[26/12] «Acracia» - Tortelier -
Martí Ibáñez - Peiró -
Borghesi - «El Yatero» - Vieira - Sallitto -
Bruguera - Castoriadis - CambraAnarcoefemèrides
del 26 de desembre
Esdeveniments
![Portada del primer número d'"Acracia"]( "Portada del primer número d'\"Acracia\"")
- Surt Acracia: El 26 de desembre
de 1936 surt
a Gijón (Astúries, Espanya) el primer
número del periòdic anarquista Acracia. FIJL. Semanarioórgano de la
Regional de Juventudes Libertarias de Asturias, León y
Palencia. En
sortiren 15 números, l'últim el 3 d'abril de
1937. A partir del 10 d'abril de
1937 continuà amb una nova època, amb nova
numeració, sota el títol Acracia. Semanario de las JJ.LL.
del Norte
de España;
aquesta última publicació interregional
(Astúries, Santander i País
Basc) tragué 26 números, l'últim el 15
d'octubre de 1937. Publicà notícies dels
fronts de combat, comunicats orgànics, debats
teòrics i sindicals, temes
culturals, efemèrides anarquistes, reivindicacions
feministes, eugenèsia,
poemes, etc. Trobem escrits d'Alfredo Abajas, Manuel Aguirre, Carlos
Barquín, Antonio
Bermejo, J. Blanco, Camuñas, Rufino Casas, Angeles
Castellanos, Juan Expósito,
Jesús Fernández, Segundo García,
Antonio Herrera, J. B. Llera, Macario
Llorente, Mauricio López, Liberto Lucarini, Eduardo de
Madrid, Honorato
Martínez, Lauro Mateo Fernández, José
Menéndez (Zednenem), Michelena, Miguel Miguelez,
Juliolo Patán, E. Peña, José
Ronda, Aurora Roperuelo, Jacinto Rueda, Manuel Suárez
Vázquez, Antonio Torres
Heredia, Taboada, José Trapiella, Ofelia Vallejo Rojo, Dalia
Vergel i Joaquín
B. Yera, entre d'altres; i dibuixos de Juan Flores, Mariano
Moré, A. del Río,
Manuel Rodríguez Lana (Marola) i V.
Salazar, entre d'altres.
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Naixements
![Joseph Tortelier]( "Joseph Tortelier")
- Joseph
Tortelier: El 26
de desembre de 1854 neix a Baen-Veur (Bretanya) el sindicalista
revolucionari i
reivindicador anarquista de la «vaga general»
revolucionària Joseph Jean-Marie
Tortelier. Sos pares es deien Joseph Marie Anne Tortelier,
peó de camins i
carter rural, i Julienne Beillot, conreadora i botiguera de begudes.
Establert
com a fuster a Rennes, milità en la Cambra Sindical
d'aquesta localitat i fou
nomenat delegat al Congrés de Sant-Etiève de
1882. Després es va instal·lar a
París i com a socialista revolucionari participà
en la manifestació d'aturats
del 9 de març de 1883, que acabà amb l'assalt de
fleques, i on fou detingut, ambÉmilie Pouget i Louise Michel; jutjat per aquests fets, fou
condemnat el 3
d'abril de 1883 a tres mesos de presó. L'agost de 1884
formà part d'una
delegació amb altres dos companys que marxà a
l'Exposició Internacional de
Suècia. Alguns mesos més tard, es
declarà anarquista i freqüentà diversos
grups
llibertaris parisencs, com ara «La Panthère des
Batignolles», i esdevé amic de
Clément Duval --quan Duval fou jutjat en 1887 per
expropiador els jutges no
consentiren que Tortelier declarés en el seu favor. Membre
actiu de la «Lliga
dels Antipatriotes», fundada en 1886, i de la«Lliga dels Antipropietaris», que
tenia com a principal activitat la creació d'escamots de«cloche de bois» per
ajudar a fugir clandestinament els inquilins dels seus habitatges sense
pagar
els lloguers. Però la idea més brillant que
tingué fou, cap al 1886, la
formulació de la «vaga general»
revolucionària, on participen tots els obrers i
tots els sindicats, com a única via d'aconseguir la
Revolució Social. El
9 d'agost de 1888, en un míting a la Sala de
Comerç, juntament amb Louise
Michel i Charles Malato, en ocasió d'una vaga dels obreres
de la construcció,
explicarà reeixidament la seva revolucionària
proposta. A partir d'aleshores,
com a orador reputat que era, en totes les reunions, mítings
i assemblees arreu
de França explicarà el seu projecte
revolucionari. El novembre de 1888 marxarà
a Londres amb l'anarquista Virad, delegat per la Cambra Sindical de
Peons, per
assistir a un congrés corporatiu internacional, i hi
exposarà la novella idea.
També farà el mateix a Pennsilvània
(EUA) mitjançant conferències, alhora que
disserta a favor de l'abstenció electoral, els perjudicis de
la política,
encara que aquesta fos socialista, i la mistificació del
parlamentarisme. El 31
de 1890 signà, amb Bernhart, Coudry, Courtois, Duffour,
Millet, Paul Reclus i
Siguret, una crida apareguda en La Révolte
per a la creació d'un diari
anarquista. El febrer de 1892, en aquest mateix periòdic,
signà, juntament amb
Chales Malato, Émile Pouget, Émile Henry i
altres, una declaració a favor de la
manifestació del «Primer de Maig» i en
contra de l'oposició de Sébastien Faure
contra aquesta pel seu legalisme. El 20 de febrer de 1894, dins del
marc de
desenvolupament de les noves «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses), la
policia
escorcollarà el seu domicili i embargarà papers i
periòdics. En 1895 s'afegí a
la campanya pel pa gratuït creada per Victor Barrucand. En
1896 assistí al«Congrés Internacional Socialista dels
Treballadors i Cambres Sindicals
Obreres» de Londres, on els anarquistes foren exclosos i que
en el pla
internacional suposarà el trencament definitiu entre
anarquistes i socialistes.
Com Jean Grave i Émile Pouget, i a diferència de
Sébastien Faure, quan esclatà
l'«afer Dreyfus» fou partidari de
l'abstenció, ja que segons ell, un anarquista
només podia alegrar-se quan dirigents i militars es
barallaven entre ells.
