[21/04] Lorenzo - Turina - Figueroa - Girier-Lorion -
Muñoz Benítez - Colla - GarcíaÁlvarez - Giacomelli - García Polanco - Lins -
Kühnis - Callemin - Monier - Soudy - Ródenas -
Garnery - Díaz - Pasotti - Tassi - Felicani - Borghi -
Radigales - AparicioAnarcoefemèrides
del 21 d'abril
Naixements
![Anselmo Lorenzo]( "Anselmo Lorenzo")
Anselmo Lorenzo
-
Anselmo Lorenzo
Asperilla: El 21 d'abril de 1841 neix a Toledo (Castella,
Espanya)
un dels intel·lectuals
i militants més importants de l'anarquisme
hispànic Anselmo Lorenzo Asperilla.
Nascut en una família modesta, quan tenia 11 anys es va
traslladar a Madrid, on
va començar a treballar en una cereria d'un oncle seu.
Quatre anys més tard va
canviar d'ofici, començant a fer feina de
tipògraf, que serà la seva professió
definitiva. En 1863 es va fer soci del «Fomento de las
Artes», on va assistir a
classes nocturnes i va aprendre matemàtiques,
gramàtica i francès, i per la
seva aplicació va ser premiat pel catedràtic
Segismundo Moret Prendergast. En
aquesta època descobrirà les obres de Fourier i
de Proudhon, traduïdes pel
republicà federal Francesc Pi i Margall. En 1865 va escoltar
les conferències
proudhonianes de Serrano Oteiza. En 1866, al «Fomento de las
Artes», coneixerà
Tomás González Morago i aquest mateix any
entrarà com a tipògraf als tallers
del Diario Oficial de Avisos de Madrid. En aquestaèpoca va mantenir
contactes amb religiosos protestants anglesos. El 24 d'abril de 1868 es
va
reunir a la casa madrilenya de Julio Rubau Donadeu, juntament amb un
grup d'una
vintena de republicans, amb Giuseppe Fanelli, el qual
explicarà als congregats
el programa i els principis bàsics de
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT), fet que significarà el naixement de la
Internacional a la
Península. En 1869 el grup d'internacionalistes madrilenys
(Francisco Mora,
Tomàs González Morago i ell)
organitzarà una conferència al Saló de
la Borsa
Mercantil de Madrid que causarà un tremend
escàndol entre la burgesia
madrilenya, mentre que la notícia, divulgada en la premsa,
serà acollida
gratament entre les classes populars i ben aviat la secció
madrilenya de l'AIT
comptarà amb més de mil inscrits. En aquestaèpoca va fer feina al periòdic El
Imparcial i alhora mantenia sa mare i sa germana. El 15 de
gener de 1870 va
aparèixer el primer número de La
Solidaridad, òrgan de la secció
espanyola de la Internacional, i on escriu una declaració de
principis de
l'AIT. Va participar com a delegat de la secció madrilenya
en el I Congrés
Obrer Espanyol que es va realitzar a Barcelona entre el 19 i el 26 de
juny de
1870, congrés del qual sorgirà la
Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT i on es va
acordar que el Consell
Federal radiqués a Madrid, amb la qual cosa va ser elegit
com a vocal d'aquest
consell conjuntament amb els seus companys de delegació
(Tomás González Morago,
Enric Borrell i Francisco Mora). En 1871, arran de la
repressió contra la
Internacional per part del govern de Sagasta a resultes de la por a que
es
repetís un moviment revolucionari com el sorgit a
França amb la Comuna de
París, els anarquistes de l'FRE es van haver d'exiliar i va
marxar, com la
major part dels seus companys, a Portugal; només Borrell va
quedar a Madrid per
mantenir un mínim la infraestructura. Durant la seva estada
a Lisboa, entre el
9 de juny i el 21 d'agost de 1871, va formar un nucli de joves
internacionalistes (José Fontana, Eduardo Maia, Antero de
Quental Batalha Reis,
Nobre França, etc.) al voltant del periòdic O
Pensamento Social i que
formaran el nucli fundacional de l'AIT lusitana. Entre el 10 i el 18 de
setembre de 1871, un cop de bell nou consentida l'AIT a Espanya,
participarà en
la Conferència Internacional de València, on
serà elegit com a delegat a la
Conferència del Consell Federal de l'AIT a Londres. A la
capital anglesa
romandrà a casa de Karl Marx, figura llegendària
que li causarà una gran
desil·lusió. En tornar de Londres es va reunir
amb els companys del Consell
Federal per informar de l'esdevingut a Londres i preparar una
estratègia
d'organització clandestina; es van dividir el territori
peninsular amb la
finalitat d'explicar la nova estratègia en cas d'una nova
repressió governamental
i Lorenzo va viatjar a Andalusia (Sevilla, Cardona, Utrera, Jerez,
Cadis, San
Fernando, Puerto Real, Màlaga, Loja, Linares), on els
principis
internacionalistes bakuninistes estaven fortament establerts.
