Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 336 | 337 | (Page 338) | 339 | 340 | .... | 465 | newer

    0 0

    L’Estat espanyol mostra el seu tarannà al món: porres contra urnes, la llei il.legítima contra la legitimitat, violència contra resistència pacífica.

    Se pensaven que els demòcrates eren uns pocs i que els farien por, i molta gent, però molta, ha sortit al carrer a defensar els drets civils. La majoria no criden independència, sinó votarem. I l’Estat espanyol prohibeix el referèndum, confisca les urnes, tomba els cens. I la gent tanmateix demostra la voluntat de votar. Mentre, el govern espanyol diu un cop i un altre que el referèndum, que no ha pogut desactivar tot i els impediments i les càrregues policials, no té cap mena de validesa. 

    Per què els fa tanta por la democràcia?  

     


    0 0

    Nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí - Cultura i repressió durant el franquisme (de propera publicació)


    Miquel López Crespí i la lluita per la cultura durant el franquisme


    És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista. (Mateu Morro)


    Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi. (Mateu Morro)


    Per Mateu Morro, historiador i exsecretari general del PSM


    La trajectòria com a escriptor de Miquel López Crespí és prou coneguda i abasta gairebé la totalitat de gèneres literaris, a més d’una important diversitat de temes i registres. Des de molt prest, des de sempre, ha volgut ser coherent amb un concepte d’escriptor que l’identifica amb el compromís cívic i polític, a partir de la comprensió del paper de la literatura enmig de la societat. Per això López Crespí ha anat elaborant la seva obra amb els patrons que la fidelitat a les seves idees i a ell mateix li imposaven. La feina de l’escriptor, vista des d’aquest punt de mira, no consisteix tant en l’elaboració d’uns escrits genials com en la tasca de reflectir allò que ha vist, coneix i vol canviar per un imperatiu ètic de dignitat i justícia. Enfront de les exquisideses estilístiques s’hi oposa el treball literari que, mot darrera mot, llibre darrera llibre, sense defugir el risc creatiu de l’experimentació formal, es tradueix en una obra extensa i sòlida com la que ha bastit en Miquel López Crespí.

    D’altra banda, tot aquest compromís moral amb les pròpies conviccions reporta una nítida marginació dels canals diguem-ne oficials, accessibles amb més facilitat des d’una relació complaent cap el poder instituït. No és possible esdevenir un escriptor àulic si hom s’entesta en romandre fidel a tot allò que ha justificat el seu treball des del primer dia que va començar a escriure. Aquests escriptors, obstinats, entossudits en bastir una obra independent i crítica, no solen rebre les lloances dels comissariats culturals i, ben sovint, esdevenen autors que no transiten amb facilitat pels canals institucionals. Marginats, mal coneguts, deslligats dels cenacles influents, pasturen pels papers impresos com uns veritables “outsiders”, tan sols armats de la seva incorregible voluntat de coherència i de la seva ferma decisió de ser honests, amb ells mateixos i amb els seus lectors.

    Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi.

    El marxisme, l’oposició a l’estalinisme i a les ortodòxies de qualsevol signe, l’estudi de totes i quantes ideologies revolucionàries han existit i existeixen, cada un dels retalls d’història que fa servir en els seus escrits, no són un codi ideològic inamovible sinó una referència orientadora que Miquel López Crespí utilitza per a no perdre peu i per a mostrar als lectors ell qui és, d’on ve i cap a on va.

    En definitiva, en Miquel López Crespí està al costat dels oprimits, del pobres, dels marginats, dels colonitzats, dels oblidats, dels represaliats, dels exiliats, dels incompresos i dels que s’han enfrontat amb el poder. Ell mateix se sent part d’una cultura crítica de la qual no creu que s’hagi d’abdicar. Una cultura que té uns autors, unes teories i unes fites en la història, però que també representa una actitud personal. I tot aquest capital d’experiència i de pensament no està barallat en absolut amb la més profunda tolerància i capacitat de diàleg amb tradicions culturals de diferent signe. Massa bé sap ell quin és el valor alliberador de la cultura, amb tota la seva amplitud universal i humanista. Per això es reivindica com a part d’una rica tradició cultural doblement perseguida: per crítica i per fidel al país.


    Cultura i política en el canvi social


    El poder polític de totes les èpoques ha col·locat en un primer nivell del seu interès l’escenari cultural. El debat sobre la relació entre cultura i política, d’una manera o de l’altra, és tan antic com la mateixa reflexió sobre les societats humanes. Per això al llarg dels segles XIX i XX, amb l’ascensió dels diversos moviments de masses que protagonitzaren la vida política d’aquells segles convulsos, hi va haver un intens debat teòric sobre el paper de la cultura en el canvi social. Un debat que en Miquel ha seguit de prop, l’ha viscut i l’ha conegut molt bé. Però la cultura no sols ha estat usada en un sentit emancipador. De fet, el feixisme va ser molt actiu en l‘àmbit del front cultural. I el franquisme, com al llarg del llibre sovint surt a col·lació, va voler des del començament utilitzar al seu servei totes les facetes de la cultura per consolidar la seva virulenta dictadura. Trencar aquella presó ideològica va costar molts d’esforços, a molta de gent i en molts de terrenys alhora, i el de la cultura va esdevenir un dels camps de batalla on primer varen triomfar els que defensaven la llibertat i el canvi polític. És de tot això que tracta aquest llibre.

    Antonio Gramsci, a la presó feixista on Mussolini l’havia confinat, va encertar a confegir una suggerent teoria que permetia destriar el paper de la cultura i els intel·lectuals en relació als grups socials i a les seves formulacions polítiques, en un moment en el qual la possibilitat d’un canvi social era una opció oberta a Europa. Al llarg del segle XX, molts d’intel·lectuals, més o menys vinculats als moviments populars, treballaren per bastir una cultura alternativa a la del sistema instituït. La necessitat d’un front cultural era una qüestió òbvia, però hi havia també una tradició radicalment obrerista, amb arrels en l’apoliticisme anarquista i en el cristianisme de base, que qüestionava les funcions emancipadores de la cultura més enllà de les expressions directament emanades de la lluita concreta. El que ens diu López Crespí és una altra cosa: que la cultura, tant com la política, és imprescindible en qualsevol canvi social i polític. I la cultura d’un poble és un fet conformat al llarg de la història per una multitud d’aportacions diverses i en diàleg permanent entre elles mateixes.

    La consideració dels valors compartits i universals consubstancials al fet cultural no impedeix, però, que López Crespí no separi amb un traç vigorós els posicionaments dels diferents escriptors o artistes davant els fets que varen viure. L’enlluernament, des de l’àmbit de la dreta, cap al nou règim franquista és un fet històric objectiu que en certs casos no s’explica tan sols per la necessitat de sobreviure fos com fos. Hi ha components classistes i ideologies reaccionàries que pesen molt a l’hora d’entusiasmar-se o no amb “el General de l’Espanya una”.


    Les formes de l’art i el franquisme


    És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista.

    Al llarg dels articles inclosos en el recull van compareixent uns episodis poc o gens coneguts, que aleshores varen tenir la seva importància, i que ens permeten conèixer-ne els protagonistes oblidats. Persones que potser no són a les cròniques oficials i que difícilment hi seran, però que l’autor del llibre aconsegueix treure de l’oblit en un molt saludable exercici de memòria històrica.

    Sense conèixer aquelles iniciatives i aquells protagonistes, potser un tant aïllats socialment en una Mallorca molt aferrada a l’immobilisme conservador tradicional, podríem arribar a pensar que en aquells anys de grisor res va passar a Mallorca més enllà de la passivitat social –esdevinguda acceptació implícita majoritària- envers el règim de Franco. I d’aquí podríem passar a no reconèixer el caràcter brutal, assassí, d’aquell model polític aixecat sobre una llarga guerra d’extermini. Encara ara, i potser més d’uns anys ençà, no és rar sentir despatxar aquell sistema polític genocida com si fos un episodi més de la nostra història. Com qualsevol altre. Al cap i a la fi “els altres feren el mateix i tot plegat va ser un enfrontament fratricida”. Els tòpics negacionistes i la relativització del caràcter criminal d’aquell règim han fet molt de camí. I no es pot posar al mateix nivell un aixecament militar i feixista contra la legalitat republicana democràticament constituïda, amb una tasca d’extermini cruel de les persones que defensaven ideals democràtics i progressistes, que la defensa aferrissada de la República que, entre altres coses, no es podia separar de l’assoliment d’un nou tipus d’estat que reconegués la pluralitat nacional o que validàs un model social més just. Per tant, treure a la llum la veritable natura del franquisme, i de la guerra que va promoure, és un dels grans mèrits d’aquest llibre.

    La victòria del franquisme va ser un desastre històric per a la població dels diversos països inclosos dins l’estat. Va ser una infàmia i un atemptat contra la justícia, la raó, la llibertat i el desenvolupament d’una societat més igualitària, que es va congriar al recer dels estats feixistes d’Alemanya i Itàlia. I no oblidem que primer la victòria i després la supervivència d’aquell règim corrupte sols va ser possible, entre altres coses, per la indiferència o el suport implícit de les potències guanyadores a la Segona Guerra Mundial. Com ja havia passat el 1713 a Utrecht, els nostres pobles varen ser abandonats a la seva sort enfront d’un estat espanyol militarista i profundament reaccionari.


    La perspectiva de la història


    A hores d’ara ja no podem referir-nos als temps de la transició com si no sabéssim què llamps va passar. Va succeir allò que sabíem que passaria a partir del moment que no va ser factible un procés de trencament clar amb el franquisme. La solució pactada es va imposar amb tots els condicionants que comportava, vetlada gelosament per l’estat franquista, i endegant una constitució gens modèlica des del punt de mira democràtic. Res del que es va posar en marxa aleshores garantia el respecte a la dignitat i la llibertat dels pobles o l’assoliment d’un marc democràtic avançat en el qual tot es pogués debatre i qüestionar. El franquisme va guanyar la seva darrera batalla, tot i perdre-la en aparença. Va guanyar malgrat ell mateix. I va assolir a fer permanent el model d’estat reaccionari que havia desenvolupat, amb unes reformes més o menys importants, però sense tocar les estructures de poder. Potser no hi havia altra opció possible després de decennis de dictadura –o almenys això és el que es deia des del discurs oficial- i ens havíem de menjar amb patates la monarquia borbònica i l’estat espanyol unitari i uninacional, però aquest discurs de la por ja no és suficient per a poder seguir presentant el model sorgit del compromís amb el franquisme com a desitjable, amb valor intemporal i, a més a més, intocable. Aquest és un dels mites que han acabat caient en els darrers temps.

    La democràcia és l’expressió de la voluntat majoritària d’un país sense limitacions fraudulentes. I el marc polític sorgit després de la mort de Franco té massa limitacions en tots els sentits. Ara mateix, som al davant d’un procés polític a Catalunya que ens afecta de manera directa, es miri com es miri. Que un poble, amb el qual ens lliga la història i la cultura, després de tres-cents anys d’ocupació i més de cinc-cents de dependència política, bategui amb il·lusió per recobrar les seves llibertats, és un fenomen de gran abast que no ens pot deixar indiferents. No sabem quin serà el devenir, ben segur ple de dificultats, d’aquest combat tan admirable com desigual, però si que sabem que és un procés que no té aturada possible. Tot i que tampoc té una resolució fàcil a curt termini. Estam davant allò que Gramsci, tan estimat per en Miquel López Crespí, en deia “una guerra de posicions”.

    Com ens afectarà aquesta situació? Per molt que hi pensi sols encert a veure al davant uns temps difícils, en els quals fins i tot els limitats avenços democràtics de la transició es poden veure compromesos per l’onada reaccionària que ens pot caure al damunt. Sempre que es sacseja el model d’estat, la reacció dels poders fàctics d’aquest estat és iracunda i un dels seus objectius és aturar el contagi que, en el nostre cas, veuen com un gran perill. El simple intent de defensar la identitat cultural multisecular del nostre poble és vist amb incomprensió o amb rancúnia. De fet, encara retrona a Mallorca el clam dels germans Llorenç i Miquel Villalonga, prou esmentat per Miquel López Crespí, exigint la depuració dels culpables d’expressar afinitats catalanistes. Els nous temps que s’endevinen a l’horitzó tendran molt de resistència davant un poder que disposa de mitjans incommensurablement superiors. En aquesta tasca és ben segur que ens serà imprescindible fer un exercici permanent de memòria i, a la manera d’en Miquel López Crespí, mantenir el timó ben dreturer. No donem res per sabut, no pensem que cap posició sigui segura, no deixem per a l’oblit allò que va passar i ens ho han amagat, recuperem l’orgull de les persones que han treballat per aquesta terra amb dignitat i facem camí.

    Santa Maria del Camí (Mallorca) 12-IX-2016



    0 0

     Aquesta va ser la nostra argumentació e a la nostra moció  de suport al referèndum de Catalunya i de solidaritat amb els repressaliats per defensar la democràcia i l'autodeterminació que es va aprovar al darrer ple.

    En primer lloc, perquè com a persones compromeses de veres amb la democràcia i les llibertats, no podem fer com si res passés, mentre presenciam un atac a les llibertats civils i polítiques sense precedents, per la seva amplitud, no perquè no s'hagin comès mai.

    Aquests darrers temps s'han posat al descobert les clavegueres de l'Estat i són ben pudentes i plenes de rates: l'exministre d'Interior Fernandez Díaz, com ha reconegut el Congrés, va crear una policia política per desprestigiar la causa a través dels polítics catalans partidaris de la independència, cercant i traient pedaços bruts si en trobaven, o inventant-los sinó. Sense anar més enfora, se va pagar 1 milió i mig d'euros per un xivatasso sobre un suposat compte corrent a Suïssa d'en Xavier Trias, que va resultar ser fals. He dit se va pagar? Rectific, hem pagat, noltros tots, amb els nostres impostos. Però després, després no hi dobblers per beques o per recerca i investigació.

    Es va detenir a dos càrrecs electes, fent-los anar a a declarar, una per mantenir una estelada al balcó de l'ajuntament i l'altre per haver dit dins un ple que «per fer una truita cal trencar els ous». Unes paraules, un tros de tela...

    En els últims dies, hem vist com han citat a declarar com a imputats més de 700 batles que han dit que respectaran el dret a vot de tots els habitants del seu poble, s'han detingut 14 alts càrrecs i tècnics del govern, s'han registrat conselleries, i empreses de correu (s'ha violat el secret de correspondència), impremtes i magatzems, s'han incautat tonelades de material electoral, s'han tancat planes web, s'ha entrat a redaccions de mitjans de comunicació per notificar i intimidar, s'han prohibit actes públics sobre el referèndum arreu de l'Estat, s'ha assetjat la seu d'un partit polític durant hores intentant assaltar-la sense tenir cap ordre judicial (només per intentar provocar aldarrulls amb què justificar una intervenció per la força), s'han citat a declarar ciutadans (el darrer, un de Mallorca) per suposats delictes de desobediència que (segons la llei espanyola) només poden ser comesos per funcionaris, s'ha intervengut la hisenda i s'ha intentat agafar el control dels mossos. S'han traslladat a Catalunya una quantitat tal d'efectius policials, antidisturbis i guardia civil, que han deixat desprovist la resta de l'Estat, per cert en alerta 4 antiterrorista. Un desplegament policial que suposa un cost de més d'1 milió d'euros diaris, per en teoria (segons paraules del president dels sobresous) una cosa «que no va a suceder». La fiscalia ha presentat una denúncia acusant de sedició a més de 20.000 persones que es varen concentrar espontaniament i pacíficament, davant l'assalt policial a les seves institucions, una causa general en tota regla.

    Se n'adonen que el que tenim ara mateix és un estat que opera al marge de la llei?

    Ens trobam amb un estat d'excepció de fet (perquè no s'ha duit ni al Congrés) i que pot anar a pitjor i una suspensió de l'autonomia (que tampoc ha estat activada per les vies legals). Tot això, tot aquest reguitzell d'actuacions que atempten contra la llibertat de premsa, de reunió, d'associació, d'expressió, d'informació, són, recordem, per intentar impedir que la gent voti, voti, fiqui una papereta dins una urna, exerceixi un dret polític bàsic, com és poder votar, i concretament el dret a l'autodeterminació.

    Nosaltres no podem fer, com si no passés res, i consideram que és una obligació moral, ja no només de la gent d'esquerra, sinó de tot demòcrata, no mirar cap a una altra banda i posar-s'hi enfront. No podem consentir la violació dels drets i llibertats bàsiques que s'estan produint de forma generalitzada a Catalunya i a fora, aquestes darreres setmanes. Si retrocedim, si ho consentim, estam perduts.

    En segon lloc, perquè consideram les aspiracions del poble català com una demanda legítima, ja que respectam el dret d'autodeterminació.

    El dret d'autodeterminació és el primer article del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, que Espanya per cert subscriu, i hi diu que «tots els pobles tenen el dret de lliure determinació» i que «els Estats part en el present pacte... promouran l'exercici del dret d'autodeterminació». En l'Acta Final de Helsinki també hi trobam el següent: «En virtut del principi de la igualtat de drets i lliure determinació dels pobles, tots els pobles sempre tenen el dret, amb plena llibertat, a determinar quan i com ho desitgin, la seva condició política interna i externa, sense ingerència exterior, i a proseguir com ho estimim oportú, el seu desenvolupament polític, econòmic, social i cultural.»

    I és legítima també, a banda del dret internacional, perquè l'aspiració d'independència política per part de Catalunya, es ve demanant de forma popular, pacífica i multitudinària els darrers anys, es ve demanant institucionalment en el Congrés espanyol en gairebé en una vintena d'ocasions, perquè es varen fer unes eleccions en què els partits que varen declarar de forma explícita el seu independentisme varen obtenir majoria absoluta al Parlament i per acabar-ho de legitimar (i no caure en la perversitat de l'aritmètica electoral) es proposa un referendum on TOTHOM pugui dir sí o no. Qui té por de què la gent voti?

    En definitiva, ha estat tensar un poc el vestit del règim del 78, amb una cosa tan inocent com voler votar, i s'ha posat al descobert l'esquelet franquista de tota la vida.

    No es deia, en temps d'ETA, que sense violència es podia xerrar de tot, políticament? Idò resulta que no era vera. Ara resulta que voler xerrar de tot políticament, precisament desferma la violència de l'Estat.

    Una cosa està ben clara, però, el desplegament de recursos policials sense reparar en gastos, i l'ofensiva jurídica, forçant les pròpies lleis i passant per damunt moltes llibertats, apart de demostrar que la separació de poders és un acudit, mostra ben clar que tot són prioritats. Si l'Estat volgués, en poc temps acabaria amb la violència de gènere, amb la mortalitat per accident laboral, amb la pobresa energètica. Però què són 60 dones mortes i 100.000 denúncies a l'any, què són 300 obrers morts a l'any, què són 2 milions de persones passant fred, comparat amb la sagrada unidad de España?

     


    0 0

    [02/10] «La Libre Fédération» - Biblioteca CGT Sevilla - Netxaiev - Louis - Laurent - Domènech - Setti - Pérez Montes - Bassa - Rosemont - Colombo - Ros - Rodríguez González - Suárez Salvador - De Bläsus - Gally

    Anarcoefemèrides del 2 d'octubre

    Esdeveniments

    Capçalera de "La Libre Fédération"

    Capçalera de La Libre Fédération

    - Surt La Libre Fédération: El 2 d'octubre de 1915 surt a Lausana (Vaud, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual anarquista intervencionista La Libre Fédération. A partir del número 22, del 15 d'abril de 1918, portarà el subtítol Organe socialiste, syndicaliste, fédéraliste. L'editor responsable fou el metge i mestre llibertari Jean Wintsch i l'administrador Davoust. Se'n tiraren 2.500 exemplars. Va ser, d'alguna manera, el refugi del sector«bel·licista» del moviment anarquista durant la Gran Guerra i, després del número 133 del periòdic La Bataille del 14 de març de 1916, publicà en maig el famós«Manifest dels Setze», on incloïa signants addicionals d'individualitats que feien costat el document després de la seva publicació original. Trobem articles de Mario Aldegli, Charles Andler, Louis Avennier, Casimir Bartuel, Jacques Bonhomme, Henri-Ernest Bornand, Victorine Brocher, Max Clair, Maria Corn, Emilio Costa, Davoust, A. Depre, Georges Durupt, Jules Ferdmann, Louis Geberel, Gagnebin, Oberdan Gigli, André Girard, Jean Grave, Jacques Guérin, Georges Herzig, H. L. Jeanmaire, Joseph Karly, Pierre Lachambeaudie, Jean-François Le Lève, Gustave Lefrançais, Arthur Leuba, Paul H. Loyson, Mathalie Maleeff, Karl Marx, P. Merli, Véra Michel, V. Pavesio, Marc Pierrot, Eugène Pottier, Paul Richard, Théodore Rochat, Auguste Rodin, Minna Tobler, Arnold Wieser i Jean Wintsch. En sortiren 41 números, l'últim el 15 de febrer de 1919, i es fusionà amb Le Temps Nouveaux (1919-1921), publicat per Marc Pierrot a París (França).

    ***

    Biblioteca de la Federació Provincial de la CGT de Sevilla

    Biblioteca de la Federació Provincial de la CGT de Sevilla

    - Biblioteca CGT Sevilla: El 2 d'octubre de 2003 es va inaugurar a Sevilla (Andalucia, Espanya) la Biblioteca de la Federació Provincial de la Confederació General del Treball (CGT). Promoguda per la CGT sevillana i l'Escola Lliure d'Historiadors, pretén donar a conèixer la història del moviment obrer en general i de l'anarquisme en particular. La biblioteca està formada per un milenar de llibres, a més de fullets, periòdics, revistes i documents. Entre els seus fons es troben llibres anarquistes d'edicions llatinoamericanes i decimonòniques. Una part important del fons procedeix de l'Escola Lliure d'Historiadors, grup nascut en 1990 que reuneix llicenciats, professors, historiadors, estudiants i altres especialistes dels moviments socials, i que organitzen debats, congressos i tallers als barris.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Sergei Netxaiev (ca. 1865)

    Sergei Netxaiev (ca. 1865)

    - Sergei Netxaiev: El 2 d'octubre --20 de setembre segons el calendari julià rus-- de 1847 neix a Ivanovo (Ivanovo, Rússia) el nihilista i revolucionari anarquista, apologeta del terrorisme, Sergei Guennadievitx Netxaiev, més conegut simplement com Serge. Nascut en una família de classe humil d'Ivanovo, principal centre tèxtil de l'Imperi, on son pare, Guennadi Pavlovitch, s'encarregava d'un celler i també feia d'emblanquinador, i sa mare, Praskoia Petrovna Litvinovna, filla de pagesos serfs, feia de costurera. Amb nou anys ja era el noi dels encàrrecs d'una fàbrica, alhora que s'apassionà per la lectura, fent amistat amb el futur escriptor populista F. D. Nefedov. L'agost de 1865 es traslladà a Moscou, amb la intenció d'estudiar Magisteri, però fracassà en els exàmens d'admissió, posant-se a fer feina per a l'historiador Mikhail Pogodin. L'abril de 1866 s'instal·là a Sant Petersburg com a professor en pràctiques, relacionant-se amb els joves intel·lectuals universitaris de la capital de l'Imperi i entrant, a partir de la tardor de 1868, en la universitat con a «oient lliure». Entre 1868 i 1869 participà activament en l'agitació estudiantil clandestina, encapçalant amb Piotr Nikititx Tkatxëv un sector força radical molt influenciat pel Desembrisme, pel Cercle Petrashevski i per Mikhail Bakunin, que pretenia assumir la direcció del moviment estudiantil. En 1868 va escriure el Programa d'accions revolucionàries, en col·laboració amb Tkatxëv, i el Catecisme del revolucionari, la difusió del qual el va fer força popular i que moltes vegades s'ha atribuït erròniament per sectors marxistes i reaccionaris a Bakunin. El 4 de març de 1869, tement la detenció, creuà la frontera i va fugir cap a Ginebra (Suïssa), on es reuní amb Bakunin i el seu col·laborador Nikolai Ogarev. L'agost de 1869 sortí de Suïssa i, pels Balcans, retornà a Rússia, on creà la tardor d'aquell any, amb Piotr Gavrilovitx Uspenski, la societat secreta «Narodnaia Rasprava» (Venjança del Poble). De tornada a Suïssa publicà diversos articles, entre ells Els fonaments del sistema social del futur. En 1870, a Londres, continuà amb les seves tasques editorials, així com a París en 1871 i a Zuric en 1872. El juny de 1870 Bakunin va escriure una llarga carta a Netxaiev on reconegué la seva ingenuïtat en haver tingut tractes amb ell i haver participat en la creació del «mite Netxaiev» (model de revolucionari per excel·lència), alhora que l'acusava de manipulador i de fal·laç; poc després, el 24 de juliol del mateix any, envià una carta a A. Tallandier, socialista francès emigrat a Londres, on definia l'estofa moral del personatge i el posava en guàrdia contra ell. El 14 d'agost de 1872, amb la col·laboració de la policia secreta russa, va ser detingut a Zuric per assassinar el 21 de novembre de 1869 Ivan Ivanovitx Ivanov, un estudiant de l'Acadèmia Agrícola de Moscou i company de la seva societat secreta, en un atac paranoic després de pensar que era un delator en oposar-se a algunes de les seves directrius. Extraditat a Rússia, el 8 de gener de 1873 fou condemnat a 20 anys de katorga (treballs forçats) i després a exili perpetu a Sibèria. A la presó mantingué contactes amb el Comitè Executiu del grup radical secret «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble). Sergei Netxaiev va morir d'escorbut el 3 de desembre --el 21 de novembre segons el calendari julià rus-- de 1882 a la cel·la número 5 del fossat d'Aleix de la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg (Rússia), on havia viscut en total aïllament des del seu tancament. En 1872 Fiódor Dostoievski acabà de publicar la seva novel·la Els dimonis, on retratarà Netxaiev sota el personatge de Piotr Verjovenski. En 1951 Albert Camus en el seu llibre L'homme révolté estudiarà filosòficament les posicions revolucionàries de tres«possessos»: Pisarev, Bakunin i Netxaiev. La seva obra més coneguda de Netxaiev, Catecisme del revolucionari, on proposa l'abolició de l'Estat, l'eliminació dels opositors i la tesi segons la qual quan més pateixi el proletariat més rebel serà, ha tingut gran influència sobre diversos sectors extremistes de diverses ideologies i s'ha reeditat en nombroses ocasions i traduït en moltes llengües.

    Sergei Netxaiev (1847-1882)

    ***

    Foto policíaca de Louise Louis (ca. 1894)

    Foto policíaca de Louise Louis (ca. 1894)

    - Louise Louis: El 2 d'octubre de 1866 neix a Oriol (Oriol, Imperi Rus) la militant anarquista Louise Louis. Son pare es deia Charles Louis i sa mare Marie Plusiniski. A començament dels anys 1890 vivia amb son company, l'anarquista rus Nicolai Nikitine, a Levallois-Perret (Illa de França, França), on treballava de criada. El 23 de setembre de 1893 ambdós van ser expulsats de França i es refugiaren a Londres (Anglaterra). En 1894 figurava en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària francesa de fronteres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    D'esquerra a dreta: Ludovic Pradier, Raymond Beaulaton, Louis Laurent i Madeleine Beaulaton. Trobada de l'AOA (Lamotte-Beuvron, 1967) [CIRA-Lausana]

    D'esquerra a dreta: Ludovic Pradier, Raymond Beaulaton, Louis Laurent i Madeleine Beaulaton. Trobada de l'AOA (Lamotte-Beuvron, 1967) [CIRA-Lausana]

    - Louis Laurent:El 2 d'octubre de 1883 neix a París (França) el militant llibertari i sindicalista revolucionari Louis Laurent. Es guanyava la vida com a agent de canvi. Membre de la Unió Anarquista Revolucionària i de la Federació Anarquista del Llenguadoc durant els anys 30. Fou delegat del grup d'Aulnay i redactor de la comissió sobre solidaritat en el congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) de Tolosa del 17 i 18 d'octubre de 1931. L'any següent fundà a Aulnay el periòdic mensual anarcocomunista L'Éveil Social (29 números entre el gener de 1932 i el maig de 1934), el gerent del qual fou Mohammed Sail, qui després de la seva detenció per propaganda a Algèria fou reemplaçat per Sylvain Chevalier. El desembre de 1935 reemplaçà Julien Toublet com a tresorer del Comitè Pro Presos dels companys espanyols. Entre el 15 i el 16 d'agost de 1936 participà a Tolosa en la fundació de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), constituïda en oposició a la Unió Anarquista (UA) considerada massa centralista.En 1937 va esdevenir secretari de la Comissió Administrativa de la FAF i responsable de l'edició parisenca de l'òrgan de la FAF, el periòdic Terre Libre, i després de les seves edicions regionals i de l'edició alemanya.  El 6 de desembre de 1936 fou nomenat tresorer de la FAF i F. Planche fou el secretari. També va militar en la Lliga d'Objectors de Consciència, amb el càrrec de secretari del comitè local, i en el Sindicat Únic d'Empleats del Sena de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), constituïda en 1926 per Pierre Besnard, esdevenint l'administrador i el tresorer del seu periòdic Combat Syndicaliste amb René Doussot. A partir d'octubre de 1936 fou l'administrador del periòdic L'Espagne Antifasciste. Durant l'ocupació alemanya va pertànyer al grup clandestí de llibertaris --amb Henri Bouyé, Jean-Louis Lefevre, Émile Babouot, André Senez, Renée Lamberet, Louis Louvet i Georges Vincey, entre altres-- que van mantenir el contacte entre els militants de la regió parisenca. També va en aquests anys va proveir de documentació falsa a nombrosos jueus. Amb l'Alliberament, presidí la primera assemblea de militants amb la finalitat de crear la Federació Anarquista (FA). A partir d'octubre de 1944 fou el responsable de la primera sèrie de Lien, butlletí intern de la FA. En 1945 va ser elegit tresorer de l'organisme de sollidaritat «L'Entraide». Va ser també l'administrador de Le Libertaire entre el 17 de maig i l'11 d'octubre de 1946 en substitució de Louis Hass. En 1949 exercí càrrecs de responsabilitat en el Sindicat d'Empleats de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i en Le Combat Syndicaliste. En 1951 fou membre, amb Georges Vincey, Henri Bouyé, Maurice Joyeux, Renée Lamberet i altres, de la Comissió d'Estudis Anarquistes (CEA), formada arran del Congrés de Lille de la FA en oposició a la tendència de Georges Fontenis. Durant els anys seixanta va fer contactes amb l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) de R. Beaulaton i l'octubre de 1967 participà a Lamotte-Beauvron en un de les seves trobades. També en 1967 col·laborà en La Lettre Syndicaliste de l'Ouest, publicada per André Senez Va ser director del periòdic Le Libertaire. Journal des anarchistes, òrgan de la Unió Federal Anarquista (UFA) a la qual s'havia adherit, entre gener de 1968 i febrer de 1972. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Louis Laurent va morir el 10 d'abril de 1972 a París (França).

    ***

    Àngel Domènech Navarro (París, finals dels anys cinquanta) [militants-anarchistes.info]

    Àngel Domènech Navarro (París, finals dels anys cinquanta) [militants-anarchistes.info]

    -Àngel Domènech Navarro: El 2 d'octubre de 1888 neix a Tivissa (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Àngel Domènech Navarro. Quan era molt jove començà a treballar a les mines de lignit de Mequinensa (Franja de Ponent) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començament dels anys trenta s'instal·là a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), on el seu domicili sovint va servir de refugi per als companys perseguits, entre ells als germans Cano Ruiz. Després del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti» i participà en diversos combats al front d'Aragó, com ara Belchite i La Puebla de Híjar. Després formà part de la Comissió de Control de la Paperera Col·lectivitzada al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'instal·là a Carmauç, on treballà de paleta fins a la seva jubilació. En dues ocasions va ser secretari de la Federació Local de Carmauç de la CNT. Operat de l'aparat digestiu,Àngel Domènech Navarro va morir el 16 de juny de 1966 a Carmauç (Llenguadoc, Occitània) a resultes d'una intervenció quirúrgica d'una hèrnia i fou enterrat civilment l'endemà.

    Àngel Domènech Navarro (1888-1966)

    ***

    Francesco Setti

    Francesco Setti

    - Francesco Setti: El 2 d'octubre de 1895 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Francesco Setti. Sos pares es deien Anselmo Setti i Elena Barbolini. Estudià fins el tercer de primària i ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista, esdevenint fogoner ferroviari. En 1919 es traslladà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per qüestions de feina. En 14 d'octubre de 1920 intervingué en una manifestació convocada pels sindicats bolonyesos en solidaritat amb els presos polítics i protestar contra la política del govern italià de confrontació amb la Rússia revolucionària. En acabar la manifestació, formà part d'un grup de militants anarquistes que, contra l'opinió d'Errico Malatesta que havia parlat amb altres en la manifestació, marxà cap a la presó de San Giovanni in Monte. Arran dels incidents d'aquest grup contra la policia, especialment davant la caserna de Casermona de la Guàrdia Reial, moriren set persones, cinc treballadors i dos agents de policia, a més de nombrosos ferits. Detingut, juntament amb altres 31 persones, va ser exonerat durant la instrucció del procés de qualsevol càrrec i alliberat el 18 d'abril de 1921. Novament detingut el 22 d'agost de 1922 sota l'acusació d'haver llançat una granada contra un feixista, va ser exonerat durant la instrucció i alliberat el 10 d'octubre d'aquell any. Fugint de la persecució dels escamots feixistes, en 1923 passà clandestinament a França, on s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI). El 8 de novembre de 1929, quan retornava a Itàlia, va ser detingut a Bardonecchia (Piemont, Itàlia), fitxat i confinat per cinc anys sota l'acusació d'«activitats antifeixistes a l'estranger». Marxà cap a l'illa de Ponça, on el 24 de setembre de 1930 va ser detingut per infracció del reglament de confinament i condemnat a 2 mesos i 15 dies de reclusió. Per aquest mateix motiu va ser detingut en dues ocasions més i condemnat l'11 de desembre de 1930 i el 6 de febrer de 1933, respectivament. El 28 de maig de 1933 va ser classificat com a «anarquista», advertit formalment i alliberat. Per mor dels seus antecedents polítics, en 1934 se li va negar el passaport per anar a França. L'últim control policíac del qual es té notícia seva és del 9 de maig de 1942. Francesco Setti va morir el 10 de maig de 1963 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

    ***

    José Pérez Montes

    José Pérez Montes

    - José Pérez Montes: El 2 d'octubre de 1915 --alguns autors citen 1917-- neix a Santander (Cantàbria, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista José Pérez Montes, conegut com Pepín. Durant el període republicà va formar part dels grups d'afinitat de les Joventuts Llibertàries i participà activament en l'Ateneu Obrer de Santander. En 1932 s'afilià al Sindicat d'Oficina i de Banca de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Més tard, realitzà tasques d'agitació i de propaganda durant la preparació del moviment revolucionari d'octubre de 1934. Quan esclatà la Guerra Civil en 1936 es va enrolà en la primera columna confederal i s'integrà en el Comitè de les Joventuts Llibertàries de Santander. En 1937 va retornar al combat a Noceco, al front de Burgos, i posteriorment participà en els comitès (local, comarcal i interregional) de les Joventuts Llibertàries del Nord i com a col·laborador del periòdic Adelante. Quan s'enfonsà el front del Nord, es traslladà a Catalunya fins al final de la guerra. Exiliat a França, conegué els camps de concentració de Barcarès i de Gurs, i després participà en la resistència antinazi. Amb l'Alliberament, va accentuar la seva militància. Entre 1945 i 1946 realitzà nombrosos mítings (Grenoble, Casteljaloux, Narbona). En aquesta època va formar part del Comitè de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i realitzà nombroses incursions a la Península. A començaments de 1946 fou nomenat delegat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a l'Interior i en compliment de les seves funcions viatjà per Santander i el País Basc --assistí al Ple Regional de Barakaldo-- per reorganitzar la resistència. A Madrid va fer contacte amb Juan Gómez Casas per coordinar la FAI i l'FIJL. En 1946 també va fer de delegat de la FAI a l'Interior. En el Ple de la FAI de Madrid de juliol de 1947 en fou elegit membre del Comitè Peninsular. Durant el seu últim viatge clandestí a la Península d'octubre de 1947 com a delegat del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) mor en estranyes circumstàncies quan anava cap al II Congrés de la CNT a Tolosa de Llenguadoc; el seu cos serà trobat ofegat a la desembocadura del riu Bidasoa, despullat de totes les seves pertinences, llevat d'un segell del Comitè Peninsular de la FAI. José Pérez Montes fou inhumat anònimament al petit cementiri de Biriatu (Iparralde, País Basc). Son germà, Santiago, fou militant en el Sindicat d'Oficis Diversos i de Banca de la CNT de Santander des de 1931 i a partir de 1944 participà en el sector ortodox a Baiona.

