Anarcoefemèrides
del 24 de juny
Esdeveniments
L'assassinat de Carnot segons
el diari parisenc Le Petit
Journal
del 2 de juliol de 1894
- Assassinat de
Carnot: El 24 de juny de 1894, al carrer de la
Ré de
Lió (Arpitània), el forner anarquista
italià emigrat a França per no fer el
servei militar i instal·lat a Seta, Sante
Geronimo Caserio, traspassa el cor
del president de la República francesa Sadi Carnot de visita
a l'Exposició
Internacional, amb un punyal berber amb el mànec roig i
negre i al crit de«Visca l'anarquia!», per venjar les execucions dels
companys anarquistes
Ravachol, Émile Henry i Auguste Vaillant. Carnot va sucumbir
a les ferides tres
hores després a la prefectura de Roine on l'havien
traslladat i la gentada
histèrica va saquejar les botigues italianes i l'ambaixada
d'Itàlia, al carrer
de la Barre. L'endemà, la vídua de Carnot va
rebre una fotografia de Ravachol,
expedida per Caserio, amb unes simples paraules: «Ben
venjat.» Caserio, que no
va intentar fugir, va ser detingut, jutjat el 2 i 3 d'agost, i
guillotinat el
16 d'agost de 1894.
***
Capçalera
de L'Homme Libre
- Surt L'Homme Libre: El 24 de juny de 1899 surt a París (França) el primer número del setmanari L'Homme Libre. Révolutionnaire, Sociologique, Artístique, Scientifique. Editat per Ernest Girault, només publicarà 11 números, l'últim el de la primera quinzena de desembre de 1899. El cap de la redacció va ser Francis Prost i l'impressor gerent Edouard Lemoux. Entre els col·laboradors podem citar Antoine Antignac, Henri Beylie, Alice Canova, Henri Dagan, Manuel Devaldès, Ernest Girault, Octave Jahn, Émile Janvion, Charles Malato, Gustave Manière, Francis Prost, Agustin Sartoris i Henri Zisly. Tornarà sortir el 14 de novembre de 1903 i se n'editaran 20 números fins al 26 de març de 1904. En aquesta segona època l'administrador serà Ernest Girault i la gerència canviarà de mans (M. Franssen, E. Grimm, F. Gindre i Porcher). En seran col·laboradors: A. Beaure, L. Bernard, Arnold Bontemps, Bordat, Paul Broca, Michel Franssen, Galhauban, Ernest Girault, Urbain Gohier, J. B. Lamarck, De Lanessan, Félix Le Dantec, Eugène Lericolais, A. Leveque, L. Manouvrier, Lucien Netter, F. Paladini, Paraf- Javal, Élie Reclus, Paul Robin, Rodonde, André Veidaux, etc. La revista mensual Libre Examen serà la continuadora d'aquesta publicació.
***
Plaça del Carmen de Gijón, lloc de l'atemptat
-
Atemptat contra
Orueta: El 24 de juny de 1910, sobre les set i mitja de la
tarda, mentre
esperava el tramvia amb la seva esposa i altres persones a la
plaça del Carmen
de Gijón (Astúries, Espanya), Domingo Orueta,
president de l'organització
patronal Agremiació de Fabricants i Industrials de
Gijón, rep un tret que li
travessà la mà esquerra i un altre a la
regió glútia, lesions que sanà
després
de 17 dies. L'agressor fou l'anarquista asturià Marcelino
Suárez Sánchez i
només es planyia d'haver errat els dos dispars i que el
revòlver s'encasquetés.
En plena vaga dels fusters serradors i carregadors de Gijón,
Orueta es mostrava
inflexible a tornar enrere en la seva exigència d'augmentar
la jornada laboral
de nou a 10 hores. L'endemà de l'atemptat foren detinguts
els socialistes Ángel
Martínez i León Meana, i l'anarcosindicalista
Eleuterio Quintanilla, com a
obrers més significats del comitè de vaga i
possibles membres del complot,
encara que foren alliberats poc després. Defensat per
l'advocat anarquista Eduardo
Barriobero y Herrán, Marcelino Suárez fou jutjat
entre l'11 i el 15 de desembre
de 1911 a Oviedo per assassinat frustrat i condemnat a tres anys de
presó
correccional per dispars i lesions --la fiscalia demanava 17 anys i
quatre
mesos, més indemnització--, dels quals
purgà un any i mig. Marcelino Suárez
Sánchez havia nascut a Porceyo (Astúries,
Espanya) i després de propagar
l'anarquisme per La Felguera, marxà a Catalunya. A Barcelona
va fer feina a
l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia i en 1908 fou
empresonat a Barcelona. En
sortir, fou expulsat de Catalunya i tornà a
Astúries. Durant l'any i mig que va
estar empresonat per l'atemptat d'Orueta,
col·laborà en El Libertario,
sobretot denunciant les crítiques socialistes vers el
Comitè Pro Presos de
Gijón. Un cop lliure, fou novament empresonat en 1913 per
delictes de premsa i
purgà 11 mesos a la presó d'Alacant. Durant el
temps que va estar empresonat a
Alacant i a Oviedo (1913-1914), col·laborà per a La
Voz del Obrero, de
La Corunya, i La Voz del Pueblo, de Terrassa. En
1913 l'editorial
argentina «La Protesta» li publicà el
llibret Eco de las cárceles españolas.
En 1915 signà un editorial, amb Sierra i Quintanilla, en Acción
Libertaria,
periòdic del qual era redactor, contra el sectarisme de Tierra
y Libertad.
En 1916 fou redactor de Solidaridad Obrera
d'Astúries, publicació en la
qual col·laborava des del 1914. Durant la dècada
dels vint realitzà nombrosos
mítings a Gijón. En 1931 el Sindicat de la
Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), al qual estava afiliat, el
suspengué de militància
i s'allunyà de l'anarcosindicalisme.
