Anarcoefemèrides
del 25 de febrer
Esdeveniments
Edició de 1948 de La société mourante et l'anarchie
- Processament de Jean Grave: El 25 de febrer de 1894 a l'Audiència del Sena de París (França), com a conseqüència de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), Jean Grave és processat per haver escrit La société mourante et l'anarchie, llibre editat el 1892 amb prefaci d'Octave Mirbeau i que es tracta d'una recopilació d'articles publicats en els periòdics anarquistes Le Droit Social i L'Étendart Révolutionnaire, impresos a Lió, i que van sortir anònims o sota el pseudònim de Jehan Le Vagre, escrits amb la finalitat de divulgar les tesis anarcocomunistes de Kropotkin. Finalment, malgrat el testimoni en favor seu d'Élisée Reclus, de Paul Adam, de Bernard Lazare i d'Octave Mirbeau mateix, Jean Grave va ser condemnat a dos anys de presó i mil francs de multa, el màxim aplicable, per «incitació a la indisciplina, al pillatge, a l'assassinat, al robatori, a l'incendi, etc.». A més a més es va ordenar la destrucció del llibre incriminat. Jean Grave va aconseguir una gran popularitat a resultes d'aquest processament.
Processament de Jean Grave (25-02-1894)
***
Propaganda
de l'acte
- Conferència d'Emma
Goldman: El 25 de febrer de 1900 la
destacada anarcofeminista Emma Goldman imparteix, a l'Athenaeum Hall de
Londres
(Anglaterra), una conferència multitudinària en
alemany sota el títol «Die grundlagen
der moral» (Els principis bàsics de la moral).
L'endemà, 26 de febrer de 1900,
es realitzà una festa de comiat en la qual, a més
de l'actuació de
l'Slavonitzer Tamburitza Quartet, prengueren la paraula Piotr
Kropotkin, Louise
Michel i la homenatjada.
***
Capçalera
de The
Washington Post
- Exabrupte de The Washington Post: El 25 de febrer de 1908 el diari The Washington Post, de Washington DC (EUA), proposa que tots els anarquistes, culpables o no de cap crim o delicte, siguin condemnats a mort. Una maniobra per fer contents Rupert Murdoch, Fox News, i altres magnats de la premsa reaccionària.
***
Portada
del primer número de Coerenza
- Surt Coerenza:
El 25 de febrer de 1915 surt a Milà (Llombardia,
Itàlia) el primer número del
periòdic anarquista Coerenza.
Settimanale
antimilitarista, antipatriottico, antiguerrafondaio. Aquesta
publicació va
ser creada per fer propaganda contra la Gran Guerra i per patrocinar el«Congrés
Lliure de tots els revolucionaris
antibel·licistes», que promocionà en
les
seves pàgines, el qual se celebrà el 2 de maig de
1915 a la Cambra del Treball
Unitària de Mòdena. Va ser creada per Nicola
Vecchi i Pulvio Zocchi, i el gerent
responsable fou Corrado Bertoni. Defensava l'antimilitarisme del
sindicalisme
revolucionari i criticaven els nous intervencionistes, especialment
Benito
Mussolini i Filippo Corridoni, reivindicant l'ús de la
violència i de la
insurrecció per mantenir la neutralitat d'Itàlia.
Tractà diversos temes:
militarisme, repressió, pedagogia, notícies
sindicals, cròniques, efemèrides,
biografies, convocatòries, etc. Hi van
col·laborar Alpo, Georges Andrè, Corrado
Bertoni, Armando Borghi, E. Casarola, Adolfo Cavazziti, Dante
Chiasserini, Giulio
Clerici, Raffaele Cormio, Luigi Di Mattia, Ernesto Facchini, Glicerio
Ferrari, A.
Forghieri, L.Gabrielli, M. Gaido, Jean Grave, Henry, Lànico,
O. Lazzari, Mario
Longatti, Attilio Longoni, Nino Lozza, F. Modenese, Luigi Molinari,
Giuseppe Monanni,
Marino Montacchini, Nestore, Nilo, Nisito, Romano Poletti, Alberto
Pugolotti, Luigi
Quarti, Mario Rapisargi, Alfredo Ricci, Arturo Riolo, Ludovico Saccani,
Fernando Salmi, Attilio Sassi, C. Toberni, G. Visconti Venosia, A.
Vitulo,
Yopiz, Pulvio Zocchi, etc. Publicà per lliuraments les obresI sindicalisti e la guerra, de
Pulvio
Zocchi, i Le «Marana»,
d'Honoré de
Balzac. En sortiren 11 números, l'últim el 6 de
maig de 1915, quatre dies
després de celebrar-se el «Congrés
Lliure de tots els revolucionaris
antibel·licistes», que portà la
creació de la Federació Nacional
Antibel·licista (FNA); dies després, el 23 de
maig de 1915, Itàlia entrà en la
Gran Guerra.
***
El
Park Row Building, des d'aquí va ser llançat
Salsedo
- Segrest de Salsedo i d'Elia: El 25 de febrer de 1920 són detinguts il·legalment a Nova York (Nova York, EUA) per agents de la Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) Andrea Salsedo (o Salcedo) i Roberto Elia, redactors de la publicació àcrata Cronaca Sovversiva, per a ser interrogats sobre els atemptats anarquistes de l'any anterior i sobre l'edició de l'opuscle subversiuIl piano e le parole. Andrea Salcedo, que era membre del grup de Luigi Galleani i company de Sacco i de Vanzetti, morí el 3 de maig de 1920 quan era interrogat i fou defenestrat des del 14è pis del Park Row Building, al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA), lloc on el Departament de Justícia teniu un dels seus caus. Roberto Elia fou deportat a Itàlia tres mesos després.
