Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 343 | 344 | (Page 345) | 346 | 347 | .... | 465 | newer

    0 0

    Andreu Manresa i El País: la campanya per desprestigiar l´escriptor Miquel López Crespí i silenciar la memòria de l´esquerra alternativa de les Illes (OEC)


    Andreu Manresa i la campanya contra el llibre de memòries antifeixista de l´escriptor Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial)


    Per Miquel López Crespí, escriptor


    Mesos després dels atacs contra el llibre, Andreu Manresa s´afegia a la campanya rebentista amb l´excusa, com hem explicat més amunt d´”informar” d´un cas oblidat i enterrat! Una demostració evident de les males intencions del periodista es pot trobar en aquesta mateixa nota embrutidora quan diu: “El juez Catany no pudo celebrar el juicio: los polemistas enterraron el caso y no acudieron a la sala de vistas”.

    Aquí es veu la mala fe d´Andreu Manresa. Sap que l´incident ja no és notícia però, destructiu, vol fer mal i ho treu en El País amb el títol “Reyerta en Mallorca por un libro sobre el antifranquismo”. Imaginau la “professionalitat” d´aquest senyor! Un personatge que mai ha parlat de la meva obra literària (exceptuant una nota que va publicar en el Felanitx dels anys 70!) ni de la de tants autors illencs prova, ara, prova d´embrutar una feina de dècades amb les bestieses abans esmentades! Quin suport als nostres escriptors, a la literatura catalana de les Illes podem esperar d´un personatge tan tèrbol?

    Aleshores, parl dels anys 90, qualsevol excusa servia per provar de silenciar els pocs escriptors i periodistes que ens atrevíem a denunciar els pactes del PCE i el PSOE amb el franquistes en temps de la restauració borbònica.


    Alguns aspectes de la brutal campanya rebentista que l'any 1994 el PCE i acòlits ordiren en contra del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Ciutat de Mallorca, 1994) i la meva persona, campanya feta amb abundor de mentides, articletxos malgirbats i tergiversacions de tota mena, ha estat descrita en el capítol "Els Mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat", del meu llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona 2000).

    En aquell capítol vaig escriure, entre d'altres coses: "El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del poble). Parl de Pep Vílchez. Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres col·laboradors amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc (que equival a dir de l'estalinisme més ranci i pansit malgrat certes operacions de maquillatge a començaments dels anys setanta) i el PSOE proborbònic i unionista. Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida. En aquesta campanya de brutors s'hi afegiren igualment personatges de la premsa espanyola com Andreu Manresa. Recordem que Andreu Manresa, juntament amb Xavier Pericay, diputat del Parlament de les Illes i col·laborador de la Fundació franquista FAES, defensor de l´obra (com Andreu Manresa) és un dels màxims divulgadors de l´obra de l´agent de Franco i confident de la Gestapo hitleriana Joan Estelrich. L´any 2005 Xavier Pericay signà el manifest de la plataforma Ciutadans de Catalunya, l'embrió del partit Ciutadans - Partit de la Ciutadania. Fou escollit diputat per Mallorca a les eleccions al Parlament de les Illes Balears de 2015 com a cap de llista de C's, segons informa la Viquipèdia.


    Amb l´excusa barata d´”informar”, Andreu Manresa emprava, per atacar la meva persona i demonitzar el meu llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70) publicat per l´Editorial El Tall, un material ja arxivat en els jutjats de Palma.

    L´any 1994, a més dels atacs dels exdirigents carrillistes i altres personatges propers a l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, vaig patir una agressió física per part d´un foll estalinista membre del PCOE. Un cop de puny al cap que em deixà inutilitzat per una setmana. L´agressor, un tal Sotero Ortiz va demanar-me perdó davant el jutge i el cas va ser arxivat sense més conseqüències. Però com podeu comprovar pel retall del diari El País que adjuntam (22-III-1995), Andreu Manresa, home que mai s´ha destacat en la defensa de l´esquerra alternativa de les Illes, el que volia era aprofitar qualsevol excusa per demonitzar un llibre que criticava les traïdes de la transició, els pactes amb el franquisme de PCE i PSOE per tal de poder gaudir dels privilegis que comportava i comporta la gestió del règim. Per això la utilització d´un material arxivat per fer mal a una persona i menystenir el meu llibre de memòries antifranquista.

    Mesos després dels atacs contra el llibre, Andreu Manresa s´afegia a la campanya rebentista amb l´excusa, com hem explicat més amunt d´”informar” d´un cas oblidat i enterrat! Una demostració evident de les males intencions del periodista es pot trobar en aquesta mateixa nota embrutidora quan diu: “El juez Catany no pudo celebrar el juicio: los polemistas enterraron el caso y no acudieron a la sala de vistas”.

    Aquí es veu la mala fe d´Andreu Manresa. Sap que l´incident ja no és notícia però, destructiu, vol fer mal i ho treu en el diari El País amb el títol “Reyerta en Mallorca por un libro sobre el antifranquismo”. Imaginau la “professionalitat” d´aquest senyor! Un personatge que mai ha parlat de la meva obra literària (exceptuant una nota que va publicar en el Felanitx dels anys 70!) ni de la de tants autors illencs prova ara, d´embrutar una feina de dècades amb les bestieses abans esmentades! Quin suport als nostres escriptors, a la literatura catalana de les Illes podem esperar d´un personatge tan tèrbol?

    Aleshores, parl dels anys 90, qualsevol excusa servia per provar de silenciar els pocs escriptors i periodistes que ens atrevíem a denunciar els pactes del PCE i el PSOE amb el franquistes en temps de la restauració borbònica.


    La campanya rebentista tenia per objecte, amb la utilització de tota classe de mentides i calumnies, desqualificar-me com a escriptor, com a persona i com a conegut lluitador antifeixista. En l'immund pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors Antoni M. Thomàs i CIA s'atrevien a suggerir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal, imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil, serviren per a criminalitzar (en tota l'accepció de la paraula) i posteriorment assassinar, els marxistes del POUM, tants d'anarquistes de la CNT i internacionalistes del tipus d'aquell gran intellectual antifeixista italià, Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós els intellectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura antiesquerrana semblant.

    A una illa on tots en coneixem de sobres, aquesta provatura d'escampar arreu, i en els diaris de màxima difusió, la mentida i la calúmnia dient que els militants de l'esquerra revolucionaria podíem estar al servei del "franquisme policíac" era tan bestial, i alhora un fet tan ridícul, una brutor tan fora mida i tan increïble, que finalment només serví per a demostrar ben clar a tothom la manca de qualsevol sentit de la veritat o de la més mínima ètica en els autors de la forassenyada campanya rebentista.

    Posteriorment vaig arribar a saber, per gent amiga del PCE, que els autors del pamflet abans esmentat es proposaven, entre moltes altres coses, desmoralitzar l'autor, en aquest cas qui signa aquest article, aconseguir el meu silenci fos com fos, impedir que continuàs escrivint des d'una posició d'esquerra independent i marxista sobre tot el que es refereix a la nostra recent història política per a, finalment, "expulsar-me" del món cultural i polític de Mallorca. Volien obtenir els mateixos resultats -l'extermini de l'adversari- amb mètodes semblants al que sempre ha emprat la reacció i el feixisme per a acabar amb la dissidència.

    Fent-me callar, desprestigiant la meva persona i la meva obra, volien aconseguit, illusos!, que no hi hagués versions alternatives a les històries oficials procarrillistes i al servei dels bons sous que oferia el PSOE als seus servilks. La intenció dels mentiders i calumniadors era ben clara: embrutant el nom dels companys i companyes de l'esquerra revolucionària de les Illes i, de rebot, el meu treball, deixaven el camp obert als seus deixebles, a tots aquells que basteixen la història de l'estalinisme i el neoestalinisme illenc. Els excarrillistes, entestats en la persecució de l'intellectual nacionalista d'esquerra, esdevenien així una eina eficient de la postmodernitat. Es demostrava que no solament era la púrria postmoderna oficial, l'exèrcit d'"intellectuals" al servei de la reacció, la que s'encarregava d'anihilar les possibilitats de redreçament nacional i social. Ells, els signants dels pamflets, realitzaven la mateixa tasca. En aquests agents polítics i culturals del neoestalinisme i el “socialisme” proianqui i borbònic tenia el sistema els seus millors aliats. Una vegada més, com en temps de la transició, els fets, les brutors abans esmentades, esdevenien la prova pública de com el sistema d'opressió nacional i social, ben igual que en temps de la restauració borbònica, se servia d'aquests personatges per a aconseguir idèntiques fites: provar de destruir la memòria de l'esquerra alternativa.

    Evidentment erraren al cent per cent, ja que toparen amb un resistent fet a prova d'aquest tipus de batalla política. Un lluitador antifeixista que, a més a més i per a sorpresa dels botxins, es va veure recolzat i animat en la seva tasca d'investigació per moltes personalitats de la política i cultura mallorquines.

    Al final d'aquella campanya rebentista enfocada a la meva destrucció intellectual, al meu total desprestigi, els amics i amigues, el nombrós grup de lluitadors i lluitadores mallorquins que em donaren suport en tot moment, havien fet, amb els escrits publicats en la meva defensa que sortiren publicats en els diaris de les Illes, un impressionant dossier solidari de més de dues-centes pàgines. La vergonya i el ridícul, el desprestigi que caigué damunt els meus sectaris perseguidors, va ser clamorós. Avui dia encara se'n parla, i se sap que alguns dels implicats en les brutors que hem relatat han copsat ja la profunda equivocació que varen cometre gastant esforços i energies en la persecució de l'esquerra revolucionària, provant inútilment de silenciar la meva veu.

    Com a colofó de tota aquella espontània campanya de solidaritat vaig publicar un article titulat "Agraïment" (en el fons, molt conyós, ridiculitzant la inútil campanya d'extermini programada pels excarrillistes i afins) que va ser publicat en tots els diaris de Mallorca. El vint-i-set de maig de 1994 sortia publicada en l'Última Hora de Ciutat i deia així: "Realment ha estat una de les polèmiques més interessants i apassionades d'aquests darrers anys. Ni els més vells de la comarca se'n recorden d'un llibre que hagi aixecat tants comentaris adversos i favorables. Reconec que, ni en somnis, no hagués pogut imaginar un ressò semblant. Ben lluny de la meva imaginació -quan vaig donar alguns capítols de les meves memòries a l'editor- que L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) mogués aquest enrenou.

    'L'efecte del llibre dins de la nostra societat ha estat com el d'una pedra llençada dins un estany encalmat. I això és bo i serveix per a animar debats i reflexions (i, potser, per a engrescar més gent a escriure les seves particulars vivències).

    'Voldria agrair ben sincerament la participació i activa collaboració en el debat a tots els que han escrit cartes i articles fent referència al meu llibre. Primerament gràcies als amics, companys de l'OEC i altres organitzacions revolucionàries amb els quals vaig lluitar contra el franquisme; els artistes, a tota la redacció de L'Estel de Mallorca i el seu director, a la CGT, diaris de Ciutat (Diario de Mallorca, Baleares, Última Hora, El Día del Mundo) quan han tengut la santa paciència d'anar publicant, dia a dia, setmana a setmana, articles i comentaris fent referència a L'Antifranquisme.... Gràcies als setmanaris, revistes i publicacions de la premsa forana (Migjorn, L'Udol, Sa Plaça, Flor de Card, etc.) i a La Nau; agraït també a la ràdio i la televisió. Les mostres d'amistat i solidaritat han estat constants i això m'anima a continuar per aquest camí.

    'Ben cert que la polèmica m'ha encoratjat a publicar més endavant altres capítols de les meves memòries. El meu agraïment també als defensors de la fracassada política de Santiago Carrillo, als antics dirigents carrillistes que m'han calumniat, perquè sense el seu ajut el llibre no s'hauria venut amb tanta rapidesa i celeritat. Malgrat les seves mentides i tergiversacions; malgrat els enverinats pamflets que m'han dedicat, he de reconèixer -i molta gent opina el mateix- que la dèria inquisitorial que han exercit en contra meva ha servit a a perfecció per a fer una inesperada propaganda de l'obra. I han ajudat, indubtablement, a exhaurir-la en poc temps. L'èxit no hagués estat tan aclaparador sense la seva valuosa participació. 'Crec que seria molt interessant que, en el futur, els llibres dels nostres autors tenguessin un ressò semblant o superior. Això voldria dir que, a poc a poc, avançam en el camí de la normalització cultural. No hi ha res més dolorós per a un autor que el constatar com el silenci plana, paorós, damunt la seva obra. El més trist és veure com els llibres -escrits, treballats amb tanta cura i dedicació- no es venen i resten, plens de pols, en els prestatges de l'editor. Afortunadament, com deia abans, gràcies als amics -i també als enemics!- el meu llibre ha servit per a engegar una de les polèmiques més interessants que hem pogut seguir en aquests darrers anys. I tant de bo que tot hagi funcionat a la perfecció, ajudant a l'autor -sempre mancat de medis de propaganda i promoció- a vendre bona part de l'edició. En definitiva, entre tots hem remogut les encalmades aigües de l'estany. I això era l'essencial: interessar la gent en la lectura i en la nostra història més recent".

    Exceptuant algun tètric element d'aquesta colla de sectaris, el noranta-nou coma nou per cent dels escrits varen ser a favor del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

    Posats en evidència davant tota la societat mallorquina, ridiculitzades tantes mentides i calúmnies, optaren pel silenci, conscients de l'errada que havien comés, de la brutor de la seva actitud impresentable, de la vergonya que havia caigut de forma inexorable sobre els seus noms.

    Amb els temps (a Ciutat tot se sap!), ens va arribar la informació que, en petit comitè, més d'una vegada havien comentat com va ser de gran la seva equivocació. Imaginant que, com quan actuen els feixistes, acarnissant-se amb els dèbils, seria senzill fer callar un escriptor independent, nacionalista i de provat currículum de lluita contra la dictadura franquista, es trobaren de cop i volta amb el rebuig de l'autèntica esquerra mallorquina. Parl d'aquella esquerra que sap a la perfecció qui és de veritat un combatent antisistema i qui, en canvi, té carnet tan sols per fruir de sous i poltrones, per a cobrar de les nòmines institucionals. No cal dir que la brutal campanya rebentista en contra meva, en lloc de desanimar-me em va confirmar que anava per bon camí i que, a ser possible, no havia de deixar d'escriure les meves memòries i records de lluita la per la república, l'autodeterminació i el socialisme. La campanya contra el meu llibre ordida pels sectors de l'excarrillisme illenc em va fer copsar la importància que podien tenir els escrits dels militants de l'esquerra revolucionària per als historiadors del futur. Ho dic sense pretensions personals, com a part d'un collectiu que pens conscient de la importància de la memòria històrica, de la transmissió de l'experiència acumulada.

    Era evident que si el jove investigador mallorquí del dia de demà no volia trobar-se solament amb les manipulacions carrillistes i estalinistes, vora la història oficial d'encuny madrileny UCD-PSOE, calia oferir-li, en la mesura de les meves possibilitats personals, el material, tota la informació a la qual jo havia tengut accés a conseqüència de la meva militància antifeixista. Per aquest motiu, a poc a poc, han anat sortint al mercat editorial diverses obres relacionades amb la transició, la cultura i diversos aspectes del combat per la llibertat del poble mallorquí. Em referesc concretament a Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001) i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).


    En un article recent parlava de la campanya rebentista de l'excarrillisme illenc en contra meva a conseqüència de l'edició del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). Una de les primeres persones que de seguida em demostraren la seva solidaritat va ser el dirigent del POR Arturo Van den Eynde, del qual he parlat ja en alguns passatges d'aquestes memòries de la lluita antifeixista.

    Si en aquells passatges havia escrit sobre la seva persona, dels seus anys de militància en el POR, del combat per a la construcció de la IV Internacional i per a servar la memòria de l'Oposició Obrera antiestalinisa, del seu treball en la direcció i redacció de La Aurora, ara potser seria interessant descriure, malgrat sigui de forma breu, la seva provada sensibilitat revolucionària pel que fa a la solidaritat activa entre companys de lluita.

    Arturo Van den Eynde era un autèntic marxista. Lluny de considerar com els economicistes, tan abundosos en les fileres de tots els grups que s'autoproclamen marxistes, que tot pot reduir-se a qüestions monetàries, tenia ben present que la lluita cultural també era lluita de classes. I un dels camps potser més importants! Per això de seguida que s'assabentà de la campanya rebentista de l'estalinisme mallorquí contra un escriptor d'esquerra, em trucà per a demanar-me informació i posar a la meva disposició les pàgines de La Aurora.

    Però l'interès d'Arturo Van den Eynde per la literatura catalana i mundial venia de lluny. De sempre va saber encoratjar els escriptors revolucionaris i La Aurora va estar oberta a tot tipus de collaboració, ja fos política o literària, dels escriptors d'esquerra. Ho puc dir amb perfecte coneixement de causa, ja que, quan qui signa aquest article era sotmès a les acostumades campanyes de silenci en la premsa oficial, La Aurora publicava les ressenyes i contes que els escriptors catalans li fèiem arribar o, pel seu compte, ressaltava allò que considerava d'interès per al lector d'avantguarda. En La Aurora de dia 12 de març de 1990, la revista del PORE, amb una breu introducció d'Arturo Van den Eynde, publicava el meu conte "El pirata Mateu Albanell". Era una traducció al castellà de l'orginal en català que formava part del llibre Necrològiques (Amós Belinchón Editor, València, 1988). El llibre havia guanyat el Premi "Ciutat de València 1988" (Premi Constantí Llombart) atorgat per un jurat format per Ferran Torrent, Joaquim Soler i Martín Quirós Palau. Com de costum aquesta obra va ser silenciada completament pels postmoderns que ja controlaven els suplements de cultura i les principals revistes literàries dels Països Catalans.

    El poeta i acurat investigador de la nostra història Ferran Lupescu feia un retrat sintètic, però magistral, d'aquella època en el pròleg al meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) quan escrivia: "Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l'intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven 'resistencialisme' i instant els escriptors a produir una literatura 'normal', és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora".

    A Mallorca el silenci damunt Necrològiques va ser paorós. Molts d'altres autors de les Illes patiren -i pateixen encara idèntica marginació-. Hem parlat una mica de tota aquesta problemàtica en el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Concretament en el capítol "En defensa dels escriptors catalans" (pàgs. 159-162). Un altre dia en parlarem més i amb més deteniment de totes aquestes campanyes de silenciament i ocultament d'una bona part de l'obra de creació dels autors considerats "dissolvents" pel comissariat postmodern. I, per això mateix, perquè ja érem conscients de tota aquesta lluita cultural que amenaçava i amenaça de desertitzar la nostra cultura, l'actitud de suport d'Arturo Van den Eynde i d'altres companys i companyes ens ajudà a resistir en aquells anys tan complicats.

    En la introducció al conte "El pirata Arturo Albanell", publicat en La Aurora de dia vint-i-nou de març de 1990, Arturo escrivia: "'La Aurora es una revista obrera que apenas dispone de páginas para abordar la multitud de aspectos de la opresión y de la lucha del pueblo que interesan a los distintos sectores a los que pertenecen nuestros lectores. Pero eso no quiere decir que otros terrenos de batalla nos parezcan 'poco importantes' porque apenas podamos ocuparnos de ellos como se merecen. Queremos sostener a los trabajadores y a sus cambatientes en todas sus trincheras.

    'Esta vez nuestra revista quiere que sus lectores conozcan una narración. No todo lo que se escribe hoy está destinado al consumo burgués ni al embrutecimiento del pueblo. Para esas dos tareas literarias-mercenarias, los capitalistas cuentan con sus 'premios Nobel', sus 'izquierdistas' arrepentidos y otros cultos cultivadores de la gastronomía, la pornografía, la brujería, el fútbol, las novelas de policías y el resto de 'artes' productivas en la sociedad de los ricos.

    'Pero hay escritores que luchan, que no hacen concesiones al comercio de consumo literario, que no se venden. Poquísimos, porque el éxito de estos escritores siempre estará asociado a la potencia de la clase revolucionaria de una sociedad, en un momento dado. Miquel López Crespí es el escritor más premiado de las Baleares, ha publicado gracias a sus premios una obra abundante en lengua catalana, pero de ésas que no pueden beneficiarse de la simpatía de la 'gran' crítica (es decir de los críticos pagados por las grandes empresas de edición y prensa) porque su otra característica es que escribe contra ellos: contra los burgueses, los políticos vendidos, los hipócritas moralistas, los pequeño burgueses mezquinos, los opresores, sus 'figuras' culturales. La literatura de Miquel López Crespí, sobre todo en su libro Necrològiques, es una feroz condena de la miseria material, política y moral de lo que se ha llamado la 'transición', mostrada crudamente en ese 'paraíso' de reyes, reyezuelos y lacayos suyos que es la Mallorca burguesa. Es, otras veces, la voz del pueblo que ha quedado sólo, momentáneamente vencido, pero orgulloso y jamás derrotado, agazapado a la espera de otra pelea. Los lectores de La Aurora apreciarán esta prosa.

    Miquel López Crespí, además de un escritor del bando de la clase trabajadora, es un lector de La Aurora y nos ha permitido publicar la traducción de una de sus narraciones publicadas en Necrològiques".

    Posteriorment La Aurora va anar publicant informacions i ressenyes dels meus llibres. Per exemple, el vint-i-tres de setembre de 1993 dedicava una pàgina de la seva secció de cultura a parlar, sota el títol "El compromiso en la literatura" del recull de contes Crònica de la pesta. Un recull de narracions que havia editat Llibres del Segle, l'editorial que dirigeix el meu bon amic Manel Costa-Pau.

    Però va ser amb la campanya rebentista dels excarrillistes quan Arturo Van den Eynde més es va indignar. Arturo coneixia a la perfecció la tenebrositat del carrillisme i de l'estalinisme espanyols. Ell havia estat en primera línia de foc en la defensa de l'assemblearisme i el consellisme en temps de la transició, en el combat per la unitat obrera i sindical, per les idees socialistes de l'Octubre Roig i en contra del bestial oportunisme que els pactes de la pretesa oposició amb el franquisme consolidaven arreu. Així i tot, havent patit personalment i políticament tota mena de campanyes conjuntes burgesia-carrillisme en contra seva i contra del PORE, no deixava d'estranyar-se de la brutalitat dels sectors excarrillistes illencs que, en lloc de lluitar contra la dreta i el feixisme, en contra de la desmobilització obrera i popular, s'especialitzaven en la persecució d'un escriptor nacionalista i d'esquerres, un provat militant en les fileres del marxisme i el socialisme mallorquí.

    Sense dubtar ni per un instant de la seva amistat militant, i segur de la seva solidaritat, li vaig fer arribar l'ampli dossier que s'havia anat congriant d'ençà que el mes d'abril de 1994 havia començant el brutal atac en contra meva.

    El primer escrit d'Arturo Van den Eynde a favor de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) va sortir publicat en el número 806 de La Aurora, corresponent a dia setze de juny de 1994. L'article es titulava "Revolucionarios i carrillistas bajo Franco" i deia: "Un libro del escritor mallorquin Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) ha levantado un enorme revuelo. Después de una larga y muy premiada actividad literaria, este autor acaba de publicar un documento histórico y político: L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Antifranquismo en Mallorca (1950-1970)), donde describe las esperanzas, los sacrificios y las luchas del pueblo contra la dictadura, y cómo fueron despiadadamente frustradas con la participación de quienes hoy pasan por 'figuras' de la política democrática. El libro ha levantado ampollas.

    'Tenemos muy pocos libros que cuenten con fidelidad la lucha de los hombres y mujeres del pueblo que intentaron animar de un espíritu revolucionario los acontecimientos que les tocó vivir, fuesen grandes o pequeños. Bien mirada la historia, encontraremos pocos éxitos completos de las fuerzas revolucionarias de la sociedad, aunque esos momentos (la gran revolución francesa, el octubre soviético...) hayan iluminado y cambiado la vida humana mucho más que siglos de cambios graduales, abortados, frustrados, desviados, etc..., desde luego más frecuentes. Pero, mirando mejor todavía la historia, incluso en estos últimos casos, todos los progresos o reformas limitadas fueron, como decía Lenin, los 'subproductos' de los intentos revolucionarios o derrotados.

    'La llamada 'transición' fue uno de éstos. Pero )dónde buscar ahora el testimonio escrito del espíritu revolucionario con que el pueblo cargó de esperanzas ilimitadas la lucha clandestina, las acciones de masas, la prisión, la resistencia a la represión, durante los años sesenta y setenta?

    '(Busquemos libros fidedignos, cuando todo ello acabó en un miserable chalaneo entre los herederos del franquismo, aterrorizados, los líderes que, como Carrillo, llegaban del exilio dispuestos a vender al pueblo por un plato de lentejas!

    'Cuando después de los acontecimientos críticos reina cierto orden, )quienes escriben el pasado y redistribuyen los papeles históricos? En primer lugar, los 'heroes del último minuto', los que cambiaron de chaqueta justo a tiempo para salir sin riesgos en el último capítulo de la oposición al régimen que se hundía. También los que miraban los toros desde la barrera, pero se hacen perdonar su cobardía ayudando a gloroficar el supuesto 'heroísmo' de los que traicionaron al pueblo. Y, por último, los que dramáticamente estropearon una vida de lucha con una cobardía política final, cuando llegó la hora de enfrentarse a los dirigentes traidores y no quisieron o no supieron hacerlo.

    'El libro de López Crespí gira en torno a una tesis simple, pero tan cierta que ha desenmascarado a todos éstos.

    'La tesis de que las fuerzas que se han encumbrado en las instituciones de la Monarquía de Juan Carlos I, no son las que animaron con más audacia a lucha del pueblo, sino las que le traicionaron. Y que los sacrificios de miles de trabajadores comunistas no pueden servir de tapadera al oportunismo de sus dirigentes, al arribismo o a la traición.

    'Y el revuelo causado por esta verdad ha superado al que causó, en un cuento, aquel niño que dijo que el rey iba desnudo. Mientras los políticos oportunistas y sus amigos se justifican, tergiversan o calumnian, confudindos por el libro de López Crespí, todo el que mira con sus propios ojos ha dicho: (si no es más que la verdad! Quien tenga la fortuna de leer catalán, reconocerá en L'Antifranquisme a Mallorca un fragmento de nuestra vida".



    0 0

    [13/11] Atemptat Léauthier -«Solidaridad Obrera» - «O Sindicalista» - Marbà - Paëpe - Busquère - Ramón Ramón - Le Levé - Duria - Urbano - Vidal - Prudhommeaux - Cané - Sáez - Ciullo - Marco

    Anarcoefemèrides del 13 de novembre

    Esdeveniments

    L'atemptat de Léauthier segons un dibuix d'F. Lix publicat en "Le Petit Journal" del 2 de desembre de 1893

    L'atemptat de Léauthier segons un dibuix d'F. Lix publicat en Le Petit Journal del 2 de desembre de 1893

    - Atemptat de Léauthier: El 13 de novembre de 1893 el sabater anarquista Léon-Jules Léauthier apunyala greument amb el seu coltell de sabateria al restaurant Bouillon Duval de l'avinguda de l'Òpera de París (França) el pit de Georgevitch, ministre plenipotenciari de Sèrbia a França. Léauthier, que declarà que seguia l'exemple de Ravachol i que havia atemptat contra «el primer burgès que es topà», el dia abans de l'atemptat havia escrit una carta a Sébastien Faure anunciant-li la intenció d'assassinar un burgès amb la seva eina de feina. Léauthier fou jutjat i condemnat el 24 de febrer de 1894 per l'Audiència del Sena per aquest fet a treballs forçats a perpetuïtat i no a la pena capital ja que el jurat considerà que tenia«trastorns mentals»; en sentir la condemna Léauthier cridà: «Visca l'anarquia!». Però la seva vida fou curta, ja que morí el 22 d'octubre d'aquell any durant la repressió sorgida arran de la revolta anarquista de la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació.

    Léon Léauthier (1874-1894)

    ***

    Capçalera del primer número de "Solidaridad Obrera"

    Capçalera del primer número de Solidaridad Obrera

    - Surt Solidaridad Obrera:El 13 de novembre de 1909 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número deSolidaridad Obrera. Periódico sindicalista. Órgano de las sociedades de resistencia gijonesas. Sortia a la ciutat asturiana per substituir a la publicació de Barcelona del mateix nom que fou suspesa pels fets de la Setmana Tràgica. D'antuvi quinzenal, a partir del número 8 (29 de gener de 1910) passà a setmanal. Es declarava hereva de la I Internacional feia professió de fe del sindicalisme revolucionari i de l'antiparlamentarisme. Dirigida per Emilio Rendueles, hi van col·laborar Eleuterio Quintanilla, Pedro Sierra, Josep Prat, Anselmo Lorenzo, Ricardo Mella, Marcelino Suárez, Ossip Louné, etc. Se'n van publicar 32 números, l'últim el 24 de desembre de 1910, i va haver de suspendre l'edició pel dèficit acumulat ja que molts distribuïdors del periòdic no pagaven; no obstant això, després de la suspensió encaren es van publicar alguns suplements al periòdic.

