Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 326 | 327 | (Page 328) | 329 | 330 | .... | 465 | newer

    0 0

    [29/07] Conferència de Reclus - Atemptat de Bresci - Setmana Tràgica - Presentació Comarcal - Tanini - Delesalle - Elia - Barriobero - Centeno - Occhipinti - García Olivo - Fedi - Clastres - Carles - Oro - Fiaschi

    Anarcoefemèrides del 29 de juliol

    Esdeveniments

    Portades de les edicions en jiddisch i en anglès d'"On anarchism"

    Portades de les edicions en jiddisch i en anglès d'On anarchism

    - Conferència de Reclus: El 29 de juliol de 1895 el geògraf anarquistaÉlisée Reclus llegeix la conferència«On anarchism» al South Place Institut de Londres (Anglaterra). Aquesta conferència va ser publicada en 1897 en anglès i en jiddisch per William Wess (Wm. Wess) sota el títol On anarchism. An address delivered at South Place Institute (Sobre l'anarquisme. Un discurs pronunciat al South Place Institute).

    ***

    El tiranicidi de Bresci segons el diari parisenc "Le Petit Journal" del 12 d'agost de 1900

    El tiranicidi de Bresci segons el diari parisenc Le Petit Journal del 12 d'agost de 1900

    - Atemptat de Bresci:El 29 de juliol de 1900 l'anarquista Gaetano Bresci assassina, al parc de la Villa Real de Monza (Llombardia, Itàlia), de tres trets de revòlver (Hamilton & Booth) el rei d'Itàlia Humbert I, davant centenars de persones que el saludaven i victorejaven. El sobirà, acompanyat de la regna Margherita, que resultà il·lesa, retornava amb carrossa oberta a la seva residència de Monza després d'assistir a la clausura d'un concurs gimnàstic organitzat per la societat esportiva «Forti e Liberi» i de lliurar-ne el premi. El regicida, que no oposà cap resistència, va ser detingut pel mariscal de carrabiners Andrea Braggio que li va salvar la vida quan estava apunt de ser linxat per la xusma enfurida. En el moment de la detenció exclamà:«Jo no he matat Humbert. Jo he matat el rei. He matat un principi.» Bresci considerava Humbert I màxim responsable de la repressió sagnant desencadenada durant la«Protesta de l'Estómac» de 1898 a Milà (Llombardia, Itàlia). Després del tiranicidi es desencadenà una important repressió contra el moviment anarquista italià (detencions, saqueigs, etc.) amb un intent de presentar el regicidi com un gran complot internacional que tingué repercussions fins i tot a Paterson (Nova Jersey, EUA), ciutat on havia residit Bresci.

    ***

    Barricada al carrer de l'Hospital de Barcelona. Foto de Castellà publicada en "La Actualidad" del 2 d'agost de 1909

    Barricada al carrer de l'Hospital de Barcelona. Foto de Castellà publicada en La Actualidad del 2 d'agost de 1909

    - Quart dia de la Setmana Tràgica: El dijous 29 de juliol de 1909 l'Exèrcit intenta reocupar els barris insurrectes de Barcelona (Catalunya). Com cada dia, es donà una treva tàcita de bon dematí, amb l'obertura de les botigues per poder abastir la població de productes de primera necessitat i amb la retirada amb ambulàncies dels caiguts als carrers del Paral·lel, de les Drassanes i del Raval durant la nit, però a partir de les 9 hores es reprengueren els combats entre les forces de l'ordre i els revoltats, a les barricades i des dels terrats. Durant tot el matí van arribar importants contingents de tropes: des de València, per mar; de Saragossa, Pamplona i Burgos per terra; aquestes tropes anaven amb la idea que aquella revolta tenia un caràcter separatista i no de defensa dels reservistes enviats a l'Àfrica. Amb les noves forces, el general Gremán Brandeis Gleichauf ocupà el Poblenou, on almenys van morir vuit insurrectes, i procedí a desmuntar les barricades. A mig matí, la fàbrica de licors situada a l'altre costat de les runes del col·legi dels Escolapis de Sant Anton, propietat del carlí i catòlic devot Antoni Tortras, davant la possibilitat que amagués religiosos, va ser incendiada per un escamot comandat per l'extremista del Partit Radical Domènec Ferrer Narch. A la tarda, el general Luis de Santiago Manescau ocupà militarment el barri de les Drassanes, on l'estretor dels carrers i els trets dels franctiradors que s'havien retirat de les barricades i que s'havien apostat als terrats obstaculitzaven la penetració de les tropes. Més tard, el general Brandeis va fer el mateix al Clot i a Sant Martí de Provençals, bastions del Partit Radical, a canonades. Aquest dia només hi va haver tres atacs a centres religiosos: van ser destruïts del tot els maristes de Sant Andreu, patí greus danys l'església parroquial del mateix barri i també les franciscanes de Sant Gervasi, al carrer de Sant Elies. Durant tot el dia va córrer la notícia del fracàs de la revolta i de la vaga general a tot l'Estat, fet que va minar la moral dels revolucionaris. A Madrid, mentrestant, el ministre de Governació, Juan de la Cierva Peñafiel, va anunciar prematurament en un comunicat la rendició dels rebels barcelonins.

    ***

    Cartell del míting de Sant Feliu de Guíxols

    Cartell del míting de Sant Feliu de Guíxols

    - Presentació de la Comarcal del Baix Empordà: Entre el 29 i el 30 de juliol de 1978 es presenta a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) la Federació Comarcal del Baix Empordà de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El dissabte 29 de juliol es realitzà un míting, en el qual van intervenir Ramón Liarte Viu, Frederica Montseny Mañé i Enric Marco Batlle (Enrique Marcos), aleshores secretari del Comitè Nacional de la CNT, i una festa llibertària al Camp de Futbol de Sant Feliu de Guíxols; i l'endemà, diumenge 30 de juliol, es projectà a la Sala Montclar de la mateixa població una sessió cinematogràfica amb els films Entre el fraude y la esperanza (1978), realitzat pel Col·lectiu de Cinema de Barcelona, i El Pueblo en armas (1937), documental realitzat per la CNT en plena Revolució.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Giulio Tanini

    Giulio Tanini

    - Giulio Tanini: El 29 de juliol de 1855 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) el ferroviari, professor, científic, inventor, escriptor, poliglota, maçó i propagandista anarquista i sindicalista Giulio Tanini. Quan encara era un infant, amb sa mare i son germà, s'uní a seguici de son pare, Pericle Tanini, coronel de l'Exercit piemontès, en l'«Expedició dels Mil» de Giuseppe Garibaldi. En 1959 fou testimoni de la batalla de Solferino i San Martino, on, en una tenda, morí sa mare –altra versió diu que aquesta morí en 1860 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) a resultes de les penúries patides al front. Després d'aquesta precoç mort i de diverses vicissituds, retornà a Lucca, on, vivint amb l'àvia, acabà els estudis superiors destacant per la seva intel·ligència. A l'Estació de Valfonda de Florència (Toscana, Itàlia) trobà feina de funcionari als Ferrocarrils Romans i perfeccionà i inventà algunes màquines que permeteren unes comunicacions més fluïdes. Per les seves activitats en defensa dels companys de treball va ser enviat com a càstig a la Maremma (Toscana, Itàlia), on va viure fins el 1884. En aquests anys s'acostà la moviment republicà seguidor de Giuseppe Mazzini i posteriorment passà al moviment internacionalista, col·laborant en diverses publicacions. Es casà amb Adele Burgetti. Quan esclatà l'epidèmia de còlera a Nàpols (Campània, Itàlia) s'uní al grup de Felice Cavalloti que ajudà els pacients; condecorat amb una medalla d'or, la va vendre per a socórrer els pacients de l'epidèmia. En aquesta època col·laborà en el periòdic L'Amico. En 1885 va ser processat arran d'un article publicat en Il Treno, de Liorna (Toscana, Itàlia), i el gener d'aquest mateix any emigrà a Buenos Aires (Argentina), on col·laborà en L'Italia del Popolo. Després de viatjar arreu tota Sud-Amèrica, visqué un temps a Nova York (Nova York, EUA), on en 1887 entrà a treballar en una companyia de telègrafs com a inspector en cap d'un vaixell que reparava els cables submarins que operava a Amèrica (Brasil, Argentina, Uruguai, etc.) i col·laborà en Il Proletario. Durant aquesta vida errant, aprengué diferents llengües i algunes fonts diuen que, a començaments del segle, en parlava correctament 14. Establert a Mercedes (Soriano, Uruguai) en 1888, va ser nomenat professor de física i química en una escola superior, dirigí en aquesta època l'Institut Meteorològic Uruguaià de Montevideo i fundà una lògia maçònica. Realitzà importants exploracions al Mato Grosso americà i en acabar aquest viatge va escriure un llibre sobre plantes medicinals que va ser plagiat per la persona a la qual va confiar la seva impressió, perdent els drets d'autor. Participà activament en els fets revolucionaris d'Amèrica Llatina d'aquells anys, en els quals moriren tres fills, va ser durament perseguit i restà empresonat en diferents ocasions. Decebut i amargat, en 1893 retornà a Itàlia i s'establí a Pisa (Toscana, Itàlia), trobant feina al despatx d'un notari. En aquesta ciutat col·laborà en la recerca científica amb diversos professors (Battelli, Righi i Schiapparelli), fent viatges per tot arreu (Rússia Austràlia, Nova Zelanda,Àfrica, Pol Nord, etc.), i per un breu període de temps residí a Tunísia, on treballà de revisor ferroviari. Inventà un avisador d'inundacions, un telèfon«altisonant» i un anemògraf, entre altres objectes. Després retornà a la Toscana i a Liorna obrí una escola d'idiomes. En aquest període, en el qual es va afiliar al Partit Socialista Italià (PSI) i del qual formà part de la seva direcció central, continuà mantenint relacions amb els moviments llibertari i republicà, i va escriure poesia social. A principis del segle XX es traslladà a Gènova (Ligúria, Itàlia), on va obrir una nova escola. Entre 1908 i 1911 viatjà a Anglaterra i als Estats Units. En 1911 s'instal·là de bell nou a Gènova, on inicià les seves col·laboracions amb Il Lavoro. En 1913 col·laborà en diferents qüestions amb la Federazione dei Lavoratori del Mare (FLM, Federació dels Treballadors del Mar). Intensificà la seva activitats propagandístiques sindicalistes entre els obrers marítims i col·laborà en les tasques organitzatives amb el capità Giuseppe Giulietti. Col·laborà en nombrosos periòdics obrers, com ara Lavoratore del Mare,Avanti! o Il Libertario–en aquesta última publicació també col·laborà en els anys anteriors a la Gran Guerra son fill Alighiero, militant llibertari com son pare. És autor de L'ombra del viandante. Elegia in memoria di Ceccardo Roccatagliata Ceccardi (1919), Al poeta Carlo Malinverni (1920), Cenni biografici della vita di Amilcare Cipriani. A favore della erezione dell'asilo, intitolato all'Eroe Romagnolo (1920), Pro asilo Amilcare Cipriani (1920), Vita di Giulio Panescritta da lui medesimo, scoperta e resa alla luce (1922), Storia della Federazione Italiana Lavoratori del Mare dal maggio 1909 al giugno 1921 (1952, pòstum), i deixà inèdites diverses obres científiques. Durant sa vida mantingué una intensa correspondència amb multitud d'intel·lectuals i científics del seu temps (Battelli, Schiapparelli, Righi, William Crookes, W. Kausar, Cesare Lombroso, Galletti, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Papini, Malinverni, Macaggi, Petroni, Viani, Prati, Giuffrè, etc.). Fou membre de la Federazione Rudici Garibaldini (FRG, Federació de Veterans Garibaldins), de la qual va ser nomenat membre honorari a perpetuïtat. Giulio Tanini va morir el 30 de juny de 1921 a la Casa de Salut del Galliera de Gènova (Ligúria, Itàlia). En aquesta ciutat existeix un carrer que porta el seu nom com a homenatge.

    Giulio Tanini (1855-1921)

    ***

    Paul Delesalle

    Paul Delesalle

    - Paul Delesalle: El 29 de juliol de 1870 neix a Issy (Illa de França, França) el militant anarquista i sindicalista revolucionari Pau Delesalle. La seva localitat natal era un fort enclavament proletari sempre revoltat contra les injustícies socials i Delesalle va començar a militar en el grup anarquista del 14è districte de París, fet que el va portar a ser detingut preventivament abans del Primer de Maig de 1892 i a passar 18 dies a la presó de Mazas. Com a obrer ajustador de precisió va construir un aparell cronofotogràfic (el primer cinematògraf conegut) als germans Lumière i en 1893 s'adhereix a la Cambra Sindical d'Obrers d'Instruments de Precisió de París. Més tard serà acusat de participar en l'atemptat amb bomba al conegut restaurat Foyot de París el 4 d'abril de 1894. Després de participar en el periòdic La Révolte, va escriure en Les Temps Nouveaux abans d'esdevenir en 1897 l'assistent de Jean Grave. Convençut que l'acció dels anarquistes devia passar pel sindicalisme revolucionari militarà activament en la CGT i esdevindrà secretari adjunt de la Federació de Borses de Treball. Durant el congrés de Tolosa de Llenguadoc de 1897 la seva moció (ús de la vaga general, del boicot i del sabotatge) serà acceptada per unanimitat. En 1906 abandona Les Temps Nouveaux després d'haver escrit un article antisemita. Prendrà part, el mateix any, en l'elaboració de la «Carta d'Amiens» i d'aleshores ençà serà considerat un dels fundadors de l'anarcosindicalisme. En 1907 reemplaçarà Yvetot, empresonat, en el secretariat de les Borses de Treball i serà jutjat per un cartell de la CGT sobre els fets del Midi de 1907 per«injúries a l'Exèrcit i provocació als militars a la desobediència», però finalmentés absolt. En 1908 s'estableix com a llibreter i editor d'obres sindicalistes i anarquistes, com ara el popular anual Almanach illustré de la révolution, i la seva llibreria, en ple Barri Llatí (carrer Monsieur-le-Prince) serà un dels centres d'estudi de la història social als anys 30, molt freqüentat per Pissarro, Sorel i molts d'altres artistes, periodistes i escriptors. Enlluernat per la Revolució russa, s'adhereix al Partit comunista, però aviat ho abandona. En 1932, víctima d'una crisi depressiva, ven la llibreria i, seguint els consells del doctor Pierrot, es retira en una modesta casa a Palaiseau on, envoltat de llibres, es consagra a l'estudi de la història social. Entre les seves obres podem destacarLa Confédération Générale du Travail, Conférences anarchistes (1896),Les conditions du travail chez les ouvriers en instruments de précision de Paris (1899), Aux travailleurs. La grève! (1900), L'action syndicale et les anarchistes (1901), Les deux méthodes du syndicalisme (1903), La Confédération Générale du Travail (1907), Les Bourses du Travail et la CGT (1911), Le mouvement syndicaliste (1912). Paul Delasalle va morir el 8 d'abril de 1948 a Palaiseau (Illa de França, França). La seva esposa, Léona, nascuda el 25 de maig de 1875, li va sobreviure gairebé vint anys i va passar els seus darrers anys al geriàtric Galignani; va ser enterrada al cementiri de Puteaux el 21 de novembre de 1966. Delasalle va mantenir una extensa correspondència amb Georges Sorel i Daniel Halévy. En 1985 el gran historiador de l'anarquisme Jean Maitron li va escriure una biografia: Paul Delesalle, un anarchiste de la Belle Époque, que és una ampliació de la seva tesi doctoral publicada en 1952.

    ***

    Notícia sobre la deportació de Roberto Elia publicada pel diari "Carson City Daily Appeal" del 17 de juny de 1920

    Notícia sobre la deportació de Roberto Elia publicada pel diari Carson City Daily Appeal del 17 de juny de 1920

    - Roberto Elia: El 29 de juliol de 1871 neix a Catanzaro (Calàbria, Itàlia) el propagandista anarquista Roberto Elia. Sos pares es deien Raffaele Elia i Teresa Apollari. Mecanògraf i tipògraf de professió, ben aviat s'adherí al Partit Socialista Italià (PSI) i col·laborà en el periòdic Calabria Avanti,òrgan del partit a la província de Catanzaro. En 1906 decidí emigrar als Estats Units. Amic de destacats militants (Michele Caminita, Gaspare Cannone, Andrea Salsedo, etc.), esdevingué anarquista i fervent propagandista. A Barre (Vermont, EUA) entrà en la redacció del periòdic anarquista Cronaca Sovversiva, de Luigi Galleani, i durant un temps s'encarregà de l'administració. També formà part del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). Establert a Nova York (Nova York, EUA), entre 1910 i 1911 col·laborà en Novatore, de Massimo Rocca (Libero Tancredi), i en 1913 en Il Movimento Anarchico, d'East Boston. Destacà en la traducció i en l'activitat literària. També va ser secretari i redactor de ponències i d'informes d'importants congressos anarquistes nord-americans. Entre el 30 de març i el 15 d'octubre de 1919 edità amb Andrea Salsedo el quinzenal Il Domani, que es caracteritzà per les seves posicions filobolxevics, i que va ser continuat pel periòdic clandestí L'Ordine, publicat entre el 31 d'octubre de 1919 i el 16 de febrer de 1920. El fiscal general dels EUA Alexander Michell Palmer desencadenà una cacera sense pietat contra els anarquistes del grup encapçalat per Luigi Galleani, al qual acusava, sense proves, d'haver intentat assassinar-lo amb una bomba col·locada a la porta principal de casa seva l'1 de maig de 1919, i d'haver fet explotar alguns paquets postals, el 2 de juny d'aquell any, dirigits contra personalitats polítiques a set ciutats nord-americanes (Washington, Boston, Nova York, Filadèlfia, Pittsburgh, Cleveland i Paterson). Sota el pretext d'aquesta ona d'atemptats, el govern nord-americà engegà una«cacera de rojos», que aleshores se solidaritzaven amb la Revolució bolxevic. Per mor de la delació d'Eugenio Ravarini, excarrabiner infiltrat en el moviment anarquista, el Bureau of Investigation (BOI, Oficina d'Investigació) va saber que Roberto Elia treballava al taller tipogràfic Canzani de Brooklyn, dirigit per Andrea Salcedo i durant la nit del 25 de febrer de 1920 procedí a la detenció, sense cap ordre d'arrest, d'ambdós anarquistes als seus respectius domicilis. La detenció dels dos militants, que patiren tortures físiques i psíquiques, es va mantenir en secret. Els anarquistes novaiorquesos, encapçalats per Carlo Tresca i Luigi Quintiliano, i per Nicola Sacco i Bartolemo Vanzetti fins a la seva detenció, es posaren a la recerca dels companys, descobrint casualment la detenció il·legal. La creació d'un Comitè Pro Víctimes Polítiques (Mario Buda, Aldino Felicani, Carlo Tresca, Luigi Quintiliano, etc.) no aconseguí impedir el 3 de maig de 1920 l'assassinat de Salsedo, fet camuflat de suïcidi per les autoritats, i el decret de deportació d'Elia, suspès alguns mesos després de la dura campanya de premsa contra el govern nord-americà. Portat a Ellis Island, el 7 d'agost de 1920 va ser expulsat del país i el 30 d'aquell mes arribà a Nàpols, essent enviat immediatament a Catanzaro amb residència obligada. Paolo Schicchi el cridà perquè entrés, amb Gaspare Cannone, en la redacció del periòdic sicilià Il Vespro Anarchico, però ell volia reorganitzar el moviment anarquista calabrès i crear una publicació llibertària pròpia a la regió. S'encarregà d'organitzar el I Congrés Anarquista de Calàbria, que se celebrà el 15 de gener de 1922 a Reggio Calabria (Calàbria, Itàlia). Un mes després, amb Bruno Misèfari, llançà una circular per a la publicació de Pane e Libertà. Organo per la diffusione dell'Ideale Anarchico in Calabria, periòdic que per ser més popular estaria escrit també en dialecte calabrès. La manca de suport econòmic dels companys del Nord d'Itàlia i dels EUA retardà la realització del projecte que només pogué materialitzar-se dos anys després, el 14 de desembre de 1924, amb l'edició de L'Amico del Popolo, redactat per Bruno Misèfari amb el suport de Nino Malara i de Nino Napolitano. Mesos abans, l'11 de juny de 1924, Roberto Elia va morir, vigilat per la policia fins el final, a l'Hospital de Santa Maria La Pace de Nàpols (Campània, Itàlia) a causa de la tuberculosi que patia contreta als EUA.

    ***

    Eduardo Barriobero

    Eduardo Barriobero

    - Eduardo Barriobero y Herrán: El 29 de juliol de 1875 neix a Torrecilla en Cameros (La Rioja, Espanya) l'advocat, periodista, escriptor, polític republicà federal i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Eduardo Vicente Anacleto Barriobero y Herrán. Va ser el major de cinc fills del matrimoni format pel militar Juan Francisco Barriobero i per la mestra María Herrán. La seva infància va discórrer entre les viles rurals de Torrecilla i d'Entrena, on sa mare feia de mestra. Més tard va fer el batxillerat a l'Institut de Segon Ensenyament de Logronyo i ja començà a tenir aficions literàries. Es va traslladar a Saragossa, on va estudiar Dret i Medicina. Admirador de Francesc Pi i Margall, es va afiliar al Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) i va freqüentar el Cercle Republicà de Saragossa. Fou un dels fundadors de la Joventut Republicana Federal (JRF). En 1895 va acabar Dret, però abandonà els estudis de Medicina. Es va instal·lar a Madrid, amb la intenció de realitzar oposicions i obtingué el número u en el concurs al Registre de la Propietat, que el va convertir en el membre més jove del cos. Destinat a San Martín de Valdeiglesias (Madrid), hi va conèixer sa futura esposa, Araceli González, acomodada terratinent; d'aquesta unió naixerien dos fills, Eduardo i José. El matrimoni, però, va fracassar i es produí la separació; després d'això, es va instal·lar a Madrid amb la finalitat d'exercir l'advocacia, la literatura i el periodisme. El 20 de gener de 1901, com a militant de la Unió Democràtica, va participar en un míting contra l'impost de consums; en aquest any va començar també a col·laborar en Madrid Cómico. El 30 de novembre de 1902 va participar en un míting de la Federació Revolucionària per commemorar l'aniversari de la mort de Pi i Margall; en aquesta època feu amistat amb el metge anarquista Pedro Vallina. Entre febrer i novembre de 1903 va dirigir la revista setmanal Germinal, on va publicar textos anarquistes. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics i revistes, com ara Heraldo de Madrid i Fuerza. El novembre de 1903 va ser detingut per participar en una manifestació a favor d'unes obreres de la fàbrica de tabacs acomiadades i fou empresonat dos mesos. El febrer de 1904 va publicar articles en la revista radical Alma Espanyola. Perseguit, va haver de fugir a França, on visqué exiliat amb l'ajuda de Nicolás Estévanez, exministre republicà que el va posar en contacte amb diverses editorials per traduir autors francesos; amb els diners obtinguts, va fer un viatge per Europa. Va retornar a la Península quan es va produir la catàstrofe del Tercer Dipòsit --el 8 d'abril de 1905 s'enfonsà un dipòsit al Canal d'Isabel II i 300 persones quedaren sepultades-- i organitzà la protesta popular, fet que el portà a la presó cinc mesos, emmalaltint de la vista greument. Un cop alliberat, va participar activament en la commemoració del tercer centenari del Quixot dins un corrent d'interpretació llibertària (Cervantes de levita i Nuestros libros de caballería); paral·lelament va publicar la primera edició del Gargantúa, primera traducció al castellà de l'obra de Rabelais --per l'edició de 1910 el govern francès li concedí la Legió d'Honor. En 1906 començà a col·laborar en Revista Contemporánea i va treure la novel·la Guerro y algunos episodios de su vida milagrosa. El 9 de juny de 1906 publicà un fullet en defensa de José Nakens, el cèlebre director d'El Motín, a qui exculpava de l'ajuda prestada a Mateo Morral en l'atemptat contra Alfonso XIII i defensava la tesi de l'«anarquisme científic»; el llibret fou segrestat i Barriobero va ser tancat sis mesos a la Presó Model. A la presó va conèixer Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1907 es va inaugurar en la pràctica forense defensant-se d'un delicte d'impremta i s'integrà en l'Associació Lliure d'Advocats. En 1908 va participar activament en mítings anarquistes contra la«Llei de les Cadenes» --projecte de llei antiterrorista de Maura, que finalment va ser retirat el 3 de juny. Aquest any va comença a col·laborar en la revista barcelonina Acracia, i va defensar Herminio Cerrillo, autor de dos assassinats, que li va donar força prestigi. També va publicar la sarsuela Juerga y doctrina. En 1909 col·laborà en Tierra y Libertad, dirigida per Anselmo Lorenzo. Juntament amb Zamacois i Ernesto Bark, va viure la bohèmia i formà tertúlia a «El Café de la Luna». El 10 d'abril de 1910 intervingué en un gran míting radical preelectoral i es va presentar a les eleccions com a candidat del Partit Republicà Radical a Martos (Jaén), però no va sortir elegit. Després va integrar-se en la redacció d'El Radical, com a cronista de tribunals. En aquesta època va intervenir en mítings i vetllades republicanes, on va fer gala del seu anarquisme. També va col·laborar en el setmanari republicà La Pelea. Arran de les vagues de Gijón de 1910 i 1911 va intervenir com a defensor de presos sindicalistes i anarquistes (Antonio Vega, Eleuterio Quintanilla, Pedro Sierra, Emilio Renduelos, Marcelino Suárez, Francisco Fernández, Baltasar Colón, etc.), acusats d'atemptar contra els patrons. Després dels Fets de Cullera --moviment vaguístic anarquista que es va produir el 18 de setembre de 1911 i que acabà en insurrecció--, que van originar nombroses detencions d'anarcosindicalistes, en va defensar el responsable més significatiu, Joan Jover Corral (Chato de Cullera), la condena a mort del qual va ser suavitzada per un indult reial. En 1911 va publicar La confradía de los Mirones i dirigí el periòdic anticlerical La Palabra Libre. En 1912 es va afiliar al Sindicat de Professions Liberals de la CNT i com a advocat d'aquest sindicat va prestar assistència gratuïta als obrers empresonats, com ara Joan Ferrer Farriol, Luis Bulffi, Francisco Cardenal, Josep Coll, etc. Des del gener de 1912 va pertànyer a la maçoneria (Gran Orient d'Espanya), amb el nom d'Alcibíades. En 1913 va defensar Rafael Sancho Alegre, anarquista barceloní acusat de regicidi frustrat contra Alfons XIII, i pagesos gallecs acusats d'atemptats contra els cacics. El juliol d'aquell any va signar el manifest de creació de la «Lliga Espanyola per a la defensa dels drets de l'home». També va ingressar en el Partit Republicà Federal, palesant la doble militància cenetista i republicana, i del qual va ser elegit diputat a Corts per Madrid. Instal·lat a la capital del Regne, va dirigir Juris i va col·laborar en la revista anarquista de Gijón Solidaridad. En 1915 va realitzar una gira de propaganda en favor dels presos de Cenicero (La Rioja) i va col·laborar en Tierra y Libertad. En 1917 va defensar judicialment pagesos gallecs contra els cacics. Entre 1918  i 1919 va dirigir el diari republicà El Parlamentario i va col·laborar en El Soviet, de Madrid, i en El Comunista, de Saragossa, de tendència anarcosindicalista. En 1920, a més de la seva important tasca parlamentària, va participar en la redacció del periòdic madrileny Hoy i col·laborà en La Libertad, La República, El Rumor Público i altres periòdics. En 1921 defensà nombrosos anarcosindicalistes barcelonins i va ser un dels defensor dels anarquistes que assassinaren Dato. En 1922 va publicar la sàtira policíaca i carcerària Chatarramendi el optimista o La policía de Botaratoff;Matapán, el probo funcionario; i María o La hija de otro jornalero. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser condemnat a cinc anys de desterrament, que no va complir integrament, per haver publicat Como los hombres, que fou segrestada per la policia. Com a misser va defensar García Oliver, Roigé i Figueras Tribó, que l'abril de 1923 havien realitzat una «acció punitiva» contra sicaris del Sindicat Lliure a Manresa. En 1923 va publicar l'edició al castellà en tres toms de les obres completes de Rabelais. En 1925 va col·laborar en Diario del Pueblo i La Rioja Industrial. El 24 de juny de 1926 va ser detingut a Madrid amb motiu dels episodis de la«Nit de Sant Joan», quan els generals Weyler i Aguilera van intentar un cop d'Estat per«restaurar l'ordre i el dret» i fou tancat un mes a la Presó Model. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut més de 10 vegades. En 1927 va ser novament detingut com a colpista i tancat durant sis mesos a la presó. En 1919 va col·laborar en l'editorial Companyia Iberoamericana de Publicacions (CIAP), dirigint diverses col·leccions. En 1930 defensar els encausats en el procés del«Puente de Vallecas» --muntatge policíac per acusar anarquistes d'intent d'assassinat de Primo de Rivera. En 1931 va ser elegit president del Partit Republicà Federal, resultà diputat a Corts per Oviedo i va començar a publicar en La Tierra i en Fray Lazo. En 1932 va formar part del Comitè Executiu de l'Aliança d'Esquerres i criticà durament les deportacions d'anarquistes (Durruti, els germans Ascaso, etc.) a Bata (Guinea). En 1933, arran de la tragèdia de Casas Viejas, va mantenir un important debat parlamentari amb Azaña. Durant tots aquests anys republicans va defensar cenetistes i participà activament en diversos comitès propresos, també va abandonar la maçoneria per la seva politització, de la qual va assolir el grau de vicegranmestre i granmestre interí de la lògia del Gran Orient Espanyol. El juny de 1936 va ser proposat per a la presidència del Tribunal Suprem, però només va acceptar la presidència de la Sala Criminal; el nomenament mai no va ser efectiu, ja que va esclatar el cop d'Estat de Franco i Barriobero participà activament en els fets de Madrid. L'agost de 1936 va ser requerit per posar-se al front de la Justícia Revolucionària de Catalunya, convertint-se en funcionari de la Generalitat. El febrer de 1937 va ser destituït, a causa d'un muntatge polític, del seu càrrec de fiscal del Tribunal Revolucionari de Barcelona. En 1938 va emmalaltí d'hepatitis, d'icterícia i d'hidropesia. Sense acusació judicial, va ser detingut i ingressat a la Presó Model, en una clara maniobra de venjança per part d'Azaña. Excarcerat, va ser ingressat a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona com a detingut, però amb escorta armada per a la seva protecció. A l'hospital va patir un intent de segrest i d'assassinat. Va romandre tancat un any i 17 dies acusat d'evasió de capitals. Va obtenir la llibertat quan les tropes franquistes entraven a Barcelona, però es va negar a fugir cap a França. Un matí a començaments de febrer de 1939, quan passejava per les Rambles, va ser denunciat. Eduardo Barriobero va ser afusellat el 7 de febrer de 1939 a Barcelona (Catalunya) i enterrat anònimament al fossat de Montjuïc --oficialment va morir d'«hemorràgia interna» el 10 de febrer.

    ***

    Agustín Centeno Galván en una foto del Registre Nacional d'Estrangers de Mèxic (1947)

    Agustín Centeno Galván en una foto del Registre Nacional d'Estrangers de Mèxic (1947)

    - Agustín Centeno Galván: El 29 de juliol de 1919 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Agustín Centeno Galván, conegut com Tinín. Era fill d'una coneguda família de comerciants de Santander. Membre de les Joventuts Llibertàries, feia feina d'oficinista comptable. En 1932 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre 1935 i 1936 fou secretari del Sindicat d'Oficis Diversos d'aquest sindicat. Arran de l'aixecament feixista de 1936 lluità com a milicià i amb la militarització de les milícies assolí el grau de capità amb la categoria de cap de l'Estat Major --va ser un dels oficials més joves amb responsabilitat de l'Exèrcit republicà, comandant una companyia amb 17 anys. En acabar la guerra, va ser detingut a Alacant quan intentava fugir de les tropes franquistes. Jutjat en consell de guerra al saló de Cabildos de l'Ajuntament de Santander, va se condemnat a 30 anys de presó per «auxili a la rebel·lió», pena que va ser commutada poc després per la de 20 anys i un dia de reclusió major. Passà cinc anys i mig a la Presó Provincial de Santander, on conegué el poeta José Hierro, el qual li dedicà alguns poemes. El 17 de maig de 1944 va ser alliberat. Entre juliol de 1944 i setembre de 1945 va fer de secretari provincial del Moviment Llibertari clandestí a Santander. El març de 1946 passà a França nedant a través del riu Bidasoa i després d'un temps per Occitània (Lo Boscat i Montalban), on fou nomenat secretari del Ministeri d'Informació i Premsa del govern republicà de Rodolfo Llopis Ferrándiz en l'exili, el juny de 1947 s'instal·là a Mèxic. El 15 de febrer de 1951 obtingué la nacionalitat mexicana. A la Ciutat de Mèxic treballà a l'empresa d'envasos de vidre Difa, de la qual es jubilà com a president corporatiu. Formà part del «Centro Montañés» i de diverses associacions socioculturals. L'Ateneu de Santander el premià amb el títol de«Montañés del Año». Sa companya, Manuela Alonso Elejalde, amb qui tingué dues filles, era filla del polític socialista Bruno Alonso González. Agustín Centeno Galván va morir el 20 de juliol de 2005 durant una intervenció cardíaca a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i el 22 de setembre de 2006 la Fundació Bruno Alonso li concedí pòstumament el títol de«Patró d'Honor».

    ***

    Maria Occhipinti

    Maria Occhipinti

    - Maria Occhipinti: El 29 de juliol de 1921 neix a Ragusa (Sicília) la militant pacifista i més tard anarquista Maria Occhipinti. Després d'una infància trista i miserable, esclafada pel pes de la tradició i de la religió, es va casar als 17 anys per fugir d'aquesta condició, però es va desanimar ben aviat. Amb son marit mobilitzat, pren consciència de la realitat del feixisme i de la guerra. Després del desembarcament nord-americà a Sicília, pensa que els temps han canviat, però el 4 de gener de 1945, quan els soldats hi arriben per enrolar els joves reclutes, es tomba, embarassada de cinc mesos, davant els camions i provoca una manifestació. Els militars envoltats són obligats a deixar anar els joves reclutats, però disparen contra la multitud desarmada i maten un manifestant, fent que s'escampi la insurrecció per la ciutat que cau a mans dels insurgents. L'efímera República Lliure de Ragusa durarà tres dies (del 6 al 8 de gener de 1945) abans de ser esclafada a sang i foc per la Divisió Sabauda de l'exèrcit. El resultat de la revolta serà de 18 morts i 24 ferits en les files dels carrabiners i soldats, i 19 morts i 63 ferits entre els insurgents. Occhipinti aconseguirà fugir de la repressió acompanyada d'un jove anarquista atiador de la revolta, Erasmo Santangelo. Detinguts al cap d'una setmana, seran deportats a l'illa de confinament d'Ustica. Després serà tancada a la presó de dones de Benedettine de Palerm, on restarà fins al 7 de desembre 1946, quan sortí gràcies a una amnistia. A ca seva va trobar una nina que gairebé coneixia i un marit que havia recompost sa vida amb una altra dona. Santagelo, condemnat a 23 any de presó, serà trobat penjat a la seva cel·la. Els lligams que encara mantenia amb el Partit Comunista Italià es van trencar definitivament després de la guerra, participant totalment en les files llibertàries. Occhipinti va explicar els seus records de lluita en el llibre Una donna di Raguse (1957). Durant els anys 1960 i 1970, va viure a Milà, a Sant Remo, i a Roma, i va viatjar força (Marroc, Regne Unit, França, Canadà, Hawaii) abans d'instal·lar-se a Suïssa i després un temps a Los Ángeles i a Nova York, on va treballar d'infermera. En 1973 va retornar a Itàlia, instal·lant-se a Roma, i va militar contra les expropiacions de terrenys, amb els seus companys de Ragusa contra la implantació de míssils nuclears a Sicília i en el moviment anarcofeminista. Va publicar en 1993 un recull de novel·les, Il carrubo e altri racconti, i la seva autobiografia, Una donna libera, pòstumament en 2004, i que tenia com a títol original Il mio peregrinare per il mondo. Maria Occhipinti va morir per complicacions en la seva malaltia de Parkinson el 20 d'agost de 1996 a Roma (Itàlia). El 23 de setembre de 2006 va ser inaugurada una rotonda amb el seu nom al començament de la via Roma de Ragusa. En 2013 s'estrenà el documental Con quella faccia da straniera. Il viaggio di Maria Occhipinti, de Luca Scivoletto.

    Maria Occhipinti (1921-1996)

    ***

    Pedro García Olivo (Bogotà, 2010)

    Pedro García Olivo (Bogotà, 2010)

    - Pedro García Olivo: El 29 de juliol de 1961 neix a Fuente Álamo (Cartagena, Múrcia, Castella, Espanya) l'historiador, contrapedagog i escriptor anarquista Pedro García Olivo. Fill d'obrers, es llicencià en Geografia i Història a la Universitat de Múrcia, on també va fer estudis de Filosofia. En 1984 guanyà una plaça de professor agregat de batxillerat. En 1985 va fer un viatge a les cooperatives de desplaçats de guerra de Matagalpa (Nicaragua) com a cooperant i va fer costat el règim sandinista. Els seus intents de renovació pedagògica, de caire radical --considera reformistes l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia i l'experiència pedagògica de Paideia-- van ser contestats per les autoritats acadèmiques acusant-lo de «menyspreu a la Constitució, apologia del terrorisme i foment de l'anarquia i de la revolució a les aules» i se li van obrir diversos expedients. Entre 1988 i 1991 marxà com a investigador a la Universitat de Budapest (Hongria). En 1992 es va doctorar a la Universitat de Múrcia amb la tesi«La policía de la Historia Científica. Crítica del discurso historiográfico» --el president del tribunal va voler agredir-lo per les seves crítiques a la metodologia marxista-- i abandonà l'ensenyament. Entre 1994 i 2001 es dedicà a pasturar cabres per les muntanyes d'Arroyo Cerezo (Racó d'Ademús), però la pobresa el tornà a empènyer a l'ensenyament, que exercí al Racó d'Ademús. Ha participat com a conferenciant en nombrosos actes i jornades culturals llibertàries i confederals --Sevilla (2000), València (2001), Alacant (2002), Vitòria (2004), etc. A partir de juliol de 2005 realitza viatges a Llatinoamèrica per col·laborar amb les comunitats indígenes camperoles. Aficionat a la literatura, com a lector i escriptor, es considera deutor dels autors marginals (Lautréamont, Genet, Artaud, Baudelaire, De Quince, Barthes, etc.). Trobem articles seus en Al Margen, Andalán, Arbor, Aquelarre,L'Avenç, Bicel, CNT, Ekintza Zuzena, Escribir y Publicar, Iralka, Memoria, Orto, Pandora, Raíces, etc.És autor de Homenatge al doctor Sebastià García Martínez (1988, amb altres), Contra el fundamentalismo escolar (1998, amb altres), Un trozo de hueco (1999),El Irresponsable (2000 i 2008), La paciencia de los locos. Una entrevista a Pedro García Olivo (2000), Desesperar (2003), El husmo. Los filos reseguidos del dolor (2003),El enigma de la docilidad. Sobre la implicación de la Escuela en el exterminio global de la disensión y de la diferencia (2005), A falacia da sustentabilidade (2008, amb altres), A civilización enferma (2009, amb altres), La bala y la escuela (Holocausto indígena). Modos en que la educación oficial complementa el trabajo represivo de las fuerzas policíaco-militares en los pueblos indios de México (2009), El educador mercenario. Para una crítica radical de las escuelas de la democracia (2009), Cadáver a la intemperie. Para una crítica radical de las sociedades occidentales (2013), Dulce Leviatán. Críticos, víctimas y antagonistas del Estado del Bienestar (2014), La gitaneidad borrada. Si alguien te pregunta por nuestra ausencia (2016), etc. El seu últim destí fou el de professor de ciències socials i geografia a la Secció d'Educació Secundària (SES) d'Alpont (Serrans, País Valencià), però l'11 de gener de 1911 (11-1-11) abandonà definitivament l'ensenyament i a partir d'aquí es dedica a la seva «extinció en la llibertat».

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    GALERÍA FOTOGRÁFICA: VIENA 4ª Parte (AUSTRIA) 2009
      Abril 2009 (IV)

    © Miguel Veny Torres 

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Ventana»
    c/ Rasumofskygasse
    Distrito 3: Landstraße

    «Monumento a Vuk Stefanović Karadžić»
    Czapkapark
    c/ Rasumofskygasse
    Distrito 3: Landstraße

    «KunstHausWien»
    c/ Weißgerberlände
    Distrito 3: Landstraße

    «Fachada»
    Hundertwasserhaus Wien
    c/ Untere Weißgerberstraße
    Distrito 3: Landstraße

    «Fachada»
    Hundertwasserhaus Wien
    c/ Untere Weißgerberstraße
    Distrito 3: Landstraße

    «Fachada»
    Hundertwasserhaus Wien
    c/ Untere Weißgerberstraße
    Distrito 3: Landstraße

    «Fachada»
    Hundertwasserhaus Wien
    c/ Untere Weißgerberstraße
    Distrito 3: Landstraße

    «Fachada»
    Hundertwasserhaus Wien
    c/ Untere Weißgerberstraße
    Distrito 3: Landstraße

    «Fuente»
    Hundertwasserhaus Wien
    c/ Untere Weißgerberstraße
    Distrito 3: Landstraße

    «Café»
    Hundertwasserhaus Wien
    c/ Untere Weißgerberstraße
    Distrito 3: Landstraße

    «Ventana»
    Hundertwasserhaus Wien
    c/ Untere Weißgerberstraße
    Distrito 3: Landstraße

    «Ventana»
    Hundertwasserhaus Wien
    c/ Untere Weißgerberstraße
    Distrito 3: Landstraße

    «Café»
    Hundertwasserhaus Wien
    c/ Untere Weißgerberstraße
    Distrito 3: Landstraße

    «Escalera»
    Hundertwasserhaus Wien
    c/ Untere Weißgerberstraße
    Distrito 3: Landstraße

    «Cartel Edificio»
    Hundertwasserhaus Wien
    c/ Untere Weißgerberstraße
    Distrito 3: Landstraße

    «Iglesia de San Othmar (Katholische Kirche St. Othmar unter den Weißgerbern)»
    Kolonitzplatz
    Distrito 3: Landstraße

    «Iglesia de San Othmar (Katholische Kirche St. Othmar unter den Weißgerbern)»
    Kolonitzplatz
    Distrito 3: Landstraße

    «Gárgola»
    Iglesia de San Othmar (Katholische Kirche St. Othmar unter den Weißgerbern)
    Kolonitzplatz
    Distrito 3: Landstraße

    «Cabezas de gorgonas»
    Edificio de la Secesión
    c/ Friederich Strasse
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Ventanas»
    c/ Untere Viaduktgasse
    Distrito 3: Landstraße

    «Escalera»
    c/ Rahlgasse
    Distrito 6: Mariahilf

    «Café Sperl»
    c/ Gumpendorfer Straße
    Distrito 6: Mariahilf

    «Café Sperl»
    c/ Gumpendorfer Straße
    Distrito 6: Mariahilf

    «Colegiata de Santa Cruz (Stiftskirche)»
    Mariahilfer Straße
    Friederich
    Distrito 6: Mariahilf

    «Colegiata de Santa Cruz (Stiftskirche)»
    Mariahilfer Straße
    Friederich
    Distrito 6: Mariahilf

    «Colegiata de Santa Cruz (Stiftskirche)»
    c/ Mariahilfer Straße
    Distrito 6: Mariahilf

    «Iglesia Katholische Militar-Seelsorge»
    c/ Siebensterngasse
    Distrito 7: Neubau

    «Iglesia Katholische Militar-Seelsorge»
    c/ Siebensterngasse
    Distrito 7: Neubau

    «Buhardilla»
    c/ Siebensterngasse
    Distrito 7: Neubau

    «Balcón»
    c/ Siebensterngasse
    Distrito 7: Neubau

    «Buhardillas»
    c/ Siebensterngasse
    Distrito 7: Neubau

    «Entrada peluquería»
    c/ Siebensterngasse
    Distrito 7: Neubau

    «Escultura»
    c/ Siebensterngasse
    Distrito 7: Neubau

    «Buhardillas Edificio Neubau Hof»
    c/ Neubaugasse
    Distrito 7: Neubau

    «Buhardilla Edificio Neubau Hof»
    c/ Neubaugasse
    Distrito 7: Neubau

    «Casa catalana de Viena»
    c/ Kirchengasse
    Distrito 7: Neubau

    «Rincón»
    Sankt-Ulrichs-Platz
    Distrito 7: Neubau

    «Puerta»
    Iglesia St. Ulrich Altuell
    Sankt-Ulrichs-Platz
    Distrito 7: Neubau

    «Ventanas»
    Iglesia St. Ulrich Altuell
    Sankt-Ulrichs-Platz
    Distrito 7: Neubau

    «Antigua panadería (Alte Bäckerei)»
    c/ Sigmundsgasse
    Distrito 7: Neubau

    «Balcón»
    c/ Burggasse
    Distrito 7: Neubau

    «Leopold Museum»
    MuseumsQuartier
    Museumsplatz
    Distrito 7: Neubau

    «VolksTheater»
    c/ Museumstraße
    Distrito 7: Neubau

    «Café Raimund»
    c/ Museumstraße
    Distrito 7: Neubau

    «Café Raimund»
    c/ Museumstraße
    Distrito 7: Neubau

    «Café Raimund»
    c/ Museumstraße
    Distrito 7: Neubau

    «Escultura»
    Cementerio Central (Zentralfriedhof)
    c/ Simmeringer Hauptstraße
    Distrito 11: Simmering

    «Escultura»
    Cementerio Central (Zentralfriedhof)
    c/ Simmeringer Hauptstraße
    Distrito 11: Simmering

    «Escultura»
    Cementerio Central (Zentralfriedhof)
    c/ Simmeringer Hauptstraße
    Distrito 11: Simmering

    «Tumbas de Beethoven y Schubert y Monumento a Mozart»
    Cementerio Central (Zentralfriedhof)
    c/ Simmeringer Hauptstraße
    Distrito 11: Simmering

    «Tumba de Beethoven»
    Cementerio Central (Zentralfriedhof)
    c/ Simmeringer Hauptstraße
    Distrito 11: Simmering

    «Monumento a Mozart»
    Cementerio Central (Zentralfriedhof)
    c/ Simmeringer Hauptstraße
    Distrito 11: Simmering

    «Tumba de Schubert»
    Cementerio Central (Zentralfriedhof)
    c/ Simmeringer Hauptstraße
    Distrito 11: Simmering

    «Tumba de Brahms»
    Cementerio Central (Zentralfriedhof)
    c/ Simmeringer Hauptstraße
    Distrito 11: Simmering

    «Tumba de Strauss (hijo)»
    Cementerio Central (Zentralfriedhof)
    c/ Simmeringer Hauptstraße
    Distrito 11: Simmering

    «Tumba de Johann Strauss (padre)»
    Cementerio Central (Zentralfriedhof)
    c/ Simmeringer Hauptstraße
    Distrito 11: Simmering

    «Cúpula»
    Dr.-Karl-Lueger-Gedächtniskirche (Iglesia Memorial)
    Cementerio Central (Zentralfriedhof)
    c/ Simmeringer Hauptstraße
    Distrito 11: Simmering

    «Cruz»
    Dr.-Karl-Lueger-Gedächtniskirche (Iglesia Memorial)
    Cementerio Central (Zentralfriedhof)
    c/ Simmeringer Hauptstraße
    Distrito 11: Simmering

    «Cúpula»
    Dr.-Karl-Lueger-Gedächtniskirche (Iglesia Memorial)
    Cementerio Central (Zentralfriedhof)
    c/ Simmeringer Hauptstraße
    Distrito 11: Simmering

    «Iglesia Dr.-Karl-Lueger-Gedächtniskirche (Iglesia Memorial)»
    Edificio
    Friederich
    Distrito 11: Simmering

    «Tumbas de rusos caídos 1941-1945»
    Cementerio Central (Zentralfriedhof)
    c/ Simmeringer Hauptstraße
    Distrito 11: Simmering

    «Tumbas de rusos caídos 1941-1945»
    Cementerio Central (Zentralfriedhof)
    c/ Simmeringer Hauptstraße
    Distrito 11: Simmering

    «Escultura»
    Cementerio Central (Zentralfriedhof)
    c/ Simmeringer Hauptstraße
    Distrito 11: Simmering

    «Tumba judía»
    Cementerio Central (Zentralfriedhof)
    c/ Simmeringer Hauptstraße
    Distrito 11: Simmering

    «Camino»
    Cementerio Central (Zentralfriedhof)
    c/ Simmeringer Hauptstraße
    Distrito 11: Simmering

    «Camino»
    Cementerio Central (Zentralfriedhof)
    c/ Simmeringer Hauptstraße
    Distrito 11: Simmering

    «Escultura»
    Cementerio Central (Zentralfriedhof)
    c/ Simmeringer Hauptstraße
    Distrito 11: Simmering

    «Pato»
    Cementerio Central (Zentralfriedhof)
    c/ Simmeringer Hauptstraße
    Distrito 11: Simmering

    «Fuente Hochstrahlbrunnen»
    Schwarzenbergplatz
    Distrito 3: Landstraße

    «Fuente Hochstrahlbrunnen»
    Edificio
    Friederich
    Distrito 3: Landstraße

    «Café Tirolerhof»
    c/ Führichgasse
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Café Tirolerhof»
    Führichgasse
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Farola»
    c/ Steinheilgasse
    Distrito 21: Floridsdorf

    «Monumento a Goethe»
    Parque Burggarten
    c/ Goethegasse
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Monumento a Goethe»
    Parque Burggarten
    c/ Goethegasse
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Monumento a Mozart»
    Parque Burggarten
    Josefsplatz
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Puerta»
    c/ Burgring
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Monumento a Karl Renner»
    Rathausplatz
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Fuente de Pallas Athenea»
    Parlamento de Viena
    c/ Dr.-Karl-Renner-Ring
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Fuente de Pallas Athenea»
    Parlamento de Viena
    c/ Dr.-Karl-Renner-Ring
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Monumento a Jakob Reumann, Victor Adler y Ferdinand Hanusch (Monumento a la República)»
    Edificio
    Friederich
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Fuente»
    Parlamento de Viena
    Doktor Karl Renner Ring
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Fuente»
    Parlamento de Viena
    Doktor Karl Renner Ring
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Monumento a Karl Renner»
    Rathauspark
    Rathausplatz
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Monumento a Strauss y Lanner»
    Escultor:
    Franz Seifert
    Rathauspark
    Rathausplatz
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Fuente»
    Rathauspark
    Rathausplatz
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Ayuntamiento (Rathaus)»
    Rathausplatz
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Ayuntamiento (Rathaus)»
    Rathausplatz
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Ayuntamiento (Rathaus)»
    Rathausplatz
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Farola»
    Rathausplatz
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Banco y fuente»
    Rathauspark
    Rathausplatz
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Fuente»
    Rathauspark
    Rathausplatz
    Distrito 1: Innere Stadt

    «WC público»
    Rathauspark
    Rathausplatz
    Distrito 1: Innere Stadt

    «La electricidad en Viena»
    Rathausplatz
    Distrito 1: Innere Stadt

    «La electricidad en Viena»
    Rathausplatz
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Tranvía»
    Schwarzenbergplatz
    Distrito 4: Wieden

    «UNIQA Tower»
    desde Urania»
    c/ Untere Donaustraße
    Distrito 2: Leopoldstadt

    «Farola en El Danubio (Donau)»
    desde Urania
    c/ Uraniastraße
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Graffiti»
    bajo el puente Aspernbrücke
    desde Urania
    c/ Uraniastraße
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Cartel de firmas»
    Café Urania
    c/ Uraniastraße
    Distrito 1: Innere Stadt

    Madrid, 29 de Julio de 2017


    0 0

    A continuació teniu un resum de la primera part del ple ordinari de juliol, celebrat al passat dijous 27. En els següents dies farem un article explicant la segona part del ple amb els precs i preguntes, d'aquest ple i del passat.

