Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12423 articles
Browse latest View live

La suspensió de l'ajuda militar als rebels sirians és pura retòrica, segons En Michel Chossudovsky.

0
0

    La suspensió de l'ajuda militar als rebels sirians és pura retòrica, segons En Michel Chossudovsky.

 

 

     Com he dit moltes vegades, els mitjans catalans (els grossos) es mostren subordinats als interessos de l'Imperi.  Formen aliança amb els mitjans d'Europa (occidental) i dels Estats Units.

 

    Tinc la convicció que els cossos de redacció i els col·laboradors dels mitjans catalans se'n adonen de la corrupció informativa dels  mitjans corporatius i tenen un creixent sentiment de culpa.

 

  Els mitjans dels països que no són vassalls de l'imperi ianqui, pel contrari, denuncien la política militarista de Washington i els crims que comet.

    

    A destacar:  Mentre els mitjans xinesos es mostren molt moderats en les denúncies de l'imperialisme nord-americà, els mitjans russos, en canvi, denuncien sense pal·liatius la criminal política de Washington.

 

       L'escrit que segueix és una transcripció d'un article publicat al diari on line  RT (Rusia Today).

 

 

 

 

" La suspensió de l'ajuda militar als rebels sirians és pura retòrica "

 
  Michel Chossudovsky és un guardonat autor , professor d'economia , fundador i director del Centre per a la Investigació sobre la Globalització , Montreal i editor del lloc web globalresearch.ca .



 Aconsegueix l'URL curta
  Temps Publicat: 17 desembre 2013 12:51

 

Published time: December 17, 2013 12:51


A Free Syrian Army fighter aims his weapon as he takes a position in Aleppo's Sheikh Saeed neighbourhood December 4, 2013. (Reuters/Molhem Barakat)

 

 

 



Un combatent de l'Exèrcit Sirià Lliure apunta amb la seva arma mentre que ell pren una posició en el barri de Sheikh Saeed Aleppo 4 desembre 2013 . ( Reuters / Molhem Barakat )
 
 
 No podem , sota cap circumstància descartar el paper de l'aliança militar de l'OTAN , Turquia , els EUA i Israel en el suport als anomenats lluitadors per la llibertat a Síria , Michel Chossudovsky , Director del Centre per a la Investigació sobre la Globalització , va dir a RT .

 RT : Estem sentint que les atrocitats i crueltats s'han succeït a Adra , on 80 persones han estat assassinades . En la seva experiència , està adoptant les atrocitats a un nou nivell ?

 Michel Chossudovsky : Hem de preguntar qui està darrere d'aquestes atrocitats . Aquesta és una nova onada d'assassinats , sinó que és part de la crisi humanitària . Però hem d'entendre que des del principi d'aquest conflicte l'aliança militar occidental ha donat suport secretament als terroristes per tal de desestabilitzar l'estat nació de Síria . Hi ha àmplia evidència que aquests fets que els Estats Units , l'OTAN i Israel estan darrere dels rebels , i que aquests rebels són entrenats a l'Aràbia Saudita i Qatar , i després entrar i cometre atrocitats . La qüestió és que els mestres que hi ha darrere d'aquest desastre humanitari són , quines són les implicacions geopolítiques són , quina és l'agenda .

 RT : Quant al que s'ha reportat a Adra , hi ha molt poca cobertura de la premsa d'això , encara que es parla molt sobre el suposat atac del govern en Aleppo recentment. Per què , què creus , que és això ?

 MC : No puc resoldre aquest problema . La qüestió que m'agradaria abordar és el fet que en les últimes setmanes s'ha produït un canvi important en la relació entre el govern dels EUA , d'una banda , i el que ara es presenta com el Front Nou Islàmic . Veiem ara que els Estats Units és , de fet, la negociació i l'establiment d'un diàleg amb els líders d'aquestes organitzacions terroristes . També hi ha una possibilitat que l'ajuda a Al - Nusra , als grups jihadistes implicats en aquestes atrocitats no es canalitza a través de l'Exèrcit Lliure de Síria , que està en desordre després de la ransack de la seva seu , i el fet que el general [ Salim ] Idris , de fet , resignat i ja no està al comandament .

 RT : Però la negociació és un camí a seguir , no és així ?

 MC : Bé, no negociar amb terroristes , però en aquest cas particular, les persones que estan dialogant amb els terroristes , que tenen sang a les mans, ja que compten amb instal · lacions per entrenar aquests mercenaris a l'Aràbia Saudita i Qatar . Ells han aportat fons , no han proporcionat un important nivell de finançament a les anomenades forces de l'oposició moderada , brigades de l'oposició. I aquestes brigades moderats de l'oposició , de fet , són un mite . La major part de l'ajuda militar , logístic i financer s'ha canalitzat a aquestes organitzacions afiliades Al- Qaida . Això és el que hem d'abordar . No hi pot haver pau mentre l'aliança militar occidental dóna suport als terroristes .


Un combatent rebel de l'Exèrcit Lliure de Síria dispara la seva arma durant els combats contra les forces del govern el 18 de novembre de 2013, de la zona de Salah al- Din de la nord ciutat siriana d'Alep . ( AFP Photo / Mahmud Al- Halabi )
Un combatent rebel de l'Exèrcit Lliure de Síria dispara la seva arma durant els combats contra les forces del govern el 18 de novembre de 2013, de la zona de Salah al- Din de la nord ciutat siriana d'Alep . ( AFP Photo / Mahmud Al- Halabi )


 RT : No hauríem d'estar preocupats que tot i que els EUA ha suspès tota l'ajuda letal i no letal als rebels sirians , però per ara , aquests grups de línia dura han rebut ja algunes armes ?

 MC : La suspensió de l'ajuda militar als rebels és pura retòrica . Ara tenim proves que en el rostre de la derrota de les forces rebels per les forces del govern sirià i la pacificació de grans parts del país a l'aliança militar occidental i els seus aliats del Golf Pèrsic , Aràbia Saudita i Qatar , ara estan considerant la possibilitat de contractació d'un nova onada de brigades d'Al - Qaida que s'estan enviant polz Hi ha un informe molt preocupant des d'Aràbia Saudita a el fet que els presos a les presons saudites que estan acusats de delictes penals estan sent alliberats amb la condició que s'uneixin a les forces mercenàries d'entrar a Síria . Així que en realitat el que passa és que els rebels han en gran part estat derrotats , però ara estan sent reabastecido per una nova afluència dels rebels que estan sent reclutats , entrenats i enviats en ella per cometre atrocitats . I no podem en cap cas descartar el paper de l'aliança militar occidental , l'OTAN , Turquia , Estats Units i Israel en el suport a aquests anomenats lluitadors per la llibertat . Sabem fins i tot que Israel ha proporcionat un refugi segur en els Alts del Golan als rebels afiliats d'Al - Qaida .

 RT : Hi ha profundes divisions dins les forces rebels en el terreny . Quin impacte pot tenir això en el conflicte ?

 MC : Hi ha divisions sobre el terreny i també hi ha divisió entre el que podríem descriure com l'oposició de la societat civil , tant a l'interior de Síria i fora d'ella , a l'exili , i el que està passant sobre el terreny , en el teatre de la guerra . Però he de dir que les anomenades forces moderades de l'oposició , des del meu punt de vista , són pràcticament inexistents des del punt de vista militar , que l'única força que té finançament , armes i suport financer són els altres islamistes , en particular Al- Nusra , i aquestes brigades rebels són els que estan cometent atrocitats . Ara les divisions es produeixen precisament perquè els sectors de l'oposició s'adonen que aquestes brigades terroristes no van a pertànyer a l'anomenat moviment d'oposició . I cada vegada més entre els sirians , tant a Síria com a l'estranger hi ha consciència que això no és una guerra civil , es tracta d'una guerra d'agressió . I ara la gent adonar-se d'això perquè no tenen informació sobre el fet que aquests terroristes han estat reclutats per l'OTAN , per l'alt comandament turc , en col · laboració amb els Estats Units . I fins i tot es va documentar en 2011 que una campanya per reclutar milers de voluntaris musulmans als països de l'Orient Mitjà i al món musulmà va ser en realitat va posar en marxa , i va ser coordinada entre Brussel · les i Ankara , en altres mons entre l'OTAN i l'alt comandament turc . Des de llavors les coses han evolucionat . Però el que hem d'entendre és que l'aliança militar occidental no és la lluita contra el terrorisme , que és , de fet , el suport als terroristes .


Demanam la retirada de la dedicació exclusiva al regidor de noves tecnologies

0
0

Nota conjunta dels grups de l'oposició, Alternativa, PSOE, PSM, Esquerra Republicana i els 2 regidors no adscrits.

L'oposició demana la retirada de la dedicació exclusiva al regidor de noves tecnologies per incomplir les seves funcions

Al mes de febrer del 2012, el regidor de noves tecnologies, per justificar la seva remuneració per dedicació exclusiva, va posar com una de les feines que havia de fer la gestió i dinamització del portal web municipal… Pràcticament dos anys després no ha fet aquesta feina i ara ha contractat a una persona per fer-la, sense que hagi renunciat a la seva dedicació exclusiva.

La contractació d'aquest nou professional finalment ha prioritzat el perfil periodístic per davant del perfil informàtic. Per la contractació es va fer un negociat sense publicitat convidant a dos periodistes i una empresa periodística a presentar les seves propostes. L'elecció d'aquests candidats fou una decisió únicament del regidor, ja que cap tècnic municipal no va fer-ne la proposta. Finalment només la persona que s'ha contractat va presentar la seva oferta, punt més que sorprenent tenint en compte la taxa d'atur actual entre el sector periodístic, i sense que per part del regidor responsable es fes cap esforç per obtenir més propostes de candidats. Per tant el primer que ens demanam l’oposició és per què no es va convidar a cap analista de webs i per què no es va fer cap esforç per recollir més ofertes? Això ens du a pensar que la convocatòria estava dirigida a una contractació concreta, a l’igual que va passar amb la contractació del Director del Festival.

Una vegada feta la contractació de la nova cap de premsa hem vist que s’han multiplicat les notes de premsa amb fotografies dels regidors de l’equip de govern fent les seves tasques, però en canvi encara no hem vist una millora en la pàgina web municipal ni en la informació facilitada per l’Ajuntament a la mateixa. És més, varem detectar i posar en coneixement de l’equip de govern una errada important com la no publicació a la pàgina web de l’Ajuntament de la nova ordenança de taxes dels matrimonis civils (fonamental per què la gent pugui conèixer i presentar al·legacions) sense que fos corregida. També se'ns ha negat a la oposició la possibilitat d'estar assabentats de les notes de premsa que es redacten. Això vol dir que com a regidors d’aquest Ajuntament no tenim cap informació de les accions que du a terme aquest equip de govern, ens assabentat pels mitjans de comunicació o pels ciutadans que a vegades ens informen. Això és la transparència i el consens que tan predicava Convergència a l’hora d’entrar en l’equip de govern? Els fets dels darrers mesos ens demostren que l’equip de govern de cada vegada s’està tornant més opac i menys dialogant que mai, tot i estar en minoria.

Ens consta que la persona contractada és una excel·lent professional, i que no és la responsable d’aquesta situació. El que des de l'oposició denunciam és l’actuació d’un equip de govern que posa moltes de traves per contractar serveis necessaris al municipi (hi ha moltes àrees dotades insuficientment de personal) però no té cap problema en contractar una cap de premsa per 13.500 euros més IVA anuals per fer propaganda del governants. També del fet que el Senyor Alonso, tot i la seva dedicació exclusiva, no hagi estat capaç d'impulsar les tasques de comunicació i que necessiti contractar una persona, sense que ell, emperò, renunciï a la seva remuneració per dedicació exclusiva.

 Darrerament estam vivint un augment de la propaganda municipal, que no de la informació municipal.

 

Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l´esquerra alternativa (I)

0
0

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. (Miquel López Crespí)


Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.


Disn aquest brutal contetx repressiu d’esdengué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).

A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on s'afirmava que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", illuminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibillinament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

UN ALTRE NADAL JA TORNEN A SER PER MALLORCA ELS NOSTRES INFANTS DE BIELORRÚSSIA I UCRAÏNA. (N2013)

0
0
Ahir vespre arribaren 9 infants juntament amb les seves monitores per passar un nadal i unes festes santonianes amb les seves famílies mallorquines.
BON NADAL. I FELIÇ ANY NOU 2014.

500 años de 'El Príncipe' de Maquiavelo

0
0

Acaba el otoño y, en días próximos, el año. En un otoño de hace 500 años se escribió un libro importante: "El Príncipe" de Maquiavelo. Busco el libro y se halla con facilidad en varios formatos digitales. Entre los enlaces que me ofrece el Google asoman noticias periodísticas que celebran este quinto centenario con conferencias, pero sólo son anuncios, únicamente anuncios de conferencias... En este punto me doy cuenta de que no son bibliotecas las que ofrecen este libro, son personas particulares. "¿Qué pasa con las instituciones?", me pregunto. Conferencias universitarias que no se suben a Internet; bibliotecas digitales y virtuales que no ofrecen este libro en la Red. ¿Es ésta la sociedad de la información, de la educación?... Creo que no; las instituciones culturales no han pasado del anuncio (que se lo da la prensa).

El 10 de diciembre de 1513, Nicolás Maquiavelo escribía a su amigo Francesco Vettori:

“Llegada la tarde, vuelvo a casa y entro en mi escritorio. En el umbral me despojo de la ropa de cada día, llena de fango y porquería, y me pongo paños reales y curiales. Vestido decentemente entro en las antiguas cortes de los antiguos hombres, donde – recibido por ellos amigablemente- me ‘pasco de quel cibo que solum é mio’ y para el que nací. No me avergüenzo de hablar con ellos y de preguntarles la razón de sus acciones y ellos por su humanidad me responden; durante cuatro años no siento pesar alguno, olvido todo afán, no temo la pobreza, no me acobarda la muerte: me transfiero por completo en ellos ... he anotado aquello que por su conversación he hecho capital, y he compuesto un opúsculo De Principatibus, en el cual profundizo cuanto puedo en las particularidades de este tema, discutiendo qué es un principado, cuantas son sus clases, cómo se adquiere, cómo se conservan, por qué se pierden. ”

libro

Esta es la primera noticia en que tenemos constancia de la redacción de El Príncipe. Durante años el pequeño breviario circularía en copias manuscritas (algo que volvería a suceder en la España de finales del XVI como acredita el manuscrito ológrafo que obra en los fondos de la BNE) y sería objeto de pública lectura y discusión en las reuniones cívicas de los más ilustrados habitantes de Florencia. Su destino parecía ser pues, en principio, el que correspondía a los textos redactados antes de Gutenberg, la trasmisión dentro de un restringido círculo, fundamentalmente por medio de comunicación oral. Sin embargo, la imprenta muy pronto cambiará las tornas: en 1532, Antonio Blado, el editor romano, publicará la primera edición del libro, cinco años después de la muerte de Maquiavelo (dos ejemplares de esta ‘editio princeps’, piezas rarísimas, se encuentran entre los fondos de la BNE y forman parte de esta exposición). Le seguirá, casi inmediatamente, la edición florentina de Bernardo di Giunta de ese mismo año. Estamos en suma, ante un perfecto ejemplo de cómo ha surgido el libro moderno; un manuscrito que comienza como tal, y termina convertido en libro. Un libro que es la expresión de la modernidad misma y que como tal, resulta ser el texto más citado de los últimos 500 años, el libro de referencia de los hombres en el tiempo de la modernidad.

[..]

[...] Hay quien habla de modernidad cansada, de postmodernidad, de crisis, de declive, de decadencia… Nos encontramos, en definitiva, ante un tiempo en el que,como hace 500 años, el mundo se ha puesto en movimiento y ha roto los cauces formales por los que discurría la corriente. Nada de lo que nos sucede parece tener precedente. Cuanto acontece no tiene ejemplo, no responde al parangón de los hechos conocidos, y nuestro esquema conceptual para entenderlo, como en el Renacimiento, parece haberse quedado obsoleto para afrontar tanto hecho nuevo.

En este contexto, no es casual que desde los años 40 del pasado siglo XX una corriente de pensamiento, propiciada por las relecturas de Baron y Gilbert, haya hecho de Maquiavelo todo un clásico redescubierto. Isaiah Berlin, John Pocock, Quentin Skinner, Leo Strauss, Harry Mansfield, Louis Althuser, Claude Lefort, son algunos de los prestigiosos hombres que han hecho de la relectura de Maquiavelo una clave para entender la situación del mundo moderno en su actual fase crítica.