***
Cartell
de l'acte
- Festa Proletària:
El 25 de febrer de 1923 se celebra al
Workmen's Circle de Hoboken (Nova Jersey, EUA) una «Festa
Proletària»
antifeixista en suport de les publicacions anarquistes Umanità
Nova i Il Libertario.
L'acte consistí en un ball; en un gran concert vocal, on van
intervenir Caputi
Damiano, Raffaele Tracchia i Gennaro Ventura, entre altres artistes; en
una
conferència de Nicola Cuneo; i en la
representació de l'obreta en un acte Il
1º Maggio di Don Francesco, a càrrec
de la Filodrammatica Proletaria.
***
Cartell
de l'acte
- Míting en suport de
la revolució austríaca: El 25 de
febrer de 1934 se celebra a la People's House de Nova York (Nova York,
EUA) un
míting, sota el nom «La Rivoluzione è
in marcia" (La Revolució està en
marxa), en suport del moviment revolucionari que aleshores es portava a
terme aÀustria. L'acte, organitzat per pel grup anarquista
italoamericà «Il Martello»,
va ser presidit per Pasquale Scipione i comptà amb les
intervencions de Pietro
Allegra, Giuseppe Ienuso i Carlo Tresca.
***
![Portada de "Lotta Anarchica" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lottaanarchica1955.jpg "Portada de \"Lotta Anarchica\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
Portada de Lotta Anarchica [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud
- Surt Lotta Anarchica: El 25 de febrer de 1955 surt a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'únic número del periòdic Lotta Anarchica. Portavoce del Campeggio Internazionale Anarchico. Publicat pel genovès «Grup Kronstadt». El responsable en va ser Natoli Massimiliano. Era continuació dels números editats a Roma i a Torí --com a suplement de Seme Anarchico i dirigit per Dante Armanetti-- en 1954. L'anarquista català Josep Lluís Facerías hi va col·laborar sota el pseudònim d'Alberto di Luigi; també hi col·laborà Umberto Marzocchi.
Naixements
- Victor Dave: El 25 de febrer de 1845 neix a Jambes, a prop de Namur (Valònia, Bèlgica), el membre de la Internacional i militant anarquista Victor Dave. Fill del president del Tribunal de Comptes belga, va fer els seus estudis superiors a la Facultat de Lletres de Lieja i a la Universitat Lliure de Brussel·les, tot manifestant les seves idees llibertàries. En 1865 participa a Lieja en el Congrés Internacional dels Estudiants Socialistes. En 1867 esdevé membre de la federació de Brussel·les de l'AIT i ocuparà càrrec en el Consell general de la federació. En 1869 és delegat a Nàpols en el Congrés Internacional de la «Libre Pensée». Entre el 2 i el 7 de setembre de 1872 representa la secció de l'Haia en el V Congrés de l'AIT que té lloc a la mateixa ciutat, on els marxistes exclouran Bakunin i Guillaume; Dave es pronunciarà a favor de l'autonomia de les federacions i contra el Consell general de Londres (marxista). El 13 d'abril de 1873 participa en el Congrés de la Federació belga on forma part d'una comissió encarregada de redactar una crida als pagesos. En un nou congrés belga, l'1 de juny, es pronunciarà per la supressió del Consell general de l'AIT i adoptarà les bases definides per la Federació del Jura. En juny i juliol de 1873, a Espanya, pren part en la insurrecció cantonalista. El setembre torna a Ginebra (Suïssa) pel VI Congrés de l'AIT (antiautoritari) on, a més de periodista, és delegat de la secció de maquinistes de Verviers, on habita aleshores. En 1878 s'estableix a París i es casa amb una jove francesa, però és expulsat de França el març de 1880. Després s'instal·la a Londres i en un viatge a Alemanya és detingut i condemnat per l'Alt Tribunal de Leipzig per«traïció i violació de les lleis antisocials» a cinc anys de presó a Halle, on restarà dos anys abans de ser alliberat i poder retornar al Regne Unit. El decret d'expulsió se suspèn i retorna a França amb sa companya i esdevé, el 1897, redactor de la revista llibertària d'Augustin Hamon L'Humanité Nouvelle, que es transformarà després en La Societé Nouvelle i de la qual serà secretari de redacció. Entre 1903 i 1904 publica, amb Coste, la Revue générale de bibliographie française. També va col·laborar en el parisenc Almanach de la Révolution, publicat per Paul Delesalle entre 1903 i 1913, i en la revista L'Éducation Libertaire. Revue des bibliothèques d'éducatin libertaire, que va publicar-se entre 1900 i 1902 i que va intentar crear una escola llibertària d'ensenyament superior per a adults. En 1909, després de la mort de sa companya, va entrar com a corrector d'impremta en la Cambra dels Diputats, després en l'editorial «Letouzay et Ané» i en 1911 va ingressar en el Sindicat de Correctors i de Copistes. Quan esclata la guerra mundial pren la mateixa posició que Kropotkin i Grave i signa el febrer de 1916 el«Manifest dels setze» a favor de la intervenció armada dels aliats. És autor de diversos fulletons com araMichel Bakounine et Karl Marx (1900), Fernand Pelloutier. Portraits d'hier (1909), Pacifisme et antimilitarisme (1910),Louis Buchner(1910), entre d'altres. Victor Dave va morir el 31 d'octubre de 1922 a París (França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Notícia
de la condemna de Louis Charveron apareguda en el diari
parisenc Le
Temps del 24 de febrer de 1892
- Louis Charveron:
El 25 de febrer de 1857 neix a Bourges
(Centre, França) el perruquer anarcocomunista i sindicalista
Louis Maurice
Charveron, conegut com Louis.
