Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 324 | 325 | (Page 326) | 327 | 328 | .... | 465 | newer

    0 0

    Els anys de preparació que comporta cada obra i algunes, sense exageració, són el producte de l'experiència vital i humana d'una vida, fa que no hi posi uns límits gaire concrets quant al nombre de pàgines que ha de tenir cada novel·la. Normalment escric unes quatre-centes o cinc-centes pàgines que sempre són sotmeses a nombroses retallades i revisions fins que estic satisfet del treball realitzat. Com he escrit una mica més amunt, els problemes sorgeixen quan has de portar una novel·la de quatre-centes pàgines a l'editorial. Aleshores, si no ets un escriptor de best-sellers o amb prou endoll institucional perquè algú del poder doni suport a una edició d'aquesta grandària, l'editor posa cara de prunes agres i et demana si els vols arruïnar amb tant de material escrit. (Miquel López Crespí)


    Els premis literaris i els problemes de l'escriptor català (pàgines del meu dietari)



    La realitat és que no sé començar a escriure una novel·la històrica sense un treball previ de documentació, de planificació dels capítols i de sinopsi de l 'obra i dels personatges. Segurament, com m'ha passat en nombroses ocasions, al final de tanta feina solament empraré una part d'aquest material, però el meu sistema d'escriure m'ha anat acostumant a fer-ho sobre la base d'aquests fonaments. És el que vaig fer amb novel·les com Estiu de foc (Columna, Barcelona, 1997), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors, Lleida, 2000), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa, Barcelona, 2003), Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Mallorca, 2005) i Damunt l'altura (Pagès Editors, Lleida, 2006).

    Els anys de preparació que comporta cada obra i algunes, sense exageració, són el producte de l'experiència vital i humana d'una vida, fa que no hi posi uns límits gaire concrets quant al nombre de pàgines que ha de tenir cada novel·la. Normalment escric unes quatre-centes o cinc-centes pàgines que sempre són sotmeses a nombroses retallades i revisions fins que estic satisfet del treball realitzat. Com he escrit una mica més amunt, els problemes sorgeixen quan has de portar una novel·la de quatre-centes pàgines a l'editorial. Aleshores, si no ets un escriptor de best-sellers o amb prou endoll institucional perquè algú del poder doni suport a una edició d'aquesta grandària, l'editor posa cara de prunes agres i et demana si els vols arruïnar amb tant de material escrit.



    L'exigència editorial d'un nombre determinat de pàgines és un condicionament que tanmateix tens en compte en la fase inicial de redacció del llibre. Vulguis no vulguis, per molt de temps que tenguis pel davant, per molt que estiguis immers en la fondària de la història que relates, el cert és que, pensant en la possibilitat d'edició, sempre tens presents els entrebancs que et pot posar l'editor quan li lliuris l'original. Els condicionaments del mercat, els vicis editorials establerts, et limiten, en certa mesura, i aquesta dura realitat, per molt que ho intentis deixar a un costat, plana com una pesada llosa al damunt de l'escriptor. Però aquestes dificultats, amb tots els problemes que se'n deriven, no haurien d'impedir que l'autor exhaureixi al màxim totes les possibilitats que dóna la història que vol narrar. Per això, quan he escrit alguna de les novel·les que he citat anteriorment no m'he posat cap límit, ni en el temps que em portaria la redacció ni en la llargària de l'obra. Ans al contrari, segurament m'hauria agradat tenir encara més temps i, per tant, més possibilitats per a indagar en tots i cada un dels personatges i les accions que obre cada obra una vegada iniciat el procés creatiu.

    I, per això mateix, les novel·les que he citat sempre han tengut problemes, tant per a la seva edició com per a presentar-les a algun dels concursos literaris existents.

    Si fas novel·les de més de quatre-centes pàgines, tendràs problemes, tant amb els editors com amb la seva hipotètica presentació a un concurs literari. La majoria dels concursos tenen per norma situar un límit de cent cinquanta pàgines per a poder-hi participar; altres, més generosos, amplien les possibilitats fins a dues-centes, però tot el que sobrepassi aquestes limitacions ja resulta problemàtic. La "justificació" que se sol donar és que els jurats no tendrien temps per a llegir un munt de novel·les tan extenses. Per a desgràcia de crèduls concursants, entre els quals, ho he de reconèixer, em puc situar jo mateix, no sempre determinats membres del jurat llegeixen les nostres obres malgrat que aquestes siguin curtes. Tot concursant amb un mínim d'experiència s'ha trobat amb la desagradable sorpresa, en demanar que li retornin els originals presentats a tal o qual premi, que l'obra retornada li arriba sense cap signe de manipulació, intacta, sense arrugues, talment com la va lliurar el seu dia. Tot plegat, signe evident que algun dels membres d'aquell jurat només ha llegit, i a voltes ni això!, el llibre del seu endollat deixant de banda el gruix dels concursants.



    Les batalles, els enfrontaments en les deliberacions d'un jurat per a lliurar un guardó, a vegades no es lliuren per valorar una determinada qualitat literària. Aniria ben errat qui s'imaginàs tanta justícia. Sovint dos clans literaris o dues camarilles editorials pugnen per col·locar el seu recomanat. La qualitat és el que menys importa i, evidentment, tota aquesta genteta demostra que no ha llegit les obres presentades al concurs i que el que volia era guardonar el seu amic o a l'endollat de l'editorial o institució corresponent. Altres vegades, en no arribar a cap acord i esdevenir molt enfrontats els interessos en joc, hi ha premis que es declaren deserts. En la majoria d'ocasions tampoc sol ser veritat que, com diu el comunicat final, "entre les obres presentades no n'hi havia cap de qualitat suficient per a ser guardonada". Tot plegat, una mentida més. El que hi havia era un profund desacord entre els membres del jurat, ja que cada un dels clans el que volia era donar al premi a un dels seus. Res d'importar a ningú "la qualitat" d'unes obres que, com hem dit, sovint ni s'han llegit.

    Però parlàvem dels problemes que comporta per a un autor escriure novel·les una mica més extenses del que es considerat "raonable" pel món editorial i pels organitzadors dels diversos concursos literaris existents al llarg dels Països Catalans.

    Imaginau les poques possibilitat d'editar que haurien tengut Marcel Proust, Stendhal, Lev Tolstoi, Mikhaïl Xólokhov o Ramon Llull si s'haguessin trobat amb editor amb aquestes concepcions. Joyce, com és sabut, s'hagué de pagar l'edició del seu Ulisses, i molts dels altres escriptors citats tengueren la sort de comptar amb editors amics, influències polítiques, cas de Xólokhov, o molts recursos econòmics, com va ser el cas de Lev Tolstoi en el seu temps. Els autors catalans d'ara mateix no tenim aquestes possibilitats i, condicionats com estam per la realitat cultural i editorial del nostre país, mai no podem tenir la seguretat que les nostres obres sortiran editades tal com les hem escrites.

    Aquest problema, el nombre de pàgines que accepten editorials i concursos, condicionà la publicació de novel·les com Estiu de foc i Núria i la glòria dels vençuts, El darrer hivern de Chopin i George Sand, Corambé: el dietari de George Sand i, també Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera i Damunt l'altura.

    Parlarem una mica de la història d'aquestes dues últimes novel·les.

    Quan m'arribaren a les mans les bases del premi de novel·la Ciutat de Pollença ja feia un parell d'anys que treballava en el projecte de novel·lar la vida de Miquel Costa i Llobera. Es pot dir que ja tenia l'obra quasi enllestida. Havia escrit una obra d'aproximadament cinc-centes pàgines i era a la fase de correccions i retallades de certes repeticions que anava trobant i que, com és evident, no m'acabaven d'agradar. Com tot escriptor sap, si coneix de veritat el seu ofici, en un determinat moment de la creació literària el problema no és, ni molt manco, continuar amb la redacció de la novel·la, sinó saber tallar el que s'ha escrit de sobrer. L'art, en aquest precís instant, consisteix a saber ben bé quins són els paràgrafs o fins i tot els capítols que s'han de suprimir. Fragments estimats de l'obra, escrits, ningú no ho dubta, amb amor i sacrifici i que, en un primer moment, podien semblar essencials i que ara, acabant la redacció definitiva, hom comprova que no aporten res o aporten molt menys del que imaginàvem en el moment de redactar-los.

    Si no record malament, les bases del Premi de Novel·la Ciutat de Pollença demanaven solament unes cent cinquanta pàgines. El premi, a part de comportar una substanciosa dotació econòmica, establia l'edició de la novel·la que havia de ser publicada per El Gall Editor, l'editorial que porta endavant l'amic Gracià Sánchez. Com en altres ocasions em trobava davant el dilema, si volia concursar, de fer una lectura molt selectiva del treball que ja tenia enllestit i presentar el que considerava més essencial.

    Finalment l'obra quedà finalista i va ser editada per l'editorial de Pollença abans esmentada en el mes de juny de 2005. Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera agrupa dinou capítols, les dues-centes trenta-quatre pàgines del llibre que abasten la vida del conegut autor de "Lo Pi de Formentor", l'autor de Poesies, Horacianes i tants d'altres llibres cabdals en el nostre ressorgiment cultural i nacional.

    L'obra, i en parlar de l'obra ara ja no ens referirem solament a Defalliment, sinó a la novel·la completa de la qual forma part Damunt l'altura, el llibre que acaba d'editar Pagès Editors de Lleida, és una reflexió sobre la problemàtica d'un escriptor catòlic de finals del segle XIX i començaments del XX.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    L'Associació Ordi Broix de Santanyí organitza un combat de picat, el proper 18 de juliol a les 21:30h. Hi prendran part els Glosadors de Mallorca Blai Salom, Mateu "Xurí" i Macià Ferrer "Noto".

    0 0

    El govern posa en marxa 71 obres per valor de 13 milions d’euros a 66 centres educatius de les Illes Balears.

    El Govern ha previst per aquest estiu dur a terme 71 obres a 66 centres educatius de les Illes Balears per millorar-ne les infraestructures, que sumen un import total de 13,7 milions d’euros.
    Es tracta del conjunt d’actuacions més important sobre infraestructures educatives a les Illes dels darrers anys i suposen intervencions de millora en accessibilitat i supressió de barreres arquitectòniques, rehabilitacions, reformes integrals o retirada de fibrociment, entre d’altres.

    Les infraestructures educatives són fonamentals a l’hora d’ferir una educació de qualitat. Quan s’acabin aquestes obres, el Govern haurà millorat més del 40% dels centres educatius existents a les Illes Balears. Cal recordar que a la legislatura anterior, el PP no va invertir ni un euro en l’IBISEC, mentre que només enguany, el pressupost en millora d’infraestructures educatives és de més de 21 milions d’euros. La majoria de les obres tenen un termini d’execució de dos mesos, malgrat que algunes coincidiran amb període escolar.

     

    L’objectiu d’aquestes inversions és solucionar una problemàtica històrica de dèficit d’infraestructures educatives a les Illes, que s’arrossega pràcticament des del traspàs de competències. Aquesta mancança afegida a un creixement continuat de l’alumnat i a una manca d’inversions en l’anterior legislatura ha derivat en una situació que necessita d’una intervenció important tant en la reforma dels centres educatius com en la construcció de nous centres.

    Les actuacions que preveu el Pla que la Conselleria d’Educació i Universitat impulsi i executi per a aquesta legislatura suposen una inversió que s’acosta als 100 milions d’euros (98.899.600 €).

    El Pla també inclou un estudi de necessitats per a la pròxima legislatura i preveu una inversió per a noves construccions i ampliacions de 72 milions d’euros (72.176.912€).


    0 0
  • 07/18/17--05:06: Un tresor de paraules
  • Un tresor de paraules
    • Títol: Un tresor de paraules
    • Editorial: Fundació Bromera per al foment de la lectura
    • Any: 2017

    Elsa i Pere són dos germans de Benicarló, molt diferents quant a personalitat, però amb molt bona relació entre ells i amb la família. Sobretot amb Consol, una àvia molt moderna i amb molta saviesa popular. És ella qui explica la llegenda de Peret i Marieta, una història cruel que a Elsa no li agrada gens escoltar, però que, com va fer el mestre Enric Valor, enregistra i anota perquè no es perda amb el pas del temps.


    0 0

    Entrevistes a Olga Xirinacs, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà, Alexandre Ballester, Josep-Lluís Seguí, Josep Verdura, Joaquim Carbó, Pau Faner, Isidre Grau, Patric Gifreu, Jaume Cabré, Valerià Pujol, Margarida Aritzeta, Joan Soler Antich, Emili Teixidor, Joan Rendé, Enric Valor, Gaspar Jaen i Urban, Joaquim Soler, Ignasi Riera, Joan F. Mira, Jordi Coca, Josep Albanell, Damià Huguet, Marc Granell, Miquel Ferrà Martorell, Pilar Rahola, Josep Piera...


    Escriptors catalans i entrevistes: memòria dels anys 80


    A mitjans dels anys vuitanta m'encarregava de la secció d'entrevistes que apareixia en el suplement de cultura d'un diari de Ciutat També en vaig fer molets per a la revista de l'Obra Cultural Balear, El Mirall. Entre els escriptors ja desapareguts i que vaig entrevistar a mitjans dels anys vuitanta record Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Montserrat Roig, Josep M. Palau i Camps, Jaume Fuster, Joan Brossa... Potser mai no podré agrair com pertoca el favor que em feren els responsables d'aquell suplement de cultura quan em digueren que havia d'encarregar-me de la secció d'entrevistes amb els escriptors catalans. Si un universitari que estudia literatura catalana sovint no té la possibilitat de parlar, conèixer, intercanviar punts d'opinió amb els escriptors que estudia en els llibres, jo vaig tenir la immensa sort de tenir aquest contacte amb personalitats de la talla humana dels citats, i tants d'altres. Parlar dels orígens de la seva vocació literària, de les obres autors i esdeveniments polítics que els havien condicionat en la seva dedicació a la literatura, va ser un dels plaers més importants, com a experiència d'escriptor, que mai no he tengut. Si la vida no fos tan curta i no se'ns esmicolàs entre els dits amb la implacable meticulositat dels rellotges potser seria oportú recuperar aquelles entrevistes i mirar de fer-ne un recull.

    Un llibre que recollís no solament les preguntes i respostes que sortiren publicades setmana rere setmana en aquelles pàgines; es tractaria d'anar una mica més enllà: agafar les desenes d'entrevistes i mirar de recordar experiències, històries, les mil i una anècdotes que, evidentment per manca d'espai, mai no pogueren sortir al diari. Ben cert que els escriptors joves i, qui sap!, també els més vells podrien trobar en aquestes pàgines les vibracions més humanes d'unes generacions d'escriptors catalans que han estat bàsics en la conformació del que és i representa la cultura catalana a les acaballes del segle XX i començaments del XXI. Potser es podria entendre l'actitud militant davant la vida i davant la repressió feixista contra la nostra cultura d'homes i dones del tarannà d'un Josep M. Llompart, na Montserrat Roig, en Joaquim Soler, en Jaume Vidal Alcover o en Josep M. Palau i Camps, entre molts d'altres. Si uns portaren endavant la flama de les nostres lletres en els anys més foscos de la postguerra franquista, en Llompart, en Palau i Camps o en Vidal Alcover, altres, com Montserrat Roig, Damià Huguet i Jaume Fuster, foren els continuadors a les acaballes de la dictadura franquista i en els primers anys del nou règim sorgit dels pactes dels anys 76-77 entre els franquistes reciclats i l'esquerra nominal. No va ser el Congrés de Cultura Catalana que tengué lloc en aquella època la continuació de l'esperit de resistència dels Pere Quart, Francesc de B. Moll, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Manuel de Pedrolo o Joan Fuster? Aquella flama... no va ser continuada fins al darrer alè de la vida militant per Jaume Fuster, Maria Mercè Marçal, Damià Huguet o Montserrat Roig?

    Record igualment les entrevistes a Valerià Pujol, Olga Xirinacs, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà, Alexandre Ballester, Josep-Lluís Seguí, Josep Verdura, Joaquim Carbó, Pau Faner, Isidre Grau, Patric Gifreu, Jaume Cabré, Margarida Aritzeta, Joan Soler Antich, Emili Teixidor, Joan Rendé, Enric Valor, Gaspar Jaen i Urban, Joaquim Soler, Ignasi Riera, Joan F. Mira, Jordi Coca, Josep Albanell, Damià Huguet, Marc Granell, Miquel Ferrà Martorell, Pilar Rahola, Josep Piera.... En vénen igualment a la memòria aquelles xerrades culturals en algun dels bars de prop de la redacció del diari. El pintor Miquel Morell, un dels fundadors del grup pictòric Tago, encara hi treballava en la correcció dels articles. Antoni Serra coordinava les pàgines. A pocs minuts de les oficines hi vivia aquell home incombustible, animat, tan bon escriptor i tan oblidat pels neonoucentistes que ahir i avui malden per controlar la nostra cultura. Em referesc a Josep M. Palau i Camps, una autèntica enciclopèdia en tot el que feia referència a la lluita per a modernitzar el teatre català... Miquel Rayó, Joan Manresa, Jaume Llabrés, Vicenç Sastre, Pere Llofriu, Ferran Lupescu, Manuel Picó, Cosme Aguiló, Miquel Ferrà Martorell, Carles Manera, Valerià Pujol, Jaume Corbera, Joaquim Horta, Mateu Morro, Lila Thomàs, Manuel de Seabra, Joan Bonet de ses Pipes i tants i tants d'inoblidables companys d'aquells anys contribuïen a fer un dels millors suplements culturals de mitjans dels vuitanta. A vegades s'esdevenia que, per abundor d'articles meus, en un dels suplements publicava els articles o les entrevistes amb algun pseudònim; Joan Pere Bach i Aurora Picornell en van ser uns que vaig emprar sovint.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [18/07] Resistència argentina -«Pensiero e Dinamite» - «La Ira» - «Solidaridad» -«Juventud Libre» - Aixecament militar - Friedlaender - Maymón - Sellenet - Ghillani - Baruta - Arcos - Tolck - Sabater - Bonat - Wintsch-Maleef - Mas Casas - López Calle - Morató - Valls

    Anarcoefemèrides del 18 de juliol

    Esdeveniments

    Militants de la "Sociedad Cosmopolita de Resistencia y Colocación de Obreros Panaderos" treballant, però sempre amb les armes a mà

    Militants de la "Sociedad Cosmopolita de Resistencia y Colocación de Obreros Panaderos" treballant, però sempre amb les armes a mà

    - Creació de la primera societat de resistència argentina: El 18 de juliol de 1887, gràcies a la iniciativa de l'anarquista Ettore Mattei, es funda oficialment a Buenos Aires (Argentina) la «Sociedad Cosmopolita de Resistencia y Colocación de Obreros Panaderos» i, paral·lela a ella, una associació de suport mutu. Serà la primera societat de resistència obrera de la República Argentina i, encara que el caràcter anarquista no apareixerà de manera explícita, es basarà en els principis anarcosindicalistes de l'acció directa i la vaga revolucionària. Errico Malatesta, aleshores en aquest país, en redactà els estatuts, que van servir de model per a altres societats de resistència creades per anarquistes, com ara els sabaters, els zingueros, els mecànics o els fusters. El secretari-gerent d'aquesta associació fou Ettore Mattei, qui ocuparà el càrrec durant nou anys. Anarquistes destacats d'aquesta societat van ser Francesco Mommo, Rafael Torrents, José Eyras i Marino Garbaccio. Entre gener i febrer de 1888 mantingueren una vaga que fou guanyada pels obrers, però una nova vaga entre gener i febrer de 1890 fracassà. Aquesta societat de resistència edità entre 1894 i 1930 el periòdic El Obrero Panadero, del qual fou el primer redactor en cap Mattei mateix. La seva bandera era quadrada i roja amb el«globus atmosfèric» i la llegenda«Solidaridad» amb dues espigues de blat i dues mans que s'encaixaven. Se'n constituïren seccions a La Plata i a Rosario. Les condicions de feina dels flequers eren vertaderament dures i s'efectuava en petites empreses i per colles de dos a cinc treballadors (mestre de pala, pastador, un o dos ajudants, estibador i encarregat de maquinària) als quals s'afegeix un o dos repartidors, un o dos dependents i un peó de pati. L'horari de treball nocturn marcava i singularitzava els forners de la resta d'oficis, els aïllava de la resta i els dotava d'una gran llibertat d'expressió. Formaven petites comunitats laborals i en molts de casos dormien o vivien al mateix lloc de feina. A moltes fleques el propietari --un obrer que s'havia independitzat-- convivia amb els seus obrers, fet que provocava no poques friccions. Els abusos patronals comprenien llargues jornades laborals de fins a 11 hores, sous baixos, menjar de poca qualitat, manca de condicions higièniques i actituds paternalistes de control. Els forners d'aquest sindicat van batejar amb noms burlescs els seus productes de fleca, com ara«vigilantes» (delator), «bolas de fraile» o «suspiros de monja», noms que s'empren actualment.

    ***

    Capçalera del primer número de "Pensiero e Dinamite"

    Capçalera del primer número de Pensiero e Dinamite

    - Surt Pensiero e Dinamite: El 18 de juliol de 1891 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número de la revista en llengua italiana Pensiero e Dinamite. Il pensiero per sollevare i deboli. La dinamite per abbattere i potenti (Pensament i Dinamita. El pensament per sollevar els dèbils. La dinamita per abatre els poderosos). El responsable d'aquesta publicació, de la qual només sortiren dos números --el segon númeroés del 28 de juliol de 1891-- i on es justificava l'ús de la violència revolucionària amb la finalitat d'exterminar totalment la burgesia, fou l'anarquista Paolo Schicchi. Ja el primer número Schicchi va al gra: «Per tal que la revolució social triomfi cal destruir tota aquesta raça de lladres i assassins que anomenem burgesia. Dones, vells, infants, tots han de ser ofegats en sang. En la lluita per l'existència entre dos elements, perquè un quedi en pau l'altre ha de desaparèixer de dalt a baix; sinó, tornem a començar. Pel que fa el nostre cas es tracta també d'una exigència imperiosa de la llei de la selecció. Cal purificar la família humana i lliurar-la d'aquesta nissaga corrompuda i malvada, podrida i cruel, que en la humanitat té la mateixa funció que la dent verinosa en l'escurçó.» A més d'Schicchi, trobem textos de Mario Rapisardi i Luigi Bertoni, entre d'altres. Entre el 8 i el 31 d'agost d'aquest mateix any, Schicchi també publicà a Ginebra dos números i dos suplements --un tercer serà segrestat a l'impremta-- de la publicació La Croce di Savoia, força violent contra la Casa de Savoia i contra els «pontífexs» de l'anarquisme (Malatesta, Merlino, Cipriani i Gori). L'11 de setembre de 1891 serà expulsat de Suïssa per haver «excitat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt», instal·lant-se a Barcelona (Catalunya).

    ***

    Portada del primer número de "La Ira"

    Portada del primer número de La Ira

    - Surt La Ira: El 18 de juliol de 1913 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista La Ira. Órgano de expresión del asco y de la cólera del pueblo. En van ser responsables Ramón Acín Aquilué i Àngel Samblancat Salanova. En gran part la revista es consagra a la crítica del republicanisme lerrouxista oficial amb l'esperança de reconduir-lo vers el camí de l'autèntica revolució. Els textos tenien un marcar caràcter de crítica social, antibel·licista, antimilitarista, anticlerical, etc. Hi trobem articles, a més d'Acín i Samblancat, de J. Costa, Federico Urales i Fernando Pintado, entre d'altres. Només sortí un altre número el 26 de juliol de 1913.

    ***

    Capçalera del primer número de "Solidaridad"

    Capçalera del primer número de Solidaridad

    - Surt Solidaridad: El 18 de juliol de 1931 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad. CNT-AIT. Semanario Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Asturias, León y Palencia. Va estar dirigit, indistintament, per Segundo Blanco, José María Martínez, Acracio Bartolomé i Avelino González Mallada. D'antuvi la redacció i l'administració estava instal·lada a la Casa del Poble de Gijón, però a partir d'agost es traslladaren a la impremta «La Victoria». Trobem articles de Segundo Blanco, Juan Buenaidea, Juan Expósito, Avelino González, Panurgo i Francisco Rico Ruiz, entre d'altres. L'últim número conegut és el 36, del 19 de març de 1932, encara que sembla que perdurà fins al 1933.

    ***

    Portada d'un número de "Juventud Libre" [CIRA-Lausana]

    Portada d'un número de Juventud Libre [CIRA-Lausana]

    - Surt Juventud Libre: El 18 de juliol de 1936 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic Juventud Libre. Semanario juvenil anarquista. A partir del segon número, del 20 d'agost de 1936, portà el subtítol «Órgano de la Federación Ibérica de Juventudes Libertarias» i posteriorment amb diferents variants de subtítol i amb capçaleres diferents. Va estar dirigit per Luis Rubio i José Antonio Senderos, i administrat per Ezequiel Solier. Hi trobem articles d'Agraz, Felipe Alaiz, J. Bernabé, Francisco Botey, Buitrago, José Consuegra, Gregorio Gallego, Gallo, García Pradas, Abraham Guillen, Félix del Hoyo, Leiva, Liarte, Olegario Lucea, Progreso Martínez, Cipriano Mera, Paquita Merchán, Morales Guzmán, Moreno, Valentín de Pedro, Duarte Romera, Luis Rubio, Eduardo Val i Vizcaíno, entre d'altres; i il·lustracions de Gallo, Moreno, Muñoz, Parrilla, Segura, etc. En sortiren 83 números, l'últim el 26 de març de 1939, coincidint amb el final de la guerra civil. Aquesta capçalera fou publicada en 1938 a València i a Barcelona per l'Organització Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), i en 1947 a París (França) per les Joventuts Llibertàries en l'exili.

    ***

    L'"Heraldo de Madrid" del 18 de juliol de 1936

    L'Heraldo de Madrid del 18 de juliol de 1936

    - Difusió de l'aixecament militar contra la II República espanyola: El 18 de juliol de 1936 el general feixista Francisco Franco s'aixeca a les Illes Canàries i dirigeix una crida a les divisions i a les bases navals i es dirigeix al Protectorat del Marroc. Queipo de Llano s'apodera del comandament de la II Divisió i amb escasses forces controla alguns punts estratègics de Sevilla. A Andalusia els militars s'aixequen a Jerez, Cadis, Algecires, Còrdova i Màlaga; dubtes a Granada. A Madrid es mobilitzen els sindicats i els partits d'esquerra en suport del Govern. Saliquet domina Valladolid i proclama l'estat de guerra. A Burgos és destituït el general Batet i s'estableix la llei marcial. Franco pernocta a Casablanca. Casares Quiroga dimiteix i es forma un efímer govern de Martínez Bario que intenta senseèxit pactar amb el general Mola oferint dues carteres a militars compromesos. El general Cabanellas aixeca les guarnicions aragoneses i envia fusells i municions a Mola. Mentrestant la Falange i la Guàrdia Civil s'aixeca i comença a afusellar sindicalistes, però el govern republicà refusa distribuir armes al poble. La CNT respon amb la vaga general i el periòdic cenetista Solidaridad Obrera s'imprimeix amb aquesta capçalera:«A Sevilla, els feixistes disparen contra els nostres germans! A Còrdova, els militars s'han aixecat! Al Marroc, es lluita als carrers! Tot aquell que no compleixi amb el seu deure revolucionari és un traïdor a la causa del poble! Visca el comunisme llibertari!»

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Benedict Friedlaender (ca. 1900)

    Benedict Friedlaender (ca. 1900)

    - Benedict Friedlaender: El 18 de juliol de 1866 neix a Berlín (Imperi Alemany) el zoòleg, sexòleg, sociòleg, economista i anarquista Benedikt Friedländer, més conegut com Benedict Friedlaender. Nascut en una família jueva benestant de confessió evangèlica, era fill del professor d'economia política de Berlín Karl Jacob Friedländer–sa mare es deia Anna Maria Therese Nuglisch– i avi del metge i professor Nathan Friedländer, i un dels sos germans fou el vulcanòleg Gottfried Immanuel Friedländer. A la universitat estudià matemàtiques, física, botànica, fisiologia i economia i en 1888 es doctorà amb una tesi sobre zoologia. Abraçà els postulats del moviment naturista Fret Körper Kultur (FKK, Cultura per l'Alliberament del Cos) i publicà articles que defensaven el nudisme. Consagrat a la lluita per l'emancipació del «tercer sexe», dedicà el seu treball científic i el seu compromís personal a dignificar l'homosexualitat i sostingué econòmicament el Wissenschaftlich-humanitären Komitees (WhK, Comitè Científic i Humanitari), fundat el 15 de maig de 1897 per Magnus Hirschfeld, l'objectiu del qual era lluitar contra la criminalització de l'homosexualitat. En 1903, amb Adolf Brand, Wilhelm Jansen, Peter Hille, Walter Heinrich, Hans Fuchs, Otto Kiefer, Richard Meinreis, Paul Brandt, Lucien von Römer, Martha Marquardt i altres, fundà l'associació gai, molt inspirada en la filosofia anarcoindividualista de Max Stirner i en la crítica radical de Friedrich Nietzsche, Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Especials), que considerava l'amor entre homes com a un dels atributs de la virilitat i reivindicava la pederàstia, segons el model grec espartà. Els membres de la GdE s'acostaven al pensament intel·lectual de Hans Blüher i Gustav Wyneken i el seu«Eros pedagògic» (erotopedagogia), alhora que rebutjaven les teories mèdiques que reivindicaven l'homosexualitat aleshores en voga, com ara la «teoria dels estadis sexuals intermedis» de Magnus Hirschfeld, al qual criticaren per «afeminat» i jueu, fet pel qual Friedlaender i els seus seguidors van ser acusats per alguns de racistes i misògins. La GdE realitzava diverses activitats (càmpings, excursions, naturisme, etc.), on es practicava sovint el nudisme. La GdE tenia moltes semblances amb el Wandervogel, una mena de grup escolta alemany, i fins i tot un dels fundadors de la GdE, Wilhelm Jansen, fou un dels principals animadors del Wandervogel. Entre 1904 i 1905 Benedict Friedlaender finançà la revista anarquista Kampf (Lluita) i col·laborà en el periòdic Der Sozialist. En 1906 trencà amb el WhK i fundà la Sezession des Wissenschaftlich-humanitären Komitees (SWhK, Secessió del Comitè Científic i Humanitari), que més tard prengué el nom de Bund für Männliche Kultur (BMK, Aliança per la Cultura Masculina). Encara que pensava que la bisexualitat era un clar aliat de l'Estat i de mantenir posicions gairebé misògines, es casà amb Emilie Maria Pauline Wille Huber (Emmy W. Friedländer) i fins i tot tingué un fill en 1903, Eugen Friedländer.És autor de Beiträge zur Kenntniss des Centralnervensystems von Lumbricus (1888), Der freiheitliche Sozialismus im Gegensatz zum Staatsknechtsthum der Marxisten. Mit besonderer Berücksichtigung der Werke und Schicksale Eugen Dühring's (1892), Zusammen mit Immanuel Friedlaender: Absolute oder relative Bewegung? (1896), Der Vulkan Kilauea auf Hawaii (1896), Die vier Hauptrichtungen der modernen socialen Bewegung. Marxistische Socialdemokratie, Anarchismus, Eugen Dührings socialitäres System und Henry Georges Neophysiokratie, kritisch und vergleichend dargestellt (1901), Marxismus und Anarchismus (1901), Die Renaissance des Eros Uranios. Die physiologische Freundschaft, ein normaler Grundtrieb des Menschen und eine Frage der männlichen Gesellungsfreiheit. In naturwissenschaftlicher, naturrechtlicher, culturgeschichtlicher und sittenkritischer Beleuchtung (1904), Entwurf zu einer reizphysiologische Analyse der erotischen Anziehung unter Zugrundlegung vorwiegend homosexuellen Materials (1905), Männliche und weibliche Kultur. Eine kausalhistorische Betrachtung (1906) i Die Liebe Platons im Lichte der modernen Biologie. Gesammelte kleinere Schriften. Mit einer Vorrede und dem Bilde des Verfassers (1909), entre d'altres. Malalt, Benedict Friedlaender es va suïcidar el 21 de juny de 1908 al barri d'Schöneberg de Berlín (Imperi Alemany) i va ser enterrat al cementiri de Parkfriedhof Lichterfelde d'aquesta ciutat. Vint anys més tard, el seu amic Bruno Wille va ser enterrat al seu costat.

