Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 32 | 33 | (Page 34) | 35 | 36 | .... | 465 | newer

    0 0

    El proper 15 de desembre, una delegació de Glosadors de Mallorca visitarem Barakaldo, el Bizkaia Arena o BEC, per assistir com a espectadors i representants de Mallorca a la Txapelketa Nagusia 2013, la final del campionat de Bertsolaris bascs. Hi assistim en qualitat de convidats per part de l'Associació d'amics del bertso, Bertsozale Elkartea. 

     

    Si voleu veure l'espai web d'aquesta associació germana, visitau www.bertsozale.com

    Si voleu veure algunes imatges de l'edició del 2009 de la mateixa final, visitau el meu Flickr a partir d'aquesta imatge:

    http://www.flickr.com/photos/maciaferrer/4185566877/in/set-72157612097264351 

     

     


    0 0
  • 12/15/13--15:14: El meu Martí i Pol
  • (article publicat a L'altra mirada)

    Fa devers dos anys, em vaig entretenir a fer una petita anàlisi que podríem qualificar de "sociologia de la poesia": vaig fer un rànquing de popularitat dels nostres poetes, a partir de les citacions que els participants posaven al mur de facebook d’un esdeveniment anomenat "Dia de la Poesia Catalana a Internet". Miquel Martí i Pol arrasava. Crec recordar, per si us resulta curiós, que Salvat-Papasseit i Vicent Andrés Estellés completaven el pòdium. El cas és que Martí i Pol, ara mateix, ocupa de manera indiscutible el lloc del poeta preferit dels lectors de terres de parla catalana.

    Aquesta dada objectiva contrasta amb el menyspreu que li professen alguns membres del gremi dels manufacturadors o lectors conspicus de versos. Ara que fa deu anys de la mort del poeta de Roda de Ter, convé recordar una obvietat: els escriptors no són literàriament més valuosos perquè tinguin més èxit popular, però tampoc no és cert el contrari. En tot cas, gaudir del favor de l’audiència és un mèrit, especialment en el cas de la poesia: són autors als quals hem d’agrair que atreguin gent al gènere. Hi ha poetes i crítics, però, que no perdonen els poetes que tenen lectors, no sé si perquè els complau la idea de la poesia com un gènere de catacumbes o perquè pensen que menyspreant l’opinió dels vulgars demostren el seu criteri superior. Si voleu una altra curiositat del Dia de la Poesia Catalana a Internet, el poeta viu més citat era Joan Margarit, que també convoca més d’un gest de desdeny.

    A mi també m’agraden més Ferrater, Vinyoli o Espriu, que Martí i Pol, de la mateixa manera que m’agraden més Carner o Riba que Salvat-Papasseit. Tots ells, però, són poetes excel·lents: Martí i Pol també. Potser no és sempre igual de bo, però diria que això també li passa, posem per cas, a Riba.

    Jo tenc el meu Martí i Pol preferit. És un Martí i Pol que no és el poeta més canònicament social de reculls primerencs com El poble o La fàbrica, ni tampoc el poeta civil de L’àmbit de tots els àmbits, d’on procedeixen els seus versos més famosos. Tampoc no és el d’Estimada Marta, un llibre certament bell. No: jo tenc una feblesa per L’hoste insòlit, una preferència que sé que no puc deslligar del fet que va ser una de les meves primeres experiències intenses de lectura de poesia en català. És un llibre intimista sense ser sentimental, amarat d’una introspecció que és alhora una mirada al món que l’envolta, inspirat per una saviesa com de poeta xinès antic:

    Posa la mà damunt qualsevol cosa.
    No cal ni que la miris. Sentiràs
    la vida que hi batega lentament
    i compassadament.
                                   A poc a poc
    l’aigua flueix, emblemàtica i clara.

    Voldria afegir que el meu Martí i Pol particular és, a més d’aquest poeta, l’autor d’una frase (sí, una frase) que em va enamorar a primera lectura, com un cop de sageta. El nostre poeta la va escriure en una carta a Joan Vinyoli, i diu: “Sovint penso que sóc massa normal per ser un bon poeta”. La frase m’agrada tant que l’hi he manllevat més d’una vegada. Entre tants de poetes desfressats d’artistes maleïts, o que semblen posar els ulls en blanc davant experiències que no són a l’abast de la resta de mortals, em sembla una rotundíssima afirmació de la matèria humana comuna que hi ha en alguna banda (al fons, darrere, no ho sé) d’aquesta tasca d’elaboració artística que és la poesia.

     


    0 0

    Recordau que a l'examen poden sortir textos i imatges relacionats amb els objectius. No tinc el llibre a casa per poder posar les pàgines de moment.

    Les imatges possibles són:

    - La població anglesa. pàg

    - El sistema Norfolk. pàg .

    - Les exportacions britàniques de Cotó. pàg . 

    I aquestes:

     

     


    0 0

    Durant aquestes festes de Nadal, concretament en la nit de cinc de gener, la de la Cavalcada dels Reis d’Orient, sortiran al carrer els tres Gegants Reis Mags de Maó.

    L’origen d’aquests comença durant la tardor de l’any 2009, quan la Colla de Geganters de Maó projecta participar en la cavalcada de Reis amb tres gegants disfressats precisament dels tres mags d’Orient (a l’any 2003 havien disfressat al gegant en Tomeu de Pare Noel). Per a la ocasió es van confeccionar els vestits per a caracteritzar a n’ En Tomeu de Maó com a Melchor, en Martí d’Es Mercadal com a Baltasar i es va convidar a participar als geganters de Llucmaçanes amb un dels seus gegants que seria el Rei Gaspar.

    El muntatge va ser presentat en la nit de Reis de l’any 2010. Aquell any no hi van faltar els portadors dels gegants caracteritzats com els patges reials i fins hi tot es veurien a dos geganters vestits de les cartes que s’escriuen als reis i a un tercer fent de “bústia”.

    A l’any 2012 els tres mateixos gegants tornarien a encapçalar la cavalcada de reis. Donat l’èxit obtingut, just acabada aquesta es va decidir començar a treballar als tallers de la Colla de Geganters de Maó en una nova figura que fos el rei negre , donat que fins el moment ho havia fet el gegant en Martí d’es Mercadal i deslluïa el fet de que la seva pell no fos de color (la nova creació no hauria estat possible abans doncs el taller havia estat ocupat en la restauració d’en Tomeu i na Guida). Un cop amb el rei Baltasar acabat i donat el resultat prest arribaria un nou bust pel rei blanc que substituiria al d’en Tomeu de Maó i fins i tot el taller dels geganters maonesos acabaria creant al rei roig, per en el cas de algun any no poder comptar amb la participació dels amics del poble veí poder igualment sortir al carrer la comparsa dels tres reis mags gegants.

    els tres gegants reis mags de mao

    Aquests tres nous gegants són els que veurem en la nit del cinc de gener pujar a la Ciutat precedint la desfilada de carrosses que porta als tres Mags d’Orient de veritat. Des de la arribada de s’Àvia Corema la Colla de Geganters de Maó no presentava cap nova figura, fent que a les il·lusions dels més petits per a veure els tres nous gegants s’hi sumin la dels geganters per la estrena, que no són poques.

    Els Gegants Gaspar, Melchor i Baltasar han estat obra del geganter Miquel Villalonga Coll i pintats pel també geganter Xiscu Mora Laforet. Són les mateixes persones que fa 14 anys ja van crear al popular Nano en Miquelet es Salero i que en diferents ocasions van fent el manteniment i restauracions dels gegants de Maó i també d’altres figures gegantines de l’illa.

    La tècnica utilitzada en la construcció dels tres nous gegants ha estat la mateixa amb la que es creen habitualment la majoria d’aquesta mena de figures, també les conegudes falles de València. Es creen amb fang el bust amb el cap, les mans, els braços i el tronc. Un cop les parts estan modelades amb el material, que si be és l’ideal per a crear formes seria impossible pel seu pes ser el gegant, es recobreixen completament amb escaiola, per a crear-ne uns motlles. Aquests són rellenats amb cartró pedra, calcant la forma que havia tingut la escultura de fang, però amb el pes del cartró. El resultat, de sortir tot com s’espera, és la mateixa cara, les mateixes mans, tronc i extremitats que s’havien modelat a sobre el fang però fetes de cartró pedra.

    Aquests nous gegants es podran veure a partir del proper dia 27 de desembre en el vestíbul de l’Ajuntament de la Ciutat i com no podria ser d’una altre manera en la nit del cinc de gener. La de la cavalcada de Reis serà novament una nit de il·lusions i en aquest cas també d’il·lusions Gegants.

    visita també: www.gegantsmao.menorca.es


    0 0

    S'acaba un altre any, el mateix ha tornat a estar ple d'activitats, trobades de Gegants, de foc, amb es Drac de na Coca, i acompanyats dels nostres Xeremiers i Fabiolers i de sa Batucada.

    I com sempre poder gaudir de tots els membres de ses colles de Gegants, que sense ells, i noltros, ses mateixes no es podrien realitzar.

    I per acabar aquest any, aquest proper dia 15 de Desembre, com cada any, sa nostra colla ens reunim a nes bar den Guiem, membre de sa nostra colla, per poder gaudir d'un bon dinar i de tots els membres de sa colla.

    Agrair al nostre Ajuntament de Palma ses facilitats que ens dona per poder gaudir dels nostres Gegants i Capgrossos de la Sala.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Aquest hereu del romanticisme i del modernisme, com es pot deduir de les seves paraules, sap que la seva literatura està estretament lligada a la seva forma de vida. I encara que continua estant convençut —com afirmava en els seus inicis— que escriure és estar tot sol (“i ara més que mai”, puntualitzà), hom no pot evitar ser el que és. La seva lluita antifranquista, reflectida plenament en la seva obra, el fa reflexionar: no només l’obra ha d’estar ben feta, sinó també la vida. (Neus Canyelles)


    Miquel López Crespí: l'ofici d'escriptor



    Per Neus Canyelles (1)


    Miquel López Crespí va néixer a sa Pobla el 1946. La seva intensa carrera literària l’ha duit a conrear tots els gèneres, encara que entre els seus llibres predominen els poemaris i les obres teatrals. A més, també és una de les figures més guardonades de les lletres catalanes. Així, per exemple, fa uns dies li va ser atorgat el premi Roc Boronat de novel·la per una història sobre George Sand titulada El darrer hivern.


    Com a escriptor professional que és, a les vuit ja el podem trobar a la seva habitació pròpia, i ja tard, de nit, continua preparant la feina per a l’endemà. “Jo no faig res més que escriure". Així, la seva vida i la literatura són el mateix; és impossible separar-les. La vena li ve de la seva infantesa, quan no era gens estrany sentir a parlar a ca seva de Miguel Hernández —a qui son pare va conèixer— o de la companyia teatral La Barraca. A la Fira del Ram, solia aturar-se davant la parada de llibres i joguines. Allà hi havia els autors llatinoamericans, els grans autors russos, edicions barates de Shakespeare o també de la Divina comèdia. Pens, en anotar aquestes frases, que definitivament va tenir sort de poder continuar sempre admirant els clàssics i crear-se una vida literària a la seva mida. En algunes ocasions es va veure interrompuda per treballar a la llibreria L’ull de vidre, alternativa i progre, o com a delineant per un salari ridícul. Però el pitjor, segur, va ser vendre enciclopèdies. “Això sí que ho feia malament...”, va dir amb pesar. En Miquel no és un escriptor de caps de setmana; constantment pensa en els seus llibres, en les seves referències (Kafka, Céline, Durrell, Ionesco, Espriu, Wilde, Joyce), en els seus viatges. De fet, el viatge de la vida i el viatge de la literatura van sempre agafats de la mà. I això es veu perfectament en la immensitat dels retalls de premsa que conserva. Allà s’hi troben les seves primeres col·laboracions en els diaris i fotos dels seus viatges amb els companys de partit (l’Organització Esquerra Comunista), que ara intenta reunir perquè, des de la distància, els records del passat es fan més presents. “Estic cercant fotos desesperadament; amb elles puc reconstruir la memòria de l’esquerra republicana, però també hi trob un sentit a la meva vida com a escriptor. En elles hi ha la resposta de per què escric”.



    Aquest hereu del romanticisme i del modernisme, com es pot deduir de les seves paraules, sap que la seva literatura està estretament lligada a la seva forma de vida. I encara que continua estant convençut —com afirmava en els seus inicis— que escriure és estar tot sol (“i ara més que mai”, puntualitzà), hom no pot evitar ser el que és. La seva lluita antifranquista, reflectida plenament en la seva obra, el fa reflexionar: no només l’obra ha d’estar ben feta, sinó també la vida. “El que passava al carrer, la gent agitant les banderes en una manifestació, els focus de la policia, els crits... tot era com una gran representació teatral. Jo no volia que únicament les meves obres dramàtiques fossin bones, també havia de ser bona la vida allà fora”.

    Cada obra, cada poema, cada novel·la és per a Miquel López Crespí un viatge literari. Pot ser imaginari, acompanyant uns personatges propers al lloc i a l’època on vulgui anar, o real, com tots els que ha realitzat al llarg de la seva vida, per amor a una dona, per amor a un escriptor, per motius polítics... Em va dir a la fi que tots escrivim de nosaltres mateixos. I que no pensa que tants anys de dedicació política hagin estat debades. Al contrari. Li han servit per tenir coses per contar. Aquell abocament es movia per l’esperit romàntic del qui s’hi deixen la vida. “Avui els polítics tenen sous, triennis i comissions. Nosaltres no hi pensàvem, en això”.

    Mai no ha volgut ser un escriptor fals, inventor de res. La seva obra, que ja compta amb cinquanta títols, és majoritàriament poètica i dramàtica. “La vida és molt curta”, em va dir assenyalant-me el prestatge en el qual guarda un exemplar de cada un dels seus llibres. “No sé si és molt curta, però passa molt de pressa”, li vaig contestar jo. No és que la nostra conversa s’hagués tornat filosòfica. Ell em va voler explicar amb aquell gest que quan començà a escriure tenia por de quedar-se sense idees. És clar que no ha estat així.

    Miquel López Crespí entra en el seu estudi, al matí. De les prestatgeries, sobre els llibres, pengen fotos de Chopin i de George Sand. Sona una música per a piano, tal vegada una masurca o una polonesa. Les persianes estan una mica abaixades, perquè res que véngui del carrer no el molesti i el faci sortir d’aquest món romàntic del París de principi del XIX. Així és com pot començar una nova novel·la sobre George Sand, que ha titulat El darrer hivern. L’estudi s’ha convertit en l’escenari d’un viatge interior; aquesta és una manera de fugir també del món real en el qual es troba, i de les misèries de l’ambient literari mallorquí, tan hostil.

    Un dia arribaré jo i tocaré la seva porta. Llavors em dirà que El darrer hivern acaba de guanyar un premi, el Roc Boronat de novel·la breu. És una primícia, encara no ha sortit a la premsa. I em contarà que ha gaudit moltíssim escrivint-lo. Ha llegit tots els llibre publicats de Sand i ha escoltat la música del compositor polonès, que l’ha transportat allà on volia. I jo li donaré l’enhorabona.

    Quan me’n vagi, em recordaré de les seves paraules sobre els premis. Per una part són una forma de subsistència; per una altra, serveixen per rompre el cercle de control editorial.


    (1) (Traducció de l’article aparegut a la secció “Escritores en su tinta” de la revista Brisas).


