Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 349 | 350 | (Page 351) | 352 | 353 | .... | 465 | newer

    0 0

    Les llibreries de Palma en els 70: Logos i l´Ull de Vidre - Lluita política i cultural en temps de la dictadura franquista -


    Librerías de Palma en los años 70: Logos y l´Ull de Vidre


    Por José Mª Gago González (historiador)


    Si los editores jugaron un papel destacado en la difusión cultural de los años sesenta, setenta y ochenta en las Islas, como en general lo hicieron en toda España, a través de unos libros escritos en catalán, unos catálogos diversos y novedosos que recogían las inquietudes literarias isleñas y enlazaban esos mismos repertorios con las tendencias culturales y literarias europeas de la segunda mitad del siglo XX, potenciando lengua, cultura e identidad nacional, que chocaba frontalmente con las ideas del régimen franquista. Los libreros no les fueron a la zaga de la mencionada difusión y recuperación cultural, a través de esos centros de sociabilidad que son las librerías. Librerías que no solo eran despachos de libros, antes al contrario, pues en general se trata de espacios de lectura, controversia y relación. Unas librerías que frecuentemente respondían, sobre todo en los setenta y ochenta, a nuevas formas de entender la relación del lector con el libro, más abierta, más dinámica, e incluso más democrática. En esas mismas librerías que podían ser centros de conspiración, salas de arte, lugares para presentar libros o espacios de conciertos; eran en las que se realizaban tertulias literarias o políticas y se vendían “bajo cuerda” libros prohibidos.

    Esos emblemáticos lugares, más amplios unos o más modestos otros, todos ellos tenían como objetivo, gracias a las iniciativas de sus dueños, encargados o directores literarios, vender y difundir esos objetos prodigiosos, que no solo son entes materiales, sino instrumentos para el espíritu y la mente, incluso a veces armas políticas, y como consecuencia de ello no pocas veces censurados, requisados o en el peor de los casos quemados: los libros, que eran frecuentemente objetos de deseo, sano o insano, en el segundo caso llevaba a pérdidas cuantiosas, y en casos extremos a la quiebra de las librerías. Robos perpetrados por quienes enarbolando los argumentos de… precio excesivo, acceso libre a la cultura o medio de subsistencia practicaban la cleptomanía de forma más o menos impune.

    Libreros que tenían procedencias personales e intelectuales muy diversas y trayectorias dispares, más exitosas unas o más frustrantes otras, unas largas y otras coyunturales, unas más políticas y otras más profesionales, pero todas sin excepción mientras duraron, de verdadero amor a los libros y lo que estos significaban, en una España que empezaba a cambiar, en lo social y en lo político, y que ellos a través de su actividad, no pocas veces arriesgada, contribuyeron y no poco a esos cambios para bien; aunque en un primer momento el acceso al libro estuviera limitado a unos pocos intelectuales, pero sobre todo en los setenta se amplió a una población más extensa y ávida de conocer, comprender y transformar una formación social histórica, que no satisfacía a casi nadie, como era la España del tardofranquismo.

    En las librerías comenzaron a instalarse espacios para el libro en lengua propia, pero sobre todo libros, en todo el espacio de la librería, en catalán, euskera o gallego, unas lenguas ya normalizadas a las que los nuevos y más extensos lectores pudieran acceder con cierta naturalidad.

    Libros, puestos al alcance de los clientes por los “nuevos” libreros, de todas las disciplinas, escritos ya en lengua vernácula, unos que hablaban de la propia identidad nacional o cultural, otros eran simplemente traducciones de otras lenguas y otras realidades, para satisfacer la nueva demanda de lectores, que adquirían esto libros sin abandonar enteramente los escritos en otras lenguas, aunque denotando ya un cambio de tendencia en relación a la lengua escrita y a las temáticas buscadas.


    Desde principio de los años setenta Logos, propiedad de Domingo Perelló, jugó un papel destacado en la difusión cultural palmesana. La librería Logos estuvo situada en el pasaje del Maestro Antoni Torrandel, en una de las zonas céntricas de Palma, inicialmente en un primer piso, lo que imposibilitaba una gran cantidad de clientes, y durante algunos años esta circunstancia hizo “sufrir” sobremanera a Perrelló, pero una vez que se desplaza a la planta baja, el éxito es considerable, pues el acceso al público se hace mucho más fluido. Domingo Perelló era un hombre comprometido políticamente, organizador de tertulias, presentaciones y cenáculos políticos; pero a diferencia de otros libreros, tenía visión comercial, y gran parte de la rentabilidad de la librería la consiguió mediante la venta de libros de texto a colegios e institutos, dicha actividad sirvió durante mucho tiempo para enjugar algunas pérdidas por la adquisición de material menos rentable. Podría decirse que era un hombre que sabía llevar el negocio de la librería: “Logos recibía “toneladas” de libros de Inglaterra y Alemania, de gramáticas alemanas e inglesas, que distribuía a miles en los colegios. Y esto compensaba los libros de novedad, o los libros “revolucionarios”, o los libros en catalán. Los compensaba con una venta masiva de libros de texto que era la columna vertebral de Logos. Lo demás ayudaba, pero el negocio hubiera ido débil sin esto”[1].

    Además de la actividad relacionada con la venta de libros otro de los roles de la librería era de servir de espacio de sociabilidad en estrecha unión con el antifranquismo en la Isla. Lugar de reunión de escritores, políticos, profesionales liberales a lo largo de los años setenta y ochenta del pasado siglo. Refiriéndose a ella en la doble condición de librero de la propia librería Logos y de lector Miquel López Crespí señalaba “Logos fue uno de los lugares que condicionaron nuestra existencia de una manera más positiva”[2].

    Una librería en la que se podían encontrar los libros marxistas y anarquistas, que hasta hacía poco estaban vetados a las editoriales españolas; y que en Logos, o mejor dicho en el coche del librero aparcado a pocos metros de la tienda, se podían encontrar, si conocías al dueño del establecimiento o a alguno de sus empleados. En Logos se podían localizar libros de Marx, Engels, Mao, Lenin, Trotski, Gramsci o Marta Harnecker; ubicados en las editoriales de “combate” como Ruedo Ibérico, Ebro, Ayuso, Ciencia Nueva o Fundamentos; era importante burlar a la Social, y que mejor que situar la “mercancía” en el mítico Ranault Gordini del dueño del establecimiento. Domingo Perelló, el propietario de Logos era un librero de una personalidad y una categoría profesional digna de admirar y poco usual en la ciudad de Palma de los años setenta. “Domingo estaba muy especializado en traer desde el extranjero, sobre todo metidos entre los libros de texto, en las sacas de libros de textos, material de editoriales sudamericanas…”[3].

    No solo se podían encontrar libros “subversivos” de tipo político, Domingo Perelló disponía, en su librería, de libros eróticos de calidad y de la no menos rebelde novela americana. En definitiva Logos cubría múltiples funciones en la sociedad palmesana, despacho de libros, lugar de reunión y de presentaciones, acceso a libros de muy difícil localización en tiempo record, distribuidor editorial, facilitador de novedades en catalán…, no era ni tan grande ni tan lujosa o tan bien situada como la Tous, pero sin dudad tuvo una enorme importancia: “Allí se combinaba el libro político, con la novela americana y libros eróticos de calidad. Había colecciones iberoamericanas de literatura erótica. Se vendió mucho a Sade, que entonces estaba prohibido… casi toda la obra de Sade. Y combinábamos todo esto, y era un negocio que iba muy bien por todos los campos que abarcaba, y además si tu pedías un libro por extraño que fuera, en aquel tiempo sin ordenadores, te lo encontraba y a la semana o quince días ya lo tenías. Así que combinaba libros de texto, libros prohibidos, lietaratura erótica…, y era distribuidor oficial de Alianza Editorial”[4].

    Miquel López Crespí era un militante comunista de tendència trotskista comprometido con la cultura y con la sociedad, pero discreto, mucha gente sabía su condición militante, pero no alardeaba de ello en público; en una ciudad que empezaba a despertar del extenso letargo y acoso a que no solo la capital o la isla de Mallorca sino todas las Baleares habían estado sometidas. Por eso fue tan importante la librería Logos; nadie que demandara libros interesantes, rupturistas, identitarios o simplemente prohibidos podía ignorar Logos, a donde habían llegado, en los años setenta, algunos libros tras sortear los controles policiales en la frontera franco-española.


    Otra de las librerías emblemáticas en la ciudad de Palma, en los años setenta, fue L’Ull de Vidre que reunió a tres personas comprometidas con la cultura, como fueron Miquel López Crespí, Adela Casellas y Frederic Suau; tres jóvenes con mucho entusiasmo, poco dinero y menos dotes comerciales, aunque ciertamente este extremo no era el objetivo fundamental de la librería ni mucho menos, pero si el que explica su breve duración. El conocimiento entre ellos venía de unos años antes de la creación de la librería, concretamente de 1966-68, años de influencia del mayo del 68 y de largas y constructivas discusiones sobre marxismo, nacionalismo e influencia cultural. Ciertamente fue una aventura cultural, que tenía, en palabras del propio López Crespí: “la utópica intención de ayudar a cambiar el mundo mediante la cultura. Haciendo todo tipo de presentaciones, conferencias, exposiciones de pintura, incluso íbamos vendiendo libros catalanes por los pueblos de Mallorca”[5]. En particular el Día del Libro, Miquel y sus compañeros recorrían los pueblos de la Isla en el Simca 1000 de López Crespí, un vehículo repleto de libros para la venta, y de grandes ilusiones para la transformación cultural de las Islas.

    López Crespí, uno de los responsables del “experimento”, que a su condición de novelista, dramaturgo, poeta, colaborador periodístico, ensayista e historiador, unió durante unos cuantos años la de librero, aunque eso fue antes de dedicarse básicamente a escribir. Nos ha contado en una entrevista sus experiencias con los libros y las librerías: “Pero yo antes (de Logos) ya había hecho el experimento de L’Ull de Vidre, esto fue después de venir del Servicio Militar, que fue en el año setenta. Que es cuando se monta L’Ull de Vidre, con Frederic Suau y su mujer Adela Casellas, y empezamos en la librería”[6].

    Y como en estas (las librerías) estaba el origen de toda su relación con el mundo del libro: “Y todo, en mi caso, empieza con las librerías. Es decir mi contacto con la Literatura y la profesionalización posterior, vienen a través de L’Ull de Vidre y de Logos”[7].

    El objetivo no era ganar dinero con los libros, sino dinamizar la mortecina vida cultural de Palma, y durante los años que duró abierta la librería (1970-1971) eso se consiguió, aunque el proyecto cultural fuera tristemente efímero: El problema de L’Ull de Vidre fue que a pesar de que estaba patrocinada por una familia con dinero, un negocio necesita mente de negociante. Nosotros teníamos veintipocos años, teníamos mucha ilusión y poco espíritu de negociante. Pensámabos más en la librería como un espacio de dinamización cultural; teníamos en mente presentaciones de libros. Era la época de la Dictadura y teníamos libros de izquierdas, libros catalanes… mucho libros prohibidos. Allí hablabas… y allí también hicimos exposiciones de pintores jóvenes y rupturistas; pero eso no funcionaba así. Tienes que tener un contable que lleve números… gente eficiente; nosotros éramos eficientes en escribir, pero no en negocios, por lo tanto no funcionó”[8].

    Si la falta de espíritu de negociante no fuera poco hándicap para la supervivencia de la librería otro factor y no menor venía a sumarse a los problemas de L’Ull de Vidre, lo robos, sustracciones de libros provenientes incluso de colegas, supuestamente progresistas, que se hacían gratuitamente, o al menos lo intentaban, con esos libros, mediante maniobras más o menos imaginativas, pero con resultados, para la librería realmente catastróficos: “En aquel tiempo teníamos un problema, que era la época en la que los que venían a la librería, incluso los amigos, y algunos nos robaban. No te puedes imaginar la violencia de decir a la gente conocida, mira yo sé como va esto, si tú lo quieres leer yo te lo dejo, pero no te lo lleves sin pagar. Salían muchos libros así, no había los controles de ahora. Encontrabas casos “alucinantes” de los sitemas de camuflaje, pero yo ya me había especializado en verlos…”[9].

    La librería fue un centro frenético de actividades de todo tipo, siempre relacionadas con la cultura y la transformación social a la vez que de lucha contra el franquismo. Así conocemos que en 1971 Fernando Millán organizó para L'Ull de Vidre, una primera exposición de "Poesía experimental en España", con la participación de poetas de varias generaciones, incluido Joan Brossa.

    Ciertamente el local de L’Ull de Vidre estaba montado con un criterio realmente “moderno”. El arquitecto y decorador Aldo se había empleado a fondo para hacer de la librería un lugar agradable y rupturista. La decoración llamaba la atención y de hecho cuando el establecimiento cambia de actividad para dedicarse a galería de arte con la denominación de Els 4 Gats mantuvo intacta la decoración.

    La organización de espacio de la librería se unía al planteamiento progresista del proyecto de L’Ull de Vidre; así nos la podemos imaginar con tres o cuatro mesas de libros, con sus taburetes, todo muy moderno. Fue la primera vez que en una librería había mesas para leer…, luego lo incorporarían otras librerías palmesanas. Todo esto resultaba gratificante para los responsables de la propia librería, pero por desgracia no resultó efectivo como negocio: “L’ Ull de Vidre fue un experimento fantasioso de cuatro jóvnenes con voluntad rupturista, pero nada más”[10].

    Gracias al bagaje cultural y el excelente conocimiento de la realidad política y social de López Crespí sobre las Baleares hemos podido entender la realidad de las librerías palmesanas y el indiscutible papel de los libreros en el activismo político y cultural de resistencia al franquismo en la Palma en los años setenta; él desde L’Ull de Vidre, primero y desde Logos, después, en lo que se refiere a las librerías. Pero también como militante comunista y luchador antifranquista.

    Por la librería, para comprar libros, hablar, debatir y por supuesto conspirar pasó buena parte de la intelectualidad mallorquina: escritores, políticos, artistas de todo tipo, profesionales liberales, profesores, periodistas y un largo etcétera de personas comprometidas con la cultura balear y la lengua catalana: “Fue el lugar de las primeras presentaciones combativas en Palma, de libros que estaban muy perseguidos. Luego los libros en catalán… y darle una proyección a las editoriales catalanas. Era cuando la Obra Cultural Balear estaba en auge con la cultura mallorquina; y para nosotros la defensa de los libros prohibidos por el franquismo, y la defensa de las editoriales marginadas era muy importante… erspecialmente las que publicaban en catalán”[11].

    López Crespí, como he señalado ya, trabajaría posteriormente en la librería Logos (1972…) donde si podría desarrollar su faceta de librero, algo que no ocurrió con plenitud en L’Ull de Vidre, ya que apenas permaneció dedicado a dicha librería nueve meses. Junto a Domingo Perelló, dueño de Logos, organizó encuentros, fomentó tertulias y discusiones en torno a determinados autores y obras literarias. Logos fue una verdadera escuela de aprendizaje literario y cultural para Miquel López Crespí tanto desde el punto de vista de los libros, autores y obras, como de la lucha antifranquista política y sobre todo cultural balear.

    De la comunión con los libros, el periodismo y la aportación de estos a la cultura antifranquista daba fe Frederic Suau, otro de los integrantes de la aventura librera de L’Ull de Vidre, que era poseedor de una de las mejores bibliotecas palmesanas en cuanto al marxismo se refiere. A este punto se refiere López Crespí cuando señala: “…era el hombre que tenía una de las bibliotecas particulares de marxismo mejor surtidas de la Ciudad. Mis primeras lecturas de Marx las había hecho en libros que él me había dejado, lo mismo podría decir de las obras de Lenin, Gramsci… editadas en la Editorial Progreso de Moscú y compradas de contrabando en Londres o París”[12].

    Suau y sus compañeros de aventura tenían, a través de la librería, la pretensión de impulsar dos aspectos básicos de la Cultura para ellos en esos momentos: difundir los libros marxistas y, como no, potenciar lo más posible la cultura catalana, en el convencimiento y la estrategia de que la librería en realidad era nada más que una herramienta útil de lucha política y cultural contra el franquismo. L’Ull de Vidre, a diferencia de otras librerías, que tenían un fuerte componente comercial, debía de ser algo más que una librería, algo así como una célula de agitación social, que burlara a la policía política del Régimen, con la tapadera de una librería, y consiguiera agrupar a los más críticos y “leídos” con la utópica finalidad de construir un –en palabras del propio López Crespí- “moviment revolucionari mallorquí, marxista, evident, i amb forts components nacionalistes”[13].

    Estos jóvenes revolucionarios conseguirían el apoyo y la solidaridad de algunos de los editores rupturistas del momento como Bartomeu Barceló, que aportaría, para nutrir las estanterías de la librería, buena parte del fondo editorial de Daedalus; con libros como Els mallorquins o L’Islam a les Balears, que sin duda servirían a la “causa”.

    Suau y López Crespí contribuyeron al desarrollo cultural mallorquín también desde las páginas de Cultura del Diario Última Hora, dirigido entonces por “Pepín” Tous. Actividad periodística que por supuesto compatibilizaban con la actividad de la librería y lo que esta implicaba (presentaciones, exposiciones, charlas, venta de libros…); podemos suponer que esta enardecida actividad acabó por agotar a los protagonistas, que al poco tiempo deben abandonar la librería (primero López Crespí y luego Suau y Casellas) por falta de rentabilidad económica, aunque si fue eficaz desde el punto de vista ideológico y cultural. Reconociendo su contribución desde los libros a la recuperación democrática y el fomento de un pensamiento crítico básicamente antifascista y con un componente nacionalista. La revolución que pretendían desde la librería fracasaría pero sembraron un germen que serviría para espabilar a la mortecina intelectualidad mallorquina.


    [1] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

    [2] LOPEZ CRESPÍ, Miquel. http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm.

    [3] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

    [4] Ídem.

    [5] Els nostres: Aina Montaner. Publicado en la revista L'Estel (15-VIII-05). http://www.escriptors.com/autors/lopezcrepim/

    [6] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

    [7] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

    [8] Ídem.

    [9] Ídem.

    [10] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto Libreros y Editores en el tardofranquismo y la transición.

    [11] Ídem.

    [12] L’Ull de Vidre. Miquel López Crespí.

    [13] Ídem.



    0 0

    [21/12] Atracament de la «Banda Bonnot» - «Crisol» - «Sense Pàtria» - Corti - Cicuta - Conesa - Garemi - Omaña - Vasca

    Anarcoefemèrides del 21 de desembre

    Esdeveniments

    L'atracament de la rue Ordener segons la revista "L'Oeil de la Police"

    L'atracament de la rue Ordener segons la revista L'Oeil de la Police

    - Atracament del carrer Ordener: El 21 de desembre de 1911, cap a les nou del matí, davant el número 148 del carrer Ordener de París (França), membres de l'expropiadora«Banda Bonnot» (Jules Bonnot, Octave Garnier, Raymond Callemin i un quart home no identificat) assalten Ernest Caby, recaptador de la«Société Générale» (una de les principals empreses de serveis financers d'Europa), i Alfred Peemans, el seu guardaespatlles --dies abans, el 14 de desembre, Bonnot, Garnier i Callemin havien furtat un automòbil (un«Deleunay-Belleville» de luxe) amb la intenció de fer-lo servir per als seus projectes il·legalistes. Quan veuen venir el empleats de la «Société Générale», Garnier i Callemin es precipitaren fora del cotxe, restant Bonnot al volant. Garnier disparà dos trets sobre el cobrador, que caigué greument ferit, i el guardaespatlles sortí corrent i cridant; mentre Callemin recollí el seu maletí i ambdós van fugir en direcció cap el cotxe, alhora que Bonnot disparà a l'aire per evitar la intervenció dels vianants. Un cop Callemin i Garnier van ser dins del cotxe, Bonnot arrancà, però a Callemin li va caure el maletí a la cuneta. En baixar a recuperar-lo i veure que una persona s'acostava, li disparà sense ferir-la i tornà a pujar al cotxe. Segons diversos testimonis, el quart home no identificat hauria intervingut en aquell moment. Immediatament després, Bonnot arrencà i la banda emprengué la fuita. Aquesta acció fou la primera vegada en la història en la qual va ser emprat un cotxe per cometre un atracament i aquest fet tingué força ressò. L'endemà la feta fou portada de tots els diaris, però el grup il·legalista anarquista quedà decebut en comprovar que el botí només consistia en alguns títols bancaris nominals i al portador, molt difícils de negociar, i 5.126 francs i 53 cèntims en lluïsos d'or i de plata. L'automòbil fou abandonat a Dieppe, quan es quedà sense benzina, i desprès el grup tornà a París en tren. Callemin, que marxà a Bèlgica, intentà vanament negociar els títols. Mentrestant la policia descobrí que l'atracament estava vinculat amb el moviment anarquista, notícia que en transcendí a la premsa sensacionalista augmentà encara més el ressò mediàtic de l'acció i parlant de «conspiració anarquista internacional» i d'«Internacional Negra». A partir d'aquell moment, La«Société Générale» armà els seus empleats que transportaven valors i oferí una recompensa de 12.500 francs a qui donés informació sobre la «quadrilla del cotxe».

    ***

    Portada d'un exemplar de "Crisol"

    Portada d'un exemplar de Crisol

    - Surt Crisol: El 21 de desembre de 1935 surt a Sant Sebastià (País Basc) el primer número de Crisol. Semanario Anarquista. Portavoz de la Federación Comarcal de Sindicatos Únicos de Guipuzcoa. L'últim número és el 6, de 25 de gener de 1936, i va deixar-se de publicar per problemes tècnics --havien de muntar la maquinària d'impremta i després ja no va sortir més. Textos sobre cultura, sindicalisme local, vida orgànica cenetista, anarquisme universal, etc. Va defensar la reunificació amb el sector trentista, es va mostrar escèptic amb l'Aliança Obrera a causa de l'electoralisme socialista i va reafirmar el seu apoliticisme. L'administrador n'era Damián Cuberos i el cap de redacció Patricio Ruiz. Entre els seus col·laboradors podem citar Melchor Rodríguez, Magino Fernández, Miguel Altuna, P. Aguado, F. Martín, L. Moncayo, V. M. Villa, Eduardo a. Puertas, José Villaverde, Isaac Puente, Eugen Relgis, Barbedette, Lacaze, Juan Frax.

    ***

    Portada de "Sense Pàtria"

    Portada de Sense Pàtria

    - Surt Sense Pàtria: L'hivern de 2008 surt a Catalunya el primer número de Sense Pàtria. Publicació anarquista de tirada intermitent. Era una iniciativa del Projecte Editorial «Prou!» i es distribuïa per Internet. Tractà diversos temes, com ara l'ecologia, el decreixement, l'autonomia obrera, la repressió, el sistema carcerari, l'antifeixisme, antiparlamentarisme, el sindicalisme, l'antimilitarisme, etc. Recollia articles d'altres publicacions i hi van col·laborar Gaspar F. P., Gabriel Pombo da Silva, Joaquín, K. Towich, Datrebil, etc. En sortiren quatre números, l'últim l'octubre de 2010. El col·lectiu editor també publicà un butlletí contrainformatiu, Prou!Info, del qual sortiren 54 números fins al desembre de 2010.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Elia Corti

    Elia Corti

    - Elia Corti: El 21 de desembre de 1869 neix a Viggiù (Llombardia, Itàlia) l'escultor anarquista Elia Corti. Son pare es deia Giovanni Corti. Aprengué l'ofici d'escultor en marbre a Itàlia i en 1892 emigrà als Estats Units. S'instal·là a Barre (Comtat de Washington, Vermont, EUA), un dels centres més destacats de l'escultura nord-americana i on hi havia una de les comunitats anarquistes més importants dels EUA. D'antuvi treballà a la pedrera i després com a escultor a «Barclay Brothers Granite Company», la major empresa de granit de la ciutat. Destacà tant que abandonà la seva feina a la fàbrica i muntà una empresa pròpia amb alguns socis, entre ells Samuele Novelli (Sam), esdevenint un dels escultors més reputats de la sevaèpoca. Una de les seves obres més importants fou els baixos relleus del monument dedicat al poeta Robert Burns, situat al Vermont History Center de Barrer. També destacà en la seva militància llibertària dins de l'estesa comunitat italiana local. Amb son germà Guglielmo Corti (William o Bigin) i son cunyat John Comi (Crosta), també escultors, militaren en el mateix grup anarquista, un dels molts grups del moviment llibertari de Barre, el qual es dividia per l'origen ètnic, l'idioma i la professió, i del qual va ser secretari. Es va casar amb Ernestina Maria Comi (La Miet) i tingué tres filles petites (Lelia, Mary i Emma). El 3 d'octubre de 1903, quan el socialista Giacinto Menotti Serrati, director d'Il Proletario de Nova York, enfrontat a l'anarquista Luigi Galleani i els seus seguidors, havia de realitzar la conferència The Methods of Socialist Struggle a l'Old Labor Hall, al carrer Granite de Barre, es desencadenà una baralla entre socialistes i anarquistes que acabà a trets, i ell va rebre un dispar a l'estómac, allotjant-se la bala a la columna vertebral. Elia Corti va morir hores després, el 4 d'octubre de 1903 a l'Hospital Heaton de Montpelier (Comtat de Washington, Vermont, EUA) i va ser enterrat dos dies més tard, en un dels funerals més concorreguts de Barre, al cementiri d'Hope d'aquesta localitat. La seva sepultura, realitzada en una peçaúnica de granit, va ser esculpida per son germà, Guglielmo Corti, i per son cunyat, John Comi. Tots tres van ser socis de l'empresa d'escultura en granit«Novelli & Corti». La vídua retornà, amb les seves tres filles, a Viggiù. Allessandro Garetto (Alex), guardaespatlles de Giacinto Menotti Serrati, va ser detingut acusat del crim; jutjat, va ser condemnat el 23 de desembre de 1903 a vuit anys de presó, amb l'atenuant de «provocació»; un cop sortí en llibertat de la presó de Windsor (Comtat de Windsor, Vermont, EUA), on havia purgat la pena, retornà a Barre, però poc després marxà cap a Itàlia. Giacinto Menotti Serrati, considerat per Galleani l'inductor del crim, va ser absolt.

    Elia Corti (1869-1903)

    ***

    Membres de la Secció Italiana de la Columna Ascaso

    Membres de la Secció Italiana de la Columna Ascaso

    - Natale Cicuta: El 21 de desembre de 1894 neix a Oneglia (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Natale Cicuta. Després de fer els estudis elementals, començà a militar ben jove en el moviment llibertari de Oneglia i treballà com a pintor en el sector de la construcció. Durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i en 1915 va ser enviat al front, on fou ferit. En 1919 va ser desmobilitzat i retornà a Oneglia on reprengué la seva militància llibertària. L'octubre de 1922 va ser processat amb altres companys acusat d'«acaparament de municions i preparació d'explosius», però finalment va ser absolt per manca de proves. Durant aquests anys ajudà nombrosos militants a passar il·legalment la frontera cap a França. En 1923 emigrà clandestinament a Montecarlo on entre 1924 i 1925 participarà en l'aventura armada contra Itàlia de les legions garibaldines de Ricciotti Garibaldi, que en realitat es tractava d'un agent provocador al servei de la policia mussoliniana. En 1927 va ser expulsat de França i en 1928 formava part d'un grup anarquista italià (Nastini, Mantovani, Cantarelli, Bianconi, Montaresi i Paini) que actuava a Brussel·les (Bèlgica). Durant els anys trenta formà part del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i col·laborà en el periòdic Il Risveglio Anarchista, publicat per Luigi Bertoni a Suïssa. El desembre de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya i s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. En 1938 el trobem a París (França) participant en les activitats del Comitè de Suport a la Revolució Espanyola. En 1939 va ser internat al camp de concentració de Vernet i després aconseguí arribar a Brussel·les, on restà durant tota la guerra. En 1950 retornà a França i a Niça s'afilià a la Federació Anarquista Italiana (FAI), passant després a Itàlia. En 1957 va ser el delegat d'Imperia (Ligúria) al Congrés de la FAI celebrat a Senigallia i en 1961 al portat a cap a Rosignano Solvay. Més tard retorna a França. Natale Cicuta va morir el 2 d'agost de 1973 a Menton (Provença, Occitània).

    ***

    Francisco Conesa Alcaraz mort al Mas Clarà, l'única foto coneguda d'ell

    Francisco Conesa Alcaraz mort al Mas Clarà, l'única foto coneguda d'ell

    - Francisco Conesa Alcaraz: El 21 de desembre de 1921 neix a Barcelona (Catalunya) el guerriller anarquista antifranquista Francisco Conesa Alcaraz, conegut com Antonio Sánchez Sánchez. En 1950 s'exilià a França. Instal·lat a Lió (Arpitània), treballà de xofer i s'integrà en el grup d'acció llibertari de Francesc Sabaté Llopart (Quico Sabaté). Durant la nit del 28 al 29 de desembre de 1959 creuà la frontera francoespanyola amb Quico Sabaté, Antoni Miracle Guitart, Regelio Madrigal Torres i Martín Ruiz Montoya. Francisco Conesa Alcaraz va ser abatut d'un tret al cap el 4 de gener de 1960 en una emboscada parada per la Guàrdia Civil al Mas Clarà del llogaret de La Mota (Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya), amb tots els altres companys llevat de Quico Sabaté que aconseguí escapar, encara que caigué dos dies després, el 5 de gener a Sant Celoni (Vallès Oriental, Catalunya).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Ateo Garemi

    Ateo Garemi

    - Ateo Garemi: El 21 de desembre de 1943 és afusellat a Torí (Piemont, Itàlia) el militant comunista i després anarquista i resistent antifeixista Ateo Tommaso Garemi. Havia nascut el 6 de març de 1921 a Gènova (Ligúria, Itàlia). De jove emigrà amb sa família a França on va treballar com a llenyataire. Quan tenia 17 anys s'allistà com a voluntari en les Brigades Internacionals en la Guerra Civil espanyola. En 1940 s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i, després de l'ocupació alemanya de França, s'uní al maquis dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) --Ilio Barontini, Giovanni Pesce, Italo Nicoletto, Francesco Leone, etc.--, essent un dels combatents més audaços de la regió de Marsella. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943, el Partit Comunista Italià (PCI) el cridà perquè formés part de la resistència al seu país. El 22 de setembre d'aquell any entrà a Itàlia i començà a militar en un grup anarcocomunista (Dario Cagno, Primo Guasco, Giuseppe Bravin, Francesco Valentino, Dante di Nanni, etc.) enquadrat en els Grups d'Acció Patriòtica (GAP), primer escamot de la resistència encarregat de realitzar accions a la zona de Torí, com ara el llançament de pamflets antifeixistes i antinazis al cinema Apollo, després de la interrupció de l'espectacle. El matí del 25 d'octubre de 1943, amb l'anarquista Dario Cagno, la influència del qual decantà Garemi pel pensament llibertari, executà a trets de pistola en una emboscada el dirigent de la Milícia Voluntària per a la Seguretat Nacional (MVSN) --cos paramilitar de l'Itàlia feixista--, Domenico Giardina, cap d'Aprenents i d'Enrolament de la República Social Italiana (RSI), confonent-lo, provablement, amb el tristament cèlebre Piero Brandimarte, cap dels esquadrons d'acció feixistes autors de les matances perpetrades a Torí entre el 17 i el 19 de desembre de 1922. Poc després, arran de la delació d'un soldat feixista infiltrat, el grup va ser desmantellat. Detingut per la policia feixista el 27 d'octubre de 1943, fou torturat amb Dario Cagno, processat i condemnat a mort pel Tribunal Especial de Torí per complicitat en l'assassinat de Giardina. Ateo Garemi va ser afusellat el 21 de desembre de 1943 al pati de la caserna de Monte Grappa de Torí (Piemont, Itàlia). Dos dies després Dario Cagno corregué la mateixa sort. Poc després de la mort de Garemi, per honorar la seva memòria, la 45 Brigada Garibaldi, que actuava al Vèneto, esdevingué la XXX Brigada d'Assalt Garibaldina «Ateo Garemi», més tard rebatejada com «Gruppo Divisioni Garemi». Després de la II Guerra Mundial fou col·locada una placa a la caserna de Monte Grappa en record dels resistents afusellats. A Arles (Vallespir, Catalunya Nord) existeix un carrer dedicat a la seva memòria.

    ***

    Miguel Omaña Fernández

    Miguel Omaña Fernández

    - Miguel Omaña Fernández: El 21 de desembre de 2005 mor a Eibar (Guipúscoa, País Basc) l'anarcosindicalista Miguel Omaña Fernández. Havia nascut el 30 d'agost de 1917 a Udías (Cantàbria, Espanya). En 1936 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ocupà la secretaria general de la Federació Local del seu poble. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'incorporà a un batalló confederal de Cantàbria i lluità fins que va ser apressat per les tropes franquistes. En 1943 recobrà la llibertat i se sumà a la lluita clandestina a la comarca càntabra de Torrelavega. En aquests anys treballava a la Societat Nacional d'Indústries Aplicades Celulosa Espanyola (SNIACE). En 1950 emigrà a Eibar (Guipúscoa, País Basc) i, com que no hi havia CNT, s'afilià a la Unió General dels Treballadors (UGT) clandestina. Durant els anys setanta participà en la reconstrucció de la CNT i entre 1982 i 1992 fou el nexe d'unió entre els cenetistes d'Eibar i la resta de la regional. En 1993 fou un dels militants que constituïren el Sindicat d'Oficis Diversos de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) de la CNT. A partir de l'any 2000 caigué malalt de trombosi i posteriorment de càncer. Miguel Omaña Fernández va morir el 21 de desembre de 2005 a Eibar (Guipúscoa, País Basc); incinerat, les seves cendres van ser escapades a la muntanya Kalamua. Sa companya fou Leandra Arriola, amb qui tingué un fill.

    ***

    Jean Vasca

    Jean Vasca

    - Jean Vasca: El 21 de desembre de 2016 mor a Ribièiras (Llenguadoc, Occitània) el poeta, cantautor i compositor llibertari Jean Stievenard, conegut com Jean Vasca. Havia nascut el 25 de setembre de 1940 a Bressuire (Poitou-Charentes, França). Nasqué accidentalment a Bressuire, ja que sos pares eren de les Ardenes i s'havien refugiat allà fugint de la guerra. Passà la seva infantesa a Cherleville (Ardenes, França) i sa adolescència a París (França), on estudià a l'Institut Louis Buffon. A finals dels anys cinquanta estudià Lletres a la Sorbona de París i va fer de professor auxiliar als instituts Charlemagne i Henri IV. A començament de la dècada dels seixanta començà a cantar als cabarets de la rive gauche (La Colombe, Chez Georges, L'Écluse, La Contrescarpe, etc.) interpretant cançons seves o les d'altres autors amics (Georges Brassans, Jean Ferrat, Léo Ferré, René-Louis Lafforgue, Henri Salvador, etc.). Mantingué una estreta amistat amb altres artistes emergents, com ara Maurice Fanon, Henri Gougaud, Body Lapointe, Colette Magny, Hélène Martin, Christine Sèvres, etc. També va fer amistat amb Luc Berimont, que el va introduir en el món de la radiodifusió. Entre 1962 i 1963 portà l'emissió de poesia Présence du verbe. En aquesta època presentà a la Biennal de París el seu Poèmeélectronique nº 3, on cantà i llegí textos seus sota un fons de músiques electròniques enregistrades, gràcies al suport d'André Almuro. En 1964 aparegué el seu primeràlbum, Les routes, arranjat per Jacques Malbert i Barthélémy Rosso, guitarrista de Léo Ferre i de Georges Brassens. Son segonàlbum, Chanson 4étoiles, aparegut en 1965, guanyà el Premi Henri Crolla. En 1967 esdevingué redactor en cap d'alguns números de la revista Guitarre et Musique. En 1968 guanyà el Premi de l'Acadèmia de la Cançó pel seu tercer àlbum L'Ange exterminateur. En els anys setanta, amb Jean-Max Brua, Gilles Elbaz, Jean-Luc Juvin i Jacques Bertin, formà part de l'anomenada«La Bande des Cinq», cantautors amb la mateixa sensibilitat musical i poètica. En 1972 presentà el seu espectacle Écoutez-voir, al cafè-teatre Le Tripot de París. En 1974 publicà el seu cinquè àlbum Un chant, que inicià la seva col·laboració amb l'arranjador Michel Devy. En 1978 aparegué el seu vuitè àlbum Célébrations, que guanyà el Gran Premi de l'Acadèmia del Disc i en 1979 guanyà el Gran Premi de l'Acadèmia Charles Cros pel seu àlbum De doute et d'envoi. El gener de 2016 publicà el seu últim àlbum, Saluts!. Va cantar a diferents teatres parisencs (L'Olympia, Théâtre de la Ville, Café de la Danse, Le Tripot, La Tanière, Le Cithéa, Grand Théâtre, Théâtre Dejazet, La Mainate, etc.) i realitzà gires artístiques arreu de França, com ara la de Maisons de la Culture (1971), la de 1977 (Lió, Besançon, Bourges, Bordeus, Grenobla, etc.) o la de 1987 per tot França, i de l'estranger (Txecoslovàquia, Suïssa, Algèria, Alemanya, etc.). També publicà poemaris, com ara Jaillir (1969), L'écarlate et l'outremer (1973), Chansons. Succursales du soleil (1978), Je vis, j'écris, je chante (1981), Le cri, le chant (1986), Solos solaires (1992), L'été d'être (2002) i La concordance des chants. Poèmes et chansons (1964-2014) (2015). Els seus temes són la vida, la mort, la revolta i l'anticonformisme, entre d'altres. Va participar en diferents gales de suport d'iniciatives anarquistes, com ara les de Radio Libertaire, les del Théâtre Libertaire de París o el disc de diversos autors Chanteurs indignés (2012), col·laborant en diversos festivals del Llenguadoc on vivia.

    Escriu-nos

    Actualització: 21-12-17


    0 0

    [22/12] Míting contra la pena de mort - Homenatge a Prieto - Lenfant - Grandjouan - Wolfe - Tato - Isca - Rebelo - Mata - Rexroth - Aparicio - Saldaña - Gimeno - Reif - Gillet - Devaldès - Moroni - Alcarraz - Andrés Crespo - Padilla - Subirats - Voyenne

    Anarcoefemèrides del 22 de desembre

    Esdeveniments

    Teatre Olympia de Barcelona

    Teatre Olympia de Barcelona

    - Míting contra la pena de mort: El 22 de desembre de 1935 se celebra al teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) contra la pena de mort i per advocar per l'indult dels qui s'hi trobin condemnats. Aleshores el sistema jurídic de la II República espanyola tenia dictades 30 penes de mort. Hi van pronunciar discursos Tomás Herreros, Vicente Pérez, Francisco Ascaso, Liberto Callejas i Vicente Ballester. En acabar l'acte, van ser aprovades les següents conclusions: abolició de la pena de mort, indult dels condemnats a l'última pena, amnistia àmplia i total dels presos politicosocials, i revisió de la causa instruïda contra el militant anarquista Jerónimo Misa Almazán, de Sevilla. La Direcció de la Policia va remetre al Jutjat extractes dels discursos pronunciats perquè, segons el delegat governatiu, es van emetre conceptes injuriosos contra les autoritats.

    ***

    Cartell de l'acte

    Cartell de l'acte

    - Homenatge a Rubén G. Prieto: El 22 de desembre de 2008 se celebra a l'Aula Magna de la Facultat de Psicologia de la Universitat de la República de Montevideo (Uruguai) un homenatge a l'intel·lectual, activista cultural i propagandista anarquista Rubén Gerardo Prieto, que havia mort el 16 de novembre d'aquell any. En aquesta acte, organitzat per diverses entitats acadèmiques i moviments socials, comptà amb les actuacions musicals de Diego Kruopatwa (Kuropa), Rubén Olivera i Daniel Viglietti.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca d'Émile Lenfant (ca. 1894)

    Foto policíaca d'Émile Lenfant (ca. 1894)

    - Émile Lenfant: El 22 de desembre de 1867 neix a Choisy-le-Roi (Illa de França, França) l'anarquistaÉmile-Jules Lenfant. Sos pares es deien François-Jules Lenfant i Claire Audianne. Treballava d'obrer modelista i ceramista a la fàbrica de porcellana de Choisy-le-Roy i vivia al número 8 del carrer de la Raffinerie d'aquesta població. El 2 de març de 1894 va ser detingut per la III Brigada de la Policia de París (França), juntament amb altres 21 anarquistes, en una gran batuda repressiva; fitxat, va ser inscrit en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. En aquestaèpoca, sembla, es refugià a Anglaterra. Pot tractar-se del mateix Lenfant que a començament de la dècada dels deu formà part del grup anarquista parisenc«Les Libres Entretiens», el secretari del qual fou Louis Dalgara. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    Émile Lenfant (1867-?)

