanya, Itàlia), però s'evadí de bell nou. Novament detingut, va ser condemnat a 12 anys de presó, pena reduïda més tard a set anys; però el gener de 1918 aconseguí novament fugir-ne. Un any més tard el trobem a Milà sota el nom fals de Luigi Maiocchi. Recobrà la llibertat gràcies a una amnistia i, segons la policia, destacà en la propaganda anarquista violenta. Després d'una condemna per estafa i per falsa identitat, l'agost de 1920 va ser detingut, juntament amb altres 12 joves anarquistes, per una pretesa complicitat ens els atemptats amb bomba contra el restaurant Cova i a la plaça Santo Sepolcro. L'octubre de 1920 aconseguí evadir-se fent-se passar per un detingut que esperava l'excarceració i només va ser apressat l'abril de 1921. Jutjat, el desembre de 1921 va ser condemnat, amb Siro Mascherpa i Ottorino Marchetti, a dos anys i un mes de presó per«associació criminal i transport de bombes». En 1922, un cop lliure, formà part del Comitè Pro Víctimes Polítiques i en diverses ocasions promogué subscripcions en favor dels companys detinguts, patint nous processos i acabant novament a la presó. El novembre de 1926 va ser confinat per cinc anys i enviat a les illes de Favignana (1926), Lipari (1926-1930) i Tremiti (1930-1931), on va ser degradat a «confinat comú» per mala conducta. Malalt de tuberculosi, el novembre de 1931 retornà a Milà i trobà feina com a empleat adroguer en el«Gruppo Droghieri Milanesi». En 1933 es casà amb Maria Remondi, mestra d'educació primària inscrita des del 24 de febrer de 1923 en el Partit Nacional Feixista (PNF), és a dir, feixista de «primera hora», i membre de la Giuventù Italiana del Littorio (GIL, Joventut Italiana del Feix). En 1934, en ocasió de la visita de Benito Mussolini a Milà, va ser tancat, ben igual que Dario Fieramonte i Ugo Federli, i en 1937 les autoritats proposaren el seu confinament per«persistents actituds antifeixistes». Les súpliques de la seva esposa, que va escriure a Mussolini i al cap de la policia, fent gala de la seva«indestructible» fe feixista, aconseguiren que només fos amonestat i posteriorment, gràcies a una amnistia, la cosa quedà en un simple requeriment. No obstant això, l'endemà de l'entrada d'Itàlia en la II Guerra Mundial, el 24 de juny de 1940, va ser detingut i empresonat, primerament, el 7 de juliol de 1940, al camp de concentració de Manfredonia (Pulla, Itàlia) i a partir del 15 d'agost al de Colfiorito (Úmbria, Itàlia), on trobà alguns companys, com ara Dario Fieramonte, Ugo Fedeli i Vito Bellaveduta. Per indisciplina, i després d'una hospitalització a Foligno (Úmbria, Itàlia), va ser traslladat a la colònia penitenciària de les Illes Tremiti. Posteriorment va ser enviat a Monteforte Irpino (Campània, Itàlia) i, quan se li va revocar l'internament el maig de 1941, segurament per problemes de salut, retornà a Milà. Després de la proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943, comandà el grup partisà«Amilcare Cipriani», que actuà a la zona llombarda de Canzo i Asso. Tarcisio Robbiati va morir el 29 de maig de 1952 a Milà (Llombardia, Itàlia).

Tarcisio Robbiati (1897-1952)

***

May Picqueray venent Le Réfractaire (1975)