    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    [15/12] «La Revue Libertaire» -«L'Effort» - «L'Agitazione» -«Anarchiste» - «Le Combat Syndicaliste» - «La Revue Anarchiste» -«Lotte Sociali» - «Il Comunista Libertario» - «Le Rebelle» -«Germen» - «Atalaya» -«IRL» - Mir - Guérineau - Molinari - Daudé - Rúa - Pinelli - Dufour - Ego-Aguirre - Leggio - Bozhilov

    Anarcoefemèrides del 15 de desembre

    Esdeveniments

    Capçalera de "La Revue Libertaire"

    - Surt La Revue Libertaire: El 15 de desembre de 1893 surt a París (França) el primer número de La Revue Libertaire. Els secretaris de la redacció van ser Charles Chatel i Henri Gauche (Chaughi) --que va ser substituït per Henri Gange arran de la seva misteriosa desaparició--, i el gerent de la impremta Henri Guérin. En van sortir només cinc números --l'últim del 20 de febrer al 5 de març de 1894-- a causa de l'establiment de les repressives «Lois Scélérates» (Lleis Perverses). Entre els seus col·laboradors trobem Charles Albert, Victor Barrucand, Henri Beaulieu, Paul Bernard, Tristan Bernard, Gabriel Cabot, Jean Carrere, Ch. Chael, Étienne Decrept, Gaston Dubois-Desaulle, Sébastien Faure, J. Grave, A. Hamon,Émile Hilde, M. J. Le Coq, Charles Malato, Louis Malaquin (Ludovic Malquin), Mauperthuis, S. Merlino, Louise Michel, L. Pemiean, Gabriel Randon, Paul Reclus, Adolphe Rette, P. N. Roinard, Giovanni Rossi, H. B. Samuels, L. Tailhade, André Veidaux, entre d'altres. En el epígraf del primer número (de 15 a 31 de desembre de 1893), que canviarà en els quatre següents (Victor Hugo, Stendhal, etc.), podem llegir:«L'Estat és la maledicció de l'Individu (Ibsen)». Era continuació de La Revue Anarchiste. Science et Art --vuit números entre el 15-31 d'agost de 1893 i l'1-15 de desembre del mateix any.

    ***

    Capçalera de "L'Effort"

    - Surt L'Effort:Pel desembre de 1904 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer iúnic número conegut del periòdic en llengua francesa L'Effort. Feuille libertaire. Publicat pel grup anarquista francès «Germinal», reemplaçava el Supplément français, del periòdic en llengua italiana publicat a San Francisco La Protesta Umana (1900-1904), desaparegut amb la mort, l'estiu de 1904, de Giuseppe Ciancabilla. La redacció i l'administració la portà Raymond Buchmann, que juntament amb Laurent Casas seran les dues úniques signatures que trobarem en la publicació. La seva finalitat era lluitar contra les «grans paraules buides», com ara Déu, Religió, Pàtria, Bandera, Govern, Honor, etc. Sota el títol citava el següent exerg: «No hi ha contra el fàstic, la insipidesa, la decadència, res més que l'esforç seguit, continu, tenaç, orientat sempre cap a la direcció pel propi temperament, vers una meta que és impossible d'assolir. X».

    ***

    Portada de "L'Agitazione"

    - Surt L'Agitazione: Pel desembre de 1920 surt a Boston (Massachusetts, EUA) el primer número del periòdic bimensual en llengua italiana L'Agitazione. Organo del Comitato di Difesa Pro Sacco e Vanzetti. Aldino Felicani era l'encarregat de l'edició, amb un tiratge de 25.000 exemplars. Es va publicar fins al març de 1925, canviant el títol per La Protesta Umana, que apareixerà entre juny de 1926 i abril de 1927.

    ***

    Capçalera d'"Anarchiste"

    - Surt Anarchiste / Anarxist: Pel desembre de 1920 surt a Kyustendil (Kyustendil, Bulgària) el primer número del periòdic bimensual i bilingüe (búlgar i francès) Anarchiste[Anarxist]. Organe de la Fédération des Anarchistes Communistes en Bulgarie, que reemplaçava Le Réveil. Després de tres números la publicació es va instal·lar a Sofia, on, sota la direcció de Georges Getchev, va sortir clandestinament. Serà el portaveu del grup d'activistes de Vassil Ikonomov. El periòdic reivindicava els actes de«propaganda pel fet» i va continuar publicant-se fins al 1922.

    ***

    Capçalera de "Le Combat Syndicaliste"

    - Surt Le Combat Syndicaliste:Pel desembre de 1926 surt a Lió (Arpitània) el primer número del periòdic mensual Le Combat Syndicaliste. Era l'òrgan oficial de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), secció francesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Representant de l'anarcosindicalisme francès, el periòdic tindrà com a principal responsable Pierre Besnard i es publicarà posteriorment a París, Sant-Etiève i Llemotges. En foren administradors Andrieux, René Doussot, J. Seigne, André Gross, L. Chabeaudie, Pierre Lentente, F. Pinard i A. Perrissaguet, i gerents Henri Fourcade, E. Juhel i Louis Boisson. Hi van col·laborar Aigeperse, John Anderson, Andrieux, J. Baillot, Lucien Barbedette, Jacques Berthelier, Pierre Besnard, Charles Boussinot, Jean Coste, Hem Day, Desbois, René Doussot, Sébastien Faure, A. Fontaine, Karl Friedmann, Valentin Gabriel, P. Ganivet, André Gross, Lucien Guerineau, L. Huart, Théodore Jean, Émile Le Chapt, Joseph Le Fouler, Lefour, Pierre Le Meillour, Pierre Lantente, Pierre Lerouge, Hoche Meurant, Puechagut, Ripoll, A. Robinet, Jean Roumilhac, H. Saveau, A. Savel, J. Toublet, S. Vergine, André Vieillard, entre d'altres. Fins el 25 d'abril de 1933 se'n publicaren 65 números amb periodicitat mensual, i, a partir del 12 de maig de 1933, 314 amb periodicitat setmanal, l'últim l'11 d'agost de 1939. La publicació reapareixerà després de la guerra a París l'abril de 1947 com aòrgan d'expressió de la Confederació Nacional del Treball (CNT), secció francesa de l'AIT, i com a tal existeix encara actualment.

    ***

    Portada d'un número de "La Revue Anarchiste"

    - Surt La Revue Anarchiste: Pel desembre de 1929 surt a París (França) el primer número de La Revue Anarchiste. Cahiers mensuels d'études et d'action --més tard portarà el subtítol«Organe trimestriel de documentation et d'études». D'antuvi mensual, sortí amb certa irregularitat. En van ser responsables R. Robert, Noël Morin, Chauvin, Pakchver, Pacos, Raymonde Beaucerf i Ferdinand Félix Fortin, que patí nombrosos empresonaments per delicte de premsa. No va estar lligada a cap organització i hi van col·laborar nombrosos militants anarquistes i anarcoindividualistes, com ara Albin, Guy A. Aldred, Élie Angonin, Émile Armand, Marguerit Aspes, A. Bailly, Banville d'Hostel, Barbusse, P. Bergeron, Camillo Berneri, Pierre Besnard, Eugène Bizeau, Louis Boue, Horace Bleackey, Bonnefond, Guido Cavalcanti, A. Charrion, Pierre Chatelain-Tailhade, Georges Cheron, Léo Claude, André Colomer, Baude-Bancel, Hem Day, Marguerite Deschamps, Roger Devingne, Joseph Durand, Clément Duval, Sébastien Faure, Ludovic Fillieu, Fernand Fortin, René Fremont, Ganz-Allein, Maurice Imbard, A. Julou, G. De Lacaze-Duthiers, Lucien Laurent, Lehmann, Marius Lepage, Augustin Mabilly, Jorge Macareno, Madeleine Madel, Rirette Maîtrejean, Léo Malet, Hoche Meurant, Paul Meyer, Louise Michel, René Moisson, Vincent Muselli, Eric Muhsam, Georges Navel, Aurèle Patorni, Alfred Peinaud, S. Peters, G. Pioch, Dr. Poschowsky, André Prudhommeaux, George Raes, L. Ricoux, Joles Rivet, Pierre Roggers, Romain Rolland, Mauricee Rollinat, Romano, Han Ryner, Victor Serge, J. P. Sieurac, Jean Texcier, R. Valfort, Verlaine, Georges Vidal, Volin, Georges Yvetot, Henri Zisly, entre d'altres. Hi van col·laborar amb il·lustracions Antral, Becan, Léo Campion, Canelas, Germain Delatousche, A. Daenens, Louis Moreau, Romano, Steinlen i Albin, entre d'altres. En van sortir 25 números, l'últim el d'abril-juny de 1936, i el 19 d'agost de 1936 edità un suplement especial sota el títol Choses d'Espagne. S'ha de dir que no té res a veure amb La Revue Anarchiste publicada entre 1922 i 1925, fundada per Sébastien Faure i òrgan de la Unió Anarquista (UA).

    ***

    Portada de "Lotte Sociali" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt Lotte Sociali: El 15 de desembre de 1933 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Lotte Sociali. Edito a cura della Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (Lluites Socials. Editat a cura de la Federació Anarquista dels Refugiats Italians). Era l'òrgan d'expressió de la Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (FAPI) creada entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 en el Congrés Anarquista de Refugiats Italians celebrat a Puteaux (Illa de França, França) que agrupà antifeixistes i anarquistes italians exiliats a França i a Suïssa. El responsable d'aquesta publicació, que defensava les tesis de la tendència partidària de l'organització en el moviment anarquista italià, fou Jean Girardin i entre els redactors trobem Amleto Astolfi (Amleto Franzini), Savinio Fornasari, Remo Franchini, Lorenzo Gamba, Virgilio Gozzoli, Domenico Ludovici, Leonida Mastrodicasa (Numitore, P. Felcino) i Giuseppe Tosca, entre d'altres. En sortiren vuit números, l'últim el febrer de 1935.

    ***

    Portada d'"Il Comunista Libertario"

    - Surt Il Comunista Libertario: Pel desembre de 1944 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del setmanari anarquista Il Comunista Libertario. Giornale della Federazione Comunista Libertaria Italiana. Aquesta publicació de la FCLI sorgí com a fusió de tres publicacions llibertàries: L'Idea Proletaria, L'Adunata dei Libertari i L'Azione Libertaria. Els dos primers números s'editaren clandestinament. Va ser dirigit per Mario Mantovani i Ivan Aiati i hi van col·laborar Germinal Concordia i Mario Perelli, entre d'altres. En sortiren 16 números, l'últim el 5 d'octubre de 1945, i va ser substituït per Il Libertario. Settimanale della Federazion Anachica Lombarda, que sortí el 13 d'octubre de 1945 i es perllongà fins al 15 de setembre de 1961 amb algunes interrupcions.

    ***

    Capçalera de l'últim número de "Le Rebelle"

    - Surt Le Rebelle: Pel desembre de 1944, provablement, surt a Epinay-sur-Seine (Illa de França, França) el primer número del periòdic Le Rebelle. Organe de combat et d'expression anarchiste. És va publicar en dues sèries: en la primera, publicada sense autorització, el primer número (desembre de 1944) es va publicar en francès i en castellà i el número 2 va sortir en una edició en francès i en una altra en castellà; suspesa l'edició, va tornar publicar-se l'octubre de 1945, però a partir del tercer número d'aquesta nova sèrie va canviar la capçalera per L'Insurgé, fins al número 6, i l'últim número, el 7, de juny-juliol de 1946, tornarà portar el nom de Le Rebelle, amb el subtítol «Bulletin d'Action Révolutionnaire et de Culture Individuelle».Entre els col·laboradors podem citar A. Bailly, A. Barbe, Devars, Dherches, Digar, J. Girodier, Hainer, Maurice Imbard, P. Jasmin, M. Laisant, Charles d'Avray, Eugène Bizeau, Satanas, Nemo, Max Rougénoir, entre d'altres. El responsable de la segona sèrie va ser Le Bot.

    ***

    Capçalera de "Germen"

    - Surt Germen: Pel desembre de 1945 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número del periòdic anarquista Germen. Al servicio de la Libertad, la Justicia y la Cultura. D'antuvi irregular, elsúltims números sortiren bimestralment. L'editor responsable en fou Carlos E. Zamora. Hi van col·laborar Jorge Veraclis, Víctor Fernández Anca, Manuel Martín Fernández, Adolph Fischer, Diego de La Noche, El duende de la moneda, Santillán, G. Ortuzar, J. García Pradas, Albro Carsi i Bernardo Vallejos Zurita, entre d'altres. L'últim número conegutés el 9, de juliol de 1947.

    ***

    Capçalera d'"Atalaya"

    - Surt Atalaya: Pel desembre de 1957 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Atalaya. Tribuna confederal de libre discusión,òrgan de debat orgànic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili. Encara que dirigit per José Dueso Montaner, l'ànima del projecte fou Fernando Gómez Peláez. Altres membres de la redacció van ser Antoni Téllez Solà, José Muñoz. Mariano Aguayo Morán i Liberto Lucarini Macazaga.  Trobem articles de Luis Buján, García Birlán, Gómez Peláez, Miguel Jiménez, Lucarini, Alfonso Pérez, Pablo Ruiz, Téllez, V. Toledano, etc. La mort del guerriller llibertari Josep Lluís Facerías fou silenciada per tota la premsa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), nomésAtalaya, en el seu primer número se'n va fer ressò en un article titulat «El asesinato de Facerías.El caràcter crític d'aquesta publicació provocà la irritació del Secretariat Intercontinental (SI), òrgan màxim de la CNT en l'Exili, que boicotejà la seva publicació i de la qual només en sortiren per aquest motiu set números, l'últim el juliol 1958. Aquest periòdic representà la primera expressió pública de descontent militant en les files del sector«apolític», descontent dirigit especialment contra Germinal Esgleas, secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Un silencio inexplicable». Esgleas va ser substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría Cortiguera, accelerant així l'acostament entre les dues faccions escindides cenetistes que va concloure en el Congrés de Llemotges de 1961, dit de la«reunificació».

    Atalaya (1957-1958)

    ***

    Portada d'un número d'"IRL"

    - Surt IRL: Pel desembre de 1973 surt a Lió (Arpitània) el primer número de la revista IRL. Information Rassemblées à Lyon et la région Rhone-Alpes. Journal d'Expression Libertaire. Aquesta publicació, molt ben editada (fotos, dibuixos, etc.) i independent de qualsevol organització anarquista, sortirà cada dos mesos i participaran nombrosos col·laboradors. Més tard el subtítol canviarà per «Informations et Réflexions Libertaires». A partir del número 47 té dues redaccions (Lió i París). Han estat directors J. J. Gay i A. Thevenet. Entre els seus col·laboradors podem citar Robert Attali, Amedeo Bertolo, Jean Marc Bonnard, J. C. Canonne, Martial Cardona, Noam Chomsky, Claude Clemaron, Yolande Cohen, Eduardo Colombo, Daniel Colson, Gérard Coulon, Christian Delorme, Jean-Claude Dengremont, Dimitrov, G. Dupre, Marianne Enckell, Jean-Pierre Espaza, Pier Paolo Coegan, Daniel Guerin, Bruno Herail, Christian Lacombe, Maryvonne Marcous, Bernard Magnouloux, Frank Mintz, Minno Pucciarelli, Michel Ravelli, Dimitri Roussopoulos, Yvan Sandanski, Julián Sanz Soler, Claure Sigal, A. Skirda, A. Thevenet, Vanina (François Graziani), entre d'altres. Se'n van editar 89 números fins al 1991 i va tenir uns 500 subscriptors i un tiratge estable de 1.500 exemplars. Era continuació d'Informations Recueillies à Lyon.Revue trimestrielle (tres números entre gener i desembre de 1971), dirigida per M. Bres.

    ***

    Joan Mir i Mir

    - Mir i Mir, menorquí il·lustre: El 15 de desembre de 1990 l'Ajuntament de Maó (Menorca, Illes Balears) va nomenar menorquí il·lustre l'intel·lectual anarquista, anarcosindicalista, pedagog llibertari i maçó Joan Mir i Mir (1871-1930).