Y no es banal la tarea que se imponen, porque tras ella subyace una pregunta capital para nuestro mundo y el actual estado de nuestra civilización ¿Tiene Maquiavelo respuestas para lo que está sucediendo? Hasta ahora El Príncipe representaba una pieza clave en sistema de respuesta basado en la idea de hombre, concebido para afrontar el mundo. Por eso precisamente era un clásico. Porque estaba vivo. Pero de no ser así, de no contener ya respuestas a las nuevas realidades, habrá que derivar la conclusión de que la modernidad y el humanismo que la alumbró han muerto, y que la historia camina ahora por unos derroteros que no son ya históricos en el sentido que todavía hoy concedemos al concepto Historia. El tiempo por venir nos dirá si esto es o no así, pero en todo caso el gran secreto de El Príncipe como libro habrá sido el de haber encarnado plenamente toda una época y una forma de existir del ser humano.

Texto de Eloy García

Ciclo Tesoros de la BNE: Maquiavelo y la Modernidad: 500 años leyendo El Príncipe en la BNE

Algunos vídeos en los que se comenta la obra de Maquiavelo:

Al·legacions per unes taxes de fems més justes

0
0

A les noves taxes de fems l'Ajuntament assumeix 300.000 € de dèficit amb una motivació clarament electoralista i populista. A Alternativa per Pollença hem registrat al·legacions demanant invertir el que demanen els informes tècnics fa més de cinc anys per aconseguir unes taxes més exactes i justes al 2015.

- Ordenança de fems.

- Estudi tècnics de repercussió de les taxes.

- Article: Tres cents mils euros per un titular

_______________________________________________________________

L’ordenança fiscal reguladora de la taxa pel servei de recollida domiciliària i tractament de fems i residus va ser aprovada de forma provisional al ple extraordinari de novembre, amb els 9 vots a favor de PP, Lliga, CiU i UMP i 7 abstencions; Alternativa, PSOE, PSM, Esquerra i Malena. A la mateixa l’equip de govern proposa que l’Ajuntament assumeixi 300.000 euros de dèficits, el que suposa una rebaixa mínima de les taxes (una mitjana de menys d’un euro anual pels negocis i  poc més de 3 euros anual als ciutadans amb una vivenda unifamiliar).

Fa anys (al manco des de 2008) que els estudis tècnics de repercussió de les taxes de residus demanen tota una sèrie de canvis per tenir unes taxes més justes, sense resposta ni dels anteriors equip de govern ni de l’actual.. Pensam que ja que ja que tenim 300.000 euros possibles per invertir al tema de fems ha arribat el moment de fer cas a les peticions dels tècnics i no en fer una rebaixa mínima de les taxes per poder vendre-la a les eleccions. Necessitam taxes més justes no estalviar un euro o tres a l’any.

S’ha de fer una revisió a fons de les categories en les que es divideixen els productors comercials de residus, tenint més en compte factors de distribució geogràfica i intensitat turística. Igualment demanen reestructurar la classe de contribuent “ALTRES COMERÇOS ACTI” una categoria heterogènia i poc concreta de contribuent.

Fa anys que els informes tècnics diuen que és imprescindible, per tal de disposar d’un efecte real en quant a la gestió selectiva, que els usuaris domèstics puguin veure desglossat en el seu rebut allò que s’estalvien gràcies a ala fracció que es gestiona selectivament. Igualment diuen que és altament necessari dotar de sistemes automàtics de seguiment i pesatge als serveis de recollida de fraccions selectives per donar un rigor tècnics als descomptes. També s’hauria de dotar dels mateixos sistemes a la recollida de rebuig de tot el municipi.

En definitiva el que ha de fer l’equip de govern és una inversió tècnica i tecnològica, per aconseguir unes taxes més justes fonamentades en el principi qui contamina paga. Per això hem presentat les nostras al·legacions demanant dedicar els 300.000 euros de dèficit de les taxes que estava disposat a assumir l’Ajuntament als aspectes indicats i argumentats durant anys pels estudis tècnics. Seguint els criteris tècnics a l’hora d’invertir aquests 300.000 euros i amb la finalitat.Esperam una mica de seny i serietat per part de l'equip de govern i que accepti les nostres al·legacions per aconseguir unes taxes més exactes i justes al 2015.

 

A continuació les al·legacions

Normal021MicrosoftInternetExplorer4

AL·LEGACIONS A  L'ORDENANÇA FISCAL REGULADORA DE LA TAXA PELS SERVEIS DE RECOLLIDA DOMICILIARIA I TRACTAMENT DE FEMS I RESIDUS.


EXPOSICIÓ DE MOTIUS

Atès l’exposició pública del'ordenança fiscal reguladora de la taxa pels serveis de recollida domiciliaria i tractament de fems i residus aprovada provisionalment per l´Ajuntament en sessió plenària de caràcter extraordinari de dia 7 de novembre de 2013 i publicada al BOIB núm 155 de 12 de novembre de 2013.

Atès que l’ordenança fiscal proposada l’Ajuntament proposa canvis a les taxes del  capitol VI quota ja que assumeix 300.000 euros de dèficits, el que suposa una rebaixa mínima de les taxes. La mitjana de les rebaixes no arriba un euro.

Atès que fa anys (al manco des de 2008) que els estudis tècnics de repercussió de les taxes de residus indiquen la necessitat d’adaptar l'estudi tècnic utilitzat (realitzat per l'Institut Cerdà pel Consell de Mallorca) al municipi ja que es basa en els metres quadrats bàsicament i no ha tingut en compte el volum de fems produït ni el reciclatge concret de cada negoci.

Atès que fa anys que els estudis tècnics de repercussió de les taxes de residus indiquen que s’ha de fer una revisió a fons de les categories en les que es divideixen els productors comercials de residus, tenint més en compte factors de distribució geogràfica i intensitat turística.

Atès que fa anys s’utilitza la classe de contribuent “ALTRES COMERÇOS ACTI” i que ja a l’estudi tècnic de 2008 es considerava com una categoria heterogènia que calia reestructurar, eliminant la categoria poc concreta de contribuent.

Atès que com diu el darrer informe tècnic és imprescindible, per tal de disposar d’un efecte real en quant a la gestió selectiva, que els usuaris domèstics puguin veure desglossat en el seu rebut allò que s’estalvien gràcies a ala fracció que es gestiona selectivament.

Atès que segon l’informe és altament necessari dotar de sistemes automàtics de seguiment i pesatge als serveis de recollida de fraccions selectives per donar un rigor tècnics als descomptes.  Igualment s’hauria de dotar dels mateixos sistemes a la recollida de rebuig de tot el municipi.

Atès que a falta d’una inversió en quant a l’adaptació tècnica i tecnològica, així com el desplegament logísitc s’incompleix el principi fonamental que indica que qui contamina paga.

Per això

Per tot això SOL·LICITA

- Fer els canvis pertinents a les taxes de l’ordenança (capítol VI quota tributària) per continuar aplicant les taxes de l’ordenança anterior. Mantenint els canvis realitzats al capítol V d’exempcions i bonificacions; ampliació de la bonificació subjectiva del 25% als subjectes passius que acreditin que en la mateixa vivenda de les quals siguin titulars hi hagi empadronat almenys un minusvàlid amb un grau de minusvalidesa igual o superior al 33%, que ens semblen positius

- Dedicar els 300.000 euros de dèficit de les taxes  que estava disposat a assumir l’Ajuntament als aspectes indicats a l’exposició de motius i argumentats durant anys pels estudis tècnics. Seguint els criteris tècnics a l’hora d’invertir aquests 300.000 euros i amb la finalitat d’aconseguir unes taxes més exactes i justes al 2015; fer un estudi per tenir en compte factors de distribució geogràfica (zones de més o menys intensitat turística), revisar les categories en les que es divideixen els productors comercials de residus (per poder fer unes taxes justes i adaptades a la producció real), desglossar al rebut l'estalvi aconseguit reciclant, fer una inversió en quant a adaptació tècnica i tecnològica  per  arribar a unes taxes més justes segons les quals el que contamina paga...

 

Pollença 18 de desembre de 2013.

 

Quan la cara B esdevé cara A

0
0

Ja l'heu vist a la prestatgeria d'aquí baix. Elles també matenés el títol d'un llibre de tretze relats de gènere negre en el qual particip. La presentació es va fer ahir a Barcelona. Per les fotos d'en J. veureu que la llibreria Pròleg es va omplir d'amics i a migues. Va ser un acte molt divertit, distès, participatiu i conduit de manera molt àgil per Jordi de Manuel i Anna Maria Villalonga.

En Jordi de Manuel ens va demanar, a traició, a les autores assistents que expliquéssim el que volguéssim del nostre relat. Ens va donar trenta segons... Massa poc temps. Per això tot just vaig poder improvisar quatre paraules. Vaig dir, em sembla, que em vaig posar a escriure el relat des de la perplexitat. I vaig dir també que m'hi vaig agafar com a una taula de salvació per no ofegar-me. Ja ho he escrit moltes vegades a aquest bloc: cada vegada més, la literatura té per a mi elements curatius. Pal·liatius, si més no.

El correu d'en Marc Moreno, l'editor de Llibres del delicte em va arribar a principis de juliol. Jo era a Ciutadella per passar tot l'estiu. Des del mes de febrer estava a l'atur per tot això de l'ERO a Canal 9... I amb aquesta inconsciència que em caracteritza vaig dir que sí. Només hi havia dos problemes: jo no sóc autora de novel·la negra i el relat breu m'agrada però no és el lloc on em sent més còmoda. Els ho vaig dir a en Marc i a n' Anna Maria Villalonga, la curadora del volum. Bona gent, tots dos. I a mesura que anava fabricant excuses per desdir-me'n de seguida, per dir-los ho sent, crec que no sóc la persona adequada, jo no en sé... notava com cada vegada tenia les mans més enganxades al flotador. Si els volia dir no, em venia una onada fortíssima del tsunami interior on vivia i em feia desistir. Cada vegada estava més aferrada a la necessitat d'escriure aquest relat per no ofegar-me. I aviat ja no només hi tenia les mans al suro: tot el meu cos hi era damunt. I el cap. El cap començava a barrinar i a treballar per veure com podia sortir de l'atzucac en que m'havia clavat. I em despertava de matinada pensant en un possible protagonista i o en una història i anotava idees que eren minuciosament desestimades a l'endemà. I mentre això passava vaig notar que estava respirant millor, que les neurones no em patinaven tant i que ja no podia deixar de pensar en la història que anava escrivint a poc a poc mentre avançaven els dies de l'estiu a Menorca.

I no em vaig ofegar. En aquesta ocasió, tampoc. Moltes vegades faig broma amb la meua doble vida: Periodista de televisió i escriptora. És una sort perquè quan en una vida van mal dades, em refugii en la segona. Últimament sempre és la cara A la que es ratlla i la B és la que sona harmònicament. Tant és així que l'Anna Maria em va enviar les galerades del meu relat perquè les hi tornés corregides, el dia 25 de novembre. Això és increíble: El mes de setembre em vaig incorporar a la redacció de València del setmanari El Temps. L'anul·lació de la sentència de l'ERO de Canal 9 va obligar l'empresa a readmetre'ns. Per tant vaig haver de deixar la revista. El dia 25, dilluns, era el primer dia que ja no anava a la redacció. Quan vaig encendre l'ordinador de l'estudi em vaig trobar el correu amb les galerades que havien d'ajudar a refer-me d'aquest nou daltabaix... És això, la literatura per a mi. Una manera d'estar al món. Un món en sí mateix on em trob confortablement agombolada.

El llibre és molt xulo. Les altres autores sí que són les grans dames del gènere negre en català i és una gran oportunitat perquè, si no les coneixeu, feu un tast del que fan.

[19/12] «L'Égalité» - «La Guerre Sociale» - Conferència de Faure - Atemptat contra Elizalde - Kater - Stoïnov - Comas - Petzold - Degreef - Fléchine - Crespi - Gambino - Roig Lladó - Carpena - Pons Prades - Prieto - Abarca - Mualdès - Malsand - Seijas

0
0
[19/12]«L'Égalité» - «La Guerre Sociale» - Conferència de Faure - Atemptat contra Elizalde - Kater - Stoïnov - Comas - Petzold - Degreef - Fléchine - Crespi - Gambino - Roig Lladó - Carpena - Pons Prades - Prieto - Abarca - Mualdès - Malsand - Seijas

Anarcoefemèrides del 19 de desembre

Esdeveniments

Capçalera de l'"Égalité"

- Surt L'Égalité: El 19 de desembre de 1868 --encara que a la capçalera posi el 16 de desembre-- surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número (espècimen) de L'Égalité. Journal de l'Association Internationale des Travailleurs de la Suisse romande. Portava l'epígraf «No hi ha drets sense deures, ni deures sense drets». Era successor de La Voix de l'Avenir. Aquesta publicació va ser creada per Charles Perron i redactada per Mikhail Bakunin i altres membres de la bakuninista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista en el si de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Hi van col·laborar Jean-Philippe Becker, Amédée-Benjamin Combault, César De Paepe, Johann George Eccarius, Carlo Gambuzzi, James Guillaume, Hermann Jung, Benoît Malon, Nicolas Outine, Albert Richard, Paul Robin, Adhémar Schwitzguebel, Eugène Varlin i Pierre Waehry, entre d'altres. Arran del II Congrés Anual de la Federació Suïssa de Parla Francesa de l'AIT, celebrat el 4 d'abril de 1870 a Chaux-de-Fonds, es produí l'excisió d'aquesta federació i L'Égalité esdevingué l'òrgan d'expressió del grup aliancista. Després d'una interrupció entre el 4 d'octubre de 1870 i el 14 de gener de 1871 aquesta publicació reaparegué entre gener de 1871 i 18 de desembre de 1872, però la redacció aleshores esdevingué antibakuninista. En 1972 l'editorial Feltrinelli n'edità una edició facsímil.

***

Un exemplar de "La Guerre Sociale" de 1914 (època ultranacionalista)

- Surt La Guerre Sociale: El 19 de desembre de 1906 surt a París (França) el primer número del setmanari socialista antimilitarista La Guerre Sociale. Fundat i dirigit pel socialista Gustave Hervé, va esdevenir un dels grans periòdics antimilitaristes de la Belle Époque i on van escriure nombroses plomes llibertàries. Va tenir un tiratge entre 50.000 i 60.000 exemplars. Entre els seus col·laboradors figuren Victor Méric, Miguel Almereyda, Eugène Merle, Louis Perceau, Aristide Delannoy, Jules Grandjouan, Gaston Couté, entre d'altres. Després de la conversió de Gustave Hervé al ultranacionalisme feixista entre els anys 1912 i 1914, La Guerra Sociale va esdevenir La Victoire l'1 de gener de 1916.

***

Cartell de la conferència de Faure

- Conferència de Faure: El 19 de desembre de 1911 té lloc al Teatre Chave, al bulevard Chave de Marsella (Provença, Occitània), una conferència «pública i contradictòria» del pedagog i propagandista anarquista Sébastien Faure. Tres temes van ser els centrals de la conferència: l'encariment de la vida, les anomenades «Lleis perverses» i la guerra. Els preus de les butaques anaven des del franc al mig franc i els guanys d'aquesta sessió es destinaren a l'escola llibertària de Faure «La Ruche». Els infants d'aquesta escola amenitzaren amb un concert la vetllada.

***

L'atemptat contra Elizalde segons "La Vanguardia" (20 de desembre de 1919)

- Atemptat contra Elizalde: El 19 de desembre de 1919, entre els carrers Bailén i Còrsega, a prop del passeig de Sant Joan de Barcelona (Catalunya), dos individus disparen sobre l'automòbil d'Arturo Luis Elizalde, fill de l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde quan es dirigia a casa seva procedent de la fàbrica d'automòbils. En aquest atemptat Elizalde resultà il·lès, però el xofer del cotxe, l'obrer Florencio Palomar Valero, resultà mort. La policia acusà els anarquistes Ramon Casanellas Lluch i Pere Mateu Cusidó, empleats de l'Empresa Elizalde d'aquest atemptat. Circulava entre els treballadors el rumor, sembla que sense gaire fonament, que Arturo Elizalde havia estat un dels patrons que havia finançat l'assassinat de l'anarcosindicalista Pau Sabater Lliró (El Tero) el 18 de juliol d'aquell any. L'enterrament de l'infortunat Florencio Palomar constituí una gran manifestació burgesa i empresarial contra el terrorisme obrer, on participaren representants de les autoritats polítiques, patronals, eclesiàstiques i militars.

