Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 34 | 35 | (Page 36) | 37 | 38 | .... | 465 | newer

    0 0

    "'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, volem, volem Països Catalans'”. (Els manifestants de dia 31-XII-2000)


    Memòria històrica de la Diada de Mallorca i de la lluita per la independència dels Països Catalans

    La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca (I)



    Miquel López Crespí (centre de la fotografia), sempre ha estat a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans. Manifestació per la independència dels Països Catalans a Palma (Mallorca).

    Tots els diaris de Ciutat i de la resta dels Països Catalans, així com els mitjans informatius de l'esquerra nacionalista catalana, es feren ressò del gran èxit de la Diada nacionalista de dia 30. L'escriptor i periodista de Diari de Balears Sebastià Bennassar, en una excel·lent crònica publicada diumenge dia 31 de desembre del 2000, deixava constància de l'embranzida de l'independentisme illenc que, novament, qüestionava des de l'esquerra els estrets límits de l'actual Constitució (que no reconeix el dret a l'autodeterminació i prohibeix expressament la federació de comunitats autonòmes: un atac directe a la nostra nacionalitat). Sota un gran titular ("El nacionalisme illenc planta cara al mal temps per recordar el seu origen; més de dos mil persones es manifestaren i proclamaren el dret a l'autodeterminació") que reflectia a la perfecció l'estat d'ànim dels milers de nacionalistes d'esquerra i revolucionaris que sortirem al carrer dia trenta, en Sebastià escrivia: "'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, solem, volem Països Catalans'. Aquesta proclama, una de les múltiples que es corejaren ahir horabaixa per part de més de dues mil persones, resumeix a la perfecció les aspiracions de tots els manifestants que, desafiant una temperatura glacial, la pluja i el fort vent, demostraren que el nacionalisme no s'oblida dels seus orígens com a poble.

    'Els manifestants es concentraren a partir de les sis de l'horabaixa al passeig del Born, que progressivament es va omplir de quadribarrades i d'estelades".



    L´escriptor Miquel López Crespí i el dirigent del PSM Pere Trias junts en la manifestació de la Diada d´enguany (2007).

    Aproximadament era l'hora en la qual qui signa aquest article es trobava amb l'escriptor Jaume Santandreu, el diputat del PSM Cecili Buele, els sindicalistes Guillem Ramis (de Revolta) i Llorenç Buades (responsable d'Acció Sindical de la CGT) per a començar la manifestació. Posteriorment poguérem veure molts polítics d'esquerra i destacades personalitats de la cultura illenca. Podríem destacar la presència de Pere Sampol, vicepresident del Govern Balear; el director general de Cultura Pere Muñoz, i el de Política Lingüística, Joan Melià; els regidors de Cort Sebastià Serra i Gabriel Barceló; el director del Teatre Principal, Pere Noguera; Miquel Àngel Marc, del GOB; i l'activista Macià Manera. Hi havia igualment nombrosos "històrics" de la lluita antifeixista i anticapitalista a les Illes entre els quals podríem destacar els germans Antoni Pons (actual responsable de "Deixalles" i antic dirigent de l'OEC) i Antònia Pons (de Revolta i també exmilitant de l'OEC i del MCI).

    L'amic Sebastià Bennasar continuava la seva crònica dient: "Després d'un entusiasta recorregut, els manifestants desenbocaren a la plaça de l'Olivar, on desafiaren el vent per proclamar 'Visca la terra lliure'. Tot seguit, Catalina Canyelles va procedir a la lectura del manifest unitari, en què recordà 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat. L'entrada a ciutat de Mallorca de les tropes catalanes del rei Jaume I, el 31 de desembre de 1229, marca el nostre naixement com a país i la nostra vinculació a la resta dels Països Catalans, una nació ara esquarterada entre dos estats i diverses comunitats autònomes, però amb un clar sentit d'unitat i d'identitat'.

    'El manifest atacà molt durament el fet que les institucions volen fer desaparèixer aquesta feta i la globalització a què ens veim sotmesos a nivell nacional. Les paraules de Catalina Canyelles varen ser molt aplaudides just abans que els xeremiers fessin el silenci amb les primeres notes de La Balanguera.

    'Les estelades es varen moure amb força. No eren les úniques senyeres. Una bandera del Bloc Nacionalista Gallec, dues d'Occitània, i una de la Xunta Aragonesista acompanyaren les quatribarrades. Després les JERC entonaren Els Segadors. Tothom els seguí. Fou el final de la festa".

    També el diari Última Hora destacà la gran participació de gent i la periodista Sebastiana Carbonell deia: "Entre los manifestantes destacó la presencia del vicepresidente del vicepresidente del Govern Balear, Pere Sampol, quien comentó que este año 'a pesar del mal tiempo, hemos conseguido la participación de más gente que nunca' recalcando que 'los que estamos aquí tenemos claro que somos un país, una nación, a pesar de no estar de moda'". L'article destacava la participació de milers de persones i continuava: "Jaume Santandreu, Miquel Àngel March, Pere Muñoz, Miquel López Crespí, Sebastià Serra, Cecili Buele, Macià Manera, Joan Antoni Salas, entre otros, también se sumaron al acto en el que participó un grupo de jóvenes occitanos y gallegos".

    Potser seria important deixar constància que en la manifestació destacava el gran nombre de grups nacionalistes marxistes i d'esquerres, sempre a l'avantguarda del combat pel nostre deslliurament nacional i social. A les sis de l'horabaixa érem al costat dels combatius companys d'Alternativa per Mallorca, el PSM, l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, el Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, PSAN, Joves d'Esquerra Nacionalista, Maulets, Revolta, STEI i Sa Sargantana, entre alguns altres.

    Aquesta omnipresència d'una esquerra nacionalista majoritàriament anticapitalista i antiimperialista, de provada militància antiborbònica, és el fet més remarcable de la gran Diada Nacional del 30 de desembre. Una hipotètica dreta nacionalista (i l'extrema dreta, que de tot hi ha a la vinya del senyor) o no hi era lluitant pels nostres drets nacionals o si hi era (que ho dubt) devia anar pels racons, morta de por, atemorida davant l'esplendent exèrcit de puny tancats i les estelades. La bandera roja amb la imatge del Che segurament va fer fugir, tremolant de por, qualsevol reaccionari dretà infiltrat!

    Els únics incidents remarcables varen ser els crits contra la bandera espanyola, que va ser acollida amb exclamacions de "Aquesta bandera és estrangera!". La presència d'aquests símbols (que a molts ens recorden que va ser la bandera borbònica la que guanyà la guerra a l'esquerra i acabà amb els estatuts d'autonomia republicans i va ser responsable d'un cruel conflicte amb més de mig milió de morts i prop de tres-cents mil afusellats pel feixisme) provocà que alguns independentistes llançassin ous a les autoritats que presidien l'ofrena floral al rei en Jaume.

    Miquel López Crespí

    Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


    Al capdavant de la manifestació hi havia Sebastià Serra, Miquel López Crespí, Cecili Buele, Pere Sampol, Pere Muñoz, Miquel Àngel March, Jaume Santandreu, el director de la principal publicació independendista de les Illes (L'Estel) Mateu Joan Florit, el regidor de Cort Gabriel Barceló, l'històric Macià Manera, el dirigent de Revolta i membre de la direcció de CC.OO. Guillem Ramis, Llorenç Buades (de la CGT) i molts d'altres activistes i intel·lectuals esquerrans de les Illes.


    La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca (i II)



    Anna Simó, portaveu del Grup Parlamentari d'ERC en el Parlament de Catalunya era al costat de Miquel López Crespí el 30-XII-08, a l'avantguarda de la manifestació independentista


    Palma (Mallorca). Manifestació per la independència de l'any 2004. L'escriptor Miquel López Crespí i l'eurodiputat d'ERC Bernat Joan sempre en primera línia en la lluita per la Independència dels Països Catalans.

    Però segurament ha estat en Mateu Joan Florit (director de l'única revista independentista de les Illes: L'Estel) qui millor ha explicat tant la manifestació com la revolta juvenil i esquerrana contra els símbols de la nostra opressió nacional. Escriu el director de L'Estel en la seva secció "Foc i fum" del 15 de gener del 2001 (pàgs. 1-2): "Mai s'havia vista tanta festa a l'Ofrena Floral que l'Ajuntament de Ciutat fa al Rei en Jaume amb motiu de la seva entrada al front de les tropes catalanes a la Ciutat de Mallorca el dia 31 de desembre de 1229. I, és que varen coincidir moltes de coses: hi ha haver la manifestació que cada any es feia un dia més tard on varen participar molts de collectius i partits amb el PSM al capdavant amb els seus consellers, diputats i regidors, que tenien programats meetings, el PSM al Teatre de CC.OO., Alternativa per Mallorca meeting al Pinzell i el PP torrada al costat de la mateixa plaça d'Espanya. Molta gent, però el grup més gros era el format per unes dues mil persones que venien de la manifestació que just llavors havia acabat a la veïna plaça de l'Olivar, amb centenars de banderes catalanes, unes quantes banderes occitanes i unes quantes basques. Una manifestació que havia escalfat els participants amb consignes com ara 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. A l'arribar a la plaça d'Espanya, la gent veu una bandera espanyola al mig de les banderes catalanes, i és clar, s'emprenya. Els joves desclaven la bandera espanyola i comencen a trepitjar-la, els empleats de l'Ajuntament l'aixequen i la tornen a posar al seu lloc, llavors arriba la comitiva i els regidors del PP de l'Ajuntament duen la bandera espanyola penjada pel coll, els del PSM i el d'UM no l'hi duen i els comunistes sols no hi són. I la gent s'emprenya més amb els del PP i els escridassen: 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. I els escupen a la cara i els tiren monedes i ous nials. Encara que no plovia, l'historiador Pau Cataura duia un paraigua estès per parar-se d'algun projectil mentre llegia un bell escrit sobre la conquesta i les seves repercussions, però la cosa no anà a més i a festa va acabar en pau".


    Coberta del llibre de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart.

    El director de L'Estel acabava la seva encertada descripció de la Diada amb aquestes paraules: "Aquesta gent del PP de l'Ajuntament de Ciutat s'haurà de replantejar això de dur o no dur la bandera forastera al coll a les celebracions. Això és un privilegi que els concedí la reina Isabel II ja fa molt de temps. Però a vegades convé renunciar a certs privilegis que no donen més que maldecaps".

    Mentre escric aquest article llegesc que Cort denunciarà vuit persones per les protestes del 30 de desembre contra la bandera espanyola. La premsa diu que "un manifestant serà acusat d''ultratge a la bandera espanyola' i els altres d''injúries'". Sembla que tots els acusats són mallorquins. L'escriptor Llorenç Capellà, en assabentar-se que la majoria municipal de Cort vol fer això, ha escrit en el Diari de Balears (25-I-01) un magnífic article titulat "La cultura agònica" on diu, en defensa de la gent jove nacionalista de les Illes: "Llegesc que la majoria municipal a Cort té el propòsit d'aprovar, en el ple d'avui, un comunicat de condemna dels aldarulls del dia trenta passat, i que els partits de l'oposició proposen un text alternatiu. No s'entendran, però als uns i als altres únicament els separen matisos, encara que no s'ho creguin. Els conservadors, en el seu comunicat, pretenen criminalitzar tots els nacionalismes. I l'oposició, en assabentar-se'n, ha posat el crit en el cel perquè diuen que hi ha nacionalistes de tota mena. És a dir, n'hi ha de bons i de dolents, de beats i de petardistes. Tanmateix, l'acte reivindicatiu de dia trenta s'ha de valorar des de l'òptica cultural. La gent jove que comença a deixar-se sentir, necessita enriquir-se amb els valors històrics, literaris, artístics i puraments fantàstics inherents a un poble viu, i en comptes d'això li oferim un poti poti sentimental-regionalista que put a naftalina. Si el nostre rei en Jaume no fos de bronze, cal pensar que faria una becaina mentre l'omplen de flors i a dues passes, algú torra un porc per arrodonir la festa. En assabentar-me que el memorial de greuges dels prohoms municipals es reduïa al fet que uns desconeguts els havien tacat la camisa de vermell d'ou, vaig tenir la sensació que la cultura agonitza. En aquest cas concret, els ous que fan impacte a la camisa del poder són el missatge d'una gent que reclama que li obrin de bat a bat les finestres de ca seva perquè la cultura de pessebre l'ofega. En conseqüència, quan la gent jove respon amb el llançament d'ous als plantejaments de la cultura oficial, el poder, que és l'encarregat d'administrar-la, ha d'agrair l'agressió, encara que no tengui altre remei que ficar la camisa a la rentadora. En cap cas ni un ou, ni dos ous, ni tres ous, no rebaixen la dignitat del senyor batle. D'altra banda, una majoria municipal que se sent ofesa per algunes taques d'ou i no mou un dit per protestar pel fet que el ministeri de Cultura destini a Balears quatre peces de cinc per a inversions en matèria cultural, demostra ésser més estantís, Déu meu!, que les coques d'una setmana per l'altra".

    Una reflexió de primer ordre en aquests moments quan s'aixequen veus des de la dreta, l'esquerra del pessebre i sobretot des de l'extrema dreta per criminalitzar el jovent nacionalista mallorquí.



    Miquel López Crespí (centre de la fotografia), sempre ha estat a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans. Manifestació per la independència dels Països Catalans a Palma (Mallorca). L'escriptor de sa Pobla al costat de Mateu Morro i altres dirigents nacionalistes mallorquins.

    Els serveis de notícies alternatius més importants dels Països Catalans ("Anna Notícies", del País Valencià) i de l'Estat ("Andalucia Libre" entre moltes d'altres) ressaltaren el gran èxit de la nostra Diada Nacional. Mitjançant aquestes serveis internacionals d'informació la notícia de l'embranzida nacionalista i d'esquerres de les Illes arribà a molts ciutadans i ciutadanes d'arreu el món. La informació, sota el titular "Més de 2.000 persones proclamen el dret a l'autodeterminació dels Països Catalans", signada pel "Servei d'Informació Cultural -Illes" deia: "Més de dos mil manifestants (que no tengueren por ni a la pluja ni al vent) collapsaren el centre de Ciutat de Mallorca. 'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat', 'Volem, volem, volem la independència, volem, volem, volem Països Catalans', 'Visca Terra Lliure', 'Fora les forces d'ocupació' i 'Vosaltres feixistes, sou el terroristes' foren algunes de les consignes que cridaren els manifestants. La manifestació demostrà novament que el nacionalisme d'esquerres mallorquí no s'oblida dels seus orígens com a poble. Els manifestants s'havien concentrat a les sis de l'horabaixa en el Passeig del Born i de seguida tot s'omplí d'estelades, quadribarrades, banderes roges i de les diverses nacions de l'Estat i d'altres nacions oprimides de l'Europa capitalista. Convocats per l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Maulets, Alternativa per Mallorca, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, Grup Blanquerna, Joventuts d'Esquerra Republicana, Joves d'Esquerra Nacionalista, PSM, Revolta, Sa Sargantana, STEI, Sindicat de Treballadors de les Illes Balears i altres grups esquerrans, l'independentisme va mostrar la seva força i combativitat amtiimperialista i anticapitalista. Els milers de joves proclamaren ben fort la seva exigència d'autodeterminació i d'independència demostrant que no tenien res a veure amb els polítics venuts que, en temps de la transició, varen vendre aquest dret als franquistes reciclats pel plat de llenties d'un sou i una poltrona institucional.



    Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de trenta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

    'Al capdavant de la manifestació hi havia alguns històrics de l'esquerra mallorquina i de l'independentisme illenc. Poguérem veure els polítics del PSM Sebastià Serra, Cecili Buele, Pere Sampol, Pere Muñoz, l'ecologista Miquel Àngel March, els escriptors Miquel López Crespí i Jaume Santandreu, el director de la principal publicació independendista de les Illes (L'Estel) Mateu Joan Florit, el regidor de Cort Gabriel Barceló, l'històric Macià Manera, el dirigent de Revolta i membre de la direcció de CC.OO. Guillem Ramis, Llorenç Buades (de la CGT) i molts d'altres activistes i intellectuals esquerrans de les Illes.

    'Després d'un animós i combatiu recorregut els més de dos mil manifestants desembocaren en la Plaça de l'Olivar de Ciutat on Catalina Canyelles llegí el manifest unitari recordant que 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat'. El manifest ataca durament el fet que les institucions (i fins i tot alguns partits de l''esquerra' oficial, el PP, el 'nacionalisme' de dretes...) volen fer desaparèixer aquesta festa-manifestació.

    'Els únics incidents que hi hagué varen ser els crits contra els polítics del PP quan aquests procedien a fer l'ofrena floral a l'estàtua del Rei Jaume I. Joves esquerrans independentistes aconseguiren tirar al terra la bandera espanyola monàrquica i centralista al crit 'Aquesta bandera és estrangera!'. El batle del PP Joan Fageda necessità protecció policial. Hi hagué igualment llançament d'ous contra el president del Parlament i membre d'UM Maximilià Morales, el batle Joan Fageda, el tinent de batle Joan Bauça...

    'Amb La Balanguera i Els Segadors cantats per bona part dels manifestants amb el puny tancat i onejar de banderes finí aquesta demostració de l'esquerra independentista illenca".

    Una Diada històrica, doncs, la del 2000, que marcarà sens dubte una fita important en la lluita pel nostre deslliurament nacional i social.

    Miquel López Crespí

    Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    0 0

     

    Quan avui he entrat al facebook a veure quines novetats hi havia, m'he trobat amb la sorpresa d'un nou servei: el resum de l'any

    Es a dir, que clicant sobre aquest enllanç podem veure els 20 moments o imatges que més interès han causat entre els amics que tenim subscrits al nostre facebook. Al mateix temps aquesta eina ens serveix per analitzar l'ús que hem fet de la plataforma. Però encara ens permet més coses.

    facebook like 

    Per exemple, he vist que si ho desitjam podem compartir aquests "20 top moments" amb els amics que han format part d'ells. I a l'inrevés, també podem veure els "top moments" que els nostres amics han compartit amb nosaltres al llarg del 2013. Així ens podem assabentar d'aquelles fotografies que en el seu moment ens havien passat per alt.

    Aquesta aplicació sols l'he vista en els casos de les pàgines personals. En el cas de les Page o pàgines oficials d'empresa, grups, institucions, no he vist, de moment, un servei semblant.

    En qualsevol cas el trob una aplicació interessant que sobre tot ens pot ajudar a gestionar la nostra identitat digital. Benviguda sigui.

    facebook image
     

     


    0 0

    En 1994, Sebastià Serra Busquets y Arnau Company Matas publicaron un artículo titulado Evolució i perspectives dels estudis d'Història de la premsa a les Illes Balears. Afortunadamente hoy día tenemos acceso a este artículo en el que tratan qué estudios e investigaciones se han realizado sobre la prensa de las islas. Desconozco si desde 1994 se ha publicado algún artículo que actualizara éste, teniendo en cuenta que han pasado ya veinte años. Es un estudio muy completo, exhaustivo que quizás convendría actualizarlo en Red, introduciendo los enlaces que portaran ya a la Prensa Histórica, ya a las investigaciones que existieran en Internet.

    Así, por ejemplo, el primer estudioso de la prensa balear fue Joaquín María Bover en su Diccionario bibliográfico de las publicaciones periódicas de las Baleares, publicado en 1862:

    El seu propòsit era escriure un assaig bibliografic local i divulgar les publicacions locals.

    Després de la dedicatbria i de declarar l'objectiu del llibre, l'autor fa una introducció històrica sobre els inicis del periodisme a Europa, del de 1'Estat espanyol i del de Mallorca. Sobre el periodisme de Mallorca comenta que:

    vió aparecer en 1779 la aurora de su periodismo, sin que desde aquel año hayan faltado en la isla uno ó mas papeles públicos que propagando por toda la provincia y por las del continente y del estrangero las noticias políticas, los movimientos mercantiles, los adelantos científicos, los progresos literarios y el ventajoso curso de nuestra agricultura é industria, han dado á las Baleares el grado de ilustración que en este ramo tienen los demas paises de Europa.

    El llibre continua amb una relació de 120 capçaleres de publicacions periòdiques, catalogades per ordre alfabetic, de les quals 106 foren editades a Mallorca, 11 a Menorca i 3 a Eivissa.

    Finalment, fa una cronologia de les publicacions periòdiques i una relació nominal de 42 persones que Bover qualifica de periodistas de les illes Balears.

    libro

    Los autores del artículo van tratando los diversos estudios e informaciones sobre la prensa: el Archiduque, Pere Sampol i Ripoll, Miguel de los Santos Oliver; Pons Fàbregues con la obra "Bibliografia de las Publicaciones Periódicas impresas desde 1779 hasta hoy en las Baleares", obra que nunca ha sido hallada; Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quien publicó 21 artículos en "El Dia" (1930 - 1931) sobre la prensa mallorquina: "El seu propòsit inicial era començar una Historia del periodismo mallorquín i en un brevíssim repas als treballs precedents sobre el tema, els qualifica de quasi inexistents", indica el artículo. "Pere Ferrer Gibert (Bibliografía periodística mallorquina, 1945), Gabriel Llabrés Quintana (Periódicos de Menorca, 1811-1866, 1955), Gaspar Sabater («La Palma» 1840- 1841, 1950), Maria Lluisa Serra Belabre (Historia de la «Revista de Menorca), 1961) i Mateu Seguí (Revistas en menorquí, 1970)".

    Mención especial dan a Lluis Alemany Vich, bibliógrafo y bibliófilo, quien reunió la mayor colección de prensa y la mejor biblioteca privada de Mallorca sobre este tema. Entre sus diversos trabajos se encuentra el que realizó en 1955 junto a Juan Muntaner Bujosa Las publicaciones periódicas en Mallorca (contribución a su estudio) que permanece inédito.

    Son bastantes los trabajos que Sebastià Serra y Arnau Company van citando, ya tesis doctorales, ya artículos en diversas revistas, varias de ellas aún no digitalizadas.

    Señalan la década de los años setenta cuando se dio un cambio metodológico en el estudio histórico sobre la prensa. Estudios de Isabel Moll, Díaz de Castro, Antoni Lluc, Octavio Aguilera, Bartomeu Carrió ...Estudios que van incorporando los nuevos periodismos de la radio t la TV. Citan las XII Jornades d'estudis Històrics Locals, de 1993, dedicadas monográficamente al tema de la prensa, radio y televisión como las primeras realizadas sobre esta temática, en que se presentaron 39 comunicaciones, lo que indica la importante labor investigadora realizada en esos años.

    Muy bien este artículo. El hecho de que esté al alcance es una maravilla, lo cual invita a interesarse por estos temas. Sirve de guía y de invitación. Ojalá todos esos trabajos estuvieran también en Red.

    Bueno, en 1779, la Asociación de Amigos del País inició con "Noticia del semanario económico" (1779-1820) la prensa en las Baleares.