    Joan Mir i Mir (1871-1930)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    D'esquerra a dreta: Louise Guérineau, Zinia Guérineau, Lucien Guérineau, Max Nettlau i Anne Guérineau (1930) [IISH]

    - Lucien Guérineau: El 15 de desembre de 1857 neix a Lo Pònt Sent Esperit (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Lucien Louis Guérineau, conegut com Fleury. Fill d'un fuster de carcasses francmaçó, la Comuna de París el marcà profundament. En 1876 obtingué el Primer Premi de Dibuix de la ciutat de París i a finals de la dècada entrà com a aprenent en un taller d'ebenisteria. Tingué mala sort en el sorteig de quintes i entre 1878 i 1882 hagué de fer el servei militar, encara que treballà en un taller d'ebenisteria. En 1879 conegué el blanquista Poisson, el qual li presentà Constant Martin, Émile Eudes i Louis-Auguste Blanqui, i començà a interessar-se pel pensament llibertari. Antimilitarista convençut, amb un grup d'una desena de soldats fundà un petit grup anarquista que es reunia totes les tardes al Bois de Vincennes. En una visita a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), conegué Jean Grave. En sortí de la caserna freqüentava els grups anarquistes del V i del XIII districtes parisencs. Un cop llicenciat, treballà com a ebenista i en 1884 era membre del grup«La Drapeau Noir» (La Bandera Negra») i col·laborà en el periòdic parisenc Terre et Liberté (1884-1885), publicat per Antoine Rieffel. En 1884, després d'haver rebut de Jean Grave un milenar d'exemplars d'un manifest de protesta contra el 14 de Juliol, va ser detingut i tancat a la presó parisenca de Mazas; jutjat, el 9 d'agost de 1884 va ser condemnat per la VIII Cambra Correccional a dos mesos de presó per«violències i cops als agents». En 1885 col·laborà en L'Audace i en Tire-Pied. En 1887 era membre del Grup Anarquista de Montreuil (Illa de França, França), amb Penteuil, Hensy i André Bligny. Després formà part del grup «Les Communistes des Amandiers», creat per antics communards (Parthenay, Coulet, Vory, Picardat, Bourges, Wagner) i que es reunia al carrer parisenc de Ménilmontant, encarregant-se sobretot de la seva correspondència. Gràcies a ell, el grup prengué el nom de«Les Communistes Anarquistes des Amandiers». També milità en el grup anarquista«Les Égaux», del XI Districte de París, i freqüentà diversos cercles llibertaris, com ara la bodega de Rousseau (131 rue Saint-Martin),«La Cloche de Bois», el «Syndicat des Hommes de Peine» o la Secta dels «Pieds-Plats». En 1888 fou el fundador de la Union Syndicale du Meuble Sculté et de l'Ébénisterie (USMSE, Unió Sindical del Moble Esculpit i de l'Ebenisteria) favorable a la vaga general i oposada a la Cambra Sindical de l'Ebenisteria, de tendència moderada. En 1890 col·laborà en Révolution Future i en 1891 fundà amb una vintena de companys del raval parisenc de Saint Antoine el periòdic Le Potà Colle,òrgan corporatiu dels ebenistes, que durà fins a l'any següent i pel qual els seus gerents van ser denunciats i condemnats. En 1893 participà com a delegat dels obrers polidors del metall de París al Congrés Socialista Internacional realitzat a Zuric (Zuric, Suïssa). A resultes dels atemptats anarquistes de 1894, va ser acusat de pertànyer a una«associació de malfactors», però finalment l'agost d'aquell any va ser absolt. Després marxà cap a Londres (Anglaterra), on romangué alguns anys, mantenint correspondència amb Jean Grave i esdevenint el corresponsal de Le Temps Nouveaux. En 1896 participà en el Comitè Anarquista de Londres, animat per Errico Malatesta, i s'encarregà de fer costat la posició antiparlamentària en el Congrés Socialista Internacional de Londres, en el qual formà part de la delegació francesa i representà el Sindicat de Polidors del Metall de París. Després s'instal·là a Brussel·les (Bèlgica) des d'on col·laborà en la nova sèrie de Le Pot à Colle, que s'edità entre 1898 i 1899 a París. El 24 de juny de 1899 va ser expulsat de Bèlgica per«participació en l'agitació revolucionària». De bell nou a París, en 1899 fou col·laborador de Le Journal du Peuple, diari fundat per Sébastien Faure i que va fer costat Alfred Dreyfus. Muntà una ebenisteria («Guérineau et Aussel») al número 6 del carrer Garreau de París i en aquesta època col·laborà en l'última sèrie de Le Pot à Colle (1901). El 19 de febrer de 1905 participà, amb Charles Malato, en una conferència de la festa de propaganda llibertària organitzada per la Union Ouvrière de l'Ameublement (UOA, Unió Obrera del Mobiliari), en la qual intervingueren destacats anarquistes, com ara Gaston Couté, Paul Paillette, Jehan Rictus i Le Père La Purge. Després de la mort de Pierre Martin l'agost de 1916, va ser nomenat un dels seus executors testamentaris i durant la guerra assistí a nombroses reunions del grup «Les Amis du Libertaire». En 1918 col·laborà en La Plèbe, que defensà les tesis antibel·licistes adoptades l'agost de 1915 en la Conferència de Zimmerwald. Després de la Gran Guerra, reprengué la col·laboració en diferents publicacions anarquistes i fou un dels administradors de Le Libertaire, publicació en la qual col·laborà regularment sota l'epígraf Ceux d'en bas. En aquestaèpoca fou redactor ocasional de La Revue Anarchiste (1922-1925), publicada per Faure i per al qual escriví alguns articles («Attentat»,«Bois», «Charpentier»,«Charron», «International»), apareguts en L'Encyclopédie Anarchiste. També participà, per escrit o en persona, en diferents congressos de la Unió Anarquista (UA), com ara l'agost de 1923, el novembre de 1925 o el juliol de 1926. Durant el congrés celebrat entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a París, va ser nomenat, amb Lucien Petit, Anseaume, Sébastien Faure i Pierre Lantente, membre de l'administració de Le Libertaire. El gener de 1924 defensà, en nom de l'UA, la creació del Grup de Defensa dels Revolucionaris Empresonats a Rússia, el secretari del qual fou Jacques Reclus. El 25 d'abril de 1927 va ser nomenat representant de la Unió Anarquista Comunista (UAC) al consell d'administració de la«Librairie d'Éditons Sociales». A finals de 1927, rebutjant els nous estatuts adoptats durant el congrés celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre a París, abandonà l'UAC i participa en la fundació de la Unió Federalista dels Anarquistes Comunistes Revolucionaris (UFACR) i de la Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), i col·laborà en el butlletí de l'AFA, Le Train d'Union Libertaire (1928), alhora que fou el corresponsal a Bagnolet (Illa de França, França) del seuòrgan, La Voix Libertaire, publicat a Llemotges (Llemosí, Occitània) entre 1929 i 1939. Entre el 19 i el 21 d'abril de 1930 participà en el Congrés Nacional Anarquista celebrat a París i entre el 17 i 18 d'octubre de 1931 en el celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). D'ençà 1925 fou secretari del Syndicat Autonome de l'Ameublement (SAA, Sindicat Autònom del Mobiliari) i el març de 1931 esdevingué el seu tresorer. Després formà part de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i col·laborà fins a la II Guerra Mundial en el seu òrgan, Le Combat Syndicaliste (1926-1939), on entre el maig i el juny de 1937 publicà una part de les seves memòries. L'agost de 1939, quan la declaració de guerra, abandonà Bagnolet i marxà amb sa família cap a Auvers-sur-Oise. Molt lligat a Max Nettlau, mantingué una important correspondència amb aquest que es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Àmsterdam. També fouíntim amic del pintor anarquista Maximilien Luce. A més de les publicacions citades, col·laborà en L'Ouvrier en meuble, Le Réveil de l'Esclave i La Revue Internationale Anarchiste. Casat amb dues filles, Lucien Guérineau va morir el 28 d'agost de 1940 a Auvers-sur-Oise (Illa de França, França).

     ***

    Luigi Molinari

    - Luigi Molinari: El 15 de desembre de 1866 neix a Crema (Llombardia, Itàlia) el militant, advocat i pedagog llibertari Luigi Molinari. En gener de 1894, a Sicília, van tenir lloc moviments de revolta a causa de l'augment de certs articles bàsics, com la farina, i l'estat de setge va ser decretat. En solidaritat, els anarquistes de Lunigiana van intentar respondre constituint grups armats. El 31 de gener de 1894, a Massa, les autoritats militars van condemnar Luigi Molinari a 23 anys de presó acusat de ser l'instigador d'aquest moviment insurreccional; però, el 20 de setembre de 1895, arran d'una important mobilització per obtenir la seva llibertat, va ser amollat. Després del dolorós període de repressió i d'atemptats, Luigi Molinari va impulsar l'educació racionalista i llibertària seguint els ensenyaments de Ferrer i Guàrdia i va crear, en 1900, la Universitat Popular i una revista homònima (L'Università Popolare). Fidel fins a la seva mort, el 12 de juliol de 1918 a Milà (Llombardia, Itàlia), a l'ideal llibertari, guardarà intactes les seves conviccions antimilitaristes durant la Gran Guerra. És autor del famós Inno della rivolta (1894). En 2003 Learco Zanardi va publicar-ne una biografia: Luigi Molinari. La parola, l'azione, il pensiero.

    ***

    Achille Daudé

    - Achille Daudé:El 15 de desembre de 1870 neix a Bancel, a prop de Nimes (Llenguadoc, Occitània), el militant anarquista, sindicalista i, sobretot, difusor del cooperativisme i del georgisme, Achille Daudé, més conegut com Daudé-Bancel. Fou fill d'un sabater francmaçó. Després d'uns inicis en el món del periodisme (La Dépêche, de Tolosa de Llenguadoc), va començar a estudiar apotecaria a Montpeller en 1890 i s'adherí al grup anarquista«L'Homme Libre» de la ciutat. De la seva trobada amb Charles Gide (1847-1932), professor a la Facultat de Dret i capdavanter de l'«Escola de Nimes», naixerà la seva tasca a favor del desenvolupament del cooperativisme a França, sorgit arran del Congrés de París de 1889, i de la difusió del pensament de l'economista Henry George (georgisme). En 1893 va obrir una apotecaria a Prats de Molló --serà conegut per les seves «cigarretes medicinals», preparades amb plantes i fulles, per guarir malalties respiratòries-- i va començar a escriure articles i obres sobre cooperació, dèria que el portarà a vendre la seva apotecaria per ajudar a la creació de cooperatives de consum. En 1901 va crear la Societat de Turistes del Alt Vallespir, per promoure les virtuts climàtiques i botàniques de la regió, i va escriure en el Bulletin Catalan,òrgan informatiu i pedagògic de la societat editat a Bordeus. En 1903 Gide el va cridar a París perquè ocupés el càrrec de secretari del Comitè Central de la Unió Cooperativa de les Societats Franceses de Consum (UCSFC), en substitució de Deherme, antic tipògraf i animador a França de les Universitats Populars. En 1912 la UCSFC, de Gide i de Daudé, de tendència relativament moderada, i la Confederació de Cooperatives Socialistes de Consum (CCSC), més sindicalista i política, es fusionaran en la Federació Nacional de Cooperatives de Consum (FNCC), que tingué el seu primer congrés en 1913 a Reims i Daudé fou elegit un dels seus dos secretaris generals. En 1918 va ser elegit membre del Consell Superior de la Cooperació, fet que no li restarà temps per col·laborar amb la premsa llibertària --serà el director del periòdic Terre et Liberté-- ni en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. També fou elegit apotecari de la Farmàcia Mutualista de Sotteville-les-Rouen. És autor de nombroses obres que tracten el tema del cooperativisme, però també de qüestions alimentàries i socials, com ara Le coopératisme devant les écoles sociales (1897), Le coopératisme (1901),Une coopérative de consommation. «La Famille», société coopérative de consommation, d'épargne et de prévoyance sociale (1905), La concentration des forces coopératives en France et en Allemange (1913), Les fonctionnaires et les coopératives de consommation (1914), Le mouvement ouvrier français et la guerre (1915), Le protectionnisme et l'avenir économique de la France (1916),Pain riche ou pain appauvri (1916), La reconstruction des cités détruites (1917), Comment fonder une coopérative (1918), La réforme agraire en Russie (1926), L'utilisation alimentaire des pommes et des raisins. Pasteurisation familiale et coopérative des jus de fruits (1927), La réforme foncière (1933), La réforme foncière en France et en Belgique (1936), La veritable reforme fiscale (1955), etc. Achille Daudé va morir el 3 d'abril de 1963 a Rouen (Alta Normandia, França).

    ***

    Notícia de l'execució de Manuel Rúa Losada apareguda en el periòdic corunyès "Hoja Oficial del Lunes" del 12 de juliol de 1937

    - Manuel Rúa Losada: El 15 de desembre de 1905 neix a la Corunya (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Rúa Losada. Milità en el Sindicat de Tramviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Corunya. El juliol de 1920 va ser detingut per«vaga il·legal». L'abril de 1931 fou nomenat delegat dels tramviaris en el Comitè Local de la CNT de la Corunya i en 1933 secretari del seu sindicat. Va ser detingut per sabotatge durant la vaga revolucionària de desembre de 1933. Després de la caiguda de la Corunya a mans feixistes, va ser acusat per les autoritats franquistes d'haver participat en la temptativa de fugida de militants a bord de la motora Sisargas des de la Corunya el març de 1937; jutjat en consell de guerra per «rebel·lió militar» en maig, va ser condemnat a mort. Manuel Rúa Losada va ser afusellat l'11 de juliol de 1937 a la Corunya (la Corunya, Galícia), juntament amb altres 11 companys.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Pinelli al Cercle Anarquista «Ponte della Ghisolfa» (Milà, 1968)

    - Giuseppe Pinelli: El 15 de desembre de 1969 es assassinat a Milà (Llombardia, Itàlia) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Giuseppe Pinelli, conegut com Pino. Havia nascut el 21 d'octubre de 1928 a Milà (Llombardia, Itàlia). Fill d'una família obrera del barri proletari milanès de Porta Ticinese, sos pares es deien Alfredo Pinelli i Rosa Malacarne. Després dels estudis primaris, començà a treballar del que pogué (factòtum, mosso de magatzem, cambrer, ferrer, etc.) i s'educà de manera autodidacta. En 1944 s'integrà en la «Brigada Bruzzi-Malatesta» de resistència antifeixista com a enllaç del «Batalló Franco» entre els grups de guerrillers anarquistes de Llombardia. Amb l'Alliberament, prengué part en la reconstrucció del moviment anarquista. En 1954 començà a treballar en els ferrocarrils com a mecànic ajustador. En 1955 es casà amb Licia Rognini, a qui havia conegut en un curs nocturn d'esperanto i amb qui tindrà dues filles, Silvia i Claudia. Proper al grup editor del periòdic Il Libertario,òrgan de la Federació Comunista Llibertària de Llombardia (FCLL), en 1963 s'adherí a la Gioventu Libertaria i va fer amistat amb Amedeo Bertholo. En 1965 participà en la creació del «Cercle Cultural Sacco-Vanzetti». En 1968 organitzà un cicle de reunions i de conferències al cercle anarquista «Ponte della Ghisolfa», que s'acabava de crear l'1 de maig d'aquell any, i del qual s'encarregà de la seva biblioteca. També aquest any participà en els primers Comitès Unitaris de Base (CUB), formats per estudiants i obrers. Membre del grup «Bandiera Nera», prengué part en la creació de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Gràcies a que podia viatjar gratuïtament amb tren, es relacionà amb destacats militants llibertaris (Luciano Farinelli, Aurelio Chessa, Umberto Marzocchi, Alfonso Failla, etc.). L'abril de 1969 participà en la creació d'una secció de la Creu Negra Anarquista (CNA), per ajudar els anarquistes víctimes de la repressió, especialment a l'Espanya franquista, i de la qual va ser nomenat secretari. El 25 d'abril de 1969 esclataren diverses bombes a Itàlia, atribuïdes per les autoritats al moviment anarquista, però que la història demostrà l'autoria feixista (Ordine Nuovo) en connivència amb els serveis secrets italians i nord-americans. Durant el mes d'agost d'aquell any es produïren altres atemptats als trens i a Palerm i a Legnano. El 12 de desembre de 1969 una bomba esclatà a les oficines de la Banca Nazionale dell'Agricoltura de la Piazza Fontana de Milà provocant una matança. En aquest clima de terror («Estratègia de la Tensió»), va ser detingut amb 83 companys la nit següent a l'atemptat i portat a comissaria per a ser interrogat pel comissari Luigi Calabresi, per Marcello Guida, Antonino Allegra i alguns sotsoficials. Tres dies més tard --la detenció esdevenia il·legal a partir del segon dia--, poc abans de la mitjanit del 15 de desembre de 1969, Giuseppe Pinelli va ser defenestrat des del quart pis de la Comissaria Central de Milà (Llombardia, Itàlia). Pinelli va ser portat a l'hospital Fatebenefratelli, on es certificà la seva defunció. Encara que el cos presentava clars signes de tortura, la versió oficial va ser«suïcidi»; en 1970 les autoritats parlaren de «mort accidental». Al seu enterrament, el 20 de desembre al cementiri de Milà, assistí un milenar de persones. L'assassinat de Pinelli donà lloc a una intensa campanya d'informació i de denúncia d'aquest crim d'Estat, i va ser objecte de llibres --Pinelli. La finestra sulla strage, de Camilla Cederna--, pel·lícules --12 dicembre, Giovanni Bonfanti--, cançons --La ballata per anarchico Pinelli, escrita per G. Barozzi, F. Lazzarini, U. Zavanella; Lamento, de Franco Trincale--, peces de teatre --Morte accidentale di un anarchico, de Dario Fo--, obres d'art --I funerali dell'Anarchico Pinelli, d'Enrico Baj--, etc. El 17 de maig de 1972 el comissari Calabresi va ser assassinat a trets; els pretesos autors d'aquestes venjança, membres del grup d'extrema esquerra «Lotta Continua», van ser detinguts i empresonats. Actualment les restes de Pinelli es troben enterrades al «Racó dels Anarquistes» del cementiri de Turigliano de Carrara (Toscana, Itàlia).

