[15/06] «L'Éducation
Libertaire» - «Le Réveil des
Travailleurs» - «Le Communiste» -«Humanidad» - «Generación
Consciente» - «Protesta Umana» -«L'Emancipazione» - «Libre
Examen» - «L'Unique» -«Nervio» - «La Nostra Lotta» -«Caos» - «Adarga» -«Les Temps Maudits» -«Anartiste» - Pelissard - Sosset - Berruit -
Duvergé - Bendanti - Sánchez - Moral - Sarrau -
Guàrdia Abella - Pellicer - Barbieri - Figner - Teresa AslaAnarcoefemèrides
del 15 de juny
Esdeveniments
Capçalera
de L'Éducation
Libertaire
- Surt L’Éducation
Libertaire:
El 15 de juny de 1900 surt a París (França) el
primer
número de L’Éducation
Libertaire. Revue mensuelle internationale. Organe des
bibliothèques d’éducation libertaire.
D’antuvi impresa i després realitzada
en autocòpia i bimestral, es van publicar 10
números fins a març de 1902.
Aquesta publicació és de fet els
prolegòmens d’una temptativa de creació
d’una
escola llibertària que es va inaugurar el 12 de febrer de
1899, a París, a
l’Hôtel des Sociétés Savantes
(Palau de les Sàvies Societats); el projecte
inicial, sostingut per Jean Grave i Piere Quillard, d'obrir una escola
llibertària per a la infantesa no es va poder aconseguir
encara, ja queúnicament s'impartien classes nocturnes als adults. Els
redactors de L’ÉducationLibertaire eren els de Les Temps
Nouveaux i de Le Libertaire (Victor Dave, Paul Robin, André Girard,
C. Papillon, Étienne Lariviere,
Albert Bloch, André Veidaux, Gabriel De La Salle, Charles
Malato), però
també hi participaven anarcosindicalistes com Ivetot o Paul
Delesalle. Domela
Nieuwenhuis va publicar la conferència L’Éducation
libertaire, el número 12 de la
col·lecció de fullets de Le
Temps Nouveaux (1900), autèntic
manifest del projecte. El grup de la revista va editar, com a
mínim, quatre
fullets: Le coopératisme et le
néo-coopératisme: rapport
présenté au Congrès ouvrier
révolutionnaire
international, dels Étudiants Socialistes
Révolutionnaires
Internationalistes de Paris (1900); Contre
la nature, de Paul Robin (1901); Ce
que j’entends par l’individualisme anarchique,
de Georges Butaud; i L’éducation
pacifique: conférence,
d’André Girard.
***
Capçalera
de Le
Réveil des Travailleurs
- Surt Le Réveil des
Travailleurs:
El 15 de juny de 1900 surt a
Lieja (Valònia, Bèlgica) el primer
número del bimensual, i
després setmanal, Le
Réveil des Travailleurs, que va tenir dos
subtítols: «Periòdic
d’emancipació popular» i«Òrgan llibertari». Estava editat pel«Grup de
propaganda pel fullet, la canço i el cartell» i
l’anarquista belga Georges
Thonar en serà un dels responsables. El periòdic
arribarà a tirar 1.700
exemplars, però deixarà de publicar-se
l’abril de 1903, editant fullets de
diversos autors (Lucien Hénault, Max Borgueil,
Eugénie Potonié-Pierre, Johann
Most, etc.).
***
Capçalera
de Le Communiste
- Surt Le Communiste: El 15 de juny de
1907 surt a Boitsfort
(Flandes, Bèlgica), publicat a la impremta de la
colònia
comunista llibertària
L’Expérience, el primer número del
periòdic mensual Le Communiste. Organe de
propagande libertaire. Entre els col·laboradors en
trobem Émile Chapelier
--fundador en 1905 amb sa companya de la colònia
L’Expérience, instal·lada
inicialment a Stockel-Bois--, Kropotkin, Élisée
Reclus, Alexandra Myrial
(David-Néel), Alexandre Schapiro, Adolphe Balle (Pierre des Chênes),
Rafael Fraigneux, Le Rétif
(Victor Serge), etc.;
i el gerent en va ser G. Marin. El periòdic
editarà 17 números fins al 8 d'agost
de 1908, amb un tiratge de 2.000 exemplars distribuïts
gratuïtament, i serà
substituït per Le Révolté
i després per L’Emancipateur.
***
Capçalera
del primer número d'Humanidad
- Surt Humanidad: El 15 de juny de
1912 surt a
València (País Valencià) el primer
número de la publicació racionalista
anarquista Humanidad. Revista quincenal
de educación y cultura social. Era
continuació del setmanari racionalista Escuela
Moderna (1910-1911), dirigit per
Samuel Torner i segrestat per les autoritats. Hi van
col·laborar, entre
d'altres, A. Blanqui, José Casarola, Anselmo Lorenzo, A.
Lefevre, Amadeu Pau,
Manuel Pau Piera i Fernando Vela. En sortiren set números,
l'últim el 15 de
setembre de 1912, i deixà de publicar-se per dificultats
econòmiques.
***
Portada
d'un número de Generación
Consciente
-
SurtGeneración Consciente: Pel
juny de 1923 surt a Alcoi (Alcoià, País
Valencià) el primer número d'una de les
revistes més prestigioses i duradores de l'anarquisme
hispà Generación
Consciente. Revista Ecléctica. Entre juny de 1925
i 1928 serà publicada a
València i a partir d'aquesta data canviarà
obligada per la censura el títol
per Estudios. Revista Ecléctica, fins a
1937 que deixarà de publicar-se.