Anarcoefemèrides

Naixements

Fritz Kater (ca. 1920)

- Fritz Kater: El 19 de desembre de 1861 neix a Barleben (Saxònia-Anhalt, Alemanya) el socialista i després anarquista i anarcosindicalista Friedrich Kater. Fill d'una família de grangers; sa mare morí quan tenia dos anys i quan en tenia cinc començà a treballar a la granja familiar i durant l'hivern feia feina en una fàbrica de sucre de la zona. Més tard compaginà les tasques de la granja amb l'ofici de paleta i de carreter. Això no obstant, dedicà tot el seu temps lliure a la lectura i a educar-se de manera autodidacta. En 1883 s'afilià al Sindicat de la Construcció de Magdeburg, en un moment en el qual les Lleis Antisocialistes prohibien la major part de les activitats sindicals. Després de relacionar-se amb socialistes d'Hamburg i de Berlín i de llegir nombroses obres polítiques prohibides, en 1887 s'afilià al Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya) i fou força actiu en els seus cercles sindicals i clandestins, fundant, aquell mateix any, el Sindicat de Paletes de Barleben i convertint-se en el seu primer president. En 1889 fou condemnat a dos mesos de presó per organitzar un míting il·legal i l'any següent novament arran d'un discurs considerat sediciós. En 1890, després de la revocació de les Lleis Antisocialistes, es relacionà amb el moviment opositor de l'SPD «Die Jungen» (Els Joves), força influenciat per les idees anarquistes, i entaulà amistat amb diversos membres del grup a Berlín (Bruno Wille, Carl Wildberger, Max Baginski, etc.). En aquella època fundà el periòdic socialdemòcrataMagdeburger Volksstimme (La Veu del Poble de Magdeburg), amb altres membres de «Die Jungen» (Hans Mueller, Fritz Koester i Paul Kampffmeyer). En el Congrés de l'SPD de 1891 el grup de «Die Junger» fou expulsat del Partit, però Kater, encara que votà en contra de l'exclusió, romangué dins de l'SPD. Els expulsats fundaren la Vereinigung unabhängiger Sozialisten (VuS, Unió de Socialistes Independents), però Kater es negà a unir-s'hi. El maig de 1892 s'instal·là a Berlín, on treballà de paleta i fou elegit delegat del Sindicat de Paletes berlinès. El 4 de setembre de 1895 es casà amb Mathilde Deichsel, amb qui tindrà quatre fills (Charlotte, Martha, Elise i Hans). En aquests anys col·laborà en la revista Besinnung und Aufbruch (Reflexió i Renovació). En 1907, després de negar-se a presentar-se a les eleccions per al Reichstag alemany i de diverses ofertes de feines oficials, abandonà l'SPD i, encara que tenia certes reserves vers l'anarquisme, assistí al Congrés Anarquista d'Amsterdam d'aquell any. En 1912 publicà el fulletó Über die Entwicklung der deutschen Gewerkschaftsbewegung, on va traçar la història i l'evolució del moviment sindicalista alemany. Membre del Freien Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure de Sindicats d'Alemanya), que reivindicava el sindicalisme revolucionari, fou delegat d'aquesta organització al I Congrés Sindicalista Revolucionari Internacional, celebrat en 1913 al Holborn Town Hall de Londres; dirigí el seu òrgan d'expressió Die Einigkeit (La Unió) i n'ocupà importants càrrecs orgànics. Durant la Gran Guerra, i en la semiclandestinitat, seguí militant en l'FVdG, una de les poques organitzacions que mantingué els principis internacionalistes i s'oposà a la contesa mundial. Després de la guerra, el desembre 1919, va ser un dels principals fundadors de l'anarcosindicalista Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure de Sindicats d'Alemanya) i de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a partir de 1922, i sempre es mostrà contrari a la burocratització i la centralització del moviment obrer. S'oposà durament a la maniobra d'intent d'ingrés de la FAUD en la Internacional Sindical Roja (ISR). En 1925 fou nomenat director del Servei de Premsa de l'AIT. En aquells anys col·laborà en el periòdic anarcosindicalista Der Syndikalist (El Sindicalista) i fundà la seva pròpia editorial (Fritz Kater Verlag), que publicà nombrosos textos anarquistes. President de la Comissió Executiva de la FAUD durant molts anys, en 1930 deixà el càrrec per l'edat. Sa filla Elise Kater es casà amb l'anarquista espanyol Diego Abad de Santillán. Fritz Kater va morir el 20 de maig de 1945 a Berlín (Alemanya), després d'agonitzar durant 12 dies a l'hospital arran que intentés desactivar una bomba incendiària que havia caigut al jardí de casa seva i esclatés ferint-lo a la cara i al pit. Fou íntim amic de Rudolf Rocker, el qual li dedicà una breu biografia en morir.

***

Nicolas Stoïnov

- Nicolas Stoïnov: El 19 de desembre de 1862 neix a Choumen (Choumen, Bulgària) l'escriptor, periodista, ensenyant, anarcosindicalista, antimilitarista, Nicolas Stoïnov (o Stoïnoff), un dels fundadors de l'anarquisme búlgar. Durant la seva dilatada existència --va morir amb 101 anys-- no va cessar de denunciar els crims de l'ocupació soviètica i tindrà una gran influència sobre els pagesos i els docents. En 1896 amb Varban Kilifarski i Spiro Goulaptchev van crear la secció búlgara de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària. Amb Kilifarski i alguns altres, van ajudar Goulaptchev a crear, a Ruse,«Acràcia», la primera editorial llibertària búlgara; amb impremta pròpia i en règim cooperativista, on es van imprimir força llibres i fullets traduïts del francès i del rus, dues llengües que Stoïnov ensenyava. Acabarà exiliat a París, on serà conegut per L'Avi. Nicolas Stoïnov va morir el 4 de febrer de 1963 a París (França). Entre les seves obres podem destacar, en búlgar La situació de la pagesia i les seves necessitats d'instrucció, La degeneració del socialisme, de la socialdemocràcia,Les vanes promeses a l'alça i la realitat a la baixa (1895), La situació miserable dels pagesos (1911); i en francès Lutte pour le droit ou Résolution de Divdiadovo, Nos tâches (1896), Christo Botev, précurseur de l'anarchisme en Bulgarie (1909), Varban Kilifarski (1879-1923) (1923). Menció a part és la seva autobiografia, publicada a París en búlgar i en francès, Un centenaire bulgare parle (1963).

Nicolas Stoïnov (1862-1963)

***

Josep Comas Solà

- Josep Comas Solà: El 19 de desembre de 1868 neix a Barcelona (Catalunya) l'astrònom, divulgador científic i simpatitzant llibertari Josep Comas Solà. Fill d'un comerciant progressista, de jove s'apassionà per l'astronomia i quan només tenia 15 anys publicà un assaig en la revista francesa L'Astronomie sobre un meteorit que havia caigut a Tarragona. En 1889 es llicencià en Física i Matemàtiques a la Universitat de Barcelona. A partir de 1896, i fins a 1900, treballà a l'Observatori Català de Sant Feliu de Guíxols, estació astronòmica privada acabada de fundar l'industrial del suro Rafael Patxot Jubert, on descobrí aspectes importants del planeta Mart. Després realitzà un viatge d'estudis a Itàlia i a Sicília, visitant els principals observatoris i els volcans Vesuvi i Etna En 1901 ingressà en la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, on impulsà la fotografia i el cinema aplicats a l'astronomia, i durant els anys següents es lliurà a aconseguir la creació d'un observatori al Tibidabo. Un cop creat aquest en 1904, dirigí l'Observatori Fabra a la muntanya barcelonina, ajudat un temps per Albert Carsí, fins a la seva mort. En aquest observatori realitzà nombrosos descobriments (dos cometes, dues estrelles variables, 11 asteroides, etc.) i estudià sistemàticament planetes, satèl·lits, asteroides i altres astres (Júpiter, Saturn, Mercuri, Tità, etc.). En 1910 col·laborà en els primers vols d'avió a tot l'Estat espanyol. En 1911 fundà i presidí, també fins a la seva mort, la Societat Astronòmica d'Espanya --posteriorment s'afegí Amèrica. A més, va ser membre de diverses societats astronòmiques europees i de l'organització internacional Acadèmica de les Nacions. En 1917 participà en el Congrés de Sevilla de l'Associació Espanyola per al Progrés de les Ciències. En 1920 participà en la fundació de la primera emissora de ràdio de l'Estat espanyol (EAJ-1), on portà un programa de divulgació científica. Cofundador del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), disposà d'un dels primers cotxes a motor d'explosió que van circular per Barcelona. En 1923, amb la visita d'Albert Einstein a Barcelona i el debat suscitat, es mostrà partidari de la teoria de la relativitat, però amb el temps canvià de bàndol. En 1930 fou membre del Comitè Executiu de la Difusió Luminotècnica de Barcelona i de la seva«Exposició de Llum». Durant els anys bèl·lics, dirigí el Servei d'Astronomia de la Generalitat de Catalunya al socialitzat Observatori Fabra. Afiliat al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), destacà com a divulgador científic a ateneus llibertaris, escoles racionalistes, sindicats i centres populars i en publicacions llibertàries (Tiempos Nuevos, etc.) i de tota casta (La Vanguardia, Última Hora, La Actualidad, Revista de la Sociedad Astronómica de España y América, Urania, Boletín del Observatorio Fabra. Sección Astronómica, etc.). Amb Albert Carsí Lacasa, col·laborà amb l'anarquista Escola Natura, popularment anomenada «La Farigola». En 1936 dirigí la instal·lació climatològica i meteorològica del Laboratori Confederal d'Experimentacions ubicat a Masnou. Va ser autor de nombrosos llibres i publicacions científiques, especialment sobre astronomia i sismologia, entre les quals podem citar Determinaciones del diámetro de Venus (1902), Distribución de los astros en el espacio (1902), El eclipse de sol de treinta de agosto de 1905) (1905), Astronomía y ciencia general (1907), El espiritismo ante la ciencia. Estudio crítico sobre la mediumnidad (1907 i 1986), El cometa Halley (1910), Album fotográfico de la zona eclíptica (1915), Abstracción y realidad (1925), Astronomía (1925), El Cielo (1927), Estereocopia astronómica (1929), etc. Josep Comas Solà va morir el 2 de desembre de 1937 a Barcelona (Catalunya) a causa d'una broncopneumònia i el seu funeral constituí una gran manifestació de dol on intervingueren, a més de entitats populars i representacions governamentals, una delegació confederal i nombrosos militants --el seu enterrament va ser presidit per Lluís Companys i Frederica Montseny. Llegà la seva casa-observatori (Villa Urania), terrenys i els seus valuosos aparells astronòmics a la ciutat de Barcelona. El mateix 1937 l'Oficina de Propaganda de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) editaren el llibre José Comas Solà. El hombre por Alberto Carsí. El científico por Joaquín Febrer, amb un pòrtic del mallorquí Bernat Pou. En 2004 l'Ajuntament de Barcelona publicà la biografia Josep Comas i Solà, astrònom i divulgador, coordinat per Antoni Roca Rosell.

Josep Comas Solà (1868-1937)

***

Foto policíaca d'Oscar Petzold (ca. 1894)

- Oscar Petzold: El 19 de desembre de 1868 neix a Breslau (Silèsia, Prússia, Confederació d'Alemanya del Nord; actualment Baixa Silèsia, Polònia) l'anarquista Oscar-Guillaume Petzold. Sos pares es deien Oscar Petzold i Élise Schubert. Negociant de professió, en 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

Notícia sobre una xerrada de Pierre Degreef apareguda en el periòdic parisenc "Le Temps Nouveaux" (24 de maig de 1902)

- Pierre Degreef: El 19 de desembre de 1875 neix a Roubaix (Nord-Pas de Calais, França) el propagandista anarquista Pierre Degreef. A finals dels anys 1890 destacà dins del moviment anarquista de Roubaix, on difongué la premsa llibertària i fou acusat per la policia d'aferrar regularment durant les nits cartells revolucionaris. Durant la primavera de 1898 visità a Londres André Philippe, antic gerent del periòdic La Cravache refugiat a Anglaterra. Entre la primavera i l'hivern de 1900 treballà com a obrer tèxtil a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on venia Le Libertaire i participà en diverses reunions, com ara la organitzada entre el 4 i el 5 d'agost per Auguste Courtois (Liard-Coutois). Durant les eleccions legislatives d'abril de 1902 fou candidat abstencionista i entre l'1 d'abril de 1902 i el 3 de març de 1903 fou l'impressor-gerent de La Petite Feuille Anarchiste, publicació de Roubaix; també, entre el 12 de març i el 25 d'agost d'aquell any, imprimí La Feuille Anarchiste, que tirava entre 5.000 i 10.000 exemplars que es repartien gratuïtament. L'1 de juny de 1902 va fer a Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França) la xerrada«Le parlementarisme et les anarchistes». Milità en el Sindicat del Teixit, el qual tenia la seu al Palau del Treball de Roubaix, lloc on realitzà diverses xerrades. El desembre de 1902 va ser condemnat a un dia de detenció per un article antimilitarista publicat en Le Libertaire, però en l'apel·lació va ser condemnat a sis mesos de presó amb aplaçament per la Cort d'Apel·lació de Douai (Nord-Pas de Calais, França). Entre 1903 i 1904 col·laborà en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux. A començament de 1905 abandonà Roubaix per a treballar per a una fàbrica de màquines de cosir. El juliol d'aquell any va ser condemnat a tres mesos de presó pel robatori de la caixeta d'almoines de l'església de Saint-Antoine de Roubaix comès l'octubre de 1904 i fou alliberat l'octubre següent.

***

Senya Fléchine (autoretrat)

- Senya Fléchine: El 19 de desembre de 1894 neix a Achtyrka (Sumy, Ucraïna), en una família jueva, el fotògraf i militant anarquista Senya Isaakovitx Fléchine (també Fletchine o Fleshin). En 1910 emigra als Estats Units, on descobreix l'anarquisme i col·labora amb Mother Earth, periòdic d'Emma Goldman. Arran de la Revolució de 1917, retorna a Rússia, on continuarà la seva militància llibertària participant en la Confederació d'Organitzacions Anarquistes d'Ucraïna (NABAT). En novembre de 1918, en gener i en juny de 1920, va ser detingut per la policia bolxevic (txeca) i després d'estar tancat algunes setmanes a la presó va ser amollat. En desembre de 1921, a més de militar en el grup del Golos Truda, va treballar al Museu de la Revolució de Petrograd, on va conèixer Marthe Alperine (més coneguda com Mollie Steimer), militant anarquista russa també jueva expulsada dels EUA per la seva militància, qui esdevindrà la seva companya inseparable. Ambdós van organitzar la Creu Negra per ajudar els empresonats anarquistes i l'1 de novembre de 1922 són detinguts i condemnats a dos anys d'exili a Sibèria. En vaga de fam, seran alliberats gràcies a les gestions de May Picqueray durant el Congrés Sindicalista Roig a Moscou. El 9 de juliol de 1923 seran de bell nou retinguts i finalment expulsat de Rússia el setembre després d'una nova vaga de fam. A Berlín prendrà part en el Comitè de Defensa dels Revolucionaris Russos, fundat per Alexandre Berkman. En 1924 s'instal·laran a París, a casa de Volin primer i després amb Jacques Doubinsky. En 1927 participarà en la creació del Grup de Suport Mutu als Anarquistes Exiliats. Senya s'establirà a Berlín com a fotògraf en 1929, on aquest mateix any va fer una exposició fotogràfica, Film und foto, on barrejava l'experimentació formal i el document social; però amb l'ascensió del nazisme tornarà a França en 1933. El 18 de maig de 1940 Mollie és detinguda, però aconsegueix fugir del camp d'internament de Gurs i retroba Senya a Marsella. Senya i Mollie decideixen marxar a Mèxic en 1941, on obriran un estudi fotogràfic (Foto Semo). Simón Flechine, com serà conegut a Mèxic, i Mollie Steiner signaran les seves fotografies amb l'acrònim Semo i durant 21 anys retrataran especialment la flor i nata dels móns artístic, polític i intel·lectual mexicans (José Clemente Orozco, Salvador Novo, Adolfo López Mateos, Ninón Sevilla, Rosita Fornés, Lilia Prado, Rosita Quintana, María Victoria, Columba Domínguez, Gabriel Figueroa, José Clemente Orozco, Carlos Chávez, Salvador Novo, Gloria Campobello, Ricardo Silva, Guillermina Bravo, Josefina Lavalle, Alma Rosa Martínez, Amalia Hernández, Pedro Armendáriz, Cantinflas, Jorge Negrete, Pedro Infante, etc.). Simón Flechine, el «fotògraf de les estrelles», morirà uns pocs mesos després que sa companya Mollie, el 19 de juny de 1981 a Ciutat de Mèxic (Mèxic). L'arxiu documental de Senya Fléchine es troba dipositat des de 1964 a l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. A la Fototeca Nacional del Instituto Nacional de Antropologia y Historia (INAH) a Pachuca (Hidalgo, Mèxic) es troben les 50.486 fotografies (254.698 negatius i 24.770 positius) que Fléchine va donar en 1973, fons base sobre el qual va néixer aquesta institució. En 2001 Emma Cecilia García Krinsky va publicar Semo, fotógrafo (1894-1981), estudi i catàleg de la seva obra.