    ***

    Capçalera del primer número d'"O Sindicalista"

    Capçalera del primer número d'O Sindicalista

    - Surt O Sindicalista: El 13 de novembre de 1910, enmig de l'eufòria de l'acabada de crear I República portuguesa, surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic sindicalista revolucionari O Sindicalista. Semanário defensor da classe trebalhadora. Propietat del Grup Sindicalista, va ser dirigit per António Evaristo i com a editor figurava Alfredo D. Laureano; posteriorment fou dirigit per Alexandre Vierira, redactor principal, i editat per Carlos Mendes da Mota. Fou l'òrgan d'expressió de la Comissió Executiva del Congrés Sindicalista. Trobem articles de Severino de Carlaho, Francisco Cristo, António Evaristo, Augusto Machado, Manuel Ribeiro, Bernardo de Sá, João Pedro dos Santos i Alexandre Vieira, entre d'altres. Rebé el suport de subscriptors de l'Argentina i de Mèxic. En sortiren, amb interrupcions, 173 números, l'últim el 26 de març de 1916.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Única foto coneguda de Pere Marbà i Cullet

    Única foto coneguda de Pere Marbà i Cullet

    - Pere Marbà i Cullet: El 13 de novembre de 1860 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarquista Pere Marbà i Cullet --gairebé sempre anomenat erròniament Cullell, Cullel, Callet o Collel-- i que va fer servir els pseudònims de Poble Patiràs i Patiràs. Era fill major d'una família se set germans i sos pares es deien Ignasi Marbà, teixidor republicà i obrerista, i Rosa Cullet. Quan tenia vuit anys ja treballava, especialment de pastor, però d'adolescent pogué assistir a classes a l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i ja més gran formà part del grup anarquista del Centre d'Amics del carrer d'Òdena, on es feien conferències, teatre social, etc. Després va fer d'obrer teixidor a la fàbrica de vetes de cotó a mà de can Ramon Carrer i en 1876 s'afilià a la secció d'Igualada de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre 1879 i 1882 va fer el servei militar a Navarra. El 29 de juny de 1882 retornà a casa seva i a la feina, cotitzant en el Societat de Vetaires de Cotó de l'anarcosindicalista Unió Manufacturera, societat de la qual va ser nomenat secretari. En aquestaèpoca entrà en la Societat Recreativa i de Ball Centre Coral Apol·lo (Coro Vell), de la qual va ser nomenat vicepresident; també cantava en l'agrupació coral L'Estrella. Fou un dels responsables, amb Pau Font Poch, Frederic Carbonell Barral, Bonaventura Botines Codina, Lluís Llansana Sabaté, Francesc Serra Constansó, Josep Paloma i Josep Carras Llansana, del setmanari anarquista La Federación Igualadina. Órgano de las secciones federades en Igualada, que sortí entre el 9 de febrer i el 17 de juliol de 1885. Entre el 17 i el 18 de març de 1883 representà la Societat de Vetaires de Cotó en el II Congrés de la Unió Manufacturera de la Regió Espanyola que se celebrà a Igualada. En 1884 s'apuntà a la societat recreativa «La Lumbrera Igualadina», coneguda com Bandera Negra. En 1883 passà a treballar de cordoner per a la fàbrica de faixes d'home d'estam i de cotó de Josep Casadesús (El Tajà), feina que havia de realitzar a casa seva. Amb el tancament dels locals de la Federació Regional Espanyola (FRE), la Societat d'Obrers Vetaires i Cordoners passà a la clandestinitat. Entre el 23 i el 26 d'agost de 1885 assistí com a delegat de la seva societat al congrés clandestí de la Unió Manufacturera que se celebrà a Sants, on conegué Anselmo Lorenzo i Fernando Tarrida del Mármol. El novembre de 1885 va ser acomiadat amb altres companys per protestar contra una retallada salarial. En 1886, amb altres companys (Pere Botines, Pelegrí Tapioles, Josep Fargas, Joan Bursós, Jaume Carbonell i Sans, Martí Salinas, Frederic Carbonell, Josep Lilla), la majoria de la Societat de Teixidors d'Igualada, creà el Grup Lliurepensador d'Igualada que fou un fracàs. Aquest mateix 1886 s'establí a Barcelona, on entrà en contacte amb el moviment anarquista de la ciutat. El 9 de novembre de 1889 entrà a formar part de la Secció de Teixidors de Vel i de Fil i Cotó de Barcelona. En 1890 va ser un dels organitzadors de la celebració per primera vegada del Primer de Maig, en la qual va se convocada una vaga general. Arran de l'aprovació el 26 de juny de 1890 de la llei del sufragi universal masculí a l'Estat espanyol, organitzà, amb altres companys, un míting antipolític al saló de ball del carrer de les Ramelleres de Barcelona, on parlaren Anselmo Lorenzo, Manuel Ars i ell mateix. Durant la primavera de 1891 va ser enviat a Madrid per col·laborar en l'organització del «congrés ampli» del Pacte d'Unió i Solidaritat (Federació Espanyola de Resistència al Capital). En aquest congrés, que se celebrà entre el 22 i el 25 de març al Liceu Rius del carrer Atocha de Madrid, va ser nomenat secretari provisional i va tenir un fort enfrontament verbal amb el dirigent socialista Pablo Iglesias; en acabar el congrés la Comissió Nacional quedà fixada a Barcelona i sembla que Marbà va ser nomenat secretari de l'Exterior. Durant la primavera de 1893, amb Manuel Ars, van cantar a Palma (Mallorca) amb els Cors de Clavé. En 1893, arran dels atemptats de la Gran Via i del Liceu, va ser empresonat. En 1896, també, arran de l'atemptat del carrer de Canvis Nous, va ser encausat en l'anomenat«Procés de Montjuïc» i tancat a diversos indrets (a les Drassanes, a Montjuïc, a la presó militar dels Docks i a la presó nacional del carrer d'Amàlia). En 1897 signà diverses cartes protestant contra el procés i l'1 de novembre d'aquell any va ser alliberat, formant part d'un contingent de 54 presos. Entre 1901 i 1905 visqué a la Bisbal, on treballà com a encarregat de la fàbrica de faixes de bolquers de Jesús Esteva Carnicer. A començaments de 1904 participà en l'homenatge a Anselmo Lorenzo que li van organitzar els anarquistes de Palafrugell al Centre Obrer de la localitat. Després que la fàbrica on treballava fes fallida, el juny de 1905 es traslladà a Barcelona, on es col·locà com a ajudant a la fàbrica Ferran i Parés. En aquesta època col·laborà en El Igualadino, òrgan de la Fraternitat Republicana. Posteriorment es va fer soci de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona. En 1931 entrà en contacte amb l'historiador anarquista Max Nettlau, a qui relatà les seves experiències en el moviment obrer català. Entre 1931 i 1933 col·laborà en el periòdic quinzenal igualadí El Sembrador. Pere Marbà i Cullet, sembla, que morí en 1938. Pere Marbà va escriure una autobiografia en uns quaderns de comptabilitat que Joan Ferrer Farriol va emprar per al seu llibre Costa amunt (1975), però actualment només es conserva el tercer quadern. El gener de 1987 la seva biblioteca i hemeroteca va ser adquirida per l'AEP de Barcelona. Marbà tingué, com a mínim, tres infants (Juli, Isabel i Palmiro); Palmiro Marbà (Federico Fructidor), va ser també un destacat militant anarquista.

    Ton Lloret i Ortínez:«Poble Pitaràs [sic]: vivències d'un obrer igualadí del segle XIX», en Miscellanea Aqualatensia, 12 (2006). pp. 389-408

    Antoni Dalmau i Ribalta: «Una vida per la causa: Pere Marbà i Cullet (1860-1938?)», en Revista d'Igualada, 31 (abril 2009). pp.6-21

    ***

    Foto policíaca de Jean-François de Paëpe (ca. 1894)

    Foto policíaca de Jean-François de Paëpe (ca. 1894)

    - Jean-François de Paëpe: El 13 de novembre de 1868 neix a París (França) l'anarquista Jean-François de Paëpe. Sos pares es deien Jean de Paëpe i Antoinette Dupont. Treballava de sastre. En 1894 el seu nom figurava en un registre d'anarquistes a vigilar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Notícia de l'escorcoll de Victor Busquère apareguda en el diari parisenc "La Lanterne" del 28 de febrer de 1906

    Notícia de l'escorcoll de Victor Busquère apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 28 de febrer de 1906

    - Victor Busquère: El 13 de novembre de 1876 neix a Sieis Forns lei Plaias (Provença, Occitània) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Victor Marius Busquère. Era fill d'un miner anarquista originari de l'Alt Loira que esdevingué obrer de l'Arsenal de la Marina Nacional –drassanes dels vaixells de guerra– de Toló (Provença, Occitània). Residia al barri de Pont-de-Bois de Toló, amb sa companya i un infant. El 20 de març de 1894 entrà a treballar al taller de la caldereria petita de l'Arsenal i en 1902 va li va atorgar la titularitat del lloc de feina. En 1895 s'allistà en l'Artilleria de Marina, on romangué fins el 1898, quan fou admès al taller de bastiments de ferro. El febrer de 1902 passà a treballar a la caldereria gran, on fou sancionat en diverses ocasions per no respectar la disciplina interior. En 1904 fou un dels fundadors del Grup Antimilitarista de Toló i en 1907 del grup anarquista«La Jeunesse Libre» (La Joventut Lliure). També fou secretari de la secció local de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), que havia estat fundada en 1904 per Antoine Bertrand, i membre del Sindicat d'Obrers del Port. El 15 de novembre de 1904, amb Henri Riémer, Ernest Nahon i Jean Marestan, organitzà un míting a la Borsa del Treball, amb Miguel Almereyda i Francis Jourdain com a oradors. Entre el 14 i el 16 de novembre de 1905, durant la vaga general de l'Arsenal de la Marina Nacional de Toló, convocada per a defensar els drets sindicals de sis obrers sancionats, entre ells Victor Pengam, fou membre de la Comissió Executiva de Vaga i un dels delegats, amb Auguste Berthon i Ange Frès, que marxà cap a París (França) per a entrevistar-se amb el ministre de Marina, entrevista de la qual rendí comptes el 28 de novembre en una assemblea general d'uns sis mil obrers. El 26 de febrer de 1906 el seu domicili, com el d'altres antimilitaristes (Benjamin Faissole, Henri Riémer, Henri Jourdan, Pelosi, Eugène Cholet i Jean Cervelli), va ser escorcollat per la policia, trobant-se nombrós material propagandístic. Entre 1906 i 1907 fou corresponsal de La Guerre Sociale. En 1907 esdevingué administrador de la Unió de Cambres Sindicals Obreres (UCSO) del departament del Var i el 23 de desembre d'aquell any la representà en una desfilada d'obrers agrícoles d'Ieras (Provença, Occitània) en vaga; en aquesta ocasió, el sotsprefecte de la policia el qualificà com «antimilitarista destacat» i «vaguista consumat». El novembre de 1908, acusada per la policia de ser una «agència de deserció», la seu del grup«La Jeunesse Libre», al número 14 del carrer Nicolas Laugier de Toló, va ser escorcollada, així com el seu domicili del carrer del Chemin-de-Fer-au-Pont-de-Bois. Durant les eleccions legislatives de 1910 es presentà com a candidat abstencionista per a la circumscripció de Draguinhan (Provença, Occitània), enfrontant-se amb el socialista Gustave Fourment de laSecció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El 3 de maig de 1910 el setmanari de la Federació SFIO Le Cri du Var anuncià que havia estat exclòs del Sindicat d'Obrers de l'Arsenal. El gener de 1917 passà a treballar al taller de reparacions i el juliol de 1919 entrà a formar part del Comitè d'Acció dels No-Desmobilitzats, desconeixent si finalment va ser enviat al front. L'agost de 1919 fou candidat a la Comissió Administrativa del Sindicat, però no va ser elegit. Participà en la vaga que se celebrà entre el 6 i el 8 de maig de 1920 i per aquest motiu se li van retenir 24 dies de salari. Després formà part del Comitè per l'Amnistia Integral, participant en nombroses reunions. El 7 de març de 1922 va ser nomenat secretari adjunt de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i el 17 de març de 1922 va ser nomenat delegat de la Unió Local de la CGTU que s'havia constituït, oposant-se a Toussaint Flandrin, que preconitzava una entesa amb els comunistes. Quan pogué, en 1922, deixà l'Arsenal amb 302 mesos antiguitat i el 9 de juliol d'aquell any es jubilà. Victor Busquère va morir el 15 d'octubre de 1936 a Toló (Provença, Occitània).

    ***

    Foto policíaca de Ramón Ramón

    Foto policíaca de Ramón Ramón

    - Antonio Ramón Ramón: El 13 de novembre de 1879 neix a Molvízar (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista Antonio Miguel Ramón Ramón. Fill d'una família molt humil, sos pares es deien Antonio Ramón Ortiz i Encarnación Ramón Ortega. Ben aviat hagué de fer de jornaler en les tasques agrícoles del poble. La misèria l'obligà a emigrar i quan tenia 23 anys marxà al Marroc, on realitzà diverses feines. A Tànger (Marroc) descobrí que tenia un mig germà per part de pare, anomenat Manuel Vaca, quan va ser confós per un amic d'aquest. Decidí buscar son germà i finalment el trobà a l'Àfrica, fent-se ambdós inseparables. La necessitat econòmica els impulsà a emigrar a Amèrica, però al Brasil decidiren separar-se: Antonio restà al Brasil 11 mesos i Manual marxà a Buenos Aires (Argentina), on romangué dos mesos i després emigrà al nord de Xile atret per la feina del salnitre. Manuel s'establí a la regió de Tarapacá, on va fer feina a les salnitreres de la pampa, i Antonio a l'Argentina, on comencen a freqüentar els cercles llibertaries i els ateneus socials, relacionant-se a través de la correspondència. A finals de 1907, però, Antoni no va rebre més notícies de son germà. Assabentat de la «Matança de l'Escola Santa María d'Iquique» –el 21 de desembre de 1907 el comandant de l'Exèrcit xilè Roberto Silva Renard assassinà més de 2.000 obrers del salnitre i familiars d'aquests– mitjançant la premsa argentina, el juny de 1908 decidí creuar la serralada dels Andes cap a Xile per dirigir-se cap al Nord Gran xilè tot buscant informació sobre son germà. Poc temps després, s'assabentà que Manuel Vaca havia estat una de les víctimes de la matança. Després va treballar de jornaler a la pampa xilena i de bodeguer a Valparaíso.Àvid de venjança, el matí del 14 de desembre de 1914 quan el general Roberto Silva Renard caminava pel carrer Viel, a prop del parc Cosiño de Santiago (Xile), en direcció al seu despatx de la direcció de la Fàbrica de Cartutxos de l'Exèrcit, l'apunyalà diverses vegades per l'esquena. No aconseguí matar-lo, però si deixar-lo postrat mesos al llit i obligant-lo a retirar-se. Després de l'atemptat, Antonio es va prendre un flascó de verí, que no produí cap efecte, i corregué cap al parc, on fou capturat per guàrdies de l'exèrcit i ajudants del general i ferit a cops de sabre al cap. A mitjanit fou portat a l'hospital de la presó. Els grups anarquistes ràpidament engegaren una campanya de col·lecta per a defensar-lo davant els tribunals i grans mostres de solidaritat (mítings, manifestacions, aturades, vagues de fam, etc.) tingueren lloc quan entrà a la presó, amb la intenció de forçar una revisió del cas. Una campanya de solidaritat internacional, encapçalada per Piotr Kropotkin i Rudolf Rocker, van fer que centenars d'anarquistes d'arreu del món s'hi sumessin. Jutjat, va ser condemnat en ferm el 19 de novembre de 1917 a cinc anys de presó per lesions greus i per tant havia de recuperar la llibertat el 14 de desembre de 1919, però restà empresonat. Una versió diu que en 1922 es va dictar la seva expulsió del país i que embarcà al port de Valparaíso rumb a la Península; establert a al seu poble natal, morí (o se suïcidà) en 1924 a causa d'una profunda depressió que l'abatia. Altres, però, desmenteixen aquesta teoria i diuen que mai no sortí de la presó, morint en l'anonimat. En 2007, centenari de la«Matança de l'Escola Santa María d'Iquique», en el lloc de l'atemptat contra el general Silva Renard, a Santiago de Xile, s'ha pujat un monòlit en memòria d'Antonio Ramón Ramón. Aquest mateix any Ximena Salazar estrenà el documental La venganza de Ramón Ramón i el col·lectiu dramàtic Teatro del Oráculo realitzà el muntatge Ramón Ramón.

    Antonio Ramón Ramón (1879-1924?)

    ***

    Francois Le Levé segons una obra d'E. Le Nethier [cartoliste.ficedl.info]

    Francois Le Levé segons una obra d'E. Le Nethier [cartoliste.ficedl.info]

    - François Le Levé:El 13 de novembre de 1882 neix a Lokmikaelig (Ar Mor-Bihan, Bretanya) el militant anarquista i sindicalista Jean Le Levé, més conegut com François Le Levé o Jean-François Le Levé. En 1900 va entrar com a aprenent a l'Arsenal de Lorient (drassanes de vaixells de guerra) i l'any següent hi realitzarà el servei militar. A més d'un actiu militant del Sindicat dels Treballadors del Port de Lorient de la Confederació General del Treball (CGT), serà l'animador del grup llibertari «Les Temps Nouveaux» i l'administrador de la Borsa del Treball. En 1913 és el secretari adjunt de la Unió Departamental de Sindicats i, en contacte amb Émile Masson, col·labora en la revista d'educació pagesa bilingüe (bretó i francès) Brug (bruc, en bretó), de la qual serà gerent. En aquests anys, també col·laborà en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux (1895-1914). Fitxat amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, es va adherit a l'«Unió Sagrada» arran de la declaració de Guerra de 1914 i, d'acord amb Jean Grave i Kropotkin, signà en març de 1916 el «Manifest dels Setze» favorable a la intervenció armada. Durant la Gran Guerra col·laborà en el periòdic La Libre Fédération, editat a Lausana entre 1915 i 1919, en el diari sindicalista La Bataille (1915-1920), i en Lettres aux abonnés des Temps Nouveaux (1916-1917). Després de la guerra, va continuar amb la seva militància sindical, encara que una mica marginat del moviment llibertari per la seva posició durant la guerra, i molt lligat al militant anarquista de Brest Jules Le Gall. També continuarà col·loborant en la nova sèrie de Les Temps Nouveaux publicat pel doctor Marc Pierrot i per Jacques Reclus entre 1919 i 1921. En 1929 rebutjà el càrrec de secretari de la Borsa de Treball, estimant-se més fer de secretari del Sindicat de l'Arsenal. Entre 1929 i 1939, va ser secretari general de la Unió Departamental de la CGT. Retirat de l'Arsenal en 1935, continuarà exercint responsabilitats sindicals i serà conseller de la CGT reunificada. En 1936 va participar en els comitès del Front Popular i dirigí L'Action Syndicaliste,òrgan del sindicat de l'Arsenal. Durant la II Guerra Mundial i l'ocupació alemanya, va ser administrador de la Caixa Regional de les Assegurances Socials, però el gener de 1943, es va veure obligat a abandonar Lorient per Vannes per mor dels bombardeigs sobre la ciutat, on trobarà el militant anarquista René Lochu. Hi prendrà part en el Comitè Departamental de la Resistència, fet que el va portar a la seva detenció per la policia alemanya el 18 de març de 1944 i a la seva deportació el 31 de juliol al camp de concentració de Neuengamme, a prop d'Hamburg (Alemanya), sota el número de matrícula 39.879. Alliberat, François Le Levé va morir el 20 de juny de 1945 d'esgotament durant el viatge de repatriació a França. La ciutat de Lorient té dedicat un carrer a la seva memòria.

    ***

    Antonio Duria

    Antonio Duria

    - Antonio Duria: El 13 de novembre de 1904 neix a Foggia (Pulla, Itàlia) l'anarquista Antonio Duria, també conegut com Il Signore di Foggi, per la seva aparença aristocràtica, i que va fer servir el pseudònim d'Antonio Dorini. Sos pares es deien Giovanni Duria i Carolina de Luca –un germà d'aquesta estava casat amb la germana de l'anarquista Michele Angiolillo. Fill d'una família obrera, que vivia en una cova al barri de Vico Fornello de Foggia, aconseguí acabar l'educació primària. De ben jovenet començà a treballar de barber i s'acostà al moviment llibertari, oposant-se immediatament a la violència feixista. En 1924 es relacionà amb Errico Malatesta i es va subscriure a Pensiero e Volontà i al periòdic anarquista italoamericà L'Adunata dei Refrattari. També mantingué correspondència amb llibertaris de l'estranger, com ara Luigi Bertoni. Entre el 4 d'octubre de 1924 i el 23 de maig de 1925 romangué a Torí (Piemont, Itàlia). Segons un informe policíac del 9 de desembre de 1925, que el qualifica de«comunista», era«perillós per a l'ordre públic» i devia ser «atentament vigilat». A mitjans dels anys vint, fugint de les contínues pallisses que patia a mans dels escamots feixistes, es va traslladar a Gènova (Ligúria, Itàlia), on treballà al barri de Rivarolo de barber i continuà militant en el moviment anarquista fent servir el pseudònim d'Antonio Dorini. Antonio Duria va morir el 4 de setembre de 1937 a l'Hospital Civil del barri de Sampierdarena de Gènova (Ligúria, Itàlia) arran d'una tuberculosi pulmonar accentuada per una condició física malmenada per les agressions feixistes. Deixà la companya embarassada, Maria Roncallo, amb una filla petita. L'11 de desembre de 2010, per iniciativa d'un grup de familiars i amics, que comptà amb el suport municipal, s'inaugurà una placa en marbre commemorativa a la seva casa natal. També, l'1 de juny de 2012, es dedicà amb el seu nom un carrer de Foggia.

    Antonio Duria (1904-1937)

    ***

    David Urbano Bermúdez

    David Urbano Bermúdez

    - David Urbano Bermúdez: El 13 de novembre de 1944 neix a Cañete de las Torres (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifranquista David Urbano Bermúdez. Fill d'un militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que va ser empresonat en acabar la guerra civil, va ser criat per sa família a Barcelona (Catalunya), on havia emigrat després del seu naixement. Quan tenia 12 anys partí amb un dels seus germans cap a Estrasburg (Alsàcia), on començà a militar en el Joventuts Llibertàries i col·laborar en el setmanari tolosà Espoir. En 1964, a París (França), va ser nomenat secretari de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). El 24 de desembre de 1967, amb propaganda llibertària, va ser detingut a Madrid (Espanya) sota l'acusació de formar part del grup anarquista «1 de Mayo», que portava una campanya d'atemptat contra els interessos franquistes i d'accions de solidaritat amb els presos polítics; jutjat en consell de guerra, el 29 d'abril de 1968 va ser condemnat a sis anys de presó. Traslladat a la presó de Sòria (Castella, Espanya), participà en diversos moviments de protesta i en una vaga de fam de nou dies que li va implicar 40 dies de cel·la incomunicada. Posteriorment va ser traslladat a la presó de Segòvia (Castella, Espanya), on el maig de 1972 va ser alliberat. Enviat a fer el servei militar, va ser llicenciat per«inepte» i treballà d'auxiliar administratiu. El 23 de novembre de 1973 va ser novament detingut; jutjat, el gener de 1974 va ser condemnat a cinc anys de presó per«propaganda il·legal» a la presó madrilenya de Carabanchel. Arran de la mort de son pare durant el procés, es beneficià d'una pròrroga per a la seva incorporació a la presó, però el 22 de juny d'aquell any va ser novament detingut a Barcelona, amb Luis Andrés Edo i altres companys, arran del segrest d'Ángel Baltasar Suárez Bernardo, director de la sucursal del Banc de Bilbao a París, a mans dels Grups d'Acció Revolucionaris Internacionalistes (GARI). A finals de 1974 va ser condemnat pel Tribunal d'Ordre Públic de Madrid a quatre anys de presó. El 17 de febrer de 1975 va ser novament condemnat a cinc anys per«associació il·lícita». Tancat a Segòvia, l'abril de 1976 va ser traslladat després d'una evasió col·lectiva a Zamora (Castalla, Espanya). L'estiu de 1976 es beneficià de l'amnistia atorgada després de la mort del dictador Francisco Franco. En 1977 fou gerent, amb Pere Marcilla, de la llibreria barcelonina«Cosa Nostra». A finals dels anys noranta col·laborà en el periòdic CNT i en 2003 s'integrà en el«Grup per la Revisió del Procés Delgado-Granado», amb Octavio Alberola Suriñach, Joan Busquets Verges, Antonio Martín Bellido i Juan Salcedo Martín, entre d'altres. David Urbano Bermúdez va morir el 27 de setembre de 2016.

    David Urbano Bermúdez (1944-2016)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Georges Vidal (1923)

    Georges Vidal (1923)

    - Georges Vidal: El 13 de novembre de 1964 mor a París (França) el poeta, periodista, escriptor i militant anarquista Georges Vidal. Havia nascut el 24 d'abril de 1903 a Guérigny (Borgonya, França). De ben jovenet s'integrà en el moviment llibertari i en el món de la poesia, fortament influenciat per Verlaine, Samain, Guérin i Laforgue, entre d'altres. Estudià a Grenoble, després d'haver estat expulsat de diversos instituts d'Ais de Provença i de Marsella per propaganda anarquista. Entre els 12 i els 15 anys va escriure moltes poesies, però en cremà gairebé totes. Quan tenia 15 anys publicà una petita plagueta amb versos (Quelques rimes). Viatjà molt arreu de França (Marsella, Ais, Toló, Lió, Dijon, Briançon, les Vosges, etc.). Col·laborà en diferents publicacions, com ara L'Essor, Primaires, La Criée, La République des Alpes, etc. Amb altres companys, fundà a Marsella el periòdic anarquistaTerre Libre. El 16 de novembre de 1922 va ser condemnat a Marsella a dos mesos de presó i a 100 francs de multa per haver publicat un poema en Terre Libre i Le Libertaire. Dies després, el 24 de novembre, va ser condemnat a París a tres mesos de presó i a 200 francs de multa pel mateix delicte i tancat a la presó parisenca de la Petite Roquette. Per reclamar l'estatut de pres polític, engegà una vaga de fam i una campanya solidària es desencadenà en la premsa obrera (L'Oeuvre, L'Humanité, L'Ère Nouvelle, etc.) obtenint el que demanava. Després fou traslladat a la presó d'Ais de Provença, on va escriure el poemari Devant la vie.... Un cop lliure va ser nomenat secretari i administrador de Le Libertaire. El novembre de 1923 es va veure implicat en l'«Afer Philippe Daudet». En aquestaèpoca publicà assaigs d'estètica en Art et Action. En 1925 publicà el poemari La halte. En 1926 edità, amb el seu gran amic André Colomer, Dix-huit ans de bagne, de Jacob Law; i l'abril d'aquest any publicà Jules le Bienheureux, amb dibuixos de Germain Delatousche. En 1926 s'exilià a Costa Rica i s'establí a Puriscal (San José, Costa Rica); havia triat aquest país després de llegir les descripcions paisatgístiques que Pedro Pratt havia publicat en L'En Dehors. A Costa Rica recollí molts de temes que després desenvoluparia en les seves narracions. En 1928 retornà a França, on es guanyà la vida com a corrector d'impremta i començà a escriure novel·les policíaques i d'aventura i guions cinematogràfics que signà amb diversos pseudònims (Georges de Guérigny,Jorge Jimenez, Jorge El Macho, Edward G. Georgie, Georgie Val, Georges-Marie Valentin, etc.). En 1930 publicà Aventure. Poèmes. Entre les seves obres polítiques podem destacar Comment mourut Philippe Daudet (1924), Han Ryner. L'homme et l'oeuvre (1924), Commentaires. 1re série (1923-1924) (1925), Six-fours. Bourgade provençale (1925), etc. El juliol de 1964 va ser internat a l'hospital parisenc de Beajon per un càncer gàstric. Georges Vidal va morir el 13 de novembre de 1964 a París (França).

    Georges Vidal (1903-1964)

    ***

    André Prudhommeaux

    André Prudhommeaux

    - André Prudhommeaux:El 13 de novembre de 1968 mor a Versalles (Illa de França, França), després de patir llargament la malaltia de Parkinson, el militant, primer comunista revolucionari, després anarquista, André Jean Eugène Prudhommeaux, també conegut com André Prunier i Jean Cello. Havia nascut el 15 d'octubre de 1902 al Familisteri de Guisa (Picardia, França) --comunitat fourierista fundada per son besoncle Jean-Baptiste André Godin-- i era fill de Jules Prudhommeaux, enginyer agrònom, editor i publicista llibertari. Amb sa companya Dora Ris (Dori), nascuda el 8 de novembre de 1907 a Suïssa, va obrir a París la Librairie Ouvrière, una llibreria especialitzada en història social i també emprada com a lloc de debats dels grups comunistes dissidents. Entre 1929 i 1930, amb Jean Dautry, va editar L'Ouvrier Communiste, òrgan dels grups d'obrers comunistes. A començaments dels anys trenta, després d'un viatge a Alemanya (Berlín i Leipzig) i d'establir contactes amb grups llibertaris, la parella va esdevenir anarquista i van col·laborar en la premsa llibertària, denunciant-hi la política dels bolxevics a Alemanya. Prudhommeaux va participar activament en 1933 en el comitè de defensa del company Marinus van der Lubbe, i va animar, amb Volin, el periòdic Terre Libre, òrgan de la Federació Anarquista Francesa (FAF). En 1936 va marxar a Barcelona, on va publicar, amb Aristide Lapeyre, els primers números del periòdic L'Espagne antifasciste i La Nouvelle Espagne Antifasciste, i van participar amb el grup «Los Amigos de Durruti». De tornada a França, va publicar a Nimes  L'Espagne nouvelle (1937-1939), molt crítica amb la participació ministerial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la II Guerra Mundial es va refugiar a Suïssa a casa de sos sogres, realitzant tasques literàries (crítica, traducció, emissions radiofòniques, etc.), ja que tenia prohibides les activitats polítiques. Amb l'Alliberament, va tornar a França en 1946, establint-se a Versalles, i va col·laborar amb Le Libertaire i, a partir de 1954, amb Le Monde Libertaire, òrgan de la nova Federació Anarquista (FA). En aquells anys va fomentar el Cercle Llibertari d'Estudiants (CLE). Entre 1948 i 1958 va ser secretari general de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) i des de 1956 secretari de relacions internacionals de l'FA. Va escriure nombrosos articles en la premsa anarquista internacional (L'Unique,Contre-Courant, Pages Libres, Défense de l'homme, Volontà,Freedom, L'Adunata dei Refrattari,Pensée et Action, etc.) i és autor d'Spartacus et la commune de Berlin (1934), Catalogne (1936-1937) (1937), Catalogne libertaire (1946), Espagne libertaire (1955), etc. El seu arxiu personal i familiar es troba dipositat des de 1987 a l'lnternational Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    La detenció de Pere Cané Barceló i els seus companys segons el diari madrileny «La Acción» del 7 de febrer de 1921

    La detenció de Pere Cané Barceló i els seus companys segons el diari madrileny La Acción del 7 de febrer de 1921

    - Pere Cané Barceló:El 13 de novembre de 1973 mor a Ciutat de Mèxic (Mèxic) dos mesos després de jubilar-se de la feina, el militant anarcosindicalista Pere Cané Barceló, també conegut com El Noi. Havia nascut el 31 d'octubre de 1896 al barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya). Des de jove va viure a Badalona, on entrà com a aprenent a la fàbrica de vidre Costa i Florit, i mantingué una estreta relació amb Joan Peiró Belis. Fou nomenat secretari de la Societat d'Obrers Vidriers i de la Federació Local de Societats Obreres de Badalona, en el portaveu de la qual,La Colmena Obrera, hi col·laborà. Instal·lat a Sevilla en 1919 per qüestions de feina i per potenciar l'organització sindical local, el desembre d'aquell any fou detingut a la capital andalusa acusat de col·locar una bomba a la fàbrica de teixits «La María»; jutjat, fou absolt el 18 de gener de 1922, amb José Vicente Calero, Dolores Carmona, Eulalia Ordóñez, Carmen Fuentes i Rejano. Poc després, el 23 de febrer de 1922 va ser jutjat, amb Luis Acedo, José José Vicente Calero i Joaquín Díaz Arias, per la col·locació d'un explosiu al domicili de José J. Lisen, però també van ser absolts. En aquestaèpoca se'l considerava el cap del grup d'acció «Los Charlots», format per Joaquín Díaz, Viera, Luis Ávila, Gallango, Mazón, Graneró i altres. En 1923 residia a Villaviciosa, d'on retornà a Badalona abans de l'establiment de la dictadura de Primo de Rivera. Entre 1926 i 1927 formà part del Comitè Nacional Revolucionari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels grups anarquistes clandestins contraris al dictador. El maig de 1929 fugí a França per complicitat en el complot organitzat pel capità Fermín Galán, però retornà aviat i fou capturat i empresonat per la seva participació en la vaga metal·lúrgica de la Metalgraf. En 1930, en reconstituir-se la CNT, presidí el Sindicat del Vidre de Badalona i l'any següent assistí al Congrés Confederal Extraordinari de Madrid en representació dels sindicats de Pell, Fusta, Alimentació i Arts Gràfiques, i per Santa Coloma de Gramenet. El gener de 1931 va ser detingut, amb Andrés García i Pablo Fortea, per celebrar una reunió clandestina, però van ser alliberats poc després. Durant la II República fou secretari de la Federació de Badalona, destacà en el sector moderat cenetista i signà el «Manifest dels Trenta» l'agost de 1931. Contrari als acords regionals de desembre, fou expulsat de la CNT. En 1932 patí un greu atemptat i l'agost de 1933 fou un dels fundadors del Sindicats d'Oposició. Funcionari de l'Ajuntament de Badalona, l'octubre de 1934 fou detingut, amb Francesc Caballé Pallàs i Joan Moreot Peras, com a membre de l'Aliança Obrera i cap de l'aixecament revolucionari esdevingut aquell mes, i empresonat fins el març de 1935; l'agost d'aquest any tornarà a ingressar a la presó per complir una condemna de sis mesos, acusat de desarmar uns guàrdies municipals durant els fets d'Octubre. Fins aquell moment de la seva vida havia estat 32 vegades a la presó. Durant els anys de la guerra civil fou secretari general de la Federació Nacional de la Indústria Vidriera i fou responsable de Sanitat i d'Assistència Social del Comitè de Salut Pública de Badalona. El 19 d'octubre de 1936, amb la renovació de l'ajuntament de Badalona, fou escollit regidor d'Economia. En ser nomenat Joan Peiró ministre d'Indústria, ocupà la sotssecretaria d'aquest ministeri, primer a Madrid i després a València. De retorn a Badalona, ocupà diferents càrrecs al consistori fins que el 12 de maig de 1938 fou nomenat alcalde de la ciutat. Quan acabava la guerra, el gener de 1939 abandonà la batllia i exilià primer a França i després a Mèxic. Durant la postguerra fou partidari de les tesis circumstancialistes i del col·laboracionisme antifeixista, i féu costat en l'exili mexicà a la Plataforma organitzada per García Oliver, ocupant el càrrec de subsecretari en el ministeri Leiva del Govern de la República en l'Exili. Durant la dècada dels setanta formà part de l'Agrupació de Militants de Mèxic i avalà les tesis delcincpuntisme. Va col·laborar en el Boletín de la Agrupación del Militantes de México. Sa companya fou Ramona Díaz Miravelles.