Posteriorment
visitarà València, Barcelona i
Vitòria; en aquesta última ciutat
s'instal·larà
una temporada a casa de Manuel Cano, que havien treballat plegats al Diario
Oficial de Avisos de Madrid, i pocs dies després
fundaran la secció de
l'FRE de Vitòria. Mentrestant, el setembre de 1872 al
Congrés d'AIT de l'Haia,
es va produir la definitiva escissió entre antiautoritaris
(bakuninistes i
proudhonians) i autoritaris (marxistes), fet que afectarà
enormement l'FRE. La
polèmica es va desencadenar des del periòdic
madrileny La Emancipación,
dirigit per José Mesa i Francisco Mora, seguidor de les
teories marxistes, i va
ser continuada pel periòdic barceloní La
Federación, dirigit
per
González
Morago i on col·laboraven Gaspar
Sentiñón, Rafael Farga Pellicer i Anselmo
Lorenzo, defensor de les tesis bakuninistes. Lorenzo va intentar
equilibrar la
situació per mantenir unida la Internacional, fet que no va
ser entès per molts
i que va desil·lusionar-lo apartant-se un temps de
l'organització. En 1873 va
embarcar cap a Bordeus, on va fer feina del que va trobar alhora que
viatja per
mitja França, fins arribar a Marsella gairebé
arruïnat; gràcies a una col·lecta
dels obrers marsellesos de Le
Sémaphore va
aconseguir el bitllet
per tornar a Barcelona en 1874. Instal·lat a la casa
barcelonina de
l'internacionalista José Miranda a partir del
març de 1874, va ingressar en la
Secció de Tipògrafs de l'FRE de Barcelona i va
ser molt ben acollit per Farga,
Llunas i García Viñas. En 1876 s'unirà
amb Francesca Concha. El febrer de 1881
serà expulsat de l'FRE acusat d'haver falsejat la
votació de la Comissió
Federal. En 1883 va entrar en la lògia
maçònica «Fills del Treball»,
on va ser
conegut sota el nom simbòlic de Gutemberg. En 1885 va participar en el I Certamen
Socialista celebrat a Reus amb la ponència «El
ciudadano y el productor» i
aquest mateix any va tornar novament a la Societat d'Obrers
Tipògrafs de
Barcelona. En 1886, juntament amb Rafael Farga Pellicer, va editar la
revista Acracia i en 1887 va ser membre de la redacció
d'El Productor. L'abril de
1887 va fer pública la seva vinculació a la
maçoneria en una conferència
celebrada a l'Ateneu Barcelonès juntament a Josep Llunas. En
1888 va començar a
escriure la seva obra més important, El
proletariado militante, de la
qual
sortiran dos volums, restant sense acabar un tercer que mai no
veurà la
impremta. En 1889 va presentar quatre ponències en el II
Certamen Socialista
celebrat a Barcelona. En 1893 va publicar la novel·la
dramaticosocial Justo Vives i dos anys després va fundar a
Barcelona la revista Ciencia
Social. En 1895 va participar en
la inauguració de la Biblioteca Arús i en va
fer una ressenya en El Porvenir
Social de Barcelona i en La Idea Libre
de Madrid. A causa de l'atemptat de la processó del Corpus
de
Barcelona en 1896 va ser detingut la nit del 28 al 29 de juliol i
traslladat a
les Drassanes, on va romandre fins al 7 d'agost quan va ser enviat a la
fortalesa de Montjuïc. Malgrat les dures condicions i el
tancament, va
aconseguir fer arribar els seus articles a la premsa
llibertària, signant-los
amb el pseudònim Abdón
Terradas. El 4 de maig de 1897
van ser afusellats
cinc anarquistes al castell de Montjuïc i Lorenzo
serà desterrat com molts
altres a França, on coneixerà Malato, Albert,
Grave, Faure, Hamon i Ferrer i
Guàrdia. En aquesta època farà de
corrector en una editorial parisenca. A
finals d'aquell any va tornar a Barcelona, on es reunirà amb
sa companya i les
seves tres filles. En 1900 va començar a treballar per a les«Publicacions de
l'Escola Moderna», traduint del francès Las aventuras de Nono de
Jean Grave; en aquesta època també
col·laborarà en La
Revista Blanca que
dirigeix Federico Urales a Madrid. En 1901 sortirà el primer
tom d'El proletariado militante, dedicat al seu gran amic Fernando
Tárrida
del Mármol; també aquest any
col·laborarà en la revista La Huelga General fundada
per Francesc Ferrer i Guàrdia i dirigida per Ignasi
Clarià. En
1902 va publicar-se El hombre y
la
sociedad i l'any següent
el seu
fullet Criterio libertario; també traduirà i
prologarà Paraf-Javal i
Camille Pert. Tres anys després publicarà Vía libre,El patrimonio universal, La
ganancia, Incapacidad progresiva de la burguesía, El
obrero moderno i El banquete de la vida.
En 1906 es publica el primer tom de la
seva traducció d'El
Hombre y la
Tierra d'Élisée
Reclus i l'any següent,
amb l'acabada de crear organització «Solidaridad
Obrera», apareixerà el
portaveu que portarà el mateix títol i el
director del qual va ser Jaume Bisbal
i Lorenzo com un dels col·laboradors habituals. En 1909,
després dels fets de
la Setmana Tràgica, tot el personal de l'Escola Modernaés deportat el 20
d'agost a 245 quilòmetres de Barcelona; tot el patrimoni de
l'escola és
confiscat i Ferrer i Guàrdia afusellat als fosos de
Montjuïc. Lorenzo va ser
desterrat a Alcanyís on va començar a escriure el
segon tom d'El proletario
militante. En 1910, un cop
aixecat el desterrament,
va anar a Madrid, però de bell nou es va
instal·lar a Barcelona i, juntament
amb els vells companys, va intentar novament reorganitzar l'Escola
Moderna.
Durant els últims anys de sa vida va traduir La gran Revolución de
Kropotkin i publicarà els fullets Hacia
la emancipación i El proletariado y la humanidad. Anselmo Lorenzo Asperilla va morir el 30
de novembre de 1914 a la seva casa del carrer de Casanoves de Barcelona
(Catalunya). Va
col·laborar en incomptables publicacions
llibertàries i va traduir nombrosos
autors (Reclus, Malato, Paraf-Javal, Chardon, Engerrand, Engels,
Kropotkin,
Grave, Enslander, Letourneau, Pert, Pataud, Gille, Poget, Blonch,
etc.). A més
de les obres citades va publicar, entre d'altres, Fuera política (1886), Acracia
o
república (1886), Biografía de Pedro Kropotkin (1893), Solidaridad (1909), La
anarquía triunfante (1911)
i Contra la ignorancia (1913).
***
![Notícia de l'expulsió de Pietro Turina apareguda en el periòdic parisenc "Le Radical" del 16 de maig de 1895]( "Notícia de l'expulsió de Pietro Turina apareguda en el periòdic parisenc \"Le Radical\" del 16 de maig de 1895")
Notícia
de l'expulsió de Pietro Turina apareguda en el
periòdic parisenc Le Radical del 16
de maig de 1895
-
Pietro Turina: El
21 d'abril de 1854 neix a Gènova (Ligúria,
Itàlia) el tipògraf anarquista i
sindicalista Pietro Turina, també conegut com Pierre
Turina. Membre de l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT), l'1 de maig de 1891 va ser detingut, amb Gallilleo
Palla,
Amilcare Cipriani i altres, a Roma (Itàlia) i el
març de 1892 va ser jutjat en
el «Procés dels 61», anomenat
així pel nombre d'imputats, pel Tribunal de Roma
i condemnat a cinc anys de residència fixa i vigilada.