    ***

    Jules Grandjouan

    Jules Grandjouan

    - Jules Grandjouan: El 22 de desembre de 1875 neix a Nantes (País del Loira, Bretanya) el dibuixant, caricaturista, pintor i cartellista anarquista i anarcosindicalista Jules-Félix Grandjouan. Fill d'una família burgesa, el pintor Jean-Émile Laboureur i el pioner de la salubritat urbana Paul Grandjouan van ser cosins seus. Orfe de pare als set anys, fou criat per sa jove mare i pels seus avis materns al barri de la Fosse de Nantes. Quan tenia 10 anys, assistí amb sa mare als funerals de Victor Hugo. Després d'una educació religiosa tradicional, realitzà estudis al Liceu-Facultat de Dret de Nantes, però la seva afició pel dibuix el va fer abandonar els seus estudis notarials. Entre 1897 i 1898, amb el seu col·lega d'estudis Marcel Giraud-Mangin, editarenLa Revue Nantaise Littéraire et Artistique. En 1897 es casà amb Bettina Simon, institutriu acostada als cercles obrers, amb qui tingué una nina, Edwige (Vige), que assistí a l'escola llibertària de «La Ruche» de Sébastien Faure, i després tres infants més. Enviat especial del periòdic L'Ouest Illustré, embarcà en el vaixell Le Melmore per cobrir la nova línia marítima de la companyia anglesa «Great Western Raiway» entre Nantes i Weymouth amb prolongació ferroviària fins a Londres. En 1899 publicà el seu primer recull de litografies, Nantes la Grise. En 1900 s'establí a París (França) i començà a dissenyar cartells socials i polítics, sobretot per als grups dels sindicalisme revolucionari –molts el consideren el pare del cartellisme social. En 1900, en ple«Afer Dreyfus», carregà contra el general Mercier des de les pàgines de Le Réveil Social. Entre 1901 i 1912 realitzà infinitat de dibuixos per a la revista anarquista L'Assiette au Beurre, posant sobre el paper els seus temes favorits: l'antimilitarisme, l'antipatriotisme, anticlericalisme, anticapitalisme i l'anticolonialisme. En 1902 viatjà a Rússia com a corresponsal de La Vie Illustrée per cobrir el viatge del presidentÉmile Loubet i l'any següent publicà amb Urbain Gohier el pamflet antijauresià L'Ascète au beurre, on denuncien amb ferocitat la participació de Jean Jaurès en els actes protocol·laris militars i en les revistes de tropes. En 1904 retornà a Rússia enviat per l'Aliança Israelita per fer un reportatge sobre els pogroms. Entre 1907 i 1908 publicà per lliuraments el quadern de 12 gravats sindicalistes Les esclaves modernes, amb el suport dels sindicats de la Confederació General del Treball (CGT) i de la Federació del Vidre. Íntim amic d'Émile Pouget, en 1908 assistí com a delegat al Congrés de la CGT que se celebrà a Marsella. En 1909 participà activament en la campanya de suport per l'alliberament del seu col·lega Aristide Delannoy, condemnat a un any de presó pels seus dibuixos apareguts en Les Hommes du Jour. Aquest mateix 1909 ell fou jutjat pels seus violents dibuixos contra el president del Consell de Ministres Georges Clemenceau, però fou absolt. En 1910 fou president, secretari i tresorer del Comitè Revolucionari Antiparlamentari. L'any següent, en 1911, quan Aristide Briant era president del Consell de Ministres, va ser condemnat a 18 meses de presó pels seus dibuixos antimilitaristes i antiparlamentaris publicats en La Voix du Peuple i s'exilià a Alemanya, tot perseguint la ballarina californiana Isadora Duncan, de la qual estava follament enamorat, i amb qui viatjà a Egipte i a Venècia i l'edità un àlbum de 25 reproduccions dels pastels de la ballarina. Retornà en 1912 i fou agraciat el febrer de 1913 amb l'arribada al poder de Raymond Poincaré. Fins al 1914 treballà per a la premsa llibertària i sindicalista (La Bataille Syndicaliste, Le Conscrit,La Guerre Sociale, Le Libertaire, Le Réveil Social, La Révolution,Le Temps Nouveaux, Le Travailleur du Bâtiment, La Vie Ouvrière, La Voix du Peuple, etc.) i per a la premsa humorística revolucionària (Le Charivari,Le Rire, Le Sourire, etc.). També publicà dibuixos en altres periòdics, com ara Le ClouLe Petit Phare, Le Phare, L'Ouest-Républicain,La Vie Illustrée, etc. Dissenyà infinitat de portades de llibres llibertaris (A. Bullard, Aristide Delannoy, Charles Delzant, Charles-Ange Laisant,Émile Pouget, Georges Yvetot, etc.), d'almanacs revolucionaris i gairebé tots els cartells de la CGT i de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) d'uns determinats anys. Quan esclatà la Gran Guerra fou llicenciat per miopia i entrà en els serveis auxiliars. En els anys bèl·lics participà en la premsa patriòtica fent dibuixos antigermànics força mediocres. A partir de 1918 es declarà bolxevic i la seva producció gràfica es ressentí. En 1924 es presentà a les eleccions legislatives en la primera circumscripció de Nantes, com a cap de llista del comunista Bloc Obrer i Pagès (BOC), amb uns resultats decebedors. En 1926 romangué 10 mesos a l'URSS, on rebé a Moscou un homenatge de les autoritats soviètiques durant l'exposició«L'Art revolucionari» i s'entrevista amb Grigori Zinóviev i Lev Trotski; en tornar, aconsellat per aquest últim, publicà en 78 lliuraments en L'Humanité les seves reflexions del viatge sota el títol «La Russie vivante». A França organitzà conferències prosoviètiques, projectà el film El cuirassat Potemkim i intentà crear el «Cercle de la Rússia Nova». L'octubre de 1927, per celebrà el desè aniversari de la revolució, retornà a l'URSS amb una delegació formada per un milenar de persones (obrers, artistes, escriptors, empleats, etc.) de diversos països. En aquests anys realitzà nombrosos cartells de realisme socialista per a les oficines governamentals soviètiques. El novembre de 1930 fou elegit representant francès de l'Oficina Internacional dels Pintors Revolucionaris, creada a Khàrkov–actual Khàrkiv (Ucraïna). Finalment, el gener de 1931, fou expulsat del Partit Comunista Francès (PCF) per haver defensat, juntament amb l'escriptor Panaït Istrati, un artista dissident en una declaració jutjada antisoviètica publicada l'abril d'aquell any en Les Humbles. Rebutjar«corregir la seva falta» i es retirà dels debats polítics després d'unúltim intent infructuós en les eleccions legislatives de 1932 a Nantes. Durant la II Guerra Mundial es dedicar a criar vaques i cabres i després s'instal·là a Nantes. Jules Grandjouan va morir el 12 de novembre de 1968 a Nantes (País del Loira, Bretanya).

    Jules Grandjouan (1875-1968)

    ***

    Lilian Wolfe, amb Marie-Louise Berneri a la seva dreta, venen premsa anarquista pels carrers (Londres, 1945)

    Lilian Wolfe, amb Marie-Louise Berneri a la seva dreta, venen premsa anarquista pels carrers (Londres, 1945)

    - Lilian Wolfe: El 22 de desembre de 1875 neix a Londres (Anglaterra) la pacifista i anarcofeminista Lilian Gertrude Woolf, més coneguda com Lilian Wolfe. Havia nascut a la joieria d'Egware Road que regentava son pare, Albert Lewis Woolf, un jueu conservador prou acomodat de Liverpool. Sa mare, Lucy Helen Jones, actriu nascuda a Birmingham, abandonà sa família quan Lilian tenia 13 anys per a fer una gira arreu del món amb una companyia operística. Tingué tres germans i dues germanes, i tots es van educar mitjançant institutrius i després al Royal Polytechnic de Regent Street, actual Universitat de Westminster. A partir de 1907, mentre treballava com a telegrafista a l'Oficina General de Correus, milità en la Civil Service Socialist Society (CSSS, Societat Socialista de Servei Civil), que s'integrà en la Pioneer Socialist League (PSL, Lliga Socialista Pionera). Com a feminista, ben aviat es va veure desil·lusionada per la política parlamentària i per el sufragisme, arribant a considerar que el vot femení només era un simple«pal·liatiu», i entrà en 1913 a militar en el moviment anarquista. Va ser una de les fundadores del periòdic llibertari The Voice of Labour, publicat a Londres per l'editorial Freedom entre 1914 i 1916. El febrer de 1915 fou una de les signants del «Manifest de la Internacional Anarquista sobre la Guerra». L'abril de 1916, arran de l'aprovació el gener d'aquell any de la Llei del servei militar obligatori (Military Service Act), The Voice of Labour publicà un article animant els lectors a la desobediència civil i a rebutjar la llei passant a la clandestinitat i a amagar-se a les muntanyes escoceses. El 5 de maig de 1916, va ser detinguda, amb son company Thomas H. Keell, en una batuda a les oficines de Freedom realitzada per requisar els 10.000 fulls per repartir que reproduïen l'article. Processats, van ser condemnats, segons la Defence of the Realm Act (Llei de Defensa del Regne), ella a una multa de 25 lliures esterlines o a dos mesos de presó i ell a 100 lliures o tres mesos; ambdós triaren la presó. Ella, però, descobrí a la garjola que estava encinta i com que es tractava d'un embaràs de risc, ja que tenia més de quaranta anys, finalment pagà la multa. En 1917 passà a viure amb Nellie Dick, Fred Dunn i Gaston Marin a la comuna anarquista de Marsh House a Londres; cap al 1920 vivia amb Thomas Keell, son fill i W. C. Owen a Willesden; i, posteriorment, visqué amb Keell a la Colònia Tolstoiana de Whiteway, a Gloucestershire, fins la mort d'aquest en 1938. A Whiteway tingué cura un temps de Richard Blair, el fill de George Orwell, quan aquest va ser ingressat en un sanatori. Quan Vernon Richards creà el periòdic Spain and the World, en suport de la revolució llibertària espanyola, en fou l'administradora. Durant aquests anys viurà amb Richards i sa companya Marie-Louise Berneri a Londres. En 1970 donà al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa) la biblioteca de son company Tom Keells. Ja anciana, es dedicava a vendre pels carrers el periòdic Peace News, i fins al 95 anys fou l'administradora de la llibreria de l'editorial Freedom. Lilian Wolfe va morir el 28 d'abril de 1974 a Cheltenham (Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra).

    Lilian Wolfe (1875-1974)

    ***

    José Tato Lorenzo

    José Tato Lorenzo

    - José Tato Lorenzo: El 22 de desembre de 1886 neix a Mondariz (Pontevedra, Galícia) el destacat propagandista anarquista José Tato Lorenzo. Amb 10 anys començà a fer feina i el novembre de 1900 emigrà al Brasil, on es reuní amb son pare. Entre l'agost de 1902 i setembre de 1903 romangué a Montevideo (Uruguai) i després s'establí a Rosario (Santa Fe, Argentina), on l'agost de 1904 fou empresonat per anarquista. L'any següent marxà a Buenos Aires (Argentina), guanyant-se la vida venent diaris i destacant pel seu activisme llibertari. Dirigí en diverses ocasions el periòdicLa Protesta. En 1910 va ser empresonat i l'any següent va ser expulsat de l'Argentina i deportat a Espanya. S'establí a Barcelona (Catalunya) on freqüentà la seu del periòdic Tierra y Libertad i l'escola racionalista del mestre llibertari Sebastià Suñé. Passà a Vigo (Galícia) i preparà el seu retorn a l'Uruguai, cosa que aconseguí en 1912 via Portugal. El març d'aquell any s'establí definitivament a Montevideo, on treballà en el periòdic La Tribuna Popular. Desenvolupà una intensa tasca propagandística llibertària, mitjançant publicacions, com ara Anarkos (1912),El Hombre (1916-1931), Inquietud (1944-1950, Voluntad (1956-1965), Solidaridad, etc., i entre 1925 i 1928, gràcies a la seva faceta de radioaficionat, a través de les ones radiofòniques. Mantingué una intensa polèmica amb La Batalla, on denuncià el sovietisme –cosa que implicà en 1922 un intent d'assassinat contra la seva persona–, a més de les seves versions locals (castrisme i guevarisme). Anarcoindividualista, en 1925 era considerat un representant del «gremialisme individualista» per les seves crítiques a la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU). Entre 1926 i 1938 es mostrà força actiu en la Hermandad Universal Anarquista (HUA), fundada per ell. També participà activament en les activitats de l'«Ateneo Libre del Cerro y La Teja» de Montevideo. En els seus últims anys fou secretari de La Casa dels Llibertaris. Mantingué polèmiques amb Torralvo, però fou amic de Soledad Gustavo, Josep Prat, Han Ryner, Frederica Montseny, Tarrida del Mármol, José Ledo, Daniel Seijas, R. Lone, Campio Carpio i, fins i tot, del president de l'Uruguai–rebutjà tot suport institucional vivint fins els final dels seus dies gairebé en la indigència. Ses companyes foren Tomasa Álvarez i Teresa Cocito. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Samuel Blois, Antonio D. Alarcón, Walter Ruiz,Antonio del Río, Jacinto Lorenzo, etc.), en infinitud de publicacions llibertàries, com ara Ação Direta,Acracia, Ahora,Aurora, Boletín GGDCC, Cenit, Le Combat Syndicaliste, Cultura Proletaria, Despertar, Espoir, Iniciales, Inquietudes, Letras, Liberación, Nueva Senda,Los Nuevos, Proa,Ruta, Simiente Libertaria, Solidaridad, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor del fulletó antimarxista Maximalismo y anarquismo. Estudio crítico comparativo (1919 i 1923) i de Gotas de miel y ajenjo, obra pòstuma que, sembla, fou cremada. José Tato Lorenzo va morir el 20 de setembre de 1969 a Montevideo (Uruguai).

    José Tato Lorenzo (1886-1969)

    *** 

    D'esquerra a dreta: Valerio Isca, Rudolf Rocker (al quadre), Paul Avrich i Federico Arcos (Nova York, 1989) [CIRA - Lausana]

    D'esquerra a dreta: Valerio Isca, Rudolf Rocker (al quadre), Paul Avrich i Federico Arcos (Nova York, 1989) [CIRA - Lausana]

    - Valerio Isca: El 22 de desembre de 1900 neix a Calatafimi (Trapani, Sicília) l'anarquista Valerio Umberto Isca. Son pare, Giuseppe Isca, havia nascut a Monte Erice, també a Sicília, treballava de guardaboscos al servei del govern italià i per qüestions de feina es traslladà a Calatafimi; conservador, posà el segon nom de son fill en record del rei Humbert I assassinat mesos abans per l'anarquista Gaetano Bresci. Sa mare, napolitana, es deia Elvira Bandiera. La parella tingué sis fills, tots nats a Calatafimi, i Valerio n'era el tercer. Entre els sis i els 11 anys assistí a l'escola, però va deixar els estudis en 1911 quan son pare morí. D'antuvi treballà en un molí fariner durant dos anys i després en un altre durant quatre anys i en aquest període pogué assistí a l'escola nocturna. En 1915, en plena Gran Guerra, un oncle seu se'l portà a una ciutat propera per treballà també en un molí fariner del qual era copropietari. En 1918 va ser cridat a files i serví en l'exèrcit durant nou mesos, temps en el qual estudià a l'Escola d'Aviació per aprendre mecànica aeronàutica. De bell nou a Calatafimi treballà durant nou mesos en un taller de forja ornamental i després son oncle el tornà a contractar al molí. En aquestaèpoca, amb Domenico Sallitto, milità en el moviment socialista local. En 1922 emigrà amb sa germana major Josephine i son fill Frank als Estats Units, per reunir-se amb son marit que treballava per a la Great Atlantic& Pacific Tea Company (A&P), a Nova Jersey. Al principi visqué a casa de sa germana a Jersey City i treballà en un taller de reparació d'automòbils, després es va posar a fer feina fent voravies portant una carretó. Més tard va treballant fabricant piles seques a la Union Carbide durant tres anys. Després es traslladà al barri novaiorquès de Brooklyn amb la família de sa germana i set anys després, l'abril de 1929, es posà a viure amb sa companya Ida Pilat, traductora d'origen jueu, fent feina a la Union Carbide a Jersey City i més tard en una empresa de Booklyn que fabricava equipaments metàl·lics per a hospitals. A partir de juliol de 1929 treballà fent esterilitzadors per a l'Hospital Supply Company de Manhattan fins a 1943. L'afer Sacco i Vanzetti portà a molts socialistes a les files llibertàries, entre ells Valerio i Isca. Ambdós es van conèixer en 1927 en un acte de suport als llibertaris italoamericans al Centre Cultural dels anarquistes espanyols de Nova York. En 1923 entrà a formar part del Circolo Volontà, grup anarquista format majoritàriament per sicilians, al voltant de Joe Parisi. Participà activament en la campanya de suport a Sacco i Vanzetti i recaptà fons per enviar-los a Aldino Felicani a Boston, un dels coordinadors de la seva defensa legal. Poc després el Circolo Volontà es fusionà amb el grup anarquista Germinal de Brooklyn i comptà amb el suport del grup italià Anarchist Grup de South Brooklyn. En aquesta època començà a llegir literatura anarquista (Piotr Kropotkin, Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i la premsa llibertària (L'Adunata dei Refrattari, etc.). Contrari al terrorisme i a l'acció individual, no participà de l'estratègia de Luigi Galleani, que tenia aleshores una forta empremta en les files dels anarquistes italoamericans. En 1925 entrà en Road to Freedom, conegut com «Grup Internacional», perquè estava format per anarquistes de diverses nacionalitats, i que es reunia a la seu del grup llibertari espanyol editor de Cultura Obrera, més tard Cultura Proletaria, grup el qual admirà força. Road to Freedom estava format per anarquistes de parla anglesa del «Grup Internacional» (Rose Pesotta, Walter Starrett, Sadie Robinson, Lisa Brilliant, etc.) i publicaven la revistaThe Road to Freedom. Els joves també tenien un grup, The Rissing Youthn (les germanes Goodman, Benny Frumkin, etc.), que publicaven un periòdic del mateix nom. En 1930 amagà a casa seva Armando Borghi quan aquest passà a la clandestinitat en violar la llibertat sota fiança en espera de ser expulsat dels EUA. També participà activament en la campanya contra les expulsions de Domenico Sallitto (Domenick Sallitto) i de Vincenzo Ferrero (Vincent Ferrero), aconseguint diners per a les seves fiances. Entre 1928 i 1931 participà, amb sa companya Ida, en els campaments d'estiu del grup Road to Freedom que s'organitzaren a Croton i al llac Mohegan. En 1939 la parella es casà. En 1955 compraren una casa a la Colònia Mohegan (Crompond, New York), convertint-se en un lloc de peregrinació i de reunions llibertàries, i on es traslladà a viure la parella formada per Rudolf Rocker i Milly Rocker --ella morí en aquesta casa el novembre d'aquell any. Admirador de Henry David Thoreau, en aquests anys formà part de la Thoreau Fellowship, amb Joseph Ishill, i organitzà activitats per a l'Escola Moderna de Stelton i per recaptar fons per a The Road to Freedom i Fraye Arbeter Shtime.Íntim amic de Rudolf Rocker, aconseguí diners per a l'edició de la seva obra magna, Nationalism and Culture (1937) --Isca va escriure el prefaci per a l'edició italiana publicada en 1960. En 1938 li van diagnosticar la malaltia de Parkinson, però des de 1943 i fins la seva jubilació en 1970 pogué continuar treballant de mecànic i capatàs a les Berger Industries, a Maspeth. Durant aquests anys col·laborà en el periòdic antifeixista bilingüe Countercurrent/Controcorrente (1938-1951), editat per Felicani, i participà, amb sa companya, en les activitats del Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), organització que cofundà en 1945 amb Gregory Maximoff i Sam Dolgoff amb fons de Laurance Labadie. Ida Pilat Isca morí en 1980. Valerio Isca va morir el 13 de juny de 1996 a Nova York (Nova York, EUA). El seu testimoni va ser recollit en el llibre de Paul Avrich Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995).

    Valerio Isca (1900-1996)

    ***

    Jaime Rebelo

    Jaime Rebelo

    - Jaime Rebelo: El 22 de desembre de 1900 neix a Setúbal (Setúbal, Portugal) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Jaime Rebelo. Sos pares van ser Leopoldina Amélia i Gonçalo Rebelo. Pescador i mariner d'ofici, de jove s'adherí a la Confederació General del Treball (CGT), de la qual fou un dels màxims responsables a Setúbal. Visqué la major part de sa vida al barri de Cacilhas, deixant una part de sa família a Almada. Com a militant anarcosindicalista, fou un dels animadors, amb Francisco Rodrigues Franco, de l'Associação de Classe dos Trabalhadores do Mar (Associació de Classe dels Treballadors del Mar) de Setúbal, més coneguda com la «Casa dos Pescadores» (Casa dels Pescadors), fins a la seva destrucció el 28 de maig de 1926 arran del cop d'Estat del general Gomes da Costa, i de la qual aconseguirà salvaguardar importants documents. En 1931, a conseqüència de l'anomenada «Vaga dels 92 dies», fou detingut i torturat per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la Dictadura Nacional. Durant els interrogatoris que la policia política l'infligí, va arribar a tallar-se la llengua amb les seves pròpies dents per evitar parlar i denunciar els companys. Arran d'aquest esdeveniment, l'escriptor Jaime Cortesão li dedicà un dels seus poemes més bells, el Romance do Homen da Boca Fechada (Romance de l'Home de la Boca Tancada). Aquest poema circulà clandestinament durant tota la dictadura salazarista i fou publicat en 1937 en el periòdic comunista Avante, que buscava amb això reforçar una política de Front Popular a Portugal. Un cop lliure i víctima de constants persecucions, emigrà a Espanya. Afiliat a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola formà part de les milícies confederals i comandà una unitat que va combatre al front meridional. Amb el triomf feixista a Espanya, passà a França. Després tornà a Portugal on continuà lluitant contra la dictadura de l'Estat Nou, guanyant-se la vida a partir de 1968 com a corrector del periòdic A República, al costat del també anarquista Francisco Quintal. Després de la Revolució dels Clavells del 25 d'abril de 1974, presidí la primera Assemblea General de la restituïda Casa dels Pescadors i participà en la constitució de la Cooperativa Editora «A Batalha», exercint de corrector honorífic del periòdic A Batalha,òrgan de la CGT. Membre actiu del Moviment Llibertari Portuguès (MLP), ajudà son vell company Francisco Quintal en la creació del periòdic A Voz Anarquista, edital pel Centre de Cultura Llibertària d'Almada. Jaime Rebelo va morir el 7 de gener de 1975, al costat de sa companya delsúltims anys Eloísa, a Almada (Setúbal, Portugal). César Oliveira li dedicà l'estudi«Jaime Rebelo: um homem para além do tempo», publicat el març de 1995 en la revista Historia. Al barri de São Julião de Setúbal una avinguda porta el seu nom.

    Jaime Rebelo (1900-1975)

    ***

    Fernando Mata Povedano

    Fernando Mata Povedano

    - Fernando Mata Povedano: El 22 de desembre de 1901 neix a Montemayor (Còrdova, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Fernando Demetrio Mata Povedano. Sos pares es deien José Marí Mata Serrano i Cándida Povedano López. D'infant estudià amb els capellans, va ser escolanet de la parròquia i semblava que acabaria en el sacerdoci, però abandonà aquesta orientació dràsticament. En 1918 s'afilià a l'anarquista Centre Instructiu Obrer d'Oficis Diversos i en 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, en va ser nomenat president. Aquest mateix any obtingué del Rectorat del Districte Universitari autorització per a crear una escola primària particular en el citat centre obrer, que prengué el nom d'«Escola de Nins Nova» o«Col·legi d'Educació Científica i Racional», la qual dirigí. En aquestaèpoca fou corresponsal a Montemayor de la Llibreria Luque, venen llibres per les poblacions veïnes a les quals es desplaçava amb bicicleta. El 22 de juny de 1927 es casà amb María de losÁngeles Basilia Mata Carmona. En 1928 envià diners per a una campanya pro presos anarquistes que havia organitzat La Revista Blanca. A mitjans de 1929 el Centre Instructiu Obrer d'Oficis Diversos jugà un paper important en la negociació de les condicions laborals amb els patrons i el 3 d'octubre de 1930 aquesta institució, de la qual aleshores era el secretari, declarà la vaga general a la població. El 23 de gener de 1931 va ser detingut, per ordre del governador civil, juntament amb set companys del Centre Instructiu Obrer d'Oficis Diversos, i tancat a la presó municipal de Montemayor. Encara que anarcosindicalista, participa com a candidat en les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 i fou el quart regidor electe més votat, amb 318 vots, essent nomenat primer tinent d'alcalde i vocal regidor de la Junta Conciliadora de l'Arbitri sobre productes de la Terra, Utilitats de Comerç i Indústria i Professions. També va ser nomenat president de la Comissió d'Hisenda i, entre 1931 i 1934, formà part de la Comissió de Festes de la Fira. A proposta seva, s'acordà la confecció d'un llistat de famílies pobres amb dret a assistència mèdica gratuïta. A més a més, va ser designat per a formar part del Consell Local de Primer Ensenyament en representació de l'Ajuntament. A començaments de 1932 morí la seva nina Helia i el sepeli fou laic. En 1932 formà part de la comissió per a la celebració del Dia del Llibre i de la junta per a la creació d'una biblioteca municipal, projecte que no s'aconseguí fins al 1936. En 1933 viatjà a Madrid amb l'alcalde, Rafael Porras Berral, per a gestionar als ministeris d'Agricultura i d'Instrucció Pública l'ocupació temporal del cortijo de Mingo Hijo i la sol·licitud de la subvenció per a la construcció d'un grup escolar. El 18 d'octubre de 1934 fou suspès de les seves funcions de regidor, juntament amb vuit edils més, pel governador civil, José Gardoqui y Urdanivia. Aquest mateix anys s'afilià a l'acabat de crear Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña Núñez i participà activament en la campanya electoral per a les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. El 26 de gener de 1936 presidí un míting del Front Popular al Centre Obrer i fou l'interventor d'aquesta candidatura. El 22 de febrer de 1936 va ser elegit alcalde de Montemayor, arran de la renúncia d'Antonio Carmona Jiménez, i també ocupà la presidència de la Comissió d'Hisenda. Compaginarà aquestes tasques polítiques amb la seva ocupació docent. Durant el temps que fou alcalde impulsà les obres públiques i la reforma agrària, desenvolupant l'arbitratge entre patrons i obrers. Durant el seu mandat es posà en marxà la construcció del Grup Escolar «Francesc Ferrer i Guàrdia», que no pogué materialitzar-se a causa del cop d'Estat. La nit del 18 de juliol de 1936 un escamot de la Guàrdia Civil de Fernán-Núñez comandat pel tinent Cristóbal Recuerda Jiménez es traslladà a Montemayor i el detingué a l'Ajuntament juntament amb vuit companys. Després d'un temps tancat a la presó de Còrdova, Fernando Mata Povedano va ser afusellat el 26 de setembre de 1936 a Còrdova (Andalusia, Espanya) i enterrat en una fossa comuna del Cementiri de San Rafael d'aquesta ciutat.

    Fernando Mata Povedano (1901-1936)

    ***

    Kenneth Rexroth

    Kenneth Rexroth

    - Kenneth Rexroth:El 22 de desembre de 1905 neix a South Bend (Indiana, EUA) el poeta, escriptor, traductor, llibertari místic i figura de la contracultura nord-americana Kenneth Charles Marion Rexroth. Nascut en una família de militants antiesclavistes, socialistes, anarquistes, feministes i lliurepensadors, quan tenia 12 anys va quedar orfe. Va passar la seva infància a Chicago, on va treballar com a repòrter i després en una boîte de jazz, estudiant a l'Art Institute of Chicago. Després recorrerà el país en autostop, treballant a ranxos de l'Oest. Autodidacte --només va anar a escola cinc anys--, va freqüentar la bohèmia artística i els militants radicals dels anys vint, especialment els wobblies d'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), i va participar en els mítings del radical Washington Park Bug Club, experiències que va narrar en An autobiographical novel (1964), on apareixen Louis Armstrong, Alexander Berkman, Clarence Darrow, Eugene Debs, Marcel Duchamp, Emma Goldman, D. H. Lawrence, Diego Rivera, Carl Sandburg, Edward Sapir, Sacco i Vanzetti, entre altres. En 1927 va instal·lar-se a San Francisco i va militar en diversos grups llibertaris (fundarà amb altres el San Francisco Anarchist Circle), pacifistes i antiracistes. Objector de consciència durant la Segona Guerra Mundial, va ajudar a escapar japonesos-americans dels camps de concentració de la Costa Oest. Després va participar en la efervescència literària, escrivint tot tipus de gèneres i traduint poesia de set llengües (grec, llatí, francès, castellà, italià, xinès i japonès) i interessant-se pel teatre d'avantguarda, la pintura abstracta i la poesia musicada --va ser l'introductor del jazz en la recitació poètica--, a més d'adscriure's en les anomenades San Francisco Renaissance i Beat Generation. Els seus temes preferits van ser l'amor, el misticisme i la revolució, i va ser l'introductor de termes com«Mentida Social» i «Gran Engany», que han quedat en l'imaginari llibertari. En 1968 es va establir a Santa Bàrbara on va impartir cursos sobre la poesia i la cançó a la Universitat de Califòrnia (1968-1973) i va esdevenir cronista literari d'una ràdio alternativa (KPFA). En els darrers anys de sa vida va viatjar sovint al Japó, els haikus i el budisme eren grans passions seves. Kenneth Rexroth va morir el 6 de juny de 1982 a Montecito (Santa Bàrbara, Califòrnia, EUA). La seva biblioteca personal de 15.000 llibres va ser adquirida per la Kanda University of International Studis (Japó).

    ***

    Necrològica de David Aparicio Gonell apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 14 de juny de 1994

    Necrològica de David Aparicio Gonell apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 14 de juny de 1994

    - David Aparicio Gonell: El 22 de desembre de 1907 neix a Xodos (Alcalatén, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista David Aparicio Gonell –a vegades el seu primer llinatge citat Aparici. Emigrat a Barcelona (Catalunya), en 1927 començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a voluntari en les milícies confederals i poc després retornà a Xodos per organitzar la col·lectivitat agrícola local. Entre l'1 de gener i el 2 de desembre de 1937 fou regidor de Comerç i Treball de la Gestora Municipal de Xodos i aquest mateix any era secretari de l'Agrupació Anarquista«Amanecer», adherida a la Federació Anarquista Ibérica (FAI) d'aquesta població. Cridat a files, tornà als fronts com a comissari en una brigada de sapadors a Còrdova (Andalusia, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, tornà al seu poble, on va ser detingut, apallissat pels militars a Xèrica (Alt Palància, País Valencià) i empresonat a Castelló (Plana Alta, País Valencià). Després de dos anys de reclusió, va ser trasllat a la presó de Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya), on treballà en la reconstrucció del poble durant dos anys. Indultat, tornà a Xodos, on contactà amb la guerrilla que actuava a Terol (Aragó, Espanya). De bell nou detingut, va ser novament apallissat i tancat. Un cop lliure s'integrà en un grup dels maquis fins al 1948, any que passà a França. S'establí a Besiers, on es reuní amb sa família i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. David Aparicio Gonell va morir el 21 d'abril de 1994 a Besiers (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Manuel Saldaña

    Manuel Saldaña

    - Manuel Saldaña: El 22 de desembre de 1907 neix a Alcolea del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Manuel Saldaña de la Cruz. Fill d'una família camperola nombrosa (set infants) molt empobrida, sos pares es deien Juan Manuel Saldaña i Antonia de la Cruz. Des del vuit anys va fer de pastor, ajudà sa família tasques del camp (oliveres, etc.) i pescant durant les nits al Guadalquivir; no pogué instruir-se perquè l'única escola pública que havia al poble era per a nines. Quan tenia 20 anys, poc abans de fer el servei militar a Còrdova, aprengué a llegir amb el llibre d'Errico Malatesta Entre pagesos, amb els companys de les Joventuts Llibertàries, tot per influències de sa mare, gens il·lustrada, però força defensora dels sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assídua de manifestacions i d'assemblees fins a la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Quan caigué aquesta, amb Antonio Saldaña, Ramón Garruta i altres, participà en la reorganització de la CNT. En 1933, a resultes dels fets de Casas Viejas, va escriure el seu primer article «Todo por la huelga». Quan l'aixecament feixista de 1936, d'antuvi aconseguiren controlar els elements dretans del poble, però finalment hagueren de fugir cap a Madrid quan els militars ocuparen la província. Enrolat en la Columna Ascaso, va combatre a Màlaga com a delegat de centúria fins a la pèrdua d'aquesta ciutat i després a Almeria. Novament a Madrid, entrà a formà part de la 70 Brigada Mixta com a capità de companyia, amb la qual va lluitar a Guadalajara, Brunete --on fou ferit en tres parts del cos i va ser ascendit a comandant--, Terol, Madrid i València. En 1939, al final de la guerra, fou detingut quan intentava fugir des del port d'Alacant i tancat als camps de concentracions d'Albatera i de la cartoixa de Porta Coeli i a diverses presons (Linares, Sevilla, etc.) abans del consell de guerra a Sevilla que el condemnà a 12 anys de presó. Després de quatre anys a la penitenciaria de Sevilla, on es nodrí força culturalment, passà a treballar com a ajudant de capatàs i després com a capatàs en la construcció del Canal del Bajo Guadalquivir, conegut popularment com «Canal dels Presos». Finalment acabà a la colònia penitenciaria militaritzada de Los Merinales. Un cop alliberat, s'establí a Villanueva del Río y Minas, on presidí la CNT clandestina de la comarca fins que la repressió l'obligà a marxar. Després treballà en una mina propietat de la Red Nacional de los Ferrocarriles Espanyoles (RENFE) i, quan tancà, en els ferrocarrils granadins, on va establir contacte amb Carlos Soriano, aleshores secretari de la Regional de CNT d'Andalusia, passant a encarregar-se de repartir propaganda per la província aprofitant la seva feina de ferroviari. En 1972 es va jubilar i es traslladà a Barcelona, col·laborant estretament amb els comitès de Padilla y d'Espada, i amb Antonio Navarro. En aquesta època s'encarregà de la tresoreria del Comitè Nacional de la CNT --en morí Franco encara n'era responsable. Durant el postfranquisme participà en l'organització dels sindicats cenetistes de Cornellà i d'Esplugues de Llobregat. En 1987 retornà a Andalusia, primer s'instal·là a Granada i després a Lora del Río. Durant aquests anys assistí com a delegat als congressos confederals de Barcelona, Torrejón, Bilbao i Granada. En 1992 presentà un treball en el Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona. Fou entrevistat per al documental Presos del silencio, de Mariano Agudo i Eduardo Montero, que s'estrenà en 2004. Trobem articles seus en Cenit, CNT,Ideas-Orto, Siembra,Solidaridad Obrera, etc. És autor d'El comunismo libertario y su programa (ca. 1976). Manuel Saldaña va morir el 12 de març de 2008 a Lora del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya).

    ***

    Retrat de Demetrio Gimeno realitzat per Teixidor al camp de concentració de Vernet

    Retrat de Demetrio Gimeno realitzat per Teixidor al camp de concentració de Vernet

    - Demetrio Gimeno: El 22 de desembre de 1912 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Demetrio Gimeno, conegut com Bigote. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de les Joventuts Llibertàries a Massalió des de molt jove, lluità als fronts com a milicià durant la guerra civil i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat al camp de concentració de Vernet. A l'exili participà en la Resistència fins la seva detenció per la Gestapo. Enviat a la deportació a Dachau (Baviera, Alemanya), aconseguí fugir el 18 d'agost de 1944 de l'anomenat«Tren Frantasma» abans de creuar la frontera germana i s'integrà en la guerrilla antinazi. En 1944 s'instal·là a Tarascó, on treballà de barber i milità en la CNT. Demetrio Gimeno va morir el 13 d'octubre de 1982 a Tarascó (Llenguadoc, Occitània). Sos germans Julio i Manuel també van ser militants anarcosindicalistes.

    Demetrio Gimeno (1912-1982)

    ***

    Necrològica d'Acracio Reif Ortiz apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 13 d'octubre de 1992

    Necrològica d'Acracio Reif Ortiz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 13 d'octubre de 1992

    - Acracio Reif Ortiz: El 22 de desembre de 1919 neix a La Carolina (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista  Acracio Reif Ortiz. Fill del militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Francisco Reif Rodríguez, sos germans Candido i Juan també foren confederals. Exiliat després de la guerra civil, milità en la Federació Local de Le Péage-de-Roussillon (Delfinat, Occitània) de la CNT, on son pare n'era el secretari; ell, però, mai no volgué ocupar cap càrrec de responsabilitat, restant un militant anònim. També formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Miner de professió, a començament dels anys vuitanta va ser declarat inepte per a la feina a causa de la seva silicosi. Acracio Reif Ortiz va morir, després de no poder superar una operació de ronyons, el 8 de setembre de 1992 a Le Péage de Vizille (Vizille, Delfinat, Occitània) i fou incinerat dos dies després.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Vaga de ferroviaris (1910)

    Vaga de ferroviaris (1910)

    - Georges Gillet: El 22 de desembre de 1951 mor a Crévecoeur-le-Grand (Picardia, França) el militant sindicalista i propagandista anarquista Georges Gillet. Havia nascut el 17 d'agost de 1876 a Hardivillers (Picardia, França). A partir de 1910, empleat com a representant de comerç a la regió d'Arràs, comença a publicar --amb Maris Coquide, Poirier, Boisleux i Eugène Fallot-- el periòdic anarquistaLe Réveil Artésien, que esdevindrà l'any següent Le Gran Soir. L'octubre de 1910 participarà com a sindicalista en la gran i dura vaga dels ferroviaris de la regió d'Arràs. Després va col·laborar en el setmanari sindicalista revolucionari de la zona Nord i del Pas-de-Calais, L'Avant Garde (1913-1914), el gerent del qual va ser François Henry. Com a antimilitarista va ser inscrit en el «Carnet B» i patirà nombroses vegades condemnes per delictes de premsa: «injúries a l'Exèrcit» (1910) o«provocació de militars a la desobediència» (1911). El 9 de febrer de 1914 va ser un dels organitzadors de la conferència al«Café du Commerce» d'Arràs de Sébastien Faure per recaptar fons per a l'escola «La Ruche». El setembre de 1914 serà jutjat amb Albert Andrieux, responsable del periòdic d'Amiens Germinal, per un tribunal militar per «apologia de l'assassinat amb la intenció de propaganda anarquista» arran de l'atemptat de Sarajevo contra l'Arxiduc d'Àustria.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Carta oberta al Govern de les Illes Balears – Miquel López Crespí


    Domingo Morales, Isidre Forteza, Paco Ferrer, Isabel Rosselló, Toni Roig, Antònia Serrano, Jaume Adrover, Jaume Moncades, Gerard Matas, Miquel Morell, Llorenç Buades, Paco García, Miquel Vanrell, Josep Planas Montanyà, Sebastià Serra, Francesc Calvet, Maties Tugores, Antònia Sabater, Aina Montaner, Joan Pericàs…


    Per la dignitat i la memòria


    Carta oberta de l´escriptor Miquel López Crespí al Govern de les Illes


    No ens basta el ritual homenatge al tanatori (ni que sigui enmig de la Plaça Major de Ciutat!). No ens és suficient una medalleta de reconeixement quan aquella persona ja no pot veure reconegut públicament el seu esforç. Què hauria estat dels polítics professionals sense el suport d’aquesta munió d´intel·lectuals i activistes? Qui ha creat el teixit social de la nostra societat? Qui ha fet la feina per enlairar qui està situat a les cadiretes institucionals? No ens basten excuses de mal pagador. Manco paraules i més accions en defensa dels nostres! Volem una permanència perenne. Volem que el seu exemple no desaparegui amb el pas inexorable del temps! La paraula ritual d’homenatge s’esvaneix. El llibre perdura. Potser estudiat durant generacions i generacions! (Miquel López Crespí)


    El silenci oficial en referència a la mort d´alguns dels nostres activistes culturals i polítics més destacats, d´artistes i escriptors, m’ha fet reflexionar; i voldria suggerir algunes possibles actuacions a les nostres autoritats culturals. Pens ara mateix (però la relació de noms podria ser interminable!) en determitats i significatius silencis sobre persones que han estat imprescindibles per a crear el bastiment essencial de la societat civil i cultural de les Illes. Seria el cas de tants coneguts i companys de lluita morts recentment: Domingo Morales, Isabel Rosselló, Toni Roig, Antònia Serrano, Jaume Adrover, Jaume Moncades, Gerad Matas, Miquel Morell, Llorenç Buades, Paco García, Miquel Vanrell, Josep Planas Montanyà, Sebastià Serra, Francesc Calvet, Maties Tugores, Aina Montaner, Joan Pericàs… La llista es pot anar ampliant; són els primers noms que m´han vingut en ment. I encara d’altres que moriren fa temps: Rosa Bueno, Joan Soler Antich…

    La meva proposta és crear una petita Biblioteca Popular, una col·lecció de llibres que, amb una acurada biografia, servís per a mantenir viva la memòria i l’exemple de tants i tants sindicalistes, intel·lectuals, autors, artistes, activistes culturals que, com els esmentats, han estat la columna fonamental del nostre redreçament nacional i social. I que, en el cas concret de Llorenç Buades, recollís la seva obra (articles, història de Mallorca…) que es pot trobar en el Web que ell coordinava, Ixent.

