Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 306 | 307 | (Page 308) | 309 | 310 | .... | 465 | newer

    0 0

    (publicat a l'AraBalears, 1/4/17)

    En una facultat de Teologia hi hauria d’haver una càtedra de blasfèmia i el titular, si fos possible, hauria de ser el Dimoni mateix. Ho va escriure Antonio Machado, que també va dir que els únics pobles que no flastomen són els pobles de descreguts. La lectura de Mitologia, el darrer recull de poemes de Pere Joan Martorell, publicat per Lleonard Muntaner, m’ha recordat aquestes paraules del savi de Sevilla, Soria i Cotllliure. La primera estrofa del primer poema ja parla d’“un voler obscè, profund, d’obrir sepulcres / i profanar carners durant la nit”. Les paraules i expressions del camp semàntic de la profanació i la blasfèmia van reapareixent al llarg de la trentena llarga de poemes, al costat de les lligades a la fosca, la nit, els cossos i el vi. Transitam per una nit “plena de vells licors i danses fosques”. Som a l’univers d’un frenesí que és alhora satànic i dionisíac.

    Les paraules de Machado són més que una observació enginyosa: són les d’algú que sospita que el profanador i el místic tenen ànimes bessones. Cadascú a la seva manera, són entusiastes. Potser és per aquí per on hem d’anar a cercar el sentit del títol, que no ens hauria d’enganyar. Als nous poemes de Pere Joan Martorell hi trobam de tant en tant un Neptú o un Apol·lo, però no és un aplec culturalista ni carregat d’escenografia olímpica. L’autor sembla cercar més aviat el bessó mateix del mite, o una manera de veure’l: la llum fosca dels impulsos primers. Mitologia recrea històries d’amor i de viatges en què el poeta ha vist refulgir aquesta claror primigènia. Amb el darrer poema, Pere Joan Marorell s’endinsa per un terreny perillós, en aquests temps en què hi ha fiscals que es dediquen a perseguir ofenses als sentiments religiosos: és un cant al vi construït sobre el canemàs que forma el fraseig del parenostre: “Vi nostre que ets com la mel, / sigui veremat el teu fruit; / vingui a nosaltres el teu nèctar...”. Un poema de catedràtic de blasfèmia.

     


    0 0


     

      Manifest per a l'alliberament. Segon comunicat.

     

     

           Les elits europees (i Washington) van fer saber a l'oligarquia franquista que era del tot viable el manteniment del monopoli del Poder oligàrquic dins els règims actuals aparentment democràtics. Li van fer palès que, tot i guanyant unes eleccions un partit socialista, el monopoli del Poder continuava en mans de les elits  (i de Washington, en darrer terme).

       I es posaren mans a l'obra: Després de la mort del general Franco, l'oligarquia espanyola (la castellano-andalusa de sempre) va decidir negociar amb els partits polítics l'establiment d'un règim democràtic (Per descomptat, des d'una posició de força, la negociació política). Tot i les mancances democràtiques de la proclamada monarquia espanyola, Washington i Brussel·les li donaren la benedicció.

           Iniciat el nou règim espanyol,  els esdeveniments polítics demostraren que les prediccions de Brussel·les eren encertades. Tot i que el partit socialista (el PSOE) va guanyar les eleccions al 1982,  l'oligarquia continuà mantenint el control dels mecanismes essencials del Poder.

       Per altra banda, la invenció  d'un règim pseudo-federal de 17 autonomies semblava que aconseguia diluir el nacionalisme de bascos i catalans.

       Vist i donat per bo aquest plantejament,  allò que hem de veure és que l'Estat espanyol no ha restat al marge dels grans corrents mundials; i que els mecanismes de control ideològic de l'oligarquia espanyola,  de manera semblant als de les elits europees,  han restat desfasades,   han perdut eficàcia, no han pogut fer front als nous sistemes de difusió d'idees,  i molts d'aquests mecanismes ara grinyolen.

      

        Per  mostrar com ha anat la cosa, fem un cop d'ull a  qualcuns dels mecanismes a que ens referim.

         Fins a l'entrada de la modernitat,  l'Església catòlica va disposar quasi en exclusiva del monopoli del control de la ideologia (De despotisme ideològic, se l'hauria de qualificar). Ni un sol paper podia circular sense el vist i plau de Roma. El monopoli eclesial també incloïa l'ensenyament als diversos graus. Frares i monges eren els mestres. Les Universitats eren sota el govern del Bisbe de la diòcesi. Les càtedres universitàries es disputaven entre les diverses ordres religioses.

           Per a fer front a l'amenaça luterana,  el rei de Castella,  En Felip II, tirà pel dret i prohibí l'entrada de llibres forans.

        Fins ben entrada la modernitat, el Papes de Roma van mantenir la prohibició de publicar la Bíblia en altres llengües,  fora del llatí. La Cúria Romana considerava que era una un perill (un provocador d'heretgies) posar les Sagrades Escriptures a l'abast de les persones sense estudis (o sigui, de les qui no sabien llatí).

       La revolució luterana va trencar les cadenes romanes. D'immediat, la Bíblia fou traduïda a l'alemany (per En Luter mateix). El Llibre Sagrat fou a l'abast de les amples masses alemanyes,  així com de les amples masses dels països que havien adoptat la Reforma.

        Es podria pensar que,  actualment això ja és aigua passada, que el conflicte està acabat  i que l'Església Catòlica ja no posa obstacles a les Sagrades Escriptures en versió no llatina. Però una anàlisi més precisa ens permet veure la situació actual de la trama ideològica (Cal tenir present que a l'actualitat continua la santa aliança entre l'oligarquia espanyola i la Jerarquia catòlica).

         L'oligarquia subscrigué una Constitució que declarava expressament la no confessionalitat de l'Estat espanyol,  alhora que blindava la confessionalitat catòlica de l'Estat (El cultiu de la dialèctica de la contradicció és una pràctica cínica habitual de l'oligarquia hispana i del Vaticà).  

        Actualment,  la Inquisició (Congregació de la Doctrina de la Fe,  com es denomina ara) ja no prohibeix l'edició de la Bíblia en llengües vernacles. Vaja! Fins i tot es troben  edicions a Internet de la Bíblia  autoritzada per Roma. Podria semblar que la Cúria Romana havia rectificat. Però allò que s'ha de saber és que la Inquisició hagué de reconèixer la seva impotència enfront dels nous mitjans de comunicació de masses,  dels mitjans digitals,,  en especial.

         Al segle XX, la publicació de la Bíblia a l'abast de les amples masses duta a terme per les esglésies reformades deixava en ridícul la prohibició  catòlica. A un primer moment, Roma va callar, però finalment va decidir publicar la Bíblia catòlica en llengua vernacla, en paper, primer,  però també a Internet, després.

        Però no ens hem d'enganyar. El canvi és aparent i superficial. La Congregació de la Doctrina de la Fe manté el criteri de la Inquisició del segle XVI. Roma tolera les edicions bíbliques de mala gana, a contracor. Prova d'això és que la major part dels catòlics no disposen d'un exemplar de la Bíblia, indisposició que encara és més accentuada a les llars de l'Estat espanyol, hem de pensar.  Semblant deficiència també es dóna a les biblioteques públiques, així com a les de les escoles catòliques i de les escoles estatals. Sí, en cavi, és omnipresent el catecisme de doctrina catòlica, fet que indica l'estratègia que practica el Vaticà.

        L'Església Catòlica és, sens dubte, la societat que disposa del major nombre de mecanismes per a la difusió de materials ideològics. Però, tot i el seu gran poder, no ha pogut evitar ésser greument afectada pel desplegament universal d'Internet (Amb l'exercici d'Internet, de cop i volta, la Jerarquia catòlica espanyola, espantada, va comprovar que el seu plàcid oasi intel·lectual era envaït  per forces hostils).

       La cosa va així: Internet fa possible que un comunicat (escrit, parlat o filmat) d'una persona del comú pugui tenir tanta difusió com una encíclica papal.

         Que resti clar:  L'expansió de la Xarxa ha arruïnat el monopoli informatiu dels grans mitjans de comunicació.

       Allò a destacar: Amb Internet, per primera vegada a la història, les amples masses tenen al seu abast l'univers dels coneixements, univers que  fins ara els hi era vetat.

       I a destacar encara més: amb Internet tot de  mitjans ''no occidentals'' (els russos, principalment) posen en crisi el monopoli informatiu dels mitjans ''occidentals''.

        

    Per altra banda, es pot constatar que als Estats Units han aparegut centenars de mitjans digitals ''alternatius'' o anti-sistema que fan més accentuada la crisi dels grans mitjans ianquis.

    (Podeu veure L'expert porta - lloc oficial , el qual duu una llista d'un centenar mitjans alternatius). (Gateway Pundités ianqui i dretà, certament; però això no lleva que combati contra l'Stablishment).

     


    0 0

    Posam a la disposició de tothom el resultat dels encàrrecs que aquests dies s’han posat en qüestió en alguns mitjans de comunicació. Volem subratllar que aquests estudis han estat encarregats de manera legal, s’han duit a terme de manera professional i s’han abonat o s’abonaran de manera correcta, seguint els sistemes interns de control de cada administració.

    Defensam que la feina era necessària i es va realitzar correctament, i la posam a l’abast de tothom perquè cadascú la pugui valorar per si mateix.

    Estudi tècnic sobre el públic de l’OSIB per a millorar l’augment d’abonats

    Servei promotor: Consorci per a la Música de les Illes Balears (OSIB). Direcció General de Cultura. Conselleria de Transparència, Cultura i Esports. Govern de les Illes Balears.
    Tipologia del contracte: Contracte menor.
    Import: 17.500,00 € + IVA
    Empresa adjudicatària: Consultores de Políticas Comunitarias. CPC.
    Descripció: Estudi encomanat per l’Orquestra Simfònica, amb l’objectiu de conèixer i identificar el seu públic potencial. Els resultats de l’estudi han permès doblar el nombre d’abonats, ja que s’ha adequat la seva oferta a les necessitats i demandes d’aquest públic objectiu.

    Els resultats es poden consultar AQUÍ: http://www.caib.es/govern/sac/fitxa.do?codi=2889626&coduo=138854&lang=ca

    Treballs i estudis tècnics per a avaluar l’impacte econòmic de la cultura a les Illes Balears i hàbits de consum cultural

    Servei promotor: Institut d’Estudis Baleàrics. Direcció General de Cultura. Conselleria de Transparència, Cultura i Esports. Govern de les Illes Balears.
    Tipologia del contracte: Contracte menor
    Import: 17.800,00 € + IVA
    Empresa adjudicatària: Consultores de Políticas Comunitarias. CPC.
    Descripció: Aquest treball el va posar en marxa la Direcció General de Cultura a través de l’Institut d’Estudis Baleàrics. L’objectiu era determinar l’impacte econòmic de la cultura a les Illes Balears i definir els hàbits culturals de la ciutadania. Així, es pogué concloure que la cultura genera una producció d’uns 1.700 milions d’euros a les Illes Balears. Pel que fa a la part dels hàbits culturals de la ciutadania, l’estudi va identificar dos tipus de públic objectiu, segons si el seus hàbits culturals eren habituals o ocasionals. Aquesta dada, amb d’altres permetrà identificar millor les polítiques culturals a impulsar.

    Els resultats es poden consultar AQUÍ:
    http://www.caib.es/govern/sac/fitxa.do?codi=2889582&coduo=343369&lang=ca

    L’economia del coneixement a Balears

    Servei promotor: DG d’Innovació i Recerca. Vicepresidència i Conselleria d’Innovació, recerca i Turisme. Govern de les Illes Balears.
    Tipologia del contracte: Negociat sense publicitat
    Import: 46.000,00 + IVA
    Empresa adjudicatària: Consultores de Políticas Comunitarias, SL.
    Descripció: Aquest estudi es va realizar per donar una resposta urgent a un requeriment de la Comissió Europea. Segons la planificació econòmica del Govern de la legislatura anterior, els ajuts europeus només es podien destinar al sector turístic. Amb aquest estudi s’han pogut desbloquejar 15 milions d’euros de Fons Europeus i atendre també el sector i les empreses d’innovació, coneixement i recerca.

    Els resultats es poden consultar AQUÍ:
    http://www.caib.es/govern/sac/fitxa.do?codi=2888695&coduo=2390343&lang=ca

    Baròmetre turístic de les Illes Balears

    Servei promotor: ATB. Vicepresidència i Conselleria d’Innovació, Recerca i Turisme. Govern de les Illes Balears.
    Tipologia del contracte: Contracte menor. Es va convidar a 6 empreses a participar-hi.
    Import: 17.820,00 € + IVA
    Empresa adjudicatària: Regio Plus Consulting, SL.
    Descripció: A les Illes Balears no teníem cap. estudi per illes sobre dades de satisfacció dels turistes. Aquesta información és necessària per prendre decisions i orientar les polítiques turístiques. El Baròmetre de Satisfacció Turística s’utilitza sobretot per conèixer quines són les motivacions per visitar cada una de les Illes Balears. Gràcies a aquest estudi es va poder estimar com la massificació turística té un pes negatiu en la intencionalitat de retorn dels turistes.

    Els resultats es poden consultar AQUÍ:
    http://www.caib.es/govern/sac/fitxa.do?codi=2889276&coduo=475&lang=ca

    Pla Estratègic DUSI del Pla Litoral de Ponent

    Servei promotor: Patronat Municipal de l’Habitatge de l’àrea de Model de Ciutat, Urbanisme i Habitatge Digne. Ajuntament de Palma.
    Tipologia del contracte: Contracte menor
    Import: 15.000,00 € + IVA
    Empresa adjudicatària: Consultores de Políticas Comunitarias, SL.
    Descripció: Un dels objectius de l’equip de govern és la recerca de finançament extern. Davant la imminent convocatòria dels fons europeus FEDER 2014-2020, a causa de la complexitat de l’elaboració del pla i de la impossibilitat de disposar de personal propi que pogués executar-lo, es fa necessària la contractació externa. Gràcies a la proposta d’estratègia DUSI presentada al Ministeri d’Economia i Hisenda, es concedí a l’Ajuntament de Palma la subvenció més important de la seva història, 12,7 milions d’euros, que s’executaran durant el període 2014-2020.

    Els resultats es poden consultar AQUÍ:http://www.palma.cat/portal/PALMA/contenedor1.jsp?seccion=s_fdes_d4_v1.jsp&contenido=96529&tipo=6&nivel=1400&codResi=1&language=ca

    Informe Anual del Pla de Desenvolupament Rural

    Servei promotor: FOGAIBA (Fons de Garantia Agrària i Pesquera de les Illes Balears. Conselleria de Medi Ambient, Agricultura i Pesca. Govern de les Illes Balears.
    Tipologia del contracte: Contracte menor. L’oferta es va publicar al perfil del contractant i hi optaren totes les que així ho decidiren.
    Import: 10.500,00 + IVA
    Empresa adjudicatària: Regio Plus Consulting
    Descripció: Aquest informe encara es troba en procés de desenvolupament. El contracte era necessari per normativa europea i forçadament externalitzat perquè abans del 30 de juny s’ha d’entregar a la Comissió Europea l’Informe Anual d’Execució del Programa de Desenvolupament Rural (PDR) que ha de contenir una avaluació obligatòria executada per una assistència tècnica externa, independent de l’Autoritat de Gestió (que en aquest cas és FOGAIBA).


    ALTRES DADES

    Els contractes públics de l’administració es poden classificar de diferents maneres, segons la tipologia de la despesa, la quantitat que s’hagi de gastar, etc. Els contractes descrits anteriorment pertanyen als anomenats Contractes per serveis (altres tipologies de contractes, els d’obra o subministrament, per exemple, es regeixen per altres quanties) i cobreixen tipologies molt diferents: des del disseny d’un fulletó fins a la realització d’un estudi. Quan major és la quantitat a gastar, més mecanismes de control hi ha per ser rigorosos amb els doblers de tots:

    • Fins a 3.000,00 €: No calen pressupostos previs per justificar aquesta despesa, sí un informe que acrediti la necessitat de l’encàrrec i que aquesta feina està feta.
    • Fins a 18.000,00 €: Són els contractes menors. Segons la llei, són encàrrecs que es poden comanar a qualsevol empresa i no cal sol·licitar pressupostos d’organitzacions diferents per justificar-los. Tot i així, les bones pràctiques aconsellen publicar l’oferta perquè les empreses que vulguin puguin presentar la seva proposta.
    • Més de 18.000, 00 € i menys de 60.000,00 €:
    o Negociat amb publicitat: L’administració que vol comanar la feina, publica un informe amb les característiques de l’encàrrec i amb la quantitat de doblers que pot dedicar a cobrir aquesta feina. Les empreses que vulguin, com que és un informe públic, poden presentar les seves ofertes i una comissió tècnica formada per una majoria de funcionaris escull la proposta que més s’ajusta a les necessitats que es volen cobrir. Aquest procediment té una durada d’un mínim de 6 mesos.
    o Negociat sense publicitat: Es tracta del mateix procediment que l’anterior cas, però amb la diferència que l’administració convida a un mínim de tres empreses perquè presentin ofertes per dur a terme l’encàrrec. També és una comissió tècnica formada per una majoria de funcionaris la que escull el projecte més avantatjós per a l’administració. El procés administratiu és més ràpid. Les bones pràctiques aconsellen optar pels Negociats amb publicitat, tot i que són contractacions legals i habituals a l’administració.

    Aquesta legislatura, el Govern Balear ha realitzat 3.442 contractes menors i 289 contractes negociats sense publicitat. Es tracta de la tipologia de contractació més utilitzada per l’administració pública.


    0 0

    Una de les primeres coses que fèiem en arribar era anar al Museu del Puig des Molins, perdre'ns enmig de l'art immens de la civilització púnica i romana... Més tard anàvem a la recerca de la casa on romangueren amagats Rafel Alberti i María Teresa León quan esclatà la sublevació feixista pel juliol del 36... (Miquel López Crespí)


    Eivissa en el record: Pilar Costa, Fanny Tur i la poesia (Pàgines del meu dietari: abril de 2001)



    Aquests dies són ben especials. Ara mateix he acabat d'arribar d'Eivissa on, amb na Pilar Costa i la seva consellera de Cultura Fanny Tur (juntament amn el el professor Vicent Ferrer) hem presentat els poemaris Rituals i Agrupament de la peresa (de l'excellent poeta eivissenc Bartomeu Ribes). Inesperadament tornen estimades històries personals ocultes en els plecs de la memòria: la melangiosa presència d'Eivissa i Formentera regressa, potent, com una mar agitada per fortes onades de goig. De cop i volta, amb aquella trucada de la consellera de Cultura Fanny Tur comunicant-me que havia guanyat el I Premi de Poesia Illa de Formentera en homenatge a Marià Villángómez, els records s'han acaramullat dins del meu cervell. De tot això, d'aquesta esponerosa invasió del passat, en són els màxims culpables la Presidenta del Consell Insular d'Eivissa i Formentera Pilar Costa, en Joan Albert Ribas, na Montse (aquests dos darreres eficients tècnics i "agitadors" de la Conselleria de Cultura). I no volia oblidar-me de n'Andreu Coll, del poeta Jean Serra... Tots plegats han fet possible la realitat del premi literari en homenatge a Marià Villongómez, l'indiscutible patriarca de les nostres lletres tan admirat per tots nosaltres. En Joan Cerdà, director de la revista Quatre Illes i de l'Editorial Res Publica Edicions ha fet possible l'edició dels llibres. A conseqüència de tot això en tornaven a la memòria molts esdeveniments dels passat: la presència sempre patent de Marià Villangómez en totes les nostres inicials provatures literàries dels seixanta i setanta; els viatges en temps de la clandestinitat quan fugíem per uns dies de la trista grisor ciutadana. Aleshores ens perdíem per les platges de Formentera -eren els anys dels hippis, de la brutal repressió contra els "barbuts de cabells llargs" i el "nudisme"- tot imaginant la possible existència d'un món més humà i llibertari. Era el temps d'arribar al port d'Eivissa amb aquells atrotinats vaixells antics de la Transmediterrània. Record ara mateix el "Ciutat de Mallorca" que posteriorment seria substituït pel "Ciudad de Tenerife" i unitats semblants, ja molt més grans i còmodes.

    Una de les primeres coses que fèiem en arribar era anar al Museu del Puig des Molins, perdre'ns enmig de l'art immens de la civilització púnica i romana... Més tard anàvem a la recerca de la casa on romangueren amagats Rafel Alberti i María Teresa León quan esclatà la sublevació feixista pel juliol del 36...

    Record que una de les primeres guies que vaig llegir referents a Eivissa va ser aquella tan famosa de Josep Pla editada per "Destino" en el febrer de l'any 1950. Per cert que aquest llibre em va desaparèixer, com a tants d'altres, en temps de la transició quan la nostra biblioteca particular era sovint "nacionalitzada" per companys sense gaire manies. Aquests companys mai no se'n recordaven de tornar volums que per a nosaltres eren molt apreciats. Doncs, be: com dèiem, Josep Pla, el famós escriptor -tan franquista ell, tan reaccionari però alhora tan bon prosista- explicava en la guia que comentam el seu viatge a les Illes (Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera) a finals dels quaranta. Aquesta guia portava per títol Guia de Mallorca, Menorca e Ibiza i posteriorment em faig poder fer amb l'edició del 1970, també de "Destino", crec que al cap de poc que sortís.

    Josep Pla es dolia, parlant de la civilització púnica, dels robatoris i destruccions fetes pels àrabs (i altres pobles entre els quals podríem parlar també dels cristians) que, a la recerca de joies i objectes de valor, feren malbé les tombes dels antics pobladors de l'illa germana.

    He obert l'original del poemari [Rituals] que hem presentat amb na Pilar Costa, na Fanny Tur, en Bartomeu Ribes... i de sobte he ensopegat amb un poema començat a perfilar l'any 1972 a un baret de Sant Carles. En el fons no podem defugir el ressò de la vida que hem viscut, els ecos provinents dels esdeveniments que més ens han sobtat. Rellegesc aquesta pàgina i, com un sobtat llampec, em torna a la memòria el blau-verd de la mar eivissenca en aquells anys juvenils:

    I si hi mires / dins del blau de la mar, / hi pots veure les pedres del fons, / petxines, / exèrcits de peixos, / talment un planeta gran, / inabastable com la mateixa terra. / Reialme perfecte del silenci / on moltes nits de lluna plena / ens hi submergíem en haver llegit / Durrell, els antics poetes grecs. / Contemplant la posta de sol, / sempre nova, / rutilant, / ens enfonsàvem en la darrera tebior / de l'horabaixa per art de màgia i encantament. / Malefici dels dies finals. / Esdeveníem, per uns moments, / antics guerrers de periclitades batalles. / Ens perdíem dins les ones / per tornar a ressorgir de nou a la vida, / nus, / xops d'estrelles.

    Eivissa i Formentera en els anys setanta! Quina flamarada vital tornant a la memòria!

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    [07/04] Detenció de Callemin - República dels Consells - Landauer - Equi - Tognacci - Mantovani - Beltrandi - Oliver - Godwin - Dolié - Karmin - Wullens - Aiacci - Cieri - Perissino - Vispe - Turroni - Alfageme - Rodríguez García

    Anarcoefemèrides del 7 d'abril

    Esdeveniments

    La detenció de Raymond Callemin (al centre) i Pierre Jourdan (amb gorra)

    La detenció de Raymond Callemin (al centre) i Pierre Jourdan (amb gorra)

    - Detenció de Raymond Callemin: El 7 d'abril de 1912 es detingut al domicili del quincaller anarquista i insubmís Pierre Jourdan (Clément) i de sa companya àcrata neomaltusiana Louise-Marceline Hutteaux, situat al número 48 del carrer de la Tour d'Auvergne de París (França), l'anarquista il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Raymond Callemin (Raymond la science). Es disposava a prendre la seva bicicleta al pati de l'immoble quan els agents, sota la direcció del comissari Xavier Guichard, cap de la Policia de París, el prengueren. Un cop arrestat, Callemin declarà als policies que el detingueren:«Heu fet un bon negoci! El meu cap està valorat en 100.000 francs i cadascun de vosaltres només en set cèntims i mig. Sí, és el preu exacte d'una bala de browning!» Alguns acusaren Louise Hutteaux com a delatora de Callemin, ja que aquesta mai no va ser molestada per les autoritats, fet del tot insòlit.