Refugiat a Suïssa, en 1893
en fou expulsat i passà a França. El maig de 1895
en va ser expulsat, amb
Rapetti, i lliurat a les autoritats italianes, que el deportaren a les
illes
penitenciàries. A finals de 1900 retornà a
Suïssa i en 1902 s'establí a Ginebra
(Ginebra, Suïssa). A resultes de la vaga general de Ginebra,
pogué fugir d'una
nova expulsió gràcies a la intervenció
del Sindicat de Tipògrafs. En 1908 va se
novament denunciat per la seva activitat sindical. Participa en les
edicions de
diversos periòdics anarquistes, com ara Il
Risveglio i, en 1926, Volontà.
Pietro Turina va morir el 7 de juliol de 1937 a Ginebra (Ginebra,
Suïssa).
***
![Anselmo L. Figueroa a la Presó Territorial de Yuma]( "Anselmo L. Figueroa a la Presó Territorial de Yuma")
Anselmo L.
Figueroa a la Presó Territorial de Yuma
- Anselmo L. Figueroa:
El 21 d'abril de
1861 neix a Califòrnia (EUA) el periodista anarquista i
magonista Anselmo
Lorenzo Figueroa. Sos pares es deien Pablo Figeroa i Gertrudis
Contreras. El 7
de juny de 1889 es casà a la ciutat de Yuma amb Miriam
Mercedes Redondo, amb
qui tingue vuit infants (Isabel, Paul, Mercedes, María,
Marcelina, Eleonor,
Antonio i Anselmo). Fundà a Los Ángeles
(Califòrnia, EUA) la branca mexicana
del Partit Socialista. El setembre de 1910 assumí en aquesta
ciutat la direcció
de la quarta època del periòdic anarquista Regeneración.
Semanario revolucionario,òrgan d'expressió del Partit Liberal
Mexicà (PLM), on col·laboraren Ricardo i
Enrique Flores Magón, Lázaro Gutiérrez
de Lara i Antonio I. Villareal, que
havien estat excarcerats el mes anterior per les autoritats
nord-americanes.
Membre de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà
(JOPLM), amb Ricardo
i Enrique Flores Magón i Librado Rivera signà el«Manifest del 23 de setembre
de 1911», publicat en Regeneración,
on es reivindicava l'anarcocomunisme
davant la possibilitat d'un aixecament armant a Mèxic i feia
una crida als
obrers i camperols mexicans a expropiar la terra i els mitjans de
producció,
declarant la guerra a l'autoritat, al clergat i al capital. Entre el 14
de juny
de 1911 i el gener de 1914 romangué empresonat a la
penitenciaria federal de
McNeil Island (Pierce County, Washington, EUA), juntament amb Librado
Rivera i
Ricardo i Enrique Flores Magón, condemnats a 23 mesos de
treballs forçats pel
Tribunal Federal de Los Ángeles, a instàncies del
Departament de Justícia del
govern nord-americà, per «violació de
la Llei de Neutralitat» pels fets
revolucionaris de maig de 1911 a la Baixa Califòrnia. Molt
debilitat, en sortir
de la Presó Territorial de Yuma tornà a ocupar-se
de l'edició de Regeneración.
Anselmo L. Figueroa va morir el 14 de juny de 1915 a Palomas (Yuma,
Arizona,
EUA) a causa de la pobresa i del deteriorament físic causat
pels treballs
forçats realitzats a la presó, i fou enterrat al
Yuma Pioneer Cemetery de Yuma
(Yuma, Arizona, EUA).
Anselmo L. Figueroa (1861-1915)
***
![Revolta anarquista de la Guaiana segons "Le Petit Journal" del 16 de desembre de 1894]( "Revolta anarquista de la Guaiana segons \"Le Petit Journal\" del 16 de desembre de 1894")
Revolta
anarquista de la Guaiana segons Le Petit Journal
del 16 de desembre de 1894
- Anthelme Girier:
El 21 d'abril de 1869 neix a Lió (Arpitània) el
propagandista anarquista Jean-Baptiste Anthelme Eugène
Girier, més conegut com Jean-Baptiste
Lorion o Girier-Lorion. Nascut en una miserable
família obrera, quan
tenia 13 anys fugí de ca seva i fou condemnat a vuit dies de
presó per
vagabunderia. A partir de 1883 freqüentà les
reunions anarquistes de Lió,
prenent la paraula i destacant per la seva
eloqüència. Com a conseqüència
d'un
altercat amb un comissari de policia, fou internat en un correccional,
d'on
sortí a mitjans de 1886. A Lió trobà
treball, però fou acomiadat quan el seu
patró se n'adonà que era anarquista. Durant mesos
va vagabundejà i per un
discurs que va fer en una reunió pública fou
condemnat en rebel·lia el 12 de
novembre de 1888 per l'Audiència de Roine a un any de
presó. Després marxà a
París i al Nord, on adoptà el
pseudònim de Lorion. En 1890 fou el
principal redactor del periòdic anarquista Le Bandit du Nord, el gerent
del qual fou Donolet i l'administrador Vercruyze. Perseguit per
propaganda
anarquista, fou novament condemnat en rebel·lia i es
refugià a l'Havre. En 1890
el periòdic socialista de Jules Guesde Le Cri du Travailleur l'acusà de
ser un confident i Girier, tot ofès, sortí del
seu amagatall i prengué el tren
cap a Roubaix, on organitzà una reunió
pública a la qual convocà els seus
denunciants. La policia, que l'esperava, intentà detenir-lo,
però ell es va
defensar a trets de revòlver, ferint un dels agents.