    ***

    Valentina Sáez Izquierdo

    Valentina Sáez Izquierdo

    - Valentina Sáez Izquierdo: El 13 de novembre de 1984 mor a Fàbregues, a prop de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), la militant anarquista Valentina Sáez Izquierdo, també coneguda com Valentina del Olmo, pel llinatge del seu company. Havia nascut el 14 de febrer de 1903 a Quintanilla (Burgos, Espanya). En 1933 va ser una anarcosindicalista molt activa, formant part del Comitè Revolucionari de Saragossa juntament amb Isaac Puente i altres; va aconseguir fugir de la repressió amb sos tres infants disfressada de religiosa. Perseguida arran del cop d'Estat feixista del 1936, va restar tres mesos amagada a Saragossa fins al 17 de gener de 1937 que va passar a zona republicana. Es va instal·lar a Barcelona on va participar en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Acabada la guerra, en 1939 va poder fugir a França amb sos tres fills --Jesús Olmo, Malatesta, Pilar i Fernando, tots llibertaris i confederals-- i va acabar al camp de concentració de Ribesaltes. En 1945 vivia a Montpeller. Va ser molt amiga de Pilar Grangel. Va morir de càncer després d'haver-se traslladat a casa de sa filla a Fàbregues des de feia un temps.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

        

                                        La Xina, a l'avantguarda del món.







    La Xina és a l'avantguarda del món en tecnologia.

    I, a més a més, continua augmentat la seva avantatge tecnològica respecta als EUA.

    S'ha de suposar que, al 2021, els EUA s'hauran de rendir. Restarà palès que han perdut la cursa tecnològica (i la social, és clar).

    En relació a això, he pensat que seria de l'interès dels navegants catalans veure un vídeo del You Tube (un entre molts d'altres que hi ha) que fa veure que la Xina ja està situada a un altre nivell de civilització.

    Vegeu el vídeo: Dongfeng Trucks: what we do – YouTube

    O, aquest altre: 


    1:31

    EV Truck / 混合动力卡车 巨无


    0 0

    Les llibreries de Palma en els 70: Logos i l´Ull de Vidre - Lluita política i cultural en temps de la dictadura franquista -


    Librerías de Palma en los años 70: Logos y l´Ull de Vidre


    Por José Mª Gago González (historiador)


    Si los editores jugaron un papel destacado en la difusión cultural de los años sesenta, setenta y ochenta en las Islas, como en general lo hicieron en toda España, a través de unos libros escritos en catalán, unos catálogos diversos y novedosos que recogían las inquietudes literarias isleñas y enlazaban esos mismos repertorios con las tendencias culturales y literarias europeas de la segunda mitad del siglo XX, potenciando lengua, cultura e identidad nacional, que chocaba frontalmente con las ideas del régimen franquista. Los libreros no les fueron a la zaga de la mencionada difusión y recuperación cultural, a través de esos centros de sociabilidad que son las librerías. Librerías que no solo eran despachos de libros, antes al contrario, pues en general se trata de espacios de lectura, controversia y relación. Unas librerías que frecuentemente respondían, sobre todo en los setenta y ochenta, a nuevas formas de entender la relación del lector con el libro, más abierta, más dinámica, e incluso más democrática. En esas mismas librerías que podían ser centros de conspiración, salas de arte, lugares para presentar libros o espacios de conciertos; eran en las que se realizaban tertulias literarias o políticas y se vendían “bajo cuerda” libros prohibidos.

    Esos emblemáticos lugares, más amplios unos o más modestos otros, todos ellos tenían como objetivo, gracias a las iniciativas de sus dueños, encargados o directores literarios, vender y difundir esos objetos prodigiosos, que no solo son entes materiales, sino instrumentos para el espíritu y la mente, incluso a veces armas políticas, y como consecuencia de ello no pocas veces censurados, requisados o en el peor de los casos quemados: los libros, que eran frecuentemente objetos de deseo, sano o insano, en el segundo caso llevaba a pérdidas cuantiosas, y en casos extremos a la quiebra de las librerías. Robos perpetrados por quienes enarbolando los argumentos de… precio excesivo, acceso libre a la cultura o medio de subsistencia practicaban la cleptomanía de forma más o menos impune.

    Libreros que tenían procedencias personales e intelectuales muy diversas y trayectorias dispares, más exitosas unas o más frustrantes otras, unas largas y otras coyunturales, unas más políticas y otras más profesionales, pero todas sin excepción mientras duraron, de verdadero amor a los libros y lo que estos significaban, en una España que empezaba a cambiar, en lo social y en lo político, y que ellos a través de su actividad, no pocas veces arriesgada, contribuyeron y no poco a esos cambios para bien; aunque en un primer momento el acceso al libro estuviera limitado a unos pocos intelectuales, pero sobre todo en los setenta se amplió a una población más extensa y ávida de conocer, comprender y transformar una formación social histórica, que no satisfacía a casi nadie, como era la España del tardofranquismo.

    En las librerías comenzaron a instalarse espacios para el libro en lengua propia, pero sobre todo libros, en todo el espacio de la librería, en catalán, euskera o gallego, unas lenguas ya normalizadas a las que los nuevos y más extensos lectores pudieran acceder con cierta naturalidad.

    Libros, puestos al alcance de los clientes por los “nuevos” libreros, de todas las disciplinas, escritos ya en lengua vernácula, unos que hablaban de la propia identidad nacional o cultural, otros eran simplemente traducciones de otras lenguas y otras realidades, para satisfacer la nueva demanda de lectores, que adquirían esto libros sin abandonar enteramente los escritos en otras lenguas, aunque denotando ya un cambio de tendencia en relación a la lengua escrita y a las temáticas buscadas.


    Desde principio de los años setenta Logos, propiedad de Domingo Perelló, jugó un papel destacado en la difusión cultural palmesana. La librería Logos estuvo situada en el pasaje del Maestro Antoni Torrandel, en una de las zonas céntricas de Palma, inicialmente en un primer piso, lo que imposibilitaba una gran cantidad de clientes, y durante algunos años esta circunstancia hizo “sufrir” sobremanera a Perrelló, pero una vez que se desplaza a la planta baja, el éxito es considerable, pues el acceso al público se hace mucho más fluido. Domingo Perelló era un hombre comprometido políticamente, organizador de tertulias, presentaciones y cenáculos políticos; pero a diferencia de otros libreros, tenía visión comercial, y gran parte de la rentabilidad de la librería la consiguió mediante la venta de libros de texto a colegios e institutos, dicha actividad sirvió durante mucho tiempo para enjugar algunas pérdidas por la adquisición de material menos rentable. Podría decirse que era un hombre que sabía llevar el negocio de la librería: “Logos recibía “toneladas” de libros de Inglaterra y Alemania, de gramáticas alemanas e inglesas, que distribuía a miles en los colegios. Y esto compensaba los libros de novedad, o los libros “revolucionarios”, o los libros en catalán. Los compensaba con una venta masiva de libros de texto que era la columna vertebral de Logos. Lo demás ayudaba, pero el negocio hubiera ido débil sin esto”[1].

    Además de la actividad relacionada con la venta de libros otro de los roles de la librería era de servir de espacio de sociabilidad en estrecha unión con el antifranquismo en la Isla. Lugar de reunión de escritores, políticos, profesionales liberales a lo largo de los años setenta y ochenta del pasado siglo. Refiriéndose a ella en la doble condición de librero de la propia librería Logos y de lector Miquel López Crespí señalaba “Logos fue uno de los lugares que condicionaron nuestra existencia de una manera más positiva”[2].

    Una librería en la que se podían encontrar los libros marxistas y anarquistas, que hasta hacía poco estaban vetados a las editoriales españolas; y que en Logos, o mejor dicho en el coche del librero aparcado a pocos metros de la tienda, se podían encontrar, si conocías al dueño del establecimiento o a alguno de sus empleados. En Logos se podían localizar libros de Marx, Engels, Mao, Lenin, Trotski, Gramsci o Marta Harnecker; ubicados en las editoriales de “combate” como Ruedo Ibérico, Ebro, Ayuso, Ciencia Nueva o Fundamentos; era importante burlar a la Social, y que mejor que situar la “mercancía” en el mítico Ranault Gordini del dueño del establecimiento. Domingo Perelló, el propietario de Logos era un librero de una personalidad y una categoría profesional digna de admirar y poco usual en la ciudad de Palma de los años setenta. “Domingo estaba muy especializado en traer desde el extranjero, sobre todo metidos entre los libros de texto, en las sacas de libros de textos, material de editoriales sudamericanas…”[3].

    No solo se podían encontrar libros “subversivos” de tipo político, Domingo Perelló disponía, en su librería, de libros eróticos de calidad y de la no menos rebelde novela americana. En definitiva Logos cubría múltiples funciones en la sociedad palmesana, despacho de libros, lugar de reunión y de presentaciones, acceso a libros de muy difícil localización en tiempo record, distribuidor editorial, facilitador de novedades en catalán…, no era ni tan grande ni tan lujosa o tan bien situada como la Tous, pero sin dudad tuvo una enorme importancia: “Allí se combinaba el libro político, con la novela americana y libros eróticos de calidad. Había colecciones iberoamericanas de literatura erótica. Se vendió mucho a Sade, que entonces estaba prohibido… casi toda la obra de Sade. Y combinábamos todo esto, y era un negocio que iba muy bien por todos los campos que abarcaba, y además si tu pedías un libro por extraño que fuera, en aquel tiempo sin ordenadores, te lo encontraba y a la semana o quince días ya lo tenías. Así que combinaba libros de texto, libros prohibidos, lietaratura erótica…, y era distribuidor oficial de Alianza Editorial”[4].

    Miquel López Crespí era un militante comunista de tendència trotskista comprometido con la cultura y con la sociedad, pero discreto, mucha gente sabía su condición militante, pero no alardeaba de ello en público; en una ciudad que empezaba a despertar del extenso letargo y acoso a que no solo la capital o la isla de Mallorca sino todas las Baleares habían estado sometidas. Por eso fue tan importante la librería Logos; nadie que demandara libros interesantes, rupturistas, identitarios o simplemente prohibidos podía ignorar Logos, a donde habían llegado, en los años setenta, algunos libros tras sortear los controles policiales en la frontera franco-española.


    Otra de las librerías emblemáticas en la ciudad de Palma, en los años setenta, fue L’Ull de Vidre que reunió a tres personas comprometidas con la cultura, como fueron Miquel López Crespí, Adela Casellas y Frederic Suau; tres jóvenes con mucho entusiasmo, poco dinero y menos dotes comerciales, aunque ciertamente este extremo no era el objetivo fundamental de la librería ni mucho menos, pero si el que explica su breve duración. El conocimiento entre ellos venía de unos años antes de la creación de la librería, concretamente de 1966-68, años de influencia del mayo del 68 y de largas y constructivas discusiones sobre marxismo, nacionalismo e influencia cultural. Ciertamente fue una aventura cultural, que tenía, en palabras del propio López Crespí: “la utópica intención de ayudar a cambiar el mundo mediante la cultura. Haciendo todo tipo de presentaciones, conferencias, exposiciones de pintura, incluso íbamos vendiendo libros catalanes por los pueblos de Mallorca”[5]. En particular el Día del Libro, Miquel y sus compañeros recorrían los pueblos de la Isla en el Simca 1000 de López Crespí, un vehículo repleto de libros para la venta, y de grandes ilusiones para la transformación cultural de las Islas.

    López Crespí, uno de los responsables del “experimento”, que a su condición de novelista, dramaturgo, poeta, colaborador periodístico, ensayista e historiador, unió durante unos cuantos años la de librero, aunque eso fue antes de dedicarse básicamente a escribir. Nos ha contado en una entrevista sus experiencias con los libros y las librerías: “Pero yo antes (de Logos) ya había hecho el experimento de L’Ull de Vidre, esto fue después de venir del Servicio Militar, que fue en el año setenta. Que es cuando se monta L’Ull de Vidre, con Frederic Suau y su mujer Adela Casellas, y empezamos en la librería”[6].

    Y como en estas (las librerías) estaba el origen de toda su relación con el mundo del libro: “Y todo, en mi caso, empieza con las librerías. Es decir mi contacto con la Literatura y la profesionalización posterior, vienen a través de L’Ull de Vidre y de Logos”[7].

    El objetivo no era ganar dinero con los libros, sino dinamizar la mortecina vida cultural de Palma, y durante los años que duró abierta la librería (1970-1971) eso se consiguió, aunque el proyecto cultural fuera tristemente efímero: El problema de L’Ull de Vidre fue que a pesar de que estaba patrocinada por una familia con dinero, un negocio necesita mente de negociante. Nosotros teníamos veintipocos años, teníamos mucha ilusión y poco espíritu de negociante. Pensámabos más en la librería como un espacio de dinamización cultural; teníamos en mente presentaciones de libros. Era la época de la Dictadura y teníamos libros de izquierdas, libros catalanes… mucho libros prohibidos. Allí hablabas… y allí también hicimos exposiciones de pintores jóvenes y rupturistas; pero eso no funcionaba así. Tienes que tener un contable que lleve números… gente eficiente; nosotros éramos eficientes en escribir, pero no en negocios, por lo tanto no funcionó”[8].

    Si la falta de espíritu de negociante no fuera poco hándicap para la supervivencia de la librería otro factor y no menor venía a sumarse a los problemas de L’Ull de Vidre, lo robos, sustracciones de libros provenientes incluso de colegas, supuestamente progresistas, que se hacían gratuitamente, o al menos lo intentaban, con esos libros, mediante maniobras más o menos imaginativas, pero con resultados, para la librería realmente catastróficos: “En aquel tiempo teníamos un problema, que era la época en la que los que venían a la librería, incluso los amigos, y algunos nos robaban. No te puedes imaginar la violencia de decir a la gente conocida, mira yo sé como va esto, si tú lo quieres leer yo te lo dejo, pero no te lo lleves sin pagar. Salían muchos libros así, no había los controles de ahora. Encontrabas casos “alucinantes” de los sitemas de camuflaje, pero yo ya me había especializado en verlos…”[9].

    La librería fue un centro frenético de actividades de todo tipo, siempre relacionadas con la cultura y la transformación social a la vez que de lucha contra el franquismo. Así conocemos que en 1971 Fernando Millán organizó para L'Ull de Vidre, una primera exposición de "Poesía experimental en España", con la participación de poetas de varias generaciones, incluido Joan Brossa.

    Ciertamente el local de L’Ull de Vidre estaba montado con un criterio realmente “moderno”. El arquitecto y decorador Aldo se había empleado a fondo para hacer de la librería un lugar agradable y rupturista. La decoración llamaba la atención y de hecho cuando el establecimiento cambia de actividad para dedicarse a galería de arte con la denominación de Els 4 Gats mantuvo intacta la decoración.

    La organización de espacio de la librería se unía al planteamiento progresista del proyecto de L’Ull de Vidre; así nos la podemos imaginar con tres o cuatro mesas de libros, con sus taburetes, todo muy moderno. Fue la primera vez que en una librería había mesas para leer…, luego lo incorporarían otras librerías palmesanas. Todo esto resultaba gratificante para los responsables de la propia librería, pero por desgracia no resultó efectivo como negocio: “L’ Ull de Vidre fue un experimento fantasioso de cuatro jóvnenes con voluntad rupturista, pero nada más”[10].

    Gracias al bagaje cultural y el excelente conocimiento de la realidad política y social de López Crespí sobre las Baleares hemos podido entender la realidad de las librerías palmesanas y el indiscutible papel de los libreros en el activismo político y cultural de resistencia al franquismo en la Palma en los años setenta; él desde L’Ull de Vidre, primero y desde Logos, después, en lo que se refiere a las librerías. Pero también como militante comunista y luchador antifranquista.

    Por la librería, para comprar libros, hablar, debatir y por supuesto conspirar pasó buena parte de la intelectualidad mallorquina: escritores, políticos, artistas de todo tipo, profesionales liberales, profesores, periodistas y un largo etcétera de personas comprometidas con la cultura balear y la lengua catalana: “Fue el lugar de las primeras presentaciones combativas en Palma, de libros que estaban muy perseguidos. Luego los libros en catalán… y darle una proyección a las editoriales catalanas. Era cuando la Obra Cultural Balear estaba en auge con la cultura mallorquina; y para nosotros la defensa de los libros prohibidos por el franquismo, y la defensa de las editoriales marginadas era muy importante… erspecialmente las que publicaban en catalán”[11].

    López Crespí, como he señalado ya, trabajaría posteriormente en la librería Logos (1972…) donde si podría desarrollar su faceta de librero, algo que no ocurrió con plenitud en L’Ull de Vidre, ya que apenas permaneció dedicado a dicha librería nueve meses. Junto a Domingo Perelló, dueño de Logos, organizó encuentros, fomentó tertulias y discusiones en torno a determinados autores y obras literarias. Logos fue una verdadera escuela de aprendizaje literario y cultural para Miquel López Crespí tanto desde el punto de vista de los libros, autores y obras, como de la lucha antifranquista política y sobre todo cultural balear.

    De la comunión con los libros, el periodismo y la aportación de estos a la cultura antifranquista daba fe Frederic Suau, otro de los integrantes de la aventura librera de L’Ull de Vidre, que era poseedor de una de las mejores bibliotecas palmesanas en cuanto al marxismo se refiere. A este punto se refiere López Crespí cuando señala: “…era el hombre que tenía una de las bibliotecas particulares de marxismo mejor surtidas de la Ciudad. Mis primeras lecturas de Marx las había hecho en libros que él me había dejado, lo mismo podría decir de las obras de Lenin, Gramsci… editadas en la Editorial Progreso de Moscú y compradas de contrabando en Londres o París”[12].

    Suau y sus compañeros de aventura tenían, a través de la librería, la pretensión de impulsar dos aspectos básicos de la Cultura para ellos en esos momentos: difundir los libros marxistas y, como no, potenciar lo más posible la cultura catalana, en el convencimiento y la estrategia de que la librería en realidad era nada más que una herramienta útil de lucha política y cultural contra el franquismo. L’Ull de Vidre, a diferencia de otras librerías, que tenían un fuerte componente comercial, debía de ser algo más que una librería, algo así como una célula de agitación social, que burlara a la policía política del Régimen, con la tapadera de una librería, y consiguiera agrupar a los más críticos y “leídos” con la utópica finalidad de construir un –en palabras del propio López Crespí- “moviment revolucionari mallorquí, marxista, evident, i amb forts components nacionalistes”[13].

    Estos jóvenes revolucionarios conseguirían el apoyo y la solidaridad de algunos de los editores rupturistas del momento como Bartomeu Barceló, que aportaría, para nutrir las estanterías de la librería, buena parte del fondo editorial de Daedalus; con libros como Els mallorquins o L’Islam a les Balears, que sin duda servirían a la “causa”.

    Suau y López Crespí contribuyeron al desarrollo cultural mallorquín también desde las páginas de Cultura del Diario Última Hora, dirigido entonces por “Pepín” Tous. Actividad periodística que por supuesto compatibilizaban con la actividad de la librería y lo que esta implicaba (presentaciones, exposiciones, charlas, venta de libros…); podemos suponer que esta enardecida actividad acabó por agotar a los protagonistas, que al poco tiempo deben abandonar la librería (primero López Crespí y luego Suau y Casellas) por falta de rentabilidad económica, aunque si fue eficaz desde el punto de vista ideológico y cultural. Reconociendo su contribución desde los libros a la recuperación democrática y el fomento de un pensamiento crítico básicamente antifascista y con un componente nacionalista. La revolución que pretendían desde la librería fracasaría pero sembraron un germen que serviría para espabilar a la mortecina intelectualidad mallorquina.


    [1] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

    [2] LOPEZ CRESPÍ, Miquel. http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm.

    [3] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

    [4] Ídem.

    [5] Els nostres: Aina Montaner. Publicado en la revista L'Estel (15-VIII-05). http://www.escriptors.com/autors/lopezcrepim/

    [6] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

    [7] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

    [8] Ídem.

    [9] Ídem.

    [10] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto Libreros y Editores en el tardofranquismo y la transición.

    [11] Ídem.

    [12] L’Ull de Vidre. Miquel López Crespí.

    [13] Ídem.



    0 0

     

    Article de Pere Sampol:

     

    Divendres passat, pocs minuts després que el Parlament de Catalunya votàs a favor de proclamar la independència de Catalunya, una bona amiga de la família ens trucava des de casa seva, a Osca. Estava profundament afectada i dolguda, tan mal hemos tratado a los catalanes? Segurament, la gran majoria de ciutadans espanyols de bona fe, que mai no cridarien a por ellos!, es fan la mateixa pregunta, sense entendre els motius pels quals la majoria dels representants electes de Catalunya han pres una decisió tan dràstica. Per desgràcia, la llibertat de premsa no implica l’existència d’una premsa lliure, al menys pel que fa als grans mitjans de comunicació de masses espanyols.
    A les Illes Balears, per sort, a més dels grans diaris i ràdios i televisions estatals, rebem les emissions de TV3 i de Catalunya Ràdio i hem pogut constatar l’existència de dos mons informatius divergents. Però, per als qui només tenen un únic món informatiu el miler de ferits per les càrregues policials de l’1 d’octubre no varen existir, TV3 manipula, les escoles catalanes adoctrinen i no ensenyen el castellà (el ministre Dastis ho va afirmar sense parpellejar a una televisió francesa), els mossos d’esquadra no obeïren les ordres judicials (malgrat tancaren el doble de col·legis electorals que la policia nacional i la guàrdia civil sense pegar ni un sol cop de porra)...

     

    La realitat que viuen la majoria d’espanyols és la creada per uns mentiders compulsius que han demostrat no tenir el més mínim escrúpol per tal d’obtenir el poder. Amb mentides, ficaren Espanya en la guerra il·legal d'Iraq; mentiren a la població atribuint a ETA els atemptats d’Atocha; mentiren amb la major catàstrofe ecològica de la història d’Espanya, el petrolier Prestige; saquejaren les arques públiques, ja tenen més de vuit-cents imputats per corrupció; segons la fiscalia, dugueren una doble comptabilitat, cobraren en negre, finançaren il·legalment campanyes electorals, destruïren proves, obstaculitzaren la Justícia... Els grans defensors de la legalitat!
    Però, el pitjor que han fet a Espanya, a la que tant diuen defensar, és enfrontar-la a Catalunya. Rajoy, com a president del Partit Popular, és responsable de la recollida de quatre milions de firmes contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. És responsable d’haver presentat un recurs d’inconstitucionalitat contra el mateix Estatut, una vegada que havia estat aprovat pel Parlament de Catalunya, les Corts Generals d’Espanya i referendat pel Poble de Catalunya. És responsable d’haver maquinat fins a aconseguir un Tribunal Constitucional partidista (segons el constitucionalista Javier Pérez Royo, la primera inconstitucionalitat la va cometre el mateix Tribunal Constitucional en admetre a tràmit el recurs del Partit Popular). Mariano Rajoy, a més, és responsable d’haver ignorat les grans manifestacions pacífiques de Catalunya que clamaven pel seu reconeixement com a Poble. En aquest temps, a més, ha promogut, de fet, una recentralització política mitjançant lleis que envaeixen competències exclusives de la Generalitat o a través de recursos d’inconstitucionalitat que han suspès lleis autonòmiques, com la de pobresa energètica, per exemple.
    Tot això, mentre s’incomplien convenis d’inversions amb infraestructures, com la connexió ferroviària del Port de Barcelona, les inversions amb rodalies o el famós Eix Mediterrani ferroviari que havia de connectar tot el Llevant amb Europa. Mentrestant, Catalunya, juntament amb Balears i València, finança els costosos projectes d’alta velocitat espanyols.
    No, els espanyols no han fet cap mal als catalans, els ho ha fet Rajoy en el seu nom.

    Pere Sampol



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [14/11] «Free Society» -«La Cravache» - «La societat de l'espectacle» - Fóscolo - Brand - Bertini - Muñoz - Rueda - Dwelshauvers - Stoianov - Río - Domeque - Mateu - Jourdan - Akiyama - Calvo -«Ramonín» - Perdereau - Ruberti

    Anarcoefemèrides del 14 de novembre

    Esdeveniments

    Capçalera de "Free Society"

    Capçalera de Free Society

    - Surt Free Society: El 14 de novembre de 1897 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número de Free Society. A periodical of anarchist thought, work and literature (Societat Lliure. Un periòdic del pensament anarquista, sindical i literari), òrgan d'expressió de Free Society of Anarchists of North America (Societat Lliure dels Anarquistes de Nord-amèrica). Era el successor de The Firebrand (L'Atxa) i estava editat per l'anarquista rus exmenonita Abraham Isaak (Ade Isaak). Va deixar de publicar-se en 1904, quan Isaak es va traslladar a Nova York.

    ***

    Capçalera del primer número de "La Cravache"

    Capçalera del primer número de La Cravache

    - Surt La Cravache: El 14 de novembre de 1897 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari anarquistaLa Cravache. Organe International des Travailleurs. La tirada d'aquesta publicació va anar dels 3.500 als 2.500 exemplars. Els gerents van ser André Philippe i Sauvage. La major part dels articles no van ser signats, però van col·laborar Jean Bourguer, Charles Dhooghe, Jean Grave, Jean Hardi, André Philippe (Léon Wolke) i Henry Zisly, entre d'altres. Va fer especial seguiment de les conferències que Sébastien Faure va realitzar a Roubaix els dies 6, 9 i 14 de desembre de 1897. Publicà dos fullets Notre cher et vénéré président i Bruch Mitsu, de Georges Eckhoud. El seu primer gerent, André Philippe, va ser condemnat el 29 de desembre de 1897 pel Tribunal Correccional a un mes de presó i a 50 francs de multa per «difamació a l'Ajuntament de Roubaix» i es va refugiar a Anglaterra, on continuà col·laborant amb el periòdic. En sortiren 11 números, l'últim el datat 22-29 de gener de 1898. Va ser substituït per Le Cravacheur (1898).

    ***

    Primera edició de "La société du spectacle" (1967)

    Primera edició de La société du spectacle (1967)

    - La societat de l'espectacle: El 14 de novembre de 1967 s'imprimeix a París (França), editat per Buchet/Chatel, l'influent assaig de l'intel·lectual situacionista francès Guy Debord La société du spectacle. El llibre és compost per nou capítols dividits en 221 paràgrafs. La frase amb la qual obre el primer capítol és una derivació conscientment malversada de la frase que Karl Marx utilitza per començar la seva obra El Capital: «La riquesa de les societats on domina el sistema de producció capitalista apareix com una"acumulació immensa de mercaderies".» (primera frase de Marx); «Tota la vida de les societats dominades per les condicions modernes de producció es presenta com una immensa acumulació d'espectacles.» (primera frase de Debord). És essencialment una crítica radical del mercat i del seu domini en la vida, que l'autor veu com a una forma particular d'«alienació» de la societat de consum. El concepte d'espectacle es refereix a una manera de reproducció de la societat basada en la reproducció de mercaderies, sempre en major nombre i sempre més semblants en la seva varietat. Aquest llibre desenvolupa conceptes relacionats amb la cultura moderna i amb mode de vida acomodatici que desemboquen en una crítica oberta de la societat del seu temps. També conté una crítica punyent del marxisme leninisme en totes les seves variants i presenta un camí comunista llibertari alternatiu a seguir. L'editor Buchet/Chatel realitzà tres edicions seguides del llibre gràcies a l'èxit obtingut arran dels fets de«Maig del 68», abans de ser novament publicat a partir de setembre de 1971 per l'editorial Champ Libre, de Gérard Lebovici. En 1973 Guy Debord estrena una pel·lícula del mateix nom basada en els postulats teòrics d'aquest llibre i relacionant-los amb altres obres. Aquesta obra segueix mantenint actualment una gran influència en un bon nombre de moviments filosòfics i polítics d'allò que s'ha anomenat «postmodernisme».

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Avelino Fóscolo

    Avelino Fóscolo

    - Avelino Fóscolo: El 14 de novembre de 1864 neix a Sabará (Minas Gerais, Brasil) el químic, farmacèutic, periodista, dramaturg i escriptor anarquista António Avelino da Silva, més conegut com Avelino Fóscolo. Segons alguns descendia, per part de la seva besàvia, de l'escriptor Ugo Foscolo, però això no és cert, ja que adoptà posteriorment el pseudònim d'AvelinoFóscolo en honor del seu admirat escriptor italià. Era fill natural d'una costurera, Maria Avelino da Silva Dinis, i de José Caetano de Paula Rocha. Estudià a diferents col·legis i quan tenia 11 anys quedà orfe. Després de realitzar diverses feines humils, es posà a treballar a la mina d'or de Morro Velho, a Congonhas de Sabará (actualment Nova Lima, Minas Gerais, Brasil). En una ocasió assistí a un espectacle de la«Companhia de Quadros Vivos Keller», dirigida per un nord-americà, i captivat per la vida de la faràndula, i amb moltes ganes de fugir de les dures condicions de feina de la mina, va dir als membres de la companyia que se'l portessin. Durant uns anys va fer d'actor circense, recorrent diversos països llatinoamericans i representant espectacles escrits per ell. En 1886 passà de gira per Sabará i decidí quedar-se i a partir d'aquest moment començà la seva carrera periodística i literària en aquesta població, involucrant-se en les lluites abolicionistes i republicanes, establint vincles amb la maçoneria i guanyant-se la vida fent de comercial. A partir de 1887 col·laborà en el periòdic local Folha Sabarense. En 1890 publicà, amb Luís Cassiano Martins Pereira, la novel·la A Mulher. A començament de segle s'adherí al moviment anarquista i a la ciutat minera de Taboleiro Grande (actualment Paraopeba, Minas Gerais, Brasil) es casà amb una estudiant de magisteri de la zona, Maria Gonçalves Ribeiro (Mariquinha), filla d'un farmacèutic, amb qui va tenir 10 infants. Amb son sogre, Manuel Pinto Ribeiro, regentà a Taboleiro Grande l'apotecaria«Fóscolo & Cia» i aprofità l'espai de la farmàcia per a fer difusió cultural i del pensament llibertari, realitzant debats polítics i literaris i venent literatura anarquista a preus mòdics, especialment llibres de Piotr Kropotkin i Élisée Reclus. El 6 de gener de 1893 començà a publicar a Taboleiro Grande amb una impremta manual que comprà el periòdic quinzenal A Vida, que fou substituït en 1896 pel periòdic obrerista O Industrial. A prop de Taboleiro Grande hi havia la fàbrica tèxtil Cedro, propietat del ric empresari Bernardo Mascarenhas, caracteritzada per l'explotació sistemàtica dels seus obrers i als quals ell ajudava fent costat les seves reivindicacions i proveint-los gratuïtament dels medicaments que necessitaven i no podien pagar. En 1903 va escriure O mestiço, on descriu la vida d'una hisenda i la trista realitat dels esclaus, i A capital, primera novel·la ambientada a Belo Horizonte, on relata la construcció de la ciutat, inaugurada el 12 de desembre de 1897, i on denuncia els fraus en la distribució dels lots de terra. En aquests anys fundà periòdics, biblioteques i grups teatrals («O Clube Dramático e Literário»). Investigador químic–inventà nombroses i exitoses fórmules industrials i un quall que es comercialitzà força a Europa–, en una ocasió viatjà a Alemanya per fer cursos d'especialització farmacèutica a l'empresa Bayer; no se sap molt bé com, arribà a Taboleiro Grande la notícia que havia mort a Europa durant el viatge, causant, temps després, natural consternació quan retornà a la població i trobà de dol sa nombrosa família. La seva literatura s'emmarca en l'anomenada «estètica del naturalisme tardà» de la literatura brasilera, amb una forta preocupació per la denúncia d'una «societat retrògrada i injusta», motivada per les desigualtats socials, l'esclavitud, el conservadorisme de l'Església catòlica, la discriminació sexual de la dona i els casos derivats de l'empobriment de la població (orfandat, suïcidi, prostitució, violació, castració, joc, etc.). El seu estil literari es va veure molt influenciat per autors com Gustave Flaubert, Jean Grave, Victor Hugo, Guerra Junqueiro, Piotr Kropotkin, Eça de Queiroz, Lev Tolstoi, Élisée Reclus, George Sand, Jules Verne i Émile Zola. Un dels seus leitmotiv és la figura del«sembrador», sobre el qual va escriure en 1921 un drama social en tres actes (O semeador). Entre juliol de 1906 i desembre de 1907 dirigí a Taboleiro Grande el periòdic anarquista A Nova Era. El 13 de maig de 1909 fundà l'Academia Mineira de Letras (Acadèmia de Lletres de Minas Gerais) a Juiz de Fora (Minas Gerais, Brasil), en la qual ocupà la cadira número 7 amb el patrocini del seu amic l'escriptor Luís Cassiano Martins Pereira. Fou regidor, en representació de Taboleiro Grande, a l'Ajuntament de Sete Lagoas (Minas Gerais, Brasil), sense adscripció a cap partit polític, i quan en 1912 es creà el municipi de Paraopeba, ocupà el càrrec de regidor en el seu primer consistori. En aquests anys col·laborà en el periòdic anarquista A Lanterna, de São Paulo, on entre octubre de 1913 i maig de 1914 publicà en lliuraments la seva obra No circo. En 1915 es traslladà a Belo Horizonte (Minas Gerais, Brasil) i amb ell l'acadèmia que havia fundat. Els seus últims anys van ser d'aïllament i d'oblit. A més de les obres citades podem destacar O caboclo. Novela de costumes mineiros (1902), Vulcões (1920) i O jubileo. Romance social (1920). Avelino Fóscolo va morir el 29 d'agost de 1944 a Belo Horizonte (Minas Gerais, Brasil) i fou enterrat al cementiri de Bonfim d'aquesta ciutat. En 1987 Letícia Malard publicà l'assaig Hoje tem espetáculo. Avelino Fóscolo e seu romance i 1992 Regina Horta Duarte la biografia A Imagen rebelde. A trajetória libertária de Avelino Fóscolo. En 1999 Letícia Malard i José Américo Miranda publicà la seva obra pòstuma Morro velho, que havia transcrit son fill Hugo Fóscolo. En 2013 el Coletivo Mineiro Popular Anarquista inaugurà una nova llibreria a Belo Horizonte amb el nom «Livraria Anarquista Avelino Fóscolo».

