Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12422 articles
Browse latest View live

Matilde Landa en la literatura catalana contemporània - Records en el Dia Internacional de la Dona Treballadora

0
0

Sa Pobla i els records de la Guerra Civil - La padrina Martina Caldés Torrens (Ximbona), el comte Rossi, Aurora Picornell, les germanes Gelabert i Matilde Landa -


--Les germanes Gelabert – continuava dient la padrina Martina-- es feren molt famoses. Arribaren a ser de les màximes dirigents de la Sección Femenina. No tenien cap vergonya a acompanyar els estols d´assassins del comte Rossi quan anava a predicar la mort pels pobles de Mallorca. Xalestes, eren al seu costat i tenien el dubtós honor de començar els mítings demanant la persecució i extermini dels rojos. S´encarregaven de cercar dones per als membres dels Dragones de la Muerte. Coneixien totes les cases de cites de Palma i dels pobles. Celestines especialitzades, malgrat tantes misses i rosaris, trobaven que era un servei a la causa convèncer les al·lotes de bona posició per tal que oferissin la virginitat als salvadors d´Espanya i la religió. (Miquel López Crespí)


Però Mallorca és com un mocador, un poble petit on, gratant un poc, tot s´arriba a saber. La padrina de seguida les va situar en el lloc que corresponia. Tenia una memòria prodigiosa, res no se li escapava i de seguida descobrí d´on procedien.

--Aquestes dues tintoreres –deia-- són les famoses germanes Gelabert de Sencelles, amigues íntimes del comte Rossi en temps de la guerra. Les record per les fotografies que sortien en els diaris. Somrients, amb l´uniforme de Falange. Jovenetes encara, amb la boina roja dels carlistes, la camisa blava i una pistola al cinturó.

Es passejaven pels pobles fent d´acompanyants de falangistes i militars. Pujaven al balcó dels ajuntaments, romanien a la vora dels botxins. Eren les primeres a iniciar el Cara al sol. Recollien informació de les beates, dels rectors, i després la passaven als Dragones de la Muerte, al comte Rossí i al marquès de Zayas.

No ho podia creure! Ara, vint anys després, semblaven unes rendistes que no podien fer mal a ningú. Envellides, vestides de negre, amb el vel per anar a missa i un rosari de nacre a les mans pareixien rates de sagristia sense cap altra història al darrere que les processons i els oficis a què havien assistit.

Però la padrina les havia conegudes en temps de la guerra i malgrat que provenia d’una família conservadora mai va voler saber res dels seguidors de José Antonio. Li feia por la crueltat, la manera de matar, la set de sang que tenien. Un dia, era just quan començava el Movimiento salvador de España, va estar a punt d´anar a parar a la presó de dones de Palma. Brodava la funda d´un coixí i, per casualitat, havia emprat els colors roig, groc i morat, els colors de la bandera republicana. Cantava alegrement un dels seus romanços més estimats, el de la Presó de Nàpols, i, mentre taral·lejava asseguda al portal, una patrulla de falangistes l´apuntà amb els fusells i li demanà explicacions.

Sortosament el nou batle franquista passava en aquells moments pel carrer i en assabentar-se del que passava va renyar els jovenots i els va foragitar.

Marxaren amb cara de pocs amics. Una víctima que els fugia de les mans! No ho podien consentir! Encara feren intents de tornar enrere, però el de més edat els va convèncer de no fer ximpleries. El batle havia estat íntim del general Goded, un heroi del Movimento arran que fou afusellat a Barcelona. Pareix que pensaren que valia més no restar fitxats per les noves autoritats i, malgrat el poder que en aquells moments tenien sobre vides i hisendes, decidiren que no era l´ocasió adient per enfrontar-se al batle.

El batle sabia a la perfecció, coneixia la nostra família, que per part dels Verdera no hi havia hagut mai cap republicà a la nissaga. Qui no se´n recordava de Miquel Crespí, el cap d´Unió Patriòtica a sa Pobla, el batle que bastí l´Escola Graduada? Com es podia sospitar de republicanisme en unes persones tan conegudes pel seu conservadorisme?

Hi hagué sort.

Qualcú que no fos la padrina hauria tengut greus problemes en aquella incerta època on el simple comentari desfavorable d´un veïnat et podia costar la vida, anys de presó, la confiscació de les propietats.

La padrina va amagar la funda del coixí amb la bandera republicana. Tan sols ben entrats els anys seixanta s´atreví a treure-la de la caixa on la tenia dissimulada. La funda havia estat més de vint anys sota un munt de mantes i llençols, en els fons d´un calaix, embolicada i tapada per una falda pagesa.

--Les germanes Gelabert – continuava dient la padrina Martina-- es feren molt famoses. Arribaren a ser de les màximes dirigents de la Sección Femenina. No tenien cap vergonya a acompanyar els estols d´assassins del comte Rossi quan anava a predicar la mort pels pobles de Mallorca. Xalestes, eren al seu costat i tenien el dubtós honor de començar els mítings demanant la persecució i extermini dels rojos. S´encarregaven de cercar dones per als membres dels Dragones de la Muerte. Coneixien totes les cases de cites de Palma i dels pobles. Celestines especialitzades, malgrat tantes misses i rosaris, trobaven que era un servei a la causa convèncer les al·lotes de bona posició per tal que oferissin la virginitat als salvadors d´Espanya i la religió.

Oficialment, els guanyadors eren bons catòlics. Justificaven l´extermini dels republicans amb l´excusa que aquests volien acabar amb la família, fer la repartidora, robar els fills als pares i donar-los a l´Estat per fer-los comunistes. Però de nit tot canviava. Una orgia de sang i sexe s´estenia per pobles i llogarets. A Palma, les germanes Gelabert portaven les meuques a l´hotel Mediterrani. Munió de criats servien llagosta, xampany i pastissos. Tot començava després de venir d´un poble de matar gent. Compareixien borratxos, amb sang a les mans i els uniformes. Molts dels matons no es dutxaven abans de començar les orgies. Els blancs mantells de l´hotel s´havien de rentar cada dia, tantes eren les taques de sang existents. El servei hi estava acostumat. Les noves autoritats ho consentien, especialment al comte Rossi i els italians. Tothom era conscient que sense l´ajut dels avions, armes, diners i voluntaris enviats pel Duce no hauria estat possible aconseguir la retirada de Portocristo. I, per això mateix, els enviats de Mussolini eren el sector més privilegiat del moment.

--Jo he vist desfilar el comte Rosi pels carrers endiumenjats de Palma. Murta arreu per on trepitjava el seu cavall blanc. Totes les balconades del centre de Ciutat amb banderes nacionals, falangistes, alemanyes i italianes. Aplaudiments que mai no acabaven. Besades des dels balcons de les joves de la rància aristocràcia mallorquina. Afamegats ulls curulls de desig en tantes mirades inflamades dirigides al salvador de rendes i propietats. No sabia on amagar-me. A cada moment estaves amenaçada a haver d´alçar el braç, fer la salutació romana i cantar el Cara al sol. Per no haver-ho de fer, cercava l´interior obscur de les esglésies i no sortia fins que havia passat el soroll, les desfilades, les bandes de música i tot aquell espantós soroll de fanfàrria militar.

--El dia que assassinaren Aurora Picornell i les roges del Molinar, un dels falangistes passejà els sostenidors de la dirigent comunista pels bars del barri mariner. Després, la festa acabà en el Mediterrani i el sostenidor tacat de sang anà de taula en taula i acabà xop de xampany i vòmits, al terra, trepitjat per un exèrcit de salvatges.

--Les germanes Gelabert eren igual de vicioses que les prostitutes i alguna de les al·lotes de bona familia que portaven als assassins? Que les meuques anassin amb els brutals membres dels escamots d´extermini per diners podia tenir explicació. Algunes, emperò, portades per una certa dignitat es negaven a participar en els jocs sexuals dels italians i falangistes. Per quins motius les al·lotes educades als Sagrats cors, les privilegiades que estudiaven piano a les amples sales endomassades dels seus casalots, les senyoretes que havien anat a veure el Papa en nombroses peregrinacions catòliques, es delien per sortir amb un aviador de Mussolini, un oficial espanyol que manava grups de criminals? No es sabran mai els motius. El cert era que les germanes Gelabert tenien fama d´agradar-los estranys ritus sexuals en què s´empraven el fuet, grillons i cadenes. Gaudien amb el dolor de les persones. Els excitava veure patir. Cada setmana visitaven la presó de dones de Can Salas cercant, entre les preses i condemnades a mort, alguna detinguda que patís a fons. Els oferien falsament la llibertat si es feien falangistes, si les acompanyaven al Mediterrani a fer companyia a aquella tribu de grollers i degenerats.

Els records de guerra de la padrina em descobriren noves històries de la repressió a Mallorca que anaven completant el que sabia per part del pare. Un dels fets que més m´impressionà va ser la terrible història de Matilde Landa, la comunista tancada a Can Salas a la qual, amb participació de les germanes Gelabert, feren la vida impossible les monges i quatre senyores riques de Palma al servei del bisbat.

Volien convertir-la al catolicisme, la pressionaven per fer un acte de contrició públic, que s´apenedís de les seves idees. Empraren tots els sistemes possibles. Un dia li digueren que si no es convertia deixarien de donar llet als infants de les preses. Matilde Landa havia resistit fins aquell moment de forma valenta i decidida; però aquest nou xantatge superava les seves forces. Debilitada pels mesos de reclusió, trista en veure com cada dia se´n portaven companyes a matar, anà emmagrint fins a esdevenir una ombra del que era quan entrà a Can Salas.

S´especialitzaren en la tortura física i psicològica. Potser tenien enveja de la seva provada integritat moral. Li prometeren que si cedia als suggeriments, li cercarien un indret tranquil en alguna oficina de Falange o del bisbat. Fins i tot la podrien fer una de les responsables de la presó de dones. Li insinuaren que si feia acte públic de renúncia al marxisme, tendria una casa a la barriada del Terreno on podria viure sense que ningú la molestàs.

Matilde Landa no era una dona feta per a la traïció ni la hipocresia. A la península havia lluitat en primera línia contra el feixisme i, com a representant de la República, havia viatjat a l´estranger a la recerca de suport per la causa de la Llibertat. Cansada del xantatge, un dia decidí acabar amb la tortura quotidiana que patia. Es llançà al buit des del primer pis de la presó i morí a conseqüència de les ferides. Les Gelabert renyaren les monges per manca de vigilància. Però el premi tan preuat que pensaven tenir a les mans se´ls escapà del control, volà més alt que elles. Matilde, per tal d´evitar que es realitzàs l´amenaça de deixar sense llet els infants, s´estimà més morir.

La postguerra viscuda per aquestes germanes va transcórrer dins un ambient d´absoluta felicitat. Especialitzades en negocis d´usura, anaren acumulant una fortuna immensa. Alguna de les jornaleres que feien feina en els horts de la família contaren com eren de cruels amb la gent que no podia pagar els interessos dels préstecs. Diners que havien estat lliurats davant notari, a un altíssim interès, a condició de lliurar a les germanes les escriptures de propietat. Quantes famílies perderen la casa, la terra? Era sabut que no perdonaven mai cap endarreriment dels terminis. Eren especialistes a deixar diners als més dèbils, a les famílies que, intuïen, no podrien pagar els interessos. Més que cobrar puntualment els préstecs el que els interessava de debò era caure, com a feres afamegades, damunt les propietats, acumular cases i horts.

Com era possible que ningú s´hi enfrontàs en tants d´anys de malifetes? La por penetrant a venes i nirvis dels familiars dels represaliats? El terror planant per places i carrers, paralitzant el més mínim senyal de protesta?


D´una novel·la inèdita de l´escriptor Miquel López Crespí



[06/03] Vaga de sabaters - Festa pro Escola Moderna - Vaga general a Còrdova – Gira escocesa de Goldman - Águila Aguilera - Prenant - Humbert - Collazo - Jeanson - Lodovici - Lamberet - Hiraldo - Garemi - González Pardo - Reverter - Campion - Rumney

0
0
[06/03] Vaga de sabaters - Festa pro Escola Moderna - Vaga general a Còrdova – Gira escocesa de Goldman - Águila Aguilera - Prenant - Humbert - Collazo - Jeanson - Lodovici - Lamberet - Hiraldo - Garemi - González Pardo - Reverter - Campion - Rumney

Anarcoefemèrides del 6 de març

Esdeveniments

Una colla de sabaters

Una colla de sabaters

- Vaga de sabaters a Palma: El 6 de març de 1912 el sindicat de sabaters «La Igualdad» realitza una important vaga a Palma (Mallorca, Illes Balears). Els sabaters demanen a la patronal «ses bestretes», és a dir, el pagament del material emprat en la confecció de les sabates (fil, punta, cera, etc.), fins llavors a càrrec dels treballadors, i l'establiment d'uns preus mínims per parell i classe de sabates amb l'objectiu d'aconseguir una anivellació a Palma. La comissió que havia de negociar amb la patronal estava formada pels socialistes Llorenç Bisbal i Julià Ferretjans, per l'anarcosindicalista Cosme Salvà, i pels independents Josep Ferrà i Antoni Negre. Com a complement de la vaga es realitza un míting davant de més de 600 sabaters. Aquesta situació d'estira i arronsa entre la patronal i el treballadors durarà fins a l'estiu.

***

Publicitat de la festa pro Escola Moderna apareguda en el setmanari anarquista milanès "Coerenza" del 25 de febrer de 1915

Publicitat de la festa pro Escola Moderna apareguda en el setmanari anarquista milanès Coerenza del 25 de febrer de 1915

- Festa pro «Escola Moderna F. Ferrer»: El 6 de març de 1915 se celebra al teatre Arte Moderna, a la Via Campo Lodigiano de Milà (Llombardia, Itàlia), una festa familiar en suport de l'«Escola Moderna F. Ferrer» de la capital llombarda. Hi va haver actuacions, jocs, premis, balls i altres entreteniments. Per a finançar l'Escola Moderna milanesa s'editaren 200.000 segells que es venien al preu de 10 cèntims. El Comitè pro «Escola Moderna F. Ferrer» havia estat creat el novembre de 1912 al voltant del pedagog anarquista Luigi Molinari, de la seva Universitat Popular i de la seva revista L'Università Popolare. Amb l'excusa de la Gran Guerra, aquesta escola va ser clausurada poc després per un decret del 21 d'agost de 1915.

Festa pro «Escola Moderna F. Ferrer» (6 de març de 1915)

***

Forces de la Guàrdia Civil pels carrers de Còrdova durant la vaga general de 1919

Forces de la Guàrdia Civil pels carrers de Còrdova durant la vaga general de 1919

- Vaga general a Còrdova: El 6 de març de 1919 esclata la vaga general a Còrdova (Andalusia, Espanya), promoguda tant pels anarquistes com pels socialistes, per protestar contra la crisi de feina (paletes, jornalers, etc.) a causa de la inflació sorgida arran de la Gran Guerra. Fou tan intensa que l'Exèrcit ocupà militarment la ciutat i es perllongà tot el mes, sobretot des del sector anarcosindicalista. Des de Còrdova s'escampà el moviment als pobles: Almodóvar, Fernán-Núñez, La Carlota, Castro del Río, Baena, Espejo, etc. Quan gairebé s'havia assossegat al camp, la revolta s'estengué a la serra. A Velalcázar a la vaga li seguí un motí, i l'alcalde imposà a les botigues la baixa de preus. A finals d'abril l'ona de vagues afectava més de trenta pobles de la regió. Una explosió de vagues generals o parcials, d'atemptats, d'operacions de sabotatge i de campanyes de boicots s'escampà a tota Andalusia i a Extremadura durant aquell 1919. Assolirà la seva màxima intensitat entre maig i juny amb la proclamació de l'Estat de guerra a la província de Còrdova i es desencadenarà una forta repressió governamental.

***

Propaganda de la gira escocesa de Goldman apareguda en el periòdic londinenc "Spain and the World" del 4 de març de 1938

Propaganda de la gira escocesa de Goldman apareguda en el periòdic londinenc Spain and the World del 4 de març de 1938

- Gira escocesa de Goldman: Entre el 6 i el 13 de març de 1938 la propagandista anarquista Emma Goldman realitza una gira informativa sobre la Revolució espanyola a Escòcia. Organitzada pel grup de Glasgow de l'Anarchist Communist Federation (ACF, Federació Anarquista Comunista), la gira consistí en quatre conferències: tres amb el títol The Betrayal of the Spanish People (La traïció al poble espanyol), que se celebraren el 6 de març al St. Andrew's Hall de Glasgow, el 7 de març al Oldfellows Hall d'Edinburgh i el 13 de març al Hamilton Co-op Hall de Glasgow; i una amb el títol The Constructive Achievements of CNT-FAI (Els èxits constructius de la CNT-FAI), que se celebrà al Shettleston Public Hall de Glasgow. L'ACF s'havia creat l'agost de 1937 amb els anarquistes dissidents de l'Anti Parliamentary Communist Federation (APCF, Federació Comunista Anti Parlamentària) i mantingué una estreta col·laboració amb el periòdic londinenc Spain and the World i l'Anarcho-Syndicalist Union (ASU, Unió Anarcosindicalista), que s'havia fundat l'abril de 1937. La gira escocesa d'Emma Goldman es va realitzar quan les relacions entre l'ACF i els marxistes de l'APCF i de l'United Socialist Movement (USM, Moviment Socialista Unit) eren menys cordials arran dels fets de«Maig de 1937» a Barcelona i a la resta de Catalunya.

***

Desfilada feixista pels carrers d'Almeria

Desfilada feixista pels carrers d'Almeria

- Afusellament dels germans Águila Aguilera: El 6 de març de 1941 són afusellats a Almeria (Andalusia, Espanya) per la dictadura franquista els germans Francisco, Juan i Rafael delÁguila Aguilera. Francisco del Águila Aguilera va néixer a Almeria el 1916 i era paleta. En 1935, juntament amb Abel Paz, Cueto i altres, militarà en les Joventuts Llibertàries, a les quals va representar en el Comitè de Guerra d'Almeria a finals de setembre de 1936 i en el Comitè Central Antifeixista d'Almeria, i per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en el Comitè Permanent del Front Popular d'Almeria a finals de 1936. Juan del Águila Aguilera va néixer a Almeria en 1913, xofer de professió, també militarà en les Joventuts Llibertàries; després de la derrota feixista de 1936 representarà la FAI en el Comitè Central Antifeixista d'Almeria i en el Comitè del Front Popular fins al 1937; va presidir el Comitè de Presos i el seu òrgan substitut, la Delegació de Presos, dissolta el gener de 1937, i també va ser inspector de la Comissaria de Vigilància, encarregant-se de l'ordre públic i de la gestió de les presons. Fou autor de nombroses execucions sumàries de religiosos i de dretans. De Rafael delÁguila Aguilera res no sabem.

Anarcoefemèrides

Naixements

Portada en solidaritat amb César Prenant del periòdic marsellès "La Calotte" del 6 d'abril de 1902

Portada en solidaritat amb César Prenant del periòdic marsellès La Calotte del 6 d'abril de 1902

- César Prenant: El 6 de març de 1845 neix a Dontilly (Illa de França, França) l'anarquista César Victor Prenant. Era fill d'una família pagesa. Entre 1870 i 1871 lluità en la guerra francoprussiana i fou ferit i fet presoner. El març de 1871, quan esclatà la Comuna de París, es trobava en la capital francesa i participà en els fets revolucionaris. Després de la caiguda de la Comuna, va ser jutjat pel XV Consell de Guerra i el 9 de gener de 1872 va ser condemnat a la deportació simple i enviat a l'Île des Pins (Nova Caledònia). Durant la seva deportació va ser castigat per mesures disciplinàries a 19 meses i sis dies a pa i aigua, entre el 5 de febrer de 1875 i l'11 de setembre de 1876. Amnistiat juntament amb 187 deportats, arribà al port de Brest (Bretanya) el 4 d'abril de 1880. A París s'arrenglerà en les files blanquistes i esdevingué anarquista, declarant-se «exdeportat i col·lectivista revolucionari». Molt impressionat pel que passava a Nova Caledònia i per les injustícies que va patir, volgué atreure l'atenció del govern i un dia, amb una carta a la mà, abordà Charles de Freycinet, ministre d'Obres Públiques, que inaugurava un port a Occitània; acusat d'haver intentat assassinar-lo, va ser jutjat i condemnat a presó i a l'estada prohibida en determinades ciutats, entre elles París. Restà 20 mesos a la presó de Sainte-Anne d'Avinyó (Provença, Occitània) i va ser alliberat gràcies a la campanya de suport que es realitzà. Un cop lliure es dedicà a enviar cartes al president de la República i als seus ministres per denunciar les injustícies que havia patit durant la seva deportació. En 1882 aferrà al carrer Saint-Maur de París un cartell, signat amb el seu nom i llinatge, on amenaçava de mort Jules Grévy, president de la República francesa, i als seus ministres; dies després, el 4 de març de 1882, va ser detingut al seu domicili del carrer de Saint-Maur. Jutjat el 25 de març de 1882 pel IX Tribunal Correccional del Sena, que el considerà «dèbil psíquicament i anèmic, però responsable dels seus actes», va ser condemnat a un any de presó, a 100 francs de multa i a vigilància policíaca especial durant cinc anys. El 5 de juny de 1883 va ser alliberat, no sense abans apallissar-lo de valent, i fins el setembre de 1885 treballà de manobre a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Posteriorment treballà en diferents poblacions de la zona (Nimes, Aigüesmortes, Tolosa de Llenguadoc, etc.) i patí diferents detencions. En 1888, amb Constant Martin, també exblanquista, i altres companys, formà part del comitè de redacció del periòdic parisenc Ça Ira (1888-1889), però aquesta publicació hagué de cessar víctima de la repressió judicial. El 25 d'octubre de 1888 va ser detingut a la Cambra de Diputats francesa després de llançar des de les tribunes un gran full tot cridat «Justícia!». En 1891 era secretari de redacció de Le Père Peinard i, segons la policia, havia estat condemnat en 12 ocasions per «ultratges als agents o als magistrats». El 29 de juny de 1891 va ser detingut a París, ciutat en la qual tenia prohibida la residència; jutjat el 3 d'agost de 1891, va ser condemnat pel XII Tribunal Correccional a sis mesos de presó per infracció de la prohibició de residència i reclòs a la presó parisenca de Mazas. El 22 de desembre de 1895 entrà a treballar com a oficinista en el periòdic Renaissance i, després de dos mesos sense cobrar, denuncià en els jutjats aquesta publicació. El 28 de març de 1896 es presentà al domicili de Charles de Freycinet, aleshores senador, per lliurar-li una carta i davant la seva negativa a ser rebut, entrà en còlera i finalment va ser novament detingut. En el judici contra el periòdic Renaissance no només no li van donar la raó, sinó que el van condemnar a pagar les despeses i indignat replicà els magistrats i per aquest motiu va ser detingut el 29 de juliol de 1896. Declarat malalt mental, restà reclòs en aplicació d'una llei de 1838 («Règim dels alienats»), que permetia perllongar preventivament els empresonaments dels declarats folls. Va estar tancat a l'hospici parisenc de Bicêtre, després a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i finalment a Sainte-Anne, i no va ser posat en llibertat fins el 12 de juliol de 1902, arran d'una important companya de suport portada a terme per Charles Malato des de les pàgines del diari L'Aurore, a la qual se sumà la Lliga dels Drets de l'Home i del Ciutadà i diverses lògies maçòniques, i després que un equip de metges (Jouffroy, Brouardel i Raymond) el declaressin «sa d'esperit». En sortir, algunes organitzacions demanaren la necessitat que fos indemnitzat pel seu injustificat empresonament. El 9 d'agost de 1902 participà en la gran vetllada artística i literària a benefici de la gira de conferències d'Émile Girault, on també van participà Laurent Tailhade, el cantautor Montéhus, el grup teatral «Antoine et Galilée» i diversos poetes montmartrians, i que es va celebrar a la Sala Alhambra de París. El 5 d'octubre de 1902 va fer la conferència Ce que sont les asiles d'aliénés a la Universitat Popular «Germinal» de Nanterre (Illa de França, França) i el 9 d'abril de 1903 la titulada Les cages de fer en France au XXe siècle a la Sala Vermillet de l'XI Districte de París. A començament de 1911, atacat de paràlisi, César Prenant va ser admès a l'Hospital Tenon de París i declarat incurable, va ser traslladat a Ivry (Illa de França, França), on morí el maig de 1911.

***

Eugène Humbert fotografiat per Sabourin (París, abril de 1921)

Eugène Humbert fotografiat per Sabourin (París, abril de 1921)

- Eugène Humbert: El 6 de març de 1870 neix a Metz (Lorena, França) el militant llibertari, pacifista i neomaltusià Eugène Jean-Baptiste Humbert. Descobreix de ben jove l'anarquisme i milita en el grup Liberté; des d'aleshores la policia el fitxarà com a«anarquista perillós». En 1896 s'instal·la a París i participa en la Lliga de Regeneració Humana, fundada per Paul Robin el 31 d'agost d'aquell anys, i va esdevenir l'administrador del seu òrgan d'expressió, la revista neomaltusiana Régéneration (1904-1908). Entre 1897 i 1898, amb Manuel Devaldès, va ser redactor de la revista literària, artística i científica Le Libre, que també va informar sobre l'afer Dreyfus. En 1908 coneixerà Jeanne Rigaudin, amb qui es casarà en 1924 i que col·laborarà en les seves publicacions. Perseverant en el vessant neomaltusià editarà a partir de l'abril de 1908 el periòdic Génération consciente --amb Sébastien Faure, Victor Méric, Fernand Kolney i Gabriel Giroud-- i més tard, en 1931, La Grande réforme. Quan esclata la Primera Guerra Mundial es refugia a Barcelona (Catalunya), on participa activament en la lluita contra la guerra, i serà un dels organitzadors del«Congrés Internacional contra la guerra» de Ferrol (Galícia) entre el 30 d'abril i el 2 de maig de 1915. En 1919 va tornar a França clandestinament. Detingut, és jutjat el 4 de maig de 1921 i condemnat l'endemà a cinc anys de presó per insubmissió. El 5 de novembre de 1921 és de bell nou condemnat, juntament amb sa companya Jeanne, a dos anys de presó suplementària i a 3.000 francs de multa cadascun per propaganda neomaltusiana i«provocació d'avortament». Eugène serà finalment alliberat el 13 de gener de 1924 i continuarà la seva tasca, alhora que comença a treballar en el servei de publicitat dels periòdics Paris-Soir i Le Merle Blanc. En 1928 va dirigir la«Llibreria del progrés i dels llibres per tothom» de Montmartre i en 1929 va fundar la«Lliga mundial per la reforma sexual». Va col·laborar en l'únic número del periòdic L'Amnistie (París, 14 de gener de 1933), del qual es van editar 120.000 exemplars per demanar un projecte d'amnistia per a les víctimes de la Llei de 1920, que castigava els militants neomaltusians condemnant-los per avortaments provocats. En aquesta època va col·laborar en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i va ser membre de l'oficina de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes (UIP), el president de la qual era Gérard de Lacaze-Duthiers i que publicava el periòdic La Clameur. Declarada la guerra de 1939, deixa París i amb Jeanne marxen a Lisieux amb sa filla. Aleshoresés condemnat l'11 de març de 1943 pel Tribunal Correccional de Vervins a 18 mesos de presó per distribuir un llibre vetat per la Llei de 1920, que prohibeix qualsevol propaganda antinatalista. Purga la pena a Amiens, però, malalt, és traslladat a un hospital civil. El 25 de juny de 1944, un dia abans de ser alliberat, Eugène Humbert va morir durant un bombardeig aliat a l'hospital d'Amiens (Picardia, França) on recobrava la salut. El seu arxiu documental es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

María Collazo parlant als congregats en l'enterrament de Miguel Pepe, mort durant la Vaga dels conventillos (26 d'octubre de 1907)

María Collazo parlant als congregats en l'enterrament de Miguel Pepe, mort durant la Vaga dels conventillos (26 d'octubre de 1907)

- Maria Collazo: El 6 de març de 1884 neix a Montevideo (Uruguai) la pedagoga, periodista i activista feminista i anarquista Maria Collazo, coneguda com Abuelita del Pueblo. Havia nascut en una família d'emigrants espanyols catòlica i propietària d'un magatzem. Era la cinquena de nou germans. Passà la seva infància al barri de La Aguada de Montevideo i s'educà en un col·legí de monges, del qual sempre rebutjà el seu règim autoritari. D'adolescent es va veure influenciada per les idees llibertàries de son germà Luis, establert a Buenos Aires (Argentina), idees que implicaren la ruptura amb sa família. En 1902 es casà i tingué cinc fills, que batejà amb noms mitològics i literaris (Themis, Espartaco, Hebe, Leda i Venus). De Montevideo passà a Buenos Aires i en aquesta ciutat es relacionà amb els centres anarquistes i participà en multitud de lluites socials i sindicals. En 1907 organitzà, al costat de Juana Rouco Buela, Virginia Bolten, Elisa Letour, María Reyes, Violeta García, Marta Neweelstein, Teresa Caporaletti i altres, el «Centre Femení Anarquista», primer local llibertari exclusivament de dones del país, que tenia com a seu la Societat de Resistència de Conductors de Carros. Durant la popular «Vaga d'Inquilins», també coneguda com «Huelga de las Escobas», en protesta per l'apujada dels lloguers i pels desallotjaments dels conventillos, amb Juana Rouco, destacà en les manifestacions i en els mítings. Detingudes en una manifestació, van ser deportades segons la Llei de Residència; Juana Rouco a Espanya i ella a l'Uruguai. A començaments del segle XX, durant els períodes de 1904 a 1907 i de 1911 a 1915, gràcies a les polítiques liberals del president José Batlle y Ordoñez, es pogueren desenvolupar les idees llibertàries i sindicalistes amb certa tranquil·litat, i milità en les Societats de Resistència de les dones treballadores (bugaderes, planxadores, venedores de fòsfors i cigars, etc.). En 1908, pocs mesos després de néixer sa quarta filla, va quedar vídua i pocs anys després es casà i tingué sa quinta filla. En 1909 cofundà, amb Virginia Bolten, Juana Rouco Buela i alguns anarquistes homes, el periòdic anarquista La Nueva Senda. Aquest mateix any, amb Juana Rouco i Belén de Sárraga, participa en la campanya en suport del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. El 26 de març de 1911, amb Virginia Bolten, María Casal y Candas, i altres companyes, creà el Centre Feminista«Emancipación». En 1915, a Montevideo, fundà i dirigí el periòdicLa Batalla, publicació anarquista que tractà molt el tema pedagògic i on, clarament antiparlamentària, es mostrà contrària al sufragisme femení. Durant els 12 anys que durà la publicació, aparegueren nombrosos articles en defensa dels obrers, i especialment de les dones, i on es denunciaven les dures condicions del treball, a més de col·laboracions de tota mena (art, poesia, literatura, música, etc.). A partir de 1918, amb la creació de l'Organització Internacional del Treball (OIT), incrementà els seus esforços en la lluita contra la discriminació salarial de les dones i contra els«anarcobatllistes», militants llibertaris que s'emmotllaven als sectors oficialistes del poder. Participà activament en la sagnant vaga general d'agost de 1918. En 1921 fou una dels fundadors de la Unió Sindical Uruguaiana (USU). Entre 1933 i 1938, durant la dictadura de Gabriel Terra Leivas a l'Uruguai, es convertí en un referent de les mobilitzacions contra el govern. María Collazo va morir el 22 de març de 1942.

María Collazo (1884-1942)

***

Henri Jeanson

Henri Jeanson

- Henri Jeanson: El 6 de març de 1900 neix a París (França) el periodista, guionista de cinema, pacifista i propagandista llibertari Henri Jeanson. Fill d'un professor, en 1917, després de diverses petites feines, entra a fer feina en el periòdic La Bataille, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT). Caracteritzat per ser una ploma terrible, treballarà en diversos periòdics, com ara Journal du peuple, Hommes du Jour, Le Canard Enchaîné, etc. Apassionat pel teatre, va escriure nombroses obres, però com a guionista per al cinema és com va trobar notorietat amb films com Pépé le Moko i Carnet de bal en 1937, L'entrée des artistes i Hôtel du Nord en 1938, etc. Antimilitarista, els seus articles publicats en el periòdic Solidarité International Antifasciste i la seva signatura en l'opuscle de Louis Lecoin, Paix immédiate, faran que sigui arrestat el 6 de novembre de 1939 a Meaux, encara que havia respost l'ordre de mobilització. El 20 de desembre de 1939 és condemnat per un tribunal militar a cinc anys de presó per«provocació als militars a la desobediència». Però gràcies al suport de diverses personalitats del cinema i de la literatura, és alliberat després de cinc mesos. Durant l'ocupació intentarà treure el periòdic independent Aujourd'hui, però a principis de 1941 es detingut i empresonat pels alemanys. Un pic fora de la presó, restarà en la clandestinitat fins a l'Alliberament. Aleshores reprendrà el seu ofici de periodista (en Crapouillot, en Le Canard Enchainé, en Combat, en L'Aurore) i de guionista pel cinema (Boule de suif, 1945). Henri Jeanson va morir el 6 de novembre de 1970 aÉquemauville (Baixa Normandia, França).

***

Onofrio Lodovici

Onofrio Lodovici

- Onofrio Lodovici: El 6 de març –algunes fonts citen el 6 de juliol– de 1904 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Onofrio Lodovici, conegut com Ange i Angelo. Sos pares es deien Ciro Lodovici i Teresa Colonnelli. Mecànic de professió, fou membre del Circolo Giovanile Nazionalista (CGN, Cercle Juvenil Nacionalista) de Carrara. Participà en la«Marxa sobre Roma» i, després de la fusió entre els nacionalistes i els feixistes, s'afilià al Partit Nacional Feixista (PNF). El 15 de novembre de 1922 emigrà sense documentació a França per qüestions laborals i s'establí a Marsella (Provença, Occitània) amb un cosí de son pare. A França treballà de manobre. En 1924 retornà a Itàlia per a fer el servei militar i l'any següent passà novament a Marsella. En 1925 romangué una temporada a Bèlgica. Aconseguí l'estatus de refugiat polític. El juny de 1934 es casa a Toló (Provença, Occitània) amb Lina Del Papa, germana del destacat anarquista Romualdo Del Papa, amb qui tingué un fill, i s'acostà a les idees llibertàries. Els serveis d'intel·ligència italians informaren que freqüentà Adolbo Barattoni, Italo Faridoni i altres subversius perillosos i va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres, en el butlletí de busca i cerca amb l'ordre de detenció i, fins i tot, en la llista de «subversius terroristes». També formà part del cercle al voltant del grup «Giustizia e Libertà». El 25 de juliol de 1936 arribà a Barcelona (Catalunya) i s'enrolà en el Grup Internacional de la «Columna Durruti». L'11 de setembre de 1936 va ser ferit al pit i a la cara a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya) i va perdre un ull. Un cop guarit, va ser trasllat a la 144 Brigada Mixta com a capità instructor. En 1937 prengué la nacionalitat espanyola i en 1939 passà a França. Segons altres fonts, en 1937 passà a França i a Toló aconseguí una modesta pensió per la greu invalidesa que havia adquirit al front d'Aragó i milità activament en el grup«Giuventù Libertaria» (Joventut Llibertària) d'aquesta ciutat, essent fitxat el 14 de juny de 1937 per la Prefectura de Policia de Massa (Toscana, Itàlia). Sembla que en aquesta època va treballar de comptable a «Coopérateus du Midi» a Le Sanha (Provença, Occitània). Manifestà la seva indignació pel tractament que les autoritats franceses havien reservat als exiliats de la guerra d'Espanya i per aquest fet va ser detingut l'11 de febrer de 1939 i condemnat el 27 de febrer a sis mesos de presó per«infracció del decret d'expulsió», però com a refugiat polític es pogué beneficiar d'una pròrroga. Després d'un temps al Fort Sainte-Catherine de Toló, el 28 de maig de 1940 va ser internat al camp de vigilància especial de Vernet (primer a la «Secció C. Veterans d'Espanya» i després a la«Secció dels Vells del Sector B, barraca 4»). El desembre de 1940 va demanar asil polític a Mèxic. A finals de 1941 encara hi estava tancat al camp de concentració de Vernet, juntament amb altres «milicians rojos», com ara Antonio Conte, Francesco Foti, Lino Marega, etc. El 25 d'abril de 1942 signà el seu rebuig de ser repatriat a Itàlia. El maig d'aquell any va ser portat a Tolosa (Llenguadoc, Itàlia), on un metge especialista li va implantar un ull de vidre. El 2 de juliol de 1942, durant una feina voluntària, aconseguí evadir-se del camp de concentració de Vernet i el 7 de juliol es va presentar al pas fronterer de Ponte San Luigi de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia), on va ser detingut. Interrogat a Massa (Toscana, Itàlia), el 18 de juliol de 1942 confessà només haver conegut a Espanya antifeixistes francesos i espanyols i d'haver trobat al camp de Vernet només son cunyat Romualdo Del Papa, l'anarquista Antonio Scroglieri i el comunista Giuseppe Iacopini. També declarà que mai no havia tingut idees subversives i que només circumstàncies especials l'havien portat a lluitar en la guerra d'Espanya i sempre sense convicció i sense entusiasme. El 22 d'agost de 1942 se li va assignar confinament i va ser deportat per un període de tres anys a la colònia penitenciària de l'illa de Ventotene. Caigut el feixisme, va ser enviat com molts d'altres anarquistes (Marcello Bianconi, Giuseppe Bifolchi, Ernesto Gregori, Giorgio Jaksetich, Emilio Marziani, Ulisse Merli, etc.) al camp de concentració de Renicci di Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on pogué fugir el 6 de setembre de 1943. Retornà a Carrara i prengué part, sota el nom de guerra Ange i Angelo, en la lluita antifeixista d'alliberament, on arribà al grau de capità. Formà part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) i l'abril de 1945 va ser nomenat, amb els anarquistes Romualdo Del Papa i Ismaele Macchiarini, membre de la Junta Provisional de Govern, òrgan de gestió municipal format per organitzacions antifeixistes i sindicals. Durant la postguerra reprengué les seves activitats anarquistes, participant en la reorganització del moviment llibertari. Onofrio Lodovici va morir el 27 d'octubre de 1987 a Carrara (Toscana, Itàlia).

