- Multatuli - Colombo - Gross-Fulpius - Spivak - Relgis - Ribolini - Baeza - Abadía - Meler - Leggio - Biel - Bachero - Benet - Fournier - Fernández - Puig Antich - Vinazza

---

↧

Calvinisme i República. Una revisió (Reedició).

March 2, 2018, 4:11 pm

≫ Next: Imatges d'Instagram més vistes (febrer 2018).

≪ Previous: [02/03] Expulsió dels germans Praet - «Le Tocsin» - «La Calle» - «La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias» - Multatuli - Colombo - Gross-Fulpius - Spivak - Relgis - Ribolini - Baeza - Abadía - Meler - Leggio - Biel - Bachero - Benet - Fournier - Fernández - Puig Antich - Vinazza

Calvinisme i República. Una revisió (Reedició).

Aquest escrit és un fragment del meu llibre (on line) La filosofia i la religió sense caretes | Quetgles's Weblog

Tesi: La línia d’expansió de la modernitat, de la democràcia i dels drets humans va anar indissolublement unida a la difusió de la Reforma, i, en particular, de la difusió del calvinisme.

La Revolució nord-americana en fou capítol notable; i fou la culminació d’un procés que s’inicià a l’any 1620 amb l’aventura del Mayflower. Aquells calvinistes radicals i impacients van tirar endavant el projecte d’establir colònies calvinistes a Nova Anglaterra. Aquells colons eren petits grangers – la major part – i menestrals.
Per primera vegada a la història, emergia, espontàniament, una nova societat sense estaments socials; una societat on no hi havia ni aristocràcia ni casta sacerdotal. Es convenient constatar altres característiques d’aquest fenomen social que ben aviat esdevingué un agent decisiu de la història mundial: Que aquelles colònies de petits grangers es mostraven molt actives, obertes, emprenedores; que, de bon començament, aquells colons eren moguts més per un ideal religiós que per interès econòmic; que aquells beats puritans del Mayflower anaren a Nova Anglaterra a la cerca d’un espai geogràfic on construir la seva nova Jerusalem, és a dir, la seva societat cristiana; que, d’antuvi, aquelles colònies s’organitzaren social i políticament amb un grau de llibertat sense parió al de la metròpoli; aquells beats insistien en que afirmar la llibertat, la igualtat de drets, la tolerància, la llibertat religiosa; que, d’antuvi, aquells beats establien l’escola laica; que no estaven, ni volien estar, aïllats del Món; l’ideal d’aquells homes religiosos no era apartar-se del Món, sinó construir un nou Món; que mantenien una intensa comunicació amb els germans d’Europa; que, fruit d’aquesta comunicació intensa, el ritme de migració també era intens; que, per aquesta causa, l’increment de població a Nova Anglaterra era, de molt, el més alt de tot Amèrica (Per comparació: Al 1760, el Canadà francès tenia una població de 40.000 colons, mentre que la de les tretze Colònies abastava la xifra de 1.500.000 colons. I una altra referència: el nombre de colons – colons només, sense comptar els indígenes – de Nova Anglaterra superava de molt els de tota l’Amèrica hispana); que el corrent migratori era estimulat per motius religiosos, però que, de cada vegada més, també ho era per motius purament econòmics; que, tot i que eren súbdits sense representació al Parlament britànic, disposaven de més llibertat que els de la metròpoli; que, entre les llibertats que ells mateixos es donaven, destacaven les tres grans marques calvinistes: l’assemblearisme, el cantonalisme i l’autogestió ( Assemblearisme, en el sentit de l’exercici de la democràcia directa per mitjà de les assemblees de ciutadans, per mitjà de les quals es decidien les lleis. I cantonalisme, és a dir, una forta tendència a fer prevaler els drets de les entitats menors com a garantia de llibertat); que els homes i dones de les tretze Colònies tenien una clara consciència dels avantatges del seu sistema polític; que la escolarització era generalitzada i la totalitat dels colons sabia llegir i escriure (a la mateixa època, a Castella, l’analfabetisme superava el 90 % de la població). En compliment del seu ideari il·lustrat, aquells colons s’afanyaren a fundar la primera Universitat a 1636, amb el nom de Harvard i que fou l’inici del que avui és la prestigiosa Universitat de Harvard; que, en efecte, eren les associacions civils, lliures, les que creaven escoles, biblioteques i Universitats; que els nord-americans, en general, tenien una major informació sobre quina era la situació política, social i religiosa a Europa que els propis europeus continentals; que els Estats Units esdevingueren el gran refugi mundial dels perseguits per causa de llur religió.

No fou per atzar que la República francesa s’esvaís de seguida i que la República nord-americana, en canvi, es consolidés com un règim molt estable (En contra de les previsions d’En Hegel, el qual tenia una informació molt pobra sobre la realitat nord-americana). Haurem de veure les contradiccions en que cauen els discursos que exalten sense esperit crític la Revolució francesa. Els escrits hagiogràfics sobre el tema no salven les contradiccions, ans al contrari, les fan més escandaloses. Amb la revolució, els francesos passaren de la monarquia absoluta a un període constituent per dotar-se d’una constitució; però l’assemblea constituent era un embolic de tendències polítiques diverses; no era el resultat d’unes negociacions entre forces polítiques representatives; els pagesos – que eren la majoria de la població – no disposaven d’un mecanisme de representació política pròpia; les masses de París – que feren d’exèrcit popular – no tenia uns autèntics representants que haguessin sorgit del seu si; les diverses constitucions que es succeïen amb vertigen responien a relacions de força política entre els grups parlamentaris; i els grups parlamentaris no eren els autèntics representants de les amples masses. Les greus insuficiències de comunicació intel·lectual i sentimental entre les amples masses revolucionàries i els que se suposava formalment que eren els seus representants polítics foren la causa determinant de l’esfondrament de la república.

Els expedicionaris del Mayflower elaboraren i juraren la famosa Declaració abans de desembarcar; els d’articles de la Declaració eren el resultat del debat, de les argumentacions i del consens de l’assemblea improvisada per aquells pelegrins. Aquella Declaració no fou paper mullat: des del primer dia, inspirava les formes de l’organització social i política. Els habitants de Nova Anglaterra eren conscients de la superioritat del seu sistema social; sabien que anaven constituint una societat més lliure i més igualitària (excepció feta de les tres Colònies del Sud, que eren esclavistes) que la de la metròpoli. Per l’altre costat, aquesta societat nord-americana despertava l’entusiasme entre les masses oprimides dels països d’Europa on s’havia fet la reforma; semblantment, entre les minories oprimides per motius religiosos; de bell antuvi, Nord-amèrica fou terra d’acollida dels jueus perseguits i d’altres minories discriminades per motius ideològics.
Finalment esclatà el conflicte per la sobirania; els colons de Nova Anglaterra es revoltaven contra el rei i contra el Parlament britànic; es proclamà la independència i va començar la guerra (1776); però aquesta revolució, a diferència de la francesa, feia 150 anys que s’estava congriant; al llarg d’aquest temps, les assemblees locals foren particularment actives i participaren de manera decisiva en les reformes i les innovacions socials i polítiques (Tot i que ja hi havia ciutats importants – Nova York, Boston, Filadèlfia – l’estructura social de la població de les Colònies era clarament agrària; la major part d’individus es dedicaven a activitats del sector primari; per altra banda, l’activitat econòmica de la resta de població girava al voltant de les activitats primàries. I allò que m’interessa destacar: La major part dels parlamentaris a l’assemblea constituent nord-americana defensaven exactament el mandat i la voluntat de les assemblees de pagesos, pagesos que formaven el segment majoritari de la població. I també: Els parlamentaris portaven el mandat de cada una de les tretze Colònies; i la Constitució que s’aprovà establia el sistema dels tretze Estats federats; cada Estat es reservava la plena sobirania en tot una sèrie qüestions fonamentals – govern interior, educació, policia, serveis socials i d’altres -. La major part d’articles de la Constitució no feien sinó recollir normes socials i polítiques que ja eren vigents a les Colònies. La República dels Estats Units d’Amèrica fou la primera república moderna del Món. Les condicions socials i polítiques de la nova república li donaren una situació d’avantatge respecte de la resta d’Estats del Món; no feren sinó incrementar les que ja tenien. Això determinà un ritme de creixement social i econòmic superior al dels països més avançats (No he de tractar aquí del genocidi de les nacions indígenes de Nord-amèrica, una de les grans tragèdies de la història).
Breument, he de fer un seguit de consideracions al voltant de la relació entre les revolucions i les ideologies: Que la Revolució francesa fou l’esclat d’una revolta, però que els grups socials que li donaven suport eren diversos, així com diversos eren els sentiments i els ideals que els movien. Que els il·lustrats no tenien un projecte comú i formaven faccions. Que les masses ciutadanes i les masses pageses no es movien pels mateixos sentiments i idees. Que hi hagué consens en arrancar els privilegis a l’aristocràcia i en alliberar-se del despotisme de l’Església catòlica. Que aquests alliberaments foren els grans èxits de la Revolució. Que la República francesa fou un fracàs estrepitós. I el que m’interessa subratllar: els qui aconseguien el poder polític – persones totes elles il·lustrades – en un moment determinat dedicaven ingents esforços a anul·lar i/o corregir les pràctiques i les normes que les masses es donaven a elles mateixes. El Consolat fou l’instrument de la contrarevolució; es dedicà a perseguir i liquidar tots els intents d’organització de masses revolucionàries.
La República nord-americana va gaudir de bona salut, la francesa va néixer malalta i va morir de seguida. La nord-americana s’ha mantingut en els principis de la Declaració fundacional fins el dia d’avui, amb esmenes constitucionals que no alteren l’esperit inicial. A l’Estat francès, pel contrari, es van anar succeint tot de règims inestables i de revolucions fracassades. Semblaria, doncs, que aquest exemple històric serviria d’argument als neoconservadors (per exemple, els ideòlegs del partit republicà als EUA) que sostenen que la religió cristiana (o sigui, les esglésies reformades) és una garantia de democràcia i que l’agnosticisme i l’ateisme són ideologies que condueixen al despotisme.

Tesi: El combat ideològic de Luter, primer, i de Calví, després, contra l’Església catòlica, foren el llevat del que seria la Il·lustració – la primera, la britànica -. Els arguments contra la teologia catòlica i contra la ideologia i la filosofia tomista foren l’inici de la Il·lustració. És erroni fer una confrontació entre Calvinisme i Il·lustració. En Calví i altres reformadors, i les esglésies de perfil calvinista, foren l’instrument essencial per tirar endavant amb èxit tot tipus de reformes.

Tesi: El calvinisme fou un poderós instrument que fou utilitzat amb èxit per les classes populars contra el despotisme. El calvinisme és una teologia, però més encara una proposició pràctica d’església reformada. La força del calvinisme va raure en la seva capacitat d’organització social.

Tesi: Prova de la superioritat intel·lectual dels reformats calvinistes fou la seva capacitat per crear i organitzar els nous exèrcits populars, exèrcits que demostraren que eren superiors als tradicionals aristocràtics.

Per descomptat, ni En Luter, ni En Calví feren declaracions a favor de l’esperit il·lustrat. Allò que predicava En Luter era la doctrina de la justificació per la fe; i En Calví la manera com construir una església cristiana, entesa com a comunitat dels qui han de ser salvats per Déu, com una societat teocràtica. En Calví establí un govern teocràtic a Ginebra. Però aquesta teocràcia calvinista estava ordenada de manera que quedés garantida la igualtat del cristià. La teocràcia calvinista era republicana; però republicana no com un afegit o una circumstància, sinó com un punt essencial de la comunitat cristiana. A l’església reformada no hi havia ni Papa ni bisbes; tampoc hi havia capellans, ni frares ni monges; no hi havia càrrecs religiosos, sinó que cada cristià era sacerdot i havia de compartir en plena igualtat les tasques eclesiàstiques; i ha de ser responsable d’aquelles tasques que li hagi assignat la comunitat. Pels calvinistes radicals, església i comunitat és la mateixa cosa; Déu és present en totes les activitats dels homes.

Tesi: El calvinisme és radical. S’ha d’entendre que quan proclama que cada cristià és sacerdot, això estableix també la igualtat intel·lectual entre els cristians reformats.

Fou a les àrees luteranes i calvinistes on sorgí la Il·lustració. Aquells cristians reformats no es limitaren a tolerar l’avanç de la ciència i la divulgació científica, sinó que hi participaren directament i decidida. La Reforma i, encara més, el calvinisme foren la clau de la revolució ideològica. Els luterans establiren el principi de llibertat de consciència com a paret mestre i desmuntaren els aparells d’opressió de l’Església de Roma. Els calvinistes anaren més enllà; la proesa calvinista consistí en bastir una Església sense casta sacerdotal. Una vegada alliberats del jou catòlic, no només hi hagué una explosió d’edicions de la Bíblia en llengua vernacle; tot de llibres prohibits fins aleshores pogueren ésser publicats; així succeí amb l’obra de Copèrnic i de Galilei. N’Spinoza – jueu de religió – fou expulsat de la sinagoga d’Amsterdam, però pogué desplegar lliurement les seves activitats sense ésser perseguit o molestat per l’Administració holandesa; i En Descartes decidí establir la seva residència a La Haia.

↧

Imatges d'Instagram més vistes (febrer 2018).

March 2, 2018, 4:11 pm

≫ Next: GALERÍA FOTOGRÁFICA: CEMENTERIOS DEL MUNDO 60ª Parte: Cementerio musulmán de Bab Ghmat - MARRAKECH - MARRUECOS

≪ Previous: Calvinisme i República. Una revisió (Reedició).

↧

GALERÍA FOTOGRÁFICA: CEMENTERIOS DEL MUNDO 60ª Parte: Cementerio musulmán de Bab Ghmat - MARRAKECH - MARRUECOS

March 2, 2018, 4:11 pm

≫ Next: III ASSEMBLEA DE MÉS PER MALLORCA. GUANYAM EL FUTUR.

≪ Previous: Imatges d'Instagram més vistes (febrer 2018).

CEMENTERIOS DEL MUNDO 60ª Parte: CEMENTERIO MUSULMÁN DE BAB GHMAT, MARRAKECH, MARRUECOS 2012

Cementerios del Mundo 60ª Parte

Cementerio musulmán de Bab Ghmat

Marrakech, Marruecos

Junio 2012

© Miguel Veny Torres

pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

«Cementerio musulmán de Bab Ghmat»
c/ Route de Remparts

Madrid, 2 de marzo de 2018

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

↧

III ASSEMBLEA DE MÉS PER MALLORCA. GUANYAM EL FUTUR.

March 3, 2018, 3:10 am

≫ Next: Fraga Iribarne i els assassinats de Vitòria (3-III-1976) - Memòria històrica

≪ Previous: GALERÍA FOTOGRÁFICA: CEMENTERIOS DEL MUNDO 60ª Parte: Cementerio musulmán de Bab Ghmat - MARRAKECH - MARRUECOS

Després de dos anys d’intensa activitat per tal d’atènyer els reptes que ens vàrem marcar a la II Assemblea General de MÉS per Mallorca, és hora d’avaluar-ne els resultats i tornar a mirar el futur; perquè hem de ser conscients que som l’avantguarda del país, i que anam obrint el camí amb les fórmules i les propostes polítiques més avançades.

Per això des de la Comissió Executiva i des del Consell Polític us volem convocar a la III Assemblea de MÉS per Mallorca que, amb el lema de "Guanyam el futur", tendrà lloc dia 9 i 10 de març al Teatre de Lloseta.

Estam al darrer tram de la legislatura i necessitam seguir impulsant polítiques de progrés per aquest país i la seva gent, així com una organització forta per a traçar el camí que torni a fer de MÉS per Mallorca la força determinant per consolidar el canvi.

A l’apartat de documentació adjunta trobareu tots els documents perquè els pugueu consultar i tenir presents. D’altra banda, a aquest mateix apartat, hi veureu el model de presentació d’esmenes, que es poden presentar fins al pròxim 5 de març a les 14.00 h. Podeu fer arribar les vostres esmenes al correu electrònic assemblea@mespermallorca.cat o a les seus de MÉS per Mallorca. La reunió de conciliació d’esmenes es durà a terme el 6 de març a les 17.00 h a la seu de MÉS del carrer Isidoro Antillon, 9 (Palma).

Finalment, recordar-vos que el mateix 10 de març, a les 10.30 h finalitza el termini d’inscripció de candidatures. Trobareu el model per oficialitzar la candidatura també al final d’aquest correu electrònic.

Si teniu dubtes o necessitau ampliar informació, podeu posar-vos en contacte amb nosaltres a través del correu electrònic info@mespermallorca.cat o als telèfons de les nostres seus (971 775 252 / 971 728 241).

L’assemblea comptarà amb servei de guarderia. Les persones interessades a fer-ne ús, han d’enviar un correu electrònic a info@mespermallorca.cat i sol·licitar-ne la inscripció abans de dia 7 de març.

Del 21 de febrer al 6 de març a les 14:00:
Període de presentació d’esmenes als documents.

Del 21 de febrer al 10 de març a les 10:30:
Període de presentació de candidatures.

El 7 de març a les 17:00:
Reunió de conciliació d’esmenes (a la seu de MÉS del c. d’Isidoro Antillon, 9 - Palma).

El 9 i el 10 de març:
III Assemblea de MÉS per Mallorca: aprovació de la Ponència d’organització, Ponència política, documents estratègics (Medi Ambient, Igualtat, Sobirania, Economia, Model Social) i dels reglaments de Primàries i de Limitació de mandats, així com les votacions per escollir els òrgans de direcció.

Divendres 9 de març

17.00h. Arribada i acreditacions.
17.30h. Presentació, debat i aprovació del Reglament de l’Assemblea General.
17.45h. Elecció i constitució de la mesa.
17.50h. Incorporacions a MÉS per Mallorca, si escau.
18.00h. Presentació i debat de l’Informe de gestió.
18.15h. Presentació, debat i aprovació de l’Estat de comptes.
18.30h. Presentació, debat i votació de la Ponència d’Organització.

Dissabte 10 de març

09:30h. Presentació, debat i votació de la modificació del Reglament de Primàries.
10:00h. Presentació, debat i votació de la modificació del Reglament de directrius pels càrrecs.
10:30h. Finalització del termini per presentar candidatures.
11:00h. Proclamació de les candidatures.
11:15h. Cafè.
12:00h. Presentació, debat i votació de la Ponència Política.
12:30h. Inici de les votacions.
13:00h. Presentació, debat i aprovació dels documents estratègic d’Igualtat, Medi Ambient i Sobirania
14:00h. Dinar.

16:00h. Presentació, debat i aprovació del document estratègic d’Economia i de Model Social
16:30h. Final de votacions.
17:00h. Votació final en ple dels documents estratègics.
17:30h. Intervencions delegacions convidades.
18:00h. Proclamació dels resultats.
18:15h. Discurs de cloenda.

Les urnes de votació romandran obertes de 12.30h a 16:30h.

Reglament de la III Assemblea General.
Reglament de Primàries.
Reglament de directrius pels càrrecs.
Ponència d’Organització.
Ponència Política.
Documents estratègics:
- Igualtat.
- Economia.
- Sobirania
- Medi Ambient
- Model Social.

Model de presentació d’esmenes (doc). (Model únic per a tots els documents).
Model de presentació d’esmenes (odt). (Model únic per a tots els documents).

Candidatures a:

Individual a l’Executiva.
Individual al Consell Polític.
Individual a la Comissió de Garanties i Arbitratge.
- Doc
- Odt

Candidatures a:

Equip a Executiva
- Doc
- Odt

↧

Fraga Iribarne i els assassinats de Vitòria (3-III-1976) - Memòria històrica

March 3, 2018, 3:10 am

≫ Next: GALERÍA FOTOGRÁFICA: CEMENTERIOS DEL MUNDO 61ª Parte: Cementerio Bab Lakhmiss - MARRAKECH - MARRUECOS

≪ Previous: III ASSEMBLEA DE MÉS PER MALLORCA. GUANYAM EL FUTUR.

(1 vídeo) A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.

I escriuré els noms...

Conste que he passat mig dia pensant que no faria aquest article, de tip que n'estic, daquest Fraga Iribarne. Ja nestava quan jo era jove i ell signava sentències de mort o matava gent al carrer, que deia que era seu. I n'he estat tots aquests anys, en veient que un personatge amb un passat tan abominable podia viure en democràcia sense que ningú no li fera pagar les culpes. I nestic d'aguantar les seues provocacions. Però he decidit que, aquest article, l'havia de fer solament per escriure el nom de les seues víctimes.

I lescriuré, el nom daquestes víctimes, perquè amb monstres com Fraga no tenim el dret dabaixar mai la guàrdia. No podem deixar-lin passar ni una sense recordar-li que és un criminal que fa dècades que hauria de podrir-se en una presó..., per a vergonya nostra, que no ho hem aconseguit.

Per això, perquè la memòria el perseguesca, escriuré el nom de Pedro María Martínez Ocio, de vint-i-set anys; de Francisco Aznar, de disset; de Romualdo Barrosa, de dinou; de José Castillo, de trenta-dos, i de Bienvenido Pereda, de trenta. Tots van morir a Vitòria el 3 de març de 1976, assassinats a trets per la policia, que depenia de Fraga. I el nom d'Oriol Solé, mort després de la fugida de Segòvia a mans dels seus sicaris. I els noms de Ricardo Garcia Pellejero i dAniano Jiménez Santos, morts a Montejurra, també sota el seu mandat. I voldria escriure, però no el recorde, el nom d'un obrer assassinat a Elda per la policia aquell febrer del 1976, quan pintàvem parets per fer-ho saber. I escriuré amb lletra gruixuda el nom de Julián Grimau, mort de vint-i-set trets el 20 d'abril de 1963, a les sis del matí. Mort per una sentència del consell de ministres de Franco, en què aquest va demanar a tots els qui en formaven part que shi comprometeren. Dos van dubtar, però cap no era Fraga. Fraga va demanar la mort del cap del Partit Comunista.

A tots ells el meu record, respecte i homenatge. A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.

(P.D: des de primera hora del matí m'han arribat tot de correus de lectors recordant-me el nom de l'obrer molt a Elda, que era Teófilo del Valle. Gràcies. La memòria, quan és col·lectiva, significa molt.)

Vicent Partal director@vilaweb.cat

Amb aquests assassinats la burgesia espanyola demostrava el que estava disposada a consentir i el què no volia de cap de les maneres. I això era: sí a un pacte amb l'oposició per a mantenir l'essencial de l'estat capitalista (oferint la possibilitat d'una constitució monàrquica, imperialista i capitalista); permanència de tots els aparats repressius de la dictadura; no res de depuració de criminals i torturadors; ni parlar-ne de república federal o autodeterminació de les nacionalitats oprimides, de democràcia popular, o del poder dels treballadors". (Miquel López Crespí)

L'escriptor Miquel López Crespí va escriure aquesta història alternativa de la transició: No era això: memòria històrica de la transició.

Les vagues a Vitòria havien començat (desembre de 1975) per simples reivindicacions laborals a Forjas Alavesas (es demanaven quaranta-dues hores setmanals de feina i sis mil pessetes d'augment). A poc a poc, malgrat els esforços dels carrillistes per mantenir la gent dins les fàbriques i no sortir al carrer, els treballadors s'anaven polititzant setmana rere setmana, i s'accentuaven més les seves reivindicacions -reivindicacions de govern obrer i popular; república socialista; dissolució dels aparats repressius de l'Estat (Policia Armada i Guàrdia Civil); unitat obrera enfront el capital; dimissió de tots els antics càrrecs sindicals i posà aquests càrrecs en mans de les assemblees sobiranes; etc, etc.

La coordinació de les fàbriques en lluita augmentà, es consolidà, i la seva pràctica -democràcia de base- s'anà generalitzant. Dia 12 de gener: vaga a Mevosa; dia 14: les assemblees d'aquestes fàbriques van unificant esforços amb les d'Aranzábal, Olazábal, Gabilondo, etc; dia 19: Huarte i Cablerías del Norte s'hi afegeixen. Tots aquestes centres industrials -i molts més-, coordinats amb les coordinadores de barri i estudiants, arriben a mobilitzar les 200.000 persones de la ciutat que surten quasi cada dia al carrer per a defensar les reivindicacions del poble revoltat. Delegats de les fàbriques en lluita viatgen per tot l'Estat explicant l'avançada experiència sovietista de Vitòria.

Durango, Amorebieta, Gernika, Santurtzi, Getxo, Markina, formen igualment importants coordinadores d'assemblees i consells obrers. OEC i les Plataformes Anticapitalistes tenen una part activa en aquestes experiències, però, com sempre, el partit (OEC) no intenta capitalitzar els conflictes i -potser erròniament- els seus militants feinegen entre els treballadors i els estudiants ajudant sempre les iniciatives més agosarades i revolucionàries sense fer proselitisme. Ben al contrari del que feia el PCE -apuntar-se a lluites en els quals no participava-, l'OEC -per manca d'una concepció dogmàtica i estalinista de partit- no intentà capitalitzar en profit seu les lluites que impulsà, tant a Vitòria com a les Illes com a tota la resta de l'Estat.

El moviment revolucionari s'accentuava dia a dia malgrat la repressió. Només en dos mesos -parlam de 1976- la patronal perdia la plus-vàlua de 36.469.OOO hores no treballades. La complicada política de reforma controlada esclatava pertot arreu. S'havia de fer qualque cosa. El PCE, Carrillo -el PSOE era quasi inexistent-, no bastava per a controlar les exigències cada vegada més combatives i antipactistes dels pobles. El govern de la reforma, un govern on hi havia en Fraga, en Martín Villa i en Suárez, decideix escalivar a fons els estudiants i treballadors i, sense miraments, el dia 3 de març de 1976, per provar d'aturar aquesta imparable onada de coordinadores que sacsejava molts d'indrets de l'Estat, ordenen disparar a matar.

