[19/12]«L'Égalité» - «La
Guerre Sociale» - Conferència de Faure - Atemptat
contra Elizalde - Kater - Stoïnov - Comas - Petzold - Degreef
- Fléchine - Crespi - Gambino - Roig Lladó -
Carpena - Pons Prades - Prieto - Abarca - Mualdès - Malsand
- SeijasAnarcoefemèrides
del 19 de desembre
Esdeveniments
- Surt L'Égalité: El 19 de
desembre de 1868 --encara que a la capçalera posi el 16
de desembre-- surt a
Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número
(espècimen) de L'Égalité.
Journal de l'Association Internationale des Travailleurs de
la Suisse romande. Portava l'epígraf «No
hi ha drets sense deures, ni
deures sense drets». Era successor de La
Voix de l'Avenir. Aquesta publicació va ser creada
per Charles Perron i
redactada per Mikhail Bakunin i altres membres de la bakuninista
Aliança
Internacional de la Democràcia Socialista en el si de
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT). Hi van col·laborar
Jean-Philippe Becker,
Amédée-Benjamin Combault, César De
Paepe, Johann George Eccarius, Carlo
Gambuzzi, James Guillaume, Hermann Jung, Benoît Malon,
Nicolas Outine, Albert
Richard, Paul Robin, Adhémar Schwitzguebel,
Eugène Varlin i Pierre Waehry,
entre d'altres. Arran del II Congrés Anual de la
Federació Suïssa de Parla Francesa
de l'AIT, celebrat el 4 d'abril de 1870 a Chaux-de-Fonds, es
produí l'excisió d'aquesta
federació i L'Égalité
esdevingué
l'òrgan d'expressió del grup aliancista.
Després d'una interrupció entre el 4
d'octubre de 1870 i el 14 de gener de 1871 aquesta
publicació reaparegué entre
gener de 1871 i 18 de desembre de 1872, però la
redacció aleshores esdevingué
antibakuninista. En 1972 l'editorial Feltrinelli n'edità una
edició facsímil.
***
-
Surt La Guerre
Sociale:
El 19 de desembre de 1906 surt a París (França)
el primer número
del setmanari socialista antimilitarista La Guerre Sociale.
Fundat i
dirigit pel socialista Gustave Hervé, va esdevenir un dels
grans periòdics
antimilitaristes de la Belle Époque i on
van escriure nombroses plomes
llibertàries. Va tenir un tiratge entre 50.000 i 60.000
exemplars. Entre els
seus col·laboradors figuren Victor Méric, Miguel
Almereyda, Eugène Merle, Louis
Perceau, Aristide Delannoy, Jules Grandjouan, Gaston Couté,
entre d'altres.
Després de la conversió de Gustave
Hervé al ultranacionalisme feixista entre
els anys 1912 i 1914, La Guerra Sociale va
esdevenir La Victoire
l'1 de gener de 1916.
***
- Conferència de
Faure: El 19 de desembre de 1911 té lloc al
Teatre Chave, al bulevard Chave de
Marsella (Provença, Occitània), una
conferència «pública i
contradictòria» del
pedagog i propagandista anarquista Sébastien Faure. Tres
temes van ser els
centrals de la conferència: l'encariment de la vida, les
anomenades «Lleis
perverses» i la guerra. Els preus de les butaques anaven des
del franc al mig
franc i els guanys d'aquesta sessió es destinaren a l'escola
llibertària de
Faure «La Ruche». Els infants d'aquesta escola
amenitzaren amb un concert la
vetllada.
***
- Atemptat contra
Elizalde: El 19 de desembre de 1919, entre els carrers
Bailén i Còrsega, a prop
del passeig de Sant Joan de Barcelona (Catalunya), dos individus
disparen sobre
l'automòbil d'Arturo Luis Elizalde, fill de l'industrial de
l'automòbil Arturo
Elizalde quan es dirigia a casa seva procedent de la fàbrica
d'automòbils. En
aquest atemptat Elizalde resultà
il·lès, però el xofer del cotxe,
l'obrer
Florencio Palomar Valero, resultà mort. La policia
acusà els anarquistes Ramon
Casanellas Lluch i Pere Mateu Cusidó, empleats de l'Empresa
Elizalde d'aquest
atemptat. Circulava entre els treballadors el rumor, sembla que sense
gaire
fonament, que Arturo Elizalde havia estat un dels patrons que havia
finançat
l'assassinat de l'anarcosindicalista Pau Sabater Lliró (El Tero) el 18 de juliol d'aquell any.
L'enterrament de
l'infortunat Florencio Palomar constituí una gran
manifestació burgesa i empresarial
contra el terrorisme obrer, on participaren representants de les
autoritats
polítiques, patronals, eclesiàstiques i militars.
Naixements
- Fritz Kater: El 19
de desembre de 1861 neix a Barleben (Saxònia-Anhalt,
Alemanya) el socialista i després anarquista i
anarcosindicalista Friedrich
Kater. Fill d'una família de grangers; sa mare
morí quan tenia dos anys i quan
en tenia cinc començà a treballar a la granja
familiar i durant l'hivern feia
feina en una fàbrica de sucre de la zona. Més
tard compaginà les tasques de la
granja amb l'ofici de paleta i de carreter. Això no obstant,
dedicà tot el seu
temps lliure a la lectura i a educar-se de manera autodidacta. En 1883
s'afilià
al Sindicat de la Construcció de Magdeburg, en un moment en
el qual les Lleis
Antisocialistes prohibien la major part de les activitats sindicals.