    ***

    Membres del Consell Executiu de la República dels Consells a la presó d'Ansbach fotografiats per Eugen Barberich l'abril de 1919: 1) Toni Waibel (condemnat a 15 anys), 2) Erich Mühsam (15 anys), 3) August Hagemeister (10 anys), 4) Willy Olaschefski (7 anys), 5) Josef Rever (4 anys), 6 Rudof R. Hartig (2 anys), 7) M. Reishert (12 anys) i 8) Saúl Gerassel (14? anys); Saúl Forester (3 anys) i Hans Klein (6 anys) no figuren a la foto

    Membres del Consell Executiu de la República dels Consells a la presó d'Ansbach fotografiats per Eugen Barberich l'abril de 1919: 1) Toni Waibel (condemnat a 15 anys), 2) Erich Mühsam (15 anys), 3) August Hagemeister (10 anys), 4) Willy Olaschefski (7 anys), 5) Josef Rever (4 anys), 6 Rudof R. Hartig (2 anys), 7) M. Reishert (12 anys) i 8) Saúl Gerassel (14? anys); Saúl Forester (3 anys) i Hans Klein (6 anys) no figuren a la foto

    - Proclamació de la República dels Consells de Baviera: El 7 d'abril de 1919, després de la caiguda de la monarquia (7 de novembre de 1918) i de l'assassinat del cap de Govern socialista Kurt Eisner (21 de febrer de 1919), els Consells d'obrers i de soldats, influïts per les revolucions russa i hongaresa, declaren la República dels Consell de Baviera a Munic (Baviera, Alemanya). En l'entusiasme revolucionari, els anarquistes són convidats a prendre part activa en les instàncies dirigents, malgrat l'oposició del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya): el poeta Ernst Toller serà designat president del Consell Central; Erich Mühsam, encarregat de les relacions exteriors; Gustav Landauer, educació; Ret Marut (Ben Traven), responsable de premsa i propaganda; Silvio Gesell, finances. Però les decisions radicals seran boicotejades ràpidament pels comunistes que es faran amb el poder el 13 d'abril, instaurant la República Soviètica de Baviera, després de la temptativa avortada de pustch reaccionari i del segrest de Mühsam. Finalment, 30.000 membres dels Freikorps (forces militars estatals reaccionàries) reprendran violentament la ciutat entre el 29 d'abril i el 2 de maig de 1919, amb un resultat sagnant de més de 700 víctimes.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Gustav Landauer

    Gustav Landauer

    - Gustav Landauer:El 7 d'abril de 1870 neix a Karlsruhe (Baden-Württemberg, Alemanya) el novel·lista, periodista, crític, filòsof i teòric anarquista alemany Gustav Landauer. Va venir al món en una família jueva de classe mitjana i en una regió amb una llarga història des de l'Edat Mitjana d'inconformisme social, i on altres dos importants anarquistes alemanys, Johann Most i Rudolf Rocker, van néixer i es van formar. En 1870 esclata la guerra francoprussiana, que marca el naixement d'Alemanya com a un poder militar centralitzat. Landauer va lluitar durant tota sa vida contra aquest creixent Leviatan, alhora que es va oposar a la versió de socialisme centralitzat i estatista inclòs en el programa del Partit socialdemòcrata alemanys, pel seu caràcter hieràtic i autoritari. Va estudiar filosofia a les universitats de Heidelberg i de Berlín, i es va veure influenciat per pensadors tan diversos com Spinoza, Schopenhauer, Ibsen, Nietzsche, Tolstoi, Proudhon, Bakunin i Kropotkin, i també pels moviments Garden City de Geddes i Arts & Crafs de Ruskin; amb tot plegat va arribar a construir una filosofia coherent i una teoria de la revolució, alhora individualista i socialista, romàntica i mística, activista i pacifista. En acabar els estudis, en 1892, Landauer va reunir a Berlín un grup de dissidents marxistes anomenat «Die Jungen», del qual Rocker era també membre, i que havia estat expulsat l'any anterior del Partit socialdemòcrata alemany. Assumint el paper d'editor de la revista del grup, Sozialist. Organ der unabhängigen Sozialisten (El Socialista. Òrgan dels socialistes independents), va desenvolupar una crítica anticentralista i antiautoritària del marxisme en la línia de Bakunin i de Kropotkin, fent una crida a la substitució de l'Estat per una federació de comunes autònomes organitzades des d'avall. Com Kropotkin i William Morris, Landauer admirava la vida comunal descentralitzada de l'Edat Mitjana «una totalitat d'unitats independents»,«una societat de societats». Encara que acceptava la noció de lluita de classes, rebutjava la rigidesa dogmàtica de la teoria marxista, així com a tota autoritat burocràtica centralitzada, econòmica o política. En 1893 era un dels dissidents --Rosa Luxemburg n'era una altra-exclosos del congrés de la II Internacional de Zuric, fet que va implicar la sortida del veterà revolucionari italià Amilcare Cipriani en solidaritat. Landauer va ser de bell nou expulsat, juntament amb Errico Malatesta, Ferdinand Domela Niewenhieus, i altres delegats anarquistes, del Congrés de Londres de 1896, en el últim intent que els anarquistes van fer per entrar en les sessions de la Internacional Socialista. En la seva Aufruf zum Sozialismus (Crida al Socialisme), publicada el 1911, Landauer anomena el marxisme com «la plaga de la nostra era i la maledicció del moviment socialista». En 1893, després del Congrés de Zuric, Landauer publica la seva novel·la El predicador de la mort, però les seves activitats literàries es van veure interrompudes per una estada a la presó per disseminar «materials sediciosos» en Sozialist, la publicació del qual va ser suspès temporalment. Encara que va ser empresonat més vegades --una per criticar el cap de policia de Berlín--, va continuar publicant Sozialist fins el final de la dècada, fent una revista d'alta qualitat intel·lectual, però de limitat valor per a l'agitació. La seva creixent orientació teòrica i filosòfica li impedien guanyar audiència en la classe treballadora. La revista resultava cada cop més atractiva per als intel·lectuals i professionals, però no per als treballadors industrials i pagesos; aquest fet va provocar contínues discussions amb els treballadors de la redacció que objectaven que la revista perdia efectivitat com a instrument de propaganda anarquista. Landauer va intentar canviar la seva línia editorial, però no de manera suficient i la revista va tancar en 1899. En aquells moments Landauer havia abandonat els seus atacs frontals al capitalisme i a l'Estat; anteriorment el seu pensament havia estat dominat per l'anarquisme revolucionari de Bakunin i de Kropotkin. En 1901 va editar amb Max Nettlau una col·lecció en alemany dels escrits de Bakunin i durant els anys següents traduiria alguns dels més importants llibres de Kropotkin, però des de finals de segle cau cada vegada més sota la influència de Tolstoi, i especialment de Proudhon, a qui considera «el més gran socialista de tots». La seva filosofia estava fortament influenciada pel mutualisme proudhonià, adoptant la idea de crear bancs populars capaços de concedir crèdits barats als petits productors, així com facilitar l'honest intercanvi dels seus productes. Cada cop més insistia en la revolució social pacífica i en la importància d'una educació llibertària, especialment com la desenvolupada per Francesc Ferrer i Guàrdia i els seu moviment de l'Escola Moderna. Quan va ser fidel a Kropotkin, ho era no tant pels seus aspectes militants i revolucionaris, sinó pels seu pensament ètic, per la seva teoria del suport mutu i pel seu accent sobre la producció cooperativa descentralitzada. Barrejant els principis federalistes de Kropotkin i Proudhon, Landauer buscava una societat basada en la cooperació voluntària i el suport mutu, una societat d'intercanvis igualitaris, assentada en comunitats regionals, combinant indústria i agricultura. Parlava cada vegada menys de lluita de classe, i acció directa ara significava la creació de cooperatives pacifistes, resistència passiva a l'Estat en comptes de rebel·lió armada o actes de propaganda pel fet. Per a Landauer, a més, vaga general va arribar a significar no l'atur de la feina sinó la seva continuació per a benefici propi i sota una autoorganització. Caracteritzant l'Estat com a la negació de l'amor i la humanitat, volia la seva substitució gradual mitjançant comunitats voluntàries. Apel·lava els intel·lectuals, treballadors i pagesos perquè despertessin de la seva alienació i sortissin d'un sistema estatal de coerció, explotació i injustícia, mitjançant comunes urbanes i rurals. El socialisme per a Landauer no era ja la inauguració de quelcom de nou, de cop, no un acte apocalíptic, sinó el descobriment i desenvolupament d'una cosa ja present, conreant una cosa«sempre començada» i «sempre en moviment». La seva idea sembla el conegut eslògan dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de «construir la nova societat sense la closca de la vella». En els seus escrits més coneguts, Die Revolution i Aufruf zum Sozialismus, demanava al poble una societat lliure al marge de l'existent; calia«sortir del capitalisme» i «començar a seréssers humans», per crear el que avui anomenaríem una «societat alternativa» en forma d'espais llibertaris, que servirien d'inspiració i de model a seguir. Concebia la revolució no com un violent aixecament de les masses, sinó com una pacífica i gradual creació d'una«contracultura»; les influències del filòsof francès Étienne de La Boétie i la seva crítica de la «servitud voluntària» de les masses són més que evidents. Segons La Boétie calia que el poble retirés el suport a les institucions autoritàries i alhora crear institucions llibertàries pròpies, si ningú no obeïa el tirà, el seu poder desapareixeria. La Lliga Socialista de Landauer, fundada en 1908, era un intent de crear una alternativa social en aquesta línia, formada per grups naturals i voluntaris, de denúncia de la societat centralitzada coercitiva i burocràtica; la Lliga Socialista era una alternativa llibertària al jeràrquic i autoritari Partit socialdemòcrata. Cap al 1911 la Lliga Socialista tenia més de vint grups a Berlín, Zuric i altres ciutats alemanyes i suïsses, a més de la de París. Encara que s'havia convertit en el portaveu de la cooperació voluntària i de la resistència passiva, no va deixar mai de banda la revolució de masses; no va rebutjar la insurrecció popular espontània, i encara que s'oposava al terrorisme individual, sempre va entendre la desesperació que els portava a actual. Pensava, però, que el fonamental era que es produís una revolució espiritual alhora que una revolució individual; el problema social no es pot resoldre per la violència o per la presa del poder, la vertadera revolució social és la del rejoveniment espiritual; calia un«renaixement de l'esperit humà». Durant els anys precedents a la Gran Guerra es va guanyar moltes antipaties i enemics per la seva oposició frontal a la guerra i la seva acusació als alemanys d'agressors. Durant el conflicte mundial va defensar la pau i la necessitat d'una associació de nacions que controlés les armes i que defensés els drets humans. Quan va esclatar la revolució a Baviera el 7 de novembre de 1918, va ser convocat a Munic pel seu amic Kurt Eisner, president socialista de la nova república bavaresa. Però no es va convertir en membre del govern d'Eisner; juntament amb els seus companys Erich Mühsam i Ernst Toller, va jugar un paper important en el moviment d'organització dels Consells d'obrers, camperols, soldats i mariners, per començar la nova societat federal que tant havia reivindicat. Sempre va defensar un sistema de consells i de cooperatives, basat en l'autonomia i en l'autoorganització, enfront d'un govern parlamentari o d'una dictadura del proletari. Va diferir fortament amb Mühsam en aquest punt, ja que criticava fortament la dictadura revolucionària creada a Rússia per Lenin. Enfront de la visió marxista del socialisme d'Estat i de la dictadura del proletariat, reivindicava una societat descentralitzada, de comunitats i cooperatives lliures, amb control local i autoorganització dels treballadors des d'avall. Després de l'assassinat d'Eisner, va ser nomenat ministre d'Educació en el nou Consell de la República proclamat a Munic el 7 d'abril de 1919, però la seva cartera només va durar una setmana, col·lapsat per la presa del poder pels comunistes, el seu programa d'educació llibertària mai no va ser posat en pràctica. L'1 de maig de 1919, el ministre de Defensa de Berlín va enviar unitats per acabar amb la revolució bavaresa i l'endemà va ser detingut. Al pati de la presó, un oficial nerviós el va copejar i un grup de soldats es va afegir a la pallissa amb porres, cops de culata, puntades de peu, etc.; després va ser tirotejat. Gustav Landauer va morir a resultes d'aquests fets, era el 2 de maig de 1919 a Munic (Baviera, Alemanya). El seu cos va ser despullat i llançat a la bugaderia. El socialdemòcrata Noske va felicitar el comandat de la força de xoc per la forma discreta i reeixida amb la que havia portat l'«operació a Munic». El soldat que va matar Landauer va ser exonerat després de declarar que només «complia ordres». L'oficial que va copejar Landauer va ser multat amb 500 marcs i altre oficial va estar arrestat cinc setmanes, però no per assassinar-lo, sinó per robar-li el rellotge. L'oficial en cap mai no va ser portat a judici. Un monument a Landauer, erigit per la Unió Anarcosindicalista, va ser tomat pels nazis després de la pujada de Hitler; mai no ha estat reconstruït.

    ***

    Marie Equi

    Marie Equi

    - Marie Equi: El 7 d'abril de 1872 neix a New Bedford (Massachusetts, EUA) la metgessa anarcofeminista i anarcosindicalista Marie Diana Equi. Filla d'italià i d'irlandesa, entre els 8 i els 13 anys treballà en una fàbrica de teixits. Després de viure una tempora a Itàlia amb son avi, retornà quan tenia 17 als Estats Units. En 1893, fugint de les fàbriques i per crear-se una nova vida, es traslladà a The Dalles (Oregon, EUA) amb la seva amiga Bess Holcomb, que havia ofert a treballar com a ensenyant; ambdues viuran plegades amb allò que aleshores es deia un Boston mariage (Matrimoni de Boston). El 21 de juliol de 1893 fou objecte d'un article que aparegué en el periòdic local (The Dalles Times-Mountaineer); segons el seu autor, que l'anomena «Miss Aqua», el contractant de Bess Holcombe, el reverend Orson D. Taylor, rebutjava pagar a aquesta última la suma promesa de 100 dòlars, i, en represàlies, Equi l'amenaçava amb fuetejar-lo públicament. El fuet va fiblar i Holcomb no rebé els seus diners, però l'opinió pública va aprovar l'acte i subhastà el fuet: els guanys superaren amb escreix els 100 dòlars en litigi. Uns anys després la parella s'instal·là a San Francisco, on Equi començà a estudiar medicina i en 1903 aconseguí el títol en la Universitat d'Oregon a Porland, una de les primeres que permeté l'accés als estudis a les dones. Durant un temps, viatjant a cavall, tractà els problemes de salut dels indis i dels vaquers del centre d'Oregon. Sempre prestà els seus serveis de forma desinteressada a la classes treballadores, especialment a les dones (ginecologia) i els infants (pediatria). El 18 d'abril de 1906 la ciutat de San Francisco pateix un terrible terratrèmol i incendi i Equi organitzà aleshores un equip de metges i d'infermeres per facilitar els primers auxilis d'urgència, fet pel qual rebé els reconeixements oficials de l'Exèrcit nord-americà i un premi del president Theodore Roosevelt. Poc després conegué Harriet Speckart, que esdevindrà la seva assistent i poc després passaran a viure juntes a Portland. Harriet Speckart, neboda de Leo Schmidt, fundador de l'Olympia Brewing Company, rebé fortes pressions familiars --Schmidt contractà un detectiu privat que sempre mantenia vigilada la parella-- perquè deixés sa companya, fins i tot les amenaces de ser desheretada, però hi continuà fidel. Equi fou dels metges de Porland que acceptar practicar avortaments i ho va fer sense tenir en compte la classe o l'estatus social a la clínica Ruth-Barrett. Participà activament en el moviment que promogué la informació sobre el control de natalitat. En aquesta època conegué Judith Schwartz, amb qui mantingué una relació sentimental. També participà en el moviment del dret al sufragi femení i lluità amb les sufragistes d'Oregon fins que aquesta reivindicació fou acceptada en 1912. En 1913 estava present en els actes durant una vaga organitzada per les triadores de cireres de l'empresa empacadora Oregon Packing Company afiliades a l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i, quan assistia una vaguista ferida, fou atacada per les forces de l'ordre que intentaven acabar manu militari amb el moviment. El espectacle d'aquestes brutalitats la portaren a prendre consciència política, a rebutjar el capitalisme i a esdevenir anarquista enquadrada en l'IWW, encara que no pogué afiliar-se a aquest sindicat a causa de la seva professió liberal. En 1915 la parella Equi-Speckart que desitjaven tenir un infant, adoptaren un nina, Mary, que anomenava mamà a Harriet i papà a Marie. Més tard aquesta nina, quan tenia 16 anys, fou la dona més jove del Nord-oest del Pacífic a pilotar un aeroplà en solitari. En 1916 Equi s'afilià a l'American Union Against Militarism (AUAM, Unió Americana Contra el Militarisme) i durant una manifestació contra la guerra a Porland desplegà una bandera amb el text«Prepareu-vos a morir, treballadors, J. P. Morgan & Cie es preparen per enriquir-se», que provocà uns aldarulls que portaren a la seva detenció. En 1916 també fou detinguda amb Margaret Sanger per propagar el control de natalitat. El 31 de desembre de 1918 fou condemnada per sedició, en aplicació de la nova Llei contra l'Espionatge, per un discurs contra la Gran Guerra pronunciat als locals de l'IWW on incitava els soldats a la insubmissió. Els seus advocats intentaren vanament que es retractés i durant aquesta època la parella fou insultada i escopida nombroses vegades quan anava pels carrers. La pressió fou tan gran que Harriet marxà amb Mary a Seaside (Oregon) i ja mai més Marie i Harriet viurien plegades. L'octubre de 1920 fou tancada a la presó estatal de San Quintin (Califòrnia) per purgar una pena de tres anys, que fou reduïda més tard a un any i mig gràcies a un indult del president Woodrow Wilson. A la presó escrigué moltes cartes a companys i amics i algunes s'interrogava i posava dubtes sobre el seu lesbianisme. Després del seu alliberament, en una gira propagandística contra l'amenaça d'execució de Sacco i de Vanzetti, conegué la militant wobblie Elizabeth Gurley Flynn, amb qui es lligà sentimentalment i acabarà convivint durant 10 anys. El 15 de maig de 1927 Harriet Speckart morí a Seaside (Oregon) d'un tumor cerebral i Mary s'instal·là a Porland amb son pare. Marie Equi va morir oblidada de tothom el 13 de juliol de 1952 a l'hospital Fairlawn de Portland (Oregon, EUA).

    ***

    Notícia de la naturalització de Primo Tognacci apareguda en el "Journal Officiel de la République française" del 21 de juliol de 1929

    Notícia de la naturalització de Primo Tognacci apareguda en el Journal Officiel de la République française del 21 de juliol de 1929

    - Primo Tognacci: El 7 d'abril de 1885 neix a Rímini (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Primo Tognacci. Per les seves activitats anarquistes, cap el 1925, es va veure obligat a refugiar-se a França. L'11 de juliol de 1929 va ser naturalitzat francès i residia a Bethoncourt (Franc Comtat, Arpitània), on treballava de paleta. En 1929 era pare de sis infants (Joséphine, Albert, Dinanée, Alfred, Armand i Vanzetti). En 1937 figurava en un llistat d'anarquistes a vigilar, sobretot durant els viatges oficials de representants de governs estrangers, establerta per la policia francesa. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

    ***

    Foto policíaca de Mario Mantovani

    Foto policíaca de Mario Mantovani

    - Mario Mantovani: El 7 d'abril de 1897 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Mario Mantovani, que va fer servir diversos pseudònims (Lucio Adorni, Mario Ferrarini,Lucio Adali). Es crià al barri milanès de Greco i, després de l'escola elemental, aprengué l'ofici de tipògraf, professió en la qual romandrà la resta de sa vida. Començà a militar molt jove en el moviment anarquista, en el sector anarcoindividualista, i mantingué estrets contactes amb els socialistes«maximalistes». A partir de 1914 col·laborà en el periòdic anarquista milanès Il Ribelle. En aquesta època, amb Federico Giordano Ustori, va ser considerat com un «anarquista perillós» i vigilat per les autoritats de manera especial. L'agost de 1915 va ser detingut per«incitació a la revolució» i el novembre d'aquell any es declarà insubmís al servei militar i fugí clandestinament, amb Federico Giordano Ustori, a Suïssa. D'antuvi s'establí a Saint-Prex (Vaud, Suïssa), hostatjat per Dario Fieramonte. En 1915 freqüentà les reunions a la Casa del Poble de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i l'agost d'aquell any va ser denunciat per la policia suïssa per«propaganda subversiva». En aquesta època, gràcies a Marcel Lamauve, col·laborà en el grup editor del periòdic francoitalià Le Réveil Anarchiste, al voltant del propagandista anarquista Luigi Bertoni, i, mitjançant sa germana Anita, feia arribar fons econòmics als companys milanesos. Després passà a Berna (Berna, Suïssa), on trobà Macchi Eugenio. El gener de 1919 passà a Munic (Baviera, Alemanya), on restà uns mesos de passada cap a la Rússia revolucionària; hi va arribar clandestinament, amb l'anarcoindividualista Enrico Arrigoni (Brand), viatjant gairebé sempre a peu. Sense documents, a Moscou, va ser detingut per la txeca i gràcies a la intercessió d'Angelica Balabanov, que havia conegut a Suïssa, aconseguí la llibertat. De tornada, amb documentació falsa expedida per la III Internacional Comunista, passà per Budapest (Hongria), aleshores en plena revolució, amb el temor de ser pres per un rus blanc en fuita, i per Viena (Àustria), on es va presentar al consolat italià fingint ser un presoner de guerra. El gener de 1920 retornà a Milà, però va ser detingut a Milà i posat a disposició de les autoritats militars, les quals el van destinar a un destacament de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia). Després d'una conferència revolucionària, desertà i marxà cap a Espanya, on residí un any. Expulsat d'allà, va ser repatriat i el 26 de gener de 1921 va ser detingut a Gènova (Ligúria, Itàlia); jutjat, el 18 d'abril d'aquell any va ser condemnat a un any i mig de presó per«deserció». El 22 de maig de 1922 va ser alliberat de la presó de Gradisca d'Isonzo (Friül). De bell nou a Greco, treballà de tipògraf i fou un dels animadors del Comitè per a les Víctimes Polítiques (CPVP). Detingut i empresonat en diferents ocasions, com ara el febrer i el maig de 1925, el juny de 1928 passà clandestinament a França i sota diverses identitats (Luis Adorni,Mario Ferrarini, etc.) s'instal·là d'antuvi a Rivery (Picardia, França), des d'on col·laborà en el periòdic anarquista Fede. Després s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França) i freqüentà nombrosos militants anarquistes italians, com ara Luigi Fabbri, Virgilio Gozzoli, Camillo Berneri i Leonida Mastrodicasa. Detingut a la seu de la Llibreria Internacional de París, l'abril de 1930 va ser expulsat del país. Marxà cap a Bèlgica (Brussel·les i Lieja), on milità en el grup editor dePensée et Action, animat per Marcel Dieu (Hem Day). En aquestaèpoca col·laborà en nombroses publicacions llibertàries italianes, com ara Guerra di Classe, Lotte Sociali,L'Adunata dei Refrattari, Il Risveglio,Eresia di Oggi e di Domani, L'Aurora, etc. Membre del Comitè de Defensa Anarquista (CDA), va ser, amb Luigi Bertoni i Luigi Fabbri, encarregat de l'edició en tres volums dels escrits d'Errico Malatesta. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 fou delegat al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França); promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. També participà en la campanya per obtenir l'alliberament de Francesco Ghezzi i Alfonso Perrini empresonats a la URSS. En 1936, amb Hem Day, participà en la campanya de suport a la Revolució espanyola (Comitè Anarquista Pro Espanya), sobretot en el reclutament de voluntaris i en la recaptació de fons econòmics, i formà part, amb altres (Umberto Marzocchi, Rivoluzio Gilioli, Hoche Meurant, etc.), del grup que, el setembre d'aquell any, s'ocupà a la frontera francobelga, des de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), del tràfic d'armes destinat als companys del sud. En 1938 va ser membre del comitè directiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Brussel·les (Bèlgica), juntament amb Hem Day, Desmet, Ernestan i Vittorio Cantarelli. Després de l'esclat de la II Guerra Mundial, l'11 de maig de 1940 va ser detingut, com molts altres estrangers, a Brussel·les per la policia belga i internat a Bruges (Flandes Occidental, Flandes), on patí maltractes; posteriorment va ser tancat al camp de concentració de Lombartzijde (Flandes Occidental, Flandes), amb altres anarquistes italians, i d'on fou ràpidament alliberat per l'avanç de les tropes nazis. Arribà a Brussel·les i demanà el repatriament a Itàlia. Detingut a la frontera de Brenner (Tirol) el 17 de juliol de 1940, va ser jutjat i condemnat a cinc anys de confinament a illa de Ventontene, on arribà el 24 de setembre d'aquell any. El 25 de juliol de 1943 va ser traslladat al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia), d'on fou alliberat el 8 de setembre d'aquell any. Marxa immediatament cap a Milà, on s'integrà en la Resistència armada. Fou un dels organitzadors, amb Antonio Pietropaolo, Germinal Concordia i Mario Orazio Perelli, de la Brigada«Malatesta-Bruzzi», formada per partisans anarquistes, i de la qual va ser nomenat comissari polític i amb la qual participà el 25 d'abril de 1945 en els combats per l'alliberament de Milà. Després de la II Guerra Mundial, creà, amb Ivan Aiati, i dirigí el setmanari clandestí milanès Il Comunista Libertario (1944-1945), òrgan de la Federació Comunista Llibertària Italiana (FCLI) llombarda, i del seu continuadorIl Libertario (1945-1961). Entre els anys 1940 i 1960 participà en gairebé tots els congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i a començaments dels anys cinquanta, durant la ruptura entre la FAI i els Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), formats per joves comunistes llibertaris «plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini, intentà servir de mediador entre les dues postures, oferint als darrers les pàgines d'Il Libertario, fet pel qual va ser durament criticat per la tendència lligada a L'Adunata dei Refrattari. Sempre en relació amb el moviment llibertari suís, entre l'1 i el 2 de maig de 1954 fou delegat del Grup Anarquista de Zuric al Congrés Nacional de la FAI que se celebrà a Liorna (Toscana, Itàlia). En 1961, després de la desaparició d'Il Libertario, s'instal·là a Roma, on en 1966 s'integrà en la redacció i en la gestió del setmanari de la FAI Umanità Nova, funció en la qual restarà fins al 1971. L'agost de 1968 fou un dels delegats italians al Congrés de les Federacions Anarquistes celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia). A començament dels anys setanta retornà a Llombardia. Mario Mantovani va morir el 4 de març de 1977 a Limbiate (Llombardia, Itàlia). Documentació seva es troba dipositada al Circolo di Studi Sociali «Errico Malatesta» de l'Arxiu Històric de la FAI.

    Mario Mantovani (1897-1977)

    ***

    Ciro Beltrandi

    Ciro Beltrandi

    - Ciro Beltrandi: El 7 d'abril de 1900 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el mestre d'escola elemental i militant anarquista Ciro Beltrandi. Fou fill d'Antonio Beltrandi i de Maria Rosa Frontali. De jove formà part de la Federació de la Joventut Socialista, quan en aquellaèpoca encara mantenia posicions revolucionàries i antimilitaristes. Després de la Gran Guerra s'adherí als grups anarquistes i en 1920 començà els estudis de pedagogia a la Universitat de Bolonya. L'11 de juliol de 1921 a Imola fou apallissat per un escamot feixista i es defensà a trets. Detingut per haver disparat l'exrepublicà Mansueto Cantoni, esdevingut cap del feixisme local, i inculpat de temptativa d'homicidi, fou condemnat el 16 de maig de 1924 a nou mesos i 10 dies de presó. Però fou alliberat per una amnistia i per fugir de la repressió feixista s'instal·là a Roma. En 1926 passà clandestinament a França. Després de viatjar per Moscou i per Odessa en 1927, entre 1929 i 1930 s'instal·là a Suïssa, on fou ajudat per companys arran d'una hospitalització per tuberculosi. Després de viure entre Suïssa i Bèlgica, freqüentant diversos sanatoris (Ginebra, Zuric, etc.), tornà a França, on entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 representà els grups de Savoia en el II Congrés Anarquista dels Exiliats Italians realitzat a Puteaux i on es decidí la publicació del periòdic Lotte Sociale (1933-1935), els principals redactors del qual foren Leonida Mastrodicasa, Virgilio Gozzoli, Amleto Astolfi i Remo Franchini. A causa de la seva mala salut no podia treballar i sobrevivia gràcies a la solidaritat dels companys. El 16 de juliol de 1935 fou detingut per expulsar-lo, però el seu estat de salut ho impedí i s'instal·là a Chambéry amb sa mare, on col·laborà amb el grup «Giustizia e Libertà». A finals de 1936 marxà a Barcelona (Catalunya) per ocupar-s'hi en tasques de propaganda anarquista. El 6 de març de 1937 deixà Barcelona i amb Giuseppe Tinti retornà a França. El 8 d'octubre de 1938 fou expulsat d'aquest país i es refugià a Brussel·les amb el suport dels companys Ugo Guadagnini i Celso Bendanti, naturals d'Imola. Ciro Beltrandi va morir el 7 de maig --alguns apunten el 9 de maig-- de 1941 en un hospici de Brussel·les (Bèlgica).

