Anarcoefemèrides del 12 d'abril
Esdeveniments
L'atemptat de Miquel Artal
segons un dibuix de l'època
- Atemptat contra
Maura:El
12 d'abril de 1904 a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Joaquim Miquel
Artal, impressionat pels relats de
tortures sobre els pagesos d'Alcalá del Valle (Cadis,
Andalusia, Espanya),
apunyala a Barcelona Antoni Maura i Montaner, president del Consell de
Ministres, amb un ganivet de cuina tot cridant «Visca
l'anarquia!», ferint-lo
lleument. El
polític mallorquí havia acompanyat el
Rei en els actes oficials, i a Capitania va prendre un cotxe descobert
per
dirigir-se a la Diputació, on s'allotjava ocasionalment.
Quan el carruatge es
trobava davant de l'església de la Mercè, un jove
es va acostar amb un sobre a
la mà i va botar a l'estrep mentre es llevava la gorra. El
president va pensar
que es tractava d'una petició i va estendre la mà
per rebre el sobre, però el
noi va treure un punyal i el va enfonsar al costat esquerre de Maura,
que va
tractar de subjectar-li el braç. Els plecs de l'uniforme que
vestia van impedir
que el punyal penetrés, i tot va quedar en una ferida,
segons l'informe
facultatiu del doctor Alavern, metge de cambra reial. En el moment de
l'atemptat tenia 19 anys d'edat i era considerat de temperament
tímid, apocat,
introvertit i solitari, però de molt bona conducta. L'agressor,
mentre
corria per escapolir-se pel carrer de Serra, va ser detingut poc
després.
Identificat, es va saber que treballava com a servent per a la
família de Joan
Nadal i Vilardaga del número 35 del carrer Ample, on ja
havia fet feina sa
mare. En el seu poder es va trobar un exemplar del diari La
Publicidad,
altre d'El Diluvio i un altre d'El Pueblo,
on venia subratllat un
article de Vicenç Blasco Ibáñez en el
qual anomenava Antoni Maura «carn
d'Angiolillo» --per l'anarquista italià que va
assassinar Antonio Cánovas del
Castillo. L'11 de juny de 1904 va ser jutjat a l'Audiència
de Barcelona, on va
declarar no tenir còmplices, i fou condemnat a 17 anys i
quatre mesos de presó,
que va passar tancat a la penitenciaria de Ceuta, on
va morir malalt en 1909. D'aquest intent de magnicidi es
van fer ressò
els periòdics llibertaris de l'època,
especialment El Rebelde de Madrid,
on, a més, Miquel Artal va publicar dos articles
--«A los anarquistas» (10 de
juny i 28 de juliol de 1904)--, on va explicar que havia
comès l'atemptat
contra Maura, entre altres raons, «perquè
personificava la més altra
representació del principi d'autoritat». El 8 de
setembre de 1904 va publicar
també en El Rebelde el conte
antimilitarista En la batalla. Així
mateix va col·laborar en Liberación
de Madrid.En
morir Miquel Artal la premsa anarquista (El Libertario
i Tierra y
Libertad) va glossar la seva acció. La
teoria de Constant Leroy en el seu llibre Los
secretos del anarquismo (1913) segons la qual l'atemptat
contra Maura va
ser organitzat per Francesc Ferrer i Guàrdia i Francisco
Miranda Concha, i amb
la concomitància d'Anselmo Lorenzo Asperilla, no
té cap fonament i està basadaúnicament en el seu odi antiferrerià.
Joaquim Miquel
Artal (1884-1909)
***
Cartell d'Steinlein per a l'FNL (1913)
- Manifestació per al dret a l'habitatge: El 12 d'abril de 1912, a París (França), l'anarquista Georges Cochon, fundador de la Federació Nacional de Llogaters (FNL), encapçala una manifestació de milers de «sense sostre», assetjant l'Ajuntament parisenc per reclamar «El dret a un habitatge per a tothom». L'FNL proclamava abandonar els domicilis sense pagar els lloguers, l'ocupació de vil·les buides i la instal·lació de cases prefabricades a llocs insòlits (Tulleries, Cambra de Diputats, casernes, comissaries, bulevards, etc.), tot d'una manera ludicoreivindicativa (pancartes, banderes, cançons).
***
Unione
Anarchica Valdarnese (c. 1920)
- Congrés anarquista de 1919:Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919 té lloc a Florència (Toscana, Itàlia), a iniciativa dels anarquistes Pasquale Binazzi, Virgilio Mazonni i Temistocle Monticelli, el primer Congrés Anarquista italià de postguerra. A més dels delegats presents, que representaven 145 grups o federacions provinents de tot Itàlia, 94 de les quals van presentar delegat propi, hi van assistir responsables de les redaccions de diversos periòdics anarquistes, com ara Il Libertario, L'Avvenire Anarchico, Iconoclasta!, Volontà i La Valanga --de periòdics burgesos només s'acceptà Avanti! El congrés es va pronunciar per la constitució d'una Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI) i per la creació d'un gran diari anarquista Umanità Nova, que sortirà el 26 de febrer de 1920. A la porta del local on es va fer el congrés va ser col·locada una gran banderola negra amb la frase «Ni Déu ni patró», que va ser immediatament segrestada per la força pública.
***
Cartell
de la conferència de Lapeyre [placard.ficedl.info]
- Conferència de
Lapeyre: El 12 d'abril de 1967 se celebra a la Maison de
la Mutualité de París
(França) la conferència L'Église
et les
travailleurs, a càrrec del militant anarquista,
anarcosindicalista i
lliurepensador Paul Lapeyre. L'acte fou organitzat pel Grup Llibertari«Louise
Michel» i la Libre Pensée de la regió
parisenca.