    ***

    Necrològica d'Àngel Bassa apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 25 de setembre de 1980

    Necrològica d'Àngel Bassa apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 25 de setembre de 1980

    - Àngel Bassa: El 2 d'octubre de 1920 neix a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya) l'anarcosindicalistaÀngel Bassa. Durant la guerra civil, enrolat en les columnes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluità al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i patí les penúries de gairebé tots (camps de concentració, Companyies de Treballadors Estrangers, etc.). Lluità en la Resistència contra l'ocupació nazi i després de la II Guerra Mundial participà en la reorganització de la CNT. Treballà de miner als Pous Ricard de Gardana (Provença, Occitània) i vivia a Cité Biver, petit llogaret d'aquesta població. En 1948 fou secretari de la Federació Local de Gardana de la CNT, juntament amb J. Figuerola, Blas Mayordomo, Francisco Moreno i Antonio Navarro. En 1949 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Mairuelh (Provença, Occitània) per un curt període de temps. Posteriorment ocupà la secretaria de la Federació Local de Gardana durant 25 anys. Trobem articles seus en Boletín Interno CIR i Espoir. Malalt, Àngel Bassa va ser hospitalitzat a Ais (Provença, Occitània), on després de tres mesos i dues operacions, va morir el juliol de 1980, essent enterrat el 26 de juliol de 1980 a Gardana (Provença, Occitània).

    ***

    Franklin Rosemont parlant en un congrés del Movement for a Democratic Society (MDS) a Chicago (10 de novembre de 2007)

    Franklin Rosemont parlant en un congrés del Movement for a Democratic Society (MDS) a Chicago (10 de novembre de 2007)

    - Franklin Rosemont: El 2 d'octubre de 1943 neix a Chicago (Illinois, EUA) l'escriptor, poeta, artista surrealista, activista anarquista i historiador del moviment llibertari nord-americà Franklin Rosemont. Fill d'una família modesta, son pare, Henry, era un impressor anarcosindicalista afiliat al Sindicat de Tipògrafs que jugà un paper molt important durant la gran vaga d'impressors de premsa (1947-1949), i sa mare, Sally, intèrpret de jazz que va tocar a locals clandestins durant la dècada dels vint i que anys més tard va ser presidenta d'un sindicat local de dones músiques. De ben jove seguí l'exemple de sos pares i s'afilià a l'organització anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Després d'estudiar el batxillerat a l'institut de Maywood --barri de Chicago--, freqüentà la biblioteca del Chicago's Art Institute i s'especialitzà en diversos temes: el moviment dels drets civils als Estats del Sud, l'afroamericanisme, la revolució cubana, el jazz, el còmic polític, el surrealisme, etc. Quan tenia 15 anys, sota la influència de Jack Kerouac i els escriptors de la Beat Generation, va fer autoestop fins a Califòrnia per conèixer Lawrence Ferlinghetti i altres autors beats. En 1962 començà a estudiar antropologia a la Roosevelt University, on prengué part en el moviment estudiantil afiliat als Studens for a Democratic Society (SDS, Estudiants per una Societat Democràtica). En 1964 participà activament, editant material gràfic (cartells, fullets, periòdics, pamflets, etc.), en la vaga dels collidors de nabiu a Michigan organitzada pels wobblies. En aquests anys també formà part del grup Rebel Worker i participà en les activitats de la llibreria Solidarity Bookshop. Durant l'hivern de 1965 abandonà la carrera i marxà a París amb sa companya, l'escriptora i pintora automatista llibertària Penelope Rosemont. A la capital francesa entrà en contacte amb André Breton i el grup surrealista parisenc. De bell nou a Chicago, amb el pintor Gerome Kamrowki i el poeta Philip Lamantia, artistes amb els quals havia participat en la revista VVV, i altres joves escriptors (Paul Garon, Joseph Jablonski, etc.), fundà el Chicago Surrealist Group (CSG, Grup Surrealista de Chicago), amb un caràcter políticament llibertari i en un país on la tradició surrealista era inexistent. En 1968 realitzà a la Gallery Bugs Bunny de Chicago l'Exposició Surrealista Mundial, barreja d'art i de política. En 1970 publicà la revista Radical America. Surrealism in the service of the Revolution. En 1976 organitzà l'exposició surrealista internacional Marvellous freedom - Vigilence of desire, que agruparà al voltant de 150 artistes de 31 països. En 1978, amb un editor anònim de San Francisco, publicà a Chicago la revista Arsenal. Surrealist Subversion, on trobem textos nombrosos surrealistes nord-americans i estrangers i de diferents escriptors (Jayne Cortez, Philip Lamantia, Paul Garon, T-Bone Slim, Nancy Joyce Peters, Nelson Algren, Paul Buhle, Marcel Duchamp, Robert Green, C. L. R. James, Ted Joans, Georges Bataille, Benjamin Paul Blood, André Breton, Luis Buñuel, Leonora Carrington, Benjamin Péret, Dave Roediger, Karl Marx, George Orwell, Mary Low, Errico Malatesta, Herbert Marcuse, etc.) i de la qual van sortir quatre números fins al 1989. En 1978 edità What is surrealism? Selected writings, d'André Breton, la primera antologia d'obres de l'escriptor francès a l'anglès. Entre abril i maig de 1992 el CSG manifestà el seu suport a les revoltes populars que es van produir a Los Ángeles. A més de les citades, edità nombroses revistes i publicacions, com ara Surrealism The Octopus Typewriter,Cultural Correspondence, Bulletin of Surrealist Information,International Surrealist Bulletin, Race Traitor, etc.És autor de nombroses monografies --moltes elles editades per la Charles H. Kerr Publishing Company, una de les editorials obreres més antigues dels EUA i que dirigí amb sa companya--, com ara Surrealism & Revolution (1966, amb altres), The morning of a machine gun. Twenty poems and documents (1968), Apple of the automatic zebra's eye (1971), In memory of Georg Lukacs (1973, amb altres), Marvelous freedom - Vigilance of desire. Catalog of the 1976 World Surrealist Exhibition (1976), André Breton and the first principles of Surrealism (1978), 100th Anniversary of Hysteria. Catalog of 1978 Intl Surrealist Exhibition (1978), Surrealism and its popular accomplices (1980), Mr. Block. Twenty-Four IWW Cartoons (1984, amb Ernest Riebe), You have no country! Workers' struggle against war (1984), Juice is stranger than friction. Selected writings of T-Bone Slim (1985, edició), Haymarket Scrapbook (1986, amb David Roediger), The Surrealist Movement in the United States, in conjunction with the International Surrealist Movement presents Arsenal Surrealist Subversion (1989), Lamps hurled at the stunning algebra of ants (1990), Isadora speaks. Writings and speeches of Isadora Duncan (1994, edició), Paschal Beverly Randolph (1996, amb John Patrick Deveney), Penelope. A poem (1997), The forecast is hot! Tracts and other collective declarations of the Surrealist Movement in U.S. (1997, amb sa companya Penelope Rosemont), Hobohemia. Emma Goldman, Lucy Parsons, Ben Reitman and other agitators and outsiders in 1920/30s Chicago (2000, amb Frank O.), An open entrance to the Shut Palace of Wrong Numbers (2003),l The Rise & Fall of the Dil Pickle: Jazz-Age Chicago's wildest & most outrageously creative hobohemian nightspot (2003, edició), Joe Hill. The IWW & The making of a revolutionary working class counterculture (2003), Revolution in the service of the marvelous (2003), Dancin' in the streets!. Anarchists, IWWs, surrealists, situationists & provos in the 1960s (2005), Jacques Vaché and the roots of surrealism. Including Vache's war letters and other writings (2007), The Big Red Songbook (2007, amb altres), Black, Brown & Beige. Surrealist writings from Africa and the diaspora (The Surrealist Revolution) (2009, amb Robin D. G. Kelley), etc. Franklin Rosemont va morir el 12 d'abril de 2009 a Chicago (Illinois, EUA) a causa d'un aneurisma cardíac.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Foto policíaca de Carlo Colombo

    Foto policíaca de Carlo Colombo

    - Carlo Colombo: El 2 d'octubre de 1911 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Carlo Luigi Colombo. Havia nascut el 17 de març de 1855 a Merate (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Serafino Colombo i Giuseppa Consonni. Es guanyà la vida fent de sabater i de porter i fou un dels anarquistes més actius de Milà, mantenint correspondència amb els llibertaries d'altes ciutats italianes i estrangeres, sobretot a Londres (Anglaterra) i Paterson (Nova Jersey, EUA). Es va fer amb la flor i la nata dels anarquistes del seu temps, com ara Pietro Gori, Giovanni Baracchi, Enrico Carrara, Felice Mazzocchi, Giovanni Vignati, Francesco Cafassi, Amos Mandelli, Carlo Frigerio, Arcangelo Faccà, etc. Signà, amb centenars d'anarquistes d'arreu d'Itàlia, la crida«Al popolo italiano!», que aparegué com a suplement del periòdic d'Ancona (Marques, Itàlia) L'Agitazione del 31 de març de 1898. El 30 de juliol de 1900 va ser detingut i involucrat en l'atemptat de Gaetano Bresci acusat de complicitat amb el regicidi, però va ser absolt per manca de proves. A la presó va contreure una greu pleuresia que minà irremissiblement la seva salut. Quan en 1902 s'inicià la publicació del setmanari Il Grido della Folla, la policia considerà aquest «perillós anarquista individualista» com el«capità» del seu grup editor, encara que, com sabem, foren altres els encarregats de l'edició, però com que era un dels màxims difusors de la premsa anarquista (L'Avvenire Sociale, L'Agitazione, etc.), se li encolomà l'autoria. Repetidament incriminat i empresonat, i malmenat per diaris locals (Il Tempo, L'Italia del Popolo, etc.), fins el punt que son advocat parlés de«persecució sistemàtica», el maig de 1902 va ser sorprès, amb Artur Vaj, quan volia enviar 1.500 exemplars d'un número segrestat i condemnat a un mes de presó. L'any següent, amb Giovanni Straneo, va ser condemnat més durament per difusió d'un manifest programàtic d'Il Grido della Folla. El maig de 1903, també va ser detingut, amb altres companys (Giovanni Straneo, Gaetano Abbiati, Ricciotti Longhi i els germans Mazzocchi) pels anomenats«Fets del carrer Legnano». El desembre de 1905 marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i visqué al domicili de l'anarquista Diego Bottazzi. A Ginebra formà part del grup«Germinal» i col·laborà en el mensual L'Azzione Anarchica, destacant la seva posició antisindicalista, contraposada amb la d'Il Risveglio Socialista Anarchico, de Luigi Bertoni. Després passà un temps a Berna (Berna, Suïssa). De bel nou a Milà el setembre de 1906, assumí la gerència d'Il Grido della Folla. Fugint d'una nova detenció, el juny de 1907 s'exilià a París (França), on visqué amb Angelo Emilio Scolari, i, després d'una estada a Berna (juliol), passà a Lugano (Ticino, Suïssa), on visità el 29 de juliol sa filla Silvia acompanyat de Giuseppe Campagiorni, i a Niça el setembre i octubre de 1908 (País Niçard, Occitània), fins que retornà a Milà, on va ser novament detingut el 12 d'octubre de 1908 amb un fullet sobre fabricació d'explosius a la butxaca, passant un mes a la presó a causa d'una vella condemna. El 29 de març de 1909, durant la campanya electoral, va ser detingut, amb Armando Luraghi, Angelo Ambrosoli i altres 16 anarquistes, per haver xiulat un míting del socialista Filippo Turati. Les dificultats, la mala salut i l'obsessiu control policíac li van produir una mena de mania persecutòria que el va portar a viure enfollit i de manera clandestina. A Milà restà hospitalitzat per la seva tuberculosi durant dos mesos. El març de 1910 el trobem a Roma i després novament hospitalitzat a Milà. El 5 d'abril de 1910 assistí a una conferència de Lorulot a Ginebra i el maig de 1910 passà a París, on visqué malalt i ajudat econòmicament pels companys. El 6 d'abril de 1911 tornà a Milà amb sa filla Silvia ja molt malalt. Carlo Colombo va morir el 2 d'octubre de 1911 a l'Hospital Major de Milà (Llombardia, Itàlia). Sa companya fou Angela Molteni.

    Carlo Colombo (1855-1911)

    ***

    Càndid Ros Llimona al terrat de casa seva

    Càndid Ros Llimona al terrat de casa seva

    - Càndid Ros Llimona: El 2 d'octubre de 1942 es afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Càndid Ros Llimona. Havia nascut el 15 de març de 1911 a Molins de Rei (Baix Llobregat, Catalunya). Sos pares es deien Pau Ros Casanoves i Isabel Llimona Planas i la parella tingué cinc infants (Josep, Enric, Agustí, i els bessons Càndid i Joan). Va fer estudis al Seminari Conciliar de Barcelona i el 13 de setembre del 1929 va prendre l'hàbit de monjo com a novici al monestir de Montserrat amb el nom de Narcís Maria. Posteriorment, el 16 de gener de 1930, va haver de deixar el monestir per raons de salut. A Barcelona treballa a la casa Pagès i Rocafort. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Molins de Rei i es guanyà la vida gràcies a una botiga familiar situada al mateix domicili on vivien. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'inscrigué en les Milícies Antifeixistes i el 28 d'agost de 1936 ingressà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, servint a la 126 Brigada Mixta. Un mes més tard s'allista a la divisió Ascaso i lluità als fronts d'Osca, Llevant i Extremadura, obtenint la graduació de tinent. Detingut per les tropes franquistes, va ser tancat al camp de presoners de Ciudad Real (Castella, Espanya) i al Reformatori d'Adults d'Ocaña (Toledo, Castella, Espanya). El 30 de març de 1940 va ser traslladat a la Presó Provincial de les Comendadoras de Madrid, i el 25 de febrer de 1941, a la presó Palacio de las Misiones de Barcelona. Durant la seva estada fou cantant solista del cor de la presó. Jutjat en consell de guerra el 7 de juliol de 1942, va ser condemnat a mort sota l'acusació de pertànyer al Comitè Revolucionari i a les Patrulles de Control de Molins de Llobregat. Càndid Ros Llimona va ser afusellat el 2 d'octubre de 1942 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i enterrat al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc de la capital catalana. Son germà Enric, militant de la Unió General de Treballadors (UGT) i regidor de l'Ajuntament de Molins de Llobregat durant la guerra, fou condemnat a 12 anys i un dia de reclusió.

    Càndid Ros Llimona (1911-1942)

    ***

    Juan Rodríguez González

    Juan Rodríguez González

    - Juan Rodríguez González: El 2 d'octubre de 1944 mor a Barcelona (Catalunya) el jornaler anarcosindicalista Juan Rodríguez González. Havia nascut el 14 de juny de 1900 a Villaricos (Cuevas del Almanzora, Almeria, Andalusia, Espanya)–algunes fonts citen Garrucha (Almeria, Andalusia, Espanya). Emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'establí al «Grupo Aunós» del barri barceloní de Can Tunis. A partir de 1927 treballà a la fàbrica de briquetes«Construcciones y Industrias», on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT); durant la Revolució, participà activament en la col·lectivització d'aquesta empresa. El 25 de maig de 1939 va ser detingut per les autoritats franquistes guanyadores i portat, el 23 de juliol de 1943, davant un consell de guerra que el va condemnà a 15 anys de reclusió temporal. A començament de 1944 va ser posat en llibertat provisional.

    Juan Rodríguez González (1900-1944)

    ***

    D'esquerra a dreta: Inocencio Ferreras Díez ("Gitano"), Calixto López Abad i Francisco Suárez Salvador ("El Químico")

    D'esquerra a dreta: Inocencio Ferreras Díez (Gitano), Calixto López Abad i Francisco Suárez Salvador (El Químico)

    - Francisco Suárez Salvador: El 2 d'octubre de 1945 cau abatut a la carretera de Lugán (Vegaquemada, Lleó, Castella, Espanya) el guerriller llibertari antifranquista Francisco Suárez Salvador, conegut com El Químico. Havia nascut cap el 1915 a Sahélices de Sabero (Lleó, Castella, Espanya). Militant de les Joventuts Llibertàries d'Olleros de Sabero (Lleó, Castella, Espanya), treballava de miner. A finals de 1936 s'enrolà a la caserna de Cármenes (Lleó, Castella, Espanya) i quan la caiguda del front asturià, retornà a Lleó, pel bosc lleonès de Pardomino, amb els germans Calixto i Andrés López Abad, els germans Ovidio i Felipe García Valladares, Jesús Monje González i altres. Tots minaires i militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), formaren, al voltant de Ramiro de Cabo Arenas (Ramirón), un dels grups més nombrosos i actius de la guerrilla lleonesa que actuà als anys quaranta. Calixto López Abad (Zara) prengué la direcció del grup, el qual actuà a la zona de Riaño i de La Vecilla. Suárez Salvador fou l'instigador del segrest, el 29 de setembre de 1945, en una granja propera a Santibáñez (Lleó, Castella, Espanya), d'Emilio Zapico Arriola, enginyer agrònom director dels Serveis d'Agricultura de la Diputació de Lleó i membre d'una de les famílies més riques i ultradretanes de la província. Per al seu alliberament, la guerrilla exigí un rescat de dos milions de pessetes. Les autoritats decidiren entrebancar el lliurament del rescat i el 2 d'octubre de 1945 el capità de la Guàrdia Civil, Francisco Martínez Gallo i dos números, tots disfressats de dones, marxaren amb cotxe cap la trobada dels guerrillers. A l'alçada de la granja d'El Carrizal, el cotxe va ser aturat per tres guerrillers disfressats de Guàrdia Civil i s'entaula un tiroteig. Francisco Suárez Salvador va caure abatut, mentre un agent de la Guàrdia Civil fou ferit. Els altres dos guerrillers aconseguiren fugir i la resta del grup, que observà la topada des d'un turó proper, decidiren executar el segrestat. El 7 de març de 1947 van ser garrotats a la presó de Lleó, acusats d'haver participat en la mort de Manuel Zapico Arriola, Leon Sacundino Rodríguez (El Practicante), Manuel Ferreras Díez (Madruga), Higinio Nicolás Bayón (El Italiano) i Aurelio Suárez Robles (Manzaneda).

    ***

    Foto policíaca d'André de Bläsus (2 d'abril de 1912)

    Foto policíaca d'André de Bläsus (2 d'abril de 1912)

    - André de Bläsus: El 2 d'octubre de 1976 mor a Versalles (Illa de França, França) l'anarcoindividualista André Jules Marie de Bläsus, citat de diverses maneres (De Blasiis, De Blasius, Deblassus, etc.). Havia nascut el 24 de març de 1884 a Sant-Maloù (Bro Sant-Maloù, Bretanya). Era fill d'un músic italià que s'establí a Sant-Maloù. Es guanyava la vida fent de sabater. A partir de 1905 col·laborà en L'Anarchie i visqué a la seu del periòdic (carrer del Chevalier de la Barre). Esdevingué company d'Anna Mahé, ex amant d'Albert Joseph (Libertad) i cofundadora de la citada publicació. Sembla que un germà seu també hi vivia, ja que diversos informes policíacs parlen dels«germans De Bläsus» i el nom de«Léonard de Bläsus» apareix en un anunci de Le Libertaire al costat dels d'André i d'Anna. En 1905 va ser condemnat per «tinença d'arma prohibida». Després de la ruptura entre Libertad i Paraf-Javal, arribà a les mans amb el segon. En 1910 s'allunyà dels cercles anarcoindividualistes i participà en el grup anarquista de Montmartre fundat per Henry Combes i Georges Durupt. Des del 8 de gener de 1912 vivia al número 34 del carrer Prony d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), amb Anna Mahé i un infant de vuit anys que aquesta havia tingut amb Libertad, i sembla que la parella no participava molt activament de la política. Fabricava sabates de dona al seu domicili per a un tal Salmon del carrer Milton i per encàrrecs i Anna s'encarregava de lliurar-les i de comprar el material. Quan l'afer de la «Banda Bonnot», va ser denunciat per haver allotjat Édouard Carouy i el seu domicili va ser escorcollat el 2 d'abril de 1912, trobant-se documentació de Léon Lacombe (Leontou), aleshores buscat per homicidi, i una màquina d'escriure robada que un company anomenat Aubin li havia deixat. Dies després va ser alliberat, però amb càrrecs. El 17 de maig de 1912 va ser jutjat pel XI Tribunal Correccional de París i condemnat a sis mesos de presó per encobriment de robatori i a cinc anys de prohibició de residència al departament del Sena. El 25 de gener de 1917 es casà amb Élisabeth Dameshoy. En els anys trenta visqué a Saint-Cyr-l'École (Illa de França, França), on encara treballava de sabater, i en 1932, segons la policia, era tresorer de la«cèl·lula comunista» local.

    ***

    Guillem Gally Grivé (1939)

    Guillem Gally Grivé (1939)

    - Guillem Gally Grivé: El 2 d'octubre de 1981 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'impressor, editor i militant nacionalista i anarcosindicalista Guillem Gally i Grivé. Havia nascut el 27 de juliol de 1907 a Barcelona (Catalunya). Com a impressor va treballar a les impremtes Clarassó i Vícente Ferrer. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou secretari del Front d'Esquerres de Catalunya (FEC), coalició electoral d'esquerres que obtingué un gran triomf en les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. Durant la guerra civil formà part de la «Columna Macià-Companys» durant sis mesos. El 7 de febre de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França pel Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) amb la seva companya, Maria Amorós, i son fill Guillem. Després de passar per diverses poblacions (Perpinyà, Bebarius, París i Anvers), el 19 d'abril de 1939 pogué salpar des d'Anvers (Flandes) a bord del vaixell Masdam, arribant el 8 de maig al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). Sa companya i son fill no pogueren reunir-se amb ell fins el 16 d'octubre de 1942, quan arribaren a Veracruz a bord del vaixell Nyassa, que havia partit des de Casablanca (Marroc). Instal·lat a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), fundà la Impremta Graphos, petita litografia especialitzada en l'estampació d'esqueles, a la qual es van associar sos germans Hèctor, advocat i gendre del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys Jover, i Humbert, que contribuïren en els aspectes comercials i administratius de l'empresa. Amb el temps aquesta impremta assolí un considerable prestigi i volum de producció –fou l'editor d'Agustí Bartra–, creant i adquirint diverses editorials, com ara Edicions Catalanes, Encuadernación Leal, Pamex, Concepto oÁrbol. En 1945 tingué una filla, Elisenda. Va ser vicepresident de l'Orfeó Català de Mèxic.

    Guillem Gally Grivé (1907-1981)

    Escriu-nos

    Actualització: 26-07-17


    0 0
  • 10/02/17--22:42: Cómo enamorar a un hombre
  • Aquí hay 10 consejos sobre cómo seducir a un hombre

    Usarlo con cautela, porque con gran poder viene gran responsabilidad y nosotros los hombres son tan débiles):

    1. Elige El Campo de Batalla Bien Créame, el "dónde" es muy crucial para su éxito. La elección de una barra de deportes mientras el Superbowl está encendido no puede ser coronada con éxito. Una cena privada, con el ambiente romántico apropiado, por otro lado, le dará las mejores oportunidades. Elija lugares donde puede minimizar las distracciones, (e idealmente la competencia). Para enamorarlo debes tener toda su atención. Además, el entorno adecuado puede ser muy estimulante. Nunca subestime el poder de la luz de las velas y acompañar música suave.

    2. El poder del olor El olor es una de las influencias subconscientes más poderosas que afectan nuestros juicios. En una encuesta, el 89% de los hombres reveló que el olor puede mejorar el atractivo de una mujer. El 55% de los hombres encuestados fue un poco más lejos y admitió que se pondría amoroso con una mujer sólo por su atractivo olor. ¿Crees eso? ¡Tu mejor! Todos los que han visto o leído, Perfume: La historia de un asesino , saben de lo que estoy hablando. El olor es una de las influencias subconscientes más poderosas que afectan nuestro juicio sobre el otro sexo. La forma en que hueles es un factor vital para tu éxito en la seducción. Se puede comparar con feromonas en el mundo animal.

    Una mujer puede mejorar sus feromonas naturales mediante el uso de aceites de aromaterapia como sándalo, rosa, ylang-ylang, jazmín y pachulí. Son conocidos por sus propiedades afrodisíacas. Shakespeare escribió que Cleopatra recibió a Marc Anthony en un barco con velas perfumadas. El olor exótico lo hizo enamorarse de ella inmediatamente. Incluso tanto que desesperadamente dio su vida por ella. Use un perfume que le guste, pero tenga cuidado de no exagerar. Úselo con moderación y aplíquelo a los llamados puntos de pulso del cuerpo: muñecas, detrás de los oídos, en la curva del codo, detrás de las rodillas y en el interior de los tobillos. También puede tratar de rociar el perfume en el aire frente a usted y caminar en la niebla. Haga su perfume una parte reconocible de usted. Haga que su olor se imprima en su mente.

    3. Mostrar un poco, pero ocultar un poco más Hay una cierta manera de vestirse para conquistar a los hombres locos. Y ciertamente no quiero decir que vaya puta. Eso es un desvío para la mayoría de los hombres. Necesitas encontrar un compromiso entre mostrar y ocultar tus cualidades femeninas. Es la combinación correcta que hace el secreto. Me gustan las mujeres que mejoran ciertas regiones del cuerpo sin realmente mostrar nada. Alejarse de lo obvio. Es crucial que realmente te sientes sexy. Y no se olvide de algunas lencería asesino y accesorios sexy como pulseras y collares.

    4. Sea Super-confiado Tener la confianza de una supermodelo. Sé una mujer que sabe lo que quiere, y cómo conseguirlo. Sabes como hacer esto? Pero tenga en cuenta - también hay una delgada línea roja. Si lo exageras, lo más probable es que parezca arrogante en lugar de confiado. No quieres eso. A nadie le gusta la arrogancia. Usted puede comenzar con la renovación de sí mismo. Obtener un maquillaje completo - un nuevo corte de pelo, ropa, empezar a perder peso. Nunca subestime lo que un nuevo corte de pelo puede hacer por usted. También, mire su postura. Mantenga una columna recta con los hombros hacia atrás, exponiendo su pecho. Haga todo lo que haga que su confianza se dispare. Los hombres están muy impresionados y los enamora la confianza.

    5. Enviar señales de interés con discresión para conquistar a un hombre Ahora es el momento de difundir un pequeño indicio para el hombre que en realidad puede tener una oportunidad con usted. Envíenle pequeños signos de interés de vez en cuando que le hagan avanzar: Mostrar las manos sin abrir Juega con tu cabello o acaricia otros objetos. Empuja tus dedos por el pelo Elija un poco de pelusa de su chaqueta, (incluso si no hay ninguno!) Enfréntate directamente, y inclínate ligeramente hacia adelante de vez en cuando Mojar y morder los labios de vez en cuando Aquí de nuevo - no exagere! Los hombres experimentados pueden leer estos signos, los inexpertos, así, incluso ellos sentirán que algo está pasando.

    6. La magia de la anticipación Ahora, aquí está una buena. Esta es una variación de "jugar duro para conseguir", que por cierto es muy dudoso para trabajar. Si está exagerada, le hará más daño que ser de uso. En su lugar, juegue un pequeño juego llamado "anticipación". La anticipación, la emoción y la tensión pueden ser una gran oportunidad para atraer a un hombre. Retrasar la gratificación. Haz dos pasos adelante, un paso atrás. Crea un fuerte sentimiento de insatisfacción en él. Una insatisfacción que sólo puede ser resuelta por tenerte. Nunca debe parecer fácil para él. Haz dos pasos adelante, un paso atrás. Contradícese usted mismo! Utilice los antes mencionados signos de interés, luego de repente muestran desinterés, lo ignoran durante dos minutos. Luego empieza de nuevo. Dos pasos adelante, un paso atrás.

    7. Matar a los ojos - La técnica francesa Comience con miradas de soslayo casi accidentales. Usted puede seguir con una mirada recta. Ahora, algo comienza que se puede describir simplemente como la inocencia juguetona, (alguien me dijo una vez que las muchachas francesas inventaron eso). En el momento en que mira hacia atrás, instantáneamente bajar los ojos y poner una sonrisa avergonzada. Usted puede incluso hacer hincapié en algunos momentos más tarde por mirar de nuevo, esta vez más tiempo, y luego otra vez bajar los ojos. Esto es coquetear sin hablar, (podemos aprender mucho de los franceses cuando se trata de hacer el amor).

    8. Tóquelo "accidentalmente" Cuando llegue a algo, intente tocar su mano accidentalmente. No lo haga demasiado obvio. También, toque brevemente durante la conversación para hacer un punto o cuando él acaba de hacer una observación interesante sobre algo. El secreto es ser juguetón con toques casuales de vez en cuando. Esto crea tensión, así como una conexión física. Y lo que es más importante, comunica subconscientemente que no estás interesado en "sólo ser amigos".

    9. El poder del baile erótico Este es corto y simple: aprender a bailar de una manera erótica, y buscar una oportunidad para que él vea. No subestime el poder de esto. La mayoría de las mujeres les encanta expresarse en la pista de baile. ¿Por qué no aprenderlo y hacerlo de la manera correcta? Hay cursos sobre esto, o simplemente ir a un club, ver y aprender. Esto es muy poderoso.

    10. El ingrediente secreto Ahora, hay un ingrediente final para una seducción exitosa de un hombre. No debe sentirse seducido . Debe pensar que te sedujo , no al revés. Dale su victoria, que sea el héroe. A los hombres les gusta eso. Les da una sensación de seguridad. ¿Por qué no aprovecharse de eso, si usted consigue lo que usted quiere!

    Conclusión Algunos otros consejos útiles en breve: Ser misterioso y juguetón Despierta al explorador en él Deja que haga la mayor parte de la conversación Flirtear intensamente con un 90% de lenguaje corporal y sólo un 10% con palabras

    Contradícate, confundirlo Trate de hacer una explosión de todos los sentidos: aspecto, gusto, música, tacto, olor Tenga cuidado de no aparecer demasiado necesitado (MÁS: Aprenda 10 secretos sobre los hombres ) Como todos sabemos, Jason Biggs de American Pie fue seducido de la manera fácil, con poco esfuerzo, (¿quién se pregunta?). Ahora está listo para dominar - el arte de la seducción de la manera sublime, y conseguir cualquier hombre que desee.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [03/10] «Vía Libre» - Bara - Faggioni - Torres Tribó - Croix - Roig Soler - Massana - Gracia Fleringan - Waisbrooker - Grosser - Ziglioli - Camisan - Gumsay - Carbó - Botey - Trabal

    Anarcoefemèrides del 3 d'octubre

    Esdeveniments

    Portada del primer número de "Vía Libre"

    Portada del primer número de Vía Libre

    - Surt Vía Libre: El 3 d'octubre de 1936 surt a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Vía Libre. Portavoz de la Confederación Nacional del Trabajo y de la Federació Anarquista Ibérica de Badalona. Fou dirigit per Rizal Robert, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Van ser redactors Eliseu Paradell (FAI); Bartolomé Escalado, del Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT); Juan Rectores, del Sindicat Únic de la Metal·lúrgia de la CNT; Vicens Turón, del Sindicat Únic d'Empleats Municipals de la CNT; i Joan Sans, de Consciències Lliures. Pedro Portas en fou l'administrador, Antonio Sánchez el comptador i Salvador Martínez el caixer. En la seva Comissió de Propaganda figuraven Santiago Alonso, Francisco Crisol, Joaquín Guevara, Francisco Lozano i Jaime Perera. Hi van col·laborar José Calvete, Joan Sans Sicart, Joan Manent, Joan Sans Amat, Nicolau Capó, S. Comar, María Luisa Luqui, José Blanco, Jaime Campaña, Francesc Favà Pla, Domingo Costa, Vicens Turón, Joan Mercader, Joaquim Aubi, Diego Sánchez Ravengar, E. Marín Jauregui, Ángel Gill, Cayo Gonzalo, Fernando Martínez Aznar, M. Ventura Bort, Javier de Silva, Ángel Domínguez, Josep Sales, Fernando Salinas, entre molts altres. Els temes que tractà foren d'allò més variat: moviment sindical (avisos, comunicats, assemblees, convocatòries, etc.), naturisme, pedagogia, cultura, poesia, notícies del front i de les col·lectivitats, temes ideològics, Joventuts Llibertàries, etc. El número 42, del 17 de juliol de 1937, és un extraordinari dedicat al primer aniversari del 19 de juliol. A partir del número 44, del 21 d'agost de 1937, canvia el disseny de la capçalera. L'últim número, el 69, del 10 de febrer de 1938, fou extraordinari i publicà els dictàmens aprovats en el Ple Nacional Ampliat de València de gener de 1938; un d'aquest dictàmens, sobre regularització de les publicacions confederals, fou el que decidí el tancament del setmanari. Alguns articles es publicaren en català.

    Vía Libre (1936-1938)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Colònia anarcocomunista d'Aiglemont

    Colònia anarcocomunista d'Aiglemont

    - Louis Bara: El 3 d'octubre de 1881 neix a Denain (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista, sindicalista, antimilitarista i partidari de les comunitats llibertàries Louis Bara, citat en ocasions Barra. Es guanyà la vida com a obrer en una fàbrica a Mohon i després com a obrer laminador a Château-Regnault. En 1907 militava en la Unió dels Sindicats de les Ardenes i el desembre d'aquell any va ser condemnat juntament amb Alphonse Taffet, secretari de la citada unió, a tres dies de presó i 25 francs de multa per insultar un guàrdia rural. Va ser membre de la colònia anarcocomunista«L'Essai» d'Aiglemont, fundada per Fortuné Henry en 1903. El 21 de gener de 1909 va ser condemnat amb Taffet a sis dies de presó arran d'una baralla amb obres no sindicats. Va ser condemnat novament, l'1 de febrer de 1911, a 18 mesos de presó, arran de la manifestació del 17 d'octubre de 1910, per haver incitats els soldats a la deserció cantant la peça Gloire au 17ème, pena que purgà a Clairvaux. El setembre de 1911 la Lliga dels Drets de l'Home demanà la seva llibertat. En 1913, des de Nouzon, va col·laborar en el setmanari antimilitarista La Guerre Sociale, de Gustave Hervé. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Emilio Faggioni

    Emilio Faggioni

    - Emilio Faggioni: El 3 d'octubre de 1890 neix a Cadimare (La Spezia, Ligúria, Itàlia) l'anarquista Emilio Faggioni. Sos pares es deien Girolamo Faggioni i Ida Mori. No pogué anar molt a l'escola i s'hagué d'adaptar a tota mena de treballs, alhora que entrà en contacte amb el moviment anarquista. L'octubre de 1922 participà amb altres anarquistes en un tiroteig amb un escamot feixista. Acusat per les autoritats d'ús il·legal d'armes i de receptació, per fugir de la detenció passà a França i s'establí al País Niçard (Occitània). El setembre de 1926 el cònsol d'Itàlia a Marsella (Provença, Occitània) informà que es trobava en aquesta ciutat, on continuava militant i fent propaganda de les idees anarquistes. El desembre de 1926 es va traslladar a Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània), on començà a col·laborar amb l'anarquista Paolo Schicchi i va estrènyer relacions amb altres llibertaris, com ara Francesco Barbieri, Ugo Boccardi i Romualdo Del Papa. En aquests anys es mostrà molt actiu, participant en reunions antifeixistes, recollint fons pro víctimes polítiques i sostenint la premsa anarquista en llengua italiana (Il Monito, etc.). Vigilat per les autoritats, va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres per les seves activitats antifeixistes i anarquistes, essent considerat«un individu perillosíssim, capaç d'organitzar complots i atemptats i realitzar actes insurreccionals». Durant un temps s'establí a Bèlgica, però retornà a França, on el 19 de novembre de 1941 va ser detingut i enviat al camp de concentració de Vernet, on va romandre internat fins 1942. El 20 de maig de 1942 va ser lliurat a les autoritats italianes, que l'assignaren cinc anys de confinament, i enviat a la colònia penitenciària del l'arxipèlag de Tremiti. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943 va ser alliberat. Emilio Faggioni va morir el 12 de maig de 1964 a La Spezia (Ligúria, Itàlia).