    Benedict Friedlaender (1866-1908)

    ***

    Típica fotografia anarconaturista de l'època

    Típica fotografia anarconaturista de l'època

    - Antonia Maymón: El 18 de juliol de 1881 neix a Madrid (Espanya) la periodista, pedagoga racionalista, feminista i militant anarconaturista Antonia Rufina Maymón Giménez. Nascuda en una família de classe mitjana de pares i d'avis aragonesos, va abandonar la llar familiar aviat, ofegada per l'ambient, i va fer estudis de mestra de primer ensenyament a l'Escola Normal Femenina de Saragossa. A la capital aragonesa es va casar amb el professor racionalista Lorenzo Laguna. Identificada amb el pensament anarquista, va fer contacte amb les deportades catalanes dels processos de Montjuïc. Entre 1908 i 1909 va publica nombrosos articles en la publicació anarquista La Enseñanza Moderna. En 1910 va pertànyer a la redacció de Cultura y Acción, periòdic fundat per Manuel Buenacasa en aquell any. Membre del«Comitè Nacional contra la guerra de Marruecos», va intervenir activament en les protestes contra les guerres colonials africanes per la qual cosa serà processada juntament amb Teresa Claramunt i Josefa López. El setembre 1911 va fugir, arran de la vaga general saragossana, a Bordeus (Occitània) amb son company Lorenzo Laguna, qui morirà en l'exili. La seva activitat a l'exili serà força important, participant en mítings i en accions de protesta organitzades pels cercles republicans, socialistes i anarquistes. Amnistiada en 1913, durant els anys següents es destacarà com a periodista i oradora arreu de l'Estat, alhora que treballa de mestra en diverses escoles a Barcelona, Sant Feliu de Guíxols, Beniaján i l'Horta de Múrcia, localitat on va residir durant llargs anys i on va fundar un ateneu cultural. En 1925 va participar en el Congrés Naturista de Bilbao. Va treballar a la redacció de Nueva Aurora, de València, a partir de 1926. En aquest mateix any, amb Isaac Puente, va contestar contundentment la carta-circular de la Societat Vegetariana Madrilenya mitjançant la qual es volia excloure del moviment naturista tothom que pretengués un canvi social per a la seva consecució. Amb Albà Rosell i Adrián del Valle, pensava que el naturisme i l'anarquisme eren dues portes diferents que donaven al mateix lloc, sempre i quan es mantingui el principi de regeneració humana del naturisme; en essència significa que ambdós ideals són el mateix, ja que en l'ordre natural no caben jerarquies ni injustícies. En 1927 va presidir, a desgrat seu, el Congrés Naturista de Màlaga, que acabaria amb una important divisió del moviment naturista. Establerta a Sant Feliu de Guíxols a partir de 1928, va treballar a l'Escola Horaciana d'aquesta localitat. També va fer feina a l'Escola racionalista de Terrassa, creada per la Mutualitat Cultural i Cooperativista de Terrassa; a l'Escola Racionalista d'Elda, amb Durán i Fontaura; i a Alcoi. Durant la República exercí a l'escola de La Vila Joiosa i va viure a Beniaján, on va fer mítings per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1933 i va mantenir una escola a casa seva. Pensava que l'educació era cosa de les dones i que havia d'estar dins del naturisme, ja que la salut física porta al desenvolupament de la intel·ligència i l'educació dels sentiments; això representa una autoeducació de les dones adultes en el naturisme per la seva pròpia salut i l'exemple que han de donar als fills, mentre que a les nines les calia una assignatura específica,maternologia, capaç de desenvolupar l'amor de mare. En 1932 va publicar Estudios racionalistas, on exposa el seu pensament educatiu de l'escola única per a nins i nines sense distinció de classes socials. En 1936 va participar en el Sindicat Obrer «El Progreso» de Beniaján. En acabar la guerra, va ser detinguda a Beniaján, jutjada i condemnada 12 anys de presó; romandrà empresonada fins al 1944. Dos anys més tard va ser detinguda de bell nou i empresonada durant gairebé un any, sortint amb un braç trencat i la salut malmenada. Després va residir a Espinardo i a Beniaján, vivint de fer classes particulars. Molt malalta, Antonia Maymón fou ingressada a l'Hospital Provincial de Múrcia (Múrcia, Espanya) on va morir el 20 de desembre de 1959 i fou enterrada al cementiri d'aquella ciutat, on les seves restes reposen actualment en una fossa comuna. Maymón va escriure molt sobre naturisme i va col·laborar en nombroses publicacions afins de manera ininterrompuda entre 1908 i 1939: Acción Social Obrera, Cultura y Acción, Despertar, La Enseñanza Moderna, Estudios, Ética,Fructidor, Helios, Humanidad Nueva, Ideas y figuras,Iniciales, Inquietudes, Mujeres Libres, Naturismo, Nueva Aurora, La Protesta, Redención,La Revista Blanca, RevistaÚnica, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Vértice, Vida y Trabajo, entre d'altres. És autora de llibres com Humanidad libre. Esbozo racionalista,Madre (1925), Anarquismo y naturismo (1925), Hacia el ideal (1927), La perla (1927), El hijo del camino (1931), Amamos (1932), entre d'altres. Un important carrer de Beniaján (Múrcia), on es troba l'Escola Popular, porta el seu nom.

    ***

    Jules Sellenet ("Francis Boudoux")

    Jules Sellenet (Francis Boudoux)

    - Jules Sellenet: El 18 de juliol de 1881 neix a Sant-Etiève (Arpitània) el militant anarquista, antimilitarista i anarcosindicalista Jules Sellenet, també conegut com Francis Boudoux. En agost de 1904 va desertar del seu regiment i canvia d'identitat amb els papers d'un company. Ferrer de professió, va ser secretari del sindicat de Longwy i va prendre part en la vaga d'agost de 1905. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista,és detingut el novembre de 1905 com a desertor. Alliberat, tornarà a ser condemnat nombroses vegades per «delictes» lligats a conflictes laborals. En 1910 el sindicat dels obrers metal·lúrgics d'Auboué, d'on era el secretari, el denuncia com a agent provocador al servei d'un mestre de forges. Aquesta acusació (calumniosa o vertadera) si més no astorant, serà represa en la postguerra pels comunistes. Mobilitzat durant la Gran Guerra, reprendrà la seva militància sindical i anarquista. L'11 de gener de 1924, a la sala parisenca de la Grange-aux-Belles,és ferit en un míting que termina en una brega entre anarcosindicalistes i comunistes (dos anarquistes hi van morir de ferides de bala). En 1926 esdevé secretari de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), escissió radical de la CGT fundada per Pierre Besnard i ell mateix. En 1936 marxa a Espanya i combat en les files de la Columna Durruti. Jules Sellenet va morir el 17 de març de 1941 a Argenteuil (Illa de França, França).

    ***

    Notícia de la detenció d'Odoardo Ghillani apareguda en el diari parisenc "Le Radical" del 4 d'agost de 1924

    Notícia de la detenció d'Odoardo Ghillani apareguda en el diari parisenc Le Radical del 4 d'agost de 1924

    - Odoardo Ghillani: El 18 de juliol de 1899 neix a Calestano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifeixista Odoardo Ghillani, conegut com Occhioni i Parma, i a França com Les Gros Yeux, i que va fer servir diversos pseudònims (Odoardo Gandolfi,Idolardo Gandolfi, Edouard Onillani, Jules Robert Ferry i Giovanni Casanova). Sos pares es deien Beniamino i Eugenia Ollari. Quan era infant emigrà amb sos pares a Suïssa i també a Alemanya. En 1918 retornà a Itàlia per a servir a l'exèrcit i lluità en infanteria als fronts durant l'últim any de la Gran Guerra. En 1921 va ser llicenciat i retornà a Calestano on s'afilià a la Lliga dels Jornalers local. Passà uns anys anant i venint per les ciutats del nord d'Itàlia, estant-se una temporada a Mestre (Venècia, Vèneto, Itàlia), buscant feina i finalment decidí emigrar, passant clandestinament a Suïssa. En 1923 el trobem a París (França) i el 13 de febrer de 1924 se li va decretar l'expulsió per raons polítiques, ordre que no acomplí. El 2 d'agost de 1924 va ser detingut amb altres anarquistes italians arran d'un enfrontament amb un grup de feixistes de la mateixa nacionalitat a París. El 6 de setembre de 1924 va ser condemnat a dos mesos de presó per infracció al decret d'expulsió. El 15 de gener 1926 va ser novament detingut pel mateix delicte i condemnat a dos meso de presó. Un cop lliure, decidí restar a París sota el nom fals d'Odoardo Gandolfi i treballà com a pintor en la construcció. En aquesta època viatjà a Bèlgica. En 1928 va ser novament detingut pel mateix motiu i condemnat el 31 de desembre a quatre mesos de presó. Posteriorment es traslladà a Barcelona (Catalunya), on participà en el moviment que donaria lloc a la II República espanyola i formà part del grup anarquista «Germinal» (Laciotto Bini, Vincenzo Capuana, Virgilio Gozzoli, etc.). El seu domicili esdevingué lloc de trobada d'antifeixistes i d'anarquistes que s'acostaven a la Península. Fou acusat per la policia espanyola d'haver participat en un atemptat al pavelló italià de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929 i detingut per haver assistit a un congrés anarquista. Un cop alliberat restà a Barcelona, on finalment va ser novament detingut per les seves opinions polítiques i com a còmplice del presumpte intent de fugida de dos anarquistes italians (Burlando i Baffoni). En 1932 se li va decretar l'expulsió del país. Quan l'esclat de la Guerra Civil, retornà clandestinament a la Península amb el suport dels companys i lluità al front d'Aragó enquadrat en la «Columna Ascaso». Però la seva estada va ser curta, ja que sospites sobre la seva lleialtat el van obligar a retornar a França. D'antuvi s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i després en diverses ciutats d'Aquitània, sota el nom fals de Giovanni Casanova. Posteriorment s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània), on romangué fins el 1938. El gener de 1937, va ser definit per Fausto Nitti, secretari de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), en un nota publicada en Nuovo Avanti!, com a «indigne de pertànyer a l'organització antifeixista». En aquesta època també va fer curtes estades a Bèlgica. L'estiu de 1939 demanà permís per poder partir cap a Mèxic, però no obtingué l'autorització del Ministeri de l'Interior francès. Quan esclatà la II Guerra Mundial i Itàlia passà a ser l'enemic, va ser posat sota vigilància a Mende (Llenguadoc, Occitània) i després va ser reclòs al camp de concentració de Rieucros (Mende, Llenguadoc, Occitania). Posteriorment traslladat al camp de concentració de Vernet, on va romandre fins a la seva repatriació el maig de 1941. Detingut per la policia feixista de fronteres a Menton (Provença, Occitània; aleshores ocupada per Itàlia), va ser jutjat per propaganda antifeixista i per haver lluitat en la Guerra Civil espanyola i se li va assignar confinament durant cinc anys a l'illa de Ventotene. El setembre de 1943 va ser alliberat i retornà a Calestano on, després d'haver servit d'intèrpret a un comandant alemany, segons ell amb l'avinença de la Resistència, va ser novament detingut el 13 d'octubre de 1943 i reclòs a la presó de Parma. El desembre d'aquell any va ser traslladat al camp de concentració d'Scipione di Salsomaggiore (Bore, Emília-Romanya, Itàlia). El juliol de 1944 els nazis el volien enviar com a treballador a Alemanya, però la seva salut malmenada va fer que restés al camp. L'octubre de 1945 va ser alliberat per les tropes partisanes. Sembla que retornà a Calestano i que col·laborà amb el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) local. Odoardo Ghillani va morir el 28 d'octubre de 1980 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia).

    ***

    Mateu Baruta Vilà, amb corbata, al costat de Frederica Montseny en un míting al parc Güell de Barcelona durant la tardor de 1936

    Mateu Baruta Vilà, amb corbata, al costat de Frederica Montseny en un míting al parc Güell de Barcelona durant la tardor de 1936

    - Mateu Baruta Vilà: El 18 de juliol de 1901 neix a Molins de Rei (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Mateu Baruta Vilà. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la guerra civil fou secretari nacional del Consell General de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Espanya, secretari (subsecretari de Sanitat Pública i de l'Assistència Social) de Frederica Montseny Mañé durant el seu període al Ministeri de Sanitat i viatjà sovint a França a la recerca de queviures. Durant els «Fet de Maig» de 1937 va resultar ferit en un tiroteig a la Diagonal de Barcelona (Catalunya) dirigit contra el cotxe institucional on viatjava juntament amb la ministra Montseny i el secretari general de la CNT Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), que resultaren il·lesos. El setembre de 1937 presentà, amb Lucía Sánchez Saornil, l'organització «Mujeres Libres» a Múrcia. L'agost de 1938 assistí al Ple de Regionals de la CNT, on presentà un informe de la marxa de SIA. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, com a director de l'Oficina Central d'Evacuació i Assistència a Refugiats d'Espanya (OCEARE), s'encarregà de l'evacuació de nombrosos militants llibertaris, entre ells Pepita Carpena, cap a França –en realitzà un informe d'aquesta operació que va ser publicat en la revista Documentos Históricos de España que es publicà el maig de 1939. A Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) continuà amb el seu càrrec de SIA. Posteriorment, durant molts anys, visqué a Marsella (Provença, Occitània) amb sa companya Christine Kon-Rabe, anarquista d'origen jueu polonès. Assegurà les relacions amb el Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en 1940 residí clandestinament un temps a París (França). En 1941 participà en els intents de reconstrucció de la CNT clandestina a Marsella. Montà un petit taller de filatures, gràcies a un invent que permetia la fabricació i reparació de les agulles de tricotar metàl·liques que aleshores eren introbables, on donà feina una desena d'obrers. Detingut el 10 de novembre de 1941, el dia que nasqué son primer fill, va ser reclòs a Tolosa (Llenguadoc, Occitània); jutjat, amb Germinal Esgleas, el juliol de 1942 per un tribunal militar tolosà, va ser condemnat per«atemptat contra la seguretat de l'Estat» a un any de presó. El setembre de 1942 va ser trasllada a la presó de Moissac (Llenguadoc, Occitània). Alliberat el novembre de 1942, va ser internat al camp de concentració de Vernet fins l'agost de 1943, que va ser obligat a formar part de l'organització alemanya«Todt» per a treballar com a infermer al camp de Canejan (Aquitània, Occitània). Amb l'ajuda d'un company espanyol, a començaments de 1944 aconseguí arribar a Marsella, on pogué retrobar sa companya. Continuà militant en la CNT en l'exili i el setembre de 1946, en una assemblea celebrada a Marsella, va ser nomenat membre del Comitè Departamental de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). És autor de l'informe inèdit Pequeña historia de la constitución de SIA y su desarrollo actual y su desarollo futuro. Mateu Baruta Vilà va morir el juny de 1980 a Marsella (Provença, Occitània) després de patir una llarga malaltia.

    ***

    Federico Arcos

    Federico Arcos

    - Federico Arcos: El 18 de juliol de 1920–oficialment el 22 de juliol– neix al barri del Clot de Barcelona (Catalunya) l'anarquista Federico Arcos Martínez, conegut com Fede. Fou el menor de cinc germans d'una família obrera anarquista emigrada d'Ucles (Conca, Castella, Espanya) a Catalunya; sos pares es deien Santos Arcos Sánchez, pagès analfabet, i Manuela Martínez Moreno. Després d'estudiar a l'Acadèmia Enciclopèdica, va entrar a fer feina als 13 anys com a aprenent d'ebenisteria i a l'any següent com a aprenent de mecànic en una fàbrica de productes químics. En 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a l'Ateneu Eclèctic del Clot, i per les nits feia classes a l'Escola d'Arts i Oficis. A partir de 1936 milità en les Joventuts Llibertàries del Clot i a l'Ateneu Llibertari d'aquest barri barceloní. Molt amic de Liberto Sarrau Royes, Diego Camacho Escámez (Abel Paz), José Bajé i Germinal Gràcia Ibars (Víctor García), amb aquests fundà el grup anarquista «Quijotes del Ideal» i col·laborà en el seuòrgan d'expressió, El Quijote, que només publicà tres números, ja que fou censurat per les seves crítiques a la participació governamental confederal. En aquestaèpoca també col·laborà en Ruta, òrgan de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). A finals de 1937, per recomanacions de la CNT, passà de la fàbrica a treballar en una destil·leria amb la finalitat d'enfortir les idees anarquistes entre els seus treballadors. L'abril de 1938 es presentà voluntari en un batalló confederal antigàs i després va ser cridat a files i enquadrat en la 24 Divisió com a instructor i milicià de Cultura, ensenyant els companys a llegir i a escriure, als Pirineus, front d'Aragó i Baix Ebre (Mequinensa, Tortosa, etc.), i gairebé hi queda amb l'enfonsament del front. Quan la victòria franquista era un fet, el febrer de 1939 passà a França, on patí els camps de concentració (Barcarès, Argelers i Setfonts). El novembre de 1939 en va sortir per treballar en una fàbrica d'avions de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on romangué fins al juny de 1940, quan la derrota francesa enfront dels alemanys, havent de tornar al camp d'Argelers. En 1941 pogué fugir-ne i es posà a fer feina d'ajustador i de torner en una fàbrica de turbines a Tolosa de Llenguadoc. Sempre amb el perill de ser enviat a Alemanya, decidí retornar a la Península. En arribar va ser tancat durant 20 dies al penal de Figueres (Alt Empordà, Catalunya) i després empresonat a Barcelona. Immediatament després va ser enviat a fer el servei militar al Marroc, on romangué gairebé dos anys fins al 1945 a la zona de Ceuta. Un cop llicenciat s'establí a Barcelona, on s'afilià a les clandestines CNT i Joventuts Llibertàries, del les quals va ser nomenat membre del Comitè Local. Afiliat al Sindicat del Metall, participà en l'edició del seu òrgan d'expressió clandestí Martillo. En 1948, arran de la mort d'un dels seus grans amics, l'activista anarquista Raúl Carballeira Lacunza, passà a França amb altres companys i l'any següent entrà a formar part dels grups guerrillers de muntanya, amb els germans Sabaté Llopart, Marcel·lí Massana Vancell, Josep Massip, José Pérez Pedrero i altres. Després va ser nomenat membre del Comitè Nacional de la FIJL a Tolosa de Llenguadoc, amb Marcelino Boticario Sierra, Ricardo Mejías Peña i Juan Pintado Villanueva, i en 1950 secretari d'aqueta organització. En 1952 emigrà a Amèrica i s'instal·là a Windsor (Ontàrio, Canadà), on treballà com a metal·lúrgic fent matrius a la Ford Motor Company d'automòbils d'aquesta ciutat. Malalt de tuberculosi en un ronyó, hagué de romandre 13 mesos hospitalitzat a l'Essex County Sanitarium. En 1958 adquirí la nacionalitat canadenca i en 1959 sa companya, la militant anarcofeminista Purificació Pérez Benavent (Pura Arcos), i sa filla pogueren sortir de l'Espanya franquista i reunir-se amb ell. Al Canadà destacà en el moviment sindical, entaulà polèmiques amb els marxistes, s'integrà en el grup«Libertad» de Detroit-Windsor (José López, Casiano Edo, etc.), col·laborà en el butlletí La Escuela Moderna publicat per Félix Álvarez Ferreras a Calgary (Alberta, Canadà) i mantingué estretes relacions amb molts anarquistes, especialment amb Attilio Bortolotti i Carlos Cortez. També participà en les activitats de grups anarquistes nord-americans, com ara «Black& Red» i«Fith Estate». En 1986 es jubilà de la seva feina a la Ford. A partir de 1992 entrà com a voluntari a la clínica de Windsor de l'Occupacional Health Clinics for Ontario Workers Inc. i també fou voluntari en la Windsor Occupational Health Information Service, participant en multitud de projectes, sobretot amb treballadors immigrants de l'àrea de Leamington (Essex County, Ontàrio, Canadà). Amb el pas del temps arreplegà una important biblioteca i arxiu de temes anarquistes, que conservà els arxius d'Emma Goldman i del seu amic Bortolotti. Una part del seu arxiu va ser dipositat al Fons Labadie de la Universitat de Michigan (EUA). El juny de 2010 va fer una donació de 10.000 documents referents al moviment llibertari a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Cenit, CNT,Le Combat Syndicaliste, La Escuela Moderna, Ideas-Orto, Ráfagas, Siembra,Tierra y Libertad, etc.És autor de León Nicolayevich Tolstoi (1972) i Momentos. Compendio poético (1976). Després de patir un atac de cor i restar ingressat unes setmanes a l'hospital, Federico Arcos va morir el 26 de maig de 2015 a Windsor (Ontàrio, Canadà).

    Federico Arcos (1920-2015)

    Pura Arcos (1919-1995)

    ***

    Gérard Tolck

    Gérard Tolck

    - Gérard Tolck: El 18 de juliol de 1943 neix a Bévilard (Berna, Suïssa) el pintor, gravador, escultor, editor i agitador cultural anarquista Gérard Tolck. Son pare, pintor amateur, li tenia vedat de tocar els pinzells i les pintures i ell va fer de l'art un acte subversiu contra la prohibició paterna. Entre 1960 i 1964 realitzà estudis a l'Escola de Belles Arts de Lausana i amb sos companys d'estudis creà el grup HANC (1962-1972) en aquesta ciutat. Després completà la seva formació artística a París, Provença i Bretanya. A Milà (Llombardia, Itàlia) formà part del grup constructivista «Il Parametro» (1966-1969). En 1970 s'establí definitivament a les Franches-Montagnes. Edità els poemes de Michel Seuphor i de Pierre-Louis Péclat i il·lustrà els llibres Milakia (1964), de Pierre-Louis Péchat, i À toi seule je dis oui (2001), de Hughes Richard. Realitzà exposicions a França, Itàlia, Bèlgica i Suïssa, i entre les seves obres destaquen un mosaic a La Charbonnière de Roches i una pintura mural la façana de l'oficina de correus de Saint Ursanne. En 1978 va ser el primer premiat de la Fundació Lachat i fou membre de l'Institut Jurassien des Sciences, des Lettres et des Arts (IJSLA). Va ser l'editor responsable de dues publicacions llibertàries importants editades a Les Breuleux: Le Détonateur. Journal de contre information et de réflexion pour l'unité de la gauche autogestionnaire (1977-1981) i Le Réveil Anarchiste (1979-1983), de la Fédération Libertaire des Montagnes (FLM, Federació Llibertària de les Muntanyes del Jura). Fou un dels creadors dels Cahiers Noirs i col·laborà en Réfractions. Recherches et expressions anarchistes. En 1980 cofundà Le Café du Soleil centre cultural autogestionat llibertari de Saignelégier, on animà uns famosos tallers de pintura i d'escriptura. Gérard Tolck va morir a causa d'un càncer el 10 d'agost de 2005 a l'Hospital de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Gran melòman i pianista de jazz, deixà dos fills músics (Mickaël i Emilien). L'estiu de 2011 es va fer una exposició antològica (Rétrospective), en paral·lel al Musée Jurassien des Arts de Moutier i a Le Café du Soleil de Saignelégier, de més de 60 obres realitzades entre 1962 i 2004.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Pau Sabater i Lliró ("El Tero")

    Pau Sabater i Lliró (El Tero)

    - Pau Sabater Lliró:El 18 de juliol de 1919 és raptat i assassinat a Barcelona (Catalunya), per una banda de pistolers de l'anomenat«Sindicato Libre», finançat per la patronal i dirigit per l'excomissari Manuel Bravo Portillo, el militant anarcosindicalista Pau Sabater i Lliró, conegut com El Tero. Havia nascut el 5 de març de 1884 a Algerri (Noguera, Catalunya). Arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de 1909, marxà a l'Àfrica, on es dedicà a caçar cocodrils. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà a la tintoreria «Canilla» del Poble Nou. En 1916 fou nomenat secretari president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT i destacà durant la vaga de «La Canadenca» (1919). Era assidu del Centre Obrer del carrer Serrallonga de Barcelona. En el moment de la seva mort, com a president de la comissió negociadora del Ram de l'Aigua, portava una vaga en marxa. Com que figurava en la llista negra de la patronal, no podia trobar feina i subsistia gràcies a un petit comerç que portava sa companya Josepa Ros Lleugé, amb qui tingué tres fills. A la una de la nit del 18 de juliol de 1919, dos cotxes van aparcar davant la fàbrica de cervesa La Bohemia, a la barriada de Sant Martí de Provençals, i quatre individus --dos en van ser reconeguts: Luis Fernández García i Joan Serra, fill d'un empresari-- van anar al domicili de Pau Sabater (Dos de Maig, 274 baixos), i identificant-se com a policies segrestaren el sindicalista portant-lo a una riera del Camp de l'Arpa, a la carretera de Montcada, prop de Torre Baró, on li van disparar sis trets, dos de mortals. El cadàver el van trobar l'endemà, 19 de juliol, i la notícia va sortir el diumenge 20 juliol en la premsa, assabentant-se així Josepa Ros del seu assassinat. Durant el seu enterrament, el 24 de juliol, més de vuit mil obrers seguiren el seguici des de l'Hospital Clínic fins al cementiri de Montjuïc. Va circular entre els treballadors el rumor, sembla que sense gaire fonament, que l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde havia estat un dels patrons que havia finançat el seu assassinat i el fill d'aquest, Arturo Luis Elizalde, patí un atemptat per militants cenetistes el 19 de desembre del mateix any del qual resultà il·lès, però en el qual morí el seu xofer Florencio Palomar Valero. El judici per l'assassinat de Sabater, ple d'irregularitats, se celebrà entre el 10 i l'11 de maig de 1992 i l'únic acusat, Luís Fernández García, va ser absolt. Pau Sabater va ser, de fet, una de les primeres víctimes del terrorisme patronal (Terrorisme Blanc) que es desenvoluparà a començaments dels anys vint del segle passat, especialment a Catalunya, i que tindrà tres principals instigadors: el capità general Milans del Bosch, el governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i el cap de policia Miguel Arlegui Bayones. El «Fitxer Lasarte», conegut a la caiguda de Primo de Rivera, va permetre descobrir-ne la trama. Alfonso Vidal y Planas novel·là la mort de Sabater en la seva obra Bombas de Odio. Des del 2001 un carrer de Barcelona porta el seu nom.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    [19/07] Resposta al cop feixista -«Exilio» - 40 aniversari de la Revolució espanyola - Rehabilitació Sacco i Vanzetti - Peroni - Lanti - Castellari - Font - Capuana - Xena - Liria - Richards - Gallego - Keller - Maznev - Gauche - Clarenson - Obregón - Parera - Aguiar - Sanz - Saborit - Lazarte - Belloni - Amat - Bassons - Chenard - Berneri

    Anarcoefemèrides del 19 de juliol

    Esdeveniments

    Cartell commemoratiu del 19 de juliol realitzat per Arturo Ballester

    Cartell commemoratiu del 19 de juliol realitzat per Arturo Ballester

    - Resposta popular al cop feixista: El 19 de juliol de 1936, a Barcelona (Catalunya), a les quatre hores de la matinada, les tropes rebels faccioses acantonades a les casernes de les àrees suburbanes (Pedralbes, Sant Andreu, Lepant, avinguda Icària) s'aixequen i intenten accedir al centre de la ciutat, però són frenades pels militants obrers armats de la CNT i de la FAI als carrers i a les barricades. Després de violents combats a tota la ciutat, devers el migdia, els feixistes són assetjats a les casernes i llocs estratègics que havien ocupat. A la tarda comencen els assalts per part dels obrers i de les tropes fidels al règim republicà. Van caure molts militants anarquistes, entre ells el mexicà Obregon, secretari dels grups de la FAI, que va morir durant la presa de la central telefònica. La revolució va triomfar finalment i la unitat de les organitzacions obrers va ser una realitat entre l'entusiasme general. Però la caserna de les Drassanes resistirà encara.

    ***

    Portada del primer número d'impremta d'"Exilio"

    Portada del primer número d'impremta d'Exilio

    - Surt Exilio: El 19 de juliol de 1944 surt a Aynes (Alvèrnia, Occitània) el primer número del periòdic anarcosindicalista Exilio. CNT. Regional Nº 3. Aquesta publicació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Regional III (Cantal) va ser una de les primeres que es realitzaren a l'exili francès. El primer número s'edità en multicopista i el segon, que també portà el número 1 de numeració i sortí el 3 d'agost, ja s'estampà amb impremta i portà el subtítol «Editado por la Regional Nº 3 afecta a la Confederació Nacional del Trabajo de España». Els vuit primers números van ser clandestins, és a dir, sense peu d'impremta, i des del número 9 es publicà a Mauriac (Alvèrnia, Occitània). Després portà altres subtítols, com ara«Órgano oficial del Movimiento Libertario»,«Boletín Interior de la Confederació Nacional del Trabajo. MLE en Francia», etc. Va ser dirigit per Manuel Rico i administrat per Manuel Morey Blanch (Manolo). A partir del Ple de Clarmont d'Alvèrnia de setembre de 1944 la publicació prengué força importància i es convertí en una publicació dirigida a orientar el militant, defensar la CNT, combatre les maniobres hegemòniques que el Partit Comunista d'Espanya (PCE) realitzava a través de la Unió Nacional Espanyola (UNE), fer costat el projecte d'aliança sindical i preparar l'ambient per a la constitució de l'Aliança de Forces Democràtiques. La seva línia editorial va ser discutida i acusada d'«heterodoxa» i «desviacionista» pel seu suport a les posicions confederals«col·laboracionistes» de l'Interior. Trobem articles de José Albagés, RamónÁlvarez, Armesto, Jacint Borràs Bousquet, Manuel Buenacasa, J. Juan Domènech, J. Fernández Escobés, José Germán González, Juan Manuel Molina Mateo (Juanel), Leiva, Horacio Martínez Prieto, Manuel Morey, Josep Oliver Calle, Penido, Domingo Torres i Emilio Vivas, entre d'altres. En sortiren almenys 48 números fins al 1948. S'ha de dir que una capçalera setmanal amb el mateix nom va sortir el mateix 1939 al camp de concentració de Camp Morand (Algèria) de la qual es realitzaren sis exemplars a mà, que circulaven de barraca en barraca del camp, i en sortiren almenys quatre números.

    Exilio (1944-1948)

    ***

    Cartell de l'acte

    Cartell de l'acte

    - 40 aniversari de la Revolució espanyola: El 19 de juliol de 1976 se celebrà a la Community Church de Nova York (Nova York, EUA) el quaranta aniversari de la Revolució espanyola sota el títol «40 years of struggle Spanish workers still resist (1936-1976)». L'acte fou organitzat per l'International Libertarian Labor Fund (ILLF, Fons Internacional Sindicalista Llibertari) i comptà amb el suport de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la Catholic Peace Fellowship (CPF, Associació Catòlica Pacifista), del periòdic Freie Arbeiter Stimme, del General Defense Comittee (GDC, Comitè General de Defensa), del Fòrum dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), del Libertarian Book Club (LBC, Club del Llibre Llibertari), del Local Internacional de Nova York de la CGD i de diverses individualitats. Hi van intervenir Diego Abad de Santillán, Eugenio Fernández Granell, Augustin Souchy i Abe Bluestein.

    ***

    Spencer Sacco, nét de Nicola Sacco, rebent la rehabilitació de mans de Michael Dukakis

    Spencer Sacco, nét de Nicola Sacco, rebent la rehabilitació de mans de Michael Dukakis

    - Rehabilitació de Sacco i de Vanzetti: El 19 de juliol de 1977, a l'State House de Beacon Hill de Boston (Massachussets, EUA), cinquanta anys després de la seva execució, el governador de l'Estat de Massachussets, Michael Dukakis, pronuncia la rehabilitació moral dels anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, deixant clar que no van tenir un judici just, reconeixent-ne la innocència i disculpant-se de l'«error judicial» davant els descendents. El text oficial de la declaració és el següent:«Perquè Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, ambdós executats poc després de la mitjanit del 23 d'agost de 1927, no van tenir un procés just, perquè tant el jutge com el fiscal tenien prejudicis contra els estrangers i els dissidents, perquè durant el procés va imperar un clima d'histèria política, cal netejar d'estigmes i d'injúries, per sempre més, el nom de ses famílies i el de sos descendents. El governador de Massachussetts declara el 23 d'agost de 1927 com el Dia Commemoratiu de Sacco i de Vanzetti.»

