Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 359 | 360 | (Page 361) | 362 | 363 | .... | 465 | newer

    0 0

    Josep M. Llompart llegí amb veu vibrant i emocionada A la ciutat futura, lectura que corglaçà (d'emoció, de sentiment contingut) la gentada (més de quatre-centes persones) que romanien dretes i en silenci respectuós al costat de la tomba d'Alomar. Els joves de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC), de la Jove Guàrdia Roja, militants i simpatitzants del PSI, OEC, PTE, OEC o del mateix PCE, escoltaren el poema-himne amb el puny tancat, com a mostra de respecte i de confiança en un futur que volíem republicà, independent d'Espanya i socialista, seguint el mestratge del nostre gran intel.lectual recobrat. (Miquel López Crespí)


    Per servar la memòria de Gabriel Alomar


    Dia 6 d'agost de 1977 tengué lloc en un saló de la cafeteria Almudaina de l'avinguda Jaume III una reunió decisiva per a organitzar -entre totes les forces polítiques i culturals mallorquines- el retorn de les despulles de l'intel.lectual (Gabriel Alomar) més blasmat per les classes dominants mallorquines, aliades sempre al més reaccionari que hi pugui haver-hi en qualsevol època i circumstància a l'Estat espanyol: l'integrisme carlí en el segle XIX, el nazi-feixisme en els anys trenta-quaranta. A la reunió, a la qual hi vaig assistir en representació de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista), també hi havia en Josep Valero per part dels carrillistes (P"C"E), en Fèlix Pons pels socialistes del PSOE, en Francesc Garí pels centristes, en Miquel Fiol pels demòcrata-cristians, en Miquel Artigues per Reforma Social Española, en Miquel Tugores per part del PTE i n'Isidre Forteza com a delegat del MCI. Altres organitzacions presents eren l'OCB, el Congrés de Cultura Catalana, el GOB, Unió Nacionalista, etc.



    Malgrat la feinada de repartida de fulls per instituts, fàbriques, hotels, pobles i barriades, el cert va ser que, a l'aeroport de Son Sant Joan, el diumenge que tornaven les despulles de Gabriel Alomar (de mans del regidor Pau Seguí) només hi havia un centenar de persones concentrades esperant. El periodista Pere Bosch del diari Última Hora hi era present, a zero hores i trenta minuts del dia 8 d'agost de 1977 a l'aeroport de Son Sant Joan quan arribaven les despulles de l'autor de La ciutat futura. Paulí Buchens digué a Víctor Alomar: "Víctor, t'entrec les despulles de ton pare i el teu fill".


    El deu d'agost, aproximadament cap a les nou del vespre, després de més de trenta-sis anys d'exili, les restes de Gabriel Alomar eren soterrades en el cementeri de Ciutat, a pocs metres de l'hemicicle on foren assassinats milers de mallorquins i mallorquines d'esquerres o simples demòcrates sense partit, a pocs metres igualment de la fossa comuna on eren enterrats, sota munts de cal, els millors fills que havia produït la Mallorca de començament de segle. N'Antoni Serra va obrir l'acte llegint la munió infinita de telegrames i cartes d'adhesió que arribaven de totes les contrades dels Països Catalans, l'Estat espanyol i l'estranger. A part de les organitzacions comunistes (OEC, PTE, MC, etc), enviaren telegrames el Partit Socialista de Catalunya, el PSUC, Esquerra Republicana de Catalunya, Entesa dels Catalans, el Congrés de Cultura Catalana al País Valencià, Assemblea de Catalunya, Casa Catalana, Òmnium Cultural... També s'hi llegiren els comunicats enviats des de Menorca, Eivissa i Formentera. El manifest dels intel.lectuals antifeixistes que es llegí anava encapçalat per les signatures d'Heribert Barrera, Jordi Carbonell, Josep Benet, Joan Raventós, etc. Dels parlamentaris elegits el 15-J no hi havia gaire representació. El diari Baleares deia (11-VIII-77): "De los parlamentarios baleares sólo vimos a Manuel Mora del PSOE, sus compañeros estaban en Madrid y nada concreto se sabía sobre los demás". Després, Josep M. Llompart llegí amb veu vibrant i emocionada A la ciutat futura, lectura que corglaçà (d'emoció, de sentiment contingut) la gentada (més de quatre-centes persones) que romanien dretes i en silenci respectuós al costat de la tomba d'Alomar. Els joves de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC), de la Jove Guàrdia Roja, militants i simpatitzants del PSI, OEC, PTE, OEC o del mateix PCE, escoltaren el poema-himne amb el puny tancat, com a mostra de respecte i de confiança en un futur que volíem republicà, independent d'Espanya i socialista, seguint el mestratge del nostre gran intel.lectual recobrat.


    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

    Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    0 0

    CEMENTERIOS DEL MUNDO 32ª Parte: TUMBAS DE L DINASTIA XI - DEIR EL BAHARI - EGIPTO 2010

    Cementerios del Mundo 32ª Parte


    Tumbas Dinastía XI

    Deir el-Bahari, Egipto


      Septiembre 2010

    © Miguel Veny Torres 

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Tumbas»
    Deir el-Bahari
    Al 'Asasif
    Qesm Al Wahat Al Khargah
    Desierto del Sur

    «Tumbas»
    Deir el-Bahari
    Al 'Asasif
    Qesm Al Wahat Al Khargah
    Desierto del Sur

    «Tumbas»
    Deir el-Bahari
    Al 'Asasif
    Qesm Al Wahat Al Khargah
    Desierto del Sur

    Madrid, 10 de febrero de 2018


    0 0

    [10/02] Execucions de Jerez - «La Révolte» - Jahn - Bigel - Pasotti - Guelfi - Vecín - Comfort - Roux - Lachaume - Ayuso - Bueno - Sanftleben - Rygier - Cuadrado - Flores

    Anarcoefemèrides del 10 de febrer

    Esdeveniments

    Execucions de Jerez del 10 de febrer de 1892

    Execucions de Jerez del 10 de febrer de 1892

    - Execucions de Jerez:El 10 de febrer de 1892 a la plaça Belén de Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya) són executats amb garrot pels botxins de Madrid, Sevilla i Granada, els anarquistes Manuel Fernández Reina (Busiqui), José Fernández Lamela, Manuel Silva Leal (El Lebrijano) i Antonio Zarzuela Granja, víctimes de la repressió sorgida arran de la revolta pagesa del mes anterior. El 8 de gener de 1892 va esclatar, al crit«Visca la Revolució social!», una insurrecció camperola a Jerez, ràpidament sufocada. Els dirigents d'aquest assaig de col·lectivisme agrari en foren detinguts i torturats. Fou l'executor madrileny qui primer va estrènyer la rosca a Busiqui; després el sevillà va fer el mateix amb Lamela i, finalment, el granadí acabà amb la vida de Zarzuela i d'El Lebrijano. No arribà a quinze minuts el temps que passà perquè tot acabés. Després, per exemple públic, els cadàvers romangueren exposats fins cap al tard. Aquestes execucions provocaran la radicalització de les postures d'alguns grups anarcocomunistes partidaris de la línia d'acció directa i individual. L'atemptat de Paulí Pallàs, del 24 de setembre de 1893, obrirà la dinàmica de repressió-anarcoterrorisme-repressió, que ja no s'aturarà fins als inicis del segle XX.

    ***

    Capçalera de "La Révolte"

    Capçalera de La Révolte

    - Surt La Révolte: El 10 de febrer de 1935 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic bimensual La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest. Era una mena de continuació de Lucifer. Organe de Pensée Libre et de culture individuelle (1929-1931, 1934-1935). Va ser editat pels germans Aristide Lapeyre, que s'ocupà de la redacció i de l'administració, i Paul Lapeyre, que s'encarregà de la gerència, la qual fou continuada per D. Fourton. Tractà especialment el procés judicial anomenat de «Les esterilitzacions de Bordeus», del qual Aristide Lapeyre n'era un dels protagonistes. En el número 16, de l'1 de novembre de 1935, publicà un «Appel aux groupes anarchistes-communistes de Toulouse», de la Federació Local dels Grups Anarquistes de Tolosa de Llenguadoc. Trobem articles de Lucien Barbedette, Raoul-Albert Bodinier, Charles Boussinot, Paul Caubet, G. Coupe, Fred Durtain, Fernand Elosu, Henri Eychenne, Henri Fourcade, D. Fourton, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Émile Lecouturier, L. Lorillard, Arthur Mallet, Max Maury, Marius Parsonneau, André Prévotel i Jean Serru, entre d'altres. El periòdic edità al menys dos fullets, Le 6 février (1935), de Paul Lapeyre, i Allons enfants de la Patrie! Jeunes gens, voulez-vous vivre ou mourir? (1936), de Raoul-Albert Bodinier. En sortiren 21 números, l'últim el 5 de juny de 1936.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Octave Jahn

    Octave Jahn

    - Octave Jahn: El 10 de febrer de 1869 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) el militant i propagandista anarquista Octave Jahn, també conegut com Souvarine. Telegrafista als 15 anys, va organitzar en 1884 la primera vaga d'aquest sector a París. Son pare el va amenaçar a internar-lo en un reformatori i va decidir a fugir; sortosament va trobar refugi a casa de la periodista llibertària Caroline Remy (Séverine). En 1886 va participar amb Tortelier, Marie Murjas, Tennevin, Niquet, Bidault i altres en la creació a París de la Lliga dels Antipatriotes, que va editar nombrosos cartells i va organitzar conferències antimilitaristes. En 1887 va ser un dels redactors amb Tennevin, Murjas i Paillette del periòdic parisenc L'Avant-garde Cosmopolite. També va fundar el grup«Les pieds plats», especialitzat en realitzar les mudances clandestines dels llogaters que no pagaven els arrendaments, i de la qual va compondre una cançó del mateix que es va popularitzar. Fugint de diverses condemnes i de la repressió es va refugiar a Bèlgica, on va prendre part en la vaga de maig de 1897 a la conca de l'Hainault, on es va distingir en els mítings pel seu discurs vehement i revolucionari. Detingut, va ser condemnat a dos anys i mig de presó per«provocació i destrucció de la propietat». Va ser internat a la presó de Mons, on el febrer de 1898 va caure malalt. Va ser alliberat la primavera de 1899 i va marxar a Barcelona, per retornar aviat a causa de la persecució de les autoritats espanyoles. El juliol de 1899 va realitzar una gran gira de conferències per Occitània. Instal·lat a Lió, va organitzar mítings, conferències i campanyes abstencionistes, fets pels quals va aconseguir nombroses condemnes i multes. L'agost de 1890 va començar a treballar de tipògraf i va ser un dels organitzadors del grup«La Jeunesse Cosmopolite», format per una vintena de militants especialitzat en la lluita antimilitarista i d'ajuda als desertors i insubmisos, i que tenia la seva seu al cafè Marcellin (105 Avenue de Saxe). El 16 i 17 d'agost de 1890 va participar com a delegat de Cambéry en el congrés de grups anarquistes de la regió de Ginebra, que va donar lloc a la fundació de la Federació Internacional de Reivindicacions Proletàries, el secretari de la qual serà Chomat. L'11 d'octubre de 1890 va fer, amb Paul Bernard i Claude Colas, una conferència a Roanne a resultes de la qual van ser condemnats tots tres en rebel·lia a un any de presó i a 100 francs de multa per fer «crida a l'assassinat». Amb Paul Bernard va participar en la preparació d'un Congrés Regional de la Regió Est fundador d'una Federació dels Obrers Reunits, basat en la tàctica de la vaga general i en l'entrada dels anarquistes en els sindicats; aquest congrés va ser presidit per un míting a la Sala Rivière el 31 d'octubre de 1890, on es va reivindicar la vaga general, el Primer de Maig i la propaganda pel fet. L'endemà, l'1 de novembre, va començar al cafè Marcellin el congrés que va agrupar 150 delegats, malgrat el boicot de certs anarquistes contraris a les posicions violentes de Jahn. El 2 de novembre la policia va detenir cinc delegats, però Jahn no va ser detingut ja que davant el boicot a les seves postures havia marxat a Suïssa. El 22 de novembre de 1890 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 100 francs de multa per «provocació a l'assassinat i al pillatge». Alguns dies més tard, el 8 de desembre, l'Audiència del Loira el va condemnat a una nova pena d'un any de presó i a 100 francs de multa per les mateixes raons. Refugiat de bell nou a Catalunya, va militar al País Valencià i va fundar en 1893 el periòdic La Controversia, del qual es van editar cinc números. Des de la península va enviar articles al periòdic Le Pot à Colle, publicat per L. Guérineau. En 1894, després d'una breu estada a Alger, on va ser condemnat l'abril d'aquell any a un mes de presó, va retornar a França on ràpidament va rebre noves condemnes: dos anys de presó per «provocació a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi» (20 de maig de 1894 a l'Audiència del Roine), sis mesos de presó (15 de juny de 1894 al Tribunal de Marsella), un any de presó per«provocació a l'assassinat i al pillatge» (15 de juny de 1894 a l'Audiència del Loira). El maig de 1894 va fugir de Lió i des de Marsella va embarcar-se a Algèria, però va ser detingut i transferit a Marsella el juny de 1894. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, va passar dos anys a la presó per una nova condemna de la qual no va poder fugir. Alliberat el setembre de 1897, va marxar a Londres, on va treballar de rentaplats en un restaurant. L'abril de 1898 es va instal·lar a Marsella, després de passar per Jarnac. Va albergar la militant anarquista catalana Salut Borràs Saperas (1878-1954) --vídua de Lluís Mas, afusellat a Montjuïc (Barcelona) el 1897, i filla de l'internacionalista anarquista Martí Borràs-- i sos dos infants, i amb qui s'unirà més tard sentimentalment; també va albergar un temps Jean Marestan. Fins al març de 1899 va participar en totes les activitats anarquistes dels grups de Marsella i es va especialitzar en cantar cançons anarquistes en festes familiars i de companyó. Entre març i juny de 1898 va participar en la redacció de Le Libertaire instal·lat aleshores a Marsella. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara Le Cri de révolte, fundat per G. A. Bordes, i Le Journal du Peuple, fundat per Sébastine Faure. En 1899 es va instal·lar al barri parisenc de la Goutte d'Or. A partir de 1901 es va instal·lar a Angulema on va fer feina de representant d'un fabricant de conyac. Després va marxar de bell nou a Catalunya, on es va casar amb Salut Borràs i on va romandre fins al 1909, quan va emigrar a Mèxic sota el pseudònim de Souvarine. Al país asteca va col·laborar en el moviment revolucionari i en 1915 va participar en la revista Ariete,òrgan de la «Casa del Obrero Mundial». Entre gener i setembre de 1915 va ser secretari d'un coronel de l'exèrcit d'Emiliano Zapata. El 10 d'octubre de 1915 va participar en la inauguració de l'Escola Racionalista de Mèxic, segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia, i el novembre, amb Rafael Quintero, Agustín Aragón, L. Camacho Escamilla i altres, va fundar l'«Ateneo Ciencia, Luz y Verdad». En 1916, com a delegat de la «Casa del Obrero Mundial» i del sindicat dels terrelloners mexicans, va realitzar una gira de conferències a França sobre la Revolució mexicana i va escriure nombrosos articles sobre el tema, especialment al periòdic Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure, realitzant també un monogràfic sobre el president mexicà Carranza en el periòdic Les Hommes du jour. El 12 d'agost de 1916 va ser un dels oradors, juntament amb Sébastien Faure, Lepetit i Schneider, en el funeral de Pierre Martin al cementiri parisenc de Père-Lachaise. L'octubre de 1916 va retornar a Mèxic. Octave Jahn va morir el 9 de juny de 1917 a Ciutat de Mèxic (Mèxic).

    ***

    Eugène Bigel a Caiena

    Eugène Bigel a Caiena

    - Pierre Bigel: El 10 de febrer de 1872 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista, partidari de l'acció directa, Pierre Eugène Bigel. Sos pares es deien Michel Bigel i Élisa Geoffroy. Fill d'una família obrera benestant, estudià a l'institut de Charleville (Xampanya-Ardenes, França) fins als 12 anys i una de ses germanes freqüentà l'Escola Normal d'aquesta població. Son temperament exaltat va fer que deixés els estudis i es posà a treballar d'antuvi com a aprenent d'ajustador a la fàbrica «Dupont& Fould» d'Apremont-sur-Aire (Xampanya-Ardenes, França), on destacà per la seva violència. Després va fer feina en diversos establiments de Charleville, entre ells«Périn Frères» i«Demangel», abans de treballar, a partir de 1891, a Revin (Xampanya-Ardenes, França). Després de diversos informes policíacs, sembla que la seva conducta va ser bona, però el seu natural romangué violent. Gràcies als seus companys de feina, especialment Henri Chuillot i Clovis Bourgeois que li donaren a llegir publicacions, entrà a formar part del moviment anarquista, decantant-se per la«propaganda pel fet» com a única solució per intimidar la patronal i posar fi a les vagues que havien esclatat a les fàbriques«Faure» de Revin, vagues que es perllongaren durant els mesos d'hivern de 1890 i 1891. Participà en aquestes vagues i l'1 de maig de 1891, amb son company de taller Clovis Bourgeois, intentà per tres indrets diferents calar foc els boscos de Revin. L'estiu d'aquell any fou l'autor dels atemptats amb dinamita que es realitzaren a Charleville, fent explotar durant la nit del 21 al 22 de juny alguns cartutxos de dinamita a la gendarmeria i posant, durant la nit del 15 al 16 de juliol, un aparell explosiu a les finestres de l'industrial Deville de Charleville, enginy que no esclatà. Els cartutxos, que restaren intactes, estaven embalats en un catàleg on la germana de Bigel havia escrit el seu nom, fet que va permetre la policia identificar-ne immediatament l'autor. El 17 de juliol de 1891 va ser detingut i arran de la seva declaració van ser detinguts els seus còmplices i, de rebot, alguns socialistes de la vall del Mosa. També fou un dels autors de l'explosió que tingué lloc la nit de l'11 al 12 de juny de 1891 als soterranis de la gendarmeria de Revin. L'11 de novembre de 1891 l'Audiència de les Ardenes el condemnà per«destrucció amb dinamita d'edificis públics» a set anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició domiciliària. Malalt a la Prefectura Central de Melun (Illa de França, França), on va ser sovint ficat en una masmorra, en 1894 retornà a les Ardenes per ser jutjat novament pels incendis de l'1 de maig de 1891 i el 23 de novembre de 1894 va ser condemnat per l'Audiència de les Ardenes a 12 anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició domiciliària per aquests incendis –Clovis Bourgeois i Désiré Badré van ser condemnats a la mateixa pena, mentre que Joseph Badré, Ernest Laheurte i Joseph Blin van ser absolts. Pierre Bigel va ser deportat a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa), sota la matrícula 26.844, on morí pocs mesos després, l'11 de novembre de 1895.

    ***

    Giuseppe Pasotti

    Giuseppe Pasotti

    - Giuseppe Pasotti: El 10 de febrer de 1888 neix a Conselice (Romanya, Itàlia) el militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Giuseppe Pasotti. Fill d'una família que havia participat en les lluites republicanes i anticlericals als Estats Pontificis: l'avi fou republicà i son pare i son germà Romolo socialistes. Giuseppe Pasotti des de molt jove milità en el moviment anarcosindicalista i en 1911 fou condemnat a tres mesos de presó per haver impedit fer feina uns esquirols. Com a fervent antimilitarista, fou un dels animadors en 1914 de la «Setmana Roja». En 1915 fou detingut per la seva participació en les manifestacions contra la guerra i per incitar els joves a la deserció. En 1916 s'instal·là a Milà on s'adherí a la secció local de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i l'any següent fou perseguit per un delicte de premsa. El 18 de gener de 1918 fou condemnat pel Tribunal Militar de Milà per«incitació a la desobediència i a la deserció» i tancat a la fortalesa d'Aosta fins al final de la guerra. Durant la seva detenció, sa companya, Maria Bernardi, va morir de grip espanyola. En 1920, en qualitat d'obrer mecànic, esdevingué secretari sindical a la casa Alfa-Romeo de Milà. Quan esclataren a Itàlia els moviments populars inspirats en la Revolució russa fou un dels capdavanters, però no s'adherí a la III Internacional i sempre restà fidel al pensament anarquista. Més tard, s'oposarà radicalment al feixisme i en 1924 va haver de fugir de Milà, escapant pels pèls de la repressió engegada pels escamots d'Italo Balbo. En tornar a la regió milanesa, començà a treballar com a muntador mecànic en una empresa de Malnate, a prop de Varese, feina que li permetia viatjar a través del país i mantenir contacte amb els companys llibertaris d'arreu. Però els disturbis sorgits arran de l'execució de Sacco i de Vanzetti l'assenyalaren de bell nou a les autoritats feixistes. Obligat a amagar-se, emigrà clandestinament a França en 1929, instal·lant-se d'antuvi a París. En 1930, després de treballar uns mesos a Alemanya aprenent l'ús dels motors diesel, s'instal·là amb sa nova companya, Maria Linari, a Tolosa de Llenguadoc, on reprengué les seves activitats llibertàries. En aquesta ciutat freqüentà la llibreria del professor antifeixista italià Silvio Trentin, lloc de reunió dels emigrats italians de la regió. En aquesta època exercí de corresponsal dels periòdics anarquistes L'Adunata dei Refrattari, que apareixia als EUA, i Il Risveglio Anarchico, de Ginebra. El maig de 1932, a Perpinyà, centralitzà, com a president de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de la regió, les activitats antifeixistes d'aquesta zona de l'Estat francès. Dirigí una pensió, al número 3 del carrer Duchalmeau, que albergà nombrosos companys. En 1935, juntament amb Raniero Cecili, Ernesto Bonomini, Leonida Mastrodicasa, Luigi Daminai i nombrosos antifeixistes italians, li fou incoat un expedient d'expulsió, però aquesta mesura fou prorrogada, perquè el 31 de maig de 1936 participà a Chambéry en el Congrés de la LIDU. A partir de juliol de 1936 i fins al final de la guerra, va fer d'intermediari entre el moviment llibertari espanyol --fou cap de l'Oficina d'Investigacions Polítiques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)-- i els companys italians que partien cap a la Península a combatre. El seu domicili, al carrer Grande-la-Réal, esdevingué el centre d'organització i de pas dels voluntaris italians (Centrone, Girotti, Bilfolchi, Perrone, Bonomini, etc.) que marxaren a Catalunya. També s'allotjà a casa seva Carlo Rosselli, que més tard fou assassinat per un escamot de La Cagoule --sobrenom de la feixista Organització Secreta d'Acció Revolucionària Nacional (OSARN)--; el filòsof llibertari Camillo Berneri, que serà assassinat pels estalinistes a Barcelona durant els Fets de Maig de 1937; el periodista Luigi Campolonghi, membre actiu de la LIDU; i altres. El novembre de 1936 la policia el considerà com un dels principals activistes del moviment llibertari dels Pirineus Orientals. En aquests anys fou membre del grup de Perpinyà de la Federació Anarquista del Midi, que segons informes policíacs comptava 25 membres, 21 dels quals eren estrangers (espanyols i italians), i que tenia la seva seu al domicili de Louis Montgon (Vérité), al número 13 del carrerÉmile Boix. Portà una lluita acarnissada contra el representant consular italià que residia a Portvendres, que era el centre de les conxorxes franquistes a Perpinyà, fins a la seva declaració com a persona non grata per les autoritats franceses i la seva expulsió. Arran d'un atemptat comès l'11 de març de 1937 contra el tren Marsella-Portbou, fou detingut amb l'anarquista espanyol Melchor Escobar y Moliner i implicat en el robatori de correspondència d'unes cartes dirigides a militants franquistes en un hotel de la ciutat; i el 2 de juny de 1937 fou condemnat a tres mesos de presó per«violació de correspondència» pel tribunal de Perpinyà, malgrat que la LIDU havia encarregat la seva defensa als prestigiosos advocats Louis Noguères i Léon-Jean Grégory. El 19 d'agost de 1937 fou emesa una ordre d'expulsió i, buscat per la policia, es refugià a Marsella. El 19 de setembre fou novament detingut per «infracció a l'ordre d'expulsió» i, després d'un breu tancament, s'amagà durant unes setmanes al domicili de Louis Montgon, a Haut-Vernet. Continuà, però, entrant regularment a la Península i participant en l'organització de l'ajuda entre París, Marsella, Niça i Espanya. A la primavera de 1938, gràcies al suport dels anarquistes marsellesos, aconseguí arribar a Tunísia, on reprengué les activitats polítiques i organitzà un grup anarquista en col·laboració amb el periodista i escriptor llibertari Luigi Damiani, hereuàcrata d'Errico Malatesta, que havia freqüentat Milà durant els anys vint i també Tolosa. El 5 d'abril de 1939, arran d'un atemptat contra una empresa feixista, fou detingut com a presumpte còmplice, però aviat fou amollat. En 1943, després de la invasió de Tunísia per les tropes de l'Eix, passà a Algèria. Encara que antimilitarista, s'enrolà, malgrat els seus 55 anys i la mala salut, en les forces francobritàniques, però sense portar armes, per la qual cosa fou nomenat intendent i cuiner del grup de voluntaris italians. En acabar la guerra, tornà a Itàlia i a partir de 1946 militarà en el grup de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Villadossola. En el II Congrés de la FAI tingut a Bolonya entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí com a delegat dels grups de la Vall d'Aosta. Encarregat de reorganitzar els moviment llibertari a la zona de Ferrara, a començaments de 1948 s'instal·là a Pontelagoscuro, però, decebut per la situació política que prenia el seu país gens revolucionària --«Compromís Històric» entre el Partit Comunista Italià (PCI) i la Democràcia Cristiana--, retornà a Tunísia. Giuseppe Pasotti va morir el 21 d'abril de 1951 a Tunísia.

    ***

    Giuseppe Guelfi

    Giuseppe Guelfi

    - Giuseppe Guelfi: El 10 de febrer de 1894 neix a Niça (País Niçard, Provença, Occitània) l'anarquista Giuseppe Guelfi, que va fer servir nombrosos pseudònims (Juan Torres Gouvece, Elia Ascenzi, Juan Casedemunt,José Juifrut, Giuseppe Martinelli, Luigi Contri, Umberto Fei, etc.). Sos pares es deien Oreste Guelfi i Ernestina Babbini. Passà la seva adolescència a Massa (Tosca, Itàlia), ciutat originària de sos pares, on s'acostà al moviment anarquista. Es guanyà la vida com a pintor decorador i mecànic. En 1914 va ser cridat a files i participà en la Gran Guerra com a soldat de cavalleria. Involucrat en delictes contra la propietat i condemnat per deserció militar, en 1921 s'exilià a França. Expulsat en 1928, va ser localitzat a Savona (Ligúria) i detingut. Després de complir tres anys de reclusió militar a Gaeta (Laci, Itàlia), s'expatrià novament. A França desenvolupà una intensa tasca subversiva, fent servir els seus nombrosos pseudònims, i va ser buscat per la mort de dos gendarmes. La policia i les autoritats consulars el localitzaren en diferents indrets, com ara Suïssa, Bèlgica, Països Baixos, Portugal i Espanya. El gener de 1932 participà en la revolta de l'Alt Llobregat (Catalunya) i aquest any va ser empresonat a Barcelona (Catalunya) juntament amb altres anarquistes italians, com ara Egidio Bernardini, Pietro Bruzzi, Luigi Sofrà, Burno Toccafondi i Nicola Turcinovic. El 27 de juliol d'aquell any va ser inclòs en el «Butlletí de recerca» de la policia. En el número de març de 1933 de la revista anarquista de San Francisco (Califòrnia, EUA) Man!, publicà una carta («Restles Spain»), expedida des de la presó de Barcelona al periòdic L'Adunata dei Refrattari, on explicava la revolució anarquista de gener d'aquell any. Ben conegut en els cercles dels exiliats polítics, col·laborà en el periòdic anarcosindicalista català Solidaridad Obrera. En 1934 el trobem oficialment al servei de la policia, desenvolupant la seva tasca d'informador presentant detallats informes sobre les activitats conspiradores tant a Itàlia com a l'estranger. La policia l'encarregà la desarticulació d'un comitè nacional d'agitació anarquista a Liorna (Toscana, Itàlia), sorgit del Comitè d'Agitació Antifeixista de Montreuil (Illa de França, França). El juny de 1934, després de la seva denúncia, 23 escorcolls simultanis de domicilis de companys anarquistes, tots amics d'Augusto Consani, es desencadenaren, però tots donaren resultats negatius. També fallà l'intent de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) d'introduir-se, fent servir el nom de Paolo Schicchi, en la correspondència del Socors Anarquista Internacional (SAI). La seva següent missió fou enviar informes sobre els confinats polítics de l'illa de Ponça, intentant, sense èxit, recollir les confidències, entre d'altres, del periodista anarquista Vincenzo Capuana, que acabava d'arribar de Nova York (Nova York, EUA). Després va ser traslladat a altres colònies penitenciàries (Ustica, Fonni, Tremiti, Lampedusa, Favignana i Ventotene) i a les presons de Nàpols i Trapani, enviant informes, vertaders o falsos, sobre els projectes insurreccionals dels investigats. Perduda tota la seva credibilitat com a delator davant les autoritats, intentà desesperadament fugir del confinament. Giuseppe Guelfi va morir el 14 de maig de 1940 a l'Hospital Pace de Nàpols (Campània, Itàlia).

    ***

    Alberto Vecín Gómez [militants-anarchistes.info]

    Alberto Vecín Gómez [militants-anarchistes.info]

    - Alberto Vecín Gómez: El 10 de febrer de 1906 neix a La Faba (Vega de Valcarce, Lleó, Castella) l'anarcosindicalista Alberto Vecín Gómez, també conegut com Capitán Gallego i Cesareo Gancedo Gómez. Quan esclatà la Revolució espanyola fou responsable del XII Centúria de la Columna «Roja i Negra» al front d'Aragó (Espanya). Després de la militarització de les milícies la columna esdevingué 127 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser nomenat capità d'una de les seves companyies. Durant la guerra, per evitar represàlies contra sa família, restà a Lleó i canvià son nom pel de Cesareo Gancedo Gómez. Després del conflicte bèl·lic treballà de paleta i patí diversos consell de guerra, però, sembla, que les autoritats franquistes no descobriren la seva veritable identitat. Fins a la mort del dictador Francisco Franco suportà nombrosos controls, vigilàncies i persecucions, sense mai no renunciar als seus ideals llibertaris. Alberto Vecín Gómez va morir el 4 de desembre de 1993.

    ***

    Alex Comfort fotografiat per Vernon Richards en 1946

    Alex Comfort fotografiat per Vernon Richards en 1946

    - Alex Comfort: El 10 de febrer de 1920 neix al barri d'Edmonton (Middlesex, Londres, Anglaterra) i l'investigador científic, metge, sexòleg, gerontòleg, psiquiatra, novel·lista, dramaturg, poeta, pacifista, objector de consciència i anarquista Alexander Comfort. Era l'únic fill d'Alexander Charles Comfort, funcionari d'educació, i de Daisy Elizabeth Fenner, professora de llengües modernes. Amb 14 anys, mentre feia experiments per millorar la fórmula de la pólvora a l'Escola Highgate de Londres, una explosió li volà la mà esquerra i només li deixà el polze–posteriorment afirmà que d'aquesta manera la mà esquerra li resultava moltútil per a les «exploracions uterines». En 1938, quan encara estudiava en aquesta escola, va publicar el seu primer llibre, The Silver River. Being the diary of a schoolboy in the South Atlantic (1936), relat d'un viatge que havia fet dos anys abans amb son pare a l'Argentina i al Senegal. Abandonà l'escola i sa mare, aleshores retirada, l'educà a casa. Posteriorment estudià medicina al Trinity College de la Universitat de Cambridge (Cambridgeshire, Anglaterra), a l'Hospital de Londres (actual Royal London Hospital) i a diverses institucions acadèmiques (Col·legi Reial de Metges, Col·legi Reial de Cirurgians, etc.), arreplegant sis graus de diverses disciplines (medicina, cirurgia, bioquímica, psiquiatria, etc.). Després de treballar com a metge resident a l'Hospital de Londres, esdevingué professor de fisiologia al Col·legi de Medicina de l'Hospital de Londres. En 1945 es diplomà en salut infantil i realitzà doctorats en 1950 i en 1963 al Col·legi Universitari de Londres. En 1943 es casà amb Ruth Muriel Harris i en 1946 tingué son únic fill, Nicholas. Entre 1943 i 1944 edità, amb John Clifford Bayliss, la revista New Road. New directions in european art and letters. Anarquista, antimilitarista i pacifista, malgrat la seva mutilació a la mà que li impedia anar al front, es declarà objector de consciència i el 2 d'abril de 1943, en plena II Guerra Mundial, va enviar una carta a la revista Tribune denunciant els bombardeigs aliats indiscriminats contra la població civil alemanya. Fou membre destacat de la Peace Pledge Union (PPU, Unió per la Promesa de Pau) i de la Campanya pel Desarmament Nuclear. En aquestaèpoca publicà nombrosos textos anarquistes, com ara Peace and disobedience (1946); On this side nothing (1949), fortament influenciat per Albert Camus, autor a qui admirava; i Authority and delinquency in the modern state. A criminological approach to the problem of power (1950). Sota el pseudònim Obadiah Hornbrooke, intercanvià una correspondència pública i agre polèmica en defensa del pacifisme amb George Orwell, qui el va qualificar de«profeixista». Entrà a formar part del cercle intel·lectual editor (Marie Louise Berneri, Nicholas Walter, Herbert Read, Vernon Richards, George Woodcok, etc.) del periòdic anarquista Freedom. En 1948 Freedom Press li va publicar el llibre Barbarism and sexual freedom. Lectures on the sociology of sex from the standpoint of anarchism, basat en un cicle de conferències que realitzà al London Anarquist Group (LAG, Grup Anarquista de Londres). En 1951 signà la«Authors World Peace Appeal» (AWPA, Crida dels Autors per la Pau Mundial), però més tard renuncià al seu comitè al·legant que l'AWPA estava controlada per incondicionals soviètics. Posteriorment en aquesta dècada va fer costat el«Comitè d'Acció Directa contra la Guerra Nuclear» i el «Comitè dels 100», format per destacats intel·lectuals. Durant la Pasqua de 1958 participa en la primera marxa antinuclear que recorregué 83 quilòmetres entre Londres i Aldermaston (Berkshire, Anglaterra). El setembre de 1961 va ser empresonat un mes amb altres companys, entre ells Bertrand Russell, per incitació a la desobediència civil durant una important protesta a la plaça de Trafalgar de Londres. En 1962 va escriure la cançó protesta One man's hands, que va ser musicada i cantada per Pete Seeger, i aquest mateix any publicà el fullet de cançons pacifistes Are you sitting comfortably? The Alex Comfort song book. El número 33 (novembre de 1963) de la revista Anarchy li dedicà un monogràfic. Durant la dècada dels cinquanta i dels seixanta s'especialitzà en biogerontologia i (biologia de l'envelliment) i en biomedicina gerontològica (prolongació mèdica de la vida humana) i dedicà molts d'esforços a la seva divulgació, formant part del Club for Ageing (Club de l'Envelliment), creat en 1947, i de la British Society for Research on Ageing (BSRA, Societat Britànica per a la Recerca sobre l'Envelliment). En 1964, arran d'un viatge a l'Índia dos anys abans, publicà la seva traducció del sànscrit del tractat d'erotologia clàssica medieval Koka Shastra i en 1968, quan es trobava en una reunió científica a Txecoslovàquia, pogué assistir a la«Primavera de Praga». En 1969 se li atorgà el Premi Karger de Medicina. En 1972 publicà la seva obra més coneguda The joy of sex. A gourmet guide to lovemaking, manual de sexologia que va escriure en dues setmanes i autèntic best-seller traduït a multitud de llengües i amb el qual guanyà tres milions de dòlars pels 12 milions d'exemplars venuts; però no estava satisfet de ser conegut com Dr. Sex i que les seves altres obres fossin desconegudes. Després de la publicació d'aquesta obra, es divorcià de Ruth Harris i mesos després, en 1973, es casà amb l'economista Jane Tristram Henderson, la millor amiga de la seva exesposa amb qui mantenia un romanç des de feia una dècada –les famoses, i agosarades, 84 il·lustracions de The joy of sex es basaven en instantànies polaroids que els amants s'havien autofotografiat. El Center for the Study of Democratic Institutions (CSDI, Centre per a l'Estudi de les Institucions Democràtiques) li donà una feina i la parella es traslladà a Santa Bàrbara (Califòrnia, EUA), on el citat thik tank liberal tenia la seu. Entre 1974 i 1983 fou conferenciant en el Departament de Psiquiatria de la Universitat Stanford (Palo Alto, Califòrnia, EUA) i també va ser professor en l'Institut de Neuropsiquiatria de la Universitat de Califòrnia a Santa Bàrbara. En aquesta època la parella era assídua del Sandstone Retreat, al Sandstone Ranch, a les muntanyes de Santa Mònica (Califòrnia, EUA), comunitat naturista de sexualitat lliure i d'intercanvi de parelles. Amb el temps, però, Jane Henderson es cansà de l'amor lliure i, després de durs plets amb el CSDI, que el denuncià per incompliment de contracte, en 1985 la parella retornà a Anglaterra i s'instal·là al comtat de Kent. En 1989 publicà una carta en The Guardian contra la imposició de l'impost regressiu (Poll Tax) i la política econòmica del govern presidit per Margaret Thatcher. En 1991 patí una hemorràgia cerebral severa i a partir d'aquest moment son fill Nicholas actuà com a gerent i administrador dels seus interessos econòmics. Aquell mateix any Jane Henderson morí d'una hemorràgia. Trobem articles polítics seus en multitud de publicacions, com ara Center Magazine, Consciencious Objector, Freedom,Life and Letters To-Day, New Statesman and Nation, Now,One World, Peace News, Public Opinion, Resistance, etc. A més de les obres citades, és autor de No such Liberty (1941), Three new poets (1942, amb Roy McFadden i Ian Serraillier), Into Egypt. A miracle play (1942), The almond tree. A legend (1942), A wreath for the living (1942), Cities of the plain. A democratic melodrama (1943), Elegies (1944), The power house (1944), The song of Lazarus (1945), Art and social responsibility (1946), The signal to engage. Poems (1946), Letters from an outpost (1947), Gengulphus (1948), Sexual behaviour in society (1950), Civil defence. What you should do now! A message to every householder (1950), And all but he departed. Poems (1951), Delinquency (1951), A giant's strength (1952), The biology of senescence (1956 i 1964),Sex and violence and the origin of the novel (1961), Come out to play (1961 i 1975),Haste to the wedding (1962), Darwin and the naked lady (1962), Sex in society (1963 i 1975), Process of Ageing (1964), The nature of human nature (1966), The anxiety makers. Some curios preoccupations of the medical profession (1967), Art and social responsibility. Lectures on the ideology of romanticism (1971), «What rough beast?» And «What is a doctor?» (1972), More Joy of sex. A lovemaking companion to The Joy of Sex (1973), A good age (1976), The novel and our time (1977) I and that. Notes on the biology of religion (1979), Poems for Jane (1979), The fast of love. Loving, loving and growing up (1980), Practice of geriatric psychiatry (1980), Tetrach (1981), Reality and empathy. Physics, mind and science in the 21st century (1984), Imperial patient. The memoirs of Nero's doctor (1987), The philosophers (1989), Anarchism and religion (1991), The new Joy of Sex. A gourmet guide to levemaking for the nineties (1992), Writings against power and death. The anarchist articles and pamphlets (1994), Mikrokosmos (1994), Sexual positions (1997), Sexual fantasies (1997), Kisses and caresses (1997), entre d'altres. Alex Comfort va morir el 26 de març de 2000 en una residència de la tercera edat de Banbury (Oxfordshire, Anglaterra). El seu arxiu científic es troba dipositat al Kinsey Institute for Research in Sex (KIRS, Institut Kinsey de Recerca sobre Sexe) a Bloomington (Indiana, EUA) i la seva documentació política a la biblioteca de l'University College London (UCL).