    Avelino Fóscolo (1864-1944)

    ***

    Adolf Brand fotografiat per Jaro von Tucholka a Berlín

    Adolf Brand fotografiat per Jaro von Tucholka a Berlín

    - Adolf Brand: El 14 de novembre de 1874 neix a Berlín (Alemanya) l'anarcoindividualista i activista pels drets homosexuals Adolf Brand. Sos pares es deien Franz Brand, mestre vidrier, i Auguste, i va tenir un germà i una germana. Després d'una breu etapa de professor, en 1896 creà la seva pròpia editorial i entre aquest any i 1932 edità la revista literària i artística Der Eigene (El Especial o L'Únic), considerada la primera publicació regular homosexual del món i amb clares influències del pensament anarcoindividualista de Max Stirner i de la filosofia de Friedrich Nietzsche. Aquesta revista també publicava un suplement, Eros. En la seva editorial Brand publicà l'antologia de literatura homoeròtica d'Elisar von Kupffer (Elisarion)Lieblingminne und Freundesliebe in der Weltliteratur (1899-1900), convertint-se en un clàssic força influent de la literatura gai. En 1903, amb Benedict Friedländer, Wilhelm Jansen, Peter Hille, Walter Heinrich, Hans Fuchs, Otto Kiefer, Richard Meinreis, Paul Brandt, Lucien von Römer, Martha Marquardt i altres, fundà l'associació gai Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Especials), que considerava l'amor entre homes com a un dels atributs de la virilitat i reivindicava la pederàstia, segons el model grec espartà. Els membres de la GdE s'acostaven al pensament intel·lectual de Hans Blüher i Gustav Wyneken i el seu«Eros pedagògic» (erotopedagogia), alhora que rebutjaven les teories mèdiques que reivindicaven l'homosexualitat aleshores en voga, com ara la «teoria dels estadis sexuals intermedis» de Magnus Hirschfeld, al qual criticaren per «afeminat» i jueu, fet pel qual Brand i els seus seguidors van ser acusats per alguns de racistes i misògins. La GdE realitzava diverses activitats (càmpings, excursions, naturisme, etc.), on es practicava sovint el nudisme. La GdE tenia moltes semblances al Wandervogel, una mena de grup escolta alemany, i fins i tot un dels fundadors de la GdE, Wilhelm Jansen, fou un dels principals animadors del Wandervogel. Brand defensà fer pública la homosexualitat de personatges públics –l'actual outing– i en 1907, durant l'«afer Harden-Eulenburg»–seguit de processos militars per comportament homosexual en els quals es van veure implicats dos membres del gabinet de govern de l'emperador Guillem II de Prússia–, després d'afirmar que el canceller reial Bernhard von Bülow tenia una relació homosexual amb el conseller privat Max Scheefer, per a obligar-lo a eliminar el Paràgraf 175 –article del codi penal alemany que penava les relacions homosexuals entre persones de sexe masculí i que fou vigent a Alemanya entre 1872 i 1994–, va ser denunciat per aquest per calumnia i, el novembre d'aquell any, condemnat a 18 mesos de presó. Posteriorment va ser condemnat en diverses ocasions, com ara a un any per copejar un diputat amb una corretja de ca a causa d'una discussió o per publicar textos i imatges considerades escandaloses. En 1908 reedità Lieblingminne und Freundesliebe in der Weltliteratur. Durant la Gran Guerra minvà la seva activitat reivindicativa i serví tres anys en l'exèrcit. Es casà amb la infermera Elise Behrendt, qui acceptà la seva homosexualitat i hagué d'acceptar la seva relació amb Max Miede, vivint tots tres plegats. Durant la dècada dels vint, participà amb el Wissenschaftlich-humanitäres Komitee (WhK, Comitè Cientificohumanitari), organització creada per Magnus Hirschfeld pel reconeixement social de l'homosexualitat i del transgènere i per a eliminar el Paràgraf 175, lluita que fou un fracàs. A partir de l'arribada del nacionalsocialisme al poder, després de patir atacs pels nazis i el 3 de maig de 1933 la confiscació dels seus llibres i documents per un escamot d'assalt comandat per Ernst Röhm, dirigent nazi i gai declarat, es va veure obligat a abandonar la militància homosexual i a deixar de publicar Der Eigene, fets aquests que el van portar a una profunda depressió i a la fallida econòmica. El 29 de novembre de 1933 va escriure una carta a F. F. Bennett, secretari de la British Sexological Society (BSS, Societat Sexològica Britànica), on denunciava la seva delicada situació. Per sobreviure va vendre el seu apartament a son amant Miede i passà a viure amb sa companya en una petita habitació d'un edifici. Adolf Brand i la seva espasa van morir el 2 de febrer de 1945 a Berlín (Alemanya) durant un bombardeig nord-americà. Brand havia enterrat part del seu arxiu en un jardí, però aquest llegat mai no s'ha recuperat.

    Adolf Brand (1874-1945)

    ***

    Amilcare Bertini

    Amilcare Bertini

    - Amilcare Bertini: El 14 de novembre de 1884 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Amilcare Bertini. Sos pares es deien Narciso Bertini i Elettra Del Bravo. Va créixer en els ideals anarquistes, ja que son pare, quan encara era molt jove, entrà a formar part del grup anarquista revolucionari de Putignano (Pulla, Itàlia) i en 1893 va ser fitxat com a «anarquista perillós» de Riglione (Pisa, Toscana, Itàlia). Amilcare Bertini, que es guanyava la vida fent de mecànic, es caracteritzà de jove per la seva capacitat organitzativa i esdevingué un dels militants més actius i compromesos en la distribució de la premsa llibertària. El 27 de febrer de 1912, juntament amb un grup de companys (son pare, Pilade Balestri, Duilio Casalini, Gino Cordoni, Oreste Melani, Arrigo Mori, Angelo Orsini, Torello Vannini i altres), fundà el Cercle Anarquista «Demolizione», que desenvolupà una contínua i eficaç acció de propaganda i de lluita. L'agost de 1913 va ser nomenat gerent responsable del periòdic mensual antireligiós Il Prete i entre el 27 de setembre i el 3 de novembre de 1913 assumí la gerència de L'Avvenire Anarchico. Immers en la propaganda anticlerical, organitzà i intervingué sobretot en mítings locals, com el de juliol de 1912, que arreplegà unes dues-mil persones de Riglione i que comptà com a orador Virgilio Salvatore Mazzoni. Va ser present en les lluites i manifestacions obreres durant el«Bienni Roig» (1919-1920) i després de l'arribada del feixisme patí tota casta de persecucions com a «anarquista perillós». En 1925, durant un escorcoll domiciliari, se li segrestaren diverses fotos de Giacomo Matteotti. Amb el temps, el seu compromís polític a Riglione va anar minvant i durant els anys següents treballà al seu petit taller mecànic portant una vida retirada, fins al punt que en 1928 les autoritats afirmaren que ja no era perillós –son pare havia estat esborrat dels fitxers polítics en 1925. En els primers anys quaranta fou president de la Secció de Riglione de l'Assistència Pública i es va distingir el 31 d'agost de 1943 en tràgics dies que seguiren al bombardeig de la ciutat de Pisa en el rescat dels morts i dels ferits. Amilcare Bertini va morir el 23 de maig de 1945 atropellat per un camió de les tropes angloamericanes a Riglione (Pisa, Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

    Amilcare Bertini (1884-1945)

    ***

    Vladimiro Muñoz i son fill (8 d'abril de 1961)

    Vladimiro Muñoz i son fill (8 d'abril de 1961)

    - Vladimiro Muñoz: El 14 de novembre de 1920 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'historiador i propagandista anarquista Vladimiro Muñoz. Fill d'un ferroviari comunista, portarà el nom en homenatge a Lenin. En 1924 sa família s'instal·là a Tarragona (Catalunya) i a partir de 1932 a Irun. Més tard es traslladà a San Sebastià per estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis fins a l'esclat de la guerra. Amb la destrucció d'Irun, passà a França i retornà a la Península per Tarragona. En 1937 fou mobilitzat i, com que encara no tenia 17 anys, fou destinat com a carter. En aquesta època descobrí el pensament pacifista i anarcoindividualista d'Han Ryner llegint els seus llibres traduïts al castellà per José Elizade. Quan acabava la guerra, el gener de 1939 passà la frontera francesa amb barca, però fou detingut per la policia gala. Després d'un temps tancat al camp de concentració d'Argelers, fou destinat al de Bram. Després marxarà a Amèrica. Alliberat en 1940, va fer de mecànic a Tolosa de Llenguadoc i de llenyataire a l'Avairon. Lliurat a l'exèrcit nazi, fou internat en diversos camps i després fou destinat per treballar en la construcció d'una base submarina a prop de La Rochelle, fins que pogué fugir. En 1947 pogué embarcar amb sos pares i sa germana cap a Montevideo (Uruguai), on residia des de començaments de segle una branca familiar. Anarcoindividualista i pacifista, mai no va pertànyer a cap organització llibertària, però es va fer amb tothom, com ara Eugen Relgis --a qui conegué personalment i traduí obres seves--, Han Ryner, Hem Day, José Tato Lorenzo, Voluntad, Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), etc. En 1976, amb la instauració de la dictadura militar, deixà de banda el moviment anarquista, relacions que reemprengué amb la caiguda d'aquesta. Estudiós del moviment anarquista internacional, se'n dedicà a recopilar documents. La seva tasca com a investigador de les fonts anarquistes i els seus estudis cronològics (Voltairine de Cleyre, Johann Most, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Rafael Barret, Coelho Netto, Agustín Barrios, etc.) són força importants, així com la labor de prologuista d'obres clàssiques llibertàries (Errico Malatesta, Joseph Ishill, Anselmo Lorenzo, Max Nettlau, etc.). També destaca la seva producció epistolar, rica en dades bibliòfiles i bibliogràfiques, i les seves traduccions. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Cénit,Cahiers des Amis d'Han Ryner, Le Combat Syndicaliste, Espoir,Frente Libertario, Marcha, Reconstruir,Ruta, Solidaridad,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,Voluntad, etc. Va participar en la història del moviment anarquista en fascicles de Diego Abad de Santillán. És autor de Contribución a la historia del anarquismo español. Correspondencia selecta de Federico Urales, Recordando a José Tato Lorenzo, Correspondencia selecta de Joseph Ishill (1967),Correspondencia selecta de Francisco Ferrer Guardia (1971), Breve historia del movimiento anarquista en Estados Unidos de América del Norte (1973, amb Frederica Montseny i Alberto Martín), Antologíaácrata española (1974), Barret en Uruguay (1974, amb Ernesto Herrera), El pensamiento vivo de Barrett (1976), Li Pei Kan and chinese anarchism. A chronology (1977), Max Nettlau, historian of anarchism (1978), Anarchists. A biographical encyclopedia (1980), Coelho Netto y Agustín Barrios. Ensayos filológicos (1981, amb Rodrigo Díaz-Pérez i Viriato Díaz-Pérez), Barret en Montevideo (1982), Bibliografía de Germinal. Asunción 1908 (1982), Bibliografía de Rafael Barrett. Uruguay (1908-1911) (1982), Sembrando ideas. Rafael Barrett (1992, amb Roberto Lavín),  Barrett(1992), etc. Vladimiro Muñoz va morir en 2004 a Montevideo (Uruguai).

    Vladimiro Muñoz (1920-2004)

    ***

    Agustín Rueda

    Agustín Rueda

    - Agustín Rueda Sierra: El 14 de novembre de 1952 neix a Sallent (Bages, Catalunya) el militant anarquista Agustín Rueda Sierra. Nascut en una barraca d'una colònia de Sallent, poble miner de Barcelona amb un gran percentatge d'immigració, de mare teixidora i de pare minaire. Després de l'escola farà feina quatre anys en una empresa auxiliar de l'automòbil fent matrius industrials. Amb 18 anys crea un Club Juvenil per dinamitzar el seu barri (cinema, conferències, recitals, futbol). L'abril de 1971 deixa la fàbrica i aconsegueix feina de miner a Sallent. El febrer de 1972 es produeix una vaga important i un tancament dels minaries de Balsareny i Sallent; Agustín Rueda hi participarà activament (assemblees informatives, manifestacions, grups de suport...). El setembre del mateix any, i com a conseqüència de la seva participació en l'ambient insurgent, és acomiadat de la feina. El 17 de novembre de 1972 mor atropellada la mare d'un company per mor de la mala situació de les carreteres de la colònia on viu, i en la manifestació de protesta dos dies desprésés detingut i ingressa a la presó Model de Barcelona, d'on sortirà el febrer de 1973. Després de diverses feines esporàdiques (picapedrer, veremador...) i d'encalçament policíac, és cridat a files. El 9 de maig de 1974 s'incorpora en infanteria de marina a Cartagena i després a Ferrol el 26 de juny. El 17 de juliol mor son pare de tuberculosi i misèria i el 28 d'octubre del mateix any sa mare, amb la qual cosa perd la llar familiar. El 28 de d'octubre de 1975 es llicència i torna a Sallent. L'abril de 1976 es passa a França per primer cop pe ajudar un amic desertor i pren contacte amb els exiliats llibertaris de Perpinyà, vivint damunt de la Llibreria Espanyola de la ciutat, que poc desprésés destrossada per una bomba quedant-se sense habitatge. Després de diverses feines al camp a Ceret i Conellà de la Rivière, l'octubre de 1976 arriba clandestinament a Barcelona carregat de llibres i pamflets llibertaris. Torna a casa amb desertors i retorna el novembre a Sallent on ocupa una masia abandonada. El febrer de 1977 amb passaport torna a Perpinyà i entra en contacte amb un grup autònom llibertari d'acció, però no és un revolucionari professional i continua vivint de les feines del camp. El 15 d'octubre de 1977 a les 6 del matí és detingut a la frontera per mor d'una delació. Després de tres dies a la comissaria de la via Laietana, és portat a la presó de Figueres per restablir-se de la pallissa, i a final de mes és portat a la presó de Girona. Entra en contacte amb la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL) i és converteix en membre actiu. Els missers Vidal, del Comitè Propresos de CNT, i M. Seguí, de Familiars i Amics dels Presos Polítics, s'encarregaran del seu cas, però només el van veure un pic. Com a conseqüència de les seves activitats en la COPEL és traslladat, sense que els seus advocats se n'assabentin, l'1 de gener de 1978 a la presó madrilenya de Carabanchel on també s'incorpora de ple en la COPEL. La nit del 13 al 14 de març de 1978, quan els funcionaris de presó descobreixen que Agustín s'ha assabentat del noms dels infiltrats policíacs en la COPEL i en grups anarquistes, és assassinat d'una pallissa; el doctor Gregorio Arroyo certifica a la infermeria de la presó l'òbit a causa d'un«shock  traumàtic» a les 7.30 hores del 14 de març. Ningú no el va veure després de la seva mort i el cadàver va ser traslladat a Sallent on va ser enterrat sense cap permís, ni tan sols el de sanitat, calia evitar escàndols. 12 funcionaris de presó i dos metges van ser jutjats i condemnats 10 anys després dels fets a penes compreses entre els 10 i dos anys de presó per la pallissa mortal«generalitzada, perllongada, intensa i tècnica» realitzada en el 70% del cos d'Agustín Rueda.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Jean-Jacques Dwelshauvers

    Jean-Jacques Dwelshauvers

    - Jean-Jacques Dwelshauvers:El 14 de novembre de 1940 mor a Montmaur-en-Diois (Delfinat, Occitània) el periodista, historiador, crític d'art i militant anarquista individualista Jean-Jacques Dwelshauvers, també conegut com Jacques Mesnil. Havia nascut el 9 de juliol de 1872 a Brussel·les (Bèlgica) en una família universitària i de l'alt funcionariat belga. Va estudiar estudis clàssics i medicina a la Universitat Lliure de Brussel·les, on va fer amistat ambÉlisée Reclus i August Vermeylen, i en aquesta època va militar el Partit Obrer Belga, on va conèixer E. Van Der Velde i C. Huysmans. A partir de 1894 va continuar els estudis a la Facultat de Medicina de Bolonya. És estudiant en Itàlia quan va relacionar-se amb els pensadors anarquistes Errico Malatesta i Armando Borghi, entre d'altres. A Florència va conèixer Clara Koetliz, deixebla d'Élisée Reclus, que serà sa companya durant una desena d'anys, i es va apassionar pel Renaixement i per la història de l'art. Va rebre el títol de metge a Florència, però mai no va exercir. A partir de 1894 va començar a publicar obres d'art sota el pseudònim de Jacques Mesnil. A Itàlia fou molt amic d'Aby Warburg i de Giovanni Poggi. En 1906 es va instal·lar amb Koetliz a Maisons-Alfort (Illa de França, França), on va continuar les seves recerques sobre art i va freqüentar els cercles llibertaris. En 1914, impactat per la declaració de guerra, la invasió de Bèlgica i la defecció de certes pacifistes i llibertaris que es van incorporar a la «Unió Sagrada», es va allunyar del moviment anarquista i va començar a col·laborar en L'Humanité i en Au-dessus de la mêlée, publicat per Romain Rolland, amb qui l'uniria una gran amistat. També fou el corresponsal parisenc de l'Avanti. Atret per la Revolució russa, es decanta vers el comunisme i en 1920 entrà a formar part de la redacció de La Revue Communiste. Va assistir amb sa companya al Congrés de la III Internacional Comunista durant l'estiu de 1921 a Moscou, on trobà Victor Serge i Pierre Pascal. Però va mostrar el seu desacord amb la dictadura bolxevic, especialment arran de la Revolta de Kronstadt i la sagnant repressió amb la qual va ser avortada. L'agost de 1924 va ser exclòs de L'Humanité, va tornar amb els llibertaris i col·laborà en La Révolution Prolétarienne, publicada per Pierre Monatte, i en la revista Europe. En 1939 sa companya Clara Koetliz va morir d'una malaltia. A més de la seva col·laboració en la premsa anarquista i d'art italiana, belga i francesa entre 1894 i 1914 (Il Pensiero, Miscellanea dell' Arte, Le Mercure de France, La Société Nouvelle, Le Temps Nouveaux, L'Étudiant Socialiste, Van Nu En Straks, etc.), és autor de nombrosos fullets, com ara Le mouvement anarchiste (1895),Le mariage libre (1901),Esprit révolutionnaire et syndicaliste (1914), etc.; també va escriure diverses obres sobre el Renaixement florentí i biografies d'artistes (Botticelli, Rafael, Masaccio, Masereel, etc.). Jean-Jacques Dwelshauvers va morir el 14 de novembre de 1940 en un monestir a Montmaur-en-Diois (Le Diois, Occitània), fugint del conflicte bèl·lic mundial --alguns autors apunten al suïcidi com la causa de la seva mort. Va ser un dels primers que va accentuar sobre la importància de l'enfocament econòmic de la producció artística en la història social de l'art.

    ***

    Paraskiev Stoianov

    Paraskiev Stoianov

    - Paraskiev Stoianov: El 14 de novembre de 1940 mor a Sofia (Bulgària) el metge, professor, historiador i militant i propagandista anarquista Paraskiev Ivanov Stoianov --transcrit de diverses maneres (Paraskev Stojanov, Parachkef Stoyanov, etc.)--, considerat un dels pares de la medicina moderna búlgara i dels anarquismes romanès i búlgar. Havia nascut el 30 de gener de 1871 a Giurgiu (Giurgiu, Muntènia, Romania). Fou fill d'un actiu militant nacionalista i comerciant benestant, Ivancho Stoianov, que participà en l'alliberament de Ruse --cinquena ciutat en importància de Bulgària situada a la riba del Danubi, davant de la romanesa Giurgiu--, i de  nasqué a Romania on son pare s'havia refugiat fugint de les persecucions turques. Estudià al prestigiós Col·legi Nacional «Sfântul Sava» de Bucarest, on entrà en contacte amb les idees socialistes i anarquistes després de llegir el fulletó de Piotr Kropotkin Al jovent. Després començà els estudis de medicina a Romania i participà en els primers grups anarquistes romanesos que es crearen. En 1890 marxà a París per continuar els seus estudis de medicina i prengué part en un congrés internacional d'estudiants llibertaris. L'1 de maig d'aquest mateix any, amb l'anarquista italià Saverio Merlino distribuí a París un manifest antimilitarista dirigit als soldats; detingut el mateix dia, fou alliberat sota fiança alguns mesos després. Marxà a Itàlia i d'allà es refugià un temps a Ginebra (Suïssa) on establí contacte amb els principals teòrics del moviment anarquista, com ara Kropotkin i Élisée Reclus. Amb l'anarquista rus d'ascendència armenia i estudiant de medicina com ell Aleksandr Atabekian (Atabek) desencadenà una intensa campanya propagandística, gràcies a la impremta instal·lada al domicili d'Atabekian i des d'on editaren diversos fulletons. Com que disposaven de mitjans financers, ajudaren a la publicació de diversos periòdics i a les caixes de resistència i de solidaritat anarquistes. Un dels millors amics de Max Nettlau, l'ajuda en les seves recerques i en la recol·lecció dels escrits de Mikhail Bakunin, realitzant còpies dels seus manuscrits. Durant sa vida va mantenir una intensa correspondència amb nombrosos anarquistes destacats, com ara Jacques Gross, Louise Michel i Errico Malatesta. El 15 de desembre de 1890 fou expulsat de Suïssa, juntament amb Luigi Galleani i altres anarquistes, per les seves activitats llibertàries; passà a Itàlia, on continuarà la seva militància, participant amb els companys italians en la preparació d'una insurrecció a Sicília des de Malta. Detingut, fou expulsat, retornant a Bulgària, on contribuí a la creació dels primers grups anarquistes a Ruse. El juliol de 1895 es doctorà en medicina a Würzburg (Alemanya) amb una tesi sobre el càncer cardíac. En aquesta època es casà amb la jueva russa Nina Lane, amb qui tindrà en 1896 un fill, Arkadi, i una filla en 1901, Lydia Melt. Provablement fou l'anarquista búlgar que assistí al Congrés Socialista Internacional de Londres de 1896. Després participà en la creació de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària, col·laborà activament amb destacats militants llibertaris búlgars (Nicolas Stoïnov, Varban Kilifarski, Spiro Goulaptchev, Michel Guerdjikov), publicà articles en periòdics llibertaris i prengué part en nombroses activitats clandestines. Poliglota --parlava una desena de llengües (búlgar, rus, francès, alemany, anglès, italià, romanès, turc, armeni, etc.)--, en 1904 traduí al romanès i edità diverses obres, com ara La classe assalariada o La moral anarquista, de Kropotkin, o La societat després de la revolució, de Jean Grave. Com a metge i destacat cirurgià i fisioterapeuta, assistí a un gran nombre de congressos científics arreu d'Europa --especialment destacà en el II Congrés de Fisioteràpia de Roma (1907) i en el Congrés de Cirurgians Eslaus de Belgrad (1911)--, realitzant milers d'operacions a Lovech, Varna i Sofia. Durant sa vida va treballar a multitud d'hospitals d'arreu d'Europa (París, Heidelberg, Berlín, Leipzig, Berna, Lausana, Londres, etc.). En 1918 fou nomenat professor de cirurgia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Sofia i a Varna creà el primer sanatori especialitzat en tuberculosi de l'os. En 1932 publicà en el setmanari literari Pensée et Volonté les seves memòries de quan va ser alumne d'Élisée Reclus a l'Escola Lliure de Brussel·les. Correspondència i papers seus es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Actualment la Universitat de Medicina de Varna porta el seu nom, igual com dos carrers de les ciutats búlgares de Pomorie i de Varna.

    Paraskiev Stoianov (1871-1940)

    ***

    Registre de defunció de José Río Estallo

    Registre de defunció de José Río Estallo

    - José Río Estallo: El 14 de novembre de 1941 mor al camp de concentració de Gusen (AltaÀustria, Àustria) l'anarcosindicalista José Río Estallo, conegut com Laensenada. Havia nascut el 17 de setembre de 1919 a Ayerbe (Osca, Aragó, Espanya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) abans de la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Son germà Julio Río Estallo va ser afusellat pels feixistes. Capturat pels alemanys, va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). José Río Estallo va morir el 14 de novembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria).

    ***

    Necrològica de Miguel Domeque Nadal apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 6 de gener de 1972

    Necrològica de Miguel Domeque Nadal apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 6 de gener de 1972

    - Miguel Domeque Nadal: El 14 de novembre de 1971 mor a Florença (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Miguel Domeque Nadal. Havia nascut cap el 1885 a Gurrea de Gallego (Osca, Aragó, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juliol de 1936, després de la presa del seu poble natal per les tropes franquistes, fugí a les muntanyes amb sos fills i altres companys, i, amb el suport d'altres militants, passà a zona republicana. Sa companya, Felisa Til Montori, de família confederal, que no pogué fugir de Gurrea de Gallego, va ser detinguda i afusellada aquell mateix 1936. Amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà com a obrer tècnic als camins i pantans de l'Alta Viena i de Cantal. Membre del Comitè Regional d'Aragó, Rioja i Navarra de la CNT en l'exili, s'instal·là posteriorment a Fleurance. Miguel Domeque Nadal patí un atac d'apoplexia el 12 de novembre de 1971 i morí dos dies després a Florença (Llenguadoc, Occitània). Els seus fills, Alejandro i Miguel Domeque Till, també militants confederals, lluitaren durant la guerra civil en una unitat guerrillera a Aragó i el juny de 1944 aconseguiren fugir de la presó d'Osca i creuar els Pirineus.

    ***

    Pere Mateu Cusidó

    Pere Mateu Cusidó

    - Pere Mateu Cusidó: El 14 de novembre de 1980 mor a Còrdas d'Albigés (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Pere Mateu i Cusidó --citat a vegades Matheu. Havia nascut el 23 d'abril de 1897 a Valls (Alt Camp, Catalunya). Fill d'una família obrera, son pare feia de teixidor i sa mare de modista. Quan era molt jove, s'instal·là a Barcelona amb sa família buscant feina. Mecànic de professió, treballà com a ferrer de tall en la indústria metal·lúrgica. Cap al 1918 començà a llegir autors anarquistes i s'afilià al Sindicat de Mecànics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entrà a formar part dels grups d'acció i de defensa confederals contra els atacs de la patronal i del Sindicat Lliure. També formà part dels grups de seguretat que protegien els delegats obrers barcelonins que anaven a dialogar amb la patronal. La policia l'acusà de participar, amb Ramon Casanelles Lluch, en diferents accions, com ara els atemptats contra Arturo Luis Elizalde, fill de l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde (19 de desembre de 1919); contra el sicari de la banda del baró de Köening Vicente Segura Sanvicens (4 de juny de 1920); i contra José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra, responsable de la mort d'una trentena de sindicalistes víctimes de la«llei de fugues» (4 d'agost de 1920). El 8 de març de 1921, amb Lluís Nicolau Fort i Ramon Casanelles Lluch, metal·lúrgics confederals com ell, atemptaren mortalment a Madrid contra Eduardo Dato Iradier, president del Consell de Ministres espanyol i últim responsable de la repressió antisindical dirigida pel governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i que va produir nombrosos morts a la capital catalana. Detingut el 14 de març d'aquell any a Madrid, va ser jutjat entre el 2 i el 9 d'octubre de 1923 amb Lluís Nicolau --Ramon Casanellas havia fugit a Moscou (URSS)-- i ambdós van ser condemnats a mort, encara que, gràcies a la gran campanya de suport que van tenir, van rebre l'indult reial a instàncies de Primo de Rivera i les penes van ser commutades per cadena perpètua. Penà a diferents presons (Figueres, Cartagena, Sant Miquel dels Reis), on aconseguí una extensa cultura de manera autodidacta. En 1930, des de la presó de Sant Miquel dels Reis, rebutjà tota ajuda que no sorgís dels cercles llibertaris. Juntament amb Nicolau, en 1931 va ser amnistiat amb l'arribada de la II República espanyola --el president de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià Llussà en un acte públic el saludà amb l'expressió «Fill meu!». A Barcelona milità als ateneus llibertaris, especialment als de Gràcia i del Clot. En els«Fets d'Octubre» de 1934 participà en l'assalt de la Caserna de Cavalleria del carrer Lepant de Barcelona. Durant la guerra lluità als fronts d'Aragó amb la Columna Durruti i posteriorment participà en el procés col·lectivitzador del sector metal·lúrgic. Arran dels «Fets de Maig» de 1937 va ser detingut acusat de custodiar un arsenal d'armes i d'explosius i d'«adhesió a la rebel·lió», però, després de ser jutjat, va ser absolt, gràcies al testimoni de Frederica Montseny, i alliberat el 29 de novembre de 1937. El gener de 1939, quan el triomf franquista ja era un fet, creuà els Pirineus. Després d'un temps al camp de concentració d'Argelers, va fer costat la resistència contra l'ocupació nazi, especialment el maquis dels Grups d'Acció Revolucionària (GAR). A partir d'octubre de 1940, des de Tolosa de Llenguadoc, es relacionà amb els grups d'acció i de resistència de Barcelona. En 1945 assistí al Congrés Regional de Tolosa. Ocupà càrrecs de responsabilitat en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili. En el Ple d'agost de 1946 va ser nomenat membre del Comitè Nacional de CNT-MLE i en el Congrés de Tolosa de 1947 del Secretariat Intercontinental. Com a secretari de Coordinació, assistí a nombroses reunions de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del nucli confederal de Tarn. En aquests anys es va veure implicat en diversos intents d'atemptat contra el dictador Francisco Franco, com el conegut com «Atemptat Aeri» de 1948. En 1951 va ser detingut, torturat i jutjat en l'anomenat «Procés de Lió» --processament de militants llibertaris acusats de l'assalt d'un furgó postal per recaptar diners per a la lluita antifranquista. Tancat a Grenoble, va ser finalment absolt en el judici gràcies a la intervenció de diversos intel·lectuals francesos que al·legaren els seus serveis en la resistència contra els nazis, però va ser obligat a residir a Lió i a Grenoble, on milità activament en la CNT. En 1959 va ser novament detingut, en el marc d'una campanya policíaca de desprestigi contra la CNT. Cap al 1958 s'establí a Còrdas d'Albigés, on treballà de mecànic fins passat els setanta anys i militant en la Federació de Còrdas fins el seu final. Sa companya, Nicolasa Gutiérrez, morí el 3 de març de 1984 a Cauçada (Llenguadoc, Occitània).