Aconseguir fugí, però fou
detingut a la frontera belga. El 17 de desembre de 1890 fou condemnat
per
l'Audiència de Douai a 10 anys de treballs
forçats i a la relegació. Fou
internat a Maroni, a la colònia penitenciària de
la Guaiana, on conegué Clément
Duval a qui ajudà a superar les fortes febres que patia i
amb qui intentà en
diverses ocasions fugir. L'octubre de 1893 fou enviat a l'illa de
Saint-Joseph,
on treballà com a jardiner. L'11 de novembre d'aquell any
participà amb altres
companys en una xerrada nocturna per commemorar l'aniversari dels«Màrtirs de
Chicago» penjats l'11 de novembre de 1887. El 2 de juliol de
1894, 75
condemnats de l'illa de Saint-Joseph refusaren sortir de les seves
cabanes per
anar a fer feina a les pedreres i l'1 d'octubre el company Briens fou
ferit
mortalment pel guardià Mosca. La situació era
explosiva i entre el 21 i el 22
d'octubre de 1894 els forçats anarquistes es
rebel·laren i assassinaren el
vigilant Mosca. Durant els enfrontaments 12 detinguts van ser morts
(Garnier,
Simon Biscuit, Chevenet, Meyrueis, Thiervoz,
Léauthier, Lebeau,
Mazarguil, Marpaux, etc.). Girier, considerat com
l'«ànima del complot», fou
condemnat el juny de 1895 a la pena de mort, amb Bernad Mamert, acusat
de ser
un dels assassins de Mosca. Durant vuit mesos, entre juliol de 1895 i
febrer de
1896, esperà cada matí la seva
execució. Redactà un diari en forma de cartes
dirigides al seu defensor Sévère que mai no
l'abandonà. El 16 de gener de 1896 la
pena capital fou commutada per cinc anys de reclusió en
cel·la, però la
notificació no li arribà fins al febrer. A
París el seu defensor i els seus
amics s'esforçaren per aconseguir l'endolciment de la seva
situació, però
sempre se'ls responia que havia tornat foll. Anthelme Girier va morir
el 16 de
novembre de 1898 a la Guaiana Francesa.
***
![Antonio Muñoz Benítez]( "Antonio Muñoz Benítez")
Antonio
Muñoz Benítez
-
Antonio Muñoz
Benítez: El 21 d'abril de 1879 neix a Arcos de
la Frontera (Cadis, Andalusia,
Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i
anarcosindicalista
Antonio Muñoz Benítez, també conegut
com El Laico. Fou fill d'una
família pagesa i, encara que estava dotat
d'excel·lents condicions per a
l'estudi, no va passar de l'ensenyament primari a causa del seu estrat
social.
Més tard va estudiar, amb Blas Infante Pérez, amb
el mestre racionalista i
anarquista José Sánchez Rosa a Grazalema. Va fer
de mestre racionalista a
diversos pobles gaditans (Alcalá del Valle, Setenil de las
Bodegas, Torre
Alháquime, Overa, etc.), on conegué destacats
anarquistes (el fotògraf Germinal
Solá, l'ebenista Pompeyo Ojeda, etc.). Per fugir del servei
militar, es
traslladà amb el metge llibertari Pedro Vallina
Martínez al Marroc francès, on
aprengué francès i àrab i va fer
classes per les cabiles de la zona de
Casablanca. Quan va prescriure el delicte, retornà amb
Vallina a la Península.
Recorregué com a mestre de poble la serra cordovesa, va fer
una història de
l'època romana i àrab de Còrdova,
realitzà conferències i dissertà sobre
el
comunisme llibertari per diverses localitats. En 1914
s'establí en Dos Hermanas
(Sevilla) i visqué a la seu de la Confederació
Nacional del Treball (CNT).
Impartí classes diürnes i nocturnes a infants i
adults. La burgesia local el
batejà com El Laico, ja que tots els
seus alumnes sortien ateus. Durant
la II República, el 21 de juliol de 1932
organitzà amb Vallina una vaga general
revolucionària en defensa dels drets obrers (jornada
màxima laboral de vuit
hores, descans dominical, etc.), que s'escampà per tota la
província de Sevilla
i que a Dos Hermanas tingué com a resultat la mort del
cenetista Manuel Alcoba
Andrada a mans de la Guàrdia Civil i 27 ferits lleus. Arran
d'aquests fets,
l'alcalde de Dos Hermanas dimití i el 2 d'agost de 1932 fou
proclamat per
aclamació popular batlle, càrrec que
ocupà fins a la seva destitució pel
governador civil el 7 d'agost de 1934, acusat d'obrerista i ateu.
Durant el seu
mandat va posar un impost a les campanes de l'església per
molestar les oïdes
dels ciutadans, sufragà els enterraments i els casaments
civils i les murgues
del Carnaval van interpretar cançons seves
al·lusives al caciquisme local i al
clergat. Un cop expulsat de l'alcaldia, tornà a la seva
tasca docent a l'escola
racionalista. Es presentà candidat del Front Popular pel
Partit Republicà
Federal en les eleccions del 16 de febrer de 1936 i fou nomenat regidor
d'Instrucció Pública. El 17 de juliol de 1936
tropes feixistes ocuparen el
poble i dies despres, el 30 de juliol, fou detingut. Antonio
Muñoz Benítez va
ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, a la porta del
cementiri d'Alcalá
de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya) per un escamot de falangistes.
***
![Vittore Antonio Colla]( "Vittore Antonio Colla")
Vittore
Antonio Colla
-
Vittore Antonio
Colla: El 21 d'abril de 1888 neix a Maser
(Vèneto, Itàlia) l'anarquista Vittore
Antonio Colla. Sos pares es deien Angelo Colla i Giovanna Piccolini.
Amb sa família
es traslladà a Bèrgam (Llombardia,
Itàlia) i estudià fins al tercer grau
d'ensenyament elemental. D'antuvi treballà en els
Ferrocarrils de l'Estat.
Durant la tardor de 1914 s'adherí al Grup Llibertari de
Bèrgam (GLB), secció
local de la Unió Anarquista Italiana (UAI),
organització llibertària autònoma
de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI),
freqüentant assíduament
els seus membres principals (Luigi Caglioni, Giovanni Santo Pasquale
Gamba, Romeo
Crotti, Egidio Corti, Bernardo Ghibesi, Gaetano Ghirardi, Silvio
Lazzaroni,
Luigi Marcassoli, etc.), amb els quals desenvolupà
propaganda anarquista. El 17
de gener de 1916 el Tribunal de Bèrgam el
condemnà a un any i tres mesos de
presó per «lesions». Aquest mateix any
va ser acomiadat dels Ferrocarrils de
l'Estat per «mala conducta» i després
d'això obrí un petit taller mecànic de
reparacions de bicicletes, motos i automòbils. Estava
subscrit a diverses
publicacions anarquistes, com ara Fede!