    Alex Comfort (1920-2000)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Jacques Roux

    Jacques Roux

    - Jacques Roux: El 10 de febrer de 1794 el revolucionari Jacques Roux s'apunyala dins la cel·la que ocupava a la presó de Bicêtre, a prop de París, (Illa de França, França). Nascut el 21 d'agost de 1752 a Pranzac (Llemosí, Occitània), aquest capellà roig, era vicari de Saint-Nicolas-des-Champs de París, despietat i a vegades cruel, serà un precursor del socialisme i de l'anarquisme moderns. No va tenir prou a denunciar els revolucionaris acaparadors, els especuladors i els mercaders, les seves diatribes tingueren com a objectiu el govern i tot l'aparell de l'Estat parlamentari, així com diversos representants de l'autoritat. És l'autor del cèlebre Manifeste des Enragés (Manifest dels Enrabiats) que van signar Varlet i Leclerc d'Oze. Partidari de l'acció directa, va esperonar els pillatges de magatzems. Va ser el portaveu dels més pobres dels sans-culottes, incitant les dones a reivindicar els seus drets. El Manifeste des Enragés serà la causa de la seva caiguda. La Convenció es va sentir atacada i va detenir Jacques Roux el 22 d'agost de 1793, amb la intenció de guillotinar-lo, a través del tribunal revolucionari. La repressió s'abatrà tot d'una entre els seus partidaris, i el Club des Femmes, suport dels enragés, serà dissolt.

    Jacques Roux (1752-1794)

    ***

    Notícia de l'accident de Georges Lachaume publicada en el periòdic "Le Petit Parisien" del 10 de febrer de 1925

    Notícia de l'accident de Georges Lachaume publicada en el periòdic Le Petit Parisien del 10 de febrer de 1925

    - Georges Lachaume: El 10 de febrer de 1925 mor a Clichy (Illa de França, França) l'anarquista Georges Lachaume. Havia nascut cap el 1885. Instal·lat a La Garenne-Colombes (Illa de França, França), treballà com a ajustador i milità en el grup de Bezons (Illa de França, França) de la Unió Anarquista (UA). El gener de 1925 va ser nomenat gerent del periòdicLe Libertaire. Netejant la seva pistola Browning se li va disparar i la bala li perforà el fetge; portat a l'Hospital Beaujon de Clichy (Illa de França, França), Georges Lachaume va morir el 10 de febrer de 1925 durant operació. Va ser substituït en la gerència de Le Libertaire per Achille Lausille.

    ***

    Processats pels «Fets de Labastida». A dalt, d'esquerra a la dreta: Estanislao Barredo Ruiz, Nicanor Quintana Pérez, Luis Apraiz (advocat), Isidro Quintana Martínez, Ponciano Quintana Martínez, Daniel Martínez Velasco, Laureano Quintana Martínez i Eugenio Ayuso Bravo. A baix, d'esquerra a dreta: Formerio Amurrio León, Ángel Barrón Martínez, José Gil Cámara i Máximo Rodríguez González

    Processats pels «Fets de Labastida».
    A dalt, d'esquerra a la dreta: Estanislao Barredo Ruiz, Nicanor Quintana Pérez, Luis Apraiz (advocat), Isidro Quintana Martínez, Ponciano Quintana Martínez, Daniel Martínez Velasco, Laureano Quintana Martínez i Eugenio Ayuso Bravo. A baix, d'esquerra a dreta: Formerio Amurrio León, Ángel Barrón Martínez, José Gil Cámara i Máximo Rodríguez González

    - Eugenio Ayuso Bravo: El 10 de febrer de 1937 és afusellat a Vitòria (Àlaba, País Basc) l'anarcosindicalista Eugenio Ayuso Bravo. Havia nascut cap el 1909 a Lleó (Castella, Espanya). Jornaler de professió, era militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Labastida (Àlaba, País Basc). Participà activament en el moviment insurreccional anarquista del 8 i 9 de desembre de 1933 a Labastida. En aquella ocasió s'encerclà la caserna de la Guàrdia Civil, un número de la Benemèrita resulta mort i un sergent fou ferit. Detingut per aquests fets, va ser jutjat pel Tribunal d'Urgència amb 31 companys entre el 29 i el 30 de desembre de 1933 a la presó de Vitòria i va ser condemnat a 12 anys de presó major per «delicte contra la forma de govern». Després de presentar un recurs, a mitjans d'abril de 1935 la Sala Sexta del Tribunal Suprem l'absolgué. Quan estava empresonat, però, va ser jutjat el 16 de febrer de 1935 per un consell de guerra i condemnat a dos anys de presó per «insult a la força armada» i enviat al penal d'El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya). Va ser apressat, juntament amb sa companya, pels militars franquistes poc després del cop militar feixista de juliol de 1936. L'agost d'aquell any, durant la seva detenció, va estar a punt de ser assassinat pel capità de requetès Liborio Gil, qui el va amenaçar amb una pistola perquè contés on tenia amagats diversos explosius. Eugenio Ayuso Bravo va ser jutjat en consell de guerra, condemnat a mor i afusellat el 10 de febrer de 1937 al mur del cementiri de Santa Isabel de Vitòria (Àlaba, País Basc).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    CEMENTERIOS DEL MUNDO 34ª Parte: CEMENTERIO DE LA CAPILLA DE SAN PABLO - NUEVA YORK - ESTADOS UNIDOS - EE.UU. 2009

    Cementerios del Mundo 34ª Parte


    Cementerio de la Capilla de San Pablo

    Nueva York, EE.UU.


      Septiembre 2009

    © Miguel Veny Torres 

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Cementerio»
    Capilla de San Pablo (St. Paul Chapel)
    c/ Broadway
    Financial District (Lower Manhattan, Manhattan)

    Madrid, 11 de febrero de 2018


    0 0

    L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). (Miquel López Crespí)


    Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. (Miquel López Crespí)

    Memòria històrica de la transició (la restauració monàrquica): Carles Castellanos, Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre....



    Joan Teran, Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició

    Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada “transició”, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional --reafermanent de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries meu, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1979). La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotsquistes com l´amic i company Van den Eynde, l´”Anibal Ramos” de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.



    Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: per la Independència de Catalunya.

    A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les “possibilitats nacionalistes” de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències més avançades, tant les fetes en temps de la guerra i de la postguerra com les dels anys seixanta i setanta. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´”Anibal Ramos” El proletariado contra la ‘Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1984) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.



    Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE). A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida escrivien pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

    Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: “el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976”. I afegia: “Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública”.

    L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).



    Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

    Fonts valuoses sobre les primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); “L’esquerra nacionalista, avui”, monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.

    Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. I no solament es tractava de liquidar la memòria col·lectiva o de destruir grups, partits, sindicats, associacions no domesticades, sinó, i això era molt important, enterrar sota tones de ciment armat experiències culturals del tipus de la Nova Cançó, l´experiència i continguts del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77 i munió d´activitats rupturistes semblants. I és contra aquesta manipulació que han exercit i exerceixen encara els corifeus de la mistificació que Edicions El Jonc ha publicat De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans, un recull de les aportacions fetes a la Universitat de Lleida per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR) i la transició. Llorenç Buades (Web Ixent)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    CEMENTERIOS DEL MUNDO 35ª Parte: CEMENTERIO DE CONXO - SANTIAGO DE COMPOSTELA - ESPAÑA 2013

    Cementerios del Mundo 35ª Parte


    Cementerio de Conxo

    Santiago de Compostela, España


      Enero 2013

    © Miguel Veny Torres 

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Vista del Cementerio»
    Cementerio de Conxo
    Monasterio de Santa María de Conxo
    Plaza Martin Herrera
    Conxo

    «Tumba»
    Cementerio de Conxo
    Monasterio de Santa María de Conxo
    Plaza Martin Herrera
    Conxo

    «Tumba»
    Cementerio de Conxo
    Monasterio de Santa María de Conxo
    Plaza Martin Herrera
    Conxo

    «Nichos»
    Cementerio de Conxo
    Monasterio de Santa María de Conxo
    Plaza Martin Herrera
    Conxo

    Madrid, 11 de febrero de 2018


    0 0

    [11/02] Drescher - Carrà - Martínez Sánchez - D'Andrea - Rofes - Gross - Cerrito - Gelabert - Jiménez Cubas - Martín Bellido - Caillot - Reclus - Vezzani - Zapater - Rebull - Pedrini - Lafragueta - Comaposada - Bortolotti - Ward

    Anarcoefemèrides de l'11 de febrer

    Naixements

    Notícia de l'expulsió de Joseph Drescher apareguda en el periòdic parisenc "La Matin" del 12 de setembre de 1894

    Notícia de l'expulsió de Joseph Drescher apareguda en el periòdic parisenc La Matin del 12 de setembre de 1894

    - Joseph Drescher: L'11 de febrer de 1865 neix a Kützberg (Schweinfurt, Ducat de Baviera) el fuster anarquista Joseph Drescher. Establert a Basilea (Basilea, Suïssa), en un cabaret d'aquesta ciutat mostrà les seves simpaties anarquistes i aprovà l'assassinat del president de la República francesa Marie François Sadi Carnot a mans de l'anarquista Sante Caserio el 24 de juny de 1894; per aquest motiu, l'11 de setembre de 1894, el Consell Federal de Suïssa decretà la seva expulsió del país. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    D'esquerra a dreta, els futuristes: Filippo Tommaso Marinetti, Carlo Carrà, Umberto Boccioni i Luigi Russolo

    D'esquerra a dreta, els futuristes: Filippo Tommaso Marinetti, Carlo Carrà, Umberto Boccioni i Luigi Russolo

    - Carlo Carrà: L'11 de febrer de 1881 neix a Quargnento (Piemont, Itàlia) el pintor, crític artístic i escriptor, d'antuvi anarquista i després feixista Carlo Dalmazzo Carrà. Son pare, terratinent caigut en desgràcia, es guanyava la vida com a sabater artesà. D'infant, a causa d'una llarga malaltia que el postrà al llit, aprengué a dibuixar i quan tenia 15 anys començà a treballar de decorador mural a Valenza, estudiant art durant les nits en una escola de dibuix, i a partir de 1895 a Milà, on freqüentà museus i galeries d'art. En aquesta època es va veure força influenciat per la pintura simbolista de Giovanni Segantini. Entre 1899 i 1900 residí a París per treballar en la decoració dels pavellons de l'Exposició Universal. A la capital francesa era assidu del Louvre i es familiaritzà amb l'art contemporani, especialment l'impressionisme, i amb la literatura francesa (Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, Musset, Rostand, Racine, etc.), a més de fer amistat amb diversos artistes i escriptors (Guillaume Apollinaire, Amedeo Modigliani, Picasso, etc.). Després passà sis mesos a Londres, on s'apassionà per la pintura de John Constable i de William Turner i va entrar en contacte amb els cercles d'italians anarquistes exiliats. En 1901, després d'un temps a Suïssa, retornà a Itàlia i en 1905 va fer cursos a l'Escola Superior d'art Aplicada del Castello Sforzesco. En 1906, gràcies a dos premis artístics i al suport econòmic d'un oncle patern, pogué matricular-se a la prestigiosa «Accademia di Belle Arti di Brera» de Milà i seguir els cursos de Cesare Tallone fins al 1909. La seva passió pels grans novel·listes russos, per Poe i per Leopardi arrancarà en aquests anys. L'11 de febrer de 1910, amb Giacomo Balla, Umberto Boccioni, Luigi Russolo i Gino Severini, signà el«Manifest dels pintors futuristes», que feia costat el «Manifest del Futurisme», signat el febrer de l'any anterior per Filippo Tommaso Marinetti. En 1910 i en 1911 pintà dues versions de la seva obra més famosa, I funerali dell'anarchico Galli --l'anarquista Angelo Galli va ser assassinat per la policia durant la vaga general de 1904 i el seu enterrament acabà en una batalla campal entre obrers i les forces de seguretat. En aquests anys futuristes estigué lligat sentimentalment a l'anarquista Leda Rafanelli, que s'havia acabat de separar del seu marit, el també llibertari Ugo Polli, i col·laborà activament en la revista literària Lacerba, fundada per Giovanni Papini i Ardengo Soffici. L'època futurista acabà amb el començament de la Gran Guerra i el conflicte l'exaltà força, prenent part d'antuvi en la propaganda intervencionista, amb el suport de Cesare Battisti, i després als fronts. En 1915 publicà Guerrapittura. Futurismo politico. Dinamismo plastico. Però l'experiència bèl·lica va ser tan forta que acabà reclòs a la secció«nerviosa» de l'Hospital Militar Territorial de Ferrara. En aquesta ciutat, en 1917, amb Giorgio De Chirico i Filippo De Pisis, fundà el moviment«Pintura Metafísica». En 1919 es casà amb Inés Minoja i entre aquest any i 1921 col·laborà en la revista artística romana Valori Plastici. En 1922 abandonà la«metafísica» i s'abocà a una pintura més«transcendent», a la recerca de Déu i del sentit de la vida. Ben igual que altres futuristes (Marinetti, Giorgio Morandi, etc.), restà seduït pel feixisme de Mussolini --en 1922 col·laborà en Il Popolo d'Italia-- i adoptà opinions reaccionàries, ultranacionalistes i irredemptistes. Entre 1922 i 1938 col·laborà estretament amb el diari L'Ambrosiano de Milà. En 1933 signà, amb Mario Sironi, Massimo Campigli i Achille Funi, el «Manifest de la pintura mural». Entre 1936 i 1938 es dedicà a pintar frescos monumentals. A més d'articles en la premsa (La Voce, Esprit Nouveau, La Fiera Letteraria, etc.), publicà nombrosos llibres sobre art i estètica, i des de 1941 assumí la càtedra de pintura a la milanesa Acadèmia de Brera on havia estudiat de jove. En 1943 publicà l'autobiografia La mia vita. Carlo Carrà va morir el 13 d'abril de 1966 a Milà (Llombardia, Itàlia) d'una malaltia fulminant. En 1978 es van publicar, a cura de Massimo Carrà, tota la seva obra literària sota el títol Tutti gli scritti.

    Carlo Carrà (1881-1966)

    ***

    José María Martínez Sánchez

    José María Martínez Sánchez

    - José María Martínez Sánchez: L'11 de febrer de 1884 neix a Prunales de Castiello (Parres, Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José María Martínez Sánchez. Son pare, Antonio Martínez, era sereno de l'ajuntament i morí en acte de servei quan impedia un robatori a la Casa Consistorial, i sa mare es deia Perfecta Sánchez; tingué un germà, Manuel. A finals de segle sa família es traslladà a Gijón i ell començà a treballar com a fabricant d'ampolles a la vidrieria «La Indústria», un dels centres de forma implantació anarcosindicalista. En 1908 es casà amb Amparo Prieto, amb qui tingué quatre infants (Enrique, Acracio, Armando i Armonia). Militant de primer ordre (organitzador, orador, propagandista, home d'acció), en 1912 treballava a La Felguera i aquest mateix tingué el seu primer problema amb la policia en oposar-se a l'acomiadament d'una tripulació al port pesquer del Musel de Gijón. Fou un dels fundadors del primer sindicat anarquista de miners asturians, «El Despertar del Minero» de Langreo. Acomiadat també aquest any de la seva feina a la siderúrgica «Duro Felguera», treballà en el servei de transport de cavalleries i com a corresponsal d'El Comercio de Gijón. En aquesta època era conegut sota el pseudònim de José María Riestra. En 1914, durant la vaga a Langreo contra la pujada del preu del pa, pistola en mà, arengà la multitud de La Felguera, s'enfrontà a la Guàrdia Civil trencant el cordó militar i assaltà al cap de la gentada la fleca d'Enrique Menéndez. Per aquest fets es refugià durant un any a Portugal i després passà a Bilbao. A finals de 1916 retornà a Gijón. Deixeble d'Eleuterio Quintanilla, en 1918 lluità per a una acció conjunta entre l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i la socialista Unió General dels Treballadors (UGT), que culminà en la unió de les dues organitzacions del ram metal·lúrgic i amb la seva elecció com a president del sindicat a partir de juliol d'aquest any i com a director del periòdic El Metalúrgico. Aquest mateix any acudí, amb Wenceslao Carrillo, al Congrés Nacional de la UGT, on proposà un pacte de fusió entre la CNT i la UGT. Durant el Congrés Nacional de la CNT de 1919, amb Manuel Álvarez, representà el sector metal·lúrgic de Gijón i presidí diverses sessions. A finals d'aquest any s'instal·là a Lleó. A començaments dels anys vint destacà com a orador en diferents mítings i conferències (La Felguera, Oviedo, Gijón, Bilbao, etc.). En 1920 va ser processat per agressió a la força pública i romangué empresonat alguns mesos; també se li va intentar implicar en diversos atemptats contra la patronal. El 14 de febrer de 1921 va ser detingut arran d'un atemptat contra el patró metal·lúrgic Joaquín Belio i son fill Santiago esdevingut l'11 de gener, però va ser absolt en el consell de guerra del 18 de juliol d'aquell any, encara que romangué empresonat a instàncies dels militars per a ser jutjat per intent d'agressió a la força pública, delicte pel qual també va ser absolt. Mentrestant el seu cap va ser posat a preu per la patronal. En 1921, també, va ser empresonat acusat de posar un petard durant una vaga; des de la presó aprofità per col·laborar en la premsa asturiana. Entre 1922 i 1923 romangué diverses ocasions a la garjola. En la Conferència de Saragossa de 1922 va ser proposat per a un gran comitè executiu confederal que finalment no es creà. En 1922 publicà Táctica e ideología de la Confederación Patronal Española. El setembre de 1923 va fer un míting amb Mauro Bajatierra a Avilés. Fugint de les persecucions policíaques, passà una temporada per la conca minera del riu Nalón afiliat a l'associació de minaires anarquista «El Despertar del Obrero». Sembla que  durant la dictadura de Primo de Rivera deixà la militància, encara que alguns citen que en 1923 fou director o redactor de Solidaridad Obrera. Amb la proclamació de la II República espanyola la seva figura despunta i assumeix importants tasques orgàniques. En 1931 va fer fora dels sindicats miners anarquistes el sector marxista i en el Ple Extraordinari de la Confederació Regional del Treball d'Astúries, Lleó i Palencia del 13 de setembre d'aquell any polemitzà amb els comunistes. El gener de 1932 envià una carta a Ángel Pestaña tendent a la unificació sindical i l'abril de 1932 presidí la sessió inaugural del IV Congrés de Sindicats de la CNT de Gijón. Entre 1931 i 1932 intervingué en diferents conferències i mítings (Gijón, La Felguera, Oviedo, Sotrondio, Laviana, Villaviciosa, etc.), tot alternat amb diversos empresonaments. Amb Avelino González Mallada, Segundo Blanco, José García, Juan Naranjo, José de Arriba, Marcelo Lamar, Avelino Martínez Madrera i Ramón Álvarez Palomo, entre altres, formà part del grup anarquista «Solidaridad», integrat en la Federació de Grups Anarquistes de Gijón i adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1933 participà en el Ple Nacional de la FAI i presentà la ponència sobre el concepte de comunisme llibertari. Durant aquest any va fer mítings a Candás, La Corunya, Lleó, Betanzos, Monforte, Lugo i La Felguera. A finals de 1933 va ser empresonat per la  seva participació en la vaga general i fou tancat a la presó del Coto amb altres companys. Des d'aquesta presó, amb Avelino González Mallada, Acracio Bartolomé, Segundo Blanco, Horacio Argüelles, José Dorado, Avelino Martínez Madrera i Pelayo Cifuentes, signà una carta dirigida al Comitè Regional de la CNT on demanava l'«Aliança Obrera Revolucionària». El març de 1934 representà la CNT asturiana en l'Aliança amb la UGT, fet pel qual va ser criticat en el Ple Regional de maig. El 23 de juny de 1934 va ser durament censurat per Eusebi Carbó Carbó i Buenaventura Durruti en el Ple Nacional de Regionals de Madrid, oposats ambdós a l'estratègia aliancista. En aquesta conjuntura va fer conferències pro Aliança a Gijón i a Mieres. Participà activament en la organització de la Revolució asturiana de 1934 i fou membre del Comitè Revolucionari d'Oviedo. José María Martínez Sánchez va morir el 12 d'octubre de 1934 a l'estació de ferrocarril de Peñón de Sotiello (Gijón, Astúries, Espanya) quan, sembla, se li va disparar accidentalment el fusell que portava durant aquest aixecament revolucionari. El fet, però, és que abans de morir portava una important suma de diners del Comitè Revolucionari Central de la insurrecció i en trobar-lo mort no duia ni un cèntim. Fou enterrat al cementiri municipal de Ceares. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, moltes vegades fent servir pseudònims (Ismael,José Riestra, Rubiera, et.), com ara CNT, El Libertario,Lucha Social, Solidaridad Obrera, Solidaridad, etc. En 1990 Ramón Álvarez Palomo publicà la biografia José María Martínez. Símbolo ejemplar del obrerismo militante caido, arma al brazo, en la Revolución del 34.

    José María Martínez Sánchez (1884-1934)

    ***

    Virgilia D'Andrea

    Virgilia D'Andrea

    - Virgilia D'Andrea: L'11 de febrer de 1888 neix a Sulmona (Abruços, Itàlia) la mestra, poetessa i propagandista anarquista i anarcosindicalista Virgilia D'Andrea. Sos pares es deien Stefano D'Andrea i Nicoletta Gambascia. Òrfena de mare des de nina, son pare en tornà a casar de bell nou, però va ser víctima d'un crim passional a mans de l'amant de la seva esposa, crim del qual ella va ser testimoni. Els seus familiars la van confiar quan tenia sis anys a un col·legi religiós, on patí una educació rígida i dogmàtica, de la qual fugí refugiant-se en la lectura (Giosuè Carducci, Giacomo Leopardi, Ada Negri, Mario Rapisardi, etc.). En 1900 les monges obligaren les noies a resar per la mort del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci, titllat per les religioses com a«un boig i un criminal»; fou el seu primer contacte amb l'anarquisme. En 1909 aconseguí el diploma de mestra d'educació primària i a la Universitat de Nàpols (Campània, Itàlia) acabà els estudis i obtingué la titulació per a ensenyar, començant a treballar en alguns pobles propers a Sulmona. A partir de 1915, quan Itàlia entrà en la Gran Guerra, començà a participar en actes i conferències antimilitaristes i durant aquesta època formà una Secció Femenina del Partit Socialista Italià (PSI) a Popoli (Abruços, Itàlia) i va conèixer alguns membres del moviment anarquista dels Abruços. En 1917, quan feia de mestra a Terni (Úmbria, Itàlia), acompanyà l'advocat Mario Trozzi, amb el grup socialista del qual col·laborava, a Impruneta (Toscana, Itàlia), on estava confinat el destacat anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi per haver mantingut posicions antiintervencionistes arran dels disturbis de la«Settimana Rossa» (Setmana Roja) de juny de 1914. Borghi la va impactar força, des del punt intel·lectual i personal, fins el punt que amb el temps esdevingué son company. A partir d'aquest moment es decantà clarament pel moviment anarquista i la policia la posà en el seu punt de mira, essent contínuament controlada. Quan Borghi va ser confinat a Isernia (Molise, Itàlia), ella el va ajudat en l'edició del periòdic Guerra di Classe,òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI), i a mantenir contactes amb el moviment anarquista. Un cop acabada la guerra, Borghi pogué abandonar el confinament i la parella s'abocà en la propaganda anarquista, recorrent Itàlia. El 15 de gener de 1919 participà amb Borghi en el congrés del Sindicat de Ferroviaris, celebrat a Roma (Itàlia), per tractar el tema de l'escissió sindical. El 6 d'abril de 1919 va fer la conferència«Il proletariato nell'attuale momento politico» al teatre municipal de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia). El dia abans de la vaga general del 20 i 21 de juliol de 1919 per protestar contra la carestia de la vida, va ser detinguda juntament amb altres companys del Comitè Permanent de l'USI (Enrico Bolognini, Armando Borghi, Enrico Meledandri, Riccardo Sacconi, Giuseppe Sartini, etc.) i 10 dies després van ser alliberats. Entre el 20 i el 21 de desembre de 1919 participà en el III Congrés de l'USI que se celebrà a Parma (Emília-Romanya, Itàlia), on es va reafirmar la total autonomia de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i es tractaren temes com l'antiparlamentarisme i els Consells de Fàbrica; en aquest congrés va ser nomenada membre del secretariat de la CGdL com a responsable de Propaganda. El 14 de març de 1920 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia) i la seu de l'USI, al número 8 del carrer Achille Mauri, esdevingué la seva llar, la de Borghi i la d'Errico Malatesta, que havia retornat recentment a Itàlia. En aquesta època la seva amistat amb Malatesta es consolidà força i la seva activitat propagandística (conferències, intervencions públiques, etc.) s'incrementà enormement. Quan el retorn de Malatesta publicà Il ritorno dell'esule. En 1920 sortí La presa e la resa delle fabbriche, on descriu la lluita obrera i les esperances sorgides amb la Revolució russa, i Resurrezione, que dedicà als rebels del Ruhr. En aquests anys col·laborà en Guerra di Classe i en Umanità Nova, òrgan de la Unió Anarquista Italiana (UAI), i una recopilació d'aquests articles va ser publicada en 1922 sota el títol Tormento. El 27 d'octubre de 1920 va ser per primer cop empresonada sota l'acusació de «conspiració contra els poders de l'Estat, incitació a la insurrecció, instigació al crim i apologia del delicte». El 30 de desembre de 1920 va ser posada en llibertat condicional i continuà en la seva tasca propagandística, sobretot en el rellançament d'Umanità Nova. Durant el seu empresonament va escriure el poema Non sono vinta. En març de 1922, participa en el IV Congrés de l'USI, on la secretaria liés de bell nou confiada, juntament amb el seu company. El 13 de març de 1923 la policia milanesa va denunciar el seu llibre Tormentoper «vilipendi i instigació a l'odi de classe». Amenaçats de mort per les seves activitats després de la «Marxa sobre Roma» feixista i amb un procés penal en marxa, la parella decidí exiliar-se. Aconseguí el passaport i el 22 de desembre de 1922 marxà cap a Berlin (Alemanya), on va participar, amb Borghi, en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que se celebrà entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923. A Berlín conegué destacats intel·lectuals i militants del moviment anarquista, com ara Alexander Berkman, Emma Goldman, Rudolf Rocker, Alexander Schapiro, Volin, Milly Witkop, etc. Posteriorment amb Borghi marxà cap a Amsterdam (Països Baixos), on va romandre al domicili de Bart de Ligt, i en 1924 a París (França). A la capital francesa vivia al carrer Melebranche i entrà a formar part dels cercles antifeixistes, matriculant-se en 1925 en la Universitat de la Sorbona. En 1925 també publicà un recull d'escrits sota el títol L'ora di Maramaldo, on analitza especialment el fenomen feixista. Fundà i dirigí la revista anarquista Veglia (maig de 1926 - desembre de 1927). En aquesta època els seus problemes de salut s'accentuaren. Participà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El 9 de novembre de 1928 obtingué del consolat nord-americà de París el permís per visitar temporalment els EUA. Amb Borghi es reuní a Nova York (Nova York, EUA), on s'havia traslladat clandestinament dos anys abans. Les autoritats feixistes italianes comunicaren immediatament a les nord-americanes que es tractava d'una perillosa propagandista i organitzadora anarquista. Fent honor als informes policíacs, com a bona oradora que era, engegà una gira propagandística arreu dels EUA fins a Califòrnia i col·laborà en L'Adunata dei Refrattari. El 3 de desembre de 1931, al Somerset Hall de Somerville (Massachusetts, EUA), va fer la conferència «I delitti della patria borghese, i diritti della patria umana». El 20 de març de 1932 va fer a la Rand School de Nova York la conferència«Chi siamo e cosa vogliamo», que ve a ser una mena de recull del seu pensament i que va ser editada pòstumament en 1947 sota el títol Due conferenze. Chi siamo e cosa vogliamo. Patria e religione. El 21 de juny de 1932 va fer a Cleveland (Ohio, EUA) la conferència «L'arte, il pensiero e la tradizioni italiane rinnegate e tradite dal fascismo». Aquest mateix any de 1932, després d'una crisi hemorràgica a Boston (Massachusetts, EUA), patí la seva primera intervenció quirúrgica a mans de la doctora Ilya Galleani, filla de l'anarquista Luigi Galleani, però el dolor no va impedir que continués en la redacció de Torce nella notte, el seu últim llibre. L'1 de maig de 1933 s'aguditzà la seva malaltia, un càncer al recte, i es va veure obligada a ingressar a l'hospital, on va ser sotmesa a una nova intervenció. Després de 10 dies de patiment, Virgilia D'Andrea va morir l'11 de maig de 1933 a l'Hospital de la Cinquena Avinguda de Nova York (Nova York, EUA) i va ser enterrada el 15 de maig al cementiri novaiorquès d'Astoria.

    Virgilia D'Andrea (1888-1933)

    ***

    Necrològica de Joan Rofes Llorens apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 30 de juny de 1974

    Necrològica de Joan Rofes Llorens apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de juny de 1974

    - Joan Rofes Llorens: L'11 de febrer de 1899 neix a Colldejou (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Rofes Llorens --també citat Llorenç. Visqué des d'infant a Reus (Baix Camp, Catalunya). En 1913 s'afilià al Partit Republicà Federal (PRF) d'Alejandro Lerroux García, de moda aleshores, però cap al 1919 es decantà per l'anarquisme i l'anarcosindicalisme, afiliant-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquest sindicat destacà com a organitzador dinàmic en els Sindicats Únics confederals i com a home d'acció durant els anys del pistolerisme patronal. Obrer tèxtil, ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en el Sindicat Tèxtil de la CNT i formà part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de les Grups de Defensa Confederal. Durant els anys republicans fou detingut i apallissat en diverses ocasions, com ara el gener de 1932, arran dels moviments insurreccionals anarquistes, i com a conseqüència dels fets d'octubre de 1934, que estigué tancat al vapor «Manuel Arnús» al port de Tarragona. Va sortir elegit com a regidor de Colldejou per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) en les eleccions municipals del 14 de gener de 1934. Quan esclatà l'aixecament feixista, com a membre del Comitè Revolucionari de Reus, fou un dels que assumí tasques de control dels feixistes locals i en les milícies antifeixistes. En 1939 es refugià a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT en diverses localitats. Instal·lat a Bedarius, formà part de la Federació Local de Besiers (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya, Concepció Banqué, era filla del dirigent comunista reusenc Josep Banqué i Martí --abans havia estat llibertari. Joan Rofes Llorens va morir en 1974 a Bedarius (Llenguadoc, Occitània). Son germà petit, Bonaventura Rofes Llorens, també va ser militant llibertari.

    ***

    Ferdinand Gross

    Ferdinand Gross

    - Ferdinand Gross: L'11 de febrer de 1908 neix a Viena (Àustria)el militant anarquista i antimilitarista Ferdinand Karl Gross. Després de l'escola primària es va instal·lar a Graz amb sos avis. Va veure's fortament influenciat per les idees de l'activista anarquista Rudolf Grossmann (Pierre Ramus), que va freqüentar al començaments dels anys trenta arran de les reunions de militants pacifistes i d'anarquistes que aquest últim organitzava al seu domicili de Klosterneuburg, a prop de Viena. Després de la mort de Ramus en 1934, amb el futur psicoterapeuta llibertari Friedrich Liebling, continuarà militant en les«Arbeiterbildungsvereine» (Societats Educatives de Treballadors, espècie d'ateneus populars que tindran molta importància en el sorgirem de la socialdemocràcia a Alemanya i a Àustria) de Viena i de Graz, i en l'anarcosindicalista «Bund Herrschaftsloser SozialistenÖsterreichs» (Unió dels Socialistes Lliures Austríacs). Va participar activament en el grup de suport a la Revolució espanyola que es va crear a Graz en 1936. El març de 1938, amb l'ocupació nazi d'Àustria, Liebling es refugiarà a Suïssa, però Ferdinand Gross serà detingut l'1 de març de 1939 i interrogat per la Gestapo. Va ser alliberat amb la condició que a la més petita «anomalia» seria internat en un camp de concentració. Denunciat per negar-se a realitzar la salutació nacionalsocialista, va ser internat al camp de concentració de Dachau en qualitat de «pres a protegir» per una duració indeterminada i, a partir de la tardor de 1939 al camp de Flossenbürg, per tornar en la primavera de 1940 novament a Dachau. L'estiu de 1944 el van assignar als comandos destinats a la mort. Aprofitant el caos durant un bombardeig aliat, va aconseguir fugir. Després de la guerra va instal·lar-se a Graz, on va conrear el record de Pierre Ramus. A partir de setembre de 1947 publicarà Die Freie Generation (Generació Lliure) i advocarà pel pacifisme i la no violència, editant nombroses publicacions antimilitaristes. El novembre de 1992, en ocasió del cinquantè aniversari de la mort de Ramus, crearà la «Pierre Ramus-Gesellschaft». Ferdinand Gross va morir el 12 de gener de 1998 a Graz (Estíria, Àustria).