Naixements
Léon Lacombe (ca. 1912)
- Léon Lacombe:
El
12 d'abril de 1885 –algunes fonts citen el 12 d'agost de
1887– neix a Aubinh
(Llenguadoc, Occitània) l'anarcoindividualista
il·legalista Léon Lacombe,
conegut com Léautaux, Léontou o Le
Chien. Era fill Pierre-Victor Lacombe, miner, i de
Marie-Joséphine
Cibié, triadora de carbó, que el crià
tota sola. Patí una infància miserable i
quan tenia 12 anys començà a treballar de miner.
Després de fer el servei militar
s'instal·là a La Sala (Llenguadoc,
Occitània) i es posà a treballar a les mines
de La Planquette, a Cérons, a prop d'Aubinh, on
freqüentà el cercle anarquista
local i assistí a conferències. En una gira
propagandística per la zona conegué
Maurice Vandamme (Mauricius). Acusat
d'haver furtat un rellotge al vestidor, va ser acomiadat de la mina de
La Planquette
pel capatàs Albert Artous, que feia d'enginyer. Mesos
després, el 30 de gener
de 1912, aquest va ser assassinat durant la nit al seu domicili de
Viviez
(Llenguadoc, Occitània) per un lladre que s'havia
introduït al seu jardí.
Lacombe, que portava una existència precària ja
que no havia pogut trobar feina
a causa de la seva militància anarquista, fou
sospitós d'haver estat l'autor
del crim. Fugí i arribà a París
(França) on treballà de terrelloner i
entrà a
formar part dels cercles anarcoindividualistes, participant en xerrades
i en
les excursions dominicals. A la capital francesa es
relacionà amb André de
Bläsus i Octave Garnier, implicats en la «Banda
Bonnot». Freqüentà assíduament
la llibreria de Jules Erlebach (Ducret),
que distribuïa les publicacions anarquistes individualistes,
com ara L'Idée Libre,
d'André Roulot (Lorulot).
En un escorcoll al domicili
dels anarquistes Anna Mahé i André de
Bläsus a Asnières-sur-Seine (Illa de
França, França) va ser trobada la seva cartilla
militar. El 14 de setembre de
1912, quan viatjava sense bitllet en la línia
París-Llemotges amb altres tres
companys, abaté el revisor Pierre Tharry que controlava a
l'estació de Les Aubrais
(Centre, França) i fugí amb la bicicleta
d'aquest. El 9 de novembre d'aquell
any participà, segons la policia, amb altres tres companys,
en un atracament a
l'oficina de correus de Bezons (Illa de França,
França) en el qual morí el
marit de la cobradora. Encalçat per la policia, es
refugià als locals del
periòdic L'Idée Libre,
al número 15
del passatge de Clichy de París, on son amic Erlebach, amb
qui preparava un
atracament, era l'enquadernador i llibreter. El 8 de novembre de 1912
la
policia escorcollà aquests locals i detingué tres
persones, però no Lacombe. Presentat
per la premsa com un nou Jules Bonnot, va ser persuadit,
erròniament sembla,
que Erlebach era confident de la policia. Durant la nit del 3 al 4 de
desembre
de 1912 s'introduí al domicili d'aquest i,
després de torturar-lo durant part
de la nit, li engegà un tret a la gola que li va provocar la
mort després de
cinc setmanes d'agonia a l'hospital. L'11 de març de 1913 va
ser detingut en
una barraca de lluitadors d'una fira popular al bulevard de la Vilette
de París
portant dos revòlvers brownings
carregats i explosius, que no tingué temps de fer servir, i
tancat a la presó
parisenca de La Sante, on membres de la «Banda
Bonnot» (Raymond Callemin, André
Soudy i Élie Monier) esperaven la seva execució.
El 5 d'abril de 1913, durant
el passeig reglamentari dels presos, aconseguí pujar a la
teulada de la presó i
amenaçà de llançar-se al buit.
L'advocat Boucheron, el seu defensor, hi pujà
per enraonar amb ell. Després d'evocar la seva miserable
infància, de negar haver
matat Artous, de lamentar la mort dels empleats i de justificar la mort
d'Erlebach que considerava un traïdor, es
llançà al buit tot cridant «Visca
l'anarquia!». Caigué més
enllà dels matalassos que havien estès per
pal·liar la
caiguda i s'esclafà al terra, morint
instantàniament. Alguns individualistes el
van veure com un dels seus, però d'altres, com ara Rirette
Maîtrejean, pensaven
que era un desequilibrat i mai no li va perdonar la mort de Ducret. La
seva
trajectòria criminal i tèrbola
contribuí a desacreditar el corrent anarquista
il·legalista.
***
Augusto Masetti
- Augusto Masetti:
El 12 d'abril de
1888 neix a Sala Bolognese (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
antimilitarista Augusto Masetti. Fill d'una modesta família,
sos pares es deien
Cesare Masetti i Giacinta Montanari. Treballà de paleta com
son pare i també de
sabater i milità en la Cambra del Treball de San Giovanni in
Persiceto, a prop
de Bolonya. El març de 1908 emigrà a
França en busca de feina, però hagué
de
retornar a Itàlia per fer el servei militar. A
començaments del setembre de
1910 va ser llicenciat i l'abril de 1911 retornà a la seva
feina de paleta i
passà alguns mesos a França. El 26 de setembre de
1911 retornà a Itàlia, en
plena aventura imperialista italiana a Líbia, i va ser
cridat a files per
prendre part en l'expedició enquadrat en un regiment
d'infanteria.