Després de
relacionar-se amb socialistes d'Hamburg i de Berlín i de
llegir nombroses obres
polítiques prohibides, en 1887 s'afilià al
Sozialdemokratische Partei
Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya) i fou
força actiu en els
seus cercles sindicals i clandestins, fundant, aquell mateix any, el
Sindicat
de Paletes de Barleben i convertint-se en el seu primer president. En
1889 fou
condemnat a dos mesos de presó per organitzar un
míting il·legal i l'any
següent novament arran d'un discurs considerat
sediciós. En 1890, després de la
revocació de les Lleis Antisocialistes, es
relacionà amb el moviment opositor
de l'SPD «Die Jungen» (Els Joves), força
influenciat per les idees anarquistes,
i entaulà amistat amb diversos membres del grup a
Berlín (Bruno Wille, Carl
Wildberger, Max Baginski, etc.). En aquella època
fundà el periòdic socialdemòcrataMagdeburger Volksstimme (La Veu del Poble de
Magdeburg), amb altres
membres de «Die Jungen» (Hans Mueller, Fritz
Koester i Paul Kampffmeyer). En el
Congrés de l'SPD de 1891 el grup de «Die
Junger» fou expulsat del Partit, però
Kater, encara que votà en contra de l'exclusió,
romangué dins de l'SPD. Els
expulsats fundaren la Vereinigung unabhängiger Sozialisten
(VuS, Unió de
Socialistes Independents), però Kater es negà a
unir-s'hi. El maig de 1892 s'instal·là
a Berlín, on treballà de paleta i fou elegit
delegat del Sindicat de Paletes
berlinès. El 4 de setembre de 1895 es casà amb
Mathilde Deichsel, amb qui
tindrà quatre fills (Charlotte, Martha, Elise i Hans). En
aquests anys
col·laborà en la revista Besinnung und
Aufbruch (Reflexió i Renovació).
En 1907, després de negar-se a presentar-se a les eleccions
per al Reichstag
alemany i de diverses ofertes de feines oficials, abandonà
l'SPD i, encara que
tenia certes reserves vers l'anarquisme, assistí al
Congrés Anarquista
d'Amsterdam d'aquell any. En 1912 publicà el
fulletó Über die Entwicklung
der deutschen Gewerkschaftsbewegung, on va traçar
la història i l'evolució
del moviment sindicalista alemany. Membre del Freien Vereinigung
deutscher
Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure de Sindicats
d'Alemanya), que
reivindicava el sindicalisme revolucionari, fou delegat d'aquesta
organització
al I Congrés Sindicalista Revolucionari Internacional,
celebrat en 1913 al Holborn
Town Hall de Londres; dirigí el seu òrgan
d'expressió Die Einigkeit (La
Unió) i n'ocupà importants càrrecs
orgànics. Durant la Gran Guerra, i en la
semiclandestinitat, seguí militant en l'FVdG, una de les
poques organitzacions
que mantingué els principis internacionalistes i
s'oposà a la contesa mundial.
Després de la guerra, el desembre 1919, va ser un dels
principals fundadors de
l'anarcosindicalista Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD,
Unió Lliure de
Sindicats d'Alemanya) i de l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) a
partir de 1922, i sempre es mostrà contrari a la
burocratització i la
centralització del moviment obrer. S'oposà
durament a la maniobra d'intent
d'ingrés de la FAUD en la Internacional Sindical Roja (ISR).
En 1925 fou
nomenat director del Servei de Premsa de l'AIT. En aquells anys
col·laborà en
el periòdic anarcosindicalista Der Syndikalist
(El Sindicalista) i fundà
la seva pròpia editorial (Fritz Kater Verlag), que
publicà nombrosos textos
anarquistes. President de la Comissió Executiva de la FAUD
durant molts anys,
en 1930 deixà el càrrec per l'edat. Sa filla
Elise Kater es casà amb
l'anarquista espanyol Diego Abad de Santillán. Fritz Kater
va morir el 20 de
maig de 1945 a Berlín (Alemanya), després
d'agonitzar durant 12 dies a
l'hospital arran que intentés desactivar una bomba
incendiària que havia caigut
al jardí de casa seva i esclatés ferint-lo a la
cara i al pit. Fou íntim amic
de Rudolf Rocker, el qual li dedicà una breu biografia en
morir.
***
-
Nicolas Stoïnov:
El 19 de desembre de 1862 neix a Choumen (Choumen, Bulgària)
l'escriptor, periodista,
ensenyant, anarcosindicalista, antimilitarista, Nicolas
Stoïnov (o Stoïnoff),
un dels fundadors de l'anarquisme búlgar. Durant la seva
dilatada existència
--va morir amb 101 anys-- no va cessar de denunciar els crims de
l'ocupació
soviètica i tindrà una gran influència
sobre els pagesos i els docents. En 1896
amb Varban Kilifarski i Spiro Goulaptchev van crear la
secció búlgara de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT)
antiautoritària. Amb
Kilifarski i alguns altres, van ajudar Goulaptchev a crear, a Ruse,«Acràcia»,
la primera editorial llibertària búlgara; amb
impremta pròpia i en règim
cooperativista, on es van imprimir força llibres i fullets
traduïts del francès
i del rus, dues llengües que Stoïnov ensenyava.
Acabarà exiliat a París, on
serà conegut per L'Avi. Nicolas
Stoïnov va morir el 4 de febrer de 1963
a París (França). Entre les seves obres podem
destacar, en búlgar La
situació de la pagesia i les seves necessitats
d'instrucció, La
degeneració del socialisme, de la socialdemocràcia,Les vanes promeses a
l'alça i la realitat a la baixa (1895), La
situació miserable dels
pagesos (1911); i en francès Lutte pour
le droit ou Résolution de
Divdiadovo, Nos tâches (1896), Christo
Botev, précurseur de
l'anarchisme en Bulgarie
(1909), Varban
Kilifarski
(1879-1923)
(1923). Menció a part és la seva autobiografia,
publicada a París en búlgar i
en francès, Un
centenaire bulgare parle
(1963).