    Pere Mateu Cusidó (1897-1980)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Sa Pobla i els records de la Guerra Civil - La padrina Martina Caldés Torrens (Ximbona), el comte Rossi, Aurora Picornell, les germanes Gelabert i Matilde Landa -


    --Les germanes Gelabert – continuava dient la padrina Martina-- es feren molt famoses. Arribaren a ser de les màximes dirigents de la Sección Femenina. No tenien cap vergonya a acompanyar els estols d´assassins del comte Rossi quan anava a predicar la mort pels pobles de Mallorca. Xalestes, eren al seu costat i tenien el dubtós honor de començar els mítings demanant la persecució i extermini dels rojos. S´encarregaven de cercar dones per als membres dels Dragones de la Muerte. Coneixien totes les cases de cites de Palma i dels pobles. Celestines especialitzades, malgrat tantes misses i rosaris, trobaven que era un servei a la causa convèncer les al·lotes de bona posició per tal que oferissin la virginitat als salvadors d´Espanya i la religió. (Miquel López Crespí)


    Però Mallorca és com un mocador, un poble petit on, gratant un poc, tot s´arriba a saber. La padrina de seguida les va situar en el lloc que corresponia. Tenia una memòria prodigiosa, res no se li escapava i de seguida descobrí d´on procedien.

    --Aquestes dues tintoreres –deia-- són les famoses germanes Gelabert de Sencelles, amigues íntimes del comte Rossi en temps de la guerra. Les record per les fotografies que sortien en els diaris. Somrients, amb l´uniforme de Falange. Jovenetes encara, amb la boina roja dels carlistes, la camisa blava i una pistola al cinturó.

    Es passejaven pels pobles fent d´acompanyants de falangistes i militars. Pujaven al balcó dels ajuntaments, romanien a la vora dels botxins. Eren les primeres a iniciar el Cara al sol. Recollien informació de les beates, dels rectors, i després la passaven als Dragones de la Muerte, al comte Rossí i al marquès de Zayas.

    No ho podia creure! Ara, vint anys després, semblaven unes rendistes que no podien fer mal a ningú. Envellides, vestides de negre, amb el vel per anar a missa i un rosari de nacre a les mans pareixien rates de sagristia sense cap altra història al darrere que les processons i els oficis a què havien assistit.

    Però la padrina les havia conegudes en temps de la guerra i malgrat que provenia d’una família conservadora mai va voler saber res dels seguidors de José Antonio. Li feia por la crueltat, la manera de matar, la set de sang que tenien. Un dia, era just quan començava el Movimiento salvador de España, va estar a punt d´anar a parar a la presó de dones de Palma. Brodava la funda d´un coixí i, per casualitat, havia emprat els colors roig, groc i morat, els colors de la bandera republicana. Cantava alegrement un dels seus romanços més estimats, el de la Presó de Nàpols, i, mentre taral·lejava asseguda al portal, una patrulla de falangistes l´apuntà amb els fusells i li demanà explicacions.

    Sortosament el nou batle franquista passava en aquells moments pel carrer i en assabentar-se del que passava va renyar els jovenots i els va foragitar.

    Marxaren amb cara de pocs amics. Una víctima que els fugia de les mans! No ho podien consentir! Encara feren intents de tornar enrere, però el de més edat els va convèncer de no fer ximpleries. El batle havia estat íntim del general Goded, un heroi del Movimento arran que fou afusellat a Barcelona. Pareix que pensaren que valia més no restar fitxats per les noves autoritats i, malgrat el poder que en aquells moments tenien sobre vides i hisendes, decidiren que no era l´ocasió adient per enfrontar-se al batle.

    El batle sabia a la perfecció, coneixia la nostra família, que per part dels Verdera no hi havia hagut mai cap republicà a la nissaga. Qui no se´n recordava de Miquel Crespí, el cap d´Unió Patriòtica a sa Pobla, el batle que bastí l´Escola Graduada? Com es podia sospitar de republicanisme en unes persones tan conegudes pel seu conservadorisme?

    Hi hagué sort.

    Qualcú que no fos la padrina hauria tengut greus problemes en aquella incerta època on el simple comentari desfavorable d´un veïnat et podia costar la vida, anys de presó, la confiscació de les propietats.

    La padrina va amagar la funda del coixí amb la bandera republicana. Tan sols ben entrats els anys seixanta s´atreví a treure-la de la caixa on la tenia dissimulada. La funda havia estat més de vint anys sota un munt de mantes i llençols, en els fons d´un calaix, embolicada i tapada per una falda pagesa.

    --Les germanes Gelabert – continuava dient la padrina Martina-- es feren molt famoses. Arribaren a ser de les màximes dirigents de la Sección Femenina. No tenien cap vergonya a acompanyar els estols d´assassins del comte Rossi quan anava a predicar la mort pels pobles de Mallorca. Xalestes, eren al seu costat i tenien el dubtós honor de començar els mítings demanant la persecució i extermini dels rojos. S´encarregaven de cercar dones per als membres dels Dragones de la Muerte. Coneixien totes les cases de cites de Palma i dels pobles. Celestines especialitzades, malgrat tantes misses i rosaris, trobaven que era un servei a la causa convèncer les al·lotes de bona posició per tal que oferissin la virginitat als salvadors d´Espanya i la religió.

    Oficialment, els guanyadors eren bons catòlics. Justificaven l´extermini dels republicans amb l´excusa que aquests volien acabar amb la família, fer la repartidora, robar els fills als pares i donar-los a l´Estat per fer-los comunistes. Però de nit tot canviava. Una orgia de sang i sexe s´estenia per pobles i llogarets. A Palma, les germanes Gelabert portaven les meuques a l´hotel Mediterrani. Munió de criats servien llagosta, xampany i pastissos. Tot començava després de venir d´un poble de matar gent. Compareixien borratxos, amb sang a les mans i els uniformes. Molts dels matons no es dutxaven abans de començar les orgies. Els blancs mantells de l´hotel s´havien de rentar cada dia, tantes eren les taques de sang existents. El servei hi estava acostumat. Les noves autoritats ho consentien, especialment al comte Rossi i els italians. Tothom era conscient que sense l´ajut dels avions, armes, diners i voluntaris enviats pel Duce no hauria estat possible aconseguir la retirada de Portocristo. I, per això mateix, els enviats de Mussolini eren el sector més privilegiat del moment.

    --Jo he vist desfilar el comte Rosi pels carrers endiumenjats de Palma. Murta arreu per on trepitjava el seu cavall blanc. Totes les balconades del centre de Ciutat amb banderes nacionals, falangistes, alemanyes i italianes. Aplaudiments que mai no acabaven. Besades des dels balcons de les joves de la rància aristocràcia mallorquina. Afamegats ulls curulls de desig en tantes mirades inflamades dirigides al salvador de rendes i propietats. No sabia on amagar-me. A cada moment estaves amenaçada a haver d´alçar el braç, fer la salutació romana i cantar el Cara al sol. Per no haver-ho de fer, cercava l´interior obscur de les esglésies i no sortia fins que havia passat el soroll, les desfilades, les bandes de música i tot aquell espantós soroll de fanfàrria militar.

    --El dia que assassinaren Aurora Picornell i les roges del Molinar, un dels falangistes passejà els sostenidors de la dirigent comunista pels bars del barri mariner. Després, la festa acabà en el Mediterrani i el sostenidor tacat de sang anà de taula en taula i acabà xop de xampany i vòmits, al terra, trepitjat per un exèrcit de salvatges.

    --Les germanes Gelabert eren igual de vicioses que les prostitutes i alguna de les al·lotes de bona familia que portaven als assassins? Que les meuques anassin amb els brutals membres dels escamots d´extermini per diners podia tenir explicació. Algunes, emperò, portades per una certa dignitat es negaven a participar en els jocs sexuals dels italians i falangistes. Per quins motius les al·lotes educades als Sagrats cors, les privilegiades que estudiaven piano a les amples sales endomassades dels seus casalots, les senyoretes que havien anat a veure el Papa en nombroses peregrinacions catòliques, es delien per sortir amb un aviador de Mussolini, un oficial espanyol que manava grups de criminals? No es sabran mai els motius. El cert era que les germanes Gelabert tenien fama d´agradar-los estranys ritus sexuals en què s´empraven el fuet, grillons i cadenes. Gaudien amb el dolor de les persones. Els excitava veure patir. Cada setmana visitaven la presó de dones de Can Salas cercant, entre les preses i condemnades a mort, alguna detinguda que patís a fons. Els oferien falsament la llibertat si es feien falangistes, si les acompanyaven al Mediterrani a fer companyia a aquella tribu de grollers i degenerats.

    Els records de guerra de la padrina em descobriren noves històries de la repressió a Mallorca que anaven completant el que sabia per part del pare. Un dels fets que més m´impressionà va ser la terrible història de Matilde Landa, la comunista tancada a Can Salas a la qual, amb participació de les germanes Gelabert, feren la vida impossible les monges i quatre senyores riques de Palma al servei del bisbat.

    Volien convertir-la al catolicisme, la pressionaven per fer un acte de contrició públic, que s´apenedís de les seves idees. Empraren tots els sistemes possibles. Un dia li digueren que si no es convertia deixarien de donar llet als infants de les preses. Matilde Landa havia resistit fins aquell moment de forma valenta i decidida; però aquest nou xantatge superava les seves forces. Debilitada pels mesos de reclusió, trista en veure com cada dia se´n portaven companyes a matar, anà emmagrint fins a esdevenir una ombra del que era quan entrà a Can Salas.

    S´especialitzaren en la tortura física i psicològica. Potser tenien enveja de la seva provada integritat moral. Li prometeren que si cedia als suggeriments, li cercarien un indret tranquil en alguna oficina de Falange o del bisbat. Fins i tot la podrien fer una de les responsables de la presó de dones. Li insinuaren que si feia acte públic de renúncia al marxisme, tendria una casa a la barriada del Terreno on podria viure sense que ningú la molestàs.

    Matilde Landa no era una dona feta per a la traïció ni la hipocresia. A la península havia lluitat en primera línia contra el feixisme i, com a representant de la República, havia viatjat a l´estranger a la recerca de suport per la causa de la Llibertat. Cansada del xantatge, un dia decidí acabar amb la tortura quotidiana que patia. Es llançà al buit des del primer pis de la presó i morí a conseqüència de les ferides. Les Gelabert renyaren les monges per manca de vigilància. Però el premi tan preuat que pensaven tenir a les mans se´ls escapà del control, volà més alt que elles. Matilde, per tal d´evitar que es realitzàs l´amenaça de deixar sense llet els infants, s´estimà més morir.

    La postguerra viscuda per aquestes germanes va transcórrer dins un ambient d´absoluta felicitat. Especialitzades en negocis d´usura, anaren acumulant una fortuna immensa. Alguna de les jornaleres que feien feina en els horts de la família contaren com eren de cruels amb la gent que no podia pagar els interessos dels préstecs. Diners que havien estat lliurats davant notari, a un altíssim interès, a condició de lliurar a les germanes les escriptures de propietat. Quantes famílies perderen la casa, la terra? Era sabut que no perdonaven mai cap endarreriment dels terminis. Eren especialistes a deixar diners als més dèbils, a les famílies que, intuïen, no podrien pagar els interessos. Més que cobrar puntualment els préstecs el que els interessava de debò era caure, com a feres afamegades, damunt les propietats, acumular cases i horts.

    Com era possible que ningú s´hi enfrontàs en tants d´anys de malifetes? La por penetrant a venes i nirvis dels familiars dels represaliats? El terror planant per places i carrers, paralitzant el més mínim senyal de protesta?


    D´una novel·la inèdita de l´escriptor Miquel López Crespí



    0 0
  • 11/14/17--22:54: Vianalització
  • Fa uns dies vam assistir a la Junta de Portaveus on s'ens va informar de les obres de millorar de la primera línia del Port de Pollença encara que parlan de vianalització. A l'enllaç podeu llegir l'informe de la policia municipal.

    Volem denunciar de nou en relació a aquest tema el comportament totalment antidemocràtic de l'equip de govern que s'han negat a complir la moció aprovada per ple per a la restitució d'un únic senti de circulació al carrer Bot del Port de Pollenç, sort que diuen que fan una nova forma de fer política...Se segueix sense complir el PGOU que preveia la primera línia fos peatonal i s'ha fet sense un pla de mobilitat adient i amb una participació ciutadana molt deficient.

    Aquest seria el resum

    0. Obres.

    - Entre París i Gabriel Roca llambordes.

    - Entre Llenaire i París asfaltat.

    - Entre Guillem Colom i Av. Llenaire faran una voravia i serà de sentit únic.

    1. Sentit de circulació.

    - Doble sentit entre la rotonda de Can Cullerassa i Guillem Colom.

    - Únic sentit entre Guillem Colom i Elcano, en sentit d'Alcúdia cap a Ports.

    - Mantenir els mateixos sentits de circulació que al 2017 als carrers perpendiculars entre Guillem Colom i Gabriel Roca, això suposa també mantenir el doble sentit del carrer Bot. Els vàrem recordar la moció aprovada pel ple i que no han volgut executar (sort que diuen que governene de forma diferent a anteriors equips de govern). Al carrer hi ha cadires elèctriques cada dia aparcades i  els vianants van pel mig... La seva resposta és que el lloc no és problemàtic i que seguirà igual. Elcano també canvia un poc (explicat a un altre punt).

    - Com que això fa que el carrer Xarxa sigui clau, ja s'està treballant amb el projecte per millorar la seva sortida.

    2. Mobilitat en bici.

    - El carril bici serà un poquet més ample. Separat físicament per una zona ajardinada a la part de llambordes.

    3. Estacionament.

    - En cordó a la part dels edificis entre Guilem Colom i París.

    - Entre París i Gabriel Roca no aparcar.

    - Les segones línies poden assumir fàcilment la supressió d'aparcaments.

     

    4. Limitació de velocitat i pacificació del trànsit.

    - Entre Can Cullerassa i Guillem Colom a 40km/h.

    - Entre Guillem Colom i París a 30km/h.

    - Entre París i Gabriel Roca a 20km/h.

    - Tots els passos de vianants seran elevats permetent l'accessibilitat. l'estudi de CINESI recomana que màxim hi hagi 80-100m entre passos i un estacionament just a la vora de cada pas per donar vissibilitat.

    5. Càrrega i descàrrega.

    Diu que hauran d'estudiar-se les necessitats a la zona entre Guillem Colom i París i en mesura del possible recomana col·locar-ho als carrers propers i si és possible darrera dels locals. Se colocaran a la zona destinada als aparcaments de vehicles en cordó.

    6. Transport públic.

    - Circulació per la ronda.

    - Nova parada darrera el centre de salut.

    7. Taxi

    - Reubicació de l'actual parada la vora de la zona de Ports a Gabriel Roca a la zona de l'Stay.

    - Es manten la parada secundària del costat de Joan Cerdà.

    - Es proposa una nova parada secundària al costat de l'estació central d'autobusos.

    8. Busos discrecionals.

    - Es proposa no permetre la circulació entre París i Elcano i no permetre l'entrada de busos a la zona de Ports.

    -Habilitar una parada al costat de Joan Cerdà, i una altre a l'entrada del Port, al Joan XXIII (zona de la Gola).

    9. Limitacions circulatòries.

    - Entre París i Gabriel Roca (llambordes) permesa la circulació tot l'any entre les 7'00 hores i les 18,00 hores i prohibida la resta (entre les 18h i les 7h del dia següent).

    - Entre París i Gabriel Roca (llambordes) prohibida la circulació per busos.

    10. Accés a la zona de Ports de l'Stay.

    - Mentre la circulació està permesa es pot accedir per primera línia.

    - La resta d'hores l'accés està garantit pel carrer Elcano.

    - Entre les 7h i les 18h la sortida serà per Enginyer Roca (primera línia)

    - Entre les 18h i les 7h de dia següent, quan la circulació per primera línia estigui prohibida, a soritda serà per Elcano, per això el tram d'aquest carrer entre Verge de Carme i Saralegui serà de doble sentit.

    11. Senyalització.

    S'actualitzarà el pla de senyalització que feren per la temporada 2016.


    0 0
  • 11/14/17--22:54: Desembre de 2017
  • Sense programació, de moment

    0 0

    El PP demana a la Sindicatura de Comptes pels contractes però no paguen els 153.000 euros que els hi reclama per incompliment de la llei electoral.

     La formació ecosobiranista critica que el PP torni a demanar per contractes quan s’està jutjant el principal cas de corrupció del PP, el de la Gürtel, quan els investigadors diuen que M. Rajoy podria ser Mariano Rajoy, que apareix en els papers de Bárcenas i quan el molt honorable senyor Matas reconeix que era el molt prevaricador Senyor Matas. Cal tenir en compte que hi ha una exconsellera del seu govern en el Parlament.

    “Nosaltres reiteram que en el tema dels contractes s’ha donat des del primer moment tota la documentació a l’oposició, es varen donar totes les explicacions amb compareixences, s’han assumit responsabilitat polítiques dures”, ha assenyalat el diputat Antoni Reus, qui també ha afirmat “qui ha d’assumir responsabilitat és el PP que té damunt la taula des de fa mesos una reclamació de 153.000 euros de les subvencions electorals del 2007, que segons ha sentenciat la mateixa Fiscalia empraren empreses públiques per contractar feines de la campanya electoral”. De fet el senyor Cardona -exconseller de Jaume Matas- és a la presó per això. Els 153.000 euros és la quantitat que va determinar la sindicatura de comptes que varen percebre de més per les subvencions electorals i no la volen pagar.

    Llei de toros

    Per la seva banda, la portaveu de MÉS per Mallorca, Bel Busquets ha fet referència al recurs d’inconstitucionalitat contra la llei balear que prohibeix la tortura dels animals a les corrides. “El govern espanyol està més preocupats per les empreses taurines que per la nostra terra i la nostra gent. Veim que el govern de Rajoy utilitza el TC com a arma per recentralitzar”, ha assegurat Busquets. La portaveu de MÉS per Mallorca ha demanat al govern espanyol que sigui contundent en l’aplicació del nostre Estatut, i recorda que des del 2014 tenim un REB caducat.

    Busquets també demana al govern de les Illes un punt més d’exigència en justícia econòmica i justícia social que es mereixen els habitants i “que blindi llei de benestar animal aprovada per aquest Parlament i que sigui contundent en exigir un major finançament i un nou REB”.

    PNL IBAVI

    Demà al ple del Parlament el PP presenta una PNL reclamant la necessitat d’eliminar càrrecs unipersonal. “Veim que el PP està preocupat per si treballen més o menys persones i el govern perquè es treballi pel dret a l’habitatge”, ha assenyalat Bel Busquets. La portaveu també ha valorat positivament les mesures que s’han pres en aquest sentit. “S’han doblat el nombre de famílies que reben ajuda per tenir un habitatge de lloguer i hi haurà un increment del 30% en habitatge públic en els pròxims dos anys, 50 milions d’euros i hi ha la previsió de construir 511 habitatges per lloguer social. També hi ha previsions de complementar les ajudes de lloguer de l’Estat espanyol que són per a un lloguer fins a 600 euros i el govern de les illes augmentarà fins als 900 euros”.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [15/11] «El Porvenir Anarquista» -«La Huelga General» - Atemptat contra Leopold II -«Salud y Fuerza» - «L'Ordre Naturel» - «Le Réveil Anarchiste Ouvrier» - «Pendant la mêlée» - «Le Néo-Malthusien» - «Le Néo-Naturien» - «Rebelle» -«Vida Nueva» -«Construcción» - «GritoÁcrata» - Oliva - Marpaux - Granotti - Tonetti - Ravaté - Sacristán - Mella - Saleta - Peña - García Ortega - Vilalta - Gorelik - Dalmonte - Badell - Borràs - Villanueva

    Anarcoefemèrides del 15 de novembre

    Esdeveniments

    Capçalera d'"El Porvenir Anarquista"

    Capçalera d'El Porvenir Anarquista

    - Surt El Porvenir Anarquista: El 15 de novembre de 1891 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic trilingüe (castellà, francès i italià) anarcocomunista individualista El Porvenir Anarquista. Órgano Comunista-Anárquico. Aquesta publicació nasqué de la unió del Grup Anarquista «Los Desheredados» de Gràcia (Sebastià Suñer, Emili Hugas, etc.), d'un de francès (Paul Bernard, Tomás Ascheri, etc.), que volia que la publicació es digués El Bandit, i d'un d'italià (Paolo Schicchi, L. Ettore Bernardini, etc.). Era continuació de la publicació El Revolucionario, que havia estat prohibida. Va estar dirigit per l'exiliat sicilià Paola Schicchi i tirà uns 4.000 exemplars. Atacà durament l'anarcocol·lectivisme i el seu director criticà fortament Errico Malatesta, que aleshores passava una temporada a Gràcia, i Pere Esteve, que realitzaven una intensa propaganda anarcocol·lectivista a Catalunya. Hi col·laborà Paul Bernard, membre del grup anarquista de Lió (Arpitània) «Les Vagabons», aleshores també exiliat a Gràcia. Només publicà un altre número, el 20 de desembre de 1891. Després de l'explosió del petard de la Plaça Reial de Barcelona, el 9 de febrer de 1892, el comitè de redacció al complet, que es reunia en un pis del carrer de Còrsega de Gràcia, va ser empresonat a la fortalesa de Montjuic i torturat brutalment. La companya de Bernard, que era gracienca, va ser violada al castell de Montjuïc i morí producte de les tortures. Anys després Schicchi va posar una bomba davant el consolat espanyol de Nàpols com a venjança per aquest crim.

    ***

    Portada del número 2 de "La Huelga General"

    Portada del número 2 de La Huelga General

    - Surt La Huelga General: El 15 de novembre de 1901 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de La Huelga General. Periódico Libertario. Fundat i finançat pel pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, va ser dirigit per Ignasi Clarià i el publicava clandestinament Batllon en una editorial catòlica. En principi sortia cada deu dies, però a partir del número 8 va ser quinzenal, i es van publicar 21 números fins al 20 juliol de 1903, quan la redacció es va embarcar en el projecte del diari Tierra y Libertad. Entre febrer de 1902 i gener de 1903 no es va publicar perquè va ser suspesa per les autoritats arran de la vaga general de febrer de 1902, que va acabar amb sis mort, i on Clarià mateix va ser greument ferit. El periòdic feia publicitat de la tàctica de la vaga general com a mitjà per aconseguir la revolució social i va ser molt perseguit per subversiu, patint Clarià diversos processos i empresonaments. Hi van publicar articles habitualment a més de Ferrer i Guàrdia --que signava sota el seu pseudònim maçònic Cero--, Anselmo Lorenzo i José López Montenegro; també van col·laborar Bonafulla, Castellote, Salvochea, Reclus, Tárrida, Robin, Claramunt, Conelissen, Grave, Hamon, Kropotkin, Malato, Mella, Nieuwenhuis, Pert, Parf-Javal, Soledad Gustavo, Tailhade, etc. L'1 de desembre de 1901, Ferrer i Guàrdia va escriure una carta a Kropotkin anunciant-li el pagament d'un article, carta que constitueix l'únic manuscrit de Ferrer on es comprova la seva connexió amb aquesta publicació. A més a més el periòdic va editar una col·lecció de 14 fullets monogràfics, «Biblioteca de La Huelga General», dedicats a difondre els postulats i les tàctiques del sindicalisme revolucionari francès teoritzades per Fernand Pelloutier, amb obres de Lorenzo, Pert, Robin i Reclus, entre d'altres. Per l'octubre de 1904 va reaparèixer clandestinament un únic número, editat pretesament a París, però probablement imprès a Barcelona, amb un caràcter«exclusivament revolucionari d'acció» i que apel·lava al magnicidi i a la destrucció total de la societat existent, i on tots els articles anaven sense signar. En 1910 Anselmo Lorenzo va recopilar els editorials escrits per Ferrer i Guàrdia en un fullet reivindicatiu titulat Ferrer y la huelga general. En 1975 es va publicar una edició facsímil de la col·lecció prologada per Diego Abad de Santillán.

    ***

    L'atemptat de Rubino segons "La Vie Illustrée", núm. 214, del 21 de novembre de 1902

    L'atemptat de Rubino segons La Vie Illustrée, núm. 214, del 21 de novembre de 1902

    - Atemptat contra Leopold II:El 15 de novembre de 1902 a la Rue Royale de Brussel·les (Bèlgica), davant el Banc de Brussel·les, l'anarquista italià Gennaro Rubino dispara tres trets de revòlver, als crits de «Visca la Revolució social! Visca l'anarquia!», sobre la tercera de les tres berlines del seguici del rei de Bèlgica Leopold II que tornava de la Catedral de Santa Gúdula del Te Deum tradicionalment celebrat per la Festa del Rei --que aquell any va ser substituït per un Requiem en memòria de la reina, Marie-Henriette, recentment havia finat. El rei, que viatjava a la primera carrossa, va resultar indemne i cap persona no va resultar ferida en aquest atemptat, però Rubino va poder fugir per poc del linxament de la gentada ja que la policia el detingué. Després de l'intent d'assassinat els anarquistes el condemnaren com a agent provocador i alguns especularen sobre l'atemptat com un acte per justificar la posterior repressió que sobre el moviment llibertari es desencadenà. Fins i tot s'apuntà que la pistola estava carregada amb bales de salva, però la realitat és que la policia mai no trobà l'arma de foc. Durant el seu procés, que comença el 26 de gener de 1903 a Brussel·les, va declarar haver actuat tot sol i ser un anarquista individualista que volia venjar-se de la mort de sis manifestants abatuts per la Guàrdia Cívica durant la nit del 18 d'abril de 1902 als carrers de Lovaina quan demanaven el sufragi universal. Fou defensat perÉmile Royer, misser de Jules Moineau, i per Charles Gheude, advocats socialistes. Encara que no va ferir o matat cap persona, va ser condemnat durament a treballs forçats a perpetuïtat. Durant el tancament escrigué diversos articles i memòries amb l'intent de justificar la seva fidelitat al moviment anarquista. Gennaro Rubino va morir malalt de grip espanyola i enfollit per l'aïllament el 14 de març de 1918 a la presó de Lovaina (Bèlgica). En 2006 Anne Morelli va publicar el llibre Rubino, l'anarchiste italien qui tenta d'assassiner Léopold II.

    Gennaro Rubino (1859-1918)

    ***

    Portada d'un número de "Salud y Fuerza"

    Portada d'un número de Salud y Fuerza

    - Surt Salud y Fuerza: Pel novembre de 1904 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic neomaltusià anarquista Salud y Fuerza. Revista mensual de la Liga de Regeneración Humana. Procreación consciente y limitada. A partir del número 5 (setembre de 1906) portarà el subtítol«Revista mensual ilustrada de la Liga de Regeneración Humana» i des del número 46 (1912) «Revista mensual neo-malthusiana». Creat pel metge Avelino Luis Bulffi de Quintana, va ser durament perseguit per les autoritats civils i eclesiàstiques i suspès en diferents ocasions i durant diversos mesos. Durant els intervals, va ser substituït per la revista El Nuevo Malthusiano. L'abril de 1909 la Clínica de Salud y Fuerza del carrer Urgell de Barcelona, seu de la Lliga de la Regeneració Humana i gabinet d'assessorament gratuït per a la prevenció d'embarassos, va ser tancada definitivament per les autoritats i Luis Bulffi empresonat. Hi van col·laborar José Alarcón, Émile Armand, Fortunato Barthe, Bellamy, Luigi Berta, Brochón, Luis Bulffi, Lorenzo Cabós, René Chaugui, José Chueca, Corday, Mariano Costa Iscar (Antonio Faciabén), Delastre, Manuel Devaldés, Drisdrale, Juana Dubois, Juan Gallego Crespo, Emilio Gante, Vicente García, Grandidier, H. Grau, Antoni Guàrdia,Ángel Guerra, G. Hardy, Lanoff, Juan Lazarte, Lericolais, Anselmo Lorenzo, Charles Malato, Miguel Martínez, Maymón, Félix Nieves, Lorenzo Pahisa, Pastrejo, Madeleine Pelletier, Potier, Josep Prat, Rafael, Recasens, Paul Robin, Horacio E. Roqué, Satler, Suñé, Frank Sutor i Zuriaga, entre d'altres. Es van publicar 60 números fins al 1914. També edità diversos fullets de diferents autors (Luis Bulffi, René Chaughi, Alejandra David, Manuel Devaldés, G. Drysdale, M. Dubinsky, Sébastien Faure, Pietro Gori, Jean Grave, Augustin Hamon, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Juan de l'Ourthe, A. Pellicer, Josep Prat, M. Rey, Paul Robin, J. Rutgers, J. Sergi, etc.).

    ***

    Capçalera de "L'Ordre Naturel"

    Capçalera de L'Ordre Naturel

    - Surt L'Ordre Naturel: Pel novembre de 1905 surt a París (França) el primer iúnic número del periòdic anarconaturista L'Ordre Naturel. Clameurs libertaires antiscientifiques. Va ser editat pel militant anarquista naturista Henri Zisly. Un periòdic que portava aquest mateix títol va ser publicat a França entre 1920 i 1922.

    ***

    Portada d'un exemplar de "Le Réveil Anarchiste Ouvrier"

    Portada d'un exemplar de Le Réveil Anarchiste Ouvrier

    - Surt Le Réveil Anarchiste Ouvrier: El 15 de novembre de 1912 surt a Les Lilas (Illa de França, França) el primer número del periòdic mensual Le Réveil Anarchiste Ouvrier. Era un dels òrgans d'expressió, amb Le Temps Nouveaux et Le Libertaire, de la Federació Comunista Anarquista (FCA). Va ser administrat per Charles Bedouet i imprès per Émile Lepreux. La gerència la va portar Jean Labbat i Charles Bervilitas, i en el comitè de redacció trobem Edouard Boudot, Eugène Jacquemin i Edouard Sené (Edouard Lebreton). Hi van col·laborar, entre d'altres, Georges Alabri, Camisard, Christian Cornelissen, Étienne Habert, Charles-Ange Laisant, L. Lebrun, E. Mainjacque, Eugène Maréchal, Han Muhré, Charles Malato, Masetti, Eugène Péronnet i Jean Wintsch. Aquest periòdic fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista que se celebrà entre el 15 i el 17 d'agost de 1913 i que donà lloc a la creació de la Federació Comunista Revolucionaria Anarquista de Llengua Francesa (FCRA). En sortiren 14 números, l'últim l'1 de desembre de 1913. Edità el fullet La triple action de la CGT (1914), de Georges Yvetot. L'administrador, Charles Bedouet, i els seus principals redactors van ser detinguts l'1 de juliol de 1913 i empresonats acusats de«provocació de militars a la desobediència i a la deserció», però, gràcies a la creació del«Grup d'Amics del Réveil», el periòdic reaparegué sota el nom Le Réveil Anarchiste l'1 d'abril de 1914, tot i que només se n'editaren tres números, l'últim el de l'1 de maig de 1914.

    ***

    Capçalera del primer número de "Pendant la mêlée"

    Capçalera del primer número de Pendant la mêlée

    - Surt Pendant la mêlée:El 15 de novembre de 1915, en plena Gran Guerra, surt a París (França) el primer número del bimensual Pendant la mêlée. Acrate, individualiste etéclectique. El gerent i l'administrador en va ser Charles Michel. Hi trobem textos d'Émile Armand, Raphaël Barret, Eugène Bizeau, Edward Carpenter, Voltairine de Cleyre, Benjamin de Casseres, Denis Diderot, Rémy de Gourmont, Émile Gravelle, Henriette Hoogeven, Félix Le Dantec, Joseph Le Guépin, Burus Lee, Ricardo Mella, Charles Michel, André Montagne, René Morley, Pierre Nada, Lorenzo Nanunta, Georges Palante, Léon Pascal, J. Plesyo, Léda Rafanelli, Élie Reclus, Victor Kibaltchite (Le Rétif), Agénor de Rouegg, Job Sanchini, Sanine, Alba Satterthwaite, Jules Sésame, Petra Stockman, W. Curtis Swabey, José Tarralvo, Pierre Torrent, Louis Untermeyer, Francis Vergas, Walt Whitman i Henri Zisly, entre d'altres. Se'n van publicar quatre números. A partir del gener de 1916, per dissensions internes, es va publicar a Orleans, sota el nom Par delà la mêlée, administrat aleshores per Émile Armand, però quan aquest va ser detingut l'octubre de 1917 per complicitat en delicte de deserció, va ser substituït per Pierre Chardon fins al febrer de 1918. El març de 1918 el periòdic canviarà el nom per La Mêlée fins al 1920.