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Zelmira Peroni

    Zelmira Peroni

    - Zelmira Peroni: El 19 de juliol de 1865 neix a Caprigliola (Aula, Toscana, Itàlia) la modista i propagandista anarquista Carlotta Germina Peroni, més coneguda com Zelmira Peroni o Zelmira Binazzi. Sos pares es deien Giovanni Peroni i Lucia Magnani. Cresqué a La Spezia (Ligúria, Itàlia), on assistí a les escoles primàries i de ben joveneta s'acostà al pensament llibertari. De sa mare aprengué l'ofici de modista, contribuint econòmicament al sosteniment de sa família, que vivia dignament. Aquesta relativa estabilitat econòmica permeté que pogués aprofundir en l'estudi dels clàssics a través de la lectura d'obres de tota casta (literatura, història, filosofia, etc.). A principis dels anys noranta conegué a La Spezia Pasquale Binazzi, vuit anys més jove, que comença a destacar en el moviment anarquista de la ciutat. El 3 de març de 1901, després d'anys de convivència, la parella es casà a La Spezia i sempre es mantingué unida. El 16 de juliol de 1903 Zelmira i Pasquale fundaren a La Spezia Il Libertario, que esdevingué un dels periòdics anarquistes més populars de la península, i en el qual ella col·laborà sobretot amb articles culturals i amb poesies. Amb son company va fundar una cooperativa editora («La Sociale»), que va publicar, entre altres coses, l'obra completa de Pietro Gori i una antologia llibertària que portava com a títol Pagine d'oro. Quan Pasquale estava de gira propagandística, nombroses vegades entre 1906 i 1911, o a la presó, Zelmira s'encarregava de la direcció del setmanari Il Libertario, que patí censures, segrests, processos i condemnes de tota mena. El juny de 1916 va assistir a Florència (Toscana, Itàlia) al congrés semiclandestí que va donar lloc a un Comitè d'Acció Internacionalista Anarquista per a coordinar l'acció antimilitarista durant la Gran Guerra. Quan el 30 de maig de 1917 les autoritats militars prohibiren la publicació d'Il Libertario, aquestes la consideraren «un perill permanent tan greu per a la resistència interna i per a l'ordre públic» que la mantingueren en una estreta vigilància. El 18 de desembre de 1917 va ser confinada amb son company a l'illa penitenciària de Lipari. Quan 13 mesos després la parella recuperà la llibertat, reprengué immediatament l'activitat editorial, malgrat els greus problemes a la vista que des de feia temps ella patia. Arran de la destrucció de la seu d'Il Libertario el 29 d'octubre de 1922 a mans d'un escamot feixista, es va veure obligada amb son company a establir-se a Caprigliola. Després del fracassat atemptat de l'anarquista Anteo Zamboni el 31 d'octubre de 1926 contra Benito Mussolini a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), a causa«de la seva obra antinacional, de la seva perillositat vers el règim i per formar part del moviment revolucionari», va ser condemnada el 19 de novembre de 1926 a la deportació per cinc anys i enviada a les colònies penitenciàries de les illes, primer, de Tremiti i, després, de Lipari, on purgava condemna son company. Obtingué una reducció de la pena de tres anys i el novembre de 1928 pogué retornar a Caprigliola, on esgotada i gairebé cega s'establí definitivament. En la primavera de 1930 acollí a casa seva el vell i estretament vigilat anarquista Luigi Galleani, on visqué fins a la seva mort el 4 de novembre de 1931. El 5 d'octubre de 1934 les autoritats consideraren que com que «portava una vida retiradíssima i per la seva edat avançada», podia ser esborrada de la llista de subversius establerta per l'Estat. Minada físicament per una malaltia al pulmons, Zelmira Peroni va morir el 24 de desembre de 1936 a l'Hospital Civil de La Spezia (Ligúria, Itàlia) i el seu cos va ser incinerat i enterrat al cementiri d'aquesta ciutat.

    Zelmira Peroni (1865-1936)

    ***

    Eugène Lanti

    Eugène Lanti

    - Eugène Lanti: El 19 de juliol de 1879 neix a Néhou (Baixa Normandia, França) el militant anarquista, després comunista i esperantista, fundador de l'anacionalisme, Eugène Adam, més conegut com Eugène Lanti. Fill d'una família pagesa pobre analfabeta, son pare va fer de fuster escloper. Obrer ebenista, descobrir l'anarquisme arran d'una conferència de Sébastien Faure a Rouen. S'instal·là a París i de manera autodidacta aconseguí fer-se amb una important cultura. Mantingué relació amb destacats teòrics de l'anarquisme i del radicalisme, com ara Sébastien Faure, Han Ryner o Henri Barbusse. Pel seu radicalisme llibertari serà anomenat L'anti-tout (L'antitot) i d'aquí prendrà el pseudònim Lanti. Després de fer cursos de llengües, de sociologia i d'altres matèries, esdevindrà, quan tenia 31 anys, professor de treballs manuals i de geometria industrial en una escola d'ensenyament professional. Quan esclata la Gran Guerra en 1914, s'afligí per l'adhesió de les forces socialistes al voltant de la «Unió Sagrada» i especialment dels anarquistes que signaren el «Manifest dels Setze». Mobilitzat, serví com a conductor d'ambulàncies i el que va veure l'afermà en el seu rebuig al nacionalisme i a la guerra. Fou en aquells anys quan tingué els primers contactes amb l'esperanto, idioma que aprengué i pel qual s'apassionà. Seduït per la revolució bolxevic, pensà en la possibilitat que l'esperanto esdevingués l'eina difusió del comunisme internacional. En tornar de la guerra, va prendre contacte amb el moviment obrer esperantista, que havia fet les seves primeres passes en els anys anteriors a la guerra, però que ara es trobava desorganitzat. En 1919 fou nomenat redactor del butlletí de l'associació francesa, Le Travailleur Esperantiste / Esperantista Laboristo. En aquest mateix any es va veure temptat de passar-se a l'Ido (Idiomo Di Omni, Idioma De Tots), però es decantà per l'esperanto. En 1921 participà en el Congrés Esperantista de Praga, on es decidí la creació d'una associació que agrupés específicament les treballadors esperantistes de totes els països. La superació de les nacionalitats fou tan radical que es decidií que no existissin filials nacionals i d'aquí el nom triat: Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacionalista). L'associació, de la qual es convertí des del principi en principal dirigent, tingué un creixement rapidíssim. Des dels orígens es tingué cura que l'organització fos d'allò més plural, de manera que, mitjançant l'acció cultural i el contacte amb els treballadors d'altres nacionalitats, s'evités qualsevol classe de dogmatisme. Però no sempre fou possible i l'associació patí fortes tensions al llarg dels anys i en ocasions ruptures entre els diversos corrents (anarquistes, comunistes, socialdemòcrates, etc.). També fou gran la tensió entre els conceptes internacionalistes, que reconeixien l'existència i la importància de les nacions, encara que aspiraven a una coexistència entre elles, i el més radical anacionalisme, patrocinat per Lanti, que pretenia fer desaparèixer qualsevol divisió basada sobre la nació, l'ètnia o l'Estat. En 1928 s'assolí una solució de compromís en matèria d'organització interna, regulant les relacions entre la sempre universal SAT i les associacions de treballadors organitzats a nivell nacional o estatal. L'anacionalisme no ha esta mai una doctrina tancada; podria entendre's com un cosmopolitisme radical, no només en el sentit de desaparició de les nacions, sinó també pel seu compromís social i contrari a l'explotació de la classe treballadora i el paper de l'esperanto com a mitjà de relació igualitari era central en aquest ideari. En 1921 Landi adoptà aquest pseudònim de manera tan radical que es permeté la«broma» d'anunciar el suïcidi d'Eugène Adam, fet que fou recollit en alguna publicació com a dada real. També va fer servir el pseudònim Sennaciulo (L'Anacional). Fou un dels fundadors dels Partit Comunista Francès (PCF), però després d'un viatge a la Rússia bolxevic en 1922 vindrà decebut del comunisme i, encara que no llançarà el carnet del PCF fins al 1928, s'oposarà a partir de 1923 al control de la Internacional Comunista de la SAT, que volia realitzar la Sovetlanda Esperantista Unuigo (SEU, Unió Esperantista Soviètica) d'Ernest Drezen. Durant els anys trenta els seus enfrontaments amb el règim soviètic, a causa de la publicació en la seva revista Herezulo d'articles antiestalinistes, foren molt forts i aquest el qualificà de trotskista, corrent ideològica a la qual no pertanyé, però la seva posició en aquesta època s'acostaria a la defensada pel Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). En 1933 abandonà les seves responsabilitats en la SAT, precisament per salvaguardar la unitat de l'associació, encara que fou un gest inútil, ja que durant les purgues soviètiques el moviment esperantista fou prohibit i alguns dels seus màxims dirigents executats. Lanti va fer servir l'esperanto con a mitjà d'expressió fonamental i eix de la seva actuació vital. El feia servir com a llengua de relació habitual, fins i tot en l'àmbit familiar. En 1934 es casà amb l'escriptora i sufragista Ellen Kate Limouzin, tia de l'escriptor George Orwell, qui visqué un temps a la seva casa; Orwell i Lanti, les posicions polítiques dels quals eren força acostades, no tingueren, malgrat tot, una bona relació personal --Orwell acabà odiant l'esperanto. En aquesta època treballà en la redacció del Petit Larousse i també en el Plena Vortaro de Esperanto (Diccionari Complet d'Esperanto). En 1936 per fiançar la seva vocació apàtrida, abandonà França per fer un llarg viatge arreu del món, fent servir com a llengua de relació gairebé exclusiva l'esperanto. Passà breument per la Península Ibèrica, visqué al Japó en 1937, on emmalaltí i va haver de fugir empaitat per la policia política. Després d'una curta estada a Austràlia i a Nova Zelanda en 1938, passà per l'Uruguai, l'Argentina i Xile (1939), on no es trobà a gust per la debilitat del moviment esperantista. Finalment, en 1940, s'instal·là a Mèxic. Al país asteca col·laborà amb el grup que editava la revista Renovigo, filial en esperanto de Renobasion, publicació que advocava per una racionalització i una simplificació de l'ortografia castellana. Justament un text d'aquesta última revista, emprat com a efecte literari, en el capítol 69 de Rayuela,és on apareix el nom d'Eujenio Lanti (sic) en aquesta obra de Julio Cortázar. Malalt d'un tumor cerebral i pessimista sobre la situació política mundial, Eugène Lanti se suïcidà, aquesta vegada de debò, el 17 de gener de 1947, penjant-se al seu apartament de la Ciutat de Mèxic (Mèxic). El seu marmessor fou l'exdiputat socialista espanyol exiliat Francisco Azorín de Córdoba, que era membre de la SAT, i que després dirigiria el moviment esperantista mexicà. És autor d'Où en est la question de la langue internationale? (1919), For la neuxtralismon (1922), La langue internationale (1925), La Laborista Esperantismo (1928), Naciismo (1930), Vortoj de Kamarado E. Lanti (1931), Manifesto de la Sennaciistoj (1931), Het Arbeiders-Esperantisme (1932, amb G. P. de Bruin i F. A. A. Faulhaber), Cxu socialismo konstruigxas en Sovetio? (1935, amb Robert Guiheneuf), Leteroj de Lanti (1940), Fredo (1976, pòstuma), entre d'altres. Sens dubte les influències de Lanti es veuen en lanovlangue orweliana de 1984.

    ***

    Vincenzo Castellari, en segona fila marcat amb una creu, amb altres companys

    Vincenzo Castellari, en segona fila marcat amb una creu, amb altres companys

    - Vincenzo Castellari: El 19 de juliol de 1880 neix a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Vincenzo Castellari. Sos pares es deien Paolo Castellari i Mariangela Cornacchia. Només pogué assistir fins a la segona classe de primària. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista i quant tenia 20 anys les autoritats el consideraven un dels caps d'aquest moviment a Faenza. En la seva formació política tingué molta influència l'internacionalista Serafino Mazzotti. Es guanyava la vida fent de carrosser. Mantingué correspondència amb altres anarquistes italians i rebé L'Agitazione d'Ancona, periòdic que distribuïa, i L'Avvenire Sociale de Messina. També va rebre còpies de periòdics anarquistes publicats a l'estranger i manifests, moltes vegades segrestats per l'autoritat judicial. Entre l'abril de 1901 i el setembre de 1903 va fer el servei militar al III Regiment d'Artilleria establert a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). El maig de 1904 promogué una manifestació no autoritzada a Faenza per protestar contra la matança de vaguistes que tingué lloc a Cerignola (Pulla, Itàlia); denunciat per aquest fet per l'autoritat judicial, va ser jutjat i condemnat pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) a 20 dies de reclusió i a una multa. El juny de 1909 va ser elegit membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Faenza amb els vots dels obrers socialistes i anarquistes. El 23 de febrer de 1913 prengué part en el Congrés Anarquista d'Emília-Romanya que se celebrà a Faenza. El seu nom aparegué en 1914 en una carta segrestada per la policia a Domenico Ghetti, detingut a Milà amb possessió d'una bomba. L'autor de la carta, Cesare Magri, responsable del Fascio Comunista Anarquista de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), presenta Ghetti als companys de Romanya, fent menció de militants considerats especialment actius i de confiança, Castellari entre ells. El 2 de maig de 1915 participà en la manifestació a Forlì contra la guerra i el juliol d'aquell any va ser cridat a files, però l'abril de 1916 retornà a Faenza després de ser llicenciat de la mili per una hèrnia. En contacte amb el moviment dels desertors anarquistes, especialment estès a la Imola (Emília-Romanya, Itàlia) rural, el 22 de setembre de 1917 prengué part en el congrés clandestí de la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) celebrat a la seu de la Unió Sindical Italiana (USI) d'Imola, en el curs del qual es prengueren decisions sobre la manera d'actuar i de fer la propaganda contra la guerra. En aquest congrés conegué nombrosos companys altres localitats, entre ells Giuseppe Sartini, Primo Bassi i Nello Garavini, que esdevingué un gran amic seu. Durant els primers mesos de 1918, després de passar la revisió general dels llicenciats, va ser declarat hàbil per al servei i enquadrat en l'exèrcit. A finals de setembre de 1918 retornà a Faenza amb una llicència especial per mor de l'hèrnia, mentre esperava el llicenciament definitiu. Després de la Gran Guerra freqüentà la fonda del Gioco del Pallone de Porta Montanara de Faenza, lloc de reunió dels anarquistes de la ciutat (Renato Cicognani, Francesco Guerrini, Pietro Lega, Serafino Mazzotti, Ugo Resta, etc.). Durant el feixisme va ser apallissat quatre vegades per escamots i cremaren el seu taller de carrosseria; malgrat tot, seguí tenint les mateixes idees llibertàries juvenils. Vincenzo Castellari va morir el 27 de novembre de 1966 a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia).

    ***

    Joan Font Alberti en una foto del Servei de Migració mexicà (1939)

    Joan Font Alberti en una foto del Servei de Migració mexicà (1939)

    - Joan Font Alberti: El 19 de juliol de 1889 neix a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Font Alberti. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava com a obrer surer taper. Assistí com a delegat del Sindicat Únic del seu poble natal a la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de tots els sindicats catalans («Conferència de Blanes»), celebrada entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 al cinema de Blanes (la Selva, Catalunya). El 16 de desembre de 1934 va ser detingut amb altres 19 companys quan assistia al Ple Comarcal de Sindicats Únics celebrat a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i aconseguí el 7 de juliol de 1939 embarcar-se, amb sa companya Leonila Gispert i sa filla Temis Font Gispert, a bord del vapor Ipanema cap al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). Al país asteca milità activament i en 1945 era membre del Comitè de la Delegació de la CNT, el secretari del qual era Juan Gallego Crespo. Quan l'escissió s'integrà en la Subdelegació de la CNT de la tendència«ortodoxa» i fou membre del grup editor del periòdic Tierra y Libertad. Durant la primavera de 1950 va ser nomenat secretari de la Subdelegació de la CNT mexicana, al costat de Jaume Rosquillas Magrinyà (tresorer), Benjamín Cano Ruiz (comptable), Vicente Marcet Vidal (correspondència), Jaume Carbó, Gabriel Pérez Montejo i Luis Romera Martínez (vocals). En 1971 formava part del Comitè de la CNT de Mèxic. Joan Font Alberti va morir el 5 de juliol de 1984 a Mèxic.

    Joan Font Alberti (1889-1984)

    ***

    Vincenzo Capuana

    Vincenzo Capuana

    - Vincenzo Capuana: El 19 de juliol de 1894 neix a Fezzano (Portovenere, Ligúria, Itàlia) l'anarquista Vincenzo Capuana. Sos pares es deien Antonio Capuana i Angelina D'Angeli. De jove s'enrolà en la marina mercant i, introduït en les idees anarquistes, desenvolupà una intensa tasca propagandística a la feina. En aquests anys establí relació amb destacats anarquistes de la regió de La Spezia, com ara Pasquale Binazzi, G. Milanesi, Renzo Novatore i Renato Olivieri. Actiu antimilitarista, va ser cridat a files quan la Gran Guerra i processat en dues ocasions per deserció. Encès agitador durant el Bienni Roig (1919-1920), amb la pujada del feixisme decidí abandonar Itàlia. En 1924, en acabar una travessia, abandonà la nau i novament embarcat trobà refugi als Estats Units. Després de viatjar arreu país, retornà a Nova York (Nova York, EUA), on esdevingué col·laborador del periòdic Il Martello, de Carlo Tresca. A començament de 1926 va ser detingut a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) per una temptativa d'atemptat contra el periòdic filofeixista Corriere d'America, de Luigi Barzini –no llançà la bomba perquè uns infants jugaven a la porta de l'edifici. El 8 de febrer d'aquell any va ser condemnat a set anys de presó, que començà a purgar a la presó de Sing Sing (Ossining, Nova York, EUA) i continuà a la de Boston (Massachusetts, EUA) i a la de Comstock (Nova York, EUA), on mantingué correspondència amb l'anarquista insurreccionalista Severino Di Giovanni, qui va fer campanya per al seu alliberament. Excarcerat, després de condonar-li dos anys i quatre mesos, i malgrat l'ordre de deportació a Itàlia, es traslladà a Pittsburgh (Allegheny, Pennsilvània, EUA). Continuà freqüentant els ambients anarquistes italians, com ara el Cercle «Volontà» de Brooklyn i mantingué correspondència amb Errico Malatesta. En 1931, amb Alfonso Giuseppe Abruzzo, Guerino Cataldo, Marcello Cavalla, Giuseppe Cipolla, Ottaviano Cirillo, Giuseppe Conti, Cirillo Ottaviano Dell'Amico, Giovanni Mancini, Mario Pace, Giuseppe Parissi, Bony Rosati i altres, fou un dels membres més representatius del Cercle Internacional Anarquista del Carrer 23 de Nova York. A Itàlia el continuaven buscant i va ser inscrit en el registre policíac de fronteres com a«perillós terrorista». El novembre de 1931 marxà cap a Barcelona (Catalunya), però ben aviat va ser expulsat. Retornà als EUA, però per les seves activitats subversives també en va ser expulsat. Novament marxà cap a Barcelona, on formà part, amb Lanciotto, Virgilio Gozzoli i Odoardo Ghillani, del grup anarquista«Germinal». En 1933 retornà a Itàlia sota falsa identitat. El 12 de juny de 1933 va ser detingut a prop de Piombino (Toscana, Itàlia) en un tren que anava cap a Roma (Itàlia), amb documentació falsa, una bomba i una pistola. L'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) sospitava que estava preparant un atemptat contra Benito Mussolini i el relacionà amb l'anarquista Ugo Boccardi. Jutjat, va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a Ponça. En aquesta illa penitenciària, juntament amb altres anarquistes, participà en una protesta contra les restrictives i humiliants condicions de vida que patien els presos polítics; processat per aquest fet, va ser condemnat a 10 mesos de presó per participació en «agitació col·lectiva». Immediatament va ser enviat a l'illa d'Ustica i posteriorment a l'arxipèlag de Tremiti. Irreductible, va ser novament processat i condemnat per rebutjar la salutació feixista. L'últim període de reclusió el passà a l'illa de Ventotene. Un cop lliure a finals de desembre de 1938, va ser ingressat en un sanatori el febrer de 1939 a causa de la seva salut malmenada. El març de 1939 en sortí i reprengué l'activitat antifeixista clandestina. Novament detingut per activitats subversives, va ser condemnat a tres anys de confinament, que a causa dels seus greus problemes de salut només purgà parcialment. Un cop lliure, elsúltims anys de la seva vida els passà d'un hospital a l'altre, amb períodes de detenció, l'últim el juliol de 1942, que va ser confinat a l'illa de Ponça, on va romandre fins el 12 d'agost de 1943. Retornat a La Spezia, cada vegada més malalt, Vincenzo Capuana va morir el 21 de juny de 1944 a l'hospital d'aquesta ciutat.

    ***

    El mestre Josep Xena Torrent (l'Hospitalet, ca. 1935). A la seva esquerra, el seu alumne Carlos Vidal, el qual de gran farà de xofer de Quico Sabaté i atemptarà contra el comissari Pedro Polo Borreguero a Barcelona

    El mestre Josep Xena Torrent (l'Hospitalet, ca. 1935). A la seva esquerra, el seu alumne Carlos Vidal, el qual de gran farà de xofer de Quico Sabaté i atemptarà contra el comissari Pedro Polo Borreguero a Barcelona

    - Josep Xena Torrent:El 19 de juliol de 1907 neix a Cassà de la Selva (Gironès, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista català Josep Xena Torrent. El fet que nasqués en una família humil treballadora i cenetista, no va impedir que aconseguís una bona educació de manera autodidacta. Lampista de professió, s'establirà a Palafrugell, on s'afiliarà a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Interessat per l'esperanto, va crear una escola nocturna a Palafrugell amb la seva companya Harmonia Puig, i en 1926 assistirà a un congrés esperantista de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Apàtrida Mundial) a Lió. Insubmís al servei militar, es refugia a França fugint de la dictadura militar de Primo de Rivera, i visqué a París i a Perpinyà. A França entrarà en contacte amb el grup «Los Solidarios» (germans Ascaso, Durruti, García Oliver, etc.) i en 1931, amb la proclamació de la República, entrarà a Espanya. En els anys republicans ensenyarà amb Harmonia la pedagogia racionalista de Ferrer i Guàrdia a l'Escola Lliure d'Alaior (Menorca), entre 1931 i 1932, i a l'Escola Ferrer i Guàrdia de l'Hospitalet, en 1932, en substitució de Joan Roigé. Militarà en la CNT i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l'Hospitalet i del Baix Llobregat, participant en diversos congressos del període --en representació del Sindicat Únic de Treballadors de Fígols, va ser delegat al Congrés de 1931 de la CNT. El 19 de juliol prendrà part en els combats contra la rebel·lió feixista als carrers de Barcelona i l'endemà va encapçalar la delegació del Baix Llobregat en l'assemblea de la CNT-FAI on es va manifestar partidari de la postura de García Oliver sobre la necessitat d'implantar el comunisme llibertari i contrària al col·laboracionisme amb les forces polítiques, proposta que va ser derrotada. Durant la guerra, però, va ser regidor en representació de CNT a l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat, ocupant-ne la regidoria d'Economia. El desembre de 1936 va intentar implantar a l'Hospitalet el salari únic. Durant els mesos que la CNT va assumir en solitari l'Ajuntament de l'Hospitalet (del 29 de desembre de 1936 al 9 de febrer de 1937), va ser l'alcalde de la ciutat. Els dos últims anys de la guerra va ser secretari del Comitè Regional de la FAI i el desembre de 1937 va formar part de la delegació de la CNT que va assistir a París al congrés extraordinari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Després de la pèrdua de Catalunya es va exiliar a França on va ser immediatament empresonat --va ser el primer pres de la CNT-- a Perpinyà i a Montpeller, i condemnat a 10 mesos i a l'expulsió. Gràcies al Consell General del Moviment Llibertari --del qual era membre amb Germinal Esgleas, Frederica Montseny, Germinal de Sousa, García Oliver, entre d'altres--, va aconseguir embarcar cap a Santo Domingo, començant així el seu llarg exili sud-americà. Assentat a Ciudad Trujillo, va ser el representant del Consell General del Moviment Llibertari i s'ajustà a l'ortodòxia lligada a la línia Esgleas-Montseny. Seguidament viurà a San Juan de Managua, amb Josep Abella, com a mestre. En 1945 es va traslladar a Caracas (Veneçuela), on va desenvolupar una intensa vida llibertària, especialment després de la caiguda de la dictadura (1958): va fundar el Centre Cultural i una espècie d'ateneu llibertari (Estudis Socials) i va animar el butlletí AIT de la Federació Obrera Regional Veneçolana (FORVE). Sempre contrari a les unificacions confederals («que retornin els esgarriats»), es va oposar a la confluència de 1960 i va assistir al congrés de Llemotges de 1960. En 1963 era secretari general dels grups de defensa confederals a Veneçuela. El juliol de 1976 va fer un míting a Tolosa de Llenguadoc en representació de la FORVE. A finals dels anys 70 i principis dels 80 va participar en actes a Espanya: V Congrés de la CNT (1979), míting a l'Hospitalet (1 de maig de 1982), conferències en 1985 en l'aniversari de la fundació de la CNT, conferència a Barcelona (19 de juliol de 1986), etc.; a més de diverses col·laboracions en el periòdic CNT (1986). Josep Xena Torrent va morir el 14 de maig de 1988 a Caracas (Veneçuela). La seva companya, Harmonia Puig, va morir el 22 de juny de 1989 a Caracas i la seva filla, Nereida, va ser un temps secretaria de les Joventuts Llibertàries de Veneçuela.

    Josep Xena Torrent (1907-1988)

    ***

    Antonio Liria Rodríguez

    Antonio Liria Rodríguez

    - Antonio Liria Rodríguez: El 19 de juliol de 1908 neix a Mazarrón (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Liria Rodríguez. Sos pares es deien Joaquín Liria Jiménez, jornaler, i Antonia Rodríguez Camacho. En 1920 vivia amb sos pares i germans a El Garrobo (Mazarrón, Múrcia, Espanya) i treballava de miner. Emigrà a Barcelona (Catalunya), treballà de peó i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la VIII Centúria de la«Columna Hilario-Zamora» al front d'Aragó i participà en la batalla de Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya). Durant una temporada fou membre de les Patrulles de Control i de la Guàrdia Rural de la col·lectivitat agrícola del Prat Vermell. El 18 de març de 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut a Barcelona, però aconseguí passar a França. Va creure les promeses franquistes i decidí retornar a la Península; detingut a la frontera, va ser empresonat durant quatre mesos en un camp de concentració de Bilbao (Biscaia, País Basc), del qual pogué sortir avalat. L'agost de 1939 va ser detingut a Barcelona arran d'una delació i portat davant un consell de guerra que el condemnà el 17 de febrer de 1942 a 20 anys de reclusió temporal per «rebel·lió militar». Sortí en llibertat condicional el 8 de juny de 1943 amb residència obligada a València (País Valencià), però el 10 de juliol de 1944 va ser indultat i pogué retornar a Barcelona. En aquesta època estava casat amb dos infants i treballava de peó. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció. Son germà major, Francisco Liria Rodríguez, també va ser un destacat militant anarcosindicalista.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Les eleccions parlamentàries (1977 i 1979) i les municipals (1979) han significat l'enlairament de munió de professionals de la política que només veuen en les eleccions un sistema d'obtenir determinats ingressos econòmics, nombrosos privilegis personals. Les cúpules burocràtiques dels partits situen en els primers llocs de de les llistes els membres de les burocràcies més apropats al sistema, aquells que s'han destacat més, en sindicats i barriades, en la lluita en favor dels Pactes de La Moncloa, de la liquidació de les experiències d'unitat obrera. (Miquel López Crespí)


    Eleccions i desencís: l´oportunisme en la transició i postransició



    Carrillo (PCE) i Adolfo Suárez, representant del franquisme reciclat pactaren l’acceptació de la monarquia borbònica, la “sagrada unidad de España” y el manteniment del sistema capitalista.

    És cap a 1978, amb el desencís produït per la victòria política dels partits del règim --especialment UCD--, i la desmobilització que promocionen PCE i PSOE, quan els sectors populars més combatius comencen a retrocedir. Les lluites obreres, en bona part, han perdut el caràcter d'ofensiva (d'unitat mitjançant l'assemblea, la democràcia directa, la coordinació de fàbriques). Ara es combat més que res per defensar el salari, el lloc de treball... el mínim indispensable per a sobreviure. L'atur augmenta de forma alarmant (amb el PSOE se superaran els tres milions i mig de treballadors sense feina!). És l'inici de les reconversions salvatges: més gent al carrer amb ajut de les forces repressives i amb la collaboració de CC.OO. i UGT, ja depurades de la majoria dels elements revolucionaris que hi havia en un passat recent.



    La desmobilització del poble afectà igualment al poderós moviment veïnal que, des de començaments dels anys setanta, portava a coll la lluita contra el feixisme i les reivindicacions dels barris. En efecte: a partir del resultat de les eleccions municipals del 3 d'abril de 1979, el moviment veïnal que havia fet tremolar la dictadura és combatut a fons pels partits del règim (sense voler recordar que ha estat mercès al suport d'aquests mateixos veïns, com la nova burocràcia s'ha installat dins les institucions de l'Estat). Ara ja sobren aquelles reivindicatives associacions, les assemblees de barri, la coordinació popular... El "poble" ja no és "representatiu". Qui comanda, qui "representa" (és la "lògica" del sistema) són els regidors. Tot això comporta una altra onada de desencís: el desmuntatge del moviment de barris; el que resta es procurà que s'adapti i sigui servil amb les noves autoritats i el règim reformat.

    A començaments de 1979, coincidint amb tots aquests atacs directes al que havia estat la columna vertebral de la resistència antifeixista i antisistema, importants sectors de la classe obrera, dels estudiants, professionals d'esquerra, inicien un procés de desafiliació política i sindical. És un signe de protesta davant les traïdes que contemplen, però també de cansament per dècades de lluita que al final han estat capitalitzades (o destruïdes) pel possibilisme reformista.



    14-IV-1985. Acte a Son Coletes (Manacor) recordant els republicans assassinats pel franquisme. El pacte entre el franquisme reciclat i la pseudoesquerra es va fer també contra la nostra memòria històrica. L'escriptor Miquel López Crespí (primer a l'esquerra) recorda els oblidats en temps de la transició.

    Ho explica força bé el volum publicat per L'Avenç amb el títol De la democràcia a la dictadura: Catalunya 1973-1983: "Aquest caràcter mobilitzador [de les associacions de veïns] durà fins al 1979. Després de les primeres eleccions democràtiques [1977], amb l'accés als consistoris de regidors i alcaldes dels mateixos partits que potenciaven les associacions de veïns, aquestes van quedar en un segon pla, no sols a Barcelona, sinó a totes les poblacions... La segona raó va ser la marginació que els alcaldes i regidors van fer de les associacions de veïns, que immediatament van ser observades com a entitats que podien fer més nosa que servei. El poder institucional era qui havia de decidir sobre els problemes i el futur de les ciutats i no calia que gent 'no representativa' dels ciutadans intervingués. Era una democràcia que excloia la participació dels ciutadans en la gestió de cada dia. La davallada fou inevitable".

    Les eleccions parlamentàries (1977 i 1979) i les municipals (1979) han significat l'enlairament de munió de professionals de la política que només veuen en les eleccions un sistema d'obtenir determinats ingressos econòmics, nombrosos privilegis personals. Les cúpules burocràtiques dels partits situen en els primers llocs de de les llistes els membres de les burocràcies més apropats al sistema, aquells que s'han destacat més, en sindicats i barriades, en la lluita en favor dels Pactes de La Moncloa, de la liquidació de les experiències d'unitat obrera.

    Alhora és el moment (com veurem en el capítol següent) en què l'extrema dreta (militar i civil), enardida per aquesta desmobilització, creu que és hora d'acabar amb els "excessos" democràtics de la reforma. Els militars feixistes, aquells que demà, el 1981, ocuparan el Congrés i trauran els tancs a València, prenen bona nota de tot l'abandonament de la defensa activa antifeixista.

    Miquel López Crespí

    (5-II-08)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

    Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui. (Xirinacs)


    Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals. (Xirinacs)



    Lluís M. Xiricans (a la dreta de la fotografia) i Joan Teran, dirigent de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional, Endavant, (a l´esquerra) presentaren a Barcelona el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.

    Presentació del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)


    Per Lluís M. Xirinacs.


    En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".


    No hi estic gens d'acord


    La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.



    Miquel López Crespí (centre de la fotografia), al costat de Mateu Morro sempre ha estat a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans. Manifestació per la independència dels Països Catalans a Palma (Mallorca).

    Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.


    Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya


    Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.

    Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.


    Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.


    Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.


    El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans.


    Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

    Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    0 0

    [20/07] «La Rebelión» -«Les Semailles» - Picnic«wobbly» - Atemptat contra Stagnetti - Cauen reductes facciosos - Homenatge a Ascaso -«Mondcivitano» - Giuliani - Guilmot - Yvetot - Corti - Bargalló - Danjean - Mett - Cano Pérez - Cusset - Ravaté - Long - López Arencibia - Holmberg - Ascaso - Antonini - Liarte - Mougeot - Chassin - Agut - Díez - Marcos Alarcón - Buján - Díez García - Centeno

    Anarcoefemèrides del 20 de juliol

    Esdeveniments

    Portada d'un exemplar de "La Rebelión"

    Portada d'un exemplar de La Rebelión

    - Surt La Rebelión: El 20 de juliol de 1902 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de La Rebelión. Periódico anarquista. Portava la cita clàssica llatinaFrangar non flectar (Em trencarà, però no em doblegarà). La periodicitat era irregular («Apareix quan pot») i el preu era la voluntat. L'administració la portà José Aquistapace i a partir del número 15 (6 de febrer de 1903) figurà com a director Perfecto Amor i des del 17 (14 de juny de 1903) Mariano Torres. S'hi donava compte de les notícies sindicals, de les activitats dels diferents grups anarquistes («Caballeros del Ideal», «Centro Internacinal»,«Cigarreros Libertarios»,«Emancipación Humana»,«Libertad», «Malhechores Honrados», «Tiempos Nuevos»,«La Verdad», etc.), de la política internacional, de les efemèrides històriques, articles contra la repressió i la Llei de Residència, etc. El número 4 (25 d'agost de 1902), número extraordinària sobre el amor lliure a Montevideo, portà el subtítol«Periódico Socialista-Anárquico». Molts d'articles anaven signats amb pseudònims, però hi trobem articles de H. Arabalac, Roberto Ardigó, Francisco C. Aratta, Bacorniz, Joaquín de Barberena, Edmundo F. Bianchi (Lucrecio Espíndola), Paulina Bigiogero, Brescio, Luis Buchner, F. J. Bruzzone, Pedro Carbonell, Roberto de las Carreras, Juan Casademont, Teresa Claramunt, Juan Claro, Gerónimo Colombo, Bernabé Cordero, F. Domínguez Pérez, Enrique Crosa, Leo Gali, V. García, Alberto Ghiraldo, José Ingenieros (Hermenio Simel), Piotr Kropotkin, Manuel Lago, Irma Lauri, E. Laverdays, A. M. Lazzoni, Palmiro de Lidia, Perfecto B. López, Anselmo Lorenzo, M. A. Macepherson, Teresa Mañé, Ricardo Mella, Edmundo Montagne, R. Notiacris, José Nuñez, Paraf-Javal, Pastini, M. S. Pazos, Francisco Pérez, Mateo Proment, Teresa Ramos Suárez, Oreste Ristori, Francisco A. Riu, Élisée Reclus, José Reguera, Manuel Sabino (Onibas Leunam),A. Sánchez, Sanescril, Jules Simon, Souveraine, Federico Urales, Juan Valls i Henri Zisly, entre d'altres. En sortiren 19 números, l'últim el 29 de juliol de 1903.