    ***

    Josep Torres Tribó

    Josep Torres Tribó

    - Josep Torres Tribó: El 3 d'octubre de 1899 neix a Mollerussa (Pla d'Urgell, Catalunya) algunes fonts citen Arbeca (Les Garrigues, Catalunya)– l'escriptor, poeta, mestre, pacifista i anarcoindividualista Josep Antoni Torres Tribó, que va fer servir el pseudònim Sol de la Vida. Fill d'una família pagesa, pogué compaginar les feines al camp amb els estudis de magisteri. Quan tenia 17 anys obtingué el títol de mestre a l'Escola Normal de Lleida (Segrià, Catalunya) i exercí la docència al seu poble natal. En aquesta època es relacionà amb els joves republicans catalanistes de Mollerussa i amb el ferroviari anarquista AníbalÁlvarez fundà la revista anticlerical i atea Cap de Ruc, fet pel qual va ser desterrat. Després d'una curta estada a Madrid (Espanya), on treballà com a crític d'art i com a apuntador en la companyia de teatre de Catalina Bárcena, retornà a Lleida. Pel seu antimilitarisme, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a dos anys de presó. També era contrari a l'alcohol i al tabac. En 1918 col·laborà en el periòdic El Ideal, òrgan de les Joventuts Republicanes Revolucionàries (JRR) de Tortosa i Roquetes (Baix Ebre, Catalunya). Entre 1918 i 1919 formava part de la redacció de la revista quinzenal saragossana Voluntad, amb Felipe Alaiz de Pablo, Manuel Albar Catalán i Ángel Abella. L'agost de 1919 va ser detingut a Albelda (Llitera, Franja de Ponent) i l'any següent fou membre del Centre d'Estudis Socials de Tarragona (Tarragonès, Catalunya), amb Felipe Alaiz, Josep Cinca Vilagener, Hermós Plaja Saló i Pere Segarra Boronat, entre d'altres. En aquests anys escrivia poesies, articles i lletres anarquistes, cantades amb músiques populars. En 1921 restà empresonat a Saragossa (Aragó, Espanya) i l'any següent dirigí Voluntad i prologà el fullet de Felipe Alaiz El trabajo será un derecho. L'octubre de 1922 formà part del grup anarquista«Crisol», amb els germans Ascaso Budría, Gregorio Jover Cortes i Buenaventura Durruti Domínguez. En 1923 fou responsable de la revista infantil anarquista barcelonina Libertín i el març d'aquell any va fer un míting a Barcelona al costat de Novella, Sebastià Clarà Sardó, José Alberola Navarro i Vicente Martínez López (Armando Artal). En 1928 publicà Elogi de la mentida, la seva obra més coneguda i fortament influenciada pel nietzschianisme i l'espiritualisme tolstoià. En els anys finals de la dictadura de Primo de Rivera exercí de mestre a l'Escola Nova del barri barceloní del Clot. Col·laborà amb Joan Puig Elias i després en diverses iniciatives pedagògiques en centres sindicals, com ara l'Ateneu Llibertari de La Segrera, a Sant Andreu de Barcelona. No es considerava racionalista, sinó seguidor «a la seva manera» de la tradició de Francesc Ferrer i Guàrdia. Entre 1932 i 1936 regentà una escola pròpia al barri del Guinardó de Barcelona, en la qual sa companya Guadalupe Cuadrado Serrana, filla de família confederal, li ajudava en el parvulari. En aquesta època s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra civil visqué al Masroig (Priorat, Catalunya), on va fer de mestre, alhora que portava la comptabilitat de la col·lectivitat agrícola. També ajudà en la legalització de les col·lectivitats de Valls, Mora d'Ebre i Falset. Posteriorment passà a Valls (Alt Camp, Catalunya) i va fer conferències a poblacions de la comarca (Puigpelat, Bràfim, etc.). En 1938 substituí Pere Segarra Boronat en la direcció d'Acció Sindical, portaveu de la Federació Comarcal de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Valls-Montblanc. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers. D'allà sortí enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina als Alps i, amb la declaració de guerra, s'enrolà en l'exèrcit francès. A Dunkerque (Flandes del Sud) caigué presoner dels alemanys i va ser portat el 6 d'agost de 1940, amb la matrícula 65.137, a l'Stalag VII-A de Moosburg (Baviera, Alemanya); el 24 de gener de 1941, amb la matrícula 3.444, va ser enviat al camp de Mauthausen, on coincidí amb quatre deixebles seus; i, finalment, amb la matrícula 9.742, al camp auxiliar de Gusen. Josep Torres Tribó va ser assassinat («desinfectat») en una cambra de gas el 22 de setembre de 1941 al castell de Hartheim (Alkoven, AltaÀustria, Àustria), on havia estat portat per al seu extermini. Durant sa vida publicà articles en nombroses publicacions, com ara Acracia, Crisol,Fructidor,Los Galeotes, Libertín,Solidaridad Obrera, Vida Obrera, etc. És autor, a més de les obres citades, d'Al pueblo, cultura (1922), Aurorita. Cuento infantil (1922 i 1939), Técnica social (1922), La Ciutat ens pren els fills. Comèdia dramàtica en tres actes (1925, inèdit), Elídolo (1926), La loca vida. Drama en tres actos (1926) i La redención del Pierrot (1926). Sa filla, Hortensia Torres Cuadrado, també fou una destacada anarquista.

    Josep Torres Tribó (1899-1941)

    ***

    Portada del llibre d'Alexandre Croix "Tixier-Vignancour. Ombres et lumières" (1965)

    Portada del llibre d'Alexandre Croix Tixier-Vignancour. Ombres et lumières (1965)

    - Alexandre Croix: El 3 d'octubre de 1909 neix a Aubervilliers (Illa de França, França) el periodista anarquista i sindicalista Alexandre Croix, que va fer servir diversos pseudònims (Charles Alexandre,Anastygmat, Barcelone, etc.). Era fill únic i son pare, Alexandre Croix, feia de xofer i sa mare, Berthe Richon, regentava un cafè a Saint-Denis (Illa de França, França). Després de fer els estudis secundaris i d'estudiar lletres i ciències socials, començà a treballar en el full financer La Gazette de Franc com a secretari de la seva fundadora Marthe Hanau. Posteriorment va fer feina de corrector d'impremta en L'Ordre, d'Émile Buré. Durant molt de temps col·laborà en Le Crapouillot. Magazine non-conformiste, de Jean Galtier-Boissière, amb son nom o sota el pseudònim Charles Alexandre. Després de la Gran Guerra col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Encyclopédie Anarchiste (1925-1934) i Plus Loin (1925-1939). En 1927 va ser fitxat com a anarquista i en 1928 fou un dels promotors, amb Eugène Humbert, Victor Margueritte i el doctor Pierre Vachet, del comitè neomaltusià «Pro Amor», enquadrat en la Lliga Mundial per a la Reforma Sexual (LMRS). En 1929 treballava en la redacció de Le Libertaire sota el pseudònim Barcelone i signà els seus articles sota diversos pseudònims (Paul Monfret,Randal, Raskolnikoff,Raynal, Charles Robert, etc.). El novembre de 1929 fou delegat del Grup Anarquista de Saint-Denis en el congrés de la Fédération Anarchiste du Midi (FAM, Federació Anarquista del Migdia) que se celebrà a Besiers (Llenguadoc, Occitània) i l'abril de 1930 en el congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). En els anys trenta vivia al número 231 de l'Avenue du Président Wilson de Saint-Denis i figurava en el llistat de domicilis anarquistes a controlar bimensualment establerta per la policia. En aquests anys va fer nombroses gires propagandístiques i conferències per la regió parisenca. Gran lector, també en castellà i en italià, amb una gran memòria, fou temut com a pamfletista. Va ser un dels col·laboradors en un número especial sobre la Guerra Civil espanyola de la revista Vu (Vu en Espagne), publicat el 29 d'agost de 1936, parlant sobre els anarquistes i la seva revolució. El gener de 1937 viatjà com a corresponsal del diari L'Ordre, encara que a les ordres del govern francès del Front Popular, a Galícia (Espanya), amb gran perill per a la seva vida, a la recerca del dirigent comunista Joaquín Maurín Juliá, sindicalista que ell coneixia, desaparegut l'endemà del cop militar feixista del 18 de juliol de 1936 –aquesta episodi va ser narrat en 2009 per Yveline Riottot en la seva novel·la Les chemins de Croix ou les tribulations d'un journaliste français en Galice franquiste. Iniciativa seva, amb Jean Bernier i Victor Serge, fou el número especial de gener de 1938 sobre «L'Anarchie» de Le Crapouillot. En aquesta època col·laborà en La Flèche de Paris. Hebdomadaire politique de combat. En 1939, quan esclatà la II Guerra Mundial, es declarà insubmís i amb André Prudommeaux passà a Suïssa; per aquest fet, en 1942, va se jutjat i condemnat a cinc anys de presó i a la confiscació dels seus bens presents i futurs. A Suïssa va ser acollit, entre d'altres, per Luigi Bertoni. En aquest mateix 1942 col·laborà en el text biogràfic Un home dans la mêlée sociale. Louis Bertoni, publicat per «Les Amis de Louis Bertoni». Finalment, pogué retornar a França i l'1 d'abril de 1948 fou admès en el Sindicat de Correctors d'Impremta. Entre 1948 i 1949 ajudà Jean Galtier-Boissière en la seva obra en dos volums Histoire de la guerre (1939-1945). Durant la postguerra continuà col·laborant en la premsa llibertària, com ara La Révolution Prolétarienne, de Pierre Monatte; Le Réfractaire, de May Picqueray i L'Intrus, de René Ringenbach (René Ringeas). En els anys cinquanta viva a París sota el nom de Charles Errard (o Herrard). En 1958 ajudà estretament Louis Lecoin en la sortida del periòdic Liberté, i, amb aquest i Albert Camus, fou un dels promotors del Comitè d'Ajuda als Objectors de Consciència. Fou autor de Tixier-Vignancour. Ombres et lumières (1965) i de Jaurès et ses détracteurs. L'histoire à travers la polémique (1967). Un text seu sobre l'assassinat d'Andreu Nin va ser afegit a l'edició de 1975 de l'obra de Katia Landau Espagne, les fossoyeurs de la révolution sociale. Alexandre Croix va morir el 8 de juny de 1976 a l'Hospital Lariboisière de París (França). En el moment de la seva mort treballava en diferents obres, especialment en Cinquante ans de la Révolution Prolétarienne, de la qual Roger Hagnauer acceptà reprendre la publicació. L'Institut d'Histoire Sociale. Fondation Boris Souvarine de París conserva els seus dossiers de premsa. Cal no confondre'l amb el militant anarquista való Charles Alexandre, col·laborador de la premsa anarquista belga (Le Combat,L'Emancipateur, etc.) i autor del fullet L'Homme et ses dieux (1937).

    ***

    Ismael Roig Soler

    Ismael Roig Soler

    - Ismael Roig Soler: El 3 d'octubre de 1913 neix a Benissoda (Vall d'Albaida, País Valencià) l'anarcosindicalista Ismael Roig Soler. En 1923 va ser enviat per son pare al seminari d'Agres (Comtat, País Valencià), però tres anys després abandonà el seu futur sacerdotal i es traslladà a Albaida (Vall d'Albaida, País Valencià), on s'havia instal·lat sa família. Treballà en una impremta fins al 1929, any en el qual marxà a Carcaixent (Ribera Alta, País Valencià), on vivia una germana. En aquesta ciutat, amb la proclamació de la II República espanyola en 1931, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Juntament amb altres companys (Josep Granell, Paco Cucarella, Vicent Sanmartí i Vicent Estrada), fou un dels militants més actius en les lluites socials d'aleshores. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, lluità en la«Columna de Ferro», en la Columna Confederal «Llevant» i en la 82 Brigada Mixta, en aquesta darrera com a tresorer pagador, fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista aconseguí fugir del cercle d'Alacant i arribar a França, on fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Poc després retornà clandestinament a la Península i s'integrà a Barcelona (Catalunya) en el grup «Levante», al voltant del seu gran amic Ginés Camarasa García. El juny de 1945 va ser detingut, però un mes més tard va ser alliberat ja que no fou identificat. Participà activament en el Comitè Regional de Catalunya, encapçalat per Cèsar Broto Villegas, sobretot en la confecció i impressió deSolidaridad Obrera. El novembre de 1945 va ser novament detingut, però aconseguí fugir de la Prefectura de Policia de Barcelona. Durant els anys cinquanta passà a un segon pla en la lluita clandestina, però en 1954 va ser reconegut per un falangista de Carcaixent i fugí cap a França. Posteriorment passà a Amèrica. Fins a 1960 residí a Montevideo (Uruguai) i a Veneçuela fins al 1975, any que retornà a la Península. Visqué a València i, des de 1976, a Barcelona. En 1997 col·laborà en el Boletín Amicale 26ème División, publicat a Tolosa de Llenguadoc per exmilicians de la «Columna Durruti», i en 1999 publicà el llibre de memòries Así luchábamos. República, guerra, clandestinidad y exilio de un anarcosindicalista. Ismael Roig Soler va morir el 17 de febrer de 2001 a Barcelona (Catalunya) i fou incinerat al cementiri de Collserola. El seu testimoni va ser recollit en el llibre de Judit Camps i Emili Olcina Les milícies catalanes al front d'Aragó (1936-1937).

    ***

    Marcel·lí Massana

    Marcel·lí Massana

    - Marcel·lí Massana i Vancell: El 3 d'octubre de 1918 neix a Berga (Berguedà, Catalunya) el guerriller anarcosindicalista Marcel·lí Massana Vancell, també conegut com Panxo (o El Gras). Era el més petit de tres germans i va perdre sa mare als set dies de néixer; aleshores Filomena Solé, La Dida, li va fer de mare. Orfe als cinc anys, quan son pare va patir un accident a la mina de Vila Forniu, va viure la seva primera infància a Llinàs i a partir dels set anys al col·legi religiós dels Germans de les Escoles Cristianes de Solsona, tutelat per son oncle Joan Massana, capellà de la vila, i passant els estius a Berga. Va abandonar el col·legi als 13 anys i després d'un any al Mas Recaus, a Sallent, amb sos oncles, va començar a treballar als 14 anys com a aprenent al taller mecànic de Ramon Canues, El Pixa-Vi. En 1934 feia feina de mecànic a l'empresa tèxtil de Can Rodergas, a Berga, i l'any següent va ingressar en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Berguedà, encara que sembla que ja va participar en el moviment anarquistes durant la revolució de Fígols. Quan l'aixecament feixista del 1936, va ingressar en el Comitè de Milícies de Berga i l'agost d'aquell any, s'enrola en la Columna Terra i Llibertat, intervenint en el front madrileny. De tornada a Catalunya es va allistar en la Columna Carot i Castan i, quan es militaritza, en la 25 Divisió, en la Brigada 118, combatent a Aragó des d'octubre de 1936 fins al final de la guerra --des d'abril de 1938 com a tinent-- que el sorprèn a Alacant. Va passar per diversos camps de concentració i presons (Albatera, Bétera, Porta Coeli, Manresa, Barcelona, Madrid) i va ser alliberat provisionalment en 1942. Mesos després, va negar-se a fer el servei militar i va passar a la clandestinitat, instal·lant-se a Organyà, contactant amb els contrabandistes de la zona i fent-se un especialista dels passos fronterers. En 1944 viu a Tarascon-d'Arièja i organitza la lluita guerrillera que el farà famós. En 1947 s'instal·la a Tolosa de Llenguadoc. En 1950 va tenir un conflicte amb carrabiners francesos i va haver de deixar la lluita de guerrilles. Els problemes amb el govern francès se salden inicialment amb un mes de presó, però per pressions del règim franquista, que també demana l'extradició, patirà de bell nou presó i després confinament a Deux-Sèvres i Leucamp fins al 1956, any que, lliure, es trasllada a París. A la capital francesa treballarà de mecànic i de jardiner, i ja malalt s'allunyarà de l'activisme resistint les pressions de Sabaté primer i més tard, a començaments dels seixanta, de Mera, Alberola i García Oliver per reincorporar-se a la lluita armada. Finalment es trasllada al Llenguadoc i rellançada la CNT, s'afilia al sindicat metal·lúrgic barceloní. El seu gran prestigi com a una de les principals figures del maquis llibertari rural es fruit de la seva intensa lluita antifranquista entre els anys 1944 i 1950, anys durant els quals va realitzar nombroses accions als Pirineus catalans (voladures de torretes elèctriques d'alta tensió i de dipòsits d'aigua, i altres sabotatges; segrests de destacats franquistes; expropiacions a falangistes, terratinents, empresaris; atracaments a fàbriques i mines; passades de frontera amb documentació, armes i combatents; etc.) fent servir com a bases Osseja, Berga i Manresa. Freqüentment va estar acompanyat per altres guerrillers, com ara Vila Capdevila, Busquets, Antonio Sánchez, Puig Torres, Pons Argilès, Dot, Saborit, Saturnino Sanz, Pérez Pedrero, Adrover, Massip, Crespo, Benítez, F. Martínez, Arcos, Puig Costa, M. Sabaté, Pepe Blanco, El Rana, Pometa, El Gachas, etc. Entre 1948 i 1949 va actuar intensament a la zona de Manresa, Sant Vicenç de Castellet, Rocafort i Tarrassa, amb notable suport popular. Possiblement sigui l'únic grup guerriller a tot l'Estat espanyol que mai no va tenir cap baixa, ni morts, ni ferits, ni presoners. També cal destacar la tasca feta amb els joves de les Joventuts Llibertàries compromesos en l'edició del Ruta clandestí. Marcel·lí Massana va morir el 21 de maig de 1981 al mas Letallet (Les Bordes-sur-Lez, País de Foix, Occitània) d'un atac de cor sobtat, al costat de sa companya Maria Calvó. El grup de rock català Brams li va dedicar en 1995 una de les seves cançons (Massana) i l'historiador Josep Clara una biografia en 2005 (Marcel·lí Massana, l'home més buscat. Un mite de la guerrilla anarquista).

    ***

    Simón Gracia Fleringan

    Simón Gracia Fleringan

    - Simón Gracia Fleringan: El 3 d'octubre de 1923 neix a Utebo (Saragossa, Aragó, Espanya) el resistent antifranquista llibertari Simón Gracia Fleringan, conegut sota els pseudònims de Miguel Montllor i Aniceto Borrel. Son pare i son oncle, militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), van ser afusellats a Utebo per les tropes franquistes arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936. A finals dels anys quaranta treballà com a traginer de llet i l'11 de febrer de 1949 a Saragossa entrà a formar part del grup d'acció anarquista «Los Maños», encapçalat per Wenceslao Jiménez Orive (Wences). El 2 de març de 1949, amb els germans Francesc i Josep Sabaté Llopart, Wences, José López Penedo i Carlos Vidal Pasanau, participà a Barcelona en l'atac de l'automòbil del cap de la Brigada Políticosocial Eduardo Quintela Bóveda i en el qual resultaren morts el secretari del Front de Joventuts del districte universitari Manuel Piñol Ballester i el seu xofer Antonio Norte Juárez; José Tella Badoy, cap d'Esports del Front de Joventuts resultà ferit. Després participà en la gira expropiadora que el grup realitzà per Barcelona, Madrid, Màlaga, Sevilla i França. El 2 de gener de 1950 tornà a Barcelona i arran de la delació d'un dels membres del grup, Aniceto Pardillo Manzanero (El Chaval), el 9 de gener de 1950 va ser detingut amb Plácido Ortiz Gratal, hores després de caure mort Wences. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort. Simón Gracia Fleringan va ser afusellat el 24 de desembre de 1950 a Barcelona (Catalunya), juntament amb Victoriano Muñoz Tresserras i Plácido Ortiz Gratal, i el seu cos llançat en una fossa comuna.

    Simón Gracia Fleringan (1923-1950)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Lois Waisbrooker

    Lois Waisbrooker

    - Lois Waisbrooker: El 3 d'octubre de 1909 mor a Antioch (Califòrnia, EUA) l'anarcofeminista radical, lliurepensadora, espiritista, escriptora i editora Adeline Eliza Nichols, més coneguda com Lois Waisbrooker. Havia nascut el 21 de febrer de 1826 a Catharine (New York, EUA). Defensora de l'amor lliure, estava fermament convençuda no de la igualtat dels sexes, sinó de l'absoluta superioritat de les dones. Embarassada als 17 anys, va ser obligada a casar-se amb George Fuller el 12 d'abril de 1843 a Cuyohoga (Ohio), fet que la fastiguejarà i radicalitzarà. Va ser detinguda acusada de violar les Lleis de Comstock contra l'enviament de materials«obscens», però el cas va ser sobresegut. En 1901, després de l'assassinat del president William McKinley, va ser novament encausada per obscenitat com a una part del muntatge policíac que l'Estat va orquestrar contra el moviment anarquista i en aquesta ocasió va ser declarada culpable per la Cort Federal el juliol de 1902. Va ser autora de nombrosos fullets i llibres sobre la revolució anarcofeminista, com ara Suffrage for woman: The reasons why (1868), Alice Vale: A story for the times (1869),Helen Harlow’s Vow (1870),Mayweed blossoms (1871), Nothing like it or Steps to the Kingdom (1875), From generation to regeneration (1879), Facts and figures for working men (1886), Perfect motherhood or Mabel Raymond's resolve (1890), The fountain of life, or The three fold power of sex (1893), A sex revolution (1893, novel·la feminista utopicopacifista), My century plant (1896), The temperance folly (1900), Eugenics (1907), entre altres. Va editar tres periòdics (Our Age, Foundation Principles i Clothed with the Sun), va participar en l'edició i en la direcció del setmanari anarquista i lliurepensador Lucifer. The Light-Bearer, i va escriure a nombroses publicacions espiritistes (Banner of Light, Religio-Philosophical Journal, Hull’s Crucible, Woodhull& Claflin’s Weekly) i anarquistes (Free Society,Discontent).

    ***

    Philip Grosser

    Philip Grosser

    - Philip Grosser: El 3 d'octubre de 1933 mor a Boston (Massachusetts, EUA) l'anarquista i antimilitarista d'origen jueu Philip B. Grosser. Havia nascut en 1890 a Boston (Massachusetts, EUA). El desembre de 1917, durant la Gran Guerra, va ser detingut per negar-se a fer el servei militar. Jutjat per un tribunal militar, el 25 d'agost de 1918 va ser condemnat a 30 anys de presó per negar-se a obeir la llei de reclutament, per amotinament i per escriure textos a favor de l'objecció de consciència. Tancat a diverses presons militars (Forts Jay, Leavenworth etc.), el juny de 1919 va ser traslladat al penal militar federal de l'illa d'Alcatraz (San Francisco, Califòrnia, EUA). L'anarquista Alexander Berkman, que coincidí amb ell a la presó, el considerà com «un dels seus millors companys». Durant els seus tres anys de presidi es va negar a ser jutjat per les autoritats i la seva resistència passiva va ser ferma, negant-se a portar uniforme i a formar militarment, a trencar les pedres dels seus«treballs forçats», etc. Tot això li va portar continus càstigs (encadenaments, cops, prohibició d'anar els lavabos, gàbies de tortura, masmorres subterrànies, etc.) i períodes de confinament en solitari. Fou alliberat el 2 de desembre de 1920. Va ser el primer a escriure les impressions del seu tancament a la presó Alcatraz, revelacions que van ser publicades per Excelsior Press pòstumament en 1933 en forma de pamflet per un grup d'amics, amb un pròleg d'Alexander Berkman, sota el títol Uncle Sam's Devil's Island. Experiences of a conscientious objector in America during the First World War i que van ser reeditades en 2007 per la Kate Sharpley Library a Londres (Anglaterra). Philip Grosser, sumit en la misèria i en la depressió, es va suïcidar llançant-se davant un tren en marxa el 3 d'octubre de 1933 a Boston (Massachusetts, EUA) i va ser enterrat el 20 d'octubre.

    Philip Grosser (1890-1933)

    ***

    Helios Ziglioli i Josep Sabaté Llopart (amb bicicleta)

    Helios Ziglioli i Josep Sabaté Llopart (amb bicicleta)

    - Helios Ziglioli: El 3 d'octubre de 1949 és assassinat a Castellar del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Helios Ziglioli, també citatElios Ziglioli o Elios Ciclione, i que va fer servir el pseudònim de Fernando García Bernón. Havia nascut el 15 de març de 1927 a Lovere (Llombardia, Itàlia). Criat pels avis, des de molt jove entrà a formar part del moviment anarquista de la mà d'un mestre seu a l'escola. Des de feia molts anys son pare vivia a París (França) i en 1948 decidí anar-hi per conèixer-lo. Decebut pel comunisme fanàtic de son pare, conegué llibertaris espanyols a París i s'uní a la lluita clandestina antifranquista. A Tolosa (Llenguadoc, Occitània) s'entrevistà amb Pere Mateu Cusidó, secretari de Coordinació i responsable de l'activitat antifranquista a la Península, li va dir que ja el cridarien quan fes falta i va recomanar als companys de la Federació Local de Carmauç (Llenguadoc, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que li busquessin feina per mantenir-lo ocupat. El 20 de setembre de 1948 entrà a treballar en una mina de la companyia «Houllières d'Aquitaine» i ben aviat li encarregaren l'ús d'una rascadora (màquina que arrenca el carbó a les galeries que es van obrint). Multilingüe, parlava italià, francès, castellà, català i esperanto. Decidit a passar els Pirineus, a finals de maig de 1949 conegué Josep Sabaté Llopart a Tolosa, amb qui establí una estreta amistat. El 4 de juny de 1949 va ser detingut, juntament amb Emilio Auto Gracia, Ramon Pons i Manuel Sabaté Llopart, arran d'un escorcoll al mas Tartàs (Oceja, Alta Cerdanya, Catalunya Nord), base de la guerrilla, on es trobaren armes i municions; jutjat el 29 de juny de 1949, va ser condemnat a dos mesos de presó. Posteriorment tornà a Carmauç quan després d'unes setmanes de treballar en la construcció el van cridar per entrar a l'Interior acompanyant al grup guerriller de «Los Primos»; aquesta serà la primera i única entrada clandestina a l'Espanya franquista. El 4 de setembre de 1949 sortí de Tolosa cap a Catalunya el grup, format pel cap de l'escamot Saturnino Culebras Saiz (Primo), son germà Gregorio Culebras Saiz, José Conejos García, Manuel Aced Ortell (El Francès), Joan Busquets Vergés (El Senzill), Manuel Sabaté Llopart, Ramon Vila Capdevila i Helios Ziglioli. A la carretera de Rocafort al Pont de Vilomara (Bages, Catalunya) intentaren detenir el cotxe de Josep Pujol Viñas, industrial manresà, però aquest no s'aturà i envestí els guerrillers, que obriren foc i feriren a l'esquena Emília Cuadrado Martínez, sa serventa. L'automòbil continuà el seu camí per portar la ferida a l'hospital, però això havia desvetllat la presència del grup guerriller a la Guàrdia Civil. El grup caminà tota la nit i van amagar pel camí dipòsits d'armes per anar més lleugers. Joan Busquets i Saturnino Culebras l'endemà marxaren cap a Terrassa per agafar el tren en direcció a Barcelona i poder contactar amb el grup de Josep Sabaté Llopart, que també havia entrat a Catalunya per aquelles dates. Després d'un tiroteig amb la Guàrdia Civil, l'endemà pogueren agafar el tren cap a Barcelona. Mentrestant Ziglioli anà a Matadepera (Vallès Occidental, Catalunya) per buscar queviures, però va ser detingut per la Guàrdia Civil sota la documentació falsa de Fernando García Bernón. Després de ser apallissat, el van dur amb camió a Castellar del Vallès a la recerca d'un dipòsit d'armes. Helios Ziglioli va ser assassinat per la Guàrdia Civil el 3 d'octubre –altres fonts citen el 29 de setembre– de 1949 a Castellar del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya) i l'endemà va ser enterrat a la secció dels protestants del cementiri d'aquesta localitat.

    Helios Ziglioli (1927-1949)

    ***

    Notícia necrològica sobre Elvira Camisan apareguda en el periodic parisenc "Frente Libertario" de juny de 1976

    Notícia necrològica sobre Elvira Camisan apareguda en el periodic parisenc Frente Libertario de juny de 1976

    - Elvira Camisan: El 3 d'octubre de 1975 mor a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarcosindicalista Elvira Camisan. Havia nascut cap al 1899 a Sant Cristòfol de la Vall (Pallars Jussà, Catalunya). Companya del militant llibertari Josep Rosell. En acabar la guerra civil passà a França i fou internada amb sos infants en un camp, per després ser lliurada a les autoritats franquistes. Posteriorment aconseguir passar els Pirineus clandestinament i reunir-se amb son company a Le Havre. Ambdós militaren en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili.

    ***

    Cartell realitzat per Gumsay per a les Joventuts Llibertàries de Catalunya

    Cartell realitzat per Gumsay per a les Joventuts Llibertàries de Catalunya

    - Gumsay: El 3 d'octubre de 1976 mor a Barcelona (Catalunya) el pintor, dibuixant i cartellista llibertari Gumersindo Sainz Morales de Castilla, que signà les seves obres com Sainz de Morales i Gumsay. Havia nascut en 1900 a Madrid (Espanya). Després d'estudiar a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid es traslladà a Barcelona, on destacà com a il·lustrador (dibuixos i fotomuntatges) de revistes (Esfuerzo,La Ilustración Ibérica,Imatges, Meridià,Porvenir, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, etc.) i de portades de llibres. Entre 1935 i 1936 realitzà un conjunt d'exposicions on ressaltà les «lacres socials». En 1937 el Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries de Catalunya li va publicar l'àlbum Estampas de la España que sufre y lucha, recull de 26 dibuixos sobre el conflicte bèl·lic. Durant la Guerra Civil també realitzà treball per a la Unió General de Treballadors (UGT). A partir de 1941 realitzà nombroses exposicions individuals per tot l'Estat (Barcelona, Bilbao, Madrid, Palma, Sant Sebastià, Sitges, València, etc.) i l'estranger. És autor de un gran nombre d'obres pictòriques en diferents tècniques (aquarel·les, sanguines, pintures, dibuixos, olis, etc.). Sa companya, Montserrat Barta Prats (1906-1988), també fou pintora i dibuixant.

    ***

    Floreal Carbó [militants-anarchistes.info]

    Floreal Carbó [militants-anarchistes.info]

    - Floreal Carbó: El 3 d'octubre de 1991 mor a Rius de Pelapòrc (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Floreal Carbó, també conegut com Casimiro. Havia nascut el 31 d'octubre de 1912 a Calanda (Terol, Aragó, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Calanda i partidari de la «gimnàstica revolucionària» de Joan García Oliver, arran dels fets revolucionaris del 8 de desembre de 1933 va ser empresonat. Durant la guerra civil lluità, ben igual que son cunyat José Villanueva, com a voluntari en la«Columna Durruti» i, després de la militarització, fou tinent en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El 23 de desembre de 1938 era capità en una companyia d'observació de la 119 Brigada Mixta. Després de la destrucció de l'únic fusell metrallador que tenia la companyia per un bombardeig enemic, ordenà la retirada per mor de les grans pèrdues patides. Amb el triomf franquista passà a França, on continuà militant en la CNT de l'Exili fins el seu final.

    ***

    Francesc Botey Badosa (La Treille, 1996)

    Francesc Botey Badosa (La Treille, 1996)

    - Francesc Botey Badosa: El 3 d'octubre de 2000 mor a La Treille (Marsella, Provença, Occitània) el militant anarquista i anarcosindicalista Francesc Botey Badosa. Havia nascut el 4 d'octubre de 1912 a Premià de Mar (Maresme, Catalunya). De ben jovenet introduït en el moviment anarquista, entre el 5 i el 13 de març de 1933 a Barcelona representà els 800 afiliats al SindicatÚnic de Treballadors de Premià de Mar en el Ple Regional de SindicatsÚnics de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1937, com a membre de les Joventuts Llibertàries, lluità al front d'Aragó enquadrat en la XIV Divisió i fou també el director de Titán, òrgan de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En aquesta època va col·laborar en el periòdic Alba Roja i fou redactor de Juventud Libre. Quan la guerra es va perdre, es va exiliar primer a Tolosa de Llenguadoc i després a Marsella, on va arribar l'agost de 1939. En aquesta ciutat va fer contacte amb altres exiliats peninsulars que es reunien al bar «Chez Vous», al carrer de Chateaudun, a prop de la vella Borsa del Treball, regentat pel simpatitzant llibertari Janot i que morirà, víctima d'una delació, en un camp de concentració alemany en 1943. En 1941 conegué l'anarquista italià Fioro del Conte que el posà en contacte amb Tony Peduto, de la federació anarquista local. Gràcies a Peduto, s'adherirà al grup anarquista clandestí animat per André Arru i que aplegava una dotzena de militants francesos (com Paul Chauvet), russos (com Volin), italians i espanyols (com Jaime Mariano) i les activitats del qual consistien a imprimir i difondre materials de propaganda així com a la fabricació o falsificació de documents d'identitat destinats a les persones en perill i especialment als jueus perseguits pels nazis. El mateix dia d'agost de 1943 que Arru i Chauvet foren detinguts, va poder escapar i previngué la resta de membres del grup que decidí aleshores dissoldre's. El setembre 1944 a Marsella fou membre del primer comitè de redacció en l'exili de Ruta,òrgan de l'FIJL, assegurant l'aparició dels vints primers números abans de traslladar-se el periòdic a Tolosa el juliol de 1945. El maig de 1945 albergà a la seva casa de La Treille, on vivia des del 1941, durant més de dos mesos Volin que acabava de sortir de l'hospital, però que acabarà morint d'esgotament poc després, el 18 de setembre a l'hospital Laennec de París. Botey participà activament en la reconstrucció del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i milità en la Federació Anarquista de Marsella. En 1947 va col·laborar en el periòdic Inquietudes, de Bordeus. Durant els anys seixanta va participar en les activitats del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA). Fou amicíntim de Víctor García i de Josep Peirats.

    ***

    Antoni Trabal Bisbal (1985)

    Antoni Trabal Bisbal (1985)

    - Antoni Trabal Bisbal: El 3 d'octubre de 2006 mor a França l'anarcosindicalista i lluitador pels drets dels mutilats de guerra Antoni Trabal Bisbal. Havia nascut el 28 d'octubre de 1920 a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Fou fill de Jesús Trabal,  obrer tèxtil i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --organització a la qual representà en el comitè d'empresa de la fàbrica Fill de Solà Sert-- que durant la guerra, entre maig de 1938 i gener de 1939, fou alcalde de Sant Feliu de Llobregat, a més de membre del Comitè d'Indústria Tèxtil local. Fins als 14 anys Antoni Trabal estudià a l'escola de l'Ateneu Obrer del seu poble natal. En 1935 es posà a fer feina en una empresa mecànica i d'oficinista als jutjats. Quan esclatà la revolució, intervingué en tasques culturals i en funcions administratives en les Joventuts Llibertàries. Quan tenia 17 anys s'enrolà en l'Exèrcit republicà. En 1938 va ser ferit greument al front del Segre i hagué de patir una trepanació al parietal esquerre, fet que l'allunyà dels fronts. Després d'aquesta contrarietat, entrà en el Cos de Mutilats de Guerra i en els serveis administratius dels hospitals militars. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració de Sant Cebrià i de Bram. El gener de 1940 fou contractat per una empresa d'aviació a Banhèras de Bigòrra. Amb l'ocupació nazi, fou portat al camp de concentració d'Argelers, del qual aconseguí fugir el maig de 1941, establint-se il·legalment a Tolosa de Llenguadoc amb sa companya i son fill nounat. Entre juliol de 1942 i agost de 1944, mentre feia feina en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Cajarc, va fer d'enllaç entre el maquis i la CNT clandestina. Després de l'Alliberament i de la escissió dins del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) esdevinguda en 1945, fou membre del Comitè de la Federació Local de Tolosa de la tendència possibilista del Subcomitè Nacional. En 1946 un Ple de Tolosa el nomenà vicesecretari de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya en l'Exili (LMIGEE), establerta en aquesta ciutat occitana. En 1947 s'instal·là a París en qualitat de secretari de la citada lliga i la representà en el Fons Humanitari Espanyol fins al 1978, quan fou traslladada la seu a Bordeus. Restà a París com a delegat de l'LMIGEE i des del 1979 n'ocupà la secretaria de Relacions Exteriors. Entre 1950 i 1960 fou membre en diverses ocasions del Comitè Regional de Catalunya de la CNT col·laboracionista i com a tal representà aquesta tendència en «La Treva Catalana» i en plens i congressos. Mancat de recursos, en 1953 trobà una feina en la UNESCO i en 1956 entrà com a funcionari fins a la seva jubilació en 1980. Un cop retirat de la vida laboral, es lliurà a l'LMIGEE, tant a França com a Espanya, i amb altres companys aconseguí la total equiparació de drets amb els mutilats i vídues de l'Exèrcit franquista. En 1998 l'LMIGEE es va dissoldre, un cop complida la seva missió. En 2002 participava en les Agrupacions Confederals de l'Exili, lligades al sector que esdevindrà en la Confederació General del Treball (CGT), des de Noisiel. Trobem articles seus en Catalunya, CNT,Despertar, España Libre, Libre pensamiento, Polémica,Rojo y Negro, etc.És autor de Breve historia de la Liga de Mutilados e Inválidos de la Guerra de España (1936-1939) (1986).

    Antoni Trabal Bisbal (1920-2006)

    Escriu-nos

    Actualització: 03-09-17


    0 0

    El Consell de Mallorca, mitjançant el departament de Desenvolupament Local, ha impulsat la supressió de les barreres arquitectòniques al centre cultural Guillem Cifre de Colonya. D’aquesta manera, es consolida la política de cooperació municipal que du a terme la institució insular.
     
     

    El conseller de MÉS Joan Font, titular del departament de Desenvolupament Local, va visitar el passat dimarts el projecte d’adequació i supressió de barreres arquitectòniques del centre cultural Guillem Cifre de Colonya, situat a Pollença. Aquesta millora s’ha pogut dur a terme gràcies a una subvenció de 138.600 euros del Pla Especial d’Inversions 2016-2017 de la institució insular. També s’ha fet un projecte de millora per a l’eficiència energètica de l’enllumenat públic de diverses zones del municipi. El consistori pollencí ha adquirit també un turisme i una motocicleta totalment elèctrics els quals han estat subvencionats per la institució insular.