    ***

    Gino Cerrito

    Gino Cerrito

    - Gino Cerrito:L'11 de febrer de 1922 neix a Messina (Sicília) el militant anarcosindicalista i historiador anarquista Biagio Cerrito, més conegut com Gino Cerrito. Cap al 1943 començà a militar en el moviment llibertari amb Piero Butitta i Michela Bicchieri, entre d'altres, i prengué part en la lluita antifeixista. Fou un dels creadors del Grup Anarquista de Messina i participà en la reorganització de la Borsa del Treball i del moviment sindicalista. Com a funcionari municipal, fou elegit delegat sindical per la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball). A més de fer feina, acabà els estudis d'Història a la Universitat de Messina, on es llicencià amb la tesi «Radicalismo e socialismo in Sicilia (1860-1882)». Amb altres companys, com ara Alfonso Failla, Ugo Mazzuchelli, Mario Mantovani i Umberto Marzocchi, lluità per la revifalla de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i amb aquest objectiu participà en nombroses reunions arreu d'Itàlia amb la finalitat de redactar un nou Pacte Associatiu de la FAI, que finalment serà aprovat en el Congrés de Carrara d'octubre de 1965. Aquest congrés implicarà una escissió entre el sector proorganització i els anarcoindividualistes, els quals, reunits a Pisa, crearen els Grups d'Iniciativa Anarquista (GIA). Cerrito serà acusat per aquest grup i sobretot pels companys exiliats als EUA com el responsable d'aquest viratge proorganització. Com a professor d'Història Contemporània a la Facultat de Magisteri de la Universitat de Florència, realitzà una important tasca d'investigació sobre temes llibertaris (insurreccionalisme, antimilitarisme, organització, etc. En 1970 fou nomenat encarregat de la Comissió de Correspondència i de les relacions exteriors de la FAI, però un problema cardíac en 1971 l'obligà a frenar la seva activitat. Aleshores es consagrà a la publicació de textos d'intel·lectuals anarquistes (Kropotkin, Malatesta, Berneri, Pitrè, etc.), a estudiar l'emigració anarquista italiana als Estats Units d'Amèrica i altres temes (Resistència, novel·la popular, etc.). Entre les seves obres podem destacar La rinascita dell'anarchismo in Sicilia (1956), Radicalismo e socialismo in Sicilia (1860-1882) (1958), I Periodici di Messina. Bibliografia e storia (1961, edició), L'antimilitarismo anarchico in Italia nel primo ventennio del secolo (1968), Le origini del movimento operaio in Italia (1969, edició), Geografia dell'anarchismo. Istantanee di mezzo secolo (1971), Anarchici e anarchia nel mondo contemporaneo (1971, amb altres), Il ruolo dell'organizzazione anarchica. L'efficientismo organizzativo, il problema della minoranza, il periodo transitorio, classismo e umanesimo (1973 i 1998), Dall'insurrezionalismo alla settimana rossa. Per una storia dell'anarchismo in Italia (1881-1914) (1977), Antología anarquista (1980, recopilador), Andrea Costa nella storia del socialismo italiano (1982), Gli anarchici nella Resistenza apuana (1984, amb M. Pacini Fazzi), I fasci dei lavoratori nella provincia di Messina (1989), etc. Biagio Cerrito va morir el 4 de setembre de 1982 a Florència (Toscana, Itàlia). A l'Istituto Storico della Resistenza in Toscana, del qual era assessor, existeix un «Fondo Gino Cerrito» de documentació seva sobre la resistència llibertària.

    Gino Cerrito (1922-1982)

    ***

    Libertario Gelabert Mayol

    Libertario Gelabert Mayol

    - Libertario Gelabert Mayol: L'11 de febrer de 1933 neix a Palma (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista Libertario Gelabert Mayol, conegut com Tàrio. Son pare, Joan Gelabert Vallori (Pinyol), va ser un obrer del vidre de Casa Llofriu del barri de Santa Catalina de Palma i un destacat militant del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); sa mare es deia Maria del Carme Mayol Cerdà i era profundament catòlica. Tingué tres germans: Antoni, Aurora i Galileo. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, son pare aconseguí fugir a Barcelona (Catalunya) via Cabrera. Després de la Guerra Civil, son pare va ser detingut i empresonat a Maó (Menorca, Illes Balears), on restà fins a 1943. En aquestaèpoca, les autoritats franquistes el van obligar a canviar-se el nom pel de Juan i son germà Galileu pel de Jaime. De jove, amb son germà Antoni, ajudà son pare en la distribució de propaganda i premsa llibertàries clandestines, qui va ser detingut i empresonat en diverses ocasions. Quan tenia 14 anys abandonà els estudis per ajudar sa família i es posà a fer feina en un taller de fusteria regentat per un antic militant de les Joventuts Llibertàries. Després treballà en diferents feines, sobre tot en l'artesania en fusta. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en la reorganització de la CNT a l'illa i fou membre de l'associació per a la recuperació de la memòria històrica«Memòria de Mallorca», fent conferències pels instituts d'ensenyament de l'illa. En 2009 ell i son germà Galileo recuperaren oficialment els seus noms originaris. Libertario Gelabert Mayol va morir a conseqüència d'un càncer el 8 de març de 2011 a Palma (Mallorca, Illes Balears). Deixà inèdites unes memòries.

    Libertario Gelabert Mayol (1933-2011)

    Joan Gelabert Vallori (1899-1950)

    ***

    Marcelino Jiménez Cubas

    Marcelino Jiménez Cubas

    - Marcelino Jiménez Cubas: L'11 de febrer de 1937 neix a Penén de Albosa (Requena, Plana d'Utiel, Castella, Espanya; actualment pertany al País Valencià) l'anarquista i resistent antifranquista Marcelino Jiménez Cubas–a vegades el seu primer llinatge citat com Giménez. Militant de les Joventuts Llibertàries, formà part del moviment anarquista de resistència antifranquista, ingressant en el grup Defensa Interior (DI). El 29 d'agost de 1962 va ser detingut a Barcelona (Catalunya), amb Jordi Conill Vall i Antonio Mur Peirón, també membres d'aquesta organització, sota l'acusació de ser els autors de tres atemptats amb bomba, reivindicats per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), comesos el 30 de juny de 1962 a Barcelona contra un local de la Falange, a prop de la plaça Lesseps, contra el Col·legi Major Monterols de l'Opus Dei i contra els locals de l'Institut Nacional de Previsió (INP). Aquestes tres detencions eren part d'una ona repressiva en la qual van ser apressats i empresonats 30 companys, tots víctimes d'un policia provocador infiltrat, Jacinto Guerrero Lucas, i que van donar lloc a una campanya de protestes i d'accions directes internacionals, que van incloure el segrestament a Itàlia d'Isu Elías, vicecònsol general honorari espanyol a Milà, pel «Gruppo Giovenile Libertario». El 21 de setembre de 1962 van ser jutjats en consell de guerra a Barcelona i l'endemà ell va ser condemnat a 15 anys de presó, Conill Valls a 30 i Mur Peirón a 18. En l'apel·lació del 5 d'octubre de 1962 celebrada a Madrid (Espanya) per part de la IV Regió Militar davant el Consell Superior de Justícia Militar es confirmà la sentència anterior per a Conill i Mur, però n'augmentaren la seva a 25 anys de presó. Després va ser traslladat al penal de Burgos (Castella, Espanya), on conegué el militant anarquista Joan Busquets Verges. En 1970 va ser posat en llibertat condicional. Marcelino Jiménez Cubas va morir el 17 d'octubre de 2009 a Barcelona (Catalunya).

    ***

    Antonio Martín Bellido (1963)

    Antonio Martín Bellido (1963)

    - Antonio Martín Bellido: L'11 de febrer de 1938 neix a Canillejas (Madrid, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Martín Bellido–també va fer ser el nom d'Antonio Martín Bollido. Fill d'un militant de la Unió General de Treballadors (UGT) exiliat a França, a partir dels 12 anys visqué a Estrasburg (Alsàcia). Fins als 19 anys va fer peritatge elèctric i en acabar aquests estudis s'establí a París, on entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries. En 1962 participà en una marxa antinuclear a Londres (Anglaterra). Activista del grup de resistència antifranquista llibertari Defensa Interior (DI), entre 1962 i 1963 intervingué en accions a l'interior d'Espanya i a Itàlia. El 29 de juliol de 1963, amb Sergio Hernández, fou l'autor dels atemptats realitzats al Valle de los Caídos, contra la seu de la Direcció General de Seguretat i contra els locals de la Delegació Nacional de Sindicats a Madrid, atemptats pels quals els militants llibertaris Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martínez, de les Joventuts Llibertàries, van ser condemnats a mort i garrotats el 17 d'agost de 1963. En 1968 va ser nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries parisenques, però detingut, fou confinat a Saint-Brieuc (Bretanya) sota l'acusació d'«associació de malfactors». A partir de 1995 fou un dels animadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de França. En 1998 es jubilà de la seva feina d'enginyer informàtic. Amb Octavio Alberola Suriñach va treballar per a obtenir de les autoritats judicials espanyoles la revisió del procés de Delgado i Granado. El seusúltims anys vivia a Les Lilas (Illa de França, França).  Antonio Martín Bellido va morir el 17 d'agost de 2014 a París (França) d'un càncer de pàncreas.

    Antonio Martín Bellido (1938-2014)

    ***

    Patrice Caillot a l'Escola d'Estiu del Còmic d'Angulema (juliol de 2007)

    Patrice Caillot a l'Escola d'Estiu del Còmic d'Angulema (juliol de 2007)

    - Patrice Caillot: L'11 de febrer de 1945 neix a París (França) el bibliotecari llibertari Patrice Caillot. Estudià biblioteconomia a l'Escola Nacional Superior de Biblioteques (ENSB). Conservador de la Biblioteca Nacional de França (BNF) a París, participà en l'elaboració de la Bibliographie de la presse française politique et d'information générale des origines à 1944 en 13 volums consagrats a departaments francesos (Ain, Ardenes, Gers, Landes, Nord, Pirineus Atlàntics, etc.). Com a membre del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marseilla (Provença, Occitània), ajudà nombrosos periodistes i investigadors, entre ells Jean Maitron i René Bianco especialment quan realitzaven el seu doctorat sobre la premsa anarquista en llengua francesa, i participà en el projecte Dictionnaire biographique du moviment libertaire francophone. Dibuixant amateur de còmics, arreplegà una important col·lecció de dibuixos i planxes originals d'autors europeus i americans. Era membre de la Société des Collectionneurs de Bandes Dessinées (SCBD, Societat de Col·leccionistes de Còmics) i col·laborà entre 1978 i 1980 en la seva revista Le Collectionneur de bandes dessinées. També era membre de l'Association des Amis du Musée de la Bande Dessinée d'Angulema (Poitou-Charentes, França) i cedí una important col·lecció de dibuixos i d'àlbums rars a la Cité Internationale de la Bande Dessinée et de l'Image (CIBDI) d'aquesta ciutat. Amb Danièle Alexandre Bidon i Annie Baron Carvais, fou un dels assistents al curs que sobre còmic realitzà Pierre Couperie a l'École des Hautes Études en Sciences Socials (EHESC, Escola d'Estudis Superiors en Ciències Socials) de París. En 1993 publicà, amb Alfu i François Ducos, el llibre Gino Starage. L'illustrateur de «Fantômas», i en 1997 Ponson du Terrail, amb altres. Especialista també en literatura popular, col·laborà amb l'Association des Amis du Roman Populaire (AARP, Associació dels Amics de la Novel·la Popular) i col·laborà en la revistaLe Rocambole. Gran coneixedor de la novel·la de ciència ficció, era membre del Club del Llibre d'Anticipació (CLA). D'àmplia cultura, era un erudit en cinema (col·laborà en Les Cahiers de la Cinémathèque), jazz i novel·la policíaca. A més de les revistes citades, trobem articles seus en Aedena i Désiré, entre d'altres. De naturalesa malaltissa, patí durant molts anys leucèmia i emfisema pulmonar. Patrice Caillot va morir d'una crisi cardiovascular el 8 de gener de 2013 al seu domicili d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Élie Reclus fotografiat per Nadar

    Élie Reclus fotografiat per Nadar

    -Élie Reclus: L'11 de febrer de 1904 mor a Ixelles (Brussel·les, Bèlgica) el cooperativista, periodista, communard, etnòleg i anarquista Jean-Pierre-Michel Reclus, més conegut com Élie Reclus. Fill d'un pastor protestant i germà gran d'Élisée, havia nascut el 16 de juny de 1827 a Senta Fe (La Granda, Aquitània, Occitània). En 1840, és enviat a estudiar en una comunitat dels Frares Moravians a Neuwied-sur-le-Rhin. Després estudiarà teologia a Ginebra, Montauban i Estrasburg on serà ordenat pastor, però de seguida abandonarà. En 1851, intenta vanament manifestar-se contra el cop d'Estat de Napoleó i acaba exiliant-se amb el seu germà Élisée a Anglaterra, trobant una feina de preceptor. En contacte amb els exiliats, troba Ernest Coeurderoy. En 1855, després de l'amnistia, torna a França i es casa en 1856 amb la seva cosina Noémi, treballant un temps en el Banc del Crèdit Mobiliari, establiment fundat per saint-simonians. S'apassiona per les obres de Fourier i comparteix apartament amb Élisèe i sa companya. En 1860, durant d'un viatge d'estudis amb son germà, cau pel pendent d'un glacial i restarà invàlid de la mà dreta. En un dels seus nombrosos encontres amb socialistes revolucionaris es troba amb Proudhon, i treballa com a corresponsal del periòdic Dielo. En 1866, és administrador de la Societat del Crèdit al Treball, destinada a afavorir la creació de cooperatives de producció de consum i de crèdit. Animarà diverses revistes, com ara L'Association. Butlletin international des sociétés coopératistes. En 1865, s'adhereix a l'Aliança de la Democràcia Social, creada per Bakunin, i serà en 1867 el corresponsal francès del periòdic de la Lliga de Pau i de la Llibertat. Amb sa companya Noémi, son germà Paul i André Léo, signarà els estatuts de la Societat de Reivindicació dels Drets de la Dona. En 1868, marxa cap a Espanya amb Aristide Rey i Giuseppe Fanelli, però la propaganda que porta, poc revolucionària a parer de Bakunin, provocarà una baralla amb el revolucionari rus. El 4 de setembre de 1870, prendrà part en les manifestacions que precipitaran la caiguda de l'Imperi, i col·laborarà després en La République des trevailleurs, òrgan de la secció de Batignolles de l'AIT. Durant la Comuna, serà sanitari de la Guàrdia Nacional i encarregat de reorganitzar l'ensenyança primària, abans de ser nomenat director de la Biblioteca Nacional, la qual salvarà. Aconsegueix amagar-se durant la repressió versallesca, refugiant-se a Zuric. En 1876, marxa cap Amèrica on troba Benjamin Tucker, però després d'una estada estudiant, torna a Europa, i s'instal·la dos anys a Anglaterra, abans de retornar a França després de l'amnistia. Treballarà com a bibliotecari i col·laborarà en nombroses revistes de ciència i d'antropologia, així com llibertàries, com ara L'Humanité Nouvelle. Els seus treballs d'etnologiaLes primitifs d'Australie (1894), no el van evitar les persecucions policíaques en relació amb l'atemptat de Vaillant. Aleshores va deixar França i marxa a Bèlgica, on va acceptar una càtedra de mitologia comparada a la Universitat Nova de Brussel·les. Va escriure La Commune de Paris au jour le jour.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Santuari de Lluc, 31 de gener de 2018

    Benvolgut, mai oblidat i sempre recordat amic, vicepresident de la Generalitat de Catalunya:

    Imatge de la Mare de Déu de Lluc,
    patrona de Mallorca
    Tant de bo que, des d'aquest racó muntanyenc, on roman enclavat el santuari de la Mare de Déu de Lluc, patrona de Mallorca, t'arribi la meva salutació personal i el desig que et trobis bé de salut i d'ànims, a l'hora d'enfrontar-te un dia més a la situació que estàs patint d'una manera tan injusta com barroera i poc democràtica.

    M'hi he vengut a passar unes setmanes, a Lluc. Necessitava recloure'm, voluntàriament i gojosament, en un indret tranquil i calmat, lluny del trull i les mogudes que sacsegen diàriament i continuadament el nostre viure ordinari a l'interior d'un nucli urbà marcat per ritmes tan trepidants que ens poden arribar a fer més mal que bé...

    Aquí, amb la tranquil·litat que ens transmeten les muntanyes, amb l'acompanyament que ens fan les aus i els ocells i els ramats i les guardes i els corrals i la gent que s'hi atansa a la recerca del mateix, els ànims poden aconseguir d'asserenar-se, la serenor s'anima i s'hi enriqueix el seny. 

    Vaig venir-hi l'endemà de la festa dels Reis i faig comptes de tornar-me'n cap a casa pocs dies després
    Ocells que volen lliures per Ciutat
    de la festa de la Candelera. Total, una mesada curta, ocupant una de les cel·les de Lluc que donen a  la plaça dels Pelegrins, dedicant-me a caminar per l'entorn, a pregar davant la Verge, a llegir i escriure, a escoltar i acompanyar la gent que en vol, a assaborir els plats deliciosos i els vins esplèndids que es produeixen a la serra de Tramuntana... Puc dir-te que m'ho estic passant molt bé.

    Enmig d'això, no puc deixar de pensar en aquest país nostre que volem molt més nostre... 

    I el pensament i el cor se me'n van cap a vosaltres, els qui feis tant i tant perquè això sigui qualque cosa més que un grapat de paraules més o manco malgarbades i esdevengui allò que molts volem, la República Catalana, fruit de la voluntat majoritària de la gent que viu als territoris que conformen els Països Catalans, des de fa segles...

    Vagi per endavant, idò, el meu reconeixement personal a la gran tasca realitzada fins ara, per tu i tota la resta de companyes i companys que vos hi jugau la pell i la vida en l'intent de bastir un estat nou dins la Unió Europea, malgrat els entrebancs i les dificultats enormes que se'ns puguin anar posant a davant nostre.

    Ciutat, 10 de febrer de 2018

    Fragment informatiu
    de l'oficina de Correus
    De retorn a Ciutat, m'adon que la segona carta meva que et vaig enviar el proppassat mes de gener m'ha estat retornada a casa, amb la indicació que «el destinatario ha rechazado expresamente aceptar el envío y se procede a su devolución»

    M'imagín que això deu ser més fals que un «duro sevillà». 

    Per a mi, una mostra més que l'estat espanyol, que s'afanya, verbalment i per escrit, a presentar-se com a protector dels nostres drets i les nostres llibertats, a la pràctica, no s'esdevé cap altra cosa que el nostre enemic en peu de guerra, que mai no ens deixa de fer-la, al conjunt dels Països Catalans.

    Carta retornada a ca meva,
    des de la presó d'Estremera-Madrid
    Curiosament, de les 10 primeres cartes personals que vaig enviar el passat mes de novembre als 10 catalans empresonats, vaig obtenir-ne justificant de rebuda (al recinte penitenciari); això sí, sense tenir encara ara cap casta de constància que hagin arribat mai a les mans de cadascun dels seus destinataris respectius.

    Faig comptes de continuar enviant-vos-ne, mentre no n'hàgiu sortit lliures i hi romangueu reclosos. 

    A veure qui se'n cansa primer!

    Salut i coratge republicans!

    Amb una abraçada ben forta, des de Mallorca

    0 0

    [12/02] «Le Droit Social» - Bomba al Terminus - Sociétés Savantes - Manifest antimilitarista - «A la Lucha» - Conferència sobre Camus - Saperas - Druard - Ippoliti - Henkès - Aligué - Penido - Planche - Vallejo - Alba - Montseny - León - Pérez Ibáñez - Nunkov - Matha - Roman - Vaglio - Giacomelli - Sánchez Izquierdo - Cano

    Anarcoefemèrides del 12 de febrer

    Esdeveniments

    Capçalera del primer número de "Le Droit Social"

    Capçalera del primer número de Le Droit Social

    - Surt Le Droit Social: El 12 de febrer de 1882 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari Le Droit Social. Organe socialiste révolutionnaire. Portava l'epígraf«Llibertat - Igualtat - Justícia». Fou el primer periòdic anarquista editat a Lió i l'òrgan de la Federació Socialista Revolucionària Lionesa. Publicà molts escrits dels Grups de Dones Revolucionàries i d'altres organitzacions. Van ser gerents Louis Dejoux i, després, Adolphe Bonthoux. Hi trobem articles de Félicien Bonnet, Adolphe Bonthoux, Toussaint Bordat, Chavrier, Claude Crestin, Antoine Crie, Antoine Cyvoct, Joseph Damians, François i Louis Dejoux, Amédée Denéchère, C. Dervieux, Jean-Marie Dupoisat, Gustave Faliès, Feuillade, Georges Garraud, Émile Gautier, Joseph Genoud, Jean Grave, Louise Michel, Jules Morel, Pierre Lucien Pemjean,Élisée Reclus, Thomas, Frédéric Alexandre Tressaud, Eugène Vermesch, Charles Voisin, entre d'altres. Dues sèries d'articles («La société au lendemain de la Révolution» i «Organisation de la propagande révolutionnaire») es van editar en futlletó. El primer gerent, Louis Dejoux, va ser condemnat el 25 de maig de 1882 per l'Audiència del Roine a un any de presó i a 200 francs de multa per diversos articles on exalçava l'acció de Fournier, jove obrer sense feina de 19 anys que el 24 de març de 1882 disparà a Roanne contra el seu patró Bréchard, i fugí a Suïssa. En sortiren 24 números, l'últim el 23 de juliol de 1882 i fou substituït per L'Étendard Révolutionnaire. Organe anarchiste hebdomadaire (1882).

    ***

    Émile Henry al cafè Terminus segons Flavio Costantini

    Émile Henry al cafè Terminus segons Flavio Costantini

    - Bomba al Terminus: El 12 de febrer de 1894, una setmana després de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant, Émile Henry, amb la intenció d'atacar la burgesia, llança una bomba al cafè Terminus de l'estació de Saint Lazare de París (França), amb el resultat d'un mort, una vintena de ferits i importants danys materials. Després d'una persecució, durant la qual Henry fereix un policia, va ser detingut. Jutjat més tard, va ser executat el 21 de maig del mateix any.

    ***

    L'Hôtel des Sociétés Savantes

    L'Hôtel des Sociétés Savantes

    - Inauguració de l'Escola Llibertària de l'Hôtel des Sociétés Savantes: El 12 de febrer de 1899 s'inaugura una escola llibertària a l'Hôtel des Sociétés Savantes (Palau de les Sàvies Societats), al número 28 del carrer Serpente de París (França). El projecte inicial, organitzat pel grup «L'Éducation Libertaire» i sostingut per Jean Grave, Piere Quillard, C. Papillon i Francis Prost, d'obrir una escola llibertària per a la infantesa --basats en els principis pedagògics de Paul Robin i d'André Girard-- no es va poder aconseguir encara, ja que únicament s'impartien «Cursos Llibertaris d'Educació Superior» nocturns per als adults. El 3 de novembre de 1899, Le Journal du Peuple, assenyalava la represa de les classes amb la participació de Domela Nieuwenhuis. L'any següent, s'editarà la revista L'Éducation Libertaire.

    ***

    Dibuix antimilitarista de Tardi

    Dibuix antimilitarista de Tardi

    - Publicació del manifest «La Internacional anarquista i la guerra»: El 12 de febrer de 1915 es fa públic en tres idiomes (anglès, francès i alemany), a Londres (Anglaterra), el manifest antibel·licista «La Internacional anarquista i la guerra» (L'Internationale Anarchiste et la guerre; International Anarchist Manifesto on the War), que serà publicat en el número de març de la revista londinenca Freedom. Va ser signat per 36 companys i companyes anarquistes: Leonard D. Abbott, Alexander Berkman, Luigi Bertoni, L. Bersani, G. Bernard, G. Barrett, A. Bernardo, E. Boudot, A. Calzitta, Joseph J. Cohen, Henry Combes, Nestor Ciele von Diepen, F. W. Dunn, Ch. Frigerio, Emma Goldman, V. García, Hippolyte Havel, M H. Keell, Harry Kelly, J. Lemaire, E. Malatesta, H. Marques. F. Domela Nieuwenhuis, Noel Panovich. E. Recchioni, G. Rinjders, J. Rochtechine, A. Savioli, A. Schapiro, William Shatoff, V. J. C. Schermerhorn, C. Trombetti, Pedro Vallina, G. Vignati, Lillian G. Woolf i S. Yanowsky. Van romandre fidels al seu ideal antimilitarista, afirmant: «No existeix distinció possible entre guerres ofensives i guerres defensives [...]. Només existeix una guerra d'alliberament: la que a tots els països es realitza pels oprimits contra els opressors, pels explotats contra els explotadors. El nostre paperés el de cridar els esclaus a la rebel·lió contra els seus amos. La propaganda i l'acció anarquista han d'aplicar-se amb perseverança per debilitar i disgregar els diversos Estats, per cultivar l'esperit de rebel·lió i per crear el descontent en els pobles i en els exèrcits.»

    ***

    Portada del primer número d'"A la Lucha"

    Portada del primer número d'A la Lucha

    - Surt A la Lucha: El 12 de febrer de 1937 surt a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) el primer número del periòdic anarquista A la Lucha. Órgano de la Federación Comarcal de JJ.LL. CNT-FAI. Portava el lema:«Anarquía es superación». Aquest òrgan de les Joventuts Llibertàries, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), publicà molts d'articles sobre el món sindical, especialment referents als sindicats agrícoles, i notícies comarcals i culturals. Encara que molts d'articles van anar signat amb pseudònims (Aurelio, Espartacus, Febo, Quim, Reporter Callejero, etc.), hi van col·laborar Gregorio Campos, M. Cros, V. González, Joan Oliveras, Frederic Pujol, J. Sagols, Joan Sans Sicart i Pau Vergés, entre d'altres. L'últim número conegut és l'11, del 23 d'abril de 1937.

    ***

    Cartell de la conferència a Marsella

    - Conferència sobre Camus: El 12 de febrer de 1967 a la Sala Mazenod de Marsella (Provença, Occitània) l'intel·lectual anarquista Maurice Joyeux fa una conferència sota el títol Albert Camus et la Révolte. L'acte, organitzat pel grup«Culture et Liberté», era la cloenda d'una petita gira que havia començat el 10 de febrer a l'explanada de la Sala del Pavelló Popular de Montpeller i l'endemà a la Sala de l'Ajuntament d'Avinyó, organitzada pels grups anarquistes locals. Maurice Joyeux fou íntim amic d'Albert Camus.

    Conferència sobre Camus (12 de febrer de 1967)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Francesca Saperas Miró

    Francesca Saperas Miró

    - Francesca Saperas Miró: El 12 de febrer de 1851 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Francesca Saperas i Miró. En 1869 es va casar amb el sabater anarquista Martí Borràs Jover, primer director de Tierra y Libertad. En 1889, en solidaritat amb els obrers i obreres d'Alemanya en vaga, va participar en l'organització d'un gran míting a la plaça Catalunya que no s'arribà a portar a terme perquè la policia va detenir els membres de l'organització. En 1894 quedà viuda quan son company es va suïcidar a la presó. Va convertir la seva casa al carrer Tallers de Barcelona en un centre d'acollida d'anarquistes perseguits. Més tard es va unir a Ascheri Fossatti, que acabà afusellat. Durant el procés de Montjuïc va patir un any de presó i tortures, juntament amb les dones d'altres condemnats. En 1897 fou desterrada a França, on va participar activament en la campanya internacional contra els processos de Montjuïc, però hi tornà l'any següent. Més tard es va unir a Francisco Callis, un dels torturats en els processos de Montjuïc, que també es va suïcidar, incapaç de superar les seqüeles psíquiques dels patiments soferts. Va emigrar a Amèrica i entre 1912 i 1914 visqué a Buenos Aires (Argentina) amb son gendre Josep Fontanillas. De bell nou a Barcelona, va tornar a Amèrica, instal·lant-se entre 1919 i 1923 a Mèxic amb sa filla Salut. En 1923 tornà a Barcelona i es va relacionar amb Teresa Claramunt, que visqué a ca seva. Durant els anys vint la seva salut es va afectar per la paràlisis i en 1929 s'organitzà una comissió per ajudar-la. Dels 10 fills que va tenir només van sobreviure cinc nines. Gendres seus foren Lluís Mas, Joan Baptista Oller i Josep Fontanillas. Va estar molt lligada a les revistes La Nueva Idea (1895) i Tierra y Libertad (1888-1889). Francesca Saperas Miró va morir el 21 d'agost de 1933 a Barcelona (Catalunya).

    Francesca Saperas Miró (1851-1933)

    Antoni Dalmau i Ribalta: «Martí Borràs i Jover (1845-1894) o el primer comunisme llibertari», en Revista d'Igualada, 26 (setembre 2007). pp.14-31

    ***

    Marc Druard [militants-anarchistes.info]

    Marc Druard [militants-anarchistes.info]

    - Marc Druard: El 12 de febrer de 1854 neix a Guise (Picardia, França) el propagandista anarquista Marc Aimé Melchior Druard. Quan era molt jove començà a treballar a la foneria del Familisteri de Guise, on residia amb sa companya, Félicie Bourdelot, amb qui es casà el 31 de desembre de 1879 i amb qui tingué cinc fills i una filla. En 1888 va ser acomiadat de la feina per les seves idees i, segons la policia, convocava reunions i incitava els companys a cridar«A baix la burgesia! Visca la Comuna, la bandera roja i l'anarquia». Inscrit en la llista negra dels patrons, no trobà feina. Abandonà sa companya malalta i, després de deixar els fills en una institució de caritat, emigrar a Bèlgica amb la seva amant, anomenada Jacob Tennelier (o Vennelier). Treballà a la foneria de Nestor Martin a Molenbeek-Saint-Jean (Brussel·les, Flandes) i freqüentà els grups anarquistes de la regió de Brussel·les. Expulsat de Bèlgica, el març de 1889 retornà a França i troba feina com a obrer modelista a la fàbrica «Brichet» de Revin (Xampanya-Ardenes, França). Anomenat cap de taller, fou un dels principals propagandistes anarquistes de la regió. En aquesta època sembla que tornava a viure amb la seva esposa Félice Bourdelot. El 26 de juliol de 1891 va ser detingut a Fumay (Xampanya-Ardenes, França), juntament amb Auguste Martin-Coupaye i Henry Chuillot, quan tenien una reunió preparatòria per activar el moviment anarquista a la ciutat, i va ser acusat d'haver amagat al seu jardí la dinamita que havia servit per realitzar els atemptats comesos el juny anterior a Charleville i a Revin contra gendarmeries i contra el domicili d'un industrial. L'11 de novembre de 1891 va ser jutjat per l'Audiència de les Ardenes i absolt per manca de proves, mentre Henry Chuillot, Eugène Bigel i Clovis Alcide Bourgeois, autors dels atemptats, van ser condemnats a dures penes de presó. No obstant això, segons l'informe policíac, ell tingué la idea d'usar la dinamita que Auguste Martin-Coupaye li havia donat durant una conferència de l'anarquista Jean-Baptiste Clément, la qual va lliurar a Henry Chuillot –fets dels quals es podrien deduir que va ser víctima d'una conxorxa policíaca. Acomiadat de la fàbrica«Brichet», trobà nova feina en un taller de ferreteria, però el març de 1892 va ser també engegat. Vidu, es traslladà al Nord i després a París, on s'ajuntà amb una criada jove anomenada Cotis. Marc Druard va morir en data indeterminada a la regió parisenca.

    ***

    Francesco Ippoliti

    Francesco Ippoliti

    - Francesco Ippoliti: El 12 de febrer de 1865 neix a San Benedetto dei Marsi (Abruços, Itàlia) el metge anarquista Francesco Ippoliti. Sos pares es deien Siverio Ippolitti, petit terratinent, i Rachele Ottavi. En 1894 es llicencià en medicina i cirurgia a Nàpols. Format en un ambient republicà i positivista, arribà al socialisme llibertari. Va ser conegut com «El metge dels pobres», ja que es dedicà sobretot a assistir els més necessitats, als quals socorria de franc. En 1901 va ser nomenat metge municipal d'Aschi, a Ortona dei Marsi. Entre 1902 i 1914 fou regidor municipal socialista a Pescina. Fundà i animà el Cercle «Il Progresso» de San Benedetto dei Marsi, on s'agrupaven els anarquistes i socialistes del poble i el qual reivindicà l'autonomia municipal d'aquesta localitat de la de Pescina. Entre 1903 i 1907, amb algunes interrupcions, continuà exercint de metge municipal a Aschi. El novembre de 1905 assistí com a delegat al congrés de la Federació Anarquista Socialista Làcia (FASL) celebrat a Roma. L'abril de 1907 organitzà una recollida de signatures dirigida al Ministeri de l'Interior per demanar l'autonomia municipal de San Benedetto dei Marsi, poblada per 4.000 persones. A partir de gener de 1908 va ser nomenat metge municipal de Castellafiume. Aquest mateix any va escriure anònimament en I Piccoli Farabutti, versos satírics rimats per a ser instrumentats i cantats de denúncia contra la corrupció dels polítics, religiosos i militars, cançons que encara actualment es canten a la zona. El 22 de juliol de 1911 va ser condemnat pel tribunal d'Avezzano a 10 mesos de presó i a 1.000 lires de multa per«difamar i injuriar», en el periòdic La Marsica i en un full volant, Vincenzo de Sanctis, metge municipal de San Benedetto dei Marsi d'aleshores --mai no es complí aquesta condemna. Després exercí de metge municipal a Spurgola i a Ronciglione, on els informes policíacs l'acusaven de fer propaganda subversiva en conferències privades. Entre 1915 i 1919 exercí de metge municipal a Bagnorea --més tard Bagnoregio--, on restarà fins a finals de 1920. Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919 fou delegat per Bagnorea al congrés fundacional de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI), que se celebrà a Florència. El setembre de 1921 retornà a San Benedetto dei Marsi, on mentrestant s'havia constituït un nucli anarquista adherit a la Federació Anarquista Abrucesa (FAA). Participà en la preparació del III Congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI), que se celebrà entre l'1 i el 4 de novembre de 1921 a Ancona. Mantingué una estreta correspondència amb el destacat anarquista romà Temistocle Monticelli i amb Attilio Conti, i una gran amistat amb Errico Malatesta i Ottorino Manni, entre d'altres; a més d'intensos contactes amb la colònia llibertària italiana establerta als Estats Units. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques (L'Adunata dei Refrattari, Avanti!, L'Avvenire, Fede,Il Germe, Libero Accordo, La Marsica,Pagine Libertarie, etc.) i va escriure poemes, fulletons i opuscles. Fou un dels organitzadors dels jornalers de San Benedetto dei Marsi i instigà els pagesos a la rebel·lió contra el «feudalisme» del Príncep Torlonia, el qual s'havia enriquit dessecant el Fucino --tercer llac de la península italiana en grandària--, que donà lloc a 16.000 hectàrees de terreny per conrear, i que governava el seu feu amb regles medievals amb el suport del clergat i de la forces de l'ordre corruptes. Entre el 14 de gener i l'11 de maig de 1923 fou hoste d'Ottorino Manni a la seva casa de Senigallia, lloc on passarà diverses temporades. Després de patir una«expedició punitiva» d'un escamot feixista, en 1924 passà temporades a Sulmona i a Scanno. El 10 de febrer de 1925, en un escorcoll del seu habitatge, els carrabiners li van confiscar exemplars de L'Adunata dei Refrattari. L'octubre de 1925 marxà a Roma, on el 24 d'abril de 1926 va ser apallissat per un escamot feixista comandat pel capitost Nicola Tarquini. En 1926 publicà l'opuscle Storia morale ed amministrativa del comune di Pescina, on relata la història de la «camorra política local» des del 1870; però l'11 de juny d'aquell any, els carrabiners segrestaren tots els exemplars acusant-lo d'atiar l'«odi de classes» entre la població del Fucino. El 19 de juliol d'aquell any, la policia segrestà tres còpies d'aquest fullet i exemplars de Il Libero Accordo i deL'Adunata dei Refrattari a casa del seu amic Francesco de Rubeis. El 6 d'agost de 1926, en un altre escorcoll, la policia descobrí a casa del metge sis còpies del fullet i a casa de De Rubeis, dues pistoles automàtiques no declarades, dos carregadors de recanvi, 132 cartutxos i 47 exemplars de L'Adunata dei Refrattari. Ambdós van ser acusats d'«incitar l'odi de classes» i condemnats a cinc anys de reclusió a l'illa de Pantelleria. El 21 de gener de 1927 la pena per al metge es va reduir a tres anys i el 26 de maig de 1927 va ser posat en llibertat condicional a causa de la seva salut. El 6 de juny de 1927 retornà a San Benedetto dei Marsi. El 27 de setembre de 1927, a causa del contingut d'una carta enviada des dels EUA, va ser novament detingut i confinat a Lipari. Durant la seva estada en aquesta illa va escriure un diari, Lipari - Deportazione. Sette mesi e mezzo di dimora (30 settembre 1927 - 12 maggio 1928). A l'illa conegué Luigi Galleani i mantingué estrets contactes amb representants dels moviments anarquistes d'Itàlia i d'altres països i amb la premsa llibertària. A causa de la seva edat i de la seva salut, el confinament va ser substituït per dos anys d'amonestació i el 16 de maig de 1928 ja era de bell nou a San Benedetto dei Marsi i fou inscrit en la llista de persones a detenir en determinades circumstàncies. El 17 de juliol i el 22 i 29 de desembre de 1928 patí escorcolls policíacs. El 31 de desembre de 1928 va ser detingut preventivament en ocasió de les noces d'Humbert II de Savoia. Entre finals de 1928 i principis de 1929, com que encara no podia viatjar, mantingué una important relació epistolar amb Osvaldo Maraviglia, que l'ajudà econòmicament, Attilio Conti, Paolo Schicchi i Camillo Berneri, entre d'altres. Després passà temporades a Bagnoregio i a Curadi Vetralla i el novembre de 1929 retornà al seu poble. El 22 de maig de 1930 patí un nou escorcoll. El 3 de juny de 1930 va ser denunciat per distribuir un manifest subversiu anarquista i el 25 d'agost d'aquell any arribà al seu domicili un paquet des de Bagnoregio on, entre llibres de medicina i cirurgia, havia una gran quantitat de revistes, llibres i periòdics llibertaris; per tot això va ser detingut acusat de propaganda anarquista. Decidí, a la manera franciscana, desprendre's de tots els seus quantiosos béns, per«ser el més pobre dels pobres, per no ser còmplice». Francesco Ippolitti va morir debilitat físicament, tot sol i relegat a l'oblit --només rebé el suport de Francesco de Rubeis i sa companya Pasqualina Martino--, el 7 de gener de 1938 --alguns citen el 8 de gener-- a San Benedetto dei Marsi (Abruços, Itàlia). Des de 1997 un carrer de la seva ciutat natal porta el seu nom. En 2007 Oliviero La Stella publicà la biografia Francesco Ippoliti. Un anarchico abruzzese agli inizi del Novecento.