    ***

    Josep Oliver Calle

    Josep Oliver Calle

    - Josep Oliver Calle: El 7 d'abril de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Oliver Calle. Fou membre del Sindicat d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. L'octubre de 1926 es casà amb María Pérez Ortiz, amb qui tindrà dos infants, José i Pilar. Amb el triomf feixista s'exilià a França i durant l'ocupació alemanya fou un dels reorganitzadors, amb José Berruezo, de la CNT a la resclosa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Expert en direcció escènica, organitzà un grup teatral francoitaloespanyol. En 1946 col·laborà en el periòdic Exilio, publicat a Aynès (Alvèrnia, Occitània), que va ser la primera publicació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili que s'edità a França. Arran de l'escissió, fou membre de la Federació Local d'Aynès de la CNT, de tendència«col·laboracionista». Josep Oliver Calle va morir el gener de 1979.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    William Godwin

    William Godwin

    - William Godwin: El 7 d'abril de 1836 mor a Londres (Anglaterra), enfonsat en la misèria i víctima dels atacs de la premsa conservadora, el pensador i teòric anglès, precursor de l'anarquisme, William Godwin. Havia nascut el 3 de març de 1756 a Wisbeach, al comtat de Cambridge (Anglaterra). D'antuvi pastor protestant dissident, abandona la religió i publica, en 1793, Disquisició sobre la justícia política, obra filosòfica que conté les principals bases polítiques i econòmiques de l'ideal llibertari. Considera que «tot govern és un mal», ja que és una«abdicació del nostre propi judici i de la nostra consciència», un fre en la recerca de l'harmonia entre els homes, un objectiu que es realitzarà per mitjà de l'educació lliure, únic mitjà de destruir les supersticions de la religió i de la temptació totalitària. Sa primera esposa, Mary Wollstonecraft, qui publicà en 1792 Reivindicació dels drets de les dones, li donarà una filla, Mary, qui esdevindrà més tard companya del poeta Percy Busshe Shelley, qui es veurà conquistat per les idees de Godwin --Mary Wollstonecraft Shelley (Mary Shelley) serà l'autora del cèlebre Frankenstein. El seu pensament tindrà una considerable influència en el moviment socialista i anarquista, tan britànic com europeu i americà.

    ***

    Necrològica de René Dolié aparegua en el diari parisenc "La Lanterne" del 8 d'abril de 1917

    Necrològica de René Dolié aparegua en el diari parisenc La Lanterne del 8 d'abril de 1917

    - René Dolié: El 7 d'abril de 1917 mor a París (França) el propagandista anarquista i maçó, i després ultranacionalista, René Christian Michel Joseph Dolié. Havia nascut  el 4 d'agost de 1887 a Liborna (Aquitània, Occitània). Es guanyava la vida com a obrer electricista. A començaments del segle XX fou col·laborador del periòdic L'Anarchie, d'Albert Libertad. El 7 de gener de 1907, a La Libre Discussion de París (França), va fer la conferència «Les conditions d'existence dans la societé et comment les transformer». Entre setembre i novembre de 1909 fou gerent del periòdic anarquista revolucionari Les Révoltés, on col·laboraven Jean Goldsky, Christian Dernoile, Charles Malato, Eugène Peronnet i el doctor Marc Pierrot, entre d'altres. En la primavera de 1910 era membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari i participà en la seva campanya. També fou membre de l'Aliança Comunista Anarquista (ACA) de Georges Durupt. Més tard reemplaçà Eugène Martin com a administrador delegat de la impremta comunista revolucionària«L'Espérance», oberta a partir del 15 de juny de 1910 al número 3 del carrer Steinkerque del XVIII Districte de París, però ben aviat cedí el càrrec a Jacques Long. El 30 de juny de 1910, a la sala del Restaurant Coopératif (núm. 49 del carrer de Bretagne), va fer la xerrada«La propagande anarchiste. L'action révolutionnaire. L'imprimerie communiste L'Espérance». En aquesta època vivia al número 262 del carrer dels Pyrénées del XX Districte parisenc. L'agost de 1910 va fer una gira propagandística per l'est d'Occitània dins del marc d'una campanya contra els treballs forçats als batallons disciplinaris africans (Biribi). El setembre d'aquell any, participà en la reorganització del periòdic Le Libertaire, però va ser marginat el novembre per haver-se pres «excessives llibertats» –durant la vaga de ferroviaris d'octubre de 1910, amb Henry Combes i Georges Durupt van imprimir, sense el consentiment de la resta de la redacció, un número especial de Le Libertaire encoratjant les temptatives d'atemptats i, a resultes d'aquesta edició, els locals del periòdic van ser escorcollats per la policia i tres militants detinguts. Un cop fora de la redacció de Le Libertaire, formà part, amb Combes i Durupt, del Grup Anarquista de Montmartre. Entre octubre i novembre de 1910 participà en la creació de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i en la mateixa època, sempre amb Combes i Durupt, intentà, sense èxit, editar un nou òrgan d'expressió anarcocomunista. Després milità en el grup del XVIII Districte de París de l'FRC i s'acostà al es posicions del grup editor de La Guerre Social, de Gustave Hervé. L'abril de 1911 entrà a formar part, amb Miguel Almereyda, Jean Goldsky, René Petit i LucienÉverard, del comitè executiu dels Joves Guardes Revolucionaris (JGR). El maig de 1911 abandonà l'FRC al darrera d'Éugene Merle i d'Almereyda. El 3 d'agost de 1911 va ser detingut, com a«Cap de la Seguretat Revolucionària», juntament ambÉmile Méo (Tissier) i Jean Goldsky, i tancat a la presó parisenca de La Santé acusat del segrest de tres sindicalistes (Bled, Dudragne i Métivier) per jutjar-los en un «tribunal revolucionari» com a confidents de la policia; a finals d'agost es declarà en vaga de fam reivindicant el règim de pres polític, organitzant-se una campanya de suport portada a terme per la Confederació General del Treball (CGT), la Unió dels Sindicats del Sena i els JGR. Posteriorment evolucionà cap el «socialisme ultranacionalista» de Gustave Hervé i, en el número del 10 de desembre de 1912 de La Guerre Sociale, fou un dels signants de la declaració «Pourquoi nous entrons au Parti socialiste» (Perquè entrem en el Partit Socialista). El novembre de 1913, amb Merle i Almereyda, fou un dels fundadors del periòdic Le Bonnet Rouge i ocupà el càrrec de secretari de redacció. A començaments de 1914 entrà en la lògia maçònica«La Fidélité» de París. El 31 de juliol de 1914 fou testimoni, quan sopava amb la seva esposa, de l'assassinat del polític socialista Jean Jaurès al Café du Croissant de París. Exempt de fer el servei militar i inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, el 19 de novembre de 1914 continuava en aquesta posició. El març de 1917 fundà i dirigí el diari Agence Républicaine d'Informations Politiques, Financières, Économiques. René Dolié va morir súbitament el 7 d'abril de 1917 al seu domicili del número 57 del carrer Gambetta de París (França) i fou incinerat en 10 d'abril al cementiri parisenc de Père-Lachaise. L'abril de 1918, quan el «Procés de Le Bonnet Rouge», sa vídua testimonià en el judici.

    ***

    Otto Karmin

    Otto Karmin

    - Otto Karmin: El 7 d'abril de 1920 mor sobtadament a Chêne-Bougeries (Ginebra, Suïssa) l'historiador, lliurepensador, propagandista de l'ateisme i pensador anarquista Otto Karmin. Havia nascut el 28 de març de 1882 a Curlàndia (Imperi rus; actualment Letònia). Sos pares van ser Frédéric Karmin, enginyer, i Élise Kortschoner. En 1898 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Estudià ciències socials a Ginebra, Londres, Halle i Heidelberg. En 1902 traduí l'obra de Paul Eltzbacher L'Anarchisme, autèntic bestseller de l'època. En 1904 entrà com a professor a la Universitat de Ginebra i en 1905 es doctorà en filosofia. Durant la Gran Guerra fou secretari de l'Oficina Internacional de la Libre Pensée. El 25 d'octubre de 1918 participà a Plaimpalais, amb L. Willemin, E. Neher i Alfred Amiguet, en un gran míting de protesta contra el tractament inhumà infligit a l'anarquista Luigi Bertoni. S'especialitzà en l'estudi del paper jugat per la religió en la societat i en la francmaçoneria. Com a historiador publicà nombrosos articles, especialment sobre la Revolució francesa i l'Imperi, així com diferents biografies (Nicolas de Condorcet, Turgot, François Villegardelle, Francis d'Ivernois, Sylvain Maréchal, etc.). Dirigí la Revue Historique de la Révolution française et de l'Empire (1910-1923) i fou redactor del periòdicLe Chênois. Membre de l'Institut Nacional Ginebrí (ING), impartí cursos en el Col·legi Lliure de Ciències Socials de París. Fou secretari del Comitè Internacional per a la construcció del monument dedicat a Miquel Servet. Entre les seves obres destaquen Sur la terminologie des doctrines politiques et sociales (1904), Vier Thesen zur Lehre von den Wirtschaftskrisen (1905), Les doctrines médicales. Leur évolution (1905, amb Édouard Boinet), La Legge del Catasto fiorentino del 1427 (1906), Peut-on rester chrétien? Conférence faite à l’hôtel de ville de Lausanne, le 27 janvier 1907 (1907), Michel Servet et Voltaire (1908), Jules Barni und seine Verdienste um die Ausbreitung der deutschen Philosophie in Frankreich (1908), Le problème du Bien. Conférence faite à Bienne, au Lode et à Saint-Imier les 30 et 31 mars et le 2 avril 1908 (1908), Avant la guerre (1909), Une offrande genevoise à l'Assemblée nationale (1909), L'apprentissageà Genève de 1539 à 1603 (1910), Les prétentions du catholicisme contemporain (1910), Documents sur l'histoire religieuse de Genève à l'époque de la restauration (1910), Tableaux chronologiques pour servir à l'étude de l'histoire des systèmeséconomiques et socialistes de 1500 à 1886 (1911), Serveto-Bruno (1911, amb Nicola Checchia), La question du sel pendant la Revolution (1912), Unécrit inédit contre Simonde de Sismondi,économiste (1913), Essai sur les dernières années du régime corporatifà Genève (1793-1798) (1913), Dieu, le christianisme et la guerre mondiale (1916). Estava casat amb Jeanne Friedländer. Als arxius de la Hoover Institution de la Universitat d'Stanford (Califòrnia, EUA) es conserva correspondència seva amb destacats intel·lectuals de l'època (Friedrich Wilhelm Foerster, Piotr Kropotkin, Franz Oppenheimer, Elisée Reclus, Hans Vaihinger, etc.) i a l'Institut de França de París existeix un Fons Karmin sobre economia política, moviments socials i la Comuna de París; també a la Biblioteca Unversitària «Svetozar Markovic» de Belgrad (Sèrbia) existeix un important fons seu sobre la Revolució francesa.

    Otto Karmin (1882-1920)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 04/07/17--19:59: Junta de 21 de març
  • A continuació teniu el resum de la Junta de Govern del 21 de març. Aquests resums s'haurien de publicar a la pàgina web municipal. Destaca l'adjudicació del contracte administratiu d’obres del projecte “Rehabilitació i millora de l’eficiència energètica de l’enllumenat públic de diverses zones del municipi de Pollença” 

    1.- Aprovació, si procedeix, de l’ acta de la sessió anterior.

     

    2. URBANISME

    LLICÈNCIES

    1.- Dació de compte de Decrets de Batlia de concessió de llicència:

    Un total de 188, 162 comunicacions prèvies i 26 d’obra major.

    3. HISENDA

    3.1.- Relació de despeses

    Dins de les factures amb objecció trobam les habituals com la de la quota a Asisa, de escola viva, factures de tasques de manteniment, publicitat, impremta, varis tècnics, entre ells els informàtics que ja han caducat, l’smoe, l’escola d’adults, el manteniment de les impulsions, la recollida i acollida d’animals o l’escoleta.

    Entre les factures sense objecció, a part de les que es paguen amb regularitat i cada mes, destaquen a la fi la retolació en català del parc de Bocchoris, una tasca que s’hauria d’haver fet ja de bon principi,8.468,84 al Consorci Tic o els32.691,70 euros de les obres de la plaça Xaloc.

    3.2.- Recursos i reclamacions

    Aquest punt es retira de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes de què tractar.

    3.3.- Varis

    3.3.1.- Aprovació de la devolució i baixa del rebut de fems i denegació de la devolució de la taxa de clavegueram.

    3.3.2.- Aprovació de la devolució d’ingressos indeguts en concepte del 5% d’obra d’ampliació que contempla la Disposició Addicional Quarta de la Llei 8/2012, de Turisme de les Illes Balears.

    3.3.3.- Denegació de la reducció econòmica per retirada de 2 taules i 8 cadires els diumenges durant les hores del mercat.

    3.3.4.- Concessió de llicencia per ocupació de via pública amb un aparca bicicletes.

    3.3.5.- Aprovació de la Proposta de Batlia per acceptar la fórmula de taquilla inversa del concert amb el grup Etzel.

    3.3.6.- Aprovació de la Proposta de Batlia per acceptar la fórmula de taquilla inversa de l’ obra “HANNAA DELS 3 PAÏSOS”.

    3.3.7.- Aprovació de les bases que han de regir la convocatòria dels Premis Pollença de Literatura 2017.

    3.3.8.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb expositors.

    3.3.9.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb expositors.

    3.3.10.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb expositors.

    3.3.11.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb expositors.

    3.3.12.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb expositors.

    3.3.13.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb expositors.

    3.3.14.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb expositors.

    3.3.15.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb expositors.

    3.3.16.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires.

    3.3.17.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.18.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.19.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.20.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires.

    3.3.21.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.22.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.23.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.24.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.25.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.26.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.27.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.28.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.29.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.30.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.31.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires.

    3.3.32.-Aprovació de la imposició de 2.500.000 euros a un dipòsit a 12 mesos a tipus interés del 1% a l’entitat NOVOBANCO S.A.

    4.- RÈGIM INTERIOR I PERSONAL

    4.1.- Guals

    4.1.1.- Concessió de reserva permanent de via pública per entrada de vehicles particulars-gual-.

    4.1.2.- Concessió de reserva permanent de via pública per entrada de vehicles particulars-gual-.

    4.2.- Taxis

    Aquest punt es retira de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes de què tractar.

    4.3.- Varis

    4.3.1.- Concessió de reserva d’estacionament per a persones amb mobilitat reduïda.

    4.3.2.- Resolució d’expedient sancionador per incompliment de l’ordenança de Policia i Bon Govern

    Es desestimen les al·legacions i es resol amb una sanció de 300 euros.

    4.3.3.- Aprovació del Conveni per a la realització de pràctiques acadèmiques externes curriculars i extracurriculars d’estudiants de grau i postgrau de títols oficials i propis de la UIB.

    4.4.- Personal

    4.4.1.- Aprovació de concessió d’ajuda econòmica per a matrícula a un funcionari interí.

    4.4.2.- Aprovació de gratificació per complir 25 anys d’antiguitat dins el servei.

    4.4.3.- Aprovació de gratificació per complir 25 anys d’antiguitat dins el servei.

    4.4.4.- Aprovació de gratificació per complir 25 anys d’antiguitat dins el servei.

    4.5.- Cementiri municipal

    4.5.1.- Atorgament, si procedeix, de dret funerari / Columbari

    5.- CONTRACTACIÓ

    5.1.-Dació de compte de la Resolució de Batlia núm. 142 de 9 de març de 2017 de requeriment de documentació a l'empresa ELECNOR S.A., per a l'adjudicació del contracte de "Rehabilitació i millora de l'eficiència energètica de l'enllumenat públic de diverses zones del municipi de Pollença" (Exp. núm. 5/2017/ Llibre Contractació 2017).

    5.2.- Aprovació de la pròrroga del contracte del Servei d'activitats aquàtiques i socorrisme a les piscines municipals coberta i descoberta de Pollença.

    Es prorroga un any més, fins el 17 de novembre de 2017, el contracte a l’empresa Fonaesport SL, per un import de 118.217 euros.

    5.3.- Adjudicació del contracte administratiu d’obres del projecte “Rehabilitació i millora de l’eficiència energètica de l’enllumenat públic de diverses zones del municipi de Pollença”

    S’adjudica a l’empresa ELECNOR S.A. per un import de 511.555’15 euros.

    6.- VARIS

    6.1.- Resolució d’expedient de Responsabilitat Patrimonial.

    Es desestima la reclamació presentada.

    6.2.- Resolució d’expedient de Responsabilitat Patrimonial.

    Es desestima la reclamació presentada.

    6.3.- Resolució d’expedient de Responsabilitat Patrimonial.

    Es desestima la reclamació presentada.

    6.4.- Aprovació del Protocol d’actuacions davant atacs de cans a animals de producció ramadera.

    6.5.- Autorització a l’Associació Pro- Ajuda a persones amb discapacitats (PRODIS) per a l’explotació de la Taverna amb motiu de la Fira del Vi de l’any 2017 durant els dies 6 i 7 de maig de 2017.

    6.6.- Aprovació de la modificació del conveni/s amb l’Associació de Famílies de Persones amb Trastorns de l’Espectre Autista i Trastorn de la Comunicació Social de cessió d’ús d’una aula del col·legi Costa i Llobera fora de l’horari escolar.


     


    0 0

    MÉS per Mallorca manifesta:
    1.- El nostre compromís amb la transparència i tal com ens hem compromès, penjam totes les factures de les campanyes electorals de maig de 2015 relacionades amb RegioPlus Consulting.
    2.- Aquestes 3 factures són una per a coordinar i dirigir les eleccions municipals (14.441,57€), una per a les eleccions al Consell (15.801,39) i una per a les eleccions autonòmiques (17.209,83€). El total d’aquestes factures és de 47.452,79€.
    3.- La feina es va fer i es va pagar.

    0 0

    [08/04] «Ça Ira!» - Facerías - Sagra - Aubry - Lassalas - Real Pérez - Pérez Bouzas - Sartin - Misèfari - Latorre - Salamé - Sánchez Ferlosio - Albert -Órtore - Girard - Delesalle - Alaiz - Cecili - Leval - Lusvardi - Torróntegui

    Anarcoefemèrides del 8 d'abril

    Esdeveniments

    Capçalera de "Ça Ira!"

    Capçalera de Ça Ira!

    - Ça Ira!: El 8 d'abril de 1931 surt a Agen (Aquitània, Occitània) el segon número del periòdic anarcocomunista Ça Ira! Journal local et d'avant-garde. Es desconeix la data de sortida del primer número, del qual no s'ha conservat cap exemplar. Sembla que es va crear en ocasió de la gira de conferències que Sébastien Faure va fer a Agen, les quals publicitava. Portava l'epígraf «El nostre enemic és el nostre patró», de Jean de La Fontaine. D'antuvi bimensual, passà a mensual a partir del número 5 i llevà del subtítol «Journal local». La gerent fou Charlotte Musky. Hi trobem articles d'André Bernard, H. Bleno, Caliban, P. Celton, L. Coster, Crudelis, René Devry, Epsilon, Sébastien Faure, G. Hesse, Jaurès, G. Jayart, Laurent, Denise Meissonier, J. Millasseau, Paul Mounier, Charlotte Musky, Nadaud, F. Reault, Maurice Rostand, M. Theureau, Samuel Vergine i Yannic, entre d'altres. L'últim número conegut és el 9, de juny de 1932. Només es conserven exemplars d'aquesta publicació a la Biblioteca Nacional de França.

    ***

    Josep Lluís Facerías

    Josep Lluís Facerías

    - Bomba de Facerías: El 8 d'abril de 1950 el guerriller anarquista Josep Lluís Facerías diposita una potent bomba en una finestra de la comissaria de Lonja, al carrer Ample, número 23, de Barcelona (Catalunya), i en esclatar fereix sis policies, alguns de gravetat, i causa importants danys materials. Aquesta bomba va provocar una gran confusió ja que a prop d'on va explotar hi vivia Rafael López Moreno, un dels caps del servei d'espionatge encarregat especialment dels«Serveis d'Informació a França» i principal organitzador de la infiltració d'elements addictes en les organitzacions antifranquistes de l'exili.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Ramón de la Sagra

    Ramón de la Sagra

    - Ramón de la Sagra: El 8 d'abril de 1798 neix a la Corunya (La Corunya, Galícia) el científic naturalista, sociòleg, economista, pedagog, escriptor, polític, maçó i intel·lectual protoanarquista Ramón Dionisio José de la Sagra y Peris --també citat Périz. Fou fill d'una família de la burgesia mercantil il·lustrada enriquida amb el comerç colonial amb Amèrica; son pare, Lorenzo Martínez de la Sagra, era comerciant i sa mare es deia Antonia Rodríguez Perís. Després d'estudiar a l'Escola Nàutica del Consolat de Mar de la Corunya, en 1815 passà al Reial Col·legi d'Apotecaria de Sant Carles de la Universitat de Santiago de Compostel·la i entre 1816 i 1818 estudià Matemàtiques Sublims amb Domingo Fontán i començà Medicina i Anatomia. En 1819 conegué Casiano de Prado, amb qui es traslladà a la Universitat d'Alcalá de Henares (Madrid), on en 1820 acabà els seus estudis, mostrant especial predilecció per les ciències naturals. Perseguit per la Inquisició a causa del seu liberalisme i les seves idees racionalistes, restà un any empresonat. En 1819 edità els primers textos d'Immanuel Kant a Espanya. En 1820, amb el triomf liberal, s'instal·là a Madrid, on contribuí a la publicació del periòdic El Conservador, periòdic liberal anomenat així per antífrasi. En 1822 es casà amb Manuela Turnes del Río Maldonado. El 25 de juny de 1823 s'embarcà cap a L'Havana (Cuba) per realitzar una missió científica com a director del seu Jardí Botànic, estada que es perllongarà 12 anys. En 1824 se li creà la càtedra de Botànica de l'Escola d'Agricultura. Entre 1827 i 1830 edità els Anales de Ciencias, Agricultura, Comercio y Artes, a més de textos sobre geologia, botànica, agronomia i economia. En 1831 publicà Historia económica-política y estadística de la Isla de Cuba, que li atorgà prestigi mundial com a científic i antecedent de la seva monumental Historia física, política y natural de la Isla de Cuba (1832-1861). A l'illa defensà l'abolició del tràfic negrer contra les tesis, aleshores decididament esclavistes, de José Antonio Saco i va fer amistat amb l'exiliat belga Jean Hippolyte Colins, fundador del«socialisme racional», qui el va influir especialment. Entre el 20 d'abril i el 23 de setembre de 1835 viatjà pels Estats Units, país del qual sortí força impressionat, amb va fer amistat amb Nicolaus Heinrich Julius i el saintsimonià Michel Chevalier, i fruit del viatge del qual publicà el seu llibre Cinco meses en los Estados-Unidos de la América del Norte, que publicà a París l'any següent i ple d'observacions econòmiques, socials i polítiques. Després, durant el mateix 1835, tornà a Europa. D'antuvi residí un temps a París (França) i en 1837 retornà a la Península. En 1837, 1838 i 1840 fou elegit diputat per La Corunya, amb un programa modernitzador i pioner en nombroses qüestions (criminologia, prostitució, educació, ensenyaments especials, economia, etc.). En aquests anys s'afilià a la francmaçoneria gallega. Sovint viatjà arreu d'Europa, prestant atenció sobre el més innovador de l'època en tots els camps --fou el primer que parlà de krausisme, ja que havia conegut a Brussel·les Heinrich Ahrens, deixeble de Karl Christian Friedrich Krause. En 1838 promogué la fundació de la Societat Filantròpica de Madrid, dedicada a les reformes judicial i penitenciària i a l'ensenyament a cecs i sordmuts. Aquest mateix any inaugurà una sèrie de lliçons magistrals a l'Ateneu de Madrid on palesà la misèria del poble espanyol i la necessitat de la seva regeneració. En 1840 creà una Sala de Lactància i una escola, sota el nom d'Asil de Cigarreres, a la finca que havia estat Casino de la Reina (Madrid). Després emprengué activitats empresarials amb poc èxit a les comarques malaguenyes. El seu prestigi com a economista i sociòleg aixecà aprensions per les seves crítiques a la societat burgesa i per seu reformisme socialitzant. Durant la dècada dels quaranta formà part del cercle intel·lectual d'Antolín Faraldo a Santiago de Compostel·la, amb qui fundà en 1845 El Porvenir, considerat per molts com el primer periòdic anarquista de la Península i que fou suprimit per un decret del general Ramón María Narváez. A Madrid edità la Revista de los intereses materiales y morales. Periódico de doctrinas progresivas en favor la Humanidad, on reivindicava la reforma social, inici de la seva etapa socialista. En aquesta època també va escriure nombrosos fulletons denunciant l'absurditat de l'ordre social imperant i del liberalisme econòmic. S'acostà al pensament de Pierre-Joseph Proudhon i entre 1848 i 1849 col·laborà amb aquest en la formació del Banc del Poble, i tractà de convèncer de les seves idees a diverses institucions científiques i, en última instància, al govern espanyol, publicant el llibre Banque du Peuple. Théorie et pratique de cette institution, fondée sur la théorie rationelle. Testimoni de la Revolució de 1848 a París, l'any següent fou expulsat de França per les seves «inclinacions socialistes». Acceptà ser diputat per Lugo i en les Corts defensà positures anarquitzants (col·lectivisme de la terra, supressió dels diners, etc.); titllat de«socialista» i «revolucionari», abandonà el Parlament. El rebuig a les seves idees i projectes, la ruïna econòmica i la seva progressiva vellesa, van fer que s’acostés als sectors conservadors, que el van tractar amb honors --agregat honorari de l'ambaixada d'Espanya a París, vocal del Reial Consell d'Agricultura, cònsol general de l'Uruguai a França, etc.-- i a una mena de misticisme religiós exaltat, que el portaren cap al 1857 a postures polítiques absolutistes i integristes que li ajudaren a refer la seva malmesa situació econòmica. Entre 1859 i 1869 visqué a Cuba. Fou un clar precursor de l'anarquisme peninsular. Trobem articles seus en infinitat de publicacions (El Azucarero, Boletín de Empresa, El corresponsal, La Democratie Pacifique, El Eco Hispanoamericano,Guía de Comercio, Journal desÉconomistes, Le Peuple, La Phalange, etc.) i és autor de centenars d'obres, entre les quals destaques, a més de les citades, Principios fundamentales para servir de introducción a la Escuela Botánica Agrícola del Jardín Botánico (1824), Contestación al número séptimo del Mensagero Semanal de New York (1829), Memorias de la Institución Agrónoma de La Habana (1834), Breve idea de la administración del comercio y de las rentas de la Isla de Cuba durante los años de 1826 a 1834 (1836), Apuntes destinados a ilustrar la discusión del artículo adicional al proyecto de Constitución que dice: «Las provincias de Ultramar serán gobernadas por leyes especiales» (1837), Voyage en Hollande et en Bilbao, Belgique sous le rapport de l'instruction primaire, desétablissements de bien faisance et des prisons, dans les deux pays (1839 i 1844 en castellà), Lecciones de economía social (1840), Investigaciones para enriquecer las fincas del Real Patrimonio (1841), Álbum de aves cubanas (1842), Informe sobre el estado actual de la industria belga con aplicación a España (1842), La industria algodonera y los obreros en Cataluña (1842), Reflexiones sobre la industria española (1842), Mapa geográfico de la Isla de Cuba (1842), Análisis del censo de la población de la Isla de Cuba en 1841 (1843), Atlas carcelario (1843), Discurso para la mejora del sistema carcelario, correccional y penal de España (ca. 1843),Informe sobre el estado de la industria fabril en Alemania (1843), La reforma de la Constitución de 1837, innecesaria, inoportuna y peligrosa (1844),Estudios estadísticos sobre Madrid (1844), Industria algodonera (1844),Notas de viaje escritas durante una corta excursión a Francia, Bélgica y Alemania en el otoño de 1843 (1844), Estudios coloniales con aplicación a la Isla de Cuba. De los efectos de la supresión en el tráfico negrero (1845),Sur l'inexactitude des principes economiques dans les colleges (1848), Aforismos sociales (1848), Mon contingent á l'Academie (1849), Apuntes para una Biblioteca de escritores económicos españoles (1849), Révolutionéconomique, causes et moyens (1849), Sur les conditions de l'ordre et des reformes sociales (1849), Notas para la historia de la prostitución en España (1850), Sur les produits espagnoles envoyés á l'exposition de Londres (1851), Memoria sobre los objetos estudiados en la Exposición Universal de Londres (1853), El problema de los bosques bajo el doble punto de vista, físico y social (1854), Catálogo de escritores económicos españoles (1855), Relación de los trabajos físicos y meteorológicos hechos por Don Andrés Poey (1858), Artículos varios sobre las malas doctrinas, comunicadas a la verdad católica (1859), Le mal et le remède (1859), El guano del Perú (1860), Noción del poder (1861), Lettres á M. Sainte-Beuve au sujet de ses idées philosophiques (1867),L'Ame. Démonstration de la realité deduite de l'étude des effets du chioroforme et du curare sur l'economie animale (1868), etc. Ramón de la Sagra va morir el 25 de maig de 1871 a Cortaillod (Neuchâtel, Suïssa), a casa del seu amic Adolphe Hugentobler, altre dels deixebles de Jean Hippolyte Colins.