    No ens basta el ritual homenatge al tanatori (ni que sigui enmig de la Plaça Major de Ciutat!). No ens és suficient una medalleta de reconeixement quan aquella persona ja no pot veure reconegut públicament el seu esforç. Què hauria estat dels polítics professionals sense el suport d’aquesta munió d´intel·lectuals i activistes? Qui ha creat el teixit social de la nostra societat? Qui ha fet la feina per enlairar qui està situat a les cadiretes institucionals? No ens basten excuses de mal pagador. Manco paraules i més accions en defensa dels nostres! Volem una permanència perenne. Volem que el seu exemple no desaparegui amb el pas inexorable del temps! La paraula ritual d’homenatge s’esvaneix. El llibre perdura. Potser estudiat durant generacions i generacions!

    Just en aquest moment, gràcies al nou Pacte de Progrés, els partits que aquests lluitadors situaren en el poder polític (em referesc a MÉS, Podem i PSOE) tenen a la seva disposició els recursos adients per a portar endavant aquesta proposta de Biblioteca Popular d´activistes illencs.

    No és la primera vegada que faig una provatura semblant. Però els nostres no escolten. Mesos després de la mort del company Llorenç Buades el silenci més brutal era la resposta de l’esquerra oficial a la suggerència de salvar l´obra d’un dels intel·lectuals marxistes que més han fet pel redreçament nacional i social dels Països Catalans.

    Vet aquí la nota escrita quan morí l’historiador marxista i independentista Llorenç Buades:

    “Caldria fer justícia en record dels grans activistes culturals i polítics que, com Llorenç Buades i Jaume Adrover (entre tants d´altres!), han portat a coll la lluita contra la dreta i en defensa de les idees republicanes i antifeixistes.

    Cal pensar en l’edició d’un llibre amb els articles més importants de Llorenç Buades! Un volum que pogués preservar tot el que va fer en defensa de la nostra memòria històrica, la lluita contra la dreta neofeixista espanyola i les claudicacions constants de certa esquerra. També caldria portar endavant la realització d’un documental damunt el constant combat en defensa dels nostres drets nacionals i socials. No seria gens difícil ara que, amb el nou Pacte Progressista de les Illes, es poden emprar els nombrosos mitjans que té a l’abast el Govern per fer realitat una aportació útil i valuosa a la recuperació de la memòria històrica dels Països Catalans. El material amb el qual podria fer feina un equip de la Conselleria de Cultura es pot trobar en el web Ixent. Per tant, editar un llibre i fer un documental no causaria cap greu problema econòmic als nostres gestors. Es tracta de tenir voluntat i voler transmetre a les noves generacions l’exemple de lluitadors plens de dignitat, teòrics del pensament independentista i revolucionari, grans historiadors com era Llorenç Buades.

    Hauríem de recordar que els homenatges s’esvaneixen, però els llibres resten! Ara que tenim l’esquerra al Govern és el moment oportú de portar endavant aquesta tasca. Un llibre no costa tant! Un documental de trenta o quaranta minuts, tampoc! En cas contrari, tan sols restarà el record i la interpretació dels vencedors, dels que signaren amb els franquistes la repartició de sous i cadiretes per a poder viure sempre d’esquena dreta. Sense aquesta feina summament senzilla, la memòria dels grans pensadors i activistes culturals illencs d’esquerra quedarà esborrada, oblidada sota tones de ciment armat, de la mateixa manera que ha estat liquidat el record de tants revolucionaris intel·lectuals republicans i independentistes, marginats sempre per alguns sectors que controlen la nostra cultura.”

    És evident que mai ningú, al cap d’un any i mesos de la mort de l’historiador, ha fet res al respecte. Ara demanam més. Ara la petició inclou també les persones esmentades més amunt. Una col·lecció de llibres que servi els fets més essencials de la seva lluita pel nostre redreçament nacional i social. Les autoritats que ells ajudaren a situar en el poder no poden mantenir el silenci i la inacció actuals.

    La Biblioteca Popular que volem podria titular-se “Els Imprescindibles”.

    Esperam una resposta.

    Miquel López Crespí (Palma, 23-VIII-2016)


    En un sol dia, aquest passat mes de gener, m'he topat amb la imatge de tres lluitadors populars, tres obrers culturals, que m'han esmerilat la memòria amb paper de vidre. La mort de l'inquiet, galant, generós i gentil Toni Morlà ha espolsat d'un mal toc les teranyines del record. Miquel Brunet, Tomàs Graves i d'altres, s'exclamaven de l'escàs reconeixement en consonància al que es mereixia. Així van les coses en aquesta terra governada per gent a qui fa nosa la cultura. En Toni va gestionar el disc Lluc i el poble, va fer cançons dedicades a la protecció del paisatge i de la terra, va cantar en suport de la llengua i la cultura... Durant la dècada dels vuitanta del segle passat, en defensa de causes justes i nobles, va actuar de franc per a diverses entitats civils del país que ara han tengut la indecència i displicència de no correspondre amb l'agraïment; amb un recordatori ni que fos. Com a membre d'aquesta comunitat negligent, em faig responsable en la part que em toca d'aquest silenci col·lectiu eixordador que també va afectar, en major o menor mesura, altres encantadors cantadors com Guillem d'Efak, Rafel Estaràs i Toni Roig, enaltits a misses dites. (Bartomeu Mestre)


    Els exclosos culturals


    Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo" | 01 febrer 2014


    En un sol dia, aquest passat mes de gener, m'he topat amb la imatge de tres lluitadors populars, tres obrers culturals, que m'han esmerilat la memòria amb paper de vidre. La mort de l'inquiet, galant, generós i gentil Toni Morlà ha espolsat d'un mal toc les teranyines del record. Miquel Brunet, Tomàs Graves i d'altres, s'exclamaven de l'escàs reconeixement en consonància al que es mereixia. Així van les coses en aquesta terra governada per gent a qui fa nosa la cultura. En Toni va gestionar el disc Lluc i el poble, va fer cançons dedicades a la protecció del paisatge i de la terra, va cantar en suport de la llengua i la cultura... Durant la dècada dels vuitanta del segle passat, en defensa de causes justes i nobles, va actuar de franc per a diverses entitats civils del país que ara han tengut la indecència i displicència de no correspondre amb l'agraïment; amb un recordatori ni que fos. Com a membre d'aquesta comunitat negligent, em faig responsable en la part que em toca d'aquest silenci col·lectiu eixordador que també va afectar, en major o menor mesura, altres encantadors cantadors com Guillem d'Efak, Rafel Estaràs i Toni Roig, enaltits a misses dites.

    El mateix dia d'assabentar-me de la mala nova, passejant per un cercador virtual, em compareix una notícia de fa tres anys de Pep Roig del nonat Museu de l'Humor. “Toni Torrens va fer menció a dos personatges de gran importància dins la cultura popular: Bel Cerdà, que ja es morta, i Toni Rotger, que està ben viu. Sembla que molts, del món cultural i polític de Mallorca han oblidat, perquè no els convé reconèixer que el calatraví Rotger va ser peça fonamental”. Efectivament, un altre que reclama memòria. Picapedrer voluntari a l'Obra Cultural Balear, Toni Rotger, els anys 1976 i 1977, va ser l'artífex d'una revolta cívica que va revifar les festes populars. Va promoure la desfilada de grups com Comediants, Els Joglars, Dagoll Dagom, Garibaldi, Pluja, A-71, S'Estornell... Anys després, l'Ajuntament de Palma va “oficialitzar” aquells projectes i va institucionalitzar el Festival de Teatre, Sa Rua, Sant Sebastià i altres activitats ressuscitades, sense barreres, des de Sa Calatrava. Algú ha agraït, reconegut ni que sigui, la iniciativa de Toni Rotger? Embolicat amb aquestes cabòries, el mateix dia vaig a comprar al mercat de Manacor i veig, en cadira de rodes, Mateu Joan Florit. S'atura per fer fotos a una placera i li demana si viuríem millor independents. Reparteix L'Estel, publicació nascuda l'any 1981 a s'Arenal de Mallorca, assetjada, censurada i perseguida l'any 1992 per tots els grups polítics parlamentaris, contestats per un Comitè de Defensa de la Llibertat d'Expressió amb Josep Maria Llompart, Jaume Santandreu i Guillem d'Efak. L'editor no va fer figa ni va defallir. Com en Toni Morlà i en Toni Rotger, és un obrer de la cultura, un defensor pràctic de la llengua catalana, un manobre que trepitja el carrer i s'allunya de les torres d'ivori. De retorn a cases, cerc si algú li ha retut qualque reconeixement. Només he trobat que la revista Sa Plaça, dirigida per Damià Quetgles, va lliurar el premi Placer 2006 a Mateu Marió pel “compromís amb la llengua catalana”.

    Tot plegat, aquell dia vaig tocar amb les mans que, també en matèria cultural, hi ha conflictes de classe! El premis generen greuges, discrims i marginacions. Els qui en concedeixen, tendeixen a mirar cap a l'aire i no a tall de carrer. Així potencien, com a model i referència, la figura dels il·lustrats. Els exclosos són sempre els treballadors que, sovint anònims, incansables i discrets, estiren el carro. Els guardons estableixen nivells, són competitius, atien el dirigisme cultural, atenen l'interès efímer del discurs dominant del moment i tenen més en compte l'oportunisme i l'efecte públic que no el reconeixement a un compromís i a una trajectòria. No parlem ja de les recompenses partidistes, dels criteris endogàmics i elitistes de permuta o, pitjor encara, de l'amiguisme i el nepotisme. Els exclosos no reben distincions en vida. Correspondre la seva aportació sol fer-se, amb tardana reciprocitat, post mortem i des d'un sentiment reconegut de culpabilitat! Els morts, però, no hi senten i estaria bé que els tonimorlàs que ens acompanyen, escoltin en viu un aplaudiment agraït per la seva feina. La mort, ja se sap, és un mal recurs per reparar la discriminació o la covardia social. Tots, sobretot els aquicorrespongui, faríem bé de parar esment i evitar que hi hagi obrers culturals excel·lents oblidats. Al cap i a la fi, la mala consciència no prescriu. Puc assegurar-vos-ho.


    Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo (dBalears)



    0 0

    Els Caparrots de s'Arracó i l'Obra Cultural Balear d'Andratx organitzen un combat de picat, el proper 23 de desembre a les 20h. Presentat per Felip Munar, hi prendran part els Glosadors de Mallorca Mateu "Xurí", Maribel Servera "Servereta" i Pau Riera "Rierol".

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Sa Pobla i els assassins de Falange Española Tradicionalista i de las JONS -


    Al poble anava a tallar-me els cabells a la barberia de can Joanet, prop del Bar Rapinya, a dues passes de la plaça. Un dia hi vaig ser testimoni d´un fet que em va sobtar. A casa havia sentit parlar dels assassins que se´n portaven la gent als murs del cementiri, a les cunetes dels voltants. Matons que torturaven i mataven. Però mai n´havia vist un de prop. Els criminals circulaven lliurement pel poble, sovint situats a llocs de comandament. Uns, endollats a l´Ajuntament, altres a la policia, als sindicats feixistes... Alguna vegada la padrina, quan anava a comprar al mercat del diumenge em deia, amb veu baixeta: “Veus aquell que porta capell? És en Tòfol de can Bufa. En va matar molts en temps de la guerra. Era l´encarregat de portar-los a Can Mir, a Palma, però també sabia prémer el gallet quan convenia i li venia de ganes”. (Miquel López Crespí)


    Em demanava si encara portarien dins la cartera el carnet de Falange, la clau que obria totes les portes en els anys de la guerra civil, el paper de cartró vermell amb el jou i les fletxes que et permetia alçar la veu, assenyalar qui era amic o enemic del règim, entrar a les cases, escorcollar sense permís... Quin poder, el carnet de Falange Española Tradicionalista y de las JONS!

    Al poble anava a tallar-me els cabells a la barberia de can Joanet, prop del Bar Rapinya, a dues passes de la plaça. Un dia hi vaig ser testimoni d´un fet que em va sobtar. A casa havia sentit parlar dels assassins que se´n portaven la gent als murs del cementiri, a les cunetes dels voltants. Matons que torturaven i mataven. Però mai n´havia vist un de prop. Els criminals circulaven lliurement pel poble, sovint situats a llocs de comandament. Uns, endollats a l´Ajuntament, altres a la policia, als sindicats feixistes... Alguna vegada la padrina, quan anava a comprar al mercat del diumenge em deia, amb veu baixeta: “Veus aquell que porta capell? És en Tòfol de can Bufa. En va matar molts en temps de la guerra. Era l´encarregat de portar-los a Can Mir, a Palma, però també sabia prémer el gallet quan convenia i li venia de ganes”.

    Els havia vist de lluny. Però ara, a la barberia, mentre esperava el meu torn, vaig sentir la conversa que em va deixar corglaçat.

    Jo mirava des de la cadira on esperava que em cridassin. En Joanet tallava els cabells a un pagès que tenia vist sovint a la plaça. Hi tenia una paradeta de venda de verdures. Les dues persones, barber i pagès, s´havien animat conversant i, sense anar a pensar qui pogués haver-hi al local, de cop i volta sortí el nom del mestre socialista Jaume Serra Cardell, assassinat pels militars i falangistes al Fortí d´Illetes. Es parlava de la seva bonior, del suport als pobres i desvalguts, del dia que, juntament amb els carrabiners, va fer front a la sublevació feixista.

    Escoltava estranyat. Normalment a la barberia només es parlava del temps que faria, de futbol, de les pel·lícules que s´havien estrenat aquella setmana a can Guixa i can Pelut.

    La política era tema tabú. Mai havia sentit cap discussió a un local públic. La por encara planava arreu, forta, poderosa.

    Aleshores intervengué en la conversació el senyor Antoni Quetgles, un magatzemista ric i del qual les males llengües deien que estafava els pagesos amb el preu de les patates que exportava a Londres. Romania assegut a un racó llegint una revista esportiva. Potser ningú s´havia fixat en la seva presència. La publicació li tapava el rostre i tots pensàvem que era un client més, esperant el torn, indiferent al que es parlàs en aquell indret.

    De cop i volta l´home s´aixecà de la cadira i adreçant-se al pagès li mostra el carnet de Falange i, seriós, li digué: “Tú, calla, pagesot. Si encara ets viu és gràcies a mi. Eres a la llista per portar-te al cementiri de Porreres aquell setembre de 1936. O no recordes que aleshores feies feina al meu hort, a Son Amer? Qui et va salvar vaig ser jo. Sí, no posis aquesta cara. Et necessitava a l´hort i per això mateix no volia que et matassin. En cas contrari m´hauria estat ben igual. Un socialista menys al món! No parlis del que no saps. Deixa la política a part i dedica´t a vendre verdures!”.

    Dit això tornà a amagar el carnet a la butxaca i continuà la lectura com si no hagués passat res. El pobre home no podia avenir-se del que havia sentit. Pagà ràpidament i marxà sense badar boca. Per uns moments la por engendrada per la guerra, que mai no havia marxat de places i carrers, s´ensenyoria, altiva, al meu davant, alçant els antics estendards de bales i sang.


    D´una novel·la inèdita de l´escriptor Miquel López Crespí



    0 0

    [23/12] «La Tribuna Libre» - Fabbri - Aguilar - Frémont - Mira - Matteucci - Rotllant - Lohstöter - Vilà - Serantoni - Cagno - Asara -Álvarez - Viadiu - Likiniano - «Llum de la Selva» - Catalán - Moreno - Raffara - Koven

    Anarcoefemèrides del 23 de desembre

    Esdeveniments

    Capçalera del primer número de "La Tribuna Libre"

    Capçalera del primer número de La Tribuna Libre

    - Surt La Tribuna Libre: El 23 de desembre de 1891 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número deLa Tribuna Libre. Periódico bimensual comunista-anarquico. Va ser redactat per J. Antonio Durán, Vicente García, Ramón Navarro, Miguel Rubio i J. Antonio Durán. En sortiren tres números l'últim el 23 de gener de 1892.

     Anarcoefemèrides

    Naixements

    Luigi Fabbri fotografiat per Coniugi Canè

    Luigi Fabbri fotografiat per Coniugi Canè

    - Luigi Fabbri: El 23 de desembre de 1877 neix a Fabriano (Ancona, Itàlia) el mestre, militant i intel·lectual anarquista Luigi Fabbri --en ocasions va fer servir el pseudònim Catilina. Nascut en una família acomodada, va rebre una acurada educació a Montefiore i a Recanati, i a la Universitat de Macerata va estudiar Magisteri i Dret. Entre 1890 i 1891 va abandonar la fe catòlica en la qual va ser educat. Quan encara estudiava, amb 16 anys, va començar a estudiar el pensament llibertari de la mà de Virgilio Condulmari, passant del republicanisme a l'anarquisme. En 1894 va ser detingut per primer cop i condemnat per haver redactat, imprès i difós un manifest antimilitarista. En 1897 va conèixer Malatesta a Ancona, convertint-se des d'aleshores en un dels seus millors interpretes i expositors de la seva obra. Va col·laborar assíduament en el periòdic L'Agitazione, d'Ancona, entre 1897 i 1898, fins la seva prohibició. Entre 1899 i 1900 va estar confinat a Ponça i Favignana. En 1900 va instal·lar-se a Roma on començarà a estudiar Farmàcia i freqüentarà els cercles literaris i periodístics. Entre agost de 1903 i desembre de 1911 va publicar a Roma, amb Pietro Gori, la revistaIl Pensiero. En aquesta època col·laborarà en la revista anarquista de Patterson (Nova York) La Questione Sociale i en altres periòdics anarquistes, a més de col·laboracions periodístiques en Il Messaggero i Avanti, de Roma. En 1907 es va casar amb sa cosina Bianca i va assistir com a delegat al Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam. En 1908 va instal·lar-se a Jesi i l'any següent a Bolonya, on durant un temps va ser secretari del Sindicat Metal·lúrgic. En 1910 va aconseguir el diploma de mestre i va començar a fer classes a Cespellano, i a partir de 1913 obtindrà un lloc estable de professor a Fabriano. Entre 1913 i 1914 va col·laborar en Volontà, d'Ancona, interrompuda per la Setmana Roja, en la qual participarà activament, i en la nova sèrie de 1919. Pels seus articles antimilitaristes serà arrestat nombroses vegades. Després d'un breu exili a Suïssa arran de la repressió sorgida a conseqüència de la Setmana Roja, va retornar a la seva escola. En 1915 va traslladar-se a l'escola de Corticella (Bolonya), on va ser constantment vigilat per les autoritats mentre realitzava tasques clandestines contra la guerra, com ara la seva resposta al «Manifest dels Setze». Entre els anys 1918 i 1922 va estudiar el procés revolucionari rus, decantant-se per l'antibolxevisme absolut, i va participar activament en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI), a part de diverses agressions feixistes. Va ser un dels puntals del periòdic anarquista Umanità Nova, de Milà (1920-1921), traslladat a Roma (1921-1924) després de la destrucció de la impremta pels feixistes. En 1923 va ser traslladat a una escola de Bolonya. Entre 1 de gener de 1924 i l'octubre de 1926 va participar en la revista llibertària romana Pensiero e Volontà, dirigida per Malatesta. En aquests anys va col·laborar en diverses publicacions llibertàries italianes, com Fedei Libero Acordo, i en La Protesta, de Buenos Aires, i La Revista Blanca, de Barcelona. Quan es va aguditzar el feixisme i va començar a ser molestar per escamots a Bolonya, Mussolini en va tenir coneixement i, en carta personal al cap de milícies feixistes bolonyeses, va recomanar que Fabbri fos vigilat, però mai no tocat. En 1926, quan els mestres italians van ser obligats a jurar fidelitat al nou règim feixista, va exiliar-se a França. Després d'algunes temptatives de feina a Montbeliard i a altres bandes, va instal·lar-se a París, on va residir entre 1927 i 1929, i va començar a publicar el quinzenal La Lotta Umana --d'octubre de 1927 al 18 d'abril de 1929. En aquestes dates són les seves discussions amb els«plataformistes» russos refugiats a París --Plataforma d'Organització de la Unió General dels Anarquistes (Nestor Makhno, Ida Mett, P'otr Arshinov, etc.). Expulsat de França per pressions de l'ambaixada italiana, com tots els redactors de La Lotta Umana, va trobar refugi a Bèlgica, però perseguit també allà va embarcar cap a l'Uruguai. Entre 1930 i 1935 va publicar a Montevideo Studi Sociali, i també va col·laborar en La Protesta i en el seu Suplemento, a partir de 1923. El cop d'Estat d'Uriburu a l'Argentina va fer afluir nombrosos militants anarquistes a Montevideo, reforçant el moviment anarquista uruguaià. A Montevideo va viure de fer classes en escoles italianes; aquestes escoles estaven subvencionades per l'ambaixada italiana i quan es va negar a passar las inspeccions dels delegats feixistes va ser acomiadat. En elsúltims anys de sa vida va viure gairebé en la indigència venent periòdics i llibres al carrer, sumat a desgràcies en l'àmbit personal: mort de Malatesta, deportació del seu amic Ugo Fedeli a Itàlia, guerra d'Abissínia. Malalt amb una úlcera d'estómac, va ser intervingut quirúrgicament en 1933, però en una nova intervenció, va morir el 24 de juny de 1935 en un hospital de Montevideo (Uruguai). Luigi Fabbri va lluitar dins del moviment anarquista contra el «nihilisme individualista» i contra la «monomania sindicalista». Entre les seves obres podem destacar Anarchia e comunismo scientifico, Carlo Pisacane (1904), Lettere ad una donna sull'anarchia (1905), La escuela y la revolución (1912), Giordano Bruno (1914), Lettere a un socialista (1914),  Influencias burguesas sobre el anarquismo,Dittatura e rivoluzione (1920), La controrivoluzione preventiva (1923),Vida y pensamiento de Malatesta (1945, pòstum). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Sa filla, Luce Fabbri (1908-2000), va seguir els passos de son pare i es va convertir en una important militant anarquista. A Jesi (Itàlia) existeix un«Centro Studi Libertari Luigi Fabbri».

    ***

    Miguel Aguilar Doñate

    Miguel Aguilar Doñate

    - Miguel Aguilar Doñete: El 23 de desembre de 1895 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Aguilar Doñate. Militant del Sindicat de Productes Químics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i membre del Comitè Pro Presos de Catalunya, participà activament en les gran lluites sindicals que sorgiren a partir de 1917. En 1922, fugint de la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a França amb sa companya Dolores Morata Díaz i la parella s'establí a Lavelanet. Entre el 8 i el 10 de maig de 1926 va ser un dels ponents, amb César Flores, Joan García Oliver, Jacinto Soria i Joan Montserrat, del Congrés Anarquista celebrat a Marsella i on també assistiren el secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) Alexandre Shapiro, el delegat de la Unió Sindical Italiana (USI) Armando Borghi i el secretari de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal Manuel Joaquin de Souza. Alguns apunten que fou expulsat de França en 1927 per dedicar-se a activitats revolucionàries. En 1931, amb la proclamació de la II República, la parella retornà a la Península. Durant els anys republicans milità en el Sindicat de Productes Químics de Barcelona i formà part de nombroses comissions sindicals creades per negociar amb la patronal. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i del Comitè Pro Presos, va ser qualificat com a«anarquista perillós», va ser empresonat durant curts períodes de temps com a pres governatiu a la presó Model de Barcelona. Exercí de tresorer del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. El 4 de setembre de 1931, en plena vaga de la construcció, defensà a trets el Sindicat de la Construcció de la CNT, situat al número 25 del carrer de Mercaders de Barcelona, de l'assalt de la policia ordenat pel governador civil. Detingut per aquests fets, va ser deportat el febrer de 1932 a Bata. Més tard passà a ser obrer de la fàbrica «Azul Ultramar Casa Nubiola», de la qual va ser acomiadat després d'una vaga de diverses setmanes i acusat de col·locar explosius a la citada fàbrica. El 28 de febrer de 1933 va ser detingut acusat de complicitat en l'assassinat de l'encarregat de la Casa Nubiola, atemptat en el qual també resultà ferit el xofer Hermenegildo Bertran. Més tard, amb el suport dels companys Martí i Llorens, el Sindicat de Productes Químics li trobà una feina a la fàbrica «Blanc Zinc» del barri barceloní de Riera d'Horta. Durant la Guerra Civil esdevingué president del Sindicat de Productes Químics i comptador del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, jugant un paper important en l'organització de les indústries bèl·liques catalanes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França on continuà la seva militància. Quan la declaració de guerra, patí un decret d'expulsió i decidí emigrar a Mèxic. El 19 de juny de 1940 s'embarcà amb el Cuba, últim vaixell que sortí de Bordeus, amb son fill major Miguel, restant a Tolosa de Llenguadoc (Occitània) sa companya amb sos infants petits. Arribà a Fort-de-France (Martinica) i embarcà amb el Saint-Domingue, amb altres refugiats, fins a Coatzacoalcos (Veracruz, Mèxic), on arribà el 26 de juliol de 1940. L'abril de 1941 rebé el suport econòmic de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE). Més tard sa companya i fills aconseguiren autorització per a emigrar, però no ho van poder fer a causa de la guerra. Miguel Aguilar Doñate va morir en 1954 a Mèxic sense haver poder reunir-se amb sa família.

    Miguel Aguilar Doñete (1895-1954)

    ***

    René Frémont (1936)

    René Frémont (1936)

    - René Frémont: El 23 de desembre de 1902 neix a Laval-en-Brie (Illa de França, França) el militant anarquista René Maurice Frémont. D'antuvi militant de les Joventuts Comunistes, cap al 1920 va instal·lar-se a París i en contacte amb els militants sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes va esdevenir anarquista. En 1924 va participar en les reunions setmanals de les Joventuts Anarquistes que es realitzaven a la «Librairie Sociale» del carrer Louis Blanc de París. En 1928 va ser membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista Comunista (UAC). Durant el Congrés de Tolosa de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) del 17 i 18 d'octubre de 1931 va ser elegit administrador deLe Libertaire; entre l'octubre de 1934 i el maig de 1935 en va ser el gerent. El 3 d'abril de 1932 va ser delegat pel XIX Districte i perLe Libertaireen el congrés de la Federació Anarquista Parisenca (FAP) on va ser nomenat membre de la comissió administrativa de la UACR que en 1934 esdevindrà Unió Anarquista (UA). Després del congrés de la UAC del 21 de maig de 1934 va ser triat per a la redacció deLe Libertaire, del qual serà gerent durant 26 números. Arran d'un article titulat «Ton corps est à toi» aparegut enLe Libertairedel 5 d'abril de 1935, va ser condemnat en rebel·lia a 15 dies de presó, però va ser absolt en l'apel·lació. També va col·laborar en aquesta època enLa Revue Anarchiste. Arran de l'aixecament feixista parisenc del 6 de febrer de 1934, va representar, amb Anderson, Faucier i Lecoin, la Unió Anarquista en la reunió del Comitè d'Enllaç i de Coordinació de les Forces Antifeixistes del 7 de febrer on es va decidir la vaga general per al 12 de febrer juntament amb la Confederació General del Treball (CGT); els anarquistes també van prendre part en la gran manifestació del 14 de juliol de 1935, no com a formació política però sí com a sindicats, ja que el prefecte de policia havia prohibit la presència de la bandera negra en la manifestació. El juliol de 1935 va formar part del Comitè Provisional d'organització de la Conferència Nacional contra la Guerra que es realitzarà a Saint-Denis entre el 10 i l'11 d'agost d'aquell any. En 1936 va participar, amb Ribeyron i Faucier, com a delegat de la tendència sindicalista de la CGT, en l'assemblea constitutiva del Front Popular, on van prendre part més de cent organitzacions d'esquerra i d'extrema esquerra. El febrer de 1936 va participar activament  com a orador en la gira propagandística arreu de França per presentar el Front Popular. Durant el moviment d'ocupació de fàbriques i de vagues, va denunciar el paper del Partit comunista sota el lema«Si el PC no hagués existit, la burgesia l'hagués inventat». El 26 d'agost de 1936 va participar com a orador de la Unió Anarquista en el gran míting de suport a la Revolució espanyola que va tenir lloc a la sala Wagram i que va reunir unes tres mil persones i on també va participar, entre altres destacats militants anarquistes, David Antona, secretari de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1936 va ser, amb Anderson, delegat de la Unió Anarquista en l'enterrament de Buenaventura Durruti a Barcelona. El gener de 1938 a Marsella va demana a Schiano la reorganització de la Federació Provençal de la Unió Anarquista a partir dels grups Germinal de Saint-Henri i d'Antíbol. Després dels Acords de Munic, va ser condemnat amb Scheck i Anderson a sis mesos de presó per repartir un pamflet antimilitarista. En 1939 va esdevenir secretari general de la Unió Anarquista i secretari de redacció deLe Libertaire. Va mostrar la seva opinió partidària a «la defensa nacional en una guerra antifeixista» en els seus articles enLe Libertaire. Esperant un aixecament revolucionari, va respondre a l'ordre de mobilització i es va incorporar al 214 Regiment d'Artilleria Divisionària. René Frémont va morir el 10 de juny de 1940 al front de Sedan (Ardenes, França) durant un bombardeig; l'endemà, son germà petit, també en va caure a pocs quilòmetres.

    ***

    José Mira Martínez amb son pare i son fill Andrés a l'exili d'Orà

    José Mira Martínez amb son pare i son fill Andrés a l'exili d'Orà

    - José Mira Martínez: El 23 de desembre de 1904 neix a Caudete (Albacete, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Mira Martínez. Fill de llauradors, de jovenet entrà en el moviment anarquista. Arran de la mort d'uns membres de la Guàrdia Civil al seu poble, fugí de la repressió i s'establí a Alcoi (Alcoià, País Valencià), però també acabà fugint-hi. En 1920 vivia a Barcelona (Catalunya) i pressionat pel pistolerisme hagué de romandre una temporada a França. En 1925 va ser detingut a Sevilla (Andalusia, Espanya) acusat d'haver intervingut en una campanya propagandística contra la dictadura de Primo de Rivera i fou tancat a Ceuta. Aconseguí fugir i s'amagà al seu poble. Quan intentà passar a França, va ser detingut a Figueres i fou lliurat a les autoritats militars com a pròfug. Enviat a un batalló disciplinari, va ser condemnat a mort per haver matat Taberner, cap del destacament, però la pena fou commutada per la de cadena perpètua. Amnistiat, en 1930 militava en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Participà activament en les vagues que es realitzaren arran de l'aixecament revolucionari de Jaca del 12 de desembre de 1930. El 9 d'abril de 1931 impartí la conferència «La inutilidad del Estado» al Teatre Nou d'Alacant. Després passà a València i destacà en els fets revolucionaris de 1933. Aconseguí fugir de la repressió desencadenada arran de la revolució d'octubre de 1934. El gener de 1935 romania pres per ordre governativa amb Buenaventura Durruti, bon amic seu. El juliol de 1936 lluità a les barricades a Barcelona i després s'allistà en la «Columna Durruti», de la qual fou membre del Comitè de Guerra i comandà la primera i l'octava agrupacions, amb les quals combaté a Aragó i a Madrid. En 1937 publicà Los guerrilleros confederales–que inclou altres textos compilats per ell, com ara Un hombre: Durruti, d'Alejandro G. Gilabert, i d'altres autors (Liberto Callejas, Carrasco de la Rubia, Manuel Buenacasa, García Oliver, Emiliènne Morin i Gregorio Oliván)–, editat pel Comitè de Propaganda i Premsa del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; i en 1938 La 26 División, editat pel Sindicat de la Metal·lúrgia de la CNT de Barcelona. Quan el govern republicà abandonà Madrid, mantingué una ferma oposició. Amb el triomf franquista s'exilià i en 1945 vivia a Orà (Algèria). José Mira Martínez va morir el febrer de 1986 a Barcelona (Catalunya).

    José Mira Martínez (1904-1986)

    ***

    Foto policíaca de Natalino Matteucci

    Foto policíaca de Natalino Matteucci

    - Natalino Matteucci: El 23 de desembre de 1907 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Natalino Matteucci, conegut com Noël Matteucci. Paleta de professió, fugint de les persecucions feixistes emigrà al Marroc. En 1931 s'establí a Casablanca, on segons la policia participà en totes les manifestacions antifeixistes, i en 1935 passà a Orà on continuà la seva militància. L'estiu de 1936 marxà com a voluntari a defensar la Revolució espanyola. Com a milicià en una companyia de metralladores de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i membro del grup anarquista «Pietro Gori» (G. Pezzuti, R. Udovich, G. Tinto, S. Guerrieri, G. Gasperini, P. Migliorini, A. Malaguzzi, G. Verdi, G. Marturano, A Montani. P. Persetti, A. Maffei, C. Peressino, etc.), participà en els durs combats de Monte Pelado, on fou ferit, i en els d'Osca i d'Almudébar. Després dels «Fets de Maig» de 1937 abandonà la Península i s'instal·là a París (França), on continuà militant juntament amb altres companys llibertaris italians (Pulidori, Giuseppe Mascii, Tramontini, Domenico Girelli, Bobini, etc.). Durant l'ocupació fou buscat pels feixistes i hagué de passar a la clandestinitat. Cap al 1943, gràcies a Gino Balestri, va ser contractat per treballar en un camp d'aviació a Cazaux (Aquitània, Occitània), on entrà en contacte amb la Resistència. Després sa família, juntament amb la de Gino Balestri, s'allotjà a la població de La Hume, a prop d'Arcaishon (Aquitània, Occitània). En aquesta època, entrà en contacte amb la Resistència i amb les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Després de la II Guerra Mundial reprengué la seva militància en la Federació Anarquista (FA). Quan la divisió de la FA entre seguidors i no seguidors de Georges Fontenis, entre el 25 i el 27 de desembre de 1953 participà, amb sa companya Denise, en el Congrés de Reconstrucció de la FA i milità en el Grup «Louise Michel». En els seus últimes anys, fou capatàs d'obres en la construcció. Natalino Matteucci va morir el 4 de setembre de 1987 a París (França).

    Natalino Matteucci (1907-1987)

    ***

    Antoni Rotllant Verdolet (a l'esquerra) pres construïnt el canal d'Anglès en 1940. El company de la dreta morí en l'exili

    Antoni Rotllant Verdolet (a l'esquerra) pres construïnt el canal d'Anglès en 1940. El company de la dreta morí en l'exili

    - Antoni Rotllant Verdolet: El 23 de desembre de 1910 neix a Sant Hilari Sacalm (Les Guilleries, La Selva, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Rotllant Verdolet, també conegut com Ton Carboner. Fill i nét de carboners --sa família era coneguda com els de«Can Carboner»--, va estudiar les primeres lletres en una escola racionalista i començà a treballar de ben jovenet fent carbó vegetal als boscos. Durant la dictadura de Primo de Rivera sa família s'instal·là a Can Illa de Joanet, a Arbúcies, a prop del seu poble. Membre de la cooperativa «Unió Obrera» i de l'associació obrera«Germanó», s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona. El març de 1934 va ser un dels fundadors de l'Associació de Treballadors del Bosc de Sant Feliu de Buixalleu (Baix Montseny, La Selva, Catalunya), que s'adherí a la CNT i de la qual va ser nomenat secretari; per aquest motiu hagué de marxar del poble a causa del boicot patronal. Quan el cop militar de juliol de 1936 va ser nomenat president del Comitè Antifeixista de Sant Feliu de Buixalleu, però no acceptà l'alcaldia que li oferiren. Durant la guerra civil lluità en un batalló de la 131 Brigada Mixta (antiga Columna Macià) i, segons altres versions, va ser capità de la 120 Brigada de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti). L'1 de maig de 1938 va ser fet presoner per les tropes franquistes al front d'Aragó i internat en diversos camps i presons (Valladolid, Saragossa, Barcelona i Girona); jutjat, va ser condemnat a 30 anys de treballs forçats. Quan feia feina en la construcció d'un pont, aconseguí evadir-se amb un company empordanès de Bàscara i ambdós pogueren passar els Pirineus. El setembre de 1944 arribà a Poitiers i s'integrà en la Federació Local de la CNT d'aquesta ciutat. Assistí al I Ple Regional i el maig de 1945 al I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París. A França conegué sa companya, la Pepita, que li va fer classes i l'empenyé a escriure les seves memòries. Va ser nomenat secretari del Comitè Regional de Poitiers. En 1960 s'instal·là a Perigús (Aquitània, Occitània) i va ser nomenat delegat d'aquesta localitat al Congrés de Reunificació Confederal celebrat a Llemotges aquell any i on presentà un informe sobre la Colònia Llibertària d'Aymare. En aquesta època treballà com a obrer agrícola i intentà crear una col·lectivitat amb pagesos contractats. Arran de les divisions internes dins del moviment llibertari d'aleshores, va ser exclòs de la CNT. Més tard s'establí a Morellàs. Després de la mort del dictador Franco, participà en la reconstrucció confederal i fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT a La Cellera de Ter (La Selva, Catalunya) en un local que adquirí; també intentà muntar un ateneu llibertari al casal. Arran de l'excisió, s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). En els seusúltims anys va fer conferències on explicà les seves vivències. Publicà articles en publicacions llibertàries i d'àmbit local, com ara L'Avenç,Boletín Confederal, La Marxa, Polémica,Temps, Terra, etc. En 1985 publicà en L'Avenç l'article «Un gra de sorra a les Guilleries», finalista del «I Concurs de Memòria Històrica» d'aquesta revista.És autor de la trilogia autobiogràfica Los cuervos festejaron la victoria (1986 i 2003), Cuarenta años después: un viejo revolucionario retorna del exilio (2003) i ¿La revolución devora al revolucionario? (2003), i deixà alguns manuscrits inèdits (Cuatro encuentros, etc.). Antoni Rotllant Verdolet va morir el 9 d'abril de 2006 a Morellàs (Vallespir, Catalunya Nord).