Nicolas Stoïnov (1862-1963)
***
-
Josep Comas Solà:
El 19 de desembre de 1868 neix a Barcelona (Catalunya)
l'astrònom, divulgador
científic i simpatitzant llibertari Josep Comas
Solà. Fill d'un comerciant
progressista, de jove s'apassionà per l'astronomia i quan
només tenia 15 anys
publicà un assaig en la revista francesa L'Astronomie
sobre un meteorit
que havia caigut a Tarragona. En 1889 es llicencià en
Física i Matemàtiques a
la Universitat de Barcelona. A partir de 1896, i fins a 1900,
treballà a
l'Observatori Català de Sant Feliu de Guíxols,
estació astronòmica privada
acabada de fundar l'industrial del suro Rafael Patxot Jubert, on
descobrí
aspectes importants del planeta Mart. Després
realitzà un viatge d'estudis a
Itàlia i a Sicília, visitant els principals
observatoris i els volcans Vesuvi i
Etna En 1901 ingressà en la Reial Acadèmia de
Ciències i Arts de Barcelona, on
impulsà la fotografia i el cinema aplicats a l'astronomia, i
durant els anys
següents es lliurà a aconseguir la
creació d'un observatori al Tibidabo. Un cop
creat aquest en 1904, dirigí l'Observatori Fabra a la
muntanya barcelonina,
ajudat un temps per Albert Carsí, fins a la seva mort. En
aquest observatori
realitzà nombrosos descobriments (dos cometes, dues
estrelles variables, 11
asteroides, etc.) i estudià sistemàticament
planetes, satèl·lits, asteroides i
altres astres (Júpiter, Saturn, Mercuri, Tità, etc.). En 1910 col·laborà en els
primers vols d'avió a tot l'Estat
espanyol. En 1911 fundà i presidí,
també fins a la seva mort, la Societat
Astronòmica d'Espanya --posteriorment s'afegí
Amèrica. A més, va ser membre de
diverses societats astronòmiques europees i de
l'organització internacional
Acadèmica de les Nacions. En 1917 participà en el
Congrés de Sevilla de
l'Associació Espanyola per al Progrés de les
Ciències. En 1920 participà en la
fundació de la primera emissora de ràdio de
l'Estat espanyol (EAJ-1), on portà
un programa de divulgació científica. Cofundador
del Reial Automòbil Club de
Catalunya (RACC), disposà d'un dels primers cotxes a motor
d'explosió que van
circular per Barcelona. En 1923, amb la visita d'Albert Einstein a
Barcelona i
el debat suscitat, es mostrà partidari de la teoria de la
relativitat, però amb
el temps canvià de bàndol. En 1930 fou membre del
Comitè Executiu de la Difusió
Luminotècnica de Barcelona i de la seva«Exposició de Llum». Durant els anys
bèl·lics, dirigí el Servei
d'Astronomia de la Generalitat de Catalunya al
socialitzat Observatori Fabra. Afiliat al Sindicat de Professions
Liberals de
la Confederació Nacional del Treball (CNT),
destacà com a divulgador científic
a ateneus llibertaris, escoles racionalistes, sindicats i centres
populars i en
publicacions llibertàries (Tiempos Nuevos,
etc.) i de tota casta (La
Vanguardia, Última Hora, La
Actualidad, Revista de la
Sociedad Astronómica de España y
América, Urania, Boletín
del
Observatorio Fabra. Sección Astronómica,
etc.). Amb Albert Carsí Lacasa,
col·laborà amb l'anarquista Escola Natura,
popularment anomenada «La Farigola».
En 1936 dirigí la instal·lació
climatològica i meteorològica del Laboratori
Confederal d'Experimentacions ubicat a Masnou. Va ser autor de
nombrosos
llibres i publicacions científiques, especialment sobre
astronomia i
sismologia, entre les quals podem citar Determinaciones del
diámetro de
Venus (1902), Distribución de los astros
en el espacio (1902), El
eclipse de sol de treinta de agosto de 1905) (1905), Astronomía
y
ciencia general (1907), El espiritismo ante la
ciencia. Estudio crítico
sobre la mediumnidad (1907 i 1986), El cometa Halley
(1910), Album
fotográfico de la zona eclíptica
(1915), Abstracción y realidad
(1925), Astronomía (1925), El
Cielo (1927), Estereocopia
astronómica (1929), etc. Josep Comas
Solà va morir el 2 de desembre de 1937
a Barcelona (Catalunya) a causa d'una broncopneumònia i el
seu funeral
constituí una gran manifestació de dol on
intervingueren, a més de entitats
populars i representacions governamentals, una delegació
confederal i nombrosos
militants --el seu enterrament va ser presidit per Lluís
Companys i Frederica
Montseny. Llegà la seva casa-observatori (Villa Urania),
terrenys i els seus
valuosos aparells astronòmics a la ciutat de Barcelona. El
mateix 1937
l'Oficina de Propaganda de la CNT, de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) i
de de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) editaren el llibre José
Comas Solà. El hombre por Alberto Carsí. El
científico por Joaquín Febrer,
amb un pòrtic del mallorquí Bernat Pou. En 2004
l'Ajuntament de Barcelona
publicà la biografia Josep Comas i
Solà, astrònom i divulgador,
coordinat per Antoni Roca Rosell.
Josep Comas
Solà (1868-1937)
***
- Oscar Petzold: El
19 de desembre de
1868 neix a Breslau (Silèsia, Prússia,
Confederació d'Alemanya del Nord;
actualment Baixa Silèsia, Polònia) l'anarquista
Oscar-Guillaume Petzold. Sos
pares es deien Oscar Petzold i Élise Schubert. Negociant de
professió, en 1894
el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establerta
per la
policia ferroviària de fronteres francesa.