    Font ha afirmat que "els ajuntaments són una peça fonamental per consolidar el canvi, ja que lideren les polítiques des de la proximitat. Els pobles de Mallorca juguen un paper fonamental en el procés de transformació social i econòmica de l’illa. Des de l’entrada de MÉS per Mallorca al Consell s’han destinat més de 61 milions d’euros als municipis de la nostra illa, una xifra rècord a la qual hem arribat en només dos anys de legislatura"


    0 0
  • 10/03/17--16:24: Com invertir bé
  • Així que tens 1000 euros estalviats i estàs preparat per entrar en el món de les inversiones.Quiero explicar com començar com a inversor i mostrar com maximitzar els seus guanys minimitzant els seus costos.

    Quins són els mínims del compte?

    Pel inversior inexpert, invertir pot semblar bastant simple - tot el que necessites fer és anar a una firma de corretatge i obrir un compte, oi? No obstant això, el que vostè no sap segurament és que totes les institucions financeres tenen requisits mínims de dipòsit. En altres paraules, no acceptaran la seva sol·licitud de compte a menys que vostè dipositi una certa quantitat de diners. Algunes firmes ni tan sols li permeten obrir un compte amb una suma de 1.000 euros.

    existències

    Els agents de borsa vénen són de dos tipus: amb servei complet o de descompte. Com el seu nom indica, un corredor a temps complet proporciona molt més al client, però només tracta amb clients de major poder adquisitiu. És comú veure comptes amb una mida mínima de $ 25,000 i més en els corredors de serveis complets.

    Això deixa a l'inversor de 1000 € amb l'opció d'un corredor de descompte. Els corredors de descompte tenen tarifes considerablement més baixes, però no esperis molt d'ells. Els honoraris són baixos perquè vostè està a càrrec de totes les decisions d'inversió - no pot trucar i demanar consell d'inversió. Amb 1000 €, vostè està just en el límit pel que fa a la quantitat que es pot dipositar. Alguns corredors de descompte acceptaran aquesta quantitat i altres no. Si és el cas, et tocarà buscar en una altra part.

    També pot comprar accions directament d'una empresa a través de plans directes de compra d'accions (DSPPs). Alguns d'aquests plans tenen una restricció de suma mínim d'inversió inicial, que sovint oscil·la entre 100 i 500 euros.

    Amb l'arribada del comerç en línia, hi ha un nombre de corredors de descompte sense (o molt baix) restriccions de dipòsit mínim. No obstant això, vostè s'enfrontarà a altres restriccions i veurà càrrecs més alts per a certs tipus d'operacions. Això és una cosa que un inversor ha de tenir en compte si desitja invertir en accions.

    Fons d'inversió i bons

    Si els fons mutus o bons són inversions que vol fer, és més senzill en termes de quantitats mínimes de dipòsit. Totes dues poden comprar-se a través d'empreses de corretatge, on s'apliquen regles de dipòsit similars a les de les accions. Els fons mutus també es poden comprar a través del seu banc local, sovint per menys de 1000 € quan vostè té una relació existent amb el banc.

    Si vols comprar bons de l'Estat, això es pot fer directament des del govern a través d'TreasuryDirect. L'única restricció aquí és la quantitat mínima de compra del bo, que costa 100 € per a la majoria dels programes i valors del tresor.

    Abans d'obrir un compte d'inversió, també ha de considerar els costos en què incorre en comprar inversions una vegada que el compte estigui obert. En la majoria dels casos, cada vegada que vostè compra una inversió, li costarà diners (a través de comissions). Amb una quantitat limitada de fons, aquestes tarifes de transacció realment poden ser bastant elevades.

    Invertir en accions pot ser molt costós si vostè negocia constantment, especialment amb una quantitat mínima de diners disponibles per invertir. Cada vegada que operi accions, ja sigui a través de la compra o venda, incorrerà en una comissió de negociació. Les comissions de negociació van des dels $ 5 per operació, però poden arribar als $ 10 per a alguns corredors de descompte. Recordeu, una operació és una ordre per comprar accions en una empresa - si vol comprar cinc accions diferents al mateix temps, això es veu com cinc operacions separades i se li cobrarà per cada un.

    Ara, imagina que decideixes comprar les accions d'aquestes cinc companyies amb els teus 1000 euros. Per fer això, vostè incorrerà en costos de negociació per valor de 50 €, que és l'equivalent al 5% de les seves 1000 euros.  Si invertís els $ 1,000, el seu compte es reduiria a $ 950 després dels costos d'operació. Això representa una pèrdua del 5% abans que les seves inversions tinguin l'oportunitat de guanyar un cèntim!

    Si hagués de vendre aquestes cinc accions, tornaria a incórrer en els costos de les operacions, que serien uns altres 50 euros. Fer el viatge d'anada i tornada (comprar i vendre) en aquestes cinc accions li costaria 100 €, o el 10% del seu dipòsit inicial de 1000 €. Si les seves inversions no guanyen prou per cobrir això, vostè ha perdut diners amb només entrar i sortir de les posicions.

    Honoraris del Fons Mutu

    Hi ha moltes comissions en què un inversor incorrerà quan inverteixi en fons mutus. Una de les comissions més importants en què cal centrar és la ràtio de despeses de gestió (MER), que cada any cobra l'equip directiu, en funció de l'import dels actius del fons. El TCM oscil·la entre el 0,05% i el 0,7% anual i varia en funció del tipus de fons. Però com més alt és el MER, pitjor és per als inversors del fons. no acaba


    0 0
  • 10/03/17--16:24: Llocs Secrets de Mallorca
  • Si es busquen, encara queden racons per descobrir a Mallorca lluny del mundanal soroll. Aquí van alguns.

    Banyalbufar

    Banyalbufar

    Comencem per la Serra de Tramuntana, sens dubte la part més salvatge i desconeguda de Mallorca. Molt transitada per mallorquins durant tot l'any, són molts i als visitants que també indaguen per les seves innombrables amagatalls, la majoria cent per cent naturals i fora de perill de l'explotació immobiliària. A menys d'un quilòmetre de Banyalbufar, un dels pobles idíl·lics de la zona en els racons acaba de gravar-se un popular espot publicitari, agafem una desviació que baixa de manera vertiginosa a la mar, a l'estil caiguda lliure amb el peu enganxat al fre. < / p>

    A la meitat de la costa deixem el cotxe (hi ha un petit pàrquing) per culminar el descens a peu fins a Cala Banyalbufar. A mà dreta, ja amb la Mediterrània de cara, emergeix una petita caleta, estreta, de pedra fina i protegida amb un visible penya-segat a la pedra emergeix un refrescant raig d'aigua que serveix d'improvisada dutxa natural. La tranquil·litat dels seus pocs usuaris, l'absència d'embarcacions fondejades i la innegable bellesa del paisatge fan d'aquest bany en un autèntic plaer.

    Si encara volem més privacitat, des del mateix punt costaner es pot fer una petita excursió a peu en direcció nord-est fins arribar a Punta de sa Galera. La minúscula cala manté l'encant de l'anterior, també és de pedra petita o grava i, a part de menys gent, està més protegit que permet nedar sense onades amb l'aigua més calmada.

    Port des Canonge, pura naturalesa

    Seguint la carretera de la Tramuntana en direcció Sóller podem descobrir al Port des Canonge, un enclavament ocult per la pròpia naturalesa al que s'accedeix després de superar sis quilòmetres de estretes corbes de 180 graus. Amb les característiques barquetes de pescadors, el seu platgeta de pedres amb els escars de fons -antigues casetes on els mallorquins guardaven les seves embarcacions a terra, avui protegits-, tant el refrescant banyet com les excursions que arriben o surten des d'allà situen aquest racó a la full de ruta de molts turistes i residents que decideixen recórrer a peu el bosc que uneix Banyalbufar i al Port des Canonge, entre d'altres senders senyalitzats.

    Llucalcari

    A la meitat de la serra, res més passar pel pintoresc poble de Deià en direcció a Sóller, disposem d'un tercer punt amagat i poc transitat entre els arbres i la vegetació pròpia de la Tramuntana. Parlem de Llucalcari, un petit poble format per un parell o tres desenes d'habitatges. Des Llucalcari s'accedeix fins a Es Canyaret, una altra cala de pedres, roques i aigües transparents situada en un barranc que també compta amb font d'aigua dolça que baixa de la muntanya.

    La particularitat d'aquesta platja és el fang que provoquen els bassals de la font que és utilitzat per molts visitants per cobrir-se el cos buscant relaxació i benestar. Confrontant a Es Canyaret es troben altres zones d'accés a peu una mica més 'privades' on l'única companyia és la immensitat del mar i el recer de la muntanya.

    A les cales de Llucalcari només es pot arribar a peu. Per als amants del senderisme es recomana deixar el cotxe a Cala Deià (igual d'espectacular, però més concorreguda) i arribar caminant a través dels penya-segats en un recorregut de 15 o 20 minuts. El nudisme, l'acampada i el submarinisme són pràctiques habituals a les rodalies de Llucalcari. Ah! I la dificultat d'aparcament.


    0 0

    La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art. (Miquel López Crespí)


    Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia. (Miquel López Crespí)


    La revolució Internet: contra els enemics dels escriptors mallorquins


    Internet és una eina que ha ajudat i ajuda a la democratització de la cultura. Pel que fa a la literatura, als llocs web que tenen la majoria d'autors i que porten la més diversa informació, han servit per a rompre l'estricte control de determinats clans i elits culturals; el control abusiu d'aquells que, des del poder mediàtic i institucional, sentenciaven qui era el que podia existir en el món de la ploma i qui era el condemnat a desaparèixer. Un bon sistema, en definitiva, per a tallar l'herba sota els peus de tota mena de manipuladors del fet artístic i literari.

    Un dels principals problemes que tenia l'autor de vena, l'escriptor que no acceptava els estrets i sectaris cànons del paranoucentisme i la postmodernitat dominants era el fer arribar a l'hipotètic públic lector la notícia referent a l'aparició d'una determinada obra. De fora estant, és difícil entendre el nivell de prepotència que contra l'autor i el creador en general s'ha exercit i s'exerceix encara. La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art.

    Els anys posteriors a la restauració monàrquica ens demostraren fins a límits inimaginables el que era i el que significava el control del paranoucentisme sobre la literatura. El ferreny domini de les pàgines de cultura, dels suplements o les revistes culturals i, de rebot, de determinades institucions serví per a demonitzar aquell o aquella que no combregava amb el credo oficial de la reacció que ens aclaparava i, en determinats aspectes, ens aclapara encara. De cop i volta, el silenci sobre l'obra de Salvador Espriu, Manel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló o Josep M. Llompart es va fer evident amb tota la seva virulència. Durant un quart de segle, el comissariat que hem patit i patim ha maldat i malda per desertitzar la nostra cultura de les veus més punyents, autèntiques i discrepants. Conec alguns companys de dèries literàries que farts de tanta martingala i manipulació han deixat d'escriure. Supòs que és el que volen els malfactors: desfer-se de la competència literària i política; consolidar el reialme de la mediocritat i les màfies culturals. I, com en temps de la transició, quan s'enterraren sota tones de ciment armat les idees de ruptura, socialisme i republicanisme, els sicaris pugnen per bastir una literatura no conflictiva, suau i edulcorada que barri el pas a la subversió que l'art autèntic representa.

    Però vet aquí que la revolució Internet tira pel terra els plans de control tan treballosament bastits. De cop i volta, la manipulació del suplement de cultura ja no basta. L'autor que vol fer arribar una informació, no solament a Catalunya, sinó a qualsevol persona de la resta del món, si ha tengut esment a arxivar les adreces adequades (premsa, mitjans de comunicació, sectors professionals, grups culturals, lectors en general...), en segons pot enviat la notícia de l'aparició del llibre, el poemari o l'obra de teatre a quatre o cinc mil persones. Ja no hi ha obres silenciades! Internet té més difusió que qualsevol revisteta o suplement per als amiguets.

    Aquest fet, juntament amb l'existència dels llocs web d'autors, ajuda a fer bocins els plans del comissariat. Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia.

    Tot ha mudat. L'autor arriba en un moment a cinc mil possibles lectors. Pot proporcionar informació de primera mà a lectors de tot el planeta. En un moment la notícia de l'aparició d'aquell llibre és a l'ordinador de milers d'interessats en el fet cultural. Per si mancava alguna cosa, els llocs web, les revistes alternatives, ofereixen un material inabastable que, per la seva solidesa i seriositat han ensorrat igualment les més ferotges campanyes rebentistes dels malfactors. Al lloc web o a la revista alternativa, el lector pot consultar les opinions contrastades de multitud d'especialistes en el fet literari. Internet ajuda, doncs, a dinamitzar de forma efectiva el nostre somort panorama cultural.

    Miquel López Crespí


    (26-V-06)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins.



    Coberta del llibre de l'escriptor Miquel López Crespí que va ser segrestat pels sicaris del Trinunal de Orden Público franquista. Els feixistes sempre han perseguit, atacat i insultat els escriptors mallorquins d'esquerra.

    Les acostumades campanyes rebentistes de determinats grupuscles de dreta i també de l'extrema dreta falsament nacionalista, aquells falsaris que s'amaguen rere les nostres banderes per poder atacar millor els nostres escriptors, els dements pamflets de coneguts sicaris que, encegats per l'enveja i l'autoodi més ferest, no fan més que complotar contra l'escriptor de les Illes, m'han fet recordar una campanya semblant ordida pel TOP, el Tribunal de Orden Público franquista, en contra meva i en contra del meu llibre La guerra just acaba de començar ara ja fa prop de trenta anys.


    En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins. El problema és que abans, en temps de la dictadura, els enemics eren a l'altra part de la trinxera, en camp contrari. Ara també hi són els mateixos, en el camp de l'adversari. Amb això no hem canviat gaire. Però la diferència consisteix que la podridura actual ha enfollit alguns que prediquen des de les nostres pròpies banderes i, venuts als poders fàctics econòmics i mediàtics esdevenen els pitjors enemics dels escriptors nostrats.


    Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel·la, poesia i teatre. El cert és que, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)". Vist amb perspectiva, ara que han passat més de trenta anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes...). El cert és que en un determinat moment de la història que contam -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la Social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la Social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer de l'Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carlos García Delgado...). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria L'Ull de Vidre, l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...


    El que sí que record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi em va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos.


    Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts. Va ser un gran triomf de l'antifeixisme illenc, un gran fracàs de les forces reaccionàries que amb la repressió volien dificultar l'avenç de la nostra literatura.


    Miquel López Crespí


    Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre [els excarrillistes i afins]? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context. (Miquel López Crespí)


    1994: els atacs carrillistes (PCE) i sectors afins contra l´obra de Josep Melià i la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes.


    Per servar la memòria de Josep Melià



    Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina


    Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista com Els mallorquins, de Melià era un acte antifranquista): "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos El Capital". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris podíem haver estat fent feina al servei del franquisme pólicíac (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".



    Josep Melià anava a moltes de les presentacions d'obres de l'escriptor Miquel López Crespí. En la fotografia podem veure a Josep Melià mesos abans de morir fent costat a Miquel López Crespí.

    Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dins" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el PCE participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per provar de "reformar i utilitzar el sindicalisme des de dins".

    Bé, anem a pams. Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context.

    Com explicava Joan Gelabert, secretari de la CGT de Correus l'any 1994 en carta publica que sortí en el diari Baleares (24-V-94): "No és estrany que el llibre de Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca faci mal a més d'un. Concretament Ignasi Ribas i Antoni M. Thomàs tengueren la seva responsabilitat en la defensa de la nefasta política carrillista que enterrà anys de lluita i esforços populars. En un pamflet que ha sortit en un diari de Ciutat es proclamen defensors dels 'èxits' polítics del carrillisme. Són precisament aquests 'èxits' els que intentaren acabar amb la lluita per la República, pel socialisme, pel poder dels treballadors, per l'autodeterminació nacional, etc. El moviment obrer encara paga amb un cert grau de desencís i desmobilització la signatura dels perjudicials Pactes de la Moncloa que serviren per consolidar el poder econòmic i polític de la burgesia damunt el poble treballador.

    'La política del PCE que defensen els Riutorts, Carboneros, Sevilles, Saoners i CIA fou la que consolidà la monarquia que ens deixà el dictador i serví per abandonar precisament la lluita republicana (els dirigents carrillistes a Espanya i Mallorca prohibien i espenyaven les banderes tricolors a les manifestacions). ¿Han oblidat aquests senyors que fou per lluitar per la República pel que sofriren i moriren milers i milers de comunistes, socialistes o demòcrates sense partit? La direcció central carrillista (i de rebot, la de les Illes) fou enterradora de quaranta anys de lluita popular pel socialisme, per l'autodeterminació de les nacions oprimides, per la República. Els pactes amb els franquistes en temps de la transició, l'abandó de qualsevol idea de combat econòmic, cultural o polític contra el capitalisme, l'acceptació dels marcs imposats per la burgesia, només han servit i serveixen per consolidar i mantenir l'opressió dels treballadors. La fracassada política de Santiago Carrillo que defensen els Saoners, Ribas i CIA només fou útil a la banca i a les multinacionals per a bastir una democràcia curta de mires, plena de dirigents corruptes i vividors del sistema tipus Roldán, Mariano Rubio, Guerra, Amedo, etc. Aquests senyors -els que tengueren responsabilitats ajudant Carrillo- ens imposaren la bandera bicolor de la monarquia, unes lleis que ens barren el pas envers l'emancipació de la classe obrera, que impedeixen la nostra llibertat nacional. En el fons amb el pamflet que han publicat han provat de justificar totes les venudes que han fet per un plat de llenties.

    'El llibre de Miquel López Crespí els ha molestat perque diu la veritat. Perquè denuncia la pobresa política que defensaren venent anys de lluita popular. Crec que els milers de morts per la República, els milers i milers de lluitadors pel socialisme no podran perdonar mai els resultats de tants fracassos històrics.

    'Enlairar la bandera de Franco dins la seu del PCE el dia que foren legalitzats! Vet aquí, com deia abans, tot el que aconseguí el carrillisme abans de ser enviat al femer de la història".

    Nota de Miquel López Crespí. El pamflet contra el llibre de memòries antififeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) i contra la tasca de Josep Melià va ser signat per Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


    Per a servar la memòria de Josep Melià


    Quaranta anys del «primer llibre de notes», de Josep Melià


    L'any 1967, va esser un any molt positiu per a la represa cultural mallorquina, en general, i per a Josep Melià, en particular. Entre d'altres elements de renovació, es poden destacar la posada en marxa a Palma dels cursos de filosofia i lletres dependents de la Universitat de Barcelona, les aules de teatre (1966-67) i novel·la (1967-68), que es realitzaven a la Casa Catalana de Palma, el II cicle de conferències impulsat per Damià Huguet a Campos, l'increment dels cursos de «mallorquí» a diverses escoles, col·legis i associacions culturals i la proliferació de textos en català, ja fossin articles a la premsa diària, fragments de programes de festes o llibres de prosa o de poesia.

    En aquell context, l'aportació de Melià fou ben significativa. L'autor artanenc va publicar fins a quatre llibres al llarg del 1967. Sens dubte, Els mallorquins, fou el més important i el que va aconseguir un ressò més important. Els altres llibres eren Cap a una interpretació de la història de Mallorca, que ha estat reeditat recentment en la Biblioteca d'Escriptors Mallorquins (Consell de Mallorca/Diari de Balears); El Dret Civil de les Illes, un interessant estudi inclòs en el volum I de les Obres Completes de Josep Melià (2001) i Primer Llibre de Notes, un treball que ha passat més desapercebut, però que es mereix més d'una relectura.

    Aquest llibre, constituïa el número 89 de la col·lecció Les Illes d'Or, de l'Editorial Moll i recollia un conjunt d'articles publicats, en català, en el Diario de Mallorca cap al 1966. En aquella època, Josep Melià residia a Madrid i compaginava la seva tasca de cap del Gabinet de Documentació del Ministeri de Treball amb les col·laboracions a la premsa i les classes a la Universitat de Madrid com a professor d'Hisenda Pública. Però abans de passar a comentar aquest deliciós llibret cal que ens aproximem un poc més al Melià d'aquells anys.

    L'abril del 1967, el diari Baleares, a la secció «Se le acusa de...», que menava Tomeu Payeras, se'l descriu com «un hombre joven, tirando a gordo, bon vivant; es una especie de Cherterton de vía estrecha: paradójico, agresivo y conciliador a la vez». A continuació, en una peculiar entrevista, Payeras explica que «se le acusa de que en Madrid le acusan de que va vd. a ser elegido procurador en Cortes por Baleares». La contestació de Melià és ben transparent ja que reconeix que «en Madrid hay mucha gente que da mi elección por segura». A més, afirma estar en sintonia amb «buena parte de la clase política madrileña», si bé «como buen demócrata no creo en otra seguridad que aquella que va respaldada por el voto libre y espontáneo de la mayoría del censo electoral». Així, no és estrany que el primer article recollit en el Primer Llibre de Notes es tituli «La llibertat com a opció» i en ell, l'escriptor artanenc, es manifesti sense ambigüitats com un reformista radical que considera que «tenim a les nostres mans la possibilitat de construir el futur des de dintre». En conseqüència, criticava tant «els ultres del Règim que li neguen la possibilitat de posar-se al dia» com els «ultres de l'exili que tampoc no volen que el Règim evolucioni pel camí de la Llibertat». En un altre article, «Pessimisme i esperança», advoca per una «nova Espanya alegre i de falda curta del desenvolupament», si bé «hi ha molt, moltíssim per corregir, molt més del que suposen alguns politicastres» però la seva crítica és una «crítica esperançada» ja que «tots els disbarats d'avui són susceptibles d'una correcció futura».

    D'altres articles, tenen una orientació més cultural i en ells, des de «la nostra comuna catalanitat», denuncià la manca d'Universitat a Mallorca, la castellanització de «les senyoretes bledes de casa bien», la manca de suport dels industrials, homes de negocis i comerciants a l'OCB, o la brutal persecució lingüística contra els catalanoparlants perpetrada aleshores per alguns col·legis religiosos. Així mateix també tracta un tema que encara és d'actualitat, la manca de finançament públic. Aquest era, segons Melià, un factor que diferenciava el creixement econòmic de Mallorca, a partir del 1950, del d'altres indrets de l'Estat on, «devora la iniciativa privada funciona l'ajuda pública i el finançament bancari».

    La col·laboració de Melià amb el Diario de Mallorca es va interrompre, segons el seu propi testimoni, per les «pressions d'alguns dirigents de la societat mallorquina» i per «provincialismos asustadizos», que feien que no escandalitzàs a Madrid però si a Palma. D'aquest llibre se'n feren ressò, a més de la premsa de Palma, com a mínim, el Diario de Barcelona i el setmanari barceloní Tele-estel, que indicava que els articles de Melià eren llegits a «totes les terres catalanes, perquè revelaven una forma nova i valenta de plantejar els problemes». A més, sabem que el dia de la Festa del Llibre del 1967, Josep Melià Llompart afirmava que aquest llibre s'havia venut molt bé a Palma.

    Ara, quaranta anys després, el Primer Llibre de Notes té un enorme valor testimonial i seria ben convenient reeditar-lo amb una bona introducció i les pertinents notes explicatives.

    Antoni Marimon. Historiador

    Diari de Balears (4-XII-07)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [04/10] «The Alarm» - Mougeot - Ghezzi - Cañizares - Lamberet - Tronchet - Botey - Danussi - Granado - Bianco - Gross-Fulpius - Pérez Bouzas - Biard - O'Neill

    Anarcoefemèrides del 4 d'octubre

    Esdeveniments

    Capçalera de "The Alarm"

    Capçalera de The Alarm

    - Surt The Alarm: El 4 d'octubre de 1884 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del periòdic setmanal anarquista The Alarm,òrgan de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional del Poble Treballador). Editat per Albert Richard Parsons i sa companya Lucy Parsons. Després de la detenció i l'execució d'Albert Richard Parsons, serà el també anarquista Dyer D. Lum qui continuarà amb la publicació ajudat per Lizzie Holmes. Després d'una interrupció, es tornarà editar a Nova York entre juny de 1888 i febrer de 1889. Encara tornarà a reaparèixer en 1915.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Notícia de la condemna d'Auguste Mougeot apareguda en el diari parisenc "La Matin" del 28 de febrer de 1926

    Notícia de la condemna d'Auguste Mougeot apareguda en el diari parisenc La Matin del 28 de febrer de 1926

    - Auguste Mougeot: El 4 d'octubre de 1878 neix a Golbey (Lorena, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Auguste Mougeot. Guixaire i pintor en la construcció, abans de la Gran Guerra fou membre del grup anarquista d'Épinal (Lorena, França), animat per Victor Loquier, de qui era molt amic, i col·laborà en la tercera i última etapa del seu òrgan d'expressió La Vrille (1901-1914). En 1911 col·laborà en Les Temps Nouveaux. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, després del conflicte bèl·lic ajudà nombrosos companys a entrar i a sortir il·legalment de França, com ara Clara Zetkin el desembre de 1920 perquè pogués participar en el Congrés de Tours de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El 27 de febrer de 1926 va ser condemnat, juntament amb Henri Martin, a vuit mesos de presó i a 100 francs de multa per haver aferrat cartells antimilitaristes a Nancy (Lorena, França)–son company Martin va ser condemnat a un mes de presó. Militant sindicalista revolucionari, en 1929 s'adherí durant una breu temporada a l'oposició trotskista en el si de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i fou un dels fundadors en 1930 de la Lliga Comunista (LC) a Longwy (Lorena, França), ciutat on visqué força temps, i mantingué una interessant correspondència amb Lev Trotski; però ben aviat retornà a les seves idees llibertàries. En 1935 es retirà a Melay. En 1938 signà la crida «Pel respecte al dret d'asil» promoguda pel periòdic La Révolution Prolétarianne. Fou molt amic de Simone Weil. Auguste Mougeot va morir el 20 de juliol de 1961 a Melay (Borgonya, França). Documentació i correspondència seves es troben dipositades al Museu Social de París.

    ***

    Fitxa policíaca de Francesco Ghezzi

    Fitxa policíaca de Francesco Ghezzi

    - Francesco Ghezzi: El 4 d'octubre de 1893 neix a Cusano Milanino (Llombardia, Itàlia) l'anarcosindicalista Francesco Ghezzi. Fill d'una família obrera, comença a treballar als set anys i als 16 esdevé anarquista. Entre 1914 i 1921, com a membre de la Unió Sindical Italiana (USI), participarà activament en la protesta política i en la lluita antiimperialista. Sovint haurà d'exiliar-se a París i a Suïssa per evitar les detencions. En 1919 va ser detingut i empresonat per haver participat en l'organització de la insurrecció de Zuric, però va ser alliberat gràcies a una campanya pública, encara que després va ser expulsat de Suïssa per haver-se oposat a una manifestació patriòtica. Després de l'atemptat del teatre Diana de Milà de 1921, per fugir de la repressió antianarquista va ser comissionat per l'USI com a delegat anarcosindicalista en el Profintern (Internacional Sindical Roja) i va arribar a Moscou el juny d'aquell any. Les relacions entre els anarcosindicalistes i els dirigents comunistes són força tibants; el Profintern nega autonomia al sindicat i les detencions són força nombroses. Gràcies a les protestes formals d'Emma Goldman i d'Alexander Berkman, alguns anarquistes i anarcosindicalistes russos són alliberats, i uns pocs en van participar a Alemanya el 1922 en la constitució de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Ghezzi va entrar il·legalment a Alemanya per participar en el Congrés i va ser detingut  i amenaçat d'extradir-lo a l'Estat italià que l'acusava de terrorisme. Sa companya Olga li va informar que havia estat processat en contumàcia i condemnat a mort pel govern feixista en cas que tornés a Itàlia. La premsa esquerra va organitzar una campanya per la seva alliberació i l'advocat Michel Frenckel va obtenir un document on es certificava que Ghezzi era ciutadà soviètic, gràcies al suport del ministre Esteri Narkomindel, i així va poder tornar a la Unió Soviètica. Entre el 1923 i el 1926 va viure i treballar en una comunitat agrícola a Jalta i se les apanya per posar-se en contacte amb els anarquistes estrangers. En 1926 va ser contractat com a obrer a Moscú i va mantenir contactes amb el moviment anarquista rus semiclandestí, especialment amb Nicolas Lazarévitx, i amb anarquistes estrangers com Pierre Pascal. Amb el filòsof Borovoi, de qui aconseguirà enviar clandestinament un pamflet a l'estranger, i amb altres, s'unirà al grup del Museu Kropotkin que durarà fins al 1928 i del qual sorgiran dues tendències contraposades: els «ideòlegs» i els«anarcomístics», guiats per Alexei Solonovitx. Com a alternativa a la Creu Negra d'aquestsúltims, els anarquistes expulsats del Museu Kropotkin fundaran una nova Creu Negra, on Ghezzi s'ocuparà de la gestió de les donacions de l'estranger. Entre 1929 i 1930, com a resultat d'una nova onada de detencions, es detingut acusat d'activitats contrarevolucionàries i de ser un «agent de l'ambaixada feixista», i el 31 de maig de 1929 és condemnat a tres anys en un camp de treball i confinat a Suzdal, a 250 quilòmetres al nord-est de Moscou. A l'estranger es va organitzar una àmplia campanya pel seu alliberament gràcies al Comitè per l'Alliberament de Ghezzi, format per Nicolas Lazarévitx, Luigi Fabbri, Pierre Monatte, Ugo Fedeli, Panaït Istrati, Boaris Souvarine i Jacques Mesnil, entre altres, i l'escriptor francès Romain Rolland va enviar una carta a l'escriptor rus Maksim Gor'kij perquè intercedís directament a Stalin; Gor'kij va exposar la qüestió a Stalin i al cap de la OGPU, la policia soviètica, Genrikh Jagoda, però en va. Gràcies a la insistent campanya, en 1931, després de ser enviat a l'exili a Kazakhstan, va ser alliberat, però amb l'obligació de quedar a la Unió Soviètica. Després tornarà a Moscou, on reprèn la seva feina d'obrer, es diploma a l'Institut Tècnic, es casa en segones núpcies amb Olga Gaake, amb qui té una nina. A Moscou continuarà la lluita anarquista i seguirà mantenint contactes amb l'estranger, oferint ca seva als activistes que fugen a l'exili. En 1933, a traves de la Creu Roja, farà gestions per a l'alliberament del trotskista Gurevich i ajudarà a sa muller exiliada de Victor Serge, Liobov Rusakova-Kibaltxitx. En 1936 va demanar repetidament ser enviat com a voluntari a la guerra d'Espanya, però els permisos seran denegats. El 5 de novembre de 1937 és novament detingut acusats de realitzar accions contrarevolucionàries al lloc de feina i de ser partidari del nazisme. Les investigacions duraran un mes i Ghezzi rebutjarà totes les acusacions, compresa la de ser filotrotskista. Fins a la sentencia de culpabilitat restarà tancat a Lubianka, la presó interna de l'NKVD i després serà enviat a un camp de treball més enllà del Cercle Polar, encara que els metges de la presó li havien diagnosticat tuberculosi. El 3 d'abril de 1939 la comissió especial de l'NKVD el va condemnar a un altre any de treballs forçats i dos setmanes després va ser enviat al camp de Vorkuta. En 1943 un altre decret de l'NKVD el condemna a l'afusellament, però la sentència no es va poder executar perquè Ghezzi mentrestant havia mort el 3 d'agost de 1942 a Vorkuta (Komi, Rússia). En 1956, a requeriments d'Olga Gaake, Nikita Khruscov accedeix a reobrir el cas Ghezzi per rehabilitar-lo i es va demostrar que les seves confessions i els seus testimonis eren fruit de la tortura. El 21 de maig de 1956 un tribunal moscovita que dictar que «les proves contra ell no eren suficients» i la sentència de l'NKVD quedava invalidada, encara que Ghezzi no serà mai rehabilitat.

    ***

    Notícia de la conferència de Tomás Cañizares Barraján publicada en "La Vanguardia" del 4 d'octubre de 1932

    Notícia de la conferència de Tomás Cañizares Barraján publicada en La Vanguardia del 4 d'octubre de 1932

    - Tomás Cañizares Barraján: El 4 d'octubre de 1898 neix a Almagro (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Cañizares Barraján. Emigrat a Catalunya, visqué al barri del Tibidabo de Barcelona i milità en el Sindicat de la Pell de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la capital catalana. Durant la vaga general de novembre de 1930 va ser detingut amb altres companys i processat per sedició. El juny de 1931 representà el Sindicat de la Pell barceloní en el Congrés de la CNT celebrat a Madrid. El 5 d'octubre de 1932 va fer la conferència «¿Hacia dónde camina la humanidad» a la Cooperativa Popular de Teixidors a Mà de Barcelona. Durant la guerra civil fou comissari polític i realitzà nombroses gestions per obtenir l'alliberament els companys empresonats. Arran dels fets de «Maig de 1937» va ser detingut i empresonat per la reacció comunista. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. Amb la matrícula 49 s'integrà en la 225 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), establerta a Le Petit-Bornand-les-Glières (Arpitània). Durant l'ocupació formà part del nucli clandestí de la CNT que actuà a Garait (Llemosí, Occitània). Després s'instal·là a Corbigny (Borgonya, França) i aprofità els seus desplaçaments professionals per contactar amb els companys. En 1954 representà la federació local de Roanne (Arpitània) en el ple de la tendència col·laboracionista o possibilista de la CNT en l'Exili que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. Tomás Cañizares Barraján va morir el 23 de juny de 1998 a Narbona (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Renée Lamberet en el Congrés de l'AIT de Tolosa (1952)

    Renée Lamberet en el Congrés de l'AIT de Tolosa (1952)

    - Renée Lamberet:El 4 d'octubre de 1901 neix a París (França) la historiadora i militant anarquista Renée Lamberet. Filla de pares lliurepensadors, cap al 1924, quan era estudiant, va començar a militar en el grup de Le Temps Nouveaux, del doctor Marc Pierrot. En 1928 va aconseguir el càrrec de professora agregada d'Història i Geografia i més tard el de catedràtica d'Història. A finals dels anys 20 va aprendre castellà i cada estiu passava les seves vacances a Lleida (Catalunya) en una família aprenent guitarra i sa germana Madeleine pintura. Fidel col·laboradora de Max Nettlau, en 1936, durant la seva estada a la península, es va interessar apassionadament per les col·lectivitzacions de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'1 de setembre de 1936 va obtenir autorització del Comitè Revolucionari de la Seu d'Urgell per instal·lar-se en un hotel socialitzat per la CNT i va començar a recopilar documentació i a prendre notes sobre el procés revolucionari. Fent tasques de propaganda confederal, va conèixer a Barcelona el mallorquí Bernat Pou Riera, secretari de Premsa i Propaganda de la CNT, que acabarà sent el seu company. En 1937 va visitar les mines col·lectivitzades de Cardona i de Sallent, i la col·lectivitat agrícola de Balsereny. A partir de juny de 1937 va participar en la nou nata Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en la colònia d'infants «Spartaco», organitzada a Argentona pel Sindicat de Ferrocarrils de la CNT, i en la colònia de Llançà del SIA per acollir infants refugiats del País Basc, d'Astúries i del front de Madrid. En aquesta època va col·laborar en la premsa anarquista peninsular (Solidaridad Obrera,Catalunya, Nuestro, etc.). Va ajudar els militants exiliats a França després la derrota republicana en el Comitè d'Ajuda a l'Espanya Revolucionària, amb Nicolas Faucier. Durant l'ocupació nazi de França va intentar organitzar en la clandestinitat la Federació Anarquista Francesa, amb Henri Bouyé a la Borsa de Treball de París, i va participar amb sa germana Madeleine i May Picqueray en un taller de falsificació de documents per a la resistència organitzat per l'anarquista espanyol Laureano Cerrada. En acabar la Segona Guerra Mundial va ser nomenada membre del Comitè Nacional de la Federació Anarquista i va col·laborar en Le Libertaire. El febrer de 1947 va ser una de les organitzadores de la Conferència Anarquista Europea. Va presidir la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes Búlgars víctimes de la repressió estalinista i va intervenir en 1949 en la creació de l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París, amb Jean Maitron i Edouard Dolléans. L'estiu de 1951 va ser membre, juntament amb altres militants llibertaris (Vincey, M. Joyeux, Danon, Lanen, Henri Bouyé, L. Louvet, Louis Laurent, Roger i Marcelle Auchère, etc.), de la Comissió d'Estudis Anarquistes (CEA). En 1953 va ser elegida secretària general de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el Congrés de Puteaux, càrrec que mantindrà fins al 1956. Va ser responsable de redacció del Bulletin de l'AIT entre 1953 i 1954. A finals dels anys seixanta es va acostar a la Unió Federal Anarquista (UFA), fundada per Henri Bouyé, Louis Laurent i René Lechainche. En aquesta època va col·laborar en Le Libertaire, en Liberté i en Le Réfractaire. Tota aquesta tasca orgànica la va realitzar sense deixar els seus estudis d'història social i llibertària, dels quals sorgirà la monumental Mouvements ouvriers et socialistes. Chronologie et bibliographie. L'Espagne (1750-1936) (1953) o la minuciosa edició de la magna obra de Nettlau La Première Internationale en Espagne (1868-1888) (1969). A partir de 1975 va participar en les reunions del Seminari de Poesia Anarquista de la Universitat de París. En 1979 assistí al Congrés sobre la Guerra d'Espanya a Barcelona. Va ajudar a examinar els arxius de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) dipositats a Amsterdam. Renée Lamberet va morir de càncer el 12 de març de 1980 a l'hospital de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França), quan encara no havia acabat el seu magne projecte de diccionari biogràfic anarquista, i va ser enterrada el 18 de març de 1980 al cementiri de Brunoy. El seu arxiu està dipositat a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París.