Després de l'afer, sembla que es retirà de la
militància activa, ja que el seu
nom no torna comparèixer. Joseph Tortelier va morir l'1 de
desembre de 1925 a
Eaubonne (Illa de França, França). No va deixar
cap escrit ni correspondència.
***
![Félix Martí Ibáñez]( "Félix Martí Ibáñez")
-
Félix Martí
Ibáñez:
El 26 de desembre de 1911 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya)
el
metge
anarquista Félix Martí
Ibáñez. Fill del
prolífic pedagog valencià Félix
Martí
Alpera i de Josefina Ibáñez Sánchez;
son oncle fou
el famosíssim escriptor
Vicente Blasco Ibáñez. Visqué des dels
nou anys
una curta temporada a València.
Estudià el batxillerat a l'Institut General i
Tècnic de
Barcelona i, a partir
de 1928, medicina a la facultat del carrer Casanova d'aquesta ciutat.
Durant la
carrera va romandre com a intern a les clíniques de
neurologia,
medicina
interna i cirurgia de l'Hospital Clínic, fins a la seva
llicenciatura en 1933.
L'any següent es doctorà a Madrid, amb la tesi Ensayo
sobre la historia de
la psicología y fisiología místicas de
la Índia, dirigida per García del
Real; en aquests anys parà atenció en Gregorio
Marañón y Posadillo, en Pedro
Laín Entralgo i en José Ortega y Gasset.
Especialitzat en psiquiatria, exercí,
a partir de finals de 1934, al seu consultori del barri de
Gràcia de Barcelona
i els seus estudis es decantaren per l'eugenèsia,
l'higienisme, la sexualitat,
la psicologia, la psiquiatria i la història de la medicina,
tot sempre des
d'una perspectiva llibertària. Com a anarquista
milità en les Joventuts
Llibertàries de València i, segons alguns, en el«Grup 2» de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), i sempre relacionat amb
publicacions anarquistes i
anarcosindicalistes. En 1929 creà a Barcelona
l'Associació Social Obrera,
institució de serveis mèdics per a persones
mancades de recursos. A partir de
1934 col·laborà en la revista anarquista Estudios
amb la seva secció«Consultorio», on divulgà temes de
sexologia i de neurologia. Aquell any també
assistí al Congrés Teosòfic
Internacional de Barcelona. Destacat orador,
impartí conferències i xerrades en nombrosos
centres socials i en 1935 promogué
la creació del «11 Club» i, a partir de
1936, del seu continuador el «Conversa
Club». Durant els anys republicans fou el màxim
representant a Catalunya de la
War Resister Internacional (WRI, Internacional dels Resistents a la
Guerra). En
1935 va fer mítings a Barcelona per recaptar fons per a la
creació d'un
Hospital Obrer; regentà una clínica a la capital
catalana; participà en la creació
d'Organització Sanitària Obrera (OSO), lligada a
la Confederació Nacional del
Treball (CNT), que pretenia presentar una alternativa global al sistema
d'assistència benèfica liberal; i
assistí al X Congrés Internacional
d'Història
de la Medicina a Madrid, on presentà les
ponències «Los milagros en la
historia», «El arte médio de La
Celestina» i «Evolución
histórica de la
teoría de los chakras». En
1936 participà en l'«Asociación de
Idealistas
Prácticos», integrada per companys seus de
diverses ideologies i posicionaments
polítics que organitzaven conferències. Durant
l'aixecament feixista de juliol
d'aquell any, prestà els seus serveis mèdics a
les barricades barcelonines i
durant el conflicte bèl·lic es posà al
servei de la CNT: participà en l'expedició
a les Illes Balears, organitzà la sanitat de la Columna
Durruti i fou
subsecretari de Sanitat del govern de la II República i
director general de
Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya,
en nom de la CNT,
entre el setembre de 1936 i l'abril de 1937. En aquest últim
càrrec, com a«socialitzador de la medicina», promogué
mesures per lluitar contra
determinades malalties (lepra, varices, tuberculosi, tracoma,
càncer, ràbia,
tracoma, reuma, paludisme, venèries, etc.); la
creació de centres d'educació
sexual per al jovent i de nous centres hospitalaris (Màksim
Gorki, Santa
Coloma, Tres Torres, Sarrià, Sergent, Horta, Dispensari
Central, Preventiu
Antituberculós, etc.); un servei d'incineració de
cadàvers; la legalització de
l'avortament voluntari, el desembre de 1936; la
reestructuració comarcal dels
serveis sanitaris; l'aplicació de la«socialteràpia», denominació
de la nova
assistència social; la reorganització del cos
d'infermers psiquiàtrics; i la
creació, amb el suport de «Mujeres
Libres», dels «Liberatorios de
Prostitución». També va promoure, com a
integrant del Comitè Pro Cultura
Popular i de la Federació Estudiantil de
Consciències Lliures, una fugaç
Universitat Popular. El 18 d'octubre de 1936 intervingué en
el gran míting
internacional de Barcelona i, en nom de la Federació
Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) va fer mítings a la ciutat
comtal. En 1937, arran de la
creació de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA),
va parlar a Castelló i a
València. Aquell any va fer una gira
propagandística a Catalunya amb Fidel
Miró, un míting a Igualada amb Jacint
Borràs Bousquet, promogué la Universitat
Popular, assistí al Congrés Internacional de la
Joventut de Ginebra i, el
juliol, impartí conferències sobre sexualitat a
les escoles. El maig de 1937 el
seu nom figura com a secretari honorari de «Los Amigos de
Durruti», encara que
aquest fet pot deure's a una errada de transcripció. En
1938, com a capità
provisional mèdic i comissari de Guerra, prestà
els seus serveis al front de
l'Ebre i el maig d'aquell any fou ferit al cap i en un braç.
L'agost de 1938
assistí, com a delegat llibertari, al Congrés
Mundial de les Joventuts per la
Pau de Nova York. La seva estada als Estats Units i a Mèxic,
comissionat per
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), es perllongà
fins al desembre,
mesos durant els quals participà en nombroses
conferències, reunions i mítings
(Califòrnia, Ohio, Nova York, Mèxic, etc.). De
bell nou a la Península, es
reincorporà l'exèrcit com a comandant del Cos de
Sanitat d'Aviació Militar.