    Francesco Ippoliti (1865-1938)

    ***

    Foto policíaca de Pierre Henkès (ca. 1894)

    Foto policíaca de Pierre Henkès (ca. 1894)

    - Pierre Henkès: El 12 de febrer de 1867 neix al XII Districte de París (França) l'ebenista anarquista Pierre Henkès. Sos pares es deien Mathias Henkès i Marie Deker. El 16 d'abril de 1888, per les seves activitats llibertàries, se li va decretar l'expulsió de França i es va refugiar a Bèlgica. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Foto policíaca de Joan Aligué Casals (1914)

    Foto policíaca de Joan Aligué Casals (1914)

    - Joan Aligué Casals: El 12 de febrer de 1892 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista Joan Aligué Casals –el seu primer llinatge també citat Aliguer. Sos pares es deien Valentí Aligué i Dolors Casals. Treballà de llauner i milità en el moviment llibertari de Terrassa. En 1911 va ser nomenat secretari auxiliar de l'acabat de fundar Ateneu Sindicalista de Terrassa i en 1913 col·laborà en el periòdic La Voz del Pueblo d'aquesta localitat. El 4 d'agost de 1913, quan era secretari del Sindicat de l'Art Fabril, va ser detingut a Terrassa, juntament amb el regidor i president d'aquest sindicat Jeremies Busqué, arran d'uns enfrontaments amb la Guàrdia Civil durant la vaga general del ram fabril declarada arreu de Catalunya. Fugint del servei militar, és declarà insubmís i creuà els Pirineus, arribant el gener de 1914 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Participà en la fundació del «Centro Español de los Pirineos», del qual va ser nomenat president, encara que després va ser exclòs per la seva oposició a portar una insígnia amb la bandera espanyola. En 1918 treballà com a llauner al taller de Moli Martin de Perpinyà i va ser fitxat com a «anarquista militant, propagandista i amb sentiments germanòfils». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    José Penido Iglesias

    José Penido Iglesias

    - José Penido Iglesias: El 12 de febrer de 1894 –algunes fonts citen erròniament el 13 de febrer de 1895– neix a Conxo (Santiago de Compostel·la, la Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista José Penido Iglesias. Emigrà a Amèrica amb sa companya Encarnació Mora. A Cuba, on nasqué sa filla Olga en 1927, començà a militar en el sindicalisme i per aquest motiu va ser expulsat de l'illa. En retornar a la Península, s'instal·là d'antuvi a Santander i després a Gijón, on treballà, com a Cuba, de taxista. Entre 1932 i 1933 estudià la titulació de practicant a la Universitat de Santiago de Compostel·la i en acabar la carrera treballà a l'Institut de Malalties Venèries de Gijón. Durant els anys de la II República espanyola, estigué afiliat durant un temps a Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana) i després entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Astúries. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Gijón (Astúries, Espanya), on formà part del grup «Tierra», que s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Fou responsable d'organitzar la sanitat de la seva comarca, creant petits hospitals de sang, com ara el de Somió a Gijón. La seva relació amb els metges de la zona, la majoria de dretes, fou bona, com es va veure durant el judici que se li va realitzar en acabar la contesa. El setembre de 1936 s'incorporà com a voluntari al Batalló 219, també anomenat«Batalló Galícia», del qual va ser comandant en diverses ocasions i amb el qual lluità a Astúries (batalla d'El Mazucu) i a Bilbao, al front de la III Brigada Mixta. El gener de 1937 era cap del Batalló 19 («Batalló Astúries»). Participà en l'assemblea de l'Agrupació Confederal Galaica, celebrada el 17 de gener de 1937 al Cinema Roxy de Gijón, on va ser nomenat delegat de Propaganda Escrita. Durant la primavera de 1937 fou cap de la Brigada Expedicionària del Cos de l'Exèrcit d'Astúries. Quan la zona nord de la Península caigué a mans feixistes, aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya) i després passà a Madrid, on va ser nomenat major de milícies de les brigades 39 i 183. Més tard es posà al front de la V Divisió de l'Exèrcit Republicà del Centre i, segons algunes fonts, encapçalà també la«Columna de Ferro» un cop militaritzada. Amb el triomf franquista, va ser detingut a Alacant, amb sa companya i sa filla de nou anys, i tancat al camp de concentració d'Albatera, on treballà a la infermeria i des d'on pogué establir contactes amb la militància amb la intenció de reorganitzar la CNT. El juliol de 1939 va ser traslladat a la presó valenciana de la cartoixa de Porta Coeli i el març de 1940 a la de Gijón, on va ser condemnat el maig d'aquell any a 12 anys i un dia de presó. En 1942 va ser traslladat a la presó de Alfaro i encara passà per la de Sant Sebastià. Un cop alliberat, el març de 1943 començà a participar en la reorganització del moviment llibertari clandestí a Gijón i La Felguera, des del sector«col·laboracionista» o«possibilista», tot aprofitant la seva feina de practicant que li permetia viatjar sense aixecar sospites. Ocupà càrrecs orgànics d'importància, com ara la secretaria de la CNT d'Astúries, i estigué relacionat amb la xarxa d'evasió de Francisco Ponzán Vidal. L'1 de gener de 1945 va ser detingut al seu domicili de Gijón amb Jacinto Rueda Pérez i Porfirio Blanco García, que es trobaven en missió orgànica, i tots tres van ser interrogats a la Direcció General de Seguretat de Madrid, però van ser alliberats el 6 de gener per manca de proves. També en 1945, en representació del Comitè Nacional de la CNT, assistí al Ple Regional del Nord que se celebrà a Barakaldo (Biscaia, País Basc), i el 22 de març de 1946 al Ple Nacional de la CNT, on va ser nomenat delegat general en l'Exterior, en substitució de Manuel Vicario. Des de Barcelona passà a França clandestinament. Com a delegat del Comitè Nacional de la CNT en l'Exterior, mantingué relacions amb la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). El desembre de 1947 intervingué en el Ple de Tolosa de Llenguadoc amb la ponència sobre relacions amb la Unió General de Treballadors (UGT). En 1948 acceptà com a estratègia la restauració borbònica i alguns el titllaren d'«anarcomonàrquic». Amb Miguel Vázquez Valino i José Luis Chamorro Castro, formà part del Comitè Regional gallec, el qual edità entre 1948 i 1950 el butlletí Solidaridad. A començament dels anys cinquanta passà a Veneçuela. A Caracas treballà d'infermer en un hospital psiquiàtric i després es va fer representant de la multinacional alemanya de fàrmacs Hoesch fins a la seva jubilació. En 1956 era president del Centre Gallec de Caracas. Entre 1961 i 1962 formà part del Consell Directiu de la«Hermandad Gallega» de Veneçuela. En 1964 morí sa companya i l'octubre d'aquest any retornà a la Península. El novembre de 1966 s'instal·là a Madrid amb sa filla. José Penido Iglesias va morir el 6 de novembre de 1970 a Madrid (Espanya). Trobem articles seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Acción,CNT i Exilio.

    ***

    Fernand Planche segons una xilografia de Jean Lébédeff

    Fernand Planche segons una xilografia de Jean Lébédeff

    - Fernand Planche: El 12 de febrer de 1900 neix a Saint-Rémy-sur-Durolle (Alvèrnia, Occitània) l'escriptor i militant llibertari Fernand Claude Planche, també conegut com Fernand Granier. Fill d'un modest artesà, que morí poc després del seu naixement, també va perdre sa mare quan tenia set anys i va ser recollit pels avis materns. Son avi el ficà com a aprenent de polidor de vidres a les moles del riu Durolle, al seu pas per Thiers. Cap al 1919, quan sos avis ja eren morts, s'instal·là a París. Després va fer el servei militar com a mecànic d'aviació a Dijon i a Alemanya, on la misèria feia estralls. Tota aquesta experiència va fer que esdevingués antimilitarista. Quan tornà a la vida civil va treballar de ganiveter i començà a freqüentar els cercles anarquistes. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 assistí a Levallois al III Congrés de la Unió Anarquista (UA). Durant les eleccions legislatives d'abril i maig de 1924 es presentà com a candidat abstencionista per la llista llibertària de la IV Circumscripció de Saint-Denis i Sceaux. Entre desembre de 1923 i març de 1925 col·laborà en Le Libertaire i, a partir del 8 de gener de 1928, en La Voix Libertaire,òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Fou un dels promotors de la cooperativa creada per a subministrar diners per a l'adquisició d'un terreny amb la finalitat de construir la «Maison Anarchiste», que finalment fou edificada a París. En 1934, amb Émile Bidault, fundà La Conquête du Pain, periòdic obert a totes les tendències de l'anarquisme («Síntesi anarquista») i del qual s'editaren 45 números fins al 1935. També col·laborà en La Brochure Mensuelle. En una botiga del barri parisenc de Boulogne-Billancourt venia tota mena d'estris tallants, que també reparava i esmolava. Entre el 20 i el 21 de maig de 1934 assistí a París al Congrés de la Unió Anarquista («Congrés de la Unitat»). En 1936 fou nomenat secretari de la Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF), que s'havia creat arran del congrés tingut a Tolosa de Llenguadoc entre el 15 i el 16 d'agost d'aquell any en oposició a la Unió Anarquista, criticada com a centralista i com a acostada a la esquerra politicosindical marxista francesa (Plataformisme). Entre març i agost de 1937 fou el responsable de l'administració i de la redacció de Terre Libre, òrgan de la FAF. A finals de 1936 marxà a Barcelona (Catalunya) per fer costat la Revolució que s'havia engegat. En 1939 va ser inculpat de complicitat en un delicte de deserció i tancat durant l'hivern de 1939 i 1940 a la presó parisenca de la Santé; després fou internat com a «mesura administrativa» al camp de Maisons-Laffitte. Quan la desfeta, els detinguts van ser evacuats cap a Pau. Després del bombardeig de Meung aconseguí escapar furtant una bicicleta i retornà a París, on retrobà sa companya Laure i es posà a treballar en una fàbrica. El seu cas es va reobrir i, sota l'amenaça de ser detingut, s'allistà per un any com a treballador voluntari a Alemanya i marxà a Berlín. En 1942, encara fugat, fou inculpat de provocació a la insubmissió i fou cridat a comparèixer davant un tribunal correccional, però no s'hi presentà. Aleshores va ser condemnat a sis mesos de presó que estaven coberts preventivament. Quan acabà el seu allistament a Alemanya, tornà a París. El seu nou domicili al III Districte fou lloc de reunió del moviment anarquista clandestí. Amb l'Alliberament esdevingué el representant de les ganiveteries d'Alvèrnia i participà activament en la reconstrucció del moviment anarquista, col·laborant en Le Libertaire, L'Unique i Pensée et Action. Durant l'hivern de 1945 i 1946, entre París i Martinet-sur-Durolle, va escriure el seu primer assaig, La vie ardente et intrépide de Louise Michel (1946 i 2005). En 1947 ajudà en l'edició de La Révolution inconue, de Volin. El febrer de 1948 publicà Durolle --reeditat en 1986 sota el títol Durolle au pays des coutelliers-- i l'octubre Kropotkine, en col·laboració amb Jean Delphy. El novembre de 1948 reedità L'unique et sa propriété, de Max Stirner --redactà el pròleg iÉmile Armand el prefaci. La fallida de la seva editora (Slim) va posar fi a la seva carrera d'escriptor i aleshores esdevingué presentant. En 1950, davant el perill d'una nova guerra, emigrà amb sa companya a Nova Caledònia amb una màquina de fer maons, amb la idea d'elaborar totxos per a la construcció; però el projecte fou un fracàs ja que la sorra canac no era idònia per a l'artefacte. Laura, que mostrava signe de desequilibri mental arran de la guerra, acabà internada en un hospital psiquiàtric de l'illa Nou, on finà, i ell tornà al seu antic ofici de polidor de vidres. A Oceania continuà amb la propaganda anarquista, distribuint cinc números de Défense de l'Homme, periòdic fundat per Louis Lecoin. Entre 1954 i 1957 realitzà i edità tot sol un periòdic mimeografiat, La Raison. Organe de l'Association des Libres Penseurs de Nouvelle Calédinie et dépendances. En aquests anys realitzà programes radiofònics, entre els quals destaquen el del cinquantenari de l'aniversari de la mort de Louise Michel i el del centenari de la Comuna de París. A Nova Caledònia s'oposà al règim colonial, defensant, com ja va fer Louise Michel, el poble canac. Després va comprar uns terrenys al sud de l'illa amb la intenció de practicar la ramaderia, però el projecte fou un fracàs a causa de les constants baralles que tenia amb els nadius melanesis de l'illa Ouen situada davant de la seva propietat. Finalment es lliurà a la pesca i la venda de petxines, que compaginà fent de vigilant nocturn. Fernand Planche va morir el 20 d'abril de 1974 a Nouméa (Nova Caledònia), atropellat per un cotxe quan circulava amb bicicleta.

    Fernand Planche (1900-1974)

    ***

    Eugenio Vallejo Isla (1937)

    Eugenio Vallejo Isla (1937)

    - Eugenio Vallejo Isla: El 12 de febrer de 1901 neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Eugenio Vallejo Isla. Obrer metal·lúrgic de la Hispano-Suïssa, de la qual era membre del seu Comitè Obrer, milità en el Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) i fou membre del Comitè Local de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Fou força actiu durant les vagues del sector en el període republicà. Entre 1932 i 1938 col·laborà en Solidaridad Obrera. L'octubre de 1933 es llicencià de l'Exèrcit. El 13 de desembre de 1934 va ser detingut, amb Rafael Sellés, per la Brigada Especial com a caps del moviment de protesta contra la jornada de 48 hores al ram de la metal·lúrgia. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 va ser nomenat delegat d'incautacions d'instal·lacions industrials del Departament de Guerra del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya. A petició de Buenaventura Durruti, que el considerava el més preparat del seu sindicat, va ser nomenat membre de la Comissió d'Indústries de Guerra (CIG) de la Generalitat de Catalunya en la Secció de Siderometal·lúrgica, que es va constituí el 7 d'agost de 1936. D'antuvi confeccionà un balanç de la situació de les fàbriques i dels tallers i proposà un pla de producció d'armament. Seguidament contactà amb els sindicats confederals de productes químics i amb el de mineria de Sallent amb la finalitat d'engegar la producció en massa de productes bèl·lics. Abans que la Generalitat se n'adonés, posà en marxa les indústries de guerra i els consells d'obrers i soldats. La seva tasca va ser tan efectiva  --290 fàbriques i 150.000 treballadors i treballadores dedicats a la fabricació d'armament en juliol de 1937-- que quan la Generalitat, mitjançant el conseller d'Hisenda Josep Tarradelles, controlà la situació el van respectar en el seu càrrec, convertint-se en l'home de confiança de la CNT dins la CIG. El setembre de 1937 negocià, amb Alejandro Otero, subsecretari d'Armament i Municions del Govern de la II República espanyola, i els seus assessors soviètics, la integració de la indústria catalana amb la de la resta de l'Estat. També frenà la producció de material de guerra al marge de la CIG. En la seva tasca rebé el suport i l'assessorament de Teodoro Colomina, Ferrán Latorre i Vladimir Bisxitzki, entre d'altres. Malgrat l'oposició del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a la seva tasca i la manca de suport del govern republicà espanyol, el conseller Tarradelles el defensà, a ell i a la seva gestió, ja que, malgrat els sabotatges comunistes (robatori de blindats, entrebancs posats pel govern per a la concessió de les divises necessàries per a importar matèries primeres, dificultats en l'abastiment de materials, declaracions injurioses a la premsa, etc.), creà del no-res una indústria bèl·lica eficient. El maig de 1938 la CIG es remodelà i passà a anomenar-se Consell Tècnic de la CIG i ocupà el càrrec fins l'agost de 1938 quan aquest Consell Tècnic va ser dissolt arran de perdre la Generalitat la titularitat de les seves fàbriques i magatzems i passar aquests a poder estatal. A partir de maig de 1938 dirigí la fàbrica F-14 de Sarrià, on es muntava el mosquetó Mauser. Quan el triomf feixista era un fet, el gener de 1939 creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Barcarès. A finals de 1940 retornà a Catalunya i muntà un taller de metal·lúrgia a Esplugues de Llobregat. Aquest fet va ser censurat per la CNT que el repudià i l'expulsà de l'organització. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    Eugenio Vallejo Isla (1901-?)

    ***

    Manuel Alba Blanes

    Manuel Alba Blanes

    - Manuel Alba Blanes: El 12 de febrer de 1903 neix a Almodóvar del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'intel·lectual anarquista i anarcosindicalista Manuel Alba Blanes. Fill d'una família humil, va ser un home de múltiples inquietuds polítiques i culturals (jornaler, mestre, músic, compositor, poeta i dramaturg), tot d'una manera autodidacta. Fou membre de l'«Estudiantina de Palma del Río» i del «Círculo de la Amistad», i tingué contactes amb el«Círculo de Posadas». Com a músic creà l'himne oficiós del seu poble natal (Pueblo alegre y soñador) i formà part de comparses i de murgues. En 1925 fundà i presidí l'Ateneu Popular d'Almodóvar. Estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1928 es casà amb Enriqueta Sanz Palma, serventa de Francisco Natera, el major terratinent d'Almodóvar d'aleshores. El 23 de juliol de 1928 estrenà el drama popular Entre dos fuegos, del qual només es realitzà aquesta representació. Entre el 9 de març de 1936 i l'1 de setembre de 1936 ocupà l'alcaldia del seu poble natal, destacant en temes com la desocupació, l'educació, l'igualtat de gènere, la salut o la pobresa; fou l'últim batlle republicà d'Almodóvar del Río. El juliol de 1936 dirigí la resistència contra els aixecats i el 20 de juliol de 1936 proclamà el comunisme llibertari a Almodóvar. A partir d'agost de 1936 fou comissari polític del«Batalló Fermín Salvochea» i, després, de la «Columna Andalusia-Extremadura». Manuel Alba Blanes va morir el 16 de març de 1937 al front de Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya), però el seu cos mai no va ser trobat. Té dedicada una avinguda a Almodóvar. En 2007 l'Ateneu Popular d'Almodóvar del Río i l'editorial Berenice publicà Entre dos fuegos, ja que fou trobat un manuscrit del mateix que es donava per perdut --el 26 d'octubre de 2007 fou reestrenada. L'edició d'aquesta peça teatral ve acompanyada amb el DVD del curtmetratge En la memoria, sobre la seva vida, de Fran Prieto Almagro i Nacho Blanes, pel·lícula que ha rebut diversos premis. Aquest Ateneu Popular també creà un premi amb el seu nom per reconèixer les autors que defensen la llibertat de pensament amb la seva actitud vital i professional.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Recordem que la Mallorca democràtica dels vuitanta, la consolidació de la cultura catalana, malgrat els acostumats entrebancs, és producte, a part de l'avenç i ferm desenvolupament de l'OCB, de les activitats culturals de sentit antifeixista que, com hem dit una mica més amunt, es desenvolupen en les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, de l'actualització de la revista Lluc, de l'arribada a les Illes del ressò i activitats de la Nova Cançó, d'una important represa teatral, de la creació a l'Estudi General Lullià dels primers estudis universitaris, de certs espais de "llibertat" en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat i, sobretot, de la riquesa generada per l'augment de l'activitat turística a les Illes. De cop i volta, uns petits excedents produïts pel turisme es dediquen a consolidar aquests mínims fonaments culturals que seran la base de tot el nostre desenvolupament posterior. (Miquel López Crespí)


    Gregori Mir, homenatge (I)



    Els meus primers records referents a Gori Mir van estretament lligats a la represa cultural de la postguerra, als anys de la recuperació de la cultura catalana després dels desastres produïts pel feixisme i la reacció anticatalana a la nostra terra. Uns anys que han estat estudiats molt encertadament per l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover en el llibre La cultura a Mallorca (1936-2003) (Palma, Documenta Balear, 2004). Parlam dels anys del naixement de l’Obra Cultural Balear (OCB), constituïda el desembre de 1963, de l’organització dels primers cursos de llengua catalana (a l’Estudi General Lul·lià ja s’impartien el 1954); del funcionament de les aules de Poesia, Teatre i Novel·la que, impulsades per Jaume Adrover, significaren la primera alenada d’aire fresc, de contacte amb la nostra cultura i amb les concepcions culturals antifeixistes del moment enmig d’aquella grisor heretada de la postguerra i que tot ho envaïa amb el seu alè sinistre. Va ser precisament a les Aules on vaig sentir per primera volta Gregori Mir parlant de literatura i societat. Tot això s’esdevenia en els anys 1965-66. Gregori Mir intervengué a les Aules al costat d’altres grans intel·lectuals del moment com eren Josep Pla, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedas, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Josep M. Llompart, Francesc Candel, Joaquim Molas...

    Nascut a Campos el 1938, el polític i escriptor Gregori Mir es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona (1964) i es doctorà l’any 1992 amb la tesi Miquel dels Sants Oliver. Nacionalisme i síntesi liberal-conservadora. La GEM ens informa que cap al 1976 col·laborà en la formació del Partit Socialista de Catalunya-Congrés i de la coalició Unió Autonomista (1977).



    D'esquerra a dreta: Antoni Mir, Miquel López Crespí i Jaume Adrover, membres de l'avantguarda antifeixista de les Illes i capdavanters de la lluita en defensa de la cultura catalana a la nostra terra d'ençà els anys seixanta i setanta.

    La darrera vegada que vaig parlar amb l’amic Gori Mir va ser fa uns anys, en la tertúlia que amb un grup d’amics escriptors, pintors, periodistes i activistes culturals fèiem setmanalment en el Bar Modern de Ciutat. Record que, aprofitant que la meva filla petita, na Núria, acabava de complir un any, vaig portar una ensaïmada a la tertúlia que, juntament amb Jaume Adrover, l’organitzador de les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la dels anys seixanta, Gori Mir i els altres amics ens menjàrem amb deler tot recordant els vells temps, els anys inicials de les nostres lluites juvenils.

    Aquell matí de febrer havia de fer unes feines inajornables. Vaig sortir amb la nina, procurant que anàs ben tapada, no fos cosa es que constipàs amb el canvi de temperatura de la casa al carrer. Vaig passar un moment pel Bar Modern per a saludar els amics d ela tertúlia. Feia un fred espantós i ens refugiàrem tots a l’interior del bar per petar la conversa. En Gori Mir, preocupat per na Núria, una mica esverat em digué si no hi havia perill que es constipàs. Jo li vaig dir que no passàs ànsia, que anava ben tapada i que de seguida que ens empassòlassim l’l'ensaïmada la portaria novament a casa. Sembla que es tranquil·litzà una mica, i amb els altres tertulians entràrem al bar. Cal dir que tot el temps que parlàrem de les Aules em vaig fixar que Gori Mir no deixava de mirar la meva filla d’un any amb posat de fonda preocupació. Crec que, al final de la tertúlia, quan ens acomiadàrem fins a la propera trobada, féu un alè de satisfacció. Finalment m’emportava la filla a casa!

    Parl d´una època, mitjans dels noranta, en què Gregori Mir ja feia anys que havia publicat Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (1970), El mallorquinisme polític (1840-1936). Del regionalisme al nacionalisme (1975) i Els mallorquins i la modernitat (1981). Militant del PSOE, fou senador per Mallorca (1979-82) i diputat per Mallorca (1982-86). Posteriorment participà en la fracassada aventura d’Unió Balear, de què fou un dels fundadors, fins que amb el pas del temps decidí dedicar molt més temps a la recerca històrica, camp en què havia excel·lit de forma destacada.

    Tot rememorant aquella darrera trobada, un dels darrers debats mantinguts amb l’amic Gori Mir, pens com era d’important dins el nostre subconscient el pes del recent passat, la història de la lluita per la llibertat, el record de les primeres activitats culturals contra la dictadura, per servar la nostra memòria història. No degué ser per casualitat que amb Jaume Adrover recordàssim el significat polític i cultural d’aquella petita i valenta renaixença que varen ser les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la de mitjans dels anys seixanta.

    Recordem que la Mallorca democràtica dels vuitanta, la consolidació de la cultura catalana, malgrat els acostumats entrebancs, és producte, a part de l'avenç i ferm desenvolupament de l'OCB, de les activitats culturals de sentit antifeixista que, com hem dit una mica més amunt, es desenvolupen en les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, de l'actualització de la revista Lluc, de l'arribada a les Illes del ressò i activitats de la Nova Cançó, d'una important represa teatral, de la creació a l'Estudi General Lullià dels primers estudis universitaris, de certs espais de "llibertat" en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat i, sobretot, de la riquesa generada per l'augment de l'activitat turística a les Illes. De cop i volta, uns petits excedents produïts pel turisme es dediquen a consolidar aquests mínims fonaments culturals que seran la base de tot el nostre desenvolupament posterior.

    Posteriorment al conflictiu desenvolupament de les Aules (i escric “conflictiu” perquè hi hagué persecucions, prohibicions i detencions i interrogatoris per part de la Brigada Social de règim), a iniciativa de Josep M. Llompart, Gori Mir publicaria les conferències fetes a les Aules en un llibret cabdal en la nostra formació: Literatura i societat a la Mallorca de postguerra, publicat per l’Editorial Moll el 1970. En paraules de Josep M. Llompart, el llibre de Gori Mir assenyala “la primera passa ferma cap a una interpretació sociològica de la literatura mallorquina”. Vist amb perspectiva històrica hom pot constatar la importància de llibres com aquest de Gori Mir o el que havia escrit uns anys abans Josep M. Llompart, el famós i imprescindible La literatura moderna a les Balears (Palma, Editorial Moll, 1964). Ambdós autors, Josep M. Llompart i Gregori Mir, coneixedors dels moderns corrents d’anàlisi de la realitat social, el materialisme històric, la sociologia contemporània, ens fornien eines summament importants per al coneixement de la nostra cultura. Josep M. Llompart ens ho fa notar en el pròleg al llibre de Gori Mir quan diu que el sistema d’anàlisi de la cultura emprat per l’investigador de Campos ens permet tenir una visió prou correcta dels fonaments reals que sostenen la literatura mallorquina. Com deia l’autor de Poemes de Mondragó: “L’aplicació dels mètodes sociològics permet a l’autor [Gori Mir] arribar a una explicació definitiva, almenys en el plantejament general, d’allò que ningú no havia sabut explicar-se, i que, en diferents ocasions, havia donat lloc a saboroses esbatussades de província: el teatre ‘regional’. La síntesi que fa Gregori Mir de l’evolució històrica del gènere dramàtic a Mallorca, com a literatura i com a espectacle, i l’estudi dels condicionaments que l’han afaiçonada em semblen d’una lucidesa perfecta. D’altra banda, la conclusió és tallant i arracona per sempre tota possible discussió sobre el problema: a Mallorca hem tingut l´únic teatre que la nostra estructura social possibilitava”. Llompart conclou: “Gregori Mir no sospesa valors (com ha fet de manera exclusiva una crítica desconeixedora de la realitat insular), sinó que exposa les raons que donen coherència als fets”.

    El llibre de Gregori Mir Literatura i societat de la Mallorca de postguerra, juntament amb el de Llompart La literatura moderna a les Balears, els de Josep Melià Els mallorquins i La Renaixença a Mallorca, el de Guillem Rosselló Bordoy L’Islam a les Illes Balears, i els que d’ençà la postguerra ha editat Francesc de Borja Moll, condicionen la nostra percepció de la realitat, ens forneixen instruments prou útils per defugir la putrefacció cultural feixista alhora que, en alguns casos, van bastint els fonaments d´una futura dedicació a la literatura en els lletraferits d’aquells anys. Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll, amb llibres dels autors que hem citat més amunt. Una formació basada no solament de la Gramàtica normativa o en el Vocabulari mallorquí-castellà, les Rondaies, les xerrades radiofòniques, o en el paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens dotava d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, de llibres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Sense oblidar Raixa, aquell número u, El que s’ha de saber de la llengua catalana, de Joan Coromines.

    Com diu Josep M. Llompart en el pròleg del llibre de Gori Mir Literatura i societat a la Mallorca de postguerra, l’investigador de Campos porta uns anys d’avantatge als autors de la generació literària dels setanta quant a la intervenció en el món cultural mallorquí. Llompart escriu: “Si no ho record malament, Gregori Mir va aparèixer per primera vegada dins la petita però espessa jungla dels lletraferits mallorquins cap a la segona meitat de la dècada dels cinquanta”. Per tant, quan participà a les Aules ja és un conegut llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, un poeta conegut per les seves col·laboracions a Ponent, la revista literària que dirigeix Llorenç Vidal, que a poc a poc pren consciència de la manca de llibertat que pateix la nostra terra i es va implicant en multitud d’activitats culturals, les que el règim permet i sempre vigilades i controlades, i que són uns instruments valuosíssim per anar desvetllant la joventut mallorquina. Les Aules que dirigeix Jaume Adrover, els famosos cicles anuals de conferències que es fan a Campos, esdevenen “vertaders cursos universitaris d’estiu” i compten amb la col·laboració activa i desinteressada d´un jove activista, Gregori Mir, que a poc a poc, des de la poesia, es va decantant envers el camp de la recerca històrica i la política activa.

    Gregori Mir i molts dels autors del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels setanta” són producte d’aquella renaixença cultural dels anys seixanta. En aquest aspecte cal parlar, no solament de la tasca essencial de l’Editorial Moll, sinó també de la importància de Daedalus, que al costat de la feina feta per l’OCB, per Llibres Mallorca, per la tasca de divulgació cultural i activisme catalanista que es desenvolupa a les llibreries l´Ull de Vidre, Tous i Logos, conformen un ben concret panorama de redreçament nacional i cultural del qual l’obra i les activitats de Gregori Mir formen part consubstancial.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


    Gregori Mir venia sovint a veure quines novetats havien arribat a la Llibreria Logos, on aleshores jo treballava. Ja feia temps que preparava els dos volums de El mallorquinisme polític 1840-1936. Del regionalisme al nacionalisme (I) i (II), que posteriorment, i sota el pseudònim d’Anselm Llull, publicaria Edicions Catalanes de París el 1975. (Miquel López Crespí)


    El mallorquinisme polític: Gregori Mir en el record (i II)



    És al voltant d’aquestes llibreries [Llibres Mallorca, Tous, Logos...], de les quals Gregori Mir és client assidu, que puc parlar i veure de més a prop l’investigador de Campos. Ambdós col·laboràrem plegats a les pàgines de Cultura del diari Última Hora. Pàgines que, dirigides pel periodista Xim Rada, arreplegaven bona part de la intel·lectualitat del moment, és a dir, de començaments dels anys setanta. Recordem que en el suplement de cultura de Diario de Mallorca hi col·laboràvem –entre molts d’altres- Gabriel Janer Manila, Josep M. Llompart, Joan Adrover, Andreu Ferret, Damià Ferrà-Ponç, Maria Aurèlia Campany, Juan Lobato, Marcelo Sastre, Ramón Luis Acuña, Sebastià Verd, Antonio Fernández Molina, Antoni-Lluc Ferrer, Román Piña, Francesc de B. Moll, Octavi Saltor, Maria Antònia Oliver, Joan Miralles, Joan Adrover, Miquel López Crespí, Jaume Pomar, Bernat Cifre, Guillem Puerto, Miquel Ferrà Martorell, Mariano Planells, Francesc Llinàs, Isidor Marí, Guillem Mateu, Toni Oliver, Carmen Martín Gaite, Josep Albertí, Jaume Vidal Alcover, Francesc Parcerisas, Cristóbal Serra, Román Orozco, Bernat Nadal, Damià Huguet, José Bergamín, Pere Llabrés, Llorenç Capellà, Francisco Umbral, Paco Monge, Rafael Sender, Gregori Mir, Margalida Capellà, Enrique Molina Campos, Antonio Papell, Blai Bonet, Joan Fuster, Joan Veny Clar, Guillem Colom, Leopoldo María Panero, Dionisio Ridruejo, Antoni Colom, Planas Sanmartí, Miquel Arbona, Josep Massot i Muntaner, Andreu Manresa, Pau Faner, Amando de Miguel, Joana Serra de Gayeta...

    Gregori Mir venia sovint a veure quines novetats havien arribat a la Llibreria Logos, on aleshores jo treballava. Ja feia temps que preparava els dos volums de El mallorquinisme polític 1840-1936. Del regionalisme al nacionalisme (I) i (II), que posteriorment, i sota el pseudònim d’Anselm Llull, publicaria Edicions Catalanes de París el 1975. Aquest llibre, juntament amb el de Josep Benet (publicat sota el pseudònim de Roger Arnau) Marxisme català i qüestió nacional catalana (1930-1936), publicat l’any 1974 a Edicions Catalanes de París, ens proporciona una visió prou extensa del món dels nostres pensadors nacionalistes. Un ventall que recull des del regionalisme al marxisme revolucionari dels anys trenta. Aquests llibres, juntament amb el de Josep Melià Els mallorquins, el de Joan Fuster Nosaltres els valencians i els clàssics del pensament socialista internacional, són alguns dels que basteixen els fonaments de bona part de la formació cultural que sustenta la nostra militància antifeixista en els començaments dels anys setanta.



    Activitats culturals de la Llibreria Logos organitzades per Domingo Perelló i Miquel López Crespí. Presentació de l'obra literària del Premi Nobel de Literatura Miguel Angel Asturias (primer a l'esquerra). Miquel López Crespí és el tercer per la dreta.

    L’obra de Gregori Mir El mallorquinisme polític 1840-1936. Del regionalisme al nacionalisme ens permetia endinsar-nos en el sorgiment de les idees d’enfrontament amb el poder central, l´inicial retrobament de les nostres senyes d’identitat cultural i nacional. Com explicaven Jordi Bonafont i Gabriel Montcada en el pròleg de El mallorquinisme polític: “Estem segurs, per tant, que aquesta obra interessarà tots els mallorquins estudiosos del passat de llur poble i, d´una manera particular, aquells que es preocupen del present i del futur polític de l’Illa, especialment els pertanyents a les noves generacions, respecte a les quals el règim franquista ha fet tot el que ha estat al seu abast perquè desconeguin la història de llur comunitat i, per tant, perquè ignorin que, abans del juliol del 1936, va existir un mallorquinisme polític que ha deixat una gran quantitat de literatura política, el coneixement de la qual encara, en molts d’aspectes, pot il·luminar els mallorquins compromesos en la reforma i canvi al seu poble”.

    Els articles de la revista La Palma, els materials de Josep Tarongí i Cortés, J. L. Pons i Gallarza, en són un exemple. Mitjançant la feina de recerca de materials feta per Gregori Mir poguérem aprofundir en la situació històrica que permeté el sorgiment d´un incipient pensament polític regionalista. Importants, en aquest camp, els articles de Miquel dels Sants Oliver i de Lluís Martí que surten en el llibre. Cabdal igualment poder copsar l’aportació teòrica mallorquina al procés nacionalista català. Gori Mir reprodueix dos articles, un de Gabriel Alomar titulat Harmonización de la corriente nacionalista con la socialista i un altre de Miquel dels Sants Oliver, el que porta per títol “Extensió i evolució del catalanisme”, que ens permeten veure amb claredat els nexes d´unió existents entre la intel·lectualitat de la nació. El primer volum de El mallorquinisme polític acaba amb articles de Joan Estelrich, Pere Oliver Domenge, Guillem Forteza i Gabriel Alomar, entre molts d’altres. En resum: un ample ventall de materials que a mitjans dels anys setanta ens permeten saber d´un venim com a poble i, seguint i fent nostra aquesta valuosa tradició cultural, esmolar les eines que ens serveixin per avançar envers una total recuperació cultural, bastir la nacionalitat futura.



    Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

    En el volum II de El mallorquinisme polític, el material que aconsegueix aplegar Gregori Mir ens permet avançar en la visió i comprensió dels orígens del nacionalisme mallorquí. Material summament interessant del Centre Regionalista de Mallorca, sobre el paper del Partit Liberal amb interessants articles de Rafel Ramis i Togores, la fundació de l’Associació per la Cultura de Mallorca, aquell primer intent d’aglutinació de les tendències polítiques dins una plataforma cultural. També hi podem trobar alguns articles de Gabriel Alomar i de Miquel Ferrà escrits sota la dictadura de Primo de Rivera. En aquella època, quan després d’un d’aquells viatges a l’estranger de mitjans dels anys setanta portàrem a casa el llibre de Gregori Mir que comentam, record que m’interessaren molt especialment els articles de la revista La Nostra Terra, aprofundir en el paper de Joan March en la política mallorquina i, sobretot, eren ben profitosos els capítols que feien referència al paper de la República en el nostre redreçament nacional. Curiós constatar com, igual que en la Constitució de 1978, la de la República també prohibeix la federació de regions autònomes. Sembla que el poder central sempre ha tengut ben clar que, en qualsevol època i circumstància, l’essencial és barrar el pas a una possible i hipotètica unitat dels Països Catalans. El més trist és constatar com, així com la burgesia central espanyola té ben aclarit quin ha de ser el seu paper i la seva política per barrar el pas a l’avenç de les nacions oprimides per l’estat, l’esquerra oficial, determinades forces “nacionalistes” dretanes mai no ho han aclarit i han acceptat sempre i en tot moment les imposicions espanyoles. Un silenci, una manca de política ben pagats, pels successius règims espanyols, evidentment!

    Però parlàvem d’aquest segon volum de El mallorquinisme polític. Record com era d’interessant, un autèntic descobriment!, poder llegir en la fosca de finals del franquisme els lluminosos articles de Gabriel Alomar en referència al paper de Mallorca en la història i en la cultura mediterrània. I també les aportacions a la formació de l’Esquerra Republicana Balear, al treball teòric i pràctic d’Alexandre Jaume quant als problemes d’aconseguir la unió de les idees socialistes i nacionalistes i les dificultats per anar bastint els estatuts d’autonomia de Catalunya i Balears. És evident que la sublevació militar feixista de 1936 estroncà aquest camí de recuperació dels nostres drets nacionals. El llibre en parla extensament en el capítol XXII, el que porta per títol “La unitat: un camí que l’alçament militar-feixista interrompé”.

    Ens podríem allargar molt més quant a la importància del llibre de Gregori Mir en aquella època concreta que ara evocam, com ara mateix, trenta-tres anys després de la seva edició. La importància del llibre, del valor dels textos que s’hi inclouen, queda ben ressaltada en el pròleg de Jordi Bonafont i Gabriel Montcada quan escriuen: “D’altra banda, aquesta obra ens dóna a conèixer l’esforç d’alguns mallorquins d’hair per alliberar-se del llast del caciquisme, del provincialisme, del subdesenvolupament cultural, del sucursalisme, d’aquell sucursalisme que Joan Fuster, amb tant d’encert, ha descrit en el seu importantíssim llibre Nosaltres els valencians. Un esforç que quan semblava que anava a donar fruit fou interromput brutalment per l’alçament del juliol del 1936 que, en triomfar a Mallorca, com després a la resta dels Països Catalans dependents de l’Estat espanyol, perseguí tota mena d’expressió democràtica i autòctona, imposant un règim totalitari, anticatalà i colonial”.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    CEMENTERIOS DEL MUNDO 37ª Parte: CEMENTERIO DE SAN DOMINGOS DE BONAVAL - SANTIAGO DE COMPOSTELA - ESPAÑA 2013

    Cementerios del Mundo 37ª Parte


    Cementerio de La Almudena

    Madrid, España


      Febrero 2013

    © Miguel Veny Torres 

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Pórtico de entrada»
    Arquitectos: Fernando Arbós, José Uriaste
    Cementerio de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Cúpula de la capilla y el ángel "Fausto"»
    Cementerio de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Entrada desde el cementerio»
    Arquitectos: Fernando Arbós, José Uriaste
    Cementerio de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Capilla»
    Arquitectos: Fernando Arbós, José Uriaste
    Cementerio de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Nichos»
    Cementerio de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Capilla»
    Arquitectos: Fernando Arbós, José Uriaste
    Cementerio de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Escultura»
    Cementerio de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Escultura de Lola Flores»
    (Panteón de la familia González Flores)
    Cementerio de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Escultura de Lola Flores»
    (Panteón de la familia González Flores)
    Cementerio de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Escultura de Antonio Flores»
    (Panteón de la familia González Flores)
    Cementerio de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Tumba de "El Yiyo"»
    Cementerio de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Tumba de "El Yiyo"»
    Cementerio de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Tumba de Enrique Tierno Galván (Alcalde de Madrid)»
    Cementerio de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Escultura»
    Cementerio de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Escultura»
    Cementerio de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Escultura»
    Cementerio de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Escultura»
    Cementerio de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Monumento conmemorativo a las Trece Rosas»
    Cementerio de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Detalle»
    Monumento conmemorativo a las Trece Rosas
    Cementerio de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Vista calle»
    Cementerio de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Escultura»
    Cementerio de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Vista del cementerio»
    Cementerio de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Vista del cementerio»
    Cementerio de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Esculpiendo una tumba»
    Cementerio de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Tumbas»
    Cementerio de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Escultura»
    Cementerio de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Escultura»
    Cementerio de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Monumento conmemorativo a las víctimas incendio del Teatro Novedades (23/09/1928)»
    Cementerio de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Mausoleo de Pi i Margall»
    Cementerio Civil de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Escultura»
    Cementerio Civil de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Mausoleo de Pablo Iglesias»
    Cementerio Civil de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Cabeza yacente de Pablo Iglesias»
    Escultor:
    Emiliano Barral
    Mausoleo de Pablo Iglesias
    Cementerio Civil de La
    Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Escultura»
    Mausoleo de Pablo Iglesias
    Cementerio de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Escultura»
    Mausoleo de Pablo Iglesias
    Cementerio de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Escultura»
    Mausoleo de Pablo Iglesias
    Cementerio Civil de La
    Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Tumba de "La Pasionaria" (Dolores Ibarruri)»
    Cementerio Civil de La
    Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Alegoría de las Artes»
    Cementerio Civil de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Escultura»
    Cementerio de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Tumba»
    Cementerio Civil de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Escultura»
    Cementerio Civil de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Escultura»
    Escultor:
    Emiliano Barral
    Panteón Luchsinger
    Cementerio Civil de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal

    «Escultura»
    Cementerio Civil de La Almudena
    c/ Avenida de Daroca
    Barrio: Ventas
    Distrito: Ciudad Lineal
         

    Madrid, 12 de febrero de 2018


    0 0

    El pressupost aprovat per a la iniciativa és d’1,4 milions d’euros, i la major part dels habitatges es localitzaran a Ciutat.

     

    El Consell de Mallorca oferirà 50 pisos per a persones ’sense sostre’. Aquest projecte, conegut com a "Housing Firts", ha obtingut excel•lents resultats als Estats Units i a diferents punts d’Europa. Aquests immobles estaran majoritàriament a Palma, ja que és el municipi on es concentra la major part de les persones sense llar de l’illa. També disposa d’una millor xarxa de serveis socials per atendre les necessitats d’aquestes persones. Els municipis de més de 20.000 habitants, com Inca o Manacor, també podran optar a tenir aquests tipus d’habitatges.

    Margalida Puigserver, Presidenta de l’IMAS i consellera de MÉS per Mallorca, reconeix que es tracta d’una "aposta molt forta" per part del Consell de Mallorca, tant per a la inversió del programa com pels objectius. "Això no suposa llevar altres instal•lacions, ja que són útils per a les persones que requereixin un seguiment més constant com els drogodependents o amb problemes mentals", ha apuntat la Consellera de MÉS per Mallorca Margalida Puigserver.

    La immensa majoria d’aquestes residències comptaran amb un inquilí que abans vivia al carrer, encara que també es planteja la possibilitat d’un caràcter tutelat per a persones que viuen habitualment als centres d’acolliment. En aquest darrer cas els habitatges tindrien tres inquilins cadascun.

    Tres són les condicions que hauran d’assumir els usuaris de "Housing Firts". La primera és acceptar el suport professional i tècnic perquè es pugui fer un seguiment del seu cas. La segona és respectar la convivència veïnal per evitar que aquesta iniciativa acabi generant problemes a la resta de veïns de l’immoble. La darrera és contribuir al cost de l’immoble si es disposa d’algun ingrés.


    0 0

    [13/02] «A Propaganda» - Funerals de Kropotkin - Homenatge a Pestaña - Dubois - Maince - Simenon - Monticelli - Fancello - Arondel - Montoliu - Rubio - Jiménez Millán - Tapia - Mestre

    Anarcoefemèrides del 13 de febrer

    Esdeveniments

    Portada del primer número d'"A Propaganda"

    Portada del primer número d'A Propaganda

    - Surt A Propaganda: El 13 de febrer de 1894 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic A Propaganda. Anarchista. Estava editat per Francisco Borges Espirito Santo. Setmanari d'antuvi, després passà a ser quinzenal. Tractà temes d'allò més variat: feminisme, antimilitarisme, propaganda anarquista, història del moviment llibertari, teoriaàcrata, propaganda pel fet, notícies locals i internacionals, repressió, sindicalisme, antiparlamentarisme, educació integral, ressenyes de llibres, anticlericalisme, etc. Trobem textos de Mikhail Bakunin, Raul Brandão, Mauricio Charnay, Trindade Coelho, Caldas Cordeiro, Corisco, Cunha, Hector Depasse, Pedro Estevam, Matheus Ferreira Ruivo, Emigdio Garcia, Jean Grave, Piotr Kropotkin, Eduardo Maia, Errico Malatesta, Fernando Martins de Carvalho, Julio Augusto Martins, Oliveira Martins, Adelino Neves, Ramalho Ortigão, Paulí Pallàs Latorre, Zéphyrin Raganasse, Antonio de Serpa, Stepniak, Miguel Thivars, Vaillant i Oscal Wilde, entre d'altres. En sortiren 61 números, l'últim el 30 de juny de 1895.

    ***

    Funeral de Kropotkin

    Funeral de Kropotkin

    - Funerals de Piotr Kropotkin: El 13 de febrer de 1921 Piotr Aleksejevic Kropotkin és enterrat al cementiri de Novo-Devichy (Moscou, Rússia), havia mort el 8 de febrer. Els funerals de Kropotkin van ser l'escenari de l'última manifestació en massa anarquista a la Rússia bolxevic. Sota la pressió dels llibertaris, els presoners anarquistes van obtenir permís per assistir a les exèquies i, després, van retornar a les presons. Una multitud de cent mil persones va seguir el taüt fins el cementiri. Les banderes negres es van desplegar i les pancartes proclamaven lemes com«Autoritat s'oposa a llibertat» o «Els anarquistes demanen ser alliberats de la presó del socialisme». Al cementiri, diversos oradors, com ara Emma Goldman, Isaac Steinberg, o Aron Baron --afusellat pels comunistes poc després-- van retre l'últim homenatge al pensador anarquista.

    Funerals de Piotr Kropotkin

    ***

    Cartell de l'homenatge

    Cartell de l'homenatge

    - Homenatge a Ángel Pestaña: El 13 de febrer de 1938 es ret, al teatre Fuencarral de Madrid (Espanya), un homenatge al destacat militant anarcosindicalista Ángel Pestaña Núñez en commemoració del seu naixement. Pestaña havia mort poc abans, l'11 de desembre de 1937. Organitzat pel Partit Sindicalista (PS), a l'acte van ser convidats tots els partits polítics i totes les organitzacions obreres, tant marxistes com llibertàries. Hi van intervenir Eduardo Paz Samper, per les Joventuts Sindicalistes (JS); Miguel Torres, per la Joventut Republicana (JR); José Luis Leda, per la Joventut Socialista Unificada (JSU); Francisco Bartolomé, per Izquierda Federal (IF); i Justo Feria, pel Partit Democràtic Federal (PDF). Després Valentín de Pedro llegí alguns articles publicats pe Pestaña en El Sindicalista i l'actriu Carmen Seco Cea diversos versos dedicats a la mort del sindicalista. També van intervenir José Robusté, pel Comitè Nacional del PS; Luis Santiago, pel Partit Comunista d'Espanya (PCE); Régulo Martínez, pel Front Popular; José García Pradas, per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); Miguel San Andrés, en nom del Partido de Izquierda Republicana (PIR); i Pablo Sancho, en representació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per acabar, Valentín de Pedro llegí unes pàgines de Natividad Adalia, director d'El Sindicalista, i Edmundo G. Acebal, en representació del Comitè Local del PS, resumí l'acte.

    Homenatge a Ángel Pestaña (13 de febrer de 1938)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Joseph Dubois

    Foto policíaca de Joseph Dubois

    - Joseph Dubois: El 13 de febrer de 1870 neix a Golta (Mykolàïv, Ucraïna) --altres fonts citen Odessa (Odessa, Ucraïna)-- l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot». Joseph (o Jules, o Jean) Dubois. Descendent d'una vella família hugonota francesa, emigrà a França i, després de servir en la Legió Estrangera gala, treballà com a mecànic d'automoció per a diversos patrons. Arran del robatori d'una església, va estar tancat un temps a la presó de Fresnes. En 1908 muntà a Courbevoie, amb altres companys anarquistes, un garatge cooperatiu. Més tard, amb el suport del milionari anarquista Alfred Fromentin, construí un garatge a les parcel·les de «Le Nid Rouge», a Choisy-le-Roi. Estava casat i tenia quatre fills. Amic de l'anarquista il·legalista Jules Bonnot, al seu garatge aprengué a conduir automòbils i fou un dels seus millors refugis quan fou perseguit per la policia. Ben informada la policia, el 28 d'abril de 1912 un escamot d'una quinzena d'agents irromprà al seu taller de Choisy-le-Roi (Illa de França, França) quan treballava i caurà mort a trets després d'alertar a crits Bonnot.

    Joseph Dubois (1870-1912)

    ***

    Foto policíaca d'Émile Maince (1894)

    Foto policíaca d'Émile Maince (1894)

    -Émile Maince: El 13 de febrer de 1874 neix a Levallois-Perret (Illa de França, França) l'anarquista Émile Maince. Es guanyava la vida com a restaurador d'objectes artístics i de porcellana. El 6 de gener de 1894, a resultes de les grans agafades antillibertàries engegades arran de la posada en pràctica de les«Lois Scélérates» (Lleis Perverses), va ser fixat com a anarquista a París (França). El febrer de 1896 va ser detingut a París acusat de còmplice de l'anarquista Paul Laberie en la fabricació de moneda falsa que es distribuïa a Brussel·les (Bèlgica). Poc després, l'agost del mateix any, va ser detingut a París, amb la planxadora Marthe Vandrenne, pel mateix delicte. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Georges Simenon

    Georges Simenon

    - Georges Simenon: El divendres 13 de febrer de 1903 neix a la Rue Léopold de Lieja (Valònia, Bèlgica), però va ser inscrit en el registre civil com nascut el 12 perquè sa mare era supersticiosa, el periodista i escriptor belga en llengua francesa i simpatitzant llibertari Georges Joseph Christian Simenon. Va ser un novel·lista d'una fecunditat extraordinària, amb 192 novel·les publicades sota el seu nom i una trentena d'obres aparegudes sota 27 pseudònims. S'han venut més de 500 milions d'exemplars dels seus llibres. Va ser el primer fill de Désiré Simenon, comptable en una oficina d'assegurances, i d'Henriette, mestressa. Al 1905, la família es va mudar a la Rue Pasteur (actualment Rue Georges Simenon) al barri de Outremeuse. Trobem la història del seu naixement al començament de la seva novel·la Pedigree. La família Simenon era originària del Limburg belga, una regió de terres baixes properes al riu Mosa, cruïlla entre Flandes, Alemanya i els Països Baixos. La família de la seva mare era també originària de Limburg, però del costat holandès, regió plana de terres humides i de boires, de canals i de granges. Pel costat de la seva mare, descendia de Gabriel Brühl, camperol i criminal de la banda dels verts-boucs que va assotar Limburg a partir de 1726, desvalisant granges i esglésies sota el règim austríac, i que va acabar penjat al setembre de 1743 al patíbul de Waubach. Aquesta ascendència explica tal vegada el particular interès del comissari Maigret per les gents senzilles convertides en assassins. En setembre de 1906 va néixer el seu germà Christian, qui serà el fill preferit de sos pares, fet que va marcar profundament a Georges. Aprèn a llegir i a escriure als tres anys a l'Escola Sainte-Julienne per a pàrvuls. Al 1908 comença els seus estudis primaris a l'Institut Saint-André, on sempre se situa entre els tres primers llocs de la seva classe, durant els sis anys que hi va passar. En 1911, la família s'instal·la en una gran casa a la Rue de la Loi on la sa mare lloga habitacions a llogaters, estudiants o passants, de diversos orígens (russos, polonesos, jueus o belgues). Això va ser per al jove Georges una extraordinària obertura al món. Al 1914, entra al col·legi jesuïta de Saint-Louis. Durant l'estiu de 1915, amb 12 anys, té la seva primera experiència sexual amb una noia de quinze anys, el que serà per a ell una veritable revelació, completament oposada a l'adoctrinament de castedat impartit pels pares jesuïtes. Simenon prefereix, d'altra banda, ingressar al col·legi Saint-Servais especialitzat en ciències i en lletres i on va passar els següents tres anys escolars. No obstant això el futur escriptor va ser sempre relegat pels seus companys més adinerats; si al col·legi dels jesuïtes Simenon es va allunyar de la religió, al col·legi Saint-Servais, Simenon va trobar suficients raons per a odiar als rics, qui li van fer sentir la seva inferioritat social. Al juny de 1918, prenent com pretext els problemes cardíacs del son pare, decideix abandonar definitivament els estudis, sense participar en els exàmens finals; se succeeixen diversos treballs ocasionals sense futur (aprenent de forner, encarregat de biblioteca). Al gener de 1919, en obert conflicte amb sa mare, debuta com a reporter al diari La Gazette de Liège (La Gaseta de Lieja). Aquesta etapa periodística va ser per al jove Simenon, amb 16 anys, una experiència extraordinària que li va permetre conèixer els amagatalls d'una gran ciutat, tant de la política com de la criminalitat; així mateix, va poder endinsar-se a la vida nocturna, va conèixer els ambients marginals i va aprendre a redactar de manera eficaç. Va escriure més de 150 articles sota el pseudònim G. Sim. Durant aquest període es va interessar particularment en les investigacions policíaques i va assistir a conferències sobre el mètode policiacocientífic impartides pel criminalista francès Edmond Locard. En 1919 va redactar la seva primera novel·la Au pont dês Arches, publicada al 1921 sota el seu pseudònim de periodista. A partir de novembre de 1919, publica també les primeres de les seves 800 columnes humorístiques, sota el pseudònim de Monsieur Le Coq (fins al desembre de 1922). Durant aquest període, aprofundeix el seu coneixement de l'ambient nocturn, de les prostitutes i les borratxeres. Als seus recorreguts, troba anarquistes, artistes bohemis, així com a assassins. Freqüenta també un grup artístic, denominat «La Caque», on coneix a una estudiant de Belles Arts, Régine Renchon, amb qui es casarà al març de 1923. Després de la mort de son pare, en 1922, fuig i s'instal·la a París amb Régine Renchon. A París duu una «vida d'artista», descobrint aquella gran capital i aprenent a estimar-la pels seus deliris, els seus desordres i les seves delícies. Es llança al descobriment dels seus cafès, els seus comerciants de carbó, les seves pensions, els seus hotels lamentables, les seves fàbriques de cervesa i les seves fondes. Comença a escriure sota diferents pseudònims i la seva creativitat li assegura unèxit financer immediat. En 1928, inicia un llarg viatge en gavarra que aprofita per als seus reportatges. D'aquesta manera descobreix el mar i la navegació, que serà una constant al llarg de tota sa vida. En 1929 decideix emprendre un viatge pels canals de França i fa construir un vaixell, l'Ostrogoth, on viurà fins al 1931. En 1930, en una sèrie de novel·les curtes escrites per a «Détective», per encàrrec de Joseph Kessel, apareix per primera vegada el personatge del comissari Maigret. En 1932, inicia una sèrie de viatges i de reportatges sobreÀfrica, Europa oriental, la Unió Soviètica i Turquia. Després d'una llarga travessia pel Mediterrani, s'embarca en un viatge al voltant del món entre 1934 i 1935. En les seves escales efectua reportatges, s'entrevista amb nombrosos personatges, i fa moltes fotografies. Aprofita també per a descobrir el plaer amb dones de totes les latituds --va declarar que havia fet l'amor a trenta mil dones. En la seva obra, 34 novel·les i novel·les curtes se situen o evoquen la ciutat de La Rochelle, ciutat que va descobrir en 1927 camí de les seves vacances a l'Illa d'Aix, fugint de la perillosa atracció de Joséphine Baker de la qual era amant. En aquest any descobreix també la passió pel mar, i és en el curs d'una travessia amb vaixell que desembarcarà als molls de La Rochelle i anirà a prendre un glop al Cafè de la Paix que després serà la seva caserna general i escenari central de la seva novel·la Le Testament Donadieu. És en aquest cafè, on en assabentar-se de la declaració de guerra al 1939, demana una ampolla de xampany, tot dient: «Almenys així estarem segurs que aquesta no la beuran els alemanys!». S'instal·la a La Rochelle, on neix el seu primer fill. Simenon passa la guerra a Vendée i manté correspondència amb André Gide. En 1945, en acabar la guerra, es trasllada a Connecticut (EUA), però recorrerà durant deu anys aquest immens continent, a fi de sadollar la seva curiositat i el seu apetit per la vida. Durant aquests anys nord-americans, visita intensament Nova York, Florida, Arizona, Califòrnia i tota la Costa Est, milers de motels, de rutes i de paisatges grandiosos. Va a descobrir també una nova manera de treballar de la policia i de la justícia i coneix també a la seva segona esposa, la canadenca Denise Ouimet, 17 anys més jove que ell. Simenon viurà amb ella una relació passional de sexe, gelosia i disputes alcohòliques. En 1952, és rebut a l'Acadèmia Real de Bèlgica, i retorna definitivament a Europa en 1955. Després d'un animat període a la Costa Blava tractant amb la jet-set, acaba per instal·lar-se a Lausana (Suïssa). En 1972, renúncia a la novel·la, però sense deixar l'escriptura i l'exploració dels meandres humans, començant per ell mateix, en una llarga autobiografia de 21 volums, dictada al seu petit magnetòfon. El suïcidi de la seva filla Marie-Jo va endolar els seus últims anys. No va participar activament en el moviment anarquista, però sempre es va declarar anarquista no violent i en diverses entrevistes va confessar que amb 16 anys ja freqüentava els cercles llibertaris. El que sí que és cert és que durant la seva joventut va escriure articles antisemites, va estar vinculat a l'extrema dreta --fou secretari de l'ultradretà Binet-Valmer, líder de la Lliga d'Excombatents-- i als sectors monàrquics, i sobre ell plana la sospita d'haver col·laborat amb els nazis durant l'ocupació --de son germà Christian sí que no hi ha dubte, fou simpatitzant de Hitler i es va veure embolicat en un obscur episodi que deixà 30 morts de resultat. Tot aquest passat es va veure «netejat» quan va ser nomenat comissari dels refugiats belgues. Si podem parlar d'un Simenon anarquista seria d'un anarcoindividualista a ultrança. Georges Simenon va morir el 4 de setembre de 1989 a Lausana (Vaud, Suïssa).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Foto policíaca de Temistocle Monticelli

    Foto policíaca de Temistocle Monticelli

    - Temistocle Monticelli: El 13 de febrer de 1936 mor de pneumònia a Roma (Lici, Itàlia) l'important militant anarquista i antimilitarista Temistocle Monticelli. Havia nascut el 5 de desembre de 1869 a Florència (Toscana, Itàlia), i va començar de ben jove a militar en el moviment anarquista. El 20 d'abril de 1891 pateix la primera detenció i és condemnat a 18 mesos de presó per distribució de pamflets i per haver proclamat la Revolució social en una plaça romana. Després de l'atemptat de l'anarquista Oreste Lucchesi contra el director del periòdic Il Telegrafo, l'1 de juliol de 1894, serà de bell nou arrestat. En contacte amb Gori i Malatesta, passarà una temporada a Marsella en 1897, però de retornada a Itàlia és detingut a Roma l'any següent i confinat a l'illa de Ponça. En 1900 signa en L'Agitazione una crida a la solidaritat pels anarquistes jutjats per«associació sediciosa» a Ancona. Més tard obrirà una petita llibreria a Roma, i farà amistat amb Luigi Fabbri. En 1901 prendrà part en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Socialista Làcia (FASL), lliurant-se a una intensa propaganda antimilitarista. El 29 de juny de 1913, participa en el Congrés de Defensa de Víctimes Polítiques i de Llibertats Públiques i el setembre publica en Volontà l'article «Els anarquistes i la guerra». Un Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA), els membres fundadors del qual són Monticelli, Binazzi i Mazzaoni, creat en un congrés clandestí a Florència en 1916, és l'encarregat d'elaborar una posició comuna sobre la qüestió de la Internacional i la guerra. Monticelli farà campanya a favor de Carlo Tresca, Galleani i altres companys perseguits, i intentarà contrarestar les opinions intervencionistes en el si de la Borsa de Treball. Va ser arrestat per difondre un opuscle on s'elogiava el poble rus. Prendrà part en l'organització en abril de 1919, a Florència, del congrés anarquista que decidirà la creació de la Unió Comunista Anarquista Italiana. A partir de 1920 publicarà el periòdic Libero accordo i promourà l'aparició d'Umanità Nova. S'implicarà en el Comitè de Defensa Llibertària, creat per ajudar les víctimes de la repressió feixista, que serà dissolt per Mussolini en 1925. La resistència clandestina sobreviurà fins 1926 amb la publicació de Libero accordo. Inscrit a la llista negra de persones a detenir, Monticelli mantindrà contacte amb Malatesta fins la mort d'aquest últim en 1932.

    ***

    Pasquale Fancello

    Pasquale Fancello

    - Pasquale Fancello: El 13 de febrer de 1953 mor a Roma (Itàlia) l'anarquista i militant antifeixista Pasquale Fancello, també anomenat Pascale Crodazzu. Havia nascut el 3 de novembre de 1891 a Dorgali (Nuoro, Sardenya). Ben aviat s'acostà a les idees esquerranes i fou catalogat com a «socialista extremista». Paleta de professió, com molts altres sards emigrà al continent buscant feina. En 1921 passà a Bèlgica i després d'un temps es traslladà a França. El 26 d'abril de 1923 se li decretà l'expulsió i el 24 de novembre de 1929 fou condemnat a 15 dies de presó per no haver fet efectiva l'anterior disposició. A finals de 1929 s'instal·là a Bray (Charleroi, Valònia, Bèlgica) on va distribuí el periòdic anarquista Bandiera Negra, editat a Brussel·les per Giuseppe Bifolchi entre 1929 i 1931. Expulsat de Bèlgica, s'establí clandestinament a Brest (Bretanya), on continuà la seva militància anarquista. En 1934 fou acusat d'haver planejat un atemptat contra el vaixell italià Artiglio i durant la primavera de 1935 fou intensament buscat pels serveis policíacs italians a Tolosa de Llenguadoc. El febrer de 1936 es pronuncià, juntament amb un nucli de companys llibertaris espanyols, contra la participació d'aquests en les eleccions fent costat el Front Popular. Durant la Revolució espanyola va anar freqüentment a la Península, on hi havia una important colònia d'anarquistes sards, i contribuí a la lluita antifeixista de diverses maneres. A Tolosa de Llenguadoc mantingué una intensa polèmica amb els comunistes italians i qualificà els estalinistes de «més feixistes que els feixistes». Arran dels fets de Maig del 37 i fins a la II Guerra Mundial, va escriure nombrosos textos a L'Adunata dei Refrattari, de Nova York, on denunciava les maniobres i els crims estalinistes, el procés contra els militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i la deriva nacionalista de la Internacional comunista. En 1941 el trobem a Bèlgica. Després de la II Guerra Mundial tornà a Dorgali, on en 1947 participà activament en el suport de la vaga dels miners del carbó de la regió de Sulcis-Iglesiente, fet pel qual serà detingut juntament amb altres companys llibertaris, com ara Giuseppe Serra i els germans Montecucco. Després passà a la Península italiana i en 1950 va ser condemnat per un tribunal romà a vuit mesos de presó per un article publicat en Umanità Nova on defensava l'ocupació de les terres per part dels pagesos i ramaders sards. A partir de 1950 treballà a Roma per al periòdic anarquista Umanità Nova. Pasquale Fancello va morir el 13 de febrer de 1953 a Roma (Itàlia) i fou enterrat al Cimitero Comunale Monumentale Campo Verano de la capital italiana. A la seva tomba van ser escrites les següents paraules: «A Pasquale Fancello che, dalla natia Sardegna, diede alla causa degli oppressi i tesori della sua fede e del suo animo ribelle» (A Pasquale Fancello que, des de la seva Sardenya natal, donà a la causa dels oprimits els tresors de la seva fe i del seu ànim rebel).

    Pasquale Fancello (1891-1953)

    ***

    Maurice Arondel

    Maurice Arondel

    - Maurice Arondel: El 13 de febrer de 1961 mor a París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Maurice Lucien Léon Arondel. Havia nascut el 18 de maig de 1887 a Cherbourg (Baixa Normandia, França). Calderer en coure de professió, després de la mort de sa mare es va veure molt afectat i s'enrolà a la Marina per set anys. A resultes d'una brega amb un contramestre que havia insultat sa mare, fou condemnat a cinc anys de treballs forçats a les colònies penitenciàries de l'Àfrica del Nord. Aconseguí evadir-se quan picava pedra amb un grup de forçats a cent metres de la línia fèrria i saltà a la plataforma d'un vagó de tren que passava; després d'una marxa nocturna de tres setmanes pel desert, aconseguí arribar a Alger on una nit fou sorprès per una patrulla quan es disposava a dormir en una xalupa esperant ser embarcat clandestinament cap a França. Aquesta detenció implicà una nova condemna afegida. Quan esclatà la Gran Guerra, com a molts membres dels «Bats d'Af» (Batallons d'Àfrica), fou enviat al front. Durant el quart dia de trinxeres, calmà la set amb el aigua dipositada en un clot d'obús que resultà estar contaminada pel gas mostassa. Greument gasejat, tornà cec i fou enviat a reraguarda i lliurat a la vida civil. A finals de 1926 s'integrà en el moviment llibertari i participà en les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) organitzades per Louis Louvet. Durant els 10 anys següents participà amb aquest grup --aferrant cartells, assistint a les xerrades i manifestacions, etc.-- i agafà el costum de denunciar els servidors del poder presents sota el crit d'«Eux autres» (Els altres), nom amb qui designava l'enemic. En 1928 s'adherí a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i participà activament en el moviment de solidaritat amb els anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant una campanya electoral, fou condemnat a una pena de presó per haver atupat un polític. Després de la II Guerra Mundial treballà en la construcció a París i en 1945 s'afilià a la Federació de la Construcció i de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF). A partir de 1946 fou nomenat tresorer de la II Regió del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, SindicatÚnic de la Construcció), càrrec que ocupà fins al 1950. També fou l'administrador de Le Travailleur du Bâtiment (1950), òrgan nacional del SUB i de l'òrgan regional del Sindicat de Treballadors Públics de la Regió Parisenca SUB (1948-1953). El març de 1952 fou elegit tresorer de l'Oficina Confederal en el Congrés Confederal de la CNTF. Maurice Arondel va morir el 13 de febrer de 1961 a l'Hospital Bichat de París (França) i, després d'incinerat, les seves cendres van ser dipositades el 16 de febrer al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    ***

    Luis Montoliu Salado

    Luis Montoliu Salado

    - Luis Montoliu Salado: El 13 de febrer de 1962 mor a Caracas (Veneçuela) l'anarcosindicalista Luis Montoliu Salado –el segon llinatge a vegades citat com Ardany. Havia nascut cap el 1902 a Aragó (Espanya). Factor ferroviari de la Companyia del Nord, en els anys vint estigué destinat a Mieres (Astúries, Espanya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 22 de maig de 1926 es casà a Madrid (Espanya) amb Adela Fernández Francisco. En 1930 fou membre del Comitè Nacional del Sindicat de Ferroviaris de la CNT. El 27 d'agost de 1931 va fer un míting, amb altres companys (Natividad Adalia, Julián Martínez, José Martínez Pastor i Pedro Falomir Benito), al Saló Atocha de Madrid organitzat per la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT. El 17 de gener de 1932 parlà, amb Pedro Rodríguez, en el míting d'inauguració de la Subsecció de l'FNIF de Navalmoral de la Mata (Càceres, Extremadura, Espanya).  El 25 de juny de 1933 presidí una conferència de l'anarquista Miguel González Inestal i del professor d'institut Alvaro Martín Alonso celebrada a «La Esperanza» d'Arévalo (Àvila, Castella, Espanya), organitzada per «El Ateneo Arevalense». Entre 1934 i 1935 fou membre del Comitè Nacional de la CNT i fou secretari d'Horacio Martínez Prieto. El març de 1936 assistí al I Congrés de l'FNIF celebrat a Madrid i on va ser nomenat, amb Mateo, membre de la Comissió de Relacions d'Aragó-Rioja-Navarra de l'FNIF. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava a València (València, País Valencià), on va fer amistat amb Enric Marco Nadal, i durant la guerra civil formà part del Consell Nacional de Ferrocarrils. El 3 d'agost de 1936 va ser nomenat representant de la CNT, amb José González Sanz i Francisco Diezhandino, en el Comitè d'Explotació de Línies Ferroviàries i assessor tècnic del Ministeri d'Obres Públiques. El desembre de 1936 encapçalà la Conselleria de Transports i Comunicacions del Consell Regional de Defensa d'Aragó. El 19 de setembre de 1937 participà, amb Luis García i Tomás Francisco Cano Ruiz, en el míting de clausura del Ple Provincial de la CNT de Múrcia. El gener de 1938 representà els ferroviaris de la Regional de Llevant en el Ple Nacional Ampliat de la CNT que se celebrà a València. Dirigí una comissió que marxà cap el front de Extremadura, la qual elaborà un informe que es presentà en el Ple de Regionals de la CNT d'agost de 1938. En els últims mesos del conflicte bèl·lic, s'integrà en el Subcomitè Nacional de València, representant la Regional d'Aragó i el Consell Nacional de Defensa, i fou nomenat subsecretari de Comunicacions i Obres Públiques. El març de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes a Alacant (Alacantí, País Valencià) i enviat a Aranjuez (Madrid, Castella, Espanya); jutjat en consell de guerra, el 13 de novembre de 1940 va ser condemnat a mort. El 14 de maig de 1946 sortí de la presó en llibertat provisional gràcies a un decret de gràcia per als condemnats a mort no executats i s'establí a Madrid. A començament de 1947 acceptà, en nom de la CNT, el càrrec de ministre d'Informació (premsa i propaganda) en el Govern de la II República espanyola en l'exili encapçalat per Rodolfo Llopis Ferrándiz i amb seu a Mèxic. El 15 de març de 1947 passà clandestinament a França i fou membre d'una cooperativa de la construcció a la zona de París, amb altres companys (Vicente García Pérez, Juan Ronchera, Carlos Marcos Alarcón, Eusebio Azañedo Grande, etc.). Posteriorment s'embarcà cap a Mèxic, on defensà les tesis col·laboracionistes. Entre 1956 i 1957 visqué a Santiago de Xile (Xile), on formà part del Centre Republicà Espanyol (CRE), i entre 1957 i 1958 col·laborà en España Libre. Posteriorment emigrà a Veneçuela i en 1960, arran de la reunificació confederal, tornà a militar activament en el moviment llibertari. Luis Montoliu Salado va morir el 13 de febrer de 1962 a Caracas (Veneçuela) a causa d'una crisi cardíaca.