    ***

    Portada del primer número de "Les Semailles"

    Portada del primer número de Les Semailles

    - Surt Les Semailles: El 20 de juliol de 1905 surt a Bourges (Centre, França) el primer número del periòdic Les Semailles. Journal anarchiste (Les Llavors. Diari anarquista). Portava els epígrafs:«A cadascú segons les seves fores, a cadascú segons les seves necessitats. Heus aquí la lògica anarquista» i «Mentre duri la iniquitat, nosaltres, revolucionaris, anarquistes, comunistes, restarem en estat de revolució permanent». Havia de ser quinzenal, però aparegué irregularment. Achille Légeret en fou el director i redactor principal i Jean Pagés i Étienne Coudereu els gerent. Trobem textos de Georges Adèce, Sébastien Faure, Lucien Guerchet, Eugénie Giraud, Paul Hensy, Mal Ica, Achille Légeret, Errico Malatesta, A. Médiant, Louise Michel, Paraf-Javal, etc. Mantingué estretes relacions amb la cooperativa«L'Entente Économique», La Lliga de la Regeneració Humana (LRH) i l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), i distribuí exemplars d'altres periòdics anarquistes (L'Anarchie,La Grande Grève, Le Libertaire, Les Temps Nouveaux, etc., així com fullets de diversos autors (Errico Malatesta, Victor Méric, Jean Most, Élisée Reclus, Georges Yvetot, etc.). En sortiren dos números més, 1 de setembre i l'1 d'octubre de 1905. Entre març de 1901 i març de 1902 havia aparegut a París (França) una revista amb la mateixa capçalera.

    ***

    Picnic "wobbly" (Seattle, 20 de juliol de 1919)

    Picnic wobbly (Seattle, 20 de juliol de 1919)

    - Picnic wobbly: El 20 de juliol de 1919, a Seattle (Washington, EUA), el Comitè General de Defensa dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), organitza un dels seus«Class War Picnic», berenar campestre en suport dels presos anarcosindicalistes.

    ***

    Esquadra d'Acció feixista en una "expedició punitiva"

    Esquadra d'Acció feixista en una "expedició punitiva"

    - Atemptat contra Spartaco Stagnetti: El 20 de juliol de 1920, a Roma (Itàlia), l'anarquista Spartaco Stagnetti, secretari del Sindicat de Tramviaires de Roma,és atacat i ferit per un escamot de nacionalistes i de feixistes. Per aquest fet serà declarada la vaga general.

    Spartaco Stagnetti (1888-1927)

    ***

    Caserna de la Montaña després de la rendició (Madrid, 20 de juliol de 1936)

    Caserna de la Montaña després de la rendició (Madrid, 20 de juliol de 1936)

    - Cauen els últims reductes facciosos: El 20 de juliol de 1936, a les 13 hores, la caserna de les Drassanes de Barcelona (Catalunya), on s'havien atrinxerat les últimes tropes rebels, cau a mans dels obrers. Però les pèrdues humanes seran importants, entre elles Francisco Ascaso, que morirà d'un tret enmig del front; serà un dels tres mil obrers revolucionaris que durant aquests dies deixarà la vida pel triomf de la revolució social. La CNT-FAI s'apodera de nombrós armament i controla completament la ciutat. Mentrestant, a Madrid, les forces lleials ataquen la caserna de la Montaña i lluiten contra els rebels de Getafe i de Carabanchel que, després d'una breu, però dura lluita, són reduïts. L'aixecament s'estén a Galícia i es produeixen combats a La Corunya i a Vigo. En un accident d'aviació sobre Cascais (Portugal) mor el general José Sanjurjo, quan venia a fer-se càrrec de l'aixecament. Comencen a perfilar-se les dues zones antagonistes i comencen a organitzar-se columnes. Es forma el Govern Giral, que apel·larà a França. Mola envia emissaris a Itàlia per aconseguir armes i avions. S'engega un pont aeri entre Tutuan i Sevilla per al trasllat de tropes.

    ***

    Portada del fullet d'homenatge a Francisco Ascaso

    Portada del fullet d'homenatge a Francisco Ascaso

    - Homenatge a Francisco Ascaso: El 20 de juliol de 1938 surt a Barcelona (Catalunya), editat per «Tierra y Libertad» el fullet Homenaje del Comité Peninsular de la FAI a F. Ascaso. 1936 - 20 de julio - 1938. Aquest opuscle conté tres articles del destacat militant anarquista Francisco Ascaso Abadía, mor dos anys abans combatent el cop militar feixista, i textos de Diego Abad de Santillán i de Buenaventura Durruti Domínguez.

    ***

    Capçalera de "Mondcivitano"

    Capçalera de Mondcivitano

    - Surt Mondcivitano: El 20 de juliol de 1956 surt al Japó el número tres del periòdic bilingüe japonès-esperanto Mondcivitano. Organo de Mondcivitanoj k militrezistantoj en Japania (Ciutadà del Món). Publicat per l'anarquista japonès Taiji Yamaga, era una publicació antimilitarista afiliada a la Internacional dels Resistents a la Guerra.

    ***

    Carlo Giuliani assassinat

    Carlo Giuliani assassinat

    - Assassinat de Carlo Giuliani: El 20 de juliol de 2001, a Gènova (Ligúria, Itàlia), es reuneixen els militants alterglobalització per protestar contra la sessió de la Cimera del G8 --grup dels vuit països més industrialitzats del món: Alemanya, Canadà, EUA, França, Itàlia, Japó, Regne Unit i Rússia. El centre de la ciutat es va militaritzar per a l'ocasió i s'aïllà de la resta del món per altres barreres metàl·liques (Zona Roja). El dia abans 19 de juliol 30.000 manifestants van manifestar-se pels drets dels immigrants i contra el racisme, però el divendres 20, quan una desena de milers de manifestants intenten apropar-se al«Mur de la Vergonya», l'exèrcit i la policia --sense oblidar els centenars de guàrdies infiltrats provocadors-- carreguen amb extrema violència contra els militants alterglobalització, la majoria pacifistes. Un jove militant anarquista, Carlo Giuliani, de 23 anys, és abatut d'una bala al cap per un carrabiner i trepitjat per un jeep policíac a la Via Caffa, a prop de la plaça Tommasseo. Centenars de manifestants són també ferits i els anarquistes del Black Block (Bloc Negre) són vilipendiats per les autoritats i per la premsa que els acusen d'haver comès actes violents contra la propietat: trencament de mostradors de bancs i de comerços de luxe i una presó atacada. Però després d'aquest drama, la mobilització no afebleix i l'endemà una immensa manifestació reagrupa 200.000 manifestants. L'anarquista Carlo Giuliani, activista dels moviments alterglobalització i okupa, vivia al barri de Righi i sa família era de Sestri Ponente. Vivia amb son pare, un conegut sindicalista de la centrista Confederació General Italiana de Treballadors. Després de la seva mort, la figura de Carlo Giuliani s'ha convertit en un símbol per als activistes alterglobalització. Exemple d'això són la «Caravana Llibertària Carlo Giuliani» o la «Piazza Carlo Giuliani». La repercussió de la seva mort s'ha estès fora d'Itàlia; com a exemples, la banda britànica anarcopunk Conflict va escriure una cançó (Carlo Giuliani) en la seva memòria, el grup de Vallecas (Madrid) Ska-p va compondre Solamente por pensar dedicada a Carlo, la banda aragonesa Azero li va homenatjar amb Sangre en la manifestació i el grup anarcomusical Los Muertos de Cristo va escriure la peça Muerte accidental de un anarquista. El 5 de maig de 2003 la jutgessa d'instrucció Elena Daloiso va arxivar la causa contra Marco Placanica, de 24 anys, el carrabiner presumpte autor dels tres que van matar Giuliani, accedint a la petició del fiscal Silvio Franz qui havia sol·licitat l'arxiu del cas adduint que l'assassinat de Giuliani no va ser tal, sinó un homicidi en «llegítima defensa» fruit d'una bala desviada per una pedra.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Notícia del processament d'Émile Guilmot apareguda en el diari parisenc "Figaro" del 3 de juliol de 1894

    Notícia del processament d'Émile Guilmot apareguda en el diari parisenc Figaro del 3 de juliol de 1894

    - Émile Guilmot: El 20 juliol de 1853 neix a Nivelles (Brabant, Valònia) l'anarquista Émile Guilmot. Treballà com a obrer pintor de la construcció a Lilla (Nord, França), on milità en el moviment anarquista d'aquesta localitat. A Lilla vivia al número 9 del carrer Saint-Roch. El 2 de juliol de 1894 va ser detingut després de brindar per l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot i honorar el seu «venjador» Sante Geronimo Caserio; portat davant la justícia, se li va decretar l'expulsió del país dos dies després. El 10 d'agost de 1894 va ser jutjat per l'Audiència del Nord pel delicte d'«apologia criminal d'assassinat» i condemnat a quatre mesos de presó. Posteriorment va ser condemnat en diferents ocasions per «abús de confiança»,«rebel·lió, cops i ultratges als agents». La policia belga assenyalà que «mantenia correspondència amb anarquistes estrangers». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Georges Yvetot

    Georges Yvetot

    - Georges Yvetot:El 20 de juliol de 1868 neix a París (França) el tipògraf, antimilitarista i militant anarquista i anarcosindicalista Georges Louis François Yvetot, conegut per alguns com Le Bouledogue (El Buldog). Havia nascut a la parisenca caserna dels Minimes on son pare, d'origen normand, feia de gendarme. Orfe de mare, i més tard de pare, creixé amb els Frares de la Doctrina Cristiana i en l'Obra dels Orfes-Aprenents d'Auteuil, dirigida per l'abat Roussel. Per mor de la tuberculosi no va fer el servei militar. Entre 1887 i 1894 treballà com a tipògraf i corrector en La Patrie i Le Petit Soir. En aquests anys treballava per un salari inferior al normal i no desenrotllà cap activitat política. La seva introducció en el món militant començà representant una cooperativa de consum en el Comitè Obrer de la Vidrieria. Sota la influència de Fernand Pelloutier esdevingué anarquista i l'ajudà com a tipògraf en la composició del periòdic L'Ouvrier des Deux Mondes. A la mort de Pelloutier li succeirà en la secretaria de la Federació de les Borses de Treball (FBT), amb el suport dels seguidors de Jean Allemane (allemanistes) i de Paul Brousse (broussistes), i Paul Delesalle serà nomenat secretari adjunt. Serà reelegit en aquest càrrec en tots els congressos fins a la Gran Guerra. A partir del Congrés de Montpeller de setembre de 1902, el secretari de la Secció de les Borses del Treball (SBT) exercirà alhora la funció de secretari de la Confederació General del Treball (CGT) i per això fou, fins al 1918, el segon dins la jerarquia sindical. Presentà els balanços de l'FBT o de l'SBT en diversos congressos: Niça (setembre 1901), Alger (setembre 1902), Bourges (setembre 1904), Amiens (octubre 1906), Tolosa de Llenguadoc (octubre 1910) i Le Havre (setembre 1912). En elsúltims dos congressos també presentà un informe sobre La Voix du Peuple. Durant el Congrés de Marsella (octubre 1908) romania empresonat. Representà el sindicalisme francès en diverses trobades del moviment sindical internacional: delegat, amb Griffuelhes, a Dublín (1903) sense que tinguessin èxit les seves tesis; representant de la CGT, amb Jouhaux, en la Conferència Internacional de París (agost 1909), on polemitzà durament amb Legien defensant la superioritat de l'acció econòmica sobre l'acció política i proposant, sense èxit, l'organització de congressos internacionals periòdics; participant en la Conferència de Budapest (1911), on entrà en conflicte amb el sindicalisme hongarès; delegat en cap dels sindicalistes francesos en el Congrés d'Alemanya (1911) i del qual haurà de fugir precipitadament cap a França perseguit per la policia; etc. Anarquista proudhonià, es mostrà reticent a l'entrada de l'FBT dins de la CGT durant el IX Congrés el setembre de 1901 a Niça i sempre defensà la independència del sindicalisme respecte als partits, especialment durant el Congrés de Bourges de 1904, on palesà la seva hostilitat a qualsevol pacte amb el Partit socialista. Amb altres anarquistes fundà el desembre de 1902 la Lliga Antimilitarista, que esdevingué després del Congrés d'Amsterdam, de juny de 1904, una secció de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En el Congrés d'Amiens contribuí a l'adopció de la influent «Carta d'Amiens» d'independència sindical. Gran orador, s'especialitzà en la propaganda antipolítica i antimilitarista, fet que el portà nombroses vegades a ser detingut i condemnat, com el setembre de 1903 quan fou condemnat a Nantes a un mes de presó i a 100 francs de multa. Per la campanya pel«Sou del soldat» i, més tard, per la difusió del Manuel du soldat fou denunciat nombroses vegades, però moltes vegades acabaren en absolució. Però a Rouen fou condemnat, el febrer de 1904, a dos anys de presó; el juliol d'aquest mateix any a tres mesos i 100 francs de multa; i el novembre a dos mesos i 50 francs de multa. El 30 de desembre de 1905 va ser condemnat a tres anys de presó i a 100 francs de multa per l'afer del «Cartell Roig», crida als soldats editat per l'AIA. Aquest mateix any va publicat La Vache à lait, editat per l'AIA. Detingut preventivament abans del Primer de Maig de 1907, juntament amb Charles Marck i altres companys, fou condemnat a quatre anys de presó el juny i alliberat l'abril de 1908. Novament detingut i processat l'1 d'agost de 1908 amb tot el grup dirigent de la CGT i amb altres militants arran de la massacre de Villeneuve-Saint-Georges, el 30 d'octubre de 1908 serà absolt amb la resta. Durant les seves detencions la secretaria passà a mans de Delesalle i de Garnery. Portà a terme una activa campanya per la pau i contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. En 1912 publicà en La Bataille Syndicalisteun article titulat«Désertez!» i pel qual el ministre de Justícia Jean Louis Barthou el detingué el juliol de 1913. A començaments de 1914, Gaston Doumergue, president del Consell de ministres, alliberà presos antimilitaristes, però no Yvetot que havia estat condemnat a un any de presó. Oposat a tot reformisme, combaté, especialment l'octubre de 1910 en La Voix du Peuple i en el Congrés de Tolosa, contra l'arbitratge obligatori, per la llibertat de vaga, contra tota llei reformista, etc. No mostrà hostilitat vers els cercles intel·lectuals i fou un dels principals propulsors de l'adhesió dels funcionaris (correus, mestres, etc.) als sindicats. El març de 1907 participà activament en la vaga dels estibadors i en el Congrés de la Federació de Mestres. Quan esclatà la Gran Guerra, la política de la «Unió Sagrada» el desmoralitzà i abandonà orgànicament les tasques sindicals retornant al seu ofici de tipògraf. En aquesta època fou director de l'Associació Nacional dels Orfes de Guerra, amb seu a Étretat, i es dedicà plenament als infants. En 1915, a més de treballar com a corrector en Le Journal i en L'Information, marxà a Montenegre i a Sèrbia per evacuar orfes iugoslaus quan els exèrcits dels imperis centrals ocuparen el país. Eliminat del Comitè de la CGT en 1918, s'inclinà cap les minories cegetistes. Durant el període d'entreguerres participà en campanyes pacifistes i col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes francesos i belgues: Le Combat (1926-1929), La Conquête du pain (1934-1935), La Patrie Humaine (1931-1939), Le Raffut (1921-1922), La Revue Anarchiste (1929-1936), Le Semeur (1923-1936), etc. L'1 de maig de 1918 fou admès en el Sindicat de Correctors i entre 1920 i 1932 en pertanyé al Comitè Sindical. En 1935 publicà les seves memòries en La Conquête du pain i participà amb el grup de militants al voltant del setmanari Sydicats, fundat l'octubre de 1936. En maig de 1938, a Draveil, sota els auspicis de la Lliga dels Drets de l'Home, va fer una conferència sobre Pelloutier juntament amb Froideval i R. de Marmande. A començaments de 1939, amb Ch. Marck i G. Guiradu, fundà un grup de suport mutu de vell militats cegetistes (Ble, Le Pen, Cleuet, Perrot, Charlier, De Marmande, etc.). Poc abans de la guerra, signà el manifest«Paix immédiate», de Louis Lecoin; denunciat, no fou empresonat a causa de la seva salut. Després de la declaració de guerra, abandonà la CGT. En 1940 es va sotmetre a una greu operació, perdé la feina i caigué en la misèria. En 1942, per sobreviure acceptà presidir el Comitè Obrer de Socors Immediats (COSI) fundat pels sectors sindicals col·laboracionistes amb els ocupants alemanys arran dels bombardeigs britànics sobre la zona industrial parisenca. Aquest compromís amb els sectors col·laboracionistes li serà fortament criticat, malgrat una vida militant irreprotxable. Poc dies després, Georges Yvetot va morir a causa de les seqüeles d'aquesta operació l'11 de maig de 1942 a París (França) i fou incinerat el 15 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise davant de dues-centes persones. Durant sa vida va col·laborar en nombrosos periòdic llibertaris, com ara Le Libertaire, Le Mouvement Socialiste, L'Avant-Garde,La Guerre Sociale, La Révolution,La Vie Ouvrière, La Voix du Peuple, L'ÉcoleÉmancipée, La Bataille Syndicaliste, Plus Loin, La Voix Libertaire, etc., i col·laborà en L'Éncyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure. És autor de Le syndicalisme, les intellectuels et la CGT (s. d.), Vers la grève générale (1902), ABC syndicaliste (1908), Le nouveau manuel du soldat (1908), Syndicat et syndicalisme (1910, amb Delesalle, Griffuelhes i Pouget) iLa triple action de la CGT (1913), entre d'altres.

    ***

    Egidio Corti

    Egidio Corti

    - Egidio Corti: El 20 de juliol de 1886 neix a Calolziocorte (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Egidio Corti. Sos pares es deien Giuseppe Corti i Angela Angeloni. Estudià fins el tercer grau d'elemental i es guanyava la vida com a obrer mecànic. Formà part del Grup Llibertari «Bergamasco», creat el 2 d'agost de 1914 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) i adherit a la Unió Anarquista Italiana (UAI), i del qual formaven part Vittore Colla Luigi Caglioni, Gaetano Ghirardi, Luigi Marcassoli i Camillo Mazzoleni, entre d'altres. El 28 d'abril de 1916 va se cridat a files i lluità en infanteria en la Gran Guerra, després en artilleria de campanya i, des de l'1 d'octubre de 1918, a Albània. L'agost de 1919 va ser llicenciat. Subscriptor del periòdic anarquista Fede!, amb l'arribada del feixisme el seu domicili va ser escorcollat en diverses ocasions. El 7 de febrer de 1926, amb l'anarquista Gaetano Ghirardi, secretari del Grup Llibertari «Bergamasco», va se detingut i empresonat el 25 de març de 1926 acusat d'haver afavorit la fuga del tipògraf anarquista Luigi Caglioni, buscat per possessió d'explosius. El 4 de maig de 1926 el Tribunal de Bèrgam el condemnà, sentència confirmada pel Tribunal de Milà (Llombardia, Itàlia) el 4 d'octubre, a sis mesos de presó. La sentència s'havia d'executar amb un arrest l'11 de febrer de 1927, però, mentrestant, el 2 de desembre de 1926 va ser detingut a Bèrgam amb altres 11 antifeixistes considerats«perillosíssims», entre ells els anarquistes Alessandro Caglioni, Luigi Vitali i Gaetano Ghirardi. El 12 de desembre se li va assignar deportació per tres anys a l'illa de Lampedusa. Aprovat condicionalment el confinament el 19 de març de 1927, va ser immediatament detingut per a complir la pena anterior i el 20 de juliol sortí de la presó Agrigent (Sicília) en acabar la condemna. Sempre vigilat per la policia, el 4 de gener de 1930 va ser detingut preventivament per la policia. Egidio Corti va morir el 14 d'octubre de 1936 en una clínica de Trescore Balneario (Llombardia, Itàlia), on havia estat hospitalitzat feia un temps a conseqüència dels maltractaments i de les tortures patides.

    ***

    Foto policíaca de Jaume Bargalló Casado (14 de setembre de 1913)

    Foto policíaca de Jaume Bargalló Casado (14 de setembre de 1913)

    - Jaume Bargalló Casado: El 20 de juliol de 1887 neix a Pratdip (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista Jaume Bargalló Casado. Sos pares es deien Tomàs Bargalló i Teresa Casado. D'antuvi republicà, el 30 d'agost de 1903 va ser nomenat vicepresident del Centre Republicà de Ginestar (Ribera d'Ebre, Catalunya). Cap el 1908 arribà a Elna (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà de jornaler a diverses bòbiles de la localitat. El setembre de 1913 vivia a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i aquest mateix any va ser fitxat com a «anarquista militant, perillós i capaç de cometre un atemptat». Segons la policia era membre del grup anarquista «Los Explotados». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Notícia de la detenció d'Henri Danjean apareguda en el diari parisen "La Matin" del 17 de setembre de 1938

    Notícia de la detenció d'Henri Danjean apareguda en el diari parisen La Matin del 17 de setembre de 1938

    - Henri Danjean: El 20 de juliol de 1894 neix a Chagny (Borgonya, França) l'anarquista Henri Auguste Danjean. Era fill d'un empleat ferroviari. Casat el 28 de juny de 1917 al III Districte de París, no tingué infants. Es guanyava la vida com a gravador de metalls. Milità en el grup anarquista de Le Blanc-Mesnil (Illa de França, França) i en el Congrés de la Federació Anarquista Parisenca (FAP), celebrat el 4 de juny de 1933, va ser nomenat membre de la comissió de control de la seva directiva. Quan esclatà la guerra d'Espanya es trobava a Barcelona (Catalunya) i en la tardor de 1936 va ser nomenat membre de la Secció Francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), ocupant-se del reclutament de milicians. A començament del gener de 1937 passà a la Península amb un grup de 24 militants anarquistes amb la intenció allistar-se en les milícies confederals, entre ells Nils Lätt, Angelo Denegri, Jean Grégoire, Marcel Buillot, Lucie Debaud, René Marchand, Émile Lacroix i Albert Meyer; tots portaven un salva conduit de la Delegació Permanent de la CNT-FAI a França. Aquell mateix 1937 retornà a França i durant aquest any animà el Comité Anarcho-Syndicaliste pour la Défense et la Libération du Prolétariat Espagnol (CASDLPE, Comitè Anarcosindicalista per a la Defensa i l'Alliberament del Proletariat Espanyol), comitè que va ser dirigit per Pierre Besnard. En aquesta època vivia a Drancy (Illa de França, França). El 13 de setembre de 1938 va ser detingut, juntament amb l'espanyol Francisco Pablo i el venedor d'objectes vells Léon Tramuset, acusat de tràfic d'armes entre Suïssa, Bèlgica i França, cap a Espanya. El gener de 1949 va ser esborrat per la policia parisenca del registres de domicilis d'anarquistes a vigilar a causa de la seva partida cap a Tolosa de Llenguadoc. L'1 de març de 1949 el Tribunal Civil del Districte del Sena dissolgué el seu matrimoni i el 9 de setembre de 1952 es casà novament a Tolosa de Llenguadoc. Henri Danjean va morir el 21 de novembre de 1953 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

    *** 

    Ida Mett

    Ida Mett

    - Ida Mett:El 20 de juliol de 1901 neix a Smorgon (Hrodna, Rússia; actualment Bielorússia) la metgessa anarquista i sindicalista revolucionària Ida Gilman, més coneguda com Ida Mett. Sos pares, comerciants de teixits de la comunitat jueva, li van permetre cursar estudis de medicina, primer a Khàrkov i després a Moscou, i es va casar amb David Tennenbaum. Detinguda per activitats subversives i«antisoviètiques», es va veure obligada a sortir de Rússia clandestinament amb la complicitat de contrabandistes jueus en 1924. Després de dos any vivint a Polònia amb uns parents, arriba a París en 1926, on es troba Volin i Arshinov, així com Nicolaj Lazarévitch, que es va convertir en son company. Aquest mateix any participarà en la creació de la Plataforma d'Organització dels Comunistes Llibertaris, amb Makhno, Arshinov, Valevsky i Linsky. El grup editava el periòdic Dielo Truda (La causa del treball) i Ida hi feia tasques de correcció. En aquests anys també va ajudar a corregir les memòries de Makhno. En 1928 Ida i Nicolaj són exclosos del grup per execució de ritus religiosos --a la mort de son pare, Meyer Gilman, havia encès una espelma-- i organitzen campanyes informatives sobre la realitat de la classe obrera a la Rússia soviètica per França, Bèlgica i Suïssa. Editen el periòdic La Libération syndicale fins que són expulsats del país el 25 de novembre de 1928. Refugiada a Bèlgica juntament amb son company, prossegueix els seus estudis de medicina, obtenint la llicenciatura en 1930, però sense poder exercir ni a Bèlgica ni a França. L'amistat amb Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti els portarà a entrar a Espanya clandestinament en 1931, on participaran en nombrosos actes públics --com ara al Primer de Maig de 1931, al costat, de Volin com a representants del moviment llibertari rus; també es conta que va mostrar la seva experiència mèdica curant el braç d'Ascaso ferit de bala-- i faran un reportatge sobre la naixent República i l'anarcosindicalisme per a La Révolution Proletarienne. De tornada a Bèlgica creen, en 1933, amb Jean De Boë, el periòdic Le Réveil syndicaliste, i pateixen condemnes per la seva militància llibertària i antimilitarista. En 1936 tornen a França il·legalment i s'instal·len a Pré-Saint-Gervais. És quan Ida es converteix en la secretària del Sindicat d'Empleats del Gas a la Borsa de Treball. Durant aquests anys col·laborarà amb Le Libertaire. En 1938 esclatarà una polèmica entre Mett i La Révolution Prolétarienne sobre la qüestió antisemita, i deixarà de publicar-hi. El 8 de maig de 1940, Nicolaj i Ida són detinguts i separats; Ida estarà internada amb son fill Marc de vuit anys al camp de Rieucros (Losera) del qual sortirà gràcies a Boris Souvarine l'abril de 1941, que els va aconseguir la residència vigilada a La Garde Freinet (Var), i Nicolaj al camp de Vernet. Després s'instal·laran a Draguignan fins a la primavera de 1946. En 1948, treballa com a metgessa en un sanatori d'observació d'infants jueus tuberculosos a Brunoy (Var). Des dels anys 1940 fins a la fi de sa vida treballarà de traductora tècnica en la indústria química. És autora de nombroses obres, com ara Au secours de Francesco Ghezzi, un prisonnier du Guépéou (1930), La Commune de Cronstadt:crépuscule sanglant des soviets (1948),La médecine en URSS (1953), L'école soviétique: enseignements primaire et secondaire (1954), Le paysan russe dans la révolution et la post-révolution (1968), Souvenir sur Nestor Makhno (escrit en 1948 i editat pòstumament en 1983). Ida Mett va morir el 27 de juny de 1973 a París (França). Els arxius documentals d'Ida Mett i de Nicolaj Lazarévitch es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Luis Cano Pérez

    Luis Cano Pérez

    - Luis Cano Pérez: El 20 de juliol de 1904 neix a Serón (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Cano Pérez. En 1929 marxà a Catalunya, on treballà primer al port i després de paleta. A l'Hospitalet de Llobregat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a les Joventuts Llibertàries, sempre adscrit al sector més radical, amb Josep Xena Torrent, Josep Abella Pérez i altres. El desembre de 1933 participà activament en l'aixecament revolucionari a l'Hospitalet que proclamà el comunisme llibertari. El juliol de 1936, amb un escamot armat de l'Hospitalet, marxà a Serón i impedí la repressió. Entre 1936 i 1937 fou regidor de Defensa de l'Ajuntament de l'Hospitalet i membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Alguns li van atribuir la direcció de patrulles de control i per això va ser detingut arran de l'assassinat el 25 d'abril de 1937 de l'aleshores comunista Juan Roldán Cortada, secretari de Rafael Vidiella, conseller de Treball de la Generalitat de Catalunya; però dies després fou alliberat. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilià a França i l'any següent passà a Santo Domingo. Entre 1941 i 1942 intentà crear una colònia llibertària per la zona del riu Saloya (Pichincha, Equador), amb Josep Peirats Valls, Alejandro Gilabert Gilabert i Antonio Bonilla Albadalejo. Més tard es dedicà a la plantació del plàtan i de cafè i organitzà cooperatives de productors a l'Equador. Sos germans Enrique, José i Juan també van ser militants anarquistes. Sa companya va ser Laura García Zaloña (Áurea), activa militant de les Joventuts Llibertàries. Luis Cano Pérez va morir el 3 de maig de 1972 a Guayaquil (Guayas, Equador).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Notícia sobre la condemna d'Albert Cusset apareguda en el diari parisenc "La Croix" del 26 de gener de 1895

    Notícia sobre la condemna d'Albert Cusset apareguda en el diari parisenc La Croix del 26 de gener de 1895

    - Albert Cusset: El 20 de juliol de 1901 mor a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa) l'obrer de sastreria i militant anarquista, partidari de la«propaganda pel fet», Albert Louis Cusset. Havia nascut el 10 de maig de 1874 a França. Vivia a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1892 redactà una poesia «en honor de Ravachol»; processat per amenaces d'assassinat i d'incendi, va ser condemnat a vuit mesos de presó. El 14 de desembre de 1893, després d'un escorcoll al domicili de sos pares a Boulogne-sur-Mer on ell residia, la policia va descobrir un quadern on hi havia adreces de diversos anarquistes francesos i estrangers, entre ells Edmond Marpaux, autor de l'assassinat del sotsbrigadier Colson. El 12 de juny de 1894 un artefacte explosiu va ser descobert sota les finestres de l'agent de policia Roux, al carrer de la Tour-Française de Boulogne-sur-Mer; la metxa es va sufocar pel pes de l'enginy que contenia mitja lliura de pólvora i un quilo de ferralla, claus, cadenes, tisores, 10 claus, ganxos, una planxa i bolles de ferro i de marfil. Cusset, que ja havia amenaçat de fer volar aquest agent, veí seu, es vantava en una taverna d'haver dipositat la bomba per venjar-se. En saber que l'explosió no s'havia produït, va cridar: «Visca Vaillant! Visca Ravachol! Visca l'anarquia!» Aquest mateix dia va ser detingut al moll del Bassin de Boulogne-sur-Mer, després d'haver oposat als agents una forta resistència; tenia a la butxaca una fiola i una metxa d'un metre. En el moment de la detenció una gran multitud el volgué agredir. En els nous escorcolls de casa seva després de la detenció, es trobà una llista de magistrats del tribunal, i el nom d'un capità de la Gendarmeria, amb les seves adreces, i una carta on s'indicava que mantenia correspondència amb anarquistes parisencs, com ara Félix Beaulieu (Henri Beylie) i Henri Gauche (René Chaughi). També estava en relació amb el químic Rateau de Brussel·les (Bèlgica) i grups anarquistes de Torí (Piemont, Itàlia) i dels Estats Units. El 8 de setembre de 1894 va ser condemnat a tres mesos de presó i a cinc francs de multa, probablement pels comentaris anarquistes que havia fet; durant l'audiència va demanar permís per llegir un escrit i davant la negativa del president, va cridar:«Visca l'anarquia i mort als èmuls de Vidocq!» El tribunal el va condemnar immediatament a vuit mesos de presó i a 1.000 francs de multa per aquestes paraules considerades insults als magistrats. Durant la instrucció de la seva causa per temptativa d'atemptat, va afirmar que havia estat empès per fer aquesta acció per un tal«Senyor Paul», qui li havia lliurat tres francs per comprar la pólvora i que li havia assegurat que després d'aquest atemptat li enviaria bombes elaborades a París per fer volar les cases dels jutges i dels magistrats. Va declarar que l'agent Roux l'havia detingut en diverses ocasions i que no li havia tingut cap respecte. El 25 de gener de 1895 va ser condemnat per l'Audiència de Pas-de-Calais a 10 anys de treballs forçats, pena que purgà, sota la matrícula 27.025, a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa). Durant la deportació conegué Auguste Courtois (Liard-Courtois), que el cita en les seves memòries. Sota la influència de Léon Ortiz, que renegà de les seves idees i acabà col·laborant amb l'administració penitenciària i assistint a la missa dominical, va fer el mateix, tornant als seus orígens d'antic alumne dels Germans de les Escoles Cristianes de La Salle. L'administració penitenciària el considerava com a «anarquista extremadament perillós malgrat la seva joventut, a vigilar especialment», però durant els sis anys que hi va romandre, no va patir cap càstig ni va intentar cap fuga. Albert Cusset va morir el 20 de juliol de 1901 a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa).