***
- Pierre Degreef: El
19 de desembre de
1875 neix a Roubaix (Nord-Pas de Calais, França) el
propagandista anarquista
Pierre Degreef. A finals dels anys 1890 destacà dins del
moviment anarquista de
Roubaix, on difongué la premsa llibertària i fou
acusat per la policia
d'aferrar regularment durant les nits cartells revolucionaris. Durant
la
primavera de 1898 visità a Londres André
Philippe, antic gerent del periòdic La
Cravache refugiat a Anglaterra. Entre
la primavera i l'hivern de 1900 treballà com a obrer
tèxtil a Reims (Xampanya-Ardenes,
França), on venia Le Libertaire
i
participà en diverses reunions, com ara la organitzada entre
el 4 i el 5
d'agost per Auguste Courtois (Liard-Coutois).
Durant les eleccions legislatives d'abril de 1902 fou candidat
abstencionista i
entre l'1 d'abril de 1902 i el 3 de març de 1903 fou
l'impressor-gerent de La Petite Feuille
Anarchiste, publicació
de Roubaix; també, entre el 12 de març i el 25
d'agost d'aquell any, imprimí La
Feuille Anarchiste, que tirava entre
5.000 i 10.000 exemplars que es repartien gratuïtament. L'1 de
juny de 1902 va
fer a Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França) la xerrada«Le parlementarisme et
les anarchistes». Milità en el Sindicat del
Teixit, el qual tenia la seu al
Palau del Treball de Roubaix, lloc on realitzà diverses
xerrades. El desembre
de 1902 va ser condemnat a un dia de detenció per un article
antimilitarista
publicat en Le Libertaire,
però en
l'apel·lació va ser condemnat a sis mesos de
presó amb aplaçament per la Cort
d'Apel·lació de Douai (Nord-Pas de Calais,
França). Entre 1903 i 1904 col·laborà
en el periòdic parisenc Le Temps
Nouveaux.
A començament de 1905 abandonà Roubaix per a
treballar per a una fàbrica de
màquines de cosir. El juliol d'aquell any va ser condemnat a
tres mesos de
presó pel robatori de la caixeta d'almoines de
l'església de Saint-Antoine de
Roubaix comès l'octubre de 1904 i fou alliberat l'octubre
següent.
***
-
Senya Fléchine:
El 19 de desembre de 1894
neix a Achtyrka (Sumy, Ucraïna),
en una família jueva, el fotògraf i militant
anarquista Senya Isaakovitx
Fléchine (també Fletchine o Fleshin).
En 1910 emigra als Estats
Units, on descobreix l'anarquisme i col·labora amb Mother
Earth,
periòdic d'Emma Goldman. Arran de la Revolució de
1917, retorna a Rússia, on
continuarà la seva militància
llibertària participant en la Confederació
d'Organitzacions Anarquistes d'Ucraïna (NABAT). En novembre de
1918, en gener i
en juny de 1920, va ser detingut per la policia bolxevic (txeca)
i
després d'estar tancat algunes setmanes a la
presó va ser amollat. En desembre
de 1921, a més de militar en el grup del Golos
Truda, va treballar al
Museu de la Revolució de Petrograd, on va
conèixer Marthe Alperine (més
coneguda com Mollie Steimer), militant anarquista
russa també jueva
expulsada dels EUA per la seva militància, qui
esdevindrà la seva companya
inseparable. Ambdós van organitzar la Creu Negra per ajudar
els empresonats
anarquistes i l'1 de novembre de 1922 són detinguts i
condemnats a dos anys
d'exili a Sibèria. En vaga de fam, seran alliberats
gràcies a les gestions de
May Picqueray durant el Congrés Sindicalista Roig a Moscou.
El 9 de juliol de
1923 seran de bell nou retinguts i finalment expulsat de
Rússia el setembre
després d'una nova vaga de fam. A Berlín
prendrà part en el Comitè de Defensa
dels Revolucionaris Russos, fundat per Alexandre Berkman. En 1924
s'instal·laran
a París, a casa de Volin primer i després amb
Jacques Doubinsky. En 1927
participarà en la creació del Grup de Suport Mutu
als Anarquistes Exiliats.
Senya s'establirà a Berlín com a
fotògraf en 1929, on aquest mateix any va fer
una exposició fotogràfica, Film und foto,
on barrejava l'experimentació
formal i el document social; però amb l'ascensió
del nazisme tornarà a França
en 1933. El 18 de maig de 1940 Mollie és detinguda,
però aconsegueix fugir del
camp d'internament de Gurs i retroba Senya a Marsella. Senya i Mollie
decideixen marxar a Mèxic en 1941, on obriran un estudi
fotogràfic (Foto Semo).
Simón Flechine, com serà conegut a
Mèxic, i Mollie Steiner signaran les seves
fotografies amb l'acrònim Semo i durant 21 anys retrataran
especialment la flor
i nata dels móns artístic, polític i
intel·lectual mexicans (José Clemente
Orozco, Salvador Novo, Adolfo López Mateos, Ninón
Sevilla, Rosita Fornés, Lilia
Prado, Rosita Quintana, María Victoria, Columba
Domínguez, Gabriel Figueroa,
José Clemente Orozco, Carlos Chávez, Salvador
Novo, Gloria Campobello, Ricardo
Silva, Guillermina Bravo, Josefina Lavalle, Alma Rosa
Martínez, Amalia
Hernández, Pedro Armendáriz, Cantinflas, Jorge
Negrete, Pedro Infante, etc.).
Simón Flechine, el «fotògraf de les
estrelles», morirà uns pocs mesos
després
que sa companya Mollie, el 19 de juny de 1981 a Ciutat de
Mèxic (Mèxic).
L'arxiu documental de Senya Fléchine es troba dipositat des
de 1964 a
l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. A la
Fototeca
Nacional del Instituto Nacional de Antropologia y Historia (INAH) a
Pachuca
(Hidalgo, Mèxic) es troben les 50.486 fotografies (254.698
negatius i 24.770
positius) que Fléchine va donar en 1973, fons base sobre el
qual va néixer
aquesta institució. En 2001 Emma Cecilia García
Krinsky va publicar Semo,
fotógrafo (1894-1981), estudi i catàleg
de la seva obra.