    Renée Lamberet (1901-1980)

    ***

    Lucien Tronchet

    Lucien Tronchet

    - Lucien Tronchet: El 4 d'octubre de 1902 neix a Lió (Arpitània) --altres fonts citen Ginebra (Ginebra, Suïssa)-- l'anarquista i sindicalista Lucien Tronchet. Nascut en una família pobra, de molt jove, juntament amb Clovis Abel Pignat, s'adhereix a la Federació Obrera de la Fusta i de la Construcció. El 19 de maig de 1928 esclata una «vaga salvatge» en el ram de la construcció, instigada per Tronchet, Pignat i Vuattolo, que durarà 15 dies i que obligarà els patrons a cedir sobre la reducció del temps de feina, el mínim salarial i altres reivindicacions. Durant els anys trenta, Tronchet serà un dels responsables de la Lliga d'Acció de la Construcció, que practicarà l'acció directa contra els patrons. El 9 de novembre de 1932 es detingut arran d'una manifestació antifeixista que va acabar amb 13 morts i 65 ferits per la metralla dels militars. En 1936 parteix cap a Espanya amb Bertoni, combatent a les files anarquistes, i després ajudarà sense afluixar els companys antifeixistes italians. En 1940 es condemnat a vuit mesos de presó pel delicte d'insubmissió. Després de la guerra mundial continuarà la seva tasca sindicalista i lluitarà a més a més en diversos fronts (dret a l'avortament, antimilitarisme, cooperativisme...), però des de les files socialistes. En 1978 va fer costat al moviment okupa de Ginebra i en aquest mateix any va crear la Fundació del Col·legi del Treball a Ginebra amb el seu arxiu i la seva biblioteca per preservar la memòria del moviment obrer, institució que va presidir fins a la seva mort. Lucien Tronchet va morir el 24 de febrer de 1982 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).És autor de la biografia Clovis Pignat, una vocation syndicale internationale (1971) i d'una autobiografia Combat pour la dignité ouvrière (1979), entre altres obres.

    ***

    Francesc Batey Badosa (La Treille, 1996)

    Francesc Batey Badosa (La Treille, 1996)

    - Francesc Botey Badosa: El 4 d'octubre de 1912 neix a Premià de Mar (Maresme, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista Francesc Botey Badosa. De ben jovenet introduït en el moviment anarquista, entre el 5 i el 13 de març de 1933 a Barcelona representà els 800 afiliats al SindicatÚnic de Treballadors de Premià de Mar en el Ple Regional de SindicatsÚnics de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1937, com a membre de les Joventuts Llibertàries, lluità al front d'Aragó enquadrat en la XIV Divisió i fou també el director de Titán, òrgan de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En aquesta època va col·laborar en el periòdic Alba Roja i fou redactor de Juventud Libre. Quan la guerra es va perdre, es va exiliar primer a Tolosa de Llenguadoc i després a Marsella, on va arribar l'agost de 1939. En aquesta ciutat va fer contacte amb altres exiliats peninsulars que es reunien al bar «Chez Vous», al carrer de Chateaudun, a prop de la vella Borsa del Treball, regentat pel simpatitzant llibertari Janot i que morirà, víctima d'una delació, en un camp de concentració alemany en 1943. En 1941 conegué l'anarquista italià Fioro del Conte que el posà en contacte amb Tony Peduto, de la federació anarquista local. Gràcies a Peduto, s'adherirà al grup anarquista clandestí animat per André Arru i que aplegava una dotzena de militants francesos (com Paul Chauvet), russos (com Volin), italians i espanyols (com Jaime Mariano) i les activitats del qual consistien a imprimir i difondre materials de propaganda així com a la fabricació o falsificació de documents d'identitat destinats a les persones en perill i especialment als jueus perseguits pels nazis. El mateix dia d'agost de 1943 que Arru i Chauvet foren detinguts, va poder escapar i previngué la resta de membres del grup que decidí aleshores dissoldre's. El setembre 1944 a Marsella fou membre del primer comitè de redacció en l'exili de Ruta,òrgan de l'FIJL, assegurant l'aparició dels vints primers números abans de traslladar-se el periòdic a Tolosa el juliol de 1945. El maig de 1945 albergà a la seva casa de La Treille, on vivia des del 1941, durant més de dos mesos Volin que acabava de sortir de l'hospital, però que acabarà morint d'esgotament poc després, el 18 de setembre a l'hospital Laennec de París. Botey participà activament en la reconstrucció del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i milità en la Federació Anarquista de Marsella. En 1947 va col·laborar en el periòdic Inquietudes, de Bordeus. Durant els anys seixanta va participar en les activitats del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA). Fou amicíntim de Víctor García i de Josep Peirats. Francesc Botey Badosa va morir el 3 d'octubre de 2000 a La Treille (Marsella, Provença, Occitània).

    ***

    Luis Danussi en una assemblea al Luna Park (1958)

    Luis Danussi en una assemblea al Luna Park (1958)

    - Luis Danussi: El 4 d'octubre de 1913 neix a Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina) l'anarcosindicalista i propagandista llibertari Luis Danussi Ciancio, també conegut com Luis Ciancio. Fou el menor de quatre germans d'una família d'immigrants italians. En 1927, quan tenia 14 anys, s'introduí en l'anarquisme gràcies a la campanya organitzada a Bahía Blanca pel moviment obrer en suport als militants llibertaris italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1929 s'afilià a l'Associació Juvenil Antimilitarista (AJA) de la seva ciutat natal, vinculada al periòdic de Buenos Aires Bandera Negra. El cop militar del general José félix Uriburu del 6 de setembre de 1930 avortà ràpidament tota aquesta activitat i fou detingut per primer cop. Durant aquests anys treballà al taller metal·lúrgic de sos germans i milità el Gremi de Metal·lúrgics, destacant com a organitzador sindical. En el debat entre protestistas, sector més moderat del moviment llibertari que editava La Protesta, i els antorchistas, més radical que editava La Antorcha, s'inclinà per aquest últim grup. A finals de la dictadura d'Uriburu marxà cap a Rosario (Santa Fe, Argentina), fent servir el pseudònim de Luis Ciancio, pel seu llinatge matern. En aquesta ciutat milità en les Joventuts Llibertàries, que a vegades feien front comú amb els comunistes, i participà activament en el Congrés Regional Anarquista de 1932, que aplegà destacats militants, com ara Enrique Balbuena i Diego Abad de Santillán, i en la campanya contra el Congrés Eucarístic de 1934. Per tota aquesta activitat, va ser detingut sota l'acusació de «comunista». De bell nou a Bahía Blanca, intervingué en la campanya de solidaritat amb el poble espanyol durant la guerra civil i intentà, sense èxit, viatjar a la Península. A finals de 1937 vivia a Buenos Aires a casa del seu amic Fernando Quesada i col·laborà amb la propaganda antifeixista a Espanya que desenvolupava la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA). En 1939 entrà a treballar com a retrogravador als Tallers Gràfics Estampa, on va ser nomenat delegat de la secció sindical del Gremi dels Gràfics. En aquests tallers conegué María Celsa Rodríguez, amb qui es casa el 21 de febrer de 1942 i amb qui tingué dos infants, Rocío i Ariel. Fou secretari del Comitè de Vaga en la esclatà al seu taller entre febrer i abril de 1943. Aquest mateix any va ser nomenat secretari d'actes de la Federación Gráfica Bonaerense (FGB). Després d'una breu passada pel grup anarquista al voltant de Francisco Aragón, s'incorporà a l'Agrupació Sindical «Unidad Gráfica», formada per diversos corrents polítics. El desembre de 1945 representà l'FGB en la Conferència Nacional de Sindicats Lliures, convocada per a aglutinar el moviment obrer no peronista. Entre el 5 de febrer i el 5 de març de 1949, participà activament en la vaga dels gràfics de Buenos Aires, on el gremi s'enfrontà a la seva pròpia direcció, a la Confederació General del Treball (CGT) i al govern peronista, que acabà amb l'empresonament de molts militants, ell inclòs. A començaments de 1954, quan el seu nom encapçalava el periòdic Reconstruir, va ser novament detingut durant 15 dies, arran de la publicació d'un manifest de la FACA crític amb el règim peronista. Amb la caiguda de Juan Domingo Perón, col·laborà en la gestió interventora militar de la Federació Gràfica Argentina (FGA), antiga Federació Argentina de Treballadors d'Impremta (FATI), que culmina en 1957 amb eleccions internes i en un congrés nacional que restituí el tradicional federalisme gremial. Aleshores fou elegit secretari de l'FGB i el juliol de 1957 prosecretari de la FATI, càrrec que ocupà fins l'abril de 1963; després fou nomenat secretari general. Sota la dictadura el general Juan Carlos Onganía, impulsà durant la crisi de l'FGB la nova agrupació dels anomenats«Gremis Democràtics» i hagué d'abandonar el càrrec de director de la Caixa de Jubilacions de Gràfics i Periodistes, que ocupava des del setembre de 1960. En 1957 s'entrevistà amb el general Pedro Eugenio Aramburu com a membre d'una delegació que reclamava millores salarials. Com a representant de la FATI entre els 32 Gremis Democràtics, el sector que disputava a les 62 organitzacions la direcció del moviment obrer, s'oposà a algunes vagues generals proclamades pels sindicats peronistes i impugnà judicialment la Llei d'Associacions Professionals que reinstaurava un gran poder d'intervenció dels sindicats. En aquests anys rebutjà tot verticalisme i insurreccionalisme. A mitjans de 1959 viatjà als EUA, convidat per organitzacions sindicals nord-americanes, i retornà a través de Puerto Rico, Cuba i Equador. També viatjà a l'Uruguai i a Xile en representació de la Federació Llibertària Argentina (FLA). A part de la seva activitat sindical, desenvolupà importants actuacions dins del moviment llibertari, participant en congressos, comissions, conferències, delegacions i redaccions de publicacions, ja fos de la FACA o de l'FLA, de la qual va ser nomenat secretari general en alguns períodes fins a la seva jubilació en 1969. Impulsà durant anys una escola cooperativa a Wilde (Avellaneda, Buenos Aires, Argentina). Trobem articles seus en nombroses publicacions periòdiques, com araAcción Libertaria, Hombre de América, El Obrero Gráfico, Reconstruir,Solidaridad Obrera, etc. També destacà com a escriptor de contes, obtenint dos premis en aquest camp. En 1974, a causa dels seus problemes cardíacs, se li va implantar un marcapassos. Luis Danussi va morir, d'una septicèmia sorgida arran d'aquesta implantació, el 5 de maig de 1978 a Villa Domínico (Avellaneda, Buenos Aires, Argentina) i les seves restes van ser vetllades a la seu de l'FLA. En 1981 Jacinto Cimazo i José Grunfeld publicaren Luis Danussi en el movimiento social y obrero argentino (1938-1978). L'arxiu de Danussi es troba dipositat al Centro de Documentación e Investigación de la Cultura de Izquierdas (CeDInCI) de Buenos Aires.

    Luis Danussi (1913-1978)

    ***

    Francisco Granado

    Francisco Granado

    - Francisco Granado Gata: El 4 d'octubre de 1935 neix a Valencia del Ventoso (Badajoz, Extremadura, Espanya) el militant llibertari i resistent antifranquista Francisco Granado Gata. Amb 18 anys va marxar a Madrid en busca de feina, treballant a Agromán i després a la Maestranza d'Artilleria. En 1956 es va casar i a l'any següent va fer el servei militar. En l'Exèrcit li van detectar una greu malaltia, leucèmia, que li va obligar a romandre hospitalitzat alguns mesos. Un cop llicenciat, va marxar a França en busca de fortuna amb un amic, creuant la frontera per Irun cap a Bordeus, instal·lant-se dos dies després a Alès. Els primers mesos va fer feina de jornaler al camp, fins que va aconseguir una feina estable de forjador, obtenint la carta de treball, l'autorització de resident i el permís per poder portar la família. Va prendre contacte amb un grup d'exiliats llibertaris i va oferir-se a col·laborar en les Joventuts Llibertàries. Decideix integrar-se en l'activisme antifranquista i entra en la secció clandestina de Defensa Interior, creada en 1961 a Madrid en el si del Moviment Llibertari. En juliol de 1963és enviat a Madrid amb el company Joaquín Delgado Martínez, ebenista fresador i secretari de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries a Grenoble, amb la missió de prendre contactes amb l'objectiu d'organitzar un atemptat contra Franco. Però, per una manca de coordinació, un altre grup comet dos atemptats el 29 de juliol de 1963: un contra la Direcció General de Seguretat, i l'altre contra la seu dels sindicats franquistes. Detinguts Granado i Delgado en possessió d'armes i d'explosius, la tortura els fa confessar la culpabilitat dels dos atemptats que no han comès. El 13 d'agost de 1963 un Consell de Guerra els condemna a mort sense cap prova. El 17 d'agost de 1963, a les 5 de la matinada, a la presó de Carabanchel (Madrid, Espanya), són executats a garrot vil Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martínez. Des de 1999 els seus familiars i diversos grups llibertaris han intentat, sense èxit, la revisió de la seva condemna a mort davant diverses instàncies, Tribunal Constitucional inclòs.

    ***

    René Bianco (Marsella, 1989) [militants-anarchistes.info]

    René Bianco (Marsella, 1989) [militants-anarchistes.info]

    - René Bianco: El 4 d'octubre de 1941 neix a Marsella (Provença, Occitània) el militant i historiador anarquista, lliurepensador i francmaçó René Bianco d'Acierno. Era fill d'un empleat de correus llibertari d'origen italià, Antonin Louis Bianco.És enLe LibertaireiLe Canard enchaîné, periòdics als quals son pare està subscrit, on aprendrà a llegir. Després d'un batxiller de filosofia, va exercir diverses feines (obrer en una fàbrica que joguines, llibreter, dependent de farmàcia) abans d'entrar en 1961 en la universitat, però no acabarà la carrera d'Història i Geografia sinó molt més tard. A començaments de 1960 va conèixer André Arru i va començar a freqüentar el grup anarquista Marsella-Centre de la Federació Anarquista (FA). La militància també es va estendre a l'«ÉcoleÉmancipée», a «Libre Pensée» i a la francmaçoneria --va adherir-se a una lògia del Gran Orient de França, on ocuparà diversos càrrecs, inclòs el de president. El 14 d'abril de 1960 va participar en la creació del grup de les Joventuts Llibertàries de Marsella i també prendrà part en l'organització dels Càmpings Llibertàris Internacionals, a més de dedicar el seu temps en activitats de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries i de suport als exiliats llibertaris espanyols. Durant la guerra d'Algèria, que no va fer ja que va aconseguir que el donessin de baixa, va participar en un petit grup clandestí de lluita contra l'Organització Armada Secreta (OAS) i d'ajuda als insubmisos. Va fer costat a la vaga de fam de Louis Lecoin per a l'obtenció d'un estatut per als objectors de consciència. En 1965, amb el seu amic Roland Lewin, fundarà el grup de Grenoble de la Comissió d'Història i d'Edició de l'FA. En aquest mateix any serà un dels membres fundadors del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella; i en desembre es casarà amb sa companya Lilyane Naviuat, amb qui tindrà una filla, Karine, nascuda el juliol de 1967. Va participar en nombroses accions culturals (teatre, poesia, etc.) i va cofundar, en 1967, l'associació Cultura i Llibertat. En 1968 va reemplaçar Aristide Lapeyre com a responsable delBulletin Interirieurde l'FA i va assistir al Congrés Anarquista Internacional de Cararra (Itàlia). A partir de 1971 va ocupar-se de les relacions internacionals anarquistes. Aquesta activitat militant no li impedí reprendre en 1969 els seus estudis superiors a la Facultat de Lletres d'Ais de Provença. En 1971 va obtenir el diploma de l'Institut d'Estudis Polítics; en 1977, fa el doctorat de tercer cicle d'Història, i en 1988 una tesi doctoral de sis toms tituladaUn siècle de presse anarchiste d'expression française dans le monde (1880-1983). En 1979 va participar en la creació de la Federació Internacional de Centres d'Estudi i de Documentació Llibertaris (FICEDL). A més de biògraf de nombrosos anarquistes en elDictionnaire biographique du mouvement ouvrier françaisi en la premsa llibertària, és l'autor de un bon grapat d'estudis sobre personatges tan diversos com Paraf-Javal, Han Ryner o Louise Michel, així com d'estudis històrics sobre la Comuna de Marsella, els anarquistes provençals o sobre la Resistència, que seran publicats especialment en els butlletins del CIRA. En 2002 es va retirar i es va dedicar als seus estudis històrics fins a la seva mort el 31 de juliol de 2005 a Marsella (Provença, Occitània).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Jacques Gross-Fulpius fotografiat per O. Meistring (1896) [IISH]

    Jacques Gross-Fulpius fotografiat per O. Meistring (1896) [IISH]

    - Jacques Gross-Fulpius: El 4 d'octubre de 1928 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el bibliòfil, lliurepensador, maçó i militant anarquista Jacques Gross-Fulpius, conegut sota els pseudònims d'André,Jean Guise i Jean-qui-marche. Havia nascut el 2 de març de 1855 a Mülhausen (Alsàcia). Sos pares es deien André Gross i Suzanne Julienne Muller. Viatjant de comerç per a la fàbrica de tabacs Burrus de Boncourt (Jura, Suïssa), d'antuvi participà en el moviment antibonapartista. En 1870 s'adherí a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 fou delegat, sota el nom d'André, per les seccions obreres de Porrentruy i de Boncourt al VIII Congrés General de l'AIT antiautoritària celebrat a Berna. El 18 de març de 1877 participà en la manifestació de commemoració de la Comuna de París («Manifestació de la Bandera Roja») celebrada a Berna. Gràcies a la seva feina, pogué passar de contraban periòdics i llibres clandestins, com ara L'Avant-Garde, de Paul Brousse, i Freiheit, de Johann Most. Amic d'Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Jean Grave, James Guillaume, Luigi Galleani i Max Nettlau --ajudà aquest en les seves investigacions històriques--, entre d'altres, organitzà clandestinament l'ajuda als companys empresonats o expulsats, com ara Errico Malatesta o Zamfir Arbore (Z. Ralli). Finançà discretament publicacions anarquistes, com ara Le Révolté, i destacà com a bibliòfil. Subscrit a Les Temps Nouveaux, col·laborà en Le Réveil Anarchiste sota el pseudònim de Jean-qui-marche. En 1905 entrà en la francmaçoneria (lògies«Grand-Orient» i «La Fraternité») i realitzà nombroses conferències i publicà llibres sobre el tema, com ara La Franc-Maçonnerie sous la Commune (1871). Conférence (1908) i La franc-maçonnerie exposée aux profanes (sd). Sa companya, Elisabeth Fulpius, filla del lliurepensador Charles Fulpius i escultora, redactà l'article «Sculture» per a l'Encyclópedie Anarchiste. En 1920 una part important de la seva col·lecció bibliogràfica va ser venuda al Frankfurt Institut für Sozialforschung (Institut per a la Investigació Social de Frankfurt). Els seus arxius constituïren un dels primers fons del Centre Internacional de Recherches sur l'Anarquisme (CIRA) fundat en 1957 a Ginebra. Una important correspondència seva amb nombrosos anarquistes (Nettlau, Reclus, Ettore Molinari, etc.) es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Retrat de Juan Pérez Bouzas

    Retrat de Juan Pérez Bouzas

    - Juan Pérez Bouzas: El 4 d'octubre de 1958 --algunes fonts citen el 5 de setembre-- mor per problemes pulmonars a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el sabater anarquista i anarcosindicalista Juan Pérez Bouzas, també conegut per la seva versió brasilera João Peres. Havia nascut el 8 d'abril de 1890 a Ourense (Ourense, Galícia). En 1915 emigrà al Brasil i s'instal·là el novembre d'aquell any a Rio de Janeiro, on començà a interessar-se pel moviment llibertari arran d'assistir a una conferència de José Oiticica. Entre 1917 i 1919, afiliat a l'Aliança dels Treballadors del Calçat i Classes Annexes (AACCA), prengué part en diverses vagues i moviments insurreccionals. En 1920 s'establí a São Paulo (São Paulo, Brasil) on va establir contactes amb el moviment anarquista i anarcosindicalista, militant activament en la Federació Obrera de São Paulo (FOSP). Estudià els clàssics llibertaris i segons la policia esdevingué un teòric i agitador àcrata«perillós». En 1920 també visqué a Guarantinguetá, però retornà a São Paulo, on prengué part en les vagues, piquets i manifestacions de l'època. En aquest any refugià a casa seva l'anarquista Juan Perdigón Gutiérrez (João Perdigão Gutiérrez), perseguit per la policia. En 15 de juliol de 1924 encapçalà un manifest del Comitè Revolucionari de São Paulo dirigit al Comandament Militar de les tropes insurgents que ocupaven la ciutat pel qual els anarquistes demanaven armes per lluitar al costat de la Revolució, però la petició obrera va ser negada pels militars. En la dècada dels trenta formà part de la Lliga Anticlerical. En 1934, en plena dictadura de Getúlio Dornelles Vargas, va ser detingut arran de la«Batalla de Sé» del 7 d'octubre d'aquell any, quan els anarquistes de la FOSP dissolgueren a trets una manifestació de l'Ação Integralista Brasileira (AIB, Acció Integralista Brasilera), grup feixista els membres del qual eren coneguts com galinhas-verdes (gallines verdes, en referència al color de les seves camises). Torturat i empresonat, però va ser finalment expulsat a Paranà i Santa Caterina. Després s'exilià a Rio Grande do Sul i mesos després retornà a São Paulo, per acabar instal·lant-se a Rio de Janeiro. Més tard formà part de la coordinadora antifeixista Aliança Nacional Llibertadora (ANL), la finalitat de la qual era combatre l'imperialisme i el latifundisme. Després de la caiguda del dictador Vargas, participà en 1946 en la fundació del periòdic Ação Directa, amb José Oiticica, José Romero, Manuel Peres, Amílcar dos Santos i altres. En 1953 participà en el Congrés Anarquista, realitzat a la casa de José Oiticica al barri d'Urca de Rio de Janeiro. Sa companya fou l'obrera tèxtil Carolina Bassi i Ideal Peres, fill de la parella, també va ser un destacat militant anarquista.

    ***

    Obra de Roland Biard

    Obra de Roland Biard

    - Roland Biard: El 4 d'octubre de 1998 mor a Bèlgica l'historiador i militant anarquista Roland Biard, també conegut com Roland Bardy o Julien Stern. Havia nascut en 1942. Fill d'importants membres de l'aparell del Partit Comunista Francès (PCF) amb els quals va trencar molt jove, començà a militar en el moviment llibertari durant els últims anys de la guerra d'Algèria. En 1961 fou cofundador, amb Alexandre Brevan (Skirda) del Grup d'Estudis i Acció Anarquista i participà activament en les manifestacions contra la guerra colonial  algeriana. Entre 1964 i 1966 fou secretari de la Unió de Grups Anarquistes Comunistes (UGAC). Després d'haver participat en les barricades durant els fets de Maig del 68, participà en la fundació del grup «Kronstadt», adherit al Moviment Comunista Llibertari (MCL). En 1971, en l'assemblea del grup, en desacord amb les tendències consellistes de l'MCL, juntament amb Alex Skirda i Daniel Guerin, s'integren en el grup parisenc de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). Formà part del Comitè Nacional de l'ORA i participà en la major part del plens i congressos i col·laborà en els butlletins interiors i en la Comissió de Premsa editant Front Libertaire. En 1973 Alain Krivine publicà un conjunts d'entrevistes amb Biard titulat Questions sur la révolution. Entretiens avec Roland Biard. Fou el fundador del butlletí Documents (1974-1977) destinat a la formació política dels militants de l'ORA i en els primers números publicà articles sobre història del moviment llibertari. Durant molts anys participà en les activitats del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA). En 1974 abandonà l'ORA per la seva«manca de maduresa organitzativa i política». Mestre d'escola d'antuvi, esdevingué professor d'història, però en 1975 tornà a l'ensenyament primari a Charente. Durant la primavera de 1982, amb Guy Malouvier, creà Les Cahiers Max Nettlau (1980-1982), butlletí de recerques sobre la teoria, la història i la bibliografia del moviment anarquista internacional. En 1997, amb la jubilació, es retirà amb sa darrera companya a Bèlgica. Un càncer fulminant se'l va portar en tres setmanes i fou, segons la seva última voluntat, incinerat embolicat en una bandera negra. Entre les seves obres podem destacar L'Internationale des fédérations anarchistes (1966-1971) (1972), 1919: la Commune de Budapest (1973), Chronologie des Internationales libertaires (1864-1914) (1974), Histoire du moviment anarchiste en France (1945-1975) (1976), Dictionnaire de l'extreme gauche en France de 1945 à nos jours (1978), entre d'altres. Una part dels seus arxius es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Fa alguns dies, ja amb el clima polític encès per l’1 d’octubre, vaig recuperar un llibre de Manuel Azaña “Mi rebelión en Cataluña”, on conta la seva experiència al Principat els mesos previs a l’octubre de 1934 i durant els fets d’aquest mes, vagues revolucionàries a diferents indrets d’Espanya i la proclamació de l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola per part de Lluís Companys el 6 d’octubre. Azaña fa algunes de les consideracions als moments previs que són particularment actuals:
    “El alboroto del mundo político repercutía en Barcelona. Allí las opiniones discordaban menos que en Madrid, y en la desastrosa pertinacia con que ambas capitales se desconocen, era temible que cualquiera de ellas tomase por gigantes verdaderos los molinos de viento que braceaban descompasadamente en la otra."

    La incomprensió entre els dos bàndols, les amenaces i les pors d’uns i altres, ens poden recordar aquestes setmanes passades. Igualment el 1934 Azaña detecta que no tothom qui s’identifica amb el catalanisme ho fa per una clara ideologia nacionalista, sinó perquè aquesta ideologia representa una ruptura amb el règim anterior, el que a un altre indret d’Espanya el faria ser senzillament republicà a Catalunya el fa ser catalanista i republicà:"Dentro del catalanismo había disidentes del régimen monárquico, no ya por catalanistas, sino pot motivos iguales a los de cualquier español para ser republicano."

    D’aquí fa una deducció ben interessant, la incomprensió cap a Catalunya, la desesperança front a un règim que no dóna respostes, els condueix cap al separatisme:
    "Oyéndolos, se venía en conocimiento de que los separatistas acérrimos no eran tantos como los separatistas por desesperanza, criados a favor de lo que, con vocablo de fácil abuso, llaman 'incomprensión'."

    No estarem revivint una realitat de fa més de 80 anys? Pot ser no hem après res? O hem deixat perdre tota la capacitat d’empatia que semblava que teníem gràcies a aquell notable avanç que va ser l’estat de les autonomies?

    Quan Francesc Macià va proclamar la República Catalana el 1931 el Govern provisional de la República Espanyola va córrer a enviar tres ministres: Fernando de los Ríos, Marcelino Domingo i Luis Nicolau d'Olwer a pactar amb ell la integració de Catalunya dins Espanya, d’allà va néixer l’Estatut de Núria i la moderna Generalitat.

    Quan es va pactar la Constitució de 1978 es va introduir en el text el concepte de nacionalitats, un eufemisme per no contradir la idea de que Espanya és la única nació, però ja incorporava la idea de la realitat plural que tenim, a més es van preveure règims autonòmics per les nacionalitats “històriques”, era el pacte territorial dins el pacte constituent, la base de la convivència d’aquests darrers 40 anys.

    En cada moment clau de la nostra història en comú com a espanyols, quan la qüestió territorial s’ha convertit en element fonamental del futur, hi ha hagut capacitat de diàleg, de pacte i d’arribar a acords satisfatoris per les parts, amb les renúncies que tot acord implica. On són avui els Macià, de los Ríos, Domingo, o els “pares” de la Constitució del 78? On són les persones que entenen que estam davant un d’aquests moments clau de la nostra història, del qual no en pot sortir res de positiu si no són capaços uns i altres de seure a una taula i pensar en el país, en les properes generacions, i no en les properes eleccions?

    0 0
  • 10/04/17--08:44: Millors museus de Mallorca
  • Mallorca té molt a oferir a aquelles persones que gaudeixen visitant museus i galeries d'art. Aquesta és la nostra selecció abcMallorca dels millors museus de l'illa.

    museus mallorca

    Es Baluard Museu d'Art Modern i Contemporani

    Es Baluard és un dels museus més grans i coneguts de Mallorca. Després d'una visita a la galeria, visiteu la botiga on es venen llibres d'art i records. També podrà aprofitar-se de la magnífica ubicació del museu per prendre alguna cosa al cafè restaurant i gaudir de les extenses vistes sobre la badia de Palma.

    Es Baluard Museu d'Art Modern i Contemporani Plaça Porta de Santa Catalina 10, Palma de Mallorca Tel: + 34 971 908 200 Més sobre Museu Es Baluard

    Museu del Palau Reial de l'Almudaina

    Algunes parts del palau reial estan obertes al públic i val la pena visitar-les per endinsar-se en la història de la vida real espanyola. El museu es troba al costat de la Catedral i inclou tapisseries, quadres i salons. Potser et trobes amb algun membre de la família reial durant la teva visita. L'horari de visites a partir d'octubre és de dimarts a diumenge de 10h a 18h i l'entrada costa 9 €; per a residents de l'illa l'entrada és gratuïta els dimecres.

    Museu del Palau C / del Palau Reial s / n - Palma de Mallorca Tel: +34 971 21 41 34

    Fundació Juan March, Palma

    La Fundació Joan March es troba dins d'un antic palau privat a Palma, i ofereix exhibicions que canvien amb regularitat d'artistes internacionals i diferents moviments artístics. També hi ha una exhibició permanent d'obres dels artistes contemporanis més importants d'Espanya. Entre d'altres Miró, Gris i Dalí. L'horari de visites és de dilluns a divendres de 10:00 a 18:30. Dissabte de 10:30 a 14:00.

    Fundación Juan March, C/ Sant Miquel, 11, Palma de Mallorca Tel: +34 971 71 35 15

    Parque de Esculturas Yannick y Ben Jakober en Alcúdia

    El Parque de Esculturas es de visita obligada. El espectacular parque alberga una interesante combinación de arte y esculturas. En el interior del museo se puede visitar la conocida colección de retratos infantiles y es una delicia pasearse por el jardín de rosales. La entrada es gratuita los martes de 09:30 a 12:30 y de 14:30 a 17:30.

    Fundación Yannick y ben Jakober Sa Bassa Blanca, Apartado 10, Alcúdia Tel: +34 971 54 69 15 www.fundacionjakober.org

    CCA Andratx

    Este centro de arte contemporáneo en Andratx está dedicado a la exhibición y creación de arte moderno y alberga una de las colecciones más grandes de la isla. Aparte de ver fotografía, instalaciones, esculturas y cuadros de artistas locales e internacionales, encontrarás obras a la venta. El centro también ofrece un programa único para artistas en el que pueden utilizar sus estudios dentro del museo. Estos se pueden visitar como parte de las visitas guiadas en inglés, español, alemán y danés. La galería permanece cerrada al público los lunes, pero se puede visitar gratuitamente cualquier otro día.

    CCA Andratx C/ Estanyera 2, Andratx Tel: +34 971 13 77 70 Más acerca de CCA Andratx

    Museo Chopin en Valldemossa

    Why not combine a trip to the Deià Robert Graves Museum with reliving Chopin’s stay on Mallorca? The Monastery was home to the famous composer while he recuperated from illness on the island, together with George Sand in 1838, and some of his greatest compositions were created here. Information about his life and work is available and the original piano is still at the museum. Entrance costs 3 € during the week from 9.30 till 18.30.

    Museo Chopin Claustre de la Cartoixa, 2 Valldemossa Tel: +34 971 61 21 06www.museochopin.com

    Museo de Robert Graves en Deià

    The famous English poet and writer spent his life in Deià, which is still home to numerous artists and writers, and is hidden away in the mountains of the Tramuntana. Graves’ original house was refurbished and is now open to visitors. Find out what inspired this writer while taking in the vistas with a coffee in one of many cafés and restaurants Deià has to offer.

    Casa Museo De Robert Graves Carretera Sóller – Deià Tel: +34 971 63 66 18

    Museo del Juguete Ca’n Planes en Sa Pobla

    Gain an insight into the correlation between humans and playing, culture and art. The museum was created from the collection of Ton Boig Clar and contains toys from flea markets, private households and antique dealers. The Toy Museum invites you to come and play Tuesdays to Saturdays from 10.00-14.00 and from 16.00-20.00. On Sundays from 10.00-14.00.

    Museo del Juguete Calle Antoni Maura, 6, Sa Pobla Tel.: 971 542 389 Más acerca del Museo de Juguete

    Fundación Pilar y Joan Miró

    Joan Miró, como tantos artistas, se enamoró de la luz de nuestra isla. Su relación con Mallorca es evidente en las más de 100 obras, esculturas y piezas de estudio que hoy en día se exhiben en la fascinante galería Miró. También te podrás hacer una idea de cómo trabajaba el artista ya que su estudio ha permanecido intacto desde su muerte. Cerrado los lunes.

    Fundació Pilar i Joan Miró C. De Saridakis, 29, Palma Tel. 34 971701420 Más acerca de la Fundación Pilar and Joan Miró

    Museo Ca’n Prunera en Sóller

    Este museo se encuentra en la ciudad del valle de las naranjas, en Sóller, y está dedicado al modernismo contemporáneo. Aquí encontrarás obras de Toulouse-Lautrec, Klee y Léger, y muchos más. El museo está ubicado dentro de una maravilla arquitectónica que data de la era modernista de España y abre todos los días de 10:30 a 18:30.

    Ca’n Prunera Carrer de sa Lluna, 90, Sóller +34 971 638973 www.sollernet.com/canprunera/


    0 0


    El sobiranisme català no ha de confiar en la Unió Europea.




    Sovint, els portaveus de formacions independentistes catalanes manifesten la seva confiança amb les suposades ''democràcies'' de la Unió Europea. Suposen que tindran el suport d'aquestes ''democràcies''.

    Per altra banda, en tot temps, els mitjans catalans i els espanyols fan una mena de campanya inacabable de les boneses d'aquestes democràcies.

    Però la realitat és una altra. Per a saber-ho no cal ésser un ''expert'' en geopolítica.

    I com a exemple esclatant que es pot constatar: La majoria parlamentària del Parlament Europeu està formada pel Partit Popular Europeu. Partit aquest que manté una política de centre-dreta.

    Podeu veure que, entre els diversos partits populars nacionals, la Unió Demòcrata Cristiana Alemanya (la CDU) és la formació més nombrosa, de molt.

    També es pot comprovar que el Partit Popular d'Espanya està integrat en el Partit Popular Europeu.

    En resum, no ha de sorprendre que el Consell Europeu i el Parlament Europeu donin total suport a la política franquista del Govern de Mariano Rajoy. Ells també són de dretes.

    Per a tractar a fons sobre la qüestió he pensat que seria bo penjar el post que vaig publicar al 2013. Vegeu-lo: Les falses primaveres i les falses ...



    0 0

    En el món i en la història de la literatura, els encontres d'escriptors -sobretot de literats incipients o tirant a joves- solen gaudir d'una bona premsa considerable. Basta fixar-se en les Converses Literàries de Formentor que es varen celebrar a finals dels cinquanta i principis dels seixanta, les quals gaudeixen d'una aurèola tan perennement mítica que, des de fa dos anys, fins i tot s'intenten emular o recuperar institucionalment. (Pere Antoni Pons)


    Utilitat dels encontres d’escriptors


    Pere Antoni Pons | 21/11/2010 |


    El títol hauria de ser una pregunta. Tenen cap utilitat les trobades d'escriptors que de tant en tant es munten aquí i allà, que apleguen un parell de desenes d'animalons literaris, o de bestiasses, i els fan participar en unes quantes taules redones debatent sobre temes avorrits, estrambòtics, apassionants o impossibles? I, si en tenen qualcuna, quina és exactament?

    Jo no sé si la gent que no forma part del monet cultural és capaç d'imaginar-se o d'endevinar què s'hi ha fet en un esdeveniment com, per exemple, el segon encontre de joves escriptors que justament s'ha celebrat aquest cap de setmana a Gandia. Si la gent es creu l'enfilall de tòpics paròdicament ofensius que, des de fora, sovint s'associen a tot el que fa olor de cultura, el que en deu pensar és que aquestes trobades són una borratxera de pedanteria, una festassa de vanitats, una desfilada inacabable de poetastres desesperats per dir els seus poemes a qualsevol parell d'orelles indefenses que se'ls posin a tret i de novel·listes obsessionats perquè qualcú tengui el temps i la paciència -o la pietat lectora- per empassar-se sencer com a mínim un dels seus llibres. Res d'això no és fals del tot, evidentment. Però la veritat completa és una altra. O és a una altra banda.