Antimilitarista convençut i lector assidu de la
publicació anarquista Rompete le
file!, el 30 d'octubre de
1911 mentre es trobava al pati de la caserna Cialdini de Bolonya amb
altres 300
soldats esperant partir cap a Líbia, disparà, al
crit de «Visca l'Anarquia,
mort a l'Exèrcit!» i, dirigint-se als companys,«Germans, rebel·leu-vos i
vengeu els nostres germans morts a Tripolitània!»,
un tret de fusell al coronel
Giuseppe Stroppa mentre arengava les tropes, ferint-lo a l'esquena de
poca
consideració, ja que 20 després va ser donat
d'alta. Quan va ser escorcollat se
li va trobar a la butxaca un pamflet antimilitarista que feia una crida
als
soldats a apuntar a objectius diferents als indicats pels oficials.
Acusat
d'«insubordinació amb assalt a un oficial
superior», durant l'interrogatori
reivindicà el seu anarquisme i antimilitarisme.
Immediatament el moviment
anarquista creà per a la seva defensa el Comitè
Nacional Pro Masetti (CNPM),
del qual va se nomenat secretari Armando Borghi i del qual formava
part, entre
d'altres, Maria Rygier i Attilio Sassi. També
periòdics anarquistes, com ara L'Agitatore
i Rompete le file!, es mobilitzaren
en pro de Masetti, convertint-lo
en un símbol de l'antimilitarisme. Davant el clima de suport
que es va desencadenà,
el govern italià va tenir por de crear un màrtir
si aplicava la pena de mort,
que era la pena prevista en el codi penal militar per
l'acció comesa, i
facilità la tasca a dos psiquiatres que van ser nomenats pel
Tribunal Militar
de Venècia perquè declaressin Masetti, segons les
extravagants teories de
l'antropologia criminal de Cesare Lombroso, com a un«subjecte degenerat», que
havia actuat sota un «morbós furor» per
un «agut estímul passional», i que era
incapaç de discernir entre el bé i el mal. L'11
de març de 1912 va ser declarat
com a «no punible» i internat al manicomi judicial
de Reggio Emilia, com ja
havia passat amb l'anarcoindividualista Giovanni Passannante per haver
atemptat
en 1878 contra la vida del rei Humbert I d'Itàlia. El gener
de 1914 el CNPM
aconseguí que fos traslladat al manicomi civil d'Imola, on
tant el metge com
les infermeres s'adheriren al Comitè i negaren la follia del
pacient. Una nova
avaluació pericial del Tribunal de Venècia
finalment aconsellà el seu trasllat
al manicomi de Brusegana. El gest rebel de Masetti va fer que el
moviment antimilitarista,
amb el suport de socialistes, republicans i anarcosindicalistes de la
Unió
Sindical Italiana (USI), ajudés el clima
d'agitació insurreccional que acabà en
1914 en l'anomenada «Settimana Rossa» (Setmana
Roja). L'abril de 1915, gràcies
al suport popular, va ser novament traslladat a Imola, on
pogué gaudir d'un
grau de llibertat que li va permetre poder assistir a les reunions
anarquistes
organitzades per la Unió Sindical d'Imola. No obstant
això, el sotsprefecte
obligà el director del manicomi a portar un règim
i una teràpia més rigorosos.
L'agost de 1919, gràcies a l'assignació de la
seva custòdia a una família
d'Imola, pogué començar a reconstruir la seva
vida, casant-se amb la vídua de
guerra Concetta Pironi, amb qui tindrà tres infants (Luisa,
Cesare i Franco).
El 18 de setembre de 1935 es negà a assistir a les parades
militars
organitzades pel règim feixista a favor de la guerra
d'Etiòpia i va ser jutjat
el 21 d'octubre per la Comissió Provincial Feixista i
condemnat a cinc anys de
confinament a Thiesi (Sardenya). Durant el seu trasllat, va ser
novament
imputat com a desequilibrat mental i tancat de vell nou al manicomi de
Sassari
durant tres mesos. El 19 de juliol de 1940 va ser alliberat i
pogué retornar a
Imola, però el 13 de setembre de 1943 va ser detingut amb
altres 49 antifeixistes
en una agafada pels nazis quan ocuparen la ciutat i tancat a la
presó sa San
Giovanni in Monte. Alliberat vuit dies després, va ser
novament detingut l'11
de gener de 1944 a Imola i tancat un mes. En 1944 son fill Cesare,
partisà de
la 36 Brigada Garibaldi, morí en combat i el dolor el
portà de bell nou al
manicomi amb el diagnòstic psiquiàtric de«psicosi paranoide». L'1 d'abril de
1945 va ser finalment alliberat i durant la postguerra
continuà la seva
activitat llibertària i antimilitarista. Augusto Masetti va
morir el 3 de març
de 1966 a Imola (Emília-Romanya) després d'haver
estat atropellat, quan colcava
amb bicicleta, per la motocicleta d'un guàrdia
urbà. En 2003 Laura De Marco
publicà la biografia Il soldato
che disse
no alla guerra. Storia dell'anarchico Augusto Masetti (1888-1966).