***
-
Pompeo Crespi: El
19 de desembre de 1897 neix a Sestri Levante (Ligúria,
Itàlia) l'anarquista i
lluitador antifeixista Pompeo Crespi. Membre del moviment llibertari
des de la
joventut, durant la Gran Guerra fou sotsoficial de Marina. Durant una
escala a
Bakú desertà i participà en la
Revolució russa, restant a la Unió
Soviètica
fins al desembre de
1920. De bell nou a
Itàlia, fou indultat d'una pena de mort dictada pel govern
de Francesco Saverio
Nitti. En aquesta època participà activament en
les activitats dels «Arditi del
Popolo» contra els feixistes. Amb l'arriba de Mussolini al
poder es va veure
obligat a exiliar-se en 1916 a França i
s'instal·là a Marsella. Sol·licitada
l'ordre d'expulsió, aconseguí una
moratòria, renovable mensualment, fins al
setembre de 1934, quan entrà a la Península.
Casat amb una espanyola, el juliol
de 1936, com a membre del Comitè Anarquista
Italià, amb altres companys, com
ara Enzo Luigi Fantozzi, va combatre les tropes feixistes als carrers
de
Barcelona. Després marxà al front
d'Aragó com a milicià enquadrat en la
Secció
Italiana de la Columna Ascaso. El 22 de novembre d'aquell any, a
Almudévar, on
comandava una bateria d'artilleria, fou ferit. Malgrat que la bala,
situada
entre l'omòplat i el pulmó, no pogué
ser extreta, marxà novament al front. El
13 d'abril de 1937 fou novament ferit a Carrascal. Rebutjà
restà ingressat per
recuperar-se i tornà al front el 22 de juliol de 1937,
però dies després, les
ferides l'obligaren a retornar a reraguarda. Aleshores, a partir del 3
de
setembre, aconseguí una feina de cuiner. L'octubre de 1937,
arran de la
repressió antianarquista engegada arran dels fets de«Maig de 1937», fou
detingut, juntament amb altres companys (Dante Armanetti, Carlo
Cocciarelli,
Santiago Pisani, Massimo Morisi, etc.), per un escamot estalinista i
acusat
d'espionatge i de deserció. Després d'aquest fet,
una campanya organitzada per
les organitzacions llibertàries exigiren la seva llibertat i
la dels seus
companys. A finals de 1938, com que encara restava empresonat, el
Comitè
Anarquista Italià de París demanà el
seu alliberament i el d'altres companys
(Ermanno Neri, Salvatore Fusari, Carlo Montresor, Gina Graziani,
Giuseppe
Checchi, Libero Mariotti, etc.). El 26 de gener de 1939, quan la
caiguda de
Barcelona a mans feixistes, fou amollat i aconseguí passar a
França on fou
internat en un camp de concentració. Pompeo Crespi va morir
el 29 de setembre
de 1971 a París (França).
***
- Brunone Gambino:
El 19 de desembre de 1906 neix a Torí (Piemont,
Itàlia) l'anarquista i
resistent antifeixista Brunone Luigi Gambino. Es guanyava la vida com a
magatzemer. Militant anarquista, durant la II Guerra Mundial
entrà a formar
part dels primers grups de la resistència antifeixista de
Torí. L'1 de gener de
1944 va ser detingut amb altres companys i tancat a la presó
torinesa de Le
Nuove. El 22 de gener de 1944 l'Alberg Genova, del carrer Sacchi de
Torí,
ocupat per les tropes alemanyes, patí un atemptat
partisà amb quatre bombes de dinamita
en el qual moriren tres persones i en represàlia cinc
resistents antinazis
(Giustino Bettazzi, Brunone Gambino, Carlo Jori i Maurizio Mosso,
militants
anarquistes; i Aldo Camera, militant socialista) van ser condemnats a
mort per
l'exèrcit d'ocupació nazi. Brunone Gambino va ser
afusellat, juntament amb els altres
quatre companys, el 24 de gener de 1944 al camp de tir del Sacrario del
Martinetto
de Torí (Piemont, Itàlia) i el seu cos exposat al
lloc de l'atemptat.
***
- Josep Roig
Lladó: El 19 de desembre de 1914 neix a
Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Josep Roig Lladó, conegut
també sota el
pseudònim d'Antonio Millera.
Militant
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Terrassa,
quan esclatà la
Guerra Civil lluità als fronts com a voluntari en les
milícies confederals i, amb
la militarització d'aquestes, en la 26 Divisió
(antiga «Columna Durruti»), on
exercí d'oficial, fins al final de la contesa. En
representació de Terrassa
assistí al Congrés de les Joventuts
Llibertàries en la «Columna Durruti».
Amb
el triomf franquista creuà els Pirineus i patí
els camps de concentració i les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després
s'allistà en la Legió
Estrangera i lluità en la resistència antinazi
fins que fou ferit greument al
pit d'una baionetada, restant invàlid de guerra.
Després de la II Guerra Mundial
s'establí a París (França), on
milità en la CNT i en el Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) en l'exili, ocupant diversos càrrecs
orgànics de
responsabilitat. En 1945 fou membre de la Comissió de
Relacions i Solidaritat
de Terrassa en l'Exil del grup parisenc i s'internà
clandestinament en diverses
ocasions a Catalunya, sota el nom d'Antonio
Millera, en missió orgànica en
representació del Comitè Regional de
Catalunya de la CNT en l'exili. Sempre defensà la unitat
confederal i en 1959
col·laborà en Uno.
Tribuna Libre
Confederal. Boletín mensual al servicio de los Amigos de la
Unidad de la CNT de
España. En 1962 fou membre de la
Comissió «Fons d'Ajut» en suport als
sinistrats
per les inundacions de Terrassa. L'octubre de 1968 assistí a
Montpeller, amb Joan
Manent Pesas, Miguel Sesé García, Jacint
Borrás Bousquet i altres, a la reunió de
la fracció interna oposada a la línia dels
responsables confederals d'aleshores
(«Reunió Marginalista»), fet pel qual va
ser expulsat en 1970 de la CNT de
París. Després milità en les
Agrupacions Confederals, tendència editora del
periòdic Frente Libertario.