***

Secció Italiana de la Columna Ascaso

- Pompeo Crespi: El 19 de desembre de 1897 neix a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Pompeo Crespi. Membre del moviment llibertari des de la joventut, durant la Gran Guerra fou sotsoficial de Marina. Durant una escala a Bakú desertà i participà en la Revolució russa, restant a la Unió Soviètica fins al desembre  de 1920. De bell nou a Itàlia, fou indultat d'una pena de mort dictada pel govern de Francesco Saverio Nitti. En aquesta època participà activament en les activitats dels «Arditi del Popolo» contra els feixistes. Amb l'arriba de Mussolini al poder es va veure obligat a exiliar-se en 1916 a França i s'instal·là a Marsella. Sol·licitada l'ordre d'expulsió, aconseguí una moratòria, renovable mensualment, fins al setembre de 1934, quan entrà a la Península. Casat amb una espanyola, el juliol de 1936, com a membre del Comitè Anarquista Italià, amb altres companys, com ara Enzo Luigi Fantozzi, va combatre les tropes feixistes als carrers de Barcelona. Després marxà al front d'Aragó com a milicià enquadrat en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. El 22 de novembre d'aquell any, a Almudévar, on comandava una bateria d'artilleria, fou ferit. Malgrat que la bala, situada entre l'omòplat i el pulmó, no pogué ser extreta, marxà novament al front. El 13 d'abril de 1937 fou novament ferit a Carrascal. Rebutjà restà ingressat per recuperar-se i tornà al front el 22 de juliol de 1937, però dies després, les ferides l'obligaren a retornar a reraguarda. Aleshores, a partir del 3 de setembre, aconseguí una feina de cuiner. L'octubre de 1937, arran de la repressió antianarquista engegada arran dels fets de«Maig de 1937», fou detingut, juntament amb altres companys (Dante Armanetti, Carlo Cocciarelli, Santiago Pisani, Massimo Morisi, etc.), per un escamot estalinista i acusat d'espionatge i de deserció. Després d'aquest fet, una campanya organitzada per les organitzacions llibertàries exigiren la seva llibertat i la dels seus companys. A finals de 1938, com que encara restava empresonat, el Comitè Anarquista Italià de París demanà el seu alliberament i el d'altres companys (Ermanno Neri, Salvatore Fusari, Carlo Montresor, Gina Graziani, Giuseppe Checchi, Libero Mariotti, etc.). El 26 de gener de 1939, quan la caiguda de Barcelona a mans feixistes, fou amollat i aconseguí passar a França on fou internat en un camp de concentració. Pompeo Crespi va morir el 29 de setembre de 1971 a París (França).

***

Brunone Gambino

- Brunone Gambino: El 19 de desembre de 1906 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Brunone Luigi Gambino. Es guanyava la vida com a magatzemer. Militant anarquista, durant la II Guerra Mundial entrà a formar part dels primers grups de la resistència antifeixista de Torí. L'1 de gener de 1944 va ser detingut amb altres companys i tancat a la presó torinesa de Le Nuove. El 22 de gener de 1944 l'Alberg Genova, del carrer Sacchi de Torí, ocupat per les tropes alemanyes, patí un atemptat partisà amb quatre bombes de dinamita en el qual moriren tres persones i en represàlia cinc resistents antinazis (Giustino Bettazzi, Brunone Gambino, Carlo Jori i Maurizio Mosso, militants anarquistes; i Aldo Camera, militant socialista) van ser condemnats a mort per l'exèrcit d'ocupació nazi. Brunone Gambino va ser afusellat, juntament amb els altres quatre companys, el 24 de gener de 1944 al camp de tir del Sacrario del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia) i el seu cos exposat al lloc de l'atemptat.

***

Josep Roig Lladó

- Josep Roig Lladó: El 19 de desembre de 1914 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Roig Lladó, conegut també sota el pseudònim d'Antonio Millera. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Terrassa, quan esclatà la Guerra Civil lluità als fronts com a voluntari en les milícies confederals i, amb la militarització d'aquestes, en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), on exercí d'oficial, fins al final de la contesa. En representació de Terrassa assistí al Congrés de les Joventuts Llibertàries en la «Columna Durruti». Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després s'allistà en la Legió Estrangera i lluità en la resistència antinazi fins que fou ferit greument al pit d'una baionetada, restant invàlid de guerra. Després de la II Guerra Mundial s'establí a París (França), on milità en la CNT i en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili, ocupant diversos càrrecs orgànics de responsabilitat. En 1945 fou membre de la Comissió de Relacions i Solidaritat de Terrassa en l'Exil del grup parisenc i s'internà clandestinament en diverses ocasions a Catalunya, sota el nom d'Antonio Millera, en missió orgànica en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en l'exili. Sempre defensà la unitat confederal i en 1959 col·laborà en Uno. Tribuna Libre Confederal. Boletín mensual al servicio de los Amigos de la Unidad de la CNT de España. En 1962 fou membre de la Comissió «Fons d'Ajut» en suport als sinistrats per les inundacions de Terrassa. L'octubre de 1968 assistí a Montpeller, amb Joan Manent Pesas, Miguel Sesé García, Jacint Borrás Bousquet i altres, a la reunió de la fracció interna oposada a la línia dels responsables confederals d'aleshores («Reunió Marginalista»), fet pel qual va ser expulsat en 1970 de la CNT de París. Després milità en les Agrupacions Confederals, tendència editora del periòdic Frente Libertario. Un cop jubilat s'instal·là, amb sa companya Isabel, a la localitat rossellonesa del Voló i el seu domicili esdevingué lloc de trobada antifranquista. Josep Roig Lladó va morir el 19 de setembre de 2000 al Voló (Rosselló, Catalunya Nord). Deixà el diari autobiogràfic Cuaderno dedicado a las memorias de mi vida, que fou recollit com a testimoni per Véronique Olivares Salou per al seu llibre col·lectiu Mémoires espagnoles. L'espoir des humbles (2008).

***

Pepieta Carpena al CIRA de Marsella

- Pepita Carpena:El 19 de desembre de 1919 neix --encara que oficialment consta com a nascuda el dia 28-- al barri del Poble Sec de Barcelona (Catalunya) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Josefa Carpena Amat, més coneguda com Pepita Carpena. Era la primogènita d’una família obrera catòlica (el pare era paleta i la mare costurera) de sis infants, poc interessada en el moviment obrer. Als 12 anys comença a treballar com a modista en una fàbrica d’impermeables i dos anys més tard milita en el sindicat del Metall de la CNT i també en les Joventuts Llibertàries, llegint així com podia els grans clàssics (Balzac, Zola, Rousseau, Lorenzo, Bakunin...). Més tard militarà en el sindicat del vestir guiada per Pedro Ara. El juliol de 1936 pren part en la revolució i assisteix, el 20 de juliol, com a infermera a l’assalt de la caserna de les Drassanes barcelonines. El 17 de novembre s’uneix al seu company Pedro Pérez Mir, qui morirà al front. Va prendre part en els Fets de Maig de 1937 i participarà en la creació, a finals de 1937, del moviment anarcofeminista «Mujeres Libres», i treballarà en una fàbrica d’armament. Designada per «Mujeres Libres» com a delegada de propaganda del Comitè Regional de Catalunya, efectuarà gires propagandístiques per diverses poblacions i al front, acompanyant Emma Goldman en la seva visita. Malalta, deixa Barcelona el 25 de gener de 1939, un dia abans de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, marxant a França, on serà internada prop d’un any al camp de Clarmont d'Erau, a costat de Montpeller. Es casarà en un matrimoni de circumstàncies amb un francès, amb qui tindrà dos infants, però el deixarà i marxarà a Marsella on trobarà nombrosos refugiats espanyols i farà amistat amb Volin. Va esdevenir companya de l’anarquista Juan Martínez Vita, Moreno, amb qui tindrà un infant, i continuarà amb la seva militància després de l’Alliberament. L’abril de 1945 va ser triada delegada a Tolosa de Llenguadoc per al Primer Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en l’exili. Va prendre part en les activitats teatrals de la companyia Acratia i va militar en la CNT en l’exili. Des d’abril 1979, arran de l’exposició L'oeuvre culturelle des anarchistes espagnols en exil, va participar en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l’Anarquisme (CIRA) de Marsella i en serà la coordinadora entre 1987 i 1999. Va intervenir en les Jornades culturals del VII Congrés Confederal de 1990 a Bilbao i l’agost del mateix any en la Trobada Internacional de «Mujeres Libres» de Bordeus. El 8 d’octubre de 1993 va fer una conferència en les Jornades Internacionals sobre l’Anarquisme a Barcelona i en maig de 1997 va participar en la celebració del 60 aniversari de «Mujeres Libres» a Madrid. En 1992 va redactar un breu text testimonial, Toda la vida: vivencias, que serà traduït al francès (Toute une vie: mémoires). També va col·laborar en diverses obres històriques sobre el moviment «Mujeres Libres» --com ara l’obra col·lectiva Mujeres Libres. Luchadoras Libertarias (Madrid, 1999)--, en dos Bulletin du CIRA (26-27 i 29-30), i en la premsa llibertària espanyola (CNT,Ideas-Orto,Solidaridad Obrera) i francesa (Cenit,Le Combat syndicaliste). Apareix en la pel·lícula de Richard Prost Un autre futur i en la de Lisa Berger i de Carol Mazer De toda la vida. Pepita Carpena va morir el 5 de juny 2005 a l’Hospital Nord de Marsella (Provença, Occitània), tres anys després que ho fes el seu company Moreno, i va ser incinerada a Ais de Provença el 8 de juny; davant un taüt cobert amb una bandera roja i negra, Richard Martin va recitar Les anarchistes, de Léo Ferré.

Pepita Carpena (1919-2005)

***

Eduard Pons Prades

- Eduard Pons Prades: El 19 de desembre de 1920 neix al barri del Raval de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i historiador dels moviments socials Eduard Pons Prades, també conegut com Floreado Barsino. Son pare fou un ebenista d'Alboraia (Horta Nord, País Valencià), militant del Partit Federal i fundador del Sindicat Únic de la Fusta, que havia emigrat al Principat. Un cop coneguda per part de la burgesia catalana la condició sindicalista de son pare, aquest perdé el taller d'ebenisteria a causa de la recessió de contractes i passà a encarregar-se de la biblioteca de la Casa de València a Barcelona, on simpatitzà amb Vicenç Claver, conegut republicà federal i impulsor del «Dia del Llibre» en la festivitat de Sant Jordi. Sa mare, Glòria Prades Núñez, d'Almàssera (Horta Nord, País Valencià), durant els anys de la II República espanyola militarà en el Partit Sindicalista i treballarà com a telefonista al Palau de la Generalitat gràcies a l'amistat que mantenia amb Martí Barrera, conseller d'aquesta institució, que conegué a la presó Model de Barcelona en 1925. Eduard Pons fou el major de tres germans barons. Quan tenia cinc anys entrà com a alumne de l'Escola Racionalista Fratern i després a l'Escola Racionalista Labor, dirigida per Germinal Puig Elías seguint els principis pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia i lligada al Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En aquests anys també assistí a les conferències que es realitzaven a l'«Asiàtic». La seva vocació era l'ensenyament i per a tal fi, a partir de 1932, començà a estudiar a l'Escola del Treball de l'Escola Industrial de Barcelona, però l'esclat de la Guerra Civil truncà les seves expectatives. El març de 1936 son pare se suïcidà i, en certa manera, son oncle, militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que portà a coll el fèretre de Buenaventura Durruti per Barcelona el novembre d'aquell any, el substituí. En 1937 s'afilià a la CNT i participà activament en el procés col·lectivitzador des del Consell Econòmic de la Fusta Socialitzada i en la socialització de locals, com ara l'església de la Santa Madrona del Poble Sec. El 20 d'agost de 1937 s'allistà voluntari en l'Exèrcit republicà falsificant l'edat i, després de fer un curs a l'Escola de Capacitació de l'Escorial, aconseguí el títol de sergent instructor de metralladores, que recollí de mans del poeta Miguel Hernández, aleshores comissari polític de la 46 Divisió. El 17 de març de 1938 fou ferit en la defensa de Barcelona durant un bombardeig feixista. Un cop recuperat de les greus ferides, ingressà en l'anomenada «Quinta del Biberó», on conegué Joan Llarch. Amb només 17 anys va combatre a les batalles de Madrid, de Guadarrama, de Brunete, del Segre i de l'Ebre enquadrat en la 105 Brigada Mixta. En aquests anys estava afiliat en el Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña. Amb la caiguda de la República, participa en la posterior evacuació de ferits des dels hospitals barcelonins fins a la frontera francesa de Port Bou --entre el 15 de desembre de 1938 i el 10 de febrer de 1939 aconseguiren treure de la Península 10.300 ferits. En 1939, exiliat a França, fou ingressat ferit a l'hospital de Carcassona. Posteriorment, després de treballar una temporada guardant porcs a Bloumac, va fer contacte amb el maquis i l'Exèrcit francès durant la II Guerra Mundial, combatent des del novembre de 1939 contra les tropes alemanyes al sector entre Bèlgica i Luxemburg. Durant l'hivern del 1940 i 1941 col·laborà en el Grup Solidaritat Espanyola. Després de la derrota de l'Exèrcit francès, en 1942 conegué Manuel Huet Piera, i amb aquest i el grup d'evasió de Francisco Ponzán Vidal ajudà a salvar les vides de jueus i d'aliats caiguts a territori francès. L'agost de 1944 comandà un destacament guerriller per la zona del riu Arieja. Ja integra en les files dels generals Leclerc i De Gaulle, intervingué en l'alliberament de la zona del riu Aude. En acabar la guerra, s'instal·là a Occitània, des d'on realitzà dos viatges (l'octubre de 1944 i el desembre de 1945) a la Península per encàrrec del Partit Sindicalista. En un viatge posterior, quan es disposava a tornar a França amb un guia del grup de Quico Sabaté, fou detingut, el 5 de gener de 1946, per una patrulla militar a Puigcerdà; però pogué fugir tres setmanes després gràcies a un suborn al coronel que instruïa el cas a Girona i des de València, on tenia familiars, pogué retornar de bell nou a Carcassona. En 1962 pogué retornar a Catalunya gràcies a l'amnistia concedida per Franco amb motiu de la coronació del Papa Joan XXIII. El març de 1966 s'instal·là a Ginebra i després a Perpinyà, però en 1970 retornà definitivament a Catalunya, treballant en l'editorial Ariel. A Barcelona continuà la seva tasca de periodista, d'escriptor i d'historiador que ja havia començat a França. Participà en la fundació de l'editorial Alfaguara i fou l'administrador de la revista Cuadernos. En aquests anys es va afiliar al Sindicat de Periodistes de Catalunya. Va col·laborar en nombroses publicacions periòdiques, com ara Papeles de Son Armadans, Historia y Vida, El Correo Catalán, Historia 16, Nueva Historia, El Periódico, Diari de Barcelona,El Correo de Andalucía, Insula,Letras, Índice de Artes,Cenit, El Día de Granada,Diario 16, TeleExpress, España Libre, La Hora de Mañana, Ínsula,Tiempo de Historia, etc. Entre la seva innombrable obra podem destacar La venganza (1966), Los que sí hicimos la guerra (1973), Un soldado de la República (1974), Republicanos españoles en la Segunda Guerra Mundial (1975 i 2003), Españoles en los maquis franceses: verano de 1944 (1976), Los derrotados y el exilio (1977), Guerrillas españolas (1936-1960) (1978), Los cerdos del comandante. Españoles en los campos de exterminio nazis (1978, amb Mariano Costante), Años de muerte y esperanza (1979), ¡Destruir la columna alemana! (1982), El mensaje de otros mundos. Siete horas a bordo de una nave espacial extraterrestre (1982), Crónica negra de la Transición española (1976-1985) (1987), Los vencidos y el exilio (1989), Morir por la libertad. Españoles en los campos de exterminio nazis (1995), Las guerras de los niños republicanos (1936-1945) (1997), Los senderos de la libertad (Europa 1940-1944) (2002), Los niños republicanos en la guerra de España (2004), El holocausto de los republicanos españoles. Vida y muerte en los campos de exterminio alemanes (1940-1945) (2005), Realidades de la Guerra Civil. Mitos no, ¡hechos! (2005), etc. També participà en documentals com a guionista-documentalista --Silencio roto (2000), de Montxo Armendáriz-- o com a protagonista, com ara La guerrilla de la memoria (2001), de Javier Corcuera. En 2004 va rebre un homenatge de la Universitat de Barcelona, pels seus importants estudis sobre la guerrilla antifranquista i els republicans espanyols en la II Guerra Mundial. Eduard Pons Prades va morir el 28 de maig de 2007 a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona (Catalunya), sense poder veure publicar l'últim llibre que havia redactat sobre aspectes polítics de la vida de Picasso. Estava casat amb l'escriptora i historiadora Antonina Rodrigo García.