Augusto
Masetti (1888-1966)
***
Edgardo
Ricetti
- Edgardo Ricetti: El 12 d'abril de 1901 neix a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el mestre anarquista, anarcosindicalista i anarconaturista Edgardo Ricetti Scandella. Fou fill d'una família treballadora d'orígens italians. Va fer estudis primaris i secundaris a l'Escola Annexa de la Facultat d'Humanitats i Ciències de l'Educació de la Universitat Nacional de La Plata, on exercí d'auxiliar docent com a cap de zeladors. Participà activament en el moviment estudiantil, fou redactor de la revista llibertària Renovación (1918) i actor en una companyia teatral. Després començà els estudis d'Enginyeria i es traslladà a La Pampa, on realitzà les seves primeres tasques com a tipògraf i s'integrà en un grup dramàtic que feia gires teatrals per les comarques. Entre 1923 i 1925 fou mestre en una escola obrera de Tigre. A finals de 1925 viatjà com a turista a Paris (França), amb els seus amics Maffei i Feldman. Decidí restar a França i treballà de jornaler en la reconstrucció d'edificis, establí contacte amb exiliats catalans de la dictadura de Primo de Rivera i intervingué en la fracassada expedició de Prats de Molló. El febrer de 1927, amb el suport de Bru Lladó Roca, del Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell, s'establí a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) on dirigí l'Escola de l'Institut Pedagògic de Cultura i Solidaritat, al carrer Taulí de la ciutat vallesana. A partir de 1932 aquesta escola, destinada als fills dels anarcosindicalistes i que emprà uns mètodes basats en la llibertat total --inclosa la llibertat sexual--, rebé el suport de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). A Sabadell realitzà una important tasca pedagògica aplicant els principis pedagògics de Maria Montessori, de Célestin Freinet i de Francesc Ferrer i Guàrdia fins al final de la guerra civil. S'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT, del qual fou nomenat secretari, a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual fou secretari local en 1932, i presidí la Federació Local de Grups Anarquistes. El maig de 1932, per la seva afiliació a l'organització específica, fou expulsat de l'escola, dominada pel sector trentista, i substituït per Ricard Fornells; però en creà una de nova («Natura») al costat de l'anterior. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Antifeixista en representació de la FAI, on sempre procurà evitar els assassinats i els robatoris per part dels incontrolats. Durant la guerra fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Sabadell i president del Sindicat d'Ensenyament de la CNT d'aquesta localitat. El 16 d'agost de 1936 parlà, en representació de la Federació Local de Grups Anarquistes, amb altres oradors (J. R. Magriñà, Josep Cinca, Trinitario Colón, Manuel Gorina, Constantino Vachier i Faust Roca), en un míting al Cinema Imperial de Sabadell. El 27 d'octubre de 1936 va fer un altre míting al Cinema Recreu de la mateixa ciutat, amb Francesc Pellicer, Jaume R. Magriñà i Maria Soler, organitzat per la Secció Femenina de la Mutualitat Cultural. En aquestaèpoca traslladà nombrosos infants d'arreu de l'Estat espanyol a la frontera amb el francès. Col·laborà en aquests anys en la revista Ideas de l'Hospitalet de Llobregat. A finals de gener de 1939 creuà els Pirineus i, després de passar pel camp de concentració d'Argelers, el febrer, des de Bordeus, embarcà cap a l'Argentina, país al qual arribà a finals de març. A la seva terra natal estudià a la Facultat d'Humanitats, col·laborà en l'Associació pels Drets de l'Infant i treballà en l'editorial Bell com a corrector i traductor. Entre 1947 i 1963 va fer feina en la Cooperativa de Transportistes Bernardino Rivadavia com a gerent. Més tard treballà com a corrector en els diaris El Día iGaceta de la Tarde de La Plata. Fundà nombroses colònies escolars. Sempre pensà traslladar-se novament a la Península un cop mort el dictador Francisco Franco. Amb la jubilació viatjà per Amèrica. En 1978 preparà un viatge a Madrid (Espanya), però la notícia de la detenció de son fill Ariel l'1 de febrer d'aquell any per la dictadura argentina l'obligà a refer els plans per buscar son fill, que mai no aparegué. En 1980 viatjà per primer cop des dels anys trenta a Catalunya, però la realitat política d'aquest país el va decebre. El gener de 1983 retornà a la Península, amb les «Madres de la Plaza de Mayo», per assistir al VI Congrés de la CNT i va rebre un homenatge a Sabadell; el març va realitzar una conferència en aquesta ciutat. Edgardo Ricetti va morir el 20 de novembre de 1984 a La Plata (Buenos Aires, Argentina). En 1987 la ciutat de Sabadell dedicà un carrer al seu nom on es trobava la seva escola, la qual fou saquejada per les tropes franquistes el febrer de 1939. Sa companya, Edna Copparoni, publicà en 1992 l'obra Edgardo Ricetti, maestro y luchador social: 12 años de experiencia pedagógica en Sabadell (1927-1939).
***
Notícia
de la detenció de Julio Ayora Aznar publica al
periòdic madrileny La Libertad del 4
de febrer de 1932
- Julio Ayora
Aznar: El 12 d'abril de 1914 neix a Montoro (actual
Montoro de Mezquita, Terol,
Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Julio Ayora Aznar,
conegut com Cherol. Fill d'una
família nombrosa de
12 germans, dels quals sis morien poc després de
néixer. Son pare, acostumat que
els fils morissin pocs dies després d'haver nascut, no el
registrà fins el 17
d'abril, data oficial del seu naixement. Començà
a treballar de molt jove als
camps i guardant ovelles, però quan tenia 16 anys es
reuní amb son germà gran a
París (França), on entrà a treballar
als magatzems La Samaritaine. Després
d'una breu passada pel comunisme, s'adherí al moviment
llibertari,
especialitzant-se en la propaganda. A resultes de les seves activitats
anarquistes, hagué de fugir de França i
retornà a la Península. Obrer
terrelloner a la zona d'Utrillas (Terol, Aragó, Espanya), va
ser contractat per
la companyia que construïa el ferrocarril entre Barcelona i
Madrid i tingué
l'oportunitat de recórrer nombroses poblacions de Terol
(Alcorisa, Ejulve,
Montoro, etc.) propagant les idees llibertàries.