    Giuseppe Pinelli (1928-1969)

    ***

    Jaume Dufour Barberà

    - Jaume Dufour Barberà: El 15 de desembre de 1988 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i anarquista Jaume Dufour Barberà. Havia nascut el 22 de juliol de 1901 a Barcelona (Catalunya). Fou un dels militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) més actius del barri barceloní de Les Corts. Com a membre dels grups d'acció anarquistes, el juliol de 1921 fou processat per «possessió d'explosius, atracament i robatori». El novembre de 1924 polemitzà va mantenir una polèmica amb el Comitè Regional de Catalunya de la CNT en el periòdic Solidaridad Proletaria sobre si els sindicats havien d'intentar actuar sindicalment o calia fer-ho de manera secreta. Fou un dels signants, des de la seva presó barcelonina, de la«Carta abierta a los camaradas anarquistas», que fou publicada el 29 de març de 1925 en La Protesta de Buenos Aires i després en Solidaridad Proletaria de Barcelona, condemnant el reformisme en la CNT i a favor de la creació d'una federació anarquista. Quan es creà la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou un dels militants més destacats d'aquesta organització a Les Corts. El març de 1929 fou processat, amb Vicente Vitaller Lamani, per haver furtat a mà armada el 28 de juliol de 1926 una pistola a Ricardo Revuelta Mompart, membre del sometent. Amb el triomf del feixisme en 1939 s'exilià a França i fou internat al camp de concentració de Vernet amb son germà Baldomer. En acabar la II Guerra Mundial s'instal·là a Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i en 1948 col·laborà en el periòdic CNT de París. Com a membre de la Federació Espanyola de Malalts Crònics i Invàlids, realitzà tasques per a l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol) --organització fundada en 1953 per la nord-americana Nancy MacDonald i que durant més cinquanta anys treballà amb refugiats espanyols a França, subministrant-los ajuda econòmica, material, social i psicològica--; documentació seva sobre aquestes tasques entre els anys 1953 i 1971 es troba dipositada a la Tamiment Library de Nova York (Nova York, EUA). Amb la mort del dictador Franco, retornà a Catalunya. El seu primer llinatgeés citat de diverses maneres, com ara Difur, Difour, Dufur, Doufor, etc. Sos germans Baldomer i Lluís també van ser destacats militants cenetistes.

    ***

    José Ego-Aguirre, ja ancià, amb un company

    - José Ego-Aguirre: El 15 de desembre de 2002 mor a Temuco (Araucània, Xile) el militant anarquista José Ricardo Ego-Aguirre Aranibar, també conegut com El Ego, Don Ego o El Canciller. Havia nascut el 6 d'abril de 1913 a Tacna (Tacna, Perú). Des de molt jove va militar en el moviment anarquista, treballant com a obrer a la regió de la pampa salnitrera i després en el coure xilè (Atacama, Chuquicamata, La Loa, etc.). Fou company dels anarquistes Juan Parra, de Santiago de Xile, i Miguel Tascón, d'Espanya. Milità en les Joventuts Llibertàries de Xile i començà a publicar articles en la premsa anarquista. Amb un grup de companys forma el grup «Pascual i Buto» a la zona nord de Xile, en reivindicació de dos companys que compliren 10 anys de presó i mai no foren jutjats --la poetessa xilena Gabriela Mistral publicà un fullet en defensa d'aquests dos companys. Després, a Santiago, participà en les activitats de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Xile, assistí a un congrés d'aquesta organització sindical com a delegat de la zona nord xilena i n'arribarà a ser secretari de Comunicacions. Fou delegat sindical de La Disputada durant molts anys. Durant la dècada dels trenta formarà part del grup«Francisco Ascaso» i en arribar el vaixell«Winnipeg» a Valparaíso carregat d'exiliats de la Guerra Civil espanyola, prendrà contacte amb anarquistes peninsulars, francesos i italians que havien lluitat als fronts de batalla contra el feixisme. Juntament amb un grup d'aquests exiliats, formarà la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Xile, adherida al corrent de l'«anarquisme específic». A La Legua, amb els germans fusters Cordero, formà part del grup«Tierra y Libertad» i edità el periòdic del mateix nom. Durant la seva llarga vida va mantenir correspondència amb innombrables anarquistes de parla hispana i per aquest fet rebé el malnom d'El Canciller. En 1981, en plena dictadura militar, fou detingut amb un grup de 17 estudiants de secundària amb els quals tenia una reunió per crear un grup anarquista. Un cop alliberat, en 1982, juntament amb altres companys (Roberto Torres, Oscar Ortiz, etc.) fundà la revista Hombre y Sociedad, primer publicació llibertària editada durant la dictadura. En 1984 la revista aconseguí un local i es convertí en centre de reunions anarquista, però a finals dels vuitanta a resultes del referèndum convocat per la continuïtat o sortida de la dictadura militar d'Agusto Pinochet, el grup caurà en discussions internes que precipitaran el seu final. L'octubre de 1997 la revista Hombre y Sociedad sortí de bell nou represa per un grup de joves, però durà poc. En aquest any participà en un congrés que pretenia crear una organització anarquista a Xile. Durant elsúltims anys de sa vida es dedicà a la pintura, a l'edició del periòdic de notícies llibertàries Amor y Acracia i a la militància en el grup«Movimiento Libertario Joaquín Murieta», que nasqué marxista i que gràcies a ell derivà a l'anarquisme. José Ego-Aguirre va morir el 15 de desembre de 2002, víctima d'un càncer als pulmons, a l'Hospital Regional de Temuco (Araucània, Xile) i les seves despulles foren enterrades a Pillánlelbun (Araucània, Xile).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 12/15/13--15:14: MU SHIN EN TAIKIOKUKEN
  •  

     

     

    MU SHIN.

     

    Esta caligrafía complementa a la anterior. Mu Shin es el estado perfecto para la práctica de cualquier arte marcial y para la práctica diaria. La mente, el corazón el espíritu en calma pero a la vez, todo el ser existiendo con intensidad. ¿Cómo puede ser que algo fuerte sea suave? ¿Cómo puede haber intensidad y energía en la calma? Esta son preguntas que se contestan desde la práctica de cualquiera de las artes que componen la esfera virtuosa: zazen, shodo, kyudo o Taikiokuken. (Tai Chi en jap.)

     

     

     

                        

                         Mu shin  Caligrafía de Joshu Martínez Clará. 


    0 0

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    Al darrer ple vam demanar ampliar el termini d’informació pública (per presentar al·legacions) de l'ordenança de seguretat i convivència que finalitza aquest divendres dia 20, com es va fer amb el catàleg de patrimoni. El batle va contestar que estudiaria el tema. Precisament aquest dies s'ha ampliat a 60 dies el termini de una ordenança igual  a Palma. Podeu fer al·legacions abans que s’aprovi de forma definitiva (sobre com podeu presentar al·legacions). Encara hi ha temps. Aquest tipus d'ordenances que el PP està presentant a multitud de municipis unides a la llei de seguretat que també vol aprovar el PP.tenen una clara voluntat de control social a l'espai públic.

    A Alternativa per Pollença  al mes de març es vam reunir amb el redactor de la mateixa i li vam fer tota una sèrie de suggeriments, alguns dels qual han acceptat. No obstant també  li vam expressar  el nostre desacord general amb aquest tipus d'ordenanes  per això vam votar en contra de l'aprovació inicialpresentarem una  esmena a la totalitat amb els arguments que podeu llegir a l'article anterior; "Argumentant contra l'ordenança de seguretat i convivència".  Però si es mantenen els vots de l'aprovació inicial sortirà aprovada, es va aprovar amb els 9 vots a favor de PP,Lliga,CiU i UMP, 5 abstencions de PSOE,PSM, Esquerra i Tomeu Fuster i els nostres dos vots en contra. Que presentem una esmena a la totalitat no vol dir que a la mateixa no concretem el que menys ens agrada a aquesta ordenança.

    Ja el mateix títol d'ordenança de seguretat i convivència ciutadana és inadequat, perquè no és objectiu. Objectivament, hauria de ser una ordenança de policia o bé ordenança reguladora de l'ús de l'espai públic. Parlar de seguretat o convivència implica consideracions subjectives o judicis de valor, i apel·la a la part irracional de les persones.

    Si  parlam de l'exposició de motius, consideram que  l'objectiu  de l'ordenança és acabar amb la vida al carrer i deixar només lloc per als consumidors. A més a més consideram que mai serà una eina efectiva. Parla de coses futures i moltes problemàtiques no es donen per tant, la legislació és innecessària, i com ja vam dir les respostes no són equilibrades ni democràtiques: són classistes (perquè perjudiquen els més desafavorits), superficials (perquè no pretenen acabar amb el problema), hipòcrites (volen amargar-los) i demagòges. (donar mostres de duresa).

    Predomina la sanció i les mesures pel foment de la convivència són ben poques. La justificació que es fa  de “pertorbar, lesionar o deteriorar la convivència” és ambigu o parcial; també la pertorben moltes altres coses que no ens atrevim a legislar.

    Exemples concrets del que comentam:

     

    Article 9.- Voluntariat i associacionisme

     

    1. L'Ajuntament impulsarà diverses fórmules de participació dirigides a les persones o entitats o associacions que vulguin col·laborar en la realització de les actuacions i les iniciatives municipals sobre la promoció i el manteniment del civisme i la convivència a la ciutat.

    2. Es potenciarà especialment la col·laboració de l'Ajuntament amb les associacions de veïns i les altres associacions i entitats ciutadanes que, pel seu objecte o finalitat, tradició, arrelament a la ciutat, experiència, coneixements o altres circumstàncies, més puguin contribuir al foment de la convivència i el civisme.

    O sigui que la feina en part la faran voluntaris o associacions. Quines? Qui ho decidirà? Les que “pel seu objecte, finalitat, tradició, arrelament, experiència, més puguin contribuir”, això és ambigu i intencionadament. Al final, certes associacions han de fomentar el civisme. Perill de subjectivitat perquè el concepte “civisme” és ambigu. Segons quina sigui l'associació transmetrà un contingut o un altre.

    Article 12.- Organització i autorització d'actes públics

    1. Els organitzadors d'actes celebrats en els espais públics com a concertas, actes esportius, o altres que necessitin d'una autorització expressa  per la seva naturalesa,  han de garantir la seguretat de les persones i els béns. A aquests efectes han de complir amb les condicions de seguretat generals i d'autoprotecció que es fixin en cada cas per l'òrgan competent. Quan les circumstàncies així ho aconsellin, l'Ajuntament podrà exigir als organitzadors que dipositin d’una fiança o subscriguin una pòlissa d'assegurança per respondre dels danys i perjudicis que puguin causar-se.

    Quan les circumstàncies ho aconsellin” pot suposar un greuge, pot dur implícit prejudicis i perjudicis, uns sí i uns no, per segons quins col·lectius pot suposar la impossibilitat de fer l'acte, o augmentar la sensació de arbitrarietat. Això permetrà autoritzar o no actes en l'espai públic quan els doni la gana. I lògicament ja se cercaran causes “objectives” quan al partit del govern no li interessi una determinada manifestació per exemple.

    2. Els organitzadors d'actes públics, en atenció als principis de col·laboració, coresponsabilitat i confiança amb l'autoritat municipal, hauran de vetllar per que els espais públics utilitzats no s'embrutin i els seus elements urbans o arquitectònics no es deteriorin, quedant obligats, si escau, a la corresponent reparació, reposició i/o neteja.

    Però al llarg de l'ordenança hi diu que els organitzadors es responsabilitzen de moltes més coses, concretament de tot el que és considerat una infracció. Però resulta curiós perquè es recull com a normes de conducta que els organitzadors no han de permetre, han d'impedir o vigilar... però no hi ha sanció per a tal infracció. Per tant, concloem  que es tracta d'una forma de fer que la gent no organitzi coses perquè es fa difícil respondre de mil coses.

    Continuarà...

     Mobilització social contra l'ordenança de convivència a Ripollet

     


    0 0

    Volem incorporar una nova opinió entorn de la substitució o reparació de la maquinària del rellotge del campanar. Tractant-se d'uns elements, els rellotges, on s'ajunta la tècnic rellotgera i el valor patrimonial, resulta important incorporar opinions de persones que hagin treballat el tema. En aquest sentit ens varem psar en contacte amb Rosa Maria Villanueva Llada, presidenta de la “Asociación para la Defensa del Patrimonio Relojistico Español & Oficio de Relojeros“, associació que des del seu perfil de Facebook s'havia fet ressò de la polèmica suscitada a Pollença. Aquesta associació ha treballat especialment en l'àmbit de Cantabria, que és el lloc on va néixer. La senyora Rosa Maria ha tingut la deferència de fer-nos uns comentaris que consideram interessants per aportar-los al debat. Qualcú podrà opinar que li donam massa voltes a aquest tema que es pot considerar com a “menor”, però pensam que ens dona unes pautes molt importants a l'hora de tractar el nostre patrimoni històric i cultural, ara que es troba d'actualitat en altres facetes com són el Catàleg de Patrimoni, Can Franc, Can Morató, el jaciment de Bocchoris, la font de la Can Teresa, etc...

    Aquest fou l'intercanvi (en castellà, ja que és l'idioma de la senyora Mª Rosa):

    Buenos dias. Soy el regidor del grupo municipal de Pollença (noticia que recogen en su muro de Facebook) que ha defendido la no substitución de la maquinària de 1921 por una elèctrica. Tal vez nos equivocamos y por eso me gustaria conocer su opinión sobre este debate que tenemos en nuestro municipio. Por una parte el gobierno municipal que pretende la substitución y de la otra algunos que creemos que seria mejor la restauración y mantenimiento. Pueden darnos referencia de experiencias similares? que valor añadido supone mantener la maquinaria antigua o por contra es mejor su desmontaje y,a lo sumo, exposición musealizada?

    Muchas gràcias.

    Tomeu Cifre, regidor.

    ----------------------------------------------
    Estimado Tomeu Cifre:

    Me complace saber  que sus sensibilidades  vayan encaminadas a la preservación de estos elementos del patrimonioindustrial y sonoro que són los relojes de torre.

    En efecto hemos añadido en el muro de Facebook de esta asociación; poniendo título propio a una noticia redactada y publicada por un periódico.

    Y es que el debate que sostienen es de enorme calado, al menos para la filosofía de esta asociación, que si algo tiene claro es que el patrimonio representa una fuente inagotable de recursos culturales sociales y económicos.

    La destrucción de esta parte del legado se hace patente en los inventarios que  se están confeccionando, llegando a un punto, donde raro es que perdure un reloj histórico con todos sus elementos de transmisión funcionando correctamente.

    Sería muy largo enumerar los motivos  por los cuales no se ha tenido en cuenta esta parte del patrimonio y en esa lista cabrían todas aquellas ideas, sugerencias y aptitudes; por ello no es de extrañar que se debata en un Consistorio planteando dudas y razonamientos.

    Gran parte de la culpa de este deterioro se produce por los propios instaladores que han indicado  la sustitución de estas máquinas, sin más argumentos que las disfunciones,  deterioros y comodidad.

    Por otro lado  la relojería mecánica, por transmisión hereditaria o colegiada, deja un vacío difícilmente recuperable si no se apuesta por la formación; planteamiento que también aborda esta asociación y su proyecto.

