Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 344 | 345 | (Page 346) | 347 | 348 | .... | 465 | newer

    0 0

    [18/11] «Acción Libertaria» - Federação Anarquista Gaúcha - Mendelson - Schouppe - Odón de Buen - Vincenzi - Scarfò - Perpiñán - Déjacque - Nieuwenhuis - Alcoceba - Saavedra - Hernández Rodríguez - Man Ray - Canalís - Gröndahl - Lewin

    Anarcoefemèrides del 18 de novembre

    Esdeveniments

    Capçalera d'"Acción Libertaria"

    Capçalera d'Acción Libertaria

    - Surt Acción Libertaria:El 18 de novembre de 1910 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número del setmanari Acción Libertaria. El periòdic, que apareixia els divendres, va ser dirigit per Avelino Iglesias (José Machargo), Eleuterio Quintanilla i Pedro SierraÁlvarez. En van sortir 27 números fins al 14 de juliol de 1911. A partir del número 23 (16 de juny de 1911) se subtitularà «Periódico anarquista». Prohibit i sense impremta, va ser continuat per Ricardo Mella a Vigo (Galícia) del setembre al novembre de 1911 (sis números) --Pedro Sierra i Avelino Iglesias van estar tancats en aquest període per delicte d'impremta-- i tornarà a reaparèixer a Gijón del 8 de gener de 1915 al 14 de febrer de 1916 (47 números), amb el subtítol «Periódico semanal», dirigit per Eleuterio Quintanilla, amb el suport deMarcelino Suárez i Pedro Sierra. A més de purament anarquista (kropotkià), va ser també propagador de l'anarcosindicalisme de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Comptarà amb nombrosos col·laboradors (José Chueca, Vicente Blanca, Rafael Rueda López (Azuaga), Higinio Noja Ruiz, Marcelino Suárez, Joanonus, Galo Díez, R. Macías Picavea, Arcadio, etc.), molts d'ells teòrics de l'anarquisme internacional (Marcelino Suárez, Pedro Sierra, José Suárez Duque, Emilio Rendueles, Gabriel Alomar, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Fermín Salvochea, Eladio Díez, José Arias, J. Menéndez, Grave, Ingenieros, Maeztu, Fabbri, Rovira, Cornelissen...). La circular anunciant-ne la sortida anava signat per Mella, Quintanilla, Sierra, Tárrida, Prat, Lorenzo i Rogelio Fernández, i el nom que se li volia posar era Acción Social.Fou un dels periòdics més prestigiosos del moviment llibertari d'aleshores i va haver de patir nombroses denúncies i abusos durant el temps que es publicà. Molts dels articles van ser de tall antimilitarista i feien referència a la Gran Guerra que devastava Europa. Va desaparèixer per motius ideològics. Abans de l'etapa de Gijón, va tenir un període madrileny, dirigit per Sierra, entre el 23 de maig de 1913 i el 22 de gener de 1914 (34 números), però sol considerar-se aquesta etapa com a continuació d'El Libertario. Aquest mateix títol serà emprat nombroses vegades posteriorment.

    ***

    Anagrama de la Federació Anarquista Gautxesca

    - Fundació de la Federação Anarquista Gaúcha: El 18 de novembre de 1995, en una assemblea de la Federación Anarquista Uruguaya (FAU) a Montevideo (Uruguai), es funda la Federação Anarquista Gaúcha (FAG, Federació Anarquista Gautxesca), agrupació de grups de tendència llibertària del sud del Brasil. El nom de la federació es deu a la tradicional cultura gautxesca que tambéés part del sud del Brasil. Defensa el socialisme llibertari, l'autogestió, l'acció directa, l'autogovern popular i el federalisme. Són partidaris de l'anomenat«anarquisme especifista», l'objectiu del qual és crear una«organització política específicament anarquista». La FAG està estesa a diverses ciutats de Rio Grande do Sul, amb seu principal a Porto Alegre, i treballa amb els moviments populars, com ara els «catadores de lixo» (buscadors de fems), el Movemento Sem Terra (MST) i la ràdio comunitària de Restinga, un dels barris més grans de la ciutat. Manté lligams orgànics amb la FAU i és membre de Solidaritat Internacional Llibertària (SIL) i del Fòrum de l'Anarquisme Organitzat (FAO).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca d'Stanislaw Mendelson (ca. 1894)

    Foto policíaca d'Stanislaw Mendelson (ca. 1894)

    - Stanislaw Mendelson: El 18 de novembre de 1857 –algunes fonts citen erròniament 1858– neix a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi Rus) el periodista i propagandista anarquista i nihilista, i posteriorment polític socialista, Stanislaw Salomon Naftali Mendelson, citat Stanislas Mendelsohn oMendelsshon, i també conegut com Aleksander Messin. Fill d'una família benestant jueva assimilada, sos pares es deien Voff Mendelsohn, banquer, i Salomé Marguliès, i era net del filòsof Moïse Mendelsohn, traductor de Jean-Jacques Rousseau, i cossí del compositor Félix Mendelsshon Bartholdy. Després d'estudiar el batxillerat, amb 16 començà a estudiar medicina en la Universitat de Varsòvia. Quan feia el tercer curs de medicina, amb altres estudiants (Ludwing Warynski, Kasimir Dluski, Simon Dickstein), encapçalà l'anomenat Moviment Socialista Polonès (MSP), que es relacionà amb els treballadors, creant petits cercles, fundant caixes de resistència que van ser les bases dels primers sindicats il·legals, organitzant les primeres vagues i difonent la formació socialista entre alguns treballadors més motivats. Fou partidari de la independència de Polònia de l'Imperi Rus –va ser considerat un dels teòrics del«socialpatriotisme»– i topà amb els postulats del Partit Socialrevolucionari «Proletariat», que rebutjava la independència polonesa com a una meta immediata de la lluita socialista. El març de 1878, arran de la seva participació en uns disturbis als carres de Varsòvia, va ser perseguit per les autoritats tsaristes i s'exilià a Àustria, d'on fou expulsat, i en 1878 passà a Suïssa, on el novembre de l'any següent fundà i finançà a Ginebra el periòdic revolucionari Równość (Igualtat), que durà fins el 1881, i que fou continuat per Przedświt (1881-1883, L'Aurora) i Walka Klas (1884-1887, Lluita de Classes). En 1879 retornà a Polònia, on a finals de març de 1880 va ser detingut a Cracòvia amb 34 altres nihilistes; jutjat, va ser absolt. Posteriorment passà clandestinament a Àustria, on fou detingut, jutjat i condemnat a un mes de presó per entrada il·legal al país. En 1881, a Poznań, a la Polònia prussiana, defensà la candidatura de Zanisczewski, obrer enquadernador, que es presentava a les eleccions contra Virchow; de bell nou jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. Un cop lliure, i abans de ser lliurat a les autoritats russes, marxà cap a París (França), on es posà a estudiar dret, llicenciant-se a l'Escola de Ciències Polítiques. En 1885 publicà els llibres L'évolutionéconomique dans la Pologne russe i La Loi allemande de 18 juillet 1885 sur les Sociétés par actions. En 1888 cofundà el periòdic Il Proletariat i l'any següent participà en l'organització del Congrés Internacional de la II Internacional. En 1889 va ser detingut a París, juntament amb altres nihilistes (Boris Reinstein, Nahun Beroustschoswesky, etc.). El 21 de novembre de 1890 va ser novament detingut a Fontenay-aux-Roses (Illa de França, França) i, acusat de complicitat en l'assassinat el 18 de novembre d'aquell any a París del general rus Seliverstov a mans de Stanislas Padlewski; se li va decretar l'expulsió de França, però aquest mesura no se li va notificar. Després es refugià a Londres (Anglaterra), on esdevingué amic íntim de Friedrich Engels i del qual fou secretari. El 17 de novembre de 1892 fou un dels fundadors a París del Zwiazek Zagraniczny Socjalistow Polskich (ZZSP, Unió dels Socialistes Polonesos de l'Exterior) i un dels redactors del programa de la futura República Democràtica Independent de Polònia. El gener de 1893 creà a Varsòvia el Polska Partia Socjalistyczna (PPS, Partit Socialista Polonès) i aquest mateix any assistí, en representació de Polònia, al III Congrés de la Internacional Socialista que se celebrà a Zuric, a més de publicar el llibre Kwestyja polska i polityka koła polskiego. A finals de 1893, per disputes intestines, abandonà el PPS. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i aquest mateix any col·laborà en la revista Lucifer d'Estocolm. En 1899 col·laborà en la revista Przeglad Europejski, que s'edità a París. En 1904 publicà a Lviv (Galítsia) el llibre Historya ruchu komunalistycznego we Francyi 1871 r (Historia del moviment comunalista a França en 1871), on criticà la concepció marxista de la dictadura del proletariat. En 1909 enviduà de la seva esposa Maria Jankowska-Mendelson, militant socialista. En 1911 fou l'editor del Przeglądu Codziennego, periòdic defensor dels drets civils dels jueus als territoris polonesos sota domini rus. En elsúltims anys de sa vida s'interessà pel sionisme. Poc abans de morir, en 1912, es casà per segona vegada amb Maria Sokolowa, filla del líder sionista Nahum Sokolow, i visqué a Lviv, on fou corresponsal de diversos periòdics polonesos. Stanislaw Mendelson va morir el 25 de juliol de 1913 a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi Rus) i fou enterrat al cementiri jueu d'aquesta localitat.

    Stanislaw Mendelson (1857-1913)

    ***

    Notícia de la condemna de Rémy Schouppe apareguda en el periòdic parisenc "Le Rappel" del 10 d'octubre de 1895

    Notícia de la condemna de Rémy Schouppe apareguda en el periòdic parisenc Le Rappel del 10 d'octubre de 1895

    - Rémy Schouppe: El 18 de novembre de 1861 neix a Dikkelvenne (Gavere, Flandes Oriental, Flandes) el fuster ebenista i expropiador anarquista Rémy Schouppe, també citat com Rémi Schouppe i conegut com Revolver. Era germà de Placide Schouppe, anarquista partidari de la «recuperació individual» i membre de la banda expropiadora encapçalada per Vittorio Pini. El 14 de març de 1893 va ser detingut a Schaerbeek (Brussel·les, Bèlgica) arran de l'apressament de son germà i durant l'escorcoll policíac del seu domicili es van trobar objectes provinents de diversos robatoris a Bèlgica i a França, claus falses i barbes postisses; també se li va acusar d'haver albergat Gustave Mathieu, membre de la «Banda Pini». Sa germana, Mathilde Schouppe, també va ser implicada. Jutjat, el 22 de juliol de 1893 Rémy Schouppe va ser condemnat a sis mesos de presó per haver donat asil Mathieu, però en l'apel·lació del 26 d'agost de 1893 la pena li fou incrementada a un any. El 5 de maig de 1895 va ser detingut amb Mathieu a Brussel·les quan ambdós petaven la caixa forta del plomaller Vandeweghe; el fruit d'aquest robatori havia de finançar l'evasió de l'anarquista Charles Achille Simon (Biscuit), condemnat a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa arran del procés de Ravachol. Jutjats, el 8 d'octubre de 1895 van ser condemnats pel Tribunal de Brussel·les a 10 anys de treballs forçats. Posteriorment s'exilià a Londres (Anglaterra). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Odón de Buen (ca. 1886)

    Odón de Buen (ca. 1886)

    - Odón de Buen y del Cos: El 18 de novembre de 1863 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) el científic, naturalista, introductor del darwinisme, fundador de l'oceanografia espanyola i simpatitzant llibertari Odón de Buen y del Cos. Fill de Mariano de Buen Ropín, sastre de professió, i de Petra del Cos Corroza, va estudiar batxillerat becat a l'institut de Saragossa, ciutat a la qual es va traslladar sa família per a facilitar-ne l'educació. Posteriorment, amb una altra beca, es traslladà a Madrid per a fer la carrera de Ciències Naturals. Pensionat per l'Ajuntament de Zuera, va ampliar estudis amb Máximo Laguna i José Macpherson, amb els quals es va iniciar en els estudis de petrografia a la serra madrilenya. En aquesta època, i per a ajudar-se econòmicament, va començar a fer classes particulars, essent un dels seus alumnes Miguel Primo de Rivera. Durant aquest període realitzà estudis d'herbes i de plantes que inclouria més tard en els Anales de Historia Natural (1883). Al costat de Vicente Castelló, va crear l'Anuario Científico Español. Després d'un viatge a la seva terra natal, on el 1885 s'havia declarat una epidèmia de còlera, de la qual va morir el seu pare, cosa que l'obligà a fer-se càrrec de la seva família, tornà a Madrid on va rebre la notícia d'haver estat seleccionat per a realitzar investigacions científiques a bord d'una vella fragata, Blanche, supervivent de la batalla del Callao. Aquest viatge, preparat per la Marina de Guerra, havia estat pensat per a donar la volta al món com a instrucció de guardamarines, però per raons pressupostàries es va reduir a un viatge en dues etapes: la primera pel nord d'Europa, i la segona pel mediterrani i el nord d'Àfrica. En ambdós viatges, en els quals no van faltar les penalitats, es va formar la seva vocació oceanogràfica. Durant aquest viatge va recollir importants materials que van servir per a classificar; i entre ells dues espècies d'isòpodes que van ser classificats, en al·lusió a ell, com Metropontus Bueni i Porcelio Bueni. Afeccionat a escriure, va relatar les peripècies del viatge en l'obra Kristanía a Tuggurt: impresiones de un viaje, obra que ell va trobar més tard ingènua i plena de defectes, però d'interès per al públic que havia començat a afeccionar-se a aquests mena de relats. Després d'aquest viatge va buscar una estabilitat econòmica que li permetés casar-se, i el 1889, després d'altres intents, va obtenir la càtedra de Zoologia a la Universitat de Barcelona, plaça que va ocupar fins 1911 quan es va traslladar a Madrid. Durant la seva estada a Barcelona va reformar completament l'ensenyament de les ciències a aquesta universitat: va introduir material científic avançat, va establir pràctiques de laboratori i sortides al camp i va establir relacions estretes amb l'Estació Biològica de Banyuls de la Marenda. Els seus extensos manuals explicaven els fenòmens naturals amb plantejaments evolucionistes i sense embuts. Va introduir les doctrines darwinistes a Espanya, però això li va valer l'oposició del cardenal Casañas, que va declarar els seus ensenyaments herètics. L'oposició del cardenal va aconseguir la seva separació de la càtedra, però fou acollit pel govern francès qui el va nomenar oficial d'instrucció pública. Participà activament en política, difonent idees republicanes i lliurepensadores --fou senador entre 1907 i 1910 en les files de Nicolás Salmerón i regidor d'Esquerra Republicana a l'Ajuntament de Barcelona. Va ser col·laborador de Los Dominicales del Librepensamiento que dirigiria Fernando Lozano y Montes, amb la filla de les quals, Rafaela Lozano Rey, es va casar el 1889. El matrimoni va tenir sis fills homes. Va publicar una Historia Natural completa (Zoologia, Botànica i Geologia) amb il·lustracions i gravats que va tenir gran acceptació tant a Espanya com a Amèrica, malgrat que els sectors més conservadors de l'ensenyament van promoure la prohibició d'aquests llibres com contraris a les doctrines de l'Església catòlica, que els va incloure a l'Índex. La seva separació de la càtedra va produir nombroses protestes i revoltes entre els estudiants, que van arribar a apedregar la casa del bisbe i la d'altres persones notòries pel seu clericalisme. Traslladà les seves classes al saló del Centre Federal i va continuar amb les seves sortides al camp, però els disturbis no cessaven i al final, durant les vacances de Nadal, el Govern, aconsellat pel general Valerià Weyler, capità general de Catalunya, va disposar que reprengués les seves classes. El 1906 va inaugurar un laboratori oceanogràfic a Porto Pi (Mallorca) i més tard altres a Màlaga, Vigo i Santa Cruz de Tenerife, en els quals es van formar generacions de oceanògrafs. Fundà més tard l'Institut Espanyol d'Oceanografia, iniciant així el camp de la investigació oceanogràfica a Espanya. A partir de 1908 va realitzar una sèrie de campanyes marítimes a bord de l'Averroes, vaixell ben equipat que pertanyia a la Marina de Guerra, i amb el qual va poder traçar cartes de navegació, estudiar els fons de l'Estret de Gibraltar i analitzar els corrents, la fauna i la flora mediterrànies. Durant aquest període va sumar-se al projecte llibertari de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer Guàrdia, de qui era amic personal, amb altres científics, entre els quals estaven Ramón y Cajal i Martínez de Vargas. Va col·laborar en el seu Boletín i es va integrar al seu patronat, va impartir nombroses conferències i va escriure cinc llibres de Ciències Naturals, que van servir de llibres de text en aquest centre. En la premsa anarquista, republicana i lliurepensadora (Boletín de la Escuela Moderna, Dominicales del Librepensamiento,Humanidad Nueva, El Radical, La Voz del Obrero, etc.), sobretot, va fer servir el pseudònim Polemófilo. El 1907 va formar part de la Junta per a l'Ampliació d'Estudis. En aquesta època rebé nombrosos premis i condecoracions tant nacionals com estrangeres. En 1910 assistí a Barcelona al I Congrés Lliurepensador, on redactà una ponència en la qual reivindicava una escola neutra, cosa que l'allunyà del moviment pedagògic ferrerià. En 1911 es va traslladar a Madrid on va continuar la seva obra pedagògica defensant sempre l'ensenyament científic, completa i experimental. En aquesta ciutat es va reprendre la seva amistat amb Ramón y Cajal i amb el seu antic alumne Miguel Primo de Rivera. Durant tot aquest temps es va preocupar també per millorar Zuera, aconseguint la creació d'una biblioteca pública. L'escultor Marià Benlliure va modelar un bust per a aquest centre, del que en el seu moment va ser lliurada una reproducció a la Universitat de Saragossa que l'exhibeix en el seu paranimf com a homenatge. Una altra còpia és al mausoleu erigit a Zuera. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va crear la Direcció general de Pesca, a la qual es va agregar l'Institut d'Oceanografia, i en fou nomenat director general, conservant aquest càrrec durant la II República Espanyola. El 1934 li arribà l'edat de la jubilació després de quaranta-cinc cursos d'ensenyament ininterromput, havent passat per les seves aules 25.000 estudiants. No obstant això, no abandona la investigació. La Guerra Civil espanyola el sorprèn a Palma (Mallorca) treballant en el seu laboratori, i és capturat pels revoltats; després de restar un any tancat a la presó dels Caputxins de Palma,és canviat per la germana i la filla del general finat Miguel Primo de Rivera --el setembre de 2004, en desgreuge, serà nomenat fill il·lustre de Palma. En acabar el conflicte es troba a Banyuls de la Marenda, però marxà de seguida a Mèxic. Odón de Buen y del Cos va morir el 3 de maig de 1945 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En aquest país viuen encara la major part dels seus nombrosos descendents. El 4 d'abril de 2003 les seves restes mortals van ser trasllades a Zuera, el seu poble natal, per a ser inhumades en un mausoleu del cementiri. En l'actualitat un vaixell de l'Institut Oceanogràfic Espanyol duu per nom «Odón de Buen». L'obra de Odón de Buen és molt extensa i es troba totalment dispersa a causa de l'exili. A més de la seva magna obra científica, va traduir les memòries de Giuseppe Garibaldi i una biografia de Ignacio Jordán de Asso, a més d'ajudar en la traducció espanyola d'El hombre y la tierra d'Élisée Reclus. La Institución Fernando el Católico i l'Ajuntament de Zuera han iniciat la tasca de recopilar la seva obra, de reeditar alguns dels seus llibres, com ara Síntesis de una vida política y científica (1998) i Mis memorias (2003). Odón de Buen va redactar les seves memòries a Banyuls amb 76 anys, i foren guardades les 1.177 quartilles per la seva família fins a l'actualitat. La Biblioteca de Zuera ha emprès la tasca de recopilar la seva obra, comptant ja amb un important fons a la disposició d'estudiosos i d'investigadors.

    ***

    Zelindo Vicenzi

    Zelindo Vicenzi

    - Zelindo Vincenzi: El 18 de novembre de 1882 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Zelindo Vincenzi. Sos pares es deien Cesare Vincenzi i Clementina Bizzocoli. Paleta de professió, després d'una breu militància en el Partit Socialista Italià (PSI) s'adherí al Grup Anarquista de Mòdena, del qual fou un dels seus fundadors, i a la Lega Muratori (LM, Lliga de Paletes) de Mòdena, d'orientació sindicalista revolucionària. Fou un dels promotors de l'intent d'acostament entre les tres Cambres del Treball de la província de Mòdena (Carpi, Mirandola i Mòdena), que portà al Congrés de la «Unitat Sindical» de gener de 1913, que marcà la divisió del moviment sindical de Mòdena entre dues Cambres del Treball, una d'orientació socialista i altra de sindicalista revolucionària. Després d'aquest fet, fou un dels màxims exponents de la Cambra del Treball Sindicalista i entrà a formar part de la seva comissió executiva, col·laborant en el seu òrgan d'expressió, La Bandiera Proletaria–posteriorment dirigí la seva continuació Bandiera Operaia–, i encapçalant algunes lluites laborals, com ara entre abril i juliol de 1913 la vaga dels paletes, que, però, acabà amb el triomf de la patronal. En aquest mateix període participà en congressos i reunions a diversos indrets d'Itàlia i es relacionà amb els principals exponents de l'anarquisme i del sindicalisme revolucionari italià. En 1916 va ser nomenat gerent dels periòdics La Voce Proletaria i Guerra di Classe,òrgan de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), que s'imprimia a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia). El 31 de desembre de 1916 participà en el Congrés Anarquista d'Emília-Romanya que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), en el curs del qual es va fundar la Unió Anarquista d'Emília-Romanya. El maig de 1917 va ser detingut durant una manifestació antimilitarista que havia promogut. El prefecte demanà al Ministeri de l'Interior el seu confinament i«internament coactiu» a Campobasso (Molise, Itàlia), o en mig d'una illa, però la mesura no va ser acceptada. El juny de 1917 participà en el congrés anarquista que se celebrà a Florència (Toscana, Itàlia). En 1918 es va allistar i va ser enviat a Llombardia, primer a Crema i després a Brescia. En acabar la Gran Guerra retornà a Mòdena i reprengué les seves activitats sindicalistes a la Cambra del Treball i llibertàries en la Federació Comunista Anarquista (FCA) de la ciutat. Va ser detingut, amb altres companys, arran del robatori de metralletes organitzat el maig de 1920 per un grup d'anarquista de Mòdena amb la finalitat de defensar les manifestacions obreres, sobretot arran dels fets esdevinguts el 7 d'abril d'aquell any a Mòdena quan la força pública obrí foc sobre una manifestació i assassinant cinc obrers. Aquesta important agafada tenia com a finalitat deixar fora de lloc els membres més destacats de la Cambra del Treball Sindicalista i de la FCA, però en el seu cas, durant el procés que tingué lloc en 1921 a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia), va ser absolt de tots els càrrecs. Un cop lliure, continuà amb la seva feina de paleta sense destacar-se massa en qüestions polítiques, encara que militant en el moviment anarquista. Advertit formalment per les autoritats en 1926 i en 1931, entrà a formar paret de la llista de persones considerades«perilloses en cas de pertorbació de l'ordre públic» i restà constantment vigilat fins el 1942. Zelindo Vincenzi va morir el 4 d'abril de 1946 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

    Zelindo Vincenzi (1882-1946)

    ***

    Foto policíaca d'América Scarfó (1 de febrer de 1931)

    Foto policíaca d'América Scarfó (1 de febrer de 1931)

    - América Scarfó: El 18 de novembre de 1912 neix a Buenos Aires (Argentina) la mestra anarquista América Josefina Scarfò, més coneguda com América Scarfó o simplement Fina, i que va fer servir el pseudònim de Josefina Rinaldi de Dionisi. Era filla d'una família catòlica de classe mitjana d'origen calabrès que havia emigrat a l'Argentina després del matrimoni i del naixement de son primer infant. Sos pares es deien Paolo Alessandro Scarfò i Caterina Romano i la parella tingué vuit infants (Antonio, José, Alessandro, Domingo, Paulino Orlando, América Josefina, Santa i Asunto). Estudià, amb brillants notes, a l'Institut de Maestria del carrer Estanislao Zeballos de Buenos Aires. Mentrestant, dos germans seus, Paulino i Alessandro, militaven en el moviment anarquista argentí i formaven part del grup il·legalista expropiador encapçalat per Severino Di Giovanni, amb qui América acabà lligant-se sentimentalment en 1927. Per alliberar-se dels obstacles familiars que s'oposaven a la seva relació amb Di Giovanni, que estava casat amb una cosina seva (Teresina Masciulli) i tenia infants, va contreure matrimoni de conveniència amb Silvio Astolfi, anarquista italià lligat a Di Giovanni. Ella ajudà son company en els seus projectes editorials Culmine i Anarchia. El 29 de gener de 1931, a la vil·la «Ana María» de Burzaco (Almirante Brown, Buenos Aires, Argentina), on vivia la família Scarfò i on es refugiava Di Giovanni, va ser detinguda amb son germà Paulino Scarfò i Severino Di Giovanni. Tingué unaúltima entrevista amb Di Giovanni, abans del seu afusellament l'1 de febrer de 1931, i en les setmanes posteriors mantingué una actitud digna i ferma amb les autoritats argentines. Jutjada per complicitat en diversos delictes, va ser absolta de tots els càrrecs per insuficiència de proves i perquè encara era menor d'edat. El 6 de març de 1931 va ser inscrita per les autoritats feixistes italianes, en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció. Va ser novament arrestada arran d'un robatori espectacular comès la primavera de 1931 a Buenos Aires per Silvio Astolfi i Tamayo Gavilán. Seguint el consell que son germà li havia recomanat en l'última entrevista abans de la seva execució l'endemà de l'afusellament de Di Giovanni, on a més li havia relatat les tortures a les quals havia estat sotmès, continuà estudiant i esdevingué professora d'italià a la Universitat de Buenos Aires. No obstant això, la seva militància anarquista no aturà i col·laborà en diversos periòdics llibertaries europeus (L'Endehors, etc.), sobretot amb articles on defensava els drets de la dona. Anys després, amb son nou company anarquista, fundà l'editorial i biblioteca«Américalee». Durant molts d'anys, aquesta biblioteca va ser la més completa pel que feia l'anarquisme a Buenos Aires i l'editorial publicà nombrosos pensadors llibertaris. En 1951 viatjà a Itàlia i a Chieti (Abruços, Itàlia), lloc de naixement de Di Giovanni, buscà els seus familiars, però va trobar el rebuig. Durant aquests anys no deixà de col·laborar en la premsa anarquista i a finals dels anys noranta ajudà l'historiador anarquista Osvaldo Bayer en les seves investigacions, qui va trobar el juliol de 1999 als arxius de la Policia Federal les cartes d'amor que havia enviat a Severino Di Giovanni, cartes que va rebutjar acceptar com a una«amable concessió» per part de la policia, tot reivindicant la seva propietat. El seu testimoni va ser recollit en el documental de Leonardo Fernández Anarquistas (2003 i 2005). América Scarfó va morir el 19 d'agost –moltes fonts citen erròniament el 26 d'agost– de 2006 a Buenos Aires (Argentina) i les seves cendres van ser escampades al jardí del local de la Federació Llibertària Argentina (FLA). En 2014 Daiana Rosenfeld i Aníbal Garisto estrenaren el documental Los ojos de América, on es narra la passió amorosa entre América i Severino.

    América Scarfó (1912-2006)

    ***

    Félix Perpiñán

    Félix Perpiñán

    - Félix Perpiñán: El 18 de novembre de 1926 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Félix Perpiñán, citat a vegades com Feliciano Perpiñá Pla. En 1946 desertà de l'exèrcit franquista i marxà a França –segons altra versió hauria pogut fugir de les agafades de militants de 1945 i s'hauria enrolat en la Legió Estrangera. Milità en les Joventuts Llibertàries de París i fou nomenat secretari de la Federació Local de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Realitzà missions d'enllaç entre el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'interior i de l'exili. A començaments de 1947 s'incorporà en els grups d'acció llibertaris que actuaven a Barcelona. Detingut, fou tancat i torturat a Lleida i a Montjuïc, però aconseguí fugir quan era trasllat a la Direcció Superior de Policia i retornà a França. Més tard s'internà a la Península amb el grup guerriller de Josep Lluís Facerías. Després d'intervenir en un assalt el juliol de 1948, va ser detingut el desembre d'aquell any per la policia franquista al barri de Sarrià i tancat a la presó Model de Barcelona. Identificat com a desertor, va ser transferit a les autoritats militars i traslladat a Montjuïc. Félix Perpiñán va morir el 9 de novembre de 1948 al castell de Montjuïc (Barcelona) a causa de les tortures patides.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Joseph Déjacque (ca. 1860)

    Joseph Déjacque (ca. 1860)

    - Joseph Déjacque:El 18 de novembre de 1864 mor a l'Hospital de Bicêtre (Le Kremlin-Bicêtre, Illa de França, França) el socialista antiautoritari i inventor del terme «llibertari» Joseph Déjacque. Havia nascut el 27 de desembre de 1821 a París (França). Orfe de pare, va ser criat per sa mare, que feia de cosidora. Va freqüentar l'escola Salive al raval de Saint-Antoine. En 1834 va entrar com a aprenent i en 1839 va esdevenir dependent en una botiga de papers pintats. En 1841 a enrolar-se en la Marina de Guerra, descobrint l'Orient alhora que l'autoritarisme militar. De tornada a la vida civil, en 1843 va fer de dependent de magatzem, però la seva independència d'esperit encaixa malament dins l'autoritat patronal. En 1847 va començar a interessar-se per les idees socialistes, va compondre poemes on reivindicava la destrucció de tota autoritat mitjançant la violència i va col·laborar en el periòdic obrer L'Atelier, alhora que feia feina de pintor en la construcció i d'empaperador. La insurrecció parisenca de febrer de 1848 va acabar amb la monarquia de Lluís-Felip, però ben aviat l'aliança dels burgesos republicans i del proletariat obrer fa figa. El març d'aquell any, Déjacque va publicar la seva peça Aux ci-devant dyanstiques, aux tartuffes de peuple et de la liberté, on farà de portaveu de les aspiracions obreres. Va freqüentar el «Club de l'Atelier» i el va abandonar per militar en el «Club de l'Emancipació de les Dones», animat per Pauline Roland, una seguidora de Pierre Leroux, i pel falansterià Jeanne Deroin, i molt influenciat pel pensament de Charles Fourier. L'abril van tenir lloc els primers enfrontaments entre les forces de la burgesia, que havien proclamat «La República raonable», i els obrers revolucionaris. En l'atur, es va inscriure el 10 de maig de 1848 en els«Ateliers Nationaux» («Tallers Nacionals»), organització d'origen blanquista creada arran de la Revolució de 1848 destina a proveir de feina els obrers parisencs aturats. El 15 de maig, l'Assemblea Constituent va ser envaïda pels obrers, però els principals responsables socialistes van ser detinguts. El 22 de juny, els «Atelliers Nationaux» van ser suprimits, posant fi a la temptativa socialista d'organització del treball. La insurrecció obrera va esclatar tot seguit. Els obrers va ocupar, fins al 25 de juny, la meitat de la ciutat als crits de «Visca la Revolució social!». La repressió va ser terrible, l'Exèrcit Republicà va usar l'artilleria, massacrant tres mil insurgents. Van ser detinguts 15.000 revolucionaris i deportats als pontons presons dels ports de Cherbourg i de Brest. Déjacque en serà un, i encara que no va participar directament en la insurrecció, va ser condemnat a dos anys de presó als pontons de Brest. Alliberat en 1849, va retornar a París i l'agost de 1851 va publicar Les Lazaréennes. Fables et poésies sociales, que li implicarà una condemna de dos anys de presó per «incitació al menyspreu del Govern» i la confiscació de l'edició de 1.000 exemplars. Però va ser alliberat l'endemà del cop d'Estat de Louis Bonaparte, exiliant-se primer a Brussel·les i després a Londres, on va fer amistat amb Gustave Lefrançais amb qui va fundar una societat de suport mutu obrer, «La Sociale». En acabar 1851 es troba a l'illa de Jersey, en una petita comunitat de proscrits francesos, on no va deixar cap ocasió d'atacar els republicans, obligats a exiliar-se per Bonaparte. El 26 de juliol de 1853 va pronunciar un discurs durant l'enterrament de Louise Julien, una poetessa proscrita del Belleville popular, morta en la misèria d'una tisi que va agafar a la presó, prenent la paraula després de Victor Hugo, l'orador designat per l'assemblea general dels proscrits. En 1854 va establir-se en la colònia francesa de Nova York (EUA), on va publicar el fullet La question révolutionnaire, resum de les seves idees revolucionàries i del seu pensament llibertari. En 1855 va signar el manifest inaugural de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i va establir-se a Nova Orleans, on va escriure L'Humanisphère. Utopie anarchique (1857) i Béranger au pilori (1857). Va fer costat la defensa de les dones en una carta dirigida a Pierre Joseph Proudhon, després que aquest hagués criticat el feminisme; és en aquesta carta (De l'Être-Humain mâle et femelle. Lettre à P. J. Proudhon), escrita i publicada en 1857 a Nova Orleans, on va usar per primer pic el neologisme «llibertari». En 1858 va retornar a Nova York, on va començar el 9 de juny la publicació del periòdic Le Libertaire. Journal du Mouvement social, que va publicar 27 números fins al 4 de febrer de 1861. Aquell mateix any, descoratjat davant la possibilitat de trobar feina arran de la desfeta econòmica sorgida arran de la Guerra Civil nord-americana, va tornar a Europa, primer a Londres i després a França, gràcies a l'amnistia de 1860. Visqué en la misèria al raval parisenc de Saint-Honoré i va caure en la demència pensant que era una nova reencarnació de Crist. El 22 d'abril de 1864 Joseph Déjacque fou ingressat a l'Hospital de Bicêtre (Le Kremlin-Bicêtre, Illa de França, França), on va morir el 18 de novembre de 1864 a causa d'una paràlisi general.

    ***

    Ferdinand Domela Nieuwenhuis

    Ferdinand Domela Nieuwenhuis

    - Ferdinand Domela Nieuwenhuis: El 18 de novembre de 1919 mor a Hilversum (Holanda Septentrional, Països Baixos) l'intel·lectual anarquista i antimilitarista Ferdinand Domela Nieuwenhuis. Havia nascut el 31 de desembre de 1846 a Amsterdam (Països Baixos) en una família burgesa benestant --sos pares foren Ferdinand Jacobus Nieuwenhuis i Henrietta Frances Berry. En 1859 sa família prengué Domela com a llinatge (Reial Decret del 10 de juliol de 1859). Després de fer estudis teològics a Amsterdam i a Utrecht es convertí en pastor evangèlic luterà, com son pare. Més tard va predicar a diverses ciutats holandeses --Harlingen (1870-1871), Gisborne (1871-1875) i Den Haag (1875-1879)-- i en contacte amb els temes socials de l'època va veure les contradiccions de l'Església i perdé la fe. Començà a tenir problemes amb el poder eclesiàstic cap al 1870, però mai no es declarà ateu i sempre fou un home religiós. En 1878 creà el periòdic socialista Rech voor Allen (Justícia per tothom) que esdevindrà l'òrgan de la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), primera organització socialista de la qual serà un dels fundadors. Aquest mateix any es declara vegetarià, abstemi i no fumador. L'1 de setembre de 1879 renuncià al seu càrrec religiós i aquest mateix any publicà Mijn afscheid van de kerk (El meu acomiadament de l'Església). En aquesta època formà part de l'associació de lliurepensadors «De Dageraad» (L'Aurora) i participà en els congressos internacionals del lliure pensament de Brussel·les (1880) i Amsterdam (1883). Detingut per «traïció» --en realitat per un simple «delicte de premsa» després d'escriure un article contra la reialesa («De Koning komt!»), publicat en Recht voor Allen el 24 d'abril de 1886--, fou finalment alliberat el 31 d'agost de 1887 gràcies a la pressió de l'opinió pública, però fou víctima d'un atemptat a Rotterdam del qual sortí sa i estalvi per molt poc. Després viatjà per Europa, conegué Friedrich Engels i mantingué correspondència regular amb Eduard Douwes Dekker, E. Anseele, E. Bernstein, César de Paepe, Bebel, Wilhelm Liebknecht, William Morris, K. Kautsky, Piotr Kropotkin,Élisée Reclus i Louise Michel, entre altre personalitats. En 1888 fou elegit diputat socialista del districte de Schoterland per la Tweede Kamer, la Cambra Baixa de les dues que formen el parlament holandès, i exercí el seu mandat fins al 1891. Aquesta experiència li obrí els ulls davant el nefast paper jugat pel parlamentarisme i d'aleshores ençà abandona la política d'Estat i l'electoralisme i s'uneix a l'anarquisme bakuninista i al lliure pensament. En 1894 va publicar a Brussel·les el fullet Le socialisme en danger, amb un prefaci d'Élisée Reclus, que esdevindrà tres anys més tard un llibre de referència. En 1896 abandonà el Congrés Socialista de Londres, on es votà l'exclusió definitiva dels anarquistes. En 1898 va editar el periòdic anarquista Le Libre Socialiste, on participaren diversos grups llibertaris. En 1900 publicà el llibre La débâcle du marxisme. El juny de 1904 organitzà el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam, que donà lloc a l'Associació Internacional Antimilitarista. Aquest mateix any participà en el Congrés de Federacions del Lliure Pensament a Roma. L'agost de 1907 reivindicà apassionadament la vaga general com a eina de lluita. Oposat a una organització anarquista estructurada i molt crític respecte al sindicalisme, no participà en el Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de 1907. En 1914, fidel al seu pensament anarcopacifista, s'oposà al «Manifest del Setze», favorable a l'intervencionisme bèl·lic, i signà amb Emma Goldman, Malatesta i altres, el manifest «La Internacional i la guerra». En 1917 aplaudí la Revolució russa, però rebutjà més tard la presa del poder per part dels bolxevics. En 1918 donà refugi i ajudà Rudolf Rocker després de ser expulsat d'Anglaterra. Es casà quatre vegades i tingué set fills. Ferdinand Domela Nieuwenhuis va morir el 18 de novembre de 1919 a Hilversum (Països Baixos) i els seus funerals foren una impressionant manifestació de fervor de la classe obrera. Entre les seves obres podem destacar Een vraagstuk van internationaal belang (1870), En avant pour la journée de huit heures! (1891), Autoritair en Libertair socialisme (1897), L'éducation libertaire (1900) i Le militarisme et l'attitude des anarchistes et socialistes révolutionnaires devant la guerre (1901), Van Christen tot Anarchist (1910), entre d'altres. En les seves col·laboracions en la premsa va fer servir diversos pseudònims, com ara Criticus,Ex-Theoloog, Germanus, Philalethes,Dr. Sagittarius, etc. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i en 1925 es fundà en aquesta ciutat un «Domela Nieuwenhuis Museum» que en 1999 es traslladà a Heerenveen.