Regentà
una perruqueria al carrer Ernestine del barri de Montmartre de
París (França). Membre
de la Cambra Sindical de Perruquers, en 1888 fou un dels fundadors del
grup
d'obrers perruquers independents «La
Solidarité» i participà, amb Lenormand,
Clerc, Heudon, Vivier, Mater Luss, Savouré, Groux, Gouret,
Amédée, Espagnacq i
Gouzien, entre d'altres, en el seu acte inaugural celebrat el 3 de
desembre de
1888 a la Salle Léger de París. Dies
després, la policia el va implicar,
juntament amb altres companys (Tortelier, Espagnac,
Thénevin, Baudelot, Louvet,
Moneste, Leprince, Lutz, etc.), en l'explosió d'una bomba al
carrer Saint-Denis
de París i el seu domicili escorcollat sense que es
trobés res delictiu. En
aquesta època participà activament en la campanya
per la supressió de les
oficines de col·locació, que implicava marxes i
concentracions davant de
diferents institucions (oficines municipals, Parlament, seus de
periòdics,
etc.). Fou un dels habituals del Cercle Anarquista Internacional (CAI),
principal
lloc de trobada llibertària de l'època, i
participà activament en el Congrés
Anarquista Internacional que se celebrà entre l'1 i el 8 de
setembre de 1889 a
la Salle du Commerce de París. El gener de 1892 va ser
gerent de l'únic número
publicat de Le Conscrit. Organe d'agitation
antipatriotique, periòdic antimilitarista editat
per Georges Darien, Henri
Duchmann, Léon Bienvenu i Henri Fèvre, entre
d'altres, en ocasió del sorteig de
quintes de Saint-Ouen, i on sortí la
cançó Les
conscrits insoumis. Denunciat aquest número, el 23
de febrer d'aquell any
va ser jutjat per l'Audiència del Sena i condemnat en
absència a un any de
presó i a 3.000 francs de multa per«provocació a la insubordinació de
militars», però després de
l'apel·lació va ser posat en llibertat. El 13 de
març d'aquell any va ser detingut per la policia durant una
investigació d'un
robatori de dinamita un mes abans a Soisy-sous-Étiolles,
actual Soisy-sur-Seine
(Illa de França, França). Poc després
es refugià a Londres i s'instal·là al
London Street i posteriorment en un edifici del Fleet Street tot
habitat per
anarquistes i revolucionaris. A la capital anglesa visqué en
la misèria, fins
el punt que el gener de 1893, segons la policia, pensà
retornar a França per
purgar la pena. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes
a
controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres
francesa. El
febrer de 1895 va ser amnistiat, però, malgrat tot,
restà a Londres. En 1896
vivia al Gresse Street de la capital anglesa. Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
***
Micelli
treballà en Umanità
Nova
- Augusto Micelli:
El 25 de febrer de 1888 neix a Lecce (Pulla, Itàlia)
el tipògraf anarquista Augusto Micelli. Quan tenia 10 anys
ja estava subscrit
al periòdic Il Libertario. En 1912
fundà el grup «Circola Pietro Gori»,
que tenia com a òrgan d'expressió la revista La
Squilla Nova. Giornale di
propaganda razionale, que s'edità a Lecce entre el
desembre de 1912 i el
febrer de 1914, i del qual eren redactors responsables Augusto Licemi i
Armando
Povero. El 20 de maig de 1915 fou detingut en relació a un
article aparegut en
aquesta revista. Després de la Gran Guerra
treballà com a tipògraf a la
impremta del diari anarquista Umanità Nova.
En 1924 s'instal·là a Milà
on, apassionat pel teatre, fundà la revista Theatralia,
que fou
prohibida pel règim mussolinià en 1927. Durant la
II Guerra Mundial fou
detingut pels alemanys i internat al camp de Ciuriani, on va estar a
punt de
ser afusellat en una saca per
represàlies. Augusto Micelli va morir
centenari el 16 de març de 1989 a Milà
(Llombardia, Itàlia). Abans de finar
havia disposat al seu testament la donació de la seva
biblioteca privada,
especialitzada en teatre, al Centre d'Estudis Llibertaris«Archivio Giuseppe
Pinelli» de Milà, però la sevaúltima voluntat fou traïda pel seu gendre que la
va vendre a una llibreria antiquària.
***
Foto
policíaca d'André Soudy (3 d'abril de 1912)
-
André Soudy: El 25 de febrer de 1892 neix a
Beaugency
(Centre, França) l'anarquista il·legalista,
membre de la«Banda Bonnot», André Soudy.
Va tenir una infància miserable;
començà a treballar com a mosso d'una
adrogueria quan tenia només 11 anys i dos anys
més tard va contreure la
tuberculosi. Com a sindicalista, és condemnat tres cops per«ultratge als
agents». Surt de presó rebel i malalt.