    1.- Presa de possessió del senyor Bernat López Plomer del càrrec de Regidor de l'Ajuntament de Pollença. No es vota

    Des d'Alternativa li desitjarem al nou regidor els màxims encerts, ja que això serà positiu pel poble, i li varem fer saber que, com hem fets fins ara, ens trobarà de cara i disposats a fer propostes, però ens trobarà d'esquenes davant els incompliments o la falta de diligència. Entenem que és la nostra responsabilitat fer una oposició com la feim, i que consideram que és constructiva: som crítics i fiscalitzam, però també som propositius i és la nostra voluntat continuar així.

    2.- Determinació festes locals en l'ambit municipal any 2018. Aprovat per unanimitat.

    Els dies festius seran el 17 de gener i el 2 d'agost, dies de Sant Antoni i La Patrona.

    3.- Adhesió, si procedeix, a l'estratègia local per a la igualtat impulsada per la Direcció Insular d'Igualtat del Consell Insular de Mallorca. Aprovat per unanimitat.

    Nosaltres votàrem a favor, sent conscients que tota feina que es faci en favor de la igualtat, sempre serà poca en una societat heteropatriarcal com la nostra. Mostrarem també la nostra satisfacció perque s'estiguin fent les passes per elaborar un Pla Municipal d'Igualtat, com ens va informar el batle a la Comissió Informativa, ja que aquest va ser una de les partides que vàrem negociar i acordar en els pressuposts del 2016 i encara no s'han executat. Per això, més contents estarem encara quan aquest pla estigui efectivament elaborat.

    Finalment, i tornant recordar el feminicidi ocorregut l'any passat al Port de Pollença, en que na Lucia Patrascu va ser assassinada pel seu home, i que la víctima havia anat unes hores abans al quarter de la Guardia Civil a dir que passava pena i la varen enviar cap a ca seva. I tenint en compte que es va obrir suposadament una investigació interna per esclarir els fets sense que n'haguem tengut coneixement de que s'hagin depurar responsabilitats, demanarem a l'equip de govern que no convidi a la Guàrdia Civil a l'acte institucional de La Patrona i demostrar així que a nosaltres no ens és igual que les investigacions internes no vagin enlloc, que a nosaltres no ens és igual que se tapin les vergonyes uns als altres.

    4.- Adhesió, si procedeix, a la Xarxa de municipis per a la gestió pública de l'aigua. Aprovat per unanimitat.

    Nosaltres votàrem a favor ja que aquesta va ser una proposta nostra al Consell d'Administració d'EMSER (de les poques a les que han fet cas), i com ja hem expressat anteriorment, creim que és una possibilitat de millorar la gestió de l'aigua, que com a dret bàsic consideram que sempre ha ser gestionat públicament vetllant per l'interès comú i no pensant en el lucre i el benefici. També recordàrem que és bastant hipocrita formar part d'una xarxa com aquesta i que l'empresa municipal funcioni amb uns criteris propis d'una empresa privada.

    5.- Aprovació, si procedeix, de la concessió de les Distincions - La Patrona 2017. Aprovat per unanimitat.

    Enguany han estat concedides a AFAMA i al Club de Bàsquet Pollença. Els primers, després de 20 anys fent una fantàstica tasca de suport als malalts i familiars d'Alzheimer, i els segons, després de 30 anys formant i educant a milers de joves a través de la pràctica d'un esport com el bàsquet. La nostra més sincera enhorabona i animar-los a que segueixin fent la feina com fins ara, pel bé de tots els pollencins.

    6.- Dació de compte de les resolucions de Batlia contràries a les objeccions formulades de conformitat amb el disposat a l'article 218 del Reial Decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març, pel qual s'aprova el text refós de la Llei reguladora de les Hisendes Locals (TRLHL), en redacció donada per l'article 2 de la llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l'administració local (LRSAL). Això no es vota.

    Aprofitàrem per recordar a l'equip de govern la deriva que està agafant el tema de la contractació, que cada vegada s'assembla més a la legislatura de 2007 i els contractes van caducant i les licitacions no surten. El següent equip de govern es trobarà una bona papereta amb aquest tema. Per exemple en aquest mig any de 2017 han caducat els contractes dels tècnics informàtics, de retirada de vehicles, de manteniment de l'enllumenat del Port, de manteniment i alineacions arbòrees, de recollida i acollida d'animals, d'inspecció de tributs i de coordinació i assessorament del museu. I a això cal sumar els que ja estaven caducats i en situació irregular (escoleta, escola d'adults, diversos tècnics, manteniment d'impulsions, suministrament elèctric, ajuda a domicili....) i totes les factures de tasques que podrien licitar-se (publicitats, suministrament de benzina, manteniments i materials,...). També demanàrem per algunes factures que ens resultaven extranyes.

    7.- Informació sobre l'execució pressupostària del segon trimestre de l'exercici 2017 de l'Ajuntament i Organismes Autònoms de conformitat amb la Base 36ª d'Execució del Pressupost de l'exercici 2017. No es vota.

    En aquest cas, optàrem per fer referència a les partides per les que votàrem a favor del pressupost de 2016. Aquestes no es varen executar quan tocava, ni s'han executat ara. d'aquesta manera ens trobam amb el següent estat d'execució de les següents partides:

    - Constracte investigació catàlegs de camins. 1.000 euros pressupostats i 0 euros executats.

    - Estudi sobre habitatge social al municpi. 1.000 euros pressupostats i 0 euros executats.

    - Estudi foment economia social. 500 euros pressupostats i 0 euros executats.

    - Redacció projecte creació de recorregut arquelògic. 2000 euros pressupostats i 0 euros executats.

    - Servei participació ciutadana: 14.000 euros pressupostats i 0 euros executats.

    - Servei de comunicació i transparència 17.000 euros pressupostats i 0 euros executats.

    - Promoció dels productes locals i de proximitat. de 10.000 euros pressupostats i 0 euros executats.

    Vist el panorama recordàrem a l'equip de govern que mentre tot segueixi així, al 2018 ni ens asseurem a negociar, i arribat el cas, ja no ens conformarem amb partides per estudis o informes, al 2018 ja demanarem que s'incloguin partides per implementar polítiques reals.


    0 0

    En Jaume Mateu, president de l'Obra Cultural Balear, el podeu seguir onsevulla que vagi, perquè estadísticament està demostrat que sempre va cap a un país millor. A la seva bonhomia, no hi associeu mollor, apatia o indefinició. De vegades convé avisar d'aquests possibles malentesos, perquè ens hem avesat a lectures ràpides basades en estereotips que funcionen com un codi de fàcil aplicació.


    Campanya preventiva de l’Obra Cultural Balear


    Guillem Frontera | 23/07/2010 |


    En Jaume Mateu, president de l'Obra Cultural Balear, el podeu seguir onsevulla que vagi, perquè estadísticament està demostrat que sempre va cap a un país millor. A la seva bonhomia, no hi associeu mollor, apatia o indefinició. De vegades convé avisar d'aquests possibles malentesos, perquè ens hem avesat a lectures ràpides basades en estereotips que funcionen com un codi de fàcil aplicació.

    Al contrari, si servidor hagués de fer l'elogi de Jaume Mateu em basaria en altres materials, sobretot en la visió humanista -la vivència humanista- de la vida, amb tot el que aquesta raresa comporta. Ell és, precisament, un home de lectura ponderada de la realitat, conseqüència de moltes lectures que també es transparenten en les seves pròpies escriptures. És un escriptor que llegeix i viceversa, és a dir, pertany a una espècie en perill real d'extinció. Però, mentre n'hi hagi exemplars de la vàlua de Jaume Mateu, el perill es pot mantenir a retxa. A hores d'ara, ja me'l puc imaginar, el president de l'Obra, empegueït fins a les arrels dels cabells per l'esbós de reconeixement que comporten aquestes paraules, entre altres coses perquè la seva manca de vanitat és ben genuïna. Així que, anem als fets.

    I els fets són que l'OCB, per mitjà del Consell de Mallorca, impulsa una campanya d'enrobustiment de la llengua sota el lema "La llengua és la clau", eix d'una estratègia intel·ligent i oportuna, ja que som a les portes del darrer curs d'aquesta legislatura. La gent que ens ha governat aquests tres anys, en la seva immensa majoria no sent cap animadversió per la llengua. Hi pot haver abandó, desafecció, distància i altres desamors, però una hostilitat oberta la detectareu tan sols en elements molt aïllats. Una altra cosa és que els nostres governants hagin estat conscients de la tasca que haurien d'haver desenvolupat durant aquest temps, en previsió, sobretot, de la possibilitat que la pròxima legislatura governi el PP, un partit amb molta de gent amb idees clares sobre la qüestió, però massa vincladissa a la ignorància extrema, en matèria lingüística, del president "popular" i d'altres militants conspicus d'aquesta dreta cada dia més extremosa.

    Per si succeïa que, efectivament, ens governàs aquest grup de segregacionistes lingüístics, és a dir, els llengüicides del PP, seria clau que l'estudi, l'ús i el rol del català entre nosaltres es consolidin. Vol dir això que, com proposa l'OCB, hem d'aprofitar cada dia que resta de legislatura per enfortir la llengua, ja que poden venir temps d'hostilitat explícita que menin la nostra societat a una indigència cultural anunciada. Si tot sortia bé, en una pròxima legislatura, l'OCB podria impulsar una campanya en favor de la comprensió del món per la lectura, ja que hi ha molts d'indicis que ens assenyalen com una tribu que sap llegir però té dificultats per entendre, allò, com ho diria?, el sentit de la paraula. I si no llegim el que ens ha de fer més cultes i lliures; i si no entenem el que llegim, l'interès per la llengua seria més aviat ociós.

    dBalears


    Obra Cultural Balear (OCB): records dels anys de lluita antifeixista (I)

    "Amb Antoni Mir, l'expresident de l'OCB hem viscut potser els anys més intensos de la nostra vida: aquella lluminositat que donava estar a l'avantguarda de la lluita per la llibertat, pel català, per un món més just i solidari. Record ara mateix aquelles reunions i combatives assemblees a l'Escola de Magisteri, a la Facultat de Filosofa i Lletres, les nits de pintades i repartides de fulls clandestins pel centre i barriades extraradials de Ciutat amb tants i tants companys i companyes, avui excel·lents professionals en les més diverses activitats. En aquella època l'OCB ja donava aixopluc a les forces de resistència antifranquista. Qui no recorda el paper destacat de Llompart de la Peña i de Climent Garau en tants moments històrics?". (Miquel López Crespí)


    Plaça Major de Ciutat de Mallorca. En el centre de la fotografia podem veure a l'expresident de l'Obra Cultural Balear, el militant de l'OEC Antoni Mir, portant els cartells de l'organització en un Primer de Maig del començament de la democràcia.

    L'Obra Cultural Balear farà enguany els trenta-nou anys d'existència, de lluita aferrissada en defensa de la nostra cultura. Llegir el magnífic opuscle que ha editat l'OCB tot recordant aquestes quatre dècades dedicades a la promoció de la cultura pròpia de les Illes Balears m'ha fet recordar el paper destacadíssim que féu aquell nucli inicial de començaments dels seixanta: Rafel Ginard, Bernat Vidal i Thomàs, Josep Maria Llompart de la Peña, Francesc de Borja Moll, Joan Pons, Pau Alcover, Miquel Forteza, Miquel Marquès, Miquel Arbona, Ignasi Rotger i Villalonga... L'Obra Cultural Balear és continuadora històrica de la tasca de l'Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), la qual, presidida entre d'altres per Emili Darder, impulsà la revista La Nostra Terrai contribuí a convocar l'assemblea d'entitats que l'any 1931 redactà i aprovà el primer Avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de Mallorca, Eivissa i Formentera. Actualment, l'OCB, sota la presidència del nostre bon amic i valent company de lluites clandestines per la llibertat del nostre poble Antoni Mir Fullana, continua, amb mes força que mai, la tasca iniciada en el decenni dels anys seixanta de recuperació de la llengua catalana, coordinant un potent bloc civil de forces que lluiten pel nostre autogovern.

    Antoni Mir és llicenciat en filologia hispànica (1984) i en filologia catalana (1987) per la Universitat de les Illes Balears. Entre 1974 i 1982 milità en l'OEC i en el MCI. Soci de l'Obra Cultural Balear, n'ha estat director executiu (1986-90) i secretari (1990-91); d'ençà de 1992 n'és president. Fou secretari executiu (1986) del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana a les Illes Balears; membre (1988-95) del Consell Rector de la Universitat Catalana d'Estiu i directiu de l'Associació Voltor (organització que s'encarregà de fer arribar a les Illes les cadenes de ràdio i televisió de Catalunya Principat i País Valencià) també és responsable de la revista de l'OCB El Mirall. Membre del consell rector de l'Institut Balear de Turisme -IBATUR- el 1997 li fou atorgat el premi CIEMEN del Centre Internacional Escarré per a Minories Ètniques i les Nacions.

    Amb l'actual president de l'OCB hem viscut potser els anys més intensos de la nostra vida: aquella lluminositat que donava estar a l'avantguarda de la lluita per la llibertat, pel català, per un món més just i solidari. Record ara mateix aquelles reunions i combatives assemblees a l'Escola de Magisteri, a la Facultat de Filosofa i Lletres, les nits de pintades i repartides de fulls clandestins pel centre i barriades extraradials de Ciutat amb tants i tants companys i companyes, avui excellents professionals en les més diverses activitats. En aquella època l'OCB ja donava aixopluc a les forces de resistència antifranquista. Qui no recorda el paper destacat de Llompart de la Peña i de Climent Garau en tants moments històrics?

    L'entitat, com molt bé explica la Gran Enciclopèdia de Mallorca, va ser "creada a Palma el desembre de 1962 per iniciativa de Francesc de Borja Moll, amb l'objectiu de fomentar la llengua i la cultura autòctona de les Illes Balears. En foren fundadors Josep Capó Juan, Guillem Colom, Miquel Forteza, Miquel Fullana Llompart, Miquel Marquès i Bernat Vidal Tomàs, entre d'altres. Durant el decenni dels seixanta, es dedicà principalment a l'organització de cursos de llengua i literatura catalanes i de cursos per al professorat de català. Durant els anys setanta, conegué un període d'extensió i arrelament. Creà les primeres delegacions als pobles i augmentà el nombre de socis. El 1971, es constituí com a associació. Es relacionà amb les forces d'oposició al franquisme i impulsà la lluita per la consecució de l'autonomia". L'interessant opuscle Quatre dècades d'història que ara mateix acaba d'editar l'OCB aprofundeix en els fets més destacats protagonitzats per l'entitat en aquests trenta-vuit anys d'existència combativa.

    Però parlàvem dels anys de lluita al costat de l'actual president de l'OCB, l'amic de combat antifeixista i per la llengua i cultura catalanes Antoni Mir. D'aquesta estreta relació, de l'amistat que m'uneix a n'Antoni des de fa més d'un quart de segle (com passa el temps!) n'he parlat sovint en els meus llibres de memòries i d'assaig. En el llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 editat per Lleonard Muntaner Editor en la seva col?lecció "El Tall", n'he parlat en moltes capítols; i més recentment, en l'assaig Cultura i antifranquisme que ha editat Edicions de 1984 a Barcelona, n'he tornat a donar notícia en els capítols "La influència de Trotski i Andreu Nin en els comunistes de les Illes, I, II i III". També hi haurà molta més informació sobre l'OEC, el MCI, el paper de les JEC (Joventuts d'Esquerra Comunista) que dirigia en temps de la transició l'amic Antoni Mir, en un nou assaig que ha de sortir properament al Principat. Es tracta de No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)

    Però finalment, la transició (els famosos pactes amb els franquistes reciclats) no anà com molts havíem pensat -i lluitat!- en direcció a l'autodeterminació del nostre poble, la república i el socialisme. Però no per això afluixaren n'Antoni Mir ni cap d'aquella munió de companys de finals dels setanta i principis dels vuitanta. Ni molt manco! N'Antoni va ser un d'aquests personatges insubstituïbles dels vuitanta. Quan alguns dels dirigents de l'esquerra oficial ja s'havien installat en la comoditat covarda dels despatxos institucionals, n'Antoni Mir continuava en primera línia encapçalant tot tipus de manifestació ecologista, nacionalista o antifeixista, protestant contra les actuacions d'unes forces repressives que, fins i tot en democràcia!, encara es mantenien massa lligades al tenebrós passat dictatorial. Detingut en nombroses ocasions, el record, valent, un primer de febrer de 1980, en els jutjats de Palma, on munió d'amics l'acompanyàrem per fer-li costat en moments tan delicats. A l'entrada del judici em digué: "He fet el que havia de fer i mil vegades ho faria si s'ataca la llibertat d'expressió o maten un ciutadà". I, amb una forta estreta de mans -aquella lluïssor decidida en els ulls!-, entrà a la sala del judici.

    Miquel López Crespí

    Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)


    0 0

    [30/07] «L'Étendard Révolutionnaire» - Setmana Tràgica - Míting a la Mutualité -«Umanità Nova» - Romans-Ville - Delannoy - Samaja - Masereel - Puig Elías - Vivancos - Fontana - Failla - Carrasquer - Gambáu - Llaneza - Nouvellon - Pasín - Gabarrús - Duval - Silvestre

    Anarcoefemèrides del 30 de juliol

    Esdeveniments

    Capçalera de "L'Étendard Révolutionnaire"

    Capçalera de L'Étendard Révolutionnaire

    - Surt L'Étendard Révolutionnaire: El 30 de juliol de 1882 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari anarquista L'Étendard Révolutionnaire. Organe anarchiste hebdomadaire. Fou continuador de Le Droit Social (1882) i forma part d'una llarga sèrie de capçaleres publicades a Lió. Com els seus predecessors, va ser ràpidament perseguit i els seus gerents (Claude Crestin, Antoine Cyvoct, Jean-Marie Bourdon i Jean-Antoine Coindre) fortament condemnats. Toussaint Bordat en fou el secretari de redacció. Els articles es publicaren sense signar, però hi van col·laborar Félicien Bonnet, Toussaint Bordat, Jean-Marie Bourdon, Jean-Antoine Coindre, Joseph Cottaz, Claude Crestin, Antoine Cyvoct, Joseph Damians, François Dejoux, Nicolas Didelin, Régis Faure, Georges Garraud, Pierre Martin (Le Bossu), César Mathon, Hyacinthe Trenta i Joseph Trenta. En sortiren 12 números, l'últim el 15 d'octubre de 1882, més un suplement especial publicat el 27 d'agost de 1882. Va ser continuat per La Vengeance Anarchiste (1883).

    ***

    Tropes de l'exèrcit prenen posicions al passeig de Colom (Foto de F. Ballell)

    Tropes de l'exèrcit prenen posicions al passeig de Colom (Foto de F. Ballell)

    - Cinquè dia de la Setmana Tràgica: El divendres 30 de juliol de 1909 els fets revolucionaris comencen a minvar a Barcelona (Catalunya). Durant el matí van arribar 300 guàrdies civils de refresc i dues noves companyies d'Infanteria des de Tortosa i des de València, i el general Luis de Santiago Manescau va dirigir personalment l'embarcament del regiment de Savoia amb destinació a Melilla, que havia desfilat abans Rambla avall sense cap mena d'oposició o aldarull. També al matí es produïren nombroses detencions de dirigents de la revolta, entre ells l'advocat i dirigent de les Joventuts Radicals Rafael Guerra del Río, alhora que Emiliano Iglesias va fer totes les gestions possibles per exculpar els seus correligionaris del Partit Republicà Radical (PRR). Al migdia la gent tornà a circular amb normalitat pel centre de Barcelona, encara que durant tot el dia els franctiradors (pacos) --alguns clarament agents provocadors (carlins, clergues, etc.)-- continuaren fustigant les forces de l'ordre. A la tarda el general Gremán Brandeis Gleichauf ocupà militarment Sant Andreu. Però el fet més destacat del dia va ser que pel centre de Sarrià començà a circular, encara que de manera simbòlica, el primer tramvia d'ençà del començament de l'aixecament; també en alguns sectors es va encendre l'enllumenat públic, es van reparar les conduccions del gas, el correu es restablí i les oficines del Banc d'Espanya i d'alguna caixa van obrir unes quantes hores. Com cada nit, però, els incendis s'escamparen, com el de la parròquia i el convent de les dominiques a Horta. A fora de Barcelona, un grup d'uns quaranta homes de Monistrol de Montserrat, capitanejats per Santiago Alorda i l'anarquista Timoteo del Usón, es dirigí a Sant Vicenç de Castellet, nus ferroviari important, on van destruir rails, incendiaren 20 vagons i tomaren les línies telegràfiques.

    ***

    Palais de la Mutualité (París)

    Palais de la Mutualité (París)

    - Míting a la Mutualité:El 30 de juliol de 1936 es realitza al Palais de la Mutualité de París (França) un míting de solidaritat organitzat per la Confédération Générale du Travail - Syndicaliste Révolutionnaire (CGT-SR, Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària) en suport i en homenatge dels companys Erich Mühsam, assassinat a Alemanya, i sa companya Zenzl Mühsam, empresonada a l'URSS, on havia anat per a demanar refugi; Alexander Berkman, mort a l'exili; Francisco Ascaso, caigut a Barcelona; Manuel Pérez, aleshores desaparegut a la Mallorca en poder dels feixistes; Simon Radowitzky, empresonat a l'Uruguai; i Valeriano Orobón, que acabava de morir a Madrid. Hi van intervenir, entre d'altres, Pierre Lentengre, Justin Olive, Raoul Chenard, Pierre Besnard i Sébastien Faure.

    ***

    Portada del número d'"Umanità Nova" dedicat a Errico Malatesta

    Portada del número d'Umanità Nova dedicat a Errico Malatesta

    - Surt Umanità Nova: El 30 de juliol de 1944 surt a Roma (Itàlia) un número únic commemoratiu del periòdic anarquista Umanità Nova dedicat al pensador i propagandista anarquista Errico Malatesta, fundador d'aquesta longeva publicació. El número monogràfic dedicat a Malatesta estava editat per la Federació Comunista Llibertària Italiana (FCLI) i no hi figura cap signatura.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Sabater frances

    Sabater francès

    - André Romans-Ville: El 30 de juliol de 1849 neix a Romans (Delfinat, Occitània) el militant anarquista André Romans-Ville. De pares desconeguts, porta el nom de la localitat on va ser trobat. En 1872, quan realitzava el servei militar a Algèria, va ser condemnat per un consell de guerra a un any de presó per «ultratge vers un superior». En tornar a la vida civil, reprengué el seu ofici de sabater. Va esdevenir anarquista de manera autodidacte i a partir de 1890 participà activament en el grup «Terre et Liberté» de Romans, i va establir correspondència habitual amb Jean Grave i Sébastien Faure, entre d'altres destacats militants anarquistes. Sempre vigilat per la policia, quan es va desencadenar la histèria antianarquista arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la cambra dels diputats a París, fou detingut amb Pierre Martín i altres vint companys el 10 de febrer de 1894 i tots inculpats de «participació en associació de malfactors». Alliberat algunes setmanes més tard, encara va haver de fugir nombroses vegades de la persecució policíaca. En 1905 va prendre part en el congrés constitutiu de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Aristide Delannoy

    Aristide Delannoy

    - Aristide Delannoy: El 30 de juliol de 1874 neix a Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França) el pintor i dissenyador llibertari Aristide Delannoy. Apassionat per la pintura, va estudiar Belles Arts a París i exposarà al Saló dels Artistes Independents a partir de 1902. Però com que de la pintura no es podia viure, a partir de 1901, va posar el seu talent de dissenyador al servei de la premsa independent i satírica, debutant en L'Assiette au Beurre, periòdic que reagrupava nombrosos artistes revolucionaris. Va col·laborar també en la premsa llibertària i antimilitarista: Les Temps Nouveaux, La Guerre Sociale, etc. Quan Henri Fabre i Victor Méric creen en 1908 el periòdic Les Hommes du jour, serà Delannoy qui s'encarregarà de la il·lustració de la coberta. L'aparició del primer número, amb el cap de Georges Clémenceau (le Gran Flic) clavat en una pica, va ser tot unèxit. Però les opinions llibertàries de Delannoy li van implicar ser inscrit amb el Carnet B dels antimilitaristes i va ser requerit per la policia moltes vegades. El 26 de setembre de 1908, va ser condemnat amb Victor Méric a un any de presó i a 3.000 francs de multa, per haver caricaturitzat el general Amade, gran «pacificador» del Marroc, com un carnisser. De feble constitució, i minat per la tuberculosi, va ser alliberat el 21 de juny de 1909; però la presó havia agreujat la malaltia i va morir el 5 de maig de 1911 a París (França), quan tenia només 37 anys. Delannoy ens va deixar més de 1.200 dibuixos i 150 cobertes de Les Hommes du jour, obres de suma elegància i de potent humor negre.

    ***

    Retrat de Nino Samaja (Ginebra, 1900)

    Retrat de Nino Samaja (Ginebra, 1900)

    - Nino Samaja: El 30 de juliol de 1876 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) el metge i propagandista anarquista, i després socialista, Nino Samaja, que va fer servir el pseudònim Kristen Larsen. Fill d'una família jueva, sos pares es deien Giacomo Samaja i Cesira Forti. Entre finals del segle XIX i principis del XX fou un dels militants més destacats del moviment anarquista d'Emília-Romanya. En 1891 va ser empresonat per haver organitzat una manifestació per al Primer de Maig. El 9 de juny de 1892 la policia de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), ciutat on va estudiar, el va definir com a «un noi influenciat per les idees anarquistes» i que en«defensa les més radicals». En 1894, quan estudiava el primer any de la carrera de medicina, va ser jutjat i condemnat a tres anys d'arrest domiciliari i per evitar la deportació fugí a Trieste (Friül), però va ser detingut per la policia austríaca, lliurat a la italiana i deportat a les illes Tremiti, on va romandre un any, fins el 14 de març de 1896. Entre 1897 i 1898 fou membre de la Federació Anarquista de Romanya (FAR). El 9 de febrer de 1897 va ser novament detingut i enviat sota arrest domiciliari a l'illa de Ventotene, encara que només va estar uns mesos gràcies a la remissió de la pena. En aquests anys de màxima activitat política, va estar en estret contacte amb Errico Malatesta, Amilcare Cipriani i amb el grup anarquista de Forlì, al voltant de Cesare Magri. A començaments de 1898 es trobava a Ancona (Marques, Itàlia) i, perseguit, hagué de canviar d'identitat i passar a la clandestinitat. El març de 1898 signà, amb Vivaldo Lacchini i Felipe Vezzani, en nom del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Bolonya, el manifest «Al popolo italiano» (Al poble italià), en favor dels anarquistes processats a Ancona, que aparegué com a suplement en L'Agitazione. Després de la detenció dels redactors del periòdic L'Agitazione, es va fer càrrec, amb Luigi Fabbri, Felice Vezzani i altres joves companys, de l'edició i difusió clandestina de la publicació, on col·laborà sota el pseudònimKristen Larsen. El maig de 1898 llançà l'últim número d'aquesta sèrie clandestina del periòdic i, sempre buscat per la policia, s'exilià, després d'una curta estada clandestina a Florència (Toscana), a França. A París visqué fent traduccions i treballant en diverses feinetes, però sense abandonar el seu compromís polític. En 1898 publicà el fullet Les émeutes de la faim en Italie i traduí el llibre de Guglielmo Ferrero Le militarisme et la société moderne. Fou un dels organitzadors del Congrés Obrer Revolucionari Internacional, que s'havia de celebrar entre el 19 i el 22 de setembre de 1899 a París, però que va ser prohibit per les autoritats franceses i ell detingut amb altres companys. En 1899 col·laborà en Le Temps Nouveaux. Com a delegat de Suïssa per al Congrés Antiparlamentari Internacional de París, en 1900 va ser expulsat de França i marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En aquesta ciutat promogué, amb Carlo Frigerio, Luigi Bertoni iÉmile François Held, la publicació de l'Almanacco socialista anarchico per l'anno 1900 i per aquest fet el gener de 1900 va estar empresonat uns dies. L'1 de juliol de 1900 fundà i redactà, amb altres companys (Luigi Bertoni, Vivaldo Lacchini, etc.), el periòdic bilingüe Il Risveglio Socialista Anarchico / Le Réveil Socialista Anarchiste, que esdevingué un de les publicacions anarquistes més importants d'Europa. El juliol de 1900 es llicencià en medicina a la Universitat de Ginebra, doctorant-se dos tres anys després. En 1901 va ser detingut a instàncies de l'ambaixada italiana per les seves activitats polítiques i restà empresonat alguns mesos. En 1902 es casà amb la romanesa Eugenia Giulescu i aquest mateix any publicà La législation ouvrière, résponse a M. Jaurès, publicat en italià per l'editorial d'Il Pensiero en 1906. Ateu declarat, en diferents ocasions va fer conferències, amb Charles Fulpius i Luigi Bertoni, sobre qüestions referents a la religió o també en defensa de l'estudiant de química Mario Lorenzo Basadonna, expulsat del cantó de Ginebra en 1902. En 1904 retornà a Itàlia i s'establí a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i exercí la seva professió mèdica sense abandonar les seves tasques polítiques. Durant molt de temps formà part del grup anarquista encapçalat per Luigi Fabbri, que s'havia traslladat a Bolonya, i es relacionà amb els redactors de L'Agitazione, tot i que el periòdic es distribuïa a Ancona i Roma. Fou partidari d'un moviment anarquista orgànicament federalista, socialista i no individualista. Durant la Gran Guerra s'allunyà del moviment anarquista i s'acostà al socialista, però sense afiliar-se al Partit Socialista Italià (PSI). Va ser nomenat metge numerari per oposició a l'Hospital Major de Bolonya, però aquest càrrec va ser revocat en 1922 pel comissari de policia per considerar-lo«opositor al feixisme». En aquesta època, el prefecte dissolgué l'Institut Bolonyès de Protecció i Assistència per a les Assegurances Socials que havia promogut des del 1915 entre els metges i advocats. Com que no tenia el carnet del Partit Nacional Feixista (PNF), no pogué fer oposicions a càrrecs públics i visqué exercitant la seva professió de manera privada. El novembre de 1926 va ser detingut, arran de l'atemptat contra Benito Mussolini, i empresonat durant una curta estada. En 1933, en no prestar el jurament al règim feixista, va ser privat del seu càrrec de docent universitari en patologia especial mèdica demostrativa. El gener de 1940, arran de la promulgació de les lleis racials, va ser exclòs de la pràctica mèdica per la seva condició de jueu. Durant la lluita per l'alliberament es va afiliar al PSI. El 12 d'octubre de 1943 va ser detingut, amb Giusepe Bentivogli, a Molinella (Emília-Romanya, Itàlia) i alliberat el 3 de desembre –evità la deportació com a jueu a un camp d'extermini alemany per estar casat amb una ària i per la seva edat. Després de la II Guerra Mundial, va ser readmès com metge i restituït per a la docència. En 1946, quan retornà a Bolonya després d'anys d'exili als Estats Units, Armando Borghi rebutjà trobar-se amb ell, decebut personalment i políticament pel fet d'haver abandonat el pensament anarquista i haver-se passat a les files del Partit Socialista Italià d'Unitat Proletària (PSIUP). El març de 1946 i el maig de 1951 va ser elegit membre de l'Ajuntament de Bolonya. Durant una dècada assessorà sanitàriament el consistori bolonyès i gràcies a ell la ciutat aconseguí recuperar un alt nivell higiènic i sanitari, nivell que s'havia perdut durant la guerra. El març de 1947 va ser elegit tinent d'alcalde i mantingué el càrrec fins el maig de 1956. En 1953, amb els seus companys maximalistes de Partit, commemorà la mort d'Iosif Stalin. El juliol de 1954 reemplaçà a Lugo la placa commemorativa, amb textos del poeta Giosuè Carducci, en record de l'internacionalista Francesco Piccinini, mort en un enfrontament polític el 2 de maig de 1872. En 1956, per motius d'edat, el PSI no el presentà com a candidat, fet que li va causar una gran desil·lusió. Es retirà de la vida pública i reprengué els seus estudis i assaigs sobre el Risorgimento, el moviment obrer i el judaisme italià. Trobem articles seus en infinitat de publicacions periòdiques, com ara L'Archiginnasio,Bolletino delle Scienze Mediche, L'Humanité Nouvelle, Gazzetta degli ospedali e delle cliniche,Progress Medical, Rassegna Mensile d'Israele, Revue Medicale de la Suisse Romande, Riviste di Psichiatria, etc. És autor deLe siège des convulsionsépileptiformes toniques et cloniques (1903, premi de la Facultat de Medicina de Ginebra), Sull'ematuria rurale. Rivista critica (1915), I tumori dell'esofago (1918),Il morbo di Recklinghausen (1919), Johannes Ulricus Bilguer. Il precursor della chirurgia conservatrice (1919), Emboli polmonari settici nell'influenza emorragica (1919), Sordita unilaterale da morbo di Mikulicz pseudoleucemico (1920), L'eventratrio diaphagmatica (1920), Le malattie professionali dei ferrovieri (1922), Studi di medicina sociale in rapporto alla pellagra, alla malaria e alla alimentazione (1924) i Bologna giacobina (1959), entre d'altres. Nino Samaja va morir el 12 de setembre de 1959 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Armando Borghi en publicà una necrològica en Umanità Nova (20 de setembre de 1959). En morir, la seva filla Mimì Faccioli Samaja, donà els seus llibres, assaigs i opuscles de caràcter històric, econòmic, social i polític a la Biblioteca Municipal «Fabrizio Trisi» de Lugo.

    ***

    Frans Masereel (1925)

    Frans Masereel (1925)

    - Frans Masereel: El 30 de juliol de 1889 neix a Blankenberge (Flandes Occidental, Bèlgica) l'artista gravador, antimilitarista, pacifista i llibertari, abans d'adherir-se al bolxevisme, Frans Laurent Wilhelmina Adolf Lodewijk Masereel (Frans Masereel). Fill d'una família flamenca benestant, va efectuar brillants estudis a l'Acadèmia de Belles Arts de Gand (1907-1908). Després viatjarà força (Regne Unit, Alemanya, Tunísia), fent servir les tres llengües que parlava (anglès, alemany i francès). En 1910 va arribar a París, on va aprendre xilografia, i va publicar els seus primers gravats a la fusta en L'Assiette au Beurre, revista satírica publicada per Henri Guibeaux, amic llibertari, amb qui es reunirà a Suïssa després de la declaració de Guerra. A Ginebra (Suïssa) va treballar com a traductor per a la Creu Roja, va fer amistat amb Romain Rolland i Stefan Zweig, i col·laborà en la revista pacifista La Feuille, per a la qual, en tres anys, farà més de mil il·lustracions. Traumatitzat pels horrors bèl·lics i del militarisme, va emprar tot el seu talent en la realització de gravats antimilitaristes i va prendre part en companyia del seu amic Claude Le Maguet (tipògraf, anarquista i insubmís) en la creació de Les Tablettes, revista pacifista editada entre 1916 i 1919. La seva fecunda carrera com a il·lustrador de llibres va començar amb el llibre de Romain Rolland Liluli, i seguirà amb llibres de Zweig, Verhaeren, Hugo, Coster, Whitman, Tolstoï, Tagore, Vildrac, Maeterlinck, Duhamel, Wilde, Vermeylen, Montherlant, etc. En 1921 va tornar a França, ja que no podia retornar a Bèlgica a causa del seu passat refractari durant la guerra, i va produir un important treball artístic (gravats, pintures, aquarel·les...). Però seduït per la Revolució russa, donarà tot el seu crèdit als bolxevics. L'agost de 1932 va participar a Amsterdam en el Congrés contra la Guerra i el Feixisme. Viatjarà dues vegades a l'URSS, en 1935 i en 1936, i s'adherirà a la comunista Associació d'Escriptors i Artistes Revolucionaris, organitzant cursos a l'Acadèmia Popular de Pintura creada per la Unió dels Sindicats del Sena. Marxarà a Espanya durant la seva Guerra Civil. En 1937 va realitzar els frescos murals monumentals per al pavelló de Bèlgica i per al de la Pau de l'Exposició Internacional de París i en juny de 1940, fugint de les tropes alemanyes que havien ocupat la seva llar a Equihen, es va instal·lar un temps a Avinyó, per refugiar-se després a Lot-et-Garonne en 1943. Després de la guerra, viurà a Niça i a Avinyó. A partir dels anys cinquanta obtindrà el reconeixement internacional, quan obté en 1950 el Gran Premi Internacional del Gravat de la Biennal de Venècia iés nomenat membre de l'Acadèmia Reial de Bèlgica en any després. En 1952 va fer els decorats per a un muntatge escènic de La casa de Bernalda Alba, de Federico García Lorca, a Berna. En 1958 va viatjar a Xina comunista i l'any següent va assistir a una gran exposició organitzada en nom seu a Pequín. Entre els seus llibres d'il·lustracions podem destacar Die Mutter (1919), Le Soleil (1919), Un fait divers (1920), Die Idee (1920), Histoire sans paroles (1920),Souvenirs de mon pays (1921), Visions (1921), Die Stadt (1925), Geschichte ohne Worte (1927) i Landschaften und Stimmungen (1929). Frans Masereel va morir el 3 de gener de 1972 a Avinyó (Provença, Occitània) i els funerals a la seva terra van tenir lloc a Saint-Amandsberg (Gant, Flandes Oriental, Bèlgica). La seva obra ha exercit una gran influència en artistes com Lynd Ward o Clifford Harper.

    ***

    Joan Puig i Elías

    Joan Puig i Elías

    - Joan Puig Elías:El 30 de juliol de 1898 neix a Sallent (Bages, Catalunya) el pedagog llibertari i militant anarcosindicalista Joan Puig i Elías. Fill d'una família pagesa republicana, va estudiar a l'escola laica del seu poble i magisteri a l'Escola Normal de Barcelona. Influenciat pel racionalisme pedagògic de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna, va participar en l'escola racionalista Farigola (1918) i va crear l'Escola Natura al barri barceloní del Clot, un centre escolar llibertari, amb una colònia escolar i la revista juvenil Floreal, que sobreviurà en la dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb la proclamació de la República, l'escola es desenvoluparà encara més. Puig i Elías, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916, va participar també en el moviment sindical, presidint a partir de 1932 la secció de mestres del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de Barcelona, i va prendre part en els congressos cenetistes, tot defensant l'orientació «Comunista llibertària» que servirà de base a les col·lectivitats socialitzades durant la Revolució. El maig de 1936 va tenir una activa participació en el Congrés de la CNT a Saragossa. Durant la guerra civil, a més de participar en el Comitè Revolucionari del Clot i de Sant Martí de Provençals i en la Comissió de Cultura del Consell Municipal de Barcelona representant la CNT, es va encarregar de la col·lectivització de l'ensenyament, des de l'escola bressol a l'ensenyament universitari, en el si del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU). L'octubre de 1936, com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona, va ocupar-se de la regidoria de Cultura. En 1937 assistí com a delegat de Barcelona al Ple Nacional d'Ensenyament que va crear la Federació Nacional d'Indústria (FNI) del ram, participà en la seva ponència d'estatuts i va ser nomenat secretari d'Organització i Propaganda. També aquell any participà com a delegat del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de Barcelona en el Ple Regional de Sindicats de la CNT. L'abril de 1938 va ser nomenat subsecretari del Ministeri d'Instrucció Pública de Segundo Blanco González. Amb la victòria de Franco va haver d'exiliar-se a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Després va treballar en l'agricultura i va poder participar en la resistència contra els nazis en el«Batallón Libertad» entre 1942 i 1944. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1945 va ser secretari d'organització del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en l'Exili i, un anys després, es va integrar en la CNT de l'Exili. Entre 1945 i 1948 realitzà mítings i conferències per tota França (París, Tolosa, Montalban, Bordeus, Narbona, Nimes, Marsella, Condom, Tours, Gleny, Agde, Brest, Rennes, Mende, Rouen, Sainte Livrade, Villeneuve-sur-Lot, Cherbourg, Casteljaloux, etc.). En 1947 va ser nomenat secretari de Cultura i de Propaganda del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en l'Exili, on desenvolupa una intensa tasca cultural. Després marxà a Amèrica i, després d'un temps a Veneçuela, en 1952 es va instal·lar a Porto Alegre (Brasil), on regentà una llibreria i presidí la Societat Espanyola de Socors Mutus contra la repressió franquista. Va col·laborar en la revista Horizontes (1937) i és autor de diversos llibres, com ara Discursos y conferencias (1936), Origen de la fiesta de Navidad (1938), El hombre, el medio, la sociedad, o Los factores determinantes de la conducta del individuo (1970). Sa companya fou la mestra racionalista Emília Roca Cufí. Malalt, Joan Puig i Elías va morir el 5 de setembre de 1972 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i fou enterrat al Cementiri Espanyol.

     Joan Puig Elías (1898-1972)

    ***

    Una actuació de "Mosaicos Españoles"

    Una actuació de "Mosaicos Españoles"

    - Domingo Vivancos: El 30 de juliol de 1900 neix a La Unión (Cartagena, Múrcia, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Vivancos. Quan tenia nou anys començà a treballar i des de ben jovenet milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es mostrà actiu durant els anys bèl·lics i en acabar la guerra passà els Pirineus. A Tolosa de Llenguadoc treballà sobretot amb els grups artístics del moviment llibertari de l'exili i amb grup teatral de les Joventuts Llibertàries de París«Mosaicos Españoles», del qual va ser secretari. Més tard s'instal·là a Toronto. Domingo Vivancos va morir el 14 d'abril de 1987 a Toronto (Ontàrio, Canadà).

    ***

    Dino Fontana

    Dino Fontana

    - Dino Fontana: El 30 de juliol de 1903 neix a Sizzano (Piemont, Itàlia) l'anarquista i esperantista Secondo Fontana, conegut com Secondino o Dino. Quan tenia quatre anys amb sa família emigrà a Suïssa i després a França, on acabà l'escola i aprengué l'ofici de sastre. En aquests anys, sa mare, socialista llibertària, l'influí enormement. De molt jove s'introduí en els cercles llibertaris i participà activament en diversos fronts, com ara l'anarcoindividualisme --fou seguidor d'Émile Armand--, el neomaltusianisme --partidari de la vasectomia, conegué Norbert Bartosek i s'hi va sotmetre voluntàriament malgrat la seva joventut--, el naturisme --era vegetarià i ni fumava ni bevia-- l'antimilitarisme i la campanya per l'alliberament de Sacco i Vanzetti. La seva cultura es va veure incrementada gràcies al coneixement del francès, el castellà i l'esperanto, del qual va ser un fervent seguidor i gran especialista. En 1937 marxà a l'Espanya en guerra, però, profundament antimilitarista, no lluità als fronts i realitzà altres tasques solidàries durant vuit mesos. Durant la II Guerra Mundial va estar tancat durant tres anys en un camp de concentració per insubmissió al servei militar. Després del conflicte bèl·lic participà en els campaments llibertaris que s'organitzaven per als joves. Gran viatger, treballava sis mesos com a sastre pel seu compte i la resta de l'any la passava rodant el món amb bicicleta. Tots els anys procurava anar a l'illa de provençal de Porquerolles per acampar i fer nudisme. En 1962 amagà Amedeo Bertolo a la seva residència de Carpignano Sesia (Piemont, Itàlia), coneguda com«Casa Esperanto», quan era perseguit arran del segrest del vicecònsol espanyol de Milà. Dino Fontana va morir l'estiu de 1982 en un hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània) a conseqüència de problemes cardíacs. La Biblioteca Municipal de Carpingnano Sesia li ha dedicat un racó on es conserva la màquina de cosir amb la qual treballava. Part del seu arxiu personal («Fons Fontana») es troba dipositat al Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) de Lausana (Vaud, Suïssa).