    ***

    Notícia professional de Constantina Alcoceba Chicharro publicada en el diari de Sòria "El Avisador Numantino" del 23 d'agost de 1930

    Notícia professional de Constantina Alcoceba Chicharro publicada en el diari de Sòria El Avisador Numantino del 23 d'agost de 1930

    - Constantina Alcoceba Chicharro: El 18 de novembre de 1936 mor, oficialment, a Sòria (Castella, Espanya) la comare i militant anarcosindicalista Constantina Alcoceba Chicharro. Havia nascut l'11 de març de 1899 a Vildé (Sòria, Castella, Espanya). Filla d'una família de llauradors humils, quan era molt jove es traslladà a la ciutat de Sòria per a fer de minyona i així poder estudiar. Seguí cursos en la Facultat de Medicina de Madrid (Espanya) i en les clíniques dels doctors Recasens i Varela. En 1930, un anys abans d'obtenir la plaça, el Col·legi de Practicants la va reconèixer com a Sòcia d'Honor. Fou la llevadora municipal de Sòria, adscrita a la Beneficència Municipal, des del 6 de juny de 1931, on destacà per la seva feina humanitària i el seu caràcter bondadós. El 4 de novembre de 1931 es va casar amb Matías Fernández Orte, ebenista de professió i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb qui no va tenir fills. Durant l'etapa republicana col·laborà en l'Ateneu de Divulgació Social (ADS), centre cultural d'orientació llibertària, on participà en les sessions literàries amb el metge anarquista Arminio Guajardo Morandeira, afusellat l'estiu de 1936; també col·laborà, sota el pseudònim Luna, en el periòdic Trabajo de Sòria. Relacionada amb el metge anarquista Isaac Puente Amestoy, fou la militant més destacada de la CNT de Sòria, desenvolupant tasques de responsabilitat orgànica en la Federació Comarcal. Bona oradora, durant la primavera i estiu de 1936 participà en actes de propaganda anarcosindicalista en diverses poblacions de Sòria (Casarejos, Cabrejas del Pinar, etc.). El 20 d'agost de 1936 va ser detinguda a Sòria i portada a la presó. Encara que el seu certificat de defunció consta que Constantina Alcoceba Chicharro va morir el 18 de novembre de 1936 a causa d'una malaltia a l'Hospital Provincial de Sòria (Castella, Espanya), diverses fons afirmen que va ser assassinada a la presó, probablement aquell mateix agost de 1936. Son marit, empresonat a El Burgo de Osma (Sòria, Castella, Espanya), no pogué assistir a l'enterrament i les seves restes mortals passaren a la tomba familiar. En la sessió extraordinària del 29 d'agost de 1936 de l'Ajuntament de Sòria se li va obrir expedient de destitució juntament amb altres empleats municipals; poc després, en la sessió del 21 de setembre de 1936, s'acordà per unanimitat la seva destitució i absoluta separació del servei com a comare de la Beneficència Municipal declarant vacant el seu lloc de feina. Actualment existeix un Ateneu Llibertari a Sòria que porta el seu nom.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 11/19/17--03:37: Junta de Portaveus
  • A la darrera Junta de Portaveus a més de parlar de  les obres de millorar de la primera línia del Port de Pollença (veure article anterios vam parlar d'altres temes):

     

    Pla Igualtat.


     Ens van presentar el  pla de treball per redactar un pla d'igualtat pels treballadors municipals, ara s'ha constituït la comissió, com a garant, i impulsora del procés i es començarà la feina de fer el diagnòstic, per conèixer la situació i després fer un pla d'acord a aquesta. Per fer le feina s'ha contractat l'empresa Teis.

     

    Pressupostos Participatius.

     

    Han encarregat a la mateixa empresa dels processos de Can Febus i la Vinyeta  un projecte. És un projecte clàssic, com els que fan a Algaida o Porreres: una part del capítol 6 d'inversions és destinada a pressupostos participatius, i es demana a la gent que faci projectes. Caldria decidir quins diners s'hi dediquin, i si una part a Pollença i una altre al Moll, ... Però batle va dir que ens passarà informació sobre altres formes de fer pressupostos participatius per veure si n'hem de triar un altre. Per exemple a Sóller utilitzen un sistema similar, però no per inversions, o a Sencelles s'ha donat l'opció a la gent que decideixi si incrementar o baixar diverses partides.L'equip de govern ha de millorar si realment volen fer uns pressuposts participatius, començar a parlar del tema en novembre ja és un mal principi. 

     

    Arxiu Bestard.

     

    Ens van informar de la proposta de compra de l'arxiu Bestard; les característiques de l'arxiu,  la valoració econòmica, les feines que hauria de fer la persona encarregada de traslladar i descriure el fons de l'arxiu  i  un  informe tècnic de l'Arxiu del So i la Imatge recomanant la seva adquisició.

    Les despeses de manteniment i conservació seran per l'Ajuntament. S'ha demanat a l'Arxiu de la imatge i so del Consell assessorament, i un informe de com garantir les condicions necessàries, i els costos que això tindria. També estan contactant amb empreses especialitzades en mobiliari per veure quines estanteries i elements comprar i els preus.

     

     


    0 0

    El pobla de Caimari celebra la seva fira de l’oliva i entre d’altres actes, el proper 19 de novembre a les 17h hi haurà un combat de picat entre els Glosadors de Mallorca Miquel Servera “Boireta”, Pau Riera “Rierol” i Macià Ferrer “Noto”.

    0 0


                                    La falangista Inés Arrimadas, retratada.





    Al diari digital El Nacional, 18/11/2017, surt un article d'En Jordi Galves on es denuncia allò canalla del nacionalisme espanyol.

    He pensat que seria bo contribuir a la seva difusió entre el navegants catalans (tant els del Principat com els de les Illes, és clar).

    Aquí teniu l'article d'En Galves: Supremacista Arrimadas – ElNacional.cat.




    0 0

    Sa Pobla, anys 50 - Senyors i criats (recordant algunes històries familiars) -


    Els Ferrà de Montpeller eren aquella classe d´aristòcrates en curs d´extinció. Aferrats a la terra, no eren dels que solament anaven a veure les terres alguns dies a l´any i es conformaven amb el que l´amo els portava al casalot de Palma. Ben al contrari, mai no deixaren de viure a la possessió i establiren una relació ferma amb els missatges i jornalers d´aquells immensos terrenys que en el segle XIX volgué comprar l´arxiduc i que la rica família no va vendre mai. (Miquel López Crespí)


    Els Ferrà de Montpeller eren aquella classe d´aristòcrates en curs d´extinció. Aferrats a la terra, no eren dels que solament anaven a veure les terres alguns dies a l´any i es conformaven amb el que l´amo els portava al casalot de Palma. Ben al contrari, mai no deixaren de viure a la possessió i establiren una relació ferma amb els missatges i jornalers d´aquells immensos terrenys que en el segle XIX volgué comprar l´arxiduc i que la rica família no va vendre mai.

    El pare, que mai anà de senyors, i manco si aquests explotaven cinquanta o seixanta treballadors, somreia, descregut, quan la padrina explicava la bonior d´aquells grans propietaris de vides i hisendes. “No res d´estimar la terra”, intervenia en la conversa; “pur interès material”. Vigilar la feina dels pagesos per a controlar qui era bon llaurador, pastor experimentat o excel·lent cuinera, com madó Juliana. Sovint, amo i missatges aprofitaven l´absència dels senyors per fer menys feina o apropiar-se d´algunes gallines, saquets de blat o d´ametles per compensar el migrat sou que rebien. Els Ferrà de Montpeller ho sabien i per això mateix s´estimaven més romandre a la possessió, atents al desenvolupament de les feines agrícoles dels seus terrenys.

    El pare continuava fent la rialla en sentir parlar de senyors bons o dolents. “O no veieu que tots són iguals?”, demanava, inquisitiu. “Els bons, els que donen alguna almoina a final d´any, una camisa nova el dia de festa senyalada, un pa el cap de setmana si els jornalers han fet feina com pertoca, només ho fan per tenir el personal content. Tanmateix... quina despesa important significa lliurar unes camises, dues coques bambes, un pa gran als missatges? Tot reverteix en la millora de la possessió. Tan sols ho donen a qui s´ho ha guanyat, a qui sua de veritat, als que hi deixen la vida damunt el terrós. Són bons treballadors; Produeixen com pertoca: no és qüestió de deixar que marxin. I si els nous jornalers no donen els beneficis dels actuals? Val més mantenir el ramat content que no haver de provar amb gent que no coneixes i no saps quin rendiment els pots treure, pensen, alhora que assaboreixen la xocolata de l´horabaixa que els ha portat la criada”.

    El pare encenia una cigarreta i continuava, sorneguer: “Pensau en el que fan quan els servents han envellit: la dida, la cuinera, el pastor, l´amo són foragitats de la possessió sense cap misericòrdia. Generacions i generacions d´excel·lents missatges han acabat al carrer, sense diners, mancats de recursos, perquè ja no podien carregar un sac a l´esquena o no tenien forces per llaurar, recollir l´anyada d´ametles, tondre les ovelles, anar a recollir figues, segar faves i mongetes. Per als senyors, són improductius, un destorb del qual desfer-se ràpidament. Ja no els poden explotar. Adequar una cambra a la possessió, mantenir-los fins a la mort? Qualsevol proposta en aquest sentit seria considerada una bogeria. El senyor que s´atrevís a fer-ho seria blasmat per boig pels altres propietaris”.

    “En aquest aspecte, continuava, mentre acabava de fumar, “no hi ha cap diferència entre senyors bons i dolents. Tots són igual, actuen amb idèntica indiferència amb les persones que els han ajudat a enriquir-se, a viure durant generacions d´esquena dreta, sense fer mai res a no ser gaudir dels més increïbles àpats i anar a missa els diumenges”.

    Quan acabava, ningú deia res. En el fons, tothom sabia que la vida a les possessions era així, i els exemples que confirmaven el que deia el pare eren innumerables.

    Els Ferrà i Montpeller sabien que mentre els criats fossin joves i sans tot rutllava a la perfecció. Per això no anaven quasi mai a Palma: alguna vegada, per arreglar determinats assumptes amb les autoritats, anar el teatre o a la sarsuela, que era l´espectacle que més agradava al senyor de Montpeller. Dies especials on es treien les robes de festa i ostentació. Una feinada per a les criades planxant camises i vestits amb les antigues planxes de ferro que s´encalentien damunt el foc. Els missatges netejant les tartanes, els cavalls que havien d´estar a punt, netíssims, adornats amb els millors ormejos que s´empraven en aquestes ocasions.


    D´una novel·la inèdita de l´escriptor Miquel López Crespí



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0


    0 0

    [19/11] Conferència de Goldman -«Germinal» - «Solidaridad Obrera» - Escoles Modernes de São Paulo - Homenatge a Durruti - Dembsky - Liard-Courtois - Baud - Porcelli - Shum - Llorens - Doglio - Joe Hill - Blanco - Hapgood - Gille - Chapin - Ruipérez - Nebot/title>

    Anarcoefemèrides del 19 de novembre

    Esdeveniments

    Anunci de les dues conferències londinenques d'Emma Goldman

    Anunci de les dues conferències londinenques d'Emma Goldman

    - Conferència d'Emma Goldman: El 19 de novembre de 1899 a l'Athenaeum Hall de Londres (Anglaterra) la destacada anarcofeminista Emma Goldman imparteix la conferència«The aim of humanity» (L'aspiració de la humanitat). Era la primera vegada que Goldman parlava en públic a Londres. Aquest cicle de dues conferències programat a l'Athenaeum Hall londinec es tancà la setmana següent, el 26 de novembre, amb la xerrada «Woman» (Dona). En el cartell anunciador de l'acte s'animava al públic a preguntar i a discutir sobre els temes exposats. Aquestes dues conferències seran unes de les més conegudes i impartides per tot arreu per Emma Goldman i sempre amb un èxit assegurat de públic.

    ***

    Capçalera de "Germinal" sobre el judici a l'anarquista Marius Jacob

    Capçalera de Germinal sobre el judici a l'anarquista Marius Jacob

    - Surt Germinal: El 19 de novembre de 1904 surt a Amiens (Picardia, França) el primer número del periòdic bimensual Germinal. Journal du Peuple. Creat per Georges Bastien, tindrà amb el temps diversos gerents, com ara Jules Lemaire, Auguste Cauvin, Henri Pacaud, Carette, Dubois, Albert Andrieux, Louise Joly, Charles Cahon i Émilien Tarlier. A partir del número 36, del 10 de febrer de 1906, passarà a ser setmanal. Deixarà de publicar-se, després de 391 números, l'agost de 1914 arran de la declaració de guerra, però reapareixerà a partir del 29 d'agost de 1919 i fins al juliol de 1933, després de publicar 723 números. Set números més encara es publicaran durant l'any 1938. En 1920 donarà suport a la Federació Comunista Llibertària de la regió del Nord i en 1924 va fer costat les candidatures anarcoabstencionistes. El periòdic edità diversos fullets, postals i partitures. Hi van col·laborar, entre molts altres, A. Andrieux, Georges Bastien, Armand Beaure, Alice Bernard,Émile Caffin, A. Cauvin, R. Chaughi, A. Delannoy, Charles Desplanques, Charles Dhooghe, Henri Dhorr, Alcide Dumont, Georges Dufosse, Sébastien Faure, Jean Goldsky, Gustave Herve, Jobert, Piotr Kropotkin, Achille Legeret, Jules Lemaine, André i Maurice Lucas, Anna Mahe, Manacau, A. Merrheim, Joseph Ouin, Eugène Peronet, Charles Rimbault i Georges Thonar. Fou perseguit per les autoritats per diversos delictes (propaganda antimilitarista, injúries, provocació de mort, etc.) i arribà a tirar 4.500 exemplars.

    ***

    Anagrama de "Solidaritat Obrera"

    Anagrama de "Solidaritat Obrera"

    - «Solidaridad Obrera» de Montilla: El 19 de novembre de 1908 es crea a Montilla (Còrdova, Andalusia, Espanya), a imitació de Catalunya, «Solidaridad Obrera» de Montilla, que reuneix societats obreres anarcosindicalistes de Montilla, Espejo, La Rambla, Fernán Núñez i Montemayor. El mes anterior, la Conferència de Treballadors Agrícoles d'Alzira (País Valencià) havia decidit adherir-se a la«Solidaritat Obrera» catalana i, aquell mateix any, el Congrés de Societats Obreres d'Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya) decideix sumar-se a «Solidaridad Obrera». En altres ciutats com La Corunya, Saragossa, Gijón, Granada, Cadis, Jaén i Còrdova, busquen la manera de fer que «Solidaridad Obrera» sigui una organització de caire estatal.«Solidaritat Obrera» va obtenint un gran prestigi entre la classe obrera que augmentarà amb la seva actitud durant la vaga general de l'anomenada «Setmana Tràgica» de Barcelona de juliol de 1909.

    ***

    João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

    João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

    - Tancament de les Escoles Modernes de São Paulo: El 19 de novembre de 1919 a São Paulo (São Paulo, Brasil) l'Escola Moderna Núm. 1, creada pel pedagog anarquista João de Camargo Penteado el 13 de maig de 1912 seguint l'exemple del català Francesc Ferrer i Guàrdia, és obligada a tancar per ordre governativa. La raó argüida pel director general d'Instrucció Pública de l'Estat de São Paulo, Oscar Thompson, per a la clausura va ser l'explosió d'una bomba en una casa de São Paulo que matà quatre militants anarquistes: l'espanyol José Prol, de 31 anys; el tipògraf portuguès Joaquim dos Saltos Silva, de 26 anys; Belarmino Fernades, també portuguès; i José Alvés, portuguès de 30 anys i director de l'Escola Moderna Núm. 3 de São Caetano, barriada de São Paulo, que havia estat fundada el desembre de 1918 i que també acabarà sense llicència de funcionament. Els recursos que es van presentar i l'habeas corpus no van sortir efecte i les tres Escoles Modernes brasileres --l'Escola Moderna Núm. 2 s'havia creat en 1918 a Brás-- van ser tancades definitivament, acusades de temptativa insurreccional i de propagar idees anarquistes i subversives. Al local de l'Escola Moderna Núm. 1 es va crear l'Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després el Col·legi Saldanha Marinho, on Penteado romandrà com a director fins a la seva mort, encara que sense la filosofia pedagogicollibertària de la seva predecessora.

    ***

    Colette Durruti (dreta) amb Joaquina Dorado a Montjuïc (19 de novembre de 2006) [Foto: Samuel Aranda]

    Colette Durruti (dreta) amb Joaquina Dorado a Montjuïc (19 de novembre de 2006) [Foto: Samuel Aranda]

    - Homenatge a Durruti: El 19 de novembre de 2006 membres de diverses organitzacions anarquistes, anarcosindicalistes i anarcofeministes es reuneixen al cementiri de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) per retre homenatge al destacat militant anarquista Buenaventura Durruti en el 70è aniversari de la seva mort, esdevinguda el 20 de novembre de 1936 a Madrid (Espanya). L'acte es va celebrar davant la tomba de Durruti, contigua a la del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, executat arran dels fets de la«Setmana Tràgica» de 1909, i la de l'activista anarquista Francisco Ascaso Abadía, mort el 20 de juliol de 1936 durant el setge de la caserna de les Drassanes. Hi van intervenir Colette Durruti, filla de Buenaventura, Aurora Tejerina i Enric Casañes.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca d'Alexandre Dembsky (ca. 1894)

    Foto policíaca d'Alexandre Dembsky (ca. 1894)

    - Alexandre Dembsky: El 19 de novembre de 1857 neix a Mogielnica (Grójec, Polònia, Imperi Rus) el matemàtic, tipògraf i activista anarquista Aleksandr Dembski, més conegut per la seva traducció al francès com Alexandre Dembsky. Sos pares es deien Ippolit Dembski i Antuanetta Meguinska. Estudià matemàtiques a la Universitat de Sant Petersburg (Rússia) i en el quart curs, a causa d'una denúncia, fugí a Varsòvia, on es dedicà a la propaganda revolucionària i fou un dels fundadors del Partit Socialrevolucionari«Proletariat», que rebutjava la independència polonesa com a una meta immediata de la lluita socialista. Buscat per la policia, emigrà a Suïssa i entrà a l'Escola Politècnica de Zuric (Zuric, Suïssa). Després d'una brillant carrera que finalitzà, aprengué a fabricar explosius de la mà de Jakob Brinstein (Jacques Brynstein). El 6 de març de 1889, en una prova d'explosius a Peterstobel, a prop de Zuric, dos bombes explotaren i Brinstein morí, dos dies després, a resultes de ferides, i ell resultà malferit; després d'un temps a l'Hospital Cantonal de Zuric, va ser expulsat de Suïssa i s'establí a París (França), on treballà en una impremta. Malalt de tisi, el maig de 1890 va ser detingut a París, juntament amb altres nihilistes (Stanislaw Mendelson, Boris Reinstein, Nahun Beroustschoswesky, etc.). El 26 de gener de 1891 signà, amb moltes altres refugiats russos, una protesta contra la detenció il·legal, realitzada pel govern tsarista a Turquia, del refugiat Vladimir Loutzky, crida que fou publicada per la premsa parisenca. El 5 de gener de 1893, acusat de nihilista, se li va decretar l'expulsió de França i es refugià a Bèlgica. En 1994 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Edició de "Souvenirs du bagne" de 2005

    Edició de Souvenirs du bagne de 2005

    - Liard-Courtois: El 19 de novembre de 1862 neix a Calais (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i neomaltusià Auguste Courtois, més conegut com Liard-Courtois. Fill d'obrers nascuts a Poitou, aprengué l'ofici de pintor decorador amb el qual recorregué tota França. Els seus companys li van posar de malnom L'Avocat, ja que per tot arreu reivindicava millores en les condicions de feina. També marxà a Algèria i a Espanya milità en societats secretes. Després de fer el servei militar en el Cos de Caçadors, començà a freqüentar els cercles llibertaris. En 1888 va fer el seu primer discurs públic al cementiri parisenc de Père-Lachaise en ocasió de l'aniversari de la Comuna de París i d'aleshores ençà militarà en el moviment anarquista. A partir de 1889 serà membre del«Comitè d'Auxili a les famílies dels detinguts polítics», el secretari del qual fou B. Morel. L'any següent, juntament amb Paul Reclus, Bernhart, Cabot, Duffour, Siguret i Tortelier, signà una crida per a la creació d'un diari anarquista que aparegué en La Révolte (31 d'agost de 1890).  En 1891 participà en una gira propagandística arreu de França en favor de la vaga general i parlà sobretot a Angers i a Cholet. Arran d'una reunió tinguda a Nantes, fou condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. El Primer de Maig de 1891, a Fourmies, l'exèrcit disparà contra la multitud, matant nou persones; Courtois hi marxà sota nom fals i intervingué en les reunions on es pronuncià contra els polítics. S'instal·là a la regió i hi fundà un grup llibertari, La Revanche Fourmisienne. Fugint de la detenció, es refugià a Bèlgica, d'on fou expulsat poc després. De bell nou a França, marxà a Anglaterra i després novament a Bèlgica. De tornada al seu país, residirà sis mesos a Lille, a casa d'un antic gerent de Le Père Peinard, i després a París i a Bordeus. El 18 de març de 1892, durant un gran míting de celebració de la Comuna de París a Bordeus, pronuncià un discurs pel qual fou perseguit, refugiant-se a Marsella, on muntà un petit negoci d'exportació sota el nom de «Liard et Cie». Poc després, fou detingut pel seu discurs de Bordeus. El ministeri fiscal de la Gironda el confongué amb Louis Liard, anarquista mort a Le Havre dos anys abans; Liard-Courtois no protestà perquè tenia moltes denúncies anteriors. Absolt i amb la nova identitat, s'instal·là a Bordeus, on farà de pintor. L'agost de 1893 participà en la vaga dels obrers de la construcció i el 22 d'aquell mes el Tribunal Correccional el condemnà a quatre mesos de presó per entrebancar la llibertat del treball. En aquest afer, la policia s'assabentà que el seu vertader nom era Auguste Courtois, però fou alliberat el 22 de desembre. El 27 de gener de 1894, però, fou novament detingut i inculpat d'usar nom fals i encausat per un delicte de falsificació de documents públiques; jutjat per l'Audiència de la Gironda el 16 de novembre, fou condemnat a cinc anys de treballs forçats a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa i a 100 francs de multa. Alliberat el 27 de gener de 1899, se li fixà la residència a Caiena (Guaiana Francesa). Intentà evadir-se, però fou agafat; absolt, obtingué la remissió pels cinc anys de relegació que encara li quedaven i l'abril de 1900 arribà a La Havre. Durant els primers anys del segle participà activament amb la neomaltusiana Lliga de la Regeneració Humana de Paul Robin i en 1910 fou jutjat a Rouen amb Eugène Humbert per difondre cartells i pamflets a favor de la limitació de la natalitat. Abans de la Gran Guerra col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris i neomaltusians, com ara Le Libertaire, Génération Consciente i Régénération. Durant la guerra mundial no fou partidari del «Manifest dels Setze», però no criticarà els que van lluitar en el conflicte bèl·lic. Liard-Courtois va morir l'1 novembre de 1918 a Poitiers (Poitou-Charentes, França).És autor de dos llibres de memòries Souvenirs du bagne. Par un ex-forçat (1903) i Aprés le bagne! (1905), reeditats en 2005 i 2006, respectivament.

    ***

    Notícia del nomenament d'Henri Baud com a secretari de redacció de "La Voix du Peuple" apareguda en "Les Temps Nouveaux" del 13 de gener de 1906

    Notícia del nomenament d'Henri Baud com a secretari de redacció de La Voix du Peuple apareguda en Les Temps Nouveaux del 13 de gener de 1906

    - Henri Baud: El 19 de novembre de 1878 neix a Corsier (actual Corsier-sur-Vevey, Vaud, Suïssa) l'anarquista i sindicalista revolucionari Henri Baud. Sos pares es deien Edouard Baud, jardiner, i Élise Frédérique Conne. Després d'aprendre l'ofici de tipògraf, en 1897 s'afilià al Sindicat de Tipògrafs de Lausana (Vaud, Suïssa), esdevenint en 1902 el seu president. Entre 1903 i 1908 fou president de la Unió Obrera de Lausana i reivindicà la separació dels sindicats del Partit socialista. El febrer de 1905, en un qüestionari de l'Agència Telegràfica Suïssa que li demanava quines eren les seves obres principals, respongué:«Exclusió de la política en la Unió Obrera de Lausana». En 1901, però, va ser candidat socialista al Consell Comunal i en 1905 a les eleccions cantonals per al Gran Consell, sense que fos elegit. Esdevingué sindicalista revolucionari i fou un dels fundadors, amb Luigi Bertoni, de la Fédération Unions Ouvrières de la Suisse Romande (FUOSR, Federació de les Unions Obreres de la Suïssa de parla francesa). L'octubre de 1905 presidí el congrés de Neuchâtel de la FUOSR i fou nomenat secretari de redacció del periòdic La Voix du Peuple, que s'edità a partir del gener de 1906 i l'editor responsable del qual fou son germà Louis. L'octubre de 1906 fundà amb dos germans i alguns col·legues (Louis Noverraz, Samuel Casteu, etc.) la «Impremta Comunista», on s'imprimí La Voix du Peuple, L'Exploitée,Gutenberg i altres publicacions sindicalistes revolucionàries. En 1908 albergà, amb la documentació de son germà Louis, Pierre Monatte quan aquest es refugià a Suïssa fugint de la persecució que s'havia desencadenat sobre la seva persona a França. El març d'aquell any, amb Gustave Noverraz i Adhémar Schwitzquébel, s'entrevistaren a Zuric (Zuric, Suïssa) amb Fritz Brupbacher amb la finalitat de publicar el periòdic Der Synidalist, que havia d'aparèixer el Primer de Maig; aquest projecte de publicació comuna entre els sindicats de la Suïssa francesa i els alemanys no reeixí. Com a responsable de La Voix du Peuple, va ser processat en diferents ocasions, com ara el 22 de novembre de 1910 quan el Tribunal de Lausana el condemnà a 400 francs de multa per ultratges al president de la República francesa –abans ja havia estat condemnat a 150 francs per difamació i a 10 dies de reclusió per amenaces. L'agost de 1911, a resultes del conflicte desencadenat arran de l'acomiadament del mestre Duvaud de l'Escola Ferrer de Lausana, dimití amb els seus companys (son germà Louis, Philippe Barroud i Paul Villard) de les seves obligacions en la «Impremta Comunista» i La Voix du Peuple passà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). També dimití de la Unió Obrera de Lausana i de la FUOSR, i a partir d'aquell moment s'allunyà del moviment llibertari, no sense entaular polèmiques amb els antics companys, i s'acostà al sindicalisme reformista. El novembre de 1912 va ser nomenat president de la Comissió Central Federativa de la Tarifa Tipogràfica. En 1930 fundà el setmanari Journal de Pully. També col·laborà amb una crònica de política internacional en la revista La Révolution Prolétarienne, fundada per Pierre Monatte, i fou assidu lector de La Vie Ouvrière. Estava casat amb Berthe Méry Rithner. Henri Baud va morir el 4 d'abril de 1967 a Pully (Vaud, Suïssa).

    ***

    Francesco Porcelli

    Francesco Porcelli

    - Francesco Porcelli: El 19 de novembre de 1886 neix a Bari (Pulla, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Francesco Porcelli, que va fer servir diversos pseudònims (Le Bohémien,Ermete De Fiori, etc.). Sos pares es deien Giuseppe Porcelli i Stella Ximenes. Va fer estudis clàssics, però no els va acabar. A Bari va ser classificat per les autoritats com a«socialista», però sense antecedents. Ajudà son pare en un restaurant familiar i quan aquest va tancar es posà a fer feina de cambrer. Quan son pare va morir, el febrer de 1908 es va veure obligat a emigrar a Suïssa. A Ginebra (Ginebra, Suïssa) treballà de cambrer al cafè «Le Bohémien» i de mecànic i milità en el sindicalisme anarquista. En 1908 va ser denunciat per haver participat en una brega. El setembre de 1909 abandonà el grup sindicalista local i entrà a formar part del grup «Germinal». A partir de 1910 col·laborà en el periòdic Il Risveglio Socialista Anarchico, signat els articles sota el pseudònim Le Bohémien, i aquest mateix any, amb Sasso i Mario Florindo Aldeghi, fundà el«Fascio Rivoluzionario», grup d'oposició als anarcoindividualistes i antisindicalistes del grup «Germinal»–aquest grup «Germinal» es dissolgué en 1911. A principis de 1912, a conseqüència de divergències amb el Circolo di Studi Sociali (CES, Cercle d'Estudis Socials) i per fugir de la vigilància policíaca, abandonà Ginebra i s'establí, d'antuvi, a Levallois-Perret (Illa de França, França) i després a París, on treballà d'electricista. Les autoritats franceses el catalogaren d'«ànima de les reunions del grup revolucionari italià local». En aquesta època col·laborà en Il Libertario, signant els articles com Ermete De Fiori. Quan esclatà la Gran Guerra, el desembre de 1914 retornà a Ginebra i a partir del desembre de 1917, en la seva columna del periòdic Il Risveglio Comunista Anarchico, comença a criticar el govern bolxevic basant-se en l'antiautoritarisme anarquista. Contrari al tractat russoalemany i al Tractat de Brest-Litovsk, l'abril de 1915, com a exemple aïllat en la premsa anarquista, condemnà la dissolució de l'Assemblea Constituent russa. El desembre de 1918, quan el conflicte bèl·lic ja havia acabat, va ser declarat desertor i denunciat al Tribunal de Guerra italià. A començaments de 1919, com a membre del grup editorial d'Il Risveglio, substituí Luigi Bertoni, aleshores empresonat arran del cas de la«Bomba de Zuric», en la direcció de la versió italiana del periòdic, on continuà denunciant la«dictadura del proletariat». Paradoxalment, el maig de 1919 va ser detingut per«propaganda bolxevic» i decretada la seva expulsió de Suïssa, juntament amb altres sis anarquistes (Giovanni Mateozzi, Lamauve, Brunet, Raveau, Huppa i Giuseppe Clerico). Com que es negà a repatriar-se, el juny d'aquell any va ser internat a la colònia penitenciària d'Orbe (Vaud, Suïssa). Quan s'assabentà d'una amnistia, retornà a Itàlia per a regularitzar la seva situació militar. El novembre de 1919 el trobem a Legnano (Llombardia, Itàlia), a casa d'Eugenio Montanari, secretari de la Cambra del Treball local. A Milà (Llombardia, Itàlia) participà en el moviment que s'anomenà «Bienni Roig» i esdevingué redactor del periòdic anarcosindicalista Umanità Nova. El 17 d'octubre de 1920 va ser detingut juntament amb tota la redacció d'Umanità Nova (Carlo Frigerio, Errico Malatesta, Dante Pacchiai, Mario Orazio Perelli, Corrado Cesare Quaglino, etc.). Encara que el 12 de novembre d'aquell any va ser excarcerat per manca de proves, es va veure implicat en una instrucció judicial per«conspiració contra el poder de l'Estat» que el febrer de 1921 va obri el jutge Carbone contra els redactors i principals col·laboradors d'Umanita Nova; absolt ben igual que tots els acusats, el 25 de març de 1921, arran del sagnant atemptat contra el teatre Diana, es traslladà a Roma amb la redacció d'Umanità Nova. En 1923 el trobem treballant de corrector tipògraf a Roma i vivint amb Gigi Damiani. En aquesta època col·laborà en Fede!, periòdic dirigit per Gigi Damiani, i mantingué una relació sentimental amb l'anarquista Wanda Lizzari. Quan en 1924 Errico Malatesta començà a publicar Pensiero e Volontà, col·laborà en el projecte i en 1925 assumí la gerència de Parole Nostre i de Vita Libertaria, periòdic dirigit per Gigi Damiani. El setembre de 1926 va ser detingut amb altres cinc-cents companys, la majoria anarquistes, i un mes després se li va assignar el confinament; fugint d'aquest, passà a Milà, on visqué clandestinament fins la seva detenció el gener de 1927 i posterior deportació a l'illa de Lipari. El maig de 1931 va ser posat en llibertat condicional i retornà a Milà, on treballà en una llibreria. En aquesta època va ser inscrit en el llistat de persones a detenir en determinats circumstàncies. En els anys posteriors, encara que conservant les idees anarquistes, mantingué una«conducta normal», segons la policia. Posteriorment es traslladà a Roma. Francesco Porcelli va morí l'agost de 1966 a Bari (Pulla, Itàlia).

    ***

    Alfons Vila Franquesa ("Shum")

    Alfons Vila Franquesa (Shum)

    - Alfons Vila Franquesa: El 19 de novembre de 1897 neix a Sant Martí de Maldà (Sant Martí de Riucorb, Urgell, Catalunya), encara que algunes fonts citen l'any 1896 a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), el dibuixant anarquista i anarcosindicalista Alfons Vila Franquesa, més conegut amb els sobrenoms de Shumi de Joan Baptista Acher (o Atcher), però també per El Poeta, El Artista de las manos rotas o Grau Oller. De família d'artesans, son pare fabricava carrosseries per a landós. Atret per l'art, a Lleida conegué el pintor Miquel Viladrich Vila. Quan tenia 14 anys abandonà ca seva i marxà a peu a Terrassa i després a Barcelona, on es guanyava la vida fent caricatures a cafès, barets i cases de barrets i col·laborant amb dibuixos per a la publicació Papitu. Quan tenia 17 anys, després de morir sa mare, passà cinc anys a París, on treballà d'orfebre, col·laborà en diverses publicacions i s'introduí en els cercles llibertaris. També és possible que lluités amb l'Exèrcit Revolucionari d'Insurrecció d'Ucraïna, de Nestor Makhno. En 1920 tornà a Barcelona sota el nom de Juan Bautista Acher, per així eludir la policia que el buscava per no haver fet el servei militar, s'afilià al Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es convertí en un militant anarquista partidari de l'acció violenta, participant en nombrosos atemptats. Amb Juan Elías Saturnino, Roser Segarra, Fernando Sánchez Raja i altres, formà un escamot vindicatiu que atemptà el 17 de març de 1921 contra diversos militants carlista barcelonins. També, amb aquest grup, l'abril de 1921, preparà un atemptat contra el general Severiano Martínez Anido, governador civil i militar de Barcelona i cap del terrorisme blanc; l'acció fracassà quan el 2 de maig d'aquell any es produí una deflagració fortuïta al taller de modistes de Rosario Benavent, que morí en la feta, al barri de Sans, on guardaven els explosius, que causà cremades greus a la cara i les mans d'Acher. Després d'un any d'hospital, fou tancat, jutjat i condemnat a uns anys de presó. Estan a la presó del Dueso, l'octubre de 1922, fou jutjat per una acció anterior contra una cerimònia religiosa organitzada pel sometent al Passeig de Gràcia i condemnat a mort. Això originà una intensa campanya anarquista (Solidaridad Obrera, El Suplemento de La Protesta, etc.) contra la pena de mort en general i la seva en particular, a la qual se sumaren nombrosos intel·lectuals de l'època (Santiago Ramón y Cajal, Valle-Inclán, els germans Serafín i Joaquín Álvarez Quintero, Jacinto Benavente, José Francés, Rafael Altamira, Julián Zugazagoitia, Álvaro de Albornoz, Luis Araquistáin, Benlliure, Concha Espina, Panaït Istrati, Roman Rolland, Alberto Ghiraldo, Emma Goldman, Sébastien Faure, Henri Barbusse, Maksim Gorki, Errico Malatesta, etc.). En 1924, gràcies a aquesta companya, la pena li fou commutada. Empresonat a Santoña, es dedicà a la pintura i a l'escultura, i des d'allà organitzà exposicions de la seva obra sota el nom artístic de Shum: Sabadell (1925) --de la qual es publicà el catàleg Álbum artístico. Exposición Shum--, Bilbao (1926) --guanyà el Premi d'Escultura Villa de Bilbao--, Santander, etc. En 1929 es formà un comitè en pro del seu indult, format per diversos intel·lectuals anarquistes i d'esquerres (Formós Plaja, Ramón Acín, Pedro Vallina, Joan Peiró, Isaac Puente, Antonio Amador, Julián Zugazagoitia, García Venero, etc.). En 1931, amb la proclamació de la II República, fou alliberat gràcies a l'amnistia i es dedicà a la pintura com a professió. En 1934 participà en el grup«Els Sis» (amb Helios Gómez, Josep Bartolí, Porta, Elías i Benigania) i, com a vocal, en la Junta de Museus de Barcelona; aquest any també il·lustrà el periòdic anarquista d'Igualada El Sembrador. Fou un dels fundadors del Sindicat de Dibuixants Professionals de la CNT. Entre 1936 i 1939 dibuixà per al CNT d'Astúries, però també lluità en primera línia als fronts. Amb el triomf franquista, s'exilià, primer a França, on passà pels camps de concentració, i després a Amèrica (Santo Domingo, Cuba, Estats Units, etc.). A Mèxic adquirí un gran prestigi com a pintor, realitzant diverses exposicions: sobre la dona (1964), olis i dibuixos (1965), etc. També exposà a l'Havana i a Nova York, amb pintures modernistes i ultraistes. A l'exili sempre milità en el moviment llibertari. Durant elsúltims anys de sa vida, minat per l'arteriosclerosi, va continuar dibuixant, agafant el pinzell amb les dues mans. Els seus dibuixos il·lustraren moltes obretes de «La Novela Ideal» i de «La Novela Social» i llibres de nombrosos autors (Samblancat, Wilde, Bejarano, Elosu, Puente, Maymón, Elías García, Solano Palacio, Salvador Cordón, Alaiz, Brandon, Nalé, Mario B. Rodríguez, Pedro Villa, etc.). També col·laborà amb dibuixos en nombroses publicacions, com ara La Batalla, Crisol, L'Esquella de la Torratxa, Hoy,La Humanitat, Iniciales, Mañana,L'Opinió, La Opinión, El País, Post-Guerra,La Protesta, Solidaridad Obrera, El Sr. Daixonses, Tierra y Libertad, Vértice, etc. Alfons Vila Franquesa va morir el 28 d'agost de 1967 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic).