Comença a freqüentar la colònia
anarquista de Romainville, on s'edita L'Anarchie, i
on trobarà Bonnot i
els altres membres de la banda. El 25 de març de 1912
participa en els
atemptats de Montgeron i de Chantilly on dos empleats de la
Société
Générale moren. Detingut a la platja de Berck el
30 de març de 1912 on es
curava de la seva tuberculosi, serà condemnat a mort per
l'Audiència del Sena de
París el 27 de febrer de l'any següent, juntament
amb els seus companys de la«Banda Bonnot» Raymond Callemin, Élie
Monier i Eugène Dieudonné. André Soudy
va ser
guillotinat pel botxí Anatole Deibler, amb Callemin i
Monier, el 21
d'abril de 1913 davant la presó
de la Santé de París (França). Les
seves últimes paraules
van ser: «Fa fred, a reveure!».
***
Ernst
Friedrich
- Ernst Friedrich:El 25 de febrer de 1894 neix a Breslau (Silèsia, Polònia) el militant anarquista i antimilitarista Ernst Friedrich. Va ser el tretzè fill d'una mare bugadera i d'un pare baster, i va començar de molt jove a treballar en una fàbrica i a estudiar per les nits, alhora que viatjava arreu d'Europa. Quan es va desencadenar la Gran Guerra, es va fer actor del Teatre Reial de Postdam i va rebutjar enrolar-se, per la qual cosa va ser internat en observació en un hospital psiquiàtric. En 1916 va participar a Breslau en reunions il·legals de la Joventut Antimilitarista Revolucionària, de caire anarquista. Per evitar una nova incorporació, en 1917 va cometre un acte de sabotatge en una fàbrica de material de guerra, empresa de gran importància patriòtica, i va ser empresonat. Quan va esclatar la revolució de novembre de 1918 va se alliberat i va participar en aquesta revolta a Berlín, adherit en la Freie Sozialistische Jugend (Joventut Socialista Lliure), organització creada sota la influència de Karl Liebknecht i de Rosa Luxemburg. Poc després les joventuts revolucionàries es van escindir en nombrosos grups i va participar en la creació de l'organització Kommunistische Arbeiter Jugend (Joves Treballadors Comunistes), propera al Kommunistischen Arbeiter Partei Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya). La fracció del Kommunistischen Partei Deutschlands (KPD) d'aquest KAPD li proposarà entrar en la redacció del periòdic Junge Garde (Guàrdia Jove), però ho refusarà. A partir d'aquest moment, marcat per la influència de Tolstoi i de Kropotkin, es decantarà pel socialisme llibertari i acabarà anarquista. En 1919 va fundar una federació de joventuts revolucionàries de llengua alemanya que prendrà el nom de Freie Jugend (Joventut Lliure), que serà també el títol d'un periòdic finançat d'antuvi per la organització anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió dels Treballadors Lliures d'Alemanya). Freie Jugend no tenia de comitè ni cotització fixa; els seus grups, presents a nombroses poblacions alemanyes, tenien autonomia plena, fent servir el periòdic com a òrgan coordinador. Com que Friedrich pensava que aquesta organització havia de ser independent de tot partit i de tota organització obrera, la FAUD va deixar de subvencionar-la. Sota la influència d'Otto Rühle, els grups prendran força lluitant per la idea dels consells obrers com a principi d'organització en les empreses, però Friedrich es consagrarà aleshores a l'antimilitarisme i al pacifisme. A començaments dels anys 20, crearà una exposició permanent d'obres d'art fetes per i per als obreres, com ara Käthe Kollwitz; la idea era que l'exposició fos un lloc de trobada d'obrers, pintors, escultors, poetes, escriptors, etc. En aquesta època va ser condemnat a un mes de presó per «discursos antimilitaristes». Va jugar un paper molt important en les campanyes en favor d'Erich Mühsam, empresonat per la seva participació en la revolució, i va publicar un número especial de Freie Jogend sobre Mühsam (1924) i altre sobre Ernst Toller. Com a editor, va publicar nombroses obres, però la que va tenir més èxit va ser Krieg dem Kriege! (Guerra a la guerra!), àlbum de fotos d'imatges esgarrifoses d'atrocitats bèl·liques enfrontades a imatges oficials patriòtiques i militaristes; els textos es van publicar en quatre llengües (alemany, anglès, francès i holandès) i els sindicats van vendre 50.000 exemplars d'aquest llibre fins al 1930. En 1923 va trobar un immoble a Berlín que va arranjar i on va crear el primer museu internacional antibel·licista del món, alhora que seu d'una impremta i d'una llibreria. El gran nombre de processos (incitació a la lluita de classes, ofensa al president del Reich, insults a l'Església, etc.) el van portar a la fallida, però una associació suport es va crear en 1930 i va poder continuar amb el projecte. El 6 d'abril de 1930 va ser empresonat a causa de les seves publicacions i condemnat per altra traïció a un any de presó sense possibilitat de recurs. Després de sortir de presó i davant l'ascensió del nazisme, va enviar els documents més importats del seu museu a l'estranger. La nit de l'incendi del Reichstag, el 27 de febrer de 1933, va ser detingut i les forces de seguretat nacionalsocialistes van saquejar i destruir el museu, requisant l'edifici per condicionar-lo com a centre de detenció i de tortura. Malalt, gràcies a les protestes dels quàquers nord-americans, va ser alliberat el setembre de 1933 i posat en residència vigilada. Encalçat de bell nou, va aconseguir fugir a Txecoslovàquia i després a Suïssa, d'on va ser expulsat en 1934. Finalment va trobar asil a Bèlgica, on amb el suport dels sindicats i dels partits obrers belgues, va poder obrir un segon museu antibel·licista a Brussel·les. Quan les tropes alemanys van ocupar Bèlgica en 1940, el museu va ser també destruït, però Friedrich i sos fills van ser evacuats per l'administració belga cap a la França no ocupada. Quan la França