    ***

    Jules Ravaté fotografiat per Boffety & Gouttebaron a Roanne

    Jules Ravaté fotografiat per Boffety & Gouttebaron a Roanne

    - Jules Ravaté: El 20 de juliol de 1916 mor a Roanne (Roine-Alps, Arpitània) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Jules Ravaté, conegut com F. Sauvert o Sauvert. Havia nascut el 15 de novembre –algunes fonts citen 15 de setembre– de 1875 a Roanne (Roine-Alps, Arpitània). Fill d'un venedor de diaris i d'una obrera teixidora, de molt jovenet s'integrà en «Le Révolté de Roanne», petit grup anarquista d'aquesta localitat. Treballà de mecànic encarregat de reparar les màquines teixidores i en 1890 s'adherí a les Joventuts Socialistes Revolucionàries (JSR) i fundà la seva biblioteca. Col·laborà amb elements del sector esquerrà dels seguidors de Jules Guesde, agrupats al voltant de Duffin i influenciats per Édouard Mayeux. En 1896 entrà a formar part de la cooperativa«La Solidarité» i fou inscrit en la llista d'«anarquistes perillosos» establerta per les autoritats. A partir d'octubre de 1896 la seva casa es converteix en lloc de reunió dels companys per fer lectures comunes i conferències. En 1897 fou delegat al congrés de les JSR celebrat a Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània) i aquest mateix any començà a col·laborar amb el periòdic socialista de Lió Le Peuple. Encara que la seva formació cultural fou autodidacta, en 1899 ideà una Universitat Popular, que acabà fundant dos anys després, sota el nom de «La Coopération des Idées» (La Cooperació de les Idees), i de la qual fou el seu tresorer, dedicant-se a la tasca docent. Membre del consell directiu de la Unió Sindical de la Indústria Tèxtil (USIT), n'esdevingué el secretari i dirigí importants i nombroses vagues en 1901, encara que presentà la dimissió poc després quan el sindicat va caure sota influència socialista. En 1901 es casà amb la militant de la Confederació General del Treball (CGT) Eugénie Bonnet. En 1907 va ser assenyalat com un dels membres més destacats dels «antipatriotes» del departament del Loira. A partir del 27 de març de 1911 l'Ajuntament de Roanne li encarregà la gestió de la biblioteca popular, càrrec del qual fou cessat el 31 de desembre de 1912 per part del nou alcalde reaccionari. Amb el temps esdevingué un dels conferenciants més populars del moviment llibertari i antimilitarista. En 1914 va ser mobilitzat, però va ser retornat a casa seva a causa de la seva precària salut. En 1915 treballà d'ajudant de bibliotecari al seu poble i, entre juliol i desembre, fou secretari de l'anarquista positivista Georges Deherme, el qual li influencià força. Sota els pseudònims de F. Sauvert i Sauvert, publicà entre 1897 i 1914 nombrosos articles en diverses publicacions periòdiques anarquistes i socialistes, com ara Les Amitiés Foréziennes et Vellaves, Bulletin d'Union et d'Action Morale, Bulletin des UP (Universitats Populars),Les Cahiers du Centre, Le Coopérateur de Roanne, La Coopération des Idées,Le Flambeau, Le Mutualiste Français, Le Peuple, Le Réveil Roannais, Le Roannais Socialiste,Rodumna, Les Temps Nouveaux, Le Textile, L'Union pour la Vérité, La Vie Ouvrière, etc. És autor de L'Action syndicale et les partis socialistes (1903) i La défense desêtres vivants (1914). Jules Ravaté va morir el 20 de juliol de 1916 a Roanne (Roine-Alps, Arpitània) i sa vídua, Eugénie Bonnet, l'11 de gener de 1917 llegà els seus llibres científics i filosòfics i els seus arxius personals a la biblioteca municipal d'aquesta localitat. En 1920 Georges Deherme publicà el fulletó biogràfic Un prolétaire. Jules Ravate.

    ***

    "Conscription", de H. J. Glintenkamp (1917)

    Conscription, de H. J. Glintenkamp (1917)

    - Jacques Long: El 20 de juliol de 1921 se suïcida a Bèlgica el militant anarquista Jacques Long, més conegut com Jacklon. Havia nascut el 27 de juny de 1890 a Marsella (Provença, Occitània). A París estudiarà medicina i deixarà aviat les seves idees monàrquiques, esdevenint una anarquista que freqüentarà els cercles llibertaris individualistes del periòdic L'Anarchie. A ca seva, al número 22 del carrer Chevalier de la Barre, es realitzaran les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars). Es va adherir després a la Federació Comunista Anarquista i a començaments de 1914, fitxat amb el Carnet B dels antimilitaristes, va abandonar París amb sa companya, la militant anarquista Jane Morand, marxant pel Midi francès i refugiant-se a Espanya després de la declaració de guerra. El gener de 1919, van ser expulsats de l'Estat espanyol per propaganda anarquista i van marxar a Holanda i després a Bèlgica. El 19 de novembre de 1920 a Bordeus ambdós van ser condemnats en contumàcia per un consell de guerra a la deportació perpètua per les seves actuacions durant la guerra.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel López Crespí, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Antoni Serra, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés, Neus Canyelles i Salvador Galmés.


    Un recorregut interessant per la narrativa breu a les nostres illes



    Per Josep Antoni Calvo i Femenies, professor de l´IES Marratxí


    Un dels principals problemes que afecten els professors de llengua dels nostres instituts és la qüestió de les lectures. De vegades, es recomanen llibres que avorreixen els alumnes perquè no es tenen en compte les seves inquietuds. En altres ocasions, s´agafen llibres, gairebé a l´atzar, d´entre les que ofereixen les mateixes editorials que fan els llibres de text, simplement, perquè aquestes regalen diccionaris o CDs interactius que gairebé no es mira ningú. A més a més, a les nostres contrades hi ha tendència a ignorar els propis autors, com si no fossin prou bons, a favor d´unes obretes d´autors que generen llibres suposadament juvenils que poc o gens tenen a veure amb la literatura mínimament seriosa, cosa que, sovint, els vacuna en contra de la lectura per a la resta de la seva vida.

    Tanta sort, però, que de vegades apareixen al mercat llibres que són una glopadeta d´aire fresc. Em referesc al llibre Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll, 2006) a cura de Francesc Vernet. Aquest volum ens ofereix un tast d´alguns dels nostres narradors illencs. Les narracions breus que ens ofereixen són dels autors següents: Salvador Galmés, Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, Antoni Serra, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles. Tots ells, d´estils molt diferents, són presentats abans de la narració amb una nota biogràfica breu, on s´ofereixen algunes dades bàsiques i algunes pinzellades sobre les característiques de cada autor. El llibre compta amb una introducció a càrrec de Bartomeu Carrió que es divideix en quatre apartats: 1. Els precedents: costumisme, modernisme i entreguerres. Salvador Galmés i Llorenç Villalonga; 2. La postguerra. La generació dels 50. Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera i Baltasar Porcel; 3. El boom narratiu a les illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Miquel López Crespí, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera i Pau Faner; 4. Els anys 80 i 90. Antoni Marí, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles.

    Cal afegir que el llibre es complementa amb unes propostes didàctiques de Francesc Vernet per a cadascun dels contes; a més a més, el llibre també inclou un glossari de tècniques narratives (molt clar i entenedor per a alumnes d´ESO) on s´expliquen, a grans trets, les diferents tècniques: el punt de vista narratiu (primera o tercera persona), l´estil (directe, indirecte o indirecte lliure), el temps literari (lineal, retrospectiu o acronològic), el to narratiu (irònic, dramàtic o líric) i el desenllanç (obert o tancat).

    Un dels valors d´aquest llibre (que jo recomanaria per a quart d´ESO) és la possibilitat que tenen els alumnes s´assaborir estils molt diferents d´autors nostres dels quals, és probable, que no n´hagin sentit parlar mai. A banda d´això, si teniu en compte que les narracions són breus, es pot optar, si ens interessa, per fer la lectura d´alguns contes a classe, per tal de comentar-los amb l´alumnat. Evidentment, entre les narracions que ens ofereix el llibre, els nostres alumnes en trobaran qualcuna que, potser, els interessarà. És possible que, més endavant, siguin els alumnes mateixos que voldran conèixer més a fons els nostres narradors i no els relacionaran només, com ha passat qualque pic, amb la placa d´un carrer o amb el nom d´un centre educatiu.

    Narrativa breu a les Illes Balears a cura de Francesc Vernet. Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet. Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió. Col·lecció Sol Alt, 12. Editorial Moll. Mallorca, 2006. 10 euros.

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Des de 2008, la situació econòmica europea ha experimentat grans canvis a causa de la crisi financera que va esclatar en aquell moment. Els inversors també es van veure afectats davant aquesta situació però ara, les empreses alemanyes es presenten com la millor solució per al futur de les inversions.

    El país governat per Angela Merkel és un dels més potents de la Unió Europea en l'actualitat, ja que va poder sobreposar-se a la crisi i és un dels poc països que presenten unes bones xifres econòmiques. Per això, les empreses alemanyes són la millor alternativa per als inversors, ja que es troben dins d'un context financer positiu, pel que fa a altres companyies que formen part d'altres països europeus que no estan en aquesta situació.

    Des de 2008, la situació econòmica europea ha experimentat grans canvis a causa de la crisi financera que va esclatar en aquell moment. Els inversors també es van veure afectats davant aquesta situació però ara, les empreses alemanyes es presenten com la millor solució per al futur de les inversions.

    El país governat per Angela Merkel és un dels més potents de la Unió Europea en l'actualitat, ja que va poder sobreposar-se a la crisi i és un dels poc països que presenten unes bones xifres econòmiques. Per això, les empreses alemanyes són la millor alternativa per als inversors, ja que es troben dins d'un context financer positiu, pel que fa a altres companyies que formen part d'altres països europeus que no estan en aquesta situació.

    Europa passa per un moment de canvis

    A més del context en què se situa Alemanya actualment, també cal destacar que les mesures que s'han pres des de la euro zona per superar la crisi, estan fent que l'economia europea hagi canviat i ara estigui prenent impuls per reprendre les xifres que es recollien en anys anteriors. Tot i això, la crisi financera de 2008 no ha estat l'únic "revés" que la Unió Europea ha hagut de suportar en aquests 9 anys, ja que no fa molt, es va produir el Brexit i amb ell, un fort cop per l'euro.

    La retirada del Regne Unit de la zona euro feia presagiar el pitjor per al sistema econòmic europeu, però, Alemanya ha romàs ferm en el seu lloc com a "líder" en l'actualitat i ha seguit apostant per un sistema econòmic unitari, on l'euro sigui la moneda comuna per a tots els països que formen part de la Unió Europea. Amb la sortida del Regne Unit, ara són 27 els membres que conformen aquesta comunitat política, per aquest motiu, els canvis es produirien d'un moment a l'altre.

    Dins d'aquesta situació que s'està produint, el ministre d'economia alemany, Wolfgang Schaeuble alçava la veu explicant que la zona euro ha de romandre unida perquè el sistema econòmic europeu segueixi florint i l'euro es presenti com la primera divisa mundial i elevi el seu valor en els mercats financers. Una idea que ha estat ratificada pel seu homòleg francès, Bruno Le Maire, amb qui el ministre de Merkel ha instat que han de tenir una "estreta col·laboració" per seguir afavorint a la Unió Europea i al seu sistema financer.

    A més, Schaeuble també va fer un gest de complicitat en el seu discurs als altres països que formen part de la zona euro, ja que segons el mandatari alemany, perquè el sistema segueixi escalant posicions tots els governs han de treballar a l'uníson. En aquest sentit, ha explicat que han de seguir endavant les reformes estructurals que, fins al moment, s'estan duent a terme. També per al ministre és important reduir el deute públic i per descomptat, elaborar uns pressupostos amb major sostenibilitat.

    El nou president de França, Emmanuel Macron, també ha seguit la línia del discurs de Wolfgang Schaeuble, en comentar que Europa de "completar una moneda única". En aquest sentit, Macron va explicar que seria una solució bastant factible el crear un lloc dins de la zona euro, que fos ocupat per un ministre de finances únic per a la Unió Europea.

    Les inversions cap a les empreses alemanyes

    Davant l'escenari econòmic que actualment tenim a Europa, sens dubte, Alemanya s'erigeix ​​com la primera potència dins el marc financer. Per aquest motiu, tots aquells que es dediquen al món de les inversions, han de posar el seu punt de mira sobre les empreses d'aquest país. La gran majoria d'accions de les diverses companyies alemanyes solen presentar números força elevats i, el més habitual, és que tanquin amb grans pujades pel que fa a empreses d'altres països europeus.

    És una cosa evident tenint en compte que Alemanya és un país força industrial ia més, el govern de Merkel, està prenent mesures per donar suport a aquest sector i donar un impuls a l'economia del país tenint en compte l'esdevenir de les seves empreses. Amb tot això, es pot dir, que després de la gravetat de la crisi financera o la sortida del Regne Unit, Alemanya es troba en una situació econòmica immillorable, on les empreses estan prenent un paper protagonista.

    El govern alemany ha optat per impulsar la zona euro i és per això, que la majoria de companyies que pertanyen a aquest país augmentaran el seu valor de forma considerable, a més que no estan exposades a grans riscos a causa de la situació financera en què es troben.

    Per aquest motiu, és important que les nostres inversions es dirigeixin, en major mesura, cap a aquest tipus d'empreses, ja que és un valor segur de cara a un futur. Una cosa que a més es veu afavorit tenint en compte l'acord de col·laboració que Alemanya ha dut a terme amb França, per així millorar el sector industrial francoalemany, de manera que el sector augmentarà el seu valor a partir d'ara.

    Tenint en compte tot aquest context, no hi ha dubte, que serà Alemanya i en concret les empreses del país, les que siguin els "productes" d'inversió més cotitzats. A causa de que es troben en una regió que ha sortit airosa de la crisi ia més, avui en dia, es presenta com el país més representatiu de la zona euro i un dels més


    0 0

    [21/07] Míting CNT-FAI - Merchet - Puccio - Pezzi - Grandjean - Méreaux - Mir i Mir - Pouget - Pardo - Terrón - Giménez Tomás - Medina Onrubia - Morales - Aurelio Fernández - Casasús - Borodaenko - Moral - Vives

    Anarcoefemèrides del 21 de juliol

    Esdeveniments

    D'esquerra a dreta: Francesc Isgleas, Ramón Liarte, Frederica Montseny i Joaquín Cortes (Teatre Olympia, 21 de juliol de 1936). Tots puny en alt, llevat de Liarte que fa la salutació llibertària

    D'esquerra a dreta: Francesc Isgleas, Ramón Liarte, Frederica Montseny i Joaquín Cortes (Teatre Olympia, 21 de juliol de 1936). Tots puny en alt, llevat de Liarte que fa la salutació llibertària

    - Míting CNT-FAI: El 21 de juliol de 1937 se celebra al Teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un míting en commemoració de les «victorioses jornades» del juliol de l'any anterior. Organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), hi van parlar Ramón Liarte Viu, en representació del Comitè Regional de Catalunya de les Joventuts Llibertàries; Francesc Isgleas Piernau, del Comitè Regional de Catalunya de la FAI; i Frederica Montseny Mañé, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Presidí l'acte Joaquín Cortés, de les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI. Després d'interpretar els himnes llibertaris A las barricadas i Hijos del pueblo, Cortés anuncià que, en honor dels companys de la Unió General de Treballadors (UGT) s'interpretaria La Internacional. Cortés anuncià que el primer propòsit era fer una gran manifestació d'unitat proletària el 18 de juliol, però, després d'organitzada aquesta i amb els cartells ja aferrats als carrers, les autoritats suspendre l'acte programat --encara eren«calents» els fets de «Maig de 1937». Tots els oradors glorificaren els herois caiguts feia un any i reivindicaren la unitat antifeixista per al futur. Finalment, Frederica Montseny acabà el seu discurs dient que en aquells moments «calia imposar un sistema polític de realitats per a demostrar que al feixisme se li pot vèncer si conservem la unitat econòmica, la unitat política i la unitat espiritual».

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Paul Merchet (1894)

    Foto policíaca de Paul Merchet (1894)

    - Paul Merchet: El 21 de juliol de 1868 neix a La Cluse-et-Mijoux (Franc Comtat, França) l'anarquista Paul-Joseph Merchet. Fill de militar, es guanyava la vida com a obrer boter. Vivia al número 15 del carrer Roderie de Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània). En els anys noranta va ser fitxat com a anarquista i va ser condemnat en diverses ocasions per «vagabunderia, rebel·lió i insults». En 1894 viva a Avinyó (Provença, Occitània), on mantingué contactes amb l'anarquista Dulaurier. Entre el 26 i el 29 d'abril de 1894, després d'haver cantat en un cafè cobles de l'Hymne a l'anarchie i de La Ravachole, va ser detingut. El juliol de 1894 va ser novament detingut acusat d'«apologia del crim, l'assassinat i el robatori» després d'haver-se congratulat per l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot i honorar el seu homicida Sante Geronimo Caserio. També va ser sospitós d'haver participat el desembre de 1893 i el gener de 1894 en diversos robatoris comesos en esglésies de Rumans (Valentinès, Delfinat, Occitània) i de la regió (Sant Paul de Tricastin, Lo Peatge de Pisançon, etc.), i de fabricació de moneda falsa; jutjat el 31 de juliol de 1894 per aquests fets, va ser absolt. El 13 de desembre de 1894 va ser condemnat per robatori a dos mesos de presó. Aquest mateix mes de desembre va ser denunciat a les autoritats penitenciàries per un dels detinguts que compartia presó amb ell d'haver fet apologia de Ravachol, Émile Henry i Sante Geronimo Caserio. El 7 de febrer de 1895 va ser condemnat a dos anys de presó i a 2.000 francs de multa per«propaganda anarquista per provocació i apologia de crims» i el 3 d'abril d'aquell any va ser traslladat al centre de reclusió de Nimes (Llenguadoc, Occitània). El maig de 1895 va ser traslladat a la presó cel·lular de Mende (Llenguadoc, Occitània). Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

    ***

    Peter Puccio

    Peter Puccio

    - Peter Puccio: El 21 de juliol de 1902 neix a Castelvetrano (Trapani, Sicília) l'anarquista Pietro Puccio, més conegut per Peter Puccio. En 1909 emigrà amb sa família als Estats Units, establint-se d'antuvi a Nova York (Nova York, EUA). Amb el temps aprengué l'ofici de barber i posteriorment s'instal·là a l'Estat de Michigan. Després de la Gran Guerra patí la repressió (detencions, deportacions, etc.) que el fiscal general Alexander Mitchell Palmer desencadenà contra els anarquistes i sindicalistes, que culminà en el «Cas Sacco i Vanzetti». En aquestaèpoca conegué Vito Capizzo i, gràcies a ell, les idees anarquistes, que abraça per a la resta de sa vida. Col·laborà amb el grup editor de la revista anarquista de Detroit (Michigan, EUA) Fifth Estate i mantingué una estreta relació amb els anarquistes residents al Canadà, especialment amb Attilio Bortolotti i Federico Arcos Martínez (Fede). Peter Puccio va morir el 7 de gener de 1986 a Saint Clair Shores (Macomb County, Michigan, EUA).

    Peter Puccio (1902-1986)

     Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Grup d'internacionalistes italians refugiats a Londres (circa 1890). D'esquerra a dreta: Antonio Loreti, Amilcare Cipriani, Domenico Lama (membre del Consell de la Internacional), Giovanni Pianori i Nicola Rossi. Asseguts, d'esquerra a dreta: Francesco Pezzi i Giovanni Marabini

    Grup d'internacionalistes italians refugiats a Londres (circa 1890).
    D'esquerra a dreta: Antonio Loreti, Amilcare Cipriani, Domenico Lama (membre del Consell de la Internacional), Giovanni Pianori i Nicola Rossi. Asseguts, d'esquerra a dreta: Francesco Pezzi i Giovanni Marabini

    - Francesco Pezzi: El 21 de juliol de 1917 se suïcida a Florència (Toscana, Itàlia) el membre de la Internacional i militant anarquista Francesco Pezzi. Havia nascut el 30 d'agost de 1849 a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia). Comptable autodidacte, es va adherir a la Federació romanyesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El juliol de 1874 va prendre part a Bolonya al costat de Bakunin en una temptativa insurreccional per enderrocat la monarquia; però, després del fracàs de l'intent revolucionari, es va haver de refugiar amb sa companya, la militant anarquista Luisa Minguzzi, a Lugano (Suïssa). Amb Cafiero, Nabruzzi i altres, van formar un Consell de la Federació Italiana per reorganitzar l'AIT. Més tard, amb Gaetano Grassi, va retornar a Florència per assistir al Tercer Congrés de la Federació Italiana que es farà clandestinament, malgrat les detencions, a Tosi el 21 d'octubre de 1876. Va col·laborar amb Malatesta en la preparació de la insurrecció del Matese, però va ser detingut a Nàpols a començaments de 1877, condemnat el 7 de maig i amnistiat al poc temps. Va retornar amb Minguzzi a Lugano, abans de tornar a Florència l'any següent. L'11 d'abril de 1878 va ser delegat en el congrés clandestí de l'AIT a Pisa, però el 10 d'octubre, va ser detingut per conspiració i restarà empresonat amb altres internacionalistes fins al gener de 1880. Alliberat, continuarà la militància creant un Comitè Revolucionari. En 1882, amb Serantoni, es mobilitzarà per la defensa dels companys empresonats. El gener de 1884 va acompanyar Malatesta a Ravenna per trobar-se per última vegada amb Andrea Costa, acostat al parlamentarisme. Però serà de bell nou perseguit per la justícia amb Malatesta i altres internacionalistes florentins. En llibertat provisional abans del judici d'apel·lació, va marxar a Nàpols per socórrer la població víctima d'una epidèmia de còlera. Però en l'apel·lació les sentències s'afermen i serà condemnat en rebel·lia a quatre anys i cinc mesos de presó per haver signat un manifest de solidaritat i participar en la revista La Questione Sociale. Amb Francesco Nata, Malatesta i Luisa Minguzzi partirà a l'Argentina, on reeditaran en 1885 La Questione Sociale. En 1889, amnistiat, tornarà a Itàlia, via França, i es consagrarà a l'organització d'un Partit Anarquista que serà presentat el 6 de gener de 1891 a Capolago. El 3 de juliol de 1894 va ser detingut amb Luisa i acusats de complicitat amb l'atemptat de Paolo Lega contra Francesco Crispi, president del Consell italià, del 16 de juny. Van ser absolts en el procés d'agost de 1895, però se'ls va assignar la residència en una illa. En maig de 1886 va fugir amb altres companys en una barca fins a Tunísia, però les autoritats nord-africanes els lliuraren a la policia italiana. Després de cinc mesos de presó per aquesta falta, va retornar a Florència i Luisa serà alliberada l'agost; però, malalta, va perdre progressivament la vista. L'abril de 1900 va matar un desequilibrat que va atemptar contra ell; absolt per aquest accident, restarà traumatitzat. En 1904 va participar amb Luisa en el Comitè de Socors a les Víctimes Polítiques creat per Giuseppe Scarlatti. Luisa Minguzzi va morir el 13 de març de 1911. Desenganyat després de la declaració de guerra, es va suïcidar d'un tret de pistola el 21 de juliol de 1917 a Florència (Emília-Romanya, Itàlia).

    ***

    Portada del llibre de Gabriel Grandjean ("Simplice")

    Portada del llibre de Gabriel Grandjean (Simplice)

    - Gabriel Grandjean: El 21 de juliol de 1919 mor a Jully-lès-Buxy (Borgonya, França) el propagandista anarquista Gabriel Granjean, conegut sota diversos pseudònims (Simplice, Levieux, Lux, etc.). Sota el pseudònim de Simplice col·laborà assíduament en el periòdic anarquista de Jean Grave Le Temps Nouveaux, que començà a aparèixer el 4 de maig de 1895. En 1912 publicà el fullet Les conditions du travail dans la société actuelle.  

    ***

    Émile Méreaux

    Émile Méreaux

    - Émile Méreaux: El 21 de juliol de 1922 mor a França l'obrer ebenista i propagandista anarquista Émile Louis Méreaux.  Havia nascut el 9 de setembre de 1858 a Laon (Picardia, França). Fill d'un ferroviari, treballava com a ebenista al barri de Charonne de París (França). Entre 1885 i 1887 fou gerent de l'etapa parisenca del periòdic Le Révolté. Organe anarchiste, publicat anteriorment a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En 1886 entrà a formar part del Grup Cosmopolita de Charles Malato, Jacques Prolo i Léon Ortiz (Schiroky), de tendència socialista revolucionària «sense etiquetes». Arran de l'edició dels primers números de Le Révolté, el 3 de setembre de 1887 va ser condemnat, com a gerent, a 15 dies de presó, a 500 francs de multa i a la privació dels drets civils, per la publicació dels resultats d'una tómbola en favor de la Lliga dels Antipatriotes –dos ajudants, Ferdinand Niquet i Émile Bidault, també van ser condemnats a la mateixa pena. Fou a partir d'aquí, que el periòdic va ser rebatejat amb el nom La Révolte, amb Jean Grave com a gerent. El 16 d'octubre de 1887, quan sortia d'una reunió improvisada realitzada després d'un míting de solidaritat amb els anarquistes de Chicago, organitzat per la Lliga Cosmopolita i els grups anarquistes parisencs, celebrat a la Sala Favié del bulevard de Ménilmontant de París i on va intervenir Louise Michel, va ser detingut amb altres companys, entre ells Fernandinand Niquet i Clotaire Varogneaux, després d'haver tirat dos tret de revòlver sobre la policia i haver ferit lleument dos Guàrdies de la Pau, un anomenat Henri Françoix, ferit a la cama dreta, i altre anomenat Legros, ferit al braç. El 5 de gener de 1888 va ser condemnat per l'Audiència del Sena pels citats fets a dos anys de presó, que purgà a Poissy (Illa de França, França). Un cop lliure freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI) que, fundat en 1888, era el principal lloc de reunió anarquista de l'època. L'abril de 1892 va ser detingut, com molts altres companys, arran de la repressió desencadenada després de l'explosió de la bomba al restaurant parisenc Véry. Cap el 1892 fundà a Montreuil (Illa de França, França) una mena de comuna anarquista que posava en pràctica una cooperativa de producció i de la qual fou el responsable de correspondència. Fou animador d'una cooperativa d'ebenisteria anarquista basada en un sistema econòmic fonamentat en l'intercanvi i adaptat als mitjans financers de cada cooperativista. En 1893, vuit mesos després del seu inici, aquesta comuna anarquista va ser dissolta per la policia i els seus fundadors van ser tancats uns mesos a la presó parisenca de Mazas. L'1 de gener de 1894, el seu domicili del carrer del Ruisseau de Bagnolet (Illa de França, França) va ser escorcollat, com el de desenes d'anarquistes d'arreu França. El novembre de 1895 fou l'animador del grup «Les Soirées de Montreuil», origen, sota el nom de«Les Soirées Ouvrières», de la primera Universitat Popular francesa. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic anarquista Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. Quan la Gran Guerra, d'antuvi s'arrenglera, en nom de«La Guerra del Dret», amb el grup partidari de la «Unió Sagrada», al voltant de Jean Grave i del «Manifest dels Setze», publicat el febrer de 1915. Un any més tard, però, reconegué que estava equivocat i fou un dels signants del manifest «La Paix des peuples» (La Pau dels pobles), subscrit pels anarquistes oposats a la guerra i dirigit als subscriptors de Le Temps Nouveaux.

    ***

    Joan Mir i Mir

    Joan Mir i Mir

    - Joan Mir i Mir: El 21 de juliol de 1930 mor a Maó (Menorca, Illes Balears) d'una hemorràgia cerebral l'intel·lectual anarquista, anarcosindicalista, pedagog llibertari i maçó Joan Mir i Mir. Havia nascut l'11 de novembre de 1871 al carrer de s'Arraval, número 13, de Maó (Menorca, Illes Balears). Son pare, Pere Mir i Mercadal, i sa mare, Teresa Mir i Febrer, eren terratinents maonesos. L'avi patern, Pere Mir i Pons, havia estat batle de Maó. Joan Mir serà el tercer de set germans. Quan va morir sa mare, en 1881, va ser internat al col·legi jesuïta de Sant Ignasi (Manresa, Catalunya) i va estar-hi fins al 1883, any de la mort de son pare per una malaltia mental. Entre 1883 i 1884 va estudiar al col·legi barceloní de Vilar i després al col·legi d'Oriola (Alacant) de Santo Domingo (1885) i a l'Institut d'Alacant (1885-1886). En 1886 tornarà a Maó i estudiarà a l'Institut d'Ensenyança Mitjana de la ciutat. En 1892 va mantenir un duel amb pistola sense conseqüències amb Josep Mercadal. En 1893 comença a publicar articles en la premsa burgesa i religiosa i s'inscriu a l'Institut de Maó. Va participar en la creació de l'Escola Nocturna d'Es Castell promoguda per la Conferència de Sant Vicenç de Paül de caràcter religiós. En 1896 comença a escriure en la revista espiritista La Estrella Polar i se separa de l'Església catòlica. L'1 de setembre de 1898 es comença a publicar el periòdic mensual El Porvenir del Obrero, dirigit pel cooperativista republicà Bartomeu Briones Mesa. S'engega un moviment de solidaritat amb Joan Mir arran d'una polèmica amb el bisbe Castellote. Comença a participar activament amb la maçoneria i manté correspondència amb coneguts intel·lectuals (Hermenegildo Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, etc.). En 1899 llançarà un projecte d'Escola d'Educació Integral de caire llibertari a Maó, però aquesta primera temptativa fracassarà. Aquest mateix any, El Porvenir del Obrero esdevindrà l'òrgan de la societat llibertària Agrupació Germinal i Joan Mir en serà el director. L'abril de 1900 la impremta del periòdic començarà a publicar fullets anarquistes (Kropotkin, etc.) i el mes de desembre es va celebrar el judici contra Joan Mir per mor de l'article «A El Grano de Arena», aparegut en El Porvenir del Obrero (20-10-1899). En 1901 marxa una temporada a Barcelona on visitarà Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. En 1902 va participar activament en la creació de la Federació Obrera de l'Illa de Menorca (FOIM), de caràcter llibertari, i va impartir nombroses conferències sobre qüestions socials i anticlericals. En aquest any també va participar en la constitució de l'Escola Laica de la Societat Progressiva Femenina, que s'integrarà l'any següent en el Col·legi Germinal de la FOIM. Jutjat l'abril de 1903 per haver reproduït un article contra Weyler va sortir sense càrrecs; també en aquest anys va participar en mítings sindicalistes i va ser empresonat a Maó per la seva participació en les vagues de la FOIM. L'agost de 1904 participarà en la vaga de l'Angloespanyola a Maó i l'octubre escriurà el pròleg de Vía Libre, d'Anselmo Lorenzo. El 28 d'octubre de 1904 s'inaugurarà l'Escola Lliure de Maó, dirigida per Esteve Guarro, procedent de l'Escola Moderna de Barcelona. Aquest mateix any mantindrà una polèmica periodística amb J. J. Rodríguez, cap del Partit republicà maonès, per mor de l'actuació d'anarquistes i de republicans en les vagues recents. El febrer de 1906 és jutjat i absolt de dos judicis, un per l'article «Amor Divino», sobre la corrupció del clergat i la falsedat de la religió, i l'altre per l'article «Los asesinos». Durant aquest any es crearan escoles lliures a Alaior i a Sant Lluís i Joan Mir farà de professor a la primera. En 1907 va ser empresonat per haver ressenyat un míting celebrat a favor de l'alliberament de Francesc Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes; se'l jutjà el 24 de juny i, tot i que el fiscal demanava 11 anys, quatre mesos i un dia de presó, sortí absolt. El Porvenir del Obrero serà suspès i no tornarà aparèixer fins al 5 d'abril de 1912. En 1908 s'ajunta amb Anna Maurín, amb qui es casarà civilment l'any següent, i participa en la fundació de l'Ateneu Popular. L'agost de 1909 el domicili de Joan Mir i Anna Maurín és escorcollat per ordre del delegat del Govern i se li requisen 13 llibres considerats«anarquistes». En 1910 participa en la Comissió d'Higiene Social de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic i escriu sobre temes d'higiene. Aquest mateix any, participarà en l'elaboració i la correcció d'«El Pacte de Maó», que establia una treva electoral entre els partits polítics; la seva posició, favorable al pacte i la seva participació en l'elaboració, motivarà dures crítiques d'alguns membres de l'anarquisme maonès. En 1912 redactarà les bases per a la constitució de la Casa del Poble i l'any següent participa en la creació de l'Escola Racionalista de Ciutadella. L'abril de 1913 publica l'article «La lucha de clases» en el setmanari El Sindicalista, de Vilanova i la Geltrú, i a la tardor llança una Biblioteca de Divulgació, amb l'edició local de Dinamita Cerebral. Los cuentos anarquistas más famosos. Aquest mateix any l'anarcosindicalista catalana Teresa Claramunt visitarà Maó per participar en l'edició d'El Porvenir del Obrero. La salut de Joan Mir comença a patir els primers problemes greus. En 1914 l'Escola Lliure d'Alaior serà clausurada per ordre governativa. En 1915 Joan Mir trencarà amb els anarquistes per la seva clara postura aliadòfila i El Porvenir del Obrero serà clausurat definitivament. La revista Cultura Obrera, de Nova York, treu una informació sobre el paper d'aquesta publicació en les lluites socials. En 1917 es crea la Federació Obrera Menorquina amb la convergència de les forces socialistes, de recent creació, i anarquistes; Joan Mir manifestarà públicament el refús a aquest moviment sindicalista que considera massa polititzat. En 1918 comença a publicar en La Veu de Menorca, nou diari republicà del qual serà després copropietari, i entra a fer feina en la secretaria de la Unió Comercial i Industrial. En 1920 mantindrà dures polèmiques amb els socialistes i es casarà per l'Església, com a culminació del seu procés de «revisió» i com a ruptura total amb l'anarquisme menorquí. En 1921 es nomenat bibliotecari de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic. El novembre de 1922 marxa a Barcelona amb la intenció de romandre-hi i l'any següent es fa soci de l'Ateneu Barcelonès, treballa als tallers d'El Día Gráfico, publica en La Veu de Catalunya; però el març de 1923 tornarà a Menorca decebut, i es nomenat escrivent de la secretaria de l'Ajuntament de Maó. Va participar en la creació de la societat cultural regionalista La Nostra Parla i escriurà en l'òrgan d'expressió del mateix nom. En 1924 serà nomenat secretari de Literatura i Música de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic, i treballarà en una ponència sobre l'Autonomia de Menorca amb la finalitat d'enviar-la al directori de Primo de Rivera, però abandonarà la comissió davant la seva desconfiança en el concepte de «regió balear». A partir de 1925 passarà llargues temporades retirat a Bini-Umaia (Es Mercadal). En 1929 va escriure una sèrie d'articles a La Veu de Menorca, sobre l'avanç del feixisme a Itàlia i a Alemanya. L'any següent escriurà una llarga sèrie d'articles, La paz del mundo, considerats el seu testament polític; l'últim «Una veu amiga» el va publicar el 8 de juliol de 1930, 13 dies abans de morir. En 1931, quan es va proclamar la II República, se li va dedicar l'actual carrer Infanta de Maó in memoriam, i durant el franquisme un consell de guerra el va condemnar a mort. El 15 de desembre de 1990 l'Ajuntament de Maó el va nomenar menorquí il·lustre.