- May Picqueray:El 8 de juliol de 1898 neix a Savenay (Bretanya) la militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Marie-Jeanne Picqueray, més coneguda com May Picqueray. Nascuda en una família modesta, va passar la infància amb sos germans i sa germana a Bretanya i va freqüentar una escola de monges privada. Son pare feia d'acomboiador postal i sa mare de costurera. Als 10 anys i mig va rebre el certificat d'estudis amb bona nota. Posada a treballar a ca un negociant de Penhoët, hi va estar-se poc, ja que va ser contractada per una institutriu per ocupar-se d'un dels seus dos fills epilèptic i Marie-Jeanne va partir amb aquesta família al Quebec (Canadà) considerada com a un membre més. Dos anys més la petita epilèptica va morir i aleshores va poder freqüentar l'institut de Montreal. Quan va esclatar la guerra, son «amo» va retornar a França, on va morir, i poc temps després la seva esposa per la qual cosa un oncle va haver de recollir els fills que quedaven i May Picqueray va ser repatriada. Aleshores va treballar com a intèrpret i com a mecanògrafa bilingüe. Casada per primera vegada, va abandonar son marit, oficial de la marina mercant i drogoaddicte. Cap al 1918, instal·lada a París, va treballar com a tipògrafa a l'Institut d'Història i Geografia i es va ajuntar amb un estudiant de medicina, Dragui Popourtch, qui l'iniciarà en l'anarquisme i militarà en grups llibertaris i en les Joventuts Sindicalistes. Va participar activament en les excursions campestres que organitzaven els militants anarquistes i allà va conèixer Sébastien Faure i Louis Lecoin. En aquesta època va freqüentar el cabaret «La Muse Rouge». Però el germà major de Dragui es va oposar a les relacions i aquest va marxar a Alemanya, abandonant May. Va assistir al primer congrés de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) el juny i el juliol de 1922 a Sant-Etiève. Com a secretària administrativa de la Federació dels Metalls va assistir, acompanyada del secretari federal Louis Chevalier, al congrés de la II Internacional Sindicalista Roja a Moscou en 1922, on es va entrevistar amb Trotskij i va aconseguir l'alliberament dels joves anarquistes Mollie Steimer i Sonya Fléchine, deportats a les illes Solovietsky. Bloquejada a Moscou per manca de passaport, va poder sortir-ne gràcies a uns papers falsos lliurats per les autoritats soviètiques. Detinguda a la frontera francobelga, va ser empresonada a Avesnes-sur-Helpe i condemnada a 45 dies de presó per ús de documentació falsa. Poc després abandonarà la CGTU, quan aquesta va passar a ser controlada pels comunistes. L'11 de gener de 1924 participà en els aldarulls contra els comunistes i on dos anarcosindicalistes resultaran morts. Va recollir l'exiliat Nèstor Makhno i sa família a la seva casa parisenca. Més tard va treballar com a correctora de periòdics locals i després com a secretària d'Emma Goldman a Sant Tropés durant tres anys, fins a juliol de 1926. Quan el cas Sacco i Vanzetti es desencadena, va treballar activament en el comitè de suport i no vacil·larà a enviar una bomba amagada en un paquet de perfum a l'ambaixada dels Estats Units que no va fer més que renou. En aquestaèpoca fou detinguda i empresonada uns mesos per un afer d'espionatge del qual no tenia res a veure. Després de viure un temps amb un pescador, realitzà diverses feines, entre elles ser secretària de l'escriptor Joseph Kessel. Quan esclata la Revolució espanyola, va participar en la seva xarxa de suport i amb els quàquers nord-americans en l'evacuació d'infants espanyols. A partir de juny de 1940, a Tolosa de Llenguadoc, dins la xarxa dels quàquers, es va ocupar dels camps de concentració de la zona lliure, facilitant nombroses evasions de refugiats dels camps de Noé i de Vernet. Durant la guerra, de bell nou a París, subministrarà documentació falsa a la Resistència. Després de l'Alliberament reprendrà la seva professió i militarà en el sindicat de correctors a partir de l'1 d'octubre de 1945. Quan va desaparèixer Libre Soir Express, periòdic on estava empleada, May i una companya seva van decidir citar davant la Magistratura de Treball la direcció del diari, fet que no s'havia realitzat mai, per aconseguir un mes d'indemnització per acomiadament, cosa que aconseguiran i crearan jurisprudència. Va fundar el grup«Amics de Louis Lecoin», per continuar-ne la tasca a favor dels insubmisos, refractaris i objectors de consciència al servei militar en plena guerra d'Algèria. En 1974 va crear el periòdic mensual Le Réfractaire, que va dirigir fins a la seva mort. Amb 79 anys, el 30 de juliol de 1977, participà en la manifestació antinuclear de Creys-Malville. En 1979 va publicar la seva autobiografia sota el títol May, la réfractaire; reeditada després de sa mort sota el títolPour mes 85 ans d'anarchie. May Picqueray va morir el 3 de novembre de 1983 a París (França) d'un càncer generalitzat. En 1983 Bernard Baissat va realitzar la pel·lícula Écoutez May Picqueray sobre la seva vida.