***
D'esquerra
a dreta: Joe Edelson, Ben Reitman i Ben Capes (Bute, Montana, EUA, 24
de juliol de 1912)
- Conferència d'Emma Goldman: El 24 de juny de 1912 a Bute (Montana, EUA), organitzada per Ben Reitman, Emma Goldman imparteix una de les seves conferències més famoses i discutides:«Per què els pobres no han de tenir infants.».
***
Acusats pel complot de la «Sanjuanada» al tribunal, acompanyats de prestigiosos advocats (Alcalá Zamora, Barriobero, Barcia)
-«Sanjuanada»: La nit del 24 de juny de 1926 es va projectar un aixecament militar contrari a la Dictadura de Primo de Rivera a l'Estat espanyol. La intenció era expulsar del poder Primo de Rivera i que el general Francisco Aguilera passés a la presidència del Govern. Els militars que ho van dirigir foren els generals Valerià Weyler i Francisco Aguilera, amb suport pels generals Manuel Riquelme, Domènec Batet (governador militar de Tarragona) i Gil Dolz del Castellar (capità general de Valladolid), a més d'altres grups militars de Madrid, València, Galícia, Andalusia, Aragó i Catalunya, dos o tres regiments de Madrid, tropes de Galícia, Andalusia, Catalunya i Saragossa i marins de Cadis i Cartagena. En la conspiració estaven compromesos polítics com Miguel Villanueva, Niceto Alcalá Zamora, MelquiadesÁlvarez i el Comte de Romanones. El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) es negà a sumar-se al moviment. L'aixecament havia d'engegar-se a València i a Madrid la Nit de Sant Joan, però, de fet, la revolta només es produí a Tarragona i fou ràpidament avortada. El punt central del seu programa era la caiguda del dictador i el restabliment de la normalitat constitucional dins del regnat d'Alfons XIII. La«Sanjuanada» va fracassar perquè els responsables van ser descoberts i arrestats, i per la indecisió d'alguns implicats. Els organitzadors establiren contacte amb el secretari general del Comitè Regional de Castella de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Amelio Quiles, que els posà en relació amb el secretari general de la central anarcosindicalista, Eleuterio Quintanilla, de Gijón, que condicionà la seva resposta a la decisió que pogués adoptar la confederació. En el Ple Nacional cenetista de febrer de 1926, celebrat a Madrid, s'adoptà l'acord de participar en el moviment amb la condició que es garantís la llibertat dels presos socials, el dret d'opinió i d'associació, i les conquestes de la classe obrera. La CNT s'havia compromès a fer costat l'aixecament declarant la vaga general. Com a resultat van ser empresonats centenars de militants polítics i sindicals, i es van posar en vigor detencions governatives en virtut de les quals els presos quedaven retinguts indefinidament, sense que hi hagués cap reclamació judicial. En ocasions els detinguts eren posats en llibertat, i novament detinguts per qualsevol motiu i aquests arrests, vertaders segrests, arribaven en ocasions a durar anys. Les detencions de cenetistes es concentraren, sobretot, a Astúries, Andalusia i Madrid. Els polítics i militars conjurats només van ser sancionats amb multes.
***
![Cartell de la "III Exposition des Artistes Espagnols" realitzat per Joan Call Bonet ("Call") [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/exposition1958/exposition195801.jpg "Cartell de la \"III Exposition des Artistes Espagnols\" realitzat per Joan Call Bonet (\"Call\") [CIRA-Lausana]")
Cartell
de la "III Exposition des Artistes Espagnols" realitzat per Joan Call
Bonet (Call)
[CIRA-Lausana]
- III Exposition
des Artistes Espagnols: Entre el 24 de juny i el 3 de
juliol de 1958 té lloc al
Palau de Belles Arts de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la
III Exposició dels
Artistes Espanyols. Aquesta exposició col·lectiva
artística (pintura, dibuix,
escultura, ceràmica, ferro forjat i fotografia), organitzada
per Teófilo
Navarro Fadrique i Manuel
Camps Vicens en nom de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) d'Espanya
a Tolosa, comptà amb el suport de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA)
i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Es van presentar 155 peces de
diferents artistes exiliats: Antonio Alós Moreno,
José Alejos, Almerich, Armengaud,
Francisco Bajen, Blasco Ferrer, Hilarión Brugarolas, Manuel
Camps Vicens, Joan
Call Bonet (Call), Company,
Costa-Tella, Espanyol, Farret, A. Ferran, N. Ferran, Ferrer, Francesc
Forcadell
Prat, Godeffroy, Izquierdo Calvajal, Jean-Marc de Cordes, R. Medina,
Lamolla,
Carlos Pradal, Romero, Pablo Salem, Santolaya, Josep Suau, Tusquella,
José Vargas,
Valiente, Zurita, etc. Aquesta tercera i última
exposició concloïa un cicle
obert el 22 de febrer de 1947 amb la I Exposició dels
Artistes Espanyols que se
celebrà a la Cambra del Comerç de Tolosa i que es
complementà l'abril d'aquell
any amb l'exposició «Arte español en el
exilio» a la Galeria La Boétie de
París;
la II Exposició dels Artistes Espanyols es
realitzà en 1952 també a la Cambra
de Comerç de Tolosa sota la responsabilitat de Joan Puig
Elías i Frederica
Montseny. Aquestes tres exposicions estaven obertes a totes les
tendències
artístiques i polítiques, exposant artistes
socialistes i, fins i tot,
comunistes.