    ***

    Émile Aubry fotografiat per Émile Appert (ca. 1871)

    Émile Aubry fotografiat per Émile Appert (ca. 1871)

    - Émile Aubry: El 8 d'abril de 1829 neix a Rouen (Alta Normandia, França) el proudhonià, internacionalista i communardÉmile Hector Aubry, que usà els pseudònims Henri Ricard i G. Durand. Fill natural de Germain Aubry, fuster, i de Victorine Dosmont, bugadera, va ser reconegut el 5 de novembre de 1831. El maig de 1850 participà en la fundació d'una associació mutualista encaminada a la creació d'un restaurant a Rouen. El 19 d'octubre de 1852 es casà amb la planxadora Louisse Blavette, amb qui tingué cinc infants, dels quals sobrevisqueren tres (Euphémie Anna, Camille i Thémis). Impressor litògraf de professió, treballà per al periòdicNouvelliste de Rouen. En 1858 intentà sense èxit aconseguí un diploma d'impressor. En 1861 muntà un negoci d'impressió, retall i engomat d'etiquetes per a filatures i enquadernacions. Entre 1863 i 1864 mantingué correspondència amb Pierre-Joseph Proudhon sobre les eleccions legislatives. En 1865 fundà per lluitar contra els monopolis el Cercle d'Estudis Econòmics (CEE), de caire proudhonià, del qual va ser nomenat secretari. Va ser un dels fundadors de la Federació Obrera de Rouen de l'Associació Internacional del Treball (AIT), que arribà a tenir més de dos-cents associats, i de la qual va ser secretari de correspondència i la representà en els congressos internacionalistes de Ginebra (1866), de Lausana (1867), de Brussel·les (1868) i de Basilea (1870). El maig de 1869 es presentà com a «candidat obrer» pel CEE de Rouen a les eleccions generals legislatives, però, malgrat treure 936 vots en dues circumscripcions, no va ser elegit. Després tornà al Nouvelliste de Rouen i el gener de 1870 fundà a Rouen el periòdic internacionalista La Réforme Sociale. Organe de l'affranchissement du prolétariat, pel qual va ser condemnat a penes de presó i de multes en tres ocasions per injúries i difamació. Mantingué una interessant correspondència amb Eugène Varlin sobre temes referents a l'organització de la Internacional. Va ser candidat a les eleccions municipals, celebrades entre el 6 i el 7 d'agost de 1870, pel«Comitè Electoral Obrer». El 30 d'agost de 1870 va ser jutjat a Rouen amb altres quatre companys (Jean-Claude Creusot, Eugène Piéton, Arnoux-Antoine Régnier i Pierre-Victor Julieu) i condemnat l'endemà a sis mesos de presó i 500 francs de multa per«associació il·legal» (CEE i AIT); però va ser amnistiat el 4 de setembre. Arran de la proclamació de la República, entre l'11 i el 25 de setembre de 1870 publicà tres números del Bulletin de la Fédération Ouvriere Rouennaise i animà el Comitè de Vigilància per lluitar contra les tropes prussianes. El 19 de novembre de 1870, amb Ernest Vaughan, parlà en una reunió pública en representació del la Federació Obrera de Rouen sobre les circumstàncies polítiques d'aleshores i el conflicte bèl·lic. Arran de la caiguda de Rouen, el 5 de desembre de 1870, es refugià, amb altres companys, a l'Havre. El 8 de febrer de 1871, fou candidat a l'Assemblea Nacional per una llista republicana i aconseguí 4.085 vots. El 16 de març de 1871 aconseguí arribar a la capital i participà en la reunió de la Internacional que prengué la decisió de fer una crida als parisencs a participar en les eleccions del 26 de març i votar per la instauració de la Comuna de París. El 18 d'abril de 1871 la Comuna el nomenà tresorer de l'administració central de correus. Quan la Comuna de París caigué, va ser detingut el 2 de maig per les tropes de Versalles a Lorient i tancat a la presó de Mazas, però va se alliberat el 14 d'aquell mes sense càrrecs --Paule Mink escrigué articles en la seva defensa en la premsa. Entre el 21 de novembre de 1871 i el 24 de febrer de 1872 visqué a Brussel·les. Reprengué l'activitat política clandestina a París i col·laborà, sota els pseudònims Henri Ricard i G. Durand, en el periòdic L'Internationale de Brussel·les. Quan va ser novament investigat pels fets revolucionaris de la Comuna, el 20 de juliol de 1873 fugí a Brussel·les. El 12 de març de 1874, el IV Consell de Guerra el condemnà en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. El 27 de novembre de 1879 va ser amnistiat, però no retornà a França. Després d'un temps a Schaerbeek, en 1881 s'instal·là a Saint-Gilles de Brussel·les on muntà un taller de litografia i fotografia al carrer d'Anglaterre que perdurà fins al 1896. Les seves opinions evolucionaren amb el temps fins fer-se partidari de les idees populistes, xovinistes i revengistes del general Georges Boulanger. En 1889, pel centenari de la Revolució, reedità sota el títol Justice et Solidarité, de l'organisation des forces sociales articles publicats en L'Internationale en 1872. Durant sa vida va escriure articles per a nombrosos  periòdics, com ara Le Réveil Normand, Le Réveil de Normandie, Le Salariat i Le Réveil Social.  Émile Aubry va morir el 23 de febrer de 1900 a l'hospici d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), on portava ingressat des del 16 d'agost de l'any anterior. En 1998 Jean-Pierre Levaray publicà l'assaig Émile Aubry et la Fédération Rouennaise (1866-1871).

    ***

    Foto policíaca d'Ernest Lassalas (2 de gener de 1894)

    Foto policíaca d'Ernest Lassalas (2 de gener de 1894)

    - Ernest Lassalas: El 8 d'abril de 1860 neix al IV Districte de París (França) l'ebenista anarquista Ernest Auguste Lassalas. L'1 de gener de 1894 va ser detingut amb nombrosos companys arran de les agafades desencadenades després de l'atemptat d'Aguste Vaillant contra la Cambra dels Diputats francesa. La policia l'acusà d'estar en estreta relació amb el Comitè Anarquista de Londres (Anglaterra) i va ser fitxat com a anarquista, però el 15 de gener va ser amollat. En aquest època vivia al número 38 del carrer Compans de París, amb sa companya i sos cinc infants, el major dels quals encara no tenia nou anys. El 4 de mars d'aquell any va ser novament detingut amb altres 12 companys; en el moment d'aquesta detenció, el joier Eugène Margaret, que aleshores era present, va insultar els agents tot cridant «Visca l'anarquia!, i també va ser apressat. Lassalas també figurava en un llistat d'anarquistes residents a l'estranger. El 4 de febrer de 1901 el seu taller d'ebenisteria i d'elaboració de mobles, situat al número 33 del carrer Damrémont de París, es va declarar en fallida. Desconeixem la data i lloc de la seva detenció.

    ***

    Manuel Real Pérez

    Manuel Real Pérez

    - Manuel Real Pérez: El 8 d'abril de 1881 neix a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Real Pérez. Estibador al port de Ferrol, en 1909 i 1912 fou membre del Comitè de la Societat de Mariners i Fogoners d'aquesta ciutat. A finals de 1915, quan era president de l'Ateneu Obrer Sindicalista, va ser detingut arran de la repressió desencadenada després d'unes agressions contra diversos patrons. L'octubre de 1921 va ser deportat. En 1923 militava en el Sindicat de Transports del Ferrol i en 1931 fou membre de la seva junta directiva. Arran dels fets revolucionaris de maig de 1933  i d'octubre de 1934 va ser empresonat. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser detingut per la Guàrdia Civil. Manuel Real Pérez va ser afusellat el 10 d'agost de 1936 a Ferrol (la Corunya, Galícia).

    Manuel Real Pérez (1881-1936)

    ***

    Retrat de Juan Pérez Bouzas

    Retrat de Juan Pérez Bouzas

    - Juan Pérez Bouzas: El 8 d'abril de 1890 neix a Ourense (Ourense, Galícia) el sabater anarquista i anarcosindicalista Juan Pérez Bouzas, també conegut per la seva versió brasilera João Peres. En 1915 emigrà al Brasil i s'instal·là el novembre d'aquell any a Rio de Janeiro, on començà a interessar-se pel moviment llibertari arran d'assistir a una conferència de José Oiticica. Entre 1917 i 1919, afiliat a l'Aliança dels Treballadors del Calçat i Classes Annexes (AACCA), prengué part en diverses vagues i moviments insurreccionals. En 1920 s'establí a São Paulo (São Paulo, Brasil) on va establir contactes amb el moviment anarquista i anarcosindicalista, militant activament en la Federació Obrera de São Paulo (FOSP). Estudià els clàssics llibertaris i segons la policia esdevingué un teòric i agitador àcrata«perillós». En 1920 també visqué a Guarantinguetá, però retornà a São Paulo, on prengué part en les vagues, piquets i manifestacions de l'època. En aquest any refugià a casa seva l'anarquista Juan Perdigón Gutiérrez (João Perdigão Gutiérrez), perseguit per la policia. En 15 de juliol de 1924 encapçalà un manifest del Comitè Revolucionari de São Paulo dirigit al Comandament Militar de les tropes insurgents que ocupaven la ciutat pel qual els anarquistes demanaven armes per lluitar al costat de la Revolució, però la petició obrera va ser negada pels militars. En la dècada dels trenta formà part de la Lliga Anticlerical. En 1934, en plena dictadura de Getúlio Dornelles Vargas, va ser detingut arran de la «Batalla de Sé» del 7 d'octubre d'aquell any, quan els anarquistes de la FOSP dissolgueren a trets una manifestació de l'Ação Integralista Brasileira (AIB, Acció Integralista Brasilera), grup feixista els membres del qual eren coneguts com galinhas-verdes (gallines verdes, en referència al color de les seves camises). Torturat i empresonat, però va ser finalment expulsat a Paranà i Santa Caterina. Després s'exilià a Rio Grande do Sul i mesos després retornà a São Paulo, per acabar instal·lant-se a Rio de Janeiro. Més tard formà part de la coordinadora antifeixista Aliança Nacional Llibertadora (ANL), la finalitat de la qual era combatre l'imperialisme i el latifundisme. Després de la caiguda del dictador Vargas, participà en 1946 en la fundació del periòdic Ação Directa, amb José Oiticica, José Romero, Manuel Peres, Amílcar dos Santos i altres. En 1953 participà en el Congrés Anarquista, realitzat a la casa de José Oiticica al barri d'Urca de Rio de Janeiro. Juan Pérez Bouzas va morir el 4 d'octubre de 1958 --algunes fonts citen el 5 de setembre-- per problemes pulmonars a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Sa companya fou l'obrera tèxtil Carolina Bassi i Ideal Peres, fill de la parella, també va ser un destacat militant anarquista.

    ***

    Foto de la policia nord-americana de Raffaele Schiavina

    Foto de la policia nord-americana de Raffaele Schiavina

    - Max Sartin: El 8 d'abril de 1894 neix a San Carlo (Ferrara, Emília-Romanya, Itàlia), en una família pagesa, el militant i propagandista anarquista individualista italoamericà Raffaele Schiavina, més conegut com a Max Sartin o Bruno.L'any 1912, en acabar l'escola, emigra als Estats Units i s'instal·la a Brockton (Massachusetts) en 1913, on descobreix l'anarquisme durant l'estiu de 1914 llegint les memòries de Kropotkin. Comença a col·laborar amb el periòdic de Luigi Galleani Cronaca Sovversiva i l'abril de 1916 n'accepta el càrrec d'administrador. L'any següent és detingut per rebutjar servir a l'Exèrcit i condemnat a un any de presó i expulsat cap a Itàlia el 9 de juliol de 1919. A Nàpolsés de bell nou detingut per les autoritats militars per deserció en temps de guerra i internat a la presó militar de Sant'Elmo, on va restar fins a l'amnistia del 2 de setembre de 1919 quan va ser portat a capitania militar i incorporat a l'Exèrcit i el 12 del mateix mes llicenciat. A començaments de 1920 reprendrà a Torí el càrrec d'administrador de Cronaca Sovversiva, de la qual enviarà 4.000 exemplars als EUA sota el fals títol d'A Storno per evitar la censura nord-americana que havia prohibit la publicació, però després de vint números el periòdic és declarat il·legal per la divulgació d'articles antimilitaristes. L'agost de 1922 és detingut i empresonat durant 15 mesos, acusat absurdament de pertànyer a l'organització «Arditi del Popolo», abans de ser finalment absolt per l'Audiència de Torí. El març 1923, fugint de l'amenaça feixista a Itàlia, s'instal·la a París on publica amb Emilio Coda i Giuseppe Mioli La Difesa per Sacco e Vanzetti, butlletí en defensa dels anarquistes italoamericans condemnats a mort. Després d'una breu estada a Londres, tornarà a París, on va treballar en la indústria tèxtil i va publicar el periòdic Il Monito (1925-1928). Després de residir a Marsella serà expulsat de França i retorna clandestinament als EUA --amb aquest estatus legal de«clandestí» romandrà fins a la seva mort. Allà col·laborarà primer i dirigirà després el setmanari novaiorquèsL'Adunata dei Refrattari durant 44 anys, de maig de 1928 fins l'abril de 1972. A més de nombrosos articles en periòdics anarquistes (Man!, La Frusta, Internazionale, Cronache Sovversive, Veglia, etc.) sota diversos pseudònims (Cesare, Nando,Michetta, Calibano,Melchier Seele, Max Sartin, Labor,Manhattanite, Bob,Juan Taro, XY, RS,MS, etc.), és autor dels llibresSacco e Vanzetti: causi e fini di un delitto di stato (1927), Berneri in Spagna (1938) i Il sistema rappresentativo e l'ideale anarchico(1945), entre molts d'altres. Max Sartin va morir el 23 de novembre de 1987 a Salt Lake City (Utha, EUA). Els seus impressionants arxius sobre el moviment anarquista internacional («Fons l'Adunata») són dipositats a la nord-americana Boston Public Library, on també es troba el fons documental d'Aldino Felicani sobre el cas Sacco i Vanzetti; també va donar documentació (fotografies, fullets, publicacions, etc.) a l'Arxiu Pinelli de Milà (Itàlia). L'arxiu de L'Adunata dei Refrattari es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Sa companya va ser la militant anarquista Fiorina Rossi.

    Max Sartin (1894-1987)

    ***

    Florindo Misefari

    Florindo Misefari

    - Florindo Misèfari: El 8 d'abril de 1901 neix a Palizzi (Calàbria, Itàlia) el químic anarquista Florindo Italo Palermo Misèfari.Sos pares es deien Carmelo Misèfari i Francesca Autelitano i era fill d'una família nombrosa de vuit fills, dels quals tres germans seus també van ser militants anarquistes, Bruno, Enzo –que acabà en les files comunistes– i Vincenzo. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista i a començament dels anys vint desenvolupà una intensa campanya de propaganda anarquista en relació directa amb Errico Malatesta. El 16 de juliol de 1920 va ser processat, amb Giovanni Viola, del «Comando Gruppo Dirigibilisti», per les autoritats per«instigació al crim a través de la premsa» per haver imprès el manifest «Ai soldati» incitant a la protesta i a la revolta contra l'enviament de tropes a Albània. Durant l'escorcoll del seu domicili, l'agost de 1922, la policia trobà segells de goma del «Gruppo Sovversivo Studentesco Pietro Gori» (Grup Subversiu Estudiantil «Pietro Gori») i altre del«Gruppo Giovanile Anarchico Bruno Filippi – Reggio Calabria» (Grup Juvenil Anarquista«Bruno Filippi» - Reggio de Calàbria), juntament amb 1.340 bitllets d'una loteria a favor de la propaganda revolucionària del grup anarquista «I Liberi» (Els Lliures) de Reggio de Calàbria (Calàbria, Itàlia). Es traslladà a Messina (Sicília), on els anys següents ja no figurà en les investigacions policíaques. El 28 de maig de 1970 va ser nomenat tresorer de la junta directiva de la secció de Messina de la Societat Química Italiana. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

    Florindo Misèfari (1901-?)

    Bruno Misèfari (1892-1936)

    ***

    Notícia de la detenció de Lluís Latorre Mestres apareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 12 de juliol de 1941

    Notícia de la detenció de Lluís Latorre Mestres apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 12 de juliol de 1941

    - Lluís Latorre Mestres: El 8 d'abril de 1912 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Lluís Latorre Mestres. Son pare es deia Orfelino Latorre Cataluña. Quan encara era adolescent començà a treballar de comptable a la fàbrica de piles «Fepe» i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 abandonà casa seva i sa família no tornà a saber res d'ell fins el juliol de 1938, quan sos pares reberen una carta seva des de París (França). Sembla que formà part de les Patrulles de Control i dels Grups de Defensa de Barcelona. Fou un dels responsables, la primavera de 1937, de l'assassinat dels germans Lucio i Julio Ruano Segúndez, exresponsables de la«Columna Durruti» caiguts en desgràcia, i les seves companyes, i arran d'aquest fet fugí cap a França. En 1940 va ser detingut a França i lliurat a Irun (Guipúscoa, País Basc) a les autoritats franquistes. Traslladat a la Presó Model de Barcelona, el 19 d'agost de 1943 va ser jutjat amb Justo Bueno Pérez i José Martínez Ripoll. Lluís Latorre i Justo Bueno va ser condemnats a mort i després de la revisió del procés el novembre d'aquell any, va veure commutada la seva pena per 20 anys de presó; Justo Bueno, en canvi, va ser afusellat l'10 de febrer de 1944 al camp de la Bota de Barcelona. Un cop posat en llibertat provisional, el juny de 1946 va ser novament detingut a Barcelona. En 1947 es casà amb Maruja Paredes, amb qui tingué un fill, que morí poc després de nàixer en 1948, i una filla en 1949. En 1951, amb Enrique Formentin, aconseguí embarcar cap a Amèrica Llatina. Després d'alguns mesos a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), s'instal·là a Montevideo, on treballà en l'ambaixada suïssa. Lluís Latorre Mestres va morir el 14 de desembre de 1962 a Montevideo (Uruguai).

    ***

    Josep Salamé Miro

    Josep Salamé Miró

    - Josep Salamé Miró: El 8 d'abril de 1920 neix a Vinebre (Ribera d'Ebre, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista Josep Salamé Miró. De petit es traslladà amb sa família a Barcelona. Tot i haver estat escolanet, aviat es decantà per les idees llibertàries i s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). El 19 de juliol de 1936 participà en els combats contra els feixistes als carrers barcelonins i fou testimoni de la mort de Francisco Ascaso. Immediatament després s'allistà com a milicià a la Columna Durruti, mentint sobre la seva edat per poder-s'hi apuntar, i marxà cap al front de Saragossa. En 1938 es va integrar en l'Exèrcit Popular reconstituït en la«Lleva del Biberó» i participà com a ajudant de metralladores en la batalla de l'Ebre entre juliol i novembre d'aquell any. Ja lloctinent, fou ferit al final de la guerra a prop d'Osca. El febrer de 1939 creuà la frontera per Cervera de la Marenda, ferit a la cara i al braç i amb les nafres gangrenades. A Portvendres va ser operat en viu i sense anestèsia en un vaixell hospital, per acabar com molts companys als camps d'Argelers i d'Agde, per després ser traslladat a Nantes. Més tard fou reclutat com a obrer agrícola a la zona d'Orleans. Amb l'entrada a França de tropes alemanyes després de l'armistici de juny de 1940, de seguida fou reclutat a la força per a l'organització nazi«Todt» i enviat primer a la construcció de la base submarina de Bordeus i després a l'aixecament del Mur de l'Atlàntic a Lorient, d'on pogué fugir dels bombardeigs aliats. En acabar la guerra, va fer un curs de formació d'electricistes a París i es posà a fer feina en aquest sector. Com que defensava els obrers magrebins, el delegat comunista de la Confederació General del Treball (CGT) va fer córrer el rumor que era un agent franquista. En 1945, en una reunió organitzada per la Federació Anarquista (FA) sobre els albergs de joventut, conegué Georges Fontenis, amb qui s'amistançà. Aquesta activitat l'apassionà i des d'aleshores es dedicà a la preparació de trobades de solidaritat internacional i a organitzar albergs de joventut. En aquesta època conegué la secretària Renée Desvaux, que freqüentava els Albergs de Joventut (ajistes), i que esdevindrà sa companya, agafant càrrecs de responsabilitat en el moviment ajista. La parella promourà, dins de la Federació Unida d'Albergs de Joventut (FUAJ), els centres de Niça i de Canes. L'estiu de 1949, a l'alberg de Canes, es realitzà un camp de formació de la FA que donarà lloc, el gener de 1950, a l'«Organisation Pensée Bataille» (OPB), grup de tendència comunista llibertària gairebé clandestí creat en honor de Camillo Berneri. Les activitats de l'OPB provocaren la divisió del moviment llibertari francès en «plataformistes», seguidors de Piotr Arshinov, i els«sintetistes», de Sébastien Fauré. L'última aventura dins la FUAJ fou l'alberg del coll de Villefranche, a prop de Niça, ajudats un temps per Gilda Marcès. Durant aquesta època col·laborà activament amb el moviment antimilitarista i va fer costat les accions de solidaritat amb la vaga de fam portada a terme per Louis Lecoin pel dret a l'objecció de consciència en 1962, des del grup local del Servei Civil Internacional (SCI), associació de solidaritat internacional creada després de la Gran Guerra per pacifistes, entre ells Pierre Martin, Simone i Roger Paon, i Pierrot Rasquier. En 1962, durant la guerra d'independència d'Algèria, participà en operacions d'eliminació de mines a les drassanes de l'SCI a al-Khemis, a prop de Tilimsen (Algèria). Més tard protagonitzà un incident diplomàtic quan desembarcà amb Pierrot Rasquier d'un avió posat a la seva disposició pel príncep de Mònaco per participar en nom d'Acció d'Urgència Internacional (AUI, organització sorgida de l'SCI per intervenir arreu del món com a voluntaris en catàstrofes naturals) en l'ajuda a la població de Florència després de les inundacions de 1973. Durant el Maig del 68 i els anys següents, fou un dels capdavanters del «Grup Makhno» de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), que entrarà en conflicte amb la CNT en l'Exili ja que presentarà l'ORA com a un grup armat, alhora que ajudà els joves llibertaris de la regió de Niça, com ara Georges Rivière i Bernard Ferry. En 1986 assistí al Congrés de Nantes de la Unió de Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL). Després de retirar-se a Eze, i a partir de 1987 als Banys d'Arles i Palaldà (Vallespir, Catalunya Nord), entrarà en contacte amb els militants llibertaris i d'extrema esquerra dels dos costats de la frontera (exmilitants del Movimiento Ibérico de Liberación, comunes, etc.). En 1989 sa companya Renée morí en un accident. Com a comunista llibertari milità a França en nombroses organitzacions, com ara la Federació Anarquista (FA), la Federació Comunista Llibertària (FCL), amb el grup editor de Noir et Rouge, l'Organització Comunista Llibertària (OCL), l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), la Unió de Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL) sorgida d'Alternativa Llibertària (AL). Durant els últims anys va fer costat la CNT Francesa, la CGT espanyola o la «CNT-66». També col·laborà amb el Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Josep Salamé Miró va morir el 18 de juny de 2007 a l'hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i el seu cos fou incinerat a Canet de Rosselló. La seva biblioteca fou llegada a la CNT de París.