    Dino Fontana (1903-1982)

    ***

    Alfonso Failla

    Alfonso Failla

    - Alfonso Failla: El 30 de juliol de 1906 neix a Siracusa (Sicília) el militant anarquista i combatent antifeixista Alfonso Failla. De molt jove es va involucrar en el moviment anarquista. En 1925 va prendre part en la resistència armada contra un milenar de milicians feixistes que, abans de lluitar a Líbia, havien desembarcat a Sicília per a neutralitzar el moviment obrer. Aquest moviment, encapçalat pels treballadors portuaris, va acabar en una insurrecció total que obligà les autoritats feixistes a desviar l'embarcament de les tropes expedicionàries al port de Nàpols. En 1930 va ser internat a l'illa de Ponça i, llevat un curt període de temps sota vigilància policíaca a Siracusa en 1939, no fou alliberat fins al 1943. Durant la dècada dels trenta va ser un dels més fermes partidaris de la reorganització del moviment anarquista entre els presoners. L'11 de juny de 1940 va ser traslladat a Ventotene, a les ordres del prefecte feixista de Siracusa, i on va conèixer l'anarquista Gino Lucetti. El juliol de 1943 molts militants antifeixistes van ser alliberats amb la caiguda de Mussolini i la instauració del règim del mariscal Pietro Badoglio, però els anarquistes continuaren empresonats. Com molts altes militants llibertaris va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari a Arezzo, on les condicions van ser atroces, amb continus simulacres d'execució i brutalitats sense nom, fets que van donar lloc a una revolta encapçalada per Failla i que va provocar una evasió en massa. Unit a la resistència, va actuar sobretot a Toscana, Ligúria i Llombardia, i ajudar centenars de presoners italians a fugir dels camps de concentració alemanys. Un cop acabada la guerra va retornar a les activitats anarquistes orgàniques. En 1945 participà en l'organització de la Federació Comunista Llibertària de l'Alta Itàlia (FCLAI), de la qual arribarà a ser president, i aquest mateix any va ser delegat en la conferència fundacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) a Carrara. A Roma va ser un dels editors del setmanari anarquista Umanità Nova i va participar activament en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). A partir de 1957 dirigirà el periòdic anarquista L'Agitazione del Sud. i En 1967 assistí com a delegat de l'USI de Carrara en la conferència nacional celebrada en aquesta localitat. Durant els anys setanta va assistir als congressos de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT). Com a antimilitarista, amb Carlo Cassola, va ajudar a fundar la Lliga pel Desarmament Unilateral d'Itàlia (LDUI). En 1968 va ser un dels delegats al Congrés de Carrara organitzat per la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA), que va ser interromput pels«expontaneistes», encapçalats per Daniel Cohn-Bendit. Després de participar en centenars de conferències, debats, comitès, manifestacions, etc., i d'escriure en nombroses publicacions anarquistes, va haver de reduir la seva activitat a partir de juliol de 1972 per motius de salut. Alfonso Failla va morir el 26 gener de 1986 a Carrara (Toscana, Itàlia). Se li atribueix la cançó anarquista partisana Avanti siam ribelli. En 1993 Paola Finzi publicà un recull dels seus documents, escrits i testimonis sota el títol Insuscettibile di ravvedimento. L'anarchico Alfonso Failla (1906-1986). En 1998 la família d'Alfonso Failla va donar el seu arxiu personal --documents, pamflets, etc., de la seva activitat a Sicília i Carrara entre els anys 1930 i 1974-- a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i que ha estat inventariat i descrit per Massimo Ortalli. A Palerm existeix un «Grup Anarquista Alfonso Failla» de la FAI.

    Alfonso Failla (1906-1986)

    ***

    Francisco Carrasquer Launed

    Francisco Carrasquer Launed

    - Francisco Carrasquer Launed: El 30 de juliol de 1915 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'intel·lectual anarquista Francisco Carrasquer Launed. Fill de Félix Carrasquer Pueyo, petit terratinent i secretari de l'Ajuntament, del Jutjat i del Sindicat de Regs d'Albalat de Cinca, fou el setè de nou germans, dels quals sobrevisqueren cinc (Félix, Antonio, José, Francisco i Presentación), alguns dels quals arribaran a ser destacats militants anarquistes. En 1921 sa mare, Presentació Launed Carrera, morí ofegada a la sèquia on havia anat a rentar la roba. Son pare va contreure nou matrimoni amb Maria Alaiz de Pablo, germana de l'escriptor anarquista Felipe Alaiz de Pablo. Francisco va fer els estudis primaris al seu poble natal i amb 10 anys els continuà al Seminari de Lleida (Segrià, Catalunya). Perduda la fe, quatre anys després abandonà els estudis i s'instal·là a Barcelona, on visqué la proclamació de la II República espanyola. A la capital catalana treballà en diverses feinetes (repartidor, meritori, passant, hortolà, ajudant de forner, etc.), però son pare el va anar a buscar i el retornà a Albalat de Cinca. Al seu poble natal treballà al camp i com a forner a la fleca de son germà major Félix. En 1933, com en altres indrets, es proclamà el comunisme llibertari a la població, instigat entre altres pel seu germà Félix. Fugint de la repressió els dos germans marxaren a Barcelona, on ja vivia son germà José. A la capital catalana estudià el batxillerat a l'Institut Balmes, va fer de mestre a l'Ateneu de Les Corts i participà amb sos germans José i Félix en la creació de l'Escola Racionalista «Eliseu Reclus». És en aquesta època que entra a formar part del moviment llibertari català. Participà activament en la resposta popular contra el cop d'Estat feixista de juliol de 1936, especialment en la presa de les casernes de Pedralbes, de la qual formà part del seu Consell Revolucionari, i de Cavalleria. En aquests dies evità el saqueig del convent dels Descalços, arrengant la gentada, amb la qual cosa salva les vides dels religiosos i les riqueses artístiques que hi havia. Després marxà al front enquadrat en la «Columna Durruti», on aviat fou nomenat cap de Centúria, alhora que feia classes de primeres lletres als combatents. Després d'un curs de preparació a l'Escola Militar de Paterna (Horta Oest, País Valencià) va ser nomenat cap d'Estat Major de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Quan el triomf franquista era un fet, el 10 de febrer de 1939 passà a França i després de patir durant set mesos el camp de concentració de Vernet, va ser reclamat per la Universitat de Nantes per a dictar classes com a lector. Quan esclatà la II Guerra Mundial hagué de treballar en diverses tasques, sobre tot agrícoles, a diversos indrets (Pau, Tolosa de Llenguadoc, País de Foix). Perseguit pels nazis, en 1943 retornà a la Península, però va ser detingut a Sort (Pallars Sobirà, Catalunya) i tancat a la presó Model de Barcelona. Després de mig any de presó, va ser enviat forçosament al Marroc per a fer el servei militar, que durà tres anys, enquadrat en el Tabor Núm. 5 de Regulars. En tornar a la Península s'integrà, juntament amb son germà Félix, en la lluita clandestina i fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i delegat de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). El desembre de 1946 va ser detingut per redactar un manifest de l'ANFD, torturat i empresonat fins el juliol de 1947. Amb la llibertat condicional, aconseguí acabar el batxillerat en 1948. En 1949, per evitar el judici, retornà clandestinament a França i estudià Psicologia a la universitat parisenca de la Sorbona, on tingué com a professors, entre altres, Piaget, Gurvitch i Merleau-Ponty. A París visqué amb Felipe Alaiz i sobrevisqué fent classes de castellà i de literatura, matèries de les quals acabà doctorant-se, i succeí, com a secretari de la Federació Universitària Espanyola (FUE) i delegat d'Interajuda Universitària, a José Martínez Guerricabeitia, fundador de l'editorial Ruedo Ibérico, amb qui mantingué sempre una estreta amistat. En 1953 s'establí a Amsterdam (Països Baixos), on treballà a l'emissora internacional holandesa Radio Nederland Wereldomporoep, en la qual arribà a dictar més de 1.500 xerrades culturals. En aquests anys publicà poesies, realitzà nombroses traduccions i, un cop doctorat en Lletres i Literatura Espanyola, ensenyà durant 10 anys a la Universitat de Groninga. En 1964 entrà com a professor a la Universitat de Leiden, on romangué 18 anys. A Holanda participà activament en la vida cultural del país, formant part de diverses entitats, com ara el Pen Club, la Societat d'Escriptors d'Holanda, la Societat d'Escriptors de Flandes, la Société Europeénne de la Culture, etc. En 1980 rebé de mans de la regna Beatriu d'Holanda la distinció de Comanador de l'Ordre d'Oranje-Nassau, per la seva tasca de difusió de la cultura holandesa. Un 1985, un cop jubilat i mort el dictador Francisco Franco, retornà a Catalunya, i s'instal·là a Tàrrega, localitat natal de sa companya Maria Antònia Vidal Morera, desenvolupant una intensa tasca intel·lectual (premsa, col·loquis, conferències, cursos, etc.). En 1985 rebé l'Encomanda de l'Ordre del Mèrit Civil per la seva tasca d'hispanista. Trobem articles seus en nombroses publicacions, com ara Ajoblanco,Alazet, Andalán,Anthropos, Archipiélago,Bicicleta, El Bosque, Camp de l'Arpa, Canente, Cuadernos de Ruedo Ibérico, El Día de Aragón, España Libre, Frente Libertario,Ideas-Orto,Ínsula, La Lucerna, Molinos, Norte, La Nueva Era, Papeles de Son Armadans, Poesía de España, Polémica,La Razón, Revista de Accidente,Revista de Occidente, Ruta,Sin Embargo, Taifa,Trébede, Triunfo,Umbral, El Viejo Topo, etc. A més d'aquestes, publicà i fundà nombroses publicacions periòdiques als Països Baixos, Alemanya, Bèlgica, Argentina, EUA, etc. Traduí de l'holandès nombrosos autors, com ara Stuiveling, Elssehot, Lucebert, Buning, Multatuli, Bon, Lehning, Willemse, Berg, Bodart, Gijsen, Kwant, Delfagaauw, Schillebeeckx, Haaren, Adolfs, Boost, Fens, etc.) i realitzà diverses antologies de la poesia holandesa (Antología de poetas holandeses contemporáneos, Nueva antología de la poesía holandesa, La moderna poesía holandesa, Poesía moderna flamenca,Antología de la poesía neerlandesa moderna, etc.). Especialista en Ramón J. Sender i en Felipe Alaiz, publicà diversos estudis i edicions de les seves obres. A conreat diversos gèneres, entre ells la poesia, l'assaig, el relat, etc. Entre les seves obres podem destacar Manda el corazón (1948), Cantos rodados (1956), Baladas del alba bala (1956 i 2001), Embajadores de las letras holandesas (1960), Felipe Aláiz. Estudio y antología del primer anarquista español (1961), Carta de Holanda (1966), La traduction poética de la poésie (1968), Tres variaciones sobre un mismo tema (1969), Vísperas (1969, 1976 i 1984), Imán y la novela histórica de Sender (1970), Samblancat, Alaiz i Sender. Tres compromisos en uno (1975), La verdad de Ramón J. Sender (1982), Ramón J. Sender. In memoriam (1983, amb altres), Poemas a viva voz (1987), Máscaras para un espació (1990, amb altres), Nada más realista que el anarquismo (1991), El exilio de las Españas de 1939 (1991, amb altres), El grito del sentido común. De los automatismos a la libertad (1994), La integral de ambos mundos: Sender (1994), Holanda al eapañol (1995), Manos de amor manojo (1995), Coplas de la piel triunfante (1995), Palabra bajo protesta. Antología poética (1999), Ramón J. Sender, el escritor del siglo XX (2001), Sender en su siglo (2001), Ascaso y Zaragoza. Dos pérdidas: la pérdida (2003), Pondera,¡que algo queda! (2006), El altruísmo del superviviente (2007), Poesía completa (2007), Servet, Spinoza y Sender. Miradas de eternidad (2007), Poemario aleatorio (2010), etc. El desembre de 2006 va ser guardonat amb el Premi de les Lletres Aragoneses i el novembre de 2007 a Tàrrega se li retè un homenatge en unes Jornades Llibertàries que comptarem amb el suport de diverses entitats ciutadanes. Francisco Carrasquer Launed va morir el 7 d'agost de 2012 a Tàrrega (Urgell, Catalunya).

    Francisco Carrasquer Launed (1915-2012)

    ***

    Antonio Gambáu Gil

    Antonio Gambáu Gil

    - Antonio Gambáu Gil: El 30 de juliol de 1920 neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Gambáu Gil. Un cop acabat el batxillerat, entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i fou un dels seus fundadors a Casp. Encara que menor d'edat, quan esclatà la guerra civil enrolà en la Columna Ortiz, però va ser retirat del front per aquesta causa i s'integrà en la col·lectivitat agrària del seu poble. Després de la dissolució manu militari del Consell Regional de Defensa d'Aragó (Consell d'Aragó) l'11 d'agost de 1937 per les tropes estalinistes d'Enrique Líster, fugí provisionalment de Casp, però el març de 1938, arran de l'avanç feixista, marxà definitivament i s'allistà en el Batalló d'Agustín Remiro Manero, grup guerriller especialitzat en accions arriscades darrera les línies franquistes, on romangué fins el final de la guerra actuant especialment a Catalunya. Quan la victòria feixista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus i fou internats als camps de concentració d'Argelers, Vernet i Setfonts. Després treballà de llenyataire i de pagès als Pirineus i, després de fugir d'una base de submarins alemanya a Bordeus on havia estat destinat, lluità en la Resistència contra els nazis. Després de la II Guerra Mundial milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i en 1977 fou un dels refundadors de la CNT a Casp, juntament amb Fernando Gamundi Oliveros, Agustín Camón, Lorén i Joaquín Cirac García. Assidu a plens i congressos, col·laborà en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Apoyo Mutuo, Cenit, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Antonio Gambáu Gil va morir el 17 de desembre de 2002 a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Pòstumament, en 2007, el Centro de Estudios Comarcales del Bajo Aragón li va publicar el seu llibre testimonial Consejo de Defensa y movimiento colectivista de Aragón (1936-1939).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    GALERÍA FOTOGRÁFICA: VIENA 5ª Parte (AUSTRIA) 2009
      Abril 2009 (V)

    © Miguel Veny Torres 

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Cartel de firmas»
    Café Urania
    c/ Uraniastraße
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Puesta de sol»
    Puente Aspernbrücke
    desde Urania
    c/ Uraniastraße
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Cochinillo»
    Mercado Naschmarkt
    c/ Naschmarkt
    Distrito 6: Mariahilf

    «Lectura»
    Mercado Naschmarkt
    c/ Naschmarkt
    Distrito 6: Mariahilf

    «Acordeones»
    Mercado Naschmarkt
    c/ Naschmarkt
    Distrito 6: Mariahilf

    «Violines»
    Mercado Naschmarkt
    c/ Naschmarkt
    Distrito 6: Mariahilf

    «Vienés»
    Mercado Naschmarkt
    c/ Naschmarkt
    Distrito 6: Mariahilf

    «Vienesa»
    Mercado Naschmarkt
    c/ Naschmarkt
    Distrito 6: Mariahilf

    «Maletas»
    Mercado Naschmarkt
    c/ Naschmarkt
    Distrito 6: Mariahilf

    «Vienés»
    Mercado Naschmarkt
    c/ Naschmarkt
    Distrito 6: Mariahilf

    «Muñeca»
    Mercado Naschmarkt
    c/ Naschmarkt
    Distrito 6: Mariahilf

    «Edificio Majolikahaus»
    Diseño:
    Otto Wagner
    c/ Linke Wienzeile
    Naschmarkt
    Distrito 6: Mariahilf

    «Escultura»
    c/ Linke Wienzeile
    Naschmarkt
    Distrito 6: Mariahilf

    «Edificio»
    Diseño:
    Otto Wagner
    c/ Linke Wienzeile
    Naschmarkt
    Distrito 6: Mariahilf

    «Escultura»
    c/ Linke Wienzeile
    Naschmarkt
    Distrito 6: Mariahilf

    «Vienés»
    Mercado Naschmarkt
    c/ Naschmarkt
    Distrito 6: Mariahilf

    «Balcón»
    c/ Linke Wienzeile
    Naschmarkt
    Distrito 6: Mariahilf

    «Atlante»
    c/ Linke Wienzeile
    Naschmarkt
    Distrito 6: Mariahilf

    «Atlante»
    c/ Linke Wienzeile
    Naschmarkt
    Distrito 6: Mariahilf

    «Vienés»
    Mercado Naschmarkt
    c/ Naschmarkt
    Distrito 6: Mariahilf

    «Esperando el tranvía»
    c/ Burgring
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Interior tranvía»
    c/ Rathausplatz
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Detalle del Monumento a Johann Andreas von Liebenberg»
    c/ Universitätsring
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Café Landtmann»
    c/ Universitätsring
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Café Landtmann»
    c/ Universitätsring
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Café Landtmann»
    c/ Universitätsring
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Ayuntamiento (Rathaus)»
    Rathausplatz
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Órgano»
    Iglesia Maltesa (Malteserkirche)
    c/ Kärntner Straße
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Mimo»
    c/ Kärntner Straße
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Fuente Donnerbrunnen»
    Escultor:
    Georg Raphael Donner
    c/ Neuer Markt
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Fuente Donnerbrunnen»
    Escultor:
    Georg Raphael Donner
    c/ Neuer Markt
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Fuente Donnerbrunnen»
    Escultor:
    Georg Raphael Donner
    c/ Neuer Markt
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Fuente Donnerbrunnen»
    Escultor:
    Georg Raphael Donner
    c/ Neuer Markt
    Distrito 1: Innere Stadt

    «"Estrella" de Chopin»
    c/ Kärntner Straße
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Escultura humana viviente»
    c/ Kärntner Straße
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Músicos»
    Stock-im-Eisen-Platz
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Escultura humana viviente ded "Mozart"»
    Stock-im-Eisen-Platz
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Escultura»
    Catedral de San Esteban (Domkirche St. Stephan o Stephansdom)
    Stephansplatz
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Escultura»
    Catedral de San Esteban (Domkirche St. Stephan o Stephansdom)
    Stephansplatz
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Patio interior»
    c/ Singerstraße
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Escalera»
    c/ Singerstraße
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Ventana»
    c/ Weihburggasse
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Escalera»
    c/ Weihburggasse
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Buhardillas»
    c/ Weihburggasse
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Callejón»
    c/ Blutgasse
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Buhardilla»
    c/ Domgasse
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Casa de Mozart (Casa Fígaro)»
    c/ Domgasse
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Café Diglas»
    c/ Wollzeile
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Café Diglas»
    c/ Wollzeile
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Escultura»
    Iglesia de San Ignacio (Jesuitengasse)
    Doktor-Ignaz-Seipel-Platz
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Casa»
    c/ Schwedenplatz
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Parada final del tranvía 2»
    Friedrich Engels Platz
    Distrito 20: Brigittenau

    «Chimeneas»
    Recinto del Palacio Belvedere (Schloss Belvedere)
    c/ Rennweg
    Distrito 3: Landstraße

    «Puerta (Ehrenhofportal)»
    Iglesia y Convento de la Encarnación (Mariä Heimsuchung / Salesianerkirche)
    Arquitecto:
    Donato Felice d'Allio
    Palacio Belvedere (Schloss Belvedere)
    c/ Rennweg
    Distrito 3: Landstraße

    «Escultura
    Iglesia y Convento de la Encarnación (Mariä Heimsuchung / Salesianerkirche)
    Palacio Belvedere (Schloss Belvedere)
    c/ Rennweg
    Distrito 3: Landstraße

    «Fuente»
    Jardines del Palacio Belvedere (Schloss Belvedere)
    c/ Rennweg
    Distrito 3: Landstraße

    «Jardines»
    Jardines del Palacio Belvedere (Schloss Belvedere)
    c/ Rennweg
    Distrito 3: Landstraße

    «Escultura»
    Jardines del Palacio Belvedere (Schloss Belvedere)
    c/ Rennweg
    Distrito 3: Landstraße

    «Escultura»
    Jardines del Palacio Belvedere (Schloss Belvedere)
    c/ Rennweg
    Distrito 3: Landstraße

    «Escultura»
    Jardines del Palacio Belvedere (Schloss Belvedere)
    c/ Rennweg
    Distrito 3: Landstraße

    «Fuente»
    Jardines del Palacio Belvedere (Schloss Belvedere)
    c/ Rennweg
    Distrito 3: Landstraße

    «Fuente»
    Jardines del Palacio Belvedere (Schloss Belvedere)
    c/ Rennweg
    Distrito 3: Landstraße

    «Escultura alegórica del mes de Diciembre»
    Jardines del Palacio Belvedere (Schloss Belvedere)
    c/ Rennweg
    Distrito 3: Landstraße

    «Escultura alegórica del mes de Febrero»
    Jardines del Palacio Belvedere (Schloss Belvedere)
    c/ Rennweg
    Distrito 3: Landstraße

    «Fuente»
    Jardines del Palacio Belvedere (Schloss Belvedere)
    c/ Rennweg
    Distrito 3: Landstraße

    «Atlante»
    Sala Terrena
    Belvedere Superior o Alto Belvedere
    Palacio Belvedere (Schloss Belvedere)
    c/ Rennweg
    Distrito 3: Landstraße

    «Atlante»
    Sala Terrena
    Belvedere Superior o Alto Belvedere
    Palacio Belvedere (Schloss Belvedere)
    c/ Rennweg
    Distrito 3: Landstraße

    «Atlante»
    Sala Terrena
    Belvedere Superior o Alto Belvedere
    Palacio Belvedere (Schloss Belvedere)
    c/ Rennweg
    Distrito 3: Landstraße

    «Atlante»
    Sala Terrena
    Belvedere Superior o Alto Belvedere
    Palacio Belvedere (Schloss Belvedere)
    c/ Rennweg
    Distrito 3: Landstraße

    «Escultura»
    Sala Terrena
    Belvedere Superior o Alto Belvedere
    Palacio Belvedere (Schloss Belvedere)
    c/ Rennweg
    Distrito 3: Landstraße

    «Escultura»
    Sala Terrena
    Belvedere Superior o Alto Belvedere
    Palacio Belvedere (Schloss Belvedere)
    c/ Rennweg
    Distrito 3: Landstraße

    «Enrejado puerta»
    Palacio Belvedere (Schloss Belvedere)
    c/ Rennweg
    Distrito 3: Landstraße

    «Iglesia y Convento de la Encarnación (Mariä Heimsuchung / Salesianerkirche)»
    Palacio Belvedere (Schloss Belvedere)
    c/ Rennweg
    Distrito 3: Landstraße

    «Púlpito»
    Iglesia y Convento de la Encarnación (Mariä Heimsuchung / Salesianerkirche)
    Palacio Belvedere (Schloss Belvedere)
    c/ Rennweg
    Distrito 3: Landstraße

    «Báscula pública»
    c/ Operning
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Mosaico»
    c/ Zirkusgasse
    Distrito 2: Leopoldstadt

    «Campanario»
    Iglesia Parroquial San Juan Nepomuk (Katholische Kirche St. Johann Nepomuk, Pfarrkirche St. Johann Nepomuk)
    c/ Praterstraße
    Distrito 2: Leopoldstadt

    «Escalera»
    c/ Boltzmanngasse
    Distrito 9: Alsergrund

    «Casa natal de Schubert (Wien Museum Schubert Geburtshaus)»
    c/ Nußdorfer Straße
    Distrito 9: Alsergrund

    «Café Schottenstift»
    c/ Schottengasse
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Café Schottenstift»
    c/ Schottengasse
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Pascua judía»
    c/ Schottenring
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Escalera»
    c/ Heiligenstädter Straße
    Distrito 19: Döbling

    «Escalera Strassenbahn "D"»
    c/ Rampengasse
    Distrito 19: Döbling

    «Edificio "Hundertwasser Fernwärme Wien" (Wien Energie GmbH)»
    c/ Spittelauer Lände
    Distrito 9: Alsergrund

    «Chimenea»
    Edificio "Hundertwasser Fernwärme Wien" (Wien Energie GmbH)
    c/ Spittelauer Lände
    Distrito 9: Alsergrund

    «Puesta de sol»
    desde Urania
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Puesta de sol»
    desde Urania
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Restaurante-Cervecería Salm Bräu»
    c/ Rennweg
    Distrito 3: Landstraße

    «Destilería de whisky»
    Restaurante-Cervecería Salm Bräu
    c/ Rennweg
    Distrito 3: Landstraße

    «Destilería de whisky»
    Restaurante-Cervecería Salm Bräu
    c/ Rennweg
    Distrito 3: Landstraße

    «Buhardilla»
    Iglesia de San Ruperto (Ruprechkirche)
    Ruprechtsplatz
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Eugenio de Saboya»
    Anker Uhr (Reloj Anker)
    Diseño:
    Franz von Matsch
    Plaza Neuer Markt
    Distrito 1: Innere Stadt

    «María Teresa I de Austria y su consorte Francisco I del Sacro Imperio Romano Germánico»
    Anker Uhr (Reloj Anker)
    Diseño:
    Franz von Matsch
    Plaza Neuer Markt
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Joseph Haydn»
    Anker Uhr (Reloj Anker)
    Diseño:
    Franz von Matsch
    Plaza Neuer Markt
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Detalle de "Anker Uhr (Reloj Anker)"»
    Diseño:
    Franz von Matsch
    Plaza Neuer Markt
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Fuente de la Boda»
    Escultor:
    Johann Bernhard Fischer
    c/ Hoher Markt
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Detalle de "Fuente de la Boda"»
    Escultor:
    Johann Bernhard Fischer
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Shakespeare & Company»
    c/ Sterngasse
    Distrito 1: Innere Stadt

    «Niemals Vergessen»
    (antigua ubicación de la casa de la GESTAPO)
    Morzinplatz
    Distrito 1: Innere Stadt

    «ranvía»
    c/ Franz-Josefs-Kai
    Distrito 1: Innere Stadt
           

    Madrid, 30 de Julio de 2017


    0 0

    Antes de practicar una laringectomía, un otorrinolaringólogo colabora y hasta participa como segundo en las que realiza otro cirujano.

    Algo así hará, entiendo, para hacer una punción en la pared traqueoesofágica e implantar una prótesis fonatoria en fístula secundaria. Colocar una prótesis fonatoria es algo bastante más complejo que poner unos pendientes. Perforar el lóbulo de las orejas solo requiere cierta habilidad y precauciones; después, cualquiera, y cuantas veces desee, puede cambiar los pendientes.

    La prótesis fonatoria es un adminículo, en teoría muy simple: un tubo de unos 6 mm de diámetro exterior y unos 3 mm de luz, de largo corriente es de 8 o 10 mm (los hay más cortos y más largos), en cada extremo tiene una brida en forma de arandela y en el interior, una válvula de aleta que se abre en una sola dirección (de la tráquea hacia el esófago). Este tubito se coloca en un orificio del diámetro aproximado de aquel, y se sostiene por la presión del orificio (llamado fístula) y por las bridas que lo mantienen dentro de la pared traqueoesofágica. Como se puede entender, se encuentra libre, al albur de las dilataciones, estrechamientos y variaciones de consistencia de los tejidos de su entorno.

    Dilatadores

    El orificio puede realizarse con un bisturí, mas, para que su factura sea limpiamente circular, lo adecuado es hacerlo con un punzón –mejor, del tipo trocar– y ensancharlo con un dilatador. Después habrá que medir la longitud del orificio (lo que es lo mismo, de la pared traqueoesofágica), para implantar la prótesis fonatoria que sea de longitud más próxima por exceso a la longitud de la fístula.

    La primera prótesis frecuentemente se coloca tirando de un cable que la pasa por un tubo desde la boca hacia la tráquea. Esta intervención se hace en quirófano bajo anestesia general leve, y como "la hace quien sabe" o bajo el control de "quien sabe", no suele tener problemas si el paciente no ha recibido radioterapia o esta ha sido leve.

    Si la primera prótesis se implanta en fístula primaria, es decir, integrada en la cirugía de la laringetomía total, la colocación se efectúa con el instrumental propio, el del quirófano y los dedos del cirujano ORL.

     

    LA TEORIA

    Por su naturaleza, y por incidencias, la prótesis tiene que cambiarse por otra nueva cada cierto tiempo, que se estima entre séis meses y un año. Y la sustitución, salvo la retrógrada, puede hacerla un facultativo que conozca su manejo, no necesariamente un otorrinolaringólogo.

    La sustitución es sencilla

    La brida frontal de la prótesis lleva una prolongación en forma de tira o banda. Esta tira tiene dos funciones: una es sujetarla al insertor; la otra, para mover o girar la prótesis y de seguridad para evitar que pueda caerse dentro de la tráquea mientras se la manipula y se la deja adecuadamente colocada. La tira, al final, se corta y se retira.

    Hay varios métodos para cambiar la prótesis. El primer paso será decidir si la prótesis nueva tiene que ser igual que la usada. Se extraerá la prótesis usada tirando de ella con unas pinzas. Si ha tenido fugas periprótesis, habrá que medir de nuevo la longitud de la fístula, ya que esta puede haber variado, y también comprobar si el diámetro es el adecuado.

    Obviamente, habrá que revisar que la prótesis que se va a colocar está en buenas condiciones y que la válvula de aleta oscila correctamente.

    Métodos de inserción

    Excepto en el método retrogrado, una brida de la prótesis –o las dos– tendrá que ser plegada como un paraguas invertido.

    Inserción frontal con capuchón

    Se inserta un vástago en el orificio frontal de la prótesis y la tira de esta se sujeta en el vástago. Se pliega la brida posterior y se la encapsula en un ligero capuchón de gel soluble. Así, ya que todo queda en línea, se introduce el conjunto por el estoma y la prótesis en la fístula. Se comprueba y ajusta la colocación y se retira el vástago; entretanto la propia saliva habrá disuelto el capuchón y se habrá desplegado la brida. Se beben unos sorbos de agua para asegurarse de que no hay fuga, se prueba el habla, y, seguidamente, se corta y retira la tira de seguridad.

    Sustitución con cápsula

    Inserción retrógrada

    Alambre guía con las prótesis

    Para efectuar la inserción, una vez retirada la prótesis usada, desde la tráquea se pasa un cable guía por la fístula, que, introduciéndolo por el esófago y la faringe, sale por boca. En el cable se engancha la banda de la prótesis y a continuación se tira del extremo del cable que sale por la tráquea y se arrastra la prótesis hasta ubicarla en la fístula, y se desengancha el cable guía. Mediante la banda se ajusta la colocación. Se efectúan las comprobaciones pertinentes, y se corta y retira la banda.

    Sustitución retrograda

    Los dos sistemas descritos han caído en desuso. El primero, que era realmente cómodo para el paciente, no lo era tanto para el facultativo, a pesar de proporcionarle una buena visión del frontal de la fístula: plegar la brida y colocarle el capuchón era un tanto engorroso. Se ha provisto un adaptador, pero sigue siendo de uso reducido. El segundo sistema, el retrógrado, porque es molesto y desagradable para el paciente.

    Inserción anterógrada por dispositivos tubulares

    Los procedimientos habituales actualmente consisten en unos mecanismos tubulares con una parte cónica que se estrecha hasta el diámetro de la fístula traqueoesofágica. La prótesis, sujeta por la tira, se coloca en el interior; por empuje pasa al extremo estrecho a la par que la forma cónica del tubo pliega las bridas. Se introduce el extremo en la fístula, y cuando la prótesis alcanza el esófago, retrocede el tubo y se abren sucesivamente la solapa del esófago y la de la tráquea, y se separa el insertor de la tira de la prótesis. Se efectúan los ajustes de colocación y las comprobaciones pertinentes y se corta la tira de seguridad.

    Sustitución anterograde por dispositivo tubular

    Salvo imprevistos –si los hay, serán pocos–, cambiar una prótesis es sencillo.Y mi experiencia así me lo confirma. No me refiero a mi experiencia en cambiar prótesis, que no existe, sino como usuario. Entre finales del siglo XX y principios del actual hubo un notable desarrollo en el diseño de las prótesis fonatorias. En 1996-1997 Provox desarrolló una prótesis de segunda generación, la Provox 2.8,9, que, además de poder ser impantada retrográdamente, admitía la colocación anterógradala. El 8 de mayo de 2006 me implantaron una prótesis Blom-Singer Advantage, nuevo modelo que Inhealth había puesto en el mercado en 2003. Creo poder afirmar que fue la primera de esta marca y modelo que se implantó en Baleares. El mismo día, por la tarde, se implantó otra a un compañero. En los cuatro años, a la primera que me implantaron, le siguieron cuatro cambios; uno de ellos por fuga permanente intraprótesis. (Yo mismo me hice un tapón, que por un tubito prolongador se sujetaba fuera del estoma, y me puse en contacto con el ORL para acordar la cita.) Todos los cambios que me hicieron fueron cuestión de unos minutos; claro que que por algo tiene prestigio el ORL que me los hacía.


    CASO PRÁCTICO

    Para mejor ilustrar la teoría llevada a la práctica podría valer un caso real y resaltar algunos de sus aspectos y adornarle con algunas guindas para despertar la atención. No es, sin embargo, necesario aquí. Por tanto, voy a relatar llanamente lo que he conocido, que tiene suficiente interés por sí mismo.

     

    ***
    Ha sido un día de locos, casi de infarto.
    La cánula fugaba, pero no creas que me han creído, les ha costado darse cuenta y encima he tenido que escuchar antes de entrar a un capullo de orl decir que si filtra café que no lo tome. Con lo que ya he entrado diciendo que no es solo café, el agua también filtra.


    Acabo de llegar del hospital.
    Lo que no nos pase...
    Le han quitado la cánula y luego no podían ponerle otra, han estado como una hora. Han intentando ponérsela retrógradamente con una guía y ha acabado vomitando y saliendo vómito por el traqueostoma. Al final ha venido otro orl y ha sido capaz de ponerle la cánula.

    Te juro que no he pasado tanto miedo en mi vida viendo como salía el vómito, como no eran capaces de ponerla y lo mal que lo estaba pasando él.
    Lo peor es que yo he visto salir el vómito y le digo a la OLR que seguramente ha aspirado y que si le van a hacer una placa y mandar antibióticos.
    Y va y me dice: no te preocupes, lo ha echado por la tos, no habrá aspirado, pero le pongo el antibiótico y te mando a casa.
    Yo estaba flipando como pensando: no puede ser verdad lo que me está diciendo.
    Así que ni corta ni perezosa me he presentado en urgencias y he contado lo que nos ha pasado. Le han hecho una placa, una analítica y en la gasometría daba el oxigeno sanguíneo bajo. Han empezado con antibióticos endovenosos y lo han dejado en observación.

     

    Al día siguiente, otra vez a la clínica. El tercer ORL le había colocado la prótesis. Aparentemente bien. Pero al cabo de unas horas también hubo fuga. Solo que distinta. No era, como había venido siendo fuga intraprótesis, había cambiado a fuga periprótesis. No era extraño. La fístula traqueoesofágica podía estar dilatada y alterada: el primer ORL hurgó mucho tiempo sin resultado. (Lo que no entiendo es por qué no usó el insertor tal como está previsto. Porque no le gusta así como se suministra, le quitó una pieza azul.); la segunda, una ORL, optó por el sistema del cable guía, y no acertó a colocar la prótesis, aunque, sí, desencadenó unos vómitos impresionantes, nada adecuados con la fístula abierta. Un tercer ORL, esté sí, había implantado una prótesis, que, como he dicho acabó fugando.

     

    Arandela esofágica Provox

    Ahora optó por colocar una arandela complementaria detrás de la brida frontal de la prótesis. Era un posible remedio. Pero no el remedio. La hija me dijo que la prótesis sobresalía en la tráquea y que tenía que forzar la cánula hacia un lado porque daba con la prótesis y temía sacarla arrastrándola. También me indicó que observaba holgura entre el frontal de la prótesis con la arandela y la piel de la tráquea. Puesto que era viernes, le dije controlaran lo que pasara el fin de semana; que, después de tanto forcejeo había que ver si la fístula se asentaba, y que la holgura, si persistía, podría solucionarse con una prótesis más corta.


    El apaño de la arandela no bastaba para evitar la fuga. Fugaba porque la prótesis era demasiado larga.
    Le han cambiado la prótesis por otra más corta y con una arandela adicional amplia y ligera que presiona en el esófago antes de la brida. El cambio ni 5 minutos. Eso sí, su orl. El de siempre. Y le han puesto otra prótesis nueva.
    Tenía puesta la Provox Vega y le han puesto la XtraSeal, que incorpora una arandela esofágica.
    Pero el ORL estaba como enfadado porque parece que vamos ahí por gusto; y mi madre le ha dicho que allí por gusto no vamos, que, es más, lo que estamos es deseando no ir.
    Y que de paranoica no tengo nada; que yo cuando me quejo es por algo; que su hija sabe de lo que habla.

    Sustitución anterograde por dispositivo tubular
    Sí, su ORL de siempre, el que el viernes puso la arandela, no me creía que fugaba.
    Y hoy, no lo ha creído hasta que no ha visto las cánulas y la zona que yo ayer me encargué de enseñar a mi madre y hermano para que les dijeran exactamente de donde fugaba.
    Pero estoy quemada de tener que justificarme de que sé de lo que hablo.

     

    Como final de este escrito he de manifestar que es preocupante lo que pudiera haber pasado, en este caso, si el paciente no hubiera tenido una hija DUE que se ha preocupado por conocer el proceso y consecuencias de una laringectomía y por qué motivo, habiéndole implantado una prótesis fonatoria, llevaba meses sin poder hablar, a lo que se ha unido una continuada y molestísima sarta de fugas. Y tengo que insistir en que este solo es el caso más llamativo de los que conozco.

    El caso práctico con que he ilustrado la teoría de este escrito es, evidentemente, llamativo por lo insólito, con varios médicos participantes, que, además, ponían en duda los conocimientos que sobre la materia ha adquirido una DUE.

    _____________________________

    Pienso que la mejor transmisión de conocimiento sobre la práctica de nuevos procedimientos se tiene que dar entre compañeros, y de cuidar que así sea no creo que no es ajeno el jefe de servicio de ORL, sin embargo no hay que olvidar que los envases de las prótesis y sus dispositivos para cambiarlas llevan folletos con instrucciones y advertencias para su uso. Además, los fabricantes facilitan material informativo, instructivo y didáctico específico para los profesionales y para los usuarios. Gran parte de este material y un notable aporte complementario está disponible en Internet. Por otra parte, no está demás que las principales marcas disponen de dispositivos equivalentes con variaciones de diseño.

    Material informativo y didáctico


    0 0

    [31/07] «La Propaganda» - Setmana Tràgica - «Ruta Confederal» - Recco - Willette - Luz - Fochi - Mahé - Núñez Soler - Ferri - Martín de la Haza - Muñoz Benítez - Sette - Cortiella - Simon - Trenc - Alvira - Bianco

    Anarcoefemèrides del 31 de juliol

    Esdeveniments

    Capçalera de "La Propaganda"

    Capçalera de La Propaganda

    - Surt La Propaganda: El 31 de juliol de 1881 surt a Vigo (Pontevedra, Galícia) el primer número del dominical La Propaganda. Revista semanal consagrada a la defensa e ilustración de la clase obrera. D'antuvi la seva tendència era republicanofederal, però gràcies al viratge polític i la radicalització del seu fundador i director, Ricardo Mella, passà a fer costat les tesis anarcocol·lectivistes de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). A partir del número 29 (16 d'abril de 1882), o anterior, el seu subtítol serà «Semanario social defensor de la clase trabajadora» i més tard«Semanario social. Eco de la clase trabajadora». En un primer moment polemitzà amb Revista Social, però aviat passà a cooperar amb aquesta publicació anarquista. Els membres del consell de redacció eren els estudiants Ricardo Mella, Ángel Bernárdez, Federico Rodríguez i Joaquín Nogueira, i les reunions d'aquest consell es feien a la capelleria que el pare de Ricardo Mella tenia muntada a la Porta do Sol de Vigo. Entre les seves col·laboracions destaquen la secció«Misceláneas doctrinales», on Ricardo Mella polemitzà amb la premsa burgesa. Trobem textos de Serafín Álvarez, Bakunin, Ángel Bernárdez, V. Durán, Teófilo López, R. C. Micel i Eribaldo Pérez, entre d'altres. Les seves crítiques al servei militar, realitzades pels quintos que formaven el seu comitè de redacció, enmig de l'escàndol dels contingents i les redempcions en metàl·lic, va ser un dels puntals que van fer força popular aquest setmanari entre els cercles obrers. Es publicaren 74 números, l'últim el 4 de març de 1883, i encara en sortí el número 75, però va ser segrestat per les autoritats i la publicació multada amb 30 duros (150 pessetes), fet que suposà la fi de la revista.

    ***

    Protecció d'un mercat per soldats i guàrdies municipals (Foto de F. Ballell)

    Protecció d'un mercat per soldats i guàrdies municipals (Foto de F. Ballell)

    - Sisè dia de la Setmana Tràgica: El dissabte 31 de juliol de 1909 la ciutat de Barcelona (Catalunya) comença a recuperar el seu tradicional ritme de vida després dels fets insurgents dels últims dies. De matinada, el capità general de la regió, Luis de Santiago Menescau, publicà el tercer i últim ban de la setmana, autoritzant la lliure circulació dels ciutadans pels carrers. Durant el matí es regularitzà el treballs als centres oficials, la banca i el comerç; els mercats funcionaren normalment, les brigades municipals netejaren la ciutat de runes, rails i llambordes, i van començar a funcionar el telègraf i els telèfons. Grups de soldats es van desplegar sense armes amb l'objecte d'exhortar els comerciants a obrir les seves botigues davant la inexistència de piquets o rebels descontrolats i l'Exèrcit custòdia els mercats. Al Poble-sec, però, una multitud completa la crema de la rectoria de l'església parroquial de Santa Madrona. A les 11 hores es va produí una càrrega de la nerviosa Guàrdia Civil contra els més de 1.500 curiosos que s'estaven al convent de les beates dominiques de l'Eixample i es produïren sis morts, nombrosos ferits i 50 detinguts, que seran alliberats tres setmanes després. Mitja hora després, franctiradors intentaren atacar la caserna d'Artilleria de Sant Agustí. Durant tot el dia, des dels terrats, alguns pacos continuaren hostilitzant les forces de l'ordre. A les 12 hores diversos regidors de l'Ajuntament es reuniren a casa de l'advocat Narcís Verdaguer Callís, on Emiliano Iglesias proposà la formació d'un comitè amb la finalitat de garantir el retorn al treball per al proper dilluns; també els regidors van exigir al capità general la publicació d'un ban en el qual es precisés les penes amb les quals s'havien de castigar els diferents delictes. A la tarda, sobre les 16.45, el regidor lerrouxista Emiliano Iglesias Ambrosio fou detingut per oficials de l'Exèrcit; durant l'interrogatori continuà amb la seva tradicional actitud ambivalent, negà haver tingut cap participació en els fets i, fins i tot, ser un dirigent del Partit Republicà Radical (PRR) --poc després serà un dels que implicarà sense cap vergonya Francesc Ferrer i Guàrdia en els fets de la Setmana Tràgica i, un anys després, ja lliure de tota possible repressió, reivindicarà com a una gesta del seu partit l'aixecament revolucionari d'aquells dies. Poc després, els regidors es reuniren amb l'alcalde de Barcelona Joan Coll Pujol, el qual aconseguí la confiança dels comerciants i dels fabricants perquè obrissin els negocis i les fàbriques el proper dilluns, amb la recomanació oficiosa que es pagués a tothom el jornal de la setmana del conflicte. A la tarda, l'últim bastió dels revoltats, el barri d'Horta, és ocupat militarment. Al vespre van començar a funcionar algunes línies de tramvia amb regularitat. Fora de Barcelona, les diferents ciutats i viles catalanes revoltades també recuperaren la quotidianitat ciutadana habitual.

    ***

    Capçalera del primer número de "Ruta Confederal"

    Capçalera del primer número de Ruta Confederal

    - Surt Ruta Confederal: El 31 de juliol de 1937 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Ruta Confederal.Órgano de la Federación Local y Comarcal de Sindicatos de Ramo e Industria. CNT-AIT. Era una publicació oficial, visada per la censura de guerra, de la Federació Local i de la Federació Comarcal de Sindicats Industrials de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'imprimia en les Gràfiques Socialitzades alcoianes. Trobem articles de Mauro Bajatierra, José Belda, Camilo Bito, Conchita Cerdà, Felipe Colomer, Felipe Coma, José Díaz, Fausto Domingo, A. Ferrer, Lina García, José García Ventura, Fabio Gil, Vicent Oriola, Jandro Ortiz, Julio Pascual Mira, Jorge Quiles, Manuel Sanz i Francisco Verdú, entre d'altres. Polemitzà amb Humanidad, d'Alcoi, i atacà els comunistes. En sortiren 34 números, l'últim el 19 de març de 1938.

     Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Grégoire Recco (11 de març de 1894)

    Foto policíaca de Grégoire Recco (11 de març de 1894)

    - Grégoire Recco: El 31 de juliol de 1857 neix a Formia (Laci, Itàlia) l'anarquista Grégoire Recco. Sos pares es deien Dominique Recco i Josepha Birusso (o Dirusso). És guanyava la vida com a sastre. Per les seves activitats va ser expulsat el 20 de març de 1894 de França i es refugià a Bèlgica. El seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària fronterera francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    Grégoire Recco (1857-?)

    ***

    Adolphe Willette

    Adolphe Willette

    - Adolphe Willette: El 31 de juliol de 1857 neix a Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França) el pintor, dibuixant, caricaturista i escriptor llibertari Adolphe Léon Willette. Fill d'un coronel que va ser ajudant de camp del mariscal François Achille Bazaine, amb 18 anys, després d'estudiar a Dijon, va entrar a l'Escola de Belles Arts al taller d'Alexandre Cabanel i en 1881 debutà al Saló de Pintura. En 1882 es va instal·lar al barri parisenc de Montmartre i llogà amb son germà, el doctor Willette, un taller al número 20 del carrer Véron. En aquests anys es consagra al dibuix, a la litografia i a la pintura, realitzant il·lustracions per a Victor Hugo, pintures al fresc, vitralls, postals, cartells publicitaris, cobertes de llibres i menús de cerveseries a canvi d'àpats. Les seves representacions de Pierrot i de Colombina li van portar certa popularitat. A partir de 1886 s'allunyarà progressivament de la pintura, llevat de grans decoracions puntuals, per consagrar-se al dibuix. Amb Rodolphe Salis i Émile Goudeau va crear el cabaret«Le Chat Noir», al bulevard Rochechauart, on va exposar una pintura que havia estat rebutjada al Saló, a més de diversos plafons i el seu famós Parce Domine (1884), avui dipositat al Museu de Montmartre. En aquest cabaret freqüentarà nombrosos artistes, com ara Henri Rivière, Maurice Donnay, Maurice Rollinat, Henri de Toulouse Lautrec, Paul Signac, Camille Pissarro, Vincent Van Gogh, Louis Anquetin, Georges Seurat, etc. Després decorarà nombrosos cabarets i restaurants de Montmartre (l'Auberge du Clou, La Cigale, el hall del Ball Tabarin, la Taverne de Paris, etc.) i un saló de l'Ajuntament de París. Apassionat polemista, va col·laborar en diversos periòdics llibertaris i humorístics, com ara Le Chat Noir, Le Courrier Français, Le Cocorico,Le Triboulet, Le Rire, La Baïonntte, La Libre Parole Illustrée, i molt especialment la revista llibertària L'Assiette au Beurre. A més, va fundar diverses publicacions, com ara Le Pierrot (1888-1891) --que serà denunciat per ultratge a l'Exèrcit--, La Vache Enragée (1896-1897),Le Pied de Nez (1901),Les Humoristes (1901, amb Steinlen). En 1889, en ple «Afer Dreyfus», es va presentar com aúnic «candidat antisemita» a les eleccions legislatives del 22 de setembre, per a la segona circumscripció del IX Districte parisenc. Va realitzar la decoració de la façana per a la inauguració, el 5 d'octubre de 1889, del Moulin-Rouge, i creà el famós molí que va pintar en magenta. En 1911 el Museu de les Arts Decoratives li consagrà una gran retrospectiva i l'any següent va ser nomenat cavaller de la Legió d'Honor. A partir de 1915 apadrinà un grup de joves artistes de Coutances (Baixa Normandia) anomenat «Le Pou qui grimpe», que volia renovar l'art popular. En 1919 va publicar les seves memòries, Feu Pierrot, molt admirades per Guillaume Apollinaire. Amb Forain, Neumont i Poulbot, va fundar en 1920 la República de Montmartre, de la qual el seu primer president fins al 1923. Aquest últim any posà la primer pedra del dispensari dels Petits Paulbots a Montmartre. Adolphe Willette va morir el 4 de febrer de 1926 a París (França) i va ser enterrat al cementiri de Montparnasse. Curiosament, aquest autor de dibuixos llibertins i anticlericals, al final dels seus dies va tornar a la religió, fins al punt de deixar pagada una missa anual per als artistes finats. El 28 de febrer de 2004 els jardins que portaven el seu nom just davant del Sacré-Coeur van ser rebatejats amb el nom de la també llibertària Louise Michel.