    En el món i en la història de la literatura, els encontres d'escriptors -sobretot de literats incipients o tirant a joves- solen gaudir d'una bona premsa considerable. Basta fixar-se en les Converses Literàries de Formentor que es varen celebrar a finals dels cinquanta i principis dels seixanta, les quals gaudeixen d'una aurèola tan perennement mítica que, des de fa dos anys, fins i tot s'intenten emular o recuperar institucionalment. Això per no anar més enrere i parlar de les esmolades tertúlies en els salons francesos del devuit, ni de les reunions especiades amb alcohol, opi i relats de terror dels romàntics anglesos -Byron, el matrimoni Shelley and Cia-, ni tampoc de les sessions de conversa, deliri i hipnosi que durant els anys 20 van dur a terme els surrealistes, moltes de les quals donaven com a resultat obres iconoclastes o revolucionàries i, a més a més, acabaven a cops de puny o fins i tot amb pistoles fumejant.

    Tot i que l'època i les circumstàncies -el franquisme gris i repressiu, un sistema cultural absolutament reclòs, raquític i depauperat- que van propiciar aquella mitologia literària de Formentor fa molt de temps que s'han esfumat, i tot i que actualment no cal veure's cara a cara per mantenir un contacte intel·lectualment vivificant amb una altra persona, avui en dia organitzar un encontre d'escriptors serveix per al que ha servit sempre: per intercanviar idees i parers (o per estampar-se'ls a la cara), per descobrir obres i autors, per assabentar-se de les diferents maneres que existeixen d'estar ficat o embolicat en aquest assumpte, fascinant i diabòlic, que és la literatura.

    Sobretot, però, serveix per eixamplar o enriquir o violentar la pròpia visió del món, la concepció que un té de la tasca literària. Per a un escriptor, sobretot si encara és jove i arrogant, i per tant té la temptació de pensar que l'única manera vàlida de fer les coses és la seva -és a dir, si té la temptació de creure's el rei del mambo sense haver-ho demostrat en res ni haver-ho contrastat mai amb ningú-, el contacte distès i un punt.

    Diari de Balears (dBalears)


    (1 vídeo) Les “altres” converses eren les que alguns escriptors fèiem al bar de l’Hotel Formentor entre conferència i conferència. Poder parlar personalment amb l’escriptor Hans Magnus Enzensberger ha estat una experiència inoblidable. Enzensberger és un mite de la meva joventut, un exemple d’intel·lectual compromès, de vitalitat crítica insubornable. Record llibres cabdals per a la formació d’aquells joves antifeixistes dels anys setanta. (Miquel López Crespí)


    Les “altres” Converses Literàries a Formentor


    Per Miquel López Crespí, escriptor




    D’esquerra a dreta: Anna Exton, Lluís Llitjós, Biel Matamales, Chris Stewart, Miquel López Crespí i Laia Pubill (Hotel Formentor, setembre 2010)


    Les “altres” converses eren les que alguns escriptors fèiem al bar de l’Hotel Formentor entre conferència i conferència. Poder parlar personalment amb l’escriptor Hans Magnus Enzensberger ha estat una experiència inoblidable. Enzensberger és un mite de la meva joventut, un exemple d’intel·lectual compromès, de vitalitat crítica insubornable. Record llibres cabdals per a la formació d’aquells joves antifeixistes dels anys setanta. Pensem en la importància que tengueren en la nostra formació les obres Conversaciones con Marx y Engels, Política y delito i, també, molt especialment, llibres com El corto verano de la anarquía: vida y muerte de Durruti. O Elementos para una teoría de los medios de comunicación i Interrogatorio de La Habana. Com deia una mica més amunt, més que escoltar les conferències (sovint avorrides i buides de contingut) el que més m’ha agradat de les Converses Literàries a Formentor ha estat tractar en persona homes que, amb la seva obra, han ajudat a canviar la nostra forma de veure el món i, això és molt important, que han fet feina per aconseguir un canvi progressista de la societat i de les persones, esclafades pels grans poders fàctics que ens dominen. Hans Magnus Enzensberger és la veu d’un intel·lectual crític amb tots els poders establerts, insubornable en la seva ferma decisió d’explicar el que realment s’esdevé en aquest obscur segle XXI que just ara comença.



    L’antic dirigent de la Revolució Sandinista Sergio Ramírez i l’escriptor Miquel López Crespí. (Hotel Formentor, setembre de 2010)


    Sovint, alguns dels ponents de les xerrades eren prou avorrits. Aleshores, amb l’excusa de fer un cafè sortíem a parlar amb els escriptors que pensaven ben igual que nosaltres. En determinats moments vaig poder parlar amb un mite vivent dels anys setanta. Em referesc a l’escriptor i antic dirigent del Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) Sergio Ramírez.

    Sergio Ramírez, juntament amb milers i milers d’homes i dones del FSLN encapçalà la lluita armada contra la criminal dictadura proianqui dels Somoza. Després d’anys de ferreny combat, d'immensos sacrificis, el poble de Nicaragua sota la direcció dels sandinistes pogué vèncer la dictadura. Més de seixanta mil joves moriren en aquesta gegantina lluita per la llibertat. Poder parlar, sentir les reflexions de Sergio Ramírez ha estat un privilegi excepcional. Amb Sergio Ramírez hem pogut saber alguns aspectes dels orígens de la Revolució Sandinista, dels problemes que comporta la construcció d’una organització revolucionària. També parlàrem de la importància de la cultura per aconseguir el deslliurament de les consciències. I quelcom que tots hauríem de saber: la possibilitat, sempre real, que, en un determinat moment de la història, l’avantguarda que ha fet la Revolució pot degenerar i aturar el procés revolucionari iniciat pels sectors populars. És un problema cabdal de totes les revolucions.



    D’esquerra a dreta: Tomeu Fiol, Miquel López Crespí, Josep Lluís Aguiló, Pere Joan Martorell i Josep Marí


    Són aquestes “Converses” informals, les xerrades lluny de tot el que era oficial i protocolari, el que de veritat m’ha interessant d’aquesta anada a Formentor. Per a qui signa aquesta nota, les “vertaderes” Converses Literàries eren les “altres” xerrades, poder parlar amb els amics i amigues que hem conegut en aquell indret. Tenir l’oportunitat de sentir de viva veu les reflexions literàries i polítiques de gent tan excepcional com Sergio Ramírez, l’autor de llibres tan importants com Cuentos completos, El cielo llora por mí, Sombras y nada más i les reflexions sobre la Revolució: Adiós Muchachos.

    Les xerrades informals amb l’amic Chris Stewart, lluny de l’esclerosi de certs debats oficials, van ser del més interessant de la trobada d’escriptors a Formentor. Chris Stewart va ser el primer bateria del grup musical Genesi que aleshores estava dirigit per Jonathan King. Curiosament, en Chris i Peter Gabriel, que havia estat qui l’havia convidat a participar en el grup Genesi, anaven a la mateixa escola.

    A l’hora de dinar fèiem una amable tertúlia amb Anna Exton, la companya d’en Chris, l’amiga Laia Pubill, l’estudiós del fet literari Lluís Llitjós, l’històric activista antifranquista Gabriel Matamales i jo mateix. Una mica al marge de les celebracions oficials, parlàvem de literatura i política, de la vida i dels problemes relacionats amb la professionalització de l’escriptor. A cada moment sempre hi havia el comentari divertit i amable d’un escriptor ple de vitalitat, d’un tarannà ben llunyà del que solen tenir els escriptors “creguts”, aquells i aquelles que imaginen ser “genis” d’abast universal.



    Miquel López Crespí (centre de la fotografia) i Hans Magnus Ezensberger (dreta)


    Aquestes “altres” converses literàries de Formentor han estat fabuloses. A taula, mentre dinàvem, en el moment de fer el cafè, asseguts a les terrasses de l’Hotel Formentor hem pogut intercanviar opinions lluny de la presència i control dels mitjans de comunicació oficial. Un home que ha treballat en els més diversos oficis –ha fet feina en el circ, sap tondre ovelles!-. Un escriptor que ha fet cursos de cuina francesa, que ha obtingut una llicència de pilot d’aviació als Estats Units... pot contar milers d’anècdotes, històries d’aquelles que enriqueixen la vida d’aquells i aquelles que tenguérem el paler de sentir-lo a les “altres” converses de Formentor que comentam.

    Chris Stewart és un escriptor d’una vitalitat i alegria extraordinària, autor d’èxit –sense que l’èxit li hagi pujat al cap!-, amb llibres que cal recomanar a tothom qui vulgui gaudir d’una bona literatura. En referesc a obres com Entre limones: historia de un optimista (2006); El loro en el limonero (2007) i Tres maneras de volcar un barco (2010).



    Agustí Baró, Miquel López Crespí i Biel Matamales (Hotel Formentor, setembre de 2010)


    També va ser molt important establir contactes amb nombrosos amics i amigues que eren presents a les Converses d’escriptors. Una agradable sorpresa va ser trobar a l’Hotel Formentor el professor Gabriel Matamales, destacat activista antifeixista dels anys setanta, dirigent de les Plataformes d’Estudiants Anticapitalistes d’aquella època i company de lluita a l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC). També hi havia n’Agustí Baró, un històric en la fundació i consolidació de la PIMEM, gran activista cultural, especialista en noves tecnologies, “geni” dels blogs i Internet. Ambdós participaven en les xerrades informals amb Chris Stewart i altres escriptors. Amb Agustí Baró parlàrem dels blogs, de la importància de les noves tecnologies per aconseguir una democratització de la informació. Sentint l’amic Agustí Baró m’adonava de la pobresa de moltes de les intervencions oficials dels “genis” de la ploma. En referència als móns dels blogs, ningú sabia tant l’Agustí!

    Gabriel Matamales ens recordà nombrosos fets de la lluita antifeixista que ja teníem una mica oblidats. L’escriptor Chris Stewart al·lucinava en sentir la narració d’alguns aspectes de la repressió feixista a Mallorca i de la lluita per la llibertat en els anys seixanta i setanta.

    Crec que sense la “participació”, lluny dels debats oficials, de Gabriel Matamales i Agustí Baró, els dies s’haurien fet més llargs i possiblement més avorrits. Us puc ben assegurar que vaig aprende més sobre blogs i Internet sentit l’amic Agustí Baró que participant a les taules rodones sobre el tema.

    Vull aprofitar aquestes notes escrites a facebook per agrair als dos amics les seves idees, els records que hem compartit, l’intercanvi d’opinions que ha fet que els dies passats a Formentor hagin estat autènticament profitosos, lluny sempre dels fastos oficials.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [05/10] «La Vie Ouvrière» - Varlin - Caglioni - Sol - Montoya - Del Papa - Esgleas - Tort - Tesoro - Boutefeu - Serrano - Berneri - Dagerman - Pons Llobet - Vernet - Canal - Liria - Vivancos - Cuello

    Anarcoefemèrides del 5 d'octubre

    Esdeveniments

    Portada de "La Vie Ouvrière"

    Portada de La Vie Ouvrière

    - Surt La Vie Ouvrière: El 5 d'octubre de 1909 surt a París (França) el primer número de la revista La Vie Ouvrière, editada per Pierre Monatte. D'antuvi bimensual, poc després es va convertir en el setmanari oficial del sindicat revolucionari Confederació General del Treball (CGT). En la seva primera sèrie, fins al 20 de juliol de 1914, serà una revista anarquista i representant del sindicalisme revolucionari, i tindrà més de dos mil subscriptors. Hi van col·laborar Victor Griffuelhes, Cratès, Jean Picton, Schmitz, Alphonse Merrheim, G. Voirin, A. Picart, André Michaux, Elie Murmain, Léon Clément, Henri Normand, Tom Mann, Robert Desailly, entre molts altres. Els anarquistes van continuar col·laborant-hi almenys fins a començaments dels anys vint. La publicació tindrà una llarga vida, interrompuda durant la II Guerra Mundial, però com a òrgan del Partit Comunista Francès (PCF).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Eugène Varlin

    Eugène Varlin

    - Eugène Varlin:El 5 d'octubre de 1839 neix al llogarret de Voisins, a prop de Claye-Soully (Illa de França, França), l'enquadernador anarquista i militant de la Internacional Louis-Eugène Varlin. Fill d'una família pagesa pobra, era el major de tres germans i una germana (Louis, Hippolyte i Clémence). Fins als 13 anys anà a l'escola i després entrà en un taller d'un oncle seu a París com a aprenent d'enquadernador, on restarà dos anys. En 1859 fou nomenat capatàs de taller, després d'haver fet feina a sis tallers perfeccionant-se, i a partir de 1962 treballà a ca seva, al número 33 del carrer Dauphine de París. En 1857 participà en la fundació de la Societat de Socors Mutus dels Enquadernadors i entre 1864 i 1865 fou un dels organitzadors de la vaga del sector i, com a reconeixement de la seva tasca, rebé dels seus companys un rellotge d'argent. Més tard fou un dels fundadors de la Societat d'Estalvi i de Crèdit Mutu dels Obrers Enquadernadors, de la qual fou nomenat president. Defensor de la igualtat entre sexes, n'introduí la militant anarquista Nathalie Lemel en el Consell d'administració. A començaments de 1865 s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i col·laborà en Tribune Ouvrière. Entre el 25 i el 29 de setembre d'aquell any fou delegat a la Conferència de Londres de l'AIT, on conegué Karl Marx, i entre el 3 i el 8 de setembre de 1866 al Congrés de Ginebra, on defensarà el treball de les dones contra la majoria, que volia que aquestes restessin a la llar. En 1867 participà en la creació de la cooperativa «La Ménagère» i en 1868 fundà el restaurant cooperatiu «La Marmite» (8.000 afiliats) i formà part de la Segona Oficina de la Internacional de París, per la qual cosa fou perseguit, detingut i condemnat a tres mesos (d'agost a octubre) d'empresonament que purgà a la presó de Sainte-Pélagie. En 1869, com que les vagues es multiplicaven, crea la «Caixa del Sou» per ajudar els vaguistes. Aquest mateix any, afirmà que la revolució política no era res sense una revolució social i assistí, entre el 6 i el 12 de setembre de 1869 a Basilea, al IV Congrés de l'AIT, on es pronuncià per la propietat col·lectiva del sòl. En 1870 realitzà una gira propagandística (Lió, Creusot, Lille, etc.) i hi constituí les respectives seccions de la Internacional. El 19 d'abril de 1870 presidí l'Assemblea General de les seccions parisenques de l'AIT i a final de mes va haver de fugir a Bèlgica per escapar de la policia. En tornà a París després de la caiguda de l'Imperi, fou nomenat delegat del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes i comandant del 193 Batalló de la Guàrdia Nacional. Lluità per la defensa a ultrança de París ja que, segons ell, Prússia representava el «monarquisme» que volia anihilar la democràcia. Arran de la insurrecció del 31 d'octubre de 1870 contra la política portada a terme pel Govern de Defensa Nacional fou revocat del seu càrrec de comandant i s'ocupà del subministrament d'aliments durant l'hivern del setge parisenc per part de les tropes prussianes. Candidat socialistarevolucionari a l'Assemblea Nacional, no fou elegit el 8 de febrer de 1871. A partir del 18 de març d'aquell any s'ocupà de l'Estat Major de la Guàrdia Nacional a la Plaça Vendôme i, els dies següents, participà en les negociacions amb els ajuntaments de districte. El 26 de març fou elegit membre de la Comissió de Finances de la Comuna i el 21 d'abril passà a la Comissió de Subsistències. El 2 de maig fou nomenat director general de Manutenció i dels aprovisionaments militars. Fou un dels signants del «Manifest de la Minoria» contra el Comitè de Salvació Pública. Durant la«Setmana Sagnant» dirigí la defensa dels VI i XI districtes. Intentà sense èxit oposar-se a la massacre dels ostatges del carrer Haxo i lluità fins el darrer moment en les últimes barricades del barri de Bellville. Quan prenia alè assegut en un banc del carrer Lafayette, fou reconegut per un capellà i denunciat. Detingut pel lloctinent Sicre, fou traslladat a Montmartre a força de cops --un ull li penjava fora de l'òrbita--; quan arribà a la rue des Rosiers, on era l'Estat Major, ja no podia caminar. Eugène Varlin fou afusellat aquell mateix dia, el 28 de maig de 1871, a la rue des Rosiers del barri de Montmartre de París (França) al crit de«Visca la República! ¡Visca la Comuna!» i el seu cos mutilat posteriorment a cops de baioneta. Sicre li robà el seu rellotge i es va fer un adorn. Nombroses escoles, carrers i places de París i de França porten el seu nom.

    ***

    Luigi Caglioni

    Luigi Caglioni

    - Luigi Caglioni: El 5 d'octubre de 1889 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista Luigi Caglioni. Sos pares es deien Giovanni Gaglioni i Lucia Messi. Son germà Alessandro Caglioni també va ser un destacat anarquista revolucionari que esdevingué comunista. Luigi fou un dels membres més actius del Grup Llibertari de Bèrgam (GLB) de la Unió Anarquista Italiana (UAI), creat l'agost de 1914 per iniciativa de son germà i que fou una organització llibertària autònoma de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) d'aquesta ciutat; del GLB formaven part els anarquistes Giovanni Santo Pasquale Gamba, Vittore Antonio Colla, Romeo Crotti, Egidio Corti, Bernardo Ghibesi, Gaetano Ghirardi, Silvio Lazzaroni i Luigi Marcassoli, entre d'altres. Declarat no apte quan esclatà la Gran Guerra, el 29 d'abril de 1916 va ser cridat a files i integrat en la I Companyia de Llançaflames del I Regiment d'Enginyers Sapadors i enviat al front, on el febrer de 1917 va ser nomenat caporal. El 21 de maig de 1918 va ser condemnat pel Tribunal de Guerra del XX Cos de l'Exèrcit a 20 anys de reclusió militar i a la degradació per un delicte d'insubordinació (rebuig d'ordres dels superiors), condemna que va ser amnistiada gràcies a un decret del primer ministre d'Itàlia Francesco Saverio Nitti. Llicenciat el 2 de setembre de 1919, retornà a Bèrgam, on va ser constantment vigilat per la policia, sobretot després del Primer de Maig de 1920, quan s'assenyalà en la manifestació portant la bandera anarquista per tota la ciutat fins a la seu de la Cambra del Treball. L'octubre de 1920 s'adherí a la Federació Anarquista de Llombardia (FAL), fet pel qual el seu domicili va ser escorcollat per la policia el 22 d'aquell mateix mes sense que es trobés res digne de menció. En aquests mateixos dies, en ocasió de les eleccions municipals, amb els anarquistes Luigi Edmondo Attilio Marcassoli i Bernardo Ghibesi, aferrà manifests de la UAI de Llombardia on es feien una crida a l'abstenció. El 19 de novembre de 1920 redactà, signà i envià des de Bèrgam directament al Ministeri de l'Interior un telegrama de protesta contra la detenció d'Errico Malatesta i d'altres companys. Juntament amb son germà Alessandro, entre 1920 i 1921 participà, a la seu de la Cambra del Treball, en la constitució de la secció de Bèrgam de l'Associació Antialcohòlica de Proletaris Excursionistes (AAPE), oposada a l'associació burgesa Unió Obrera d'Excursionistes Italians (UOEI). En aquesta època estava subscrit al periòdic anarquista romà Fede! Durant el matí del 8 de febrer de 1926, quan no era present a la impremta Mariani on treballava, agents de la policia escorcollaren el seu armariet guarda-roba i trobaren amagats alguns cartutxos de gelatina explosiva i dues bombes rudimentàries fetes amb tubs metàl·lics per omplir. Avisat per l'amo de la impremta, fugí immediatament amb bicicleta, ajudat pel company del GLB Gaetano Ghirardi, i passà a la clandestinitat. Les investigacions policíaques per trobar-lo s'estengueren arreu de la província i la policia de Milà (Llombardia, Itàlia) escorcollà el domicili d'Ersilio Belloni, trobant correspondència epistolar amb Ghirardi que l'incriminava i aquest va ser detingut per haver afavorit la fuga; també va ser detingut Carlo Malaschi, acusat pel mateix delicte sense cap fonament. Caglioni arribà a Marsella (Provença, Occitània), passant abans per Milà, on es refugià al domicili d'Armando Papa, i després s'instal·là a París. El 4 de maig de 1926 el Tribunal de Bèrgam el condemnà en rebel·lia a tres anys de reclusió i a un de vigilància; per complicitat, Ghirardi i Egidio Corti van ser condemnats a sis mesos de reclusió. Luigi Caglioni va morir el 21 de gener de 1928 de tuberculosi a l'Hospital Laennec de París (França).

    ***

    Miquel Sol Torres

    Miquel Sol Torres

    - Miquel Sol Torres: El 5 d'octubre de 1897 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) el mestre d'escola anarquista i anarcosindicalista Miquel Sol Torres. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), l'1 de setembre de 1936 va ser nomenat per la Comissaria de la Generalitat de Catalunya de Lleida director administrador de la Casa d'Acolliment. Amb el triomf franquista passà a França. En 1942 el seu domicili del carrer des Polinaires, núm. 27, de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on vivia amb sa companya Pepita Vila Plana i sa filla Margarita, servia de refugi per als guies del grup de Francisco Ponzán Vidal de la Resistència, enquadrat en la xarxa d'evasió de Pat O'Leary, i especialment per a Amadeo Casares Colomer (El Peque), molt lligat a la família Sol. El 3 de febrer de 1943 va ser detingut pels alemanys i enviat a les presons de Fourgole i de Fresnes. Posteriorment fou traslladat al camp d'internament de Compiègne (Picardia, França), d'on fou deportat al camp de concentració nazi de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). Al final de la guerra i durant la desfeta, formà part dels 4.500 deportats que van ser evacuats pels nazis a peu del camp de Lankestein, un dels kommandos del camp de Buchenwald. Esgotat, el 25 d'abril de 1945 Miquel Sol Torres va ser abatut d'un tret al clotell per un guàrdia alemany al costat de la carretera.

    ***

    Notícia sobre el consell de guerra de Manuel Checa Hernández apareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 29 de juliol de 1942

    Notícia sobre el consell de guerra de Manuel Checa Hernández apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 29 de juliol de 1942

    - Manuel Checa Hernández: El 5 d'octubre de 1902 neix a Baza (Granada, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Manuel Checa Hernández. Emigrà a Catalunya i s'instal·là a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya). Des del 15 d'abril de 1924 treballà com a escrivent a la Colònia Sedó d'Esparraguera i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil formà part del Comitè Revolucionari i de les Patrulles de Control confederals d'Olesa de Montserrat. El 30 de juny de 1938 deixà la feina per entrar a fer el servei militar. Detingut per les tropes franquistes, el 28 de juliol de 1942 va ser jutjat en consell de guerra acusat d'haver assassinat el 24 de juliol de 1936 el rector de la parròquia del poble i a altres veïns ruixant-los amb benzina i calant-los foc, i, més tard, al front, quan serví com a carrabiner voluntari, d'haver matat a diversos soldats que volien passar-se a les files enemigues; condemnat a mort, Melchor Montoya Gallardo va ser afusellat el 10 de març de 1943 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb altes companys cenetistes (Pedro Celestino Prades Gil, José Murcia Martínez, Joaquín Vicente García, Ramón Pla Bel, José Ruiz Solá, Melchor Montoya Gallardo i Cristobal Ramírez Casado), els cossos dels quals van ser llançats al Fossar de la Pedrera.

    ***

    Foto policíaca de Romualdo del Papa (1939)

    Foto policíaca de Romualdo del Papa (1939)

    - Romualdo del Papa: El 5 d'octubre de 1903 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Romualdo del Papa. Son pare fou el destacat militant anarquista Ugo del Papa. Des de la seva adolescència, Romualdo, formà part del Cercle de Joventuts Anarquistes «Bruno Filippi» de Carrara. El juliol de 1921 emigrà clandestinament a França, establint-se d'antuvi a Brignoles i, a partir de 1927 amb sa companya Henriette Louis Tallandier, a Toló, on tindrà tres infants. A França mantingué un estret contacte amb nombrosos militants italians exiliats, com ara Camillo Berneri, Gino Bibbi o Ugo Boccardi, i participà activament en la lluita antifeixista. Segons la policia francesa participà durant la nit del 24 al 25 de gener de 1922, amb altres tres companys italians, en l'assalt a trets de revòlver contra els duaners que vigilaven un tren de mercaderies i que resultaren ferits. El 19 d'agost de 1924 va ser condemnat a Toló a 25 francs de multa per violències («Afer dels antifeixistes»). En 1935 visqué al barri de les Mouissèques de La Sanha de Mar de Toló, sempre sota l'amenaça d'expulsió. En 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà a Catalunya i s'enrolà en la Columna Durruti. Malalt, el juny de 1937 retornà a França. Treballà a les drassanes de de La Sanha de Mar fins a la declaració de guerra, quan va ser detingut per la policia i tancat al Fort de Sainte Catherine de Toló. El 13 de novembre de 1939 se li obrí expedient d'expulsió, acusat de «líder anarquista» violent i perillós, i enviat al camp de concentració de Vernet. El 17 de setembre de 1941 fou portat per gendarmes francesos a la presó de Menton i lliurat a les autoritats feixistes italianes. El 12 de novembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a l'illa penitenciària de Ventotene. El maig de 1943, en acabar el confinament, retornà a Carrara, on entrà a formar part de la resistència. El 8 de setembre de 1943, arran de l'anunci de desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit nazi, va fer una crida als soldats de la caserna de Dogali perquè es neguessin a obeir el manament, desertessin i ingressessin en la resistència. Durant les setmanes següents, participà en reunions amb les diverses forces antifeixistes que van constituir un Comitè de Salvació Públic que va esdevenir posteriorment el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), els primers delegats anarquistes del qual van ser, a més d'ell, Renato Viti i Ugo Mazzucchelli. Malgrat tot, gairebé tots els partisans anarquistes, que aleshores eren hegemònics a la regió, estaven en contra de la participació llibertària en el CLN per considerar-lo un instrument «polític». Participà en nombroses accions de la resistència i arran de l'Alliberament de Carrara el febrer de 1945 entrà a formar part, amb altres militants llibertaris (Onofrio Ludovici, Ismaele Macchiarini, Renato i Adolfo Viti, etc.), de la Junta Provisional de Govern que feia les funcions de Consell Municipal. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 fou delegat de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Massa-Carrara, juntament amb Ugo Mazzucchelli, Mario Perossini i Stefano Vatteroni, al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que es realitzà a Carrara. Després fou nomenat redactor responsable d'Il 94, òrgan d'expressió de l'FCL de Carrara i del qual només sortiren dos números (15 de setembre de 1945 i 10 de febrer de 1946). Mantingué una dura i llarga polèmica amb Ugo Marzucchelli sobre les seves respectives concepcions d'anarquisme. Romualdo del Papa va morir el 20 de desembre de 1965 a Carrara (Toscana, Itàlia)

    *** 

    Germinal Esgleas en l'exili

    Germinal Esgleas en l'exili

    - Germinal Esgleas: El 5 d'octubre de 1903 neix a Malgrat (Maresme, Catalunya) el militant anarcosindicalista i anarquista Josep Esgleas i Jaume, més conegut com Germinal Esgleas. Va passar la seva infància al Protectorat Espanyol del Marroc, on en una razzia de la població autòctona en resposta a les campanyes militars de l'exèrcit espanyol, son pare i un germà seu van ser passats a ganivet. En 1919 es va establir amb sa mare, Rosa Jaume Parareda, a Calella, Malgrat de Mar i Mataró, treballant en la fusta i el tèxtil. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove, amb 17 anys serà secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de Calella i empresonat unes quantes vegades. Va començar a sobresortir en 1923 quan comença a fer mítings, es nomenat secretari de la CNT catalana i membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT arran del Ple de Mataró de desembre; també va presidir l'assemblea provincial cenetista de Granollers que va analitzar els intents bolxevics de controlar el port barceloní. En 1926 va ser empresonat amb Joan Montseny (Federico Urales), fundador de La Revista Blanca i pare de la que serà sa futura companya Frederica Montseny.  Entre 1928 i 1929 va ser empresonat després d'un ple clandestí i després farà de mestre en una escola racionalista del sindicat vidrier de Mataró. Delegat per Blanes, Calella i Malgrat en el Congrés de 1931, va defensar la intransigència política i ideològica de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan va començar la guerra va formar part de la comissió, amb Mascarell i Roca, encarregada de comprar armes; també va representar la CNT en el Departament d'Economia de la Generalitat el juny de 1937, encara que no va prendre possessió. En maig de 1938 va ser membre del Comitè Executiu creat per García Oliver i va ser delegat per la CNT, juntament amb Marianet i Martínez Prieto, al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Quan acabava la guerra va participar en el comitè català de la FAI i el 9 de febrer de 1939 va passar a França. Va ser internat al camp de concentració d'Argelers i després confinat a Combs-la-ville. L'octubre de 1941 va ser detingut i condemnat pel règim de Vichy, el 24 de setembre de 1942, a tres anys i empresonat a Tolosa, Mauzac i Nontron, on va ser alliberat pel maquis el juny de 1944. El novembre de 1944 es va instal·lar amb sa família a Paulhac. Derrotats els nazis, la figura d'Esgleas passa a primer pla en negar-se a cedir la representació de l'anarcosindicalisme a la línia de Juanel, nomenat secretari, fundant-se en el seu càrrec de vicesecretari del Consell General del Moviment Llibertari, tossudesa que responia a la lluita interna de tendències que entre 1943 i 1945 sacsejà la CNT i que va acabar dividint-la. Esgleas considerava que la derrota de 1939 era deguda a l'abandó dels principis anarquistes i es va convertir en un ferm representant de la línia ortodoxa i anticol·laboracionista en uns moments d'evident tensió, línia que es va imposar en el Congrés de París de 1945 i que va portar Esgleas a la secretaria general del Comitè Nacional. Entre 1945 i 1946 va desenvolupar una important campanya de mítings (Tolosa, París, Orleans...). Durant els anys posteriors va ocupar càrrecs del més alt nivell dins del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i va ser delegat en diversos congressos de l'AIT. La seva tendència en l'exili francès va donar nom a la fracció majoritària (esgleisme), direcció força discutida i valorada de manera molt distinta: per a uns representava la regeneració de la CNT i de l'anarquisme i per a altres l'oficialisme immobilista que es va fer ortodox per seguir vivint dels càrrecs retribuïts --els crítics li havien posat diversos malnoms: El Fraile, El Padre Prior, Fray Gerundio de Campazas... La interpretació d'Esgleas va ser dominant en l'exili confederal durant més de trenta anys, a la qual cosa va ajudar notablement el fet que sa esposa fos Frederica Montseny. Va escriure nombrosos articles en la premsa anarquista (Cenit, El Combate Sindicalista, Espoir, Luz y Fuerza, Nueva Senda, La Revista Blanca, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, Umbral,Vértice, etc.) i és autor de Decíamos ayer. Verdades de todas horas i Sindicalismo: orientación y funcionamiento de los sindicatos y federaciones obreras (1933). Germinal Esgleas va morir el 21 d'octubre de 1981 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Salvador Tort Fernández

    Salvador Tort Fernández

    - Salvador Tort Fernández: El 5 d'octubre de 1903 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Salvador Tort Fernández. Obrer d'una fàbrica de teixits, milità en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Andreu de Barcelona. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilia a França. Arran de la declaració de guerra contra Alemanya, s'allistà voluntari en un regiment de marxa de l'Exèrcit francès fins a la seva desmobilització el 9 de setembre de 1940. Durant l'ocupació nazi participà en la Resistència. Salvador Tort Fernández va morir el 7 de gener de 1948 al llogaret de Marchais Chenu (Villeneuve sur Yvonne, Borgonya, França). Son germà Pere també va ser un destacat militant anarquista.

    ***

    Emilio Tesoro Linares

    Emilio Tesoro Linares

    - Emilio Tesoro Linares: El 5 d'octubre de 1907 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) el propagandista anarquista i militant anarcosindicalista Emilio Tesoro Linares. Fou fill d'una família modesta, formada per sos pares (Juan i Teresa) i cinc germans (José, Manuel, Mercedes, María i Juan Antonio). Sos germans, José i Manuel, arribaran a ser destacats militants socialistes. Membre de les Joventuts Llibertàries des de començaments de 1936, Emilio Tesoro s'enquadrà en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per lluitar contra el feixisme l'estiu d'aquell any. En acabar la guerra visqué a Barcelona i després s'exilià. En 1947 s'instal·là a São Paulo (São Paulo, Brasil), on participà activament en el Centre de Cultura Social d'aquesta ciutat. Arran del cop militar de 1964, de les persecucions polítiques i de la crisi econòmica subsegüent, es traslladà a Caracas (Veneçuela). A la capital veneçolana, on vivien tres de sos germans (Manuel, María i Juan Antonio), s'integrà en la militància llibertaria de l'exili espanyol. Durant els anys vuitanta formà part del Col·lectiu Autogestionari Llibertari (CAL), el qual edità per primer cop el periòdic El Libertario. A començaments dels anys noranta edità la revista Misceláneas Libertarias. En 1996 fou un dels creadors de la Comissió de Relacions Anarquistes (CRA), la qual reprengué l'edició d'El Libertario, encarregant-se la pàgina d'ajuda i de solidaritat amb els presos polítics i socials. En aquesta època impulsà la creació de la Creu Negra Anarquista (CNA) de Veneçuela. A més dels seus articles en El Libertario va col·laborar en diverses publicacions anarquistes de la Península, com ara Bicel,CNT i Solidaridad Obrera. Emilio Tesoro Linares va morir d'un càncer de pell el 10 d'octubre de 2003 a Caracas (Veneçuela). A la capital veneçolana existeix des del 2004 el Centre de Documentació Emilio Tesoro, lligat a la CNA i especialitzat en la problemàtica carcerària.

    ***

    Roger Boutefeu

    Roger Boutefeu

    - Roger Boutefeu: El 5 d'octubre de 1911 neix a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França) l'antimilitarista i anarquista i després escriptor petainista Roger André Boutefeu, conegut sota diversos pseudònims, com ara Coudry,A. Duret o Le Pediculeux. Fill d'un obrer de cautxutar, tingué una infància miserable i el seu poble fou gasejat durant la Gran Guerra. Quan tenia 12 anys resta orfe i ben aviat es va veure obligat a guanyar-se la vida aquí i allà vagabundejant i fent petites feines (jornaler a les granges, lampista, quincaller, impressor, etc.). És en les seves constants travessies que estableix els primers contactes amb el moviment llibertari de la mà de llenyataires anarquistes. En 1929 s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). Establert a París abans de la II Guerra Mundial, treballà com a empaquetador de diaris en una empresa de premsa. A partir de gener de 1937 exercí de gerent del periòdic Rectitude,òrgan de la Lliga d'Objectors de Consciència (Centre de Defensa dels Objectors de Consciència), fundada per Gérard Leretour, i en el qual col·laborà sota el pseudònim d'A. Duret. L'estiu de 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, marxà a la península i es presentà com a voluntari, escrivint articles i cròniques sobre la guerra i el procés revolucionari per al periòdic Le Libertaire. De bell nou a França, entre el setembre de 1937 i l'octubre de 1938 fou gerent de Le Libertaire. En 1938, amb Georges Gourdin, fou el responsable del butlletí L'Exploité,òrgan dels grups de fàbrica de la Unió Anarquista (UA) En 1939 va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa de l'UA. També fou un dels secretaris de la Joventut Anarquista (JA) i figurava entre els oradors habituals que intervenia en els mítings de l'UA i de la JA. El gener de 1939 va ser condemnat a 12 i a 18 mesos de presó per «provocació de militars i desobediència amb finalitats propagandístiques anarquistes». Durant la seva detenció a la presó de la Santé llegí els Evangelis i es convertí al catolicisme. En sortir de la garjola, el 2 de setembre de 1939, s'adherí al petainisme i començà a publicar obres en les quals narrava la seva «trobada amb Déu» i altres «visions». Casat dues vegades, tingué cinc infants. En aquesta segona etapa de sa vida es dedicà a fer de pastor. Entre les seves obres les úniques destacables són Veille de fête (1950), autobiografia del seu període anarquista, i Le mur blanc (1965), novel·la ambientada en la guerra civil espanyola –el «mur blanc» fa referència a les tàpies dels afusellaments. Roger Boutefeu va morir el 24 de juliol de 1992 a Agey (Borgonya, França).