Gràcies a aquesta feina acabà
com a expert dinamiter, adquirint grans coneixements en explosius. En
1931 va
fer un míting a Andorra amb Ramón
Andrés Crespo i Joaquín Ascaso Budría
i
constituí a Alcorisa, amb Custodio Gracia i
Joaquín Gasión, el grup anarquista«Rebelde». Arran de l'aixecament revolucionari de
gener de 1932 va ser
detingut, jutjat i empresonat; encara que pogué
beneficiar-se de l'amnistia de
març d'aquell any, no va ser alliberat fins l'11 de novembre
de 1933, passant
22 mesos empresonat en condicions especialment dures. Va ser novament
detingut
arran del moviment revolucionari de desembre de 1933 a Castel de Cabra
i
Alcorisa, experiència que narrà en el
periòdic Campo Libre del
28 de desembre de 1935. A la presó de Terol, amb
Esteban Ponz Zaurín i Antonio Giner Ponz, l'abril de 1934
organitzà un Comitè
de Suport als Presoners Polítics, que gràcies a
Antonio Barranco Hanglin,
l'enllaç amb l'exterior, recapta 4.765 pessetes per a la
defensa jurídica dels
presos. El febrer de 1936, després de la victòria
electoral del Front Popular,
va ser amnistiat. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936,
participà en la
resistència a la zona de Montalbán i d'Utrillas i
el 24 de juliol va ser ferit
en un braç durant l'atac a Segura de los Baños
(Terol, Aragó, Espanya). Segons
algunes fonts, en aquesta època va fer de mestre a Montoro i
a diversos pobles
de la zona. Entre el 14 i el 15 de febrer de 1937 fou un dels delegats
de
Montoro al Congrés Constitutiu de la Federació de
les Col·lectivitats d'Aragó
que se celebrà a Casp (Saragossa, Aragó,
Espanya), participant en l'elaboració
de dues ponències. Amb el triomf franquista, va caure
presoner a Alacant
(Alacantí, País Valencià) i internat
al camp de concentració d'Albatera, d'on
aconseguí escapar amb un altre company. Després
d'una marxa de 63 dies, pogué
passar a França i arribar a Besiers (Llenguadoc,
Occitània). Gràcies al seu
perfecte domini del francès, pogué trobar feina i
buscar sa companya, internada
al camp d'Argelers. Després de la II Guerra Mundial
milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de l'exili. L'octubre de 1947 fou un dels
delegats
de la Federació Local de Besiers al II Congrés
del Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. A
França treballà en diverses
professions, com ara de dinamiter, especialment en la
construcció d'un pantà a
l'Erau, d'obrer agrícola, de masover, d'administrador, etc.
En l'exili col·laborà
en Espoir i Solidaridad.
Sa companya, Elisa, també militant de la CNT,
morí el
3 de setembre de 1991. Julio Ayora Aznar va morir l'1 d'octubre de 1992
a Agde
(Llenguadoc, Occitània) i deixà, com ja havia fet
Elisa, el seu cos a la
Facultat de Medicina de Montpeller.
***
Josep
Trenc Cases
- Josep Trenc Cases: El 12 d'abril de 1911 neix a Albelda (Llitera, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Trenc Cases. En 1933 començà a fer fe pagès temporer al barri del Camp Petit de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), alhora que s'inicià en el pensament anarquista llegint El Luchador. Sos tres germans també militaren en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936, quan es trobava en plena sega, participà en la resposta obrera contra l'aixecament feixista al Campell, Tamarit de Llitera i Albelda --fou ell qui col·locà la bandera roja i negra al campanar de l'església d'aquesta localitat i fou un dels que proclamà el comunisme llibertari. L'agost de 1936 marxà a Osca i s'incorporà a Santolarieta al grup de milicians voluntaris «Para el carro», que havia sortit de la caserna dels Docs de la Barceloneta de Barcelona. Participà en accions de guerra, fins que va ser ferit al cap a Ipiés i va ser hospitalitzat a Angüés , Lleida i Barcelona. El març de 1937 ingressà en la Columna Ortiz, amb la qual va participar en l'atac a l'estació de La Puebla de Albortón i en diverses accions de guerra (Belchite, Monte Sillero, etc.). Ja militaritzat (25 Divisió) lluità a Terol i, més tard, a Conca i a la zona d'Aliaga amb la Brigada 17. El final de la guerra l'agafà a Alacant i com que no pogué fugir va ser detingut i tancat als camps de Los Almendros i d'Albatera. D'aquest últim centre d'internament fugí i, gràcies a l'ajuda de la família llibertària dels Perelló de Bunyol, pogué arribar a Terrassa, on va ser amagat per sa germana fins a l'abril de 1940 que pogué creuar els Pirineus. Tancat en un barracó de càstig