    ***

    Fábio Luz

    Fábio Luz

    - Fábio Luz: El 31 de juliol de 1864 neix a Valença, al sud d'Estat de Bahia (Brasil), el metge anarquista Fábio Lopes dos Santos Luz. Després de passar la seva infància i adolescència a Valença, entre 1883 i 1888 va estudiar Medicina a Salvador. En aquest període ja participava en la propaganda abolicionista i republicana. Va instal·lar-se a Rio de Janeiro en 1888 fent de metge en un hostal d'immigrants a Pinheiros. A més de practicar la medicina higienista, va aconseguir una feina d'inspector escolar. Més tard, amb una clínica instal·lada al barri del Méier de Rio de Janeiro, va obtenir l'admiració i el respecte de la comunitat local per la forma desinteressada que tractava els pacients, fins i tot els que no tenien recursos, hostilitzats per les epidèmies que en aquellaèpoca assolaven la capital federal. Luz es va alinear amb la corrent anarquista llibertària basada en els principis fonamentals de Piotr Kropotkin,Élisée Reclus i Errico Malatesta. Malgrat ser un intel·lectual de classe mitjana, un «burgès», com es definia, va fer costat i va participar en les iniciatives dels treballadors anarquistes, impartint conferències i mítings, i escrivint en la premsa obrera (A Plebe, A Vida, Voz da União,Spartacus, etc.). Un projecte al qual va dedicar molt de temps, en l'àrea de l'educació, va ser la creació en 1904 de la Universitat Popular d'Ensenyament Lliure de Rio de Janeiro, amb la finalitat de formar científicament i políticament el proletariat, que, encara que va durar pocs mesos, donà lloc a la participació d'importants intel·lectuals carioques, com ara Elisio de Carvalho, Felisbelo Freire, Rocha Pombo, Evaristo de Marais, Pedro Couto, José Veríssimo i altres; Luz hi va impartir l'assignatura d'Higiene. Sempre fidel a l'anarcocomunisme i sabedor de la necessitat de la literatura com a eina d'educació, de discussió i de propaganda anarquista, va escriure fullets, obres didàctiques infantils i novel·les de temàtica social i d'orientació àcrata, i va col·laborar en una impremta llibertària. Entre les seves obres més famoses, totes molt influenciades pel tolstoisme messiànic, podem destacar Novelas (1902), Ideólogo (1903),Os emancipados (1906), Virgem-Mãe (1908), Elias Barrão e Xica Maria (1915), Nunca! (1924) o Manuscrito de Helena (1951). En 1914 participarà en la creació del Centre d'Estudis Socials, on impartirà conferències. Quan esclatà la Revolució russa en 1917, Luz, juntament amb José Oiticica, van ser els que més van combatre les pretensions bolxevics de control de la classe obrera brasilera, formant el grup«Os Emancipados» i des dels periòdics A Luta Social i Revolução Social, publicacions en «guerra textual» contra els bolxevics. No perdia cap oportunitat per fer proselitisme de l'anarquisme, com quan va prendre la seva cadira  a l'Acadèmia Carioca de les Lletres o participant en infinitat de tertúlies. Fábio Luz, que va morir el 9 de maig de 1938 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), va ser una de les figures més destacades de l'anarquisme brasiler, propagador de l'amor lliure en les files revolucionàries, defensor de l'higienisme, de la pedagogia llibertària i de l'ecologisme.

    Fabio Luz (1864-1938)

    ***

    Adalgisa Fochi (ca. 1902)

    Adalgisa Fochi (ca. 1902)

    - Adalgisa Fochi: El 31 de juliol de 1865 neix a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) l'educadora, escriptora i activista feminista socialista Adalgisa Fochi, mare del destacat intel·lectual anarquista Camillo Berneri. Era filla de Piero Fochi, metge garibaldí que havia participat en l'expedició dels Mil Camises Vermelles, i de Carolina Gallenga, més acostada a Giuseppe Mazzini. Quan era mestra elemental i es trobava de vacances per Valtellina (Llombardia, Itàlia) conegué Stefano Berneri, vidu amb fills que treballava com a secretari a l'Ajuntament de Corteno Golgi (Llombardia, Itàlia), i amb el qual acabà casant-se. El 20 de maig de 1897 nasqué Camillo Berneri i sos pares es van separar aviat. A causa de la seva feina de mestra, mare i fill hagueren de canviar de residència en diverses ocasions (Milà, Palerm, Reggio de l'Emília, Arezzo, etc.). Escriptora de contes infantils –La penna d'oro (1902) i La scopa di zia Tecla (1904)–, en 1912 va fer la conferència L'eredità in relazione alla responsabilità dei genitori a la Biblioteca Popular de Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia), on son fill estudiava a l'escola superior, i en 1914 altra sota el títol Esaminandi ed esaminatori. Publicà diversos assaigs en defensa dels infants abandonats, com ara Figli di nessuno, Fanciulli infelici o Salviamo in fanciullo. En 1927 publicà l'obra de teatre en un acte Uno stratagemma da affamate. Desenvolupà una intensa tasca cultural marcada pel seu pensament polític, barreja entre el republicanisme mazzininià, el socialisme, l'anarquisme, el feminisme i la pedagogia pestalozziana. Durant el règim feixista, després de negar-se a jurar fidelitat al Rei, obligació per a tots els funcionaris de l'Estat, hagué d'abandonar la seva professió i el seu país. Es reuní amb son fill i la seva companya Giovanna Caleffi a París (França), on s'havia exiliat la parella, dedicant-se a ensenyar ses dues nétes Maria Luisa i Giliana Berneri. Romangué a París després de l'assassinat de son fill, esdevingut el 5 de maig de 1937 a Barcelona (Catalunya), retornant a Reggio de l'Emília al final de la II Guerra Mundial. A Itàlia publicà dos llibres dedicats a son fill: Con te, figlio mio! (1948), que en realitat són unes memòries, i La mamma. In difesa di Camillo Berneri. Contro i detrattori ed i calunniatori (1951). Adalgisa Fochi va morir el 16 d'agost de 1957 a Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia). La seva tomba, segons el seu desig, només porta una inscripció:«Madre di Camillo».

    Adalgisa Fochi (1865-1957)

    ***

    Portada del llibre d'Anna Mahé

    Portada del llibre d'Anna Mahé

    - Anna Mahé: El 31 de juliol de 1881 neix a Bourgneuf-en-Retz (País del Loira, França) la militant anarquista individualista i propagadora de l'amor lliure Anna Mahé. D'antuvi mestra d'escola, va esdevenir més tard, com sa germana Armandine, la companya de l'anarquista individualista Albert Joseph (Albert Libertad) amb qui participarà en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars, 1902). Va ser partidària de l'amor lliure, i va escriure els seus articles en la premsa llibertària (L'Anarchie, Le Libertaire, La Cravache, Germinal,L'Ordre, Terre et Liberté, etc.) en «ortografia simplificada», rebutjant totalment l'escriptura acadèmica. És autora del futllet L'hérédité et l'éducation (1908), en ortografia simplificada, que va ser traduït al castellà per A. Cruz  i editat a París en 1911 sota el títol La herencia y la educación. Anna Mahé va morir en 1960.

    ***

    Ignacio Núñez Soler

    Ignacio Núñez Soler

    - Ignacio Núñez Soler: El 31 de juliol de 1891 neix a Asunción (Paraguai) el pintor anarquista i anarcosindicalista Ignacio Soler Núñez, conegut com Ignacio Núñez Soler. Fill il·legítim, son pare fou l'advocat i periodista Adolfo Rufo Soler Jovellanos, maçó i un dels pilars de la revolució liberal paraguaiana de 1904; i sa mare, Ascensión Núñez, criada de la família, tingué una forta influència en son fill fins al punt que aquest decidí canviar-se l'ordre dels seus llinatges en el seu homenatge. Sos germanastres Manuel i Tomás Núñez Rolón, fuster el primer i pintor i decorador que havia estudiat amb Julio Mornet i Guido Boggiani el segon, el van introduí en el món artístic i en el pensament revolucionari, encara que Ignacio va començar pintant parets i emblanquinant, a més de realitzar tot tipus de feinetes (dependent de magatzem, artesà, venedor ambulant de mitges, fuster, paleta, etc.). Aconseguí despuntar gràcies a Julio Correa, poeta i dramaturg guaraní que el contractà per decorar els seus muntatges teatrals. En 1931 presentà la seva primera exposició a la Casa Argentina. El seu art, barreja d'impressionisme i de naïf, es caracteritza per un alt grau de compromís social, amb escenes de la vida quotidiana i obrera de la seva ciutat, fet pel qual alguns el van qualificar com El pintor d'Asunción. Durant sa vida presentà un gran nombre d'exposicions individuals i col·lectives i la seva obra es conserva a diferents museus de diversos països (Paraguai, Argentina, Brasil, Uruguai, Estats Units, Espanya, Alemanya, etc.). Des del punt de vista social està considerat un dels primers i principals referents del moviment anarquista del seu país. A finals de 1906, quan son pare era ministre d'Hisenda, fortament influenciat per figures com Luis Pozzo, José Bertotto, Pedro Gori i, especialment, Rafael Barrett, s'afilià a la Federació Obrera Regional Paraguaiana (FORP). En 1916, amb Leopoldo Ramos Giménez, Modesto Amarilla, Manuel Núñez, i altres, fundà la societat obrera «Primero de Mayo», la insígnia de la qual era una bandera negra, organització que l'agost d'aquell donà lloc al Centre Obrer Regional del Paraguai (CORP) i del qual va ser elegit representant de la Societat de Pintors Units. A partir de 1917 freqüentà l'acabada de crear biblioteca llibertària del Centre Cultural Rafael Barrett. Altres membres del CORP van ser Leopoldo Ramos Giménez, Félix Cantalicio Aracuyú, Manuel Núñez, Lorenzo Martínez, Silvio González Medina, Neri Caballero, Cayetano Raimundi, Máximo Larrosa, Vicente Alvarenga, Leopoldo Ruiz, Juan Venider, Tomas Flecha, J. Cano, Francisco Florentín, Anacleto Meza, Eugenio Rueda, F. Artigas, Pedro Martínez, Lorenzo Martínez, Anselmo Vega, Juan G. Cardozo, Isidoro López, Martín Correa, Alfredo Benítez, Rodolfo Morales, Carlos Irala, Estanislao Méndez, Pedro Cataldi, J. Amarilla, Tomás Roa, Emilio Cutillo, Alejo Flecha, etc. El CORP creà filials a gairebé totes les ciutats i pobles paraguaians i comptà amb diversos òrgans d'expressió (El Combate, Renovación, Protesta Humana,Prometeo, etc.). En tres ocasions va ser elegit secretari general del CORP. Encara que en 1929 no va signar el manifest obrer i estudiantil Al avance de la dictadura cedió el último resorte de la libertad i no formà part del«Nou Ideari Nacional» (NIN), moviment insurreccional que proclamà la «Comuna Revolucionària» el 20 de febrer de 1931 a la ciutat d'Encarnación, durant els anys trenta, justament quan començà a ser conegut com a artista, patí confinaments, empresonaments i desterraments. Durant el govern del coronel Rafael Franco, portà una vaga de fam a la presó. Sempre fidel al moviment anarquista, tingué durs enfrontaments amb antics companys (Obdulio Barthe, Oscar Creydt, etc.) quan aquests es passaren a les files comunistes. En 1980 publicà les seves memòries Evocaciones de un sindicalista revolucionario, escrites durant molts anys ajudat per l'intel·lectual anarcosindicalista Ciriaco Duarte. Durant els seus últims anys patí problemes amb la vista. Ignacio Núñez Soler va morir el 13 d'octubre de 1983 a Asunción (Paraguai). Estava casat amb Hermínia Rosa Blanc, amb qui tingué tres infants --de fadrí el pintor tingué altres fills. En 1991 l'ajuntament d'Asunción inaugurà amb el seu nom la plaça situada davant del Centre d'Arts Visuals (Museo del Barro). En 1999 Ticio Escobar publicà la biografia Ignacio Núñez Soler.

    ***

    Bernard Ferri (1963)

    Bernard Ferri (1963)

    - Bernard Ferri: El 31 de juliol de 1942 neix al VI Districte de París (França) l'activista llibertari Bernard Ferri. Vivia amb sos pares a Aubervilliers (Illa de França, França). Havia estudiat a l'Institut Jacques-Decour de París. Gràcies a una beca de viatge Zellidja havia recorregut diversos països (Grècia, Síria, Líban, Israel, etc.) i preparava filosofia al Col·legi d'Ensenyament Politècnic del carrer parisenc de Curial. A començament de la dècada dels seixanta, militava en el grup trotskista «Voix Ouvrière» i formava part d'un grup de joves anarquistes (Guy Battoux, Jacques Noël, Alain Pecunia, François Poli, etc.) lligats a les activitats de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Durant la primavera de 1963 participa en una campanya accions simbòliques contra interessos turístics espanyols (bancs, avions, seus turístiques, etc.), per a obligar la premsa francesa i internacional a parlar del règim franquista. El 8 d'abril de 1963 va ser detingut –Alain Pecunia havia estat detingut el 6 d'abril i Guy Battoux l'endemà– en el moment que col·locava una bomba a les oficines de la companyia aèria Iberia a València (València, País Valencià) i traslladat a la presó de Carabanchel (Madrid, Castella, Espanya). El 20 d'abril d'aquell any va ser executat el militant comunista Julián Grimau García i el 17 d'agost els anarquistes Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martínez. El 17 d'octubre de 1963 va ser jutjat amb sos companys en consell de guerra sumaríssim a Madrid i tots tres condemnats a llargues penes de presó: Ferri a 30 anys i un dia, Pecunia a dues penes de 12 anys i un dia, i Battoux a 15 anys i un dia. Tancat a la presó de Càceres (Extremadura, Espanya), gràcies a les pressions franceses, a finals de juliol de 1966 va ser alliberat. Bernard Ferri va morir el 5 d'agost de 1976 en estranyes circumstàncies en un accident de muntanya a Gavarnia (Llenguadoc, Occitània)–segons Alain Pecunia va ser assassinat, però segons Jacqueline Tardivel, la companya de Ferri, va ser un malaurat accident d'escalada.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Manuel Martín de la Haza

    Manuel Martín de la Haza

    - Manuel Martín de la Haza: El 31 de juliol de 1936 és assassinat a Los Palacios (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Martín de la Haza, conegut com El Niño de la Canita. Havia nascut el 24 d'abril de 1901 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Fill d'una família pagesa pobre, assistí molt poc a l'escola. Des d'infant ajudà en les tasques agrícoles i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 22 d'octubre de 1924 es casà amb Agustina Arquellada Jiménez, amb qui tingué un infant. Després de treballar com a jornaler a la major part de les explotacions agrícoles de la zona, el gener de 1925 va ser contractat de pagès a les finques El Rosario i Berthendona. Amb l'adveniment de la II República espanyola, va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Dos Hermanas, que agrupava els treballadors agrícoles i olivaters, càrrec en el qual va ser reemplaçat per Manuel Nuñez Claro sis mesos després. Arran del cop feixista de 1936, va ser detingut el 30 de juliol per un escamot de falangistes i guàrdies civils mentre treballava a El Rosario i portat a Dos Hermanas. Manuel Martín de la Haza va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, al lloc anomenat Hijuela de Escoberos (Los Palacios, Sevilla, Andalusia, Espanya). El 18 de juliol de 2010, la «Marxa als Màrtirs de la Llibertat», que anualment se celebra a Dos Hermanes, va ser dedicada a la seva memòria.

    ***

    Antonio Muñoz Benítez

    Antonio Muñoz Benítez

    - Antonio Muñoz Benítez: El 31 de juliol de 1936 és assassinat a Alcalá de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Muñoz Benítez, també conegut com El Laico. Havia nascut el 21 d'abril de 1879 a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Fou fill d'una família pagesa i, encara que estava dotat d'excel·lents condicions per a l'estudi, no va passar de l'ensenyament primari a causa del seu estrat social. Més tard va estudiar, amb Blas Infante Pérez, amb el mestre racionalista i anarquista José Sánchez Rosa a Grazalema. Va fer de mestre racionalista a diversos pobles gaditans (Alcalá del Valle, Setenil de las Bodegas, Torre Alháquime, Overa, etc.), on conegué destacats anarquistes (el fotògraf Germinal Solá, l'ebenista Pompeyo Ojeda, etc.). Per fugir del servei militar, es traslladà amb el metge llibertari Pedro Vallina Martínez al Marroc francès, on aprengué francès iàrab i va fer classes per les cabiles de la zona de Casablanca. Quan va prescriure el delicte, retornà amb Vallina a la Península. Recorregué com a mestre de poble la serra cordovesa, va fer una història de l'època romana i àrab de Còrdova, realitzà conferències i dissertà sobre el comunisme llibertari per diverses localitats. En 1914 s'establí en Dos Hermanas (Sevilla) i visqué a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Impartí classes diürnes i nocturnes a infants i adults. La burgesia local el batejà com El Laico, ja que tots els seus alumnes sortien ateus. Durant la II República, el 21 de juliol de 1932 organitzà amb Vallina una vaga general revolucionària en defensa dels drets obrers (jornada màxima laboral de vuit hores, descans dominical, etc.), que s'escampà per tota la província de Sevilla i que a Dos Hermanas tingué com a resultat la mort del cenetista Manuel Alcoba Andrada a mans de la Guàrdia Civil i 27 ferits lleus. Arran d'aquests fets, l'alcalde de Dos Hermanas dimití i el 2 d'agost de 1932 fou proclamat per aclamació popular batlle, càrrec que ocupà fins a la seva destitució pel governador civil el 7 d'agost de 1934, acusat d'obrerista i ateu. Durant el seu mandat va posar un impost a les campanes de l'església per molestar les oïdes dels ciutadans, sufragà els enterraments i els casaments civils i les murgues del Carnaval van interpretar cançons seves al·lusives al caciquisme local i al clergat. Un cop expulsat de l'alcaldia, tornà a la seva tasca docent a l'escola racionalista. Es presentà candidat del Front Popular pel Partit Republicà Federal en les eleccions del 16 de febrer de 1936 i fou nomenat regidor d'Instrucció Pública. El 17 de juliol de 1936 tropes feixistes ocuparen el poble i dies despres, el 30 de juliol, fou detingut. Antonio Muñoz Benítez va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, a la porta del cementiri d'Alcalá de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya) per un escamot de falangistes.

    ***

    Gino Sette

    Gino Sette

    - Agostino Sette: El 31 de juliol de 1936 mor a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i antifeixista Agostino Sette, més conegut com Gino Sette. Havia nascut el 5 de desembre de 1902 neix a Montagnana (Vèneto, Itàlia). Fill d'Stefano Sette i d'Ermenegilda Veronesse, es guanyava la vida com a paleta i ben aviat es va fer militant dels antifeixistes «Arditi del Popolo» i dels grups anarquistes. Després de patir la presó mussoliniana pels seus enfrontaments amb els escamots feixistes, en 1924 fugí a França i s'instal·là al Midi. En 1934 passà a Bèlgica i a Luxemburg. Expulsat d'aquest país per les seves activitats, en 1935 retornà a França i s'instal·là a Marsella, on reemprengué els contactes amb els cercles llibertaris gals. El març de 1936 marxà a Catalunya i a Barcelona participà en les activitats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop feixista de juliol de 1936, fou un dels primers en allistar-se com a milicià en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Gino Sette va caure mort el 31 de juliol de 1936 en els combats de Siétamo, al front d'Aragó. Fou el primer italià que morí en la guerra civil espanyola.

    ***

    Felip Cortiella i Ferrer

    Felip Cortiella i Ferrer

    - Felip Cortiella i Ferrer:El 31 de juliol de 1937 mor a Barcelona (Catalunya) el dramaturg, poeta, narrador, agitador cultural, tipògraf i propagandista anarquista Felip Cortiella i Ferrer. Havia nascut el 9 de novembre de 1871 al número 36 del carrer Sant Jeroni --en un edifici emplaçat, actualment, a la Rambla del Raval--  de Barcelona (Catalunya) en una família acomodada vinguda a menys. Primer fill del matrimoni Ferran Cortiella i Salvador i Maria Ferrer i Prats, va anar, com la majoria dels infants de procedència humil, molt poc a l'escola i als 11 anys ja treballava com a aprenent de tipògraf. De molt jove es va apassionar per les lletres i, sobretot, a l'art dramàtic. Les seves aficions culturals les compaginava amb la feina al periòdic La Publicidad, on va desenvolupar la seva afició al teatre sempre en contacte amb els crítics d'aquest periòdic. Per la seva condició obrera, i influït per son germà Josep, es va decantar ben aviat per l'anarquisme. Les lectures de Déu i l'Estat, de Bakunin, i la presència en actes de propaganda internacionalista el transformaran en un actiu militantàcrata. A començament dels 90 es va traslladar a viure a Madrid i seguint les passes de son germà Josep es va introduir en els cercles llibertaris madrilenys. Va fer de tipògraf i va assistir a conferències sociològiques, fent amistat amb el dirigent socialista Pablo Iglesias. Desil·lusionat de l'«ambient de ganduleria» madrileny, en 1894 retorna a Barcelona decidit a consagra sa vida a l'art i aquell mateix any fundarà la Companyia Lliure de Declamació, actuant a ateneus, centres obrers i teatres barcelonins, representant obres modernes d'autors --Pompeu Gener (Senyors de paper), Teresa Claramunt (El mundo que muere y el mundo que nace) i Henrik Ibsen (Casa de niñas, primera representació a l'Estat espanyol)-- que les empreses burgeses de teatre rebutjaven; també aquesta companyia va editar un butlletí Teatro Social, del qual només sortirà un número gairebé tot dedicat a Ibsen (23 de maig de 1896). Arran de l'atemptat del Corpus al carrer Canvis Nous, el 7 de juny de 1896, la companyia va ser dissolta i el grup perseguit i patí represàlies, ben igual que tot el moviment obrer llibertari. En 1897 va començar a treballar de caixista en la revista modernista L'Avenç, fet que li influirà des dels punts de vista artístic i de defensa de la llengua catalana. El seu compromís queda recollit en el llibret Anarquines (1908, 27 poemes d'exaltacióàcrata) i en l'obra de teatre La brava joventut, on defensarà la catalanització de l'anarquisme. En l'editorial de L'Avenç publicarà obres com El goig de viure (1897), Els artistes de la vida (1898), El cantor de l'ideal (1901), Dolora (1903), El morenet (1904). A començaments de segle va promoure noves iniciatives culturals, com ara el Grup Alba Social, del qual formaven part militants llibertaris com Josep Prat, Ricardo Mella, Pere Ferter, Manuel Freixes, Ramon Costa o els germans Ramón i Cristóbal Piñón. Des de 1901 es va dedicar a traduir al català les obres dramàtiques de diversos autors europeus (Mirbeau, Brieux, Descaves, Hervieu, Hauptmann, Donnay...). Durant la primavera de 1902 viatjarà a París, on va conèixer Octave Mirbeau, de qui traduirà al català la seva reeixida obra Els mals pastors (1902). En 1903 va crear el Centre Fraternal de Cultura, amb el suport de Joan Casanova i de Pere Ferrets, dedicant-se a fomentar activitats culturals, artístiques, excursionisme, etc., entre la classe treballadora. També va col·laborar amb l'Ateneu Enciclopèdic Popular realitzant conferències i organitzant vetllades d'art dramàtic. Les seves idees teatrals i culturals les va difondre a través de conferències i d'escrits en la premsa obrera, essent col·laborador habitual de Ciencia Social. En 1904 publicarà la seva conferència El teatro y el arte dramático de nuestro tiempo, que va realitzar el 9 de gener del mateix any al Teatre Lara de Madrid. El 4 de març de 1905 surt primer número d'Avenir. Publicació setmanal de nous horitzons de perfecció; en aquesta revista anarcomodernista dedicada al teatre, fundada i promoguda per Cortiella, van participar nombrosos intel·lectuals llibertaris (J. Mas-Gomeri, Albert, Claudio Jóvenes, Jaume Bausà, etc.), i a més de notícies artístiques i de divulgació teòrica de l'art dramàtic, també publicava poemes socials. Cap al 1902 havia fundat l'Agrupació «Vetllades Avenir», al barri del Poble Sec de Barcelona, que serà la seva gran obra; durant cinc anys, aquesta companyia estable d'art dramàtic serà la principal experiència organitzativa de teatre anarquista a la península ibèrica, i a més tindrà una editorial de llibres de teatre i un periòdic. El grup Avenir realitzarà representacions dramàtiques a Barcelona i a diverses comarques catalanes i en seran col·laboradors habituals intel·lectuals com Albà Rosell, Joan Lunes, Leopold Bonafulla, Joanet Sallent, Joan Usón i Enric i Miquel Guitart. Les representacions teatrals anaven precedides d'una conferència que emmarcava l'obra i també es repartien els periòdics Avenir i Teatro Social. En 1906 va organitzar l'«Homenatge dels catalans a Enric Ibsen». L'1 d'agost de 1907 va començar a publicar el setmanari anarquista en català Tramontana, que portava com a subtítol «Sociologia. Interessos populars. Arts i lletres» i del qual només sortiran vuit números, passant al castellà en canviar d'editor. En 1910 publicarà la conferència Irradiacions, que va realitzar a l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i que portava com a subtítol «De la simplicitat de cor i elevació moral i intel·lectual com a condició essencial per a la més alta creació i fruïció de la Bellesa». En 1911 va caure malalt a causa d'un esgotament nerviós. Fill del modernisme i del naturalisme, sempre es va declarar «anarquista català», fet que va fer que no fos ben acollit en els ambients catalanistes per la seva condició llibertària i que fos marginat en certs sectors anarquistes per la seva fidelitat a la llengua catalana. Malgrat tot, va militar en la Confederació Nacional del Treball, va col·laborar en la premsa llibertària i fins i tot va ser proposat per dirigir Solidaridad Obrera en 1917, però com que va posar com a condició d'acceptació que el diari confederal fos redactat en català, la cosa no va prosperar. La sevaúltima obra publicada va ser La vida gloriosa (1933), recull d'articles, de poemes i de peces dramàtiques, escrits entre 1918 i 1927, sobre els seus temes de sempre: la cultura, la llibertat, l'emancipació humana i la llengua catalana [«Ditxós el dia, / oh Montserrat!, / que l'anarquia / t'hagi llevat / monjos i frares i el lladre Estat!»]. En plena Guerra Civil va col·laborar en el periòdic cenetista Catalunya. Malalt, Felip Cortiella i Ferrer va morir d'una embòlia cerebral el 31 de juliol de 1937 a la casa del carrer Taquígraf Garriga de Barcelona (Catalunya), on vivia amb sa companya i son fill il·legítim --amb els anys fou reconegut legalment com a un dels seus hereus. La seva esposa i els seus dos fills legítims vivien al carrer Viladomat, al costat del Paral·lel, molt a prop del barri del Raval, on havia viscut la major part de sa vida. Fou enterrar el 2 d'agost i la comitiva fúnebre li retré un homenatge davant el monument dedicat al doctor Martí Julià, íntim amic de Cortiella, a la Diagonal barcelonina. Una bona part de la seva obra ha restat inèdita. En 1941 els hereus de Felip Cortiella llegaren a la Biblioteca de Catalunya un recull de correspondència i d'esborranys d'obres publicades i inèdites del seu pare, entre les quals cal destacar una autobiografia (La vida que jo he viscut); aquest llegat fou augmentat en 1974 per Aureli Cortiella, que feu arribar a la Biblioteca de Catalunya un important recull de premsa compilat pel seu pare i per la seva família que incloïa poemes i articles del seu pare publicats en diverses publicacions, així com recensions de llibres, crítiques teatrals, homenatges i necrològiques, així com un recull d'articles sobre el metge i polític Domènec Martí i Julià.

    Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

    Enric Gallén: «Felip Cortiella i Ferrer», en Història de la literatura catalana, 8. Ariel. Barcelona, 1985. pp. 427-429

    Inventari del Fons Felip Cortiella de la Biblioteca de Catalunya

    Enric Olivé i Serret:«Catalanisme i anarquisme. L'anarquisme i el fet nacional català (1900-1907)», en Mayurqa, 18 (1978-1979), pp. 21-27

    ***

    Louis Simon

    Louis Simon

    - Louis Simon: El 31 de juliol de 1980 mor a França el militant pacifista i anarquista individualista Louis Simon. Havia nascut el 9 de juliol de 1900 a París (França). A més de professor a l'Institut Carnot de París, científic matemàtic, escriptor i poeta, va ser l'ànima de la Lliga d'Acció Pacifista (LAP), fundador de la Societat Thoreau de França i va participar en la Internacional de Resistents a la Guerra representant la secció francesa. Va prendre part en la creació de la Unió Pacifista de França. Propagandista de l'anarquisme individualista, es va consagrar a la difusió de les idees del seu sogre Han Ryner i a tal efecte va crear en 1939 la societat «Amis de Hany Ryner», de la qual va ser secretari, i els Cahiers des Amis de Han Ryner, publicació que empenyerà fins a la seva mort. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Ce qu'il faut dire,Cahiers de l'Humanisme Libertaire, etc. Entre 1961 i 1980 va col·laborar habitualment en la revista Europe. El 21 de desembre de 1968 va ser elegit membre de la junta directiva de «La Ruche Culturelle et Libertaire», de la qual era membre des de la seva fundació el desembre de 1958 per May Picqueray. En 1970 va ser elegit president del «Cercle García Lorca», que acollia les activitats del grup exiliats espanyols editor de Frente Libertario i del «Centre Max Nettlau». És autor de Multiples (1964), Sur les exponentielles superposées (1966), À la découverte de Han Ryner (1970), Au vol des lumières. Poèmes (1971), Traité de plurades (1973), Un individualiste dans le social: Han Ryner (1973), Intercalaires (1976) i Dialogues sur l'avenir. Chers petits qu'allez-vous devenir? (1977).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Hauríem de parlar, doncs, d’un llibre escrit amb un cert fre a l'exuberància verbal. Un poemari que no permet el desenvolupament de períodes sintàctics gaire allargassats. Rompre amb els signes de puntuació és una eina al servei d’aquesta simplicitat del llenguatge creatiu que he emprat. Pensava que, si sobrava la gratuïtat de certes metàfores, el verbalisme heretat de la nostra formació –i deformació! -cultural, també trobava innecessaris els signes de puntuació. És evident que la intenció del poeta a aquestes alçades de la seva vida no és, ni molt manco!, bastir cap “revolució textual” heretada de llegat de les avantguardes literàries dels anys vint del segle passat. No és aquesta la intenció ni els objectius de l’autor. Simplement volem emprar les eines que ens proporciona la història de la poesia d’avantguarda per poder fer arribar molt millor al lector els moments de desesper, de ràbia, de joia i esperança del poeta. (Miquel López Crespí)


    40 anys de poesia mallorquina - Edicions Can Sifre publica el poemari Espais secrets



    En el seu moment vaig comentar que molts dels poemes que conformen el llibre havien estat redactats en el transcurs de molts dels meus viatges per terres dels Països i l’estranger. Normalment utilitz una de les plaguetes que vaig comprar ja fa molts d’anys, a Venècia. Uns quaderns folrats amb paper negre i amb prop d´un centenar de pàgines. Tot plegat, aquest nombre de pàgines, em permet fer nombroses provatures, esborrar el que no m’agrada. A vegades el quadern esdevé així el dietari poètic de la vida d’un escriptor. El calaix de sastre on hi van a parar no solament els poemes. També hi són presents les idees, els suggeriments de les persones que m’envolten, les vivències del viatge, els llibres que vas llegint... Aquelles pel·lícules del passat o del present que t’impressionen,,, Quan el quadern s’acaba, utilitz igualment bocins de paper d’embolicar o de diari, el petit espai d’una entrada al cinema... tot serveix per deixar constància d’una idea, d’un suggeriment, d’un vers.



    Cinc poetes del Països Catalans: Susanna Rafart, David Castillo, Josep Ballester, Sam Abrams i Miquel López Crespí

    Dit això cal dir, emperò, que una vegada estudiats, seleccionats i passats en net els poemes que conformen Espais secretst’adones de seguida de la forta unitat temàtica existent en el llibre. Crec que són dues les causes d’aquesta impressió d’unitat temàtica: la primera seria la intenció conscient d’anar treballant en una línia ben determinada, amb la idea de bastir un poemari unitari, que deixàs constància del moment, d’una circumstància història concreta i, especialment, de les vivències més íntimes de l’autor. Sempre m’he demanat com és possible separar els sentiments del poeta del món real, autèntic que l’encercla. És una tasca impossible! Però aquesta vegada es tractava de depurar alguns dels aspectes del meu llenguatge poètic. Un llenguatge, i cal reconèixer-ho, massa farcit sovint de metàfores i altres floritures semblants --el llast de la nostra formació literària, de les influències que ens han condicionat i condicionen!--.

    Quan vaig començar a bastir els primers versos del que, amb els anys, seria el poemari Espais secrets, em vaig prometre ser molt exigent amb el llenguatge, anar alerta amb les reiteracions lèxiques, amb les redundàncies emocionals. Els coneguts problemes derivats de la “passió” que sovint ens domina! Com podríem escriure poesia sense estar posseïts per la passió, pels sentiments, per la veritat que surt des de la fondària de l’ànima del poeta? Potser fos interessant –ho pensava i intuïtivament -recórrer a alguns dels vells trucs de les avantguardes europees de començaments de segle: provar de bastir un llenguatge simple, descarregat de verbalismes entorpidors. I, d’aquesta manera, aconseguir anar al nus del problema, al missatge essencial que el poeta vol transmetre al lector. Hauríem de parlar, doncs, d’un llibre escrit amb un cert fre a l'exuberància verbal. Un poemari que no permet el desenvolupament de períodes sintàctics gaire allargassats. Rompre amb els signes de puntuació és una eina al servei d’aquesta simplicitat del llenguatge creatiu que he emprat. Pensava que, si sobrava la gratuïtat de certes metàfores, el verbalisme heretat de la nostra formació –i deformació! -cultural, també trobava innecessaris els signes de puntuació. És evident que la intenció del poeta a aquestes alçades de la seva vida no és, ni molt manco!, bastir cap “revolució textual” heretada de llegat de les avantguardes literàries dels anys vint del segle passat. No és aquesta la intenció ni els objectius de l’autor. Simplement volem emprar les eines que ens proporciona la història de la poesia d’avantguarda per poder fer arribar molt millor al lector els moments de desesper, de ràbia, de joia i esperança del poeta.

    Però tornem a l’”experimentalisme” que hom pot trobar a Espais secrets. Defugint certs aspectes de l’herència de l’Escola Mallorquina –els mateixos que criticava Josep M. Llompart a Literatura moderna de les Illes Balears (Editorial Moll, Palma, 1964)— en alguns dels poemes que comentam he emprat la prosa poètica. Una prosa poètica eixuta, mancada –com he escrit una mica més amunt--, de signes de puntuació, talment com surt, densa, del cor del poeta. Es tracta d’”experimentar” però sense cap pretensió de “fer història en la literatura” com a descobridors d’un nou “isme” literari. Sabem massa bé quines són les nostres limitacions, d’on procedim, el que els autors dels segles XX i XXI devem als moviments rupturistes –surrealisme, dadaisme, futurisme, simbolisme, etc.— per a vanar-nos de ser els “descobridors” mallorquins de tal o tal altra experimentació ocasional.

    En el pla estrictament estilístic, el lector d’Espais secrets hi trobarà un radicalisme exacerbat en la línia de desenvolupar, amb tota la simplicitat possible, la càrrega existencial de l’època incerta que ens ha tocat viure, l'ànima de l’autor dels versos. Els impulsos que des dels grecs –i molts abans que els grecs!- impulsen els autors, és a dir, l’efecte del dolor, del desig, de la solitud, de la ràbia, de la revolta contra la injustícia, de la por davant les incerteses de l’amor, les excelsituds del sexe quan s’apodera, vital, de nosaltres; la melangia davant el pas inexorable dels anys; la terrible presència de la Mort al nostre costat... Aquests impulsos volen ser expressats lluny de qualsevol experimentalisme sintàctic tortuós i abarrocat. Potser hi resten encara ecos del surrealistes, la pulsió dels poetes impressionistes alemanys dels anys vint. Vet a saber si és la influència de l’antologia de Kurt Pinthus El crepuscle de la humanitat (Edicions de 1984, Barcelona, 2002). Però aprofundir en aquesta mena d’influències seria donar massa pistes, indicis del món cultural de poeta al lector. Val més que el lector s’enfronti sol, sense l’ajut de cap crossa, a l’inferno del poeta. Que endevini trucs i influències o, sinó, que és perdi creativament pel laberint de la creació i construeixi el seu món interpretatiu sense les indicacions, sempre interessades, sempre laberíntiques, dels autors. Facilitar-li massa la tasca seria excessiu. Que creï, juntament a l’autor el seu propi món. Que imagini el que vulgui, malgrat no trobi el camí, malgrat no endevini la influència cultural, política, literària que ha portat l’autor a escriure en un determinat estil o en un altre. Del que es tracta és de deixar constància de l’època que ens ha tocat viure (“mentre els mercenaris afinen la punteria / a les palpentes / dins del tramvia sense passatger / teclejant absurds sortilegis / m’adon que ja no hi ha gent als seients / les serenates resten glaçades vora les finestres del passat / ....”). Potser el poeta comença la cavalcada final. Arriben les “banderes de l’ocàs”. Que s’ha esdevengut amb els amics dels passats, amb aquells que compartírem les il·lusions i esperances del Maig del 68, de les revoltes anticapitalistes de la transició? Quan desaparegueren del costat? Moriren fa temps? Quants d’anys que no sabem res? Per què deixaren el combat, què els impulsà a claudicar davant els guanyadors?

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    A Alternativa per Pollença condemnam el comportament totalment antidemocràtic i irresponsable de l'equip de govern format per Junts Avançam i Unió Mollera Pollencina, els quals es neguen a complir la moció aprovada d'urgència al ple de maig per a la restitució d'un únic sentit de circulació al carrer Bot del Port de Pollença.

     

    Al ple del passat dijous a Alternativa varem demanar perquè encara no s'havia executat la moció que es va aprovar d'urgència al ple del mes de maig (amb el vot a favor de tots els partits de l'oposició) per a la restitució d'un únic sentit de circulació al carrer Bot del Port de Pollença, que l'equip de govern havia canviat a doble sentit.

    La sorprenent resposta del regidor de policia, Miquel Àngel Sureda (Junts Avançam) va ser que no complirien la moció aprovada, no argumentant res de nou, excepte la incomoditat que podia suposar per als autobusos que donen servei a dos hotels a la zona.

    És una vergonya què Junts Avançam que a la campanya electoral va dir que la participació ciutadana seria un pilar d'aquesta legislatura es negui a executar una moció aprovada pel ple que representa als ciutadans del municipi. D'aquesta forma l'equip de govern segueix la seva deriva antidemocràtica; incompliment d'acords signats, aprovació dels pressupost sense el suport del ple ni cap tipus de participació ciutadana, ...

    I no només és vergonyós i antidemocràtic, sinó que la decisió l'equip de govern és totalment irresponsable i posa en perill als vianants que hauran de continuar caminant per enmig carrer.

    Per acabar volem també condemnar la irresponsabilitat i poca professionalitat de l'inspector de policia que va fer en pocs mesos dos informes totalment contradictoris; en desembre de 2016 va dir que era inviable un doble sentit de circulació pel perill pels vianants i uns mesos després va justificar el doble sentit del carrer.

     

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [01/08] «La Federación» -«La Tête de Mort» - «Der Anarchist» - «L'Ami des Ouvriers» -«La Nouvelle Humanité» -«Tramontana» - Setmana Tràgica -«Culmine» - Jolivet - Mualdès - Iturbe - Sbardellotto - Vicente Ruiz - Nakov - Little - Carret - Monterde - Sánchez Rosa - Abate - Charles-Albert - Arans - Arenas - Cañete - Humbert - Guillén

    Anarcoefemèrides de l'1 d'agost

    Esdeveniments

    Capçalera del primer número de "La Federación"

    Capçalera del primer número de La Federación

    - SurtLa Federación: L'1 d'agost de 1869 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari creat per Rafael Farga i Pellicer La Federación.Órgano del Centro Federal de las Sociedades Obreras. D'antuvi republicà federal, sorgit d'un acord del Segon Congrés de les Societats Obreres de Catalunya (Barcelona, 12 i 13 de desembre de 1868); esdevindrà a partir del 24 de juliol de 1870 l'òrgan de la bakuninista Federació barcelonina de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), com a resultat del Primer Congrés Obrer de la Federació Regional Espanyola de l'AIT (Barcelona, del 18 al 26 de juny de 1870). Suspès governativament, fou substituït, entre maig i juny del 1872, per El Trabajo, del qual sortiren quatre números. Va ser a la sevaèpoca el més important periòdic de la Internacional. Hi col·laboraven Fermín Salvochea, González Morago, Gaspar Sentiñón, Anselmo Lorenzo, Emili Hugas, Pere Gasull, Lluís Carreras, Josep Roca i Galès, Teobaldo Nieva, Nicolás Alonso Marselau, Soriano, Solanilla, Rica i Alerini, entre altres. Va publicar textos de Proudhon i de Bakunin, manifests de l'AIT, defensà la Comuna de París i es va ocupar del debat entre col·lectivisme i comunisme. Víctima del pronunciament militar del general Manuel Pavía, el periòdic deixarà de publicar-se el 3 de gener de 1874 en el número 229. A la capçalera figuren paraules com: Llibertat, Cooperació, Solidaritat, Treball, Racionalisme, Ciències, Arts, Història, Justícia, Moral, Veritat, Perseverança, Internacionalisme, Progrés, Drets, Deures, Reciprocitat.

    ***

    Capçalera de "La Tête de Mort"

    Capçalera de La Tête de Mort

    - Surt La Tête de Mort: Per l'agost de 1885 surt a Saint-Imier (Berna, Suïssa) el primer número i únic número conegut de La Tête de Mort. Journal communiste, anarchiste et révolutionnaire paraissant à Saint-Imier. D'antuvi es pensà que aquesta publicació, violenta i reivindicadora de la lluita armada --venjança, mort, sang, fusells, bidons de petroli, cartutxos de dinamita, etc., era el llenguatge que usava--, es tractava d'una invenció de la policia o d'agents provocadors. En realitat es tractava d'una broma pesada publicada, sota el pseudònim de N. Engelmann, del periodista Numa Langel, redactor del Cancan Jurassien, com el número 6, imprès en paper roig, d'aquesta publicació. Langel va ser jutjat per l'Audiencia de Courtelary (Berna, Suïssa) el setembre d'aquell any i condemnat a cinc francs de multa per haver publicat el periòdic anònimament. Grossniklaus, impressor del Cancan Jurassien, i Tell Brandt, dipositari de la mateixa publicació, també van ser condemnats a la mateixa pena.

    ***

    Capçalera de "Der Anarchist"

    Capçalera de Der Anarchist

    - SurtDer Anarchist: L'1 d'agost de 1889 surt a Saint Louis (Missouri, EUA) el primer número del periòdic en llengua alemanya publicat per Claus Timmermann Der Anarchist. Anarchistich-Communistisches Organ. Era l'òrgan d'expressió del Grup Autonomia de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) de Saint Louis. En 1891 passarà a editar-se a Nova York pel Die Autonomen Gruppen Amerikas i fins al 1895. Emma Goldman, Piotr Kropotkin, Georges Etiévant, Georg Mazinger, Rudolf Rocker, Merlino, Severino i Ravachol, entre altres, hi col·laboraren.

    ***

    Calçalera de "L'Ami des Ouvriers"

    Calçalera de L'Ami des Ouvriers

    - Surt L'Ami des Ouvriers: L'1 d'agost de 1894 surt a Hastings (Pensilvània, EUA) el primer número del periòdic mensual L'Ami des Ouvriers. Organe des travailleurs de langue française aux États-Unis. A partir del número 4 es publicà a Charleroi (Pensilvània, EUA) i a partir del 9 porta com a subtítol «Organe des travailleurs de langue française». Volia ser una tribuna lliure on tots els obrers poguessin expressar les seves idees i era un continuador de Le Réveil des Mineurs (1890-1893). En va ser responsable de l'edició i de la redacció Louis Goaziou. La major part dels articles es publicaren sense signar, però trobem articles de Julien Bernarding, P. Deniau, D. Gaspard, Louis Goaziou, J. Hannon, F. Raes i Henri Zisly. Es distribuïa gratuïtament entre els vaguistes i els desocupats. En sortiren 27 números i dos suplements fins al 30 de maig de 1896. Va ser continuat per La Tribune Libre (1896-1900).

    ***

    Portada del segon número de "La Nouvelle Humanité", realitzada per Émile Gravelle

    Portada del segon número de La Nouvelle Humanité, realitzada per Émile Gravelle

    - SurtLa Nouvelle Humanité: Per l'agost de 1895 surt a París (França) el primer número del periòdic mensualLa Nouvelle Humanité. Art, nature, littérature. Aquesta publicació anarconaturista sortirà amb periodicitat irregular i l'últim número serà el 19-20, de desembre de 1898, quan es fusionarà amb Le Naturien. Editada per Henri Beylie (Beaulieu), impresa autogràficament per Henri Beylie i il·lustrada per Émile Gravelle, comptarà amb Henri Zisly, Honoré Bigot, Henri Gauche, Jules Bariol i René Chaughi entre altres col·laboradors.

    ***

    Capçalera del primer número de "Tramontana"

    Capçalera del primer número de Tramontana

    - Surt Tramontana: L'1 d'agost de 1907 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista en català Tramontana. Sociologia. Interessos populars. Arts i lletres. Publicat per iniciativa de Felip Cortiella i Ferrer, que ja havia promogut, dos anys abans, el també setmanari Avenir, seguí una línia d'anarquisme filantròpic, idealista i comprensiu del sentiments nacionals catalans. N'aparegueren 18 números, l'últim el 20 de desembre de 1907, però a partir del número 9, del 3 d'octubre, en canviar d'editor, passarà a publicar-se en castellà, justificant aquest fet amb que«la propaganda de l'ideal abastaria d'aquesta manera un major nombre de lectors i tindria una major extensió». Hi van col·laborar, a més de Felip Cortiella, Mas Gomeri, Grau, Miranda, Enric Pujol, Narcís Folgueras, José Alarcón, Josep Grau, entre d'altres. L'única col·lecció completa d'aquesta publicació es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Un obrer detingut és portat per les forces de l'ordre (Foto de F. Ballell)

    Un obrer detingut és portat per les forces de l'ordre (Foto de F. Ballell)

    -Últim dia de la Setmana Tràgica: El diumenge 1 d'agost de 1909, amb l'emmudiment definitiu d'escopetes i de pistoles, les autoritats donen per acabats els fets insurgents que s'havien produït durant tota la setmana a Barcelona (Catalunya). Al matí, totes les línies de tramvies van funcionar. L'alcalde de Barcelona, Joan Coll Pujol, publicà un ban anunciant que, després d'una reunió celebrada entre els representants de l'Ajuntament de Barcelona i els de les principals corporacions econòmiques i socials barcelonines, l'endemà els comerços i les fàbriques podrien tornar obrir amb total normalitat. Les esglésies que no havien estat destruïdes van celebrar misses i en algunes van cantar-se solemnes Te Deum. Fins i tot les floristes de la Rambla van obrir les seves parades. Els diaris publicaren un resum dels fets, tots els mateix, redactat pels directors d'El Liberal i La Veu de Catalunya i pactat amb el capità general, Luis de Santiago Menescau. Al vespre, una manifestació de dones recorregué la ciutat demanant la llibertat dels detinguts. Alguns dirigents de la rebel·lió i unes 2.000 persones implicades en els fets o que no volien ser incorporades a l'Exèrcit, veien que la derrota revolucionària era un fet, abandonaren precipitadament la ciutat. El governador Ángel Ossorio y Gallardo, a qui formalment se li acceptà la dimissió el 6 d'agost, abandonà el seu amagatall del Tibidabo i embarcà gairebé d'amagat cap a València. L'endemà, inici d'una nova setmana laboral, els obrers van tornar sense cap mena de desordre als seus llocs de feina i la majoria dels patrons van pagar la setmanada no treballada. La vaga convocada pels socialistes a tot l'Estat per aquell 2 d'agost havia estat avortada amb la detenció dels dirigents els dies anteriors i ni tan sols se'n parlà. També aquell mateix dia es realitzà el primer consell de guerra sumaríssim, on Ramon Baldera Aznar fou condemnat a cadena perpètua per rebel·lió militar. El balanç global de morts durant els fets de la Setmana Tràgica pujà a 106 civils, vuit membres de les forces d'ordre i tres religiosos. Pel que fa els danys materials, de les 58 esglésies que hi havia a Barcelona, se'n van cremar 21 i cinc es van lliurar perquè els veïns del barri o milícies carlines intentaren protegir-les; d'altra banda, dels 75 convents van ser cremats 30. El nou governador civil, Evaristo Crespo Azorín, suspengué els diaris nacionalistes catalans, els lerrouxistes i els anarquistes; també clausurà les societats i els centres obrers. Durant l'agost seran empresonats 990 rebels dels més de 2.500 detinguts en enormes batudes policíaques. Als processats se'ls imputà dos tipus de delicte: d'una banda, el fet de portar armes i participar en la construcció de barricades, així com els atacs contra els serveis públics o transports, va ser considerat com a delicte de rebel·lió militar, és a dir, delicte de sedició, i aquests casos van ser jutjats per tribunals militars; d'altra banda, el saqueig o incendi de convents, així com els atacs al clergat, van ser classificats com a delictes comuns i jutjats pels tribunals civils. La justícia militar va processar 1.725 persones --214 en rebel·lia-- en un total de 739 causes diferents; es van sobreseure els càrrecs contra 469 persones, mentre que 584 van ser absoltes; les condemnes a mort van ser 17, però només s'executaren cinc persones (Josep Miquel Baró, Antoni Malet Pujol, Eugenio del Hoyo, Ramon Clemente García i Frances Ferrer Guàrdia) i les altres 15 van ser commutades per cadena perpètua, condemna que va ser imposada a un total de 59 insurgents. Unes 200 persones sospitoses d'anarquisme van ser expulsades a més de 300 quilòmetres de Barcelona (a Alzira, Terol, Siétamo, Puebla de Híjar, Almudévar, Ayerbe, Osca, etc.) i 40 estrangers (20 d'ells francesos) van ser desterrats a l'estranger. El sindicat Solidaritat Obrera, tot i no haver patrocinat la vaga oficialment, va veure clausurat el seu domicili social i el seu periòdic Solidaridad Obrera prohibit, sota l'acusació d'haver instigat la rebel·lió d'acord amb la Confederació General del Treball (CGT) francesa i la maçoneria internacional; la repressió portarà també una important disminució dels seus militants, que passaran de 15.000 a tot Catalunya a només 4.418. A l'agost també es tancaran 94 escoles laiques, 20 escoles privades (neutres) i 34 centres d'«idees avançades» de tota la província. Les conseqüències polítiques de la Setmana Tràgica no seran ni la República ni l'Anarquia, sinó un modest canvi de govern: el 21 d'octubre caurà el conservador mallorquí Antoni Maura Montaner sota la consigna«Maura no!».