    ***

    Ugo Bonacini

    Ugo Bonacini

    - Ugo Bonacini: El 13 de febrer de 1968 mor a Cavezzo (Emília-Romanya, Itàlia) el paleta anarquista i anarcosindicalista Ugo Bonacini. Havia nascut el 12 de març de 1893 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Era fill d'una família, segons la policia, de«tendència extremista». Sos pares es deien Augusto Bonacini i Massimilla Grandi. Quan tenia 16 anys va ser condemnat a una curta pena per «pertorbació dels serveis religiosos» i per«venda d'impresos sense permís». Era membre de la sindicalista revolucionària Lliga dels Paletes de Mòdena i del grup anarquista local. En 1912 emigrà a Niça (País Niçard, Provença, Occitània), però a començament de 1914 retornà a Mòdena. L'abril d'aquest any trobà feina a Sospèl (Provença, Occitània), en les obres de la línia fèrria Niça-Cuneo. Durant la Gran Guerra va ser integrat en la VIII Companyia de Subsistència de Florència (Toscana, Itàlia). En 1920 les autoritats militars informaren que estava en contacte amb nombrosos anarquistes florentins per a portar a terme «activa propaganda revolucionària» dins de l'exèrcit. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) va ser un dels més destacats promotors de vagues i manifestacions i formà part de l'oficina de col·locació de la Cambra del Treball Sindicalista, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En aquesta època també col·laborà en el periòdic quinzenal La Bandera Operaia, òrgan de la Cambra del Treball Sindicalista. Amb Vittorio Messerotti i Vincenzo Chiossi, formà part de la directiva del Fascio Libertario-Anarchico (FLA), que desenvolupà una intensa activitat propagandística a Mòdena i a la seva regió. En aquesta època vivia al número 6 del carrer Santa Agata de Mòdena. Va ser detingut arran del robatori d'unes metralladores el maig de 1920 per part dels anarquistes de Mòdena per a defensar-se dels atacs feixistes durant les manifestacions obreres, després de la massacre policial esdevinguda el 7 d'abril d'aquell any a Mòdena; jutjat, va ser absolt. En 1923 es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia), on treballà al magatzem d'una obra de construcció. Segons la policia, continuà «professant les idees anarquistes» i va restar vigilat fins el 1941. Després de la II Guerra Mundial se'n perd el seu rastre. A mitjans dels anys seixanta retornà al seu país d'origen.

    ***

    Necrològica de Leonardo Rubio García apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 16 de maig de 1976

    Necrològica de Leonardo Rubio García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de maig de 1976

    - Leonardo Rubio García: El 13 de febrer de 1976 mor a Besiers (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista i anarcosindicalista Leonardo Rubio García. Havia nascut el 6 de novembre de 1895 a Biscaia (País Basc). Des dels 14 anys milità en el moviment anarquista. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), durant la dictadura de Primo de Rivera emigrà a França i en 1928 era a Caen (Baixa Normandia, França). En 1928 s'uní sentimentalment amb Justa Olmo Yañez, vinculada també a la FAI, amb qui tingué una filla, Azucena. Posteriorment passà a París (França), on freqüentà Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i altres destacats militants. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a Sestao (Biscaia, País Basc), on milità en la CNT. Participà activament en els fets revolucionaris de l'octubre de 1934, a la conca minera de Bilbao (Biscaia, País Basc), fets pels quals hagué de retornar a França. La policia l'acusà de ser un dels atracadors, amb Gonzalo Arce Barahona, Francisco Lafuente Ibañez i Antonio HileraÁlvarez, de la sucursal del Banc de Biscaia d'Ortuella (Biscaia, País Basc) que es va perpetrar el maig de 1935. Posteriorment, amb sa família, s'instal·là a Barcelona (Catalunya). Després del cop feixista de juliol de 1936 lluità als fronts i en 1936, amb el triomf franquista, passà de bell nou a França, on fou reclòs en diversos camps de concentració. En 1946 s'establí a París (França), on formà part de la Federació Local de la CNT. En 1969 es traslladà a Besiers, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Leonardo García Rubio va morir el 13 de febrer de 1976 a Besiers (Llenguadoc, Occitània). L'octubre de 2014, la seva filla Azucena Rubio Olmo participà en uns actes d'homenatge a son pare, emmarcats en un cicle de commemoració de la revolta d'octubre de 1934, que se celebraren a Sestao.

    ***

    Raimundo Jiménez Millán

    Raimundo Jiménez Millán

    - Raimundo Jiménez Millán: El 13 de febrer de 1978 mor a Caracas (Veneçuela) l'anarquista i anarcosindicalista Raimundo Jiménez Millán. Havia nascut en 1904 a Conca (Castella, Espanya). En 1913 s'instal·là amb sa família a València (País Valencià), on va fer els estudis primaris i quatre anys a l'Escola Normal. D'antuvi milità en el blasquisme i en el republicanisme, però aviat es passà al moviment llibertari atret per les idees de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Fugint del servei militar i de la dictadura de Primo de Rivera, en 1924 emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires s'afilià a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i col·laborà en el periòdic La Protesta. Després, com altres companys (Emilio López Arango, Manuel Villar Mingo, Diego Abad de Santillán), es va fer linotipista. En 1930, arran del cop d'Estat militar a l'Argentina, retornà a la Península. A València va ser un dels reorganitzadors del Sindicat Únic d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Partidari de les tesis trentistes, en 1932 formà part de la comissió organitzadora de l'Ateneu Sindicalista Llibertari (ASL) i entre 1933 i 1934 col·laborà en Sindicalismo,òrgan de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). Durant els anys posteriors milità activament, però sense ocupar càrrecs orgànics de rellevància. Després de la guerra civil restà a la Península i ja des de maig de 1939 fou un dels reorganitzadors de la xarxa clandestina, participant en el primer Comitè Nacional clandestí de la CNT (Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu (Riera), per al qual fabricà nombrosa documentació falsa, salconduits i ordres d'alliberament que van permetre l'evasió de nombrosos militants internats al camp d'Albatera. El juny de 1940 va ser detingut per la policia franquista amb la resta de membres del Comitè Nacional confederal; jutjat el novembre de 1941 en consell de guerra, va ser absolt --sembla que tenia bones relacions amb el falangista José Antonio Girón de Velasco i que gràcies a la seva intervenció alguns dels jutjats salvaren la vida. De bell nou a la lluita clandestina, va ser detingut almenys en dues ocasions més. Més tard emigrà a Veneçuela, on formà part de l'Agrupació de CNT. Alguns diuen que fou partidari del cincpuntisme. En 1975, sota el pseudònim Ramón de las Casas, publicà el llibre testimonial sobre la repressió franquista Réquiem a mis amigos fusilados. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste,Fragua Social, Libre Studio, La Protesta i Sindicalisme.

    Raimundo Jiménez Millán (1904-1978)

    ***

    Amadeu Sinca Vendrell

    Amadeu Sinca Vendrell

    - Amadeu Sinca Vendrell: El 13 de febrer de 1989 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Amadeu Sinca Vendrell –el seu primer llinatge a vegades citat Cinca o Sina. Havia nascut el 15 de setembre de 1910 a Barcelona (Catalunya). Després de diplomar-se en comptabilitat i peritatge mercantil per la Universitat de Barcelona, amb 17 anys es posà a fer feina i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 marxà amb la «Columna Durruti» al front d'Aragó i amb la militarització de les milícies fou capità tresorer pagador de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») i cap de l'Estat Major de la 120 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939 amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració, entre ells el de Sètfonts, i posteriorment enrolat, amb Juan de Diego Herranz, en la 103 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), de la qual fou capità, per a treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot» a la zona fronterera francobelga (Cambrai i Mons). El 20 de maig de 1940 va ser fet presoner a Amiens (Picardia, França) per les tropes alemanyes i, després de passar per tres camps de triatge (Trier, Nuremberg i Moosburg), portat l'agost a peu al camp de concentració nazi de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria) i el 24 de gener de 1941 al camp secundari de Gusen, amb la matrícula 46.65. El 5 de maig de 1945 el camp va ser alliberat per les tropes aliades i va ser repatriat a França. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc, fou secretari de l'Ateneu Espanyol i de la Secció Local de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP), i secretari del Comitè Nacional de l'Agrupació Militar de la República Espanyola (AMERE). Va ser un dels primers en relatar la deportació dels espanyols als camps de concentració nazis i en 1945 publicà Lo que Dante no pudo imaginar. Mauthausen-Gusen (1940-1945), reeditat a Barcelona en 1980. En 1948 tingué un fill, Richard. Des de la seva creació en 1980, fou membre de l'«Amicale de la 26 Divisió», de la qual va ser nomenat tresorer, i col·laborà en el seu òrgan Boletín Amicale 26 División. En 1985 publicà Mis veinte artículos.

    Amadeu Sinca Vendrell (1910-1989)

    ***

    Simón Tapia Colman

    Simón Tapia Colman

    - Simón Tapia Colman: El 13 de febrer de 1993 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el músic i compositor anarquista Simón Tapia Colman --també citat com Tapia-Colman. Havia nascut el 24 de març de 1906 a Aguarón (Saragossa, Aragó, Espanya). Fill d'un músic clarinetista. Quan tenia sis anys ja tocava el violí en les festes del poble i amenitzava els descansos dels jornalers. Apadrinat pel periodista i compositor de sarsueles Juan José Lorente Millán, aconseguí una beca de la Diputació de Saragossa per estudiar música a l'Escola Municipal de Música. Quan tenia 11 anys ja feia concerts al teatre Parisiana de Saragossa, amb obres de Paganini i Sarasate. Instal·lat a Madrid, estudià amb Julio Francés, concertino de l'Orquestra Simfònica madrilenya, i amb Conrado del Campo i Francisco Calés al Real Conservatori. Novament becat, marxà a París, on estudià a partir de 1924 en la càtedra de composició de Vicent d'Indy. En tornà creà una orquestra i el«Quartet de Corda Colman» i fou membre de l'orquestra del teatre Apolo de Madrid. Quan esclatà la guerra ja pertanyia al moviment llibertari. A finals de 1936 fou nomenat instructor de Tir a les casernes Fermín Salvochea de Barcelona per formar les columnes de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El gener de 1937 ingressà, com a integrant del Grup Hispània, en la Federació barcelonesa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1937 assistí a València al Ple Peninsular de la FAI en representació del Comitè Regional de Catalunya. En acabar la guerra passà els Pirineus i acabà al camp de concentració de Sant Cebrià, del qual fugí; apressat, fou internat al camp d'Agde. Aconseguí embarcar a l'«Ipanema» i el 7 de juliol de 1939 arribà al port de Veracruz, s'establint-se a Mèxic. Al país asteca desenvolupà una important tasca musical: professor i director del cor del Colegio Ruiz de Alarcón, director del Ballet Español d'Ana Maria, violinista de l'Orquestra Simfònica Nacional de Mèxic, programes radiofònics de comentaris musicals (Música de España), fundador i director del Cor de Mèxic, director del Cor de la Comissió Federal d'Electricitat, professor i director del Conservatori Nacional de Mèxic, catedràtic d'Història de la Música i d'Organologia, investigador musical de l'Institut Nacional de Belles Arts, catedràtic d'Estètica de la Universitat Iberoamericana, membre de l'Institut Mexicà de Ciències  i d'Humanitats, etc. Nacionalitzat mexicà, es casà amb Esperanza Alcázar, filla del cardiòleg del president Lázaro Cárdenas del Río, amb qui tingué vuit fills, tots vinculats amb la música, especialment sa filla Silvia Tapia (Prisma). En 1956 fou el primer representant de Mèxic al qual la BBC londinenca li estrenà una simfonia amb l'Orquestra de Manchester, dirigida aleshores per Hugo Ringold. Aquest mateix any rebé el premi de la Unió de Cronistes de Teatre i Música de Mèxic. En 1989, mig segle després del seu exili, viatjà a Saragossa, convidat per la directora del Conservatori de la ciutat, i rebé un homenatge a la Sala de Música del Palau de Sástago. Fou autor de més de dues-centes obres, algunes força conegudes (Una noche en Marruecos, Leyenda gitana, Estampa de Iberia, Sísifo, etc.), que s'han publicat en forma de llibre-disc sota el títol Obra sinfónica completa de Simón Tapia-Colman. També publicà centenar d'articles de crítica musical de diverses publicacions mexicanes. Ha estat enquadrat en l'anomenada «Generació Musical de 1927», al costat de Rodolfo Hallfter, Gustavo Pitaluga, Jesús Bal y Gay, Adolfo Salazar i Pilar Bayona, entre d'altres. Simón Tapia Colman va morir víctima d'un càncer, poc abans de concloure la seva òpera en tres actes Iguazú, el 13 de febrer de 1993 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Fou l'últim compositor exiliat arran de la Guerra Civil espanyola que quedava a Mèxic.

    Simón Tapia Colman (1906-1993)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 02/13/18--08:37: La Xina va a mil.



  •                 La Xina va a mil, al 2018.



     

    A l'època d'En Mao Zedong, la Xina era una gran potència mundial, però alhora un país subdesenvolupat. Els resultats dels plans de desenvolupament duts a terme en aquella època foren modestos.

    Però, a partir del 1979, sota el lideratge d'En Deng Xiaobing, la Xina inicià un desplegament industrial extraordinari, fins al punt que a principis de segle esdevingué ''el taller del món''.

    Durant dècades, la Xina copià les tecnologies industrials dels països avançats (Procediment aquest comú als països emergents).

    Però ''la Xina-taller del món'' no solament era capaç d'assimilar les tecnologies més avançades. Al 2004 es feu públic que el país asiàtic disposava de més enginyers que els Estats Units.

    Enginyers i centres d'investigació: S'inicià el frenesí innovador xinès.

    Al 2018 es fa palès que la Xina s'està instal·lant a un estadi superior de civilització. Va més enllà d'allò que són innovacions tecnològiques que milloren la competitivitat industrial. Provoquen profunds canvis socials (Revolucions, poden dir).

    Per veure un indicador: Actualment les amples masses xineses han fet seu el sistema de pagament per mitjà del telèfon mòbil; de manera que el sistema tradicional de pagament en diners resta obsolet. Així, el consumidor corrent s'estalvia les cues per fer pagaments; però, per altra banda, la societat xinesa estalvia milers (centenars de milers o milions) de cobradors que eren per tot arreu. És una autèntica revolució social.

    En aquesta línia, l'administració xinesa prepara la instal·lació d'estacions de càrregues elèctriques per tot arreu, estacions que són d'autoservei, sense cobradors ni dependents.



    Els mitjans capitalistes són en ridícul al voler amagar els avenços de la nació asiàtica.

     

    Com a demostració d'això, he pensat que seria bo difondre entre els navegants catalans uns vídeos sobre innovacions xineses, vídeos aquests que destaquen entre milers, jo crec.

    Vegeu-los.

     

    EHANG184, world's first Autonomous Aerial Vehicle





    North China's Taiyuan will be first in country with only electric taxis ...


    Xina construeix la xarxa de càrrega més gran del món amb 167.000 estacions








    0 0

    CEMENTERIOS DEL MUNDO 38ª Parte: CEMENTERIO NUESTRA SEÑORA DE LA SALUD - CORDOBA - ESPAÑA 2013

    Cementerios del Mundo 38ª Parte


    Cementerio de Nuestra Señora de la Salud

    Córdoba, España


      Junio 2013

    © Miguel Veny Torres 

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Escultura»
    Cementerio Nuestra Señora de la Salud
    c/ Avenida de Menéndez Pidal
    Barrio: Vista Alegre
    Distrito: Poniente Sur

    «Escultura»
    Cementerio Nuestra Señora de la Salud
    c/ Avenida de Menéndez Pidal
    Barrio: Vista Alegre
    Distrito: Poniente Sur

    «Vista»
    Cementerio Nuestra Señora de la Salud
    c/ Avenida de Menéndez Pidal
    Barrio: Vista Alegre
    Distrito: Poniente Sur

    «Escultura»
    Cementerio Nuestra Señora de la Salud
    c/ Avenida de Menéndez Pidal
    Barrio: Vista Alegre
    Distrito: Poniente Sur

    «Escultura»
    Cementerio Nuestra Señora de la Salud
    c/ Avenida de Menéndez Pidal
    Barrio: Vista Alegre
    Distrito: Poniente Sur

    «Escultura»
    Cementerio Nuestra Señora de la Salud
    c/ Avenida de Menéndez Pidal
    Barrio: Vista Alegre
    Distrito: Poniente Sur

    «Escultura»
    Cementerio Nuestra Señora de la Salud
    c/ Avenida de Menéndez Pidal
    Barrio: Vista Alegre
    Distrito: Poniente Sur

    «Nichos»
    Cementerio Nuestra Señora de la Salud
    c/ Avenida de Menéndez Pidal
    Barrio: Vista Alegre
    Distrito: Poniente Sur

    «Piedad»
    Cementerio Nuestra Señora de la Salud
    c/ Avenida de Menéndez Pidal
    Barrio: Vista Alegre
    Distrito: Poniente Sur

    «Escultura»
    Cementerio Nuestra Señora de la Salud
    c/ Avenida de Menéndez Pidal
    Barrio: Vista Alegre
    Distrito: Poniente Sur

    «Nichos»
    Cementerio Nuestra Señora de la Salud
    c/ Avenida de Menéndez Pidal
    Barrio: Vista Alegre
    Distrito: Poniente Sur

    «Tumba de Manolete»
    Cementerio Nuestra Señora de la Salud
    c/ Avenida de Menéndez Pidal
    Barrio: Vista Alegre
    Distrito: Poniente Sur

    «Escultura»
    Cementerio Nuestra Señora de la Salud
    c/ Avenida de Menéndez Pidal
    Barrio: Vista Alegre
    Distrito: Poniente Sur

    «A la memoria de quienes murieron por la República, la libertad y la Democracia»
    Cementerio Nuestra Señora de la Salud
    c/ Avenida de Menéndez Pidal
    Barrio: Vista Alegre
    Distrito: Poniente Sur

    «A la memoria de quienes murieron por la República, la libertad y la Democracia»
    Cementerio Nuestra Señora de la Salud
    c/ Avenida de Menéndez Pidal
    Barrio: Vista Alegre
    Distrito: Poniente Sur

    «Nicho»
    Cementerio Nuestra Señora de la Salud
    c/ Avenida de Menéndez Pidal
    Barrio: Vista Alegre
    Distrito: Poniente Sur
           

    Madrid, 13 de febrero de 2018


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    CEMENTERIOS DEL MUNDO 39ª Parte: CEMENTERIO MUNICIPAL DE SAN JOSÉ - GRANADA - ESPAÑA 2014

    Cementerios del Mundo 39ª Parte


    Cementerio Municipal de San José

    Granada, España


      Enero 2014

    © Miguel Veny Torres 

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Tumba»
    Cementerio Municipal de San José
    c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Tumba»
    Cementerio Municipal de San José
    c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Tumba»
    Cementerio Municipal de San José
    c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Tumba»
    Cementerio Municipal de San José
    c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Tumba»
    Cementerio Municipal de San José
    c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Tumba»
    Cementerio Municipal de San José
    c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Señalización»
    Cementerio Municipal de San José
    c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Tumba»
    Cementerio Municipal de San José
    c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Tumba»
    Cementerio Municipal de San José
    c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Tumba»
    Cementerio Municipal de San José
    c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Tumba»
    Cementerio Municipal de San José
    desde c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Tumba»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    desde c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Fuente»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    desde c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Tumba»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    desde c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Tumba»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    desde c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Tumba»
    Cementerio Municipal de San José
    c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Ventana»
    Cementerio Municipal de San José
    c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Nichos»
    Cementerio Municipal de San José
    c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Nichos»
    Cementerio Municipal de San José
    c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Ermita»
    Cementerio Municipal de San José
    c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Nicho»
    Cementerio Municipal de San José
    c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Tumba»
    Cementerio Municipal de San José
    c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Calle»
    Cementerio Municipal de San José
    c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Tumba»
    Cementerio Municipal de San José
    c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Tumba del cantaor Enrique Morente»
    Cementerio Municipal de San José
    c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Tumba»
    Cementerio Municipal de San José
    c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Tumba»
    Cementerio Municipal de San José
    c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Tumba»
    Cementerio Municipal de San José
    c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Tumba»
    Cementerio Municipal de San José
    c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Tumba»
    Cementerio Municipal de San José
    c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Tumba»
    Cementerio Municipal de San José
    c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Calle»
    Cementerio Municipal de San José
    c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Nicho»
    Cementerio Municipal de San José
    c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Entrada al Cementerio»
    c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    «Entrada al Cementerio»
    c/ Camino Viejo del Cementerio
    Barrio: Carretera de la Sierra
    Distrito: Genil

    Madrid, 13 de febrero de 2018


    0 0

    Tres poemaris de l´escriptor Miquel López Crespí analitzats per Jaume Vicens a dBalears: Calendaris de sal (Premi de Poesia Marià Manent, 2005) , El cant de la Sibil·la (Premi de Poesia Bru i Vidal al País Valencià) i Temps Moderns (homenatge al cinema) Premi de Poesia Miquel Martí Pol 2002. –


    Temps Moderns, per Jaume Vicens (dBalears)


    Aquest mes de gener hem tengut l’ocasió de llegir tres dels darrers poemaris que ha escrit Miquel López Crespí, els de la primera dècada del nou segle. Els dos darrers, per ordre cronològic de publicació, són els titulats Calendaris de sal, llibre que va guanyar el premi de poesia Marià Manent del 2005, i el segon, titulat El cant de la Sibil·la, premi Bru i Vidal, ciutat de Sagunt, també l’any 2005. Quant a l’estil, al poemari Calendaris de sal, López fa una declaració de principis en el text titulat Deixar constància del resultat de la batalla. Hi escriu: «Ben cert que avui la poesia és massa hermètica / i es preocupa excessivament de la rima i molt poc / per l’apujada d’impostos, el preu dels queviures.» (Jaume Vicens)


    Aquest mes de gener hem tengut l’ocasió de llegir tres dels darrers poemaris que ha escrit Miquel López Crespí, els de la primera dècada del nou segle. Els dos darrers, per ordre cronològic de publicació, són els titulats Calendaris de sal, llibre que va guanyar el premi de poesia Marià Manent del 2005, i el segon, titulat El cant de la Sibil·la, premi Bru i Vidal, ciutat de Sagunt, també l’any 2005. Quant a l’estil, al poemari Calendaris de sal, López fa una declaració de principis en el text titulat Deixar constància del resultat de la batalla. Hi escriu: «Ben cert que avui la poesia és massa hermètica / i es preocupa excessivament de la rima i molt poc / per l’apujada d’impostos, el preu dels queviures.»

    Els versos que ara hem reproduït són representatius del sistema d’escriure poesia que té López, si més no el dels tres llibres que comentarem avui. Calendaris de sal és un poemari de caràcter intimista, per ventura amb més ambició temàtica d’abast general que El cant de la Sibil·la, però tots dos poemaris, efectivament, tenen aquesta inclinació intimista, de revisió nostàlgica, que també ens comunica la consciència de fracàs social i polític; emparat, però, per l’amor i la cura que tengueren els pares, una atenció que entrà en competència amb l’entorn social mediocre i un paisatge natural, el de Mallorca, que també conhortà el poeta: «...la veritat. Tan a prop sempre de la desesperança i el dubte.» Ens indiquen també això que deim, els títols de molts de poemes del llibre; Els nostres herois no han tengut monuments, Dissort, Calendaris de sal, poema que dóna títol al llibre, Carrerons sense sortida, Totes les absències o Ara ja sé que demà no hi haurà despertar.

    Si un dia Miquel López publica la seva obra completa, crec que Calendaris de sal i El cant de la Sibil·la podrien formar part d’un sol relat. El cant de la Sibil·la és també un poemari intimista, però d’un caràcter més ortodox, reservat; la vida quotidiana de la família, la del veïnat, els episodis de la infància, el poeta els descriu d’una manera més ajustada a la nostàlgia. En aquest darrer poemari, una característica de la poesia de López també és fa més explícita; ens referim a la propensió que té a l’expressió hiperbòlica, sempre escrita amb bon gust perquè aconsegueix que no embafi; és com si el poeta hagués sabut agafar el to precís que ha de tenir l’exageració. Ho aconsegueix perquè l’encerta en la tria dels adjectius adequats, posats en el moment que toca, de tal manera que el to hiperbòlic li serveix per a guanyar èmfasi, gairebé sempre el subratllat d’una emoció íntima. Vocabulari a l’engròs. Una altra característica d’aquest llibre és el recurs del poeta a utilitzar els diferents matisos dels colors amb la intenció, naturalment, que els poemes guanyin plasticitat. Un exemple: «Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums encesos en els dits.» Versos d’un magnífic poema del llibre que comentam.

    L’estil d’escriure de Miquel López sempre és fidel; vers de llarg recorregut, obert i adequat als temes que són de la seva predilecció; realisme social, poesia de l’experiència, en el seu cas política i de reivindicació del valor que ha de tenir la cultura, sempre al servei de la classe obrera. Ho posa ben de manifest en el seu poemari titulat Temps moderns (homenatge al cinema), premi de poesia Miquel Martí Pol de l’any 2002. És impossible separar el caràcter líric que té la poesia de López de la seva trajectòria personal. Podríem dir que els seus versos són l’únic complement literari possible a allò que ha estat la seva aportació assagística. La seva literatura ens ofereix un cert to arrogant, lligat al talant sempre crític de l’autor. Poesia incisiva, conceptista, allunyada de la musicalitat i de l’estètica excessivament harmoniosa; la que cerca, sobretot, la bella aportació artística. Poesia plena de caràcters objectivables amb una mirada immisericordiosa, cada vegada que ho paga. Poesia intel·ligible, naturalment, que té la virtut de saber aclimatar el llenguatge a les circumstàncies. López mai no força el llenguatge fins als límits imprecisos i ho hem de valorar perquè ho sap fer bé.

    En el cas del poemari Temps moderns, el vocabulari l’adapta a les circumstàncies de l’art cinematogràfic, del qual el poeta n’és un apassionat seguidor. Art complementari que l’autor tampoc no deslliga de la significació realista. Res de trencadissa lingüística i, per tant, no hi trobam cap economia de paraules, en haver de descriure amb detall el cinema que per al poeta ha estat representatiu, essencial i permanent. Mitologia personal i paraules que no van a lloure; poesia també útil per a fer una original crítica cinematogràfica. López, en general, fuig del cripticisme; poesia antisofisticada, directa, que va per feina; basada en l’observació, poc imaginativa, sempre conscient, però, de les possibilitats que té la seva alternativa poètica: una ajustada proporció entre la finalitat i els mitjans. Realisme sòlid, per tant, pràctic si hom vol aconseguir plasmar la significació que va representar el cinema d’una època, principalment la dels anys 50 i 60 del segle XX; d’una època i dels artistes que la varen fer possible perquè gairebé tots són protagonistes del poemari.

    Temps moderns és un llibre que prova que el cinema va ser la millor alternativa per fer front a la terrible mediocritat que representava el franquisme en aquells moments. Els viatges que va fer el poeta per veure pel·lícules prohibides i també ens regala una meravellosa descripció de les sales cinematogràfiques ja desaparegudes, el Teatre Líric, el Balear, el Born, el Salón Rialto, la Protectora i l’Actualidades. Només hi manca posar un poc d’esment al cine Progrés, al Modern i al cine Victòria, que eren les sales dels barris de Son Espanyolet i de Santa Catalina que un servidor visitava en temps del NODO. (Febrer del 2017)



    0 0

    [14/02] «El Socialismo» - Vaga Fabricato - Fets de Terrassa - Federació de Col·lectivitats d'Aragó - Gori - Bertrand - Pestaña - Baret - Claudot - Quero - Sheitanov - Sáez - Höme - Gilioli - Obac - Hernando - Roger - Després - Santos - Turtós - Blanco - Vallina - Melchor Rodríguez - Isgleas - Garavini - Morin - Muzas - Andrés Edo - Levine

    Anarcoefemèrides del 14 de febrer

    Esdeveniments

    Capçalera d'"El Socialismo"

    Capçalera d'El Socialismo

    - Surt El Socialismo: El 14 de febrer de 1886 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic El Socialismo. Quincenario socialista, eco de la prensa universal. Primerament sortirà bimensual i després irregularment. Portarà dos subtítols més: «Periòdic socialista» i «Quinzenari comunista anarquista». El periòdic va ser editat per l'anarquista andalús Fermín Salvochea, que havia sortit de presó per la seva participació en la Comuna de Cadis durant l'estiu de 1873. Aquesta publicació anarcocomunista kropotkiana va intentar mobilitzar el moviment anarquista víctima del període repressiu de 1882-1884 i a partir del número 43, del 12 de desembre de 1887, en la redacció estaran representades les «dues escoles anarquistes» (anarcocol·lectivistes i anarcocomunistes). Va publicar textos de Lafargue, Reclus, George, Lumm, Baz, Joynes, manifests anarcocomunistes i col·lectivistes, circulars de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) i alguns fullets (El Salario, de Kropotkin). Però la publicació serà perseguida per les autoritats, Fermín Salvochea empresonat diverses ocasions i el periòdic finalment deixarà de tirar-se el 12 agost de 1891 després d'haver publicat 76 números. Els projectes de Salvochea de substituir-lo per El Anarquista no van reeixir a causa dels successos de Jerez.

    ***

    Betsabé Espinosa retratada per Nicolás Uribe

    Betsabé Espinosa retratada per Nicolás Uribe

    - Primera vaga a Fabricato: El 14 de febrer de 1919 es realitza a Medellín (Antioquia, Colòmbia) la primera vaga de les obreres l'empresa tèxtil Fabricato, dirigida i negociada per l'obrera Betsabé Espinosa. Aquesta vaga la van fer les dones sense comptar amb el suport dels seus companys. Betsabé Espinosa, excel·lent oradora, va signar la negociació amb un augment del 40% dels salaris i un acord de 9 hores i 50 minuts de jornada laboral, així com el subministrament d'espardenyes i la promesa del cessament de l'encalçament sexual per part dels caps. També va crear escamots femenins per protegir-se de la repressió policíaca. Aquesta gran vaga va ser la primera feta per dones a Colòmbia.

    ***

    L'Ajuntament de Terrassa a l'època

    L'Ajuntament de Terrassa a l'època

    - Fets de Terrassa: Entre el 14 i el 16 de febrer de 1932, a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), grups d'anarquistes prenen aquesta ciutat industrial veïna de Barcelona i proclamen el comunisme llibertari. El 14 de febrer les forces llibertàries van celebrar una reunió on van acordar declarar la vaga general revolucionària com a protesta per les 104 deportacions de revolucionaris sorgides arran dels fets insureccionals de la comarca minera de l'Alt Llobregat i del Cardoner i de la posterior repressió que es va escampar a tot Catalunya, País Valencià i Andalusia. Durant la nit del 15 al 16 de febrer, aquests grups anarquistes i anarcosindicalistes, armats amb pistoles, escopetes i granades, van prendre els punts estratègics de la ciutat. La primera mesura va ser posar setge la caserna de la Guàrdia Civil, on es trobaven aquarterades 80 parelles de guàrdies comandades per un tinent. Altre grup va prendre possessió de l'Ajuntament, hissant la bandera roja i negra i proclamant el comunisme llibertari. A les vuit del matí del 16 de febrer van acudir reforços de guàrdies procedents de Sabadell. La lluita es va generalitzar a partir d'aquest moment, fent-se forts els revolucionaris a la Casa Consistorial. A l'ordre de rendició aquest van contestar que només es rendirien a les forces de l'exèrcit, cosa que van fer a les onze del matí davant d'una companyia de soldats. La insurrecció formava part de l'estratègia anarquista d'homes com Joan García Oliver, que parlava de«gimnàstica revolucionària», com una mena de preparació del proletariat vers el triomf definitiu de la revolució. En el procés que va seguir a aquests fets van ser processats els següents militants anarquistes: Ramon Casarramona, Antoni i Josep Olivares, Ferran Restoy, Manuel Rico, Tomàs Solans, Miguel Hernández, Diego Navarro, Pau Castells, Benet Cadena, Francisco Galán, Joan Blanes, Delfí Badia, Lluís Fortet, Fidel Lechón, Ramon Folch, Ramon Soler, Llorenç Tapiolas, Josep Rimbau, Josep Puig, Daniel Sánchez, i 20 companys més, entre ells Julià Abad, detingut tres mesos després. Les condemnes que es van pronunciar van ser: quatre llibertaris a 20 anys i un dia; sis companys a sis anys i un dia; dos que van ser absolts; quatre que van ser descartats durant el procés, i la resta d'insurgents condemnats a 12 anys i un dia de presó.

    ***

    Església reconvertida en magatzem de redistribució de la col·lectivitat d'Alcanyís

    Església reconvertida en magatzem de redistribució de la col·lectivitat d'Alcanyís

    - Fundació de la Federació de Col·lectivitats d'Aragó: Els dies 14 i 15 de febrer de 1937 es du a terme al Teatre Goya de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el primer Congrés Extraordinari de Col·lectivitats d'Aragó, on es funda la Federació de Col·lectivitats d'Aragó. Hi acudeixen 456 delegats col·lectivistes en representació de, segons les fonts, 150.000 a 300.000 col·lectivistes i de entre 275 a 500 col·lectivitats. Segons el reglament acordat, la Federació tenia per missió defensar els interessos dels col·lectivistes, propagar els avantatges del procés col·lectivitzador basat en el suport mutu, tenir cura de les granges d'experimentació i assessorar els agricultors sobre la capacitat de producció dels diversos terrenys posats en producció, preparar tècnicament els joves mitjançant classes especials de capacitació, formar equips de tècnics per aconseguir una producció agropecuària més rendible, fixar les condicions d'intercanvi amb l'exterior establint estadístiques de producció, i crear una Caixa Rural de Resistència per fer front a les necessitats d'ordre financer. La Federació atendria també la instrucció i la cultura general dels associats, mitjançant conferències, cinema, teatre i altres mitjans educatius.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Pietro Gori

    Pietro Gori

    - Pietro Gori:El 14 d'agost de 1865 neix a Messina (Sicília, Itàlia) l'advocat i propagandista anarquista Pietro Gori. De pares toscans, en 1878 la família es va traslladar a Liorna, on, de molt jovenet, s'uneix a una associació monàrquica de la qualés expulsat per «conducta indigna»; després va col·laborar en La Riforma, periòdic moderat. En 1886 s'inscriu en la Universitat de Pisa i ben aviat pren contacte amb el moviment anarquista pisà, del qual arribarà a ser una de les figures més influents. En 1887 va ser detingut per un article escrit en memòria dels Màrtirs de Chicago i per haver denunciat la presència de vaixell nord-americans al port de Liorna. En 1888, com a secretari de l'associació d'estudiants, va organitzar la commemoració del 340 aniversari del naixement del filòsof Giordano Bruno. En 1889 es va llicenciar en Dret amb la tesi: La Miseria e il Delitto, dirigida pel prestigiós jurista Francesco Carrara. El novembre d'aquell any va publicar, sota el pseudònim Rigo (anagrama del seu llinatge) un primer opuscle Pensieri ribelli, que conté textos de les seves primeres conferències; aquesta publicació va implicar la seva detenció per «instigació a l'odi de classe», acusació de la qual sortirà absolt gràcies al nodrit grup d'advocats, companys i professors de la universitat, que en va assumir la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser novament detingut com a organitzador de la manifestació del Primer de Maig a Liorna; jutjat, va ser condemnat a un any de presó, pena que es va reduir després de l'apel·lació, però romandrà empresonat, primer a Liorna i després a Lucca, fins al 10 de novembre de 1890. Instal·lat a Milà, va exercir de misser amb Filippo Turati. El gener de 1891 va fer costat les tesis d'Errico Malatesta en la Conferència de Capolago, on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anàrquic Revolucionari. En aquest mateix any, va participar a Milà en el Congrés del Partit Obrer Italià i va traduir per a la Biblioteca Popular Socialista El Manifest Comunista de Marx i Engels. A finals de 1891 va començar a publicar L'Amico del popolo, un periòdic que s'autodefinia com «socialista anàrquic» i del qual va treure 27 números, tots segrestats, i que li van portar detencions i processos. El 4 d'abril de 1892, en una conferència sobre«Socialisme legalista i socialisme anàrquic» celebrada a Milà, va explicar les postures anarquistes fortament criticades pel socialisme reformista que el considera autoritari i parlamentarista. El 14 d'agost de 1892, en el Congrés Nacional de les Organitzacions Obreres i Socialistes celebrat a Gènova, va despuntar com el major opositor de la majoria reformista que va decidir crear el Partit dels Treballadors Italians, que després passarà a ser el Partit Socialista Italià. Ben conegut per la policia, quan arribava el Primer de Maig era sistemàticament detingut preventivament. En un d'aquests arrests, va escriure a la presó de San Vittore el text d'una de les cançons més famoses:Inno del Primo Maggio. La seva obra poètica Alla conquista dell'Avvenire i Prigioni e Battaglie, publicades mesos després, es van exhaurir ràpidament malgrat que la tirada va ser de 9.000 còpies. La seva activitat com a misser en defensa dels companys anarquistes i com a conferenciant va desenvolupar-se sense treva. L'agost de 1893 va participar en el Congrés Socialista de Zuric, del qual va ser expulsat, i va fundar la revista La Lotta Sociale, que va tenir una breu vida a causa de les contínues intervencions de les autoritats. Després de l'aprovació per part del govern de Francesco Crispi de les tres lleis antianarquistes el juliol de 1894, va ser acusat per la premsa burgesa de ser l'instigador de l'assassinat del president francès Sadi Carnot perquè havia defensat en un procés a Milà i havia mantingut correspondència amb el seu assassí, Sante Caserio. Per evitar una condemna de cinc anys de presó, va fugir a Lugano (Suïssa). El gener de 1895 va ser detingut, juntament amb altres 17 polítics italians, i, després de dues setmanes empresonat, van ser expulsats de Suïssa. En aquesta ocasió va compondre la lletra de la que serà la seva cançó anarquista més famosa: Addio a Lugano. Després de passar per Alemanya i Bèlgica, es va instal·lar a Londres, on va conèixer els principals exponents de l'anarquisme mundial. Després del seu breu període angles, va viatjar a Nova York on va començar una àmplia gira de conferències --més de 400 en un any-- pels Estats Units i per Canadà. Durant aquestaèpoca va col·laborar en la revista La Questione Sociale. Durant l'estiu de 1896 va tornar a Londres per participar com a delegat de les associacions obreres nord-americanes en el segon Congrés de Internacional Socialista, però va caure greument malalt i va ser ingressat al National Hospital de Londres. Gràcies al suport de diversos parlamentaris, el govern italià va acceptar el seu retorn al país, però obligat a residir en principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre els contactes amb el moviment anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar els companys llibertaris i en la col·laboració en periòdics anarquistes, com ara Agitazione, d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de protestes arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre amb duresa. El 7 de maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va ordenar l'Exèrcit disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones --el nombre de morts varia segons la font. La repressió contra els partits d'esquerra i els sindicats també va ser força dura. Gori va haver d'exiliar-se de bell nou per evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va embarcar cap a l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats política i científica; a més de promoure sindicats --va participar en 1901 en el congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA), que donarà naixement en 1904 a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)--, va impartir cursos de criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va fundar la revista Criminología Moderna. En 1902, per problemes familiars i de salut i gràcies a una amnistia, va poder tornar a Itàlia. En 1903, juntament amb Luigi Fabbri, va fundar a Roma la revista Il Pensiero. Llevat d'un viatge a Egipte i a Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar a Itàlia, ocupat en les seves activitats habituals: activista llibertari, escriptor i advocat defensor dels companys detinguts. En morir Pietro Gori, el 8 de gener de 1911 a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia), va deixar una gran producció literària, que va des d'obres de jurisprudència i de criminologia, a obres anarquistes, passant pel teatre i la poesia, sense oblidar l'edició de les seves famoses conferències i cançons. La plaça principal de Portoferraio, on es troba l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom. Pietro Gori està enterrat al cementiri de Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia).