Tirava entre 65 i 75.000 exemplars. Revista eclèctica,
naturista i llibertària,
els principals temes abordats eren el nudisme, la medicina integral,
l'amor
lliure, l'educació sexual, el neomaltusianisme,
l'eugenèsia, l'higienisme,
l'antiracisme, la gimnàstica, l'alimentació
natural, el vegetarianisme, la
pedagogia racional, el feminisme, l'art, la filosofia, etc.
Tindrà una
influència decisiva en l'evolució radical de la
mentalitat de la classe obrera
i comptarà amb nombrosos col·laboradors: Higinio
Noja, Julio Barco, Juan
Tercier, Roberto Remartínez Gallego, Alcrudo,
Orobón, Arias, Eusebio Navas,
Alfonso Martínez Rizo, Abad de Santillán, Amparo
Poch y Gascón, Augusto Moisés,
Gastón Leval, Carsí, Rudolf Rocker,
García Birlán (Julio Barco),
Mariano
Gallardo, Cano, Ryner, Pereira, Carlos Brandt, Fontanals, Fortunato
Barthe,
José María Martínez Novella, i els
metges anarquistes Isaac Puente (Un
médico rural) i Félix Martí
Ibañez. Josep Renau i Manuel Monleón hi van
publicar nombrosos cartells i fotomuntatges. El responsable de la
revista va
ser José Juan Pastor, que es va embarcar en l'empresa
després de l'èxit de Redención
(1921-1923), i que serà a partir de 1928 membre del
comitè fundador de la«Lliga per la reforma sexual». Connectada amb la
revista hi havia una editora
(Biblioteca de Estudios) amb diverses col·leccions i una
distribuïdora de més
de mil títols de llibres
***
Capçalera
del primer número de Protesta Umana
- Surt Protesta Umana: Pel juny de 1926
surt a
Boston (Massachusetts, EUA) el primer número del
periòdic anarquista en llengua
italiana Protesta Umana. Bottetino del
Comitato di Difesa Sacco e Vanzetti. Era l'òrgan
d'expressió del
Sacco-Vanzetti Defense Committee (SVDC, Comitè de Defensa
Sacco i Vanzetti),
creat per lluitar contra la condemna a mort dels militants anarquistes
italoamericans
Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Estava dirigit per Aldino Felicani.
Era
continuació de L'Agitazione. Organo del Comitato di Difesa Pro
Sacco e Vanzetti, que també va ser editat per Aldino
Felicani entre el desembre de 1920
i el març de 1925. En el primer número de Protesta
Umana aparegué el
text «Mentre s'approssima il giorno dell'esecuzione i reclusi
ammoniscono: La
salute è in voi!» (Mentre s'acosta el dia de
l'execució els reclusos
adverteixen: La salvació és cosa vostra), fent
referència al fullet editat per
Luigi Galleani La salute è in voi,
manual de com fer bombes explosives
per a atacar l'autoritat. En sortiren tres
números, l'últim
l'abril de 1927.
***
Capçalera
de L'Emancipazione
-
Surt L'Emancipazione:
Pel juny de 1927 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el
primer número del
mensual en llengua italiana L'Emancipazione. Libertario del
West. Més
tard tindrà dos subtítols més:«Periodico Libertario del West» i«Mensile
Libertario del West», i es publicarà a Oakland
(Califòrnia, EUA). Editat per
Vincenzo Ferrero, hi van col·laborar Adolfo Antonelli i
Giuseppe Ciancabilla,
entre d'altres. Sortí fins a l'octubre de 1932.
***
Capçalera
del primer número de Libre Examen
- Surt Libre Examen: El 15
de juny de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer
número del periòdic Libre
Exament. Publicación anarquista. Sortia irregularment
gràcies al suport
voluntari. En aquest primer número publicà una
carta de Simón Radowitzky, que
havia estat alliberat l'abril passat de la colònia
penitenciària d'Ushuaia i
vivia exiliat a Montevideo. Sembla que només
sortí aquest número.
***
Porta
da d'un exemplar de L'Unique
- Surt L'Unique: Pel de juny de
1945 surt a Orleans (Centre, França)
el primer número del periòdic mensual L'Unique. Bulletin
intérieur
exclusivement destiné aux «Amis d’E.
Armand». Editat
per Émile Armand, fou una
continuació de l'obra de propaganda d'aquest anarquista
individualista que ja
havia començat amb L'en dehors, en 1922. En van ser gerents E.
L. Juin,
O. Ducauroy i J. Cezar. El periòdic, que va mantenir una
important
correspondència amb l'estranger, apareixerà fins
a l'estiu de 1956, editant-se'n
110 números en total, a més d'una nombrosa
col·lecció de suplements, i serà
l'última publicació editada per Armand. Hi van
col·laborar Léonard Abbott, M.
T. Acharya, Roland Actorie, G. Aguire, Margaret C. Anderson,Émile Armand, E.
Azema, A. Bailly, Victor BAsch, Charles Boudoin, P. V. Berthier, E.
Bizeau,
Sylvain Bommariage, L. Boue, Pierre Boujut, Pierre Brignon, Maud
Calverton,
Clovys, Dr. Rémy Collin, A. H. Coryell, Dr. Henri Dalmon,
Hem Day, Benjamin De
Casseres, Roger Denux, M. Devaldes, Rasco Duanyer, Ovide Ducaroy, Louis
Esteve,
Havelock Ellis, Tom Earley, Lilith Elvant, Henri Frossard, Marguerite i
René
Gieure, Rémy De goumont, Marie De Grandfrey, M.