    Alfons Vila Franquesa (1897-1967)

    ***

    Necrològica d'Enric Llorens apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 7 de maig de 1990

    Necrològica d'Enric Llorens apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 de maig de 1990

    - Enric Llorens: El 19 de novembre de 1905 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Llorens. Quan tenia nou anys quedà orfe i sense domicili fixe, tenint una infància molt dura. Amb 11 anys entrà com a aprenent en una fàbrica de vidre al Poblenou de Barcelona. Més tard, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un actiu militant durant l'època del pistolerisme. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer i després s'integrà en les milícies confederals per lluitar al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va se reclòs a diferents camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Bordeus de la CNT. Enric Llorens va morir el 7 de gener de 1990 a Bordeus (Aquitània, Occitània).

    ***

    Carlo Doglio fotografiat per Vernon Richards

    Carlo Doglio fotografiat per Vernon Richards

    - Carlo Doglio: El 19 de novembre de 1914 neix a Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) l'arquitecte, urbanista, editor, jurista, professor universitari i militant anarquista i pacifista Carlo Doglio. En 1932, després d'acabar els estudis secundaris, s'instal·là a Bolonya per realitzar els estudis universitaris en plena època feixista i en 1936 es llicencià en Dret Civil. En aquesta època d'estudiant conegué l'esportista professional Diana Cenni, la qual esdevindrà sa companya i amb qui tindrà en 1949 son fill Daniele. Durant els anys trenta es dedicà al cinema i a escriure, mentre feia de funcionari en el Comissariat Aeronàutic a diverses ciutats (Bari, Friuli i Forlì). En 1942, per les seves activitats clandestines en la Resistència, va ser detingut i tancat a la presó bolonyesa de San Giovanni in Monte, d'on sortirà a la caiguda del feixisme. Un cop lliure, es traslladà a Cesena, on fou novament detingut i, obligat a abandonar la regió, s'instal·là a Milà. A la capital llombarda continuà amb les seves activitats clandestines i promogué el periòdic La Verità,òrgan del Partito Italiano del Lavoro (PIL, Partit Italià del Treball). En aquests anys travà una estreta amistat amb el filòsof pacifista Aldo Capitini. En la postguerra s'adherí a la Federació Anarquista Italiana (FAI) i entaulà una estreta amistat amb el destacat militant Alfonso Failla i amb altres anarquistes (Pier Carlo Masini, Giovanna Berneri, Cesare Zaccaria, etc.). A partir de 1946 esdevingué redactor del periòdic Gioventù Anarchica i començà a col·laborar en Il Libertario i en la revista teòrica anarquista Volontà. En 1948 edità el llibre de Mikhail Bakunin Libertà e rivoluzione. Gràcies a Giancarlo De Carlo, establí contacte amb la comunitat d'arquitectes milanesos i, des del grup racionalista, s'ocupà de la crítica de l'arquitectura i de l'urbanisme. Fins al 1949 fou director editorial de Mondadori, any en el qual va ser contractat per Adriano Olivetti per a dirigir el Giornale di Fabbrica, en la redacció del qual participaven tant els obrers com dirigents de la patronal. En 1952 guanyà el premi Inu-Della Rocca pel seu estudi La città giardino. Entre 1951 i 1955 treballà en el pla urbanístic regulador d'Ivrea i en el pla territorial de Canavase i durant aquests anys, formà part d'una comissió (Quaroni, Renacco i Fiocchi) encarregada de realitzar viatges a Europa per conèixer les planificacions i reformes institucionals més rellevants del vell continent. En 1955, amb el suport d'Olivetti i enviat per la revista Comunità, s'establí a Londres on romangué fins al 1960, treballant per a la BBC i dirigint, amb Lelio Basso, la International Society for Socialist Studies (ISSS). A la capital anglesa va fer amistat amb l'activista i ecologista John Papworth, director de la revista Resistence, i amb l'economista Ernst Friedrich Schumacher, a més del polític Jayaprakash Narayan i de l'urbanista anarquista Colin Ward, animador del setmanal llibertari Freedom. En 1961 tornà a Itàlia i s'instal·là a Partinico (Sicília), per treballar amb el pedagog pacifista Danilo Dolci. En 1964 es dedicà a la docència lliure sobre en la disciplina d'ordenació territorial. Després s'establí a Nàpols i en 1969 va ser cridat per Giuseppe Samonà per fer de professor agregat a l'Institut Universitari d'Arquitectura de Venècia en la secció d'Urbanisme. En 1972 esdevingué professor de Ciències Polítiques al Departament de Sociologia de Bolonya, dirigit per Achille Ardigò. Durant tota sa vida es dedicà a popularitzar el pensament de nombrosos intel·lectuals, com ara el cooperativista Robert Owen, el filòsof anarcoindividualista Max Stirner, l'anarquista Piotr Kropotkin, l'urbanista Patrick Geddes i el sociòleg Lewis Mumford. Podem trobar escrits seus en nombroses publicacions llibertàries i universitàries, com ara Comunità,Dibattito Urbanistico, Metron, Mondo Econonomico, Il Mulino,Volontà, etc. En 1992 Chiara Mazzoleni publicà l'antologia Carlo Doglio. Selezione di scritti (1950-1984). Entre les seves obres podem destacar Programmazione e infrastture. Quadro territoriale dello sviluppo in Sicilia (1964), Dal paesaggio al territorio. Esercizi di pianificazione territoriale (1968), Anarchismo '70. Materiali per un dibattito (1970, amb altres), L'equivoco della città giardino (1974), Dopo Vittorini. Appunti per una rivista rivoluzionaria (1976), La radici malate dell'urbanistica italiana (1976), No pensare (tanto) per progettare... ma vivere (1978, edició), La pianificazione organica come piano della vita? (1979, amb Paola Venturi), Antifascisti romagnoli in esilio (1983, amb altres), Braccio di bosco e l'organigramma (1984), La città giardino (1985), Per prova ed errore (1995), entre d'altres. Fins al seu últim dia participà activament en activitats polítiques i culturals de la que ell anomenava la«Bolonya popular». Carlo Doglio va morir el 25 d'abril de 1995 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

    Carlo Doglio (1914-1995)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    [20/11] Bomba atribuïda a Orsolini -«El Rebelde» - Alterant - Braun - Palante - Boldrini - Pesotta - Pelletier - Albergamo - Cano Ramos - Miracle - Bernardello - Guillaume - Durruti - Dufour - Knockaert - Edo - Mercier - Barón - Bolgioni - Ricetti - Bannier - Artero

    Anarcoefemèrides del 20 de novembre

    Esdeveniments

    Notícia sobre el judici a Pirro Orsolini apareguda en el diari pisà "Corrieri dell'Arno" del 16 de març de 1879

    Notícia sobre el judici a Pirro Orsolini apareguda en el diari pisà Corrieri dell'Arno del 16 de març de 1879

    - Bomba atribuïda a Orsolini: El 20 de novembre de 1878, en acabar una manifestació monàrquica convocada per congratular-se pel frustrat atemptat tres dies abans de l'anarquista Giovanni Passannante contra el rei Humbert I de Savoia, esclata una bomba «Orsini» a prop de la Prefectura de Pisa (Toscana, Itàlia), desencadenant el pànic entre els manifestants. El fuster i obrer internacionalista anarquista Pirro Orsolini, que passava en aquell moment entre el Ponte di Mezzo i la Torre dell'Orologio, va ser acusat per l'estudiant Armando Romani d'haver llançat la bomba, incitant la multitud contra ell. L'explosió no afecta cap edifici de la zona ni cap persona, si s'exceptua una lleugera raspada al costat esquerre patida pel jove Augusto Bini; però per a la policia i les autoritats, la bomba va ser l'ocasió per engegar una vasta repressió contra el moviment internacionalista local. Un dia abans d'aquests fets havia explotat, en el curs d'una manifestació semblant a Florència (Toscana, Itàlia), una bomba que provocà la mort de quatre persones i ferides a moltes altres. Entre finals de l'any i els primers mesos de 1879 més d'un centenar d'internacionalistes van ser apercebuts, desenes detinguts i a molts d'ells se'ls va condemnar a residència obligatòria. Durant el procés quedà demostrat que no hi havia cap evidència contra Orsolini, llevat dels testimonis contradictoris de l'estudiant i de la policia. Tots els seus presumptes còmplices (son germa Pilade Orsolini, Antonio i Guido Sguanci, Oreste Guidi, Ferdinando Bozzi, Alessandro Busoni, Enrico Garinei, Ranieri Cipriani i Giovanni Rossi) implicats per les forces de l'ordre, van ser absolts durant la instrucció del sumari després de passar dies i fins i tot mesos empresonats; només Orsolini va ser incriminat. El judici, que tingué un gran ressò en premsa tant regional com nacional, va tenir lloc entre l'11 i el 13 de març de 1879 a l'Audiència Siena (Toscana, Itàlia) en un clima de cacera de bruixes i en el qual l'imputat va ser condemnat el 14 de març, en només 20 minuts de deliberació, a 19 anys de treballs forçats. En ser condemnat l'acusat digué: «Puc dir que s'ha condemnat un innocent.» L'estudiant acusador Armando Romani va ser premiat amb un lloc de feina en la Prefectura de Policia de Roma ofert directament pel Ministeri de l'Interior italià. Pirro Orsolini va morir el 13 de gener de 1887 a la penitenciaria de San Giorgio de Lucca (Toscana, Itàlia). Dies després, el 19 de gener, els anarquistes pisans publicaren una manifest en protesta per aquesta mort injusta i l'endemà es convocà una manifestació popular solidària davant el seu domicili.

    ***

    Portada del primer número d'"El Rebelde"

    Portada del primer número d'El Rebelde

    - Surt El Rebelde: El 20 de novembre de 1898 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número d'El Rebelde. Periódico anarquista. Aquesta publicació, considerada com el primer periòdic declaradament anarquista xilè, va ser editada pels tipògrafs i impressors Magno Espinosa, Luis Olea i Alejandro Escobar y Carvallo, que abans, entre 1893 i 1896 havien publicat altres periòdics obrers (El Oprimido,La Luz, El Grito del Pueblo y El Proletario). La publicació, que tingué una periodicitat irregular, era l'òrgan d'expressió del grup anarquista«Rebelión». A més dels citats, publicà articles de Francesco Saverio Merlino i d'Antonio Zozaya. Aquest periòdic plantejà obertament l'«acció directa» i el combat per tots els mitjans a l'Estat (boicot, saqueig, repartició de les propietats, destrucció del Congrés i la classe política i motí popular) i va ser el primer a convidar els obrers a celebrar el Primer de Maig com a data clau del moviment obrer. A causa de les declaracions del primer número, el seu coordinador, Magno Espinosa, va ser detingut per«abús de llibertat de premsa» i detingut durant 30 dies, però finalment va ser alliberat pel jutge perquè la publicació no tenia peu d'impremta --el cert és que sí que en tenia («Imprenta Patria»). Només publicà un segon número, l'1 de maig de 1899, on va fer una crida a les societats de resistència a participar en un míting davant el Congrés Nacional per al dia de la seva obertura legislativa (1 de juny de 1899). Després de la seva publicació, Magno Espinosa va ser detingut per «ofenses a l'Estat i subversió». Després d'un mes empresonat va ser alliberat per la mateixa raó que el primer tancament --aquí també en tenia una pretesa «Imprenta El Rebelde»--, però la publicació fou clausurada.

     Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Guiseppe Alterant (ca. 1894)

    Foto policíaca de Guiseppe Alterant (ca. 1894)

    - Giuseppe Alterant: El 20 de novembre de 1857 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Petronio Alterant, citat sovint en la transcripció francesa Joseph-Pétronille Altérant (o Altérand) i conegut com David. Es guanyava la vida com a polidor de metalls i després va fer de sabater. Insubmís a Itàlia, estava casat i era pare de quatre infants. En 1875 s'exilià a França i freqüentà els cercles anarquistes durant els anys noranta. El 6 de maig de 1891 se li va decretar l'expulsió de França i el 8 de maig va ser detingut amb altres companys (Joseph Bastard, Joseph Gauthier i Auguste Heurtaux) a Saint-Denis (Illa de França) i acusats de formar part d'un grup de manifestants que el Primer de Maig d'aquell any dispararen contra agents a Levallois i a Clichy. Amb sa companya es refugià a Londres (Anglaterra), on participà activament en els grups anarquistes francòfons exiliats. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. A finals d'aquest mateix any, sa companya retornà a França. En 1896 encara era a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Foto policíaca de Caroline Braun (ca. 1894)

    Foto policíaca de Caroline Braun (ca. 1894)

    - Caroline Braun: El 20 de novembre de 1859 neix a Pforzheim (Gran Ducat de Baden, Confederació Germànica; actualment pertany a l'Estat de Baden-Württemberg, Alemanya) l'anarquista Caroline Braun –el seu llinatge a vegades citat Brann. Sos pares es deien Christian Braun i Marthe-Léonie Barthe. Es guanyava la vida com a sastressa de vestits d'home. Per les seves activitats anarquistes el 20 de juliol de 1894 es va decretar la seva expulsió de França. En 1894 va ser inscrita en el registre d'anarquistes a controlar per la policia ferroviària de fronteres. Passà a Anglaterra i entre 1894 i 1896 visqué al domicili d'una tal Etter, al número 37 d'Upston Street de Portland (Londres, Anglaterra). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Georges Palante (1914)

    Georges Palante (1914)

    - Georges Palante: El 20 de novembre de 1862 neix a Blangy-les-Arras (Pas-de-Calais, França), de pares belgues, el filòsof reivindicador de l'individualisme aristocraticollibertari Georges Toussaint Léon Palante. Quan era adolescent li van descobrir una malaltia rara i invalidant, l'acromegàlia, una alteració hormonal que provoca l'allargament dels membres, i que el va fer un introvertit. Després dels estudis a Arras, París i Douai, on es va llicenciar en 1883, va obtenir dos anys més tard plaça com a professor de Filosofia a Aurillac. Influenciat per l'obra de Schopenhauer, de Nietzsche, d'Stirner i de Freud, va desenvolupar una filosofia anarcoindividualista radical i una «moral de la resistència». En 1911 va començar a col·laborar amb Le Mercure de France amb una crònica filosòfica. En 1916, a Saint-Brieuc, on exercirà fins a la seva jubilació, coneixerà l'escriptor Louis Gilloux, que s'inspirarà en la vida de Palante per a la seva novel·la Le sang noir (1935). Entre les seves obres podem destacar Précis de sociologie (1901), Combat pour l'individu (1904), Anarchisme et individualisme. Étude de psychologie sociale (1907) La sensibilité individualiste (1909), Les antinomies entre l'individu et la société (1912), Pessimisme et individualisme(1914), entre altres. El 5 d'agost de 1925 va decidir suïcidar-se a ca seva d'Hilion (Bretanya), engegant-se un tret a la templa. El 7 d'agost de 1925 va ser inhumat al cementiri d'Hilion. El seu epitafi és definitiu:«L'individu és l'única font d'energia, l'única mesura de l'ideal.» En 1989, el filòsof llibertari francès Michel Onfray va publicar l'assaig Physiologie de Georges Palante, un nietzschéen de gauche tot reivindicant-ne la memòria. En 2000 van començar a ser reeditades les seves obres completes.

    ***

    Giuseppe Boldrini

    Giuseppe Boldrini

    - Giuseppe Boldrini: El 20 de novembre de 1894 neix a Cicognara (Viadana, Llombardia, Itàlia) l'anarcoindividualista Giuseppe Boldrini, conegut com Lo Spaccapietre i que va fer servir el nom fals de Taiani. Sos pares es deien Giovanni Boldrini i Cecilia Madesani. Rebé educació elemental i es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on s'acostà al moviment llibertari. Sembla que per influències de Giuseppe Mariani, entrà a formar part del corrent llibertari de joves anarcoindividualistes. Arran de dos atemptats contra el restaurant Cova de Milà, les autoritats començaren a tenir-lo en el punt de mira i després d'aquests esdeveniments passà, juntament amb Giuseppe Mariani i Ettore Aguggini, a Suïssa per l'estació de Chiasso (Ticino, Suïssa) disfressat de treballador ferroviari. Refugiat a Zuric (Zuric, Suïssa), el setembre de 1920 retornà a Milà, després d'un difícil viatge a traves de les muntanyes, atret pel desig de participar activament en els esdeveniments del que serà anomenat«Bienni Roig» Sempre al costat de Giuseppe Mariani, el seu company inseparable, i altres militants, en ocasió d'un intent de portar armes i municions d'Schio (Vèneto, Itàlia) a Milà per fer costat l'ocupació de la fàbrica metal·lúrgica Franco Tosi del carrer Bergognone de Milà, tingué una accident automobilístic i es cremà les mans i la cara. Per consell d'Errico Malatesta, es traslladà a Milà, on va ser guarit clandestinament i després retornà a casa seva. El 14 d'octubre de 1920 intentà amb altres companys una acció directa contra l'alberg Cavour, on romania la delegació anglesa que participava en el congrés de la Societat de Nacions. L'octubre de 1920 va ser detingut i reclòs, aïlladament i sense cap imputació, fins al final d'aquell any. Un cop lliure es reuní amb Giuseppe Mariani a Màntua (Llombardia, Itàlia), on treballà fins a mitjans de febrer de 1921 com a obrer en la construcció d'un pont sobre el riu Mincio–a partir d'aquest moment serà conegut com Lo Spaccapietre (El Picapedra). Després, participà en les reunions que se celebraren en una casa al carrer Casale de Milà on sembla que es va preparar l'atemptat al teatre Diana. El 21 de març de 1921 portà, amb Giuseppe Mariani, els explosius a la ciutat i ambdós formaren part del grup que perpetrà materialment l'atemptat dos dies després. Un parell de dies després de comesa la matança (21 morts i 80 ferits), juntament amb Ettore Aguggini, passà a la República de San Marino i després a Suïssa i a Alemanya, on trobà feina de miner a prop d'Hagen, a la conca del Ruhr, sota el nom fals de Taiani. Detingut per ordre de la policia milanesa, va ser extradit a Itàlia i processat. Jutjat entre el 9 i el 31 de maig de 1922, negà tots els càrrecs i va ser condemnat a cadena perpètua amb la circumstància agreujant de vuit anys d'aïllament penal. El 10 de juny de 1922 va ser reclòs al penal d'Alessandria (Piemont, Itàlia) i posteriorment va ser traslladat a la penitenciaria de Porto Longone (avui Porto Azzurro, Toscana, Itàlia), on restà confinat en aïllament durant gairebé 16 anys, amb un breu interval entre 1928 i 1932. A partir de 1927 la seva salut començà a decaure. Va ser repetidament castigat per «frases iròniques i al·lusions indegudes al règim feixista» i «actitud irrespectuosa i arrogant» cap els funcionaris. A començament de 1930 va ser traslladat a la presó d'Ancona (Marques, Itàlia), on no li va ser permès treballar i es dedicà a l'estudio. Constantment assetjat per la seva actitud de confrontació cap a les autoritats carceràries i feixistes, només en 1935 va ser castigat en 30 ocasions. El 30 de setembre de 1932 va ser traslladat a Porto Longone quan la seva salut ja estava molt deteriorada. L'última anotació en el seu expedient carcerari és del 15 d'abril de 1943, on cita que la seva conducta és «normal», i la seva última carta, dirigida a son germà, està datada el 19 de juny de 1943 des del camp de concentració de Fossoli (Emília-Romanya, Itàlia). El 17 de març de 1944, afeblit per la fam i la malaltia, va ser ingressat en la infermeria de Porto Longone i a principis d'abril, amb altres presos condemnats a cadena perpètua, va ser traslladat pels nazis a Parma (Emília-Romanya, Itàlia). Des d'aquest moment es va perdre el seu rastre. Segons uns testimonis, va ser traslladat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria) i morí al camp auxiliar de Mödling probablement el març de 1945; segons altres testimonis, després del bombardeig de Parma, aconseguí fugir, però va ser detingut a Alemanya quan intentava arribar a la Unió Soviètica i portat a un camp de concentració.

    ***

    Rose Pesotta porta pa als obrers en vaga (Los Angeles, 1941)

    Rose Pesotta porta pa als obrers en vaga (Los Angeles, 1941)

    - Rose Pesotta: El 20 de novembre de 1896 neix a Derazhnia (Khmelnitski, Ucraïna) la militant anarcosindicalista i feminista Rakhel Peisoty, més coneguda com Rose Pesotta. Nascuda en una família de comerciants jueus de grans, ja des de petita llegia el periòdic anarquista NorodnayaVolya i sa mare, Masyas Peisotaya, era una destacada agitadora cultural de la seva comunitat. Entre 1909 i 1912 va estudiar a l'escola femenina privada de Rosalia Davidoff i va participar en grups llibertaris en activitats contràries al tsarisme. En 1913, fugint d'un matrimoni concertat, va emigrar amb sa germana major a Nova York (EUA), on va treballar de costurera en una fàbrica de camises i es va adherir International Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de les Treballadores del Tèxtil), on militaven majoritàriament dones jueves, llatines i afroamericanes, entre elles Fannia Cohn, Pauline Newman i Rose Schneiderman. En 1919 se li va notificar que son pare, Itsaak Peisoty, havia mort en un progrom perpetrat per nacionalistes ucraïnesos i aquest mateix any serà detinguda en les tristament famoses«Ràtzies Palmer», que pretenien deportar tot estranger subversiu. En 1922, després d'haver tingut una entrevista amb Sacco i amb Vanzetti a la presó, realitzarà mítings en la seva defensa i col·laborarà en el periòdic anarquistaThe Road to Freedom. Entre 1924 i 1926 estudiarà en la Brookwood Labor College, escola residència de dirigents sindicals i d'activistes de l'esquerra no comunista. En 1927 serà de bell nou detinguda per protestar per l'execució de Sacco i de Vanzetti. En 1933 va ser enviada a Los Ángeles per organitzar les treballadores tèxtils mexicanes i xineses, i gràcies a la seva reeixida gestió va ser elegida vicepresidenta de l'ILGWU en 1934, va emprendre una lluita d'una desena d'anys per l'organització dels treballadors i s'enfrontarà a l'oposició de la fracció comunista i de la jerarquia masclista. Entre 1934 i 1935 va organitzar les treballadores tèxtils de Puerto Rico, de Seattle, de Buffalo i d'Akron. En 1936 va ser enviada, a petició de Bernard Shane, a Mont-real (Quebec) per ajudar Lea Roback en l'organització sindical de les treballadores del sector tèxtil i en l'organització de la vaga general d'abril de 1937. Durant aquesta vaga va ser víctima d'una agressió, el seu rostre va ser tallat per una navalla i va perdre audició de manera irreversible. En aquests anys va formar part dels comitès de suport a la II República Espanyola i quan va acabar la Guerra Civil espanyola va ajudar els refugiats tancats als camps de concentració francesos, evitant que fossin deportats a l'Espanya feixista. Amiga íntima d'Emma Goldman, van viatjar plegades al Regne Unit. En 1942 va passar unes llargues vacances a Mèxic. En 1944 va dimitir de la Junta Executiva de l'ILGWU en protesta pel fet que, malgrat un 85% de la filiació del sindicat eren dones, ella era l'única dona de l'executiva. Aquest mateix any va publicar una autobiografia, Bread upon the waters. En 1945, arran de l'holocaust europeu, treballarà amb la Anti-Defamation League of the B'nai B'rith, organització maçònica jueva, fent campanya contra l'antisemitisme i el racisme, i viatjarà per Noruega, Suècia i Polònia visitant les comunitats jueves i ajudant els seus habitants a instal·lar-se als EUA. A partir de 1946 tornarà al seu ofici de costurera. En 1950 visitarà Europa i Israel. En 1955 es casarà amb Albert Martin (Frank López). En 1958 va publicar la segona part de les seves memòries, Days of our lives. Rose Pesotta va morir el 6 de desembre de 1965 a Miami (Florida, EUA). Una part dels seus arxius es troben a la New York Public Library, on es conserven els seus papers sobre la Guerra Civil espanyola,  i a la Cornell University Library. En 1993 Elaine J. Leeder li va dedicar una biografia, The gentle general: Rose Pesotta, anarchist and labor organizer.

    ***

    Notícia sobre Lucile Pelletier apareguda en el diari parisenc "Le Populaire" del 28 de novembre de 1934

    Notícia sobre Lucile Pelletier apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 28 de novembre de 1934

    - Lucile Pelletier: El 20 de novembre de 1906 neix a Saint-Cheron (Illa de França, França) l'anarquista i sindicalista revolucionària Lucile Louise Simone Pelletier. Era filla de Félix Pelletier, inspector de l'Assistència Pública i lector de L'Humanité, i d'Eugénie Legorgeu. Sabé compaginar el treball amb els estudis de lletres i aconseguí llicenciar-se. Cap el 1924, després de llegir les obres de Mikhail Bakunin i Piotr Kropotkin, s'adherí a l'anarcocomunisme i esdevingué secretària del grup anarquista dels XVII i XVIII Districtes de París (França), adherit a la Unió Anarquista (UA). En aquesta època vivia al número 14 del carrer Val de Grâce del V Districte de París. Cap el 1929 freqüentà l'equip editorial de La Révolution Prolétarienne, revista amb la qual col·laborà. Partidària de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma d'Arshinov»), durant el congrés d'abril de 1930 de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) va ser nomenada responsable del Bulletin mensuel de la minorité de l'Union Anarchiste-Communiste, que es publicà entre el setembre de 1930 i el març de 1931. També estava afiliada al Sindicat d'Empleats Públics de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i col·laborà en Le Libertaire. En 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola i a instàncies de Pierre Monate, passà temporades amb els companys de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va escriure diversos articles sobre la situació espanyola en La Révolution Prolétarienne. En el número 181 (25 d'agost de 1934) d'aquesta revista publicà la necrològica de Nestor Makhno. El 28 de novembre de 1934, a la Sala Laporte de París, mantingué una controvèrsia amb el socialista Rous sobre la Revolució d'Octubre espanyola. En aquests anys vivia al número 141 del carrer Broca del XIII Districte de París. En 1935 el seu nom figurava en un llistat de domicilis d'anarquistes de la regió parisenca a controlar per la policia. En 1935 aprovà unes oposicions d'inspector de l'Assistència Pública i va ser traslladada al departament de Mosa (Lorena, França), però aprovà unes noves oposicions de redactora administrativa general de l'Assistència Pública i retornà a París, romanent en aquesta tasca fins el 1968. En aquesta conjuntura milità en la Federació de Serveis Públics de la Confederació General del Treball (CGT) reunificada. Després de l'Alliberament, s'afilià a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Quan l'escissió sindical dels anys 1947 i 1948, constituí, amb la majoria de col·legues de la Inspecció Hospitalària, l'autònom Syndicat de Cadres de l'Assistance Publique (SCAP, Sindicat de Quadres de l'Assistència Pública), i, amb sindicats similars de les administracions parisenques (Prefectures), participà en la creació de la Union des Syndicats de Cadres (USC, Unió dels Sindicats de Quadres). En 1956 abandonà l'SFIO i va ser nomenada secretària general de l'SCAP fins a la seva jubilació. Lucile Pelletier va morir el 15 d'octubre de 1991 al V Districte de París (França).

    ***

    Giulia Albergamo

    Giulia Albergamo

    - Giulia Albergamo: El 20 de novembre de 1914 neix a Favara (Sicília) la mestra i pintora anarquista Giulia Albergamo. Des de la infància visqué a Torre del Greco (Nàpols, Campània, Itàlia). Mestra d'educació elemental i professora d'italià i de llatí, va estimular la lliure expressió dels seus alumnes sobre tot a través de l'art. Fou companya del militant anarquista Raffaele Pedone, fundador del«Circolo Berneri» de Torre del Greco i responsable entre 1959 i 1961 de la Comissió de Correspondència de la Federació Anarquista Italiana (FAI). La parella tingué dos fills, Antonio i Enrique, que assistiren a la «Colònia Maria Luisa Berneri», i dues filles, Angela, propera al moviment anarquista i fundadora a Cordenons (Friül) de l'Associació Recreativa i Cultural Italiana (ARCI), i Carmela. La seva casa sempre va estar oberta als companys i companyes (Julian Beck, Armando Borghi, Aurelio Chessa, Mario Dolci, Pio Turroni, etc.), especialment refugiats del franquisme espanyol. En estreta relació amb el «Centro Louise Michel» de Nàpols, creà el col·lectiu feminista «La Ribellule», on va fer nombroses exposicions de les seves obres pictòriques. En els últims anys de sa vida s'instal·là amb sa filla Angela a la població friülana de Cordenons, on va rebre un homenatge municipal pel seu centenari. En morir la seva filla Angela, passà a viure a la Casa de Repòs de Cordenons. Giulia Albergamo va morir el 3 de gener de 2015 a l'Hospital de Pordenone (Friül), on es trobava ingressada des de feia uns dies, i va ser incinerada.

    Giulia Albergamo (1914-2015)

    ***

    Enrique Cano Ramos

    Enrique Cano Ramos

    - Enrique Cano Ramos: El 20 de novembre de 1922 neix a Lebrija (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Enrique Cano Ramos. Fill d'una família de jornalers, son pare, Francisco Cano Montenegro, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser assassinat pels feixistes l'estiu de 1936 i sa mare, María Dolores Ramos Cárdenas, també confederal, fou rapada, purgada, passejada pel poble per humiliar-la i, finalment, empresonada. Les autoritats franquistes enviaren el fill a un col·legi catòlic per a«reeducar-lo», encara que aconseguiren just el contrari. Després treballà d'obrer agrícola i s'integrà, quan tenia uns 11 anys, en les Joventuts Llibertàries i en la CNT de Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Aprofitant la seva joventut, el sindicat l'encarregava anar al Govern Civil per a interessar-se per la sort dels detinguts en vagues i conflictes. Durant la dictadura franquista, participà en la clandestinitat. Quan marxava a França per treballar en la verema, retornava amb propaganda clandestina a la Península. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en les ocupacions de terres, una d'elles donà lloc a la Cooperativa Agriflor, i en la reconstrucció del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Dos Hermanas, del qual va ser secretari durant els anys noranta. En 1992, durant la repressió desencadenada a Sevilla per frenar les protestes contra l'Exposició Universal i on la policia obrí foc ferint de bala quatre persones i detingué més de dues-centes persones, amagà a la seva parcel·la i facilità la fugida de 17 companys. Enrique Cano Ramos va morir el juliol de 2004 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya).

    ***

    Antoni Miracle Guitart

    Antoni Miracle Guitart

    - Antoni Miracle Guitart: El 20 de novembre de 1930 neix a Bràfim (Alt Camp, Catalunya) el guerriller anarquista antifranquista Antoni Miracle Guitart. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França amb sa família. En 1950 residia al barri de Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i feia feina com a empleat en una entitat bancària de Sants. A la capital catalana, amb Gaspar Lloret i Manuel Llatser Tomàs, formà un grup anarquista que reorganitzà les Joventuts Llibertàries. En 1954, amb Lloret i Llatser, s'encarregà de la impremta clandestina que editava CNT i Solidaridad Obrera a Barcelona. El 9 de maig de 1955, quan aquesta impremta va ser descoberta per la policia, va ser detingut i tancat amb altres (Joan Vicente Castells, Antonio Ramia Antequera, Llatser, etc.) a la presó d'aquesta ciutat. Després de molts de mesos de presó preventiva sortí en llibertat provisional sota fiança i va ser acomiadat de la seva feina al banc. En 1957 va fer una conferència sobre botànica a Montcada. Sense feina i a l'espera de judici, el novembre de 1957 s'exilià a França. S'establí a Clarmont d'Alvèrnia (Occitània), on treballà com a peó en la construcció, i impartí classes de castellà i d'esperanto als companys. En 1958 col·laborà en el Boletín Ródano-Alpes i ocupà la secretaria de Propaganda de les Joventuts Llibertàries a Lió (Arpitània). En 1959 fou delegat al Ple de Vierzon i fou nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries de Clarmont d'Alvèrnia. Aquest mateix any, malgrat el seu pacifisme, acceptà la sol·licitud de Francesc Sabaté Llopart (Quico Sabaté) perquè l'acompanyés amb el seu grup guerriller a la Península. Durant la nit del 28 al 29 de desembre de 1959 creuà la frontera francoespanyola amb Quico Sabaté, Francisco Conesa Alcaraz, Regelio Madrigal Torres i Martín Ruiz Montoya. Les forces repressives franquistes s'assabentaren de l'arribada del grup guerriller. Antoni Miracle Guitart va ser cosit a trets el 4 de gener de 1960 en una emboscada de la Guàrdia Civil al Mas Clarà del llogaret de La Mota (Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya), ben igual que tots els altres companys, llevat de Quico Sabaté que aconseguí escapar.

    Antoni Miracle Guitart (1930-1960)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Augusto Bernardello

    Augusto Bernardello

    - Augusto Bernardello: El 20 de novembre de 1907 mor a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) l'internacionalista Augusto Bernardello, que va fer servir els pseudònims Dott. Gilbert i Bernardo della Zucca. Havia nascut l'1 d'abril de 1846 a Pontelagoscuro (Ferrara, Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Enrico Bernardello i Maria Pasqualini. Quan tenia 20 anys publicà el periòdic humorístic anticlerical La Pietra Infernale. Cronaca Serio-umoristica. Després de fer estudis tècnics a Venècia (Vènet, Itàlia) –segons Max Nettlau i la policia era advocat–, en 1863 retornà a Pontelagoscuro i treballà de comptable en una empresa de transports. En 1868 va ser processat, amb Giuseppe Sacco, per un delicte d'impremta. En 1870 es traslladà amb sa família a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) i el 20 de setembre d'aquest any va ser detingut per proferir «crits sediciosos» («Visca Mazzini, visca Garibaldi, visca la Republica!») i tancats uns dies a la presó. A Ferrara treballà de comptable a «Ghedini», una botiga on es venia tota mena de productes (arròs, vi, licors, oli, cafè, xocolata, productes colonials, espelmes, sabons, etc.), i posteriorment treballà també de comptable a la impremta «Soati». En 1872 fundà la Secció de Ferrara de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i el març d'aquest any envià la sol·licitud d'afiliació de la Societat dels Treballadors de Ferrara, de la qual era secretari, al Consell General de l'AIT, a la qual Friedrich Engels va respondre afirmativament. En el mateix mes participà en el Congrés Regional de Romanya de l'AIT que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Fou un dels que defensà Carlo Terzaghi, nom amb el qual batejarà un dels seus tres fills, acusat de ser confident de la policia. Col·laborà en el periòdic republicà Il Povero, del qual esdevingué el principal redactor, i assumí la direcció d'Il Petrolio, publicat a Ferrara fins al març de 1874. Amb Vincenzo Dondi dirigí La Lanterna i col·laborà en Il Tribuno deSalerno (Campània, Itàlia). En 1873 fou un dels promotors de la constitució de la Federació Italiana de la Central Italiana de l'AIT, però l'any següent participà en la Lliga Universal de les Corporacions de Ginebra (Ginebra, Suïssa), entrant a formar part dels socialistes «intransigents». En 1878 col·laborà en el periòdic napolità de Carlo Terzaghi Rabagas, on signà sota el pseudònim Dott. Gilbert. En 1888 es casà amb Clotilde Scanabissi. Finalment, les seves posicions antisocialistes el portaren a les files liberals i a col·laborar en Nueva Ferrara, en Elettore Liberale i en Gazzetta Ferrarense. En 1906 publicà Racconti poliglotti stupefacenti.