Quan acabà la guerra s'exilià a França
(Arcachon i París) i, el juliol de 1939,
marxà als Estats Units. Ajudat pel metge i historiador
suís radicat als EUA
Henry E. Sigerist, engegà una reeixida nova faceta de sa
vida professional
enfocada en diversos plans del món mèdic
(història de la medicina, apotecaria,
edició, divulgació, etc.), realitzant centenars
de conferències arreu del món.
En aquests anys promogué més l'aspecte
professional al militant, encara que
sempre col·laborà amb la premsa
llibertària de l'exili. Com a prestigiós metge,
assistí a congressos d'història de la medicina
internacionals (Amsterdam,
París, Estocolm, Tokio, Niça, Munic, Roma, Zuric,
etc.) i impartí conferències
científiques per tot el món, destacant la gira
llatinoamericana de 1946. En
1950 fundà a Nova York l'editorial mèdica«MD Publications» i en 1957 la
reconeguda revista MD, que s'escampà
arreu --MD en español
(1962), MD of Canada (1966), MD Pacific
(1967). En 1956 es posà
al front del Departament d'Història de la Medicina del
Col·legi Mèdic de Nova
York. Fou membre honorari de nombroses entitats històriques,
literàries i
mèdiques europees i americanes. Trobem articles seus en Agitación,Archivos
Iberoamericanos de Historia de la Medicina, Ariel,Art and
Architecture, Boletín del
Comité Proheridos, ¡¡Campo!!,CNT,CNT Marítima, Cosmopolitan,Encyclopedia Americana, Esquise,Estudios, Gentry, Gimnos,Heraldo de España, Higia,Horizontes, Horizonts Médicos,Historia Universal de la
Medicina, Libre Studio, Meridià,Mi Revista, ¡¡Nuestro!!,Nuevo Rumbo, El Productor, Revista
Argentina de Historia de la
Medicina, Ruta, Solidaridad
Obrera, Suplemento Literario
de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra
y Libertad, Umbral,
etc. Fou autor de nombrosos llibres i fullets tant de
caràcter científic com
literari escrits en castellà i anglès, com ara El
arte médico de la
Celestina (1935), Ensayo sobre sobrela historia de
la psicología y
fisiología místicas de la Índia
(1935 i 1936), Higiene sexual
(1936), Mi yo rebelde (1936), L'assistència
social en la revolució
(1937), Ensayos sobre el amor (1937), Gesta.
Grandezas y miserias de
la revolución social española (1937), Meditación
del mar (1937), Mensaje
a México (1937), Mensaje
eugénico a la mujer (1937), Mensaje
eugénico a los trabajadores (ca. 1937,
també en català), Los milagros
curativos en la historia de la medicina (1937), El
niño y los juguetes
(1937), Psicoanálisis de la revolución
social española (1937), Obra.
Diez meses de labor en Sanidad y Asistencia Social (1937), La
reforma
eugénica del aborto (1937, també en
català), El sentido de la vida
(1937), Tres mensajes a la mujer (1937), Aventura
(1938), Mensaje
a la juventud revolucionaria (1938), Niños
en España (1938), Una
espada de Toledo, España (1939), La
canción sin palabras (1947), El
pensamiento médico en la historia (1947), Psicopatología
de los mitos y
leyendas y de los cuentos infantiles (1949), Men,
molds and history
(1958), Los primeros trenta años (1959),The antibiotic saga
(1960), Antibiotics annual (1959-1960) (1960,
director), Centaur
(1960), The pageant of medicina (1960), Surco.
Ensayo sobre
literatura, historia de la medicina, arte y psicologia
(1960), Los
grandes retos históricos a la medicina y los hombres que han
respondido a esos
retos (1961), A prelude to medical history
(1961), The epic of
medicin (1962), The patient's progress
(1962), All the wonders we
seek (1963), Los buscadores de sueños
(1964), The crystal arrow
(1964), Tierras de sol, tierras de muerte (1964), Waltz
and other
stories (1965), De noche brilla el sol
(1966), Journey arround
myself (1966), The ship in the bottle
(1967, traduït al castellà en
1972), Viajes alrededor de mí mismo
(1967), Las pagodas (1968), Tales
of philosophy (1969), La flecha de cristal
(1970), Consultorio
psico-sexual (1975, pòstum), etc. Félix
Martí Ibáñez va morir sobtadament
d'un infart de miocardi el 24 de maig de 1972 a Nova York (Nova York,
EUA),
sense haver volgut tornar a la seva Catalunya a mans franquistes. En
2003
diverses entitats científiques catalanes li van retre un
homenatge («Memorial
Félix Marít Ibáñez
(1911-1972)») a Barcelona i l'any següent es
publicà una Antología
de textos de Félix Martí
Ibáñez, preparada per José
Vicente Martí i Antonio
Rey, alhora que la Generalitat Valenciana li dedicà una
exposició i un simposi
internacional («Viatge al voltant del doctor Martí
Ibáñez»).
***
![Josep Peiró Olives]( "Josep Peiró Olives")
-
Josep Peiró
Olives: El 26 de desembre de 1917 neix a Badalona
(Barcelonès, Catalunya) el
militant anarcosindicalista Josep Peiró Olives, conegut
familiarment com Pepito.
Fill de l'intel·lectual i militant de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) Joan Peiró i Belis, que va ser ministre
d'Indústria durant la II
República espanyola. En 1922 Josep Peiró es va
traslladar amb sa família a
Mataró i l'any següent va freqüentar
l'escola racionalista de la localitat. Va
entrar de vidrier a la cooperativa «Cristalleries de
Mataró», coneguda
popularment com «Forn del Vidre», on son pare era
director de producció, als 14
anys, edat en la qual va començar a militar en el Sindicat
del Vidre de la CNT.