Grivert-Richard, G. Getcheff,
Paul Ghio, Jack Greenberg, René Guillot, John Hay, George D.
Heron, Dr. H.
Herscovici, M. G. Igualada, Maurice Imbard, Ixigrec,
Théodore Jean, Angelo
Jorge, Jo i Lawrence Labadie, Gérard De Lacaze-Duthieres,
Philéas Lebesgue,
André Lefrevre, Leonev, Louis Le Sidaner, A. Libertad, Vera
Livinska, J.
William Lloyd, Jean Lorrain, Jean Marestan, Marie Claire Maguelonne,
Enzo
Martucci, J. Mascii, Frederica Montseny, André Pernin,
Maurice Pernette, H.
Perruchot, Adrien Petit, F. Planche, Pere Prat, A. Prunier, Paul
Rassinier, P.
Vigne D'Octon, Élie i Élisée Reclus,
Marcle Riou, Bertrand Russell, Han Ryner,
W. Siegmester, J. P. Sieurac, Jean Sovenance, Herbert Spencer, Camille
Spiess,
Lucy Sterne, Fernando Tarrida del Marmol, Lev Tolstoi, James L. Walker,
Walt
Whitman, Georges Woodcock, V. S. Yarros, entre d'altres. En van ser
il·lustradors
Léo Campion, Félix Cotard, Jean Lebedeff i Louis
Moreau.
***
Capçalera
de Nervio
-
Surt Nervio:
Pel juny de 1958 surt a París (França) el primer
número del periòdic
anarcosindicalista mensual Nervio. Portavoz de la Regional
Andalucia-Extremadura. Aquest òrgan de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) en l'Exili va ser dirigit per Francisco Olaya Morales i
després per
Enrique Ordoño. Reprenia la capçalera que
s'edità a Almeria en 1938, portaveu
de la 147 Brigada Mixta, en record del seu director Juan Santana
Calero,
assassinat pel feixisme. Hi van col·laborar Paulino
Díez, Rafael García,
Acracio González Gutierrez, Miguel Guerrero, Salvador
Martínez, Manuel Pérez,
Rafael Pérez, J. Ruiz i M. Temblador, entre d'altres. En
sortiren 19 números
fins al gener de 1960.
***
Capçalera
de La Nostra
Lotta
- Surt La Nostra Lotta: Pel juny de 1958
surt a
Modica Alta (Ragusa, Sicília) el primer i únic
número del periòdic anarquista La
Nostra Lotta. Numero unico a cura del
Gruppo «Iniziativa Anarchica». La
publicació anava dirigida a fer costat el
Front Antielectoral i a valorar les eleccions polítiques a
la Cambra de
Diputats de la República Italiana celebrades el 25 de maig
anterior. A Modica
Alta va guanyar la Democràcia Cristiana (DC).
***
Portada
del primer número de Caos
- Surt Caos: Pel juny de 1979
surt a la Ciutat
de Mèxic (Mèxic) el primer número de
la revista anarquista Caos. Sorgida
de militants llibertaris mexicans i dels cercles
exiliats espanyols, volia unir en una publicació de caire
crítica els
integrants del periòdic Tierra y
Libertad
i els del cercle que es movia al voltant de l'anarquista
català exiliat Ricard
Mestre Ventura, que posteriorment fundà la Biblioteca Social
Reconstruir. El
grup editor portà el nom de Coordinació
Llibertària de Mèxic (CLM) i en
formaven part Antonio Eyzaguirre, V. Molina, José Luis Rivas
Vélez i Héctor Subirats
S., entre d'altres. Comptà amb el suport de diferents grups
i editorials
anarquistes, com ara la llibreria El Nagual, els Editores Mexicanos
Unidos, les
Ediciones Antorcha i les Ediciones Pasquín, entre d'altres.
Aquesta publicació
tingué un gran ressò en la
intel·lectualitat mexicana, encara que la unió
que
es volia no reeixí i cada grup continuà amb les
seves pròpies publicacions. Una
de les seves característiques primordials va ser l'acurat
disseny de la
publicació, que comptà amb dibuixos de destacats
artistes del moment (Funs,
Gourmelin, Jakue, Ops, Perich, Romeu, Fernando Sampietro, Serre, etc.).
També
va ser molt important pels col·laboradors de la revista,
intel·lectuals de gran
prestigi internacional, o pels autors clàssics dels quals es
reproduïren textos
(Antonio Alonso C., Héctor Anabiarte Rivas, Jorge Aranda,
Jordi Arenas, Laurent
Aubague, Luis Eduardo Aute, Georges Bataille, Jean Baudrillard, Ezio
Flavio
Bazzo, Maurice Blanchot, G. Caos, Adolfo
Castañón, Cornelius Castoriadis,
Rafael Cid, Emil Cioran, Pierre Clastres, Alfonso D'Aquino, Pedro
Echeverría
V., Manuel España Bis, Fernando Esquivel, Antonio
Eyzaguirre, Carlo Frabetti,
Théo Frey, Agustín García Calvo,
Freddy Gómez, Jan Kott, Claude Lefort, Arthur
Lehning, Ricardo Lorenzo Sanz, René Lourau, H. L. Mencken,
Jaime Moreno
Villarreal, Aldo Pellegrini, Luis Racionero, Carlos María
Rama, Víctor del
Real, José Riera, Jorge Robles, Rudolf Rocker, Xavier
Sádaba Garal, Fernando
Savater, René Schérer, Samuel Schmidt, Jonathan
Swift, Max Stirner, José L.