***

Rubén Prieto en l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia de 1984

- Rubén Prieto: El 19 de desembre de 1930 neix a l'Uruguai en una família d'origen espanyol el dissenyador, escriptor, traductor, editor, activista cultural i propagandista anarquista Rubén Gerardo Prieto. Estudià en la Facultat de Belles Arts i milità en el moviment estudiantil formant part entre 1950 i 1965 de la Federació d'Estudiants Universitaris de l'Uruguai (FEUU). En 1953 participà en la creació de l'Associació d'Estudiants de Belles Arts. Després va fer de professor de disseny a l'Escola de Belles Arts, de periodista i de llibreter bibliotecòleg, sempre participant com a activista en diversos moviments socials (universitari, ecologista, sindical, cooperativista, veïnal, etc.). El 20 d'agost de 1955 fou un dels fundadors de la «Comunidad del Sur» a la zona sud de Montevideo, comuna llibertària que destacarà per les seves tasques editorials gràcies a la impremta del col·lectiu, a més d'altres seccions (granja ecològica, fleca, fusteria, etc.). En 1956 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU). Durant la dictadura militar feixista la«Comunidad del Sur» serà durament reprimida i els seus companys hauran d'exiliar-se, primer al Perú i després a Estocolm com a refugiat polític. A la capital sueca, amb altres companys, recrearà la comuna i fundarà una nova editorial, Nordan Comunidad. Amb la caiguda de la dictadura, retornà a Montevideo on refundà la comunitat i reprengué la militància i l'activitat editorial, que el relacionà amb el moviment anarquista llatinoamericà (Santiago de Xile, São Paulo, Rio de Janeiro, Caracas, etc.) i europeu (Madrid, Barcelona, París, Estocolm, Milà, etc.). Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 prengué part en l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia. Entre les seves obres destaquen Por la tierra y por la libertad. Trabajadores rurales y proceso revolucionario: UTAA y el MNLT (1986) i Perfil ambiental del Uruguay (2000, amb altres). Rubén G. Prieto va morir d'un atac de cor el 16 de novembre de 2008 a l'Hotel Hilton --actual Alba Caracas-- de Caracas (Veneçuela), quan representava la seva editorial en la Fira Internacional del Llibre d'aquesta ciutat, i el seu cos fou incinerat el 29 de novembre d'aquell any al Cementiri del Nord de Montevideo (Uruguai).

***

Francisco Abarca Ruiz (1963)

- Francisco Abarca Ruiz: El 19 de desembre de 1938 neix a Fontllonga (Noguera, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista Francisco Abarca Ruiz, conegut com Paco. Fill del també militant Francisco Abarca Gómez, sa família s'exilià en acabar la Guerra Civil espanyola a França, on patí el camp de concentració de Barcarès. Més tard va estudiar mecànica a França i amb 15 anys formarà part de les Joventuts Llibertàries de París. Després treballà en el seu ofici i s'afiliarà a la CNT francesa, mentre amplia els seus estudis amb un diploma d'enginyer tècnic. En 1954 se suma a la lluita contra el franquisme i s'interna a la Península repetides vagades travessant els Pirineus il·legalment. Durant els anys seixanta s'uneix al Consejo Ibérico de Liberación (CIL, Consell Ibèric d'Alliberament) i a Defensa Interior (DI) i participa en campanyes de desprestigi i de fustigació al règim franquista. L'11 d'octubre de 1963 fou detingut a Bèlgica i l'Estat suís demanà la seva extradició, ja que estava acusat d'atemptats contra avions de la companyia Iberia a Ginebra, Frankfurt i Londres. Per força el seu alliberament, portà a terme una vaga de fam de 25 dies que el portà a l'hospital. El 12 de juny de 1964 fou alliberat després d'intenses campanyes de suport promogudes pel moviment llibertari. Poc després, el 9 d'agost d'aquell any, encapçalà la Delegació Exterior de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a Bèlgica, on havia obtingut asil polític. En 1966 intervingué en la campanya d'agitació antifranquista i fou tancat durant gairebé tres mesos a Vincennes. Posteriorment estudià dos anys a la Universitat Lliure de Brussel·les i dirigí un centre d'infants discapacitats a Solières (Bèlgica). Va publicar textos en Tierra y Libertad de Mèxic.

---

Continua...

---

Escriu-nos


La premsa d´esquerra a les Illes

0
0

Tenia encomanat l´article setmanal per la publicació central de l´organització, La Voz de los Trabajadores, publicació a la qual enviava regularment nombroses cròniques de l´actualitat política i cultural de les Illes. També vaig enviar articles a Surcos, que era el portaveu que teníem a Aragó, a El comunista, la nostra revista a Astúries, a Lluitem, la publicació de Catalunya Principat... Record ara mateix reportatges sobre l´actuació dels grups d´extrema dreta a Mallorca, sobre la lluita per una universitat autònoma i popular, contra l’autopista d´Inca, per la llibertat dels presos polítics, sobre problemes de cultura i art... (Miquel López Crespí)


La lluita per la llibertat: revistes clandestines i detencions (I)



La premsa de l´època informava de les agressions patides per Teresa Nieto a causa de la seva tasca de publicació de les revistes dels comunistes de les Illes (OEC) i del nacionalisme d´esquerra (PSM)

En uns articles anteriors parlàvem de les dificultats que teníem els partits d´esquerra revolucionària per a fer arribar el nostre missatge al poble, del silenci i persecucions soferts tant en temps de la dictadura com en la transició i postransició. Cap a mitjans dels anys setanta, amb alguns companys del front obrer i de les cèl·lules d´estudiants i de barris muntàvem accions de propaganda per provar de fer sentir les nostres reivindicacions i consignes. Aleshores jo ja formava part del comitè de direcció política de l´OEC i era, juntament amb l´equip tècnic de Monxo Clop, responsable de la revista del partit, Democràcia proletària. I, igualment, un dels col·laboradors que més articles escrivia, sota diferents pseudònims, en la premsa clandestina del moment. També enviava articles i col·laboracions per a d’altres publicacions de la nostra organització, tant de les Illes com d’àmbit estatal. Record que tenia encomanat l´article setmanal per la publicació central de l´organització, La Voz de los Trabajadores, publicació a la qual enviava regularment nombroses cròniques de l´actualitat política i cultural de les Illes. També vaig enviar articles a Surcos, que era el portaveu que teníem a Aragó, a El comunista, la nostra revista a Astúries, a Lluitem, la publicació de Catalunya Principat... Record ara mateix reportatges sobre l´actuació dels grups d´extrema dreta a Mallorca, sobre la lluita per una universitat autònoma i popular, contra l’autopista d´Inca, per la llibertat dels presos polítics, sobre problemes de cultura i art...



Algunes de les revistes que editava l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i a l'estat espanyol.

A mitjans dels anys seixanta ja havia fet de corresponsal de Ràdio Espanya Independent, l´emissora del PCE que emetia des de Bucarest. Tot això anava combinat amb les meves col·laboracions en la premsa oficial ja que, cap a 1969, fent el servei militar a Cartagena, ja havia començat a escriure articles de crítica literària en el suplement de cultura del diari Última Hora que coordinava l´amic Frederic Suau. Posteriorment vaig passar a Diario de Mallorca, també a les pàgines de cultura, i, ja en la transició, feia reportatges i articles de política i cultura en la revista Cort.

Cal dir que, a finals de la dictadura i a mesura que la lluita antifranquista clandestina demanava més i més hores de dedicació, més esforços, l´esperit militant de la joventut va fer que anàs prioritzant les col·laboracions en la premsa clandestina per damunt dels articles en diaris i revistes oficials. En aquell moment ja havia guanyat el Premi Ciutat de Palma de Teatre amb l´obra Autòpsia a la matinada, el Ciutat de Manacor amb La guerra just acaba de començar, el Llorenç Riber de narrativa, el Carles Arniches de teatre en català a Alacant amb l´obra Ara, a qui toca? i el Premi especial Born de Teatre a Menorca amb Les Germanies; però llavors fou el moment que vaig deixar de dedicar-me a la literatura per a entrar de ple en el que aleshores en dèiem la “professionalització revolucionària”. “Professionalització” que no volia dir que, com els alliberats del carrillisme o la socialdemocràcia, cobràssim d´algun organisme del partit. Ni molt manco! Era una “profesionalització” que comportava que, de les feines ocasionals que poguéssim fer –la necessària subsistència quotidiana!-, una part considerable fos destinada a l´organització per a cobrir despeses de revistes, fulls volanders, màquines de ciclostilar, viatges de responsables, així com per a abonar el lloguer dels pisos clandestins de què disposava l´organització. No és com ara que, si ets saps col·locar a recer de qui comanda, pots fruir de bons sous i privilegis en la política professional.



L'escriptor Miquel López Crespí en una acció de distribució i venda de la premsa dels comunistes de les Illes (OEC) enmig del carrer del Sindicat. Posteriorment Miquel López Crespí seria detingut i torturat pels sicaris feixistes de la Brigada Social.

Abans de l´època de Democràcia proletària, les revistes eren ciclostilades i no tenien la qualitat tècnica i artística que arribaren a assolir quan eren dissenyades pel nostre responsable tècnic, el company Monxo Clop, i impreses a la impremta que Teresa Nieto tenia just davant l´antiga delegació dels sindicats feixistes i ara seu de CC.OO.

La impremta de Teresa Nieto situada al carrer que avui duu el nom de Francesc de B. Moll, número 8-A, no solament imprimia d´amagat les revistes i publicacions de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC): també tirava revistes dels carrillistes (PCE) i, més endavant, del PSM i altres grups d´esquerra. Aquesta actitud compromesa per part de Teresa Nieto va comportar que el negoci que regentava i, de rebot, el cotxe que tenia per a anar a la feina, patissin nombrosos atacs de l´extrema dreta i de la Brigada Política, la “Social”, del règim franquista. Atacaven fent pintades, embrutant portes i façana del negoci per a atemorir-la, per a obligar-la a tancar la impremta o que, almanco, deixàs d´imprimir les publicacions de l’esquerra. Però caparruda com era, a cada atac de la Brigada Social, la “Gristapo”, com també l´anomenàvem, ella esdevenia més decidida a continuar amb les nostres publicacions. De la premsa oficial d´aquells anys, serv un retall preciós del diari Última Hora de dia vuit de gener de 1977 en el qual, sota un titular que diu “El coche de Teresa Nieto amaneció lleno de pintadas”, la propietaria de Copistant explicava al lector el darrer atemptat que havia patit. Diu el retall que tenim al davant: “Teresa Nieto regenta una imprenta que está situada frente a la Delegación de Sindicatos, se llama Copistant. Según ciertas versiones, la casa de Teresa Nieto es el aparato de propaganda de todos los partidos políticos.

‘El establecimiento de marras es objeto constante de pintadas. La primera la firmava el PENS, la segunda el GAS, la tercera ha sido en el coche. El coche de Teresa Nieto ha quedado lleno de siglas de partidos políticos. Y un adjetivo poco edificante para la dueña. ‘Supongo que las fulanas tienen también su partido porque me han escrito su nombre en el morro del coche’, dice Teresa Nieto.

‘Teresa Nieto editado folletos para muchos partidos, desde el Círculo José Antonio hasta el Partido Comunista. Ella pertenece a la Asociación de la Dona de Mallorca, afirma que no pertenece a ningún partido, pero que simpatiza con los anarcos.

‘’Nos dejan papelitos. Yo también dejé otro: que por favor nos volaran bien volada la imprenta porque tenemos una poliza de seguro de cuatro millones de pesetas’.

‘ –‘Sospechas de alguien?

‘ –‘De algún grupo de extrema derecha. Si quieren algo que lo digan, pero más abiertamente.

‘ ‘Son unos cobardes?

‘- ‘Eso es panfletero. Mi desacuerdo es puramente comercial. Nosotros imprimimos, no somos el aparato de propaganda exclusivo de ningún partido’”.

A mitjans dels anys setanta, els responsables de les diferents cèl·lules de l´organització tenien establit un sistema per fer-me arribar els articles en brut que havien de tenir prioritat a Democràcia proletària o a Mallorca Obrera. Jo m´encarregava de passar-ho tot en net i de lliurar-ho a Monxo Clop que, com a delineant i artista excel·lent, bastia unes publicacions que, sense cap mena de dubte, eren les millors d´aquella època de clandestinitat i posterior semiclandestinitat. Monxo Clop i també Ferran Sintes dissenyaren alguns dels millors autoadhesius i cartells de l´esquerra d´aquells temps alhora tèrbols i també esperançats.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Història dels Reis Mags d'Orient

0
0

Com cada mes publiquem en aquest medi el mateix aritcle que també publiquem en la revista mensual de caracter insular "Útil". Concretament aquest mes de desembre parlem de la tradició dels reis mags, que en poques setmanes arribaran a la nostra ciutat tan en la forma habitual com ho fan tots els anys, com també com a novetat d'aquest any convertits en els tres nous gegants de Maó (veure article que precedeix a n'aquest)

LA TRADICIÓ DELS REIS MAGS 

No són poques les celebracions que els practicants de la tradició catòlica dugem a terme i que poden no aparèixer en les santes escriptures. Altres, són inspirades en algun fet mencionat i en segles posteriors a la seva escriptura s’anirien modelant fins agafar la forma que tenen avui. Un cas seria el de la tradició dels Reis Mags d’Orient.

És en l’evangeli segons Mateu on es mencionen els fets que donarien origen a la tradició:

Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d’Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo.

En diferents versions de la bíblia per a referir-se als que van arribar d’Orient ho fa mencionant a uns mags. En aquest cas és molt possible que igualment s’utilitzés la paraula per a referir-se a ells més com a persones sabies, de ciència, que com a practicants de la màgia, que per una altre banda dita pràctica ni tan sols sol seria ben vista dins el context general de la bíblia. Podria haver reforçat la creença del seu poder màgic el fet inqüestionable de la seva arribada totes les nits del cinc de gener a la totalitat de les cases on són requerits, de manera pràcticament simultània.

Una creença popular que no apareix mencionada en les santes escriptures és la de que els adoradors eren astròlegs, seguint la estrella, sent en tot cas aquesta sols una possibilitat. Com a fet sorprenent trobem que l’evangelista tampoc menciona que els arribats fossin d’estatus reial, tot i ser aquesta avui pràcticament la única manera en que els solem materialitzar.

El fet de que els que van arribar d’Orient fossin tres es dona per suposat, havent estat tres els presents que van portar de terres llunyanes: Or, encens i mirra. El primer present representaria la naturalesa reial del nadó; l’encens, utilitzat en els tempres en el culte a la divinitat, representaria la de Jesucrist i la mirra, utilitzada en l’embalsamament dels cadàvers seria preludi de la futura passió i mort tres dècades més tard.

Segons la tradició els visitants eren originaris dels tres continents coneguts quan el naixement d’aquesta: Europa Àsia i África. Va ser durant el segle VI quan l’església lis va assignar els noms amb els que avui els coneixem: Melchor, Gaspar i Baltasar. El primer és el que la tradició ens el presenta com a  una persona de edat avançada i amb una característica barba blanca. Seria l’originari del continent europeu i el que per obsequi hauria portat l’or. Gaspar, amb la barba més fosca i més jove que el primer és el representant dels pobles asiàtics (tot i que no el solem veure mai caracteritzat amb un aspecte purament asiàtic); hauria estat qui va portar per obsequi l’encens. El tercer és el que ja representem com a una persona de color, originari de terres africanes i el que va portar la mirra.

Hi ha hagut qui ha volgut veure en que els mags d’orient fossin originaris dels tres continents i de cultures ben diferents, la simbòlica submissió i conversió dels diferents pobles del mon a la nova religió que el nadó de Betlem havia de portar.

El que avui encara veiem als majestuosos personatges (se’ns fa difícil no dir Reis Mags) desfilar per ben prou pobles i ciutats de la cristiandat en la nit del cinc de gener, possiblement tingui l’origen en la època medieval, en que les institucions eclesiàstiques acostumaven a explicar de manera teatralitzada els diferents passatges de la bíblia (i les tradicions que en derivaven), passejant-los pel carrer, davant els ulls d’una població incapacitada per a poder-los llegir i comprendre en el paper.

 

visita també: www.gegantsmao.menorca.es

 

Prensa balear en la Biblioteca Digital de Prensa Histórica

0
0

Dentro del ámbito mallorquín, la digitalización de documentos se han realizado desde dos puntos fuertes: la Biblioteca de la UIB que se materializa en la Biblioteca Digital de las Islas Baleares, que ya he tratado en entradas anteriores y la que llamaré las Bibliotecas Públicas del Estado, en Palma Can Sales; la Biblioteca Pública de Mahón y otras que pueda haber en las islas.