En 1936 va enrolar-se com a voluntari en la cenetista«Columna Ascaso» i va
combatre als fronts d'Aragó (Monte Aragón i
Estrecho Quinto), de Llevant i de
Catalunya. Va voler entrar com a aviador en «Alas
Rojas» a la base del Prat, però
no va poder ser, i després va ingressar el Cos de Trens,
fins que va quedar
aïllat a València. Va poder tornar a Catalunya per
mar i va fer de xofer de son
pare, aleshores comissari d'Electricitat del Govern
republicà. El 5 de febrer
de 1939, quan la guerra ja acabava, va creuar la frontera francesa amb
son
pare. Exiliat a França, va acabar als camps de refugiats. Va
prendre part en la
Resistència, com a enllaç i distribuïdor
de propaganda, durant l'ocupació
alemanya de França. Després va participar en les
organitzacions dels exiliats
llibertaris al país gal i va treballar per al restabliment
de les llibertats a
l'Espanya franquista. Va ser secretari del Comitè Peninsular
de les Joventuts
Llibertàries a l'exili i secretari de la
Federació Local de la CNT a París. En
aquests anys va assistir regularment a les reunions de
l'Aliança per la
República amb representants dels partits polítics
republicans exiliats (PSOE,
ERC, PNB, etc.) i també a les de l'Aliança
Democràtica a Estoril (Portugal) amb
Joan de Borbó, comte de Barcelona; també va estar
en contacte amb el president
de la Generalitat en l'exili, Josep Tarradellas, i el lehendakari
José
Antonio Agirre. Va col·laborar en la premsa
llibertària d'exili. Durant més de
15 anys va guanyar-se la vida a les cristalleries de Courbevoi, a prop
de
París, i després d'ocupar-se d'una empresa
d'ascensors i de diverses feines
més, es va jubilar als 65 anys com a arxiver del Ministeri
d'Afers Exteriors
francès. Es va casar amb Olga Rodríguez,
procedent d'una família cenetista
asturiana, i va tenir una filla, Amapola. En 1978 va escriure un
treball sobre
son pare, Juan Peiró. Teórico y
militante del anarcosindicalimo español,
i té escrita una biografia inèdita, La
vida ejemplar y la muerte heroica de
Juan Peiró Belis (2000), que es troba dipositada a
l'Arxiu Municipal de
Mataró i al Centre d'Història
Contemporània de Catalunya. Va ser atorgat amb la
Medalla de la Defensa de París amb distintiu de Palmes i les
medalles de les
resistències francesa i polonesa, a més de la
Medalla d'Europa i la distinció
de Gentilhome de la República espanyola, que li va concedir
el Govern republicà
en l'exili. Josep Peiró Olives va morir el 23 d'octubre de
2005 a l'hospital
Tenon de París (França) i va ser incinerat i
enterrat el 31 d'octubre al
cementiri de Père-Lachaise de la capital francesa. Les seves
despulles van ser
traslladades a Catalunya i dipositades, el 15 de juliol de 2006, al
Cementiri
Vell dels Caputxins de Mataró amb les restes de sos pares.
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Defuncions
![Antonio Borghesi]( "Antonio Borghesi")
-
Antonio Borghesi:
El 26 de desembre de 1936 mor a Milà (Llombardia,
Itàlia) el militant
anarquista Antonio Borghesi, també conegut com Jamba.
Havia nascut el 16
de juny de 1853 a Castel Bolognese (Emília-Romanya,
Itàlia) de Giuseppe Borghesi
i de Cecilia Borzatta. En 1861, quan encara era un infant, sa
família
s'instal·là a Imola, on tots treballaren com a
servents d'hotel. Quan encara no
tenia vint anys ja era membre de la Internacional, de la qual es
convertí en un
dels membres més actius, sempre vigilat per la policia. En
aquesta època
començà a participar en mítings i a
col·laborar en la premsa anarquista. En
1879 fou processat amb altres 17 companys internacionalistes i
condemnat per un
tribunal de Bolonya a 18 mesos de presó per«associació de malfactors»,
però
fou absolt en l'apel·lació defensat per Giuseppe
Generi. Entre 1880 i 1883 va
ser soci del Cercle Socialista, seguidor d'Andrea Costa, que en aquells
anys
participaven els anarquistes d'Imola. El gener de 1884
dimití del seu càrrec en
el Cercle Socialistes mitjançant una carta que fou publicada
en La Questione
Sociale de Florència i on es declarava com un«vell internacionalista» i«revolucionari anarcocomunista» i atacava
violentament la vergonyosa deriva
d'Andrea Costa al parlamentarisme. Després d'això
s'adherí a la secció de la
Internacional formada per Adamo Mancini, Giuseppe Benati, Antonio
Castellari i
altres. El juliol de 1886 patí una nova condemna a tres anys
de presó per furt
i per evitar el tancament fugí a l'estranger,
però fou detingut i extradit.
Expiada la pena, va tornar a Imola, on fou un dels promotors de la
constitució
de la Secció Anarquista local i de la qual es
convertí en un dels seus màxims
dirigents. Cambrer d'ofici, també fou un dels
màxims responsables del sindicat
del seu ram a Imola. En 1892, davant la proximitat del Primer de Maig,
fou
detingut per «associació delictiva»,
però fou absolt per manca de proves. En
aquest anys viatjà molt per la Romanya en gires de
propaganda i col·laborà en
nombrosos periòdics llibertaris, com ara La
Rivendicazione, d'Imola --on
farà servir el pseudònim de Jamba--,
i en La Canaglia. També
mantingué correspondència amb destacats militants
anarquistes, com Amilcare
Cipriani. En 1894 començà a treballar de cambrer
al cafè restaurant de
l'estació de Castel Bolognese, que regentava la mare de
l'anarquista Ugo
Biancini, i aprofità el local per fer reunions
polítiques i com a centre de
trobada dels companys d'Imola, de Faenza i de Lugo, en
trànsit al llarg de la
línia fèrria. Aquestes activitats, en les quals
també participaven Ugo
Biancini, Raffaele Cavallazzi i Adamo Mancini, alarmà les
autoritats, que es
van veure obligades a prendre mesures. L'octubre de 1894 fou condemnat
a tres
anys de bandejament i va haver de marxar el gener de l'any
següent primer a
Porto Ercole i després a Tremiti, a Ustica i a
Ponça. Alliberat anticipadament
l'1 de novembre de 1896, retornà a Imola, on en 1898 fou
novament detingut per«associació de delinqüents»,
però fou absolt per manca de proves. Signà la
protesta publicada en el suplement de L'Agitazione
d'abril de 1898
contra el «Procés d'Ancona»,
instruït a Malatesta i a altres companys
insurreccionalistes. Més tard també
signarà altra crida, publicada en L'Agitazione
de juliol de 1900, contra la instrucció d'un nou
procés a Ancona de companys
acusats de sedició. Mentrestant, en 1899, es
casà. En 1901 s'afilià al Partit
Socialista Italià (PSI), on s'emmarcà en la
tendència sindicalista. En 1907 es
traslladà definitivament a Milà i
trobà feina de mosso. A partir de 1919
s'allunyà del PSI i amb l'arribada de Mussolini al poder
simpatitzà amb el
feixisme, venent fins i tot Il Popolo d'Italia pels
carrers.