    ***

    Capçalera del primer número de "Le Néo-Malthusien"

    Capçalera del primer número de Le Néo-Malthusien

    - Surt Le Néo-Malthusien: Pel novembre de 1916 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Néo-Malthusien. Mensuel. Portava un epígraf del pedagog anarquista Paul Robin: «Bon naixement. Bona educació. Bona organització social.» Gabriel Giroud (G. Hardy) fou el creador d'aquesta publicació, que n'exercí la direcció i la gerència. Preconitzà el neomaltusianisme des d'un punt de vista llibertari. Els seus principals redactors van ser Gabriel Giroud i Fernand Morel. En sortiren 20 números, l'últim el juliol de 1920.

    ***

    Portada d'un número de "Le Néo-Naturien"

    Portada d'un número de Le Néo-Naturien

    - Surt Le Néo-Naturien:Pel novembre de 1921 surt a Chatillon-sur-Thouet (Poitou-Charentes, França) el primer número del bimestral anarconaturista Le Néo-Naturien. Revue des idées philosophiques et naturiennes. Publicat per Henry Le Fèvre, serà una revista especialitzada en la propaganda del pensament regenerador i alliberador del neonaturisme, sobretot des del punt de vista del vegetarianisme integral, reivindicat com a una doctrina emancipadora, i es farà ressò de les experiències de les colònies llibertàries, com la de Bascon --on radicava la Societat Vegetariana, presidida per Georges Butaud--, la de«Terre Libérée» a Luynes i les sud-americanes. Hi van col·laborar Aimé Bailly, Alfred Bidet, Eugène Bizeau, Georges Butaud, Hervé Coatmeur, Jacques Cohen-Toussieh, Gérard de Lacaze-Duthiers, Henri Le Fevre, Dr. Legrain, Renée Papon, Robert Peyronnet, Louis Rimbault, Georgette Ryner, Han Ryner, Camille Spiess, Aug. Trousset, Sophie Zaikowska, Henri Zisly; i hi van il·lustrar F. Larapidie, Jean Lebedeff, Louis Moreau i A. Vilna. La revista deixarà d'aparèixer el novembre de 1925, però encara sortirà un últim número, editat per Louis Rimbault, l'agost de 1927.

    ***

    Capçalera de "Rebelle"

    Capçalera de Rebelle

    - Surt Rebelle: Pel novembre de 1927 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdicRebelle. Organe mensuel d'Action Sociale, anti-dogmatique, anti-autoritaire. Portava un epígraf d'Oscar Wilde: «Arreu on un home exerceix l'autoritat, hi ha un home que resisteix l'autoritat.» Editat per Hem Day, hi van col·laborar Eugène Bizeau, G. Butaud, Pierre Chatel, Donald Crocker, Hem Day, Ernestan, Floris, Dr. Mad. Pelletier, F. Rondelet, A. Schapiro, Volney Soltera, A. Vercruyce, H. Vrijheid, etc. A partir del número 4 (març-abril de 1928) passà a ser bimensual, però només en publicarà un més, el de maig-juny de 1928. Va editar almenys un fulletó, Les Martyrs de Chicago. Premier mai (1928), i el gener de 1929 publicà, amb la col·laboració de Jean de Boe, un suplement en castellà, Rebelde, com a número especial.

    ***

    Capçalera del primer número de "Vida Nueva"

    Capçalera del primer número de Vida Nueva

    - Surt Vida Nueva: El 15 de novembre de 1934 surt a Osorno (Osorno, Región de los Lagos, Xile) el primer número de la publicació llibertàriaVida Nueva. Periódico quincenal. Òrgan de la Confederació General de Treballadors (CGT) i de la Federación Anarquista de Chile (FAC), va ser dirigida pel tipògraf Juan Segundo Montoya (Juan 2º Montoya) i perdurà, en diverses etapes, fins al 1942.

    ***

    Portada del primer número de "Construcción"

    Portada del primer número de Construcción

    - Surt Construcción: Pel novembre de 1975 surt a Madrid (Espanya) el primer número de Construcción. Sindicato de Madrid. CNT. AIT. Era l'òrgan del Sindicat de la Construcció de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Existí una primeraèpoca en 1936 dirigit per José García Pradas. Es mantingué estable entre mensual i bimestral fins al número 18 (febrer de 1978), després només aparegué de manera esporàdica. Els articles no solien anar signats, però trobem les firmes de Jorge Bao, Germinal C., A. Llorent, Luve, Rexa, Ángel U., Urzáiz. En sortiren 25 números fins al 1980.

    ***

    Portada de l'únic número de "Grito Ácrata"

    Portada de l'únic número de Grito Ácrata

    - Surt Grito Ácrata: Pel novembre de 2008 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer i únic número de Grito Ácrata. Fanzine libertario. Editat pel grup «Estudiants Llibertaris Anarquistes», cap article sortí signat. Tractà exclusivament temes d'organització i de resistència estudiantils.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Joan Oliva i Moncusí segons la premsa alemanya

    Joan Oliva i Moncusí segons la premsa alemanya

    - Joan Oliva i Moncusí: El 15 de novembre de 1855 neix a Cabra del Camp (Alt Camp, Catalunya) l'obrer boter anarquista Joan Ramon Francesc Oliva i Moncusí --també citat com Moncousí o Moncasí. Sos pares es deien Francesc Oliva i Rosa Moncusí, pagesos i propietaris, i tenien dos fills i dues filles. Quan tenia 12 anys va ser matriculat a l'Institut Provincial de Tarragona, però assistí poc a classe. Després va fer estudis d'escultura i d'impremta, que abandonà, entrant com a aprenent de boter i freqüentant l'associació d'obrers d'aquest gremi «La Cooperadora». Trencà amb sa família per casar-se el 23 de desembre de 1877 amb la criada del Centre de Lectura de Valls Francesca Cartañà Recasens, amb qui havia tingut una filla (Rosa) que havia nascut el 25 de maig d'aquell any. Membre de la Internacional, es va veure influenciat per les accions dels regicides alemanys. Sota l'excusa que anava a treballar a Alger, demanà suport econòmic a sa família, la qual li va finançar el viatge a Madrid per a realitzar un gran magnicidi. El 25 d'octubre de 1878, al carrer Major de Madrid (Espanya), intenta, senseèxit, assassinar el rei d'Espanya Alfons XII disparant-li dos trets; desarmat per la multitud, va ser detingut. Alfons XII retornava de la seva gira pel nord a cavall i al capdavant del seu Estat Major, però cap de les dues bales va ferir el monarca. La policia aprofità l'avinentesa per ordenar l'escorcoll dels locals obrers, entre ells «La Cooperadora» i l'«Ateneo Tarraconense». Jutjat a Madrid, el 12 de novembre de 1878 va ser condemnat a mort. El periòdic anarquista de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) L'Avant-Garde, del 18 de novembre de 1878, publicà una crònica del seu corresponsal a Espanya que expressava la seva solidaritat moral amb Oliva, qui, segons el diari, havia admirat els atemptats de Max Hödel i Karl Eduard Nobiling contra el kàiser i havia decidit emular-los, disposat a morir en l'intent. Els liberals tarragonins encapçalats per Pere Antoni Torres Jordi van promoure propostes en 34 ajuntaments i recolliren 7.531 signatures per reclamar-ne l'indult. El rei va rebre en audiència particular l'advocat defensor d'Oliva, Jiménez del Cerro, el procurador de l'Audiència, Manuel de Elías, i el germà de l'acusat, Gregori, que li presentaren els plecs de signatures recollits. Els rei els va prometre que demanaria al president del Consell de Ministres l'indult, i sa germana, la princesa Isabel, igualment. Antonio Cánovas del Castillo es va excusar en el Tribunal Suprem i digué que, una vegada coneguda la seva sentència, la debatria el Consell de Ministres. El 2 de gener el fiscal del Tribunal Suprem havia retornat informada negativament la petició d'indult. Joan Oliva i Moncusí, després de rebutjar qualsevol possible indult, i mostrant una enteresa sorprenent, va ser garrotat el 4 de gener de 1879 al Campo de Guardias de Madrid (Espanya). Part de la premsa local prengué partit per l'indult de manera que, consumada l'execució, aparegueren en grans titulars els noms dels consellers de l'Ajuntament que s'hi van oposar. Aquest fet va motivar l'empresonament del periodista que dirigia La Opinión, Antoni Carbó Olivella, acusat d'un delicte de desacatament a l'autoritat, que acabà entre reixes a la presó de Pilats per la seva agosarada portada. Un cop executat, el rei va atorgar, de la seva butxaca, una pensió a la filla de l'infortunat, ja que el considerava més pertorbat que responsable.

    Joan Oliva i Moncusí (1855-1879)

    ***

    Alfred Marpaux

    Alfred Marpaux

    - Alfred Marpaux: El 15 de novembre de 1862 neix a Champagnole (Franc Comptat, Arpitània) el militant federalista, sindicalista, cooperativista i, després,«socialista possibilista» de Borgonya i del Franc Comptat Alfred Marpaux. Establert a Dijon com a tipògraf, s'adherí al Sindicat de Tipògrafs, pel qual assistí entre el 25 i el 27 de juny de 1894 a Lió com a delegat al III Congrés de les Borses de Treball. Prengué part en el desenvolupament de les cooperatives de Dijon i de Saint-Claude. Influenciat per les idees de Proudhon, de Bakunin i de Benoît Malon, reivindicà un «socialisme integral» farcit de les idees llibertàries que havien fonamentat la Federació del Jura. Creà i animà el «Grup Tipogràfic d'Estudis Socials». Després va participar en la creació de la Federació de l'Est del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane, que reivindica un«socialisme possibilista» que s'allunya de les idees anarquistes ja que participa en els eleccions. En 1894 participà activament en les campanyes de suport a Dreyfus. En maig de 1896 fou elegit regidor a Dijon i, com a primer adjunt a l'alcaldia, participà en nombroses realitzacions socials, com ara la caixa de resistència, residència de retir, assistència mèdica gratuïta, cantines escolars (gratuïtes pels més pobres), etc. En el Congrés Socialista de París de 1899, lluità contra el sectarisme i es pronuncià a favor del federalisme comunal. Després del fracàs de les eleccions municipals de 1900, abandonà Dijon i s'establí a l'Ain on dirigí una impremta cooperativa. Malalt, continuarà la seva militància des de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) fins a la seva mort, el 6 de maig de 1934 a Dijon (Borgnoya, França).És autor de nombrosos articles en la premsa socialista (Les annales de la jeunesse laïque, etc.) i de diverses llibrets i fullets, com ara Le droit au travail,étude sur la journée de 8 heures (1890), Le socialisme au conseil municipal. Le chômage (1892), L'évolution naturelle et l'évolution sociale (1894), De la reconstitution du vignoble par l'association, conséquences de l'association viticole (1900), La foi de nos pères d'après les traditions et légendes franc-comtoises (1903), etc. El pensament d'Alfred Marpaux representa una síntesi entre els vells utopistes, l'anarquisme, el marxisme, el socialisme, els lliurepensadors i el radicalisme. A Dijon existeix un carrer amb el seu nom.

    ***

    Luigi Granotti

    Luigi Granotti

    - Luigi Granotti: El 15 de novembre de 1867 neix a Sagliano Micca (Piemont, Itàlia) l'anarquista Luigi Granotti, conegut com Il Biondino (El Ros), però també com Granson,Luigi Granolli, Luigi Gianotti i Maurico Magliola. Sos pares es deien Giovanni Granotti i Teresa Bussetti. Va anar a escola fins el tercer grau d'escola elemental i després treballar de barretaire. Fitxat per la policia com a anarquista, era considerat per aquesta com «tranquil». En 1888 fou cridat a files i va fer el servei militar en el 76 Regiment d'Infanteria a Sicília, d'antuvi a Agrigent i després a Messina, sense manifestar idees anarquistes. Llicenciat l'agost de 1890, retornà a la seva localitat natal. El maig de 1894 emigrà als Estats Units i s'establí a Paterson (Nova Jersey, EUA), on treballà de teixidor i freqüentà els cercles llibertaris, especialment, i amb son germà Giuseppe, el grup«Diritto all'Esistenza» (Dret a l'Existència), del qual va ser el seu tresorer, i fou l'administrador de periòdic La Questione Sociale. El 30 de maig de 1900 s'embarcà amb sa mare cap a Itàlia, oficialment per a casar-se. Segons informes policíacs posteriors, viatjà a diverses ciutats (Bolonya, Milà i Monza) amb la finalitat de preparar, en connivència amb l'anarquista Gaetano Bresci, l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia. La nit següent al regicidi, que es perpetrà el 29 de juliol de 1900, retornà a Sagliano Micca, passant després, amb el suport del seu cosí Giacomo Busseti, a Suïssa i dirigint-se cap a París (França), on gràcies al passaport de l'anarquista Isidoro Besso aconseguí arribar al Regne Unit. Des d'aquell moment es va perdre el seu rastre, però la policia sabia que la seva intenció era embarcar-se camp als Estats Units amb identitat falsa. Defensat per Francesco Merlino, el 25 de novembre de 1901 va ser condemnat per l'Audiència de Milà (Llombardia, Itàlia) en rebel·lia a cadena perpètua com a còmplice de Gaetano Bresci en el magnicidi. Quan encara no feia un mes d'això, el 21 de desembre de 1901, el periòdic anarquista La Questione Sociale de Paterson informà que el perseguit es trobava lliure i en lloc segur. El detectiu privat Alexander Seguera, a sou del govern italià, el buscà sense èxit arreu dels Estats Units. Durant els anys posteriors, la policia italiana rebé informes de diferents confidents, a la recerca de gratificacions econòmiques, de la seva presència a diferents indrets del món (Buenos Aires, Shanghai, Pequín, Londres, São Paulo, Chicago, Nova York, Saint Louis, Kansas City, Mont-reial, Zanzibar, Espanya, Portugal, Suïssa, Austràlia, Nova Caledònia, Transvaal, Mèxic, etc.). En 1918 la Prefectura de Novara (Piemont, Itàlia) assenyalà que el més probable és que s'amagués als Estats Units i un altre informe de 1941 de la Prefectura de Vercelli (Piemont, Itàlia) el feia «en qualque lloc desconegut d'Amèrica del Nord». Luigi Granotti va morir el 30 d'octubre de 1949 a Nova York (Nova York, EUA) i la notícia va ser publicada pel periòdic anarquista L'Adunata dei Refrattari del 3 de desembre de 1949.

    ***

    Fitxa policíaca d'Attilio Tonetti

    Fitxa policíaca d'Attilio Tonetti

    - Attilio Tonetti: El 15 de novembre de 1872 –algunes fonts citen erròniament 1874– neix a Fontanella (Llombardia, Itàlia) el sastre anarquista Attilio Francesco Tonetti. Sos pares es deien Giovanni Tonetti i Catterina Lazzari. Entre 1893 i 1894, segons la policia, que el considerava «temible pel seu caràcter audaç i violent», va ser condemnat a breus penes de presó per cantar himnes subversius i per desobediència a les autoritats. El setembre de 1894 se li va assignar la residència i passà a Lugano (Ticino, Suïssa), on mantingué contactes amb Pietro Gori, però quan retornà a Itàlia a començament de 1895 va ser detingut i, acusat d'«incitació a l'odi entre les classes socials», enviat, d'antuvi, a Porto Ercole (Toscana, Itàlia) i, més tard, a les illes Tremiti, on romangué 15 mesos detingut. Un cop lliure, el juliol de 1896 es traslladà de bell nou a Lugano, on treballà de sastre i residí fins el setembre de 1898. Expulsat el 4 d'octubre de 1898 amb altres anarquistes (Mauro Modesto Fraschini, Angelo Maccarinelli, Adolfo Radi, Antonio Sarli i Giovanni Silva), marxà cap a Londres (Anglaterra). L'agost de 1899 retornà a son país i s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on es va casar i reprengué la seva feina de sastre. A partir d'aquest moment deixà la militància i no freqüentà els cercles anarquistes. En 1918, segons un informe, encara que«mantenint-se fidel a la teoria llibertària i mostrant-se contrari a la guerra», no preocupava a la prefectura de policia. En 1926 encara era considerat anarquista, però no adoptà actituds«sospitoses» cap el govern feixista. En 1942, a causa de la seva avançada edat, la seva bona conducta i la seva«orientació cap a les directrius del Règim», va se proposat per a ser suprimit del fitxer dels subversius. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    Attilio Tonetti (1872-?)

    ***

    Jules Ravaté fotografiat per Boffety & Gouttebaron a Roanne

    Jules Ravaté fotografiat per Boffety & Gouttebaron a Roanne

    - Jules Ravaté: El 15 de novembre –algunes fonts citen 15 de setembre– de 1875 neix a Roanne (Roine-Alps, Arpitània) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Jules Ravaté, conegut com F. Sauvert o Sauvert. Fill d'un venedor de diaris i d'una obrera teixidora, de molt jovenet s'integrà en«Le Révolté de Roanne», petit grup anarquista d'aquesta localitat. Treballà de mecànic encarregat de reparar les màquines teixidores i en 1890 s'adherí a les Joventuts Socialistes Revolucionàries (JSR) i fundà la seva biblioteca. Col·laborà amb elements del sector esquerrà dels seguidors de Jules Guesde, agrupats al voltant de Duffin i influenciats per Édouard Mayeux. En 1896 entrà a formar part de la cooperativa«La Solidarité» i fou inscrit en la llista d'«anarquistes perillosos» establerta per les autoritats. A partir d'octubre de 1896 la seva casa es converteix en lloc de reunió dels companys per fer lectures comunes i conferències. En 1897 fou delegat al congrés de les JSR celebrat a Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània) i aquest mateix any començà a col·laborar amb el periòdic socialista de Lió Le Peuple. Encara que la seva formació cultural fou autodidacta, en 1899 ideà una Universitat Popular, que acabà fundant dos anys després, sota el nom de «La Coopération des Idées» (La Cooperació de les Idees), i de la qual fou el seu tresorer, dedicant-se a la tasca docent. Membre del consell directiu de la Unió Sindical de la Indústria Tèxtil (USIT), n'esdevingué el secretari i dirigí importants i nombroses vagues en 1901, encara que presentà la dimissió poc després quan el sindicat va caure sota influència socialista. En 1901 es casà amb la militant de la Confederació General del Treball (CGT) Eugénie Bonnet. En 1907 va ser assenyalat com un dels membres més destacats dels «antipatriotes» del departament del Loira. A partir del 27 de març de 1911 l'Ajuntament de Roanne li encarregà la gestió de la biblioteca popular, càrrec del qual fou cessat el 31 de desembre de 1912 per part del nou alcalde reaccionari. Amb el temps esdevingué un dels conferenciants més populars del moviment llibertari i antimilitarista. En 1914 va ser mobilitzat, però va ser retornat a casa seva a causa de la seva precària salut. En 1915 treballà d'ajudant de bibliotecari al seu poble i, entre juliol i desembre, fou secretari de l'anarquista positivista Georges Deherme, el qual li influencià força. Sota els pseudònims de F. Sauvert i Sauvert, publicà entre 1897 i 1914 nombrosos articles en diverses publicacions periòdiques anarquistes i socialistes, com ara Les Amitiés Foréziennes et Vellaves, Bulletin d'Union et d'Action Morale, Bulletin des UP (Universitats Populars),Les Cahiers du Centre, Le Coopérateur de Roanne, La Coopération des Idées,Le Flambeau, Le Mutualiste Français, Le Peuple, Le Réveil Roannais, Le Roannais Socialiste,Rodumna, Les Temps Nouveaux, Le Textile, L'Union pour la Vérité, La Vie Ouvrière, etc. És autor de L'Action syndicale et les partis socialistes (1903) i La défense desêtres vivants (1914). Jules Ravaté va morir el 20 de juliol de 1916 a Roanne (Roine-Alps, Arpitània) i sa vídua, Eugénie Bonnet, l'11 de gener de 1917 llegà els seus llibres científics i filosòfics i els seus arxius personals a la biblioteca municipal d'aquesta localitat. En 1920 Georges Deherme publicà el fulletó biogràfic Un prolétaire. Jules Ravate.

    ***

    Eugenio Sacristán Carrasco

    Eugenio Sacristán Carrasco

    - Eugenio Sacristán Carrasco: El el 15 de novembre de 1894 neix a Aranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Eugenio Sacristán Carrasco. Quan tenia 18 anys es traslladà a Biscaia (País Basc), on començà a treballar als Alts Forns. Després de vaga revolucionària de 1917, en la qual va ser detingut, empresonat i torturat, participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els anys següents destacà en la seva militància, juntament amb Isidoro Orrantia, Luciano Mateos del Amo i Baroja. L'11 de gener de 1921 va ser detingut, amb altres companys (Zoilo Retuerto, Manuel Carreras Oliver, Saturnino Arasomel, Agapito Ureña i Celedonio Valencia), acusat de l'assassinat de Manuel Gómez, gerent dels Alts Forns de Biscaia. L'octubre de 1921 va ser jutjat, amb altres companys, sota la imputació de fabricar bombes a Sestao (Biscaia, País Basc). En aquests anys vint col·laborà amb Isidoro Orrantia en La Revista Blanca com a representants de la Comarcal de Biscaia de la CNT. En 1925 es traslladà a Santurtzi (Biscaia, País Basc), on visqué repartint carbó amb un carro, i en 1926 i 1927 envià diners per als presos des de Santurtzi en la campanya de suport organitzada perLa Revista Blanca. En 1928 s'integrà en el grup anarquista «Cultura i Premsa» de Portugalete (Biscaia, País Basc). Durant els anys de la II República espanyola visqué a Santurtzi, on en 1932 obrí un magatzem de fruites, que repartia amb un cotxe i una camioneta. En 1933 participà en la refundació del sindicat de la CNT«El Crisol», amb Saturnino Aransáez Aransáez i Robledo. En aquests anys, al seu domicili s'allotjaren destacats companys (Durruti, Ascaso, Montseny, etc.) durant les seves gires propagandístiques. Viatjà sovint a diverses localitats, especialment a Labastida (Àlaba, País Basc), a casa de Barrón, i a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya), a casa de Brea. També entaulà amistat amb Isaac Puente Amestoy a Maeztu (Àlaba, País Basc). Durant la Guerra Civil lluità al Front Nord enquadrat en el «Batalló CNT Reserva». El 6 abril de 1937 va ser nomenat capità de Milícies de la CNT i després fou responsable, com a comandant, dels batallons confederals de la caserna de La Casilla. En aquests anys també representà la CNT en un Tribunal Popular. Quan Bilbao caigué a mans feixistes, passà a Astúries fins l'enfonsament del front. Quan fugia per mar, va ser detingut i tancat a diverses presons (Camposanco, Porlier i Larrinaga). Jutjat a Bilbao, va ser condemnat a mort, pena que li fou commutada més tard per la de vint anys de presó. Purgà la pena a Burgos i a la vall de Cuelgamuros, construint el «Valle de los Caídos». En 1945 sortí en llibertat condicional, però l'any següent va ser novament detingut i, acusat de formar part d'un Comitè Pro Presos a Burgos, passà 18 mesos empresonat. Un cop lliure s'establí al seu poble natal, guanyant-se la vida com a venedor ambulant de peix per Burgos, Sòria, Segòvia i Valladolid. Sacristán Carrasco va morir d'un infart el 14 de maig de 1964 a Aranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya). Son fill, Helios Sacristán també és militant anarcosindicalista.

    ***

    Urania Mella amb son company Humberto Solleiro Rivera (1924)

    Urania Mella amb son company Humberto Solleiro Rivera (1924)

    - Urania Mella: El 15 de novembre de 1899 neix a Pontevedra (Pontevedra, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista María Urania Mella Serrano. Era filla del periodista i teòric i propagandista anarquista Ricardo Mella Cea i d'Esperanza Serrano, filla del notari anarquista Juan Serrano Oteiza. Crescuda en una família nombrosa–tenia 12 germans–, va ser educada en els valors progressistes i laics, adquirint una formació exquisida, que la portà a ser mestra de solfeig i de piano i a estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis de Vigo. Ensenyà a llegir i a escriure a dones analfabetes a la Casa del Poble. Milità en els ateneus llibertaris i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) gallecs. Presidí l'organització femenina peninsular més important d'aleshores, la Unió de Dones Antifeixistes de Vigo (Pontevedra, Galícia), secció peninsular de «Dones contra la Guerra i el Feixisme», organització creada per la Internacional Comunista arran del triomf del nacionalsocialisme a Alemanya. Estava casada amb Humberto Solleiro Rivera (O Chapapote), el metge socialista i president de la Societat Cultura i Deportiva del barri de Lavadores, i tingué quatre infants (Humberto, Raúl, Alícia i Concepción). Quan el cop feixista, el de juliol de 1936 amb son company defensà la barricada del Calvario de Vigo i quan aquesta caigué la parella fugí a Redondela (Pontevedra, Galícia), però van ser detinguts. Son company va ser jutjat en consell de guerra el 17 d'octubre de 1936, condemnat a mort i executat pels insurrectes. Ella va ser jutjada el mateix dia i condemnada a mort sota pretextos tan peregrins com que no estava batejava, que havia viscut en unió lliure i que una germana seva portava el nom de Libertad. Segons les autoritats franquistes era membre del Socors Roig Internacional (SRI). La pena va ser immediatament commutada per la de 30 anys de reclusió que purgà a les presons de Vigo i de Saturraran, a la badia d'Ondárroa (Motrico, Guipúscoa, País Basc). A Saturraran va fer una profunda amistat amb la alcaldessa republicana d'A Cañiza (Pontevedra, Galícia), María Purificación Gómez González, primera batllessa de Galícia. Malalta, amb un tumor cerebral, en 1943 va ser posada en llibertat condicional. Tornà a Vigo, però davant l'ambient hostil passà a viure amb son fill Raúl a Lugo. Urania Mella Serrano va morir el 28 de maig de 1945 a Lugo (Lugo, Galícia) a conseqüència dels maltractes patits durant els seus anys de reclusió. Des del 2008 un carrer de Vigo i un buc de recollida d'hidrocarburs del Servei de Salvament Marítim del Ministeri de Foment porten el seu nom.

    Urania Mella (1899-1945)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Els darrers presos polítics republicans: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.


    Els darrers presos republicans - Un míting per l’amnistia (1976)



    Ciutat de Mallorca, 1976. Miquel López Crespí repartia premsa antifeixista per les avingudes de Ciutat. Moments després seria detingut i torturat pels sicaris de la Brigada Social.

    Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".



    Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

    En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

    El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

    Miquel López Crespí


    Els darrers presos polítics de la dictadura: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.


    Republicans perseguits per la dictadura feixista


    La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. (Miquel López Crespí)



    Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

    Començaments de la transició. Finals de 1976. La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.



    L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.



    L'esquerra revolucionària era a l'avantguarda de la lluita per la República i el socialisme en el mateix moment què el carrillisme (PCE) pactava amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Just en el moment en el qual els oportunistes cobraven els primers sous del nou règim sorgit de la reforma, els comunistes d´OEC eren perseguits i demonitzats. Josep Capó, Miquel López Crespí i Jaume Obrador anaven a la presó just en el moment que els venuts començaven a cobrar els primers sous de la monarquia.

    Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.


    Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".


    Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el mínting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".


    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)


    0 0
  • 11/16/17--05:16: Convocatòria novembre 2017
  • Dilluns 20 de novembre de 2017 celebrarem una reunió de la Junta de l'APIMA de l'IES Mossèn Alcover a les 20:15 hores a la sala d'exàmens nord amb el següent ordre del dia:

    1.- Lectura i aprovació de l'acta anterior.

    2.- Estat de comptes.

    3.- Servei de biblioteca.

    4.- Informacions sobre les ajudes de la Conselleria a les APIMA's.

    5.- Suggerències d'accions durant el curs.

    6.- Torn obert de paraula.


    0 0


                               


                    La Xina, a l'avantguarda del món (2).





    Com dic sovint, els grans mitjans de comunicació estan al servei de les Corporacions capialistes. Per altre costat, els governs de la Unió Europea practiquen una política neoliberal (Per cert, el PP espanyol forma part del Partit Popular Europeu).

    En relació a la Xina, els mitjans europeus(i les agències de notícies ''occidentals''), en general, donen una informació tendenciosa.


    Per sort, el desplegament d'internet ha trencat el monopoli informatiu, i ara es possible tenir a l'abast tot de informacions de distint signe.


    En aquest segon comunicat, he engegat un notable vídeo sobre la revolució tecnològica ( i social) xinesa el qual destapa l'enganyosa informació que ens donen sobre la Xina.

     

    Jo pens que els catalans (els insulars i els continentals) hem d'accelerar el procés de recerca de nous canals informatius que posin en crisi els mitjans neoliberals.

     

    Vegeu el vídeo:



    3:24


    També podeu veure:





    5:28






    0 0

    "Com si l'esperit de revolta i de justícia, el seu tremp fort i resolt que l'ha mantingut, sense fer-se concessions, sobre la línia difícil d'una coherència ben assimilada, a cops de ploma i de lleialtat, hagués nascut amb ell i formàs part de la seva ànima." (Antònia Vicens)


    Miquel López Crespí, la prosa concupiscent.


    Per Antònia Vicens


    "Supòs que això, ferir-nos, és el que es proposa en Miquel. Tirar-nos a la cara la vergonya més rònega. I, amb una mica de sornegueria, i un pessic de cinisme, crear-nos malsons."


    "L'obra d'en Miquel López Crespí, però, camina tota sola, sense les crosses de cap moda, ni la protecció de cap capella literària. No necessita tenir ciris encesos. Ni rebre efluvis que l'entabanin."


    "Com si l'esperit de revolta i de justícia, el seu tremp fort i resolt que l'ha mantingut, sense fer-se concessions, sobre la línia difícil d'una coherència ben assimilada, a cops de ploma i de lleialtat, hagués nascut amb ell i formàs part de la seva ànima."



    Coberta del llibre Vida d'artista.

    De tot d'una, quan vaig veure'n el títol, Vida d'artista1, vaig pensar en la possibilitat que en Miquel hagués afluixat, durant una temporadeta, la seva caparrudesa d'anar recordant-nos, llibre rere llibre, la història dissortada d'aquest petit país, la dels seus habitants, que viuen en una constant i evolutiva esquizofrènia quant a identitat, renegant del seu tarannà que ell ha viscut tan a fons, del tot implicat.


    En el seu llibre de memòries, el polèmic L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), ens conta que va començar a escriure a la revista del col·legi La Salle, i que de ben jovenet ja fou corresponsal clandestí de Ràdio Espanya Independent. Com si l'esperit de revolta i de justícia, el seu tremp fort i resolt que l'ha mantingut, sense fer-se concessions, sobre la línia difícil d'una coherència ben assimilada, a cops de ploma i de lleialtat, hagués nascut amb ell i formàs part de la seva ànima.



    Antònia Vicens i Miquel López Crespí. Presentació de l'obra de Miquel López Crespí Vida d'artista a càrrec d'Antònia Vicens.
    Tornam emperò a Vida d'artista. Ja que si la meva imaginació es va desbocar, euga espriva, cap a romanços plaents, èxits fàcils, i amors tintats de color de rosa, només d'obrir-lo, el llibre, ja em vaig adonar que m'equivocava de cap a peus, i que per a en Miquel López Crespí dir vida d'artistaés com per un altre dir: vida de ca. Mala vida. Puta vida.

    Per tant em vaig endinsar per la geografia del llibre, amb el mateix sentiment, encuriosit, xafarder, i alhora temorenc i compassiu en què una nit sense cap escletxa de lluna em passejaria per un carrer desconegut, cada conte una finestra oberta a la dissort, insatisfacció, mancances. Soledats i penúries esfereïdores de tan quotidianes.