al camp de concentració d'Argelers per haver creuat il·legalment la frontera, l'octubre de 1940 l'abandonà enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) en la qual va romandre fent tasques agrícoles fins al 1944, any que va fer de cuiner en les obres del pantà de Gnioure (Llenguadoc, Occitània), alhora que feia costat la resistència antinazi. En una missió, traslladà Félix Carrasquer a l'Hotel Paulet d'Andorra de camí cap a Barcelona. Amb l'Alliberament retornà a Maseres (Llenguadoc, Occitània), on treballà en la construcció de centrals elèctriques i canals com a manobre i ferrer, alhora que constituí, juntament amb son germà Antoni i Molinari, el nucli de la CNT de Maseres, partidari del sector ortodox i del qual va ser nomenat delegat de Coordinació. Durant l'estiu de 1946 treballà com a obrer agrícola al mas de Rondole, a prop de Sallagosa (Cerdanya). En 1947 va ser detingut per la policia francesa quan passava clandestinament la frontera amb Francesc Denís Díaz (Català), enviats pel Comitè Nacional de la CNT per a recuperar un dipòsit d'armes amagat a Ripoll durant la retirada de 1939 i traslladar-lo a l'Hospitalet de Llobregat. Alliberat, es relacionà amb altres resistents llibertaris, com ara Mariano Puzo Cabero i Ramon Vila (Caracremada). Després passà a Catalunya juntament amb Català, que aleshores era enllà del Comitè Nacional confederal de l'Exili amb el moviment llibertari de l'Interior. S'instal·là amb documentació falsa al Camp Petit de Terrassa, on va fer contactes amb cenetistes catalans i amb la germana de Felipe Alaiz. En 1948 retornà a França i en aquesta època es guanyà la vida en la construcció i fent llenya a Maseres, Barèges, Camarga i altres indrets. En 1952 s'establí a París, on treballà la indústria del metall. Més tard marxà a Perpinyà i s'instal·là al poble de Bages, a prop d'aquesta localitat. En 1996 publicà el llibre de memòries Recuerdos históricos de un militante de la CNT-AIT. Josep Trenc Cases va morir l'agost de 2007 a la Catalunya Nord.
***
Juan
Gutiérrez Arenas (Jaca, 1955)
-
Juan Gutiérrez
Arenas: El 12 d'abril de 1930 neix a Alhama (Granada,
Andalusia,
Espanya)
l'anarcosindicalista Juan Gutiérrez Arenas. Son pare, Lucas
Gutiérrez López (El
Chófer), militant de la socialista
Unió General dels Treballadors (UGT) i actiu
col·lectivista, va ser afusellat en
1941 pel franquisme, ben igual que altres tres membres de la seva
família; sa
mare es deia Encarnación Arenas. Orfe i fill de«roig», assistí molt poc a
l'escola i des dels 11 anys va fer feina al camp i guardant porcs i
cabres fins
el 1952, quan es va traslladar amb sa mare a València
(País Valencià) i més
tard a Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià),
on va treballar en la
construcció i en diverses feines. A Sagunt
conegué sa futura companya, María
Motos Gómez. El 9 de maig de 1957 emigrà tot sol
a França –l'any següent se
sumà sa companya–, on treballà de
paleta i residí en diverses localitats del
Llenguadoc, com ara Orlun, Crampanhan (on construí la seva
pròpia casa) i Banat.
En 1969 es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i va ser assidu
dels festivals i manifestacions que aquest sindicat
organitzà al departament de
l'Arieja. En 1998 a Banat fundà i presidí
l'Association Culturelle
Franco-Espagnole «García Lorca», amb seu
a Tarascó (Llenguadoc, Occitània), la
qual ha organitzat xerrades per col·legis i instituts sobre
el poeta granadí, la
Guerra Civil espanyola, la història d'Andalusia i altres
temàtiques. En 1994 fou
present en l'enterrament de Frederica Montseny i a finals de 1995
assistí com a
observador, amb sa companya, al congrés de la CNT i a les
seves Jornades
Culturals que se celebraren a Granada. En aquests anys
col·laborà en la revistaAlhama Comarcal. El setembre de
2007,
atiat per l'historiador Enrique Tudela Vázquez,
publicà el llibre de memòries La
revolución y las Colectividades en Alhama
de Granada, del qual només es tiraren 50
exemplars. En 2010 participà en
les jornades «Octubre Rojinegro», organitzades per
la CNT de Granada i en 2011 assistí
a la Fira del Llibre de Granada al costat de la Fundació
Anselmo Lorenzo (FAL).
En 2012 publicà una nova edició ampliada i
revisada del seu llibre de memòries
sota el títol Los hijos de Lucas
Gutiérrez Arenas. Una historia de la gente de Alhama de
Granada. Juan Gutiérrez
Arenas va morir el 29 de gener de 2015 a Crampanhan (Llenguadoc,
Occitània).