Todas estas bibliotecas tienen, en sus webs, alguna sección relacionada con archivos digitales, de lo que me ocuparé en otra ocasión, pues ahora me interesa el tema de la digitalización que se realiza desde ellas, tema muy oscuro debido a la ausencia de información, a una desinformación total desde sus webs - si es que existen éstas - y desinformación extraña puesto que la labor que realizan yo diría que es buena, pero no es fácil enterarse de ella. "Ojos que no ven, corazón que no aprecia" diría parodiando un refrán. Si no informan, no nos enteramos.

Si la labor del equipo de la UIB se plasma en la BDIB, la labor realizada por las Bibliotecas Públicas se muestra en varias webs. La que se refiere a la Prensa, que es la que voy a ver hoy, está en la web Biblioteca Virtual de Prensa Histórica (BVPH): "Este portal es el resultado de un proceso de digitalización cooperativa del Ministerio de Cultura, las Comunidades Autónomas y otras instituciones de la memoria para preservar y hacer accesibles la Prensa Histórica publicada en España", indica en su portada.Tiene en su menú principal, un enlace llamado "Lugares" que conduce a un mapa de las autonomías españolas donde, al pulsar en las islas aparecen las siguientes localizaciones: "Alayor; Ciudadela; Inca; Mahón; Manacor; Palma de Mallorca y Sóller".

Bien, está muy bien; pero faltan complementos importantes. Una postura es la del investigador que va directamente a las fuentes periodísticas; para él supongo que es bastante positivo poder ir a los archivos digitales para así salvaguardar el frágil papel de los periódicos, así como para recoger citas, artículos, etc. Para quienes no investigamos yo creo que necesitaríamos unas ayudas, unas orientaciones, unas explicaciones sobre qué papel ejercieron estos periódicos, quienes escribieron, qué vale la pena observar ...

Supongo que sobre parte de esta prensa se han publicado estudios, artículos explicativos sobre los periodistas y su obra, etc. Sería conveniente recogerlos, enlazarlos.

La prensa que recoge este portal es hasta 1920. En relación a Mallorca creo que hay alguna ausencia importante como "La Almudaina". Siendo la labor desarrollada por la digitalización muy buena (aunque con poca información), conveniente sería que los conocedores, los estudiosos de ella, la completaran ofreciéndonos una especie de historia de la prensa en las islas, principales periódicos, periodistas singulares, articulistas interesantes, las imágenes, fotografías, etc.. En fin, éste es material base sobre el que necesitaríamos orientaciones.

La digitalización realizada por las Bibliotecas Públicas no acaba aquí. Yo escribo estas líneas sin conocer su labor, ¿Por qué quienes la conocen no escriben sobre ello? Mi posición es la de un navegante que se asoma y escribe estas líneas, falto de información y deseoso de conocerla.

Jaume Bosquet fa un dictat i en fa un poema

0
0

Es pot fer poesia de tot, ho hem llegit moltes vegades.

Ens ho crèiem, és clar. El que no sabíem era que se'n podia fer fins i tot de les hores que un professor d'institut passa dins l'aula. I fer-ne de ben feta. I sense que sigui poesia de poeta desesperat, que encara té més mèrit.

Jaume Bosquet ja ho havia fet en algun recull anterior. A Tranvasament, el llibre que acaba de publicar, hi torna. En aquest bell "El nostre pa", el dictat nostre de cada dia refulgeix de sobte com una modesta i misteriosa revelació d'alguna harmonia.

 

 

EL NOSTRE PA

 

A l’hora del dictat,

enguany Trànsit de la Terra d’Arthur C. Clarke,

hi ha com una mena de relaxació, com ho diria?,

una controlada concentració

general i silenciosa,

aquella serenitat que emana dels espais coneguts o repetits,

l’agombolament produït, així ho vull creure,

per la meva veu (ara mateix,

l’Anna es juga una nota a la pissarra;

jo sec al seu lloc

i li faig, perquè no l’hagi de tornar a escriure,

el dictat de cada dia

a la seva llibreta):

 

“Gairebé he acabat la meva feina”

 

“i les coses de la Terra no m’importen.”

 

“Punt i a part.”

 

“Dos quarts i cinc d’onze.”

 

“Desconnecto l’enregistrador.”

 

“Anna, desconnecto és com Anna,

va amb dues enes.”

 

Com si algú hagués donat una ordre

o emès algun tipus de senyal molt clar,

un vostre gest marcial

—aquest clac compassat

que feu en agafar el típex

per encabir al vostre desconnecto

la ena que us deixàveu—

em dóna pistes d’alguna cosa

(lligam, esguard, pou, pedra)

que intueixo remota

i que se m’escapa.

 

 

Ple extraordinari de desembre: Fems, lloguer de les pistes de DUVA, reglament de taxis.

0
0

Aquest proper dilluns hi haurà un ple extraordinari amb els seguents punts:

 

Primer.- Convocar sessió extraordinària urgent de l’AJUNTAMENT PLE a celebrar dia 23 de desembre de 2013, a les 09,00 hores a la Casa Consistorial.


Segon.- ORDRE DEL DIA de la sessió:


1.- Ratificació urgència de la sessió

2.- Resolució de reclamacions/al·legacions i, en conseqüència, aprovació definitiva, si procedeix, de la modificació de l’ordenança fiscal reguladora de la taxa pel servei de recollida domiciliària i tractament de fems i residus.

Es tracta d'aprovar definitivament les taxes de fems pel 2014 que ja varem comentar anteriorment (veure article). Hem presentat aquestes al·legacions:

  1. L’estudi tècnic afirma que “s’estima que la producció en zona rústega es actualment un 15% superior a la generació en domicilis urbans, especialment pel que suposa l’elevada producció de les vivendes vacacionals”. Per tant la taxa hauria de distingir entre habitatges destinats a turisme vacacional i els que no, elaborant el corresponent padró en base a les autoritzacions atorgades per la Conselleria de Turisme.

  2. En hotels, bars i restaurants s’hauria de tenir en compte els metres quadrats de terrassa realment ocupats, i establint un mètode de comptabilització dels metres ocupats per damunt dels autoritzats, si n’és el cas.

  3. Un any més continua l'epígraf “altres comerços i activitats” amb un cost de 414,37 € anuals, sense diferenciar la mida del comerç. Donada la mala situació per la que passa el sector comercial, es proposa la creació d'un epígraf per a comerços fins a 60m², amb un cost de taxa de fems amb el mateix import que les “oficines generals”, de 253,54 €, de tal manera que es promocionaria el manteniment del petit comerç al mateix nivell que els serveis administratius.

3.- Ratificació, si procedeix, de la resolució de Batlia núm. 1194/2013 d’ampliació del termini d’exposició pública de l’ordenança municipal de seguretat i convivència ciutadana (Expedient núm. 5648)

Per ampliar el termini en que es podran presentar al·legacions, que en principi acabava aquest divendres. Des del PSM ja n'hem presentat, però vist l'allargament del termini quedam oberta a presentar-ne més i rebre els vostres suggeriments. Podeu trobar l'ordenança aquí.

4.- Aprovació, si procedeix, de l’acord extrajudicial envers el recurs contenciós administratiu interposat per l’entitat Proyectos Urbanísticos DUVA S.L. (Actuacions judicials P.O. 43/2013 ) – (Expedient núm. 5524)

Un cas realment trist i esperpèntic de mala gestió municipal, en el que ens veurem obligats a triar entre una mala opció o una pitjor. Tot arranca d'un pressumpte "contracte verbal" de l'any 2005 per llogar les pistes de tennis del complex DUVA, del que només es va pagar el lloguer del sis primers mesos tot i que sembla que es varen fer servir des del 2005 al 2011. O bé haurem d'anar a judici, allà on els llogaters reclamen 124.015 eur., o bé s'aprovarà aquest conveni -amb tota probabilitat, ja que sembla que hi ha acord entre PP, PI i UMP- per pactar el pagament de 45.560 eur., sense que ningú hagi assumit cap tipus de responsabilitat política tot i que encara hi ha responsables d'aquest contracte en l'antual Consistori.

Probablement, vist l'informe jurídic que s'ha redactat al respecte, aquest conveni no sigui una mala opció per minimitzar el perjudici cap a l'Ajuntament, però hauria d'anar acompanyat d'una delimitació de responsabilitats polítiques. En el moment de fer-se aquell "contracte verbal", l'any 2005, el batle era Joan Cerdà, el regidor d'esports Miquel Ramón i el regidor d'Hisenda l'actual batle. Fins i tot els dos primers participaren del dinar allà on pressumptament es va fer la "contractació verbal", tot i que neguen que allà es tancas cap acord. En definitiva, un despropòsit que mereixeria una assumpció de responsabilitats.

5.- Resolució de reclamacions/al·legacions i, en conseqüència, aprovació definitiva, si procedeix, de la modificació del reglament municipal del servei públic de transport de viatgers en automòbils de turisme (annex Expedient núm. 3840) “

Es tracta del reglament municipal de taxis.

L'actual equip de govern se'n rentarà les mans d'un pressumpte "contracte verbal" que probablement ens costarà als pollencins 45.560 eur. sense que estigui gens clar quin benefici n'hem extret els ciutadans d'aquest contracte. 

Ponç Pilat rentant-se les mans.

 

Poesia catalana i traduccions: el Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra (Perpinyà) - L´obscura ànsia del cor

0
0

La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint. (Miquel López Crespí)


Díaz de Castro i la col·lecció "Poesia de Paper"



Francisco Díaz de Castro.

A començaments de 1996, ara ja farà prop de deu anys, el professor, amic i excel·lent poeta Francisco J. Díaz de Castro em demanava un poemari per a publicar a la col·lecció "Poesia de Paper". La col·lecció, dirigida pel mateix Francisco J. Díaz de Castro, Perfecto Cuadrado i Albert Ribes, era editada per la Universitat de les Illes Balears (UIB) amb el suport de "Sa Nostra". De seguida que l'amic Díaz de Castro em demanà l'original vaig pensar que l'any començava bé i que les coses dins el camp literari, com per exemple donar a conèixer una nova obra, aconseguir que els diaris es fessin ressò de la feina d'un escriptor mallorquí, es podrien anar normalitzant. L'any va començar bé, efectivament, però, com de costum en el cas de la pretesa normalització cultural i informativa, em vaig errar. Vaig pecar d'optimista. El control de suplements i revistes de cultura és més ferest que mai. Segurament molt més fort ara mateix que l'any 1996. Vist en perspectiva històrica, m'adon que en aquella època encara existien algunes petitíssimes escletxes no controlades on, de tant en tant, un periodista despistat podia informar de les activitats culturals dels autors i artistes no endollats. Avui dia és molt més complicat trobar aquestes petites escletxes de llibertat. Fins i tot el més petit racó de les pàgines de cultura està controlat i no hi ha gaire possibilitats que un redactor, pel seu compte, informi de l'obra d'un autor que segui a la llista negra del seu cap de redacció o director del diari.

Però tornem a la petita història del llibre que em demanà Díaz de Castro l'any 1996.



L'editorial La Lucerna ha fet la traducció al castellà del poemari de Miquel López Crespí L'obscura ànsia del cor, Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a Perpinyà.

Feia temps que tenia un original molt estimat que romania a les meves carpetes. Un poemari d'aquells que, per les estranyes circumstàncies que a vegades envolten del fet literari i malgrat haver guanyat un dels premis més importants de poesia dels Països Catalans, concretament el Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a la Ciutat de Perpinyà l'any 1988, no havia pogut sortir editat. Parl de L'obscura ànsia del cor, una obra que, vuit anys després d'haver guanyat aquell premi de poesia a Perpinyà, romania inèdita als meus calaixos i no albirava com ni quan podria veure a la llum.

El poemari L'obscura ànsia del cor que ara, amb el títol ben encertat de Densa marea de tristeza, acaba de publicar traduït l'editorial La Lucerna té un significat ben especial per a qui signa aquestes retxes. Tenc molts poemaris escrits a finals de la transició, quan ja, arreu, es congriava la frustració nacional i social que anaren creant els pactes entre el franquisme reciclat i la prestesa oposició, els rabiosos aspirants a sous i poltrones, molts dels quals s'han enriquit venent fum en aquest darrer quart de segle de lleial servei al règim.

Aquella època de disfresses, aquell reialme dominat per un exèrcit de cínics i menfotistes, tots els que havien fet i fan malbé la memòria històrica del nostre poble, els quaranta anys de lluita per la llibertat i la dignitat, és descrita en els primers versos del primer poema del llibre, "Blancor fervent" el poeta escriu: "Fou com si els mots caiguessin dins un pou./ S'hauria dit que el món era buit, / poblat únicament d'aquella blancor fervent. / Amb les paraules desfermades, còpia d'alguna cosa / reflectint predisposicions bàsiques, / hi veia clarament, dintre meu, / la coneguda cadència rítmica del discurs, / desgavell de disfresses germinant pertot arreu. / Bella i violenta irracionalitat / descrita amb les metàfores més cruels."

La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint.

En el poema que segueix a "Blancor fervent", el que porta per títol "La vida en la memòria", al final de poema, l'autor defineix les estranyes sensacions que el dominaven en copsar tota l'amplària de la derrota: "...talment un objecte que et colpís l'ull, / les relacions amb les coses apareixien canviades, / implacables, / amb un menyspreu / tan definitiu com un xiscle, / un llamp, / comprimint la vida en la memòria.".

El final de la transició, de la restauració monàrquica o la fi dels amors nascuts a la calor dels vint anys o tot plegat segurament: "...talment un objecte que et colpís l´ull...".

Malgrat que no he deixat mai de donar un suport actiu a tota mena de lluites per les causes justes i solidàries de la nostra terra sí que, en un determinat moment, després d'haver militat des de mitjans del seixanta en les fileres de determinats grups antifeixistes i haver deixat arraconades les meves activitats literàries, vaig decidir tornar a escriure novel·la, poesia i teatre, tasques una mica oblidades per allò de les obligacions del militant d'esquerra. L'obscura ànsia del cor, aquesta Densa marea de tristeza que han volgut traduir José Luis Reina i Pere Gomila, es congria en aquesta època de finals del setanta i començaments del vuitanta. Primer havia embastat dos poemaris que estim amb prou força. Em referesc a Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia "Marià Manent 1983" i que edità l'organitzador del premi, l'estimat i enyorat Valerià Pujol a Oikos Tau el 1983. I a Cercle clos, que ha romàs dins les carpetes sense ser conegut pel públic des de finals dels setanta fins a l'any 2001, prop de vint-i-un anys de clandestinitat! El 2001, aquest poemari guanyà el Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó. Cercle clos va ser editat per l'Institut Menorquí d'Estudis dins la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau. La majoria de composicions poètiques del poemari L'obscura ànsia de cor és immediatament posterior a Foc i fum i Cercle clos.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

[20/12] Manifest democràtic socialista - Campanya pro detinguts de Montjuïc - Gourmelon - Torres Escartín - García de Guilarte - Maymón - Del Papa - Gonçalves - Liberto Callejas

0
0
[20/12] Manifest democràtic socialista - Campanya pro detinguts de Montjuïc - Gourmelon - Torres Escartín - García de Guilarte - Maymón - Del Papa - Gonçalves - Liberto Callejas

Anarcoefemèrides del 20 de desembre

Esdeveniments

Capçalera de "La Federación" on es va publicar el manifest

- Manifest democràtic socialista: El 20 de desembre de 1870 el Consell Local de la Federació de les Societats Obreres de Palma (Mallorca, Illes Balears), adscrita a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i de caràcter bakuninista, va signar el «Manifest democràtic socialista als treballadors de Palma i de la seva província». En aquest manifest es denunciaven tant l'absolutisme monàrquic com les formes republicanes de l'Estat, fins i tot la federal, i es feia constar que la revolució social acabaria amb el poder econòmic i duria a terme l'emancipació econòmica del treballador, deixant clar que algun dia l'Estat seria abolit i substituït per la lliure federació d'associacions obreres, agrícoles i industrials, en un règim on imperaria la igualtat econòmica i l'ensenyament integral. L'acceptació de les idees internacionalistes per part d'un nombrós grup de mariners va permetre una reorganització de la Federació Local de Palma. El Consell Local que signava manifest estava compost, a més dels mariners, per sabaters, fusters, ebenistes i paletes. El manifest va ser reproduït per La Federación, de Barcelona, el 8 de gener de 1871.