    ***

    Chicho Sánchez Ferlosio

    Chicho Sánchez Ferlosio

    - Chicho Sánchez Ferlosio: El 8 d'abril de 1940 neix a Madrid (Espanya) el cantautor, primer comunista i després anarquista, José Antonio Julio Onésimo Sánchez Ferlosio, més conegut com Chicho Sánchez Ferlosio. Era fill de Rafael Sánchez Mazas, escriptor i fundador de Falange Espanyola, i de la italiana Liliana Ferlosio, i era el menor de cinc germans, entre ells el matemàtic i filòsof Miguel Sánchez Ferlosio i l'escriptor Rafael Sánchez Ferlosio. Rebé una exquisida educació al Liceu Italià de Madrid i ben aviat prengué un camí ben diferent al de son pare, integrant-se en l'oposició antifranquista. Començà a estudiar Dret en la Universitat de Salamanca i Ciències Polítiques i Filosofia i Lletres en la Universitat Central de Madrid, carreres que mai no va acabar. En 1960 es va casà amb Ana Guardione Arranz (Margarita) i aquell mateix any tingué son primer fill, Marcos Sánchez Guardione. En 1961 publicà el que va ser el seuúnic llibre, Narraciones italianas, que arreplega 19 històries curtes. En aquest 1961 va ser empresonat per primer pic per haver cantat una cançó considerada blasfema. Entre març i agost de 1962 va fer el servei militar al Sàhara i, pels seus problemes visuals, entre setembre i novembre de 1962 va ser enviat a un campament militar a Guadalajara (Castella, Espanya). El 28 d'agost de 1963 va ser detingut in fraganti mentre feia una pintada amb la paraula «Huelga» i el 28 de setembre d'aquell any va ser detingut en una agafada amb altres intel·lectuals (Fernando Sánchez DragóÁngel de Lucas, Javier Pradera Cortázar, Gabriela Sánchez Ferlosio, Julio Ferrer Mariné i sa esposa Ana Guardione Arranz). En 1964 morí son primer fill, Marcos, ofegat en una piscina, en 1966 nasqué son segon fill, Andrés Sánchez Guardione, i en 1968 sa seva única filla. En aquell any participà en el «Maig Francès». En 1970, amb sa companya i sos dos infants, marxà cap a l'Índia en una furgoneta durant cinc mesos. En 1973 se separà de la seva esposa Ana. En 1975 nasqué son fill Pablo Sánchez Guardione, que restà amb paràlisi cerebral a causa d'una negligència mèdica, i en 1977 morí sa filla a resultes d'una caiguda de cavall. El seu talent poètic el portà a escriure cançons antifranquistes, que a partir de juny de 1963 començà a enregistrar en un magnetòfon casolà; l'any següent, l'escriptor Alfonso Grosso portà a Estocolm (Suècia) aquestes cançons, on es publicà anònimament el disc de llarga durada Spanska motståndssånger (Cançons de la resistència espanyola), que porta peces que han passat al patrimoni popular (Gallo rojo, gallo negro,La paloma de la paz, etc.), i que va ser distribuït clandestinament a la Península. A partir dels anys setanta començà a treballar amb altres cantautors i poetes (Jesús Munárriz, Javier Krahe, Joaquín Sabina, Alberto Pérez, Amancio Prada, Soledad Bravo, Luis Eduardo Aute, Rosa León, Rolando Alarcón, Teresa Cano, Quilapayún, Agustín García Calvo, Isabel Escudero, etc.), escrivint cançons i col·laborant en els seus enregistraments i recitals poètics. Políticament, d'antuvi, milità entre 1961 i gener de 1964 en el Partit Comunista d'Espanya (PCE), després s'acostà uns mesos sense afiliar-se al Frentre de Liberación Popular (FLP, Front d'Alliberament Popular, conegut com FELIPE), i més tard nou mesos, a partir d'octubre de 1964, en el Partit Comunista d'Espanya (marxista-leninista) [PCE (m-l)], partit leninista-maoista des qual es desvinculà arran d'un viatge a la República Popular de Albània; després passà lleugerament per un grup d'inspiració trotskista, per a, finalment, a partir de 1976 acabar en l'anarquisme«heterodox» i col·laborant en ateneus llibertaris i amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1978 publicà A contratiempo, reeditat pòstumament en 2007, disc que reprodueix una de les seves actuacions en directe. Amb a companya Rosa Jiménez Díaz, amb qui durant molts anys actuà habitualment als locals nocturns (La Aurora, La Mandrágora, Estar, Café Manuela, Vihuela, Sol de Malasaña, Elígeme, La Taberna Encantada, Toldería, etc.) i als carrers madrilenys interpretant cançons i poemes, fou protagonista en 1981 de la pel·lícula documental Mientras el cuerpo aguante, de Fernando Trueba, enregistrada a la seva casa de Sóller (Mallorca, Illes Balears), localitat en la qual visqué uns anys. En 1982, amb Rosa Jiménez Díaz, enregistrà el disc de curta durada Coplas retrógradas. Durant els anys vuitanta continuà component cançons satíriques i de protesta i col·laborant en la premsa (El País, Diario 16,El Mundo, ABC, etc.), tractant temes diversos (corrupció, guerra bruta, sindicalisme, guerra d'Iraq, etc.). Durant sa vida treballà en diferents feines (corrector de impremta, d'estil, traductor, redactor publicitari, comentarista radiofònic i televisiu, conserge nocturn d'hotel, cambrer, etc.) i, interessat per les matemàtiques i la lingüística, inventà nombrosos jocs i trencaclosques. El 1999 col·laborà en Buenaventura Durruti, anarquista, d'Albert Boadella i Jean Louis Comolli, documental que segueix el grup teatral«Els Joglars» durant els assaigs d'una obra dedicada al revolucionari i on interpreta el Romancero de Durruti, que mai no es va editar comercialment. En 2003 col·laborà en la versió cinematogràfica de la novel·la de Javier Cercas Soldados de Salamina, dirigida per David Trueba, on s'interpreta a si mateix i parla sobre l'obra poètica de son pare. Entre les seves cançons destaquen Afró Tambú, A la huelga,La anarquía vencerá, Balada de las prisiones del verano de 1968, Baraka, Canción adúltera, Canción de Grimau, Canción de soldados, Canta garganta,El cantar tiene sentido, El canto Arval, Coplas del tiempo, Coplas retrógradas, 19 de noviembre, Durruti, Ascaso y García Oliver, Gallo rojo, gallo negro, La gracia nevando,Ha triunfado el frente obrero, Hay un fuego en Asturias, La hierba de los caminos, Hoy no me levanto yo,Ladinadaina, Llegarás por los calveros, Malditas elecciones, Maremma, Pa la sangre, La paloma de la paz, La quinta brigada, Seguidillas castellanas, El Ser, Si las cosas no fueran, Son para turistas, Zumba que zumba, etc. Chicho Sánchez Ferlosio va morir l'1 de juliol de 2003 a l'Hospital de la Paz de Madrid (Espanya) a conseqüència d'un càncer que patia des de feia temps i fou incinerat al cementiri madrileny de La Almudena. En 2005 el seu amic, el cantautor Amancio Prada, li dedicà un disc d'homenatge, Hasta otro día, Chicho Sánchez Ferlosio, on recull diverses composicions seves, i en 2008 sortí el llibre pòstum Canciones, poemas y otros textos, recull de la seva producció poètica i musical.

    Chicho Sánchez Ferlosio (1940-2003)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    En el programa de 1960 de la Setmana Santa de Llucmajor comptà amb la imatge del Sant Crist com a portada. A l'interior, a més de les diverses activitats que s'organitzaren, sortiren les fotografies dels passos que devien treure aquell any: la imatge de la Caiguda de Crist, comprada el 1946 entre la parròquia i la Confraria de les Ànimes; la figura del Crist Assotat que es guarda dins la capella de Sant Isidre d'aquesta església; la Pietat, que és actualment portada per la Confraria de la Humilitat i que va fer l'escultor Marc Llinàs a finals del segle XIX; i una Dolorosa que comprà la Congregació de Mares Cristianes el mateix any que el Crist Caigut.

                        


    0 0

      

     

      

       En Trump amolla els gossos de la guerra,  segons En Finian Cunningham.

     

     

     

     

     

        Amb el bombardeig de l'aeroport de l'exèrcit sirià,  sembla que el president dels Estats Units, En Donald Trump, ha decebut a molts dels seus seguidors que confiaven que En Trump desplegaria la política pacifista  del seu programa electoral.

     

        En relació a la crisi mundial que ha desfermat l'atac a l'exèrcit sirià,  he pensat que l'article d'En Finian Cunnigham seria d'interès per els internautes catalans. L'article publicat a Sputnik,  8/4/17,  resumeix encertadament les contradiccions (i els crims de guerra) d'En Donald Trump,  al meu entendre.  

     

       Si el tema és del vostre interès,  podeu baixar el post Caniche Trump s'executa amb gossos de la guerra

     

      Poodle Trump Runs With Dogs of War    

     

     

     

       Sembla que Google posa impediments per accedir al post. Per a superar l'obstacle,  vegeu el post aquí mateix a continuació.

     

     

     

    Finian Cunningham

     

     tema:

     

    Atac nord-americà amb míssils a la base aèria de Síria (142)

     

       Pel que el temerari, boca gran magnat a la Casa Blanca amb un ego descomunal finalment ha desencadenat els gossos de la guerra a Síria.

     

      La invocació de Déu i el sofriment dels "nadons", el suposat dels EUA Comandant en Cap Donald Trump va ordenar el bombardeig de Síria amb míssils de creuer llançats des de vaixells de guerra a la Mediterrània.

     

    Atac aeri massiu del Pentàgon: Aquest "moviment sense sentit conduirà a més caos a Síria

     

       Una base aèria de Síria va ser destruït, juntament amb diverses baixes civils, i segons els informes entre els morts.

     

    Això va ser mentre que Trump estava digerint un sopar de carn i les pastanagues en el seu complex de platja de Florida dijous a la nit.

     

       Trump ha llaurat a si mateix com un president nord-americà molt cerril i "impredictible".

     

        L'amarga ironia aquí és que tot Trump està fent en el seu últim acte de guerra il·legal és en realitat tan predictible.

     

       La classe política dels Estats Units - impulsada com sempre ho és per la necessitat imperiosa de fer guerres per apuntalar la seva economia capitalista Crumby - ha estat BAYING per a tots-a terme el desplegament a Síria durant els últims sis anys.

     

      Atac aeri del Pentàgon a Síria: Trump necessita una victòria per resoldre Swift 'Qüestions domèstica

     

       Des de Washington va instigar la seva operació de canvi de règim criminal contra el govern sobirà de Síria al març de 2011, l'establiment de línia dura no estava molt satisfet amb l'estratègia d'utilitzar grups terroristes de proxy per fer la feina bruta. La intervenció militar directa per fer caure a l'Estat sirià sempre ha estat en les targetes com el mètode preferit.

     

       L'establiment profund estat - o Partit de la Guerra que comprèn tant els republicans com els demòcrates en deute amb l'aparell militar i d'intel·ligència - creien que anaven a sortir-se amb la seva amb l'elecció de bel·licista Hillary Clinton al novembre passat. Per desgràcia, l'elecció sorpresa de Trump a la presidència molest temporalment la seva agenda militarista.

     

       Però l'adveniment de Trump a la Casa Blanca va ser només un enganxi per als poders fàctics ser. L'incessant profund impulsat pels mitjans de comunicació de l'Estat caça de bruixes contra Trump per acusacions ridícules de ser un titella de Rússia ha prevalgut evidentment.

     

       Trump, l'autoproclamada "estrany" s'ha vist obligat a demostrar que és un "de dins", un caniche obedient a la guerra americana de Rottweiler - si vol romandre en el càrrec i veure els propers quatre anys sense ser sotmès a judici polític.

     

       Per tal de sobreviure a la pressió sobre acusacions "titella russa", Trump és tirar una mica de carn a la festa de Guerra d'Estats Units, donant-los la seva llargament buscat després de la intervenció militar directa a Síria.

     

       cap de Trump per destruir Síria amb 59 míssils de creuer és un acte descarat de guerra que es burla de la llei internacional. Rússia i algunes altres nacions independents han denunciat l ' "acte d'agressió contra un Estat sobirà" dels Estats Units.

     

    El fet que les forces russes estaven estacionats a la base aèria dirigida a Shayrat - però els informes, indemne - és una mostra impactant de com imprudent l'última acció militar nord-americana és. Si havien mort personal rus, a continuació, que potencialment podria ser motiu d'una guerra a gran escala entre dues potències nuclears.

     

       Mary Ellen O'Connell, un especialista en dret nord-americà a la Universitat de Notre Dame, Indiana, va ser citat per The Guardian dient que no hi havia "zero base legal" per a l'atac amb míssils de Trump. Ella va dir que era un acte d'agressió infundada.

     

       Fins i tot alguns membres del Congrés dels Estats Units han posat en dubte l'acció unilateral de Trump per ser inconstitucional ja que no va rebre l'autorització del Congrés, com ho requereix la llei nord-americana.

     

    Però aquests són piffling, preocupacions acadèmiques quan es tracta de com es comporta la dels EUA sempre. El dret internacional és més que un recurs retòric selectiu per a un Estat delinqüent que es considera per sobre de la llei.

     

    Сoincidència?Daesh militants van atacar posicions de l'exèrcit sirià Simultàniament amb el nostre bombardeig.

     

        Com a portaveu militar rus Igor Konashenkov comentar , els EUA ha estat lliurant guerres sense tenir en compte el dret internacional des de fa dècades basant-se pretextos inventats, com a Sèrbia (1999), Afganistan (2001), l'Iraq (2003), Líbia (2011), i ara Síria .

     

       Trump finalment ha comprat a l'agenda de guerra dels Estats Units a Síria - tot fanfarronejant en contra d'una intervenció d'aquest tipus ja el 2013 - per tal de mantenir el seu seient a l'Oficina Oval. La pressió dels mitjans intensa de la caça de bruixes sobre Rússia ha ocupat d'això, en part.

     

    El següent puntal en tot el drama era menyspreable credulitat de Trump sobre l'última bandera falsa amb armes químiques a Síria a principis d'aquesta setmana.

     

    Qualsevol persona amb una mica d'enginy es pot veure que els governs terroristes, subministrats per l'Aràbia entrenats per la CIA i turcs van dur a terme la matança de civils del seu propi arsenal tòxic.  Els bandits entrenats per la CIA van tractar el mateix truc mortal a l'agost de 2013, quan es gasejats centenars de nens a prop de Damasc i gravats en vídeo l'horror de difusió mitjans de comunicació occidentals.

     

        La mateixa estratagema profà es va utilitzar de nou aquesta setmana a la ciutat de Khan Sheikhoun, a la província d'Idlib al nord de Síria. La veritat és simple: l'exèrcit sirià no té armes químiques, després que van ser destruïts com a part d'un acord de desmantellament i Rússia negociat de nou en 2013. L'únic partit de tenir accés a aquest tipus d'armes són el terror occidental, turc i recolzats per l'Aràbia grups.      Igual que el servei de propaganda que són, els principals mitjans de comunicació occidentals a continuació, degudament van criticar la "notícia" que la força aèria siriana va usar les armes químiques a Khan Sheikhoun - amb ajuda de bona gana i sense qüestionar les imatges i vídeo subministrats per "activistes" afiliats als grups terroristes gihadistes.

     

       Quan ambaixador nord-americà davant l'ONU Nikki Haley es va posar dempeus davant del Consell de Seguretat de la celebració de les fotografies dels nens que moren - suposadament de gas verinós - ella era de rol per la falsa bandera.

     

        Igual que amb la resposta general dels mitjans occidentals, pantalla de Haley tenia l'aire inconfusible de la coreografia. Era 2003 i una altra, quan el llavors secretari d'Estat Colin Powell va mentir al Consell de Seguretat sobre les armes de destrucció massiva a l'Iraq, mentre que brandant vials sense fons de "productes químics letals".

     

       No està clar si Trump o del seu ambaixador davant l'ONU Nikki Haley no són més ingenus o alguna cosa més sinistre, com a còmplices en una farsa.

     

       Però el resultat és el següent: Trump està actuant com un caniche obedient estar d'acord amb el sistema de poder nord-americà maquiavèl·lic. Invocant Déu i el sofriment nadons és només una coberta superficial moral per la seva complicitat en un altre acte criminal d'Estats Units - en una innombrable llista de tals crims per tota la història.

     

     

     

    Fantasma del Nadal Passades: El 2013 Trump públicament va advertir Obama no atacar Síria

     

     Hi ha alguna cosa apropiat sobre els antecedents de Trump com un multimilionari de béns arrels. Aquest negoci es tracta shafting gent, fer trampa per mantenir-se per davant, o la venda d'actius inflats. El mateix Trump és un d'aquests "actius" massa inflat. Tota la seva xerrada passat sobre "treballadors" oblidats "Estats Units primer", "assecar el pantà" i carregant contra el seu predecessor Barack Obama sobre "guerres imprudents a l'Orient Mitjà" - és tot només hokum barat.

     

       Per salvar la pell polític i no hi ha dubte lucratives oportunitats de negoci futures per a la seva dinastia, Trump ha posat el tap del Comandant en Cap i es arrossegar-se davant la màquina de guerra nord-americana.

     

       Ell és el lliurament d'un certificat de "oficial" per a la guerra a Síria que l'estat profund d'Amèrica ha estat anhelant des de fa anys.

     

       El missatge és: no importa la forma, l'electorat vota els bel·licistes del Pentàgon i els seus amos corporatius obtenen el resultat que desitgen. Which is war. Que és la guerra.. Fins i tot si això corre el risc d'una guerra mundial amb Rússia.

     

       Així és com funciona el capitalisme nord-americà. I Trump no és més que un caniche disposat a saltar a través dels cèrcols, donar-se la volta i llepar les botes dels mestres criminals.

     




    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [09/04] Cas Abarno i Carbone - Escamots de la patronal - Cas Sacco i Vanzetti - «Más Lejos» -«Liberdade» - Homenatge Oriol Solé - Rimbault - Hernáez - Rindi - Martín Arjona - Rotllant

    Anarcoefemèrides del 9 d'abril

    Esdeveniments

    Abarno i Carbone durant el judici

    Abarno i Carbone durant el judici

    - Condemna a Abarno i Carbone: El 9 d'abril de 1915, a Nova York (Nova York, EUA), els anarquistes Frank Abarno i Carmine Carbone, membres del grup anarquista italià de Gaetano Bresci, detinguts el 2 de març i acusats de col·locar dues bombes el 13 d'octubre de 1914 a Nova York, una a la catedral de St. Patrick i una altra a l'església de St. Alphonsus, per «celebrar» el cinquè aniversari de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia (13 d'octubre de 1909), son condemnats a sis i 12 anys de presó. Emma Goldman aportarà gran part dels diners necessaris per a sufragar el judici aconseguits mitjançant les conferències que dóna. L'arxiu sobre el «cas Abarno-Carbone» es troba al fons Anthony Capraro de l'Immigration History Research Center de la Universitat de Minnesota (EUA).

    ***

    Els anys del pistolerisme

    Els anys del pistolerisme

    - Creació dels escamots de la patronal: El 9 d'abril de 1919 el secretari general de la Federació Patronal de Barcelona (Catalunya), Josep Pallejà, informa en carta al capità general de Catalunya, Joaquín Milans del Bosch, «que en vista que la policia barcelonina ha donat palmàries mostres de la seva impotència per evitar les coaccions i atemptats dels quals són víctimes tant els patrons com els obrers lliures, [els patrons de Barcelona] han resolt la formació d'una policia particular que supleixis aquestes deficiències i que sigui l’empara de les seves vides constantment amenaçades, encarregant de l'organització d'aquesta policia al senyor Manuel Bravo Portillo, que tantes mostres té donades de competència policíaca». A partir d'aquesta data es crearan escamots armats pagats per la patronal per assassinar destacats militants anarcosindicalistes. La Confederació Nacional del Treball (CNT) crearà en resposta grups de defensa confederals armats. L'era del pistolerisme es desencadena. Aquesta carta es conserva al Fons Comte de Romanones de l'arxiu de la Reial Acadèmia de la Història de Madrid (Lligall 96, carpeta 8).

    Pere Gabriel:«Pistolerisme», en Gran Enciclopèdia Catalana, 18. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1988. p. 78

    ***

    Manifestació en suport de Sacco i de Vanzetti

    Manifestació en suport de Sacco i de Vanzetti

    - Cas Sacco i Vanzetti: El 9 d'abril de 1927 el Tribunal Suprem de l'Estat de Massachusetts (EUA) confirma les penes de mort per a «aquests bastards anarquistes», segons la cita literal del jutge Webster Thayer durant el judici, Nicolas Sacco i Bartolomeo Vanzetti.

    ***

    Capçalera del primer número de "Más Lejos"

    Capçalera del primer número de Más Lejos

    - Surt Más Lejos: El 9 d'abril de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari de teoria anarquista Más Lejos. Crítica. Ideas. Documentación social y económica. Sembla que fou dirigit per Eusebi Carbó Carbó. Trobem articles de Jaume Balius, Emma Goldman, Manuel Haro, Albert de Jong, Arthur Lehning, Josep Mas Gomeri, Evelio Servet Martínez Vicente, Ricardo Mella, Ricard Mestres, Josep Peirats, Amparo Poch, Josep Pros, Isaac Puente, Lucía Sánchez Saornil, Alexander Schapiro, Evaristo Viñuales, Mariano Viñuales, etc. Realitzà una enquesta sobre l'abstencionisme electoral a la qual van respondre Camillo Berneri, Pierre Besnard, Armando Borghi, Sébastien Faure, Fontaura, Frederica Montseny, Josep Peirats, el doctor Pierrot, Evaristo Viñueles, Volin, etc. En sortiren nou números, l'últim el 2 de juliol de 1936.

    ***

    Capçalera del primer número de "Liberdade"

    - Surt Liberdade: El 9 d'abril de 1938 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual en llengua portuguesa Liberdade. Porta-voz dos antifascistas portugueses. Portava l'epígraf «Una nova barricada que s'erigeix als camps de lluita contra la dictadura i una bandera que simbolitza les aspiracions supremes d'emancipació humana». En sortiren almenys 29 números fins al 1939.

    ***

    La placa d'homenatge a Oriol Solé Sugranyes (Foto: Pere Carol)

    La placa d'homenatge a Oriol Solé Sugranyes (Foto: Pere Carol)

    - Homenatge a Oriol Solé Sugranyes: El 9 d'abril de 2005 a la façana de les Voltes de la Casa Bas de Capellades (Anoia, Catalunya), davant l'assistència d'un centenar de persones, es va inaugurar una placa commemorativa de la defunció del militant anarquista Oriol Solé Sugranyes, que va ser mort per la Guàrdia Civil quan intentava fugir de la presó de Segòvia el 6 d'abril de 1976, ja desaparegut Franco i abans que la pressió popular aconseguís l'amnistia política tant demanada. L'acte d'homenatge va estar organitzat per l’Assemblea de Joves de Capellades, poble d'on era veí Oriol Solé, i va comptar amb la participació de l’escriptor i poeta David Castillo; de Frederic Sánchez, company de fuga de Solé; i del cineasta Manel Muntaner. David Castillo va recordar l'homenatjat llegint un poema de Vicente Serrano; particularment emotiva va ser la intervenció de Frederic Sánchez, que va parlar de la necessitat de recuperar i mantenir la memòria; i Manel Muntaner va llegir un text inèdit escrit per Solé quan estava pres la nit que van assassinar Salvador Puig Antich, el 2 de març de 1974. Finalment, després del parlament d'Adela Morera, de l’Assemblea de Joves de Capellades, la mare de Oriol Solé, la capelladina Conxita Sugranyes de Franch, va destapar la placa i, tot seguit, va tenir lloc l’ofrena floral.