Naixements
Foto policíaca de Giovanni Defendi (ca. 1894)
- Giovanni Defendi: El 24 de juny de 1849 neix a Casalmaggiore (Llombardia, Itàlia) l'adroguer i confiter anarquista Giovanni Defendi. Garibaldí, lluità contra els prussians durant l'època de la Comuna de París. Emigrà a França i després de passar entre vuit i 10 anys a la presó per les seves activitats anarquistes, en 1880 es refugià a Londres (Anglaterra). L'1 de maig de 1880 s'uní lliurement amb sa companya Emilia Tronzio-Zanardelli a Londres i envià un article al periòdic francès Le Citoyen explicant el perquè de la seva «unió lliure» i el rebuig a tota mena de matrimonis, ja fossin religiosos o civils. Visqué, amb sa companya Emilia Tronzio i sos fills –arribà a tenir sis–, al número 112 de High Street del barri londinenc d'Islington, amb el seu gran amic Errico Malatesta. Amb Piotr Kropotkin, Erico Malatesta, Vito Solieri i Pietro Cesare Ceccarelli, era assidu del «Rose Street Club», club londinenc de refugiats revolucionaris. En 1885 mantenia una secció organitzada anarquista a Londres amb Biagio Poggi i Vito Solieri. En els anys noranta la família Defendi obrí una botiga de delicadeses, espècies i vins al número 12 d'Archer Street i en aquesta època es relaciona amb Louise Michel i Luigi Parmeggiani. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1905, quan la visita del rei Alfons XIII d'Espanya a Londres, amb Errico Malatesta, Adolfo Antonelli, Silvio Corio, Giacinto Ferrarone, Giovanni Mazzotti i Antonio Galassini, publicà el pamflet Per un viaggio regale (Per un viatge real) en defensa de l'atemptat fallit que havia patit el monarca el 31 de maig d'aquell any a París. Giovanni Defendi va morir el 10 d'octubre de 1925 a Londres (Anglaterra).
***
Foto
policíaca d'Auguste Heurteaux (3 de març de 1894)
- Auguste
Heurteaux: El 24 de juny de 1862 neix al X Districte de
París (França)
l'anarquista Auguste Heurteaux –a vegades citat com Heurtaud–, conegut com Sans-Dieu.
Sos pares es deien Ulysse Maximilien Heurteaux, ajudant de forner, i
Barbe
Siegel, cosidora, que es casaren posteriorment el 24 d'agost de 1867 al
XX
Districte de París. Obrer polidor de metalls a la
fàbrica d'orfebreria
Christophe de Saint-Denis (Illa de França,
França), vivia al número 23 del
carrer del Canal d'aquesta població. Estava casat i era pare
d'un infant. En
1889 era membre del grup anarquista «Les Libertaires de
Saint-Denis» (Joseph Bastard,Étienne Brille, Petit, Philogène
Ségard, etc.) que es reunia a la Sala Hébary,
al número 26 del Quai du Port de Saint-Denis. El 9 de maig
de 1891, arran dels
incidents esdevinguts el Primer de Maig a Clichy (Illa de
França, França), el
seu domicili, com el d'altres companys de Saint-Denis
(Pétronille Alterant,
Joseph Bastard, Joseph Gauthier, etc.), va ser escorcollat;
sospitós d'haver
participat en els disturbis de Clichy, va ser amollat
després de
l'interrogatori. A mitjans de març de 1892,
després de l'atemptat a la caserna
Lobau, el seu domicili, com el d'altres companys de Saint-Denis (Joseph
Bastard,
Jean-Baptiste Broeckx, Charles Chaumartin, Pierre Guerlinger,Émile Voyez), va
ser escorcollat. El 22 d'abril de 1892, com altres companys de la
regió
parisenca, va ser detingut preventivament a la manifestació
del Primer de Maig,
després d'haver-se resistit «vivament»
als agents, i en l'escorcoll de casa
seva es trobaren nombrosos periòdics, fullets i manifests
anarquistes. Sa
germana estava casat amb l'anarquista Pétronille Alterant,
que treballava a la
mateixa fàbrica que ell. El seu domicili servia
d'enllaç dels escamots de«cloche de bois» per ajudar a fugir clandestinament
els inquilins dels seus
habitatges sense pagar els lloguers. Membre de la «Lliga dels
Antipatriotes» i
del Grup Anarquista Internacional, a començament de 1893 fou
sospitós per part
de la policia d'haver aferrat manifests antipatriotes durant els
sorteigs de
lleva de Saint-Denis. L'1 de gener de 1894, quan la gran agafada
anarquista
portada a terme després de l'atemptat d'Auguste Vaillant a
la Cambra dels
Diputats francesa, el seu domicili va ser escorcollat i la policia li
va trobar
19 exemplars del periòdic anarquista Le
Père Peinard, 32 de La
Révolte i
tres de L'En Dehors. El 20 de
febrer
de 1894 figurava en la llista d'anarquistes establerta per la
Prefectura de
Policia. Un cop lliure, el 3 de març de 1894 va ser novament
escorcollat, detingut
i fitxat pel laboratori d'Alphonse Bertillon, i el 28 de
març d'aquell any
inscrit en la llista d'anarquistes de Saint-Denis. Desconeixem la data
i el
lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca de Domenico Boccato
- Domenico
Boccato: El 24 de juny de 1880 neix a Adria
(Vèneto, Itàlia) l'anarquista
Domenico Boccato, conegut com Pelo.
Sos
pares es deien Luigi Boccato i Arcangela Cavallini. El 13 de novembre
de 1902
organitzà una conferència de Pietro Gori a Adria.
En aquesta època col·laborà
en el periòdic anarquista milanès Il
Grido della Folla, i per l'article «Ai nostri
denigratori», que va ser
publicat en el número del 28 de maig de 1904, aquesta
publicació va ser
segrestada. Jutjat per aquest motiu, va ser condemnat pel Tribuna de
Milà
(Llombardia, Itàlia) a quatre mesos i 15 dies de
presó i a una multa per un
delicte de premsa. Després de fer el servei militar, es
traslladà buscant feina
d'antuvi a Milà i després a Gènova
(Ligúria, Itàlia), d'on el gener de 1907 va
ser expulsat. El juliol de 1907 va ser detingut per«associació per a delinquir
contra la propietat» i per «sostracció
de correspondència telegràfica de
l'Estat» i condemnat a dos anys i un mes de presó.