Taberner, Roberto Tocaven M., Sergio Toledo, Ernesto Vanegas Valle,
Roberto
Vallin M., etc.). En el número 5 de la revista es
publicà un text amb el títol«Poemínimos», posant com a autor el
poeta Efraín Huerta, qui havia publicat un
poemari amb aquest títol en l'editorial Siglo XXI; aquesta
broma provocadora donà
lloc a un gran escàndol, ja que ridiculitzava diversos
intel·lectuals mexicans
consagrats i aquests se sentiren ofesos i alguns amenaçaren
amb demandes
judicials. Aquest «afer» donà lloc a que
part dels col·laboradors habituals de
la revista deixessin de publicar-hi i alguns grups deixessin de
distribuir-la. En
total en sortiren set números, l'últim en 1981.
***
Portada
del número 3 d'Adarga
- Surt Adarga: Pel juny de 1980
surt a Madrid (Espanya) el primer
número de la revista cultural anarquista Adarga.
La idea d'editar aquesta
publicació sorgí en el V Congrés de la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
celebrat entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 a la Casa de Campo de
Madrid.
L'ànima intel·lectual del projecte fou Juan
Gómez Casas i hi trobem articles de
nombrosos escriptors i periodistes llibertaris, com ara José
L. González
Coronado, Ferran Aisa, Josep Alemany, Antonio Artero, Felipe Regatero,
Pep
Castells, Dolores Domingo, José Luis González
Coronado, Gerard Jacas, Luciano
Lanza, Fernando Montero, Antonio Zapata, Benjamín Cano Ruiz,Ángel J. Cappelletli,
Noam Chomsky, Juan Gómez Casas, Fidel Gorrón,
Sara Guillén, Frederica Montseny,
Abel Paz, Carlos Peregrín-Otero, Muñoz Congost,
Emma González, Santos Amestoy,
García Rua, Ernesto García, Carlos M. Rama,
Fernando Sabater, etc. Els temes
que tracta van ser d'allò més variat: CNT,
anarcosindicalisme, urbanisme,
terrorisme, educació llibertària, literatura,
art, «Cas Scala», rock, clàssics
de l'anarquisme, etc. A causa de la crisi interna confederal i per
problemes
econòmics, només sortiren cinc números
d'aquesta revista, l'últim el setembre
de 1981.
***
Portada
de l'últim número de Les Temps Maudits
- Surt Les Temps Maudits: Pel juny de 1997
surt a París (França)
el primer número de Le Temps Maudits. Revue
syndicaliste révolutionnaire et
anarcho-syndicaliste éditée par la
Confédération Nationale du Travail. La
decisió d'editar aquesta revista fou presa al
Congrés de la Confederació
Nacional del Treball Francesa (CNTF) de Lió de 1998 i
sorgí com a un suplement
de teoria anarcosindicalista del periòdic Le
Combat Syndicaliste. Els
temes tractats són variats: feminisme, anarcosindicalisme,
antifeixisme,
literatura proletària, autors llibertaris, economia,
antiparlamentarisme,
antiglobalització, ecologia, educació,
història anarquista, antimilitarisme,
terrorisme, religió, etc. Hi trobem articles d'Ezequiel
Adamovsky, Claudio
Albertani, Antonio Antón, Sophia N. Antonopoulou, Nathalie
Astolfi, Rachid
Belkacem, André Bernard, René Berteloot, Alain
Bihr, Frédéric Blanchet, Luc
Bonnet, Marius Bouvier, Gianni Carrozza, Damien Cartron,
François Chesnais,
Noam Chomsky, Miguel Chueca, Emili Cortavitarte Carral, Gilles Courc,
Philippe
Coutant, Alain Durel, Ramón Fernández
Durán, Cyrille Gallion, Jean Pierre
Garnier, J.-Ch. Gérace, Daniel Guerrier, Edward S. Herman,
Tomás Ibáñez, Louis
Janover, Dragui Karevski, Greg Kerautet, Gwenael Kivijer, Chusa
Lamarca, L.
Landauer, Léo Langevin, Arthur Lehning, Hugues Lenoir,
Gaëtan Le Porho, Anthony
Lorry, Valérie Minerve Marin, Antonio Martín
Bellido, G. Mandrin, Christine
Mauget, Guillaume Menchi, Patrick Mignard, Ch. Mileschi, Frank Mintz,
Agustín
Morán, Justa Montero, Stéphane Pelletier,
José Pérez, David Peterson, Larry
Portis, David Rappe, Mathieu Rigouste, Antonio Rivera, Luis E. Sabini
Fernández, Alain Santino, Cosimo Scarinzi, G. Soriano,
Carlos Taibo, M. Tauro,
Nicole Thé, Jacky Toublet, A. Vernet, Rodolphe Virelyon,
Soumaly Vongsavanh,
Loïc Wacquant, Homme Wedman, Wilfrid, entre d'altres. En
sortiren 27 números,
l'últim d'octubre de 2008.
***
Exemplars
de la revista Anartiste
-
Surt Anartiste: Pel juny de
2002 surt a París (França) el primer
número de la revista Anartiste.