    0 0

    [22/12] Míting contra la pena de mort - Grandjouan - Wolfe - Tato - Isca - Rebelo - Mata - Rexroth - Saldaña - Gimeno - Gillet - Devaldès - Alcarraz - Andrés Crespo - Padilla - Voyenne

    Anarcoefemèrides del 22 de desembre

    Esdeveniments

    Teatre Olympia de Barcelona

    - Míting contra la pena de mort: El 22 de desembre de 1935 se celebra al teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) contra la pena de mort i per advocar per l'indult dels qui s'hi trobin condemnats. Aleshores el sistema jurídic de la II República espanyola tenia dictades 30 penes de mort. Hi van pronunciar discursos Tomás Herreros, Vicente Pérez, Francisco Ascaso, Liberto Callejas i Vicente Ballester. En acabar l'acte, van ser aprovades les següents conclusions: abolició de la pena de mort, indult dels condemnats a l'última pena, amnistia àmplia i total dels presos politicosocials, i revisió de la causa instruïda contra el militant anarquista Jerónimo Misa Almazán, de Sevilla. La Direcció de la Policia va remetre al Jutjat extractes dels discursos pronunciats perquè, segons el delegat governatiu, es van emetre conceptes injuriosos contra les autoritats.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Jules Grandjouan

    - Jules Grandjouan: El 22 de desembre de 1875 neix a Nantes (País del Loira, Bretanya) el dibuixant, caricaturista, pintor i cartellista anarquista i anarcosindicalista Jules-Félix Grandjouan. Fill d'una família burgesa, el pintor Jean-Émile Laboureur i el pioner de la salubritat urbana Paul Grandjouan van ser cosins seus. Orfe de pare als set anys, fou criat per sa jove mare i pels seus avis materns al barri de la Fosse de Nantes. Quan tenia 10 anys, assistí amb sa mare als funerals de Victor Hugo. Després d'una educació religiosa tradicional, realitzà estudis al Liceu-Facultat de Dret de Nantes, però la seva afició pel dibuix el va fer abandonar els seus estudis notarials. Entre 1897 i 1898, amb el seu col·lega d'estudis Marcel Giraud-Mangin, editarenLa Revue Nantaise Littéraire et Artistique. En 1897 es casà amb Bettina Simon, institutriu acostada als cercles obrers, amb qui tingué una nina, Edwige (Vige), que assistí a l'escola llibertària de «La Ruche» de Sébastien Faure, i després tres infants més. Enviat especial del periòdic L'Ouest Illustré, embarcà en el vaixell Le Melmore per cobrir la nova línia marítima de la companyia anglesa «Great Western Raiway» entre Nantes i Weymouth amb prolongació ferroviària fins a Londres. En 1899 publicà el seu primer recull de litografies, Nantes la Grise. En 1900 s'establí a París (França) i començà a dissenyar cartells socials i polítics, sobretot per als grups dels sindicalisme revolucionari –molts el consideren el pare del cartellisme social. En 1900, en ple«Afer Dreyfus», carregà contra el general Mercier des de les pàgines de Le Réveil Social. Entre 1901 i 1912 realitzà infinitat de dibuixos per a la revista anarquista L'Assiette au Beurre, posant sobre el paper els seus temes favorits: l'antimilitarisme, l'antipatriotisme, anticlericalisme, anticapitalisme i l'anticolonialisme. En 1902 viatjà a Rússia com a corresponsal de La Vie Illustrée per cobrir el viatge del presidentÉmile Loubet i l'any següent publicà amb Urbain Gohier el pamflet antijauresià L'Ascète au beurre, on denuncien amb ferocitat la participació de Jean Jaurès en els actes protocol·laris militars i en les revistes de tropes. En 1904 retornà a Rússia enviat per l'Aliança Israelita per fer un reportatge sobre els pogroms. Entre 1907 i 1908 publicà per lliuraments el quadern de 12 gravats sindicalistes Les esclaves modernes, amb el suport dels sindicats de la Confederació General del Treball (CGT) i de la Federació del Vidre. Íntim amic d'Émile Pouget, en 1908 assistí com a delegat al Congrés de la CGT que se celebrà a Marsella. En 1909 participà activament en la campanya de suport per l'alliberament del seu col·lega Aristide Delannoy, condemnat a un any de presó pels seus dibuixos apareguts en Les Hommes du Jour. Aquest mateix 1909 ell fou jutjat pels seus violents dibuixos contra el president del Consell de Ministres Georges Clemenceau, però fou absolt. En 1910 fou president, secretari i tresorer del Comitè Revolucionari Antiparlamentari. L'any següent, en 1911, quan Aristide Briant era president del Consell de Ministres, va ser condemnat a 18 meses de presó pels seus dibuixos antimilitaristes i antiparlamentaris publicats en La Voix du Peuple i s'exilià a Alemanya, tot perseguint la ballarina californiana Isadora Duncan, de la qual estava follament enamorat, i amb qui viatjà a Egipte i a Venècia i l'edità un àlbum de 25 reproduccions dels pastels de la ballarina. Retornà en 1912 i fou agraciat el febrer de 1913 amb l'arribada al poder de Raymond Poincaré. Fins al 1914 treballà per a la premsa llibertària i sindicalista (La Bataille Syndicaliste, Le Conscrit,La Guerre Sociale, Le Libertaire, Le Réveil Social, La Révolution,Le Temps Nouveaux, Le Travailleur du Bâtiment, La Vie Ouvrière, La Voix du Peuple, etc.) i per a la premsa humorística revolucionària (Le Charivari,Le Rire, Le Sourire, etc.). També publicà dibuixos en altres periòdics, com ara Le ClouLe Petit Phare, Le Phare, L'Ouest-Républicain,La Vie Illustrée, etc. Dissenyà infinitat de portades de llibres llibertaris (A. Bullard, Aristide Delannoy, Charles Delzant, Charles-Ange Laisant,Émile Pouget, Georges Yvetot, etc.), d'almanacs revolucionaris i gairebé tots els cartells de la CGT i de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) d'uns determinats anys. Quan esclatà la Gran Guerra fou llicenciat per miopia i entrà en els serveis auxiliars. En els anys bèl·lics participà en la premsa patriòtica fent dibuixos antigermànics força mediocres. A partir de 1918 es declarà bolxevic i la seva producció gràfica es ressentí. En 1924 es presentà a les eleccions legislatives en la primera circumscripció de Nantes, com a cap de llista del comunista Bloc Obrer i Pagès (BOC), amb uns resultats decebedors. En 1926 romangué 10 mesos a l'URSS, on rebé a Moscou un homenatge de les autoritats soviètiques durant l'exposició«L'Art revolucionari» i s'entrevista amb Grigori Zinóviev i Lev Trotski; en tornar, aconsellat per aquest últim, publicà en 78 lliuraments en L'Humanité les seves reflexions del viatge sota el títol «La Russie vivante». A França organitzà conferències prosoviètiques, projectà el film El cuirassat Potemkim i intentà crear el «Cercle de la Rússia Nova». L'octubre de 1927, per celebrà el desè aniversari de la revolució, retornà a l'URSS amb una delegació formada per un milenar de persones (obrers, artistes, escriptors, empleats, etc.) de diversos països. En aquests anys realitzà nombrosos cartells de realisme socialista per a les oficines governamentals soviètiques. El novembre de 1930 fou elegit representant francès de l'Oficina Internacional dels Pintors Revolucionaris, creada a Khàrkov–actual Khàrkiv (Ucraïna). Finalment, el gener de 1931, fou expulsat del Partit Comunista Francès (PCF) per haver defensat, juntament amb l'escriptor Panaït Istrati, un artista dissident en una declaració jutjada antisoviètica publicada l'abril d'aquell any en Les Humbles. Rebutjar«corregir la seva falta» i es retirà dels debats polítics després d'unúltim intent infructuós en les eleccions legislatives de 1932 a Nantes. Durant la II Guerra Mundial es dedicar a criar vaques i cabres i després s'instal·là a Nantes. Jules Grandjouan va morir el 12 de novembre de 1968 a Nantes (País del Loira, Bretanya).

    Jules Grandjouan (1875-1968)

    ***

    Lilian Wolfe, amb Marie-Louise Berneri a la seva dreta, venen premsa anarquista pels carrers (Londres, 1945)

    - Lilian Wolfe: El 22 de desembre de 1875 neix a Londres (Anglaterra) la pacifista i anarcofeminista Lilian Gertrude Woolf, més coneguda com Lilian Wolfe. Havia nascut a la joieria d'Egware Road que regentava son pare, Albert Lewis Woolf, un jueu conservador prou acomodat de Liverpool. Sa mare, Lucy Helen Jones, actriu nascuda a Birmingham, abandonà sa família quan Lilian tenia 13 anys per a fer una gira arreu del món amb una companyia operística. Tingué tres germans i dues germanes, i tots es van educar mitjançant institutrius i després al Royal Polytechnic de Regent Street, actual Universitat de Westminster. A partir de 1907, mentre treballava com a telegrafista a l'Oficina General de Correus, milità en la Civil Service Socialist Society (CSSS, Societat Socialista de Servei Civil), que s'integrà en la Pioneer Socialist League (PSL, Lliga Socialista Pionera). Com a feminista, ben aviat es va veure desil·lusionada per la política parlamentària i per el sufragisme, arribant a considerar que el vot femení només era un simple«pal·liatiu», i entrà en 1913 a militar en el moviment anarquista. Va ser una de les fundadores del periòdic llibertari The Voice of Labour, publicat a Londres per l'editorial Freedom entre 1914 i 1916. El febrer de 1915 fou una de les signants del «Manifest de la Internacional Anarquista sobre la Guerra». L'abril de 1916, arran de l'aprovació el gener d'aquell any de la Llei del servei militar obligatori (Military Service Act), The Voice of Labour publicà un article animant els lectors a la desobediència civil i a rebutjar la llei passant a la clandestinitat i a amagar-se a les muntanyes escoceses. El 5 de maig de 1916, va ser detinguda, amb son company Thomas H. Keell, en una batuda a les oficines de Freedom realitzada per requisar els 10.000 fulls per repartir que reproduïen l'article. Processats, van ser condemnats, segons la Defence of the Realm Act (Llei de Defensa del Regne), ella a una multa de 25 lliures esterlines o a dos mesos de presó i ell a 100 lliures o tres mesos; ambdós triaren la presó. Ella, però, descobrí a la garjola que estava encinta i com que es tractava d'un embaràs de risc, ja que tenia més de quaranta anys, finalment pagà la multa. En 1917 passà a viure amb Nellie Dick, Fred Dunn i Gaston Marin a la comuna anarquista de Marsh House a Londres; cap al 1920 vivia amb Thomas Keell, son fill i W. C. Owen a Willesden; i, posteriorment, visqué amb Keell a la Colònia Tolstoiana de Whiteway, a Gloucestershire, fins la mort d'aquest en 1938. A Whiteway tingué cura un temps de Richard Blair, el fill de George Orwell, quan aquest va ser ingressat en un sanatori. Quan Vernon Richards creà el periòdic Spain and the World, en suport de la revolució llibertària espanyola, en fou l'administradora. Durant aquests anys viurà amb Richards i sa companya Marie-Louise Berneri a Londres. En 1970 donà al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa) la biblioteca de son company Tom Keells. Ja anciana, es dedicava a vendre pels carrers el periòdic Peace News, i fins al 95 anys fou l'administradora de la llibreria de l'editorial Freedom. Lilian Wolfe va morir el 28 d'abril de 1974 a Cheltenham (Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra).

    Lilian Wolfe (1875-1974)

    ***

    José Tato Lorenzo

    - José Tato Lorenzo: El 22 de desembre de 1886 neix a Mondariz (Pontevedra, Galícia) el destacat propagandista anarquista José Tato Lorenzo. Amb 10 anys començà a fer feina i el novembre de 1900 emigrà al Brasil, on es reuní amb son pare. Entre l'agost de 1902 i setembre de 1903 romangué a Montevideo (Uruguai) i després s'establí a Rosario (Santa Fe, Argentina), on l'agost de 1904 fou empresonat per anarquista. L'any següent marxà a Buenos Aires (Argentina), guanyant-se la vida venent diaris i destacant pel seu activisme llibertari. Dirigí en diverses ocasions el periòdicLa Protesta. En 1910 va ser empresonat i l'any següent va ser expulsat de l'Argentina i deportat a Espanya. S'establí a Barcelona (Catalunya) on freqüentà la seu del periòdic Tierra y Libertad i l'escola racionalista del mestre llibertari Sebastià Suñé. Passà a Vigo (Galícia) i preparà el seu retorn a l'Uruguai, cosa que aconseguí en 1912 via Portugal. El març d'aquell any s'establí definitivament a Montevideo, on treballà en el periòdic La Tribuna Popular. Desenvolupà una intensa tasca propagandística llibertària, mitjançant publicacions, com ara Anarkos (1912),El Hombre (1916-1931), Inquietud (1944-1950, Voluntad (1956-1965), Solidaridad, etc., i entre 1925 i 1928, gràcies a la seva faceta de radioaficionat, a través de les ones radiofòniques. Mantingué una intensa polèmica amb La Batalla, on denuncià el sovietisme –cosa que implicà en 1922 un intent d'assassinat contra la seva persona–, a més de les seves versions locals (castrisme i guevarisme). Anarcoindividualista, en 1925 era considerat un representant del «gremialisme individualista» per les seves crítiques a la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU). Entre 1926 i 1938 es mostrà força actiu en la Hermandad Universal Anarquista (HUA), fundada per ell. També participà activament en les activitats de l'«Ateneo Libre del Cerro y La Teja» de Montevideo. En els seus últims anys fou secretari de La Casa dels Llibertaris. Mantingué polèmiques amb Torralvo, però fou amic de Soledad Gustavo, Josep Prat, Han Ryner, Frederica Montseny, Tarrida del Mármol, José Ledo, Daniel Seijas, R. Lone, Campio Carpio i, fins i tot, del president de l'Uruguai–rebutjà tot suport institucional vivint fins els final dels seus dies gairebé en la indigència. Ses companyes foren Tomasa Álvarez i Teresa Cocito. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Samuel Blois, Antonio D. Alarcón, Walter Ruiz,Antonio del Río, Jacinto Lorenzo, etc.), en infinitud de publicacions llibertàries, com ara Ação Direta,Acracia, Ahora,Aurora, Boletín GGDCC, Cenit, Le Combat Syndicaliste, Cultura Proletaria, Despertar, Espoir, Iniciales, Inquietudes, Letras, Liberación, Nueva Senda,Los Nuevos, Proa,Ruta, Simiente Libertaria, Solidaridad, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor del fulletó antimarxista Maximalismo y anarquismo. Estudio crítico comparativo (1919 i 1923) i de Gotas de miel y ajenjo, obra pòstuma que, sembla, fou cremada. José Tato Lorenzo va morir el 20 de setembre de 1969 a Montevideo (Uruguai).

    José Tato Lorenzo (1886-1969)

    *** 

    D'esquerra a dreta: Valerio Isca, Rudolf Rocker (al quadre), Paul Avrich i Federico Arcos (Nova York, 1989) [CIRA - Lausana]

    - Valerio Isca: El 22 de desembre de 1900 neix a Calatafimi (Trapani, Sicília) l'anarquista Valerio Umberto Isca. Son pare, Giuseppe Isca, havia nascut a Monte Erice, també a Sicília, treballava de guardaboscos al servei del govern italià i per qüestions de feina es traslladà a Calatafimi; conservador, posà el segon nom de son fill en record del rei Humbert I assassinat mesos abans per l'anarquista Gaetano Bresci. Sa mare, napolitana, es deia Elvira Bandiera. La parella tingué sis fills, tots nats a Calatafimi, i Valerio n'era el tercer. Entre els sis i els 11 anys assistí a l'escola, però va deixar els estudis en 1911 quan son pare morí. D'antuvi treballà en un molí fariner durant dos anys i després en un altre durant quatre anys i en aquest període pogué assistí a l'escola nocturna. En 1915, en plena Gran Guerra, un oncle seu se'l portà a una ciutat propera per treballà també en un molí fariner del qual era copropietari. En 1918 va ser cridat a files i serví en l'exèrcit durant nou mesos, temps en el qual estudià a l'Escola d'Aviació per aprendre mecànica aeronàutica. De bell nou a Calatafimi treballà durant nou mesos en un taller de forja ornamental i després son oncle el tornà a contractar al molí. En aquestaèpoca, amb Domenico Sallitto, milità en el moviment socialista local. En 1922 emigrà amb sa germana major Josephine i son fill Frank als Estats Units, per reunir-se amb son marit que treballava per a la Great Atlantic& Pacific Tea Company (A&P), a Nova Jersey. Al principi visqué a casa de sa germana a Jersey City i treballà en un taller de reparació d'automòbils, després es va posar a fer feina fent voravies portant una carretó. Més tard va treballant fabricant piles seques a la Union Carbide durant tres anys. Després es traslladà al barri novaiorquès de Brooklyn amb la família de sa germana i set anys després, l'abril de 1929, es posà a viure amb sa companya Ida Pilat, traductora d'origen jueu, fent feina a la Union Carbide a Jersey City i més tard en una empresa de Booklyn que fabricava equipaments metàl·lics per a hospitals. A partir de juliol de 1929 treballà fent esterilitzadors per a l'Hospital Supply Company de Manhattan fins a 1943. L'afer Sacco i Vanzetti portà a molts socialistes a les files llibertàries, entre ells Valerio i Isca. Ambdós es van conèixer en 1927 en un acte de suport als llibertaris italoamericans al Centre Cultural dels anarquistes espanyols de Nova York. En 1923 entrà a formar part del Circolo Volontà, grup anarquista format majoritàriament per sicilians, al voltant de Joe Parisi. Participà activament en la campanya de suport a Sacco i Vanzetti i recaptà fons per enviar-los a Aldino Felicani a Boston, un dels coordinadors de la seva defensa legal. Poc després el Circolo Volontà es fusionà amb el grup anarquista Germinal de Brooklyn i comptà amb el suport del grup italià Anarchist Grup de South Brooklyn. En aquesta època començà a llegir literatura anarquista (Piotr Kropotkin, Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i la premsa llibertària (L'Adunata dei Refrattari, etc.). Contrari al terrorisme i a l'acció individual, no participà de l'estratègia de Luigi Galleani, que tenia aleshores una forta empremta en les files dels anarquistes italoamericans. En 1925 entrà en Road to Freedom, conegut com «Grup Internacional», perquè estava format per anarquistes de diverses nacionalitats, i que es reunia a la seu del grup llibertari espanyol editor de Cultura Obrera, més tard Cultura Proletaria, grup el qual admirà força. Road to Freedom estava format per anarquistes de parla anglesa del «Grup Internacional» (Rose Pesotta, Walter Starrett, Sadie Robinson, Lisa Brilliant, etc.) i publicaven la revistaThe Road to Freedom. Els joves també tenien un grup, The Rissing Youthn (les germanes Goodman, Benny Frumkin, etc.), que publicaven un periòdic del mateix nom. En 1930 amagà a casa seva Armando Borghi quan aquest passà a la clandestinitat en violar la llibertat sota fiança en espera de ser expulsat dels EUA. També participà activament en la campanya contra les expulsions de Domenico Sallitto (Domenick Sallitto) i de Vincenzo Ferrero (Vincent Ferrero), aconseguint diners per a les seves fiances. Entre 1928 i 1931 participà, amb sa companya Ida, en els campaments d'estiu del grup Road to Freedom que s'organitzaren a Croton i al llac Mohegan. En 1939 la parella es casà. En 1955 compraren una casa a la Colònia Mohegan (Crompond, New York), convertint-se en un lloc de peregrinació i de reunions llibertàries, i on es traslladà a viure la parella formada per Rudolf Rocker i Milly Rocker --ella morí en aquesta casa el novembre d'aquell any. Admirador de Henry David Thoreau, en aquests anys formà part de la Thoreau Fellowship, amb Joseph Ishill, i organitzà activitats per a l'Escola Moderna de Stelton i per recaptar fons per a The Road to Freedom i Fraye Arbeter Shtime.Íntim amic de Rudolf Rocker, aconseguí diners per a l'edició de la seva obra magna, Nationalism and Culture (1937) --Isca va escriure el prefaci per a l'edició italiana publicada en 1960. En 1938 li van diagnosticar la malaltia de Parkinson, però des de 1943 i fins la seva jubilació en 1970 pogué continuar treballant de mecànic i capatàs a les Berger Industries, a Maspeth. Durant aquests anys col·laborà en el periòdic antifeixista bilingüe Countercurrent/Controcorrente (1938-1951), editat per Felicani, i participà, amb sa companya, en les activitats del Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), organització que cofundà en 1945 amb Gregory Maximoff i Sam Dolgoff amb fons de Laurance Labadie. Ida Pilat Isca morí en 1980. Valerio Isca va morir el 13 de juny de 1996 a Nova York (Nova York, EUA). El seu testimoni va ser recollit en el llibre de Paul Avrich Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995).

    Valerio Isca (1900-1996)

    ***

    Jaime Rebelo

    - Jaime Rebelo: El 22 de desembre de 1900 neix a Setúbal (Setúbal, Portugal) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Jaime Rebelo. Sos pares van ser Leopoldina Amélia i Gonçalo Rebelo. Pescador i mariner d'ofici, de jove s'adherí a la Confederació General del Treball (CGT), de la qual fou un dels màxims responsables a Setúbal. Visqué la major part de sa vida al barri de Cacilhas, deixant una part de sa família a Almada. Com a militant anarcosindicalista, fou un dels animadors, amb Francisco Rodrigues Franco, de l'Associação de Classe dos Trabalhadores do Mar (Associació de Classe dels Treballadors del Mar) de Setúbal, més coneguda com la «Casa dos Pescadores» (Casa dels Pescadors), fins a la seva destrucció el 28 de maig de 1926 arran del cop d'Estat del general Gomes da Costa, i de la qual aconseguirà salvaguardar importants documents. En 1931, a conseqüència de l'anomenada «Vaga dels 92 dies», fou detingut i torturat per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la Dictadura Nacional. Durant els interrogatoris que la policia política l'infligí, va arribar a tallar-se la llengua amb les seves pròpies dents per evitar parlar i denunciar els companys. Arran d'aquest esdeveniment, l'escriptor Jaime Cortesão li dedicà un dels seus poemes més bells, el Romance do Homen da Boca Fechada (Romance de l'Home de la Boca Tancada). Aquest poema circulà clandestinament durant tota la dictadura salazarista i fou publicat en 1937 en el periòdic comunista Avante, que buscava amb això reforçar una política de Front Popular a Portugal. Un cop lliure i víctima de constants persecucions, emigrà a Espanya. Afiliat a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola formà part de les milícies confederals i comandà una unitat que va combatre al front meridional. Amb el triomf feixista a Espanya, passà a França. Després tornà a Portugal on continuà lluitant contra la dictadura de l'Estat Nou, guanyant-se la vida a partir de 1968 com a corrector del periòdic A República, al costat del també anarquista Francisco Quintal. Després de la Revolució dels Clavells del 25 d'abril de 1974, presidí la primera Assemblea General de la restituïda Casa dels Pescadors i participà en la constitució de la Cooperativa Editora «A Batalha», exercint de corrector honorífic del periòdic A Batalha,òrgan de la CGT. Membre actiu del Moviment Llibertari Portuguès (MLP), ajudà son vell company Francisco Quintal en la creació del periòdic A Voz Anarquista, edital pel Centre de Cultura Llibertària d'Almada. Jaime Rebelo va morir el 7 de gener de 1975, al costat de sa companya delsúltims anys Eloísa, a Almada (Setúbal, Portugal). César Oliveira li dedicà l'estudi«Jaime Rebelo: um homem para além do tempo», publicat el març de 1995 en la revista Historia. Al barri de São Julião de Setúbal una avinguda porta el seu nom.

    Jaime Rebelo (1900-1975)

    ***

    Fernando Mata Povedano

    - Fernando Mata Povedano: El 22 de desembre de 1901 neix a Montemayor (Còrdova, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Fernando Demetrio Mata Povedano. Sos pares es deien José Marí Mata Serrano i Cándida Povedano López. D'infant estudià amb els capellans, va ser escolanet de la parròquia i semblava que acabaria en el sacerdoci, però abandonà aquesta orientació dràsticament. En 1918 s'afilià a l'anarquista Centre Instructiu Obrer d'Oficis Diversos i en 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, en va ser nomenat president. Aquest mateix any obtingué del Rectorat del Districte Universitari autorització per a crear una escola primària particular en el citat centre obrer, que prengué el nom d'«Escola de Nins Nova» o«Col·legi d'Educació Científica i Racional», la qual dirigí. En aquestaèpoca fou corresponsal a Montemayor de la Llibreria Luque, venen llibres per les poblacions veïnes a les quals es desplaçava amb bicicleta. El 22 de juny de 1927 es casà amb María de losÁngeles Basilia Mata Carmona. En 1928 envià diners per a una campanya pro presos anarquistes que havia organitzat La Revista Blanca. A mitjans de 1929 el Centre Instructiu Obrer d'Oficis Diversos jugà un paper important en la negociació de les condicions laborals amb els patrons i el 3 d'octubre de 1930 aquesta institució, de la qual aleshores era el secretari, declarà la vaga general a la població. El 23 de gener de 1931 va ser detingut, per ordre del governador civil, juntament amb set companys del Centre Instructiu Obrer d'Oficis Diversos, i tancat a la presó municipal de Montemayor. Encara que anarcosindicalista, participa com a candidat en les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 i fou el quart regidor electe més votat, amb 318 vots, essent nomenat primer tinent d'alcalde i vocal regidor de la Junta Conciliadora de l'Arbitri sobre productes de la Terra, Utilitats de Comerç i Indústria i Professions. També va ser nomenat president de la Comissió d'Hisenda i, entre 1931 i 1934, formà part de la Comissió de Festes de la Fira. A proposta seva, s'acordà la confecció d'un llistat de famílies pobres amb dret a assistència mèdica gratuïta. A més a més, va ser designat per a formar part del Consell Local de Primer Ensenyament en representació de l'Ajuntament. A començaments de 1932 morí la seva nina Helia i el sepeli fou laic. En 1932 formà part de la comissió per a la celebració del Dia del Llibre i de la junta per a la creació d'una biblioteca municipal, projecte que no s'aconseguí fins al 1936. En 1933 viatjà a Madrid amb l'alcalde, Rafael Porras Berral, per a gestionar als ministeris d'Agricultura i d'Instrucció Pública l'ocupació temporal del cortijo de Mingo Hijo i la sol·licitud de la subvenció per a la construcció d'un grup escolar. El 18 d'octubre de 1934 fou suspès de les seves funcions de regidor, juntament amb vuit edils més, pel governador civil, José Gardoqui y Urdanivia. Aquest mateix anys s'afilià a l'acabat de crear Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña Núñez i participà activament en la campanya electoral per a les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. El 26 de gener de 1936 presidí un míting del Front Popular al Centre Obrer i fou l'interventor d'aquesta candidatura. El 22 de febrer de 1936 va ser elegit alcalde de Montemayor, arran de la renúncia d'Antonio Carmona Jiménez, i també ocupà la presidència de la Comissió d'Hisenda. Compaginarà aquestes tasques polítiques amb la seva ocupació docent. Durant el temps que fou alcalde impulsà les obres públiques i la reforma agrària, desenvolupant l'arbitratge entre patrons i obrers. Durant el seu mandat es posà en marxà la construcció del Grup Escolar «Francesc Ferrer i Guàrdia», que no pogué materialitzar-se a causa del cop d'Estat. La nit del 18 de juliol de 1936 un escamot de la Guàrdia Civil de Fernán-Núñez comandat pel tinent Cristóbal Recuerda Jiménez es traslladà a Montemayor i el detingué a l'Ajuntament juntament amb vuit companys. Després d'un temps tancat a la presó de Còrdova, Fernando Mata Povedano va ser afusellat el 26 de setembre de 1936 a Còrdova (Andalusia, Espanya) i enterrat en una fossa comuna del Cementiri de San Rafael d'aquesta ciutat.