Un cop
jubilat s'instal·là, amb sa companya Isabel, a la
localitat rossellonesa del
Voló i el seu domicili esdevingué lloc de trobada
antifranquista. Josep Roig
Lladó va morir el 19 de setembre de 2000 al Voló
(Rosselló, Catalunya Nord).
Deixà el diari autobiogràfic Cuaderno
dedicado a las memorias de mi vida, que fou recollit com a
testimoni per
Véronique Olivares Salou per al seu llibre
col·lectiu Mémoires
espagnoles. L'espoir des humbles (2008).
***
-
Pepita Carpena:El 19 de desembre de 1919 neix
--encara que oficialment consta com a nascuda el dia 28-- al barri del
Poble
Sec de Barcelona (Catalunya) la militant anarcosindicalista i
anarcofeminista
Josefa Carpena Amat, més coneguda com Pepita
Carpena. Era la primogènita
d’una família obrera catòlica (el pare
era paleta i la mare costurera) de sis
infants, poc interessada en el moviment obrer. Als 12 anys
comença a treballar
com a modista en una fàbrica d’impermeables i dos
anys més tard milita en el
sindicat del Metall de la CNT i també en les Joventuts
Llibertàries, llegint
així com podia els grans clàssics (Balzac, Zola,
Rousseau, Lorenzo, Bakunin...).
Més tard militarà en el sindicat del vestir
guiada per Pedro Ara. El juliol de
1936 pren part en la revolució i assisteix, el 20 de juliol,
com a infermera a
l’assalt de la caserna de les Drassanes barcelonines. El 17
de novembre s’uneix
al seu company Pedro Pérez Mir, qui morirà al
front. Va prendre part en els
Fets de Maig de 1937 i participarà en la creació,
a finals de 1937, del
moviment anarcofeminista «Mujeres Libres», i
treballarà en una fàbrica
d’armament. Designada per «Mujeres
Libres» com a delegada de propaganda del
Comitè Regional de Catalunya, efectuarà gires
propagandístiques per diverses
poblacions i al front, acompanyant Emma Goldman en la seva visita.
Malalta,
deixa Barcelona el 25 de gener de 1939, un dia abans de
l’entrada de les tropes
franquistes a la ciutat, marxant a França, on
serà internada prop d’un any al
camp de Clarmont d'Erau, a costat de
Montpeller. Es casarà en un matrimoni
de circumstàncies amb un francès, amb qui
tindrà dos infants, però el deixarà i
marxarà a Marsella on trobarà nombrosos
refugiats espanyols i farà amistat
amb Volin. Va esdevenir companya de l’anarquista Juan
Martínez Vita, Moreno,
amb qui tindrà un infant, i continuarà amb la
seva militància després de
l’Alliberament. L’abril de 1945 va ser triada
delegada a Tolosa de Llenguadoc
per al Primer Congrés de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL)
en l’exili. Va prendre part en les activitats teatrals de la
companyia Acratia
i va militar en la CNT en l’exili. Des d’abril
1979, arran de l’exposició L'oeuvre
culturelle des anarchistes espagnols en exil, va participar
en les
activitats del Centre Internacional de Recerques sobre
l’Anarquisme (CIRA) de
Marsella i en serà la coordinadora entre 1987 i 1999. Va
intervenir en les
Jornades culturals del VII Congrés Confederal de 1990 a
Bilbao i l’agost del
mateix any en la Trobada Internacional de «Mujeres
Libres» de Bordeus. El 8
d’octubre de 1993 va fer una conferència en les
Jornades Internacionals sobre
l’Anarquisme a Barcelona i en maig de 1997 va participar en
la celebració del
60 aniversari de «Mujeres Libres» a Madrid. En 1992
va redactar un breu text
testimonial, Toda la vida: vivencias, que
serà traduït al francès (Toute
une vie: mémoires). També va
col·laborar en diverses obres històriques
sobre el moviment «Mujeres Libres» --com ara
l’obra col·lectiva Mujeres
Libres. Luchadoras Libertarias (Madrid, 1999)--, en dos Bulletin
du CIRA
(26-27 i 29-30), i en la premsa llibertària espanyola (CNT,Ideas-Orto,Solidaridad Obrera) i francesa (Cenit,Le Combat syndicaliste).
Apareix en la pel·lícula de Richard Prost Un
autre futur i en la de Lisa
Berger i de Carol Mazer De toda la vida. Pepita
Carpena va morir el 5 de
juny 2005 a l’Hospital Nord de Marsella
(Provença, Occitània), tres anys
després que ho
fes el seu company Moreno, i va ser incinerada a
Ais de Provença el 8 de
juny; davant un taüt cobert amb una bandera roja i negra,
Richard Martin va
recitar Les anarchistes, de Léo
Ferré.
Pepita
Carpena (1919-2005)
***
- Eduard Pons Prades:
El 19 de
desembre de 1920 neix al barri del Raval de Barcelona (Catalunya) el
militant
anarcosindicalista i historiador dels moviments socials Eduard Pons
Prades,
també conegut com Floreado Barsino. Son
pare fou un ebenista d'Alboraia
(Horta Nord, País Valencià), militant del Partit
Federal i fundador del
Sindicat Únic de la Fusta, que havia emigrat al Principat.