    ***

    Antonio Serrano González (Caracas, julio 2005)

    Antonio Serrano González (Caracas, julio 2005)

    - Antonio Serrano González: El 5 d'octubre de 1918 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Serrano González. Quan tenia sis anys quedà orfe i a partir dels 13 anys començà a treballar, primer de pastisser i després de sastre. En 1933, per la influència del sastre confederal Manuel Ibarra Campanero, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i freqüentà l'Ateneu de Divulgació Social de Màlaga. En 1934 va ser nomenat vicesecretari del Sindicat de Sastres de la CNT malaguenya. Arran de l'aixecament feixista, s'enrolà en la «Columna CEFA» (Confederació Espanyola de Federacions Anarquistes), que sortí de Màlaga el 28 de juliol de 1936 cap a Granada. Més tard lluità en una columna confederal al sector de Ronda, fins la pèrdua de Màlaga. El febrer de 1937, després de la militarització de les milícies, lluità en la 82 Brigada Mixta. Després de la pèrdua de Terol, passà a la 45 Brigada Mixta, marxant a l'Ebre i després a cobrir la retirada catalana. Quan el triomf franquista era un fet, el 7 de febrer de 1939 creuà els Pirineus i fou reclòs als camps de concentració d'Argelers i de Brams, dels quals sortí el febrer de 1940 per fer feina en una fàbrica de confecció de roba militar a Carnaux. Després de la derrota de França quedà indocumentat i des de febrer de 1941 a octubre de 1943 treballà de pagès. Durant l'Ocupació, fou secretari de Propaganda de la CNT de Tarn, alhora que treballà de bell nou de sastre. En acabar la guerra organitzà les Federacions Locals confederals de La Bastida Roairós i Sant Jòri, del Llenguadoc (Occitània). En 1947 va ser nomenat delegat d'Albi al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa. Decidí emigrar a Amèrica i el 21 d'abril de 1950 arribà a Veneçuela, on s'havia instal·lat un germà seu. A Caracas treballà durant quaranta anys de llibreter (Libreria Minerva, Palacio del Libro, Libreria Lectura i Libreria ABC), alhora que milità en el moviment llibertari, especialment en la CNT de l'Exili i en la Federació Obrera Regional de Veneçuela (FORVE). En 1965, fugint del revisionisme de l'agrupació encapçalada per Manuel Lara favorable a la creació d'un partit socialista llibertari, s'uní al grup anarquista de Josep Xena Torrent. En 1995 formà part del grup editor de la nova època d'El Libertario, publicació en la qual col·laborà de manera regular. En 2004 fou un dels creadors del Centre d'Estudis Socials Llibertaris (CESL). Entre el 17 i el 24 de juny de 2005 se li reté un homenatge a Caracas sota el títol «Vivir la utopía», muntat per l'Organització Nelson Garrido (ONG), el CESL i el periòdic El Libertario. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Acontecimiento,Cenit, CNT,Le Combat Syndicaliste, Espoir,El Libertario, Orto,Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Antonio Serrano González va morir el 14 de juliol de 2008 a Caracas (Veneçuela).

    Antonio Serrano González (1918-2008)

    ***

    Giliana Berneri

    Giliana Berneri

    - Giliana Berneri:El 5 d'octubre de 1919 neix a Florència (Toscana, Itàlia) la metgessa anarquista Giliana Berneri. Segona filla de Camillo Berneri i de Giovanna Caleffi, va estudiar medicina a París i es va especialitzar en pediatria i en psicoanàlisi. Amb son company Jean Senninger (Serge Ninn), amb qui es va casar en 1945, va militar en el moviment llibertari francès. El 17 d'octubre de 1947 va rebre la nacionalitat francesa i va afrancesar el seu nom per Giliane. Va pertànyer al grup«Sacco i Vanzetti» de la Federació Anarquista en Llengua Francesa (FAF) del Barri Llatí parisenc, la finalitat del qual va ser impedir l'execució dels companys anarquistes. En 1949, amb son company, participà en la fundació de l'Organisation Pensée Bataille (OPB). Més tard va fer costat el grup «Kronstadt», exclòs en 1954 de la Federació Comunista Llibertària (FCL) --va ser una de les principals redactores, amb Louis Blanchard, del «Memoràndum del grup"Kronstadt"», on es denunciaven les maniobres de l'OPB. La seva casa al Barri Llatí (240 rue Saint-Jacques) estava constantment vigilada per la policia. També va participar en nombroses iniciatives culturals llibertàries, va fer conferències amb molts intel·lectuals, com ara Albert Camus, i va col·laborar en el periòdic Le Libertaire. Va participar en nombroses campanyes de solidaritat, com la que demanava l'alliberament del company Ernesto Bonomini del camp de concentració de Tolosa de Llenguadoc i el seu exili als EUA en 1939. Amb sa germana Marie Louise va popularitzar les teories psicoanalítiques de Wilhelm Reich en la premsa llibertària. Va deixar el moviment en la dècada dels anys 50 desil·lusionada per la trajectòria de l'FCL. Després de la mort de sa mare, en 1962, va fer donació de l'arxiu familiar (documents, correspondència, biblioteca, hemeroteca, fotos...) al centre de documentació promogut per Aurelio Chessa. Va exercir la medicina fins a 1989. Giliana Berneri va morir el 19 de juliol de 1998 a París (França) i reposa al petit cementiri de Saint-Laurent-Nouan (Centre, França).

    Giliana Berneri (1919-1998)

    ***

    Stig Dagerman

    Stig Dagerman

    - Stig Dagerman: El 5 d'octubre de 1923 neix a Älvkarleby (Uppsala, Suècia) el novel·lista, dramaturg, periodista i militant anarcosindicalista Stig Dagerman, un dels escriptors suecs més importants de la seva generació (fyrtiotalisterna, escriptors dels quaranta). Fill natural de pares treballadors --Helmer Jansson, instal·lador de rails i miner de túnels i militant anarcosindicalista, i Helga Andersson, telefonista--, va ser criat pels avis paterns (Frans i Erika Jansson) en una petita granja al camp. En 1932 s'instal·là a Estocolm per viure amb son pare i acabar els estudis. Influït per son pare començà a militar de ben jove en els cercles llibertaris, escrivint en la seva premsa i integrant-se en la secció juvenil de l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), organització anarcosindicalista a la qual pertanyia son pare des de 1920. Per pagar-se els estudis, vendrà diaris als vaixells de la Companyia Waxholm, que asseguraven les comunicacions marítimes a l'arxipèlag d'Estocolm. Apassionat pel cinema i per la literatura, a partir de 1941 participarà en la revista experimental 40-tal, col·laborarà assíduament en el periòdic anarcosindicalista Arbetaren (Treballador) i anarquista Storm (Tempesta) i escriu per diversos periòdics ocupant-se de la secció cultural. L'agost de 1943 es casà amb Anne Marie Götze, filla de refugiats alemanys (Ferdinand i Elly), amb la qual cosa es pogué beneficiar de la nacionalitat sueca i restar al país, mentre son pare, militant llibertari que havia lluitat en la Guerra Civil espanyola (1936-1939), era buscat a l'Alemanya nazi. Entre 1944 i 1949 la seva activitat literària és força fructífera, ja que escriurà quatre novel·les, quatre obres de teatre, una col·lecció de relats i un gran nombre d'articles, cròniques i reportatges. En 1945, influït pels narradors nord-americans de la«Generació Perduda» (Hemingway, Faulkner, etc.) i per Kafka i Camus, publicà la novel·la Ormen (La serp), fortament antimilitarista, que el consagrà com a capdavanter de la nova literatura sueca, amb Karl Vennberg i Erik Lindegren. En 1946 estrenà l'obra de teatre Den dödsdömde (Condemnat a mort). En acabar la II Guerra Mundial, entre 1946 i 1947, visità Alemanya (Berlín, Munic, Stuttgart i Hamburg) i testimonià com a corresponsal del diari Expressen les condicions miserables i el patiment del poble alemany, castigat pel nazisme i pels bombardeigs aliats; d'aquesta experiència sorgirà el recull de cròniques Tysk höst (Tardor alemanya, 1947). L'any següent publicà Bränt barn (El nen abrusat) i Nattens lekar (Jocs nocturns), però a partir de 1949 es trobarà incapaç d'expressar-se i bloquejat per continuar escrivint a causa de problemes psicològics. En 1950 es divorcià de sa dona Anne Marie i engegà una relació amb l'actriu sueca Ana Björk, amb qui es casarà en 1953 i tindrà una filla. En 1952 va escriure Vårt behov av tröst är omättligt (La nostra necessitat de consol és insaciable), una mena de testament vital. En 1954, poc abans de morir, es publicà una selecció dels seus 2.067 mordaços poemes d'actualitat, publicats durant molts anys en l'anarcosindicalista Arbetaren, sota el títol Dagsedlar. De tarannà depressiu, el 4 de novembre de 1954 Stig Dagerman es tancà al garatge de la seva casa al barri de Danderyd d'Estocolm (Suècia) i se suïcidà per asfixia deixant el motor del seu cotxe en marxa, trobant-se el cos sense vida l'endemà. La seva obra, reunida en 11 volums, aborda les grans preocupacions universals (moralitat, consciència, sexe, amor, filosofia social, compassió, justícia, por, ansietat, fracàs, destrucció, culpabilitat, soledat, mort, etc.) i ha estat llegida a altres països europeus, especialment França i Itàlia. Existeix una«Societat Stig Dagerman» a Suècia que cada any atorga un important premi a les persones que, com Dagerman, promogueren la comprensió.

    ***

    Josep Lluís Pons Llobet

    Josep Lluís Pons Llobet

    - Josep Lluís Pons Llobet: El 5 d'octubre de 1955 neix a Barcelona (Catalunya) el militant del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament) Josep Lluís Pons Llobet –també citat Llovet–, conegut com Queso. Durant el curs 1971-1972, quan estudiava el Curs d'Orientació Universitària (COU) a l'Institut Milà i Fontanals de Barcelona, milità en les Joventuts Universitàries Revolucionàries (JUR) i per la seva participació en les lluites estudiantils fou expulsat d'aquest centre educatiu. En 1972 establí contactes amb el clandestí MIL i a començaments de 1973 entrà a formar part dels seus Grups Autònoms de Combat (GAC), participant activament en els atracaments a entitats bancàries: el 14 de setembre de 1972 a la Caixa d'Estalvis de Bellver de Cerdanya (1.000.000 de ptes.), el 18 de novembre de 1972 a la sucursal de La Caixa del carrer Escorial de Barcelona (169.000 ptes.), el 19 de gener de 1973 a la Caixa d'Estalvis Provincial de Barcelona (658.000 ptes.), el 27 de gener de 1973 en una sucursal del Banc de Biscaia (2.500.000 ptes.), el 2 de març de 1973 en una sucursal del Banc Hispano-Americà (300.000 ptes) i on fou ferit greument d'un tret un comptable, el 6 de juny de 1973 en una sucursal del Banc de Bilbao (244.000 ptes.), el 19 de juny de 1973 en una sucursal del Banc Espanyol de Crèdit (3.000.000 ptes) i el 5 de setembre de 1973 a la Caixa d'Estalvis de Bellver de Cerdanya (580.000 ptes). Perseguit per la Guàrdia Civil, amb Oriol Solé Sugranyes, va ser encerclat i detingut el 17 de setembre de 1973 en un bosc d'Alp (Baixa Cerdanya, Catalunya) per la Guàrdia Civil. L'endemà fou detinguda sa companya, María Angustias Mateos Fernández, al seu domicili. Jutjat en dos consell de guerra, fou condemnat a 51 anys de presó i tancat amb Solé Sugranyes a la presó Segòvia. El 5 d'abril de 1976 ambdós protagonitzaren amb 27 membres d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA, País Basc i Llibertat) i del Front d'Alliberament de Catalunya (FAC) l'anomenada «Fuga de Segòvia», però fou capturat el 17 de setembre a Auritz (Navarra) mentre que Oriol fou abatut l'endemà de la fuita per membres de la Benemèrita. Després fou tancat, amb fortes mesures de seguretat, a la presó de San Antón de Cartagena, on portà a terme vagues de fam per reivindicar l'amnistia. El maig de 1977 intentà figurar, encara que sense compartir en absolut la seva línia política, com nombre dos de la candidatura per Barcelona per al Congrés presentada per la coalició Unitat Popular pel Socialisme (UPS), amb la finalitat d'agilitzar l'amnistia, en les primeres eleccions després del franquisme que se celebrarien el 15 de juny d'aquell any, però finalment això no va ser possible perquè la Junta del Cens no ho acceptà en considerar que els presos no eren elegibles. El 17 de juliol d'aquell any fou finalment alliberat gràcies al decret d'amnistia general de 1977. Quan va sortir de la presó va començar a estudiar periodisme, però ho va deixar al segon curs. Després passà a treballar com a pilot d'helicòpters i actualment és director d'una companyia d'aquests giroavions.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Madeleine Vernet

    Madeleine Vernet

    - Madeleine Vernet: El 5 d'octubre de 1949 mor a Levallois-Perret (Illa de França, França) l'escriptora, militant pacifista i pedagoga llibertària Madeleine Eugénie Cavelier, més coneguda com Madeleine Vernet. Havia nascut el 3 de setembre de 1878 a Le Houlme (Alta Normandia, França). Passà la seva infantesa a Barentin on sos pares, republicans i fervents seguidors del lliure pensament, tenien en propietat un petit comerç. Quan sa mare enviduà, Madeleine es va instal·lar a Pissy-Pôville i, per sobreviure, acollí quatre nines d'assistència pública. Aquesta situació va decidir la seva vocació educativa. De seguida començà a escriure articles en Pages Libres, el periòdic de Charles Guieysse, on expressa la seva indignació contra els abusos als quals són víctimes els infants de l'assistència. Com a represàlia, les nines seran retornades a sa mare. En 1904, després de diversos intents de crear un orfenat a Normandia, marxà a París, on exercí de comptable. A la capital farà contactes amb periodistes i sindicalistes, i participarà en els cercles llibertaris. En aquesta època farà amistat amb Georges Yvetot, Marcel Sembat i Albert Thomas. L'1 de maig de 1906 inaugurà a Neully-Plaisance, traslladat dos anys després a Épône, l'orfenat «L'Avenir Social», amb sa germana i amb Louis Tribier, amb qui es casarà tres anys després. La finalitat de «L'Avenir Social» era educar els infants orfes al marge de l'assistència pública i de les institucions religioses, i basat en els pensaments de Paul Robin i Francesc Ferrer i Guàrdia. A causa de l'hostilitat per part del clergat i per les dificultats administratives, va haver de fer una crida a la solidaritat obrera, especialment a La Guerre Sociale, de Gustave Hervé, i a L'Humanité, de Jaurés. El seu patronat va acabar incloent diputats i regidors municipals socialistes, dirigents de la «Lliga dels Drets Humans», per la qual cosa poc a poc va anar perdent el seu caràcter anarquista i es transformava en una obra de beneficència de partits i d'organitzacions socialistes en sentit ampli. Durant aquests anys col·laborarà en diverses publicacions llibertàries, com ara Le Libertaire, L'Anarchie,Les Temps Nouveaux, La Paix, La Paix Organisée, La Voix Libertaire, on s'hi oposarà al neomaltusianisme. També publicarà fullets, poesies, novel·les, i es dedicarà a fer conferències, amb el suport, malgrat els seus desacords, per feministes com Nelly Roussel, Louise Bodin, Hélène Brion i Marie Bonnevial. Durant la Gran Guerra desenvoluparà una gran tasca pacifista: acollirà els fills de Marie i de François Mayoux, mestres anarcosindicalistes de Charente empresonats pel seu antimilitarisme; defensarà Hélène Brion, mestra a Pantin, militant feminista, pacifista, perseguida per«propaganda derrotista», condemnada a tres anys de presó amb pròrroga; col·laborarà en Ce qu'il faut dire, periòdic de Sébastien Faure, i crearà l'octubre de 1917 La Mère Éducatrice; i participarà en la fundació de la «Lliga de dones contra la guerra». En 1917 fundà el periòdic Les Voix qu’on étrangle. També col·laborà en l'Encyclopedie Anarchiste de Sébastien Faure. En 1922, quan els comunistes foren majoria en el consell d'administració de l'orfenat, abandonà immediatament el seu càrrec directiu. Amb els nous administradors comunistes l'orfenat esdevindrà «L'Orphelinat Ouvrier» i s'instal·larà a La Vilette-aux-aulnes fins al decret llei del Govern de Vichy del 26 de setembre de 1939 que dissolgué l'orfenat. En 1927 fundà el periòdic La Volonté de Paix, que apareixerà fins al 1936, quan fou prohibit arran del procés a Louis Tribier per activitats antimilitaristes. En 1935 fou elegida membre del comitè directiu de la «Lliga internacional dels combatents de la pau». Durant els anys de la II Guerra Mundial participarà activament en la resistència sempre des d'una perspectiva tolstoiana. És autora de La paternité (1906), Le problème de l'alcoolisme (1906), L'Avenir social. Société philanthropique d'éducation mixte et laïque (1906), L'Avenir social. Cinq années d'expérience éducative (1906-1911) (1911), Les sans-famille du prolétariat organisé (1911), Une belle conscience et une sombre affaire (1917),L'amour libre (1920), Anthologie populaire. Choix de poésies sociales et philosophiques des auteurs classiques, modernes et contemporains présentées par Madeleine Vernet. Volume 1. Pages contre la guerre (1921), La fille du diable et autres légendes (1921), Chanson de l'année (1921), Tous les métiers (1921), Le rameau d'olivier. Contes pour la paix (1929), De l'objection de conscience au désarmement. Les thèses de la volonté de paix (1930), La nouvelle équipe. Roman de la guerre et de la paix (1931), L'arc-en-ciel. Contes pour la réconciliation (1933), Maître Calvet. Roman du terroir normand (1937), Agar et Ismaël (1939),Poèmes de l'éternelle amante (1946), Célestin Planchout (1947), entre altres obres. Un carrer a Montlouis-sur-Loire porta el seu nom.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Mallorca compta amb molts llocs fantàstics per sortir a la nit. Aquí et presentem la guia abcMallorca de les millors zones per passar una nit divertida.

    sortir a la nit

    La capital mallorquina, Palma, és diversa i popular, i alguns dels seus barris són molt coneguts per la seva vida nocturna. Els restaurants, els bars i la música en directe formen part de la vibrant vida social. Potser no sàpigues que a Espanya l'oci nocturn difereix en gran mesura del que pots trobar en altres països europeus, ja que els esdeveniments comencen més tard, i la gent sol prendre el seu temps per gaudir del menjar i de la companyia.

    La vida social és molt més important, així que tant si vius a l'illa com si estàs de visita, relaxa't i gaudeix de les petites coses. Ja saps, "on vagis ..."

    La Llotja és una zona molt famosa, plena de cafès, bars i restaurants, que fascina tant de dia com de nit. És un laberint d'estrets carrers on podràs trobar petits bars com el Jazz Voyeur Club (entrada gratuïta), amb música en viu i un fantàstic ambient, sense esmentar les "generoses copes de Brandy".

    Just al costat es troba l'encantador Àbac Cocktail Bar, on podràs gaudir d'una meravellosa experiència. Situat en un palau del segle XVI, Àbac et transporta a un altre món. Decorat amb mobles antics, estàtues de marbre i arranjaments fruiters i florals, celebra cada divendres a mitjanit un dels moments estrella, una pluja de pètals de flors, tot això acompanyat per música clàssica. És un lloc imprescindible tant per a turistes com per a residents.

    Si segueixes caminant per La Llotja, que deu el seu nom a la llotja de peix gòtica del segle XV que es troba al cor d'aquest barri, trobaràs un altre club de jazz al setè pis de l'Hotel Saratoga (Passeig de Mallorca, 6, Palma ). Al Blue Jazz Club podràs gaudir de música en directe des de dijous fins diumenge i ofereix sopars amb espectacle de cabaret, uns fantàstics còctels i unes meravelloses vistes a la badia de Palma. Has de reservar amb antelació perquè durant els mesos d'estiu sol estar ple.

    Bimil Lounge, situat a Plaça Mercat, al centre de Palma, constitueix un bon lloc per començar la nit degustant còctels i aperitius especials. És un bar d'estil asiàtic-mallorquí relaxat però elegant i contemporani, que ofereix fantàstiques begudes, un meravellós entorn i actuacions en directe els dijous a la nit.

    El cèlebre bar Nicolás és perfecte per a aquells que vulguin gaudir d'una gran varietat de còctels, un servei relaxat i unes delicioses tapes. Aquí pots passar-te hores veient passar la gent des de la terrassa o gaudint de la decoració interior, minimalista amb un toc vintage.

    Gibson Bar, situat al centre de Palma (Plaça del Mercat, 18), està decorat amb peculiars detalls i ofereix uns fantàstics còctels que podràs degustar quan surtis de treballar. Obre tot l'any i no et defraudarà si desitges gaudir d'una relaxada tarda o prendre alguna cosa abans de sopar.

    En les proximitats podràs trobar el sobri Weyler Bar (Plaça de Weyler, 1), que presumeix d'obrir tot l'any i d'oferir alguns dels millors còctels after work de Palma. Fàcil de trobar, el Weyler Cocktail Bar és freqüentat tant per locals com per a turistes i és famós pel seu ràpid i amable servei.

    Ja fa temps que la majoria dels bars de tapes van adoptar la tradició espanyola de servir un vermut (vi negre o blanc aromatitzat amb herbes i espècies), que se sol prendre abans de dinar per a "ajudar" a obrir la gana. Sembla que aquest costum està arrelant cada vegada més entre els expatriats que desitgen adoptar el relaxat estil de vida mediterrani.

    La vermuteria Rosa (Carrer Rosa, 5) és un encantador bar que s'especialitza en aquesta beguda. Podràs degustar tapes i aperitius, i no t'oblidis de demanar un agredolç got de vermut per acompanyar els plats tradicionals. No et perdis el bar "La Rosa Noia" (Carrer de Monsenyor Palmer, 5) del mateix propietari, que acaba d'obrir les portes a prop de Santa Catalina.

    Sofisticat, elegant i clandestí, el Tast Club constitueix una joia oculta al centre de Palma. Aquest bar de tapes, que recorda a una barreja entre celler i restaurant informal, serveix uns deliciosos plats de gran qualitat. És perfecte per a una copa a la nit o un còctel a última hora de la tarda. Al mateix grup pertanyen diversos bars situats a Palma, com el Rambar, El Nàutic, o el Tast Avingudes. Assegura't reservar per viure aquesta experiència única.

    El barri antic de Santa Caterina gaudeix de l'ambient d'un animat poble i en ell podràs trobar una cosmopolita barreja de llocs per menjar i beure, des de restaurants que ofereixen típic menjar nord-americana a pubs irlandesos, passant per bars de rock and roll a modernes discoteques de música house. En aquesta zona podràs sopar, beure alguna cosa i ballar.

    El Brooklyn Club (Carrer de Dameto, 6), relativament nou, és una discoteca dividida en dos pisos on DJs residents i convidats punxen una barreja de tots els estils durant tot l'any.

    Si busques alguna cosa més clàssic, dirigeix-te a Kaelum, en Avinguda Argentina, un fantàstic lloc per ballar sense parar durant tota la nit i que ofereix opcions per a tots els gustos.

    A mig minut d'allí es troba el Bar Cuba, freqüentat per molts mallorquins que gaudeixen amb un bon còctel i una bona xerrada. L'àmplia terrassa també resulta ideal per veure passar la gent.

    A Santa Catalina també acaba d'implantar-se un nou costum. És el que els locals anomenen "Tardeo". Durant els caps de setmana, els bars i els clubs de Santa Caterina obren a les 4:30 pm, just després de l'hora del menjar, perquè tothom pugui gaudir del cap de setmana sense interrupcions. Què millor manera hi ha de passar una bona estona amb els teus amics que sortint a menjar, després a beure alguna cosa i finalment a ballar, i tot i així arribar a casa abans de mitjanit? Santa Caterina constitueix un lloc fantàstic per conèixer nous amics, degustar un bon còctel, anar de tapes, gaudir d'un bon sopar i ballar tota la nit sense haver de canviar de zona. Aquí trobaràs tot el que vulguis.

    Al Passeig Marítim podràs trobar nombrosos llocs per ballar. El llegendari Tito ja no atrau estrelles de Hollywood en ple apogeu, però podràs caminar per la seva catifa vermella i pujar-te a l'ascensor de vidre que et portarà a la pista de ball principal. Celebra nits temàtiques les animacions mai deixaran de sorprendre't.

    A prop d'aquí podràs trobar al bar Garito, situat al port esportiu de Can Bàrbara, amb uns fantàstics DJs i molt bon ambient. Encara que és un lloc petit, sempre hi ha espai per ballar.

    Si prefereixes veure un espectacle, no et perdis l'agenda de l'Auditòrium de Palma (Avinguda de Gabriel Roca, 18), on tenen lloc tota mena d'espectacles de música, teatre, dansa i comèdia.

    Arenal es troba a tan sols 10 minuts del centre de Palma. És un complex de vacances per a tots els gustos que ofereix la possibilitat de combinar unes clàssiques vacances amb escapades urbanes. Està prou a prop del centre de la ciutat com per anar de compres però també tens l'opció de triar entre els molts bars i restaurants que es troben davant del mar.

    El Megapark (Ctra. Arenal, 52) és la discoteca més coneguda d'Arenal. A finals d'estiu celebra el clàssic Oktoberfest, en què els turistes poden degustar menjar i beguda típiques d'Alemanya mentre ballen al ritme de les cançons clàssiques que solen sonar durant aquesta celebració.

    Si busques alguna cosa més tranquil, el Purobeach club, decorat en blanc, és per a tu. Els còctels i la posta de sol posaran el punt final perfecte al teu dia.

    El grup Pur ha obert un nou beach club a Illetes, al qual descriuen com un "oasi de la mar", i on podràs gaudir de les relaxants terrasses, una cuina elaborada amb productes frescos i unes meravelloses vistes a la badia de Palma. Celebren diversos esdeveniments destacats, com les festes de la lluna plena i tallers de ioga.

    El glamurós Port Portals, amb els seus impressionants iots, boutiques de luxe, i elegants restaurants i bars, atreu des de fa anys a la crème de la crème així que és possible que et trobis amb alguns famosos mentre sopars o et prens alguna cosa.

    Ritzi, un restaurant, lounge i bar que obre tot l'any i on es pot escoltar música, no et defraudarà. Pots començar la teva nit sopant al restaurant d'estil mediterrani situat a la planta baixa, per dirigir-se a continuació a la planta superior per prendre un còctel o ballar. Aquest restaurant està situat just davant del passeig marítim, així que les vistes són fantàstiques. Aquest lloc ben mereix una visita, però assegura't reservar amb antelació.

    I si no trobes a ningú amb qui sortir de nit, sempre tens l'opció d'usar alguna pàgina de contactes per tenir una cita. Hi ha molts usuaris d'aquest tipus de pàgines a Mallorca i pot ser la solució perfecta si acabes d'arribar a l'illa i no coneixes a ningú.


    0 0

    Dilluns 9 d'octubre de 2017 a les 20 h. en primera convocatòria i a les 20:15 h. en segona convocatòria celebrarem l'assemblea general d'enguany. Ens reunirem a la sala d'exàmens nord.

    Ordre del dia:

    1. Presentació dels membres de la junta de l'APIMA

    2. Informació econòmica

    3. Funcionament i avantatges de ser de l'APIMA

    4. Torn obert de paraula


    0 0

    Les víctimes de la repressió franquista avui encara no tenen els seus drets, ni reconeguts, ni efectius. Las altres, les víctimes de la guerra, a les quals vostè es refereix, varen ser honrades, varen tenir funerals, es va fer tot el possible per trobar-les. Les seves mares, vídues i orfes varen tenir suport, ajudes i compensacions econòmiques. Les altres, ni tan sols tenien el dret de ser vídues, ni tan sols els seus fill podien portar dol. (Maria Antònia Oliver Paris)


    Sí, l’esglèsia ha de demanar perdó


    «En contestació al senyor Joan Llorenç Amer. Carta publicada dia 5 de desembre del 2007.»Senyor Llorenç Amer, sí, l’església ha de demanar perdó. Ha de demanar perdó pel seu suport al cop d’Estat del 1936, per la seva col·laboració amb la repressió i dictadura franquista i per totes les víctimes que aquests fets van causar en el passat. Recentment, l’església ha documentat 486 casos de religiosos de tot l’Estat assassinats per republicans i els ha beatificat, entre ells 6 de mallorquins morts els primers dies de la revolta militar a Barcelona. Sr. Llorenç Amer, vostè ens demana imparcialitat. Creu que l’església és imparcial quan oblida l’únic capellà assassinat a Mallorca, el llubiner Jeroni Alomar, que fou executat pels colpistes per ajudar republicans perseguits? Assassinat per aplicar la caritat cristiana? Aquest no és un fet del passat, és un fet del present i també per ell hauria de demanar perdó. Mentre l’església espanyola duia Franco «bajo palio», desenes d’homes i dones patien una venjança i una repressió fora mida. Mentre la gent era afusellada a les voreres de les carreteres de Mallorca, contra les parets dels cementeris mallorquins, contra les parets de sa Creu (un temple catòlic de Porreres), mentre moltes persones eren condemnades a l’oblit etern, a la desaparició social i les seves famílies no tenien ni tan sols el dret de plorar en públic, mentre tot això passava, l’església mallorquina guardava un enorme i clamorós silenci. L’associació treballa per conèixer la veritat. Lamentablement, determinades organitzacions, com és el cas de l’església, ens posen dificultats a l’hora d’investigar els seus arxius, tot i que en algunes ocasions ho aconseguim. Tenim documents i publicacions que ens demostren el paper determinant que va jugar l’església amb la repressió a Mallorca. Li recomano que consulti els expedients de responsabilitats polítiques on es demanaven informes a l’església per jutjar els presos republicans o els informes que aquesta entitat redactava, després del cop d’Estat, sobre els incidents que durant la República havien tingut lloc a les parròquies. Recordo un d’aquests informes que fa menció a un incident a la Parròquia de Sant Julià de Campos. En ell es parlava d’un regidor d’aquest municipi implicant-lo directament i sense cap tipus de prova amb l’altercat. És un document original escrit a mà. El regidor comunista fou assassinat poc després al mur exterior del cementeri de Ciutat. Un altre document, en aquest cas una font oral que tenim enregistrada. Relata un fet quotidià: En aquell temps la gent uia dol quan algú de la seva família moria, la gent i els capellans et miraven malament si no ho feies. Dur roba negra en públic era comú, i més encara als pobles. A mi no em deixaren dur dol per la mort del meu pare. A una nina de 12 anys, l’església i las autoritats de l’època no li van permetre dur dol. Per a ells, el meu pare no era mort, ens deien que no en sabien res, que tal vegada ens havia abandonat, que els rojos eren uns covards i segur que havia fugit cap a Menorca o França. Per al meu pare, ningú va portar dol. Aquesta dona és filla d’un republicà socialista assassinat l’any 1937 i avui, a l’any 2007, encara és un desaparegut. Sincerament, pensa que la República, els vençuts que purgaren i patiren l’acarnissament dels feixistes durant més de quaranta anys, pel simple fet de creure que un món més just per a tots era possible, han de demanar perdó a algú? Les víctimes de la repressió franquista avui encara no tenen els seus drets, ni reconeguts, ni efectius. Las altres, les víctimes de la guerra, a les quals vostè es refereix, varen ser honrades, varen tenir funerals, es va fer tot el possible per trobar-les. Les seves mares, vídues i orfes varen tenir suport, ajudes i compensacions econòmiques. Les altres, ni tan sols tenien el dret de ser vídues, ni tan sols els seus fill podien portar dol. Estic d’acord amb vostè quan diu que aquests fets ens han de servir per ser més tolerants i respectuosos. Per això, cal recuperar i no oblidar els fets. L’associació, la qual vostè qualifica de parcial, no fa diferències entre víctimes, simplement treballa per recuperar la part de la història que ens han robat i pels drets de les víctimes oblidades. Treballa pels principis en els quals es fonamenta: Veritat, Justícia i Reparació. I ja per acabar, si vol consultar alguna de las fonts citades, estan a la seva disposició, nosaltres a diferència de l’església, tenim els nostres arxius oberts a totes les persones interessades, independentment de les seves conviccions polítiques i/o religioses.

    M. Antònia Oliver Paris.

    Presidenta de l’Associació Memòria de Mallorca.

    Diari de Balears (16-XII-07)


    La reivindicació d’aquesta tripulació [la del Baleares] implicada en l’autoria de crims de guerra no hauria de ser assumida per cap institució democràtica. (ARMHM)


    Adhesió de l´escriptor Miquel López Crespí al comunicat de l´Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca (ARMHM). (Miquel López Crespí és soci d´aquesta associació i col·laborador de la revista Temps de la Memòria)


    Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca (ARMHM)



    En acabar el sentit homenatge a la República [sa Pobla, abril 2007], tothom felicità Miquel López Crespí. En aquesta fotografia el podem veure amb un grup d’amics que tenen familiars assassinats pel franquisme. D’esquerra a dreta podem veure Maria Crespí Seguí, Salvadora Crespí Gost, la presidenta de l´Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica Maria Antònia Oliver París, Miquel López Crespí, la neboda del dirigent socialista assassinat pels falangistes i militars Jaume Serra Cardell, la socialista Antònia Mercadal Serra i Leni Jordà, membre de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica i familiar d´un altre republicà mort pels franquistes.

    Comunicat de Memòria de Mallorca en relació al nomenament de Josep Tous i Ferrer com a fill il·lustre de la ciutat de Palma.


    En relació a la proposta de nomenament de Josep Tous i Ferrer com a Fill Il·lustre de Palma, Memòria de Mallorca recorda que, d’acord amb els seus Estatuts, aquesta Associació treballa per la recuperació de la justícia, la veritat i la dignitat de les persones que varen patir la guerra civil i la repressió franquista a Mallorca.

    Per aquest motiu, Memòria de Mallorca no entra a valorar les aportacions del senyor Tous a la cultura i el món de la comunicació, però demana que es tinguin en compte les víctimes de la guerra civil i la repressió franquista i es preni en consideració la participació directa del senyor Tous en l’impuls i el desenvolupament del projecte de creació del monument en homenatge als membres de la tripulació del vaixell de guerra “Baleares”. La reivindicació d’aquesta tripulació implicada en l’autoria de crims de guerra no hauria de ser assumida per cap institució democràtica.

    M. Antònia Oliver Paris.

    Presidenta de Memòria de Mallorca.


    El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)


    Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares



    El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

    Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

    Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

    El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.

    Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

    El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

    Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

    La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

    Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    0 0

    [06/10] «L'Associazione» -«La Feuille» - Conferència de Pelletier - Ple Bujaraloz - «Le Monde Libertaire» -«La premsa llibertària de clandestinitat (1939-1975)» - Sassi - Mannin - Bregliano - Souvenance - Pallàs - Carranque - Castillejo - Tricheux - Trigari - Wisner - Ayora - Tena

    Anarcoefemèrides del 6 d'octubre

    Esdeveniments

    Capçalera de "L'Associazione"

    Capçalera de L'Associazione

    - Surt L'Associazione: El 6 d'octubre de 1889 surt a Niça (País Niçard, Occitània) el primer número del periòdic anarcocomunista clandestí L'Associazione. Periodico settimanale. Publicat en italià per la colònia anarquista italiana exiliada, va ser dirigit per Errico Malatesta i la gerència la portava Giacomo Faraut, amb el suport de Galileo Palla (Venerio Landi). El novembre de 1889 Malatesta, que es trobava clandestinament a Niça, encalçat per la policia fugí a Londres (Anglaterra), des d'on s'editaren els següents números del periòdic a partir del quatre. En les seves pàgines advocà per la creació d'un Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR). En sortiren 7 números, l'últim el 23 de gener de 1890. Malatesta edità quatre publicacions en la «Biblioteca dell'Associazione»: Appello (Niça, 1889), La politica parlamentare nel movimento socialista (Londres, 1890), Fra contadini (Londres, 1890) i In tempo de elezioni. Dialogo (Londres, 1890).

    ***

    Un exemplar de "La Feuille"

    Un exemplar de La Feuille

    - Surt La Feuille: El 6 d'octubre de 1897 surt a París (França) el primer número del periòdic anarcopacifista realitzat en la seva totalitat per Zo d'Axa, La Feuille. Com el seu nom indica aquest pamflet de periodicitat irregular és un full amb el recto il·lustrat per litografies de vuit artistes de talent (René Hermann-Paul, Maximilien Luce, Théophile Steinlen, Adolphe Léon Willette, Charles Léandre, Léon Couturier i Louis Anquetin) i el verso amb un article de Zo d'Axa. Fins al seu últim número, el 25 del 28 de març de 1899, Zo d'Axa va publicar en La Feuille diversos articles antimilitaristes i anticapitalistes, i va engegar una campanya per l'abolició de les penitenciaries d'infants. Arran de les eleccions, La Feuille va triar un ase com a candidat oficial i va passejar-se escandalosament per tot París. El dia de l'escrutini, Zo d'Axa recorregué la ciutat damunt un carro tirat per un ase blanc, seguit d'una gentada riallera. La policia va posar fi a la manifestació detenint l'ase, després d'una colossal batalla campal, i va portar-lo al dipòsit d'animals. S'han realitzat tres edicions facsímils del periòdic: la de 1900, editada per l'a Société Libre d'Édition des Gens de Lettres, sota el títol Les feuilles de Zo d'Axa; la de 1978, publicada per Le Vent du Ch'min amb una introducció de l'artistaàcrata Léo Campion; i una última edició en 2000 editata per Du Lérot amb un prefaci de Béatrice Arnac-d’Axa.