    Homenatge a Oriol Solé Sugranyes (09-04-2005)

    Joana Domènech:«L'Oriol Solé Sugranyes ja té placa a Capellades», en La Miranda, 201 (maig 2005), p. 19

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Louis Rimbault (1912)

    Foto policíaca de Louis Rimbault (1912)

    - Louis Rimbault: El 9 d'abril de 1877 neix a Tours (Centre, França) el militant llibertari i propagandista del anarconaturisme Louis Rimbault. Nascut en una família pobre de vuit germans i de pare alcohòlic, primer coneixerà la garjola i després la vagabunderia. Més tard trobarà feina en un hotel restaurant, d'on fugirà amb la filla dels patrons, Clémence, aleshores embarassada. La parella es casa i munta una quincalleria a Livry-Gargan (Illa de França) i després Rimbault treballarà com a manyà. En 1903 és triat com a regidor municipal en una llista radicalsocialista. A partir de 1908 esdevé abstencionista i anarquista. Son germà Marceau, llibertari com ell i que escriu per a L'Anarchie, passarà una temporada amb Louis i tots dos freqüentaran els cercles anarcoindividualistes. Atret pels milieux libres (medis o ambients lliures), participa a la colònia comunistallibertària de Bascon (Picardia) entre els anys 1910 i 1912. En 1913 es veu implicat en el procés de la Banda Bonnot i és condemnat per complicitat, però simulant la follia, és finalment alliberat després de dos anys de presó. En 1919 serà un dels fundadors dels Consells d'Obrers Sindicats («aplicació el comunisme econòmic en plena societat burgesa»), embrió dels Soviets Federats que s'oposen al dirigisme dels comunistes --alguns dirigents de la CGT acusaran Rimbault d'«agent provocador». En 1922 col·labora en el periòdic Le Néo-Naturien que reivindica el retorn a la natura per mitjà de l'alimentació, promovent el vegetarianisme i criticant els carnívors («cementiris ambulants» o«necròfags»), i escriu un gran nombre de conferències sobre el tema. En aquesta línia, funda en 1923 la colònia «Terre Libérée» (Terra Alliberada) a Luynes (Indre i Loira), a 11 quilòmetres de la seva localitat natal, amb la finalitat de crear una «Ciutat Vegetariana» basada en la llibertat, l'autonomia i la regeneració, i on també crearà una editorial del mateix nom especialitzada en teories vegetarianes. El desembre de 1924 començarà a publicar el periòdic Végétalien, amb Georges Butaud i Sophia Zaïkowska. El desembre de 1926 Clémence, la companya i primera esposa de Louis, mor després d'una tuberculosi que arrossegava des de feia anys i que es va sumar als traumatismes mai curats que va patir per mor de les tortures infligides per la policia durant la detenció de Rimbault pel cas Bonnot. D'altra banda, Louis Rimbault és el creador d'una recepta de cuina, La basconaise, plat únic compost d'una trentena de verdures crues, assenyada per regenerar l'ésser humà. Víctima d'un accident en 1932 durant una classe de construcció d'edificis, restarà paraplègic fins la seva mort. El març de 1938, però, contraurà matrimoni amb Léonie Pierre, una òrfena que havia recollit quan era nina. Durant la guerra «Terra Libérée», situada a l'anomenada França Lliure, servirà de refugi a molts desplaçats i Rimbault serà acusat de bocheper la seva negativa a participar en la recol·lecta per al retrat de Pétain, fet que implicarà l'escorcoll de la colònia a la recerca d'armes i propaganda subversiva. Louis Rimbault va morir el 9 de novembre de 1949 a Luynes (Centre, França) i a la seva tomba es pot llegir:«Fundador de Terre Libéré / escola de pràctica vegetariana / a la qual va consagrar sa vida amb la finalitat / d'una regeneració social». És autor de llibrets, especialment sobre vegetarianisme i antitabaquisme --com ara Les secrets bienfaits de la maladie, Pour ne jamais fumer: Suvre d'éducation individuelle, Comment choisir sa femme? (1923), Peut-on cesser subitement de fumer? (1925), Le tabac, les infirmités, les fléaux qu'il provoque: le remède naturel (1927), Les origines de la vie humaine révélées par la pratique du naturisme intégral: le végétalisme, interprétation vécue inédite sur la vie du primitif (1929), L'être humain sous la fumée décerveleuse du tabac (1930), Le grand problème naturiste: se libérer, sans délai, dans un jardin: guide complet de jardinage naturiste selon les méthodes expérimentées par l'École de pratique végétalienne et de retour à la terre (1934), Prémisses de l'état de révolution naturarchiste en France d'après la chevauchée makhnoviste et l'Histoire (1936), Plantes sauvages alimentaires (1937), Les empoisonneurs méconnus. Crimes alimentaires. Les soins qui tuent (1938), entre d'altres-- i de quatre entrades de l'Enciclopèdia Anarquista de Sébastien Faure. Tambéés autor de 10 cançons (lletra i música, entre elles la «Marsellesa internacional naturista») publicats per «Terre Libérée». Alguns manuscrits seus es troben al Centre d'Histoire Sociale (CHS) de París.

    Louis Rimbault (1877-1949)

    ***

    Casilda Hernáez Vargas ("Kasi")

    Casilda Hernáez Vargas (Kasi)

    - Casilda Hernáez Vargas: El 9 d'abril de 1914 neix a l'orfenat de Fraisoro de Zizurkil (Guipúscoa, País Basc) la militant anarcofeminista i resistent antifeixista Soledad Casilda Hernáez Vargas --a vegades citada com Casilda Méndez Hernáez--, més coneguda com Casilda, la Miliciana,Kasilda o Kasi. Era neta d'una gitana navarresa --alguns diuen que l'origen era inca-- i de família confederal per part de mare. Després de passar la infància a Zizurkil, es traslladà al barri d'Egia de Sant Sebastià. A partir de 1931 va ser membre de les Joventuts Llibertàries i va ser empresonada per fer una crida a la vaga a les treballadores d'una empresa que només contractava personal femení. En aquests anys republicans la seva pràctica del nudisme a la platja de Zurriola al barri de Gros causà escàndol. Es va fer molt coneguda a les barriades populars donostiarres durant els fets d'octubre de 1934 (combats de Penyes d'Aia), quan va ser detinguda per repartir propaganda i per possessió d'explosius. Tancada al fort de Guadalupe, va ser condemnada a 29 anys de presó i traslladada a la presó de Las Ventas de Madrid, però va ser alliberada aviat gràcies a l'amnistia de febrer de 1936. Just sortir de la presó conegué el militant anarquista Félix Likiniano Heriz (Liki), son company en endavant. Encara que partidària de«Mujeres Libres», no entrà a formar part de l'agrupació. Es va destacar en les lluites de juliol de 1936 a Sant Sebastià i en la batalla d'Irun, després de la qual va haver de passar a França. Va tornar a la península via Catalunya i va marxar a la defensa de Madrid i després entrà en una brigada anarquista de la «Columna Hilario-Zamora» al front d'Aragó. En maig de 1937, juntament amb son company Likiniano, va defensar la «Casa Gran» de Barcelona --l'exedifici Cambó de la Via Laietana, seu dels comitès nacional i regional de la CNT-- contra la reacció comunista. A Barcelona encapçalà uns tallers de confecció abans del triomf feixista. Quan aquest va ser un fet, creuà els Pirineus per La Jonquera i va passar pels camps de concentració d'Argelers i de Gurs. Després d'un temps a Lorient, on ca seva va ser refugi de sabotejadors antinazis, a partir d'octubre de 1943 es va instal·lar amb Likiniano a Biàrritz. El seu domicili es va convertir en centre d'operacions antialemanyes i antifranquistes, especialment en l'organització de grups d'acció a les selves d'Irati. Amb la decadència confederal, la parella es va solidaritzar amb la lluita d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA, Terra Basca i Llibertat), alhora que les seves relacions es feien cada cop més agres i Casilda va entrar en una fase depressiva de la qual sembla que es va recuperar més tard. Casilda Hernáez Vargas va morir de càncer l'1 de setembre de 1992 a Biàrritz (Aquitània, Occitània). En 1985 Luis María Jiménez de Aberasturi en va publicar una biografia: Casilda, miliciana. Historia de un sentimiento. Encara avui, al bari d'Egia, s'usa l'expressió«té més collons que la Kasilda».

    Casilda Hernáez Vargas (1914-1992)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Ugo Rindi

    Ugo Rindi

    - Ugo Rindi: El 9 d'abril de 1924 és assassinat a Pisa (Toscana, Itàlia) el tipògraf anarquista Ugo Rindi. Havia nascut el 21 de maig de 1882 a Pisa (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Emilio Rindi i Rosa Lorenzetti. Tipògraf de professió i destacat militant anarquista, era secretari de la Federació del Llibre de Pisa. Durant la nit del 8 al 9 d'abril de 1924 un escamot feixista que retornava de San Giuliano Terme (Toscana, Itàlia) d'una«expedició punitiva» contra Ulico Caponi, pagès que havia votat per una llista antifeixista, declarà davant els seus superiors que havien estat víctimes d'una emboscada en la qual havia estat ferit greument un dels seus membres i el qual morí dies després. En realitat el feixista havia estat ferit pels seus companys quan disparaven contra Caponi en fuita. Aquella mateixa nit, en represàlia d'aquest fet, un escamot feixista dirigit per Alessandro Carosi, aleshores alcalde de Vecchiano (Toscana, Itàlia), Giulio Malmusi i Giuseppe Biscioni decidí portar a terme una «acció exemplar» contra l'oposició antifeixista. Després d'irrompre en diverses residències sense èxit, el grup arribà al domicili de Rindi i l'assassinaren a sang freda de dues punyalades a uns metres de la porta de casa seva al barri de Porta a Lucca de Pisa. Aquest crim tingué un gran ressò a la premsa local i estatal i el periòdic catòlic Il Messaggero Toscano obrí una subscripció popular per a la família del tipògraf anarquista assassinat. El seu funeral fou una gran manifestació antifeixista. La reacció popular fou tant important, que la Federació del Partit Nacional Feixista (PNF) de Pisa va ser dissolta. Els autors de l'assassinat van ser detinguts i empresonats, juntament amb Francesco Adami,«cònsol» de la Milícia Voluntària per a la Seguretat Nacional (MVSN); Antonio Sanguigni, secretari del Fascio de Avane; Ovidio Chelini, secretari del Fascio de Nodica; i Filippo Morghen, president del Consell Provincial i exsecretari de la Federació Feixista de Pisa. El procés tingué lloc el setembre de 1925 a Gènova (Ligúria, Itàlia) en un clima de forta pressió política i els acusats van ser absolts i rebuts a Pisa com a herois per les autoritats feixistes. El «Cas Rindi»és un més dels centenars d'assassinats polítics durant l'època feixista que restaren impunes. Després de la II Guerra Mundial, en 1945, el Tribunal de Cassació anul·là la sentència i en 1947 se celebrà un nou judici en el qual alguns imputats van ser condemnats a 21 anys de presó. L'autor material del crim, Alessandro Caros, va ser tancat a Sicília per l'assassinat, trossejament i cremació del cos de la seva amant; però aquest, amb el suport del serveis secrets italians, aconseguí fugir i amb nom fals, visqué i treballà d'apotecari a Roma (Itàlia) tranquil·lament fins a la seva mort en els anys seixanta. El carrer on fou assassinat Ugo Rindi (via del Marmigliaio) porta des del 21 d'abril de 1945 el seu nom.

     ***

    José Martín Arjona

    José Martín Arjona

    - José Martín Arjona: El 9 d'abril de 1930 mor a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i dramaturg anarquista José Martín Arjona. Havia nascut el 25 de desembre de 1892 a Herrera (Sevilla, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Puente Genil (Còrdova, Andalusia, Espanya). Fill d'una família modesta, passà la seva infantesa a les mines de Mora (Huelva, Andalusia, Espanya) i de jove retornà a Herrera i es dedicà a l'agricultura i a escriure. Atret pel moviment anarquista, a la seva localitat natal fundà l'Ateneu Obrer i la Societat d'Agricultors «El Progreso», a més d'editar un periòdic anarcosindicalista. Amb Aquilino Medina, fundà a Puente Genil una editorial especialitzada en la publicació de fullets esquerrans. Per la seva activitat llibertària durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a París (França). A la capital francesa dirigí el periòdic Sherion, amb el qual fustigà la dictadura i la monarquia espanyoles, i estrenà la seva obra dramàtica de costums andaluses Cruces de sangre. Cap al 1923 retornà a la Península i a Madrid començà a col·laborar, sobretot amb articles sobre política internacional, en el periòdic La Libertad, a més de participar en xerrades, conferències i tertúlies, com ara la del Cafè La Rotonda, amb Rodrigo Soriano, Ortega y Gasset i Unamuno. A més de les seves col·laboracions periodístiques, es guanyava la vida com a envernissador, ofici que mai no abandonà. Va ser tancat, per la Llei d'Ordre Públic, a la presó Model de Madrid durant quatre mesos, amb Gregorio Marañón, Eduardo Barriobero i altres. Posteriorment va ser empresonat en diverses ocasions, patint incomunicacions de fins a 40 dies. Va ser vicepresident de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Durant aquesta anys col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara ¡Despertad!,Estudios, Generación Consciente, La Revista Blanca, Tierra y Libertad, etc., a més de diversos periòdics esquerrans llatinoamericans. El setembre de 1929 col·laborà en el número especial de la revista alacantina La Raza Ibera en suport a l'artista anarquista d'Alfons Vila Franquesa (Juan Bautista Acher o Shum), aleshores tancat al penal del Dueso. José Martín Arjona va ser trobat mor el 9 d'abril de 1930 a la pensió del carrer Doctor Castelo de Madrid (Espanya) on vivia; el certificat oficial feia constar com a defunció«mort natural», però el seus companys i familiars declararen que fou emmetzinat pel règim primoriverista. Fou enterrat al Cementiri Civil de Madrid. Durant la II República s'estrenà en diverses ocasions la seva obra Cruces de sangre; perduda, se'n recuperà el text i va ser novament estrenada en 2004. A la seva població natal d'Herrera amb el seu nom existeix un festival de teatre, un carrer i una biblioteca en homenatge seu.

    ***

    Antoni Rotllant Verdolet

    Antoni Rotllant Verdolet

    - Antoni Rotllant Verdolet: El 9 d'abril de 2006 mor a Morellàs (Vallespir, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Antoni Rotllant Verdolet, també conegut com Ton Carboner. Havia nascut el 23 de desembre de 1910 a Sant Hilari Sacalm (Les Guilleries, La Selva, Catalunya). Fill i nét de carboners --sa família era coneguda com els de «Can Carboner»--, va estudiar les primeres lletres en una escola racionalista i començà a treballar de ben jovenet fent carbó vegetal als boscos. Durant la dictadura de Primo de Rivera sa família s'instal·là a Can Illa de Joanet, a Arbúcies, a prop del seu poble. Membre de la cooperativa «Unió Obrera» i de l'associació obrera«Germanó», s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona. El març de 1934 va ser un dels fundadors de l'Associació de Treballadors del Bosc de Sant Feliu de Buixalleu (Baix Montseny, La Selva, Catalunya), que s'adherí a la CNT i de la qual va ser nomenat secretari; per aquest motiu hagué de marxar del poble a causa del boicot patronal. Quan el cop militar de juliol de 1936 va ser nomenat president del Comitè Antifeixista de Sant Feliu de Buixalleu, però no acceptà l'alcaldia que li oferiren. Durant la guerra civil lluità en un batalló de la 131 Brigada Mixta (antiga Columna Macià) i, segons altres versions, va ser capità de la 120 Brigada de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti). L'1 de maig de 1938 va ser fet presoner per les tropes franquistes al front d'Aragó i internat en diversos camps i presons (Valladolid, Saragossa, Barcelona i Girona); jutjat, va ser condemnat a 30 anys de treballs forçats. Quan feia feina en la construcció d'un pont, aconseguí evadir-se amb un company empordanès de Bàscara i ambdós pogueren passar els Pirineus. El setembre de 1944 arribà a Poitiers i s'integrà en la Federació Local de la CNT d'aquesta ciutat. Assistí al I Ple Regional i el maig de 1945 al I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París. A França conegué sa companya, la Pepita, que li va fer classes i l'empenyé a escriure les seves memòries. Va ser nomenat secretari del Comitè Regional de Poitiers. En 1960 s'instal·là a Perigús (Aquitània, Occitània) i va ser nomenat delegat d'aquesta localitat al Congrés de Reunificació Confederal celebrat a Llemotges aquell any i on presentà un informe sobre la Colònia Llibertària d'Aymare. En aquesta època treballà com a obrer agrícola i intentà crear una col·lectivitat amb pagesos contractats. Arran de les divisions internes dins del moviment llibertari d'aleshores, va ser exclòs de la CNT. Més tard s'establí a Morellàs. Després de la mort del dictador Franco, participà en la reconstrucció confederal i fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT a La Cellera de Ter (La Selva, Catalunya) en un local que adquirí; també intentà muntar un ateneu llibertari al casal. Arran de l'excisió, s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). En els seus últims anys va fer conferències on explicà les seves vivències. Publicà articles en publicacions llibertàries i d'àmbit local, com ara L'Avenç, Boletín Confederal, La Marxa,Polémica, Temps,Terra, etc. En 1985 publicà en L'Avenç l'article «Un gra de sorra a les Guilleries», finalista del «I Concurs de Memòria Històrica» d'aquesta revista. És autor de la trilogia autobiogràfica Los cuervos festejaron la victoria (1986 i 2003), Cuarenta años después: un viejo revolucionario retorna del exilio (2003) i ¿La revolución devora al revolucionario? (2003), i deixà alguns manuscrits inèdits (Cuatro encuentros, etc.).

     Escriu-nos

    Actualització: 09-04-17


    0 0

    [10/04] «Verbo Nuevo» -«Ação Direta» - Nobiling - Matha - Janvion - Alcón - Giménez Moreno - Pons Tomàs - Zapata - Capetillo - Pellevillain - Suria - Larcher - Laurent - Pitarch

    Anarcoefemèrides del 10 d'abril

    Esdeveniments

    Capçalera de "Verbo Nuevo" [CIRA-Lausana]. Foto d'Éric B. Coulaud

    Capçalera de Verbo Nuevo [CIRA-Lausana]. Foto d'Éric B. Coulaud

    - Surt Verbo Nuevo: El 10 d'abril de 1928 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número de la publicació anarquista en llengua castellana Verbo Nuevo. Periódico de ideas y de lucha. El responsable legal de l'administració i de la redacció va ser Ernest Tanrez (Ernestan), encara que la publicació la portava Juan Manuel Molina Mateo (Juanel). Es mostrà partidari al sector de l'exili acostat a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant la dictadura de Primo de Rivera. Hi van col·laborar Josep Magrinyà i Federico Pizana, entre d'altres. El disseny de la capçalera estava realitzat pel dibuixant Helios Gómez. En sortiren, com a mínim, dos números.

    ***

    Portada d'un número d'"Ação Direta"

    Portada d'un número d'Ação Direta

    - Surt Ação Direta: El 10 d'abril de 1946 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del periòdic anarquista Ação Direta. Semanario anarquista. Fundat i dirigit per José Oiticica, n'havia tret una primera època a partir del 10 de gener de 1929. Canvià de periodicitat en diverses ocasions (quinzenal, mensual i bimestral) i així mateix es distribuí a São Paulo. També va ser dirigit per Sônia Oiticica i van ser administradors Ideal Peres i Manuel Pérez. Hi van col·laborar, entre d'altres, P. Bertholot, J. Bestieu, Pedro Ferreira da Silva, José Gomes Cardoso, Edgard Leuenroth, Clara Luz, Peloriano Maia, Roberto das Neves, José Oiticica, Sônia Oiticica, Ideal Peres, Juan Peres, Manuel Pérez, Serafim Porto, Rudolf Rocker, José Romero, Dr. Satan, Edgar Rodrigues i Josef Tibogue. En sortiren 136 números, l'últim el 30 d'octubre de 1959. En 1970 l'editorial Germinal publicà una antologia d'articles de José Oiticica publicats en el periòdic sota el títol Ação Direta (meio século de pregação libertária).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Karl Eduard Nobiling

    Karl Eduard Nobiling

    - Karl Eduard Nobiling: El 10 d'abril de 1848 neix a Kollno (Posen, Alemanya) el doctor en filosofia i partidari de la propaganda pel fet Karl Eduard Nobiling. Fill d'un funcionari benestant, va fer els seus estudis al Liceu de Züllichau i després farà estudis d'economia rural i de filosofia a les Universitats de Halle i de Leipzig; obtindrà el doctorat de filosofia en 1876 i s'acostarà a les idees socialistes. Després treballarà a Dresde com a estadístic en una oficina del Ministeri de l'Interior de la Saxe i amb la finalitat d'aconseguir una bona formació en economia política. En 1877 efectua un viatge a Londres, a Bèlgica, a França, a Suïssa i a Àustria, contactant amb cercles llibertaris. De tornada a Berlín, passa alguns mesos sense feina i projecta escriure un estudi crític sobre la situació econòmica alemanya. El 2 de juny de 1878, un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel, atemptarà contra l'emperador alemany Guillem I disparant dos cops amb un fusell de caça sobre el seu cotxe descobert, però només el va ferir. Aconsegueix fugir i es parapeta a la seva cambra, disparant contra les persones que van a arrestar-lo, per després tornar l'arma contra ell i ferir-se. Detingut, declararà durant l'interrogatori que va actuar per motius polítics. Karl Eduard Nobiling va morir el 10 de setembre de 1878 a la presó de Berlín (Alemanya). El canceller Otto von Bismarck va usar les accions de Hoëdel i de Nobiling com a pretext per instaurar la Llei antisocialista d'octubre de 1878 i desencadenar una forta repressió en els cercles revolucionaris.

    ***

    Louis Matha

    Louis Matha

    - Louis Matha: El 10 d'abril --alguns citen el 6 d'abril-- de 1861 neix a Castèlgelós (Aquitània, Occitània) el propagandista anarquista Armand-Louis Matha, també conegut com Belle-Barbe. Fou fill d'una família de pagesos bonapartistes, mai no va anar a l'escola i aprengué a llegir quan tenia 14 anys amb llibres de temàtica social. Perruquer de professió, exercí el seu ofici a Castèlgelós. D'antuvi fou seguidor del republicanisme de León Gambetta i, després, del socialisme deLouis Auguste Blanqui, però cap el 1887 començà a militar en el moviment llibertari. En 1891 s'instal·là a París (França). Conegué Élysée i Paul Reclus, Piotr Kropotlin i  Jean Grave i col·laborà amb aquests en La Révolte. A partir del número 39 (31 de gener de 1892) reemplaçà Charles Chatel en la gerència del periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors, editat per Zo d'Axa. Denunciat arran de la publicació d'un article, va ser condemnat el 4 de juny i el 5 de juliol de 1892 per l'Audiència del Sena de París a dues penes de 18 mesos de presó per«provocació a l'assassinat». Arran d'això, fugí a Londres i va ser reemplaçat per Félix Bichon en la gerència del periòdic. A la capital anglesa freqüentàÉmile Henry i les reunions del Club«Autonomie». El febrer de 1894 retornà clandestinament a París i intentà senseèxit evitar l'atemptat que Émile Henry va cometre el 12 de febrer de 1894 a cafè Terminus. Després de l'atemptat, segons un informe de la policia, es personà amb Léon Ortiz i Millet al domicili d'Henry a la rue des Enviergés, per eliminar qualsevol prova comprometedora. El 24 d'abril de 1894 va ser detingut arran de l'atemptat del restaurant Foyot del 4 d'abril, però va ser alliberat per manca de proves. El 6 d'agost de 1894 va ser jutjat en el conegut com«Procés dels Trenta», amb altres companys (Jean Grave, Sébastien Faure, Charles Chatel, Félix Fénéon, Paul Reclus, etc.) i sortí absolt. Formà part, amb Sébatien Faure i Constant Martin, en el grup editor del setmanari Le Libertaire, que publicà el primer número el 16 de novembre de 1895 i del qual va ser nomenat gerent. El 15 de juliol de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional Núm. 9 de París, com a gerent de Le Libertaire, a 20 dies des presó per «apologia del crim» pels articles «Les morts qui vivent» i «Un précurseur». Organitzà gires de conferències de Sébastien Faure i de Louise Michel arreu França. Durant l'«Afer Dreyfus», va ser l'administrador del diari Le Journal du Peuple (1899), editat per Sébastien Faure, i de la revista monogràfica Les Hommes de Révolution, que sortí a París entre desembre de 1899 i maig de 1900 i on fou un dels seus principals redactors Michel Zévaco. En 1901 es va veure implicat en un cas de «robatori de valors», però fou finalment absolt pel Tribunal de Montbrisson. Entre març i juny de 1902 col·laborà en els tres números que es publicaren del periòdic La Grève Général, que editaren a Londres Henry Cuisinier i Louis Depoilly. Novament dirigí Le Libertaire en 1904 i entre 1908 i setembre de 1910, anys aquests darrers que donà al periòdic un enfocament neomaltusià amb el suport de Louise Sylvette. El 19 de gener de 1905 prengué la paraula, amb altres (Sébastien Faure, Liard-Courtois, Almereyda, Nelly Roussel, etc.), en el míting homenatge a Louise Michel, que acabava de morir, que se celebrà al Palais du Travail de París. El 27 de novembre de 1905 fou testimoni en el judici incoat contra Charles Malato, conegut com el«Procés de "La Pomme de Pin"» («Procés de la Pinya [explosiva]»). El setembre de 1907 va ser detingut acusat de «còmplice moral» en un delicte de la fabricació de moneda falsa, però el 21 de novembre va ser absolt per l'Audiència de París. També va ser administrador de la impremta anarcocomunista«L'Espérance», establerta al Districte 18 de París i on treballaven una dotzena de companys. El febrer de 1910 formà part del Comitè Revolucionari Antiparlamentari. Entre 1915 i 1920 col·laborà en el periòdic sindicalista parisenc La Bataille. Finalment es retirà a la «Cité Paris-Jardins» de Draveil, on s'ocupà de cooperatives, d'obres laiques i, sobretot, de la Caixa de les Escoles. Louis Matha va morir el 12 de febrer de 1930 a Draveil (Illa de França, França) d'una crisi cardíaca. Sa companya morí el 29 d'octubre de 1946 a la mateixa ciutat.