Juan
Gutiérrez
Arenas (1930-2015)
Defuncions
Teresa Claramunt
- Teresa Claramunt: El 12 d'abril de 1931 mor a Barcelona (Catalunya) l'obrera tèxtil, militant anarquista, anarcosindicalista i feminista Teresa Claramunt i Creus. Havia nascut en una família obrera el 4 de juny de 1862 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i com a treballadora del ram tèxtil va participar en la«Vaga de les set setmanes» de 1883, que va mobilitzar milers d'obrers i d'obreres del tèxtil a Sabadell per reivindicar un augment de sou, la jornada de vuit hores i millores laborals. Claramunt va organitzar un grup anarquista al barri el 1884, influïda per l'enginyer Tárrida del Mármol. El 26 d'octubre de 1884 les obreres del tèxtil de Sabadell, reunides a l'Ateneu Obrer, decideixen integrar-se en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola i elegeixen Teresa com a secretària. En 1885 va assistir a Barcelona al Congrés Comarcal de Catalunya. Entre 1888 i 1889 va haver d'exiliar-se a Portugal. A principis de l'any 1891 s'instal·la al barri barceloní de Gràcia. En 1892, ambÁngeles López de Ayala i Amàlia Domingo, crearà la Societat Autònoma de Dones de Barcelona, primera societat feminista de l'Estat. El 1896, però, vivia amb el seu marit Antoni Gurri a Camprodon on s'havien traslladat per raons de feina. El 7 de juny d'aquell any esclata una bomba al pas de la processó de Corpus pel carrer Canvis Nous de Barcelona, atemptat que causa 12 morts i uns 35 ferits. Com a conseqüència d'aquest fet, Claramunt i el seu company són detinguts, torturats i jutjats, juntament amb altres anarquistes, en l'anomenat procés de Montjuïc. Commutada la pena de mort per la de desterrament, Teresa Claramunt i Antoni Gurri marxen exiliats a Londres i després a París i a Roubaix. En 1889 la filla de Claramunt i Gurri, Proletària Lliure, morirà --Teresa va ser mare cinc vegades, però tots els infants van morir poc temps després de néixer. Retornen a Catalunya a començaments del 1898. Els anys següents Teresa Claramunt, amb el seu nou company Leopoldo Bonafulla, resideixen a Gràcia on consta que tingueren domicili al carrer Bonavista, al carrer Argüelles, número 11 (avui Terol), i a Mariana Pineda, 5. A la vila hi desenvolupa nombroses activitats de caire feminista, sindicalista, de lliure pensament i anarquista. Entre d'altres entitats col·labora amb Amalia Domingo Soler en el Cercle Espiritista «La Buena Nueva» de Gràcia. L'any 1901, juntament amb el seu company Leopoldo Bonafulla, funda el periòdic El Productor, i col·labora en diverses publicacions (La Anarquía, La Tramontana, La Revista Blanca, El Rebelde, El Porvenir del Obrero i, fins i tot, en l'anglesa Freedom). En el gran míting obrer del Circ Barcelonès del 16 de febrer de 1902 va fer una crida de solidaritat amb els vaguistes de ram metal·lúrgic, que fou un dels factors bàsics de la gran vaga general de Barcelona entre el 17 i 24 de febrer de 1902. Aquest any va fer una gran gira propagandística per Andalusia, que acaba amb la seva detenció a Ronda i posterior expulsió de Màlaga. Durant els anys successius va participar en nombrosos mítings, gires de propaganda, etc., mostrant sempre la seva gran capacitat de convocatòria i de mobilització. Detinguda de nou amb motiu dels fets de la Setmana Tràgica el 1909, se la confina a Saragossa, on contribueix a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès. Va destacar en l'organització de la vaga de 1911 que va suposar la seva condemna de presó. Per mor de les pallisses durant els anys de presó, se li va declarar una paràlisi progressiva. La seva residència es va convertir en lloc de peregrinació per a la joventut anarquista i va exercir una forta influència sobre els integrants del grup Grisol-Solidarios. Posteriorment va viure a Sevilla, amb el suport d'Antonio Ojeda els fills del qual educava, amb l'esperança que el clima millorés la seva salut, mantenint alhora el seu activisme realitzant mítings. Ja molt malalta, després de l'atemptat contra el cardenal Soldevila el 4 de juny de 1923 a Saragossa, la policia escorcolla ca seva, però no el llit on jeu, que és l'amagatall de les armes. Tornà a Barcelona en 1924, on va viure un temps a casa de Francesca Saperas, molt afectada però per la paràlisi, que l'allunyà de la vida pública fins a la mort --en 1929 va ser l'última vegada que va participar en un míting. El seu enterrament, el 14 d'abril, que coincidí amb la proclamació de la II República espanyola, va ser ocasió per a una gran manifestació anarquista a Barcelona i el primer dia que va onejar la bandera republicana lliurement a la ciutat ho va fer a mitja asta per Teresa Claramunt. Propagandista i activista de primera fila de les idees anarquistes, fidel a l'anarquisme pur i intransigent, contrària al sindicalisme negociador i als tripijocs de la classe política, va escriure el llibret La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre, publicat a Maó per El Porvenir del Obrero en 1905, on reivindica el dret de les dones a participar en la vida social, política i econòmica; també és autora d'El mundo que muere y el mundo que nace, obra teatral estrenada a Barcelona el 1896. Va escriure per nombroses revistes i periòdics anarquistes de l'època: La Alarma, Buena Semilla, El Combate, Cultura Libertaria, Fraternidad, Generación Consciente, El Porvenir del Obrero, El Productor, El Productor Literario, El Proletario, El Rebelde, La Tramontana, Tribuna Libre, etc. Una anècdota curiosa és que durant el franquisme els censors no van ser tan perspicaços com per adonar-se del nom del carrer que Teresa Claramunt té proper al port de Barcelona.
***
Enrique
García Romero
- Enrique García Romero: El 12 d'abril de 1949 és abatut al Cerro del Cisne (Cómpeta, Màlaga, Andalusia, Espanya) el resistent antifranquista llibertari Enrique García Romero, conegut sota diversos pseudònims (Bautista,Correas, Matías El Ropero). Havia nascut el 1903 a Agrón (Granada, Andalusia, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Guerra Civil fou responsable d'Aprovisionament del Comitè Local Revolucionari d'Agrón. Amb el triomf franquista, va ser detingut i acusat d'haver participat en l'execució de dretans al cortijo Los Chirivailes i condemnat a una llarga pena de presó. El 14 de febrer de 1942, però, va ser alliberat. El 9 de gener de 1948 s'integrà en l'Agrupació Guerrillera «Roberto», encapçalada per José Muñoz Lozano (Roberto). Enrique García Romero caigué abatut el 12 d'abril de 1949 al Cerro del Cisne (Cómpeta, Màlaga, Andalusia, Espanya) i fou enterrat a Cómpeta. Sos fills Antonio García Muñoz (Germán) i José García Muñoz (Ceferino) també actuaren en la guerrilla sota el nom dels Hermanos Gendarmen.