de Vichy va ser annexionada, va ser condemnat en rebel·lia a mort i buscat per la Gestapo. Detingut, va aconseguir fugir i enrolar-se en la resistència. Com a membre de la 104 companyia del 7 Batalló de les Forces Franceses de l'Interior (FFI) en el maquis de Lozère, va salva 70 infants jueus de la deportació. Després d'Alliberament va esdevenir ciutadà francès i s'adherirà a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), de caràcter socialista. A partir de 1947 va reprendre la seva tasca antimilitarista i va intentar sense èxit recrear una vegada més un museu antibel·licista. En 1951 va adquirir una vella gavarra amarrada al moll de Villeneuve-La-Garenne que va batejar «Arca de Noè» i que va fer servir per a les seves activitats en favor de l'amistat francoalemanya. Aquell mateix any, el consell municipal de la ciutat alemanya de Kehl li va oferir un terreny de 1.000 m2 per construir un centre per a orfes i infants minusvàlids sense distinció de nació o de religió; però Friedrich no va poder trobar els diners que en calien per a la construcció. Aleshores va projectar fer un viatge amb la seva gavarra al llarg del canal del Marne fins a Estrasburg per organitzar-hi un camp internacional de la joventut, però aquest viatge mai no es va realitzar. En 1954 va rebre les indemnitzacions de guerra de l'Estat alemanys i amb aquests diners va comprar 3.000 m2 de terreny en una illa del Marne, a prop de Le Perreux, i va començar a edificar un centre internacional de joventut de 50 llits. Aquestes «Illa de la Pau» va esdevenir un lloc de trobada per la joventut obrera. Ernst Friedrich va morir el 2 de maig de 1967 a Le Perreux-sur-Marne (Illa de França, França).
***
Vicente
Gil Franco
- Vicente Gil
Franco: El 25 de febrer de 1898 neix a Barcelona
(Catalunya) el pintor,
escultor i ceramista llibertari Vicente Gil Franco. Fill d'una
família de
modests comerciants fruiters, ben aviat es mostrà atret per
la pintura i el
dibuix i estudià a l'Escola de Belles Arts de
València (País Valencià) i a
Barcelona. Profundament antimilitarista, quan tenia 20 anys,
després de la mort
de son pare, aprofitant la verema, passà a França
i s'instal·là a París i
després al nord del país (Cambrai, Douai,
Valenciennes, etc.), on va fer feina
de marbrista. A Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França)
perfeccionà la seva tècnica
escultòrica. En aquesta època va fer amistat amb
l'estudiant de medicina Robert
Vrasse, veí del seu taller i futur metge
estomatòleg reputat, i en 1926 aquest
el convidà a passar les vacances a la seva casa familiar de
Boulogne-sur-Mer,
on restà tres mesos i conegué el pintor Georges
Griois. Posteriorment muntà el
seu taller a la zona dels penya-segats d'Équihen-Plage
(Nord-Pas-de-Calais,
França), on pintà nombrosos paisatges de l'indret
i escenes de la vida dels
pescadors. En 1934 exposà escultures a la French Galery del
Museu d'Art
Britànic de Londres (Regne Unit). En 1936, quan
esclatà la Revolució espanyola,
retornà a Catalunya, on va ser nomenat comissari
d'Educació Nacional, posant-se
al servei de la propaganda republicana i realitzant especialment una
sèrie de
targetes postals, la venda de les quals va ser destinada a ajudar els
combatents als fronts. En aquesta època, molt influenciat
pel pintor Francisco de
Goya i els muralistes mexicans, realitzà nombrosos dibuixos,
quadres i gravats
postmodernistes, on expressà l'horror de la guerra. El 28 de
febrer de 1937
inaugurà l'«Exposició d'Art
Revolucionari de Gil Franco» a la Sala
d'Exposicions de les Joventuts Llibertàries de Barcelona,
formada per més de
cent obres (pintures, escultures, gravats, dibuixos, etc.) i el 5 de
juny d'aquest
any inaugurà, amb el suport musical del pianista Leopoldo
Cardona, una
exposició a les Galeries Laietanes de Barcelona organitzada
pel Sindicat Únic
d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Aquest
mateix 1937 exposà, al costat del Guernica
de Pablo Picasso, al Pavelló Espanyol de
l'Exposició Internacional d'Arts i
Tècniques de París. En 1938 retornà a
França i entre maig i juliol d'aquest any
exposà, sota el nom de «L'Espagne
Martyre» i amb el suport del Socors
Socialista a l'Espanya Republicana, les obres creades a Barcelona a la
Sala
dels «Amis du Populaire», als Camps Elisis de
París. S'instal·là a
Pont-de-Briques (Nord-Pas-de-Calais, França) i la major part
de les obres
realitzades a la Península van ser destruïdes el
maig de 1940 durant un
bombardeig. Fugint de l'ocupació –va ser requerit
en dues ocasions per les
autoritats alemanyes– i dels bombardejos, en 1943
s'instal·là amb sa companya
Georgette a Clairvaux Les Claravalliens
(Ville-sous-la-Ferté,
Champagne-Ardenes, França), on nasqué la major
dels seus infants, Catherine,
futura artista plàstica. A partir de setembre de 1944
formà part de la Unió d'Intel·lectuals
Espanyols (UIE). Entre 1944 i 1947, per invitació del
baríton Roger Bourdin,
residí a Franconville (Illa de França,
França). Durant aquest període
treballà
poc, llevat d'una sèrie de xilografies sobre els horrors
dels camps de
concentració, que el Museu d'Art Modern de París
adquirí anys més tard. En 1947
retornà a Boulogne-sur-Mer, on realitzà una
reeixida exposició. Des
d'aleshores, i fins el 1958, treballà en pintures, gravats,
baixos relleus i
ceràmiques, realitzant exposicions a Lilla i Gand i
participant en la Biennal
de Menton i en el Saló d'Art Lliure. Vicente Gil Franco va
morir el 6 de
novembre de 1959 a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais,
França). Una plaça
d'aquesta localitat porta el seu nom. Trobem obra seva a diferent
museus, com
ara el Museu Nacional d'Art de Catalunya, de Barcelona; el Museu d'Art
Modern,
de París; el Museu de Boulogne-sur-Mer; o el Museu de
Ceràmica de Desvres.