    ***

    Capçalera de "Culmine"

    Capçalera de Culmine

    - Surt Culmine: L'1 d'agost de 1935 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista en llengua italiana Culmine (Cim), que arribarà a portar tres subtítols («Rivista Anarchica»,«Pubblicazione Anarchica Bimensile» i«Pubblicazione Anarchica»). D'antuvi fou mensual, però amb el temps la periodicitat fou canviant. Va estar escrita --llevat de textos clàssics de pensadors anarquistes (Reclus, Proudhon, Bakunin, Nietzsche, Malatesta, Kropotkin, etc.)--, impresa, editada i distribuïda per Severino Di Giovanni, que escrivia durant les nits, ja que de dia feia feina en un taller tipogràfic a Morón. En van ser administradors Agostino Cremonessi i Giulio Montagna. Alguns membres del grup foren José Apaugliesi, Francisco Mezzano, José Pelatelli, Antonio Botenelli, Vicenti Pinelli, Aldo Aguzzi i Genaro Pensa. Fou l'única publicació argentina que defensà sense contemplacions l'expropiació i l'acció violenta com a mitjà de lluita anarquista i es va finançar amb la feina de Di Giovanni, amb el suport econòmic d'anarquistes italians d'Europa i amb l'aconseguit en diverses expropiacions. Els objectius que perseguia Di Giovanni amb la publicació eren difondre les idees anarquistes entre els treballadors immigrants italians; contrarestar la propaganda dels partits polítics pseudorevolucionaris, que feien de l'antifeixisme una especulació per a les seves futures conquestes parlamentàries; engegar l'agitació de caràcter exclusivament llibertari entre els treballadors italians per mantenir viu l'esperit antifeixista; despertar l'interès als seus compatriotes per les agitacions proletàries argentines; i establir una intensa i activa col·laboració entre els grups anarquistes italians, els companys aïllats i el moviment anarquista argentí. El periòdic polemitzà durament amb els altres sectors de la família socialista; s'ocupà de temes poc usuals, com ara l'emancipació femenina; organitzà tertúlies culturals, sota el lema «De la propaganda als fets»; i realitzà una important campanya per l'alliberament dels italoamericans Sacco i Vanzetti i de l'ucranoargentí Simón Radowitzky. Di Giovanni també hi va publicar poemes seus. En sortiren 33 números, l'últim el 10 d'abril de 1928, i arribà a tirar 4.000 exemplars. També va crear la Llibreria Culmine, on s'oferien a baix preus obres d'autors clàssics (Bakunin, Nietzsche, Darwin, Kropotkin, Malatesta, etc.).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Propaganda de "Le Musée du Soir"

    Propaganda de Le Musée du Soir

    - François-Henri Jolivet: L'1 d'agost de 1875 neix a París (França) el poeta obrer, cantautor pacifista i llibertari François-Henri Jolivet. Fill d'una modesta família obrera, va fer de repartidor tirant d'un carro i es recorrent els carrers parisencs quan compondrà les primeres cançons. Als 17 anys va començar a actuar a escenaris i participarà amb el grup de cantautors revolucionaris «La Muse Rouge». Va fer actuacions en les festes obreres de La Vache Enragée de Montmartre, en les reunions organitzades pel periòdic llibertariLa Patrie Humaine, etc. Durant els anys 20 va freqüentar «Le Musée du Soir», creat per Henry Poulaille, qui farà el prefaci del seu recullChansons sociales et satiriques(1956). Encoratjat per Edith Piaf, actuarà als cabarets de Montmartre fins el final dels seus dies, el 31 d'octubre de 1955 a París (França).

    ***

    L'equip de redacció de "Le Libertaire" en 1921

    L'equip de redacció de Le Libertaire en 1921

    - Pierre Mualdès:L'1 d'agost de 1885 neix a Uzemain (Lorena, França) el militant anarquista Pierre-Louis Beauchet, més conegut com Pierre Mualdès. Va descobrir les idees llibertàries a Epinal a la barberia de Victor Loquier. Amic d'Eugène Jacquemin, va instal·lar-se a París i a partir de 1912 va col·laborar en Le Libertaire. Abans de la Gran Guerra va ser membre de les Joventuts Anarquistes de París, amb Jacques Chazoff, Michel Morin, Dremière, Carré i Maurice Boyer. Després del triomf de la revolució bolxevic, es va veure seduït un temps pel comunisme, però va retornar ràpidament a les idees anarquistes, adherint-se a la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), de la qual serà membre de la comissió administrativa. Durant els anys vint va ser un dels principals redactors de Le Libertaire, assumint diverses responsabilitats en el periòdic (secretari de redacció, administrador). També va col·laborar en La Revue Anarchiste i en La Revue Internationale Anarchiste, entre d'altres. Com a corrector d'impremta, va militar a partir de 1928 en el sindicat d'aquest ram. Després va participar en el periòdic pacifista de Victor Méric La Patrie Humaine (1931-1939). A finals de 1944 participarà en la reedició del periòdic Ce Qu'il Faut Dire, de Louis Louvet, amb les seves «Paraules d'un pària», i després va signar articles en Contre-Courant i en la revista de Louis LecoinDéfense de l'Homme. Víctima de la malaltia de Parkinson es va retirar al Midi. Pierre Mualdès va morir el 19 de desembre de 1966 a Marsella (Provença, Occitània).

    ***

    Lola Iturbe

    Lola Iturbe

    - Lola Iturbe: L'1 d'agost de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i anarcofeminista Dolores Iturbe Arizcuren, més coneguda com Lola Iturbe. Filla d'una navarresa fadrina (Micaela Iturbe Arizcuren), visqué la seva infància amb la família de Vicente Vidal, a qui considerarà son pare adoptiu, a Cerdà, a prop de Xàtiva (La Costera, País Valencià), fins que sa mare la reclamà des de Barcelona. Poc, després, amb nou anys, a causa de les penúries econòmiques, es posa a fer feina com a aprenent, després com a serventa i finalment, amb 14 anys, com a sastressa de pantalons, feina que serà el seu ofici definitiu. A Barcelona, per influències de Joan Manent, s'afilià en 1916 al Sindicat del Vestir de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou amiga de la flor i nata del moviment llibertari del seu temps (Francisco Arín,Ángel Pestaña, Martí Barrera, Teresa Claramunt, Llibertat Ródenas, Soledad Gustavo, Federico Urales, Roser Dulcet, etc.), participant activament en el Comitè Pro-Presos, en manifestacions, mítings i conferències. A començaments de la dècada dels vint, participà en el grup d'afinitat anarquista«Germen», on coneixerà Faustino Vidal amb qui s'unirà sentimentalment i tindrà una filla, Aurora, en 1923. L'any següent Vidal va morir d'una tuberculosi de gola. Sis mesos després, formà parella definitiva amb el militant anarquista Juan Manuel Molina Mateo (Juanel), el qual ja coneixia del grup «Germen», i ambdós s'instal·laren a Granollers. Entre 1922 i 1926 la parella visqué a Granollers i a Barcelona. En la matinada del 10 de novembre de 1924 assistí a la seva cel·la, hores abans de ser garrotats, Juan Montejo i José Llacer, anarquistes condemnats arran de l'aixecament revolucionari de Bera. Després vingué una època de penúries a causa de la persecució a la qual estava sotmès Juanel, fugint cap a França en 1926. Entretant la parella havia tingut un infant, Helenio. Després d'un temps a París i a Bèlgica, amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, tornà a Barcelona. Amb la proclamació de la II República visqué amb Juanel a la redacció del periòdic Tierra y Libertad, on participà activament en les tasques de la redacció. El 16 de novembre de 1933 va participar un míting a Barcelona contra les eleccions, organitzat per Tierra y Libertad en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Alejandro G. Gilabert, Vicente Pérez (Combina), Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Domingo Germinal. En aquesta època va fer costat els aixecaments revolucionaris de 1933 i de 1934. En 1936 formà part del grup fundador de l'agrupació anarcofeminista«Mujeres Libres», passant a ser d'administradora de la revista Mujeres Libres i en la qual publicà textos sota els pseudònims Libertad i Kyralina, en honor de l'escriptor Panait Istrati. El juliol de 1936 sufocà directament l'aixecament feixista, redactant les primers fulls que van ser llançats des de l'aire, ajudant en un hospital de campanya durant les lluites als carrers barcelonins, intervenint en l'ocupació de l'edifici de la patronal, fent Solidaridad Obrera, en el Comitè de Milícies Antifeixistes, etc. També va fer tasques al Casal de la Dona Treballadora i als«liberatorios» de prostitució. Durant la guerra es dedicà especialment a «Mujeres Libres» i a fer de corresponsal al front i portar l'administració de Tierra y Libertad; feines que hagué de suspendre quan caigué malalta. Arran dels fets de«Maig del 37», entrà a fer feina en l'Oficina Jurídica de la CNT i ajudarà a alliberar presos cenetistes i militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) tancats a les txeques del comunisme estalinista. L'octubre de 1938 acompanyà, amb Martín Gudell i Pedro Herrera, la veterana anarquista Emma Goldman, de visita per veure les realitzacions de la Revolució espanyola, en els seus desplaçaments al front i a les col·lectivitats. El final de la guerra l'agafà a Bellver de Cerdanya, convalescent d'una operació, i pogué passar la frontera per Llívia i per la Tor de Querol. Després anà i tornà per diverses localitats occitanes (Pàmies, Varilhas, Nimes, Montpeller), fins que es reuní amb Juanel a Tolosa de Llenguadoc. El 19 de novembre de 1944 prengué la paraula en un míting CNT-UGT a Montpeller. Durant la II Guerra Mundial ajudà son company, secretari de la CNT en l'Exili, en tasques orgàniques, fins que fou detingut el març de 1946 a la Península. Entre 1946 i 1952 treballà de sastressa a Tolosa. En 1952 es reuní novament amb Juanel i s'instal·laren a la capital històrica del Llenguadoc. El 8 de novembre de 1975, durant la inauguració de l'exposició «Sous le signe de l'Année Internationale de la Femme. Grande Exposition du Livre (français-espagnol)», celebrada a la Maison de l'Europe de Lió, llegí la conferència La mujer en la lucha social, sistematització del seu pensament anarcofeminista. En morir el dictador Franco, la parella travessà els Pirineus i, a partir de 1979, després de vendre la seva casa de Deuil la Barre, s'establí definitivament al barri barceloní de La Verneda. Durant sa vida col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara Acción Social Obrera,España Libre, Espoir,Exilio, Faro, La Hora de Mañana, El Libertario, Mujeres Libres, Polémica, Proa, Suplemento de Tierra y Libertad, etc. A més dels seus articles en premsa, és autora del llibre La mujer en la lucha social y en la Guerra Civil de España (1974 i 2004). En 1984 va morir son company Juanel. En 1986 participà en la pel·lícula documental ...de toda la vida, de Lisa Berger i Carol Mazer. Lola Iturbe va morir el 5 de gener de 1990 a Gijón (Astúries, Espanya), on vivia amb sa filla Aurora, i, per exprés desig seu, les seves despulles van ser traslladades a Catalunya, on el 7 de gener van ser enterrades al cementiri de Cerdanyola del Vallès, al costat del seu company Juanel. En 2006 Antonia Fontanillas i Sonya Torres publicaren Lola Iturbe. Vida e ideal d'una luchadora anarquista, on es recullen textos autobiogràfics i una antologia dels seus articles i conferències.

    ***

    Angelo Sbardellotto

    Angelo Sbardellotto

    - Angelo Sbardellotto: L'1 d'agost de 1907 neix a Villa di di Villa, llogaret de Mel (Belluno, Vèneto, Itàlia) l'anarquista Angelo Pellegrino Sbardellotto. Cinquè fill d'una família d'11 germans, en 1924 marxa a l'exili amb son pare Luigi, que fuig del feixisme, primer a França, després a Luxemburg i finalment a Lieja (Bèlgica), treballant com a miner i mecànic, participant en un grup anarquista de Lieja molt i actuant molt activament durant la campanya de suport a Sacco i Vanzetti. En 1928 sa mare, Giovanna Dall'Omo, que restava a Itàlia, amb l'ajuda de la mestra del poble, li escriu demanant-li que  torni ja que li ha arribat la citació per servir l'Exèrcit; ell li fa saber per carta el seu rebuig de tornar a Itàlia, tot declarant el seu ideal llibertari, el seu antimilitarisme i la seva condemna del feixisme. Giovanna, catòlica i de mentalitat tradicionalista, trasbalsada, demanarà consell al capellà local. Un dels dos, o la mestra o el mossèn, va enviar la carta i un informe a les autoritats feixistes i  a partir d'aquest moment, Sbardellotto figurarà als arxius de la dictadura com a «perillós anarquista». Entra clandestinament a Itàlia i el 4 de juny de 1932 és aturat casualment a la plaça romana de Venezia per la policia portant un passaport suís fals i quanés escorcollat se li troba una pistola i dues bombes adossades a la panxa. Durant l'interrogatori, confessarà que havia anat a Itàlia amb la intenció d'atemptar contra Mussolini, ben igual que Michele Schirru. Després d'una instrucció judicial ràpida de dos dies (11 i 12 de juny de 1932), portada a terme pel procurador general Vincenzo Balzamo, i processat sumàriament en un judici-farsa de dues hores (de les 9 a les 11.15 hores) el matí del 16 de juny a la tristament famosa sala de la IV Sessió del Palau de Justícia de Roma, serà condemnat a mort pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat feixista, presidit per Guido Cristini, pel«delicte d'intenció» d'assassinar el dictador. En rebutjar la demanda de gràcia, serà afusellat l'endemà, 17 de juny de 1932, a les 5.45 de la matinada, a Forte Bretta (Roma, Itàlia), per un escamot de soldats capitanejats per Armando Giuia, després d'haver rebutjat els serveis eclesiàstics i d'haver estat obligat a ser present en l'afusellament del militant antifeixista genovès Domenico Bovone. En rebre la descàrrega va cridar:«Visca l'anarquia!». El seu cos no va ser lliurat a la família i va ser enterrat d'amagat. En 2004 l'historiador Giuseppe Galzerano publicarà el llibre Angelo Sbardellotto. Vita processo e morte dell'emigrante anarchico fucilato per l'«intenzione» di uccidere Mussolini, dedicat a la seva figura. A Belluno, al seu país natal, existeix el Circolo Anarchico Sbardellotto, per mantenir viva la seva memòria, i a Mel, el seu poble, el 16 d'octubre de 2005 van inaugurar un monòlit, obra de Cristiano Olivotto, en record seu.

    ***

    Vicente Ruiz Gutiérrez

    Vicente Ruiz Gutiérrez

    - Vicente Ruiz Gutiérrez: L'1 d'agost de 1912 neix a Guadalcázar (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Vicente Ruiz Gutiérrez, també conegut pels australians com Vincent Ruiz. Fill d'un ferroviari, quan tenia tres mesos sa família s'instal·là a Màlaga. En aquesta ciutat va anar a escola i aprengué l'ofici de lampista. Després començà a treballar als ferrocarrils i en 1932 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou nomenat secretari de la Subsecció del Gremi de Ferroviaris de Màlaga i arran d'un conflicte obrer va patir represàlies i fou acomiadat. Més tard ingressà en el Sindicat del Metall, del qual fou nomenat secretari. Durant els anys republicans fou un dels organitzadors de l'Ateneu de Divulgació Social i de l'Ateneu Llibertari, a més de militar, amb son amic Santana Calero, en les Joventuts Llibertàries. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 representà el Sindicat del Metall en el IV Congrés de la CNT celebrat a Saragossa. Quan esclatà la guerra, proposà la creació d'un grup de les Joventuts Llibertàries per marxar al front (Batalló Juvenil Llibertari), del comitè organitzador del qual va formar part i en el qual desenvolupà el càrrec de delegat polític fins a la caiguda de Màlaga el febrer de 1937. També participà en la col·lectivització dels tallers dels ferrocarrils malaguenys. Després de la caiguda de Màlaga, marxà a Madrid i va combatre fins al final de la contesa. El març de 1939, a través de València i Alacant, aconseguí passà a Àfrica amb un dels últims vaixells. Tancat a Orà, fou enviat als camps de concentració de Colomb-Bechar i Kenedsa. Després fou obligat a treballar en la construcció de vies fèrries i a les mines hulleres fins al novembre de 1942, quan la invasió aliada facilita la seva fuita. S'instal·là a Beni Saf, on s'havia reconstituït la CNT, organització de la qual va ser nomenat secretari, assistint a diversos plens celebrats a Orà. Amb l'Alliberament, col·laborà en diverses publicacions (Solidaridad Obrera, Inquietudes Libertarias, etc.) i en 1949 s'establí a Casablanca. Representà en diversos plens marroquins el Nucli Confederal de Casablanca i s'especialitzà en propaganda. En aquesta època també fou membre de l'Agrupació Cultural«Armonía» i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El setembre de 1965 emigrà a Austràlia, on continuà militant en el moviment anarquista de l'Exili. En aquests anys publica les revistes anarquistes Ravachol i Acracia. En 1967 participà en l'acabat de crear Centre Democràtic Espanyol --coalició antifeixista formada per republicans espanyols, socialistes i anarquistes--  i en les seves publicacions (El Demócrata). En 1973 fundà la Melbourne Anarchist Black Cross (Creu Negra Anarquista de Melbourne) i en 1975 participà en el Congrés de la CNT de l'Exili com a membre del Grup Cultural d'Estudis Socials de Melbourne. Fou molt actiu en diverses campanyes (contra la guerra del Vietnam, etc.) o participant en diferents iniciatives, com ara el Sindicat d'Inquilins de Collingwood, el Fitzroy Legal Service --assessorament jurídic de treballadors i necessitats-- o la Free Store (Botiga Lliure) de Collingwood. En 1986 participà en la Congrés Anarquista d'Austràlia, celebrat a Melbourne, on es reuní amb Abel Paz. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions (Acracia, Le Combat Syndicaliste,El Demócrata,El Español,Espoir, Inquietudes Libertarias,Nosotros, Soliaridad Obrera, Tierra y Libertad, Tinta Negra, etc.) i ajudà en l'edició de diversos fulletons editats pel moviment anarquista de l'exili a Austràlia. Vicente Ruiz Gutiérrez, que a partir de 1995 embogí, va morir el 15 de juliol de 1998 a Melbourne (Victòria, Austràlia) i fou incinerat cinc dies després. A finals de 2001 es va crear la «Vicente Ruiz Foundation» de Melbourne, fundació i editorial promoguda per son fill Vicente Ruiz (junior) i que té com a finalitat mantenir viva la seva memòria i continuar amb el seu compromís social i llibertari.

    ***

    Aleksander Nakov en el 79è Congrés de la SAT a Belgrado (agost de 2006)

    Aleksander Nakov en el 79è Congrés de la SAT a Belgrado (agost de 2006)

    - Aleksander Nakov: L'1 d'agost de 1919 neix a Kosatcha (Kovacevci, Pernik, Bulgària) l'anarquista i esperantista Aleksander Metodiev Nakov. Fill d'una família pobra, sos pares es deien Metodi Nakov i Jordanka Christova Nakova. En acabar els estudis primaris començà a treballar com a obrer agrícola. Després marxà a la ciutat de Pernik, on, a partir de 1937, s'integrà en el moviment llibertari i creà un grup a la fàbrica de maquinària Machinostroitel en la qual treballava. En 1941 va ser detingut, amb altres cinc companys, i condemnat a vuit anys de presó. En 1944 fou alliberat i retornà a Kosatcha, on creà un grup amb altres llibertaris (Miltcho Slavov, Asparauch Groujov, Jordan Borisov i Geirges Kirilov). A finals de 1944 tornà a Pernik per treballar-hi i creà el grup «Élisée Reclus» (Dimitri Vasiliev, Bojan Alexev, Leserman Asenov Minev, Maria Douganova i Kotze Zacharinov). Membre de les Joventuts Llibertàries, va ser nomenat responsable de l'organització local de la Unió Anarquista Búlgara (UAB) del sud-oest, el secretari de la qual era Stanke Dimitrov. Un cop prohibit el moviment anarquista pe les autoritats comunistes, participà en una conferència clandestina la qual va emetre un segells de suport i recaptà fons per ajudar els companys víctimes de represàlies. Arran de les grans batudes antianarquistes de finals de 1947, va ser detingut a Pernik i reclòs al camp de concentració i de reeducació de Belene, on, a causa del seu comportament qualificat per la policia com a «força dolent», va ser castigat en nombroses ocasions. El 10 d'agost de 1953 va ser alliberat i continuà les seves activitats anarquistes que es van veure ampliades gràcies als contactes que va establir amb els companys llibertaris d'arreu Bulgària tancats a Belene. Durant l'estiu de 1961, aprofitant que podia viatjar de franc amb tren, marxà a Varna on es trobà amb els militants Bojan Tidiriv Mangov, Atanase Mangov i Todor Baramov; a Kolarovgrad ambTrouftcho Nikolov Trouftchev; a Knegea amb Trifon Todorov Tersijiski; a Debesk amb Letcho Todorov Natchev; i a Sandanski amb Petko Ivanov Stojaniv. Obrer ajustador de locomotores a la mina República de Pernik, la policia informà que es reunió amb altres militants (Dimiti Vassiliev Stojanov, Bojan Alexev Stefanov, Mikhail Stijanov Mindov, Vladimir Andonov i Ilia Geirguiev Minev) amb els quals intercanviava informacions, literatura i ajuda. Com a esperantista participà en la societat d'esperantista «Nova Ruta» a Pernik i actualment és membre de la Bulgara Esperantista Asocio (BEA, Associació Esperantista Búlgara) i col·labora en la seva revista Bulgara Esperantisto. Sa companya, Kirilka Alexeyeva Metodieva. En 2006 publicà les seves memòries sota el títol Expedient de l'objecte número 1218. Entre el 19 i el 26 d'agost d'aquell any participà en el 79è Congrés de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional) a Belgrado (Sèrbia). Entre el 27 i el 31 de maig de 2009 participà a Tessalònica (Grècia) en la IV Fira del Llibre Anarquista dels Balcans.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    L'acció política concreta (militància dins les organitzacions que portaren -i algunes porten encara!- al coll la lluita per l'autodeterminació i el socialisme), el combat polític i cultural en defensa dels nostres drets nacionals res no signifiquen davant l'embranzida propagandística dels que solament empren la paraula "nacionalisme" en el marc del més barroer electoralisme. Però així van les coses i mai no s'ha d'esperar cap mena de reconeixement per la coherència en la defensa de determinats principis democràtics. Vegeu el pagament fet a Gabriel Alomar, Joan Fuster o a l'escriptor Manuel de Pedrolo. El silenci i el buit més vergonyós és el premi que sempre han tengut els intellectuals que nosaltres admiram. (Miquel López Crespí)


    La qüestió nacional a les Illes i el PSOE (pàgines del meu dietari)


    Aquestes setmanes [juliol de 2002] hem pogut gaudir d'un interessant debat referent al PSOE i la qüestió nacional a les Illes. Josep Moll Marquès ens volia fer creure que el zapaterisme espanyol (i abans, el felipisme) defensaven el dret d'autodeterminació dels pobles o que havien estat a l'avantguarda del nostre deslliurament nacional lluitant per aconseguir més quotes d'autogovern per a les Illes. L'article de Miquel Àngel Maria Ballester "El PSOE i el nacionalisme" (El Mundo-El Día de Baleares, 8-VII-02); el de Llorenç Capellà titulat "Nacionalisme i psocialisme" (Diari de Baleares, 9-VII-02) el del diputat del PSM Antoni Alorda Vilarrubias "Els 'nacionalistes' del PSIB-PSOE" (Diari de Baleares, 9-VII-02), el de Joan Pericàs "La Qüestió..." (El Mundo, 11-VII-02) i els que han escrit Joan Mir, Nanda Ramon i Joan Marí han ajudat a deixar les coses en el seu lloc.

    Tot plegat coincidia amb la trucada d'un amic editor que em demanava si podia fer-li arribar algun original meu referent a la qüestió nacional a les Illes. De cop i volta m'he adonat d'una situació paradoxal ja que, de no reunir en alguns llibres el nombrós material que tenc dividit en centenars d'articles, estudis i llibres d'assaig, potser s'anàs oblidant la lluita i les aportacions teòriques i/o pràctiques dels intellectuals que hem lluitat -i lluitam- per una constitució autènticament democràtica que reconegui el dret dels pobles a l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autònomes. El confusionisme escampat per articles com els del senyor Moll m'ha fet constatar que, de no anar vius, els que hem lluitat de veritat per aquestes idees aviat podríem ser esborrats del mapa per aquells que sempre han claudicat davant els poders fàctics (la recent història de la transició és l'exemple més evident que podem recordar).

    L'acció política concreta (militància dins les organitzacions que portaren -i algunes porten encara!- al coll la lluita per l'autodeterminació i el socialisme), el combat polític i cultural en defensa dels nostres drets nacionals res no signifiquen davant l'embranzida propagandística dels que solament empren la paraula "nacionalisme" en el marc del més barroer electoralisme. Però així van les coses i mai no s'ha d'esperar cap mena de reconeixement per la coherència en la defensa de determinats principis democràtics. Vegeu el pagament fet a Gabriel Alomar, Joan Fuster o a l'escriptor Manuel de Pedrolo. El silenci i el buit més vergonyós és el premi que sempre han tengut els intellectuals que nosaltres admiram. Res no importa a la colla d'oportunistes i menfotistes que ens encercla l'exemple ètic i la decidida actuació en defensa dels nostres drets nacionals i socials de Manuel de Pedrolo, Gabriel Alomar, Joan Fuster, Llompart de la Peña....

    En el llibre d'assaig No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, 2001) i en previsió d'un possible llibre fent referència a la qüestió nacional, ja havia anat deixant indicis que servissin de "guia" per aquest hipotètic editor interessat en sistematitzar els meus treballs referents a la qüestió nacional.

    En el capítol del llibre abans esmentat titulat "L'abandonament de la lluita per l'autogovern" (pàgs. 209-216) informava d'on es podien trobar alguns d'aquests treballs (no tots!) publicats en temps de la transició. Deia en aquest capítol: "Com ja he explicat en un altre capítol, a ran d'unes xerrades amb Llompart de la Peña vaig decidir -a part de la meva lluita estrictament de militant dins l'OEC- portar una mica 'la guerra pel meu compte' i provar d'utilitzar els mitjans que la premsa oficial podia oferir-nos. I així, quan pareixia que -obtingudes les respectives poltrones institucionals- s'havia oblidat la lluita pel nostre redreçament nacional, vaig escriure nombrosos articles denunciant la maniobra reformista de la transició i el silenci dels parlamentaris elegits a les Illes, envers tot el que es referia al combat per l'autodeterminació i l'autogovern. Entre d'altres, els treballs més destacats en aquest sentit que vaig anar signant foren els següents: Autonomía: la lucha contra un silencio (Última Hora, 15-II-78); Els altres callen... Autonomies: al gust d'UCD (Baleares, 25-II-78); Nuestras enmiendas al Proyecto Constitucional (Baleares, 5-III-78); Al Sr. Antonio Ensenyat (Última Hora, 11-III-78); Autonomía de Baleares y Pitiüsas (La Voz de los Trabajadores, III 78); Per l'Autonomia (Baleares, 18-IV-78); Autogovern i estatut (a la secció 'La Columna de Foc' del diari Última Hora, 22-4-78); En defensa de la nostra nacionalitat (en la secció 'La Columna de Foc', Última Hora, 5-V-78; La Constitució: greus limitacions per l'autonomia (secció 'La Columna de Foc', Última Hora, 13-V-78; El gonellisme d'UCD (Baleares, 4-V-78); UCD: La dreta centralista de sempre (Baleares, sense data); Per una constitució autènticament democràtica (Baleares, 16-V-78); Mallorca: clamor contra UCD (La Voz de los Trabajadores, 15-VII-1978); El fascismo en Mallorca (La Voz de los Trabajadores, 1-VI-78); En defensa de una constitución auténticamente democrática (escrit meu però signat per l'Oficina de Premsa de l'OEC, Baleares, 20-VII-78); La situación política actual (Baleares, 7-VI-78).

    'Com he dit abans, alguns d'aquests treballs varen ser comentats i discutits amb Josep M. Llompart en el seu despatx de l'Editorial Moll, en el carrer Torre de l'Amor, núm. 4, on anava a lliurar-li el material per a 'La Columna de Foc'. Dies inoblidables, aquells, quan encara les traïdes i les renuncies no s'havien consumat a fons i, amb certa illusió, podíem imaginar que amb esforç i persistència podríem anar redreçant la situació a què ens abocaven els partits que ajudaven la reforma del sistema".

    Cal recordar que, la redacció del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, 2000) i el d'assaig No era això: memòria política de la transició ja anaven enfocats en la línia de recuperació de la nostra memòria històrica. Cultura i antifranquisme conté nombrosos capítols que permeten visualitzar a la perfecció la història de la creació de les bases polítiques i culturals del futur nacionalisme d'esquerres a les Illes. Que jo recordi, no teníem el PSOE al nostre costat ni en els anys de la lluita per una Constitució autènticament democràtica, ni en els anys vuitanta, quan lluitàvem per un Estatut "via 151". Com molt bé explica el diputat Antoni Alorda, ja fa més d'un quart de segle que sempre ensopegam amb enteses PP-PSOE per barrar el pas al nostre autogovern. Perfeccionar el disseny de l'Espanya autonòmica és l´únic que ha fet el partit del senyor Moll (això i coses molt més tèrboles de les quals ja han parlat durant anys i més anys els mitjans de comunicació). Crec que ja ho vaig escriure en un altre article: el "nacionalisme" no és qüestió de paraules ni de sermons. És tracta d'una pràctica militant i de fets concrets. I els fets concrets del felipisme o del zapaterisme no han anat mai en direcció d'augmentar les nostres quotes d'autogovern i, manco encara, de lluitar pel dret democràtic a l'autodeterminació de les nacions.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


    Memòria històrica: les claudicacions de la transició. L'esquerra oficial contra el dret dels pobles a l'autodeterminació



    Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).

    Memòria històrica: la transició.


    Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot ha vingut motivat per un escadusser informe de la "Real Academia de la Historia". Molta gent es demana per l'origen autèntic de l'actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l'ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de "la España eterna", aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l'exili (penseu solament en la gran quantitat d'intellectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell "Imperio donde no se ponía el sol", el món de Carles I, Felip I –que ells anomenaven Carlos V i Felipe II- i, no hi mancaria més, Felip V!). Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l'esquerra en el camp de la història no és tan sols "nostàlgia imperial". Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.


    En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major del PCE, en un furibund pamflet contra l'autor del llibre que teniu en les mans, encara s'atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!


    Tot això és tan evident que fa uns mesos un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intel·lectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pellícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel·lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició.


    Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intel·lectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. El document de la "Real Academia de la Història", el decret d'"Humanidades" que serà aprovat properament pel Parlament de l'Estat, serà simplement la darrera batalla de la transició.


    Miquel López Crespí



    0 0

    [02/08] Judici de Caserio - Atemptat de Salson -«Spártacus» - Tarrida del Mármol - Mertz - Messac - López Arencibia - Borda - Órtore - Casasús - Smythe - Nicolazzi - Podshivalov - Corghi - Adamas - Cicuta - García García - López Ayesa - Álvarez Ferreras

    Anarcoefemèrides del 2 d'agost

    Esdeveniments

    El judici de Sante Geronimo Caserio segons el periòdic parisenc "Le Petit Journal" del 20 de juliol de 1894

    El judici de Sante Geronimo Caserio segons el periòdic parisenc Le Petit Journal del 20 de juliol de 1894

    - Judici de Caserio: El 2 i el 3 d'agost de 1894 l'anarquista italià Sante Geronimo Caserio és jutjat a Lió (Arpitània) i condemnat a mort per l'Audiència del Roine per haver apunyalat i matat, el 24 de juny de 1894, el president de la República francesa François Marie Sadi Carnot. En un palau de Justícia ocupat militarment, i en un clima d'histèria antianarquista i antiitalià, cap advocat no acceptarà defensar Caserio, i serà un advocat d'ofici, Maitre Dubreuil, qui el «defensarà». Caserio serà guillotinat el 16 d'agost de 1894.

    ***

    La temptativa de Salson segons el periòdic parisenc "La Vie Illustrée" del 10 d'agost de 1900

    La temptativa de Salson segons el periòdic parisenc La Vie Illustrée del 10 d'agost de 1900

    - Atemptat de Salson: El 2 d'agost de 1900, a l'avinguda Malakoff de París (França), l'anarquista François Salson intenta sense èxit assassinar el xa de Pèrsia, Muzaffar al-Din, titella dels colonitzadors, en viatge oficial a França per assistir a l'Exposició Universal, quan aquest sortia de l'hotel i marxava cap a Versalles. Després d'aconseguir saltar a l'estrep del landó oficial, brandeix un revòlver que apunta sobre el pit del xa, però no arribarà a fer foc. Desarmat i detingut, va poder fugir del linxament de la gentada.

    ***

    Capçalera del primer número d'"Spártacus"

    Capçalera del primer número d'Spártacus

    - Surt Spártacus: El 2 d'agost de 1919 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del setmanari anarquista Spártacus. Era l'òrgan d'expressió del Partit Comunista del Brasil (PCB), organització llibertària nascuda, per influències de la Revolució russa, poc abans. En van ser els editors responsables José Oiticica, Santos Barbosa, Adolfo Busse, Salvador Alacid i Astrogildo Pereira. Aquesta publicació, que es va distribuí a tots els Estats brasilers pel sistema de «paquetaires», va ser llançada amb un «Festival Pro-Spártacus», on s'impartiren conferències de Fábio Luz («A imprensa e o proletariado») i d'Octávio Brandão. Hi van col·laborar, a més dels citats, I. Augusto, Bernardo Canellas, Maurício de Lacerda, Edgard Leuenroth, Joaquim Pimenta, Manuel Ribeiro i Polydoro Santos, entre d'altres. Encara que anarquista, publicà els primers textos de Lenin al Brasil. En el número 9, del 27 de setembre de 1919, es publicà el manifest «Os anarquistas brasileiros: Ao povo», signat per Zenon de Almeida, Orlando de Araújo e Silva, Djalma Fetermann, Armando Martins, Nino Martins, Orlando Martins i Polydoro Santos. En sortiren 24 números fins a gener de 1920 i deixà de publicar-se per la repressió governamental que acusà el periòdic d'atiar la mort del primer ministre britànic i envià la policia a clausurar la redacció i a prohibir la seva edició.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Fernando Tarrida del Mármol

    Fernando Tarrida del Mármol

    - Fernando Tarrida del Mármol:El 2 d'agost de 1861 neix a l'Havana (Cuba) --alguns citen Santiago de  Cuba-- el militant i pensador anarquista Fernando Tarrida del Mármol. Fill d'emigrants catalans acabalats de Sitges (Garraf, Catalunya), era nebot del general cubà Donato Mármol. Quan encara era un infant, sos pares es van traslladar a Sitges. Son pare, Joan Tarrida Ferratges, instal·là en 1874 al seu domicili del carrer Major de Sitges la primera fàbrica de sabates de la Península --actualment un carrer d'aquesta localitat porta el seu nom. Va estudiar al Liceu Francès de Barcelona i entre 1879 i 1880 va relacionar-se amb el cercle lliurepensador i anticlerical «La Luz», del carrer nou de Barcelona, el qual era freqüentat per republicans i alguns anarquistes. Milità en el republicanisme federal, però ben aviat va abandonar aquestes idees després de conèixer Anselmo Lorenzo i llegir Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin i Pierre-Joseph Proudhon quan comptava 18 anys, ingressant en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Aquest canvi de trajectòria va desagradar sa família que deixà d'ajudar-lo i per prosseguir els estudis va haver de fer classes particulars i a col·legis privats. Va passar un temps a Madrid i acabà la carrera d'Enginyeria Industrial a la Universitat de Barcelona; després completà els estudis en una escola politècnica a Tolosa de Llenguadoc. A Barcelona va participar en mítings obrers, encara que no solia freqüentar les redaccions de la premsa obrera --a vegades a El Productor--, ni els locals obrers --només per fer conferències, generalment pedagògiques i doctrinals. El 19 de setembre de 1886 va intervenir amb el mallorquí Francesc Tomàs Oliver en una reunió a Madrid, en la qual Enrique Borrel Mateo demanà la intervenció dels anarquistes en les lluites electorals; Tarrida, amb Tomàs, Lorenzo i Ricardo Mella, s'oposà al projecte. Formà part del cercle obrerista«Regeneración», del carrer de Sant Oleguer de Barcelona. El seu prestigi en l'àmbit llibertari està relacionat amb els processos de Montjuïc i amb la teoria de l'anarquisme sense adjectius, de la qual va ser el màxim exponent i que va ser acceptada en un intent de superar la polèmica entre anarcocol·lectivistes i anarcocomunistes per Max Nettlau i Ricardo Mella. De tota manera abans de la repressió catalana era ben conegut: redactor d'Acracia, assistència en el Congrés d'Ensenyament Laic de Barcelona (1888), representant espanyol en la Conferència Internacional Anarquista de París de 1889, present en el Congrés Universal de Lliure Pensament del mateix any, participació en els Certàmens Socialistes de Reus i de Barcelona (1889), delegat en el Congrés del Pacte de Madrid (1891) on va polemitzar durament amb els socialistes, assistència al Congrés de Brussel·les de la II Internacional (1891), etc. Fou professor de l'Escola d'Arts i Oficis de Gràcia. Dirigia l'Acadèmia Politècnica de Barcelona quan va ser empresonat, el 21 de juliol de 1896, després de l'atemptat de Canvis Nous del 7 de juny, i va ser alliberat, després de passar per les presons de les Drassanes, del carrer d'Amàlia --on ensenyà física i química als tancats-- i del castell de Montjuïc, el 27 d'agost per pressions de Santiago Rusiñol i d'alguns familiars --Antoni Ferratges Mesa, marquès de Mont-Roig i senador per Barcelona. El seu cas va ser sobresegut el 21 d'octubre de 1896. Va exiliar-se i desenvolupà una virulenta campanya contra el terror governamental que va tenir gran ressò, especialment des de París amb Charles Malato, d'on va ser expulsat després de la mort d'Antonio Cánovas del Castillo, però també des de Bèlgica i Londres, on va instal·lar-se albergat per Louise Michel i Kropotkin, i establint relacions amb Nettlau, Errico Malatesta, Gustav Landauer, entre d'altres. El 30 de maig de 1897 parlà en el gran míting manifestació a Trafalgar Square contra la repressió del moviment anarquista a la Península. Solia fer conferències als londinencs «Club Anarquista Jueu» del carrer Jubilee, amb Rudolf Rocker, Varlaam Cherkezishvili, John Turner, i «Cercle Anarquista» del carrer Charlotte, i segons diverses fonts estava implicat en accions contra la monarquia espanyola i exercia d'agent del Comitè Pro Cuba Lliure. També va assistir al Congrés Sindicalista de Londres, amb Josep Negre, i va ser portaveu del grup «Benevento». Kropotkià,íntim amic d'Anselmo Lorenzo --aquest li va dedicar El proletariado militante--, home intel·ligent i senzill, es va ocupar essencialment de temes científics i va aspirar a donar fonament racional i científic a les qüestions socials, com ara en la sèrie escrita en Acracia i la secció en La Revista Blanca de cròniques científiques, on afirmava que la societat seria allò que la ciència permetés. També es va interessar per la crítica del poder, per l'antipoliticisme i per l'ensenyament. La seva teoria de l'anarquisme sense adjectius la va exposar en el Segon Certamen Socialista de 1889, en diversos articles de Le Révolté i en alguns fullets. Considera que la decadència de l'anarquisme a certes zones i el seu desenvolupament a Espanya té una explicació: aquí s'ha evitat les disputes internes i els individualismes i s'ha implantat en el moviment obrer. Tarrida aspira amb això a evitar la dura i desagradable discussió entre col·lectivistes i comunistes; no obstant això, va prendre partit pels aliats en el seu enfrontament contra els alemanys durant la Gran Guerra. Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Acracia, Brazo y Cerebro, Ciencia Social, El Corsario, The Daily Chronicle, L'Intransigeant,La Huelga General, La Luz, The Morning Post, Nineteen Century, El Porvenir del Obrero, El Productor, La Protesta,Le Révolté, La Revue Blanche, Tierra y Libertad, La Tramontana, La Voz del Obrero, La Voz del Pueblo, etc. Va traduir Tolstoi i és autor de llibres i de fullets com Anarquía, ateísmo y colectivismo (1885), Les inquisiteurs d'Espagne. Montjuich. Cuba. Philippines (1897), Problemas transcendentales (1908), Programa socialista libertario y la constitución del mundo (1908), Anselmo Lorenzo. Estudio crítico-biogràfico (1927, pòstum), etc. Francisco Tarrida del Mármol va morir el 14 de març de 1915 a Londres (Anglaterra) i fou enterrat al cementiri de Ladywell d'aquesta ciutat. En la necrològica que Malatesta li va dedicar en la revista Freedom apunta que en elsúltims anys de sa vida s'acostà al liberalisme democràtic. Durant els anys bèl·lics (1936-1939) la Ronda de Sant Antoni de Barcelona canvià el seu nom per«Ronda Tarrida del Mármol».

    Fernando Tarrida del Mármol (1861-1915)

    ***

    Notícia de la detenció de Georges Mertz apareguda en el setmanari "Journal de Fourmies" del 30 de gener de 1890

    Notícia de la detenció de Georges Mertz apareguda en el setmanari Journal de Fourmies del 30 de gener de 1890

    - Georges Mertz: El 2 d'agost de 1871 neix a Montbéliard (Franc Comtat, França) l'anarquista i antimilitarista Georges Mertz. Es guanyava la vida com a obrer fonedor i pintor de la construcció. El 27 de gener de 1890 boicotejà a Dijon (Borgonya, França) el sorteig del seu servei militar i intentà cremar les paperetes amb àcid sulfúric al crit de «Fora les fronteres!», però va ser detingut; jutjat per aquest fet l'1 de febrer d'aquell any pel Tribunal Correccional de Dijon, va ser condemnat a cinc dies de presó i a 15 francs de multa. El 19 de febrer de 1892 repetí el mateix incident en el sorteig del cantó de Dijon-Oest al crit de «Visca l'anarquia!». En 1892 va ser inscrit en la llista d'anarquistes de Dijon i era membre del grup anarquista «Les Résolus» d'aquesta ciutat, format per Alfred Catinot, Gaillard, Lanquetin, Jean-Baptiste Manière, Clovis Massoubre, François Monod, Lucien Poncelet i Rousset, entre d'altres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Régis Messac retratat per Guillaume Desgranges (1938)

    Régis Messac retratat per Guillaume Desgranges (1938)

    - Régis Messac: El 2 d'agost de 1893 neix a Champagnac (Poitou-Charentes, França) el militant anarquista, pacifista partidari de la no violència i escriptor Régis Messac. Seguint les passes de sa mare, mestra, i de son pare, inspector de primària, va esdevenir educador. Però, mobilitzat durant la Gran Guerra, va ser greument ferit al cap el 8 de desembre de 1914 i després trepanat. Es prearà de no haver utilitzat mai una arma contra l'«enemic». Acabada la guerra, va rebre la càtedra de Gramàtica. Va marxar, després, a Escòcia i a Canadà, on va treballar en diferents universitats. De tornada a França, en 1929, va ensenyar a l'institut de Montpeller i va obtenir el doctorat de Lletres amb una tesi sobre la literatura policíaca. Sindicalista llibertari i pacifista, criticà la pedagogia i els dogmes de l'ensenyament oficial. Militant actiu, va ser designat, en 1936, secretari de la Federació General de l'Ensenyament. L'octubre de 1936 va entrar com a ensenyant a l'institut de Coutances. Escriptor i poeta, publicà dues novel·les d'anticipació, Auinzinzinsili (1935) i La cité des asphyxiés (1937), i va col·laborar en diverses revistes llibertàries i de literatura proletària. La seva obra compta amb una trentena de títols. Durant l'ocupació alemanya, va prendre part, sempre de manera pacífica, en la Resistència, fet que implicarà la seva detenció el 10 de maig de 1943. Deportat a diversos camps de concentració amb l'etiqueta Nacht und Nebel, no en retornarà mai; va desaparèixer en una data indeterminada després del 19 de gener de 1945, al camp de Gross-Rosen o de Dora-Mittelbau. El seu nom està inscrit al Panthéon, en la llista d'escriptors morts en la Segona Guerra Mundial.