    Fernando Mata Povedano (1901-1936)

    ***

    Kenneth Rexroth

    - Kenneth Rexroth:El 22 de desembre de 1905 neix a South Bend (Indiana, EUA) el poeta, escriptor, traductor, llibertari místic i figura de la contracultura nord-americana Kenneth Charles Marion Rexroth. Nascut en una família de militants antiesclavistes, socialistes, anarquistes, feministes i lliurepensadors, quan tenia 12 anys va quedar orfe. Va passar la seva infància a Chicago, on va treballar com a repòrter i després en una boîte de jazz, estudiant a l'Art Institute of Chicago. Després recorrerà el país en autostop, treballant a ranxos de l'Oest. Autodidacte --només va anar a escola cinc anys--, va freqüentar la bohèmia artística i els militants radicals dels anys vint, especialment els wobblies d'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), i va participar en els mítings del radical Washington Park Bug Club, experiències que va narrar en An autobiographical novel (1964), on apareixen Louis Armstrong, Alexander Berkman, Clarence Darrow, Eugene Debs, Marcel Duchamp, Emma Goldman, D. H. Lawrence, Diego Rivera, Carl Sandburg, Edward Sapir, Sacco i Vanzetti, entre altres. En 1927 va instal·lar-se a San Francisco i va militar en diversos grups llibertaris (fundarà amb altres el San Francisco Anarchist Circle), pacifistes i antiracistes. Objector de consciència durant la Segona Guerra Mundial, va ajudar a escapar japonesos-americans dels camps de concentració de la Costa Oest. Després va participar en la efervescència literària, escrivint tot tipus de gèneres i traduint poesia de set llengües (grec, llatí, francès, castellà, italià, xinès i japonès) i interessant-se pel teatre d'avantguarda, la pintura abstracta i la poesia musicada --va ser l'introductor del jazz en la recitació poètica--, a més d'adscriure's en les anomenades San Francisco Renaissance i Beat Generation. Els seus temes preferits van ser l'amor, el misticisme i la revolució, i va ser l'introductor de termes com«Mentida Social» i «Gran Engany», que han quedat en l'imaginari llibertari. En 1968 es va establir a Santa Bàrbara on va impartir cursos sobre la poesia i la cançó a la Universitat de Califòrnia (1968-1973) i va esdevenir cronista literari d'una ràdio alternativa (KPFA). En els darrers anys de sa vida va viatjar sovint al Japó, els haikus i el budisme eren grans passions seves. Kenneth Rexroth va morir el 6 de juny de 1982 a Montecito (Santa Bàrbara, Califòrnia, EUA). La seva biblioteca personal de 15.000 llibres va ser adquirida per la Kanda University of International Studis (Japó).

    ***

    Manuel Saldaña

    - Manuel Saldaña: El 22 de desembre de 1907 neix a Alcolea del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Manuel Saldaña de la Cruz. Fill d'una família camperola nombrosa (set infants) molt empobrida, sos pares es deien Juan Manuel Saldaña i Antonia de la Cruz. Des del vuit anys va fer de pastor, ajudà sa família tasques del camp (oliveres, etc.) i pescant durant les nits al Guadalquivir; no pogué instruir-se perquè l'única escola pública que havia al poble era per a nines. Quan tenia 20 anys, poc abans de fer el servei militar a Còrdova, aprengué a llegir amb el llibre d'Errico Malatesta Entre pagesos, amb els companys de les Joventuts Llibertàries, tot per influències de sa mare, gens il·lustrada, però força defensora dels sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assídua de manifestacions i d'assemblees fins a la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Quan caigué aquesta, amb Antonio Saldaña, Ramón Garruta i altres, participà en la reorganització de la CNT. En 1933, a resultes dels fets de Casas Viejas, va escriure el seu primer article «Todo por la huelga». Quan l'aixecament feixista de 1936, d'antuvi aconseguiren controlar els elements dretans del poble, però finalment hagueren de fugir cap a Madrid quan els militars ocuparen la província. Enrolat en la Columna Ascaso, va combatre a Màlaga com a delegat de centúria fins a la pèrdua d'aquesta ciutat i després a Almeria. Novament a Madrid, entrà a formà part de la 70 Brigada Mixta com a capità de companyia, amb la qual va lluitar a Guadalajara, Brunete --on fou ferit en tres parts del cos i va ser ascendit a comandant--, Terol, Madrid i València. En 1939, al final de la guerra, fou detingut quan intentava fugir des del port d'Alacant i tancat als camps de concentracions d'Albatera i de la cartoixa de Porta Coeli i a diverses presons (Linares, Sevilla, etc.) abans del consell de guerra a Sevilla que el condemnà a 12 anys de presó. Després de quatre anys a la penitenciaria de Sevilla, on es nodrí força culturalment, passà a treballar com a ajudant de capatàs i després com a capatàs en la construcció del Canal del Bajo Guadalquivir, conegut popularment com «Canal dels Presos». Finalment acabà a la colònia penitenciaria militaritzada de Los Merinales. Un cop alliberat, s'establí a Villanueva del Río y Minas, on presidí la CNT clandestina de la comarca fins que la repressió l'obligà a marxar. Després treballà en una mina propietat de la Red Nacional de los Ferrocarriles Espanyoles (RENFE) i, quan tancà, en els ferrocarrils granadins, on va establir contacte amb Carlos Soriano, aleshores secretari de la Regional de CNT d'Andalusia, passant a encarregar-se de repartir propaganda per la província aprofitant la seva feina de ferroviari. En 1972 es va jubilar i es traslladà a Barcelona, col·laborant estretament amb els comitès de Padilla y d'Espada, i amb Antonio Navarro. En aquesta època s'encarregà de la tresoreria del Comitè Nacional de la CNT --en morí Franco encara n'era responsable. Durant el postfranquisme participà en l'organització dels sindicats cenetistes de Cornellà i d'Esplugues de Llobregat. En 1987 retornà a Andalusia, primer s'instal·là a Granada i després a Lora del Río. Durant aquests anys assistí com a delegat als congressos confederals de Barcelona, Torrejón, Bilbao i Granada. En 1992 presentà un treball en el Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona. Fou entrevistat per al documental Presos del silencio, de Mariano Agudo i Eduardo Montero, que s'estrenà en 2004. Trobem articles seus en Cenit, CNT,Ideas-Orto, Siembra,Solidaridad Obrera, etc. És autor d'El comunismo libertario y su programa (ca. 1976). Manuel Saldaña va morir el 12 de març de 2008 a Lora del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya).

    ***

    Retrat de Demetrio Gimeno realitzat per Teixidor al camp de concentració de Vernet

    - Demetrio Gimeno: El 22 de desembre de 1912 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Demetrio Gimeno, conegut com Bigote. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de les Joventuts Llibertàries a Massalió des de molt jove, lluità als fronts com a milicià durant la guerra civil i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat al camp de concentració de Vernet. A l'exili participà en la Resistència fins la seva detenció per la Gestapo. Enviat a la deportació a Dachau (Baviera, Alemanya), aconseguí fugir el 18 d'agost de 1944 de l'anomenat«Tren Frantasma» abans de creuar la frontera germana i s'integrà en la guerrilla antinazi. En 1944 s'instal·là a Tarascó, on treballà de barber i milità en la CNT. Demetrio Gimeno va morir el 13 d'octubre de 1982 a Tarascó (Llenguadoc, Occitània). Sos germans Julio i Manuel també van ser militants anarcosindicalistes.

    Demetrio Gimeno (1912-1982)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Vaga de ferroviaris (1910)

    - Georges Gillet: El 22 de desembre de 1951 mor a Crévecoeur-le-Grand (Picardia, França) el militant sindicalista i propagandista anarquista Georges Gillet. Havia nascut el 17 d'agost de 1876 a Hardivillers (Picardia, França). A partir de 1910, empleat com a representant de comerç a la regió d'Arràs, comença a publicar --amb Maris Coquide, Poirier, Boisleux i Eugène Fallot-- el periòdic anarquistaLe Réveil Artésien, que esdevindrà l'any següent Le Gran Soir. L'octubre de 1910 participarà com a sindicalista en la gran i dura vaga dels ferroviaris de la regió d'Arràs. Després va col·laborar en el setmanari sindicalista revolucionari de la zona Nord i del Pas-de-Calais, L'Avant Garde (1913-1914), el gerent del qual va ser François Henry. Com a antimilitarista va ser inscrit en el «Carnet B» i patirà nombroses vegades condemnes per delictes de premsa: «injúries a l'Exèrcit» (1910) o«provocació de militars a la desobediència» (1911). El 9 de febrer de 1914 va ser un dels organitzadors de la conferència al«Café du Commerce» d'Arràs de Sébastien Faure per recaptar fons per a l'escola «La Ruche». El setembre de 1914 serà jutjat amb Albert Andrieux, responsable del periòdic d'Amiens Germinal, per un tribunal militar per «apologia de l'assassinat amb la intenció de propaganda anarquista» arran de l'atemptat de Sarajevo contra l'Arxiduc d'Àustria.

    ***

    Manuel Devaldès

    - Manuel Devaldès: El 22 de desembre de 1956 mor a París (França) el pacifista, neomaltusià i individualista llibertari Ernest-Edmond Lohy, més conegut com Manuel Devaldès. Havia nascut el 5 de febrer de 1875 a Evreux (Alta Normandia, França). En 1895 va fundar La Revue Rouge, on participaran Félix Feneon, Verlaine, Tailhade, entre molts altres. En 1912 va ser un dels membres del grup«Action d'Art». Com a insubmís en 1914 es va haver de refugiar al Regne Unit on se li concedeix l'estatus d'objector de consciència. Entre 1920 i 1925 va editar, amb André Lorulot, Réveil de l'Esclave. A partir de 1945 va participar en el periòdic mensual anarcoindividualista L'Unique, d'Émile Armand. Va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertàries, i és autor de nombrosos llibres i fullets, com ara Hurle de haine et d’amour: poèmes (1897), La chair à canon (1908), Honoré de Balzac (1909), Réflexions sur l’individualisme (1910), Almanach des ennemis de l’autorité (1913) (1912, amb altres), L’individualité féminine (1914), La brute prolifique (1914), La famille néo-malthusienne (1914), Les dernières années de Kropotkine (1921), La cause biologique et la prévention de la guerre (1925),Contes d'un rebelle (1925),Les Raisons de mon insoumission (1926), Han Ryner et le problème de la violence (1927), Des cris sous la meule (1927), La maternité consciente (1927),Anthologie des écrivains réfractaires de langue française (1927, amb altres), La fin du marquis d’Amercoeur et autres histoires (1931), Figures d’Angleterre: écrivains indépendants (1932),Croître, multiplier, c’est la guerre! (1933), Gérard de Lacaze-Duthiers et la bioesthétique (1934), Louis Moreau, peintre et graveur (1935), Félix Le Dantec et l’égoïsme (1936), Une guerre de surpopulation: les enseignements de la Guerre italo-éthiopienne (1937), La guerre dans l’acte sexuel (1937),Chez les cruels: quatre histoires tragiques (1947), Eugène Humbert: la vie et l’oeuvre d’un néo-malthusien (1947), L’éducation et la liberté(1958, pòstum), entre d'altres. Va traduir de l'anglès nombrosos escrits d'autors socials, com ara Charles T. Gorham, O. A. Shrubsole, Louise Lind-af-Hageby, Herbert Spencer, C. L. James, etc.

    Manuel Devaldès (1875-1956)

    ***

    Obrers del ciment

    - Francisco Alcarraz: El 22 de desembre de 1980 mor a Vauvert (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista Francisco Alcarraz. Havia nascut cap al 1920 a Lorca (Múrcia, Espanya). Adolescent, marxà voluntari a la Guerra Civil espanyola. En acabar la contesa, en 1939, fou detingut i hagué de complir tres anys de servei militar. Després tornà a Lorca, però assenyalat com a anarquista, emigrà a Barcelona, on treballà a la fàbrica de ciments«Sansón» i participà, amb vells militants anarcosindicalistes, en la reorganització de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Hospitalet de Llobregat. Descobert per les autoritats franquistes, fugirà cap a França, on va haver de restar tres anys sota residència forçosa. Després es va instal·lar a Vauvert, on treballà com a obrer agrícola a les granges de la regió i milità en el moviment anarquista. Fou secretari de la CNT a Nimes.

    ***

    Ramón Andrés Crespo

    - Ramón Andrés Crespo:El 22 de desembre de 1980 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Ramón Andrés Crespo. Havia nascut el 23 de setembre de 1905 a Ricla (Saragossa, Aragó, Espanya). Quan tenia 12 anys va instal·lar-se a Saragossa, on va començar a militar en el moviment anarquista i va formar part amb Joaquín Ascaso del grup anarquista «Los Indomables». En 1925, fugint de la repressió de Primo de Rivera, va exiliar-se a França, on va militar en diversos grups anarquistes fins la caiguda de la Dictadura. En 1931, amb la proclamació de la República, torna a Saragossa, on es converteix en un dels puntals més important de la Confederació Nacional del Treball (CNT), tot assumint les tesis més anarquistes i radicals durant els anys republicans, participant en els grups d'acció de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), al costat de Joaquín Ascaso, Joaquín Aznar i altres defensors de la línia apuntada per Joan García Oliver de la «gimnàstica revolucionària». El setembre de 1931 va encapçalar la secretaria de la Federació Local de Saragossa, i en el Congrés Regional celebrat aquell mes es va mostrar força antisindicalista. L'octubre de 1931 va ser detingut per contraban d'armes, i de bell nou el gener a Osca i el maig de 1932 per possessió d'explosius. El 2 de juliol de 1933 va participar en l'assemblea míting pro presos de Madrid en representació d'Aragó. Entre octubre i desembre de 1933 fou comptador del Comitè Nacional de la CNT a Saragossa. El desembre d'aquell any va participar en el Comitè Revolucionari durant la insurrecció llibertària aragonesa i per la qual cosa va acabar empresonat, ben igual que Buenaventura Durruti, Isaac Puente, Agusto Moises Alcrudo, Cripriano Mera, etc. El febrer de 1936 va ser alliberat arran de l'amnistia atorgada pel Front Popular i tot seguit es va incorporar en la lluita per la Revolució, fent mítings a la zona de Benasque, amb Francisco Muñoz, a començaments de juliol de 1936. Quan va esclatar la rebel·lió feixista, va ser dels pocs militants saragossans que van saber estar en el seu lloc i un cop que la resistència es va fer impossible, va abandonar la ciutat a peu fins guanyar zona republicana amb sa companya María Castanera, que acabarà detinguda i afusellada pels feixistes. El setembre de 1936 va fer mítings a Barbastre amb Ara, Arnal, Alberola i Maravilla. Va organitzar el batalló«Aragón Confederal», amb el qual va combatre al front aragonès fins que va caure ferit l'octubre de 1937, restant coix per sempre. En aquesta època va tenir molta influència en els cercles anarcosindicalistes i faistes i se'l va considerar molt lligat a Ascaso i força contrari a Miguel Abós. Va residir a la comarca d'Alcanyís fins al definitiu avanç feixista. Evacuat a França, va aconseguir un passatge cap a Santo Domingo i després a Mèxic. Va retornar ja vell a la península, instal·lant-se a Saragossa a finals de 1973, on va participar en la reconstrucció de la CNT, organització on va militar fins a la seva mort.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 12/22/13--18:06: Penis size across Europe
  •  

     

    Tria un comentari:

    a) Espanya, els seus mites.

    b) perquè no hi surten els Països Catalans, que si no...

    c) la grandeur!!

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
    0 0
  • 12/22/13--18:06: Ple extraordinari
  •  Avui a les 9:00 Ple extraordinari. Al finalitzar el ple publicarem el resultat i primera valoració del mateix que podeu seguir a nostre perfil de facebook i a Ràdio Pollença

    ORDRE DEL DIA

    - Ratificació urgència sessió.

    - Resolució de reclamacions/al·legacions i, en conseqüencia, aprovació definitiva, si procedeix, de la modificació de l'ordenança fiscal reguladora de la taxa pel servei de recollida domiciliària i tractament de fems i residus. 

    Com sabeu hem presenta al·legacions demanant invertir el que demanen els informes tècnics fa més de cinc anys per aconseguir unes taxes més exactes i justes al 2015(veure article)

    - Ratificació, si procedeix, de la resolució de Batlia núm.1194/2013 d'ampliació del termini d'exposició pública de l'ordenança municipal de seguretat i convivència ciutadana (Expedient núm 5648)

    Ens alegra i donam les gràcies a l'equip de govern per fer cas al plec que li vam fer al  darrer ple. Ara esperam que la ciutadania presenti al·legacions  que els afectarà directament. Per a nosaltres aquestaordenaça s'hauria de retirar.

    - Aprovació, si procedeix, de l'acord extrajudicial envers el recurs contenciós administratiu interposat per l'entitat Proyectos Urbanísticos DUVA S.L  (Actuacions judicails P.O. 43/2013)- (Expedient núm 5524)

     Aquest punt es va retirar al darrer ple. Vam demanar més explicacions i informació d’aquest tema i que en Miquel Ramón assumeixi les seves responsabilitat polítiques al mateix. Les explicacions s'ens van donar aquest dimarts tan per part del misser Miquel Ripoll com del propi Miquel Ramon, però d'assumir responsabilitats polítiques per part d'aquest darrer res de res. Bàsicament va culpar de tot aquest disbarat a l'anterior batle, en Joan Cerdà Rull. El que és cert és que el era el regidor d'esports amb dedicació exclussiva i que la seva responsabilitat a aquest tema és més que evident, començant pel pagament de la primera factura a la seva ianctivitat per escrit durant cinc anys per solucionar aquest tema.

    Recordam que a un dinar DUVA, Ajuntament i Club de Tennis van arribar a un acord verbal amb la propietat perquè el club de tennis pogués utilitzar les pistes de DUVA ja que les pistes del poliesportiu del Moll havien desaparegut amb l’obra de construcció del nou CEIP Miquel Capllonch. A l’any 2006 sempre verbalment el regidor d'esports, en Miquel Ramon va informar al club que al final de l’any ja no podien utilitzar les pistes de Duva ja que s'havien fet les noves pistes. El club va continuar a DUVA fins aquesta legislatura i ara la propietat de DUVA vol posar un contenciós-administratiu demanant a l’Ajuntament 124.000 Euros + interessos + costs pel període 2006-2011. Volen tancar el tema amb el pagament a DUVA de 45.560 Euros IVA INCLOS.

     - Resolució de reclamacions/al·legacions i , en conseqüència, aprovació definitiva, si procedeix de la modificació del reglament municipal del servei públic de transport de viatgers en automòbils de turism (annex Expedient núm 3840).

    Al setembre de 2012 es va aprovar aquesta modificació amb el nostre vot en contra ja que es permet donar de baixa el servei en temporada baixa i tot just deixar el 15% dels taxis en servei, 15% que després no apareix com no sigui un servei a l’aeroport o semblant.L'aprovació definitiva es presenta amb un any de retard .

     

    L'equip de govern ens dona a triar entre un contenciós de 124.000 Euros + interessos + costs o  el pagament a DUVA de 45.560euros, mentre en Miquel Ramon, un dels responsables d'aquest degavell no assumeix cap responsabilitat. 

     


    0 0

    I Concurs de glosa escrita
    Bar Mallorquí i Amics des Mallorquí
    El grup d’Amics des Mallorquí i el Bar Mallorquí amb la col•laboració de l’associació dels Glosadors de Mallorca organitza el primer concurs de gloses de Sant Antoni. Les bases del concurs són les següents:
    1- Les obres han de ser en quartetes heptasil•làbiques ABBA o ABAB.
    2- Les gloses seran dels següents temes : Bar Mallorquí, Festa Sant Antoni Manacor, Ximbombada Bar Mallorquí o foguerons de Manacor.
    3- Els participants podran presentar tres quartetes com a màxim a la pàgina del facebook del Bar Mallorquí per missatge privat (després l’organització la farà publica i així no es veurà l’autor) destinada al concurs o en un sobre al Bar Mallorquí (els que facin l’entrega amb sobre han d’afegir nom, llinatge i telèfon tot dins el sobre).
    4- El jurat està compost de tres membres dels Glosadors de Mallorca. 
    5- Pot participar tothom, excepte els tres jurats i el membre dels Amics des Mallorquí responsable del concurs.
    6- Es podran entregar les gloses fins dia 8 de Gener del 2014 a les 23.59 hores.
    7- Hi haurà tres gloses premiades i un premi especial per al millor conjunt de tres gloses. 
    8- L’entrega dels premis serà al Bar Mallorquí dia 11 de Gener del 2014 a les 20 hores coincidint amb la IX Ximbombada . Els guanyadors, avisats prèviament, s’han de presentar a recollir el premi o enviar un representant.
    9- Els Amics des Mallorquí es reserven el dret d’utilitzar les gloses concursants per el que trobin oportú.
    10- La participació en el concurs implica l’acceptació de les bases.
    Molta sort, visca Sant Antoni i Visca El Mallorquí
    Salut i gloses per a tots

    0 0

    no ho som gaire d’abraçades, jo, amb aquesta tendència a ser cactus que arrosseg. però aquest any n’he donades i n’he rebudes unes quantes, moltes. molt sinceres, totes. i en situacions ben xungues, la majoria. quasi totes les abraçades eren humides i salades. negades de llàgrimes. quasi sempre han estat llàgrimes de pena i de ràbia. excepte les hores que van transcórrer entre les dotze del migdia i les sis i mitja del fosquet del dimarts, cinc de novembre del 2013. hauria pogut fer un catàleg d’abraçades. col•leccionar-les amb la curiositat de l’entomòleg. es veu que abraçades n’hi ha de molts de tipus, i aquest any, que va començar el 18 de desembre del 2012, i encara no sabem quan s’acabarà, he rebut abraçades roges, blanques o estretes. també n’he notades de molt tendres i de molt llargues. hi ha hagut abraçades silencioses però algunes altres portaven música incorporada. les abraçades blaves i suaus són còmodes. hi ha les abraçades plenes de ràbia continguda que carreguen les piles i a vegades desemboquen en un crit o en un plor. hi ha les abraçades plenes de paraules dolces. hi la les abraçades perpetrades per múltiples mans i braços. hi ha les abraçades maduretes i interessants i les abraçades juvenils que a vegades coincideixen en una sola persona. hi ha les abraçades que venen acompanyades d’un somriure que mai decau i que es contagia. també n’hi ha de fredes d’abraçades, que són les que es fan per complir l’expedient però aquestes desapareixen abans d’arribar a casa o queden escampades damunt la vorera i algú les trepitja. hi ha abraçades d'arena. hi ha les abraçades duradores, les que tenen sabor a maduixa i tornen cap a tu quan somnies que ets a la platja. hi ha les abraçades tímides i les doblement tímides que són les que es fan dues persones que, com jo, no estan acostumats a abraçar o a besar algú de qui només saps el seu nom però que te n’adones que comparteix els mateixos sentiments de ràbia i els mateixos desitjos de justícia. hi ha les abraçades que ericen la pell i les que et deixen freda. hi ha les abraçades que desitgen bones festes i les que demanen justícia. hi ha les abraçades.

    ps, volia escriure un post de Nadal i m'ha sortit això.


    0 0
  • 12/25/13--20:22: Navidad 2013
  • relieve
    Relieve de la Adoración de los pastores en la iglesia de Santa Eulalia

    En las cercanías había unos pastores que pasaban la noche a la intemperie, velando el rebaño por turno. Se les presentó el ángel del Señor: la gloria del Señor los envolvió de claridad, y se asustaron mucho.

    El ángel les dijo:
    - Tranquilizaos, mirad que os traigo una buena noticia, una gran alegría, que lo será para todo el pueblo: hoy, en la ciudad de David, os ha nacido un salvador: el Mesías, el Señor. Y os doy esta señal: encontraréis un niño envuelto en pañales y acostado en un pesebre.

    De pronto, en torno al ángel, apareció una legión del ejército celestial, que alababa a Dios diciendo:

    Gloria a Dios en el cielo
    y paz en la tierra a los hombres,
    que él quiere tanto.

    Al marcharse los ángeles al cielo, los pastores se decían unos a otros:
    - Vamos derechos a Belén a ver eso que ha pasado y que nos ha anunciado el Señor.

    Fueron corriendo y encontraron a María, a José y al niño acostado en el pesebre. Al verlo, les contaron lo que les habían dicho del niño. Todos los que lo oyeron se admiraban de lo que les decían los pastores. María, por su parte, conservaba el recuerdo de todo esto, meditándolo en su interior.[...]

    Evangelio de San Lucas

    Feliz Navidad
    Bon Nadal


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    El regidor santjordier Andreu Garau, president d'EMAYA, ha fet la proposta de produir biomassa al Pla de Sant Jordi. En principi sembla molt bona idea. Ho és realment? Des d'aquest blog demanam que hi hagi tota la informació i debat possible entre els ciutadans del Pla de Sant Jordi. El projecte és molt complex i cal la major transparència. Ens feim moltes preguntes i demanam que el nostre grup municipal, MÉS per Palma (PSM-E i IV), les traslladi a l'Ajuntament. Esperam que el govern municipal n'informi adequadament.

    Què aportarà el projecte al Pla de Sant Jordi? Què aportarà als ciutadans de Sant Jordi, s'Aranjassa, sa Casa Blanca, Son Ferriol i es Pil·larí? Serà bo per a l'agricultura i els pagesos que queden? Com ens afectarà a tots? 