La Prefectura de Policia de Bèrgam el qualificà
de «perillós» en cas de
disturbis i agitacions populars. Fadrí, vivia amb sa mare.
El 23 d'agost de
1926 va ser detingut i processat per ofenses a Benito Mussolini i per
això va
ser condemnat a sis mesos de presó i a una multa. El juny de
1926 va ser
amonestar com a «element perillós per a l'ordre
nacional de l'Estat», però el
gener de 1928 l'amonestació va ser suspesa.
Treballà fent de mecànic fins a
juliol de 1935, data en la qual es traslladà de
Bèrgam a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia), on va ser contractat
com a encarregat en l'empresa «Pastorino– Impresa Nettezza Urbana». Desconeixem la data i
lloc de la seva defunció.
***
![Agustín García Álvarez (1948)]( "Agustín García Álvarez (1948)")
Agustín
García Álvarez (1948)
-
Agustín GarcíaÁlvarez: El 21 d'abril de 1899 neix a La
Felguera (Astúries, Espanya)
l'anarcosindicalista Agustín GarcíaÁlvarez. En 1915 s'afilià a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) de La Felguera. En 1922 assistí a
la Conferència de
Saragossa d'aquest sindicat. El febrer de 1932 fou delegat pel Sindicat
d'Oficis Diversos de la CNT de La Felguera al Ple Regional confederal.
El
setembre d'aquell any representà la Federació
Local de La Felguera de la CNT al
Congrés Regional confederal. Abans de la guerra civil
milità en el sindicat «El
Porvenir de la Humanidad» del barri de Bidebieta de Basauri
(Biscaia, País
Basc). Durant el conflicte bèl·lic
lluità a la zona de Bilbao enquadrat en el«Batalló Isaac Puente» de la CNT.
Greument ferit al final de la guerra, fou
evacuat a França on, com a excombatent del front nord, va
ser hospitalitzat a
Iparralde en un hospital reservat als bascos. Després fou
internat al camp de
concentració d'Argelers. Més tard,
després d'una breu estada a Tolosa de
Llenguadoc, s'instal·là a Bordeus. Amb
l'Alliberament intentà emigrar als
Estats Units, on son germà gran hi vivia, però li
va ser denegat el visat per
l'administració nord-americana. En 1946 era vocal de la
Federació Local de la
CNT d'Euskadi Nord de Bordeus. Contrari a les tesis de
Martínez Prieto, fou
partidari de la tendència reformista o
col·laboracionista. Agustín GarcíaÁlvarez
va morir de càncer el 29 d'abril de 1965 a Bordeus
(Aquitània, Occitània) i fou
enterrat al cementiri de la Cartoixa d'aquesta ciutat al costat de sa
companya.
Agustín GarcíaÁlvarez (1899-1965)
***
![Cornelio Giacomelli]( "Cornelio Giacomelli")
Cornelio
Giacomelli
-
Cornelio
Giacomelli: El 21 d'abril de 1899 neix a San Lorenzo alle
Corti (Cascina,
Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Cornelio
Giacomelli. Sos
pares es deien Michele Giacomelli i Letizia Meini. Quan encara era un
infant es
traslladà amb sa família a Piombino (Toscana,
Itàlia). Treballà com a obrer a
l'empresa siderúrgica Ilva i començà a
establir relació amb destacats
anarquistes locals que el van introduir en el pensament llibertari, del
qual
també entraren a formar part sos germans petits Amos i
Gisberto. Lliurat a
l'acció, durant la postguerra participà
activament en la lluita contra el
feixisme enquadrat en el 144 Batalló dels «Arditi
del Popolo». Fitxat per la
Prefectura de Policia de Pisa (Toscana, Itàlia) com a«subversiu perillós»,
durant la tardor de 1921 prengué part en un complot per
atemptar contra la vida
de Benito Mussolini. La crisi productiva que afectà a
l'empresa Ilva a
principis dels anys vint i la por de ser víctima de
represàlies per part dels
escamots feixistes, l'obligaren, en 1922, a emigrar a Torí
(Piemont, Itàlia).
Contractat per l'empresa automobilística FIAT Ferriere,
ràpidament destaca com
a hàbil agitador sindical. En 1923 va ser detingut i el seu
domicili
escorcollat, trobant-li dues granades de mà; denunciat per
l'autoritat
judicial, el Tribunal d'Apel·lació de Lucca
(Toscana, Itàlia) el condemnà a dos
anys i sis mesos de presó per«possessió d'explosius amb finalitats
terroristes».
Mentrestant, però, aconseguí fugir
d'Itàlia i refugiar-se a Suïssa, on va
romandre fins el juliol de 1925, quan una amnistia el
permeté retornar a
Itàlia. De bell nou a Torí, reprengué
la seva tasca propagandística antifeixista
entre els treballadors, recaptant fons per a les famílies de
les víctimes de la
persecució política i organitzant expatriacions
clandestines. També mantingué
correspondència amb un nucli de militants toscans emigrats a
Lió (Arpitània) i
s'adherí al Cercle «Sacco i Vanzetti».