***
![Juan Francisco Medina García ("El Yatero")]( "Juan Francisco Medina García (\"El Yatero\")")
- Juan Francisco
Medina García: El 26 de desembre de 1970 mor a
Langeais (Centre, França) el
resistent antifranquista llibertari Juan Francisco Medina
García, conegut com El Yatero.
Havia nascut el 12 de
desembre de 1912 a La Peza (Granada, Andalusia, Espanya)–altres fonts citen Tocón
de Quéntar (Granada, Andalusia, Espanya). El seu
pseudònim li venia del
gentilici de Yator, localitat granadina on nasqué son pare,
militant
anarcosindicalista conegut com El
Tío
Yatero. De ben jovenet començà a
treballar com a tonedor d'ovelles i, abans
de la Guerra Civil, impulsat per la fam, va estar a punt d'integrar-se
en la
Guàrdia Civil. Durant la guerra fou capità
d'Artilleria de la 29 Brigada Mixta
de l'Exèrcit republicà i el final de la contesa
l'agafà de permís amb sa família,
decidint restar a la seva casa de Tocón de
Quéntar en comptes de marxar a
l'exili. El 29 de març de 1939 va ser detingut i portat a la
presó de Guadix;
posteriorment fou traslladat al camp de concentració de La
Espartera a la
localitat granadina de Benalúa de Guadix, d'on el 29 de maig
de 1940 aconseguí
fugir amb el suport d'un soldat que estava de guàrdia.
Amagat al Molino de la
Gitana de Lapeza i després al cortijo
Aguas Blancas de Tocón de Quéntar, el juny de
1940 s'uní amb Jesús Salcedo
Martínez (Capitán Salcedo),
que
s'havia escapat de la presó murciana de Caravaca, i els
germans anarquistes
Antonio i José Quero Robles, que l'estiu de 1939 havien
fugit de la presó
granadina de La Campana. Amb la intenció de constituir un
grup guerriller
marxaren cap a la serra i el juliol se'ls afegí Francisco
Jiménez Ruiz (Tito), que
havia aconseguit escapar de
la presó provincial de Granada. D'antuvi aquest grup
només realitzà accions
propagandístiques, sense exercir cap mena de
violència, a la zona de Quéntar,
Tocón i Padules. En 1941 al grup s'afegiren altre fugitius,
com ara Rafael
Romero Roman (Rafael el Malagueño)
i
Juan Nieva Sánchez (Espantanubes),
fet que permeté ampliar la acció guerrillera a
les zones de Fuente Vaqueros,
Cogollos de la Vega, Güéjar Sierra i Calicasas.
Durant una emboscada de la
Guàrdia Civil a la Dehesa de los Llanos de
Güéjar Sierra, ferit en una cama,
cobrí la retirada dels seus companys i aconseguí
reunir-se amb ells al Cerro de
la Venta. Els germans Quero, que havien muntat un grup independent, el
portaren
a un jove metge granadí que l'intervingué
quirúrgicament a l'aire lliure. En
1942 s'integrà en el grup de Gabriel Martín
Montero (Corralico), José
Román Montoya (Román
el de Cenes) i Esteban Guerrero Ortiz (Estebilla),
que tenia la seva base d'acció a la Sierra de Hoz, al nord
de Granada. El 29 de
gener de 1942 el grup tingué una topada amb la
Guàrdia Civil a Huétor Santillán
i el novembre següent a Monachil. Malgrat tot, el gran nombre
de col·laboradors
i d'enllaços que tenia el grup li va permetre subsistir
entre 1943 i 1944 sense
haver d'efectuar grans atacs; durant l'any 1943 només
realitzaren tres cops i
en 1944 un atac a la zona de Diezma i dos segrests, un a Cogollos de la
Vega i
altre a Huétor Santillán. El 2 de març
de 1945 el grup tingué la primera topada
important amb la Guàrdia Civil a Tocón de
Quéntar, on moriren el caporal
Saturnino Muñoz Murillo i els guàrdies Francisco
Páez i Rogelio Fernández. El 3
de maig de 1945 realitzaren un segrest a Fuente Vaqueros i l'1 de
setembre un
atac a Huétor Santillán, on aconseguiren uns
quants milers de pessetes. En
aquesta època ja s'havien incorporat al grup els germans
Manuel i José Castillo
Escalona (Los Castillillos). En 1946
en
sis atacs a Huétor Santillán, La Peza i
Jeréz del Marquesado recol·lectaren
gairebé 100.000 pessetes, a més d'armes,
queviures i vestimentes. Després el
grup s'integrà en la I Companyia de l'Agrupació
Guerrillera de Granada,
comandada pel comunista Ramiro Fuente Ochoa (Mariano).
En 1947 El Yatero
s'oposà a que els diners aconseguits en els atacs i segrests
fossin
centralitzats i gestionats per les caixes del Partit Comunista
d'Espanya (PCE).
Aquest mateix any realitzà nombrosos atacs que implicaren
importants sumes de
diners. Un cop el grup es dissolgué, aconseguí,
amb l'ajuda d'El Niño de las Cocas
i salconduits
falsos, arribar a Barcelona (Catalunya) i el 12 de desembre de 1947
creuà els
Pirineus amb altres companys (Cabrerico,Antonio Hermoso, Ricardo
Sario i El Malagueño).