Els representants de les coordinadores de fàbriques en lluita estaven reunits a l'interior de l'església de Sant Francesc d'Assís. Hi eren presents obrers de molts d'indrets i, en el moment en que la Policia metrallà els treballadors, prop de cinc mil homes i dones discutien en pau i ordenadament els seus problemes socials i polítics.

Assabentats que en aquella església hi havia els principals dirigents partidaris de la democràcia proletària, Suárez, Fraga i Martín Villa ordenen l'assalt. La Policia entra disparant. Maten tres joves. Francisco Aznar, de disset anys, assassinat d'un tret al cap. Pedro María Ocio, quan intentava protegir uns infants amb el seu cos, rep l'impacte de les bales. Més tard, un altre jove, Romualdo Barroso, de dinou anys, és abatut salvatgement per les forces repressives que segueixen les instruccions del govern aperturista. Hi ha desenes i desenes de ferits i detinguts.

Pareix evident que la burgesia franquista, amb aquestes accions sagnants, prova de deturar el moviment revolucionari, republicà i anticapitalista, que el carrillisme no pot controlar. Tots els sectors del règim (aperturistes i búnker) consideren que la situació ha arribat a tal punt que només es pot aturar amb la sang. Els anys 74, 75 i, concretament, el 76, han demostrat que augmenten la lluita de classes, les mobilitzacions en contra de la imposada i forçada "unitat d'Espanya", i que els pobles de les diverses nacionalitats comencen a oscil· lar del reformisme vers comportaments i actituds polítics cada volta més compromesos. La reforma s'ha de reconduir, com sigui, amb sang si és necessari. La premsa de l'Europa demoburgesa resta atemorida davant el que està passant a l'Estat espanyol. Le Monde escriu dia 5 de març de 1976: "Organitzacions revolucionàries d'extrema esquerra denuncian cada vegada més la política conciliadora [amb el franquisme] del Partit Comunista i de les Comissions Obreres, que encara controla aquest partit. Des de fa setmanes, els fets palesen un avenç cada vegada més accentuat del poble envers posicions més combatives, més polititzades".

A Mallorca, OEC, les Plataformes Anticapitalistes de Barris i d'Estudiants, les Comissions Obreres Anticapitalistes, s'encarregaren de propagar les idees i experiències avançades de Vitòria. Aleshores -seguint les instruccions de l'OEC- jo militava en el front d'estudiants, concretament a Magisteri. Juntament amb n'Antoni Mir i en Biel Matamales, ens tocà organitzar una explicació d'aquells fets -hi hagué assemblea general amb assistència massiva. N'Àngels Roig, na Margarida Seguí, na Magda Solano, en Salvador Rigo, na Josefina Valentí, entre altres bons companys i militants, treballaren fort repartint fulls volants, pintant i dibuixant cartells, aturant les classes per a explicar als alumnes els fets sagnants de Vitòria, preparant les assemblees informatives.

En aquella assemblea de solidaritat hi intervingué, per part del nostre Front Obrer, el treballador i militant de l'OEC Jaime Bueno (en "Tomàs", en l'argot de la clandestinitat), avui excel× lent advocat que jugà un paper essencial en la caiguda del corrupte govern Cañellas (PP) a les Illes. Per diverses facultats hi intervingueren en Mateu Morro i altres destacats dirigents universitaris de l'OEC. A Filosofia, hi havia, a part d'en Mateu Morro (l'actual Conseller d'Agricultura del Govern Balear i secretari general del PSM), en Joan Ensenyat i en Mateu Ensenyat (aquest darrer, provinent d'un grup que s'havia integrat en el partit provinent de Bandera Roja).

A s'Arenal, clandestinament, n'Aina Gomila, aleshores treballadora de la neteja a un hotel, explicà els fets als obrers i obreres de l'hosteleria. Na Maria Duran i en Martí Perelló s'encarregaren d'impulsar lluites solidàries per Manacor i la seva comarca; a Menorca (Maó, Ferreries, Ciutadella, Alaior, etc), el cap de la campanya de solidaritat amb Vitòria (es necessitaven diners per a treure de la presó els represaliats per la dictadura) fou en Llorenç Febrer amb els seus incansables companys provinents de les JOC.

A part dels morts a Vitòria hi hagué més assassinats arreu. Un d'aquests crims diaris va ser el del jove obrer Gabriel Rodrigo, de dinou anys, que fou "liquidat" d'una manera encara no aclarida per membres de la Brigada Social o d'alguna altra de les forces repressives de l'Estat. El cert és que aquest jove treballador, en assabentar-se dels esdeveniments de Vitòria, sortí amb altres milers de companys a participar en una manifestació no permesa en contra de la repressió feixista, a Tarragona. Acorralat per les forces de la repressió de la dictadura, provà d'amagar-se dels seus perseguidors en el terrat de la casa número 7 del carrer Landa de Tarragona (una casa de tres pisos). Poc després el seu cadàver restava, esclafat, enmig del carrer, entre un gran bassiot de sang (vegeu Cambio16, núm. 233, 15-21 març de 1976, pàg. 14). Crims com aquest eren el pa nostre de cada dia en els darrers anys de la dictadura.

¿Qui no va treballar per a explicar el que havia succeït a Vitòria? Tot el partit es va posar en cos i ànima a treure'n les ensenyances oportunes per a impedir amb totes les nostres forces que aquests fets es repetissin o s'oblidassin. Na Dora Muñoz en el Front de Mestres, en Guillem Coll a Inca (organitzant les primeres assemblees obreres amb els treballadors de la sabata a Inca, Lloseta, etc), en Gori Negre i na Rosa Vich a Santa Maria... No acabaríem mai el llistat de companys que treballaren en aquesta línia de solidaritat fent xerrades, recollint diners per obres, hotels, barris i facultats, escrivint articles, fent fulls volants, editant cartells, enganxines de protesta contra la salvatge repressió feixista...

Amb aquests assassinats la burgesia espanyola demostrava el que estava disposada a consentir i el què no volia de cap de les maneres. I això era: sí a un pacte amb l'oposició per a mantenir l'essencial de l'estat capitalista (oferint la possibilitat d'una constitució monàrquica, imperialista i capitalista); permanència de tots els aparats repressius de la dictadura; no res de depuració de criminals i torturadors; ni parlar-ne de república federal o autodeterminació de les nacionalitats oprimides, de democràcia popular, o del poder dels treballadors. Finalment, després de la caiguda del govern Arias -pels seus grans errors i continuats crims, que posaven en perill la reforma- (juliol de 1976), els punts de vista de la pretesa "oposició" democràtica i els hereus "liberals" del franquisme s'anaren apropant fins a coincidir totalment i absolutament.

Vist en perspectiva, el que tots els sectors del règim demanaven -i que la "oposició" els concedí benèvolament a canvi d'unes poltrones- era una llei de punt final dels crims de la dictadura. Com diria El País (6-VIII-95, pàg. 14): "La única ley de 'punto final' la hicimos los demócratas para los franquistas".

Any 1976: punt àlgid de la lluita popular contra la dictadura Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)
© Miquel López Crespí Març de 2006

Miquel López Crespí

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

↧

GALERÍA FOTOGRÁFICA: CEMENTERIOS DEL MUNDO 61ª Parte: Cementerio Bab Lakhmiss - MARRAKECH - MARRUECOS

March 3, 2018, 12:16 pm

≫ Next: [03/03] «Der Eigene» - «Der Mistral» - Conferència de Bertoni - «L'Amico del Popolo» - Atemptat de l'OAS - Grup Primer de Maig - Fets de Vitòria - Godwin - Bordes - Chambon - Florentino de Carvalho - Gilles - Lambin - Gordin - Ferrer - Escartín - Ballestero - Ginestet - Lozano - Laude - Peukert - Pengam - Aguggini - Schwartzbard - Giménez Ferrer - Masetti - Llop - Vileta - Merino - Malet

≪ Previous: Fraga Iribarne i els assassinats de Vitòria (3-III-1976) - Memòria històrica

CEMENTERIOS DEL MUNDO 61ª Parte: CEMENTERIO CEMENTERIO BAB LAKHMISS, MARRAKECH, MARRUECOS 2012

Cementerios del Mundo 61ª Parte

Cementerio Bab Lakhmiss

Marrakech, Marruecos

Junio 2012

© Miguel Veny Torres

pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

«Cementerio Bab Lakhmiss»
c/ Route de Remparts
Gueliz

Madrid, 3 de marzo de 2018

Florentino de Carvalho (1883-1947)

↧

[03/03] «Der Eigene» - «Der Mistral» - Conferència de Bertoni - «L'Amico del Popolo» - Atemptat de l'OAS - Grup Primer de Maig - Fets de Vitòria - Godwin - Bordes - Chambon - Florentino de Carvalho - Gilles - Lambin - Gordin - Ferrer - Escartín - Ballestero - Ginestet - Lozano - Laude - Peukert - Pengam - Aguggini - Schwartzbard - Giménez Ferrer - Masetti - Llop - Vileta - Merino - Malet

March 3, 2018, 12:16 pm

≫ Next: GALERÍA FOTOGRÁFICA: CEMENTERIOS DEL MUNDO 62ª Parte: Cementerio Remuh (Cmentarz Remuh) - MARRAKECH - MARRUECOS

≪ Previous: GALERÍA FOTOGRÁFICA: CEMENTERIOS DEL MUNDO 61ª Parte: Cementerio Bab Lakhmiss - MARRAKECH - MARRUECOS

[03/03] «Der Eigene» -«Der Mistral» - Conferència de Bertoni -«L'Amico del Popolo» - Atemptat de l'OAS - Grup Primer de Maig - Fets de Vitòria - Godwin - Bordes - Chambon - Florentino de Carvalho - Gilles - Lambin - Gordin - Ferrer - Escartín - Ballestero - Ginestet - Lozano - Laude - Peukert - Pengam - Aguggini - Schwartzbard - Giménez Ferrer - Masetti - Llop - Vileta - Merino - Malet

Anarcoefemèrides del 3 de març

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de Der Eigene

- Surt Der Eigene: El 3 de març de 1896 surt a Berlín (Imperi Alemany; actual Alemanya) el primer número de la revista anarcoindividualista de cultura homosexual Der Eigene (L'Únic). Dirigida per l'escriptor anarquista Adolf Brand, està considerada la primera publicació homosexual de la història. Els 10 primers números sortiren trimestralment i després la revistà tingué una periodicitat mensual. Portà diverses subtítols, com ara «Ein Blatt für Alle und Keinen» (Diari per a tothom i per a ningú), «Monatsschrift für Kunst und Leben» (Revista mensual sobre l'art i la vida), «Ein Blatt für männliche Kultur, Kunst und Literatur» (Full de la cultura, l'art i la literatura masculines), «Zeitschrift fûr Freundschaft und Freiheit» (Revista al servei de l'amistat i de la llibertat), etc. El títol de la publicació està tret de l'obra Der Einzige und sein Eigentum (L'Unique i la seva propietat) del filòsof anarcoindividualista Max Stirner. A més de tractar temes masculins i alguns de femenins, engegà debats d'idees, tant polítics (filosofia de Max Stirner, anarquisme, etc.) com culturals (art, literatura, etc.), a més dels que aleshores estaven en voga (naturisme, cultura física, ocultisme, teosofia, paganisme, etc.). La revista arribà a tenir uns 1.500 subscriptors. A partir del gener de 1898, per por a la censura, especialment al paràgraf 175 del Codi Penal alemany que criminalitzava des del 1871 l'homosexualitat masculina, posà el seus personatges obertament gais en el pla de la ficció. Des de finals de 1898 fins a 1902 la revista va ser il·lustrada amb gravats, lleugerament eròtics i de temàtica homosexual. El gener de 1899 sortí una nova sèrie amb nova numeració i maquetat segons l'estilart nouveau. En 1903, arran de la publicació d'un poema titulat «Die Freundschaft» (L'amistat), l'Estat prussià atacà directament la revista; denunciada, durant el procés Adolf Brand revelà que el poema era del poeta nacional Friedrich Schiller i, evidentment, la causa va ser sobreseguda. A part del número únic enquadernat que sortí en 1906, la revista continuà publicant-se de manera irregular i entre 1907 i 1909, arran de l'anomenat «Afer Harden-Eulenburg» (processos militars i civils d'importants membres del Govern de l'emperador Guillem II de Prússia acusats de comportament homosexual) de manera clandestina. Interrompuda la publicació durant la Gran Guerra, en 1919 es reprengué l'edició fins el 1932. En aquesta nova època la revista abandonà la línia llibertària i passà a fer costat la democràcia liberal de la República de Weimar i especialment el Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya). A partir de 1920 s'introduïren fotografies de joves nus. Adolf Brand mantingué estretes relacions amb el metge investigador de la sexualitat humana Magnus Hirschfeld, però se n'allunyà quan els seus treballs científics deixaren de ser«estètics». En 1933, suspesa la publicació, el domicili de Brand va ser escorcollat i assaltat en diverses ocasions pels escamots nazis i tots els seus arxius van ser confiscats pel dirigent nacionalsocialista homosexual Ernst Röhm. Hi trobem articles d'Erwin Bab, Hans Bethke, Adolf Brand, Erich Bruckner, Ernst Burchard, Moritz von Egidy, Hans Heinz Ewers, Maximilian Ferdinand, Benedict Friedlaender, Wilhelm von Gloeden, Johannes Guttzeit, Peter Hamacher, Eduard von Hartmann, Karl Herman, Kurt Hiller, Hugo Reinhold Karl Johann Höppener (Fidus), Ewald Horn, Eugenie Jacobi, Elisar von Kupffer, Theodor Lessing, R. Ed. Liesegang, John Henry Mackay, Klaus Mann, Thomas Mann, Ernst Manuel, Karl Merz, Eric Mühsam, Franz Oppenheimer, Robert Reitzel, Emil F. Rüdebusch, Saxnot, Eugen Heinrich Schmitt, Sascha Schneider, Heinrich Vormann i Bruno Wille, entre d'altres. En 1981 l'editorial Foerster en publicà una edició facsímil de tota la col·lecció.

***

Capçalera de Der Mistral

- Surt Der Mistral: El 3 de març de 1915 surt a Zuric (Zuric, Suïssa) el primer número del periòdic expressionista predadaista de caire anarquista Der Mistral. Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic literari de combat). Els editors responsables van ser Hugo Kersten, Walter Serner, Konrad Milo i Emil Szittya, i fou imprès per Julius Heuberger. Hi van col·laborar Guillaume Apollinaire, Hugo Ball, Johannes R. Becher, Max Herrmann-Neisse, Lajos Kassák, Filippo Tommaso Marinetti i Walter Serner (Wladimir Senakowski), entre d'altres. Immersa en el conflicte bèl·lic mundial, criticà la «gramàtica de la guerra», fonamentada en les estructures lingüístiques burgeses i blasmà contra la religió, la llei, la política i la indústria cultural d'aleshores. Romain Rolland atacà durament la sortida de Der Mistral, acusant-la de «cubista» i considerant-la una de les «malalties intel·lectuals» del seu temps. En sortiren tres números, l'últim el 26 d'abril de 1915, que portà com a subtítol «Zeitschrift für Literatur und Kunst» (Revista de Literatura i Art). En 1977 es reedità en facsímil.

***

Octaveta anunciant la conferència

- Conferència de Luigi Bertoni: El 3 de març de 1917 se celebra a la sala del Restaurant «Zur Sonne», al barri d'Aussersihl de Zuric (Zuric, Suïssa), una conferència contradictòria del propagandista anarquista Luigi Bertoni sota el títol Come farla finita? (Com acabar-la?), fent referència a la Gran Guerra. En l'acte, organitzat pel Grup Llibertari local, es va fer una crida als treballadors a oposar-s'hi al conflicte bèl·lic.

***

Capçalera de L'Amico del Popolo [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Amico del Popolo: El 3 de març de 1946 surt a Gènova (Ligúria, Itàlia) el primer número del periòdic L'Amico del Popolo. Edito dalla Federazione Comunista Libertaria Ligure. Fundat per Aladino Benetti–que feia menys d'un mes que havia mort–, en figura com a responsable Vincenzo Toccafondo i el seu primer director fou Virgilio Mazzoni. Era l'òrgan de la Federació Comunista Llibertària Lígur (FCLL), organització fundada l'any anterior i adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI). Encara que el primer número d'aquesta publicació porta la especificació«Número únic», en sortiren bimensualment, però de manera irregular, números fins el 30 de maig de 1950, en que fou substituït de qualque manera per Guerra di Classe, l'òrgan de la reconstituïda Unió Sindical Italiana (USI). A partir del número de l'11 de novembre de 1946 el subtítol serà «Periòdic de la Federació Anarquista Lígur», sense referència al comunisme. Trobem articles d'Umberto Marzocchi, Virgilio Mazzoni, Lorenzo Parodi i Cesare Guilio Zanetti, entre d'altres. Aquesta mateixa capçalera va ser emprada sovint pel moviment anarquista italià.

***

Seu de "Le Monde Libertaire" després de l'atemptat

Seu de Le Monde Libertaire després de l'atemptat

- Atemptat de l'OAS: El 3 de març de 1962, quan la guerra d'Algèria era a punt d'acabar, la seu social i la llibreria de Le Monde Libertaire del carrer Ternaux, número 3, de París (França), són totalment destrossades per un atemptat amb bomba de l'Organització Armada Secreta (OAS). L'OAS, creada pels ultradretans després del cop d'Estat fracassat dels generals facciosos el 21 d'abril de 1961, aleshores va multiplicar els atemptats tant a França com a l'Algèria contra tots aquells que militaven pel final de la guerra i per la independència algeriana. De fet aquest atemptat es va produir un mes després de la «Matança del metro Charonne», del 8 de febrer de 1962, on nou manifestants van ser assassinats per la policia quan participaven en un manifestació contra les accions de l'OAS. El 18 de març de 1962 van signar-se els acords d'Evian que posaven fi al conflicte i declaraven la independència d'Algèria.

***

Llibre on s'estudia el Grup Primer de Maig

- Ona d'atemptats a Europa: El 3 de març de 1968 sis bombes fan malbé edificis de les seus diplomàtiques espanyola, grega i portuguesa i de centres militars nord-americans a Londres, a l'Haia i a Torí. Aquestes accions van ser reivindicades per l'anarquista «Grup Primer de Maig», sota el nom de Moviment Solidari Internacional Revolucionari (MSIR).

***

Manifestació de Vitòria (2 de març de 1976)

- Fets de Vitòria: El 3 de març de 1976, a Vitòria (Àlaba, País Basc), la repressió policíaca contra la tercera vaga general convocada des de gener de 1976 provoca la mort de cinc treballadors --Francisco Aznar Clemente, treballador de Panificadora Vitoriana de 18 anys, d'un tret; Pedro María Martínez Ocio, treballador de Forges Alaveses de 27 anys, tres trets; Romualdo Barroso Chaparro, treballador d'Agrator de 19 anys; José Luis Castillo García, treballador de Basa de 32 anys; i Bienvenido Perea, treballador de «Grupos Diferenciales» de 30 anys, que moriria dos mesos després--, més de 150 persones pateixen ferides de bala, 20 d'elles greus, i una mala fi de detinguts. Durant el mes de gener de 1976 uns sis mil treballadors van començar una vaga en contra del decret de límits salarials i en defensa de millors condicions de feina. Dos mesos més tard convocaven per tercera vegada una vaga general que va ser seguida en massa el 3 de març. Aquest dia la Policia Armada va entrar a l'església de Sant Francesc d'Assís, al barri de Zaramaga de Vitòria, on estava previst realitzar una assemblea de treballadors i, fen cas omís de la decisió del capellà i del contingut del Concordat, va comminar al desallotjament. Uns segons després disparaven gasos lacrimògens en un recinte tancat i farcit de gent creant indignació i sobretot pànic. Els que van sortir primer mig asfixiats i amb mocadors a la boca van ser apallissats i cosits a trets de pistola i de metralleta. El responsable directe dels fets va ser Manuel Fraga Iribarne, ministre de la Gobernació i cap màxim de les forces d'ordre públic. La versió oficial, recollida en la sentència d'un tribunal militar,és que la policia va fer ús de la «legítima defensa per respondre a una agressió dels treballadors»; la justícia militar va reconèixer que es tractava d'«homicidis», però va arxivar el cas en no trobar culpables. La lluita a Vitòria va sorgir de plataformes i assemblees obreres, al marge de les organitzacions i dels sindicats que van pactar la Transició amb la dictadura. La mateixa nit dels esdeveniments, el cantautor català Lluís Llac va compondre la cantata Campanes a morts en memòria dels treballadors assassinats.

Naixements

William Godwin

- William Godwin: El 3 de març de 1756 neix a Wisbeach, al comtat de Cambridge (Anglaterra), el pensador i teòric anglès, precursor de l'anarquisme, William Godwin. D'antuvi pastor protestant dissident, abandona la religió i publica, en 1793, Disquisició sobre la justícia política, obra filosòfica que conté les principals bases polítiques i econòmiques de l'ideal llibertari. Considera que «tot govern és un mal», ja que és una«abdicació del nostre propi judici i de la nostra consciència», un fre en la recerca de l'harmonia entre els homes, un objectiu que es realitzarà per mitjà de l'educació lliure, únic mitjà de destruir les supersticions de la religió i de la temptació totalitària. Sa primera esposa, Mary Wollstonecraft, qui publicà en 1792 Reivindicació dels drets de les dones, li donarà una filla, Mary, qui esdevindrà més tard companya del poeta Percy Busshe Shelley, qui es veurà conquistat per les idees de Godwin --Mary Wollstonecraft Shelley (Mary Shelley) serà l'autora del cèlebre Frankenstein. Godwin serà víctima de la premsa conservadora i, enfonsat en la misèria, morirà el 7 d'abril de 1836 a Londres (Anglaterra). El seu pensament tindrà una considerable influència en el moviment socialista i anarquista, tan britànic com europeu i americà.

***

Foto policíaca d'Auguste Bordes (29 de febrer de 1894)

- Auguste Bordes: El 3 de març de 1853 neix a Entraigas (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Guillaume Auguste Bordes, conegut com Sedob o Sedrot, i també citat com Léon Bordes. Sos pares es deien Hippolyte Bordes i Catherine Calvete. Figura en els arxius policíacs que treballava de sastre de dones i com a gravador. Desertà de l'exèrcit i en 1884 es refugià a Londres (Anglaterra). A finals de 1884 creà, amb altres companys (Émile Gautier, Raoux, Heydeaux, Lucca, etc.), el «Cercle Anarquista Francès de Londres». A partir de 1885, amb altres anarquistes francesos (els germans Henri i Martial Bourdin, Gustave Brocher, Auguste Coulon, etc.), col·laborà, sense afiliar-se, amb la Socialist League (SL, Lliga Socialista). El 12 de juny de 1885 parlà, juntament amb altres companys (Harry Quelch, Victor Dave, Henry M. Hyndman, Frank Kitz, Joseph Lane, Charles Mowbray, J. MacDonald, William Morris, Edward Aveling, Belfort Bax, Keir Hardie i J. E. Williams, en un míting en commemoració de la Comuna de París. En 1888, amb Piotr Kropotkin, Saverio Merlino i la flor i nata del socialisme britànic, prengué la paraula en un acte sobre el mateix tema organitzat per la Social Democratic Federation (SDF, Federació Socialdemòcrata). El maig de 1890 creà, amb Luigi Parmeggiani, Henry Dupont i Jean Molas, el periòdic mensual anarquista clandestí francès L'International,òrgan «oficiòs» del grup «La Libre Inicitive», que actuava al si del«Club Autonomie» de Londres, i del qual va ser un dels seus principals redactors; aquest grup es caracteritzava pel seu anarquisme il·legalista i contrari a tota mena d'organització. També formà part del Cercle Revolucionari Internacional de Llengua Francesa (CRILF) del «Club Autonomie» i del grup antiorganitzacional«L'Anonymat». Entre 1890 i 1891 col·laborà en el periòdic anarcocomunista Le Réveil des Mineurs. El novembre de 1893, arruïnat i gràcies al suport econòmic de la Société de Bienfaisance Française (SBF, Societat Benèfica Francesa), abandonà amb sa família la capital anglesa i retornà a França. En 1894 el seu nom figura en un registre d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Novament marxà cap a Anglaterra i en 1896 residia al Charlotte Street de Londres. A Anglaterra destacà pels seus intents de relacionar els cercles internacionals entre si. En 1899 encara residia a la capital anglesa i volia publicar un periòdic anomenat Le Droit au Bonheur, que no sabem si finalment sortí. Son fill també era anarquista i també es deia Auguste Bordes. En 1886 existia un Bordes que era membre del grup de sastres anarquistes «L'Aiguille», però no sabem si es tracta de la mateixa persona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Auguste Bordes (1853-?)

***

Jean-Louis Chambon

- Jean-Louis Chambon: El 3 de març de 1879 neix a Gouise (Alvèrnia, Occitània) el jornaler agrícola, apicultor i militant anarquista i anarcosindicalista Jean-Louis Chambon. Era membre de la Federació de Treballadors de la Terra (FTT) del Borbonès, organització independent de la Confederació General del Treball (CGT) fundada en 1905 per Michel Bernard. De tendència anarcosindicalista, amb Antoine Dumont, va ser un dels militants més favorables a l'adhesió de l'FTT a la CGT, però en el VIII Congrés de la FTT, celebrat el 9 d'octubre de 1908, aquesta proposició va ser rebutjada ja que els seus membres no volien restar diluïts dins del gran sindicat, però també perquè, arran d'una manifestació a la regió de la CGT contra l'augment dels preus dels productes alimentaris, els pagesos van vendre els seus productes al mercat. En 1909, amb Antoine Dumont, projectà la creació d'una comunitat comunista llibertària. En 1910 col·laborà en Le Travailleur Rural, on va escriure contra les eleccions. Louis Chambon va morir el 6 de maig de 1915 a resultes de les ferides patides al front de guerra.