    I amb aquest estat d'ànim, les passes de falset, vaig guaitar dins ca l'artista pintor, un home ple de quimeres, d'idees revolucionàries, que espesses vegades es reunia amb amics, artistes com ell, i plegats lluitaven per a acostar l'art al carrer. Però vaig haver de passar el mal tràngol de contemplar la seva dona durant un dels seus habituals atacs d'histerisme, ja que era la clàssica doneta de moral rectíssima, que es casa creient que l'home és un avenc de satisfaccions i luxe i llavors, en adonar-se que les perspectives referents al matrimoni eren equivocades, veient, experimentant, que l'home també pot ser dèbil, vulnerable i quimèrica, del tot desesperada i insatisfeta, no feia més que escridassar-lo. Es queixava que, amb les seves idees, mai del món no podria, com fan les seves amigues casades amb buròcrates, anar ben mudada i canviar de cotxe cada un parell d'anys. I vaig haver d'escoltar, amb els pèls de punta, quan li tirava a la cara que era un fotut pintor de quadres, i ho feia amb un to de veu que l'implicava, com si el pobre home tingués una malaltia que la pogués contagiar. Pigota o ràbia.


    Encara trasbalsada per aquesta primera incursió a casa d'altri, vaig mirar darrere les vidrieres del dormitori d'un matrimoni vell en el moment just que ell, fredolenc, desreveït, hi entrava a veure l'esposa i li oferia un ramell tot esperant, desitjant, reconciliar-se amb tota una miserable convivència, plena de gestos malentesos i terrors compartits.


    És una prosa que arriba a ser concupiscent de tan despullada, com si en Miquel volgués adaptar la desolació que pateixen els seus personatges a la devastació d'una prosa igualment vençuda i humiliada. Com si, cirurgià o curander, empràs les paraules com si fossin un bisturí per burxar dins les ferides més íntimes, i, tanmateix, veient-se incapaç de guarir-les, volgués com a mínim mostrar-nos-les. A carn viva.


    Emperò quan vaig guaitar dins el pròxim conte, un escriptor amb l'expressió del tot eixuta assegut davant l'ordinador que parpellejava en blau, vaig pensar que potser tendria el privilegi de ser testimoni del naixement d'una idea revolucionària, d'una frase colpidora, una espurna de creació que s'esbandís i il·luminàs tota una estança per a donar lloc a la fantasia més exaltada quan la realitat va ser ben diferent, ja que em vaig haver d'empassar tota l'angoixa, punyent com tatxes al cervell, de l'escriptor car tenia el cap completament en blanc, se sentia al bell caire llenegadís de les paraules, caic no caic al precipici més pregon de la impotència per a confegir uns mots salvadors. I tot perquè feia poc temps, el dia que havia presentat la seva darrera novel·la, el presentador, amb tota la seva mala bava, va deixar anar, com qui tira una pedra i amaga el braç, que a la novel·la hi havia una manca d'experimentació, comentari que va devastar, destarotar, la migrada seguretat de l'escriptor. (I, per res del món no voldria, jo, ara, que alguns dels meus comentaris produïssin un daltabaix paregut a en Miquel López Crespí, perquè crec que, d'una manera ben voluntària, no hi ha experimentació a la seva prosa, sinó que és una prosa que arriba a ser concupiscent de tan despullada, com si en Miquel volgués adaptar la desolació que pateixen els seus personatges a la devastació d'una prosa igualment vençuda i humiliada. Com si, cirurgià o curander, empràs les paraules com si fossin un bisturí per burxar dins les ferides més íntimes, i, tanmateix, veient-se incapaç de guarir-les, volgués com a mínim mostrar-nos-les. A carn viva.).


    Perquè tot seguit, la gent que tornava del local del partit a Cercle clos, suats, després de cridar pels carrers de Palma contra l'agressió ianqui a Líbia, companys de lluita que ara són els qui, del tot reciclats, ocupen càrrecs de prestigi i de poder en institucions públiques. Qui ho hagués hagut de dir, es queixa l'autor, en boca del protagonista, devers l'any 1982!


    Per si això, topar-se amb la manifestació de gent tota esverada, fos poc, vaig trobar obert de pinte en ampla el portal de la casa de l'home que s'havia tallat la llengua per no haver de participar de les converses banals de la seva dona, lectora de revistes del cor, o de les dels fills, que només sabien xerrar de motos japoneses i de femelles estrangeres. Però llavors encara els podia sentir i va haver d'embussar-se les orelles, i com que va aprendre a llegir els llavis, es va veure obligat a treure's els ulls, i, d'aquesta manera, a la fi, va trobar un redol de pau i d'assossec a l'ombra del seu hortet interior que tan acuradament havia conreat.


    Hi ha moltes més cases al carrer de Vida d'artista, amb finestres mig badades darrere de les quals s'hi endevina més tragèdia ofegada i més desencís. No obstant això, vaig decidir girar coa i anar a prendre cafè al Diplomàtic, el mateix vespre que un grup d'escriptors, uns quants, herois del furient món de la ploma s'havien reunit, com acostumaven a fer un pic cada mes, per sopar i discutir, en aquesta ocasió, exactament, sobre l'eficàcia o no eficàcia dels premis literaris. I, en lloc de conversar d'aquest tema, començaren a ballestrejar contra els companys absents, cosa que baldament sia sobradament sabuda i fins i tot assimilada, xerrar malament dels qui no hi són, va fer que més d'una vegada, davant l'acidesa dels comentaris, fes mala via amb el cafè. I sobretot la meva indignació va pujar fins el sostre perquè entre la colla d'escriptors, una quinzena -no els vaig comptar-, només hi havia una dona, na Bielona, contista insigne, emperò cada vegada que intentava donar la seva opinió, ells li tapaven la boca amb un comentari del tot displicent. I això em va sulfurar de tan real com és. Gelosos com solen esser els escriptors del domini intel·lectual dins el món femení.


    Na Bielona es defensava:


    -Enveja, us moriu d'enveja. Almenys les dones no en tenim tanta. Per això som més intel·ligents, més sensibles, més...


    -Calla, calla, Bielona..., li replicaven ells, molt segurs, i molt fatxendes. El que més em va escarrufar tanmateix, va esser, una vegada ja drets per anar-se'n, el que va dir el capdavanter del grup, la veu sentenciosa:


    -No vull veure cap article sobre clarícies de llibres que no siguin d'autors assidus a la tertúlia del Diplomàtic.


    També massa real, per deixar-me indiferent. Perquè en aquesta estimada i també plorada illa, a la qual arlots sense escrúpols han anat convertint en una mena de meretriu engalanada de joiells falsos que mig xerroteja quasi tots els idiomes del món i menysprea la llengua pròpia, en aquesta terra adúltera que ens ha tocat viure; l'amiguisme intel·lectual, per a la bona salut de la literatura, és més mortal que la sida.


    En Miquel López Crespí ben segur que ha sentit damunt l'epiteli dels seus llibres els estralls d'aquest virus destructiu. Perquè, ja n'hi ha prou d'arrauxats gurus, cappares que s'autoproclamen totpoderosos dins l'univers de les lletres catalanes, i, amb afany exterminador, van sentenciant qui és digne d'entrar en el regne dels escriptors, i qui no és digne d'entrar enlloc.


    L'obra d'en Miquel López Crespí, però, camina tota sola, sense les crosses de cap moda, ni la protecció de cap capella literària. No necessita tenir ciris encesos. Ni rebre efluvis que l'entabanin.


    Els personatges que ens mostra, desheretats d'aquest món, utòpics i disbauxats, caminen sense amor. No hi ha gens d'amor dins la seva vida, ni dins cap plec del seu cor. Són pobres diables deixats de la mà de Déu. I, com ja he dit abans, ens ho conta amb una prosa que fereix la sensibilitat de tan despullada.


    Supòs que això, ferir-nos, és el que es proposa en Miquel. Tirar-nos a la cara la vergonya més rònega. I, amb una mica de sornegueria, i un pessic de cinisme, crear-nos malsons.


    Si de bon de veres aquesta és la seva intenció, ell almanco pot dormir tranquil. Perquè ho ha aconseguit. Plenament.

    Publicat en el número 75 de la revista El Mirall (setembre-octubre de 1995). Pàgs. 45-47.

    1 Miquel López Crespí. Vida d'artista. Girona. Llibres del Segle, 1995.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Els veïns de Crist Rei de Manacor celebren les seves festes de barriada. El proper 17 de novembre a les 20h, el teatre de Manacor acollirà un combat entre els glosadors menorquins Joan Moll “Joanet”, Sergi Vinent i Josele Abelairas i els Glosadors de Mallorca Antònia Nicolau “Pipiu”, Blai Salom i Mateu “Xurí”.

    0 0

    [17/11] Atemptat contra Humbert I - Atracament de Primera Junta - Onic - De Cleyre - Piñón - Bassi - Venturini - Misa - Aransáez - Piñero - Garioni - Napolitano - Juan Juan - Muñoz Hernández - Luis Blanco - Navarro Borrego - Martínez Espinosa - Capellas - Costa - Tragtenberg - Gómez Uréndez - Sánchez Fuertes - García Barón

    Anarcoefemèrides del 17 de novembre

    Esdeveniments

    L'atemptat d'Umbert I segons "La Ilustración española y Americana" del 8 de desembre de 1878

    L'atemptat d'Umbert I segons La Ilustración española y Americana del 8 de desembre de 1878

    - Atemptat contra Humbert I: El 17 de novembre de 1878 a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista Giovanni Passannante intenta apunyalar, als crits de «Mort al Rei! Visca la República Universal Visca Orsini!», amb un ganivet de cuina de vuit centímetres, el rei Humbert I de Savoia, que travessa la ciutat en un carruatge de visita reial. El rei només resultarà ferit lleument a un braç en aquesta acció. Aquest atemptat va provocar la caiguda del govern. Després de ser torturat a ferro roent per que confessés una inexistent conxorxa, Passannante serà jutjat el 7 de març de 1879 i condemnat a mort, pena que serà posteriorment commutada a treballs forçats a perpetuïtat per un Decret regi del 29 de març de 1879. Sa mare de 76 anys, dos germans i tres germanes seves van ser detinguts i tancats al manicomi criminal d'Aversa fins a la mort com a expiació per haver«parit» i conviscut amb el«monstre»; només son germà Pasquale va poder fugir. Després de molts anys de terrible captivitat en absoluta soledat a la presó de Portoferraio, a l'illa d'Elba, morirà el 14 febrer de 1910 al frenopàtic judicial de Montelupo Fiorentino.

    ***

    L'atracament de Primera Junta segons la publicació de Buenos Aires "Caras y Caretas", núm. 1.417, del 28 de novembre de 1925

    L'atracament de Primera Junta segons la publicació de Buenos Aires Caras y Caretas, núm. 1.417, del 28 de novembre de 1925

    - Atracament de Primera Junta: El 17 de novembre de 1925, minuts abans de la mitjanit, dos individus irrompen armats a l'estació del metro de Primera Junta, al barri de Caballito de Buenos Aires (Argentina), i exigeixen la recaptació del dia al venedor de bitllets Durant. Els atracadors fugiren per la sortida del carrer Centenera amb una capsa de fusta on habitualment es guardava el recapte. Als crits de Durant, un dels atracadors disparà a l'aire per acoquinar-lo i evitar així la persecució, però el tret alertà el caporal de policia Núñez que es trobava prestant servei entre Rivadavia i Centenera i sortí corrent amb l'arma a la mà cap l'enrenou. Un dels dos atracadors que vigilaven les dues entrades del metro en veure l'agent armat li disparà dos trets mortals. Els quatre assaltants entraren en un taxi que els esperava entre els carrers Rosario i Centenera, però el xofer no aconseguí posar el cotxe en marxa i els atracadors fugiren a peu pel carrer Rosario en direcció a l'Est, on desaparegueren. El taxista J. de Juanes va ser l'únic detingut. L'atracament va resultar un fracàs total, ja que els diners de la recaptació no havien estats posats a la capsa de fusta, sinó en una capsa de ferro situada sota la finestreta del despatx de bitllets; la capsa de fusta no contenia res. Dies abans, el 18 d'octubre de 1925, un atracament de les mateixes característiques s'havia portat a terme a l'estació de tramvies «Las Heras» del barri de Palerm de la capital argentina. En ambdós casos l'accent dels assaltants era espanyol. Al mateix temps la policia argentina va rebre un dossier de xilena, amb el suport de la policia espanyola, on contenia les fotografies d'una banda d'atracadors espanyols, mexicans o cubans que actuava sota el nom de «Los Errantes» i que amb nacionalitats i noms suposats amagava les identitats dels militants anarquistes Buenaventura Durruti Domínguez (Ramón Carcaño Caballero, mexicà), Francisco Ascaso Abadía (Teodoro Pichardo Ramos, mexicà), Alejandro Ascaso Abadía (José Manuel Labrada Pontón o José Manuel S. Pautan, cubà) i Gregorio Jover Cortés (Manuel Serrano García, valencià). A totes els cotxes del metro i a tots els tramvies es penjaren les fotografies dels atracadors buscats, però mai no van ser detinguts.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Notícia de la detenció de Maurice Onic apareguda en el diari parisenc "Le Temps" de l'1 de juliol de 1894

    Notícia de la detenció de Maurice Onic apareguda en el diari parisenc Le Temps de l'1 de juliol de 1894

    - Maurice Onic: El 17 de novembre de 1857 mor a Caromb (Provença, Occitània) l'anarquista Maurice Alfred Onic, conegut com Mort aux Rats. Sos pares es deien Pierre Onic i Marie Cordet. En 1875 es presentà voluntari per cinc anys en el I Regiment de Caçadors d'Àfrica i en 1879 va ser degradar de brigadier a soldat de segona classe. Es guanyava la vida fent de venedor ambulant i de viatjant de comerç. Anarquista aïllat, no freqüentà cap grup i rarament assistí a reunions i conferències. Recorregué les Boques del Roine per ocupar-se del seu negoci i visitava sovint Marsella (Provença, Occitània). Condemnat per robatori, el 26 de gener de 1892 va ser novament condemnat pel Tribunal de Marsella a 15 dies per estafa. El novembre de 1893 va ser detingut a Tarascó (Provença, Occitània) com a còmplice de l'atemptat comès contra el Quarter General i alliberat tres dies després. Setmanes després, va ser greument ferit al Bar Artistique de Marsella durant una baralla i, segons la policia, escridassà paraules violentes contra la societat i amenaçà en tot moment amb cometre un atemptat. Durant les eleccions legislatives del 4 de març de 1894 es presentà com a candidat anarquista en la primera circumscripció de Marsella tenint com a programa «la supressió de tot govern». En aquesta ocasió, signà un cartell verd titula «Appel des morts aux vivents» (Crida dels morts als vius), amb calavera i tíbies, considerada injuriosa pel director del periòdic Le Radical; el cartell va ser imprès pel cunyat del director de Le Petit Provençal i es desencadenà una violenta polèmica entre ambdós diaris. Onic obtingué 15 vots sobre 4.659 vots emesos. El juliol de 1894 va ser detingut a Nevers (Borgonya, França) acusat de fer «apologia de l'anarquia i de la propaganda pel fet»; en aquesta ocasió digué ser el«professor d'anarquia» de Sébastien Faure. En 1895 retornà a Marsella i assistí a les conferències donades per Sébastien Faure. En 1897 participà en un col·lecta a favor dels jueus algerians arran de les revoltes antisemites de l'època. La policia assenyalà la seva presència a Marsella el maig i el setembre de 1898. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

    ***

    Voltairine de Cleyre fotografiada per Kuebler (Filadèlfia, 1891)

    Voltairine de Cleyre fotografiada per Kuebler (Filadèlfia, 1891)

    - Voltairine de Cleyre:El 17 de novembre de 1866 neix a Leslie (Michigan, EUA), en una família d'origen francès molt humil, l'activista atea, lliurepensadora, antimilitarista i militant anarcofeminista Voltairine de Cleyre. Sa mare, Eliza, era una costurera a domicili i son pare, Auguste de Cleyre, artesà socialista i lliurepensador, li va posar el nom en honor de Voltaire; però amb el temps va recloure a la força sa filla adolescent en un convent catòlic a Sarnia (Ontario, Canadà), encara que més per necessitat econòmica que perquè hagués tornat al si de l'Església. Va fugir del convent en dues ocasions: la primera nedant a Port Huron Michigan i caminant 17 milles, però son pare la va tornar a internat, i la segona va escapar-se amb èxit i mai no va tornar; en total va estat tres anys i mig tancada, temps en el qual va aprendre francès i a tocar el piano. Aquesta experiència, juntament amb els lligams que sa família tenia amb el moviment abolicionista i l'Underground Railroad --el Ferrocarril Clandestí era una xarxa de rutes furtives construïdes pels esclaus afroamericans per fugir i refugiar-se als Estats del Nord i al Canadà amb el suport dels abolicionistes blancs--, sumat a la pobresa amb la qual va créixer i la influència de les idees lliurepensadores, van fer d'ella una atea i van radicalitzar la seva forma de pensar. Quan va deixar el convent va posar-se d'institutriu, fent classes particulars de música, de francès, d'escriptura i de cal·ligrafia, activitats que li van permetre guanyar-se durant tota sa vida. Va començar a implicar-se en el moviment lliurepensador, especialment anticatòlic i anticlerical, també en sortir del convent, realitzant conferències en nom de la l'American Secular Society i escrivint articles en els periòdics del lliure pensament --del The Progressive Age, va ser redactora en cap. A començaments dels anys 1880, es va veure influenciada per Thomas Paine i sobretot per Mary Wollstonecraft, així com per Henry David Thoreau, Big Bill Haywood, Clarence Darrow, i més tard per Eugene Debs. Va esdevenir anarquista després de l'execució, l'11 de novembre de 1887, dels quatre anarquistes dels fets de Haymarket (Els Màrtirs de Chicago). En aquesta època va començar a destacar com a una excel·lent oradora, posseïdora d'un talent literari excepcional, i va estar força unida a Emma Goldman, Alexander Berkman i Lucy Parsons. Després va començar a freqüentar els anarquistes individualistes i va adoptar aquest punt de vista llibertari, especialment pel que fa els temes de la propietat --de la qual era partidària, i que li va portar discussions amb Emma Goldman, partidària de l'abolició de la propietat privada i de la instauració del comunisme econòmic-- i de la llibertat; però es va qualificar com a «anarquista sense adjectius» i va mirar sempre d'harmonitzar les diverses faccions llibertàries sempre que fossin antiestatistes i anticapitalistes. En aquesta època va col·laborar en Liberty, el periòdic de Benjamin R. Tucker. També va ser partidària de l'«acció directa» com a forma de lluita. Pel que fa al seu anarcofeminisme, va lluitar contra els ideals de bellesa que atiaven les dones a deformar els seus cossos i les pràctiques educatives sexistes; també va lluitar contra la violència domèstica i les violacions dins del matrimoni. Com a antimilitarista va mostrar-se fortament en contra dels exèrcits en temps de pau, ja que l'únic que fan es que les guerres siguin més probables, i va fer una crida a la insubmissió. Molt pròxim intel·lectualment a Dyer D. Lum, que va acabar suïcidant-se en 1893, i a T. Hamilton Garside, de qui va estar follament enamorada. El 12 de juny de 1890 va tenir un fill, Harry, amb el lliurepensador James B. Elliot, però com que no es trobava capacitada per ser mare ni físicament, ni emocionalment, ni econòmicament, Harry va ser pujat a Filadèlfia per son pare que s'havia separat de Voltairine; mare i fill van tenir molt poc contacte, però Harry adorava sa mare i la seva primera filla la va batejar Voltairine. De naturalesa malaltissa i depressiva, De Cleyre va intentar suïcidar-se almenys en dues ocasions. En 1892 va ser una de les fundadores de la Ladies Liberal League (Lliga Liberal de Dames), una organització de lliurepensadores que tractava temes feministes (sexualitat, avortament, sexisme, etc.) i temes socials (criminalitat, socialisme, anarquisme, etc.); també va participar en la creació del Club de Ciència Social, grup anarquista de discussió i de lectura. El 19 de desembre de 1902 va sobreviure a un intent d'assassinat, del qual sortí greument ferida amb tres trets, per part de Herman Helcher, un antic alumne enfollit que l'assetjava i a qui es va negar a reconèixer davant la justícia com a bona llibertària tolstoiana. En 1905 va obrir, amb altes companyes anarquistes (Natasha Notkin, Perle McLeod, Mary Hansen, etc.) la Biblioteca Revolucionària, que prestava obres radicals als obrers subscrits per una mòdica quantitat. En aquest període va viatjar en dues ocasions a Europa de gira propagandística i a Anglaterra va fer contacte amb els cercles d'exiliats russos, espanyols i francesos, a més de fer amistat amb destacats militants, com ara Kropotkin, Louise Michel, Sébastien Faure, Jean Grave, etc. Durant la primavera de 191, en un moment de crisi anímica, va treure coratge i va fer costat la revolució mexicana i especialment el pensament i l'acció de Ricardo Flores Magón, fent conferències, recaptant fons pels llibertaris mexicans i distribuint Regeneración, el seu òrgan d'expressió. Va col·laborar en infinitat de publicacions: Open Court,Twentieth Century,Magazine of Poetry, Truth, Lucifer,Boston Investigator,Rights of Labor, Chicago Liberal, Free Society, The Independent, TheProgressive Agee, The Truth Seeker, Liberty, Mother Earth,Freedom, Regeneración, etc. Entre les seves obres podem destacar The drama of the nineteenth century (1889), In defense of Emma Goldmann [sic] and the right of expropriation (1894), The past and future of the Ladies Liberal League (1895), The gods and the people (1898), The worm turns (1900), Det anarkistiske ideal (1903, en suec), Crime and punishment (1903), McKinley's assassination from the anarchist standpoint (1907), Anarchism and american traditions (1909), The dominant ideal (1910), Direct action (1912), Sex slavery (1914, pòstum), The first mayday: the Haymarket speeches, 1895-1910 (1980, pòstum), entre d'altres. També va realitzar traduccions del jiddisch a l'anglès, obres de Jean Grave, articles del castellà i també va fer la versió anglesa de L'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, que va tenir molta influència en el desenvolupament de la pedagogia llibertària als Estats Units. Les seves obres s'han traduït a diverses llengües, com ara el danès, el suec, l'italià, el castellà, l'alemany, el txec, el rus, el jiddisch, el xinès, etc. Voltairine de Cleyre va morir el 20 de juny de 1912 al St. Mary of Nazareth Hospital de Chicago (Illinois, EUA) d'una meningitis sèptica i va ser enterrada a prop dels Màrtirs de Haymarket, al Cementiri Waldheim de Forest Park (Chicago); dos mil persones li van dir l'últim adéu.

    ***

    Camil Piñón

    Camil Piñón

    - Camil Piñón i Oriola: El 17 de novembre de 1889 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Camil Piñón i Oriola. De pares valencians amb antecedents liberals i carlistes, va estudiar a escoles municipals i en un col·legi privat fins al 12 anys. Després de treballar en un taller de confecció de capses de cartró, va començar a fer feina en el ram del metall. En 1909 ja coneixia nombrosos anarquistes (Andreu, Guadayol, Tárrida...) i freqüentava el Cafè Espanyol, on es reunien Bisbe, Viadiu, Seguí, Herreros i altres. Els fets de la Setmana Tràgica els va passar empresonat per no haver denunciat un company que en tumult havia matat una persona i va ser condemnat a 20 mesos de presó. En 1910 va ser amollat en llibertat provisional i va formar part del comitè de vaga, amb Surroca, Rueda i Jover, en la vaga de lampistes. Va assistir com a espectador al Congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys següents a la fundació de la CNT va ocupar càrrecs de responsabilitat en el sindicat: secretari de la Federació Local de Barcelona i del Comitè Regional de Catalunya en 1912, i president del Sindicat de Lampistes i Llautoners, representant aquest sindicat en la comissió d'estatuts de l'Assemblea Catalana de la CNT de 1913. En 1914 va encapçalar el Comitè de la Federació Local de Barcelona i va ser detingut durant la vaga del ram fabril. En 1917 va ser tresorer del ram del Metall de Catalunya. Arran del Congrés de Sans de 1918, que va organitzar amb Salvador Seguí, va ser elegit tresorer del Comitè Regional, càrrec que ocuparà fins al juny de 1920; després d'aquest congrés realitzarà una gira propagandística, amb Monteagudo, Rovira i Palleja, arreu de Catalunya. En 1919 va ajudar a organitzar el Congrés de la Comèdia, al qual va assistir com a delegat del Comitè Regional. En 1920 va ser membre del comitè de vaga del Transport i va ser deportat el novembre d'aquell any a La Mola de Maó amb els militants cenetistes més destacats. En tornar els patrons del metall li van aplicar el «pacte de la fam» i va haver de canviar d'ofici, treballant en el ram del peix, al Mercat Central, adscrit al Sindicat del Transport. En 1922 va ser elegit president del Sindicat del Transport i es va encarregar de la campanya pro alliberament d'Acher, que va incloure un míting a Madrid. En 1923 va dirigir la vaga del transport, va fer un míting a Saragossa el juny amb Peiró i Monteagudo, i va haver de fugir a França arran del cop militar de Primo de Rivera. Ben aviat va tornar i durant la Dictadura va ser detingut nombroses vegades i va ser dels pocs que van continuar en la CNT al mercat de pels pescaters quan molts es van afiliar al Sindicat Lliure o a altres opcions. El gener de 1926 va signar el manifest de Vida Sindical. Aquest mateix any va participar en els contactes cenetistes amb Francesc Macià per a la preparació dels fets de Prats de Molló, amb Viadiu i Botella, i tots tres van formar un comitè revolucionari. En 1929 va formar part del Comitè Nacional de la CNT de Pestaña. Durant la dictadura de Berenguer va ser l'encarregat d'aconseguir la legalització dels Sindicat del Transport cenetista de Barcelona, del qual serà vicepresident, assistint per aquest sindicat al Congrés de 1931, i ocupant el càrrec fins a finals de 1932. Abans de la proclamació de la República era membre de la comissió organitzadora de Solidaridad Obrera i com a tal va anar a Madrid per fer-se càrrec de la maquinària de la rotativa. Quan es van aprovar les Federacions Nacionals d'Indústria (FNI), va organitzar la del Transport, viatjant força arreu l'Estat fins al setembre de 1932 i fent mítings alhora. Enfrontat amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va signar el «Manifest dels Trenta» i va formar part dels Sindicats d'Oposició. En 1934 va assistir en representació de Barcelona al Congrés de la Federació Nacional de la Indústria Pesquera. En 1936 va representar el transport barcelonès en el Congrés de Saragossa de la CNT i poc després a la mateixa ciutat va representar Barcelona en el Congrés de la Federació Nacional de la Indústria Pesquera. Durant la guerra es va dedicar a crear una Federació Nacional de la Indústria Pesquera per a tot l'Estat, del congrés valencià de la qual va sortir nomenat secretari general i director del periòdic mensual Mar y Tierra. Un cop acabada la guerra, i després de passar per diversos camps de concentració a França, va retornar a Espanya en 1943 per participar en la lluita clandestina, però va ser ràpidament detingut com a membre del Comitè Regional de la CNT de Catalunya quan assistia a una reunió del Front Nacional de Catalunya (FNC) i empresonat durant 27 mesos. Posteriorment va participar en la Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) i amb el pas dels anys va minvar la seva militància. Fidel a l'anarcosindicalisme revolucionari i contrari als grups d'acció i a l'espontaneisme revolucionari violent, va passar a prop de 15 anys empresonat. Camil Piñón i Oriola va morir el 15 de març de 1979 a Barcelona (Catalunya). En 1989 Manuel Lladonosa i Vall-Llebrera va publicar una biografia seva, Sindicalistes i llibertaris: l'experiència de Camil Piñón.