    ***

    Julia Bertrand (ca. 1935)

    Julia Bertrand (ca. 1935)

    - Julia Bertrand: El 14 de febrer de 1877 neix a les Vosges (Lorena, França) la mestra, militant anarquista, antimilitarista, feminista i lliurepensadora Julia Bertrand. Va ser delegada en el Congrés Internacional de Lliurepensadors fet a París entre el 3 el 7 de setembre de 1905. Va col·laborar en el periòdic feminista La Femme Affranchie i més tard en La Vrille, publicat a Epinal per l'anarquista Loquier. Inscrita al «Carnet B»(fitxer d'antimilitaristes),és detinguda el 21 d'agost de 1914 i enviada a un camp de concentració el 4 de febrer de 1915. Com a resultat d'una campanya de protesta, va ser alliberada el 18 de febrer de 1915, però se la va separar de l'ensenyament. Aleshores va passar a exercir a La Ruche, escola llibertària dirigida per Sébastien Faure, fins al seu tancament el novembre de 1917. Julia Bertrand no serà readmesa en l'ensenyament fins a 1925. Va participar activament en la premsa llibertària de l'època (L'En Dehors, L'Idée Libre, Le Libertaire...), i també va militar contra la vivisecció i en la Lliga d'Acció Antialcohòlica. El 17 de març de 1935 impartí la conferència «Le Tabac. Poison de la vie en toutes circonstances» a la seu parisenca de la «Societat contra l'abús del tabac», associació de la qual era vicepresidenta. En 1944 la seva llar parisenca de Noisy-le-sec va ser destruïda per un bombardeig aliat. Julia Bertrand va morir el 25 de març de 1960.

    Julia Bertrand (1877-1960)

    ***

    Ángel Pestaña

    Ángel Pestaña

    -Ángel Pestaña Núñez:El 14 de febrer de 1886 neix a Santo Tomás de las Ollas (Ponferrada, Lleó, Espanya) l'influent militant anarcosindicalista Ángel Pestaña Núnez. Fill de miner, va començar a treballar com a peó a les mines de Biscaia. En 1905, per haver defensat la jornada de vuit hores, va haver de marxar a França, i a Marsella va fer de bastaix de moll. Va embarcar de polissó cap a Alger, on va fer d'espardenyer i de rellotger entre 1909 i 1914, alhora que va començar a col·laborar en el periòdic anarquista Tierra y Libertad. L'agost de 1914 va passar a residir a Barcelona on va intervenir com a orador a l'Ateneu Sindicalista i va començar a destacar com a organitzador sindical. Es va alinear amb els anarquistes purs i va ingressar en el grup editor de Tierra y Libertad. En 1915 va participar en el Congrés Internacional de la Pau de Ferrol. Des del 1915 va començar a col·laborar en Solidaridad Obrera, periòdic del qual va ser nomenat administrador en 1916 i director entre 1918 i 1919. En 1916 va haver de romandre exiliat uns mesos a Perpinyà. En nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser president de comitè de vaga durant la vaga general revolucionària de 1917. Va participar en el Congrés de Sants de 1918, on va parlar en el míting de clausura. El juny del 1918 va publicar unes cartes del policia Bravo Portillo que demostraven la seva participació en l'espionatge a favor d'Alemanya i que van provocar-ne l'expulsió del cos. Arran de la vaga de La Canadenca va ser empresonat. En 1919 va assistir al congrés del Teatre de la Comèdia de Madrid. Com a delegat de la CNT va assistir al Segon Congrés de la Internacional Comunista a Moscou, el juny de 1920, on es va abstenir en la votació de les 21 condicions per a l'ingrés a la Tercera Internacional i va votar, juntament amb Lenin i Trockij, la creació de la Internacional Sindical Roja (ISR). Amb aquesta experiència adquirida va acusar els bolxevics d'exercir una dictadura i es reafirmar en la defensa de l'anarquisme i de fer desaparèixer l'Estat. No va poder lliurar el seu Informe de mi estancia en la URSS fins el 1921 --completat el 1922 i ampliat el 1929 com a Setanta días en Rusia--, ja que, detingut a Itàlia el novembre de 1920, va ser traslladat a la presó de Barcelona i hi va romandre fins al 1922. El juny de 1922 va assistir a la Conferència de la CNT de Saragossa que volia reconstruir una altra Associació Internacional de Treballadors, i va signar amb Seguí, Peiró i Viadú, la resolució en la qual s'afirmava el paper polític de la CNT. L'agost de 1922 va sofrir un atemptat per part d'elements del Sindicat Lliure a Manresa del qual va sortir greument ferit i la campanya oberta entorn d'aquest fet va determinar en part la destitució d'Arlegui i la dimissió de Martínez Anido l'octubre del mateix any. El seu decantament cap a principis anarcosindicalistes més moderats es va produir entre 1922 i 1923, arran especialment de la crisi interna de la CNT generada per la repressió i el pistolerisme i per la polèmica oberta amb el fracàs de la vaga del transport de Barcelona de l'estiu de 1923,època en la qual va tornar a la direcció de Solidaridad Obrera. Durant la dictadura de Primo de Rivera, i fins al 1927, es va alinear clarament amb Joan Peiró en defensa de la legalització dels sindicats confederats, contra la intromissió dels grups anarquistes i favorable a una certa entesa amb els grups polítics esquerrans. En aquests anys va ser empresonat pels seus escrits en Solidaridad Proletaria (1924-25) i en Vida Sindical (1926). Després, a partir del maig del 1927, va defensar l'acceptació dels comitès paritaris creats per la Dictadura i el seu sindicalisme es va allunyar de l'anarcosindicalisme de Peiró. El desembre de 1928 va impulsar la creació del grup Solidaritat i va proposar la Unió de Militants per a reconstruir la CNT. Va ser secretari del Comitè Nacional de la CNT, en substitució de Peiró, entre juny i desembre de 1929, fins que va ser obligat a dimitir; la reorganització de la CNT a partir de l'abril del 1930 li va permetre tornar a exercir una gran influència i va ocupar de bell nou la secretaria del Comitè Nacional. Amb la proclamació de la Segona República, se'l va confirmar en aquest lloc, entre juny del 1931 i febrer del 1932. El juny de 1932 va ser redactor i signant del«Manifest dels Trenta», fet que li implicarà l'expulsió de la CNT pel sector faista el desembre de 1932. Va participar en la formació de la Federació Sindicalista Llibertària el 1933 i va signar el manifest per la constitució de l'Aliança Obrera, en nom dels Sindicats d'Oposició. Paral·lelament va desenvolupar una intensa activitat com a publicista: col·laboracions en Sindicalismo de Barcelona i en La Libertad de Madrid, publicació d'El sindicalismo. Qué quiere y a dónde va, Sindicalismo y unidad sindical, a més de l'autobiografia Lo que aprendí en la vida. En 1934 es va apartar de l'ortodòxia anarquista, decantant-se pel revisionisme anarcosindicalista, i va fundar el Partit Sindicalista del qual fou president. El febrer de 1936 va començar a dirigir el diari Mañana,òrgan de la Federació Catalana del Partit Sindicalista, i va ser elegit diputat per Cadis, dins del pacte del Front Popular. Durant la guerra civil va residir a Madrid i a Barcelona i va col·laborar molt en El Sindicalista defensant la disciplina militar, la limitació dels objectius revolucionaris per a guanyar la guerra i l'aproximació a la petita burgesia, alhora que tornava a les files cenetistes. Tot i estar molt malalt encara va participar en la reunió de les Corts a València, el dia 2 d'octubre de 1937. Va ser nomenat vicecomissari general de l'Exèrcit. Ángel Pestaña Núñez va morir l'11 de desembre de 1937 a Begues (Baix Llobregat, Catalunya). És autor de llibres com El Terrorismo en Barcelona (1920), Sindicalismo y Terrorismo (1923), ¿Sindicalismoúnico? Orientación sobre organización sindical (1921). Lo que vi en Rusia. Lo que pienso de Rusia (1933), La Ciudad (1933), Sindicalismo y Unidad Sindical (1933), El Sindicalismo que quiere y a donde va (1933), Lo que aprendí en la vida. Porqué se constituyó el Partido Sindicalista (1935), ¿Debe disolverse el Partido Sindicalista? (1936), entre d'altres.

    ***

    Foto policíaca de Joan Baret Cabadosa (31 d'agost de 1914)

    Foto policíaca de Joan Baret Cabadosa (31 d'agost de 1914)

    - Joan Baret Cabradosa: El 14 de febrer de 1892 neix a San Miquel de Fluvià (Alt Empordà, Catalunya) l'anarquista Joan Baret Cabradosa –possiblement el segon llinatge errat per Cabratosa. Sos pares es deien Sinforiano Baret Llavanesa i Anna Cabradosa Niesga. Es guanyava la vida fent de sastre. El 14 de març de 1911, procedent de Figueres (Alt Empordà, Catalunya), on vivia a casa dels pares, arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Després de treballar sis mesos per al sastre Mariani i de residir a l'hotel Sansa de la ciutat, marxà cap a Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord), on residí alguns dies a casa del seu oncle Francesc Cabradosa. Després treballà durant un any i mig per al sastre Agustín Leandro de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). El 12 d'abril de 1913 retornà a Perpinyà, on treballà per a diversos patrons, i s'instal·là al número 46 del carrer de la Fusterie. El 26 de juliol de 1913 es casà amb Tecla Basil a Figueres. El 31 d'agost de 1914 va ser fitxat per la policia francesa com a «propagandista anarquista, però no perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.  

    ***

    André Claudot

    André Claudot

    - André Claudot: El 14 de febrer de 1892 neix a Dijon (Borgonya, França) el dissenyador, anticlerical i militant anarquista André Claudot. Va ser fill d'un luthier del conservatori de Dijon i d'una cristiana integrista. Alumne de l'escola de Belles Arts de Dijon i becari de l'Escola Nacional d'Arts Decoratives, va freqüentar els anarquistes --especialment Pierre Martin, antic company de captivitat de Kropotkin a Clairvaux-- i va lliurar els seus dibuixos per als periòdics anticlericals i llibertaris. Una il·lustració apareguda en Le Libertaire en 1911 li va implicar ser perseguit per la justícia. A Dijon militarà en grups anarquistes, freqüentarà la Borsa del Treball, on lluitarà contra els socialistes (Barabant, Midol), i col·laborarà en la fundació del Comitè de Defensa Social. Fitxat amb el Carnet B per antimilitarista, va ser mobilitzat en 1914, però així i tot, va continuar col·laborant clandestinament durant i després del conflicte en la premsa llibertària, especialment en el periòdic pacifista de Sébastien Faure Ce qu'il faut dire. Acaba la guerra a Sèrbia iés desmobilitzat l'agost de 1919, tornant a Dijon on es casarà; després s'instal·larà a París i continuarà dibuixant per Le Libertaire, Clarté,La Revue Anarchiste, La Jeunesse Anarchiste, etc. La seva passió per l'Orient el porta en 1926 a Xina, on esdevé professor a l'Institut Nacional de les Arts de Pequín i a l'Institut de les Arts de Hang-Txéou en 1928, i tot enmig de la revolució comunista xinesa. En 1930 torna a París i després a Dijon com a professor de l'Escola de Belles Arts el febrer de 1935. Allunyat de l'anarquisme, s'adhereix a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i a la francmaçoneria (lògia Treball). Va formar part a Dijon del grup Amics de l'Espanya republicana. Apartat de l'ensenyament el setembre de 1941 per francmaçó, participa en la resistència dins el Front Nacional i amb l'Alliberament militarà en el Partit comunista. Va denunciar amb força el franquisme i la guerra del Vietnam. Elsúltims anys de sa vida els dedicarà essencialment a la pintura, creant a la seva casa de Dijon una escola de pintura (L'Atelier). André Claudot va morir el 13 de juny de 1982 a Loeilley (Alta Saona, França). El cineasta llibertari Bernard Baissat li va consagrar una pel·lícula, Écoutez Claudot (1979).

    ***

    Necrològica de Manuel Quero Valdés apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 15 de febrer de 1976

    Necrològica de Manuel Quero Valdés apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de febrer de 1976

    - Manuel Quero Valdés: El 14 de febrer de 1896 neix a Lugo (Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Quero Valdés. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya) a la recerca de treball. Trobà feina a la Companyia d'Aigües, Gas i Electricitat i en 1918 s'afilià al sindicat del sector de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili. Formà part d'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), organització fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Al final de sa vida es retirà al Centre Geriàtric Beauséjour d'Ieras (Provença, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Manuel Quero Valdés va morir el setembre de 1975 a Ieras (Provença, Occitània) i fou enterrat en aquesta població el 26 de setembre.

    ***

    Gueorgui Sheitanov

    Gueorgui Sheitanov

    - Gueorgui Sheitanov:El 14 de febrer de 1896 neix a Jambol (Jambol, Bulgària) Gueorgui Sheitanov (o Cheitanov), una de les figues més excepcionals de l'anarquisme búlgar. Alumne brillant, freqüenta de molt jove els ambients llibertaris. Realitza la seva primera acció en 1913 cremant els arxius del tribunal local, però aconsegueix fugir del seu arrest. En la seva fuita, amb 18 anys, viatja a París, on es reuneix amb altres anarquistes búlgars exiliats, com ara Varban Kilifarski, i freqüenta l'escola llibertària La Ruche, de Sébastien Faure. Torna clandestinament a Bulgària el 1914, amb la intenció de continuar la tasca propagandística revolucionària, de la qual era un destacat orador. Detingut i torturat per la policia, aconsegueix de bell nou escapar. Entre 1917 i 1918 va ser l'únic revolucionari búlgar a Moscou durant la Revolució russa. De tornada a Bulgària, reprèn els seus contactes amb el moviment anarquista i publica la seva famosa Carta als anarquistes i un Manifest als revolucionaris, on palesa la seva decepció dels bolxevics. Va participar en moltes accions armades contra l'Estat, escapant-se de la presó dos pics de manera espectacular. Als 26 anys, va examinar la tàctica del moviment llibertari i va qualificar la lluita que es portava a Bulgària com a inadequada; segons ell, calia una major organització i acció, no només en la feina, sinó també en tots els aspectes de la vida. Va participar en l'alliberament de l'anarquista empresonat Petar Maznev. També va col·laborar en Societat Lliure, revista teòrica de la Federació Anarcocomunista, en la revista literària Plamak, que va influir en molts intel·lectuals, i va editar el periòdic Acratie (1924-1925). El cop militar de 1923 va produir la mort de 35.000 treballadors i camperols; i la resistència armada que va seguir, va culminar en l'atemptat amb bomba contra la catedral de Sofia, perpetrat pel Partit comunista. A partir d'aquest moment, amb la llei marcial proclamada, es va desencadenar una repressió ferotge contra el moviment revolucionari. Sheitanov i sa companya, Mariola Sirakova, van ser arrestats en una emboscada i executats, amb altres 12 companys, la nit del 2 de juny de 1925, tenia 29 anys.

    ***

    Valentina Sáez Izquierdo

    Valentina Sáez Izquierdo

    - Valentina Sáez Izquierdo: El 14 de febrer de 1903 neix a Quintanilla (Burgos, Espanya) la militant anarquista Valentina Sáez Izquierdo, també coneguda com Valentina del Olmo, pel llinatge del seu company. En 1933 va ser una anarcosindicalista molt activa, formant part del Comitè Revolucionari de Saragossa juntament amb Isaac Puente i altres; va aconseguir fugir de la repressió amb sos tres infants disfressada de religiosa. Perseguida arran del cop d'Estat feixista del 1936, va restar tres mesos amagada a Saragossa fins al 17 de gener de 1937 que va passar a zona republicana. Es va instal·lar a Barcelona on va participar en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Acabada la guerra, en 1939 va poder fugir a França amb sos tres fills --Jesús Olmo, Malatesta, Pilar i Fernando, tots llibertaris i confederals-- i va acabar al camp de concentració de Ribesaltes. En 1945 vivia a Montpeller. Va ser molt amiga de Pilar Grangel. Valentina Sáez Izquierdo va morir de càncer el 13 de novembre de 1984 a Fàbregues, a prop de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), després d'haver-se traslladat a casa de sa filla des de feia un temps.

    ***

    Werner Höme

    Werner Höme

    - Werner Höme: El 14 de febrer de 1907 neix el gravador anarquista i anarcosindicalista Werner Höme. A Dresde (Saxònia, Alemanya), d'antuvi milità en els Sozialistische Arbeiter-Jugend (SAJ, Joves Treballadors Socialistes) i després formà part de l'Anarchistische Tatgemeinschaft (Grup d'Acció Anarquista), colla de 14 joves llibertaris d'ambdós sexes --entre els Herbert Wehner, que més tard serà dirigent comunista i socialdemòcrata-- que edità tres números del periòdic Revolutionäre Tat (Acció Revolucionària). En 1926 s'afilià a l'anarcosindicalista Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure de Sindicats d'Alemanya). A partir de 1931 fou president de la Syndikalistischen Arbeiter-Föderation (SAF, Federació de Treballadors Sindicalista) de Dresde i redactor en cap del periòdic Der Arbeitslose (Els Sense Feina). Quan era president, els anarcosindicalistes van ser declarats il·legals i en 1933 organitzà, amb Oskar Kohl, diverses reunions regionals clandestines de coordinació dels grups anarcosindicalistes alemanys. També s'edità la publicació clandestina Mai-Zeitung (Diari de Maig). El maig de 1933 va ser detingut preventivament i passà una bona temporada empresonat. Després del seu alliberament del camp de concentració de Hohnstein, el febrer de 1934 organitzà l'exili de Kreszentia Mühsam, companya d'Erich Mühsam, aleshores empresonat. Juntament amb Herbert Hilse, Käthe Jünger i Ernst Schmidt, salvà el patrimoni literari d'Erich Mühsam portant-lo a un lloc segur de Praga. El juny de 1937 va ser novament detingut a Dresde. Werner Höme va ser assassinat l'11 de juny de 1937 a la presó de Dresde (Saxònia, Alemanya) mentre esperava judici.

    ***

    Siberia Gilioli

    Siberia Gilioli

    - Siberia Gilioli: El 14 de febrer de 1908 neix a Rovereto sulla Secchia (Novi di Modena, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Siberia Gilioli, coneguda com La Libera. Sos pares es deien Onofrio Gilioli i Maria Pelliciari. Era filla d'una família nombrosa de militants anarquistes –entre els quals destacà son pare Onofrio Gilioli i son germà Rivoluzio Gilioli– que en 1922 emigrà a París (França). En 1924 amb sa família s'establí en un xalet a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), que esdevingué lloc de reunió de grups anarquistes i seu del Comitè Pro Víctimes Polítiques, a més de refugi per a molts antifeixistes exiliats (italians, alemanys i russos), com ara Renzo Cavani, que esdevingué son company i amb qui tingué un fill, Jacques Cavani. En 1932, amb Renzo i Rivoluzio Cavani, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on visqué clandestinament. El març de 1933 retornà a França. En 1936, quan esclatà la guerra d'Espanya, marxà cap a Catalunya i a finals d'aquell any es reuní amb Renzo Cavani, comprometent-se ambdós en el Servei de Fronteres de Portbou (Alt Empordà, Catalunya). A Portbou conegué l'anarquista Efisio Bruna, que finalment esdevingué son nou company. En 1937 encara era a Catalunya i després dels fets de maig d'aquell any passà a França. En aquesta època va ser inscrita en el registre d'anarquistes a detenir de la policia de fronteres. En 1945 es reuní amb tota sa família a Fontenay-sous-Bois, on continuà vivint després de la II Guerra Mundial. El maig de 1946 rebé la nacionalitat francesa gràcies al suport d'alguns partisans i refugiats jueus que ajudà durant l'ocupació. Siberia Gilioli va morir el 27 de juny de 2005 a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França) i per exprés desig seu va ser incinerada.

    Siberia Gilioli (1908-2005)

    ***

    Portada d'una de les novel·letes de Valentín Obac Puyol

    Portada d'una de les novel·letes de Valentín Obac Puyol

    - Valentín Obac Puyol: El 14 de febrer de 1908 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) el pedagog racionalista, escriptor i militant anarquista i anarcosindicalista Valentín Obac Puyol. Quan tenia 11 anys entrà com a aprenent de ferrer a Montsó i dos anys després als tallers de manteniment del canal de reguiu«Canal d'Aragó i Catalunya», on treballava son pare. En 1922 es traslladà a Barcelona (Catalunya), on va fer feina en una fàbrica de màquines per fer ceràmica del Poblenou. Vuit mesos després, passà a França i el setembre de 1923 vivia amb un oncle seu a Bordeus (Aquitània, Occitània), on treballà en una lampisteria i, sobretot, en la construcció, especialitzant-se en la feina de paleta, professió amb la qual restà definitivament. El maig de 1924, després de la mort de son pare, retornà a Montsó i entrà a fer feina de paleta a Jaca (Osca, Aragó, Espanya). Posteriorment emigrà a Barcelona, guanyant-se la vida en les obres de construcció de l'Exposició Universal de 1929. A la capital catalana entrà a formar part d'un grup esperantista, fou soci de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), entrà en un grup teatral d'aficionats i s'inicià en la literatura, col·laborant en la revista Estudios i publicant 15 novel·letes en la col·lecció «La Novela Ideal» de l'editorial de La Revista Blanca de la família Urales. Amic d'Antonio Zapata Córdoba i de Juan Pujalte Berenguer, milità en l'Ateneu Llibertari del barri del Clot de Barcelona. Entre 1931 i 1932 va fer el batxillerat i amb això pogué fer de mestre, primer en una escola privada i després en les escoles racionalistes del grup «Amor y Voluntad» i de l'Ateneu de Gràcia fins que varen ser tancades per les autoritats republicanes arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934. En aquesta època també milità en el Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Més tard entrà a treballar en una oficina d'Hisenda i guanyà una oposició a secretari d'ajuntament, essent destinat a Binacet (Osca, Aragó, Espanya). En aquests anys republicans diferents obres teatrals seves (El desertor, Un hombre enamorado, etc.) es van representar a diversos centres llibertaris. Quan esclatà el cop militar feixista de juliol de 1936, formà part de la Junta Revolucionària del poble i fou nomenat secretari de la col·lectivitat agrícola local, la qual representà en el Congrés de Col·lectivitats de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) de febrer de 1937. Mesos més tard, amb Marià Casasús Lacasta i Manuel Salas Blasco, formà part de la redacció de Cultura y Acción, d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Després de la destrucció de l'experiència col·lectivista aragonesa a mans de la reacció comunista d'Enrique Líster Forján, marxà cap a Barcelona, on entrà a treballar de corrector i d'editorialista del periòdic Solidaridad Obrera. El desembre de 1937 s'enrolà en la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on va ser nomenat secretari del comissari Antonio Ejarque Pina, passant posteriorment ell a assumir aquest últim càrrec, i establert a Xest (Foia de Bunyol, País Valencià) i El Villar (Els Serrans, País Valencià), fins el final de la guerra. Detingut a Alacant (Alacantí, País Valencià) per les tropes franquistes, va ser internat als camps de concentració valencians de Los Almendros, Albatera i Oriola. El maig de 1940 va ser alliberat i s'establí a Barcelona. Després d'una denúncia, va ser tancat a Barcelona i a Osca (1944), fins el desembre de 1945, que fou excarcerat. Un cop lliure entrà a fer feina de paleta i conegué sa futura companya, Luisa Roda Castro. El maig de 1949 passà clandestinament a França i a finals de 1950 marxà cap al Brasil. El gener de 1951 s'instal·là a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) i poc després a São Paulo (São Paulo, Brasil), on treballà en la construcció. A setanta anys, ingressà a l'Escola Oberta de la Tercera Edat de São Paulo, que freqüentà durant 10 anys. És en aquesta època que va escriure un llibre sobre com viure molts d'anys sense envellir. En 2000 vivia a São Paulo. Trobem textos seus en diferents publicacions, com ara Amicale,Cultura y Acción, Estudios, Las Noticias, Polémica,La Revista Blanca, Ruta, i en diferents revistes brasileres. És autor d'Ansias de vivir (193?), La elección (193?), Glorias guerreras (193?), Un heroe desconocido (193?), El fruto humano (1930), Desde la creación (1931), Sembrando ideas (1931), Servidumbre (1931), La aprendiza (1932), El herrero (1932), Enamoramiento (1933), Almas libres (1934), Vidas opuestas (1934), Falsa ilusión (1936), Juanita (1938) i Apuntes (1999, notes autobiogràfiques inèdites).

    ***

    Notícia de la detenció de Luciano Hernando García apareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 6 de gener de 1933

    Notícia de la detenció de Luciano Hernando García apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 6 de gener de 1933

    - Luciano Hernando García: El 14 de febrer de 1909 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Luciano Hernando García, que va fer servir diversos pseudònims (Francisco Paloma Mesa, Hernando Valcárcel i Máximo Palomo, entre ells). Fuster de professió, milità en el Sindicat Únic de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser nomenat vicepresident. Quan la dictadura de Primo de Rivera residí durant cinc anys a França i en 1931 retornà a la Península i s'instal·là a Barcelona (Catalunya). Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 5 de gener de 1933 va ser detingut a Barcelona per la seva participació en l'aixecament revolucionari d'aleshores. El 18 de març d'aquell any, va ser novament detingut a Barcelona, juntament amb Antoni Sanmartin Suñé i Manuel Pérez Feliu, com a membre de la junta de la Secció d'Ebenisteria del Sindicat de la Fusta i per haver efectuat actes de sabotatge en diverses ebenisteries durant una vaga del sector; Manuel Pérez va ser alliberat poc després, però ell i Antoni Sanmartin no van ser posats en llibertat provisional fins l'agost de 1933. Durant la guerra civil fou president de l'Administració de Boscos de Barcelona i en 1937 era membre de la Secció de Regs i Clavegueram de Neteja Pública del Sindicat de la Indústria de Sanitat, Assistència Social i Higiene de la CNT. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Portada d'un exemplar de "Le Père Peinard"

    Portada d'un exemplar de Le Père Peinard

    -Émile Roger: El 14 de febrer de 1917 mor el militant anarquista Émile Roger. Havia nascut el 25 de gener de 1871 a les Ardenes (França). Va ser membre dels grups anarcocomunistes de Nouzon «Les Deshérités» (1892-1894) i«Les Libertaires de Nouzon», creat en 1897 i instal·lat més tard a la colònia anarquista d'Aiglemont, i on participaran François Malicet, Henry Gualbert, Gustave  Bouillard, Jules Desgrolard, Victor Dubuc, Jules Herbulot, Adonis Roger i Lucien Hulot, entre d'altres. Va ser el distribuïdor, no sense problemes, de Le Père Peinard a Nouzon. En 1905 era militant de«Libre Pensée» i corresponsal del periòdic La Guerre Social, de Gustave Hervé. Entre 1905 i 196 va col·laborar en el periòdic llibertari L'Affamé Ardennais. Al finals dels seus dies va decantar-se cap el sindicalisme i la col·laboració amb els socialistes.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Els escriptors del passat ens semblaven distants, massa allunyats de les esperances que ens dominaven. Alguns, col.laboradors actius en l'extermini del nostre poble en temps de la guerra estaven a l'altra banda de barricada i no era qüestió d'anar a demanar res a qui era còmplice actiu en la destrucció de la cultura catalana a Mallorca o en l'extermini físic de l'esquerra de les Illes. Per a nosaltres, escriptors d'aquest tipus, eren l'antítesi del que consideràvem "intel.lectuals". El mateix podríem dir dels que no havien fet res per escurçar el període d'opressió del nostre poble. (Miquel López Crespí)


    Els escriptors mallorquins i la lluita per la llibertat



    Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens fornia d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en l'imprescindible llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears, que Moll va editar l'any 1964, i en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura.

    Però l'aportació dels escriptors a la lluita antifranquista fou minsa, esquifida i ben misèrrima. A vegades, anant a una reunió clandestina, solia topar-me amb alguns dels fantasmes del passat. Al Círculo Mallorquín, en Llorenç Villalonga, recolzat en un sofà, fullejava diaris en la penombra. Coneixíem Mort de Dama, Bearn, els Desbarats (aquesta darrera obra prologada per Jaume Vidal Alcover, l'edità "Daedalus"). Els escriptors del passat ens semblaven distants, massa allunyats de les esperances que ens dominaven. Alguns, col.laboradors actius en l'extermini del nostre poble en temps de la guerra estaven a l'altra banda de barricada i no era qüestió d'anar a demanar res a qui era còmplice actiu en la destrucció de la cultura catalana a Mallorca o en l'extermini físic de l'esquerra de les Illes. Per a nosaltres, escriptors d'aquest tipus, eren l'antítesi del que consideràvem "intel.lectuals". El mateix podríem dir dels que no havien fet res per escurçar el període d'opressió del nostre poble.



    Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga donà un suport actiu a la sublevació feixista encapçalada pel General Franco i tot el temps que durà la repressió contra el catalanisme i l'esquerra escrigué nombrosos articles justificant l'actuació criminal de militars i falangistes. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

    Amb la perspectiva que ens donen els anys, podem afirmar que Llibres Mallorca era l'indret que ens obria la porta a tots els misteris, als enfonys ocults de la nostra cultura, la "base d'operacions" des de la qual podíem furgar en un ric passat cultural que ens negava la dictadura. Posteriorment, amb l'edició (sempre a l'Editorial del senyor Francesc) de Els meus primers trenta anys (Palma, 1970) i Els altres quaranta anys (Palma, 1975), poguérem anar avançant en la història de la recuperació de les nostres senyes d'identitat. Són els nostres anys, diríem-ne de "formació": lectura dels clàssics del pensament socialista català i internacional, la primera militància dins organitzacions de lluita antifeixista i, també, de les primeres detencions i dificultats amb la policia política. De tot això n'hem parlat en els llibres L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Lleonard Muntaner, Editor); Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i No era això: memòria política de la transició (El Jonc, 2001).

    Són aquests llibres de memòries de Francesc de B. Moll els que ens permeten copsar la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura molt abans de les aportacions d'historiadors més moderns.



    Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

    La primera redacció d'aquestes notes ("Una certa misèria cultural") és de l'estiu de l'any 1992. L'escriptor Antoni Serra, en el seu llibre El (meu) testament literari (vegeu "Els escriptors i el franquisme a Mallorca", pàgs. 126-137) coincideix plenament amb la valoració que feia jo mateix en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, Editorial El Tall, 1994. Diu Antoni Serra: "És l'època en què coincidesc [en la resistència cultural antifranquista]... amb persones com Miquel Àngel Colomar (periodista i escriptor que havia patit directament la repressió de la guerra, condemnat per maçó i internat en els camps de treball: Son Catlar, Capocorb Vell, entre d'altres), Josep M. Llompart, Josep M. Palau i Camps, Miquel Morell, Llorenç Moyà, Jaume Adrover (vertader impulsor d'un nou concepte de teatre a Mallorca i home culturalment inquiet com pocs), Francesc de B. Moll, Jaume Vidal Alcover, Miquel Fullana (amb les seves essències -inalterables a través dels anys- republicanes)... i amb aquells altres de més joves, quasi bé acabats d'arribar al món de la cultura i de la política clandestina, que eren Jaume Pomar, Guillem Frontera, Francesc Llinàs (poeta i, sobretot, home de cinema), Frederic Suau, Llorenç Capellà, Joan Miralles, Sebastià Serra (aleshores un jove estudiant d'història a la Universitat de Navarra i, per això mateix, sospitós d'opusdeisme: la clandestinitis produïa fenòmens tan absurds com aquest), Miquel López Crespí, Josep Albertí, etcètera". Més endavant, Antoni Serra, inclou alguns noms més d'intel.lectuals antifranquistes i anomena alguns 'capellans progressistes', com Francesc Obrador, Antoni Tarabini, Carmel Bonnín, Pere Llabrés, el pare Rovira i Ramon Oró.

    Dins el camp d'afinitat amb l´esquerra nacionalista podíem situar en Josep M. Llompart. En Josep M. Llompart fou impulsor -juntament n'Antoni Serra i en Palau i Camps- de la provatura d'organitzar la secció mallorquina del Pen-Club. Igualment en Llorenç Capellà demostrava el seu tarannà antifranquista, tant en els seus llibres com en la seva activitat política. N'Antoni Mus escrivia unes valentes narracions que recordaven la ferotge repressió feixista a Manacor. Ningú no dubtava de la fermesa, en la lluita per la llibertat, d'homes com en Josep M. Palau i Camps, Miquel Ferrà Martorell, Joan Perelló, Gabriel Janer Manila, Jaume Santandreu, Maria Antònia Oliver, Guillem d´Efak, Jaume Vidal Alcover, Guillem Frontera, Damià Pons, Bernat Nadal, Joana Serra de Gayeta, Biel Mesquida, Miquel Mas Ferrà o Antoni Vidal Ferrando. Però tot plegat, els escriptors mallorquins i l'antifranquisme eren "faves contades", que diria qualsevol pagès del meu poble.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


    0 0

    [15/02] «Bulletin de la Fédération Jurassienne» -«Bandera Social» - «Svobondno Obshestbo» - «Manifest al poble americà» - «Iniciales» -«Acción» -«Esfuerzo» - «L'Homme et la Vie» - «Monde Nouveau» -«Zéro de conduite» - «Seme Anarchico» - «Anarchos» -«Rivista Anarchica» - «Acracia» - Alavoine - Orcelin - Sartori - Almela - Abate - Herrero - Peincedé - Pujalte - Barrabés - Grau - Portier - Bourdin - Cannone - Piquer - Monroy - Mejías - Sánchez Rodríguez

    Anarcoefemèrides del 15 de febrer

    Esdeveniments

    Exemplar del "Bulletin de la Fédération Jurassienne" anotat per James Guillaume

    Exemplar del Bulletin de la Fédération Jurassienne anotat per James Guillaume

    - Surt el Bulletin de la Fédération Jurassienne: El 15 de febrer de 1872 surt a Sonvilier (Berna, Suïssa) el primer número del Bulletin de la Fédération Jurassienne de l'Association Internationale des Trevailleurs. Els quatre primers números van ser autògrafs i la resta impresos. Aquest butlletí bimensual --setmanari a partir del número 13 del 6 juliol de 1873--,òrgan de la Federació del Jura, va tenir una influència importantíssima en el desenvolupament de les idees antiautoritàries dins de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), malgrat el modest tiratge de 600 exemplars. James Guillaume en serà el responsable de la redacció, juntament amb col·laboradors, que no signaven els articles, com Adhémar Schwitzguébel, Paul Robin, Paul Brousse, Kropotkin, Carlos Cafiero, A. Costa, B. Hubert, G. Lefrancais, Benoît Malon, A. Spichiger, Charles Chopard, etc. A partir del número 10 del 15 de maig de 1873 va aparèixer a Le Locle (Suïssa) i després a La Chaux-de-Fonds (Suïssa) a partir del 7 de gener de 1878, últim any d'aparició de la publicació. En total en van sortir 283 números. En 1972 es va publicar a Milà (Itàlia) una edició facsímil de 100 exemplars editada per l'Instituto Feltrinelli de Milà i les Éditions d'Histoire Sociale (EDHIS) de París.