    ***

    James Guillaume fotografiat per Nadar (1900)

    James Guillaume fotografiat per Nadar (1900)

    - James Guillaume: El 20 de novembre de 1916 mor a Marin (Neuchâtel, Suïssa) el militant i historiador anarquista i sindicalista revolucionari James Guillaume. Havia nascut el 16 de febrer de 1844 a Londres (Anglaterra). Fou fill de George Guillaume, un culte republicà i lliurepensador del cantó suís de Neuchâtel que dirigia, a la capital anglesa, la sucursal d'una petita fàbrica de rellotgeria de Fleurier; sa mare es deia Marie Suzanne Glady. Aquesta empresa familiar no pogué resistir la crisi sorgida a partir de 1848 i son pare retornà a Suïssa arran de la proclamació de la República a Neuchâtel, on exercir diversos càrrecs (jutge, prefecte de la Val-de-Travers, conseller d'Estat, etc.). Amb nou anys començà a estudiar al Col·legí Llatí de Neuchâtel i després, entre 1860 i 1862 va fer classes a l'acadèmia «Les Auditoires», on ja demostrà un esperit rebel i indisciplinat enfront les autoritats escolars monàrquiques i religioses. A la biblioteca de son pare llegí sobretot filosofia (Spinoza, els il·lustrats, etc.) i els autors clàssics (Homer, Shakespeare, Goethe, Byron, Rabelais, Molière, Voltaire, etc.), sense deixar de banda les ciències naturals (astronomia, geologia, entomologia, etc.). També cultivà la poesia i la música de manera apassionada. En aquests anys, per la casa familiar passaren els esperits més avançats i cultes de l'època: Versigny, Cantagrel, Chaudey, Erdan, Pascal Duprat, Pierre Leroux, Clémence Auguste Royer, Karl Vogt, Edouard Desor, Moleschott, Gressly, T. Barker, Félix Pécaut, Albert Réville, Jules Steeg, F. Buisson, Carl Vogt, Edouard Desor, Gustave Chaudey, Jean Baptiste-Victor Versigny, Pierre Leroux, Ferdinan Buisson, etc. Moltes d'aquestes personalitats eren republicans que havien hagut de refugiar-se a Suïssa després del fracàs de les revolucions de 1848, radicals de diverses tendències, lliurepensadors, materialistes, socialistes místics, protestants liberals, etc. Entre el setembre de 1862 i la primavera de 1864, sense cap objectiu definit, continuarà els estudis a Zuric, on es matriculà durant tres semestres en un seminari filosoficopedagògic, on tingué de professors el filòleg Hermann Kôchly i l'historiador de la literatura i de l'estètica Friedrich Theodor Vischer, ambdós alemanys refugiats a Suïssa. Però l'ambient alemany de Zuric desagradà al jove d'educació francesa. A més dels estudis es lliurà a nombroses lectures i a la traducció de novel·les de Gottfried Keller, qui conegué personalment i en revisà les seves versions. Ardent radical, segueix de prop la política del cantó i acusa el Consell d'Estat d'adormir-se a la poltrona. Però la família dels Guillaume tenien cinc infants a educar i, per raons financeres, no continuaren pagant els estudis del primogènit. De bell nou a Neuchâtel, acceptarà una substitució per un any a l'Escola Industrial de Le Locle on ensenyarà francès i història; en 1865 passà els exàmens de funcionari i fou nomenat a títol definitiu. En aquests anys, mentre llegia nous autors (Feuerbach, Darwin, Fourier, Louis Blanc, Proudhon, etc.), organitzà cursos de classes nocturnes per als joves obrers de la contrada. Força influït pel moviment cooperativista francès i per la fundació de la secció de La Chaux-de-Fonds de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT) en 1865, decidí, amb Constant Meuron --combatent republicà durant la revolució de 1831, refugiat al cantó de Berna després del fracàs d'aquesta, que acabà essent lliurat a les autoritats monàrquiques de Neuchâtel i condemnat a mort, però que finalment pogué fugir de la presó--, crear l'agost de 1866 la secció de Le Locle de la Internacional, secció a la qual representà en el I Congrés de l'AIT celebrat a Ginebra el mes següent. A partir d'aquest moment la vida de James Guillaume hi anirà íntimament lligada a la de la Internacional. D'antuvi, com a radical socialista, veurà en la política parlamentària el mitjà per aconseguir els objectius de l'AIT, però la influència dels delegats belgues, francesos, anglesos i alemanys que trobà en els dos primers congressos de la Internacional --Ginebra (1866) i Lausana (1867)-- el porten a accentuar el punt de vista social i entén que l'organització de la classe obrera no pot realitzar-se més que lluitant contra la burgesia. A més, l'experiència durat la campanya electoral de 1868 mostrà als internacionalistes de Neuchâtel com els radicals en el poder havien negat qualsevol participació d'aquests en les seves llistes.És en aquest context quan Guillaume i sos companys acceptaren el plantejament teòric de Mikhail Bakunin: l'objectiu del moviment obrerés el col·lectivisme i no es pot realitzar aquest instaurant reformes des de l'aparell estatal, ans al contrari, cal abolir l'Estat per establir la nova societat futura i per això els proletaris han de trencat tots els ponts establerts amb la burgesia i renunciar a veure's representada per aquesta en assemblees legislatives. Aleshores esdevingué el principal animador de la Federació del Jura de la Internacional de caire anarcol·lectivista i bakuninista. Encara que va estar d'acord amb el principi de la «propaganda pel fet», ja que fou assumit per la Federació del Jura, se n'oposà a certes aplicacions, entrant en conflicte amb l’extremisme violent de Paul Brousse; sempre fugí de la verborrea revolucionària. Entre 1868 i 1870 edità Le Progrès, primer periòdic anarquista de Suïssa. A començaments d'agost de 1869 fou acomiadat del seu lloc de feina com a professor per la Comissió Escolar de Le Locle i fins al 1872 dirigí una petita impremta que pertanyia a son pare --fou en aquesta tipografia on Benoît Malon i Gustave Lefrançais, refugiats a Suïssa després de la caiguda de la Comuna, van donar a llum les seves memòries sobre la insurrecció parisenca--, a més de impartir lliçons particulars i fer traduccions per guanyar-se la vida. El setembre de 1869 representà la secció de l'AIT de Le Locle i la Societat de Gravadors de Neuchâtel en el Congrés de Basilea de l'AIT. En 1870 es casà ambÉlise Golay. L'11 d'abril de 1870 esdevingué el redactor de La Solidarité,òrgan dels internacionals de cultura francesa, i, a partir del 15 de febrer de 1872, redactà el Bulletin de la Fédération Jurassiene que sortí a Sonvillier. El seu federalisme llibertari s'oposà durament al centralisme autoritari marxista durant el Congrés de l'Haia de 1872 i en fou exclòs amb Bakunin. L'agost de 1874 va escriure Idées sur l'organisation sociale, text que fou publicat en 1876. Entre el 26 i el 30 d'octubre de 1876 representà la Federació del Jura en el Congrés General de Berna de l'AIT. El 18 de març de 1877 participà en una manifestació pels carrers de Berna juntament amb internacionalistes vinguts de tots els cantons suïssos i defensà la protesta dels atacs policíacs i dels elements reaccionaris de la ciutat, fet pel qual fou condemnat a 40 dies de presó. El maig de 1878, sense feina, casat i pare d'un infant, marxà a París, on esdevingué secretari de redacció de la Revue Pédagogique (1878-1887) i realitzà articles per al Dictionnaire de pédagogieet d'instrution primaire (1882-1887) de Ferdinand Buisson, sempre defensant la instrucció pública i l'escola laica. No tornà a Suïssa més que per vacances o per convalescències. A partir de 1887 fou el principal col·laborador del Dictionnaire géographiqueet administratif de la France (1887-1904). Durant més de vint anys viurà al marge de l'acció política, per por a la deportació, però també per decepció, actitud que no canviarà en 1889 quan aconseguí la nacionalitat francesa. Amb ocasió del centenari de la Revolució francesa, realitzà estudis històrics i publicà nombroses recerques sobre el tema. En 1890 publicà Pestalozzi.Étude biographique. Entre 1895 i 1913 va ajudar Max Nettlau en l'edició de les obres de Bakunin per a l'editorial Stock. En 1897 sa filla segona Marguerite va morir i ell començà a patir una malaltia nerviosa severa que l'obligà a interrompre qualsevol feina durant dos anys, refugiant-se al Mini i, a partir de 1898, a l'asil psiquiàtric de la Waldau (Berna, Suïssa) i fins a 1901 a Neuchâtel. Així que es va recuperar, sa esposa caigué malalta per no recuperar-se, morint a finals de 1901. En 1902 començà a recuperar documents i records de militants (Jaurès, Charles Andler, Lucien Descaves, etc.) de la Primera Internacional i realitzà nombroses conferències sobre el tema a la Universitat Popular del XIV Districte parisenc. Atret pel moviment de les Borses del Treball, es lligarà a Fernand Pelloutier i el seu sindicalisme revolucionari de la Confederació General del Treball (CGT), hereva, segons ell, de l'esperit revolucionari de l'AIT. El novembre de 1903 publicà en La Sentinelle cinc articles sobre «El col·lectivisme de la Internacional», que després van ser reunits en un fulletó. Gràcies al consell de Lucien Herr, emprendrà la redacció de la seva obra major L'Internationale. Documents et souvenirs (1864-1878), que publicà en quatre volums entre 1905 i 1910 i que documenten la posició anarquista durant la Primera Internacional. En 1907 va escriure una biografia de Bakunin i en 1908 prologà el llibre d'Adhémar Schwitzguébel Quelques écrits. Entre 1908 i 1909 publicà Études revolutionnaires, treballs sobre la Revolució francesa publicats en dos volums per a l'editorial Stock. Com a treballador intel·lectual que era no pogué afiliar-se a cap sindicat, però col·laborà activament en la premsa de la CGT, en La Vie Ouvrière de Pierre Monatte, en La Bataille Syndicaliste o en La Voix du Peuple, traduint articles per al moviment sindicalista i col·laborant-ne amb els redactors. Quan esclatà la Gran Guerra, com la majoria dels militants de la CGT i dels socialistes, es pronuncià a favor de l'Entesa i de la«Unió Sagrada». El desembre de 1914 deixà París i passà a Suïssa. Els seus atacs contra els socialistes alemanys es dispararen i a començaments de 1915 va escriure un article, el seu darrer article, contra Karl Liebknecht, que acabava de votar en contra dels pressuposts militars al Reichstag alemany. En 1915 també sortí publicat el fulletó Karl Marx pangermaniste et l'Association Internationale des Travailleurs de 1864 à 1870. Novament atacat per la malaltia nerviosa, acabà a l'asil psiquiàtric de Marin, on progressivament va anar perdent totes les seves facultats. James Guillaume va morir el 20 de novembre de 1916 a la Casa de Salut de Préfargier (Marin, Neuchâtel, Suïssa) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    James Guillaume (1844-1916)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Des de PER ELLS volem agrair a la Companyia de Teatre de Biniamar composta per en Bernat (director), tots els actors i l'equip tècnic per col.laborar amb PER Ells des de fa 3 anys, també agrair al Rector i Vicari de Lloseta, a la imprempta Publipol de LLoseta pels cartells i tickets, al bar l'altura de Lloseta, a l'Ajuntament de Lloseta, a tots aquells que vingueren a col.laborar per a la nostra causa. A la família Pol-Juan que ho varen organitzar i es va omplir tot el teatre i sense oblidar També a les famílies d'acollida que assistiren. Moltíssimes gràcies!!!!
    Sense tots vosaltres no hagués pogut ser possible!!!
    Tot sigui PER ELLS!!!

    0 0

    Lletres i Memòria segueix creixent - Lletres i Memòria ha engruixit el catàleg d'autors amb la incorporació de sis entrevistes, realitzades a Catalina Ferrer Tur, Gabriel Florit, Joan Guasp, Miquel López Crespí, Francesc de Borja Moll Marquès i Catalina Rigo. Ja es poden veure els seus vídeos a la pàgina de Lletres i Memòria.


    Dividides en còmodes fragments d'entre 1 i 6 minuts de durada, aquestes entrevistes permeten als nostres socis majors de setanta anys donar testimoni de les seves vicissituds biogràfiques, de la seva obra literària i, en definitiva, de la seva experiència vital. Lletres i Memòria és un projecte en actiu des d'inicis de 2010, i està impulsat per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i el portal d'internet Memoro. El banc de la Memòria.

    Catalina Ferrer Tur (Eivissa, 1936) formada al Seminari, posteriorment estudia Magisteri per lliure, des d'Eivissa mateix. A part d'unes classes de reforç de llatí i castellà amb la professora que l'havia ajudat a treure's la carrera, no arriba a exercir de mestra perquè passa a treballar al restaurant Formentera, que tenia el seu marit al port d'Eivissa. Actualment viu en una residència a Palma.

    Comença a escriure poesia de ben petita, primer en castellà, i ja major, en català. Ha publicat els reculls de poesia Poemes d'amor (2009), Ombres de somni (2011) i Arxipèlag (2012), i té material inèdit per a molts llibres més. La seva poesia és un constant homenatge al seu marit. [Vés a l'entrevista]

    Gabriel Florit Ferrer (Sineu, Mallorca, 1944) pèrit mercantil de formació, ha treballat d'agent comercial.

    El 1980 publica el seu primer poemari, Carussa, editat pel mateix autor. No és, però, fins als anys noranta que la seva poesia comença a ser coneguda i reconeguda. En aquest sentit són significatius els poemaris Pols de corc: en clau de sístole (1992) i Diàstole i quatre poemes d'amor (1994). Des de llavors, ha publicat poesia amb regularitat, amb títols com Ferro de baula (1997), Cal Calma (1998), Segar arran (1999), El color de les coses (2000), Restoble (2001), Somada (2003), El salt de l'àngel (2007) o Com l'aigua (2009). El 2005 apareix l'antologia, amb traducció al castellà acarada a l'original català, A barlovento. Antología poética/A sobrevent. Tria poètica, on es recopilen poemes dels deu llibres de poesia publicats per l'autor fins al moment i també fragments de pròlegs i altres textos on altres autors parlen de la seva obra.

    També cal destacar els seus llibres de narrativa, Històries de Son Sarigot (1991; 2009), Mai en dejú (2004) i El gep dels altres (2009), i els seus tres reculls d'articles de prosa memorialística, Albellons de la memòria, al qual segueixen Pa llescat (2001) i Terra prima (2005). Ha col·laborat amb articles d'opinió a diversos mitjans de comunicació. [Vés a l'entrevista]

    Joan Guasp (Consell, 1943) és autor teatral. Des de molt jove alterna el periodisme i la literatura. El 2009 se li atorga el Premi Lluís Carulla d'Actuació Cívica, per la seva tasca a favor de la llengua catalana en el món del teatre i aforístic; i el 2013 el Premi Internacional LiberPress de literatura.

    Entre les obres publicades, destaquen Les contarelles d'en Pere Ferreguí (1979), Kabyl (1984), Fumar d'amagat (Premi Teatre Principal del Consell Insular de Mallorca, 1987), L'illa d'escuma rosa (Premi Ciutat d'Olot de narrativa infantil, 1988), El cavall (Premi Ciutat de Mollerussa de novel·la, 1992), Eclipsi per a un home sol (Premi Sant Carles Borromeu d'Andorra per a contes, 1992), Fills de l'espera (Premi Recull-Josep Ametller de teatre, 1992), Concert de comiat (Premi Fiter i Rossell, 1995), Fills del Raiguer (Premi Vila Martorell de poesia, 2005), Irène Némirovsky (Premi Recull-Josep Ametller de teatre, 2006), El creuer dels etcèteres (Premi Sagunt de teatre, 2006), La torre Eiffel (Premi Llorenç Moyà de teatre, 2011), L'honorable Matarrates (Premi Inicia't-Ciutat de Badalona de teatre, 2011), El Vicari de Crist i altres ficcions (2010), Blai Bonet i el món (2010), La Coca-Cola calenta (Premi de teatre de Mutxamel, 2011) i O. W. (Premi Recull-Josep Ametller de teatre, 2013). L'any 2000 publica el seu primer llibre d'aforismes, Aforismes. Fogueró de Guaspires.

    Habitualment col·labora a la premsa escrita de Mallorca i d'altres indrets dels Països Catalans. Des de 2010 dirigeix la revista El Mirall, vinculada a l'Obra Cultural Balear, de la qual n'és soci de tota la vida. [Vés a l'entrevista]

    Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) autor prolífic, ha publicat una cinquantena de títols en gairebé tots els gèneres: narrativa, narrativa breu, novel·la, assaig, poesia, teatre, memorialística i narrativa juvenil. Paral·lelament ha conreat l'articulisme, amb col·laboracions, especialment literàries, a diaris i revistes de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Cort, Diari de Balears, El Mirall... Ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca.

    La seva obra ha estat guardonada, entre molts altres, amb els premis Ciutat de Manacor de narrativa el 1973 per La guerra just acaba de començar, Born de teatre el 1975 i Ciutat de Palma l'any següent per Autòpsia a la matinada, el Marià Manent de poesia el 1983 per Foc i fum, el Ciutat d'Alcoi de teatre el 1984 per Homenatge Rosselló-Pòrcel, el Premi Joanot Martorell de narrativa de Gandia el 1986 per Paisatges de sorra, el Premi del Consell Insular de Mallorca-Teatre Principal el 1987 per l'obra Acte únic, el Ciutat de València de narrativa el 1988 per Necrològiques, el Premi de la Nit Literària Andorrana-Grandalla de poesia el 1990 per Les Plèiades i el 1993 per Els poemes de l'horabaixa, el Premi Roc Boronat de narrativa el 2003 per El darrer hivern de Chopin i George Sand i el Jaume Bru i Vidal de poesia el 2005 per El cant de la Sibil·la. [Vés a l'entrevista]

    Francesc de Borja Moll i Marquès (Palma, 28 d'octubre de 1937) és un editor mallorquí, fill de Francesc de Borja Moll –amb qui va col·laborar en l'edició del Diccionari català-valèncià-balear– i germà d'Aina Moll i Marquès. Té dos fills del seu matrimoni amb Matilde Echeto.

    El 1962 es llicencia en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona. Ha estat gerent del Diario de Mallorca (1963-1967), i del 1967 fins a la seva jubilació ha estat gerent de l'Editorial Moll. Ha presidit el Gremi d'Editors de les Illes Balears (1993-2000) i ha estat membre de la Junta del Gremi de Llibreters de Mallorca. Ha estat soci cofundador i president del Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (1978-1981). El 1978 va ser director general de Medi Ambient de la Conselleria d'Ordenació del Territori del Consell General Interinsular. El 2001 va rebre el Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla, en reconeixement a la seva trajectòria. [Vés a l'entrevista]

    Catalina Rigo Estelrich (s'Alqueria Blanca, Santanyí, 1946) vinculada al teatre des de ben petita, després d'anys representant obres costumistes d'autors mallorquins per tota l'illa, comença a escriure les seves pròpies obres. Entre altres, Bon viure i no treballar no pot durar, estrenada el 1984 i editada el 1991, Era curta però guitzera, estrenada el 1985, Pagesos i ciutadans, estrenada el 1990, Qui no la fa de jove la fa de vell, estrenada el 1991, I encara va acabar bé, estrenada el 1995 i Va dur més corda que sa miloca d'en Pomar, estrenada el 1997.

    Ha participat en diversos cursos de guió, i quan escriu li agrada deixar reposar els textos un temps i demanar opinió a persones vinculades al món del teatre.

    A nivell professional porta la part administrativa de l'empresa familiar del sector de la construcció. [Vés a l'entrevista]

    Lletres i Memòria – Web de l´AELC



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Volen que sigui un centre cívic per promoure els valors que varen definir la trajectòria del batle de Palma.

     

     Les institucions de les Illes Balears (Ajuntament de Palma, Govern de les Illes Balears, Parlament de les Illes Balears i Consell de Mallorca) han demanat al Ministeri de Defensa el retorn de la casa d’Emili Darder amb la finalitat de dedicar-la a un centre cívic i humanístic per promoure els valors que varen definir la trajectòria del batle de Palma, afusellat pel règim franquista l’any 1937. La carta va signada pel batle de Palma, Antoni Noguera; per la presidenta del Govern, Francina Armengol; pel president del Parlament, Blatasar Picornell; i pel president del Consell de Mallorca, Miquel Ensenyat.

    Aquí podeu veure la carta sencera:

    Sra. María Dolores de Cospedal

    Ministra de Defensa

    Paseo de la Castellana 109

    28046 Madrid

    Palma a 9 de Noviembre de 2017

    Apreciada Ministra:

    Ens adreçam a vostè per exposar-li un tema de gran importància per a la ciutadania de Palma, de Mallorca i del conjunt de les Illes Balears. L’Ajuntament de Palma, el Govern de les Illes Balears, el Parlament de les Illes Balears i el Consell de Mallorca estan impulsant diferents iniciatives amb l’objectiu de recuperar la Memòria Històrica de la Guerra Civil i del franquisme. Entre elles destaquen la recent aprovació de la Llei de Fosses per part del Parlament, que ha tengut com a resultat l’obertura i identificació de les persones enterrades a la fossa de Porreres; el canvi del nomenclàtor urbà de Palma per adaptar-lo a la Llei de Memòria Històrica; la declaració del diputat socialista Alexandre Jaume com a Fill Il·lustre de Palma; i la posada en marxa de diferents jornades i seminaris per recuperar la memòria de la Guerra Civil i del Franquisme.

    Dins aquesta línia s’emmarca la demanda que li adreçam: la recuperació per a la ciutat de Palma de la casa del batle de Palma, Emili Darder, situada al carrer Antoni Planas i Franch 9. En l’actualitat, és propietat del Ministeri de Defensa i té un ús administratiu.

    Emili Darder (1895-1927), polític, intel·lectual i metge, va ser el darrer batle republicà de Palma. Des del seu càrrec va impulsar la construcció d’escoles i de dispensaris municipals; la millora de la xarxa de clavegueram i la potabilització de Palma; i la recuperació del castell de Bellver per a la ciutat. Com a metge, va crear el primer laboratori d’anàlisis clíniques de Mallorca, situat a la seva consulta, on va exercir una medicina amb sensibilitat social, sempre al servei dels més desafavorits. Detingut després de l’aixecament militar del 18 de juliol, fou sotmès a Consell de Guerra, condemnat a mort i afusellat el 24 de febrer de 1937.

    Des de les institucions de les Illes Balears (Ajuntament, Govern, Parlament i Consell) li demanam iniciar els tràmits perquè la casa sigui cedida a la ciutat i es converteixi en un centre dedicat a promoure els valors que varen definir la trajectòria d’Emili Darder: la defensa de l’educació i de la cultura com a creadores de ciutadania; la defensa de la igualtat social; la promoció de la salut pública; i la defensa de la pau, de la democràcia i dels drets humans. Els descendents directes d’Emili Darder també estan d’acord en impulsar aquesta iniciativa de centre cívic i humanístic.

    Per dur endavant aquesta iniciativa sol·licitam la cessió de l’immoble per part del Govern de l’Estat i, en concret, del Ministeri de Defensa. Ens posam a la seva disposició per a qualsevol contacte o informació que pogués sol·licitar.

    Confiant en una ràpida resposta, li envien una cordial abraçada,

    Antoni Noguera Ortega, batle de Palma

    Francina Armengol Socias, presidenta del Govern de les Illes Balears

    Baltasar Picornell Lladó, president del Parlament de les Illes Balears

    Miquel Ensenyat Riutort, president del Consell de Mallorca


    0 0

    [21/11] «CNT del Norte» -«El Productor» - Míting d'homenatge a Durruti - Setmana Confederal Durruti - Nakens - Gravelle - Longfils - Dhermy - Steimer - Falaschi - Deware - «El Chato de Gràcia» - Laborit - Batoux - Salvador - Flores Magón - «Celesto el Topu» - Gras - Spinaci - Danjean - Frank González - García - Pino - Martínez Algeciras - Edo

    Anarcoefemèrides del 21 de novembre

    Esdeveniments

    Capçalera de "CNT del Norte"

    Capçalera de CNT del Norte

    - Surt CNT del Norte: El 21 de novembre de 1936 surt a Bilbao (Biscaia, País Basc) el primer número del periòdic anarcosindicalista CNT del Norte. Órgano de la Confederación Regional del Norte. AIT --a partir del número 10 portarà el subtítol «Órgano de la Confederación Regional del Trabajo. AIT». D'antuvi trisetmanal (dimarts, dijous i dissabtes), a partir del número 37, de 16 de febrer de 1937, passarà a ser diari. En sortiren 111 números, l'últim el 16 de juny de 1937, poc abans que les tropes franquistes ocupessin Bilbao. Mantingué una línia crítica respecte al Govern basc, encara que en to moderat, i aquesta institució exercí com a resposta una forta censura governamental. Desaprovà l'exclusió de la CNT del Govern basc; lluità per la necessitat d'unió de totes les forces sindicals; advocà per la indissolubilitat de la lluita antifeixista amb les transformacions socials econòmiques; blasmà contra la burocràcia, la corrupció i tota forma d'amoralitat; reivindicà la necessitat d'un comandament únic per guanyar la guerra; i desconfià i criticà la Societat de Nacions i el Comitè de No Intervenció sobre les mesures que es prenien sobre la guerra civil, fent una crida a l'internacionalisme proletari. Dirigit per Manuel Chiapuso, hi van col·laborar Ramón Aceba, Felipe Alaiz, Fermín Arce, Manuel Beorlegui, Camillo Berneri, Germán Bleiberg, Castellanos, Cuende, Galo Díez, Justo Esparza, Juan Expósito, Fuello, Pedro Gabirondo, González Malo, Laurentino Gutiérrez, Hierro, Francisco Ibáñez, Demetrio Izaguirre, Lukazaga (Lucarini), Urano Macho, Cristino Merino, Moratinos, Orille, Paredes, Ángel Pino, Reparaz, José Rigal, Jacinto Rueda, Samperio, Sarrate, Solano Palacio, Tiberio Graco, Pablo Valle, Yáñez, etc.

    ***

    Capçalera d'"El Productor"

    Capçalera d'El Productor

    - Surt El Productor: El 21 de novembre de 1936 surt a Ontinyent (Vall d'Albaida, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista El Productor. Órgano de la Federación Local y Comarcal de Sindicatos Únicos. CNT-FAI-JJLL. Trobem les firmes d’Enrique Enguix, Vicente Ferrero, G. Mataix Pareja, Vicente Gandia i Ricardo Morales, entre d’altres. El número 52, del 20 de novembre de 1937, està dedicatíntegrament a la figura de Buenaventura Durruti. En sortiren 57 números, l’últim l’1 de gener de 1938. La capçalera El Productor ha estat emprada nombroses vegades en el moviment llibertari hispà.

    ***

    Ressenya del míting aparegueda en el periòdic madrileny "La Libertad" del 22 de novembre de 1937

    Ressenya del míting aparegueda en el periòdic madrileny La Libertad del 22 de novembre de 1937

    - Míting d'homenatge a Durruti: El 21 de novembre de 1937 se celebra al teatre Apolo de València (País Valencià) un míting d'homenatge a la memòria de Buenaventura Durruti Domínguez en complir-se un any de la seva defunció. Fou organitzat pe la Federació Local de Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València. L'acte fou presidit per Manuel Pérez Feliu i hi van intervenir Miguel González Inestal i Onofre García Tirador, per la Federació Local de Sindicats de la CNT; i Lucía Sánchez Saornil, per «Mujeres Libres». Emilio Navarro Beltrán havia d'intervenir per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), però finalment no hi pogué assistir. L'homenatge acabà amb un resum del mateix fet per Pérez Feliu.

    ***

    Cartell de la "Semana Confederal Durruti" realitzat per Jesús Guillén ("Guillembert")

    Cartell de la "Semana Confederal Durruti" realitzat per Jesús Guillén (Guillembert)

    - Setmana Confederal Durruti: Entre el 21 i el 27 de novembre de 1977 té lloc a Barcelona (Catalunya) la«Semana Confederal "Durruti". En el aniversario de su muerte y en memoria de todos los confederales que, como el cayeron en la lucha por la libertad», organitzada per un conjunt de vell militants anarquistes per commemorar la mort de l'històric militant llibertari. Entre el 21 i el 24 van tenir lloc a diferents indrets de Barcelona conferències i xerrades-col·loqui sobre la figura de Buenaventura Durruti i sobre la Confederació Nacional del Treball. El 25 i 26, a l'Orfeó de Sants, es projectà la pel·lícula Un pueblo en armas i altres sobre temes anarquistes i confederals. També el 26 se celebrà un dinar confederal a Castelldefels, on Enric Marcos, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, i Ricard Sanz hi parlaren, entre altres companys. L'últim dia, el 27 de novembre, unes 300 persones es concentraren al cementiri de Montjuïc davant les tombes de Durruti, Francisco Ascaso i Francesc Ferrer i Guàrdia, on es va fer una ofrena floral acompanyada de parlaments, palesant que l'acte era en memòria de tots els caiguts en la lluita per la llibertat, contra el feixisme i pel comunisme llibertari. També davant la fosa comuna de Montjuïc, on hi ha enterrat centenars d'anarquistes i d'antifeixistes, es guardà un minut de silenci i finalment s'entonà A las barricadas i Hijos del Pueblo. L'acte de clausura es realitzà aquest mateix dia a l'Orfeó de Sants sota la presidència d'Enric Marcos. Els actes van ser aprofitats perquè antics membres de les columnes confederals es trobessin després de molts d'anys sense veure's. També hi assistiren Émilienne Morin, companya de Durruti, i Colette Durruti, filla de l'homenatjat. La CNT es mantingué orgànicament al marge d'aquests actes, encara que hi assistiren alguns membres; aquest fet fou durament criticat pels organitzadors. Les diferències entre els «vells» i els«joves» militants es van deixar sentir a tots els actes.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    José Nakens

    José Nakens

    - José Nakens Pérez: El 21 de novembre de 1841 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el periodista, republicà radical insurreccionalista i anticlerical José Nakens Pérez. De família humil i liberal, son pare fou perseguit pel règim de Ferran VII durant l'anomenada Dècada Ominosa (1823-1833), fet que marcà el destí de son fill. Per necessitat, molt jove s'enrolà en el Cos de Carrabiners. En 1866 fou destinat a la Direcció General del Cos a Madrid, època en la qual ja havia escrit dues obres de teatre que mai no arribarien a representar-se. En 1866 començà a escriure en diversos periòdics (El Jeremías, República Ibérica) i en 1871 fundà El Resumen. Els seus poemes patriòtics van gaudir de certa fama, però va ser en el«teatre per hores» --peces curtes generalment d'un acte que eren populars per la seva facilitat de versificació-- on reeixí; però ni l'autor mateix recopilà i edità aquestes obretes que ni tan sols signava. En 1876 començà a treballar en el periòdic El Globo, des de les pàgines del qual acusà Ramón de Campoamor de plagiar Víctor Hugo, fet que llançà el seu nom a les rotatives. El 10 d'abril de 1881, quan feia poques setmanes que els liberals havien arribat al poder, va treure el setmanari satíric, republicà i anticlerical El Motín, la finalitat del qual era combatre els conservadors, defensar la unitat del Partit Republicà i lluitar contra el poder del clergat. En 1891 tingué un fill no reconegut amb l'actriu de repartiment Soledad Bueno, que arribarà a ser un destacat periodista (Javier Bueno). En 1897 va mantenir contactes amb l'anarquista Michele Angiolillo, que en mateix any assassinà Cánovas del Castillo. En 1898 fou redactor de la revista més important de la Generació del 98, Vida Nueva. Va defensar la via insurreccionalista de Manuel Ruiz Zorrilla i, encara que salvà de la seva crítica Estanislao Figueras, primer president de la República, blasmà contra els seus successors, Emilio Castelar i Nicolás Salmerón. Proposà la creació de l'Assemblea Republicana i el 25 de març de 1903 es reuní amb gairebé dos mil republicans que acordaren crear un únic partit del qual fou nomenat Salmerón cap suprem, a proposta seva, qui a més fou elegit per ocupar un càrrec en la comissió directora. Però, desil·lusionat, dimití l'any següent i en 1905 se separà de Salmerón, ja que aquest s'allunyava d'una acció radical revolucionària. La tornada al poder del Partit Conservador el convertí en un perseguit i en menys de dos anys van caure sobre el seu mordaç periòdic 84 processos per delictes d'impremta, amb copioses multes i empresonaments dels seus directors legals; fins i tot alguns bisbes dictaren almenys 47 excomunions contra els redactors. No obstant això, el periòdic aconseguí sobreviure miraculosament, malgrat les minses subscripcions i les seves dificultats de distribució, ja que pràcticament no es podia vendre al carrer. A més, Nakens, fou escarnit pels propis republicans moderats, com ara Ruiz Zorrilla. En 1906 fou acusat d'amagar l'anarcoterrorista Mateo Morral, que havia llançat una bomba contra Alfons XIII; però el que es demostrà fou que va ajudar a amagar-lo a la redacció del seu periòdic. Per aquest fet fou condemnat el juny de 1907 a nou anys de presó. Durant el tancament a la cel·la número 7 de la presó Model de Madrid va escriure una sèrie d'articles en El País que compilà en dos llibres --Mi paso por la cárcel i La celda número 7-- on, entre altres coses, defensà el programa de reformes penitenciàries de Rafael Salillas. Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l'Escola Moderna, fou també detingut com a inductor de l'atemptat i, encara que fou alliberat, fou novament processat més tard i afusellat. El 8 de maig de 1908, a petició de popular signada per Benito Pérez Galdós, fou indultat pel govern d'Antoni Maura i tornà a redactar El Motín, afegint el subtítol «Semanario Político» i arribat a tirar 20.000 exemplars. La seva estada a la presó l'havia donat cert prestigi «martirològic» i les seves edicions, com ara els fullets de la«Biblioteca del Apostolado de la Verdad» i les«Hojitas piadosas», assoliren tirades de 100.000 exemplars. A partir de 1914, però, El Motín començà a perdre lectors. En 1918 emmalaltí de la vista, fet que li impossibilitava d'escriure, ell que era l'únic redactor de la publicació. En la dècada dels vint el periòdic estava en franca decadència, però el gener de 1923 edità un número extraordinari amb la col·laboració d'eminents republicans (Roberto Castrovido, Hermenegildo Giner de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Álvaro de Albornoz). A finals de 1924, diversos periodistes es mobilitzaren per recaptar diners en la seva ajuda i l'any següent l'Associació de la Premsa, presidida pel metge maçó, periodista i alcalde de Madrid, José Francos Rodríguez, li concedí una pensió vitalícia de 150 pessetes mensuals. Un any després, el 12 de novembre de 1926 José Nakens Pérez va morir d'una congestió cerebral a Madrid (Espanya). Sa filla continuà editant El Motín. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques i és autor de centenar de llibres i fullets.

    José Nakens Pérez (1841-1926)

    ***

    Portada del segon número de "La Nouvelle Humanité", realitzada per Émile Gravelle

    Portada del segon número de La Nouvelle Humanité, realitzada per Émile Gravelle

    - Émile Gravelle: El 21 de novembre de 1855 neix a Douai (Flandes) el pintor, dibuixant i militant anarconaturista Émile Gravelle. Instal·lat a París (França) va ser un dels animadors durant els anys 90 del segle XIX del corrent llibertari naturien --que no és exactament «naturista», ja que el moviment naturista no és anticientifista. Va organitzar nombrosos cicles de conferències i va ser l'editor, amb Henri Beylie i Henri Zisly, del periòdic L'État Naturel (1894-1898), que serà el germen del corrent naturien, vegetarià i vegà. En 1895, amb Bariol i Mombray, va ser responsable del Bulletin des Harmoniens (1895-1896). També va col·laborar en La Débacle Sociale (1896), de Jean Bosson i H. Sevron; L'Idée Libre, d'André Lorulot; Le Naturien (1898), d'Honoré Bigot; La Nouvelle Humanité (1895-1898), etc. Va ser gerent del butlletí naturienLe Sauvage (1898-1899). Durant l'«Afer Dreyfus» publicà articles en Le Père Peinard i altres publicacions satíriques, però també col·laborà amb premsa antisemita, com ara La Libre Parole i L'Anti-juif. Cap al 1900 es retirà al departament del Nord i fins al 1906 no tornà a París. Durant un temps participà en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) organitzades per Libertad. En 1904 va signar, amb altres (Hotz, Zisly, Armand, Marestan, etc.), un «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient». També va col·laborar en el número únic del periòdic parisenc L'Ordre Naturel. Clameurs libertaires antiscientifiques (novembre de 1905), publicat per Zisly, i en La Vie Naturelle (1907-1914), també de Zisly. Algunes il·lustracions seves es van publicar en L'Almanach des Ennemis de l'Autorité pour 1913, publicat per André Lorulot. Durant la Gran Guerra va col·laborar en Pendant la mêlée (1915-1916) i en la seva continuadora Par delà la Mêlée. Alguns cercles anarquistes reprotxaran Gravelle per participar com a dibuixant en la premsa nacionalista i antisemita. Émile Gravelle va morir en 1920.