Un cop passà a França, sa neboda fou detinguda i
tancada a la Península. S'instal·là
a Bordeus (Aquitània, Occitània) on en 1948
s'afilià a la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i on es
reuní poc després sa companya,
María Martín (La Yatera)
i sos dos
infants que havien passat la frontera clandestinament. Més
tard s'instal·là definitivament
a Langeais.
***
![Alexandre Vieira]( "Alexandre Vieira")
- Alexandre
Vieira: El 26 de desembre de 1973 mor a Lisboa (Portugal)
el propagandista anarcosindicalista
Alexandre Vieira, un dels principals organitzadors del moviment
sindical
portuguès. Havia nascut l'11 de setembre de 1880 a Santo
Ildefonso (Porto, Nord,
Portugal). Poc després amb sa família es
traslladà a Viana de Castelo i quan
tenia 10 anys començà com a aprenent en un taller
de caldereria. Quan tenia 15
anys marxà a Coimbra per aprendre l'ofici de
tipògraf, professió que ja mai no
abandonaria. Fou delegat de la Lliga d'Arts Gràfiques i
secretari general de la
Federació d'Associacions Obreres (FAO) de Viana do Castelo.
Entre 1903 i 1905 dirigíO Lutador, òrgan de la
FAO. En
aquests anys col·laborà en O
Gráfico
i en A Voz do Operário.
En 1906
s'establí a Lisboa i esdevingué un dels
responsables de l'Associació de
Componedors Tipògrafs, de la Unió de les Arts
Gràfiques i de la Federació de
Tipògrafs del Llibre i de la Premsa. Com molts altres
obrers, arran d'escoltar
la conferència d'Emílio Costa«Acció directa i acció legal»
esdevingué
anarquista. Fou un
dels membres
fundadors del Grup de Propaganda Sindicalista (GPS). En 1908
cofundà amb
l'anarquista Pinto Quartin i amb el socialista Fernandes Alves A Greve. Diário operário da
manhã,
periòdic sindicalista que dirigí i
composà tipogràficament fins al 1919. El 13
de novembre de 1910, enmig de l'eufòria de l'acabada de
crear I República,
fundà el setmanari O Sindicalista.Órgão
da Comissão Executiva do Congresso Sindicalista
que dirigí fins al 1916. En
aquesta època va ser un dels que més
lluità per a la creació de la Casa
Sindical, futur germen de l'organització obrera lisboeta. El
maig de 1914
participà activament en els debats i les resolucions del
Congrés Obrer Nacional
celebrat a Tomar i que donarà lloc a la creació
de la Unió Obrera Nacional
(UON), organització de la qual va ser nomenat secretari
general de la Comissió
Executiva. A partir de gener de 1916 edità O
Gráfico. Órgão oficial da
Federação Portuguesa dos Trabalhadores do Livro e
do
Jornal. L'abril de 1917 fou un dels fundadors d'O
Movimento Operaio, revista mensual de la UON que
dirigí fins el
setembre de 1918, i a partir del 23 de febrer del 1919
dirigí d'A Batalha. Porta voz da
organização operária
portuguesa, diari de la Confederació General del
Treball (CGT) de Portugal.
Com a secretari de la UON i membre destacat de la CGT,
participà com a delegat
en diversos congressos, com ara el I Congrés Nacional
Gràfic (1905), el II
Congrés Nacional Gràfic (1907), el II
Congrés Sindicalista (1911), el I Congrés
Nacional Obrer (1914), la Conferència Tipogràfica
de Lisboa (1915), la
Conferència Obrera Nacional (1917), el II Congrés
Nacional Obrer (1919), la Conferència
de Sindicats de Lisboa (1922), la Conferència Intersindical
Gràfica (1924),
etc. A més, en 1928 fou «delegat
fraternal» de l'Associació de Tipògrafs
de
Lisboa en el IV Congrés de la Internacional Sindical Roja
(ISR), celebrat a
Moscou (URSS). Per les seves activitats va ser empresonat en algunes
ocasions
(1911, 1917, 1920, etc.) a diverses presons (Limoeiro, Govern Civil,
Fort
d'Elvas, etc.); en 1920, en un d'aquests tancaments,
emmalaltí de tuberculosi.
Fou cap de la impremta editora de la revista Seara
Nova, publicació en la qual
col·laborà. Quan Jaime Cortesão i
Raul Proença assumiren la gerència de la
Biblioteca Nacional s'encarregà de
dirigir la seva tipogràfica i posteriorment, quan el
conservador Fidelino de
Figueiredo n'assumí la direcció,
arribà a les mans amb aquest en la defensa
dels drets del personal gràfic, fet pel qual va ser
processat, condemnat a 30
dies de presó correccional i alliberat el 23 de juny de
1927. En aquest mateix
1927 refundà, amb Perfeito Carvalho i altres, el Grup de
Propaganda
Sindicalista (GPS) amb els mateixos plantejaments que l'anterior grup.
En 1931
intentà crear amb Emílio Costa el Nucli d'Estudis
i Propaganda del Sindicalisme
(NEPS). Durant nombrosos anys, fou membre del Consell
d'Administració de la Universitat
Popular Portuguesa (UPP) --fou inaugurada el 27 d'abril de 1919 a
Lisboa--, a
instàncies del seu fundador Ferreira de Macedo, al costat de
Bento Caraça, Dias
Amado, Avelino Cunhal, José Carlos de Sousa i Augusto Carlos
Rodrigues. També fou
un dels organitzadors de l'Associació dels Inquilins
Lisboetes (AIL). Entre 1928
i 1932 visqué exiliat a París
(França), on treballà en una impremta. Entre les
seves obres podem destacar Em volta da
minha profissão. Subsídios para a
história do movimento operário no Portugal
continental (1950), Como se
corrigem
provas tipográficas. Noçõesúteis para quem manda executar impressãoàs
tipografias (1951, amb Gonçalves
Piçarra), Figuras gradas do
movimento social português (1959), Delegacia
a um congresso sindical (1960,
sobre el IV Congres l'ISR de 1928), No
domínio das artes graficas. Selecção
de artigos publicados em jornais de organismos
gráficos (1967), Para a
história do
sindicalismo em Portugal (1970 i 1974) i Portugal,
l'autre combat. Classes et conflits dans la
société
(1975, amb altres). Alexandre Vieira va morir durant la nit del 25 al
26 de
desembre de 1973 a Lisboa (Portugal). En 1985 Alberto Pedroso i
António Ventura
publicaren la biografia Alexandre Vieira.