    Louis Matha (1861-1930)

    ***

    Émile Janvion

    Émile Janvion

    - Émile Janvion: El 10 d'abril de 1866 neix a Mâcon (Borgonya, França) el pedagog llibertari, antimilitarista i anarcosindicalista, i després sindicalista nacionalista i antisemita, Émile Janvion, conegut com Philippe Janvion o Pisse-Vinaigre (Esquerp). Fill d'un francmaçó i d'una catòlica practicant, va fer el batxiller en ciències i es diplomà a l'Escola Superior de Comerç. Entre 1885 i 1890 va fer el servei militar amb els caçadors a peu de la infanteria lleugera. Entre 1891 i 1894 treballa com a professor a l'Escola Professional de Toló (Provença, Occitània). En 1894 esdevingué anarquista arran d'assistir a una conferència de Sébastien Faure i en 1896 col·laborà en el periòdic anarquista parisenc Le Père Duchêne. Entre 1895 i 1897 fou professor de l'Escola de Comerç de París i en aquesta època freqüentà el grup literari anomenat«Cenacle de la Montagne-Sainte-Geneviève», on conegué nombrosos intel·lectuals anarquistes (Zo d'Axa, Georges Deherme, Louis Lumet, Victor Barrucant, Jules Guérin, Lucien Jean, etc.). En 1896 fou secretari de redacció de Le Libertaire i el maig d'aquell any la policia el mencionà per primera vegada en un informe com a orador en un míting anarquista a Saint-Ouen (Illa de França, França). El juny de 1897, amb Jean Degalvès, fundà, seguint les idees pedagògiques de Paul Robin, la Lliga d'Ensenyament Llibertari, creada per subscripció popular amb la finalitat d'obrir una escola mixta anarquista i serà una de les primeres grans experiències pedagògiques llibertàries. Aquest mateix any ambdós publicaren el fullet La liberté par l'enseignement i col·laborà en L'Éducation Libertaire. Mancat de mitjans econòmics, malgrat la participació de grans figures, com ara Jean Grave, Émile Zola, Maurice Barrès o Octave Mirbeau, l'experiència pedagògica acabà limitant-se a l'organització durant l'estiu de 1898 i de 1899 de vacances llibertàries a Pontorson (Baixa Normandia) per a un grupet de 19 infants, a la realització d'algunes conferències i a cursos nocturns a l'Hôtel des Sociétés Savantes entre 1899 i 1900. Entre 1898 i 1899 col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara La Aurore, Le Libertaire, Le Cri de Révolte, L'Homme Libre o Le Journal du Peuple. El juliol de 1899 entrà a fer feina a l'Ajuntament de París com a ajudant no funcionari i aquest mateix any creà en la Confederació General del Treball (CGT) el primer sindicat d'empleats de les prefectures de l'administració territorial francesa (Sindicat d'Empleats Municipals de París), del qual va ser secretari. Tot l'any 1898 el dedicà en cos i ànima en fer costat la campanya de suport al capità jueu Alfred Dreyfus, fent conferències i publicant articles als diaris. Entre 1899 i 1902 col·laborà en el periòdic Germinal. Organe libertaire, que es publicava a Paterson (New Jersey, EUA). En 1900, davant la perspectiva del Congrés Antiparlamentari Anarquista que s'havia de celebrar a la tardor a París, però que finalment va ser prohibit pel ministre de l'Interior francès, elaborà tres documents: Individualisme et communisme; Enseignement libertaire; i De l'attitude des anarchistes pendant l'affaire Dreyfus, on es declarà contrari a la indiferència manifesta per alguns companys amb l'estil d'intervenció d'altres, criticant el «lirisme republicà» de Sébastien Faure. En 1901, per manca de diners i per desavinences  amb Degalvès,  l'Escola Llibertaria tancà. Entre el 8 i el 9 de novembre de 1902 participà en el Congrés de les Joventuts Laiques celebrat a París. El desembre de 1902 participà en la fundació, amb Henri Beylie, Paraf-Javal, Albert Libertad i Georges Yvetot, de la Lliga Antimilitarista i entre 1902 i 1903 va fer una gira de conferències, amb Louise Michel, sobre «el pensament humà a través dels temps». Entre agost de 1903 i octubre de 1904 dirigí el periòdic bimensual anarcoindividualista L'Ennemi du Peuple, on van col·laborar, entre d'altes, Georges Darien, Zo d'Axa, Han Ryner, Eugène Bonaventure de Vigo (Miguel Almereyda), Lucien Descaves, Élie Faure, Urbain Gohier i Jehan Rictus; en aquesta publicació s'atacà la maçoneria i a certs anarquistes reconeguts, com ara E. Armand, Christiaan Cornelissen o Lev Tolstoi. L'1 de gener de 1904 esdevingué funcionari, amb grau de sisena classe. Entre el 26 i el 28 de juny de 1904 assistí al Congrés Internacional Antimilitarista d'Amsterdam (Països Baixos), que donà lloc a l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). L'octubre de 1906 fou delegat pel Sindicat d'Empleats Municipals de París al XV Congrés Nacional Corporatiu de la CGT, que se celebrà a Amiens, i l'octubre de 1908 al XVI, que se celebrà a Marsella, i on intervingué sobre el tema de l'antimilitarisme. Funcionari municipal en la Prefectura del Sena, en 1907 va ser cessat del seu lloc de feina per haver signat un cartell de la CGT, però una amnistia posterior el reintegrà amb tots els drets en l'administració. El 20 de març de 1908 participà, amb Jean Grave, Jacques Bonzon, René de Marmande, Eugène Merle, Jules Grandjouan i Miguel Almereyda, en el gran míting al Palau del Treball de París contra l'expulsió d'activistes russos. En 1909 fundà el periòdic Terre Libre. Organe d'action syndicale, de caire antirepublicà, antifrancmaçó, antisemita i antimarxista, on col·laborà Marius Riquier, un dels fundadors del Cercle Proudhon, i Georges Darien, i que intentà acostar els cercles sindicalistes al grup ultradretà monàrquic Action Française (AF). En aquesta publicació criticà els jueus ja fossin capitalistes o obrers. En 1910 Terre Libre s'integrà en AF. En 1913 va ser exclòs de la CGT pel seu antisemitisme. Ben igual que altres sindicalistes revolucionaris (Georges Valois o Georges Sorel), s'acostà a AF amb l'objectiu de crear un sindicalisme corporatiu i «nacionalista integral», pensament que alguns consideren la primera manifestació de la ideologia feixista. És autor de Le dogme et la science (1897), L'école, antichambre de caserna et de sacristie (1902), Du syndicat de fonctionnaires (1907) i La franc-maçonnerie et la classe ouvrière (1912). Émile Janvion va morir el 15 de juliol de 1927 a París (França) assistit pels sagraments eclesiàstics i fou enterrat el 22 de juliol al cementiri de Bagneux (Illa de França, França) envoltat dels seus companys d'AF.

    Émile Janvion (1866-1927)

    ***

    Marcos Alcón Selma

    Marcos Alcón Selma

    - Marcos Alcón Selma: El 10 d'abril de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista Marcos Alcón Selma. A partir d'agost de 1917 es va afiliar al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. En 1919 va participar en els grups de defensa contra els atacs dels escamots armats de la patronal. Va intervenir en la vaga del ram de 1920 i va acabar empresonat quan encara no tenia fets els 18 anys. L'agost de 1920 va ser alliberat i va ser ferit en un tiroteig contra el sometent i de bell nou empresonat. El 21 de març de 1921 va ser detingut acusat de ser l'executor de Lluís Vivó Tubau, lerrouxista que col·laborava amb els pistolers del Sindicat Lliure, i va passar alguns anys empresonat (Alcalá, Granada, El Puerto de Santa Maria). En 1924, després de fugir de Barcelona, s'instal·la a Sevilla, on residia el Comitè Nacional, i participa en la reorganització de la CNT. Fou un dels que des del cop d'Estat del general Primo de Rivera van pensar en la necessitat de constituir una Federació Anarquista Ibèrica i va pertànyer al grup que el 1927 va prendre l'acord de crear-la. Durant els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera va ocupar càrrecs de rellevància en la organització regional --membre del Comitè Regional entre 1929 i 1931-- al costat de Ángel Pestaña, Hernández i Joaquim Bassons. Durant el període republicà la seva importància militant encara s'accentuarà: membre del Comitè Nacional de la CNT entre 1931 i febrer de 1933, delegat al Congrés de 1931, president del Sindicat i de la Federació del Vidre entre 1929 i 1932 i després fins al començament de la revolució de juliol del 1936, responsable del periòdic El Vídrio, comissionat en 1932 amb Alexandre Schapiro i Eusebi Carbó a València per solucionar el problema dels Sindicats d'Oposició (trentistes), membre del Comitè Pro-Presos, etc. Quan va esclatar la guerra treballava en uns estudis cinematogràfics i va ser membre de la Comissió Tècnica, creada el 26 de juliol de 1936, encarregada de preparar el projecte del nou règim de treball col·lectivitzat per a les sales de cinema i de teatre de Barcelona. Fou elegit el 8 de juliol de 1937 secretari nacional de la Federació Nacional de la Indústria d'Espectacles Públics i va tenir un paper important en l'organització de la producció cinematogràfica de documentals i de noticiaris bèl·lics, tasca per la qual comptà amb la col·laboració del son cunyat Joan Saña. Va substituir Buenaventura Durruti, quan aquest marxà al front, en el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, encarregant-se dels Transports de guerra, que aprovisionaven els milicians al front, i de les requises dels cotxes i camions particulars de Barcelona, càrrec que va desenvolupar amb absoluta fidelitat als criteris de Joan García Oliver fins a la seva dissolució d'aquest comitè el setembre de 1936. En 1937 els Comitès de Defensa de Barcelona van demanar-li que forcés la dimissió del secretari de la CNT catalana. Va formar part, en representació de la CNT i al costat de son germà Rosalio, de la Comissió Interventora dels Espectacles Públics de Catalunya, dependent del Departament d'Economia de la Generalitat, formada a Barcelona el 19 de gener de 1938. Aquest mateix any es va oposar a les pretensions de la Generalitat de controlar el sector autogestionat dels transports. En acabar la guerra es va exiliar a París (França) i després de restar tancat a la presó d'Orleans, va ser internat al camp de Vernet. El 19 de juny de 1940, amb son germà Rosalio, va embarcar a Bordeus cap al port de Coatzacoalcos (Veracruz, Mèxic), on va arribar el 26 de juliol. Instal·lat a Mèxic, es va afiliar al Sindicat de Fàbrica de Vidre i el gener de 1941 va ser elegit secretari d'Organització Obrera del Comitè Nacional Executiu de la Confederació General de Treballadors (CGT) de Mèxic. En 1942 es va alinear amb la «Nueva FAI» i en la Delegació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), oposant-se a les pretensions de Joan García Oliver i d'Aurelio Fernández i del grup«Ponència», el qual s'emparava sota les sigles de la CNT. La seva activitat llibertària va ser força intensa tant pel que fa a l'anarquisme espanyol de l'exili com a l'anarquisme mexicà: secretari d'organització i propaganda de la CNT, col·laborador del periòdic Regeneración, membre del Comitè de CNT en diverses ocasions entre 1940 i 1979, element destacat del grup editor de Tierra y Libertad, etc. En 1953 va participar a Mèxic en el V Congrés de la Federació Anarquista Mexicana (FAM) com a representant de «Tierra y Libertad». Durant els anys vuitanta i noranta vivia a Cuernavaca i, al costat de Katia Landau, va seguir, malgrat els seus anys, al servei de l'anarquisme escrivint i amb el seu suport econòmic. Entre el 14 i el 16 de setembre de 1991 va participar a Ocotepec (Morelos, Mèxic) en el «Primer Encuentro Nacional de Anarquistas». Va publicar articles en CNT,Combat Syndicaliste, El Compita, Cultura Obrera, Cultura Proletaria, El Despertar Marítimo,Espoir, Ideas-Orto,Inquietudes, Libertad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Vídrio, etc. Marcos Alcón Selma va morir el 6 de juliol de 1997 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic). La seva biblioteca i arxiu es troba dipositada a la Biblioteca Social Reconstruir de Mèxic.

    Marcos Alcón Selma (1902-1997)

    ***

    Diego Giménez Moreno (primer a l'esquerra) amb una infermera i un company també ferit a l'hospital d'Aush (1 d'abril de 1939)

    Diego Giménez Moreno (primer a l'esquerra) amb una infermera i un company també ferit a l'hospital d'Aush (1 d'abril de 1939)

    - Diego Giménez Moreno: El 10 d'abril de 1911 neix a Jumilla (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Diego Jimémez Moreno. Fou el major de quatre germans i sos pares es deien Diego Giménez Guardiola, camperol afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT), i María Moreno Muñoz. Estudià a l'escola pública del poble i com que patí càstigs físics, el van enviar a l'escola del sindicat on son pare militava. Quan tenia nou anys, deixà els estudis i marxà a treballar amb son pare al camp. Pocs després sa família emigrà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) buscant millors condicions laborals. Quan tenia 12 anys començà a fer feina en una fàbrica d'espelmes, mentre son pare treballava a l'empresa química Cros --morí en 1928 per intoxicació dels productes químics que manipulava. Més tard, Diego entrà com a aprenent de litògraf a l'empresa italiana Metalgràfica, que arreplegava treballadors gràfics i metal·lúrgics. Durant les nits assistia a l'escola nocturna. Gràcies a la lectura de les publicacions editades per la família Urales i la premsa llibertària (La Revista Blanca, El Luchador, Generación Consciente, Estudios, etc.) esdevingué anarquista. Cap al 1928 s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a partir de 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, començà a militar en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en el qual assumí diferents càrrecs orgànics (tresorer, secretari i president). En 1934 se casà amb María Roger Aguilar i l'any següent nasqué son primer fill, Helios. Fervent naturista per influència dels escrits del metge anarquista Isaac Puente Amestoy, era vegetarià i contrari a tots els vicis (tabac, alcohol, etc.). El juliol de 1936 participà activament en la resposta popular contra l'aixecament feixista. A partir del 26 de juliol de 1936 coordinà una petita secció en la indústria d'embalatges de l'empresa Metalgraf, ara autogestionada pels treballadors gràcies a la fuita dels seus patrons. El setembre de 1937 marxà al front de Saragossa enquadrat en la 21 Brigada de la Columna Durruti, alhora que rebutjà entrar a l'Escola de Guerra de Barcelona. Més tard va ser enviat a la Serra del Montsec, als Prepirineus lleidatans, on formà part d'un grup de defensa antigas de la 21 Brigada de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti) i es dedicà a entrenar els companys sobre la utilització de màscares simulant situacions d'emergència. El 20 de novembre de 1938, durant els homenatges del segon any de la mort de Buenaventura Durruti, en sortir de matinada cap a Barcelona, va ser ferit d'un tret i, després dels primers socors, portat a un hospital de Manresa (Bages, Catalunya). Amb l'ofensiva franquista, va ser evacuat al monestir de Montserrat (Monistrol de Montserrat, Bages, Catalunya) i dues setmanes després a Sant Hilari Sacalm (Selva, Catalunya), on rebé la visita de sos familiars. A partir de desembre de 1938, per mor de l'avanç feixista, va ser portat a diferents hospitals (Ripoll, Puigcerdà, les Guinguetes d'Ix i Aush). Quan acabà la guerra, va ser traslladat al camp de concentració de Setfonts (Llenguadoc, Occitània). Després durant alguns mesos va ser destinat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a la construcció de la xarxa ferroviària Le Mans-Le Loar i altra a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània). En 1940, quan els alemanys envaïren Bordeus, va ser transferit al camp de concentració de Vernet i després a Pàmies. Informat per sa companya que les autoritats franquistes desconeixien la seva militància anarcosindicalista, el 12 de febrer de 1942 passà clandestinament els Pirineus. A Figueres, la Guàrdia Civil el portà emmanillat fins a una caserna de Barcelona i després al Camp de Depuració de Reus (Baix Camp, Catalunya) on romangué 10 dies. Va ser alliberat el 24 de febrer de 1942 i pogué reunir-se amb sa companya, son fill i sa filla Luz. A Barcelona treballà 10 anys en una fàbrica com a ajustador on s'arribaven a fer 16 hores diàries de feina. El 16 de març de 1946 nasqué una nova filla, Rosa. Com que la situació econòmica era desesperada, el 10 d'abril de 1952 embarcà a bord del «Cabo de Hornos» amb son fill cap al Brasil i 15 dies després arribaren al port de Santos (São Paulo, Brasil). S'instal·laren al barri de Vila Santa Clara de São Paulo (São Paulo, Brasil), on trobaren feina ben aviat. Vuit mesos després la resta de la família es reuní amb el pare i el fill. Gràcies a Joaquim Vergara, entrà en contacte amb la «Sociedade Naturista Amigos de Nossa Chácara», on es realitzaven els congressos anarquistes brasilers, i amb el Centre de Cultura Social, participant en les seves activitats. Entre 1972 i 1973 col·laborà amb el periòdic Le Combat Syndicaliste de París (França), fent servir els pseudònims El Buscador i El Exiliado. En 1975 publicà, amb son germà Roberto, el llibre Mauthausen. Campo de concentración y de exterminio. En aquests anys realitzà diverses conferències sobre les seves experiències durant la Revolució espanyola a l'Estat de São Paulo (Guarulhos, Santos, etc.), especialment al Centre de Cultura Social de São Paulo. En 2002 el seu testimoni va ser recollit en el llibre Três Depoimentos Libertários. Entrevistas com Diego Giménez Moreno, Jaime Cubero e Edgar Rodrigues. Malalt de Parkinson, Diego Giménez Moreno va morir el 2 de juny de 2010 a São Bernardo do Campo (São Paulo, Brasil). Existeix un «Ateneu Diego Giménez» vinculat a la Confederació Obrera Brasilera (COB).

    Diego Giménez Moreno (1911-2010)

    ***

    Teresa Pons Tomàs

    Teresa Pons Tomàs

    - Teresa Pons Tomàs: El 10 d'abril de 1911 neix al carrer«dels 18 duros», ara carrer Indústria, de Salt (Gironès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Teresa Pons i Tomàs. Fou la tercera de quatre germans. Estudià a l'Escola Pública de Salt fins als 14 anys, quan començà a fer feina a la fàbrica tèxtil Coma-Cros de Salt. Ben aviat entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i freqüentava el Centre de Cultura«La Floreal», on fou membre de la companyia de teatre «Arte y Amor». El 19 d'octubre de 1936 va ser nomenada, en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT), regidora de Salt del Consell Municipal revolucionari creat arran de l'esclat de la Revolució Social, essent la primera regidora de les comarques gironines. A finals de 1936, però, abandonà el càrrec i formà parella amb el també destacat anarcosindicalista aragonès Salvador Piñol Catalán. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus amb son company. En 1947 quedà viuda i només tornà a Catalunya per a visitar familiars i amics a finals dels anys setanta acompanyada de sos fills. Teresa Pons Tomàs va morir el 4 de desembre de 1988 a Montalban (Guiena, Occitània) i fou enterrada al cementiri protestant de Gasseras, a les afores d'aquesta població, on també van ser traslladades les despulles de son company. Des de finals de 2009 un passeig de Salt porta el seu nom.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Emiliano Zapata

    Emiliano Zapata

    - Emiliano Zapata:El 10 d'abril de 1919 és assassinat a Chinameca (Morelos, Mèxic) el revolucionari i guerriller Emiliano Zapata Salazar, un dels cabdills combatents més importants durant la Revolució mexicana, conegut com el Caudillo del Sur. Havia nascut el 8 d'agost de 1883 a San Miguel Anenecuilco (Morelos, Mèxic) en una família d'origen indi d'humils propietaris de terres, que, davant la pobresa, hagué de diversificar les seves activitats, encaminant-les a la petita ramaderia. Gairebé no va rebre educació, només les primeres lletres a l'escola de la vila regentada pel l'exsoldat juarista Emilio Vera. Quan tenia 16 anys perdé sa mare (Cleofas Salazar) i 11 mesos després, son pare (Gabriel Zapata). El patrimoni que heretà fou minso, però suficient per no haver de fer de peó a les riques hisendes que envoltaven Anenecuilco. Es dedicà sobretot a la cria de cavalls, de la qual resultà un eminent especialista. Encarnà ben aviat la reacció dels peons indis enfront dels hisendats. En 1902 ajudà els pagesos de Yautepec que tenie problemes amb l'hisendat Pablo Escandón y Barrón, acompanyant-los a la ciutat de Mèxic per exigir justícia. En 1906 assistí a una assemblea camperola a Cuautla, per discutir la forma de defensar-se enfront dels hisendats veïns que amenaçaven la propietat comunal, per la qual cosa fou empresonat en 1908 i mobilitzat com a soldat en el IX Regiment de Cavalleria de Cuernavaca. El setembre de 1909 fou nomenat president de la Junta de Defensa de les Terres d'Anenecuilco i organitzà a Ayala una partida de guerrillers, la majoria d'ells indígenes de Morelos, que hostilitzava els hisendats, dirigits pel governador Pablo Escandón. En 1910 s'afegí a la revolució proclamada pel maderista Pablo Torres Burgos al Centre-Sud, que pretenia acabar amb el règim de Porfirio Díaz. El març de 1911 la seva guerrilla lluitava a Morelos al costat de la de Genovevo de la O i Gabriel Tepepa, amb els quals ocupà Tlaquiltenango, Jojutla i Jautepec. Arran dels acords de maig de 1911 a Ciudad Juárez entre federals i maderistes, llicencià provisionalment, i en contra de la seva opinió, les seves tropes, però es negà a secundar les ordres del president León de la Barra, les forces del qual l'encerclaren a les muntanyes de Puebla. Elegit Madero, tampoc no reconegué la seva presidència, acusant-lo de no voler aplicar la promesa reforma agrària i d'intentar sufocar la revolució popular. El novembre de 1911 proclamà el Pla d'Ayala, el qual, redactat per Otilio E. Montaño, denunciava la traïció maderista, exigia una sèrie de mesures agràries radicals, renovava la lluita popular, sota el lema llibertari magonista «Terra i Llibertat», i declarava cap de la revolució Pascual Orozco. En 1912 les campanyes dels generals maderistes Casso López, Juvencio Robles i Felipe Ángeles col·locaren els agraristes en una difícil situació, però la deposició de Madero el febrer de 1913 i el desordre a les files governamentals del nou president, Victoriano Huerta, a qui sempre combaté, el permeteren reprendre la revolució agrària a Morelos, els camperols del qual prengueren el març de 1914 possessió comunal de les terres i, a partir de juliol d'aquell any, n'assumiren directament la direcció. El març de 1913 rebutjà el Pla de Guadalupe, de Venustiano Carranza, i s'alià amb Pancho Villa i altres carrancistes en la Convenció d'Aguas Calientes d'octubre de 1914. La Convenció, pressionada pel militant anarcosindicalista magonista i principal ideòleg del moviment zapatista Antonio Díaz Soto y Gama, insistí en les reivindicacions agràries del Pla d'Ayala. Carranza es retirà a Veracruz i el 6 de desembre de 1914 els dos cabdills revolucionaris ocuparen Mèxic capital. Malgrat tot, aquest mateix mes es produí el trencament entre Zapata i Villa a causa de certes brutalitats villistes contra els homes de Zapata i l'incompliment de diversos compromisos per part de Pancho Villa. Carranza aprofità aquesta conjuntura i Obregón derrotà completament Pancho Villa al Nord, quedant aïllat Zapata a Morelos i zones limítrofes. Establí provisionalment el seu quarter general a Tlatizapán i administrà el territori amb independència del Govern central, en una mena de comunalisme llibertari agrarista basat en el calpulli, l'ancestral propietat comunal indígena. El zapatisme, agrarista i armat, tingué clares concordances amb el projecte llibertari magonista, teòric i obrer. A Morelos, aplicà la reforma agrària --fonamentada en el principi anarquista de «La terra per al qui la treballa»--, confiscant les hisendes i distribuint-les entre els seus seguidors, encara que d'una manera no gaire ordenada. Alhora s'esforçà per crear una xarxa d'escoles i de serveis públics i encunyà moneda, però no pogué evitar que les seves forces es dedicaren amb freqüència al pur bandidatge. Quan va veure que els seus intents de trencar el cercle carrancista eren inútils, llançà una proclama a tots els pagesos i totes les classes treballadores de Mèxic perquè s'afegissin a la revolució. El programa revolucionari exigia la igualtat social per als indis i la concessió d'àmplies avantatges per al proletariat urbà, el repartiment comunal de les terres segons els interessos dels camperols, la dimissió de Carranza i, en el seu lloc, la creació d'una república democràtica que atengués les llibertats dels mexicans, etc. Però el proletariat, afectat ja pel reformisme de Carranza, no el secundà. El general Pablo González, encarregat de la repressió revolucionària, ordenà al coronel Jesús Guajardo l'eliminació del Caudillo del Sur. Emiliano Zapata va morir el 10 d'abril de 1919 a la hisenda Chinameca (Morelos, Mèxic) en una emboscada muntada per Guajardo, que havia simulat passar-se a les seves files. Aquest assassinat causà una enèrgica condemna de l'opinió pública i de gran part dels propis sectors constitucionalistes. A la mort de Zapata, els zapatistes triaren com a cap Gilbardo Magaña Cerda, cap de l'Exèrcit Llibertador del Sud, però el moviment perdé molta força a conseqüència de les mesures de Carranza i la intervenció nord-americana, i diversos dirigents s'aliaren amb el Govern, molts dels quals acabaren assassinats per les forces governamentals. Genovevo de la O cohesionà de bell nou els zapatistes, fins que en 1920 es fusionaren amb l'exèrcit regular, però en 1940 tornà ressuscitar l'ideari zapatista amb la creació de l'anomenat Front Unit de Morelo, el qual animà fins a la seva mort en 1952. Un nou moviment neozapatista sorgí en 1994 amb la insurrecció de l'Ejercito Zapatista de Liberación Nacional (EZLN), acabdillat pel sotscomandant Marcos, però de clara influència guevarista.