    Adjuntam el vídeo d'EMAYA que en fa molta de propaganda. Desitjam que no sigui com un vídeo històric quan volien posar la presó a Sant Jordi. Des de les nostres pàgines hem demanat un pla per evitar el deteriorment del Pla de Sant Jordi. La biomassa a Sant Jordi, podria ser-ho? Continuarem amb aquest tema tan aviat com tenguem més informació.

     

     

     

     

     


    0 0
  • 12/25/13--20:22: Molts d'anys !

  • 0 0

    Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. (Miquel Àngel Vidal)


    UN RETRAT DE LLORENÇ VILLALONGA I LA GUERRA CIVIL


    Per Miquel Àngel Vidal, escriptor


    Atrevir-se a novel·lar la vida de Llorenç Villalonga és un repte difícil. I sortir-ne ben parat és una tasca realment àrdua. Per això, pens que el primer mèrit d’Una Arcàdia feliç —i de cap manera l’únic— és enfrontar-se cara a cara amb un personatge que ha fet vessar tants de rius de tinta i, alhora, fer-ne un retrat força versemblant i creïble. El Villalonga de López Crespí, Salvador Orlan —alter ego ratificat per l’escriptor—, té autenticitat humana. Potser sigui una versió pròpia (de fet, se n’han fetes moltes “versions” per explicar la biografia i els trets ideològics de l’autor de Bearn), però és coherent amb els fets històrics i documentats innegables. I en aquest sentit, crec que el “seu Villalonga” s’aproxima molt més a la realitat que el de l’amable versió que ha passat a la història de la literatura. De fet, la personalitat de Villalonga, plena de clars i ombres —sobretot ombres—, fou tan contradictòria que ha aconseguit que la posteritat n’hagi acabat tenint una visió boirosa (per no dir deformada). Si no sabéssim que realment va existir, pensaríem que és una genial invenció d’un novel·lista amb imaginació portentosa. La seva vida, com a mínim a nivell ideològic, és gairebé de ficció. Perquè al petri pensament feixista, reaccionari, anticatalanista i catòlic tridentí dels seus quaranta anys, tot just quan esclatà la guerra civil, s’hi ha volgut sobreposar des dels anys 60 el de lliberal, cínic i escèptic, d’esperit afrancesat i convertit al catalanisme. De tot això, n’ha sorgit un personatge que no sabem si fou el Villalonga real. En canvi, el de López Crespí, fet a força de documentació i d’enginy literari, té la virtut de semblar el Villalonga autèntic dels dies de la guerra civil, el que donà suport a la brutal repressió que es patí a l’illa.

    Tanmateix Salvador Orlan no pretén ser sols un personatge històric. Està construït amb bona part dels elements biogràfics coneguts de Villalonga, però també hi afegeix trets del personatge literari Don Toni de Bearn. La seva esposa no és Teresa Gelabert sinó Maria Antònia, la senyora de Bearn, i fins i tot apareix Xima, la jove neboda i amant de Don Toni. Per tant, l’autor mescla història i ficció, veracitat i mite literari.

    Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. Col·laboren a aquesta visió global del que va esdevenir la quantitat ingent de personatges, traçats de manera succinta però amb gran eficàcia, que apareixen i desapareixen en el devenir narratiu, gairebé tots ells elements actius en la terrible repressió: el seu germà Miquel com a censor, Francisco Barrado, cap de policia i d’escamots d’execució, el coronell Tamarit, instructor del procés judicial Emili Darder (a l’obra, el seu esperit bonhomiós i optimista, la vergonyosa farsa judicial i el declivi a la presó són més suggerits que especificats), i el cap de falange Alfonso de Zayas i l’ignominiós Comte Rossi en l’eliminació sistemàtica de republicans. També Bernanos, amb la colla de fills, la precarietat econòmica i la febril activitat literària és una figura molt convincent.

    Tot i l’interès de la “conversió” al catalanisme per conveniència de Villalonga (amb la intervenció de Joan Sales, Baltasar Porcel i Jaume Vidal Alcover, entre d’altres), és l’enfrontament amb els membres de l’Escola Mallorquina el que li serveix per fixar ideològicament i estètica al personatge. I en l’humiliant episodi del retractament dels firmants de la “Resposta” hi intuïm la seva participació activa.

    Quant a l’estil, cal dir que l’obra es construeix amb paràgrafs breus (a vegades de tan sols una línia) i la prosa, treballada, és dinàmica, amb les digressions i reflexivitat mínimes per no entorpir la narració. En aquest sentit, un petit defecte és que l’autor vol contar tantes coses que algunes escenes o esdeveniments, traçats amb unes poques línies i sense aprofundir-hi, fan la sensació de certa precipitació.

    El projecte de López Crespí no és sols ambiciós per la dificultat que comporta el personatge sinó també per l’envergadura de les proporcions. S’ha proposat fer una trilogia, de la qual Una Arcàdia feliç és la primera part. El segon volum, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, sembla que ja està enllestit, i el tercer es troba en fase inicial de redacció. Veurem quin és el resultat global, però el parcial, aquest primer lliurament, és força esperançador.


    Diari de Balears (dBalears): López Crespí, dins la pell de Villalonga


    L’escriptor acaba de publicar Una arcàdia feliç, llibre guardonat amb el Pare Colom de l’Ajuntament d’Inca


    Per Núria Martí


    Miquel López Crespí aconseguí el premi Pare Colom amb aquest text


    Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) s'ha atrevit a ficar el nas allà on encara avui molts fan els ulls grossos i eviten tractar certes qüestions. Potser per aquest fet, i perquè ja han passat molts d'anys des d'aquell 36 en què començà la Guerra Civil, que ha arribat el moment de posar damunt la taula el tema de Llorenç Villalonga i la seva relació ambivalent amb el franquisme i el catalanisme, o almanco això és el que pensa l'autor sobre la seva figura. "Encara avui molts intel·lectuals m'aconsellaren que allò més prudent era no furgar en el passat falangista de Llorenç Villalonga", diu López Crespí, qui finalment ha publicat L'àrcàdia feliç (premi Pare Colom 2010, editat per Lleonard Muntaner) i està en camí Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

    "Aquestes novel·les formen part d'una trilogia que ens situen a la Mallorca de la Guerra Civil", assegura l'escriptor, que ha creat una espècie de biografia o narració en primera persona de l'escriptor de Bearn i Mort de dama. "Totes les informacions que surten en el llibre són verídiques i estan contrastades. Però evidentment també, com a novel·lista, vas recreant una història a la teva manera", afegeix. I és que la visió personal de l'escriptor sobre els temes que tracta és ineludible.

    Així mateix, López Crespí no només ha volgut destacar el passat falangista de Villalonga, el que hauria estat la manera fàcil de parlar sobre ell, sinó que també hi ha destacat "la lluita d'un escriptor per tirar endavant en una època de postguerra". "Aquesta novel·la està pensada per un lector cult i intel·ligent; una persona atenta hi sabrà veure també la personalitat de Villalonga com a escriptor i la lluita d'un intel·lectual de dretes per fer-se un lloc dins el sector", comentà.

    Diari de Balears (dBalears) (3-XI-2010)


    Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)


    Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010


    Per Miquel López Crespí, escriptor



    Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

    Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.

    Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

    Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

    Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

    De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

    Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

    A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

    L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

    A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

    És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.


    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    0 0

    [25/12] Congrés de «Los Desheredados» - Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups - VI Congrés de l'FNOA - Refundació de l'AIT - Maynar - Garnier - Jelinek - Martín Arjona - Capdevila - García Casino - Perlongher - Mac-Nab - Durupt - Patorni - Souvenance - Lidón

    Anarcoefemèrides del 25 de desembre

    Esdeveniments

    Grup de pagesos tancats a la presó de Jerez acusats de complicitat amb «La Mano Negra» («La Ilustración Española y Americana», 22-03-1883)

    - III Congrés Revolucionari de «Los Desheredados»: Entre el 25 i el 28 de desembre de 1884 té lloc a Cadis (Andalusia, Espanya), organitzat pel grup dissident anomenat Associació Internacional dels Treballadors de la Regió Espanyola «Los Desheredados», el III Congrés Revolucionari clandestí d'aquesta organització. Durant el II Congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) celebrat el setembre de 1882 a Sevilla sorgí un grup radical enfrontat amb el Consell Federal de l'FTRE partidari de l'organització clandestina que s'escindí. Després d'aquest congrés, el Consell Federal procedí a expulsar els partidaris d'aquest grup (Miguel Rubio, Francisco Gago, Pedro José Durán, Manuel Oca, Rafael Moreno, Andrés Barbadilla, José Rachel, Ricardo Arana, José Ponce, Antonio Bonilla) sobre tot d'Andalusia, però també de Madrid i de Valladolid, fet que provocà reaccions contràries a Catalunya. El grup escindit sostenia tesis anarcocomunistes i el seu representant més conegut fou Miguel Rubio. El seu àmbit d'incidència se situava sobretot al sud d'Andalusia (Màlaga, Cadis, Sevilla) i proposava la utilització dels mètodes violents per accelerar la revolució social. Desconfiaven de les tàctiques legalistes del Consell Federal, del grup català i de Serrano Oteiza. Les seves tesis es van veure enfortides per grups d'Arcos i de Jerez que asseguraven seguir els acords del X Congrés General de l'AIT de Londres del 14 al 19 de juliol de 1881 (premsa clandestina, lluita violenta...). Els escindits, anomenats«Els Desheredados» i encapçalats per Miguel Rubio i Manuel Pedrote, celebraren un I Congrés Revolucionari a finals de 1882, que acordà mantenir l'extremisme del bienni de 1879-1880; posteriorment, en 1883, es realitzà un II Congrés Revolucionari a Sevilla --altres fonts exposen que aquests dos congressos es realitzaren el mateix 1884, el primer el gener i el segon en data indeterminada. El III Congrés Revolucionari, l'únic constatat, ja que publicaren un opuscle de la reunió clandestina, se celebrà entre el 25 i el 28 de desembre de 1884 a Cadis i fou titllat pel Consell Federal de l'FTRE com«Congrés dels Pertorbadors». Hi assistiren delegats de Cadis, San Fernando, Puerto Real, Chiclana, Jerez, Trebujena, Lebrija, Las Cabezas, Bornos, Arcos, Ubrique, Grazalema, Algatocín, Setenil, Arriate, Villamartín, Atajate, Sanlúcar, Sevilla, Arahal, Lora del Río, Marchena, Manzanares, La Campana, Huelva, Madrid, València, Xàtiva, Alcoi, Barcelona, Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sabadell i un membre de la Comissió Federal. En aquest congrés s'elaboraren estatuts propis que limitaven l'autoritat del Consell Federal, afavorien la llibertat de discussió i exigien un major compromís pràctic. El grup dissident comptà amb un òrgan de premsa, La Revolució Social (Sevilla, 1884). Aquesta branca escindida entrà en ràpida decadència ja que la repressió contra la Internacional se centra en aquest grup. No obstant això, en 1885 encara un manifest obrerista lamentava la ruptura existent entre federats, comunistes i desheretats tal com es va observar en el Congrés barceloní de 1885. L'escissió de «Los Desheredados» vingué a confirmar la fràgil unitat de l'FTRE i que existia un corrent contrari als tripijocs circumstancialistes i favorable a la política insurreccionalista, molt forta a Andalusia, per a la qual cosa l'FTRE no tenia en consideració la desesperada situació d'una part del proletariat camperol.

    ***

    Grup anarquista jueu de Londres (ca. 1925)

    - Constitució de la Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups: Entre el 25 i el 26 de desembre de 1902 té lloc a Londres (Anglaterra) el congrés constitutiu de la«Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups in Great Britain and Paris» (Federació de Grups Anarquistes de Llengua Jiddisch de Gran Bretanya i de París). A partir del 20 de març de 1903, el periòdic Arbeter Fraynd (Amics dels Treballadors) passarà a ser el seuòrgan d'expressió. En 1905 la Federació comptarà amb 19 grups al Regne Unit i una desena només a Londres, sobretot a l'East End. La influència de Rudolf Rocker, fundador del projecte,és immensa des de la seva arribada a Londres en 1895, malgrat la seva tardana integració en el moviment jiddisch. Només altre emigrat de dimensió internacional, Rudolf Grossman (Pierre Ramus), li farà ombra en el moviment anarquista d'aleshores. A partir de 1906, la Federació comptarà amb un important centre a Jubilee Street, el Centre Cultural Jueu, que disposarà d'una impremta, d'una companyia teatral --animada per Rudolf Rocker, per sa companya Milly Witkop i per Moskovitx-- i d'una escola --portada per Jim Dick, Nelly Ploshonsky-Dick i Fermin Rocker, i amb un programa educatiu semblant al desenvolupat per les Universitats Populars d'aleshores. Tot aquest projecte llibertari jiddisch estava força lligat al moviment sindicalista. En 1907, dels 14 sindicats purament jiddisch, 10 es declararan anarcosindicalistes.

    Constitució de la Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups (25/26-12-1902)

    ***

    Pagesos revolucionaris

    - VI Congrés de l'FNOA: Entre el 25 i el 27 de desembre de 1918 té lloc al local de la Societat de Paletes «La Constructora Valenciana» de València (País Valencià) el VI Congrés i últim de la Federació Nacional d'Obrers Agricultors (FNOA), també anomenada Federació Nacional d'Agricultors (FNA). Aquest congrés marcà l'apogeu d'un sistema d'organització pagesa (societarisme) i el naixement d'una altra més acord amb els temps (anarcosindicalisme). Van estar representades 99 seccions (del Principat de Catalunya, del País Valencià i d'Andalusia) amb 25.092 associats, per 57 delegats. Entre els seus acords destaquen, per la seva importància, l'adhesió en bloc de l'FNOA a la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que l'FNOA continuaria funcionant en tant no se celebrés el projectat congrés de la CNT. Si en aquest congrés es decidia dissoldre la resta de federacions d'ofici, aleshores es procediria a dissoldre la d'agricultors. Altre punt molt discutit en aquest VI Congrés fou la conveniència de seguir publicant La Voz del Campesino, òrgan de l'FNOA, que acabà acordant-se que continués publicant-se fins que sigues funcionant l'FNOA. També es decidí que tant l'FNOA com el seu òrgan continuessin a Jerez fins a la celebració del congrés confederal i si en aquest s'acordava que continués existint l'FNOA fossin traslladats aquesta i el periòdic a Pedralva. Altres acords que es van prendre foren felicitar i fer costat els pagesos russos, rebutjar la política parlamentària com a eina de lluita, refusar la fusió de la CNT amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT), condemnar el treball a escarada, obligatorietat d'afiliació dels jornalers a les localitats que s'hagin traslladat temporalment per evitar els esquirols, aplicar l'acció directa contra els pseudoanarquistes, autonomia de les societats per a la declaració de vagues, encara que la finalitat perseguida és l'abolició dels salaris cal exigir augment dels salaris, activació d'una campanya per a l'abaratiment de les subsistències, abolició de la propietat privada, reivindicació de la jornada de vuit hores entre abril i setembre i de sis hores la resta de l'any, vaga general com a eina de lluita, reivindicació del conreu de terres incultes, donar suport als presos socials, boicotejar la premsa burgesa i exigir la sindicació de tots els treballadors, entre altres resolucions. Per al 29 de desembre estava convocat un míting de clausura al Cinema Escalante, amb el suport d'altres sindicats (ebenistes, boters, ajustadors, forjadors, ferrers, forners, etc.), però el governador civil de València el prohibí en l'últim moment. Encara que el model de sindicalisme que patrocinava la CNT era contrari a la creació de Federacions d'Indústria, pels problemes de burocràcia que poguessin portar, en el cas de la FNOA, la seva integració en l'estructura de la CNT no serví per proporcionar major força al moviment camperol, ja que en la pràctica es demostrà el contrari i a més es desfeia la necessària coherència entre les diverses seccions, les quals, per les seves especials característiques estaven necessitades d'una major cohesió. L'adhesió a la CNT de cap manera significà que a partir d'aquest moment l'agricultor, especialment andalús, passés a un segon pla, tal com confirma el fet que entre 1918 i 1919 només a Còrdova es donin 184 vagues pageses, i com també confirma la importància donada al boicot --efectiu gràcies a l'elevada afiliació--; també entre 1917 i 1922 van abundar els incendis de collites i les apropiacions col·lectives.

    ***

    Un dels anagrames de l'AIT

    - Refundació de l'AIT: Entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923 té lloc a Berlín (Alemanya), a iniciativa de l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker, el Congrés Internacional de Sindicals, que va donar lloc a la refundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària. Va arreplegar organitzacions anarcosindicalistes de diversos països que representaven milions d'adherits: va comptar amb les adhesions d'Alemanya (Freie Arbeiter Union), Argentina (Federación Obrera Regional Argentina), Xile (Trabajadores Industriales del Mundo), Dinamarca (Unió per a la Propaganda Sindicalista), Espanya --els delegats de la Confederació Nacional del Treball no van poder arribar a temps perquè van ser detinguts per la policia a París i només van participar al final--, Itàlia (Unione Sindicale Italiana), Mèxic (Confederació General de Trabajadores), Noruega (Norsk Syndikalistik Federation), Portugal (Confederaçao General do Travalho) i Suècia (Svriges Arbetares Centralorganisation), a més de consellistes, d'unes minories russa i txecoslovaca, i d'alguns observadors de l'oposició en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) francesa que formaren el Comité de Défense Syndicaliste Révolutionnaire. Els secretaris en van ser Rudolf Rocker, Augustin Souchy i Alexandro Schapiro. El congrés va confirmar els acords anarcosindicalistes de la Conferència de Berlín --que havia tingut lloc entre el 16 i el 18 de juny de 1922--, tot rebutjant la conclusions de les reunions internacionalistes reformistes d'Amsterdam i de la Internacional Sindical Roja (ISR) de Moscou. Aquesta nova internacional del sindicalisme revolucionari seria de tipus anarquista, independent de qualsevol partit polític, revolucionària i federalista, i s'anomenaria, a suggeriment de Diego Abad de Santillán, Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per marcar clarament la seva continuïtat amb la Primera Internacional antiautoritària (1864-1876). Prioritari seria en aquells anys la lluita contra el feixisme i el comunisme totalitaris. Els mètodes de lluita anarcosindicalistes serien l'acció directa, la vaga general, el boicot i la solidaritat entre els treballadors. El congrés rebutjarà totalment l'Estat, l'Església, l'Exèrcit i el parlamentarisme. La presència dels sindicats americans, fins aleshores aliens a aquestes reunions, sembla que va ser gràcies a la tasca desenvolupada per Abad de Santillán. En el congrés van participar nombrosos sindicalistes de la vella escola: Jensen, Lindstan, Severin, Lansik, Lehning, De Jogh, Borghi, Orlando, Abad de Santillán, etc. El congrés, que es reunia clandestinament, va ser interromput en dues ocasions per la policia.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Luis Maynar Duplá aprova les oposicions ("El Siglo Futuro". Madrid, 8 de juny de 1912)

    - Luis Maynar Duplá: El 25 de desembre de 1887 neix l'anarcosindicalista Luis Maynar Duplá, també citat com Mainar. En 1912 guanyà l'oposició d'administratiu d'Instrucció Pública i en 1919, amb altres joves (Vicente Campo, Ramón Acín, Miguel Frago, José Jarne, Eugenio Lergurburu, Lorenzo Avellanas, Jacinto Biarge, Florencio Olivera, Félix Gil, Felipe Ascaso, Juan Arnalda, Calixto Valero, Juan Jalle, Ramón Rodríguez, Ramón Espluga i Luis Amella), signà una crida al jovent d'Osca amb la finalitat d'organitzar una agrupació llibertària, sota el nom de «Nueva Bohemia», i on podrien participar republicans de totes les tendències. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Aragó, es mostrà contrari a la «gimnàstica revolucionària» promoguda per Joan García Oliver. Durant els anys trenta freqüentà la tertúlia saragossana que es reunia al cafè Salduba, amb Miguel Abós i els germans Alcrudo, i fou íntim amic de la família Acín. Va ser nomenat cap de la Secció Administrativa de Primera Ensenyança de la província de Saragossa. Arran del cop d'estat de juliol de 1939, pogué fugir de la Saragossa ocupada pels feixistes i visqué a La Pobla de Montornès (Tarragonès, Catalunya). Més tard retornà a Saragossa. El març de 1947, arran de les batudes policíaques contra els llibertaris a Aragó, la Rioja i Navarra, va ser detingut amb altres companys (Cebrián, Juan Ignacio, Emilio Andrés, José Pastor, Luis Miranda, Antonio Palacios, Francisco Sanclemente, Azais, Francisco Saro i José Jiménez). Luis Maynar Duplá va morir el 20 de març de 1979 a Saragossa (Aragó, Espanya).

    ***

    Foto policíaca d'Octave Garnier (1908)

    - Octave Garnier: El 25 de desembre de 1889 –algunes fonts citen erròniament el 2 de desembre– neix a Fontainebleau (Illa de França, França) l'anarquista il·legalista, un dels fundadors de la «Banda Bonnot», Octave Albert Garnier, conegut com Le Terrassier. Sos pares es deien Élie Germain Garnier, peó de camins que morí quan era petit, i François Anastasie Desmurs. De ben jovenet començà a treballar de carnisser i de forner. A partir dels 13 començà a realitzar petits robatoris i a partir dels 17 anys va ser condemnat en tres ocasions i passà alguns mesos empresonat, fet que encara el radicalitzà més. Un cop lliure, s'interessà pel sindicalisme –va ser empresonat durant tres mesos per participar en una vaga– i començà a freqüentar els cercles anarcoindividualistes. L'agost de 1910, després de dos empresonaments successius, un d'ells per agressió, decidí fugir a Bèlgica per evitar fer el servei militar. A l'estranger, gràcies als ensenyaments dels companys anarquistes, aprengué les arts del robatori en domicilis i de la falsificació, a més de conèixer Marie Vuillemin (La Belge), que esdevingué sa companya. Buscat per robatori, l'abril de 1911 fugí amb sa parella cap a França i a finals de novembre d'aquell any, a la seu del periòdic L'Anarchie, dirigit per Victor Serge, Garnier conegué Jules Bonnot. Més tard passà a viure amb sa companya a la comunitat anarquista de Romainville (Illa de França, França) amb els membres de la futura «Banda Bonnot» (Raymond Callemin, Jean De Boë, Édouard Carouy i Victor Serge). Dins d'aquest ambient, el seu pensament polític anarcoindividualista es decantà cap a l'il·legalisme. A la comuna de Romainville adoptà la «dieta científica», segons la qual es prohibien la sal, el alcohol i la carn a favor d'una alimentació vegetariana acompanyada d'arròs integral i aigua. A resultes d'una escissió ideològica en el si de L'Anarchie, la parella passà a viure a París i ell començà a treballar d'obrer terrelloner, participant en les vagues de Chars i Cergy (Illa de França, França). Per arribar a fi de mes compaginava la feina amb petits assalts a domicilis, però necessitava cops de major envergadura i amb Callemin començà a projectar activitats anarcoil·legalistes en grup; el grup que es formà fou conegut primerament com els «Bandits de l'Auto» i més tard com la «Banda Bonnot». Amb Callemin i Bonnot robaren un automòbil que el 21 de desembre de 1911 utilitzaren en l'assalt d'una oficina bancària de la «Société Générale», on un caixer resultà ferit. El 27 de febrer de 1912 matà un agent, que casualment tenia el seu mateix llinatge, que va intentar aturar-lo per excés de velocitat; i dos mesos després van ser dos empleats de banca. Mentrestant, la premsa burgesa blasmà de valent amb els, també anomenats, «Bandits Tràgics». Després de les detencions d'André Soudy, Carouy, Callemin i Élie Monnier, i, posteriorment, la mort de Bonnot i Joseph Dubois el 28 d'abril de 1912 a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), només quedaven lliures ell i René Valet. El 14 de maig de 1912 ambdós van ser encerclats al seu amagatall de Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) per un gran dispositiu policíac (50 detectius, 250 agents de la policia de París, guàrdies republicans i 400 zuaus del Fort de Nogent) i, alertada per la premsa, una gran gentada que volia assistir a la fi de la banda. Armatsúnicament amb set pistoles semiautomàtiques de 9 mm i dos fusells Mauser de canyó llarg, i després de cremar més de 10.000 francs en bitllets, fruits de les seves accions, es prepararen per a la resistència. Decidits a acabar terminantment amb els perseguits, les autoritats col·locaren un quilo i mig de melinita a la casa, la qual explotà a les dues de la matinada del 15 de maig de 1912. Els resistents no moriren per l'explosió, però quedaren inconscients. Valet va ser assassinat al furgó policíac que el transportava a l'hospital i Octave Garnier va ser rematat al mateix lloc de l'explosió amb un tret de pistola a la templa dreta. L'endemà els cossos de Valet i de Garnier van ser llançats en una fossa comuna del cementiri de Bagneux (Illa de França, França).