***

L'embarcament dels presos de Montjuïc segons "La Campana de Gràcia"

- Campanya pro detinguts de Montjuïc: El 20 de desembre de 1896 els socialistes de Madrid (Espanya) realitzen un míting en favor dels anarquistes detinguts a Montjuïc; és el començament d'una gran campanya. És la primera vegada que anarquistes i socialistes coincideixen en una acció comuna d'aquesta categoria. Tot el 1897 va ser un any de campanyes a l'Estat espanyol i a la resta del món contra el procés de Montjuïc, organitzat arran de l'explosió d'una bomba durant la processó del Corpus el 7 de juny de 1896, al carrer barceloní de Canvis Nous. La descripció de les tortures, feta pels que havien estat alliberats, especialment el fullet de Tárrida del Mármol Los inquisidores de Montjuich, es publica en francès i recorre tot el món. Aquesta campanya no va impedir l'execució dels cinc condemnats, el 4 de maig de 1897. En 1898 la premsa socialista, anarquista i també la republicana van començar a demanar la revisió del procés. El 25 de juny es va realitzar un míting al frontó de Madrid en favor dels condemnats on va prendre la paraula el demòcrata Canalejas. L'absolució de Ramon Sempau, que va intentar assassinar el torturador Narcís Portas, es deu en gran part a aquesta campanya pública contra el procés. El febrer de 1900, els supervivents, des de les presons d'Àfrica i de Burgos, signen una carta col·lectiva demanant la revisió del procés de Montjuïc, afirmant que les confessions s'havien arrencat sota tortura, i que el responsable era el tinent de la Guàrdia Civil Narcís Portas amb vuit números, que tot això ho havien posat en coneixement del ministre de la Guerra i del Tribunal Suprem de la Guerra i de la Marina i que tot ho sabia el jutge. No demanaven l'amnistia, sinó la revisió del procés. El 16 d'abril de 1900, els processats de la bomba de Canvis Nous van arribar a Barcelona per ser deportats al Regne Unit: no va ser concedida l'amnistia ni la revisió del procés, però sí la commutació de la pena.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de la detenció de Paul Gourmelon apareguda en el periòdic parisenc "La Presse" del 22 de setembre de 1911

- Paul Gourmelon: El 20 de desembre de 1881 neix a Brest (Bretanya) l'anarcosindicalista i anarquista neomaltusià Paul Florent Gourmelon, conegut com Paulus i Mahurec. Treballava com a escrivent administratiu als arxius del port de l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). Milità en el Cercle Neomaltusià i en els grups anarquistes i antimilitaristes de Brest, fet pel qual va ser qualificat per la policia d'«anarquista perillós». El desembre de 1910 va ser nomenat tresorer de la Borsa de Treball i també fou el tresorer de la Unió Regional de Sindicats de Finistère de la Confederació General del Treball (CGT), juntament amb Victor Pengam i Jules Rouillier. A començament dels anys 1910 col·laborà en l'òrgan local de la CGT Le Finistère Syndicaliste, amb la secció «Journal d'un bon bougre» (Diari d'un bon paio), i venia pels carrers publicacions llibertàries, com ara La Guerre Sociale, La Bataille Syndicaliste i Les Temps Nouveaux. També era membre de la Ligue Antialcoolique Ouvrière Brestoise (LAOB, Lliga Antialcohòlica Obrera de Brest). Va fer el servei militar al II d'Infanteria Colonial. Durant la nit del 20 al 21 de setembre de 1911, fou detingut quan sabotejava les línies telegràfiques de la via fèrria entre Brest i Le Rody en protesta per l'acomiadament de milers de ferroviaris. Durant l'escorcoll de la seva taquilla de l'Arsenal, la policia descobrí la planxa multicopista d'un pamflet neomaltusià a favor de la contracepció i de l'avortament. Portat en consell de guerra marítim el 27 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat a la pena màxima: dos ans de presó, una multa de 3.000 francs i l'acomiadament de la feina. Per la seva bona conducta, a la presó marítima de Pontaniou de l'Arsenal de Brest va ser escollit com a infermer i a demanda d'Émile Goude, diputat socialista de Brest, el ministre de la Marina demanà al prefecte marítim si mereixia ser agraciat i readmès a la seva feina, però justament se li va descobrir que feia circular obres i manuscrits neomaltusians i revolucionaris entre els presos i fou condemnat a 60 dies de masmorra que el van deixar en un estat de salut lamentable. Un cop lliure, l'estiu de 1913 abandonà Brest i s'establí a Gennevilliers (Illa de França, França). Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat a Brest com a brigadier d'Artilleria Colonial. El 20 de juliol de 1915 se casà amb Henriette Guérenneur al barri de Recouvrance de Brest, amb qui tingué un fill. En 1919 ajudà Pengam a reorganitzar el moviment obrer a la regió de Brest. El 15 de desembre de 1920 va ser un dels set anarquistes (Jules Le Gall, René Martin, Le Bre, René Yves Geuna, Hervé Cadec i Jean Tréguer) elegits per al Consell d'Administració de la Casa del Poble i se n'ocupà especialment de la biblioteca. En 1921, arran de l'escissió i de la fundació de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), va ser nomenat tresorer de la Unió Departamental de la CGT, organització a la qual decidí restar juntament amb Geuna i Tréguer. En 1921 fou membre del«Comitè a favor de Sacco i Vanzetti» i, amb Martin, Le Gall i Tréguer, del grup llibertari que es reunia a l'antiga Borsa del Treball, organització de la qual va ser nomenat secretari general. L'octubre de 1922 les autoritats decidiren mantenir el seu nom en el«Carnet B» dels antimilitaristes, ja que continuava sense cessar amb la seva propaganda revolucionària. Aquest mateix any col·laborà en Le Finistère Syndicaliste. Membre del Comitè de Defensa Social (CDS), en 1923 representà la Borsa del Treball en el Comitè de Vigilància i d'Acció (CVA) contra les amenaces feixistes d'Acció Francesa (AF) i d'altres grups reaccionaris. En aquesta època treballà a la cooperativa de producció«L'Égalitaire» de Brest, de la qual fou un temps director. Durant la nit del 11 de març de 1924, mentre passava pel port comercial portant fons de la cooperativa, va ser assaltat per tres individus que li copejaren, li robaren els diners i el llançaren al mar, deixant-lo mal ferit. El 27 de juny de 1925 va ser detingut, juntament amb altres companys, durant una manifestació espontània sorgida després d'un míting celebrat a la Casa de Poble de Brest per protestar contra la guerra del Marroc. En 1925, per la seva salut minada per la tuberculosi, hagué d'abandonar la cooperativa. Col·laborà en Le Libertaire i, sota els pseudònims de Paulus i de Mahurec, en el mensual Le Flambeau. El 15 de juliol de 1927, a resultes de l'emissió d'un xec fraudulent en el qual els experts grafològics dictaminaren que n'era l'autor, va ser detingut i empresonat. Quan l'anarcopacifista Louis Lecoin es disposava a llançar una campanya per al seu alliberament, Paul Gourmelon, abans de ser jutjat el gener de 1929, va morir de tuberculosi el 9 de novembre de 1928 l'Hospici Civil de Brest (Bretanya) on havia estat portat des de la presó. El seu enterrament va ser seguit per una gran multitud de companys.

***

Rafael Torres Escartín

- Rafael Torres Escartín: El 20 de desembre de 1901 neix a Bailo (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarquista Rafael Liberato Torres Escartín, també conegut com El Maño. Havia nascut a la Casa Quarter de la Guàrdia Civil de Bailo, on son pare, Pedro Torres Marco, natural de Bolea, estava destinat; sa mare, Orencia Escartín Villacampa, era de Biescas. Son germà Benito, de la Unió General de Treballadors, va ser encausat amb motiu de la vaga de 1932 que va paralitzar les fàbriques de Sabiñánigo en demanda de millores laborals; les acusacions contra ell i nou treballadors més va ser per delictes com incendi, explosió i tinença il·lícita d'armes i d'explosius, amb una petició fiscal de 34 anys de presó per cadascun; defensats pel famós advocat Eduardo Barriobero, van aconseguir sortir lliures. Altre germà, Fidel, que vivia amb sos pares a Ayerbe, va ser afusellat a Osca el 23 d'agost de 1936, tenia els mateixos llinatges que el conegut militant anarquista. Rafael Torres Escartín va marxar a estudiar a Osca, on Ramón Acín el va iniciar en l'anarquisme. Ben aviat va deixar els llibres i va començar a fer de pastisser. Després es va instal·lar a Saragossa, on en 1918 ja militava en el Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), seguint en la seva professió en casa Zorraquino i altres pastisseries de la capital aragonesa. En aquests anys va començar a llegir els grans pensadors francesos i russos, i es va vegetarià estricte, sense fumar ni tastar l'alcohol. Entra en contacte amb els«grups d'afinitat» («Voluntad», «Los Justicieros») i viu aquests anys entre Saragossa i Barcelona, on va començar a treballar com a reboster a l'Hotel Ritz a partir del 20 d'octubre de 1920. En la seva primera acció coneguda, juntament amb Suberviola i Durruti, aconsegueix un botí de 300.000 pessetes a Eibar. L'agost de 1922 crea, amb Francisco Ascaso i Marcelino del Campo, el«Grupo Grisol», que es va ampliar l'octubre amb militants com Ricardo Sanz, García Oliver, García Vivancos i altres, formant «Los Solidarios», que va protagonitzar els episodis d'acció més destacats de l'anarquisme espanyol de preguerra. L'assassinat, el març de 1923, de l'anarcosindicalista Salvador Seguí per pistolers del Sindicat Lliure de la patronal, va provocar una reacció en els cercles confederals: «Los Solidarios» van intentar assassinar a Sant Sebastià i a la Corunya el general Martínez Anido, responsable de la repressió. El 4 de juny de 1923 va ser assassinat el senador i cardenal arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila, instigador i organitzador de la violència patronal. Ascaso va ser detingut el 8 de juny, podent fugir el 8 de novembre de 1923 de la presó de Predicadores en una fuita de presos en massa. Torres Escartín va poder eludir el cercle policíac i va reaparèixer l'1 de setembre de 1923 en una expropiació de bens de l'Estat contra el Banc d'Espanya a Gijón, recaptant 650.000 ptes. Després d'un enfrontament armat amb la Guàrdia Civil a Oviedo, el seu company Eusebi Grau va caure assassinat i ell va ser detingut, escapant-se l'endemà juntament amb set reclosos, per acabar novament detingut i apallissat a la muntanya. Va dissenyar un pla de fuita per al seu trasllat a la presó de Predicadores de Saragossa, on va ser jutjat entre l'1 i el 4 d'abril de 1925, sota la dictadura del general Primo de Rivera; va negar totes les acusacions, però va ser condemnat a mort pel cas Soldevila, commutant-se la pena per cadena perpètua. Els també encausats Esteban Salamero i Julia López Mainar van ser condemnats a 12 i sis anys. Reclòs al penal d'El Dueso (Santoña) en una cel·la especial, en aïllament i a obscures durant 15 mesos, sense sortir, fent dues vagues de fam, els soldats disparant diàriament sobre la cel·la, etc., en aquestes condicions va emmalaltir de reuma pel fred i la humitat i va enfollir durant el seu tancament. Amb la reaparició de Solidaridad Obrera l'agost de 1930 es va iniciar una campanya pública de denúncia de la seva situació per part del metge anarquista Isaac Puente i per l'amnistia. Amb l'arribada de la II República, va ser alliberat el 30 d'abril de 1931. El juny de 1931 va participar a Madrid en la primera Conferència Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), prèvia al III Congrés de la CNT. Va ser detingut i apallissat als calabossos de la Direcció General de Seguretat, i en arribar a Barcelona va ser detingut com a sospitós, convertint-se en portaveu dels presos socials. Un cop va aconseguir la llibertat, els seus companys el van internar a l'Hospital Psiquiàtric Institut Pere Mata, de Reus, d'on va fugir en tres ocasions, arribant una d'elles fins Ayerbe, on va ser detingut a casa de son germà Fidel. Portat com a pres governatiu «en qualitat d'extremista», va ingressar a la presó d'Osca. En aquest breu període va declarar estimar-se més la mort que el manicomi. Sa família va demanar fer-se càrrec del malalt, i en Solidaridad Obrera es va fer una campanya per la seva llibertat, però va ser internat en un psiquiàtric. El 23 de novembre de 1936 va aparèixer a la segona fila del multitudinari enterrament del seu amic i company Buenaventura Durruti, amb aspecte demacrat i envellit pels anys de tancament. En aquells dies encara tindrà ànima per participar en organitzacions benèfiques d'ajuda a la infància i als refugiats. Les tropes feixistes el van treure d'una cel·la de dements, els seus companys havien confiat que res no es faria a un malalt. Rafael Torres Escartín va ser afusellat el 21 de gener de 1939 a Barcelona (Catalunya).

***

Cecilia G. de Guilarte

- Cecilia G. de Guilarte: El 20 de desembre de 1915 neix a Tolosa (Guipúscoa, País Basc) la periodista, escriptora, professora universitària i reportera anarcosindicalista Cecilia García de Guilarte, més coneguda com Cecilia G. de Guilarte. Sos pares, originaris de La Bureba (Burgos, Castella, Espanya), emigraren a Tolosa, on nasqueren sos quatre fills (Cecilia, Ricardo, Félix i Esther). Son pare, treballador de la Paperera Espanyola, era militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, força interessat pel món cultural, sabé atiar la vocació d'escriptora de sa filla. Va fer els estudis primaris al col·legi de les Filles de Jesús de Tolosa i de nina descobrí la seva vocació per l'escriptura. Quan tenia 11 anys, una revista barcelonina publicà el seu primer escrit. Més tard, d'adolescent, esdevingué corresponsal d'un periòdic de la CNT de Madrid. Ja abans de l'esclat de la Guerra Civil havia aconseguit un reputat nom en el món del periodisme i publicà articles en publicacions i revistes de diferents indrets (Bilbao, Illes Canàries, Madrid, etc.). En el periòdic anarcosindicalista canari En Marcha publicà en lliuraments el treball«Breve historia de la lucha de clases en Italia». En 1935 va se contractada per Vicente Sánchez Ocaña com a col·laboradora per a la revista madrilenya Estampa i seguint el consell del seu director modificà el seu primer llinatge reduint-lo a la seva inicial majúscula. En aquesta època començà escriure els seus primers textos de creació literària i amb 20 anys aconseguí publicar els seus escrits estrictament literaris en «La Novela Ideal» de la família Urales: Locos y vencidos (1935), Mujeres (1935), Rosa del rosal cortada (1936) i Los claros ojos de Ignacio (1936). Quan esclatà la guerra el juliol de 1936 esdevingué una de les primeres dones corresponsals de guerra, escrivint per als periòdics CNT del Norte,Horizontes, El Liberal i Frente Popular, entre d'altres. El seu nou càrrec periodístic l'obligà a cobrir tot el front nord del País Basc. El 2 de maig de 1937 es casà a Portugalete (Biscaia, País Basc) amb Amós Ruiz Girón, socialista, pèrit agrícola de professió i cap de la Policia Municipal d'Eibar, que havia estat nomenat pel lehendakari José Antonio Aguirre Lecube comandant del Batalló Disciplinari d'Euskadi. Ambdós, ella com a periodista i ell com a militar, recorregueren el front nord (Bilbao, Santander, Gijón i Astúries). Son germà Félix, també militant anarcosindicalista, morí amb 17 anys durant els combats a Irún. Quan la caiguda d'aquest front el setembre de 1937, la parella passà a França i des d'allà ella retornà a la Península per Catalunya. El maig de 1938 nasqué sa primera filla, Marina. Romangué a Catalunya fins al febrer de 1939 que passà a França. A l'exili, instal·lada a Biarritz, continuà amb la seva tasca periodística, col·laborant en Le Soud-Ouest. Quan la situació a França es complicà, decidiren exiliar-se a Amèrica i el juny de 1940 des del port de Bordeus marxaren cap a Mèxic a bord del Cuba, on arribaren aquell mateix any. D'antuvi, al país asteca, col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Rumbo. En 1941 va ser nomenada cap de redacció i directora de la revista El Hogar (1941-1949) i posteriorment de la revista Mujer. Alhora que al periodisme es dedicà a altres feines, com la de guionista de programes radiofònics, a escriure novel·les i obres de teatre, etc. També col·laborà en diverses publicacions basques de l'exili (Eusko Deya, Tierra Vasca, Boletín del Instituto Americano de Estudios Vascos, Gernika, etc.). Entre 1940 i 1950 visqué a la capital mexicana, on nasqueren ses altres dues filles: Esther (1943) i Ana María (1947), i després passà per diferents ciutats (Michoacán, Caborca, Santa Ana), fet que li va influir força en la seva producció literària. En 1950 es traslladà a Hermosillo (Sonora, Mèxic) on entrà en contacte amb el món universitari i fou nomenada cap del departament d'Extensió Universitària i directora de la revista Universitat de Sonora. En aquesta universitat impartí classes d'Història de l'Art i d'Història del Teatre. A la Universitat de Sonora conegué altra exiliada basca, la musicòloga Emiliana de Zubeldia, amb qui li unirà una gran amistat. També establí una forta relació amb Silvia Mistral, Benjamín Jarnés, Adolfo Salazar, Rosita Díez i Max Aub. A Mèxic, a més del periodisme i la creació literària, va escriure assaig, destacant els seus estudis biogràfics (Sor Juana Inés de la Cruz, Juana de Asbaje, Padre Hidalgo, etc.), i també escrigué i estrenà obres dramàtiques, coma ara La trampa. Comedia en tres actos y un cuadro (1958). També assumí la direcció de diferents revistes i publicacions mexicanes, col·laborà en programes radiofònics, etc. Fou membre de la primera junta directiva de l'Ateneu Espanyol de Mèxic, s'afilià a Izquierda Republicana (IR) i entre 1953 i 1956 col·laborà en el seuòrgan d'expressió Izquierda Republicana. En 1959, arran d'un greu accident automobilístic que la postrà durant una temporada en una situació crítica, prengué plena consciència de la mort i remogué el seu sentiment religiós, alhora que decidí reprendre els seus orígens bascos. El desembre de 1963 retornà, definitivament, amb sa filla Ana María, a Tolosa, deixant ses altres filles i son marit, que es negà a retornar a la Península mentre visqués el dictador Francisco Franco. Al País Basc col·laborà en La Voz de España, de Sant Sebastià, amb articles, cròniques, crítica literària, notes autobiogràfiques i entrevistes. També va escriure nous assaigs i retocà les seves novel·les mexicanes. En aquests anys obtingué importants premis literaris i en 1968 quedà finalista del Premi Planeta amb la seva obra Todas las vidas. També va fer conferències, participa en taules rodones i fou membre dels jurats de diferents premis literaris. En 1980, amb la desaparició de La Voz de España, deixà d'escriure i es dedicà a la lectura i a escriure cartes. A més de les citades, és autora de Camino del corazón (1942), El milagro de la vida (1942),Orgullo de casta (1942), Nació en España (1944), Contra el dragón (1954), Cualguiera que os dé muerte (1969), La soledad y sus ríos (1975), Trilogía dramàtica (2001, pòstuma), Un barco cargado de... (2001, pòstuma), entre d'altres. Deixà algunes obres inèdites (Traslados sin novedad, Una pizca de esperanza, Los nudos del quipu, El naufragio de un barquito de papel). Cecilia García de Guilarte va morir el 14 de juliol de 1989 a Tolosa (Guipúscoa, País Basc). En 2007 Guillermo Tabernilla i Julen Lezamiz publicaren la biografia Cecilia G. de Gilarte, reporter de la CNT. Sus crónicas de guerra.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Típica fotografia anarconaturista de l'època