***

Madeleine Lamberet i son company Georges Balkanski fotografiats per George Makari (Eus, 1980)

Madeleine Lamberet i son company Georges Balkanski fotografiats per George Makari (Eus, 1980)

- Madeleine Lamberet: El 6 de març de 1908 neix a París (França) la pintora, dissenyadora i gravadora anarquista Madeleine Lamberet. Filla d'una família de lliurepensadors, era germana de la historiadora llibertària Renée Lamberet i segona esposa del militant anarquista búlgar Georges Balkanski. De nina es va apassionar pel dibuix i per la pintura i va entrar a estudiar a l'Escola d'Arts Decoratives de París, especialitzant-se en gravat. Aprengué als tallers de grans artistes, com ara Signac, Vuillard i Maurice Denis. En 1929 va exposar els seus quadres al Saló de Tardor, al costat de Picasso, Bonnard i altres destacats artistes. En aquests anys descobrí els Pirineus i des d'Andorra es dedicava a fer excursions retratant els paisatges i els habitants. En 1934 compartí el Premi Blumenthal. El novembre de 1936 assistirà amb el seu marit, delegat de la Federació Anarquista Comunista Búlgara, a un congrés de la CNT-FAI en plena Revolució espanyola, on realitzarà nombrosos retrats de militants llibertaris. En aquestaèpoca col·laborà en Le Libertaire i participà activament en les activitats de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i el seu òrgan d'expressió SIA. A partir de 1937 començà a treballar com a professora de dibuix a les escoles elementals parisenques, lloc de feina que ocupà fins a la seva jubilació en 1969. Arran de la Retirada de febrer de 1939 ajudà amb sa germana Renée els refugiats internats als camps de concentració, especialment al de Perthus i de Bram. Durant l'ocupació, els seus coneixements del gravat resultaren eficaços per a la resistència i formà part del taller de falsificació de documents muntat per Laureano Cerrada. En 1947 viatjà a Bulgària per servir d'enllaç entre els companys búlgars exiliats i els de l'interior, especialment amb l'historiador anarquista Georgi Grigorov. En 1948 Grigorov fugí de Bulgària i aconseguí arribar a finals de 1949 a França, on esdevingué company de Madeleine i milità en el moviment anarquista francès sota el nom de Georges Balkanski. En aquesta època participà activament en les activitats de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), en la Unió dels Anarquistes Búlgars en l'Exili (UABE) i en el moviment llibertari espanyol. En els anys setanta els seus quadres decoraren la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del carrer Vignoles de París i durant la llarga vaga de la neteja del metro parisenc, portada pel Sindicat de Neteja de la CNT Francesa, donà nombroses obres solidàriament. A la mort de sa germana Renée en 1980 s'ocupà de traslladar els seus importants arxius a l'Institut d'Història Social (IHS) de París. Entre el 19 de juny i el 26 de juliol de 1998 l'associació«Amis de Madeleine Lamberet», amb el suport de la CNT Francesa, va realitzar una exposició de les seves obres dibuixades durant la Revolució espanyola a l'«Espai Louise Michel» de París i va editar-ne, amb el suport de CNT-AIT, el catàleg, on podem veure retrats de Carricondo, Peiret, Juan Albós, Ramon Liarte, Bernat Pou, Segundo Martínez, García Oliver, Martínez Alconchel, Pedro Cortez, Daniel Cuevas, Mariano Vázquez, Ignacio de la Fuente, Virgilio Garrido, Aurora, Augusto Galera, Renée Lamberet, Ramon Porte, Gironella, Francisco Giner, Quantin de los Baños, Marín, Pedro Herrera, Grigorio Oliva, Pedro Biendicho, Tuneu, etc. Madeleine Lamberet va morir el 9 de maig de 1999 a París (França) i fou incinerada cinc dies després.

***

Francisco Hiraldo Aguilar

Francisco Hiraldo Aguilar

- Francisco Hiraldo Aguilar: El 6 de març de 1911 neix a Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Hiraldo Aguilar, també conegut sota el pseudònimFrancisco Díaz Villaescusa. Son pare i son germà José també van ser llibertaris. Des de jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Jerez i a Arcos de la Frontera. Va ser un dels fundadors i animadors del Sindicat Camperol de Jédula i destacà en les assemblees i com a orador. Quan l'aixecament feixista de 1936, formà part del Comitè Revolucionari de Arcos. Com a milicià va combatre a Ubrique i s'allistà a les milícies de Pedro López Calle, lluitant a Grazalema i a la serralada de Ronda. Fou nomenat secretari de la col·lectivitat agrícola de Rincón de la Victoria fins a la caiguda de Màlaga. Més tard, després d'un temps per Almeria, s'enrolà a València en la 81 Brigada Confederal, amb la qual fou nomenat tinent després de la batalla de Terol, integrant-se en el seu grup anomenat «Los Incontrolables», amb Eliseu Pons Torres, Vicente Balaguer i els germans Zenón i José Granell, i formà part de les Joventuts Llibertàries i del Sindicat de Camperols de Segorbe. Amb el triomf feixista fou detingut i fou tancat al camp de concentració de Màlaga. Després passà a les presons de Màlaga, de Ronda --on fou condemnat a mort, pena que després fou commutada per 30 anys de tancament--, novament de Màlaga i del Puerto de Santa María. Un cop alliberat, s'integrà en la CNT clandestina i en la guerrilla de Bernabé López Calle. Quan la lluità s'apagava passà a Bilbao i a Madrid i, finalment, passà a França. Al país gal continuà la militància en la CNT d'Oullins, al costat de son germà José, destacant en les activitats culturals i encarregant-se del servei de llibreria. En 2000 vivia a les Illes Balears. Trobem col·laboracions seves en Espoir.

***

Ateo Garemi

Ateo Garemi

- Ateo Garemi: El 6 de març de 1921 neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) el militant comunista i després anarquista i resistent antifeixista Ateo Tommaso Garemi. De jove emigrà amb sa família a França on va treballar com a llenyataire. Quan tenia 17 anys s'allistà com a voluntari en les Brigades Internacionals en la Guerra Civil espanyola. En 1940 s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i, després de l'ocupació alemanya de França, s'uní al maquis dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) --Ilio Barontini, Giovanni Pesce, Italo Nicoletto, Francesco Leone, etc.--, essent un dels combatents més audaços de la regió de Marsella. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943, el Partit Comunista Italià (PCI) el cridà perquè formés part de la resistència al seu país. El 22 de setembre d'aquell any entrà a Itàlia i començà a militar en un grup anarcocomunista (Dario Cagno, Primo Guasco, Giuseppe Bravin, Francesco Valentino, Dante di Nanni, etc.) enquadrat en els Grups d'Acció Patriòtica (GAP), primer escamot de la resistència encarregat de realitzar accions a la zona de Torí, com ara el llançament de pamflets antifeixistes i antinazis al cinema Apollo, després de la interrupció de l'espectacle. El matí del 25 d'octubre de 1943, amb l'anarquista Dario Cagno, la influència del qual decantà Garemi pel pensament llibertari, executà a trets de pistola en una emboscada el dirigent de la Milícia Voluntària per a la Seguretat Nacional (MVSN) --cos paramilitar de l'Itàlia feixista--, Domenico Giardina, cap d'Aprenents i d'Enrolament de la República Social Italiana (RSI), confonent-lo, provablement, amb el tristament cèlebre Piero Brandimarte, cap dels esquadrons d'acció feixistes autors de les matances perpetrades a Torí entre el 17 i el 19 de desembre de 1922. Poc després, arran de la delació d'un soldat feixista infiltrat, el grup va ser desmantellat. Detingut per la policia feixista el 27 d'octubre de 1943, fou torturat amb Dario Cagno, processat i condemnat a mort pel Tribunal Especial de Torí per complicitat en l'assassinat de Giardina. Ateo Garemi va ser afusellat el 21 de desembre de 1943 al pati de la caserna de Monte Grappa de Torí (Piemont, Itàlia). Dos dies després Dario Cagno corregué la mateixa sort. Poc després de la mort de Garemi, per honorar la seva memòria, la 45 Brigada Garibaldi, que actuava al Vèneto, esdevingué la XXX Brigada d'Assalt Garibaldina «Ateo Garemi», més tard rebatejada com «Gruppo Divisioni Garemi». Després de la II Guerra Mundial fou col·locada una placa a la caserna de Monte Grappa en record dels resistents afusellats. A Arles (Vallespir, Catalunya Nord) existeix un carrer dedicat a la seva memòria.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Necrològica d'Asunción González Pardo apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 de juny de 1974

Necrològica d'Asunción González Pardo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de juny de 1974

- Asunción González Pardo: El 6 de març de 1974 mor a Londres (Anglaterra) l'anarcosindicalista Asunción González Pardo, també coneguda com Asunción Salgado, pel llinatge de son company. Havia nascut el 12 de setembre de 1889 en un poble de Lugo (Galícia). En 1917 començà a militar en el moviment llibertari. Companya del militant anarquista Manuel Salgado Moreira, a qui havia conegut molt jove, emigrà a Madrid (Espanya), on regentà un petit forn i pastisseria, que compaginava amb l'ajuda dels companys perseguits o en fuita. Milità en la Regional del Centre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El març de 1939, amb el triomf franquista, mentre que son company pogué exiliar-se, ella restà a Madrid i pogué arribar a la seva localitat natal, però un comissari vingut de Madrid amb dos agents la va detenir. Traslladada a la capital de l'Estat, va ser interrogada a la seu de la Direcció General de Seguretat i internada a la Presó de Dones. Restà nou anys i mig tancada entre Madrid i Barcelona (Catalunya) sense mai no haver estat jutjada. En 1949 va ser posada en llibertat condicional cinc setmanes abans del seu judici, però va ser advertida per un infiltrat que havia ordre de detenir-la de bell nou i prengué un tren cap a Sant Sebastià (Guipuscoa, País Basc), on durant la nit els companys la passaren a l'altra banda del riu Bidasoa. Restà dos mesos a França abans d'obtenir la possibilitat d'emigrar cap el Regne Unit per a trobar-se amb son company i son fill. En l'exili milità en el nucli de la CNT de Londres. Esdevingué sorda i gairebé cega, patint una paràlisi provocada per una artritis no guarida a la presó. Asunción González Pardo va morir el 6 de març de 1974 a Londres (Anglaterra) i va ser incinerada el 13 de març.

Manuel Salgado Moreira (1899-1967)

***

Joan Reverter Nolla (ca. 1925)

Joan Reverter Nolla (ca. 1925)

- Joan Reverter Nolla: El 6 de març de 1989 mor a Caors (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Reverter i Nolla –el segon llinatge a vegades citat Molla. Havia nascut el 14 de juliol de 1901 a Alcanar (Montsià, Catalunya), on era conegut com Lo Verd. De família benestant, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Amposta (Montsià, Catalunya), on era conegut com El Canareu, i durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià. Dedicà els diners d'una herència a fundar i mantenir la revista en llengua castellanaPrismas, editada, amb Joachim Puech, a Besiers (Llenguadoc, Occitània), i de la qual sortí una vintena de números. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola retornà a la Península i es dedicà a la reorganització confederal a les terres del Baix Ebre. Entre el 2 i el 4 d'agost de 1931 representà els 450 afiliats al Sindicat de Pagesos d'Amposta al Ple Regional de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC). En 1932 va fer un míting a Cervera (Segarra, Catalunya) i fou director del setmanari d'Amposta El Explotado (1932-1933). Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'enfrontà a l'estratègia trentista i el 10 de maig de 1933 va ser detingut, amb set companys, i empresonat a la presó de Pilatos de Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Ajudà nombrosos companys buscats per les autoritats i amagà Juan Domínguez a l'illa de Buda, a la desembocadura de l'Ebre. A Barcelona (Catalunya), entre el 5 i el 13 de març de 1933, representà el Sindicat de Pagesos d'Amposta i els 120 afiliats al Sindicat Únic de Treballadors de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) en el Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya. El gener de 1934, com a director d'El Explotado, va ser detingut «per desacatament a l'autoritat» i multat amb 5.000 pessetes. En aquests anys també col·laborà en Solidaridad Obrera i enLa Revista Blanca. Milicià durant la guerra, participà en els combats de Muniesa (Terol, Aragó, Espanya) i va ser ferit en la primera batalla de Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). Posteriorment participà activament en l'organització econòmica d'Amposta. A partir de novembre de 1936, després de la dissolució del Comitè Antifeixista, presidí el Consell Municipal ampostí i redactà els estatuts de la Col·lectivitat Agrícola–aquests incloïen el pagament d'un salari, que es rebria íntegrament en cas de malaltia, i la gratuïtat dels medicaments. La Col·lectivitat Agrícola d'Amposta, de la qual va ser secretari i en la qual també participà Joaquim Dragó, s'encarregà de la producció d'arròs, de llet, de lleixiu, de guix i d'ous de la granja avícola «Roja y Negra». També creà una moneda local, ratificada davant notari, vàlida a tota Tarragona i dipositada en un banc tarragoní. El febrer de 1937, intervingué, amb Ramon Porté Dalmau, Josep Viadiu Valls i Francisco Carreño Villar, en la gira propagandística per terres catalanes (Valls, Sant Sadurní, Vilafranca, Falset, Mora, Gandesa, Amposta i Granollers) en favor de la Federació Regional Pagesa de la CNT. L'11 de febrer de 1938 va fer a Amposta la conferència «Responsabilidad y conciencia». El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou internat al camp de concentració de Vernet. Posteriorment s'instal·là a Cabassut (Sent Progèt, Llenguadoc, Occitània) i després de l'escissió confederal formà part de la tendència«col·laboracionista». Més tard s'establí a Caors i representà la Federació Local de la CNT d'aquesta població en nombrosos congressos i reunions. Durant els anys setanta formà part de la tendència lligada al periòdic Frente Libertario. En l'exili col·laborà en diverses publicacions, com ara Le Combat Syndicaliste i Espoir.

Joan Reverter Nolla (1901-1989)

---

Continua...

---

Escriu-nos

STREAMING DEL PC A IOS/ANDROID - 06/03/2018

0
0

Estábamos buscando una forma de compartir la música disponible en uno de los servidores hacia los terminales móviles dentro de la casa, y hemos topado con una combinación que funciona perfectamente.

En el PC instalamos el reproductor FOOBAR2000 , le añadimos el pluging de MONKEYMOTE e instalamos el cliente del Monkeymote en el terminal (IOS o Android disponible).

Conviene abrir el puerto TCP 19371 (el que emmplea el MonkeyMote por defecto) en el firewall del PC para permitirnos la conexión.  

GALERÍA FOTOGRÁFICA: CEMENTERIOS DEL MUNDO 68ª Parte: Cementerio de la Mezquita de Zal Mahmut Paşa Camii - ESTAMBUL - TURQUÍA

0
0
CEMENTERIOS DEL MUNDO 67ª Parte: CEMENTERIO DE LA MEZQUITA DE ZAL MAHMUT PAŞA CAMII, ESTAMBUL, TURQUÍA 2010

Cementerios del Mundo 68ª Parte


Cementerio de la Mezquita de Zal Mahmut Paşa Camii

Estambul, Turquía


  Diciembre 2010

© Miguel Veny Torres 

pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

«Cementerio»
Mezquita de Zal Mahmut Paşa Camii»
Arquitecto:
Mimar Sinan
c/ Zal Paşa Caddesi
Barrio de Eyüp Merkez Mahallesi (Eyüp)

Madrid, 6 de marzo de 2018

Aurora Picornell en el record - La fundació de l´Ateneu Popular Aurora Picornell

0
0

"N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia.(Miquel López Crespí)


El Molinar, Ciutat de Mallorca (15-III-1987): intervenció de l'escriptor Miquel López Crespí en defensa de la República i de la dirigent comunista Aurora Picornell assassinada pels feixistes en temps de la guerra civil.

Un dia de 1985, amb na Lila i na Lluïsa Thomàs, en Manel Domènech, en Miquel Rosseló, en Rafel Morales, les germanes Massanet (n'Assumpta i na Magdalena) i altres companys decidírem muntar l'Ateneu Popular Aurora Picornell. Na Francesca Bosch, com de costum, s'hi apuntà decidida i ens ajudà en l'organització dels actes i cicles de conferències. L'Ateneu Aurora Picornell va ser una provatura per provar de servar la memòria nacionalista i republicana de les Illes, la història del moviment obrer i les idees del marxisme per a les properes generacions de mallorquines i mallorquins. Idees que, a mesura que es consolidava la reforma del franquisme, eren oblidades per més i més sectors de la societat.


Ciutat de Mallorca (5-II-1985). Francesca Bosch i Miquel López Crespí el dia de la presentació a la premsa de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà Francesca Bosch abandonà el carrillisme (PCE) s'establiren molt bones relacions de col·laboració entre l'antiga dirigent carrillista i l'escriptor Miquel López Crespí per a servar la memòria republicana del nostre poble.

A mitjans dels anys vuitanta, la dreta, malgrat l'èxit que per a ella significà el canvi de règim, les continuades victòries electorals, portava -i porta cada dia!- una intensa guerra ideològica contra les idees d'autodeterminació, canvi i progrés social. En fundar l'Ateneu Popular Aurora Picornell sabíem que una època grisa s'apropava. Es tornaven a cremar els homes i les dones a la "civilitzada" Europa. A Dresden, Hamburg, Madrid o París, s'hi veien fogueres amb llibres i persones. Els atacs constants contra la immigració! Al.lotells sense escrúpols, armats per misteriosos grups amb prou diners, atacaven -ataquen encara!- a les nits, les cases en runes on es refugien els immigrats àrabs o sud-americans.

Francesca Bosch, una de les principals impulsores de l'Ateneu actuava com els antics cristians. L'Evangeli portat a la pràctica lluny dels ensucrats sermons de les trones, que només serveixen per a alleugerir la consciència d'una societat egoista, només preocupada pels diners i els aparells que es poden comprar als hípers. M'ho digué moltes vegades, anant plegats a les reunions del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, a les de l'Ateneu Aurora Picornell (algunes de les quals les fèiem a casa del recordat company, el tinent Rafel Morales, espòs de n'Assumpta Massanet): "Vaig perdre un temps preciós amb el carrillisme i el reformisme, en temps de la transició. Ara me n'adon que tota la vida vaig defensar una política errada -l'eurocomunisme-. Unes posicions que l'únic que varen fer va esser enfortir la burgesia, col.locar ramats d'oportunistes a les poltrones institucionals, debilitar les idees del marxisme i el leninisme entre la classe obrera i el poble" (Última Hora, 12-II-84).

Dins la línia de defensar aquestes idees de justícia social i de combat permanent contra les desigualtats organitzàrem la presentació de l'Ateneu. La primera reunió informativa per a la premsa tengué lloc en el local del PCB (carrer Sindicat, 74, 1er, Ciutat de Mallorca) a les 17h. del dimarts dia 5 de març de 1985. Ens encarregàrem de la presentació Francesca Bosch i jo mateix. Isabel Fernández i Joan Torres, del diari Última Hora cobriren la informació que sortí publicada dia 6-III-85.

En els darrers anys de la seva vida, Francesca Bosch, ajudant a enfortir l'experiment del PCPE(PCB), treballant activament per a l'Ateneu Popular, dirigint "Nostra Paraula", participant en les nostres reunions de la junta directiva del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, volgué recuperar el temps perdut, quan ajudà el pactisme antirepublicà de Santiago Carrillo.

Ja fa més de dos lustres. Era el matí de dia 17 de gener de 1987. Les nou en punt. L'indret: un conegut bar de la plaça de Santa Eulàlia. Feia temps que l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", del qual érem màxims responsables Lila Thomàs, Francesca Bosch i jo mateix, tenia la intenció de retre un homenatge a la dirigent comunista, defensora dels drets dels treballadors de les Illes, Aurora Picornell. N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia. A poc a poc, aquell matí del 17 de gener, començaren a comparèixer els intel.lectuals i dirigents de l'esquerra mallorquina que moments després aniríem a veure el batle de Ciutat, Ramon Aguiló, per a demanar-li que el consistori dedicàs un carrer a la dirigent obrera assassinada pels feixistes.

El primer a comparèixer va ser Guillem Gayà, membre del PCB, antic dirigent comunista mallorquí (ingressà en el PCE l'any 1931). Després, l'estimada i recordada Maria Plaza, la vídua del dirigent socialista Andreu Crespí. A poc a poc hi comparegueren en Josep M. Llompart de la Peña, en Gabriel Janer Manila, en Miquel Ferrà i Martorell, n'Antoni Serra, en Ferran Gomila, en Guillem Ramis (del Moviment Comunista de les Illes, MCI), la mateixa Francesca Bosch, en Bartomeu Sancho (del PASOC) i alguns altres polítics i intel.lectuals.

El mateix dia (17-I-87), coincidint amb la reunió abans esmentada en el bar de la plaça de Santa Eulàlia, el diari Baleares es feia ressò de la campanya de divulgació que, des de feia setmanes, portaven a terme la direcció i els socis de l´Ateneu Popular "Aurora Picornell". Record ara mateix les innumerables reunions per a concretar detalls fetes a casa de l'inoblidable company d'esperances i de lluites, el tinent Rafel Morales i la seva esposa, n'Assumpta Massanet. Reunions on hi eren presents recordats amics de lluita del temps de la República, com el ja traspassat Gaspar Soler, o amics com Manel Domènech, la mateixa Francesca Bosch, en Pep Valero, na Lila Thomàs, en Miquel Rosselló, etc, etc. L'endemà, el mateix diari Baleares escriu (amb una fotografia en la qual es pot veure Ramon Aguiló, Josep M. Llompart, Lila Thomàs, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Ferran Gomila i Bartomeu Sancho): "El poeta y escritor Josep M. Llompart de la Peña, leyó, en nombre del grupo de personas que acudieron a Cort, la solicitud al alcalde. Llompart puso de relieve que el consistorio presidido por Aguiló había dedicado diferentes calles y plazas de la ciudad a la memoria de personas que se habían destacado por defender los intereses democráticos durante el período republicano".

Record que n´Aguiló acceptà de seguida la nostra proposició. No hi hagué cap entrebanc per la seva part. El diari recull fidelment les paraules del batle: "Transmitiré a mis compañeros de corporación este deseo, y tengo la seguridad que será bien acogido". En efecte, com hem dit abans, no hi hagué cap problema per part de l'Ajuntament de Ciutat per a dedicar un carrer de la barriada del Molinar a n'Aurora Picornell.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 261-264.

[07/03] «L'Audace» - «A Lanterna» - «La Batalla» - Acte contra l'assassinat de Puig Antich - Frigerio - La Chiesa - Souplet - Larroca - García - Malet - Vimes - «Ramonín» - Arrieta - Perron - Coissac - Parsons - Hellín - Carod - Montoya - Meckert - Massaguer - Frager - Walter

0
0
[07/03] «L'Audace» - «A Lanterna» - «La Batalla» - Acte contra l'assassinat de Puig Antich - Frigerio - La Chiesa - Souplet - Larroca - García - Malet - Vimes -«Ramonín» - Arrieta - Perron - Coissac - Parsons - Hellín - Carod - Montoya - Meckert - Massaguer - Frager - Walter

Anarcoefemèrides del 7 de març

Esdeveniments

Capçalera de "L'Audace"

Capçalera de L'Audace

- Surt L'Audace: El 7 de març de 1885 surt a París (França) el primer número del setmanari L'Audace. Organe communiste anarchiste, que substituïa el periòdic Terre et Liberté, l'administrador del qual, Antoine Rieffel, havia estat condemnat a dos anys a la presó, 200 francs de multa i cinc anys de vigilància. El gerent en va ser V. Leperchey i els articles sortiran sense signar. Només aparegueren tres números, l'últim en paper vermell en commemoració de la Comuna de París del 21 al 28 de març. En la capçalera d'aquesta publicació hi havia dues cites de dos dels protagonistes de la Revolució francesa: «Per vèncer que cal? Audàcia, audàcia i més audàcia.» (Danton), i «Si cal, mata, però digués la veritat.» (Marat).

***

Portada d'un número d'"A Lanterna"

Portada d'un número d'A Lanterna

- Surt A Lanterna: El 7 de març de 1901 surt a São Paulo (São Paulo, Brasil) el primer número del periòdic anarquista i anticlerical A Lanterna. Orgam da Liga anticlerical. D'antuvi fou el portaveu de les Lligues Anticlericals de l'Estat de São Paulo i es distribuí gratuïtament amb un tiratge de 10.000 exemplars. Aquesta longeva publicació, de la qual sortiren més de quatre-cents números, tingué tresèpoques ben marcades: la primera, dirigida per l'advocat anarquista i maçó Benjamin Motta, durà fins el 1904; la segona, dirigida pel propagandista anarquista Edgar Leuenroth, va del 17 d'octubre de 1909 –com a reacció a l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia quatre dies abans– al 19 de novembre de 1916; i la tercera, també dirigida per Edgar Leuenroth, va del 13 de juliol de 1933 fins a octubre de 1935. En tot aquest temps la publicació portà diversos subtítols: «Anticlerical i de combat», «Periòdic de combat al clericalisme», etc. La periodicitat passà de setmanal, a diària i a quinzenal, segons els períodes, els problemes financers i les pressions del clergat. Dos periòdics anticlericals (O Livre Pensador i L'Asino) se li van fusionar. Aquesta publicació denuncià, sobretot, l'opressió i els privilegis de l'Església catòlica, i dels seus sectors més integristes, des d'una perspectiva anticlerical i llibertària, sense deixar de banda les influències que exercia la religió en els poders polític i econòmic i en els diversos sectors socials (educació, cultura, etc.). A més d'articles anticlericals i de crítica religiosa, trobem de molts altres temes, com ara convocatòries, cròniques, informes socials, notes orgàniques dels grups anarquistes (Federação Operária de São Paulo, Salão das Classes Laboriosas, Centro de Cultura Social, etc.), temes sindicals, articles antimilitaristes, crítiques literàries, temes pedagògics, ressenyes, fulletons per lliuraments, poemes, etc.; i tot amb bones il·lustracions. En 1912 denuncià, juntament amb el periòdic anarcocomunista La Battaglia, els crims sexuals comesos pel pare Faustino Consoni, acusat de violar i assassinar Idalina, una nina que havia acabat d'arribar a l'Orfenat de São Cristóvão, al barri d'Ipiranga de São Paulo. En 1934, un festival artístic i teatral al seu benefici fou denunciat per la Policia de Costums per l'obscenitat de les seves peces. Els articles eren anònims o signats amb pseudònims, però hi van col·laborar Carlos de Andrade, Pedro Atallo, Tito Batini, Olavo Bilac, Miguel Bombarda, Florentino de Carvalho, J. Cristão, Jaime Cubero, Gigi Damiani, Rodolfo Felipe, Antonio Avelino Foscolo, Luca Gabriel, Giménez Moreno, Edgard Leuenroth, Helio Negro, José Oiticica, Edgar Rodrigues, L. Rogerio, Oswaldo Salgueiro, Marino Spagnolo, Gil Souza Passos, Venancio Pastorini, Adelino Tavares Pinho, Emilio Vandelvarde, Neno Vasco i P. R. Walter, entre d'altres. A Portugal i França s'editaren periòdics amb el mateix nom i amb el mateix objectiu.

A Lanterna (1901-1935)

***

Capçalera de "La Batalla"

Capçalera de La Batalla

- Surt La Batalla: El 7 de març de 1910 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del diari vespertí anarquista La Batalla. Diario anarquista de la tarde. Era el diari de la tarda del periòdic anarquista La Protesta i, d'aquesta manera, esdevingué el primer diari anarquista del món que editava dues publicacions diàries en el mateix país i en la mateixa ciutat. La tirada era d'uns 20.000 exemplars. La redacció la portaren Teodoro Antilli i Rodolfo González Pacheco i l'administrador fou Carlos Balsan. Aquesta publicació organitzà l'abril de 1910 un plebiscit per a conèixer la opinió dels lectors sobre una possible organització d'una vaga general per al centenari de la Revolució de Maig argentina que s'estava organitzant i sobre diverses qüestions referides als presos socials. En sortiren 63 números, l'últim el 13 de maig de 1910, quan va ser clausurat i la redacció destruïda i incendiada aquell mateix dia arran de la repressió desencadenada per a protegir els actes de celebració del centenari de la Revolució de Maig. Els redactors d'aquesta publicació van ser deportats a la colònia penitenciària d'Ushuaia.

***

Cartell anunciador de l'acte

Cartell anunciador de l'acte

- Acte contra l'assassinat de Puig Antic: El 7 de març de 1974 se celebra al Union Hall de l'Aston University de Birmingham (West Midlands, Anglaterra) un acte de denúncia contra l'execució cinc dies abans a Barcelona (Catalunya) del militant anarquista Salvador Puig Antich. En aquest acte, organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) sota el títol Who Killed Salvador Puig? (Qui ha matat Salvador Puig?) i en el qual intervingueren el militant anarcosindicalista Miguel García García, exiliat a Anglaterra des del 1969, i Albert Meltzer, de la Creu Negra Anarquista, es va passar el film Amanecer sobre España (Dawn over Spain o The Will of the People, en anglès), film documental de 1938 dirigit per Louis Frank sobre la Revolució espanyola.

Anarcoefemèrides

Naixements

Carlo Frigerio

Carlo Frigerio

- Carlo Frigerio: El 7 de març de 1878 neix a Berna (Berna, Suïssa) l'impressor, comptable, periodista, traductor, editor i propagandista anarquista Carlo Frigerio, també conegut com Charles Frigerio. Sos pares, l'italià Giuseppe Frigerio i suïssa alemanya Erichetta Selhofer, l'abandonaren aviat i fou criat per l'àvia materna que en 1886 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia). A partir de 1891 formarà part del moviment anarquista milanès i freqüentarà el cercle de Pietro Gori. Fou amic de Sante Caserio, que l'hostatjà a ca seva, i mantingué correspondència amb Errico Malatesta exiliat a Londres. En 1898 fou expulsat d'Itàlia i s'establí de bell nou a Berna. El desembre de 1899, amb Luigi Bertoni i Émile Held, publica L'almanacco socialista-anarchico per l'anno 1900, dins del qual es reprodueix la crida de Malatesta «Contra la monarquia». Per pressions del govern italià, van ser processats pel Tribunal Federal de Lausana el maig de 1900 per l'edició d'aquesta obra. En 1901 emigrà a Londres i participà activament en el cercle malatestià (Malatesta, Attilio Panizza, Carlo colombo, Enrico Carrara, etc.) i en les iniciatives editorials dels anarquistes italians, esdevenint redactor de Lo Sciopero Generale / La Grève Générale (1902) i de La Rivoluzione Sociale (1902-1903) i col·laborant en l'únic número editat de La Settimana Sanguinosa (1903). En maig de 1905 marxà a París, d'on fou expulsat, i partirà cap a Bèlgica. L'agost de 1907 participà en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam com a membre de la delegació britànica. Expulsat de Bèlgica, el juliol de 1908 tornà a Londres, però en 1909 marxà a Suïssa, on col·laborà en Risveglio / Réveil i en periòdics italians com La Protesta Umana i Il Grido della Folla. Entre el 20 de març de 1911 i el 30 d'agost de 1914 treballà com a director comercial de l'empresa «Cuiros i Pells M. Tedeschi» a Laval-en-Brie, a prop de París. En aquesta època col·laborà en Risveglio de Ginebra i en el setmanal sindicalista revolucionari La Voix du Peuble de Ginebra-Lausana. En 1915 s'instal·là novament a Londres, on signa, el març d'aquell any, amb Malatesta, Bertoni, Emma Goldman, i altres, el«Manifest internacional anarquista contra la guerra». L'abril de 1919 fou expulsat, després d'haver estat sis setmanes detingut, per no haver declarat el canvi de direcció i com a sospitós d'imprimir passaports espanyols falsos. De bell nou a Ginebra, el maig de 1919, amb els companys de Risveglio / Réveil, prendrà posicions contra la Rússia bolxevic, qualificada d'«immensa caserna». El novembre de 1919 tornà a Milà, esdevenint redactor d'Umanità Nova, ocupant-se especialment de la política exterior. Detingut amb Malatesta, fou alliberat després. En 1921 se'l va implicar en un procés per «conspiració contra el poder de l'Estat» obert contra els redactors i principals col·laboradors d'Umanità Nova. Absolt el març d'aquell any, fou novament detingut com a sospitós de complicitat amb els responsables de l'atemptat al teatre Diana de Milà del 21 de març de 1921 i no fou alliberat fins al juny. Quan la redacció d'Umanità Nova es traslladà a Roma, s'establí també a la capital italiana. No obstant l'arribada del feixisme, romangué a Itàlia i a partir de 1924 fou redactor de la revista malatestiana Pensiero e Volontà. Amb la intensificació de la repressió, s'amagarà clandestinament a Torí i, després d'un temps a Marsella, tornarà a Ginebra en 1927, on, a més de col·laborar intensament amb Luigi Bertoni i d'ajudar els exiliats, editarà L'Almanacco libertario pro vittime politiche, editat anualment des del 1919 i fins al 1941. En 1926 acabà la traducció del francès a italià --que ho havia estat de l'alemany al francès per Otto Karmina--, i amb el consentiment de l'autor, de l'obra L'anarchismo, de Paul Eltzbacher. Amb Paolo Flores tradueix el llibre de Max Nettlau Bakunin e l'Internazionale in Italia, que serà editat en 1928 per l'editorial de Risveglio a Ginebra. En 1935 participarà en representació dels companys suïssos en una conferència secreta d'aliança entre els anarquistes italians emigrats a Europa tinguda a Sautrouville, i fou nomenat membre del Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), amb Camillo Berneri, Leonida Mastrodicasa, Gusmano Mariani, Umberto Marzocchi i Bernardo Cremonini. Entre 1933 i 1937 fou president de la secció ginebrina de la Federació Suïssa de Tipògrafs. Com a membre de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) redactà un manifest con criticà durament la Societat de Nacions per la debilitat demostrada contra l'atac imperialista de l'Itàlia feixista contra Etiòpia. Sempre actiu en les relacions amb el moviment anarquista francès, s'encarregà dels contactes orgànics durant la Revolució espanyola i en 1938 edità el fullet Gli anarchici e la rivoluzione spagnola, de Luce Fabbri i de Diego Abad de Santillán. Després de la guerra, en 1947, arran de la mort de Bertoni, serà l'editor del periòdic mensual Risveglio / Réveil anarchiste, juntament amb Alfred Amiguet. Suspesa la publicació en 1950, la capçalera --sempre bilingüe, i amb Carlo Frigerio, Pietro Ferrua i Claudio Cantini com a responsables de la secció italiana-- reapareixerà a començaments de 1957 per deixar de publicar-se definitivament en 1960. Carlo Frigerio va morir el 18 de gener de 1966 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Notícia de l'expulsió de Damiano La Chiesa, i d'altres companys, apareguda en el diari socialista parisenc "Le Populaire" del 22 de novembre de 1935

Notícia de l'expulsió de Damiano La Chiesa, i d'altres companys, apareguda en el diari socialista parisenc Le Populaire del 22 de novembre de 1935

- Damiano La Chiesa: El 7 de març –algunes fonts citen l'11 de març– de 1883 neix a Tàrent (Pulla, Itàlia) el ferroviari anarquista Damiano La Chiesa. Sos pares es deien Pietro La Chiesa i Maria Celeste Inquieto. El juny de 1921 era el secretari de la secció tarentina de l'organització«Arditi del Popolo» (Esquadrons del Poble), constituïda sobretot per la Lliga Anarquista i el Cercle dels Joves Anarquistes per defensar els locals de les organitzacions obreres contra els atacs feixistes. El novembre de 1923 emigrà a França i s'instal·là a Saint-Cloud (Illa de França, França); l'octubre de 1926 s'establí a Bèusoleu (Provença, Occitània). A començament dels anys trenta retornà a la regió parisenca on, segons la policia, establí contactes amb els anarquistes Domenico Nanni, Eugène Simonetti, Carlo Girolimetti i Randolfo Vella. Després marxà a Canes (Provença, Occitània) on regentà una gelateria napolitana al bulevard d'Itàlia i que el febrer de 1934 traspassà a un tal Manzoni. El 6 de novembre de 1935 se li va decretar l'expulsió de França i, gràcies a la campanya portada a terme pel Comitè del Dret d'Asil de la Confederació General del Treball (CGT), el 12 de gener de 1937 n'aconseguí una pròrroga i una autorització d'estada de sis mesos. Després de la caiguda del feixisme formà part del grup de Tàrent de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i, entre 1944 i 1945, assistí, amb Franco Greco, a diversos congressos i reunions d'aquesta organització. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre la detenció de Georges Souplet aparegut en el diari parisenc "Le Matin" del 4 de maig de 1905

Notícia sobre la detenció de Georges Souplet aparegut en el diari parisenc Le Matin del 4 de maig de 1905

- Georges Souplet: El 7 de mars de 1884 neix a París (França) el pintor en esmalt i fotògraf anarquista Georges Souplet, també conegut com Armand Lebrun. En 1905 vivia al carrer Godefroy-Cavaignac de París i l'abril d'aquest any va ser detingut, juntament amb el pintor en vidre Lucien Mignotte, a prop de Saint-Cyr-l'École (Illa de França, França), sota l'acusació de fabricació de moneda falsa. Posteriorment s'instal·là a Amiens (Picardia, França), on vivia al número 109 del carrer des Corroyers. En 1935 figurava fitxat com «anarquista militant» en la llista de la policia del departament del Somme. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Josep Larroca Vendrell

Josep Larroca Vendrell

- Josep Larroca Vendrell: El 7 de març de 1899 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Larroca Vendrell, conegut com Lo Manco. Ferroviari de professió–s'encarregava d'enganxar els vagons a l'Estació de Ferrocarril de Lleida–, durant els anys republicans fou un dels membres destacats de la Secció de Ferroviaris de Lleida de la Confederació Nacional del Treball (CNT), adscrita a la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF). Entre el 18 d'agost i el 28 d'octubre de 1936 presidí, al Palau de la Paeria, el primer Tribunal de Justícia Popular de Lleida, tribunal revolucionari del qual també formaren part Domingo Blanco, Francisco Clavero, José Lecea, Francesc Pelegrí Garriga, Agustí Martí i Jordi Pons Argilès, entre d'altres, i que va dictar, sense cap garantia processal, 145 penes de mort. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. El 4 de gener de 1942 va ser detingut i, acusat de pertànyer a la Resistència, internat al camp de càstig de Vernet i, després d'un temps reclòs a Bordeus (Aquitània, Occitània), el 30 de juny de 1944 deportat amb la matrícula 94.228, juntament amb 402 persones més, amb l'anomenat «Tren Fantasma», al camp de concentració nazi de Dachau (Baviera, Alemanya), on arribà el 28 d'agost. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i residí al Pertús. Josep Larroca Vendrell va morir el 6 de desembre de 1974 al Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser enterrat amb les banderes de la CNT i de la FEDIP.

***

Necrològica de José García apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 19 de juny de 1990

Necrològica de José García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de juny de 1990

- José García: El 7 de març de 1902 neix a Oriola (Baix Segura, País Valencià) l'anarcosindicalista José García. Pastor des d'infant, quan tenia 18 anys emigrà a França i s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània), on milità en el moviment anarquista francès. Fou membre del Grup Anarquista «Sébastien Faure» de la Federació Anarquista (FA) i, amic dels germans Lapeyre, mantingué bones relacions amb La Libre Pensée i la Unió Pacifista. Quan esclatà la Revolució de 1936 retornà a la Península i, amicíntim de David Antona Domínguez, va ser enviat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) a l'Hospital de Sang d'Ontinyent (Vall d'Albaida, País Valencià). També fou responsable d'un quiosc de premsa confederal de la CNT. En 1939, al final de la guerra, va ser apressat per les tropes franquistes i tancat un temps. Un cop lliure retornà a Oriola, on treballà de pastor i participà en la lluita clandestina. En 1946 creuà, amb sa companya Carme, els Pirineus i s'instal·là a Bordeus, on visqué de la venda de plantes medicinals a les apotecaries. Gran lector (E. Armand, Manuel Devaldès, Sébastien Faure, Han Ryner, Élisée Reclus, etc.), s'oposà a qualsevol mena de violència. José García va morir el 22 de març de 1990 a Bordeus (Aquitània, Occitània) i va ser incinerat quatre dies després.