***

Ettore Cropalti

- Ettore Cropalti: El 8 de juliol de 1900 neix a Castelvetro (Mòdena, Emília-Romanya, Itàlia) el sabater i militant anarquista Ettore Cropalti. Sos pares es deien Luigi Cropalti i Aldegonda Venturelli. El març de 1920 va ser llicenciat de l'exèrcit. El juliol de 1931 emigrà a Antíbol (Occitània), on treballà de sabater i entrà en contacte amb els cercles anarquistes. Per les seves activitats llibertàries fou inscrit en el registre de frontera i en el butlletí de busca i cerca per a la seva detenció. L'agost de 1936 passà a Catalunya i s'enrolà en les milícies llibertàries. Els informes de la policia feixista instal·lats a Barcelona el circumscriuen com a membre del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1937 passà la frontera a França, on realitzarà activitats antifeixistes. L'abril de 1940 fou detingut a Ventimiglia (frontera francoitaliana) i traslladat a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). El 20 de març de 1940 la Comissió Provincial feixista el sentència a cinc anys de confinament a l'illa de Ventotene. El desembre de 1942 el règim de confinament es va veure alleugerit i transformat en amonestació; encara que aquesta última mesura va ser revocada en ocasió del vintè aniversari de la«Marxa sobre Roma». Durant l'estiu de 1944, fou detingut com a membre de la resistència. Després de la guerra reprengué el seu ofici de sabater a Castelvetro i participà en les activitats de la Federació Anarquista de Mòdena. En 1951 s'instal·la a Vignola i l'any següent a Bolonya. Ettore Cropalti va morir 25 d'octubre de 1955 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Ettore Cropalti (1900-1955)

***

Notícia de la detenció d'Auspicio Ruiz López apareguda en el periòdic parisenc Le Nouvelle Espagne del 22 de febrer de 1947

- Auspicio Ruiz López: El 8 de juliol de 1911 neix a Burgohondo (Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Auspicio Ruiz López. Era fill d'un militant anarquista força actiu a la zona de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). El juliol de 1936 participà en la resistència armada contra l'aixecament feixista a Sant Sebastià i a Eibar (Guipúscoa, País Basc) i posterior va fer la guerra com a milicià al «Batalló Malatesta». Fou membre (vocal) del Comitè Regional de la Federació Regional de Joventuts Llibertàries del País Basc, adscrita a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). L'agost de 1936, amb la militarització de les milícies, va ser nomenat a Zarautz (Guipúscoa, País Basc) capità de la II Companyia del Batalló Sud al front de Guipúscoa. Quan acabà la guerra, treballà com a agent comercial a Sant Sebastià, alhora que participà activament en la clandestinitat anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Guipúscoa. El febrer de 1947 va ser detingut per la policia franquista quan un contrabandista que li portava un paquet va ser interceptat. La detenció del contrabandista portà la caiguda de set membres del Comitè Local de la CNT (Alfredo Fernández, Victor Frutos, Dionisio Galareta, Vidal Tamayo, Antonio Gómez Álvarez i Pedro). Va ser torturat pel cap de la Brigada Politicosocial de Guipúscoa, Melitón Manzanas González, en persona. En 1949 aconseguí passar a França i posteriorment emigrà al Canadà. Durant els anys seixanta envià des d'allà diners en suport als presos recaptats per la CNT de Mèxic. Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i s'instal·là a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Auspicio Ruiz López va morir el 4 de desembre de 1996 a Torrevella (Baix Segura, País Valencià); incinerat, les seves cendres van ser escampades a la muntanya Ulia de Sant Sebastià.

***

Jeff Nuttall fotografiat per Layle Silbert (15 de maig de 1972)