***
El
brigadista Franz Ritter
- Franz Ritter: El 12 d'abril de 1984 mor a Zuric (Zuric, Suïssa) el socialista, lluitador antifeixista i, després, anarquista Franz Ritter, que va fer servir diversos pseudònims (Chnurri, Knurri, Franz Scholl, etc.). Havia nascut el 30 de maig de 1914 a Flums (Sankt Gallen, Suïssa). Era originari d'Altstätten (Sankt Gallen, Suïssa). Vivia a Zuric (Zuric, Suïssa), on treballava de formatger, i amb 14 anys ja militava en les Joventut Socialistes. En 1935 conegué a Zuric el metge antimilitarista llibertari Fritz Brupbacher. El maig de 1936 marxà per primer cop a Barcelona (Catalunya), on treballà un temps de formatger, però a finals de juny retornà a Suïssa. Com que no trobà feina, a mitjans de setembre de 1936 –algunes fonts citen que vingué el juliol de 1936 per participar en les Olimpíades Populars– retornà a Barcelona per lluitar contra el feixisme. Entrà a formar part del Grup Internacional de la «Columna Durruti», amb destacats militants anarquistes, com ara Charles Ridel, François-Charles Carpentier, Bruno Salvadori (Antoine Giménez), etc., i lluità al front de Pina (Saragossa, Aragó, Espanya). Va fer una crida al seu amic Jacob Aeppli, del Partit Socialista Suís (PSS) de Zuric i periodista del Volksrecht, que s'enrolà com a mestre en la «Columna Durruti» i que finalment va ser assassinat pels estalinistes. Els fets de «Maig de 1937» l'agafaren a Barcelona i es decantà pel costat anarquista. Després de la dissolució del Grup Internacional, entre el 3 i el 19 d'agost de 1937 marxà de permís a Suïssa i després passà a França, on romangué fins el 19 de setembre. De bell nou a Catalunya s'integrà en les Brigades Internacionals sense aixecar sospites i va ser enviat a la Bateria d'Artilleria Núm. 13 de Defensa Contra Avions (DCA) alemanya establerta a Albacete. No obstant això, va ser estrictament vigilat pel Service Suisse des Cadres (SSC, Servei Suís de Quadres), d'obediència comunista, anotant en un informe que «fins i tot ha admès la seva relació amb el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)». A finals d'abril de 1938, fart de la vigilància comunista, abandonà la bateria i preparà la seva tornada a Suïssa. Com a voluntari estranger intentà obtenir la «baixa definitiva», encara que els comunistes posaren tots els entrebancs possibles. Tractà de seguir l'exemple de Gottfried Schreyer, extinent seu que pagà 6.000 pessetes a Rudolf Walter Frei, un agent de la Internacional Comunista, perquè li aconseguís documents. S'enfrontà a Frei al Bar Scandinavia, però Otto Brunner, cap de la delegació suïssa de les Brigades Internacionals a Barcelona i cap de la Policia Militar, amenaçà Ritter amb una pistola i intentà detenir-lo. Ritter aconseguí fugir, però més tard Brunner amb altres esbirros el localitzaren on dormia i es produí un enfrontament armant en el qual resultà mort per un tret de Brunner el jove brigadista comunista Karl Romoser. Gairebé nu, Ritter es refugià a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on només trobà el porter que li prestà una granota per vestir-se. Després de dormir en un banc, al matí contà la història a Martín Gudell, membre del Servei Jurídic de la CNT-FAI, qui va prendre nota i intentà d'intervenir. Ritter prengué el tren, però va ser detingut a Portbou (Alt Empordà, Catalunya), ja que Brunner l'havia denunciat a la policia espanyola per la mort de Romoser. Empresonat, i malgrat la intervenció d'Agoustin Souchy, el cònsol suís Gonzenbach i el PSS, que havia parlat amb el president de la II República espanyola Juan Negrín López, no va ser alliberat fins el 28 de setembre de 1938 de la Presó Model de Barcelona, després de ser absolt per un tribunal regular que el considerà innocent. L'octubre de 1938 retornà a Suïssa. Jutjat el 24 de febrer de 1939, va ser condemnat per un tribunal militar suís a tres mesos de presó i a un any de privació dels drets civils per la seva participació en un«exèrcit estranger» durant la guerra civil espanyola, ja que això es considerava delicte a Suïssa. Quan aquest procés, el periòdic estalinista Freiheit de Zuric orquestrà una campanya de desprestigi i difamació a la seva persona aportant documents falsos que «demostraven» que havia realitzat dos viatges a Suïssa amb moto amb la finalitat de lliurat armes a les tropes franquistes. Ritter, que es mantingué en silenci per a no desprestigiar el moviment obrer suís, sempre col·laborà sense reserves amb la justícia amb la finalitat d'instruir un procés contra Brunner. Finalment, en aquest judici, que es realitzà el març de 1942 a Winterthour (Zuric, Suïssa) i que tingué un gran ressò mediàtic, Brunner va ser absolt de la mort de Romoser en considerar que el tret letal va ser accidental.
---