Un cop coneguda per
part de la burgesia catalana la condició sindicalista de son
pare, aquest perdé
el taller d'ebenisteria a causa de la recessió de contractes
i passà a
encarregar-se de la biblioteca de la Casa de València a
Barcelona, on
simpatitzà amb Vicenç Claver, conegut
republicà federal i impulsor del «Dia del
Llibre» en la festivitat de Sant Jordi. Sa mare,
Glòria Prades Núñez,
d'Almàssera (Horta Nord, País
Valencià), durant els anys de la II República
espanyola militarà en el Partit Sindicalista i
treballarà com a telefonista al
Palau de la Generalitat gràcies a l'amistat que mantenia amb
Martí Barrera,
conseller d'aquesta institució, que conegué a la
presó Model de Barcelona en
1925. Eduard Pons fou el major de tres germans barons. Quan tenia cinc
anys
entrà com a alumne de l'Escola Racionalista Fratern i
després a l'Escola
Racionalista Labor, dirigida per Germinal Puig Elías seguint
els principis
pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia i lligada
al Sindicat Metal·lúrgic de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En
aquests anys també
assistí a les conferències que es realitzaven a
l'«Asiàtic». La seva vocació
era l'ensenyament i per a tal fi, a partir de 1932,
començà a estudiar a
l'Escola del Treball de l'Escola Industrial de Barcelona,
però l'esclat de la
Guerra Civil truncà les seves expectatives. El
març de 1936 son pare se suïcidà
i, en certa manera, son oncle, militant de la Federació
Anarquista Ibèrica
(FAI), que portà a coll el fèretre de
Buenaventura Durruti per Barcelona el
novembre d'aquell any, el substituí. En 1937
s'afilià a la CNT i participà
activament en el procés col·lectivitzador des del
Consell Econòmic de la Fusta
Socialitzada i en la socialització de locals, com ara
l'església de la Santa
Madrona del Poble Sec. El 20 d'agost de 1937 s'allistà
voluntari en l'Exèrcit
republicà falsificant l'edat i, després de fer un
curs a l'Escola de
Capacitació de l'Escorial, aconseguí el
títol de sergent instructor de
metralladores, que recollí de mans del poeta Miguel
Hernández, aleshores comissari
polític de la 46 Divisió. El 17 de
març de 1938 fou ferit en la defensa de
Barcelona durant un bombardeig feixista. Un cop recuperat de les greus
ferides,
ingressà en l'anomenada «Quinta del
Biberó», on conegué Joan Llarch. Amb
només
17 anys va combatre a les batalles de Madrid, de Guadarrama, de
Brunete, del
Segre i de l'Ebre enquadrat en la 105 Brigada Mixta. En aquests anys
estava
afiliat en el Partit Sindicalista d'Ángel
Pestaña. Amb la caiguda de la
República, participa en la posterior evacuació de
ferits des dels hospitals
barcelonins fins a la frontera francesa de Port Bou --entre el 15 de
desembre
de 1938 i el 10 de febrer de 1939 aconseguiren treure de la
Península 10.300
ferits. En 1939, exiliat a França, fou ingressat ferit a
l'hospital de Carcassona.
Posteriorment, després de treballar una temporada guardant
porcs a Bloumac, va
fer contacte amb el maquis i l'Exèrcit francès
durant la II Guerra Mundial,
combatent des del novembre de 1939 contra les tropes alemanyes al
sector entre
Bèlgica i Luxemburg. Durant l'hivern del 1940 i 1941
col·laborà en el Grup
Solidaritat Espanyola. Després de la derrota de
l'Exèrcit francès, en 1942
conegué Manuel Huet Piera, i amb aquest i el grup
d'evasió de Francisco Ponzán
Vidal ajudà a salvar les vides de jueus i d'aliats caiguts a
territori francès.
L'agost de 1944 comandà un destacament guerriller per la
zona del riu Arieja.
Ja integra en les files dels generals Leclerc i De Gaulle,
intervingué en
l'alliberament de la zona del riu Aude. En acabar la guerra,
s'instal·là a
Occitània, des d'on realitzà dos viatges
(l'octubre de 1944 i el desembre de
1945) a la Península per encàrrec del Partit
Sindicalista. En un viatge
posterior, quan es disposava a tornar a França amb un guia
del grup de Quico
Sabaté, fou detingut, el 5 de gener de 1946, per una
patrulla militar a
Puigcerdà; però pogué fugir tres
setmanes després gràcies a un suborn al
coronel que instruïa el cas a Girona i des de
València, on tenia familiars,
pogué retornar de bell nou a Carcassona. En 1962
pogué retornar a Catalunya
gràcies a l'amnistia concedida per Franco amb motiu de la
coronació del Papa
Joan XXIII. El març de 1966
s'instal·là a Ginebra i després a
Perpinyà, però en
1970 retornà definitivament a Catalunya, treballant en
l'editorial Ariel. A
Barcelona continuà la seva tasca de periodista, d'escriptor
i d'historiador que
ja havia començat a França. Participà
en la fundació de l'editorial Alfaguara i
fou l'administrador de la revista Cuadernos. En
aquests anys es va
afiliar al Sindicat de Periodistes de Catalunya. Va
col·laborar en nombroses
publicacions periòdiques, com ara Papeles de Son
Armadans, Historia y
Vida, El Correo Catalán, Historia
16, Nueva Historia, El
Periódico, Diari de Barcelona,El Correo de Andalucía, Insula,Letras, Índice de Artes,Cenit, El Día de Granada,Diario
16, TeleExpress,
España Libre, La Hora de
Mañana, Ínsula,Tiempo de Historia, etc. Entre la seva innombrable
obra podem destacar La
venganza (1966), Los que sí hicimos la
guerra (1973), Un soldado
de la República (1974), Republicanos
españoles en la Segunda Guerra
Mundial (1975 i 2003), Españoles en los
maquis franceses: verano de 1944
(1976), Los derrotados y el exilio (1977), Guerrillas
españolas
(1936-1960) (1978), Los cerdos del comandante.