***

Léo Malet

Léo Malet

- Léo Malet: El 7 de març de 1909 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) el novel·lista i poeta, d'antuvi, llibertari, després, trotskista i, finalment, conservador, León Malet, més conegut com Léo Malet i que en la seva obra va fer servir diferents pseudònims, com ara Frank Harding, Léo Latimer, Lionel Doucet, Jean de Selneuves, Noël Letam,Omer Refreger, Louis Refreger i, amb els escriptors Serge Arcouët i Pierre Ayraud, el col·lectiu John-Silver Lee. Son pare (funcionari), sa mare (costurera) i son germà van morir de tuberculosi quan encara no havia fet els tres anys. Orfe, va ser criat per Omer Refreger, son avi boter, que l'introduí de manera autodidacta en el món de la literatura. Un cop obtingué el certificat d'estudis primaris en 1923, es posar a fer feina com a venedor de teixits i, a partir dels 15 anys, com a empleat d'un banc. En 1925 assistí a una conferència de l'anarquista André Colomer al Cercle d'Estudis Socials (CES) de Montpeller titulada «Deux monstres, Dieu et la Patrie, ravagent l'humanité» (Dos monstres, Déu i la Pàtria, assolant la humanitat) que l'influí força i el decantà pel pensament anarquista. Després d'això seguí una correspondència amb el conferenciant. Decidí que necessitava nous aires i l'1 de desembre d'aquell mateix 1925 arribà a París. A la capital francesa començà a actuar com a cantautor a Montmartre, especialment al cabaret «La Vache Enragée», i s'introduí en els cercles anarquistes, especialment el «Foyer Végétalien» (Fogar Vegetarià) del carrer de Tolbiac, on dormia, i que més tard serà protagonista de moltes de les seves novel·les. A més de cantar, va fer de tot: oficinista, empleat bancari, netejador d'ampolles a l'empresa Félix Potin, manobre, gerent de botigues de moda, figurant de cinema, telefonista, venedor ambulant de diaris, embalador a l'editorial Hachette, secretari d'un cantant, etc. Es resguarda del fred a la biblioteca de Sainte-Geneviève. En 1926 va ser detingut per vagabunderia i tancat a la Petite Roquette de París; en sortir de la presó intentà arribar a Montpeller pujant als trens sense pagar, però en arribar a Mâcon s'assentà en un bordell. També va fer de periodista per a publicacions llibertàries (En Dehors, L'Insurgé,Journal de l'Homme aux Sandales, La Revue Anarchiste, etc.) i de«negre» d'escriptors reconeguts. En 1928 conegué Paulette Doucet, que esdevindrà sa companya. El seu interès per la poesia el portà entre 1930 i 1949 a participar en les publicacions del moviment surrealista, fet que el va acostà al trotskisme i entre 1936 i 1939, amb Benjamin Péret, milità en el Partit Obrer Internacionalista (POI) d'aquesta tendència comunista. Assidu del cafè Cyrano, fou íntim d'André Breton, Jacques Prévert, René Magritte, Yves Tanguy, Dalí i altres artistes surrealistes. En 1936 va ser detingut amb uns amics per esbroncar l'actriu Marcelle Géniat. En 1940 es casà amb Paulette Doucet --Oscar Domínguez i Jacques Prévert van ser els testimonis de les noces-- i ambdós fundaren el «Cabaret du Poète Pendu». El 25 de maig de 1940 va ser detingut per«atemptat contra la seguretat interior i exterior de l'Estat» per haver signat un pamflet subversiu i tancat a la presó de Rennes, però els guardes l'alliberaren davant la proximitat de les tropes alemanyes. Un cop lliure va ser detingut pels nazis quan tornava a París a peu pensant que era un desertor i fou reclòs només 18 mesos al camp de concentració de Sandbostel [Stalag X-B] (Baixa Saxònia, Alemanya) ja que un metge seguidor dels surrealistes li va fer un diagnòstic mèdic fals. A començaments dels anys quaranta començà a escriure novel·les policíaques, negres i de«capa i espasa». Durant l'Ocupació formà part de l'organització semiclandestina «La Mainà Plume» que intentava mantenir l'esperit surrealista durant la guerra. En 1942 s'instal·là a Châtillon, on el 13 de juliol nasqué son fill Jacques. Aquest mateix any, amb la novel·la policíaca 120, rue de la Gare posarà en escena el detectiu Nestor Burma, que serà protagonista de 33 obres seves i portarà l'autor a la popularitat. Aquest personatge inspirarà una sèrie televisiva i quatre obres seves seran portades al cinema. En 1948 va ser guardonat amb el «Gran Premi de Literatura Policíaca», en 1958 la seva sèrie de novel·les Les Nouveaux Mystères de Paris aconseguí el «Gran Premi de l'Humor Negre» i en 1984 rebé el «Gran Premi del Club dels Detectius». El dibuixant llibertari Jacques Tardi adaptarà algunes de les seves obres al món del còmic. En 1981 sa companya Paulette Doucet morí. Una entrevista seva publicada en el diari Libération de l'11 de juny de 1985 causà un gran escàndol per les seves declaracions considerades xenòfobes i racistes. En 1988 publicà la seva autobiografia La vache enragée. Léo Malet va morir el 3 de març de 1996 a Châtillon (Illa de França, França) d'una crisi cardíaca. Pòstumament, en 1997, va ser publicat el seu Journal secret.

***

Dolores Vimes Domínguez

Dolores Vimes Domínguez

- Dolores Vimes Domínguez: El 7 de març de 1911 neix a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya), en una família anarquista, l'anarcosindicalista Dolores Vimes Domínguez. Abans de la proclamació de la II República espanyola ja pertanyia a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Son pare, Juan Vimes Durán, fou un dels fundadors del sindicat a Constantina i durant la dictadura de Primo de Rivera i amb la República estigué pres en diverses ocasions. Son pare i son germà va ser assassinats pel feixisme a Madrid en acabar la guerra. Son company, José Teyssiere Gómez, també cenetista, va ser condemnat a la pena de mort, però, un cop commutada la pena i després de passar per la presó de Sevilla, fou destinat al camp de concentració de La Corchuela, a uns vuit quilòmetres de Dos Hermanas, on més de mil presos polítics treballaven en la construcció del canal del Baix Guadalquivir. En 1942 hagué de casar-se religiosament amb son company al mateix camp de La Corchuela per poder cobrar unes pessetes amb les quals poder alimentar sos fills. El 28 de desembre de 1942 Teyssiere aconseguí evadir-se del camp i, després de passar un dies amagat a casa d'uns companys, Dolores el portà a la seva cabana del barri dels Cuarteros, on aconseguí mantenir-lo ocult durant cinc anys fins que la seva situació va ser normalitzada. En els últims anys de sa vida participà en actes sobre la memòria històrica i sobre el reconeixement dels presos del Canal. El seu testimoni fou recollit en els llibres El canal de los presos (1940-1962) (2004, de diversos autors) i La tiza, la tinta y la palabra. José Sánchez Rosa, maestro y anarquista andaluz (1864-1936) (2005), de José Luis Gutiérrez Molina; i en el documental Presos del silencio (2004), de Mariano Agudo i Eduardo Montero. Dolores Vimes Domínguez  va morir el 17 de maig de 2007.

***

Ramón Álvarez Palomo (París, 1935)

RamónÁlvarez Palomo (París, 1935)

- Ramón Álvarez Palomo: El 7 de març de 1913 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el destacat militant anarcosindicalista asturià RamónÁlvarez Palomo, també conegut com Ramonín. Eren cinc germans i son pare, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava de forner. Va anar a l'Escola Neutra (racionalista) d'Eleuterio Quintanilla, persona que li influirà força, i, com era normal en les famílies treballadores, amb 12 anys va entrar com a mosso a l'apotecaria Castillo, d'on va passar a treballar a al forn «La Flor», a La Guía, a prop de Gijón. En 1928 va ingressar en la CNT. En 1931 va ser elegit secretari de la Secció de Forners de Gijón i membre del Comitè del Sindicat d'Alimentació. El juliol de 1933, en el Congrés Regional de la CNT celebrat a Gijón, és elegit secretari general de la CNT d'Astúries, Lleó i Palència, i defensarà l'Aliança amb la Unió General de Treballadors (UGT). Després del moviment revolucionari cenetista de 1933,és detingut el desembre d'aquell any i és tancat a la presó del Coto. Setmanes després va ser traslladat a la presó de Torrero (Saragossa), on havia tancats més de 300 cenetistes acusats del delicte de«rebel·lió contra la forma de govern», entre ells Buenaventura Durruti, Cipriano Mera i Isaac Puente, amb els quals farà amistat. Traslladat a Burgos per se sotmès a Consell de Guerra, va ser alliberat a finals d'abril de 1934 gràcies a l'amnistia parcial d'Alejandro Lerroux. Quan va esclatar la Revolució d'Octubre de 1934, va ser secretari del Comitè Revolucionari de Gijón, i quan va fracassar el moviment insurgent, va fugir de la ciutat asturiana amb Luis Meana, que n'era vicesecretari; caminant muntanya amunt van arribar a Rengos, on es van refugiar a casa d'una germana de Meana fins al març de 1935 que aconsegueixen passar a França. Va romandre a París fins a l'amnistia del Front Popular de febrer de 1936. De bell nou a Astúries, és elegit com a delegat per al Congrés de la CNT de maig de 1936 a Saragossa, on la gestió cenetista asturiana abans i després de la Revolució de 1934 serà aprovada per aclamació. Durant les setmanes següents farà una gira propagandística, realitzant mítings arreu l'Estat espanyol. Quan va esclatar l'aixecament militar de juliol de 1936 va ser membre de la Comissió de Defensa de Gijón i també va ocupar la secretaria de Mobilització de la Comandància General de Milícies Confederals. Quan es va crear el Consell Sobirà d'Astúries i Lleó va ser nomenat conseller de Pesca en representació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i a partir del setembre de 1937 va ser també membre de la Comissió d'Evacuació. A començaments de 1937 es va casar amb Carmen Cadavieco, amb qui tindrà una filla, Diana. Després de la caiguda del Front Nord --son pare i un dels seus germans van ser afusellats pels feixistes--, va marxar a Catalunya, on va ser designat secretari de Segundo Blanco, quan aquest va ser nomenat ministre d'Instrucció Pública en el govern de Negrín, i responsable de Propaganda la FAI. Quan va ser ocupada Catalunya, va passar a França i es va instal·lar a París, on morirà sa muller. Durant l'estiu de 1940, amb l'avanç alemany, fuig cap a Orleans. En 1942 es va instal·lar a Chartres, on va organitzar un grup cenetista de 500 militants. En 1945 va participar en la reunió de la CNT celebrada a Tolosa de Llenguadoc, on va ser nomenat secretari del Comitè Regional d'Astúries en l'Exili, càrrec que compaginarà amb el de secretari del Comitè Nacional de la CNT, que defensa les tesis cenetistes de l'Interior enfront del sector encapçalat per Germinal Esgleas i Frederica Montseny. Aquell any es va casar amb Aurora Molina Iturbe, filla d'un destacat anarcosindicalista de la FAI i que ja tenia una filla, Violeta; fruit d'aquesta unió vindran dos fills més, Dalia i Floreal. En 1945 va deixar Tolosa i es va traslladar a París. En 1947, com a secretari del Subcomitè Nacional va entrar clandestinament a Espanya. Entre 1957 i 1961 va ser secretari de Defensa del Subcomitè Nacional. Va passar un més pres a París l'octubre de 1961 a petició de les autoritats espanyoles acusat d'activitats contra el règim de Franco. En 1961 va representar la Federació Local de París en el Congrés Unificat de Llemotges, on va fer costat la creació de Defensa Interior, però negant-se a formar-ne part. En 1962 va ser secretari del Comitè Regional del Nord i va acudir al Ple Intercontinental de Tolosa. L'11 de setembre de 1963 va ser detingut en la batuda contra el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En 1965 va assistir al Congrés de Montpeller delegat per París. A finals dels anys 60 va contribuir, juntament amb líders de la UGT, a la creació del Fons Unificat de Solidaritat Obrera (FUSOA), destinat a recaptar fons als centres de treball per ajudar els obrers empresonats o acomiadats. Va tornar a Astúries en 1972, però va ser en 1976, mort Franco, quan va retornar definitivament a Gijón, on va participar activament en la reconstrucció de la CNT i va ser nomenat secretari regional del sindicat anarcosindicalista. Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT) després del Congrés de la Casa de Campo de 1979, va ser nomenat secretari regional el febrer de 1980 i secretari del Comitè Confederal en 1983. Entre 1978 i 1994 va dirigir la revista mensual Acción Libertaria, òrgan cenetista primer i cegetista després. A més va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Antena, Asturias,Castilla Libre, CNT (escindits), CNT del Norte, Comunidad Ibérica, Debate Confederal, España Libre, Exilio,Historia Libertaria,La Hora de Manyana, Libre Pensamiento,El Noi, Polémica,Rojo y Negro, Ruta, Sindicalismo,Solidaridad Obrera, etc. És autor de Viejo y nuevo. Ideas y realidades en la historia (1967), Importancia y futuro del sindicalismo (1967), Eleuterio Quintanilla. Vida y obra del maestro (1973), Avelino González Entrialgo (1978), Avelino G. Mallada, alcalde anarquista (1978), Historia negra de una crisis libertaria (1982), José María Martínez. Símbolo ejemplar del obrerismo militante (1990), Rebelión militar i sublevació en Asturias (1995), entre d'altres. RamónÁlvarez Palomo, va morir el 14 de novembre de 2003 a Gijón (Astúries, Espanya). Una part del seu arxiu es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Luis Arrieta de las Heras

Luis Arrieta de las Heras

- Luis Arrieta de las Heras: El 7 de març de 1920 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Arrieta de las Heras, conegut com Lagun («company» en basc). Visqué i milità a la zona minera de Trapagaran (Biscaia, País Basc). En 1933 s'afilià a les Joventuts Llibertàries de Trapagaran, de les quals va ser nomenat el seu primer secretari, i en 1936 lluità contra les tropes franquistes enquadrat en el «Batalló Sacco i Vanzetti», però va ser enviat a la reraguarda perquè només tenia 16 anys i per la seva feina de miner. L'abril de 1937 s'enrolà, mentint sobre la seva edat, en el«Batalló Bakunin». Quan caigué el front Nord, el juny de 1937 va ser capturat pels feixistes i tancat a diversos camps de concentració (Orduña, Miranda, Carmelo de Vitòria i Los Escolapios de Bilbao). En el judici se li va demanar la pena de mort, però tingué sort i el seu cas va ser sobresegut. Després va ser obligat a ingressar en diversos batallons de treballadors, com ara San Pedro de Cardeña de Burgos, San Juan de Mozarrifar de Saragossa, Sariñena, front de l'Ebre --on s'encarregà amb altres companys de recollir ferits i reconstruir les infraestructures destruïdes--, Girona, Castelló, Toledo, Guipúscoa, etc., i després enviat a fer el servei militar al Regiment d'Enginyers Núm. 6 de Bilbao fins al 30 de juny de 1942 que fou llicenciat. S'establí al barri de La Arboleda de Trapagaran, on s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT) que s'acabava de reorganitzar; però sis mesos després fou mobilitzat fins al 1944. Aquest any es casà amb Anastasia Aparicio. A partir de 1945 va ser detingut gairebé tots els anys --en total una vintena de vegades-- per la seva activitat militant --fou acusat de «comunista», cosa que no desmentí per així protegir els companys llibertaris--; «cremat» per a la resistència clandestina, participà en reunions i va fer viatges a una banda i altra dels Pirineus. El 26 d'abril de 1966 va ser detingut, amb Pablo Crespo Soto i José González León, per pertànyer a l'Aliança Sindical d'Euzkadi (ASE) i per propaganda del Primer de Maig; jutjat, va ser condemnat a tres mesos per associació il·lícita i a tres mesos i multa de 5.000 pessetes per manifestació il·legal. En aquesta època es mostrà contrari a l'estratègia cincpuntista. Durant els anys setanta intentà amb altres companys reorganitzar la CNT a la seva comarca i estava afiliat a la Federació Comarcal del Marge Esquerre de la CNT a Barakaldo. L'abril de 1978 va ser nomenat secretari del Comitè Regional Nord de la CNT i entre 1992 i 1993 fou el seu secretari de Premsa. Publicà articles en Anarkia, Ekinaren Ekinaz i Solidaridad Obrera. Luis Arrieta de las Heras va morir el 19 de juny de 1997 a Trapagaran (Biscaia, País Basc) i deixà tres fills (Evelio,Óscar i José Luis).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Charles Perron

Charles Perron

- Charles Perron:El 7 de març de 1909 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa), d'una grip fulminant que se l'emportarà en només un dia, el propagandista bakuninista, cartògraf i membre de la Internacional Charles-Eugène Perron. Nascut el 6 de desembre de 1837 a Le Petit-Saconnex, suburbi de Ginebra (Ginebra, Suïssa), descendent d'una família savoiana emigrada a Suïssa durant el segle XVIII, era fill d'un pintor d'esmalts i futur director d'hospital. Seguirà les passes de son pare, estudiant a les escoles d'art de Ginebra, fent cursos amb el pintor Barthélémy Benn i seguint la carrera artística. Quan tenia uns 20 anys va marxar a Rússia on residirà durant cinc anys. De tornada a Suïssa va treballar com a pintor d'esmalts i retocador de fotografia. Va freqüentar els cercles socialistes de Ginebra i es va adherir a la secció ginebrina de la Internacional (AIT). Durant la segona meitat dels anys 60 va estar tan íntimament lligat a Bakunin que va instal·lar-se prop de Vevey, a la vora del llac Léman superior i després a Ginebra, sempre al costat de Bakunin. Del 9 al 12 de setembre de 1867 va assistir al primer congrés de la Lliga de la Pau i la Llibertat. En setembre de 1868 va ser un dels delegats suïssos en el Congrés de l'AIT de Brussel·les. En el segon congrés de la Pau a Berna, en 1868, formant part de la minoria que s'escindeix i crea l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista. Després del congrés de la Federació Francesa de l'AIT (gener de 1869) va fundar i dirigir el periòdic L'Egalité, responsabilitat que cedirà més a Paul Robin. El desembre de 1869, en una estada a París, coneixerà Élisée Reclus. Perron durà la correspondència amb el Consell General de l'AIT a Londres per intentar que l'Aliança sigui acceptada com a secció de la Internacional. En juny de 1871, per possibilitar la fuga de communardsparisencs, va obtenir cert nombre de passaports, que Adhémar Schwitzguébel portarà a París; gràcies a això, André Léo podrà refugiar-se a Suïssa. En 1872 va deixar Suïssa durant tres anys i va treballar de cartògraf. En 1876 va assistir com a delegat de la secció de Vevey al Vuitè Congrés de la Internacional. El 18 de març de 1877 va participar a Berna en la manifestació de commemoració de la Comuna de París que acabarà amb aldarulls amb la policia. Col·laborarà tot seguit al costat d'Élisée Reclus en la redacció de Travailleur, i treballarà com a cartògraf en la monumental obra d'Élisée Reclus La Nouvelle Géographie Universelle. Després farà feina a la Biblioteca Pública i Universitària de Ginebra i més tard es va convertir en conservador del Dipòsit de Plans d'aquesta ciutat. En 1898 Reclus li va proposar un càrrec a l'Institut Geogràfic de la Universitat Nova de Brussel·les, però mai no en va prendre possessió. En 1900 va guanyar el Gran Premi de l'Exposició Universal de París per una maqueta d'escaiola del relleu de Suïssa realitzada a partir de fotografies aèries.

---

Continua...

---

Escriu-nos

GALERÍA FOTOGRÁFICA: CEMENTERIOS DEL MUNDO 70ª Parte: Cementerio Central - MONTEVIDEO, URUGUAY

0
0
CEMENTERIOS DEL MUNDO 70ª Parte: CEMENTERIO CENTRAL, MONTEVIDEO, URUGUAY 2011

Cementerios del Mundo 70ª Parte


Cementerio Central

Montevideo, Uruguay


  Diciembre 2011

© Miguel Veny Torres 

pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Nichos»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Nicho»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Puerta al río»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Sepultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Puerta al río»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
Centro

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Vista del Cementerio»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Escultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Sepultura»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur

«Vista»
Cementerio Central
c/ Av. Gonzalo Ramírez
Barrio: Sur
   

Madrid, 7 de marzo de 2018

Una dona fenomenal, de Maya Angelou

0
0

 

 

“Phenomenal woman”, de Maya Angelou, deu ser el poema nord-americà més popular de la segona meitat del segle XX. Aquí el teniu en la nostra llengua: un present per al 8 de març.


Deixau-me captar la vostra benevolència dient que, malgrat el vers lliure i la transparència, no és gens fàcil de traduir. He cregut que ser-hi lleial em demanava, de vegades, un punt de gosadia.





Una dona fenomenal



Les dones guapes volen saber on és el meu secret.

No sóc maca ni em van bé les talles de les models,

però quan els ho començo a explicar

es pensen que dic mentides.

Dic,

són els meus braços quan s’obren,

l’amplada del meus costats,

les meves gambades,

el rínxol que fan els meus llavis.

Sóc una dona

fenomenalment.

Una dona fenomenal,

això sóc jo.


Entro en una sala,

més fresca que una rosa,

i m’acosto a un home,

i els col·legues es posen drets

o cauen de genolls.

Després comencen a papallonejar al meu voltant,

un eixam d’abelles.

Dic,

és el foc dels meus ulls,

el llampec de les meves dents,

el vaivé de la meva cintura,

la joia dels meus peus.

Sóc una dona

fenomenalment.

Una dona fenomenal,

això sóc jo.


Els homes també voldrien saber

què hi veuen, en mi.

Bé que s’hi esforcen,

però no arriben a tocar

el misteri dins meu.

Quan miro de mostrar-los on és

diuen que segueixen sense veure’l.

Dic,

és l’arc de la meva esquena,

el sol del meu somriure,

el trot dels meus pits,

la gràcia del meu estil.

Sóc una dona

fenomenalment.

Una dona fenomenal,

això sóc jo.


Ara ja enteneu

per què no he acotat el cap.

No faig crits ni faig salts

ni em cal parlar molt fort.

Quan em veieu passar,

us hauríeu de sentir orgulloses.

Dic,

és el clec dels meus talons,

els revolts dels meus cabells,

la palma de la meva mà,

la falta que fa la meva cura.

Perquè sóc una dona

fenomenalment.

Una dona fenomenal,

això sóc jo.




Maya Angelou


 


Matances no atropellades, ensaïmades de tallades i un mort

0
0

 

Dalt del Turó

Matances no atropellades, ensaïmades de tallades i un mort

Climent Picornell

Hi ha neu a la muntanya. La serra de Tramuntana, a la llunyania es veu enfarinada ferm i el fred arriba al Pla de Mallorca. No hi neva però gela a foravila.

M’atur al forn i toca comprar una ensaïmada de tallades–amb sobrassada i carabassat-. La discussió és automàtica. “A mi ses ensaïmades m’agraden llises, és quan de bon de veres veus si  és bona,  tot lo demés lo que fa és emmascarar-les”. “No idò a mi si són farcides de cabell d’àngel, o de nata, o de crema cremada...” “O de xicolati!, diu na Bel Xonda. “Ca, ca, ca... “, és sa madona Ferrera qui xerra, “això mai s’havia vist, ses ensaïmades d’un temps eren llises o farcides de cabell, i si m’estrenys, amb albercocs, i pels ‘Darrers dies’ de tallades, tot lo demés són coses de ciutadanetxos, mai s’havia vist”. “No, idò s’altre dia me donaren a ca un conegut de Palma, ensaïmada amb pebres torrats per damunt, i no era dolenta”  diu na Catalina de Son Cloquis amb autoritat de ‘panecilla’, mentre sa seva filla la mira embadalida. No hi ha acord. Ara tot ha canviat.

Toca anar a matances...  I així com ara la gent va per feina, “matances atropellades” els anomena  en Xisco de Can Monroig,  les matances de can Xipell són com les d’abans, amb molta gent. I molta que mira i fa nosa.  Però d’això es tracte, de fer matances com un acte neo-social . Duren tot el dia i fins ben entrada la nit. A les matances de Can Xipell els joves ja fan de substituts dels vells en el trull matancer, tot i que els vells –darrera, darrera- duen encara el maneig. Hi trob tutti quanti, sense faltar-hi en Pere i n’Albert amb les xeremies i el guitarró liderant el cant del “Copeo Matancer” quan es posen les espècies i se mescla la carn i la xulla per fer el pastó que després serà la sobrassada. El lloc és espectacular, una antiga possessió que ha estat reformada amb un gust exquisit i on les matances formen part d’un caràcter familiar intel·ligent, amable i generós.

M’agrada passejar sense massa sentit, vull dir sense anar enlloc. Em sent captivat pels escenaris de fora vila, els dels pinars, els d’alguns carrers perifèrics del poble petit. En aquesta forma de badocar el paisatge es transforma en categoria geogràfica, paisatges banals, però no per això menys amables i  captivadors, adquireixen una categoria superior. Fer el badoc. “La felicitat és una forma de badoqueria”(Josep Pla).

En tornar del passeig trob na Joana Fara, la conversa va de la seva filla i el seu gendre que no van gens bé de relació: “Ella aguanta i aguanta. Ell no és con noltros. Primer era tot ella, i ell n'estava gelós, però ara un pic menjada sa carnassa, passada sa fortor, ala, a caçar a fora. I la deixa amb dues criatures...” Se’n va amb els seus laments.

Senten tocar les campanades de mort: “Qui és?” Es demana pel carrer. “No ho sé”. I es passa revista a la tropa de malalts que se sap hi ha pel poble.  Poden ser “En Raíces” o en “Forever Young”, diu el meu fill menor, usant dos nous malnoms que tapen els de sempre. “En Raíces” perquè quan li anàvem a comprar el porc per fer matances, i sabent que les fèiem a la manera tradicional, sempre deia : “m’agradau perquè continuau  ses ‘raíces’ antigues”, però no mos va fer mai descompte. I en “Forever Young” que és el padrí, o era -si no és el mort-, d’un company amb qui  feren una pel·lícula sobre la seva vida de cada dia i li posaren de melodia -al film- la cançó d’en Bob Dylan “Forever Young”.  Joan de Baimà i Joan Aguat eren els seus malnoms reals. A la fi aclarim que és el de Baimà el mort.

L’amo en Toni Ganxó filosofa dins el cassino:“D’un mort, quan hi ha un mort a una casa, saps què és lo primer que diuen?”. “No ho sé” respon en Biel Grovis. “Idò : quan el mos n’hem de dur? Això diuen. No si era així o aixà, ni que tal o qual, sinó quan l’hem de dur a enterrar”. “Saps que te vull dir?”, diu en Biel, “Que a jo m’és ben igual lo que faran i lo que diran de mi...au!”

“Jo,  quan vaig anar a fer el servici”,és l’amo en Biel Menja qui parla, “mai havia estat amb cap dona, tenia devuit anys, i tu, ja veus, passava una penada de que em matassin i no haver-hi pogut estar, no tenia conhort”. “Però no te mataren, veig” li diu el seu company  en Toni Capsibo. “De s’endarrer que en duia quan vaig tornar, vaig fer matx, tant m’era una com una altra, vaig fer pocs roïssos creu-me. Anava pes poble i era com jugar a conions a amagar, de ses fadrines que visitava, i qualque casada!” I riu maliciosament i pega copets amb el gaiato en terra.


[08/03] Borsa de Treball - Atemptat contra Dato - Soulage - Mazzoleni - Filiberto - Anciaux - Monzó - Fournier - Prat Coll - Atarés - Gröndahl - Sadier - Abad Donoso - Rueda - Ponce de León - Turón - Gelabert

0
0
[08/03] Borsa de Treball - Atemptat contra Dato - Soulage - Mazzoleni - Filiberto - Anciaux - Monzó - Fournier - Prat Coll - Atarés - Gröndahl - Sadier - Abad Donoso - Rueda - Ponce de León - Turón - Gelabert

Anarcoefemèrides del 8 de març

Esdeveniments

Així quedà la Casa del Poble el 4 de març de 1921 per un atac feixista

Així quedà la Casa del Poble el 4 de març de 1921 per un atac feixista

- Atac feixista a la Borsa de Treball: El 8 de març de 1920 a Siena (Toscana, Itàlia) feixistes i carrabiners assalten la Borsa de Treball que és defensada per un centenar de militants anarquistes i socialistes. Són nombrosos els treballadors ferits durant l'enfrontament, entre ells l'anarquista Regoli Giuseppe, qui morirà a causa de les ferides. Es realitzarà una vaga general com a protesta.

***

L'automòbil d'Eduardo Dato després de l'atemptat

L'automòbil d'Eduardo Dato després de l'atemptat

- Assassinat d'Eduardo Dato: El 8 de març de 1921 el president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier és assassinat a Madrid (Espanya) per Lluís Nicolau Fort, Pere Mateu Cusidó i Ramon Casanelles Lluch, metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'Estat era el responsable de la repressió antisindical dirigida pel governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i que va produir nombrosos morts a la capital catalana. Des de gener de 1921 començà a aplicar-se la «Llei de fugues», que consistia a alliberar un detingut per abatre'l instants després amb l'excusa que fugia: tres anarcosindicalistes en van ser víctimes el 20 de gener. El Comitè Regional de Catalunya de la CNT, format per Ramon Archs Serra (secretari), Joan Pey, Andreu Nin Pérez, Gener Minguet i Alberti, havia decidí assassinar Dato com a resposta fulminant de l'anarcosindicalisme barceloní a la duresa repressiva de Martínez Anido. L'acció la finançà Evarist Fàbregues Pàmies, important i acabalat empresari reusenc simpatitzant del moviment anarquista, el qual lliurà 5.000 pessetes per a les despeses. Joan Pey, Medí Martí Augé, Jaume el Pelao, Espinal i Joan García Oliver van ser membres d'una comissió que anà a Madrid a gestionar la creació d'un Comitè Cotoner que, juntament amb el govern de Dato, intervingués en el problema dels dèficits de les fàbriques tèxtils a causa dels elevats preus del cotó d'importació. La comissió fou tan sols un pretext per estudiar sobre el terreny les possibilitats de portar a terme l'acció i aplegar informació sobre els recorreguts diaris del cap de Govern, així com els edificis, les sortides i els carrers que serien l'escenari de l'atemptat planejat. García Oliver en dibuixà el croquis. El 20 de febrer de 1921, l'escamot anarquista que havia d'executar l'acció, va comprar per 5.100 pessetes una motocicleta Indian amb sidecar gris amb un motor de 7 cv matrícula 84-M-846 --que canviaren per M-410 per realitzar l'atemptat-- en una botiga del carrer Trafalgar de Barcelona i es va posar en contacte amb altres anarquistes a Madrid, on es va desplaçar per cometre l'acció, ciutat que desconeixien. De camí a Madrid, els activistes van tenir un accident a la Muela (Saragossa) del qual van sortir sans i estalvis, però la moto tingué una avaria que va ser reparada per Pere Mateu, mecànic de professió. Van rebre el suport de Veremundo Luis Díez (Luis Bataille Díaz), Ignacio Delgado Oroz i Mauro Bajatierra Morán --qui ja havia estat implicat en dos intents de magnicidi contra Alfons XIII-- per comprar les armes a Eibar i dur-les a Madrid; de José Miranda Lorenzo, qui els va allotjar a la capital de l'Estat; Tomás de la Llave López Laguna, per guardar la moto; i d'Adolfo Díaz Herráez i de Mauro Bajatierra per preparar la fugida. El 3 de març es va preparar un assaig, una vegada estudiats els recorreguts i comprovat que no duia escolta. A les 20.15 hores del 8 de març, des de la moto amb sidecar conduïda per Ramón Casanellas --Nicolau hi anava al seient posterior i Mateu al sidecar--, els tres anarquistes van disparar, al crit de «Visca l'anarquia!», més de vint trets --amb tres pistoles diferents: una Mauser, una Bergman i una Star, totes tres de calibre 7.65-- contra Dato, quan aquest passava amb el seu automòbil, un vehicle militar Hudson matrícula ARM-121, per la plaça de la Independencia del carrer d'Alcalá, en ple centre de Madrid, que venia del Congrés de Diputats. Va resultar mort el polític conservador i ferits el conductor Manuel Ros, sergent d'Enginyers, i l'ajudant Juan José Fernández Pascual. Pere Mateu es va quedar a Madrid i va ser capturat per la policia el 14 de març. Amb l'ajuda dels companys madrilenys, Lluís Nicolau Fort va fugir amb sa companya a Alemanya, però la policia teutona el va detenir a Berlín i el van extradir amb la condició que no fos executat --l'Estat alemany va rebre 850.000 marcs de recompensa que oferia el Senat espanyol--; Ramon Casanellas va fugir a Moscou (URSS), des d'on va escriure una carta inculpant-se dels fets i exculpant els seus companys que anaven a ser jutjats. Entre el 2 i el 9 d'octubre de 1923 Pere Mateu i Lluís Nicolau van ser jutjats i finalment condemnats a mort, però van rebre l'indult per Primo de Rivera i les penes van ser commutades per cadena perpètua. Tots dos foren amnistiats durant la II República espanyola en 1931.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Alphonse-Charles Soulage (1 de març de 1894)

Foto policíaca d'Alphonse-Charles Soulage (1 de març de 1894)

- Alphonse-Charles Soulage: El 8 de març de 1863 neix a Lió (Arpitània) el fuster anarquista Ernest-Alphonse-Charles Soulage. Sos pares es deien Charles Soulage i Marie Perran. A començament dels anys 1890 va ser fitxat per la policia del departament del Sena com a «perillós». L'1 de març de 1894 va ser detingut, amb altres 27 companys en una gran agafada antianarquista, a casa seva, al número 22 del carrer Saint-Claude de París (França). En 1894 figura en el llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. Exiliat a Londres (Alemanya), posteriorment va ser detingut, en 1896, al carrer Turenne de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Alphonse-Charles Soulage (1863-?)

***

Pasquale Luigi Mazzoleni

Pasquale Luigi Mazzoleni

- Pasquale Luigi Mazzoleni: El 8 de març de 1869 neix a Stezzano (Llombardia, Itàlia) el rellotger anarquista Pasquale Luigi Mazzoleni. Sos pares es deien Giovanni Rocco Mazzoleni i Angela Ronzoni. Era amic de l'advocat Federico Maironi, cap dels socialistes de Bèrgam (Llombardia, Itàlia) i posteriorment diputat. El 22 de novembre de 1898 el Ministeri de l'Interior va enviar una carta reservada i urgent al prefecte de Bèrgam on informava que en una carta segrestada a Errico Malatesta figuraven els nom de dos habitants d'aquesta ciutat, Pasquale Luigi Mazzoleni i Pietro Caleffi, sobre els quals demanava informació. Els dies 6, 14 i 20 d'abril de 1899 l'oficina de correus de Torí (Piemont, Itàlia) segrestà tres paquets postals dirigits al seu nom prevenients de Paterson (Nova Jersey, EUA) amb exemplars del periòdic anarquista La Questione Sociale. El 6 de juny de 1899 un inspector de la policia informà al jutge d'instrucció del Tribunal de Bèrgam que era «un apassionat de la lectura, especialment de llibres que tracten temes socials i de periòdics subversius, que sovint rep», però la població del barri de Colognola de Bèrgam, principalment «agrícola, tranquil·la i religiosa», no permet que Mazzoleni i Caleffi facin propaganda. Per tot això, va ser acusat de difondre escrits subversius al seu poble i als limítrofes, alhora que el Tribunal de Bèrgam li va obrir quatre processos arran d'una denúncia del procurador reial, que tingueren lloc els mesos de juny, juliol, agost i novembre de 1899, i instruïts basant-se en el material interceptat (cartes, postals, periòdics, gravats, etc.) al seu domicili. De tots aquests processos va ser absolt, ja que no va quedar provat el delicte de difusió de La Questione Sociale, donat que en realitat no existí cap delicte ja que els periòdics havien estat segrestats abans. El desembre de 1900 el seu nom apareix en els registres segrestats a la seu del periòdic anarquistaL'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia), fet que obligà a la prefectura de Bèrgam a continuar amb les seves investigacions per a relacionar-lo directament amb Errico Malatesta. Una nota de la prefectura de l'1 de març de 1904 diu que, segons alguns rumors, tenia la intenció de buscar refugi a l'estranger, però que finalment havia renunciat a tal propòsit. El juliol de 1926 es traslladà al barri de Redona de Bèrgam, on sempre havia treballat de rellotger. En aquesta època estava subscrit als periòdics L'Avanti i Quarto Stato, a més d'altres «publicacions subversives». El maig de 1927 es traslladà de bell nou a Bèrgam i en 1928 vivia de rendes com a propietari d'una casa, però, segons la policia de Bèrgam, no havia res a dir en contra seva. Durant els anys trenta es desinteressà per la política i a partir de juny de 1936 la seva salut no va ser bona i es va veure obligat a portar una vida retirada. L'1 d'agost de 1936 va ser esborrat de la llista dels subversius «per haver donat proves de penediment». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Juan de Dios Filiberto

Juan de Dios Filiberto

- Juan de Dios Filiberto: El 8 de març de 1885 neix al número 200 del carrer Necochea del popular barri de La Boca de Buenos Aires (Argentina) el compositor, director d'orquestra, instrumentista (piano, guitarra, violí i harmònium) i anarcosindicalista Oscar Juan de Dios Filiberti Rubaglio, més conegut com Juan de Dios Filiberto. Fill de Juan Filiberti, Mascarilla, d'origen sicilià i propietari d'un local nocturn molt famós a l'època, va ser el major de vuit germans. De nin va començar a treballar en diversos oficis (enllustrador, calderer, confiter, venent loteria, paleta, estibador, carregador, mecànic...) i en 1904 va començar a treballar als tallers Navales Mihanovich fins 1910. La seva afició per la música el va portar a aprendre a tocar d'oïda l'harmònica i la guitarra --la primera que va tenir la va robar a un mariner anglès--, i en 1915 durant un viatge a Mendoza va compondre el seu primer tango (Guaymallén); anys després en va escriure més: Suelo argentino, Cura segura, De mi tierra, Se recomienda solo i La planchadorita. En 1923 assoleix popularitat amb El ramito i El besito i es consagra amb el popularíssim tango Caminito l'any següent. Entre la seva magnífica obra es troben tangos tan famosos com Malevaje o Quejas de bandoneón. Vinculat de sempre a grups anarquistes, va ser un dels organitzadors de les vagues de les drassanes en 1907. Va fundar una orquestra «Orfeón Los del Futuro» amb militants anarquistes. Va ser un gran admirador de l'escriptor Bonifacio Palacios Almafuerte. En 1933 crearia la Societat d'Autors Nacional per defensar els drets d'autor dels artistes i que després seria la Societat Argentina d'Autores i Compositors de Música (SADAIC). En 1932 va crear una nova modalitat orquestral, l'«Orquesta Porteña» i va dirigir infinitat d'orquestres populars, folklòriques i de cambra durant tota la seva vida. Juan de Dios Filiberto va morir l'11 de novembre de 1964 a ca seva, al carrer de Magallanes número 1.140, de Buenos Aires (Argentina). Carlos Gardel va enregistrar 16 tangos seus.

***

Marie-Adèle Anciaux

Marie-Adèle Anciaux

- Marie-Adèle Anciaux: El 8 de març de 1887 neix a Prisches (Nord-Pas-de-Calais, França) la militant i pedagoga llibertària Marie-Adèle Anciaux, també coneguda com Mary Smiles. Companya d'Stephen Mac Say, va ensenyar entre 1906 i 1910 a «La Ruche», escola llibertària creada per Sébastien Faure. Juntament amb el seu company va lluitar en defensa dels animals en la Lliga contra la Vivisecció. Marie-Adèle Anciaux va morir el 9 de febrer de 1983 a Chartres (Centre, França), 11 anys després que el seu company.