El 10 de febrer de 1929 de la seva unió
amb Natalina Del Carratone nasqué la seva única
filla, Renata. L'estiu de 1930
va ser identificat per les autoritats com a membre del grup anarquista«Barriera di Milano» (Settimo Guerrieri, Arduino
D’Angina, Dante Armanetti,
Nuzio Giacomelli, Muzio Tosi, etc.) i definit per la Prefectura de
Policia de
Torí com a «anarquista convençut i
irreductible antifeixista». El febrer de
1931 va ser detingut, processat per la Comissió Provincial
de Torí i amonestat,
però va ser absolt en ocasió de la
celebració del desè aniversari de la«Revolució
feixista». Es traslladà a Gènova
(Ligúria, Itàlia), on treballà en la
seu local
de la FIAT. En 1935 presentà una sol·licitud al
Ministeri de l'Interior per a
obtenir un salconduit per a l'Àfrica Oriental,
però la petició va ser rebutjada«en consideració dels seus pèssims
antecedents polítics». Després
d'això, es
dedicà a preparar la seva expatriació clandestina
d'Itàlia. De bell nou a Torí,
restablí els seus contactes i l'estiu de 1937
creuà la frontera clandestinament
i s'establí a Bèlgica. Després d'uns
mesos a Brussel·les, va ser expulsat del
país i passà a França, establint-se a
Marsella, on s'uní a un grup
d'antifeixistes italians (Muzio Tosi, Bruno Tosarelli, Edoardo Andredi,
Vittorio Marchi, etc.) que havia decidit fer costat la
Revolució espanyola i
lluitar contra el feixisme. Arribà a Barcelona (Catalunya) a
bord del vapor Ciudad de Barcelona
i s'enrolà immediatament
com a voluntari en la Columna Italiana de la 26 Divisió de
l'Exèrcit Popular de
la II República espanyola i combatent valerosament fins el
final de les
operacions militars. Després de la conquesta de Madrid
(Espanya) per part de
l'exèrcit franquista, passà a França,
establint-se a Briva (Aquitània,
Occitània). Durant l'estiu de 1939, com a mesura d'ordre
públic, va ser
internat per les autoritats franceses al camp de
concentració d'Argelers, on
formà part del grup anarquista «Libertà
o Morte» (Armando Bientinesi, Ernesto
Bonomini, Faustino Braga, Gennaro Gramsci, Carlo Montresor, Muzio Tosi,
etc.).
Després de la II Guerra Mundial retornà a
Itàlia i s'establí a Cascina, on
continuà amb les seves activitats en el grup local de
Cascina i Navacchio de la
Federació Anarquista Italiana (FAI), format per Giulio
Bidelli, Pietro Bindi,
Ludovico Caioli, Vasco Comaschi, Sergio Iacoponi i Giovanni Turini,
entre
d'altres. Cornelio Giacomelli va morir el 20 de maig de 1960 a
Navacchio
(Cascina, Toscana, Itàlia).
***
![Bernabé Garcia Polanco i la passatgera de l'Andrea Doria Linda Morgan que salvà del naufragi]( "Bernabé Garcia Polanco i la passatgera de l'Andrea Doria Linda Morgan que salvà del naufragi")
Bernabé Garcia
Polanco i la passatgera de l'Andrea Doria Linda Morgan que
salvà del naufragi
- Bernabé
García Polanco: El 21
d'abril de 1920 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el militant
anarquista
Bernabé Miguel García Polanco. Durant la seva
infància freqüenta l'Ateneu
Llibertari i l'Escola Racionalista de Cadis. Va lluitar en la 70
Brigada Mixta
i, en acabar la guerra, a Alacant, el 28 de març de 1939,
aconsegueix embarcar
al buc anglès Stanbrookm, últim que va sortir del
port, cap a Orà. En aquest
vaixell viatjaren 2.638 republicans espanyols, inclosos 94 estrangers.
Internat
al camp de concentració francès de Morand enmig
del desert, va poder escapar i
s'allista en la Legió estrangera de Sid-Bel-Abbé.
Per mor d'un enfrontament amb
un superior, és enviat vuit mesos a un manicomi de Marsella
i a l'asil d'Ais de
Provença. Fugit de bell nou, és detingut pels
alemanys, que l'internen al camp
de concentració de Grin (Noruega) fins a l'alliberament pels
anglesos. Portat
per la Creu Roja a Suècia, treballa com a ajudant de cuina a
Sigtunas i farà
classes d'espanyol a Göteborg. Després
s'enrolarà com a marí mercant al vaixell
Stockholm que el 25 juliol de 1956 topa amb l'Andrea Doria, salvant-se
del
naufragi i rescatant-ne quatre persones; va ser un dels desastres
marítims més
famosos de la història, només superat pel
Titanic. Roman un mes a Nova York i
passa un temps a París, abans de recalar com a mariner a
Montreal. Allà va
fundar un centre cultural a partir del qual es va formar la
Federació
Anarquista Canadenca i el Front d'Alliberament del Quebec (FAQ).És detingut el
1963 quan vivia a Sherbrooke acusat d'actes terroristes i de ser el cap
de
l'FAQ. Aleshores portava sis anys il·legal a
Canadà i com a apàtrida feia feina
a Correus i gaudia de les simpaties dels estudiants, fet que li va
permetre fer
xerrades a la Universitat de McGill. Alliberat de tots els
càrrecs poc temps
després, marxarà a Puerto España i a
Mèxic. En 1972 passa una temporada per
Argentina i Xile, d'on és expulsat, sobrevivint amb grans
penúries econòmiques.
Durant els anys 80 torna, després de quaranta anys d'exili,
a l'Estat espanyol
i s'estableix juntament amb sa germana a Saragossa, militant en el
Sindicat de
Jubilats. Va realitzar en aquests anys moltes xerrades i va publicar enCenit
(1995-1999), CNT (1991), La Escuela
Moderna, Ideas-Orto, Force,Ráfagas i Umbral, de
Montreal. Així mateix va escriure diversos
llibres i fulletons, com ara El abuelo del parque
(Saragossa, 1989), El
hombre de Cádiz, Pensamientosácratas (Saragossa, 1991), Pensamientos
de un viejo luchador, Un viejo marino, Por
tierra de señoritos,El Profeta, Papá Perro,El pastor de Ejea o Cosas
marineras. Bernabé García Polanco va
morir l'11 de maig de 2004 a Saragossa
(Aragó, Espanya).