***

Foto policíaca de Florentino de Carvalho

- Florentino de Carvalho: El 3 de març de 1883 --algunes fonts citen erròniament 1871 i 1879-- neix a Campomanes (Astúries, Espanya) el propagandista i pedagog anarquista Primitivo Raimundo Suárez Alves, també citat per la seva versió en portuguès dePrimitivo Raymundo Soares, però més conegut sota el nom de Florentino de Carvalho. Sos pares es deien José Suárez i Francisca Alves. Quan tenia sis anys emigrà amb sa família a São Paulo (São Paulo, Brasil). Son pare era un comerciant i mestre catòlic que el matriculà al col·legi religiós del Sagrat Cor de Jesús d'aquella ciutat amb la perspectiva que acabés ordenant-se sacerdot. Sense cap vocació, en 1898 s'allistà, fugint del seminari, en la Força Púbica (policia) de São Paulo, però, després de llegir A conquista do pão de Piotr Kropotkin, abandonà en 1901 el cos amb el grau de sergent. Poc després s'instal·là a Santos (São Paulo, Brasil) --aleshores anomenada la «Barcelona brasilera»--, on va fer feina carregant i descarregant al port i, més tard, a causa de la seva fràgil salut, de tipògraf, alhora que militava en el grup local de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Fugint de les persecucions per la seva militància, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires fundà una escola segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser expulsat de l'Argentina i posat en un vaixell amb destí a Espanya, però aconseguí evadir-se gràcies a un grup d'estibadors del port de Santos i s'instal·là en aquesta ciutat sota el nom de Florentino de Carvalho. Juntament amb León Antonio Vidal, Carlos Zaballo i Garrido Gutiérrez fou un dels propagandistes llibertaris més destacats al Brasil d'aleshores. En 1911 va ser expulsat amb destí a Portugal i l'any següent també arran de la vaga d'estibadors portuaris. Fou assidu dels congressos obrers i impartí nombroses conferències. Fundà i dirigí diverses escoles a diferents Estats brasilers (Rio Grande do Sul, Minas Gerais i São Paulo) i creà la Universitat Popular de Cultura Racional i Científica de São Paulo. Publicà articles en diferents periòdics (A Plebe, O Libertario,Germinal! - La Barricata,A Obra, Nova Era, Arte e Vida, O Comentario, Prometeu,Renascença, A Rebelião, La Guerra Sociale, Revista Liberal, A Voz do Trabalhador, etc.), alguns dels quals dirigí. Fou partidari de la creació d'una organització purament anarquista, però s'oposà a l'anarquisme exaltat. En 1917 formà part, amb Edgard Leuenroth i Gigi Damiani, del Comitè de Defensa Proletària (CDP). En 1920 fou un dels primers anarquistes a denunciar la dictadura bolxevic i s'oposà durament a la creació del Partit Comunista del Brasil (PCB). En la dècada dels vint fundà amb Fábio Luz, José Oiticica, Carlos Dias i altres, el col·lectiu de propaganda anarquista «Os Emancipados». El seu domicili es transformà en una mena de posada anarquista de fugitius i exiliats, on es feien cursets, reunions i vetllades de teatre social, amb el suport de sos germans Maria Antonia, Matilde, Manolo i Pilar, sa madrastra Paulina Soares i son nebot Arsénio Palácio, tots militants llibertaris. Durant la dictadura d'Artur Bernardes fou detingut amb altres companys i ficats en un vaixell de càrrega amb ordre de desembarcar-los al primer país que els acceptessin, però com que aquest fet no es donà, visqueren durant uns mesos en alta mar. És autor de Da escravidãoà liberdade (1927), A guerra civil de 1932 em São Paulo (1932) i Anarquismo e sindicalismo (2008, pòstum); i deixà nombroses obres inèdites (Crise do socialismo, Filosofia do sindicalismo, Revolución española, A revoluçao de 24,Sintese de una filosofia anarquista --fou destruït el manuscrit a la impremta per la policia--, Constituçao socialista libertaria --idem--, Os anarquistas e os movimentos politicos, etc.). Florentino de Carvalho va morir el 24 de març de 1947 en una petita hisenda de Marília (São Paulo, Brasil) on encara feia de mestre racionalista. En 2000 Rogério H. Z. Nascimento publicà la biografia Florentino de Carvalho, pensamento social de um anarquista.

***

Manifest abstencionista de Maurice Gilles aparegut en el primer número de La Révolte d'Alger de l'1 de maig de 1906

- Maurice Gilles: El 3 de març de 1883 neix a Las Olièras (Vivarès, Occitània) el propagandista anarquista Maurice Zéphirin Gilles, conegut com Judex. Emigra a Alger (Algèria) i es guanyava la vida com a fotògraf retratista i publicista, regentant la botiga fotogràfica«Société Artistique Algérienne», al carrer Tànger d'Alger. Entre maig i novembre de 1904 fou un dels editors i col·laboradors de la primera etapa del periòdic anarquista La Révolte, d'Alger, del qual va ser gerent. El maig de 1906 fou candidat abstencionista per a les eleccions legislatives a Alger. Fou membre del grup anarquista algerià «Les Précurseurs». Entre 1908 i 1910 col·laborà en el periòdic satíric, humorístic i antipolític Papa-Louiette, d'Alger. Entre el juliol de 1909 i el gener de 1910 fou gerent de la nova sèrie del setmanari anarquista La Révolte. L'agost de 1909 va ser detingut arran de la publicació d'un article; processat per «incitació a l'assassinat», després de tres mesos de presó preventiva, va ser finalment absolt. A partir del número 9 (4 de setembre de 1909) d'aquesta publicació, va ser substituït en la seva gerència per Jules Labonne i F. H. Emeric. Entre 1909 i 1914 col·laborà en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux. Cap el 1911 retornà a la metròpoli i s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1911 publicà el fullet Bagnes d'enfants. En aquests anys col·laborà en Le Libertaire (1895-1914). Durant els anys de la Gran Guerra, va estar estretament vigilat per les autoritats. Durant la postguerra col·laborà en Le Libertaire i Le Raffût. Entre el març de 1919 i el maig de 1920 edità a Montpeller el setmanari Le Poilu Déchaîné,òrgan dels soldats desmobilitzats, que feia costat les tesis revolucionàries del la Confederació General del Treball (CGT); col·laborà en aquesta publicació signant com Judex, i desaparegué poc després arran d'un procés que interposà De Baichis, dirigent realista de l'Erau i director de L'Éclair, a més de ser condemnat a quatre mesos de presó, per no pagar la multa de 911 francs a la qual havia estat condemnat. El 12 de març de 1921 va fer la conferència«Les bagnes militaires et les bagnes d'enfants» al Teatre de Montmartre de París (França). El desembre de 1921 fundà a Montpeller el periòdic Le Fouet, que defensà les tesis del sindicalisme revolucionari de la Confederació General del Treball Unitari (CGTU) i del qual fou gerent fins el febrer de 1922. En desacord amb alguns companys, fundà el periòdic Esprit de Tous, que publicà quatre números i s'oposà a tota mena de política i a tota mena de sindicalisme. El 4 de gener de 1923, al Théatre de la Fourmi de París, realitzà la conferència «Le gran mystère: Avons-nous déjà existé? La réincarnation.». L'1 de maig de 1923 es va casar a Vincennes (Illa de França, França). El 28 d'abril de 1924 prengué part en un debat contra les colònies penitenciàries militars (Biribi), al Théâtre de la Fourmi de París, on intervingueren Albert Londres, Émile Rousset, el comandant Balland, Margue, Camoscasse i exdeportats (Malheurthy, Cochon, Laurent,etc.). El 15 de gener de 1925 participà en nom de Le Journal du Peuple, amb altres companys d'altres periòdics (Noël Garnier, Louis Roubaud, Jacques Dhur, Pierre Plessis, Louis Loréal, etc.), al Club du Faubourg del Théâtre de la Fourmi de París, en el debat «La verité sur les bagnes d'enfants. Le scandale des colonies correctionnelles. Comment on martyrise des gosses! Les solutions». El 23 de febrer de 1931 participà en un acte de protesta a la Salle des Sociétés Savantes de París, presidit per Émile Rousset, contra la detenció d'uns militars a la presó de Cherche-Midi, on van intervenir destacats intel·lectuals esquerrans (Fernand Corcos, Gaston Guiraud, Zyromski, Georges Augé, Georges Pioch, Victor Méric, Ernest Lafont, Le Meillour, Pierre Odéon, Germaine Decaris, etc.). Membre de la Lliga Internacional dels Combatents per la Pau (LICP), el 20 de gener de 1932 participà, amb altres companys (Georges Pioch, Bernard Lecache, Victor Méric, Marc Sangnier, Jean Piot, Pierre Odeon, Sirolle, Charles Lussy, Victor Basch, etc.), en un acte contra les provocacions feixistes organitzat per la LICP a la Salle des Sociétés Savantes de París i el 25 de gener d'aquell any participà, amb Victor Méric i Louis Loréal, en un acte per la pau a Angers (País del Loira, França), organitzat per la LICP, on parlà sobre els problemes financers de la Gran Guerra. Amb Roger Monclin, el març de 1932 participà en una gira propagandística de la LICP contra la guerra a l'Avallonnais (Guillon, Isle-sur-Serein, Coulanges, Châtel, Censoir i Saint-Léger-Vantan). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Auguste Lambin

- Auguste Lambin: El 3 de març de 1883 neix a Saint-Gilles (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Auguste Lambi, que va fer servir diversos pseudònims (HenriBeaumanoir,Auguste Gibout, Le Grand Charles). Sos pares es deien Désiré-Alexandre Lambin i Marie-Zélanie Gibout. En 1899 es traslladà a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) i treballà en una fàbrica de gènere de punt i com a mosso de laboratori en una apotecaria. Seguí cursos de química del professor Errard i freqüentà la biblioteca municipal, on demanà obres que tractaven sobre explosius. El 12 de juny de 1900 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Troyes a sis mesos de presó, amb llibertat provisional gràcies a la«Llei Bérenger», per robatori i possessió d'explosius. El 12 d'agost de 1901 explotà una bomba a prop l'altar de l'església de Saint-Nizier, barri popular de Troyes; el púlpit, els bancs, els vitralls i un confessionari van ser trabucats i trencats. Al seu domicili del carrer de la Grande-Tannerie, on vivia amb l'anarquista barceloní Felip Franquet (Villanueva), va ser escorcollat; la policia trobà materials explosius, però la investigació no pogué demostrar la participació dels inculpats en l'atemptat. En el judici davant el Tribunal Correccional Lambin rebutjà la defensa d'un advocat i declarà que únicament ell era capaç de fabricar una bomba, amb la finalitat d'exculpar son company, però va negar ser l'autor de l'atemptat. El 10 de desembre de 1901 va ser condemnat a 18 mesos de presó i a cinc anys de residència obligada per possessió de materials explosius i Franquet va ser absolt. El 6 de juliol de 1903 sortí de la presó cel·lular de Chaumont-la-Ville (Xampanya-Ardenes, França) després d'haver purgat dos penes de sis i de 18 mesos, ja que s'havia posat fi a la suspensió de la condemna. Després d'anar a veure sos pares a Reims (Xampanya-Ardenes, França), es traslladà a París (França) a la recerca de feina i visqué al carrer Compans, al barri de Belleville sota el nom d'HenriBeaumanoir. El 18 de maig de 1903 es desencadenà una baralla a l'església de Saint-Jean-Baptiste de Belleville entre partidaris de la Libre Pensée i congregacions religioses, quan un jesuïta hi predicava mentre hi havia una circular de l'11 d'abril d'aquell any que ho prohibia, i nombrosos manifestants resultaren ferits. El 31 d'octubre de 1903 una bomba, col·locada al caixonet de les almoines de l'església, esclatà; entre les restes de l'explosió hi havia fragments del periòdic Le Libertaire i, aferrada a una columna, una petita etiqueta que posava: «Primera advertència». El 14 de novembre de 1903 va ser detingut a Cherbourg (Baixa Normandia, França) durant un control efectuat en ocasió de l'arribada dels reis d'Itàlia. Traslladat a París, va ser inculpat de l'atemptat de l'església de Belleville. Tot i que les bombes de Troyes i de Bellville eren d'idèntica fabricació («bombes d'inversió»), el jutge d'instrucció no pogué provar la seva participació en l'atemptat i el 9 de desembre de 1903 el cas acabà sobresegut. Durant la instrucció declarà al jutge: «Les meves idees anarquistes m'han portat a estudiar especialment los àcids explosius, però d'aquí a l'acció hi ha molt...». El 26 de febrer de 1904 va ser condemnat en rebel·lia a un any de presó per«robatori d'aparadors» i, dies després, el 28 de febrer va ser detingut, juntament amb Arthur Boucher i Louis Guignard, pel robatori en una botiga de queviures del carrer Marcadet de París. En aquestaèpoca vivia al carrer Flandre de París i al número 1 de la plaça Philibert-Pompée d'Ivry (Illa de França, França). Durant la nit del 17 al 18 de març de 1904 una capsa prop del domicili del comissari de policia Laurent va ser descoberta a Lieja (Valònia), però quan el comandant d'artilleria Papin, que havia vingut per a desactivar-la, donà ordre de transportar-la a una zona sense perill, es va produí l'explosió, ferint mortalment el comandant i altres sis persones. El 22 de març d'aquell any, un nou atemptat es va produir a Saint Nicolas (Lieja, Valònia): una bomba va ser descoberta a la finestra del domicili del comissari de policia Binet i en aquesta ocasió s'immergí la bomba per fer-la esclatar, provocant amb l'explosió el trencament d'algunes finestres. El 23 de març de 1904 va ser detingut amb Paul René Gudefin a la sala dels passos perduts de l'estació central de Lieja. Hi havia entrat a Bèlgica sota el nom de Maurice Bouché, que aleshores era el company de sa germana Célina Lambin, també anarquista. A la seva maleta la policia descobrí retalls del diari Le Matin referents a l'atemptat contra l'església de Belleville, a més d'un tractat de química i discursos de l'anarquista Émile Henry. A la seva habitació es va trobà un quadern on figuraven fórmules químiques per a la fabricació de bombes. Després del primer atemptat, Lambin havia enviat al periòdic La Meuse una carta amenaçant de cometre un de nou si l'anarquista belga detingut Georges Thonar no era alliberat immediatament. En el judici del 18 de maig de 1904 davant l'Audiència de Lieja només reconegué la participació en el segon atemptat, però va ser condemnat a mort, juntament amb Paul Gudefin, pena que va ser commutada per treballs forçats a perpetuïtat perquè a Bèlgica no s'aplicava la pena capital –també va ser jutjat el carboner Modeste Boutet. Després de 25 anys de presó, va ser amnistiat i un cop lliure retornà a França. En 1929 es va casà a Bourges (Centre, França), on visqué tranquil·lament allunyat de tota militància. El 27 de desembre de 1931, però, va ser detingut, ja que havia estat declarat insubmís de la lleva de 1903 a Châlons-sur-Marne (actual Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Abba Gordin

- Abba Gordin: El 3 de març de 1887 neix a Mikhalishki (Vílnius, Vílnius, Imperi Rus; actual pertany a Bielorússia) l'escriptor i poeta en llengua jiddisch, pedagog i filòsof anarquista Abba Leibovich Gordin, també conegut com Alexander Lvovich Gordin. Fill d'una família jueva, quan tenia 10 anys amb aquesta es va traslladar a Ostrów Mazowiecka (Masòvia, Imperi Rus; actualment Polònia), on son pare, Yehuda Leib Gordin, va ser nomenat rabí. S'educà en la tradició judaica (Talmud, Torà, filosofia, etc.) i també estudià hebreu, llengües, literatura i ciència. Després del pogrom de Chișinău (Bessaràbia, Imperi Rus; actualment Moldàvia) de 1903 s'acostà al sionisme espiritual d'Ahad Ha'Am i va fer costat el sionisme polític de Theodor Herzl i de Max Nordau. Quan esclatà la Revolució russa de 1905 marxà a Moscou i s'integrà en el moviment antitsarista, patint detencions i empresonaments. En aquestaèpoca adoptà un estil de vida naturista i vegetarià i abandonà les seves relacions amb el grup socialista moderat Tzeirei Zion (Joves Sionistes) i amb el moviment sionista. Molt influenciat pels clàssics anarquistes (Max Stirner, Pierre-Joseph Proudhon, Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin i Lev Tolstoi), decidí lluitar pels drets dels jueus de l'Imperi Rus des de la barricada llibertària. En 1908 amb son germà Wolff Leibovich Gordin (Vladimir Lvovich Gordin) fundà a Smorgon (Hrodna, Imperi Rus; actual Bielorússia), malgrat l'oposició dels jueus ortodoxes de la zona, un centre escolar hebreu inspirat en l'escola d'Iàsnaia Poliana de Lev Tolstoi, introduint ensenyaments innovadors i idees progressistes entre els alumnes. Quan esclatà la Gran Guerra l'escola hagué de tancar i els dos germans vagaren de ciutat en ciutat al llarg del riu Dnieper i d'Ucraïna treballant en diferents activitats, sobretot fent classes particulars. En 1917 Abba Gordin va arribar a Moscou, s'integrà en la lluita revolucionària i va ser empresonat per negar-se a servir en l'exèrcit tsarista. Un cop lliure aquest mateix any, amb son germà fundà a Petrograd (Rússia; actual Sant Petersburg) el grup anarcocomunista «Sojuz Pjati Ugnetennyh» (Unió dels Cinc Oprimits) –amb un«Manifest pansocialista»–, que feia referència a les categories humanes més explotades (l'obrer, les nacions oprimides, les dones, la joventut estudiant i l'individu) per les institucions més explotadores (l'Estat, el capitalisme, el colonialisme, l'escola i la família). Els germans Gordin, que signaven molt de textos conjuntament sota el pseudònim Br. Gordin («Br», per Brat, germà), anomenaren aquesta filosofia, marcada per un antiintel·lectualisme profund i un rebut de la cultura europea, el «pananarquisme» i publicaren alguns números del periòdic Beznachalie (Sense Autoritat). En 1918 els germans Gordin s'establiren a Moscou en plena Revolució russa i s'adheriren a la Federació de Grups Anarquistes (FGA), que havia estat fundada el març de 1917, participant, especialment amb Pàvel Dimítrievitx Turtxanínov (Lev Txernyi), en la difusió de propaganda, especialment en els clubs dels barris obrers de la capital, i en la redacció de l'òrgan de l'FGA Anarkhia. També va publicar el periòdic Burovestnik (L'Ocell de les Tempestes), a més de organitzar conferències i xerrades. En aquesta època Wolff Gordin va inventar una nova llengua universal, monosil·làbica, l'Ao. Quan esclatà la guerra civil russa Abba Gordin es posà dels costat de les forces armades anarquistes i de la «Guàrdia Negra», i lluità a diferents fronts (Moscou, Petrograd, Dvinsk, etc.), caient ferit. Durant aquesta època va escriure dotzenes de volums, en diferents idiomes (jiddisch, hebreu, anglès, etc.), sobre ciències socials i ètica, on expressava la seva negació tant al capitalisme com al marxisme, sempre sota la influència dels pensadors anarquistes clàssics. En 1920 els germans Gordin, amb Germann Askarov i Fedor Krasavtchikov especialment, fundaren a Moscou un nou grup anarquista, la«Secció Panrussa dels Anarquistes Universalistes», conegut com «Els Universalistes», que es declarava a favor dels bolxevics i d'«una dictadura provisional», necessària i transitòria, abans d'arribar al comunisme sense Estat. Aquest suport al poder soviètic no va impedir que els germans Gordin i els seus seguidors fossin detinguts i empresonats una temporada en aquestaèpoca. En 1924 Abba Gordin va obtenir permís per abandonar el país i després d'un perible de dos anys (Samara, Irkutsk, Harbin, Xangai), on va fer conferències sobre la situació a l'URSS i sobre l'anarquisme, va arribar als Estats Units en 1926. Instal·lat a Nova York (Nova York, EUA), organitzà grups anarquistes, publicà poesies i llibres de teoria anarquista en jiddisch. Entre 1936 i 1957 edità a Nova York la revista filosòfica i literària en jiddisch Yiddische Shriften (Textos Jueus), marcadament antimarxista. També col·laborà regularment en el periòdic anarquista jiddisch Freie Arbeiter Stimme. Son germà, qui en 1925 havia estat internat per les autoritats bolxevics en un psiquiàtric, aconseguirà més tard establir-se als EUA, on esdevingué un missioner místic protestant. A Nova York, Abba Gordin, participà en la redacció de Freie Arbeiter Stimme, edità el seu propi periòdic The Clarion (1932-1934) i continuà desenvolupant un cert antiintel·lectualisme i considerant el nacionalisme, més que la lluita de classes, com el motor de la societat moderna. En aquestaèpoca fundà la Jewish Ethical Society (JES, Societat Ètica Jueva) i col·laborà en el periòdic jiddisch Der Freie Gedank, que el Grup Anarquista Jueu de París (França), animat per David Stettner, editava des de 1949. Publicà dos llibres de memòries Zikhroynes un Kheshboynes (1917-1924) (1955-1957,«Reminiscències i reclams (1917-1924)») i Draysik Yor in Lite un Poyln: Oytobiografye (1958, «Trenta anys a Lituània i Polònia. Autobiografia). L'octubre de 1958 s'instal·là a Ramat Gan (Tel Aviv, Israel), on fundà l'Agudath Yiddische Schochrei Chofesh (ASHUACH, Cercle Anarquista Jiddisch"Amics de la Llibertat"), que comptà uns 150 membres, tenia una biblioteca amb els clàssics de l'anarquisme en diferents llengües (hebreu, jiddisch, polonès, etc.) i una gran sala de conferències, on s'organitzaren nombrosos debats sobre l'anarquisme. A partir de 1959 començà a publicar a Tel Aviv la revista mensual en jiddisch i hebreu Problemen-Problemot, que dirigí fins a la seva mort –a partir de 1964 va ser reemplaçat en la direcció per Shmuel Arbarbanel i posteriorment per Joseph Luden. Abba Gordin va publicar més de trenta volums en jiddisch de filosofia, poesia, assaig i teoria anarquista, molts d'ells traduïts a l'hebreu, i molts dels seus textos en rus es traduïren a l'hebreu. Entre les seves obres podem destacar Sotsiale Ibergloyberay un Kritik (1941, «Supersticions i crítiques socials»), Eseyen (1951, «Assaigs»), In Gerangl far Frayhayt:Rusland (1956, «En la lluita per la llibertat. Rússia»), Yidish Lebn in Amerike (1957, «Vida jueva a Amèrica») i S. Yanovsky (1864–1939) (1957, biografia sobre l'intel·lectual anarquista jueu Saul Yanovsky). També traduí al jiddisch moltes obres de Piotr Kropotkin i el Discours de la servitude volontaire d'Étienne de La Boétie. Abba Gordin, que mai no es va casar i no va tenir descendència, va morir el 23 d'agost de 1964 a l'Hospital Tel Hashomer Ramat Gan (Tel Aviv, Israel) i va ser enterrat al cementiri de Kiryat Shaul de Tel Aviv.

Abba Gordin (1887-1964)

***

Carnet de la CNT

- Domingo Ferrer: El 3 de març de 1897 neix a Binèfar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Domingo Ferrer. Des de jove emigrà a Catalunya, on s'integrà en el moviment llibertari i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per la seva activitat revolucionària fou condemnat abans de la guerra civil a 80 anys de presó a Barcelona. En 1939 s'exilià a França, on fou tancat als camps de concentració. Durant l'ocupació alemanya fou deportat als camps de concentració nazis. En 1946 s'instal·là a Rodés i l'any següent fou nomenat secretari de la CNT d'aquesta localitat, càrrec que ocupà durant la resta de sa vida. En 1947 fou delegat de Caors en el Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc. Domingo Ferrer va morir l'11 de novembre de 1972 a Rodés (Roergue, Occitània).

***

Antonio Escartín (1936) [militants-anarchistes.info]

- Antonio Escartín: El 3 de març de 1911 neix a Canfranc (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Escartín. Quan tenia tres anys quedà orfe de mare i va ser lliurat per son pare a sa germana que vivia a Sipán (Loporzano, Osca, Aragó, Espanya). Quan tenia 12 anys son germà gran el portà a Saragossa i el posà a pidolar pels carrers; mort de vergonya, una persona ben mudada li lliurà un duro tot dient-li: «Tu no has de demanar, has de prendre el que és teu, t'ho diu un anarquista.» Durant una vaga de tramvies son germà, que aleshores s'havia afiliat a la Falange, li proposà fer feina en la companyia en vaga, però ell refusà l'oferiment i abandonà el domicili de son germà per no tornar a veure'l pus. Després va aprendre l'ofici de rellotger, feina que exercia de manera ambulant recorrent els pobles aragonesos. El 19 de juliol de 1936 va ser detingut pels falangistes i, sota l'amenaça de ser executat, es va veure obligat a allistar-se en l'exèrcit feixista. Durant un subministrament d'armes al front, obligà el xofer a passar-se a zona republicana i arribà a una zona controlada pel grup llibertari «Los Ciervos» (o «Los Cuervos»). Trobà aquest grup força indisciplinat i s'allistà en la 47 Divisió, creada el juny de 1937 sota comandament comunista. Va ser nomenat tinent i capità, però va rebutjar els graus militars. Quan se li va ordenar afusellar 17 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la Retirada, en comptes d'acatar l'ordre fugí amb ells i creuà els Pirineus amb el grup. A França participà durant la II Guerra Mundial en la Resistència enquadrat en el grup Osiris, que operà a la zona de Dordonya, i sempre lluitant contra l'intent de control dels estalinistes. En 1948 s'afilià a la Federació Local de la CNT de Bordeus, on milità fins el seu final. Antonio Escartín va morir el 9 de juliol de 1969 a Cuers (Provença, Occitània).