Vicente Gil Franco
(1898-1959)
***
Francisco
Sanz Casabona (1939)
- Francisco Sanz Casabona: El 25 de febrer de 1898 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista Francisco Sanz Casabona. Es guanyava la vida fent de pagès i de comerciant i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou l'intermediari entre el moviment anarquista i els partits republicans en l'organització de l'aixecament revolucionari de desembre de 1933 i, en cas d'haver triomfat la insurrecció, hagués estat nomenat director general de Presons. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, comandà un grup guerriller que a partir d'octubre de 1936 actuà al Monte del Velado de Zuera, controlant entre l'estació de Zuera i el poble d'Almudébar (Osca, Aragó, Espanya). Aquesta partida estava formada per persones que havien fugit de la zona franquista, especialment de Zuera, Peñaflor, San Mateo i altres poblacions saragossanes. El campament del grup estava a sis quilòmetres a l'est de la carretera nacional entre Saragossa i Osca, i l'activitat principal d'aquest grup consistia en l'evacuació de militants atrapats a la zona franquista i en la realització de sabotatges, com ara la destrucció del pont del Barranco de la Violada, accions a la línia fèrria Zuera-Canfranc, etc. Durant un d'aquests sabotatges, son germà, José Sanz Casabona, resultà mort per l'explosió d'una càrrega de dinamita que preparava. El 25 de novembre de 1936 dos membres del grup, Carmelo Marzo Villanueva i Joaquín Ezquerra Huertas, van ser abatuts a l'assut de Camarera durant una acció cap a Zuera per a evacuar militants. Un tercer guerriller, Galo Borruel Ponz, aconseguí fugir-ne i arribar a la base. Durant un any, mentre el front restà més o menys fixe, aquest grup guerriller continuà amb les seves activitats. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. El 12 de juliol de 1939 aconseguí embarcar, amb sa companya Gregoria Bienzovas, sos fills (Francisco, Elena i Fermín Galán Sanz Bienzovas) i son germà petit Víctor Sanz Casabona, a Pauillac (Aquitània, Occitània) a bord del Ipanema cap a Veracruz (Veracruz, Mèxic), arribant-hi el 7 de juliol de 1939. Després s'instal·là a Morelia (Michoacán, Mèxic). En 1944 publicà el fullet El derrocamiento de la dinastía borbónica y sucesos de la Segunda República Española. A finals dels anys quaranta treballava en un forn. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Prieto
Pinton
- Pietro Pinton: El 25 de febrer de 1903 neix a Vicenza (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Pietro Pinton. Sos pares es deien Antonio Pinton i Orsola Pozzo. En 1926 es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà de conductor. En 1932 emigrà a França i s'instal·là a Chambéry (Savoia, Arpitània). Per les seves activitats antifeixistes va ser mantingut sota control policíac. El 31 de maig de 1936 va ser elegit regidor de la Federació de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i a finals de juliol d'aquell any marxà cap a Catalunya, on s'enrolà per lluitar contra l'aixecament feixista en la Secció Italiana de la Columna«Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 28 d'agost de 1936 participà en la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), i en altres operacions militars. A causa d'una «malaltia encomanada en la guerra» en 1937 es va veure obligat a retornar a França, on va romandre fins a l'ocupació nazi. Detingut i deportat als camps d'extermini nazi, el 14 de juny de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. Retornà definitivament a Itàlia i s'establí a Torí. Pietro Pinton va morir el 8 de maig de 1971 a Torí (Piemont, Itàlia).