Guindilla: «A Bernabé
García
Polanco», en Butlletí Estel Negre,
146 (novembre 2004)
***
![Jaceguay Lins]( "Jaceguay Lins")
Jaceguay
Lins
- Jaceguay Lins: El
21 d'abril de 1947 neix a Canhotinho (Pernambuco, Brasil) el
compositor,
director d'orquestra, professor de musica, escriptor, poeta, apicultor
i anarquista
Jaceguay Monteiro Lins. Tingué les seves primeres
referències musicals gràcies
a les «Novenas de São
Sebastião», esdeveniments anuals que atreien
nombrosos
grups musicals de la regió. Quant tenia 12 anys es
traslladà a Belo Horizonte
(Minas Gerais, Brasil), on visqué a casa dels avis i
estudià música, entrant en
contacte amb Camel Abras i Erns Widmer. Quan tenia 14 anys
estudià a São Paulo
(São Paulo, Brasil) contrapunt amb Edoardo de Guarnieri i un
anys després es
traslladà a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), on
estudia composició amb
Guerra-Peixe. Aconsellat per Alceo Bocchino, aleshores mestre de
l'Orquestra
Simfònica Nacional, començà a estudiar
percussió, fet que li va possibilitat un
major contacte amb orquestres i entrà a treballar com a
percussionista a
l'Orquestra Simfònica Nacional, treballant també
eventualment en l'Orquestra de
Cambra de la Ràdio MEC i en l'Orquestra Juvenil del Teatre
Municipal de Rio de
Janeiro. A finals dels anys seixanta i durant la dècada dels
setanta va viure a
Rio de Janeiro fent de professor de l'Escola de Música
Villa-Lobos, però el van«convidar» a dimitir per les seves activitats
subversives. En aquests anys va
compondre les bandes sonores de nombroses
pel·lícules brasileres, com ara Mãos
vazias (1971), O princípio do prazer
(1979), A virgem camuflada
(1979), Coronel Delmiro Gouveia (1979), J.
S. Brown, o último herói
(1980), Babubu no bobobó (1980), O
homen de Areia (1981), Mangue
negro (2008, pòstuma), etc. També va
fer arranjaments musicals per a obres
de teatre i òperes. Coneguts van ser els seus Poema-Ação,
presentacions
artístiques multimèdies d'allò
més innovadores. En 1971 la seva obra Katamare
(1970), per a cant, viola i percussió, va ser presentada en
el I Tribunal
Nacional de Compositors i representà el Brasil en la Tribuna
Internacional de
Compositors de la UNESCO a París, i en 1979 la seva obra Ave
palavra,
representà el Brasil en la IV Bienal de Música
Contemporània a Alemanya. En
1981 s'instal·là a l'Estat d'Espírito
Santo on realitzà una important tasca
cultural en diferents àrees, com ara la direcció
de l'Orquestra Filarmònica de
l'Espírito Santo (OFES), la docència com a
professor d'Estructura Musical i Composició
a la Facultat de Música d'Espítito Santo i la
revitalització i divulgació del
congo –manifestació folklòrica portada
pels esclaus al Brasil durant el període
colonial– de la regió, en bona part
gràcies a les activitats del grup
etnicomusical Danda Dois. També va fer experiments de
fusió musical entre el
rock i el congo (rockongo). En 1991
publicà O segundo livro de Enoch
i en 1993 el llibre de poemes Orvalho verso. Fou
membre de l'Associação
Capixaba de Escritores (ACE, Associació d'Escriptors de
l'Espírito Santo). El
seu pensament anarquista es va fer palès en la seva obra i
en la seva vida. El
seus últims anys van estar marcats pels problemes derivats
de l'alcoholisme.
Jaceguay Lins va morir, en un estat penós i
d'abandó, el 17 d'agost de 2004 a
Vitória (Espírito Santo, Brasil) a causa de les
complicacions d'un càncer a la
gola i fou enterrat l'endemà al cementiri de São
Domingos de la localitat de
Serra (Espírito Santo, Brasil) als sons dels tambors de
congo. No es coneix la
localització de bona part de la seva obra, molta de la qual
va ser destruïda i
altra en parador desconegut. Pòstumament, en 2009, es va
publicar el disc Melodiário,
d'obres seves que havia estat enregistrat en 1997, i el llibre O
congo do
Espirito Santo: Uma panorâmica musicológica das
bandas de congo.
***
![Nino Kühnis]( "Nino Kühnis")
Nino
Kühnis
-
Nino Kühnis: El 21
d'abril de 1978 neix a Oberriet (Rheintal, Sankt Gallen,
Suïssa) l'historiador,
dissenyador gràfic, músic, activista cultural i
militant anarquista Nino
Kühnis. Fou un dels militants més actius del
moviment anarquista de Zuric,
participant activament en un gran nombre d'iniciatives, com ara
realitzant
transmissions a Ràdio Lora, organitzant concerts musicals
(Quiet Records, etc.),
publicant revistes alternatives, editant còmics, distribuint
receptes
vegetarianes, fent de periodista independent, participant en el
projecte
d'arxiu K-SET, dissenyant amb l'ordinador per als
col·lectius, arranjant
bicicletes, etc. Treballava com a dissenyador gràfic en
Büro Elixir. Cantava i
tocava la guitarra en el grup de música punk«The Rabbit Theory». Va estudiar
història, ciències informàtiques i
filologia
nòrdica a Zuric i Estocolm (Suècia) i en 2012
llegí la seva tesi doctoral «Selbstwahrnehmung,
Fremdwahrnehmung und Kollektive Identität»
(Autopercepció, percepció social i
identitat col·lectiva) sobre els anarquistes
suïssos. Va ser professor del
departament d'Història de la Universitat de Zurich. El 23
d'octubre de 2008
participà en «Anarchie! zwischen Utopie und
Alltag» que se celebrà a Zuric. El
novembre de 2009 signà el manifest «Education is
not for sale!». El 7 de gener
de 2012 participà en la III Annual North American Anarchist
Studies Network
Conference, que se celebrà a San Juan (Puerto Rico). Era
assidu del Centre
Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA) de Lausana (Vaud,
Suïssa), on
estudià sobretot la premsa, i els seus centres
d'interès eren l'anarquisme, els
moviments socials, les identitats, la cultura del consum i els espais
alternatius. Nino Kühnis va morir el 23 de setembre de 2013 a
Zuric (Zuric,
Suïssa) atropellat per un camió quan hi anava amb
bicicleta. Deixà sense
concloure el seu gran projecte d'investigació,«Freiräume: Mehr als freie Räume
- Form, Formation und Transformation von materiellen und immateriellen
Freiräumen in der Schweiz (1917-1987)» i
deixà inèdit un estudi sobre els
espais autònoms suïssos de parla alemanya.Pòstumament, en 2015, es va publicar el seu estudi
històric, adaptació de
la seva tesi doctoral, Anarchisten! Von
Vorläufern und Erleuchteten, von Ungeziefer und
Läusen. Zur kollektiven
Identität einer radikalen Gemeinschaft in der Schweiz
(1885–1914), sobre el
moviment anarquista suís.