---

≪ Previous: [03/03] «Der Eigene» - «Der Mistral» - Conferència de Bertoni - «L'Amico del Popolo» - Atemptat de l'OAS - Grup Primer de Maig - Fets de Vitòria - Godwin - Bordes - Chambon - Florentino de Carvalho - Gilles - Lambin - Gordin - Ferrer - Escartín - Ballestero - Ginestet - Lozano - Laude - Peukert - Pengam - Aguggini - Schwartzbard - Giménez Ferrer - Masetti - Llop - Vileta - Merino - Malet

---

↧

GALERÍA FOTOGRÁFICA: CEMENTERIOS DEL MUNDO 62ª Parte: Cementerio Remuh (Cmentarz Remuh) - MARRAKECH - MARRUECOS

March 3, 2018, 6:26 pm

≫ Next: Trobada entre gloses a Alcúdia, el proper 3 de març

CEMENTERIOS DEL MUNDO 62ª Parte: CEMENTERIO REMUH (CMENTARZ REMUH), CRACOVIA, POLONIA 2010

Cementerios del Mundo 62ª Parte

Cementerio Remuh (Cmentarz Remuh)

Cracovia, Polonia

Julio 2010

© Miguel Veny Torres

pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

«Cementerio Remuh (Cmentarz Remuh)»
Sinagoga Remuh
Ul. Szeroka
Barrio: Kazimierz
Distrito I: Stare Miasto

Madrid, 3 de marzo de 2018

↧

Trobada entre gloses a Alcúdia, el proper 3 de març

March 3, 2018, 6:26 pm

≫ Next: GALERÍA FOTOGRÁFICA: CEMENTERIOS DEL MUNDO 63ª Parte: Cementerio Vyehrad (hřbitov Vyehrad) - PRAGA - REPÚBLICA CHECA

≪ Previous: GALERÍA FOTOGRÁFICA: CEMENTERIOS DEL MUNDO 62ª Parte: Cementerio Remuh (Cmentarz Remuh) - MARRAKECH - MARRUECOS

L'Ajuntament d'Alcúdia organitza una nova trobada entre glosadors menorquins i mallorquins a l'Auditori. Serà el proper 3 de març a les 20h i hi prendran part els glosadors menorquins Xavi Triay, Joan Moll i Esteve Barceló "Verderol" amb el guitarrista Ismael Moll "Pele" i els Glosadors de Mallorca Antoni Viver "Mostel", Cati Eva Canyelles "Sollerica" i Mateu "Xurí".

↧

GALERÍA FOTOGRÁFICA: CEMENTERIOS DEL MUNDO 63ª Parte: Cementerio Vyehrad (hřbitov Vyehrad) - PRAGA - REPÚBLICA CHECA

March 4, 2018, 1:47 am

≫ Next: Arxiu Bestard, peixeteria, centre de salut, colònies felines... Ple de febrer

≪ Previous: Trobada entre gloses a Alcúdia, el proper 3 de març

CEMENTERIOS DEL MUNDO 63ª Parte: CEMENTERIO VYEHRAD, HŘBITOV VYEHRAD, PRAGA, REPÚBLICA CHECA 2009

Cementerios del Mundo 63ª Parte

Cementerio Vyehrad (hřbitov Vyehrad)

Praga, República Checa

Diciembre 2009

© Miguel Veny Torres

pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

«Escaleras» c/ K Rotundě Barrio: Vyehrad Distrito: Praha 2	«Bancos» c/ K Rotundě Barrio: Vyehrad Distrito: Praha 2	«Humos» desde el Cementerio Vyehrad (hřbitov Vyehrad) c/ K Rotundě Barrio: Vyehrad Distrito: Praha 2	«Estatua ecuestre» Vyehrad	«Sepultura» c/ K Rotundě Barrio: Vyehrad Distrito: Praha 2
«Sepultura» c/ K Rotundě Barrio: Vyehrad Distrito: Praha 2	«Sepultura» c/ K Rotundě Barrio: Vyehrad Distrito: Praha 2	«Sepultura» c/ K Rotundě Barrio: Vyehrad Distrito: Praha 2	«Sepultura de Antonín Dvorák» c/ K Rotundě Barrio: Vyehrad Distrito: Praha 2	«Sepultura» c/ K Rotundě Barrio: Vyehrad Distrito: Praha 2
«Sepultura de Alfons Mucha» c/ K Rotundě Barrio: Vyehrad Distrito: Praha 2	«Sepultura» c/ K Rotundě Barrio: Vyehrad Distrito: Praha 2	«Sepultura» c/ K Rotundě Barrio: Vyehrad Distrito: Praha 2	«Sepultura» c/ K Rotundě Barrio: Vyehrad Distrito: Praha 2	«Banco» c/ K Rotundě Barrio: Vyehrad Distrito: Praha 2
«Puerta» c/ K Rotundě Barrio: Vyehrad Distrito: Praha 2

Madrid, 4 de marzo de 2018

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

↧

Arxiu Bestard, peixeteria, centre de salut, colònies felines... Ple de febrer

March 4, 2018, 1:47 am

≫ Next: Josep M. Llompart, Miquel López Crespí, Biel Majoral, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak: el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca

≪ Previous: GALERÍA FOTOGRÁFICA: CEMENTERIOS DEL MUNDO 63ª Parte: Cementerio Vyehrad (hřbitov Vyehrad) - PRAGA - REPÚBLICA CHECA

A continuació teniu un resum de la sessió ordinària del ple de febrer. Degut als molts punts de l'ordre del dia, no va haver-hi temps de debatre i votar totes les qüestions (faltaven tres mocions, una de la dreta relatives al lloguer turístic a sòl rústic protegit, una de l'equip de govern relativa al descompte del 75% per vols amb la Península i una del PP rlativa al dia de la dona), ni de passar a la segona part de control i seguiment i respondre als nostres precs i preguntes. Tots aquests temes s'hauran de resoldre al proper ple.

Abans de començar el debat el nostre regidor va voler mostrar en nom de l'assemblea d'Alternativa la nostra solidaritat amb la companya de la CUP Anna Gabriel, la qual davant la persecució politica i la impossibilitat d'un judici just ha hagut d'exiliar-se; des d'aquí cap a ella tot el nostre suport i ànims.

I evidentment també vàrem transmetre el nostre suport al raper Valtonyc, i mostrar la nostra repulsa cap a la seva condemna de 3 anys i 6 mesos pel simple fet d'escriure unes cançons.

I és que, com va dir el nostre regidor, aquest és l'estat en que vivim, els rapers, els titellaires, els joves d'Altsasua, els Jordis, ...tot el que no combregui amb el règim és perseguit, i en canvi els Urdangarins, els Millet, els M. Rajoy o Luis se fuerte, els Martin Villa o Billis el niño, aquests estan al carrer.

2.- Aprovació inicial, si procedeix, de l'expedient de modificació de crèdits núm. 2/2018 sota la modalitat de suplement de crèdit finançat amb romanent de Tresoreria per a despeses generals (Exp. electrònic ABS núm. 2018/575). Aprovat per 8 vots a favor (Junts, UMP, PP), 7 abstencions (Tots i Regidor no adscrit) i 2 vots en contra (Alternativa).

Es tractava de modificar el pressupost (que ara és el de 2017 prorrogat) per destinar del romanent de tresoreria 69.375€ per l'adquisició de l'Arxiu Bestard/Cerdà (es pagaria això durant quatre anys, o sigui, un total de 277.500 €). Hi ha un informe tècnic que estableix un valor de l'arxiu entre 230.000 i 314.000 euros (sense iva).

A Alternativa volem deixar molt clar que ens sembla bé aquesta compra, que és una gran adquisició i que una vegada a mans de l'administració es posarà a l'abast de la ciutadania un patrimoni i un testimoni gràfic molt important. A més tots els dubtes que teniem en un principi, relatius sobretot a la conservació de l'arxiu, consideram que es varen resoldre correctament per l'arxiver municipal.

Ara bé, al ple no es votava la compra de l'arxiu, sinó la modificació de crèdit per dotar aquesta compra de partida; i per l'assemblea d'Alternativa, aquesta modificació no és més que una mostra de mala gestió del tema pressupostari per part d'aquest equip de govern. Ens sembla irresponsable dur una modificació al més de febrer quan tan sols s'ha fet una simple reunió dels pressuposts, i quan aquest tema, a diferència d'alguns altres que anaven a aquest ordre del dia, no és urgent.

Per tant, a Alternativa, com a denúncia de la seva nula preocupació i gestió del tema pressupostari, i davant aquesta no urgència del tema, i mostrant en tot moment que aquesta compra ens sembla encertada, votarem en contra d'aquesta modificació.

3.- Aprovació inicial, si procedeix, de l'expedient de modificació de crèdits núm. 3/2018 sota la modalitat de suplement de crèdit finançat amb romanent de Tresoreria per a despeses generals (Exp. electrònic ABS núm. 2018/577). Aprovat per 9 vots a favor (Alternativa, UMP i Junts) i 8 en contra (PP, Regidor no adscrit i Tots).

4.- Aprovació inicial, si procedeix, del projecte "Rehabilitació de l'antiga peixeteria per ús d'edifici municipal". Aprovat per 9 vots a favor (Alternativa, Junts i UMP) i 8 en contra (Tots, PP i Regidor no adscrit).

Es tractava de dos punts de l'ordre del dia diferents, però que tenen total relació, i que argumentàrem conjuntament. El primer era la modificació de pressupost (que ara és el de 2017 prorrogat) per destinar del romanent de tresoreria 81.126€ per l'obra de rehabilitació de l'antiga peixateria, i el següent punt l'aprovació de dit projecte.

L'obra, conforme al projecte redactat per l'arquitecte Xavier Oliver, té un import de total de 214.726€ i estaria finançada en gran part pel Consell Insular. L'Ajuntament ha de posar els 81.126€ que són l'objecte de la modificació.

El projecte en si és de rehabilitació estructural de l'edifici, impermeabilització i aïllament tèrmic de les teulades, dotació de les instal·lacions de sanejament, fontaneria, electricitat, climatització, instal·lació lluminàries, substitució de la fusta, enrajolats i acabats. S'adapta l'espai als usos previstos (administratius són) amb bany adaptat a baix i amb dues sales polivalents i bany a la plaça superior.

El projecte, segons l'equip de govern, no afecta al que surti del taller de prospectiva per decidir els usos, tot i que noltros sempre hem defensat que la lògica diu que primer se'n decideix l'ús i després es fa el projecte.

La subvenció es va sol·licitar a l'agost, per tant el projecte ja estava redactat, ja que el varen haver de presentar, i la subvenció va ser adjudicada el 19 de desembre, donant 3 mesos amb pròrroga automàtica de un mes i mig per adjudicar l'obra i després aquesta, segons el projecte, és de 6 mesos (el guanyador pot reduir períodes), per tant, estant a febrer casi març, amb exposició pública,... s'haurà de córrer perque a finals d'any estigui tot fet i poder rebre la subvenció; i més tenint en compte que no es pot fer obra en estiu.

El que no entenem de cap manera és, que si tenien el projecte fet, que tanmateix no afecta al taller, perque no l'aprovaren abans? perque comprometre tant els terminis i arriscar-se a perdre una subvenció?

Aquest retard ens té preocupats per la possibilitat de perdre la subvenció, ja que no seria la primera per part d'aquest govern. Nosaltres demanàrem que si aquesta és perd, si algú assumiria responsabilitats, si algú dimitiria, però no vàrem obtenir resposta.

Nosaltres, a diferència del punt anterior, votàrem a favor, bàsicament perquè la peixateria fa pena, perquè un projecte de simple rehabilitació ens sembla bé, enlloc de la mega estructura que volia fer el govern anterior, i sobre tot perque no volem perdre la subvenció.

Ara veurem si l'equip de govern actua amb diligència i aquesta no és perd.

5.- Aprovació, si procedeix, de l'expedient de reconeixement extrajudicial de crèdits núm. 1-2018 (Exp. electrònic ABS núm. 2018/561). No aprovat per 8 vots en contra (Tots, PP i Regidor no adscrit), 2 abstencions (Alternativa) i 7 vots a favor (Junts i UMP).

Es tractava en aquest cas de factures de tasques fetes a l'any anterior però que han estat presentades o conformades a l'exercici actual. Algunes foren causades persecució un error d'Absis. Nosaltres com sempre optàrem per una abstenció, ja que consideram que qui ha fet una feina, ha prestat un servei o ha fet una venta a l'Ajuntament, ha de cobrar. Pel que fa a les factures amb informe amb contra, ho tractàrem al punt 10. La dreta no ha va pensar igual, i va fer que l'extrajudicial no s'aprovàs. Algunes empreses i persones no podran cobrar fins a un nou ple per culpa seva.

6.- Aprovació, si procedeix, de les bases reguladores de les subvencions a empreses que utilitzen el català com a llengua habitual (Exp. electrònic ABS núm. 2018/599). Aprovat per unanimitat.

Són les mateixes bases que l'any passat, però vistes les peticions s'ha optat per augmentar la partida de 3.000 euros fins a 5.000 euros, ja que l'any anterior s'esgotà la partida, i algunes empreses no pogueren cobrar tot el sol·licitat.

Noltros, com no podia ser d'altra manera hi votàrem a favor, és ben simptomàtic de la situació de la llengua pròpia, que no es pot negar que és minoritària.

I ben trist que s'hagi de fer a força de subvencions i no per llei, perque sinó n'hi ha que ho considerarien una imposició. A certs liberals, només els interessen les llibertats de segons qui, i els drets de segons qui.

7.- Resolució d'al·legacions, i aprovació definitiva, si procedeix, de la modificació de l'article 18 (colònies felines) de l'ordenança municipal d'animals domèstics de companyia (Exp. electrònic ABS núm. 2017/3395). Aprovat per unanimitat.

Es resolguerenn les nostres al·legacions i les de l'associació Cat Proteccion Pollença.

A Alternativa vptàrem a favor, i així com suposo que tots els animalistes, consideram que aquest nou redactat és més realista, més adaptat al que són les colònies i la seva gestió. En aquest sentit mostràrem la nostra satisfacció perque les nostres al·legacions hagin servit per millorar l'ordenança, i així ajudar a definir millor aspectes com la retirada d'exemplars de les colònies, el seu testat, com han de ser custodiades aquestes colònies o quina ha de ser la seva ubicació.

Entenem també, que el nou redactat, deixa cert marge a l'actuació de l'Ajuntament, i per tant els instam a fer-ho amb seny i el major sentit comú en pro del benestar dels moixos sense perjudici d'una correcta convivència amb l'entorn.

Igualment estam contents que aquest nou redactat parli de la figura del Santuari de moixos, que entenem que en aquest cas és un poc simbòlic, ja que no garantitza la seva construcció, però que esperam que sigui una realitat el més aviat possible, a l'igual que la Canera municiapl, que fa tants anys que tant animalistes, com a Alternativa reclamam.

8.- Aprovació, si procedeix, de la comunicació de la voluntat municipal per a procedir a la posada a disposició dels terrenys / finca urbana situada al carrer Vicenç Buades, 51 (UBS Port de Pollença) a favor del Servei de Salut de les Illes Balears (IBsalut) d'acord amb l'article 3 del Decret llei 1/2018, del 19 de gener, de mesures urgents, per a millora i/o l'ampliació de la xarxa d'equipaments públics d'usos educatius, sanitaris o socials de la CAIB. Aprovat per unanimitat.

Es tractava del tràmit inicial necessari perque l'IBsalut pugui començar a redactar el projecte de reforma del centre de Salut del Moll. No és la cessió definitiva, però el nou Decret llei del Govern, agilitza els tràmits i permet iniciar el procés amb aquesta aprovació.

Nosaltres evidentment votàrem a a favor, ja que consideram que el centre de salut del Moll necessita aquesta millora, i a diferència d'aquells que no han dubtat a retallar tots els recursos que han pogut, establir copagaments, llevar-li la targeta sanitària a les persones en situació administrativa irregular (com si no tenir uns papers en regla te convertís en un animal), intentar tancar hospitals... a nosaltres, en tot allò que sigui millorar la sanitat pública, ens hi trobaran, de fets i de paraula.

9.- Aprovació definitiva, si procedeix, de la nova delimitació del sector: Document de delimitació del sector P.T. (Programat Transitori)-1 "El Vilar" del PGOU. Aprovat per unanimitat.

Aquest tema ja va ser aprovat inicialment a u altre ple, i aquesta vegada es varen resoldre les al.legacions persentades, les quals foren rebutjades totes (3). A nosaltres ens va semblar bé com es vàren informar aquestes, i entenem que la nova delimitació és un tràmit que estableix la llei, i que per tant és inevitable fer-la.

10.- Dació de compte de les resolucions de Batlia contràries a les objeccions formulades de conformitat amb el disposat a l'article 218 del Reial Decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març, pel qual s'aprova el text refòs de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals (TRLHL), en redacció donada per l'article 2 de la LLei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l'administració local (LRSAL). Això no es vota.

Una dació de compte amb més de 140 pàgines i uns 150.000 euros. El batle va presumir de tots els contractes regularitzars i eI que estan en procés, tot i que no va parlar dels que properament caducaran i que farà que la situació segueixi de forma similar. Per que ja anam camí del tercer any de legislatura, i el tema de la contractació segueix fluixejant.

Exemple d'axò ho són: el tema de l'escoleta, que amb una licitació fallida i aquesta d'ara, s'haurà passat casi una legislatura per fer-la, la situació dels tècnics, en situació irregular de fa anys i sobre el que no s'ha fet res, les hores del notificador a clavegueram, sumministrament de combustible, ben bo de licitar i que allà està, les impulsion, amb un contracte caducat que es va redactar en pessetes!!! i així moltes tasques i serveis més

I un tema que també venim senunciant fa temps: es srgueixen contractant tasques amb empreses o empresaris implicats en casos de corrupció. Tasques que es contracten a dit amb informe en contra de intervenció, i encara contracten amb segons qui. 3 factures que pugen a més de 11.000 euros que l'únic que fan és donar a entendre a totes les empreses que compleixen amb la llei i fan tasques i feines honestes que això no serveix de res, i que les empreses amb mala praxis com aquestes encara conten amb el beneplàcit d'administracions com l'Ajuntament de Pollença. El govern del canvi en principi també era per canviar això, per desgràcia, tot segueix igual.

També aprofitàrem per demanar sobre vàries factures concretes i explicassin perque no varen fer un contracte menor amb la redacció del projecte i la direcció d'obra pel sanejament i contenció del mur de Cala Carbó? i pel que fa al projecte de millora de les infraestructures de la cala Sant Vicenç, ens sembla desorbitat que una modificació del projecte (segons tenim entès petita) tengui aquest sobrecost (un terç del preu del projecte).

11.- Informació sobre l'execució pressupostària del quart trimestre de l'exercici 2017 de l'Ajuntament i Organismes Autònoms de conformitat amb la Base 36ª d'Execució del Pressupost de l'exercici 2017. Això no es vota.

Recordar que aquest no és el nostre pressupost, ja que aquest, aprovat de la forma menys democràtica que es recorda, no va tenir el nostra suport. Tot i això vàrem aprofitar per mostrar com l'execució d'aquest demostra la falta de de planificació, organització i projecte de l'equip de govern.

Trobam més de 100 modificacions de crèdit. Entre elles a partir de partides com: rehabilitació capitol 30.000 euros, balaixa 50.000 euros, peixeteria 100.000 euros, que s'han destinat a altres tasques.

Després trobam partides com 43.000 euros rehabilitació sala del convent, 60.000 euros de l'arxiu bestard, 10.000 euros de la redacció del pla de gestió del patrimoni, 30.000 euros de prevenció seguretat festes, 20.000 euros contracte inventari de bens, 17.000 euros servei de comunicació i transparència, que han acabat amb tot el crèdit sense tocar.

A més altres partides que han acabat el crèdit de sobra, amb altres que n'han gastat molt poc.

AiXò no fa més que demostrar la mala utilització que fan del pressupost com a eina de gestió i planificació de la feina de govern, i que en definitiva resumeix la seva gestió a nivell general.

Per acabar, menció a part: més de 20.000 euros per ajudes urgents sense esgotar!!!! Sobren??? ho facin com sigui, però que aquesta partida quedi així fa mal a l'ànima!!! Tenim un ajuntament amb un superàvit increible i en plena crisi de 35.000 euros en sobre 20.000.

12.- Moció presentada pel grup municipal Tots per Pollença, el grup municipal Partit Popular i Regidor no adscrit per a modificar la ubicació del nou PAC de Pollença i instar al Govern de les Illes Balears a la declaració d'interès autonòmic del projecte (RGE núm. 1118/2018, de 9 de febrer). Aprovada per 9 vots a favor (UMP, Tots, PP i Regidor no adscrit) 8 en contra (Alternativa i Junts).

Nosaltres abans de res demanàrem un recés, per intentar posar un poc de seny i defugir dels politiquejos que ha provocat aquest tema. L'equip de govern va forçar a prendre una decisió per unes presses que no han estat tals, i la dreta ha utilitzat aquest tema per desgastar a l'equip de govern, i en cap moment ha actuat en pro de l'interès dels pollencins.

Al recés nosaltres plantejàrem a la dreta la retirada de la moció, i a l'equip de govern una reunió urgent amb la Conselleria i els tècnics, per així poder discutir sobre les noves opcions que permet el nou Decret llei, i aclarir els dubtes que el tema ens planteja.

La dreta no va voler retirar la moció, i nosaltres interpretàrem que no hi havia cap voluntat més que la de desgastar al govern i fer renou, i per tant nosaltres votàrem en contra, tot i que hem demanant a l'equip de govern que es celebri la reunió igualment, i que no es prengui cap decisió ferme sobre el tema.
Al final UMP va optar per votar a favor de la moció i aquesta es va aprovar.

Sobre el tema hem fet un article on explicam amb més profunditat la nostra posició.

↧

Josep M. Llompart, Miquel López Crespí, Biel Majoral, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak: el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca

March 4, 2018, 4:51 am

≫ Next: GALERÍA FOTOGRÁFICA: CEMENTERIOS DEL MUNDO 64ª Parte: Cementerio Olany (Olanské hřbitovy) - PRAGA - REPÚBLICA CHECA

≪ Previous: Arxiu Bestard, peixeteria, centre de salut, colònies felines... Ple de febrer

Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir. (Miquel López Crespí)

La caça de bruixes contra S'Arenalés per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport.

Per la independència dels Països Catalans. Josep M. Llompart, Miquel López Crespí, Biel Majoral, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak: el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca"

1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987. Miquel López Crespí i Josep M. Llompart formaven part del Comité de defensa de S´Arenal de Mallorca.

Els esdeveniments -quant a la campanya contra S'Arenal i l'esquerra nacionalista- s'anaren agreujant després de la gran manifestació nacionalista del 31 de desembre de 1992. Potser les forces antiesquerranes i espanyolistes s'atemoriren davant aquell sobtat reviscolament de les consignes més democràtiques del temps de la transició (República, Autodeterminació, Socialisme) i que havien estat esborrades de la vida política (o almanco havien provat d'esborrar-les) per tants de xucladors de les mamelles de l'estat.

Força partits i polítics de la pretesa "oposició democràtica antifranquista" es varen vendre a la monarquia, tot oblidant la lluita democràtica per la República; al capitalisme, amb la constitucionalització de l'anomenada "economia de mercat" (impossibilitant així d'anar avançant democràticament cap a una democràcia social i econòmica); i a la "sagrada unidad de España", en contribuir a elaborar i a legitimar una constitució que nega el dret d'autodeterminació, prohibeix la federació de comunitats autonòmes i dóna a l'exèrcit el poder d'actuar quan decideixi que "la unidad de la patria está en peligro". Tots aquests "esquerrans" regimentals havien estat uns anys respirant tranquils, fent la digestió dels sous i poltrones que havien aconseguit amb els seus pactes amb els franquistes reciclats. Munió d'"intellectuals" servils, mercenaris de la ploma de tot color, lloaven diàriament la suprema "intelligència" dels "pragmàtics" que, "sortosament" -escrivien- comandaven.

Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir.

Uns dies més endavant, juntament amb Josep M. Llompart, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak i Biel Majoral, organitzàrem el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca". Comitè que, durant mesos i mesos, treballà activament per salvar aquesta publicació en català.

Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de quaranta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

En Gracià Sánchez em llegí per telèfon el comunicat ("Als nostres subscriptors, lectors i simpatitzants"), al qual, sense dubtar ni un minut, em vaig adherir.

La declaració que impulsàrem, en defensa de la llibertat d'expressió (i que sortí publicada a S'Arenal durant molts mesos juntament amb les fotografies dels impulsors del Comitè) deia així:

"S'Arenal de Mallorca [l'actual Estel] passa per uns moments difícils atès que s'han amuntegat a l'horitzó dues amenaces. Per una part una dura recessió econòmica que afecta amb més intensitat la petita i mitjana empresa mallorquina. Aquest fet, que perjudica també el conjunt de la premsa en general, ha provocat una reducció dels ingressos per publicitat que han estat compensats en gran part per l'augment constant de vendes i de subscriptors. Hi ha emperò una segona amenaça més important. Durant l'any 1992, S'Arenal ha vist retallat en més d'un 95% la publicitat oficial de les institucions a causa de la persecució política de què som víctimes".