    ***

    Llibre de Merlino imprès per Alexandre Longfils

    Llibre de Merlino imprès per Alexandre Longfils

    - Alexandre Longfils: El 21 de novembre de 1857 neix a Senzeille (Namur, Valònia) el tipògraf anarquista Alexandre Joseph Longfils. Entre l'abril de 1891 i el desembre de 1892 va imprimir 48 números del setmanari anarquista de Sint-Joost-ten-Noode (Brussel·les, Flandes) L'Homme Libre. Organe de combat pour l'émancipation des travailleurs, portaveu del grup anarquista «L'Homme Libre», que tenia com a principals animadors Léon Dauphin, Ferdinand Pintelon i A. Reniers, i que s'encarregà de denunciar l'electoralisme del Belgische Werkliedenpartij (BWP, Partit Obrer Belga). El 6 de febrer de 1892 fou el gerent, amb A. Reniers, de l'únic número del periòdic de Saint Gilles (Brussel·les, Flandes) L'Armée Nationale. Orgade du prolétariat libertaire. També en 1892 va imprimir el llibre de Francesco Saverio Merlino Nécessité et bases d'une entente. Després de nombrosos escorcolls al seu domicili i impremta entre els anys 1892 i 1893, i del seu processament amb Ferdinand Pintelon pel Tribunal Criminal de Brussel·les en 1892, sembla que deixà de banda la militància. Sa companya fou Marie Louise Hautstont. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Portada del número de "La Révolution Prolétarienne" que conté l'article de Paul Dhermy

    Portada del número de La Révolution Prolétarienne que conté l'article de Paul Dhermy

    - Paul Dhermy: El 21 de novembre de 1890 neix al X Districte de París (França) el militant anarquista i sindicalista Paul Émile Dhermy. Membre del grup anarquista de Saint Denis (Illa de França, França), durant el congrés de la Federació Anarquista Parisenca (FAP), celebrat el 4 de juny de 1933, va ser nomenat membre de la Comissió de Control de la seva directiva. Després va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa de la Unió Anarquista (UA) i administrador deLe Libertaire durant l'anomenat«Congrés de la Unitat», celebrat entre el 20 i el 21 de maig de 1934 a París, on s'abandonà la sigla de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) per la de la UA. Delegat pels obrers de la seva fàbrica automobilística Hotchkiss de Saint Denis en un viatge organitzat pels Amics de la Unió Soviètica (AUS) a la URSS entre el 5 de gener i el 16 de novembre de 1934, donà compta de la seva estada a les pàgines de Le Libertaire sota el títol «Soviets 1933». També relatà les seves impressions del periple entre el 25 de desembre de 1933 i el 10 d'abril de 1934 a les pàgines de La Révolution Prolétarienne sota el títol «Carnet de route d'un délégué ouvrier français». En aquests escrits relatà la impossibilitat de parlar amb els obrers russos durant les trobades oficials i de fer visites o de desplaçar-se sense el control incessant dels«intèrprets», a més de palesar la seva impressió de sentir-se«utilitzat». El juliol de 1934 col·laborà en el segon número del periòdic Ce Qu'il Faut Dire, publicat pel Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) a Brussel·les (Bèlgica), titulat «Pour la défense des révolutionnaires persécutés en URSS. Pour le droit d'asile et contre le Guépéou», on també figuren els testimonis de Nestor Makhno i de Volin. El juny de 1935 va ser substituït per Jean Ribeyron en l'administració de Le Libertaire. Després fou membre de la«Falange de Suport» a Le Libertaire, on cada setmana els seus membres aportaven una determinada suma de diners. Més tard fou tresorer de la UA i vivia al XX Districte de París. En 1938, en plena guerra civil, passà una temporada a Barcelona (Catalunya), des d'on mantingué correspondència amb E. Armand. L'octubre de 1939 la policia anotà que havia abandonat el seu domicili de Pierrefitte-sur-Seine (Illa de França). Després de la II Guerra Mundial visqué a l'Illa de Llevant (Provença, Occitània) i estava subscrit a Le Libertaire. En 1949, quan vivia a les Salins-d'Hyères (Provença, Occitània), el seu nom encara figurava en les llistes d'«anarquistes a vigilar». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Mollie Steimer (ca. 1918)

    Mollie Steimer (ca. 1918)

    - Mollie Steimer:El 21 de novembre de 1897 neix a Dunaevtsky (Rússia) la militant anarquista i anarcosindicalista Marthe Alperine, més coneguda com Mollie Steimer. Quan tenia 15 anys sa família va emigrar i es va establir a Nova York (EUA). Trobà feina en una fàbrica de roba i aviat es va involucrar en activitats sindicalistes, fet que la va portar a llegir llibres polítics, com ara els d'August Bebel (Dona i socialisme), de Mikhail Bakunin (Estatisme i anarquia), de Piotr Kropotkin (Memòries d'un revolucionari) o d'Emma Goldman (L'anarquisme i altres assaigs). En 1917 ingressà en el grup de jueus anarquistes Frayhayt (Llibertat), de Nova York. Steimer compartia un pis de sis habitacions a Harlem amb altres membres del grup, lloc on es feien les assemblees i s'hi publicava el periòdic Der Shturm (La Tempesta). El grup Frayhayt s'oposava a la intervenció dels EUA en la Gran Guerra. L'agost de 1918, arran del desembarcament de tropes nord-americanes a Rússia, van publicar un fullet en anglès i jiddisch fent una crida als obrers americans perquè realitzessin una vaga general en suport a la Revolució russa. Denunciats per obrers «patriotes» i per un militant del grup confident de la policia, el 23 d'agost, sis membres del grup van ser detinguts per publicar articles que«soscavaven l'esforç bèl·lic nord-americà» i per«conspiració amb finalitats insurreccionals». Això incloïa la crítica al govern dels Estats Units per envair Rússia després que el govern bolxevic signés el tractat de Brest-Litovsk. Un membre del grup, Jacob Schwartz, va ser copejat amb tant acarnissament per la policia que va morir el 14 d'octubre. La resta va ser jutjat el 25 d'octubre de 1918 sota la Llei d'Espionatge; Steimer va ser declarada culpable i sentenciada a 15 anys de presó. Tres dels militants, Samuel Lipman, Hyman Lachowsky i Jacob Abrahams, van ser sentenciats a 20 anys. Moltes persones dels Estats Units van quedar horroritzades davant d'aquesta condemna, entre elles Roger Baldwin, Norman Thomas, Felix Frankfurter, Margaret Sanger i Lincoln Steffens. Es va formar la League of Amnesty of Political Prisoners (Lliga per l'Amnistia dels Presos Polítics) i es va publicar un pamflet sobre el cas titulat: Is opinion a crime? Steimer i els altres tres anarquistes van ser alliberats sota fiança a l'espera dels resultats de l'apel·lació, i durant els mesos següents, Steimer va ser detinguda set vegades, però sempre alliberada sense càrrecs després de passar per diverses presons. El 30 d'octubre de 1919 la van detenir i la portaren a la presó de Blackwell Island. El tribunal suprem va confirmar la condemna sota la Llei d'Espionatge i va ser traslladada a la presó de Jefferson City (Missouri). En aquest període el fiscal general, A. Mitchell Palmer, i el seu ajudant especial, John Edgar Hoover, van emprar la Llei de Sedició per engegar una campanya contra els radicals i les seves organitzacions. Aquesta legislació va servir per deportar els immigrants europeus que haguessin estat involucrats en activitats esquerranes. Steimer, Goldman, Berkman i altres 245 persones van ser  deportades a Rússia. Steimer, deportada a la Unió Soviètica amb el vaixell«Estònia», va arribar a Moscou el 15 de desembre de 1921. El govern bolxevic odiava els anarquistes i ben aviat es va convertir en objectiu de la policia secreta soviètica. L'1 de novembre de 1922, ella i son company, Senya Fléchine, que havia conegut al Museu de la Revolució de Sant Petersburg, van ser detinguts i acusats d'auxiliar elements criminals. Condemnada a dos anys a Sibèria, Steimer va aconseguir escapar i va tornar a Moscou, on va treballar en la Societat d'Ajuda als Presos Anarquistes. Detinguda de bell nou, va ser deportada a Alemanya el 27 de setembre de 1923, on es va ajuntar amb Emma Goldman i Alexander Berkman a Berlín. Va obrir un estudi fotogràfic amb el Senya Fléchine a Berlín, va participar en el Comitè Mixt per a la Defensa dels Revolucionaris (1923-1926) i en la caixa de resistència per als anarquistes de la Associació Internacional dels Treballadors (1926-1932). En aquestaèpoca va col·laborar en la premsa anarquista --Freedom (Londres), Der Syndikalist (Berlin), La Protesta (Buenos Aires)--, explicant les seves experiències a la Rússia«postrevolucionària». Quan Hitler va arribar al poder, Steimer i Fléchine es van veure obligats a fugir a París en 1933, vivint en un mateix apartament amb la família Volin. Quan l'exèrcit nazi va envair França, com a jueva anarquista, va ser detinguda el 18 de maig de 1940, mentre que Senya Fléchine va poder salvar-se gràcies a l'ajuda de camarades anarquistes i es va refugiar a Marsella. La parella es va retrobar novament quan Mollie va poder fugir d'un camp d'internament. Abans de partir a l'exili americà van trobar-se per última vegada amb Volin. La parella es va instal·lar a Mèxic, on van muntar un estudi fotogràfic (Semo). Durant els anys setanta i començaments dels vuitanta va participar en pel·lícules sobre Emma Goldman i sobre el moviment anarquista jueu. Mollie Steimer va morir el 23 de juliol de 1980 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic) d'un atac de cor. El seu arxiu i el del seu company es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Fosco Falaschi

    Fosco Falaschi

    - Fosco Falaschi: El 21 de novembre de 1899 neix a Città di Castello (Úmbria, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Fosco Falaschi. Sos pares es deien Giuseppe Falaschi, obrer, i Enrichetta Pellegrini. Quan era un infant sa família emigrà a l'Argentina i s'establí a Buenos Aires. En 1916 començà a treballar al forn d'una bòbila. En 1919 s'afilià a la Societat Obrera dels Treballadors de Bòbila, que agrupava els obrers que feien rajoles, maons, mosaics, etc., adherida a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA), i de la qual esdevingué en 1923 secretari, a més de dirigir el seu òrgan d'expressió El Obrero Ladrillero.Órgano del Sindicato de Obreros Ladrilleros y Anexos. Aquest mateix any, va ser detingut per primera vegada per«incitació a la vaga». Entre 1929 i 1933 va ser detingut en nombroses ocasions com a mesura cautelar i sempre per les seves activitats sindicals. A part del front anarcosindicalista, milità en el grup anarquista«Umanità Nova» i en l'Aliança Antifeixista Italiana (AAI). També va col·laborar en el periòdic La Protesta i en el seu suplement literari. Les autoritats el vincularen amb el grup de Severino Di Giovanni i el desembre de 1932 es va veure implicat en l'aixecament organitzat pel coronel Atilio Cattáneo, que comptava amb el suport dels grups anarquistes argentins. Detingut el gener de 1933, va ser expulsat el 23 de juny d'aquell any per«activitats subversives». Quan desembarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia), va ser traslladat a Città di Castello, on se li va assignar la residència. Pocs dies després fugí, però el setembre de 1933 va ser detingut pels carrabiners de Moncenisio quan intentava passar clandestinament a França. Enviat de bell nou a la seva ciutat natal, de bell nou fugí i l'abril de 1934 fou severament amonestat. L'agost de 1934 aconseguí finalment expatriar-se clandestinament a França i després passar a la Península. Establert a Barcelona (Catalunya), col·laborà en els periòdics Solidaridad Obrera, en la redacció del qual treballà, i Tierra y Libertad, on va fer servir el pseudònims FF i Gino Fosco. Francisco Ascaso, des del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el proposà com a director de Solidaridad Obrera, quan el seu responsable, Manuel Villar, fou empresonat després de l'aixecament anarquista del desembre de 1933. Instal·lat a Madrid, visqué amb José Ledo Limia i Miguel González Inestal, freqüentant la redacció de Revolución Social. Després dels fets d'octubre de 1934, es detingut, empresonat a Madrid (Espanya) i processat amb Ledo, Benigno Mancebo i Miguel Hernández. A partir del gener de 1936 es desencadenà una àmplia campanya de suport pel seu alliberament. Un cop lliure, després de l'amnistia que portà el triomf del Front Popular, tornà a Barcelona. Arran del cop militar feixista, el 23 de juliol de 1936 s'allistà voluntari en la Secció Italiana de la Columna«Ascaso», comandada per Carlo Roselli i Mario Angeloni. Ben igual que aquest últim i altres companys (Michele Centrone, Vicenzo Perrone, etc.), Fosco Falaschi va morir el 28 d'agost de 1936 d'un tret al ventre durant la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). La notícia de la seva mort va ser ressenyada en els diaris catalans i a les ciutats de Barbastro i de Figueres carrers prengueren el seu nom. Després de morir, Diego Abad de Santillán traduí alguns textos seus–El trabajo responsable (1936), Escritos selectos (1938) i La cura del odio. Palabras de juventud (1938)– que van ser publicats per l'editorial Tierra y Libertad i en la revistaTimón.

    Fosco Falaschi (1899-1936)

    ***

    Necrològica de René Deware apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 10 de febrer de 1977

    Necrològica de René Deware apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 10 de febrer de 1977

    - René Deware: El 21 de novembre de 1906 neix l'anarquista i anarcosindicalista René Deware. Miner a la conca de Charleroi (Valònia), durant la II Guerra Mundial participà activament en la Resistència belga. Després del conflicte bèl·lic continuà amb la seva feina de miner i fou un dels animadors, amb sa companya Marie Charlet, de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) a Charleroi. René Deware va morir el 27 de desembre de 1976 a Gilly (Charleroi, Valònia).

    ***

    Demetrio García Pérez

    Demetrio García Pérez

    - Demetrio García Pérez: El 21 de novembre de 1906 neix a Moscardón (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Demetrio García Pérez, també conegut com El Chato de Gràcia, ja que es trencà el nas fugint de la policia. Establert a Barcelona des de molt jove, en 1925 s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Gràcia. En 1932 fou delegat de la Comissió de Paletes. A més de tresorer del Sindicat de la Construcció de Gràcia, va ser fins a finals de 1933 tresorer del Comitè Regional de la Construcció de la CNT. Participà activament en la constitució d'ateneus llibertaris. Inscrit en la llista negra de la patronal, durant la gran vaga de la construcció de 1933 fou empresonat i també arran dels fets d'octubre d'Astúries. En 1936 va combatre en la Columna Ascaso, on va ser responsable d'Intendència fins a 1937. Amb la militarització, fou nomenat capità del Servei d'Informació Perifèric (SIP) de la 121 Brigada de la 26 Divisió. En 1939 s'exilià a França i patí els camps de concentració i les companyies de treballadors. Després actuà a la guerrilla del Cantal i durant sis mesos es va veure obligat a amagar-se a les mines de Gard. Amb l'Alliberament milità organitzant federacions locals de sindicats, en la CNT de Pamiers i, més tard, a Tolosa de Llenguadoc. A començaments dels anys seixanta mantingué contactes amb Joan García Oliver, a qui havia conegut a les presons republicanes, a Estrasburg quan es gestava l'organització de Defensa Interior (DI). En 1968 formà part del grup editor d'El Luchador. Sempre es mantingué afí a la línia ortodoxa confederal i contrari a l'Aliança Sindical amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Sa companya fou Evarista Pérez Murciano. Demetrio García Pérez va morir, després de caure greument malalt a Luishon, el 21 de juny de 1976 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Henri Laborit

    Henri Laborit

    - Henri Laborit: El 21 de novembre de 1914 neix a Hanoi (Indo-xina)l'investigador (biòleg, metge, cirurgià, etòleg, psicòleg), filòsof i escriptor llibertari Henri Laborit. Fill d'un metge de la Marina francesa, va estudiar medicina i després d'acabar els estudis universitaris es va fer cirurgià de la Marina francesa. Després va esdevenir investigador en diverses rames de la ciència, especialment de l'anomenada«etologia humana», en l'eutonologia (ciència que estudia la reacció de l'organisme a les agressions) i en l'estudi dels psicotròpics amb finalitats terapèutiques. Individualment o en equip va realitzar més de 700 estudis i descobriments mèdics. Va treballar en l'experimentació biològica dels tranquil·litzants, alhora que desenvolupava tècniques depurades d'hibernació artificial. Durant la Segona Guerra Mundial va assolir notorietat en el camp de la medicina pel reeixit ús de la clorpromazina en les operacions quirúrgiques. En 1951, amb Hugenard, va descobrir l'hibernació artificial en l'ésser humà i l'any següent va estudiar l'ús de la clorpromazina en psiquiatria com a un dels primers neurolèptics per tractar l'esquizofrènia. Va donar la importància que tenia a la neuroglia i al conjunt de cèl·lules glials. Es considera que Laborit va ser el primer a sintetitzar l'GHB per a l'estudi del neurotransmissor GABA. També va ser pioner en l'estudi dels radicals lliures. En 1957 va rebre el premi Albert Lasker d'Investigació Mèdica (EUA), considerat el Nobel nord-americà, per les seves aportacions en l'estudi dels síndromes fisiopatològics, anestèsia i reanimació. En 1958 va crear el laboratori d'eutonologia de l'Hospital Boucicaut de París. Va rebre la Legió d'Honor de la República francesa en 1967. Dos anys després, els estudiants d'Urbanisme de la Universitat de Vincennes el van convidar a fer seminaris referits a biologia i urbanisme fins a 1974. Va ser professor convidat de biopsicofarmacologia de la Universitat de Quebec, a Montreal, entre 1978 i 1983. Es va fer més conegut, en 1980, per al gran públic quan va ser un dels protagonistes de la pel·lícula Mon oncle d'Amérique, d'Alain Resnais, on es recreen les observacions del científic en el comportament de les rates i la seva rèplica en els éssers humans; aquest film va obtenir el premi especial del jurat del Festival de Cannes de 1980. L'any següent se li va atorgar el Premi Anokhin de l'Acadèmia de Ciències de Moscou. Entre 1958 i 1983 va dirigir la revista Agressologie. Henri Laborit va morir el 18 de maig de 1995 a París (França) i va ser autor de nombrosos llibres, com ara Les destins de la vie et de l'homme (1959), Société informationnelle. Idées pour l'autogestion (1973), La nouvelle grille (1974), Eloge de la fuite (1976), Dieu ne joue pas aus dés (1987), etc.; així com un llibre pòstum d'entrevistes amb Claude Grenié. Des del punt de vista llibertari, va participar activament en Radio Libertaire de París, per a la qual farà nombroses emissions; destaquen també les seves aportacions a la filosofia de no violència i a l'ecologia social des del vessant llibertari. Va estar molt influenciat per l'obra de Kropotkin Suport mutu. Sempre es va mantenir al marge dels estaments científics establerts. Un hospital a Poitiers porta el seu nom.

    ***

    Notícia de la detenció de Guy Batoux aparaeguda en el diari barcelonès "La Vanguardia" del 10 d'abril de 1963

    Notícia de la detenció de Guy Batoux aparaeguda en el diari barcelonès La Vanguardia del 10 d'abril de 1963

    - Guy Batoux: El 21 de novembre de 1939 neix a Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França) l'anarquista Guy Batoux, citat a vegades erròniament com Guy Battoux. Fill d'un ajudant en cap de la seguretat militar, es crià i va fer els seus estudis al Pritaneu Nacional Militar de La Flèche (País del Loira, França). Estudiant de filosofia, vivia a Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània) on feia de professor en un col·legi tècnic. A començaments dels anys seixanta entrà a militar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Si li va encomanar una missió i el 3 d'abril de 1963 creuà la frontera. Dies després, el 7 d'abril de 1963, va ser detingut, juntament amb Alain Pecunia i Bernard Ferry, acusat d'haver preparat un atemptat contra l'ambaixada nord-americana i contra la Basílica del Valle de los Caídos a Madrid com a mitjà de protesta contra la visita a Espanya del representant de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) A. Stevenson. L'agost de 1963 va ser traslladat a la presó madrilenya de Carabanchel. El 17 d'octubre de 1963 va ser jutjat en consell de guerra, defensat per Alejandro Rebollo, el mateix advocat que defensà el comunista Julián Grimau, i condemnat a 15 anys de presó per «possessió d'explosius i activitats subversives». A finals de juliol de 1966, a causa de les pressions de les autoritats franceses, va ser posat en llibertat, amb Bernard Ferry –Alain Pecunia havia estat alliberat el 17 d'agost de 1965–, i expulsat de l'Estat espanyol. Posteriorment s'afilà al Partit Comunista Francès (PCF) a Bordeus (Aquitània, Occitània) i actualment viu a Le Courneuve (Illa de França, França).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Santiago Salvador

    Santiago Salvador

    - Santiago Salvador Franch:El 21 de novembre de 1894 és executat a Barcelona (Catalunya) el militant anarcoterrorista Santiago Salvador Franch. Havia nascut en 1865 a Castellseràs (Terol, Aragó, Espanya). Son pare, Vicente Salvador va gaudir de cert benestar, però es va arruïnar i va dedicar-se a aterrir i a exigir quantitats monetàries als acabalats del poble; finalment va convertir-se en un criminal i, a Catalunya, la Guàrdia Civil el va matar quan intentava fugir d'una corda de presos. Salvador va abandonar aviat el seu poble per exercir diversos oficis aquí i allà. A Alcorisa va ser empresonat quatre mesos per un robatori a Castellote que no havia comès. Instal·lat a Barcelona amb sa muller, Antònia Colom Vicens, de Sóller (Mallorca), i una fila de mesos, es va dedicar al contraban de vi i de sal. D'antuvi carlista i fervent catòlic, va descobrir l'anarquisme en la lectura de la premsa llibertària. A València en 1892 va ser detingut i fortament apallissat per un guàrdia municipal per haver deixat de pagar un parell de menjars a la fonda on s'albergava. El 6 d'octubre de 1893, el seu amic anarquista Paulí Pallàs Latorre, que coneixia del grup anarquista«Benvenuto Salud» (Manuel Archs Solanelles, Pere Marbà), va ser executat pel seu atemptat contra el general Arsenio Martínez de Campos y Antón; aleshores va decidir venjar-lo atacant la burgesia catalana --una llegenda conta que amb altres anarquistes va intentar robar el cos de Pallàs. L'estiu de 1893 va estar pel Baix Aragó, on digué que fugia de Barcelona perquè havia mort un furrier. No sentint-se segur a Castellseràs, marxà cap a una masia del pinar de la Manglanera, i amb un veí de Calanda va cometre diversos atracaments. La policia els capturà en una batuda, els acusà d'un robatori a Castellote i acabaren empresonats. Després passà un temps a València. El 7 de novembre de 1893 va llançar dues bombes «Orsini» a la platea del Gran Teatre del Liceu de Barcelona; només explotarà una, però deixarà 20 morts i nombrosos ferits. Amb el caos del moment va poder escapar i va marxar a Castellseràs per Tortosa i Gandesa. L'Estat de setge es va decretar a la capital catalana el 10 de novembre i una ferotge repressió copejarà el moviment anarquista català. L'atemptat d'antuvi va ser atribuït a l'anarquista Josep Codina i després a Mariano Cerezuela, i ambdós serà executats el 21 de maig de 1894. El 2 de gener de 1894 va ser finalment detingut a Saragossa, a casa del seu cosí Julio Sancho, on havia fugit no sentint-se segur al seu poble, i quan va ser apressat es va intentar suïcidar disparant-se un tret al ventre. Dins la presó de Barcelona va simular ser convertit pel jesuïta Goberna, tot llegint llibres d'escriptors cristians (Balmes, entre ells), amb la cel·la plena d'estampetes, devocionaris i crucifixos, i protegit per grups de catòlics integristes catalans que van evitar que fos torturat; però en ser-li confirmada la sentència de pena de mort dictada l'11 de juliol de 1894 reafirmà públicament el seu anarquisme. Santiago Salvador va ser executat al crit de«Visca la Revolució Social!» el 21 de novembre de 1894 a Barcelona (Catalunya). Abans, el 21 de maig d'aquell any, sis anarquistes més (Mauricio Cerezuela, Josep Codina, Manuel Archs, Josep Sabat, Josep Bernat i Jaume Sogas), dels 27 implicats en el procés, havien estat afusellats a Montjuïc --Rafael Miralles, A. Mir, Joan Carbonell i Villarrubias van ser condemnats a cadena perpètua. El juny de 2009 Antoni Nadal publicà la dramatúrgia Santiago Salvador, l'anarquista del Liceu, obra no estrictament històrica, però fonamentada en la vida i obres de Santiago Salvador. En 2010 Carles Balagué estrenà el documental La bomba del Liceu.

    Santiago Salvador Franch (1865-1894)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Jaume Vicens analitza a dBalears la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí - L´escriptor de sa Pobla ha novel·lat el món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 -


    Oportuna narració de López Crespí –


    “...a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir”. (Jaume Vices, dBalears)


    No ens atreviríem a dir que és segur que la darrera obra de Miquel López Crespí ha de ser classificada com una novel·la, en un sentit tradicional i tècnic. Millor seria afirmar que hem llegit una extensa narració un poc autobiogràfica, enfocada en un passatge de la nostra història local, just al voltant dels inicis de la denominada transició democràtica espanyola, immediatament després de la mort de Franco, potser un poc abans, d’ençà de la mort de Carrero Blanco. Ens hi referirem com una extensa narració perquè fins i tot els diàlegs que trobam a l’obra «Allò que el temps no s’endugué», editorial El Tall, és com si hi haguessin estat afegits, ben incrustats, amb la mateixa finalitat, aclaridora del tot, que tenen les notes escrites a peu de pàgina, tan característiques dels assajos.

    És igual, ara la catalogació del gènere literari no té gaire importància perquè novament, avui a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir.

    Però ben aviat la narració adopta un caràcter realista, un estil ideal per expressar el desengany —si hom ho vol fer amb dades contrastades— en un moment ben oportú; ara que vivim el descrèdit, podríem pensar que irresoluble, de la democràcia espanyola i, per ventura, europea. No debades, López Crespí, topògraf de la memòria col·lectiva illenca, té una obra titulada «La guerra just acaba de començar». Aquest pic, l’escriptor de Sa Pobla torna a passar comptes perquè aporta noves dades a una opinió que ha estat recurrent en la seva trajectòria literària; el frau que va representar la denominada transició democràtica, dominada per un pacte, tàcit segons López, entre una oligarquia franquista que amb la reforma del règim, va veure una bona oportunitat per a l’homologació democràtica, també per als hereus de la tradició monàrquica dels Borbons, amb la col·laboració de la socialdemocràcia espanyola —ben assessorada per una Internacional Socialista totalment integrada en el mercat capitalista— i la d’un PCE que, sota comandament de Carrillo, va renunciar a la ruptura democràtica, a canvi de contrapartides, la primera de totes l’accés a la còmoda gestió institucional; un simple pretext disfressat de pragmatisme mal d’empassar, segons López Crespí. Tota aquesta maquinació sota dominació real d’un exèrcit i una policia franquista, i la custòdia de les institucions europees i els USA. Segons l’autor, la transició no va inaugurar cap democràcia, el que varen fer va ser reinstaurar una monarquia de tradició absolutista.

    Hi ha un capítol de la narració —no direm quin per no malbaratar les expectatives— que resumeix molt bé l’entramat de la denominada transició democràtica perquè superposa exemples que, d’aquesta manera, serveixen d’enllaç a les persones que llegeixen el llibre, cadena de fets ideal per a comprendre bé els tradicionals pactes que ha fet servir una esquerra espanyola i oficial que sempre acaba pactant, segons l’autor i d’una manera o altra, amb els representants del poder oligàrquic, tal com hem pogut comprovar, novament, avui en dia amb les aliances de caràcter estratègic a les quals han arribat el PP i el PSOE. Segons Miquel López, la tradició ve d’enrere i posa com a un exemple els pactes que Segismundo Casado va fer amb en Franco per tal de facilitar l’entrada dels feixistes a Madrid i la progressiva desintegració de l’exèrcit popular a les darreries de la guerra civil espanyola.

    Altres interpretacions d’interès que ens facilita l’obra «Allò que els temps no s’endugué», és la ingenuïtat del franquisme residual —el que varen representar Girón, Piñar o Tejero—, tan rupestre que no va saber veure que serví de contrapès útil als franquistes, aquests sí que veritablement pragmàtics, instal·lats dins la reforma del règim, pactada amb el capitalisme europeu, els USA i l’esquerra espanyola que va optar per renunciar a la ruptura democràtica, els efectes de la qual —de la mera reforma del règim que denuncia López— podem comprovar avui en dia. En haver acabat el llibre, no vaig poder evitar de pensar en la decisió de Dante Fachín, la d’abandonar el partit Podemos perquè, segons va denunciar, els morats no qüestionen el règim sorgit del 78 que tant dejecta López Crespí.

    Un altre capítol ben interessant d’aquesta obra és el dedicat a la figura de l’escriptor Llorenç Villalonga; el paper que li varen fer interpretar diverses personalitats, tampoc ara no entrarem en detall per no desbaratar la recepció del llibre, a partir del moment en què Joan Sales va decidir publicar la novel·la «Bearn», a principi dels anys seixanta. I atenció perquè segons va anunciar l’escriptor el dia que presentà «Allò que el vent no se’n dugués», en el decurs d’un acte amb molta assistència de públic i celebrat amb motiu de la Setmana del Llibre en català, és a punt de sortir publicada la segona part d’aquest volum, que ha titulat «Joc d’escacs». (dBalears, 21-XI-2017)



    0 0


                                     La guerra ideològica. 92 tesis (Reedició).
     
     
     

    Proemi.

       La filosofia sempre és un instrument de combat ideològic. Actualment, el principal front de la guerra ideològica es desplega entre els ideòlegs que treballen al servei de l'Imperi ianqui i els qui el combaten.

       En aquest conflicte mundial, l'Estat espanyol és un aliat formal de l'Imperi.

        Allò que pretenc amb aquest escrit és fer un breu repàs sobre qualcunes qüestions sobre l'estratègia de les elits capitalistes amb relació a la guerra ideològica.

       També pretenc fer palesa la maquinària que utilitzen els comandants de l'Imperi amb l'objectiu d'alienar les amples masses treballadores.

       També haurem de veure que els joves – i els no tan joves – oposats a l'opressió de l'imperi capitalista s'hauran d'esforçar per tal de desbaratar la maquinària ideològica de l'enemic i hauran d'augmentar els recursos propis.

       O sigui: tan bon punt es planteja la qüestió del conflicte ideològic, llavors s'ha entrat en el territori propi de la filosofia.

        Haurem de veure que els ideòlegs de l'Imperi ''fan filosofia'' de manera encoberta; tracten de confondre a les amples masses treballadores per mitjà d'estafes intel·lectuals.

      Tot i que als meus escrits faig una crítica molt dura a En Marx i al marxisme, he de confessar que el meu pensament actual és una deriva d'un pensament jovenívol declaradament marxista.

       Per altra banda, d'entre els grans corrents filosòfics actuals, el marxisme és el més acostat.

    ''92 tesis'' i no un tractat de filosofia acadèmica, perquè la filosofia acadèmica és erma.

    ''92 tesis'' són una mena de compendi filosòfic elaborat amb la intenció de provocar inquietud intel·lectual.

    Les Tesis.

       La filosofia no és ''amor al saber'', pròpiament. Tot i que es presenta com a una activitat racional i un ''saber'', l'impuls primigeni que mou un home envers ''el saber filosòfic'' és de naturalesa emotiva. En contra del que diuen els llibres de text i les enciclopèdies, els filòsofs elaboren els seus productes filosòfics a partir dels seus sentiments i desigs que brotaren a la seva joventut o, altrament, en una situació de crisi personal. D'aquests sentiments originaris, derivarà la ideologia primera, la del seu compromís social i polític. Serà a posteriori que el filòsof desplegarà la seva obra feta amb la finalitat d'aportar arguments ''filosòfics''.

        Des dels seus orígens, els qui foren denominats filòsofs tenien un compromís personal amb una determinada facció social de manera que es bellugaven segons un projecte social-moral-religiós-polític-cultural.

       Podeu constatar que els homes de l'antiga Grècia que desplegaren una activitat purament científica no són classificats com a filòsofs, com, per exemple, Pitàgores, Euclides, Arquímedes, Eratòstones, Empèdocles, Ctesibi, Filó de Bizanci i d'altres.

       Així com ho explico als meus escrits, Sòcrates, Plató i Aristòtil eren la tríada reaccionària a l'Atenes del 400 aC.

    De bell antuvi, En Plató va ésser un esforçat representant del partit aristocràtic. La seva obra filosòfica és un instrument de guerra contra l'ideari del partit democràtic. O sigui, no era ''l'amor al saber'' allò que motivava En Plató, sinó l'odi que sentia contra els líders democràtics allò que impulsava la seva activitat filosòfica (Podeu veure el meu post Sòcrates el reaccionari).

    (Per a la major part de referents històrics d'aquestes tesis, podeu veure un tractament més detallat al meu llibre, a la Xarxa, La filosofia i la religió sense caretes | Quetgles's Weblog).

       Els filòsofs en tot temps són en combat ideològic. Cerquen i exposen arguments a favor del projecte del qual són servidors, o, també, arguments en contra dels projectes dels enemics.

       A l'època de l'Imperi catòlic romà, durant mil anys, la filosofia era considerada amb l'expressió ''Philosophia ancilla Theologiae'' (La filosofia al servei de la teologia); és a dir, es declarava quina era la funció de la filosofia, la de servidora de la teologia cristiana.

       És una falsa imatge la de N'Aristòtil com a iniciador de la física. No és solament que la ''Física'' d'aquest filòsof sigui una col·lecció de disbarats (Ni una sola de les seves teories coincideix amb les de la física actual). El seu objectiu era desplegar una cosmologia finalista, és a dir, idealista, de manera que servís de fonament per a ''la ciència moral'' i  ''la ciència política''. Si el món era el millor dels móns possibles, i estava ordenat segons unes lleis eternes establertes pel ''Nous'', s'havia de deduir que l'home i la societat també s'havien d'ordenar segons unes lleis morals eternes, i no per la ''doxa'' canviant dels humans.

       Per cert, la continuïtat del predomini de l'oligarquia castellano-andalusa fa que els agents intel·lectuals franquistes, majorment, mantinguin el domini sobre les Facultats de filosofia. Es pot constatar que la programació oficial obliga als estudiants – catalans i espanyols – a l'estudi de la física de N'Aristòtil. Professors i alumnes – i les enciclopèdies – han de fer com si creguessin que els disbarats de la física aristotèlica fossin una gran aportació per a l'avanç de la ciència.

        Els llibres de text i les enciclopèdies continuen afirmant en fals que l'Església catòlica fou una mena de salvadora de la cultura clàssica i una impulsora de la ciència. Allò que haurien d'explicar és que l'Església monopolitzà el saber i fou el principal obstacle per l'avançament de la ciència.

      Bé, més exactament, l'Església catòlica fou – i és encara ara – un colossal instrument de control ideològic de les amples masses, un instrument al servei de les monarquies aristocràtiques. O, dit d'una altra manera, a Europa, la classe dels grans propietaris de terra estructuraren el seu domini polític per mitjà de la monarquia i de l'Església catòlica.

       Allò que no diuen els llibres de text ni les enciclopèdies és que la filosofia aristotèlica-tomista fou l'instrument d'opressió amb el qual l'Església catòlica ofegà el sorgiment de la ciència. Per exemple, no expliquen prou a bastament que el cardenal Roberto Bellarmino era ''l'autoritat científica'' que havia de jutjar les teories físiques d'En Galileu. No solament acusava a Galileu d'anar contra el dogma de l'Església, sinó que el cardenal pretenia demostrar la ''inconsistència'' de la física galileana amb argumentacions basades amb la física aristotèlica (No expliciten, els llibres de text, que En Bellarmino fou canonitzat al 1930 pel Papa Pius X, en recompensa la seva tasca repressora abominable).

       El trencament del monopoli ideològic fou dut a terme amb la revolució luterana. Amb En Luter s'establí el principi de la llibertat de consciència del ''cristià''. O sigui, si es fes una història de la filosofia no manipulada, la revolució luterana figuraria com un dels punts més àlgids de la història.

       La denominació de ''guerres de religió'' serveix per amagar la dimensió històrica de la ideologia luterana.

        A l'Estat espanyol no hi hagut edició de les obres d'En  Martí Luter. Als darrers temps s'han editat qualques obres sobre el reformador. Es pot comprovar que la bibliografia sobre En Luter és miserable. S'ha de suposar que els intel·lectuals espanyols i catalans, majorment, no han llegit les obres d'En Luter.

        El pensament de Luter recollí i feu efectiu la nova sensibilitat moral i intel·lectual. Foren les idees del frare agustí les que commogueren el món.

       A diferència d'En Pau de Tars, En Martí Luter ni tenia converses amb Jesús ni feia miracles. Certament, era el nunci de la Reforma, però la commoció que provocava la seva paraula era deguda a l'ordre racional del seu discurs.

        No foren els filòsofs renaixentistes els nuncis d'un nou ordre moral. La influència d'aquells filòsofs – majorment, platonitzants – no anava molt més enllà dels cercles intel·lectuals (Les amples masses d'Europa ni se'n adonaren que existia una cosa a la qual els cultivats en deien el Renaixement).

       Tot i que N'Erasme de Rotterdam era el teòleg més distingit i admirat, el seu discurs reformista no anava molt més enllà dels cercles eclesiàstics i universitaris (Universitaris, sí, però tenint en compte que les Universitats al segle XVI continuaven estant sota el monopoli de les ordres religioses, i que els estudiants eren frares que feien la llicenciatura de Teologia).

     

       A destacar que, a un moment determinat, el reformista Erasme declarà la guerra a la reforma luterana.

       S'ha de subratllar: En Martí Luter, un humil frare agustí de la petita població d'Eisleben, va commoure Alemanya – i Europa – degut a la força del seu discurs. O sigui, el discurs d'En Luter era a l'abast de les amples masses i afectava  individus de les diverses classes socials.

      Sovint, En Luter demanà el suport de la classe aristocràtica dels diversos Estats alemanys, però el discurs luterà igualment era fet seu per les amples masses alemanyes.

      Quan es faci una Història de la Filosofia més objectiva, llavors es posarà de relleu que fou el pensament d'En Luter el que provocà les primeres grans revolucions democràtiques triomfants.

       Fou En Luter el qui elaborà l'argument modern en defensa de la llibertat de consciència.

    Reprodueixo uns paràgrafs del meu escrit El blog d'En Joan Quetgles | Luter i el luteranisme

    , que fan així:

        Tesi: la denominada Reforma protestant s'ha d'entendre com el gran trencament del domini del Poder tradicional, i l'inici dels moviments de la modernitat.

       La revolució luterana va aconseguir trencar, a la fi, el despotisme de l'Església catòlica. Revolució, i no reforma, s'ha de dir, perquè el moviment luterà anava més enllà de la reforma eclesiàstica o del cisma. Revolució ideològica, perquè la doctrina d'En Martí Luter establia la primera pedra del que havia de ser la modernitat: la llibertat de consciència. En Luter no solament expressa un sentiment, sinó que l'argumenta de manera que els seus raonaments contenen elements essencials del que seria el pensament modern. A la dieta de Worms, davant l'emperador En Carles, en resposta a la pregunta del nunci del Papa de si es retractava o no de les seves proclames, En Luter feia la seva famosa declaració:

    ...estic lligat als textos que he aportat; la meva consciència està captiva en les paraules de Déu. Revocar qualsevol cosa, no ho puc ni ho vull. Perquè actuar contra la pròpia consciència no és ni segur ni honrat...Al dia següent, el món sencer s'assabentava del rebuig d'En Luter a l'autoritat de Roma. Al proclamar la llibertat del cristià, s'establia la llibertat de consciència. Era la rebel·lió contra el Poder de Roma. Les revolucions luteranes i les calvinistes mostren els greus errors de la teoria marxista. En Marx desplegà la teoria de ''les revolucions burgeses'', teoria segons la qual una classe social denominada ''la burgesia'' hauria encapçalat les revolucions contra la classe aristocràtica. Segons això, la dita burgesia hauria utilitzat la classe obrera per a derrotar la noblesa i instaurar la ''democràcia burgesa'', un sistema polític per mitjà del qual la dita burgesia explota la classe obrera. En contra de la teoria marxista, resulta evident que l'aristocràcia participà de manera decisiva les a les primeres grans revolucions democràtiques. A la revolta luterana contra el Papa i contra l'emperador, una gran part dels prínceps alemanys aportaren els seus exèrcits en suport del nou ordre luterà. I la petita noblesa en bloc s'enfrontà a Roma i a l'emperador. Semblantment, la noblesa de Ginebra, d'Holanda, de Dinamarca, Noruega i Suècia, d'Escòcia i d'Anglaterra, fou la classe social que encapçalà les revolucions democràtiques contra la monarquia absoluta i l'Església catòlica. El concepte amb la denominació de ''burgesia'' és confús, es presta a la manipulació i a la mentida. Igualment confusionari és la denominació de ''revolució burgesa''. En contra de Marx i els marxistes, les elits econòmiques modernes – grans comerciants i industrials, banquers, financers – majorment han fet costat als governs conservadors de signe aristocràtic i han pres partit contra les reivindicacions democràtiques. Per posar un referent pròxim: els industrials i comerciants catalans del Principat, en conjunt, donaven suport a les formacions polítiques conservadores. En Francesc Cambó, el líder de la Lliga Regionalista i, segurament, l'home més ric del Principat, alhora que impulsava un catalanisme conservador, donava suport polític als governs dretans de la monarquia espanyola; als anys vint, fins i tot fou ministre del govern de N'Antonio Maura. A les eleccions de 1931, En Cambó no aconseguí l'acta de diputat; ni tampoc l'aconseguí a les eleccions de 1936. S'ha d'entendre que la classe obrera catalana i les amples capes populars havien donat l'esquena a la Lliga. Iniciada la guerra civil, En Cambó, des de l'exili, va fer públic el seu suport al general Franco; i, més encara, contribuí econòmicament en suport del bàndol rebel. Fent un tall a l'ordre del discurs, ens centrarem a qüestions de l'època actual. A parir del segle XIX, com es sabut, la filosofia dominant al món fou el Positivisme. El Positivisme i els corrents positivistes són predominants al món fins al dia d'avui. Davant aquesta deriva filosòfica, la pregunta seria: Si, tal com afirma el Positivisme, la filosofia ha de cedir el pas a la ciència, hauria de sorprendre que encara no s'hagi fet efectiu el traspàs. Les constants proclames positivistes s'han mostrat com a simples bones intencions. No hi ha hagut la suposada solució positivista per als greus conflictes socials, polítics i econòmics que afecten al món. La tesi principal del Positivisme s'ha demostrat que era falsa. S'ha comprovat que era fals, en efecte, suposar que la ciència podria solucionar els conflictes humans. És un miratge o un engany donar per suposat que ''uns experts (científics) en qüestions socials'' resoldran els conflictes socials. És un miratge o un engany suposar que ''uns experts en economia'' resoldran les crisis econòmiques. D'antuvi, les elits capitalistes impulsaren la formació d'experts en temes socials que, segons l'esquema positivista, havien de resoldre els conflictes socials. O sigui, d'antuvi, els capitalistes promogueren la substitució de l'exercici de la ''la voluntat general'' per les ''solucions'' dels experts. El primer gran intent, l'ús de la sociologia per a resoldre el conflictes, fou un fracàs. Va resultar que cadascuna de les formacions polítiques confrontades disposà dels seus experts en ciències socials (Cal subratllar que En Marx s'apuntà a la nova moda i es declarà científic de la societat i científic de l'economia). El segon gran intent. A començaments del segle XX, les elits capitalistes iniciaren la gran estratègia per tal de guanyar la guerra ideològica en defensa dels interessos del gran capital. L'estratègia capitalista consistí en intentar fer seva la nova ciència denominada ''economia''. Els grans financers ianquis es situaren a l'avantguarda de l'ordre de la batalla ideològica. La nova moda consistí en crear Universitats o Centres d'investigació científica per mitjà de fundacions, de manera que els magnats capitalistes restaven com els mecenes de la ciència. Per suposat, els equips directius de les fundacions eren nomenats pel magnat fundador. Exemple aclaridor: En John Rockefeller, amb el seu afany de poder ideològic, als anys 1920, va fer grans aportacions a la London School Econòmics a fi de difondre la teoria de l'economia ''liberal'', la que postula la llibertat total del mercat. S'iniciava l'era dels ''Think Tanks''. Entre aquests, destacà la Mont Pelerin Society, impulsada per l'economista-filòsof En Friedrich Hayek. Ha de restar clar: En Hayek fou contractat per la LSE perquè el seu currículum s'acomodava als projectes d'En Rockefeller. Per suposat, la Mont Pelerin fou possible perquè En Rockefeller es feia càrrec de les despeses.