    ***

    Jürgen Lohstöter (2005)

    Jürgen Lohstöter (2005)

    - Jürgen Lohstöter: El 23 de desembre de 1947 neix a Hamburg (Hamburg, Alemanya) el militant anarcosindicalista Jürgen Lohstöter. Ben aviat s'interessà pel moviment anarquista i en 1969 muntava reunions llibertàries al soterrani de casa dels seus pares. En 1972 fou un dels fundadors de l'Organisation Revolutiionärer Anarchisten (ORA, Organització Revolucionària Anarquista), basada en l'organització àcrata francesa del mateix nom, i n'esdevingué el secretari de Relacions Internacionals. En aquesta època col·laborà en la revista anarquista Zeitgeist, fundada per Otto Reimers. Sempre malalt dels ronyons --en patí dues trasplantacions--, va fer feina de mariner i després en una companyia d'assegurances, ja que no trobà feina com a sociòleg, especialitat en la qual estava llicenciat. Malgrat la seva malaltia, que li implicà romandre durant llargs períodes inactiu, participà activament en les lluites socials i especialment contra la construcció de l'autopista d'Ottensen. En 1977 s'adherí a l'acabada de crear Federació Local d'Hamburg de l'anarcosindicalista Freier Arbeiter Union (FAU, Unió de Treballadors Lliures). Durant els últims anys aconseguí una pensió per discapacitat, fet que el permeté realitzar curts viatges. Jürgen Lohstöter va morir el 9 de setembre de 2006 a Hamburg (Hamburg, Alemanya) a resultes d'un sobtat atac de cor.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Isabel Vilà segons un dibuix de Genar

    Isabel Vilà segons un dibuix de Genar

    - Isabel Vilà i Pujol: El 23 de desembre de 1896 mor a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) la sindicalista, militant de la Internacional i pedagoga racionalista Isabel Vilà i Pujol. Havia nascut el 3 d'agost de 1843 a Calonge (Baix Empordà, Catalunya). Filla de Segimon Vilà Roure, obrer taper que en 1856 havia emigrat a Llagostera, centre de la indústria surera gironina, i de Teresa Pujol Armet. El matrimoni tingué cinc filles, de les quals Isabel era la tercera. A part de treballar, el temps lliure l'esmerçava a atendre els malalts de Llagostera, i a aprendre a llegir i escriure per tal d'arribar a mestra. Va establir relacions amb un jove de posició acomodada, fins que aquest intentà excedir-s'hi, per la qual cosa decidí acomiadar-lo i deixar de freqüentar llocs de diversió, i va romandre fadrina tota sa vida. A Llagostera s'introduí en els ambients sociopolítics i assistí al míting que en aquesta població realitzà el novembre de 1868 el polític socialista Fernando Garrido i l'etnòleg anarquista Élie Reclus. En 1869 començà a participar en les reunions dels republicans federals i el març d'aquell any promogué una petició a les Corts, signada per 800 dones d'aquesta vila, on es demanava l'abolició de les quintes, la separació Església-Estat i la llibertat de cultes. El 6 d'octubre de 1869 prengué part com a infermera en la revolta anomenada «El Foc de la Bisbal», per defensar la República Democràtica Federal contra el governador militar de Girona, per la qual cosa va haver de realitzar una marxa amb altres 3.000 persones des de Llagostera i Cassà de la Selva a La Bisbal, travessant Les Gavarres. Afiliada a la Federació Local de Llagostera (tapers, sabaters i paletes) de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT), el 30 d'agost de 1872 va fer un míting d'afirmació internacionalista i d'apoliticisme anarquista a Sant Feliu de Guíxols i el juliol de 1873 un altre a Llagostera. Entre 1872 i 1873 ocupà la secretaria de la FRE de Llagostera. La seva activitat reivindicativa comportà que li dediquessin una cançó a Llagostera, a causa de l'enfrontament de l'AIT local amb les autoritats de la vila per l'aplicació de la normativa del govern republicà, que limitava a cinc hores la jornada laboral dels nins i nines de menys de 13 i 14 anys, respectivament, i a vuit la dels al·lots menors de 15 i les al·lotes menors de 17 --per mor d'això passarà a ser coneguda com Isabel Cinc Hores. Des d'agost de 1873, per aquest conflicte, Vilà i l'AIT patiren una campanya d'injúries i de pressions per al tancament de la federació local, i aquell mateix mes es dissolgué la societat de tapers. També exigí un local i una biblioteca a l'alcalde per a l'educació de la classe treballadora. Quan en 1874 fou il·legalitzada la Internacional i es redactà una ordre de detenció contra ella, es traslladà a Occitània on va fer de professora de castellà i de comptable a Carcassona durant sis anys, acollida a casa dels senyors Muntada, amics de la família i latifundistes a Algèria. En l'exili va estudiar per ser mestra d'escola. En 1880 retornà a Catalunya i s'establí a la comarca barcelonina, dedicant-se a l'ensenyament, d'antuvi com a professora de llengua francesa al Centre Republicà de Sabadell i després fundant i dirigint el«Col·legi Franco-Espanyol» per a nines. A partir de 1882 encapçalà una escola racionalista de nines de la Institució Lliure d'Ensenyament a Sabadell i, quan hagué de tancat, en 1895, desposseïda per la junta directiva per les seves relacions amb l'espiritisme, continuà fent classes en aquesta ciutat ajudada per l'Església Evangèlica luterana de la localitat. Isabel Vilà i Pujol va morir el 23 de desembre de 1896 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i fou enterrada a l'anomenat Cementiri dels Dissidents. Durant la II República (1931-1936) l'Ajuntament de Llagostera va adoptar l'acord de dedicar-li un carrer, encara que aquesta denominació va durar poc. Finalitzada la Guerra Civil, per decisió de l'ajuntament franquista es va anul·lar la nomenclatura republicana. En el ple municipal del 12 d'abril de 1995 de la ciutat de Llagostera es va aprovar dedicar-li una plaça a la nova urbanització de Santa Eugènia. A Sant Feliu de Guíxols existeix una«Associació de Dones Isabel Vilà» dedicada a desenvolupar projectes solidaris. En 1996 Francesc Ferrer i Gironès publicà la biografia Isabel Vilà i Pujol. La primera sindicalista catalana, que fou reeditada, ampliada i corregida, en 2005. L'octubre de 2000, una colla d'entitats, de sindicats i d'associacions excursionistes realitzà la «Primera Caminada Memorial Isabel Vilà», en commemoració del «Foc de La Bisbal» i de la marxa que des de Llagostera va fer Isabel Vilà. En 2005 el filòleg català Toni Strubell i Trueta publicà Isabel «Cinc Hores», obra teatral basada en la vida de la que es considera la primera sindicalista catalana.

    Joan Carles Gelabertó i Orue: «Isabel Vilà, de Llagostera, lluitadora social i pedagoga», en Revista de Girona, 205 (març-abril 2001), pp. 32-35

    ***

    Un exemplar de "Ciencia Social", editat per Fortunato Serantoni

    Un exemplar de Ciencia Social, editat per Fortunato Serantoni

    - Fortunato Serantoni: El 23 de desembre de 1908 mor a Florència (Toscana, Itàlia) el militant de la Internacional i propagandista anarquista Fortunato Serantoni. Havia nascut el 1856 a Florència (Toscana, Itàlia). El novembre de 1872 es va adherir a la secció florentina de la Associació Internacional del Treball (AIT) i s'incorpora ràpidament en les files antiautoritàries. Malgrat la repressió, va jugar un paper força important en la Internacional i va prendre part en el Tercer Congrés de la secció italiana de l'AIT que es va realitzar clandestinament l'octubre de 1876 a Tosi. En 1877 va signar un manifest contra les persecucions policíaques contra els internacionalistes i va col·laborar en diversos periòdics, com ara L'Internazionale, Il Ladro, La Campana del Bargello, entre d'altres. L'abril de 1878 va ser detingut per«desordres públics» i de bell nou, juntament amb 68 altres internacionalistes, en acabar l'any arran de l'explosió d'una bomba durant una manifestació monàrquica; però com que l'acusació no tenia cap fonament va ser alliberat el febrer de 1879, essent novament detingut més tard per«manifestació sediciosa i violació de l'admonició». En 1880 va participar, juntament amb Francesco Pezzi, en la reorganització de les seccions de l'AIT, però novament perseguit, s'exilia a França abans d'instal·lar-se el gener de 1883 a Barcelona. A la capital catalana col·laborarà en diversos periòdics i dirigirà fins al 1889 el periòdicLa Revolución Social. Però sempre encalçat per la policia italiana, va marxar a començaments de 1893 a l'Argentina. A Buenos Aires va esdevenir, a partir d'octubre de 1893, redactor del periòdic anarcocomunista en llengua italiana La Ricossa, però l'abril de 1894, la publicació és segrestada per la policia i els seus col·laboradors detinguts, però ell va aconseguir fugir. Entre 1894 i 1896 va editar la revista bilingüe en italià i castellà La Questione Sociale. Entre abril de 1897 i febrer de 1900 va continuar la seva tasca de propagandista llibertari amb la publicació de la revista Ciencia Social. Va obrir una llibreria-editorial («Libreria Sociológica») aque ràpidament va esdevenir un focus de difusió de la premsa i de la literatura anarquistes. En aquesta època va col·laborar en L'Avvenire,El Oprimido i La Protesta Humana, i es va mobilitzar per les víctimes de la repressió a Itàlia. En 1902 va prendre part en la creació del sindicat Federació Obrera Argentina (FOA) i en l'agitació obrera de novembre de 1902, quan la policia segresta la seva llibreria. Fugint de la repressió es va refugiar a l'Uruguai abans de retornar a Espanya, d'on serà expulsat, i després a França, per acabar finalment a Itàlia, on les seves antigues condemnes havien estat amnistiades. El juny de 1907 va participar en el congrés anarquista italià que va proposar la creació d'una aliança entre socialistes i anarquistes. A començaments de 1908 va ser novament perseguit pe la policia i condemnat després d'una apel·lació el 29 d'octubre de 1908 a sis mesos de presó per «apologia delictiva», però va morir un mes després. Entre les seves obres podem destacar Per un inocente d’Italia: Cesare Battachi (1899) i El alba del siglo XX (1900), entre d'altres.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    El Bar Es Brollador de Petra organitza una glosada nadalenca, el proper 24 de desembre a les 13:30h. En haver dinat, hi improvisaran els Glosadors de Mallorca Maribel Servera "Servereta" i Mateu "Xurí".

    0 0

    La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos. (Miquel López Crespí)



    Presoners de guerra republicans a sa Pobla: El batalló de treballadors 153



    Però amb la "pau" dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d'homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d'humiliació i desfeta. El meu pare, Paulino López, fou un d'aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, no de turisme, sinó com a membres d'un "BATALLON DE TRABAJADORES". Exactament el Batalló núm. 153 i amb el núm. de presoner 7.642. Aquells primers presoners de guerra foren destinats primerament al magatzem de Can Garroví de sa Pobla (després fou l'Institut de la plaça del Mercat) i més endavant a uns dels campaments-base per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria.

    El responsable superior d'aquell batalló de presoners de guerra era un coronel amargat anomenat Emilio Izquierdo Arroyo, un mutilat de guerra del Marroc que no havia ascendit en "la Cruzada", i això li feia ser duríssim amb els presoners del camp de concentració. Un poc més humanitari amb els soldats republicans presoners era el capità Agustín Martínez. El "Batallón de Trabajadores núm. 153, juntament amb altres unitats de càstig, treballà intensament en la construcció de la carretera d'Alcúdia al port de Pollença, en la d'Alcúdia a la Victòria, i en molts d´altres indrets de la comarca.

    La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos.

    S'aixecaven a les cinc del matí. El treball era de sol a sol. Quasi sense menjar, sense tabac, sense metge, sense medecines. Havien d'anar del cap al tall a peu, vigilats per soldats armats que disparaven per no-res. El berenar solia consistir en aigua bruta encalentida, a la qual cosa anomenaven col bullida, quatre cigrons, un tros de pa negre. Cal dir, emperò, que la majoria dels habitants de sa Pobla es comportaren molt dignament amb els presoners de guerra dels camps de concentració i els ajudaren moltíssim amb menjar, roba i tot el que podien. Molts salvaren la vida d'aquesta manera i anys endavant, una vegada obtinguda la llibertat, es casaren amb dones del poble. Avui dia, mig segle després d'aquests fets, algú diu que ja hem conquerit una certa "normalització històrica". Alguna cosa s'ha fet. Però falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represalitats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)


    Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada



    El gran escriptor George Orwell lluità amb el POUM, contra el feixisme i contra l'estalinisme del PCE-PSUC. Una memòria històrica, la del comunisme no estalinista que els hereus de Líster i Pasionaria no volen recordar.

    Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.

    Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas

    (Bruguera, 1978).

    Presoners republicans a sa Pobla en els anys quantanta. Paulino López, el pare de l'escriptor Miquel López Crespí és el primer per l'esquerra. Fotografia feta uns dies després de la seva sortida del camp de concentració feixista.

    El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

    Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

    La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro"és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

    Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...



    Terol 1937, unes setmanes abans de la conquesta de la capital per les tropes republicanes. José López, el màxim responsable del Servei de Transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'exèrcit de la República és l´oncle de l'escriptor Miquel López Crespí. El podem veure a la dreta de la fotografia.

    L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

    Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".

    Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.

    Miquel López Crespí


    0 0
  • 12/24/17--07:08: Bon Nadal a tothom!
  • Avui celebram Nadal, celebram es dia que va néixer Jesús, aquell que els profetes ja anunciaven centenars d’anys abans, i que havia de venir a salvar a tota sa humanitat.

    Certament, es naixement de Jesús ha estat, sense cap tipus de dubte, s’esdeveniment històric més important i segurament es de major transcendència en tota sa història de sa humanitat.

    Va venir, no per vèncer a ningú sinó per convèncer-nos a tots de que Déu mos estima de manera il•limitada, de que tots som germans i mos hem d’estimar mútuament i de que hem de canviar molts des nostros comportaments i actituds que no concorden amb allò que Déu vol.

    Va venir per obrir ses portes del cel, per esclafar sa supèrbia i exalçar sa humilitat. Va venir per destruir s’enveja i enaltir sa solidaritat, a enterrar s’egoïsme per fomentar sa caritat vers ets altres. Va recriminar sa luxúria, per magnificar sa puresa.

    Seria bo que, en aquests dies de ses festes de Nadal, reflexionessim amb aquest missatge de Jesús. Hem de pensar amb allò que no feim prou bé, que no funciona i intentem canviar-ho. De vegades serà ajudar més a casa, somriure quan no tenim ganes, ser atents amb es que mos rodegen, prestar més atenció als nostres fills...

    Tant de bo, cada dia fos Nadal a ses nostres cases i en es nostres cors.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [24/12] Congrés Obrer de Barcelona - Manifest AIT - «La Renaissance» - Atemptat contra Casañas - Atemptat contra el City Bank - Fumagalli - Pérez Tomás - Capellas - Marín Abad - Villar - Aliaga - Vanni - Kreuger - Peroni - Negre - Salmerón - Gracia Fleringan - Lazarevitx - Campà - Muñoz

    Anarcoefemèrides del 24 de desembre

    Esdeveniments

    Reunió obrera

    Reunió obrera

    - Congrés Obrer de Barcelona: Entre el 24 i el 26 de desembre de 1865 se celebra el Congrés Obrer de Barcelona (Catalunya) al Saló Universal d'aquesta ciutat, fruit del clima de certa tolerància governamental, representat pel general Domingo Dulce, que prevaldrà entre els anys 1864 i 1866 i que permetrà la reconstrucció de les societats de resistència. En aquest congrés --promogut pels cooperativistes d'El Obrero, periòdic que aparegué el 4 de setembre de 1864 i que estava dirigit per Antoni Gusart i que també presidí el congrés-- assistiren uns 300 delegats, representant 22 societats obreres catalanes, en el qual, a més de les societats de resistència, participaren associacions mútues i cooperatives. El Congrés, que volia seguir l'exemple del moviment cooperativista sorgit al Regne Unit anys abans, es pronuncià per la llibertat d'associació, pel principi de cooperació i per la federació de les societats obreres, respectant la seva autonomia i, a més a més, predominà en els assistents la tendència a excloure la intervenció de l'Estat en la qüestió social, encara que no es parlà de«política» i no es permeté parlar de l'Estat. Es decidí que les cooperatives procuressin comprar-se productes les unes a les altres; que a les localitats on hi hagués més de dues societats obreres, es creés un centre de relacions que representés la federació en aquella localitat; a Barcelona residiria l'òrgan coordinador de les seccions obreres de tota Catalunya, que estaria format pels presidents de les seccions obreres de Barcelona; i que El Obrero en seria el portaveu. S'acordà, també, aixecar una exposició al president del Consell de ministres demanant la llibertat d'associació, que fou datada el 26 de desembre i signada per Antoni Gusart, Ramon Cartañà, Miquel Martorell, Maties Fuster, Josep Morera, Josep Espinal i Josep Roig Minguet. Són els principis de l'anarcosindicalisme. L'aixecament antimonàrquic i revolucionari de la caserna d'Artilleria de San Gil del 22 de juny de 1866 a Madrid provocà una nova repressió i les associacions tornaren a la clandestinitat fins a després del derrocament d'Isabel II en 1868.

    ***

    Anagrama de l'AIT

    Anagrama de l'AIT

    - Manifest AIT: El 24 de desembre de 1869 els membres de l'Associació Internacional del Treballadors (AIT) de Madrid (Espanya) signen un «Manifest dels treballadors internacionals de la Secció de Madrid als treballadors d'Espanya». Dies abans, el 21 de desembre de 1869, el nucli provisional internacionalista de Madrid se havia transformat en secció de l'AIT. En aquest manifest, de la redacció del qual s'encarregà Tomás González Morago i que fou el primer dirigit a totes els obrers de l'Estat, comencen a operar les idees força contingudes en el programa anarquista de l'Aliança bakuninista. Aquest manifest, publicat en La Federación el 9 de gener de 1870, res té en comú amb el Manifest del Partit Comunista de Marx. El seu atac a tots els polítics, fins i tot els republicans federals, provoca gran desconcert en el camp polític. Van signar el manifest Bernardo Pérez, Frabricio Jiménez, Ángel Mora, Francisco Oliva, Eligio Puga, Luis Castillón, Miguel Jiménez, Felipe Martín, Enrique Borrell, José María Fernández, Francisco Miñaca, Juan Carpena, Claro Díaz, Diego Basabilbaso, Vicente López, Hipólito Pauly, Máximo Ambau, Juan Alcázar, Anselmo Lorenzo, Francisco Mora i Tomàs González Morago.

    ***

    Capçalera de "La Renaissance"

    Capçalera de La Renaissance

    - Surt La Renaissance: El 24 de desembre de 1895 surt a París (França) el primer número del diari anarquista La Renaissance. Journal quotidien. Portava l'epígraf «L'Homme libre sur la terrer libre» (L'home lliure a la terra lliure) i més tard dugué el subtítol«L'individu libre». El fundador i ànima del projecte fou Paul Martinet, ajudat per Jules Dejoux i Henry Dupont, que van fer de gerents. Trobem articles de Paul Adam, Charles Albert, Paterne Berrichon, Georges Bonnamour, Gabriel Cabot, F. A. Cazals, Paul Chabard, Edmond Char, Maurice Charnay, Charles Chatel, Fernand Clerget, Léon Cordier, Georges Deherme, J. Dejoux, Hugo Delorme, Pierre Denins, Henry Dupont, Félix Fénéon, René Ghil, Mécislas Golberg, Jules Guérin, André Ibels, Edgar Jegut, Victor Joze, Bernard Lazare, Eugène Lemercier, Charles Malato, Paul Martinent, Camille Mauclair, Louise Michel, Jean de Mitty, Lucien Perrin, Albert Provost, Adolphe Tabarant, Laurent Tailhade, L. Trillat, Charles Vignier, Michel Zévaco i Zo d'Axa, entre d'altres. Publicà en lliuraments les obres L'accoutumance, de Ch. Vignier, i De Mazas à Jérusalem, de Zo d'Axa. El número 18, del 22 de gener de 1896, està íntegrament dedicat a la insurrecció cubana. En sortiren 125 números, l'últim el 27 de juliol de 1896.

    ***

    L'atemptat de Josep Sala i Comes contra el cardenal Casañas segons el "Supplement Illustré du Petit Journal" (núm. 230)

    L'atemptat de Josep Sala i Comes contra el cardenal Casañas segons el Supplement Illustré du Petit Journal (núm. 230)

    - Atemptat contra el cardenal Casañas: El 24 de desembre de 1905, a la Catedral de Barcelona (Catalunya), el cardenal i bisbe de Barcelona Salvador Casañas i Pagès pateix un atemptat a mans d'un anarquista del qual sortirà sa i estalvi. Josep Sala, que així es deia l'agressor, intentà apunyalar el religiós quan aquest passava el llindar de la porta del claustre, però els acompanyants de Casañas, el degà Dachs i el vicari general Pol, aturaren el braç de l'anarquista. Segons després, el guàrdia municipal Antonio Vaquero, que prestava servei als claustres de la Catedral, i un vianant reduïren l'anarquista, que també portava un revòlver i que patí una greu equimosi al nas. El detingut fou portat a la prevenció de Sant Felip Neri. El teixidor Josep Sala i Comes havia nascut a Vic i era conegut per la policia per haver participat en l'organització de mítings llibertaris contra els processos de Montjuïc i per haver presidit un temps un centre de paletes a Vic. Després de prestar declaració davant del jutge instructor Fernández Argüelles, del fiscal Díaz Guijarro i del president de l'Audiència fou traslladat l'endemà a la presó. Josep Sala morí oficialment emmetzinat a la seva cel·la aquest mateix dia 25 de desembre de 1905, però l'autòpsia revelà que no havia verí al seu cos.

    Atemptat contra el cardenal Casañas (24 de desembre de 1905)

    ***

    La notícia de l'atemptat en "El Orden" de Buenos Aires

    La notícia de l'atemptat en El Orden de Buenos Aires

    - Atemptat contra el National City Bank: El 24 de desembre de 1927 a Buenos Aires (Argentina) explota una bomba a l'interior de la sucursal del National City Bank i pocs minuts després un altre aparell explosiu s'engega sense esclatar a la sucursal del Banc de Boston. Com a resultat de l'explosió moriran dues persones i 23 resultaran ferides. Immediatament l'atemptat és atribuït a l'anarquista Severino Di Giovanni, com a represàlia per l'execució als Estats Units del militants anarquistes Sacco i Vanzetti. A les poques hores de l'acció, la policia es llançà indiscriminadament contra els cercles anarquistes argentins i van ser detinguts més d'un centenar d'obrers als locals de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). La policia assaltà immediatament el local de La Antorcha, detenint tothom que hi era, entre altres González Pacheco i Horacio Badaraco. El 26 de desembre, fou violat la seu de La Protesta i empresonat el personal del taller, part de l'administració i de la redacció; el diari no pogué sortir en dos dies. La razzia continuà encara uns dies. Des d'aquest moment la divisió existent es va fer cada cop més profunda en el moviment anarquista argentí i durà molts d'anys. La Antorcha tractà de justificar l'atemptat posant-lo sota el signe de la fatalitat. La Protesta estigué absolutament en contra. Des de les seves columnes Diego Abad de Santillán i Emilio López Arango fustigaren els atemptats individuals i l'«anarcobanditisme», fet que portà a finals del 1929 a l'assassinat de López Arango.

     Anarcoefemèrides

    Naixements

    Elia Fumagalli

    Elia Fumagalli

    - Elia Fumagalli: El 24 de desembre de 1860 neix a Treviglio (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Elia Fumagalli, conegut com Negus. Sos pares es deien Carlo Fumagalli i Carolina Villa, i tingué un germà, Ambrogio. Es guanyava la vida fent de grum a Treviglio. El setembre de 1891 va ser condemnat a reclusió i a una multa. L'abril de 1893 va ser detingut a Lugano (Ticino, Suïssa) per ultratge a la policia i expulsat del país. En 1894 va ser detingut dues vegades a Milà (Llombardia, Itàlia), en una taberna de la via Spadari on es reunien anarquistes i portat a Treviglio, com a mesura de la Seguretat Pública ja que no tenia feina. A Milà, on conegué l'anarquista Sante Geronimo Caserio, fou membre de la Lliga de Resistència dels Forners. Va ser detingut en diverses ocasions per ociositat, vagabunderia i crits, i acusat de cometre robatoris. El 25 de març de 1895 el Tribunal de Bèrgam (Llombardia, Itàlia), a proposta de la Seguretat Pública de Treviglio, va ser amonestat judicialment per ociositat. Per violació de les clàusules de l'amonestació, el desembre de 1895 va ser posat sota vigilància especial. El 21 de gener de 1896 se li va assignar la residència i el 6 de febrer va ser destinat a l'illa de Ventotene, on va arribar el 20 d'abril de 1896 palesant a tothom les seves idees llibertàries, fet pel qual va ser enviat en tres ocasions a la cel·la de càstig. El 12 de març de 1897 terminà la seva detenció a Ventotene i pogué retornar a Treviglio. Instal·lat a Milà, la nit del 23 de maig de 1897 va ser detingut i sis dies després enviat a Treviglio amb expulsió obligatòria. De bell nou a Milà, el 24 de novembre va se novament detingut, però amb feina a Desio (Llombardia, Itàlia), va ser alliberat. Es va traslladar a Suïssa, on el març de 1900 va ser expulsat; detingut a Ponte Chiasso (Como, Llombardia, Itàlia), va ser portat a Bèrgam on va complir un mes de presó per incompliment de pena i després va ser traslladat a Treviglio. El 22 de maig de 1901, amb passaport en regla emès per la Sotsprefectura de Treviglio, se'n va anar a San Francisco (Califòrnia, EUA), però el 28 d'octubre de 1902 va escriure a sa família des de Rosario (Santa Fe, Argentina), informant que treballava com a empleat en un ferrocarril local. Segons les autoritats feixistes, no tenint notícies seves, sospitaven que havia pogut morir en el terratrèmol de San Francisco de 1906, però la Comissaria de Milà, l'agost de 1914, informà que havia estat detingut a Buenos Aires (Argentina) per haver participat en reunions i manifestacions contra la desocupació. Durant tot el febrer de 1917 es pensa que romangué als Estats Units, però una nota de la policia de juny de 1923 demostra que era a Torí, on treballava de forner. El novembre de 1925 feia feina de grum i mostrava, segons les autoritats, bona conducta. En 1927 el periòdic parisenc Le Libertaire anuncià la mort de son pare al sanatori milanès de Garbagbate. Fins al març de 1932 no n'hi ha cap notícia significativa, quan, a Torí, canvià de domicili. L'octubre de 1932, impossibilitat per a la feina, va ser reclòs a l'Hospici de la Caritat del carrer Stupinigi. Per la seva bona conducta, el novembre de 1932 va ser esborrat dels llistats de subversius. El febrer de 1939 figura allotjat al Refugi de Mendicitat de Torí des de feia vuit anys. Elia Fumagalli va morir el 23 d'agost de 1942 a Torí (Piemont, Itàlia).

    ***

    Necrològica de José Pérez Tomás apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 24 de setembre de 1981

    Necrològica de José Pérez Tomás apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 24 de setembre de 1981

    - José Pérez Tomás: El 24 de desembre de 1897 neix a Jumella (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista José Pérez Tomás. Quan tenia set anys ja feia feina de pastor i tres anys més tard, amb sa família, s'instal·là a Badalona (Barcelonès, Catalunya), on començà a treballar d'aprenent en la indústria vidriera, com a peó en la construcció i com a obrer a la fàbrica d'envasos metàl·lics«Gottardo de Andreis Metalgraf Española», coneguda com«La Llauna». Finalment entrà a treballar en el ram de la pell, com a operari de primera en l'assaonament de les pells i de tècnic en el preparat del xarol, i s'afilià al Sindicat de la Pell de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona, esdevenint un dels militants més destacats durant els anys del pistolerisme. Fou delegat del Sindicat de la Pell de Badalona al Ple Regional de Catalunya de la CNT que se celebrà l'agost de 1931 a Barcelona. Durant la Revolució espanyola participà activament en la col·lectivització del sector i va ser nomenat delegat d'Abastaments de la Comissió d'Indústria de la Pell Col·lectivitzada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat com a obrer agrícola per a treballar a Malesherbes (Centre, França). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Malesherbes de la CNT, que s'havia acabat de crear. Posteriorment, amb sa companya i sos infants, es va instal·lar a Briva la Galharda, on milità en el Sindicat d'Oficis Diversos d'aquesta localitat. José Pérez Tomás va morir el 30 de juliol de 1981 d'una congestió cerebral a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània).

    ***

    Necrològica de Josep Capellas Escalé apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 9 d'abril de 1991

    Necrològica de Josep Capellas Escalé apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 9 d'abril de 1991

    - Josep Capellas Escalé: El 24 de desembre de 1899 neix a Navarcles (Bages, Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Capellas Escalé. En 1920 desertà de l'exèrcit i passà a França, on milità en la Federació de Grups Anarquistes Espanyols. Arran de l'amnistia de 1929 retornà a Catalunya. A Barcelona milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en el Sindicat de Picapedrers de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertari de Gràcia. Durant la Revolució espanyola fou un dels organitzadors de la Indústria Làctia Socialitzada de Barcelona. En acabar la guerra s'exilia a França i durant l'ocupació participà activament en la resistència enquadrat en el «Maquis Robert» a Laurens (Llenguadoc, Occitània) entre 1943 i 1944. Després de la guerra treballà com a artesà de prestigi --restaurà el palau de Joan I de Perpinyà-- i fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT de La Liquière, a prop de Laurens, de la qual serà nombroses vegades elegit secretari i delegat a diversos congressos i plens del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili. També fou un militant actiu de la «Libre Pensée» i a començaments dels anys setanta un dels fundadors de la «Societé Crématiste» del Llenguadoc, que fomenta la incineració dels difunts. Josep Capellas Escalé va morir el 17 de novembre de 1990 al Llenguadoc (Occitània). Incinerat dos dies després, les seves cendres van ser escampades al Jardí del Record del cementiri de Montpeller-Grammont.

    ***

    D'esquerra a dreta: Federico Marín, Pedro Costa i Francisco, Maria i Minerva Sábat (Montpeller, 1946)

    D'esquerra a dreta: Federico Marín, Pedro Costa i Francisco, Maria i Minerva Sábat (Montpeller, 1946)

    - Frederic Marín Abad: El 24 de desembre de 1902 neix a Énguera (Canal de Navarrés, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Frederic Marín Abad. Quan tenia 13 anys emigrà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Obrer teixidor de professió, en 1917 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A partir del 15 d'agost de 1918 i durant 14 setmanes, participà en la vaga de les indústries tèxtils amb la finalitat d'obtenir la setmana de 54 hores. L'octubre de 1918, quan treballava a la fàbrica de teixits de«Paco Roig», es posà en vaga amb altres companys per lluitar contra el refús dels seus patrons a les seves reivindicacions. En aquesta època son company confederal i amic Serafí Sala va ser assassinat. També participa activament en la vaga general que es realitzà entre març i abril de 1919. Durant l'època del pistolerisme, va ser acusat sense motiu de portar armes a la fàbrica i es va veure obligat a romandre fora de Terrassa durant un any, primer a Barcelona i després a Sabadell. Son pare, Frederic Marín Vincent, també anarquista, es va negar a dir on era son fill i fou tancat dos mesos a la presó de Terrassa. En 1927, any de la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou un dels creadors de la Federació Local de Grups Anarquistes de Terrassa, afiliada a la citada federació. Quan esclatà la Revolució, l'agost de 1936 formà part de la Comissió d'Estadística i Orientacions Econòmiques de la Federació Local de Sindicats d'Indústria de Terrassa de la CNT i participà, com a membre del Consell d'Empresa, en la col·lectivitat de la fàbrica«Barata Hermanos» on feia feina. A partir de juny de 1937 va ser regidor de Transports, Obres Públiques i Administració Local d'aquell consistori municipal. En 1938 també va ser adscrit a la Conselleria d'Economia de Terrassa. El març d'aquell any la Generalitat de Catalunya el nomenà vicepresident delegat del Consell d'Indústries Tèxtils i Annexes de la delegació de Terrassa amb la missió de coordinar i dirigir les col·lectivitzacions del sector fabril. El 8 d'octubre d'aquell 1938 va ser substituït en aquest càrrec per Gregori Andrei Companys i s'enrolà en la 119 Brigada Mixta del I Batalló de la I Companyia de la 26 Divisió, on va ser nomenat poc després comissari polític. Entre ofensiva i ofensiva impartia conferències als milicians. El 13 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus per Puigcerdà i fou reclòs als camps de concentració de Setfonts i Vernet. Durant l'ocupació va ser detingut en dues ocasions en aconseguí fugir en ambdues ocasions, havent de viure en la clandestinitat. Després de la II Guerra Mundial, el 17 de juny de 1945 participà en la fundació a Tolosa de Llenguadoc de la Comissió de Relacions i Solidaritat de Terrassa i a partir de 1946 i durant quaranta anys formà par de la Comissió d'Ajuda. Establert a Houilles (Illa de França, França), fou secretari de la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat durant trenta anys i també del Comitè Regional de la Zona Nord a finals dels anys cinquanta. També fou un membre força actiu de la FAI de l'Exili. A partir de 1966 fou membre de la Comissió Internacional de Relacions (CIR) i intervingué en la Comissió Preparatòria del Congrés de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA) que se celebrà en 1968 a Carrara (Toscana, Itàlia). En 1976, després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà per primer cop a Catalunya. Frederic Marín Abad va morir el 21 de gener de 1994 a Sartrouville (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament el 24 de gener a l'hospital d'Argenteuil (Illa de França, França). Durant tota sa vida condemnà la participació de la CNT en els governs republicans.

    ***

    Manuel Villar Mingo i sa companya Benigna Galve

    Manuel Villar Mingo i sa companya Benigna Galve

    - Manuel Villar Mingo: El 24 de desembre de 1904 neix a Prodoluengo (Burgos, Castella, Espanya) el periodista anarquista i anarcosindicalista Manuel Villar Mingo, que va fer servir el pseudònim Ignotus. Quan tenia set any emigrà amb sa família a l'Argentina. A Buenos Aires va anar a l'escola i a un centre tècnic on aprengué l'ofici d'electricista, però començà a treballar ben aviat. Fou assidu dels cercles anarquistes de la capital argentina i s'afilià a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA), destacant en el gremi d'electricistes. Entre 1926 i 1930 formà part de la redacció de La Protesta. El maig de 1929 assistí al Congrés Continental Obrer de Buenos Aires en representació del periòdic Cultura Proletaria de Nova York; en aquest congrés es fundà l'Associació Continental Americana dels Treballadors (ACAT) i va ser nomenat director del seu òrgan d'expressió, La Continental Obrera, i responsable, amb Emilio López Arango, del secretariat internacional. En 1930, després del cop militar del general José Félix Uriburu, marxà a Montevideo (Uruguai), on instal·là una petita llibreria, amb el seu gran amic Diego Abad de Santillán i Simón Radowitzky, que no reeixí. Després s'embarcà cap a la costa del Pacífic i creuà l'estret de Magallanes. Travessant els Andes, en 1931 retornà clandestinament a l'Argentina amb la finalitat de publicar de bell nou La Protesta. En 1932 va ser deportat de bell nou i l'any següent retornà a la Península amb Abad de Santillán. Instal·lat a Barcelona, s'integrà en els cercles anarquistes de la capital catalana. Entre el desembre de 1933 i 1934 i en 1936 dirigí Solidaridad Obrera. Des del 1934 formà part del grup anarquista «Nervio», de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Abad de Santillán. En 1934 anà a Astúries, un cop acabats els fets revolucionaris d'octubre, per recollir informació que després serví per a elaborar diversos treballs publicats després sota el pseudònim Ignotus. En 1935 s'uní sentimentalment amb Benigna Galve. En aquests anys intentà aproximar les posicions dels trentistes amb les de la FAI i fou partidari del vot en les eleccions del Front Popular, fet pel qual tingué enfrontaments amb Josep Peirats i Eusebi Carbó. Va ser empresonat pel govern republicà d'Alejandro Lerroux per publicar clandestinament Solidaridad Obrera. Durant els anys bèl·lics formà part del Comitè Central d'Abastiments de Catalunya en nom de la FAI. El març de 1937 assistí, com a director de Fragua Social de València, a la Conferència Nacional de Premsa Confederal, on defensà les tesis oficialistes. A partir del 16 de març de 1939, formà part de la Comissió Exterior, nomenada pel Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i proposada per l'esmentat organisme al Comitè de Defensa de Madrid per a recuperar els valors enviats pel govern de Juan Negrín a Mèxic i organitzar la tramesa de tot el que pogués enviar-se des d'Espanya fins al final de la guerra i per a la qual cosa viatjà al país asteca. Al final de la guerra va ser detingut i empresonat fins 1941, que aconseguí fugir d'un camp de concentració. Però l'11 d'agost d'aquell mateix any va ser novament detingut acusat d'activitats antifranquistes i fou tancat fins al juliol de 1947 --sa companya, Benigna Galve, va estar tancada durant quatre anys a diferents presons (València, Barcelona, Figueres i Madrid). Un cop lliure, l'agost de 1947 assumí la secretaria del Comitè Nacional de la CNT clandestí establert a Madrid fins a la seva detenció el 15 de novembre de 1947, durant el Ple de Regionals convocat aquell dia. El 22 de gener de 1949 va ser jutjat en consell de guerra a Ocaña i va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per 25 anys de presó. En 1960 va ser alliberat i, cridat per Abad de Santillán, marxà a l'Argentina per ajudar-lo en l'elaboració d'obres enciclopèdiques. El 30 de maig de 1964 envià una carta des de Buenos Aires, signada amb Pedro Herrera i Abad de Santillán, a la militància confederal on apostaven per un canvi d'estratègia de la CNT i palesaven la necessitat d'entrar en la Central Nacional Sindicalista (CNS,«Sindicat Vertical») franquista per a, des d'aquesta plataforma, tornar a tenir contacte amb els treballadors. És autor d'El peligro comunista. Sus causas y su remedio. Ensayo político-social (1931), Condiciones para la revolución en América (1932), La insurrección anarquista del 8 de diciembre de 1933 (1934, amb Abad de Santillán i Juan Manuel Molina Mateo), El anarquismo en la insurrección de Asturias. La CNT y la FAI en octubre de 1934 (1935, 1936 i 1994, sota el pseudònim Ignotus), La represión de octubre. Documentos para la historia de nuestra civilización (1936, sota el pseudònim Ignotus), España en la ruta de la libertad (1962), etc. Manuel Villar Mingo va morir el 29 d'octubre de 1972 a Buenos Aires (Argentina).

    Manuel Villar Mingo (1904-1972)

    ***

    Serafín Aliaga en un míting de les Joventuts Llibertàries al Price

    Serafín Aliaga en un míting de les Joventuts Llibertàries al Price

    - Serafín Aliaga Lledó: El 24 de desembre de 1915 neix a Sant Vicent del Raspeig (Alacantí, País Valencià) el militant anarcosindicalista i després comunista acèrrim Serafín Aliaga Lledó. De família modesta, no va poder acabar els estudis primaris i el seu primer ofici va ser, encara nin, el de pigall d'un cec. Venedor de diaris, va fundar als 14 anys el Sindicat de Venedors de Premsa de la CNT. Amb Sebastián Balles, Tomás Cano Ruiz, José Pastor i altres, va fundar en 1932 les Joventuts Llibertàries d'Alacant. Durant la II República va col·laborar en la premsa llibertària (Inquietudes, d'Alacant, i La Verdad, de La Vila Joiosa) i va ser un dels més coneguts militants de l'anarquisme alacantí, destacant per les seves qualitats oratòries. En juliol de 1936 va ser detingut per ordre del governador civil, Valdés Casas, juntament amb altres militants cenetistes. Durant el començament de la guerra civil, va tenir una destacada participació en la rendició dels militars del Regiment de Tarifa, a la caserna de Benalua (Alacant). Es va arranjar en la línia col·laboracionista que es va impulsar en el moviment llibertari. En el Ple Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de València (febrer de 1937), va portar la veu del Comitè Nacional de la CNT enfrontant-se virulentament a Josep Peirats, contrari al col·laboracionisme. El 26 de març de 1937 va ser nomenat vicepresident del Consell Provincial d'Albacete, per la CNT, i l'endemà president de la seva Comissió Permanent. En maig de 1937 va participar en el Congrés Provincial de les Joventuts Llibertàries d'Alacant, on va defensar una República federalista. El juliol de 1937 va ser elegit vicesecretari de l'FIJL i va intervenir en el míting de clausura del congrés aragonès de l'FIJL. En novembre de 1937 va participar a València en el míting de tancament del Ple Regional de Sindicats de la CNT de Llevant. Delegat per  Llevant al Comitè Nacional de CNT a Madrid en 1937. Entre 1937 i 1939 va col·laborar en el diari Liberación d'Alacant. En el congrés de l'FIJL de febrer de 1938 va ser triat per ocupar la presidència de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA); un mes més tard, per l'FIJL, va signar el pacte d'unitat entre l'FIJL i la Joventut Socialista Unificada (JSU); durant els mesos següents va assistir a reunions dels comitès nacionals de la FAI, de l'FIJL, de la CNT i de la secció política del Comitè Nacional de la CNT; aleshores era secretari general de l'FIJL i va pressionar, juntament amb Mariante i Horacio Martínez Prieto, perquè la CNT es reincorporés en el Govern i poc abans d'acabar la guerra va ser enviat als Estats Units per fer mítings. Acabada la guerra va formar part del Consell General del Moviment Llibertari d'Espanya a França (1939) abans de marxar a Mèxic el novembre. A Mèxic va ser expulsat de la CNT per les seves posicions col·laboracionistes, acord que va quedar sense efecte, i no molt més tard es va desplaçar vers el comunisme. Va intentar muntar un Comitè Peninsular de l'FIJL lligat a la Unió Nacional Espanyola (UNE), de tendència comunista i que disposava d'un butlletí. Va adular Dolores Ibárruri i va qualificar els llibertaris de«canalles» en un article en Juventud,òrgan comunista. Finalment, va acabar ingressant en el Partit Comunista d'Espanya (PCE) en 1941, quan Hitler va envair l'URSS. En 1947 va escriure en Nuestra Bandera un article titular «La descomposición del anarquismo y del anarcosindicalismo», que va ser respost durament per José Muñoz Congost des de Ruta (Tolosa, 13 de desembre de 1947). Per a molts llibertaris, Serafín Aliaga va ser sens dubte, i des de la seva joventut, un infiltrat comunista. En acabar la II Guerra Mundial va establir-se a París. Durant el VI Congrés del PCE va ser elegit membre del seu Comitè Central. Va treballar a Praga en la Federació Sindical Mundial i va ser adjunt a la secretaria general. Després del franquisme, en el I Congrés de Comissions Obreres (CCOO) de 1978 va ser elegit membre de la seva comissió executiva i secretari de Relacions Internacionals, càrrec que va ocupar fins el III Congrés, en juny de 1984. Després es va fer càrrec, amb Carlos Elvira, de la comissió de garanties, i el novembre de 1987 va abandonar la militància activa, per motius de salut. Serafín Aliaga Lledó va morir el 18 de juny de 1990 a Madrid (Espanya). És autor, amb altres, de Las Juventudes Libertarias ante el pueblo (València, 1937). Existeix una Fundación Paz y Solidaridad Serafín Aliaga de CCOO creada en 1989.