La declaració més forta era emperò la del mateix "Comitè de defensa" (Llompart, López Crespí, Santandreu, D'Efak i Majoral) quan, d'un forma valenta, denunciava la caça de bruixes a què era sotmesa la nostra revista. Signat el 20 de gener de 1993, el manifest en defensa de la llibertat d'expressió deia textualment:

"S'Arenal de Mallorca, el mitja de comunicació escrit en llengua catalana més popular i de més tirada a Balears, durant el transcurs de l'any 1992 ha vist reduït en més d'un 95% la publicitat institucional a causa de les pressions i gestions, fins i tot parlamentàries, realitzades per gent colonitzadora al servei de l'estat espanyol. S'Arenal de Mallorcaés una publicació en llengua catalana fundada l'any 1979, que va sorgir i s'ha mantingut dins una zona difícil d'alta concentració turística i de forta immigració. S'Arenal de Mallorca s'ha caracteritzat per la defensa constant de la llengua de la nostra nació, per constituir una eina puntera en defensa de la nostra identitat nacional, per crear consciència de poble i per defensar les llibertats democràtiques. Els/Les sotasignants sollicitam a les autoritats públiques que no discriminin S'Arenal en matèria de publicitat institucional i consideram que és injust utilitzar els fons públics com a instrument de coacció per intimidar la llibertat de premsa. Tot demòcrata s'hauria de mobilitzar davant la caixa de bruixes i l'atemptat contra la llibertat d'expressió de què és víctima un mitjà de comunicació que, com S'Arenal, s'ha distingit per acollir les opinions més diferents i per respectar el dret de rèplica. Per tot això, exigim als màxims responsables del Govern Balear, del Consell Insular de Mallorca, dels Ajuntaments etc., que acabin amb aquesta discriminació i que a més no continuïn amb l'imcompliment de l'article 32 de la Llei de Normalització Lingüística que estableix: Els poders públics de la Comunitat Autònoma donaran suport econòmic als mitjans de comunicació que emprin la llengua catalana de forma habitual. En una societat normal hauríem fet un 'Aplec d'Amics': En aquests moments, davant la injusta discriminació de què és víctima S'Arenal ens veim obligats a constituir-nos en Comitè de Defensa". I signàvem: Josep M. Llompart, Guillem d'Efak, Miquel López Crespí, Biel Majoral i Jaume Santandreu.

De seguida nombrosos intellectuals, polítics, treballadors de totes les Illes i d'arreu els Països Catalans ens donaren suport. El Comitè de Defensa no era sol, sortosament! El 15 de maig de 1993, Cecili Buele, exconseller de Cultura del CIM i aleshores portaveu de la Federació d'Associacions de Veïnats de Ciutat, declarava: "Trob que no hi ha dret que llevin la publicitat a l'únic periòdic en català de les Balears i que donin tants de duros als diaris i revistes forasteres de Ciutat". El músic Toni Roig (del conjunt Al-Mayurqa) deia: "Les nostres institucions pensen en castellà i obliden que aquest país té una cultura pròpia". En el número de S'Arenal de l'u de març de 1993, jo mateix declarava: "És un atemptat a la llibertat d'expressió. En una societat democràtica no es poden fer aquestes coses si es defensen unes idees amb la intelligència i la ploma. Per tant, els responsables d'aquesta discriminació han demostrat el seu dogmatisme, el seu sectarisme més accentuat, fent veure que de demòcrates no en tenen res de res i que han caigut en actituds feixistes contra la llibertat".

Ens ajudà també (per fer veure l'amplitud de les mostres de solidaritat amb S'Arenal) les declaracions de la diputada d'ERC al Parlament espanyol Pilar Rahola. En el número del 15 de juliol de 1993 aquesta diputada deia:

"Si hi ha hagut un acte de prepotència per part del PP-PSOE contra L'Estel no és res més que la constatació novament de la poca cultura democràtica que tenen alguns partits respecte els mitjans de comunicació. I amb això vull esser molt clara. Encara hi ha una herència feixuga del passat que fa creure a alguns partits que detentar el poder és detentar la llibertat d'expressió. Vull apellar a aquests partits perquè rebusquin en l'interior de la seva cultura democràtica i que tinguin la grandesa d'esser capaços de viure en una societat amb mitjans de comunicació que no li són propers. I òbviament no discriminant-los perquè formen part de la realitat complexa i plural que ha de tenir una societat".

I l'escultor Miquel Morell, sempre a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble ja des del temps més foscos de la dictadura, feia saber el 15 de març de 1993: "Es pot estar d'acord o no amb un article però decidir la retirada de publicitat és un acte antidemocràtic quan es gasten milions i milions amb actes culturals que no tenen res a veure amb la cultura". Miquel Salom, director de Revetlla de Son Ferriol, explicava la seva posició declarant:

"Els doblers del nostre govern s'ha de gastar amb les coses nostres, periòdics, ràdio, TV en català. S'ha de promocionar el folklore i els grups culturals".

El poder volia acabar amb un mitjà d'expressió incòmode. Igual que quan una mica més endavant, l'any 1994, vaig publicar un petit resum de les meves memòries de la clandestinitat, el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), tota la colla del carrillisme illenc (antics militants o simples simpatitzats del PCE, de l'estalinisme espanyol) em criminalitzaren -i a tota l'esquerra revolucionària de les Illes i de l'Estat- quan, en un immud pamflet publicat en el diari Última Hora, ple de mentides, calúmnies i tergiversacions, volien fer creure que els marxistes i comunistes (OEC, MCI, LCR, POR...) havíem estat al servei de la policia política del franquisme. Signaven l'immund pamflet Ignasi Ribas, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Bernat Riurtot, Gustavo Catalán, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, Josep M. Carbonero .... No es ficaven amb la dreta, amb els hereus del franquisme amb els quals havien pactat els carrillistes en temps de la transició-, el repartiment de les poltrones institucionals a canvi de l'abandonament de la lluita per la República i l'autodeterminació. No. Potser l'origen familiar d'algun d'ells els obligava a continuar atacant l'esquerra? Preferien criminalitzar els revolucionaris (OEC, CNT, MCI, etc.) que no pas atacar els hereus del franquisme. L'"enemic" era, en aquest cas, un escriptor independent (l'any 1994) que des de començaments dels anys seixanta havia lluitat activament contra el feixisme en els fileres del marxisme revolucionari de les Illes, dels republicans que no pactaren amb el franquisme reciclat.

Ara, amb la crimininalització de S'Arenal, ens trobàvem amb una història una mica semblant. La calúmnia i l'insult com a arma d'extorsió, de xantatge.

El primer manifest que em llegí Gracià Sánchez i al qual vaig donar la meva aprovació de seguida (i que va ser publicat a S'Arenal el dia 1 de febrer de 1993) deia:

"La caça de bruixes contra S'Arenalés per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport. En aquests moments una subscripció anual a S'Arenal (24 números) costa 3.000 pessetes, una quantitat que si la dividim pels 365 deis de l'any surt a una xifra als voltants de les 8 pessetes diàries. La subscripció de suport suposa doblar aquesta xifra i pagar 6.000 pessetes anuals, això mentre duri aquesta injustícia. Totes les persones que vulguin ajudar S'Arenal d'aquesta manera es poden posar en contacte amb la nostra redacció".

No cal dir que aquesta primera crida va ser massivament escoltada pels nostres subscriptors, lectors i simpatitzants. I va ser precisament a l'escalfor d'aquella campanya, amb la incorporació de nous collaboradors, d'actius membres de la resistència antifeixista dels anys seixanta i setanta, amb excellents escriptors i militants de diversos partits independentistes i d'esquerra dels Països Catalans, com S'Arenal (l'actual Estel) s'anà consolidant, situant-se sempre a l'avantguarda del nostre deslliurament nacional i social.

Miquel López Crespí

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

↧

GALERÍA FOTOGRÁFICA: CEMENTERIOS DEL MUNDO 64ª Parte: Cementerio Olany (Olanské hřbitovy) - PRAGA - REPÚBLICA CHECA

March 5, 2018, 12:29 am

≫ Next: [04/03] «Avenir» - Vetllada solidària - Tannenbaum - Theureau - Melli - Piolatto - Moreno - Portales - Amat - Arrufat - Rubio - Alberola - Delgado - Parodi - López - Vallejo - Aldave - García - Mantovani - Belli - Benaiges - Ventura

≪ Previous: Josep M. Llompart, Miquel López Crespí, Biel Majoral, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak: el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca

CEMENTERIOS DEL MUNDO 64ª Parte: CEMENTERIO OLANY (OLANSKÉ HŘBITOVY), PRAGA, REPÚBLICA CHECA 2009

Cementerios del Mundo 64ª Parte

Cementerio Olany (Olanské hřbitovy)

Praga, República Checa

Diciembre 2009

© Miguel Veny Torres

pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

«Camino»
c/ Vinohradská
Barrio: Olany
Distrito: Praha 3

«Tumba»
c/ Vinohradská
Barrio: Olany
Distrito: Praha 3

«Tumba de Jan Palach»
c/ Vinohradská
Barrio: Olany
Distrito: Praha 3

«Tumba»
c/ Vinohradská
Barrio: Olany
Distrito: Praha 3

«Urnas funerarias»
c/ Vinohradská
Barrio: Olany
Distrito: Praha 3

Madrid, 4 de marzo de 2018

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

↧

[04/03] «Avenir» - Vetllada solidària - Tannenbaum - Theureau - Melli - Piolatto - Moreno - Portales - Amat - Arrufat - Rubio - Alberola - Delgado - Parodi - López - Vallejo - Aldave - García - Mantovani - Belli - Benaiges - Ventura

March 5, 2018, 12:29 am

≫ Next: Cultura i transició a Mallorca (35 articles de l´escriptor Miquel López Crespí)

≪ Previous: GALERÍA FOTOGRÁFICA: CEMENTERIOS DEL MUNDO 64ª Parte: Cementerio Olany (Olanské hřbitovy) - PRAGA - REPÚBLICA CHECA

[04/03] «Avenir» - Vetllada solidària - Tannenbaum - Theureau - Melli - Piolatto - Moreno - Portales - Amat - Arrufat - Rubio - Alberola - Delgado - Parodi - López - Vallejo - Aldave - García - Mantovani - Belli - Benaiges - Ventura

Anarcoefemèrides del 4 de març

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'Avenir amb una nota manuscrita de Cortiella: "Periòdic anarquista, el primer i únic, fins al present, en català, segons creu el seu fundador i director Felip Cortiella. Barcelona, juny de 1920" (Biblioteca de Catalunya)

- Surt Avenir:El 4 de març de 1905 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista Avenir. Publicació setmanal de nous horitzons de perfecció. Fundada i promoguda per l'escriptor i dramaturg llibertari Felip Cortiella i Ferrer arran de fracassar en l'intent de crear un centre cultural obrerista (Centre Fraternal de Cultura). La publicació sortia en català, amb alguns articles en castellà i en francès, i els col·laboradors (Felip Cortiella, Jaume Bausà, Josep Mas-Gomeri, Claudio Jóvenes, Pere Papiol, Maria Vila, Josep Yxart, J. Pérez Jorba, Valentí Giménez, J. Uson, Josep C. Noguera, Pere Esteve, Ernest Vendrell, etc.) formaven una barreja entre anarquisme, sindicalisme, naturisme, intel·lectualitat noucentista i catalanisme progressista. Publicà textos d'autors no catalans, com ara Kate Austin, Jean-Marie Guyau,Élisée Reclus, Henrik Ibsen, Charles Albert, Jean Grave, etc. La revista volia succeir i superar les revistes modernistes des del punt de vista de la militància obrerista. Va criticar durament el politicisme dels medis obrers i el catalanisme burgès, a més de l'autoritat, l'Estat, l'Església i el capitalisme. Se'n van editar cinc números, l'últim l'1 d'abril de 1905. Aquesta publicació també edità fulletons sota el títol «Biblioteca d'Avenir», amb textos de Felip Cortiella, Maria Vila, Octave Mirbeau, Henrik Ibsen, Lucien Descaves i Paul Hervieu.

Enric Gallén: «Felip Cortiella i Ferrer», en Història de la literatura catalana, 8. Ariel. Barcelona, 1985. pp. 427-429

Inventari del Fons Felip Cortiella de la Biblioteca de Catalunya

Enric Olivé i Serret:«Catalanisme i anarquisme. L'anarquisme i el fet nacional català (1900-1907)», en Mayurqa, 18 (1978-1979), pp. 21-27

***

Pamflet anunciant l'acte

- Vetllada solidària: El 4 de març de 1922 se celebra al Prospect House de Yonkers (Westchester, Nova York, EUA) una vetllada extraordinària en solidaritat amb les víctimes polítiques, organitzat pel Comitato Anarchico Pro Vittime Politiche (CAPVP). L'acte consistí en la representació del drama social en tres actes Amore e giustizia, a càrrec de La Filodrammatica Aurora de Nova York, i altres entreteniments (cants, declamacions i ball).

Naixements

Frank Tannenbaum (1915)

- Frank Tannenbaum: El 4 de març de 1893 neix a Brody (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Lviv, Ucraïna), en una família jueva pagesa, l'historiador, sociòleg, economista, criminalista, sindicalista i activista llibertari Frank Tannenbaum. En 1904 emigrà amb sos pares i sos germans petits (Louis i Estelle) als Estats Units d'Amèrica. En una granja de Berkshire Hills (Great Barrington, Massachusetts, EUA) passà la infància i assistí a l'escola elemental, alhora que estudià les bases teològiques del judaisme. Quan tenia 13 anys marxà a la ciutat de Nova York, treballant durament en diferent feinetes (mosso, ascensorista, cobrador d'autobusos, etc.). Durant les nits estudià a l'Escola Moderna Ferrer de Manhattan i entrà en contacte amb el moviment anarquista, coneixent a diferents activistes i intel·lectuals llibertaris (Emma Goldman, Alexander Berkman, Lincoln Steffens, Sasha Berkman, etc.). A mitjans de 1910 s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), del qual esdevingué ràpidament un destacat militant. L'1 de març de 1914 encapçalà una marxa de l'Exèrcit dels Desocupats, grup format per uns tres-cents treballadors sense feina, que ocupà pacíficament l'església de St. Alphonsus, al West Broadway del sud de Manhatttan, demanant pa i sostre; dies després a aquesta iniciativa es van anar sumant altres concentracions a altres esglésies, demanant una jornada laboral màxima de vuit hores diàries i un salari mínim de tres dòlars al dia. Detingut per aquest fet, va ser portat a la penitenciaria de Blackwell's Island de Nova York; en el seu judici es defensà ell tot sol i va ser condemnat a un any de presó i a 500 dòlars de multa. Entre 1915 i 1916 participa activament en les vagues de les refineries petrolíferes de Bayonne (Nova Jersey, EUA) i el juny de 1915 va ser detingut com a «agitador» –Emma Goldman va escriure sobre la seva detenció i empresonament en les seves memòries Living my life (1931). Max Eastman li va oferir una feina temporal en el periòdic Masses,òrgan wobblie, on col·laborà durant tres mesos i on va escriure tres articles sobre les condicions i les precarietats de la vida carcerària. Amb aquest punt de partida, s'interessà per l'anàlisi sociològic del crim i per l'organització de les presons nord-americanes, recorrent setanta penitenciaries. Gràcies al seu amic Thomas Mott Osborne, director de presons, obtingué, amb identitat falsa, un confinament voluntari d'una setmana a la presó de Sing Sing i amb aquesta experiència va escriure tres llibres: Wall Shadows. A Study in American Prisons (1922), Osborne of Sing Sing (1933) i Crime and the community (1938). L'estiu de 1915 ingressà al Columbia College, on conegué l'editor jueu Joseph Freeman, que més tard publicarà les revistes The Liberador i The New Masses. En 1917 ingressà en el sindicat reformista American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball). Entre agost de 1918 i febrer de 1919 realitzà el servei militar en un destacament de Carolina del Sud i en aquest temps pogué observar de prop les plantacions de cotó, el racisme i la violència del Ku Klux Klan, experiència que li va servir per al seu llibre Darker phases of the South (1924). En 1921 es graduà amb menció honorífica en Economia i Història al Columbia College i aconseguí entrar en la prestigiosa societat acadèmica Phi Beta Kappa. En 1921 publicà la seva primera obra, The Labor movement. Its Conservative Functions and Social Consequences, que dedicà al professor anarquista John Dewey. Entre 1922 i 1923 col·laborà en la revista Century i viatjà a Mèxic per conèixer de base la seva problemàtica política i social. En 1924 aquesta revista canvià el nom per Survey i passà a ser dirigida per Thomas Mott Osborne, col·laborant intel·lectuals esquerrans de primera línia (John Dewey, Samuel Gompers, Ernest Gruening, Samuel Guy Inmman, etc.). Com a corresponsal a Mèxic d'aquesta revista, realitzà nombroses entrevistes a personatges en ple procés revolucionari (Plutarco Elías Calles, Felipe Carrillo Puerto, Manuel Gamio, Carleton Beals, Pedro Enríquez Ureña, José Vasconcelos, Ramón Negri, Dr. Atl, Diego Rivera, etc.), a més de escriure articles sobre diversos temes mexicans (la revolució, la reforma educativa, l'estabilitat política, la reforma agrària, les associacions agràries i laborals, les relacions Església i Estat, l'art, l'indi, etc.), recorrent els Estats Units de Mèxic de punta a punta. En aquesta època formà part de la Confederació Regional Obrera Mexicana (CROM). En el seu segon viatge a finals de 1923 i 1924 fou testimoni dels conflictes entre Álvaro Obregón i Adolfo de la Huerta (Rebel·lió delahuertista), fent costat el primer. A finals de 1924 amb Samuel Gompers com a delegats de l'AFL viatjaren des de Texas a la ciutat de Mèxic per assistir a la presa de possessió de Plutarco Elías Calles el 30 de novembre. Realitzà diverses investigacions sobre l'educació rural mexicana i fou assessor del president Lázaro Cárdenas, que esdevingué un dels seus millors amics. En aquests anys va estar constantment vigilat per agents de l'FBI. A Washington ingressà en el primer programa de doctorat de l'acabada de crear Facultat d'Economia de Brookings Institution i escrigué la tesi The mexican agrarian Revolution, que fou publicada en 1929. En 1932 ensenyà criminologia a la Universitat de Cornell. En 1935 entrà com a professor d'Història d'Amèrica Llatina a la Universitat de Columbia (Nova York) i en 1944 fundà la càtedra «Latin American Seminar» en aquest centre universitari. En 1965 es retirà de la tasca docent. Entre les seves obres destaquen Wall Shadows (1922), The Mexican agrarian revolution (1930), Peace by revolution (1933), Whither Latin America? (1934), Slave and citizen. The Negro in the Americas (1947), Mexico: the struggle for peace and bread (1950), Crime and the Community (1951), A philosophy of labor (1951), The United States and Latin America (1959) i Ten Keys to Latin America (1962), entre d'altres. Frank Tannenbaum va morir l'1 de juny de 1969 a Nova York (Nova York, EUA). El seu arxiu es conserva a la Biblioteca Butler de la Universitat de Columbia.

Frank Tannenbaum (1893-1969)

***

Notícia de la detenció de Marius Theureau apareguda en el diari parisenc "Le Rappel" del 21 de juliol de 1926

Notícia de la detenció de Marius Theureau apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 21 de juliol de 1926

- Marius Theureau: El 4 de març de 1893 neix a París (França) el pintor decorador anarcoindividualista i antimilitarista Marius Ferdinand Theureau. Era fill d'un guardià de la Pau. Des de 1923 mantingué correspondència amb E. Armand a fi i efecte de trobar una comunitat per veure-hi. El novembre de 1924, durant el V Congrés de la Unió Anarquista (UA), va ser nomenat membre del consell d'administració del diari Le Libertaire. El 20 de juliol de 1926 va ser detingut a París, juntament amb André Daudel, Léon Rollet i Roger Bodeven, per repartir pamflets en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En la primavera de 1927 partí, amb sa companya Fernande Miquet i l'escriptor Georges Vidal, cap a Costa Rica per a organitzar-hi una comunitat anarquista. Entaulà una estreta relació amb Miguel Palomares, un dels animadors de la Colònia de Mastatal (Puriscal, San José, Costa Rica), fundada per Charles Simoneau (Pedro Prat). Durant l'estiu de 1927, en el diari El Sembrado.Le Semeur de Santiago de Puriscal (Puriscal, San José, Costa Rica), llançà amb Palomares un projecte d'associació de suport a les persones que es volien instal·lar a Costa Rica, però per diverses raons el projecte fracassà, retornà a França i se separà de sa companya. A París fundà, amb altres companys (Lucien Barbedette, Sébastien Faure, Victor Margueritte, Victor Méric, etc.), la «Lliga dels Refractaris a totes les Guerres», que publicà entre octubre de 1927 i desembre de 1932 13 números de Le Réfractaire, el seu òrgan d'expressió. El febrer de 1931 va ser nomenat administrador d'aquesta lliga en substitució de A. Martin. En aquesta època vivia al número 12 del carrer Vicq-d'Azir, al X Districte de París, seu de la seva Cooperativa d'Edicions Franco-Espanyola, que publicà traduccions al castellà d'obres d'anarquistes francesos, com ara Sébastien Faure. Partidari de l'anomenada«síntesi anarquista»‒formulada per Sébastien Faure i que volia agrupar totes les tendències de l'anarquisme‒, abandonà l'UA i entrà a formar part de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), fundada per Faure. En 1928 representà l'AFA en el Comitè de Defensa Social (CDS) i l'any següent va ser nomenat secretari del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA). En 1929, quan vivia al número 84 del bulevard de Port-Royal, al V Districte parisenc, participà en la constitució de la colònia infantil llibertària «Nos enfants à la campagne» (Els nostres infants al camp), grup format per Pierre Lentente, Maurice Langlois, Gaston Rolland i Jane Morand, els quals acollirien a casa seva durant l'estiu cinc infants de companys. Des d'aleshores i fins el 1939, data en la qual es tornà a casar, participà activament en el grup editor de La Voix Libertaire, periòdic publicat a Llemotges (Llemosí, Occitània) en el qual també col·laborà. En aquests anys, a més de les publicacions citades, publicà articles en L'Anarchie (París, 1926-1929), Le Réveil du Bâtiment (Lió, 1927-1932) i L'Éveil Social (Aulnay-sous-Bois, 1932-1934), a més de L'Encyclopédie Anarchiste. En 1935 el seu nom figurava en la llista de domicilis d'anarquistes a controlar establerta per la policia. Durant els anys cinquanta signà nombrosos articles en Le Monde Libertaire,òrgan de la Federació Anarquista (FA), i posteriorment fou membre de «La Ruche Culturelle et Libertaire», formada al voltant de May Picqueray i que agrupava conferenciants i artistes llibertaris. A començament dels anys seixanta es tornà a casar amb una assistenta social molt més jove que ell. És autor dels llibres L'Église et la guerre (1928),Les crimes du militarisme (1930?), L'objection de conscience et l'idéal anarchiste (1930?) i Heureux les pauvres d'esprit! (1966). Marius Theureau va morir el febrer de 1969 a Les Pavillon-sous-Bois (Illa de França, França), on residia, i fou enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise el 5 de febrer d'aquell any.