Españoles en los campos
de exterminio nazis (1978, amb Mariano Costante), Años
de muerte y
esperanza (1979), ¡Destruir la columna
alemana! (1982), El
mensaje de otros mundos. Siete horas a bordo de una nave espacial
extraterrestre (1982), Crónica negra de
la Transición española
(1976-1985) (1987), Los vencidos y el exilio
(1989), Morir por la
libertad. Españoles en los campos de exterminio nazis
(1995), Las
guerras de los niños republicanos (1936-1945)
(1997), Los senderos de la
libertad (Europa 1940-1944) (2002), Los
niños republicanos en la guerra
de España (2004), El holocausto de los
republicanos españoles. Vida y
muerte en los campos de exterminio alemanes (1940-1945)
(2005), Realidades
de la Guerra Civil. Mitos no, ¡hechos! (2005), etc.
També participà en
documentals com a guionista-documentalista --Silencio roto
(2000), de
Montxo Armendáriz-- o com a protagonista, com ara La
guerrilla de la memoria
(2001), de Javier Corcuera. En 2004 va rebre un homenatge de la
Universitat de
Barcelona, pels seus importants estudis sobre la guerrilla
antifranquista i els
republicans espanyols en la II Guerra Mundial. Eduard Pons Prades va
morir el
28 de maig de 2007 a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de
Barcelona
(Catalunya), sense poder veure publicar l'últim llibre que
havia redactat sobre
aspectes polítics de la vida de Picasso. Estava casat amb
l'escriptora i
historiadora Antonina Rodrigo García.
***
-
Rubén Prieto: El
19 de desembre de 1930 neix a l'Uruguai en una família
d'origen espanyol el
dissenyador, escriptor, traductor, editor, activista cultural i
propagandista
anarquista Rubén Gerardo Prieto. Estudià en la
Facultat de Belles Arts i milità
en el moviment estudiantil formant part entre 1950 i 1965 de la
Federació
d'Estudiants Universitaris de l'Uruguai (FEUU). En 1953
participà en la creació
de l'Associació d'Estudiants de Belles Arts.
Després va fer de professor de
disseny a l'Escola de Belles Arts, de periodista i de llibreter
bibliotecòleg,
sempre participant com a activista en diversos moviments socials
(universitari,
ecologista, sindical, cooperativista, veïnal, etc.). El 20
d'agost de 1955 fou
un dels fundadors de la «Comunidad del Sur» a la
zona sud de Montevideo, comuna
llibertària que destacarà per les seves tasques
editorials gràcies a la
impremta del col·lectiu, a més d'altres seccions
(granja ecològica, fleca,
fusteria, etc.). En 1956 fou un dels fundadors de la
Federació Anarquista
Uruguaiana (FAU). Durant la dictadura militar feixista la«Comunidad del Sur»
serà durament reprimida i els seus companys hauran
d'exiliar-se, primer al Perú
i després a Estocolm com a refugiat polític. A la
capital sueca, amb altres
companys, recrearà la comuna i fundarà una nova
editorial, Nordan Comunidad.
Amb la caiguda de la dictadura, retornà a Montevideo on
refundà la comunitat i
reprengué la militància i l'activitat editorial,
que el relacionà amb el
moviment anarquista llatinoamericà (Santiago de Xile,
São Paulo, Rio de
Janeiro, Caracas, etc.) i europeu (Madrid, Barcelona, París,
Estocolm, Milà,
etc.). Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 prengué part
en l'«Incontro
Internazionale Anarchico» de Venècia. Entre les
seves obres destaquen Por la
tierra y por la libertad. Trabajadores rurales y proceso
revolucionario: UTAA y
el MNLT (1986) i Perfil ambiental del Uruguay
(2000, amb altres).
Rubén G. Prieto va morir d'un atac de cor el 16 de novembre
de 2008 a l'Hotel
Hilton --actual Alba Caracas-- de Caracas (Veneçuela), quan
representava la
seva editorial en la Fira Internacional del Llibre d'aquesta ciutat, i
el seu
cos fou incinerat el 29 de novembre d'aquell any al Cementiri del Nord
de
Montevideo (Uruguai).
***
- Francisco Abarca Ruiz:
El 19 de
desembre de 1938 neix a Fontllonga (Noguera, Catalunya) el militant
anarquista
i anarcosindicalista i resistent antifranquista Francisco Abarca Ruiz,
conegut
com Paco. Fill del també
militant Francisco Abarca Gómez, sa família
s'exilià en acabar la Guerra Civil espanyola a
França, on patí el camp de
concentració de Barcarès. Més tard va
estudiar mecànica a França i amb 15 anys
formarà part de les Joventuts Llibertàries de
París. Després treballà en el seu
ofici i s'afiliarà a la CNT francesa, mentre amplia els seus
estudis amb un
diploma d'enginyer tècnic. En 1954 se suma a la lluita
contra el franquisme i
s'interna a la Península repetides vagades travessant els
Pirineus
il·legalment. Durant els anys seixanta s'uneix al Consejo
Ibérico de Liberación
(CIL, Consell Ibèric d'Alliberament) i a Defensa Interior
(DI) i participa en
campanyes de desprestigi i de fustigació al règim
franquista. L'11 d'octubre de
1963 fou detingut a Bèlgica i l'Estat suís
demanà la seva extradició, ja que
estava acusat d'atemptats contra avions de la companyia Iberia a
Ginebra,
Frankfurt i Londres. Per força el seu alliberament,
portà a terme una vaga de
fam de 25 dies que el portà a l'hospital. El 12 de juny de
1964 fou alliberat
després d'intenses campanyes de suport promogudes pel
moviment llibertari. Poc
després, el 9 d'agost d'aquell any,
encapçalà la Delegació Exterior de la
Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a
Bèlgica, on havia obtingut asil
polític. En 1966 intervingué en la campanya
d'agitació antifranquista i fou
tancat durant gairebé tres mesos a Vincennes. Posteriorment
estudià dos anys a
la Universitat Lliure de Brussel·les i dirigí un
centre d'infants discapacitats
a Solières (Bèlgica). Va publicar textos en Tierra y Libertad de Mèxic.
---
Continua...
---