    La experiencia habla de relojes parados por mecanismos modernos de corta vida, que son sustituidos por otros cada vez de peor calidad,  por contrario una maquinaria histórica bien restaurada y atendida puede durar siglos, conformando así un legado de transmisión sostenible e identitaria

    Indudablemente la apuesta por una restauración completa, no solo recupera la maquinaria, sino que devuelve la sonoridad original a sus campanas, pues estas repican con sus mazos originales, por tanto el valor patrimonial se fortalece, hemos de tener en cuenta, que   cada campana es única, la recuperación de sus ecos y sonoridades también está contemplada por Unesco, como Patrimonio Sonoro.

    En su mensaje me pregunta por referencias similares; una de ellas y que ha durado algunos años puede leerse en el foro “Amigos  del reloj de Figueras”. Pienso que hoy en día, el propio Consistorio han comprendido el valor de un legado que no les es ajeno pues forma parte de lo aquello que es la historia del pueblo.

    Sobre la musealización de la pieza, claramente no somos partidarios, los mejores museos que podemos ofrecer a un reloj monumental es su torre.

    Otra de las cosas que quisiera señalar es que no estamos en contra de las nuevas tecnologías y que desde alguna universidad española se está investigado y diseñado dispositivos miniaturizados que pueden corregir elos errores horarios por la dilatación y contracción de los metales

    Espero  haber despejado sus lógicas inquietudes, y puedan traspasar esta visión  al debate.

    Atentamente quedamos  a su disposición  para todo aquello que necesiten.

    Un afectuoso saludo a los vecinos de Pollença.

    Rosa Maria Villanueva Llada

     

    El Batle i el regidor Roca davant la màquina del rellotge, que s'han plantejat substituïr per una màquina moderna.

     

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

     


            La independència de CatalunyaSencera 2. Consideracions i aclariments.


     


     


     


        Tesi:  Al moment històric de la desfeta dels imperis, les nacions oprimides per aquests poden accedir a la independència d'una manera pacífica, si de cas. 


     


      Tesi: El suport d'una gran potència a la voluntat  sobiranista  d'una nació oprimida fa possible que aquesta aconsegueixi la independència d'una manera  ''tranquil·la'', sense recórrer a  la lluita armada.


     


      Tesi: Allò que mostra la història (en alternativa als dos supòsits anteriors) és la guerra d'independència com a conseqüència inevitable  del conflicte sobiranista entre un Estat opressor i una nació oprimida. I si no hi intervenen tercers, els conflictes nacionals són de llarga durada. 


     


        La lluita per la independència dels Països Baixos (les Províncies Unides) contra el domini espanyol inaugurà l'independentisme de la modernitat (Per primera vegada el concepte de nació constituïa el centre del conflicte). La guerra  iniciada al 1568 amb la revolta contra En Felip II es perllongà fins al 1648, quan el rei Felip IV de Castella reconegué la sobirania de l'Estat de les Povíncies Unides.


     


        Com a contrast, les Províncies del Sud (catòliques) que havien sigut annexades a la República Francesa, esdevingueren un regne independent de manera pacífica al  1815 pels acords del Congrés de Viena, nou Estat  que es denominà Regne de Bèlgica. Resulta evident que aquesta independència ''tranquil·la'' fou deguda a la desfeta de l'imperi napoleònic.


     


     


     


          Els teòrics d'un independentisme ''tranquil'' català donen per suposat que Catalunya-Principat podrà esdevenir un Estat sobirà per mitjans pacífics i democràtics. La proposta del govern de la Generalitat presidit per N'Artur Mas va clarament per aquesta via. CIU i ERC entenen i declaren que una majoria independentista al Parlament i  una majoria de ciutadans de Catalunya-Principat favorables a la proclamació d'un Estat català sobirà (majoria manifestada a través d'un referèndum) serà el punt de partida perquè el govern de Madrid es vegi obligat a negociar la independència de Catalunya-Principat.


        Els teòrics de l'independentisme ''tranquil''  es recolzen amb la suposició que els països de la Unió Europea  (Pensa tu, Europa, el bressol  de la democràcia, que diuen), majorment donaran suport al procés sobiranista de Catalunya-Principat.  En aquest sentiment, qualques teòrics donaven pressa al govern de la Generalitat  perquè enviés ''ambaixadors'' a Londres, París i Berlín a explicar la ''bona nova''.


     


        A considerar: Les potències europees i els EUA, com a potències que són, disposen d'una informació molt detallada de la situació política de l'Estat espanyol. No en mancaria d'altra!


     


        A considerar:  Anglaterra, França i els EUA s'autoproclamen el sostenidors de la democràcia al món, però la realitat és que són tres imperis: l'imperi ianqui i els dos imperis subalterns, el d'Anglaterra i el de França.


     


        Els EUA vigila tots els països del món. Els EUA vigila i amenaça. Els EUA intervé en la política interna de les nacions, i els seus agents són presents a tots els conflictes mundials. 


          El paper dels ''ambaixadors catalans'' a Washington no pot ésser més ridícul: pretenen informar de la situació catalana a uns governants imperials que tenen informació detallada del que fa cada català, si vol (ells tenen emmagatzemades les nostres converses telefòniques, la nostra navegació per Internet,  els registres del nostres comptes bancaris, entre altres coses). 


     


          La França, en tot temps, es proclama com a Republique Française, però és un imperi radicalment militarista. Quina cosa han d'anar a explicar a París els ''ambaixadors''? Que París no reconeix el dret de les nacions oprimides dins l'Estat francès? Que França es va annexar la Catalunya Nord i va prohibir l'ús del català? Que França és l'únic Estat europeu que no ha signat els drets lingüístics de les minories nacionals?


     


          França en tot temps ha fet la guerra als territoris del seu imperi que pretenien la independència. Les més conegudes són la d'Indoxina i la d'Algèria. A la primera, les tropes d'elit de l'exèrcit francès foren derrotades pel Viet Minh al 1954, i França es va haver de retirar d'Indoxina. A la d'Algèria, 1954-1962, es va palesar  que l'exèrcit francès no podia aturar la guerra de guerrilles del FLN.


        Actualment, l'exèrcit francès és a punt per intervenir a qualsevol de les seves antigues colònies africanes, avui  Estats políticament independents, però dependents econòmicament de les multinacionals franceses (I formen part de la ''comunitat'' de països  francòfons, la Francophonie o Communauté francophonne).


     


      


        Tornant a la qüestió principal, vegem qualques fets històrics que serveixen d'indicadors en relació als processos d'independència.


       


        Irlanda va mantenir lluita armada durant més de cent anys per accedir a la proclamació de la República d'Irlanda, com a Estat sobirà, si bé ha restat sense resoldre la situació d'Irlanda del Nord.


     


         Els Estats Units van haver de mantenir i guanyar la guerra d'independència contra Anglaterra (1775-1781).


     


         Les colònies hispanes d'Amèrica iniciaren el moviment independentista tan bon punt la metròpoli entrà en col·lapse al 1808 (La guerra d'independència d'Argentina s'estengué de 1810 a 1824).


     


         Napoleó  va posar al descobert la insignificança de l'aristocràcia espanyola (Els ''Grandes de España'' van jurar fidelitat al nou rei,  José Bonaparte. A Baiona estant, va fer abdicar a Carlos IV i a Fernando VII. En Carlos IV  va cedir el tron d'Espanya a Napoleó. I Napoleó va  nomenar el seu germà En Joseph rei d'Espanya. 


     


         Amb relació a la qüestió que més importa, s'ha de destacar que el Principat  de Catalunya fou annexada a l'Imperi francès. I que, durant uns anys, sota el domini de Napoleó, el francès i el català foren les llengües oficials al Principat, amb exclusió de la llengua espanyola; i que, en paral·lel, va tornar a regir el dret civil català.


     


         A destacar: amb anterioritat, al 1793,  el Comité de Salud Pública de la República Francesa (Couthon, Robespierre i Saint Just) va suggerir fer una petita república catalana independent.


     


        A destacar:  A les negociacions de Baiona, al 1808, entre En Napoleó i En Ferran, aquest va fer la proposta de cedir ''les províncies compreses entre el riu Ebre i els Pirineus'' a canvi de que Ferran sigui reconegut com a rei d'Espanya (Segons l'informe de Catalunya 1810-1814).


     


          La I Guerra Mundial va provocar una profunda reestructuració de la geografia política d'Europa. El conflicte va produir l'esfondrament de  quatre grans imperis, l'austrohongarès, l'alemany, el turc i el rus, i va comportar la formació dels nous Estats independents a Europa:  Albània, Txecoslovàquia, Hongria, Iugoslàvia, Polònia, Finlàndia, Estònia, Letònia i Lituània.


     


         Després de la II Guerra Mundial, la gran onada de l'independentisme (amb les armes a la mà contra el domini europeu, en la major part de casos) va determinar la creació de la bateria de nous Estats a l'Àfrica i a l'Àsia.


     


       En relació a Europa, amb la crisi nacionalista de la federació, Iugoslàvia va deixar d'existir al 1991. La nació dominant, Sèrvia, mogué guerra per mantenir part de la federació, però no fou capaç d'impedir la formació dels nous Estats. Així, a partir del 1991, aparegueren sis nous Estats provenint de l'antiga Iugoslàvia, a saber, Sèrvia, Croàcia, Bòsnia, Eslovènia, Montenegro i Macedònia.


     


       Posteriorment, aparegué un nou conflicte nacionalista entre Sèrbia i la seva província de Kosovo, de població d'ètnia albanesa, majoritàriament. 


     


       S'ha de destacar que Kosovo pogué accedir a la independència gràcies al suport decisiu dels Estats Units  (L'aviació ianqui va bombardejar Belgrad al 1999).  Kosovo es va declarar Estat sobirà al 2008, i fou reconegut per un centenar de països (No per Sèrbia, ni per Espanya).


     


        Tesi: Washington  afavoreix o s'oposa a la creació d'un nou Estat segons els  interessos de l'Imperi. Afavoreix els moviments independentistes dins aquells Estats que són considerats hostils als EUA. I posa entrebancs als moviments independentistes si es donen dins d'Estats de governs vassals.


     


     


          Actualment, s'ha de suposar que Washington no donarà suport a l'independentisme de Catalunya-Principat. I s'ha de suposar que veu de mal ull un afebliment d'un  aliat i vassall seu com és el cas del govern espanyol. 


        Amb la intenció d'aconseguir el vist i plau de Washington, N'Artur Mas i la plana major de CIU han fet tot de contínues declaracions tot i afirmant la seva condició de ferms neoliberals i d'admiradors del sistema ianqui.  Com a indicador, ens poden  referir als viatges de Mas a Boston, tot declarant que Catalunya és un dels  ''Massashussets'' d'Europa.  En la mateixa línia per aconseguir el suport dels EUA, N'Artur Mas ha fet un viatge oficial a Israel, 09/11/2013, palesant la condició pro-sionista de CIU i del govern català (En Mas es va entrevistar amb el primer ministre d'Israel,  En Binyamín Netanyahu, alhora que mostrava el seu desinterès per la causa palestina al evitar la trobada amb el president de l'Autoritat Nacional Palestina, En Mahmud Abbas)(Sobre el sionisme a Catalunya  podeu veure el meu post  El sionisme català un carreró sense sortida). 


     


     


         Un hom podria pensar que segons els meus arguments en l'actualitat l'independentisme ''tranquil'' no pot aconseguir els seus objectius.


       Certament, aquest hom pensaria correctament. Però he de dir que, malgrat tot, el formidable creixement  del sentiment independentista entre les amples masses de Catalunya-Principat es correspon amb una situació de decadència de l'Estat espanyol.


     


         Precisament, la tesi primordial d'aquest escrit és anunciar el col·lapse econòmic de l'Estat, de manera que el Principat  de Catalunya (i Catalunya Sencera) es veuria impel·lida a comportar-se com a Estat sobirà així com es va esdevenir a 1936.


        Com dic a la web  El col·lapse de l'Estat espanyol. 36 enunciats.:  A cada moment històric, l'oligarquia espanyola (l'actual és hereva de l'aristocràcia tradicional) sempre repeteix la mateixa pràctica política en relació a l'economia de l'Estat espanyol (Dic ''oligarquia'' i no ''burgesia'', perquè a l'Espanya estricta no hi ha autèntica burgesia).  Pràctica política que consisteix en allargar més el braç que la màniga.  L'oligarquia espanyola sempre es mostra megalòmana:  fa uns projectes polítics de grandesa que no s'adeqüen a la seva capacitat econòmica. De manera que sempre condueix a la fallida econòmica de l'Estat.


     


        A considerar:  El PSOE és una formació política que no es planteja, en cap supòsit, la liquidació de l'oligarquia  (d'arrels franquistes, i que es nodreix del franquisme). O sigui, davant la situació de col·lapse de l'Estat,  el PSOE és incapaç de trobar una sortida a la catàstrofe (com es va palesar amb la incapacitat del govern d'En Rodríguez Zapatero).


     


        A considerar:  Els líders de la  Unió Europea han quedat decebuts del procés de ''modernització'' que ha seguit l'Estat espanyol, procés que ha acabat en desastre. Per altra banda, la UE no ha aconseguit sortir de la crisi (Sembla que França ha entrat en recessió), i, per tant, no està en condicions de salvar Espanya de la bancarrota.


     


        A considerar:  Tot i que els mitjans diuen que els EUA són en recuperació econòmica, els informadors crítics afirmen que els EUA  continuen en recessió; i qualcuns parlen de col·lapse ianqui imminent.


     


         Vull dir amb això que  ni Europa ni els Estats Units estan en condicions  per salvar Espanya del col·lapse.


     


        A considerar:  així com, al 1936,  el govern del Principat  de Catalunya va poder continuar la guerra contra els militars colpistes gràcies a l'ajut de la Unió Soviètica, semblantment, ha de ser possible que qualque potència  no europea faci costat a una Catalunya Sencera en procés de construcció del seu Estat sobirà.


      


          


     


         


     


       


     


     

     


    0 0

    La página que funciona como portada o inicio de la Biblioteca Digital de les Illes Balears, en el menú principal recibe el nombre de "Publicacions científiques". En ella están los enlaces primeros hacia revistas de la UIB y otras que ya he citado en entradas anteriores. Están también en esta página inicial las Tesis Doctorales; las Lecciones Inaugurales; los Discursos de investidura de los Doctores Honoris Causa y otros temas.

    El Menú principal ofrece varias alternativas a las "Publicaciones Científicas" que son: "Hemeroteca", "Cartografía", "Fondo antiguo", "Estadísticas", "Cooperación y Asuntos sociales" e "Información".

    Me dispongo a observar la página titulada "Hemeroteca". Se divide en dos grandes apartados: "Hemeroteca de les Illes Balears" y "Hemeroteca general". En este último apartado hay dos elementos: Diario de las discusiones y actas de las Cortes y se refieren a las Cortes que entre 1810 y 1813 se reunieron en la isla de León de Cádiz. El segundo elemento es el Semanario Cristiano Político de Mallorca que semanalmente se publicó en 1812 entre julio y septiembre.

    Dentro del apartado "Hemeroteca de las Islas Baleares" se encuentran los siguientes elementos:

    Recientemente se han añadido dos revistas más:

    Un subapartado de esta "Hemeroteca de las Islas Baleares lo forman seis revistas reunidas bajo el epígrafe "Hemeroteca de Sineu".

    Bien, mi interés en recoger estas notas está en, dado el caso de que esta biblioteca no indica las novedades realizadas, al volver a ella pasados 6 o 12 meses, poder confrontar los datos de hoy con los siguientes para conocer un poco lo que hay y lo que se añade, que, dada la buena labor que realiza el equipo digitalizador, siempre es interesante conocer los contenidos existentes.


    0 0

    La crisi en què ens trobem immersos ha posat al descobert la carcassa del sistema de dominació d’una manera tan descarada i evident que obliga tota persona amb un mínim de consciència política i social, a mirar més enllà. La situació actual ja no permet fonamentar-se en un discurs de crítiques parcials, obliga a mirar de cara la crua realitat, a encarar la superació del sistema econòmic i polític actual.


    Afrontar la nua veritat amb noves forces, maduresa i organització


    Editorial de La Veu núm. 86



    Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: per la Independència de Catalunya.