    L'ús de les teories econòmiques com a instrument de lluita ideològica ja venia de lluny. Ho explico al meu post Hayek i Popper | quetgles: De bell antuvi, els teòrics de ''l’economia polític'' aportaren els seus ''sabers econòmic'' en suport d’una determinada ideologia. A principis del segle XIX, el Parlament britànic prohibí les associacions sindicals obreres – les ''unions'' – . En David Ricardo i En James Mill van fer costat a la prohibició; feren pública la seva ''opinió d’experts'', segons la qual els sindicats esdevenien un fre per al desplegament econòmic. En Thomas Hodgskin, en canvi, també com a savi economista, explicà que el capitalisme es basava en la injustícia i en els privilegis dels capitalistes. Ricardo, Mill, Bentham, representaren l’economia ortodoxa (''utilitarista''), En Hodgskin, la radical, la revolucionària. I uns anys més tard En Marx, a Londres estant, començaria a elaborar ''El Capital''.

    D'antuvi i fins avui, les elits capitalistes disposaren d'enormes avantatges respecte a la guerra ideològica. Els mitjans de comunicació eren empreses que rutllaven a la manera capitalista i el seus propietaris eren majorment empresaris capitalistes. I, en canvi, les organitzacions socials de caire obrerista sempre han estat en inferioritat de condicions.

    Certament, a vegades qualque capitalista dóna suport a projectes obreristes, com fou el cas de N'Engels que va prestar ajuda econòmica a En Marx i, posteriorment, es feu responsable de l'edició de ''El Capital'' (Per posar un exemple pròxim: En Pere Portabella, fill del capitalista Antoni Portabella, propietari de Danone, fou un activista del PSUC i dels projectes culturals del partit).

    Actualment, a Europa, els grans mitjans de comunicació majorment són empreses capitalistes; les excepcions són les dels mitjans de propietat de l'Estat.

    S'ha de subratllar que tot i que les empreses de la comunicació es presenten com a societats anònimes, de fet sempre tenen un ''amo'', sempre hi ha un gran magnat que és el qui disposa de la majoria d'accions de l'empresa mediàtica i el qui estableix la línia ideològica del mitjà.

    En aquest camp de batalla, és evident que les forces són desiguals: les formacions de caràcter obrerista disposen de pocs mitjans, i les grans empreses mediàtiques són propietat dels grans capitalistes i despleguen, sense excepció, una ideologia en defensa de ''la llibertat de mercat''.

    Al camp de batalla purament ideològic, podem constatar que, a partir dels anys 1980, es manifesta una retirada contínua de les forces intel·lectuals d'esquerra.

    La desfeta imprevista de l'URSS al 1990, va significar la gran crisi dels partits comunistes d'Europa. En paral·lel, els filòsofs i els intel·lectuals marxistes es trobaren derrotats i desorientats.

    Per altra banda, es va posar de manifest que ''la filosofia'' era una planta que no aconseguia arrelar als països de règim comunista.

    Per a que resti dit: De bell antuvi, els partits comunistes s'organitzaren de manera que fos impossible l'exercici de la democràcia interna. Una vegada que ha consolidat el seu control sobre el comitè central, el Secretari General esdevé una mena de Pontífex. Amb la ciència marxista al seu servei, el Secretari general es reconegut com a màxima autoritat científica referit a temes socials, polítics i econòmics.

    S'ha de comprendre que aquest sistema d'ordenació de ''la ciència'' no deixava marge per al debat filosòfic. Tan bon punt un membre del partit pretenia desplegar unes idees confrontades a les del Secretari General aquell hom ''queia en desgràcia''. A una fase posterior, els líders marxistes, és a dir els Secretaris Generals, rebutjaren l'estalinisme al que consideraren una degeneració burocràtica de ''l'Estat obrer soviètic'' i de la Tercera Internacional.

    Es pot constatar fàcilment que al conjunt de països de règim comunista no aparegué ni una sola figura destacada de la filosofia, excepció feta dels ''grans líders'' del Partit.

    Els pocs noms de filòsofs marxistes contemporanis corresponen a personalitats majorment d'Europa. Destaquen els autors de l'Escola de Frankfurt (Marcuse, Habermas, Adorno...) i N'Althusser.

    A partir de la II Guerra, les elits capitalistes han estès per tot arreu les seves organitzacions de caràcter ideològic, les nord-americanes en avantguarda. Tot de d'Universitats, Centres d'Investigació i Societats de ''savis'' han estat creats en funció dels interessos de les elits de l'Imperi.

    La nova estratègia de l'Imperi incorpora el recent creat exèrcit d'economistes que ha esdevingut la punta de llança de l'ofensiva ideològica capitalista.

    A la fase actual de la lluita de classes, les elits capitalistes han desplegat l'ofensiva ideològica, i les organitzacions treballadores són a la defensiva.

    Les elits han deixat la filosofia en un segon pla, com si fos una arma poc segura i d'escassos rendiments.

       Les elits van decidir substituir els filòsofs pels teòrics de l'economia, pels grans gurus de la ''ciència econòmica''.

       Karl Popper amb la seva famosa obra liberal ''La societat oberta i els seus enemics'', fou declarat com a ''filòsof màxim'' per les elits capitalistes. Però l'obra teòrica de Popper sobre la falsabilitat de la metodologia científica defuig dels interessos de les elits; no els resulta útil per al reforçament del seu predomini ideològic.

      En Friedrich Hayek (originàriament, Von Hayek) esdevingué el gran guru de les elits neoliberals  (També anomenats ''neocons'').

       Certament, als anys trenta, la teoria econòmica d'En Keynes guanyà la partida a la d'En Hayek, però no era el cas que En Keynes negués o fes crítica al sistema capitalista.

       Als anys 1980, les elits capitalistes decidiren imposar la teoria econòmica (i la filosofia) d'En Friedrich Hayek. S'inicià l'època de la política econòmica dels neoliberals o neoconservadors, amb Reagan als Estats Units i Margaret Thatcher al Regne Unit.

    Com a indicador notable de l'orientació neoliberal dels capitalistes catalans i de CIU podeu veure la web ''Gruphayek''. Com ells mateixos declaren, el Gruphayek o Grup Hayek pretén ésser el principal ''Think Tank'' català. La versió espanyola del ''Grup de Reflexió'' seria la Faes, presidida per l'expresident José María Aznar.

       El Crac del 2007 ha posat de manifest el fracàs de la política econòmica neoliberal.

        La Crisi econòmica no solament mostra el fracàs de la política dels neocons. També fa patent a les amples masses treballadores el fracàs dels partits socialdemòcrates.

       Tothom ha vist que la pretensió dels partits socialdemòcrates de fer d'administradors de ''l'economia de lliure mercat'' era una il·lusió, un pur miratge. Com indicaven a bastament les estadístiques, durant aquests últims trenta anys les elits capitalistes ianquis han anat incrementant la seva porció de la renda nacional alhora que, inevitablement, s'estancava l'augment salarial de les classes treballadores (O sigui que els capitalistes feien seu l'augment de la productivitat derivat de les innovacions tecnològiques).

    En Barack Obama, al discurs d'investidura, reafirmava la bonesa del sistema capitalista malgrat de la catàstrofe provocada pel Crac financer del 2007. Deia N'Obama: ''La nostra economia s'ha debilitat enormement degut a la cobdícia i a la irresponsabilitat de qualcuns'', i, tot seguit, referint-se al sistema capitalista (al ''lliure mercat''), expressava la valoració tradicional, a la manera d'En Hayek, dient ''la seva capacitat (del capitalisme) de generar riquesa i estendre la llibertat no té igual''.

    Segons aquest discurs - i segons el programa polític desplegat fins ara -, l'acció política ha de consistir en un rearmament moral i ha de tenir el propòsit d'eradicar el mal moral (Bé, sembla que


    0 0

    [22/11] «La Alarma» - Concert de Ferré per Babar - Camet - Bonometti - Darsouze - Bianchi - Iturralde - Camillò - Bejarano - Breffort - Antona - Monte - Valls - Walter - Cañadas - Segura - Tochatti - Zanelli - Blanch - Patán - Franchini

    Anarcoefemèrides del 22 de novembre

    Esdeveniments

    Capçalera de l'últim número conegut de "La Alarma"

    Capçalera de l'últim número conegut de La Alarma

    - Surt La Alarma: El 22 de novembre de 1889 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic anarcocol·lectivista La Alarma. Anarquía. Federación. Colectivismo. A partir del número 12, del 5 d'abril de 1890, canvià de capçalera i portà l'epígraf: «La constància en el treballés la font de totes les virtuts: l'ociositat és el germen de tots els vicis. La revolució és la ciència que hem d'estudiar escrupolosament, perquè ella ens portarà al triomf.» Editat per Ricardo Mella, era successor de La Solidaridad (1888-1889), també de Sevilla, i tingué una periodicitat setmanal, però amb irregularitats. Trobem textos de J. Buttari y Gaunaurd, Vicente García, Cristóbal Grima, Antonio Llorca, Donato Luben, Ricardo Mella, Manuel Ramos Herrera i Antonio Vélez, entre d'altres. Publicà per lliuraments el llibret de Nicolás Alonso Marselau El evangelio del obrero. Sortiren 25 números fins al 8 d'agost de 1890, però sembla que reaparegué de bell nou i que encara es publicava el maig de 1891. En 1901 s'editaria a Reus (Baix Camp, Catalunya) un periòdic amb el mateix títol.

    ***

    Cartell del concert de Léo Ferré en solidaritat amb Babar

    Cartell del concert de Léo Ferré en solidaritat amb Babar

    - Concert de Ferré per Babar: El 22 de novembre de 1982 se celebra a l'Auditori Paul-Émile Janson de la Universitat Lliure de  Brussel·les (Bèlgica) un concert del cantautor anarquista Léo Ferré en solidaritat amb el militant llibertari Roger Noël (Babar), aleshores empresonat a Polònia. Babar havia estat detingut i reclòs pel règim comunista polonès per haver introduït clandestinament un emissor radiofònic destinat al moviment sindical Solidarność, aleshores il·legal. Babar va ser jutjat aquell mateix dia 22 de novembre de 1982 i l'endemà per un tribunal militar polonès i condemnat a tres anys de presó, pena convertible en una fiança de 400.000 francs belgues. La suma va ser reunida en 48 hores gràcies als beneficis del concert de Léo Ferré i d'una subscripció pública en la qual participaren més d'un miliar de donants privats i tots els partits polítics francòfons, exceptuant el Partit Comunista de Bèlgica (PCB). Després de 143 dies de detenció en règim d'aïllament, Babar va ser alliberat. El 13 de maig de 1992, 10 anys més tard i tres anys després de la caiguda dels règims comunistes europeus, el Tribunal Suprem polonès l'absolgué, estimant que la seva acció va ser més «solidària» que«criminal».

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Proclama de la II Comuna de Lió (23 de març de 1871)

    Proclama de la II Comuna de Lió (23 de març de 1871)

    - Camille Camet: El 22 de novembre de 1850 neix a Lió (Arpitània) el membre de la Internacional i bakuninista Camille Camet. Com a teixidor lionès (canut) s'afilià en 1869 a l'Associació Internacional del Treball (AIT) i el setembre de 1870 serà elegit secretari del Comitè Central de Salvació de França. L'11 d'abril de 1871 s'incorporà al LXII Regiment d'Infanteria a la guarnició Sant-Etiève, però desertà i passà a Suïssa. El 30 d'abril de 1871 tornà a Lió portant cartells revolucionaris i participà en la temptativa insurreccional als barris de la Gillotière i de la Croix-Rousse. Després del fracàs del moviment i de la repressió exercida per l'exèrcit, retornà a Zuric (Suïssa) el 20 de maig de 1871. Entre el 15 i el 16 de setembre de 1872 representà, amb Jean-Louis Pindy, les seccions franceses en el Congrés de la Internacional antiautoritària de Saint-Imier. Amic de Bakunin, marxà a Barcelona (Catalunya) el març de 1873, amb Charles Alerini i Paul Brousse, i més tard seran delegats de la Federació Regional Espanyola i de la «Secció en llengua francesa» de Barcelona en el VI Congrés General de la Internacional a Ginebra. Tots tres publicaren en nom del«Comitè de Propaganda Revolucionària Socialista de França Meridional» un manifest anarquista i crearen el periòdic La Solidarité Révolutionnaire. De tornada a França, després del Congrés de Ginebra, desenvolupà una intensa activitat llibertària a Lió i Sant-Etiève, elaborant un programa revolucionari per a una eventual proclamació d'una Comuna insurreccional basat en sis punts: Lió és declarada comuna lliure i autònoma; dissolució de la policia, la vigilància correrà a càrrec de cada ciutadà; abolició dels codis i de la magistratura i aquesta darrera és substituïda per un tribunal popular; revocació dels imposts indirectes i directes i substituïts per una taxa sobre la fortuna i la propietat; dissolució dels cultes; i anul·lació de l'Exèrcit permanent. Però, vigilat per la policia, fou detingut el novembre de 1873, amb altres 29 companys, i condemnat el 25 d'abril de 1874 a cinc anys de presó pel«Complot de Lió». Novament jutjat el desembre de 1874 per deserció, fou condemnat a cinc anys de treballs públics. El maig de 1879 va ser amnistiat i després esdevindrà un militat socialista seguidor de Jules Guesde. En 1892 serà responsable del Partit Obrer Francès (POF) per a la regió de Lió. Es desconeix la data i el lloc de la seva mort.

    ***

    Ettore Bonometti

    Ettore Bonometti

    - Ettore Bonometti:El 22 de novembre de 1872 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Ettore Bonometti. Nascut en una família obrera (Giovanni i Emilia Pasinetti), en 1890 s'adhereix al grup anarquista «La Rivolta» de la seva ciutat, on les seves activitats el portaran en diverses ocasions a la presó: en març de 1892 per cantar cançons anarquistes i exposar les seves idees antimonàrquiques, en agost de 1892, en novembre de 1893, en febrer de 1894, i en abril de 1895. A finals de 1895 es refugia a Suïssa i, després de la seva expulsió, al Regne Unit, on el 26 de juliol de 1896, amb Francesco Cirri, serà un dels delegats del grup anarquista de Brescia «La Comuna» al Congrés Internacional Socialista. Més tard tornarà a Brescia on participarà en 1898 en els motins populars i, per fugir de l'empresonament, es refugiarà de bell nou al Regne unit, on restarà fins a 1912. Tornat a Itàlia, participarà en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI) i en les lluites antimilitaristes, especialment en les campanyes a favor d'Augusto Masetti (empresonat per contravenir ordres del seu coronel) i en la de suport dels soldats de Brindisi que es van amotinar per no anar a lluitar en l'aventura imperialista d'Albània. Va ser especialment actiu durant la Setmana Roja de 1914. En juliol de 1920 va ser delegat de Brescia en el congrés de fundació de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Mes tard, arran d'un congrés a Brescia, va amagar Errico Malatesta, buscat per la policia, i el va ajudar a deixar la ciutat. Va haver d'exiliar-se al Regne Unit, d'on serà expulsat, passant a França i després a Suïssa. Retornat clandestinament a Itàlia, va ser detingut a Milà, empresonat i deportat per les autoritats feixistes. Ca seva i el seu taller de sabater va esdevenir ràpidament un centre de resistència i de reunió contra el règim. Després de la guerra, va engegar la reconstrucció del moviment llibertari a Brescia a partir d'un míting de 50 persones. Ettore Bonometti va mantenir-se militantment actiu a la seva ciutat fins que morí d'un accident de circulació, el 22 de març de 1961 a Brescia (Llombardia, Itàlia). Sa família va donar els seus papers a la Fundació Luigi Micheletti (Centre de Recerca sobre l'Edat Contemporània) de Brescia.

    ***

    D'esquerra a dreta: René Darsouze, Aristide Lapeyre, X. De Limoges i Adrien Perrissaguet

    D'esquerra a dreta: René Darsouze, Aristide Lapeyre, X. De Limoges i Adrien Perrissaguet

    - René Darsouze:El 22 de novembre de 1876 neix a Llemotges (Llemosí, Occitània) el militant i propagandista anarquista René Darsouze. Va exercir de tipògraf en aquesta ciutat, on va fer tasques sindicals. Acomiadat per vaguista, va treballar com a comptable a la cooperativa«L'Union». Partidari dels milieux libres (medis o ambients lliures, comunes llibertàries), va fundar amb L. Baile, en 1908, als afores de Llemotges, el falansteri de la Clos-des-Brunes, que va durar tres anys. Va pertànyer a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) que Sébastien Faure, defensor de la puresa anarquista, va fundar el gener de 1928 arran del congrés parisenc de la Unió Anarquista Comunista, entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927, on Faure i els seus amics --16 grups i 67 individualitats-- rebutjaren no tan sols els nous estatuts de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) sinó pertànyer a una organització que els assimila a un partit. Darsouze, secretari de l'AFA en 1928, va ser, entre 1929 i 1932, redactor en cap de La Voix Libertaire (París, 10 números d'1 de maig de 1928 a febrer de 1929, i després a Llemotges, 394 números de l'1 de març de 1928 a juliol de 1939), òrgan de l'AFA, que en maig de 1928 va succeir el periòdic Trait d'union libertaire (París, quatre números de l'1 de gener a l'1 d'abril de 19289) amb el qual també havia col·laborat. Com a redactor en cap, va ser detingut per un oficial de Le Mans que es considerava difamat per un article del periòdic que havia escrit un altre militant de Llemotges, i condemnat el 14 de setembre de 1931 a dos mesos de presó sense fiança, 300 francs de multa i 5.000 francs per danys i perjudicis. A Darsouze li agradava la polèmica i sempre estava disposat a debatre amb militants de tendència diferent a la seva, especialment amb els militants comunistes del periòdic L'Écho du Centre. Durant els darrers anys de sa vida, per complementar la seva modesta jubilació, va fer feina de caixer en un cinema. René Darsouze va morir el 26 de maig de 1962 a Llemotges (Llemosí, Occitània).

    ***

    Edmundo Bianchi

    Edmundo Bianchi

    - Edmundo Bianchi: El 22 de novembre de 1880 neix a Montevideo (Uruguai) el diplomàtic, traductor, poeta, escriptor i autor teatral anarquista Edmundo Bianchi. La seva trajectòria com a autor teatralés extensa i els seus començaments es remunten a 1910 quan estrena La quiebra, a Montevideo, i Perdidos en la luz, de 1913, a Buenos Aires. Va escriure obres de caire social i va col·laborar amb l'anarquista Centre Internacional d'Estudis Socials, on va estrenar obres seves. Va abordar gairebé tots els gèneres teatrals, però va tenir especialment èxit en la comèdia musical (Los sobrevivientes, El hombre absurdo, El oro de los mártires, Sinfonía de los héroes, De América a las trincheras, Mamita,El mago de Nueva Pompeya...). La seva tasca literària es va desenvolupar tant en l'activitat dramàtica com en l'assaig, la poesia, la història, la crítica, etc. Va escriure els versos alguns tangos de caire«nativista» (Rosa criolla), dels quals van tenir èxit Pampero (1935), amb música d'Osvaldo Fresedo, i el mundialment famós Ya no cantas chingolo (1928), també conegut com Chingolito, que amb música d'Antonio Scatasso va ser cantat i portat a Europa per Carlos Gardel, a qui va veure actuar a teatres però mai no va tractar. També va escriure guions pera pel·lícules, com ara Dos destinos (1936), i va traduir nombrosos autors (Paul Geraldy, Maurice Maeterlinck, Paul Valéry, etc.). Va col·laborar en nombroses publicacions i en 1904 va començar a editar a Buenos Aires, amb Leopoldo Durán, el magazine Futuro, i entre 1907 i 1943, amb Roberto Giusti, la revista avantguardista Nosotros. Es va guanyar la vida com a diplomàtic de carrera amb el càrrec d'agregat cultural de l'Ambaixada de l'Uruguai a l'Argentina. Altres obres seves són Orgullo de pobre (1920), La senda oscura (1932), El alma lejana: poemas (1940), Cafetín del puerto (1940, amb Juan Carlos Patrón), Carlos V (1944), Antología de los poetas franceses contemporaneos (1944), entre d'altres. Edmundo Bianchi va morir el 29 de novembre de 1965 a Montevideo (Uruguai). Va ser el pare de l'humorista Marco Aurelio Bianchi (Colelo). En 2000 Carlos Zubillaga va publicar Cultura popular en el Uruguay de la modernización: dos textos«desconocidos» de Edmundo Bianchi, on l'autor exhuma dos textos de proselitisme llibertaris de Bianchi fins aleshores desconeguts.

    ***

    Francisco Iturralde Cabeza de Vaca

    Francisco Iturralde Cabeza de Vaca

    - Francisco Iturralde: El 22 de novembre de 1896 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el mestre racionalista, matemàtic i militant anarquista i anarcosindicalista Francisco Iturralde Cabeza de Vaca, també citat com Francisco Iturralde y Cabeza de Vaca. Fill d'una família acomodada, son pare, metge militar, es deia Francisco Iturralde López i sa mare María Zenaida Cabeza de Vaca. Després de fer tres anys de la carrera de medicina, abandonà els estudis arran de conèixer sa futura companya, Marina Ochotorena. Preparà oposicions a l'Acadèmia de Comunicacions i les aprovà. L'octubre de 1920 va ingressar com a Oficial 3r en el Cos Estatal de Telègrafs i exercí l'ofici a diversos llocs, com ara Màlaga, Melilla, la Corunya (1923-1924), Las Palmas de Gran Canaria, Reus i Barcelona. En aquests anys esdevingué un actiu militant anarquista. El novembre de 1930 s'establí a Pontevedra (Galícia), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en el Centre Sindicalista de Vilalonga (Sangenjo, Pontevedra, Galícia). En 1932, amb el cambrer anarcosindicalista Desiderio Comesaña Prado, fundà l'Ateneu Obrer de Divulgació Social. El 15 de juliol de 1932 el seu domicili va ser escorcollat per les autoritats. La seva col·laboració en el periòdic Revolución va fer que el gener de 1933 fos expulsat del seu càrrec de primer oficial del Cos Estatal de Telègrafs, però no de l'ofici, i el març d'aquell any fou traslladat forçosament a Ferrol (la Corunya, Galícia) com a mecànic interí de les oficines de telègrafs. Posteriorment, quan fou acaparat pels comunistes de Pontevedra, deixà de col·laborar en Revolución. Acabat d'arribar a Ferrol, amb sa companya, engegà el projecte de crear una escola racionalista al seu domicili, al número 159 del carrer Canalejas, actual carrer Magdalena. L'Escola Racionalista de Ferrol s'inaugurà el 2 de maig de 1933; sa companya impartí les classes als infants i ell als adults. Posteriorment comptà amb el suport de la CNT, de la Lliga Racionalista de Ferrol, creada el 31 de juliol de 1933, i del sacerdot excomulgat Matías Usero Rey-Torrente, que la dirigí oficialment, a més destacats militants i intel·lectual d'aleshores (Ramón Rego Freire, José Merlán Picos, Luis Abella Beade, Francisco Lledó Martínez, Álvaro Paradela Criado, Mario Rico Cobas, Manuel Mayobre Casteleiro, Maximino Romero, Julio Sanz, etc.). Per ajudar a mantenir l'Escola Racionalista de Ferrol, els treballadors anarcosindicalistes de la comarca organitzaren la Lliga Racionalista de Ferrol, que proporcionà a l'escola diners i suport material, a més de canalitzar l'activitat administrativa i burocràtica generada. També en 1933 creà, amb Desiderio Comesaña, el grup anarquista«Natura», que coordinà les tasques del Comitè Regional Galaic de la FAI. El gener de 1934 va ser detingut per haver participat en una reunió sindical il·legal a Neda (la Corunya, Galícia) i també el novembre d'aquell any arran del moviment revolucionari del mes anterior. Destacat orador, conferenciant i polemista–destacà una polèmica que mantingué entre 1933 i 1934 amb Matías Usero sobre «Materialisme i existència de la divinitat»–, durant els anys republicans va fer mítings arreu de Galícia. També tingué una bona reputació com a matemàtic i mantenia correspondència amb l'eminent Julio Rey Pastor. Entre 1935 i 1936 col·laborà en Brazo y Cerebro de la Corunya, especialment amb articles de divulgació científica. En 1936, quan el Front Popular, abandonà l'escola per discrepàncies amb l'orientació i la qüestió econòmica i es lliurà al projecte de creació d'una Universitat Popular («Universitat Proletària»), iniciativa que va ser frustrada pel cop militar feixista de juliol de 1936. Fugint de la repressió, d'antuvi s'amagà a les localitats de la Corunya de Jubia-Narón i As Somozas, però va ser detingut per la Guàrdia Civil i tancat a la presó d'Escollera de Ferrol. Francisco Iturralde Cabeza de Vaca va ser inculpat per un tribunal militar i, sobreseguda la causa el 22 d'agost, va ser afusellat el 10 de setembre de 1936 al cementiri de Canido de Ferrol (la Corunya, Galícia) i enterrat allà mateix. Marina Ochotorena quedà a càrrec de sos sis fills.

    Francisco Iturralde Cabeza de Vaca (1896-1936)

    ***

    Foto policíaca de Giovanni Camillò

    Foto policíaca de Giovanni Camillò

    - Giovanni Camillò: El 22 de novembre de 1897 neix a Maropati (Calàbria, Itàlia) l'anarquista Giovanni Camillò, també conegut com John Camillo. Sos pares es deien Antonio Camillò i Carmela De Guisa. Fill d'una família obrera modesta, assistí als tres primers anys de primària alhora que aprengué l'ofici de sabater. Sembla que mentre visqué al seu poble no s'interessà per la política. Quan la Gran Guerra, en 1915, es presentà com a voluntari i lluità als fronts de Gorizia (Friül) i en l'ofensiva de Mosa-Argonne. Durant la Gran Guerra conegué a Ancona (Marques, Itàlia) Errico Malatesta, que esdevingué un gran amic seu, i es vinculà al moviment anarquista. Un cop llicenciat en 1920, buscant feina, emigrà primer a Buenos Aires (Argentina) i després als Estats Units, on es va fer propagandista del moviment llibertari i milità en el grup editor del periòdic Il Martello, al voltant de Carlo Tresca. El juny de 1929, durant una inspecció de correu efectuada a Roma (Itàlia), les autoritats segrestaren una carta seva dirigida a Errico Malatesta, al número 8 de Piazzale degli Eroi. Alertats els consolats italians de Nova York (Nova York, EUA) i de Boston (Massachusetts, EUA), en 1931 va ser localitzat a Somerville (Nova Jersey, EUA), on continuava amb la seva militància llibertària. L'octubre de 1931, sota la influència de Vittorio Paolo Blotto i Efisio Costantino Zonchello, entrà a formar part del grup editor de L'Adunata dei Refrattari i va ser inscrit per les autoritats en el registre fronterer d'anarquistes, amb l'ordre d'escorcoll i de fitxatge, que va ser rectificada posteriorment per la de detenció. En morir Errico Malatesta, va recaptar per a la seva companya Elena Melli la suma de 154.40 lires per a finançar l'enterrament del cos. Visqué amb una italiana amb qui tingué alguns infants. L'estiu de 1933, la fam i la misèria mataren un fill petit seu. En 1934 destacà en la manifestació del Primer de Maig a Nova York. Posteriorment continuà mantenint correspondència amb els cercles anarquistes europeus, entre ells el «Pro Spagna» a Itàlia, al qual estava inscrit. En aquesta època també rebia des de Ginebra (Ginebra, Suïssa) els periòdics Sorgiamo iIl Risveglio, i li arribaven les edicions impreses a Buenos Aires (Argentina) per Severino Di Giovanni i altres publicacions anarquistes. El juliol de 1937 publicà en el periòdic Il Proletario l'article «Buffoni!», en el qual condemnava el papa Pius XI per haver condecorat amb l'Orde de l'Esperó d'Or el dictador Benito Mussolini. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Benigno Bejarano Domínguez

    Benigno Bejarano Domínguez

    - Benigno Bejarano: El 22 de novembre de 1900 neix a Alburquerque (Badajoz, Extremadura, Espanya) el periodista i escriptor anarquista Benigno Bejarano Domínguez. Sos pares es deien Segundo Bejarano Cordero i Petra Domínguez Pérez, i fou el menor de tres germans. En seu interès pel periodisme i el moviment llibertari començà durant l'adolescència i en 1916 ja publicà articles en España Nueva i en 1919 en Solidaridad Obrera de Bilbao i en El País de Madrid. D'antuvi exclòs del servei militar per la seva feble complexió física, l'1 d'agost de 1923 ingressà com a soldat a Alburquerque i el 8 de febrer de 1924 va ser destinat al Regiment d'Infanteria de Vergara Núm. 57 de Barcelona (Catalunya). Durant la seva instrucció tingué problemes amb les autoritats militars per deserció, però fou definitivament indultat el juliol de 1927. Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a París (França), on estudià a la Sorbona. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant els anys republicans col·laborà en la premsa llibertària i confederal. En 1933 va ser empresonat un temps. Acostat al trentisme d'Ángel Pestaña, en 1933 s'allunyà conjunturalment de la CNT i fou secretari de la Junta Directiva de l'Agrupació madrilenya del Partit Sindicalista (PS), però hi retornà en 1936. En 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus. En 1941 vivia amb sa companya Conchita en un hotel de Bordeus (Aquitània, Occitània), amb Antonio Casanova, Teresa Ronchera i l'artista Eleuterio Blasco Ferrer, i es guanyava la vida gràcies a la reproducció de quadres i d'altres feinetes. En aquesta època conegué Abel Paz. Mantingué relacions a La Rochelle i a Bordeus amb intermediaris franquistes per establí col·laboracions amb la finalitat d'alliberar presos i commutar penes de mort a la Península, però una assemblea confederal a Bordeus el desautoritzà, fet que provocà la seva detenció per la Gestapo en 1942. Tancat al Fort de l'Hâ de Bordeus, en 1943 va ser traslladat a Campiègne (Picardia) i l'octubre d'aquell any confinat al camp de concentració de Neuengamme (Hamburg, Alemanya), del qual passà al de Salzgitter-Watenstedt (Baixa Saxònia, Alemanya), on acabà en un comando de paletes per a la construcció de barracots. Malalt dels pulmons, va ser gasejat pels nazis en un«camió fantasma» l'estiu de 1944. Trobem col·laboracions seves, de tota casta (articles literaris, científics, humorístics i crítics; contes, textos d'anticipació, etc.) i moltes vegades fent servir els pseudònims de Lazarillo de Tormes o de Dionisiere, en Ágora,La Calle, Cultura Libertaria, España Nueva, Estudios,Lecturas, El Progreso, El Sindicalista, Solidaridad Obrera, etc. És autor de La bestia humana, Historia de Don Silvio de Alburquerque, El hombre que vendía la camisa,El menudo mundo de los hombres serios, La mujer enigma, El secreto de un loco (1930), La huella heráldica (1931), El caso del doctor González (1932), Fantasmas (1932), El fin de una expedición sideral. Viaje a Marte (1932), Turistas en España. Novela epigramática (1932),Conspiradores. La herencia de mi tío (1933), Sanjurjo. Un general expatriado (1935), Los caballeros del bienio (1936), España cuna de la libertad. La revolución española y sus conflictos (1937), España, tumba del fascismo. La guerra (Apuntes de un beligerante) (1937; traduït al francès l'any següent), La revolución (1937), Enviado especial (1938), España frente al fascismo internacional. Acta procesal de la intervención extranjera en España (1938), etc.; i deixà nombroses obres inèdites. En 1932 Alfonso Martínez Rizo publicà una novel·la titulada 1945. El advenimiento del comunismo libertario, ficció futurista en la qual Bejarano apareix com a personatge, encara que havia mort un any abans.

    ***

    Alexandre Breffort

    Alexandre Breffort

    - Alexandre Breffort: El 22 de novembre de 1901 neix a Fourchambault (Borgonya, França) el periodista, guionista, dramaturg, escriptor i antimilitarista anarquista Alexandre Breffort. Després de ser expulsat de l'escola municipal d'Évry, estudià gravat a l'Escola Boulle de París, però abandonà les classes i es posà a fer feina com a venedor ambulant de passamaneria tirant d'un carro pel Sentier parisenc. Després estudià Arts i Oficis a l'Escola Lavoisier i treballà com a empleat d'oficina per a una fàbrica d'aparells elèctrics. Més tard va fer de corrector d'impremta a Orleans i de fotogravador a París. En 1927 trobà feina com a descarregador de gavarres al Sena i de camions al mercat de les Halles. Després, representant de màquines d'escriure, venedor de teles per pintar, empleat d'oficina en una companyia d'assegurances, quincaller, etc. Moltes d'aquestes feines les realitzava il·legalment, associat amb petits delinqüents habituals. Durant cinc anys va fer de xofer de taxi. En 1934, després d'enviar una resposta a un poema de Pierre Châtelain-Tailhade, va ser contractar com a redactor del setmanari satíric Le Canard Enchaîné. Pacifista integral, l'agost de 1939, quan la II Guerra Mundial era un fet, passà a Bèlgica i des de Holanda s'embarcà cap a Oslo, juntament amb el seu amic Roger Monclin, administrador de la revista anarcopacifista La Patrie Humaine. Ambdós van ser expulsats per l'Estat noruec i des d'Estocolm marxaren a la regió muntanyosa de Delecarlie. Des d'aquest exili continuà col·laborant amb la publicació Le Merle Blanc, que havia reaparegut el març de 1939. Va ser empresonat a Suècia, juntament amb altres antimilitaristes, fins a l'armistici. El maig de 1941 retornà a París, sense Roger Monclin, ja que les autoritats nazis havien rebutjat el seu retorn a causa dels seus lligams amb el moviment anarquista espanyol. El març de 1942 va ser detingut per insubmissió i tancat durant quatre mesos. Durant la postguerra esdevingué un dels humoristes més reconeguts del moment, especialment gràcies al seu personatge«Grand-Père Zig». En 1960, Marguerite Monnot, compositora habitual d'Édith Piaf, compondrà la música del llibret de la comèdia musical Irma la douce, basada en una peça curta seva, Les harengs terribles, que interpretava Michel Roux i Guy Pierraud al cabaret«Tête de l'Art», a l'avinguda de l'Òpera de Paris. Durant els anys seixanta va fer guions per a la televisió. És autor de Les contes du gran père Zig (1946), Paradis, fin de section (1947), Mon taxi et moi (1951, autobiogràfic), Les nouveaux contes du grand père Zig (1952), Irma la Douce. Comédie musicale (1960), etc. Alexandre Breffort va morir el 22 de febrer de 1971 a París (França). En 1976 es va publicar el llibre biogràfic Alexandre Breffort par Roland Bacri et ses amis.