    ***

    Alfredo López Arencibia

    Alfredo López Arencibia

    - Alfredo López Arencibia: El 2 d'agost de 1894 neix a Sagua La Grande (Las Villas, Cuba) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Alfredo López Arencibia. Sos pares, Luís Felipe López, d'ascendència espanyola, i la mulata Julia Arencibia mai no legalitzaren la seva relació, per la qual cosa el«fill natural» patí tota casta de discriminacions, encara que signava amb el llinatge de son pare. En 1895, quan esclatà la III Guerra de la Independència cubana, son pare patí presó per col·laborar amb els mambises. Sense la protecció econòmica del pare, amb sa mare i sos cinc germans petits, en 1897 sa família s'hagué d'instal·lar sota un pont als afores del poble. Representà l'essència del pària: fill il·legítim, mestís i pobre. Com que mancat de recursos no pogué completar l'ensenyament primari, quan tenia nou anys entrà en un taller de Sagua La Grande com a ajudant tipogràfic, convertint-se amb el temps en un qualificat impressor. En 1908 emigrà a Camagüey i entrà a treballar a la impremta de Rogelio Zayas Bazán, el qual, irònicament, anys més tard serà un dels seus botxins. En 1910 s'instal·là a l'Havana, aconseguint feina de linotipista a la impremta «La Mercantil», on coneixerà son company de lluites Antonio Penichet. Ben aviat entrà en contacte amb les lluites sindicals i amb diversos agitadors anarquistes (Pablo Guerra, Rafael Serra, etc.); també conegué Inocencia Betancourt, que esdevindrà sa companya. En 1913, quan es fundà l'Associació de Tipogràfics en General (ATG), en fou nomenat vocal de la junta directiva, esdevenint l'agitador sindical més important del sector i un dels organitzadors obrers més competents. En aquest anys col·laborà en la publicació anarquista El Memorándum Tipográfico. En 1915 fou nomenat secretari de l'Interior de l'ATG, distingint-se per la seva enèrgica protesta davant l'expulsió dels treballadors espanyols que organitzaven els obrers sucrers i contra el segrest del periòdic anarquista ¡Tierra! En 1916, durant la vaga de tipògrafs, va ser empresonat. En 1918 organitzà el «Comitè Pro Primer de Maig» i gràcies a la seva gestió s'organitzà oficialment per primer cop aquesta destacada diada, que resultà força combativa. En aquestaèpoca es creà extraoficialment un«Comitè Circumstancial», del qual formà part, i que s'encarregava de fer costat qualsevol vaga o conflicte obrer que se suscités, especialment els dels treballadors portuaris i ferroviaris. A finals de 1918 participà en dues vagues generals que es portaren a terme a Cuba. Pel març de 1919 dirigí una vaga de tipògrafs que deixà l'Havana sense diaris i a la qual se sumaren altres sectors (obres de la construcció, ferroviaris, tramviaris, tabaquers i sucrers de Las Villas i Camagüey). El president de la república Mario García Menocal va haver d'intervenir personalment i els obrers obtingueren l'augment salarial reclamat. En 1919, com a militant anarcosindicalista, s'integrà en l'Associació d'Escriptors Obrers, a la qual també pertanyien els llibertaris Marcelo Salinas, Antonio Penichet i Rafael Serra. Participà activament en les anomenades«Manifestacions de Fam», promogudes a causa de l'ascens del cost de la vida durant els anys de la Gran Guerra europea, i durant la manifestació del sepeli de l'obrer Luis Díaz Blanco, assassinat per la policia. Fou nomenat vicepresident i, després, president del Sindicat de Tipògrafs i, en aquestaèpoca, mostra la solidaritat d'aquest sindicat amb la Revolució russa. En el Congrés Obrer del 14 d'abril de 1920, que reuní 102 organitzacions sindicals cubanes, destacà per la seva lluita contra el reformisme promogut per la Confederació Obrera Pan Americana i per la reivindicació de la necessitat d'una central sindical nacional. A causa dels actes del Primer de Maig de 1920 i d'una vaga que s'originà fou empresonat. Des del novembre de 1920 preparà l'organització i la fundació d'una federació de sindicats havans. En 1921 aconseguí que 15 sindicats havans s'ajuntessin per crear la Federació Obrera de l'Havana (FOH), de la qual va ser nomenat secretari general. En 1922 fundà l'Escola Moderna dirigida als treballadors. Aquest mateix any, quan se sabé la dura persecució que patia el moviment anarquista a Rússia pels bolxevics, cessaren les mostres de solidaritat dels anarcosindicalistes cubans vers el leninisme. En 1923, durant el I Congrés de la FOH, intentà decantar les associacions i gremis obrers vers l'anarcosindicalisme i el moviment anarquista, alhora que mostrà la seva solidaritat amb la constitució del Sindicat General d'Obrers d'Oriente. Juntament amb Julio Antonio Mella --a qui havia conegut a començaments de 1923, en plena lluita per la Reforma Universitària--, organitzà la Universitat Popular José Martí. Gràcies a les seves gestions durant el II Congrés Obrer Nacional portat a terme el febrer de 1925 a Cienfuegos, es constituí, durant el III Congrés Obrer Nacional celebrat entre el 2 i el 5 d'agost de 1925 a Camagüey, la Confederació Nacional Obrera de Cuba (CNOC), primera central sindical única del país i de clara orientació anarcosindicalista, encara que també militaren obrers marxistes. Durant la dictadura de Gerardo Machado y Morales fou empresonat, juntament amb Julio Antonio Mella i Carlos Baliño López, en diverses ocasions i el cap de la policia l'amenaçà directament --«El teu cap fa olor a pólvora.». La nit del 20 de juliol de 1926 el van veure per última vegada camina pel carrer Gloria cap al de Zulueta de l'Havana (Cuba), mentre hi anava de casa seva al Centre Obrer. Vestia el seu únic tern, negre, i el seu tradicional llaç blanc. La tradició oral assegura que entre els carrers Gloria i Economía un grup de policies vestits de paisà l'acorralaren i a garrotades el deixaren inconscient i se'l portaren en un cotxe. Desaparegut durant set anys, el 24 d'agost de 1933, un cop caiguda la dictadura machadista, uns estudiants trobaren les seves restes i les d'altres revolucionaris en una fossa comuna a les faldes de l'havà castell d'Atarés. L'autòpsia que se li va practicà conclogué que fou ferit de mort amb un cop al cap perpetrat per l'esquena amb una barra de ferro i que posteriorment fou rematat amb dues roques i immediatament enterrat. La «revisió marxista de la història cubana» ha presentat Alfredo López com un dirigent obrer que es decantà cap el marxisme i el bolxevisme. El 23 d'octubre de 2008 va ser erigit un bust a la seva vila natal obra de l'artista Rodolfo González Tondique. Cada 2 d'agost se celebra a Cuba el «Dia del Treballador Gràfic» en el seu honor.

    ***

    Ángel Borda amb sa companya Libertad i sa filla (1975)

    Ángel Borda amb sa companya Libertad i sa filla (1975)

    - Ángel Borda: El 2 d'agost de 1901 neix a Entre Ríos (Regió Centre, Argentina) l'anarquista i anarcosindicalistaÁngel Borda. Quan tenia 14 anys començà a treballar en un forn rajoler fent maons i entrà en contacte amb el moviment llibertari. A causa d'una baralla a ganivet, en la qual morí un home, va ser empresonat per primera vegada i a la comissaria patí diverses tortures (cep, grillons i barra). Un cop lliure, amb 15 anys, començà a vagabundejar per la seva província i per la de Buenos Aires. Aprengué molts d'oficis, especialitzant-se en la feina d'estibador. Entre abril i maig de 1921 participà en la gran vaga de l'empresa fustera«La Forestal», al Chaco, on els vaguistes s'enfrontaren durament a les milícies armades pagades per la patronal, la Lliga Patriòtica Argentina (LPA) i el sindicalisme groc. Especialment prengué part en l'ocupació de la localitat de Barrancas (San Jerónimo, Santa Fe, Argentina), amb la finalitat d'impedir el pas dels trens carregats de tropes amb les quals reprimir la vaga. Detingut, va ser tancat a la presó de Las Flores (Santa Fe, Argentina). En sortir, retornà a la seva província d'Entre Ríos i treballà una temporada com a estibador al port de Diamante, abans de marxar durant alguns anys recorrent diverses províncies i ciutats argentines de l'interior i portuàries (Buenos Aires, Santa Fe, Córdoba, Villa Iris, Bahía Blanca) a la manera dels crotos i linyeras–persones sense llar i sense recursos que viatjaven als sostres dels trens de manera gratuïta i dormien on podien–, alhora que col·laborava en l'organització de sindicats. Durant aquesta època va ser detingut en diverses ocasions, especialment a Los Quirquinchos (Caseros, Santa Fe, Argentina). En 1926 retornà a Diamante, on des de l'any següent animà l'Unió Obrera Provincial (UOP). En 1929 fou un dels fundadors, amb Juan Sánchez, Ramón Marcé i Fortunato Medina, del Sindicat d'Obrers Portuaris (SOP). Amb José Gebobich iÁngel Medina, aconseguí convèncer els companys per comprar un terreny on s'edificà el local del Sindicat de Diamante, lloc que esdevingué ràpidament el centre de les reunions obreres de la ciutat. Amb Ignacio Brest, Vicente González, Hipólito Olivera i Ángel Lestarpé, redactà i estampà el periòdic mural d'aquest sindicat. Fou membre del grup anarquista «Brazo y Cerebro» i un dels fundadors de la Biblioteca Popular«Nuevos Rumbos», destruïda i saquejada amb la pujada del peronisme al poder. També fou membre de la cooperativa fornera «La Sindical», administrada durant els seus tres últims anys de vida per ell, en representació del SOP, i per Mamerto Benítez, pel Sindicat de Forners. Fou nomenat secretari de la Federació Obrera Comarcal de la província d'Entre Ríos, la qual agrupava al voltant de setanta sindicats (portuaris, estibadors, peons rurals, etc.), i fou l'editor del seu òrgan d'expressió Avance (1936). Entre 1937 i 1940 fou un dels directors del grup teatral obrer«Esfuerzo», que realitzà nombroses actuacions i en el qual participaren nombrosos companys de Diamante (José Gebobich, Roberto García, Danilo Romero, Desiderio Murua, Félix Murua, Pablo Aciña, Simón Arraigada, Lino Galván, Orlando Hevia, Juan Dios, Juan Marizza, Abel Rodríguez, Clara Faini, Adoración García, Argentina Estévez, Joaquina de Jaime, Catalina Sommer, etc.). Durant la dècada dels anys vint i trenta participà activament en diverses campanyes de solidaritat, especialment en les de suport de Simón Radowitzky, executor del cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, dels anomenats «Presos de Bragado», dels obrers rajolers de San Martín i fent costat la Revolució espanyola. Cap al 1940 s'instal·là definitivament a Buenos Aires, on s'integrà en la Federació d'Obrers de Construccions Navals (FOCN) i de la qual va ser nomenat membre del seu Consell Federal. En 1941 fou un dels fundadors del periòdic anarcosindicalista Solidaridad Obrera, que fou prohibit per les autoritats l'agost de 1943 arran del cop militar de juny d'aquell any. El juny de 1946 participà en fundació de la revista anarquista Reconstruir, dirigida per Luis Danussi. En 1950 fou un dels promotors de la vaga de les drassanes navals durant la qual el local de la FOCN va ser clausurat i nombrosos militants detinguts. En 1951 participà en la fundació de la Federació Llibertària Argentina (FLA) i col·laborà en el seuòrgan d'expressió Acción Libertaria. També fou un dels animadors del Comitè d'Enllaç Sindical (CES) i del periòdic Resistencia. Durant sa vida participà en la creació de clubs esportius, biblioteques, periòdics locals, grups filodramàtics, etc., en infinitat de remotes poblacions. Tota aquesta militància el va portar nombroses detencions (1944, 1955, 1957, etc.). D'educació autodidacte, va escriure contes, poemes, coples, chamarritas i cançons infantils, a més de dedicar-se a l'escultura en fusta. Ángel Borda va morir el 12 de març de 1980 a Buenos Aires (Argentina) i fou incinerat a la mateixa ciutat. Pòstumament, en 1987, l'editorial Reconstruir publicà un recull dels seus textos sota el nom de Perfil de un libertario: cuentos, narraciones y poesias del litoral. Breve historia sindical de Entre Ríos; aquesta obra aplega un diccionari de paraules del lunfardo i modismes del parlar dels crotos i linyeras. En 1990 Ana Poliak estrenà una pel·lícula basada en les seves experiències, Que vivan los crotos, en la qual intervingué en la redacció del guió Libertad, companya de Borda.

    Ángel Borda (1901-1980)

    ***

    Vittorio Órtore

    VittorioÓrtore

    - Vittorio Órtore: El 2 d'agost de 1904 neix a Pont-Canavese (Piemont, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Vittorio Órtore. Sos pares es deien GiuseppeÓrtore i Teresa Betassa. Obrer mecànic torner, començà a militar de molt jove en la Unió Anarquista del Piemont. Durant la Gran Guerra participà activament en l'aixecament revolucionari obrer de Torí (Piemont, Itàlia) i per aquest motiu va ser buscat per la policia. Durant el Biennio Rosso (Bienni Roig), entre els anys 1919 i 1920, destacà en el moviment d'ocupació de fàbriques. En 1920 va ser detingut, jutjat i condemnat a set mesos de reclusió. L'any següent fugí clandestinament a França. El 3 de setembre de 1926 va ser detingut a París (França), amb el també anarquista Giovanni Milani, i acusat de nombrosos desvalisaments de caixes fortes comesos durant mesos a Sèvres, Meudon i Ville-d'Avray (Illa de França, França). En 1928 l'Audiència de Versalles (Tribunal Departamental de Seine i Oise) el condemnà a 10 anys de reclusió per «robatori a mà armada» després d'haver reconegut que formava part d'una banda anarquista de perforadors de caixes fortes (Ewrice Blascovich, Catano Anzonini, Gennaro d'Onofrio, François Fissore, Carlo Antonielli, Giovanni Milani i Arnaldo Cassini). Durant el seu empresonament es dedicà a l'estudi i a l'escriptura, deixant un llibre inèdit (La Chiesa cattolica e la civiltà occidentale) a hores d'ara desaparegut. El setembre de 1936 va ser alliberat i marxà cap a Bèlgica, on residia sa germana major Rosa, també anarquista i refugiada: però 7 de novembre, amb altres companys que residien a la capital belga (Marcello Bianconi, Ugo Guadagnini, Cesare Teofoli, etc.), deixà Brussel·les i marxà com a voluntari a lluitar a la Guerra d'Espanya. A Barcelona (Catalunya), s'allistà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Des del front d'Aragó envià diversos articles a L'Adunata dei Refrattari, de Nova York; a Guerra di Classe, de Barcelona; i a Il Risveglio, de Ginebra. També al front va escriure l'assaig 7.1.37, Monte FAI. Fatti e critiche. Mantingué correspondència amb Camillo Berneri. Vittorio Órtore va ser abatut el 8 d'abril de 1937 en l'assalt al castell de Becha durant la batalla del Carrascal de Chimillas (Osca, Aragó, Espanya). L'anarquista Camillo Sartoris envià des de Bèlgica un subsidi a sa família a Itàlia, però aquest va ser confiscat per les autoritats feixistes.

    Vittorio Órtore (1904-1937)

    ***

    Marià Casasús Lacasta

    Marià Casasús Lacasta

    - Marià Casasús Lacasta: El 2 d'agost de 1911 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Marià Casasús Lacasta. Fill d'una família d'expagesos de Larrés (Sabiñánigo, Osca, Aragó) que havia emigrat a Saragossa, Barcelona, Portbou i de bell nou a Saragossa on s'establiren. Quan tenia 13 anys començà a fer feina i en 1927 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A partir de 1929 ingressà en el Sindicat de Professions Liberals cenetista, d'on fou l'encarregat dels comptes. En 1931 participà en la«Peña Salduba» de Saragossa amb Ramon Acín Aquilué i poc després va fer el servei militar en els artillers de Girona amb Manuel Lecha Aparisi. Instal·lat a Catalunya, en 1935 col·laborà en el Centre Obrer Aragonès de Barcelona. Quan esclatà la guerra lluità en la Columna Carod-Ferrer i amb la militarització fou nomenat capità de l'Estat Major en la 118 Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit republicà. A finals de 1936 va fer feina en la redacció madrilenya de CNT i l'any següent, amb Manuel Salas Blasco, dirigí a Alcanyís el periòdic Cultura y Acción. Després del triomf franquista, entre 1944 i 1945, dirigí a Barcelona i a València la clandestina Solidaridad Obrera, de la qual aconseguí editar 15.000 exemplars, i mantingué relacions amb el grup de Ginés Camarasa García. En aquesta època pertanyé al clandestí«Grupo Levante» de la CNT. Durant els anys setanta fou membre del grup barceloní «Los Maños» i es lligà la tendència dels editors de Frente Libertario de França. Fou un dels pocs militants cenetistes clandestins que mai no fou detingut. En 1976 assistí a l'Assemblea de Sans que seria l'inici de la reconstrucció de la CNT després de la dictadura. Enrolat en la CNT escindida acudí a diverses conferències a Narbona --amb José María Berro Uriz a la de 1983. Comissionat per la Biblioteca Pública Arús, viatjà a l'Argentina per fer-se càrrec dels fons documentals de Diego Abad de Santillán i, gràcies a la seva mediació, també es portà els fons d'Ildefonso González Gil per a la mateixa biblioteca barcelonina. En 1990 mantingué una conversa amb Víctor Alba que fou transcrita per Xavier Febrés i publicada per l'Ajuntament de Barcelona l'any següent sota el títol Víctor Alba, Marià Casasús. Diàlegs a Barcelona. Sa companya, Gregoria Aramendiría (Goya). Marià Casasús Lacasta va morir el 21 de juliol de 2004 en una residència de Vilassar de Mar (Maresme, Catalunya) i deixà dit que el seu cos fos donat a la ciència mèdica.

    ***

    Tony Smythe

    Tony Smythe

    - Tony Smythe: El 2 d'agost de 1938 neix al Regne Unit l'anarcopacifista i activista social Clifford Anthony Smythe (Tony Smythe). Després de fer els estudis en la University College School (UCS) de Londres (Anglaterra) es dedicà a lluitar contra el servei militar obligatori. En 1958 va ser empresonat tres mesos com a objector de consciència, rebutjant no només el servei militar sinó també el servei social substitutori. En sortir de la presó entrà a formar part de la War Resisters Internacional (WRI, Internacional de Resistents a la Guerra) de Londres, de la qual va ser nomenat subsecretari. El desembre de 1960 fou un dels organitzadors de la Conferència Triennal de la WRI que se celebrà a Gandhigram (Índia). També jugà un paper important en l'organització de la Conferència de Beirut que se celebrà el gener de 1962 amb la finalitat de crear una Brigada per la Pau al Món, la qual intervindria de manera no violenta a les zones de crisi i de conflicte. Participà activament en les campanyes antibel·licistes britàniques i fou un dels fundadors del «Comitè dels 100», creat en 1960 a iniciativa del filòsof Bertrand Russell i de l'activista Michael Scott, per lluitar contra les«armes de destrucció en massa» de manera no violenta. L'agost de 1961 va ser empresonat, juntament amb una quarantena de membres del citat comitè, entre ells Beltrand Russell, Alex Comfort, Christopher Logue, Arnold Wesker i Robert Bolt. En aquests anys es guanyà la vida com a mestre d'escola. En 1966 fou nomenat secretari general del National Council of Civil Liberties (NCCL, Consell Nacional de les Llibertat Civils; actualment«Liberty»), organització que sota la seva influència i la de Martin Ennals augmentà les seves actuacions (drets dels infants, contra el racisme, drets dels homosexuals, drets civils a Irlanda del Nord, etc.) i el nombre d'afiliats. En 1968 publicà, amb Devi Prasad, el llibre Conscription: A world survey, publicat per la WRI. En 1971 abandonà l'NCCL i s'integrà en «Mind», organització que treballava amb persones amb problemes de salut mental i que arribà amb la seva empenta a tenir un gran ressò públic. En 1973 va ser un dels impulsors de Disability Alliance (DA, Aliança de la Discapacitat) i en 1974 publicà, amb Donald Madgwick, ell llibre Invasion of privacy. En els últims anys de sa vida participà activament en el Haringey Solidarity Group (HSG, Grup de Solidaritat de Haringey), grup activista que actuava al barri londinenc de Haringey i que treballava especialment els temes de marginació econòmica (desocupació, pressió fiscal, okupació, etc.), la repressió i l'antifeixisme. En 1979 va ser un dels capdavanters del Markfield Project al barri de Haringey, independent Centre de Recursos per a la Família per a gent de totes les edats i amb especial incidència sobre la gent amb problemes mentals i amb dificultats d'aprenentatge o d'exclusió social i discriminació. Durant els anys vuitanta continuà lluitant contra la guerra, en el moviment antinuclear i per la sanitat. Quan esclatà la guerra dels Balcans, visità la zona en conflicte establint bases i contactes amb els activistes dels drets humans i pacifistes. La mort en 2001 de la seva companya Jeanne, amb qui havia tingut cinc filles, fou un cop del qual mai no es va recuperar. Tony Smythe va morir el 27 de març de 2004 al Regne Unit.

    Tony Smythe (1938-2004)

    ***

    Alfonso Nicolazzi en un acte de la FAI

    Alfonso Nicolazzi en un acte de la FAI

    - Alfonso Nicolazzi: El 2 d'agost de 1942 neix a Premosello-Chiovenda, Piemont, Itàlia) el tipògraf anarquista i sindicalista Alfonso Nicolazzi, conegut com Alfo. Son pare, immigrant als EUA, en 1915 s'enrolà «voluntari» per lluitar en la Gran Guerra. Quan tenia 13 anys Alfonso marxà del seu poble cap a Torí (Piemont, Itàlia) a cercar feina. Dos anys després, en acabar els estudis a l'Escola d'Hoteleria, emigrà buscant fortuna a diversos indrets (Suïssa, Alemanya i Londres) i s'embarcà en vaixells de passatge com a cambrer. En 1960 es traslladà a Roma (Itàlia), on treballà en diversos hotels curtes temporades fins que en 1965 va ser contractat com a assistent de vols intercontinentals per a la companyia Alitalia. En 1968, durant les primeres vagues, es deixà créixer un gran mostatxo, aleshores prohibit per les rígides normes internes de la companyia aèria, i amb altres companys posà en pràctica protestes radicals. En 1969, arran de l'assassinat del militant anarquista Giuseppe Pinelli, s'acostà al moviment anarquista i establí contacte amb la redacció del setmanari Umanità Nova, òrgan de la Federació Anarquista Italiana (FAI). A partir d'aquest moment, les seves reivindicacions en Alitalia tindran com a base l'autogestió i el rebuig a l'acció delegada. Entre un vol i altre, visita l'Espanya franquista i, dotat d'un equip de minsa qualitat, enregistrà testimonis de vells militants anarquistes protagonistes de la Revolució de 1936-1939, entrevistes que en 1996 van ser editades per l'editorial Zero di Condota sota el títol Chi c'era racconta.La Rivoluzione libertaria nella Spagna del 1936. En 1973, després d'haver promogut una assemblea permanent (Collettivo dei Lavoratori Alitalia) de dos mil treballadors d'Alitalia i de posar entre l'espasa i la paret la companyia i l'Estat, que va veure amb preocupació el possible contagi del fenomen en altres fàbriques, deixà la feina per dedicar-se exclusivament a la militància. Establert amb sa germana Paola i son amic Gilbert a Carrara (Toscana, Itàlia), feu tradicional del moviment anarquista italià, comprà de segona mà maquinària tipogràfica i en un antic graner darrere de l'històric teatre Animosi instal·là en 1974 una impremta (Cooperativa Tipolitografica «Il Sem», després «Anarchia») que, amb el temps, esdevingué una de les més importants del moviment anarquista italià, on es van imprimir nombrosos periòdics (Umanità Nova,Volontà, A Rivista Anarchica, Senza Patria, Anarres, Il Peccato, Il Seme, Musiche, etc.), llibres de diverses editorials (Antiestato, Eleuthera, Biblioteca Franco Serantini, etc.) i infinitat de manifests polítics de tota casta. En aquests anys, a més de la FAI des de març de 1979, milità en els Gruppi Anarchici Riuniti (GAR, Grups d'Anarquistes Reunits). Militant del Comitè Antinuclear de Carrara, a partir de 1975 es dedicà, amb una meticulosa tasca de contrainformació, a lluitar contra l'amenaça d'instal·lació d'una planta química a Massa-Carrara, tot això abans del desastre de Seveso (1976) i de Bhopal (1984), en un període on encara no estaven de «moda» les lluites ecologistes. Durant molts anys lluità per l'alliberament de Marco Camenish, anarcoecologista pres primer a Itàlia i després a Suïssa. A principis dels anys noranta, fou dels primers a defensar la seu històrica de la «Biblioteca Arxiu Germinal», a la Piazza Farini de Carrara, atacada per una empresa que volia reestructurar l'històric palau Politeama; el març de 1990, després de tres mesos d'ocupació, la policia irrompé a la seu de la FAI destrossant tot el que trobà. En plena tensió, el maig de 1991 explotà el cotxe de l'enginyer Alberto Dazzi, president de l'empresa Caprice, copropietaria del Politeama, que morí, i, evidentment, les sospites es dirigiren cap el moviment anarquista, encara que posteriorment es va demostrar que havia estat una acció de la Màfia. Gràcies a conèixer molts idiomes (anglès, francès, castellà, etc.), que havia adquirit en els seus vols internacionals, en els anys vuitanta col·laborà amb la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA), en la preparació de congressos de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) i en la traducció simultània de nombroses trobades anarquistes internacionals. Alfonso Nicolazzi va morir d'un atac de cor fulminant, mentre acabava d'imprimir el número d'Umanità Nova, el 13 de setembre de 2005 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Turigliano de la localitat amb els honors de la banda municipal que tocava cançons llibertàries i de milers de companys. Deixà companya (Ruxundra), dues filles i un fill. En 2006 el seu testimoni va ser recollit en el documental d'Antonio Morabito Non son l'uno per cento.

    Alfonso Nicolazzi (1942-2005)

    ***

    Igor Podshivalov

    Igor Podshivalov

    - Igor Podshivalov: El 2 d'agost de 1962 neix a l'URSS el periodista i militant anarquista Igor Jurevich Podshivalov. En 1979 es matriculà a la Facultat de Filologia de la Universitat Estatal d'Irkutsk i en 1981, mentre estudiava, fundà una comuna d'estudiants anarcocomunista. En aquesta època publicà diversos assaigs sobre Mikhail Bakunin i Piotr Kropotkin en samizdat (publicacions clandestines autoeditades) i revistes llibertàries, com ara Archivarius i Svecha. En aquests anys va ser detingut en diverses ocasions. En 1984 es llicencià en filologia, en l'especialitat de periodisme, i com que no trobà feina de la seva especialitat va fer de conserge i de vigilant. En 1988 fou un dels fundadors del Club Socialista, primera organització legalitzada a Irkutsk que incloïa militants anarquistes. El maig de 1989 participà en la creació de la Konfederatsiya Anarkho-Sindikalistov (KAS, Confederació d'Anarcosindicalistes) i, com a membre del Consell Federal de Sibèria d'aquesta organització, assistí a tots els seus congressos --incloent la Conferència d'Anarquistes Siberians de l'estiu de 1990 a Baikal-- fins la seva dissolució a mitjans dels anys noranta. A finals de 1980 participà en la defensa d'un edifici del carrer Fourier, quan les autoritats volgueren desallotjar els seus ocupants. Detingut, va ser jutjat i realitzà una vaga de fam de sis dies per aconseguir la seva llibertat. Durant la primavera de 1991 fou un dels organitzadors de la recollida de tones d'aliments i de fons (11.000 rubles) per als comitès de vaga dels miners de Kuzbass. L'agost de 1991 participà en les barricades anarquistes a prop de la Casa Blanca de Moscou --compartí barricada amb Ignasi de Llorens, de l'Ateneu Llibertari Estel Negre-- contra el cop d'Estat que intentà liquidar la Perestroika. A mitjans dels anys noranta destacà en la lluita ecologista i prengué part en els campaments antinuclears de Volgodonsk, de la regió de Rostov (1997), de Temelin, de Txèquia (1997) i de la península de Kola (1998). Durant molts anys treballà com a periodista en diaris de la regió d'Irkutsk i col·laborà, sobretot amb articles d'història del moviment anarquista --arribà a arreplegar tots els llibres en rus sobre Nestor Makhno--, en diferents publicacions anarquistes, com ara KAS-Contact, Obschina, Pryamaya Rech, Sibirsky Trakt, Svecha, Volya, etc. És autor d'un llibre sobre les revoltes siberianes contra el poder bolxevic encara inèdit. Igor Podshivalov va ser atropellat per un cotxe el 4 d'agost de 2006 a l'autopista Kultukskom d'Shélejov (Irkutsk, Sibèria, Rússia) i, a causa de les nombroses i importants ferides, morí quatre dies després en un Hospital Regional d'Shélejov; fou enterrat l'11 d'agost en aquesta mateixa ciutat. Deixà tres fills, que tingué amb sa companya Podshivalova.

    Igor Podshivalov (1962-2006)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Res ni ningú m'ha marcat tant com aquells extraordinaris i senzills homes i dones d'aquell irrepetible barri ciutadà de la postguerra [sa Calatrava]: mestre Pep, el barber del costat de Santa Fe; el forner l'amo En Xesc; el derrotat, però sempre digne, mestre Lluís Barceló, sabater de Can Estrany; i tants d'altres, vilment traïts a Ialta (ja m'entens, Miquel). (Joan Soler Antich)


    El teatre de la revolta als Països Catalans (I)


    Joan Soler Antich

    Sovint els termes "bellesa", "autenticitat", "compromís amb un mateix" amaguen la brutalitat dels opressors contra els oprimits

    Dins la línia de dignificació del nostre teatre podem situar també un home fins fa ben poc quasi completament desconegut per molts grups teatrals i bona part de la població de les Illes. Em referesc a Joan Soler i Antich, exemple d'intel.lectual compromès amb el seu poble, tant en temps del franquisme, com ara mateix en aquesta democràcia feta a mida de la burgesia i els seus servils. Avui torna a estar de moda allò tan vell i tan antiquat del "compromís" de l'autor únicament amb la seva ploma. Els pansits conceptes de l'"art per l'art" que sempre han defensant els intel.lectuals orgànics al servei del poder -qualsevol poder, mentre pagui! Paraules completament buides de sentit avui dia com poden ser "bellesa", "compromís amb un mateix", amaguen en el fons tota la brutalitat que, en qualsevol època, els "exquisits" han exercit i exerceixen contra les concepcions i obres culturals elaborades per les classes populars i els seus intel.lectuals.


    En aquest llibre de Miquel López Crespí hom pot trobar una acurada informació referent al gran escriptor mallorquí Joan Soler Antich, marginat pel nostre incompetent comissariat cultural.

    "El que cal servar sempre és -com deia Gramsci- la independència crítica" (Joan Soler i Antich)

    Ben diferent era i és la posició cultural (tant ètica com estètica) de Joan Soler i Antich, al qual vaig tenir la sort de poder dedicar-li una pàgina a la secció de "Cultura" del diari Última Hora (1-VII-84), en un intent d'ajudar-lo a sortir de la marginació a què la reacció sotmet els nostres millors intel.lectuals. Li demanava (i amb la seva resposta hom pot copsar la diferència abismal entre en Soler i els escriptors del "compromís" amb ells mateixos):

    - "Si t'anomenen la paraula Gramsci... ¿què et porta a la memòria? Creus 'superat' -com pensa tant babau enganxat a les mamelles del poder- el compromís de l'escriptor amb el seu poble?". En Joan Soler i Antich em responia: "Possiblement sigui Gramsci un dels qui ha tractat el tema d'una cultura nacional-popular i el compromís de l'escriptor amb més profunditat. No crec, emperò -malgrat la meva militància comunista- que un compromís veritable ha de passar necessàriament per l'adscripció formal a un partit concret, però tampoc no crec que el tenir un determinat carnet ha de significar, com molts pretenen, un infamant estigma. El que cal és servar sempre -com deia Gramsci- la independència crítica. En tot cas, i dins aquesta idea gramsciana, el paper de l'intel.lectual, ha de ser sempre el d'un constant animador en el camp del pensament, un observador curós de la realitat social per extreure'n les anàlisis necessàries de totes les experiències del poble i, a través d'un debat constant, oferir eines de treball per a l'avenç col.lectiu".


    Joan Soler i Antich: tots els premis de teatre dels Països Catalans

    Joan Soler i Antich continuava contestant a la mateixa pregunta: "El que no poden fer els intel.lectuals és callar. Han estat molts d'anys d'abstinència forçosa i sembla que ara molts d'"intel.lectuals", embriacs de petits poders, vulguin treure's la panxa de mal any, i callen i s'embruten les mans amb els que manen i ens aconsellen paciència... L'intel.lectualitat no és una classe autònoma, sempre està al servei d'una altra i generalment fa el joc a la classe dominant".

    No hi dubte que estam davant d'un dels autors mallorquins més inconformistes sorgits d'ençà 1939. Joan Soler i Antich va néixer a Ciutat l'any 1935 i es féu conèixer el 1964 en guanyar el premi Josep Maria de Sagarra amb Aquí no ha passat res. A aquest drama, el protagonista del qual milita en una organització clandestina, activista fins que és detingut i condemnat a mort, seguiren Misteri de les flors i Les banderes de paper (1965), on es narren les actituds triomfalistes del bàndol que, en un país imaginari, ha guanyat una guerra civil, i el fracàs d'aquestes actituds a causa de l'engany que encobreixen i l'absoluta corrupció del règim; Aquestes finíssimes arrels (1966), que exposa un conflicte individual provocat per les divisions classistes existents a Ciutat de Mallorca; Pell somorta (1966) "farsa quasi tràgica" on és posada en qüestió la monarquia, i les persones d'uns reis apareixen com les d'uns dòcils ninots propicis a ballar al so de poderosos interessos de clan, sense connexió amb el veritable interès del poble. Tot i així, l'obra d'una intenció més precisa, de les que ha escrit Joan Soler i Antich, és El llarg camí (1967). L'any 1968 guanyà el premi Ignasi Iglesias amb Els commoguts, història de les revoltes pageses mallorquines. I el 1974 escriu una comèdia titulada A Pellsomorta ja lliguen els gossos amb llangonisses, on recrea una de les ràpides i suspectes acumulacions de capital en el Baix Llobregat, durant la guerra.

    Miquel López Crespí


    Joan Soler i Antich sap a la perfecció el preu que tot autor independent de debò ha de pagar en una societat com la nostra per a mantenir les idees d'igualtat i justícia social. Una cosa és fer l'"art" que interessa als poderosos (polítics, camarilles culturals, etc) i una altra és pugnar per dur als escenaris les idees dels de baix, dels pobles oprimits pel capitalisme i l'imperialisme. "Fins aquí hem arribat!", sentencien els qui tenen el control de la promoció i la difusió de l'obra d'art (sigui llibre, escultura, música, pintura, teatre, etc.). "Si continues lluitant contra nosaltres, el silenci i la marginació seran el resultat que obtindràs. Ja et pots definir!". I ja és clar que molts intel.lectuals es defineixen... I tant; sobretot, cap als posicionaments dels poderosos. (Miquel López Crespí)


    Joan Soler Antich i el teatre de la revolta (i II)



    Determinat comisariat reaccionari que controla la nostra cultura no perdona a Joan Soler i Antich el seu compromís autèntic amb el poble treballador

    Joan Soler i Antich és una excepció d'honestedat i treball ben fet dins del demencial camp del teatre rekional que, a hores d'ara, encara hem de sofrir (el teatre de l'autoodi tan enlairat per reaccionaris de tota mena). Aquest autor que l'any 1984 es definia com a comunista i membre de CC.OO. (lluny de tot càrrec que comportàs privilegis!), sabíem ja aleshores que era un dels més destacats lluitadors populars del Baix Llobregat (compromís autèntic, el seu amb el poble treballador català, ben lluny de les xirimandangues a què ens tenen acostumats els "exquisits"). Havia refusat diversos càrrecs polítics i administratius per motius d'ètica i moral socialistes. Allunyat de tota mena de clans literaris, era i és un dels pilars fonamentals de la renovació del teatre contemporani mallorquí. Oblidat per una part del comissariat reaccionari que encara avui controla la nostra cultura, la reacció -malgrat es disfressi de 'defensora de lo nostro'- no perdona a Joan Soler i Antich el seu ferm compromís social amb el poble treballador. L'any 1984, després de més de vint anys de treball constant dins del camp teatral, encara no tenia cap obra seva editada (i això que havia guanyat tots els premis de teatre dels Països Catalans!).



    El teatre de la revolta mallorquí: dignificar la nostra escena

    Per l'historiador Antoni Nadal sabem (vegeu pròleg a Teatre de la revolta, pàg. 13) que Els commoguts va ser publicada en una edició d'autor poc coneguda a Esplugues de Llobregat, l'any 1988). Finalment Joan Soler (juntament amb Miquel Mestre, autor de Anomenat lo Tort i Llorenç Moyà, autor de Joanot Colom) ha pogut veure editada la seva obra Els commoguts en una edició de 1.OOO exemplars publicada per l'Editorial Documenta (que dirigeix el citat Antoni Nadal) gràcies a un ajut de la Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear. L'edició d'aquestes obres per part de Documenta Balear, com molt bé explica el seu director, ajuda a crear una certa impressió de normalitat dins del teatre mallorquí. Antoni Nadal, després de parlar d'una sèrie d'obres i d'autors que defugen l'autoodi del típic sainete rekional (Josep M. Palau i Camps, Llorenç Moyà, Jaume Vidal Alcover, etc.), afirma molt encertadament: "La llista anterior fa una impressió de normalitat i dóna ocasió a conjecturar l'existència regular d'un tipus de teatre que ajuda el públic a recapitular el passat. És, no cal dir-ho, el drama històric que trobam en qualsevol altra cultura, i que exigeix uns drames d'aquesta mena... Tanmateix, la normalitat de què parlam és més aparent que real. I és que la llista no fa sinó ajustar-se a la situació efectiva del teatre d'autor a Mallorca: obres inèdites, absència avui de premis, estrenes comptades..., són fets que l'entelen".


    La revolta dels forans i la Germania

    La triadella feta pel director de Documenta (Els commoguts, Anomenat lo Tort i Joanot Colom) em sembla molt reixida. Evidentment, en aquest temps de desmemòria històrica, es tractava de donar la paraula als herois de l'alçament forà de Mallorca en el segle XV i de la Germania mallorquina en la segona dècada del segle XVI. Qüestions cabdals de la nostra història que, llevant algun muntatge d'excepció, mai no hem vist representades com pertoca en els escenaris de la democràcia.

    Comprenen els motius! No hi mancaria més! Joan Soler i Antich no és un Xesc Forteza o un Joan Mas qualssevol. Joan Soler Antich és un intel.lectual en el més profund sentit gramscià del terme. Per a ell el "compromís" -ho hem especificat anteriorment- no és amb el seu llombrígol, sinó amb el poble treballador. L'autor que ens ocupa, lluny de qualsevol torre d'ivori com aquelles a què els autors promocionats pel poder ens tenen acostumats, ja en temps de la dictadura fundà quatre associacions de veïns, optà pel carnet dels comunistes de Catalunya i de CC.OO., en els anys de la lluita contra el bloc agressiu de l'OTAN participà en tota mena de comitès i activitats per la pau, per la defensa de la natura i el mei ambient...


    Una obra valenta i independent al servei del poble mallorquí

    Joan Soler i Antich era -i és!- un home que no es mossega la llengua. Sap a la perfecció el preu que tot autor independent de debò ha de pagar en una societat com la nostra per a mantenir les idees d'igualtat i justícia social. Una cosa és fer l'"art" que interessa als poderosos (polítics, camarilles culturals, etc) i una altra és pugnar per dur als escenaris les idees dels de baix, dels pobles oprimits pel capitalisme i l'imperialisme. "Fins aquí hem arribat!", sentencien els qui tenen el control de la promoció i la difusió de l'obra d'art (sigui llibre, escultura, música, pintura, teatre, etc.). "Si continues lluitant contra nosaltres, el silenci i la marginació seran el resultat que obtindràs. Ja et pots definir!". I ja és clar que molts intel.lectuals es defineixen... I tant; sobretot, cap als posicionaments dels poderosos.

    Deia Joan Soler i Antich: "Certament que és difícil navegar pel tempestuós mar dels clans culturals i 'camarilles' de tota mena! Jo, francament, no n'he sabut mai i encara ara no m'interessa gens ni mica endinsar.m'hi. No oblidem que el nostre és un país petit, on tothom se coneix i que els clans estan integrats per persones que exerceixen, tot alhora (quin desfici, Déu meu!) d'autors, de crítics, d'assessors i directors d'editorials (i en el camp del teatre, ben sovint, a més a més, d'actors, directors i autors). I jo -ja t'ho he dit abans- no he estat mai això que se'n diu un bon 'relacions públiques'".

    Miquel López Crespí


    Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític. Homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

    Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)


    Fallece a los 72 años el reivindicativo autor teatral Joan Soler i Antich


    El Consell lamenta la muerte del dramaturgo mallorquín, uno de los antifranquistas más activos de su generación


    El autor teatral mallorquín Joan Soler i Antich, nacido en Palma en 1935, falleció el jueves en la localidad de Borriol, en Castellón, a los 72 años de edad.

    MATEU CUART. PALMA.


    Las primeras incursiones en el teatro de este dramaturgo autodidacta fueron como actor en la Congregació Mariana de Palma. Después, en 1960, Soler i Antich se trasladó a Barcelona, buscando un resquicio de libertad. Allí pasó la mayor parte de su vida, hasta que en 1996 decidió mudarse a Castellón, donde vivió sus últimos años.

    Entre las obras más destacadas del autor, uno de los militantes antifranquistas más activos de su generación, que abandonó temporalmente la escritura para trabajar en el seno del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), "la única militancia posible en aquellos momentos", según manifestó en una entrevista con DIARIO de MALLORCA, se encuentra el drama Aquí no ha passat res, que se estrenó en sesión única y privada -estaba prohibida por la censura- en la Escola d´Art Dramàtic Adrià Gual el 16 de marzo de 1967, dirigida por Josep Antoni Codina, y por la que ganó el premio Josep Maria de Sagarra. Aquí no ha passat res permaneció inédita hasta 1988, cuando se publicó, bajo el título Teatre, junto a Els commoguts, una de las obras más ambiciosas del autor, galardonada en los Jocs Florals de la Llengua Catalana en el exilio, celebrados en Zurich.

    Otros de los textos de Soler i Antich, muchos de ellos inéditos y sin estrenar, son Aquestes finíssimes arrels, acerca de la lucha de clases, o Pellsomorta, una farsa sobre la monarquía. Como narrador, Soler i Antich publicó en 1993 Una generosa fuetada, una novela erótica con tintes sadomasoquistas pero con trasfondo político. Escrito principalmente en forma de epístola, el libro cuenta con grandes dosis de ironía y no está exento de cierta amargura de un autor, reivindicativo desde el principio y hasta el final de su vida, que, en los primeros años de la década de los 90, se quejaba de la "vergonzosa traición de la izquierda", en referencia a "toda aquella gente muy bien intencionada durante una época", que, de repente, dijo "ahora nos toca a nosotros".

    Tras conocer la noticia, la consellera de Cultura y Patrimonio, Joana Lluïsa Masacaró, lamentó ayer la defunción del autor en nombre del Consell de Mallorca, del mundo de las artes escénicas y de la Fundació Teatre Principal.

    Diario de Mallorca (25-VIII-07)



    0 0

    Foto feta el passat cap de setmana al Puig de Galatzó

    No existeixen les sabatilles perfectes per a l'UTMB ja que és una cursa tan llarga que hi trobes molta varietat de terreny i de condicions meteorològiques: pedra, roca, lloses, grava, herba, sorra, asfalt, fang, aigua, fred, calor... Normalment les sabatilles que van bé per a una cosa, no van tan bé per a l'altra, així que a l'hora de triar, has de prioritzar.

    L'ordre de les meves priorats és:

    1. Que siguin transpirables.
    2. Que siguin amples a la part de davant, perquè necessito espai per als dits.
    3. Que no s'aixequin gaire del terra perquè siguin estables.
    4. Que s'assequin de forma ràpida, si es mullen amb la pluja o travessant algun torrent.
    5. Que s'aferrin bé a terra i no rellisquin.
    6. Que siguin lleugeres.
    7. Que m'agradin estèticament.

    En base a aquests criteris el dia 26 de maig em vaig comprar les The North Face Ultra Vertical. De primer la llengüeta semblava que em causava un poc de pressió sobre la part baixa del tibial, però després d'uns dies d'ús va desaparèixer la molèstia. També només inicialment, tenia la sensació que el peu ballava un poc dins de la sabata, però fermant-me bé els cordons es va acabar el problema.

    A hores d'ara les sabates han fet uns 320km, inclosos els 84km de l'Open Cavall dels vent, i ja he decidit que aquestes seran les sabatilles que duré a l'UTMB 2017. No són perfectes, però compleixen amb tots els meus requisits i, a un més de la cursa, val més boig conegut que savi per conèixer.

    A continuació publico algunes fotos comparant una de les sabatilles usades amb una de les noves que ja m'he comprat. Les usades encara les faré durar molts km més, però vull començar a "domar" també unes de noves, abans de la cursa, per si les necessito.

    I tu? Quines sabatilles faràs o faries servir a l'UTMB?

    La puntera aguanta molt bé, està intacta.

    El taló es va deteriorar molt aviat, però no he notat que perdi la seva funció.

    La sola, de la marca Vibram, aferra bastant bé. En moll l'he provat un poc a Cavalls del Vent i em va anar perfecte. Els tacs estan tots sencers i no estan gaire gastats, després de 320km.

    Les zones més fines i transpirables de l'Upper s'estan foradant, però crec que el teixit resistirà gràcies a les zones més reforçades

    Si no et fixes molt, hi ha molt poca diferència entre la usada (dreta) i la nova (esquerra).


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [03/08] Manifestació atea - Solidaritat Obrera - Columna Alcoiana - Radio Libertaire - Vilà - Santandrea - Gonçalves - Ducauroy - Ballester - Bruschi - Malfatti - Adelita del Campo - Carruth - Maurice - Filippetti - Charrier - Ghezzi - Roussenq - Alarcón - Munné - Cartier-Bresson

    Anarcoefemèrides del 3 d'agost

    Esdeveniments

    Estàtua d'Étienne Dolet

    Estàtua d'Étienne Dolet

    - Manifestació atea: El 3 d'agost de 1896, davant l'estàtua d'Étienne Dolet --humanista francès cremat per la Inquisició i símbol del lliure pensament--, a la plaça Maubert de París (França), erigida en 1889 al mateix lloc on va ser abrusat, una multitud de més de vint mil persones reunides sota la crida de tots els grups socialistes parisencs, hi manifesten l'anticlericalisme i l'ateisme. Aquesta trobada anual dels lliurepensadors xocarà, segons els anys, amb les autoritats que intentaran nombroses vegades prohibir-la. Durant l'ocupació alemanya, l'estàtua d'Étienne Dolet, com la del Cavaller de la Barre, van ser desmuntades i foses.

    ***

    Primer congrés de Solidaritat Obrera (entre el 6 i el 8 de setembre de 1908)

    Primer congrés de Solidaritat Obrera (entre el 6 i el 8 de setembre de 1908)

    - Creació de Solidaritat Obrera: El 3 d'agost de 1907 es constitueix, després d'algunes reunions preparatòries, al local de l'Associació de la Dependència Mercantil de Barcelona (Catalunya), la Federació de Societats Obreres de Barcelona Solidaritat Obrera, amb assistència de 57 societats i de nombrosos treballadors. Quan es va fundar no era una organització purament anarquista, sinó una federació sindical de tots els obrers barcelonins, on participaven anarquistes (la majoria), socialistes i republicans radicals. D'aquesta reunió sortiren aprovades les bases de la nova federació: conservació de les millores obreres, dret d'associació, diumenges lliures, no al treball a escarada, ensenyament racional obligatori, emancipació del sistema capitalista, etc. Bases que en el seu conjunt suposaven una tendència a l'anarquisme i al sindicalisme revolucionari, però sense radicalismes. El secretari general en va ser Antoni Colomer; el tresorer, Ramon Lostau; els secretaris ajudants,Àngel Badía Matamala (socialista destacat) i Jaume Bisbé. El 19 d'octubre del mateix any es va fundar el seu òrgan d'expressió Solidaridad Obrera. El setembre de 1908 passà a ser una confederació regional catalana que agrupava entre 20.000 i 25.000 obrers.

    ***

    Milicians de la Columna Alcoiana a Espejo fotografiats per Robert Capa (setembre de 1936)

    Milicians de la Columna Alcoiana a Espejo fotografiats per Robert Capa (setembre de 1936)

    - Columna Alcoiana: El 3 d'agost de 1936 es crea a Alcoi (Alcoià, País Valencià) la Columna de Milícies Alcoiana de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità a la mateixa ciutat d'Alcoi contra els militars aixecats i el 9 d'agost marxà al front de Còrdova amb un milenar de combatents, entre soldats i milicians anarquistes. El comandament s'establí a Pedro Abad i es dividí en dos grups, un que es dirigí cap a Espejo i Còrdova, encapçalada pel tinent Roberto García, i l'altre cap a Cerro Muriano, comandat per l'alferes Melquíades Álvarez i Enrique Vañó. La lluita en aquests camps de batalla va ser brava. En tornar a Alcoi, un d'aquests batallons prengué el nom de«Ruescas-Taíno», en honor de dos dels seus milicians morts (Juan Ruescas Ángel i Federico Borrell García). Dissidents de la Columna de Ferro s'hi afegiren i amb la militarització passà a ser la 82 Brigada. A més dels citats, van combatre Enric Barberà i Mario Brotons, entre d'altres.