30 anos do sindicalismo português.
Alexandre
Vieira
(1881-1973)
***
![Dominick Sallitto]( "Dominick Sallitto")
- Dominick
Sallitto: El 26 de desembre de 1991 mor a Los Gatos
(Califòrnia, EUA) l'anarquista
Domenico Sallitto, més conegut com Dominick Sallito,Dom Sallito
o Menico. Havia nascut l'11 de gener de 1902 a
Calatafimi (Trapani,
Sicília). Un bon amic seu de la seva infància fou
el també futur anarquista
Valerio Isca, que també havia nascut a Calatafimi. En
l'adolescència treballà a
la taverna que regentava son pare i milità en els cercles
socialistes de la
seva població amb Isca. En 1918 emigrà a
Amèrica i s'instal·là a Nova York
(Nova York, EUA). Jardiner d'ofici, als Estats Units, influenciat per
Errico
Malatesta, esdevingué anarquista, del sector
antiorganitzatiu. A Nova York fou
partidari de Luigi Galleani i de la seva Cronaca
Sovversiva. Durant els anys vint participà en els
grups de suport a Sacco i
Vanzetti i en el Grup Internacional novaiorquès, format
especialment per
anarquistes jueus, on conegué la seva futura segona
companya, Aurora Alleva
(1912-1992), filla d'una família anarquista italoamericana
instal·lada a
Filadèlfia i popular oradora llibertària durant
els anys vint i trenta i
col·laboradora de L'Adunata dei Refrattari.
En 1930 s'instal·là amb
Aurora a Oakland (Califòrnia, EUA), on treballà
recollint albercocs. En 1932 la
parella tingué una filla, però morí de
tuberculosi poc després. Col·laborà en
diferents periòdics, com ara L'Adunata dei
Refrattari, el qual dirigí un
temps, i Man!, dirigit per Marcus Graham, i
participà en les activitats
de l'«Emancipation Group», editor del
periòdic antifeixista L'Emancipazione.
Amb Vincenzo Ferrero (Vincent
Ferrero) muntà un petit restaurant a la cantonada
dels carrers Ten i
Jefferson d'Oakland (Califòrnia, EUA), on donaven de menjar
de manera gratuïta
els obrers necessitats i on, a l'altell, instal·laren la
redacció del periòdic
anarquista Man! Quan el Federal Bureau of
Investigation (FBI, Oficina
Federal d'Investigació) aconseguí la llista de
subscriptors d'aquest periòdic
en una estafeta de correus, decidí engegar un expedient de
deportació a tots
els membres de la llista. L'11 d'abril de 1934 Sallito i Ferrero van
ser
detinguts per agents del Servei d'Immigració, tancats a
Ellis Island i sotmesos
a una ordre d'expulsió. El febrer de 1935, quan el consolat
italià s'assabentà
de la seva detenció, expressà que estava
interessat en la seva deportació a
l'Itàlia feixista. Gràcies a una intensa campanya
de suport, organitzada pel
Comitè de Defensa Ferrero-Sallitto, encapçalada
pel seu amic Valerio Isca, la International
Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de
Treballadores del
Vestit) i altres organitzacions, s'aconseguiren recollir els 2.000
dòlars
necessaris per a la fiança. Sallitto i Ferrero reberen el
suport de nombrosos
intel·lectuals de l'època, com ara Sherwood
Anderson, Alice Stone Blackwell,
Clarence Darrow, John Dewey, W.E.B. Du Bois, Max Eastman, Arthur
Garfield Hays,
Langston Hughs, Sinclair Lewis, Dorothy Parker, Upton Sinclair, Ida B.
Tarbell,
Norman Thoamas, Mary Heaton Vorse, etc. Sallito i Ferrero van ser posat
en
llibertat a l'espera de judici, però Ferrero fugí
al Canadà i després retornà
clandestinament a San Francisco sota el nom de John
the Cook, perdent el moviment llibertari els 1.000
dòlars de
la fiança. Finalment, el gener de 1938, Sallito fou
alliberat definitivament i
retornà a Oakland. El gener de 1954 se li concedí
la ciutadania nord-americana.
Posteriorment participà activament en l'American Civil
Liberties Union of
Northern California (ACLU-NC, Unió Americana per les
Llibertats Civils de Nord
de Califòrnia), organització que s'havia oposat
en els anys trenta a la seva
deportació, i que li concedí el Premi Lola
Hanzel. Dominick Sallito va morir el
26 de desembre de 1991 a Los Gatos (Califòrnia, EUA). Sa
companya Aurora
Sallitto morí cinc setmanes després. Paul Avrich
recollí el testimoni de
Sallitto en Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in
America (1995).
***
![Maria Bruguera]( "Maria Bruguera")
-
María Bruguera
Pérez: El 26 de desembre de 1992 mor a Madrid
(Espanya) la militant
anarcofeminista María Bruguera Pérez. Havia
nascut el 6 de novembre de 1915 a
Jerez de los Caballeros (Badajoz, Extremadura, Espanya). Son pare,
Antonio
Bruguera, extremeny de naixement i fill d'un català de
Palafrugell, era
militant anarquista i va ser president de la Casa del Poble de Jerez de
los
Caballeros, encara que no hi havia sindicats de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT); son germà, Antonio, també
sentirà l'ideal llibertari. Va assistir
a l'escola fins als nou anys, alhora que va aprendre a brodar amb sa
mare i va
ajudar en un petit negoci familiar d'alimentació i de
queviures. Va començar a
militar en les Joventuts Llibertàries des de la seva
fundació en 1932, així com
en el grup teatral «Ni Dios ni Amo», que
representava obres socials pels pobles
de la comarca. En 1937 va ser detinguda per les tropes feixistes que
havien
ocupat el seu poble amb alguns familiars; sa mare, Elisa
Pérez Moreno, i son
company, Francisco Torrado Navarro, van ser assassinats; ella va poder
salvar
la vida perquè acabava de tenir un infant, Floreal, que
havia nascut el 8 de
juny de 1937; però a Badajoz va ser condemnada el desembre
de 1937 a mort, pena
que li va ser commutada per 30 anys de reclusió, que va
purgar cosint i brodant
a les presons de Badajoz, Salamanca, Valladolid,
Santurrarán, Santander i
Madrid, i va haver de deixar l'infant amb els sogres. El 17 d'octubre
de 1939
son pare va ser executat pels feixistes. El desembre de 1945 va ser
alliberada
i amb son nou company, Aureliano Lobo, va incorporar-se en la lluita
clandestina en el comitè de «Mujeres
Libres», amb les germanes Lobo i amb
Carmen Carrión, en coordinació amb el
Comitè Regional de la CNT del Centre.