    Octave Garnier (1889-1912)

    *** 

    Wilhelm Jelinek

    - Wilhelm Jelinek:El 25 de desembre de 1889 neix a Alemanya el militant anarcosindicalista alemany Wilhelm Jelinek (Willi Jelinek). Va viure a Zwickau, ciutat industrial de Saxònia. Membre de la Unió General de Treballadors i col·laborador del setmanari Proletarischer Zeitgeist (L'Esperit dels Treballadors), editat a Zwickau entre 1922 i 1933. En maig de 1945 és un dels sis membres de la Unió General de Treballadors de Zwickau que va poder sobreviure de la Gestapo; altres 27 van morir. En aquesta part d'Alemanya, que aleshores quedaria sota control militar soviètic després de la victòria de l'Exèrcit Roig sobre els nazis, Jalinek intentaria fer renéixer l'organització contactant amb els subscriptors de Proletarischer Zeitgeist que tenia d'una llista que havia pogut amargar. Però les autoritats russes unificarien sota el nom d'SED (Partit Socialista Unificat) totes les forces d'esquerra per fer un gran partit sota el seu jou. Elegit pels obrers com a president del comitè d'empresa de la fàbrica on treballava, Jalinek també va ser membre del sindicat FDGB, però des del moment que va començar a denunciar les maniobres dels comunistes i de la dictadura del proletariat, esdevé un enemic a abatre. El 10 de novembre de 1948 és detingut amb sa dona i son gendre, i seran interrogats sobre els seus lligams amb el company Willy Huppertz de Mulheim, a qui Jalinek havia lliurat la llista d'abonats al setmanari. Transferit a l'antic camp nazi de Sachsenhausen, on ara són internats els opositors al règim comunista, s'ajuntarà als nombrosos anarquistes detinguts al novembre de 1948 i a la primavera de 1949. Però per mor de la seva activitat clandestina a l'interior del camp, que havia aconseguit reagrupar els companys, serà transferit al camp de Bautzen, on les condicions encara són més dures i que donaran lloc el març de 1950 a una revolta desesperada. Jelinek intentarà fer passar informació a l'Alemanya de l'Oest sobre les condicions miserables de milers de detinguts. El 20 de març de 1952, la seva filla constata que es troba bé de salut en una visita, però quatre dies després, el 24 de març de 1952, Wilhelm Jelinek morirà en circumstàncies desconegudes al camp de Bautzen (Lusàcia).

    ***

    José Martín Arjona

    - José Martín Arjona: El 25 de desembre de 1892 neix a Herrera (Sevilla, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Puente Genil (Còrdova, Andalusia, Espanya)– el periodista, escriptor i dramaturg anarquista José Martín Arjona. Fill d'una família modesta, passà la seva infantesa a les mines de Mora (Huelva, Andalusia, Espanya) i de jove retornà a Herrera i es dedicà a l'agricultura i a escriure. Atret pel moviment anarquista, a la seva localitat natal fundà l'Ateneu Obrer i la Societat d'Agricultors «El Progreso», a més d'editar un periòdic anarcosindicalista. Amb Aquilino Medina, fundà a Puente Genil una editorial especialitzada en la publicació de fullets esquerrans. Per la seva activitat llibertària durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a París (França). A la capital francesa dirigí el periòdic Sherion, amb el qual fustigà la dictadura i la monarquia espanyoles, i estrenà la seva obra dramàtica de costums andaluses Cruces de sangre. Cap al 1923 retornà a la Península i a Madrid començà a col·laborar, sobretot amb articles sobre política internacional, en el periòdic La Libertad, a més de participar en xerrades, conferències i tertúlies, com ara la del Cafè La Rotonda, amb Rodrigo Soriano, Ortega y Gasset i Unamuno. A més de les seves col·laboracions periodístiques, es guanyava la vida com a envernissador, ofici que mai no abandonà. Va ser tancat, per la Llei d'Ordre Públic, a la presó Model de Madrid durant quatre mesos, amb Gregorio Marañón, Eduardo Barriobero i altres. Posteriorment va ser empresonat en diverses ocasions, patint incomunicacions de fins a 40 dies. Va ser vicepresident de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Durant aquesta anys col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara ¡Despertad!,Estudios, Generación Consciente, La Revista Blanca,Tierra y Libertad, etc., a més de diversos periòdics esquerrans llatinoamericans. El setembre de 1929 col·laborà en el número especial de la revista alacantina La Raza Ibera en suport a l'artista anarquista d'Alfons Vila Franquesa (Juan Bautista Acher o Shum), aleshores tancat al penal del Dueso. José Martín Arjona va ser trobat mor el 9 d'abril de 1930 a la pensió del carrer Doctor Castelo de Madrid (Espanya) on vivia; el certificat oficial feia constar com a defunció «mort natural», però el seus companys i familiars declararen que fou emmetzinat pel règim primoriverista. Fou enterrat al Cementiri Civil de Madrid. Durant la II República s'estrenà en diverses ocasions la seva obra Cruces de sangre; perduda, se'n recuperà el text i va ser novament estrenada en 2004. A la seva població natal d'Herrera amb el seu nom existeix un festival de teatre, un carrer i una biblioteca en homenatge seu.

    ***

    Andreu Capdevila Puig, el dia del seu casament (13 de març de 1937)

    - Andreu Capdevila Puig:El 25 de desembre de 1894 neix a Cardedeu (Vallès Oriental, Catalunya) el militant anarcosindicalista Andreu Capdevila i Puig. Va començar amb 13 anys a compaginar la seva feina de tintorer a la Companyia de Filatures Fabra i Coats amb la militància en el sindicat tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri barceloní de Sant Andreu de Palomar, on va assumir des dels anys 20, la dècada del pistolerisme patronal i de Peiró, responsabilitats sindicals en l'àmbit de la Federació Regional Catalana, on era considerat un «dur» pels patrons, especialment per la seva fermesa en les reivindicacions del ram de tintorers. Va participar en la Conferència de Sant Adrià de Besòs (1936). En esclatar la guerra civil, va participar contra la insurrecció militar i va prendre part en l'assalt de la caserna d'Artilleria, que va permetre l'armament dels militants cenetistes. Com a president delegat en el Consell d'Economia de Catalunya, va tenir la feixuga responsabilitat d'elaborar el decret de col·lectivització de les empreses i de control obrer. El 16 d'abril de 1937 és nomenat conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya, per la CNT, una experiència reformista que durarà algunes setmanes, però de la qual sortirà desil·lusionat com explicarà en les seves memòries publicades en Le Combat Syndicaliste (1968) titulades Mi intervención en el Consejo de Economia de la Generalidad de Cataluña en represantación de la CNT. En acabar la guerra, s'exilia com tants altres a França, on continuarà la seva militància juntament amb sa companya Antonia Sánchez Garrido, primer a Canet i després a Perpinyà. Després de l'Alliberament, prendrà part com a orador i conferenciant en nombrosos mítings sobretot al sud-oest de França (Tolosa de Llenguadoc, Narbona, Tarbes, Montauban). Partidari de la línia ortodoxa, serà durant els anys 60 secretari de la Comissió de Relacions de la regió d'Aude-Pirineus de la CNT en l'exili, i contrari a l'Aliança Obrera i a Defensa Interior. Andreu Capdevila Puig va passar els seus darrers anys a Rennes (Bretanya), ciutat on morí el 10 de març de 1987. Sa companya, des de 1937, Antonia Sánchez Garrido, que havia nascut el 9 d'octubre de 1902 a Badajoz, va morir el 3 d'agost de 1996 a Rennes. Andreu Capdevila va col·laborar en la major part de les publicacions de l'exili, com ara Terra Lliure, Le Combat Syndicaliste o Umbral. És autor del llibreUn episodio de nuestra evacuación a Francia (1978).

    Andreu Capdevila Puig (1894-1987)

    ***

    Celedonio García Casino ("Celes")

    - Celedonio García Casino: El 25 de desembre de 1922 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i guerriller antifranquista Celedonio García Casino, conegut com Celes o El Llarg. Amb el triomf franquista en la Guerra Civil espanyola decidí continuar la lluita contra el feixisme. El 14 de juny de 1939, com a militant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) del barri de Gràcia de Barcelona i membre del Comitè Regional de Catalunya d'aquesta organització, va ser detingut amb altres 16 companys. Jutjat el 19 de setembre de 1940 per«associació i propaganda il·legal i tinença il·lícita d'armes», va ser tancat a la presó Model barcelonina, on formà part d'un dels tres grups creats per Manuel Aguilar Martínez, secretari del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El seu grup, el responsable del qual fou Enrique Laborda Gómez, estava format per Manuel Graupera Rodilla, Ángel Bernal Lozano i Blas Fuster Carreter. Aquests grups es mostraren força actius en la lluita clandestina a mesura que van ser alliberats. El 23 de novembre de 1945 sortí en llibertat provisional i immediatament entrà en les Joventuts Llibertàries de Gràcia --posteriorment passà a les del Carmel-- i s'integrà en la lluita antifranquista, enquadrat en el grup de Josep Lluis Facerías (Face), creuant freqüentment la frontera entre 1947 i 1949 en missions d'expropiacions i en atacs a les forces franquistes. El març de 1946 assistí al Congrés de la FIJL en l'Exili celebrat a Tolosa de Llenguadoc i amb el material bèl·lic que acaparà retornà el 15 de març a la Península. El setembre de 1946 en un ple clandestí va ser nomenat secretari de Defensa del Comitè Regional de Catalunya de la FIJL. Membre del Moviment Llibertari de Resistència (MLR), el maig de 1947 organitzà un atemptat amb bomba contra la caserna de la Guàrdia Civil de la Travessera de Gràcia --els comunistes s'atribuïren aquesta acció als seus grups guerrillers--; dies després, en juny, participà en la col·locació d'un explosiu en una de les torres del Tibidabo, però va ser descoberta abans d'esclatar. El 6 de juliol d'aquell any va ser nomenat, amb Manuel Ramos Fernández i Manuel Llatser Tomàs, delegat de les Joventuts Llibertàries de Catalunya per al Ple Nacional de Regionals de la FIJL que se celebrà el 15 de juliol i per al Ple de la FAI celebrat a Madrid tres dies després, però no aconseguí que els citats plens assumissin les tesis guerrilleres de l'MLR. En aquesta època durant dos mesos treballà de mecànic a Nimes. A començaments de novembre de 1947 creuà els Pirineus amb Josep Lluís Facerías, Ramón González Sanmartí, Francisco Ballester Orovigt, Domingo Ibars Juanias i Juan Cazorla Pedrero (Tom Mix). El 18 de desembre de 1947, amb Facerías, Francesc Ballester i Pere Adrover Font atracaren la sucursal del Banc de Bilbao del carrer Mallorca de Barcelona i el 30 d'abril de 1948, amb Facerías i Martínez Marín, la sucursal del Banc de Biscaia del carrer Rocafort de la mateixa ciutat. En 1949, amb Facerías, participa en la temptativa de segrest del cap de la policia Eduardo Quitela Bóveda. Celedonio García Casino fou abatut el 26 d'agost de 1949 en una emboscada parada per la Guàrdia Civil a prop de la frontera pirinenca juntament amb Enrique Martínez Marín (Quique). Antoni Franquesa Funoll va ser greument ferit amb dos trets, un a la boca i altre al braç, però Josep Lluís Facerías i altres dos membres del grup van sortir sans i estalvis, i aconseguiren trencar el cercle policíac amb granades i passar a França amb el ferit. Els cossos de Celedonio García Casino i d'Enrique Martínez Marín van ser enterrats al cementiri d'Espolla (Alt Empordà, Catalunya) a la secció no consagrada. Deixà companya, Remedios Falceto, i una filla, Olga.

    Celedonio García Casino (1922-1949)

    ***

    Néstor Perlongher

    - Néstor Perlongher: El 25 de desembre de 1949 neix a Avellaneda (Buenos Aires, Argentina) el sociòleg, antropòleg, poeta, escriptor, defensor dels drets homosexuals i anarquista Néstor Osvaldo Perlongher. D'antuvi milità en el trotskista Partit Obrer (PO) i després, a més de delegat en l'Assemblea Estudiantil encarregat de l'autodefensa en les mobilitzacions a la Facultat de Filosofia i Lletres, participà activament en el moviment anarquista i en diversos grups autònoms, força influenciat pel«Maig del 68» francès. En 1971 fou un dels fundadors del Frentre de Liberación Homosexual Argentino (FLHA, Front d'Alliberament Homosexual Argentí), primera associació política gai de Llatinoamèrica. Després, amb altres companys, creà el grup Eros d'influència llibertària, que es relacionà amb els grups feministes i realitzà xerrades de discussió sobre diversos autors (Freud, Lacan, Reich, Masters i Johnson, etc.). Sempre criticà durament la persecució dels homosexuals als països comunistes (URSS, Cuba, etc.). Amb el seu grup Eros edità el document Sexo y Revolución, on reivindicà la figura del marica com a homosexual rebel, i la revista Somos, que fou l'òrgan d'expressió de l'FLHA. En aquests anys visqué de realitzar enquestes sociològiques. El gener de 1976 fou detingut per les seves activitats i processat penalment, fet que implicarà la supressió de l'FLHA per la dictadura argentina. En 1982 es llicencià en sociologia i, com que l'empresa d'enquestes on feia feina va fer fallida, es traslladà a São Paulo, on es doctorà en antropologia urbana a la Universitat de Campinas, de la qual també fou professor d'antropologia a partir de 1985. En 1984 abandonà la lluita homosexual organitzada i es dedicà a l'estudi dels corrents de pensament més avançats (Bataille, Deleuze, Guattari, Foucault, etc.). En aquest anys estudià la mística del Santo Daime i experimentà amb l'al·lucinògena ayahuasca. La seva obra poètica comprèn sis llibres, Austria-Hungría (1980), Alambres (1987, Premi «Boris Vian» de Literatura Argentina),Hule (1989), Parque Lezama (1990), Aguas aéreas (1990) i Chorreo de las iluminaciones (1992). Creà un estil propi poeticoliterari, el neobarroso, barreja d'estil barroc i del barro del Río de la Plata. En 1992, poc abans de morir, rebé una beca de la Fundació Guggenheim per la seva obra poètica. Col·laborà assíduament en diverses publicacions, com ara El Porteño, Alfonsina,Último Reino, Cerdos & Peces, Fin de Siglo, Folha de San Paulo, Parque, Utopía,Arquivos Brasileiros de Psicologia, Chimères, Xul,Sociétes o Diario de Poesía. Preparà l'antologia Caribe trasplantino. Poesía neobarroca cubana y rioplatense (1991) i publicà assaigs, com ara O negócio do michê: a prostituição viril em São Paulo (1987, traduït al castellà en 1993 sota el títol El negocio del deseo. La prostitución masculina en San Pablo),O que é AIDS (1987), El fantasma del SIDA (1988) o Territórios marginais (1989). Néstor Perlongher va morir de sida el 26 de novembre de 1992 a São Paulo (São Paulo, Brasil). En 1997 es publicaren pòstumament els seus Poemas completos(1980-1992) i el seu recull Prosa plebeya:ensayos (1980-1992); en 2004 s'edità Papeles insumisos i dos anys després Un barroco de trinchera. Cartas a Baigorria (1978-1986). En finar, la seva biblioteca personal fou incorporada a la Biblioteca Central de la Facultat de Filosofia i Lletres i Ciències Humanes de la Universitat de São Paulo (FFLCH-USP) i la Biblioteca de l'Institut de Filosofia i Ciències Humanes de la Universitat Estatal de Campinas (IFCH-UNICAMP). L'«Arxiu Néstor Perlongher», que reuneix manuscrits i força documentació, es troba al Centro de Documentació Cultural Alexandre Eulálio de la Universitat Estatal de Campinas (CEDA-UNICAMP).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Maurice Mac-Nab

    - Maurice Mac-Nab: El 25 de desembre de 1889 mor a l'hospital Lariboisière de París (França) el poeta, cantautor, intèrpret i dibuixant d'origen escocès Jean Valérien Maurice Mac-Nab. Havia nascut el 4 de gener de 1856 al Château de Fay (Vierzon, Centre, França). Es va guanyar la vida un temps com a funcionari de Correus. Instal·lat a París, va començar a interpretar els seus famosos monòlegs al club literari de Les Hydropathes i a cantar les seves obres al «Café de l'Avenir», al Barri Llatí. Després va actuar al cabaret «Le Chat Noir» de Montmartre, on va declamar les seves «cançons-reclam». Amb l'obra paròdica Le Grand Métingue du Métropolitain (1880), amb música de Camille Baron, on fa parlar un obrer revolucionari ebri portat a comissaria després d'una manifestació, va conèixer la celebritat i és una cançó clàssica de la contestació que encara es cantada pels militants revolucionaris en algunes concentracions. Després d'haver escrit una tesi doctoral burlesca sobre la ressaca i amb la salut destrossada, va morir de sobte. Entre les obres que va publicar, podem destacar Poèmes mobiles (1886) i Poèmes incongrus (1887), i les pòstumes Chansons du Chat Noir (1890) i Nouvelles Chansons du Chat Noir (1891). En col·laboració amb el compositor Hirleman el 13 de juny de 1900 va estrenar pòstumament al Théâtre des Folies-Dramatiques de París una opereta en tres actes, Malvina 1ère. El teatre de Vierzon porta actualment el nom de«Théatre Mac-Nab».

    ***

    "Le Combat Social", periòdic del qual Durupt va ser gerent

    - Georges Durupt:El 25 de desembre de 1941 mor el militant anarquista i antimilitarista Georges Alfred Durupt. Havia nascut el 24 de juny de 1880 aÉpinal (Lorena, França). D'antuvi va ser membre del Cercle Catòlic d'Épinal, però quan en 1900 va deixar el domicili familiar va començar a freqüentar els cercles anarquistes. Com que era coix de la cama esquerra i havia d'ajudar-se d'un gaiato, va ser declarat exempt del servei militar. En 1902 es va instal·lar a Deyvillers, a prop d'Épinal, i va fer amistat amb el perruquer anarquista Victor Loquier. El 30 de març de 1902, quan sortia d'un dinar de la casa de Loquier, va ser detingut per la policia d'Épinal acusat d'haver mutilat les estàtues dels sants que ornaven l'església de la localitat. El 18 d'abril, va ser condemnat pel tribunal correccional a tres mesos de presó i a 100 francs de multa per «degradació d'objectes d'utilitat pública»; va ser alliberat el 30 de juny. En aquesta època va col·laborar en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Partidari de l'acció violenta, per les seves dots d'orador va prendre la paraula sovint durant les reunions anarquistes. També va col·laborar en Le Libertaire, del qual va ser administrador, i en Le Combat Social, editat per Jean Peyroux. L'abril de 1907 va participar en la fundació de l'anarcosindicalista Federació Revolucionària, de la qual serà membre de la direcció amb R. De Marmande, M. Almereyda, Goldsky i Tony Gall. El març de 1908 va ser nomenat secretari de la secció francesa l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), creada en 1904, i que s'havia reconstituït després de patir una dura repressió. El 2 de juny de 1908 es van produir uns greus incidents a Draveil entre vaguistes i gendarmes que van acabar amb dos morts i desenes de ferits; la vaga, però, va continuar i el 30 de juliol es va organitzar una manifestació a Villeneuve-Saint-Georges on set obrers van ser assassinats. Durupt, que havia participat activament en la manifestació, va ser detingut i condemnat, el 7 d'agost, per l'Audiència de Versalles a tres anys de presó i a 100 francs de multa per «excitació de militars a la desobediència». El juny de 1909 va aconseguir la llibertat i el setembre va crear a París el grup «Les Révoltes», que publicà un periòdic amb el mateix nom, del qual només van sortir dos números, i el gerent del qual va ser René Dolié. Després va intentar crear una organització anarquista d'àmbit estatal, la Federació Revolucionària, d'on va ser membre del comitè directiu. Aquest projecte va ser un fracàs i, en nom de l'eficàcia, va participar a començaments de 1910 en la creació del Partit Llibertari, que reagrupava anarquistes i seguidors de l'anòmal Gustave Hervé, del qual va acabar totalment decebut. Després, en ocasió de les eleccions legislatives de la primavera de 1910, va prendre part d'un«Comitè Antiparlamentari», que un cop acabada la campanya, va donar lloc a la Aliança Comunista-Anarquista (ACA). El maig de 1910 va ser admès al Sindicat de Correctors. En aquesta època va ser administrador de la impremta comunista«L'Espérance», situada al carrer parisenc d'Steinkerque, i que empleava una desena de companys; el desembre de 1910 va imprimir un fullet de suport a la campanya en favor de Jules Durand, titulat Pour l'innocent Durand. També va col·laborar en L'Insurgé, el gerent del qual va ser Petitcoulaud, que havia conegut a Le Combat Social. En 1912 es va establir a Épinal, on va treballar com a tipògraf a la«Imprimerie Nouvelle» del carrer dels Minimes. En aquesta època va col·laborar en el periòdic de Loquier La Vrille, del qual serà un dels principals redactors. També va ser gerent, després de Pierre Ruff, de la revista mensual Le Mouvement Anarchiste, òrgan del Club Anarquista-Comunista de París. El desembre de 1912 va ser demandat per haver publicat en aquesta revista una article titulat «Les anarchistes et la guerre» i va haver de fugir a Suïssa. Va ser condemnat en rebel·lia el 17 de febrer de 1913 per la IX Cambra Correccional del Sena a cinc anys de presó i a 3.000 francs de multa per«provocació a l'assassinat i a l'incendi». Entre 1915 i 1919 va col·laborar en La Libre Fédération, que sortia a Lausana sota la direcció de Jean Wintsch i que feia costat la causa aliada, i entre 1919 i 1921 en La Vie Ouvrière. El 19 d'octubre de 1920 va començar a treballar com a corrector de proves a l'Oficina Internacional del Treball i es va jubilar per invalidesa l'1 de maig de 1934. En aquesta època va col·laborar en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot. En 1936 va participar en el congrés de la Unión Anarquista (UA).

    ***

    Portada d'una obra d'Aurèle Patorni

    - Aurèle Patorni: El 25 de desembre de 1955 mor a París (França), arran d'una intervenció quirúrgica, l'escriptor, periodista, pacifista, neomaltusià, militant i conferenciant llibertari Aurèle Patorni. Havia nascut el 26 de juny de 1880 a París (França) i era fill d'un capità. Després d'una formació encaminada a l'advocacia, en acabar la Gran Guerra va fer de llibreter. Sensibilitzat pels problemes socials, va començar a participar en el moviment pacifista i llibertari, i va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes, com ara Le Réfractaire, Le Clameur, La Patrie Humaine, L'Insurgé,L'Almanach de la Paix, La Revue Anarchiste,La Voix Libertaire,Le Libertaire, L'En Dehors, entre d'altres. Militant de la «Lliga dels refractaris a totes les guerres», també va prendre part en el moviment neomaltusià i en el seu òrgan d'expressió, La Grande Réforme, editat per Eugène Humbert. Bon orador, va realitzar nombroses gires de conferències, com«La moral sexual racional contra les morals religiosa i burgesa». Com a escriptor va tenir certa anomenada literària amb obres com Le nouveau chemin,Le rire dans le cemetière (1932), Les fécondations criminelles (1934), etc. Va escriure també peces teatrals: La grande retape (1928); operetes: Le roi du pourboire; i poemes i cançons, que sa companya Régina Casadesus, pianista professional molt coneguda va musicar. També va escriure, en els anys 30, relats de caire llicenciós en la revista Séduction. En 1936, amb Louis Lecoin, va col·laborar en SIA,òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), per la qual cosa va ser requerit per la justícia per un article sobre la limitació de la natalitat. Després de la II Guerra Mundial va participar en el periòdic de Louis Louvet Ce qu'il faut dire i en la revista de Lecoin Défense de l'Homme. Va deixar escrites una mena de memòries: La débâcle de l’élite: souvenirs et commentaires (1885-1940) (1948).

    ***

    Portada d'un llibre de Jean Souvenance

    - Jean Souvenance: El 25 de desembre de 1962 mor a Saint-Brieuc (Bretanya) l'escriptor, dramaturg, pacifista, lliurepensador i llibertari Serge Grégoire, més conegut com Jean Souvenance. Havia nascut el 6 d'octubre de 1903 a Antrain (Bretanya). De família modesta, va estudiar secundària a Saint-Brieuc. Va guanyar-se la vida com a cap d'oficina de la prefectura de Morbihan. Va col·laborar en nombroses publicacions anarquistes i anticlericals (Le Semeur, La Voix Libertaire, L'Idée Libre, L'Unique,Ce qu'il faut dire, Défense de l'homme). Com a militant pacifista va fundar, amb Léo Lambert, la Unió Internacional de les Joventuts Pacifistes; va ser membre del Comitè Director de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau; i, després de la II Guerra Mundial, va fundar el Partit Pacifista Internacionalista (PPI). Va obtenir un càrrec a Saint-Brieuc i s'hi va instal·lar, fent una gran amistat amb l'escriptor socialista Louis Guilloux. Va presidir la Libre Pensée de Côtes-du-Nord (Bretanya) fins a la seva mort. És autor de nombrosos llibres, fullets i peces teatrals, com ara Amour d'enfance (1926), Comment elles se donnent: quelques-unes parmi d'innombrables (1930), Alger (1931), Louis Grégoire, artiste-peintre (1872-1928) (1931), Réformé 100 pour 100: tragique histoire d'un ancien poli (1931), Le livre de l'adieu (1932), Anthologie des écrivains pacifistes (1933 i 1937, dos toms), Un Matricule? Non! Un homme (1934), Rammler, héros méconnu (1935), Jours sombres: tristes souvenirs de la vie militaire (1935), A travers l'Europe centrale: souvenirs et impressions de voyage (1936) (1938), Retour d'Italie fasciste (1938), Vengeance féminine: théâtre (1940), Frères inférieurs (1943), Lettres sur l'Islam (1944), Pour un Parti Pacifiste Internationaliste, PPI (1945), Médaillons: notes sur Espé de Metz (1870-1937) et L. Barbedette (1890-1942) (1945), Pour elle (1945), Ce qui fut (1946), Fraternité (1947), La muflerie en guerre (1948), Les hommes déculottés (1952), Rêves et combats (1961), entre altres. Un grup de la Federació Anarquista francesa va prendre, en 2003, per nom «Jean Souvenance».