    ***

    Portada d'un exemplar de "Bandera Social"

    Portada d'un exemplar de Bandera Social

    - Surt Bandera Social: El 15 de febrer de 1885 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic Bandera Social. Semanario anárquico-colectivista. Dirigit per Ernesto Álvarez, van ser membres de la redacció José Diaz i T. Aurich Murtra, entre d'altres. Els articles es publicaren sense firma, però hi van col·laborar Ernesto Álvarez, Enrique Borrell, Anselmo Lorenzo, Teobaldo Nieva, Francisco Ruiz, Fermín Salvochea, etc. Tractà temes molt diversos: sindicalisme, textos teòrics, notícies internacionals, convocatòries orgàniques, efemèrides, biografies, ressenyes d'altres publicacions, temes científics, etc. Es van traduir textos de destacats anarquistes, com ara Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Jean Meslier, etc. Va ser denunciat per les autoritats en diferents ocasions. El número 65 (14 de juny de 1886) portà un suplement en una pàgina amb un «Manifest a tots els treballadors de la Regió Espanyola». En sortiren 96 números, l'últim el 21 de gener de 1887, i deixà de publicar-se perquè es refundí amb El Productor de Barcelona (Catalunya).

    ***

    Capçalera d'"Svobondno Obshestbo"

    Capçalera d'Svobondno Obshestbo

    - Surt Svobondno Obshestbo:El 15 de febrer de 1892 surt a Bulgària, per iniciativa de Michel Guerdjikov, el primer número del bimensual Svobondno Obshestbo (Societat Lliure), primer periòdic anarquista publicat a Bulgària. El segon número, que sortirà clandestinament, porta la data d'1 de maig de 1907. Després Guerdjikov serà detingut i el periòdic prohibit. Però tindrà una segona època, apareixent de bell nou l'1 de maig de 1923, com a revista mensual de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB), fins gener de 1925. Encara tindrà una terceraèpoca en 1932 abans de ser prohibit després del cop d'Estat feixista del 19 de maig de 1934.

    ***

    "Mother Earth", d'Emma Goldman

    Mother Earth, d'Emma Goldman

    - Publicació del«Manifest al poble americà»: Pel febrer de 1908 es publica als EUA, en Mother Earth, d'Emma Goldman, i en la premsa socialista, el«Manifest al poble americà», escrit pels dirigents del Partit Liberal Mexicà (PLM) --entre ells l'anarquista Ricardo Flores Magón--, on s'expliquen les raons de la seva lluita i on denuncien la repressió de la qual són víctimes tant a Mèxic com als EUA.

    ***

    Portada d'"Iniciales" d'abril de 1932

    Portada d'Iniciales d'abril de 1932

    - Surt Iniciales: Pel febrer de 1929 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista anarquista eclèctica, individualista i naturista Iniciales. Va tenir diversos subtítols: «Revista ilustrada de educación individual»,«Revista mensual ecléctica de educación individual», «Revista mensual gráfica de los espíritus libres», «Revista mensual» i «Publicación quincenal individualista». Era successora de la revista barcelonina Ética (1927-1929). Va ser dirigida per l'anarcoindividualista José Elizalde, traductor de Han Ryner i d'Émile Armand, i membre del grup «Sol i Vida» que es reunia a l'Ateneu Naturista Eclèctic de Barcelona. Hi van col·laborar Isaac Puente, Frederica Montseny, David Díez, Han Ryner, María Huot, André Lorulot, Juan del Pi, Leon Drovar, Tato Lorenzo, Medina González, M. Giménez Igualada, entre d'altres. Després, amb el títol d'Ética, va sortir a València entre 1935 i 1936, amb una redacció formada per Felipe Alaiz, José Alberola, Progreso Fernández, T. Ruiz i Gonçal Vidal. Entre abril de 1936 i abril de 1937 va suspendre la publicació, i va tornar a editar-se amb el nom d'Iniciales a Barcelona, a partir d'abril de 1937. L'últim número és el de maig de 1937. Com a revista eclèctica que era, tractava diferents temes: anarquisme doctrinal, pedagogia, individualisme, educació sexual, procreació conscient, naturisme nudisme, amor lliure, excursionisme, dansa, lluita contra els vicis, etc. En 2001 l'historiador Xavier Díez li va dedicar un llibre monogràfic: Utopia sexual a la premsa anarquista de Catalunya. La revista Ética-Iniciales (1927-1937).

    ***

    Capçalera d'"Acción"

    Capçalera d'Acción

    - SurtAcción: El 15 de febrer de 1930 s'edita a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari Acción,òrgan dels sindicalistes del grup Solidaridad, de tendència revisionista i un dels principals protagonistes del «Manifest dels Trenta», i que volia contrarestar la influència de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en l'anarcosindicalisme, el que ells anomenaven «extremisme faista». Va aparèixer diàriament durant dues setmanes --números del 39 al 47--, quan Solidaridad Obrera havia estat suspesa i Acción la va substituir, i reemprendrà la numeració en el número 39. Després de 47 números desapareixerà el 4 d'abril de 1931 --en total s'editaren 56 números entre setmanals i diaris. N'eren redactors Alfarache, Juan López, Manuel Mascarell,Ángel Pestaña, Francisco Arín, Antonio Rodríguez, José Mora, Miguel González, Juan D'Agramunt i Ovidio del Túria; amb col·laboracions de Puente, Leafar, Orobón, García Birlán, Roigé, Foix (comentarista de llibres) i Cortada (administrador).

    ***

    Capçalera del primer número d'"Esfuerzo"

    Capçalera del primer número d'Esfuerzo

    - Surt Esfuerzo: Pel febrer de 1936 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de la publicació mensual anarquista Esfuerzo. Revista de divulgación social. El responsable de la redacció va ser José María Ferreiro. Volia ser un espai cultural d'informació i de reflexió sobre la situació politicosocial espanyola. En sortiren 12 números, l'últim l'agost de 1937.

    ***

    Capçalera de "L'Homme et la Vie"

    Capçalera de L'Homme et la Vie

    - Surt L'Homme et la Vie: Pel febrer de 1946 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual L'Homme et la Vie. Organe du Mouvement de Synthèse Culturelle. Portava les cites de Renan «Tot el mal que hi ha en la humanitat ve, des del meu punt de vista, de la manca de cultura.» i de Marcel Chabot «L'home només és útil al seu temps quan el transcendeix.». El responsable fou Manuel Devaldès, que pretenia amb aquesta publicació ser una tribuna de lliure expressió oberta a tots els corrents progressistes (anarquistes, individualistes, feministes, sindicalistes, marxistes, maltusianes, naturistes, pacifistes, racionalistes, etc.), treballant alhora cap a una «síntesi de les diverses doctrines morals i socials». Tenia relacions amb la llibreria i el«Club de Discussions». L'administració i la gerència fou portada per Jean Serru. Trobem articles de Banville d'Hostel, Camille Belliard, Pierre-Valentin Berthier, Marcell Boll, Jean Bossu, Marcel Chabot, Robert Collino (Ixigrec), Hem Day, Manuel Devaldès, Georges Girardin, Robert Graosclaude, Jeanne Humbert, Maurice Imbard, Gérad de Lacaze-Duthiers, Charles-Ange Laisant, Maurice Laisant, Jean Marestan, Marcel Millet, Aurèle Patorni, Georges Pioch, Jean Rostand, Georgette Ryner, Jean Serru, Louis Simon, Jean Souvenance, Camille Spiess, Georges Vidal, entre d'altres. Portava il·lustracions de Germanin Delatousche, Maurice Godard, Leonev, Louis Moreau, Julius Sarluis i Maurice de Vlaminck. En sortiren quatre números, l'últim de maig de 1946. Com a mínim publicà tres fullets: Vers un monde nouveau immédiat. Comment organiser una vie indépendante sans prolétariat, de Georges Girardin (1946); Vingt-quatre heures dans le monde nouveau. Comment on vit dans la Cité Intégration, cité sans prolétariat, per Hérault Rossigné (1946); i Les voyages de Psychodore. Philophe cynique, de Han Ryner (1946).

    ***

    Capçalera de "Monde Nouveau"

    Capçalera de Monde Nouveau

    - Surt Monde Nouveau: Pel febrer de 1946 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic Monde Nouveau. Organe Régional du Mouvement Libertaire - Région Sud. L'administrador va ser Joseph Gambarelli i el gerent G. Dupont. Trobem articles d'Abraham Abecassis, André Arru, Pierre Besnard, James Blanchard, Boucher, Marin Brun, Louis Dorlet (Samuel Vergine), G. Dupont, Joseph Gambarelli, Jean Grave, Claude Adrien Helvetius, Aristide i Paul Lapeyre, Hoche Meurant, Tony Peduto, J. P. Sieurac, Henri Soubsol, entre d'altres. El tiratge era d'uns dos mil exemplars. En van sortir sis números, l'últim el 15 d'octubre de 1946, que portava com a subtítol «Organe Régional de la Fédération Anarchiste - 12è Région». Fou substituït per La Voix Libertaire, que només publicà un número (14 d'octubre de 1947) a Toló (Provença, Occitània).

    ***

    "Zéro de conduite" (1933)

    Zéro de conduite (1933)

    - Reestrena deZéro de conduite: El 15 de febrer de 1946, després d'estar prohibida sense apel·lació per la censura per antipatriòtica des de la seva estrena en 1933, es reestrena a França la pel·lícula de l'anarquista Jean Vigo (1905-1934) Zéro de conduite. Claude Aveline va dir: «S'hagué d'esperar a l'Alliberament  perquè el film fos alliberat», però Vigo ja portava 12 anys mort. Rodada amb baix pressupost, Zéro de conduiteés un mig metratge de 45 minuts que narra la insurrecció dels estudiants d'un internat contra els estrictes professors. Gran part de l'argument es basa en els records d'infantesa de l'autor, que de nin va passar alguns anys intern en col·legis pobres de ciutats provincianes. El film és un cant a l'anarquisme infantil i va tenir una gran influència sobre l'opera prima de Truffaut, Les 400 coups, una de les pel·lícules clau de la Nouvelle Vague.

    ***

    Capçalera de "Seme Anarchico"

    Capçalera de Seme Anarchico

    - Surt Seme Anarchico: El febrer de 1951 surt a Torí (Piemont, Itàlia) el primer número del mensual Seme Anarchico (Llavor Anarquista), periòdic italià de propaganda i d'emancipació social, editat per la Federació Anarquista Italiana. El periòdic creat per Italo Garinei i Dante Armanetti, apareixerà fins a març de 1968. El títol serà reprès en 1980.

    ***

    Portada del segon número d'"Anarchos"

    Portada del segon número d'Anarchos

    - Surt Anarchos: Pel febrer de 1968 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número de la revista Anarchos, publicada pel Eastside Anarchist Group novaiorquès. De periodicitat irregular, va ser una de les primeres revistes que va abordar el tema de l'ecologia social i llibertària, gràcies a Murray Bookchin, el seu editor i un dels seus principals redactors. Altres temes van ser la guerra de Vietnam, la tecnologia llibertària, la burocràcia, l'espontaneisme revolucionari, la revolució sexual, el teatre de guerrilla, etc. En van sortir tres números més: 2 (primavera de 1968), 3 (primavera de 1969) i 4 (juny de 1972). Va ser una de les publicacions més influents del moviment llibertari nord-americà d'aquells anys.

    ***

    Portada del primer número de "A. Rivista Anarchica"

    Portada del primer número de A. Rivista Anarchica

    - Surt A. Rivista Anarchica: Pel febrer de 1971 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número de A. Rivista Anarchica. El responsable d'aquesta revista mensualés aleshores Marcello Bataghini i s'ha caracteritzat fins ara per la seva qualitat i seriositat. Va popularitzar el personatge Anarchik, creat pel dibuixant anarquista Roberto Ambrosoli.

    ***

    Portada del número 0 d'"Acracia"

    Portada del número 0 d'Acracia

    - Surt Acracia: Pel febrer de 1981 surt a Lleida (Segrià, Catalunya) el número 0 de la revista Acracia.Órgano de las Juventudes Libertarias en Lleida. En teoria mensual, es publicà força irregularment. Canvià de capçalera i de subtítols («Revista»,«Boletín»). Realitzada en multicopista, utilitzà diversos colors. Aquesta revista bilingüe (castellà i català) tractà diversos temes, com ara els pensadors anarquistes (Proudhon, Bakunin), l'emigració, l'ecologia, l'anticlericalisme, l'ensenyament, les presons, l'OTAN, el tejerazo, les pintades de carrer, etc. En sortiren quatre números, l'últim l'abril-maig de 1983.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    André Alavoine

    André Alavoine

    - André Alavoine: El 15 de febrer de 1843 neix al barri de Belleville de París (França) el tipògraf communard llibertari André Alavoine. Era fill d'un empleat de la Impremta Nacional. D'antuvi seguidor de Louis Auguste Blanqui, va ser membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de tendència bakuninista. En 1870, en el setge de París durant la guerra francoprussiana, lluità en el 95 Batalló de la Guàrdia Nacional. Va ser l'encarregat d'elaborar l'estatut del Comitè Central de la Federació de la Guàrdia Nacional, constituïda el 24 de febrer de 1871, i fou elegit pels representants dels 11 batallons de la Guàrdia Nacional per formar part d'aquest Comitè Central com a delegat del IV Districte parisenc. Durant la Comuna de París, el Consell d'aquesta institució el nomenat sotsdirector de la Impremta Nacional, encarregada d'estampar els documents oficials (decrets, cartells, etc.) del govern revolucionari, i a ell se li assignà la publicació del Journal Officiel de la République Française. Salvà del pillatge i dels incendis els Arxius Nacionals de l'Estat. El 26 de maig de 1871 intentà impedir l'afusellament dels 52 ostatges del carrer Haxo. Defensà la Comuna de París fins al final i participà en els combats contra les tropes de Versalles al cementiri parisenc de Père Lachaise. Aconseguí salvar-se de la repressió i fugí cap a Suïssa, instal·lant-se a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el juliol de 1871. El 29 d'agost de 1873 el II Consell de Guerra el condemnà en rebel·lia per «comandament en les bandes armades» a la deportació en recinte fortificat. Aquest mateix 1873 muntà, amb Jean Ziegler, una impremta que publicà diferents periòdics (Chronique Radicale, Le Carillon, La Lanterne, etc.). En aquesta ciutat suïssa va pertànyer al Comitè de Propaganda Revolucionari (CPR), participà en el comitè de redacció del periòdic anarquista La Révolte, fundà el periòdic Le Radical i fou president de la Societat dels Refugiats de la Comuna «La Solidarité». El gener de 1875 signà, amb altres (Andignoux, A. Audebert, etc.), Au citoyen Garibaldi. El 27 de novembre de 1879 va ser amnistiat. En 1880, amb altres 16 communards exiliats, publicà el fulletó Les proscrits français et leurs condamnations. L'agost de 1880 vengué la seva impremta de Ginebra i durant la tardor d'aquest any retornà a París, on muntà una de nova al Passatge de l'Opera. André Alavoine va morir el 2 d'abril de 1909 a Palaiseau (Illa de França, França) i fou enterrat tres dies després al cementiri de la localitat.

    ***

    Notícia de la detenció d'Alexandre Orcelin apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 29 de maig de 1887

    Notícia de la detenció d'Alexandre Orcelin apareguda en el diari parisenc Le Temps del 29 de maig de 1887

    - Alexandre Orcelin: El 15 de febrer de 1861 neix a Viena del Delfinat (Arpitània) l'anarquista, i després socialista, Alexandre Orcelin. Durant la dècada de 1880 milità en el moviment llibertari de Viena del Delfinat animat per Pierre Martin (Le Bossu) i fou membre dels grups«La Révolte» i «Les Insurgés». Obrer teixidor, en aquestaèpoca participà en totes les manifestacions i moviments reivindicatius del seu gremi. El 25 de novembre de 1882, amb altres companys (Louis Genet, Toussein Bordat i Joseph Bernard), va ser detingut a Viena del Delfinat acusat de pertànyer a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tancat a la presó de Lió (Arpitània) i jutjat el 26 de desembre d'aquell any. El 28 de maig de 1887, arran d'haver repartit propaganda antimilitarista el 20 de març d'aquell any en un cafè als soldats de la guarnició local, va ser condemnat per l'Audiència del departament d'Isèra a un mes de presó per«incitació de militars a la desobediència». En 1888 formà part, amb el també obrer teixidor Davoine i altres, del grup «Les Insoumis». A començaments dels anys 1890 s'incorporà al socialisme encapçalat per Jules Guesde i esdevingué corresponsal local dels periòdics socialistes Le Peuple, de Lió, i L'Action. No obstant això, després de les condemnes d'alguns anarquistes (Alexandre Tennevin, Pierre Martin i Jean-Pierre Buisson) arran de les manifestacions del Primer de Maig, fou un dels oradors, amb Gustave Mollet, Frédéric Audin i Octave Jahn, d'un gran míting que se celebrà el 12 d'agost de 1890 a Grenoble (Delfinat, Arpitània). Cap al 1893 vivia a Viena del Delfinat i mantenia correspondència amb Sébastien Faure. En 1898 es casà amb Thérèse-Victoire Machietta. Alexandre Orcelin va morir el 3 de desembre de 1900 a Viena del Delfinat (Arpitània).

    ***

    El Dr. Sartori entre els indis del Toldo Banhado

    El Dr. Sartori entre els indis del Toldo Banhado

    - Cesare Sartori: El 15 de febrer de 1867 neix a Vicenza (Vèneto, Itàlia) el metge i antropòleg anarquista Cesare Sartori, també conegut com César Sartori (en portuguès). En 1891, quan estudiava a la universitat, milità en el Partit Revolucionari Anarquista-Socialista (PRAS), organització que pretenia unir totes les forces llibertàries disperses en un únic moviment insurreccional. En 1893 es va llicenciar en medicina per la Universitat de Pàdua. La seva militància en el moviment llibertari li va implicar persecucions i empresonaments. Sembla que va viatjar durant uns quans anys per tot arreu i alguns diuen que conegué Lenin. Seguidor d'Errico Malatesta, però també d'Andrea Costa, era un apassionat de la filosofia (Schopenhauer), de la literatura (Voltaire) i de la poesia (Dante). En 1902, buscant«treball, salut i llibertat», emigrà al Brasil, instal·lant-se d'antuvi a Urussanga (Santa Catarina). Sembla que la malaltia que tenia era tuberculosi i el clima d'Urussanga no li era gens favorable, establint-se definitivament en 1903 a Lages, zona més benigna, on muntà una clínica («Casa de Saúde», Casa de Salut), amb llits i sala d'operacions. L'1 de maig de 1908, gràcies a la seva intervenció, se celebrà a Lages per primera vegada la jornada del Primer de Maig. Tots els diumenges, mentre les classes benestants hi anaven a missa, es reunia amb un grup d'intel·lectuals per celebrar tertúlies. En aquests anys col·laborà en la premsa italiana esquerrana, socialista i sindicalista revolucionària que s'editava al Brasil, especialment en Avanti!,Tribuna Italiana i La Scure, criticant durament la premsa servil al poder i a l'Església Catòlica, tant italiana com brasilera, i redactant articles fortament antimilitaristes. En 1930 s'afilià al Partito Socialista Unitario del Lavoratori Italiani (PSULI, Partit Socialista Unitari dels Treballadors Italians) i en 1933 al Partit Socialista Italià (PSI), però sempre en el sector«anarquitzant» d'aquestes agrupacions polítiques. Va ser íntim amic de l'anarquista Nulo Beccari. Entre els anys trenta i quaranta realitzà diversos estudis antropològics sobre els costums morals dels indis del Mato Grosso (boróros,terenos i caigangues) i del Rio Grande do Sul (coroados), que publicà en diverses revistes, com ara A Voz de Chapecó o O Clarim, arribant a la conclusió que la moralitat dels indígenes, en general, era força superior i que la criminalitat inferior a la dels «blancs civilitzats». Reivindicà per als nadius assistència mèdica permanent, amb la finalitat de combatre les malalties endèmiques i les epidèmies. Molta d'aquesta documentació antropològica i sanitària d'aquests pobles indígenes ha restat inèdita. Exercí la medicina absolutament altruísticament i de franc per als més desfavorits (negres, indígenes i pobres) de Lagues. Cesare Sartori, a resultes d'atendre un client en una freda nit, va morir el 12 de juliol de 1945 de pneumònia a Lages (Santa Catarina, Brasil) i el seu enterrament va ser una manifestació de totes les classes socials, però especialment les més miserables; el seu taüt, per exprés desig seu, va ser portat per membres de la comunitat negra i dels pobres de la ciutat. A Lages existeix un carrer que porta el seu nom i una estàtua a la plaça João Ribeiro.

    Cesare Sartori (1867-1945)

    ***

    Foto policíaca de Salvador Almela López (1914)

    Foto policíaca de Salvador Almela López (1914)

    - Salvador Almela López: El 15 de febrer de 1885 neix a València (País Valencià) l'anarquista Salvador Almela López. Sos pares es deien Antonio Almela i María López. El 14 de gener de 1914, fugint del servei militar, passà a França. Treballà de jornaler al departament d'Erau (Llenguadoc, Occitània) i a Toló (Provença, Occitània). Sense feina retornà a la Península i després d'un temps a Figueres (Alt Empordà, Catalunya), el juny de 1914 retornà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Després passà a la zona de Prada (Conflent, Catalunya Nord) i el juny de 1914 fou fitxat com «anarquista perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Erasmo Abate

    Erasmo Abate

    - Erasmo Abate: El 15 de febrer de 1895 neix a Formia (Laci, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Erasmo S. Abate, també conegut com Nomade, Carlo Bruni, Erasmo Bruni i Hugo Rolland. Sos pares es deien Alfonso Abate i Maddalena Scarpati. Assistí a l'escola fins aconseguir una titulació tècnica. El març de 1912 marxà amb sa família cap els Estats Units. A l'Estat de Nova York s'introduí en el moviment anarquista i anarcosindicalista i participà en les activitats del grup de suport als anarquistes Joseph James Ettor, Joseph Caruso i Arturo Giovannitti, processats per les seves activitats en la vaga tèxtil de Lawrence (Massachusetts, EUA) de 1912, i en el grup de suport als anarquistes Frank Abarno i Carmine Carbone, acusats de col·locar dues bombes en 1914 a Nova York (Nova York, EUA). Durant els anys de la Gran Guerra destacà en el moviment llibertari de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), formant part del grup anarquista«Circolo Francisco Ferrer», dirigint entre 1912 i 1915 el seu periòdic en llengua italiana La Comune. Organo di difesa proletaria (1910-1915) i formant part del comitè directiu-administratiu, amb Nicola D'Adamo, Orazio Di Tullio, Osvaldo Eusepi i Leopoldo Nicotera, de la seva Escola Moderna. En 1920 participà activament en la vaga dels estibadors del port de Nova York. En 1921 edità La Conquista de Filadèlfia i col·laborà en The Toiler de Cleveland (Ohio, EUA). El 24 d'abril de 1921 va ser detingut amb una vintena de companys i, acusat d'«activitats antinacionals i de sindicalisme criminal», el gener de 1922 va ser expulsat dels Estats Units, juntament amb Riccardo Orciani. Instal·lat a Roma (Itàlia), prengué contacte amb Errico Malatesta i s'adherí a la Unió Anarquista Italiana (UAI). S'encarregà especialment del Comitè Anarquista Pro Sacco i Vanzetti, publicant articles demanant la seva llibertat en Umanità Nova i en el periòdic sicilià Il Vespro Anarchico. L'agost de 1922 s'entrevistà amb Errico Malatesta durant una estada a Nàpols (Campània, Itàlia) plena de reunions.  Aquell mateix agost va ser detingut a Roma; processat per «possessió de bombes i atemptat contra l'ordre públic», l'octubre de 1922 va ser absolt pel Tribunal d'Ascoli Piceno (Marques, Itàlia). Enrolat en la X Regiment d'Infanteria a Bari (Pulla, Itàlia), després de quatre mesos de servei va ser llicenciat per malaltia. En aquesta època va ser definit per la Prefectura de Policia com a «agitador perillós» i d'una gran influència entre els anarquistes de la província d'Ancona (Marques, Itàlia), on exercia les seves «activitats propagandístiques». Fou un dels principals militants dels«Arditi del Popolo» d'Ancona, on la unitat antifeixista va prevaler contra la desconfiança dels partits socialista i comunista. Fugint de la repressió, després de passar per Àustria (Innsbruck) i Alemanya (Berlín), seguint les recomanacions d'Errico Malatesta i de Francisco Saverio Merlino, s'establí a París (França), sota la documentació falsa de Carlo Bruni, lliurada el 12 de desembre de 1923. Visqué fent de representant comercial i viatjant sobre tot per la zona de Lió i Niça. En aquesta època molts anarquistes, membres de les Cambres del Treball i de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), es van veure obligats a fugir d'Itàlia, on va ser tancat definitivament el periòdic Umanità Nova, i es van refugiar a París. En aquests anys es relacionà molt amb Armando Borghi. A França mantingué una llarga polèmica amb l'anarquista Paolo Schicchi sobre l'organització de la lluita antifeixista. Per iniciativa del Cercle «Pietro Gori» es creà el Comitè d'Acció Antifeixista Italià (CAAI) a París, que agrupava organitzacions i partits, com ara la Confederazione Generale del Laboro (CGdL, Confederació General del Treball), l'USI, el Partit Socialista, etc., i que engegà la publicació del periòdic Campane a Storno, sota la direcció d'Alceste De Ambris. Sota el nom d'Erasmo Bruni prengué la paraula durant la reunió antifeixista organitzada el 27 de juny de 1924 per la Federació Anarquista de la Regió Parisenca i la Lliga dels Refractaris. L'octubre de 1924, durant un escorcoll al seu domicili al número 9 del carrer Collin de Puteaux (Illa de França, França), se li van trobar exemplars de la revista Pensiero e Volontà, diversos fullets (Répression de l'anarchie en Russie soviétique, etc.) i fulls d'enrolament per a les Centúries Proletàries franceses. Va ser durament atacat des de les pàgines d'Il Picconiere, publicat a Marsella (Provença, Occitània), per la seva acció propagandística en 1925 en nom de la «Legió Garibaldina de la Llibertat», creada a França per Ricciotti Garibaldi. Aquesta iniciativa garibaldina, que en 1926 es va descobrir que era un muntatge de la policia feixista, provocà fortes divisions entre els anarquistes italians a l'exili i va ser una de les raons de controvèrsia constant entre Abate i Armando Borghi. A l'exili Abate visqué treballant en una fàbrica d'avions a Puteaux, però finalment va ser obligat per les autoritats franceses a abandonar el país acusat d'haver preparat un atemptat contra el Duc de Camastra, membre de la direcció del Fascio parisenc. Marxà cap el Canadà, amb la intenció de passar clandestinament als Estats Units, cosa que va fer el març de 1925. Instal·lat a Chicago (Illinois, EUA), establí contacte amb el grup anarquista editor del periòdic Germinal, del qual s'encarregà de l'edició en 1926, i col·laborà amb articles en Il Martello, lluitant contra la penetració feixista en les associacions i organitzacions italoamericanes. També va col·laborar amb el Comitè Pro Víctimes Polítiques (CPVP). Durant dos anys visqué, amb sa companya Bertha Blackman i son fill Siegfried Rolland, a la colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey, EUA)–posteriorment es casà amb Sipha, amb qui tingué una nina, Sandra. L'abril de 1928 les autoritats feixistes el van inscriure en el registre de fronteres de persones a detenir. Les males relacions amb Armando Borghi no cessaren quan aquest s'acostà al grup de tendència antiorganitzadora que editava el periòdic L'Adunata dei Refrattari, atiant una nova campanya contra la seva personar arran del problema de les aliances. Fugint de tot aquest clima, deixà Chicago i s'establí a Filadèlfia, on patí de valent les conseqüències de la crisi de 1929, treballant en feinetes precàries (decorador, granger, etc.) fins al 1932. En aquesta època la policia el localitzà en Detroit (Michigan, EUA), a Nova York i després novament a Detroit, on treballà de pintor en una fàbrica de carrosseries d'automòbils. En 1936 encara treballava de pintor i comprà un terreny que ben aviat esdevingué una discreta hisenda agrícola i ramadera, que amb el temps va anar creixent. La seva lluita antifeixista se centrà en el suport de la Revolució espanyola i en l'enviament de paquets postals als companys d'Itàlia. El gener de 1951, després de 28 anys d'absència, retornà a Itàlia de visita. A Roma prengué immediatament contacte amb destacats militants (Cesare Ciciarelli, Gigi Damiani, Giovanni Forbicini, etc.), però trobà que el moviment llibertari italià estava en unes condicions molt precàries. En 1960 retornà a Itàlia i continuà col·laborant en La Parola del Popolo, publicat a Chicago per Egidio Clemente, i en Contracorrente, publicat a Boston (Massachusetts, EUA) per Aldino Felicani, on publicà en el número 41, de 1964, la necrològica d'Ugo Fedeli. El novembre de 1968 donà a conèixer la seva opinió sobre la polèmica sorgida entre els «vells» i els«joves» anarquistes al Congrés Internacional Anarquista de Carrara (Toscana, Itàlia) de setembre d'aquell any. El juliol de 1970, en el seu escrit Assenza di libertà civili e minaccia di dittatura, parlà sobre la situació política italiana sorgida arran de les eleccions del 7 de juny, reflexionant sobre els sistemes parlamentari i judicial i analitzant el règim feixista, sense oblidar-se de la repressió desencadenada contra els intel·lectuals en el sistema soviètic. Es dedicà a la investigació històrica i en 1972 publicà la biografia Il sindicalisme anarchico di Alberto Meschi. En aquests anys donà el seu arxiu a l'Istituto Storico della Resistenza in Toscana de Florència i una part important d'aquest es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam, on hi ha nombrosos escrits seus inèdits, i a Labadie Collection d'Ann Arbor (Michigan, EUA). Erasmo Abate va morir el 16 d'agost de 1977 a Chapel Hill (Carolina del Nord, EUA), molt decebut del camí que havia pres el moviment llibertari.

    Erasmo Abate (1895-1977)

    ***

    Ernesto Herrero Árboles

    Ernesto Herrero Árboles

    - Ernesto HerreroÁrboles: El 15 de febrer de 1896 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Ernesto Herrero Árboles. Cilindrador, fou president del Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i posteriorment treballà al ram de l'Aigua. El 4 de gener de 1920 va ser acusat, amb Vicente Molina Gimeno, d'haver participat en un atemptat contra el pistoler del Sindicat Lliure Joan Serra, fill d'Emili Serra, propietari d'una fàbrica de teixits; reclòs en una presó militar, va ser jutjat en consell de guerra el 22 de novembre de 1920 per aquest fet i, defensat per Francesc Layret i Foix, durant el judici reconegué la seva participació en l'atemptat com a resposta a l'assassinat de Pau Sabater Lliró (El Tero), president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT, i va ser condemnat, juntament amb son company, a 12 anys de presó per«assassinat frustrat» i a vuit mesos per«dispar d'arma de foc». Durant la dècada dels trenta, fou membre de l'Ateneu«Cultura Social» de Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya) i en 1933 va fer un míting en aquesta localitat. El 19 d'abril de 1934 va ser detingut, juntament amb Vicens Ferrer, a Barcelona després de ser acomiadats de la seva feina en una fàbrica i negar-se a abandonar l'indret. En els anys republicans fou un gran animador de la lectura i comentador de llibres en els cercles obrers. El juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, hauria estat l'inspirador de l'atac realitzat pel grup anarquista «Los Solidarios» al parc d'Artilleria del barri barceloní de Sant Andreu. Aquest mateix juliol de 1936 va ser nomenat membre del Comitè Revolucionari de Sant Adrià del Besòs. Durant la guerra civil fou un dels organitzadors de la«Columna Confederal Sud-Ebre» («Segona Columna» o «Columna Ortiz»), que lluità al front de l'Ebre, i participà en diferents operacions al front de Lécera (Saragossa, Aragó, Espanya). Creà i dirigí el grup guerriller «Petroleo», format per 37 milicians. Quan la militarització de les milícies, aconseguí el grau de capità de milícia dins de la 25 Divisió de l'Exèrcit republicà. Ferit en un pulmó, retornà a Sant Adrià de Besòs, on, entre febrer i juliol de 1937, fou responsable de Defensa del Consell Municipal d'aquesta població. Instal·lat a Gramenet de Besòs (actual Santa Coloma de Gramenet, Barcelona, Catalunya), va ser nomenat conseller de Defensa de la comarca del Besòs. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Integrat en la Resistència, el 15 de maig de 1944 va ser detingut per la Gestapo a Bordeus (Aquitània, Occitània) i internat al Fort de l'Hâ de la ciutat. Posteriorment va ser traslladat a Compiègne (Picardia, França) i d'allà deportat pels nazis al camp de concentració de Neuengamme (Hamburg, Alemanya) i, més tard, al de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya), on fou integrat en un kommando de treball a Falkensee (Havelland, Brandenburg, Alemanya), del qual va sortir molt afeblit al final de la II Guerra Mundial. En 1947 assistí de manera informativa al Congrés de Tolosa de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Fou un dels fundadors de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Ernesto Herrero Árboles va morir en 1962 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Bessens (Llenguadoc, Occitània).  

    ***

    Necrològica de Serge Peincedé apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 30 de desembre de 1976

    Necrològica de Serge Peincedé apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 30 de desembre de 1976

    - Serge Peincedé: El 15 de febrer de 1896 neix en lloc desconegut, encara que sembla era d'origen espanyol, l'anarquista Serge Peincedé. En 1939, quan la Retirada, acollí nombrosos refugiats que fugien de l'Espanya franquista al seu domicili de Passy-les-Tours (Varennes-lès-Narcy, Borgonya, França). Durant la II Guerra Mundial va ser deportat a Alemanya. Després de l'Alliberament passà a residir a Le Bertins (Narcy, Borgonya, França) i milità en la V Regió de la Federació Anarquista (FA) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), mantenint la subscripció a diverses publicacions llibertàries (Le Monde Libertaire, Le Réfractaire, Le Combat Syndicaliste,Espoir, etc.). En els anys seixanta col·laborà en Le Combat Syndicaliste. En 1970 establí contactes amb l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i fou subscriptor del seu òrgan d'expressió Front Libertaire des Luttes de Classes. En els últims anys de sa vida visqué amb sa companya Renée a La Charité-sur-Loire. Serge Peincedé va morir el 14 d'octubre de 1976 a La Charité-sur-Loire (Borgonya, França) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Varennes-les-Narcy (Borgonya, França).

    ***

    Joan Pujalte Berenguer

    Joan Pujalte Berenguer

    - Joan Pujalte Berenguer: El 15 de febrer de 1906 neix a Binmarfull (Comtat, País Valencià) l'anarcosindicalista Joan Pujalte Berenguer. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en diversos ateneus i agrupacions culturals, especialment en el grup llibertari «Sol i Vida», al barri barceloní del Clot, i al seu Ateneu Naturista Eclèctic, fundat en 1932. En aquests anys fou molt amic de Valentín Obac Puyol i d'Antonio Zapata Córdoba. Durant la Revolució, participà especialment en la col·lectivització de les«Indústries Ibèria» de sucre, de les quals va ser nomenat sotsdirector. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant l'Ocupació va ser reclòs en diversos camps de les dues zones franceses (ocupada i lliure) i en 1942 retornà a Catalunya, participant en la CNT clandestina. Durant els anys seixanta sembla que es lligà al sector cincpuntista confederal. Tingué per companya Carme Arnau, amb qui tingué un fill, Arístides Pujalte Arnau. Joan Pujalte Berenguer va morir després d'una llarga malaltia l'1 de maig de 1990 a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya) i fou incinerat al cementiri d'aquesta localitat.

    Joan Pujalte Berenguer (1906-1990)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 359 | 360 | (Page 361) | 362 | 363 | .... | 465 | newer