    ***

    Cartell de denúncia de Radio Libertaire

    Cartell de denúncia de Radio Libertaire

    - Legalització Radio Libertaire: El 3 d'agost de 1987 Radio Libertaire de París (França), adherida a la Federació Anarquista (FA), que lluitava des de la seva creació l'any 1981 contra el poder socialista per defensar la llibertat d'expressió a les ones de ràdio, és finalment autoritzada pel govern de Jacques Chirac, a través de la Comissió Nacional de la Comunicació Audiovisual, a emetre legalment en l'ona 89.4 Mhz, amb una potència de 4kW.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Isabel Vilà segons un dibuix de Genar

    Isabel Vilà segons un dibuix de Genar

    - Isabel Vilà i Pujol: El 3 d'agost de 1843 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) la sindicalista, militant de la Internacional i pedagoga racionalista Isabel Vilà i Pujol. Filla de Segimon Vilà Roure, obrer taper que en 1856 havia emigrat a Llagostera, centre de la indústria surera gironina, i de Teresa Pujol Armet. El matrimoni tingué cinc filles, de les quals Isabel era la tercera. A part de treballar, el temps lliure l'esmerçava a atendre els malalts de Llagostera, i a aprendre a llegir i escriure per tal d'arribar a mestra. Va establir relacions amb un jove de posició acomodada, fins que aquest intentà excedir-s'hi, per la qual cosa decidí acomiadar-lo i deixar de freqüentar llocs de diversió, i va romandre fadrina tota sa vida. A Llagostera s'introduí en els ambients sociopolítics i assistí al míting que en aquesta població realitzà el novembre de 1868 el polític socialista Fernando Garrido i l'etnòleg anarquista Élie Reclus. En 1869 començà a participar en les reunions dels republicans federals i el març d'aquell any promogué una petició a les Corts, signada per 800 dones d'aquesta vila, on es demanava l'abolició de les quintes, la separació Església-Estat i la llibertat de cultes. El 6 d'octubre de 1869 prengué part com a infermera en la revolta anomenada «El Foc de la Bisbal», per defensar la República Democràtica Federal contra el governador militar de Girona, per la qual cosa va haver de realitzar una marxa amb altres 3.000 persones des de Llagostera i Cassà de la Selva a La Bisbal, travessant Les Gavarres. Afiliada a la Federació Local de Llagostera (tapers, sabaters i paletes) de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT), el 30 d'agost de 1872 va fer un míting d'afirmació internacionalista i d'apoliticisme anarquista a Sant Feliu de Guíxols i el juliol de 1873 un altre a Llagostera. Entre 1872 i 1873 ocupà la secretaria de la FRE de Llagostera. La seva activitat reivindicativa comportà que li dediquessin una cançó a Llagostera, a causa de l'enfrontament de l'AIT local amb les autoritats de la vila per l'aplicació de la normativa del govern republicà, que limitava a cinc hores la jornada laboral dels nins i nines de menys de 13 i 14 anys, respectivament, i a vuit la dels al·lots menors de 15 i les al·lotes menors de 17 --per mor d'això passarà a ser coneguda com Isabel Cinc Hores. Des d'agost de 1873, per aquest conflicte, Vilà i l'AIT patiren una campanya d'injúries i de pressions per al tancament de la federació local, i aquell mateix mes es dissolgué la societat de tapers. També exigí un local i una biblioteca a l'alcalde per a l'educació de la classe treballadora. Quan en 1874 fou il·legalitzada la Internacional i es redactà una ordre de detenció contra ella, es traslladà a Occitània on va fer de professora de castellà i de comptable a Carcassona durant sis anys, acollida a casa dels senyors Muntada, amics de la família i latifundistes a Algèria. En l'exili va estudiar per ser mestra d'escola. En 1880 retornà a Catalunya i s'establí a la comarca barcelonina, dedicant-se a l'ensenyament, d'antuvi com a professora de llengua francesa al Centre Republicà de Sabadell i després fundant i dirigint el«Col·legi Franco-Espanyol» per a nines. A partir de 1882 encapçalà una escola racionalista de nines de la Institució Lliure d'Ensenyament a Sabadell i, quan hagué de tancat, en 1895, desposseïda per la junta directiva per les seves relacions amb l'espiritisme, continuà fent classes en aquesta ciutat ajudada per l'Església Evangèlica luterana de la localitat. Isabel Vilà i Pujol va morir el 23 de desembre de 1896 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i fou enterrada a l'anomenat Cementiri dels Dissidents. Durant la II República (1931-1936) l'Ajuntament de Llagostera va adoptar l'acord de dedicar-li un carrer, encara que aquesta denominació va durar poc. Finalitzada la Guerra Civil, per decisió de l'ajuntament franquista es va anul·lar la nomenclatura republicana. En el ple municipal del 12 d'abril de 1995 de la ciutat de Llagostera es va aprovar dedicar-li una plaça a la nova urbanització de Santa Eugènia. A Sant Feliu de Guíxols existeix una«Associació de Dones Isabel Vilà» dedicada a desenvolupar projectes solidaris. En 1996 Francesc Ferrer i Gironès publicà la biografia Isabel Vilà i Pujol. La primera sindicalista catalana, que fou reeditada, ampliada i corregida, en 2005. L'octubre de 2000, una colla d'entitats, de sindicats i d'associacions excursionistes realitzà la «Primera Caminada Memorial Isabel Vilà», en commemoració del «Foc de La Bisbal» i de la marxa que des de Llagostera va fer Isabel Vilà. En 2005 el filòleg català Toni Strubell i Trueta publicà Isabel «Cinc Hores», obra teatral basada en la vida de la que es considera la primera sindicalista catalana.

    Joan Carles Gelabertó i Orue: «Isabel Vilà, de Llagostera, lluitadora social i pedagoga», en Revista de Girona, 205 (març-abril 2001), pp. 32-35

    ***

    Giovanni Santandrea

    Giovanni Santandrea

    - Giovanni Santandrea: El 3 d'agost de 1859 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el militant anarquista Giovanni Santandrea. Fill del ferroviari Luigi Santandrea i de Maria Zaccarini, va fer estudis elementals. Adherit a l'anarquisme des de la joventut, va ser un dels militants més destacats de Castel Bolognese de la generació de la Primera Internacional. En 1880 va començar a treballar en els ferrocarrils i com a militant anarquista va gaudir de certa influència entre els companys i la policia en aquests anys el qualifica com a«cap local molt fanàtic del Partit Socialista-Anarquista». Va ser força amic de Raffaele Cavallazzi i de Michele Fantini, del republicà i garibaldí Giovanni Emiliani i d'Andrea Costa, amistats que mantindrà fins i tot quan va haver d'abandonar el país. En 1890, per evitar el servei militar, son germà Pietro, també anarquista, se suïcidarà, convertint-se amb aquest fet en un símbol de l'antimilitarisme entre els anarquistes romanyesos. L'altre germà seu, Domenico, militarà en les files socialistes. Des de la seva feina en els ferrocarrils, primer com a maleter i després com a peó i guardaagulles, va desenvolupar una intensa activitat de propaganda, especialment dirigida als seus companys de feina. Arran d'una vaga, es va adherir all combatiu Sindicat Ferroviari Italià (SFI), autònom de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i on havia multitud d'anarquistes i de sindicalistes revolucionaris, i del qual esdevindrà responsable local. La seva tasca d'agitació fa que sigui malvist pels seus superiors i per les autoritats, per la qual cosa a partir de 1883 serà castigat amb el trasllat sistemàtic a diverses estacions (Villa Savio, Ravenna, Montemarciano, Rimini). Durant la seva estada a Ravenna el prefecte de policia va fer un informe a finals de 1892 on citava que freqüentava els més destacats anarquistes locals, com ara Ludovico Nabruzzi, Antonio Lanzoni, Emanuele Dradi, Caio Ghirardini i Salvatore Cicognani. Casat amb Filomena Maddalena Santandrea, amb qui tindrà set fills, quatre homes i tres dones, tots ells naixeran a diferents llocs a causa dels trasllats obligats del pare. Sota la influència d'aquest i pel contacte amb els companys, els quatre germans es faran anarquistes de jovenets, especialment Giuseppe, Pietro i Libero; Teo es mantindrà sempre al marge del moviment anarquista orgànic, encara que compartirà els ideals. Finalment, en 1900, va aconseguir tornar a Castel Bolognese de manera permanent, on continuarà freqüentant les reunions i les companyies anarquistes, encara que de mica en mica hi anirà reduint progressivament la seva activitat. En 1914 les autoritats ja no el consideraven perillós. Després de la Gran Guerra i de l'adveniment del feixisme la seva casa serà nombroses vegades escorcollada per la policia, però ara intentant implicar més els fills que el pare. Giovanni Santandrea va morir el 29 de setembre de 1926 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).

    ***

    António Gonçalves Correia en l'època de la fundació de la "Comuna da Luz"

    António Gonçalves Correia en l'època de la fundació de la "Comuna da Luz"

    - António Gonçalves Correia: El 3 d'agost de 1886 neix a São Marcos da Ataboeira (Castro Verde, Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) l'assagista, poeta, humanista, filòsof i propagandista anarquista António Gonçalves Correia. Visqué la major part de sa vida a Beja. Viatjant de professió, en 1916 fundà a Cuba (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) el setmanari anarquistaA Questão Social, on defensà la llibertat i l'emancipació de la dona, el naturisme, els respecte pels animals, l'ecologia, l'amor lliure sense matrimoni, la no violència, l'antimilitarisme, la condemna de la caça i el consum d'alcohol, etc. En 1917 publicà el fullet Estreia de um crente, petit manual del pensament llibertari ple de lirisme. Aquest mateix any comprà una gran extensió de terreny i fundà la «Comuna da Luz» --situada al Monte da Comuna de Vale de Santiago, a Odemira, entre el riu Sado i la Ribeira de Campilhas--, d'inspiració tolstoiana (pacifisme, naturisme, vegetarianisme, etc.), va ser la primera comuna anarquista de Portugal. Formada per uns 15 membres, es dedicava a l'agricultura i a la fabricació de calçat, practicant el vegetarianisme i el nudisme. La comuna tenia una mestra que seguia els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia.  Els membres d'aquesta comuna van ser els que organitzaren la revolta de pagesos de Vale de Santiago durant la crisi de 1918 i per aquest fet Gonçalves fou detingut i la comuna anarconaturista clausurada. La «Comuna da Luz» també es va veure associada a la mort de Sidónio Pais, president de la República portuguesa, assassinat per José Júlio da Costa, pagès de Garvão que fou el mediador entre les autoritats de l'Estat i els revoltosos del Vale de Santiago. En 1923 Gonçalves publicà el fulletó A felicidade de todos os seres na sociedade futura, on defensà la col·lectivització de la propietat, la modernització de l'agricultura i el progrés. Va ser detingut en diverses ocasions per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura d'António de Oliveira Salazar per fer pamflets anarquistes, col·laborar en publicacionsàcrates i anarcosindicalistes (A Batalha,A Aurora, O Rebelde, etc.) i fer propaganda del pensament llibertari. En 1926, després d'una d'aquestes sortides de la presó, creà la«Comuna Clarão», a Albarraque (Rio de Mouro, Sintra, Lisboa, Portugal), hereva de l'anterior, es dedicà a la floricultura i l'horticultura; fou un centre important de la dissidència contra la dictadura i lloc de refugi de perseguits polítics, però a principis dels anys trenta es dissolgué a conseqüència de divisions internes entre els seus membres. António Gonçalves Correia, l'home que comprava ocells engabiats per alliberar-los, va morir el 20 de desembre de 1967 a Lisboa (Portugal). En 2000 Alberto Franco publicà la biografia A Revolução é a minha namorada. Memória de António Gonçalves Correia, anarquista alentejano. Des de 2003 existeix en el seu honor a Aljustrel (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) un Centre de Cultura Anarquista (CCA) «Gonçalves Correia».

    António Gonçalves Correia (1886-1967)

    ***

    "La Mêlée", periòdic del qual Ducauroy era gerent

    La Mêlée, periòdic del qual Ducauroy era gerent

    - Paul Ducauroy: El 3 d'agost de 1887 neix a Sivry-Ante (Champanya-Ardenes, França) el militant anarcoindividualista Paul Ducauroy, també conegut com Ovide Ducauroy. Entre 1916 i 1918 va ser gerent del periòdic anarquista Par-delà la Mêlée i després de La Mêlée, que publicarà Pierre Chardon a partir de 1918. Després de la mort de Chardon, la revista fou continuada per Marcel Sauvage fins al 1920. També va ser gerent de publicacions d'E. Armand, com ara L'En Dehors i L'Unique. Després d'habitar un temps a Pontgouin i temptat per la idea del suïcidi --sos pares s'havien suïcidat--, Paul Ducauroy es va penjar l'11 de setembre de 1953.

    ***

    Artur Ballester Marco

    Artur Ballester Marco

    - Artur Ballester Marco: El 3 d'agost de 1892 neix a València (València, País Valencià) el dibuixant, publicista, retratista i cartellista republicà, i simpatitzant llibertari, Artur Ballester Marco. Estudià Belles Arts, primer a l'Escola d'Arts i Oficis i a l'Acadèmia de Sant Carles de València i, posteriorment, a Madrid (Espanya). En 1912 participà a Madrid en l'«Exposició Nacional de Pintura, Escultura i Arquitectura» i s'inicià en el retrat–el 7 de juny de 1913 inaugurà la Cercle de Belles Arts de València l'exposició Mis amigos–, sota la influència de Manuel Benedito Vives i Ramon Casas Carbó. La seva primera exposició individual fou al Cercle de Belles Artes de Madrid. En 1913 guanyà el primer i segon premis del concurs de cartells del Cercle de Belles Arts de Madrid, i el primer premi de l'Ajuntament de València. Posteriorment es dedicà al dibuix publicitari, fins arribar a ser un dels cartellistes més importants del moment: cartell del projectat Palau de les Arts de València (1915), Fira de València (1922), Fira del Llibre (1923). També destacà en la il·lustració de llibres, treballant per a diverses editorials (Cervantes, Juventud, Prometeo, Voluntad) i per a autors determinats (Vicent Blasco Ibáñez, Jack London, Francisco de Quevedo, etc.), i de revistes, com araEl Cuento del Dumenche (1908-1909), El Guante Blanco (1908-1913), La Traca Nova (1911), Rondalles Noves (1912), Blanco y Negro (1917), etc. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) es traslladà a Barcelona (Catalunya), on adquirí fama com a retratista de la burgesia intel·lectual (Elisabeth Nulder, Ignasi Ribera, Baró de Viver, etc.). A Barcelona exposa a les Galeries Laietanes. Amb la proclamació de la II República espanyola en 1931 retornà a València, on treballà en la publicitat i col·laborà en diferents periòdics (La Semana Gráfica, etc.). Políticament membre del republicanisme blasquista populista, seguidor de Vicent Blasco Ibáñez, Nicolás Salmerón Alonso i Alexandro Lerroux García, i del seu Partit d'Unió Republicana Autonomista (PURA), en 1936 s'afilià al Sindicat Únic de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i engegà una important tasca com a il·lustrador i propagandista al servei del moviment anarquista i de l'esforç bèl·lic (CNT, Federació Anarquista Ibèrica, Federació Regional Camperola de Llevant, ministeris d'Instrucció Pública i Treball, Conselleria de Cultura i de Propaganda de la Generalitat valenciana, Consell Exportador d'Agres, col·lectivitats pageses, etc.) fins esdevenir el màxim cartellista durant la guerra civil. Entre els seus cartells més coneguts podem citar Un marino, un héroe;Campesino, trabaja para el pueblo que te ha liberado; Si queréis evitar las colas;Loor a los héroes; Salud, heroico combatiente de la libertad;Campesino: éste es tu puesto;El País Valencià a l'avantguarda d'Ibèria;Cómo ayudar a los hospitales de sangre; etc. També col·laborà per a la premsa llibertària (CLUEA, Estudios, Libre-Studio,Umbral, etc.) i il·lustrà postals (sèrie«Tarjetas Postales Infantiles», amb lletres d'Antonio Machado; etc.). En 1937 elaborà un gran mural a la façana de l'Ateneu Mercantil de València sobre els Hospitals de Sang. En 1939, amb el triomf franquista, restà a València, sobrevivint fent retrats per encàrrec, fent estampes i donant classes de pintura, allunyat de tota activitat pública i reclòs a la seva casa-taller del número 22 del carrer Comte Salvatierra de València. Només en 1943 se li va encarregar un mural a l'edifici social de la Mútua del Túria. En 1976, mort ja el dictador Francisco Franco, va participar en l'exposició «Spagna, avanguardia artistica e realtà sociale (1936-1976)» de la Biennal de Venècia. En 1979 se celebrà una exposició de la seva obra del període bèl·lic a la galeria «Val i 30» de València. La seva obra es va veure influenciada en una primera època pel modernisme que es practicava a Barcelona, París i Londres, i pel realisme, com a Josep Renau Berenguer, durant el conflicte bèl·lic; posteriorment la seva obra va ser definida com a «decorativa». Estava casat amb Concepció Aucejo Gallent, amb qui va tenir un fill. Son germà Vicente Ballester Marco, amb qui no es parlava, també fou un reputat cartellista. Malalt, gairebé cec i paralític, venint venir la mort, va cedir la seva obra a la Diputació de València. Artur Ballester Marco va morir, oblidat i en la pobresa, el 19 de juny de 1981 a l'Hospital Provincial de València (València, País Valencià), d'una cirrosi hepàtica, complicada amb un procés pneumònic. Fou enterrat en un nínxol al Cementiri Civil de la capital valenciana, on descansaven les restes de sa companya i del seu fill, molt a prop del de Vicent Blasco Ibáñez; al seu enterrament només acudiren 15 persones, la majoria companys cenetistes i artistes i intel·lectuals valencians. En morir, l'Ajuntament de València li va dedicar un carrer al barri de Sant Pau, districte de Campanar, i el va declarar fill il·lustre. Algunes de les seves obres es troben exposades l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM) de València i l'abril de 1986 la«Fundació La Caixa» li dedicà una exposició retrospectiva a la mateixa ciutat.

    Artur Ballester Marco (1892-1986)

    ***

    Angiolo Bruschi

    Angiolo Bruschi

    - Angiolo Bruschi: El 3 d'agost de 1900 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Angiolo Mario Vittorio Bruschi, també conegut com Angelo Bruschi, Angelo Bruscho, Angiolillo Biaschi, Bruno Toccafondi i Ernesto Torres. Sos pares es deien Ettore Bruschi i Romilda Camici, que formaren una família nombrosa de sis germans. Son pare regentava una petita fàbrica artesanal de rodes per a vehicles de tracció animal. En 1915 Angiolo Bruschi s'instal·là amb sa família a Vezzano Ligure (Ligúria, Itàlia) i en 1917 freqüentà els anarquistes Renato i Nello Olivieri, Silvio Casella, Umberto Marzocchi i Pasquale Binazzi. El juliol de 1919, durant el «Bienni Roig», prengué part en les expropiacions dels negocis de La Spezia (Ligúria, Itàlia) i reparticions d'aquestes a la població organitzades per les Cambres del Treball; processat per saqueig, finalment va ser amnistiat. Després d'haver fet el servei militar en la Marina Reial a bord del Pisa, retornà a Liorna, on sos pares regentaven un petit restaurant, treballant de pintor a la construcció. Segons la policia milità dos anys en el Partit Comunista d'Itàlia (PCI), per a després retornar al moviment anarquista. El 22 de desembre de 1922–altres fonts citen a començaments de 1925–, fugint de les represàlies dels escamots feixistes, passà a França i s'instal·là a La Sanha (Provença, Occitània). En aquesta època estava subscrit a Pensiero e Volontà, la revista que Errico Malatesta editava a Roma (Itàlia). Considerat per la policia com «el cap del grup comunista italià», el 29 de juny de 1925 se li va decretar l'expulsió del país i fugí cap a París (França), on residí al número 229 del carrer de Crimée. A començament de 1926 visità clandestinament un de sos germans a Vezzano Ligure. El 24 de maig de 1926, durant una protesta a l'Arc del Triomf de París contra la celebració de l'onzè aniversari de l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra, va ser detingut i escortat a la frontera belga. Durant els anys posteriors viurà a Bèlgica, on treballarà a l'editorial anarquista «Editions FrancoBelges» de Brussel·les i a la zona minera e Mons (Hainaut, Valònia), i a Luxemburg. Entre 1927 i 1929, juntament amb Pietro Bruzzi, un dels anarquistes més actius d'Esch-sur-Alzette (Esch-sur-Alzette, Luxemburg), des de l'hotel-cafè Solazzi on viuen, un dels llocs de trobada dels anarquistes de la zona, contribuí a la distribució de fullets i de periòdics i en la recaptació de fons per al suport dels presos polítics. El juny de 1930, arran de l'atemptat de Gino D'Ascanio contra el canceller de l'Ambaixada italiana, es traslladà a Brussel·lès (Bèlgica), on freqüentà el cafè Au Roy, lloc de reunió anarquista, i la llibreria de Marcel Dieu (Hem Day). El 10 de juny de 1931 participà en una manifestació convocada pel Comitè pel Dret d'Asil contra l'execució a Itàlia de l'anarquista Michele Schirru, autor d'un atemptat contra Benito Mussolini. El setembre d'aquell any, el tribunal de Mons el condemnà per«possessió d'arma il·legal» a vuit dies de presó, a tres anys de llibertat condicional i a 128 francs de multa i l'expulsà del país. Sembla que fou en aquestaèpoca que, amb Pietro Bruzzi i Luigi Damiani, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on forma part de l'Oficina Llibertària de Correspondència, dirigida per Rafael Martínez. De bell nou a Bèlgica, el 25 d'octubre de 1932, va ser detingut per violació del decret d'expulsió i portat a la frontera amb Luxemburg; detingut l'endemà per la policia luxemburguesa, es va veure obligat a passar clandestinament a França. A principis de 1933 va ser inscrit en el Registre de Fronteres sota l'epígraf de«comunista a detenir». El 25 de gener de 1933 va ser detingut a Brussel·les sota el nom fals d'Ernesto Torres i durant l'escorcoll del seu domicili li van ser trobats documents que el vinculaven amb destacats anarquistes considerats perillosos, com ara Pasquale Agari, Carlo Castagna, Hem Day, Virgilio Gozzoli o Mario Montavani. El 8 de març de 1933 va ser reclòs a la presó de Forest de Brussel·les i un cop alliberat l'estiu d'aquell any, es traslladà a París, on va ser ajudat per l'anarquista Amleto Astolfi, un dels condemnats per l'atemptat contra el teatre Diana del 23 de març de 1921, i participà en el Comitè d'Ajuda a les Víctimes Polítiques (CAVP). L'estiu de 1935 va se novament detingut per«violació del decret d'expulsió» i condemnat a dos mesos de presó. El 9 d'octubre de 1935 va ser alliberat i entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus»), que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França) i on assistiren destacats anarquistes (Giulio Bacconi, Camillo Berneri, Angelo Bruschi, Antonio Silvio Casella, Antonio Cieri, Enzo Luigi Fantozzi, Giuseppe Gialluca, Onofrio Giglioli, Ribelle Giglioli, Rodolfo Gunscher, Italo Ragni, Umberto Tommasini, etc.). En aquestaèpoca participà en diverses reunions clandestines a París amb destacats militants (Camillo Berneri, Ernesto Bonomini, Piero Corradi, Oreste Mombello, Quisnello Nozzoli, Pietro Pirola, Carlo Rosselli, etc.). En 1936 s'adherí al Comitè Provisional per al Dret d'Asil (Lorenzo Gamba, Umberto Marzocchi, Giuseppe Mascii, Italo Ragni, etc.) i el 31 de juliol d'aquell any partí cap a Barcelona, on s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 28 d'agost de 1936 prengué part en la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), i en altres combats (Tardienta, Almudébar, etc.). En aquesta època va estrènyer l'amistat amb Luigi Ballarin, que sembla havia conegut a Luxemburg. Entre 1937 va anar i venir entre la Península i França, ocupant-se de l'enrolament de voluntaris per a les columnes confederals. Després, sembla, passà al«Batalló Garibaldi» de la XII Brigada Internacional. En 1938 va ser ferit en combat i va ser hospitalitzat a Vic (Osona, Catalunya). El 9 de novembre de 1938 la policia de Liorna redactà un informe on el va qualificar d'«actiu propagandista», «individu molt turbulent», «violent» i«fanàtic». Després de la caiguda de Barcelona a mans de l'exèrcit franquista, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on es va adherir al grup anarquista«Libertà o Morte» (Armando Bientinesi, Faustino Braga, Aldo Demi, Lorenzo Giusti, Gennaro Gramsci, Settimo Guerrieri, Leonida Mastrodicasa, Carlo Montresor, Guglielmo Nannucci, etc.). Aconseguí fugir del camp, però el 30 d'abril de 1939 va ser detingut a la regió parisenca i condemnat a quatre mesos i 15 dies de reclusió per infracció del decret d'expulsió de juny de 1925 i tancat a la presó de parisenca de Fresnes, on va romandre fins el 6 de setembre de 1939, tres dies després de la declaració de guerra. A començament de 1941 va ser detingut durant una agafada i, com què el seu nom figurava en la llista de sospitosos de la Seguretat Nacional, el 20 de febrer de 1941 va ser internat a la Caserna de les Tourelles de París. El gener de 1942 va ser enviat forçat per a realitzar tasques agrícoles a Boulzicourt (Ardenes, França). El juny de 1944, durant una llicència a París, s'adherí al Comitato Italiano de Liberazione Nazionale (CILN, Comitè Italià d'Alliberament Nacional) de Vincennes-Saint-Mandé (Illa de França, França). Després de l'Alliberament, retornà a París i entrà a formar part del moviment antifeixista «Italia Libera». Quan el febrer de 1948 son amic Luigi Ballarin va morir, va prometre fer-se càrrec de sa família i un any més tard esdevingué el company d'Elisabetta Maniago (Elisa Ballarin), amb qui va conviure 37 anys tenint cura dels seus fills i nebots com si fossin seus. Angiolo Bruschi va morir el 8 d'agost de 1986 a París (França). Les informacions que diuen que va caure l'estiu de 1942 a Bir Hakeim (Líbia) combatent els nazis són del tot errònies.

    Angiolo Bruschi (1900-1986)

    ***

    Notícia de la detenció d'Umberto Malfatti pubicada en el diari parisenc "Le Petit Parisien" del 28 de maig de 1927

    Notícia de la detenció d'Umberto Malfatti pubicada en el diari parisenc Le Petit Parisien del 28 de maig de 1927

    - Umberto Malfatti: El 3 d'agost de 1900 neix a Viareggio (Toscana, Itàlia) el torner anarquista Umberto Malfatti. Després de la presa del poder pels feixistes, emigrà a França. El 27 de maig de 1927 va ser detingut a Lió (Arpitània), juntament amb els italians Italo Ragni i Romeo Seghettini, arran d'una baralla el dia anterior en un teatre lionès on feixistes de la colònia italiana de la ciutat realitzaven un acte pel 12è aniversari de l'entrada en guerra d'Itàlia; jutjat el 5 d'agost de 1927 a Lió per «temptativa d'assassinat» contra Mario Scribanti, secretari del Fascio de Lió, i el mestre d'orquestra Trépan, la seva causa va ser sobreseguda, però el 20 d'octubre de 1928 va ser expulsat. Amb Italo Ragni passà a Lieja (Lieja, Valònia) i l'1 de gener de 1929 es traslladaren a Seraing (Lieja, Valònia). L'abril de 1929, amb Italo Ragni i Camillo Berneri, s'ocupa de la difusió pels carrers, cafès i llocs públics de Brussel·les (Bèlgica) del periòdic anarquista Bandiera Nera, editat per Giuseppe Bifolchi a la capital belga. El 29 de juliol de 1929 va ser expulsat, juntament amb Italo Ragni, Aldo Gorelli i Sivestro Seffusati, de Bèlgica i portat a la frontera alemanya. Posteriorment visqué clandestinament a França i el 5 d'agost de 1931 participà, amb Italo Ragni, Lodovico Rossi, Gusmano Mariani, Marcello Bianconi, Attilio Scarsi i Efisio Pani, en una reunió del «Cercle Sacco i Vanzetti» de Lió, on fonamentaren les bases per a l'edició d'un periòdic anarquista local (Il Bombardiere), el primer número del qual havia de sortir en ocasió de l'aniversari de la mort de Sacco i Vanzetti i que finalment s'anomenà Insorgiamo. Un informe del 30 de setembre de 1931 del Ministeri de l'Interior italià li atribueix, amb Italo Ragni, Lino Enrico Farina i Francisco Barbieri, la preparació d'un atemptat contra la vida de Benito Mussolini. Detingut, va ser jutjat i condemnat el 14 de desembre de 1931 a vuit dies de presó per«infracció al decret d'expulsió». El març de 1932 participà, amb Italo Ragni, Ludovico Rossi i altres, en una reunió a Lió dels anarquistes italians a França i a Suïssa. El 18 d'abril de 1932, va ser condemnat novament per «infracció al decret d'expulsió» a una nova pena de 15 dies de presó. Es traslladà a París (França) i el 26 de desembre de 1934 va ser novament condemnat a dos mesos de presó. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Adelita del Campo

    Adelita del Campo

    - Adela Carreras Taurà: El 3 d'agost de 1916 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i després comunista Adela Carreras Taurà, més coneguda com Adelita del Campo. Milità activament en les Joventuts Llibertàries d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i en l'organització anarcofeminista «Mujeres Libres». En 1938 col·laborà en el periòdic Titán,òrgan de les Joventuts Llibertàries d'Aragó, dirigit per Francisco Batey, i suprimit arran de la dissolució del Consell d'Aragó. Aquest mateix any va ser nomenada vicesecretària del Congrés de «Mujeres Libres». Ballarina i actriu professional, durant la guerra formà part del«Teatre del Front» de la Unió General de Treballadors (UGT). Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancada als camps de concentració d'Argelers, Sant Cebrià i Bram, per això va ser batejada com Adelita del Campo (del camp de concentració). Al camp d'Argelers, on organitzà activitats culturals (campanyes d'alfabetització, edició de butlletins, recitals poètics, balls, etc.), conegué el militant comunista Julián Antonio Ramírez Hernando, amb qui s'unirà sentimentalment i en la postguerra es casarà. Estigué a càrrec de l'escola maternal de la Colònia Escolar Canigó, amb infants de tres a cinc anys. Afiliada al Partit Comunista d'Espanya (PCE), amb l'Alliberament s'instal·là amb Ramírez a Tolosa de Llenguadoc, on treballaren en la redacció del periòdic comunista Lucha. En 1946 la parella marxà a París i ella treballà en una fàbrica de xocolata. Més tard, amb son company, fou locutora, fins a 1974, de les emissions en llengua castellana de Ràdio París i en el grup teatral radiofònic espanyol d'aquesta emissora. Amb la mort del dictador Franco, la parella s'instal·là a Mutxamel i viatjaven a Madrid per realitzar tasques a l'Oficina de Premsa del Comitè Central del PCE. Adela Carreras Taurà va morir el 14 de maig de 1999 a Mutxamel (Alacantí, País Valencià) i fou enterrada al cementiri d'aquesta localitat, on en 2007 el seu company es reuní amb ella.

    Adela Carreras Taurà (1916-1999)

    ***

    Hayden Carruth

    Hayden Carruth

    - Hayden Carruth:El 3 d'agost de 1921 neix a Waterbury (Connecticut, EUA) el poeta i crític literari llibertari Hayden Carruth. Fill de l'editor de periòdics Gorton Veeder Carruth i de Margery Barrow Carruth, va passar la seva infància, marcada pels anys de la Depressió, a Waterbury i estudià a Chapel Hill (Universitat de Carolina del Nord) i a la Universitat de Chicago. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial va servir dos anys en les forces aèries. Va viure molts anys a Johnson (Vermont, EUA). Durant més de seixanta anys va escriure una trentena de llibres de poesia, novel·la, assaigs (sobre jazz i blues) i crítica literària (Safo, Virgilio, Blake, Wilde, Thoreau, Sartre, Carver) i ensenyà Creació Literària a la Universitat de Siracusa, on va ser professor i mentor de nombrosos joves poetes, com ara Brooks Haxton i Allen Hoey. Va editar Poetry Magazine durant vint anys i treballà d'assessor literari en Harper's Magazine i The Hudson Review. Va rebre diverses beques (Bollingen, Guggenheim, National Endowment for the Arts, Lannan Literary, etc.) i aconseguí diversos premis literaris. En 1997 guanyà el Premi Nacional del Llibre de Poesia pel seu Scrambled eggs and whiskey (1996) i en 1992 fou guardonat amb el premi del Cercle Nacional de Crítics Literaris pel seu Collected Shorter Poems. Durant els últims anys residí amb sa esposa, la poetessa Joe-Anne McLaughlin Carruth, a Munnsville (Stockbridge, Madison County, New York, EUA). Els seus poemes, influenciats pel jazz, pel blues i per l'existencialisme, estan caracteritzats pel seu radicalisme polític i per un alt sentit de la responsabilitat cultural, retratant especialment la pobresa rural, les condicions de vida difícils de la gent i de les poblacions del nord de Vermont, els treballadors clandestins, etc. Altre dels seus temes predilectesés el de la follia i la no follia, fruit de les seves experiències quan va ser hospitalitzat entre 1953 i 1954 pels seus problemes psiquiàtrics (depressió crònica i intent de suïcidi) i amb l'alcohol. Com a crític literari fou especialista en Albert Camus. En 1998 publicà Reluctantly, una mena d'assaigs biogràfics. Hayden Carruth va morir el 29 de setembre de 2008 a la seva casa de Munnsville (Madison, Nova York, EUA).

    ***

    Jacques Maurice

    Jacques Maurice

    - Jacques Maurice: El 3 d'agost de 1934 neix a París (França) l'hispanista, especialitzat en la història del moviment anarquista espanyol, Jacques Maurice. Estudià a l'Escola Nacional Superior de Lletres i Humanitats de Saint-Cloud (Illa de França, França) i em 1959 obtingué l'agregació d'espanyol. Va fer classes a l'institut de Châlons-sur-Marne, actual Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França), i l'institut parisenc de Janson de Sailly, on ensenyà fins 1967, amb 16 mesos d'interrupció a causa del seu servei militar entre setembre de 1961 i febrer de 1963. En 1985 presentà a Besançon (Franc Comtat, Arpitània), sota la direcció de Noël Salomon i d'Albert Dérozier, la seva tesi doctoral Recherches sur l’anarchisme rural en Andalousie de 1868 à 1936. Fou catedràtic de Civilització i Literatura Espanyola en les universitats de Dijon (Borgonya, França), París 8 de Saint-Denis (Illa de França, França) i París X de Nanterre (Illa de França, França), on es va jubilar el juny de 1998 i continuà com a catedràtic emèrit fins a la seva mort. Entre 1973 i 1992 dirigí el grup de recerca«Pratiques culturelles des groupes sociaux dominés dans l'Espagne contemporaine» d'hispanistes francesos que publicaren diverses obres col·lectives sobre història contemporània d'Espanya. Participà de manera destacada en els Col·loquis de la Universitat de Pau (Aquitània, Occitània), organitzats per l'historiador Manuel Tuñón de Lara. En 1988 organitzà el col·loqui internacional«Peuple, mouvement ouvrier et culture dans l'Espagne contemporaine - Pueblo, movimiento obrero y cultura en la España contemporània», publicat en 1990. Va ser membre de l'Associació d'Hispanistes Francesos. En 2006 fundà, amb altres hispanistes francesos i espanyols, la revista electrònica especialitzada en la història espanyola contemporània Cahiers de Civilisation Espagnole Contemporaine.El 29 de juny de 2009, reconeixem de la seva tasca, el Govern espanyol li atorgà la Creu de l'Ordre del Mèrit Civil. De formació marxista no dogmàtic, criticà el caràcter mil·lenarista i «arcaic» que altre historiador marxista, Eric John Ernest Hobsbawm, atribuïa a l'anarquisme espanyol en el seu llibre Primitive Rebels. Studies in Archaic Forms of Social Movement in the 19th and 20th centuries (1959, 1968 i 1971), traduït al francès en 1967 sota el títolLes Primitifs de la révolte dans l'Europe moderne. Com a hispanista, va traduir escriptors com José Manuel Caballero Bonald, José Agustín Goytisolo i JoséÁngel Valente, entre d'altres. Trobem articles seus en nombroses publicacions periòdiques, com araBulletin d'Histoire Contemporaine de l'Espagne, Cahiers de Civilisation Espagnole Contemporaine, Cahiers d'Histoire de l'Institut Maurice Thorez, Crisol,Estudios de Historia Social, Historia Agraria, Historia Contemporánea, Langues Néo-latines, Matériaux pour l'histoire de notre temps, Le Mouvement Social, Revista de Estudios Regionales, etc.). Entre les seves obres podem destacar L'Anarchisme espagnol (1973), La reforma agraria en España en el siglo XX (1900-1936) (1975 i 1978), Historia y leyenda de Casas Viejas (1976, amb Gérard Brey), Joaquín Costa. Crisis de la Restauración y populismo (1875-1911) (1977, amb Carlos Serrano Serrano), Anarquismo y poesía en Cádiz bajo la Restauración (1986, amb altres), Un anarchiste entre la légende et l’histoire : Fermín Salvochea (1842-1907) (1987, amb altres, publicat en castellà en 2009 sota el títolFermín Salvochea. Un anarquista entre la leyenda y la historia),L'Espagne au XXe siècle(1990, amb Carlos Seco Serrano), Peuple, mouvement ouvrier, culture dans l'Espagne contemporaine (1990, amb altres), El anarquismo andaluz. Campesinos y sindicalistes (1868-1936) (1990, versió en castellà sintetitzada de la seva tesi doctoral de 1985), Regards sur le XXe siècle espagnol (1993, director), El anarquismo andaluz, una vez más (2006, col·lecció de 12 articles publicats per la Universitat de Granada), Apóstoles, publicistas, hombres de acción y sindicalistas en la historia del anarquismo español (2012), entre d'altres. Jacques Maurice va morir el 28 de juliol de 2013 a París (França). Deixà vídua, Jacqueline Covo, i dos infants, Sylvain i Claire.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    He de reconèixer que pertany a una generació que no té res a veure amb l’herència de la postmodernitat ni amb els iuppis que, des de les renuncies i traïdes de la transició, han fet els diners amb l´oblit de la memòria històrica i amb el pragmatisme més barroer i mancat de principis, sempre, no en mancaria més, al servei incondicional del règim. Cal dir que molts d’aquests oportunistes i vividors del romanço que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, ara, en veure que són a punt de l’extraparlamentarisme, com a nous conversos al republicanisme, s’apunten a les nostres lluites omplint-se la boca de la recuperació de la memòria històrica. Quin cinisme! Ells, molts dirigents carrillistes (PCE), l’avantguarda activa de la lluita antirepublicana en temps de la transició, ara volent fer-se perdonar tot el que han fet contra l’esquerra i les persones que sí que servaven la memòria combativa del nostre poble. (Miquel López Crespí)


    Els sous dels nostres polítics (un article d'octubre de 2006)


    Santiago Carrilo (PCE) i Adolfo Suárez, el darrer cap del "glorioso Movimiento Nacional". Els pactes del franquisme reciclat amb els oportunistes han sigficat que durant trenta anys els vividors s'han enriquit amb les renuncies i traïdes del temps de la transició.

    He de reconèixer que pertany a una generació que no té res a veure amb l’herència de la postmodernitat ni amb els iuppis que, des de les renuncies i traïdes de la transició, han fet els diners amb l´oblit de la memòria històrica i amb el pragmatisme més barroer i mancat de principis, sempre, no en mancaria més, al servei incondicional del règim. Cal dir que molts d’aquests oportunistes i vividors del romanço que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, ara, en veure que són a punt de l’extraparlamentarisme, com a nous conversos al republicanisme, s’apunten a les nostres lluites omplint-se la boca de la recuperació de la memòria històrica. Quin cinisme! Ells, molts dirigents carrillistes (PCE), l’avantguarda activa de la lluita antirepublicana en temps de la transició, ara volent fer-se perdonar tot el que han fet contra l’esquerra i les persones que sí que servaven la memòria combativa del nostre poble. Dic tot això perquè encara estic sorprès després d’haver llegit la relació del que cobren i cobraran molts dels nostres polítics. Ho he llegit al Diari de Girona i encara no puc creure que la política oficial doni per a tant. Segons s’hi diu, el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, cobrarà un sou que, quines coses més curioses!, serà 35.697 euros inferior a la pensió que rebrà el president de la Generalitat, Pasqual Maragall. Segons queda recollit en els Pressupostos Generals de l’Estat, Zapatero cobrarà el proper any 89.303,28 euros en dotze mensualitats. La seva retribució continua sent inferior a la de les principals autoritats del Poder Judicial i del Consell Econòmic i Social (CES), entre d’altres. Aquesta assignació, com dèiem, queda força lluny de la que rebrà Maragall quan deixi la presidència de la Generalitat: el president percebrà un sou de 125.000 euros anuals durant la propera legislatura i, segons el que va aprovar en el seu moment el Parlament, posteriorment tendrà dret a un pagament vitalici de 94.000 euros, quantitat també, segons informa el diari citat, superior al sou del president del Govern central. Aquesta pensió supera fins i tot el sou que tenen els ministres de l’executiu de Zapatero.

    Com deia al començament de l’article, hom procedeix d´una generació de militants antifranquistes per als quals el servei al poble es feia, a vegades, a costa de la pròpia vida. Quants d’esquerrans de la generació de lluitadors republicans no hauré conegut que varen estar anys i més anys a la presó i que, en sortir, i això els que sortien!, malmesa la salut, encara posaven part dels seus esquifits ingressos per a pagar diaris clandestins o fulls volanders que servien per a lluitar contra la dictadura. Fins a mitjans dels anys setanta, una vegada consolidada la reforma del sistema, en els anys de la transició, ningú de l’esquerra antifeixista hauria pogut imaginar les fortunes que es feren amb el correu de la política. Per a la gent que cada dos per tres érem a comissaria per haver estat a l’avantguarda de la lluita per la llibertat, fora incomprensible que hom pogués enriquir-se amb la renúncia d´idees i principis. Ja sabíem que la dreta, els quaranta anys de la dictadura així ho demostren, emprava la política per a especular i guanyar diners amb moltíssimes operacions d’origen dubtós. La corrupció del franquisme o els que, sense cap mena de vergonya, se’n sentien els hereus, no ens sorprenia. El que ens va sobtar, i encara a aquestes alçades de la nostra vida ens sorprèn, va ser constatar com l’abandonament de la lluita per la República per part dels PCE-PSOE, l’oblit del combat per la unitat sindical per part dels dirigents de CC.OO i UGT, la renúncia al dret d’autodeterminació per als pobles de l’estat espanyol significava en la pràctica, no un “assenyat pragmatisme” com predicaven els corifeus de la mistificació, sinó la possibilitat de viure tota la vida sense treballar com els altres mortals, dedicant-se exclusivament al servei del règim sorgit de la reforma. Trenta anys d’ençà les primeres eleccions democràtiques que, amb l’ajut de tots aquells que foren prou espavilats per a veure les possibilitats de profit personal que se’ls obrien al davant, saberen adequar ràpidament el seu al que el capitalisme victoriós l’any 1977 necessitava per a consolidar el seu sistema de dominació política. No és estranys que aquest mateix règim pagui amb tan bons emoluments tan fidels servidors! I que, si cal, sigui capaç de fer doctor honoris causa aquell qui va començar la seva carrera política manant l’extermini dels comunistes del POUM, o els anarquistes de la CNT en els Fets de Maig de 1937, cas recent de Santiago Carrillo. Com no han de fer doctor honoris causa o pagar bons a aquells que porten prop de setanta anys dedicats a apagar l’esperit de revolta dels pobles de l’estat! No en mancaria d’altra!

    Diari de Girona ens informa de les grans pagues que cobren els polítics professionals de l’Estat espanyol. Diu que els vicepresidents del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega i Pedro Solbes, veuran augmentat el salari en 1.645,92 euros, fet pel qual percebran 83.936,16 euros. Els ministres tendran un sou de 78.791,28 euros, circumstància que representa un increment de 1.545 euros respecte a l’actual exercici. Capítol a part són els alts càrrecs com el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) serà, un any més, el càrrec més ben pagat, amb 142.080,06 euros.

    A continuació, com continua informant Diari de Girona “se situen els vicepresidents del Constitucional, amb un sou de 134.091,30 euros; els seus presidents de secció, amb 127.971,54 euros, i els magistrats, amb 121.851,90 euros. Tant el president del Tribunal de Comptes com els seus consellers guanyaran l'any que ve 121.443,56 euros, mentre els vocals del CGPJ en percebran 121.088,94. El Fiscal General de l'Estat tindrà un sou similar, amb 121.125,48 euros, una mica més que el president de l'Audiència Nacional i els presidents de Sala del Suprem, que cobraran 118.271,1 euros. Finalment, el salari del president del Consell d'Estat serà de 83,936,16 euros, el mateix que els vicepresidents del Govern. Tots els alts càrrecs de les institucions de l'Estat veuran incrementat el seu sou en un dos per cent, si bé en el cas del president del Consell Econòmic i Social (CES) serà d'un 1,98 per cent, fet que suposarà un salari de 91.698,12 euros Dotació per als expresidents Quant a la dotació prevista per als expresidents del Govern (Adolfo Suárez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González i José María Aznar), la quantia global pressupostada en el projecte per a l´any 2007 s'ha fixat en 360.620 euros, el mateix que enguany”.

    No és estrany, amb aquests sous i privilegis, que hi hagi tantes batalles per a encapçalar les llistes electorals o situar-se a recer dels partits del règim! En aquests darrers trenta anys n’hem vistes de verdes i de morades, però el reialme dels cínics i menfotistes s’ha mantingut ferm, com una murada, en defensa de sous i privilegis. No és estranys que tots aquells grups o persones que volíem servar la lluita republicana i un autèntic programa d’esquerra alternativa patíssim –i patim encara!- les campanyes rebentistes de tots els oportunistes i vividors. Tampoc no ens estranya gaire. Han de defensar els privilegis obtinguts amb totes les seves forces! Ah! Si un dia el poble descobrís la seva mentida! I per a la seva desgràcia, malgrat que ja hagin fet fortuna amb la mentida i la traïció, aquest dia ja és aquí.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Ciutat de Mallorca (10-X-06)


    El sistema suposadament democràtic que regeix les institucions espanyoles conviu en el dia a dia amb el robatori que es fa a la ciutadania de la seva capacitat de decidir. Un sistema veritablement democràtic, fonamentat en la democràcia participativa, en el control ciutadà de la gestió de tots els organismes públics, institucions i empreses, no permetria la corrupció. (Llorenç Buades Castell, militant de la CGT)


    Corrupció


    Per Llorenç Buades Castell.


    Llorenç Buades.

    El sistema suposadament democràtic que regeix les institucions espanyoles conviu en el dia a dia amb el robatori que es fa a la ciutadania de la seva capacitat de decidir. Un sistema veritablement democràtic, fonamentat en la democràcia participativa, en el control ciutadà de la gestió de tots els organismes públics, institucions i empreses, no permetria la corrupció.

    La corrupció només es pot combatre amb una democràcia real i no amb aquest sistema de mínims que en realitat empara models institucionals fonamentats en la manca de transparència, en la verticalitat i en una oligarquia del poder que es concentra totalment en les cúpules partidàries, sindicals, institucionals i empresarials públiques.

    La manca de democràcia possibilita l’exercici jeràrquic i arbitrari del poder, a dreta i a esquerra, i és la que permet que poques persones puguin decidir sobre els béns dels altres, sobre les seves contribucions econòmiques, i moltes vegades sobre les pròpies persones que formen part d’una xarxa clientelar de carácter vertical que els suporta.

    El sistema vertical de poder es practica gairebé a tot arreu, i com més gran és l’associació, partit , empresa o institució, encara és fa més evident. Aquest sistema, en la dreta, és natural. Allò que no és natural és que l’esquerra, que predica la transformació social es fonamenti en el dirigisme de molt poques persones. Tampoc és natural que l’esquerra depengui de la banca, enlloc de dependre de la seva afiliació. L’esquerra d’aquest i de molts països té una dependencia absoluta del crèdit bancari, i els crèdits es paguen o quan no es poden pagar es condonen amb favors i compensacions.

    Quan els partits i sindicats tenen deutes impagables han de vendre la seva autonomia, i les cúpules que els gestionen solen fer-ho sense embuts amb compensacions diverses. Així funciona el sistema. I aquests encara tenen la barra de dir que volen transformar el món.

    A l’ombra d’un sistema corrupte hi conviuen moltes gents. La Cosa Nostra és benevolent amb els seus i la seva xarxa clientelar. Les màfies es barallen o pacten per espais de poder. En el món institucional passen coses semblants, sorgeixen baralles, desequilibris i nous equilibris que sorgeixen de la relació de forces entre les parts.

    És evident que no és el mateix Corleone o Al Capone que un delinqüent marginal, com no és el mateix el PP i el PSOE que el Corrent Roig. Només qui accedeix al poder en pot fer abús. El batle de Sant Joan, encara que sigui del PP, no pot gaudir del poder d’un Hidalgo, i és ben segur que un burócrata sindical de pes dins una SEAT-Volkswagen o una FORD, i els d’alguns bancs i caixes d’estalvi , públiques o privades té més poder que el batle de Sant Joan. La corrupció travessa des de fa molts anys tota la xarxa institucional encara que l'atenció només es concentri en els aspectes urbanístics. I encara que moltes persones no són corruptes, si són moltes els i les que conviuen amb entitats que admeten la corrupció i que defensen als corruptes.