Les Nouvelles Libertaires, creada per l’anarquista
André Robèr i realitzada
pel «Groupe Anartistique La Vache Folle», creat en
1997, de la Federació
Anarquista Francesa, i on participaran un bon nombre
d’escriptors i artistes
llibertaris (Julien Blaine, Jean Dassonval, Daniel Livartowski, Laurent
Nicolas
Tanamm, Laurent Zunino, André Robèr, Thierry de
Lavau, Eric Coulaud, Robert
Terzian, Thirry Berthe, Richard Martin, Chari Goyeneche, Jean Stark,
Geneviève
Beauzée, Mika Pusse, Les Chats Pelés, Carole
Reussee, Serge Pey, Bruno Daragui, Devande, Archibald Zurvan, Michel
Debray, Felip Equy, Elen Capucine, Didier Chenu, Hurel, Willi, etc.).
La
periodicitat és de dos números
per any i han fet diverses exposicions a diferents locals llibertaris i
artístics parisencs, a més de participar en
manifestacions, festes, col·loquis,
revistes, etc. De moment porten publicats 14 números,
l'últim el desembre de 2009.
Naixements
Léon
Pélissard en una fotografia policíaca
- Léon
Pélissard: El 15 de juny de 1867 neix a
Lió (Arpitània)
l'anarquista expropiador Léon Pélissard,
també conegut com Edme. Sos
pares es deien Marius Pélissard i Marie Roux.
Després de realitzar el servei
militar a Tonkin (Indoxina francesa) a començaments dels
anys noranta, retornà
a Lió, on va fer de representant comercial i de venedor
ambulant. Entre el març
de 1886 i el febrer de 1901 va ser condemnat en vuit ocasions a
Lió i a Valença
per diversos motius (ultratge, rebel·lió, portar
armes, cops, ferides, pesca
furtiva, robatori). En 1901 s'integrà en el grup llibertari
expropiador «Els
Treballadors de la Nit» d'Alexandre Marius Jacob. El 9 de
juny de 1901 amb
Jacob participà en el robatori del domicili del jutge de pau
Hulot a Le Mans
que raportà un botí d'aproximadament 12.000
francs. El 22 d'abril de 1903,
després d'un desvalisament frustrat al domicili de la
senyora Tilloloy a
Abbeville, va ser interceptat pels policies Pruvost i Anquier a
l'estació de
Pont Rémy amb sos companys Félix Bour i Jacob. En
la refrega originada, l'agent
Pruvost caigué mort i Pélissard pogué
fugir abans de ser detingut el mateix dia
més tard, però finalment caigueren tots els
membres del grup expropiador. Durat
el judici a «Els Treballadors de la Nit» o«La Banda d'Abbeville», que es
perllongà entre el 8 i el 22 de març de 1905 a
Amiens, reivindicà les seves
activitats anarquistes il·legalistes tot declarant que el
furt per ell només
era una «llegítima recuperació de la
propietat amb total menyspreu dels
anatemes de la burgesia». Fou l'autor de diverses
cançons (La Diane du
prolétaire, Conseils à un
pègre, La Bistouille, etc.)
que es
van publicar en el periòdic anarquista Germinal
d'Amiens i en altres
diaris de difusió general. Va ser condemnat a vuit anys de
treballs forçats i,
després de dos mesos tancat a la ciutadella de Saint Martin
de Ré esperant la
deportació, enviat a la colònia
penitenciària de les Illes de la Salvació
(Caiena, Guaiana Francesa) sota la matrícula
número 34.441. Des del primer dia
va ser castigat en nombroses ocasions per«insubmissió, cartes arrogants al
governador de la Guaiana Francesa, apreciacions calumnioses referides
als
vigilats» i altres violacions de la disciplina
carcerària. En 1911 va ser
alliberat, però obligat a residir perpètuament a
la Guaiana Francesa com a desterrat.
A finals de 1912 o començaments de gener de 1913
aconseguí fugir i recalar a
Panamà on morirà pocs dies després de
la seva arribada. Va escriure unes memòries
sobre la seva estada a la colònia penitenciària,
però no ens han arribat.
***
Llibre
de Paul Sosset
- Paul Sosset: El
15 de juny de 1869 neix a Couvin (Namur, Valònia) l'advocat,
professor,
periodista i propagandista anarquista Paul Sosset, conegut com Paul Flaustier o Flaustier.
Membre de la Jove Guàrdia Socialista
Revolucionària
(JGSR), en 1893 milità activament a Verviers (Lieja,
Valònia) i, amb Jean
Davister, feia d'orador en reunions molt concorregudes. Entre 1893 i
desembre
de 1896 fou inspector d'estudis de l'Institut d'Ixelles
(Brussel·les, Bèlgica).
En 1893 col·laborà en el periòdic
llibertari La Débacle i
el desembre d'aquell any va ser processat per ús de«falsa identitat» i«provocació directa a la tropa armada i
desobediència a les
lleis». En aquesta època també fou
membre de la comissió belga encarregada de
recollir fons per als anarquistes espanyols. Doctor en dret i en
filosofia i
lletres, a partir de 1895 fou professor a l'Institut Royal de
Brussel·les.