    La crisi en què ens trobem immersos ha posat al descobert la carcassa del sistema de dominació d’una manera tan descarada i evident que obliga tota persona amb un mínim de consciència política i social, a mirar més enllà. La situació actual ja no permet fonamentar-se en un discurs de crítiques parcials, obliga a mirar de cara la crua realitat, a encarar la superació del sistema econòmic i polític actual.

    És per això que, com ho escrivíem al número passat d’aquesta revista, «…l’Esquerra Independentista té l’obligació històrica de dotar el conjunt del poble català d’eines útils de conscienciació i mobilització … és temps de lluita ideològica, de mobilització social i d’intervenció política».

    En aquest sentit, hem de tenir molt clar que ens trobem en un moment extremament favorable a la lluita ideològica perquè el prestigi del sistema de dominació es troba en hores baixes, ja que no pot amagar el caràcter estructural, inherent al sistema capitalista mateix, que té la crisi actual, ni el caràcter escandalosament trampós de les propostes i actuacions dels governs capitalistes per a eixir de la crisi, fent recaure damunt el poble treballador el pes de les pèrdues dels seus negocis.

    Lluita ideològica, doncs, i també mobilització social i intervenció política. Convé que la crítica sigui també política perquè és en les estructures polítiques que el sistema de dominació es justifi ca i es manté. No hi hauria capitalisme sense el que representen i són els Estats espanyol i francès com a estructures de dominació, amb totes les seves manipulacions i mancances democràtiques.

    Per això és bo que, en ocasió de la data del 30è aniversari de la constitució espanyola, aquest 6 de desembre passat, aquest monument legal a l’immobilisme hagi trobat expressions contràries tan diverses de part de tota la crítica democràtica-popular del nostre país, una sensibilitat social en procés de desplegament al voltant de la PDD i d’altres iniciatives, malgrat no estar encara prou clarifi cades ni ben articulades. Aquest tipus de crítica d’expressió diversa (sobiranista republicana, democràtica-radical) es mou en un àmbit ideològic més extens que el de l’Esquerra Independentista i ens acompanya en el nostre avanç.

    Cal aprofundir en aquestes crítiques al marc polític, especialment des d’un discurs de radicalitat democràtica arrelat en la revindicació de la República Catalana independent. És per això que fa temps que, des de l’MDT i en col·laboració amb els sectors políticament més avançats de l’Esquerra Independentista, promovem la defensa de la República independent popular catalana. I és per això també que donem suport al discurs que s’està desplegant actualment en diferents àmbits al voltant de l’elaboració d’unes Bases Constitucionals de la nació catalana. Malgrat que som conscients que l’elaboració de la nostra nova constitució (com proposen alguns) correspon a les noves estructures democràtiques representatives que aconsegueixi alçar la nació catalana lliure, considerem tanmateix que és molt positiu que des dels diferents sectors democràtics-populars es comenci a discutir entorn de les bases polítiques de la nostra organització col·lectiva en llibertat. Cada vegada hi ha més sectors socials que no sols no estan d’acord amb el marc polític dels Estats que ens dominen, sinó que tampoc no accepten moltes de les formes d’organització de la vida política i social que patim. Per mitjà de la discussió de les Bases Constitucionals es podran començar a estendre consensos entre sectors populars diversos sobre qüestions essencials, com per exemple: com superar el sistema de partits —endogàmic i clientelista— actual? Com gestionar les bases d’una «democràcia republicana», és a dir, basada en la igualtat de les persones, en la democràcia econòmica, a l’hora d’organitzar la cosa pública? Etc. La conquesta de la República independent popular catalana serà més fàcil com més la concebem com un projecte possible, sorgit de l’expressió directa de la nostra voluntat democràtica col·lectiva.

    El protagonisme que, en tot aquest procés, correspon a l’Esquerra Independentista és innegable, com a embrió on s’han anat gestant els aspectes fonamentals d’aquesta alternativa política arrelada en nombroses lluites. Per a això cal reforçar els referents. No és casual que en el context actual hagin pres cos diferents celebracions que recorden diferents aspectes del desplegament històric de l’independentisme: la celebració dels 100 anys de l’estelada o dels 40 anys de l’Esquerra Independentista… Sectors cada dia més importants del poble català es reconforten en aquest enaltiment dels referents simbòlics i polítics. Les celebracions ens recorden la profunditat de la nostra lluita, que no som fl or d’un dia, que venim de lluny. Ens haurien de servir, sobretot, per a recordar els sacrifi cis i esforços esmerçats en tants anys de lluita, la tenacitat, la constància, la capacitat d’anàlisi i la voluntat de resistència contra la repressió, uns «ingredients» que ens han portat fins aquí i que necessitarem, sens dubte, en quantitats importants en el nostre futur immediat per a poder resistir adequadament als atacs de l’enemic.

    Només amb una Esquerra Independentista amb capacitat de mobilització i amb maduresa històrica i política podrem sortir de l’atzucac. Una Esquerra Independentista, per tant, capaç de dinamitzar i liderar el moviment en defensa dels drets democràtics i de la República catalana independent com una de les tasques paralleles a la construcció de la Unitat Popular. Només així podrem acumular forces d’una manera adequada. L’única solució és la consciència, la maduresa i l’organització. Com dèiem ja al nostre número precedent, l’Esquerra Independentista té, en aquesta «hora de la veritat» i, d’una manera més concreta i específica, l’oportunitat i el deure històric d’articular un projecte polític que esdevingui referent del poble en lluita. I aquest referent, no ens cansarem de recordar-ho, no pot ser altre que la Candidatura d’Unitat Popular, convenientment reforçada en els seus fonaments polítics i organitzatius, d’acord amb les necessitats del moment.

    Web Llibertat.cat


    Jornades independentistes a Girona: Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos i Josep de Calasanç Serra.


    Amb motiu dels 300 anys de l’inici de l’ocupació borbònica dels Països Catalans del sud de l'Albera i dels 348 anys d’ocupació francesa a la Catalunya Nord, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) organitzà el dissabte 8 de setembre un acte-debat sota el lema Més de 300 anys d’ocupació francesa i espanyola. Ja n’hi ha prou! Ara, Independència.


    L’MDT reuneix Serra, López Crespí, Castellanos i Infante en un acte-debat a Girona


    Els ponents analitzaren, a partir de la seva realitat, la situació actual, les causes i perspectives d’alliberament dels Països Catalans


    Amb motiu dels 300 anys de l’inici de l’ocupació borbònica dels Països Catalans del sud de l'Albera i dels 348 anys d’ocupació francesa a la Catalunya Nord, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) organitzà el dissabte 8 de setembre un acte-debat sota el lema Més de 300 anys d’ocupació francesa i espanyola. Ja n’hi ha prou! Ara, Independència.

    En el debat, que tingué lloc a les 7 del vespre a la Casa de Cultura de Girona i s’emmarcà dins dels actes de commemoració de la Diada d’enguany, hi intervingueren:

    Josep de Calassanç Serra (Perpinyà). Independentista català. Actiu activista cultural de la Catalunya Nord. Membre de Ràdio Arrels, emissora que emet únicament en català i que treballa per la recuperació lingüística, cultural i nacional de Catalunya Nord. És també membre del Casal Jaume I de Perpinyà.



    Toni Infante, Miquel López Crespí i Carles Castellanos

    Miquel Lòpez Crespí (Mallorca). Escriptor i col·laborador en diversos diaris i revistes de les Illes. Actiu militant antifranquista. Dirigent de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i del PSM als anys setanta. Membre de l'AELC i de l'Obra Cultural Balear (OCB). En la seva ponència, parlarà sobre el que ha representat per a l’independentisme i la classe treballadora tant les renúncies nacionals i polítiques en la transició com la restauració monàrquica.

    Carles Castellanos (Barcelona). Militant de l’MDT. És professor de l’Escola Universitària de Traducció i Interpretació (EUTI) de la UAB. Ha publicat diversos treballs de contingut tant sociopolític com sociolingüístic i lexicogràfic. És membre del Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació (FOCDA) i del Col·lectiu d’Opinió Mata de Jonc. És impulsor, a més, d’iniciatives com el Centre de Recerca i Documentació Pau Vila i el 3r Congrés de Cultura Catalana.



    Miquel López Crespí, més de quaranta anys a l´avantguarda de la lluita antifeixista i en defensa de l´alliberament nacional i social dels Països Catalans

    Toni Infante (València). Militant de l’MDT. Reconegut sindicalista del País Valencià. Membre de Coordinadora Sindical Obrera (COS) i impulsor de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de València.

    Els ponents, provinents dels diferents territoris històrics del país (Catalunya Nord, les Illes, el Principat i País Valencià), analitzaren, des de l’òptica de l’Esquerra Independentista o de l’Esquerra Nacional, la situació actual de cada territori, les causes d’aquesta situació i les perspectives del procés d’alliberament nacional i social dels Països Catalans.

    Moviment de Defensa de la Terra (MDT)

    Girona

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)


    0 0

    [16/12] Judici Michel - Conferència Sindical (Berlín, 1920) - Deffosse - Dunois - Torralvo - Kim Jwa-Jin - Varo - Escot - Tombolino - Laisant - Malaguti

    Anarcoefemèrides del 16 de desembre

    Esdeveniments

    Louise Michel durant el Consell de guerra de 1871

    - Judici a Louise Michel: El 16 de desembre de 1871 és jutjada en Consell de guerra a París (França) per un tribunal militar del govern de Versalles per les seves activitats durant la Comuna de París la mestra i militant anarquista Louise Michel. L'acusació la culpava dels següents càrrecs: intent de capgirar el govern; encoratjar la ciutadania a armar-se i portar-la a la guerra civil; possessió i utilització d'armes, i de portar uniforme militar i de fer d'infermera; falsificació de documents; utilització de documentació falsa; planificació de l'assassinat d'ostatges; i detencions il·legals, tortura i assassinat. Va ser condemnada a la deportació en recinte fortificat a Nova Caledònia. Després d'haver estat tancada a la presó central d'Auberive, va ser embarcada en «La Virginie» el 24 d'agost de 1873 cap a Nova Caledònia, on va arribar quatre mesos més tard després d'una travessia closa en una gàbia a les bodegues del vaixell. En 1880 va recobrar la llibertat arran d'una amnistia.

    ***

    Anagrama de la futura AIT

    - Conferència Sindical de Berlín (1920): Entre el 16 i el 21 de desembre de 1920 té lloc a Berlín (Alemanya), convocada per l'holandès Nationaal Arbeids-Secretariaat (NAS, Secretariat Nacional del Treball) i per l'alemanya Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), una conferència sindical anarcosindicalista amb la finalitat de crear les bases per a la reconstrucció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La Revolució russa de 1917 estimulà molts revolucionaris que confiaren en el bolxevics, com ara els congressos de la FAUD i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de 1919, però el congrés rus de Moscou de 1920 deixà ben clar quin era el caràcter que els comunistes russos volien donar al sindicalisme i per això sorgí la necessitat de crear alternatives. En aquesta conferència estigueren representades l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), la FAUD, la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), sector minoritari de la Confederació General del Treball (CGT), el Shop Steward & Workers' Committee Movement, la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), el NAS, amb el rus Belensky d'observador i l'adhesió de la Unione Sindacale Italiana (USI, Unió Sindical Italiana), la CNT, la Norsk Syndikalistik Federation (NSF, Federació Sindicalista Noruega) i l'Oposició de les Unions Professionals de Dinamarca; la CGT, finalment, marxà per no desitjar una nova Internacional. Una comissió formada per l'IWW, la FAUD i el NAS redactà resolucions, que foren finalment aprovades, basades en els principis de la lluita de classes, l'anticapitalisme, antiestatisme, l'acció directa revolucionària, la independència dels partits polítics i internacionalisme. L'associació que es volia crear prengué el nom provisional de Internacional Revolucionària dels Treballadors (IRT). La Conferència va fer una crida a totes les organitzacions sindicalistes revolucionàries i industrials a prendre part en el congrés convocat per a maig de 1921 a Moscou pel Consell Provisional de la Internacional Sindical Roja (ISR) amb la finalitat de fundar una Internacional unificada. A més a més es va fundar una Oficina d'Informació (Rocker, Tanner, Lansik) per afavorir la preparació del congrés moscovita. Els grups anarquistes que finalment van participar en aquest congrés pogueren comprovar in situ la repressió que patien els anarquistes russos i significà el trencament amb els bolxevics. Després de diverses trobades, la refundació de l'AIT fou un fet en el Congrés de Berlín que tingué lloc entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Claude Deffosse (ca. 1894)

    - Claude Deffosse: El 16 de desembre de 1864 neix a Arleuf (Borgonya, França) l'anarquista Claude Deffosse –el seu llinatge sovint citat de diferents maneres (Defosse,Defossa, Delfosse,Lafosse). Sos pares es deien Louis Deffosse i Jeanne Coussant. Es guanyava la vida portant cotxes de cavalls. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Fugint de la repressió, es refugià a Londres (Anglaterra), on visqué el número 18 de Little Goodge Street. Segons un informe policíac, retornà l'octubre de 1894 a Saint-Denis (Illa de França, França).

    ***

    Amédée Dunois fotografiat per l'Agence Meurisse en un congrés comunista a Marsella

    - Amédée Dunois:El 16 de desembre de 1878 neix a Moulins-Engilbert (Borgonya, França) el militant anarquista, sindicalista revolucionari, --després socialista i comunista més tard, per passar finalment de bell nou al socialisme--, Amédée Gabriel Catonné, més conegut sota el pseudònim d'Amédée Dunois. Havia nascut en una família burgesa; son avi, republicà, es va haver d'exiliar a Espanya després del cop d'Estat de 1851 i son pare va ser un alt funcionari. Al col·legi de Clamecy, llegint Lissagaray, Zola, Sorel, Pelloiutier, Kropotkin i Vallès, descobreix la història social i s'interessa tot d'una per Kropotkin i Proudhon. Més tard, ja llicenciat en Dret --i casat amb la filla d'un jutge-- i en Lletres per la Sorbona de París. En 1906 col·laborarà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1907 prendrà part en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam on es pronuncia pel sindicalisme revolucionari. En 1908 començarà a col·laborar en La Bataille Syndicaliste i en 1909 en La Vie Ouvrière. En 1909 va publicar Le mouvement bûcheron. Però, cada cop més influenciat pel marxisme, s'allunyarà de les filles llibertàries i a partir de 1911 col·laborarà, al costat de Jean Jaurès --de qui serà el seu secretari personal-- i de Romain Rolland, com a redactor polític en L'Humanité, del qual serà secretari general en 1918 i fins a 1928. En 1912 s'adherirà al Partit socialista, la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Mobilitzat a l'hospital de Nevers, condemnarà, contràriament a l'opinió de les organitzacions socialistes, la Gran Guerra i participarà amb els «minoritaris pacifistes» (Jean Longuet, Pierre Monatte, Alfred Rosmer, Boris Souvarine) contra la «Unió Sagrada». En 1920, partidari de la III Internacional, entra en el comitè director del Partit Comunista Francès, esdevenint director suplent de Le Bulletin Communiste, però serà descartat en 1925 durant el Congrés de Clichy per haver condemnat certes exclusions del Partit comunista. En 1927 deixa el Partit comunista per mor de les purgues estalinistes i reingressa, en 1930, en l'SFIO. En aquestaèpoca col·laborarà en Le Populaire i redactarà diversos fulletons de l'SFIO:Les partis politiques devant le socialisme, Le Premier Mai. Esquisse historique, L'action socialiste au parlement (1910-1914),Vade mecum du candidat et du propagandiste, De la concentration capitaliste aux nationalisations, etc.Durant l'ocupació alemanya pren part en la resistència en els grups del Partit socialista clandestí (zona Nord) i és un dels principals redactors del periòdic Le Populaire Clandestin. Va restar a París encara que va tenir oportunitat de fugir a Alger. Detingut per la Gestapo el 8 octubre de 1943, serà tancat durant un mes a la presó de Fresnes; novament arrestat el 17 gener de 1944, és deportat el 4 de juny al camp de concentració d'Oranienburg  (Alemanya), iés transferit el febrer de 1945 al camp de Bergen-Bersen (Baixa Saxònia, Alemanya) on sucumbirà, menys d'un més abans de l'alliberament del camp, el 21 de març de 1945.És autor de nombroses obres d'història --era un especialista sobre la Comuna de París: La Commune de Paris. Textes et documents, recueillis et commentés (1925)--, del capítol«Marxisme i socialisme» de l'Enciclopèdia anarquista, de Sébastien Faure, i de les biografies Claude Tillier vu de Paris (1841-1846) (1908), Michel Bakounine (1909), reeditada en nombroses ocasions, Henri Heine (1911) iJaurès internationaliste (1936).