***

Necrològica de Vicent Monzó Cervera apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'11 d'octubre de 1981

Necrològica de Vicent Monzó Cervera apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 d'octubre de 1981

- Vicent Monzó Cervera: El 8 de març de 1901 neix a Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Vicent Monzó Cervera. Fill de pagesos, quan tenia dos mesos son pare morí i arran d'aquest fet sa família patí grans dificultats. En 1908 s'instal·là amb sa mare a França, on va créixer. Insubmís al servei militar espanyol, en 1923 ja militava en el moviment llibertari. Aquest mateix any, amb altres companys (Capelles, Gil, Ciurana, etc.) organitzà un grup artístic i de propaganda anarquista a Bedarius (Llenguadoc, Occitània). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 retornà a la Península. A partir del 2 d'abril de 1937 presidí al seu poble natal el Comitè Local i la col·lectivitat, a més de ser regidor de Cultura i Propaganda del Consell Municipal, organisme que passà a presidir a partir del juny d'aquell any. Amb Ramon Fonollosa, a primers de desembre d'aquell any, constituí a Cervera del Maestrat l'Agrupació Anarquista «Fecundidad», adscrita a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 10 d'abril de 1938, pressionat per la reacció comunista encapçalada per Enrique Líster Forján, fugí cap a Barcelona (Catalunya), on entrà a formar part de la col·lectivitat de Sant Boi (Baix Llobregat, Catalunya). Poc després, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus per Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir, Catalunya Nord) amb sa companya Manuela i son fill Afelio i, separat d'aquests, fou tancat al camp de concentració de Sant Cebrià. Després de la II Guerra Mundial, amb altres companys, organitzà la Federació Local d'Argelers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després agafà una masoveria a Sant Pèire dels Camps (Llenguadoc, Occitània) i en 1947 s'instal·là a Sant Laurenç de la Cabrerissa (Llenguadoc, Occitània), la Federació Local de la CNT de la qual representà en diversos plens interdepartamentals a Perpinyà. El setembre de 1959 es traslladà a Narbona, on ocupà la secretaria de la CNT un temps; després passà a residir a Cucçac d'Aude (Llenguadoc, Occitània). En els últims anys de sa vida patí hospitalitzacions a Narbona i a Montpeller. Vicent Monzó Cervera va morir el 22 d'agost de 1981 a Narbona (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després a Cuçac d'Aude.

***

Manifestació d'objectors de consciència

Manifestació d'objectors de consciència

- Clément Fournier: El 8 de març de 1904 neix a París (França) el militant anarquista i pacifista francès Clément Fournier. Nascut en una família llibertària, militarà en la Unió Anarquista (UA), on arribarà a ser designat secretari en el congrés de París del 20 i 21 de maig de 1934. Com a pacifista va ser elegit en 1938 secretari de la secció de Sartrouville de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP). Després de la guerra, col·laborarà en el periòdic Ce qu'il faut dire (CQFD), de Louis Louvet, i pren part en la reconstrucció del moviment llibertari dins de la Federació Anarquista (FA), participant en la creació del Comitè de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) editant un butlletí. En 1957 serà nomenat tresorer de l'FA i assumirà també l'administració del Bulletin Interior de l'organització. Serà, amb André Prudhommeaux, delegat de l'FA al Congrés Anarquista Internacional de Londres entre el 25 de juliol i l'1 d'agost de 1958. Més tard serà nomenat secretari de Relacions Internacionals de l'FA. Entre 1966 i 1967 serà l'administrador del Bulletin Europeen des Jeunesses Anarchistes, publicat pel Comité de Liaison des Jeunesses Anarchistes (CLAJ). Va col·laborar amb Guy Malouvier en la preparació del Congrés Internacional Anarquista de Carrara (Itàlia) de setembre de 1968. Clément Fournier va morir el 2 de març de 1969 a l'hospital francomusulmà de Bobigny (Illa de França, França) i va donar el seu cos a la Facultat de Medicina parisenca.

***

Dolors Prat abans de marxar a França (1940)

Dolors Prat abans de marxar a França (1940)

- Dolors Prat Coll:El 8 de març de 1905 neix a Ripoll (Ripollès, Catalunya) la militant anarcosindicalista Dolors Prat Coll. Nascuda en un família pobra molt creient, quedà òrfena de mare quan tenia set anys i fou enviada amb les monges, de les quals tindrà un penós record. Mestressa de casa als vuit anys, amb 15 començà a treballar en una fàbrica tèxtil de Ripoll i de seguida s'unirà a la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluitant de manera destacada en les vagues en pro de les vuit hores. Entre 1936 i 1939 fou secretària del Sindicat de la Indústria Tèxtil de Ripoll, on era coneguda, pel seu caràcter indomable, com La petita Montseny. Després de la desfeta, el gener de 1939 s'exilià amb tota sa família a França, on foren tancats al camp de Magnac-Laval. El febrer de 1940 fou repatriada a la Península, però travessà clandestinament els Pirineus per Prats de Molló el 15 de maig de 1940. Després de treballar en una pedrera de Prades, s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc continuant la seva tasca sindicalista en la federació local de la CNT com a secretària i en Solidaritat Internacional Anarquista (SIA). Amb 91 anys es manifestà a Tolosa en defensa dels immigrants indocumentats. Dolors Prat Coll va morir el 12 de setembre de 2001 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). La podem veure en el film de Lisa Berger i de Carol Mazer De toda la vida (1986) i en la pel·lícula Camino de libertad (1997, amb versions francesa i anglesa) de Lisa Berger; també sortí en el documental Vivir la utopía (1997) de Juan Gamero. Son fill Progreso Marín li ha consagrat una biografia Dolores: une vie pour la liberté (2002), que fou traduïda al català en 2007 sota el títol La Dolors. Una vida per la llibertat. Des de 1996 cada any un grup de gent (caminodelibertad.com) realitza el mateix recorregut entre Ripoll i Prats de Molló que va fer Dolors per recordar la gesta.

Dolors Prat Coll (1905-2001)

***

Notícia sobre l'execució d'Alfredo Juan Atarés Gracia apareguda en el diari barceloní "Solidaridad Obrera" del 16 d'agost de 1936

Notícia sobre l'execució d'Alfredo Juan Atarés Gracia apareguda en el diari barceloní Solidaridad Obrera del 16 d'agost de 1936

- Alfredo Juan Atarés Gracia: El 8 de març de 1906 neix a Osca (Aragó, Espanya) el mestre anarquista i anarcosindicalista Alfredo Juan Atarés Gracia. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), des de 1925 fou mestre nacional i exercí la seva professió a diversos pobles d'Osca (Nerín-Sercué, Binèfar, Quinzano, Serveto, Almunient). Participà en la insurrecció anarquista de desembre de 1933, fet pel qual va ser empresonat entre gener i abril de 1934 a Osca, però finalment va ser absolt. En sortir fou destinat a Bolea (Osca, Aragó, Espanya). Va ser amic de Ramón Acín Aquilué. Col·laborà, moltes vegades amb poemes, en la premsa local (El Diario de Huesca, La Tierra, etc.). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser apressat pels feixistes juntament amb un empleat municipal de jardins conegut com El Sordico, que pogué fugir. Alfredo Juan Atarés Gracia va ser afusellat el 4 d'agost de 1936 a Osca (Aragó, Espanya). Sa companya, mestra d'Apiés (Osca, Aragó, Espanya), pogué fugir cap al Regne Unit amb sa filla de dos anys. A finals de 1936 la Comissió Depuradora del Magisteri Provincial d'Osca li va obrir un expedient sancionador.

***

Britta Gröndahl fotografiada per Tommy Nilsson (maig de 1994)

Britta Gröndahl fotografiada per Tommy Nilsson (maig de 1994)

- Britta Gröndahl: El 8 de març de 1914 neix a Eskilstuna (Södermanland, Suècia) l'escriptora i traductora anarcosindicalista Britta Maartman, més coneguda com Britta Gröndahl, amb el llinatge del seu marit. Filla d'una família burgesa, son pare era un comptable militant conservador. Després de graduar-se en 1931 d'humanitats, continuà els estudis de llengua i de literatura i acabà llicenciant-se; encara que també s'interessà per la història i la sociologia, no pogué fer els estudis acadèmics d'aquestes disciplines perquè no estava ben vist per a una dona. La música va ser una de les seves grans passions i en 1949 es casà amb el cel·lista Gustav Gröndahl, a qui ajudà en l'únic llibre que va escriure (60år med cellon). S'afilià a la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i fou una de les organitzadores del Sindicat de Treballadores del Servei Domèstic. A partir de 1952 col·laborà amb el periòdic Arbetaren de la SAC, encarregant-se posteriorment de la secció feminista. Des de 1953 participà en les activitats de la Syndikalistiska Kvinno-förbundet (SKF, Lliga de Dones Sindicalistes). Com a membre de Secretariat Internacional i del Comitè Internacional de la SAC realitzà diversos viatges per Europa, especialment a Espanya i a França. El maig de 1967 prengué part en una reunió clandestina del sector cincpuntista que se celebrà a Madrid. El «Maig del 68» l'agafà a París i participà en la revolta estudiantil, en les vagues i en les ocupacions de fàbriques. Durant la tardor de 1968 va ser nomenada en un congrés primera secretària internacional de la SAC. L'agost de 1974 assistí a la Conferència Anual de Narbona, organitzada pel grup dissident de la Confederació Nacional del Treball (CNT) editor de la revista Frente Libertario. Durant un viatge la tardor de 1975 a Portugal pogué analitzar les conseqüències de la «Revolució dels Clavells» de l'any anterior de la mà de Ligia de Oliveira. En aquests anys fou el principal enllaç entre els moviments llibertaris suec, espanyol --mantingué molta relació amb destacats militants, com ara Joan García Oliver, Diego Abad de Santillán, Felix Carrasquer, Sara Guillén i Cipriano Mera, entre d'altres-- i portuguès, i casa seva es convertí en un lloc d'aixopluc de refugiats espanyols, francesos i italians. Mantingué una estreta amistat amb els anarquistes Helmut Rüdiger, Elly Götze i Ann-Mari i Stig Dagerman. A finals dels anys setanta creà una llibreria anarquista a Estocolm lligada a la SAC, on, a més de la venda de llibres, s'organitzaren conferències, cursos i tota mena d'activitats. També participà en la Liberala Ungdomsförbundet (LUF, Joventut Liberal) i en el seu òrgan d'expressió Frihetlig Socialistisk Tidskrift (FST). Ha escrit un gran nombre d'obres i articles referents als moviments anarquistes suec i espanyol, així com de teoria política i biografies. Es guanyà la vida com a professora de francès en secundària, com a editora de la casa Focus i com a traductora, especialment del francès, i entre els seus treballs més reconeguts està la seva traducció de la Histoire de la sexualité de Michel Foucault i d'obres de Marie Cardinal i Claire Bretécher. Entre les seves obres destaquen Den andra kvinnan (1945, amb Willy Corsari), Syndikalism och demokrati (1970), Här talar syndikalisterna (1973), Parti eller fackförening?Förhållandet mellan arbetarrörelsens två armar, belyst av den franska syndikalismens historia (1975), Folkmaktensår--veckorna före slutet. Rapporter om folkmakten i Portugal november 1975 och en historik över den portugisiska fackföreningsrörelsen (1872-1975) (1976), De ideologisk motsättningarna i den spanska syndikalismen (1910-1936) (1981), Herre i eget hus - om självförvaltning i Spanien och Portugal (1982), Frihetlig kommunism i praktiken. Experiment i självförvaltning i Spanien (1936-1939) (1986), Pierre-Joseph Proudhon: socialist, anarkist, federalist (1988) i Äventyrens år (1994), entre d'altres. Britta Gröndahl va morir el 18 de novembre de 2002 a Estocolm (Suècia), deixant tres filles (Bille, Ulla i Kajsa).

Britta Gröndahl (1914-2002)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Alex Sadier (Ginebra, 1887)

Alex Sadier (Ginebra, 1887)

- Jules Alexandre Sadier: El 8 de març de 1936 mor a Buenos Aires (Argentina) el militant i propagandista anarquista i antimilitarista francoargentí Jules Alexandre Sadier, Alex. Havia nascut el 7 de juny de 1862 a Arquian, a prop de Cosne-Cours-sur-Loire (Borgonya, França). Insubmís al servei militar, es refugia a Suïssa, on trobarà Kropotkin a Ginebra i esdevé un actiu militant anarquista. En 1887 es trasllada a Bèlgica, on naixerà son fill Gilbert, peròés empresonat a Lieja abans de ser expulsat. Aleshores marxa a Londres, des d'on embarcarà a l'Argentina el 1889. A Buenos Aires comença a treballar a la Llibreria Internacional d'Émile Piette, que més endavant serà seva, convertint-se en punt de reunió de les forces progressistes. De 1890 a 1897 col·labora en el periòdic anarquista El Perseguido. El 23 de gener de 1893, a Buenos Aires, apareix el primer número del setmanari anarquista en llengua francesa La Liberté, del qual seran cofundadors Émile Piette i Pierre Quiroule, pseudònim d'Alexandre Falconnet, anarquista francès refugiat a l'Argentina que esdevindrà novel·lista utopista --La ruta de la anarquía (1912), La Ciudad anarquista americana (1914). L'anarquista Auguste Vaillant també serà col·laborador de La Liberté. Sadier informarà epistolarment Max Nettlau i Jean Grave sobre els progressos del moviment anarquista argentí i ajudarà financerament les publicacions llibertàries (La Révolte, Les Temps Nouveaux...). En 1910 marxa a França i, després de nombroses aventures, fixarà la seva residència a Niça en 1927. Aleshores col·laborarà en L'Emancipateur, en La Voix Libertaire, en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot, i participa en el Grup d'Estudis Socials de Niça animat per la parella Yvonne i Jean Lhuillier. Químic amateur, inventarà una recepta de coloració alimentària a base de curcuma. En novembre de 1935, malalt d'un càncer gàstric, torna a ca son fill a Buenos Aires (Argentina), on morirà. Sa companya, Carolina Kincler, li sobreviurà tres anys i morirà d'un càncer de còlon. Entre les seves obres podem destacar Un Congrès dit anarchiste (1922), À mes camarades (1922), Patriotisme capitaliste (1932) i Dans l'internationale anarchiste (1932). La seva documentació sobre el moviment anarquista argentí es troba dipositada als arxius del Social Museum de la Universitat d'Amsterdam.

***

Anagrama del Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación

Anagrama del Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación

- Antonio Abad Donoso: El 8 de març de 1960 és garrotat a la presó de Carabanchel (Madrid, Espanya) l'anarquista i resistent antifranquista Antonio Abad Donoso. Havia nascut cap al 1936. Juntament amb el seu cosí Santiago Martínez Donoso i amb José Ramón Pérez Jurado i JustinianoÁlvarez Montero van formar un grup del  Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación (DRIL). L'escamot va cometre el 17 i el 18 de febrer de 1960 diversos atemptats amb bomba a Madrid, un dels quals va ser contra el local de Falange al carrer Toledo; l'explosió prematura de la bomba va matar el militant José Ramón Pérez Jurado. La policia va descobrir una gran quantitat d'explosius al domicili del responsable del DRIL, Santiago Martínez Donaso, al carrer madrileny d'Eduardo Marquina, on es preparaven les bombes. Detingut Antonio Abad, va ser jutjat el mateix febrer per «delictes de terrorisme», condemnat el 2 de març --Justiniano Álvarez Montero serà condemnat a cadena perpetua-- i executat pel botxí Antonio López Sierra, el mateix que donarà mort en 1963 a Francisco Granado Gata i a Joaquín Delgado Martínez, i en 1974 a Salvador Puig i Antich. L'execució d'Abad Donoso provocarà una forta reacció internacional contra el règim de Franco.

***

José Rueda Duarte, Antonio Machuca Ortiz y Antonio Toro Aguilar amb altres dos companys en l'exili

José Rueda Duarte, Antonio Machuca Ortiz y Antonio Toro Aguilar amb altres dos companys en l'exili

- José Rueda Duarte: El 8 de març de 1997 mor a Chatou (Illa de França, França) l'anarcosindicalista José Rueda Duarte, conegut com Gorrión. Havia nascut el 8 de juny de 1912 a Marbella (Màlaga, Andalusia, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Marbella, es guanyava la vida com a agricultor. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 ajudà a la instauració del comunisme llibertari al seu poble, però amb l'ocupació d'aquest per les tropes franquistes hagué de fugir. Entre 1937 i 1938 formà part del grup de resistència antifranquista creat al voltant del militant confederal Antonio Machuca Ortiz, i on també formaven part Antonio Salas Urda (Ubillo) i José Sánchez Infante, que operava a la Sierra Blanca, entre les localitats de Camoján i Nagüeles de Marbella, i que tenia com a base operativa la mina de plom de Buenavista a Marbella. L'abril de 1938 la Guàrdia Civil atacà aquesta base i resultà mort José Sánchez Infante (Cañavera); ell, però, aconseguí fugir i amagar-se, amb Joaquín Gil Fernández (Palmero) i Antonio Machuca Ortiz, en una cabana de la zona d'Ojén (Màlaga, Andalusia, Espanya). El maig de 1938 participà en els últims enfrontaments amb els falangistes de la regió. El 6 de juliol de 1939 formà part del grup de 17 exguerrillers o exsoldats republicans que escaparen nadant des de les costes de La Atunara, barri de La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya), i pogueren arribar a Gibraltar –un d'ells morí ofegat quan intentava salvar les quatre milles que uneixen els dos punts i un altre morí al poc temps d'arribar a causa de l'esforç físic. Després d'un temps tancat en una presó militar d'El Penyal de Gibraltar, emigrà al Marroc, on continuà militant en la CNT de l'exili. Finalment pogué passar a França, on milità en la CNT fins a la seva mort.

***

Álvaro Ponce de León García

Álvaro Ponce de León García

- Álvaro Ponce de León García: El 8 de març de 1999 mor a Alacant (Alacantí, País Valencià) l'anarcosindicalista Álvaro Ponce de León García. Havia nascut en 1914 a Alacant (Alacantí, País Valencià). Tipògraf de professió, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf feixista, pogué embarcà a Alacant cap a Orà (Algèria) i en arribar va ser tancat al camp de concentració de Morand. Quan esclatà la II Guerra Mundial sortí del camp i fou enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina en la construcció del ferrocarril subsaharià. En 1988 figurava com a tresorer de la Federació Local de l'Alacant de la CNT. A partir de 1992 va ser secretari i organitzador de la redacció de la revista llibertària Siembra. Testimonis orals seus es troben conservats a la Fonoteca de l'Arxiu de la Memòria de la Fundació Salvador Seguí (FSS).

***

Antoni Turón Turón

Antoni Turón Turón

- Antonio Turón Turón: El 8 de març de 2003 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Antonio Turón Turón. Havia nascut el 17 de gener de 1920 a Híjar (Terol, Aragó, Espanya). Amb sa família es traslladà d'infant a Barcelona (Catalunya). Quan tenia 13 anys començà a treballar de laminador a la foneria de Can Girona del Poble Nou, on també feia feina son pare, i s'afilià poc després al Sindicat del Metall (secció Poble Nou) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys trenta fou membre del grup anarquista del bar La Paz de Sant Adrià de Besòs i de les Joventuts Llibertàries del Poble Nou. El juliol de 1936, al costat del grup «Los Solidarios», va combatre els aixecats feixistes a les casernes dels Docks i de Lepanto; durant els dies següents va enfrontar-se als franctiradors i participà en l'avituallament i en les oficines d'afiliació de la Columna Durruti i de la d'Ortiz. En 1937 lluità al front d'Aragó (Casp i Belchite) i, quan aquestes línies caigueren, en la 24 Divisió als Pirineus lleidatans. Amb el triomf feixista, passà amb les restes de la 24 Divisió els Pirineus per Lleida i fou a parar a diversos camps de concentració i companyies de treballadors (La Guingueta d'Ix, Montlluís, Vernet, Setfonts i Gueugnon). Fugí dels camps de concentració i, després d'un temps treballant el camp i el bosc i fent carbó per sobreviure, amb Francisco Piqueras Cisuelo passà a l'Espanya franquista. Detingut per la Guàrdia Civil a Camprodon, fou tancat en diverses presons i camps disciplinaris i de treball (Figueres, Reus, Madrid, Camp de Gibraltar, excavació d'Empúries, L'Escala). Després va ser obligat a fer el servei militar a Mallorca fins al juny de 1945. Un cop lliure, es passà a la lluita clandestina a Barcelona i formà part de les Joventuts Llibertàries i del grup editor de Ruta, alhora que treballava de venedor tèxtil i feia de correu clandestí. Posteriorment fou administratiu a l'Institut Nacional de Previsió. El gener de 1947 va ser detingut per la policia i a la comissaria de la Via Laietana rebé una brutal pallissa a mans dels esbirros del cap de la Brigada Políticosocial de Barcelona Eduardo Quintela Bóveda. Jutjat, va ser condemnat a 30 anys de presó, però a causa de les irregularitats del consell de guerra la pena va ser reduïda a 20 anys en la revisió. Gràcies a les reduccions per treball, aconseguí la llibertat després d'estar tancat 11 anys en nombroses presons (model de Barcelona, Bilbao, Logronyo, penal del Dueso, etc.). En 1958 va sortir en llibertat condicional i s'establí a Madrid i després a Barcelona. A la capital catalana ajudà José Navarro Muñoz, amb qui havia estat tancat a El Dueso, i formà part del Comitè Nacional clandestí, amb Ismael Rodríguez Ajax com a secretari general, fins a la seva detenció l'octubre de 1961 a Barcelona; acusat de propaganda il·lícita, fou tancat un any a la presó. Més tard, fins a la seva jubilació en 1985, va treballar en la Seguretat Social. Participà en l'estratègia cincpuntista i en 1966 fou membre de la Comissió Provincial de Barcelona encarregada de coordinar la presència confederal en les eleccions del«Sindicat Vertical». En 1976 prengué part en l'Assemblea de Sants, inici de la reconstrucció definitiva de la CNT després del franquisme. Durant els anys següents va ser promotor de diverses activitats culturals llibertàries, com ara l'associació «Ecologia, Cultura, Art» (ECA), l'Associació Cultural i Ecologista Natura (ACEN) o el Centre de Documentació Històrico-Social / Ateneu Enciclopèdic Popular (CDHS-AEP) de Barcelona, entitat de la qual va ser secretari en 1986 i membre de la seva Junta Directiva durant els anys noranta. En 1997 participà en el documental Vivir la utopía de Juan Gamero i el seu testimoni va ser recollit per Gabriel Pernau i José Luís Martín Ramos en el llibre Les veus de la presó (2003). Trobem articles seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Boletín Bibliográfico, Cenit, Ideas-Orto,Noticiari, Quaderns, etc. Antonio Turón va morir el 8 de març de 2003 a Barcelona (Catalunya) i llegà el seu cos a la Facultat de Medicina.

Antonio Turón Turón (1920-2003)

***

Libertario Gelabert Mayol

Libertario Gelabert Mayol

- Libertario Gelabert Mayol: El 8 de març de 2011 mor a Palma (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista Libertario Gelabert Mayol, conegut com Tàrio. Havia nascut l'11 de febrer de 1933 a Palma (Mallorca, Illes Balears). Son pare, Joan Gelabert Vallori (Pinyol), va ser un obrer del vidre de Casa Llofriu del barri de Santa Catalina de Palma i un destacat militant del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); sa mare es deia Maria del Carme Mayol Cerdà i era profundament catòlica. Tingué tres germans: Antoni, Aurora i Galileo. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, son pare aconseguí fugir a Barcelona (Catalunya) via Cabrera. Després de la Guerra Civil, son pare va ser detingut i empresonat a Maó (Menorca, Illes Balears), on restà fins a 1943. En aquesta època, les autoritats franquistes el van obligar a canviar-se el nom pel de Juan i son germà Galileu pel de Jaime. De jove, amb son germà Antoni, ajudà son pare en la distribució de propaganda i premsa llibertàries clandestines, qui va ser detingut i empresonat en diverses ocasions. Quan tenia 14 anys abandonà els estudis per ajudar sa família i es posà a fer feina en un taller de fusteria regentat per un antic militant de les Joventuts Llibertàries. Després treballà en diferents feines, sobre tot en l'artesania en fusta. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en la reorganització de la CNT a l'illa i fou membre de l'associació per a la recuperació de la memòria històrica«Memòria de Mallorca», fent conferències pels instituts d'ensenyament de l'illa. En 2009 ell i son germà Galileo recuperaren oficialment els seus noms originaris. Libertario Gelabert Mayol va morir a conseqüència d'un càncer el 8 de març de 2011 a Palma (Mallorca, Illes Balears). Deixà inèdites unes memòries.

Libertario Gelabert Mayol (1933-2011)

Joan Gelabert Vallori (1899-1950)

Ateneu Llibertari Estel Negre

Actualització: 08-03-18

El feminisme a Mallorca en els anys 70 i les comunistes mallorquines (OEC, MCI...)

0
0

La incorporació de la dona a la lluita política és una condició necessària per a un moviment veritablement revolucionari



Ciutat de Mallorca 1978. Una de les primeres manifestacions feministes fetes a Palma (Mallorca) amb participació de militants del GAD.

Per al marxisme clàssic, l'emancipació femenina és una de les tasques fonamentals de la revolució socialista, i la incorporació de la dona a la lluita política és una condició necessària per a un moviment veritablement revolucionari. Però com podem comprovar, tant ahir com avui, entre el marxisme i el feminisme en abstracte hi ha diferències bàsiques.

Com escriu el dirigent comunista (membre del POR, partit de tendència trotsquista), A. Van den Eynde en el seu llibre Petit vocabulari polític de marxisme, Edicions de 1984 (Barcelona 1998): "El feminisme aspira a l'alliberament complet de la dona sota el capitalisme. Per això acaba confonent la simple igualtat de drets amb la igualtat real orientant-se cap a la minoria de dones que, excepcionalment, poden escapar-se de la condició comuna del seu sexe en la societat establerta, o que poden si més no intentar-ho. El marxisme, en canvi, considera que les condicions prèvies per a la superació de la família burgesa i per a l'emancipació real de la dona són la socialització dels mitjans de producció i, sobre aquesta base, la desaparició de l'economia domèstica familiar dins l'economia socialitzada. El marxisme lluita perquè, sota el capitalisme, es reconegui la plena igualtat de la dona amb l'home políticament, formalment, quant a drets; la igualtat real, però, només l'espera del socialisme".

Aquest era, aproximadament, el nucli de les discussions d'aquells anys (1978-1981). En el fons, les militants del GAD de formació no marxista pel que de veritat lluitaven (malgrat fos inconscientment) era per intentar treure les dones obreres de les organitzacions de classe (partits i sindicats) amb l'objectiu d'agrupar-les al costat de dones burgeses o petit-burgeses.

Dèiem que el feminisme burgès, objectivament, allò que cercava era separar la dona treballadora de les organitzacions proletàries. En les entrevistes que hem enregistrat, la dirigent comunista i cofundadora del GAD Margarida Chicano Sansó confirma aquesta apreciació afirmant que algunes de les militants del GAD, efectivament, no tenien clara l'evident diferència entre una dona treballadora i una senyora burgesa de Jaume III o Son Armadans. Els sectors més lúcids de les dones revolucionàries tampoc no veien amb gaire bons ulls la introducció de conflictes entre sexes al si del moviment obrer.

En el fons, tot i la feina conjunta pels problemes de cada dia (lluita contra les violacions, en favor del divorci i per l'avortament lliure i gratuït, etc) aquestes dues concepcions divergents coexistiren dins del GAD fins a la seva dissolució el 1981. Malgrat les contínues temptatives de conviure conciliant feminisme burgès i marxisme revolucionari, les diferències esclataven -i esclaten!- a cada pas. En el fons aquest debat encara no resolt demostra ben clarament que es tracta de dues concepcions diferents de l'alliberament de la dona: una concepció idealista i burgesa i una concepció materialista, obrera. Avui dia, el simple "feminisme" en abstracte s'ha convertit en un tòpic comú als partits de dreta i esquerra (de tot l'arc parlamentari de defensors del sistema capitalista).

Qui signa aquest article pensa emperò, que, malgrat cert electoralisme -la utilització del problema real de la dona treballadora sota el capitalisme-, aquesta situació real de la dona és encara un problema no resolt pel capitalisme i per tant d'una rabiosa actualitat. Malgrat totes les seves contradiccions -fruit, en el fons, d'un moviment ric en accions i en debats-, el GAD sempre donà suport decidit al moviment obrer i popular, de què formava part indestriable. Dins aquesta línia, estudiant la premsa de l'època -concretament el diari Baleares de dia tres de maig de 1978- podem trobar un aclaridor comunicat del GAD en favor dels drets de la dona treballadora i en solidaritat amb el Primer de Maig (jornada internacional dels treballadors de tot el món): "El Grup per l'Alliberament de la Dona (GAD, que participó activamente en la manifestación unitaria del Primero de Mayo) quiere añadir a las reivindicaciones generales de toda la clase trabajadora -a las que se adhiere- una serie de aspectos que consideramos necesarios para mejorar la situación de la mujer". I aquí podem comprovar la influència del sector marxista revolucionari del GAD, ja que concreta reivindicacions essencials per a la dona treballadora. Reivindica el GAD: "El derecho a un puesto de trabajo para cada mujer y la no discriminación salarial y profesional por razón del sexo. Los objetivos a conseguir serían: A igual trabajo igual salario y revisión de todos los convenios que no contemplen esta situación. Formación profesional y posibilidades de promoción dentro de las empresas así como el acceso a trabajos más cualificados". I el comunicat continuava, ara ja dins del marc d ela dona en general: "Desde el punto de vista de la mujer como 'ama de casa', reivindican también la creación de servicios domésticos colectivos y gratuitos (guarderias, lavanderías, comedores, etc)". En darrera instància el GAD exigia: "El derecho a la libre sindicación y a la participación política y ciudadana de la mujer y el respeto a sus organizaciones autónomas".

Miquel López Crespí

[09/03] Manifestació a París - Victòria de Mera - Rose - Tresca - Delorme - Tommasini - Jullien - Guillén - Fontserè - Alonso - Ginestet - Marcos - Barba - Moreau - Garrigós - Mancuso - Conejos - Vicente Castells

0
0
[09/03] Manifestació a París - Victòria de Mera - Rose - Tresca - Delorme - Tommasini - Jullien - Guillén - Fontserè - Alonso - Ginestet - Marcos - Barba - Moreau - Garrigós - Mancuso - Conejos - Vicente Castells

Anarcoefemèrides del 9 de març

Esdeveniments

Louise Michel: "El Pa o la Mort" (1883)

Louise Michel: El Pa o la Mort (1883)

- Manifestació de desocupats: El 9 de març de 1883 a París (França) una gran manifestació de més de 600 desocupats --des de l'esplanada dels Invàlids a la plaça Maubert on és dispersada per la policia-- que demanen pa, assalta tres fleques del recorregut i s'enfronta a les forces de l'ordre al crit de «Pa, treball o plom». Hi participen Louise Michel, amb un mocador negre fermat al pal d'una granera, i Émile Pouget, instigador de la manifestació; aquest darrerés detingut i Michel, tot i que de tot d'una pogué escapar, ho fou setmanes després. Acusats d'«incitació al pillatge»; Pouget serà condemnat a vuit anys de presó i Michel a sis. Hi ha autors que pensen que en aquesta manifestació va ser la primera vegada que es va fer servir la bandera negra en comptes de la bandera roja, tradicional en el moviment anarquista.

Manifestació de desocupats (París, 9 de març de 1883)

***

Cipriano Mera, cap de la 70a Brigada, fotografiat per Albero y Segovia

Cipriano Mera, cap de la 70a Brigada, fotografiat per Albero y Segovia

- Victòria de Cipriano Mera: El 9 de març de 1939 a Madrid (Espanya) l'anarquista Cipriano Mera, tinent coronel del IV Cos d'Exèrcit del Centre de la II República espanyola, derrota les tropes comunistes colpistes que assetgen el Consell Nacional de Defensa. Aquest consell va ser creat a iniciativa dels partits polítics i dels sindicats, en resposta al Decret de 3 de març de 1939 que consagrava tots els posts de comandament militars a l'hegemonia del Partit Comunista d'Espanya (PCE), per negociar la fi de la guerra amb garanties per als antifeixistes. Durant una setmana els comunistes a Madrid combateren amb uns 30.000 soldats, que venien automàticament en gran part del front que, en teoria, havien de vigilar, mentre en altres zones encara republicanes les unitats comunistes no es movien en absolut. El mateix 9 de març els comunistes aixecats a Madrid publicaren un número de Mundo Obrero amb una nota oficial del coronel Lluís Barceló Jover, que havia fet promesa de lleialtat al Consell Nacional de Defensa, però que finalment s'havia autoproclamat «Cap accidental de l'Exèrcit del Centre», en la qual es parlava de la defensa de la legalitat afirmant que el govern de Juan Negrín encara restava a Espanya: «Manca a la veritat qui digui el contrari», deia la capçalera. En realitat, Negrín havia fugit a França el 8 de febrer. La lluita entre les forces comunistes i llibertàries va ser dura, però hagué presos i ostatges recíprocs que, en certa mesura, frenaren elsànims. Hagué treves i represes dels combats. La xifra total de baixes és difícil de quantificar, però com a mínim un milenar entre morts i ferits.

Anarcoefemèrides

Naixements

Seu de la CGT-U al carrer Grange aux Belles de París (1922)

Seu de la CGT-U al carrer Grange aux Belles de París (1922)

- François Rose:El 9 de març de 1879 neix a Armentières (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i sindicalista Carloman François Rose. Pintor d'edificis, pren part en la redacció del setmanari anarquista d'Amiens Germinal i va vendre Le Libertaire pels carrers molts anys. Militant sindical de la Confederació General del Treball (CGT), després de la Gran Guerra, serà durant el període de reconstrucció de la postguerra el delegat regional de la Construcció. Entusiasmat per la revolució bolxevic, es va acostar als comunistes, però sense adherir-se al Partit. Entre 1920 i 1921 prendrà part en la campanya en favor de l'alliberament dels amotinats del Mar Negre. En 1921 es produeix l'escissió sindical en la CGT i sorgeix una nova Confederació General del Treball Unificada (CGT-U) que reagruparà els elements comunistes i anarquistes, i en 1922 Rose en serà el secretari de la Unió Departamental. François Rose va morir el 3 de gener de 1961 a París (França).