***
- Giuseppe
Petacchi: El 25 de febrer de 1907 neix a Avenza (Toscana,
Itàlia) –algunes fonts
citen Carrara (Toscana, Itàlia)– l'anarquista i
resistent antifeixista Giuseppe
Petacchi, conegut com Beppe Petacchi
i Copeta. Sos pares es deien Elia
Petacchi i Aldegonda Gianfranchi. Es guanyava la vida fent de
picapedrer de
marbre i de rentaplats. D'antuvi republicà, en 1927 es va
veure obligat pel
règim feixista a portar targeta d'identitat en
aplicació de la nova llei de
seguretat pública. En 1929 se li va negar el
permís d'embarcament a naus
estrangeres per evitar que fes propaganda antifeixista entre els
mariners. El
21 d'abril de 1932 va ser amonestat per freqüentar subversius
i el 25 d'abril va
ser sorprès mentre intentava convèncer altres
picapedrers perquè rebutgessin el
nou contracte de treball, ja que els salaris eren molt baixos. El 17 de
juny de
1932 va ser novament amonestat i el 28 d'aquell mes va ser arrestat
perquè el
trobaren amb Andrea Lucetti i Vera Bibbi; jutjat, el 30 de juny de 1932
va ser
condemnat a tres mesos d'arrest i a dos anys de llibertat vigilada per
violació
de l'amonestació. El 28 de maig de 1934, amb Roberto
Briganti, Pilade Menconi, Ivo
Pieruccini, Ercole Pisani i Ciro Sparano, emigrà
clandestinament a França via
La Spezia (Ligúria, Itàlia) i Ventimiglia
(Ligúria, Itàlia). S'establí a
Marsella (Provença, Occitània), on
treballà amb l'anarquista Celso Persici,
enviant diners a sa companya, diners que moltes vegades eren segrestats
per la
policia feixista. A França es relacionà amb
Camillo i Giovanna Berneri, Aldo
Garosci, Emilio Lussu, Umberto Marzocchi, Randolfo Pacciardi, els
germans
Rosselli i Pio Turroni, entre d'altres. El 5 de juny de 1934 va ser
condemnat a
Marsella per agressió a mà armada. El 29 de
setembre de 1934 va ser inscrit,
com a «republicà ja amonestat
polític», en el butlletí de recerca
fronterera
amb l'anotació de detenció. L'11 de gener de 1935
va ser fitxat per la
Prefectura de Policia de Massa Carrara (Toscana, Itàlia). A
Marsella
desenvolupà una intensa activitat antifeixista, participant
en diverses
iniciatives i en assemblees de la Universitat Proletària, de
l'Associació
Republicana Socialista (ARS) i de la Liga Italiana dei Diritti
dell'Uomo (LIDU,
Lliga Italiana dels Drets de l'Home). L'octubre de 1935
assistí al Congrés
Antifeixista de Brussel·les (Bèlgica), juntament
amb Edoardo Angeli, Roberto
Boschi, Alberto Jacometti, Guido Lionello, Carlo Pedroni i altres
exiliats.
L'agost de 1936 marxà cap a Barcelona (Catalunya) i
s'enrolà en la Secció
Italiana de la «Columna Ascaso» de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
combatent el 28 d'agost d'aquell any a
la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i
Almudébar (Aragó,
Espanya). Greument cremat el 20 de setembre de 1936, juntament amb
Giuseppe
Gabbani i Giuseppe Barberis, a Osca en l'incendi del carro brindat on
hi anava,
atacat per les tropes franquistes, va ser hospitalitzat a Barcelona.
Amb Arturo
Buleghin, Emilio Canzi, Antonio Cieri, Giuseppe Mioli, Bruno Pontorni,
Vindice
Rabitti, Carlo Rosselli, Valentino Segata i Tommaso Serra,
signà un telegrama
dirigit al grup «Giustizia e Libertà»
(GL) de París (França), on es desmentia
el rumor que circulava en ambients de l'emigració
política italiana que
parlaven de «dissidències internes en la Columna
Italiana». El 30 d'octubre de
1936 signà, amb Arturo Buleghin, Giuseppe Petacchi, Romeo
Pontorni i Rabitti
Vindice, un manifest en contra de la militarització de les
milícies, que va ser
publicat en els periòdics Guerra
di
Classe i L'Adunata dei Refrattari.
El 3 de novembre de 1936 va escriure a son germà Aldo, que
havia estat detingut
a Susa (Piemont, Itàlia) el setembre quan intentava emigrar
il·legalment per
enrolar-se en les formacions antifranquistes, on afirmava que s'havia
de passar«de la lluita de posicions a l'atac». El desembre
de 1936 es fotografià a
Barcelona amb Ciro Sparano i Roberto Briganti, també
milicians de la «Columna
Ascaso» i el gener de 1937 marxà uns dies a
França per intentar enrolar voluntaris.
Posteriorment passà a la Companyia de Metralladores del I
Batalló «Matteotti»
de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió, juntament amb
Agostino Casati i Libero
Battistelli. El 5 de març convidà son
germà a unir-se amb ell a la lluita a la
Península. Assistí amb ràbia als«Fets de Maig» de 1937. De bell nou a
França
l'estiu de 1937, romangué, amb sa companya i son fill que
aconseguiren fugir
d'Itàlia, al domicili parisenc del professor Angelo Monti,
membre de GL i
exmilicià de la guerra d'Espanya, i va ser inclòs
pels feixistes en el grups
dels militants capaços d'atemptar contra els jerarques
feixistes amb la
intenció de venjar-se de la mort de Carlo Rosselli. A Paris
freqüentà les
reunions de GL i intentà aconseguir una targeta d'identitat
falsa amb el suport
d'Emilio Lussu i d'Emilio Caporali, però el 8 d'agost de
1938 finalment va ser expulsat
del país. El 28 de setembre de 1938 el cap de la policia
feixista informà al
prefecte que havia sortit de París amb una
destinació desconeguda i demanà
mesures de vigilància especials per aconseguir la seva
detenció. Un cop
expulsat de França, visqué clandestinament a
Bèlgica, on a principis de 1939
treballà de picapedrer a Lustin (Namur, Valònia)
i a Tailfer (Namur, Valònia).