    Joan Mir i Mir (1871-1930)

    ***

    Émile Pouget (Palaiseau, 1 d'agost de 1915)

    Émile Pouget (Palaiseau, 1 d'agost de 1915)

    -Émile Pouget: El 21 de juliol de 1931 mor a Lozère (Palaiseau, Illa de França, França) el temut pamfletari, anarcosindicalista, antimilitarista i anticlerical Émile Pouget. Havia nascut el 12 d'octubre de 1860 a Pont-de-Salars (l'Avairon, Occitània) i des de molt jove va ser revolucionari influenciat pels processos als communards de Narbona que van tenir lloc a Rodés el novembre de 1871 als quals va assistir. A l'institut de Rodés ja va fundar el seu primer periòdic, manuscrit, Le Lycéen républicain. Més tard, instal·lat a París a partir de 1876, on treballava com a venedor de calicots i altres articles de moda i calceteria, va esdevenir anarquista llegint la premsa anarquista (La Révolution Sociale i Le Révolté). En 1879 va contribuir a la creació del Sindicat d'Empleats del Tèxtil, i va participar, en 1881, amb un grup d'anarquistes francesos en el Congrés Internacional de Londres. En 1883 va ser arrestat per treure una de les  primeres publicacions antimilitaristes que es coneixen a França. El 9 de març d'aquest mateix any va prendre part amb Louise Michel en la manifestació dels aturats on tres fleques són assaltades. Detingut amb ell, serà condemnat el 21 de juny a vuit anys de presó per «pillatge a mà armada» i per «difusió de propaganda antimilitarista». Va sortir de la presó de Melun en 1886 arran d'una amnistia i es va consagrar a la propaganda anarquista, amb la creació, el 24 de febrer de 1889, del periòdic Le Père Peinard, que obtindrà un ràpid èxit pel seu estil popular i pel to virulent utilitzat. Pouget serà nombroses vegades requerit per la justícia pels seus articles i obligat a deixar de publicar el periòdic en el número 253, a resultes de l'aplicació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) de 1894. Aleshores s'exiliarà primer a Alger (Algèria) i després al Regne Unit, on madurarà les seves concepcions de l'acció sindical i analitzarà el sabotatge i la vaga general com a mitjans de lluita. En tornar a França en 1895, publica La Sociale, i en 1896 reprèn la publicació de Le Père Peinard. Compromès amb el sindicalisme revolucionari, entre 1902 i 1908, serà secretari adjunt de la Confederació General del Treball (CGT) dins la tendència anarcosindicalista. L'octubre de 1906 va ser un dels signataris de la Carta d'Amiens. L'any següent, serà nomenat redactor en cap de La Voix du Peuple, periòdic editat per la CGT. En 1909 es va consagrar a la publicació de La Révolution i es va apartant progressivament de l'acció sindical, publicant durant la Gran Guerra escrits patriòtics en L'Humanité. Va publicar nombrosos llibres i fullets, com ara Le sabotage (1898), Le parti du travail (1905), La CGT (1908), L'action directe (1910) i Les bases du syndicalisme (1910). Va negar-se repetidament a escriure les seves memòries.

    ***

    José Pardo Babarro

    José Pardo Babarro

    - José Pardo Babarro: El 21 de juliol de 1938 mor al front bèl·lic l'oculista anarcosindicalista José Pardo Babarro. Havia nascut el 10 de juny de 1911 a Ourense (Ourense, Galícia). Fill del propietari d'una fàbrica de fustes per a mobles, estudià el batxillerat a l'Acadèmia General del mestre socialista Manuel Sueiro, antic fuster de l'empresa de son pare. En 1927 va acabar els estudis de magisteri, professió que no exercí, i entre aquesta data i 1932 estudià medicina a Santiago de Compostel·la. En 1931 fundà amb altres companys (Ángel Ruiz de Pinedo, Álvaro Daniel Paradela Criado, José Emilio Bacariza Mallo, José Touriño Painceira, Fermín González, José Rodríguez Portugal, Gerardo Sueiro Martínez, Cesáreo Briones Varela, etc.) el Sindicat de Sanitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santiago, format bàsicament per estudiants de medicina. Durant la II República va fer conferències a l'Ateneu de Divulgació Social d'Ourense. Diàriament es reunia amb son col·lega Álvaro Paradela Criado al cafè Barca d'Ourense per fer tertúlia amb els companys de la Federació Local de CNT. Després va seguir els estudis de doctorat i d'oftalmologia a la Universitat Central de Madrid, alhora que ocupà entre i 1934 i 1935 una plaça de metge resident per oposició a la Càtedra d'Oftalmologia de la Facultat de Medicina madilenya, a més de formar-se a la clínica del doctor Gregorio Marañón y Posadillo. Des de Madrid col·laborà en el setmanari de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT Solidaridad Obrera i en el periòdic anarquista juvenil Brazo y Cerebro de la Corunya, on s'encarregava de la secció de sexualitat. En els seus articles parlà de temes referents a divulgació científica i la sanitat (biologia, sexualitat, avortament, etc.), però també de temes polítics (sindicalisme revolucionari, organització sindical, etc.). Després s'establí a Ourense, on en la seva consulta, compartida amb Serafín Martínez Malvar, aplicava un descompte del cinquanta per cent als afiliats a la CNT i als seus familiars. Per un dies, ja que acabava de venir d'un viatge d'estudis, l'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà a Ourense i va ser enrolat a la força en la brigada «Flechas Azules» de les files de l'exèrcit franquista com a alferes mèdic. José Pardo Babarro va morir el 21 de juliol de 1938 al front bèl·lic --no se sap exactament on, sembla que al llevant peninsular, encara que alguns citen Astúries o Guadalajara-- i va ser enterrat el 9 d'octubre d'aquell any a Ourense. Al seu sepeli acudiren representants de la directiva del Col·legi Mèdic d'Ourense. Hi ha dades contrastades que apunten a una mort provocada i deliberada a causa d'una explosió d'una bomba des de les pròpies files franquistes. Amb Isaac Puente i Félix Martí Ibáñez està considerat com un més interessants teòrics de la sanitat llibertària.

    ***

    César Terrón Abad

    César Terrón Abad

    - César Terrón Abad: El 21 de juliol de 1940 mor a Villar de Otero (León, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista i guerriller llibertari César Terrón Abad. Havia nascut en 1915 a Fabero (León, Castella, Espanya) i va ser un actiu militant del sindicat de miners de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i tresorer de la Federació Local de la CNT de Fabero. El 9 de desembre de 1933 va participar en l'aixecament anarquista que va atacar la Guàrdia Civil, es va apoderar del poble i va proclamar el Comunisme Llibertari; però la insurrecció va fracassar i va ser detingut i empresonat amb els altres insurgents. En 1936, quan va esclatar la Revolució i la guerra que li va seguir, va prendre part en els combats com a capità de metralladores del 210 Batalló (192 Brigada de Higinio Carrocera) que es va distingir en 1937 durant la batalla d'El Mazuco (Astúries). Però després de la pèrdua d'Astúries l'octubre de 1937, Terrón Abad va formar un grup d'una trentena de guerrillers que continuaren el combat hostilitzant les forces feixistes a les zones de Fabero i els Ancares: assalts i eliminació de feixistes de San Martín de Moreda, Bustarga, Villar de Otero, Vega de Espinareda i Fresnedo. El 21 de juliol de 1940 César Terrón anava carregat amb un xai, en companyia d'un altre guerriller de Lleó, Amadeo Ramón Valledor --qui més tard s'integraria en la guerrilla catalana de Quico Sabaté-- per les muntanyes de Villar d'Otero, prop del seu poble natal de Fabero. Els guerrillers van passar a prop d'una posta de moros de Regulars i el renou provocat per la càrrega de l'anyell i l'escarritx amb els alts arbusts va fer que un dels regulars, espantat, disparés sense engaltar cap a la zona del soroll, amb tan mala sort que va encertar mortalment César Terrón. Amadeo, que l'acompanyava a certa distància segons la tàctica habitual guerrillera, va poder passar desapercebut i salvar-se. César Terrón Abad era germà de l'intel·lectual i militant anarquista Eloy Terrón Abad i cosí dels germans metges César i Ernesto Terrón Librán, caps de la Falange i cacics de Fabero i uns dels màxims responsables de la sagnant repressió feixista d'aquesta zona minera.

    César Terrón Abad (1915-1940)

    ***

    Pascual Giménez Tomás

    Pascual Giménez Tomás

    - Pascual Giménez Tomás: El 21 de juliol de 1942 mor a Alacant (Alacantí, País Valencià) l'anarcosindicalista Pascual Giménez Tomás. Havia nascut en 1903 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià). Ebenista de professió, entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la dictadura de Primo de Rivera. En 1930, amb els anarquistes Pedro Pujalte García i Ginés Camarasa García, muntà un taller d'ebenisteria que actuava com a centre anarcosindicalista fins als 1934, quan va ser clausurat per les autoritats. El febrer de 1931 va ser nomenat president del Sindicat d'Ebenistes de la CNT i en 1934 va ser empresonat quatre mesos a Alacant. En 1934 va ser nomenat secretari i de nou president en 1936 fins l'agost. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 encapçalà el Comitè de Milícies Antifeixistes i el 8 d'abril de 1937 va ser nomenat, en substitució de Francisco Sánchez Molina, regidor del Consell Municipal de Villena. L'abril de 1937 va ser nomenat secretari de la Federació de Sindicats de la CNT. El maig de 1938 va ser mobilitzat i lluità enquadrat en Artilleria a Guadalajara (Castella, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, va ser apressat a Alacant i reclòs als camps de concentració de Los Almendors i Albatera. Torturat a Villena, va ser empresonat a Monòver (Vinalopó Mitjà, País Valencià) i a Alacant. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort. Pascual Giménez Tomás va ser afusellat el 21 de juliol de 1942 a Alacant (Alacantí, País Valencià).

    Pascual Giménez Tomás (1903-1942)

    ***

    Salvadora Medina Onrubia fent un míting organitzat per la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)

    Salvadora Medina Onrubia fent un míting organitzat per la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)

    - Salvadora Medina Onrubia: El 21 de juliol de 1972 mor a Buenos Aires (Argentina) la periodista i escriptora anarcofeminista Salvadora Medina Onrubia, coneguda per alguns com La Venus Roja. Havia nascut el 23 de març de 1894 a La Plata (Buenos Aires, Argentina). Visqué la seva infància a Gualeguay (Entre Ríos, Argentina) on després va fer de mestra i tingué son primer fill, Carlos Natalio (Pitón), com a mare fadrina. Des de molt jove començà a escriure, abraçant tots els gèneres, i a militar en el moviment anarquista. A partir de 1909 mantingué una intensa campanya en defensa del jove anarquista Simón Radowitzky, tancat a la presó d'Ushuaia per haver assassinat aquell any el cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, responsable de la repressió de la «Setmana Roja» de 1909 a Buenos Aires; mantenint correspondència amb ell, planificant la seva evasió i, quan el llibertari ucraïnès fou recapturat, lluitant pel seu indult fins aconseguir-lo. La primera carta enviada per Radowitzky quan sortí de la presó de l'illa de Flores (Montevideo, Uruguai) en llibertat fou dirigida a ella.  En 1914 s'instal·là a Buenos Aires i començà a col·laborar en el periòdic anarquista La Protesta. En 1915 conegué Natalio Botana, editor i fundador i director del popular diari Crítica, on qui es casà i tingué tres fills. Arribà a tenir molta influència en el periòdic de son marit, posant-lo al servei de campanyes a favor de la llibertat de nombrosos presos polítics. En 1919 participà activament, amb son fill, en els fets de la«Setmana Tràgica» de Buenos Aires atenent els ferits. El 6 de setembre de 1930 fou detinguda i empresonada --amb la matrícula 21.849-- per la dictadura militar del general José Félix Uriburu; aquest fet fou contestat per un grup d'intel·lectuals argentins que envià una carta al dictador sol·licitant «magnanimitat» amb l'escriptora per la seva «triple condició de dona, de poeta i de mare», però quan s'assabentà d'aquesta iniciativa envià des de la presó al general una carta on li manifestava tot el seu menyspreu. Entre 1946 i 1951 dirigí el diariCrítica, un cop ja mort son marit. Durant sa vida col·laborà en nombrosos periòdics, anarquistes i«burgesos», com ara Fray Mocho,PBT,Crítica, Caras y Caretas,La Nación, El Hogar, etc. Destacà com a autora teatral --Almafuerte (1913), La solución (1921), Las descentradas (1929), Lo que estaba escrito i Un hombre y su vida (1934)--, d'obres de teatre per infants, contista --El libro humilde y doliente i El vaso intacto--, novel·lista --Akasha (1924)--, i de poemaris --El misal de mi yoga i La rueca milagrosa (1921). En 1958 publicà el sue últim llibre, Crítica y su verdad, assaig sobre el diari que dirigí. Va estar molt influenciada per la teosofia i col·laborà en nombroses publicacions d'aquesta filosofia esotèrica. La seva correspondència, entre la que es troba la mantinguda amb Radowitzky des que sortí de la presó en 1930 fins a la seva arribada a Mèxic fugint de la repressió franquista, i la de son marit, es troba dipositada al Centro de Documentación e Investigación de la Cultura de Izquierdas (CENINCI) de Buenos Aires. En 2005 Josefina Delgado en publicà una biografia, Salvadora. La dueña del diario Crítica.

    Salvadora Medina Onrubia (1894-1972)

    ***

    Antonio Morales Guzmán (ca. 1959) [CIRA-Lausana]

    Antonio Morales Guzmán (ca. 1959) [CIRA-Lausana]

    - Antonio Morales Guzmán: El 21 de juliol de 1973 mor a Roanne (Forêz, Arpitània) l'anarcosindicalista i propagandista anarquista Antonio Morales Guzmán. Havia nascut el 18 de febrer de 1903 a Màlaga (Andalusia, Espanya). Durant els anys republicans milità en el moviment llibertari de Granada. Participà en la fundació de les Joventuts Llibertàries granadines i en 1932 fou delegat de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en el seu Congrés constitutiu a Madrid. En 1932 participà, amb Felipe Sandoval i altres, en l'assalt de Juan Pérez de Seoane, excomte de Riudoms, quan fugia cap a l'exili i es dirigia amb cotxe a la frontera francesa. Fundà, en aquesta època, el periòdic Anarquía. En 1934 va fer un míting a Adra amb motiu de la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1935 i 1936 fou el secretari de la Federació Local de la CNT de Granada i col·laborà en Tierra y Libertad, òrgan de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1936 participà en els combats contra els facciosos a Granada i formà amb José Castro Velasco un Comitè Revolucionari. L'agost d'aquell any, convocà amb Castro un ple de militants granadins que es realitzà a Cadis i on fou elegit secretari general de la província. Quan esclatà la guerra civil, lluità al front malagueny, d'antuvi en el Comitè de Guerra de les milícies d'Adra. Amb Juan Santana Calero i Cipriano Damiano González fundà la revista Nervio,òrgan de la 147 Brigada Mixta, de la qual fou elegit comissari, i també fou corresponsal de Solidaridad Obrera per a Andalusia. Després formà part del Comitè de Guerra de la «Columna CEFA» (Confederació Espanyola de Federacions Anarquistes) de Màlaga. Durant els anys bèl·lics edità a Guadix Hombres Libres. En 1939, amb el suport de grups maçònics, aconseguir passar els Pirineus, però fou detingut per la policia del Govern de Vichy i internat, primer, en camps i després enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per realitzar feines a la Línia Maginot. L'estiu de 1940 fou fet presoner pels nazis i deportat el 24 d'agost de 1941 al camp de concentració de Mauthausen, d'on fou alliberat el 5 de maig de 1945 força debilitat. L'agost de 1945 participà en el Ple de la Regional d'Andalusia de Tolosa de Llenguadoc, on s'oposà al Comitè Regional de tendència col·laboracionista. Després de l'escissió confederal, formà part del Comitè Regional d'Andalusia del sector ortodox, amb Piedra i J. Montiel. L'agost de 1946 fou delegat en el Ple Nacional de Regionals. Establert a París, s'integrà en el Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, amb Manuel Fernández, i realitzà tasques de responsabilitat orgànica en el Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT de l'Exili. Participà en la major part dels congressos i dels plens del moviment llibertari en l'Exili i arran del II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) fou elegit delegat de l'MLE de l'Exili al Brasil. En 1952 fou elegit per a representar el SI en el Ple d'Aymare, encarregant-se de Cultura i Propaganda. En 1953 fou responsable, amb diversos problemes, de l'administració del CNT. En 1956 també formà part del SI, però abandonà el càrrec per problemes de salut, que l'obligaren a abandonar la militància activa. Alguns assenyalen que durant els seus últims anys es lliurà a la beguda i que tingué problemes per les seves tendències homosexuals. Trobem articles seus, sota diversos pseudònims (D. Colimbo, Cantaclaro,Adriano del Monte, etc.), en moltes publicacions, com ara Accão Directa, Boletín Ródano-Alpes, Brazo y Cerebro,CNT, CRA, Esfuerzo,Faro, Hombres Libres, Libertad,Libre-Studio, Nueva Senda, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc.

    Antonio Morales Guzmán (1903-1973)

    ***

    Aurelio Fernández Sánchez al seu despatx de la Conselleria de Salut i Assistència Social (1937)

    Aurelio Fernández Sánchez al seu despatx de la Conselleria de Salut i Assistència Social (1937)

    - Aurelio Fernández Sánchez:El 21 de juliol de 1974 mor a Puebla (Puebla, Mèxic) l'anarquista i anarcosindicalista Aurelio Fernández Sánchez, també conegut sota diversos pseudònims com El Jerez, El Cojo, Charles Abella,Colas, Marini, González. Havia nascut el 29 de setembre de 1892 a La Corredoria (Oviedo, Astúries, Espanya) --alguns autors citen el 28 d'agost de 1898 (o 1897) a Oviedo (Astúries, Espanya). Participà activament en la vaga revolucionària d'agost de 1917, per la qual cosa hagué de fugir a Logronyo i a Saragossa. Establert a Barcelona, en 1922 el trobem lligat al grup d'acció anarquista «Los Solidarios» (Joan García Oliver, Joaquín Ascaso, Buenaventura Durruti...) i arran del Congrés Anarquista del mateix any va ser l'encarregat dels comitès antimilitaristes de la Comissió de Relacions. L'1 de setembre de 1923 va participar amb el grup «Los Solidarios» en l'assalt al Banc d'Espanya de Gijón i aquest mateix any intentà eliminar Severiano Martínez Anido. Amb l'arribada de Primo de Rivera al poder, va ser detingut el 24 de març de 1924 a Barcelona, però es va escapar emmanillat. Exiliat a França, va viure a París com a ajustador mecànic amb García Oliver i van haver d'estar un temps amagats a Le-Parc-Saint-Maur, ajudats per Manuel Pérez, per l'intent d'acabar amb Alfons XIII; després marxaren a Bèlgica. De tornada a Espanya en 1926 i va ser detingut a Bilbao el desembre d'aquell any amb sa companya María Luisa Tejedor per la seva participació en l'anomenat«Complot del Puente de Vallecas». Alliberat tot d'una, va ser de bell nou detingut i jutjat a Oviedo (juny i setembre de 1927) i a Pamplona (gener de 1928), i empresonat a Cartagena. En 1927 col·laborà en El Noroeste de Gijón. En 1930 encara seguia pres i li demanaven 23 anys de presó. Alliberat gràcies a l'amnistia proclamada arran de la instauració de la II República espanyola, durant aquest nou període es va mostrar molt actiu, intervenint en moltes accions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), eníntima relació amb García Oliver i compartint les tesis de la «gimnàstica revolucionària» d'aquest.  Va ser delegat de la Construcció d'Oviedo en el Ple Regional asturià de febrer de 1932. Va destacar en la vaga del transport per la qual cosa acabà empresonat al vaixell «Arnús» en 1933 i en la insurrecció general d'aquell any, fets pels quals patí presó a Burgos i a València aquell mateix any. Després va ser militant del Comitè Local de Defensa de Barcelona i de Catalunya. Començada la Revolució de 1936, va representar la FAI en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya i es va encarregar d'organitzar, amb Josep Asens, les patrulles de control barcelonines. Des de setembre de 1936 es va encarregar de la Junta de Seguretat fins que es dissolgué el març de 1937. Des d'abril de 1937 el trobem al front de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat, encara que inicialment s'havia oposat a entrar en el Govern, però que abandonà arran dels fets de maig d'aquell any. Poc després va patir presó arran de l'«Afer dels Maristes» per pressions de la reacció governamental representada pel nacionalisme basc, però va ser alliberat per la intercessió de García Oliver. El desembre de 1937 fou nomenat secretari general de la CNT. També va participar en el Comitè Executiu del Moviment Llibertari Espanyol (Barcelona, maig de 1938) i, mesos més tard, el gener de 1939, s'exilia amb García Oliver a França. El 14 de febrer de 1939 fou detingut a causa dels seus antecedents penals i se li assignà la residència a Rennes. Després d'uns mesos, s'instal·la a Mèxic, on va assumir les tesis de García Oliver de la Ponència (1942), i va ser secretari de la fracció cenetista en l'exili de Mèxic. Quan es va trencar la CNT, en 1945, es va allunyar de la polèmica i anys més tard es va apropar als escindits. En 1961 va participar en el Congrés Confederal de Llemotges, també anomenat Congrés de Reunificació de la CNT, i en 1965 en el de Montpeller, com a delegat per Tolosa de Llenguadoc.

    Aurelio Fernández Sánchez (1892-1974)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    La Plaça de la Font de Santa Margalida a Felanitx serà escenari el proper 21 de juliol d'una glosada especial, la tercera edició de les Gloses de Prima on els Glosadors de Mallorca Maribel Servera "Servereta", Miquel Servera "Boireta", Mateu "Xurí" i Macià Ferrer "Noto" glosaran les proves proposades per Cristina Hinojosa, Tomeu Cifre "Fus" i Andreu Matamalas. 

     


    0 0

    Antoni Rodríguez Mir, portaveu del Grup Municipal del PSM d’Inca m’acaba d’informar que l’Obra Cultural Balear (OCB-Inca) vol recomanar la meva novel·la Una Arcàdia feliç en el sopar anual de l’Obra que es farà el proper dia 15 d’abril. Antoni Rodríguez Mir m’ha dit que aquesta recomanació pública coincidirà amb la festa del Dia del Llibre. Sembla que cada any l’Obra Cultural Balear recomana un llibre als seus amics i afiliats. L’any 2011 serà, doncs, l’any d’Una Arcàdia feliç, la novel·la que guanyà el Premi de Narrativa Pare Colom 2010 i que va ser publicada per Lleonard Muntaner Editor. Després del sopar hi haurà unes paraules de les autoritats culturals i polítiques d’Inca i una lectura d’alguns bocins de la novel·la recomanada. No cal dir que ens sentim summament honorats per aquesta convidada i recomanació i que, de no haver-hi res de nou, anirem al sopar i a saludar a tots els nostres amics i amigues d’Inca. Aprofit per donar les gràcies a l’OCB per aquest detall amb la meva obra. Són fets que aninem els escriptors a continuar escrivint, fent novel·les, poemaris i obres de teatre per al nostre poble. Gràcies novament! Ens veurem el proper dia 15 d’abril, a la Festa de l’OCB!


    Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. (Miquel Àngel Vidal)


    UN RETRAT DE LLORENÇ VILLALONGA I LA GUERRA CIVIL


    Per Miquel Àngel Vidal, escriptor


    Atrevir-se a novel·lar la vida de Llorenç Villalonga és un repte difícil. I sortir-ne ben parat és una tasca realment àrdua. Per això, pens que el primer mèrit d’Una Arcàdia feliç —i de cap manera l’únic— és enfrontar-se cara a cara amb un personatge que ha fet vessar tants de rius de tinta i, alhora, fer-ne un retrat força versemblant i creïble. El Villalonga de López Crespí, Salvador Orlan —alter ego ratificat per l’escriptor—, té autenticitat humana. Potser sigui una versió pròpia (de fet, se n’han fetes moltes “versions” per explicar la biografia i els trets ideològics de l’autor de Bearn), però és coherent amb els fets històrics i documentats innegables. I en aquest sentit, crec que el “seu Villalonga” s’aproxima molt més a la realitat que el de l’amable versió que ha passat a la història de la literatura. De fet, la personalitat de Villalonga, plena de clars i ombres —sobretot ombres—, fou tan contradictòria que ha aconseguit que la posteritat n’hagi acabat tenint una visió boirosa (per no dir deformada). Si no sabéssim que realment va existir, pensaríem que és una genial invenció d’un novel·lista amb imaginació portentosa. La seva vida, com a mínim a nivell ideològic, és gairebé de ficció. Perquè al petri pensament feixista, reaccionari, anticatalanista i catòlic tridentí dels seus quaranta anys, tot just quan esclatà la guerra civil, s’hi ha volgut sobreposar des dels anys 60 el de lliberal, cínic i escèptic, d’esperit afrancesat i convertit al catalanisme. De tot això, n’ha sorgit un personatge que no sabem si fou el Villalonga real. En canvi, el de López Crespí, fet a força de documentació i d’enginy literari, té la virtut de semblar el Villalonga autèntic dels dies de la guerra civil, el que donà suport a la brutal repressió que es patí a l’illa.

    Tanmateix Salvador Orlan no pretén ser sols un personatge històric. Està construït amb bona part dels elements biogràfics coneguts de Villalonga, però també hi afegeix trets del personatge literari Don Toni de Bearn. La seva esposa no és Teresa Gelabert sinó Maria Antònia, la senyora de Bearn, i fins i tot apareix Xima, la jove neboda i amant de Don Toni. Per tant, l’autor mescla història i ficció, veracitat i mite literari.

    Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. Col·laboren a aquesta visió global del que va esdevenir la quantitat ingent de personatges, traçats de manera succinta però amb gran eficàcia, que apareixen i desapareixen en el devenir narratiu, gairebé tots ells elements actius en la terrible repressió: el seu germà Miquel com a censor, Francisco Barrado, cap de policia i d’escamots d’execució, el coronell Tamarit, instructor del procés judicial Emili Darder (a l’obra, el seu esperit bonhomiós i optimista, la vergonyosa farsa judicial i el declivi a la presó són més suggerits que especificats), i el cap de falange Alfonso de Zayas i l’ignominiós Comte Rossi en l’eliminació sistemàtica de republicans. També Bernanos, amb la colla de fills, la precarietat econòmica i la febril activitat literària és una figura molt convincent.

    Tot i l’interès de la “conversió” al catalanisme per conveniència de Villalonga (amb la intervenció de Joan Sales, Baltasar Porcel i Jaume Vidal Alcover, entre d’altres), és l’enfrontament amb els membres de l’Escola Mallorquina el que li serveix per fixar ideològicament i estètica al personatge. I en l’humiliant episodi del retractament dels firmants de la “Resposta” hi intuïm la seva participació activa.

    Quant a l’estil, cal dir que l’obra es construeix amb paràgrafs breus (a vegades de tan sols una línia) i la prosa, treballada, és dinàmica, amb les digressions i reflexivitat mínimes per no entorpir la narració. En aquest sentit, un petit defecte és que l’autor vol contar tantes coses que algunes escenes o esdeveniments, traçats amb unes poques línies i sense aprofundir-hi, fan la sensació de certa precipitació.

    El projecte de López Crespí no és sols ambiciós per la dificultat que comporta el personatge sinó també per l’envergadura de les proporcions. S’ha proposat fer una trilogia, de la qual Una Arcàdia feliç és la primera part. El segon volum, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, sembla que ja està enllestit, i el tercer es troba en fase inicial de redacció. Veurem quin és el resultat global, però el parcial, aquest primer lliurament, és força esperançador.


    Diari de Balears (dBalears): López Crespí, dins la pell de Villalonga


    L’escriptor acaba de publicar Una arcàdia feliç, llibre guardonat amb el Pare Colom de l’Ajuntament d’Inca


    Per Núria Martí


    Miquel López Crespí aconseguí el premi Pare Colom amb aquest text


    Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) s'ha atrevit a ficar el nas allà on encara avui molts fan els ulls grossos i eviten tractar certes qüestions. Potser per aquest fet, i perquè ja han passat molts d'anys des d'aquell 36 en què començà la Guerra Civil, que ha arribat el moment de posar damunt la taula el tema de Llorenç Villalonga i la seva relació ambivalent amb el franquisme i el catalanisme, o almanco això és el que pensa l'autor sobre la seva figura. "Encara avui molts intel·lectuals m'aconsellaren que allò més prudent era no furgar en el passat falangista de Llorenç Villalonga", diu López Crespí, qui finalment ha publicat L'àrcàdia feliç (premi Pare Colom 2010, editat per Lleonard Muntaner) i està en camí Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

    "Aquestes novel·les formen part d'una trilogia que ens situen a la Mallorca de la Guerra Civil", assegura l'escriptor, que ha creat una espècie de biografia o narració en primera persona de l'escriptor de Bearn i Mort de dama. "Totes les informacions que surten en el llibre són verídiques i estan contrastades. Però evidentment també, com a novel·lista, vas recreant una història a la teva manera", afegeix. I és que la visió personal de l'escriptor sobre els temes que tracta és ineludible.

    Així mateix, López Crespí no només ha volgut destacar el passat falangista de Villalonga, el que hauria estat la manera fàcil de parlar sobre ell, sinó que també hi ha destacat "la lluita d'un escriptor per tirar endavant en una època de postguerra". "Aquesta novel·la està pensada per un lector cult i intel·ligent; una persona atenta hi sabrà veure també la personalitat de Villalonga com a escriptor i la lluita d'un intel·lectual de dretes per fer-se un lloc dins el sector", comentà.