***

Carlo Tresca

Carlo Tresca

- Carlo Tresca: El 9 de març de 1879 neix a Sulmona (Abruços, Itàlia) el periodista i, d'antuvi socialista i després, propagandista anarquista i anarcosindicalista Carlo Tresca, que va fer servir el pseudònim de Renato Morgante. Sos pares es deien Filippo Tresca i Filomena Fasciani. A causa de la mala situació econòmica de sa família, s'hagué de conformar amb assistir l'Institut Tècnic sense aconseguir la titulació. Quan la insurrecció de Creta (1897-1898) contra el domini otomà, sembla que intentà unir-se com a partisà de la «Legió Cipriani» o amb els voluntaris de Ricciotti Garibaldi, però no ho va aconseguir a causa de la seva minoria d'edat. En 1900 organitzà amb èxit la manifestació del Primer de Maig a la seva ciutat. El trasllat per càstig a Sulmona d'alguns membres destacats del personal ferroviari, maquinistes sobretot, a la zona central dels Abruços, va fer que el juliol de 1900 es creés el Sindicat de Conductors de Locomotores (SCL), fet que va ser aprofitat pel jove Tresca per entrar en contacte amb les idees socialistes. S'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), desenvolupà una intensa propaganda entre els joves obrers i prengué part en manifestacions públiques. El juny de 1902 va ser detingut per primera vegada i va ser condemnat per primer cop a tres mesos de presó per «crits sediciosos» durant una desfilada monàrquica. Com a col·laborador d'Il Germe, periòdic socialista sortit el 1901 a Sulmona, destacà per la vehemència dels seus articles i pel to polèmic i d'enfrontament contra les autoritats, el clergat, els notables locals i la Camorra, aconseguint amb això una nova condemna el novembre de 1902 i una més de 70 dies de presó en la primavera de 1903. En aquesta època fou secretari de l'SCL, estretament lligat a la Mútua de Maquinistes i Fogoners de Milà (Llombardia, Itàlia). El 20 de setembre de 1903 es casà amb Helga Guerra. L'octubre de 1903 assumí la gerència d'Il Germe i la publicació d'articles que van ser denunciats per difamació per alguns notables del poble li portaren, tot i la defensa de l'advocat Enrico Ferri, a patir dures condemnes, com ara una de dos anys i mig i altra de 17 mesos de reclusió. A conseqüència d'aquesta repressió, decidí emigrar als Estats Units, on residia son germà Ettore Tresca, però la seva esposa decidí restar a Itàlia. Els diners per al viatge van sortir dels lectors italians d'Il Germe residents a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) que crearen el «Circolo Risveglio Giovenile Italiano» (Cercle Despertar Juvenil Italià) per a recaptar fons per a facilitar l'exili dels perseguits a Amèrica. Viatjà als EUA, via Lugano (Ticino, Suïssa), on conegué Benito Mussolini, aleshores socialista d'extrema esquerra, antimilitarista i desertor, i Le Havre (Alta Normandia, França), i el 26 de juliol de 1904 desembarcà al port de Nova York (Nova York, EUA). S'establí a Filadèlfia, on s'afilià a la Federació Socialista Italiana (FSI), fundada en 1902 per Giacinto Menotti Serrati, i dividida per la polèmica entre els membres dels dos partits socialistes –el Socialist Labor Party (SLP, Partit Socialista Laborista) d'Amèrica i el Socialist Party of America (SPA, Partit Socialista d'Amèrica)– i els treballadors que es mantenien neutrals a les dues tendències. El setembre de 1904 assumí la direcció d'Il Proletario, òrgan oficial de l'FSI, que deixà de publicar-se a Nova York i reprengué l'edició a Filadèlfia. Després de distingir-se en diverses activitats anticlericals, a començament de 1905 jugà un paper important en la vaga dels obrers de la fàbrica de barrets John B. Stanton Co. Amb el naixement, en 1905, del sindicat Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), cada vegada més convençut de la necessitat de l'ús de l'acció directa anarcosindicalista, acostà les seves posicions al pensament anarquista i el juny de 1906 abandonà l'FSI i la direcció d'Il Proletario i, després de passar un temps per La Voce del Popolo, dirigit per Giovanni Di Silvestro a Filadèlfia, l'agost de 1908 fundà a Pittsburgh (Pennsilvània, EUA) el seu propi periòdic, La Plebe, que va ser definit per la policia com «periòdic anarcoide setmanal» i que es caracteritzà per la propaganda subversiva i l'antimilitarisme, però sense deixar de banda les crítiques als mediadors en les contractacions, els patrons, les autoritats consulars, l'exèrcit, la casa reial, el clergat i tot el que ensumés a poder. Aquesta publicació li va portar detencions, un intent d'assassinat i l'excomunió pública. El gener de 1909 va ser jutjat sota l'acusació d'haver difamat un sacerdot catòlic que tenia una relació amorosa amb la seva mestressa de claus en un article il·lustrat en La Plebe; condemnat a sis mesos de presó, també es va prohibir la publicació. Un cop lliure abandonà Pittsburgh i es traslladà a Steubenville (Ohio, EUA), on donà vida a L'Avvenire. El juny de 1910 va ser novament empresonat amb una condemna de nou mesos i de 300 dòlars de multa per «difamació» a un altre sacerdot, però sota el pseudònim de Renato Morgante publicà en el seu periòdic l'article «L'Ammazzatoio», que contenia una apologia del regicidi d'Humbert I a mans de l'anarquista Gaetano Bresci. El maig de 1912 va ser detingut novament a Lawrence (Massachusetts, EUA), on els wobblies dels IWW havien engegat una gran vaga dels obrers tèxtils de l'American Woolen Company (AWC, Companyia de Llana Americana) que va triomfar el març d'aquell any, quan portaven una campanya per l'alliberament dels militants Joseph James Ettor i Arturo Giovannitti, acusats de complicitat moral en la mort de la manifestant Anna LoPizzo per haver incitat els piquets i la vaga. En aquesta circumstància fou quan conegué la sindicalista wobbly Elizabeth Gurley Flynn, coneguda com The Rebel Girl (La Noia Rebel), que esdevingué sa companya fins el 1925 –la seva esposa li va demanar el divorci el març de 1913 per«abandonament de la llar conjugal». Encara que mai no es va afiliar als IWW, després de l'alliberament d'Ettor i Giovannitti, continuà amb Flynn en la tasca propagandística, organitzant vagues, com ara la de Little Falls (Nova York, EUA), la dels treballadors dels hotels i cambrers de Nova York, la dels barbers novaiorquesos o la llarga vaga de Paterson (Nova Jersey, EUA) de 1913, que desencadenà noves detencions, nous processos i noves sentències absolutòries. Les autoritats consulars italianes el consideraven com el promotor, mitjançant el seu periòdic, d'una «atroç campanya difamatòria setmanal contra la Casa de Savoia, contra el Reial Exèrcit i contra la pàtria» i «un dels propagandistes més perillosos del moviment anarquista», ja que contínuament estava fent gires de conferències. Des de mitjans de 1914 a principis de 1915 es dedicà a reivindicar la llibertat de reunió i d'expressió a Paterson, on la policia reprimia sistemàticament totes les iniciatives dels IWW. En 1915 participà en la marxa dels desocupats novaiorquesos i el juliol de 1916 va ser detingut als turons de ferro de Mesabi (Mesabi Iron Range), a Minnesota (EUA), on portava a terme una vaga dels treballadors de l'Oliver Iron Mining Company (OIMC, Companyia de la Mena de Ferro Oliver), i va ser acusat, amb el perill de ser condemnat a cadena perpètua, de complicitat en homicidi per haver atiat la violència amb els seus discursos. Tant als Estats Units com a Itàlia, encara que ambdós Estats patien la Gran Guerra, es desencadenà una intensa mobilització pel seu alliberament. Fins i tot els polítics intervencionistes, com ara Leonida Bissolati, del Partit Socialista Reformista Italià (PSRI), o el sindicalista Giuseppe Giulietti (Capitan Giulietti), participaren en una campanya encapçalada per anarquistes i socialistes, com ara el diputat Arturo Caroti, que visqué als EUA entre 1905 i 1913. El desembre de 1916 l'acusació va ser retirada i fou excarcerat; però la polèmica amb el sindicalista wobbly William Dubley Haywood (Big Bill Haywood) sobre la gestió del procés, portà Tresca, i amb ell Ettor i Flynn, que havien organitzat la defensa sobre el terreny, a trencar les relacions amb els IWW. Després de l'entrada dels EUA en la Gran Guerra l'abril de 1917, fou un dels que portà la campanya contra la guerra i contra el reclutament militar. El 30 de setembre de 1917, en el marc d'una gran operació contra els wobblies de Chicago (Illinois, EUA) que incriminà 168 persones, acusades per les autoritats federals d'haver promogut vagues i agitacions contra els EUA, d'«afavorir directament o indirectament les potències centrals» i de«conspiració contra l'Estat», va ser detingut, juntament amb Flynn, Ettor, Giovannitti i Giovanni Baldazzi. Contraris a la tàctica de Haywood de centralitzar el procés a Chicago, Tresca, Flynn, Ettor i Giovannitti exigiren la llibertat sota fiança i obtingueren la separació de les causes, i finalment no van ser processats. Baldazzi, però, en 1918 va ser condemnat a 10 anys de presó i posteriorment va ser expulsat del país. En aquest interí, però, el seu periòdic L'Avvenire va ser obligat a tancar acusat de difondre «propaganda pacifista». A finals de 1917 comprà la capçalera del periòdic novaiorquès Il Martello. Giornale politico letterario artistico, fins aleshores dirigit per Luigi Preziosi, i la transformà en un dels periòdics més vius del moviment obrer italoamericà, de la tendència anarcocomunista en particular i del moviment anarquista internacional en general. Després de la I Guerra Mundial la seva activitat periodística es desenvolupà en diferents fronts: denúncia de les expulsions i deportacions dels subversius als seus països d'origen (Luigi Galleani a Itàlia, Emma Goldman i Alexander Berkman a Rússia, etc.), campanya a favor dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti, oposició a la penetració feixista en les organitzacions dels emigrants, suport als intents de creació d'organitzacions sindicals autònomes entre els treballadors, etc. L'abril de 1923 fou un dels promotors més actius de la creació d'un «front únic» dels antifeixistes italians als EUA, l'Alleanza Antifascista del Nord America (AAFNA, Aliança Antifeixista Nord-americana), i els seus atacs contra el feixisme portaren a les autoritats nord-americanes, sota la pressió de l'ambaixada italiana, a intentar posar-lo fora de lloc. El 14 d'agost de 1923 va ser detingut argumentant la Federal Obscenity Law (FOL, Llei Federal d'Obscenitat) per haver publicat en Il Martello publicitat del control de natalitat. Jutjat, el 10 de desembre de 1923 va ser condemnat a un any i un dia de presó, va ser enviat a la penitenciaria d'Atlanta (Georgia, EUA), on obtingué una reducció de la pena a quatre mesos signada pel president Calvin Coolidge, gràcies a la pressió d'una gran mobilització i de la intervenció de Fiorello La Guardia, futur alcalde de Nova York. Mentrestant, en 1921, després de la fase inicial d'entusiasme per la Revolució russa, començà a criticar el govern soviètic, prenent distàncies del leninisme i posteriorment condemnant obertament l'estalinisme. Fins i tot en els cercles anarquistes, les seves relacions amb determinats sectors van ser cada vegada més tenses. En 1926, el feixistes van atemptar contra la seva vida fent esclatar una bomba en un congrés. En 1928 l'anarquista Osvaldo Maraviglia organitzà des de les pàgines del periòdic antiorganització del moviment llibertari L'Adunata dei Refrattari una campanya contra la seva persona. El maig d'aquell any, alguns anarquistes es reuniren a Hartford (Connecticut, EUA) i emeteren un veredicte desqualificant la seva persona, que va ser publicat en L'Adunata dei Refrattari. Segons un informe de la policia italiana d'agost de 1928, es devia principalment a Armando Borghi el conflicte amb Tresca, que acusava de convertir-se en el cavall de Troia de l'anarquisme nord-americà. En 1932 Il Martello suspengué la seva publicació per manca de fons, però la reprengué en 1934. Quan esclatà la Revolució espanyola i la guerra civil, va fer costat el «front únic antifeixista» i la participació dels anarquistes en els governs de la II República espanyola, però els fets posteriors van fer que la dissensió amb els comunistes esclatés. Molts durs van ser els seus atacs contra els comunistes arran de la repressió exercida contra els anarquistes i els membres del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) el maig de 1937 a Catalunya i després dels processos estalinistes (cas Julient Stuart Poyntz, cas Robinson-Rubens, etc). Entre 1937 i 1938 participà en l'American Committe to Defend Leon Trotsky (ACDLT, Comitè Americà de Defensa de Lev Troski) i el 19 de març de 1938 participà, al costat de Suzanne LaFollette, Eugene Lyons i Bertram David Wolfe, en el gran míting contra els processos de Moscou organitzat per l'ACDLT a Nova York. Després d'abandonar l'AAFNA, en mans dels comunistes, esdevingué una persona força influent en la«Mazzini Society», juntament amb Alberto Tarchiani que, curiosament, en 1916, quan la mobilització a favor de Tresca, havia enviat al subsecretari d'Assumptes Estrangers una carta acusatòria contra ell per les seves «activitats antipatriòtiques». Durant la II Guerra Mundial col·laborà amb l'Office of War Information (OWI, Oficina d'Informació de Guerra) en la creació d'un Italian-American Victory Council (IAVC, Consell Italo-Americà per a la Victòria), que hauria d'haver acollit tots els grups antifeixistes. Però la seva oposició a la inclusió dels comunistes i de persones com Generoso Pope, editor d'Il Progresso Italo-americano, que en el passat havien sostingut la dictadura feixista, només li van portar enemics. El clergat, la hipocresia i la corrupció seran altres dels seus objectius, i sempre va estar en el punt de mira de l'FBI –el seu expedient té 1.358 pàgines. Des de les pàgines del seu setmanari IlMartello va engegar una campanya en contra de la Màfia durant els últims anys de sa vida. El 9 de gener de 1943, aleshores en llibertat vigilada i a tota hora controlat per la policia, un automòbil va intentar atropellar-lo. Dos dies més tard, l'11 de gener de 1943, Carlo Tresca va ser assassinat a la Quinta Avinguda de Nova York (Nova York, EUA) a trets de pistola. Tot d'una es desencadenaren diverses hipòtesis sobre els autors de l'assassinat (comunistes, feixistes, els baixos fons, la Màfia), però la comissió especial d'investigació que es creà mai no va donar una resposta definitiva. Sembla que l'assassí va ser un pistoler anomenat Carmine Galante, a les ordres del mafiós feixista Vito Genovese, sicari de Mussolini; però ni Galante ni Genovese no van ser mai incriminats. Altra versió, també amb molt de pes, apunta que l'assassí fou l'estalinista Vittorio Vidali, conegut sota nombrosos pseudònims (Vittorio Vidale, Enea Sormenti, Jacobo Hurwitz Zender, Carlos Contreras, Comandante Carlos). En morir, una plaça de Sulmona que es deia Vittorio Emanuele II, per disposició municipal, va ser rebatejada amb el seu nom. En 2003 Nunzio Pernicone edità i publicà The Autobiography of Carlo Tresca, obra que retocà en 2005 i que publicà sota el títol Carlo Tresca. Portrait of a Rebel.

Carlo Tresca (1879-1943)

***

Benoît Delorme, primer per l'esquerra de la primera fila, amb altres membres del grup socialista del Consell General del Pas-de-Calais (octubre de 1937)

Benoît Delorme, primer per l'esquerra de la primera fila, amb altres membres del grup socialista del Consell General del Pas-de-Calais (octubre de 1937)

- Benoît Delorme: El 9 de març de 1881 neix a Montceau-les-Mines (Borgonya. França) –alguns fonts citen Montchanin (Borgonya, França)– el miner anarquista i anarcosindicalista, i posteriorment socialista, Benoît Delorme. Membre del grup anarquista de Montceau-les-Mines, deixà els seus documents d'identitat al company Benoît Broutchoux mentre acomplia el servei militar, d'aquí la segona identitat de Broutchoux. Militant anarcosindicalista, durant els primers anys del segle XX fou un dels fundadors de la Federació Sindical dels Obrers Miners del Pas-de-Calais, «jove sindicat» encapçalat per Benoît Broutchoux, oposat al«vell sindicat» d'Émile Basly. El 17 d'octubre de 1902, durant la vaga de la conca minera de Pas-de-Calais, Benoît Delorme (en realitat Benoît Broutchoux) va ser detingut per temptativa de destrucció de forns de coc a les mines de Lens; jutjat, va ser condemnat a 40 dies de presó. El 14 de juny de 1908 presidí el Congrés Regional Extraordinari de la Federació Sindical dels Obrers Miners del Pas-de-Calais. El 13 de juny de 1909, després d'un Congrés Regional de Miners, celebrat a Liévin (Nord-Pas-de-Calais, França), participà en una conferència pública contradictòria amb Eugène Fallot i François Plouvier. Entre 1909 i 1910 col·laborà en L'Action Syndicale, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT) del Pas-de-Calais i del Nord. Posteriorment, arran de la reunificació socialista, s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i esdevingué un dels administradors del Sindicat de Miners de Pas-de-Calais. Després de la Gran Guerra, s'encarregà especialment dels serveis jurídics del citat sindicat. Secretari de la Secció Sindical dels Miners de Liévin, en 1919 va ser nomenat regidor municipal en la llista encapçalada per Léon Degréaux d'aquesta població, però en 1925 no va ser renovat en el càrrec. Fidel a la CGT després de l'escissió, continuà servint a la comissió administrativa del Sindicat de Miners. L'octubre de 1933 signà, amb Désiré Coine, Julien Priem, Paul Sion i Kléber Legay, un manifest de protesta contra la concessió del grau de cavaller de la Legió d'Honor de la República francesa al militant socialista Henri Mailly. El desembre de 1935 va ser nomenat secretari del Sindicat Reunificat de Miners del Pas-de-Calais durant el Congrés Departamental d'Unitat. El 10 de setembre de 1936, amb Kléber Legay, Julien Priem, Désiré Coine, Alfonse Leroy, Edourd Duparcq i François Delartre, representants de la classe obrera del Nord-Pas-de-Calais, dirigí una carta d'homenatge a Léon Blum. El 29 de juliol de 1937, en qualitat de candidat, participà en un gran míting socialista a Bully-les-Mines (Nord-Pas-de-Calais, França). En les eleccions cantonals de Lens-Ouest de 1937, va ser elegit regidor de districte. Durant l'Ocupació formà part de la delegació especial encarregada d'administrar Liévin arran de la detenció del seu alcalde comunista Henri Thiébaut. El juny de 1943 va ser nomenat membre del Consell departamental del Pas-de-Calais. Després de la II Guerra Mundial va ser exclòs de la Secció Local de l'SFIO de Liévin. Benoît Delorme va morir en 1956.

***

Foto policíaca d'Umberto Tommasini (1925)

Foto policíaca d'Umberto Tommasini (1925)

- Umberto Tommasini: El 9 de març de 1896 neix a Vivaro (Friül) l'anarquista i resistent antifeixista Umberto Tommasini. Sos pares es deien Angelo i Bernardina, obrers no qualificats que emigraren a Trieste i esdevingueren socialistes. En 1902 quedà orfe de mare i amb 13 anys començà a treballar com a aprenent en un obrador de ferreria. El 14 d'octubre de 1909 participà en la seva primera manifestació, una protesta contra l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Amb sos germans Vittoria, Leonardo i Angelo, freqüentà els grups socialistes i l'afamat Cercle d'Estudis Socials (CES). Son pare, també assidu del CES, recuperà vells llibres socialistes i muntà a la seva llar de Vivaro una Biblioteca Popular, que serà la primera de la regió. Quan esclatà la Gran Guerra sa família retornà a Vivaro pensant que el conflicte bèl·lic duraria poc temps. Mentrestant ell fou destinat a un destacament de metrallers i en una acció de guerra va ser ferit. En 1917 va ser fet presoner en la derrota de Caporetto i internat al camp de presoners de Mauthausen. En 1919 va ser llicenciat i retornà a Trieste, on reprengué la seva feina de ferrer i freqüentà els cercles socialistes i anarquistes. En 1920 seguí intensament el debat sorgit en el moviment socialista, però quedà profundament decebut del vaig nivell de la polèmica i no renovà el seu carnet socialista ni s'afilià al nounat Partit Comunista d'Itàlia (PCI), que considerava excessivament jeràrquic. S'adherí al moviment anarquista, seguint les passes del seu germà major Vittorio, que havia conegut a Sardenya anarquistes provinents de Trieste que, com a antimilitaristes, havien estat internats durant la guerra. Durant la postguerra participà en totes les iniciatives polítiques i sindicals que es desenvoluparen a Trieste i molt especialment en els grups de defensa contra els escamots feixistes. En 1921 va ser ferit per un grup de feixistes que havien irromput a la fàbrica on treballava. L'estiu d'aquell mateix any participà en una «expedició punitiva» contra membres d'un escamot feixista que retornaven d'una acció contra el «barri roig» de San Giacomo, de la qual resultaren ferits una trentena de feixistes arran de l'explosió d'una bomba; son pare, que no suportava aquesta mena d'accions violentes, trencà tota relació amb son fill. En 1925 assistí al congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI) que se celebrà a Milà, on conegué Camillo Berneri i Gino Bibbi, amb els qui entaulà una estreta amistat. L'11 de setembre de 1926 participà en l'intent d'atemptat contra Benito Mussolini portat a terme per Gino Lucetti, subministrant a aquest els explosius, encara que sembla que no estava al corrent de l'ús que se li havia de donar-hi. Considerat perillós pels seu radicalisme, les autoritats feixistes el detingueren en diverses ocasions i fou un dels primers antifeixistes que va ser confinat, durant un període de sis anys, a Ustica i a Ponça. Durant el seu confinament es mostrà indisciplinat i lluità contra els abusos per part dels vigilants, alhora que va fer amistat amb el comunista Luigi Calligaris i l'enginyer republicà Giobbe Giopp. A finals de 1931 retornà a Trieste i setmanes després, el gener de1932, passà clandestinament a França després d'una breu estada al domicili de la família Zanolli de Zuric i a Ginebra, on Luigi Bertoni i Carlo Frigerio, del Comitè Pro Víctimes Polítiques, li recomanà marxar a París a causa de les dificultats polítiques i econòmiques de romandre a Suïssa. A la capital gala s'integrà en la lluita antifeixista portada a terme pels exiliats italians, encara que no tenia una situació legal estable. Amb Camillo Berneri i Giobbe Giopp estudià la possibilitat de portar accions antifeixistes a l'interior d'Itàlia. En 1934 es posà a viure en parella amb la triestina Anna Renner, amb qui tindrà un fill (Renato). Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville, a prop de París; promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. El juliol de 1936, arran del cop feixista a Espanya, marxà a Barcelona (Catalunya) a fer costat la Revolució i s'adherí a la Secció Italiana de la Columna Ascaso de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), comandada per Carlo Rosselli. El 28 d'agost de 1936 lluità a la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar. Ocupà càrrecs de responsabilitat en l'Exèrcit republicà, encara que es mostrà força crític amb la militarització de les milícies. El febrer de 1937, durant una temptativa de sabotatge contra una nau de la marina franquista al port de Ceuta, va ser detingut pels comunistes, juntament amb Giobbe Giopp, Alfredo Cimadori i Giovanni Fontana, i tancat a València, on va ser durament interrogat per la policia estalinista. Aconseguí fugí, però es va veure obligat a retornar a la presó per a no entrebancar les negociacions que el ministre de Justícia, l'anarquista Joan García Oliver, estava fent per a alliberat tot el comando --finalment, resultà que Cimadori era un confident de la policia feixista. A finals d'abril de 1937, després de patir un simulacre d'execució, va ser alliberat. En un carrer barceloní troba Berneri, pocs dies abans de ser assassinat pels estalinistes. Després dels tràgics fets de«Maig del 1937» retornà a França i es dedicà a planejar un atemptat contra Mussolini, però les autoritats feixistes s'assabentà del projecte gràcies a la delació de Mario Buda, anarquista confident de la policia. En 1940, com a conseqüència de l'esclat de la II Guerra Mundial, va ser detingut i internat al camp de concentració de Vernet. Després de l'armistici italofrancès, va ser extradit a Itàlia. Entre 1941 i 1943 fou confinat, amb altres anarquistes, a Ventotene, on es va fer càrrec de la cuina de la cantina dels llibertaris. A l'illa tirrena conegué Giussepe Di Vittorio, que durant l'estiu de 1937 havia calumniat Berneri. El 25 de juliol de 1943 nombrosos presos polítics van ser alliberats, però ell i altres companys anarquistes i iugoslaus hi restaren. Després va ser traslladat al camp de concentració de  Renicci, a Anghiari (Toscana), i no va ser alliberat pel govern de Pietro Badoglio fins al 8 de setembre de 1943, poques hores abans de l'arribada de les tropes nazis. Mentre molts d'anarquistes entraren en la Resistència, ell es negà a causa del control que hi exercien els comunistes, amb els qui no volia cap tracte, i marxà als Apenins septentrionals, on reprengué contacte amb els companys anarquistes i ajudà els refugiats. Després de la guerra retornà a Trieste, on amb altres companys (Biordano Bruch, Libero i Primo Vigna, etc.) que venien de l'exili i de la lluita partisana, fundà el grup anarquista«Germinal» i un periòdic homònim, que sorgí tots els dies del Primer de Maig i en ocasions assenyalades. En 1945 assistí a Carrara al congrés constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI), a la qual s'adherí el grup«Germinal». En aquests anys de postguerra s'oposà al comunisme iugoslau i a les maniobres republicanes i socialistes dels partits polítics italians. Després de reprendre la seva feina de ferrer, va ser elegit, malgrat l'hegemonia comunista, delegat sindical en el seu lloc de treball i promogué diverses iniciatives (Primer de Maig, conferència commemorativa de Ferrer i Guàrdia, etc.). En 1954 va ser condemnat a presó pel govern militar d'ocupació angloamericà, que aleshores administrava Trieste, per propaganda il·legal anarquista. En aquests anys ajudà alguns anarquistes búlgars a fugir del règim comunista i a passar clandestinament a França. En 1965 acceptà el «pacte associatiu» de la FAI, però entrà a formar part del sector dissident que acabà constituint el Grup d'Iniciativa Anarquista (GIA). Durant els anys setanta va ser un punt de referència per a les noves generacions d'anarquistes i amb 74 anys, l'agost de 1970, defensà tot sol la nova seu del grup«Germinal» de l'atac d'un escamot feixista. Entre 1971 i 1979, en substitució de Alfonso Failla, dirigí el periòdic Umanità Nova i patí una condemna arran d'un article publicat contra un «capellà mafiós calabrès». En 1973 un informe policíac el qualificava com a «element de caràcter impulsiu i bregós, constantment insatisfet i obertament intolerant amb l'Autoritat i la llei de l'Estat». Octogenari, participà en marxes antimilitaristes, congressos de la FAI, activitats contrainformatives contra les malifetes estatals, etc., però sovint s'havia de retirar a la seva localitat natal per enfortir-se de les malalties de la vellesa. Umberto Tommasini va morir el 22 d'agost de 1980 a Vivaro (Friül) i el seu funeral al cementiri de la localitat dos dies després fou una gran manifestació de condol del moviment anarquista italià. En 1984 Claudio Venza publicà en llengua vèneta la llarga entrevista autobiogràfica Umberto Tommasini. L'anarchico triestino, traduïda a l'italià en 2011 sota el títolIl fabbro anarchico. Autobiografia fra Trieste e Barcellona; aquest mateix 2011 es va publicar la traducció al català (L'anarquista de Trieste. Un indignat del segle XX). En 2005 el Centro Studi Libertari (CSL, Centre d'Estudis Llibertaris) de Trieste inaugurà la Biblioteca Social «Umberto Tommasini».

Umberto Tommasini (1896-1980)

***

Redacció d'un diari als anys 30 del segle XX

Redacció d'un diari als anys 30 del segle XX

- Henri Jullien: El 9 de març de 1908 neix a Hanoi (Indo-xina) l'advocat i periodista, socialista revolucionari i sindicalista primer, i mutualista i anarquista després, Henri Jullien. Era nét de la feminista revolucionària Paule Mink. En 1928, gràcies a l'amistat amb el periodista i escriptor llibertari Victor Méric, començà a treballar de periodista. Entre 1928 i 1931 va ser gerent del periòdicMorgen Stern (Estrella Matutina), publicació del grup parisenc «Zukunft» (Futur), de les Joventuts del Bund (Partit Socialista dels Obrers Jueus de Polònia). El 21 de març de 1929 va ser iniciat a la maçoneria formant part de la Lògia Esperanto. En 1935 va ser un dels fundadors del primer sindicat de periodistes confederats. En 1936 col·laborà en Nasz Przeglad (Nostra Revista), periòdic publicat a Varsòvia en hebreu i polonès. Col·laborà estretament amb Victor Alter, president del Bund, en la cooperació entre jueus i polonesos eslaus. Durant la Segona Guerra Mundial participà en la Resistència i va esdevenir advocat sota el règim de Vichy per així evitar la censura. Durant la postguerra s'acostà al moviment anarquista. Des de 1949 fou el president de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i prestà suport al Centre Internacional de la Recerca sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Henri Jullien va morir en 2001.

***

Abraham Guillén

Abraham Guillén

- Abraham Guillén Sanz:El 9 de març de 1913 --segons alguns el 13 de març-- neix a Corduente (Guadalajara, Castella, Espanya), en una família pagesa, el militant anarquista i economista llibertari Abraham Guillén Sanz. De jove va fer tasques agrícoles i treballà extraient resina. Després va estudiar a Madrid becat per les autoritats republicanes. Afiliat a les Joventuts Llibertàries de ben jovenet, va ser també membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant els primers mesos de la Guerra Civil fou director deJuventud Libre, editada pel Comitè Peninsular de les Joventuts Llibertàries. També va ser redactor de Castilla Libre i de CNT. Va marxar al front i a partir de 1938 fou comissari polític en la XIV Divisió i del IV Cos de l'Exèrcit, comandat per Cipriano Mera. També va dirigir Nosotros, portaveu de FAI, de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de la Columna de Ferro a València. El final de la guerra el va sorprendre a Alacant, on va ser detingut al port. Condemnat per un tribunal de guerra franquista, que li va demanar la pena de mort i que se la commutà en el procés per la de 20 anys, va ser traslladat a la colònia penitenciària d'Añover de Tajo, d'on va evadir-se en 1942. Després va formar part del Comitè Nacional de la CNT clandestina fins a la seva detenció en 1943. Tancat a la presó de Carabanchel, va poder fugir la nit de cap d'any d'aquell any i, ajudat per un clan de gitanos llibertaris passà a França en 1944. En l'exili francès va dirigir en l'ombra Solidaridad Obrera en l'època de Laureano Cerrada i més tard s'implicà en les activitats de la procomunista Junta Suprema de la Unió Nacional Espanyola (UNE), fet pel qual va ser expulsat de la CNT l'1 de febrer de 1946, però va ser rehabilitat amb l'arribada de Germinal Esgleas a la direcció de l'exili. En 1948 va emigra a l'Argentina i passà un temps a l'Uruguai i a Cuba. Durant el peronisme va editar Economía y finanzas. A Buenos Aires es va llicenciar en Econòmiques i va ser professor d'Economia Política i director d'Investigació Econòmica de la Facultat de Dret i Ciències Socials de Buenos Aires. A l'Argentina col·laborà en diversos periòdics, com ara El Laboralista iDemocracia; en Montevideo d'Acción; i en Lima de La Prensa. També va ser assessor econòmic de la Universitat del Treball d'Uruguai i expert internacionalista de l'Organització Internacional del Treball (OIT) en economia autogestionària i desenvolupament cooperatiu al Perú. En 1961 va ser empresonat durant uns mesos acusat de ser membre dels uturuncos, guerrilla activa al nord-oest de l'Argentina durant 1960 i 1961; arran d'aquest fet va demanar asil polític a l'Uruguai en 1962 i, poc després, es va posar en contacte amb els elements revolucionaris d'aquest país. Durant aquests anys va ser investigat de prop pels serveis d'intel·ligència llatinoamericans i nord-americans. En morir Franco, va retornar a la Península i en elsúltims anys destacà com a conferenciant i escriptor d'assaigs en la premsa llibertària (Anarkia, Año Zero, Bicicleta,Cenit, CNT, Espoir,Icaria, Ideas-Orto, Historia Libertaria, La Lletra A,Nahia, El Olivo del Búho,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,Vida Obrera, etc.). El seu nom --també va fer servir pseudònims (Jaime de las Heras, Fernando Molina, Arapey, etc.-- es va popularitzar com a expert en tècniques de guerrilla urbana, en multinacionals, en autogestió i en temes relacionats amb la guerra d'Espanya i la degeneració del comunisme. Per a molts, fou el creador de la guerrilla urbana i de les seves plasmacions pràctiques americanes (tupamaros, uturuncos, etc.); alguns l'han qualificat d'anarcomarxista i de guevarista. És autor d'una cinquantena de llibres sobre economia, política, filosofia, estratègia, història, etc., entre els quals podem destacar El destino de Hispanoamérica (1952), Monopolios y latifundios contra la economía argentina (1956),Radiografía del plan Prebisch (1956), La oligarquía en la crisis de la economía argentina (1956), La agonía del imperialismo (1957), Historia de la revolución española (1961), El imperialismo del dólar (1962), 25 años de economía franquista (1964),Estrategia de la guerrilla urbana (1965), Teoría de la violencia (1965), La segunda revolución española (1965), Uruguay: país en crisis (1966), Dialéctica de la política (1967),El dilema económico de América Latina (1967), Checoslovaquia 1968 (1968, amb altres), Pesca industrial y desarrollo económico (1968), Desafío al Pentágono (1969), La rebelión del tercer mundo (1969),Democracia directa (1970), Socialismo de autogestión. De la utopía a la realidad (1971), La década crítica de América Latina (1972), La caída del dólar (1972), La colonización financiera del FMI(1973),La élite del poder en España (1973), Philosophy of the urban guerrilla (1973), Poder y crisis del dólar (1973), EI cooperativismo peruano (1975), La larga crisis de América Latina (1975), Explo­sión demográfica, latifundios y revoluciones en América Latina (1975), El«Gap» tecnológico entre las dos Américas (1975), Las inversiones extranjeras en América Latina (1975), La propiedad social, modelo peruano de autogestión (Lima 1976), lTT-IBM en España (1977), Revalorización de la guerrilla urbana (1977, amb Hodges), Guerrilla I (1978, amb altres),El capitalismo soviético: última etapa del imperialismo (1979),El error militar de las izquierdas (1980), Der Krieg ohne fronten uns Schlachten (1984), Stadt­guerrilla in Lateinamerika (1984), Economía libertaria (1988), Economía autogestionaria (1990),Socialismo libertario (1990), Técnica de la desinfor­mación (1991), La guerra. España 1936-1939 (inèdit), etc. Abraham Guillén Sanz va morir l'1 d'agost de 1993 a Madrid (Espanya). El professor Donald C. Hodges va donar una important part de l'arxiu personal d'Abraham Guillén a la George A. Smathers Libraries de la Universitat de Florida (Gainesville, Florida, EUA).

***

Carles Fontserè

Carles Fontserè

- Carles Fontserè:El 9 de març de 1916 neix a Barcelona (Catalunya) Carles Fontserè i Carrió, un dels més importants cartellistes anarquistes catalans de la Revolució espanyola. Nascut en una família carlista de la branca monàrquica, s'allunya d'aquest ambient i debuta en el món artístic. Comença com a il·lustrador i s'afilia a començaments de 1936 en el Sindicat dels Dissenyadors Professionals (SDP) al costat d'Helios Gómez. Quan esclata la revolució, posa el seu talent al servei de les organitzacions esquerranes i particularment de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), per a les quals realitzarà nombrosos cartells, considerats per a molts com els millors que va fer. En 1937 s'enrola en les Brigades Internacionals al front de Madrid. Després de la derrota, es refugia a França on és internat com tants altres en els camps de concentració del sud. Després d'una estada a París, marxarà a Mèxic en 1948. L'any següent s'instal·la a Nova York on, durant 23 anys, treballarà com a dibuixant de còmics i altra mena de publicacions. També farà de director artístic, fotògraf i fins i tot xofer de taxi. En els anys 60 va treballar amb Salvador Dalí com a escenògraf. Després de la mort de Franco torna a Catalunya, on lluitarà fins als seus darrers dies per a la recuperació dels arxius catalans segrestats durant la Guerra Civil per les tropes franquistes i confiscats a Salamanca. En 1986, per a una exposició sobre l'anarquisme català i la guerra, realitzarà el darrer cartell per als companys anarquistes de l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona al qual sempre va està molt unit. Durant els últims anys es va consagrar a escriure els seus records que van aparèixer en tres volums: Memòries d'un cartellista (1995), Un exiliat de tercera a París durant la Segona Guerra Mundial (2004) i París, Mèxic, Nova York: memòries (2004). Carles Fontseré va morir el 4 de gener de 2007 a Girona (Gironès, Catalunya).

Més sobre Carles Fontserè

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia sobre Francisco Alonso Expósito

Notícia sobre Francisco Alonso Expósito

- Francisco Alonso Expósito: El 9 de març de 1938 mor a Fuendetodos (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Alonso Expósito. Havia nascut en 1909 a Cuevas (Almería, Andalusia, Espanya). Obrer de la construcció, emigrà a Catalunya. S'instal·là al barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell de Barcelona (Catalunya). A partir de 1932 milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT); empresonat, el seu nom figurava en una llista establerta pel Comitè Pro-Presos de març d'aquell mateix any. Sa companya fou Inés Mateo Bermejo, amb qui tingué un infant (Juan Alonso Mateo). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la«Columna Ortiz», on fou membre del grup«La Casilla» de la «Centúria CNT» al front d'Azaila (Terol, Aragó, Espanya). Després dels enfrontaments de maig de 1937 contra la reacció comunista, el 15 de novembre de 1937 va ser detingut i tancat per «auxili a la rebel·lió». Un cop lliure, lluità com a sergent en el I Batalló de la I Companyia de la 153 Brigada Mixta de l'Exèrcit de la II República espanyola. Francisco Alonso Expósito va desaparèixer el 9 de març de 1938 durant els combats a Fuendetodos (Saragossa, Aragó, Espanya).

---

Continua...

---

Escriu-nos

Llorenç Villalonga: articles de Miquel Àngel Vidal Pons, Núria Martí i Miquel López Crespí

0
0

Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. (Miquel Àngel Vidal)


UN RETRAT DE LLORENÇ VILLALONGA I LA GUERRA CIVIL


Per Miquel Àngel Vidal, escriptor


Atrevir-se a novel·lar la vida de Llorenç Villalonga és un repte difícil. I sortir-ne ben parat és una tasca realment àrdua. Per això, pens que el primer mèrit d’Una Arcàdia feliç —i de cap manera l’únic— és enfrontar-se cara a cara amb un personatge que ha fet vessar tants de rius de tinta i, alhora, fer-ne un retrat força versemblant i creïble. El Villalonga de López Crespí, Salvador Orlan —alter ego ratificat per l’escriptor—, té autenticitat humana. Potser sigui una versió pròpia (de fet, se n’han fetes moltes “versions” per explicar la biografia i els trets ideològics de l’autor de Bearn), però és coherent amb els fets històrics i documentats innegables. I en aquest sentit, crec que el “seu Villalonga” s’aproxima molt més a la realitat que el de l’amable versió que ha passat a la història de la literatura. De fet, la personalitat de Villalonga, plena de clars i ombres —sobretot ombres—, fou tan contradictòria que ha aconseguit que la posteritat n’hagi acabat tenint una visió boirosa (per no dir deformada). Si no sabéssim que realment va existir, pensaríem que és una genial invenció d’un novel·lista amb imaginació portentosa. La seva vida, com a mínim a nivell ideològic, és gairebé de ficció. Perquè al petri pensament feixista, reaccionari, anticatalanista i catòlic tridentí dels seus quaranta anys, tot just quan esclatà la guerra civil, s’hi ha volgut sobreposar des dels anys 60 el de lliberal, cínic i escèptic, d’esperit afrancesat i convertit al catalanisme. De tot això, n’ha sorgit un personatge que no sabem si fou el Villalonga real. En canvi, el de López Crespí, fet a força de documentació i d’enginy literari, té la virtut de semblar el Villalonga autèntic dels dies de la guerra civil, el que donà suport a la brutal repressió que es patí a l’illa.

Tanmateix Salvador Orlan no pretén ser sols un personatge històric. Està construït amb bona part dels elements biogràfics coneguts de Villalonga, però també hi afegeix trets del personatge literari Don Toni de Bearn. La seva esposa no és Teresa Gelabert sinó Maria Antònia, la senyora de Bearn, i fins i tot apareix Xima, la jove neboda i amant de Don Toni. Per tant, l’autor mescla història i ficció, veracitat i mite literari.

Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. Col·laboren a aquesta visió global del que va esdevenir la quantitat ingent de personatges, traçats de manera succinta però amb gran eficàcia, que apareixen i desapareixen en el devenir narratiu, gairebé tots ells elements actius en la terrible repressió: el seu germà Miquel com a censor, Francisco Barrado, cap de policia i d’escamots d’execució, el coronell Tamarit, instructor del procés judicial Emili Darder (a l’obra, el seu esperit bonhomiós i optimista, la vergonyosa farsa judicial i el declivi a la presó són més suggerits que especificats), i el cap de falange Alfonso de Zayas i l’ignominiós Comte Rossi en l’eliminació sistemàtica de republicans. També Bernanos, amb la colla de fills, la precarietat econòmica i la febril activitat literària és una figura molt convincent.

Tot i l’interès de la “conversió” al catalanisme per conveniència de Villalonga (amb la intervenció de Joan Sales, Baltasar Porcel i Jaume Vidal Alcover, entre d’altres), és l’enfrontament amb els membres de l’Escola Mallorquina el que li serveix per fixar ideològicament i estètica al personatge. I en l’humiliant episodi del retractament dels firmants de la “Resposta” hi intuïm la seva participació activa.

Quant a l’estil, cal dir que l’obra es construeix amb paràgrafs breus (a vegades de tan sols una línia) i la prosa, treballada, és dinàmica, amb les digressions i reflexivitat mínimes per no entorpir la narració. En aquest sentit, un petit defecte és que l’autor vol contar tantes coses que algunes escenes o esdeveniments, traçats amb unes poques línies i sense aprofundir-hi, fan la sensació de certa precipitació.

El projecte de López Crespí no és sols ambiciós per la dificultat que comporta el personatge sinó també per l’envergadura de les proporcions. S’ha proposat fer una trilogia, de la qual Una Arcàdia feliç és la primera part. El segon volum, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, sembla que ja està enllestit, i el tercer es troba en fase inicial de redacció. Veurem quin és el resultat global, però el parcial, aquest primer lliurament, és força esperançador.


Diari de Balears (dBalears): López Crespí, dins la pell de Villalonga


L’escriptor acaba de publicar Una arcàdia feliç, llibre guardonat amb el Pare Colom de l’Ajuntament d’Inca


Per Núria Martí


Miquel López Crespí aconseguí el premi Pare Colom amb aquest text


Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) s'ha atrevit a ficar el nas allà on encara avui molts fan els ulls grossos i eviten tractar certes qüestions. Potser per aquest fet, i perquè ja han passat molts d'anys des d'aquell 36 en què començà la Guerra Civil, que ha arribat el moment de posar damunt la taula el tema de Llorenç Villalonga i la seva relació ambivalent amb el franquisme i el catalanisme, o almanco això és el que pensa l'autor sobre la seva figura. "Encara avui molts intel·lectuals m'aconsellaren que allò més prudent era no furgar en el passat falangista de Llorenç Villalonga", diu López Crespí, qui finalment ha publicat L'àrcàdia feliç (premi Pare Colom 2010, editat per Lleonard Muntaner) i està en camí Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

"Aquestes novel·les formen part d'una trilogia que ens situen a la Mallorca de la Guerra Civil", assegura l'escriptor, que ha creat una espècie de biografia o narració en primera persona de l'escriptor de Bearn i Mort de dama. "Totes les informacions que surten en el llibre són verídiques i estan contrastades. Però evidentment també, com a novel·lista, vas recreant una història a la teva manera", afegeix. I és que la visió personal de l'escriptor sobre els temes que tracta és ineludible.