En data desconeguda va estar internat al camp de
concentració de Vernet. El
juny de 1940, mentre els nazis s'estenen per França,
retornà a Marsella,
romanent a casa de l'anarquista Senofonte Argante Pisani,
també exmilicià de la
guerra d'Espanya, i treballant de recollidor d'escombraries i de obrer.
A finals
de 1940 figurava en una llista d'antifeixistes italians molt actius a
França i
on se'l considerava molt perillós, llista que va ser enviada
per la policia
feixista a la nazi per facilitar-ne la seva captura.
Aconseguí embarcar-se cap
a Casablanca (Marroc), on trobà Antoine Martinez (Titine) i Pio Turroni. El 19 de novembre
de 1941 els tres emigraren
amb el vaixell Serpa Pinto a la
Ciutat de Mèxic (Mèxic), on treballà
de paleta en la construcció. Marxà al
Canadà, ja que des d'allà tenia més
possibilitats de retornar a Europa, i aconseguí
embarcar-se cap a Liverpool (North West England, Anglaterra),
però, per un
error burocràtic, va ser confós per un feixista i
reclòs en un camp de
concentració. Els continus enfrontament amb els feixistes
reclosos convenceren
les autoritats britàniques que havia hagut un error
d'identificació i va ser
enviat al nord d'Àfrica, on seguí un curs de
paracaigudisme a les ordres de
l'Special Operations Executive (SOE, Direcció d'Operacions
Especials) de l'Exèrcit
britànic. El 24 de setembre de 1943 va ser
llançat en paracaigudes a Empoli
(Toscana, Itàlia) en una operació dirigida pels
anglesos amb la finalitat que
operés a les línies enemigues al costat dels
partisans. Després d'una breu
estada a Avenza, es traslladà a Florència
(Toscana, Itàlia), on treballà per al
Centre Antifeixista i entrà en contacte amb destacats
militants (Carlo Cassola,
Adriano Milani, Carlo Lodovico Ragghianti, etc.) i trobà el
seu amic Gino
Menconi. Emilio Lossu el va enviar a combatre a Mugello (Toscana,
Itàlia)
enquadrat en la II Brigada «Carlo Rosselli». Fins
al final de la II Guerra
Mundial es mostrà molt actiu en la Resistència.
Entre el 23 i el 25 d'abril de
1945 participà en el III Congrés Nacional
Anarquista que se celebrà a Liorna
(Toscana, Itàlia). Va ser denunciat en diverses ocasions per
haver amagat al
seu domicili anarquistes italians i espanyols perseguits per la policia
i la
Interpol. Giuseppe Petacchi va morir el 2 de juny de 1961 a Carrara
(Toscana,
Itàlia).
***
Abelardo
Gutiérrez Alba
- Abelardo Gutiérrez Alba: El 25 de febrero de 1912 neix a San Miguel (Santa María de Vilarello, Cervantes, Lugo, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i guerriller antifranquista Abelardo Gutiérrez Alba --a vegades citat com Abelardo Gutiérrez Digón i amb el nom de Lisardo (Abelardo seria un malnom). Treballava de sastre a Cervantes. Abans de la Guerra Civil visqué un temps a Barcelona (Catalunya), on entrà en contacte amb moviment anarquista i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), simpatitzant amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan esclatà la guerra son pare va ser afusellat pels feixistes i amb sos germans Jovino, Baldomera i Domitila i sa mare, Consuelo Alba Digón, es passà a la guerrilla. Lluità al front asturià fins el seu enfonsament i en contacte amb altres guerrillers, com ara Antonio Ulloa, Siro Fernández, Antonio Fernández Crespo (Fuenteoliva), Manuel Castro Tellado, etc. A partir de 1939 encapçalà un escamot guerriller propi, amb membres del grup de David Fuentes. L'abril de 1942 assistí, amb altres 23 guerrillers, a la reunió fundacional de la Federació de Guerrilles de Lleó-Galícia (FGLG), celebrada a les muntanyes de Ferradillo, a prop de Ponferrada. Integrat en la guerrilla de Lugo, combaté sobretot a Os Ancares, Sober, Cervantes, Lemos, Becerreá, Quiroga i O Courel. Entre 1943 i 1945 formà part de la III Agrupació de Guerrilles de l'FGLG, operativa entre la Serra dos Ancares i la comarca de Valdeorras. Fins al 1944 no aconseguí contactar orgànicament amb la CNT. Descontent amb la passivitat dels socialistes de l'FGLG, rebutjà la integració de la Federació en l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), entenent que aquesta integració implicaria la desactivació de la guerrilla. En 1946 col·laborà amb José Castro Veiga (O Piloto) en la formació d'un grup itinerant del procomunista Exèrcit Guerriller de Galícia (EGG), mantenint diversos enfrontaments amb la Guàrdia Civil. A mitjans de 1947, arran de la progressiva caiguda de membres del grup, la rígida disciplina militar estalinista i la pressió comunista per la seva militància llibertària, amb el suport de la xarxa d'evasions de la CNT del País Basc, creuà amb sos germans Jovino i Baldomero els Pirineus. En 1948 retornà clandestinament a la Península i més tard emigrà a Veneçuela. En morir el dictador Francisco Franco, viatjà a Galícia. Abelardo Gutiérrez Alba morí en 1978 a Veneçuela quan preparava el retorn definitiu a la seva terra.
---
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/martinezdubal.jpg)
![[13/04] «L'Alarme» - «L'Anarchie» - Atemptat contra Alfons XIII - «La Plèbe»...](http://www.estelnegre.org/fotos/congresido1930.jpg)