Després de la mort del dictador Franco va participar en la
reconstrucció de«Mujeres Libres» de Madrid i va militar en el gremi
sanitari de la CNT. Amb la
divisió de la CNT, va alinear-se amb els escindits i va ser
en 1986 una de les
creadores de la revista madrilenya Mujeres Libertarias.
Maria Bruguera
Pérez va morir el 26 de desembre de 1992 a Madrid (Espanya)
i el seu cos va ser
incinerat al cementiri de l'Almudena dos dies després. El
número 14 (1993) de
la revista Mujeres Libertarias està
dedicat a la seva figura.
Maria Bruguera Pérez (1915-1992)
***
![Cornelius Castoriadis]( "Cornelius Castoriadis")
-
Cornelius
Castoriadis:El
26 de desembre de 1997 mor a París
(França), durant el postoperatori d'una
intervenció quirúrgica de cor, el
filòsof i psicoanalista francès d'origen grec
Cornelius Castoriadis (Corneille,
pels amics). Havia nascut l'11 de març de 1922 a Istanbul
(Turquia). Es va
criar a Atenes, d'on va ser membre de les joventuts comunistes gregues
amb 14
anys i va participar en la resistència durant la Segona
Guerra Mundial. En 1945
es trasllada a París, on es va llicenciar en Dret i
Econòmiques en la Sorbona.
Va exercir d'economista en l'Organització de
Cooperació i del Desenvolupament
Econòmics (OCDE) entre 1948 i 1970. Dissident de la IV
Internacional, funda en
1949, Claude Lefort, el moviment «Socialisme o
Barbàrie» i de la revista
trimestral del mateix nom fins la seva dissolució en 1966
(la revista editarà
el seu darrer número la primavera de l'any
següent). A partir de 1964 es va fer
membre de l'Escola Freudiana de París (EFP), fundada per
Jacques Lacan, amb qui
va començar a tenir desavinences en 1967. En 1968
Castoriadis es casa amb Piera
Aulagnier. En 1969 abandona l'EFP i participa en la creació
de l'anomenat Quart
Grup. També va participar en la creació de la
revista Libre en 1970 amb
Lefort, Abensour, Gouchet i Clastres. A finals dels anys setanta escriu
en Topique
i va criticar el pensament estructuralista en general (Foucault,
Barthes,
Althusser, Deleuze, Guattari). En 1980, Castoriadis és
nomenat director
d'estudis de l'Escola d'Alts Estudis de Ciències Socials.
Precursor
intel·lectual de Maig del 68 --influència
reconeguda per Cohn-Bendit mateix,
qui en 1981 signaria el llibre De l'ecologie a l'autonomie--,
va trencar
amb el trotskisme, el leninisme i el marxisme, per reivindicar
l'«autoinstitució permanent de la
societat», una idea personal del pensament
llibertari. Va ser el pioner de la condemna de tota
burocràcia (tant als móns
capitalista com comunista) i va reivindicar un règim
vertaderament democràtic
on cadascú participi en la instauració de les
lleis que regeixen la seva vida,és a dir, la democràcia directa. La seva forma de
veure el món va ser
enciclopedista, cosmopolita i poliglota. Ha creat una escola
intel·lectual de
fervents seguidors que van des de dissidents marxistes a llibertaris,
passant
per ecologistes, sense oblidar els psicoanalistes freudians. Entre els
seus
llibres podem destacar: La
Société bureaucratique (1973), L'Expérience
du mouvement
ouvrier (1974), L'institution imaginaire de la
société (1975), Les
Carrefours du labyrinthe (1978), Le Contenu du
socialisme (1979), Capitalisme
moderne et révolution (1979), Devant la
guerre (1981-1983), Domaines
de l'homme (Les carrefours du labyrinthe II) (1986), Le
Monde morcelé
(Les carrefours du labyrinthe III) (1990), La
Montée de l'insignifiance
(Les carrefours du labyrinthe IV) (1996), Fait età faire (Les
carrefours du labyrinthe V) (1997), Figures du pensable
(Les carrefours
du labyrinthe VI) (1998), Sur Le Politique de
Platon (1999), Sujet
et vérité dans le monde social-historique,
Séminaires 1986-1987, La création
humaine 1 (2002), Ce qui fait la Grèce,
1. D'Homère à Héraclite, La
création humaine 2 (2004), Une
société à la dérive,
entretiens et débats
1974-1997 (2005), Fenêtre sur le chaos
(2007).
---
Continua...
---
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
![D'esquerra a dreta: Valerio Isca, Rudolf Rocker (al quadre), Paul Avrich i Federico Arcos (Nova York, 1989) [CIRA - Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/isca/isca01.jpg "D'esquerra a dreta: Valerio Isca, Rudolf Rocker (al quadre), Paul Avrich i Federico Arcos (Nova York, 1989) [CIRA - Lausana]")
![[23/04] «Freie Gesellschaft» - «La Gioventù Libertaria» - Mella - Kasperski -...](http://www.estelnegre.org/fotos/fernandezseco.jpg)
![[22/04] Atemptat d'Acciarito - «Actualité de l'anarchisme» - Gallea -...](http://www.estelnegre.org/documents/arandamarti/arandamarti01.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/documents/pedrolopezcalle/pedrolopezcalle02.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/fotos/albertpierre.jpg)
.jpeg)