Treballà com a porter i,
fins i tot després de l'arribada del feixisme,
continuà militant en el moviment
anarquista. El 10 de setembre de 1924 tingué un violent
enfrontament amb un
escamot feixista i per aquest motiu fugí un temps d'Adria,
retornant més tard.
El juny de 1925 marxà de bell nou amb sa company i amb sa
filla cap a Belluno
(Vèneto, Itàlia), on regentà una
botiga de queviures. Quan encara no feia un
any, el sotsprefecte d'Adria en un informe anotà que havia
tancat la botiga i
amb un soci portava l'hostal Vigna d'Oro, a la petita
població de Caverzano
(Belluno, Vèneto, Itàlia). Segons un informe
policíac de la Prefectura de
Rovigo, a finals del 1925 treballava ocasionalment de cambrer i
pertanyia al
Partit Socialista Italià (PSI), encara que havia estat en
relacions amb un grup
anarquista de Roma (Itàlia) i en un escorcoll a la seu del
periòdic llibertari
romà L'Agitazione
s'havia trobat
l'opuscle d'Ettore Sottovia Anarchismo e
socialismo dirigit directament a ell. En 1927 es
traslladà amb sa família a
Pàdua (Vèneto, Itàlia) i
després a Piove di Sacco (Vèneto,
Itàlia), on llogà
per un any el cinema Politeama. El desembre de 1928 retornà
a Adria, però
intimitat i amenaçat pels feixistes locals, hagué
d'abandonar immediatament la
seva localitat natal. Retornà a Piove di Sacco, on
regentà un comerç de vins al
major. L'agost de 1930 emigrar legalment a Bèlgica i
posteriorment s'establí a
Aix-les-Bains (Savoia, Arpitània), on treballà en
l'empresa de decoració
Giraud. En aquesta època el seu nom figurava en el registre
de fronteres amb la
nota «Detenir». El juny de 1933, juntament amb
altres, va ser jutjat pel
Tribunal d'Aix-les-Bains per una baralla, durant la qual va ser ferit
per arma
blanca. Va ser acusat d'haver agredit i ferit un company, abans
comunista i
aleshores espia feixista. A mitjans dels anys trenta sembla que
s'acostà al
PSI, partit per al qual feia de corresponsal per al periòdicAvanti!, i de l'anomenada«Concentració
Antifeixista». El setembre de 1936 un informe
policíac el qualificava d'emissari
de la zona de Chambéry (Savoia, Arpitània) del
moviment socialista antifeixista
Giustizia e Libertà (GL, Justícia i Llibertat).
En aquesta època presidí la
Lliga dels Drets de l'Home Italiana (LDHI) a Aix-les-Bains. A partir de
1938,
any en el qual adquirí la nacionalitat francesa, la policia
li va perdre el
rastre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Le Combat
Social,
periòdic del qual Durupt va ser gerent
- Georges Durupt: El 24 de juny de 1880 neix a Épinal (Lorena, França) el militant anarquista i antimilitarista Georges Alfred Durupt. D'antuvi va ser membre del Cercle Catòlic d'Épinal, però quan en 1900 va deixar el domicili familiar va començar a freqüentar els cercles anarquistes. Com que era coix de la cama esquerra i havia d'ajudar-se d'un gaiato, va ser declarat exempt del servei militar. En 1902 es va instal·lar a Deyvillers, a prop d'Épinal, i va fer amistat amb el perruquer anarquista Victor Loquier. El 30 de març de 1902, quan sortia d'un dinar de la casa de Loquier, va ser detingut per la policia d'Épinal acusat d'haver mutilat les estàtues dels sants que ornaven l'església de la localitat. El 18 d'abril, va ser condemnat pel tribunal correccional a tres mesos de presó i a 100 francs de multa per«degradació d'objectes d'utilitat pública»; va ser alliberat el 30 de juny. En aquesta època va col·laborar en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Partidari de l'acció violenta, per les seves dots d'orador va prendre la paraula sovint durant les reunions anarquistes. També va col·laborar en Le Libertaire, del qual va ser administrador, i en Le Combat Social, editat per Jean Peyroux. L'abril de 1907 va participar en la fundació de l'anarcosindicalista Federació Revolucionària, de la qual serà membre de la direcció amb R. De Marmande, M. Almereyda, Goldsky i Tony Gall. El març de 1908 va ser nomenat secretari de la secció francesa l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), creada en 1904, i que s'havia reconstituït després de patir una dura repressió. El 2 de juny de 1908 es van produir uns greus incidents a Draveil entre vaguistes i gendarmes que van acabar amb dos morts i desenes de ferits; la vaga, però, va continuar i el 30 de juliol es va organitzar una manifestació a Villeneuve-Saint-Georges on set obrers van ser assassinats. Durupt, que havia participat activament en la manifestació, va ser detingut i condemnat, el 7 d'agost, per l'Audiència de Versalles a tres anys de presó i a 100 francs de multa per«excitació de militars a la desobediència». El juny de 1909 va aconseguir la llibertat i el setembre va crear a París el grup «Les Révoltes», que publicà un periòdic amb el mateix nom, del qual només van sortir dos números, i el gerent del qual va ser René Dolié. Després va intentar crear una organització anarquista d'àmbit estatal, la Federació Revolucionària, d'on va ser membre del comitè directiu. Aquest projecte va ser un fracàs i, en nom de l'eficàcia, va participar a començaments de 1910 en la creació