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Avui publicar un resum del que ha estat la nostra feina institucional aquest 2013, en solitari i de forma conjunta amb altres grups de l'oposició.

    Les mocions d’Alternativa

    Ple extraordinari de gener

    - Els sis grups de l’oposició vam demanar tota una sèrie d’informació que consideram bàsica, un calendari de compliment de les mocions aprovades i no executades i igualment vam fer una bateria de preguntes per revisar l'estat del municipi i la feina feta per cada regidor.

    Ple de gener

    - Moció (signada també per PSOE, PSM i Esquerra) per millorar la participació ciutadana. Retirada per agilitzar els canvis. Ja hem fet una primera assemblea oberta.

    Ple de febrer

    - Moció relativa a l’auditoria demanant que es publiqui a la pàgina web de l’Ajuntament i que es realitzi un informe jurídic sobre l’auditoria per confirmar o no els possibles delictes que s’hagin pogut cometre i, si és el cas, denunciar-los als jutjats. Aprovada per unanimitat.

    Ple de març

    - Moció per evitar els desnonaments al municipi de Pollença. Aprovada per unanimitat.

    Ple d’abril

    - Moció per a la delegació de la resolució dels expedients sancionadors en matèria urbanística al ple. Rebutjada amb els vots del PP, Lliga, CiU i UMP i el vot a favor de la resta de grups.

    Ple de maig

    - Moció relativa a abandonar la fumigació amb herbicides. Aprovada amb els vots a favor d’Alternativa, PSOE, PSM, Esquerra i no adscrits i l’abstenció de la resta.

    Ple de juny

    - Moció en contra de l’avantprojecte de llei per a la racionalització i la sostenibilitat de l’administració local. Aprovada amb els vots a favor de Lliga, Alternativa, PSOE, CiU, PSM, Esquerra i Tomeu Fuster i abstenció de PP i UMP.

    Ple de juliol

    - Moció per l’aprovació de la concessió del títol de Filla Adoptiva de la Vila de Pollença a la Sra. Clara Hammerl. Aprovada per unanimitat.  

    -  Aprovació, si escau, de la dedicació d’un carrer a la Sra. Margarita Comas Camps. Aprovada per unanimitat.

    Mocions presentades conjuntament amb altres grups de l’oposició

    Ple d’octubre

    - Moció d’Alternativa, PSOE, UMP i Esquerra relativa a allargar la ruta de la Pedra en Sec fins a la Cala Sant Vicenç. Aprovada per unanimitat.

    Ple de novembre

    - Moció del PSM, Alternativa, PSOE, CiU i Esquerra per a l’inici d’un procés per a la sol·licitud de la declaració del Simulacre de Moros i Cristians com a festa d’interès cultural. Aprovada per unanimitat.

    - Moció presentada pels grups municipals PSM, Alternativa i Esquerra sobre la sol·licitud al Consell de Mallorca de retirada d’obstacles de la carretera Vella de Lluc. Aprovada pels vots a favor d’Alternativa, PSOE, PSM, Esquerra i Malena i Tomeu de la Lliga. Abstenció del PP, CiU, UMP i en Martí de la Lliga.

    - Moció presentada pels grups municipals Esquerra, Alternativa, CiU i PSM de rebuig al Pressupost General de l’Estat 2013 pel finançament injust previst per a les Illes Balears. Aprovada amb l’abstenció de PP i UMP i vot a favor de la resta de partits.

    Ple de febrer

    - Moció presentada per PSM i Alternativa d’adhesió de l’Ajuntament de Pollença a l’òrgan fundacional de la Xarxa de Municipis de les Illes Balears pel Ramon Llull. Aprovada amb l'abstenció del PP.

    Ple de març

     Moció presentada per Esquerra i Alternativa en defensa de l’autonomia local.Aprovada per unanimitat.

     Moció presentada per Alternativa, PSOE, PSM, UMP i els dos regidors no adscrits relativa a la delegació de l’aprovació de les Bases de la contractació de la direcció artística del Festival 2013 de Pollença al Ple. Aprovada amb els vots a favor d’Alternativa, PSOE, UMP, PSM, Esquerra i no adscrits. Vot en contra de PP, Lliga i CiU.

    Ple de maig

    -  Moció del PSM (firmada per tots els grups de l’oposició (excepte CiU)) relativa a la implantació de la zona verda d’aparcaments al Port de Pollença. Aprovada per unanimitat amb una esmena per estudiar el tema per implantar la zona verda al 2014.

    Ple de juny

    - Moció presentada per PSM. CiU, Lliga, Alternativa i PSOE de rebuig a la implantació obligatòria del decret sobre el tractament integrat de llengües TIL als centres educatius. Aprovada amb els vots a favor de Lliga, Alternativa, PSOE, CiU, PSM, Esquerra i Tomeu Fuster i  l'abstenció de PP i UMP.

    - Moció d'urgència sobre la defensa del fondeig gratuït a la punta de l'Avançada presentada per Alternativa, PSOE, CiU, UMP, PSM, Esquerra i Tomeu Fuster.Aprovada amb els vots a favor d'Alternativa, PSOE,CiU, UMP, PSM, Esquerra i Tomeu Fuster i l'abstenció de PP i LLiga.

    Ple de setembre

    - Moció presentada pels grups municipals PSOE, Alternativa, regidors no adscrits, Esquerra i PSM en relació al TIL. Aprovada amb l'abstenció d'UMP i el regidor del PP, en David Alonso.

    Ple d'octubre

    - Moció presentada pel PSM, Esquerra, Alternativa i regidors no adscrits relativa a la modificació de la Llei de Símbols de les Balears. Aprovada amb  8 vots a favor d'Alternativa, PSM, Esquerra, Tomeu Fuster, Lliga i CiU, 1 vot en contra del regidor del PP, en David Alonso,  5 abstencions de la resta de regidors del PP i UMP.

    Ple de novembre

    - Moció presentada per PSOE, Alternativa, PSM, Esquerra i regidors no adscrits de suport de l’Ajuntament a una educació de qualitat i contra l’aplicació del TIL i compromís dels representants municipals per defensar aquesta postura.Rebutjada en segona votació pel vot de qualitat batle: vots en contra de PP, Lliga i CiU. Abstenció d'UMP i vots a favor d'Alternativa, PSOE, PSM, Esquerra i no adscrits.

    Al·legacions d’Alternativa

    - Al Reglament de Règim Interior de la Residència Social de Santo Domingo.Al·legacions molt diverses a l'articulat del Reglament que van ser acceptades en gran mesura.

     - Al Pla Hidrològic. Demanam recuperar la figura de zones humides potencials i la seva corresponent cartografia tal com era a l'anterior esborrany del  Pla Hidrològic i restaurar al seu estat natural les zones humides que s'han alterat, impermeabilitzat mitjançant obres, o que han patit compactació o farciments, posteriors a la Llei d'Aigua de 1985. No han estat contestades.

    - A l’ordenança reguladora del preu públic per assistència als concerts Festival internacional de Pollença. Proposàvem, amb la resta de grups de l'oposició, que el descompte pels residents a Pollença fos del 25% en comptes del 10% i contra el canvi proposat per l'equip de govern de què fos la Junta de Govern i no el ple de l'Ajuntament qui fixi els preus del Festival. Només va ser acceptada aquesta darrera al·legació.

    A l'ordenança fiscal reguladora de la taxa per la prestació dels serveis assistencials del Patronat Social Santo Domingo de Pollença. Es van acceptar les nostres al·legacions que milloraven diferents articles de l'ordenança.

    - A la sol·licitud de concessió administrativa de la terrassa i embarcador, formulada per  Capuccino Puerto Pollença. Demanam que sigui denegada  la sol·licitud i que es restauri el tram de costes afectat al seu estat natural i mediambiental original. Pendent de resoldre.

    - A l’ordenança fiscal reguladora de la taxa per a la prestació del servei de celebració de matrimonis civils. Per mantenir la taxa actual i evitar una pujada d'un 100%. Pendent de resoldre.

    - A l’ordenança fiscal reguladora de la taxa pel servei de recollida domiciliària i tractament de fems i residus. Per invertir els doblers no en una petita rebaixa de les taxes sinó en un repartiment més just de les mateixes. Pendent de resoldre.

    - A més estam fent feina per presentar en aquest moment al·legacions a l’ordenança municipal de seguretat i convivència ciutadana i al catàleg de patrimoni

    *Nota: Podeu consultar totes les mocions al nostre web: http://alternativaperpollenca.com.

    Hem començat a repartir el nostre Urxella de paper, al que ja hem arribat al número 29. El podeu llegir i descarregar a l'adreça. Al mateix trobareu un resum del 2013.

    https://drive.google.com/file/d/0ByyuniOKtSjTaXdqOTdVYVplNjU1dU42X0p2SVJma09xTk4w/edit?usp=sharing


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [26/12] «Acracia» - Tortelier - Martí Ibáñez - Peiró - Borghesi - «El Yatero» - Vieira - Sallitto - Bruguera - Castoriadis - Cambra

    Anarcoefemèrides del 26 de desembre

    Esdeveniments

    Portada del primer número d'"Acracia"

    - Surt Acracia: El 26 de desembre de 1936 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número del periòdic anarquista Acracia. FIJL. Semanarioórgano de la Regional de Juventudes Libertarias de Asturias, León y Palencia. En sortiren 15 números, l'últim el 3 d'abril de 1937. A partir del 10 d'abril de 1937 continuà amb una nova època, amb nova numeració, sota el títol Acracia. Semanario de las JJ.LL. del Norte de España; aquesta última publicació interregional (Astúries, Santander i País Basc) tragué 26 números, l'últim el 15 d'octubre de 1937. Publicà notícies dels fronts de combat, comunicats orgànics, debats teòrics i sindicals, temes culturals, efemèrides anarquistes, reivindicacions feministes, eugenèsia, poemes, etc. Trobem escrits d'Alfredo Abajas, Manuel Aguirre, Carlos Barquín, Antonio Bermejo, J. Blanco, Camuñas, Rufino Casas, Angeles Castellanos, Juan Expósito, Jesús Fernández, Segundo García, Antonio Herrera, J. B. Llera, Macario Llorente, Mauricio López, Liberto Lucarini, Eduardo de Madrid, Honorato Martínez, Lauro Mateo Fernández, José Menéndez (Zednenem), Michelena, Miguel Miguelez, Juliolo Patán, E. Peña, José Ronda, Aurora Roperuelo, Jacinto Rueda, Manuel Suárez Vázquez, Antonio Torres Heredia, Taboada, José Trapiella, Ofelia Vallejo Rojo, Dalia Vergel i Joaquín B. Yera, entre d'altres; i dibuixos de Juan Flores, Mariano Moré, A. del Río, Manuel Rodríguez Lana (Marola) i V. Salazar, entre d'altres.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Joseph Tortelier

    - Joseph Tortelier: El 26 de desembre de 1854 neix a Baen-Veur (Bretanya) el sindicalista revolucionari i reivindicador anarquista de la «vaga general» revolucionària Joseph Jean-Marie Tortelier. Sos pares es deien Joseph Marie Anne Tortelier, peó de camins i carter rural, i Julienne Beillot, conreadora i botiguera de begudes. Establert com a fuster a Rennes, milità en la Cambra Sindical d'aquesta localitat i fou nomenat delegat al Congrés de Sant-Etiève de 1882. Després es va instal·lar a París i com a socialista revolucionari participà en la manifestació d'aturats del 9 de març de 1883, que acabà amb l'assalt de fleques, i on fou detingut, ambÉmilie Pouget i Louise Michel; jutjat per aquests fets, fou condemnat el 3 d'abril de 1883 a tres mesos de presó. L'agost de 1884 formà part d'una delegació amb altres dos companys que marxà a l'Exposició Internacional de Suècia. Alguns mesos més tard, es declarà anarquista i freqüentà diversos grups llibertaris parisencs, com ara «La Panthère des Batignolles», i esdevé amic de Clément Duval --quan Duval fou jutjat en 1887 per expropiador els jutges no consentiren que Tortelier declarés en el seu favor. Membre actiu de la «Lliga dels Antipatriotes», fundada en 1886, i de la«Lliga dels Antipropietaris», que tenia com a principal activitat la creació d'escamots de«cloche de bois» per ajudar a fugir clandestinament els inquilins dels seus habitatges sense pagar els lloguers. Però la idea més brillant que tingué fou, cap al 1886, la formulació de la «vaga general» revolucionària, on participen tots els obrers i tots els sindicats, com a única via d'aconseguir la Revolució Social.  El 9 d'agost de 1888, en un míting a la Sala de Comerç, juntament amb Louise Michel i Charles Malato, en ocasió d'una vaga dels obreres de la construcció, explicarà reeixidament la seva revolucionària proposta. A partir d'aleshores, com a orador reputat que era, en totes les reunions, mítings i assemblees arreu de França explicarà el seu projecte revolucionari. El novembre de 1888 marxarà a Londres amb l'anarquista Virad, delegat per la Cambra Sindical de Peons, per assistir a un congrés corporatiu internacional, i hi exposarà la novella idea. També farà el mateix a Pennsilvània (EUA) mitjançant conferències, alhora que disserta a favor de l'abstenció electoral, els perjudicis de la política, encara que aquesta fos socialista, i la mistificació del parlamentarisme. El 31 de 1890 signà, amb Bernhart, Coudry, Courtois, Duffour, Millet, Paul Reclus i Siguret, una crida apareguda en La Révolte per a la creació d'un diari anarquista. El febrer de 1892, en aquest mateix periòdic, signà, juntament amb Chales Malato, Émile Pouget, Émile Henry i altres, una declaració a favor de la manifestació del «Primer de Maig» i en contra de l'oposició de Sébastien Faure contra aquesta pel seu legalisme. El 20 de febrer de 1894, dins del marc de desenvolupament de les noves «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), la policia escorcollarà el seu domicili i embargarà papers i periòdics. En 1895 s'afegí a la campanya pel pa gratuït creada per Victor Barrucand. En 1896 assistí al«Congrés Internacional Socialista dels Treballadors i Cambres Sindicals Obreres» de Londres, on els anarquistes foren exclosos i que en el pla internacional suposarà el trencament definitiu entre anarquistes i socialistes. Com Jean Grave i Émile Pouget, i a diferència de Sébastien Faure, quan esclatà l'«afer Dreyfus» fou partidari de l'abstenció, ja que segons ell, un anarquista només podia alegrar-se quan dirigents i militars es barallaven entre ells. Després de l'afer, sembla que es retirà de la militància activa, ja que el seu nom no torna comparèixer. Joseph Tortelier va morir l'1 de desembre de 1925 a Eaubonne (Illa de França, França). No va deixar cap escrit ni correspondència.

    ***

    Félix Martí Ibáñez

    - Félix Martí Ibáñez: El 26 de desembre de 1911 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) el metge anarquista Félix Martí Ibáñez. Fill del prolífic pedagog valencià Félix Martí Alpera i de Josefina Ibáñez Sánchez; son oncle fou el famosíssim escriptor Vicente Blasco Ibáñez. Visqué des dels nou anys una curta temporada a València. Estudià el batxillerat a l'Institut General i Tècnic de Barcelona i, a partir de 1928, medicina a la facultat del carrer Casanova d'aquesta ciutat. Durant la carrera va romandre com a intern a les clíniques de neurologia, medicina interna i cirurgia de l'Hospital Clínic, fins a la seva llicenciatura en 1933. L'any següent es doctorà a Madrid, amb la tesi Ensayo sobre la historia de la psicología y fisiología místicas de la Índia, dirigida per García del Real; en aquests anys parà atenció en Gregorio Marañón y Posadillo, en Pedro Laín Entralgo i en José Ortega y Gasset. Especialitzat en psiquiatria, exercí, a partir de finals de 1934, al seu consultori del barri de Gràcia de Barcelona i els seus estudis es decantaren per l'eugenèsia, l'higienisme, la sexualitat, la psicologia, la psiquiatria i la història de la medicina, tot sempre des d'una perspectiva llibertària. Com a anarquista milità en les Joventuts Llibertàries de València i, segons alguns, en el«Grup 2» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i sempre relacionat amb publicacions anarquistes i anarcosindicalistes. En 1929 creà a Barcelona l'Associació Social Obrera, institució de serveis mèdics per a persones mancades de recursos. A partir de 1934 col·laborà en la revista anarquista Estudios amb la seva secció«Consultorio», on divulgà temes de sexologia i de neurologia. Aquell any també assistí al Congrés Teosòfic Internacional de Barcelona. Destacat orador, impartí conferències i xerrades en nombrosos centres socials i en 1935 promogué la creació del «11 Club» i, a partir de 1936, del seu continuador el «Conversa Club». Durant els anys republicans fou el màxim representant a Catalunya de la War Resister Internacional (WRI, Internacional dels Resistents a la Guerra). En 1935 va fer mítings a Barcelona per recaptar fons per a la creació d'un Hospital Obrer; regentà una clínica a la capital catalana; participà en la creació d'Organització Sanitària Obrera (OSO), lligada a la Confederació Nacional del Treball (CNT), que pretenia presentar una alternativa global al sistema d'assistència benèfica liberal; i assistí al X Congrés Internacional d'Història de la Medicina a Madrid, on presentà les ponències «Los milagros en la historia», «El arte médio de La Celestina» i «Evolución histórica de la teoría de los chakras». En 1936 participà en l'«Asociación de Idealistas Prácticos», integrada per companys seus de diverses ideologies i posicionaments polítics que organitzaven conferències. Durant l'aixecament feixista de juliol d'aquell any, prestà els seus serveis mèdics a les barricades barcelonines i durant el conflicte bèl·lic es posà al servei de la CNT: participà en l'expedició a les Illes Balears, organitzà la sanitat de la Columna Durruti i fou subsecretari de Sanitat del govern de la II República i director general de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya, en nom de la CNT, entre el setembre de 1936 i l'abril de 1937. En aquest últim càrrec, com a«socialitzador de la medicina», promogué mesures per lluitar contra determinades malalties (lepra, varices, tuberculosi, tracoma, càncer, ràbia, tracoma, reuma, paludisme, venèries, etc.); la creació de centres d'educació sexual per al jovent i de nous centres hospitalaris (Màksim Gorki, Santa Coloma, Tres Torres, Sarrià, Sergent, Horta, Dispensari Central, Preventiu Antituberculós, etc.); un servei d'incineració de cadàvers; la legalització de l'avortament voluntari, el desembre de 1936; la reestructuració comarcal dels serveis sanitaris; l'aplicació de la«socialteràpia», denominació de la nova assistència social; la reorganització del cos d'infermers psiquiàtrics; i la creació, amb el suport de «Mujeres Libres», dels «Liberatorios de Prostitución». També va promoure, com a integrant del Comitè Pro Cultura Popular i de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures, una fugaç Universitat Popular. El 18 d'octubre de 1936 intervingué en el gran míting internacional de Barcelona i, en nom de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) va fer mítings a la ciutat comtal. En 1937, arran de la creació de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA), va parlar a Castelló i a València. Aquell any va fer una gira propagandística a Catalunya amb Fidel Miró, un míting a Igualada amb Jacint Borràs Bousquet, promogué la Universitat Popular, assistí al Congrés Internacional de la Joventut de Ginebra i, el juliol, impartí conferències sobre sexualitat a les escoles. El maig de 1937 el seu nom figura com a secretari honorari de «Los Amigos de Durruti», encara que aquest fet pot deure's a una errada de transcripció. En 1938, com a capità provisional mèdic i comissari de Guerra, prestà els seus serveis al front de l'Ebre i el maig d'aquell any fou ferit al cap i en un braç. L'agost de 1938 assistí, com a delegat llibertari, al Congrés Mundial de les Joventuts per la Pau de Nova York. La seva estada als Estats Units i a Mèxic, comissionat per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), es perllongà fins al desembre, mesos durant els quals participà en nombroses conferències, reunions i mítings (Califòrnia, Ohio, Nova York, Mèxic, etc.). De bell nou a la Península, es reincorporà l'exèrcit com a comandant del Cos de Sanitat d'Aviació Militar. Quan acabà la guerra s'exilià a França (Arcachon i París) i, el juliol de 1939, marxà als Estats Units. Ajudat pel metge i historiador suís radicat als EUA Henry E. Sigerist, engegà una reeixida nova faceta de sa vida professional enfocada en diversos plans del món mèdic (història de la medicina, apotecaria, edició, divulgació, etc.), realitzant centenars de conferències arreu del món. En aquests anys promogué més l'aspecte professional al militant, encara que sempre col·laborà amb la premsa llibertària de l'exili. Com a prestigiós metge, assistí a congressos d'història de la medicina internacionals (Amsterdam, París, Estocolm, Tokio, Niça, Munic, Roma, Zuric, etc.) i impartí conferències científiques per tot el món, destacant la gira llatinoamericana de 1946. En 1950 fundà a Nova York l'editorial mèdica«MD Publications» i en 1957 la reconeguda revista MD, que s'escampà arreu --MD en español (1962), MD of Canada (1966), MD Pacific (1967). En 1956 es posà al front del Departament d'Història de la Medicina del Col·legi Mèdic de Nova York. Fou membre honorari de nombroses entitats històriques, literàries i mèdiques europees i americanes. Trobem articles seus en Agitación,Archivos Iberoamericanos de Historia de la Medicina, Ariel,Art and Architecture, Boletín del Comité Proheridos, ¡¡Campo!!,CNT,CNT Marítima, Cosmopolitan,Encyclopedia Americana, Esquise,Estudios, Gentry, Gimnos,Heraldo de España, Higia,Horizontes, Horizonts Médicos,Historia Universal de la Medicina, Libre Studio, Meridià,Mi Revista, ¡¡Nuestro!!,Nuevo Rumbo, El Productor, Revista Argentina de Historia de la Medicina, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Fou autor de nombrosos llibres i fullets tant de caràcter científic com literari escrits en castellà i anglès, com ara El arte médico de la Celestina (1935), Ensayo sobre sobrela historia de la psicología y fisiología místicas de la Índia (1935 i 1936), Higiene sexual (1936), Mi yo rebelde (1936), L'assistència social en la revolució (1937), Ensayos sobre el amor (1937), Gesta. Grandezas y miserias de la revolución social española (1937), Meditación del mar (1937), Mensaje a México (1937), Mensaje eugénico a la mujer (1937), Mensaje eugénico a los trabajadores (ca. 1937, també en català), Los milagros curativos en la historia de la medicina (1937), El niño y los juguetes (1937), Psicoanálisis de la revolución social española (1937), Obra. Diez meses de labor en Sanidad y Asistencia Social (1937), La reforma eugénica del aborto (1937, també en català), El sentido de la vida (1937), Tres mensajes a la mujer (1937), Aventura (1938), Mensaje a la juventud revolucionaria (1938), Niños en España (1938), Una espada de Toledo, España (1939), La canción sin palabras (1947), El pensamiento médico en la historia (1947), Psicopatología de los mitos y leyendas y de los cuentos infantiles (1949), Men, molds and history (1958), Los primeros trenta años (1959),The antibiotic saga (1960), Antibiotics annual (1959-1960) (1960, director), Centaur (1960), The pageant of medicina (1960), Surco. Ensayo sobre literatura, historia de la medicina, arte y psicologia (1960), Los grandes retos históricos a la medicina y los hombres que han respondido a esos retos (1961), A prelude to medical history (1961), The epic of medicin (1962), The patient's progress (1962), All the wonders we seek (1963), Los buscadores de sueños (1964), The crystal arrow (1964), Tierras de sol, tierras de muerte (1964), Waltz and other stories (1965), De noche brilla el sol (1966), Journey arround myself (1966), The ship in the bottle (1967, traduït al castellà en 1972), Viajes alrededor de mí mismo (1967), Las pagodas (1968), Tales of philosophy (1969), La flecha de cristal (1970), Consultorio psico-sexual (1975, pòstum), etc. Félix Martí Ibáñez va morir sobtadament d'un infart de miocardi el 24 de maig de 1972 a Nova York (Nova York, EUA), sense haver volgut tornar a la seva Catalunya a mans franquistes. En 2003 diverses entitats científiques catalanes li van retre un homenatge («Memorial Félix Marít Ibáñez (1911-1972)») a Barcelona i l'any següent es publicà una Antología de textos de Félix Martí Ibáñez, preparada per José Vicente Martí i Antonio Rey, alhora que la Generalitat Valenciana li dedicà una exposició i un simposi internacional («Viatge al voltant del doctor Martí Ibáñez»).