Així mateix, López Crespí no només ha volgut destacar el passat falangista de Villalonga, el que hauria estat la manera fàcil de parlar sobre ell, sinó que també hi ha destacat "la lluita d'un escriptor per tirar endavant en una època de postguerra". "Aquesta novel·la està pensada per un lector cult i intel·ligent; una persona atenta hi sabrà veure també la personalitat de Villalonga com a escriptor i la lluita d'un intel·lectual de dretes per fer-se un lloc dins el sector", comentà.

Diari de Balears (dBalears) (3-XI-2010)


Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)


Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010


Per Miquel López Crespí, escriptor



ACaldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.

Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

La literatura catalana de Mallorca - JOC D’ESCACS (Llibres del Segle)

0
0

La literatura catalana de Mallorca - JOC D’ESCACS (Llibres del Segle)


Per Eduard Riudavets Florit, mestre i polític menorquí, diputat al Parlament de les Illes (VI i VII lesgislatures)


Si abans he dit que les bones novel·les explicaven la societat, ara em cal afegir que aquest llibre de López Crespí ens ajuda a entendre el que estem vivint ara mateix. Ens dóna les claus per comprendre tot el que ha passat els darrers anys. Ens presenta les preguntes fonamentals per analitzar allò que ens ha pertocat viure. Així, després de llegir Joc d’escacs, em deman: Quina mena de democràcia és la que s’ha construït sobre el silenci i la renúncia? Quin estat és aquell que ha nascut d’un pacte per preservar la seguretat dels botxins? Què podem esperar d’un estat que ha mantingut incòlume l’aparell repressiu d’una dictadura ferotge? (Eduard Riudavets Florit)


Fa temps vaig llegir, no sé on, que una bona novel·la ens explica la societat i l’època en que transcorre millor que un tractat d’història. Llavors posava l’exemple d’Stendhal i els anys de l’imperi napoleònic.

Estic convençut que és així. La història no té sentiments, ens calen les històries, la novel·la, per entendre la vida de la gent, els seus patiments i esperances, els dolors i les il·lusions.

Tot llegint Joc d’escacs de Miquel López Crespí m’he reafirmat en aquesta convicció. A l’igual que en Allò que el vent no s’endugué, de la que també he parlat en aquesta secció, l’autor ens immergeix en els darrers anys del franquisme quan ja es preparava allò que s’ha anomenat –mal anomenat al meu parer- transició democràtica.

Hi ha molt de López Crespí en aquesta novel·la. Moltes vivències autobiogràfiques que aporten autenticitat a una obra que des d’un bon principi ens atrapa, ens manté en tensió, ens engresca amb el desig de saber-ne la conclusió. Talment com una veritable partida d’escacs les peces van fent els seus moviments, omplen el tauler, i malgrat conèixer la indefugible jugada final no perdem en cap moment l’esperança que l’escac i mat no sigui definitiu. Que encara sigui possible, malgrat les traïcions, redreçar els nostres somnis.

Així a Joc d’escacs podem viure, de la mà del protagonista, la veritable lluita antifeixista, la persecució política, el treball esgotador dels militants fidels a les seves idees...mentre a despatxos ocults s’anava teixint la que seria la gran mentida: un aparent estat democràtic bastit sobre la impunitat dels criminals.

Però, si més no, cal esmentar que a la novel·la no tan sols hi trobem la narració dels atzucacs polítics. L’amor, les relacions familiars, l’amistat també hi tenen el seu lloc. Un lloc que, sens dubtes, es veu però sacsejat en tot moment per la situació d’un país sota un règim dictatorial. Aquí rau, al meu humil entendre, un dels grans mèrits d’aquesta novel·la: ens trasllada de cap i peus a aquells anys, ens els fa viure, ens força a obrir els ulls a fi d’esguardar allò que va ser i allò que no van permetre que fos.

He de confessar que Joc d’escacs m’ha fet pensar en tots aquells que deixaren la vida en la lluita contra la dictadura i que han estat silenciats. Encara ara és llarga la llista dels que romanen a l’oblit sense cap mena de reconeixement, sense que la pretesa democràcia els atorgui el lloc que mereixen en la història.

Si abans he dit que les bones novel·les explicaven la societat, ara em cal afegir que aquest llibre de López Crespí ens ajuda a entendre el que estem vivint ara mateix. Ens dóna les claus per comprendre tot el que ha passat els darrers anys. Ens presenta les preguntes fonamentals per analitzar allò que ens ha pertocat viure. Així, després de llegir Joc d’escacs, em deman: Quina mena de democràcia és la que s’ha construït sobre el silenci i la renúncia? Quin estat és aquell que ha nascut d’un pacte per preservar la seguretat dels botxins? Què podem esperar d’un estat que ha mantingut incòlume l’aparell repressiu d’una dictadura ferotge?

“A vint anys no es podia estar conforme en la podridura del passat, reencarnada en el present, avançant, com una serp verinosa, per fer niar més misèria a l’interior del cor de les noves generacions”.

Malauradament la serp no es va aturar, va seguir avançant i avui en paguem les conseqüències.

Hi ha novel·les que s’han de llegir perquè, com deia Ernesto Sábato, “el primer deber de la literatura es contar la verdad”...i el primer deure dels ciutadans és, afegiria jo, fer el possible per conèixer-la. Aleshores, Joc d’escacs.

Revista Iris (Menorca, Març 2018)


Acceptades les nostres al·legacions a la modificació de l'Ordenança d'Animals Domèstics

0
0

Al darrer ple es va aprovar per unanimitt definitivament la modificació de l'Ordenança d'Animals Domèstics que incorpora i desenvolupa la creació i gestió de les colònies felines al municipi. Estam molt contents de que les nostres al·legacions hagin ajudat a millorar el text final en aspectes com el testat dels animals, la seva retirada, la gestió o la ubicació de les colònies. 

Tot seguit primerament trobareu la proposta inicialment aprovada al ple. A continuació les al·legacions que férem durant el període d'exposició pública, i en tercer lloc com queden definitivament els punts objecte d'al·legació després de resoldre's aquestes i aprovar-se definitivament pel Ple municipal.  Hi ha altres canvis a l'article 18 i que no surten aquí ja que no foren objecte d'al·legacions i que podeu consultar a la plana web municipal consultant l'ordenança.


PROPOSTA INICIAL

-18.3.

L’Ajuntament tindrà en tot moment potestat per dur a terme la supervisió de l’estat de les colònies felines, així com de mantenir o modificar els criteris de gestió de les mateixes. Igualment, l’Ajuntament tindrà potestat per dur a terme accions de retirada d’exemplars en aquells punts i colònies a on no es compleixin els requisits de manteniment del nombre d’exemplars autoritzats, de l’estat sanitari dels mateixos o del manteniment i bon funcionament de dita colònia.

- 18. 8.

Els moixos pertanyents a les colònies hauran de ser identificats (mitjançant fitxa d’inventari), testats de les malalties infecto-contagioses més rellevants en el moment i esterilitzats per evitar la superpoblació. Aquests animals seria desparasitats periòdicament.

- 18 Bis .2. a.

Hi ha d’haver un mínim de dues persones identificades com a futurs responsables del seguiment i alimentació de cada colònia. S’elabora una targeta identificativa per a aquestes persones.

- 18 Bis. 2. b.

La colònia s’haurà d’ubicar en un solar tancat i net, sempre allunyat de zones de caràcter natural o forestal. Els responsables de la colònia han de mantenir-ne les condicions higièniques.

- 18 Bis. 2. c.

S’haurà de realitzar inicialment el test de leucèmia felina i el del virus de la immunodeficiència felina. Els animals que presentin resultats positius no formen part de la colònia, i seran tractats com a animals vagabunds segons la definició de la present ordenança.

- 18 Bis. 2. d.

Es definirà el nombre màxim d’animals per colònia, que per regla general no podrà ser superior a 10 animals.

- 18 ter. 12.

Les colònies són inadmissibles als espais rurals. Sols en espais urbans, estaran situades com a mínim a 200 m del medi rural. No s’autoritzarà cap colònia a menys de 500 m d’un espai natural protegit (Parc naturals, Reserva natural o Paratge natural) o de ZEPA (Zona d’Especial Protecció per a les Aus).

- 18 ter. 14.

Per a l’autorització de les colònies felines seran prioritàries les localitzacions a solars i en tot cas a zones verdes “dures” (és a dir parcs amb reduïdes extensions de zones vegetades).

 

AL·LEGACIONS D'ALTERNATIVA

-18.3.

L'ajuntament tindrà en tot moment potestat per dur a terme la supervisió de l'estat de les colònies felines, així com de mantenir o modificar els criteris de gestió de les mateixes. Igualment, l'ajuntament tindrà potestat per dur a terme accions de retirada d'exemplars en aquells punts i colònies a on no es compleixin els requisits de manteniment del nombre d'exemplars, de l'estat sanitari dels mateixos o del manteniment i bon funcionament de dita colònia; en aquests casos, i sempre que sigui convenient i possible, s'intentarà reubicar-los en altres colònies.

- 18. 8.

Els moixos pertanyents a les colònies hauran de ser identificats (mitjançant fitxa d'inventari), i testats de les malalties infecto-contagioses més rellevants en el primer moment que apareixin alguns símptomes, i esterilitzats per evitar la superpoblació. Aquests animals seran desparasitats periòdicament.

- 18 Bis .2. a.

Sempre que sigui possible, cada colònia tendrà una persona identificada, a ser possible dues, com a futurs responsables del seguiment i alimentació de cada colònia. S0'elebora una targeta identificativa per a aquestes persones.

- 18 Bis. 2. b.

Els responsables de la colònia han de mantenir-ne les condicions higièniques.

- 18 Bis. 2. c.

A l'apareixer els primers indicis els animals seran testats de leucèmia i del virus de la immunodeficiència felina. Els animals que presentin resultats positius no formen part de la colònia, i seran tractats com a animals vagabuns segons la definició de la present ordenança.

- 18 Bis. 2. d.

Es definirà el nombre màxim d'animals per colònia, que per regla general no podrà ser superior als 10 animals. En aquests casos, i sempre que sigui convenient i possible, s'intentarà reubicar-los en altres colònies.

- 18 ter. 12.

No s'autortizarà cap colònia a menys de 500m d'un espai natural protegit (Parcs Naturals, Reserva Natural o Paratge Natural) o de ZEPA (Zona d'Especial Protecció per a les Aus).

- 18 ter. 14.

Per a l'autorització de les colònies felines seran prioritàries les localitzacions actuals que compleixin els requisits de l'actual ordenança, i per a noves colònies es prioritzarà les localitzacions a solars i en tot cas a zones verdes "dures" (és a dir parcs amb reduïdes extensions de zones vegetades.)


PROPOSTA DEFINITIVA

-18.3.

L’Ajuntament tindrà en tot moment potestat per dur a terme la supervisió de l’estat de les colònies felines, així com de mantenir o modificar els criteris de gestió de les mateixes. Igualment, l’Ajuntament tindrà potestat per dur a terme accions de retirada d’exemplars en aquells punts i colònies a on no es compleixin els requisits de manteniment del nombre d’exemplars autoritzats, de l’estat sanitari dels mateixos o del manteniment i bon funcionament de dita colònia. El destí dels animals serà, per aquest ordre de prioritat: l'adopció, la integració en un Santuari municipal, la reubicació, i el sacrifici en termes prevists per la llei 1/1992 de proteccuí dels animals que viuen a l'entorn humà, en l'àmbit de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

- 18. 8.

Els moixos pertanyents a les colònies hauran de ser identificats (mitjançant fitxa d’inventari), i testats, baix criteri d'oportunitat dels serveis tècnics/veterinaris municipals responsalbles, de les malalties infecto-contagioses més rellevants en el moment i esterilitzats per evitar la superpoblació. Aquests animals seria desparasitats periòdicament.

- 18. 11. (Aquest és totalment nou, i fruit d'altres d'al·legacions)

L'Ajuntament podrà crear un Santuari per acollir la sobre població de moixos assilvestrats del municipi. Aquest serà un espai tancat, subjecte a les densitats i equipaments marcats per la normativa corresponent, on ubicar de forma indefinida els excedents de població que no puguin ser gestionats a través de les colònies. Els animals en aquest Santuari no estaran subjectes als perminis marcats per la normativa envers el sacrifici d'animals vagabunds.

- 18 Bis .2. a.

Hi ha d'haver una persona, preferiblement dues, identificades com a futurs responsables del seguiment i alimentació de cada colònia. S’elabora una targeta identificativa per a aquestes persones.

- 18 Bis. 2. b.

La colònia s’haurà d’ubicar preferentment en un solar tancat i net, sempre allunyat almenys 200 metres de zones de caràcter natural o forestal o amb valors naturals sensibles a la depredació. Els responsables de la colònia han de mantenir-ne les condicions higièniques.

- 18 Bis. 2. c.

Baix criteri d'oportunitat dels serveis tècnics/veterinaris municipals responsalbles s’haurà de realitzar inicialment el test de leucèmia felina i el del virus de la immunodeficiència felina. Els animals que presentin resultats positius no formen part de la colònia, i seran tractats com a animals vagabunds segons la definició de la present ordenança.

- 18 Bis. 2. d.

Es definirà el nombre màxim d’animals per colònia, que per regla general no podrà ser superior a 10 animals.

- 18 ter. 12.

Les colònies són inadmissibles als espais forestals, espais naturals protegits, o amb espècies protegides potencialment depredables. Estaran situades com a mínim a 200 m d'espais forestals, o amb espècies protegides potencialment depredables del medi rural i a més de 500 m d’un espai natural protegit (Parc naturals, Reserva natural o Paratge natural) o de ZEPA (Zona d’Especial Protecció per a les Aus).

- 18 ter. 14.

Per a l'autorització de les colònies felines seran prioritàries les localitzacions actuals que compleixin els requisits de l'actual ordenança, i per a noves colònies es prioritzarà les localitzacions a solars i en tot cas a zones verdes "dures" (és a dir parcs amb reduïdes extensions de zones vegetades.)


[10/03] «Le Bulletin de "La Ruche"» - IV Congrés de l'USI - Atemptat contra Seguí i Comas - Conferència de Goldman - Repressió Bulgària - «Dag van de Anarchie» - Bahonneau - Soufflet - Torner - Bernal - Cunard - Moscatelli - Gilabert - Francisco Cáceres - Bouchet - Seguí - Salamero - Zubiarraín - Guerra - Checa - Montoya - Fedeli - Ascaso - Pujalte - Capdevila - Vierge - Wafner - Viñas - Arroyo

0
0
[10/03] «Le Bulletin de "La Ruche"» - IV Congrés de l'USI - Atemptat contra Seguí i Comas - Conferència de Goldman - Repressió Bulgària - «Dag van de Anarchie» - Bahonneau - Soufflet - Torner - Bernal - Cunard - Moscatelli - Gilabert - Francisco Cáceres - Bouchet - Seguí - Salamero - Zubiarraín - Guerra - Checa - Montoya - Fedeli - Ascaso - Pujalte - Capdevila - Vierge - Wafner - Viñas - Arroyo

Anarcoefemèrides del 10 de març

Esdeveniments

Capçalera de "Le Bulletin de 'La Ruche'"

Capçalera de Le Bulletin de 'La Ruche'

- Surt Le Bulletin de «La Ruche»: El 10 de març de 1914 la impremta de la colònia llibertària «La Ruche» (Rambouillet, Illa de França, França) edita el primer número deLeBulletin de «La Ruche». Abans, entre 1906 i 1908, s'havia editat un butlletí anual semblant a aquest sobre l'obra solidària i d'educació llibertària que feia «La Ruche» i del qual en van sortir tres números. El butlletí que Sébastien Faure publicarà en 1914 serà bimensual i durarà fins al 25 de juliol de 1914, data de la declaració de guerra, editant-ne 10 números. Hi col·laboraran intel·lectuals llibertaris interessats en l'acció educativa com Casimir Albenque, Charles Brandt, Eugénie Trébuquet (Eugénie Casteu), Léon Clément, Henri Einfalt, Dr. Fernand Élosu, Marcello Fabri, Sébastien Faure, André Girard, Urbain Gohier, Georges Houlle, C. A. Laisant, Maurice Lecoq, Jean Marestan, Dr. Alfred Mignon, Dr. Georges Petit, Léon Rouget, Eugénie Trebuquet, Madeleine Vernet, Marcel Voisin, Georges Yvetot, entre d'altres. El butlletí consistia en la crònica pedagògica de la colònia escrita pels mestres i notes sobre higiene escolar, medicina i neomaltusianisme redactades pels doctors Mignon i Élosu. També va publicar en cada número la lletra i la música d'una cançó de diversos autors (Sébastien Faure, M. Vernet, Louis Demeure, L. V. Dupre, Maurice Bouchor, S. C. Altroff, etc.). L'epígraf de la capçalera era molt expressiu: «Pensar, voler, actuar.». Va tenir un milenar de subscriptors.

***

Delegats del IV Congrés Nacional de l'USI (1922)

Delegats del IV Congrés Nacional de l'USI (1922)

- IV Congrés de l'USI: Entre el 10 i el 14 de març de 1922 té lloc a Roma (Itàlia) el IV Congrés Nacional de la Unió Sindical Italiana (USI). Hi van ser presents Cambres del Treball i Unió Sindicals d'Andria, Arezzo, Bolonya, Bari, Brescia, Carrara, Casteggio, Cerignola, Cesena, Fano, Ferrara, Gazzada, Gènova, Imola, Liorna, Lucca, Luzzara, Milà, Minervino Murge, Mòdena, Nàpols, Parma, Piacenza, Piombino, Elba, Maremma, Pisa, Pistoia, Riomaggiore-Gènova, Roma (Fascio Sindacale d'Azione Diretta), Sampierdarena, San Giovanni Valdarno, Savona, Santa Sofia, Serravezza, Sestri Ponente, La Spezia, Suzzara, Taranto, Terni, Torí, Vada Ligure, Venècia, Verona, Vicenza, Viareggio. En el congrés es tractaren diversos temes, com ara la repressió que patia el moviment anarquista a Itàlia, les relacions internacionals, l'adhesió o no a la Internacional Sindical Roja (ISR), la Unitat Proletària, el Sindicat de Fàbrica, etc. N'hi havia dues tendències, la representada per Nicola Vecchi i Giuseppe Di Vittorio, partidària de l'adhesió a la Internacional de Moscou, i l'altra defensada per Armando Borghi i Nencini, que reivindicava la unió amb la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària que s'havia acabat de crear a Berlín (Alemanya); la positura antiautoritària va ser la triomfadora. Pel que feia al tema de la Unitat Proletària, és a dir, a l'adhesió de l'USI a la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball), defensada per Angelo Faggi i Giuseppe Di Vittorio, es va resoldre que cada Cambra de Treball o sindicat tenia autonomia per fer-ho. Altra tema molt discutit va ser l'adopció d'una nova estructura organitzativa basada en el Sindicat de Fàbrica, postura defensada per Alibrando Giovannetti i que tingué com a resultat que les organitzacions locals tenien autonomia per aprovar el nou esquema. Aquest va ser l'últim congrés d'aquesta central anarcosindicalista abans de la pressa del poder pel feixisme l'octubre d'aquell any, data a partir de la qual l'USI que va ser durament perseguida i reprimida.

***

Apunts de Ricard Opisso sobre la mort de Salvador Seguí publicats a "La Campana de Gràcia"

Apunts de Ricard Opisso sobre la mort de Salvador Seguí publicats a La Campana de Gràcia

- Atemptat a Salvador Seguí i Francesc Comas: El 10 de març de 1923, al carrer Cadena, cantonada amb Sant Rafael, del barri del Raval de Barcelona (Catalunya), uns pistolers pagats per la patronal i pel governador civil assassina d'un tret el cap l'anarcosindicalista Salvador Seguí i Rubinat, El Noi del Sucre, i deixa malferit el també anarquista Francesc Comas i Pagès, Perones, que morirà tres dies després. Les autoritats per evitar la gran manifestació que es preparava, van treure el cadàver de Seguí de l'Hospital Clínic de matinada i es va enterrar d'amagat a Montjuïc. Quan va morir Perones, es va exigir un enterrament públic, que va tenir lloc amb l'assistència de més de 200.000 persones. Amb la mort de Seguí, que tota sa vida va compartir la seva feina de pintor i la  tasca anarcosindicalista, es dóna per acabada una determinada línia sindical en l'anarcosindicalisme, que alguns criticaven aleshores per reformista. La creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en 1927 i el seu posterior domini en la Confederació Nacional del Treball (CNT) va donar pas a altra línia sindical més radicalitzada en les formes. Sis mesos després de l'assassinat de Segui es va produir l'autocop monàrquic d'Estat que va donar el poder al general Primo de Rivera, qui va clausurar i perseguir la CNT.

Rafael Campalans: «Pobre Salvador Seguí», en Justicia Social (08-03-1921)

Josep M. Huertas Claveria: «Aroma i espines de la Rosa de Foc. 80 anys de l'assassinat de Salvador Seguí», en Butlletí Estel Negre, 126 (març 2003)

Lluís Alegret: «La caiguda de Salvador Seguí, el Noi del Sucre», en Joan Garcia Oliver. Retrat d'un revolucionari anarcosindicalista. Pòrtic. Barcelona, 2008. pp. 71-72

***

Cartel de la conferència d'Emma Goldman de New Haven [IISH]

Cartel de la conferència d'Emma Goldman de New Haven [IISH]

- Conferència d'Emma Goldman: El 10 de març de 1934 se celebra a l'estadi Arena de New Haven (Connecticut, EUA) una conferència de la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman. L'acte consistí en una lectura comentada de la seva autobiografia Living my life (Vivint ma vida) i en una dissertació de temes de l'actualitat d'aleshores sota el títol Today's international probles (Problemes internacionals d'avui). Aquest acte multitudinari formà part d'una gira de tres mesos que realitzà arreu dels Estats Units amb el permís del govern nord-americà.

***

Georgy Dimitrov, dictador comunista búlgar, amb Stalin, dictador comunista soviètic, planejant la repressió

Georgy Dimitrov, dictador comunista búlgar, amb Stalin, dictador comunista soviètic, planejant la repressió

- Desmantellament de la FACB: El 10 de març de 1945, en un apartament de Knjaschevo, a prop de Sofia (Bulgària), els 120 delegats de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) reunits clandestinament en sessió extraordinària, amb la finalitat d'estudiar la manera de resistir-se al nou poder comunista, que imposa el tancament de tots els locals de reunió i prohibeix la premsa llibertària, són detinguts per la milícia comunista. La repetida utilització dels banys de l'apartament pels delegats, que havien prèviament acordat no utilitzar-los durant la reunió, alarmà un veí que pensant que es tractava d'una fuita cridà un lampista i, després, la policia. Els més de 90 delegats detinguts, entre ells Jordan Sotirov (Manol Vassev) i Stefan Tonev, van ser enviats als camps de concentració, on seran torturats i després sotmesos a treballs forçats.

***

Cartell del «Dag van de Anarchie», dissenyat per Willem, i una instantània de l'esdeveniment

Cartell del «Dag van de Anarchie», dissenyat per Willem, i una instantània de l'esdeveniment

- «Dag van de Anarchie»: El 10 de març de 1966, a Amsterdam (Països Baixos), amb ocasió de les controvertides noces de la princesa Beatriu, futura reina d'Holanda, amb Claus von Amsberg, un antic diplomàtic alemany que va ser membre de les Joventuts Hitlerianes i de l'Exèrcit nazi d'ocupació, el moviment Provo, nascut un any abans, fa una crida per fer d'aquella jornada el«Dia de l'Anarquia» (Dag van de Anarchie). Es van llançar bombes de fum durant el trajecte nupcial i la policia va intervenir brutalment, provocant un aixecament. Dies després un grup d'estudiants i d'artistes no vinculats al moviment provo va realitzar una exposició fotogràfica de la repressió desencadenada durant aquest dia que havia estat silenciada pels mitjans de comunicació.

Anarcoefemèrides

Naixements

Necrològica d'André Bahonneau apareguda en el periòdic parisenc "L'Humanité" del 21 d'abril de 1918

Necrològica d'André Bahonneau apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 21 d'abril de 1918

- André Bahonneau: El 10 de març de 1848 neix a Trélazé (País del Loira, França) el sindicalista revolucionari i anarquista André Bahonneau. Treballà esberlant pissarra a la pedrera dels Petits-Carreaux a Trélazé i entre 1870 i 1871, quan la guerra francoprussiana, fou sergent de la Guàrdia Nacional Mòbil destinat al pantà de la Grand'Maison (Roine-Alps, Arpitània). El febrer de 1880 creà la Cambra Sindical dels Obrers Pissarrers d'Angers; aquesta organització sindical, de la qual esdevingué president, encara que tolerada, no va ser legalitzada per les autoritats i tingué escàs ressò. En 1884, amb son amic Ludovic Ménard, pissarrer com ell, fundà la Secció d'Angers de la Federació dels Treballadors Socialistes de França (FTSF) i l'octubre d'aquell any representà aquesta secció en el Congrés Nacional de l'FTSF que se celebrà a Rennes (Bretanya). En 1884 el cantautor anarquista Jean-Baptiste Clément li dedicà la cançó Aux loups. En 1889, gràcies a l'acció de Joseph Tortelier que havia vingut a Trélazé, entrà a formar part, amb Ludovic Ménard, en el moviment anarquista. A partir de 1890 es consagrà enterament a l'acció sindical i entre 1892 i 1895 va ser constantment vigilat per la policia. El desembre de 1890 participà en la reorganització, gràcies a l'entrada en vigor de la Llei de 1884, del Sindicat de Pissarrers de Trélazé i a partir de 1902, data de la inscripció d'aquest sindicat en la Borsa del Treball d'Angers, el representà en les reunions d'aquesta. El setembre de 1904, en el VIII Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) que se celebrà a Bourges (Centre, França), assistí com a delegat de la Federació Nacional de Pissarrers, que s'acabava de crear i que s'havia adherit a la CGT el mes anterior. També fou membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) i de diversos grups llibertaris, sempre fent costat els partidaris de l'acció directa i del sindicalisme. El març de 1906 va ser nomenat secretari general de la Borsa del Treball d'Angers; aquest càrrec el mantingué fins el 1908 i durant aquest període aquesta organització sindical tingué una gran difusió i una forta combativitat. Assistí als congressos nacionals de la CGT d'Amiens (1906), Marsella (1908), Tolosa de Llenguadoc (1910) i La Havre (1912), així com a les conferències nacionals de la CGT de 1909 i 1911. Es preocupà força pels problemes sindicals dels obrers rurals i l'octubre de 1910 representà el  Sindicat dels Obrers Jardiners d'Angers al XI Congrés Nacional de la CGT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El juliol de 1913, en conformitat amb les decisions del Congrés de la CGT d'octubre de 1912 celebrat a La Havre, preparà la constitució de la Unió Departamental dels Sindicats de Maine i Loira (País del Loira, França) i el 5 de març de 1914 va ser nomenat a Cholet (País del Loira, França) secretari general d'aquesta Unió Departamental, càrrec en el qual es mantingué fins a la seva mort. També fou secretari de la Secció d'Angers del Comitè de Defensa Social (CDS). Durant la Gran Guerra es mantingué proper a la majoria confederal partidària de la «Unió Sagrada» contra les Potències Centrals. André Bahonneau va morir sobtadament el 19 d'abril de 1918 a Angers (País del Loira, França) i fou enterrat dos dies després en aquesta localitat. Actualment un carrer de Trélazé porta el seu nom.

***

Fitxa policíaca d'Alphonse Soufflet

Fitxa policíaca d'Alphonse Soufflet

- Alphonse Soufflet: El 10 de març de 1858 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Alphonse Aimé Soufflet. Era fill natural d'Ismérie Soufflet. Es guanyà la vida fent de pintor ornamentista i de cellerer. Durant els anys 1880 formà part del grup anarquista que operava a Reims. El 14 d'abril de 1884 es casà a Reims. Segons la policia, va ser ell qui en 1885 s'encarregà d'acompanyar Joseph Tortelier durant la seva visita a Reims quan va anar a fer una conferència. En una llista establerta per la Prefectura de Reims el 29 de març de 1892 figurava com a «militant». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Samuel Torner Viñallonga

Samuel Torner Viñallonga

- Samuel Torner Viñallonga: El 10 d'abril de 1881 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Mallorca (Illes Balears)– el mestre racionalista i propagandista anarquista Samuel Daniel Ezequiel Torner i Viñalllonga, el seu primer llinatge a vegades citat Torné. Era fill de Josep Torner Capdevila, argenter, i de Dolors Viñallonga Mauri, i sa família vivia al tercer pis del número 1 del carrer de Manresa de Barcelona. Posteriorment sa família es traslladà al tercer pis del número 35 del carrer Major del Clot de Sant Martí de Provençals de Barcelona. El 22 de setembre de 1894, amb només 13 anys, va sol·licitar l'admissió a l'examen d'ingrés per als estudis de magisteri a l'Escola Normal Superior de Mestres. En 1896 vivia al tercer pis del número 99 del carrer del Carme de Barcelona i el 20 de desembre de 1897 se li va expedir el títol de mestre de primera ensenyança elemental de l'Escola Norma Superior de Mestres de Barcelona. En aquesta època militava en el republicanisme i en 1898, quan va començar a fer de mestre, vivia a Sant Andreu de Palomar de Barcelona. Ja militant anarquista, entre 1899 i 1901 fou orador en diversos mítings, com ara a favor de les víctimes del procés de Montjuïc, sobre els «Fets de Chicago», el Primer de Maig. El febrer de 1900, fou un dels signants, amb altres republicans i anarquistes, d'una protesta de la Comissió de Revisió del Procés de Montjuïc dirigida al govern. Arran de la vaga de tramviaires de maig de 1901 va ser empresonat al vaixell-presó Pelayo, juntament amb altres destacats anarquistes (Leopold Bonafulla, Francesc Callís Clavería, Mariano Castellote Targa, Teresa Claramunt Creus, Ramon Sempau Barril, etc.). En aquestaèpoca patí tres mesos de presó per dos delictes de sedició fins que finalment va ser indultat. En aquesta època col·laborà en el periòdic lerrouxista madrileny Progreso i la publicació anarquista barcelonina El Productor, dirigida per Teresa Claramunt Creus i Joan Baptista Esteve Martorell (Leopoldo Bonafulla). El juliol de 1901 formà part d'un grup de propaganda anarquista (Leopoldo Bonafulla, Teresa Claramunt Creus, Joaquina Cornet, Antonio Cruz Sallés, José López Montenegro, Eduardo Valor, etc.). El 4 d'agost de 1901 va ser detingut juntament amb Sebastià Sunyer Gavaldà a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya), després de participar en un míting de protesta per la repressió desencadenada el maig d'aquell any a la Corunya (Galícia). L'octubre de 1901 fundà i dirigí l'Acadèmia Lliure «La Nueva Humanidad» al carrer del Carme de Sants, que va ser inaugurada el 12 d'octubre d'aquell any amb un míting amb Teresa Claramunt Creus i José López Montenegro. El 12 de maig de 1902 va ser jutjat amb José Jacas en consell de guerra per haver qualificat d'«esbirro» un guàrdia civil durant un míting i ambdós condemnats a dos anys, quatre mesos i un dia de presó correccional, però van ser indultats arran de la coronació d'Alfons XIII i van ser alliberats el juliol de 1902. En aquesta època col·laborà en el periòdic maonès El Porvenir del Obrero. A finals d'aquell any va ser novament detingut per participar en un intent de vaga i per repartir un fulls; el 5 de gener de 1903 es va decretar la seva llibertat, però va continuar a la presó. En sortir de la garjola participà en diversos mítings i el maig de 1903 va ser detingut per participar en una vaga. En aquesta època col·laborà en el periòdic madrileny Tierra y Libertad i a finals de 1903 va col·laborar en la fugaç reedició del periòdic La Tramontana. Durant la primavera de 1904 patí dos processos judicials per delictes d'impremta i participà en la campanya del moviment d'inquilins. Després de fer feina en una escola protestant barcelonina, dirigí l'Escola Moderna de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya), al primer pis del número 36 del carrer del Col·legi, que va ser inaugurada el 27 de novembre de 1904. Amb l'oposició frontal dels sectors catòlics, el març de 1905 l'escola va ser assaltada i se'n va destruir el material i la biblioteca, i finalment l'escola va ser clausurada amb pretextos legals per la Inspecció de Primera Ensenyança. L'escola, però, continuà funcionant en altre local i a primers de maig de 1905 va reobrir gràcies a les gestions d'Alejandro Lerroux García. Arran de la bomba que esclatà a la rambla de les Flores de Barcelona el 3 de setembre de 1905, fou un dels 25 signants d'un manifest de rebuig i protesta contra la violència publicat pels anarquistes de Vilanova i la Geltrú. Quan la detenció de Francesc Ferrer Guàrdia entre el 31 de maig de 1906 i el 13 de juny de 1907 arran de l'atemptat contra Alfons XIII al carrer Mayor de Madrid (Espanya), coordinà les escoles i els mestres de l'Escola Moderna, que va ser clausurada, al voltant de l'anomenada Federació Racionalista. L'estiu de 1906 amb la seva companya, Serafina Groba, passà a dirigir la nova Escola Moderna de València (València, País Valencià), creada per la Primitiva Societat d'Instrucció Laica, continuadora d'una associació de lliurepensadors valencians; ell, a més, s'encarregà de la classe elemental i ella de la classe de pàrvuls. A part d'això va fer nombroses conferències sobre l'Escola Moderna, per demanar la llibertat de Francesc Ferrer i Guàrdia i José Nakens Pérez, i sobre l'ensenyament racionalista a diversos indrets. El gener de 1907 son germà David Torner, encara adolescent, que treballava d'auxiliar a l'escola, va morir després d'una llarga malaltia. Poc després fundà i dirigí Humanidad Nueva. Revista pedagógica ilustrada y órgano de la Escuela Moderna de València (7 de febrer de 1907 - abril de 1909), que seguia les passes del Boletín de la Escuela Moderna de Barcelona. En el curs 1907-1908 promogué la creació de l'Agrupació de Professor Racionalistes i en 1908 va il·lustrar el llibre d'Anselmo Lorenzo Asperilla Igualdad, libertad y fraternidad. Poc després va declarar a Barcelona en el procés contra el terrorista anarquista i confident de la policia Joan Rull Queraltó, on digué que l'estiu de 1906 aquest l'havia visitat a Vilanova i la Geltrú i que s'havia allotjat a casa seva. Entre els anys 1908 i 1909 fou secretari del Comitè del Centre de la Casa del Poble de València i participà activament en la campanya en suport dels presos de l'enfrontament revolucionari d'Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya) de l'1 d'agost de 1903. En 1908, amb l'Agrupació de Professors Racionalistes, participà en la campanya contra l'intent del govern d'Antoni Maura i Montaner d'aprovar una llei antiterrorista. Entre el 21 i el 23 de juny de 1909 representà, amb Benigne Ferrer, els mestres racionalistes en la II Assemblea Reformista d'Instrucció Nacional que se celebrà a València i entre el 12 i el 16 de juliol d'aquell any participà en el Congrés Nacional Pedagògic de València. Arran dels fets de la«Setmana Tràgica», el 29 d'agost de 1909 l'escola va ser clausurada i ell tancat a la Presó Model de València. Es decretà el seu desterrament i, d'antuvi, va ser enviat amb la seva companya a Cañete (Conca, Castella, Espanya) i poc després, l'11 de setembre de 1909, embarcats a bord del vapor Valbanera cap a l'Argentina. Entre setembre de 1909 i 1914 la parella residí a Buenos Aires (Argentina). Sembla que en 1910 fundà una Escola Moderna i poc després va crear un petit negoci, l'editorial Sarmiento, on va poder publicar i dirigir la revista quinzenal Francisco Ferrer. Revista de educación racional. Continuadora de la obra de la Escuela Moderna (11 de maig de 1911 - 1 de febrer de 1912). En aquesta època col·laborà en la publicació madrilenyaLa Palabra Libre. Periódico republicano de cultura popular. En 1912 creà la Liga de Educación Racionalista, que edità la revista La Escuela Popular. A l'Argentina conegué el pedagog anarquista Albà Rossell Llongueras, amb qui no s'avingué gaire. Cap el març de 1914 retornà a Catalunya i, després d'una amnistia, pogué fer-se càrrec novament de l'escola. El juliol de 1917 va ser detingut amb altres companys i poc després alliberat. L'abril de 1918 fou un dels fundadors del Centre Català de València, del qual va ser bibliotecari. En aquesta època dirigí la revista quinzenal El Constructor, dedicada a les arts constructives. El 28 de març de 1920 el diari republicà valencià El Pueblo publicà la notícia sobre la greu malaltia que patia des de feia dos mesos, però es va recuperar, ja que el 26 de juny de 1920 participà en una vetllada d'homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia celebrada al Casino Republicà del Museu de València. L'última notícia que en tenim és de febrer de 1922, després es va perdre el seu rastre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Dalmau i Ribalta, Antoni: «Samuel Torner, mestre racionalista i activista llibertari (1881-?)», en Educació i Història, 18 (juliol-desembre de 2011), pp. 205-226

***

Juan Antonio Bernal Ramírez

Juan Antonio Bernal Ramírez

- Juan Antonio Bernal Ramírez: El 10 de març de 1895 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Antonio Bernal Ramírez, conegut com El Andalúz. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i visqué al barri obrer de les Cases Barates, on regentà el Bar Andalucía i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, entrà a formar part de les Patrulles de Control. El maig de 1937, durant els enfrontaments contra la reacció estalinista, va ser detingut per «tinença d'armes». Després de la guerra civil, el 13 de juliol de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes; jutjat el 17 de maig de 1940 en consell de guerra a Barcelona, va ser condemnat a mort. El 29 d'agost de 1940 la pena li fou commutada per la de 30 anys de presó. Juan Antonio Bernal Ramírez va morir el 10 de desembre de 1945 de tuberculosi a la presó Model de Barcelona (Catalunya).