del Partit Llibertari, que reagrupava anarquistes i seguidors de l'anòmal Gustave Hervé, del qual va acabar totalment decebut. Després, en ocasió de les eleccions legislatives de la primavera de 1910, va prendre part d'un «Comitè Antiparlamentari», que un cop acabada la campanya, va donar lloc a la Aliança Comunista-Anarquista (ACA). El maig de 1910 va ser admès al Sindicat de Correctors. En aquestaèpoca va ser administrador de la impremta comunista«L'Espérance», situada al carrer parisenc d'Steinkerque, i que empleava una desena de companys; el desembre de 1910 va imprimir un fullet de suport a la campanya en favor de Jules Durand, titulat Pour l'innocent Durand. També va col·laborar en L'Insurgé, el gerent del qual va ser Petitcoulaud, que havia conegut a Le Combat Social. En 1912 es va establir a Épinal, on va treballar com a tipògraf a la«Imprimerie Nouvelle» del carrer dels Minimes. En aquesta època va col·laborar en el periòdic de Loquier La Vrille, del qual serà un dels principals redactors. També va ser gerent, després de Pierre Ruff, de la revista mensual Le Mouvement Anarchiste, òrgan del Club Anarquista-Comunista de París. El desembre de 1912 va ser demandat per haver publicat en aquesta revista una article titulat «Les anarchistes et la guerre» i va haver de fugir a Suïssa. Va ser condemnat en rebel·lia el 17 de febrer de 1913 per la IX Cambra Correccional del Sena a cinc anys de presó i a 3.000 francs de multa per«provocació a l'assassinat i a l'incendi». Entre 1915 i 1919 va col·laborar en La Libre Fédération, que sortia a Lausana sota la direcció de Jean Wintsch i que feia costat la causa aliada, i entre 1919 i 1921 en La Vie Ouvrière. El 19 d'octubre de 1920 va començar a treballar com a corrector de proves a l'Oficina Internacional del Treball i es va jubilar per invalidesa l'1 de maig de 1934. En aquesta època va col·laborar en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot. En 1936 va participar en el congrés de la Unión Anarquista (UA). Georges Durupt va morir el 25 de desembre de 1941.
***
Foto
antropomètrica policíaca de Gabriel
Bañils Gumbau (12 d'agost de 1914)
- Gabriel Bañils
Gumbau: El 24 de juny de 1883 neix a Sant Joan de Vilassar
(Vilassar de Mar,
Maresme, Catalunya) el jornaler anarquista Gabriel Bañils
Gumbau. Sos pares es
deien Sebastià Bañils i Francisca Gumbau. En 1902
es casà a Sant Joan de
Vilassar amb Maria Armengol. El 13 de novembre de 1913, amb sa
companya, emigrà
a França, on treballà regularment fins el 25 de
juliol de 1914, data en la qual
retornà a Catalunya per a veure sos infants. El 10 d'agost
de 1914 retornà a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Sense
treball ni domicili fixe, errà amb
sa companya per la regió a l'espera de treballar en la
verema. El 12 d'agost de
1914 va ser fitxat per la policia de Perpinyà com aà «anarquista sorneguer,
amb fama de perillós». Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Juan
Segundo Montoya
- Juan Segundo
Montoya: El 24 de juny de 1899 neix al poblat miner de
Plegarias (Curanilahue,
Arauco, Biobío, Xile) l'anarquista, anarcosindicalista i
naturista Juan Segundo
Montoya Nova, que signava Juan 2º
Montoya
Nova, i que era conegut com El
Negro
Montoya. Era fill d'una família nombrosa, formada
per 12 germans i
germanes. Son pare treballava de mayordomo–cap intermedi de la Compañía Minera y
Industrial de Chile (CMIC, Companyia
Minera i Industrial de Xile) que se situava entre els obrers
carbonífers i el
quadre tècnic de la indústria– a la
mina de Luis Cousiño, fet que li donava un
estatus una mica superior a la resta dels treballadors miners. Aquest
fet va
permetre que amb cinc anys pogué anar a l'escola
primària, on va aprendre a
llegir i a escriure, però va haver d'abandonar-la per motius
econòmics. Després
de treballar un temps a la mina i veure la explotació en
pròpia carn, decidí
emigrar i cap el 1919 s'establí a la ciutat de
Concepción (Biobío, Xile), on va
fer el servei militar obligatori. Després d'aquesta terrible
experiència, amb
24 anys començà a militar amb la
secció xilena dels Industrial Workers of the
World (IWW, Treballadors Industrials del Món), la central
anarcosindicalista
més gran d'aleshores. Apassionat pel naturisme,
seguí un curs per
correspondència i posteriorment ingressà en
l'Institut de Biocultura de Buenos
Aires (Argentina), on estudià any i mig. El maig de 1926 fou
un dels fundadors
del Centre Naturista de Concepción, del qual va ser
secretari general. Entre
juny i juliol de 1926 participà en les reunions celebrades a
Concepción de la
Federación de Estudiantes de Chile (FECh,
Federació d'Estudiants de Xile),
acostada al moviment anarquista, en pro d'una reforma estudiantil. En
aquestaèpoca administrà el periòdic
anarquista Bandera
Roja. Durant la dictadura de Carlos
Ibáñez del Campo (1927-1931), per la
seva militància en el moviment anarquista crioll, va ser
deportat a l'illa de Más
Afuera (Alejandro Selkirk), a l'arxipèlag de Juan
Fernández del Pacífic Sud, on
conegué altres presos polítics, tant anarquistes,
com socialistes i comunistes.