    Serafín Aliaga Llegó (1915-1990)

    ***

    Renzo Vanni

    Renzo Vanni

    - Renzo Vanni: El 24 de desembre de 1923 neix a Asciano Pisano (San Giuliano Terme, Toscana, Itàlia) el professor, historiador, poeta i militant comunista, primer, i anarquista després, Renzo Vanni. Amb una vintena d'anys, participà en la Resistència contra el feixisme enquadrat en el grup partisà«Nevilio Casarosa», que sota el comandament d'Ilio Cecchini operà a les muntanyes de la regió de Pisa. Després de l'Alliberament, es diplomà en llengua i literatura estrangeres i impartí classes de literatura francesa a diversos centres pedagògics de la regió. En aquesta època s'afilia al Partit Comunista Italià (PCI), però en 1956, arran de la Revolució hongaresa, prengué distàncies del Partit. Gràcies a l'amistat amb el militant anarquista Italo Garinei, s'integrà en la Federació Anarquista Pisana (FAP), adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i es mostrà especialment actiu a partir de 1966, sobretot fent conferències. A començament dels anys setanta, entrà a formar part dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), una escissió de la FAI, i col·laborà en el seuòrgan d'expressió, L'Internazionale, i en Il Seme Anarchico. Durant aquests anys participà activament en les lluites antifeixistes portades pels estudiants i l'organització de solidaritat amb els companys víctimes de la repressió. El febrer de 1970 va ser denunciat, com a organitzador d'una manifestació realitzada davant la presó de Pisa arran de la detenció de Paolo Faccioli, acusat amb Tito Pulsinelli, Angelo Piero Della Savia i Paolo Braschi, d'atemptats comesos a Milà (Llombardia, Itàlia). A més de la tasca docent, publicà diverses obres sobre literatura. Membre de l'Associació Nacional dels Partisans d'Itàlia (ANPI) des de la seva fundació, realitzà una important tasca d'investigació sobre la Resistència toscana, publicant diverses obres d'aquesta temàtica com Un mare di floglie (1963), Fascismo e antifascismo in provincia di Pisa dal 1920 al 1944 (1967), La Resistenza della Maremma alla Apuane (1972), Trent'anni di regime bianco (1976) i Reazione ed eversione nell'Italia Repubblicana (1984), entre d'altres. També publicà poesia, com ara Le rien. Poèsies (1956), Primi fiori (1957, amb Mina Boschi), Pane della libertà (1967), Tempo di rivoluzione (1970), Canto per la libertà del popolo cileno (1973) i Resistenza e poesia. Antologia di poeti partigiani (1984, amb altres). Renzo Vanni, que durant els últims anys de sa vida es retirà de la militància activa, va morir, després de patir una llarga i incurable malaltia, el 21 de maig de 1999 a Pisa (Toscana, Itàlia) i fou enterrat per desig de sa família amb ritus religiós.

    ***

    Karl Max Kreuger

    Karl Max Kreuger

    - Karl Max Kreuger:El 24 de desembre de 1946 neix a Amsterdam (Països Baixos) l'anarquista i anarcosindicalista Karl Max Kreuger. En els anys seixanta començà a militar en el Haags Anarchisten Kollektief (HAK, Col·lectiu Anarquista de La Haia) i en l'Anarchistische Federatie (AF, Federació Anarquista) holandesa. Col·laborà en la revista Raaf (Corb) i, a partir de 1986, formà part de la Landelijk Anarchisties Overleg (LAO, Discussió Nacional Anarquista). En 1990 fou un dels fundadors del sindicat anarcosindicalista «Vrije Bond. Basisorganisatie voor zelfbeheer en syndicalisme» (Unio Lliure. Organització de base per a l'autogestió i el sindicalisme) --sorgit del sector llibertari expulsat de l'Onafhankelijk Verbond van Bedrijfsorganisaties (OVB, Confederació Independent d'Organitzacions Empresarials)-- i va escriure per a la revista Buiten de Orde, el seu òrgan d'expressió. La seva participació en les fires internacionals del llibre anarquista era habitual. Fou un bon coneixedor del moviment llibertari de l'antic Imperi soviètic i estava relacionat amb nombrosos companys d'aquells països (Polònia, Ucraïna, Rússia, etc.) i de Xina i d'Amèrica Llatina. Durant els seus últims anys va fer feina en la llibreria alternativa Roode Hond (Ca Roig) de La Haia. Karl Max Kreuger va morir sobtadament el març de 1999 a la seva casa de La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos). Fou incinerat el 15 d'abril i, després d'un homenatge per part dels seus companys, les seves cendres foren llançades al mar. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Zelmira Peroni

    Zelmira Peroni

    - Zelmira Peroni: El 24 de desembre de 1936 mor a La Spezia (Ligúria, Itàlia) la modista i propagandista anarquista Carlotta Germina Peroni, més coneguda com Zelmira Peroni o Zelmira Binazzi. Havia nascut el 19 de juliol de 1865 a Caprigliola (Aula, Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Giovanni Peroni i Lucia Magnani. Cresqué a La Spezia (Ligúria, Itàlia), on assistí a les escoles primàries i de ben joveneta s'acostà al pensament llibertari. De sa mare aprengué l'ofici de modista, contribuint econòmicament al sosteniment de sa família, que vivia dignament. Aquesta relativa estabilitat econòmica permeté que pogués aprofundir en l'estudi dels clàssics a través de la lectura d'obres de tota casta (literatura, història, filosofia, etc.). A principis dels anys noranta conegué a La Spezia Pasquale Binazzi, vuit anys més jove, que comença a destacar en el moviment anarquista de la ciutat. El 3 de març de 1901, després d'anys de convivència, la parella es casà a La Spezia i sempre es mantingué unida. El 16 de juliol de 1903 Zelmira i Pasquale fundaren a La Spezia Il Libertario, que esdevingué un dels periòdics anarquistes més populars de la península, i en el qual ella col·laborà sobretot amb articles culturals i amb poesies. Amb son company va fundar una cooperativa editora («La Sociale»), que va publicar, entre altres coses, l'obra completa de Pietro Gori i una antologia llibertària que portava com a títolPagine d'oro. Quan Pasquale estava de gira propagandística, nombroses vegades entre 1906 i 1911, o a la presó, Zelmira s'encarregava de la direcció del setmanari Il Libertario, que patí censures, segrests, processos i condemnes de tota mena. El juny de 1916 va assistir a Florència (Toscana, Itàlia) al congrés semiclandestí que va donar lloc a un Comitè d'Acció Internacionalista Anarquista per a coordinar l'acció antimilitarista durant la Gran Guerra. Quan el 30 de maig de 1917 les autoritats militars prohibiren la publicació d'Il Libertario, aquestes la consideraren «un perill permanent tan greu per a la resistència interna i per a l'ordre públic» que la mantingueren en una estreta vigilància. El 18 de desembre de 1917 va ser confinada amb son company a l'illa penitenciària de Lipari. Quan 13 mesos després la parella recuperà la llibertat, reprengué immediatament l'activitat editorial, malgrat els greus problemes a la vista que des de feia temps ella patia. Arran de la destrucció de la seu d'Il Libertario el 29 d'octubre de 1922 a mans d'un escamot feixista, es va veure obligada amb son company a establir-se a Caprigliola. Després del fracassat atemptat de l'anarquista Anteo Zamboni el 31 d'octubre de 1926 contra Benito Mussolini a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), a causa«de la seva obra antinacional, de la seva perillositat vers el règim i per formar part del moviment revolucionari», va ser condemnada el 19 de novembre de 1926 a la deportació per cinc anys i enviada a les colònies penitenciàries de les illes, primer, de Tremiti i, després, de Lipari, on purgava condemna son company. Obtingué una reducció de la pena de tres anys i el novembre de 1928 pogué retornar a Caprigliola, on esgotada i gairebé cega s'establí definitivament. En la primavera de 1930 acollí a casa seva el vell i estretament vigilat anarquista Luigi Galleani, on visqué fins a la seva mort el 4 de novembre de 1931. El 5 d'octubre de 1934 les autoritats consideraren que com que «portava una vida retiradíssima i per la seva edat avançada», podia ser esborrada de la llista de subversius establerta per l'Estat. Minada físicament per una malaltia al pulmons, Zelmira Peroni va morir el 24 de desembre de 1936 a l'Hospital Civil de La Spezia (Ligúria, Itàlia) i el seu cos va ser incinerat i enterrat al cementiri d'aquesta ciutat.

    Zelmira Peroni (1865-1936)

    ***

    Retrat a llapis de Josep Negre

    Retrat a llapis de Josep Negre

    - Josep Negre Oliveras:El 24 de desembre de 1939 mor al camp de concentració d'Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) el tipògraf, periodista, orador i militant anarcosindicalista Josep Negre Oliveras. Havia nascut el 13 de maig de 1875 a Lludient (Alt Millars, País Valencià). Instal·lat a Barcelona, va ser un dels organitzadors del congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'últim secretari de «Solidaritat Obrera» i primer de la CNT. En 1908 va polemitzar, juntament amb Tomás Herreros Miquel i Bueso, amb els seguidors de Lerroux, destacant en la vaga contra el periòdic lerrouxista El Progreso, que durarà nou mesos. Com a president de la societat«L'Art d'Imprimir», va participar en el comitè de vaga que va actuar durant la Setmana Tràgica de 1909. També aquest any va parlar en la inauguració de l'Ateneu Sindicalista de Barcelona. Durant el Congrés de 1910 va defensar la necessitat de la nova organització obrera i va formar part de la ponència de reglaments. L'agost de 1910 va ser nomenat vicepresident de la Secció d'Obrers Ferroviaris de la Regió Catalana, que s'acabava de crear, malgrat no pertànyer al sector, precisament per evitar les represàlies contra els ferroviaris. Entre 1910 i 1911 va fer mítings cenetistes a Barcelona i a París, i després de la vaga general en solidaritat amb els miners bascos de 1911 va patir presó, fruit de la delació de Leroy que el va acusar de participar en un pretès Comitè Revolucionari. Un cop reorganitzada la CNT, va assumir novament la secretaria del sindicat anarcosindicalista. Va representar les societats de Puerto Real i Vigo i a l'Ateneu Sindicalista de Barakaldo en el congrés de 1911, al final del qual va ser detingut i empresonat. En 1912 va ser assidu del Centre Obrer Barceloní, amb Seguí, Lorenzo, Cuadros, Aragó i altres. En 1913 va ser membre de l'Assemblea Catalana de CNT i de la comissió clandestina de la CNT catalana entre 1913 i 1914. Va assistir amb Romero al Congrés Sindicalista Internacional de Londres del 27 de setembre al 2 d'octubre de 1913, on, segons l'anarquista exiliat a Londres Vicente García, va fer la seva intervenció en català. Pel 1914 va intentar amb Lorenzo llançar una revista i va formar part d'una comissió clandestina de la Confederació Regional del Treball de Catalunya que va intentar reorganitzar la CNT. Quan en 1914 la CNT va tornar a la legalitat, va ser nomenat secretari general del nou Comitè Nacional. Durant la Gran Guerra va pertànyer a l'equip de Solidaridad Obrera, de la qual seria director en 1916, i va ser acusat per Salvador Seguí, Salvador Quemades i Manuel Buenacasa de germanòfil i de relacionar-se amb l'ambaixada alemanya, crítiques que el van afectar profundament fins el punt que l'agost de 1917 va abandonar tota activitat orgànica i va enemistar-se profundament amb els sectors directius cenetistes. El novembre de 1917, però, va col·laborar en Solidaridad Obrera i el desembre de 1918 va integrar-se en la campanya de propaganda de la CNT. En 1919, amb la repressió de la vaga de La Canadenca, va ser empresonat a la nau Pelayo al port de Barcelona. Arran de la Revolució de 1936 demanà la reintegració a la CNT i participà en diverses campanyes de propaganda, en el Sindicat d'Indústries Siderometal·lúrgiques i en el cercle«Los de Ayer y los de Hoy». Durant sa vida va col·laborar en diverses publicacions llibertàries (Cultura Obrera, Ilustración Ibérica,El País, El Progreso,Ruta, Los Nuevos, El Rayo, Tierra y Libertad, La Unión Ferroviaria, La Voz del Obrero, Solidaridad Obrera, etc.) iés autor de ¿Qué es el sindicalismo? (1919), Recuerdos de un viejo militante (1936) i ¿Qué es el colectivismo anarquista? (1937). En acabar la guerra va exiliar-se a França. Josep Negre Oliveras va morir el 24 de desembre de 1939 al camp de concentració d'Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) i sa companya i sos infants van ser recollits a prop de Souillac per l'anarquista Maxime Mattéi, conegut de Negre.

    Josep Negre Oliveras (1875-1939)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 12/25/17--07:15: La Xina, indeturable.

  •   


                                              La Xina, indeturable.


    La Xina (la Xina comunista, la Xina desplegant-se segons ''el socialisme a la manera xinesa'') en una primera fase va copiar la tecnologia de les grans potències industrials, però, tot seguit, desplegà (i continua desplegant ara) noves tecnologies en la quasi totalitat d'activitats industrials i comercials.

    Per cert, convé destacar que les majors empreses d'aquest país són propietat de l'Estat, empreses que moltes d'elles són les més grans del món. Com dic sovint, Washington haurà de posar el mac en terra.

    Una imatge val per mil paraules, on diu. Un vídeo pot valer per molt més. Aquest és el cas del vídeo que he penjat, jo crec. Vegeu-lo.




    CRRC 2016



    0 0

    [25/12] Congrés de «Los Desheredados» - Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups - VI Congrés de l'FNOA - Refundació de l'AIT - Bompeix - Cavallazzi - Maynar - Garnier - Jelinek - Martín Arjona - Capdevila - Díaz - Aragüés - García Casino - Perlongher - Mac-Nab - Bovshover - Durupt - Souvenance - Lidón

    Anarcoefemèrides del 25 de desembre

    Esdeveniments

    Grup de pagesos tancats a la presó de Jerez acusats de complicitat amb «La Mano Negra» («La Ilustración Española y Americana» del 22 de març de 1883)

    Grup de pagesos tancats a la presó de Jerez acusats de complicitat amb «La Mano Negra» (La Ilustración Española y Americana del 22 de març de 1883)

    - III Congrés Revolucionari de «Los Desheredados»: Entre el 25 i el 28 de desembre de 1884 té lloc a Cadis (Andalusia, Espanya), organitzat pel grup dissident anomenat Associació Internacional dels Treballadors de la Regió Espanyola «Los Desheredados», el III Congrés Revolucionari clandestí d'aquesta organització. Durant el II Congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) celebrat el setembre de 1882 a Sevilla sorgí un grup radical enfrontat amb el Consell Federal de l'FTRE partidari de l'organització clandestina que s'escindí. Després d'aquest congrés, el Consell Federal procedí a expulsar els partidaris d'aquest grup (Miguel Rubio, Francisco Gago, Pedro José Durán, Manuel Oca, Rafael Moreno, Andrés Barbadilla, José Rachel, Ricardo Arana, José Ponce, Antonio Bonilla) sobre tot d'Andalusia, però també de Madrid i de Valladolid, fet que provocà reaccions contràries a Catalunya. El grup escindit sostenia tesis anarcocomunistes i el seu representant més conegut fou Miguel Rubio. El seu àmbit d'incidència se situava sobretot al sud d'Andalusia (Màlaga, Cadis, Sevilla) i proposava la utilització dels mètodes violents per accelerar la revolució social. Desconfiaven de les tàctiques legalistes del Consell Federal, del grup català i de Serrano Oteiza. Les seves tesis es van veure enfortides per grups d'Arcos i de Jerez que asseguraven seguir els acords del X Congrés General de l'AIT de Londres del 14 al 19 de juliol de 1881 (premsa clandestina, lluita violenta...). Els escindits, anomenats«Els Desheredados» i encapçalats per Miguel Rubio i Manuel Pedrote, celebraren un I Congrés Revolucionari a finals de 1882, que acordà mantenir l'extremisme del bienni de 1879-1880; posteriorment, en 1883, es realitzà un II Congrés Revolucionari a Sevilla --altres fonts exposen que aquests dos congressos es realitzaren el mateix 1884, el primer el gener i el segon en data indeterminada. El III Congrés Revolucionari, l'únic constatat, ja que publicaren un opuscle de la reunió clandestina, se celebrà entre el 25 i el 28 de desembre de 1884 a Cadis i fou titllat pel Consell Federal de l'FTRE com«Congrés dels Pertorbadors». Hi assistiren delegats de Cadis, San Fernando, Puerto Real, Chiclana, Jerez, Trebujena, Lebrija, Las Cabezas, Bornos, Arcos, Ubrique, Grazalema, Algatocín, Setenil, Arriate, Villamartín, Atajate, Sanlúcar, Sevilla, Arahal, Lora del Río, Marchena, Manzanares, La Campana, Huelva, Madrid, València, Xàtiva, Alcoi, Barcelona, Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sabadell i un membre de la Comissió Federal. En aquest congrés s'elaboraren estatuts propis que limitaven l'autoritat del Consell Federal, afavorien la llibertat de discussió i exigien un major compromís pràctic. El grup dissident comptà amb un òrgan de premsa, La Revolució Social (Sevilla, 1884). Aquesta branca escindida entrà en ràpida decadència ja que la repressió contra la Internacional se centra en aquest grup. No obstant això, en 1885 encara un manifest obrerista lamentava la ruptura existent entre federats, comunistes i desheretats tal com es va observar en el Congrés barceloní de 1885. L'escissió de «Los Desheredados» vingué a confirmar la fràgil unitat de l'FTRE i que existia un corrent contrari als tripijocs circumstancialistes i favorable a la política insurreccionalista, molt forta a Andalusia, per a la qual cosa l'FTRE no tenia en consideració la desesperada situació d'una part del proletariat camperol.

    ***

    Grup anarquista jueu de Londres (ca. 1925)

    Grup anarquista jueu de Londres (ca. 1925)

    - Constitució de la Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups: Entre el 25 i el 26 de desembre de 1902 té lloc a Londres (Anglaterra) el congrés constitutiu de la«Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups in Great Britain and Paris» (Federació de Grups Anarquistes de Llengua Jiddisch de Gran Bretanya i de París). A partir del 20 de març de 1903, el periòdic Arbeter Fraynd (Amics dels Treballadors) passarà a ser el seuòrgan d'expressió. En 1905 la Federació comptarà amb 19 grups al Regne Unit i una desena només a Londres, sobretot a l'East End. La influència de Rudolf Rocker, fundador del projecte,és immensa des de la seva arribada a Londres en 1895, malgrat la seva tardana integració en el moviment jiddisch. Només altre emigrat de dimensió internacional, Rudolf Grossman (Pierre Ramus), li farà ombra en el moviment anarquista d'aleshores. A partir de 1906, la Federació comptarà amb un important centre a Jubilee Street, el Centre Cultural Jueu, que disposarà d'una impremta, d'una companyia teatral --animada per Rudolf Rocker, per sa companya Milly Witkop i per Moskovitx-- i d'una escola --portada per Jim Dick, Nelly Ploshonsky-Dick i Fermin Rocker, i amb un programa educatiu semblant al desenvolupat per les Universitats Populars d'aleshores. Tot aquest projecte llibertari jiddisch estava força lligat al moviment sindicalista. En 1907, dels 14 sindicats purament jiddisch, 10 es declararan anarcosindicalistes.

    Constitució de la Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups (25 i 26 de desembre de 1902)

    ***

    Pagesos revolucionaris

    Pagesos revolucionaris

    - VI Congrés de l'FNOA: Entre el 25 i el 27 de desembre de 1918 té lloc al local de la Societat de Paletes «La Constructora Valenciana» de València (País Valencià) el VI Congrés i últim de la Federació Nacional d'Obrers Agricultors (FNOA), també anomenada Federació Nacional d'Agricultors (FNA). Aquest congrés marcà l'apogeu d'un sistema d'organització pagesa (societarisme) i el naixement d'una altra més acord amb els temps (anarcosindicalisme). Van estar representades 99 seccions (del Principat de Catalunya, del País Valencià i d'Andalusia) amb 25.092 associats, per 57 delegats. Entre els seus acords destaquen, per la seva importància, l'adhesió en bloc de l'FNOA a la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que l'FNOA continuaria funcionant en tant no se celebrés el projectat congrés de la CNT. Si en aquest congrés es decidia dissoldre la resta de federacions d'ofici, aleshores es procediria a dissoldre la d'agricultors. Altre punt molt discutit en aquest VI Congrés fou la conveniència de seguir publicant La Voz del Campesino, òrgan de l'FNOA, que acabà acordant-se que continués publicant-se fins que sigues funcionant l'FNOA. També es decidí que tant l'FNOA com el seu òrgan continuessin a Jerez fins a la celebració del congrés confederal i si en aquest s'acordava que continués existint l'FNOA fossin traslladats aquesta i el periòdic a Pedralva. Altres acords que es van prendre foren felicitar i fer costat els pagesos russos, rebutjar la política parlamentària com a eina de lluita, refusar la fusió de la CNT amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT), condemnar el treball a escarada, obligatorietat d'afiliació dels jornalers a les localitats que s'hagin traslladat temporalment per evitar els esquirols, aplicar l'acció directa contra els pseudoanarquistes, autonomia de les societats per a la declaració de vagues, encara que la finalitat perseguida és l'abolició dels salaris cal exigir augment dels salaris, activació d'una campanya per a l'abaratiment de les subsistències, abolició de la propietat privada, reivindicació de la jornada de vuit hores entre abril i setembre i de sis hores la resta de l'any, vaga general com a eina de lluita, reivindicació del conreu de terres incultes, donar suport als presos socials, boicotejar la premsa burgesa i exigir la sindicació de tots els treballadors, entre altres resolucions. Per al 29 de desembre estava convocat un míting de clausura al Cinema Escalante, amb el suport d'altres sindicats (ebenistes, boters, ajustadors, forjadors, ferrers, forners, etc.), però el governador civil de València el prohibí en l'últim moment. Encara que el model de sindicalisme que patrocinava la CNT era contrari a la creació de Federacions d'Indústria, pels problemes de burocràcia que poguessin portar, en el cas de la FNOA, la seva integració en l'estructura de la CNT no serví per proporcionar major força al moviment camperol, ja que en la pràctica es demostrà el contrari i a més es desfeia la necessària coherència entre les diverses seccions, les quals, per les seves especials característiques estaven necessitades d'una major cohesió. L'adhesió a la CNT de cap manera significà que a partir d'aquest moment l'agricultor, especialment andalús, passés a un segon pla, tal com confirma el fet que entre 1918 i 1919 només a Còrdova es donin 184 vagues pageses, i com també confirma la importància donada al boicot --efectiu gràcies a l'elevada afiliació--; també entre 1917 i 1922 van abundar els incendis de collites i les apropiacions col·lectives.

    ***

    Un dels anagrames de l'AIT

    Un dels anagrames de l'AIT

    - Refundació de l'AIT: Entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923 té lloc a Berlín (Alemanya), a iniciativa de l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker, el Congrés Internacional de Sindicals, que va donar lloc a la refundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària. Va arreplegar organitzacions anarcosindicalistes de diversos països que representaven milions d'adherits: va comptar amb les adhesions d'Alemanya (Freie Arbeiter Union), Argentina (Federación Obrera Regional Argentina), Xile (Trabajadores Industriales del Mundo), Dinamarca (Unió per a la Propaganda Sindicalista), Espanya --els delegats de la Confederació Nacional del Treball no van poder arribar a temps perquè van ser detinguts per la policia a París i només van participar al final--, Itàlia (Unione Sindicale Italiana), Mèxic (Confederació General de Trabajadores), Noruega (Norsk Syndikalistik Federation), Portugal (Confederaçao General do Travalho) i Suècia (Svriges Arbetares Centralorganisation), a més de consellistes, d'unes minories russa i txecoslovaca, i d'alguns observadors de l'oposició en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) francesa que formaren el Comité de Défense Syndicaliste Révolutionnaire. Els secretaris en van ser Rudolf Rocker, Augustin Souchy i Alexandro Schapiro. El congrés va confirmar els acords anarcosindicalistes de la Conferència de Berlín --que havia tingut lloc entre el 16 i el 18 de juny de 1922--, tot rebutjant la conclusions de les reunions internacionalistes reformistes d'Amsterdam i de la Internacional Sindical Roja (ISR) de Moscou. Aquesta nova internacional del sindicalisme revolucionari seria de tipus anarquista, independent de qualsevol partit polític, revolucionària i federalista, i s'anomenaria, a suggeriment de Diego Abad de Santillán, Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per marcar clarament la seva continuïtat amb la Primera Internacional antiautoritària (1864-1876). Prioritari seria en aquells anys la lluita contra el feixisme i el comunisme totalitaris. Els mètodes de lluita anarcosindicalistes serien l'acció directa, la vaga general, el boicot i la solidaritat entre els treballadors. El congrés rebutjarà totalment l'Estat, l'Església, l'Exèrcit i el parlamentarisme. La presència dels sindicats americans, fins aleshores aliens a aquestes reunions, sembla que va ser gràcies a la tasca desenvolupada per Abad de Santillán. En el congrés van participar nombrosos sindicalistes de la vella escola: Jensen, Lindstan, Severin, Lansik, Lehning, De Jogh, Borghi, Orlando, Abad de Santillán, etc. El congrés, que es reunia clandestinament, va ser interromput en dues ocasions per la policia.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca d'Eugène Bompeix (3 de juliol de 1894)

    Foto policíaca d'Eugène Bompeix (3 de juliol de 1894)

    - Eugène Bompeix: El 25 de desembre de 1840 neix a Sent Martin de Terrassús (Llemosí, Occitània) l'anarquista Eugène Martial Bompeix. Vivia al número 16 del carrer de París d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) i regentava una taverna de la qual s'encarregava durant el dia sa companya mentre ell treballava, des del 1889, en una fàbrica metal·lúrgica de la ciutat. En aquesta taverna es reunien tots els dissabtes els anarquistes d'Ivry-sur-Seine i de Vitry-sur-Seine (Illa de França, França), a les quals ell assistia i prenia part en les discussions. El 26 de desembre de 1893 va ser inscrit en una llista d'anarquistes del departament del Sena i en una altra establerta el 20 de febrer de 1894 per la Prefectura de Policia. L'1 de juliol de 1894, després de la detenció de cinc anarquistes d'Ivry i de Vitry, el seu domicili va ser escorcollat per la policia sense cap resultat. Dos dies després, va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i alliberat el 5 de juliol. Una petició en el seu suport va ser signada per comerciants i habitants d'Ivry i dirigida al jutge instructor. El 29 de juny de 1895 el jutge d'instrucció l'eximí de la inculpació del delicte d'«associació criminal». El 31 d'octubre de 1896 va ser inscrit en una llista de verificació d'anarquistes de la barriada establerta per la Prefectura de Policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    El jove Raffaele Cavallazzi (ca. 1872)

    El jove Raffaele Cavallazzi (ca. 1872)

    - Raffaele Cavallazzi: El 25 de desembre de 1852 neix a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el tipògraf i propagandista anarquista Raffaele Cavallazzi. Sos pares es deien Antonio Cavallazzi, secretari municipal, i Fortunata Budini. Sa família compta entre els seus membres diferents protagonistes de conspiracions i de fets d'armes durant el Risorgimento. Va créixer en un ambient impregnat d'ideals patriòtics i d'idees socialment avançades. A diferència de sos germans Arnaldo i Giuseppe, ambdós estudiants universitaris, ell va interrompre els seus estudis ben aviat. Amb 14 anys, després que esclatés en 1866 la III Guerra d'Independència, volgué amb son germà Arnaldo i alguns cosins allistar-se voluntari per a lluitar amb els garibaldins o amb l'exèrcit regular, però son pare ho va im ppedir per la seva joventut. A partir de 1869 patí algunes petites condemnes per delictes menors. Sembla que fou a mitjans de la dècada dels setanta quan s'adherí, juntament amb son germà petit Ercole, al moviment anarquista i que participà en la insurrecció internacionalista bakuninista de 1874 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Formà part del primer nucli de militants de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Castel Bolognese, amb Antonio Borghesi i Filippo Guadagnini, jugant un paper tant important que la policia el qualificà de «cap dels anarquistes» de la localitat. A partir de 1880 començà a aparèixer en els informes policíacs i en els periòdics socialistes. Bon orador, en 1881 parlà per primera vegada en públic en ocasió d'una commemoració unitària (anarquistes, socialistes i republicans) de la batalla de Mentana, que enfrontà el 3 de novembre de 1867 les tropes franceses amb les garibaldines en el transfons de la unificació italiana. Es casà amb Maria Contoli, filla d'una família acomodada que comptà personalitats destacades entre els seus membres (clergues, teòlegs, historiadors, escriptors, etc.), amb qui tingué cinc infants: Arnaldo (1878), Giuseppina (1880), Ribelle (1885), Fortunata (1887) i Giannina Luce Anarchica (1890); sos dos fills, Arnaldo i Ribelle, esdevindran destacats militants anarquistes. El setembre de 1881 Raffaele Cavallazzi va ser condemnat per«conspiració i atemptats contra la seguretat interna de l'Estat» i el 15 de juny de 1883 fou novament sentenciat a un any de presó per«possessió d'armes perilloses i per contravenció del Reglament ferroviari». Aquests episodis judicials seran els primers d'una llarga cadena de detencions, arrests, advertències i persecucions de tota mena que patí durant sa vida i que li van crear nombrosos problemes econòmics i dificultats per a mantenir sa família. Cada 18 de març, data de commemoració de la Comuna de París, i cada Primer de Maig posava la bandera roja a la finestra. Va vendre la premsa a l'estació ferroviària, aprofitant l'avinentesa per rebre i distribuir els periòdics anarquistes d'arreu d'Itàlia i de l'estranger que li passaven els companys en trànsit per l'estació. Durant la dècada dels vuitanta a Castel Bolognese la fractura entre socialistes i anarquistes no es encara forta, tot i les polèmiques entre Andrea Costa i els anarquistes intransigents, especialment Errico Malatesta. Entre 1881 i 1884 aparegué en Avanti! correspondència que demostrà les intenses relacions entre Cavallazzi i els primers socialistes anarquistes amb Costa. La separació de les dues tendències polítiques es produí amb un cert retard i Cavallazzi en fou el promotor. En 1892 va ser expulsat «per comportament autoritari» del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Castel Bolognese, fundat l'1 de maig de l'any anterior per anarquistes, socialistes i republicans–aquest cercle va ser dissolt per l'autoritat en 1894. En solidaritat amb ell, deixaren el CSS una desena de socis, exponents del sector anarquista intransigent; hi havia un sector anarquista «possibilista», contrari a la ruptura amb els altres components socialistes argumentant que aquesta podria donar lloc a la dissolució del CSS. L'any següent va ser denunciat per la policia, juntament amb altres companys (Antonio Garavini, Giuseppe Minardi i Michele Fantini), arran d'un episodi anticlerical a Castel Bolognese que provocà un gran enrenou a la Romanya: durant la nit del 21 de maig de 1893 l'estàtua de la marededéu de l'església de San Francesco, en ocasió de la Festa de Pentecosta, va ser decapitada. Condemnat en primera instància, va ser absolt, juntament amb Garavini i Minardi –Fantini havia estat absolt en el primer judici–, pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) en l'apel·lació del 22 d'octubre de 1893 per «culpabilitat no provada». Durant els primers mesos de 1894 fou el promotor d'algunes reunions encaminades a la constitució dels «Fasci dei Lavoratori» (FL, Feixos dels Treballadors) a Romanya, a semblança dels creats a Sicília. El 31 de maig de 1894 participà en la manifestació de solidaritat amb els FL sicilians que tingué lloc a Castel Bolognese i per aquest episodi va ser processat, juntament amb altres 18 anarquistes i socialistes (Ugo Biancini, Giovanni Borghesi, Salvatore Borghesi, Francesco Budini, Pietro Budini, Paolo Dall'Oppio, Luigi Dal Prato, Pietro Garavini, Antonio Magnani Mario Panazza, Carlo Prelati, Francesco Prelati, Antonio Raccagna, Tomaso Rivalta, Pietro Scardovi, Bruto Solaroli, Francesco Zanelli i Giuseppe Zanelli), i condemnat a tres mesos de detenció i a una forta multa per«incitació a delinquir». El 7 de desembre de 1894 el Tribunal de Ravenna el va condemnar a 19 mesos de reclusió, a una multa de 400 lires i a dos anys de vigilància per«associació criminal», en un procés que involucrà altres anarquistes de Castel Bolognese (Ugo Biancini, Giovanni Borghesi, Francesco Budini, Pietro Garavini, Vincenzo Lama i Mario Scardovi). L'abril de 1896 obtingué la llibertat, però poc després tornà a entrar a la presó per a purgar uns mesos per altres condemnes menors. També va ser proposat perquè li fos assignada la residència obligatòria. Per fugir de tota aquesta persecució decidí emigrar. Amb un passaport en ordre, el 29 d'octubre de 1896 s'embarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia) a bord del vapor Gergovia cap a Buenos Aires (Argentina). Tres anys després, el 19 d'octubre de 1899 retornà a Castel Bolognese i immediatament va ser citat per les forces de seguretat per notificar-li que havia de «mantenir una conducta regular, especialment en la línia política», advertència que no causà cap efecte ja que immediatament reprengué la seva activitat llibertària engegant-se de bell nou la persecució per part de les autoritats. El 23 de setembre de 1900, a resultes del clima repressió desencadenat arran del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci, va ser denunciat per«associació criminal» com a membre organitzador el Grup Socialista-Anarquista de Castel Bolognese, que havia estat dissolt per les autoritats; davant això s'amagà, però el Tribunal de Ravenna finalment l'exonerà. Durant els anys successius viatjà arreu d'Itàlia (Milà, etc.) i de l'estranger (Alemanya, etc.), oficialment buscant feina, però sense èxit. Quan retornava de l'Argentina, començà a manifestar-se-li problemes a la vista, que el van portar a perdre la visió completa d'un ull. Cap el 1900 son fill Arnaldo fundà la«Tipografia Cavallazzi», impremta comercial que també jugà un gran paper polític, ja que estampà fins a l'arribada del feixisme un gran nombre de periòdics anarquistes i esquerrans i no només de Castel Bolognese. Durant una dècada fou el titular de la impremta, on col·laborava tota la família, però sempre jugant un paper secundari. El nou clima polític menys repressiu creat a començament del segle no implicà que deixés de patir denúncies i processos. En 1903 va ser condemnat per haver distribuït el 18 de març sense autorització un número únic d'una publicació commemorativa de la Comuna de París. Durant la nit del 22 d'octubre de 1905 va ser detingut, juntament amb altres companys, per la protesta que seguí a la notificació, per part del delegat de la Seguretat Pública de Castel Bolognese, de la dissolució d'una reunió pública on participava l'orador republicà Pirro Gualtieri de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). L'endemà, mentre era traslladat a la presó de Faenza (Emília-Romanya, Itàlia), aconseguí fugir espectacularment amb son fill Arnaldo, Armando Borghi i Pirro Gualtieri. Jutjat posteriorment pel Tribunal de Ravenna, el 23 de novembre de 1905 va ser condemnat per aquesta fugida a 51 dies de reclusió i a una multa de 100 lires. En els anys posteriors continuà arreplegant denúncies i processos, patint algunes condemnes menors, sobretot per «ultratges» als carrabiners i per«enganxada de cartells». Continuà desenvolupant una intensa activitat llibertària, participant en reunions i congressos anarquistes a Castel Bolognese i a ciutats veïnes. En 1911 la gestió de l'empresa tipogràfica familiar passà completament a les mans de son fill Ribelle, juntament amb ses germanes, i ell es dedicà sobretot a enquadernar llibres. El febrer de 1913 assistí al Congrés Anarquista d'Emília-Romanya celebrat a Faenza. El juny de 1914 participà en l'anomenada «Setmana Roja», motí popular en el qual va ser atacada i incendiada l'estació ferroviària de Castel Bolognese, figurant entre els detinguts per aquest fet. Arran d'una amnistia, va ser alliberat sense procés. El 26 de maig de 1915 va ser sorprès pels carrabiners mentre distribuïa clandestinament manifests contra la guerra. Posteriorment, el 22 de setembre de 1916,va ser detingut mentre arengava els joves de Faenza de la quinta de 1987 incitant-los a rebel·lar-se amb la frase: «Heu de fer la revolució i cridar:"A baix la guerra! A baix Itàlia! Visca la Internacional".». Durant la postguerra molts dels joves anarquistes consideraren el seu caràcter com a massa autoritari i intolerant. Després de l'adveniment del feixisme, vell i gairebé cec, va ser agredit per un dels fundadors del Partit Nacional Feixista (PNF) local qui, amb menyspreu, li va tallar una part de la barba; ell patí l'ultratge amb dignitat, cridant-li a la cara: «Era una anarquista amb barba, ara sóc un anarquista sense ella». En 1928 va ser esborrat de la llista de subversius de les autoritats a causa de la seva avançada edat i per la seva gairebé completa ceguesa, que feien d'ell una«persona no perillosa». Fins al darrer moment conservà els seus ideals anarquistes. Raffaele Cavallazzi va morir el 9 de gener de 1934 a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia).

    Raffael Cavallazzi (1852-1934)

    ***

    Luis Maynar Duplá aprova les oposicions ("El Siglo Futuro". Madrid, 8 de juny de 1912)

    Luis Maynar Duplá aprova les oposicions (El Siglo Futuro. Madrid, 8 de juny de 1912)

    - Luis Maynar Duplá: El 25 de desembre de 1887 neix l'anarcosindicalista Luis Maynar Duplá, també citat com Mainar. En 1912 guanyà l'oposició d'administratiu d'Instrucció Pública i en 1919, amb altres joves (Vicente Campo, Ramón Acín, Miguel Frago, José Jarne, Eugenio Lergurburu, Lorenzo Avellanas, Jacinto Biarge, Florencio Olivera, Félix Gil, Felipe Ascaso, Juan Arnalda, Calixto Valero, Juan Jalle, Ramón Rodríguez, Ramón Espluga i Luis Amella), signà una crida al jovent d'Osca amb la finalitat d'organitzar una agrupació llibertària, sota el nom de «Nueva Bohemia», i on podrien participar republicans de totes les tendències. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Aragó, es mostrà contrari a la «gimnàstica revolucionària» promoguda per Joan García Oliver. Durant els anys trenta freqüentà la tertúlia saragossana que es reunia al cafè Salduba, amb Miguel Abós i els germans Alcrudo, i fou íntim amic de la família Acín. Va ser nomenat cap de la Secció Administrativa de Primera Ensenyança de la província de Saragossa. Arran del cop d'estat de juliol de 1939, pogué fugir de la Saragossa ocupada pels feixistes i visqué a La Pobla de Montornès (Tarragonès, Catalunya). Més tard retornà a Saragossa. El març de 1947, arran de les batudes policíaques contra els llibertaris a Aragó, la Rioja i Navarra, va ser detingut amb altres companys (Cebrián, Juan Ignacio, Emilio Andrés, José Pastor, Luis Miranda, Antonio Palacios, Francisco Sanclemente, Azais, Francisco Saro i José Jiménez). Luis Maynar Duplá va morir el 20 de març de 1979 a Saragossa (Aragó, Espanya).