Arran d'un discurs pronunciat en un míting organitzat pel
Grup Llibertari de
Brussel·les celebrat el 31 de maig de 1898, on va fer costat
la insurrecció
cubana i l'agitació anarquista a Itàlia i a
Espanya, el 17 d'octubre de 1898 va
ser jutjat per l'Audiència de Brabant (Flandes), juntament
amb Charles d'Hooghe
(Block), i condemnat a tres mesos de
presó i a 50 francs de multa per«provocació no seguida d'efectes
criminals»; Charles
d'Hooghe, que no va comparèixer, va ser condemnat en
rebel·lia a un any de
presó. Destacà com a conferenciant i
col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries, com ara Catéchisme
du jeune
propagandiste (1893), Le
Plébéien
(1895), Le Cri des Opprimes (1896),La Débacle Sociale
(1896), L'Homme Libre (1899) i La Revue Nouvelle Indépendante d'Art,
Littérature et Science (1899), entre d'altres. Fou
corresponsal per a
Bèlgica de Le Temps Nouveaux.
En 1900
fou un dels fundadors, amb Lucien Hénault i Georges Thonar,
i redactor del
periòdic anarcocomunista Le
Réveil des
Travailleurs. En 1901, segons alguns autors,
trencà amb l'anarquisme i es
passà a les files socialdemòcrates, afiliant-se
al Partit Obrer Belga (POB),
però la seva trajectòria posterior posa en dubte
aquesta afirmació. En 1902
envià un informe al Congrés de Le Libre Penseur
que se celebrà a Ginebra
(Ginebra, Suïssa). Entre 1902 i 1904
col·laborà en el periòdic L'Idée Libre. Entre 1903 i
1905 fou el
corresponsal de Bèlgica per al periòdic
sindicalista revolucionari parisenc L'Action
Directe. El 6 de setembre de
1905 participà, amb altres conferenciants, en la xerrada«Les devoirs des
travailleurs belges résidant à París
envers les organisations ouvrières», que
se celebrà a la Universitat Popular «La
Coopération des Idées» de
París
(França). En 1906 parlà en un míting
de protesta de la Unió Sindical dels
Treballadors de Brussel·les (USTB), arran de la condemna de
l'anarquista Henri
Fuss-Amore. En 1906 també impartí dues
conferències a la colònia comunista
llibertària «L'Expérience»
d'Stockel (Brussel·les, Bèlgica), L'organisation
du travail dans la société
actuelle (19 d'agost) i L'antimilitarisme
et la poursuite contre l'Action Directe (2 de setembre, ambÉmile
Chapelier). En 1906 col·laborà en La
Femme Socialiste i L'Avenir du
Borinage i en aquesta època es va fer
propagandista dels «Milieux Libres»
(colònies anarquistes). En 1907 va fer una gira de
conferències
antimilitaristes i en 1908 col·laborà en Société
Nouvelle. És autor d'À
l'aube d’un
siècle. Le mouvement libertaire (1898; un exemplar
d'aquesta obra es trobà
a la biblioteca de François Salson), Militarisme
et démocratie. Brochure de combat contre l'armée,
le patriotisme (1900), Le
péril noir (1901), Vers
l'émancipation! Articles sur la
nécessité des groupes d'études sociales
(1901), En mémoire
d'Émile Zola (1902), La
Libre Pensée et l'idéal (1902), Anticléricalisme
socialiste. Résumé d'articles et de
conférences (1903), La
justice contre le peuple (1905), L'organisation
du travail. Conférence
(1906). Aux hommes d'avant-garde.
Brochure censurée par Germinal (1906) i La
lecture dans les foyers populaires (1907). Desconeixem la
data i el lloc de
la seva defunció.
***
Carlo
Berruti
- Carlo Berruti: El
15 de juny de 1881 neix a Torí (Piemont, Itàlia)
l'anarquista, i després
socialista i comunista, Pietro Carlo Berruti, conegut també
com Charles Berrutti i que va fer
servir el
pseudònim Bruto. Sos
pares es deien
Tommaso Berruti i Pelagia Busia. Pintor de la construcció,
quan era molt jove
entrà a formar part del moviment anarquista, esdevenint
administrador del
periòdic L'Ordine
(1892-1894),
dirigit per P. G. Gai i Pietro Stura. A començament de segle
emigrà a Lió
(Arpitània), on va ser detingut per«resistència a la força
pública» i expulsat
per decret el 5 de desembre de 1901 de França.
S'instal·là a Londres
(Anglaterra), on col·laborà en el
periòdic quinzenal La Rivoluzione
sociale (1902-1903), editat per Antonio Galassini, i,
sota el pseudònim Bruto,
en el númeroúnic La Settimana Sanguinosa
(18 de
març de 1903), editat per Alfredo Ranieri i dedicat a la
Comuna de París. També
col·laborà en el periòdic londinenc Germinal(1903). Més tard passà a Ginebra
(Ginebra, Suïssa), on en 1906
col·laborà,
sota el nom de Charles Berrutti en
el
periòdic bilingüe antisindicalista L'Azione
Anarchica – L'Action Anarchiste, publicat per Henri
Louis Truan, en
oposició a les tesis defensades per Il
Risveglio, de Luigi Bertoni. Durant la Gran Guerra
retornà a Torí i es posà
a fer feina en els Ferrocarrils Estatals. En 1920 va ser denunciat com
a
organitzador d'una vaga. En aquesta època
abandonà l'anarquisme i en les
eleccions locals de novembre de 1920 es va presentar com a candidat de
la
facció comunista del Partit Socialista d'Itàlia
(PSI) i va ser elegit regidor
municipal amb més de 48.000 vots. Després del
Congrés de Liorna (Toscana,
Itàlia) de 1921, s'afilià al Partit Comunista
d'Itàlia (PCI) i esdevingué secretari
de la Secció de Torí del Sindicat Central de
Ferroviaris Comunistes Italians (SCFCI).