    ***

    David Antona a la presó de Porlier (1942)

    David Antona a la presó de Porlier (1942)

    - David Antona Domínguez: El 22 de novembre de 1904 neix a Bercimuelle (Salamanca, Castella, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista David Antona Domínguez --algunes font citen el segon llinatge Rodríguez. Durant la dictadura de Primo de Rivera va estar exiliat a França. A Bordeus, amb sa companya Maria Isabel González, des de 1925, va treballar d'obrer en una fàbrica de salnitres, on va ser un dels instigadors del moviment vaguístic. El 23 de març de 1927 va ser inscrit en el control d'anarquistes de la Policia francesa. En 1930 va participar activament en el grup d'exiliats espanyols de Bordeus «Cultura Popular», que realitzava representacions teatrals en profit dels presos polítics a Espanya. L'agost de 1931, amb la proclamació de la República, la parella tornarà a Madrid, on va fer feina de paleta i va ser un destacat militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la República va fer mítings -- a Granada, el maig de 1932, Navalmoral, en 1933-- i va escriure un llibre, Ni frenteúnico ni alianza obrera: comunismo libertario. Anarquía (1934). Juntament amb Cipriano Mera Sanz, Antonio Moreno Toledo i altres, va dirigir la famosa vaga madrilenya de la construcció en 1936, formant part del Comitè Directiu. Va intervenir en el gran míting-assemblea de maig de 1936 en pro de les reivindicacions del ram de la construcció, fet que el portarà a la presó. El 18 de juliol de 1936 va ser alliberat pels companys i va ser nomenat provisionalment secretari general del Comitè Nacional de la CNT, càrrec que exercirà fins a l'octubre, quan el va cedir a Horacio Martínez Prieto. El 19 de juliol va llançar un ultimàtum al govern Giral donant-li tres hores per obrir les portes de les presons --la CNT tenia aleshores uns 30.000 militants empresonats-- sinó volia que fos la pròpia CNT que els alliberés; va ser així com força militants (Mera, Julio, Antonio Verardini Ferreti, Marín...) van ser alliberats. Després d'haver llançat una crida a la resistència des d'Unión Radio, va participar el 20 de juliol en l'assalt de la caserna de La Montaña, on s'havia atrinxerat el general Fanjul. Va lluitar en la Columna de Mera, amb la qual es va apoderar de Guadalajara i d'Alcalá de Henares el juliol i va intervenir en altres accions bèl·liques. Va ser l'ideòleg de la creació de la Columna «España Libre», organitzada militarment. El setembre va defensar la conveniència d'entrar en el govern de Largo Caballero, però les seves tesis van ser derrotades en el Ple Nacional del 3 de setembre de 1936. Duran la guerra va ser un dels puntals de la CNT madrilenya de la qual va ser secretari general després d'Isabelo Romero, elegit en el Ple del 28 de juliol. Poc després va viatjar amb Gaston Leval a França per adquirir armes. El novembre de 1936, amb Miguel Inestal, enviat pel Comitè Regional del Centre, va acudir a Bujaraloz per forçar la vinguda de Durruti al Madrid assetjat. Va parlar en el míting parisenc del 18 de juny de 1937 al Velòdrom d'Hivern organitzat pel moviment llibertari francès en suport de la Revolució espanyola. El desembre de 1937 va representar la CNT, juntament amb Frederica Montseny, Benito Pabón, Josep Xena Torrent, Horacio Martínez Prieto i García Oliver, en el Congrés Extraordinari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de París. El gener de 1938 va participar en el Ple Econòmic de València. Va exercir de governador civil de Ciudad Libre (antiga Ciudad Real) fins al final de la Guerra. Al final de la guerra va ser empresonat a Albatera i condemnat a mort el març de 1940, pena que serà commutada per 30 anys de presó. En 1940 va caure molt malalt de tuberculosi a la presó de Porlier i en 1943 es trobava empresonat a Santa Rita. Alliberat el desembre de 1943, no es va poder recuperar de la malaltia i va morir el 15 de març de 1945 a Madrid (Espanya). A més d'organitzador, va ser redactor del diari CNT i va destacar en oratòria --de renom va ser la seva gira propagandística amb Magriñá i Ricardo Sanz per Castilla i Lleó en 1936.

    ***

    Notícia de l'alliberament de Carlos Monte Villalba apareguda en "La Vanguardia" del 7 de maig de 1935

    Notícia de l'alliberament de Carlos Monte Villalba apareguda en La Vanguardia del 7 de maig de 1935

    - Carlos Monte Villalba: El 22 de novembre de 1913 neix a Barcelona (Catalunya) –altres fonts citen Manresa (Bages, Catalunya)– l'anarquista i anarcosindicalista Carlos Monte Villalba –el seu primer llinatge a vegades citat com Montes. Quan era infant passà a viure amb sa família a Balsareny (Bages, Catalunya). Treballà en la indústria tèxtil i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. La seva militància i compromís van fer que fos acomiadat de la feina i empresonat en diverses ocasions, algunes d'elles amb son germà José, també militant llibertari. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou detingut arran de l'aixecament revolucionari del 8 de gener de 1933 i el juliol de 1934 va ser novament detingut per«pertorbar el treball» a la conca minera de Sallent. Quan esclatà la Guerra Civil s'allistà com a milicià en la Columna «Tierra y Libertad» i després com a comissari de Batalló en la 153 Brigada Mixta, lluitant als fronts de Madrid, Belchite (on un nebot seu morí als seus braços), Terol i altres zones aragoneses. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 passà a França i patí els camps de concentració de Barcarès i Sant Cebrià. El desembre d'aquell any, va ser enviat amb altres companys a les mines occitanes de La Grand Comba, treballant als pous i a l'exterior. El maig de 1940 pogué reunir-se amb sa companya, Josefa Arias, i s'instal·là a diversos indrets (Champclauson, Trescol) fins establir-se definitivament a Cendrats (Llenguadoc, Occitània). Participà en la Resistència quan l'ocupació alemanya i en la reconstitució de la CNT. El febrer de 1943 va ser nomenat membre del primer Comitè Comarcal de la CNT de La Grand Comba. Posteriorment ocupà diversos càrrecs orgànics (tresorer, etc.) en la Federació Local de la CNT de la citada població i fou membre de la Comissió de Relacions de la Federació Comarcal d'Erau-Gard-Losera. Carlos Monte Villalba va morir el 2 de maig de 1991 a l'hospital d'Alès (Llenguadoc, Occitània) després de patir una greu malaltia.

    ***

    Necrològica d'Antoni Valls apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 28 de setembre de 1980

    Necrològica d'Antoni Valls apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 28 de setembre de 1980

    - Antoni Valls: El 22 de novembre de 1915 neix al barri de Sans de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Valls. Des de molt jovenet abraça les idees anarquistes. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en una columna de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on lluità fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat durant tres mesos en un camp de concentració, per després retronar a la Península per a intentar trobar sa companya. Detingut, va ser empresonat durant 11 mesos en un camp de concentració del Gironès (Catalunya) i després enviat a fer el servei militar. Un cop llicenciat, entrà a formar part de la CNT clandestina que operava a Barcelona. A finals dels anys quaranta, fugint de la detenció, passà a França. En 1950 era secretari de la Federació Local de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) de la CNT en l'exili. Posteriorment s'instal·là a Carcassona, on continuà amb la seva militància. Antoni Valls va morir el 18 de juliol de 1980 a, sembla, Carcassona (Llenguadoc, Occitània) després d'una hospitalització de 25 dies.

    ***

    Nicolas Walter

    Nicolas Walter

    - Nicolas Walter: El22 de novembre de 1934 neix a Londres (Anglaterra) l'anarquista, escriptor ateu i orador racionalista Nicolas Walter. Havia nascut en el si d'una família de tradició esquerrana: son padrí, Karl Walter, va ser amic de Kropotkin i de Malatesta, i va ser un dels dos representants britànics en el congrés anarquista internacional d'Amsterdam (1907), mentre que son altre padrí, el periodista ateu S. K. Ratcliffe, va ser una de les grans figures del lliure pensament anglès. Son pare, William Grey Walter, va ser un eminent neuròleg i un dels creadors dels primers robots, va escriure en la premsa d'esquerres i llibertària, signant els seus articles com«anarquista filosòfic». Després del servei militar en la RAF (1952-1954), que va passar gairebé sencer a Alemanya iÀustria, on aprofità per aprendre rus, Nicolas va començar les seves activitats polítiques en el Labour Party. Després d'estudiar història a l'Exeter College d'Oxford (1954-1957), començarà a participar en els moviments antimilitarista i de lliure pensament. En 1959 descobreix l'anarquisme tot llegint una petita revista llibertària (The University Libertarian), on son padrí havia publicat els seus records sobre Kropotkin. Nicolas hi participarà entre 1960 i 1961, esdevenint-ne un dels seus redactors. En 1960és un dels fundadors del Comitè dels 100, contra la bomba atòmica, i en 1963 serà un dels vuit Espies per la Pau. Aquest grup, els membres del qual restaran anònims, va aconseguir penetrar l'abril de 1963 en un dels llocs que el govern britànic tenia secret en cas de guerra i hi va fotografiar gran nombre de documents. La publicació d'aquestes fotografies pel grup va causar un gran escàndol i va fer públic per primer cop els preparatius del govern en cas d'una guerra nuclear. Malgrat que va ser detinguts desenes de vegades en manifestacions, Nicolas només va ser condemnat una vegada a dos mesos de presó, per haver interromput el primer ministre Harold Wilson al crit d'«Hipòcrita!» en una església de Brighton, amb la finalitat de protestar contra el suport del govern britànic als americans en la guerra del Vietnam (1966-1967). A més d'aquestes activitats antimilitaristes, va participar activament a principis dels anys 60 en la premsa anarquista i assegurarà, sota el seu nom o sota nombrosos pseudònims (Arthur et Anna Freeman, Jean Raison, Mary Lewis, M. H., per només mencionar-ne uns quants), una presència llibertària en la premsa en general i en la d'esquerres. Va formar part entre 1963 i 1965 de la redacció deSolidarity, publicada per un grup d'amics de Castoriadis cada cop més orientats vers l'anarquisme; de Resistance (1965-1966); d'Anarchy (1971-1974); d'Inside Story (1974-1975); de Widcat (1975); de New Humanist (1975-1984); de Raven (1987-1989); i, és clar, de Freedom. Ha traduït i editat obres d'Archinov, Bakunin, Alexandre Berkman, Diderot, Sébastien Faure, Emma Goldman, Kropotkin, La Boétie, Josep Lane, Rudolf Rocker, Sade, Shelley, Charlotte Wilson... La seva obra About Anarchism (1969) és una obra molt llegida i ha estat publicada en nombroses edicions --l'última en 2002 amb una introducció de la seva filla, Natasha Walter, periodista i escriptora feminista-- i traduccions. Nicolas va començar la seva carrera professional en 1957 com a mestre d'escola, i aviat s'inclinà vers el món de l'edició i de la premsa; així va treballar com a redactor de la Good Food Guide, per a l'Associació de Consumidors (1963-1965) i del Times Literary Supplement (1968-1974). Des de 1975 fins que es retirà el novembre de 1999, es va ocupar de nombroses funcions en l'Associació de Premsa Racionalista, una de les grans organitzacions humanistes de lliure pensament del Regne Unit; de les publicacions que va produir per aquesta organització, cal fer esment de Blasphemy Ancient and Modern (1990) i Humanism: What's in the Word (1997). Va pertànyer al Comitè Internacinal de Defensa de Salman Rushdie. Des de 1954 es va fer un especialista en les «cartes al director», dirigides a la premsa per provocar, comentar, completar o sobretot corregir els redactors dels periòdics; d'ençà els anys 60 pràcticament totes les setmanes apareixia alguna o diverses cartes de Nicolas Walter en The Times, The Guardian o The Independent, n'hi van publicar més de 2.000. En 1974 se li va descobrir un càncer testicular i tot i que se'n sortí després de la radioteràpia, diverses operacions i errors mèdics el van condemnar a la paràlisi i, des de 1993, només es pogué desplaçar en cadira de rodes. Contràriament al consell de molts amics, va rebutjar pledejar contra la sanitat pública ja que pensava que si guanyava llevaria diners a altres que el necessitarien més. Amb els anys, patiria greus problemes de salut i a principis de 2000 el càncer se li va escampar. Informat que només li quedaven entre sis i dotze mesos de vida, Nicolas va ingressar a l'hospital amb la determinació de sobreviure fins a l'any 2001, per estrenar el nou mil·lenni. Quan el dolor va ser terrible va demanar als metges que li ajudessin a morir, però aquests van contestar que era massa prest. Però Nicolas va prendre la decisió i tres dies més tard, el 7 de març de 2000, va morir a l'hospital de Milton Keynes, a Buckinghamshire, a 80 quilòmetres de Londres (Anglaterra). En 1962 es va casar amb Ruth Oppenheim, de qui es va separar en 1982, per tornar-se a casar amb Christine Morris. Una part important del seu arxiu està dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Nicolas Walter (1934-2000)

    ***

    Fotografia policíaca de Xavier Cañadas després de la seva detenció pel "Cas Scala"

    Fotografia policíaca de Xavier Cañadas després de la seva detenció pel "Cas Scala"

    - Xavier Cañadas: El 22 de novembre de 1958 neix a Barcelona (Catalunya) l'activista anarquista i anarcosindicalista Francesc Xavier Cañadas Gascón. Nascut en una família obrera, son avi fou un cenetista que fou alcalde de la FAI en un poble d'Almeria durant la guerra civil, però son pare, barceloní, milità en el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC); sa mare, també barcelonina, era filla d'un republicà aragonès i també era comunista. Amb sos pares, visità anualment exiliats comunistes a París. En 1973, quan estudiava a l'institut, sol·licità l'ingrés en las Joventuts del PSUC, però com que son pare era responsable de la distribució de propaganda comunista i com que el moviment estudiantil es radicalitzava força, li van denegar-ne l'entrada. Després s'afilià a les Joventuts Revolucionàries d'Espanya (JRE), adscrites al Partit Obrer Revolucionari d'Espanya (PORE), d'ideologia trotskista-leninista, amb el desgrat de son pare. En les JRE milità durant dos anys i mig, sota el nom d'Isaac, participant activament en l'agitació estudiantil. El febrer de 1976 fou detingut, amb altres tres companys, per participar en un piquet durant una vaga estudiantil, però sortí en llibertat provisional després de pagar una fiança; a finals d'aquest any abandonà la militància trotskista. Després participà en l'Ateneu Popular de Nous Barris i en diversos comitès de suport per l'amnistia i en els Comitès de Suport a Empreses en Conflicte, fent costa les lluites de Seat, Olivetti, Maquinista, Roca Radiadors, etc. Com a treballador d'electricista, el març de 1977 s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Processat pel«Cas Scala» amb altres companys, fou condemnat a 17 anys de presó, que purgà a les penitenciaries de Carabanchel, Toledo i Segòvia. En 1980 denuncià els moviments escissionistes en el periòdic CNT. Després de complir vuit anys de presó, sortí en llibertat condicional. L'abril de 1997 va fer una conferència a Còrdova sobre el «Cas Scala». A partir de 2000 començà a participar en el grup llibertari barceloní «Llavor d'Anarquia» i aquest mateix any publicà el llibre de memòriesEntremuros. Las prisiones en la transición democràtica. En 2003 va fer una conferència a Sallent. El gener de 2008 publicà El Caso Scala. Terrorismo de Estado y algo más.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Des d'Alternativa denunciam les males pràctiques ambientals de la gerència d'EMSER: la instal·lació d'un contenidor per productes contaminants damunt la terra d'una zona verda propera a la deixalleria municipal. Exigim la seva retirada immediata.


    Aquesta setmana hem tengut coneixement que EMSER, que és qui gestiona la deixalleria, ha instal·lat el contenidor destinat a recollir els residus contaminants fora del recinte de la deixalleria, més concretament, damunt la terra en un espai de zona verda que hi ha just al darrera del recinte municipal. En aquest contenidor s'hi dipositen allò que es consideren residus perillosos, concretament envasos amb restes de pintures o altres productes contaminants.

    És una gran irresponsabilitat, tenint una deixalleria nova i acabada d'estrenar, escampar contenidors fora del recinte de la deixalleria. Els regidors responsables, Miquel Àngel March i Andrés Nevado, hauran d'aclarir el perquè d'aquesta greu irregularitat que pot ser un perill mediambiental si, per exemple, hi hagués un vessament. Qui ha decidit posar aquell contenidor allà i per quin motiu? És convenient saber si es tracta d'una negligència de la gerència d'EMSER, i en cas afirmatiu, depurar responsabilitats. En tot cas, el contenidor ha de ser retirat de la seva ubicació actual de manera immediata.

     

     

     



    0 0

    Sa Pobla, anys 50: jugar a indis en els jardins de l´Escola Graduada -


    Els estius eren per a jugar al carrer. Sense deures ni obligacions de cap casta, senyors del món inabastable de sa marjal que era al costat de casa, tot el que abastaven els nostres ulls ens semblava nostre i res no ens amoïnava. Molins i sementers, els jardins de l’Escola Graduada, els carrers solitaris, la plaça buida a l’hora de la migdiada... Fins i tot ens atrevíem a anar a jugar al futbol davant el portal del cementiri per fer veure a les al·lotes que nosaltres érem uns valents i res no ens atemoria: talment els heroics soldats de la cavalleria nord-americana que s’enfrontaven als eixams d’indis que atacaven les caravanes en les pel·lícules que vèiem els diumenges a l’horabaixa. (Miquel López Crespí)


    Dimonis sortits de l´interior dels foguerons de sa Pobla ens persegueixen pels carrers i riuen de les exaltades il·lusions de la joventut. És la nuesa gèlida del temps anunciant ja el final bategar del pols, la solemnial victòria dels déus perversos. Grinyolen les frontisses rovellades de les cases ensorrades pel temps. Ara només habitam els somnis plens dels fantasmes del passat.

    Com si volgués aturar l’arribada del vendaval, la inundació que farà malbé els sementers acabats de sembrar, contempl munió d´imatges fugisseres en la fondària dels espills. Els estius eren per a jugar al carrer. Sense deures ni obligacions de cap casta, senyors del món inabastable de sa marjal que era al costat de casa, tot el que abastaven els nostres ulls ens semblava nostre i res no ens amoïnava. Molins i sementers, els jardins de l’Escola Graduada, els carrers solitaris, la plaça buida a l’hora de la migdiada... Fins i tot ens atrevíem a anar a jugar al futbol davant el portal del cementiri per fer veure a les al·lotes que nosaltres érem uns valents i res no ens atemoria: talment els heroics soldats de la cavalleria nord-americana que s’enfrontaven als eixams d’indis que atacaven les caravanes en les pel·lícules que vèiem els diumenges a l’horabaixa. Mítics éssers de pel·lícula hol·livudenca que nosaltres, amb pistoles de joguina, imitam, fent front a l’exèrcit d´indis que, amb plomes de les gallines de casa posades al cap, ens persegueixen, talment els sioux dels films, envoltant, cridaners, els fortins, les quatre cadires de bova agafades de la cuina, des d´on resistim l´endemesa enemiga.

    Però en els plujosos dies d’hivern no hi havia al·lots jugant al carrer.

    Al camp, en ploure, els pagesos es posaven un sac a l’esquena i es refugiaven a la caseta de l’hort esperant que passàs el ruixat. Més tard, agafaven el carro i els ormejos i, com cada dia d’ençà feia generacions i generacions, tornaven a casa, pausadament, amb el cansament d’aquells que fan feina de sol a sol.

    La mare havia estat feinejant per la casa, anant a la botiga amb la plagueta del racionament a veure el què hi havia aquell dia. La padrina cosia o planxava roba a un racó del menjador. Per a mi era un misteri veure aquells preparatius tan complicats. Les planxes encara anaven amb carbó i primer havies d’encendre el fogó, aconseguir una bona quantitat de caliu per a introduir-lo posteriorment en una d’aquelles estranyes màquines, altes, de ferro negre, que s’obrien i es tancaven com si fossin un petit forn.

    El pare i l’oncle treballaven en el taller, prop de la plaça del Mercat.

    Aquella plaça era l’indret on cada diumenge els pagesos dels pobles dels voltants portaven els animals per a vendre o comprar. Mentre la mare i l'àvia feinejaven a casa, jo feia com qui estudiava a una tauleta que m’havien col·locat a un racó del menjador. El pare i l’oncle tocaven el timbre de la bicicleta just quan eren a la cantonada més propera. Era el senyal acostumat perquè la mare posàs l’arròs al brou o començàs a fregir els pebres i patates del tumbet. En aquell moment, en sentir el timbre de la bicicleta, la padrina començava a plegar la roba que havia estès damunt la taula, alhora que jo tenia l’excusa adient per a deixar els quaderns i llibres del col·legi. Aleshores sortia, apressat, a esperar-los, perquè sabia que, si no és que hi havia hagut un terrabastall, em portarien alguns caramels comprats expressament, ara ho veig ben bé, per copsar el posat d´alegria del meu rostre. És ara que ho entenc a la perfecció: el fill, el nebot, era la força tel·lúrica que els ajudava a sobreviure, a vèncer l’absurd de la postguerra, les humiliacions de la derrota.

    No sé per quines estranyes circumstancies serv, tan presents en la memòria, el record dels hiverns de postguerra. Com si els moments viscuts aleshores s´haguessin esdevengut ara mateix. Tot plegat és com si tornàs a veure una pel·lícula filmada a càmera lenta. El pare i l’oncle que s’asseuen a sopar. La fosca que arriba a poc a poc, espitjada pels núvols negres que van ocupant l’ample espai del pla procedents de la serralada. La padrina que para taula. El soroll conegut dels plats de terrissa quan els poses un damunt l’altre, abans d’abocar-hi la sopa. La flaire fumejant de l’escudella. El rostre de la mare, satisfeta de veure tornar l´home i el cunyat, de sentir la família sana i estàlvia al costat. El meu moix de pèl blanc i negre que ensuma el menjar i que s’apropa a fregar-me les cames per a rebre un poc de recapte: un bocí de formatge, un tros de pa, les espines de les sardines que la mare preparava damunt les esgraelles, aprofitant el caliu de llenya de pi o d´olivera.

    Sense adonar-nos-en s’havien fet prop de les deu de la nit. Era el moment del “parte” que, l’oncle es disposava a sentir abans de passar a escoltar Radio París o Radio España Independiente, la veu del PCE que emetia des de Bucarest.

    Sovint el pare no podia deixar d’anar la broma i en sentir la veu, molt fluixeta no fos cosa la sentissin els veïnats, de Pasionaria o Santiago Carrillo predicant des de la distància i el llarg exili, deia, fent una mitja rieta amb els llavis: “Sempre estàs amb el mateix, els teus estimats comunistes que viuen tan bé a Moscou o París. És com si encara els sentís. Nosaltres érem enmig del fang, a les trinxeres, plens de puces, morts de fam, i compareixen amb els seus llustrosos uniformes, alguns coberts de cuiro de dalt a baix mentre nosaltres només teníem una manta vella i bruta per a cobrir-nos. I a vegades ni això! Davallaven, o és que no te’n recordes?, dels cotxes oficials i pujant damunt d´un camió sinó hi havia trets en el front, començaven a predicar, talment el sacerdot fa un sermó des de la trona, parlant de la nostra lluita heroica, dels sacrificis fets en la guerra, de la missió històrica de la classe obrera. I, invariablement, alçant el puny, eixugant-se la suor amb un mocador, acabaven parlant de com els herois morts en combat sempre seríem recordats per les generacions del dia de demà. Al cap de poca estona, després de deixar-se retratar al costat d´una metralladora, donant la mà a algun ferit, fugien tan aviat com havien vengut, deixant endarrere la pols del cotxe si era per l’estiu, solcs enmig del fang si era a l’hivern”.

    I sorneguer, tan sols per emprenyar l’oncle, afegia: “Mira com ells es varen salvar mentre que a nosaltres ens deixaven a les trinxeres, en mans dels casadistes i els franquistes. Ho varen tenir ben fàcil amb els avions que Hidalgo de Cisneros tenia preparats a Alacant i Albacete. Tots volant, cap al nord d’Àfrica, vers l’exili de privilegiats a París o qualsevol ciutat del món, mentre els escamots d’execució treballaven de valent a tots els pobles i ciutats que havien caigut en poder dels feixistes. I ahora, a las montañas –digué Dolores Ibarruri a les unitats especials que havien anat a acomiadar els dirigents comunistes que marxaven a l´exili. A continuar la lucha conta el fascismo. El Partido no os olvidará”.

    Record l’oncle movent les manetes de sintonia de la ràdio, cercant alguna emissora estrangera que el fornís d´una informació més fidedigna que la que proporcionava Radio Nacional de España.

    De cop i volta, sense voler aprofundir en el debat, no era encara el moment, l’oncle, com si parlàs per a ell mateix, contestava al pare, pausadament, sense gens d´agror en la resposta: “No parlis només de Casado, de Besteiro i tot els altres traïdors de la Junta de Defensa, aquells venuts que ens lliuraren fermats de peus i mans a Franco. O no recordes el teu estimat Cipriano Mera, el famós anarquista, el gran líder obrer de les vagues de la construcció en temps de la República? O no va ser un dels membres més actius de la Junta a l’hora de matar comunistes, d’empresonar-los per a lliurar-nos als feixistes! Vaja, el comunisme llibertari dels teus amics! O es pensava que també el condecorarien a Burgos, que els deixarien els graus obtinguts en l’exèrcit de la República?”.

    Però el pare ja no l’escolta. El veig ajudant a rentar els plats a la mare. No era el moment adequat per al debat. Record que sempre m’estranyà veure’l ajudant la mare en la cuina. No record cap altre pare dels amics fregant els plats. Mai no ho havia vist a casa dels amics. Per això no ho vaig explicar mai a ningú de la colla. Haurien imaginat que el pare no era un home com els altres.

    No sempre es podien sentir les notícies. De sobte, quan menys ho esperàvem, s’esdevenien inesperats talls d’electricitat. La casa enfosquia, es poblava d’ombres i de misteriosos fantasmes. Era el moment què la padrina anava a cercar les espelmes i els llums d’oli que teníem penjants a la vora de la foganya. Sense llum elèctrica, cambres i passadissos esdevenien indrets màgics, poblats de gnoms i de bruixes, dimonis i fades. El meu moix, que fins aquell moment havia anat amunt i avall, entre les cames de la gent, cercant recapte, ara s’apropava al foc, com si volgués salvar-se d´alguna bèstia invisible que el volgués atacar. L’atemorien les nostres ombres gegantines reflectides en la calç blanca de les parets. Miolava, com si plorinyàs, aviciat per anys de carícies damunt l’espinada. Només es calmava si el posava damunt de les meves cames i l’acaronava com si fos un infant petit.


    0 0

     La falta de planificació de l'equip de govern està multiplicant els plens extraordinaris aquesta legislatura. Demà divendres 24 de novembre de 2017, a les 10,00 hores a la Casa Consistorial tenim un nou ple extraorinari
     
    1-Aprovació inicial, si procedeix de l'expedient de modificació de crèdit num 24/2017 sota la modalitat de suplement de crèdit finançat amb Romanent de Tresoreria per a despeses generals.

    Aquest suplement és per realitzar un augment del complement específic de secretària i interventor. La pujada es justifica en base a l'augment de les tasques i responsabilitats derivats de canvis legislatius a partir del 2012, que no s'ha fet mai una valoració correcte del complement específic, i que a municipis amb tasques, responsabilitats, pressupostos i habitants similars a Pollença es cobra bastant més. El tema va ser aprovat a una mesa de funcionaris per 5 vots a favor i 2 abstencions (de la UGT, perquè tot i semblar-los correcte, trobaven que es podia esperar a la negociació general de l'Acord de funcionaris, segons ha dit el batle).

    Tot i que no és el mateix, però està relacionat, hem demanat com estava el tema de l'aprovació de la Relació de Llocs de Treball que fa anys que s'hauria d'haver realitzat i ens han contestat el mateix que la darrera vegada que ho vàrem demanar: pendent de negociar l'europunt (això hauria de ser iniciativa de la regidora de personal).


    2-Aprovació inicial, si procedeix de l'expedient de modificació de crèdit num 25-2017 sota la modalitat de crèdit extraordinari finançat amb Romanent de Tresoreria per a despeses generals.

    Es tracta d'una modificació de crèdit de 510.000€ per després poder comprar el solar Hort de can Bach (el solar de la Renault), la parcel·la sencera (fins la carretera) que té 7.872m2 i és fonamentalment rústega (tot i que hi ha una petita part urbana).  Actualment s'usa com a aparcament i està llogat, des de fa més de 30 anys, ara per 12.000€ anuals. 

    La urgència del tema ve motivada per la necessitat de fer-ho enguany (i poder complir els terminis d'exposició pública, al·legacions...) ja que no hi ha certesa sobre l'aprovació del Pressupost General de l'Estat, i perquè l'any 2018 tenen molt compromeses les inversions financerament sostenibles (primera línia i Cala Sant Vicenç). E
    l que es duu a Ple és la modificació de crèdit, no la compra (la compra es farà via Junta de Govern).


    3-Aprovació inicial, si procedeix, de l'expedient de modificació de crèdit num 26-2017 sota la modalitat de tranferència de crèdit. 

    Es tracta de fer unes modificacions de crèdit, que no es poden fer per Decret, per quadrar millor el pressupost. 

    - Reducció del pressupost del Capítol 1 de places dotades pressupostàriament i no cubertes (Retribucions complementàries personal funcionari 70.194).
    - Partides de Turisme que no s'executaran totalment (Lloguer oficina Turisme Port 3.630; Renting copiadora turisme 1.200; Merchandising 1.595,00; Material institucional 6.706; Un hivern a Mallorca 2.675; Promoció marca Pollença 4.000)
    - Partida de l'àrea de Policia que s'executarà ja dins el 2018 (Renting vehicles Policia 12.000)
     
    TOTAL 102.000

    INCREMENT DE PRESSUPOST A ESPORTS, MUSEU, CULTURA I FESTES

    - Reparacions poliesportius, Material esportiu, Act. esportives (més nins a estades, extrajudicials, desinfeccions no previstes, hores de consergeria, augment factura de la llum,...) 60.000
    - Museus, exposicions actes i impremta (sala arqueològica,,..) 22.000
    - Activitats culturals i didàctiques (més activitats al Moll) 15.000
    - Festes locals (extrajudicials i factures de l'SGAE de anys passats) 5.000

    TOTAL 102.000

    Adjunt un informe den Toni explicant amb més detall l'increment previst a esports i festes 
     
     
      

    0 0

    [23/11] «La Guerre Sociale» - USI -«Solidaridad» - «La Pilule» - Rubino - Charles-Albert - De Bartolomeis - Franchi - Camarasa - Perelli - Chimeno - Bonafulla - Laisant - Witkop - González Vallina - Andrés - Sartin - Simancas - Adler

    Anarcoefemèrides del 23 de novembre

    Esdeveniments

    Capçalera del primer número de "La Guerre Sociale"

    Capçalera del primer número de La Guerre Sociale

    - Surt La Guerre Sociale: El 23 de novembre de 1885 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic quinzenal La Guerre Sociale. Organe communiste-anarchiste. Fou el continuador de Ni Dieu ni Maître (1885-1886). L'editor responsable en va serÉgide Govaerts i l'administrador Ferdinand Monier. Els articles sortiren sense signatura, però J. L. De Lanessan hi col·laborà. En sortiren nou números en dues sèries, l'últim el 8 de març de 1886. Va ser substituït per L'Interdit (1886).

    ***

    Senyera de la Secció de Carrara de l'USI-AIT

    Senyera de la Secció de Carrara de l'USI-AIT

    - Congrés constitutiu de l'USI: Entre el 23 i el 25 de novembre de 1912 té lloc a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el Congrés Nacional de l'Acció Directa, en el qual es constituí l'Unione Sindicale Italiana (USI, Unió Sindical Italiana) i com a tal es rebatejà la reunió com I Congrés Nacional de l'USI. La iniciativa de creació d'aquest sindicat sorgí d'un grup de treballadors dissidents de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball) que es declarà hereu de la Primera Internacional. 154 delegats de diferents Cambres del Treball italianes representaren uns 77.000 treballadors en aquest congrés. Els seus principis, basats en el sindicalisme revolucionari, s'oposaven a la CGL en el rebuig a mantenir contactes amb qualsevol partit polític, en la voluntat d'organitzar també els treballadors no qualificats i en el rebuig dels acords estipulats mitjançant l'Estat, rebutjant la seva legislació social i el funcionariat públic, i en l'establiment de mètodes de lluita basats en l'acció directa i en la no exclusió d'antuvi del recurs a la violència. La seu de l'organització s'establí a Parma i el seuòrgan oficial d'expressió fou L'Internazionale, publicat durant un temps pel Comitato della Resistenza (Comitè de la Resistència) i, després, per la Cambra del Treball de Parma. Els sindicats de l'USI tingueren força influència al triangle industrial del nord de la península italiana (Torí-Milà-Ligúria), a Emília, a Toscana i a La Pulla. Organitzà, sobretot, els treballadors i mecànics del metall, els paletes, els minaires, els pagesos i els jornalers. Un any després de la seva creació, comptava més de 100.000 afiliats i superà en diversos sectors (metal·lúrgic, etc.) els sindicats socialistes. Entre el 4 i el 7 de desembre de 1913 tingué lloc el II Congrés Nacional a Milà. El seu caràcter antimilitarista fou determinant en la seva actuació i fou partidari del sindicalisme d'indústria, organitzant tots els treballadors d'una fàbrica sense distingir la qualificació laboral dels contractats, fet que implicà l'adhesió de moltes Cambres del Treball a aquest sindicat. Amb l'esclat de la Gran Guerra es produí una crisi interna sobre el tema de la intervenció d'Itàlia en el conflicte al costat de l'Entesa. El problema s'aguditzà quan destacats militants (Alceste De Ambris, Filippo Corridoni, Tullio Masotti, Edmondo Rossoni, Michele Bianchi, etc.) es decantaren per l'intervencionisme, però la posició antimilitarista (Armando Borghi, Alberto Meschi, Alibrando Giovannetti, etc.) acabà predominant i els intervencionistes van ser expulsats entre 1915 i 1916, per acabar fundant l'Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana del Treball) i, alguns, el Partit Nacional Feixista (PNF). Entre el 20 i el 23 de desembre de 1919 va tenir lloc el III Congrés Nacional a Parma. En 1922 l'USI s'adherí a l'anarcosindicalista Associació Internacional dels Treballadors (AIT) com a resultat de l'acord pres en el IV Congrés Nacional celebrat a Roma entre el 10 i el 12 de març d'aquell any. En 1925 l'USI fou dissolta pel govern feixista.

    ***

    Portada del primer número de "Solidaridad"

    Portada del primer número de Solidaridad

    - Surt Solidaridad: El 23 de novembre de 1961 surt a París (França) el primer número del setmanari anarcosindicalista Solidaridad. Semanario sindicalista y de información. Órgano de la Confederación Nacional del Trabajo (AIT). Regionales zonas Norte y Normandía. Substituïa Solidaridad Obrera i Boletín Confederal, periòdics anarcosindicalistes suspesos aleshores per les autoritats franceses. Dirigit per Joan Ferrer Farriol, hi van col·laborar Diego Abad de Santillán, José Alberola Navarro, Amador, Vicente Artés, Julio Ayora, Germinal Esgleas, Julián Floristán, Fontaura, F. García, B. Hernáez, Manuel Hernández, Juana Humbert, J. Jové y Compañía, Conrado Lizcano, R. Lone, Tato Lorenzo, Volga Marcos, Fulgencio Martínez, Luis Montes, Pérez Guzmán, Puyol, Rodama, Albà Rosell Llongueras, Ángel Samblancat, Tomás Soria, J. Toledo, Alfonso Vidal y Planas i Juan Lazarte, entre d'altres. En sortiren cinc números, l'últim el 21 de desembre de 1961, i va ser substituït per Le Combat Syndicaliste.

    ***

    Portada del número 0 de "La Pilule"

    Portada del número 0 de La Pilule

    - Surt La Pilule: El 23 de novembre de 1970 surt als quioscos de Ginebra (Ginebra, Suïssa) el número 0 de la revista sarcàstica llibertària La Pilule. Journal satirique et satyrique. Portà el surrealista epígraf «Pour tout ce qui est contre, pour ceux qui sont contre, contre tout ce qui est pour, contre ceux qui sont pour» i en els últims números el text de Georges Brassens«Mais il y a peu de chances qu’on détrône le roi des cons» (Però hi ha poques possibilitats de destronar el rei dels beneits». Va ser promoguda per l'escriptor anarquista Narcisse-René Praz, que fou el seu principal redactor amb articles i fotomuntatges. D'antuvi bimensual, a partir del número 13 passà a setmanal. Comptà amb la col·laboració del caricaturista Jean Leffel, dibuixant de Le Canard Enchaîné, d'altres dissenyadors --Borner, Delay, Erik, Ropo, Zero, etc.--, i de diferents articulistes --Jean-Noël Cuénod, Pascal Holenweg, Lucien Lacroix, Gérald Lucas, Marie-Christine Mikhaïlo (Irène Pasut), etc. Tractà diferents temes, com ara l'Exèrcit suís, l'antimilitarisme, l'objecció de consciència, el comerç d'armes, les guerres, la democràcia parlamentària, les religions, els organismes caritatius que no condemnen la guerra, els dictadors (Franco, Sékou Touré, Xa d'Iran, etc.), els polítics corruptes (Nixon, etc.), les polítiques suïssa i francesa, la crítica al marxisme, la funció de la policia, el sexe, el feminisme, la droga, etc. Tingué gairebé 2.000 subscriptors i la tirada oscil·là entre els 6.000 i 12.000 exemplars, distribuint-se arreu de la Suïssa de cultura francesa. El 7 de desembre de 1971 Narcisse Praz acabà davant els tribunals per qualificar d'«assassí» el Xa d'Iran i va ser condemnat a 500 francs de multa i a pagar les despeses legals. El seu processament portà l'augment de la tirada del periòdic i una gran campanya de solidaritat. En sortiren en total 199 números, l'últim (198) el 28 de gener de 1975, i deixà de publicar-se pels deutes i per la pressió policíaca. En 1979 Praz publicà la revista satírica Le Crétin des Alpes, però només sortiren set números entre abril i octubre d'aquest any.