    ***

    Primo Bassi

    Primo Bassi

    - Primo Bassi: El 17 de novembre de 1892 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Primo Bassi, que va fer servir el pseudònim de Wania. Sos pares es deien Battista Bassi i Giulia Venturi. A començaments de segle sa família es traslladà a Imola, on son pare treballà el vímet i sa mare venent teles. De ben jovenet, després d'haver assistit a l'escola elemental, s'integrà en les lluites pageses i contra els esquirols. Entrà a treballar com a operari en una vidrieria d'Imola i en 1913 se subscriví al periòdic anarcosindicalista d'aquesta ciutat Il Pungolo i distribuí el setmanal L'Agitatore. Aquest mateix any va ser cridat a files i conegué Aldino Felicani, redactor del periòdic antimilitarista anarquista Ropete le file!. Influenciat per l'antimilitarisme de Gustave Hervé, intentà, no sin dificultats, distribuir propaganda subversiva en l'exèrcit. En 1919 va ser llicenciat sota la qualificació de «tirador de primera». Ben aviat esdevingué un dels anarquistes més influents de la Romanya i entrà a formar part de la Comissió de Correspondència de Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) i de la direcció de la Unió Sindicalista Italiana (USI) d'Imola, partidari del corrent organitzador i seguidor d'Errico Malatesta. Freqüentà la casa de Luigi Fabbri i va fer amistat amb Augusto Masetti. El 10 de novembre de 1919, durant un míting socialista en un teatre, prengué la paraula per contradir els socialistes Anselmo Marabini, Nicola Bombacci i Romeo Galli. El 4 de gener de 1920, al mateix teatre ple de gom a gom, presentà Malatesta que feia poc havia retornat a Itàlia. Col·laborà regularment en el setmanari regional Sorgiamo! de Rimini i, en nombroses conferències i mítings parlà sobre la Revolució russa i la possibilitat d'una revolució a Itàlia. El maig de 1920, amb Diego Guadagnini, prengué la direcció de Sorgiamo! que havia estat traslladat a Imola. Entre 1920 i 1921 fou secretari administratiu de l'USI d'Imola. El desembre de 1920, amb altres companys i armat amb una metralladora, frustrà el primer intent d'assalt d'un escamot feixista a Imola; en els anys posteriors, però, patí la violència dels seguidors de Mussolini. El gener de 1921 el periòdic Sorgiamo! deixà de tenir caràcter regional i esdevingué l'òrgan dels anarquistes d'Imola i de Massalombarda. Col·laborà en aquesta publicació, fent servir el pseudònim de Wania, amb articles de diferents temes: l'antimilitarisme, el sabotatge, el creixement del feixisme, la lluita agrària, el suport a les víctimes polítics, la violència estatal, Tolstoi --en 1920 posà a un fill seu el nom de Leone en honor a l'escriptor rus--, els fets del Teatre Diana, etc. El 9 de juliol de 1921 sortí l'últim número de Sorgiamo! dirigit per ell. Aquella nit, com a cloenda d'una jornada de provocacions feixistes, mentre es troba a la cerveseria Passetti, és reconegut i apallissat a l'exterior del bar per un grup d'uns quinze feixistes; afortunadament pogué agafar la pistola que portava i ferí en una cama un dels agressors anomenat Casella, aconseguint fugir. Perseguit a trets per l'escamot feixista i pels carrabiners, va ser agafat i, després de portar-lo a la comissaria i a l'hospital per les primeres cures, detingut. Acusat de la mort d'Edgardo Gardi, simpatitzant feixista que passava per davant de la cerveseria, va ser tancat a la presó de San Giovanni in Monte. Durant la nit els esquadrons feixistes conclogueren la jornada de violència, destrossant i calant foc les seus de diversos grups anarquistes, de Sorgiamo! i de la USI locals. L'octubre de 1922, coincidint amb la«Marxa sobre Roma», s'engegà el procés; va ser defensat per Francesco Saverio Merlino i Genuzio Bentini i l'acusació la portà l'advocat Oviglio --futur ministre de Gràcia i Justícia-- i Tomaso Casoni, secretari del Partit Popular d'Imola. El dia de l'audiència, on el públic era exclusivament feixista, van ser agredits son germà, sa companya i son oncle. Malgrat les proves exculpadores i l'informe de balística que confirmava que el tret mortal no havia sortir de la seva arma, el 23 d'octubre de 1922 va ser condemnat per l'Audiència de Bolonya a 20 anys, sis mesos i 28 dies de presó. La premsa feixista lamentà que Merlino no fos tancat també per instigador moral dels fets. Proves de solidaritat de la classe obrera es donaren arreu del país i la premsa obrera (L'Avanti,L'Ordine Nuovo,Sorgiamo!, etc.) blasmà contra la sentència, engegant-se una gran campanya per aconseguir el seu alliberament. En 1923 va ser traslladat a la presó de Castelfranco Emilia, on compartí cel·la amb l'anarquista d'Imola Angelo Errani, i rebé el suport econòmic del Comitè de Defensa Llibertària (CDL), coordinat pel Libero Accordo. Totes les publicacions anarquistes que encara circulaven es van fer ressò del cas i demanaren al ministre Oviglio l'indult. Mentrestant va ser traslladat a Ancona. L'agost de 1925 el jurat que l'havia condemnat signà un document en el qual es reconeixia la seva «substancial innocència» i demanaren la gràcia. Fins i tot la família del finat afirmà que no creia en la seva culpabilitat i un cop escarcerat es reuní amistosament amb ella. Després de l'amnistia de 1925 i l'indult de 1928, la pena es purgà el 8 d'octubre de 1929, però, considerat com a un anarquista perillós, romangué empresonat i el 20 de desembre de 1929 confinat amb sa companya i son fill a l'illa de Lipari per penar tres anys més. A Lipari va fer de cambrer i conegué l'anarquista Luigi Galleani. El 7 d'octubre de 1932 va ser alliberat, però se li va fixà la residència a Faenza, on vivia son germà Terzo i el qual li va donar feina al seu taller mecànic. El setembre de 1933 s'instal·là de bell nou a Imola, a la casa del seu germà Secondo, anarquista també que s'havia vist obligat a emigrar a França en 1927. En aquesta ciutat visqué com a venedor ambulant de fruita i verdura que conreava al seu hort. El novembre de 1934, com a contrari al règim, se li considerà«sospitós» en la seva targeta d'identitat. El 22 de gener de 1935, arran d'una circular ministerial que prohibia viure a la mateixa província els condemnats d'assassinat de feixistes, es va veure obligat a canviar de residència. Aquest mateix dia, pressionat per la situació econòmica i davant la impossibilitat de mantenir sa família, envià una carta a l'autoritat governativa demanant poder restar a Imola, però el prefecte de Bolonya no acceptà i es va veure obligat a traslladar-se a Faenza. El gener de 1936 marxà clandestinament a Castel Bolognese i visqué a casa d'una anciana anarquista, retornant a Imola quan els companys li avisaven que els carrabiners el buscaven. El febrer de 1943 pogué retornar legalment a Imola on, no obstant la constant vigilància, amb altres companys (Enea Camaggi, Andrea Gaddoni i Cesare Fuochi, Attilio Diolati, Massenzio Masia, etc.), creà un grup anarquista clandestí que es reunia a casa seva sota la cobertura del comerç de costurera de la seva companya. L'11 de gener de 1944 va ser detingut per la milícia feixista i tancat uns dies a la Rocca d'Imola. Participà en totes les reunions clandestines del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) local, aprofitant el seu permís per circular amb bicicleta per la província com a venedor ambulant. Després d'Alliberament, el CLN el nomenà assessor en qüestions alimentàries, càrrec que va mantenir fins a les eleccions de 1946. En 1945 publicà, a càrrec d'Amedeo Tabanelli, el fullet autobiogràfic Lettere clandestine dalle case di pena. Proposat pel socialista Romeo Galli, va ser nomenat director de l'hospici municipal. Participà activament en la reorganització del moviment llibertari i el juny de 1945 assistí al Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària de l'Alta Itàlia (FCLAI) i el 9 de desembre parlà a Bolonya sobre la situació política a Espanya. En 1946 va fer conferències a Imola, Faenza i Castel San Pietro, publicà articles sobre autonomia municipal i col·laborà en el periòdic regional de la Romanya L'Aurora. El març de 1947 participà en el II Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI) celebrat a Bolonya, on va ser nomenat membre de la Comissió de Correspondència. El 5 de setembre de 1948 presentà a Imola un congrés de grups anarquistes de Romanya. Entre 1948 i 1949 va fer nombroses conferències arreu de Romanya, sobretot referents a l'autonomia municipal i a l'antimilitarisme. El novembre de 1950, denunciat per una hostessa de l'hospital psiquiàtric local, manejada per un membre comunista del consell d'Administració de l'hospici, va ser detingut per assetjament sexual. El muntatge polític fou tan evident que fins i tot La Scintilla Socialista publicà articles en la seva defensa, reben el suport moral i econòmic de tots els anarquistes italians i italoamericans. El juny de 1952, com s'esperava, va ser absolt, però no va ser restituït en la direcció de l'hospici. Vell, reprengué el seu antic ofici de venedor ambulant de verdures i reprengué la seva activitat política. El març de 1953 intervingué en el V Congrés de la FAI a Civitavecchia i el maig de 1954 en el Congrés Nacional de Liorna d'aquesta organització, on va ser reelegit en el càrrec de membre de la Comissió de Correspondència. Continuà participant activament en el grup anarquista d'Imola, col·laborant en Umanità Nova amb articles sobre les víctimes polítiques, l'autonomia municipal, l'anarcosindicalisme, les lluites a la Rússia tsarista, etc. El 18 de desembre de 1955, com a membre de la Comissió de Correspondència, presentà el míting commemoratiu de la «Settimana Rossa» celebrat al teatre Goldoni d'Ancona i on intervingueren els anarquistes Armando Borghi, Sabino Sabini, Randolfo Vella, Umbertor Marzocchi i altres oradors socialistes i republicans. Mantingué polèmiques amb Palmiro Togliatti, director del comunista Rinascita, i Ottavio Pastore, senador del Partit Comunista d'Itàlia (PCI). El novembre de 1957 assistí al Congrés de la FAI que se celebrà a Senigallia, el desembre de 1958 al de Bolonya i el maig de 1965 a la Convenció Nacional. Quan l'escissió de la FAI i la creació dels Grups d'Iniciativa Anàrquica (GIA), el grup anarquista d'Imola restà en la FAI. En aquests anys col·laborà en el Bollettino Interno i en el setmanari de la FAI. Primo Bassi va morir el 5 d'agost de 1972 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia).

    Primo Bassi (1892-1972)

    ***

    Aldo Venturini

    Aldo Venturini

    - Aldo Venturini: El 17 de novembre de 1900 neix a Conselice (Emília-Romanya, Itàlia) el litògraf, mestre i propagandista anarquista Aldo Venturini. Sos pares es deien Pietro Venturini, funcionari, i Elettra Marzari. En 1911 sa família es traslladà a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) i el desembre de 1912 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on viurà la resta de la seva existència. Quan tenia 15 anys esdevingué socialista, però sota la influència de Luigi Fabbri, aleshores mestre de primària al barri bolonyès de Corticella, a mitjans de 1916 deixà el Gruppo Giovanile Socialista (GGS, Grup Juvenil Socialista) on militava i s'integrà en el moviment anarquista. Aquest mateix any redactà el programa del grup anarquista bolonyès «Fascio Giovenile Rivoluzionario». Formà part del Grup Anarquista «Emilio Covelli», constituït el novembre de 1915 per joves revolucionaris (els germans Roberto i Ferruccio Grandi, Attilio Diolaiti, Armando Guastaroba, etc.) i dedicat sobretot a la propaganda revolucionària. Fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista d'Emília-Romanya que tingué lloc el 31 de desembre de 1916 a Bolonya per iniciativa del Grup Anarquista«Emilio Covelli», on participaren al voltant d'una trentena de joves llibertaris de la regió, i en el curs del qual es fundà la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER). Immediatament després participa en diverses reunions del Grup Anarquista «Emilio Covelli» i del Comitè de Correspondència de la UAER. En aquests anys juvenils treballà com a litògraf en l'empresa Litografia Barbieri del carrer Muttuiani. Es relacionà estretament a Luigi Fabbri, de qui esdevé deixeble, col·laborador i íntim amic, freqüentant habitualment casa seva. El març de 1918 va ser cridat a files i fou destinat al IX Regiment de Bersaglieri, establert a Asti (Piemont, Itàlia); un any després va ser llicenciat i retornà a Bolonya. Entre el 18 i el 19 d'abril de 1920 prengué part en el Congrés Regional de la UAER celebrat a Bolonya i entre l'1 i el 4 de juliol d'aquell any en el Congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a la mateixa ciutat. Poc després entrà a formar part de la Comissió de Correspondència de la UAER que havia estat confiada al grup bolonyès, prenent la gestió tècnica i l'administració d'aquesta comissió; per portar a terme satisfactòriament aquesta tasca, llogà un pis a la via Ferrarese fent-se passar per un estudiant. Entre l'1 i el 4 de novembre de 1921 prengué part en el Congrés d'Ancona de la UAI, on la Comissió de Correspondència passà al grup de Liorna. Entre el 1921 i el 1922 publicà articles en l'edició romana del diari Umanità Nova, on mantingué, entre altres, una polèmica amb Errico Malatesta sobre la qüestió de la delinqüència, fent seva les solucions aportades per Francesco Saverio Merlino. També col·laborà en Libero Accordo, Sorgiamo! i La Squilla. En aquesta època patí algunes temptatives d'agressions per part dels escamots feixistes, especialment pel grup encapçalat per Armando Vannini (Pippo), però sempre aconseguia fugir-ne. Davant la insistència de Fabbri, estudià i aconseguí el diploma de mestre, dedicant-se a l'ensenyament elemental, professió de la qual viurà durant gairebé quaranta anys i fins a la seva jubilació. El 14 de febrer de 1923 el seu domicili va ser escorcollat per la policia feixista sense que aquesta trobés res incriminatori. En 1925 va ser detingut preventivament en ocasió del Primer de Maig. A partir de la tardor de 1926, quan Luigi Fabbri s'exilià, restà veí de sa filla Luce Fabbri, la qual finalitzava els seus estudis universitaris a Bolonya, fins que es va llicencià i s'exilià clandestinament a finals de 1928. A partir de l'arribada del feixisme es retirà de la vida pública i es dedicà exclusivament a la seva professió de mestre i a l'estudi. Durant gairebé vint anys mantingué una oposició moral al règim, negant-se a afiliar-se al partit i sindicat feixistes, malgrat les pressions que rebé. Fou constantment vigilat fins el març de 1938, quan va ser esborrat del fitxer dels subversius. Durant aquests anys s'interessà profundament pel pensament socialista llibertari de Francesco Saverio Merlino, del qual es considerava deixeble, i poc a poc es va allunyà de l'anarquisme juvenil per acostar-se a un socialisme liberal i democràtic, encara que conservant sempre elements llibertaris. Després de la caiguda del feixisme, però encara durant l'ocupació nazi, decidit a divulgar el pensament del seu mestre, edità el llibre de Merlino Revisione del marxismo. Lineamenti di un socialismo integrale (1945). En 1948 publicà el llibre pòstum de Merlino Il problema economico e politico del socialismo, que havia acabat en 1923, però que encara restava inèdit. En 1953 col·laborà amb altres anarquistes de Bolonya en l'organització de la commemoració del centenari del naixement d'Errico Malatesta. Després seguiran les edicions de Merlino de Concezione critica del socialismo libertario (1957), en col·laboració amb Pier Carlo Masini, i l'antologia Il socialismo senza Marx. Studi e polemiche per una revisione della dottrina socialista (1974). Durant aquests anys col·laborà amb nombrosos articles polítics i culturals en diferents publicacions periòdiques (A Rivista Anarchica, Avanti!,Bulletin du CIRA, Critica Sociale, Era Nuova,L'Espresso, Il Giornale, Il Libertario,Movimento Operaio, Nuova Critica Sociale, Nuova Repubblica,Previsioni, Socialismo Democratico, Umanità Nova,Volontà, etc.) i sempre mantingué contactes amb el moviment llibertari i destacats anarquistes. En 1983 publicà l'assaig biogràfic Alle origini del socialismo liberale. Francesco Saverio Merlino. Rittato critico e biografico. Aldo Venturini va morir el 26 de gener de 1995 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). La seva biblioteca i el seu arxiu personal van ser adquirits per la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia).

    Aldo Venturini (1900-1995)

    ***

    Jerónimo Misa Almazán (1939)

    Jerónimo Misa Almazán (1939)

    - Jerónimo Misa Almazán: El 17 de novembre de 1914 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Jerónimo Misa Almazán, també conegut com Titi. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibérica (FAI) va fer feina a la Casa del Poble de Sevilla. Amb José Silíceo Victorio i Miguel Arca, formava part d'un grup de defensa confederal que actuava a la capital andalusa. Fou implicat en l'atemptat el 7 d'agost de 1935 del dependent de comerç i falangista Antonio Corpas Gutiérrez, que morí l'endemà. Processat per un Tribunal d'Urgència sense cap garanties judicials, fou condemnat a mort per l'Audiència Provincial de Sevilla. Resulta que Antonio Corpas Gutiérrez, exmilitant de la comunista Unió Local de Sindicats de Sevilla, era amic íntim de Jerónimo Misa Almazán i per ser l'última persona que el va veure amb vida i militar en l'anarquisme, enfrontat a mort amb el falangisme, fou processat en un típic muntatge policíac. Tres dies després de l'atemptat, el 10 d'agost de 1935 un escamot falangista tirotejà els locals de la Unió Local de Sindicats de Sevilla causant quatre morts. Es va muntar una campanya demanant l'indult de Misa amb mítings i articles en la premsa llibertària. Fins i tot l'Ajuntament de Sevilla i José Antonio Primo de Rivera, en un discurs pronunciat al «Frontón Betis» de Sevilla el 22 de desembre de 1935, en demanaren l'indult. Més tard, el 6 de febrer de 1936 li fou commutada la pena per la de 30 anys de reclusió major. Aquest mateix any fou amnistiat i participà en les barricades aixecades contra el cop militar feixista. Després lluità a l'Exèrcit republicà i en acabar la guerra fou detingut. Jerónimo Misa Almazán fou afusellat, amb altres 47 companys, el 27 d'abril de 1940 a les tàpies del cementiri de l'Est de Madrid (Espanya) en una de les moltes saquesque es realitzaren en aquella època.

    Jerónimo Misa Almazán (1914-1940)

    ***

    Floreal Aransáez Caicedo

    Floreal Aransáez Caicedo

    - Floreal Aransáez Caicedo:El 17 de novembre de 1923 neix a Portugalete (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Floreal Aransáez Caicedo. Fou fill de Saturnino Aransáez Aransáez i de Josefa Caicedo Valdor, destacats militants anarquistes. En 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sestao. Quan la guerra civil, després de la caiguda del front Nord a mans dels feixistes, creuà els Pirineus i després d'un temps a Donamartiri i a Montelaimar, retornà a la Península per Catalunya. Treballà a l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) de Barcelona, on conegué Serafín Aliaga Lledó, Félix Martí Ibáñez, José Abella Pérez i altres. Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i després de sis mesos a Doubs, s'establí amb sos pares i son germà Julián Ángel, també cenetista, a La Sala (Guiana, Occitània), on treballà en la siderúrgia i milità en el moviment llibertari de la zona. Després, davant el temor de ser enviat a Alemanya, va anar a Tolosa de Llenguadoc i per la regió de Bordeus. Amb l'Alliberament, retornà a La Sala. Quan l'escissió confederal, formà part del grup dissident i del seu Comitè Nacional establert a Tolosa (1945-1946). Més tard s'instal·là a Montpeller. Arran de la unificació confederal en els anys seixanta, participà en la CNT i assistí al Congrés de Montpeller. Perruquer de professió, a la seva barberia es feien reunions cenetistes. Més tard participà en els Grups de Presència Confederal de Narbona. Floreal Aransáez Caicedo va morir el 14 d'abril de 2012 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), dues setmanes després que ho fes sa companya Antonia Gil, i fou enterrat el 16 d'abril al cementiri de Saint-Lazere d'aquesta localitat.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    La lluita contra la concepció familiar burgesa, contra el clericalisme i en favor d'una autèntica "revolució sexual"és la qüestió de moda entre aquesta generació de romàntics de vint i trenta anys entre els quals, amb la seva vestimenta d'home i les seves botes militars clavetejades, es mou, com el peix dins l'aigua, George Sand. (Miquel López Crespí)


    8-XI-1838: George Sand i Frédéric Chopin arriben a Mallorca


    George Sand i el socialisme utòpic



    Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí "Corambé, el dietari de George Sand" editada per Pagès Editors de Lleida.

    L'any 1831 Sand té vint-i-set anys. I, per al santsimonisme, que és la "moda" cultural i política del moment, els debats sobre la "fraternitat universal" , el "món del demà" i l'"home i la dona nous" tan sols es poden aconseguir a través de l 'assoliment de la igualtat entre els sexes i la repartició cristiana de la riquesa. La lluita contra la concepció familiar burgesa, contra el clericalisme i en favor d'una autèntica "revolució sexual"és la qüestió de moda entre aquesta generació de romàntics de vint i trenta anys entre els quals, amb la seva vestimenta d'home i les seves botes militars clavetejades, es mou, com el peix dins l'aigua, George Sand.

    Parlant de Charler Fourier, Dominic Desanti escriu en Los socialistas utópicos: "Fue adepto [Fourier] de la liberación de la mujer ('la extensión de los privilegios de las mujeres es el principio general de todos los progresos sociales'), pero no le bastava una reforma económica y se atrevió a atacar los prejuicios sexuales, lo que ni Marx ni Engels osaron hacer. El amor, 'la más bella de las pasiones, la pasión divina, y la que mejor nos identifica con Dios', és víctima de la 'imbécil civilización' que solamente ha sabido 'imaginar el último de los lazos, la unión forzosa, la de la pareja'. No obstante 'el culto de la voluptuosidad habría encajado maravillosamente con la moderna filosofía'. Ni los mismos masones han osado 'introducir a las mujeres en sus ceremonias' y conseguir por medio del libertinaje 'un poder invencible'. Él reconoce, antes de que lo hiciera Freud, que 'el hombre és bisexuado': 'Si es evidente que la integridad del cuerpo humano exige dos cuerpos diferentes (un hombre y una mujer), ¿debemos extrañarnos de que a integridad del alma exija 2 ó 2.000 almas distintas?'".

    Ens a d'extrañar la identificació de Sand amb la "cultura" amorosa fourierista del moment? Sand, per origen i per posició de classe, baronessa amb casal que produeix rendes, malgrat que hagi de proletaritzar-se literàriament per a pagar les seves despeses, era més sensible als cants santsimonians i fourieristes que als marxistes i comunistes de debò.

    En El darrer hivern i especialment en Corambé: el dietari de George Sand (vegeu el capítol "Patricis i plebeus"), el lector pot trobar algunes reflexions de George Sand al respecte. La protagonista de la novella diu: "Marx és massa simplista. Divideix de forma mecànica la humanitat entre homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i vassalls, burgesos i proletaris. Pensa, de forma equivocada, que la lluita entre uns i els altres a través de la història per aconseguir determinats objectius econòmics (un bocí més de pa, terra, la propietat de les fàbriques...) és el que dóna sentit a l'existència. Afirma, de forma dogmàtica, talment com molt abans ho havia fet Babeuf, que quan hagi una perfecta igualtat econòmica ja no existiran les guerres, ni la fam, ni les injustícies... La lluita permanent entre les classes socials és la fórmula màgica que empra per a bastir un món nou.

    'Vaneau hi està ben d'acord amb aquestes teories que no deixen espai per a la voluntat individual, per al destí que hom pugui anar bastint amb la seva lliure determinació. No em parlem de la mística de les reencarnacions com a sistema de perfeccionament de l'individu! Em consideraria boja si li anàs a predicar damunt l'esperit, la teoria de les passions o la lliure voluntat de les persones!

    'Mai no m'agradà Marx. Parlar d'una ciència, d'una 'objectivitat' existent per damunt la voluntat dels homes i les dones, no em convenç. Que l'economia, sigui la base d'interpretació de la societat és completament irreal. Des de sempre ens hem mogut per impulsos, per passions. Jo mateixa, quan pens en el que ha estat la meva vida, només hi constat pulsions, instants plens de plaer o de dolor. No tendria sentit res del que he fet o he deixat de fer si hagués estat tan sols una partícula de l'univers moguda per l'interès econòmic. Creure que tot és mogut per pels diners, per interessos materials? És massa absurd. No entenc aquest amor per teories tan simplistes en gent que sembla assenyada".

    Com a exemple de l'ambient de "revolta" personal del moment podem llegir una nota treta d'un article que dia 12 de gener de 1832 Mme. Duveyrier va publicar en Le Globe. Aquest article (aleshores Sand just arribada a París tenia vint-i-vuit anys) sembla escrit per algun dels militants de la "Sexpol" de Reich en temps de la República de Weinar cridant a l'alliberament sexual de les classes populars, o per alguna miliciana del 36, abans que fossin confinades a tasques d'infermeria i cuina.

    Diu l'article: "Veurem el que mai s'ha vist sobre la Terra! Es veurà els homes i les dones units per un amor sense precedents i sense qualificatius, ja que es desconeixerà la fredor i la gelosia; els homes i les dones es lliuraran a diverses persones de forma simultània sense deixar d'estimar-se l'un a l'altre, com a parella. La dona serà, al contrari, un àpat diví que guanyarà en magnificència tant per la quantitat com per la selecció dels convidats".

    És la concepció que té una Sand de l'amor. Una Sand que comença a escriure i ser famosa. Llibertat de la dona, independència sentimental i experimentació lliure de les capacitats de l'estimació per a bastir un món nou des de la fraternitat. Alguns estudiosos s'ha estranyat de les constants ruptures amoroses de Sand, però l'escriptora, després de la desgraciada experiència matrimonial, no perdonarà mai ni la vulgaritat ni la més mínima provatura de fermar-la amb cadenes com en les relacions sentimentals establertes per la llei.

    La influència cultural dels fourieristes i santsimonians és immensa. Uns dels propagandistes més actius de la "nova religió amorosa", Prosper Enfantin (1796-1864), dedicà tota la seva vida a la lluita per l'"alliberament de la dona" i dóna impuls a tota una sèrie de comunes o "falansteris". Arribà a tenir més de quaranta mil seguidors i, finalment, a partir de 1832, va ser perseguit pel Govern a causa dels problemes d'ordre públic que produïen les seves predicacions contra la "tirania matrimonial", malgrat que no participàs en els esdeveniments revolucionaris de juny de 1830.

    El desconeixement d'aquest món fourierista que viu en l´època del naixement de la I Internacional i de l'anarquisme, de les primeres organitzacions obreres socialistes i comunistes, un món ple d'utòpics partidaris i partidàries de l'amor universal per a aconseguir el nou món i l'home i la dona noves fa que, sovint, no s'entengui el llenguatge metafòric emprat moltes vegades per Sand en les seva correspondència amorosa. Les paraules "àngel", "déu", "pare", fill", "comunió divina" i molts de semblants són reproducció literal del llenguatge de Fourier en el seu Le Nouveau monde amoureux. Quan defineix diversos tipus de relació amorosa, Fourier parla de la "unió angelical", els "trons d'harmonia", els "incentius amorosos que premiaran els sentiments transcendents", "la filantropia amorosa", l'"autenticitat de la parella angèlica", la lluita contra "els sistemes amorosos exclusius", el "progrés social i la gelosia", "els atractius de l'engany i el secret", "el sentit religiós i amistós de l'amor", "les desventures de la vulgaritat", l'"amor en sèrie angèlic", "la lliure possessió", "els nous plaers dels àngels"... i així fins al'infinit.

    Malgrat el desig, la força de voluntat amorosa, la clara voluntat del que vol i desitja, marquen les relacions de Sand amb tants d'homes i dones, mai no podrem copsar la seva personalitat, les inesperades reaccions davant els seus amants, sinó aprofundint en el que era la "cultura" del seu cercle d'amics, el món d'on bevia intellectualment i emocionalment per a viure i escriure.

    Miquel López Crespí


    0 0

    El Bar Es Revolt, a Montuïri organitza un nou sopar amb combat de picat. El proper 18 de novembre, en haver sopat, els menorquins Sergi Vinent, Joan Moll “Joanet” i Josele Abelairas s’enfrontaran amb els Glosadors de Mallorca Miquel Servera “Boireta”, Toni Llull “Carnisser” i Macià Ferrer “Noto”.

     


    0 0


                                          La Bíblia, disbarats. En Caïm i N'Abel.


    (Aquest escrit és una reedició d'un article publicat al 2014 i que sembla de difícil accés).


    Es convenient continuar la tasca de la Il·lustració contra la superstició i la mitomania, I contra els vividors dels pobres.
    Els teòlegs cristians més progressistes justifiquen la validesa de la Bíblia donant per suposat que Déu acomodà els relats bíblics segons era el nivell cultural de l’època en que es van escriure. Qualcuns, de teòlegs, més desafiadors argumenten que no es pot pretendre que les Sagrades Escriptures siguin un tractat de física moderna.

    Però haurem de veure que no es tracta de la diversitat de nivells culturals segons l’època històrica, sinó de la voluntat malèvola de mistificar i tergiversar la història i els sabers científics dels creadors antics del Llibre de la paraula de Déu i dels actuals defensors d’aquest Llibre.

    La historieta d’En Caïm i N’Abel que relata el Gènesi, 4, 1-16, en unes poques línies fa una apoteosi del disbarat, però, a més a més, fa caure En Jahvè en contradiccions. Vegem-ho.

    S’ha de donar per descomptat que un homenet jueu (el nom del qual no s’esmenta), entre l’any 1000 i el 1500 aC, va redactar el fulletó d’En Caïm i N’Abel.

    El primer gran absurd.

    El narrador no explica de quina manera meravellosa va aconseguir saber el que els havia succeït als primers pobladors de la Terra, milers d’anys enrere (Segons el còmput dels teòlegs medievals, atenint-se a la Bíblia, des de Adam i Eva, havien transcorregut 4000 anys). Per altra banda, els primers humans sobre la Terra foren els homes de Neandertal.

    En tot temps, els teòlegs i els papes han donat per descomptat que les Sagrades Escriptures eren d’inspiració divina. Segons això, s’ha de suposar que En Jahvé de qualque manera “dictava” el text directament als narradors; als diferents narradors, perquè resultava que en aquella època hi havia una muntanya d’escrits amb el marxamo d’En Jahvé (Finalment, la jerarquia jueva va fer l’elecció dels textos definitius que havien de conformar la Torà, i deixaren de banda milers de textos considerats apòcrifs).

    Vegem el text. Al 4,2, diu que “N’Abel era pastor d’ovelles i En Caïm cultivava la terra”. Segons informa l’antropologia, la veritat és que els diversos grups humans del Paleolític eren recol·lectors; i que fins el Neolític no van aparèixer l’agricultura i la ramaderia.
    Però, a part del disbarat antropològic, a més a més, el text no s’até al sentit comú. En efecte, què n’havien de fer N’Abel i la seva família amb 40 ovelles i un marrà; allò assenyat hagués estat dir que N’Abel tenia cura de 4 ovelles, si de cas. Semblantment, no treu cap enlloc que En Caïm cultivés la terra. El text diu “acabades les collites”. Les collites! Es dóna a entendre que devien ser de blat o d’un altre cereal. És clar: no hi ha collites de cols, de cebes o de pastanagues. Ja me tens En Caïm amb un bou i una arada (60.000 anys abans d’hora); ja només faltava afegir que N’Adam que feia de moliner (N’Eva podria fer de fornera, per completar el quadre).

    A la següent línia es diu que els dos germans oferien ofrenes. Diu el text: “3 Acabades les collites, Caïm va presentar al Senyor una ofrena dels fruits de la terra. 4 Abel va oferir també les primeres cries del ramat amb el greix de les victimes”. Vegem les implicacions que es desprenen del text.

    Mai s’ha explicat prou bé l’afecció de Jahvè als sacrificis rituals en els quals el xai degollat és consumit pel foc. Sovint, En Jahvè mostra la seva complaença quan ensuma (se suposa que tindria una mena de nas) l’olor de xai torrat.
    Certament, En Caïm ho tenia malament per competir amb N’Abel. Segons el relat, “El Senyor va acollir favorablement Abel i la seva ofrena, 5 però no acollí Caïm i la seva”. El text no explica el perquè de la dèria dels dos germans de destruir al foc els productes aconseguits amb la seva feina. S’ha de suposar que Jahvè-Déu els va imposar la pràctica del ritual del sacrificis.

    El relat mostra un Jahvè pròxim i quotidià, com si fos una mena de iaio de la família. El relat descriu el diàleg entre Déu i En Caïm, i fa: “9 Llavors el Senyor va preguntar a Caïm:
    –On és el teu germà Abel?
    Ell va respondre:
    –No ho sé. Que potser sóc el guardià del meu germà?
    10 El Senyor li replicà:
    –Què has fet? La sang del teu germà clama a mi des de la terra! 11 Des d’ara, doncs, seràs maleït de la terra, que ha obert la boca per recollir de les teves mans la sang del teu germà. 12 Quan treballis la terra, ja no et donarà els seus fruits. Aniràs pel món errant i fugitiu.
    13 Caïm respongué al Senyor:
    –El meu crim és massa gran per a poder-lo suportar. 14 Des d’avui em bandeges de la terra fèrtil, i m’hauré d’amagar de la teva presència. Aniré pel món errant i fugitiu, i el primer que em trobi em matarà.
    15 El Senyor li va replicar:
    “Això, no! Si algú mata Caïm, Caïm serà venjat set vegades”.

    Al final del relat es diu:”Llavors el Senyor el va marcar amb un senyal, perquè no el matessin els qui el trobessin”.

    S’ha de veure l’absurd: No és que Déu inspirés la imaginació del narrador; sinó que s’ha de suposar que Déu mateix en directe va dictar les paraules exactes del seu diàleg amb En Caïm. També cap la possibilitat que Déu passés una còpia escrita del diàleg al narrador, ja posats en suposicions.

    Es veu que el narrador del text era un escriptor esburbat: dedica més espai al diàleg entre Déu i En Caïm que a la resta del relat.

    Així mateix, en tan poques línies fa un cúmul de mancances, d’errors i de desordres de redacció. Vegem-ho.
    No diu ni el nom ni el nombre dels altres fills i filles que va infantar N’Eva.
    Dir (Com fa dir a Jahvè) “seràs maleït de la terra” no té significació possible; a la terra no hi havia humans que el poguessin maleir.
    El relator fa dir a Jahvé: “Quan treballis la terra, ja no et donarà els seus fruits”. La predicció divina no podia succeir, era contradictòria. S’ha de concloure que si la terra es feia erma, En Caïm no la treballaria.
    Per altra banda, com podia treballar la terra (En Caïm) si havia d’anar fugitiu i errant pel món.

    I el primer que em trobi em matarà”, fa dir a Caïm l’autor del fulletó. L’expressió és estrambòtica. L’únic home que el podria trobar i matar era el seu pare, N’Adam. Allò més escaient era dir “si el meu pare me troba em matarà”.

    Segons el narrador, la resposta d’En Jahvè fou: “Això, no! Si algú mata Caïm, Caïm serà venjat set vegades”. L’autor fa que Déu també participi de l’eixelebrament; també diu “si qualcú mata En Caïm”, com si donés per fet que hi hagués d’altres pobladors al món. Per altra banda, és difícil discernir què vol dir “serà venjat set vegades”. Tampoc té sentit l’amenaça divina; semblava que allò que clamava venjança al cel (a Déu) era el bestial assassinat comès per En Caïm.

    Finalment (Oh, sorpresa!), el narrador escrigué: “17 Caïm es va unir a la seva dona, i ella va infantar el seu fill Hanoc. Caïm va fundar una ciutat i li posà el nom d’Hanoc, el seu fill”.

    Valga’m Déu, quin garbuix final. No diu qui era la dona, però no podia ser sinó una germana seva. Ací si que hi havia material per un bon fulletó! Es veu que En Jahvè degué passar una nota al narrador “inspirant-li” el nom del fill d’En Caïm.
    En Caïm fa fundar una ciutat, restà escrit. Però llavors resulta que la maledicció pronunciada per Jahvé no s’acompleix. En Caïm no és maleït ni va errant i fugitiu, sinó que es va casar, tingué un fill, i, per més burla, fundà una ciutat. Vaja! Eren tres i va fundar una ciutat! Es veu que el narrador devia suposar que En Caïm era un gran emprenedor.
    La fi.


     



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 343 | 344 | (Page 345) | 346 | 347 | .... | 465 | newer