***

Maria Amalia Melli

- Maria Amalia Melli: El 4 de març de 1895 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) l'anarquista Maria Amalia Melli. Sos pares es deien Rodolfo Melli i Cristina (o Giustina) Paglia, i sa germana Elena va ser la companya d'Errico Malatesta. El 17 d'octubre de 1915 emigrà, amb con marit Isidoro Prati, a França i s'establí a Ate (Provença, Occitània), on el 24 de gener de 1918 nasqué sa filla Armida, que també arribarà a ser una destacada militant anarquista. Més tard s'uní amb l'anarquista Edel Squadrani i ambdós desenvoluparen una intensa activitat revolucionària a Marsella (Provença, Occitània), freqüentant Ugo Boccardi, Emilio Giammattei, Gino Belli i Léopold Faure. En 1931 va ser inclosa en el registre de la policia de fronteres amb l'anotació «escorcoll, fitxatge i vigilància» i en 1932 en el butlletí de recerca policíac amb l'ordre de ser detinguda. A França visqué amb moltes penalitats. Com a membre del Comitè Anarquista Pro Perseguits Polítics (CAPPP), va ser una de les que s'encarregà del cas d'Angelo Sbardellotto, proporcionant-li l'advocat Mario Trozzi entre d'altres coses, després de la seva detenció el 4 de juny de 1932 a Roma (Itàlia) acusat de voler atemptar contra la vida de Benito Mussolini. En 1935 encara vivia a Marsella i militava activament en el moviment llibertari, fent d'enllaç postal amb nombrosos companys refugiats a França. El 26 d'octubre de 1936 creuà amb sa filla a Perpinyà la frontera amb Espanya, juntament amb altres destacats anarquistes i antifeixistes (Lucette Bled, Giovanni Dettori, Camillo Lanzillotta, Karl Ernst Teuffel, etc.), per a trobar-se amb son company Edel Squadrani, que s'havia enrolat en la «Columna Italiana», majoritàriament anarquista. El 10 de desembre de 1936 ella també s'enrolà en la columna. El desembre de 1937 retornà a França. A finals de 1938 va ser detinguda, juntament amb Edel Squadrani, i condemnada pel Tribunal d'Ais de Provença (Provença, Occitània) a dos mesos de presó per haver hostatjat son company, que tenia ordre d'expulsió; ell va ser condemnat a un any de presó. En 1939 la seva inscripció en el registre de fronteres va ser confirmada amb l'ordre de detenció i els seus intents de obtenir el permís de residència a França per a la seva germana Elena no reeixiren. Després de la II Guerra Mundial romangué a Marsella, des d'on mantingué correspondència amb sa germana. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Caterina Piolatto

- Caterina Piolatto: El 4 de març de 1900 neix a Vische (Piemont, Itàlia) la costurera i obrera tèxtil anarquista Caterina Piolatto –citada a vegades com Silvana Piolatto–, coneguda com Rina i que va fer servir el pseudònim deMaria Gaiazzo. Sos pares es deien Carlo Piolatto, pagès i anarquista, i Caterina Anarò. Sa família es traslladà a Milà quan son pare aconseguí feina de conserge al cadastre. Son pare la introduí en el moviment anarquista i es formà a l'Escola Moderna, on a més de classes de costura i de màquina de cosir estudià literatura, història, esperanto, teoria anarquista, higiene social i laboral, sistemes anticonceptius, amor lliure, etc. Es diplomà en l'Escola Comercial de Maria Laetitia i durant un temps treballà d'ajudanta d'un notari. Es va veure molt influenciada per Pietro Gori i per les accions de la francesa «Banda Bonnot». La Prefectura de Policia de Alessandria (Piemont, Itàlia) la definí com a «fervent anarquista i perillosa» i formà part d'un grup llibertari molt actiu durant el Bienni Roig (1919-1920) al barri de Barriera di Milano de Torí (Piemont, Itàlia), on també participà en les activitats del Circolo «Francisco Ferrer», al carrer Palermo i després al número 63 del carrer Vercelli d'aquesta barriada. El 29 de desembre de 1919 acollí Errico Malatesta que havia vingut del seu exili londinenc i va fer un míting a la Cambra del Treball i a la tarda es realitzà una gran festa al seu honor al Circolo «Francisco Ferrer». Companya de l'anarquista expropiador Giuseppe De Luisi (Gigi), el 7 de gener de 1922 participà amb ell en un tiroteig al Caffè Reale del carrer Regina Margherita de Torí on l'anarquista Raffaele Milesi resultà mort i un policia ferit de gravetat. Per aquest fet, aquest mateix any va ser condemnada a dos anys i un mes de reclusió, però fugí cap a París (França) abans de ser capturada. En aquest 1922 entrà a formar part de la banda il·legalista de Sante Pollastro (o Pollastri) i esdevingué companya de Luigi Peotta, membre del grup. En 1926 retornà a Itàlia, establint-se amb Luigi Peotta, que aleshores feia servir el nom de Garibaldi Pedrocco, a Rho, a prop de Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué a casa de l'actor Michele De Rosa sota la falsa identitat de Maria (o Rosa) Gaiazzo, fins que va ser detinguda el novembre de 1926 a Milà. El 20 de novembre de 1929, durant el judici a la «Banda Pollastro» a Milà, va ser condemnada a tres anys i quatre mesos de reclusió per complicitat en l'assassinat de dos suboficials de la Seguretat Pública, que tingué lloc a Milà durant un robatori realitzat per Sante Pollastro. En 1930 va ser alliberada i s'ocupà de l'assistència als detinguts de la banda de Pollastro i de De Luisi, dissenyant plans d'evasió i distribuint el suport econòmic que els anarquistes italians emigrats als Estats Units enviaven a través de L'Adunata dei Refrattari i d'Osvaldo Maraviglia i des de França o des d'Il Risveglio de Suïssa. Durant el règim feixista, el seu domicili al número 92 del carrer Vercelli de Torí, on vivia amb son germà Francesco, esdevingué centre de correspondència i propaganda del moviment anarquista clandestí. En 1931 va ser amonestada formalment per les autoritats i posteriorment fitxada en el registre de«terroristes». En 1938 es casà amb l'anarquista Amleto Moiso i, denunciada per un confident, en 1940 va ser detinguda i internada a la colònia penitenciària de Ventotene i a Pisticci, però fou alliberada en 1941 i s'exilià. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Caterina Piolatto (1900-?)

***

José Moren Torres, segon per l'esquerra amb granota obscura, en una cooperativa de forners acomiadats durant les vagues dels anys trenta a la Corunya

- José Moreno Torres: El 4 de març de 1904 neix al barri de Vioño de La Corunya (La Corunya, Galícia) l'activista anarquista i anarcosindicalista José Moreno Torres. Fill del destacat anarquista José Moreno Bello i de Dominga Torres, fou forner de professió. De jove emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on va fer feina en la fàbrica Singer i milità en el moviment anarquista de l'emigració gallega. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball de La Corunya, fou president del seu Sindicat d'Oficis Diversos el juny de 1931. Soci de «Germinal», en fou vocal aquell mateix any. També va ser militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual fou un dels màxims representants durant els anys republicans. Entre 1930 i 1934 col·laborà en Solidaridad Obrera de La Corunya, periòdic que dirigí en 1934. El setembre de 1931 representà els forners en l'Assemblea de La Corunya i s'alineà amb els més radicals. El 12 de febrer de 1933 fou delegat dels forners, del qual n'era president, en el Ple Regional confederal i substituí Villaverde en el càrrec de secretari de la Regional fins a finals d'any, quan passà a la clandestinitat i fou reemplaçat per Méndez. Entre 1931 i 1933 realitzà nombrosos mítings (La Corunya, Cambre, Laracha, Elviña, Ferrol, Orense, Santiago, Cee, Corcubión, Santa Cruz, Verín, Tuy, Padrón, Noya, Monforte, Chapela, Oza, Tomiñó, San Pedro de Nos, Lugo, Arteixo, Borroa, Chanela, Vigo, Puenteceso, Sada, Moaña, Eirís, Villagarcía, Betanzos, etc.). Fou detingut arran de la vaga general de La Corunya de maig de 1933. En 1934 també va ser apressat després d'un míting d'Azaña a La Corunya i com a director del periòdic regional. Aquest any també col·laborà en CNT. A finals de 1935 intervingué en mítings a La Corunya i Lugo amb Frederica Montseny, Baella i Sendón; i també a San Pedro de Nos, Cambre, Corcubión i Cecebre. El gener de 1936 va fer mítings amb Amil, Baella i Vitales a Sada. Aquest mateix any representà els cervesers a La Corunya, la Federació Local i Irijoa en el Congrés de Saragossa de la CNT. El juliol de 1936 fou elegit secretari de la CNT de La Corunya i amb aquest càrrec s'integrà en el Comitè de Defensa el 17 de juliol, parlant en l'assemblea de l'endemà a la plaça de toros, i dirigint la resistència contra el cop feixista. Quan les tropes franquistes triomfaren, restà amagat uns mesos als túnels dels ferrocarrils fins que pogué fugí a Astúries amb una motora pesquera («La Libertaria») des d'As Xubies, gràcies al suport dels militants del sindicat «El Despertar Marítimo». Des del desembre de 1937 fou tinent a Gijón i després comandant en el «Batalló Galícia» de la Divisió Asturiana de Xoc de l'Exèrcit Republicà, el qual dirigí al Front Nord (País Basc, Cantàbria i Astúries) contra les tropes feixistes italianes, nazis alemanyes i colonials marroquines. En l'ofensiva de febrer de 1937 va ser ferit en un peu. Fou membre del grup«Tierra» de la FAI i un dels fundadors de l'Agrupació Confederal Galaica. Quan caigué el front asturià, s'internà per les muntanyes gallegues i lluita fins a la seva mort. José Moreno Torres fou capturat, torturat i assassinat per un escamot de falangistes i de la Guàrdia Civil el 29 d'octubre de 1937 a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia); la mateixa sort tingueren 16 companys seus. Les seves restes foren llançades en una fossa comuna.

***

Suceso Portales

- Suceso Portales:El 4 de març de 1904 --algunes fonts indiquen el 8 d'abril de 1904-- neix a Zahínos (Badajoz, Extremadura, Espanya) la militant anarquista i anarcofeminista María Suceso Portales Casamar. En 1934 va començar a militar activament en el moviment anarquista i a treballar com a modista. Va participar activament en la creació del col·lectiu anarcofeminista «Mujeres Libres» l'abril de 1936 i va col·laborar en la revista cultural i de documentació social del mateix nom que va començar a aparèixer el maig de 1936. Quan esclata la revolució de 1936, s'hi afegeix amb entusiasme. A Guadalajara fa de propagandista i assessora dels agricultors. El 20 d'agost de 1937, a València, participa en el primer congrés nacional dels grups de dones anarquistes federades. Secretària del subcomitè nacional de«Mujeres Libres» a València (1938), va participar activament en escoles i institut de«Mujeres Libres», en la campanya d'extensió de «Mujeres Libres» entre les pageses de Guadalajara i en l'organització de la Granja Escola de Sant Gervasi. En octubre de 1938 participa en els preparatius de la Conferència Nacional de«Mujeres Libres» a Barcelona i en el famós ple del Moviment Llibertari presentarà un informe de«Mujeres Libres» amb Pura Pérez. Després de la desfeta del 1939 Suceso Portales serà un d'aquells 184 exiliats que arribaran al Regne Unit a bord del vaixell Galatea procedents d'Alacant. Troba refugi polític a Londres, protegida per la família Peggy Spencer. Va participar en les publicacions del nucli llibertari britànic (España fuera deEspaña); va tenir bons contactes amb la resistència a Madrid, amb els presos, ja que son germà era a la presó, i va participar en totes les manifestacions públiques que es van celebrar a Londres: la nit del 20 de febrer del 1952, contra els cors i danses del Ministeri d'Informació i Turisme, al teatre Stoll, per salvar la vida a 12 condemnats a mort a Barcelona; contra la visita del ministre d'Assumptes Exteriors franquista, Castiella, el juliol de 1960; contra la visita de Fraga Iribarne, el novembre de 1963; etc. En 1962 reprèn contacte amb militants llibertàries refugiades a França i editen a Londres, en novembre de 1964, la revista Mujeres Libres, portaveu de la Federació del Moviment Llibertari a l'exili (en edició trilingüe). En 1972 s'instal·la prop de Sara Berenguer a Montady, prop de Besiers (Occitània), on continuarà la publicació de la revista fins a 1976, data en la qual la revista reapareix a Espanya. En els anys 80 va residir a Novelda (Alacant). En maig de 1997 va participar a Madrid en la celebració del 60 aniversari de «Mujeres Libres». Va ser companya d'Acracio Ruiz. Va escriure per a FrenteLibertario. Suceso Portales va morir el 23 de gener de 1999 a Sevilla (Andalusia, Espanya).

***

Necrològica de Rafael Amat Picón apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 d'agost de 1991

- Rafael Amat Picón: El 4 de març de 1907 neix a Alicún (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Amat Picón. De jove emigrà a Catalunya i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). A la Torrassa de l'Hospitalet, on vivia, conegué Carmen Varga, activa participant en les activitats de l'Ateneu de les Joventuts Llibertàries d'aquest barri. El juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, intervingué en l'assalt de la caserna d'Infanteria del Bruc de Pedralbes, que passà a dir-se «Caserna Bakunin». Després lluità als fronts com a comissari de batalló. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat als camps de concentració. En 1945 viva a Marsella (Provença, Occitània) i més tard va fer de pagès a Sant Romieg de Provença. En 1948 sa companya creuà la frontera gala i es reuní amb ell. De bell nou a Marsella, ocupà la tresoreria de la Federació Local de la CNT durant molts anys. Carmen Varga morí el 13 de desembre de 1965 a Airaga amb 54 anys. Posteriorment tingué una altra companya, Joselina (Fifi). Rafael Amat Picón va morir el 19 de juliol de 1991 a Airaga (Provença, Occitània). Son germà Luis també va ser militant confederal.

***

Necrològica de Francisco Arrufat Sorolla apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 7 de juny de 1981

Necrològica de Francisco Arrufat Sorolla apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de juny de 1981

- Francisco Arrufat Sorolla: El 4 de març de 1915 neix a Pena-roja (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Francisco Arrufat Sorolla–algunes fonts citen Soralla. S'afilià molt jove a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), on ben aviat participà en les lluites contra els cacics locals. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les columnes confederals i participà en la implantació del comunisme llibertari arreu de tota la comarca. Greument ferit, va ser llicenciat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Ajudat per nombrosos companys, es guanyà la vida fent feinetes. Durant l'Ocupació, reprengué el contacte amb la CNT clandestina i després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Peròus (Llenguadoc, Occitània), militant en la Federació Local de la CNT de Montpeller. Francisco Arrufat Sorolla va morir el 10 de maig de 1981 a Peròus (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat civilment dos dies després en aquesta localitat.

***

Luis Rubio Chamorro (2005)

- Luis Rubio Chamorro: El 4 de març de 1918 neix al barri de Las Letras de Madrid (Espanya) l'anarquista, i després republicà, Luis Rubio Chamorro. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'afilià a la Federació Universitària Espanyola (FUE) i, posteriorment, a les Joventuts Llibertàries. Durant tres anys dirigí i col·laborà en el setmanari Juventud Libre. També publicà articles en la revista Estudios. El 4 de març de 1935 ingressà en l'Ateneu de Madrid de la mà de Luis Hernández Alonso. El febrer de 1937 fou delegat per la Regional del Centre al Ple Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Apassionat del dibuix, estudià arquitectura, alhora que il·lustrà llibres i publicacions. Quan esclatà la Guerra Civil s'incorporà al front com a voluntari i participà en la defensa de Madrid. Després s'integrà en la XIV Divisió, dirigida per Cipriano Mera, i arribà a ser capità del seu Estat Major, combatent a Guadalajara. Després passà al XVI Cos de l'Exèrcit republicà a València. Quan acabà la guerra, intentà prosseguir els seus estudis, però va ser detingut i tancat a la presó madrilenya de Fuencarral. Després de passar per diversos presidis, inclòs el d'Alcalá de Henares, fou alliberat i immediatament intentà reconstruir la FUE amb altres universitaris (Nicolás Sánchez Albornoz, etc.). Participà en la preparació de la cèlebre fuga de Cuelgamuros (Valle de los Caídos). En 1946 va ser novament empresonat i patí els treballs forçats i les cel·les de càstig. Va ser torturat pel comissari Roberto Conesa, per la qual cosa li van quedar greus seqüeles en la visió. Després de complir 11 anys de presó es va reincorporà a la lluita antifranquista clandestina des del republicanisme i fou un dels reorganitzadors d'Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana), de la direcció executiva de la qual va pertànyer durant els anys del postfranquisme. En 1967 es casà amb María del Carmen Heras Mesa (Carmina). Professionalment treballà de delineant industrial i el seu llibre Tratado de dibujo geométrico y sus aplicacions técnicas, està considerat un clàssic de la literatura arquitectònica. El 14 de desembre de 2002 va ser guardonat amb el «Premi a la Lleialtat Republicana», atorgat per l'Associació«Manuel Azaña». El seu testimoni va ser recollit en el documental Celuloide colectivo. El cine en guerra (2009), d'Óscar Martín. Luis Rubio Chamorro va morir el 2 de febrer de 2010 a la clínica «La Milagrosa» de Madrid (Espanya) i fou enterrat al cementiri madrileny de Robledo de Chavela.

***

Octavio Alberola i Ariane Gransac a Palma (Mallorca) el 16 de març de 2005

- Octavio Alberola Suriñach: El 4 de març de 1928 neix a Alaior (Menorca, Illes Balears) el militant anarquista i guerriller antifranquista Octavio Alberola Suriñach, també conegut com Juan o El Largo. Fill dels militants llibertaris José Alberola Navarro, mestre racionalista que va ser conseller d'Instrucció del Consell d'Aragó durant la Guerra Civil, i Carmen Surinach. En 1939 es va exiliar a Mèxic amb sa família. A la capital del país asteca va estudiar enginyeria civil i va militar en les Joventuts Llibertàries. Va ser detingut en 1946. En aquesta època va crear les Joventuts Llibertàries Mexicanes i en la fundació del seu òrgan d'expressió Alba Roja, i les Joventuts Espanyoles Antifranquistes. En 1957, amb Ocaña Sánchez, va fer mítings a Mèxic, i també va viatjar a Europa, on va fer contactes amb Gurucharri i Acracio Ruiz a Londres. De tornada a Mèxic va militar activament en el «Movimiento Español 59» (ME/59), preparant accions de guerrilla i es va relacionar amb Joan García Oliver. Va participar activament en l'ajuda als revolucionaris cubans del «Movimiento del 26 de julio». En 1960 va ser secretari de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per a Amèrica i en 1961 va representar els cenetistes mexicans en el Congrés de Llemotges, en el qual es va crear Defensa Interior (DI), organisme clandestí del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) encarregat de la lluita antifranquista. En 1962 es va instal·lar clandestinament a França i va formar part de DI amb García Oliver, Cipriano Mera i altres, convertint-se en el seu màxim activista entre 1962 i 1965. L'11 de setembre de 1963 va ser detingut en una batuda contra les Joventuts Llibertàries. A partir de 1965 el seu nom apareix lligat a nombroses activitats dirigides a copejar el règim franquista. Fervent partidari de les tàctiques violentes i de l'acció directa, aquest any va mantenir una forta polèmica amb Gaston Leval sobre aquest tema. En 1966 va ser un dels militants que amb més vigor es va oposar al cincpuntisme en la conferència novaiorquesa d'aquell any. En aquests anys va estaríntimament relacionat amb la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i amb la revista Presencia i a partir de 1966 va militar en el grup anarcosindicalista d'acció«Primer de Maig», responsable d'accions violentes contra el feixisme espanyol, entre elles l'intent de segrestar l'ambaixador espanyol de la CEE Alberto Ullastres i a Bèlgica el febrer de 1968, fets pels quals serà detingut el 9 de febrer d'aquell any i serà empresonat cinc mesos en una presó belga. A mitjans dels anys 70 va instal·lar-se a Lieja (Bèlgica), on treballarà com a educador en un institut mèdic psicopedagògic fins al 1974, que va retornar clandestinament a França. El maig de 1974 va ser detingut a Avinyó en relació amb el segrest del banquer espanyol Baltasar Suárez, director del Banc de Bilbao a París, i per la seva pertinença als Grups d'Acció Revolucionària Internacionalistes (GARI) i empresonat durant nou mesos. Des de 1975 va treballar de maquetista en un diari fins a la seva jubilació en 1994. Durant els anys de reconstrucció de la CNT a Espanya va tractar d'influir, sense gaire èxit, des de la revista El Topo Avizor. Quan es va produir l'escissió de la CNT, Alberola, sempre oposat a l'esgleisme, va seguir les passes dels escindits i va col·laborar en la seva premsa. A França va participar en les activitats del «Comite des journees de reflexion anti-autoritaire» (COJRA). Entre els anys 1980 i 2000 va portar el programa Tribuna Latinoamericana en Radio Libertaire de París. A començaments dels anys 2000, amb Antonio Martín Bellido, Lluís Andrés Edo, Vicenç Martí, Sergio Hernández, i altres, va crear el grup per la revisió del procés dels militants llibertaris Joaquín Delgado Martínez i Francisco Granado Gata, garrotats el 17 d'agost de 1963. El desembre de 2003 va ser un dels fundadors a París dels «Grupos de Apoyo a los Libertarios y Sindidicalistas Independientes en Cuba» (GALSIC). Ha col·laborar en Askatasuna,Bicicleta, Cenit,CNT, Frente Libertario, Historia Libertaria,Libre Pensamiento, A Plebe, Polémica,Presencia, Rojo y Negro, Ruptura, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Topo Avizor,El Viejo Topo, etc. És autor de llibres com Los problemas de la ciencia. Determinismo y libertad (1951), Contestación y anarquismo (1974, amb Víctor García),El anarquismo español y la acción revollucionaria (1961-1974) (1975 i 2004, amb sa companya Ariane Gransac), Appunti critici sul movimento libertario spagnolo e la CNT (1979), La oposición libertaria al régimen de Franco (1993, en col·laboració), etc.

***

Joaquín Delgado Martínez

- Joaquín Delgado Martínez: El 4 de març de 1934 neix a Cardona (Bages, Catalunya) el militant i activista de les Joventuts Llibertàries Joaquín Delgado Martínez. En 1939 la família Delgado es refugia a França quan acaba la guerra civil. A Grenoble (Isère) milita en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries de la qual esdevé secretari. Obrer ebenista fresador i més tard dissenyador de fitxes tècniques per a les emissions televisives, decideix integrar-se en l'activisme antifranquista i entra en la secció clandestina de Defensa Interior, creada en 1961 a Madrid en el si del Moviment Llibertari. En juliol de 1963 és enviat a Madrid amb el company Francisco Granado Gata, pare de família de 30 anys i forjador a Alès, amb la missió de prendre contactes amb l'objectiu d'organitzar un atemptat contra Franco. Però, per una manca de coordinació, un altre grup comet dos atemptats el 29 de juliol de 1963: un contra la Direcció General de Seguretat, i l'altre contra la seu dels sindicats franquistes. Detinguts Delgado i Granado en possessió d'armes i d'explosius, la tortura els fa confessar la culpabilitat dels dos atemptats que no han comès. El 13 d'agost de 1963 un Consell de Guerra els condemna a mort sense cap prova. El 17 d'agost de 1963, a les 5 de la matinada, a la presó de Carabanchel (Madrid, Espanya), són executats a garrot vil Joaquín Delgado Martínez i Francisco Granado Gata. Des de 1999 els seus familiars i diversos grups llibertaris han intentat, senseèxit, la revisió de la seva condemna a mort davant diverses instàncies, Tribunal Constitucional inclòs.

Defuncions

Isidoro Parodi

- Isidoro Parodi: El 4 de març de 1944 mor a Savona (Ligúria, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista i resistent antifeixista Isidoro Francesco Parodi. Havia nascut el 21 d'octubre de 1889 a Quiliano (Ligúria, Itàlia). Sos pares, pagesos, es deien Tommaso Parodi i Margherita Murialdo. De ben jovenet s'acostà al pensament anarquista i esdevingué un actiu propagandista, especialment entre els treballadors del port de Savona (Ligúria, Itàlia), on treballava de descarregador. Quan la Gran Guerra, va ser cridat a files el 15 de maig de 1915 i enviat al front, però el 8 de setembre de 1917, quan era caporal del 118 Regiment d'Infanteria, va ser declarat desertor; posteriorment, el 2 de juliol de 1925, va ser amnistiat. De bell nou a la feina, reprengué la lluita obrera. Lector de la premsa obrera, difongué aquesta (Fede!,Pensiero e Volontà, Libero Accordo, etc.) entre els treballadors i s'encarregà d'organitzar les subscripcions. Fitxat per la policia com a «anarquista federalista», va ser definit per les autoritats com a«profundament convençut de les seves idees» i «element perillós». Amb l'arribada del feixisme continuà actiu en les seves tasques propagandístiques i d'oposició al règim, i fou un dels promotors de la campanya en suport dels activistes anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Mantingué correspondència amb companys de la seva ciutat natal en l'exili, com ara Lorenzo Gamba i Giuseppe Segatta, i continuà rebent la premsa anarquista. L'11 de juliol de 1929 el seu domicili va se escorcollat per la policia i se li va confiscar material propagandístic i correspondència clandestina, sobretot dirigida a l'anarquista Lorenzo Gamba, refugiat a Seraing (Lieja, Valònia); quatre dies després, el domicili de sa germana, Benedetta Parodi, anarquista com ell i companya del descarregador llibertari Giacomo Piombo, també va ser escorcollat. Detingut per aquests fets el 15 de juliol de 1929, Isidoro Parodi va ser confinat el 21 d'agost d'aquell any per tres anys a l'illa de Ponça. El 26 de febrer de 1930 la pena de confinament va ser commutada per dos any d'amonestació i el 4 de març pogué retornar a Savona. Durant els anys següents treballà a l'empresa siderúrgica Ilva, va estar constantment vigilat i en 1934 va ser advertit formalment. Arran de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades del 8 de setembre de 1943, es posà al front de l'activitat conspiradora i de la lluita partisana, enquadrat des de l'1 d'octubre en la Brigada de l'Squadre d'Azione Partigiane (SAP, Brigada d'Acció Partisana)«Falco». Durant la nit del 3 de març de 1944 forces de la Guàrdia Nacional Republicana (GNR) feixista envoltaren casa seva al barri de Zinola de Savona i, quan tractà de fugir, va ser ferit mortalment. Després de ser interrogat sota tortura, Isidoro Parodi va morir el 4 de març de 1944 a l'Hospital San Paolo de Savona (Ligúria, Itàlia). Deixà companya, Giuditta Ircano, dues filles i un fill.

---

---

↧

Cultura i transició a Mallorca (35 articles de l´escriptor Miquel López Crespí)

March 5, 2018, 6:20 am

≫ Next: [05/03] Acció de Gallo - Conferència de Roussel - «L'Etna» - Detenció de Pelissero - Coindre - Bossard - Angelozzi - Caminita - Sabater - Ledrappier - Doucet - Fornasari - Eulogi - Muñoz - Giné - Tilli - Baissat - Marsden - Perrare - Binazzi - Broto - Cebrián

≪ Previous: [04/03] «Avenir» - Vetllada solidària - Tannenbaum - Theureau - Melli - Piolatto - Moreno - Portales - Amat - Arrufat - Rubio - Alberola - Delgado - Parodi - López - Vallejo - Aldave - García - Mantovani - Belli - Benaiges - Ventura

En total son 35 estudios de aspectos decisivos de la transición en Mallorca. Un amplio y documentado relato de los más diversos aspectos culturales y políticos de la transición, del papel de la izquierda alternativa, del nacionalismo progresista, de los republicanos y diversos grupos antisistema en aquellos años de cambios. No es la primera vez que Miquel López Crespí ha tratado el tema de los partidos y movimientos de la oposición antifranquista y del papel de la cultura en la lucha por la libertad. Anteriormente ya había publicado L'Antifranquisme a Mallorca (1950-70) (El Tall Editorial), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984), No era això: memòria política de la transició (Edicions el Jonc) y Literatura mallorquina i compromís polític (Edicions Cort).