    Molts afiliats de partits, associacions i sindicats permeten la corrupció. Alguns perquè en són beneficiaris en major o menor grau, i altres perquè són simplement fidels i poc crítics, o perquè la finalitat justifica els mitjans. També s’ha de dir que és la possibilitat d’accedir al poder en benefici propi és allò que atrau a molta gent a la política o a l’exercici del poder en diverses institucions. Allò fonamental és que el poder corromp i el poder absolut és el que més corromp. Limitar al màxim aquest “absolutisme” és la garantia per evitar la corrupció.

    La corrupció política no provoca baixes entre els afiliats i afiliades del Partit Popular, i tampoc va provocar baixes excessives en el PSOE en temps de Felipe. Les escissions que es produeixen per aquests motius mai no solen ser molt significatives entre l’electorat, tot i que puguin significar una eventual derrota electoral per pocs punts, en funció de l’abast que donin els mitjans de comunicació i de creació d’opinió al servei dels qui realment ramenen les cireres darrere el bastidor. Normalment dins les organitzacions polítiques, sindicals i socials prevaleixen els interessos propis de les persones que hi treballen i viuen de la situació que a l'ètica i al compromís amb les idees.

    Les persones que prioritzen la seva manera de viure als interessos generals ben aviat desenvolupen arguments i les justificacions filosòfiques necessàries per a fer valer la seva actitud, pròpia dels professionals de la política, del sindicalisme o de l'associacionisme.

    Molts polítics corruptes guanyen eleccions i per tot arreu. A Nigèria com al Japó han guanyat eleccions polítics corruptes, Si Lula ha guanyat unes eleccions, amb un partit implicat en escàndols, malgrat baixar a les primàries, i amb l’aval de corrents internes crítiques suposadament roges que donen continuïtat al projecte petista, també el PP pot guanyar les eleccions a Mallorca i Eivissa.

    Web Ixent (Esquerra alternativa anticapitalista i antifeixista de les Illes)


    0 0

    Es tracta d’una demanda històrica dels veïnats de la zona. Cal recordar que és l’únic peatge que es paga de forma directa a l’illa.

     

     

    El Consell de Mallorca ha aprovat avui el rescat del túnel de Sóller. Aquesta decisió respon a la petició feta per centenars de residents que han de pagar per poder entrar al seu municipi. El president del Consell, Miquel Ensenyat, ha explicat que «avui és un dia de festa. Hem acabat amb una injustícia històrica, hem aprovat que cap ciutadana ni cap ciutadà de Mallorca hagi de pagar per anar o tornar del seu municipi». Ensenyat també ha volgut remarcar que es tracta d’una «promesa que dúiem en el programa electoral de MÉS i ara la farem realitat».

    Ensenyat ha destacat que el rescat resol una situació d’injustícia que presenta «tota una sèrie de greuges per als residents, però també per al teixit empresarial solleric» i que el moment per fer-ho era «ara, perquè ningú no assegurava que es tornàs a produir una pròrroga en el contracte amb l’empresa concessionària amb l’excusa de fer més inversions que són necessàries, però que s’han de plantejar des del Consell i amb el mateix procediment que se segueix amb la resta d’infraestructures, a través del conveni de carreteres o bé a través de finançament general", ha explicat el president.

    El portaveu de MÉS a la institució insular, Lluís Apesteguia, també ha expressat la seva conformitat amb la mesura adoptada avui. En paraules del conseller, són els "empresaris, professors, i gent que fa feina a Sóller els damnificats pel peatge. Amb el rescat del túnel de Sóller diem adéu a les barreres, als peatges, i al negoci privat amb una carretera de l’illa. En definitiva, adéu a la discriminació i a un símbol de la corrupció".

    Al ple d’avui de la institució insular eren presents representants dels municipis de la comarca, com Bunyola o Sóller. El batle de Sóller, Jaume Servera, també ha apuntat la necessitat de donar aquesta passa justa i necessària.


    0 0

    [04/08] Conferència de Rimini - Atemptat contra Salvatierra - Atac contra «La Pampa Libre» -«Vida Nueva» - Flourens - Pavón - Penteado - Domingo Germinal - Dolié - Bellini - Gómez Rojas - Popov - Juanel - Pagès Xartó - Pérez Navarro - Pirozzo - Avrich - Horna - Moles - Andujar - Clement - Ravelli - Ajuria - Juan el Camas - Fortuny

    Anarcoefemèrides del 4 d'agost

    Esdeveniments

    Pelizza da Volpedo: "Il Quarto Stato" (1901). Civica Galleria d'Arte Moderna de Milà

    Pelizza da Volpedo: Il Quarto Stato (1901). Civica Galleria d'Arte Moderna de Milà

    - Conferència de Rimini: El 4 d'agost de 1872, a la ciutat balneari de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia), la Conferència Nacional de les seccions italianes de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) comença les sessions a Casa Santinelli, seu del Fascio Operaio. Hi havia 21 localitats representades (Nàpols, Sciacca de Sicília, Mantova, Siena, Ravenna, Bolonya, Florència, Rimini, Imola, Roma, Lugo, San Potito, Fusignano, Mirandola, San Giovanni de Persiceto, Fano, Fermo, Senigallia, San Arcangelo, Folri i Ombria; la majoria de la Romanya i de les Marques), de les quals només la de Nàpols estava afiliada a la Internacional marxista de Londres, les altres eren societats formades directament per seguidors bakuninistes o societats obreres que havien passat de la influència republicana a l'anarquista.  Els delegats al congrés responen a noms que seran amb el temps ben coneguts (Cafiero, Costa, Fanelli, Malatesta...). La conferència, presidida per Carlo Cafiero i actuant-hi com a secretari Andrea Costa, es va cloure el 6 d'agost, després d'haver pres la resolució de crear una Federació Italiana de la Internacional, que esdevindrà la Federació Anarquista Italiana (FAI). Però, oposada al Consell General de Londres, de caràcter marxista, que qualificava de«comunisme autoritari germànic», refusarà participar en el congrés de l'Haia previst per al 2 de setembre de 1872; era un avanç de la futura escissió de la Internacional entre autoritaris (marxistes) i antiautoritaris (anarquistes). El fet d'arrenglar-se amb els antiautoritaris va donar lloc a un important moviment anarquista organitzat a Itàlia.

    ***

    Nota de premsa de l'atemptat de Salvatierra

    Nota de premsa de l'atemptat de Salvatierra

    - Atemptat contra el comte de Salvatierra: El 4 d'agost de 1920, a la ciutat de València (País Valencià) en festes, l'exgovernador de Barcelona, José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra, responsable de la mort d'una trentena de sindicalistes víctimes de la «llei de fugues», cau sota les bales d'un grup d'acció anarquista, i mor l'endemà. Salvatierra va llogar un cotxe de cavalls dels anomenats milord i a la tarda va marxar amb sa esposa i sa cunyada, la marquesa de Tejares, a presenciar una desfilada de carrosses. En acabar la desfilada, el comte es va encaminar al Grao, port de la ciutat, situat a tres quilòmetres, per acomiadar-se d'uns amics que estiuejaven. Salvatierra va tornar a la ciutat a tres quarts de 10 i es va aturar en un pas a nivell que tallava la carretera, deserta en aquells moments, en espera de l'exprés de Barcelona. Quan va arribar, dos homes es van acostar al cotxe i obriren foc; el sotrac del tren va apagar les detonacions. El cotxer, Miquel Moyà, ni s'adonà de l'agressió. Els anarquistes va fugir cap el Cabanyal i es van amagar a Valls (Tarragona). La marquesa de Tejares, de 22 anys, també trobarà la mort, i l'esposa de Salvatierra resultarà ferida greu. La policia atribuirà l'atemptat als anarquistes Ramon Casanellas i Pere Matheu. L'assassinat de Salvatierra va tenir unes conseqüències que no podien imaginar els autors, per als quals el crim era una simple venjança, ja que va unir totes les classes altes espanyoles que fins aleshores consideraven el terrorisme com un problema particular dels empresaris catalans. La mort de Salvatierra els va fer canviar d'opinió ja que havia passat fora de Catalunya, les víctimes eren de la noblesa i el moviment vaguístic començava a escampar-se per tot arreu. Arran d'aquests fets, la Confederació Nacional del Treball (CNT) va ser processada, els seus centres clausurats, es va suspendre tota activitat sindical i el diari confederal Solidaridad Obrera fou suprimit radicalment.

    ***

    Diverses capçaleres de "La Pampa Libre"

    Diverses capçaleres de La Pampa Libre

    - Atac contraLa Pampa Libre: El 4 d'agost de 1924 la redacció del periòdic anarquista La Pampa Libre, al carrer Belgrano de General Pico (La Pampa, Argentina), és atacada per un grup de militants de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la publicació llibertària La Protesta. L'enfrontament fratricida fou el resultat d'un violent clima sorgit entre les diverses faccions del moviment anarquista argentí sobre qüestions tàctiques i polítiques, i que catalitzà amb la negativa del periòdic La Protesta a deixar les seves rotatives a altres publicacions llibertàries (La Pampa Libre, La Antorcha i Ideas) discrepants a la seva línia d'actuació. Durant aquest enfrontament armat entre les dues faccions (protestistas i antorchistas), va morir Domingo Di Mayo, secretari del «Comitè d'Agitació Pro Anarquistes Presos a Rússia» i militant de la FORA. També resultaren ferits greus, del bàndol de La Pampa Libre, Isidro D. Martínez, administrador, tipògraf i redactor, i Jacobo Prince, tipògraf i redactor; i del grup editor de La Protesta, Jorge Rey Villalba. Es van produir diverses detencions, militants anarquistes que acabaren empresonats. Aquest fet quedà imprès en el moviment anarquista argentí com un estigma que durà molts anys.

    ***

    Capçalera del primer número de "Vida Nueva"

    Capçalera del primer número de Vida Nueva

    - Surt Vida Nueva: El 4 d'agost de 1934 surt a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) el primer número del periòdic anarquista Vida Nueva. Órgano de las Juventudes Libertarias del Alto y Bajo Panadés. Editat per les Joventuts Llibertàries, publicà articles en castellà i català. Només va poder publicar sis números a causa de la seva suspensió, probablement, arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934. El 19 de setembre de 1936 reprengué la sortida amb caràcter setmanal com Vida Nueva. Publicación semanal. Portavoz de la CNT y de la FAI. Trobem textos de Carmen Adell, Paco Itir, Olivé, Recassens i Sevilla, entre d'altres. Sortiren números fins el final de la guerra civil, encara que l'últim número conegut és el 46, del 19 de juny de 1937.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Gustave Flourens

    Gustave Flourens

    - Gustave Flourens: El 4 d'agost de 1838 neix a París (França) el revolucionari llibertari i communard Gustave Paul Flourens. Son pare, el metge Jean Pierre Flourens, va ser professor del Col·legi de França, secretari perpetu de l'Acadèmia de Ciències i, encara que d'esquerres, va ser nomenat par de França el 1847. Gustave Flourens va fer brillants estudis: llicenciat en Lletres als 20 anys, en Ciències, i als 25 anys se li va confiar la plaça de son pare al Col·legi de França per impartir un curs d'història natural (Història de les races humanes). El seu ensenyament, ateu, materialista i antibonapartista, va ser un escàndol, i el seu contracte no va ser renovat després del primer any. Va marxar a Londres, on va estudiar al Museu Britànic, i després a Bèlgica. En 1863 va publicar a Brussel·les el seu llibre L'histoire de l'homme, recull de les seves lliçons al Col·legi de França. En 1866 va participar en la insurrecció de Creta contra l'Imperi turc, guanyant el grau de capità, i després va ser nomenat ambaixador de Creta davant Grècia. Mal vist pel govern grec, sobre el qual va exercir pressió el turcòfil govern francès, va ser embarcat a la força cap a Marsella. En 1868 es va instal·lar a París i va prendre part en l'agitació política, guanyant-se multes i una pena de tres mesos de presó que va purgar a Sainte-Pélagie entre abril i juny de 1869. En sortir de la presó, va provocar en duel Paul de Cassagnac, autor d'un article publicat en el seu periòdic conservador Le Pays que va jutjar insultant per al poble, resultant greument ferit. Un cop restablert, va reprendre la lluita política i va esdevenir cronista militar en el periòdic La Marseillaise d'Henri Rochefort. Va intentar transformar l'enterrament de Victor Noir en una insurrecció, però Rochefort el va frenar. Després de la detenció d'aquest el 7 de febrer de 1870, va aconseguir fugir i es va refugiar a Holanda i després a Anglaterra. En el procés de Blois, el 9 d'agost de 1870, va ser condemnat en rebel·lia a sis anys de presó. Va marxar a Grècia, però va retornar tan bon punt va ser anunciada la caiguda de l'Imperi el 4 de setembre de 1870. Va arribar a París el 29 de setembre i va ser elegit com a cap dels cinc batallons de la Guàrdia Nacional de Belleville. Va ser un dels principals dirigents de la insurrecció del 31 d'octubre contra la«tèbia» política del Govern de Defensa Nacional . El 7 de desembre va ser detingut en el combat de Créteil i tancat a la presó de Mazas. La nit del 20 al 21 de gener de 1871 va ser alliberat per un escamot organitzat pel seu company anarquista Amilcare Cipriani, que havia lluitat amb ell a Creta. Va haver de passar-se a la clandestinitat i l'11 de març va ser condemnat en rebel·lia a mort. Va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XIX districte (4.100 vots sobre 11.282 votants) i pel XX districte (14.089 vots sobre 16.792 votants). Va ser nomenat per a la Comissió Militar i va esdevenir «general» de la XX Legió. Durant de l'ofensiva del 3 d'abril de 1871 contra les tropes de Versalles, en el combat cos a cos, va ser detingut, juntament amb Cipriani, i després, desarmat, assassinat d'un cop de sabre pel gendarme Desmarets davant l'estació de Rueil, a prop de París (Illa de França, França). Desmarets acabarà de jutge de pau a Garnache, protegit del comte de Baudry d'Asson. El mateix dia de la mort de Flourents va sortir el seu llibre Paris livré, que va tenir cinc edicions en un mes. També és autor dels llibres Ce qui est possible (1864) i Science de l'homme (1865), i de nombrosos pamflets subversius. Flourens va esdevenir immediatament un personatge de llegenda: articles i fullets el lloaran, un cos de franctiradors va prendre el nom de «Venjadors de Flourens», etc. Més tard, la seva tomba al cementeri parisenc de Père-Lachaise va transformar-se en lloc de pelegrinatge.

    ***

    Foto policíaca de Luisa Pavón Muñoz (ca. 1894)

    Foto policíaca de Luisa Pavón Muñoz (ca. 1894)

    - Luisa Pavón Muñoz: El 4 d'agost de 1870 neix a Vera (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista Luisa Pavón, coneguda com La Ragon. Sos pares es deien Bonaventura Pavón i Isabel Muñoz. Segons la policia, es guanyava la vida com a balladora. Emigrada a França, l'11 d'abril de 1894 va ser expulsada, juntament amb son marit, l'enginyer elèctric Ramon Gabarró Julian, de Manresa (Bages, Catalunya), per les seves activitats llibertàries i retornà a la Península (Sant Sebastià, Madrid i Cartagena). Son company, va ser detingut a Baiona (Lapurdi, País Basc) en passar la frontera. Aquest mateix any de 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

    João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

    - João Penteado: El 4 d'agost de 1876 neix a Jaú (São Paulo, Brasil) el pedagog anarquista João de Camargo Penteado. D'infant va ajudar son pare, que treballava a Correus. Autodidacte, va aprovar oposicions per a mestre d'escola municipal de Jaú, i també va fer classes a Itapuí, a São Paulo, a Juiz de Fora (Col·legi Grambery) i a Mariano Procópio (Col·legi Santa Cruz). Formà part del Centre Obrer de Jaú i fou redactor del periòdic obrerista O Operário. Durant les protestes organitzades contra l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, va ser designat com a orador del Centre Obrer de Jaú. A la ciutat de São Paulo pogué fer contacte amb el moviment anarquista organitzat i va participar en la creació de l'Escola Moderna Núm. 1 al barri de Belenzinho de São Paulo, d'inspiració ferreriana, de la qual serà professor i director. Aquesta experiència d'educació llibertària es va realitzar entre 1912 i 1919 --en 1917 serà substituït una curta temporada com a director per Primitivo Soares (Florentino de Carvalho)--, quan l'escola va ser tancada pel govern. L'escola va haver de transformar-se en Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després en Col·legi Saldanha Marinho, on va romandre com a director fins a la seva mort. També col·laborar amb l'Associació Promotora d'Educació i Treball per a Cecs. Va escriure en nombrosos periòdics anarquistes, com ara A Plebe, A Lanterna, Boletim da Escola Moderna, etc., i sempre va defensar en els seus textos la intrínseca relació entre educació i revolució social. Publicà dos llibres Pioneiros do Magistério Primário (1944) i Esboço histórico através do primeiro centenário de Jaú. João Penteado va morir el 31 de desembre de 1965 a São Paulo (São Paulo, Brasil). El seu arxiu personal, donat per sa família, es troba dipositat al Centre de Memòria de l'Educació de la Facultat d'Educació de la Universitat de São Paulo (São Paulo, Brasil).

    ***

    Domingo Germinal en una fotografia de la policia cubana

    Domingo Germinal en una fotografia de la policia cubana

    - Domingo Germinal: El 4 d'agost de 1880 neix a El Burgo de Osma (Sòria, Castella, Espanya) el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Domingo Miguel González, que va fer servir diversos pseudònims (Severino Rey, Gumersindo Rey, Adalid de la Revuelta Germinal i Domingo Germinal González), però que fou conegut com Domingo Germinal o, simplement, com Germinal. Visqué la seva joventut a Bilbao (Biscaia, País Basc), fet pel qual alguns citen aquesta ciutat com al seu lloc de naixement. Amb la professió de pèrit mecànic, cap al 1905 ingressà en la marina mercant com a maquinista,època en la qual començà a militar en el moviment anarquista. Poc després s'instal·là a Cuba. En 1907 participà, amb Abelardo Saavedra del Toro, Francisco González Sola (Paco Sola) i Vicente López, en la primera gira de propaganda anarquista que es realitzà a Cuba. Formà part, amb Isidoro Lois, Agustín Zamorano, Paulino Ferreiro del Monte, Inocencio Franco i Pedro Irazoqui, del grup«Acción Directa» de Manzanillo; també va ser membre del grup «Tierra», de l'Havana, editor de l'important periòdic ¡Tierra!, per al qual col·laborà i participà en els seus escamots mòbils de propaganda enviats per aquesta publicació a les distintes poblacions de l'Illa per a instruir els obrers cubans en el pensament anarquista. El 16 d'octubre de 1913, quan ell i alguns treballadors, entre ells els espanyols Florencio Gómez Ugarte, Pedro Irazoqui, Demetrio Ayllón, Inocencio Franco i José Quintana, juntament a altres companys cubans, es reuniren a Camagüey per a protestar per l'encausament del treballador Evaristo Vázquez Llano acusat d'homicidi, va ser detingut, processat amb exclusió de fiança i amenaçat amb l'expulsió de l'illa i la deportació a Espanya. En aquests anys, sota el nom de Gumersindo Rey, creà al carrer 24 del barri d'El Congrís de la refineria de sucre Central Soledad, actual El Salvador (Guantánamo, Cuba), aleshores propietat de la Guantánamo Sugar Company, el primer Gremi d'Obrers Sucrers, de caire anarcosindicalista, d'aquesta central sucrera, format sobretot per immigrants espanyols i que comptà amb una escola. Fruit d'aquesta activitat anarcosindicalista, el 21 de gener de 1915, amb el nom de Severino Rey, fou expulsat de Cuba amb el vapor Alfonso XIII cap a Santander (Cantàbria, Espanya) sota l'acusació de «sustentar idees contràries a l'ordre establert». Poc després, el 14 de febrer d'aquell any, intervingué en el míting de l'Ateneu Sindicalista de Ferrol (la Corunya, Galícia). Algunes fonts citen que durant els anys vint milità a Veracruz (Veracruz, Mèxic). De bell nou a l'illa caribenya, s'ajuntà amb una cubana amb qui tingué infants. A mitjans dels anys vint fou l'encarregat del taller de ferreria l'Escola Mecànica de Pinar del Río, que fou destruït per la reacció. A mitjans de 1928, arran de la discussió amb un burgès anomenat Coucelo a l'hotel on feia feina instal·lant uns ascensors, va ser empresonat a la fortalesa de San Carlos de La Cabaña de la badia de l'Havana i el juliol d'aquell any expulsat de l'Illa, acusat de sabotatge i d'intent de magnicidi --ja que a l'hotel on instal·lava els ascensors havia de ser residència del president de la República cubana, Gerardo Machado--, i enviat a la Corunya. En arribar va ser tancat uns dies a Bilbao i després marxà a Barcelona (Catalunya). Entre 1929 i 1930 visqué a Blanes i a Barcelona i col·laborà en La Revista Blanca. En 1930 va fer articles per a El Amigo del Pueblo, d'Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya). El 15 de setembre de 1930 participà, juntament amb altres (Tusó, Estarius, Trabal, Víctor Colomé, Llull i Ballescay, Joan Casanovas, Samblancat, Aigunda, Joaquín Maurín, Rovira i Virgili, Lluís Companys, Alberola i Clarà), en un míting pro presos celebrat al Palau de Belles Arts de Barcelona, on s'exigí a l'Estat unaàmplia amnistia per als presos per delictes polítics i socials i la supressió de les detencions governatives. El 16 d'octubre de 1930 una conferència que havia d'impartir al teatre Apolo de Vilanova i la Geltrú va ser suspesa per ordre governativa. Més tard, segons alguns, fou empresonat al penal del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Durant els anys republicans destacà com a gran orador, que podia fer els discursos en una pila d'idiomes, i com a poeta. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el juny de 1931 participà en el míting de tancament de la I Conferència Peninsular d'aquesta organització celebrada a Madrid, prèvia al III Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que se celebrà també a Madrid i al qual assistí com a delegat del Sindicat Únic de Barakaldo, formant part del grup més radical i defensant les tesis més anarquistes. Durant tot el 1931 va fer mítings, moltes vegades amb Alejandro Gómez, Galo Díez i Manuel Pérez, a tota la zona nord peninsular (Sant Sebastià, Sòria, Cervera, Logronyo, etc.). El 17 de juny de 1931 participà en un míting de la FAI al teatre Fuencarral de Madrid, presidit per Federico Urales i on parlaren Eduardo Miranda, Endais, Miguel González, Arturo Perera, Abad de Santillán, Germinal Esgleas, Juan Gallego Crespo i José Alberola. El 20 de setembre de 1931 impartí la conferència«Trabajo y anarquía» i el 27 de desembre altra sota el títol «Capitalismo, sindicalismo y ciencias sociales», ambdues a l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. L'octubre d'aquell 1931 any participà en un míting de la FAI a Sevilla i l'11 d'octubre en un míting a la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia al teatre Fuencarral de Madrid organitzat per l'Ateneu de Divulgació Social, amb Mauro Bajatierra, Juan Gallego Crespo i Eduardo Barriobero y Herrán. En 1931, també, col·laborà en el periòdic de Sòria Trabajo. En 1932 va fer una gira de mítings per les comarques alacantines, per Carlet, per Granada i altres localitats, amb la missió d'afavorir la creació de les Joventuts Llibertàries en aquests indrets. El 15 de maig de 1932 participà en l'excursió del «Grupo Espartaco» d'Alacant. Com a mostres de la seva atracció entre el públic com a orador, tenim els exemples del maig de 1932, al Teatre Serrano de València, on reuní 7.000 persones en la popular conferència «Capitalismo, sindicalismo y ciencias sociales», o el juliol d'aquell any que congregà 12.000 persones en la dissertació «Evolució y Revolució» a la plaça de Toros d'Alacant i que durà tres hores. En 1933 parlà en el Congrés de la Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a Sevilla, va fer conferències a Navalmoral, i el 22 d'octubre, amb Juan Rueda i Benito Pavón, inaugurà amb un gran míting la campanya abstencionista a Màlaga. El 29 d'octubre parlà en un míting d'afirmació llibertària organitzat per les Joventuts Llibertàries a la plaça de Toros de Barcelona amb Joaquín Ballester, Torrent, Claró, Sendin i Joaquín Ascaso, i al qual assistiren 6.000 persones. El 5 de novembre d'aquell any intervingué, amb Josep Corbella, Francesc Isgleas, Valeriano Orobón Fernández, Benito Pabón y Suárez de Urbina i Buenaventura Durruti, en el gran míting de la plaça de toros Monumental de Barcelona contra les eleccions, organitzat per la CNT, la FAI i el periòdic Tierra y Libertad, sota el lema «Enfront de les urnes, la revolució social», i el 16 de novembre de 1933 en el míting organitzat per la FAI celebrat al Palau d'Arts Decoratives de Montjuïc, amb Francisco Ascaso, Vicente Pérez Viche (Combina), Gilabert, Dolores Iturbe, Sébastien Faure i Buenaventura Durruti. Fugint de la repressió republicana, visqué amagat a diverses localitats del País Valencià (Elx, Xàtiva, etc.) i després, buscant un clima benigne per a la seva malaltia, s'instal·là a Palma (Mallorca, Illes Balears), on entre 1935 i 1936 dirigí el periòdicCultura Obrera. En 1935 passà algunes temporades a Eivissa, on impartí conferències --algunes prohibides-- i ajudà a la creació de l'Ateneu Llibertari, situat a la plaça del Parc, i a l'únic grup de la FAI que existí a l'illa pitiüsa, fent una bona amistat amb Àngel Palerm Vich. L'1 de desembre de 1935, amb Cristòfol Pons --gran amic seu que conegué a Cuba--, Alfonso Nieves Núñez (Julio Quintero), Combina i Francisco Ascaso, parlà sobre la llibertat, la revolució i l'anarquia en un míting al Teatre Balear de Palma organitzat per Confederació Regional del Treball de les Balears (CRTB). El 5 de gener de 1936 dissertà, amb Julio Quintero, en un míting contra la pena de mort al teatre d'Inca (Mallorca). Força malalt, en 1936 marxà a Elx per a reposar. Domingo Germinal va morir el 12 de març de 1936 a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) i fou enterrat al Cementiri Vell d'aquesta localitat. Arran de la seva defunció l'Ateneu de Divulgació Social de la Llibertat, del barri de la Soldat de Palma, realitzà uns baixos relleus per vendre amb la seva figura. Durant la guerra civil el X Batalló de la 14 Brigada Mixta, destacada al front d'Andalusia, prengué el nom de «Domingo Germinal» i els llibertaris d'Elx posaren el títol de Germinal al seu setmanari de guerra, en homenatge al seu company.

    Domingo Germinal (1880-1936)

    ***

    Necrològica de René Dolié aparegua en el diari parisenc "La Lanterne" del 8 d'abril de 1917

    Necrològica de René Dolié aparegua en el diari parisenc La Lanterne del 8 d'abril de 1917

    - René Dolié: El 4 d'agost de 1887 neix a Liborna (Aquitània, Occitània) el propagandista anarquista i maçó, i després ultranacionalista, René Christian Michel Joseph Dolié. Es guanyava la vida com a obrer electricista. A començaments del segle XX fou col·laborador del periòdic L'Anarchie, d'Albert Libertad. El 7 de gener de 1907, a La Libre Discussion de París (França), va fer la conferència «Les conditions d'existence dans la societé et comment les transformer». Entre setembre i novembre de 1909 fou gerent del periòdic anarquista revolucionari Les Révoltés, on col·laboraven Jean Goldsky, Christian Dernoile, Charles Malato, Eugène Peronnet i el doctor Marc Pierrot, entre d'altres. En la primavera de 1910 era membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari i participà en la seva campanya. També fou membre de l'Aliança Comunista Anarquista (ACA) de Georges Durupt. Més tard reemplaçà Eugène Martin com a administrador delegat de la impremta comunista revolucionària«L'Espérance», oberta a partir del 15 de juny de 1910 al número 3 del carrer Steinkerque del XVIII Districte de París, però ben aviat cedí el càrrec a Jacques Long. El 30 de juny de 1910, a la sala del Restaurant Coopératif (núm. 49 del carrer de Bretagne), va fer la xerrada«La propagande anarchiste. L'action révolutionnaire. L'imprimerie communiste L'Espérance». En aquesta època vivia al número 262 del carrer dels Pyrénées del XX Districte parisenc. L'agost de 1910 va fer una gira propagandística per l'est d'Occitània dins del marc d'una campanya contra els treballs forçats als batallons disciplinaris africans (Biribi). El setembre d'aquell any, participà en la reorganització del periòdic Le Libertaire, però va ser marginat el novembre per haver-se pres «excessives llibertats» –durant la vaga de ferroviaris d'octubre de 1910, amb Henry Combes i Georges Durupt van imprimir, sense el consentiment de la resta de la redacció, un número especial de Le Libertaire encoratjant les temptatives d'atemptats i, a resultes d'aquesta edició, els locals del periòdic van ser escorcollats per la policia i tres militants detinguts. Un cop fora de la redacció de Le Libertaire, formà part, amb Combes i Durupt, del Grup Anarquista de Montmartre. Entre octubre i novembre de 1910 participà en la creació de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i en la mateixa època, sempre amb Combes i Durupt, intentà, sense èxit, editar un nou òrgan d'expressió anarcocomunista. Després milità en el grup del XVIII Districte de París de l'FRC i s'acostà al es posicions del grup editor de La Guerre Social, de Gustave Hervé. L'abril de 1911 entrà a formar part, amb Miguel Almereyda, Jean Goldsky, René Petit i LucienÉverard, del comitè executiu dels Joves Guardes Revolucionaris (JGR). El maig de 1911 abandonà l'FRC al darrera d'Éugene Merle i d'Almereyda. El 3 d'agost de 1911 va ser detingut, com a«Cap de la Seguretat Revolucionària», juntament ambÉmile Méo (Tissier) i Jean Goldsky, i tancat a la presó parisenca de La Santé acusat del segrest de tres sindicalistes (Bled, Dudragne i Métivier) per jutjar-los en un «tribunal revolucionari» com a confidents de la policia; a finals d'agost es declarà en vaga de fam reivindicant el règim de pres polític, organitzant-se una campanya de suport portada a terme per la Confederació General del Treball (CGT), la Unió dels Sindicats del Sena i els JGR. Posteriorment evolucionà cap el «socialisme ultranacionalista» de Gustave Hervé i, en el número del 10 de desembre de 1912 de La Guerre Sociale, fou un dels signants de la declaració «Pourquoi nous entrons au Parti socialiste» (Perquè entrem en el Partit Socialista). El novembre de 1913, amb Merle i Almereyda, fou un dels fundadors del periòdic Le Bonnet Rouge i ocupà el càrrec de secretari de redacció. A començaments de 1914 entrà en la lògia maçònica«La Fidélité» de París. El 31 de juliol de 1914 fou testimoni, quan sopava amb la seva esposa, de l'assassinat del polític socialista Jean Jaurès al Café du Croissant de París. Exempt de fer el servei militar i inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, el 19 de novembre de 1914 continuava en aquesta posició. El març de 1917 fundà i dirigí el diari Agence Républicaine d'Informations Politiques, Financières, Économiques. René Dolié va morir súbitament el 7 d'abril de 1917 al seu domicili del número 57 del carrer Gambetta de París (França) i fou incinerat en 10 d'abril al cementiri parisenc de Père-Lachaise. L'abril de 1918, quan el «Procés de Le Bonnet Rouge», sa vídua testimonià en el judici.

    ***

    Otello Bellini (primer per l'esquerra) i altres companys durant una excursió a Marina di Cecina l'estiu de 1954

    Otello Bellini (primer per l'esquerra) i altres companys durant una excursió a Marina di Cecina l'estiu de 1954

    - Otello Bellini: El 4 d'agost de 1892 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el baster anarquista Otello Bellini. Sos pares es deien Giuseppe Bellini i Virginia Giorgi. Quan encara era molt jove s'acostà als cercles llibertaris i de tant en tant col·laborà en el setmanal L'Avvenire Anarchico, on, el 26 d'abril de 1912, publicà un article dedicat al Primer de Maig («Il 1º maggio 1912. La parola allà storia»). Durant el«Bienni Roig» (1919-1920) participà activament en el moviment llibertari. Després d'ascensió del feixisme al poder, sense renunciar a les seves idees, no destacà particularment en la militància i així i tot va ser vigilat per les autoritats. Durant la II Guerra Mundial reprengué la militància plenament i participà en 1945 en la constitució de la Federació Anarquista Pisana (FAP), juntament amb altres destacats militants (Spartaco Benedetti, Nilo Capocchi, Nilo Cazzuola, Cafiero i Foresto Ciuti, Bruno Ghelardi, Oscar Mariani, Unico Pieroni, etc.). El 7 de juliol de 1946 participà en la conferència de constitució del nou grup anarquista «Combattiamo» de via Volturno de Pisa. Entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí com a delegat de la FAP al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Com a delegat de la FAP assistí, entre el 16 i el 20 de març de 1947, al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia); al III Congrés de la FAI, que se celebrà entre el 23 i el 25 d'abril de 1949 a Liorna (Toscana, Itàlia); i al Congrés Nacional de Pisa, celebrat entre el 6 i el 7 de desembre de 1959. Otello Bellini va morir el 26 de gener de 1972 a Pisa (Toscana, Itàlia).

    ***

    José Domingo Gómez Rojas

    José Domingo Gómez Rojas

    - José Domingo Gómez Rojas: El 4 d'agost de 1896 neix a Santiago de Xile (Xile) el poeta i dramaturg anarquista José Domingo Gómez Rojas, conegut literàriament com Poeta Cohete i pels seus amics com Chumingo. Fills d'una modesta família --son pare, Germán Gómez Guzmán, era ebenista--, va ser criat per sa mare Lucinda Rojas del Campo, ja que son pare i son padrastre l'abandonaren ben aviat. Després de fer els estudis bàsic a l'Escola Superior d'Homes Núm. 9, en 1908 començà l'ensenyament mitjà en l'especialitat d'humanitats al Liceu Manuel Barros Borgoño. De jovenet es decantà per la poesia i la major part de la seva obra va ser escrita entre 1912 i 1915. D'antuvi va participar en sectors del cristianisme protestant, oposats a l'autoritarisme de l'Església catòlica xilena, i en 1912 publicà alguns poemes i articles en El Heraldo Cristiano (El Cristiano), òrgan de la Lliga Metodista Episcopal de la Costa del Pacífic; però ben aviat s'acostà als sectors de l'anarquisme intel·lectual. Durant la dècada dels deu participà en diversos grups intel·lectuals i artístics de la bohèmia avantguardista xilena, com ara «Los Caimanes», «Los Diez» o «Los Inmortales», i publicà articles en les seves revistes (Claridad,Juventud, Pacífico Magazine,Sucesos, Selva Lírica,Nuestros Poetas, Revista de Los Diez, etc.). En el grup «Los Inmortales» va fer una bona amistat amb els escriptors anarquistes Manuel Rojas Sepúlveda i José Santos González Vera. En aquesta època freqüentà la Societat de Resistència d'Oficis Diversos i el Centre d'Estudis Socials «Francisco Ferrer», fundat en 1912. L'abril de 1913 sortí, sota la influència de Friedrich Nietzsche i de Gabriele D'Annunzio, el primer i únic llibre que publicà en vida, Rebeldías líricas; l'obra és una col·lecció de poemes d'alt contingut social, revolucionari, anticapitalista i antiimperialista. Col·laborador del periòdic anarquista La Batalla, en el seu nom recità una «arenga lírica» en els actes del Primer de Maig de 1913, que va ser fortament ovacionada pels 15.000 obrers assistents. El 25 d'agost de 1913 participà a Valparaiso en una manifestació estudiantil contra la visita del nunci papal monsenyor Sibila i en la qual parlà als estudiants des de la tribuna. Entre desembre de 1913 i començaments de 1914 viatjà a l'Argentina, en companyia de l'anarquista espanyol Ángel Fernández, amb la finalitat d'arribar a Buenos Aires i mostrar la seva admiració a l'escriptor llibertari Alberto Ghiraldo, però només arribaren a Mendoza. El 23 d'abril de 1914 llegí a l'Ateneu de Santiago el seu «Poema hereje» i aquest mateix any terminà la seva primera obra teatral, Renunciación. Entre altres obres de teatre que va escriure podem citar La Gioconda (1918) --guanyadora del tercer premi del Concurs Teatral del Club de Senyores--, El vino triste --en col·laboració amb Antoni Acevedo Hernández--, Los emigrantes. Obra social en tres actos i ¿Ha muerto el Amor?, comèdia sentimental en verso i prosa que no acabà. En 1915 publicà diversos articles en el diari El Chileno. En 1917 sortí en la revista Selva Lírica el seu poema més conegut,«Miserere», sota el pseudònim de Daniel Vásquez. Quan era estudiant de pedagogia a l'Institut Pedagògic i de dret a l'Escola de Lleis de la Universitat de Xile, participà en algunes activitats del sector àcrata de la Federació d'Estudiants de la Universitat de Xile (FECh) --de la qual va ser nomenat «federat honorari»--, però la seva militància més activa va ser en el Centre de la Joventut Radical, del qual va ser secretari, i en l'Assemblea Obrera d'Alimentació Nacional (1918-1920). També va està afiliat a la socialista Federació Obrera de Xile (FOCh) i fou un dels fundadors de la secció xilena de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), de la qual va ser vocal i delegat per Valparaíso, a més de secretari d'actes. En aquests anys es guanyava la vida com a secretari a l'Ajuntament de Santiago i també va fer de professor al Liceu Nocturn Federico Hansen. En 1920 participà en la I Convenció d'Estudiants Xilens. El 25 de juliol de 1920 --en el context de l'elecció presidencial d'Arturo Alessandri Palma i la violenta repressió desencadenada per l'oligarquia xilena contra els sectors obreristes i estudiantils, que cristal·litzà en l'assalt del local de la FECh el 21 de juliol d'aquell any-- va ser detingut acusat d'«atemptat contra la seguretat interior de l'Estat» i de «militància anarquista», tancat a la Presó Pública de Santiago i encausat en l'anomenat «Procés als subversius», que perseguia obrers i estudiants llibertaris i socialistes. A la garjola va ser sotmès a tortures i vexacions constants fins l'embogiment pel jutge José Astorquiza y Líbano, instructor del procés. Malalt d'una meningitis no diagnosticada a temps i de pulmonia, va ser traslladat de la penitenciaria a l'establiment psiquiàtric de la Casa de Orates en qualitat de presoner. José Domingo Gómez Rojas va morir l'endemà, el 29 de setembre de 1920, en aquest centre de Santiago de Xile (Xile) enfollit totalment. Al seu funeral de l'1 d'octubre, convertit en una manifestació contra les classes poderoses xilenes, assistiren més de 50.000 persones. El seu poema Protestas de Piedad, escrit durant la seva reclusió a la presó, llegit i difós durant el seu funeral, esdevingué un símbol dels grups anarquistes, pacifistes i estudiantils contra la burgesia del seu país. Pòstumament, en 1935, va ser publicada la seva obra Elegías, editada per Antonio Acevedo Hernández. Des del 2008 existeix un«Grupo de Estudios José Domingo Gómez Rojas» a Santiago de Xile.

    ***

    Vasil Popov

    Vasil Popov

    - Vasil Popov: El 4 d'agost de 1899 --algunes fonts cite el 4 d'abril de 1879-- neix a Mikre (Ugarchin, Lovech, Bulgària) el guerriller anarquista Vasil Popov, també conegut com Geroia (Heroi) i Doktora (Doctor). Va fer estudis de secundària a la ciutat de Lovech, però no aconseguí acabar-los i a l'institut ja es declarà anarquista. És en aquesta època d'estudiant quan rebé el malnom de Geroia (Heroi), perquè en classe de matemàtiques pogué resoldre un problema especialment difícil. En 1915 intentà entrar a l'Escola Militar, però malgrat els excel·lents resultats només se li oferí un destí a infanteria i abandonà el projecte. Més tard intentà sense èxit començar estudis d'enginyeria mecànica a la universitat i frustrat es lliurà a la militància llibertària. Arran del cop d'Estat del 9 de juny de 1923, que suprimí l'antic govern agrarista d'Alexandre Stambolijski i instal·là un règim profeixista encapçalat per Alexandre Tsankov, participà a finals d'aquell mes en una reunió clandestina a Kaltunets (Lovech) que va ser reprimida per la policia; aconseguí fugir, però hagué de passar a la clandestinitat amb altres companys. Entre 1923 i l'estiu de 1924 visqué amagat a Pleven i altres pobles dels voltants i establí contactes amb l'anarquista Valko Shankov amb qui planejà diversos atemptats a gran escala. A començaments de juny de 1924 amb Shankov va fer esclatar un arsenal d'armes a prop de Pleven i s'amagaren a casa de Dimitar Popov. El 12 de juny assassinaren un policia en un parc de Pleven i fugiren. Buscats per les autoritats, durant la nit del 8 al 9 de setembre de 1924 la casa del barri de Dekisana de Lovech on s'amagaven va ser encerclada. Després d'un llarg tiroteig, en el qual morí Valko Shankov, aconseguí escapar. Durant l'octubre visqué amagat a Troyan i el 20 d'aquest mes l'anarquista Nikola Katsarov fugí de la presó i es reuní amb Popov. El gener de 1925 ambdós es reuniren a Sofia amb el destacat anarquista Vasil Ikonomov. És en aquesta època que li començaran a dir Doktora (Doctor), perquè sempre anava amb un maletí farmaciola. Amb Tinko Simov, Nikola Katsarov, els germans Tumangelovi i altres, creà durant la primavera de 1925 un grup guerriller que actuava a la zona de Koprivshtitsa, depenent de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), que destacà per accions d'expropiació i de sabotatges: tabaquera Orient-Tabak, comerç a Yuritsite, fàbrica de fòsfors a Kostenets, etc. El 14 d'abril de 1925 cinc membres del grup de Koprivshtitsa, (Popov, Ikomonov, Nesho Tumangelov, Anton Ganchev i Nesho Mandulova) intentaren segrestar el rei Boris III quan travessava el pas balcànic d'Arabakonak; en aquesta acció morí l'entomòleg Delcho Ilchev i el conductor del carruatge, però el rei pogué fugir sa i estalvi. Amb Tinko Simov participà en una expedició per escarmentar diversos jutges de Sevlievo. Més tard l'escamot de Koprivshtitsa s'ajuntà amb altres grups guerrillers, entre ells els de Georgi Popov. El 23 de novembre de 1925 acabaren a Bulgarene amb la vida de Nicola Tifchev, cap de policia del districte de Lovech. Durant la tardor de 1926 va ser ferit en un enfrontament amb la policia i el grup hagué de passar a Iugoslàvia. En la primavera de 1927, amb Tinko Simov, Doch Uzunov i altres, retornà a Bulgària i el grup començà a actuar a Lovech i a Troyan, realitzat expropiacions i sabotatges. El 3 d'abril de 1927, en un intent atracament del Banc Agrícola de Troyan (Lovech, Bulgària), Popov resultà greument ferit per la policia i se suïcidà per no ser capturat; Tinko Simov aconseguí fugir.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 08/04/17--08:35: Figues-flors i prebes coents
  • Dalt del turó

     

    Figues-flors i prebes coents

     

    Climent Picornell

     

    Dos cavallets de serp, un verd i un color de cel m ‘acompanyen. Adesiara un me passa davant o s’encalcen entre ells dos, les seves ales transparents els fan eteris i hermosos. Som de camí cap al turó del Mussol, prop de Carrutxa, a la recerca de figues-flors a les dues gran figueres, una de roja i l’altra albacor, que hi ha als dos costats del bocí. N’hi ha, n’umpl un paner i ja en tenc per a mi i per donar. El ventet suau remena l’olor de figuera i de rostoll dels camps segats.

    Ara comencen els mesos de donar. Donar el que et sobra o el que es fa amb un esplet, com els albercocs primerencs, però també els carabassins, les peres de sant Joan, les figues-flors, les primeres tomàtigues... i les converses de si estan o no estan esquitxades... “no...i no estan esquitxades són autèntiques”, però... “i si no esquitxes no culls res” respon un que passa. Són les converses que apareixen amb la calor, típiques de l’estiu i que s’aniran espargint durant el juliol i l’agost.

    Me’n vaig al cafè amb el paner a fer un poc d’enveja i, quan la gent em braveja, entra l’amo en Melcior Busqueta i se posa a repartir prebes coents –verds, prims i llargs- com qui regala una cosa molt valuosa; sap perfectament a qui ha d’anar, com si sabés qui són els bons coneixedors de la coentor. “Ja me diràs coses”, diu, com qui està en el secret. A un servidor no li agrada el coent i per tant no comprenc molt bé el sentit de tal repartiment però he d’acceptar que hi ha fanàtics del coent i que és una cosa quasi ancestral dels mallorquins que de sempre han tengut una peculiar adscripció per la coentor i l’admiració per a qui resisteix l’ultra-coent. Vaig llegir que al segle XIX un viatger català que visità Mallorca es fixà amb dos costums dels mallorquins d’aquell temps: el gust pel coent i la mania per fer rots.

    Parlant de rots, les converses dels parroquians no són d’allò més atractiu. Diu el sen Gori Pellerí: “Ara he entès a un que vivia davall ca don Montserrat, sempre me deia que feia molts de pets, ‘tot lo dia fa pets’. I jo ho trobava raro i, ara, de vell he tornat com ell, també en faig molts, i veig que don Montserrat devia ser normal perquè com més va, més en faig, i més sonoros”. A una altra taula parlen d’un tal Xim: “Era més dolent que sa llenya de figuera”, deien “els ermitans de Bonany s’aturaven a ca seva quan baixaven amb so seu carro”.

    Vaig a una festa d’un bon amic. La qualitat de vida ens ha duit, fent una tudadissa, a que hi hagi festes a cada moment. Ja ho cantaven Els Javaloyas en els anys més preclars del primer “Boom Turístic” : “Cada dia es fiesta en Mallorca, cada noche nace un nuevo amor...” La cançó acabava, en anglès, dient : “Mallorcaaaa, Mallorcaaaaa, Paradise of Love!!” Hi seguien quatre compassos d’un bolero mallorquí. Devia ser el “Bolero de s’hort d’en Boira”. Qui sap. Un retrat ben absurd de Mallorca, vestida permanentment de festa per als turistes. Festes, però postisses. Ja que el que dóna sentit a la festa, és per sobre de tot la seva naturalesa cíclica. La festa és, primordialment, una interrupció del treball o del costum diari, arrebossat d’un cúmul d’elements com la sobreabundància d’un dinar o la dimensió orgiàstica de les rodes de foc. Així ha de ser. Les festes del cicle anual, les del nostre cicle vital i, fins i tot, les festes inesperades, totes estan sotmeses a un processos rituals. Les festes rompen l’ordre habitual, però dins un altre ordre establert, formant una cadència al llarg de l’any. El que és impossible és viure dins la festa permanent, la sobreabundància constant, l’orgia contínua. Per altra part: qui podria resistir viure una revetla permanent?

    A la festa, ell, que s’havia separat, i servia gintònics amb delectació, me diu a cau d’orella ( “quin alè, a la fi me n’he desfet d’ella, i de les seves amigues, a moments no sabia si era tortillera...”). Mentre em diu això no sap que ella folla ja fa temps amb un amic nou, fill de mallorquins, un executiu d’una empresa de Madrid i que conegué a l’aeroport un dia que anava a veure un especialista que li resolgués el seu problemes de morenes recidivants. “Quin alè”, repeteix. Pocs dies després un dels seus dos nins li dirà: “Ma mare té un amic i dormen al teu llit”. Ai! Aquella fortalesa, el món li cau, li trabuca, era ell el que se n’havia desfet, cau el seu prestigi, les mirades dels seus amics, què en diran? –pensa-... I està fotut, molt fotut i “Cony! Ho he hagut de saber pel nin petit!” Això és el doble de fort: si li hagués dit ella no hauria estat la meitat de dur. Un cop baix a la seva autoestima de seixantí, que corr i sua i s’esbrava amb femelles exòtiques...

    De retorn capa a ca nostra me fix amb les respostes de la gent quan els deman si els va bé. “Que va bé?” I na Ramona Balba me respon: “Mos ho pensam!”. Un poc més amunt en Tomeu Cussà me retorna: “Va bé i se compon!”. I entre els “va bé i millora”; “Ja ho veurem què serà en esser  cuit”; “Si va bé,  que duri que sol durar poc...” i altres contestes semblants arrib a ca meva dalt del turó, on,  amb la toixarrudesa de sempre, miraré de posar ordre als caramulls de papers que tenc damunt la taula. Vaja quin boiano meleano!


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 326 | 327 | (Page 328) | 329 | 330 | .... | 465 | newer