- Antonia Maymón:El 20 de desembre de 1959 mor a Múrcia (Múrcia, Espanya) la periodista, pedagoga racionalista, feminista i militant anarconaturista Antonia Rufina Maymón Giménez. Havia nascut el 18 de juliol de 1881 a Madrid (Espanya) en una família de classe mitjana de pares i d'avis aragonesos. Va abandonar la llar familiar aviat, ofegada per l'ambient, i va fer estudis de mestra de primer ensenyament a l'Escola Normal Femenina de Saragossa. A la capital aragonesa es va casar amb el professor racionalista Lorenzo Laguna. Identificada amb el pensament anarquista, va fer contacte amb les deportades catalanes dels processos de Montjuïc. Entre 1908 i 1909 va publica nombrosos articles en la publicació anarquista La Enseñanza Moderna. En 1910 va pertànyer a la redacció de Cultura y Acción, periòdic fundat per Manuel Buenacasa en aquell any. Membre del «Comitè Nacional contra la guerra de Marruecos», va intervenir activament en les protestes contra les guerres colonials africanes per la qual cosa serà processada juntament amb Teresa Claramunt i Josefa López. El setembre 1911 va fugir, arran de la vaga general saragossana, a Bordeus (Occitània) amb son company Lorenzo Laguna, qui morirà en l'exili. La seva activitat a l'exili serà força important, participant en mítings i en accions de protesta organitzades pels cercles republicans, socialistes i anarquistes. Amnistiada en 1913, durant els anys següents es destacarà com a periodista i oradora arreu de l'Estat, alhora que treballa de mestra en diverses escoles a Barcelona, Sant Feliu de Guíxols, Beniaján i l'Horta de Múrcia, localitat on va residir durant llargs anys i on va fundar un ateneu cultural. En 1925 va participar en el Congrés Naturista de Bilbao. Va treballar a la redacció de Nueva Aurora, de València, a partir de 1926. En aquest mateix any, amb Isaac Puente, va contestar contundentment la carta-circular de la Societat Vegetariana Madrilenya mitjançant la qual es volia excloure del moviment naturista tothom que pretengués un canvi social per a la seva consecució. Amb Albà Rosell i Adrián del Valle, pensava que el naturisme i l'anarquisme eren dues portes diferents que donaven al mateix lloc, sempre i quan es mantingui el principi de regeneració humana del naturisme; en essència significa que ambdós ideals són el mateix, ja que en l'ordre natural no caben jerarquies ni injustícies. En 1927 va presidir, a desgrat seu, el Congrés Naturista de Màlaga, que acabaria amb una important divisió del moviment naturista. Establerta a Sant Feliu de Guíxols a partir de 1928, va treballar a l'Escola Horaciana d'aquesta localitat. També va fer feina a l'Escola racionalista de Terrassa, creada per la Mutualitat Cultural i Cooperativista de Terrassa; a l'Escola Racionalista d'Elda, amb Durán i Fontaura; i a Alcoi. Durant la República exercí a l'escola de La Vila Joiosa i va viure a Beniaján, on va fer mítings per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1933 i va mantenir una escola a casa seva. Pensava que l'educació era cosa de les dones i que havia d'estar dins del naturisme, ja que la salut física porta al desenvolupament de la intel·ligència i l'educació dels sentiments; això representa una autoeducació de les dones adultes en el naturisme per la seva pròpia salut i l'exemple que han de donar als fills, mentre que a les nines les calia una assignatura específica, maternologia, capaç de desenvolupar l'amor de mare. En 1932 va publicar Estudios racionalistas, on exposa el seu pensament educatiu de l'escola única per a nins i nines sense distinció de classes socials. En 1936 va participar en el Sindicat Obrer«El Progreso» de Beniaján. En acabar la guerra, va ser detinguda a Beniaján, jutjada i condemnada 12 anys de presó; romandrà empresonada fins al 1944. Dos anys més tard va ser detinguda de bell nou i empresonada durant gairebé un any, sortint amb un braç trencat i la salut malmenada. Després va residir a Espinardo i a Beniaján, vivint de fer classes particulars. Molt malalta, Antonia Maymón fou ingressada a l'Hospital Provincial de Múrcia (Múrcia, Espanya) on va morir el 20 de desembre de 1959 i fou enterrada al cementiri d'aquella ciutat, on les seves restes reposen actualment en una fossa comuna. Maymón va escriure molt sobre naturisme i va col·laborar en nombroses publicacions afins de manera ininterrompuda entre 1908 i 1939: Acción Social Obrera,Cultura y Acción,Despertar, La Enseñanza Moderna, Estudios, Ética, Fructidor, Helios, Humanidad Nueva, Ideas y figuras, Iniciales, Inquietudes, Mujeres Libres, Naturismo, Nueva Aurora, La Protesta, Redención,La Revista Blanca, Revista Única, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Vértice, Vida y Trabajo, entre d'altres. És autora de llibres com Humanidad libre. Esbozo racionalista,Madre (1925), Anarquismo y naturismo (1925), Hacia el ideal (1927), La perla (1927), El hijo del camino (1931), Amamos (1932), entre d'altres. Un important carrer de Beniaján (Múrcia), on es troba l'Escola Popular, porta el seu nom.

***

Foto policíaca de Romualdo del Papa (1939)

- Romualdo del Papa: El 20 de desembre de 1965 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Romualdo del Papa. Havia nascut el 5 d'octubre de 1903 a Carrara (Toscana, Itàlia). Son pare fou el destacat militant anarquista Ugo del Papa. Des de la seva adolescència, Romualdo, formà part del Cercle de Joventuts Anarquistes «Bruno Filippi» de Carrara. El juliol de 1921 emigrà clandestinament a França, establint-se d'antuvi a Brignoles i, a partir de 1927 amb sa companya Henriette Louis Tallandier, a Toló, on tindrà tres infants. A França mantingué un estret contacte amb nombrosos militants italians exiliats, com ara Camillo Berneri, Gino Bibbi o Ugo Boccardi, i participà activament en la lluita antifeixista. Segons la policia francesa participà durant la nit del 24 al 25 de gener de 1922, amb altres tres companys italians, en l'assalt a trets de revòlver contra els duaners que vigilaven un tren de mercaderies i que resultaren ferits. El 19 d'agost de 1924 va ser condemnat a Toló a 25 francs de multa per violències («Afer dels antifeixistes»). En 1935 visqué al barri de les Mouissèques de La Sanha de Mar de Toló, sempre sota l'amenaça d'expulsió. En 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà a Catalunya i s'enrolà en la Columna Durruti. Malalt, el juny de 1937 retornà a França. Treballà a les drassanes de de La Sanha de Mar fins a la declaració de guerra, quan va ser detingut per la policia i tancat al Fort de Sainte Catherine de Toló. El 13 de novembre de 1939 se li obrí expedient d'expulsió, acusat de «líder anarquista» violent i perillós, i enviat al camp de concentració de Vernet. El 17 de setembre de 1941 fou portat per gendarmes francesos a la presó de Menton i lliurat a les autoritats feixistes italianes. El 12 de novembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a l'illa penitenciària de Ventotene. El maig de 1943, en acabar el confinament, retornà a Carrara, on entrà a formar part de la resistència. El 8 de setembre de 1943, arran de l'anunci de desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit nazi, va fer una crida als soldats de la caserna de Dogali perquè es neguessin a obeir el manament, desertessin i ingressessin en la resistència. Durant les setmanes següents, participà en reunions amb les diverses forces antifeixistes que van constituir un Comitè de Salvació Públic que va esdevenir posteriorment el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), els primers delegats anarquistes del qual van ser, a més d'ell, Renato Viti i Ugo Mazzucchelli. Malgrat tot, gairebé tots els partisans anarquistes, que aleshores eren hegemònics a la regió, estaven en contra de la participació llibertària en el CLN per considerar-lo un instrument «polític». Participà en nombroses accions de la resistència i arran de l'Alliberament de Carrara el febrer de 1945 entrà a formar part, amb altres militants llibertaris (Onofrio Ludovici, Ismaele Macchiarini, Renato i Adolfo Viti, etc.), de la Junta Provisional de Govern que feia les funcions de Consell Municipal. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 fou delegat de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Massa-Carrara, juntament amb Ugo Mazzucchelli, Mario Perossini i Stefano Vatteroni, al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que es realitzà a Carrara. Després fou nomenat redactor responsable d'Il 94, òrgan d'expressió de l'FCL de Carrara i del qual només sortiren dos números (15 de setembre de 1945 i 10 de febrer de 1946). Mantingué una dura i llarga polèmica amb Ugo Marzucchelli sobre les seves respectives concepcions d'anarquisme.

***

António Gonçalves Correia

- António Gonçalves Correia: El 20 de desembre de 1967 mor a Lisboa (Portugal) l'assagista, poeta, humanista, filòsof i propagandista anarquista António Gonçalves Correia. Havia nascut el 3 d'agost de 1886 a São Marcos da Ataboeira (Castro Verde, Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal). Visqué la major part de sa vida a Beja. Viatjant de professió, en 1916 fundà a Cuba (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) el setmanari anarquista A Questão Social, on defensà la llibertat i l'emancipació de la dona, el naturisme, els respecte pels animals, l'ecologia, l'amor lliure sense matrimoni, la no violència, l'antimilitarisme, la condemna de la caça i el consum d'alcohol, etc. En 1917 publicà el fullet Estreia de um crente, petit manual del pensament llibertari ple de lirisme. Aquest mateix any comprà una gran extensió de terreny i fundà la «Comuna da Luz» --situada al Monte da Comuna de Vale de Santiago, a Odemira, entre el riu Sado i la Ribeira de Campilhas--, d'inspiració tolstoiana (pacifisme, naturisme, vegetarianisme, etc.), va ser la primera comuna anarquista de Portugal. Formada per uns 15 membres, es dedicava a l'agricultura i a la fabricació de calçat, practicant el vegetarianisme i el nudisme. La comuna tenia una mestra que seguia els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia.  Els membres d'aquesta comuna van ser els que organitzaren la revolta de pagesos de Vale de Santiago durant la crisi de 1918 i per aquest fet Gonçalves fou detingut i la comuna anarconaturista clausurada. La «Comuna da Luz» també es va veure associada a la mort de Sidónio Pais, president de la República portuguesa, assassinat per José Júlio da Costa, pagès de Garvão que fou el mediador entre les autoritats de l'Estat i els revoltosos del Vale de Santiago. En 1923 Gonçalves publicà el fulletó A felicidade de todos os seres na sociedade futura, on defensà la col·lectivització de la propietat, la modernització de l'agricultura i el progrés. Va ser detingut en diverses ocasions per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura d'António de Oliveira Salazar per fer pamflets anarquistes, col·laborar en publicacions àcrates i anarcosindicalistes (A Batalha, A Aurora, O Rebelde, etc.) i fer propaganda del pensament llibertari. En 1926, després d'una d'aquestes sortides de la presó, creà la «Comuna Clarão», a Albarraque (Rio de Mouro, Sintra, Lisboa, Portugal), hereva de l'anterior, es dedicà a la floricultura i l'horticultura; fou un centre important de la dissidència contra la dictadura i lloc de refugi de perseguits polítics, però a principis dels anys trenta es dissolgué a conseqüència de divisions internes entre els seus membres. António Gonçalves Correia, l'home que comprava ocells engabiats per alliberar-los, va morir el 20 de desembre de 1967 a Lisboa (Portugal). En 2000 Alberto Franco publicà la biografia A Revolução é a minha namorada. Memória de António Gonçalves Correia, anarquista alentejano. Des de 2003 existeix en el seu honor a Aljustrel (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) un Centre de Cultura Anarquista (CCA)«Gonçalves Correia».

António Gonçalves Correia (1886-1967)

---

Continua...

---

Escriu-nos


Apagón eléctrico

Aixíanam

0
0

 Reflexió i dibuix original del nostre amic en Miquel Trias. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

Una nova versió gràfica del coverbo del garrot i la pastanaga; aquí tan sols no hi pastanaga, ni popa de cap classe. Mai ens haguéssim pogut pensar que el nivell dels polítics pogués davallar més… idò si, crec que en Meniano ha fet bo n'Aznar.

 

A punt d'encetar l'any que fa 10 des que conec la història del Miquel Caldentey...

0
0

...vull demanar disculpes a qui encara segueixi aquest bloc per la manca d'entrades noves des de fa ja no sé quant temps. La meva intenció era, i encara és, poder oferir notícies de primera mà sobre el procès de restauració del Miquel Caldentey, però els meus contactes amb els seus responsables són gaire bé nuls, i no precisament per culpa meva...

Tot i així, i amb motiu de rebre l'acostumada felicitació nadalenca de Samuel Villevielle, de l'associació Amics del Pailebot Miguel Caldentey, he pogut accedir a algunes fotografies recents del vaixell. Vos adjunt l'enllaç:

https://www.facebook.com/photo.php?fbid=588178161254622&set=a.588178127921292.1073741825.408576652548108&type=1&theater

 Bon any 2014 a tothom!!!

 

 

 

 

Glosa musicada a Esporles el proper 21 de desembre

0
0
El Bar Vilanova d'Esporles organitza un sopar amb glosa musicada (germans Martorell i Xurí), i aquest pic, amb combat de Xurí i Figona. 

La sonda lunar Chang E 3. Els diaris catalans en mostren imatges més aviat pobres, majoritàriament.

0
0

 

 

   La sonda lunar Chang E 3. Elsdiariscatalans en mostren imatges més aviat pobres, majoritàriament.

 

 

 

     Els diaris catalans ofereixen una informació més aviat pobre o esbiaixada sobre l'espectacular allunatge del Chang E 3.

 

     La Vanguardia, 14/12/2013, reserva la informació de l'allunatge a la secció de Ciència, igualant el fet a altres esdeveniments científics, com si no tingués preferència; i aporta un vídeo bastant pobre.

 

 

 

      l'Ara.Cat i l'Ara Balears fan con si volguessin esborrar la notícia. L'Ara.cat penja una foto, i l'Ara Balears parla de les conquestes de la NASA; sembla que se'ls hi ha passat per alt l'allunatge del Chang E 3.

 

 

 

   Mésvilaweb, seria l'excepció:  dóna àmplia informació i penja un vídeo que val la pena de veure.

 

 

 

      Com a contrast, podeu veure el vídeo del govern xinès que figura a You Tube.

 

 

 

 

 

Chang'e 3 (3D Animation) 嫦娥3 (3D動畫) - YouTube

 

 

Viewing all 12423 articles
Browse latest View live