    ***

    Josep Peiró Olives

    - Josep Peiró Olives: El 26 de desembre de 1917 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Josep Peiró Olives, conegut familiarment com Pepito. Fill de l'intel·lectual i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Joan Peiró i Belis, que va ser ministre d'Indústria durant la II República espanyola. En 1922 Josep Peiró es va traslladar amb sa família a Mataró i l'any següent va freqüentar l'escola racionalista de la localitat. Va entrar de vidrier a la cooperativa «Cristalleries de Mataró», coneguda popularment com «Forn del Vidre», on son pare era director de producció, als 14 anys, edat en la qual va començar a militar en el Sindicat del Vidre de la CNT. En 1936 va enrolar-se com a voluntari en la cenetista«Columna Ascaso» i va combatre als fronts d'Aragó (Monte Aragón i Estrecho Quinto), de Llevant i de Catalunya. Va voler entrar com a aviador en «Alas Rojas» a la base del Prat, però no va poder ser, i després va ingressar el Cos de Trens, fins que va quedar aïllat a València. Va poder tornar a Catalunya per mar i va fer de xofer de son pare, aleshores comissari d'Electricitat del Govern republicà. El 5 de febrer de 1939, quan la guerra ja acabava, va creuar la frontera francesa amb son pare. Exiliat a França, va acabar als camps de refugiats. Va prendre part en la Resistència, com a enllaç i distribuïdor de propaganda, durant l'ocupació alemanya de França. Després va participar en les organitzacions dels exiliats llibertaris al país gal i va treballar per al restabliment de les llibertats a l'Espanya franquista. Va ser secretari del Comitè Peninsular de les Joventuts Llibertàries a l'exili i secretari de la Federació Local de la CNT a París. En aquests anys va assistir regularment a les reunions de l'Aliança per la República amb representants dels partits polítics republicans exiliats (PSOE, ERC, PNB, etc.) i també a les de l'Aliança Democràtica a Estoril (Portugal) amb Joan de Borbó, comte de Barcelona; també va estar en contacte amb el president de la Generalitat en l'exili, Josep Tarradellas, i el lehendakari José Antonio Agirre. Va col·laborar en la premsa llibertària d'exili. Durant més de 15 anys va guanyar-se la vida a les cristalleries de Courbevoi, a prop de París, i després d'ocupar-se d'una empresa d'ascensors i de diverses feines més, es va jubilar als 65 anys com a arxiver del Ministeri d'Afers Exteriors francès. Es va casar amb Olga Rodríguez, procedent d'una família cenetista asturiana, i va tenir una filla, Amapola. En 1978 va escriure un treball sobre son pare, Juan Peiró. Teórico y militante del anarcosindicalimo español, i té escrita una biografia inèdita, La vida ejemplar y la muerte heroica de Juan Peiró Belis (2000), que es troba dipositada a l'Arxiu Municipal de Mataró i al Centre d'Història Contemporània de Catalunya. Va ser atorgat amb la Medalla de la Defensa de París amb distintiu de Palmes i les medalles de les resistències francesa i polonesa, a més de la Medalla d'Europa i la distinció de Gentilhome de la República espanyola, que li va concedir el Govern republicà en l'exili. Josep Peiró Olives va morir el 23 d'octubre de 2005 a l'hospital Tenon de París (França) i va ser incinerat i enterrat el 31 d'octubre al cementiri de Père-Lachaise de la capital francesa. Les seves despulles van ser traslladades a Catalunya i dipositades, el 15 de juliol de 2006, al Cementiri Vell dels Caputxins de Mataró amb les restes de sos pares.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Antonio Borghesi

    - Antonio Borghesi: El 26 de desembre de 1936 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el militant anarquista Antonio Borghesi, també conegut com Jamba. Havia nascut el 16 de juny de 1853 a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) de Giuseppe Borghesi i de Cecilia Borzatta. En 1861, quan encara era un infant, sa família s'instal·là a Imola, on tots treballaren com a servents d'hotel. Quan encara no tenia vint anys ja era membre de la Internacional, de la qual es convertí en un dels membres més actius, sempre vigilat per la policia. En aquesta època començà a participar en mítings i a col·laborar en la premsa anarquista. En 1879 fou processat amb altres 17 companys internacionalistes i condemnat per un tribunal de Bolonya a 18 mesos de presó per«associació de malfactors», però fou absolt en l'apel·lació defensat per Giuseppe Generi. Entre 1880 i 1883 va ser soci del Cercle Socialista, seguidor d'Andrea Costa, que en aquells anys participaven els anarquistes d'Imola. El gener de 1884 dimití del seu càrrec en el Cercle Socialistes mitjançant una carta que fou publicada en La Questione Sociale de Florència i on es declarava com un«vell internacionalista» i«revolucionari anarcocomunista» i atacava violentament la vergonyosa deriva d'Andrea Costa al parlamentarisme. Després d'això s'adherí a la secció de la Internacional formada per Adamo Mancini, Giuseppe Benati, Antonio Castellari i altres. El juliol de 1886 patí una nova condemna a tres anys de presó per furt i per evitar el tancament fugí a l'estranger, però fou detingut i extradit. Expiada la pena, va tornar a Imola, on fou un dels promotors de la constitució de la Secció Anarquista local i de la qual es convertí en un dels seus màxims dirigents. Cambrer d'ofici, també fou un dels màxims responsables del sindicat del seu ram a Imola. En 1892, davant la proximitat del Primer de Maig, fou detingut per «associació delictiva», però fou absolt per manca de proves. En aquest anys viatjà molt per la Romanya en gires de propaganda i col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris, com ara La Rivendicazione, d'Imola --on farà servir el pseudònim de Jamba--, i en La Canaglia. També mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com Amilcare Cipriani. En 1894 començà a treballar de cambrer al cafè restaurant de l'estació de Castel Bolognese, que regentava la mare de l'anarquista Ugo Biancini, i aprofità el local per fer reunions polítiques i com a centre de trobada dels companys d'Imola, de Faenza i de Lugo, en trànsit al llarg de la línia fèrria. Aquestes activitats, en les quals també participaven Ugo Biancini, Raffaele Cavallazzi i Adamo Mancini, alarmà les autoritats, que es van veure obligades a prendre mesures. L'octubre de 1894 fou condemnat a tres anys de bandejament i va haver de marxar el gener de l'any següent primer a Porto Ercole i després a Tremiti, a Ustica i a Ponça. Alliberat anticipadament l'1 de novembre de 1896, retornà a Imola, on en 1898 fou novament detingut per«associació de delinqüents», però fou absolt per manca de proves. Signà la protesta publicada en el suplement de L'Agitazione d'abril de 1898 contra el «Procés d'Ancona», instruït a Malatesta i a altres companys insurreccionalistes. Més tard també signarà altra crida, publicada en L'Agitazione de juliol de 1900, contra la instrucció d'un nou procés a Ancona de companys acusats de sedició. Mentrestant, en 1899, es casà. En 1901 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), on s'emmarcà en la tendència sindicalista. En 1907 es traslladà definitivament a Milà i trobà feina de mosso. A partir de 1919 s'allunyà del PSI i amb l'arribada de Mussolini al poder simpatitzà amb el feixisme, venent fins i tot Il Popolo d'Italia pels carrers.

    ***

    Juan Francisco Medina García ("El Yatero")

    - Juan Francisco Medina García: El 26 de desembre de 1970 mor a Langeais (Centre, França) el resistent antifranquista llibertari Juan Francisco Medina García, conegut com El Yatero. Havia nascut el 12 de desembre de 1912 a La Peza (Granada, Andalusia, Espanya)–altres fonts citen Tocón de Quéntar (Granada, Andalusia, Espanya). El seu pseudònim li venia del gentilici de Yator, localitat granadina on nasqué son pare, militant anarcosindicalista conegut com El Tío Yatero. De ben jovenet començà a treballar com a tonedor d'ovelles i, abans de la Guerra Civil, impulsat per la fam, va estar a punt d'integrar-se en la Guàrdia Civil. Durant la guerra fou capità d'Artilleria de la 29 Brigada Mixta de l'Exèrcit republicà i el final de la contesa l'agafà de permís amb sa família, decidint restar a la seva casa de Tocón de Quéntar en comptes de marxar a l'exili. El 29 de març de 1939 va ser detingut i portat a la presó de Guadix; posteriorment fou traslladat al camp de concentració de La Espartera a la localitat granadina de Benalúa de Guadix, d'on el 29 de maig de 1940 aconseguí fugir amb el suport d'un soldat que estava de guàrdia. Amagat al Molino de la Gitana de Lapeza i després al cortijo Aguas Blancas de Tocón de Quéntar, el juny de 1940 s'uní amb Jesús Salcedo Martínez (Capitán Salcedo), que s'havia escapat de la presó murciana de Caravaca, i els germans anarquistes Antonio i José Quero Robles, que l'estiu de 1939 havien fugit de la presó granadina de La Campana. Amb la intenció de constituir un grup guerriller marxaren cap a la serra i el juliol se'ls afegí Francisco Jiménez Ruiz (Tito), que havia aconseguit escapar de la presó provincial de Granada. D'antuvi aquest grup només realitzà accions propagandístiques, sense exercir cap mena de violència, a la zona de Quéntar, Tocón i Padules. En 1941 al grup s'afegiren altre fugitius, com ara Rafael Romero Roman (Rafael el Malagueño) i Juan Nieva Sánchez (Espantanubes), fet que permeté ampliar la acció guerrillera a les zones de Fuente Vaqueros, Cogollos de la Vega, Güéjar Sierra i Calicasas. Durant una emboscada de la Guàrdia Civil a la Dehesa de los Llanos de Güéjar Sierra, ferit en una cama, cobrí la retirada dels seus companys i aconseguí reunir-se amb ells al Cerro de la Venta. Els germans Quero, que havien muntat un grup independent, el portaren a un jove metge granadí que l'intervingué quirúrgicament a l'aire lliure. En 1942 s'integrà en el grup de Gabriel Martín Montero (Corralico), José Román Montoya (Román el de Cenes) i Esteban Guerrero Ortiz (Estebilla), que tenia la seva base d'acció a la Sierra de Hoz, al nord de Granada. El 29 de gener de 1942 el grup tingué una topada amb la Guàrdia Civil a Huétor Santillán i el novembre següent a Monachil. Malgrat tot, el gran nombre de col·laboradors i d'enllaços que tenia el grup li va permetre subsistir entre 1943 i 1944 sense haver d'efectuar grans atacs; durant l'any 1943 només realitzaren tres cops i en 1944 un atac a la zona de Diezma i dos segrests, un a Cogollos de la Vega i altre a Huétor Santillán. El 2 de març de 1945 el grup tingué la primera topada important amb la Guàrdia Civil a Tocón de Quéntar, on moriren el caporal Saturnino Muñoz Murillo i els guàrdies Francisco Páez i Rogelio Fernández. El 3 de maig de 1945 realitzaren un segrest a Fuente Vaqueros i l'1 de setembre un atac a Huétor Santillán, on aconseguiren uns quants milers de pessetes. En aquesta època ja s'havien incorporat al grup els germans Manuel i José Castillo Escalona (Los Castillillos). En 1946 en sis atacs a Huétor Santillán, La Peza i Jeréz del Marquesado recol·lectaren gairebé 100.000 pessetes, a més d'armes, queviures i vestimentes. Després el grup s'integrà en la I Companyia de l'Agrupació Guerrillera de Granada, comandada pel comunista Ramiro Fuente Ochoa (Mariano). En 1947 El Yatero s'oposà a que els diners aconseguits en els atacs i segrests fossin centralitzats i gestionats per les caixes del Partit Comunista d'Espanya (PCE). Aquest mateix any realitzà nombrosos atacs que implicaren importants sumes de diners. Un cop el grup es dissolgué, aconseguí, amb l'ajuda d'El Niño de las Cocas i salconduits falsos, arribar a Barcelona (Catalunya) i el 12 de desembre de 1947 creuà els Pirineus amb altres companys (Cabrerico,Antonio Hermoso, Ricardo Sario i El Malagueño). Un cop passà a França, sa neboda fou detinguda i tancada a la Península. S'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània) on en 1948 s'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i on es reuní poc després sa companya, María Martín (La Yatera) i sos dos infants que havien passat la frontera clandestinament. Més tard s'instal·là definitivament a Langeais.

    ***

    Alexandre Vieira

    - Alexandre Vieira: El 26 de desembre de 1973 mor a Lisboa (Portugal) el propagandista anarcosindicalista Alexandre Vieira, un dels principals organitzadors del moviment sindical portuguès. Havia nascut l'11 de setembre de 1880 a Santo Ildefonso (Porto, Nord, Portugal). Poc després amb sa família es traslladà a Viana de Castelo i quan tenia 10 anys començà com a aprenent en un taller de caldereria. Quan tenia 15 anys marxà a Coimbra per aprendre l'ofici de tipògraf, professió que ja mai no abandonaria. Fou delegat de la Lliga d'Arts Gràfiques i secretari general de la Federació d'Associacions Obreres (FAO) de Viana do Castelo. Entre 1903 i 1905 dirigíO Lutador, òrgan de la FAO. En aquests anys col·laborà en O Gráfico i en A Voz do Operário. En 1906 s'establí a Lisboa i esdevingué un dels responsables de l'Associació de Componedors Tipògrafs, de la Unió de les Arts Gràfiques i de la Federació de Tipògrafs del Llibre i de la Premsa. Com molts altres obrers, arran d'escoltar la conferència d'Emílio Costa«Acció directa i acció legal» esdevingué anarquista.  Fou un dels membres fundadors del Grup de Propaganda Sindicalista (GPS). En 1908 cofundà amb l'anarquista Pinto Quartin i amb el socialista Fernandes Alves A Greve. Diário operário da manhã, periòdic sindicalista que dirigí i composà tipogràficament fins al 1919. El 13 de novembre de 1910, enmig de l'eufòria de l'acabada de crear I República, fundà el setmanari O Sindicalista.Órgão da Comissão Executiva do Congresso Sindicalista que dirigí fins al 1916. En aquesta època va ser un dels que més lluità per a la creació de la Casa Sindical, futur germen de l'organització obrera lisboeta. El maig de 1914 participà activament en els debats i les resolucions del Congrés Obrer Nacional celebrat a Tomar i que donarà lloc a la creació de la Unió Obrera Nacional (UON), organització de la qual va ser nomenat secretari general de la Comissió Executiva. A partir de gener de 1916 edità O Gráfico. Órgão oficial da Federação Portuguesa dos Trabalhadores do Livro e do Jornal. L'abril de 1917 fou un dels fundadors d'O Movimento Operaio, revista mensual de la UON que dirigí fins el setembre de 1918, i a partir del 23 de febrer del 1919 dirigí d'A Batalha. Porta voz da organização operária portuguesa, diari de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. Com a secretari de la UON i membre destacat de la CGT, participà com a delegat en diversos congressos, com ara el I Congrés Nacional Gràfic (1905), el II Congrés Nacional Gràfic (1907), el II Congrés Sindicalista (1911), el I Congrés Nacional Obrer (1914), la Conferència Tipogràfica de Lisboa (1915), la Conferència Obrera Nacional (1917), el II Congrés Nacional Obrer (1919), la Conferència de Sindicats de Lisboa (1922), la Conferència Intersindical Gràfica (1924), etc. A més, en 1928 fou «delegat fraternal» de l'Associació de Tipògrafs de Lisboa en el IV Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR), celebrat a Moscou (URSS). Per les seves activitats va ser empresonat en algunes ocasions (1911, 1917, 1920, etc.) a diverses presons (Limoeiro, Govern Civil, Fort d'Elvas, etc.); en 1920, en un d'aquests tancaments, emmalaltí de tuberculosi. Fou cap de la impremta editora de la revista Seara Nova, publicació en la qual col·laborà. Quan Jaime Cortesão i Raul Proença assumiren la gerència de la Biblioteca Nacional s'encarregà de dirigir la seva tipogràfica i posteriorment, quan el conservador Fidelino de Figueiredo n'assumí la direcció, arribà a les mans amb aquest en la defensa dels drets del personal gràfic, fet pel qual va ser processat, condemnat a 30 dies de presó correccional i alliberat el 23 de juny de 1927. En aquest mateix 1927 refundà, amb Perfeito Carvalho i altres, el Grup de Propaganda Sindicalista (GPS) amb els mateixos plantejaments que l'anterior grup. En 1931 intentà crear amb Emílio Costa el Nucli d'Estudis i Propaganda del Sindicalisme (NEPS). Durant nombrosos anys, fou membre del Consell d'Administració de la Universitat Popular Portuguesa (UPP) --fou inaugurada el 27 d'abril de 1919 a Lisboa--, a instàncies del seu fundador Ferreira de Macedo, al costat de Bento Caraça, Dias Amado, Avelino Cunhal, José Carlos de Sousa i Augusto Carlos Rodrigues. També fou un dels organitzadors de l'Associació dels Inquilins Lisboetes (AIL). Entre 1928 i 1932 visqué exiliat a París (França), on treballà en una impremta. Entre les seves obres podem destacar Em volta da minha profissão. Subsídios para a história do movimento operário no Portugal continental (1950), Como se corrigem provas tipográficas. Noçõesúteis para quem manda executar impressãoàs tipografias (1951, amb Gonçalves Piçarra), Figuras gradas do movimento social português (1959), Delegacia a um congresso sindical (1960, sobre el IV Congres l'ISR de 1928), No domínio das artes graficas. Selecção de artigos publicados em jornais de organismos gráficos (1967), Para a história do sindicalismo em Portugal (1970 i 1974) i Portugal, l'autre combat. Classes et conflits dans la société (1975, amb altres). Alexandre Vieira va morir durant la nit del 25 al 26 de desembre de 1973 a Lisboa (Portugal). En 1985 Alberto Pedroso i António Ventura publicaren la biografia Alexandre Vieira. 30 anos do sindicalismo português.

    Alexandre Vieira (1881-1973)

    ***

    Dominick Sallitto

    - Dominick Sallitto: El 26 de desembre de 1991 mor a Los Gatos (Califòrnia, EUA) l'anarquista Domenico Sallitto, més conegut com Dominick Sallito,Dom Sallito o Menico. Havia nascut l'11 de gener de 1902 a Calatafimi (Trapani, Sicília). Un bon amic seu de la seva infància fou el també futur anarquista Valerio Isca, que també havia nascut a Calatafimi. En l'adolescència treballà a la taverna que regentava son pare i milità en els cercles socialistes de la seva població amb Isca. En 1918 emigrà a Amèrica i s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA). Jardiner d'ofici, als Estats Units, influenciat per Errico Malatesta, esdevingué anarquista, del sector antiorganitzatiu. A Nova York fou partidari de Luigi Galleani i de la seva Cronaca Sovversiva. Durant els anys vint participà en els grups de suport a Sacco i Vanzetti i en el Grup Internacional novaiorquès, format especialment per anarquistes jueus, on conegué la seva futura segona companya, Aurora Alleva (1912-1992), filla d'una família anarquista italoamericana instal·lada a Filadèlfia i popular oradora llibertària durant els anys vint i trenta i col·laboradora de L'Adunata dei Refrattari. En 1930 s'instal·là amb Aurora a Oakland (Califòrnia, EUA), on treballà recollint albercocs. En 1932 la parella tingué una filla, però morí de tuberculosi poc després. Col·laborà en diferents periòdics, com ara L'Adunata dei Refrattari, el qual dirigí un temps, i Man!, dirigit per Marcus Graham, i participà en les activitats de l'«Emancipation Group», editor del periòdic antifeixista L'Emancipazione. Amb Vincenzo Ferrero (Vincent Ferrero) muntà un petit restaurant a la cantonada dels carrers Ten i Jefferson d'Oakland (Califòrnia, EUA), on donaven de menjar de manera gratuïta els obrers necessitats i on, a l'altell, instal·laren la redacció del periòdic anarquista Man! Quan el Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) aconseguí la llista de subscriptors d'aquest periòdic en una estafeta de correus, decidí engegar un expedient de deportació a tots els membres de la llista. L'11 d'abril de 1934 Sallito i Ferrero van ser detinguts per agents del Servei d'Immigració, tancats a Ellis Island i sotmesos a una ordre d'expulsió. El febrer de 1935, quan el consolat italià s'assabentà de la seva detenció, expressà que estava interessat en la seva deportació a l'Itàlia feixista. Gràcies a una intensa campanya de suport, organitzada pel Comitè de Defensa Ferrero-Sallitto, encapçalada pel seu amic Valerio Isca, la International Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de Treballadores del Vestit) i altres organitzacions, s'aconseguiren recollir els 2.000 dòlars necessaris per a la fiança. Sallitto i Ferrero reberen el suport de nombrosos intel·lectuals de l'època, com ara Sherwood Anderson, Alice Stone Blackwell, Clarence Darrow, John Dewey, W.E.B. Du Bois, Max Eastman, Arthur Garfield Hays, Langston Hughs, Sinclair Lewis, Dorothy Parker, Upton Sinclair, Ida B. Tarbell, Norman Thoamas, Mary Heaton Vorse, etc. Sallito i Ferrero van ser posat en llibertat a l'espera de judici, però Ferrero fugí al Canadà i després retornà clandestinament a San Francisco sota el nom de John the Cook, perdent el moviment llibertari els 1.000 dòlars de la fiança. Finalment, el gener de 1938, Sallito fou alliberat definitivament i retornà a Oakland. El gener de 1954 se li concedí la ciutadania nord-americana. Posteriorment participà activament en l'American Civil Liberties Union of Northern California (ACLU-NC, Unió Americana per les Llibertats Civils de Nord de Califòrnia), organització que s'havia oposat en els anys trenta a la seva deportació, i que li concedí el Premi Lola Hanzel. Dominick Sallito va morir el 26 de desembre de 1991 a Los Gatos (Califòrnia, EUA). Sa companya Aurora Sallitto morí cinc setmanes després. Paul Avrich recollí el testimoni de Sallitto en Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995).

    ***

    Maria Bruguera

    - María Bruguera Pérez: El 26 de desembre de 1992 mor a Madrid (Espanya) la militant anarcofeminista María Bruguera Pérez. Havia nascut el 6 de novembre de 1915 a Jerez de los Caballeros (Badajoz, Extremadura, Espanya). Son pare, Antonio Bruguera, extremeny de naixement i fill d'un català de Palafrugell, era militant anarquista i va ser president de la Casa del Poble de Jerez de los Caballeros, encara que no hi havia sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT); son germà, Antonio, també sentirà l'ideal llibertari. Va assistir a l'escola fins als nou anys, alhora que va aprendre a brodar amb sa mare i va ajudar en un petit negoci familiar d'alimentació i de queviures. Va començar a militar en les Joventuts Llibertàries des de la seva fundació en 1932, així com en el grup teatral «Ni Dios ni Amo», que representava obres socials pels pobles de la comarca. En 1937 va ser detinguda per les tropes feixistes que havien ocupat el seu poble amb alguns familiars; sa mare, Elisa Pérez Moreno, i son company, Francisco Torrado Navarro, van ser assassinats; ella va poder salvar la vida perquè acabava de tenir un infant, Floreal, que havia nascut el 8 de juny de 1937; però a Badajoz va ser condemnada el desembre de 1937 a mort, pena que li va ser commutada per 30 anys de reclusió, que va purgar cosint i brodant a les presons de Badajoz, Salamanca, Valladolid, Santurrarán, Santander i Madrid, i va haver de deixar l'infant amb els sogres. El 17 d'octubre de 1939 son pare va ser executat pels feixistes. El desembre de 1945 va ser alliberada i amb son nou company, Aureliano Lobo, va incorporar-se en la lluita clandestina en el comitè de «Mujeres Libres», amb les germanes Lobo i amb Carmen Carrión, en coordinació amb el Comitè Regional de la CNT del Centre. Després de la mort del dictador Franco va participar en la reconstrucció de«Mujeres Libres» de Madrid i va militar en el gremi sanitari de la CNT. Amb la divisió de la CNT, va alinear-se amb els escindits i va ser en 1986 una de les creadores de la revista madrilenya Mujeres Libertarias. Maria Bruguera Pérez va morir el 26 de desembre de 1992 a Madrid (Espanya) i el seu cos va ser incinerat al cementiri de l'Almudena dos dies després. El número 14 (1993) de la revista Mujeres Libertarias està dedicat a la seva figura.

    Maria Bruguera Pérez (1915-1992)

    ***

    Cornelius Castoriadis

    - Cornelius Castoriadis:El 26 de desembre de 1997 mor a París (França), durant el postoperatori d'una intervenció quirúrgica de cor, el filòsof i psicoanalista francès d'origen grec Cornelius Castoriadis (Corneille, pels amics). Havia nascut l'11 de març de 1922 a Istanbul (Turquia). Es va criar a Atenes, d'on va ser membre de les joventuts comunistes gregues amb 14 anys i va participar en la resistència durant la Segona Guerra Mundial. En 1945 es trasllada a París, on es va llicenciar en Dret i Econòmiques en la Sorbona. Va exercir d'economista en l'Organització de Cooperació i del Desenvolupament Econòmics (OCDE) entre 1948 i 1970. Dissident de la IV Internacional, funda en 1949, Claude Lefort, el moviment «Socialisme o Barbàrie» i de la revista trimestral del mateix nom fins la seva dissolució en 1966 (la revista editarà el seu darrer número la primavera de l'any següent). A partir de 1964 es va fer membre de l'Escola Freudiana de París (EFP), fundada per Jacques Lacan, amb qui va començar a tenir desavinences en 1967. En 1968 Castoriadis es casa amb Piera Aulagnier. En 1969 abandona l'EFP i participa en la creació de l'anomenat Quart Grup. També va participar en la creació de la revista Libre en 1970 amb Lefort, Abensour, Gouchet i Clastres. A finals dels anys setanta escriu en Topique i va criticar el pensament estructuralista en general (Foucault, Barthes, Althusser, Deleuze, Guattari). En 1980, Castoriadis és nomenat director d'estudis de l'Escola d'Alts Estudis de Ciències Socials. Precursor intel·lectual de Maig del 68 --influència reconeguda per Cohn-Bendit mateix, qui en 1981 signaria el llibre De l'ecologie a l'autonomie--, va trencar amb el trotskisme, el leninisme i el marxisme, per reivindicar l'«autoinstitució permanent de la societat», una idea personal del pensament llibertari. Va ser el pioner de la condemna de tota burocràcia (tant als móns capitalista com comunista) i va reivindicar un règim vertaderament democràtic on cadascú participi en la instauració de les lleis que regeixen la seva vida,és a dir, la democràcia directa. La seva forma de veure el món va ser enciclopedista, cosmopolita i poliglota. Ha creat una escola intel·lectual de fervents seguidors que van des de dissidents marxistes a llibertaris, passant per ecologistes, sense oblidar els psicoanalistes freudians. Entre els seus llibres podem destacar: La Société bureaucratique (1973), L'Expérience du mouvement ouvrier (1974), L'institution imaginaire de la société (1975), Les Carrefours du labyrinthe (1978), Le Contenu du socialisme (1979), Capitalisme moderne et révolution (1979), Devant la guerre (1981-1983), Domaines de l'homme (Les carrefours du labyrinthe II) (1986), Le Monde morcelé (Les carrefours du labyrinthe III) (1990), La Montée de l'insignifiance (Les carrefours du labyrinthe IV) (1996), Fait età faire (Les carrefours du labyrinthe V) (1997), Figures du pensable (Les carrefours du labyrinthe VI) (1998), Sur Le Politique de Platon (1999), Sujet et vérité dans le monde social-historique, Séminaires 1986-1987, La création humaine 1 (2002), Ce qui fait la Grèce, 1. D'Homère à Héraclite, La création humaine 2 (2004), Une société à la dérive, entretiens et débats 1974-1997 (2005), Fenêtre sur le chaos (2007).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    No fou l’any 1941, un any de poca volada per la confraria del sant Crist. En aquest any la premsa parroquial que englobava el full parroquial donava la informació als creients de Llucmajor dels moviments i noticies de l’església local. Durant diversos mesos destacà la presència de moviments relacionats amb el sant Crist de l’Esperança.