Un cop lliure, emigrà al sud del país, fugint de
la repressió. En 1929
s'instal·là a Osorno (Osorno, Los Lagos, Xile),
on treballà en la seva
professió de sabater i continuà amb les seves
tasques sindicals, com a
representant de la Unió Industrial del Cuiro i Annexes, i de
propaganda
anarquista. A Osorno creà una «Pensió
Naturista», on va fer de trofòleg, i una
consulta iriològica. El 25 de gener de 1930
fundà, amb altres companys (Ricardo
Bañados, Wenceslao Canales, Feliciano Carrasco,
Valentín Iglesias, Antolín
Moreno, Osvaldo Solís, etc.), el Centre Naturista d'Osorno,
hereu de la
Societat Naturista d'Osorno, creada en 1926. A finals del
règim de Carlos
Ibáñez del Campo creà, junt a altres
anarquistes d'Osorno, un grup clandestí
anarquista, format per més de 15 membres, que
desafià l'aparat repressiu de la
dictadura, i que publicà el fullet Crítica
revolucionaria, on es va denunciar públicament les
covardies i
claudicacions de diverses organitzacions«revolucionàries», especialment
comunistes, que van fer costat la dictadura. En 1931 també
publicà el text Cocina naturista,
racional y compatible.
L'1 de novembre de 1931 fundà amb altres companys (Ricardo
Bañados, Wenceslao
Canales Andrade, María Espill, Alfonso Fuica
Morán, Juana González, Juan A.
Guerrero Montiel, Antolín Moreno Quilodrán,
Osvaldo Solís Soto, etc.) la Federació
Obrera Local d'Osorno (FOLO), secció local de la
Confederació General del
Treball (CGT), que agrupava grups sindicals llibertaris de la
Federación Obrera
Regional de Chile (FORCh, Federació Obrera Regional de Xile)
i dels IWW. En aquest
mateix 1931 publicà La
organización y la
cultura, tractat sociològic on analitza diverses
temàtiques relacionades
amb l'organització i la cultura popular. El 27 de desembre
de 1932, durant una
manifestació de la FOLO, fou protagonista de l'assassinat
del seu amic Osvaldo
Solís Soto en plena Plaça d'Armes d'Osorno, i ell
fou detingut, empresonat i
processat. Durant la seva estada a la presó d'Osorno va
escriure el fullet Un llamado a los campesinos,
que publicà
el desembre de 1933, i on feia una crida als pagesos a organitzar-se en
els
principis anarcosindicalistes. A partir de 1934, i fins 1942 amb 223
números, fou
l'editor responsable de Vida Nueva.
Semanario órgano de la CGT en la Región Austral,
on va expressar les seves
idees i pràctiques lligades a l'acció directa,
les idees antiautoritàries, els
pobles indígenes, les reflexions sociològiques,
la salut i el naturisme. En
1935 s'enfrontà, amb altres companys, a un grup d'una
quarantena de nazis que
va irrompre en una assemblea de la CGT i molts d'aquests acabaren a
l'hospital.
Quan esclatà la Revolució espanyola,
organitzà, amb Fernando Pizarro,
activitats de suport, de col·lecta i de difusió
d'aquesta com a president del
Comitè Pro Socors a Espanya d'Osorno; també
dirigí la secció local d'aquesta
ciutat de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i quan la guerra
va
acabà, va fer bona amistat amb nombrosos exiliats
anarquistes peninsulars, com
ara César Flores Naso. D'aquests anys són els
fullets seus El paso de la CNT por el
Gobierno de Valencia (1937), Preparando
la emancipación en España
(1937) i CNT-FAI. 19 de julio de 1939.
La pressió dels latifundistes i colons europeus i dels
escamots nazis l'obligaren
a emigrar a la VII Regió del Maule de Xile. En 1942
s'instal·là a Talca (VII
Regió del Maule, Xile), on ja viuria la resta de sa vida,
continuant amb les
seves labors sindicals i propagandístiques. En 1946
publicà Cancionero libertario.
Entre el 18 i el
20 de setembre de 1958 participà en la
Conferència Regional del Moviment Anarcosindicalista
realitzada a Santiago (Xile) i fou nomenat membre de la seva
Comissió Nacional.
A començament de la dècada dels setanta
milità, amb altres companys (José Ego
Aguirre, Ramón Domínguez, Félix
López, etc.), en la Federación Libertaria de
Chile (FLCh, Federació Llibertària de Xile). Quan
la dictadura militar d'Augusto
Pinochet Ugarte es dedicà a difondre el naturisme amb el
butlletí La Voz del Naturismo,
fent a més
conferències i publicant llibres. En 1978 fundà a
Talca l'Associació Naturista,
que comptà amb noranta afiliats i que feia xerrades
educatives quinzenals. En
aquest mateix 1978 va fer una conferència sobre la
història de
l'anarcosindicalisme xilè a França organitzada
per la Coordinadora Llibertària
Llatinoamericana (CLLA). En aquests anys va sortir el seu llibre La salud por el naturismo. Regimenes
curativos, alimentación racional y compatible. En
1981 publicà els seus
poemes autobiogràfics Poemas.
Cultura,ética, sociedad i en 1984 el llibre Alimentación
naturista, racional y compatible. Amb 86 anys sa vida se li
va complicar
durant tres mesos arran de la picada d'una aranya, però,
malgrat tot, naturista
radical com era, no va voler visitar l'hospital de Talca. Juan Segundo
Montoya
va morir el 7 de març de 1988 d'una
broncopneumònia aspiratòria a Talca (VII
Regió del Maule, Xile). En 2014 Eduardo Andrés
Godoy Sepúlveda publicà la
biografia Juan Segundo Montoya. La consecuencia de un
anarcosindicalista y
naturista libertario en Chile.