Miquel López Crespí recopila 35 ensayos sobre la cultura en la Transición

Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)

Coberta del llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

PALMA.- El escritor de sa Pobla Miquel López Crespí acaba de publicar Cultura i transició a Mallorca, un libro que recoge, en 35 capítulos una visión alternativa del mundo político y cultural en tiempos de la transición. El libro fue presentado ayer en el Centre de Cultura La Misericórdia de Palma por el director insular de Cultura del Consell de Mallorca, Guillem Ginard, y el editor de la obra, Sebastià Roig. Ambos han situado históricamente la época de la que trata el libro del autor de Sa Pobla destacando el compromiso de Miquel López Crespí en los años de la lucha por la democracia y la importante obra escrita por este autor en estos últimos 30 años.

Ginard destacó algunos de los aspectos más importantes de Cultura i transició a Mallorca. Un libro, el de López Crespí, que desmenuza el papel del cine progresista en tiempos de la transición, el papel del Concilio Vaticano II en la toma de conciencia de los cristianos progresistas, el trabajo de Francesc de B. Moll profundizando en temas como el compromiso de los escritores mallorquines con el país y la lengua. Se hace igualmente una resumida historia de los comunistas no carrillistas, de la situaciòn en la prisión de Palma en 1976 e igualmente se incluyen estudios sobre la situaciòn cultural en las Islas. En total son 35 estudios de aspectos decisivos de la transición en Mallorca. Un amplio y documentado relato de los más diversos aspectos culturales y políticos de la transición, del papel de la izquierda alternativa, del nacionalismo progresista, de los republicanos y diversos grupos antisistema en aquellos años de cambios.

No es la primera vez que Miquel López Crespí ha tratado el tema de los partidos y movimientos de la oposición antifranquista y del papel de la cultura en la lucha por la libertad. Anteriormente ya había publicado L'Antifranquisme a Mallorca (1950-70) (El Tall Editorial), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984), No era això: memòria política de la transició (Edicions el Jonc) y Literatura mallorquina i compromís polític (Edicions Cort).

El Mundo-El Día de Baleares (23-XII-06)

Cultura i transició a Mallorca: lèpoca contemporània a les Balears.

...els darrers presos de la dictadura a Palma (Mallorca): les lluites de finals de la dictadura; la transició i les organitzacions de la joventut marxista a les Illes: les JEC; la lluita per la República lany 1976: labandó de la lluita republicana per part dels partits de lesquerra oficial; el teatre modern a Mallorca...

Ciutat de Mallorca, 1976. Miquel López Crespí repartia premsa antifeixista per les avingudes de Ciutat. Moments després seria detingut i torturat pels sicaris de la Brigada Social.

Cultura i transició a Mallorca, el llibre editat per Edicions Roig i Montserrat, és una nova aportació de lescriptor de sa Pobla Miquel López Crespí a la tasca de la recuperació de la nostra memòria històrica. Són trenta reflexions sobre un ventall ben divers de temes referents a l'època contemporània a les Balears: el paper essencial de Francesc de B. Moll en la tasca de preservació de la nostra cultura i la influència de la seva obra en la generació descriptors mallorquins dels anys setanta; el paper del Concili Vaticà II en la lluita antifeixista a les Illes i arreu dels Països Catalans; la novel·la històrica mallorquina i la recuperació de la nostra memòria històrica; el cinema en la postguerra i la censura franquista; el paper de la ràdio del règim del general Franco en els anys cinquanta i seixanta; les revistes i llibres de cinema en temps de la dictadura; els escriptors catalans nacionalistes desquerra: Gonçal Castelló; les pel·lícules de la transició i la seva importància històrica en la conformació de la consciència dels joves antifeixistes dels anys setanta; Irlanda i la lluita per la independència: cultura i moviments dalliberament nacional; Gramsci en el pensament i lacció dels comunistes de les Illes (OEC): la influència dels clàssics del pensament socialista català i internacional en la formació dels partits antifranquistes i anticapitalistes dels setanta; els darrers presos de la dictadura a Palma (Mallorca): les lluites de finals de la dictadura; la transició i les organitzacions de la joventut marxista a les Illes: les JEC; la lluita per la República lany 1976: labandó de la lluita republicana per part dels partits de lesquerra oficial; el teatre modern a Mallorca; trenta anys de poesia mallorquina; el record de les Germanies i la novel·la juvenil de les Illes; el compromís polític dels escriptors mallorquins: Llorenç Capellà; la lluita per lautodeterminació i la república en temps de la transició; una aproximació a la història de lesglésia mallorquina: Miquel Julià; el nacionalisme desquerra dels Països Catalans; el cinema i la poesia mallorquina; memòria històrica de la lluita cultural antifranquista; el marxisme en els Països Catalans; la novel·la històrica i la presència de George Sand i Frédéric Chopin en la història de Mallorca; Valerià Pujol: relacions amb els escriptors mallorquins i compromís polític; la influència de la cultura xinesa en la poesia mallorquina; la literatura mallorquina, el compromís polític i la marginació literària; la lluita antiimperialista a Mallorca en els anys vuitanta; el control de la cultura catalana en els anys vuitanta; camarilles i comissaris; sa Pobla i Miquel Costa i Llobera; història local, novel·la històrica i poesia mallorquina...

Podeu reservar un exemplar a la vostra llibreria habitual o fer-ne una comanda a: Edicions Roig i Montserrat (971650618, trucant de 9 a 15h.)

Miquel López Crespí

(Sa Pobla, Mallorca, 1946)

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1969 l'escriptor començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, Cort, LEstel, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall...

Col·laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

En els anys vuitanta és cofundador i vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig entre els quals podríem destacar: Necrològiques (narrativa); Crònica de la pesta (contes); L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novel·la); Cultura i antifranquisme (assaig); L'obscura ànsia del cor (poesia); El cicle dels insectes (poesia); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); Estiu de foc (novel·la); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novel·la); Revolta (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia); Rituals (poesia); Llibre de pregàries (poesia); Estat d'excepció (novel·la); Un tango de Gardel en el gramòfon (narrativa); Perifèries (poesia); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia) Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment (novel·la); El cant de la sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia), Damunt laltura (novel·la); Calendaris de sal (poesia) i Cultura i transició a Mallorca (assaig).

↧

[05/03] Acció de Gallo - Conferència de Roussel - «L'Etna» - Detenció de Pelissero - Coindre - Bossard - Angelozzi - Caminita - Sabater - Ledrappier - Doucet - Fornasari - Eulogi - Muñoz - Giné - Tilli - Baissat - Marsden - Perrare - Binazzi - Broto - Cebrián

March 5, 2018, 6:20 am

≫ Next: GALERÍA FOTOGRÁFICA: CEMENTERIOS DEL MUNDO 65ª Parte: Nuevo Cementerio judío (Nový idovský hřbitov) - PRAGA - REPÚBLICA CHECA

≪ Previous: Cultura i transició a Mallorca (35 articles de l´escriptor Miquel López Crespí)

[05/03] Acció de Gallo - Conferència de Roussel - «L'Etna» - Detenció de Pelissero - Coindre - Bossard - Angelozzi - Caminita - Sabater - Ledrappier - Doucet - Fornasari - Eulogi - Muñoz - Giné - Tilli - Baissat - Marsden - Perrare - Binazzi - Broto - Cebrián

Anarcoefemèrides del 5 de març

Esdeveniments

Borsa de París

- Acció de Charles Gallo: El 5 de març de 1886, a les 3 de la tarda, l'anarquista Charles Gallo llança des de les galeries superiors un flascó de 200 grams d'àcid prúsic en mig de la Borsa de París (França). L'ampolleta no esclata, però escampa una olor nauseabunda que provoca el pànic i seguidament Gallo va disparar tres trets de revòlver a l'atzar que no van ferir ningú. Detingut, va ser internat a la presó de Mazas, des d'on va escriure diversos articles per al periòdic Le Révolté. Jutjat el 26 de juny de 1886 i el 15 de juliol de 1886 serà condemnat a 20 anys de treballs forcats i constret a relegació com a reincident.

***

Cartell de la conferència neomaltusiana

- Conferència de Nelly Roussel: El 5 de març de 1903 se celebra al Salon de l'Harmonie de París (França) una conferència«pública i contradictòria» sota el títol «Le néo-malthusianisme et la révolution» (El neomaltusianisme i la revolució). Organitzada per la Lliga de la Regeneració Humana, va ser presidida per l'anarcofeminista Nelly Roussel i hi van participar el pedagog anarquista Paul Robin i el llibertari neomaltusià Auguste Courtois (Liard-Courtois). Segons l'informe policíac assistiren unes 400 persones de les quals 150 n'eren dones.

***

Capçalera de L'Etna

- Surt L'Etna: El 5 de març de 1921 surt a Palerm (Sicília) el primer i únic número del periòdic L'Etna. Numero unico degli anarchici sicialiani. El director i gerent d'aquesta publicació fou Paolo Schicchi. Era continuació de La Scure. Numero unico degli anarchici siciliani, publicat el 30 de gener d'aquell any a la mateixa ciutat també per Schicchi.

***

Un escorcoll d'aquest muntatge policíac

- Detenció de Pelissero, Massari i Rosas: El 5 de març de 1998 són detinguts a Torí (Piemont, Itàlia) els anarquistes italians Silvano Pelissero i Edoardo Massari, i l'anarquista argentina Maria Soledad Rosas, acusats de realitzar sabotatges amb explosius a les obres del tren d'alta velocitat a Val Susa. El 28 de març, a la presó d'homes de Torí, se suïcidarà Edoardo Massari i més tard, l'11 d'abril, ho farà Maria Soledad Rosas al pavelló de dones. El gener de 1999 Silvano serà condemnat per «ecoterrorisme» a més de sis anys de presó. En 2002 és alliberat i l'Estat ha de reconèixer la inconsistència de les proves contra ell. El periodista Martín Caparrós escriurà un llibre editat a l'Argentina sobre aquests episodis titulat Amor y Anarquía. La vida urgente de Soledad Rosas (2003).

Naixements

Notícia de la detenció de Jean-Antoine Coindre apareguda en el periòdic parisenc Le Temps del 13 de desembre de 1882

- Jean-Antoine Coindre: El 5 de març de 1850 neix al barri de la Croix-Rousse de Lió (Arpitània) l'anarquista, i després socialista, Jean-Antoine Coindre, conegut com Joanny. Es guanyava la vida com a envernissador de fusta i fou membre de la secció del barri de La Guillotière de la Federació Revolucionària de Lió (FRL); aquesta secció, de tendència anarquista, s'havia fundat cap el 1881 i es reunia al domicili de Toussait Bordat. El 9 de novembre de 1882 participà en una manifestació de teixidors organitzada pels grups llibertaris lionesos i fou un dels organitzadors de la gran reunió del 18 de novembre de 1882 a la Salle de l'Èlysée i de la col·lecta de fons per al periòdic L'Étendard Révolutionnaire, periòdic anarquista lionès successor de Le Droit Social, que tingué com a responsables Claude Crestin, Antoine Cyvoct i Jean Marie Bourdon, i que, perseguit per les autoritats, hagué de deixar de publicar-se. A finals de novembre de 1882, arran de les primeres detencions d'anarquistes, abandonà Lió i es refugià a Suïssa fins el 6 de desembre. De bell nou a Lió, el 10 de desembre de 1882 va ser detingut, amb Michel Sala, i jutjat per un Tribunal Correccional el gener de 1883 juntament amb altres anarquistes acusats de reconstituir l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT); aquest sumari judicial va ser conegut com«Procés dels 66». El 19 de gener va ser condemnat a sis mesos de presó, 50 francs de multa i cinc anys de privació dels drets cívics, civils i familiars, pena confirmada el 13 de març de 1883 pel Tribuna d'Apel·lació de Lió. La presó li va resultà molt dura i, penedit d'haver-se llançat en «aquesta política innoble», demanà al director de la presó la llibertat provisional. Després del seu alliberament, trencà amb l'anarquisme i s'adherí al grup del III Districte del Partit Obrer Francès (POF), seguidor de Jules Guesde, i a la Federació Nacional de Sindicats (FNS). En 1890 fou un dels organitzadors del Primer de Maig. Segons la policia que el vigilava era un «socialista revolucionari convençut i actiu». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fotografia policíaca de Célestin Bossard (2 de juliol de 1894)

- Célestin Bossard: El 5 de març de 1861 neix a La Gaubretière (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista Célestín Félix Onésime Marie Bossard. Sabater de professió, des del 1891 treballava a domicili a compte del fabricant de sabates Guitaux, al número 23 del Fauburg Saint-Honoré de París. L'1 de març de 1892 es casà amb Antoinette Rigaud, però a partir del 21 de novembre de 1892 vivia tot sol al segon pis del número 13 del carrer Lavieuville del XVIII Districte de París. Considerat un bon treballador, tot els diners que aconseguia els gastava en ajudar els companys anarquistes més necessitats i en cotitzacions a diversos grups. Anarcocomunista, rebia al seu domicili nombrosos companys i formà part de la Cambra Sindical de Sabaters de la Borsa del Treball. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia lliurà una ordre d'escorcoll i de detenció al seu nom sota l'acusació d'«associació criminal». L'1 de juliol de 1894 el comissari de policia del barri parisenc de la Chapelle es presentà al seu domicili on treballava amb un altre sabater i li trobaren L'Almanach de la Question Sociale de 1893, cinc actes de reunions de la Cambra Sindical de Sabaters, dos números de La Révolote del febrer i març de 1894 i dos carnets electorals de l'any 1893 al seu nom. Dos dies després va ser tancat a la presó parisenca de Mazas, però va ser posat en llibertat provisional el 9 de juliol d'aquell any. Durant la tardor de 1900 formà part, amb François Liegeois, Pierre Louvet, Noël i altres, d'un petit grup de sabaters anarquistes que es reunien setmanalment al cafè«Aux Lions Caulaincourt», al número 17 del carrer Caulaincourt de París. Més tard, en 1902 fou membre, amb altres companys (Boulun, Liegeois, Louvet i Saulnier), de la Cooperativa de Producció de Sabateria, que es trobava al número 18 del carrer Molière de París. Potser es tracti del mateix Bossard, militant anarquista que en 1907 substituí Auguste Delalé al front de la secretaria del Sindicat de Sabateria de París, lloc que ocupà anteriorment en alternança amb ell. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alberico Angelozzi

- Alberico Angelozzi: El 5 de març de 1874 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Alberico Angelozzi, conegut sota el pseudònim de Leonidas. En 1892 i 1897 va ser processat per activitats anticlericals i arran dels avalots de 1898 entrà en contacte amb el moviment anarquista, lligant-se posteriorment amb destacats llibertaries locals, com ara Augusto Giardini, Ferrucio Mariani, Nicola Farinelli, Felipe Felici, Enrico Ricciardelli o Raniero Cecili. Membre del grup«Carlo Cafiero», mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com ara Errico Malatesta i Felice Vezzani. El 17 de juliol de 1900, durant un escorcoll a la seu del periòdic clandestí L'Agitazione, nombrosos documents i correus seus van ser confiscats. L'octubre d'aquell any, reemplaçà Arturo Belleti en la gerència de L'Agitazione, abans de ser substituït per Augusto Crinelletti. A començaments de desembre de 1900, durant una manifestació pública per a retre homenatge a Oreste Regni, paleta anarquista assassinat en un aldarull setmanes abans, va ser detingut portant una corona amb cintes roges i negres i empresonat cinc dies. Poc després, el 19 de desembre, el Tribunal d'Ancona el condemnà a 15 mesos de presó a resultes des documents descoberts en l'escorcoll del juliol anterior; després de l'apel·lació, però, va ser posat en llibertat provisional. El 22 de gener de 1901 va ser declarat culpable d'haver participat en una concentració anarquista durant l'enterrament d'Aristodemo Traghini i algunes setmanes després va ser condemnat a nou mesos de presó per«incitació a l'odi de classes»; alhora, va ser acusat d'haver participat en un complot per a assassinar el president del Tribunal de Gènova i va ser finalment empresonat per purgar una pena de 15 mesos. A la presó continuà rebent la premsa anarquista, especialment La Tribuna Libera, de Alexandria, i La Nuova Civilta, de Buenos Aires. En sortir de la garjola l'estiu de 1902, participà activament en les activitats de la Cambra del Treball i durant aquest mateix any en va ser nomenat secretari, càrrec del qual va dimitir després de veure l'apatia dels treballadors locals. Durant els anys de 1910 realitzà una important tasca sindical, mentre mantenia una diligent correspondència amb els moviments anarquistes italià i internacional. Va ser un dels fundadors dels periòdics d'Ancona La Vita Operaia i Lo Sprone. En 1911 fou un dels redactors, amb Casimiro Accini, Luigi Bertoni, Luigi Fabbri, Charles Malato i Libero Merlino, del setmanari anarquista d'Ancona Germinal. El 28 de setembre de 1911 participà en una reunió a la Cambra del Treball on es pronuncià contra la guerra a Líbia. En aquestaèpoca la policia el considerava un dels principals propagandistes anarquistes de la regió i membre fundador dels grups «Picconieri», «Paolo Chiarella» i «Katuko». L'abril de 1912, juntament amb sa companya i sos quatre infants, abandonà les Marques i s'instal·là buscant feina a París (França). Entre el 17 i el 18 de maig de 1914 assistí al Congrés Anarquista de l'Ombria i de les Marques, que es va celebrà a Fabriano (Marques, Itàlia). Quan esclatà la Gran Guerra, es va veure obligat el setembre de 1914 a retornar a Ancona, on s'integrà en el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). En 1915 treballà de porter a la Cambra del Treball i el maig d'aquell any va ser detingut per«activitats sedicioses». En 1917 la policia requisà una carta signada Leonidas dirigida a Armando Borghi on explicava la seva estada a París, el seu obligat retorn a Itàlia i el desenvolupament del moviment llibertari a Ancona. En 1919 per les seves activitats va ser novament detingut. A començament dels anys vint obrí una petita llibreria, la qual finalment va fer fallida. Durant el feixisme deixà de banda tota activitat política i en 1940 va ser esborrat dels fitxers de vigilància policíacs dels «subversius comunistes». Després de la II Guerra Mundial s'adherí a la Federació Anarquista de les Marques (FAM), adscrita a la Federació Anarquista Italiana (FAI). Alberico Angelozzi va morir l'11 d'octubre de 1948 a Ancona (Marques, Itàlia).

***

Foto policíaca de Ludovico Caminita (1908)

- Ludovico Caminita: El 5 de març de 1878 neix a Palerm (Sicília) el periodista, poeta, dramaturg, dibuixant i propagandista anarquista Michele Caminita, més conegut com Ludovico Caminita, Duvico Caminita o Ludwig Caminita, i que signava Ludovico M. Caminita. Sos pares es deien Vincenzo Caminita i Giovanna Pizzo. Freqüentà els cercles socialistes de Palerm abans d'emigrar en 1902 als Estats Units, amb son germà Ludovico, insubmís al servei militar. En arribar a Nord-Amèrica es posà a fer feina de miner a Jessup (Pennsilvània, EUA) i es decantà per l'anarquisme després d'un debat amb el català Pere Esteve, seguidor d'Errico Malatesta. Posteriorment, va ser un dels animadors de la vaga dels tintorers de seda de Paterson (Nova Jersey, EUA). Després residí a Barre (Vermont, EUA), on treballà d'impressor en la publicació anarquista de Luigi Galleani Cronaca Sovversiva, en la qual també col·labora. En 1904 era portaveu de la Secció Socialista del Nucleo dell'Arte Ediliria Italiano (NAEI, Nucli de l'Art Editorial Italià) de Barre. El 31 de desembre de 1904 estrenà a l'Opera House de Barren el drama L'Idea cammina, publicat en 1905 en aquesta ciutat, amb un prefaci de Raimondo Fazio, i del qual es tiraren 1.200 exemplars. El 8 d'abril de 1905 organitzà una festa de ball al Pavillon Hall de Barre a benefici dels condemnats polítics i per a l'edició de L'idea cammina. En 1905 va ser fitxat per la policia com a «actiu propagandista anarquista». En aquesta època també publicà el llibre de poemes Versi. Però el vertader Ludovico no només no figura en el registre de subversius, sinó que resulta que va morir el 13 de març –el 12 de febrer, segons Michele– de 1903 a l'Hospital General de Mont-real (Quebec) –a Winnipeg (Manitoba, Canadà), segons la versió de Michele– a causa d'una fractura en una cama després de caure d'un tren en marxa. L'enigma es resol mitjançant una carta que Michele mateix dirigeix, l'octubre de de 1906, al prefecte de Palerm, responsable d'haver interrogat sa inassabentada mare. Per evitar comunicar als pares la mort de Ludovico, Michele havia pres com a pseudònim el nom de son germà. Profundament anticlerical –anomenà son fill Lucifero–, en 1906 l'impressor anarquista Camillo Di Sciullo li va publicar el fullet Che cosa è la religione, amb un prefaci de Guido Podrecca, i Free country! Gli Stati Uniti sono un paese libero. El 4 de febrer de 1906 tingué una conferència contradictòria amb Nicola Barbato al Malnati's Hall de Barre. Fou un dels oradors, amb Trueba i Cavalazzi, en la festa-conferència celebrada en ocasió del Primer de Maig de 1906 als locals del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Barre. El 25 d'octubre de 1906 es representà al Circolo Filodrammatico «Enrico Ibsen» de Nova York la seva obra L'idea cammina. També en 1906 col·laborà en The Emancipator i Il Lavoratore Italiano. En aquest mateix 1906, els informes nord-americans el situen com a un dels anarquistes italians «més reputats i perillosos» i membre del «Gruppo Diritto all'Esistenza» (Grup Dret a l'Existència). Actiu conferenciant, va fer intervencions a Rhode Island, Massachussetts, Connecticut. S'instal·là a Paterson i esdevenint redactor, amb Pere Esteve, del periòdic anarquista La Questione Sociale, on publicà articles amenaçadors contra el president dels Estats Units Theodore Roosevelt i la reina mare italiana o glorificant el regicidi d'Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci. El setembre de 1907 fou un dels tres delegats per Paterson per assistir al III Congrés Nacional dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), reivindicant la vaga com a mitjà de lluita. El 24 d'abril de 1908 va ser detingut a Buffalo (Nova York, EUA), on segons les autoritats atacà les «institucions nord-americanes i al president Rooselvelt». Dos dies després, el 26 d'abril de 1908, va ser novament detingut a Syracusa (Nova York, EUA) després de fer una conferència en nom dels IWW, però va ser posat en llibertat dos dies després amb la condició que mai no tornès a la regió; un mes després, va ser acusat a Nova Jersey d'«incitació a la revolta» arran d'uns articles publicats en La Questione Sociale. En 1908 tingué una sonada relació amb una dona casada, Amalia Canova (Amalia Fontanella, de fadrina), que esdevingué sa companya, donant lloc a un gran escàndol local; ella va ser repudiada per sa família i va perdre la custòdia de sa filla de tres anys –en 1917 encara la mare demanava al pare poder veure la filla. En 1908 publicà Il diritto d'amare i L'educazione dè fanciulli. Perseguit per les autoritats, el maig de 1908 desaparegué de Paterson amb sa companya i es reuní amb Emma Goldman i Alexander Berkman amb la finalitat de treballar en les oficines de Mother Earth. A començament de 1909 començà a publicar a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) la revista quinzenal anarquista L'Internazionale. També col·laborà en Cronaca Sovversiva, de Lynn (Massachussetts, EUA), i dirigí, amb Franz Widmar i Camillo Rosazza Riz,L'Era Nuova, de Paterson. A Chicago (Illinois, EUA), promogué el suport al moviment revolucionari mexicà entre els membres de la comunitat italiana i formà part de la Chicago Mexican Liberal Defense League (CMLDL, Lliga Mexicana de Defensa Liberal de Chicago), de la que Honoré Jaxon era secretari i Voltairine de Cleyre tresorera. En 1910 es traslladà a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), on promogué la integració dels jornalers italians i mexicans en l'American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), i per això participà, com a orador en italià, en el «Gran Míting Internacional», celebrat el 14 de desembre de 1910 a l'Italian Hall. El maig de 1910 participà en la formació del Comitè Internacional del Partit Liberal Mexicà (PLM), integrat per treballadors italians, nord-americans, alemanys, russos, polonesos i mexicans. Aquest comitè es proposà difondre internacionalment les posicions del PLM davant el govern de Francisco Ignacio Madero i la seva primera acció fou publicar una«Crida als Treballadors del Món». En aquest mateix 1910 el «Gruppo La Demolizione», de Latrobe (Pennsilvània, EUA), li va publicar I delinquenti. Entre juliol i octubre de 1911 edità la columna italiana del periòdic mexicà magonista Regeneración i posteriorment també col·laborà amb articles i il·lustracions en aquesta publicació. El desembre de 1911 el PLM l'envià a realitzar una gira propagandística entre els treballadors italians arreu els EUA. El 4 de febrer de 1912 participà, amb Filippo Perrone, en una conferència contradictòria sobre la Revolució mexicana al Roosevelt Hall de Chicago. El març de 1912 va ser detingut a Paterson a causa d'un antic procés cinc anys abans per uns articles publicats en La Questione Sociale. En sortir de la presó el primer que va fer fou una conferència a Nova York (Nova York, EUA) sobre el caràcter llibertari de la Revolució mexicana. L'octubre de 1912 va ser detingut, i posteriorment alliberat sota fiança, juntament amb Firmino Gallo: Caminita «per haver dibuixat i Gallo per haver exposat al mostrador de la seva llibreria [Llibreria Sociològica de Paterson] del carrer Straight una figura que volia ser una sàtira contra l'obra civilitzadora d'Itàlia a Líbia»; la caricatura («El Triunfo de Italia sobre Turquía»), que va ser publicada en primera plana de Regeneración i l'octubre de 1912 en Mother Earth, havia suscitat el «ressentiment» d'alguns italians residents a Paterson i va ser acusada d'«atiar una guerra entre els Estats Units i Itàlia». En 1913 col·laborà amb il·lustracions en el periòdic Land and Liberty. El 14 d'abril de 1917 agents federals envaïren l'oficina de L'Era Nuova a Paterson i el van detenir com a editor responsable, prohibint l'edició d'aquesta publicació. Ente 1917 i 1918 col·laborà amb articles i dibuixos en The Blast, revista editada per Alexander Berkman a San Francisco (Califòrnia, EUA). En 1919, de tornada a Paterson, edità el periòdic clandestí La Jacquerie, que va treure pocs números a causa de la repressió. En aquest mateix any dirigí a Paterson Il Boletino de l'Era Nuova. La creació de la Cambra del Treball de Nova York, més radical que els IWW, va provocar dures crítiques d'aquest sindicat cap a Caminita, acusant-lo d'«espia pagat per la burgesia». Les acusacions llançades per l'òrgan propagandístic de la Federació Italiana del Socialist Party of America (SPA, Partit Socialista d'Amèrica) provocaren una gran batuda a Paterson. El 14 de febrer de 1920 John Edgar Hoover, com a cap de la General Intelligence Division (GID, Divisió General d'Intel·ligència) de la Bureau of Investigation (BI, Oficina d'Investigació) nord-americana, amb el suport de dotzenes de voluntaris de l'American Legion (AL, Legió Americana), realitzaren una gran batuda a Paterson que portà a la detenció de 29«perillosos terroristes» anarquistes locals, entre ells Ludovico Caminita i altres destacats militants (Pietro Baldisserotto, Firmino Gallo, Serafino Grandi, Alberto i Paulo Guabello, Beniamino Mazzotta, Franz Widmar, etc.). Empresonat a Ellis Island, va ser condemnat a la deportació a Itàlia, però la mesura es va suspendre uns mesos i finalment va ser revocada, probablement per les admissions que va fer durant l'interrogatori davant John Edgar Hoover, portat a terme el 8 de març de 1920. Posat en llibertat sota una fiança de 10.000 dòlar el maig de 1920, va ser novament detingut el setembre de 1921 i el gener de 1922, essent novament interpel·lat. La informació treta de tots aquests interrogatoris portaren a la detenció dels anarquistes Andrea Salsedo, Roberto Elia i Gaspare Cannone, acusats d'uns atemptats de 1919. Per aquest motiu, en 1922 L'Avvenire Anarchico parlarà de la seva col·laboració amb la policia i Carlo Tresca serà un dels seus detractors. En 1922 va escriure les seves memòries Twenty Years of Experience in the Radical Movement, que resten inèdites. En 1924 publicà el llibre autobiogràfic Nell'isola delle lagrime: Ellis Island, sobre el seu empresonament en una cel·la aïllada en aquesta illa. L'única cosa certa, però, és que en 1926, per evitar la deportació, va prometre al cònsol de Nova York que «mai no havia militat en el partit anarquista». Després de l'afer de 1920, abandonà completament l'anarquisme i es dedicà al «periodisme burgès». El 16 de maig de 1921 la representació del seu drama en quatre actes Sonata elegiaca, al Teatre Olimpic de Nova York i interpretada per Mimì Aguglia, obtingué un gran èxit de públic i va ser publicat finançat per sa companya Amalia Fontanella. En 1922 es «retractà completament» del seu passat anarquista en articles publicats en els diaris New York World i New York Herald. En 1924 col·laborava en Corriere d'America i en 1926 era redactor d'Il Bolletino della Sera, declarant que professava «sentiments patriòtics». En 1930 la policia d'Scranton (Pennsilvània, EUA), on publicava el periòdic Il Minatore, va ser informada per les autoritats de Palerm del seu passat «sense pàtria i desertor», però que segons les investigacions de les autoritats consulars «exerceix una apreciable obra d'italianitat» i que a hores d'ara era «un gran admiradors del Duce i del Feixisme». Per tot això, es va proposar que fos esborrat del registre de subversius. No obstant tot això, el novembre de 1931 va ser detingut acusat d'estar implicat en la col·locació d'una bomba al domicili de Fortunato Tisca, vicecònsol italià a Scranton, i només posat en llibertat després de pagar una fiança de 2.500 dòlars. L'abril de 1933, amb Angelo Fiorani, creà a Scranton l'empresa radiofònica «Italian Reveries Broadcasting Company», però l'abandonà el juny d'aquell any. En 1936 publicà el llibre In Nuova York i en 1943 una biografia del multimilionari Amedeo Obici (Peanut King) sota el títol Obici. Biografia. Traslladat a Virginia, Ludovico Caminita va morir cap a la segona meitat dels anys cinquanta.