També ocupà càrrecs en
l'Aliança Cooperativa Torinesa (ACT). El 18 de desembre
de 1922 Carlo Berruti va ser capturat per un escamot feixista, comandat
pels capitosts
Piero Brandimarte i Cesare Maria de Vecchi, a la seva feina, a la seu
del Control
de Mercaderies dels Ferrocarrils de l'estació de Porta Nuova
de Torí, i portat
a un camp de la població de Nichelino (Piemont,
Itàlia), on va ser assassinat a
trets per l'esquena. L'endemà, Angelo Quintagliè,
uixer de l'Oficina de Control
de Mercaderies, apolític, excombatent i excarrabiner, acusat
d'haver deplorat
públicament la bàrbara manera en la qual Berruti
havia estat assassinat, va ser
també mort al seu lloc de feina per un escamot feixista. Com
va ser la seva
voluntat expressada en vida, mitjançant la seva
adhesió a la Societat per a la
Cremació de Torí, el cos de Carlo Berruti va ser
incinerat el 39 de desembre
d'aquell any i les cendres dipositades al Temple Crematori del
cementiri
torinès. Durant els anys posteriors, l'homenatge foral
davant la tomba de Carlo
Berruti, en ocasió de l'aniversari de l'«Strage di
Torino» (Matança de Torí),
esdevingué una clàssica manifestació
dels joves universitaris antifeixistes. Un
carrer de Torí port el seu nom.
***
Gérard
Duvergé
-
Gérard Duvergé: El 15 de juny de
1896 neix a Montsegur (País d'Olmes, Occitània)
el
mestre llibertari, militant anarquista i resistent antifeixista
Gérard Duvergé,
també anomenat Fred Durtain i Chevalier.
Fill d'un gerdarme, es
va allistar durant la Gran Guerra, i després va esdevenir
mestre. En 1935 va
descobrir l'anarquisme i va començar a
col·laborar en la premsa llibertària
sota el pseudònim de Fred Durtain (Le
Libertaire, L'Espagne
Antifasciste, La Révolte, Terre
Libre, etc.). En 1936 va
militar en el grup anarquista d'Agen i també va participar
en les activitats de
la «Libre Pensée» i de la Lliga
Internacional dels Combatents de la Pau. Dins
en marc de la Federació de Obres Laiques, va organitzar amb
sa companya
Henriette càmpings de joves per incitar els adolescents a
estimar la natura
--Còrsega (1937, Marroc (1938), Tunísia (1939),
Martigues (1941), Izaourt
(1942) i Montbazillac (1943). En 1939, quan els refugiats de l'Espanya
republicana omplen els camps de concentració del sud de
França, la parella
Duvergé n'albergarà a casa seva. En
col·laboració amb Aristide Lapeyre, va
muntar una escola llibertària
(«L'Envol»), a Feugarolles, a prop d'Agen, a
l'estil de «La Ruche» de Sébastien
Faure, per al nou curs sota la direcció de
Vergel, refugiat espanyol i antic professor d'una escola ferreriana;
però la
guerra va esclatar i no va poder-se inaugurar, malgrat que tot
estigués
enllestit. Va acabar mobilitzar a Alsàcia. Separat de
l'ensenyament en 1940 i
restituït en 1942, va formar part dels grups«Libération» i dels«Francs-Tireurs et Partisans» (FTP) de la
resistència antifeixista. En 1942 va
adherir-se al Partit Comunista Francès, més com a
mesura d'eficàcia per a la
lluita clandestina que per adhesió ideològica al
comunisme. En 1943 va prendre
part en el Moviment Unit de la Resistència (MUR) a Lot i
Garona. Detingut per
la policia alemanya, va ser alliberat; però el 28 de gener
de 1944 va ser
detingut per segona vegada. Gérard Duvergé va
morir l'endemà, 29 de gener de
1944, a la presó d'Agen (Aquitània,
Occitània), sense haver parlat, arran de
les tortures infligides per la Gestapo, i va ser enterrat el 2 de
febrer de
1944 en aquesta ciutat. En 1999 Bernard Lareynie li va dedicar una
biografia: L'instituteur,
le campeur, le résistant. Gérard
Duvergé, le libertaire. Un carrer d'Agen
porta el seu nom.
***
Foto
policíaca de Celso Bendanti
- Celso Bendanti: El
15 de juny de 1902 neix a Mordano (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista Celso
Bendanti. Sos pares es deien Giovanni Bendanti i Eugenia Galassi.
Acabà els
estudis primaris i durant la seva vida exercí diferents
professions (pagès,
miner, obrer de la construcció, encofrador, cuiner, etc.),
entrant en el
moviment llibertari quan era molt jove. En 1920, durant la
inauguració del
monument a Andrea Costa a Bagnara di Lugo (Emília-Romanya,
Itàlia), un escamot
de carrabiners, ocults entre la multitud, intentà impedir
l'acte i ell
participà en el tiroteig que es desencadenà,
morint al seu costat el company i
amic anarquista Leo Bianconcini. Escorcollat el seu domicili en
diverses
ocasions –en un d'aquests escorcolls se li va segrestar Il Programma Anarchico d'Errico
Malatesta, editat per la Unió
Anarquista Italiana (UAI)–, en 1923, fugint de la
pressió de les autoritats i
dels escamots feixistes, es va veure obligat a expatriar-se.