    ***

    Foto policíaca d'Octave Garnier (1908)

    Foto policíaca d'Octave Garnier (1908)

    - Octave Garnier: El 25 de desembre de 1889 –algunes fonts citen erròniament el 2 de desembre– neix a Fontainebleau (Illa de França, França) l'anarquista il·legalista, un dels fundadors de la «Banda Bonnot», Octave Albert Garnier, conegut com Le Terrassier. Sos pares es deien Élie Germain Garnier, peó de camins que morí quan era petit, i François Anastasie Desmurs. De ben jovenet començà a treballar de carnisser i de forner. A partir dels 13 començà a realitzar petits robatoris i a partir dels 17 anys va ser condemnat en tres ocasions i passà alguns mesos empresonat, fet que encara el radicalitzà més. Un cop lliure, s'interessà pel sindicalisme –va ser empresonat durant tres mesos per participar en una vaga– i començà a freqüentar els cercles anarcoindividualistes. L'agost de 1910, després de dos empresonaments successius, un d'ells per agressió, decidí fugir a Bèlgica per evitar fer el servei militar. A l'estranger, gràcies als ensenyaments dels companys anarquistes, aprengué les arts del robatori en domicilis i de la falsificació, a més de conèixer Marie Vuillemin (La Belge), que esdevingué sa companya. Buscat per robatori, l'abril de 1911 fugí amb sa parella cap a França i a finals de novembre d'aquell any, a la seu del periòdic L'Anarchie, dirigit per Victor Serge, Garnier conegué Jules Bonnot. Més tard passà a viure amb sa companya a la comunitat anarquista de Romainville (Illa de França, França) amb els membres de la futura «Banda Bonnot» (Raymond Callemin, Jean De Boë, Édouard Carouy i Victor Serge). Dins d'aquest ambient, el seu pensament polític anarcoindividualista es decantà cap a l'il·legalisme. A la comuna de Romainville adoptà la «dieta científica», segons la qual es prohibien la sal, el alcohol i la carn a favor d'una alimentació vegetariana acompanyada d'arròs integral i aigua. A resultes d'una escissió ideològica en el si de L'Anarchie, la parella passà a viure a París i ell començà a treballar d'obrer terrelloner, participant en les vagues de Chars i Cergy (Illa de França, França). Per arribar a fi de mes compaginava la feina amb petits assalts a domicilis, però necessitava cops de major envergadura i amb Callemin començà a projectar activitats anarcoil·legalistes en grup; el grup que es formà fou conegut primerament com els«Bandits de l'Auto» i més tard com la «Banda Bonnot». Amb Callemin i Bonnot robaren un automòbil que el 21 de desembre de 1911 utilitzaren en l'assalt d'una oficina bancària de la «Société Générale», on un caixer resultà ferit. El 27 de febrer de 1912 matà un agent, que casualment tenia el seu mateix llinatge, que va intentar aturar-lo per excés de velocitat; i dos mesos després van ser dos empleats de banca. Mentrestant, la premsa burgesa blasmà de valent amb els, també anomenats, «Bandits Tràgics». Després de les detencions d'André Soudy, Carouy, Callemin i Élie Monnier, i, posteriorment, la mort de Bonnot i Joseph Dubois el 28 d'abril de 1912 a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), només quedaven lliures ell i René Valet. El 14 de maig de 1912 ambdós van ser encerclats al seu amagatall de Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) per un gran dispositiu policíac (50 detectius, 250 agents de la policia de París, guàrdies republicans i 400 zuaus del Fort de Nogent) i, alertada per la premsa, una gran gentada que volia assistir a la fi de la banda. Armatsúnicament amb set pistoles semiautomàtiques de 9 mm i dos fusells Mauser de canyó llarg, i després de cremar més de 10.000 francs en bitllets, fruits de les seves accions, es prepararen per a la resistència. Decidits a acabar terminantment amb els perseguits, les autoritats col·locaren un quilo i mig de melinita a la casa, la qual explotà a les dues de la matinada del 15 de maig de 1912. Els resistents no moriren per l'explosió, però quedaren inconscients. Valet va ser assassinat al furgó policíac que el transportava a l'hospital i Octave Garnier va ser rematat al mateix lloc de l'explosió amb un tret de pistola a la templa dreta. L'endemà els cossos de Valet i de Garnier van ser llançats en una fossa comuna del cementiri de Bagneux (Illa de França, França).

    Octave Garnier (1889-1912)

    *** 

    Wilhelm Jelinek

    Wilhelm Jelinek

    - Wilhelm Jelinek:El 25 de desembre de 1889 neix a Alemanya el militant anarcosindicalista alemany Wilhelm Jelinek (Willi Jelinek). Va viure a Zwickau, ciutat industrial de Saxònia. Membre de la Unió General de Treballadors i col·laborador del setmanari Proletarischer Zeitgeist (L'Esperit dels Treballadors), editat a Zwickau entre 1922 i 1933. En maig de 1945 és un dels sis membres de la Unió General de Treballadors de Zwickau que va poder sobreviure de la Gestapo; altres 27 van morir. En aquesta part d'Alemanya, que aleshores quedaria sota control militar soviètic després de la victòria de l'Exèrcit Roig sobre els nazis, Jalinek intentaria fer renéixer l'organització contactant amb els subscriptors de Proletarischer Zeitgeist que tenia d'una llista que havia pogut amargar. Però les autoritats russes unificarien sota el nom d'SED (Partit Socialista Unificat) totes les forces d'esquerra per fer un gran partit sota el seu jou. Elegit pels obrers com a president del comitè d'empresa de la fàbrica on treballava, Jalinek també va ser membre del sindicat FDGB, però des del moment que va començar a denunciar les maniobres dels comunistes i de la dictadura del proletariat, esdevé un enemic a abatre. El 10 de novembre de 1948 és detingut amb sa dona i son gendre, i seran interrogats sobre els seus lligams amb el company Willy Huppertz de Mulheim, a qui Jalinek havia lliurat la llista d'abonats al setmanari. Transferit a l'antic camp nazi de Sachsenhausen, on ara són internats els opositors al règim comunista, s'ajuntarà als nombrosos anarquistes detinguts al novembre de 1948 i a la primavera de 1949. Però per mor de la seva activitat clandestina a l'interior del camp, que havia aconseguit reagrupar els companys, serà transferit al camp de Bautzen, on les condicions encara són més dures i que donaran lloc el març de 1950 a una revolta desesperada. Jelinek intentarà fer passar informació a l'Alemanya de l'Oest sobre les condicions miserables de milers de detinguts. El 20 de març de 1952, la seva filla constata que es troba bé de salut en una visita, però quatre dies després, el 24 de març de 1952, Wilhelm Jelinek morirà en circumstàncies desconegudes al camp de Bautzen (Lusàcia).

    ***

    José Martín Arjona

    José Martín Arjona

    - José Martín Arjona: El 25 de desembre de 1892 neix a Herrera (Sevilla, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Puente Genil (Còrdova, Andalusia, Espanya)– el periodista, escriptor i dramaturg anarquista José Martín Arjona. Fill d'una família modesta, passà la seva infantesa a les mines de Mora (Huelva, Andalusia, Espanya) i de jove retornà a Herrera i es dedicà a l'agricultura i a escriure. Atret pel moviment anarquista, a la seva localitat natal fundà l'Ateneu Obrer i la Societat d'Agricultors «El Progreso», a més d'editar un periòdic anarcosindicalista. Amb Aquilino Medina, fundà a Puente Genil una editorial especialitzada en la publicació de fullets esquerrans. Per la seva activitat llibertària durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a París (França). A la capital francesa dirigí el periòdic Sherion, amb el qual fustigà la dictadura i la monarquia espanyoles, i estrenà la seva obra dramàtica de costums andaluses Cruces de sangre. Cap al 1923 retornà a la Península i a Madrid començà a col·laborar, sobretot amb articles sobre política internacional, en el periòdic La Libertad, a més de participar en xerrades, conferències i tertúlies, com ara la del Cafè La Rotonda, amb Rodrigo Soriano, Ortega y Gasset i Unamuno. A més de les seves col·laboracions periodístiques, es guanyava la vida com a envernissador, ofici que mai no abandonà. Va ser tancat, per la Llei d'Ordre Públic, a la presó Model de Madrid durant quatre mesos, amb Gregorio Marañón, Eduardo Barriobero i altres. Posteriorment va ser empresonat en diverses ocasions, patint incomunicacions de fins a 40 dies. Va ser vicepresident de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Durant aquesta anys col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara ¡Despertad!,Estudios, Generación Consciente, La Revista Blanca,Tierra y Libertad, etc., a més de diversos periòdics esquerrans llatinoamericans. El setembre de 1929 col·laborà en el número especial de la revista alacantina La Raza Ibera en suport a l'artista anarquista d'Alfons Vila Franquesa (Juan Bautista Acher o Shum), aleshores tancat al penal del Dueso. José Martín Arjona va ser trobat mor el 9 d'abril de 1930 a la pensió del carrer Doctor Castelo de Madrid (Espanya) on vivia; el certificat oficial feia constar com a defunció «mort natural», però el seus companys i familiars declararen que fou emmetzinat pel règim primoriverista. Fou enterrat al Cementiri Civil de Madrid. Durant la II República s'estrenà en diverses ocasions la seva obra Cruces de sangre; perduda, se'n recuperà el text i va ser novament estrenada en 2004. A la seva població natal d'Herrera amb el seu nom existeix un festival de teatre, un carrer i una biblioteca en homenatge seu.

    ***

    Andreu Capdevila Puig, el dia del seu casament (13 de març de 1937)

    Andreu Capdevila Puig, el dia del seu casament (13 de març de 1937)

    - Andreu Capdevila Puig:El 25 de desembre de 1894 neix a Cardedeu (Vallès Oriental, Catalunya) el militant anarcosindicalista Andreu Capdevila i Puig. Va començar amb 13 anys a compaginar la seva feina de tintorer a la Companyia de Filatures Fabra i Coats amb la militància en el sindicat tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri barceloní de Sant Andreu de Palomar, on va assumir des dels anys 20, la dècada del pistolerisme patronal i de Peiró, responsabilitats sindicals en l'àmbit de la Federació Regional Catalana, on era considerat un «dur» pels patrons, especialment per la seva fermesa en les reivindicacions del ram de tintorers. Va participar en la Conferència de Sant Adrià de Besòs (1936). En esclatar la guerra civil, va participar contra la insurrecció militar i va prendre part en l'assalt de la caserna d'Artilleria, que va permetre l'armament dels militants cenetistes. Com a president delegat en el Consell d'Economia de Catalunya, va tenir la feixuga responsabilitat d'elaborar el decret de col·lectivització de les empreses i de control obrer. El 16 d'abril de 1937 és nomenat conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya, per la CNT, una experiència reformista que durarà algunes setmanes, però de la qual sortirà desil·lusionat com explicarà en les seves memòries publicades en Le Combat Syndicaliste (1968) titulades Mi intervención en el Consejo de Economia de la Generalidad de Cataluña en represantación de la CNT. En acabar la guerra, s'exilia com tants altres a França, on continuarà la seva militància juntament amb sa companya Antonia Sánchez Garrido, primer a Canet i després a Perpinyà. Després de l'Alliberament, prendrà part com a orador i conferenciant en nombrosos mítings sobretot al sud-oest de França (Tolosa de Llenguadoc, Narbona, Tarbes, Montauban). Partidari de la línia ortodoxa, serà durant els anys 60 secretari de la Comissió de Relacions de la regió d'Aude-Pirineus de la CNT en l'exili, i contrari a l'Aliança Obrera i a Defensa Interior. Andreu Capdevila Puig va passar els seus darrers anys a Rennes (Bretanya), ciutat on morí el 10 de març de 1987. Sa companya, des de 1937, Antonia Sánchez Garrido, que havia nascut el 9 d'octubre de 1902 a Badajoz, va morir el 3 d'agost de 1996 a Rennes. Andreu Capdevila va col·laborar en la major part de les publicacions de l'exili, com ara Terra Lliure, Le Combat Syndicaliste o Umbral. És autor del llibreUn episodio de nuestra evacuación a Francia (1978).

    Andreu Capdevila Puig (1894-1987)

    ***

    Juan Díaz Acosta

    Juan Díaz Acosta

    - Juan Díaz Acosta: El 25 de desembre de 1917 neix a Estepona (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Díaz Acosta. Quan tenia un any quedà orfe de pare i va ser surat per sa mare i els avis. Quan tenia cinc anys començà a treballar al mar. En 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Estepona. Quan esclatà la guerra civil va ser mobilitzat per les tropes franquistes i enviat al front de Brunete (Madrid, Castella, Espanya). A Las Rozas de Madrid desertà i passà a la zona republicana. Després va ser enviat com a soldat de Marina a Cartagena (Múrcia, Espanya). En acabar la guerra retornà a Estepona i va ser detingut i tancat en un camp de concentració de Màlaga. Pogué fugir de l'afusellament declarant que havia estat presoner dels republicans. Durant el seu consell de guerra celebrat a Ceuta es va descobrir la seva deserció de l'exèrcit franquista i va ser condemnat a mort. Després de tres anys tancat a diverses presons, va ser enviat a un batalló disciplinari de treballadors a Cartagena i després a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya). La pena li va ser reduïda a 12 anys i un dia de presó i finalment a sis i un dia. En acabar la condemna, s'instal·là a La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya), on durant el franquisme va haver de viure amb moltes dificultats a causa dels seus antecedents polítics. En el 2000 encara viva a La Línea de la Concepción.

    ***

    Necrològica de Jesús Aragüés García apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 2 novembre de 1993

    Necrològica de Jesús Aragüés García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 2 novembre de 1993

    ***

    - Jesús Aragüés García: El 25 de desembre de 1920 neix a Luesia (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Jesús Aragüés García. Fill d'una família pobra pagesa i ramadera, sos pares es deien Francisco Aragües i Josefa García. Son germà Marcelino Aragüés García fou un dels fundadors de la Confederació Nacional de Treball (CNT) local i ell, juntament amb la resta de germans, també en formà part. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, son germà Marcelino va ser apressat pels franquistes i afusellat, però ell aconseguí fugir, creuar els Pirineus i retornar a la Catalunya republicana. A Barcelona (Catalunya) s'enrolà com a milicià en una unitat confederal i participà de diversos combats al front d'Aragó i després a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i, després de passar per diversos camps de concentració, va ser integrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina en l'obra de construcció de la presa de Fabrèges (Aquitània, Occitània), on participà en la Resistència i en el maquis local. Posteriorment entrà a formar part d'un grup de guerrillers espanyols que penetrà, tal vegada durant la tardor de 1944 durant les operacions de l'anomenada «Reconquesta d'Espanya», a la Península, però, a causa de la gran mobilització de forces franquistes a la zona, ràpidament hagué de retornar a França. Després de la II Guerra Mundial treballà d'obrer forestal als Pirineus i s'afilià a la Federació Local de la CNT i a les Joventuts Llibertàries de Pau, militant també en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Arran de l'escissió sorgida en 1945 en la CNT de l'exili, restà fidel, amb Dionisio Jiménez Álvarez (Juanillo), a la CNT «ortodoxa». En 1947 passà clandestinament a Espanya per buscar sos quatre germans (Carmen, Jesús, Juan i Victor), tots militants cenetistes, que marxaren cap a França. En 1950 s'ajuntà amb Carmen Sánchez, amb qui va tenir dues nines i dos nins. Després del deteriorament de la seva salut, abandonà tota feina que impliqués força i a començament dels anys vuitanta començà a treballar de peó de camins encarregat de la neteja dels carrers dels seu barri. El 17 d'agost de 1992 va ser operat del còlon, però, molt malalt, Jesús Aragüés García va morir el 19 de setembre de 1993 a Pau (Aquitània, Occitània).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Crònica sentimental dels anys 70 - Una manifestació davant els jutjats de Palma (Mallorca) - Detencions i interrogotaris


    La policia política havia estat fundada i ensinistrada pels especialistes més eficients d´Europa en les tasques de la investigació, la tortura i l´assassinat: la Gestapo hitleriana. Himmler, un dels màxims cervells del règim nazi en la persecució de comunistes i jueus, l´ànima dels camps d´extermini, vengué a Madrid i Barcelona per a supervisar personalment la formació de la policia franquista. Posteriorment, després de la derrota del nazifeixisme europeu, foren els Estats Units els que s´encarregaren de continuar la formació de les forces repressives del règim. Sense abandonar la tortura, tota classe de maltractaments físics i psicològics, a conseqüència de les vagues d´Astúries dels seixanta i les primeres mobilitzacions universitàries, es reforçaren els sistemes d´espionatge. (Miquel López Crespí)


    Amb Guillem i Jaume començàrem a caminar cap als jutjats. Era el moment en què, la mare arribava en taxi, amb una amiga. Va pagar l´import de la carrera i se situà davant la porta, a l´espera de la meva arribada.

    Ja no podíem esperar més. Alguns raigs de sol travessaven la boira del matí il·luminant el cim dels arbres de la plaça del Mercat. A mesura que ens apropàvem al palau podia veure com nombrosos amics i coneguts sortien dels bars, dels racons més inversemblants de la zona. Els veia venir des del portalam del Teatre Principal, davallant per l’escala que donava a la plaça Major... Tothom ens saludava i començava a cridar les consignes de rigor: “Amnistia total!”, “Llibertat per als presos polítics!”, “República i Socialisme!”... Em vaig emocionar. M’adonava que molta gent havia deixat la feina, vengut dels pobles més llunyans, abandonat les classes a la facultat, per a trobar-se amb nosaltres davant la porta dels jutjats.

    Instintivament, els saludàrem amb el puny tancat.

    Era el moment de la veritat.

    Caminàvem apressats. Es feia tard. Jo tenia els ulls fixos en la figura de la mare. La veia ansiosa, esperant inquieta. Els militants del partit començaven a ocupar la voravia, part de la plaça. Alguns cotxes, en veure el contingut dels cartells, feien sonar els clàxons en senyal de solidaritat. Joana repartia els fulls volanders entre els vianants i els conductors dels vehicles. Altres entraven als autobusos quan s´aturaven a la parada i els donaven la nostra propaganda, explicant el sentit de la concentració.

    Amb Guillem i Jaume ens miràvem satisfets.

    La primera acció començava prou bé. Els fotògrafs del Diario de la Provincia i l’Última Hora havien començat a fer feina. Hi hauria fotografies de la detenció? Perfecte! Com més rebombori és creàs, millor aniria per Mateu Ferragut quan anàs a la Plataforma Democràtica a demanar un comportament més decidit en la defensa dels presos polítics.

    De cop i volta, mentre avançàvem, sorpresos per l’amplitud que agafava la protesta, em vaig fixar en les grans taques de pintura vermella existents damunt el portalam. Mateu Ferragut m’ho havia dit feia uns dies. Era la constatació que els grups alternatius es mobilitzaven pel seu compte. Sabíem que algunes de les accions més destacades eren obra dels anarquistes: tallar la circulació amb cadenes al carrer Colom i les Avingudes; rompre els vidres d’alguns bancs; la pintura damunt l’arc d’entrada als jutjats...

    També alguns escriptors se solidaritzaren amb nosaltres. Cal fer especial menció de Josep M. Llompart, Jaume Pomar i Llorenç Capellà. Ser signaren manifests contra de les detencions. Llorenç Capellà escrigué un abrandat article al diari Última Hora. D´altres, no volgueren fer res.

    Quan Mateu Ferragut, que anava d´observador a les reunions de la Plataforma, va demanar suport en la lluita contra el règim, sortien amb les excuses més banals. Sorprenia la capacitat de mixtificació, les burdes explicacions amb les quals pretenien seguir amb la consciència tranquil·la. Esperaven l´almoina que els pogués caure mitjançant els pactes; pugnaven per anar passant els dies sense fer res concret que destrobàs la migdiada dels satisfets.

    Joana i Mateu s´encarregaven d´anar a cercar signatures entre els escriptors i professionals progressistes. O, almanco, d´això es vanaven molts dels que només eren antifranquistes de boqueta. En aquell temps jo ja havia guanyat el Ciutat de Palma de Teatre i altres guardons de poesia i narrativa a l´ambit dels Països Catalans. El meu nom, amb dificultats, començava a ser conegut. Quan alguns dels companys de confraria literària veien el meu nom entre els detinguts, de seguida exclamaven, babaus: “Els autors només s´han de preocupar de la seva obra!”.

    Aquesta mena de simplificacions, excuses de mal pagador, tampoc no m´estranyaven. Què podíem esperar d´alguns dels fills dels militars i falangistes compromesos en la repressió, en l´assassinat de més de dues mil persones a les Illes? Sota la seva vestimenta hippiosa podies endevinar encara l´efecte dels discursos familiars.

    Quan Mateu els demanava una signatura en solidaritat, feien anques enrera, s´amagaven sota les disfresses més inversemblants: la inoportunitat de les nostres accions quan, a les reunions secretes entre la pretesa oposició i el franquisme, s´obrien les portes de la Llibertat; el desacord amb la militància comunista, ja que, com a llibertaris, no podien assumir la defensa d´uns activistes que volien implantar un nou règim autoritari a l´Estat espanyol.

    Qualsevol excusa era bona per a no implicar-se en res concret. Quan anaves a cercar-los per a una reunió, s´amagaven al racó més allunyat de la casa per a no obrir la porta. Com si no hi visquessin. Mai no obrien als companys que trucaven. Si no hagués estat un comportament tan miserable, hauria fet ganes de riure. Sovint, per fer la prova de la seva covardia, Mateu Ferragut i Joana havien arribat, sense fer gens de renou, fins a l´entrada. Es podia sentir la ràdio, parlar per telèfon... Però just premies el timbre, qualsevol soroll cessava d´immediat i un silenci paorós poblava aquell indret. Com si durant dècades la casa hagués estat deshabitada.

    Tampoc no contestaven als missatges que els deixaven a la bústia.

    Joves com érem, no pensàvem gaire en la manca de solidaritat de determinats personatges del món de la ploma i dels més diversos sectors professionals. La passió per aconseguir ser lliures ens dominava de cap a peus. Com si un potent corrent elèctric impulsàs cada un dels nostres moviments.

    Caminava cap als jutjats amb pas apressat, al costat de Guillem i de Jaume. Volia arribar de seguida al racó on m´esperava la mare.

    Ens abraçàrem amb força enmig dels aplaudiments de tots els presents.

    -No et preocupis per res –li vaig dir-. Ja veus que hi ha molts d’amics i no ens deixaran sols. Digués al pare, a l’oncle, als padrins que estic bé i animat. Tendràs notícies cada dia. Hi ha un comitè especial per estar en contacte amb els familiars dels detinguts. Us diran el dia i l’hora setmanals que podeu venir a visitar-nos. Si no pots agafar l’autobús, els ho dius i vendran a cercar-te amb cotxe.

    Malgrat que era una dona valenta, vaig notar que tremolava. S´aferrava a mi amb força, com si no volgués que entràs al casalot. El temps corria a tota velocitat. Teníem la citació a les nou del matí i tan sols mancava un minut. Al carrer, els que demanaven el final de la repressió contra els partits d’esquerra s’intensificaven. Alguns vianants s’anaven afegint a la gent congregada i aplaudien, seguint les consignes dels que ocupaven el carrer.

    Sebastià Puigserver, el nostre misser, ens va fer un senyal. El secretari del jutge ens esperava per a portar-nos al despatx on ens comunicarien una decisió que ja coneixíem per endavant: pagar la multa per la presentació clandestina del partit o ingressar a la presó. El judici restava per a més endavant, pagàssim la multa o anàssim a la presó. Talment com ens havia dit el Rosset de la Brigada Social: “Aquesta vegada no teniu escapatòria. El vostre partit, vosaltres mateixos, heu comès un delicte i no us quedarà altra solució què pagar”. I reia, sorneguer, mentre ens portava al calabós dels soterranis del Govern Civil.

    Per què no havia comparegut a presenciar aquella victòria aparent?

    No ho acabava d’entendre.

    Possiblement vigilava d’amagat des d’algun dels cotxes de la zona. O, qui sap!, devia haver delegat les tasques d’espionatge als policies infiltrats dins el món estudiantil? Teníem identificada una bona part dels agents de la Social. D´altra, no. Mai no sabies quina tàctica empraven els espies de la policia política. A vegades, vestits de hippies, amb barba i cabells llargs, pareixien els més extremistes a les assemblees i manifestacions. També podien ser al·lotes, amb falda llarga, de floretes, com els estudiants californians de la marihuana i el “fes l’amor, no la guerra” tant de moda en temps de la guerra del Vietnam. El règim pagava generosament sicaris i delators. Sempre tenien a disposició abundor de voluntaris per a entrar dins els partits d´esquerra. Per això mateix, nosaltres no admitíem tothom de seguida.

    La policia política havia estat fundada i ensinistrada pels especialistes més eficients d´Europa en les tasques de la investigació, la tortura i l´assassinat: la Gestapo hitleriana. Himmler, un dels màxims cervells del règim nazi en la persecució de comunistes i jueus, l´ànima dels camps d´extermini, vengué a Madrid i Barcelona per a supervisar personalment la formació de la policia franquista. Posteriorment, després de la derrota del nazifeixisme europeu, foren els Estats Units els que s´encarregaren de continuar la formació de les forces repressives del règim. Sense abandonar la tortura, tota classe de maltractaments físics i psicològics, a conseqüència de les vagues d´Astúries dels seixanta i les primeres mobilitzacions universitàries, es reforçaren els sistemes d´espionatge.

    No era qüestió de fiar-se del primer que vengués a demanar l´entrada al partit! Els policies joves, els que havien estudiat a les acadèmies i fet cursets de perfeccionament als Estats Units, no eren tan ximples com les fornades provinents de la guerra i la postguerra. La utilització de la força bruta per aconseguir declaracions era complementada per una estudiada infiltració. Membres de la Social amb una determinada formació cultural podien entrar al grup i debatre sobre qualsevol qüestió política: les diferències entre l´estalinisme i el trotsquisme, els motius dels enfrontaments entre anarquistes i militants del PCE en els Fets de Maig a Barcelona l´any 1937. Per aprovar els cursos de policia, els havien fet llegir algunes obres dels clàssics del socialisme i l´anarquisme i, per això mateix, podien esdevenir experts en els debats entre militants revolucionaris. Coneixien igualment les diferències existents entre els seguidors de Santiago Carrillo i el proalbanesos del PCE(ml), entre els maoistes del Moviment Comunista i els també maoistes del PTE i la ORT. Se sabien moure com una anguila en el debat que feia referència a la construcció del socialisme en un sol país (tesi defensada per Stalin a la Rússia postrevolucionària) i la revolució contínua internacional (tesi que va costar la vida a Trotsky, assassinat per un membre del PSUC). Coneixien molt més algunes obres de Rosa Luxemburg, Lenin i Gramsci que alguns dels nostres militants de base. Aleshores, per evitar detencions, fèiem un llarg seguiment de la persona que volia entrar a l’organització. Durant més d’un any romanien a les “pre-cèl·lules”, una forma de militància que no comprometia excessivament el partit. En cas que el policia denunciàs els militants tan sols podien caure en mans de la Social un parell dels nostres, mai una part important del grup.


    0 0

    El Govern inverteix més de dos milions d’euros en conservació i manteniment de torrents de les Illes Balears. Ja han començat les tasques de manteniment als torrents de sa Pobla, Muro i torrent gros de Palma.
     
     

    La Conselleria de Medi Ambient, Agricultura i Pesca ja ha començat a fer actuacions derivades del nou contracte de conservació i manteniment de torrents que es durà a terme fins al 2019 i d’acord amb el qual s’estima que es podran fer nets al voltant de 500 km.

    El contracte, per un valor total de 2.420.000 €, es divideix en cinc lots de 484.000 € cadascun. A Mallorca hi ha tres lots (Tramuntana, Central i Llevant) i es té previst intervenir en 284,32 km per un valor de 684.680 € en tasques de neteja i 515.320 € per obres. A Menorca es preveu fer 109,59 km i es dediquen 269.600 € a neteja i 130.400 € a obres. A l’illa d’Eivissa es faran 117,44 km, amb una despesa de 288.920 € per a neteja i 111.080 € per a obres.

    Les tasques de neteja comprenen el desbrossament de la vegetació, la tala i la poda d’arbres, la retirada de la llera de material acumulat, de vessaments sòlids, residus, obstruccions i espècies invasores. En canvi, les feines corresponents a les obres de conservació, adequació i millora inclouen la reconstrucció i la reparació dels murs dels marges dels torrents i les obres de fàbrica, el condicionament i la protecció de talussos, la demolició d’estructures i tanques amb afeccions al domini públic hidràulic o la rectificació dels cursos de l’aigua, entre d’altres.

    Els criteris que estableix la Conselleria de Medi Ambient a l’hora de fer les actuacions van en funció de la seguretat de les persones. Així doncs, es prioritzen les actuacions a torrents a sòl rústic propers a nuclis urbans, a creuaments de carreteres i ponts i a zones amb corbes tancades. Cal recordar que durant el 2017 s’ha fet feina als punts més conflictius, corroborats amb les inundacions de desembre de 2016 i gener de 2017, a més d’identificar els punts amb més risc, que són aquells per on es continuarà. Totes les peticions que arriben dels ajuntaments s’estudien i s’analitzen. De fet, el conseller Vidal ha assegurat que «el que es pretén és recuperar una roda de neteja amb l’objectiu que, al cap d’uns anys, la situació dels punts negres dels torrents sigui òptima. És millor dur a terme una feina regular, any rere any, que no fer una gran neteja un any i no tocar res durant els següents».


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Demà dimecres 27 hi ha ple extraordinari a les 9 del matí.

    El ple extraordinari és per resoldre les al.legacions presentades a les modificacions de crèdit que es vàren aprovar a l'anterior ple extraordinari; sobre el solar de Can Bach, les modificacions de crèdit que es vàren fer per quadrar el pressupost i sobre la pujada de sous de la secretària i interventor.

     


     


    0 0

    [26/12] «Acracia» - Tortelier - Bolten - Galtier-Boissière - Mioli - Martí Ibáñez - Peiró - Borghesi -«El Yatero» - Vieira - Sallitto - Bruguera - Castoriadis - Cambra

    Anarcoefemèrides del 26 de desembre

    Esdeveniments

    Portada del primer número d'"Acracia"

    Portada del primer número d'Acracia

    - Surt Acracia: El 26 de desembre de 1936 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número del periòdic anarquista Acracia. FIJL. Semanarioórgano de la Regional de Juventudes Libertarias de Asturias, León y Palencia. En sortiren 15 números, l'últim el 3 d'abril de 1937. A partir del 10 d'abril de 1937 continuà amb una nova època, amb nova numeració, sota el títol Acracia. Semanario de las JJ.LL. del Norte de España; aquesta última publicació interregional (Astúries, Santander i País Basc) tragué 26 números, l'últim el 15 d'octubre de 1937. Publicà notícies dels fronts de combat, comunicats orgànics, debats teòrics i sindicals, temes culturals, efemèrides anarquistes, reivindicacions feministes, eugenèsia, poemes, etc. Trobem escrits d'Alfredo Abajas, Manuel Aguirre, Carlos Barquín, Antonio Bermejo, J. Blanco, Camuñas, Rufino Casas, Angeles Castellanos, Juan Expósito, Jesús Fernández, Segundo García, Antonio Herrera, J. B. Llera, Macario Llorente, Mauricio López, Liberto Lucarini, Eduardo de Madrid, Honorato Martínez, Lauro Mateo Fernández, José Menéndez (Zednenem), Michelena, Miguel Miguelez, Juliolo Patán, E. Peña, José Ronda, Aurora Roperuelo, Jacinto Rueda, Manuel Suárez Vázquez, Antonio Torres Heredia, Taboada, José Trapiella, Ofelia Vallejo Rojo, Dalia Vergel i Joaquín B. Yera, entre d'altres; i dibuixos de Juan Flores, Mariano Moré, A. del Río, Manuel Rodríguez Lana (Marola) i V. Salazar, entre d'altres.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Joseph Tortelier

    Joseph Tortelier

    - Joseph Tortelier: El 26 de desembre de 1854 neix a Baen-Veur (Bretanya) el sindicalista revolucionari i reivindicador anarquista de la «vaga general» revolucionària Joseph Jean-Marie Tortelier. Sos pares es deien Joseph Marie Anne Tortelier, peó de camins i carter rural, i Julienne Beillot, conreadora i botiguera de begudes. Establert com a fuster a Rennes, milità en la Cambra Sindical d'aquesta localitat i fou nomenat delegat al Congrés de Sant-Etiève de 1882. Després es va instal·lar a París i com a socialista revolucionari participà en la manifestació d'aturats del 9 de març de 1883, que acabà amb l'assalt de fleques, i on fou detingut, ambÉmilie Pouget i Louise Michel; jutjat per aquests fets, fou condemnat el 3 d'abril de 1883 a tres mesos de presó. L'agost de 1884 formà part d'una delegació amb altres dos companys que marxà a l'Exposició Internacional de Suècia. Alguns mesos més tard, es declarà anarquista i freqüentà diversos grups llibertaris parisencs, com ara «La Panthère des Batignolles», i esdevé amic de Clément Duval --quan Duval fou jutjat en 1887 per expropiador els jutges no consentiren que Tortelier declarés en el seu favor. Membre actiu de la «Lliga dels Antipatriotes», fundada en 1886, i de la«Lliga dels Antipropietaris», que tenia com a principal activitat la creació d'escamots de«cloche de bois» per ajudar a fugir clandestinament els inquilins dels seus habitatges sense pagar els lloguers. Però la idea més brillant que tingué fou, cap al 1886, la formulació de la «vaga general» revolucionària, on participen tots els obrers i tots els sindicats, com a única via d'aconseguir la Revolució Social.  El 9 d'agost de 1888, en un míting a la Sala de Comerç, juntament amb Louise Michel i Charles Malato, en ocasió d'una vaga dels obreres de la construcció, explicarà reeixidament la seva revolucionària proposta. A partir d'aleshores, com a orador reputat que era, en totes les reunions, mítings i assemblees arreu de França explicarà el seu projecte revolucionari. El novembre de 1888 marxarà a Londres amb l'anarquista Virad, delegat per la Cambra Sindical de Peons, per assistir a un congrés corporatiu internacional, i hi exposarà la novella idea. També farà el mateix a Pennsilvània (EUA) mitjançant conferències, alhora que disserta a favor de l'abstenció electoral, els perjudicis de la política, encara que aquesta fos socialista, i la mistificació del parlamentarisme. El 31 de 1890 signà, amb Bernhart, Coudry, Courtois, Duffour, Millet, Paul Reclus i Siguret, una crida apareguda en La Révolte per a la creació d'un diari anarquista. El febrer de 1892, en aquest mateix periòdic, signà, juntament amb Chales Malato, Émile Pouget, Émile Henry i altres, una declaració a favor de la manifestació del «Primer de Maig» i en contra de l'oposició de Sébastien Faure contra aquesta pel seu legalisme. El 20 de febrer de 1894, dins del marc de desenvolupament de les noves «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), la policia escorcollarà el seu domicili i embargarà papers i periòdics. En 1895 s'afegí a la campanya pel pa gratuït creada per Victor Barrucand. En 1896 assistí al«Congrés Internacional Socialista dels Treballadors i Cambres Sindicals Obreres» de Londres, on els anarquistes foren exclosos i que en el pla internacional suposarà el trencament definitiu entre anarquistes i socialistes. Com Jean Grave i Émile Pouget, i a diferència de Sébastien Faure, quan esclatà l'«afer Dreyfus» fou partidari de l'abstenció, ja que segons ell, un anarquista només podia alegrar-se quan dirigents i militars es barallaven entre ells. Després de l'afer, sembla que es retirà de la militància activa, ja que el seu nom no torna comparèixer. Joseph Tortelier va morir l'1 de desembre de 1925 a Eaubonne (Illa de França, França). No va deixar cap escrit ni correspondència.

    ***

    Virginia Bolten durant la vaga de 1902

    Virginia Bolten durant la vaga de 1902

    - Virginia Bolten: El 26 de desembre de 1876 neix oficialment a Baradero (Baradero, Buenos Aires, Argentina), encara que potser hagués nascut un mes abans, la sindicalista, anarcofeminista i propagandista anarquista Virginia Bolten. Sos pares es deien Enrique Bolten, rellotger d'origen alemany, i María Dominga Sánchez, i tingué tres germans (Dominga, Enrique i Manuel). Es va criar a San Luis (San Luis, Argentina), població natal de sa mare, i anys després passà a viure a Rosario (Santa Fe, Argentina). En aquesta ciutat visqué al barri obrer que s'havia aixecat al voltant de la Refineria Argentina de Sucre, que donà lloc al barri de la Refineria, empresa sucrera on va fer feina. L'abril de 1890 va ser detinguda per distribuir «propaganda anarquista» als treballadors de la refineria. En 1894 es casà amb l'obrer sabater espanyol Manuel Manrique González, amb qui tingué vuit infants: María Milagra Zulema (1895), Urano Líber (1898), Acracia, Hume Mayo (1904), Themis (1906), Helios (1908), Ildara i Olga (1916). A Rosario participà, amb María Calvia, en l'organització de grups femenins i en l'edició en 1899 del periòdic mensual La Nueva Humanidad, publicat pel grup anarcocomunista del mateix nom i per la Biblioteca Llibertària «Ciencia y Progreso», al voltant del metge anarquista Emilio Z. Arana. Membre del grup anarcofeminista «Las Proletarias», edità a partir d'agost de 1899 el periòdic La Voz de la Mujer, versió de Rosario del periòdic d'igual títol editat a Buenos Aires (Argentina) entre 1896 i 1897. En aquesta època també col·laborà en El Rebelde i participà en les activitats de la Casa del Poble de Rosario. Enarborà la bandera roja en la manifestació de l'1 de maig de 1900, aleshores prohibida. En aquesta època col·laborava en La Protesta Humana. L'octubre de 1900 va ser detinguda, amb Teresa Marchisio i altres quatre anarquistes, per interrompre la processió de la Verge de la Roca realitzada a Rosario llançant pedres a la imatge i cridant visques a l'anarquia i a la revolució social. El 22 de setembre de 1901 participà en el míting de protesta contra els fets de la Corunya (La Corunya, Galícia), on el maig d'aquell any es reprimí violentament una vaga. El 24 d'octubre de 1901 participà en l'acte de protesta per l'assassinat de l'anarquista Cosme Budislavich, en els anomenats«Fets de la Refineria», on intervingueren Domingo Alloco, José Berg, Oreste Ciattini, Manuel Manrique, Rómolo Ovidi, Adrián Patroni i Nicolás Rodríguez Blanco. En aquesta època mantingué estret contacte amb el moviment anarquista uruguaià, especialment amb Pietro Gori, Pascual Guaglioanone i Florencio Sánchez, i amb els grups editors dels periòdics La Aurora i El Derecho a la Vida. També va parlar, amb Lorenzo Baudracco, Lucio Giménez i Manuel Manrique, en els actes del Primer de Maig de 1902. Aquest any participà activament en una vaga de xofers de tramvies de Rosario. A finals 1902 es va promulgar la Llei de Residència i com a anarquista declarada va ser posada, juntament amb son company, sota vigilància, fet pel qual abandonaren Rosario i s'instal·laren a Montevideo (Uruguai). El 27 de desembre de 1902 participà, amb Joaquín D. Barbarena i Oreste Ristori, en la inauguració del Centre d'Estudis Socials del Cerro de Montevideo. Amb Pascual Guaglianone, compartí la tribuna en el míting del Primer de Maig de 1903, convocat per diverses Societats de Resistència Obreres i cercles anarquistes de la ciutat, sota la consigna «Protesta contra el govern reaccionari argentí». El 2 d'agost de 1903 va fer una conferència sobre la qüestió social al local de la Societat d'Obrers del Carbó del Cerro, on atacà durament els socialistes i set dies després llegí la conferència «La emancipación de la mujer» al Nuovo Círcolo Napolitano de La Plata (Buenos Aires, Argentina). El 16 d'agost de 1903 participà en una conferència a Montevideo conjunta amb Joaquín D. Barbarena, Manuel Campos i Oreste Ristori sota el títol «Cómo luchan los socialistas», organitzada per la Societat d'Obrers del Carbó, on es criticà les actuacions de la socialista «Sociedad de Mutuo y Mejoramiento de Obreros Varaleros y Anexos»–els varaleros eren els que penjaven la carn– del Cerro –aquesta societat acabà denunciant judicialment els oradors. L'agost de 1903 realitzà una gira propagandística anarquista i feminista, organitzada pel Comitè Federal de la Federació Obrera Argentina (FOA), que recorregué nombroses ciutats (San Nicolás, Campana, Tandil, Mendoza, Villa Constitución, Santa Fe, Rafaela, Zárate, Rosario i Buenos Aires). El 15 de desembre de 1903 va fer una conferència al teatre Stella d'Italia de Montevideo, organitzada per la Societat d'Obrers Forners, i la policia l'imposà arrest domiciliari. Durant la primera mitat de 1904 va fer conferències a l'Argentina (Mar del Plata, Buenos Aires), algunes a benefici deLa Protesta i de diversos sindicats i grups feministes. El juliol de 1904 patí un accident i va haver de ser ingressada a l'Hospital San Roque de Buenos Aires, reprenent l'octubre d'aquell any la seva tasca propagandística a l'Argentina. També en aquesta època participà en assemblees de societats obreres (forners, fusters, etc.) i en la seva organització de sindicats vinculats a la indústria tèxtil, on hi havia una forta implantació femenina (planxadores, modistes, teixidores, etc.). En 1904 formà part del Comitè de Vaga Femení, organitzat per la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), que mobilitzà els treballadors del Mercat de Fruits de Buenos Aires. Després de la fallida «Revolució radical» del 4 de febrer de 1905 va ser deportada, juntament amb son company i una trentena de militants anarquistes (Constante Carballo, Francisco Corney, Bautista Fueyo, Joaquín Hucha, Francisco Jaquet, Juan Llorca, Antonio Loredo, Dante Silva, José Telechea, Manuel Vázquez, etc.), a Montevideo. En aquesta època col·laborà en El Obrero, publicat en la capital uruguaiana. L'1 de maig de 1905 parlà, amb Fernando Balmelli, Alberto Ghiraldo, Alfonso Grijalbo, Francisco Jaquet i Luis Rodríguez, en els actes de la manifestació obrera. Participà activament en la vaga dels treballadors mecànics del port de Montevideo que es realitzà a finals de maig d'aquell any, conflicte en el qual incità els obrers al sabotatge des de les pàgines d'El Obrero. Entre gener i març de 1906 prengué part en l'edició del periòdic Regeneración. En 1907 participà en la vaga d'inquilins, durant la qual va ser detinguda. A principis de 1908 col·laborà en La Acción Obrera, editat per Antonio Loredo al Cerro. En 1909 formà part de l'equip redactor de La Nueva Senda. Contra toda forma de explotación y tiranía, on reivindicà l'anarquisme organitzador. Entre el 13 i el 17 d'octubre de 1909 intervingué activament en els actes de protesta contra l'afusellament del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia i el 17 d'octubre d'aquell any, amb Juana Buela, en la gran manifestació contra la repressió a Espanya. Arran dels fets del«Centenari de la Independència» de l'Argentina de maig de 1910 i la repressió que es desencadenà, participà en el Comitè d'Agitació de Montevideo, integrat per les Societats de Resistència i els grups i periòdics anarquistes. En 1911 col·laborà en Tiempos Nuevos. El 26 de març de 1911, després d'haver assistir a la manifestació contra la carestia de la vida, fou una de les cinquanta dones (María Casali Candas, María Collazo, etc.) que fundaren el Centre Feminista«Emancipación» al local de la Societat d'Obrers Confiters i Pastissers de Montevideo. Aquests centre, de clara tendència anarquista, rebutjà la invitació de formar part de la Federació Femenina Panamericana (FFP), considerada«sufragista», en rebutjar el seu article 14, on s'assenyalava la necessitat de gestionar les reformes socials que fessin possible que la dona«pogués prendre part en els negocis de l'Estat». L'1 de maig de 1911 participà en la manifestació obrera compartint tribuna amb José Castelli, Francisco Corney, Enrique Del Valle Iberlucea, Gino Fabbri, Adolfo Grijalbo, Antonio Marinelli, Aníbal Miranda i Adrián Troitiño. També assistí, en representació del Centre Feminista«Emancipación», en els actes del Primer de Maig de 1912, convocat per la Federació Obrera i el Partit Socialista. A partir de 1912 sembla que va fer costat el sector «anarcobatllista» (Carlos Balsán, Francisco Berri, Gino Fabbri, Adrián Troitiño, Antonio Zamboni, etc.), que defensaven les reformes obreristes del president uruguaià José Batlle y Ordoñez. El 25 de març de 1912 participà, amb altres companys (Carlos Balsán, Gino Fabbri, Leoncio Lasso de la Vega, Aníbal Miramar, Jesús María Suárez, etc.), en la vetllada organitzada pel grup «La Nueva Senda» als salons de la Societat Francesa en reivindicació de la jornada de vuit hores, considerada per diversos sectors anarquistes antibatllistes (José Borobio, Antonio Loredo, Antonio Marzovillo, etc.) com a la reivindicació d'una«llei burgesa». En 1913 col·laborà, amb Francisco Berri, Orsini Bertani, E. Clérici, Adrián Troitiño, Antonio Zamboni, etc., en el periòdic anarcobatllista La Idea Libre de Montevideo. A partir d'aquesta data la seva participació en actes anarquistes passà a ser esporàdica, centrant-se sobretot en els actes del Primer de Maig. En 1923 entrà a formar part del Centre Internacional d'Estudis Socials (CIES), amb Mariano Barrajón, Delfa Boatti, Juana Buela, María Casal y Candas, José Castelli, María Collazo, Gino Fabbri, Ángel Falcó, Pascual Guaglianone, Ernesto Herrera (Herrerita), Pedro Hucha, Juan Llorca, Florencio Sánchez, Adrián Troitiño, etc. Sembla que en els anys trenta es va vincular amb son company al grup batllista«Avanzar», integrat en el Partido Colorado. Virginia Bolten va morir el 23 de juliol de 1969 a Montevideo (Uruguai). En 2010 s'estrenà la pel·lícula argentina Ni dios, ni patrón, ni marido, de Laura Mañá, basada en la seva vida.