- Jeff Nuttall: El 8 de juliol de 1933 neix a Clitheroe (Lancashire, Anglaterra) el poeta, editor, actor, pintor, escultor, trompetista de jazz, crític social, professor i intel·lectual anarquista, una de les peces claus del moviment contracultural britànic de la dècada dels seixanta, Jeffrey Addison Nuttall, conegut com Jeff Nuttall. Passà la seva infància i adolescència a Orcop (Herefordshire, Anglaterra), on son pare dirigia l'escola de la localitat, i entre 1949 i 1953 estudià pintura a les escoles d'art d'Hereford (Herefordshire, Anglaterra) i de Bath (Somerset, Anglaterra). Va fer la mili al Servei Nacional del Royal Army Education Corps (RAEC, Cos d'Educació de l'Exèrcit Reial Britànic). Durant la dècada dels cinquanta participà activament en el moviment antinuclear amb el Direct Action Committee (DAC, Comitè d'Acció Directa) i en les seves campanyes contra la bomba atòmica, com ara la Campaing for Nuclear Disarmament (CND, Campanya pel Desarmament Nuclear) i les manifestacions a Aldermaston (Berkshire, Anglaterra). En aquestaèpoca tocava la trompeta en el Cottage Club del Soho de Londres (Anglaterra). En 1954 es casà amb la pintora Jane Louch, amb qui tingué una filla i tres fills. Durant els anys seixanta, molt influenciat pels escriptors nord-americans de la «Beat Generation» (Generació Beat), especialment William Burroughs, començà a publicar poesia i, amb Bob Cobbing, fundà l'influent«Writers Forum Press and Writers Workshop» (Fòrum d'Escriptors de Premsa i d'Escriptors de Taller). Entre novembre de 1963 i setembre de 1966, amb Williamb Burroughs, Ray Gosliny, Anselm Hollo i altres, publicà la revista anarquista My Own Mag. A super-absorbent periodical. En 1965, amb Michael Horovitz, intervingué en el Festival Mundial de Poesia, que se celebrà al Royal Albert Hall de Londres, i aquest mateix any, amb Bruce Lacey, John Latham, Keith Musgrave i Islwyn Watkins, participà en la instal·lació sTigma Environmental Exhibition a Londres. En 1966 fundà, amb Mark Long, John Darling i Laura Gilbert, el grup d'acció teatral experimental «People Show» (Gent Espectable), especialitzat en happenings i improvisacions teatrals i musicals, que va participar en la fundació del periòdic underground britànic International Times, i que actuà per tot arreu (Regne Unit, Europa, EUA, etc.). En 1967 col·laborà amb il·lustracions en el periòdic contracultural The Last Times, publicat per Charles Plymell. El juny de 1968 publicà el llibre Bomb Culture, que, considerat per molts com a un autèntic «manifest anarquista», esdevingué un dels textos fonamentals de la revolució contracultural de la seva època. En aquest mateix 1968 fundà, amb John Fox, Albert Hunt i altres, el col·lectiu artístic Welfare State International (WSI, Estat del Benestar Internacional). En aquests anys col·laborà en el Free School Movement (FSM, Moviment per a una Escola Lliure) i amb la London Free School (LFS, Escola Lliure de Londres). Entre 1975 i 1976 presidí la National Poetry Society (NPS, Societat Nacional de Poesia), període en el qual es desenvolupà força el moviment«British Poetry Revival» (Renaixement Poètic Britànic). En 1979 se separà de la seva esposa Jane Louch. Exercí de crític literari i poètic en diferents publicacions, com ara The Guardian (1979-1981). Des de finals dels anys setanta i fins al 1984 viatjà per Gran Bretanya, Austràlia i Portugal amb sa nova companya Amanda Porter, amb qui tingué dos infants; posteriorment compartí sa vida amb Jill Richards. Entre 1986 i 1987 edità, amb Robert Bank, la revista Knuckleduster Funnies. Es guanyà la vida com a professor d'art a diversos instituts de secundària i escoles de Belles Arts (Bradford, Leeds, Liverpool, etc.) i fent d'actor secundari en més de quaranta llarg metratges, com ara Robin Hood (1991), Domage (1992), The baby of Mâcon (1993), Beaumarchais (1996) i The world is not enough (1999), i en diverses series televisives (Bergerac,Holby City, Men Behaving Badly, etc.). És autor de poesia, teatre, novel·les, memòries, assaigs, etc., i entre les seves obres destaquen Poems (1963, amb Keith Musgrove), The Limbless Virtuoso (1963, amb Keith Musgrove), The Change (1963, amb Allen Ginsberg), My Own Mag (1963-1966), Poems I Want to Forget (1965), Come Back Sweet Prince. A Novelette (1966),Pieces of Poetry (1966), The Case of Isabel and the Bleeding Foetus (1967), Songs Sacred and Secular (1967), Bomb Culture (1968), Penguin Modern Poets 12 (1968, amb Alan Jackson i William Wantling), Journals (1968), Love Poems (1969), Mr. Watkins Got Drunk and Had to Be Carried Home. A Cut-up Piece (1969), Pig (1969), Jeff Nuttall. Poems 1962-1969 (1970), Oscar Christ and the Immaculate Conception (1970), George, Son of My Own Mag (1971), The Foxes' Lair (1972),Fatty Feedemall's Secret Self. A Dream (1975), The Anatomy of My Father's Corpse (1975), Man Not Man (1975), The House Party (1975), Snipe's Spinster (1975), Objects (1976), Common Factors, Vulgar Factions (1977, amb Rodick Carmichael), King Twist.A Portrait of Frank Randle (1978),The Gold Hole (1978), What Happened to Jackson (1978), Grape Notes, Apple Music (1979), Performance Art (1979-1980), 5X5 (1981, amb Glen Baxter, Ian Brakwell, Ivor Cutler i Anthony Earnshaw), Muscle (1982), Visual Alchemy (1987, amb Bohuslav Barlow),The Pleasures of Necessity (1988), The Bald Soprano. A Portrait of Lol Coxhill (1989), Art and the Degradation of Awareness (1999), Art and the degradation of awareness (2001) i Selected Poems (2003), entre d'altres. Jeff Nuttall va morir el 4 de gener de 2004 a Abergavenny (Monmouthshire, Gal·les). El seu arxiu es troba dipositat a la Biblioteca John Rylands de Manchester (Nord-Oest d'Anglaterra, Anglaterra).