Després de set
anys anant i venint per França i per Bèlgica–d'antuvi a la Costa d'Or i a
Reims, on treballà de paleta, i després a
Bèlgica, on va fer de miner a
Gosseliers i a Tramines, per retornar a França (Charleroi i
Saint Quentin)–, en
1930 s'establí a Brussel·les
(Bèlgica), ciutat on restarà amb Madeleine Dhyne
la resta de sa vida. Constantment vigilat per les autoritats italianes
pels
seus «constants sentiments hostils al
règim», en 1930 obtingué el passaport i
en 1931 viatjà, amb l'anarquista Ugo Guadagnini, a Barcelona
(Catalunya)
buscant feina, però dos mesos després
ambdós retornaren a Brussel·les. En aquestaèpoca la policia italiana el qualificà de«capaç de realitzar accions criminals
i actes terroristes». A la capital belga participà
activament en els actes
organitzats per la comunitat anarquista italiana, juntament amb altres
companys,
com ara Giuseppe Bifolchi, Vittorio Cantarelli, Mario Mantovani,
Eugenio
Nastini, Adelino Paini, etc. En 1932 mantingué
correspondència amb anarquistes
francesos i nord-americans i s'encarregà de difondre
material de propaganda,
sobretot per la zona de Charleroi (Hainaut, Valònia). En
1935 va ser acusat
d'haver atemptat al Pavelló Italià de
l'Exposició Internacional contra el
ministre italià Giuseppe Bottai, de visita a
Brussel·les. Sempre present a
totes les iniciatives antifeixistes, en 1935 participà en
una reunió contra la
campanya imperialista d'Etiòpia en la qual van intervenir
alguns socialistes
(Dino Rondani), anarquistes (Vittorio Cantarelli, Adelino Paini, Pietro
Bianconi,
Ugo Guadagnini i Agostino Barison), comunistes i trotskistes. Quan
esclatà la
Revolució espanyola la seva activitat es centrà
en la recaptació de fons
econòmics i en afavorir l'enrolament de voluntaris
anarquistes per a lluitar
als fronts contra les tropes franquistes. En aquests mesos,
l'anarquista Enrico
Ercolani, que combatia amb les milícies anarquistes a
Espanya i que, segons la
policia, tenia importants sumes de diners fruit d'un robatori, va ser
detingut
sota la sospita de preparar, juntament amb Bendanti, un cop
econòmic contra el
secretari del rei de Bèlgica. Constantment implicat amb la
lluita contra els
feixistes a Espanya, amb Vittorio Cantarelli i Mario Montavani,
promogué
l'organització «Pro Spagna Rossa» (Pro
Espanya Roja) a Brussel·les, que
organitzà conferències, mítings,
reunions, etc., on acudien els militants més
destacats de l'anarquisme internacional (Leo Campion, Hem Day, etc.).
En 1938
falses informacions belgues informaren que, amb Carlo Lelli i Aldo
Rossi, havia
retornat a Itàlia per a atemptar contra Benito Mussolini. En
1939 formà part
del grup anarquista italià que es creà a
Brussel·les i que tingué la seva
primera reunió el 4 de març amb la finalitat
d'organitzar l'emigració a Amèrica
dels anarquistes veterans de la guerra d'Espanya. Arran de
l'ocupació nazi de
Bèlgica, l'11 de setembre de 1940, va ser detingut a
Brussel·les per la policia
alemanya i el 14 de novembre d'aquell any va ser lliurat a la policia
de
fronteres italiana. Durant l'interrogatori que patí a la
presó de Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia), admeté haver
conegut i freqüentat l'anarquista
Michele Casadio, qui, amb Enrico Ercolani, era sospitós
d'haver realitzat
nombrosos robatoris a Bèlgica. Després d'un breu
període d'empresonament, el 6
de desembre de 1940 va ser condemnat a tres anys de confinament per«activitats
antifeixistes a l'estranger» i el gener de 1941 va ser enviat
a l'illa de
Ventotene. Quan va caure el feixisme, es trobava al camp de
concentració de
Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia) i un cop retornat a
Imola (Emília-Romanya,
Itàlia), s'ajuntà amb els companys locals en
lluita contra el nazifeixisme. A
començament de 1944 va ser detingut novament.
Després de la II Guerra Mundial
participà activament en el grup anarquista d'Imola i en 1947
retornà, amb Vittorio
Cantarelli, a Bèlgica, on participà en la
reconstrucció del grup anarquista
italià. Celso Bendanti va morir el setembre de 1983 a
Brussel·les (Bèlgica).
Celso Bendanti
(1902-1983)
***
Necrològica
de Sebastián Sánchez apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 25 de setembre de 1975
- Sebastián
Sánchez: El 15 de juny de 1902 neix a Ohanes
(Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Sebastián Sánchez. Des de
jove milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Abans de la instauració de la II
República espanyola
emigrà a Vilafranca del Penedès (Alt
Penedès, Catalunya). Durant la guerra
civil lluità voluntari en la «Columna
Durruti» i caigué greument ferit, restant
mutilat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i fou reclòs al camp
de concentració de Noé. Posteriorment
milità en la Federació Local d'Arle de la
CNT fins a la seva mort. Sebastián Sánchez va
morir l'11 de novembre de 1974 a
Arle (Provença, Occitània).
---
Continua...
---