Juan Segundo
Montoya (1899-1988)
***
Antoni
García Lamolla fotografiat per Antoine García
- Antoni
García Lamolla: El 24 de juny de 1910 neix a
Barcelona (Catalunya)
el pintor anarquista Antoni García Lamolla. A causa de la
professió de son
pare, ferroviari, la família va haver de traslladar-se
diverses vegades de
domicili (Tarragona), fins que en 1924 van fixar definitivament la
residència a Lleida. En aquesta ciutat va
començar els estudis de dibuix
i pintura,
inscrivint-se en les classes de l'acadèmia del pintor Justo
Almela als 18 anys,
on aprengué ràpidament les tècniques
pictòriques. Va formar part del grup de
joves artistes Cau d'Art amb els quals presentarà la seva
primera exposició
col·lectiva en 1930 a les sales del Museu d'Art Jaume
Morera. Aviat comença
l'amistat amb Leandre Cristòfol, amb qui comparteix
coneixements i
sensibilitat. Aquest mateix any participa amb el col·lectiu
d'artistes Uns
Altres, compost per Cristòfol, Roca, Sanabria, Tufet i ell
mateix. Així mateix,
quan Justo Almela va tancar l'acadèmia, un grup d'artistes,
entre ells Lamolla,
obrí l'Studi d'Art. En 1932 els components d'aquest estudi
exposaren
les seves
obres al Casino Independent de Lleida i, pocs mesos després,
a les Galeries
Laietanes de Barcelona. Participà en la fundació
de la
revista Art,
començà a interessar-se pel surrealisme i
assistí a les
tertúlies del Rialto.
En 1934 presentà la seva primera exposició
individual
(paisatges urbans i
figures) a la Galeria Syra de Barcelona i començaren els
seus
enfrontaments amb
les institucions oficials lleidatanes. En 1935 es presentà a
l'Ateneu
de
Tarragona, però amb uns paisatges ja surrealistes. En
aquesta època començà a
realitzar obres que combinaven formes abstractes amb motius figuratius,
en les
quals la línia cobrà un clar protagonisme,
contrastant amb
el tractament
d'ombres que feia servir. En aquest mateix 1935 exposà amb
molt
d'èxit --elogis de
García Lorca i de Guillermo de Torre-- pintures surrealistes
a Madrid i coneix
Eluard a Barcelona. En 1936 participà, juntament amb Leandre
Cristòfol, en
l'Exposició Logicofobista presentada pels Amics de l'Art Nou
(ADLAN) a la
barcelonina Galeria Catalonia; Manuel Abril el presentà a
Madrid; obres
seves
són enviades a París per a formar part de
l'Exposició d'Artistes Ibèrics que es va
presentar al Jeu de Paume; també exposà a Lleida
i a
Tenerife, i és mostrà molt
preocupat per salvar les obres artístiques durant el
conflicte
bèl·lic. En aquestaèpoca coneix Fidela González Cepero, amb la qual
es casarà posteriorment.
Durant la guerra trobem el seus dibuixos en moltes revistes anarquistes
i
confederals, especialment en la lleidatana Acracia
(1936-1937). Després
de la contesa es refugià a França i
passà pel camp de
concentració d'Argelers,
on es trobà amb Enric Crous, amb qui intentà
recuperar la llibertat a
través de
les seves amistats més influents. Finalment sa companya
aconseguí que pogués
sortir del camp. La família s'establí a Dreux, on
en 1939 nasqué son
primer fill,
Andreu, i posteriorment tres fills més (Antoni,
Carme i Iolanda). En
aquesta època la seva obra va fer un important viratge, que
passà d'una interessant
i personal interpretació surrealista de la pintura, a un
paisatgisme
postimpressionista, fregant l'expressionisme en alguns casos.
Presentà en
aquests anys la seva obra, individualment i col·lectivament,
a París i a altres
ciutats franceses, relacionant-se amb pintors espanyols de l'Escola de
París.
Amic de Wlaminck, va exposar amb Grau, Rebull i Clavé.
També exposà a Estocolm,
Gènova, Buenos Aires, Nova York, Roma, etc. A Paris va
compartir estudi amb
Antoni Téllez Solà i va ser assidu de la
tertúlia anarquista parisenca (Téllez,
Alaiz, Gómez Peláez, García Gallo,
etc.). Durant els anys seixanta començaren les
seves visites esporàdiques a la Península, que
posteriorment
realitzarà més sovint.
Viatjà a Lleida per pintar els seus paisatges i
en 1973 exposà a Saragossa. En
1974 exposà a Madrid i a Osca i participà en
l'exposició del
Grup Dau al Set a
Barcelona. A partir de 1976 la ciutat del Segre organitzà
exposicions diverses
sobre la seva producció (1976, 1981, 1987, 1993). Com a
pintor s'ha d'incloure
en les files de l'impressionisme i del surrealisme, però
també va ser un ferm
defensor de les prerrogatives del dibuix. Antoni García
Lamolla va morir el 13
gener de 1981 a Dreux (Centre, França). El 30 de novembre de
2005 la família del pintor
i l'Ajuntament de Lleida va formalitzar un acord de cessió i
de venda d'obres
del pintor que es van incorporar al fons artístic del
lleidatà Museu d'Art de
Jaume Morera.
***
José
Barroso i sa companya Celestina Preciado en una manifestació
del Primer de Maig
- José Barroso:
El 24 de juny de 1929 neix a Càceres (Extremadura,
Espanya) el militant anarcosindicalista José Barroso. Sa
mare va morir quan ell
tenia vuit mesos i son pare quan tenia tres anys, per la qual cosa va
acabar en
un hospici de monges. Com que no el van aconseguir adoctrinar, el van
treure
als 11 anys i va començar a treballar en la
construcció, malgrat sos avis
materns eren hisendats, però havien desheretat sa mare quan
es va casar amb un
electricista. Les tardes feia classes a Acció
Catòlica. Després de la mili a
Canàries, va tornar a la construcció. A
començaments dels anys seixanta va
començar les mobilitzacions per la millora de les condicions
laborals sindicat
en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1977 va
participar
activament en la vaga de la construcció, que va durar 55
dies, i en la qual van
participar més de set mil obrers. Com que la Unió
General de Treballadors (UGT)
i Comissions Obreres (CCOO) van signar un mal conveni, la CNT va
continuar amb
les mobilitzacions i juntament amb altres militants es va tancar a
l'església
de San Juan. Actualment encara participa activament en els actes de la
Regional
Extremenya de la CNT, juntament amb sa companya Celestina Preciado.