    Diari de Balears (dBalears) (3-XI-2010)


    Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)


    Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010


    Per Miquel López Crespí, escriptor



    Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

    Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.

    Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

    Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

    Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

    De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

    Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

    A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

    L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

    A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

    És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.


    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    0 0

    L'Ajuntament de Muro organitza un combat de picat, en motiu de les festes des Cós de Sant Jaume. Serà el proper 22 de juliol a les 21:30h a la Plaça de Sant Martí i hi prendran part els Glosadors de Mallorca Pau Riera "Rierol", Antoni Viver "Mostel", Antònia Nicolau "Pipiu" i Miquel Servera "Boireta". Presenta Jordi Cloquell "Artiller".

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 07/22/17--06:05: ¿Quien impone qué a quien?
  • No tenía intención alguna de intervenir. No estaba en mi ánimo entrar en la polémica. Había decidido renunciar a mis cargos de vicepresidente y portavoz del PP Ciutadella de forma discreta, en silencio, alejado del ruido mediático.

    Sin embargo, ante las desafortunadas declaraciones de la presidenta Juana Mari Pons, acusándome de inflexibilidad, de amenazas y de querer imponer a una persona dentro de la ejecutiva del partido y también las del secretario general, Joan Carrasco, que habla de chantaje, me veo en la obligación de desmentir tales extremos y de dar las oportunas explicaciones a mi decisión de renunciar a mis cargos dentro del PP Ciutadella.

    Siempre he dado mucho valor a la palabra dada y considero que los acuerdos están para cumplirse. Por tanto, hablar de inflexibilidad o de querer imponer algo, incluso de amenazas, por el simple hecho de exigir el cumplimiento de un acuerdo, me parece retorcido, muy poco elegante y dice bien poco de quienes hacen estas afirmaciones a sabiendas que son falsas.

    El pacto alcanzado entre las tres candidaturas que concurríamos a las elecciones a la presidencia de la Junta local del PP Ciutadella era muy sencillo: Juana Mari Pons presidenta, Joan Carrasco secretario general, un servidor, vicepresidente y portavoz, y el resto de la candidatura se repartía a partes iguales entre las tres candidaturas iniciales.

    Era evidente que entre las personas que iba a proponer para formar parte de la candidatura conjunta, una de ellas iba a ser Pedro Marqués, pues había sido la persona que más me había ayudado para conseguir los avales y para confeccionar mi candidatura.

    Sin embargo, por razones que todavía no logro comprender, Juana Mari Pons, auspiciada por algunos miembros de su candidatura, decidió vetar, para mí de forma injusta y arbitraria, a Pedro Marqués. Un veto que no viene avalado por ningún argumento de peso y solo por opiniones y animadversiones personales. Pedro Marqués no está ni ha sido nunca condenado en nada, no está ni ha sido nunca imputado en nada, cumple con los requisitos que marca el código ético y es un afiliado de muchísimos años. ¿Cuál es el criterio, por tanto, para vetar a alguien? ¿La antipatía personal? ¿El no ser amigo de la presidenta? ¿El no caer bien?

    Ante una postura tan inflexible y cerril, pero en aras a mantener el acuerdo y la buena sintonía, cedí en mis pretensiones iniciales y se acordó finalmente que Pedro Marqués no fuera en la candidatura y que, ya después, sería nombrado miembro de libre designación. Pero, ¡oh, sorpresa! Al final, ni una cosa ni la otra. Ni lo que habíamos acordado al principio, ni lo que habíamos acordado después. De lo dicho, nada de nada.

    La conclusión, desde mi punto de vista, es que Juana Mari Pons ha incumplido con el acuerdo que se había alcanzado. Me ha engañado de forma deliberada y, lo que es peor, ha vetado a una persona de mi candidatura sin ningún argumento de calado, a sabiendas del daño moral que esto hace a la persona en concreto y a su familia en extenso. Creí de buena fe en el acuerdo alcanzado. Creí de buena fe en la palabra de la presidenta Juana Mari Pons. Es más, a diferencia de Juana Mari Pons y de Joan Carrasco, yo no veté a nadie para que estuviera o no en la junta ejecutiva del partido, porque éste no es mi talante y porque yo quiero un partido abierto y plural y no guetos donde solo están los amiguetes y los que se caen bien mutuamente.

    Ante estos hechos y ante la actitud inflexible e inquisitorial demostrada por la actual presidenta del partido y también de su secretario general, me he visto obligado a renunciar a todos mis cargos dentro del partido en Ciutadella. No me puedo sentir cómodo en una ejecutiva donde la presidenta incumple los acuerdos ya el primer día y en donde las cuestiones y enemistades personales priman por encima de los objetivos políticos. No soporto las injusticias y, en mi opinión, aquí se ha actuado de forma injusta con una persona. Y aún más, la actitud de excluir a personas por simples antipatías personales demuestra un infantilismo impropio de un partido democrático.

    Dicho esto, en lo que a mí concierne, doy por zanjado este episodio, y aunque, desde mi modesta opinión, el partido empieza su nueva etapa con mal pie, no puedo más que desear a la presidenta y a toda su ejecutiva todos los éxitos posibles y decirle que siempre tendrán mi leal colaboración en todo aquello que pueda serles de utilidad y, como miembro nato de la Junta Local, aportaré mis conocimientos y mi experiencia para que el partido pueda recuperar el gobierno de Ciutadella.

    Hubiera preferido que todo esto hubiese quedado de puertas para adentro del partido, pero en vistas que la presidenta Juana Mari Pons lo ha aireado en los medios de comunicación, solo me ha quedado la opción de salir también al paso de algunas inexactitudes y falsedades. Ahora solo espero que el partido no siga en esta senda de vetos, exclusiones y actitudes infantiles.

    0 0

    [22/07] Congrés Regional de l'FTRE -«Sorgiamo» - Jornades Llibertàries Internacionals - Oiticica - Blanch - Dufour - Catti - Moro - Bösiger - Loriente - Meister - Fabbrini - Ostyn - Maurin - González Prada - Zanelli - Malatesta - Benítez - Peidro - «El Petiso» - Samalo - Puente Sahón - Antón - Martínez - Mateo

    Anarcoefemèrides del 22 de juliol

    Esdeveniments

    Carnet d'afiliat a l'FTRE

    Carnet d'afiliat a l'FTRE

    - Congrés Regional de l'FTRE: Entre el 22 i el 25 de juliol de 1885 se celebra a Barcelona (Catalunya) el Congrés Regional de Catalunya de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) que intentarà reestructurar l'organització amb el triomf de les tesis«legalistes» i el retorn a la vida pública de la Federació, sota els principis d'anarquia, federació i col·lectivisme, després del període crític sorgit a resultes de la repressió desencadenada arran dels fets de «La Mano Negra». El Congrés aconseguirà canviar els rígids estatuts vigents des de 1881 que eren considerats autoritaris i centralistes i un clar entrebanc per al desenvolupament de l'organització. Els nous estatuts autoritzaran que les federacions locals i comarcals estableixin el seu règim interior de forma lliure i autònoma, alhora que es facilitarà la comunicació directa entre elles. També l'administració de les Comissions Comarcals es descentralitzarà i es retiraran les facultats de què gaudia la Comissió Federal, tot reduint-la a un centre d'estadística i de correspondència. Aquestes necessàries reformes coincidien amb el «Projecte de Reglament de l'FTRE» que havia presentat dos anys abans la Federació Local de Gràcia i que el Congrés de València del 1883 va rebutjar. Amb aquestes mesures el Congrés pretenia anul·lar les divisions generades en el si de l'FTRE i evitar que les publicacions anarcocol·lectivistes ventilessin en les seves pàgines els conflictes interns.

    ***

    Primera pàgina de "Sorgiamo"

    Primera pàgina de Sorgiamo

    - Surt Sorgiamo: El 22 de juliol de 1945 surt a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el número únic del periòdic Sorgiamo, editat per la Secció d'Imola de la Federació Anarquista Italiana (FAI). A la capçalera glosa la cita de Michelangelo«Qui altre segueix mai no arriba primer». Hi ha un article en memòria de tres màrtirs llibertaris del feixisme (Leo Bianconcini, Raffaele Virgulti i Vincenzo Zanelli) i la reedició d'un d'Errico Malatesta.

    ***

    Cartell de les Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona de 1977

    Cartell de les Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona de 1977

    - Jornades Llibertàries Internacionals: Entre el 22 i el 25 de juliol de 1977 a Barcelona (Catalunya) es realitzen les «Jornades Llibertàries Internacionals» organitzades per la Confederació Nacional del Treball (CNT), per diversos ateneus llibertaris (Sants, Hospitalet, Verneda, Santa Coloma, Gràcia, Sant Antoni, Barri Xino) i per la revista Ajoblanco, sota el lema«Pel retrobament de la vella acràcia!». Les sessions es van realitzar al Saló Diana del carrer Nou de la Rambla, al parc Güell i a les seus dels ateneus. A part dels debats politicosocials (feminisme, sexualitat, ecologia, urbanisme, art, cinema alternatiu, educació, anarquisme, marxisme, sindicalisme, autogestió, antimilitarisme, repressió, comunes, contracultura), de les taules rodones, dels mítings i de les assemblees llibertàries es van realitzar tota classe d'espectacles i de happenings relacionats amb la música, el cinema, el teatre i el còmic. Hi van participar unes 600.000 persones, la majoria joves, i hi van prendre part infinitat d'intel·lectuals i d'artistes, com ara Daniel Cohn-Bendit, José Luis García Rúa, Antonio López Campillo, Cipriano Damiano, Pepe Ribas, Rafael Poch, Andrés Grima, Emma Cohen, Fernando Fernán-Gómez, José María Nunes, Juanjo Puigcorbé, Francesc Bellmunt, Francesc Boldú, Ramon Barnils, Carlos Lucena, Galo Sánchez, Mario Gas, Nazario, Ocaña, Ramon Muns, Dolors Laffitte, Marina Rossel, Pau Riba, Sisa, José Afonso, Pablo Guerrero, José Antonio Labordeta, Luis Pastor, Daniel Viglietti,Ángel Villalba, Triana, La Banda Trapera del Río, Companyia Elèctrica Dharma, Secta Sònica, Orquestra Plateria, Els Pavesos, Els Comediants, Johnny Estil·les, etc. El Col·lectiu Ajoblanco, editor de la revista mensual Ajoblanco, va treure el diari gratuït Barcelona Libertaria, que ressenyava els debats, els actes i les expressions artístiques d'aquestes jornades, i del qual es van editar tres números.Les «Jornades Llibertàries Internacionals» de Barcelona van ser un dels actes més importants de la contracultura de l'època.

    Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona (1977)

    Barcelona Libertaria

    Rosario Fontova: «Un estiu vermell i negre», en El Periódico de Catalunya (22-07-2007)

    David Castillo: «L'estiu llibertari», en Avui (23-07-2007)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de José Oiticica (1924)

    Foto policíaca de José Oiticica (1924)

    - José Oiticica: El 22 de juliol de 1882 neix a Oliveira (Minas Gerais, Brasil) el militant anarquista José Rodrigues Leite e Oiticica, més conegut com José Oiticica. Fill d'un senador, va ser enviat a un col·legi religiós d'on serà expulsat per rebel·lió. Va estudiar Dret i Medicina, tot i que no va acabar cap de les dues carreres i es va dedicara l'ensenyament i a la filologia --va rebre la càtedra de Prosòdia de l'Escola Dramàtica de Rio de Janeiro en 1914, va impartir lliçons de Filologia portuguesa a la Universitat d'Hamburg (1929-1930) i va ser catedràtic del Col·legi Pedro II i de la Universitat del Districte Federal. En 1906 funda el Col·legi Llatinoamericà on aplicarà una pedagogia avançada. L'evolució progressiva de les seves idees el portarà a l'anarquisme en 1912. Va participar al Centre d'Estudis Socials on esdevé un actiu militant del moviment llibertari, fent conferències als sindicats i participant al costat dels treballadors en l'agitació social. En 1918 va ser acusat de responsabilitat en la crida a la vaga general insurreccional, detingut i deportat. En 1924 va tornar a la presó a causa del seu antimilitarisme llibertari i després participarà en la Lliga Anticlerical de Rio de Janeiro. Durant els anys 20 va denunciar la pujada de l'autoritarisme bolxevic a Rússia i les divisions que es creaven entre els treballadors. Va formar part de Fraternitas Rosicruciana Antiqua i va ser un dels més importants pensadors i intel·lectuals brasilers de la sevaèpoca, autor de nombroses obres, com ara: Estudos de fonologia (1916), Princípios e fins do Programa Anarquista-Comunista (1919), A trama dum grande crime (1922), Manual de estilo (1923), Do método no estudo das línguas sul-americanas (1930), A doutrina anarquista ao alance de todos (1947), Roteiro em fonética fisiológica, técnica do verso e dicção (1955), A teoria da correlação (1955), Crítica anarquista de la sociedad actual (1956), Curso de Literatura (1960), Ação Directa (1970). Va ser també poeta --Sonetos 1 (1911), Sonetos 2 (1919) iOde ao sol e Fonte perene (1954)-- i fundador del periòdic anarquista Ação Directa, que va dirigir des de la seva fundació en 1946 fins a la seva morta Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil)el 30 de juny de 1957. En març de 1958 es va crear a Rio de Janeiro el Centre d'Estudis Professor José Oiticica (CEPJO), que va romandre obert després del cop d'Estat de 1964 fins a l'octubre de 1969, quan va ser assaltat, els seus membres detinguts i alguns torturats i empresonats. En 1985 va sorgir també a Rio de Janeiro el Grup Anarquista José Oiticica (GAJO). Va ser pare de l'entomòleg i fotògraf José Oiticica Filho (1906-1964) i avi de l'artista plàstic Hélio Oiticica (1937-1979), ambdós anarquistes.

    José Oiticica (1882-1957)

    ***

    Foto policíaca de Joan Blanch Salvadó (6 d'agost de 1914)

    Foto policíaca de Joan Blanch Salvadó (6 d'agost de 1914)

    - Joan Blanch Salvadó: El 22 de juliol de 1891 neix a Bítem (Baix Ebre, Catalunya) el paleta anarquista Joan Blanch Salvadó. Sos pares es deien Manuel Blanc i Manuela Salvadó. Des de Mataró (Maresme, Catalunya), fugint del servei militar, el novembre de 1911 passà a França. D'antuvi s'instal·là a Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània) i, a partir del 7 d'abril de 1912 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on el 28 de juny de 1913 es casa amb Rosa Teresa Pujol, vivint a l'Impasse Desprès de la ciutat, al domicili d'un tal Monitó. A Perpinyà treballà regularment en la construcció. L'estiu de 1914 va ser fitxat com a«anarquista perillós i propagandista de caràcter sorneguer». El juny de 1915, son germà Manuel, barber i també insubmís a l'exèrcit i anarquista, es reuní amb ell a Perpinyà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Jaume Dufour Barberà

    Jaume Dufour Barberà

    - Jaume Dufour Barberà: El 22 de juliol de 1901 neix a Barcelona (Catalunya)  l'anarcosindicalista i anarquista Jaume Dufour Barberà. Fou un dels militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) més actius del barri barceloní de Les Corts. Com a membre dels grups d'acció anarquistes, el juliol de 1921 fou processat per«possessió d'explosius, atracament i robatori». El novembre de 1924 polemitzà va mantenir una polèmica amb el Comitè Regional de Catalunya de la CNT en el periòdic Solidaridad Proletaria sobre si els sindicats havien d'intentar actuar sindicalment o calia fer-ho de manera secreta. Fou un dels signants, des de la seva presó barcelonina, de la «Carta abierta a los camaradas anarquistas», que fou publicada el 29 de març de 1925 en La Protesta de Buenos Aires i després en Solidaridad Proletaria de Barcelona, condemnant el reformisme en la CNT i a favor de la creació d'una federació anarquista. Quan es creà la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou un dels militants més destacats d'aquesta organització a Les Corts. El març de 1929 fou processat, amb Vicente Vitaller Lamani, per haver furtat a mà armada el 28 de juliol de 1926 una pistola a Ricardo Revuelta Mompart, membre del sometent. Amb el triomf del feixisme en 1939 s'exilià a França i fou internat al camp de concentració de Vernet amb son germà Baldomer. En acabar la II Guerra Mundial s'instal·là a Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i en 1948 col·laborà en el periòdic CNT de París. Com a membre de la Federació Espanyola de Malalts Crònics i Invàlids, realitzà tasques per a l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol) --organització fundada en 1953 per la nord-americana Nancy MacDonald i que durant més cinquanta anys treballà amb refugiats espanyols a França, subministrant-los ajuda econòmica, material, social i psicològica--; documentació seva sobre aquestes tasques entre els anys 1953 i 1971 es troba dipositada a la Tamiment Library de Nova York (Nova York, EUA). Amb la mort del dictador Franco, retornà a Catalunya. Jaume Dufour Barberà va morir el 15 de desembre de 1988 a Barcelona (Catalunya). El seu primer llinatgeés citat de diverses maneres, com ara Difur, Difour, Dufur, Doufor, etc. Sos germans Baldomer i Lluís també van ser destacats militants cenetistes.

    ***

    Raffaele Catti

    Raffaele Catti

    - Raffaele Catti: El 22 de juliol de 1906 neix a Baricella (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Raffaele Catti. Sos pares es deien Armando Catti i Maria Gilli. Paleta de professió, va ser fitxat com a anarquista durant el«Bienni Roig» (1919-1920). En 1929 s'exilià clandestinament al Marroc. A França va ser inscrit en el registre de fronteres de la policia com a «anarquista perillós» i sotmès a estricta vigilància. Quan la Guerra Civil espanyola, el 5 de febrer de 1937, després de renunciar a la ciutadania italiana, sortí de Casablanca (Marroc), amb altres companys (Amedeo Angelini, Luigi Checchi, Natalino Mattucci i Lebo Piagnoli), rumb a Barcelona (Catalunya) i s'enrolà com a voluntari en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» (Grup«Pisacane») de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i destinat al front d'Aragó. Lluità a Almudébar i va ser ferit a l'esquena en combat a Osca. Després de la dissolució de la seva columna l'abril de 1937, entrà a formar part de la 26 Divisió (Columna Italiana «Rosselli») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Cap el desembre de 1937 es donà de baixa de l'Exèrcit Popular i demanà suport a la Secció de Trefilatge del Sindicat Metal·lúrgic de Barcelona perquè li busqués feina, ja que no podia retornar al seu país, i de fet en trobà. El novembre de 1938 retornà a França i quan esclatà la II Guerra Mundial va ser internat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    Raffaele Catti (1906-?)

    ***

    Fabián Moro Esteban

    Fabián Moro Esteban

    - Fabián Moro Esteban: El 22 de juliol de 1912 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc)–erròniament en algunes fonts citen Burgos (Castella, Espanya)– el propagandista anarquista i anarcosindicalista Fabián Moro Esteban. Era fill d'una família d'artesans ebenistes. Des de molt jove començà a militar en els moviment socials de Burgos. En 1931 s'afilià a les Joventuts Socialistes i poc després passà a les Joventuts Llibertàries. En aquesta època patí diverses detencions per les seves activitats revolucionàries. L'1 de maig de 1932 resultà ferit, juntament amb Pedro Rodríguez, pels guàrdies d'assalt que reprimiren la manifestació anarcosindicalista. En 1934, a resultes de les seves activitats antimilitaristes portades a terme a les casernes de Burgos, va ser perseguit i fugí cap a Catalunya, on s'encarregà del Comitè Pro-Presos de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Posteriorment es refugià a Palma (Mallorca, Illes Balears), amb Francisco Santamaría i Julián Floristán Urrecho. Quan esclatà la guerra civil estava a Balaguer (Noguera, Catalunya) i a Barcelona va ser nomenat secretari de Premsa i Propaganda i responsable d'un periòdic llibertari. El setembre de 1936 assistí com a delegat de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) a una reunió extraordinària de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En aquesta època militava en les Joventuts Llibertàries del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat i en l'Ateneu Llibertari «Luz y Amor». Després lluità al front d'Aragó enquadrat en la 26 Divisió (antiga«Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i fou redactor del periòdic Acracia. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser internat durant un any als camps de concentració d'Argelers, Barcarès i Bram; després va ser enviat a treballar de llenyataire a Blanot (Borgonya, França) en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), on va establir contactes amb la Resistència. Més tard va ser enviat a Brest (Bretanya) per a fer el Servei de Treball Obligatori (STO) alemany. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Mâcon (Borgonya, França). En 1948 obtingué l'estatut de refugiat polític i s'establí a París (França), on treballà en diversos oficis. Gran admirador del metge anarquista Isaac Puente Amestoy, prologà la biografia inèdita d'Abel Ramírez Romeo Doctor Isaac Puente. Biografía, ideario y polémica. Donà moltes conferències, especialment sobre el tema«Federalisme i centralisme a Espanya», i col·laborà en molts de títols de la premsa llibertària de l'exili, com ara Anarkia,Cenit, CNT, Combat Syndicaliste,Espoir, Ruta,Solidaridad Obrera,Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,Umbral, etc. És autor de Pablo o el discurso del hombre libre (1965), Temas esenciales del anarquismo. Espíritu y materia (Esquema) (1968) i Las Juventudes Libertarias en España. Análisis espectral (1970). A partir de 1978 passà temporades de dos o tres mesos anuals a Barcelona, on va fer costat la reconstrucció de la CNT, especialment la Federació Local de Barcelona, col·laborant en l'equip de redacció de la revistaIdeas-Orto. En 1986 caigué greument malalt i començà a redactar les seves memòries que restaren inacabades. Fabián Moro Esteban va morir el 27 d'octubre de 1987 a Saint-Mandé (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri Nord d'aquesta localitat.

    Fabián Moro Esteban (1912-1987)

    ***

    André Bösiger

    André Bösiger

    - André Bösiger: El 22 de juliol de 1913 neix a Perrefitte (Berna, Suïssa) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista André Boesiger, més conegut com André Bösiger. En 1927 assistí a Moutier a la seva primera manifestació i aquest acte a favor dels anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti li va deixar profundament impressionat. Amb 13 anys abandonà l'escola i, després de treballar a diverses granges del Jura i de barallar-se amb el seu cap de l'empresa Tornos a Moutier, en 1928 s'instal·là a Ginebra. D'antuvi treballà com a descarregador a l'estació del ferrocarril de la ciutat i a partir del juny de 1929 com a obrer de la construcció. S'afilià a la Fédération des Ouvriers du Bois et du Bâtiment (FOBB, Federació d'Obrers de la Fusta i de la Construcció) i al seu grup de tendència anarcosindicalista, la Ligue d'Action du Bâtiment (LAB, Lliga d'Acció de la Construcció), on va fer amistat amb altres anarquistes, com Luigi Bertoni i Lucien Tronchet. La LAB, una mena de «braç armat» o de«nucli dur» de la FOBB, reivindicava el mètodes del sindicalisme revolucionari, com ara el sabotatge, l'acció directa, l'i·legalisme contra la patronal i el suport mutu amb els desocupats acomiadats de la feina que no podien pagar els lloguers de casa seva. També milità en el grup anarquista de Ginebra («Club Aurora»), que aleshores agrupava nombrosos militants anarquistes italians exiliats que fugien del feixisme. En aquestaèpoca col·laborà en Le Réveil Anarchiste i participà en les activitats de la Libre Pensée, de la qual arribà a ser president. El 9 de novembre de 1932 prengué part en la manifestació que aplegà al voltant de 6.000 persones per protestar contra la celebració a Ginebra d'un míting feixista organitzat pel periodista antisemita Georges Oltramare. En aquesta manifestació la policia es va veure desbordada i cridà l'Exèrcit suís el qual obrí foc davant la multitud. Segons el balanç oficial 13 persones moriren i 65 resultaren ferides de consideració. Melchior Allemann, son millor amic, resultà mortalment ferit d'un  tret a la cara. En 1933 decidí votar el socialista Léon Nicole per al Consell d'Estat; va ser la primera i última vegada que ho va fer, completament decebut de la gestió del polític. Arran dels fets de Ginebra de 1932 es declarà antimilitarista i quan va ser cridat a files es declarà insubmís a l'Exèrcit. Jutjat en 1934, va ser condemnant a dos mesos de presó i el desembre de 1935 a 15 mesos d'empresonament, a cinc anys de privació dels drets civils i a l'expulsió de l'Exèrcit, pena que purgà entre el 16 de gener de 1936 i el març de 1937 i que li ajudà a formar-se intel·lectualment. El juny de 1937 va ser expulsat del cantó de Ginebra i, després d'una temporada a Annemasse (Arpitània), marxà a fer costat la Revolució espanyola. Portà armes de contraban amagades als camions de subministrament per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya, es va fer càrrec de 120 orfes de guerra espanyols a la colònia italiana de Saint-Cergue i, amb el triomf feixista en 1939, acollí els exiliats que escapaven de la repressió franquista. En tornar a Suïssa va fer una crida a la mobilització general antifeixista i per aquest fet va ser condemnat a un mes de presó a Berna. En 1940 entrà a treballar en la construcció de fortificacions fronteres davant el perill nazi i lluità contra les condicions laborals particularment difícils que van donar lloc a dures vagues. El desembre de 1942 va ser novament expulsat de Ginebra. Acomiadat de la feina per «activitat sindicals» i inscrit en les llistes negres de la patronal, esdevingué caçador furtiu i contrabandista, activitat que li facilità l'avituallament de queviures i d'armes per als grups de maquis de la Resistència francesa durant l'ocupació alemanya. Durant la postguerra ajudà la resistència antifranquista. En aquests anys es distancià del seu gran amic Lucien Tronchet que va incitar molts sindicalistes i anarquistes a militar com ell en el Partit Socialista Suís (PSS). En 1957 participà en la fundació del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) a Ginebra, ajudant Pietro Ferrua, Jean-Pierre Conza i altres en la recopilació de llibres i documents. Entre el gener de 1957 i el desembre de 1960 fou el gerent de la nova època de publicació bilingüe Le Réveil Anarchiste / Il Risveglio Anarchico, que s'edità a Ginebra. Durant la guerra d'Algèria, amagà independentistes del Front de Libération Nationale (FLN, Front d'Alliberament Nacional) i insubmisos i desertors de l'Exèrcit francès. En 1970 publicà el periòdic Offensive, del qual només sortiren dos números. En els anys setanta col·laborà en la nova etapa de Il Réveil Anarchiste i en la revista anarquista italiana Ma! En aquests anys va fer costat el moviment okupa ginebrí. Durant els anys vuitanta assumí la gestió de l'Hôtel-Cafe du Soleil, a Saignelégier (Jura). En 1987 publicà amb Eugène Prono L'LAB, la Ligue d'Action du Bâtiment, reeditat en 2005 pel CIRA. El 19 de juliol de 1990 va morí la seva segona esposa, Ruth Menckès (Coucou), també militant llibertària. En els seusúltims anys fou gerent de L'Affranchi,òrgan de la Secció Suïssa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i col·laborà en la Lliga Suïssa dels Drets de l'Home. En 1992 publicà la seva autobiografia sota el títol Souvenirs d'un rebelle. 60 ans de luttes d'un libertaire jurassien i l'any següent el cineasta Bernard Baissat, amb la col·laboració d'Alexandre Skirda, que havia ajudat Bösiger en l'escriptura de les seves memòries, estrenà el documental André Bösiger. Libertaire jurassien, nou lliurament de la seva sèrie Écoutez... El novembre de 2004 participà en el seu últim acte públic, una commemoració de la insurrecció algeriana, moment que aprofità per reafirmar vigorosament el seu anarquisme. André Bösiger va morir el 13 d'abril de 2005 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i fou incinerat dies després. Pòstumament, en 2008, el realitzador Daniel Künzi estrenà Anarchisme, mode d'emploi. André Bösiger, le dernier anarchiste? (1913-2005).

    André Bösiger (1913-2005)

    ***

    Emilio Loriente Vidosa

    Emilio Loriente Vidosa

    - Emilio Loriente Vidosa: El 22 de juliol de 1915 neix a Alta Gracia (Santa María, Córdoba, Argentina) el mestre anarcosindicalista Emilio Loriente Vidosa. Nascut en una família d'emigrants aragonesos, sos pares es deien Babil Loriente i Inés Vidosa. En 1922 retornà amb sa família a Ayerbe (Osca, Aragó, Espanya) on aquesta muntà un comerç. En 1928 ingressà a l'Escola Normal de Mestres d'Osca, on conegué l'anarquista Ramón Acín. El 15 de desembre de 1931 s'afilià al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 morí son pare d'asma i s'hagué d'ocupar de sa família treballant de mestre interí a Botaya, a prop de Jaca (Osca), fins al cop feixista de juliol de 1936. Aconseguí fugir de la repressió franquista i el setembre s'enrolà en les Milícies Antifeixistes de Barbastre i poc després en XIV Centúria «Ayerbe-La Peña» de la Columna «Roja i Negra» establerta a Arguis. Participà en diverses operacions del sector nord del front d'Aragó, com ara la reconquesta de les Lomas de Arascués o l'ocupació del castell de Brecha, a més de dirigir una operació guerrillera de rescat a Ayerbe. En 1937, amb la militarització, va ser nomenat comissari del II Batalló de la 127 Brigada Mixta. Arran d'un desacord, va ser traslladat com a comissari, malgrat la seva oposició, al IV Batalló de la nova 195 Brigada Mixta, enquadrada en la 52 Divisió del Cos de l'Exèrcit Republicà de Llevant. Amb el triomf franquista, el març de 1939 va ser detingut al port d'Alacant quan, amb molts d'altres, intentaven fugir per mar i enviat a la presó d'Oriola (Baix Segura, País Valencià). Jutjat en consell de guerra per«adhesió a la rebel·lió», fou condemnat a mort i traslladat a la presó d'Osca. Emilio Loriente Vidosa, malalt de tuberculosi, va morir, mancat d'atenció mèdica, el 3 de febrer de 1943 de peritonitis a l'hospital de la presó d'Osca (Aragó, Espanya). Sa mare, Inés, enfollida a causa dels traumes viscuts, en un moment de rauxa cremà tots els records dels quatre anys de presó de son fill. L'octubre de 2004 sa germana Josefina i els seus nebots col·locaren, com a record i homenatge, una làpida al cementiri d'Osca que diu: «Ta família t'admira i no t'oblida, al mestre Emilio Loriente Vidosa que donà sa vida per la llibertat.»

    ***

    Albert Meister

    Albert Meister

    - Albert Meister: El 22 de juliol de 1927 neix a Delémont (Jura, Suïssa), en una rica família de negociants, el sociòleg llibertari Albert Meister, també conegut com Gustave Affeulpin. Després d'estudiar secundària a la seva vila natal, realitzà estudis comercials a Delémont i a Neuchâtel amb la intenció de seguir amb l'empresa familiar, però s'estimà més entrar en la universitat, on descobrí el món intel·lectual. Quan tenia 25 anys ja era llicenciat en ciències econòmiques i en sociologia per la Facultat de Ciències Econòmiques i Socials de la Universitat de Ginebra i diplomat en psicologia per l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de Ginebra, on tingué com a professor a Jean Piaget. Continuà els seus estudis de sociologia i obtingué una beca per a la Universitat de Michigan (EUA) on serà nomenat assistent de recerca. De tornada a Europa, en 1954, treballà simultàniament a l'Escola d'Alts Estudis de París i, en qualitat de director de Centre de Recerques, a Ivrea (Piemont, Itàlia). Les seves experiències a la regió piemontesa li van servir per a la seva tesi doctoral (Associations coopératives et groupes de loisirs en milieu rural), que presentà a la Universitat de Ginebra en 1958, i queés un estudi sociohistòric sobre els desenvolupaments associacionistes esdevinguts correlativament amb els processos d'industrialització al Piemont durant els anys 1850 i 1860. Aquest tema serà desenvolupat posteriorment en diversos estudis sobre els problemes de les associacions, de l'autogestió i del desenvolupament als països pobres. Va impartir cursos i conferències a l'Escola d'Alts Estudis de París, a l'Institut de Sociologia de la Universitat de Belgrad, a la Facultat de Ciències Econòmiques i Socials de la Universitat de Ginebra i a diversos instituts de sociologia de les universitats argentines de Buenos Aires, Rosario i Tucumán. En 1958 fundà i dirigí a Roma la revista sobre autogestió International Revue of Community Development, que tingué el suport d'Udriano Olivetti. Entre les seves obres destaquen Coopération d'habitation et sociologie du voisinage (1957), Socialisme et autogestion, l'expérience yougoslave (1964), L'Afrique peut-elle partir? (1966), Participation, animation et développement (1969), Où va l’autogestion yougoslave? (1970), La participation dans les associations (1974), L'inflation créatrice (1975), La soi-disant utopie du Centre Beaubourg (1976), i L’autogestion en uniforme. L’expérience péruvienne de gestion du sous-développement (1981), entre d'altres. En 1977, amb Jacques Vallet i altres, participà en la creació de la revista llibertària d'art i d'humor Le Fou Parle, on signà sota diversos pseudònims (Merry S. Tabelet, Albert de Verfeuil, A. Monche-Noquet, C. Sniffe-Neef, H. Nepeutze, Adèle Kunespa, O. Teufat, E. Messet-Lalbarre, Gustave Joyeux, etc.) bromes científiques netament subversives. Albert Meister va morir el 6 de gener de 1982 a Kyoto (Kansai, Japó) mentre impartia un curs i quan havia decidit deixar el món acadèmic i dedicar-se al dibuix i a l'escultura. Estava casat amb Jacqueline Berret, artista plàstica més coneguda sota el nom de Quinette Meister. Entre el 9 i l'11 de juny de 1987 es realitzà a París el col·loqui«L’autogestion, disait-on», organitzat per l'Institut Universitari d'Estudis i del Desenvolupament, dedicats a la seva memòria. Des del 2007 un carrer de Delémont porta el seu nom.