    Anarcoefemèrides 

    Naixements

    Gennaro Rubino en 1894. Foto publicada en "L'Illustrazione Italiana" del 23 de novembre de 1902

    Gennaro Rubino en 1894. Foto publicada en L'Illustrazione Italiana del 23 de novembre de 1902

    - Gennaro Rubino: El 23 de novembre de 1859 neix a Bitonto (Pulla, Itàlia) Gennaro Rubino, l'anarquista que intentà sense èxit assassinar el rei Leopold II de Bèlgica. Fill d'un ferrador lliurepensador, quedà orfe de mare quan tenia 11 mesos. Bon estudiant, va haver de renunciar a fer els estudis d'enginyeria per manca de recursos. En 1878 ingressà a l'Exèrcit, amb la intenció de continuar els seus estudis, però no aconseguí pair la disciplina militar. En 1884 fou degradat i condemnat per un tribunal militar a cinc anys de presó a Messina per haver escrit un article en un periòdic republicà subversiu. Alliberat en 1887 gràcies a una amnistia, retornà a Bitonto on es casà amb una mestra que patia trastorns mentals. Empleat com a comptable, fou detingut per falsificació i frau, delicte que negà, i condemnat a quatre anys de presó. Després de complir la pena, el maig de 1897 emigrà a Londres (Anglaterra) on exercí diverses feines en el sector de la restauració. En aquesta època començà a freqüentar els cercles socialistes i anarquistes italians. Va dir que era fadrí i es tornà a casar el 4 de desembre de 1897 amb una cuinera, Emily Alderton, amb qui tindrà un infant el 14 d'octubre de 1898 que posarà de nom Marx Engels. Després de treballar en dues llibreries i ser acomiadat, la parella visqué en la misèria. Més tard intentà millorà, sense èxit, la seva sort a Glasgow (Escòcia). Com que no va poder trobar feina demanà ajuda a l'ambaixada d'Itàlia i els serveis secrets italians el captaren com a infiltrat a sou en les organitzacions anarquistes londinenques. Amb els diners muntà una impremta per editar un nou diari, que servia de sala de reunions i d'allotjament. Però un cop els funcionaris de l'ambaixada italiana comprovessin que en comptes d'espiar simpatitzava amb el moviment llibertari fou acomiadat. El maig de 1902 es descobrí que havia treballat per al serveis secrets italians i fou denunciat per la premsa anarquista internacional com a espia i expulsat del moviment llibertari. De res serviren els seus intents de justificació i el fet de donar alguns noms de dobles agents infiltrats en el moviment anarquista. Reprovat per sa família i abatut, decidí cometre un assassinat amb la finalitat de demostrar la seva lleialtat a la causa anarquista. D'antuvi planejà assassinar Eduard VII, rei del Regne Unit de la Gran Bretanya i d'Irlanda, però trobà que el sentiment monàrquic a les illes Britàniques era molt fort, i decidí atemptat contra el rei Leopold II de Bèlgica. A finals d'octubre de 1902 es traslladà a Brussel·les. El matí del 15 de novembre de 1902 a la Rue Royale de Brussel·les, davant el Banc de Brussel·les, disparà tres trets de revòlver, als crits de «Visca la Revolució social! Visca l'anarquia!», sobre la tercera de les tres berlines del seguici del rei de Bèlgica que tornava de la Catedral de Santa Gúdula del Te Deum tradicionalment celebrat per la Festa del Rei --que aquell any va ser substituït per un Requiem en memòria de la reina, Marie-Henriette, que recentment havia finat. El rei, que viatjava a la primera carrossa, va resultar indemne i cap persona no va resultar ferida en aquest atemptat, però Rubino va poder fugir per poc del linxament de la gentada ja que la policia el detingué. Després de l'intent d'assassinat els anarquistes el condemnaren com a agent provocador i alguns especularen sobre l'atemptat com un acte per justificar la posterior repressió que sobre el moviment llibertari es desencadenà. Fins i tot s'apuntà que la pistola estava carregada amb bales de salva, però la realitat és que la policia mai no trobà l'arma de foc. Durant el seu procés, que comença el 26 de gener de 1903 a Brussel·les, va declarar haver actuat tot sol i ser un anarquista individualista que volia venjar-se de la mort de sis manifestants abatuts per la Guàrdia Cívica durant la nit del 18 d'abril de 1902 als carrers de Lovaina quan demanaven el sufragi universal. Fou defensat per Émile Royer, misser de Jules Moineau, i per Charles Gheude, advocats socialistes. Encara que no va ferir o matat cap persona, va ser condemnat durament a treballs forçats a perpetuïtat. Durant el tancament escrigué diversos articles i memòries amb l'intent de justificar la seva fidelitat al moviment anarquista. Gennaro Rubino va morir malalt de grip espanyola i enfollit per l'aïllament el 14 de març de 1918 a la presó de Lovaina (Flandes, Bèlgica). En 2006 Anne Morelli va publicar el llibre Rubino, l'anarchiste italien qui tenta d'assassiner Léopold II.

    Gennaro Rubino (1859-1918)

    ***

    Charles-Albert retratat per Aristide Delannoy per a "Les Hommes du Jour" del 27 de novembre 1909

    Charles-Albert retratat per Aristide Delannoy per a Les Hommes du Jour del 27 de novembre 1909

    - Charles-Albert: El 23 de novembre de 1869 neix a Carpentras (Provença, Occitània) el periodista anarquista, i després socialista i col·laboracionista, i francmaçó Charles Victor Albert Fernand Daudet, conegut com Charles-Albert. Era fill d'una família acomodada i sos pares eren professors universitaris. Després de fer els estudis a Lille (Nord-Pas-de-Calais, França), va estudiar a la universitat filosofia i exercí de professor de repàs en un col·legi de Sedan (Xampanya-Ardenes, França). Arran de la matança de Fourmies de l'1 de maig de 1891, s'adherí al socialisme de Jules Guesde, però de mica en mica esdevingué anarquista. En 1892 s'instal·là a Lió (Arpitània), on treballà com a corrector d'impremta i col·laborà en la premsa llibertària (Entretiens politiques et littéraires, La Révolte, La Société Nouvelle, etc.). En 1893 fundà L'Insurgé,òrgan anarcocomunista de la regió del sud-est. El gener de 1894, quan es desencadenà la repressió arran de la cadena d'atemptats, va ser detingut i empresonat un temps. Un cop lliure, en 1895 passà a viure a París i participà en la reorganització del moviment llibertari. Intentà sense èxit fundar una impremta anarquista al carrer Lafayette de París on s'imprimia La Société Nouvelle i Le Libertaire, de Sébastien Faure. En aquesta època col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave; en L'Humanité Nouvelle (1897); i en Le Journal du Peuple (1899), diari creat per Faure per fer costat el capità Alfred Dreyfus. En 1899 publicà el llibre L'amour libre, que tingué una gran difusió tant a França com a l'estranger. Col·laborador de L'Art Social, revista dirigida per Gabriel de la Salle, defensà l'obra d'art per la qualitat de l'execució i no pel seu contingut en una conferència feta el 27 de juny de 1896. En desacord amb Piotr Kropotkin sobre el tema de la guerra, en 1905 reivindicà la defensa de França si era atacada «per una coalició de potències burgeses»; amb aquesta declaració, contrària al pensar majoritari del moviment llibertari sobre el tema, provocà una gran oposició al seu pensament i ell donà com a solució la«vaga dels conscrits». Gran amic de Francesc Ferrer i Guàrdia, aleshores refugiat a França, gestionà, amb Maurice Dubois, el periòdic L'École Rénovée i fou secretari general de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància. El 3 de setembre de 1909, quan Ferrer retornà a Catalunya i va ser detingut arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de Barcelona, fundà, amb Charles-Ange Laisant i Alfred Naquet, el Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola, conegut també com «Comitè Ferrer», i lluità de valent per a intentar salvar son amic de l'execució. També fou secretari del Comitè de Defensa Social (CDS). Durant la primavera de 1910 fou membre, amb Jules Grandjouan, del Comitè Revolucionari Antiparlamentari, que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions legislatives, encara que alhora feia costat el projecte de Partit Revolucionari de Miguel Almereyda. En 1912 participà en la campanya per l'alliberament del soldat Émile Rousset («Afer Aernoult-Rousset») i fou en aquests anys quan abandonà certes tesis anarquistes, acostant-se als socialistes i admetent que el parlamentarisme podria, mitjançant reformes, facilitar l'acció revolucionària. Acostat al Partit Socialista, l'agost de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, es mostrà partidari de la «Unió Sagrada», va fer costat el «Manifest del Setze» i criticà durament els pacifistes. El 4 d'octubre de 1918, en una carta publicada en L'Humanité, anuncià la seva adhesió a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), encara que amb reserves sobre el«parlamentarisme excessiu». En 1922 fundà el moviment«Ordre Nou», que reivindicava el reforçament de l'Estat i la reorganització de les estructures ministerials amb funcionaris permanents i independents. En aquest mateix any, fou membre de la XIV Secció de París de l'SFIO. En 1928 s'afilià al Partit Republicà Sindicalista (PRS). En 1929 publicà el llibre L'État moderne. Ses principes et ses institutions, on s'allunya totalment de l'anarquisme i del seu rebuig a l'autoritat, alhora que reivindica un Estat fort i la planificació econòmica («Planisme»), idees que s'accentuaran en el seu posterior llibre Une nouvelle France. Ses principes et ses institutions (1936). Quan l'Ocupació, col·laborà en el setmanari proalemany La Gerbe i en 1941 publicà el llibre L'Anglaterre contre l'Europe. Amb l'Alliberament va ser detingut, encara que fou alliberat poc després. És autor, a més dels llibres citats, d'Aux anarchistes qui s'ignorent (1895 i 1901), L'Art et la société (1896), À Monsieur Émile Zola (1898), Patrie, guerre et caserne. Lettre à un prolétaire (1901 i 1911),Qu'est-ce l'art? (1909), Politique et socialisme. Le préjugé parlementaire (1910), Le socialisme révolutionnaire. Son terrain, son action et son but (1912),L'effort libre (1913), La révolution chinoise et le socialisme (1913), Au-dessous de la mêlée. Romain Rolland et ses disciples (1916), Des réformes? Oui, mais d'abord une constitution (1920), entre d'altres. Charles-Albert va morir l'1 d'agost de 1957 a Le Kemlim-Bicêtre (Illa de França, França).

    ***

    Nanò De Bartolomeis

    Nanò De Bartolomeis

    - Nanò De Bartolomeis: El 23 de novembre de 1893 neix a Chieri (Piemont, Itàlia) l'enginyer, industrial i militant anarquista Nanò Severo Libero Eletto De Bartolomeis, conegut com Nonio De Bartolomeis, i que sovint signava els articles NDB. Sos pares es deien Vittorio De Bartolomeis, també enginyer i anarquista, amic personal d'Errico Malatesta, i Maria Aichino. De família anarquista, fou un dels fundadors, amb Edoardo Acutis, Pietro Berra, Alfredo Cocchi, Pietro Ferrero, Maurizio Garino, Cesare Sobrito, de l'Escola Moderna«Francisco Ferrer», al barri de la Barriera de Torí (Piemont, Itàlia), i col·laborà en diferents publicacions anarquistes, com ara Il Libertario,L'Avvenire Anarchico, Volontà,Umanità Nova, etc. El 12 de març de 1914 va fer una conferència sobreLa conquista del pane, de Pietr Kropotkin. En 1920, amb els comunistes Antonio Gramsci, Angelo Tasca, Umberto Terracini i Palmiro Togliati, i els anarquistes Pietro Ferrero, Italo Garinei, Maurizio Garino, Enea Matta i Corrado Quaglino, formà part del Comitè d'Estudi dels Consells de Fàbrica. Aquell mateix any participà, en representació dels anarquistes del Piemont, en el Congrés de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) de la Unió Anarquista Italiana (UAI). En 1928 va ser detingut com a «sospitós de complicitat en la preparació de l'atemptat terrorista de Milà», en referència a l'atemptat amb bomba a la Fira de Milà del 12 d'abril de 1928, però va ser posat en llibertat. En 1932 s'establí a Izola. Tot d'una que acabà la II Guerra Mundial reprengué contactes amb el moviment anarquista i col·laborà en Il Libertario, de Milà, i en Era Nuova, de Torí. Entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí, amb Giordano Bruch, Umberto Tommasini i Libero Vigna, en representació de la Federació Anarquista de Trieste, al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Bolonya. Nanò De Bartolomeis va morir el 28 de juny de 1947 a Izola (Trieste; actual Eslovènia).

    ***

    Foto policíaca de Ferdinando Franchi

    Foto policíaca de Ferdinando Franchi

    - Ferdinando Franchi: El 23 de novembre de 1896 neix a Nuoro (Sardenya) l'anarquista Ferdinando Franchi, també conegut com Mateo Daga. S'exilià, amb son germà Pompeu Franchi, també anarquista, a París (França), però el 10 de setembre de 1927 en va ser expulsat. El 30 de març de 1928 va ser condemnat a quatre mesos de presó per «infracció a l'ordre d'expulsió». El maig de 1931 va ser detingut en una batuda policíaca. Va fer servir documentació falsa a nom deMateo Daga i vivia a casa d'Eugène Simonetti. El 22 de maig de 1931 va ser condemnat a dos mesos de presó per«violació de l'ordre d'expulsió».

    ***

    Ginés Camarasa García

    Ginés Camarasa García

    - Ginés Camarasa García: El 23 de novembre de 1898 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Ginés Camarasa García, conegut també sota el pseudònim de Felipe Martínez Pérez. Fill d'una família pagesa, fou el major de quatre germans. Quan tenia nou anys començà a treballar de cadiraire al taller d'un oncle seu i amb 14 anys s'afilià a l'Agrupació Socialista. En aquesta agrupació conegué l'anarquista Enrique Guardiola, el qual l'introduirà en el pensament llibertari. En 1913 Guardiola farà que la societat «La Prosperidad», en la qual militava Camarasa, es decanti pel moviment anarquista. En 1914, disconforme amb les condicions laborals i econòmiques, abandonà el taller familiar i l'any següent passà a un altre taller on s'especialitzà en ebenisteria, la seva feina definitiva i de la qual esdevindrà un mestre. En 1916 s'establí a Barcelona (Catalunya) –segons alguns després d'agredir amb una maça el propietari de l'empresa on treballava per haver-lo ofès–, on s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Poblesec. Participà activament en 1919 en la vaga de «La Canadenca» integrat en un grup de defensa confederal. En 1920 va ser cridat a files i enviat a Maó (Menorca, Illes Balears). En aquesta illa contactà amb nombrosos militants confederals, com ara Joan Ripoll, els germans Pons, Joaquim Fornaguera, Josep Caselles i altres. Ajudà com pogué els companys llibertaris (Salvador Seguí Rubinat, Francisco Arín Simó, etc.) que es trobaven desterrats a l'illa. En 1923 retornà a Villena i intervingué en la creació de l'Ateneu Racionalista i, l'any següent, de la societat «La Solidaridad», ambdós tapadores de la CNT. Milità amb un destacat grup de companys (Enrique Guardiola, José Salinas, els germans Ibáñez, Antonio Guillén, Pedro Pujalte, etc.), amb molts dels quals formà part del grup anarquista«Humanidad Libre». En 1927 assistí a la reunió fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Pressionat per la repressió de la dictadura de Primo de Rivera, marxà a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià), des d'on en 1928 envià diners a La Revista Blanca per a una subscripció pro presos. El març de 1928 va ser detingut per apunyalar lleugerament al front en una disputa José Cañizares, president de la Casa del Poble de Villena. Després, a Barcelona, ajudà orgànicament Manuel Sirvent Romero, membre destacat dels comitès Regional i Nacional de la CNT. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a Villena i entre el febrer de 1932 i l'abril de 1934 ocupà la presidència de la CNT d'aquesta localitat. Quan el cop feixista de juliol de 1936, participà en la seva resposta als carrers barcelonins i l'agost d'aquell any retornà a Villena, on s'encarregà d'importants tasques confederals: president de la CNT (1936), president de la Comissió d'Assistència Social del Comitè de Defensa Antifeixista (1937), president de la Indústria del Moble Socialitzada (1937), secretari de la CNT (1938) i regidor de l'Ajuntament de Villena. L'octubre de 1938 fou mobilitzat i enviat a la Secció de Defensa del Subcomitè Nacional de la CNT radicada a València. En 1939, amb el triomf franquista, va ser agafat al port de l'Alacant i tancat al camp d'internament d'Albatera. Pogué retornar a Villena, on romangué amagat fins l'octubre de 1939, quan marxà a Barcelona, on visqué sota el nom de Felipe Martínez Pérez i muntà un taller d'ebenisteria, que amb el temps esdevingué seu confederal. Durant els anys quaranta ocupà la secretaria de la CNT de Catalunya en diverses ocasions i en 1947 fou secretari pro presos durant la gestió d'Eduard Josep Esteve al front del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, càrrec que mantingué fins al 1957. Durant aquests anys (1941, 1945 i 1947) patí diferents detencions en les agafades confederals i establí contactes amb la xarxa d'evasions de Francisco Ponzán Vidal. Durant els difícils anys cinquanta, amb José Bueso Blanch i Eduard Josep Esteve, creà un Comitè Nacional provisional de la CNT, que encapçalà entre 1958 i el febrer de 1960. A finals de 1958 fou detingut, però va ser alliberat perquè havia estat agafat en una ràtzia de socialistes i les autoritats franquistes desconeixien la seva importància orgànica. En 1962, arran d'una important agafada, es va veure obligat a marxar, amb José Torremocha Arias, a València i a Madrid, però, al contrari que Torremocha, no passà a França i es mantingué amagat un parell d'anys a Villena. En 1965 s'establí de bell nou a Barcelona i l'any següent fou novament detingut. Finalment acabà malalt de Parkinson i una mica descentrat. Sempre es mostrà contrari a l'Aliança Sindical Obrera (ASO) i a la maniobra cincpuntista. De jove estigué casat amb Francisca Camús i, un cop enviudà, formà parella amb Antonia Ugeda Fuentes. Ginés Camarasa García va morir el 6 de juny de 1972 a Barcelona (Catalunya).

    Ginés Camarasa García (1898-1972)

    ***

    Mario Perelli

    Mario Perelli

    - Mario Perelli: El 23 de novembre de 1899 neix a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Mario Orazio Perelli. Quan era infant es traslladà a Milà, on en 1916 entrà a treballar com a obrer a la fàbrica d'esmalts Moneta, al barri milanès de Musocco. En un accident laboral, va perdre l'índex i el dit mig de la mà dreta. Actiu en la lluita sindical, aconseguí organitzar sis-cents obrers en una petita Cambra del Treball d'inspiració sindicalista i obtenir, després d'una dura lluita, adaptar els seus salaris amb els dels metal·lúrgics milanesos. La seva militància li va costar diverses detencions i, finalment, l'acomiadament de la feina. Després d'això, treballà a jornada completa en la Unió Sindical Milanesa (USM). Per haver ajudat alguns desertors a expatriar-se, va ser detingut i empresonat des de començament de 1918 fins a la primavera de 1919. Un cop lliure, s'acostà a l'anarquisme i col·laborà en el projecte de fundació d'un diari anarquista, que es materialitzà el febrer de 1920 amb l'edició d'Umanità Nova i on treballà fins l'agost d'aquell any en l'administració del periòdic i en la seva difusió. El 17 d'octubre de 1920 va ser detingut amb Errico Malatesta, Corrado Quaglino i altres redactors d'Umanità Nova, restant empresonat fins a primers de novembre d'aquell any. Acusat d'haver participat en l'atemptat contra el teatre Diana del 23 de març de 1921, després d'un període d'inactivitat, el matí del 14 de maig d'aquell any va ser detingut a Sappanico (Marques, Itàlia). Jutjat per l'Audiència, va ser condemnat a 16 anys i 11 mesos de presó i a dos anys de vigilància especial. Després de restar 11 anys i sis mesos tancat en diverses presons (Castelfranco Emilia, Porto Longone i Pianosa), en 1932 obtingué la llibertat vigilada gràcies a una amnistia. De bell nou a Milà, treballà d'antuvi com a llibreter de segona mà i després com a venedor ambulat de fruita i verdura. En els anys successius no destacà massa en la seva militància, però continuà estretament vigilat. Quan Itàlia entrà en la II Guerra Mundial va ser confinat, primer a Ustica (Sicília), després a l'illa de Ventotene i finalment al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia). Només va ser alliberat arran de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades (8 de setembre de 1943) i retornà a Milà, on esdevingué un dels organitzadors més actius de la resistència anarquista. En polèmica amb els anarquistes intransigents, fou partidari de crear un front revolucionari ample amb la finalitat de transformar la lluita antifeixista en revolució proletària, i per aquesta finalitat mantingué estrets contactes amb Corrado Bonfantini, exmembre del Moviment de Unitat Proletària (MUP), amb Lelio Basso i amb alguns elements socialistes i comunistes dissidents, amb els quals fundà la Lliga dels Consells Revolucionaris (LCR), que publicà entre desembre de 1944 i febrer de 1945 el periòdic Rivoluzione. Amb aquesta LCR participa un grup de joves antifeixistes animats per Germinal Concordia que projectaven crear una formació partisana llibertària. També participà en la creació de la Federació Comunista Llibertària Llombarda (FCLL), la qual, el desembre de 1944, publicà el periòdicIl Comunista Libertario. Amb Germinal Concordia, Antonio Pietropaolo i Mario Mantovani dirigí la formació partisana que, després de l'afusellament de Pietro Bruzzi, passà a denominar-se«Brigada Malatesta-Bruzzi» i que operava a Milà, a Oltrepò Paves i a altres localitats. Just abans de l'Alliberament d'Itàlia (25 d'abril de 1945), per fugir de l'aïllament polític que aleshores li semblava perillós, s'enquadrà en la formació «Brigada Matteotti», al voltant del Partit Socialista Italià d'Unità Proletària (PSIUP) i guiada per Corrado Bonfantini. Després de l'Alliberament en el si de la FCLL s'accentuà progressivament la fractura entre els grup de comunistes llibertaris encapçalat per ell, per Germinal Concordia i per Antonio Pietropaolo i els grup d'anarquistes intransigents de Mario Montovani i Ugo Fedeli. Inicialment majoritaris a Milà, els comunistes llibertaris es trobaren en minoria en el I Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat el setembre de 1945 a Carrara (Toscana, Itàlia), i el gener de 1946 participà en la redacció de les anomenades «Tesis de Milà», document polític obertament reformista, que proposava la transformació del moviment llibertari en un autèntic partit polític, capaç d'esdevenir, segons ells, mitjançant la participació en les eleccions, en una tercera força entre la reacció i el socialisme d'Estat. Entre finals de gener i principis de febrer de 1946 es consumà l'escissió definitiva i amb Antonio Pietropaolo, Germinal Concordia i Carlo Andreoni creà la Federació Llibertària Italiana (FLI), que tingué una vida efímera i que acabà en menys d'un any integrada en el Partito Socialista dei Lavoratori Italiani (PSLI, Partit Socialista dels Treballadors Italians) de Giuseppe Saragat. En els anys successius prosseguí la seva activitat en el moviment socialista, sense deixar de banda el moviment anarquista que seguí jugant un paper important en el seu pensament. Mario Perelli va morir el 10 de maig de 1981 a Milà (Llombardia, Itàlia).

    Mario Perelli (1899-1981)

    ***

    Juan José Bernete Aguayo ("Chimeno")

    Juan José Bernete Aguayo (Chimeno)

    - Capitán Chimeno:El 23 de novembre de 1912 neix al llogaret de Silillos (Fuente Palmera, Còrdova, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Juan José Bernete Aguayo, més conegut com Capitán Chimeno. Fill d'una família nombrosa i humil, quedà orfe de mare quan era molt petit i va créixer en una cabana a les terres de Bramadero, propietat del terratinent i cacic del poble, Martínez Lora. Allà aprengué a muntar a cavall i a disparar amb escopeta, aconseguint una punteria prodigiosa. Mai no va anar a escola, però aprengué a llegir amb facilitat. Ajudat per la premsa que queia a les seves mans, va anar prenent consciència social i decidí fugir d'aquella vida. Amb un company s'escapà cap a la serra cordovesa d'Hornachuelos, però es van topar amb dos terratinents que es van denunciar. Partides de la Guàrdia Civil van sortir a buscar-los i tement per la seva vida es va lliurar. En 1933 fou jutjat, però com aleshores no tenia encara els 21 anys de la majoria d'edat fou enviat al reformatori d'Alcalá de Henares (Madrid). Amb l'arribada en massa de presos anarquistes a les presons a resultes dels Fets d'Octubre de 1934, s'acostà al pensament anarquista, alhora que començà a estudiar teoria política i a escriure ajudat pels seus companys llibertaris empresonats. Amb l'arribada del Front Popular al govern de la República fou amnistiat. De bell nou a Silillos, va treballar al camp i començà les seves tasques com a anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El cop d'Estat del 18 de juliol de 1936 l'agafa a la localitat sevillana de Marinaleda i immediatament marxà al seu poble per organitzar la resistència. Després d'organitzar els grups de defensa, va crear la famosa«Cavalleria del Chimeno», que va arribar a tenir uns cinc-cents soldats a cavall i que va repel·lir els primers atacs de les tropes de la guarnició d'Écija (Sevilla) sobre la Colònia de Fuente Palmera. Amb la seva cavalleria cada cop més nombrosa, aconseguí reduir els números de la Guàrdia Civil i els cacics de Fuente Palmera que s'havien atrinxerat a la caserna de Fuente Palmera; els empresonà, però no va permetre que s'exercís cap tipus de violència contra ells. Després va ampliar la seva línia d'acció, intentant alliberar pobles com Almodóvar, Guadalcázar, Peñaflor i altres, amb diferent sort. Va establir el seu quarter general a les terres on va créixer, entre Silillos i Palma del Río. A finals d'agost de 1936 les forces rebels arribades de Sevilla van prendre La Colònia i la «Cavalleria del Chimeno» i altres gents temoroses de la repressió van haver de fugir cap a la zona republicana per salvar la vida. En arribar a terres lleials, els centenars de persones que acompanyaven la «Cavalleria del Chimeno» van dispersar-se per diferents llocs (Pozoblanco, Villanueva de Córdoba, Ciudad Real). Chimeno, amb sos germans Antonio i Francisco, i les seves tropes marxaren cap al Cerro Muriano. Quan la lluita de guerrilles fou insuficient, van ingressar en les files de l'Exèrcit Popular i el 31 de desembre de 1936 fou nomenat capità de la 73 Brigada Mixta, enquadrat en el «Batalló Bautista Garcés» de tendència comunista --Bautista Garcés fou un diputat comunista cordovès assassinat pels feixistes. El 18 de setembre de 1937 el Capitán Chimeno fou comminat a prendre el Cerro Mulva (Funteobejuna, Còrdova, Andalusia, Espanya) i amb son company Francisco Atalaya marxà cap a la posició parapetats cadascun amb un tanc a pocs metres dels nius de metralladores de l'enemic; el tanc que protegia Chimeno es va fer a un costat de sobte deixant-lo al descobert, resultat abatut i mort. Atalaya va intentar recuperar el cos, però també fou abatut. La companyia del Chimeno atacà patint diverses baixes per recuperar el cos del seu capità perquè no fos profanat --el general feixista Queipo de Llano havia posat preu al seu cap. Tothom va parlar de traïció. El seu enterrament a Villanueva de Córdoba fou multitudinari i el general Pérez Salas el nomenà comandant a títol pòstum. Va deixar vídua i una filla que naixeria tres mesos després. El Capitán Chimeno es va convertir en una figura mítica entre les classes camperoles andaluses. El 23 de juny de 1984 l'Ajuntament de Fuente Palmera inaugurà a Silillos el parc públic «Chimeno» en memòria seva. El 12 d'abril de 2007 es va estrenar al Saló d'Usos Múltiples de Fuente Palmera la pel·lícula Capitán Chimeno. Héroe del Sur, realitzada per María José Bernete Navarro, historiadora i neboda de Chimeno.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Pàgines del meu dietari (XXIV) – El restaurant “Europa” – Problemes dels escriptor mallorquins -


    L'Europa és el restaurant de moda entre la infame colla de polítics professionals i vividors que han sorgit com a bolets a Ciutat d'ençà la reforma. A dues passes del Parlament de les Illes i del Consell Insular, prop de la majoria de departaments de Cultura (Govern, ajuntament), no gaire lluny de la seu de nombrosos partits i sindicats, els que el freqüenten -parlamentaris, empresaris, alliberats de les més diverses organitzacions- consideren barat un menú de tres mil pessetes. Tot Ciutat sap, emperò, que en els salons ocults a la vista del públic -primer s'ordeixen conspiracions, canvis de línies i d'aliances entre partits, negocis, multitud de campanyes polítiques a deu o quinze mil pessetes el cobert. És quan, finits els àpats -tendres carns d'importació, peix portat especialment per a aquest restaurant- s'omplen les copes de cava i es comencen a encendre els autèntics cigars havans. Volves de fum omplint els amples salons carregats de vellutades cortines vermelles amb parets cobertes per quadres dels pintors de moda. (Miquel López Crespí)


    Veig en Felip Pons. Em diu que l'entrevista amb el conseller ha estat un rotund fracàs (en el fons era el que cercaven en Terrades i la bruixa de Lluïsa Martí). En demanar-li què sap concretament m'explica que l'home, en comprovar la divisió, les enemistats entre escriptors -en Miquel Garcès arribà a treure la llengua al pobre d'en Sebastià a la vista de tothom!-, ha decidit que no s'ho val ajudar un collectiu tan fragmentat i individualista.

    Res que no imaginàs. Era previsible que la reunió, forçada ja de bon començament, acabàs així. Per aconseguir algun ajut institucional, l'entrevista s'hauria d'haver organitzat d'una altra manera; sense dir res als endollats de la menjadora institucional, els que no necessiten professionalitzar-se i que consideren la literatura com un divertiment, talment colleccionar segells, papallones o "cromos" de vaixells. Greu error del president, l'amic Miquel Oliver, creient que encara surava alguna cosa d'aquell llunyà Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77. Quina esperança tot plegat! Bastir una literatura de qualitat al servei de les classes populars, lluny del dirigisme burgès, del reaccionarisme franquista. )Qui podia imaginar aleshores aquest procés de putrefacció cultural i personal, la fi de totes les illusions collectives, el permanent fot qui fot que ompl places i carrers?

    Han passat set setmanes d'ençà que vaig fer la primera gestió parlant amb Josep Palau Ribas i Thomàs. Sensació de buidor absoluta. He endarrerit les gestions per a presentar el llibre. Falta un mes just i s'han de concretar un caramull de qüestions. Per exemple: )què fer amb la premsa? La Casa de Cultura -ja m'ho han advertit- no farà res, perquè no és un acte seu. En Bartomeu Rotger, poeta, especialista en autors desconeguts de minories ètniques en vies d'extinció, diu que ara està de moda convidar els caps dels suplements culturals al restaurant Europa. Més despeses? No pot ser! Pens que si l'afer continua igual la presentació serà una ruïna.

    L'Europa és el restaurant de moda entre la infame colla de polítics professionals i vividors que han sorgit com a bolets a Ciutat d'ençà la reforma. A dues passes del Parlament de les Illes i del Consell Insular, prop de la majoria de departaments de Cultura (Govern, ajuntament), no gaire lluny de la seu de nombrosos partits i sindicats, els que el freqüenten -parlamentaris, empresaris, alliberats de les més diverses organitzacions- consideren barat un menú de tres mil pessetes. Tot Ciutat sap, emperò, que en els salons ocults a la vista del públic -primer s'ordeixen conspiracions, canvis de línies i d'aliances entre partits, negocis, multitud de campanyes polítiques a deu o quinze mil pessetes el cobert. És quan, finits els àpats -tendres carns d'importació, peix portat especialment per a aquest restaurant- s'omplen les copes de cava i es comencen a encendre els autèntics cigars havans. Volves de fum omplint els amples salons carregats de vellutades cortines vermelles amb parets cobertes per quadres dels pintors de moda.

    Moment adequat d'abandonar les idees que no serveixin per arribar al poder o fruir de les miques que cauen de la taula del rei, dels empresaris que ens han venut l'Illa. Alguns collectius que en un passat recent es deien "nacionalistes" ara obliden tota mena de principis: la lluita per la unitat irrenunciable de la pàtria, els Països Catalans, l'ecologia, la destrucció masiva de l'entorn natural... Si dir la veritat no porta vots, si lluitar pel que és evident (autodeterminaciò, justícia social, república) pot significar deixar la poltrona, l'aire condicionat o la calefacció del despatx parlamentari, els àpats, el Chivas, els "viatges de treball" al Canadà, a Islàndia o a Tòquio -tot pagat pel Parlament-, abandonem doncs el caduc sentimentalisme patriòtic, la defensa de la més mínima idea de justícia social que encara pogués restar en el programa! Ho hem de fer avui; demà ja no hi seríem a temps!

    Convidar els periodistes al restaurant Europa, prop del Parlament, és un símptoma de distinció. A part de la qualitat indiscutible del menjar i les begudes -que ningú no discuteix- tothom, a la nostra província autonòmica, sap que, per fer la convidada, hi ha d'haver un bon compte corrent al darrere!

    Fer una roda de premsa en el restaurant Europa pot significar cert tipus de consagració dins el provincià món cultural illenc. L'obra, en aquest cas, és el que menys importa. )A qui pot interessar avui dia una nova novella, la presentació d'una obra de teatre, la lectura d'un parell de poemes del darrer autor guardonat? Si almenys li haguessin donat el Planeta! Si hagués sortit per Televisió al costat de Gala o de Posadas! Un escriptor de la terra, un home que hagi escrit deu, quinze novelles, els millors poemaris dels Països Catalans... )què pot significar de debò davant l'envestida de iots amb lletres d'or que omplen els nostres ports esportius? Res. No importa que un jurat excellent, imparcial, hagi guardonat l'obra o que aquesta mereixi els millors elogis dels darrers crítics honrats que puguin quedar. El que val, en parlar d'escriptors, és saber els diners que té, el poder polític i cultural que pot mobilitzar, qui són els padrins que l'avalen. L'esquerra mateixa, els partits que, en teoria, haurien de donar suport als darrers intellectuals crítics, són els primers que no volen saber res d'aquesta lluita per la supervivència. Per allò de la imatge, dels vots que es poden aconseguir anant rere qui comana, s'estimaran més retratar-se al costat d'un antic falangista, d'un multimilionari, d'un exregidor del franquisme esdevingut, amb la reforma del règim, demòcrata de nou encuny, que no pas d'aquells -en Biel Caimari, en Pons, el mateix Cladera- puntuals a les manifestacions que s'organitzen per a salvaguardar la nostra terra de les aus carronyeres que la tenen hipotecada i en perill de destrucció.

    Fer la roda de premsa a l'Europa? Com? D'on treure els milers de pessetes que em costaria? )Per aconseguir sortir, a tota plana, en els diaris? Flor de primavera. Demà, l'oblit; ningú no se'n recorda de res. )On, a hores d'ara, els articles damunt Josep Maria Llompart, Montserrat Roig, Antoni Mus, Cabrer, Gabriel Alomar? De veritat s'ho paga fer despeses semblants? Tan sobrats de diners van els nostres lletraferits, els "companys" del Club?

    Quina necessitat psicòtica de "ser algú" després d'haver passat la vida explotant els treballadors dels hotels, collaborant amb l'Estat franquista!


    Em truca una tal Miquela -sisena planta, relacions públiques- i m'explica que, almenys, hauria d'enviar cinc exemplars dedicats de la novella a altres tantes personalitats (conseller de Cultura, president de la CAIB, etc). És una norma no escrita que els autors compleixen per allò d'estar bé amb les institucions. De seguida pens: "Cinc? I, d'on els trec?". L'editor ho té tot ben controllat, fa temps ja em va ver arribar -després de setmanes i setmanes d'insistir-hi- els quinze llibres que em corresponien. Quasi plorava de la feta. Pareixia que li feia un robatori, que l'autor l'amenaçava amb una pistola carregada. Comprar exemplars per a regalar en aquests ganàpies que ens comanden no està en els meus plans. Dissimul. Ja veurem com en surt. Si no vaig una mica viu, el personal de la Casa de Cultura, en lloc d'ajudar-me en la promoció de l'obra, em deixarà escurat, sense un ral dins la butxaca. Imagineu-vos: targes, convidada a la premsa, llibres per a les autoritats. Mentesc i li faig creure que tot marxarà a la perfecció. No concret res, però deix entreveure que seguiré una a una les instruccions que em donen. La funcionària queda convençuda que faré arribar els cinc exemplars al llistat que m'han enviat. "Pensi que és summament important i el seu èxit professional por dependre d'un obsequi que demostra un bon gust i una exquisitesa de classe". Penj el telèfon després d'haver mentit dues o tres vegades més donant seguretats que els llibres arribaran als seus destinataris.

    Més tard, parlant amb en Biel, analitzam tota aquesta sèrie infinita de misèries. Com si periodistes, pretesos crítics, editors i institucions pensassin que els autors -o una bona part- som milionaris.

    -Es pensen que -parlant de pintura- ens podem pagar la sala d'exposició, el catàleg... Saps què valen quatre fulls amb reproducció dels quadres per enviar a la premsa, als amics? Una fortuna! Només que hi hagi un parell de colors ja se'n va a les tres-centes mil pessetes! Amb aquests diners puc passar tres mesos vivint com si fos un rei!

    Reflexion mentre escolt el que diu el meu amic. Dins el camp de les lletres la putrefacció no és tan accentuada: ens jugam poca cosa si ho comparam amb el mercat de l'art. Els minsos drets d'autor... que sovint no cobram o ens paguen amb anys de retard! Amb els quadres s'hi juga més. Els marxants només "consagren" -com a artista "autèntic"- qui produeix la plusvàlua que volen per a la galeria, per a la màfia que tot ho controla.

    Per sort, enmig de tanta misèria, el món de la ploma -i ja li manca ben poc!- encara no ha caigut tan baix com el de la pintura (ja hi arribarem!). Ara bé: ja és molt normal no editar res que no sigui o pagat per l'autor o completament subvencionat per una institució. El risc, la inversió incerta en novella, ja fa segles que ha passat a l'història. El cost de l'edició ha d'estar abonat -en metàllic!- abans que l'original passi a la impremta, i l'escriptor s'ha de comprometre a comprar dos-cents o tres-cents exemplars. És la causa per la qual la cultura que hem anat bastint va tornant cada vegada més i més endogàmica, mancada d'alè vital, d'esperit crític. Com si l'arnat esperit dels sectors més reaccionaris de la nostra societat vampiritzàs qualsevol insinuació de revolta. Succedani de literatura de rics per a rics, mentre el poble se'n refot i engega la televisió, marxa al futbol, s'atipa de paella sota els pins, a l'estiu o, indiferent a qualsevol proposta cultural -poesia, teatre, música-, llegeix revistes de famosos -elles- o pornogràfiques i esportives -ells-. No és el que volia el poder? La batalla... no consisteix precisament a aconseguir aquests resultats?



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 344 | 345 | (Page 346) | 347 | 348 | .... | 465 | newer