Defuncions

Postal personal de Gabriel Gobron

- Gabriel Gobron: El 8 de juliol de 1941 mor a Rethel (Xampanya-Ardenes, França) el periodista, escriptor, historiador, traductor, mestre, professor, espiritista, ocultista, revolucionari pacifista i anarquista Gabriel Gobron, conegut sota el pseudònim de Frère Gago. Havia nascut el 5 de juliol de 1895 a Bayonville-sur-Mad (Lorena, França). Tingué dues germanes i un germà. Després de fer els estudis primaris, seguí la seva educació a l'Escola Primària Superior de Pont-à-Mousson (Lorena, França) i després a l'Escola Normal de Mestres de Nancy (Lorena, França). Un cop esdevingué docent, aconseguí un lloc de feina en una escola primària superior a Sidi Bel Abbès (Algèria), on restà sis anys. Molt atret pel misticisme, d'antuvi es convertí a l'Islam. De bel nou a la metròpoli, ensenyà a Rethel i, cada dijous, viatjà a París per seguir cursos a la Sorbona. Un cop obtingué la llicenciatura en Lletres, va ser nomenat professor de secundària a Rethel. Assegurada la subsistència, decidí no presentar-se a cap altra oposició més i dedicar-se als seus estudis, a escriure i a publicar en revistes literàries i de pensament (L'Algérie nouvelle, L'Esprit français, Le Merle mandarin, La Patrie malgache,Le Pays Lorrain, La Pensée Française, Le Progrès de Bel-Abbès, etc.). Estudià diverses llengües (anglès, alemany, italià, espanyol i portuguès) i, alhora que feia traduccions de filòsofs estrangers, s'apassionà per les ciències ocultes i col·laborà en publicacions del gènere (L'Astrosophie,Bulletin de la Société d'Études Psychiques de Nancy, Le Fraterniste, Revue Spirite Belga, etc.). En 1918 publicà un recull dels seus treballs sota el títol de Les couarails de Pont-à-Mousson. En 1920 son pare, el forner Jules Gobron, morí de tuberculosi. En 1921 publicà Yan, fils de Maroussia, novel·la en part autobiogràfica, i en 1925, la novel·la L'Ermonec. Entre 1928 i 1929 publicà en dos volums les seves Histoires lorraines. Au pays des Cocolinjos et des Colindindins. Durant l'estiu de 1929 viatjà arreu d'Europa (Alemanya, Txecoslovàquia, Hongria). En aquest 1929 publicà Contacts avec la jeune génération allemande, obra que fou premiada amb el Preu Internacional de Literatura de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Fortament traumatitzat per la Gran Guerra, hagué de veure com els membres de sa família lluitaren en exèrcits enfrontats, experiència que posteriorment explicà en el seu últim llibre Notre-Dame des Neiges, histoire d'une famille de boulangers (1938). Periodista i escriptor llibertari, durant el període d'entreguerres col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, sindicalistes i pacifistes com ara La Brochure Mensuelle, La Conquête du Pain, L'En Dehors, Germinal,La Grande Réforme,Les Libérés de toutes les Guerres, Le Libertaire,La Patrie Humaine, Les Primaires, Le Semeur de Normandie,SIA, Terre Libre, etc. Entre el seus llibres de caràcter llibertari podem destacar Ni bolchévisme, ni fascisme. Réponse à deux compères: MM. Vaillant-Couturier et Camille Aymard (1926, amb Armand Gilles), Enfances catholiques. Document (1934) i Jean Peuple bâtit la cité. Les principes de la nouvelleéconomie sociale à base distributive, devra-t-elle adopter la forme étatiste ou la forme fédéraliste? (1937). A finals dels anys vint fou un dels propagandistes del caodaisme, una mena de religió sincrètica del budisme, de l'hinduisme, del cristianisme, del islamisme, del confucianisme i del taoisme, que es creà i desenvolupà a l'Indoxina francesa. Els escrits sobre caodaisme de Frère Gago, nom pel qual es anomenat Gobron pels membres d'aquesta religió, que va escriure entre 1937 i 1939, es van publicar pòstumament sota els títols Histoire du caodaïsme. Bouddhisme rénové, spiritisme annamite, religion nouvelle en Eurasie (1948), Histoire et philosophie du caodaïsme. Bouddhisme rénové, spiritisme vietnamien, religion nouvelle en Eurasie (1949) i Le caodaïsme en images (1949, amb altres). Altres obres seves són Tartines de Cancoyotte. Conte lorrain (1919), Raspoutine et l'orgie russe (1930), Nelson, le cœur de chêne (1931-1932, amb Sylvain Bonmariage), La Hongrie mystérieuse (1933), Barbandouille. Fabliau moderne pour adultes (1933), L'Encyclique testamentaire de l'île de déportation et de martyre du Pape Léon XIV (1938),Les persécutions de l'administration française contre les caodaïstes (1938) i L'expérience d'un cardiaque. Conseils utiles aux malades (1941). Gabriel Gobron va morir el 8 de juliol de 1941 a Rethel (Xampanya-Ardenes, França) i fou enterrat a Bayonville-sur-Mad (Lorena, França). La seva esposa fou Marguerite Gobron.