Juan Antonio Bernal Ramírez (1895-1945)

***

Nancy Cunard, fotografiada per Man Ray (1926)

Nancy Cunard, fotografiada per Man Ray (1926)

- Nancy Cunard: El 10 de març de 1896 neix al castell medieval de Nevill Holt (Leicestershire, Anglaterra) l'escriptora, poeta, periodista, editora i militant anarquista Nancy Clare Cunard. Filla única d'un família acomodada, capitalista i burgesa. Son pare, Sir Bache Cunard (1851-1925), tercer baronet de Cunard, havia heretat la companyia naviliera «Cunard Line» --propietària, entre altres, del transatlàntic «Queen Mary»-- i tot just s'interessava pel polo, per la pesca esportiva i per la caça del guineu; sa mare, Maud Alice Burke (1872-1948), fou una acabalada hereva nord-americana que, quan esdevingué Lady Emerald Cunard, es dedicà a rebre del «millor» de la societat londinenca i fouíntima de la duquessa de Windsor. D'antuvi Nancy es crià a la propietat familiar a Nevill Holt, però quan sos pares se separaren en 1910 s'instal·là a Londres amb sa mare. S'educà en nombrosos pensionats del Regne Unit, França i Alemanya. Durant la Gran Guerra, es casà amb Sydney Fairbairn, jugador de criquet, oficial de l'Exèrcit i veterà ferit de guerra; però el matrimoni només durà dos anys. En aquestaèpoca es relaciona amb «La Coterie» --selecte grup d'aristòcrates i intel·lectuals britànics caracteritzats per sortir a les revistes de moda de l'època-- i freqüentà especialment la poetessa i actriu bohèmia Iris Tree. Promogué l'antologia poètica Wheels, de la família dels Sitwell, i hi participà amb un poema. Son amant, Peter Broughton-Adderley, trobà la mort en combat a França un mes abans de l'armistici. En 1920 s'intal·là a França, on participà activament dels corrents avantguardistes literàries i artístiques, especialment el dadaisme i el surrealisme, i publicà nombrosos poemaris en aquesta línia, especialment Outlaws(1921), Sublunary (1923) i Parallax (1925). Durant aquests primers anys francesos, va estar molt lligada a l'escriptor Michael Arlen. Una breu relació amb Aldous Huxley influenciarà nombroses novel·les d'aquest escriptor: fou la inspiració del personatge de Myra Viveash en Antic hay (1923) i de Lucy Tantamount en Point counter point (1928). En aquests anys esdevindrà addicta a l'alcohol i a altres drogues. En 1927 s'instal·là en una granja a La Chapelle-Réanville, a Normandia. L'any següent, per fer costat els joves autors que assajàvem amb poesia experimental, creà «The Hours Press», una petita impremta i editorial que també rebé el nom de «Three Mountains Press» i amb la qual es podia prendre córrer més riscos empresarials que altres editors a causa de la fortuna heretada. Aquesta editorial col·laborà amb William Birod, periodista nord-americà que vivia a París i que havia editat les obres d'Ezra Pound. «The Hours Press» es caracteritzà per l'alta qualitat de les obres publicades i per les seves edicions exquisides. Aquesta editorial tragué la primera obra que Samuel Becket publicà per separat, el poema Whoroscope (1930) i també edità els XXX Cantos de Pound. En 1931 Wyn Henderson prengué la direcció de l'editorial i aquell mateix any publicà The revaluation of obscenity, del sexòleg Havelock Ellis. En 1928, després d'una relació de dos anys amb el poeta Louis Aragon --que l'afiliarà al Partit Comunista Francès (PCF) el gener de 1927--, comença una altra amb Henry Crowder, un músic de jazz afroamericà que treballa a París. Aleshores esdevingué una intensa activista antiracista i defensora dels drets civils als Estats Units, realitzant viatges a aquest país i vivint al Harlem. En 1931 publicà una obra polèmica, Black man and white ladyship, atac contra les actituds racistes; també publicà Negro: An anthology, conjunt de poesies i de relats realitzats per escriptors afroamericans i altres autors en suport de la seva causa (Langston Hughes, Zora Nealie Hurston, George Padmore, etc.). Com que la premsa parlà d'aquest projecte a partir de maig de 1932, dos anys abans de ser publicat el llibre, Nancy Cunard rebé amenaces anònimes i cartes farcides d'odi racista, algunes de les quals publicà en el llibre. A mitjans de la dècada dels trenta, participa en la lluita contra el feixisme, escrivint sobre l'annexió d'Etiòpia per Mussolini i sobre la guerra civil espanyola, deixant ben clar que els fets esdevinguts a la Península eren el preludi d'una nova guerra mundial. Els seus relats sobre els patiments dels refugiats espanyols donaren lloc a una subscripció de suport en The Manchester Guardian. Ella mateixa contribuí amb diners i materials de socors i en diverses organitzacions llibertàries d'ajuda (Solidaritat Internacional Antifeixista, etc.), però la seva deteriorada salut --en part a causa de les males condicions que trobà als camps de concentració del sud de França-- la forçaren a tornar a París, on organitzà col·lectes pels carrers parisencs per recaptar fons per als refugiats. En 1937 publicà una col·lecció de fullets amb poemes sobre la guerra i obres de W. H. Auden, Tristan Tzara i Pablo Neruda. Aquest mateix any, distribuirà per Europa un qüestionari als escriptors sobre la guerra, les respostes del qual foren publicades en The Left Review sota el títol «Autors take sides on the spanish war»; dels 200 escriptors enquestats, 147 contestaren i 126 van fer costat la II República espanyola. Durant la II Guerra Mundial treballà, fins l'esgotament físic, com a traductora a Londres al servei de la Resistència francesa i publicà l'antologia Poems for France (1944). Després de la guerra s'adonà que els alemanys havien destruït la major part de les seves possessions i deixà de viure a Réanville, realitzant nombrosos viatges. Amb la salut mental i física força deteriorada, agreujat tot per l'abús de l'alcohol, la ruïna econòmica i els comportaments autodestructius, fou internada en un hospital psiquiàtric arran d'un altercat amb un policia a Londres, però, un cop lliure, la seva salut encara s'agreujà més. Entre les seves últimes publicacions destaquen Grand man: Memories of Norman Douglas (1954), GM: Memories of George Moore (1956) i These were the hours (1965), llibre de memòries publicat pòstumament. Només pesava 35 quilos quan va ser trobada errant pels carrers parisencs, confusa i incapaç de recordar el seu nom; traslladada per la policia a l'hospital de caritat de Cochin de París (França), morí dos dies després, el 17 de març de 1965. El seu cos fou incinerat a Anglaterra i les seves cendres reposen en l'urna 9.016 del cementiri parisenc de Père-Lachaise. Nancy Cunard fou una gran col·leccionista d'art africà i fou musa de nombrosos escriptors i artistes de la dècada dels anys vint i trenta, com ara Wyndham Lewis, Aldous Huxley, Tristan Tzara, Ezra Pound, Louis Aragon, etc., i entre els seus amants podem citar Ernest Hemingway, James Joyce, Constantin Brancusi, Langston Hughes, Man Ray i William Carlos Williams.

***

Secondo Moscatelli, a l'esquerra marcat amb el número 2, amb altres companys "garibaldins" en una platja de València durant la guerra civil [Istituto Storico Parri]

Secondo Moscatelli, a l'esquerra marcat amb el número 2, amb altres companys "garibaldins" en una platja de València durant la guerra civil[Istituto Storico Parri]

- Secondo Moscatelli: El 10 de març de 1899 neix a Chiusdino (Toscana, Itàlia) el paleta anarquista, encara que algunes fonts l'adscriuen filiació comunista,  i lluitador antifeixista Secondo Moscatelli. Son pare es deia Virgilio Moscatelli. Quan encara era jove, abans de 1911, sa família es traslladà a Montieri (Toscana, Itàlia). El 20 de setembre de 1923 s'expatrià legalment a Bèlgica i a Châtelet (Hainaut, Valònia) treballà com a obrer en una fàbrica de ciment i formigó. A l'estranger continuà amb les seves activitats antifeixistes. En 1925 va ser condemnat pel Tribunal de Charleroi (Hainaut, Valònia) per portar il·legalment un arma i per amenaces. El 6 d'abril de 1930 va ser novament detingut a Charleroi perquè havia intentant entrar als locals de la Borsa on se celebrava la cerimònia de lliurament de la nova bandera dels excombatents italians. Durant aquesta època patí nombroses denúncies i detencions per part de la policia i, fugint d'aquesta pressió, el gener de 1933 es traslladà a Jemeppe-sur-Sambre (Namur, Valònia), però l'abril d'aquell any retornà a Châtelet. L'octubre de 1933 es trobava a Herstal (Lieja, Valònia), treballant al canal Liegi-Maestricht, i després va fer feina de peó en la construcció de la resclosa de l'Ile Monsin (Lieja, Valònia). Fins al 1935 visqué a Herstal, però el desembre abandonà la ciutat i no retornà. El novembre de 1936 partí com a voluntari cap a la guerra d'Espanya i l'any següent pertanyia a la XII Brigada Internacional, amb el Batalló Garibaldi, i posteriorment formà part de la XII Brigada Garibaldi. Les autoritats policials italianes el fitxaren com a «subversiu perillós» i l'inscrigueren, com a combatents antifranquista, amb l'anotació que fos detingut en els butlletins de busca i cerca. El setembre de 1937 va ser ferit en la batalla d'Osca (Aragó, Espanya) i el mes següent creuà els Pirineus, establint-se a Montalban (Guiena, Occitània). En plena II Guerra Mundial, el setembre de 1942, va ser detingut a Montalban i internat en un camp de concentració francès del qual pogué fugí en 1943. Fugí de França sense documentació i es traslladà a Linz (AltaÀustria,Àustria), on treballà d'obrer. De bell nou a Itàlia en data imprecisa, retornà a Toscana i participà en la Resistència enquadrat en la Brigada «Spartaco Lavagnini» que operava a la zona de Siena (Toscana, Itàlia). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alexandre Gilabert Gilabert

Alexandre Gilabert Gilabert

- Alexandre Gilabert Gilabert: El 10 de març de 1908 neix a Barcelona (Catalunya) el periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista Alexandre Gilabert Gilabert–signà molts d'articles i llibres com Alejandro G. Gilabert. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es guanyava la vida fent de blanquer. En els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera participà en reunions de l'Ateneu Enciclopèdic Naturista de Barcelona i en 1929 va estar empresonat per haver participat en un complot el setembre de l'any anterior. En el Ple Regional de Sindicats Únics del 24 d'abril de 1932 celebrat a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), va ser nomenat, en substitució d'Emili Mira Aparici, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i com a tal organitzà la campanya en defensa dels deportats a l'Àfrica. També tractà de suavitzar les relacions amb el sector trentista en vistes a la reunificació confederal, oposant-se que Felipe Alaiz de Pablo desenvolupés la seva campanya contra els trentistes des de Solidaridad Obrera. No obstant això, el 16 de novembre de 1933 presidí el gran míting de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) que se celebrà al Palau de Belles Arts de Montjuïc de Barcelona, on parlaren Francisco Ascaso, Domingo Miguel González (Domingo Germinal), Dolores Iturbe, Sébastien Faure, Buenaventura Durruti i Vicente Pérez Viche (Combina). En aquest any de 1933 realitzà altres mítings i conferències a Barcelona i Sant Adrià de Besós (Barcelonès, Catalunya) i va ser tancat al vaixell-presó Arnús amb motiu de la vaga del transport. L'octubre de 1934 va ser de bell nou empresonat i aquest any va ser redactor de Solidaridad Obrera. En 1935 fou un dels fundadors del grup anarquista«Liberación» de Barcelona, que edità, amb Tomás Cano Ruiz i altres, la revista Liberación!; aquest grup d'afinitat es manifestà proper als postulats anarcosindicalistes que, des de l'Argentina, defensava Gaston Leval i, de fet, reintroduí el seu pensament en els cercles anarquistes catalans. En aquests anys realitzà mítings en diverses poblacions catalanes (Sitges, Reus, Sant Boi de Llobregat, etc.), alguns amb Antoni Ortiz Ramírez. Quan el cop militar de juliol de 1936, participà en les lluites als carrers de Barcelona contra els aixecats i el 20 de juliol, ell i Jaume Balius Mir, van fer íntegrament, tots dos sols, el número de Solidaridad Obrera. Fou corresponsal de guerra de Solidaridad Obrera en l'expedició de reconquesta de les Illes Balears comandada per Alberto Bayo Giroud i l'agost de 1936 va fer un míting a Eivissa. També l'agost de 1936 fou un dels fundadors del Grup Sindical d'Escriptors Catalans (GSEC), adscrit al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT. Fou membre, en representació de la CNT, del Consell Municipal de Barcelona. En aquest any va fer mítings a poblacions catalanes (Santa Coloma, Vilassar de Dalt, Gràcia-Barcelona, Olot) i en 1937 a Esparraguera. Es va veure implicat en l'anomenat «Plet dels periodistes confederals», que enfrontà, d'una banda Jacinto Toryho, director de Solidaridad Obrera des del novembre de 1936, i els representants dels comitè nacional i regional de la CNT i, d'altra, junt amb el director sortint, tots els periodistes confederals que resultaren desplaçats. També fou secretari general de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Local d'Agrupacions Anarquistes de Barcelona. Defensà l'estructura de la FAI acordada en el Ple de València de 1937 i, com a secretari de la Federació de Barcelona de la FAI, va fer una conferència en pro d'aquesta nova estructura gairebé de partit polític. D'antuvi acostat a «Los Amigos de Durruti», el març de 1937 assistí a la Conferència Nacional de Premsa Confederal en representació de Tiempos Nuevos, on defensà les tesis oficialistes. Representà el grup«Liberación» en el Ple Regional de Catalunya de la FAI i aquest mateix any dirigí el periòdic satíric El Criticón. Al final de la guerra fou redactor de Catalunya i delegat polític del XI Cos de l'Exèrcit de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment emigrà amb sa família –sa companya es deia Vida Urzainqui– a la República Dominicana, on treballà en una colònia agrícola. En 1941 emigrà a l'Equador, on fins el 1942 participà activament en la creació i desenvolupament d'una colònia llibertària (Colonia Española «Simón Bolivar») a la zona del riu Solaya (Pichincha, Ecuador), amb els anarcosindicalistes Antonio Bonilla Albadalejo, Pedro Quílez, Luis Cano Pérez i Josep Peirats Valls. En 1974, durant el govern de la Junta Militar, va ser deportat sota l'acusació d'«haver atacat el govern en diversos articles de premsa», a través de la seva columna «Piedras al viento» del periòdicEl Mercurio i Revista Manabí, on signava amb els pseudònims Perseo i Critilo, respectivament. Retornà l'any següent i s'instal·là de bell nou a Manta. Trobem articles seus en nombroses publicacions, com ara Ilustración Ibérica,L'Indomptable, Liberación!,Le Libertaire,Luz y Fuerza, La Noche, La Protesta, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad,El Vidrio, etc. És autor d'El pecado de Ana María (sd), La CNT, la FAI y la revolución española (1932), ¡Yo no he matado a nadie! (1935), Durruti, un anarquistaíntegro (1937), Escriptors de la revolució (1937, amb altres), Los escritores al servicio de la verdad. Carta abierta a Ramón J. Sender (1938), Un héroe del pueblo. Durruti (1938). Alexandre Gilabert Gilabert va morir d'una crisi cardíaca l'11 de novembre de 1979 a Manta (Manta, Manabí, Equador). En 2011 sa filla, Blanca Gilabert Urzainqui, publicà el llibre biogràfic de sa família Un abrazo al pasado. Revolviendo el baúl de los recuerdos.

Alexandre Gilabert Gilabert (1908-1979)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Campanyes contra els escriptors d´esquerra mallorquins

0
0

Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero, Salvador Bastida i Ignasi Ribas: el dogmatisme i el sectarisme a les Iles


A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. (Miquel López Crespí)


Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.


Disn aquest brutal contetx repressiu d’esdengué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).

A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on suggerien que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", illuminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibillinament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge (Reedició).

0
0

             Martin Heidegger, el corruptos del llenguatge.

(Extracte del meu llibre La filosofia i la religió sense caretes. Si fa el cas, podeu clicar la web  filosofia i la religió sense caretes | Quetgles's Weblog)

https://quetgles.wordpress.com/la-filosofia-i-la-religio-sense-caretes/

   Podríem imaginar un procés contra aquests filòsofs acusant-los d'engany, d'estafa, de manca de garanties, d'incompliment de promeses, de falsedat. Quasi tots ells cauen en una mena d'autoexaltació com si la seva ment estigués per sobre les de tots els homes. No expliquen el perquè de la seva situació tan privilegiada; els profetes bé que fan grans clams tot dient que són inspirats per Déu i enviats de Déu. En Nietzsche es presentava com l'únic pensador que havia aconseguit alliberar-se de l'engany i de la corrupció  que s'estenia per tots els pobles d'Europa des de que fou contaminada pel platonisme i pel cristianisme. En Hegel es presenta a si mateix no solament com el pensador més gran de la història sinó com l'intèrpret dels designis de Déu. No només descriu el desplegament de l'Idea de Déu, també anuncia que la bona nova és el cristianisme germànic, i que el regne de llibertat és el resultat de l'establiment de l'Estat prussià. En Heidegger a Ésser i Temps es presenta també com a la ment més lúcida d'Europa, però, a més a més dins un país de cecs que han perdut totalment la visió de l'ésser. Al llarg de tota la seva obra declara que la filosofia moderna ha perdut l'orientació, i sense la guia filosòfica la ciència moderna no té sentit. Als seus escrits diu que cal tornar al lloc originari del naixement de l'autèntica filosofia, la d'En Sòcrates i En Plató. Sòcrates, Plató, Aristòtil, Agustí són un constant referència en el plantejament de la recerca heideggeriana de l'ésser.  No deixen de sorprendre els cops d'audàcia del filòsof, com per exemple l'enaltiment que fa del pensament d'En Nietzsche, de manera que el presenta com a l'únic filòsof modern que denúncia la decadència de la filosofia europea. Des del 1933 fins al 1945, es dóna el període de màxima exaltació de la filosofia nietzschiana per part d'En Heidegger, exaltació que coincideix plenament amb la que duia a terme la maquinària propagandística nazi.   Aparentment, semblava que els discursos d'un i altre pensadors eren incompatibles; en efecte, la filosofia d'En Plató,  segons un seria la causa de la corrupció del món europeu, mentre que segons l'altre seria l'arca on es guarda la veritat de l'ésser.    S'ha acusat En Heidegger de col·laborador amb el règim nazi. Alguns l'han acusat de feixista. A la web indicada, s'afirma que va ésser un entusiasta d'En Hitler i del règim nacionalsocialista.(Vegeu:http://www.heideggeriana.com.ar/textos/autoafirmacion.htm). Del que no hi ha dubte és de que fou depurat al 1945 i expulsat de la Universitat (fou membre del partit nazi des de 1933, i nomenat rector de la Universitat de Friburg pel govern nazi) , si bé recuperà el càrrec al 1952.  Allò més lleig és, segurament, la imatge d'un Heidegger agraït al seu mestre N'Edmund Husserl (Li dedicà l'Ésser i Temps, 1926, en senyal de veneració i amistat)  al qual li comunica com a nou rector de la Universitat de Friburg, 1933, que ha d'abandonar la càtedra en compliment de les lleis de puresa racial del nou règim(Ell, posteriorment, negà aquest fet, però el que és cert és que retirà la famosa dedicatòria i que no assistí al funeral d'En Husserl, mort al 1938). Deixant de banda el grau d'implicació d'En Heidegger amb el règim nazi,  sembla  que la seva obra filosòfica no conté desplegaments teòrics que puguin ésser qualificats de connivència amb la ideologia nazi. Però això no lleva que pugui ésser acusat – al Tribunal de la històrica – i condemnat pel seu comportament moral, el qual pot ser definit com a canalla. Durant dotze anys En Heidegger visqué al costat  de les bestialitats , les injustícies i els crims dels nazis sense expressar cap protesta o desacord. En tot l'inventari dels seus escrits, no es troba cap condemna del règim i no es troba material que pugui ésser considerat com a contraposat a la ideologia del Mein Kampf .  Els simpatitzants d'En Heidegger tampoc poden aportar accions personals del mestre solidàries amb els perseguits o represaliats.    L'Ésser i Temps explica i argumenta de quina manera ha de construir la moral de la vida autèntica, però no diu res sobre què ha de fer un professor de filosofia casat i catòlic si té un afer amb una alumna; ni tampoc diu què s'ha de fer si l'alumna és jueva. Tampoc diu res si la història es repeteix amb una altra alumna; tampoc diu que s'ha de fer si aquesta segona alumna també és jueva, jueva com jueu era el seu mestre i amic el venerat Edmund Husserl.  El cert és que el professor va mantenir secrets els seus afers amorosos, com a bon catòlic que era.    No és la meva intenció fer la condemna moral d'En Martin Heidegger per causa de les seves relacions amoroses; no, allò que m'interessa destacar és que de l'obra escrita per aquest autor no podem trobar registres de la seva influència dins els processos reals, bé els socials històrics, bé els més personals. Vull dir que el comportament personal del professor amb l'ambient familiar i social no el podem definir en funció de la seva obra filosòfica. Dins el conjunt de vivències biogràfiques de les quals en tenim notícia, En Heidegger actua  - i es manifesta – no com  un heideggerià (si les seves actuacions demostressin novetats distingibles respecte dels tipus de comportament vulgars i coneguts) sinó com a un típic catòlic o un típic burgès de Friburg, o un típic racista alemany, o un típic nacionalista alemany o un típic professor de filosofia alemany. No disposem de mostres d'actuacions alternatives i diferenciades per mitjà de les quals poguéssim especificar el component heideggerià de la seva conducta.     En Heidegger només es comporta com a heideggerià als seus escrits i no a la seva conducta.     Tesi: La filosofia d'En Heidegger és un reducte formal on, en cap moment, es fa referència de manera concreta a un fet personal, social o polític. Extremadament formal fins al punt que no hi ha valoracions sobre el nacional-socialisme, tot i que ell  fou membre del partit. El discurs filosòfic d'En Heidegger és el del no compromís en cap proposta concreta personal o social o política.   En Nietzsche expressa un rebuig radical contra la modernitat i fa una negació expressa del cristianisme i de la filosofia d'En Hegel; és per això que En Heidegger el fa, a En Nietzsche, el seu gran aliat contra el món i a la recerca dels orígens essencials.Considera que el món actual – l'Occident, que diu ell – és la conseqüència d'una pèrdua d'orientació i d'una caiguda. No explica en concret en que consistí aquesta caiguda. Afirma que la bona orientació venia donada pel pensament d'En Plató. La proposta generalista d'En Heidegger consistiria en anar als orígens, en un retorn a la metafísica platònica. Una vegada que ha arribat al final de la seva investigació essencial, l'autor no posa en pràctica la seva proposta, no es posa en moviment. On va de misteri en misteri fins al tipus de proposta que es troba a l'última pàgina  del seu opuscle Què és metafísica?, on diu I la filosofia sols es posa en moviment per una peculiar manera de posar en joc la pròpia existència al mig de les possibilitats radicals de l'existència en total...quedar suspesos per a que ressoni constantment la "qüestió fonamental" de la metafísica, a la qual ens impel·leix  el no-res mateix: "Perquè hi ha ésser i no més aviat  no-res?"    Em sembla que no sabrem mai si dins l'estratègia oculta d'En Heidegger, per ell personalment, d'allò que es tractava era de quedar suspès a l'espera de no se sap ben bé què.    Han sovintejat les crítiques a l'obra d'En Heidegger. Les crítiques dels positivistes lògics han insistit en assenyalar la inconsistència del seu mètode; han assenyalat que fa un ús incorrecte del llenguatge; han repetit que la metafísica no és possible com a ciència. Com a mostra de crítica especialment aclaridora ens podem referir a En Theodor Adorno de l'Escola de Frankfurt (Vegeu:Heidegger en castellano - Adorno - De "Terminología filosófica").  En Georg Lukács al llibre L'assalt a la raó, dedicat a l'estudi de l'irracionalisme, considera En Heidegger com un notable exemplar d'irracionalisme propi del període d'entreguerres, en sentit de la recerca desesperada d'una no se sap ben bé  quina salvació; i fent un resum, En Lukács diu ...Amb En Heidegger ens trobem amb una problemàtica pareguda a la de Kierkegaard, encara que sense Déu, sense Crist i sense ànima. En Heidegger tracta de crear una filosofia teològica de la història apta per a l'"ateisme religiós". D'aquí que desapareguin ...tots els moments intrínsecs de la teologia...quedant només la bastida teològica, ara completament buida (pàg. 420).    El mateix Heidegger ens ofereix una declaració d'intencions sobre els seus objectius intel·lectuals, al llibre  La situació del present i el futur de la filosofia alemanya, on diu (pàg. inicial) que ...les direccions actuals presents són en l'essencial reproduccions i reformulacions del treball ja pensat dels tres pensadors més grans del segle XIX: Hegel, Kierkegaard i Nietzsche. En Hegel és la consumació de la marxa de la filosofia occidental. El seu sistema – que és l'únic sistema de la filosofia (occidental) que hi ha hagut fins ara – recull la veritat del cristianisme amb la veritat de la filosofia en quant que saber absolut...En Kierkegaard és la rebel·lió de l'existència cristiana...contra el saber absolut de la filosofia. En Nietzsche és la negació d'ambdós – de la filosofia pretèrita i del cristianisme – perquè ambdós són els precursors del nihilisme europeu...      Tot i les nombroses crítiques negatives de l'obra i del personatge, el fet és  que, a partir de la postguerra, es va donar una gran difusió del pensament d'En Heidegger, difusió que a anat en augment fins al dia d'avui, sembla. Cap al 1976, segons les declaracions a una entrevista, es deia que hi havia uns sis mil llibres que tractaven d'alguna manera de l'obra d'En Heidegger.      Tesi: A partir de la postguerra i fins avui, s'utilitza la filosofia d'En Heidegger al front de la guerra ideològica mundial. S'ha convertit en polvorí ideològic on es rearmen tot de Poders reaccionaris, com el catòlic.     Entre els Poders reaccionaris, destaca l'Església catòlica a l'hora de fer ús d'En Heidegger. Les grans propostes estratègiques del filòsof van en línia amb els objectius de l'Església. Ambdós, l'Església i el pensador, rebutgen els valors de la modernitat i el pensament il·lustrat en general. Nega la validesa a la ciència i a la tècnica, al entendre que han perdut l'arrel originària. El retorn a "l'origen" és tornar al pensament d'En Plató i de N'Aristòtil, tot dos autors reconeguts com a propis del pensament catòlic (Agustí i Tomàs d'Aquino).      En Heidegger ha esdevingut una icona de les línies de pensament idealista. És utilitzat pels que lluiten contra la filosofia positivista amb l'intent de d'instal·lar el culte a una nova metafísica. Al voltant de la filosofia d'aquest autor, s'han anat situant professionals del pensament de diverses corrents; el vincle que els uneix és el rebuig al progrés i a la modernitat. Tots ells van, plens d'ànim, darrere el comandant Heidegger, el qui proclama que la metafísica és més rigorosa que les matemàtiques i el qui diu que la ciència - un invent d'Occident – ha de tornar al seu lloc originari integrada dins el conjunt de la filosofia i ha de recuperar el sentit humà d'Occident. El filòsof entén que hi ha un sentit humà propi d'Occident, però alhora continua considerant molt negativament la cultura americana i la ciència i la tecnologia americana, és a dir, la tecnologia sensu estricto. En línies generals sembla que va mantenir una visió panoràmica mundial que, a grans trets, coincidia amb la del nacionalsocialisme: considerava que les dues grans amenaces per a Occident eren l'URSS i els Estats Units.   Al terreny del debat ideològic que afecta les amples masses, aquest front promou tot de campanyes reaccionàries i neoconservadores, en contra del nihilisme i l'escepticisme moral.     Tesi: La dita fenomenologia d'En Heidegger  va ser adoptada d'una o altra manera per diverses escoles filosòfiques, i, en especial va contaminar la major part de la producció filosòfica francesa. L'obra d'En Sartre en seria una mostra.     Tesi: La dita fenomenologia heideggeriana és basa en dos recursos que són inadmissibles per a la ciència. Un consisteix en donar validesa científica a la introspecció psicològica i a l'anàlisi dels records de les emocions. El segon es basa en una suposada "investigació" – espúria – de la significació oculta de les paraules i del llenguatge.    Comunament, a l'hora de tractar sobre una veritat filosòfica, En Heidegger convida al lector a situar-se en una suposada situació existenciària, a partir de la qual, s'anirà descabdellant la veritat. El descabdellament de la veritat es manifestarà seguint un particular camí de situacions i de sentiments. Així, a l'opuscle Què és la metafísica diu Quina essencial cosa ens esdevé al fons de l'existència quan la ciència s'ha convertit en la nostra passió? (pàg. 16); i, a la pàgina 29, ...com si estiguéssim perduts en aquest o altre districte de l'ens; i a la 29-30, ...ens agafa aquest "tot", per exemple, en el vertader avorriment. Aquest no és el que sobrevé quan sols ens avorreix aquest llibre o aquell espectacle, aquesta ocupació o aquell oci. Brota quan "s'està avorrit". L'avorriment profund va rodant pels sins de l'existència com una silenciosa boira i anivella totes les coses, els homes i a un mateix en una estranya indiferència. Aquest avorriment ens revela l'ens en total. Vegeu una llista dels sentiments o dels estats d'ànim que, segons En Heidegger, ens serveixen per a la investigació metafísica: avorriment, vertader avorriment, avorriment profund, passió, alegria, tristesa, temperament de l'ànim, l'angoixa, l'angoixa radical, la por, l'afany, l'estranyesa, l'admiració, abissos insondables, i d'altres.    El desvelament del llenguatge és el principal instrument d'En Heidegger. Dels llenguatges en plural, s'ha de dir, posat que les llengües que maneja són, bàsicament, l'alemany, el grec i el llatí. Hem de suposar que realment és un gran cultivador d'aquests idiomes, però l'ús que en fa dels seus coneixements lingüístics no és amb finalitat lexicogràfica, sinó que són l'autèntic camí de la ciència. Així ens fa saber que el llenguatge és la casa de l'ésser i que el Dasein és el pastor del llenguatge.    Amb un tour de force inaudit, En Heidegger s'atreveix a donar per incontestable que una suposada veritat primigènia s'oculta dins el llenguatge (Segons això, el llenguatge suprem seria el grec clàssic) i que la funció del filòsof consisteix en desvelar les veritats per mitjà de l'estudi metafísic del llenguatge. Segons ell, el llenguatge és la casa de l'ésser  i l'home, el Daseinel pastor del llenguatge. L'atreviment d'En Heidegger bat rècords. L'opuscle citat, Què és metafísica, ve a ser una declaració d'intencions fet amb esperit bèl·lic, com si fos una declaració de guerra filosòfica. S'atreveix a dir que ell personalment, al investigar sobre l'ens adopta una nova actitud científica per mitjà de la qual recupera el fonament essencial de les ciències, fonament que aquestes ciències positives haurien perdut per complet, segons ell. I així, arriba a retreure que La ciència no vol saber res del no-res. Però no és menys cert també que, justament, quan intenta expressar la seva pròpia essència recorre al no-res...Què passa amb aquest no-res? I continua amb les seves declaracions i diu La presumpta sobrietat i superioritat de la ciència es converteix en ridiculesa si no pren amb serietat el no-res; i afegeix que D'aquí que no hi ha rigor de cap ciència comparable a la serietat de la metafísica.    A la postguerra i fins a la mort, En Heidegger manté un postura molt pessimista sobre el món contemporani. Sembla que la derrota alemanya significà, de qualque manera, l'esfondrament del seu món ideal (Pensem que al 1933 declarava que dipositava les seves il·lusions en el projecte nacional-socialista).  A l'entrevista a l'Spiegel, afirma que el desenvolupament d'un món dominat per la tecnologia és l'inici d'una era d'esclavatge i entén la cibernètica com a un gran mal.      Al costat d'En Heidegger, podria fer aquí, en aquest escrit, l'anàlisi de les filosofies d'una dotzena més de grans pensadors idealistes, però no és aquesta la meva intenció. Els filòsofs positivistes o els marxistes, en general, mantenen una major cohesió que els idealistes. Cada filòsof idealista, majorment, abandona el mètode instaurat pel seu predecessor i anuncia una nova filosofia amb uns nous objectius i un nou mètode. Des de Descartes, els corrents idealistes són un constant anar endavant i endarrere, i cada pensador inventa un nou mètode, escriu la seva particular història de la filosofia i fa seva llista d'autors preferits. 


[11/03] Atemptat de Ravachol - Atemptat a Llemotges - «Combate» - III Congrés Nacional Llibertari cubà - Duval - Lapique - Tabarroni - Barberis - Alcoceba - Vázquez Gómez - Castoriadis - Laisant - Pedra - Accame - Fernández Zapata - Lorulot - Fernández González - Correas - Rojas - Berner - Salvo - Cercos - Ester

0
0
[11/03] Atemptat de Ravachol - Atemptat a Llemotges -«Combate» - III Congrés Nacional Llibertari cubà - Duval - Lapique - Tabarroni - Barberis - Alcoceba - Vázquez Gómez - Castoriadis - Laisant - Pedra - Accame - Fernández Zapata - Lorulot - Fernández González - Correas - Rojas - Berner - Salvo - Cercos - Ester

Anarcoefemèrides de l'11 de març

Esdeveniments

Efectes de l'atemptat de Ravachol

Efectes de l'atemptat de Ravachol

- Atemptat de Ravachol: L'11 de març de 1892 a París (França) l'anarcoterrorista François Claudius Koënigstein (Ravachol), amb el suport de quatre companys, posa una bomba artesanal al domicili --número 136 del bulevard de Saint Germain-- del president del Tribunal de l'Audiència Edomond Benoît, qui es va fer malauradament famós per la seva ferocitat el 28 d'agost de 1891 durant el procés dels anarquistes de Clichy Henri Descamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, acusats de disparar contra la policia. L'explosió, que es produí a les 8.12 hores, només va causar commocions als habitants, però va destruir part de l'immoble i els danys materials van ser molt quantiosos, estimats en 40.000 francs de l'època.

 ***

Postal sobre els efectes de l'atemptat a la gendarmeria de Llemotges

Postal sobre els efectes de l'atemptat a la gendarmeria de Llemotges

- Atemptat a Llemotges: L'11 de març de 1909, cap a les 2 hores de la matinada, una bomba esclata davant la porta de la caserna de la gendarmeria situada entre la plaça des Carmes del barri i el carrer del Petit Tour de Llemotges (Llemosí, Occitània) causant importants danys materials, fins i tot als edificis propers. Els sis esglaons de pedra de l'escaleta d'accés havien quedat reduïts a engrunes, la porta arrabassada, el reixat llançat a terra, els murs interiors ferits per la metralla i tots els vidres de la zona polvoritzats. No hi va haver cap ferit. Aquella mateixa nit, un cartutx de dinamita sense haver fet explosió és descobert per un jove al carrer des Sapeurs, al mur de darrere de la caserna del 78 Regiment d'Infanteria; sembla que li va caure a l'autor o autors de l'atemptat. Aquesta feta és immediatament atribuïda per diversos periòdics als anarquistes que veien una resposta a la circular que el president del Consell Georges Clémenceau havia emès en contra dels antimilitaristes. La investigació determinà que la dinamita que es va emprar en aquests atemptats havia estar furtada la nit abans de les barraques de les pedreres d'Isle, a cinc quilòmetres de Llemotges; en aquest robatori se'n portaren cinc cartutxos de dinamita, nombrosos quilos de pólvora minadora, dos metres de metxa i 39 francs. La investigació, però, no en pogué facilitar la detenció dels responsables. Des de la bomba que havia estat dipositada l'abril de 1905, quan les importants vagues, davant la porta del domicili del director de l'empresa Haviland & Cia, no hi havia hagut cap altre atemptat a Llemotges.

***

Capçalera del primer número de "Combate"

Capçalera del primer número de Combate

- Surt Combate: L'11 de març de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Combate. Diario sindicalista revolucionario. Òrgano de los sindicalistas de la oposición en la CNT. Editat pels Sindicats d'Oposició de la CNT, va ser creat per contrarestar i oposar-se al periòdic Solidaridad Obrera, però sense massa èxit. Tenia previst aparèixer l'agost de 1933 a València, però la seva publicació es va anar ajornant i finalment sortí a Barcelona. Trobem articles de Joan d'Agramunt, Bonatesta, Ricard Fornells, Tomás Llorca, Manuel Mascarell, Joan Peiró, Pere Sagarra (Anteo), N. Vivas, entre d'altres. Just aparèixer el primer número va ser suspès pel govern --juntament amb Solidaridad i Adelante a causa de la convocatòria de vaga general per al 13 de març-- fins al 17 de març i només publicà vuit números, l'últim el 23 de març de 1934, denunciat pel fiscal de guàrdia per la publicació d'un article«excitant a la rebel·lió» i segrestat definitivament per la policia per ordre del jutge instructor del sumari.  

***

"Solidaridad Gastronómica", òrgan de l'ALC que fou prohibit el desembre de 1960 per la dictadura castrista

Solidaridad Gastronómica, òrgan de l'ALC que fou prohibit el desembre de 1960 per la dictadura castrista

- III Congrés Nacional Llibertari cubà: Entre l'11 i el 12 de març de 1950 té lloc a l'Havana (Cuba) el III Congrés Nacional Llibertari organitzat per l'Associació Llibertària de Cuba (ALC) amb la intenció de reorganitzar el moviment anarquista i d'orientar l'obrerisme cubà cap a l'apoliticisme, la revolució i el federalisme, sempre lliure de les interferències dels polítics i dels buròcrates, i fent costant la central anarcosindicalista Confederació General del Treball (CGT), com alternativa a la progovernamental Confederació de Treballadors de Cuba (CTC).

Anarcoefemèrides 

Naixements

Clément Duval

Clément Duval

- Clément Duval: L'11 de març de 1850 neix a París (França) l'anarquista il·legalista, manyà de professió, Clément Duval. Ferit dues vegades durant la guerra de 1870, fou destituït del grau de caporal per indisciplina. Va ser membre fundador, amb A. Ritzerfeld, del grup anarquista parisenc «La Panthère des Batignolles», creat la tardor de 1882, partidari de l'acció violenta i de l'«expropiació revolucionària». Detingut el 17 d'octubre de 1886, a resultes d'un robatori en una vil·la del carrer Monceau de París el 5 d'octubre, fereix amb un punyal l'agent Rossignol al crit d'«en nom de la llibertat», un dels policies que l'apressen «en nom de la llei». Tancat a la presó de Mazas, va ser jutjat l'11 de gener de 1887 i condemnat a mort l'endemà; la pena li serà commutada per treballs forçosos a perpetuïtat el febrer. La defensa havia editat 50.000 exemplars d'un fulletó (Le Pillage de l’hôtel Monceau. L’anarchiste Duval devant ses juges. Défense que devait prononcer le compagnon Duval) per crear una opinió pública favorable. Sota el número 21.551 va arribar a la Guaiana el 24 d'abril de 1887 a bord de «L'Orne» provenint de Toló i va ser enviat a la penitenciaria de les illes de la Salut; hi restarà 14 anys sobrevivint gràcies a la seva determinació llibertària. Després de 18 intents d'evasió, va ser confinat a Saint-Laurent-du-Maroni (la Guaiana Francesa). El 14 d'abril de 1901 va aconseguir evadir-se amb vuit companys i es va refugiar a Guyana i, gràcies a la solidaritat dels anarquistes francesos i italians de Nova York, va ser acollit en aquesta ciutat en 1903, després de passar una temporada a San Juan de Puerto Rico. Redactarà les seves memòries que seran publicades en 1907 en fulletó en el periòdic italià de Nova York Cronaca Sovversiva, traduïdes per Luigi Galeani --algunes pàgines van ser publicades entre octubre de 1926 i maig de 1931 a França en L'En Dehors--, i que finalment van ser editades a Nova York en 1929, sota el títol Memoire autobiografiche, pels editors de L'Adunata dei Reffratari. A partir de 1929 va col·laborar enLa Revue Anarchiste de París. Clément Duval va morir el 29 de març de 1935 al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA). Marianne Enckell, responsable del CIRA de Lausana, va recuperar una part del manuscrit original en 1980, que el vell militant anarcoindividualista italià Raffaelle Schiavina (Max Sartin) conservava, i el va editar en 1991 sota el títol Moi, Clément Duval, bagnard et anarchiste.