    Amédée Dunois (1878-1945)

    ***

    Una de les obres de José Torralvo

    - José Torralvo Bermejo: El 16 de desembre de 1880 neix a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) el propagandista anarquista José Torralvo Bermejo. Sense anar a escola, va fer de ben petit de sagal i aviat s'introduí en el cercles proletaris, on aprengué a llegir i a escriure i començà a intervenir en assemblees, destacant com a orador. Entre el 13 i el 15 d'octubre de 1900 fou delegat per Jerez al Congrés constitutiu de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) celebrat a Madrid; el mateix dia del míting de clausura, va ser detingut al domicili de Pedro Vallina per l'inspector Puga i els seus agents, juntament amb els delegats Francisco Sola i Antonio Ojeda, per portar-los a Sevilla, on s'havia declarat una vaga revolucionària. En 1901 assistí al II Congrés de l'FSORE a Madrid i entre el 14 i el 16 de maig de 1902 al III Congrés de l'FSORE també a Madrid. Cap al 1901 fundà a La Línea el periòdic El Despertar Campesino. En 1902 participà amb altres oradors al Centre d'Estudis Socials de Jerez en els actes del Primer de Maig i li fou retirada la paraula per l'inspector de policia Ramón Oliveras que l'acusà d'«apologia de l'assassinat». El 3 de juliol de 1902 signà, en representació del Gremi d'Obrers Agricultors, el contracte de regulació de les tasques de recol·lecció per aquell any entre els propietaris i els agricultors i bracers i que posava fi a una vaga agrària. El 26 de setembre d'aquell any realitzà un míting propagandístic a Jerez amb Teresa Claramunt, Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla), Ildefonso Castellano i Antonio Menacho, on criticà els socialistes que no havien protestat per la clausura governamental del centre obrer «El Progreso». L'octubre de 1902, durant la vaga camperola de Jerez, de la qual era una dels caps, realitzà diversos mítings a Jerez, Grazalema i Sevilla, en aquesta darrera ciutat amb Bonafulla i Teresa Claramunt. El novembre de 1902 fou detingut amb José Crespo. Aquest mateix any va fer un míting a Grazalema. El juny de 1904 fou detingut amb altres companys per promoure la vaga i aquest mateix any va ser processat per un delicte d'impremta, havent de viure en llibertat provisional. En 1905 fou empresonat a Algesires i l'any següent residí a La Línea, on milità en el grup format per F. Domínguez Pérez, Joaquín Tellado, M. López Moreno, José Arranz i Salvador Rodríguez. En 1909, després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia i la repressió desencadenada arran de la Setmana Tràgica, fugí cap a Amèrica. D'antuvi treballà en els obres del canal de Panamà, on conegué José Louzara de Andrés, i en 1910 s'instal·là a l'Argentina. Des de Rosario i Santa Fe es dedicà al periodisme i a la propaganda anarquista, s'adherí a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i fundà una escola obrera. Amb Amadeo Lluán (Enrique Nido) fundà i edità a Rosario la revista Estudios. Pedagogía, sociología, arte y crítica (1913-1917), la qual dirigí. En 1919, amb Emilio López Arango i Diego Abad de Santillán, fundà a Santa Fe La Campana. Després col·laborà en El Hombre, de Montevideo. Atret per les idees comunistes, mantingué una dura polèmica amb el llibertari antisoviètic José Tato Lorenzo. Després es traslladà a l'Argentina, on fundà revistes. En 1921 publicà La Revolución. Estudio constructivo de la civilización del trabajo. En 1927 fou redactor d'Izquierda, de Buenos Aires. En 1939 publicà Sacrificio y heroísmo de España. Trobem col·laboracions seves en Bandera Proletaria,El 4 de Febrero, El Despertar del Terruño, Germinal, El Hombre, Páginas Libres, El Productor, El Proletario, Revista de Ciencias Económicas, etc. José Torralvo Bermejo va morir el 5 d'abril de 1943 a Rosario (Santa Fe, Argentina).

    ***

    Kim Jwa-Jin

    - Kim Jwa-Jin: El 16 de desembre de 1889 neix a Hongseong (Chungcheong, Corea) el destacat guerriller anarquista Kim Jwa-Jin, més conegut com Baekyao«El Makhno coreà». Nascut en una família benestant, son pare fou Kim Kyeong-Gyu. Quan tenia 15 anys, va vendre la seva casa, amb més de 80 habitacions, on sa família havia viscut de generació en generació, i es va mudar a una de més petita. Tres anys després, alliberà 50 famílies esclaves i públicament cremà els registres d'esclavatge, alhora que proporcionà a cada família prou terra per viure; aquest fou el primer acte d'emancipació d'esclaus a la Corea contemporània. També obrí l'Escola de Homyeong, dedicada a fomentar les ciències modernes entre les classes populars, i creà la«Fundació Giho Heunghakhoe», que becava joves de les zones rurals per a fer estudis a Seül. Cap al 1909, amb Yi Chang Bong, fundà un orfenat a Seül. A més d'això creà diverses empreses que funcionaven en règim cooperativista i dirigí un diari a Hongseong. Ben aviat començà la seva lluita contra l'imperialisme japonès i en 1919 concebí l'Exèrcit del Nord per aconseguir la independència de Corea, ocupada per les tropes nipones. El 21 d'octubre de 1920, ja amb el grau de general, va parar una emboscada a Chingshanli (Sibèria), amb el suport d'altre general dels exèrcits independentistes Hong Beom-Do, a un regiment de 3.000 soldats japonesos encapçalats pel comandant Kano, causant 1.200 baixes mortals a l'exèrcit invasor, incloent Kano, i centenars de ferits. Poc després Kim portarà els seus exèrcits a la victòria en la cabdal batalla de Cheongsanni (Manxúria). Amb aquest triomf, fou nomenat president del Comitè Executiu coreà i intentà unificar tots els grups del moviment independentista a Manxúria, on vivien més de dos milions d'immigrants coreans. Quan la Federació Anarquista Comunista de Corea (FACC) fundà una comunitat rebel independent a la província de Shinmin, a la Manxúria ocupada pel Japó en 1929, sota l'administració de l'Associació Popular de Corea, fou nomenat cap de les seves forces armades i encarregat de dirigir la guerrilla contra les tropes nipones. La comuna llibertària de Shinmin s'estructurà de manera descentralitzada i federal, constituint-se en tres tipus de consells (municipals, de districte i regionals) i funcionant de manera cooperativa per fer front a les necessitats vitals (agricultura, educació, finances, etc.).  Encara que les tropes japoneses estaven millor armades, Kim defensà amb èxit la comuna llibertària de Shinmin i amb el suport d'altres grups del nord-est d'Àsia pogué resistir els ocupants. La figura de Baekya passà a ser llegendària a Manxúria i a Corea del Nord. Kim Jwa-Jin va ser assassinat el 24 de gener de 1930 a Shinmin (Manxúria), quan reparava un molí d'arròs que la FACC hi havia construït. Malgrat que el criminal material del seu assassinat, un militant de les Joventuts del Partit Comunista de Corea (PCC), mai no fou trobat, l'instigador directe del crim fou detingut i executat. Després de l'assassinat de Baekya, el moviment anarquista a Manxúria i a Corea fou objecte d'una repressió en massa. Japó envià exèrcits per atacar la comuna llibertària de Shinming des del sud, alhora que els estalinistes soviètics i xinesos, anteriorment aliats dels anarquistes, atacaren pel nord. Durant l'estiu de 1932, els anarquistes més destacats de Shinmin van ser assassinats i la guerra des dels dos fronts resultà insostenible. Els llibertaris passaren a la clandestinitat i la comuna llibertària de Shinmin fou anihilada. Kim Jwa-Jimés recordat tant a Corea del Nord com a Corea del Sud com a un dels líders de la independència nacional. En 1991 Hongseong restaurà la seva casa natal i en va fer un museu. Anualment, per l'octubre, se celebra un festival en honor seu.

    ***

    Remedios Varo

    - Remedios Varo: El 16 de desembre de 1908 neix a Anglès (Selva, Catalunya) la pintora anarquista María de los Remedios Varo y Uranga. Filla d'un enginyer hidràulic lliurepensador i esperantista andalús (Rodrigo Varo y Cejalbo, natural de la cordovesa Cabra) i d'una devotíssima catòlica d'origen basc (Ignacia Uranga Bergareche, nascuda a Panamà d'Argentina). De ben petita mostrà una inclinació natural per la pintura, que li servirà d'escapament en els col·legis de monges on fou educada. Durant la infància canvià sovint de residència, en funció dels treballs del pare (diverses localitats peninsulars, Tànger, Casablanca, etc.). En 1924, quan la família s'establí definitivament a Madrid, son pare l'encoratjà, amb el disgust de sa mare, a ingressar a l'Escola de Belles Arts de San Fernando, on Salvador Dalí fou company de classe. En 1930, en acabar els estudis, es casà a Sant Sebastià amb l'anarquista basc Gerardo Lizárraga, que havia estat company a l'Acadèmia, i la parella s'instal·là a París durant un any. En 1932 s'establí a Barcelona, on exercí juntament amb son company l'ofici de dibuixant publicitari i cartellista i freqüentà els cercles llibertaris, especialment el Sindicat de Dibuixants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1935 se separà de Lizárraga i coneixerà el pintor Esteban Francés, qui la introduí en el cercle surrealista d'André Breton. Més tard, s'integrà en el grup Logicofobista, que pretenia representar els estats mentals interns de l'ànima, fen servir formes suggeridores. Una obra d'aquest període serà L'agent double (1936). Durant la Guerra Civil espanyola s'acostà encara més al moviment anarquista i a través d'aquest conegué el poeta Benjamin Péret --qui lluità el març de 1937 al front d'Aragó, a Pina de Ebro, enquadrat en la«Columna Durruti»--, amb qui establí una relació amorosa i amb qui se'n va anar per segona vegada a París. En 1940 participà amb el seu quadre Record de la Walkíria (1938) en l'Exposició Internacional Surrealista de la Galeria d'Art Mexicà i aquest mateix any obtingué el primer premi en el Primer Saló de Pintura Femenina de Mèxic. En 1941, la parella abandonà la França ocupada per les tropes nazis, després de passar per un camp d'internament del Govern de Vichy, i emigrà a Mèxic ajudada per Varian Fry. En 1947 se separà de Benjamin Peret, qui retornà a París, i aquest mateix any viatjà a Veneçuela integrada en una expedició científica de l'Institut Francès d'Amèrica Llatina com a il·lustradora entomològica. A Veneçuela continuà treballant com a cartellista publicitària (Bayer, etc.) i treballà durant un curt període per a l'Institut de Malariologia veneçolà. En 1949 tornà a Mèxic, on continuà la seva tasca d'il·lustradora publicitària. En 1952 es casà amb el refugiat polític austríac Walter Gruen, amb qui va romandre fins al final dels seus dies. Animada per Gruen deixà la publicitat i es consagrà exclusivament a la pintura. En 1955 va participar en una exposició col·lectiva a la galeria Diana de la Ciutat de Mèxic; després vindrien les exposicions individuals, la quarta i última a la Galeria Juan Martín en 1962. En 1964 li fou dedicada una gran exposició retrospectiva d'homenatge al Palau de Belles Arts de Mèxic. Gairebé tota la seva obra és a col·leccions particulars i museus americans, sobretot mexicans. Al país asteca va fer amistat amb Frida Kahlo i Diego Rivera, però es va fer més amb artistes més acostats al moviment llibertari, com la pintora surrealista Leonara Carrington, Octavio Paz, Gunther Gerzso, i Kati i José Horna. A més de l'obra pictòrica va escriure llibres, com ara De Homo Rodans (1959),Consejos y recetas (1985, pòstum) i els inèdits Lady Milagra i Costumbres tropicales (amb César Moro). Remedios Varo, considerada la introductora del surrealisme a Mèxic, va morir d'una aturada cardíaca el 8 d'octubre de 1968 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

    ***

    Eduardo Escot Bocanegra, tinent de Transmissions de l'Expercit republicà (Madrid, agost de 1937)

    - Eduardo Escot Bocanegra: El 16 de desembre de 1919 neix a Olvera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Eduardo Escot Bocanegra. Fill de jornalers del camp empobrits i analfabets, entrà com a aprenent de sabater i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant les nits estudià amb els mestres republicans José Sepúlveda Padilla i Antonio Juarino, els quals l'introduïren en la literatura. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, entrà a formar part, malgrat la seva curta edat, en el Comitè de Defensa local i s'enfrontà a la Guàrdia Civil als barris obrers d'Olvera. Quan el 28 de juliol de 1936 aquesta localitat va ser pressa per la columna rebel de Gómez Zamalloa, la qual afusellà aquest mateix dia els seus mestres Sepúlveda, «víctima dels seus errors», i Juarino --93 persones més del poble van ser assassinades pels feixistes--, fugí a la muntanya fins arribar a Ronda. Lluità amb un grup de 20 homes i després es traslladà a Màlaga i a Almeria, on ingressà com a tinent de Transmissions en el Batalló 598, comandat per Manuel Mora Torres. Després estudià dos mesos a l'Escola de Guerra del Palau Reial de Madrid i s'incorporà novament als fronts (Jarama, Madrid, Extremadura, Ebro, Catalunya). Amb el triomf franquista, el febrer de 1939 creuà els Pirineus amb la Retirada. Després d'un temps reclòs al camp de concentració de Barcarès, on féu la verema d'aquell any, va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) militaritzada destinada a treballar en la fortificació de la Línia Maginot a la regió de Belfort. Durant l'ocupació, l'estiu de 1940 va ser detingut a Belfort i enviat com a presoner de guerra a l'«Stalag XI-B» de Fallingbostel, a prop de Hamburg. Més tard, el 27 de gener de 1941, va ser enviat al camp d'extermini de Mauthausen sota la matrícula 5.151, on treballà en diverses tasques (a la pedrera, construint carreteres, fabricant automòbils per a la Daimler, fent de sabater, etc.) als kommandos de Bretstein i d'Steyr. A Steyr coincidí amb l'anarcosindicalista Josep Ester Borràs, membre del Comitè Internacional Clandestí que preparava la insurrecció i l'alliberament del camp. El 5 de maig de 1945 va poder sortir-ne amb l'alliberament del camp per les tropes nord-americanes; pesava 35 quilos i estava gairebé desnonat. Després de set dies a la infermeria, va ser enviat al Centre d'Acolliment de Presoners i Deportat de Rosny-sous-Bois. Acabà establint-se en aquesta localitat i es casà amb un francesa (Aimée), amb qui tingué dos fills. D'antuvi treballà de sabater i després en la sanitat pública francesa, sempre militant en la CNT de l'Exili i en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Va ser un dels promotors del «Memorial sobre la Deportació» erigit a Bretstein. El seu testimoni va ser recollit en el llibre Andaluces en los campos de Mauthausen (2006), de Sandra Checa, Ángel del Río i Ricardo Martín. El 19 de març de 2007 va ser distingit per la Diputació de Cadis amb la Placa d'Or pel seu compromís en la seva defensa dels Drets Humans i l'endemà li va ser retut un homenatge a la Casa de la Cultura d'Olvera organitzat per l'Ajuntament de la localitat. Actualment viu a Rosny-sous-Bois (Illa de França, França).