Gabriel Gobron (1895-1941)

***

Notícia de l'execució d'Esteve Pallarols Xirgu i altres companys apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 9 de juliol de 1943

- Esteve Pallarols Xirgu:El 8 de juliol de 1943 és afusellat al camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Esteve Pallarols Xirgu, també conegut comJosé Riera. Havia nascut en 1900 a Cassà de la Selva (Gironès, Catalunya). Treballà de ferroviari amb son pare i participà activament en la gran vaga revolucionària de 1917. Amb la dictadura de Primo de Rivera es va exiliar a Santiago de Cuba, sembla que a finals de 1929, on amb Fidel Miró i Jaume Baella (Modesto Llanos) va constituir un grup anarquista clandestí antimachadista i va passar-se a la guerrilla. És en aquesta època que prendrà el nom de José Riera. En 1930 fou expulsat de Cuba per la dictadura del general Machado. Entre 1930 i 1931 visqué, amb Fidel Miró, a Kingston Town (Jamaica). En 1932 va retornar a Catalunya i treballà d'ordinari i missatger a Torelló en 1933. En aquests anys viurà amb Soledat Bach Oliveras (Celrà) i el 28 de maig de 1934 la parella tindrà dues filles bessones, Joaquima i Victòria. Quan esclatà la Revolució de 1936 esdevingué secretari general del Comitè Revolucionari Antifeixista de Torelló i després es va traslladar a Manlleu, on va participar en l'administració i la comptabilitat d'empreses col·lectivitzades, i d'on va haver de fugir empaitat pels estalinistes el maig de 1937 a Barcelona i a València per incorporar-se al Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), aleshores amb Fidel Miró com a secretari general, i tres mesos després a les col·lectivitats agràries del Camp del Túria (Llíria i Vilamarxant) al País Valencià fins al final de la guerra. Fou tancat al camp de concentració d'Albatera («el Campo de los Almendros») per les tropes feixistes, però aconseguir fugir. El 29 de març de 1939 reorganitzà el primer Comitè Nacional (Junta Nacional del Moviment Llibertari) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestí, conjuntament amb Marés, Úbeda, José Cervera, Leoncio Sánchez, Martí Calduch (Carambolita), Josep Riera (Riereta) i Julia Mirabé (La Maña), i es convertí en el seu primer secretari general, exercint-hi tasques centrades en l'ajuda a les persones que patien represàlies --era molt eficient en la falsificació de documents i en la corrupció de funcionaris--, en l'alliberament de presos --va organitzar diverses fugues dels camps de concentració de militants cenetistes-- i en la reorganització de la CNT; també va crear«Frutera Levantina», una societat de transport d'aliments tapadora per poder posar en contacte tota la península. Estava en relació amb Ponzán i la seva xarxa, i mantenia contactes directes amb la CNT de l'Exili. Detingut el 14 de desembre de 1939 a València, va ser torturat, jutjat i condemnat en 1940 a 18 anys de presó. Jutjat de bell nou el març de 1941 per les pressions de les«forces vives» de Torelló que el volien eliminar físicament, va ser condemnat a mort acusat d'haver enderrocat una església a Vic durant la guerra civil. Esteve Pallarols, anarquista naturista, vegetarià, tolstoià, individualista i d'una vasta cultura, va ser afusellat, juntament amb Cura, Farré i altres antifranquistes al camp de tir barceloní de la Bota.