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Defuncions
![Fitxa policíaca de Raymond Callemin]( "Fitxa policíaca de Raymond Callemin")
Fitxa policíaca de
Raymond Callemin
-
Raymond Callemin: El 21 d'abril de 1913 és
guillotinat a París (França)
l'anarquista il·legalista, membre de la Banda Bonnot,
Raymond Callemin (Raymond
la science). Havia nascut el 26 de
març de 1890 a Brussel·les (Bèlgica).
Fill d'un sabater socialista, esdevingué
obrer tipogràfic. Milità un curt temps en els
Joventuts Socialistes. Cap al
1906 es va fer anarcoindividualista i s'integrà en la
comunitat d'Émile
Chapelier a Stockel-Bois, col·laborant en el
periòdic anarquista belga Le
Révolté. En 1910, fugint del servei
militar, s'exilià a França on trobà
amics anarquistes belgues, com ara Jean de Boë, Edouard Caroy
i Victor
Kibatchiche (Victor Serge), que vivien a la
comunitat
anarcoindividualista de Romainville. Aquest grup editava L'Anarchie
i
passà a encarregar-se de la gestió i de la
impressió amb René Valet. Amant de
la ciència, de la música, del teatre, del
vegetarianisme i àvid de coneixements
i de lectures, va ser anomenat Raymond la science
(Raymond la ciència)
pels membres de la «Banda Bonnot», amb els quals
cometrà la seva primera
expropiació el 21 de desembre de 1911 a la Societat General
del carrer parisenc
Ordener. Després d'una mala fi de robatoris, tot deixant una
estela de morts, i
la rebequeria de la premsa contra els «bandits amb
cotxe», van ser encerclats
per la policia. Fou detingut el 7 d'abril de 1912 al carrer parisenc de
la Tour
d'Auvergne, domicili del quincaller anarquista i insubmís
Pierre Jourdan i sa
companya àcrata neomaltusiana Louise Hutteaux. Un cop arrestat,
declarà als
policies que el detingueren:«Heu fet un bon negoci! El meu cap està valorat en
100.000 francs i cadascun de
vosaltres només en set cèntims i mig.
Sí, és el
preu exacte d'una bala de browning!» Jutjat a
l'Audiència del Sena amb els altres 21
supervivents de la banda i col·laboradors, el 28 de febrer
de 1913 va ser
condemnat a la pena capital, amb André Soudy,Élie Monier i Eugène Dieudonné.
Raymond Callemin va ser guillotinat el 21 d'abril de 1913 a les portes
de la
presó de la Santé de París
(França), després d'haver intentat exculpar
Dieudonné en una mena de notes autobiografies enviades pel
seu misser a la
premsa («Notes de Raymond la Science écritesà la Santé»). Deixà
inèdites unes Mémoires
de Callemin dit Raymond la Science.
***
![Foto antropomètrica d'Élie Monier (24 d'abril de 1912)]( "Foto antropomètrica d'Élie Monier (24 d'abril de 1912)")
Foto
antropomètrica d'Élie Monier (24 d'abril de 1912)
- Élie Monier:
El 21 d'abril de 1913 és guillotinat a París
(França) l'anarquista
il·legalista, membre de la«Banda Bonnot», Élie Étienne
Monier (també escrit Monnier), conegut com Simentoff.
Havia nascut el 20 d'agost de
1889 a
Estagell (Rosselló, Catalunya Nord) en una
família pagesa. Va començar a
treballar quan tenia 12 anys en un castell com a jardiner i
floricultor.
Ràpidament va prendre consciència d'explotat i
arran d'una gira de conferències
anarquistes va començar a militar en els cercles
llibertaris. Proper a André
Lorulot, l'acompanyà en les seves gires
propagandístiques. En 1909 es va
instal·lar a París i el 4 de desembre de 1910 es
va declarar insubmís davant
les autoritats militars. Amb els papers d'un amic anarquista anomenat
Samuelis
Simentoff --nascut el 15 de gener de 1887 a l'illa de Siros-- va
canviar
d'indentitat i marxà a Bèlgica, on va fer de
quincaller. En aquesta època feu
contacte amb Octave Garnier, Raymond Callemin i Édouard
Carouy, i tots plegats
es van instal·lar en la comunitat llibertària de
Romainville, on Victor
Kibaltxitxe i Rirette Maîtrejean editaven el
periòdic L'Anarchie. Lligat
a Jules Bonnot i a altres anarquistes il·legalistes --que la
premsa batejarà
amb el nom de «Banda Bonnot»--, participaran tots
plegats en diverses accions
violentes. Buscat per la policia per un robatori comès a
Carcassona el 27
d'agost de 1911, també serà sospitós
d'haver participat en l'atracament de la
Societat de Mines de Plata d'Alès. El 25 de març
de 1912 va participar en el
robatori d'un automòbil a Montgeron, on morí una
home, i després en l'atracament
de l'entitat bancària «Societat General»
a Cantilly, on dos empleats resultaren
morts. Va treballar un temps a Ivry per a un soldador anarquista,
Antoine
Gauzy, i s'ajuntarà amb una joveneta, Marie Basse.
Gràcies a ell, Bonnot es
refugiarà al domicili de Gauzy. El 24 d'abril de 1912 fou
detingut en un
hotelet del barri parisenc Belleville. El seu judici va
començar el 3 de febrer
de 1913 a l'Audiència del Sena, juntament amb els
supervivents i els còmplices
de la banda. El 27 de febrer fou condemnat a mort, amb Raymond
Callemin,
Eugènne Dieudonné i André Soudy.Élie Monier fou guillotinat el 21 d'abril de
1913 davant la presó de la Santé de
París (França), juntament amb Callemin,
Soudy i Dieudonné. Marie Besse, l'amant de Monier de 17
anys, malalta de tuberculosi
i abatuda per la mort de son company, morirà dos mesos
més tard a l'hospital
parisenc de Laënnec.
Élie Monier (1889-1913)
---
Continua...
---
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
+
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/martinezdubal.jpg)
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/petitdemange.jpg)
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/manetti.jpg)
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/ciarravano.jpg)