     

    Full parroquial obres

     

    El 30 de març d’aquell any el full parroquial deixava testimoni que s’havia fet una intervenció i restauració dins la capella del titular. Les intervencions començades el 8 de febrer havien contemplat la renovació dels murs, arreglat el retaule i repintat el seus baixos, el dia 22 s’havia acabat de fer una nova instal·lació elèctrica. Unes reformes que se’ns dubte l’obreria adherida a la capella, la del sant Crist de l’Esperança en degué participar de forma activa, sobretot en la recaptació d’almoïnes per la seva realització. El dia 23 de febrer s’inaugurava la nova capella restaurada, abans de l’ofici major amb el cant d’un Te Deum.

     

    Aquest any la confraria devia tenir una certa empenta, doncs entre l’obreria i l’ecònom Pere Antoni Mateu decidiren sol·licitar al bisbat la formalització canònica de la confraria per augmentar la devoció i popularització que devia tenir. Així a finals de l’octubre del mateix any es publicava el nou reglament de la confraria precedit de l’autorització que havia concedit el bisbe Miralles el 8 d’octubre.

     Full parroquial. Reglament 1rFull parroquial. Reglament 2n

    El 26 d’octubre a les 10 del matí es va beneir la nova bandera de la confraria -ja en una altra ocasió en parlarem del seu cost i fabricació-, i des del mateix dia s’oficialitzava la inscripció pels possibles nous confrares. Els interessats podien inscriurer-se a unes tauletes que es trobaven en els portals del temple parroquial. I una vegada inscrits se’ls obsequiava amb un fotogravat del sant Crits de mida de fol.

    La quota inicial, com ja en deixava constància el reglament s’adequava a la formalitzada per les altres confraries que era d’una pesseta i el 2 de febrer, dia de la Mare de Déu de la Candela els confrares juntament amb les altres obreries i confraries rebien unes candeles. S’ha de dir que aquest ritus del 2 de febrer, ara desaparegut a Llucmajor, devia guardar relació amb el ritus popular de focs il·luminadors d’hivern (Nadal, sant Antoni,...) on petits ciris, beneïts i portats en processó eren guardats tot l’any a casa per protecció (risc, tempestes, ...).  

     

    Fonts:

    Fulls parroquials 1941, n.113, 139, 140, 141.

    Viquipèdia/Mare de Déu de la Candela.       


    0 0

    ferrerlerin.caminosdepakistan.es  Artículo publicado en la Revista de Literatura Caminos de Pakistan nº7

    OJO AVIZOR.

     

        Un escritor es un buen observador  y eso no sorprende a nadie. Su mirada se dirige a todo lo que se mueve, a lo fijo, al detalle mínimo, al sudor discreto en el vello labial de una joven o a una geografía.

    Tras la mirada atenta hay una experiencia intransferible, un gozo íntimo,  luego se trata de encontrar las palabras adecuadas para escribirlo. Francisco Ferrer Lerin en su prosa y en su poesía ha demostrado con creces su capacidad de convertir su mirada en palabras y eso, le ha llevado a tener una presencia relevante en el exigente círculo de la literatura.

    Desde hace treinta años ha utilizado sus dotes de escritor para cruzar la frontera de los géneros y se ha dirigido con total decisión hacia el territorio del arte, así como, en su día , franqueó una distancia aun mayor, una barrera auténtica, aquella que separaba la ciencia biológica de la palabra poética.

    Mi propósito no es otro que demostrar sin duda alguna  que en su escritura , en sus dotes de observador y en su biografía ya se encuentran los fundamentos de un arte de la mirada.

    Toda la literatura y la actitud vital de F.F.L está impregnada  de las virtudes de lo artístico. No lo digo solo por su interés por  Guston, Jean-León Gérôme, Pep Duran o Beuys sino como un verdadero escrutador de lo real,  con ojo avizor está siempre alerta, buscando  indicios, rastros de todo tipo, interesado, atento, expectante como un perro de caza acecha su presa. Así, se ve a sí mismo  en su Blog  con un post de Jueves 9 de Diciembre de 2010: “Comencé a sentirme braco en 1986.Cabeza bien cincelada. Labios bien ajustados, bien pigmentados . Pelo corto, raso, apretado, seco, duro al tacto, ruano. Cobrador. Eficaz en el pantano.”  Por si esto no fuera signo suficiente de avizorismo activo hay que añadir la veloz habilidad del  que gusta seguir a los pájaros con prismáticos, una cualidad que se manifiesta también en la rapidez convulsiva de su narrativa.

    Creo que sería interesante analizar toda la narrativa de FFL buscando esos rastros, esos indicios de buen cazador de presas artísticas. Pues en ellos existe este vínculo inevitable de cualidades literarias y visivas. A modo de muestra, he querido ejemplificar sus cualidades en este breve fragmento de escritura, en él, se encuentran los lemas claves para una visión artística: una alusión a la luz del momento en el que transcurre  la acción, una ubicación espacial , una constatación del territorio, un balcón para ejercer el arte supremo de la visión, un paisaje y un fondo. También hay direcciones descensos, planos deprimidos, presencias verticales (torre) y una final alusión a un promontorio, un nuevo observatorio. Es este:

     Voy a pasar aquí la noche. Me sitúo en diagonal, cara al nordeste, sobre una faja de tierra apisonada que hace de mirador. A mi izquierda el abismo, con las montañas aún con nieves en las cumbres- de telón de fondo. Enfrente, la carretera descendiendo bruscamente hacia la depresión media. A mi derecha, el puerto de Monrepós con sus indicadores, una torre de comunicaciones telefónicas y un pequeño promontorio.”(1)

    Ver y Espiar.-

        El camino que ha escogido FFL le conduce, irremediablemente : al arte de ver.  Las artes visuales exigen una actitud cercana al “ voyeurisme”.Hay mucha curiosidad insatisfecha en el que mira artísticamente pero también en el que estudia los pájaros, eso lo convierte en un nuevo maestro de la mirada y así , entre pájaros y situaciones surge en la narrativa de FFL la figura del Mirón.

    Es sabido que  el Mirón ejerce una acción sobre su presa visual, tanto si es un alimoche o una mujer tras una persiana, tal como describe el autor. Quizá la única diferencia sea el ir vestido  o desnudo:

        En el primer caso botas de campo, pantalón amplio, el traje de tonos guerrilleros que  permite el camuflaje y prismáticos colgados del cuello. Luego, establecer la distancia precisa para el avistamiento. Se puede decir leyendo a Ferrer Lerin sobre la cuestión que hay dos tipos de mirada la que permite ver sin auxilio de ortopedias ópticas o la inevitable aproximación prismática que intenta la aproximación a una realidad distante.

    En el segundo, ni pantalones amplios ni chalecos, ni nada, tan solo un cuerpo desnudo: Un mirón mira desde detrás de una persiana. Mira a una mujer que se halla en una habitación cuya ventana queda cerrada por una persiana. De persiana a persiana. Cuando lleva varios meses mirando a la mujer descubre que la mujer le mira. También ella es un mirón. El problema del narrador es hacer absolutamente comprensible su narración. Aparatos ópticos: prismáticos, catalejo con trípode. El lugar de trabajo del mirón: vivienda sin muebles, excepto una cama y las sillas tras las ventanas; oscuridad y temperatura adecuadas. El mirón va desnudo”.(2)

    En los datos ciertos o inventados, nunca lo sabremos, que maneja F F.L. en sus obras y en sus presentaciones públicas se encuentran  los de sus lances de amor , juego y espionaje.

    ------------------------

    1.  Fancisco Ferrer Lerín  , “Familias como la mía” p.93

    2.  Ibid., FerrerLerin.Blogspot.es.com. Lunes, 28 de Enero de 2008

    En cualquier caso siempre con ojo avizor,  ejerciendo esas tres artes de la vida con atención y vigilancia. Actitud esta que le lleva a cultivar esos  delicados territorios en los que hay un riesgo potencial mayor, se accede de la mirada a la acción. En ocasiones alrededor de una bombilla a media altura que da la luz suficiente para enmarcar los bordes de una mesa redonda cubierta por un tapete verde se desarrolla la ceremonia del azar inteligente, la mirada del jugador de  póquer exige ocultación y disimulo. De vez en cuando un rito sexual con desbordantes escenas en las que el semen se confunde con la sangre. En ese clima surge la figura máxima del hombre que mira: el espía.

    Del espionaje, el propio autor ha dado señales que parecen ir más allá de lo literario. En algunas imágenes  de FFL se ve un hombre que camina, otros lo protegen, parecen acompañarlo, están  vigilantes, sobre aviso, alertas, como si algo pudiera pasar en cualquier momento. El protegido lleva un maletín rojo. En otra ocasión narra el atentado de Carrero Blanco con la precisión del que ha participado. (3)

    La sensación de leer a un autor de acción y mirada se refuerza con una imagen que guardo en la retina  y que me causa profunda  sensación de riesgo vital y aventura cuando la recuerdo; es una foto de FFL de 1959 en la que se le ve a los pies de un aeroplano Hispano Aviación HA 200 Saeta. Moderno, lustroso, con el aspecto de un avión destinado a grandes proezas. Junto a la primera evocación: volar como los pájaros que  deshecho por evidente, me aparece otra. Me fascina esa fotografía por el carácter moderno de la imagen pienso en los aviones del pintor futurista Tullio Crali lanzándose en picado sobre la ciudad, pero sobre todo  vuelve a aparecer alguien con el ansia observativa del que avizora, del que vigila, ahora desde las alturas.

     ” Una azarosa circunstancia (y las buenas artes de la doble agente N.C.B.) han permitido encontrar la base de operaciones de la pareja de espías durante esos veintidós años: hangar para hidroaviones en el puerto de Lubeca” (4)

    ------------------------------------

    (3) Fancisco Ferrer Lerin. “Familias como la mía”, p.181 y ss.

    (4) Ibid. Ferrer Lerin. Blogspot.es.com. Sábado 13 de Febrero de 2010

    Arte Casual

      FFL ha roto todos los límites, ha saltado incluso las lindes que separan tradicionalmente la cultura de la vida, todo ,con él y en él, es literatura viva. Ese es un antiguo deseo de los mejores artistas coetáneos convertir la vida en el escenario de toda creación. Él, lo ha conseguido, ha hecho de la concreción de los paradigmas científicos un caos, de la precisión un delirio, creando así un genero literario en el que todo es verosímil y falso a la vez. Es por eso que ha conseguido que la realidad misma se vuelva artística ante sus ojos. Todo se expande y contamina con su presencia.

    “Ahora sólo queda reconsiderar, reeducar nuestra mirada, ver simetría, composición, cromatismo, armonía en suma, en la distribución azarosa de estos vertidos, reclamarlos para apreciar en todo su esplendor la margen del olivar, la acequia hortelana, el sendero de la ermita dominguera o la orilla tortuosa del arroyo de montaña”.(5)

    Con ese espíritu, bajo el estandarte avizorista surge  una nueva raza de buscadores dispuestos a capturar  emociones estéticas que se encuentran de modo casual en cualquier rincón de la realidad.     

    El 4 septiembre de 2011 en la página 12-13 del suplemento Cultura´s de La Vanguardia Francisco Ferrer Lerin publicó su manifiesto de  Arte Casual.(6)

    ¿Qué es Arte Casual?1. El que se da en objetos o grupo de

    ellos, materiales sin vocación artística, que por su ubicación, colocación o combinación producen en el observador un placer visual sin haberlo pretendido el responsable de la situación.2. Todo lo que es capaz de crear una“emoción estética” partiendo de elementos no “naturales” pero no “pensados”, en su construcción y/o en su colocación, con “mentalidad artística”.Características:1.Casualidad, espontaneidad, involuntariedad de la Obra.2.Transitoriedad, temporalidad, fugacidad del Hecho Artístico.3.Adogmático, abierto, subjetivo, infinito, impredecible, aleatorio.4. Popular, libre, democrático, público, comunitario.

    Reflexiones sobre el Arte Casual:1. No es sarcástico; no se burla (del arte actual).2. No es revanchista; no venga una afrenta al arte.3. No es crítico.4. No es iconoclasta.5. Sino que es deudor del arte último porque éste nos haenseñado a ver, a apreciar la descontextualización, las series, los nuevos agrupamientos de objetos, los acotamientos del espacio, los empaquetamientos, los apilamientos, el azar como fuente de placer estético.

    -------------------------------

     (5) Ibid. Ferrer Lerin.Blospot.es.comReconsideración del paisaje inmediato” Viernes 24 de Abril de 2009

    (6) Ibid  Suplemento Cultura´s de La Vanguardia 4-9-11 p.12-13

    El arte casual  pretende recuperar esa edad primera en la que se produce el alejamiento del suelo. Una edad inocente en la que todo consiste en avistar rastros , escudriñar la realidad , capturar  indicios.

    “Con la edad nos alejamos del suelo, dejamos de escudriñar las marcas del terreno; rayas, manchas, pequeñas miserias aplastadas que configuran una geografía que sólo se aprovecha durante la infancia. Al erguirnos, al dejar de reptar, perdemos una información preciosa; quizá la posibilidad de esta ausencia sea la causa del miedo a transformarnos, algún día, en adultos.(7)

       Para que exista un auténtico arte casual es muy importante el regreso a esa edad de perplejidades y sorpresas. No debe existir intencionalidad artística, sí, puede haber una motivación funcional  que lleva a alguien a cubrir unas balas de paja con plástico y neumáticos viejos o a  pintar una pared de colores sorprendentes para protegerla de humedades. Me decía Paco un día: lo cierto es que soy un tipo emocional y una mancha en la pared, sea espontánea o fruto del Tapies de turno, me produce emoción estética, placer. Y nada más, porque no hay nada más que decir “.Las  manifestaciones de Arte Casual  son  auténticos descubrimientos , impactos visuales en el receptor .

       El arte contemporáneo liberado de la obligación de representar la realidad  desde las primeras vanguardias se ha hecho  muy mental y morfológico. La intención permite que Duchamp coja un dato de la realidad: botellero o urinario y lo sacralice como obra de arte. Tan solo por la intención tan solo por la elección. Así, la forma se ha ido haciendo conceptual  y compleja. Incluso ha llegado a desaparecer en aras de una ecología objetual. La Bienal de Venecia de este año  ha premiado al artista Tino Sehgal un vendedor de momentos y situaciones a coleccionistas. Su trabajo no existe, no deja huellas, ni rastros, pero se puede vender, la compra consiste en  un contrato oral , una vez concretado, el artista explica en la oreja del comprador la idea de un trabajo del que se adquieren los derechos de producción y presentación. Además no son exclusivas, no son obras únicas.

    -------------------------

    (7)Ibid. Ferrer Lerin. Blogspot.es.com  “Alejamiento del suelo “ Sábado 11 de Febrero de 2012

         Cuando un miembro del comando de las guerrillas orníticas detecta y observa un buitre leonado es capaz de apreciar su cualidad de ave, de ejercer sobre ella todas sus dotes apreciativas, queda como una experiencia fugaz como la de Sehgal, la diferencia es que en ningún momento se pregunta por la intención del autor de tamaña criatura, ni quien es el ingeniero de tanta belleza. La respuesta sería compleja y el curioso podría acabar estudiando teología, evolucionismo o metiéndose  a Masón.

      Los ornitólogos de campo practican el "bird-watching",  convirtiendo a sus practicantes en fervorosos buscadores de especies de aves que observan con sus prismáticos y anotan en sus libretas. El primer logro del Arte Casual es hacer lo mismo y convertirlo todo en arte , el arte no se encuentra distante como  si estuviéramos viendo un cuadro, como “Arabe y su Corcel” del paisajista Jean-León Gérôme, por citar un pintor del  gusto del escritor. El arte está en todas partes.

    Otro logro de Francisco Ferrer Lerin a través del  Arte Casual es que convierte a la gente en entusiastas mirones de la realidad, en candidatos potenciales para la práctica de un  Avizorismo ilustrado ejerciendo las  poderosas virtudes de la atención y la concentración de la mirada que los llevará a ser adictos del arte contemporáneo y sin apenas darse cuenta quedarán transformados.

    Bibliografía.-

    Francisco Ferrer Lerin, “Familias como la mía”, Col.Andanzas, Tusquets Editores, Barcelona, 2011.

    http://ferrerlerin.blogspot.com.es/

    Jesús Martínez Clarà.

    Barcelona Septiembre 2013


    0 0
  • 12/27/13--02:09: Pacte d'iresponsables
  • Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    Al ple extraordinari de dilluns es va  aprovar l'acord extrajudicial envers el recurs contenciós administratiu interposat per l'entitat Proyectos Urbanísticos DUVA S.L. Un acord amb la propietat de DUVA perque retirin un contenciós-administratiu on demanaven a l’Ajuntament 124.000 Euros + interessos + costs per l'arrendament de tres pistes de tennis al període 2006-2011.A l'acord el tema resta tancat econòmicament amb el pagament a DUVA de 45.560 Euros IVA INCLOS. Després d'un llarg debat aprovada amb els vots a favor de PP-Lliga, CiU i UMP, abstenció de Tomeu Fuster i vot en contra d'Alternativa, PSOE, PSM i Esquerra.

    És clar que Alternativa no podiam votar a favor d'unes actuacions totalment irregulars que poden ser constitutives d'un delicte de prevaricació continuada, i un delicte de malversació de cabals públics. Per això al ple vam demanar la dimissió del regidor, en Miquel Ramon de CiU,i que l'Ajuntament demanés  la responsabilitat personal i patrimonial de les autoritats municipals responsables, l'anterior batle en Joan Cerdà i l'actual regidor d'esports, en Miquel Ramon, directa i personalment o a través de les accions legals per a això, fins i tot la penal. Evidentment ni en Miquel Ramon  va acceptar la seva responsabilitat política,  i no va dimitir, ni el batle va acceptar demanar les responsabilitats corresponents. Així és aquest pacte d'irresponsables del PP-PI que "neteja, fixa i dóna esplendor a l'anterior legislatura.

    Els fets

     A finals de l’any 2005 amb motiu de la construcció del nou Col·legi Miquel Capllonch varen desaparèixer les pistes de tennis que havia al poliesportiu de Port. Segon Duva l'Ajuntament a través del  batle, Joan Cerdà Rull i el regidor d'esports, en Miquel Ramón van sol·licitar a Duva el lloguer de tres pistes de tennis per un import de 2000 euros mensuals més IVA. Segon en Miquel Ramon el no va formar part de l'acord que va ser oral i no apareix enregistrat en cap document oficial, ni a cap expedient administratiu burlant tots els procediments de contractació establerts a la Llei de Contractes de les Administracions Públiques  o sigui “nul de dret” .

    En Miquel Ramon va signar la primera factura de juny 2006 a raó de 13.920 euros per sis mesos (desembre de 2005 al maig de 2006).  El que és una prova evident de que l’Ajuntament reconeix el contracte verbal i el preu del mateix. A les explicacions donades per en Miquel Ramon va dir que va signar la factura literalment “perquè l' interventor en aquell moment, li va dir que havia crèdit i quan arribés la propera, ja ho veuríem”. La factura va ser aprovada a una Junta de Govern on eren presents en Tomeu Cifre del PP com tinent de batle i regidor d'hisenda i na Malena Estrany, i per tant també tenen la seva part de responsabilitat a aquest tema al no comprovar si darrera de la factura havia alguna contractació. 

    Als pressupostos de l'Ajuntament per a l'any 2007 havia pel concepte de lloguer de pistes de tennis al Port un import de 14.000 euros (que evidentment ens du al desconcert sobre el preu de lloguer a pagar) però ja no es va pagar cap de les factures que va presentar posteriorment DUVA. Segon el batle que també era regidor d'hisenda, en Tomeu Cifre, aquella partida la va posar l'àrea d'esports, segon en Miquel Ramon el va fer el batle. Per a nosaltres tot això és un reflex de com funcionaven les coses a l'Ajuntament; cada partit gestionava la seva àrea i no es ficava en el que feien els altres.

    Posteriorment en Miquel Ramon va dir que ell mai més va veure una factura més de DUVA, versió que va corroborà en Pedro (tècnic d’esports de l’Ajuntament), i que el batle, en Joan Cerdà semblava que duia el tema personalment. Una cosa totalment incomprensible si pensam que en Miquel Ramon tenia dedicació exclusiva i el lògic és que fos damunt del tema.  Segon en Miquel Ramon finalitzades les obres de les instal·lacions esportives públiques del Port de Pollença, també va finalitzar l’acord entre els explotadors dels apartaments Duva i l’àrea d’esports. Així se va notificar al Club de Tennis del Port de Pollença... Però una vegada més es va fer oralment. En aquell moment un dels temes que va complicar  de les coses és que es van fer dos pistes de tennis i de gespa artificial, superfície no autoritzada per disputar partits oficials. Segon membres del club de tennis d'eu moll s'havia advertit d'aquest fet a Miquel Ramon abans de fer les pistes. A més la reglamentació va canviar durant aquest període ja que el nombre mínim de pistes que ha de tenir un poliesportiu per fer competicions masculines es va fitxar amb 3, i al Poliesportiu tot just havia 2.  La qüestió és que el club de tennis d'eu moll va continuar  a Duva.  El tècnic d'esport a una data indeterminada de 2008 va telefonar al Club de Tennis i els hi va informar que havien d’abandonar les instal·lacions de DUVA però el Club va continuar a DUVA amb la passivitat de l’Ajuntament.

    A la nova legislatura, el 19 d'octubre de 2011, el nou regidor d'esports, en Tomeu Fuster, va enviar una carta certificada als responsable de DUVA on reconeix un deute de 31.140 euros per a la utilització de les pistes des del desembre de 2005 fins al juny del 2011. Tinent en compte la factura pagada reconeix un deute pendent a favor de DUVA de 17.220 euros.  El 2 de novembre de 2011 va enviar una altra carta a DUVA on es resol el contracte verbal. Nosaltres consideram que aquesta actuació va ser correcta tenint en compte la situació que es va trobar.

    Evidentment amb aquests fets la postura de l'Ajuntament és complicada davant el contenciós que ha possat DUVA per 124.015 euros més els interessos, ja que compta amb un reconeixement tàcit del contracte oral, donat per el pagament de una primera factura i el reconeixement de les dues cartes aquesta legislatura. Per tant la única opció de l'Ajuntament és discutir el preu del lloguer. La proposta de l'Ajuntament per evitar el contenciós  de 45.560 euros parteix de les següents quantitat; 24.000 euros sense IVA al 2006 (quan es va pagar la factura de 12.000 euros). 14.000 euros al 2007 (partida pressupostària) i  partint dels càlculs de l'àrea d'esport d'aquesta legislatura; 17.640 euros pels anys 2008 al 2011.

    El resumen de l'anterior és un disbarat més de la gestió de les passades legislatures és evident la responsabilitat del regidor en Miquel Ramon a l'igual que a algunes de les irregularitat que mostrava l'auditoria (sobre la qual es continuen sense fer els informes aprovats al ple)  o l'extrajudicial de fa dos mesos. A més més els dos protagonistes de l'acord oral, el regidor en Miquel Ramon i l'anterior batle (en Joan Cerdà) ,  han estat imputats i ha anat a declarar, juntament amb aquests darrers dies en referència a unes factures pagades a l'anterior legislatura. 

    A un Ajuntament normal Miquel Ramon no podria estar ni un minut més de regidor, o bé hauria dimitit o bé el batle l'hagués cessat després de demanar-li les responsabilitat corresponents.

    El Pacte PP-UMP, UM-UNPI va crear el problema i els vots dels mateixos amb altres sigles l'ha solucionat  això sib amb els doblers de tots.


     


    0 0

    L'Obra Cultural Balear de Sóller convida la població a un combat de picat entre Mateu "Xurí", Maribel Servera "Figona" i Miquel Àngel Adrover "Campaner", a les 20h del proper 27 de desembre al casal de cultura.

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 34 | 35 | (Page 36) | 37 | 38 | .... | 465 | newer