    Albert Meister (1927-1982)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Teresa Fabbrini

    Teresa Fabbrini

    - Teresa Fabbrini: El 22 de juliol de 1903 mor a Lausana (Vaud, Suïssa) la feminista i propagandista anarquista Teresa Maria Anna Carolina Fabbrini Ballerini, també coneguda com Teresa Ballerini o Teresina Ballerini. Havia nascut l'1 de setembre –algunes fonts citen l'1 d'agost– de 1855 a Florència (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Fabbrini i Agata Ciancolini. Des de molt jove destacà com a infatigable propagandista anarquista i defensora dels drets de les dones, fent conferències i escrivint textos. Formà part de la Secció Femenina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), dissolta per les autoritats en 1877. A finals d'aquest mateix any, es traslladà a Camogli (Ligúria, Itàlia), on son marit, el guardafrens ferroviari Olimpio Ballerini, havia estat destinat. El febrer de 1878 participà en la constitució a Florència del Cercle de Propaganda Socialista (CPS), hereu de la Internacional. Sempre sota vigilància policíaca, mantingué a Pisa (Toscana, Itàlia), ciutat on s'havia traslladat, una intensa tasca de propaganda anarquista. Els informes policíacs, fent servir sempre un llenguatge d'allò més masclista i misogin, la qualifiquen de «dona de mala vida», ja que hostatjava els companys anarquistes perseguits a casa seva, com Paolo Schicchi. Des del 1893 col·laborà en la premsa anarquista, com ara Il Paria, de Pisa; La Questione Sociale, de Florència; Sempre Avanti!, de Liorna; La Favilla, de Màntua; etc. Durant la primavera d'aquest mateix any, als suburbis de Pisa, va fer dues conferències:«Anarchia e socialismo e abolizione di qualsiasi principio di autorità» (Anarquia i socialisme i abolició de qualsevol principi d'autoritat) i «La causa della fame» (La causa de la fam), a més de publicar l'article força revolucionari«Grido d'una madre» (Crit d'una mare) en el periòdic pisà Il Paria. El novembre de 1893, quan son company Olimpio va ser acomiadat de la feina, la parella tornà a Florència i ella va fer un viatge a Màntua (Llombardia, Itàlia) per a entrevistar-se amb l'advocat anarquista Luigi Molinari. En aquesta època publicà poesies en el periòdic L'Uguaglianza Sociale, de Messina (Sicília). Patí nombrosos detencions i condemnes, sobretot durant l'organització de vagues i de manifestacions anarquistes i feministes, com ara el juny de 1893, que va ser condemnada a 28 dies de reclusió per una conferència a Colle di Val d'Elsa (Toscana, Itàlia) davant un públic eminentment femení; o les detencions de març de 1894 i la de dos mesos després, sota el delicte d'«associació per a delinquir i ultratge a la força pública» i condemnada a dos mesos més altres 80 dies de presó preventiva. El 7 d'octubre de 1894 va ser condemnada a sis mesos de presó i se li va assignar la residència per 18 meses a Orbetello (Toscana, Itàlia) i posteriorment un règim de vigilància especial diària. Son domicili esdevingué centre de refugi i de reunió anarquistes, on passaren infinitat de militants (Genunzio Bentini, Giuseppe Manetti, Giulio Grandi, Ersilia Cavedagni, Emanuele Canepa, Enrico Girola, Paolo Schicchi, Pietro Gori, Francesco Pezzi, Luisa Minguzzi, Temistocle Monticelli, Luigi Fabbri, etc.). El 18 de novembre de 1895 va ser detinguda a la plaça de San Lorenzo, jutjada i condemnada a un mes de presó per haver estat trobada en companyia d'un anarquista. El 5 d'abril de 1896 el seu règim de vigilància especial va acabar i en aquesta època col·laborà en el periòdic de Messina L'Avvenire Sociale. El 5 d'agost de 1897 va ser arrestada a l'estació de Pisa, juntament amb el ferroviari anarquista Lucio Gordini, de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia), i empresonada alguns dies a Pisa, arran d'una denúncia presentada per un sacerdot. En aquesta època col·laborà en el periòdic de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) Il Nuovo Verbo. El 22 de juny de 1898 va ser novament detinguda durant cinc dies i el 3 d'agost d'aquell any els guàrdies i carrabiners escorcollaren durant la nit la seva habitació; detinguda, va ser alliberada el 21 de setembre de 1898. Fugint de la persecució, es va veure obligada a exiliar-se amb sa família a Niça (Provença, Occitània) amb el suport de la xarxa d'expatriats que actuava a França. El 8 d'agost de 1900, quan acabava de realitzar un viatge a París ver visitar l'Exposició Universal, va ser detinguda amb son company arran de l'ona repressiva desencadenada després de l'atemptat de Gaetano Bresci. Expulsada de l'Estat francès per les seves idees anarquistes, el 21 de setembre de 1900 arribà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), mentre son company Olimpio retornà a Itàlia. A Ginebra participà en diferents conferències anarquistes, algunes amb Louise Michel i Émile Janvion sobre la Comuna de París. Després de la vaga general d'octubre de 1902 a Ginebra, va ser buscada per la policia cantonal; detinguda, va ser expulsada del cantó de Ginebra i obligada a romandre al cantó de Vaud, on visqué amb el tipògraf Jean-Octave Pellegrino a Clarens (Vaud, Suïssa), de qui esdevingué companya. Finalment, esgotada després de tantes persecucions i malalta dels nirvis, acabà a Lausana. Teresa Fabbrini va morir el 22 de juliol de 1903 a Lausana (Vaud, Suïssa). Pòstumament, en 1904, la Cambra del Treball de La Spezia (Ligúria, Itàlia) li va publicar el seu escrit més conegut, Dalla schiavitù alla libertà. Appunti di una donna, on una nota biogràfica d'Olimpio Ballerini.

    ***

    Charles Ostyn

    Charles Ostyn

    - Charles Ostyn: El 22 de juliol de 1912 mor a Argenteuil (Illa de França, França) el communard bakuninista François Hosteins Ostyn, més conegut com Charles Ostyn. Havia nascut el 20 d'octubre de 1823 a París (França). Obrer torner i després representant de llenceria, fou pare de 14 infants, dels quals vuit ja eren morts en 1871. Va pertànyer a la Comissió Provisional de la Guàrdia Nacional, la qual, a partir del 3 de març de 1871, esdevingué el primer Comitè Central de la Guàrdia Nacional. Fou elegit per 5.065 vots sobre 11.283 per a representar el XIX Districte parisenc en el Consell de la Comuna. El 29 de març de 1971 fou nomenat membre de la Comissió de Subsistències de la Comuna i a partir del 21 d'abril de la seva Comissió de Serveis Públics. El 14 d'abril representà, juntament amb Babick, Jules Martelet i Augustin Verdure, la Comuna en els funerals de Pierre Lerroux al cementiri parisenc de Montparnasse. Votà en contra del Comitè de Salvació Pública i signà el «Manifest de la Minoria» en oposició a les mesures d'excepció d'aquest comitè. Després de la «Setmana Sagnant» es refugià a Suïssa i amb André Léo i Benoît Malon s'adherirà a la Federació del Jura, seguidora de les tesis de Mikhail Bakunin. El 27 de gener de 1873 el III Consell de Guerra el condemnà a mort en rebel·lia. Quan va tornar a França en 1880 arran de l'amnistia general per als communards s'establí a Colombes, on acollí a casa seva destacats militants, com ara Louise Michel, Lucien Descaves i Victor Margueritte. Alguns autors el consideraven membre de grups espiritistes. Actualment un carrer a Colombes porta el seu nom.

    ***

    Charles Maurin segons un dibuix de Toulouse-Lautrec (1898)

    Charles Maurin segons un dibuix de Toulouse-Lautrec (1898)

    - Charles Maurin:El 22 de juliol de 1914 mor a Grassa (Provença, Occitània) el pintor, gravador i anarquista Charles Maurin. Havia nascut l'1 d'abril de 1856 a Lo Puèi de Velai (Alvèrnia, Occitània). En 1875 obté el Premi Crozatier que el va permetre anar a París a estudiar Belles Arts i després a l'Acadèmia Julian, on acabarà ensenyant. Va exposar al Saló dels Artistes Francesos i va esdevenir membre de la Societat dels Artistes Francesos en 1883. Félix Valloton l'introduirà en el gravat i en l'anarquisme. Va rebre el suport de Vollard i va ser amic de Toulousse-Lautrec --qui farà la seva primera exposició particular amb ell el 1893--, i també de molts altres artistes (Carabin, Aristide Bruant). Inspirat pels artistes japonesos, va revolucionar la tècnica de l'aiguafort, però sense oblidar les xilografies. En 1892 va exposar al Saló dels Rosa-Creu. Va col·laborar amb La Revue Blanche, dirigida per Fénéon, i amb Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. Profundament anticlerical, fou un gran admirador de Jules Vallès, Kropotkin, Flora Tristan i Louise Michel. Famosa és la seva xilografia de Ravachol, amb el tors nu camí de la guillotina.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir. (Miquel López Crespí)


    La caça de bruixes contra S'Arenalés per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport.


    Per la independència dels Països Catalans. Josep M. Llompart, Miquel López Crespí, Biel Majoral, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak: el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca"



    1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987. Miquel López Crespí i Josep M. Llompart formaven part del “Comité de defensa de S´Arenal de Mallorca”.

    Els esdeveniments -quant a la campanya contra S'Arenal i l'esquerra nacionalista- s'anaren agreujant després de la gran manifestació nacionalista del 31 de desembre de 1992. Potser les forces antiesquerranes i espanyolistes s'atemoriren davant aquell sobtat reviscolament de les consignes més democràtiques del temps de la transició (República, Autodeterminació, Socialisme) i que havien estat esborrades de la vida política (o almanco havien provat d'esborrar-les) per tants de xucladors de les mamelles de l'estat.

    Força partits i polítics de la pretesa "oposició democràtica antifranquista" es varen vendre a la monarquia, tot oblidant la lluita democràtica per la República; al capitalisme, amb la constitucionalització de l'anomenada "economia de mercat" (impossibilitant així d'anar avançant democràticament cap a una democràcia social i econòmica); i a la "sagrada unidad de España", en contribuir a elaborar i a legitimar una constitució que nega el dret d'autodeterminació, prohibeix la federació de comunitats autonòmes i dóna a l'exèrcit el poder d'actuar quan decideixi que "la unidad de la patria está en peligro". Tots aquests "esquerrans" regimentals havien estat uns anys respirant tranquils, fent la digestió dels sous i poltrones que havien aconseguit amb els seus pactes amb els franquistes reciclats. Munió d'"intellectuals" servils, mercenaris de la ploma de tot color, lloaven diàriament la suprema "intelligència" dels "pragmàtics" que, "sortosament" -escrivien- comandaven.

    Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir.

    Uns dies més endavant, juntament amb Josep M. Llompart, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak i Biel Majoral, organitzàrem el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca". Comitè que, durant mesos i mesos, treballà activament per salvar aquesta publicació en català.



    Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de quaranta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

    En Gracià Sánchez em llegí per telèfon el comunicat ("Als nostres subscriptors, lectors i simpatitzants"), al qual, sense dubtar ni un minut, em vaig adherir.

    La declaració que impulsàrem, en defensa de la llibertat d'expressió (i que sortí publicada a S'Arenal durant molts mesos juntament amb les fotografies dels impulsors del Comitè) deia així:

    "S'Arenal de Mallorca [l'actual Estel] passa per uns moments difícils atès que s'han amuntegat a l'horitzó dues amenaces. Per una part una dura recessió econòmica que afecta amb més intensitat la petita i mitjana empresa mallorquina. Aquest fet, que perjudica també el conjunt de la premsa en general, ha provocat una reducció dels ingressos per publicitat que han estat compensats en gran part per l'augment constant de vendes i de subscriptors. Hi ha emperò una segona amenaça més important. Durant l'any 1992, S'Arenal ha vist retallat en més d'un 95% la publicitat oficial de les institucions a causa de la persecució política de què som víctimes".

    La declaració més forta era emperò la del mateix "Comitè de defensa" (Llompart, López Crespí, Santandreu, D'Efak i Majoral) quan, d'un forma valenta, denunciava la caça de bruixes a què era sotmesa la nostra revista. Signat el 20 de gener de 1993, el manifest en defensa de la llibertat d'expressió deia textualment:

    "S'Arenal de Mallorca, el mitja de comunicació escrit en llengua catalana més popular i de més tirada a Balears, durant el transcurs de l'any 1992 ha vist reduït en més d'un 95% la publicitat institucional a causa de les pressions i gestions, fins i tot parlamentàries, realitzades per gent colonitzadora al servei de l'estat espanyol. S'Arenal de Mallorcaés una publicació en llengua catalana fundada l'any 1979, que va sorgir i s'ha mantingut dins una zona difícil d'alta concentració turística i de forta immigració. S'Arenal de Mallorca s'ha caracteritzat per la defensa constant de la llengua de la nostra nació, per constituir una eina puntera en defensa de la nostra identitat nacional, per crear consciència de poble i per defensar les llibertats democràtiques. Els/Les sotasignants sollicitam a les autoritats públiques que no discriminin S'Arenal en matèria de publicitat institucional i consideram que és injust utilitzar els fons públics com a instrument de coacció per intimidar la llibertat de premsa. Tot demòcrata s'hauria de mobilitzar davant la caixa de bruixes i l'atemptat contra la llibertat d'expressió de què és víctima un mitjà de comunicació que, com S'Arenal, s'ha distingit per acollir les opinions més diferents i per respectar el dret de rèplica. Per tot això, exigim als màxims responsables del Govern Balear, del Consell Insular de Mallorca, dels Ajuntaments etc., que acabin amb aquesta discriminació i que a més no continuïn amb l'imcompliment de l'article 32 de la Llei de Normalització Lingüística que estableix: Els poders públics de la Comunitat Autònoma donaran suport econòmic als mitjans de comunicació que emprin la llengua catalana de forma habitual. En una societat normal hauríem fet un 'Aplec d'Amics': En aquests moments, davant la injusta discriminació de què és víctima S'Arenal ens veim obligats a constituir-nos en Comitè de Defensa". I signàvem: Josep M. Llompart, Guillem d'Efak, Miquel López Crespí, Biel Majoral i Jaume Santandreu.

    De seguida nombrosos intellectuals, polítics, treballadors de totes les Illes i d'arreu els Països Catalans ens donaren suport. El Comitè de Defensa no era sol, sortosament! El 15 de maig de 1993, Cecili Buele, exconseller de Cultura del CIM i aleshores portaveu de la Federació d'Associacions de Veïnats de Ciutat, declarava: "Trob que no hi ha dret que llevin la publicitat a l'únic periòdic en català de les Balears i que donin tants de duros als diaris i revistes forasteres de Ciutat". El músic Toni Roig (del conjunt Al-Mayurqa) deia: "Les nostres institucions pensen en castellà i obliden que aquest país té una cultura pròpia". En el número de S'Arenal de l'u de març de 1993, jo mateix declarava: "És un atemptat a la llibertat d'expressió. En una societat democràtica no es poden fer aquestes coses si es defensen unes idees amb la intelligència i la ploma. Per tant, els responsables d'aquesta discriminació han demostrat el seu dogmatisme, el seu sectarisme més accentuat, fent veure que de demòcrates no en tenen res de res i que han caigut en actituds feixistes contra la llibertat".

    Ens ajudà també (per fer veure l'amplitud de les mostres de solidaritat amb S'Arenal) les declaracions de la diputada d'ERC al Parlament espanyol Pilar Rahola. En el número del 15 de juliol de 1993 aquesta diputada deia:

    "Si hi ha hagut un acte de prepotència per part del PP-PSOE contra L'Estel no és res més que la constatació novament de la poca cultura democràtica que tenen alguns partits respecte els mitjans de comunicació. I amb això vull esser molt clara. Encara hi ha una herència feixuga del passat que fa creure a alguns partits que detentar el poder és detentar la llibertat d'expressió. Vull apellar a aquests partits perquè rebusquin en l'interior de la seva cultura democràtica i que tinguin la grandesa d'esser capaços de viure en una societat amb mitjans de comunicació que no li són propers. I òbviament no discriminant-los perquè formen part de la realitat complexa i plural que ha de tenir una societat".

    I l'escultor Miquel Morell, sempre a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble ja des del temps més foscos de la dictadura, feia saber el 15 de març de 1993: "Es pot estar d'acord o no amb un article però decidir la retirada de publicitat és un acte antidemocràtic quan es gasten milions i milions amb actes culturals que no tenen res a veure amb la cultura". Miquel Salom, director de Revetlla de Son Ferriol, explicava la seva posició declarant:

    "Els doblers del nostre govern s'ha de gastar amb les coses nostres, periòdics, ràdio, TV en català. S'ha de promocionar el folklore i els grups culturals".

    El poder volia acabar amb un mitjà d'expressió incòmode. Igual que quan una mica més endavant, l'any 1994, vaig publicar un petit resum de les meves memòries de la clandestinitat, el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), tota la colla del carrillisme illenc (antics militants o simples simpatitzats del PCE, de l'estalinisme espanyol) em criminalitzaren -i a tota l'esquerra revolucionària de les Illes i de l'Estat- quan, en un immud pamflet publicat en el diari Última Hora, ple de mentides, calúmnies i tergiversacions, volien fer creure que els marxistes i comunistes (OEC, MCI, LCR, POR...) havíem estat al servei de la policia política del franquisme. Signaven l'immund pamflet Ignasi Ribas, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Bernat Riurtot, Gustavo Catalán, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, Josep M. Carbonero .... No es ficaven amb la dreta, amb els hereus del franquisme amb els quals havien pactat –els carrillistes en temps de la transició-, el repartiment de les poltrones institucionals a canvi de l'abandonament de la lluita per la República i l'autodeterminació. No. Potser l'origen familiar d'algun d'ells els obligava a continuar atacant l'esquerra? Preferien criminalitzar els revolucionaris (OEC, CNT, MCI, etc.) que no pas atacar els hereus del franquisme. L'"enemic" era, en aquest cas, un escriptor independent (l'any 1994) que des de començaments dels anys seixanta havia lluitat activament contra el feixisme en els fileres del marxisme revolucionari de les Illes, dels republicans que no pactaren amb el franquisme reciclat.

    Ara, amb la crimininalització de S'Arenal, ens trobàvem amb una història una mica semblant. La calúmnia i l'insult com a arma d'extorsió, de xantatge.

    El primer manifest que em llegí Gracià Sánchez i al qual vaig donar la meva aprovació de seguida (i que va ser publicat a S'Arenal el dia 1 de febrer de 1993) deia:

    "La caça de bruixes contra S'Arenalés per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport. En aquests moments una subscripció anual a S'Arenal (24 números) costa 3.000 pessetes, una quantitat que si la dividim pels 365 deis de l'any surt a una xifra als voltants de les 8 pessetes diàries. La subscripció de suport suposa doblar aquesta xifra i pagar 6.000 pessetes anuals, això mentre duri aquesta injustícia. Totes les persones que vulguin ajudar S'Arenal d'aquesta manera es poden posar en contacte amb la nostra redacció".

    No cal dir que aquesta primera crida va ser massivament escoltada pels nostres subscriptors, lectors i simpatitzants. I va ser precisament a l'escalfor d'aquella campanya, amb la incorporació de nous collaboradors, d'actius membres de la resistència antifeixista dels anys seixanta i setanta, amb excellents escriptors i militants de diversos partits independentistes i d'esquerra dels Països Catalans, com S'Arenal (l'actual Estel) s'anà consolidant, situant-se sempre a l'avantguarda del nostre deslliurament nacional i social.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

    Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    0 0

    Començar en el trading amb opcions binàriesés una cosa molt seriosa que no ens hem de prendre a la lleugera. Hi ha molt per fer abans del moment en el qual ja vam començar a posar els nostres diners sobre la taula. Ens hem de formar, aprendre, llegir, participar en seminaris i posar a prova les nostres estratègies favorites en un compte demo.

    No és un procés que es pugui gestionar en un o dos dies tal com hem esmentat en altres ocasions. Per això és fonamental que sapiguem també on es troben els nostres límits quan anem a començar a invertir. I això ens porta a una pregunta: quantes operacions puc gestionar alhora sense tornar-me boig en l'intent? Per saber-ho el més important serà definir quin tipus de trader som, el nivell exacte en el qual ens trobem.

    Començar en el trading amb opcions binàriesés una cosa molt seriosa que no ens hem de prendre a la lleugera. Hi ha molt per fer abans del moment en el qual ja vam començar a posar els nostres diners sobre la taula. Ens hem de formar, aprendre, llegir, participar en seminaris i posar a prova les nostres estratègies favorites en un compte demo.

    No és un procés que es pugui gestionar en un o dos dies tal com hem esmentat en altres ocasions. Per això és fonamental que sapiguem també on es troben els nostres límits quan anem a començar a invertir. I això ens porta a una pregunta: quantes operacions puc gestionar alhora sense tornar-me boig en l'intent? Per saber-ho el més important serà definir quin tipus de trader som, el nivell exacte en el qual ens trobem.

    Hi ha molts tipus de trader i el temps i experiència que portem ficats en les binàries ens ajudarà a saber quant podem gestionar. També hi ha traders que tenen experiència en borsa però no en binàries.

    En els seus casos se'ls pot considerar traders experimentats, atès que si bé no han tingut contacte amb les binàries seva experiència a la resta de mercats els proporciona el talent i l'habilitat necessaris per poder gestionar diferents operacions. A continuació repassem els diferents nivells de trader perquè pugueu encuadraros en un grup específic.

    Nivell Principiant

    Si acabes de començar i no tens molta idea de res, el millor és que determinis primer el pressupost amb el qual vas a treballar. Recorda que els experts en el sector financer recomanen que invertim en aquest tipus d'operacions mai més enllà del 5% del vostre pressupost en cada operació. Esteu començant i no sabeu com van a sortir les coses.

    Per això és bo que primer fem proves, que experimentem i que vegem què tal se'ns dóna. I per això és millor participar en moltes operacions petites que en una gran. Ja hi haurà temps en el futur d'anar amb el tot pel tot amb operacions arriscades. En aquesta primera fase haureu d'aprendre de vosaltres mateixos i analitzar els errors que cometeu per anar aprenent.

    Com esteu en una fase d'inici el més recomanable és que només feu una operació, d'una en una. Si voleu alguna cosa més com molt podeu pujar la quantitat a dos, però no hauríeu excederos més enllà d'això.

    Nivell Avançat

    Aquesta categoria vol dir que ja portes ficat en les binàries un temps i que has anat veient com a poc a poc el teu marge de benefici augmenta gràcies a resultats positius. Estàs en un moment en el que has guanyat confiança i en el qual creus que pots anar a per totes. Tampoc t'ho creguis molt, perquè el fracàs amenaça a qualsevol des de la llunyania, però sí que pots anar una mica més lluny.

    El que és important que recordem és que encara no som professionals i que seguim aprenent. Això vol dir que no hem de tirar-nos a la piscina a la babalà. El màxim d'operacions que hauríeu de tenir en aquest sentit és un total de cinc. Si creieu que cinc operacions se us fan una mica pesades i confuses és millor que comenceu a poc a poc amb dues operacions, tres, quatre i al final 5 quan ja ho domineu bé.

    Recordem que en les binàries la informació és crucial (en www.opcionesbinariasvigilante.com tens molt recrusos de formació) i que si no anem a poder gestionar aquesta quantitat d'operacions és millor que no l'intentem adoptar.

    Nivell Professional

    La categoria en la qual tots estem desitjant estar. Canvia la nostra percepció de les binàries i ens considerem petits déus que gaudeixen de cada operació d'una manera enorme. Si arribes a aquest punt tu mateix sabràs que no hi ha res que et pugui aturar. Per això mateix et diem clarament que facis tantes operacions amb opcions binàries com vulguis.

    No hauria d'haver cap límit que et frenés. Treballa dur i aprofita la teva experiència, els teus coneixements i el teu talent, perquè segur que aconsegueixes grans coses sobre la base de l'aplicació d'estratègies i d'estudis del mercat d'actius. I de tant en tant mira enrere per recordar tot el dur que has passat fins que el principiant es va convertir en trader avançat i l'avançat es va acabar transformant en el trader professional en el


    0 0

    Jaume Carbonero: el conseller que ajudà a enfonsar dos Pactes de Progrés


    Jaume Carbonero diu que el retall del Ministeri d'Habitatge perjudicarà les Balears


    Se suprimiran els ajuts a la compra d'habitatges protegits, entre d'altres mesures antidèficit públic


    Europa Press | 28/07/2010


    El conseller d'Habitatge i Obres Públiques, Jaume Carbonero, ha lamentat el retall que aplicarà el Ministeri d'Habitatge amb l'objectiu de reduir dèficit públic, i que suposarà la supressió dels ajuts a la compra d'habitatges protegida, i ha avisat que Balears es veurà afectada per aquest retall. En aquest sentit, ha lamentat també l'eliminació de la Reserva d'Eficàcia -que permetia a les Comunitats Autònomes finançar la superació dels objectius d'ajuts pactats amb l'Estat-, ja que la comunitat balear comptava amb accedir a fons de la Reserva per executar noves polítiques en matèria d'habitatge.

    "Ens quedarem amb un Pla d'Habitatge a mitjà executar", ha postil·lat el conseller, per incidir en què Balears és la segona comunitat, després de Catalunya, que major grau d'execució presenta dels objectius programats, i per tant comptava amb els recursos que proporciona l'Estratègia d'Eficàcia per assumir noves iniciatives en matèria d'habitatge. En declaracions a la premsa Carbonero ha afirmat que Balears assumeix "amb tristesa" els retalls aplicats al que va qualificar com "un dels pilars bàsics" de l'Estat del Benestar perquè suposen "una frenada molt brusca" al desenvolupament del Pla Estatal d'Habitatge, si bé va assumir que "no queda un altre remei" del que redueix despesa pública encara que va remarcar que "hi ha ajuts que s'haurien de mantenir". "La perspectiva és austeritat, d'estrènyer-se el cinturó i de fer més amb menys, però això és molt difícil", ha agregat després.

    dBalears


    Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? (Miquel López Crespí)


    La destrucció de Mallorca: Jaume Carbonero dimissió!



    Novament els errors del conseller d´Habitatge Jaume Carbonero han posat i posen en perill l’actual experiència de govern de centreesquerra i ha deixat en ridícul l’executiu en haver de retirar la desastrosa llei d´habitatge que havia presentat. Els desastres que ha causat la proposta del conseller han causat problemes summament greus al Govern. El desgast produït pel debat sobre la llei Carbonero per a totes les forces governants és de tal envergadura que en qualsevol altre país europeu el conseller ja hauria estat cessat o, si fos conscient del que ha fet, ell mateix hauria presentat la dimissió.



    Aina Calafat dies abans de saber que el Pacte faria l´hospital del PP. Era el 29 de setembre i encara hi havia membres de la Plataforma Salvem la Real i del poble que sortí a manifestar-se en defensa del terriori que no podien imaginar que en pocs dies serien abandonats i escarnits per l´esquerra de la moqueta i el cotxe oficial.

    Recordem que els problemes que sempre ha portat Jaume Carbonero a les forces progressistes de les Illes no són solament els actuals, els que ara surten als diaris. L´actitut prepotent d´aquest personatge ja va contribuir a enfonsar l´anterior Pacte de Progrés. La gent recorda encara els fets de l´any 2001 quan Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable l´eficient funcionària de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras. Nombrosos polítics progressistes, membres del mateix govern, advertiren al president Antich que aquest nou desastre de Carbonero podria causar la pèrdua de prop de quatre-cents vots a les forces nacionalistes i d´esquerra. I, a Eivissa, com tothom sap, un centenar de vots són decisius per a obtenir el diputat que pot foragitar el PP de les institucions. Jaume Carbonero no va valorar el mal que feia a l’esquerra i el nacionalisme progressista i cessà la funcionària que tothom estimava --com ho demostren les manifestacions i els centenars i centenars de signatures que, a l´illa germana, es recolliren contra la decisió de Carbonero--.

    Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? El GOB, el Bloc, els ecologistes, tothom amb una mica de seny ja havia advertit per activa i per passiva que el camí que portava Jaume Carbonero quant a destruir més sòl rústic no era correcte.

    Amb l´aturada de les propostes de Jaume Carbonero i els desastres que hauria comportat per al territori, els partits han acordat una nova llei en la qual els cinc mil habitatges previstos no es faran en sòl rústic a no ser que abans s’esgoti l’urbà i urbanitzable.

    La prepotència de l’actual conseller d´Habitatge no atenia a raons, no escoltava el GOB quan aquesta prestigiosa organització ecologista suggeria la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d’ordenació del territori. El Bloc havia aportat suggerents iniciatives quant a la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits.

    No cal dir que, vists i comprovats els continuats errors d’una persona que mai no escolta la societat civil, i per a evitar la continuada erosió política que la seva mala gestió produeix als diversos governs progressistes, seria convenient el cessament o la dimissió d'un conseller tan provadament incompetent.

    Miquel López Crespí

    (22-IV-08)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    El Bloc exigirá un mayor debate para poder construir VPO en suelo rústico


    Enmendará en el Parlament la ley de Vivienda y no dejará crecer más de lo que se ha desclasificado


    MATEU FERRER. PALMA.


    Pese a ser socio del Govern y haber apoyado el viernes pasado el proyecto de ley de actuaciones urgentes para la obtención de suelo destinado a la construcción de viviendas asequibles, el Bloc no quiere ser ajeno al debate protagonizado por el GOB y el PP, que rechazan que se pueda edificar en suelo rústico con dicha finalidad.

    Es por ello que desde la coalición ya preparan enmiendas para presentar durante el trámite parlamentario que aprobará definitivamente la ley, y se muestran abiertos a pactarlas con el resto del Govern e incluso con el propio PP, aunque de no alcanzar el acuerdo, las presentarán en solitario.

    Con esta medida pretenden ´blindar´ al máximo la futura ley de Vivienda, impulsada por el conseller socialista Jaume Carbonero, de modo que "para obtener suelo para pisos de protección oficial (VPO) se potencie antes los edificios existentes, luego los solares urbanos, y finalmente los urbanizables", señalan fuentes del Bloc. Si esto no bastara para los 5.000 VPO que el Govern quiere levantar en esta legislatura, "hablaríamos de reclasificar los terrenos rústicos", apuntan las citadas fuentes, añadiendo que el PSOE ya conoce sus intenciones.

    El principal objetivo del Bloc es forzar un mayor debate para que la posibilidad de construir en las llamadas áreas de transición de crecimiento -suelo rústico colindante al urbano por donde el Plan Territorial de Mallorca (PTM) permite crecer a los municipios- "quede claro que será el último recurso", apuntan desde la coalición. El mismo celo se exigirá para acometer modificaciones del PTM.

    Asimismo, los nacionalistas-progresistas serán muy escrupulosos en el caso de Palma, pues la futura ley de Vivienda la exonera de cumplir los límites de crecimiento establecidos por el Plan Territorial: "La construcción de más pisos en Palma tiene que limitarse a números razonables, que haya una excepción con la capital no debe significar cambiar el PTM sin más, en todo caso será la última solución", advierten desde la coalición.

    El Bloc también se muestra rotundo en que "no permitirá" que el número de hectáreas globales que se reclasifiquen en Mallorca para nuevas VPO supere el centenar, aproximadamente, que será desclasificado con la ley de Protección territorial -"lo contrario no tendría sentido", resumen-. El socio del Govern también es reacio a construir en el litoral.

    Con todo, el Bloc se apresura a "centrar" el debate recordando que las áreas de transición "las fija el propio Plan Territorial para que los municipios puedan crecer en un futuro sobre el suelo rústico, el Govern no se ha inventado nada ni hay que sacar las cosas de contexto", en clara alusión al PP.

    Diario de Mallorca (24-XII-07)


    Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)


    Els errors de Jaume Carbonero



    Els veïns d'Eivissa porten flors a l'eficient tècnic Margalida Lliteras, cessada de forma burocràtica i dictatorial per Jaume Carbonero. Més de quatre-cents veïns signaren cartes de suport a Margalida Lliteras. Els errors de Jaume Carbonero perjudicaren greument les possibilitats electorals del Pacte a Eivissa.

    Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.

    Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.

    Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

    Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero suggeria, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

    Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.

    Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.

    Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.

    Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Memòria històrica del primer Pacte de Progrés


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 324 | 325 | (Page 326) | 327 | 328 | .... | 465 | newer