    Virginia Bolten (1876-1969)

    ***

    Jean Galtier-Boissière (ca. 1950)

    Jean Galtier-Boissière (ca. 1950)

    - Jean Galtier-Boissière: El 26 de desembre de 1891 neix a París (França) el metge, periodista, dibuixant i escriptor anarquista Jean Galtier-Boissière. Fill d'una família burgesa il·lustrada, sos pares es deienÉmile-Marie Galtier-Boissière, metge autor de la famosa Larousse médical, i Louise Ménard, emparentada amb el pintor René Ménard i el poeta Louis Ménard. Quan tenia set anys ingressà a l'Escola Alsaciana de París, on es relacionà amb els fills de la burgesia protestant. Cap el 1901 imprimí alguns números d'Écolier Alsacien. Després d'acabar el batxiller en 1910, es matriculà en filosofia a la Sorbona de París i assistí al cursos de Victor Delbos, Léon Brunschvicg i Émile Durkheim, entre d'altres. En 1911 s'incorporà per tres anys a l'Exèrcit, al 119 Regiment d'Infanteria acantonat a la caserna de Les Lilas de París, però el 8 d'agost de 1914, dies després que esclatés la Gran Guerra i quan encara no havia acabat el seu servei militar, va ser enviat com a caporal al front i prengué part en la batalla del Marne. L'agost de 1915, quan era caporal al 405 Regiment d'Infanteria a Artois, fundà el periòdic anarcopacifista i satíric de trinxeres Le Crapouillot (El Gripauet; nom en argot donat al morter de trinxera), el qual era una crida dirigida als escriptors i artistes combatents per lluitar contra la «rentada de cervell» militarista per part de l'Estat. A finals de setembre de 1915 va ser evacuat i en 1916 retornà al front a Artois; evacuat el març de 1916, restà mobilitzar allunyat del front. En 1917 publicà dues obres narratives sobre els començaments de la guerra: En rase campagne (1914), quadern de viatge on descriu la guerra entre el 6 d'agost i el 15 de setembre i republicat en 1928 amb la restauració dels passatges suprimits per la censura amb el nou títol de La fleur au fusil, i Un hiver à Souchez (1915-1916), que va ser il·lustrat per ell mateix. Entre 1917 i 1918 diversos dibuixos de guerra publicats en La Crapouillot es van exposar a galeries parisenques amb granèxit. L'1 d'abril de 1919 aparegué el primer número de postguerra de Le Crapouillot, ara convertit en revista literària i artística avantguardista i en la qual van col·laborar escriptors (Francis Carco, Pierre Mac Orlan, Francis Delaisi, Henri Béraud, Claude Blanchard, Gus Bofa, etc.) i dibuixants (Dunoyer de Segonzac, Jean Oberlé, Rouveyre, Louis Touchagues, André Foy, Jean-Louis Forain, Jeanne Rosoy, etc.) inconformistes. L'agost de 1928 llançà un número especial d'aniversari de la Gran Guerra i el juliol de 1930 altre titulat «La guerra desconeguda. La gran mentida», a càrrec de Charles Daudet. Formà part de la Lliga Internacional Contra el Racisme i l'Antisemitisme (LICRA). El 7 de febrer de 1934, després de la dimissió de Georges de La Fouchardière, entrà en el setmanari satíric Le Canard Enchaîné, en el qual ja havia col·laborat des de 1922, però en 1937, per les seves conviccions pacifistes i antiestalinistes, dimití després d'una dura campanya contra ell portada pel periòdic comunista L'Humanité que el va acusar de«simpatitzant hitlerià», encara que continuà escrivint articles per aquest setmanari. Durant la tardor de 1936 i començament de 1937 comentà el llibre de viatges d'André Gide Retour de l'URSS i denuncià les purgues estalinistes soviètiques. El 7 de juliol de 1937, després de diferències sobre la Guerra Civil espanyola amb el director de Le Canard Enchaîné Maurice Maréchal i del seu cap de redacció Pierre Bénard i d'una violenta campanya de L'Humanité, publicà la seva definitiva dimissió del setmanari satíric. Després entrà en el periòdic bimensual partidari del «front comú antifeixista» La Flèche, de Gaston Bergery. El gener de 1937 aparegué un número de Le Crapouillot titulat «De Lénineà Staline», redactar per Victor Serge, i el gener de 1938 un número consagrat a«L'Anarchie», redactat per Victor Serge, Alexandre Croix i Jean Bernier. En aquesta època participà en els debats del pacifisme d'esquerres i el gener de 1939 publicà el número «Septembre 38». Després del número de l'1 d'agost de 1939 decidí deixar de publicar Le Crapouillot. Quan esclatà la II Guerra Mundial reemplaçà el seu vell amic Henri Jeanson, que estava empresonat, al front de Le Merle i publicà el fullet La fille du Fridolin. A començaments de l'Ocupació, amb Henri Jeanson i altres, des del diari Aujourd'hui intentà resistir-se a les ordres del govern de Vichy i dels ocupants, però quan el periòdic es va veure obligat a celebrar l'«Entrevista de Montoire» del 24 d'octubre de 1940 entre el mariscal Philippe Pétain i Adolf Hitler i a participar en la campanya antisemita, ell i Henri Jeanson abandonaren la publicació. Simpatitzant dels aliats, del gaullisme i de la Resistència, denuncià el pas de certs pacifistes d'esquerra al nou règim de Vichy i durant l'Ocupació es negà a fer reaparèixer Le Crapouillot; no obstant això, no entrà a formar part de la Resistència. Després de la II Guerra Mundial protestà contra el conformisme i les mentides de la guerra i en 1948 publicà, amb Charles Alexandre, una«Histoire de la guerre (1939-1945)» i «Bobards (1939-1945)» en 1949 en diversos volums de Le Crapouillot. Denuncià la purga estalinista de 1947 en L'Intransigeant. Va treure una nova sèrie de Le Crapouillot, amb números especials sobre la moral, la sexualitat, la premsa, els escàndols, etc. En 1965 cedí Le Crapouillot a l'editor Jean-Jacques Pauvert després d'haver-lo dirigit durant mig segle. En els seus últims anys va fer costat els escrits negacionistes de Paul Rassinier i col·laborà amb l'editor antisemita Henri Coston. Amb 70 anys decidí retirar-se a la seva casa campestre de Les Fauvettes a Barbizon (Illa de França, França). A començament de 1963 se li va amputar una cama a causa d'una arteritis fulminant. Jean Galtier-Boissière va morir el 22 de gener de 1966 a París (França).

    ***

    Giuseppe Mioli, a la dreta, amb Emilio Canzi al front d'Aragó durant la guerra d'Espanya

    Giuseppe Mioli, a la dreta, amb Emilio Canzi al front d'Aragó durant la guerra d'Espanya

    - Giuseppe Mioli: El 26 de desembre de 1896 neix a Budrio (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giuseppe Mioli. Sos pares es deien Cesare Mioli i Carolina Selleri. Es guanyava la vida fent de jornaler als camps i durant la postguerra de la Gran Guerra fou membre actiu de la Comissió Executiva de la Lliga Socialista dels Jornalers de Vedrana (Budrio, Emília-Romanya, Itàlia). El 18 d'abril de 1918 el Tribunal de Guerra del Tercer Exèrcit el va condemnar a dos anys de presó per deserció, però la pena va ser suspesa després de declarar-lo malalt mental i internat al manicomi d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia), on va romandre fins a la publicació de l'amnistia del Govern de Francesco Saverio Nitti de finals de 1919. Col·laborà en diversos periòdics, com ara el diari anarquista Umanità Nova i Guerra di Classe,òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI). L'agost de 1922 i el març de 1923 va ser condemnat per«amenaces i injúries». Perseguit pels escamots feixistes, en 1924 passà clandestinament a França. Publica a París amb Emilio Coda i Raffaele Schiavina (Max Sartin)La Difesa per Sacco e Vanzetti, butlletí en defensa dels anarquistes italoamericans condemnats a mort. En 1930 estava subscrit al periòdic Lotta Anarchica i en 1934 formà part del Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques (CAPVP). En 1935 residia al número 40 del carrer de la Tréfilerie de La Courneuve (Illa de França, França) i figurava en un llistat d'anarquista de la regió parisenca. El setembre de 1936 marxà cap a Catalunya i s'enrolà en la Secció Italiana de la«Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 30 d'octubre de 1936 signà, amb Arturo Buleghin, Giuseppe Petacchi, Romeo Pontorni i Rabitti Vindice, un manifest en contra de la militarització de les milícies. Amb la salut malmenada, en 1937 retornà a França, d'on va ser expulsat. Després de tres mesos a Bèlgica, passà novament a França i s'amagà pels boscos de la zona de Vert-Galant (Tremblay-en-France, Illa de França, França). El juny de 1939 va ser detingut i empresonat, d'antuvi al camp de concentració de Gurs i després, a partir de juliol de 1941, al d'Argelers. Rebutjà sense dubtar la proposta de retornar a Itàlia de l'Oficina de Repatriació del govern italià que havia visitat el camp. Lliurat a les forces d'ocupació alemanyes, va ser novament reclòs, però va aconseguir escapar i viure clandestinament fins el final del conflicte. Després de la II Guerra Mundial i fins a la seva mort es mantingué força actiu dins del moviment anarquista francès. Giuseppe Mioli va morir el 12 de setembre de 1980 a París (França). En el Fons Domenico Girelli de la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia), es conserva documentació seva.

    ***

    Félix Martí Ibáñez

    Félix Martí Ibáñez

    - Félix Martí Ibáñez: El 26 de desembre de 1911 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) el metge anarquista Félix Martí Ibáñez. Fill del prolífic pedagog valencià Félix Martí Alpera i de Josefina Ibáñez Sánchez; son oncle fou el famosíssim escriptor Vicente Blasco Ibáñez. Visqué des dels nou anys una curta temporada a València. Estudià el batxillerat a l'Institut General i Tècnic de Barcelona i, a partir de 1928, medicina a la facultat del carrer Casanova d'aquesta ciutat. Durant la carrera va romandre com a intern a les clíniques de neurologia, medicina interna i cirurgia de l'Hospital Clínic, fins a la seva llicenciatura en 1933. L'any següent es doctorà a Madrid, amb la tesi Ensayo sobre la historia de la psicología y fisiología místicas de la Índia, dirigida per García del Real; en aquests anys parà atenció en Gregorio Marañón y Posadillo, en Pedro Laín Entralgo i en José Ortega y Gasset. Especialitzat en psiquiatria, exercí, a partir de finals de 1934, al seu consultori del barri de Gràcia de Barcelona i els seus estudis es decantaren per l'eugenèsia, l'higienisme, la sexualitat, la psicologia, la psiquiatria i la història de la medicina, tot sempre des d'una perspectiva llibertària. Com a anarquista milità en les Joventuts Llibertàries de València i, segons alguns, en el«Grup 2» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i sempre relacionat amb publicacions anarquistes i anarcosindicalistes. En 1929 creà a Barcelona l'Associació Social Obrera, institució de serveis mèdics per a persones mancades de recursos. A partir de 1934 col·laborà en la revista anarquista Estudios amb la seva secció«Consultorio», on divulgà temes de sexologia i de neurologia. Aquell any també assistí al Congrés Teosòfic Internacional de Barcelona. Destacat orador, impartí conferències i xerrades en nombrosos centres socials i en 1935 promogué la creació del «11 Club» i, a partir de 1936, del seu continuador el «Conversa Club». Durant els anys republicans fou el màxim representant a Catalunya de la War Resister Internacional (WRI, Internacional dels Resistents a la Guerra). En 1935 va fer mítings a Barcelona per recaptar fons per a la creació d'un Hospital Obrer; regentà una clínica a la capital catalana; participà en la creació d'Organització Sanitària Obrera (OSO), lligada a la Confederació Nacional del Treball (CNT), que pretenia presentar una alternativa global al sistema d'assistència benèfica liberal; i assistí al X Congrés Internacional d'Història de la Medicina a Madrid, on presentà les ponències «Los milagros en la historia», «El arte médio de La Celestina» i «Evolución histórica de la teoría de los chakras». En 1936 participà en l'«Asociación de Idealistas Prácticos», integrada per companys seus de diverses ideologies i posicionaments polítics que organitzaven conferències. Durant l'aixecament feixista de juliol d'aquell any, prestà els seus serveis mèdics a les barricades barcelonines i durant el conflicte bèl·lic es posà al servei de la CNT: participà en l'expedició a les Illes Balears, organitzà la sanitat de la Columna Durruti i fou subsecretari de Sanitat del govern de la II República i director general de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya, en nom de la CNT, entre el setembre de 1936 i l'abril de 1937. En aquest últim càrrec, com a«socialitzador de la medicina», promogué mesures per lluitar contra determinades malalties (lepra, varices, tuberculosi, tracoma, càncer, ràbia, tracoma, reuma, paludisme, venèries, etc.); la creació de centres d'educació sexual per al jovent i de nous centres hospitalaris (Màksim Gorki, Santa Coloma, Tres Torres, Sarrià, Sergent, Horta, Dispensari Central, Preventiu Antituberculós, etc.); un servei d'incineració de cadàvers; la legalització de l'avortament voluntari, el desembre de 1936; la reestructuració comarcal dels serveis sanitaris; l'aplicació de la«socialteràpia», denominació de la nova assistència social; la reorganització del cos d'infermers psiquiàtrics; i la creació, amb el suport de «Mujeres Libres», dels «Liberatorios de Prostitución». També va promoure, com a integrant del Comitè Pro Cultura Popular i de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures, una fugaç Universitat Popular. El 18 d'octubre de 1936 intervingué en el gran míting internacional de Barcelona i, en nom de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) va fer mítings a la ciutat comtal. En 1937, arran de la creació de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA), va parlar a Castelló i a València. Aquell any va fer una gira propagandística a Catalunya amb Fidel Miró, un míting a Igualada amb Jacint Borràs Bousquet, promogué la Universitat Popular, assistí al Congrés Internacional de la Joventut de Ginebra i, el juliol, impartí conferències sobre sexualitat a les escoles. El maig de 1937 el seu nom figura com a secretari honorari de «Los Amigos de Durruti», encara que aquest fet pot deure's a una errada de transcripció. En 1938, com a capità provisional mèdic i comissari de Guerra, prestà els seus serveis al front de l'Ebre i el maig d'aquell any fou ferit al cap i en un braç. L'agost de 1938 assistí, com a delegat llibertari, al Congrés Mundial de les Joventuts per la Pau de Nova York. La seva estada als Estats Units i a Mèxic, comissionat per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), es perllongà fins al desembre, mesos durant els quals participà en nombroses conferències, reunions i mítings (Califòrnia, Ohio, Nova York, Mèxic, etc.). De bell nou a la Península, es reincorporà l'exèrcit com a comandant del Cos de Sanitat d'Aviació Militar. Quan acabà la guerra s'exilià a França (Arcachon i París) i, el juliol de 1939, marxà als Estats Units. Ajudat pel metge i historiador suís radicat als EUA Henry E. Sigerist, engegà una reeixida nova faceta de sa vida professional enfocada en diversos plans del món mèdic (història de la medicina, apotecaria, edició, divulgació, etc.), realitzant centenars de conferències arreu del món. En aquests anys promogué més l'aspecte professional al militant, encara que sempre col·laborà amb la premsa llibertària de l'exili. Com a prestigiós metge, assistí a congressos d'història de la medicina internacionals (Amsterdam, París, Estocolm, Tokio, Niça, Munic, Roma, Zuric, etc.) i impartí conferències científiques per tot el món, destacant la gira llatinoamericana de 1946. En 1950 fundà a Nova York l'editorial mèdica«MD Publications» i en 1957 la reconeguda revista MD, que s'escampà arreu --MD en español (1962), MD of Canada (1966), MD Pacific (1967). En 1956 es posà al front del Departament d'Història de la Medicina del Col·legi Mèdic de Nova York. Fou membre honorari de nombroses entitats històriques, literàries i mèdiques europees i americanes. Trobem articles seus en Agitación,Archivos Iberoamericanos de Historia de la Medicina, Ariel,Art and Architecture, Boletín del Comité Proheridos, ¡¡Campo!!,CNT, CNT Marítima, Cosmopolitan,Encyclopedia Americana, Esquise,Estudios, Gentry, Gimnos,Heraldo de España, Higia,Horizontes, Horizonts Médicos,Historia Universal de la Medicina, Libre Studio, Meridià,Mi Revista, ¡¡Nuestro!!,Nuevo Rumbo, El Productor, Revista Argentina de Historia de la Medicina, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Fou autor de nombrosos llibres i fullets tant de caràcter científic com literari escrits en castellà i anglès, com ara El arte médico de la Celestina (1935), Ensayo sobre sobrela historia de la psicología y fisiología místicas de la Índia (1935 i 1936), Higiene sexual (1936), Mi yo rebelde (1936), L'assistència social en la revolució (1937), Ensayos sobre el amor (1937), Gesta. Grandezas y miserias de la revolución social española (1937), Meditación del mar (1937), Mensaje a México (1937), Mensaje eugénico a la mujer (1937), Mensaje eugénico a los trabajadores (ca. 1937, també en català), Los milagros curativos en la historia de la medicina (1937), El niño y los juguetes (1937), Psicoanálisis de la revolución social española (1937), Obra. Diez meses de labor en Sanidad y Asistencia Social (1937), La reforma eugénica del aborto (1937, també en català), El sentido de la vida (1937), Tres mensajes a la mujer (1937), Aventura (1938), Mensaje a la juventud revolucionaria (1938), Niños en España (1938), Una espada de Toledo, España (1939), La canción sin palabras (1947), El pensamiento médico en la historia (1947), Psicopatología de los mitos y leyendas y de los cuentos infantiles (1949), Men, molds and history (1958), Los primeros trenta años (1959),The antibiotic saga (1960), Antibiotics annual (1959-1960) (1960, director), Centaur (1960), The pageant of medicina (1960), Surco. Ensayo sobre literatura, historia de la medicina, arte y psicologia (1960), Los grandes retos históricos a la medicina y los hombres que han respondido a esos retos (1961), A prelude to medical history (1961), The epic of medicin (1962), The patient's progress (1962), All the wonders we seek (1963), Los buscadores de sueños (1964), The crystal arrow (1964), Tierras de sol, tierras de muerte (1964), Waltz and other stories (1965), De noche brilla el sol (1966), Journey arround myself (1966), The ship in the bottle (1967, traduït al castellà en 1972), Viajes alrededor de mí mismo (1967), Las pagodas (1968), Tales of philosophy (1969), La flecha de cristal (1970), Consultorio psico-sexual (1975, pòstum), etc. Félix Martí Ibáñez va morir sobtadament d'un infart de miocardi el 24 de maig de 1972 a Nova York (Nova York, EUA), sense haver volgut tornar a la seva Catalunya a mans franquistes. En 2003 diverses entitats científiques catalanes li van retre un homenatge («Memorial Félix Marít Ibáñez (1911-1972)») a Barcelona i l'any següent es publicà una Antología de textos de Félix Martí Ibáñez, preparada per José Vicente Martí i Antonio Rey, alhora que la Generalitat Valenciana li dedicà una exposició i un simposi internacional («Viatge al voltant del doctor Martí Ibáñez»).

    ***

    Josep Peiró Olives

    Josep Peiró Olives

    - Josep Peiró Olives: El 26 de desembre de 1917 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Josep Peiró Olives, conegut familiarment com Pepito. Fill de l'intel·lectual i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Joan Peiró i Belis, que va ser ministre d'Indústria durant la II República espanyola. En 1922 Josep Peiró es va traslladar amb sa família a Mataró i l'any següent va freqüentar l'escola racionalista de la localitat. Va entrar de vidrier a la cooperativa «Cristalleries de Mataró», coneguda popularment com «Forn del Vidre», on son pare era director de producció, als 14 anys, edat en la qual va començar a militar en el Sindicat del Vidre de la CNT. En 1936 va enrolar-se com a voluntari en la cenetista«Columna Ascaso» i va combatre als fronts d'Aragó (Monte Aragón i Estrecho Quinto), de Llevant i de Catalunya. Va voler entrar com a aviador en «Alas Rojas» a la base del Prat, però no va poder ser, i després va ingressar el Cos de Trens, fins que va quedar aïllat a València. Va poder tornar a Catalunya per mar i va fer de xofer de son pare, aleshores comissari d'Electricitat del Govern republicà. El 5 de febrer de 1939, quan la guerra ja acabava, va creuar la frontera francesa amb son pare. Exiliat a França, va acabar als camps de refugiats. Va prendre part en la Resistència, com a enllaç i distribuïdor de propaganda, durant l'ocupació alemanya de França. Després va participar en les organitzacions dels exiliats llibertaris al país gal i va treballar per al restabliment de les llibertats a l'Espanya franquista. Va ser secretari del Comitè Peninsular de les Joventuts Llibertàries a l'exili i secretari de la Federació Local de la CNT a París. En aquests anys va assistir regularment a les reunions de l'Aliança per la República amb representants dels partits polítics republicans exiliats (PSOE, ERC, PNB, etc.) i també a les de l'Aliança Democràtica a Estoril (Portugal) amb Joan de Borbó, comte de Barcelona; també va estar en contacte amb el president de la Generalitat en l'exili, Josep Tarradellas, i el lehendakari José Antonio Agirre. Va col·laborar en la premsa llibertària d'exili. Durant més de 15 anys va guanyar-se la vida a les cristalleries de Courbevoi, a prop de París, i després d'ocupar-se d'una empresa d'ascensors i de diverses feines més, es va jubilar als 65 anys com a arxiver del Ministeri d'Afers Exteriors francès. Es va casar amb Olga Rodríguez, procedent d'una família cenetista asturiana, i va tenir una filla, Amapola. En 1978 va escriure un treball sobre son pare, Juan Peiró. Teórico y militante del anarcosindicalimo español, i té escrita una biografia inèdita, La vida ejemplar y la muerte heroica de Juan Peiró Belis (2000), que es troba dipositada a l'Arxiu Municipal de Mataró i al Centre d'Història Contemporània de Catalunya. Va ser atorgat amb la Medalla de la Defensa de París amb distintiu de Palmes i les medalles de les resistències francesa i polonesa, a més de la Medalla d'Europa i la distinció de Gentilhome de la República espanyola, que li va concedir el Govern republicà en l'exili. Josep Peiró Olives va morir el 23 d'octubre de 2005 a l'hospital Tenon de París (França) i va ser incinerat i enterrat el 31 d'octubre al cementiri de Père-Lachaise de la capital francesa. Les seves despulles van ser traslladades a Catalunya i dipositades, el 15 de juliol de 2006, al Cementiri Vell dels Caputxins de Mataró amb les restes de sos pares.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Antonio Borghesi

    Antonio Borghesi

    - Antonio Borghesi: El 26 de desembre de 1936 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el militant anarquista Antonio Borghesi, també conegut com Jamba. Havia nascut el 16 de juny de 1853 a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) de Giuseppe Borghesi i de Cecilia Borzatta. En 1861, quan encara era un infant, sa família s'instal·là a Imola, on tots treballaren com a servents d'hotel. Quan encara no tenia vint anys ja era membre de la Internacional, de la qual es convertí en un dels membres més actius, sempre vigilat per la policia. En aquesta època començà a participar en mítings i a col·laborar en la premsa anarquista. En 1879 fou processat amb altres 17 companys internacionalistes i condemnat per un tribunal de Bolonya a 18 mesos de presó per«associació de malfactors», però fou absolt en l'apel·lació defensat per Giuseppe Generi. Entre 1880 i 1883 va ser soci del Cercle Socialista, seguidor d'Andrea Costa, que en aquells anys participaven els anarquistes d'Imola. El gener de 1884 dimití del seu càrrec en el Cercle Socialistes mitjançant una carta que fou publicada en La Questione Sociale de Florència i on es declarava com un«vell internacionalista» i«revolucionari anarcocomunista» i atacava violentament la vergonyosa deriva d'Andrea Costa al parlamentarisme. Després d'això s'adherí a la secció de la Internacional formada per Adamo Mancini, Giuseppe Benati, Antonio Castellari i altres. El juliol de 1886 patí una nova condemna a tres anys de presó per furt i per evitar el tancament fugí a l'estranger, però fou detingut i extradit. Expiada la pena, va tornar a Imola, on fou un dels promotors de la constitució de la Secció Anarquista local i de la qual es convertí en un dels seus màxims dirigents. Cambrer d'ofici, també fou un dels màxims responsables del sindicat del seu ram a Imola. En 1892, davant la proximitat del Primer de Maig, fou detingut per «associació delictiva», però fou absolt per manca de proves. En aquest anys viatjà molt per la Romanya en gires de propaganda i col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris, com ara La Rivendicazione, d'Imola --on farà servir el pseudònim de Jamba--, i en La Canaglia. També mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com Amilcare Cipriani. En 1894 començà a treballar de cambrer al cafè restaurant de l'estació de Castel Bolognese, que regentava la mare de l'anarquista Ugo Biancini, i aprofità el local per fer reunions polítiques i com a centre de trobada dels companys d'Imola, de Faenza i de Lugo, en trànsit al llarg de la línia fèrria. Aquestes activitats, en les quals també participaven Ugo Biancini, Raffaele Cavallazzi i Adamo Mancini, alarmà les autoritats, que es van veure obligades a prendre mesures. L'octubre de 1894 fou condemnat a tres anys de bandejament i va haver de marxar el gener de l'any següent primer a Porto Ercole i després a Tremiti, a Ustica i a Ponça. Alliberat anticipadament l'1 de novembre de 1896, retornà a Imola, on en 1898 fou novament detingut per«associació de delinqüents», però fou absolt per manca de proves. Signà la protesta publicada en el suplement de L'Agitazione d'abril de 1898 contra el «Procés d'Ancona», instruït a Malatesta i a altres companys insurreccionalistes. Més tard també signarà altra crida, publicada en L'Agitazione de juliol de 1900, contra la instrucció d'un nou procés a Ancona de companys acusats de sedició. Mentrestant, en 1899, es casà. En 1901 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), on s'emmarcà en la tendència sindicalista. En 1907 es traslladà definitivament a Milà i trobà feina de mosso. A partir de 1919 s'allunyà del PSI i amb l'arribada de Mussolini al poder simpatitzà amb el feixisme, venent fins i tot Il Popolo d'Italia pels carrers.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    (3 vídeos) Les ciutats imaginadesés també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar els epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que l'exemple que significa i significarà sempre la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, la CIA i l'imperialisme ianqui, els postmoderns actuals?". (Miquel López Crespí)


    Les ciutats imaginades: la poesia mallorquina actual.

    Les ciutats imaginades, com abans El cant de la sibil·la, Temps moderns: homenatge al cinema o Calendaris de sal són part, els fonaments essencials, del mur que, per a servar il·lusions i bellesa, esperances i promeses, els juraments que mai no hem volgut trair, hem anat bastint al llarg dels anys. Fonaments de la resistència com abans havien estat els poemaris Les Plèiades, Els poemes de l'horabaixa, Llibre de Pregàries, Tatuatges, El cicle dels insectes, Planisferi de mars i distàncies o Un violí en el crepuscle.

    Finalment ens adonam que hem viscut per a salvaguardar les dèbils empremtes de la nostra fugissera presència sobre la terra. "Et record a Saqqarà / caminant descalça / sobre l'arena del desert que ha envaït els antics temples, / les tombes excavades en la roca calcària.". O, com escrivim en el poema "Intuint la mar al fons dels teus ulls": "Caminar senzillament a l'atzar intuint la mar al fons dels teus ulls. / No saber res de les hores quan ens aturam sota els xiprers / i et veig el pit tremolant sota la camisa humida per la suada.".

    Escriure, talment participar en una batalla contra el temps que marceix les roses, desfà les més belles promeses i juraments. Com sentir el batec de la sang dominant venes i nervis en les primeres i llunyanes enrampades del plaer: "És el formigueig del plaer pujant per l'espinada, / els llavis mormolant paraules en inintel·ligibles idiomes desconeguts".


    Però crec que seria bo precisar que malgrat la nostàlgia pel temps esvanit, mai no hem deixat de banda els principis de justícia, llibertat i dignitat amb els quals ens alletaren els homes i dones que, malauradament per a la pàtria, perderen la guerra. La reflexió íntima i personal fent referència a les vivències amoroses, als viatges, als amics que ens han ajudat a resistir fins el dia d'avui, són una realitat que l'escriptor palesa a cada pàgina de Les ciutats imaginades i de molts dels altres poemaris publicats aquests darrers anys. Malgrat que, en una lectura apressada del llibre, pugui semblar que són allunyats de qualsevol intenció cívica, no és així ni molt manco. Ho podem constatar en el poema "El formigueig del plaer" on el poeta descobreix al lector els motius de les fugides i escriu, tot explicant l'origen primigeni d'alguns d'aquells viatges: "Pels racons més inversemblants dels carrers que trepitjam / cercam indicis, / rastres concrets que ens permetin saber / on neixen les emocions, / els poderosos càntics on fructifica la revolta".

    Vet aquí la motivació, el nucli de moltes de les accions del poeta al llarg de breu temps que li va ser concedit damunt la terra. Els poemariLes ciutats imaginades no vol ser, ni molt manco, un catàleg de lamentacions, l'acurada expressió del plorinyar d'un vell recordant els dies joiosos de la seva joventut. Evidentment els poemes que conformen el llibre evoquen el passat, els amors i desamors que ens han agombolat, el record dels familiars desapareguts, juntament amb llurs idees i il·lusions, en els grans forats negres dels calendaris. Però evidenciant la presència final de la Mort, l'arribada de l'Oblit més i més fosc, també volen deixar constància de la perenne actualitat de la Revolta malgrat dècades de traïdes i tones d'estèril desencís promogut pels vencedors.

    L'autor no vol oblidar res, no "passa de res", no creu ni ha cregut mai que el component cívic de la poesia hagi estat "superat" com afirmen tots aquells que critiquen i silencien Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Celaya, Blas de Otero o Maiakovski, per dir solament uns noms prou coneguts i importants, dient que són expressió d'un "desfasat realisme". Quines ximpleries per a amagar la buidor i la reacció cultural i política!

    Llegint Les ciutats imaginades ens adonarem com mai, en cap dels poemaris escrits, el poeta ha baixat la guàrdia ni ha cedit als cants de sirena dels postmoderns. Aquesta afirmació la volem deixar ben aclarida per tal que no hi hagi cap mena de dubte ni confusió. En arribar a Dublín, el primer que fèiem era anar per uns moments als indrets on moriren, defensant la llibertat, els rebels que comandaven James Connolly i Michael Collins. O, a Barcelona, en el Fossar de les Moreres, saber exactament d'on venim i on volem anar. Lluís Companys, torturat i afusellat al castell de Montjuïc. Lluís Companys i milers de patriotes i antifeixistes arreu de l'estat i arreu del món. Una presència inquietant, la seva, la de tots els homes i dones que, lluny de cap mena d'egoisme, han donat el més valuós d'ells mateixos, la seva vida, en la lluita per una humanitat nova, per un món sense injustícies socials ni opressions nacionals.

    Com, em deman, no havíem de servar un record emocionat en llur memòria? Els versos finals del poema "Els plànols de les ciutats perdudes" ho deixen ben explicat: "Sobtadament, / retornant de la letargia / de tants hiverns desconcertants, són aquí de nou, / llurs siluetes fonedisses a la cua de l'autobús, / caminant al nostre costat.".

    Es tracta de reivindicar, evidenciar la forta càrrega d'il·lusions, rebel·lió i utopia militant que posseí la generació de joves dels anys seixanta i setanta, hereva de totes les generacions de lluitadors que ens precedí. En els versos de "Viatge a la Comuna" el poeta concreta quin era i és el seu món cultural i polític. L'autor mai no amaga d'on procedeix, de quina història se sent hereu, quin són els seus i qui són els enemics. ¿O no és una declaració de principis anar a posar un ramell de flors al mur del cementiri de Père Lachaise on la burgesia francesa afusellà els homes i les dones que aixecaren per primera vegada la bandera roja del proletariat universal? Recordem els versos finals del poema: "Novament l'endiumenjada presència de Louise Michel / i Eugène Pottier, / de Jules Vallès i Paul Verlaine, / de Rimbaud i Victor Hugo".

    Tanmateix... ¿podríem escriure un poemari sense aquesta mena de referències als esdeveniments històrics que ens condicionaren i condicionen encara? Com separar el món personal del poeta de la realitat que l'ha fet fer ser com és? Quina mena de monstre seria aquell escriptor que s'hagués sotmès a aquesta mena de lobotomia? Com deixar de banda la presència de tot el món cultural i polític que ens ha ajudat a alimentar les bateries de l'esperança i de la il·lusió? O no hem bategat per les idees de la llibertat i la justícia social amb la mateixa força i intensitat que ho hem fet pel nostre primer amor, per servar els pètals de les roses? Per això, com hem escrit una mica més amunt, en el poema "Viatge a la Comuna", l'autor de Les ciutats imaginades no amaga ges ni mica les seves intencions quan, un matí qualsevol, en arribar a París, el primer que fa és caminar pels estrets carrerons del cementiri de Père Lachaise "amb ramell de flors vermelles a les mans, / avançant enmig de les tombes de Chopin i Balzac, / Rossini i Colette, / Flaubert i Édith Piaf", demanant-se, enmig de la grisor del present: "On trobar la tomba dels federats, / el record desesperadament lluminós / d'aquells que ens precediren en el combat?".

    Les ciutats imaginadesés també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar pels epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que l'exemple que significa i significarà sempre la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, la CIA i l'imperialisme ianqui, els postmoderns actuals? Allende no va existir mai? ¿La primavera lluminosa del Maig del 68, les multituds expectats i combatives de Praga contra els tancs soviètics, la Lisboa revolucionària de 1974, aquella ciutat en flames, la Gasteiz dels consells obrers i estudiantils de 1976... foren un somni inexistent producte de la "propaganda marxista", la "conspiración judeo-masónica"? Ningú no va sortir a pintar les parets de Ciutat per provar de salvar la vida de Salvador Puig Antich? ¿Qui no vol recordar i per què no vol recordar l'esforç, la lluita dels millors homes i dones de la nostra generació, de les generacions que ens precediren, de les multituds revoltades arreu del món a través de la història o ara mateix?

    Miquel López Crespí

    Ciutat de Mallorca (28-III-06)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí


    0 0

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    Alternativa denunciam la irresponsabilitat de l’equip de govern (Junts Avançam-Unió Mollera Pollencina) que no ha fet encara cap reunió amb els grups de l'oposició per tractar el pressupost de 2018 i proposam la negociació dels mateixos fonamentada diverses actuacions.

    Segons marca la llei, l'aprovació inicial dels pressuposts s’hauria d’haver fet en octubre, però finalitza l'any i, com l'any passat, l'equip de govern de Junts Avançam i Unió Mollera Pollencina ni tan sols han fet una reunió per parlar dels pressuposts del 2018, que segurament seran els darrers d'aquesta legislatura. El retard actual impossibilita pràcticament un dels acords d'investidura que van signar amb nosaltres, com són els pressuposts participatius.

    Alternativa vàrem negociar i donar suport als pressuposts del 2016, a canvi de la inclusió i execució d'una sèrie de propostes que, a dia d'avui, encara no s'han complit en la seva totalitat. Al 2017 l'equip de govern, després de demostrar la seva incapacitat de compliment dels acords signats, no va tenir cap suport per aprovar els pressuposts i va optar per vincular l'aprovació dels mateixos a una qüestió de confiança al batle, que va perdre. A més, varen considerar que l'aprovació era definitiva i varen evitar qualsevol tipus de participació ciutadana en forma d'al·legacions.

    A Alternativa per Pollença consideram que el pressupost del 2018 són la darrera oportunitat d'aquest equip de govern de demostrar realment que volen executar una política transformadora a Pollença, però també la nostra darrera oportunitat per incidir-hi. Per part nostra tenim dues peticions mínimes per considerar uns pressuposts negociables, i creim que  cal la municipalització del servei de neteja viària i la rehabilitació de Can Morató. I per això demanam a l’equip de govern que es posi les piles i que iniciï immediatament la negociació dels pressuposts.


    0 0

    [27/12] «La Protesta» - Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán - Déjacque - Vaillant - Nakachidze - López Ayesa - Cor - Lida - Szary - Considérant - Gandulfo - Conejero - Torricelli - Deware - Álvarez Menéndez - Matthai - Millán Calvo

    Anarcoefemèrides del 27 de desembre

    Esdeveniments

    Portada del primer número de "La Protesta"

    Portada del primer número de La Protesta

    - Surt La Protesta: El 27 de desembre de 1935 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic La Protesta. Semanario anarquista. Òrgan de la Federació de Grups Anarquistes de Madrid, d'antuvi havia de ser editat entre juliol i agost de 1935, però patí diversos ajornaments. Hi van col·laborar Juan Mauro Bajatierra, Gallego Crespo, Fuentes, Antonia Maymón, Rafael Peña, Mariano Valle i Gonzalo Vidal, entre d'altres. En sortiren vuit números, l'últim el 14 de febrer de 1936.