Defuncions
Notícia de la mort
de Charles Gogomus apareguda en el periòdic
tolosà Le Midi
Socialiste
del 27 de juny de 1915
- Charles
Gogumus: El 24 de juny de 1915 mor a París
(França)
el militant sindicalista revolucionari, anarquista i antimilitarista
Charles
Gogumus. Havia nascut el 25 d'agost de 1873 a Dijon (Borgonya,
França). D'antuvi
va fer feina d'empleat en un magatzem de novetats a Dijon, on va crear
un
sindicat. En 1906 es va instal·lar a París com a
venedor de llanes. Dos anys
després va fundar el Sindicat dels Empleats de la
Regió Parisenca i en 1909,
com a secretari d'aquest sindicat, va actuar nombroses vegades als
grans
magatzems. Va ser membre del comitè de la
Confederació General del Treball
(CGT), però també de la Federació
Anarquista Comunista Revolucionària (FACR) i
sempre va preconitzar en les reunions de vaguistes l'ús de
l'acció directa, el
boicot i el sabotatge. En 1911 la policia el té fitxat com a
cap dels
sabotatges, en grups de 10 militants, als grans magatzems parisencs
(capgirar
els aparadors, trencar vidres, bombes d'àcid
sulfúric, ous farcits de
tinta...). Aquest mateix any esdevé administrador del
periòdic La Bataille
Syndicaliste, que serà l'origen de la
creació, el juny de 1913, del Comitè
de Defensa dels Soldats, del qual serà tresorer. Charles
Gogumus va morir de tuberculosi
el 24 de juny de 1915 a París (França) i fou
incinerat al cementiri parisenc de
Père-Lachaise.
***
Jean-Louis
Pindy, en un retrat aparegut en Le Réveil
del 16 de setembre de 1922
- Jean-Louis Pindy:El 24 de juny de 1917 mor a Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) el membre de la Internacional, communard i anarquista Jean-Louis Pindy. Havia nascut el 3 de juny de 1840 a Brest (Bretanya). Fuster de professió, en 1867 és membre fundador de la secció bretona de la Internacional i participarà en els congressos de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Brussel·les (1868) i de Basilea (1869). A finals de 1867 passarà a residir a París, on desenvoluparà una important tasca sindical. El 29 d'abril de 1870 serà condemnat a un any de presó per«incitació al delicte» i durant el tercer procés contra la Internacional el 8 juliol de 1870 a un any més. Alliberat el 4 de setembre amb la proclamació de la República, serà un dels creadors del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i, el gener de 1871, un dels signataris del «Cartell Roig» que reivindica«Pas al poble! Pas a la Comuna!» El 18 de març de 1871 prendrà part en l'ocupació de l'Ajuntament de París, i després serà elegit, el 26 de març, membre del Consell de la Comuna pel III Districte, i el 31 de març serà nomenat governador de l'Ajuntament de París. Va votar contra la creació del Comitè de Salvació Pública. El 24 de maig de 1871, durant la Setmana Sagnant, donarà ordre d'incendiar l'Ajuntament de París. Va aconseguir fugir de les tropes de Versalles i es va amagar a París fins a març de 1872, quan va aconseguir passar a Lausana (Suïssa) i després a Chaux-de-Fonds, on, en contacte amb James Guillaume, esdevindrà un actiu militant de la Federació del Jura. El 16 de setembre de 1872 va assistir al Congrés de l'AIT antiautoritari a Saint-Imier, i després participarà als altres congressos que el van seguir. El 9 de gener de 1873 el IV Consell de Guerra contra els communards el va condemnar a mort en rebel·lia. En 1874, amb Bakunin i Andrea Costa, va projectar un pla insurreccional a Itàlia. En 1877 va crear, amb Paul Brousse i François Dumartheray, una secció francesa de l'AIT, amb el seu periòdic L'Avant-Garde. Després participarà en la fundació de la «Libre Pensée», a Chaux-de-Fonds (Suïssa). És autor d'una recepta culinària, la Paindy, veritable concentració de vitamines i de sals minerals (llegums, patates i carn), creada per portar-la a les torrées, picnics campestres al voltant d'un foc organitzats per les seccions internacionalistes del Jura, i que també servirà com a ranxo durant les dures vagues. També es diu que va inventar una varietat de nitroglicerina.
---
![Alfred Duchesnay [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/duchesnay.jpg "Alfred Duchesnay [militants-anarchistes.info]")
![Jean Cluzel i Marie-Christine Mikhaïlo en una reunió de de la Federació Internacional dels Centres d'Estudis i de Documentació Llibertaris (FICEDL) al Local CEMEA de l'Escola de Saint-Jean (Ginebra, 1985) [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/mikhailo/mikhailo7.jpg "Jean Cluzel i Marie-Christine Mikhaïlo en una reunió de de la Federació Internacional dels Centres d'Estudis i de Documentació Llibertaris (FICEDL) al Local CEMEA de l'Escola de Saint-Jean (Ginebra, 1985) [CIRA-Lausana]")
Todos los laringectomizados que he tratado personalmente –menos uno, cuya anosmia era por otra causa y anterior a la cirugía de laringe– tienen activa la capacidad olfatoria. Detectan aromas y otros olores normalmente, aunque hayan sufrido la merma o pérdida temporal del olfato, que se suele atribuir, indebidamente, a la laringectomía total.
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/martinezdubal.jpg)
![[13/04] «L'Alarme» - «L'Anarchie» - Atemptat contra Alfons XIII - «La Plèbe»...](http://www.estelnegre.org/fotos/congresido1930.jpg)