    ***

    Marco Ferruzzi ("Tombolino")

    - Tombolino: El 16 de desembre de 1979 neix a Viterbo (Laci, Itàlia) l'anarcoinsurrecionalista Marco Ferruzzi, més conegut com Tombolino o Ardito. El 8 de març de 2000 va ser detingut per lesions i resistència a l'autoritat durant els violents enfrontaments contra la policia que tingueren lloc a Roma durant la celebració del carnaval. En aquesta època formava part del grup anarquista «Compagne e compagni» i del «Colletivo Antagonista» de Viterbo, i del «Comitè ciutadà contra la presó i la repressió social». Novament fou denunciat el maig de 2002 a resultes d'una manifestació anarquista celebrada a Sulmona i acusat de bloquejar carreteres, danys, robatoris i invasió de d'edificis. Fou assidu dels centres socials okupats de Tor Bella Monaca i de Torre Maura de Roma. El 3 de desembre de 2003 la Divisioni Investigazioni Generali e Operazioni Speciali (DIGOS, Divisions d'Investigacions Generals i Operacions Especials) de Roma, en col·laboració amb la DIGOS de Nàpols, el detingué a casa d'una amiga a Il Vomero (Nàpols); jutjat amb Massimo Leonardi (Il Sardo) per copejar un carrabiner infiltrat el 4 d'octubre de 2003 durant una manifestació a Roma contra la Conferència Intergovernamental de la Unió Europea, fou condemnat a un any de presó i a una indemnització de 1.000 euros al policia i tancat a la penitenciaria romana de Regina Coeli, però en el judici d'apel·lació celebrat el 16 de març de 2004 a Roma ambdós van ser absolts. El 27 de juliol de 2004 va ser detingut a Torre del Greco, en el marc de l'anomenada «Operació Cervantes» contra el grup anarcoinsurreccionalista Solidaritat Internacional (SI) de la Federació Anarquista Informal (FAI), acusat d'enviar el 4 de novembre de 2003 un paquet bomba a la caserna dels carrabiners del carrer San Siricio de Roma i altre, que fou desactivat el mateix dia, a la Direcció de Policia de Viterbo. El primer artefacte esclatà i va fer perdre dues falanges de la mà dreta al sotstinent de carrabiners Stefano Sindonia. Per aquests fets fou jutjat el 27 de febrer de 2006 per«fabricació i enviament d'explosius» i «temptativa d'homicidi agreujada» i condemnat a nou anys de presó i a un any de llibertat vigilada, i fou tancat en règim especial a la presó de Poggioreale de Nàpols. El judici d'apel·lació del febrer de 2007 l'absolgué; malgrat tot, el 21 de setembre de 2007 la Primera Sala Penal del Tribunal Suprem, presidida per Giorgio Santacroce, estimà el recurs de la Fiscalia General per a revisar les absolucions del Tribunal Penal d'Apel·lacions de tots els acusats. Tombolino va morir el 7 d'octubre de 2007 de sobredosi al seu domicili de Soriano nel Cimino (Laci, Itàlia).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Tomba de Charles Laisant al columbari del cementiri parisenc de Père Lachaise

    - Charles Laisant: El 16 de desembre de 1952 mor a Asnières (Illa de França, França) el pacifista, militant anarquista i anarcosindicalista Charles Laisant. Havia nascut el 22 de gener de 1911 a Asnières (Illa de França, França). Nét de Charles-Ange Laisant, fill d'Albert Laisant i germà de Maurice, tots anarquistes, començà a militar en el moviment llibertari cap al 1925 en el Grup d'Estudis Socials d'Asnières. En 1932 s'adherí a la Unió de Joventuts Pacifistes de França (UJPF) i aviat n'esdevingué secretari de la Federació del Sena. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions pacifistes, com ara La Patrie Humaine,Le Huron i L'Écho Pacifiste,òrgan mensual de l'UJPF. En 1936 fou nomenat membre del Comitè Nacional del Front Popular de la Joventut, on aconseguir imposar als comunistes una oficina representativa de totes les tendències. En aquests anys participà activament en el suport de vagues i amb l'UJPF en les festes de solidaritat. Amb son germà Maurice, fou un dels responsables de la «Lliga de Defensa dels objectors de consciència». Més tard s'adherí al grup d'Asnières de la Unió Anarquista (UA) i es mostrà partidari de la fusió d'aquesta organització amb la Federació Anarquista Francesa (AFA) i d'una entesa amb la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1939, quan els exiliats peninsulars passaren la frontera, amb son germà, ajudà a instal·lar-los a cases de companys. El setembre d'aquell any, fou mobilitzat arran de la declaració de guerra i enviat a diversos dipòsits de la regió parisenca i a front de l'Oise. Després d'una retirada perillosa d'Abbeville fins a Dordogne, s'incorporà després de la desmobilització a la companyia Air France a Carcassona on va fer de comptable i de delegat sindical clandestí. Denunciat per una carta anònima, no fou acomiadat gràcies al suport d'un antic superior, però fou traslladat a Tolosa de Llenguadoc, on trobà nombrosos companys (Alphonse i Paule Tricheux, René i Marcelle Clavé, Étienne Guillemot) i en conegué d'altres (André Arru). Continuà com pogué amb les seves activitats sindicals i es dedicà a proveir de carnets d'identitat a persones perseguides (jueus, insubmisos, etc.). El 19 de juliol de 1943, amb son germà Maurice, participà en la trobada clandestina de militants llibertaris portada a terme en una petita granja propietat de la parella Tricheux. Després de l'Alliberament de Tolosa, durant l'assemblea general de sindicalistes d'Air France, impedí una maniobra comunista per a controlar el sindicat. També fou nomenat tresorer de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), el secretari de la qual fou André Arru. Instal·lat a la regió parisenca, entre el 6 i el 7 d'octubre de 1945 participà en el congrés de constitució de la Federació Anarquista (FA) i col·laborarà en Le Libertaire i en Ce Qu'il Faut Dire, de Louis Louvet. En aquesta època intentarà ajuntar en el Cartell Internacional de la Pau totes les organitzacions pacifistes que no depenguessin de partits polítics. En 1945 va realitzar totes les gestions possibles per aconseguir l'amnistia per a Joseph Briand, condemnat a cinc anys de presó per insubmissió el març de 1940 i que havia estat novament empresonat el gener de 1945; finalment, serà amnistiat el juliol d'aquell any.

    ***

    Armando Malaguti

    - Armando Malaguti: El 16 de desembre de 1955 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Armando Malaguti. Havia nascut el 18 de setembre de 1897 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Celso Malaguti i Adelaide Rapparini. Treballà en diferents oficis (fuster serrador, venedor ambulant, mecànic, barber). Destacat militant anarquista de Bolonya, fou perseguit pels escamots feixistes i en 1923 aconseguí passar a França. S'instal·là a París, on conegué l'anarquista Maria Zazzi, que esdevingué sa companya. En aquesta època la parella mantingué una estreta amistat amb la família Berneri. En 1927 Malaguti va ser expulsat i, d'antuvi, marxà a Esch-sur-Alzette (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i després a Seraing (Valònia), on la policia esbrinà que estava subscrit al periòdic anarquista L'Émancipateur. A Brussel·les (Bèlgica), amb sa companya, va fer amistat amb els anarquistes russos exiliats Ida Mett i Nicolas Lazarevitx, així com els espanyols Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti i l'italià Giulio Manon. El desembre de 1930 retornà a Luxemburg i restà uns dos anys, abans de marxar a Holanda; en 1933 retornà a Bèlgica, on participà en un congrés a Brussel·les. El novembre de 1933 s'instal·là novament a França. A París, amb sa companya, conegué l'anarquista ucraïnès Nèstor Makhno i el rus Volin. L'agost de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i lluità en la «Columna Ascaso» fins a finals de 1936–participà en la batalla de Monte Pelado. El gener de 1937 va ser detingut a Lieja (Valònia), on havia marxat per a reclutar milicians per fer costat la Revolució espanyola. El febrer de 1938 retornà a la Península, on fou nomenat delegat polític fins al final de la guerra. Amb falsa identitat, aconseguí arribar al Marroc, a Algèria i, finalment, a Tunísia, on el 20 maig de 1939 va ser detingut i posteriorment expulsat per «complot terrorista contra el cònsol d'Itàlia». Algunes fonts diuen que en aquesta època s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI). Aleshores marxà clandestinament a París, on a finals de 1940 va ser detingut pels nazis. El 28 de febrer de 1941 va ser lliurat a les autoritats italianes feixistes. Jutjat, va ser condemnat a quatre anys de confinament que purgà a l'illa de Ventotene. Sa companya, Maria Zazzi, intentà reunir-se amb son company, però va quedar atrapada el juliol de 1941 a la frontera de Bardonecchia durant tres dies per qüestions burocràtiques. Un cop aconseguí arribar al seu destí, se li va negar el permís per veure son company perquè no eren matrimoni. Amb dos decidiren casar-se per salvar l'entrebanc i testimonis del matrimoni van ser Sandro Pertini i Umberto Terracini. El 25 de desembre de 1942 Malaguti va ser traslladat a l'illa d'Ustica i a començaments de setembre de 1943 al camp d'internament de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia). Poc després, el 8 de setembre de 1943, aconseguí fugir-ne i s'integrà en les forces partisanes, participant en els combats de l'Alliberament.

    Escriu-nos

    Actualització: 16-12-13


    0 0
  • 12/16/13--15:58: DARRER CAMPIONAT BILLAR 2013

  • Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 12/16/13--15:58: LEE JEONG-LOK, fotògraf.
  • Sèrie "Mythic Scape".

     

     
     
     
     
    © Lee Jeong-Lok
     
     
    Web: http://www.leejeonglok.com
    Notícia vista a: chngyaohong.com

     


    0 0

    Nota conjunta dels grups de l'oposició: Alternativa, PSOE, PSM, Esquerra Republicana i els 2 regidors no adscrits.

    L'oposició demana la retirada de la dedicació exclusiva al regidor de noves tecnologies per incomplir les seves funcions

    Al mes de febrer del 2012, el regidor de noves tecnologies, per justificar la seva remuneració per dedicació exclusiva, va posar com una de les feines que havia de fer la gestió i dinamització del portal web municipal… Pràcticament dos anys després no ha fet aquesta feina i ara ha contractat a una persona per fer-la, sense que hagi renunciat a la seva dedicació exclusiva.

    La contractació d'aquest nou professional finalment ha prioritzat el perfil periodístic per davant del perfil informàtic. Per la contractació es va fer un negociat sense publicitat convidant a dos periodistes i una empresa periodística a presentar les seves propostes. L'elecció d'aquests candidats fou una decisió únicament del regidor, ja que cap tècnic municipal no va fer-ne la proposta. Finalment només la persona que s'ha contractat va presentar la seva oferta, punt més que sorprenent tenint en compte la taxa d'atur actual entre el sector periodístic, i sense que per part del regidor responsable es fes cap esforç per obtenir més propostes de candidats. Per tant el primer que ens demanam l’oposició és per què no es va convidar a cap analista de webs i per què no es va fer cap esforç per recollir més ofertes? Això ens du a pensar que la convocatòria estava dirigida a una contractació concreta, a l’igual que va passar amb la contractació del Director del Festival.

    Una vegada feta la contractació de la nova cap de premsa hem vist que s’han multiplicat les notes de premsa amb fotografies dels regidors de l’equip de govern fent les seves tasques, però en canvi encara no hem vist una millora en la pàgina web municipal ni en la informació facilitada per l’Ajuntament a la mateixa. És més, varem detectar i posar en coneixement de l’equip de govern una errada important com la no publicació a la pàgina web de l’Ajuntament de la nova ordenança de taxes dels matrimonis civils (fonamental per què la gent pugui conèixer i presentar al·legacions) sense que fos corregida. També se'ns ha negat a la oposició la possibilitat d'estar assabentats de les notes de premsa que es redacten. Això vol dir que com a regidors d’aquest Ajuntament no tenim cap informació de les accions que du a terme aquest equip de govern, ens assabentat pels mitjans de comunicació o pels ciutadans que a vegades ens informen. Això és la transparència i el consens que tan predicava Convergència a l’hora d’entrar en l’equip de govern? Els fets dels darrers mesos ens demostren que l’equip de govern de cada vegada s’està tornant més opac i menys dialogant que mai, tot i estar en minoria.

    Ens consta que la persona contractada és una excel·lent professional, i que no és la responsable d’aquesta situació. El que des de l'oposició denunciam és l’actuació d’un equip de govern que posa moltes de traves per contractar serveis necessaris al municipi (hi ha moltes àrees dotades insuficientment de personal) però no té cap problema en contractar una cap de premsa per 13.500 euros més IVA anuals per fer propaganda del governants. També el fet que el Senyor Alonso, tot i la seva dedicació exclusiva, no hagi estat capaç d'impulsar les tasques de comunicació i que necessiti contractar una persona, sense que ell, emperò, renunciï a la seva remuneració per dedicació exclusiva.

     


    0 0
  • 12/18/13--09:49: Passant comptes del 2013
  •  Avui un article del nostre company Mariano Moragues . Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

     

    Estam començat a sortir de la crisi diu el govern per pa i per sal. Alguns ja fa estona que se’n duen el bessó, perquè els mercats no són “gilipollas”, com diu Montoro. Però ja m’explicaran com en sortirem de la malmenada que han donada a la immensa majoria de la gent i la reculada que ha pegat l’estat de benestar. Veiem una llarga llista incompleta del desastres que ens ha dut el gloriós govern nacional per alegria dels seus votants. Sols amb un curt enunciat, per acurçar raons, i tothom ja sabrà de què anam. Peguem llavors una mirada de conjunt i es veurà la magnitud del desastre.

    Atur monstruós. Retallades fortes en els sectors claus d’educació i salut. (Afavorint privatitzacions). Rebaixa de les pensions amb allargada de la vida laboral i més anys de cotització. Retallada del sou als funcionaris. Reforma laboral que rebaixa els salaris, contractes fems, facilitats per engegar personal, abaratiment de l’engegada, precarietat, retallades de drets... (Allò que anomenen flexibilitat laboral i competitivitat, i queda molt millor). Atacs als sindicats. Pujada general de l’IVA del 18% al 21% que fer sobre tot als pobres; des del setembre fins i tot morir-se resulta un 13% més car. Per morir-vos, esperau a la recuperació econòmica. Una bufetada a serveis culturals, amb la pujada del 8% al 21%. (És que “tanta cultura fa oi”, com digué uns dels nostres polítics). Control polític per part del PP del T. Consitucional, del Suprem, del CGPJ i del Fiscal General, perquè quedi clara la independència de la justícia. Democràcia segrestada, amb la dictadura de la majoria parlamentaria i el bipartidisme; lluny de cap consens, ni tan sols per una cosa tan important una llei educativa; recentralització del poder i de les decisions del poder: llei Wert, llei de reforma del Ajuntaments, pèrdua de competències de les autonomies...

    Foment de les privatitzacions: Salut, aeroports, seguretat... i també esperau un poc alguns estan esperant el caramel·lo de les pensions. ¿Serà per redistribuir als pobres o per engreixar als de sempre?. Manipulació dels informatius de la TV pública i programes alienants a hores punta. Llei repressiva, anomenada de “seguretat ciutadana”, ¿quina seguretat i de quins ciutadans? Pujada de taxes universitàries i menys beques, per afavorir l’igualtat d’oportunitats. Preferents, desnonaments, ridícul amb la llei Parot, concentració de la banca, corrupció a balquena, terrible creixement de la desigualtat, més por que mai, 40.000 espanyols han hagut de partir per omplir el gavatx...Tot això i molt més ben embolicat dins cinisme i mentides.

    Estam sortint de la crisi diuen, però el desgavell creat és tan gros que sols per tornar on érem costarà des prebe, durà temps i cremar-hi molt d’oli i deixarà molta gent esmorrellada. I ell que ho vegem, va dir un cego. ¿Hauran après res els votants?

    Mariano Moragues Ribas de Pina

    Albercocs i cireres



     

     


     



    0 0
  • 12/18/13--09:49: Oli de fetge de símbols

  •  
     
     
     
                Ensenyarem diftongs, l'arrel quadrada,
              el llegat dels romans, la troposfera,
              i, quan la cosa vingui molt mal dada,
              ensenyarem a rompre la filera. 
     
     
     
    (Fotografia de 1960, infants fent cua per a la seva dosi setmanal d'oli de fetge de bacallà.
    Versos de dia 18 de desembre de 2013, un dia abans que el Parlament de les Illes Balears aprovi la Llei de Símbols)
     
     

    0 0

    El Teatre Mar i Terra serà l'escenari de la celebració dels primers quaranta anys del GOB-Mallorca, a les 20:30h, on entre d'altres actuacions hi glosaran Mateu "Xurí", Maribel Servera "Figona" i Macià Ferrer "Infermer".

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 32 | 33 | (Page 34) | 35 | 36 | .... | 465 | newer