***

- Augustin Sartoris: El 8 de juliol de 1958 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista i antimilitarista Augustin Isidore Sartoris, conegut com Boulogne. Havia nascut el 24 de novembre de 1875 a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Amic del poeta anarquista Edmond Villeméjane, es guanyà a vida fent de sabater i milità especialment a Nimes i a la Provença (Marsella i Avinyó). En 1897 formava part de la Joventut Internacionalista (Fernand Calazel, Maurice Chaumel, Jules Cheylan, Marius Escartefigue, Frédéric Gros, François Guy, Alexandre Jacob, Louis Morel, Émile Rampal, Victor Rapallo, Edouard Roch, etc.) de Marsella. En 1899 vivia a Avinyó i sembla que després retornà a Marsella. En aquest any col·laborà en el setmanari parisenc L'Homme Libre, publicat per Ernest Girault i Francis Prost. En 1900 publicà el llibre Contes amers. Soir d'ivresse, narracions sobre el món de la prostitució que havien estat publicades en Le Libertaire. En 1902 viva al número 12 del carrer Labry del barri de Les Chartreux de Marsella. El gener de 1902 va ser inscrit per les autoritats en la llista d'anarquistes de primera categoria de les Boques del Roine (Provença, Occitània). A partir d'octubre d'aquell any va fer una gira de conferències antireligioses, antiparlamentàries i antimilitaristes pels departaments de les Boques del Roine, Valclusa i el Gard. En aquesta època era membre del grup anarquista del barri marsellès de La Joliette, el qual havia pres la iniciativa d'organitzar un congrés regional. Entre 1903 i 1904 fou membre del Grup Central Llibertari (GCL) i de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries (JSR). En 1904 fou un dels signataris del «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient» i fou un dels fundadors de la secció de suport a Marsella de «L'Avenir Social», projecte educatiu popular fundat per Madeleine Vernet a Épône (Illa de França, França). També en aquests anys fou un dels militants més actius de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), juntament a Auguste Berrier, Jean Marestan, Eugène Merle i Ange Rivelli, i col·laborà en el seuòrgan d'expressió L'Action Antimilitariste (1904-1905). En 1909 vivia al número 21 de la Traverse des Chartreux de Marsella i era un dels militants més destacats del Comitè de Defensa Social (CDS). Publicà la sèrie d'articles «Autres temps, autres moyens» en el periòdic L'Ouvrier Syndiqué. Entre 1910 i 1911 assistí a les nombroses reunions i actes del CDS, amb Alexis Durant (secretari) i Auguste Girard (tresorer). Abans de la II Guerra Mundial, en 1939, vivia al número 37 del carrer Delon Soubeiran de Nimes i estava inscrit en una llista d'«anarquistes perillosos per a la seguretat nacional», fet pel qual va ser posat sota vigilància a partir de setembre d'aquell any. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Ouvrier Syndiqué (1887-1914), Régénération (París, 1896-1908), L'Agitateur (Marsella, 1897), Le Cri de Révolte (Paris, 1898-1899), Le Libertaire (1898-1900), L'Homme Libre (Paris, 1899), L'Ere Nouvelle (París-Orleans, 1901-1911), Le Flambeau (Vienne, 1901-1902), L'Action Antimilitariste (Marsella, 1904-1905), Le Combat Social (Llemotges, 1907-1909), Les Temps Nouveaux (París, 1908-1909), L'Ouvrier Conscient (Marsella, 1909), Par dela la Mêlée (Orleans-Deols, 1916-1918), etc.

Continua...

---