***

Maurice Lapique en una postal de l'època [cartoliste.ficedl.info]

Maurice Lapique en una postal de l'època [cartoliste.ficedl.info]

- Maurice Lapique: L'11 de març de 1859 neix a Nancy (Lorena, França) l'obrer sabater anarquista Anselme Charles Maurice Lapique. Antic seguidor del general Georges Boulanger, esdevingué anarquista i, segons la policia, era«molt perillós» i portava la corresponsalia de diferents periòdics llibertaris. Separat de la seva esposa, vivia emparellat amb Marie Cognevant, antiga institutriu esdevinguda modista cosidora a màquina i que participava també en les reunions anarquistes. Fou responsable del Cercle «L'Essor Socialiste» fins a la tardor de 1890, quan fou reemplaçat per Eugène Humbert, fundador del grup anarquista «Guerre aux Préjugés» i del qual va ser membre ell i sa companya. Posteriorment participà del grup «Liberté», nou nom de l'anterior grup, i durant la primavera de 1891 va fer costat Eugène Humbert en la formació d'un nou periòdic, L'Indépendant, que començà a publicar-se a partir del 14 de juliol de 1891. Estretament vigilat en 1892, va ser considerat per la policia com un element que podia «esdevenir perillós». En 1894 residia al número 7 del carrer del Tapis Vert i estava subscrit a La Révolte. A començament dels anys noranta, venia pels carrers de Nancy diverses publicacions revolucionàries i anticlericals, entre elles Les Corbeaux, i va fer una conferència a la Universitat Popular d'aquesta ciutat. El març de 1898 participà en la subscripció popular per a l'adquisició d'una medalla per homenatjar l'escriptorÉmile Zola  i desembre d'aquell any signà una proclama, amb altres llibertaris, en suport del coronel Marie-Georges Picquart, en el marc del cas Dreyfus. El diumenge 26 d'abril de 1903 va ser detingut a l'interior de la catedral de Nancy després de cridar «A bas la calotte!» (Fora el capellanum!) en el moment de l'elevació de l'hòstia; en sortir de l'edifici religiós es produí un tumult entre els seus seguidors i diverses persones que criticaven aquesta acció anticlerical que donà a la detenció de la costurera Anne-Félice Gaulin i del sastre François Krier, ambdós contraris a Lapique. El 7 de maig de 1903 va ser jutjat al Tribunal Correccional de Nancy i condemnat a 16 francs de multa, la pena mínima, per«interrupció del culte religiós»; Gaulin també va ser condemnada a la mateixa multa i Krier absolt. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Virginia Tabarroni (1928)

Foto policíaca de Virginia Tabarroni (1928)

- Virginia Tabarroni: L'11 de març de 1888 neix a Malabergo (Bolònia, Emília-Romanya, Itàlia) la tipògrafa anarquista Virginia Tabarroni, coneguda com Danda. Sos pares es deien Luigi Tabarroni i Rosa Falchieri. El febrer de 1907 portà l'estendard de la Federació Anarquista de Bolonya en els funerals del poeta anarquista Giosuè Carducci. Vivia a casa del seu cunyat, l'anarquista Mammolo Zamboni, que segons la policia era el seu amant, i treballava a la seva impremta. El 31 d'octubre de 1926 son nebot Anteo Zamboni, de 15 anys d'edat, va ser acusat d'atemptar a Bolonya contra la vida de Benito Mussolini. Aquella mateixa nit, va ser detinguda, juntament amb sa germana Viola Tabarroni i els seus nebots Assunto i Ludovico Zamboni, sota l'acusació de complicitat amb l'intent de magnicidi. Després de gairebé dos anys de presó i d'una llarga i contradictòria instrucció judicial, va ser jutjada entre el 5 i el 7 de setembre de 1928 per un Tribunal Especial per la Defensa de l'Estat, presidit pel jutge militar Cristini, i l'endemà, 8 de setembre de 1928, condemnada, juntament amb son cunyat, a 30 anys de presó, prohibició perpètua per exercir càrrecs públics i tres anys de vigilància, per complicitat amb el fallit atemptat atribuït a son nebot. Després de la duríssima presó de Trani (Pulla, Itàlia), va ser reclosa a la de Perusa (Umbría, Itàlia) i el 23 de desembre de 1932, un mes després que Mammolo Zamboni, va ser alliberada mitjançant un decret de gràcia reial, gràcies a la intervenció del jove advocat socialista Roberto Vighi, que va demostrar les incongruències del procés. Virginia Tabarroni va morir el 12 de desembre –algunes fonts citen el 29 de desembre– de 1977 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). La tragèdia d'aquesta família va ser el tema d'una pel·lícula televisiva que, sota el títol Gli ultimi tre giorni, va ser estrenada en 1978 per Gianfranco Mingozzi.

Virginia Tabarroni (1888-1977)

***

Giovanni Barberis

Giovanni Barberis

- Giovanni Barberis: L'11 de març de 1896 neix a Cossila San Giovanni (Biella, Piemont, Itàlia) l'anarquista Giovanni Barberis, també conegut com José Gómez. Sos pares es deien Felice Barberis i Domenica Tondella. Mecànic de professió, s'establí a Torí (Piemont, Itàlia). En 1919 va ser ferit per un escamot feixista a Torí i fou portat a un hospital del qual fugí per por a ser assassinat. En 1921 passà clandestinament a França i cap al 1931 s'establí a Barcelona (Catalunya) sota el nom de José Gómez, on treballà de camioner. Quant l'aixecament feixista de juliol de 1936, transformà el seu camió en un tiznao (automòbil blindat) i marxà cap al front, a Bicién (Osca, Aragó, Espanya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Durant l'ofensiva sobre Osca, 1 de setembre de 1936 va ser greument ferit a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) quan el seu camió s'incendià després de rebre una granada. Giovanni Barberis va morir l'endemà, 2 de setembre de 1936, en un hospital de Lleida (Segrià, Catalunya). Tres companys seus que anaven al camió, Guido Bruna, Giuseppe Gabbani i Amedeo Gianotti, que finalment morirà a causa de les ferides, també resultaren greument cremats.

***

Notícia professional de Constantina Alcoceba Chicharro publicada en el diari de Sòria "El Avisador Numantino" del 23 d'agost de 1930

Notícia professional de Constantina Alcoceba Chicharro publicada en el diari de Sòria El Avisador Numantino del 23 d'agost de 1930

- Constantina Alcoceba Chicharro: L'11 de març de 1899 neix a Vildé (Sòria, Castella, Espanya) la comare i militant anarcosindicalista Constantina Alcoceba Chicharro. Filla d'una família de llauradors humils, quan era molt jove es traslladà a la ciutat de Sòria per a fer de minyona i així poder estudiar. Seguí cursos en la Facultat de Medicina de Madrid (Espanya) i en les clíniques dels doctors Recasens i Varela. En 1930, un anys abans d'obtenir la plaça, el Col·legi de Practicants la va reconèixer com a Sòcia d'Honor. Fou la llevadora municipal de Sòria, adscrita a la Beneficència Municipal, des del 6 de juny de 1931, on destacà per la seva feina humanitària i el seu caràcter bondadós. El 4 de novembre de 1931 es va casar amb Matías Fernández Orte, ebenista de professió i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb qui no va tenir fills. Durant l'etapa republicana col·laborà en l'Ateneu de Divulgació Social (ADS), centre cultural d'orientació llibertària, on participà en les sessions literàries amb el metge anarquista Arminio Guajardo Morandeira, afusellat l'estiu de 1936; també col·laborà, sota el pseudònim Luna, en el periòdic Trabajo de Sòria. Relacionada amb el metge anarquista Isaac Puente Amestoy, fou la militant més destacada de la CNT de Sòria, desenvolupant tasques de responsabilitat orgànica en la Federació Comarcal. Bona oradora, durant la primavera i estiu de 1936 participà en actes de propaganda anarcosindicalista en diverses poblacions de Sòria (Casarejos, Cabrejas del Pinar, etc.). El 20 d'agost de 1936 va ser detinguda a Sòria i portada a la presó. Encara que el seu certificat de defunció consta que Constantina Alcoceba Chicharro va morir el 18 de novembre de 1936 a causa d'una malaltia a l'Hospital Provincial de Sòria (Castella, Espanya), diverses fons afirmen que va ser assassinada a la presó, probablement aquell mateix agost de 1936. Son marit, empresonat a El Burgo de Osma (Sòria, Castella, Espanya), no pogué assistir a l'enterrament i les seves restes mortals passaren a la tomba familiar. En la sessió extraordinària del 29 d'agost de 1936 de l'Ajuntament de Sòria se li va obrir expedient de destitució juntament amb altres empleats municipals; poc després, en la sessió del 21 de setembre de 1936, s'acordà per unanimitat la seva destitució i absoluta separació del servei com a comare de la Beneficència Municipal declarant vacant el seu lloc de feina. Actualment existeix un Ateneu Llibertari a Sòria que porta el seu nom.

***

Manuel Vázquez Gómez

Manuel Vázquez Gómez

- Manuel Vázquez Gómez: L'11 de març de 1917 neix a A Angustia (Betanzos, la Corunya, Galícia) el jornaler anarcosindicalista Manuel Vázquez Gómez. Sos pares es deien José Vázquez Fernández, llaurador nascut a Aranga, i Antonia Gómez Gándara, de Betanzos. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut el 22 de setembre de 1936 a Betanzos pels feixistes i«passejat» el mateix dia a Osedo (Sada, la Corunya, Galícia). No se sap onés enterrat.

***

Cornelius Castoriadis fotografiat per Martine Franck a París

Cornelius Castoriadis fotografiat per Martine Franck a París

- Cornelius Castoriadis: L'11 de març de 1922 neix a Istanbul (Turquia) el filòsof i psicoanalista francès d'origen grec Cornelius Castoriadis (Corneille, pels amics). Es va criar a Atenes, d'on va ser membre de les joventuts comunistes gregues amb 14 anys i va participar en la resistència durant la Segona Guerra Mundial. En 1945 es trasllada a París, on es va llicenciar en Dret i Econòmiques en la Sorbona. Va exercir d'economista en l'Organització de Cooperació i del Desenvolupament Econòmics (OCDE) entre 1948 i 1970. Dissident de la IV Internacional, funda en 1949, Claude Lefort, el moviment «Socialisme o Barbàrie» i de la revista trimestral del mateix nom fins la seva dissolució en 1966 (la revista editarà el seu darrer número la primavera de l'any següent). A partir de 1964 es va fer membre de l'Escola Freudiana de París (EFP), fundada per Jacques Lacan, amb qui va començar a tenir desavinences en 1967. En 1968 Castoriadis es casa amb Piera Aulagnier. En 1969 abandona l'EFP i participa en la creació de l'anomenat Quart Grup. També va participar en la creació de la revista Libre en 1970 amb Lefort, Abensour, Gouchet i Clastres. A finals dels anys setanta escriu en Topique i va criticar el pensament estructuralista en general (Foucault, Barthes, Althusser, Deleuze, Guattari). En 1980, Castoriadis és nomenat director d'estudis de l'Escola d'Alts Estudis de Ciències Socials. Precursor intel·lectual de Maig del 68 --influència reconeguda per Cohn-Bendit mateix, qui en 1981 signaria el llibre De l'ecologie a l'autonomie--, va trencar amb el trotskisme, el leninisme i el marxisme, per reivindicar l'«autoinstitució permanent de la societat», una idea personal del pensament llibertari. Va ser el pioner de la condemna de tota burocràcia (tant als móns capitalista com comunista) i va reivindicar un règim vertaderament democràtic on cadascú participi en la instauració de les lleis que regeixen la seva vida,és a dir, la democràcia directa. La seva forma de veure el món va ser enciclopedista, cosmopolita i poliglota. Ha creat una escola intel·lectual de fervents seguidors que van des de dissidents marxistes a llibertaris, passant per ecologistes, sense oblidar els psicoanalistes freudians. Cornelius Castoriadis va morir el 26 de desembre de 1997 a París (França) durant el postoperatori d'una intervenció quirúrgica de cor. Entre els seus llibres podem destacar: La Société bureaucratique (1973), L'Expérience du mouvement ouvrier (1974), L'institution imaginaire de la société (1975), Les Carrefours du labyrinthe (1978), Le Contenu du socialisme (1979), Capitalisme moderne et révolution (1979), Devant la guerre (1981-1983), Domaines de l'homme (Les carrefours du labyrinthe II) (1986),Le Monde morcelé (Les carrefours du labyrinthe III) (1990), La Montée de l'insignifiance (Les carrefours du labyrinthe IV) (1996), Fait et à faire (Les carrefours du labyrinthe V) (1997), Figures du pensable (Les carrefours du labyrinthe VI) (1998), Sur Le Politique de Platon (1999), Sujet et vérité dans le monde social-historique, Séminaires 1986-1987, La création humaine 1 (2002), Ce qui fait la Grèce, 1. D'Homère à Héraclite, La création humaine 2 (2004), Une société à la dérive, entretiens et débats 1974-1997 (2005), Fenêtre sur le chaos (2007).

***

Maurice Laisant venent "Le Libertaire" en una manifestació antinuclear (30 de juny de 1991)

Maurice Laisant venent Le Libertaire en una manifestació antinuclear (30 de juny de 1991)

- Maurice Laisant: L'11 de març de 1909 neix a París (França) l'escriptor anarquista i antimilitarista Maurice Laisant, també conegut com Hemel. Nét de Charles-Ange Laisant, fill d'Albert Laisant i germà de Charles Laisant, tots destacats llibertaris. Carter primer i representant de comerç després, militarà activament en les organitzacions pacifistes i s'adherirà en 1935 en la Unió de Joventuts Pacifistes Franceses (UJPF). En juny de 1936 és nomenat secretari provisional de la secció francesa de la Internacional de Joventuts Pacifistes i el desembre dirigeix amb son germà Charles el Centre de Defensa dels Objectors de Consciència. A partir de 1939 comença a col·laborar en Le Libertaire, periòdic de la Unió Anarquista. Després de l'Alliberament, presideix una reunió preparatòria organitzada per la Unió Anarquista a París (18 de febrer de 1945) i pren part en les tasques organitzatives (6 i 7 d'octubre) del congrés que donarà lloc a la nova organització llibertària, la Federació Anarquista Francesa (FAF). En 1955 va esdevenir secretari adjunt de les Forces Lliures de la Pau. El 26 de gener de 1955 va ser condemnat per la 17 Sala Correccional a una multa de 12.000 francs per haver signat, sota el pseudònim d'Hemel, un cartell contra una possible mobilització general, convocant la població a una reunió al centre administratiu d'Asnières. Laisant va rebre el suport de molts intel·lectuals entre ells el seu amic Albert Camus. La seva influència en el si del moviment llibertari troba el seu apogeu després de l'afer Fontenis, en 1953, i el desmantellament de la FAF. Juntament amb Joyeux i Fayolle crearan de bell nou la Federació Anarquista (FA). En el congrés de Vichy de maig de 1956 serà designat com a membre del comitè de redacció de Le Monde Libertaire, l'òrgan de premsa de l'FA; i a Nantes, el juny de 1957, serà nomenat secretari general de l'FA, càrrec que abandonarà el 1975. Rebutjant l'evolució cap a una organització més estructurada i l'adopció de la noció de classe social en el pacte associatiu, Maurice Laisant va tallar amb la Federació Anarquista. En 1977 és un dels principals fundadors de la Unió dels Anarquistes i del periòdic mensual Le Libertaire, creats pels militants que havien deixat l'FA. Entre les seves obres podem destacar Flammes (1967), La pilule ou la bombe (1976), Stephen Mac Say, l’éducateur, l’humaniste, l’ami des bêtes (1978), Si tu veux la paix, prépare la paix: conférence tenue à Valence le 11 mai 1984, sous l'égide de l'Union Pacifiste (1986), Regard sur le mouvement libertaire (1938-1972) (1995, pòstuma), etc. Maurice Laisant va morir el 29 de setembre de 1991.

***

Francesc Pedra al camp de concentració de Magdeburg

Francesc Pedra al camp de concentració de Magdeburg

- Francesc Pedra Argüelles: L'11 de març de 1914 neix al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Pedra Argüelles, també conegut com Sisdits (Seisdedos) i El Badoc. En 1922 sa mare, asturiana filla de miner, va morir de càncer i l'any següent son pare, militant anarquista, de pneumònia. En 1923 es traslladà a l'Hospitalet de Llobregat i aviat entrà a fer feina com a aprenent de vidrier a Can Tarrida. En 1925 fou un dels animadors de la vaga d'aprenents del ram del vidre, organitzada clandestinament per la Confederació Nacional del Treball (CNT), que s'escampà per totes les fàbriques de Barcelona i que, dues setmanes més tard, guanyà. En 1929 fou nomenat delegat general de la Secció dels Forns de Vidre de la CNT. En 1930 s'instal·là al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. La nit del 14 d'abril de 1931, dia de la proclamació de la II República espanyola, participà amb el seu grup de joves llibertaris en l'assalt de la presó de dones de la Ronda de Sant Antoni, alliberant totes les preses que hi havia tancades. En 1931 també fou nomenant president del Sindicat d'Oficis Diversos de l'Hospitalet. En aquestaèpoca conegué Dolores Peñalver (Lola), militant de «Mujeres Libres» i activista a la fàbrica tèxtil de Can Trinxet, que finalment serà sa companya. Durant els anys republicans, participà activament en les activitats de l'Ateneu Llibertari «Pau i Amor» del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. El 9 de desembre de 1933, amb la proclamació del Comunisme Llibertari a l'Hospitalet, fou nomenat membre del Comitè Revolucionari de la ciutat. En 1936 fou elegit vicepresident del Sindicat del Ram del Vidre i també en la secció del Vidre Buit. Durant les jornades de resposta a l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Revolucionari de Sants i intervingué activament en frenar el cop d'Estat des de Pedralbes a la zona de les Drassanes barcelonines. També va ser un dels que intentaren mitigar les ires populars contra els facciosos. Després participà en el procés col·lectivitzador del sector vidrier. En 1938, després de la caiguda del front d'Aragó i contravenint les ordres del seu sindicat, s'allistà com a voluntari i lluità a la batalla de l'Ebre. El gener de 1939 passà els Pirineus i fou tancat a diversos camps de concentració (Sant Cebrià, Agde, Clarmont d'Alvèrnia, Argelers, Carcassona). Després fou deportat al camp de concentració alemany de Magdeburg, a 60 quilòmetres de Berlín, on fou emprat com a «esclau del nazisme». Un cop alliberat i acabada la guerra, el 16 de novembre de 1945 creuà clandestinament els Pirineus i es pogué reunir amb sa companya. A finals dels anys quaranta la parella tindrà un fill, Germán --anteriorment havien tingut un altre infant però morí amb dos anys de xarampió. Amb documentació falsa, que va fer servir fins a finals dels anys cinquanta, pogué treballar en el sector del vidre i participà en diverses activitats socials, especialment en el moviment de jubilats i de pensionistes (Associació Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes de l'Hospitalet i la Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes, de la qual fou president) --els delegats italians al Congrés Internacional de Lille de Jubilats i Pensionistes li van guardonar amb una medalla al millor militant--, i d'associacionisme veïnal (Associació de Veïns de Pubilla Cases, Centre Social «La Florida», Centre Social de Can Vidalet, etc). Poc abans de la seva jubilació restà a l'atur i formà part de l'Assemblea d'Aturats que protagonitzà grans mobilitzacions. Fou íntim amic de Josep Peirats Valls. Durant elsúltims anys de sa vida col·laborà amb Comissions Obreres i amb el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). El març 1994 donà documentació cultural i històrica a l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet. Francesc Pedra Argüelles va morir el 12 de juny de 2000 a la residència d'ancians del barri de Pubilla Cases de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Des de 2006 existeixen uns«Jardins de Francesc Pedra i Lola Peñalver» a l'Hospitalet. Son germà Camil Pedra (El Coix de Sants) fou un destacat militant anarquista dels grups d'acció confederals i morí a l'exili en la misèria després de rebutjar una pensió concedida per l'Estat francès per les seves accions amb la Resistència.

Francesc Pedra Argüelles (1914-2000)

***

Felice Accame al costat d'un quadre de sa companya Anna Rocco

Felice Accame al costat d'un quadre de sa companya Anna Rocco

- Felice Accame: L'11 de març de 1945 neix a Varese (Llombardia, Itàlia) l'assagista, erudit del futbol i productor radiofònic anarquista Felice Accame. Deixeble i estret col·laborador durant anys del filòsof Silvio Ceccato, del pensament del qual ha aportat algunes crítiques, s'ha dedicat a la recuperació de la noció de«metodologia operativa» i a la reconstrucció de la genealogia de l'Escola Operativa Italiana. Professor de Teoria de la Comunicació en el Centre Tècnic de la Federarazione Italiana Giuoco Calcio (FIGC, Federació Italiana de Fútbol) al barri de Coverciano de Florència (Toscana, Itàlia), a partir de 1989 coordina el Centre d'Estudis del Sector Tècnic de la FIGC, conjugant així la seva professió intel·lectual amb la seva passió per l'esport. També és docent de Teoria de la Comunicació a l'Scuola Allenatori di Coverciano i des del 1997 del Màster del Management per l'Organització Deportiva de la Universitat de San Marino. Des de 1985 presideix la Societat de Cultura Metodològico-Operativa i des de 1987 dirigeix la revista Methodologia. Pensiero Linguaggio Modelli. També ha col·laborat amb el Centre de Cibernètica i d'Activitat Lingüística de la Universitat d'Estudis de Milà (Llombardia, Itàlia). Entre 1989 i 1991 realitzà el Servei Telemàtic de l'Ajuntament de Verona (Vèneto, Itàlia). Col·labora habitualment en la publicació A. Rivista Anarchica. Amb son amic Carlo Oliva portà durant vint anys la columna«Caccia all'ideologico quotidiano», programa radiofònic diari de Radio Popolare Network. També amb Carlo Oliva ha publicat un recull d'intervencions radiofòniques d'entre 1985 i 1988 sota el títol Transazioni minori. Nel commercio dell'ideologia (1988). Està casat amb l'artista Anna Rocco, amb qui porta la llibreria Odradek de Milà. Trobem col·laboracions seves en multitud de diaris i de publicacions periòdiques, com ara Almanacco Bompiani, Almanacco Odradek, Ana Etcetera, Le Arti, Campo,Il Cafè, Carte Vive, Critica Sociale, Critica Sociale delle Scienze, Delta, Drammaturgia, Economia& Management, L'Espresso,Hortus Musicus, Libretto,Link, Ludus,Manocomete, Marcatrè,Methodologia, Nuovo 75 (que dirigí entre 1966 i 1971), Ottagono,Pagina Uno, Paese Sera, Pensiero e Linguaggio,Prospettive in Psicologia, Il Protagora,Pubblicità Domani, Pubblico, Poesia e Critica, Rinascita,Rivista Italiana di Costruttivismo, Secretum-on-line, Il Segnale, Testuale, Working Papers Studio Karon, etc.És autor de La potenza di mneme (1964), Parta labore (1969), Il padre di John Stuart Mill (1970), La sintassi del calcio (1982 i 1991), La zona nel calcio. Metodologia e didattica (1983 i 1994), Prima del risultato. Formulazione e soluzione di problemi nell'addestramento del giovane calciatore (1985), L'analisi della partita di calcio (1992), Futbol en zona (1994), L'individuazione e la designazione dell'attività mentale (1994), Pratica del linguaggio e tecnica della comunicazione (1996), Scienza, storia, racconto e notizia (1996), Dire e condire. Scampoli di ideologia nel linguaggio e nella comunicazione (1999), La funzione ideologica delle teorie della conoscenza (2002), Antologia critica del sistema delle stelle (2006), Le metafore della complementarità (2006),L'anomalia del genio e le teorie del comico (2008), Firma altrui e nome proprio (2009), Il boccone protratto e altri adempimenti sociali (2010), La strada copia. Carteggio fra due avversari su natura e funzione della filosofia con documentazione a sostegno di entrambi (2010, amb Mario Valentino Bram),Rossori. Viatico all'esercizio della colpa e della redenzione (2013), I fioretti metodologico-operativi ovvero la Lieta Novella da Montecchio Maggiore (2014), Il linguaggio come capro espiatorio dell'insipienza metodologica (2015), entre d'altres.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia de l'amnistia de José Fernández Zapata i d'altres companys apareguda en "La Vanguardia" del 28 d'abril de 1934

Notícia de l'amnistia de José Fernández Zapata i d'altres companys apareguda en La Vanguardia del 28 d'abril de 1934

- José Fernández Zapata: L'11 de març de 1940 es afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista José Fernández Zapata. Havia nascut en 1914 a La Unión (Múrcia, Espanya). Emigrà a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya), on treballà d'enquadernador i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant un temps fou president de les Joventuts Llibertàries de Granollers. Participà activament en l'aixecament anarquista del 8 de gener de 1933 a Barcelona, fets pels quals va ser detingut, però pogué acollir-se a l'amnistia d'abril de 1934. Durant els fets d'octubre de 1934 s'enfrontà a la Guàrdia Civil. El febrer de 1936 va fer propaganda electoral a favor del Front Popular. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 participà en els assalts de l'Ajuntament de Granollers i de la caserna d'Artilleria de Sant Andreu. Després participà en la creació de la«Columna del Vallès Oriental». Era membre de la Unió Liberal, l'entitat cívica i cultural més important de Granollers de l'època. Detingut al final de la guerra civil per les tropes franquistes, va ser jutjat en consell de guerra; acusat de cremar esglésies, de dirigir l'assassinat de vuit pagesos a Centelles (Osona, Catalunya) el febrer de 1937 i d'altres crims, fou condemnat a mort. José Fernández Zapata va ser afusellat l'11 de març de 1940 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) juntament amb Esteban Serra Calobrans i Joan Vila Martorell, també militants anarcosindicalistes.

***

Lorulot a Brest tres mesos abans de morir

Lorulot a Brest tres mesos abans de morir

- Lorulot: L'11 de març de 1963 mor a Herblay (Illa de França, França) el propagandista anarquista individualista i més tard lliurepensador André Georges Roulot, més conegut com Lorulot. Havia nascut el 23 d'octubre de 1885 a París (França) en una modesta família treballadora i va començar a fer feina amb 14 anys. En 1905 coneix Albert Joseph (Libertad), amb qui participarà en la creació del periòdic L'Anarchie,òrgan dels anarquistes individualistes. L'1 de juny de 1905és detingut i empresonat durant vuit dies per haver xiulat quan passava la comitiva del rei d'Espanya; fet que implica l'acomidament de la impremta on treballava, però va trobar feina de comptable. Llicenciat del servei militar per la seva mala salut, funda en 1906, amb Ernest Girault i altres, així com la seva companya d'aleshores Émilie Lamotte una colònia anarcocomunista a St-Germain-en-Laye. Aquesta colònia durarà dos anys, però Lorulot continuarà fent conferències per arreu del país. Va ser diverses ocasions condemnat per les seves opinions i escrits. En 1907, el seu fulletó L'idole patrie et ses conséquences, publicat per Benoît Broutchoux, el va portar una condemna de 15 mesos de presó per «instigació als militars a la desobediència», però obté la llibertat condicional uns mesos més tard per mor de la seva malaltia. En 1908, després de la mort de Libertad, reprèn la direcció de L'Anarchie, i en 1911 l'en deixarà a Rirette Maïtrejean. L'1 de desembre de 1911 edita la revista L'Idée Libre. Com que havia trencat amb els cercles il·legalistes, no va ser incriminat en el procés contra la «Banda Bonnot» en 1913. El gener de 1915 és detingut per un falsificació de moneda i per injúries i difamacions vers l'Exèrcit, però obté la llibertat a finals de juliol de 1915, prohibint-li l'estada a París durant quatre anys. S'instal·la aleshores a Lió i més tard a Saint Etienne, on reprèn la publicació de L'Idée Libre en 1917. Durant els anys vint, favorable a la revolució bolxevic, s'allunya del moviment anarquista. Participa amb Manuel Devaldès en Réveil de l'Esclave (1920-1925), però centra la seva lluita en l'anticlericalisme amb la publicació de diversos periòdics: L'Antireligieux (1921-1925), L'Action Antireligieuse (1925), La Libre Pensée (1928), La Calotte (1930). Participa en 1921 en al Federació dels Lliurepensadors, d'on serà un infatigable orador. Durant els anys trenta col·labora en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Sota l'ocupació publicarà fulletons i periòdics, com ara La Vague. En 1958 serà nomenat president de la Federació Nacional dels Lliurepensadors i, més tard, vicepresident de la Unió Mundial. És autor de nombroses obres: Le mensongeélectoral (1908), Chez les loups (1922), Méditations et souvenirs d'un prisonnier (1922), Histoire de ma vie et de mes idées (1939), Histoire populaire du socialisme mondial (1945), entre moltes altres.

***

Necrològica Juan Fernández González apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 30 de maig de 1971

Necrològica Juan Fernández González apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de maig de 1971

- Juan Fernández González: L'11 de març de 1971 mor en un hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Juan Fernández González, conegut com Juanillo. Havia nascut cap el 1894 a Pelagajar (Jaén, Andalusia, Espanya). Treballà de carboner a la Sierra Morena, especialment a les localitats cordoveses d'Almodóvar del Río i de Bujalance. Analfabet, aprengué a llegir i a escriure quan era adult, un cop adherit al moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració; posteriorment va ser enviat a Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, continuà treballant de carboner als boscos dels Pirineus Orientals, militant en la Federació Local de Sant Pau de Fenollet (Fenolleda, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Encara que tenia fills, visqué tot sol amb els seus llibres i es mostrà profundament solidari amb els desheretats. Minat per la silicosi, es jubilà i es retirà en una residència de Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir, Catalunya Nord).

***

Necrològica Leoncio Correas Sanz apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 19 d'abril de 1973

Necrològica Leoncio Correas Sanz apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 19 d'abril de 1973

- Leoncio Correas Sanz: L'11 de març de 1973 mor a Argenteuil (Illa de França, França) l'anarcosindicalista Leoncio Correas Sanz. Havia nascut el 13 de setembre de 1912 a Bárboles de Jalón (Saragossa, Aragón, Espanya). Encara adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser integrat com a soldat en l'exèrcit franquista, però aconseguí desertar i arribar a zona republicana. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Le Havre (Alta Normandia, França) de la CNT. Leoncio Correas Sanz va morir l'11 de març de 1973 a conseqüència d'un accident automobilístic a Argenteuil (Illa de França, França), localitat on residia des de feia anys, i fou enterrat civilment tres dies després.

---

Continua...

---

Escriu-nos

VilaWeb entrevista l´escriptor Miquel López Crespí - Escriptors de sa Pobla

0
0

Miquel López Crespí: 'Tot allò que va ser demonitzat per pactar la transició ara és de rabiosa actualitat'


Entrevista a l'escriptor mallorquí i autor del bloc de VilaWeb 'Literatura catalans moderna - Illes'


Per Núria Ventura (VilaWeb)


Miquel López Crespí (la Pobla, 1946). És un dels escriptors més prolífics de les Illes. Amb més de seixanta llibres publicats, ha escrit des de novel·la a assaig, passant per la poesia i la dramatúrgia. Va començar a publicar articles a la premsa balear l'any 1969 i ara està jubilat, però continua actiu, sobretot al seu bloc, 'Literatura catalana moderna - Illes', on gairebé cada dia publica apunts. La temàtica més recurrent tant al bloc com als seus llibres és la recuperació de la memòria històrica de la guerra de 1936-1939, el franquisme i la transició, sobretot a les Illes. Crespí considera que la transició —o 'restauració borbònica', com en diu ell— va ser plena de renúncies d'alguns partits, com ara la lluita per la república o pel dret dels pobles a l'autodeterminació, que actualment han ressorgit inevitablement. És molt crític amb el govern de Bauzá: 'És una espècie de màfia, inculta, anticatalana, antimallorquina i antitot.' Tanmateix, confia que aviat hi haurà un canvi.



—Com que és que vàreu obrir el bloc, el febrer del 2006?

—Amics meus escriptors em digueren que l'obrís. Jo no en sóc molt d'expert en això, només sé penjar els articles, però sí que ha estat una experiència summament útil. En tots els sentits, a nivell personal i a nivell literari.


—Què us ha aportat?

—Molt. Me n'he adonat que em serveix molt com a plataforma literària i de memòria històrica, sobretot de Mallorca. I veig que ha servit molt per rompre el blocatge dels mitjans de comunicació clàssics. A nivell de Països Catalans som més de nou-cents escriptors potser. A les Illes potser n'hi ha més de noranta. Però si et fixes en les planes de cultura dels diaris i les revistes, amb algunes excepcions, sempre solen sortir els mateixos.


—Qui hi surt?

—Els escriptors lligats al poder polític, al poder econòmic o acadèmic. Les tribunes estan una mica copades. I això no va lligat amb la qualitat de les obres. No té res a veure. Pot sortir un escriptor que es faci famós en dos dies perquè té tots els poders fàctics al seu servei però que la qualitat del que escriu sigui minsa. El control de les pàgines literàries de les revistes i els diaris no té res a veure amb la qualitat de les obres. Des de fa molts anys que amb els companys escriptors sempre tenim la mateixa conversa: 'He enviat la novel·la a la redacció i no ha servit de res'.


—I quina funció hi fan els blocs de VilaWeb aquí?

—L'aparició dels blocs a VilaWeb romp per primera vegada a la història el bocatge dels mitjans. Ja no és el comissari de torn qui decideix quina novel·la surt i quina no. Ets lliure de publicar els comentaris que vulguis, pots publicar alguna crítica que t'hagin fet, pots explicar la història de l'obra literària, etcètera.


—I heu pogut interactuar amb els lectors?

—Sí, qualsevol lector et pot dir que li ha agradat la novel·la, et pot preguntar què significa alguna cosa del text i li pots contestar. També se'ls pot aconsellar sobre on trobar un llibre, perquè no totes les obres que es fan es poden trobar a les llibreries.

I una altra cosa molt important dels blocs és que quan hi ha un acte cultural també ho pots explicar. En la presentació dels llibres que tenen el suport del govern darrere, l'escriptor no ha de fer res. Els criats del Departament de Cultura fan la feina d'organitzar la presentació. Però la resta d'escriptors han de fer la feina d'enviar les invitacions i organitzar-ho tot. En canvi, amb el bloc hi pots explicar que fas la presentació i aviat has acabat la feina. Són moltes les funcions d'un bloc a VilaWeb!


—A les vostres obres, la temàtica que hi predomina és la qüestió de 1936-1939 i la transició.

—Jo sempre he fet teatre i poesia, però fa uns quinze anys em vaig aficionar a fer novel·la i vaig començar fent-ne d'històrica. Proa em va publicar 'El darrer hivern de Chopin i George Sand', després El Gall em va publicar 'Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera' i d'altres. I com que el meu pare va ser un presoner republicà que va venir aquí després de la guerra, en un moment em va començar a interessar la memòria històrica de la guerra civil. Una de les darreres coses que he publicat ha estat sobre l'expedició del capità de l'exèrcit de la República Alberto Bayo. I n'he fet uns quants més al voltant de la guerra. I a banda d'això, fa uns anys també vaig optar per analitzar literàriament la vida dels guanyadors: els intel·lectuals feixistes mallorquins i anticatalans com el Llorenç Vilallonga.



—Què us inspira, d'aquesta època?

—La història està molt lligada a la meva vida particular. El meu pare va estar a un camp de concentració. I després a tot Mallorca encara es respira aquell ambient en alguns llocs. Els nacionals falangistes van matar unes tres mil persones, que és una proporció bestial si es té en compte la població que hi havia. Això condiciona un poble per molts anys. És una cosa que està lligada a la nostra vida quotidiana. La gent de la meva generació encara recorda com van anar les coses. I amb la recuperació de la memòria històrica encara més. Durant la transició aquests temes no anava bé tractar-los perquè s'havia arribat a una mena de pacte per oblidar la guerra i la repressió. Però ara hi ha moltes organitzacions de recuperació de la memòria històrica. Tot aquests temes ara surten a la llum, després de quaranta anys de silenci.


—Justament el darrer llibre que heu publicat és 'Els altres comunistes i la transició'. Què hi expliqueu?

—Ja he fet força llibres al voltant d'això, que jo en dic 'restauració borbònica'. Però van ser llibres una mica gruixuts i ara Lleonard Muntaner m'ha publicat aquest llibre que és més sintètic. És una espècie de diccionari. Parla de totes les claudicacions dels partits del règim en els temps que van pactar amb el darrer president del 'movimiento nacional', l'Adolfo Suárez. La voluntat és deixar constància de totes aquelles claudicacions, com per exemple l'abandonament de la lluita per la república, de la lluita per la memòria històrica, la criminalització de la lluita pel dret dels pobles a l'autodeterminació, expressament prohibida i signada l'any 1978, etcètera. Tots aquests temes que van ser demonitzats i amagats pels que van pactar la transició amb el franquisme, són ara de rabiosa actualitat.

I no parlem del Principat. Un milió vuit-centes mil persones al carrer, gairebé tots els alcaldes cantant els segadors al Palau de la Generalitat, tretze mil castellers cridant independència a Tarragona… La transició es va fer per evitar una mica tot això i després de quaranta anys tot ha rebentat. Avui en dia la crítica als pactes de llavors és una cosa normal i assumida. Fins i tot el Partit Comunista fa crítica i autocrítica.


—Quin paper creieu que fa el govern de José Ramón Bauzá?

—A això no se li pot dir govern. Això és una espècie de màfia, inculta, anti-catalana, anti-mallorquina i anti-tot. És la gent més inculta que hem tingut mai al govern de la illes. Fins i tot en Biel Canyelles, un antic president del PP condemnat pels tribunals, era més normal que aquesta fera anti-catalana que tenim. Això no té nom.


—Però darrerament hi ha una reacció.

Sortosament. Sobretot dels docents. L'any passat per aquestes dates hi va haver una manifestació de més de setze mil persones, tots vestits de verd. És la manifestació més gran que hi ha hagut a la història de Mallorca. És un equivalent a les manifestacions que hi ha hagut a Barcelona, en proporció. Això ha acabat amb una victòria del poble mallorquí i dels docents perquè el TIL ha estat anul·lat pels tribunals.


—Quina perspectiva de futur teniu? Sou optimista?

—Esperem que l'any que ve ens puguem llevar aquesta llosa. Sí que sóc optimista perquè si hi hagués una unió d'esquerres podríem fer fora el PP. Aquest partit sempre va unit i si s'ajuntés tota l'esquerra es podria guanyar, com ja ha passat altres vegades.

Ara hi ha un projecte interessant que és la unió de tothom a Més per Mallorca, que aglutina el que era el PSM, ERC i Iniciativa Verds, a més de nombroses organitzacions dels pobles. Això és una esperança que tenim per unir les forces d'esquerres i no anar dispersos.


—A quina de les vostres obres hi teniu més estima?

—Mira, la darrera novel·la que he publicat m'ha agradat molt. Es diu 'Caterina Tarongí' (Llaonard Muntaner) i n'estic molt content. Els amics em diuen que me n'he reeixit una mica. Del que es tracta és de conjuntar la repressió de la guerra feixista amb la repressió del segle XVIII als xuetes mallorquins. Aquí hem tingut sempre aquest problema que s'ha dissolt en els darrers anys, de menysteniment dels mallorquins descendents dels jueus conversos a la força el segle XIV. Caterina Tarongí és la darrera noia xueta cremada viva per la inquisició, però la protagonista de la novel·la és una mestra republicana descendent de na Caterina Tarongí, que es troba amb uns problemes similars. Segles després, es troba amb la repressió contra els republicans. VilaWeb (10-X-2014)


Viewing all 12422 articles
Browse latest View live