Ludovico Caminita (1878-?)

***

Pau Sabater i Lliró ("El Tero")

Pau Sabater i Lliró (El Tero)

- Pau Sabater Lliró:El 5 de març de 1884 neix a Algerri (Noguera, Catalunya) el militant anarcosindicalista Pau Sabater i Lliró, conegut com El Tero. Arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de 1909, marxà a l'Àfrica, on es dedicà a caçar cocodrils. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà a la tintoreria«Canilla» del Poble Nou. En 1916 fou nomenat secretari president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT i destacà durant la vaga de «La Canadenca» (1919). Era assidu del Centre Obrer del carrer Serrallonga de Barcelona. En el moment de la seva mort, com a president de la comissió negociadora del Ram de l'Aigua, portava una vaga en marxa. Com que figurava en la llista negra de la patronal, no podia trobar feina i subsistia gràcies a un petit comerç que portava sa companya Josepa Ros Lleugé, amb qui tingué tres fills. A la una de la nit del 18 de juliol de 1919, dos cotxes van aparcar davant la fàbrica de cervesa La Bohemia, a la barriada de Sant Martí de Provençals de Barcelona (Catalunya), i una banda de pistolers formada per quatre individus de l'anomenat «Sindicato Libre», finançat per la patronal i dirigit per l'excomissari Manuel Bravo Portillo --dos en van ser reconeguts: Luis Fernández García i Joan Serra, fill d'un empresari-- van anar al domicili de Pau Sabater (Dos de Maig, 274 baixos), i identificant-se com a policies segrestaren el sindicalista portant-lo a una riera del Camp de l'Arpa, a la carretera de Montcada, prop de Torre Baró, on li van disparar sis trets, dos de mortals. El cadàver el van trobar l'endemà, 19 de juliol, i la notícia va sortir el diumenge 20 juliol en la premsa, assabentant-se així Josepa Ros del seu assassinat. Durant el seu enterrament, el 24 de juliol, més de vuit mil obrers seguiren el seguici des de l'Hospital Clínic fins al cementiri de Montjuïc. Va circular entre els treballadors el rumor, sembla que sense gaire fonament, que l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde havia estat un dels patrons que havia finançat el seu assassinat i el fill d'aquest, Arturo Luis Elizalde, patí un atemptat per militants cenetistes el 19 de desembre del mateix any del qual resultà il·lès, però en el qual morí el seu xofer Florencio Palomar Valero. El judici per l'assassinat de Sabater, ple d'irregularitats, se celebrà entre el 10 i l'11 de maig de 1992 i l'únic acusat, Luís Fernández García, va ser absolt. Pau Sabater va ser, de fet, una de les primeres víctimes del terrorisme patronal (Terrorisme Blanc) que es desenvoluparà a començaments dels anys vint del segle passat, especialment a Catalunya, i que tindrà tres principals instigadors: el capità general Milans del Bosch, el governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i el cap de policia Miguel Arlegui Bayones. El «Fitxer Lasarte», conegut a la caiguda de Primo de Rivera, va permetre descobrir-ne la trama. Alfonso Vidal y Planas novel·là la mort de Sabater en la seva obra Bombas de Odio. Des del 2001 un carrer de Barcelona porta el seu nom.

***

Necrològica d'Albert Ledrappier apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 20 de novembre de 1966

Necrològica d'Albert Ledrappier apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 20 de novembre de 1966

- Albert Ledrappier: El 5 de març de 1885 neix a París (França) el tipògraf i corrector d'impremta anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Albert Ledrappier, conegut com Vuacheux o Visacheux. Fills d'una família nombrosa de 10 infants, son pare treballava de mecànic als ferrocarrils. Durant la primavera de 1914, després d'haver estat cridat per a realitzar la instrucció militar, es declarà insubmís i fugí amb sa companya Madeleine Delacroix a Suïssa. Mesos després, quan esclatà la Gran Guerra, publicà la revista pacifista L'Aube, la qual va ser denunciada alguns números després i es va veure obligat a refugiar-se a Itàlia. Quan aquest país entrà en guerra, retornà a Suïssa, on treballà de tipògraf a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i fou l'administrador de la revista pacifista Les Tabletes (1916-1919), editada per Cécile Noverraz i Jean Salives i il·lustrada per Frans Masereel. En 1919 va ser detingut per «trastorns a la pau pública» i va ser expulsat a Alemanya. Retornà immediatament a França amb la documentació del company Vuacheux, identitat sota la qual va viure fins a la prescripció del seu delicte d'insubmissió. Treballà a La Cootypographie de Courbevoie (Illa de França, França) i l'1 de setembre de 1935 va ser admès al Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT), organització de la qual va ser membre del seu comitè sindical en 1941. En 1939 fou membre, amb Louis Anderson, Maurice Chambelland, Victor Godonèche, Louis Lecoin, Julien Rémy i Henry Poulaille, del grup «Amics de Piller», en suport a l'insubmís detingut Pierre Piller. Traduí de l'italià al francès els fullets de Giovanna Berneri La Société sans État i de Luigi Fabbri Qu'est-ce que l'anarchie?, publicats conjuntament en 1947, i de l'anglès al francès el de Maurice Cramston Dialogue imaginaire entre Marx et Bakounine, publicat en 1965. Albert Ledrappier va morir el 26 d'octubre de 1966 a Cachan (Illa de França, França) i fou incinerat cinc dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Necrològica d'Albert Doucet apareguda en el periòdic parisenc "L'Humanité" del 16 de maig de 1920

Necrològica d'Albert Doucet apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 16 de maig de 1920

- Albert Doucet: El 5 de març de 1891 neix a Thiviers (Aquitània, Occitània) l'anarquista i sindicalista revolucionari Albert Doucet. Obrer mecànic ajustador de professió, milità en la Federació Anarquista (FA) a París (França). En 1920 era secretari de la Joventut Sindicalista i vivia al carrer Albert de París. El 15 de maig de 1920 va ser detingut a París, amb Henri Delécourt i Gabriel Lattès, per aferrar el cartell «Aux grévistes» en suport de la vaga dels ferroviaris, on s'exigia l'amnistia general per les «víctimes del capitalisme», es feia apologia del «gest coratjós» de Louis-Émile Cottin contra el president del Consell de Ministres francès Georges Clemenceau i recordava les víctimes del «Primer de Maig sagnant». Tots tres es posaren en vaga de fam per exigir que el seu cas fos tractat com a delicte polític i no de dret comú. Acusat de «provocació de militares a la deserció» per haver aferrat el citat cartell, va ser jutjat, amb Henri Delécourt, Jean Laporte, Gabriel Lattès, Kléber Nadaud i Ernest Pételot, i condemnat l'agost d'aquell any a sis mesos de presó. En 1924 era membre del consell d'administració de la «Librairie Sociale», amb Baudart, Digo, Guérin i Marcel Jouot, entre d'altres, i a partir de juliol amb Roger Goutière, Lyatey i Marcel Bonvalet. Quan les eleccions legislatives de l'11 de maig de 1924, formà part amb Bonvalet, Bucco, Lattés, Chassan i Villain, de la llista abstencionista («Llista Llibertària») presentada per la Unió Anarquista (UA) al XIII Districte de París. Durant el congrés de l'UA, celebrat entre el 2 i el 3 de novembre de 1924, va ser nomenat membre del nou consell d'administració d'aquesta organització. A començament dels anys trenta vivia al número 6 del carrer Descartes del V Districte de París. Després de la proclamació de la II República espanyola, es va encarregar d'enviar a Espanya el fons de la llibreria de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (FGALE), la seu de la qual estava situada en un soterrani del carrer Boyer del XX Districte de París. El setembre de 1931 envià 24 capses de llibres i fullets a Louis Vacaria a Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya), qui s'encarregaria de remetre-les a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), però totes les capses van ser retingudes per la duana a l'estació de La Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord), la qual demanava 4.000 pessetes de taxes; la FAI rebutjà pagar aquesta quantitat i renuncià a aquest fons. El 8 de febrer de 1932, mentre venia exemplars de Le Libertaire al carrer, resultà ferit d'un cop de porra al cap en un enfrontament multitudinari al Barri Llatí de París entre estudiants d'extrema dreta i d'extrema esquerra. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Dante Fornasi

- Dante Fornasari: El 5 de març de 1894 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i militant antifeixista Dante Fornasari, també conegut com Oscar Pivani. Sos pares es deien Aristide Fornasari i Laura Verzelloni. Mecànic de professió, l'octubre de 1914 va ser detingut a Savona (Ligúria, Itàlia) quan intentava passar clandestinament a França per enrolar-se amb els «Garibalidini delle Argonne», unitat de voluntaris italians que volien lluitar contra l'Imperi alemany en la Gran Guerra abans de la declaració de guerra d'Itàlia. En 1916 es traslladà a Milà. Posteriorment va ser acusat de subministrar explosius a grups de joves d'acció del Partit Republicà Italià (PRI), aleshores prohibit pel règim mussolinià, i de tot un reguitzell d'atemptats amb bombes contra interessos feixistes i, per aquest motiu, el desembre de 1928 passà clandestinament a França. El gener de 1932 va ser detingut, amb Pietro Cociancich, com a autor d'un atemptat amb dinamita comès el 15 de gener de 1932 contra la «Casa degli Italiani» d'Aubanha (Provença, Occitània), que causà quatre ferits. La comunitat italiana llibertària exiliada a França creà el «Comitè de Defensa de les Víctimes Polítiques» per evitar la seva deportació a l'Itàlia feixista. Jutjat, va ser absolt per l'Audiència de les Boques del Roine. Així i tot, el 5 d'abril de 1933 va ser ordenada la seva expulsió de l'Estat francès, però gràcies a la intervenció de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) es revocà l'ordre. El juliol de 1933 s'instal·là a Barcelona (Catalunya) on tenia contactes amb grups antifeixistes. L'octubre de 1935 s'afilià a l'Azione Repubblicana Socialista (ARS, Acció Republicana Socialista). Durant la guerra civil espanyola, com a membre del moviment «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), realitzà tasques d'intel·ligència per al Centre Antifeixista de Barcelona. El març de 1938 retornà a París. El febrer de 1939 estava internat al camp de concentració d'Argelers i el novembre d'aquell any al de Gurs. El maig de 1943 va ser detingut a Brussel·les (Bèlgica) pels nazis. Algunes fonts barregen les seves dates biogràfiques amb les del també anarquista Savinio Fornasari. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Vittorio Eulogi

- Vittorio Eulogi: El 5 de març de 1897 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Vittorio Eulogi. Visqué al barri de San Concordio de Lucca (Toscana, Itàlia) i treballà en diferents oficis (terrisser, mecànic, paleta, etc.). El 19 de març de 1917 va ser condemnat a quatre mesos de presó pel Tribunal Militar per«abandó de la feina» i definit pel prefecte de Lucca com a «vagabund» que professa els«principis anarquistes». En 1920, per motius de feina, residí a Treviso (Vèneto, Itàlia) on desenvolupà una intensa activitat anarquista. Ocupà el càrrec de secretari de la Cambra del Treball de Follina (Vèneto, Itàlia) i el 30 de gener de 1921 va ser detingut per distribució de «pamflets subversius». En 1924 emigrà per primera vegada a França i en retornar en 1926 va ser detingut. L'abril de 1927 va ser novament detingut quan intentava passar la frontera il·legalment i se li va assignar la residència obligatòria a Lucca; jutjat per aquest delicte pel Tribunal de Como (Llombardia, Itàlia), va ser condemnat a 10 mesos de presó. Intentà de bell nou, amb el comunista Angelo Pogliani, passar la frontera clandestinament, però ambdós van ser detinguts el 8 de novembre de 1927 per la policia fronterera de Balme (Piemont, Itàlia); jutjats, van ser condemnats el 15 de novembre de 1927 a Lanzo Torinese (Piemont, Itàlia) i condemnats a una multa de 2.000 lires per « intent d'expatriació clandestina». L'any següent ho va intentar de nou, però va ser detingut i el 16 de març de 1928 condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Milà (Llombardia, Itàlia) a 10 mesos de presó. A començament de 1930 aconseguí un contracte de feina i el 30 de maig d'aquell aconseguí finalment emigrar a França, on continuà amb les seves activitats polítiques. Diverses vegades va ser inscrit en els registres de control fronteres amb l'ordre de ser detingut. A partir del maig de 1932 el trobem a Catalunya i s'instal·là a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). El juny de 1933 va ser detingut juntament amb altres anarquistes italians i alemanys per haver participat en agitacions subversives. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, un espia digué d'ell que l'agost estava al front d'una milícia antifeixista armada. Posteriorment s'allistà en el III Batalló de la 58 Brigada Mixta del XIX Cos de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Sembla que instruí els joves reclutes. Combaté als fronts del Nord, de Terol (Aragó, Espanya) i del llevant peninsular, i va ser ferit en combat. Al final de la guerra se li va diagnosticar una patologia cardíaca. El 25 de març de 1939 aconseguí embarcar a bord del vaixell Stanbrook al port d'Alacant i després d'un mes de navegació, amb una epidèmia de tifus a bord, se li va concedir desembarcar a Orà (Algèria). Les autoritats feixistes van fer tot el possible per localitzar-lo i intentar detenir-lo i en 1943 encara era en parador desconegut. Vittorio Eulogi va morir el 8 d'agost de 1971 a Gènova (Ligúria, Itàlia).

***

Necrològica d'Antonio Muñoz apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 24 d'abril de 1978

Necrològica d'Antonio Muñoz apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 24 d'abril de 1978

- Antonio Muñoz: El 5 de març de 1900 neix a Lubrín (Almería, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Muñoz. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Treballador a les mines de potassa de Sallent (Bages, Catalunya), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en totes les lluites i les vagues que es desencadenaren en els anys vint i començament dels trenta. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la Columna «Tierra y Libertad» i després de la militarització de les milícies, el juny de 1937, entrà a formà part de la 153 Brigada Mixta de la 24 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Participà en diversos combats als fronts (Madrid, Toledo, Guadalajara, Belchite, Aragó, etc.) i en la retirada a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. També passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, milità en la CNT de l'exili i treballà durant un temps en les mines de Gardana (Provença, Occitània). Posteriorment s'establí a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on s'encarregà de l'obertura de pous de mina. En 1950, a causa d'un accident, hagué de deixar la feina de miner i esdevingué obrer agrícola a la regió. Un cop retirat, amb Juan Álvarez i Daniel Leal, comparen «Le Roulet», una casa campestre on s'hi instal·laren. Quan els seus dos companys moriren restà tot sol a partir de 1973 i quatre anys més tard va caure malalt. Admès al sanatori Les Cèdres de l'Argentièira (Roine-Alps, France), Antonio Muñoz hi morí el 10 de gener de 1978 i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Los Mages (Llenguadoc, Occitània).

***

Nervio, publicación on col·laborà Giné Folch

- Josep Maria Giné Folch: El 5 de març de 1904 neix al Masroig (Priorat, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Maria Giné Folch. Quan tenia 10 anys quedà orfe de pare i per aquest fet no pogué freqüentar molt l'escola. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) quan encara no tenia els 20 anys. Apassionat de la lectura, es decantà per l'anarcovegetarianisme. Durant la guerra civil va combatre com a milicià al front de l'Ebre i treballà a la col·lectivitat cenetista del Masroig. En acabar la contesa s'exilià a França, on patí els camps de concentració de Bram i d'Argelers. Després amb sa família nombrosa s'instal·là a Cournonterral, on va treballar de boscater i també de paleta. Amant de la poesia i de la música, animà nombroses reunions, mítings i conferències a la regió. Entre 1958 i 1960 va col·laborar en la revista Nervio,òrgan de la Regional d'Andalusia i d'Extremadura de la CNT en l'Exili, i en Le Combat Syndicaliste. Josep Maria Giné Folch va morir el 28 de febrer de 1999 a Cournonterral (Llenguadoc, Occitània).

***

Brenno Tilli

- Brenno Tilli: El 5 de març de 1911 neix a Perusa (Úmbria, Itàlia) el tipògraf anarquista Brenno Tilli, conegut comSignorNo (SenyorNo). Provenia d'una família de distingits tipògrafs i litògrafs de Perusa. A partir de setembre de 1943 col·laborà amb la Resistència contra el feixisme. Entre novembre de 1944 i maig de 1946, amb Oreste Trotta i Luigi Catanelli, edità a Perusa el periòdic politicosatíric Il Buffone. Organo del malcontento e della disperazione. Giornale politico umoristico (El Bufó.Òrgan del descontent i de la desesperació. Periòdic polític humorístic). En aquesta època fou un dels animadors del grup anarquista de la seva ciutat natal. Edità nombrosa propaganda lliurepensadora, anticlerical, pacifista, antifeixista i antiimperiallista i la seva petita impremta fou en els anys seixanta un referent del moviment antifeixista i contracultural de Perusa. Bruno Tilli va morir el 10 de juny de 1990 a Perusa (Úmbria, Itàlia). Aquest mateix any, els seus descendents van donar a l'Ajuntament de Perusa l'arxiu fotogràfic, tipogràfic i documental de la família («Col·lecció Tilli-Giugliarelli»), arxiu que va ser declarat el 6 de febrer de 2007 d'«interès històric particular». En 2004 Benedetta Pierini i Raffaele Rossi publicaren l'assaig biogràfic Una famiglia di litografi a Perugia «da Girolamo a Brenno Tilli tra Otto e Novecento». El 25 de gener de 2010 se li va retre un homenatge, sota el títol «Brenno Tilli: storie di tipografia e... d'anarchia», al teatre Morlacchi de Perusa a càrrec de l'Accademia de Dónca i on van participar sa filla Lydia Tilli, Renzo Zuccherini, Raffaele Rossi, Sandro Allegrini i Benedetta Pierini, entre d'altres.

Brenno Tilli (1911-1990)

---

---

↧

GALERÍA FOTOGRÁFICA: CEMENTERIOS DEL MUNDO 65ª Parte: Nuevo Cementerio judío (Nový idovský hřbitov) - PRAGA - REPÚBLICA CHECA

March 5, 2018, 10:40 am

≫ Next: GALERÍA FOTOGRÁFICA: CEMENTERIOS DEL MUNDO 66ª Parte: Cementerio de la Mezquita de Eyüp - ESTAMBUL - TURQUÍA

≪ Previous: [05/03] Acció de Gallo - Conferència de Roussel - «L'Etna» - Detenció de Pelissero - Coindre - Bossard - Angelozzi - Caminita - Sabater - Ledrappier - Doucet - Fornasari - Eulogi - Muñoz - Giné - Tilli - Baissat - Marsden - Perrare - Binazzi - Broto - Cebrián

CEMENTERIOS DEL MUNDO 65ª Parte: NUEVO CEMENTERIO JUDÍO (NOVÝ IDOVSKÝ HŘBITOV), PRAGA, REPÚBLICA CHECA 2009

Cementerios del Mundo 65ª Parte

Nuevo Cementerio judío (Nový idovský hřbitov)

Praga, República Checa

Diciembre 2009

© Miguel Veny Torres

pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

«Tumba»
c/ Izraelská
Barrio: ikov
Distrito: Praha 3

Madrid, 5 de marzo de 2018

↧

GALERÍA FOTOGRÁFICA: CEMENTERIOS DEL MUNDO 66ª Parte: Cementerio de la Mezquita de Eyüp - ESTAMBUL - TURQUÍA

March 5, 2018, 4:14 pm

≫ Next: El Parc Natural de sAlbufera de Mallorca samplia en 418 hectàrees

≪ Previous: GALERÍA FOTOGRÁFICA: CEMENTERIOS DEL MUNDO 65ª Parte: Nuevo Cementerio judío (Nový idovský hřbitov) - PRAGA - REPÚBLICA CHECA

CEMENTERIOS DEL MUNDO 66 Parte: CEMENTERIO DE LA MEZQUITA DE EYÜP, ESTAMBUL, TURQUÍA 2010

Cementerios del Mundo 66ª Parte

Cementerio de la Mezquita de Eyüp

Estambul, Turquía

Diciembre 2010

© Miguel Veny Torres

pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

«Tumba coronada por un turbante»
Cementerio de la Mezquita de Eyüp
c/ Cami Kebir Sk.
Barrio de Eyüp Merkez Mh. (Eyüp)

«Tumbas»
Cementerio de la Mezquita de Eyüp
c/ Cami Kebir Sk.
Barrio de Eyüp Merkez Mh. (Eyüp)

«Tumbas en la Türbe o Mausoleo»
Cementerio de la Mezquita de Eyüp
c/ Cami Kebir Sk.
Barrio de Eyüp Merkez Mh. (Eyüp)

«Tumba»
Cementerio de la Mezquita de Eyüp
c/ Cami Kebir Sk.
Barrio de Eyüp Merkez Mh. (Eyüp)

«Tumbas»
Cementerio de la Mezquita de Eyüp
c/ Cami Kebir Sk.
Barrio de Eyüp Merkez Mh. (Eyüp)

Madrid, 5 de marzo de 2018