    ***

    Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán. Fotografia de Néstor Bordalejo [IISH]

    Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán. Fotografia de Néstor Bordalejo [IISH]

    - Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán: El 27 de desembre de 1958, a l'Argentina, arran d'un míting de la Federació Llibertària Argentina (FLA) es van retrobar tres vells amics de l'anarquisme internacional, l'alemany Augustin Souchy (1892-1984), la italiana Luce Fabbri (1908-2000) i l'espanyol Diego Abad de Santillán (1897-1983), que plegats van evocar els seus records de la Revolució espanyola (1936-1939) i les seves memòries de militància durant la clandestinitat i la repressió.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Joseph Déjacque (ca. 1860)

    Joseph Déjacque (ca. 1860)

    - Joseph Déjacque:El 27 de desembre de 1821 neix a París (França) el socialista antiautoritari i inventor del terme «llibertari» Joseph Déjacque. Orfe de pare, va ser criat per sa mare, que feia de cosidora. Va freqüentar l'escola Salive al raval de Saint-Antoine. En 1834 va entrar com a aprenent i en 1839 va esdevenir dependent en una botiga de papers pintats. En 1841 a enrolar-se en la Marina de Guerra, descobrint l'Orient alhora que l'autoritarisme militar. De tornada a la vida civil, en 1843 va fer de dependent de magatzem, però la seva independència d'esperit encaixa malament dins l'autoritat patronal. En 1847 va començar a interessar-se per les idees socialistes, va compondre poemes on reivindicava la destrucció de tota autoritat mitjançant la violència i va col·laborar en el periòdic obrer L'Atelier, alhora que feia feina de pintor en la construcció i d'empaperador. La insurrecció parisenca de febrer de 1848 va acabar amb la monarquia de Lluís-Felip, però ben aviat l'aliança dels burgesos republicans i del proletariat obrer fa figa. El març d'aquell any, Déjacque va publicar la seva peça Aux ci-devant dyanstiques, aux tartuffes de peuple et de la liberté, on farà de portaveu de les aspiracions obreres. Va freqüentar el «Club de l'Atelier» i el va abandonar per militar en el«Club de l'Emancipació de les Dones», animat per Pauline Roland, una seguidora de Pierre Leroux, i pel falansterià Jeanne Deroin, i molt influenciat pel pensament de Charles Fourier. L'abril van tenir lloc els primers enfrontaments entre les forces de la burgesia, que havien proclamat «La República raonable», i els obrers revolucionaris. En l'atur, es va inscriure el 10 de maig de 1848 en els«Ateliers Nationaux» («Tallers Nacionals»), organització d'origen blanquista creada arran de la Revolució de 1848 destina a proveir de feina els obrers parisencs aturats. El 15 de maig, l'Assemblea Constituent va ser envaïda pels obrers, però els principals responsables socialistes van ser detinguts. El 22 de juny, els «Atelliers Nationaux» van ser suprimits, posant fi a la temptativa socialista d'organització del treball. La insurrecció obrera va esclatar tot seguit. Els obrers va ocupar, fins al 25 de juny, la meitat de la ciutat als crits de «Visca la Revolució social!». La repressió va ser terrible, l'Exèrcit Republicà va usar l'artilleria, massacrant tres mil insurgents. Van ser detinguts 15.000 revolucionaris i deportats als pontons presons dels ports de Cherbourg i de Brest. Déjacque en serà un, i encara que no va participar directament en la insurrecció, va ser condemnat a dos anys de presó als pontons de Brest. Alliberat en 1849, va retornar a París i l'agost de 1851 va publicar Les Lazaréennes. Fables et poésies sociales, que li implicarà una condemna de dos anys de presó per «incitació al menyspreu del Govern» i la confiscació de l'edició de 1.000 exemplars. Però va ser alliberat l'endemà del cop d'Estat de Louis Bonaparte, exiliant-se primer a Brussel·les i després a Londres, on va fer amistat amb Gustave Lefrançais amb qui va fundar una societat de suport mutu obrer, «La Sociale». En acabar 1851 es troba a l'illa de Jersey, en una petita comunitat de proscrits francesos, on no va deixar cap ocasió d'atacar els republicans, obligats a exiliar-se per Bonaparte. El 26 de juliol de 1853 va pronunciar un discurs durant l'enterrament de Louise Julien, una poetessa proscrita del Belleville popular, morta en la misèria d'una tisi que va agafar a la presó, prenent la paraula després de Victor Hugo, l'orador designat per l'assemblea general dels proscrits. En 1854 va establir-se en la colònia francesa de Nova York (EUA), on va publicar el fullet La question révolutionnaire, resum de les seves idees revolucionàries i del seu pensament llibertari. En 1855 va signar el manifest inaugural de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i va establir-se a Nova Orleans, on va escriure L'Humanisphère. Utopie anarchique (1857) i Béranger au pilori (1857). Va fer costat la defensa de les dones en una carta dirigida a Pierre Joseph Proudhon, després que aquest hagués criticat el feminisme; és en aquesta carta (De l'Être-Humain mâle et femelle. Lettre à P. J. Proudhon), escrita i publicada en 1857 a Nova Orleans, on va usar per primer pic el neologisme «llibertari». En 1858 va retornar a Nova York, on va començar el 9 de juny la publicació del periòdic Le Libertaire. Journal du Mouvement social, que va publicar 27 números fins al 4 de febrer de 1861. Aquell mateix any, descoratjat davant la possibilitat de trobar feina arran de la desfeta econòmica sorgida arran de la Guerra Civil nord-americana, va tornar a Europa, primer a Londres i després a França, gràcies a l'amnistia de 1860. Visqué en la misèria al raval parisenc de Saint-Honoré i va caure en la demència pensant que era una nova reencarnació de Crist. El 22 d'abril de 1864 Joseph Déjacque fou ingressat a l'Hospital de Bicêtre (Le Kremlin-Bicêtre, Illa de França, França), on va morir el 18 de novembre de 1864 a causa d'una paràlisi general.

    ***

    Foto policíaca d'Auguste Vaillant amb 17 anys

    Foto policíaca d'Auguste Vaillant amb 17 anys

    - Auguste Vaillant: El 27 de desembre de 1861 neix a Mézières (Ardenes, França) l'anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Auguste Vaillant. Son pare, Auguste Vaillant, pagès i gendarme a Còrsega, abandonà sa família quan ell era molt petit i sa mare, Joséphine Bouyer, es casà de bell nou amb un home que no va voler responsabilitzar-s'hi i el va treure de casa, acabant amb una nodrissa. Patí una infantesa miserable i quan tenia 12 anys marxà a París a peu. A la capital francesa començà una vida«delictiva» (mendicitat, petits robatoris, etc.) que el portà quan tenia 13 anys a la garjola per haver agafat el tren sense bitllet i quan tenia 17 anys passà sis dies de presó per haver menjat en un restaurant sense pagar. Va treballar en diverses feines manuals com a aprenent (pastisser, sabater, blanquer, llaurador, mosso, etc.) i s'apassionà per l'astronomia i la filosofia, alhora que començà a freqüentar els cercles anarquistes, militant d'antuvi en la Federació de Grups Independents (FGI) de Montmartre, de la qual va ser nomenat secretari i li va permetre conèixer destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Sébastien Faure o Jean Grave. En 1888 abandonà l'FGI acusat d'espia i entrà en el grup «Les Révoltés», de Villeneuve-Saint-Georges, del qual va ser nomenat delegat. Casat, visqué en la indigència amb sa companya i sa filla Sidonie. Decidí temptar a la sort i en 1890 emigrà al Chaco (Argentina), on conegué destacats anarquistes, com ara Jean-Isidore Dalbiès (Colló o Couyou) L'aventura americana va ser un fracàs total i el març de 1893 retornà a França, instal·lant-se a Choisy-le-Roi, on va fer feina com a secretari d'una biblioteca. Les feinetes ocasionals mal nodrien sa filla --unes versions diuen que sa esposa va fugir i altres que va ser abandonada a Amèrica-- i els actes d'anarquistes contra la burgesia i el parlamentarisme --aleshores molt desprestigiat per les implicacions de nombrosos diputats en les corrupcions nascudes en la construcció del Canal de Panamà-- dels partidaris de la «propaganda pel fet» que es van donar entre els anys 1892 i 1894 (Ravachol, Sante Caserio,Émile Henry, etc.) l'influïren força. Decidí realitzar la seva «propaganda» i amb diners que aconseguí, segons la policia, de la dona de Paul Reclus i d'altre company anarquista, comprà el que calia per preparar una petita bomba. Sembla, però, que l'explosiu, d'escassa potència, havia estat fabricat al Laboratori Municipal i que un agent de policia infiltrat en els cercles anarquistes l'havia posat al seu abast. El 9 de desembre de 1893, cap a les 16 hores, tot cridant «Visca l'anarquia», llançà una bomba a l'hemicicle de la Cambra de Diputats, al Palais Bourbon de París. Tirada des de la segona tribuna pública situada a la dreta del president de la Cambra, Charles Dupuy, la bomba --amb claus, trossos de cinc i de plom que actuaren com a metralla-- només ferí lleugerament una cinquantena de diputats i d'espectadors que assistien a les deliberacions de la cambra. Vaillant mateix resultà ferit al nas i a la cama dreta. Detingut, amb altres vint persones, a l'Hotel-Dieu mentre el curaven, l'endemà de l'atemptat admeté per escrit davant el jutge d'instrucció que havia estat l'autor de l'atemptat. Segons ell, l'acció, netament simbòlica, no pretenia matar, sinó ferir el major nombre de polítics en represàlia per l'execució de Ravachol i per denunciar la política repressiva del govern francès contra el moviment anarquista. La reacció a aquest atemptat fou immediata i, a part de l'expulsió de França de 15 anarquistes italians i la persecució de la família Reclus, el 12 de desembre es votà la primera de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), especialment dirigides contra el moviment anarquista i els seus òrgans d'expressió. Jutjat en una única sessió el 10 de gener de 1894, va ser condemnat a mort per«intent d'assassinat». A Marsella, a Lió i a altres indrets va haver protestes i manifestacions contra la sentència. Malgrat les nombroses peticions de clemència al seu favor --fins i tot la feta per l'abat Lemire, ferit durant l'atemptat--, i la intervenció de Sidonie davant l'esposa del president de la República Sadi Carnot la pena no fou commutada. Auguste Vaillant va ser guillotinat, tot cridat «Mort a la societat burgesa i visca l'anarquia!», el 5 de febrer de 1894 a la presó de la Roquette de París (França). Al marge del període de la Revolució francesa, Vaillant va ser l'única persona executada a París per haver comès un crim sense morts. Sa filla Sidonie, a petició de son pare, va ser recollida per Sébastien Faure i en contra dels desigs de la marquesa d'Uzes que volia adoptar-la. La seva mort engegà la indignació del moviment anarquista el qual adoptà com a himne la cançó La complainte de Vaillant, amb text de F. Xan-Neuf i música d'Émile Spencer, que reemplaçà La Ravachole. La seva tomba, al cementiri d'Ivry, es convertí en lloc de peregrinació, malgrat que totes les persones que hi passaven eren fotografiades i després patien represàlies per les autoritats. El 24 de juny de 1894, en venjança, l'anarquista Sante Caserio assassinà a Lió el president de la República francesa Sadi Carnot.

    Auguste Vaillant (1861-1894)

    ***

    Foto policíaca de Victor Nakachidze (ca. 1894)

    Foto policíaca de Victor Nakachidze (ca. 1894)

    - Victor Nakachidze: El 27 de desembre de 1865 neix a Nikhailoma (Geòrgia, Imperi Rus) l'anarquista i bohemi Victor Nakachidze, a vegades citat el seu nom com Nicolas i el seu llinatge com Makachedze o Makachidsé, i que va fer servir nombrosos pseudònims (Carlos Thoss,Meliton, Maigrot, etc.). Fill de la família noble georgiana dels Bagrationi, tenia el títol de príncep i son pare era coronel de la Gendarmeria Imperial i son germà governador civil de Yélisavetpol, al Caucas. Del seu breu pas per l'Exèrcit imperial deixà escrit unes memòries molt dures que van ser prohibides arreu dels països d'influència eslava. Estudiant de química a la Universitat de Sant Petersburg, en 1885 entrà en contacte amb els cercles anarquistes. En 1887 va ser condemnat a mort a Rússia per haver conspirat contra el tsar; commutada la pena, va ser empresonat a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg. Aconseguí fugir dos anys després i, després de trencar amb sa família, s'exilià a París (França), on treballà un temps als laboratoris químics d'Edmond Frémy alhora que feia propaganda anarquista pel Barri Llatí. El 12 de maig de 1890 va ser detingut amb altres companys quan feia pràctiques d'explosius al bosc de Le Raincy (Illa de França, França). El juliol de 1890 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional de París, amb altres vuit russos–Boris Reinstein i sa companya Ana Nogilwa, Alexandre Lavrenius, Tauben Bromberg, Eugéne Stepanoff (Driowski), Jean Kastchintzeff (Ananiew), Levof (Lwolf) i Alexandre Hoeckelmann de Landesen (Gagélmann)–, a tres anys de reclusió per «fabricació d'explosius amb finalitats nihilistes», que purgà a la presó d'Angers (País del Loira, França). El 6 d'octubre de 1892 va ser alliberat i se li va decretar l'expulsió de França, refugiant-se a Londres (Anglaterra) a finals d'any. A la capital anglesa publicà la traducció en francès de les seves memòries militars sota el títol La vérité sur l'armée russe. Posteriorment, acompanyat de sa companya Marianne Evangeline Roedel (Comtesa Vera Radelewska o Baronessa de Rudelheim), que també havia estat expulsada de França, i la família d'aquesta, va ser detingut a Niça (Provença, Occitània), on estava en relacions amb la família reial georgiana exiliada, i el gener de 1893 condemnat per violació del decret d'expulsió i per portar armes prohibides. En 1893 va ser expulsat de Brussel·les (Bèlgica) després d'haver intentat guanyar un procés contra la duquessa de Wellington. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. L'agost de 1894 va ser detingut a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) provenint de Girona (Gironès, Catalunya). En data indeterminada arribà a Suïssa i el setembre de 1896 va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) en possessió de croquis i de formules per a la fabricació de bombes. Expulsat del cantó de Vaud, el 19 de setembre de 1896 va ser expulsat de la Confederació Helvètica. Novament va ser detingut el setembre de 1898 a Lausana (Vaud, Suïssa). Posteriorment va ser expulsat de França, Itàlia, Espanya, Gibraltar, Catalunya–viatjà amb tota «sa família» per Barcelona i Girona sense pagar cap factura– i Bèlgica. El 14 de gener de 1901 amb sa companya va ser detingut, sota el nom de Carlos Thoss i amb la professió de pintor de miniatures, a Niça i novament expulsat de França per estafa. El 26 de setembre de 1901 va ser detingut a Roma i l'octubre d'aquell any va ser expulsat de bell nou d'Itàlia, després d'haver passat 20 dies empresonat per infracció de l'ordre d'expulsió. En aquesta època negava la seva condició d'anarquista i assegurava ser un dels caps de la maçoneria del Caucas i de Polònia, de ser un nacionalista georgià  i de tenir una gran amistat amb el president del Consell de Ministres espanyol Práxedes Mateo Sagasta. El desembre de 1902 retornà a Ginebra amb Marianne i son sogre Karl Adolf Roedel, vivint tots tres de manera aventurera i bohèmia. El 16 de gener de 1903 va ser detingut a Carouge, a prop de Ginebra, i condemnat a 10 francs de multa per haver trencat el bandejament i portat a la frontera. El juny de 1903 va ser detingut a Évian-les-Bains (Roine-Alps, Arpitània); jutjat el 8 de juliol d'aquell any pel tribunal de Thonon-les-Bains (Roine-Alps, Arpitània), va ser condemnat a nou dies de presó per violació del decret d'expulsió. Posteriorment, sembla, retornà a Rússia. Un príncep Nakachidze, governador de Bakú, va ser assassinat el 24 de maig de 1905 a Bakú (Khanat de Quba; actual Azerbaidjan) a resultes de l'explosió d'una bomba llançada per activistes de la Federació Revolucionària Armènia (FRA) al pas del seu cotxe. Les comunitats armènia i musulmana el considerava responsable de la matança dels seus membres que havia tingut lloc el febrer anterior a Bakú. És molt probable que en aquest atemptat el mort fos son germà i no ell. Tot és molt confós en la vida d'aquest bohemi anarquista.

    ***

    Andrés López Ayesa

    Andrés López Ayesa

    - Andrés López Ayesa: El 27 de desembre de 1906 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Andrés López Ayesa. Treballador de l'escorxador de Barcelona, en 1924 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1935 i 1936 col·laborà en el bimensual Terra Lliure i durant la Revolució formà part del Comitè del Sindicat de l'Alimentació de la CNT. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant l'ocupació participà a Montpeller en la reorganització de la CNT clandestina, juntament amb Juan Manuel Molina (Juanel). El desembre de 1943 va ser detingut per la Gestapo quan es disposava a participar en el ple clandestí de Marsella i tancat, amb altres companys entre ells Juanel, a la presó de les Baumettes de Marsella. Cap a la primavera de 1944 va ser alliberat i retornà a Montpeller. Després de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de 1945, continuà militant a Montpeller en la tendència«col·laboracionista» de la CNT. A partir de 1965, l'abatiment induït per les divisions de l'exili i la malaltia l'apartaren de la militància. Sempre refusà retornar a Espanya, fins i tot després de la mort del dictador Francisco Franco ja que no s'havia restaurat una República. Andrés López Ayesa va morir el 2 d'agost de 1980 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Necrològica de Juan Cor apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 19 de setembre de 1991

    Necrològica de Juan Cor apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de setembre de 1991

    - Juan Cor: El 27 de desembre de 1911 neix a Berbegal (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Cor. De jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució desenvolupà càrrecs en l'organització econòmica de les col·lectivitats i lluità en la «Columna Ascaso» a Osca. Ferit durant la retirada, va ser hospitalitzat a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers. Posteriorment va fer de llenyataire i de carboner a la zona de Montalban (Guiena, Occitània). Durant l'ocupació participà en reunions clandestines de la CNT i s'integrà en la Resistència francesa. Després de la II Guerra Mundial milità a Montalban. En 1947 s'establí amb sa família a Carcassona, fou secretari de la Federació Local de CNT de la localitat en diverses ocasions i assistí com a delegat a diversos plens regionals i comarcals confederals. Juan Cor va morir el 21 de maig de 1991 a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) .

    ***

    Clara E. Lida

    Clara E. Lida

    - Clara Lida: El 27 de desembre de 1941 neix a Buenos Aires (Argentina) l'escriptora, professora i historiadora del moviment anarquista i de l'exili espanyol a Mèxic Clara Eugenia Lida. Sos pares van ser el filòleg Raimundo Lida i la filòsofa Leonor García. En 1963 es va graduar en història a la Universitat Brandeis de Waltham (Massachusetts, EUA) i l'any següent obtingué la llicenciatura en història a El Colegio de México (Ciutat de Mèxic, Mèxic), on fou deixebla de l'historiador Silvio Zavala. Entre 1965 i 1969 realitzà el doctorat en història i literatura a la Universitat de Princeton (Nova Jersey, EUA), on fou deixebla de l'historiador de la literatura Vicente Llorens Castillo. Entre 1968 i 1974 ensenyà en la Wesleyan University de Middletown (Connecticut, EUA) i entre 1974 i 1987 a la Universitat Estatal de Nova York a Stony Brook (Nova York, EUA). Des de 1982 és professora i investigadora al Centre d'Estudis Històrics d'El Colegio de México, on actualment dirigeix la«Càtedra Mèxic-Espanya». En aquesta institució dirigeix els Seminaris Permanents Mèxic-Espanya i d'Història Social. Ha estat professora visitant a la Universitat de Califòrnia a LosÁngeles (Califòrnia, EUA), a la Universitat Menéndez y Pelayo (Madrid, Espanya), a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, on ocupà la «Càtedra Mestres de l'Exili», i a l'École des HautesÉtudes en Sciences Sociales (EHESS, Escola d'Estudis Superiors en Ciències Socials) de París (França), entre d'altres institucions. En 1969 fundà als Estats Units la Society for Spanish and Portuguese Historical Studies (SSPHS, Societat d'Estudis Socials per a Espanya i Portugal), associació nacional d'historiadors iberistes que dirigí entre 1969 i 1972. A més a més, ha dictat nombrosos cursets, seminaris i conferències en diverses institucions acadèmiques de Mèxic, Espanya, EUA, Europa, Llatinoamèrica i Japó. Els seus estudis tenen com a eix la història social, sobretot espanyola i hispanoamericana, centrant-se en el moviment anarquista i en l'exili espanyol a Mèxic. Així mateix ha estudiat temes literaris com la novel·la històrica de Benito Pérez Galdós, la novel·la picaresca espanyola i aspectes culturals i temàtics de la literatura llibertària. També a conreat la creació poètica, publicant poemes en revistes literàries i el llibre Variaciónúltima (2002). En 2006 va ser guardonada amb l'Encomanda de l'Ordre del Mèrit Civil espanyola pels seus mèrits acadèmics i l'any següent l'Institut de Ciència i Tecnologia del Districte Federal de Mèxic la distingí amb la creació del «Premi Clara E. Lida», en la categoria «Educació, Ciència i Societat». En 2009 la Universitat de Cadis (Andalusia, Espanya) l'atorgà el doctorat honoris causa. Membre de l'Acadèmia Mexicana de Ciències i investigador emèrita del Sistema Nacional d'Investigadors mexicà, ha rebut nombroses beques i distincions (Rockefeller Foundation, Social Science Research Council, American Council of Learned Societies, UNESCO, Deutscher Akademischer Austausch Dienst, State University of New York Research Foundation, etc.). També ha estat reconeguda com Princeton University Honorary Fellow; Visiting Faculty Fellow del Center for the Humanities (Wesleyan University); Visiting Fellow de l'International Institute for Social History (Ámsterdam); Guest Member del Columbia University Seminar on Labor History i Guest Member de Columbia University Seminar on Latin American History. Entre les seves obres destaquen La Revolución de 1868. Historia, pensamiento y literatura (1970), Anarquismo y revolución en la España del XIX (1972),La Mano Negra (1972), Antecedentes y desarrollo del movimiento obrero español (1973), Tres aspectos de la presencia española en México durante el Porfiriato (1981), La Casa de España en México (1988 i 1992), El Colegio de México. Una hazaña cultural (1990 i 1993), Una inmigración privilegiada. Los españoles en México (1994), Inmigración y exilio. Reflexiones sobre el caso español (1997), España y el Imperio de Maximiliano (1999), Trabajo, ocio y coacción. Trabajadores urbanos en México y Guatemala en el siglo XIX (2001), México y España durante el primer franquismo. Rupturas formales, relaciones oficiosas (2001), Trabajo, ocio y coacción en el siglo XIX (2003), Impulsos e inercias del cambio económico. Ensayos en honor de Nicolás Sánchez-Albornoz (2004), Argentina 1976. Estudios en torno al golpe de Estado (2007), Caleidoscopio del exilio. Actores, memoria, identidades (2009), La Main Noire. Anarchisme rural, sociétés clandestines et répression en Andalousie (1870-1888) (2011) i Cultura y práctica del anarquismo ibero-americano, desde sus orígenes hasta la Primera Guerra mundial (2012), entre d'altres.

    ***

    Marcel Szary fotografiat per A. Szozda

    Marcel Szary fotografiat per A. Szozda

    - Marcel Szary: El 27 de desembre de 1964 neix a Polònia l'anarcosindicalista Marcel Leon Szary. Durant el règim comunista milità en el sindicat clandestí Solidarnosc (Solidaritat), al qual s'havia afiliat quan estudiava a l'Escola de Formació Professional. Entre 1988 i 1991 treballa a la fàbrica W-2, la més important de motors nàutics de Polònia. En 1989, en desacord amb postura conciliadora i els compromisos polítics presos per Solidarnosc amb el nou règim excomunista, l'abandonà. El juny de 2001 va ser un dels quatre fundadors de l'organització anarcosindicalista polonesa Inicjatywa Pracownicza (IP, Iniciativa dels Treballadors), mentre treballava com a torner a la planta Cegielski de Poznań, fàbrica de motors per a bucs, trens i tramvies propietat de la companyia HCP. En 2007 se li va diagnosticar leucèmia, però continuà amb la lluita sindical. En 2008 va ser l'organitzador de tres vagues salvatges (il·legals) a la planta Cegielski i per aquest fet el Tribunal del Districte de Poznań el va condemnar el 3 de novembre de 2009 a una multa de 3.000 złotych, considerant la seva militància anarcosindicalista com a un agreujant. Marcel Szary va morir el 30 de març de 2010 de leucèmia a Poznań (Gran Polònia, Polònia) i fou enterrat el 6 d'abril al cementiri de Miłostowie de Poznań.  

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Victor Considérant

    Victor Considérant

    - Victor Considérant:El 27 de desembre de 1893 mor a París (França) el filòsof i economista fourierista i membre de la Internacional Victor Prosper Considérant. Havia nascut el 12 d'octubre de 1808 a Salins-les-Bains (Franc Comtat, França). Va dedicar sa vida a desenvolupar les tesis filosoficopolítiques de Charles Fourier, especialment la idea del falansteri. Després d'estudiar al Col·legi Reial de Besançon --antic institut de Fourier--, en 1836 va ser admès a l'Escola Politècnica per estudiar enginyeria militar. En aquesta època coneixerà a Besançon les idees de Saint-Simon i dos deixebles de Fourier, Juste Muiron i Clarisse Vigoureux, que l'iniciaran en la filosofia fourierista, que proposa un nou model de societat basat en la creació de falansteris --associacions de producció i de consum fundats en la copropietat i la cogestió. Instal·lat a París, després d'abandonar una futura pròspera carrera militar i de conèixer Fourier personalment, va publicar diversos periòdics, com ara Le Phalanstère (1832), La Réforme Industrielle, La Phalange (1836), La Démocratie Pacifique (1843), i va fer gires de conferències. La seva noció del«dret al treball» i el concepte de«representació proporcional» seran dues de les seves idees claus i importantíssimes per al dret constitucional i el socialisme francès. Després de la Revolució de 1848 va ser elegit a les assemblees Constituent i Legislativa. Convençut que a vegades calia la violència, l'13 de juny de 1849 va proposar la insurrecció als caps de la Montagne, però a causa del seu fracàs dos dies després, va haver d'exiliar-se a Bèlgica aquell mateix any i després a Texas (EUA) en 1852, on fundarà a la riba del Trinity River (Dallas) una comunitat agrícola falansteri formada per dos-cents colons (francesos, belgues i suïssos), «La Réunion», amb el suport de Jean-Baptiste André Godin, que durà des del 16 juny de 1855 fins al 28 de gener de 1857 --encara que molts colons van quedar pel seu compte fins a 1959--, però que el va deixar totalment arruïnat, ja que va haver de comprar els dos mil acres (vuit quilòmetres quadrats) de terra de la colònia. En 1860 la ciutat de Dallas es va apropiar dels terrenys de «La Réunion». Amnistiat, va tornar a França en 1869, després de passar 10 anys a San Antonio (Texas) estudiant les propietats medicinals dels cactus i de la flora mexicana. En març de 1871 va participar en la Comuna de París com a membre de la Internacional, mostrant actituds pacifistes. Durant la Comuna va publicar La Pau en 24 heures dictée par Parisà Versailles. Adresse aux parisiens i va prendre partit per l'autonomia de París i per la democràcia directa llibertària realitzada per aquesta. Va poder fugir de la repressió de la Comuna per la seva qualitat de ciutadà nord-americà que havia adquirit en 1858. Retirat de la política, va consagrar elsúltims 15 anys de sa vida a l'estudi, freqüentant  la Sorbona, i gaudint del respecte del Barri Llatí, on era cèlebre a causa del seu costum d'anar vestit de mexicà. Va ser autor de nombroses obres, com ara Destinée sociale (1838), Manifeste de la démocratie pacifique (1843), Manifeste de l'école sociétaire (1845), Principes du socialisme: manifeste de la démocratie au XIX siècle (1847), Théorie du droit à la propiété et du droit au travail (1848), entre altres. Victor Considerant va morir el 27 de desembre de 1893 a París (França) i va ser enterrat al cementiri de Père-Lachaise envoltat de centenars de communards i amb parlament de Jean Jaurès. L'institut d'ensenyament de Salins porta el seu nom.

    ***

    Juan Gandulfo Guerra fotografiat per Jorge Sauré

    Juan Gandulfo Guerra fotografiat per Jorge Sauré

    - Juan Gandulfo Guerra: El 27 de desembre de 1931 mor a La Vinilla, a prop de Casablanca (Valparaíso, Xile) el metge anarquista Juan Gandulfo Guerra. Havia nascut el 16 de juliol de 1895 a la hisenda Las Vacas, a Los Vilos (Petorca, Xile)–actualment pertany a la regió xilena de Coquimbo. Fill d'una família benestant de Viña del Mar, sos pares es deien Salvador Gandulfo, enginyer, i Sofía Guerra. Va fer els estudis primaris a l'Escola O'Higgins de Viña del Mar i després seguí humanitats en el Liceu de Valparaíso. Més tard estudià medicina a la Universitat de Xile, ocupant un dels primers llocs de la seva promoció, acabant la carrera en 1920, encara que no pogué llicenciar-se fins l'any següent, a causa de la persecució i l'empresonament que patí en aquesta època. Quan era estudiant de medicina realitzà nombroses làmines a colores de gran qualitat artística sobre biologia i histologia que van seguir utilitzant-se fins a la dècada dels anys cinquanta. També en la seva època d'estudiant entrà a formar part del moviment anarquista i anarcosindicalista i col·laborà en diverses publicacions, com ara Claridad,òrgan de la universitària Federación de Estudiantes de Chile (FECH, Federació d'Estudiants de Xile), Juventud o Verba Roja, on manifestà les seves idees llibertàries fent servir diversos pseudònims (Iván, Juan Guerra, etc.). En 1918 fundà, amb els seus diners, la impremta Numen –inspiració, en llatí–, dedicada a la publicació de llibres i fullets anarquistes i lloc de trobada entre els estudiants i els obrers anarcosindicalistes de la Universitat Popular José Victorino Lastarria, centre d'ensenyament nocturn per a obrers i on s'impartí ensenyament primari i secundari clàssic. L'abril de 1920, quan presidia el Centre d'Estudiants de Medicina, va ser empresonat per desacatament al president de la República Juan Luis Sanfuentes Andonaegui, ja que havia declarat la seva incapacitat absoluta per a resoldre els problemes nacionals; en el judici va ser defensat per Carlos Vicuña i l'acusació va ser desestimada. Poc després, el 29 d'agost de 1920, va ser novament empresonat com a representant de la FECH per criticar el moment polític d'aleshores i per propiciar l'enteniment amb els obrers, romanent en una garjola de la penitenciaria de Santiago 98 dies. L'experiència carcerària el deixà fortament impressionat, ja que fou tancat juntament amb els presos«comuns». En aquestaèpoca entaula una estreta amistat amb el poeta Pablo Neruda. Conegut per la seva militància llibertària, li costà entrar a fer feina en un hospital, però finalment entrà a treballar a l'Hospital Arriarán i, després, a l'Assistència Pública. Fou un dels impulsor del Policlínic Obrer, creat per la Unió Local de la Secció Xilena del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), que s'inaugurà l'11 de juny de 1923 i es perllongà fins al novembre de 1927, quan el Policlínic deixà de pertànyer a la IWW, encara que continuà amb la seva tasca fins al 1942. També col·laborà en el periòdic Acción Directa,òrgan d'expressió de la IWW, i en la Hoja Sanitaria IWW. Fervent lector de Piotr Kropotkin i Errico Malatesta, participà activament, amb altres companys (Alfredo Demaría, Julio Valiente, Augusto Pinto, Julio Rebossio, José Santos González Vera, etc.), en la Secció Local de la IWW fent conferències socials i biològiques. En 1923, gràcies al seu amic el cirurgià Agustín Inostroza, entrà com a cirurgià pediàtric, especialitzat en ortopèdia i cirurgia plàstica, al nou Hospital d'Infants Manuel Arriarán. També fou membre de l'Assemblea Obrera d'Alimentació Nacional. En aquest mateix 1923 realitzà els gravats en fusta per a la primera edició del llibre de Pablo Neruda Crepusculario–la segona edició i definitiva d'aquesta obra està dedicada a Gandulfo. En 1926 s'incorporà a l'antic Hospital San Vicente com a cap de la Policlínica del professor Lucas Sierra i aquest mateix any s'estrenà com a docent en cirurgia. Juan Gandulfo Guerra va morir el 27 de desembre de 1931 en un accident automobilístic de carretera a La Vinilla, a prop de Casablanca (Valparaíso, Xile), quan es dirigien a Viña del Mar a visitar sa mare; el professor d'angles i filosofia Eduardo Barrenechea morí de camí a l'hospital i l'altre acompanyant, el doctor Juan Garafulic, resultà greument ferit. Gandulfo fou enterrat al cementiri parroquial de Caleta Abarca (Viña del Mar, Valparaíso, Xile). En el seu honor el Policlínic Obrer passà a denominar-se «Policlínic Obrer Juan Gandulfo Guerra de la IWW» fins al seu tancament en 1942. La seva figura concorda amb el personatge Juan García en elsúltims toms de la novel·la històrica Alborada, de l'escriptora Inés Echeverría de Larraín (Iris). Existeix un «Premi Juan Gandulfo» que atorga la Societat de Cirurgians.

    Juan Gandulfo Guerra (1895-1931)

    ***

    Pedro Conejero Tomás (1937)

    Pedro Conejero Tomás (1937)

    - Pedro Conejero Tomás: El 27 de desembre de 1937 mor a Benicàssim (Plana Alta, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Conejero Tomás. Havia nascut en 1907 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià). El desembre de 1911, quan encara vivia a Villena, resultà greument ferit després de caure d'una atracció de fira. Aprenent d'obrer vidrier des dels vuit anys amb Miguel Rueda, des de molt jove milità, durant els anys del pistolerisme, en la Sindicat del Vidre de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 6 d'agost de 1923 va ser detingut amb altres 16 companys a la seu del SindicatÚnic de la CNT del barri barceloní de Sants durant una agafada policial a la recerca d'armes i d'explosius, però, com que era menor d'edat, el 28 d'agost va ser alliberat sense càrrecs. Durant el moviment revolucionari de novembre de 1924, participà en l'assalt de les Drassanes barcelonines i per aquest fet va ser acomiadat de la feina i empresonat. Durant els anys clandestins de la CNT, fou l'impulsor de la Federació Nacional del Vidre d'aquest sindicat. Distribuí la premsa clandestina a diferents barriades barcelonines (Sants, Hostafrancs, Collblanc, La Torrassa, etc.) i moltes vegades hagué d'enfrontar-se, armes a la mà, amb la Guàrdia Civil i la policia. En 1931 fou un dels organitzadors de l'Ateneu Cultural Racionalista de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Durant els anys republicans milità activament en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del barri de La Torrassa. Entre els anys 1932 i 1936 fou membre, amb sos germans Florencio, José i Francisca, Ginés Alonso, Domingo Canela Schiaffino, Vicens Nebot, Josep Peirats Valls, Ramon Bou Canalda, José M. Barrancos, els germans Conesa i altres, dels grups anarquistes«Verdad» i «Afinidad» de La Torrassa i l'Hospitalet de Llobregat. Participà activament en tots els moviments insurreccionals d'aleshores (gener de 1932, desembre de 1933 i octubre de 1934). Fou membre del Comitè Nacional de la Federació d'Indústria del Vidre de la CNT. Quan la guerra civil fou un dels organitzadors confederals de les comarques lleidatanes. Segons alguns, en 1936 vivia de la venta de diaris i militava en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT. Quan el cop feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer a Barcelona i després marxà al front d'Aragó com a milicià per a exercir tasques organitzatives. L'agost de 1937 va fer una gira propagandística de les Joventuts Llibertàries arreu de Catalunya. Secretari del Comitè Comarcal de les Joventuts Llibertàries del Baix Llobregat, en el II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) del Comitè Regional de Catalunya, que se celebrà el setembre de 1937 a Barcelona, va ser nomenat secretari d'aquesta organització. En aquesta època treballava en els Autobusos «G», antiga Companyia General d'Autobusos (CGA), i militava en el Sindicat de Transports Públics Urbans de la CNT de Barcelona. Després del Ple Nacional de València de la CNT, Pedro Conejero Tomàs va morir el 27 de desembre de 1937 a conseqüència d'un accident d'automòbil, quan viatjava de València a Barcelona, després d'assistir a una reunió amb el Comitè Peninsular de la FIJL. La conducció del seu cadàver pels carrers de Barcelona i el seu enterrament el 30 de desembre van ser una important manifestació popular de dol.

    ***

    Ettore Torricelli

    Ettore Torricelli

    - Ettore Torricelli: El 27 de desembre de 1966 mor a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el paleta anarquista i anarcosindicalista Ettore Torricelli. Havia nascut el 17 de març de 1885 a Formigine (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Ottavio Torricelli i Marcellina Farina. Es traslladà a la petita població de Madonnina, a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), centre llibertari de la ciutat. El 1913 va ser fitxat per les autoritats com a membre del grup anarquista local. Formà part del Sindicat de la Construcció i de la Cambra del Treball Sindicalista i en 1917 de la Comissió Executiva d'Organització d'aquesta. El 5 de juliol de 1919 fou detingut arran d'un escorcoll a la seu del grup anarquista de Mòdena, al número 14 del carrer de Sant'Agata. Va ser un dels principals exponents de la Federació Comunista Anarquista de Mòdena. El maig de 1920 fou un dels detinguts sota l'acusació d'haver robar unes metralladores per a defensar-se en les manifestacions obreres; jutjat, va ser absolt de tots els càrrecs. Entre 1922 i 1926, anys d'exaltació feixista, fou un dels pocs anarquistes que continuaren amb el compromís llibertari a Mòdena. Subscrit a la revista Pensiero e Volontà i a altres publicacions anarquistes, s'encarregà de la seva distribució. En diferents ocasions va ser detingut per distribució de premsa llibertària i en 1925 la policia bloqueja un enviament dirigit a ell compost de nombroses còpies del fullet d'Errico Malatesta Fra contadini. En aquesta època mantingué correspondència amb Errico Malatesta i amb Armando Borghi. Advertit formalment per les autoritats feixistes el desembre de 1926, en 1931 va ser inscrit en el registre de persones a detenir en determinades circumstàncies. En 1932 la policia anotà en la seva fitxa que conservava tots els seus sentiments anarquistes, però que no realitzava cap propaganda. El juny de 1940 va ser amonestat per les autoritats, després d'haver estat detingut i empresonat 18 dies sota la sospita d'«haver escampat algunes crítiques sobre la situació actual». Va ser vigilat per la policia fins el 1942. Després de la II Guerra Mundial, encara que mantingué els sentiments llibertaris, no desenvolupà cap activitat política.

    ***

    Necrològica de René Deware apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 10 de febrer de 1977

    Necrològica de René Deware apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 10 de febrer de 1977

    - René Deware: El 27 de desembre de 1976 mor a Gilly (Charleroi, Valònia) l'anarquista i anarcosindicalista René Deware. Havia nascut el 21 de novembre de 1906. Miner a la conca de Charleroi (Valònia), durant la II Guerra Mundial participà activament en la Resistència belga. Després del conflicte bèl·lic continuà amb la seva feina de miner i fou un dels animadors, amb sa companya Marie Charlet, de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) a Charleroi.

    ***

    Necrològica de Valentín Álvarez Menéndez apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 27 de gener de 1987

    Necrològica de Valentín Álvarez Menéndez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de gener de 1987

    - ValentínÁlvarez Menéndez: El 27 de desembre de 1986 mor a Orleans (Centre, França) l'anarcosindicalista Valentín Álvarez Menéndez. Havia nascut cap el 1906 a Gijón (Astúries, Espanya). En 1926 emigrà a Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya), treballà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) en la indústria del vidre i milità en el sindicat del seu sector de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant l'aixecament insurreccional del 15 de febrer de 1932, va ser detingut amb Alfonso Martínez Vidal i Juan Miguel Aznar Morales a Badalona després de tirotejar els tramvies i la força pública. El 10 de març de 1932, amb altres militants (Ponciano Alonso Alonso, Ángel Continente Saura,Jaume Giné, Jaume Riera Arbós, Antonio Rodríguez, Luzbel Ruiz, Fernando Tiscar, José Vernet, Julián Merino Martínez, etc.), signà des de la presó de Barcelona (Catalunya) un manifest contra Àngel Pestaña Núñez i la seva estratègia trentista. Quan esclatà la guerra civil organitzà una centúria de milicians a Sant Adrià de Besòs que d'antuvi s'integrà en la«Columna Roja i Negra» i després en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), en la qual participà en diversos combats al front de Madrid (Espanya), on fou testimoni de la mort de Buenaventura Durruti. Entre febrer i juliol de 1937 fou vocal de cultural per la CNT en l'Ajuntament de Sant Adrià de Besòs i responsable de la col·lectivitat local dels transports. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant els anys quaranta son pare albergà i amagà nombrosos militants anarquistes clandestins. Quan els alemanys ocuparen França, retornà a la Península i participa en la guerrilla a la zona d'Astúries. Ferit de bala al pulmó durant un enfrontament amb la Guàrdia Civil, va ser evacuat a França i en un hospital d'Orleans se li va extreure el plom. Instal·lat a Orleans, milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat fins a la seva mort. En 1996 Alejandro Andreassi Cieri li va dedicar el seu llibre Libertad también se escribe en minúscula. Anarcosindicalismo en Sant Adrià de Besòs (1925-1939).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 349 | 350 | (Page 351) | 352 | 353 | .... | 465 | newer