    ***

    Cartell de la conferència de Madeleine Pelletier [placard.ficedl.info]

    Cartell de la conferència de Madeleine Pelletier [placard.ficedl.info]

    - Conferència de Madeleine Pelletier: El 6 d'octubre de 1920, a la Sala du Foyer (95, rue de Charonne) del Districte 11 de París (França), la psiquiatra i feminista Madeleine Pelletier imparteix una conferència-debat sota el títol«La dictadura del proletariat a Rússia». L'acte, dirigit a totes les escoles socialistes, fou organitzat pel«Foyer du XIè», grup d'obrers lligats al moviment anarquista i a la publicació Le Libertaire. Pelletier, que en la seva adolescència havia format part de grups anarquistes, aleshores militava en la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO); el desembre de 1920 assistí al Congrés de Tours de l'SFIO i, arran de l'escissió, s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), futur Partit Comunista Francès (PCF). El juliol de 1921 viatjà il·legalment a l'URSS i en tornà publicà Mon voyage aventureux en Russie communiste, primer en la revista La Voix de la Femme i després com a llibre en 1922, on criticà el terror, la burocràcia, la misèria, el misticisme bolxevic i la situació de la dona en el món comunista. En 1926 abandonà categòricament el comunisme i abraçà, després d'anar i de venir, l'anarquisme definitivament.

    ***

    Membres de la Columna Durruti a Bujaraloz

    Membres de la Columna Durruti a Bujaraloz

    - Ple Extraordinari de Bujaraloz: El 6 d'octubre de 1936 se celebra a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya), seu del Quarter General de la«Columna Durruti», el Ple Extraordinari de Sindicats i Columnes del Comitè Regional d'Aragó, Rioja i Navarra de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Assistiren 174 representants dels sindicats cenetistes de 139 pobles aragonesos, del Comitè Nacional de la CNT i de diferents columnes confederals («Columna Durruti»,«Roja y Negra», «Los Aguiluchos», «Columna Carod-Ferrer», etc.), a més de nombrosos militants de la CNT de Catalunya. Hi eren presents els màxims representats de les columnes, com ara Buenaventura Durruti, Gregorio Jover, Antonio Ortiz  Cristóbal Aldabaldetrecu, Julián Merino, etc. La convocatòria d'aquesta important reunió corregué a càrrec de Francisco Carreño, Pablo Ruiz i Julián Merino, i el Ple havia de debatre la posició a adoptar sobre una hipotètica col·laboració amb elsòrgans de govern republicans o sobre la necessitat de crear, al marge dels governs republicans, Consells Regionals de Defensa vinculats de manera federada a un Consell Nacional de Defensa que exerciria de govern central i així poder sustentar de manera segura les conquestes revolucionàries. Tots els representants admeteren la necessitat de crear un Consell Regional de Defensa d'Aragó (CRDA), però les diferències es manifestaren sobre el seu caràcter i l'amplitud de les seves competències. Mentre els sindicats dels pobles veien necessari la creació d'un poder civil que garantís als aragonesos la gestió de la reraguarda i la direcció de la guerra enfront de les intromissions de les milícies acantonades a les comarques,és a dir, un nou òrgan que tingués competències absolutes en tots els àmbits–justícia, obres públiques, indústria, agricultura, propaganda, transports, ordre públic, sanitat, educació, economia i guerra– («ComandamentÚnic»), els representants de les columnes, per contra, es mostraren disconformes amb que el CRDA tingués poder de decisió en qüestions bèl·liques. Curiosament destacats militants, com Máximo Franco o Buenaventura Durruti, es mostraren partidaris que fos el CRDA el que portés la coordinació militar. La posició defensada per les columnes, malgrat fos minoritària, s'imposà i el nou òrgan nasqué sense un departament dedicat a la guerra, depenent en aquesta matèria, com fins aleshores, del Departament de Guerra de la Generalitat de Catalunya. Es prengueren a més altres dues decisions complementàries: en el Departament de Guerra de la Generalitat hauria d'haver dos representants del CRDA i es creà també un Comitè de Guerra de les forces militars al front d'Aragó, que assumia la responsabilitat del moviment de les columnes. La composició i funcionament del CRDA es decidiren en una reunió del Comitè Regional de la CNT a Alcanyís. Es fixà provisionalment la seva seu a Fraga i s'acordà la creació de set departaments (Agricultura; Economia i Abastaments; Informació i Propaganda; Instrucció Pública; Justícia i Ordre Públic; Treball; i Transports i Comerç), que assignaren en la seva totalitat a militants de la CNT, a l'espera de la incorporació de dos representants de la Unió General de Treballadors (UGT) i d'un representant dels partits republicans, tal com s'havia acordat en el Ple de Bujaraloz. La presidència del CRDA recaigué sobre el destacat militant anarcosindicalista Joaquín Ascaso Budría.

    ***

    Cartell de "Le Monde Libertaire" (1977)

    Cartell de Le Monde Libertaire (1977)

    - Le Monde Libertaire setmanari: El 6 d'octubre de 1977 el periòdic anarquista editat a París (França) Le Monde Libertaire, òrgan de la Federació Anarquista (FA), mensual des del seu primer número d'octubre de 1954, passa a ser setmanari. En 2004, per a celebrar el seu cinquantè aniversari, el periòdic va publicar un número extraordinari i una antologia del seus millors articles sota el títol Et pourtant ils existent!

    ***

    Cartell de l'exposició

    Cartell de l'exposició

    - Exposició«La premsa llibertària de clandestinitat (1939-1975)»: Entre el 6 i el 19 d'octubre de 2008 té lloc a la Residència d'Investigadors del CSIC, al carrer Hospital de Barcelona (Catalunya), l'exposició «La premsa llibertària de clandestinitat (1939-1975)», organitzada per l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) d'aquesta ciutat i amb la col·laboració del Centre Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) i del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. La mostra arreplegà un bon recull de publicacions llibertàries que es van editar clandestinament durant el franquisme. Com a complements d'aquesta exposició, el 8 d'octubre es realitzà la conferència-debat «La clandestinitat llibertària durant els anys 60. La lluita de Defensa Interior (DI)», a càrrec de Octavio Alberola, Ariane Grasnac, Lluis Andrés Edo i Carles Sanz; i el 15 d'octubre el debat-col·loqui «La clandestinitat llibertària durant els anys 40 i 50», a càrrec de Manel Aisa i Adolf Castaños. Aquesta mostra va ser exposada posteriorment, entre el 10 i el 19 de desembre de 2008, al local de la Societat Coral «El Micalet» de València (País Valencià), enquadrada en les X Jornades Llibertàries de la Confederació General del Treball (CGT) de València; i entre el 30 de gener i el 8 de març de 2009 a l'Espai Obert de Barcelona, dins del marc del «Febrer Llibertari 2009».

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Attilio Sassi

    Attilio Sassi

    - Attilio Sassi: El 6 d'octubre de 1876 neix a Castel Guelfo di Bologna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarcosindicalista Attilio Sassi, conegut com Bestione. Nascut en una modesta família bolonyesa, on son pare, analfabet, era militant internacionalista fortament influenciat per figures com Andrea Costa i Amilcare Cipriani. Paleta de professió, en 1895 Attilio emigrà al Brasil on d'antuvi treballà a Belo Horizonte i després a les mines de manganès de Minais Girais i de llenyataire. En aquests anys es formà sindicalment amb la lectura d'Arturo Labriola i de Georges Sorel i entrà en contacte amb nombrosos immigrants italians llibertaris. En 1904 retornà a Itàlia i participà activament en l'agitació política a Castel Guelfo i a Imola. Els informes policíacs d'aleshores el qualificaven de «rebel, mal educat, força intel·ligent i de discreta cultura». En 1905 es casà amb Maria Lucia Coraluci, amb qui va tenir cinc infants, tres dels quals van morir molt joves. Entre 1906 i 1907 romangué com a emigrant a Suïssa, treballant de paleta i aconsellant els sindicats locals. De bell nou a Itàlia, establí relacions amb Luigi Fabbri i Errico Malatesta, formant part del grup «Amilcare Cipriani» d'Imola. En aquesta època col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara Il Pungolo, La Voce Proletaria i Agitatore. Denunciat per propaganda anticlerical, va ser absolt. En aquesta època estava afiliat a la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball), en el corrent del sindicalisme revolucionari, i fou nomenat secretari del Sindicat de Paletes d'Imola. Participà en el Comitè Nacional d'Acció Directa (CNAD) i en 1912 en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI). Amb un gran prestigi arreu d'Itàlia, la seva activitat sindical es desenvolupà especialment a Imola, Crevalcore i Piacenza, on prengué part en la «Setmana Roja» i formà part del comitè de suport als anarquistes antimilitaristes Augusto Masetti i Attilio Moroni. Quan esclatà la Gran Guerra va fer costat el sector antimilitarista, col·laborant en La Voce Proletaria, Guerra di Classe i Volontà, i enfrontant-se fins i tot al carrer amb els partidaris de la intervenció. Durant la postguerra contribuí al desenvolupament de la USI, sempre sotmès a vigilància policíaca i empresonat durant breus períodes de temps. Va fer costat la fuga de desertors cap a Suïssa i l'abril de 1917 participà a Florència, amb altres companys (Armando Borghi, Pasquale Binazzi, Temistocle Monticelli, Virgilio Mazzoni i Torquato Gobbi), en una reunió clandestina de la USI on es decidí imprimir un manifest dirigit al poble revolucionari rus, preparar un pla insurreccionalista i adherir-se al Congrés Internacional d'Estocolm. L'agost de 1917, amb Borghi, s'entrevistà amb dos representants del soviet rus. En substitució d'Enrico Melandri, el setembre d'aquell any fou enviat a Valdarno en nom de la USI per representar 5.000 miners i treballadors. En 1919 obtingué, després d'una vaga d'11 setmanes al crit de «Les mines per als miners», la jornada de sis hores i mitja per als minaires de Valdarno, primers del món a aconseguir aquesta conquesta juntament amb els picapedres del marbre de Carrara. Durant el Bienni Roig participà en un míting juntament amb Errico Malatesta i envià una carta al president del Consell de Ministres Francesco Saverio Nitti amenaçant-lo d'engegar una vaga general si el Govern italià bloquegés el subministrament de paper per al diari anarquista milanès Umanità Nova. El 23 de març de 1921 els minaires de San Giovanni Valdarno s'aixecaren contra els patrons i els feixistes locals, i calaren foc les oficines de la direcció de la Societat Minera, provocant la mort de l'enginyer Agostino Longhi; en el procés judicial, Sassi va ser condemnat a 16 anys de presó i 55 treballadors a diverses penes fins a 30 anys. Després de complir la pena en dures condicions carceràries i sotmès a continus trasllats (Perugia, Spoleto i Portolongone), en 1925 va ser alliberat per un indult, però tres anys més tard va ser confinat a l'illa de Ponça, pena que finalment va ser commutada per una amonestació. Sempre vigilat fins a la caiguda del feixisme, les autoritats certificaren la seva relació amb antifeixistes francesos. Al final de la II Guerra Mundial, en 1945 contribuí a la reconstrucció de la Conferedazione Generale Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball) i fou nomenat secretari de la Federazione Italiana Minatori e Cavatori (FIMEC, Federació Italiana de Minaires i Picapedrers), sempre defensant el sindicalisme llibertari i l'acció directa. Amb Mario Mari promogué el Comitè Provisional de la Cambra del Treball reunit a Arezzo i a Valdarno. En 1947 col·laborà amb el sindicalista, aleshores comunista, Giuseppe Di Vittorio a Roma, fet que no va ser ben vist pel sector anarcosindicalista. No obstant això, sempre manifestà el seu rebuig al comunisme soviètic. En 1956 va fer el seu últim discurs en el IV Congrés de la CGIL celebrat a Roma. Attilio Sassi va morir el 24 de juny de 1957 a Roma (Itàlia) i el seu funeral va ser compartit per militants de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i del Partit Comunista d'Itàlia (PCI), realitzant el parlament fúnebre Armando Borghi. En 2001 el municipi de Caviglia posà el seu nom a un dels seus principals carrers. En 2008 Tomaso Marabini, Giorgio Sacchetti i Roberto Zani publicaren la biografia Attilio Sassi detto Bestione. Autobiografia di un sindacalista libertario (1876-1957).

    Attilio Sassi (1876-1957)

    ***

    Ethel Mannin fotografiada per Paul Tanqueray (1930)

    Ethel Mannin fotografiada per Paul Tanqueray (1930)

    - Ethel Mannin: El 6 d'octubre de 1900 neix a Clapham, suburbi de Londres (Anglaterra), la popular novel·lista i escriptora de viatges llibertària Ethel Edith Mannin. D'origen irlandès, fou la major de tres germans de la parella socialista formada per Robert Mannin i Edith Gray Mannin. Començà a escriure quan tenia set anys i als 10 publicà el primer conte. En 1915 acabà la seva educació formal, sempre a escoles públiques, i començà a treballar de taquígrafa per a l'agència de publicitat de Charles F. Highman. En 1917 es convertí en l'editor associat del periòdic esportiu i teatral The Pelican, càrrec que ocuparà fins al 1919, quan aquesta revista deixà de publicar-se. Aquest mateix any es casà amb Alexander Porteous, que també treballava en l'agència Highman i de la qual arribarà a ser el gerent general; d'aquest matrimoni naixeria un fill, Jean. En 1923 presentà la primera novel·la a un concurs literari i malgrat no aconseguí el guardó els patrocinadors li publicaren l'obra. En 1925 aconseguí el primerèxit comercial i de crítica amb la novel·la Sounding brass. En 1930 publicà la seva primera autobiografia, Confessions and impressions, que fou considerada força escandalosa a causa de les descripcions de les seves relacions extramatrimonials i dels seus costums bisexuals. Entre 1934 i 1935 mantingué una intensa, però problemàtica, relació sentimental i intel·lectual amb el poeta William Butler Yeats; també fou amant un temps de Bertrand Russell. A poc a poc es convertí en una autora prolífica --publicà més de cent llibres (novel·les, viatges, autobiografies, llibres infantils i educatius, contes, etc.) i la seva intenció era publicar una novel·la i una obra de no ficció cada any--, alhora que en una dona políticament i socialment compromesa, ja que els seus temes foren la dona treballadora, el feminisme, el sexe, el pacifisme, l'anarquisme, la Guerra Civil espanyola, l'anticolonialisme, l'agnosticisme i altres temes socials. D'antuvi va fer costat el Partit Laborista, però ja durant els anys trenta es va desil·lusionar del socialisme. En 1936 visità la Unió Soviètica i tornà horroritzada del comunisme. Milità en l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent), però dins l'anarcosindicalisme i l'anarquisme. Quan esclata la Revolució espanyola, participà activament amb Solidaritat Internacional Antifexista (SIA) i féu costat Emma Goldman, de qui escriurà un assaig titular Red Rose (1941). Dedicava molt poc temps a son marit, estimant-se més la companyia de literats i de polítics de l'esquerra, per la qual cosa el matrimoni entrà en crisi i es divorciaren en 1938. Aquest mateix any es casà amb Reginald Reynolds, un quàquer activista pacifista i amic de Mahatma Gandhi. En 1948 publicà una de les seves novel·les més populars, Late have I Loved thee. Fou una fervent antisionista i sempre es mostrà molt preocupada per la situació dels refugiats palestins, dedicant molts d'articles al tema. En 1958, després de la mort de son segon marit, es dedicar a viatjar arreu del món i a escriure reportatges i llibres infantils. Encara que gran part de sa vida transcorregué a Anglaterra (Wimbledon i Devon), també visqué a Connemara (Irlanda). En 1975 es retirà de l'escriptura. Ethel Mannin va morir el 5 de desembre de 1984 a l'hospital de Teignmouth (Devon, Anglaterra) per les complicacions sorgides després de fracturar-se la pelvis en una caiguda a la seva casa de Shaldon el juliol d'aquell any. Molts lectors de la llengua anglesa es van introduir a l'anarquisme llegint les seves obres.

    ***

    Luca Bregliano

    Luca Bregliano

    - Luca Bregliano: El 6 d'octubre de 1901 neix a Ospedaletti (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Luca Pierre Bregliano, conegut com Luc Bregliano. En els anys vint ja el trobem expatriat a Marsella (Provença, Occitània), on formà part del moviment anarquista amb altres companys, com ara Giovanni Dupuy, Giulio Bacconi i Sabatino Gambetti. A començament dels anys trenta entrà en el grup Action Libertaire (AL) de Marsella, organitzat, entre d'altres, per Martial Desmoulins. En 1934 ingressà en el grup «Aurora» (Angelo Girelli, Edoardo Angeli, Celso Persici, Marcello Cicero, etc.), adherit a la Federació Anarquista del Sud-est. El 20 de maig de 1934 participà en una reunió anarquista amb altres companys (Giulio Bacconi, Rodomonte Nesi, Marcello Cicero, Lanciotto Persico, Senofonte Pisani e Angelo Girelli, etc.), trobada que fou reportada per la policia. Durant els anys del Front Popular formà part de la Federació Anarquista Provençal (FAP) i en 1937 va ser nomenat secretari de la Joventut Anarquista de Marsella. En aquests anys col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara La Voix Libertaire i Le Combat Syndicaliste,òrgan de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). El seu nom figurava en el registre dels anarquistes a vigilar per les autoritats de Marsella. En 1938 formà part d'un nou grup format per una dotzena de membres, sobretot antics militants del grup«Germinal», que actuava sota el nom de «Les Anarquistes de Provence» i que es mostrà en desacord amb les posicions adoptades per la Unió Anarquista (UA). Després de la II Guerra Mundial fou membre de la Federació Anarquista (FA) i de la 19 Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF), de la qual fou primer tresorer i, a partir de 1952, secretari. Entre el 19 i el 23 de juliol de 1953 participà com a delegat en el VIII Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a Puteaux (Illa de França, França). En 1958 respongué l'enquesta patrocinada per Le Monde Libertaire sobre el referèndum constitucional, que fou publicada el setembre d'aquell any sota el títol Les anarchistes et le référendum. Enquête du «Monde libertaire». A més dels citats periòdics, trobem articles seus en Le Libertaire, Le Monde Libertaire iBulletin Intérior de la FAP. Luca Bregliano va morir en 1967 o 1968 a Marsella (Provença, Occitània).

    Luca Bregliano (1901-196?)

    ***

    Portada d'un llibre de Jean Souvenance

    Portada d'un llibre de Jean Souvenance

    - Jean Souvenance: El 6 d'octubre de 1903 neix a Antrain (Bretanya) l'escriptor, dramaturg, pacifista, lliurepensador i llibertari Serge Grégoire, més conegut com Jean Souvenance. De família modesta, va estudiar secundària a Saint-Brieuc. Va guanyar-se la vida com a cap d'oficina de la prefectura de Morbihan. Va col·laborar en nombroses publicacions anarquistes i anticlericals (Le Semeur,La Voix Libertaire, L'Idée Libre,L'Unique, Ce qu'il faut dire, Défense de l'homme). Com a militant pacifista va fundar, amb Léo Lambert, la Unió Internacional de les Joventuts Pacifistes; va ser membre del Comitè Director de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau; i, després de la II Guerra Mundial, va fundar el Partit Pacifista Internacionalista (PPI). Va obtenir un càrrec a Saint-Brieuc i s'hi va instal·lar, fent una gran amistat amb l'escriptor socialistaLouis Guilloux. Va presidir la Libre Pensée de Côtes-du-Nord (Bretanya) fins a la seva mort. És autor de nombrosos llibres, fullets i peces teatrals, com ara Amour d'enfance (1926),Comment elles se donnent: quelques-unes parmi d’innombrables (1930), Alger (1931), Louis Grégoire, artiste-peintre (1872-1928) (1931), Réformé 100 pour 100: tragique histoire d’un ancien poli (1931), Le livre de l’adieu (1932), Anthologie desécrivains pacifistes (1933 i 1937, dos toms), Un Matricule? Non! Un homme (1934), Rammler, héros méconnu (1935), Jours sombres: tristes souvenirs de la vie militaire (1935), A travers l'Europe centrale: souvenirs et impressions de voyage (1936) (1938), Retour d’Italie fasciste (1938), Vengeance féminine: théâtre (1940), Frères inférieurs (1943), Lettres sur l’Islam (1944), Pour un Parti Pacifiste Internationaliste, PPI (1945), Médaillons: notes sur Espé de Metz (1870-1937) et L. Barbedette (1890-1942) (1945), Pour elle (1945), Ce qui fut (1946), Fraternité (1947), La muflerie en guerre (1948), Les hommes déculottés (1952), Rêves et combats (1961), entre altres. Jean Souvenance va morir el 25 de desembre de 1962 a Saint-Brieuc (Bretanya). Un grup de la Federació Anarquista francesa va prendre, en 2003, per nom «Jean Souvenance».

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Afusellament de Paulí Pallàs segons "La Campana de Gràcia"

    Afusellament de Paulí Pallàs segons La Campana de Gràcia

    - Paulí Pallàs i Latorre: El 6 d'octubre de 1893 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Paulí Pallàs i Latorre. Havia nascut l'1 de desembre de 1862 a Cambrils (Baix Camp, Catalunya) i era fill d'un picapedrer de Maella. Va tenir una infància molt dura i va aprendre l'ofici de caixista, convertint-se en un gran lector i un convençut anarquista. Va viatjar molt per França i Itàlia. A l'Argentina va conèixer Errico Malatesta amb qui va viatjar fins a la Patagònia. Va residir a Rosario, on va obtenir fama de culte i instruït; com a anarcocomunista va fer mítings a l'Argentina i se celebra molt el de l'1 de maig de 1890 a Rosario. Segons alguns historiadors, l'1 de maig de 1891 va llançar una bomba al teatre Alcántara de Rio de Janeiro (Brasil). Perseguit, va tornar a Barcelona, on va retrobar Malatesta que acabava d'arribar. Com no va trobar feina, va comprar una màquina de cosir i va fer feines per a una fàbrica tèxtil. En aquella època va pertànyer al grup anarquista barceloní«Benvenuto Salud», del qual formaven part Manuel Archs Solanelles i Pere Marbà. El 24 de setembre de 1893, dia de la Mercè, patrona de Barcelona (Catalunya) va llançar dues bombes Orsini al crit de «Visca l'anarquia!» als peus del cavall del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos y Antón quan aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a la Gran Via cantonada amb el carrer Muntaner de la Ciutat Comtal en venjança per les execucions de quatre militants obrers a Jerez. Va causar la mort d'un guàrdia civil (Josep Tous) i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general i tres generals. Amb la confusió dels fets van morir vuit persones més, uns trepitjats pels cavalls dels militars i altres com a conseqüència dels trets efectuats per membres de la guàrdia civil. Pallàs no va intentar fugir. Detingut, va ser jutjat per un tribunal militar el 29 de setembre d'aquell mateix any i pocs dies després, el 6 d'octubre, va ser afusellat al castell de Montjuïc (Barcelona); les sevesúltimes paraules van ser premonitòries: «La venjança serà terrible.» La seva acció vindicativa --l'«Atemptat de la Gran Via», com va ser anomenat-- va tenir molt de ressò i el Congrés Anarquista de Chicago d'aquell any va justificar la seva conducta. Va impressionar la gran enteresa amb la qual va suportar l'execució i els periòdics anarquistes de l'època (La Controversia, El Oprimido, La Revancha), es van fer ressò de la seva figura. Va justificar la seva acció contra Martínez de Campos en considerar que era una ofensa contra la humanitat nomenar-lo capità general de Catalunya. Una carta seva autobiogràfica escrita el 3 d'octubre de 1893 va ser publicada un dia després de la seva mort en el periòdic El País. Com a fet paradoxal es va donar la circumstància que després de l'execució de Pallàs, el cruel general Martínez Anido va protegir especialment sa família de Pallàs: va posar sa companya a fer feina de cuinera a ca seva i va protegir son fill durant tota sa vida, que va acabar sent un destacat militant del Sindicat Lliure. Com a protesta per l'execució de Pallàs, Santiago Salvador va llançar dues bombes al pati de butaques del Gran Teatre del Liceu, el 7 de novembre de 1893, començant així una llarga etapa anarcoterrorista a Barcelona.

    Paulí Pallàs i Latorre (1862-1893)

    ***

    Carranque de Ríos durant la promoció de la seva primera novel·la (1934)

    Carranque de Ríos durant la promoció de la seva primera novel·la (1934)

    - Andrés Carranque de Ríos: El 6 d'octubre de 1936 mor a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i actor cinematogràfic anarquista Andrés Carranque de Ríos. Havia nascut el 25 d'abril de 1902 a Madrid (Espanya). Fou el fill major d'una família humil nombrosa d'origen manxec formada per 14 germans, dels quals només sobrevisqueren la meitat, que vivia a la zona del rastro madrileny. Son pare, Juan de Mata Carranque, era el porter de l'Escorxador Municipal de Madrid i sa mare, Custodia Ríos del Campo, cosia a casa per encàrrec. Gairebé no va anar a l'escola i quan tenia sis anys començà a vendre diaris pel carrer per ajudar sa família. Quan va fer els 13 anys entrà com a model a l'Escola de Belles Arts i poc després d'aprenent en una ebenisteria. En aquestaèpoca fundà, amb Ramón J. Sender i altres, el grup anarquista «Spartacus». L'agost de 1917 participà activament en la vaga general revolucionària i en l'assalt de les botigues de queviures, fet pel qual va ser tancat a la presó Model de Moncloa, moment que aprofità per escriure poemes. En aquests anys viatjà freqüentment amb sa mare per pobles de la Manxa (Almagro, Daimiel, etc.). En 1918 abandonà la llar familiar i va fer de tot per tot --peó miner i envernissador a Bilbao, descarregador del moll a Santander, etc.-- i s'embarcà en un vaixell mercant fent-se passar per fogoner, però quan va ser descobert fou abandonat a Anvers (Flandes), on va fer d'estibador portuari. Fent de rodamón per París (França) va ser empresonat i en 1920 retornà a la Península. Després d'un temps per Sant Sebastià passant misèries, regressà a Madrid. Arran de l'assassinat del president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier, el 8 de març de 1921 a Madrid, a mans d'un escamot anarquista, imprimí i repartí un manifest subversiu on justificava la seva«execució» i feia una crida a la lluita armada; per aquest fet hagué de fugir i va ser detingut a Fuengirola per la Guàrdia Civil --mentre es banyava nu a la platja-- i empresonat a Màlaga i després a la presó Model de Madrid mig any, mesos que dedicà a la lectura. Un cop en llibertat provisional, entre 1922 i 1923 visqué a París, on treballà d'envernissador amb el suport d'amics anarquistes. A la capital francesa començà a interessar-se per la literatura (François Villon, Paul Verlaine, etc.), freqüentant biblioteques i museus. De bell nou a Madrid, intentà viure de les lletres, publicant un llibre de poemes misticoàcrates, Nómada (1923), editat pel ouataire anarquista Miguel Pérez Ferrero i del qual només es van vendre cinc exemplars. Entre 1923 i 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, va fer el servei militar, primer en Artilleria i després a les oficines del Govern Militar, experiència que li resultà força dura. Després va fer un munt de feinetes a Madrid i a diversos pobles castellans (paleta, rajoler, venedor ambulant de navalles i tabac, fent subscripcions de revistes«porta a porta», lector d'auques ambulant, mànager de boxa del seu germà Juan de Mata, model de nus a l'Escola de Belles Arts, etc.). En aquesta època conegué Eugenia Castañer (Ena o Enina), dona liberal i amb fort caràcter que esdevingué sa companya. Després s'introduí en el món del cinema, mut aleshores, de la mà de la penya de cineastes «Los Caimanes» i arribà a ser un actor de cert renom, protagonitzant en 1927 la surrealista i futurista Al Hollywood madrileño, amb Estanislao María de Aguirre, guió de Pío Baroja i dirigida per Nemesio M. Sobrevila --actualment desapareguda. En 1928 participà en la pel·lícula Zalacaín el aventurero, dirigida per Francisco Camacho, oportunitat que aprofità per conèixer personalment Baroja. En 1929 treballà en la pel·lícula La del Soto del Parral, de León Artola, i en El héroe de Cascorro, d'Emilio Bautista. Entre 1930 i 1931 visqué novament a París amb l'objectiu d'obrir-se a noves perspectives com a actor de doblatge en el cinema sonor als estudis de Joinville de la Paramount, coneixent l'escriptor Jean Cassou i fent amistat amb el poeta surrealista René Crevel. Decebut per la manca de contractes cinematogràfics, es lliurà a la literatura, passant privacions de tota casta --es diu que es guanyava la vida com a gigoló a Madrid i Barcelona. En 1934 l'editorial Espasa li va fer un contracte i li publicà la seva primera novel·la, Uno, prologada per Pío Baroja --que el va nomenà«golfante», qualificatiu que no va agradar al prologat--, que havia escrit dos anys abans sota la influència dels escriptors russos (Dostoievski, Krupin, Andreiev, Gladkov, Gogol, Txékhov, etc.) i que va ser traduïda al rus immediatament. En 1935 viatjà a París amb la delegació espanyola al I Congrés Internacional per a la Defensa de la Cultura com a corresponsal del periòdic Heraldo de Madrid. Aquest mateix any publicà la seva segona novel·la, La vida difícil, i l'any següent Cinematógrafo, crítica esteticosocial novel·lada amb fortes influències dostoievskianes. La seva obra, de clars tons barojians, és marcadament antiretòrica i realista, dirigida i protagonitzada per a les classes menys afavorides (obrers, presos, anarquistes, nihilistes, etc.) i força revolucionària i crítica. A més de les tres novel·les citades publicà contes i relats breus: Un astrónomo (1924), En invierno (1933), En la cárcel (1933), El método (1933), Los primeros pasos (1933), De la vida del señor Etcétera (1933), Los trabajadores (1933), Gente joven (1934), De tres a cinco de la madrugada (1934), El señor director (1935), Y el sol sale (1935), etc. Publicà (articles, contes, poemes, etc.) en nombroses publicacions periòdiques, com Ahora,Bidasoa, Ciudad, España,Estampa, Heraldo de Madrid, Línea, Nuevo Mundo, La Pantalla, Tensor,¡¡Tierra!!, La Voz, etc. Ándres Carranque de Ríos va morir el 6 d'octubre de 1936 a Madrid (Espanya) a conseqüència d'un càncer d'estómac. Pòstumament, en 1998, es publicaren les seves obres completes editades per José Luis Fortea. En 2006 Asís Lazcano publicà La sombra del anarquista, biografia novel·lada de l'escriptor.

    ***

    Luis Castillejo Villar

    Luis Castillejo Villar

    - Luis Castillejo Villar: El 6 d'octubre de 1936 es afusellat davant els murs de la fortalesa militar del Monte Hacho (Ceuta, Nord d'Àfrica) el destacant militant anarcosindicalista Luis Castillejo Villar. Electricista de professió, treballava per a una empresa d'enllumenat. Durant els anys vint fou un dels militant més importants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Ceuta i amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i la consegüent reorganització del moviment anarcosindicalista la seva figura sobresortí especialment. Durant els anys de la II República espanyola es distinguí com a orador en mítings i fou detingut en diverses ocasions durant reivindicacions obreres. El juny de 1935 fou un dels organitzadors del Partit Sindicalista, fundat per Ángel Pestaña l'abril de 1933, i del qual fou president. Fou un dels principals organitzadors dels actes del Primer de Maig de 1936. El 17 de juliol de 1936, en les primeres hores de l'aixecament, fou detingut pels insurgents feixistes. Les autoritats militars muntaren un macrojudici amb cinquanta militants ceutins (anarcosindicalistes, socialistes i uns pocs comunistes), entre els quals posaren de relleu Castillejo com a cap de turc, i tots sota l'acusació d'«adhesió a la rebel·lió». El macrojudici es dividí en quatre consells de guerra (16, 17 i 19 de setembre i 3 de novembre de 1936) a la Caserna de Sanitat del Rebellin i com a resultat van ser afusellades 26 persones i la resta foren condemnades a llargues penes de presó.

    ***

    Alphonse Tricheux

    Alphonse Tricheux

    - Alphonse Tricheux: El 6 d'octubre de 1957 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Alphonse Tricheux. Havia nascut el 22 de gener de 1880 a Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc, Occitània). Obrer del metall, fou sindicalista com son pare i va militar amb sos dos fills, Eugène i Marius, i Alexandre Mirande, V. Nan, Teulé, Membrado, Chartris, Bodomini, Vlado, Georges Adam i altres, en el grup anarquista «Bien-Être et Liberté» de la Unió Anarquista de Tolosa. Després de la mort del militant anarquista i guerriller búlgar Dimitar Balkhov (Gaidarov), el 20 de febrer de 1932, Tricheux adoptà son fill, Georges Balkhov, que restà com a un membre més de sa família. En 1925 esdevingué un dels responsables de la Federació Anarquista del Midi i entre el 15 i el 16 d'agost d'aquell any representà els obrers tolosans en el Congrés de la Federació Revolucionària del Llenguadoc, amb Jean Artigolle, René Ghislain, Montgon, Respaut, Marcel Raynaud, Darguy i Bertrand.  L'abril de 1926 fou condemnat a vuit mesos de presó per un delicte de premsa («provocació de militars a la desobediència»). Després es va adherir a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), de Pierre Besnard, i milità en la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), i organitzarà l'octubre de 1931 un congrés a Tolosa. Com a pacifista estava afiliat a la«Lliga internacional dels combatents de la pau». El juliol de 1936, amb sa companya Paule Tricheux i sa filla Noëla, marxà a l'Espanya revolucionària i prengué part en les col·lectivitzacions llibertàries, especialment a Puigcerdà. Paule hi participà en la creació del«Grup d'acció cultural i d'educació de dones llibertàries», del qual va ser la responsable de propaganda, i que a causa dels esdeveniments es transformà en centre d'acollida i de solidaritat del Comitè Pro Refugiats de Puigcerdà per als asilats que fugiren de Màlaga. El 27 d'abril de 1937 el govern català, obeint els estalinistes, posaren terme a les col·lectivitzacions a Puigcerdà, com ho feren una setmana més tard a Barcelona. Els guàrdies d'assalt mataren nombrosos anarquistes, com ara Antonio Martín, i els militants francesos foren expulsats o empresonats, com Alphonse Tricheux, qui fou acusat calumniosament de robatori. Alliberat, es reincorporà a la seva petita granja a Tolosa, la qual serví durant la guerra de lloc de trobada discret pels anarquistes, els quals hi organitzaren el 19 de juliol de 1943 un congrés clandestí, amb Étienne Guillemeau, René i Marcelle Clavé, Charles i Maurice Laisant, Volace, André Arru i Noël, entre d'altres. Després de la guerra i fins a la seva mort milità en el grup de Tolosa de la Federació Anarquista (FA).

    ***

    Gaetano Trigari

    Gaetano Trigari

    - Gaetano Trigari: El 6 d'octubre de 1957 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Gaetano Trigari. Havia nascut el 10 d'octubre de 1895 a Granarolo dell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Agostino Trigari i Rita Brogli. Es guanyava la vida fent de ferrer. Antimilitarista convençut, en 1914 aconseguí ser declarat exempt per fer el servei militar per «malaltia mental», però fou internat en un hospital psiquiàtric a Bolonya. En 1921 s'exilià clandestinament a França i posteriorment a Luxemburg i a Suïssa. L'estiu de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i lluità com a milicià en l'anarquista «Columna Roja i Negra» al front d'Aragó. L'abril de 1937 va ser ferit a la cama esquerra durant els combats a Osca. L'octubre de 1938 retornà a França i fou internat als camps d'Argelers, Gurs i Vernet. El gener de 1941 creuà clandestinament la frontera italiana i el 10 de març va ser detingut a Bolonya. Jutjat, el 15 d'abril de 1941 va ser condemnat a tres anys de confinament a l'illa de Ventotene. L'agost de 1943 va ser alliberat i, encara que sota vigilància, establí contacte amb la Resistència, però el 19 de setembre d'aquell any fou novament detingut per activitats antifeixistes. Tancat a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya, el 28 de febrer de 1944 va se deportat pels nazis al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya) i després traslladat al de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, pogué retornar a Itàlia. Després de la II Guerra Mundial, fou reconegut com a partisà des del novembre de 1943.

    ***

    Necrològica de Sylvain Wisner apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 16 d'octubre de 1966

    Necrològica de Sylvain Wisner apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 d'octubre de 1966

    - Sylvain Wisner: El 6 d'octubre de 1966 mor a Ieras (Provença, Occitània) l'escriptor anarquista Sylvain Wisner. Havia nascut cap el 1900 a Romania. Perseguit per la seva lluita contra el govern d'Ion Antonescu i la monarquia de Carles II de Romania, hagué de fugir del país i a començament dels anys trenta es refugià a l'Estat espanyol. D'antuvi s'instal·là a València (País Valencià) i posteriorment a Barcelona (Catalunya). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en una columna de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en diversos combats, especialment a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i en 1941 va ser deportat a Algèria. En 1948 publicà l'assaig L'Algérie dans l'impasse. Démission de la France, on denuncià les malifetes del colonialisme francès. Quan la guerra d'Algèria, va ser repatriat a França. Ja gran i malalt, es va retirar a la llar d'avis Beau Séjour d'Ieras, on morí poc mesos després.

    Sylvain Wisner (c.1900-1966)

    ***

    Necrològica de Francisco Ayora Cortés apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 7 de desembre de 1980

    Necrològica de Francisco Ayora Cortés apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de desembre de 1980

    - Francisco Ayora Cortés: El 6 d'octubre de 1980 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco Ayora Cortés. Havia nascut cap el 1908 a Jarque de la Val (Terol, Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Des de l'Ocupació formà part de la Confederació Nacional del Treball (CNT), reorganitzada clandestinament a la Provença, i després de l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT del barri marsellès de Saint-Henri des de la seva constitució.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 336 | 337 | (Page 338) | 339 | 340 | .... | 465 | newer