    ***

    Luisa Capetillo (ca. 1922)

    Luisa Capetillo (ca. 1922)

    - Luisa Capetillo: El 10 d'abril de 1922 mor a Río Piedras (Puerto Rico) l'escriptora, periodista, sindicalista, propagandista llibertària i anarcofeminista Luisa Capetillo. Havia nascut el 28 d'octubre de 1879 a Arecibo (Puerto Rico; aleshores colònia espanyola). Sa mare, Louise Marguerite Perone (castellanitzada com Margarita Perón), immigrant francesa molt culta, arribà a Puerto Rico buscant feina com a institutriu per als infants d'una família prestigiosa d'Arecibo, però acabà fent de minyona i de planxadora en cases benestants. Son pare, Luis Capetillo Echevarría, arribà a Puerto Rico des del País Basc amb la intenció de fer fortuna, però acabà realitzant només feinetes (estibador, camperol, paleta, etc.). La parella era d'idees progressistes i liberals i mai no formalitzà cap matrimoni. La sevaúnica filla fou educada en un ambient força liberal i aprengué el francès de sa mare, assistint a l'escola privada de Maria Siera Soler, una de les més considerades del país. Quan tenia 19 anys s'enamorà de Manuel de Ledesma, fill del marquès d'Arecibo, una de les famílies més reputades de l'illa on sa mare feia feina. En 1898 la parella tingué sa primera filla, Manuela, i dos anys després nasqué son segon fill, Gregorio. Mai no es casaren i la parella es trencà tres anys després d'iniciada, encara que el pare reconegué els infants i pagà la seva educació. Mare fadrina, en 1904 començà a publicar articles en periòdics del seu poble, alhora que treballava a casa seva brodant camises i mocadors. Després deixà sos fills amb sa mare i començà a treballar en una fàbrica tèxtil. En 1906 començà a fer feina com a lectora a les fàbriques de tabac d'Arecibo; pujada en un podi, llegia en veu alta mentre els treballadors manipulaven les fulles de tabac i enrotllaven els cigars. En aquestes fàbriques entrà en contacte amb la Federació de Torcedors de Tabac, afiliada a la Federació Lliure de Treballadors (FLT), i, a més de les obres d'autors clàssics (Zola, Tolstoi, Hugo, Balzac, Dumas,  Vargas Vila, Zamacois, etc.), també llegí obres de contingut social i polític (Marx, Engels, Bakunin, Kropotkin, Malatesta, etc.) i publicacions socialistes, sindicalistes i anarquistes (El Porvenir del Trabajo,Unión Obrera, La Revista Blanca, El Socialismo, Tierra, El Motín, etc.). Fou la primera dona porto-riquenya a escriure sobre les idees feministes i sobre dels drets de la dona. En 1907 publicà per lliuraments Mi opinión sobre las libertades, derechos y deberes de la mujer. Como compañera, madre y ser independiente, que tingué diverses edicions posteriors (1911, 1913 i 1917). En 1907 publicà el seu primer llibre, Ensayos libertarios. Dedicado a los trabajadores de ambos sexos i també va escriure l'obra de teatre Influencias de las ideas modernas, que fou publicada en 1916. Malgrat considerar-se feminista, mai no s'afegí a cap organització feminista, ja que sobretot pensava que el front sindical era el més necessari i que les dones s'havien de sindicar i lluitar pels seus drets. Fou la primera dona porto-riquenya que portà pantalons en públic, enfrontant-se als costums socials d'aleshores. Reivindicà una educació lliure i liberal per als dos sexes. També fou«escandalosa» la seva reivindicació de l'«amor lliure» –la dona ha de triar a qui vol estimar lliurement sense interferències legals i sense matrimoni–, presentat per la premsa burgesa com promiscuïtat. També fou partidària de l'escola racionalista, del vegetarianisme, de l'exercici físic i de l'espiritisme. En 1908, durant el V Congrés Obrer de l'FLT que se celebrà a Arecibo, lluità perquè l'organització fes costat el dret al vot de la dona, però no únicament per a les dones alfabetitzades, sinó per a totes les dones. El juliol de 1909 participà en la«Croada de l'Ideal», gira propagandística de destacats militants (J. B. Delgado, José Ferrer y Ferrer, Ramón Romero Rosa, Santiago Iglesias Pantín, etc.) organitzada per l'FLT que recorregué tot el país per a conscienciar els treballadors de la necessitat de sindicar-se. En 1910, a més de fer-se distribuïdora de l'òrgan de l'FTL Unión Obrera, fundà a San Juan de Puerto Rico el periòdic anarcofeminista La Mujer, del qual no s'ha conservat cap exemplar, i intentà crear una Escola Granja Agrícola per als infants. En 1911, fruit de la seva relació amb un comerciant d'Arecibo, tingué son tercer fill que bateja com Luis Capetillo. En 1912 viatjà a Nova York (Nova York, EUA) on establí lligams amb grups de treballadors del tabac porto-riquenys i cubans i col·laborà en periòdics anarquistes (Cultura Obrera, Brazo y Cerebro, Fuerza Consciente). En 1913 s'instal·là a Ybor City, barri de Tampa (Florida, EUA), on treballà com a lectora en una de les moltes companyies de tabac de la ciutat i col·laborà en el periòdic La Unión de Tampa, òrgan de la Unió de Torcedors Federats de l'Estat de Florida. A Ybor City viurà amb Juan Vilar, un treballador del tabac i destacat anarquista. En 1914 marxà a Cuba, on residí a Cárdenas i a l'Havana, i s'afegí als treballadors de la canya de sucre en la vaga organitzada per la Federació Anarquista. El 24 de juliol de 1915 fou detinguda al carrer Neptuno de l'Havana per «escàndol públic» per portar roba d'home, corbata i barret; jutjada en un procés que fou seguit per tots els grans periòdics cubans i porto-riquenys, es defensà dient que no havia cap llei que prohibís posar-se roba d'home i, davant l'evidència, fou alliberada. Malgrat tot, en 1916 el president cubà Mario García Menocal l'expulsà del país per«anarquista estrangera i perillosa». Retornà a Puerto Rico i organitzà i participà en diverses vagues (Patillas, Ceiba, Vieques, etc.), entre elles la important Vaga de la Canya de 1916–40.000 obrers de 32 localitats hi participaren i la vaga es guanya amb una augment salarial d'un 13%–, per la qual cosa fou detinguda en diverses ocasions acusada de «violència, desobediència i insubordinació als agents de l'ordre». En 1919 s'instal·là novament a Nova York, on establí una casa d'hostes amb un restaurant vegetarià al barri de Chelsea, que es convertí en lloc de reunió dels agitadors hispans de la ciutat. També viatjà, convidada pels obrers sabaters, a la República Dominicana per fer costat les vagues de 1919, però les autoritats no li van deixar parlar en públic. En 1920 s'establí a Río Piedras, un barri obrer de San Juan de Puerto Rico. L'any següent, malgrat les seves conviccions anarquistes, va fer campanya electoral per al Partit Socialista de Puerto Rico. A més de les citades, és autora de La humanidad del futuro (1910) i Verdad y justicia. Cuento de Navidad para niños (1910), Voces de Liberación (1919, amb altres), entre d'altres. Tuberculosa des de 1921, Luisa Capetillo va morir el 10 d'abril –altres fonts citen erròniament el 10 d'octubre– de 1922 a Río Piedras (Puerto Rico) i fou enterrada al cementiri municipal d'Arecibo. En 2008, editades per Norma Valle Ferrer, es van publicar les seves obres completes sota el títol Mi patria es la libertad.

    Luisa Capetillo (1879-1922)

    ***

    Notícia sobre la detenció de François Pellevillain apareguda en el diari parisenc "Le Matin" del 15 de gener de 1923

    Notícia sobre la detenció de François Pellevillain apareguda en el diari parisenc Le Matin del 15 de gener de 1923

    - François Pellevillain: El 10 d'abril de 1923 mor a l'hospital Hôtel-Dieu de Rouen (Alta Normandia, França) l'anarquista François Pellevillain, conegut com Le Biniou. Havia nascut cap el 1885. A començament dels anys vint era secretari del grup anarquista i de la Joventut Anarquista de Rouen. El 14 de gener de 1923 va ser detingut, davant la Casa del Poble de Rouen, per distribuir un pamflet del Comitè d'Acció per a l'Amnistia i Contra la Guerra i, inculpat per «complot contra la seguretat de l'Estat», va ser tancat a la presó de Bonne-Nouvelle de Rouen. Poc després morí.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Confirmat,

    la biblioteca del nostre centre estarà oberta els dies laborals de les vacances de Pasqua 18, 19, 20 i 21 de 9:00 h. a 13:00 hores.

    Na Isabel Mª Oliver hi serà per tot allò que els usuaris puguin menester. Molt bona iniciativa de l'APIMA que tota la comunitat educativa ha trobat molt positiva.


    0 0

    A continuació teniu el resum de la darrera Junta de Govern del 4 d'abril. Aquests resumens s'haurien de publicar a la pàgina web municipal. Continuen augmentant les factures irregulars, entre el més destacat trobam la demolició de l’Hostal Maiol i una altre de demolició d’un habitatge construït dins ANEI, també es va adjudicar el contracte de "Adequació i supressió de barreres arquitectòniques del Centre Cultural Guillem Cifre de Colonya " i la contractació de l’arrendament d'un local amb destinació a l’ús temporal d’Oficina d’Informació Turística del Port de Pollença.

    1.-Aprovació, si procedeix, de l’ acta de la sessió anterior.

    2. URBANISME

    2.1.- Llicències urbanístiques

    2.1.1.- Dació de compte de Resolucions de Batlia de concessió de llicències urbanístiques a particulars, tramitada pel Servei de Llicències Urbanístiques i Serveis Tècnics Municipals.

    Es concedeixen 13 llicències, una d’elles la de demolició de l’Hostal Maiol i una altre de demolició d’un habitatge construït dins ANEI.

    2.2.- Disciplina urbanística

    Aquest punt es retira de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes de què tractar.

    2.3.- Varis

    Aquest punt es retira de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes de què tractar.

    3. HISENDA

    3.1.- Relació de despeses

    Dins de les factures sense objecció destaquen les despeses de les carpes de carnaval, quasi 8.000 euros per les 3 carpes, els 7.634 euros per un contenciós i els 5.915 per la direcció tècnica de la supressió de barreres arquitectòniques del centre cultural, pagats al Consell.

    Dins de les factures amb objecció, a part de les ja habituals de manteniments i materials, combustibles, centres oberts, recollida i acollida d’animals, diversos tècnics, smoe.... destaquen les dues factures de 3.500 euros cada una per l’etapa de la Volta Ciclista a Mallorca, o els 6.8070 per revisar les instal·lacions del poliesportiu de Pollença. Igualment destaquen els 2.147 euros als directors del museu per les tasques de vigilància i atenció a l’exposició de Marquet Pascual, tasques que no corresponen a l’objecte del seu contracte.

    3.2.- Recursos i reclamacions

    Aquest punt es retira de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes de què tractar.

    3.3.- Varis

    3.3.1.- Aprovació de l’adjudicació del contracte administratiu de servei de pintura senyalització viària del Port de Pollença.

    Davant la falta de personal, i la necessitat de repintar la senyalització viària del Port de Pollença atenent al començament de la temporada turística s’ha decidit licitar aquesta tasca.

    Vist que s’ha previst el repintat de 2.145 metres quadrats com a màxim, consistents bàsicament en passos de vianants, llocs per estacionament, indicacions de direcció i text, i vist els pressuposts sol·licitats:

    PISEMA S.L. :10.296 EUROS SENSE IVA a raó de 4,80 euros m2

    NAYBOR S.A. 10.306,25 EUROS SENSE IVA a raó de 4,85 euros m2

    SEÑALIZACIONES MALLORCA S.L.: 12.977,25 EUROS a raó de 6,05 euros m2.

    PINTURAS CIUTAT VERTICAL: 14.800,50 euros a raó de 6,90 euros m2.

    Es decideix adjudicar el contracte administratiu de servei de pintura senyalització viària del Port de Pollença per un import de 5,81 euros metre quadrat fins un màxim de 2.145 metres quadrats, és a dir, 12.458,16 € IVA INCLÒS a l’entitat PINTURAS Y SEÑALES DE MALLORCA “PISEMA”.

    3.3.2.- Aprovació de l’adjudicació del contracte administratiu de subministrament de 400 catàlegs per l’exposició DIONIS BENNÀSSAR, 50 ANYS DESPRES.

    S’editaran 400 exemplars, i vist els pressuposts sol·licitats

    GRAFICAS PLANISI S.A. 8.333,51 euros sense IVA

    IMPREMTA BAHIA S.L. 9.253 euros sense IVA

    NIRTACA S.L. 8.150 euros sense IVA.

    S’adjudica el contracte administratiu de subministrament de 400 catàlegs per l’exposició DIONIS BENNÀSSAR, 50 ANYS DESPRÉS,per un import de 9.825,20 euros NIRTACA S.L

    3.3.3.- Aprovació dels honoraris dels participants a la conferència XXIII Curs d’Història de Pollença titulat “Sueques i picadors en temps del Vaticà II 1.050,00 €

    3.3.4.- Aprovació de concessió d’ una ajuda econòmica- Serveis Socials-

    320 € , en la modalitat d’Ajudes econòmiques puntuals o periòdiques en concepte de guarderia

    3.3.5.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb expositors.

    3.3.6.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb expositors.

    3.3.7.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb expositors.

    3.3.8.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb expositors.

    3.3.9.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb expositors.

    3.3.10.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb expositors.

    3.3.11.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb expositors.

    3.3.12.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb expositors.

    3.3.13.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb expositors.

    3.3.14.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.15.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.16.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.17.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.18.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.19.- Denegació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.20.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires.

    3.3.21.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires.

    3.3.22.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires.

    3.3.23.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires.

    3.3.24.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires.

    3.3.25.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.26.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.27.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.28.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.29.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.30.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.31.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.32.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.33.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.34.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.35.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.36.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.37.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.38.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires.

    3.3.39.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires.

    3.3.40.- Aprovació, si procedeix, de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires.

    Retirat per a un millor estudi.

    3.3.41.- Aprovació de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    3.3.42.- Aprovació, si procedeix, de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires i altres elements.

    Retirat per a un millor estudi.

    3.3.43.- Aprovació, si procedeix, de la concessió de llicència per ocupació de via pública amb taules i cadires.

    Retirat per a un millor estudi.

    4.- RÈGIM INTERIOR I PERSONAL

    4.1.- Guals

    4.1.1.- Concessió de reserva permanent de via pública per entrada de vehicles particulars-gual.

    4.1.2.- Concessió de reserva permanent de via pública per entrada de vehicles particulars-gual.

    4.1.3.- Concessió de reserva permanent de via pública per entrada de vehicles particulars-gual.

    4.2.- Taxis

    4.2.1.- Autorització de canvi de vehicle.

    4.3.- Varis

    Aquest punt es retira de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes de què tractar.

    4.4.- Personal

    4.4.1.-Aprovació de concessió d’ajuda econòmica beca per a estudis de fill a personal laboral indefinit.

    4.4.2.- Abonament de les ajudes socials del personal funcionari, corresponents a l'any 2016.

    4.4.3.- Aprovació de l'abonament de les ajudes socials al personal laboral, desembre 2016.

    4.4.4.- Aprovació de l'abonament de les ajudes socials al personal laboral corresponents al mes de gener i febrer de 2017.

    4.4.5.- Aprovació de l'abonament de les ajudes socials al personal laboral, corresponents al mes de gener i febrer de 2017.

    4.4.6.- Dació de compte del Decret de Batlia de 203 de 29 de març de 2017 aprovant les Bases Específiquesque han de regir la creació d’una borsa d’auxiliars d’Administració General, personal funcionari interí elaborades a l’efecte mitjançant el sistema de concurs-oposició i convocant dit concurs-oposició.

    4.5.- Cementiri municipal

    Aquest punt es retira de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes de què tractar.

    5.- CONTRACTACIÓ

    5.1.-Dació de compte de la Resolució de Batlia núm. 167 de 17 de març de 2017 d’adjudicació del contracte de subministrament d’una moto elèctrica. (Exp. núm. /2017/10 Llibre Contractació 2017).

    Vist les ofertes sol·licitades:

    DONA GAS AMB CAP S.L. No s’ha rebut oferta

    COOLTRA MOTOS S.L. No s’ha rebut oferta.

    MOVELCO MOBILITY S.L.. 11.918,86 euros.

    AVENC VERD S.L. 10.684,30 euros

    S’acorda adjudicar el contracte administratiu de subministrament d’una moto eléctrica per un import de 10.684,30 euros IVA INCLOS a l’entitat AVENC VERD S.L., mitjançant contracte menor i de conformitat amb el pressupost que consta a l’expedient

    5.2.-Dació de compte de la Resolució de Batlia núm. 168 de 17 de març de 2017 d'adjudicació del contracte de subministrament d’un cotxe elèctric

    Vist les ofertes sol·licitades:

    NADAL COMAS S.L. no s’ha rebut oferta

    AUTOS SA POBLA S.A. No s’ha rebut oferta.

    AUTOS NIGORRA S.L. 28.325,83 euros.

    MOVELCO MOBILITY S.L.. 29.705,59 euros.

    S’acorda adjudicar el contracte administratiu de subministrament d’un cotxe elèctric per un import de 28.325,83 euros IVA INCLOS a l’entitat AUTOS NIGORRA S.L., de conformitat amb el pressupost que consta a l’expedient.

    5.3.-Dació de compte de la Resolució de Batlia núm. 172 de 17 de març de 2017 d'adjudicació del contracte de " Adequació i supressió de barreres arquitectòniques del Centre Cultural Guillem Cifre de Colonya "

    S’adjudica a CONSTRUCCIONES OLIVES S.L., per un import total de 176.499,18 € (IVA INCLÒS), de conformitat amb la documentació presentada per l’empresa. Aquesta ha presentat vàries millores valorades econòmicament en 13.097,81 €.

    5.4.-Dació de compte de la Resolució de Batlia núm. 178 de 23 de març de 2017 de requeriment de documentació a l'empresa, per a l'adjudicació del contracte administratiu especial d’explotació del bar restaurant del poliesportiu i bar del pavelló de Pollença.

    5.5 Dació de compte de la resolució de Batlia núm. 187 de 24 de març de 2017 de contractació de l’arrendament de la planta baixa del bé immoble situat al carrer Joan XXIII, 19 del Port de Pollença, amb destinació a l’ús temporal d’Oficina d’Informació Turística del Port de Pollença

    Per 2 anys més dues possibles pròrrogues a la raó de 14.520 euros a l’any (IVA inclòs).

    6.- VARIS

    6.1.- Aprovació de les bases que han de regir la convocatòria del Certamen Biennal d’Art de Pollença 2017.

    6.2.- Aprovació del conveni amb Northotels S.L. de cessió temporal i gratuïta de l’ús de la parcel·la situada al carrer Bot, núm. 12

    6.3.- Aprovació del conveni amb Endesa SA- Fundació Endesa per compartir la documentació de caràcter històric entre ambdues institucions amb la finalitat d’ajudar a la investigació històrica i a la seva difusió cultural.

    6.4.- Aprovació de la pròrroga de l’autorització per a ocupació de béns de domini públic marítim terrestre estatal per a l’explotació dels serveis de temporada 2017 corresponents als lots adjudicats a tercers en l’any 2014: LOT M Quiosc Llenaire; LOT Q Centre massatges i LOT S Escola Vela Can Cullerassa.

     

     

     


    0 0


     

      

     

       L'atac dels EUA contra Síria: ¿tret d'advertència o la Tercera Guerra Mundial?, segons raona En Willy Wimmer.

     

     

     

     

     

     

     

        Els comentaris que trobareu en aquest post coincideixen majorment amb els d'En Finian Cunningham,  penjats a BalearWeb. Les declaracions d'En Wimmer disposen d'un afegit de credibilitat perquè és  un distingit polític que va ésser ministre de defensa alemany.

     

        L'entrevista a Wimmer es publica  Sputnik Mundo en versió espanyola. Vegeu el post.

     

     

     

    Tema:

     

    Escalada a Síria després del presumpte atac amb armes químiques a Idlib (213).

     

     

     

    Washington ha buscat dominar al món des de 1990, recorda Willy Wimmer, exsecretari d'Estat del ministeri de Defensa d'Alemanya i expresident del Parlament de l'OSCE, per això l'atac aeri nord-americà a Síria no li sorprèn, explica el mateix Wimmer en entrevista amb Sputnik.

     

    "L'atac dels EUA contra una base siriana podria donar pas a una guerra nuclear"

     

    D'acord amb l'opinió del polític alemany, en el context del "comportament unilateral i injustificat per part dels EUA" és impossible no parlar d'una escalada internacional.

     

    "Tots sabem que des del final de la Guerra Freda, Estats Units va optar per una nova estratègia: busca dominar el món. Fins i tot ho declara obertament. Mirin les directives dels presidents nord-americans que li permeten lliurar guerres", observa Wimmer.

     

    L'exalt funcionari assegura que la preocupació de les persones sobre una Tercera Guerra Mundial és justificada. A més, segons Wimmer, molts observadors assenyalen que "la nostra tràgica situació actual és molt similar a la crisi dels míssils cubans".

     

    Opinió: "Estem en la Tercera Guerra Mundial però fragmentada en trossets"

     

     

     

    "Països com els EUA, el Regne Unit i França, els quals fa sis anys van començar la guerra a Síria, no s'aturaran davant res. No els aturarà ni tan sols la Carta de l'ONU. Estan lliurant una altra guerra d'una manera comuna per a ells. Són conflictes que ells mateixos han creat ", explica Wimmer i recorda el cas del bombardeig de Iugoslàvia per part dels EUA.

     

    "Cal posar-li fi a això! Ara ha sorgit una bona oportunitat per apel·lar a la raó", manifesta.

     

    L'expert considera que ara com mai s'ha de celebrar una reunió entre el president rus, Vladímir Putin, i el mandatari dels EUA, Donald Trump.

     

    "Totes les persones estan deprimides, callades i preocupades, exactament igual que a Alemanya abans de la Segona Guerra Mundial, segons les descripcions dels observadors internacionals. Tots els habitants a la Terra se senten així, perquè el comportament del president dels Estats Units al estil Rambo, per desgràcia, posa el món davant un fet consumat ".

     

    Wimmer adverteix que les accions dels Estats Units podrien obligar molts països a sentir provocats.

     

    No obstant això, el polític alemany espera una reacció equilibrada per part de Rússia.

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    Donald Trump, president dels EUA

     

     

     

    Opinió: "O a Trump li han donat un cop d'Estat, o és tan ximple com sembla"

     

     

     

    "Només podem mirar amb profund respecte a Moscou, on es troba un president assenyat, no un líder imprevisible, com Trump".

     

     

     

    Wimmer assegura que els conflictes internacionals són alimentats també pels mitjans occidentals, dels quals resulta impossible fiar-se.

     

     

     

    "Durant dècades, ens involucren en conflictes. Els mitjans de comunicació occidentals ens enganyen. Avui ningú va a donar ni un cèntim pel que diuen sobre el tema els ARD, ZDF, CNN, BBC i altres. La veritat és que aquests mitjans serveixen a la mentida ", assegura.

     

     

     

    Més: Atac químic a Síria: "estem davant d'un muntatge"

     

     

     

    "Des de 1990 hi ha hagut tantes mentides. És horrible! No importa contra qui s'apliqui -contra l'Iraq o contra Iugoslàvia- aquest patró ho veiem en la política exterior dels Estats Units des dels temps dels ports havans en 1898 i l'explosió de l'USS Maine. Són trucs fabricats de 'banderes estrangeres' que els donen dret a atacar a altres. Així que, si no ho aturem, ens espera alguna cosa molt dolent! Aquesta és una conclusió inevitable ".

     

     

     

        Els comentaris que trobareu en aquest post coincideixen majorment amb els d'En Finian Cunningham,  penjats a BalearWeb. Les declaracions d'En Wimmer disposen d'un afegit de credibilitat perquè és  un distingit polític que va ésser ministre de defensa alemany.

        L'entrevista a Wimmer es publica  Sputnik Mundo en versió espanyola. Vegeu el post.

     

    Tema:

    Escalada a Síria després del presumpte atac amb armes químiques a Idlib (213).

     

    Washington ha buscat dominar al món des de 1990, recorda Willy Wimmer, exsecretari d'Estat del ministeri de Defensa d'Alemanya i expresident del Parlament de l'OSCE, per això l'atac aeri nord-americà a Síria no li sorprèn, explica el mateix Wimmer en entrevista amb Sputnik.

    "L'atac dels EUA contra una base siriana podria donar pas a una guerra nuclear"

    D'acord amb l'opinió del polític alemany, en el context del "comportament unilateral i injustificat per part dels EUA" és impossible no parlar d'una escalada internacional.

    "Tots sabem que des del final de la Guerra Freda, Estats Units va optar per una nova estratègia: busca dominar el món. Fins i tot ho declara obertament. Mirin les directives dels presidents nord-americans que li permeten lliurar guerres", observa Wimmer.

    L'exalt funcionari assegura que la preocupació de les persones sobre una Tercera Guerra Mundial és justificada. A més, segons Wimmer, molts observadors assenyalen que "la nostra tràgica situació actual és molt similar a la crisi dels míssils cubans".

    Opinió: "Estem en la Tercera Guerra Mundial però fragmentada en trossets"

     

    "Països com els EUA, el Regne Unit i França, els quals fa sis anys van començar la guerra a Síria, no s'aturaran davant res. No els aturarà ni tan sols la Carta de l'ONU. Estan lliurant una altra guerra d'una manera comuna per a ells. Són conflictes que ells mateixos han creat ", explica Wimmer i recorda el cas del bombardeig de Iugoslàvia per part dels EUA.

    "Cal posar-li fi a això! Ara ha sorgit una bona oportunitat per apel·lar a la raó", manifesta.

    L'expert considera que ara com mai s'ha de celebrar una reunió entre el president rus, Vladímir Putin, i el mandatari dels EUA, Donald Trump.

    "Totes les persones estan deprimides, callades i preocupades, exactament igual que a Alemanya abans de la Segona Guerra Mundial, segons les descripcions dels observadors internacionals. Tots els habitants a la Terra se senten així, perquè el comportament del president dels Estats Units al estil Rambo, per desgràcia, posa el món davant un fet consumat ".

    Wimmer adverteix que les accions dels Estats Units podrien obligar molts països a sentir provocats.

    No obstant això, el polític alemany espera una reacció equilibrada per part de Rússia.

     

     

     

     

    Donald Trump, president dels EUA

     

    Opinió: "O a Trump li han donat un cop d'Estat, o és tan ximple com sembla"

     

    "Només podem mirar amb profund respecte a Moscou, on es troba un president assenyat, no un líder imprevisible, com Trump".

     

    Wimmer assegura que els conflictes internacionals són alimentats també pels mitjans occidentals, dels quals resulta impossible fiar-se.

     

    "Durant dècades, ens involucren en conflictes. Els mitjans de comunicació occidentals ens enganyen. Avui ningú va a donar ni un cèntim pel que diuen sobre el tema els ARD, ZDF, CNN, BBC i altres. La veritat és que aquests mitjans serveixen a la mentida ", assegura.

     

    Més: Atac químic a Síria: "estem davant d'un muntatge"

     

    "Des de 1990 hi ha hagut tantes mentides. És horrible! No importa contra qui s'apliqui -contra l'Iraq o contra Iugoslàvia- aquest patró ho veiem en la política exterior dels Estats Units des dels temps dels ports havans en 1898 i l'explosió de l'USS Maine. Són trucs fabricats de 'banderes estrangeres' que els donen dret a atacar a altres. Així que, si no ho aturem, ens espera alguna cosa molt dolent! Aquesta és una conclusió inevitable ".


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Amb els Pressupostos Generals de l’Estat 2017 es veurà si Company lidera un PP que pensi en les Illes Balears.

     

    Hem passat de la penúltima a l’avantpenúltima posició en inversions territorialitzades, mentre el pressupost de defensa per compra d’armament puja un 32%. “Hi ha diners per armes, però no per mantenir serveis públics bàsics”, ha denunciat el portaveu de MÉS per Mallorca, David Abril.

    “Només som una màquina de fer diners per a l’Estat, i no hi ha correspondència en aquesta relació”, ha assenyalat Abril qui posteriorment ha assegurat que la formació ecosobiranista “esmerà aquest projecte de Llei a través dels nostres companys de Compromís al Congrés, i els diputats del PP balear i de la resta de partits amb representació s’hi hauran de pronunciar.Ara es veurà si Company lidera un PP que pensi en les Illes Balears”.

     

    També el portaveu ha criticat que Coalició Canària, va rebutjar ahir les propostes de MÉS per Mallorca fetes a través dels senadors de Compromís perquè s’inclogués a una proposta dels canaris la tarifa plana per als vols interilles reclamada pel Parlament de les Illes Balears i que l’Estat assumís el 50% del descompte de resident per al transport marítim que ara per ara ha d’assumir la CAIB .

    0 0

    M’ha trucat Fanny Tur, directora-adjunta de l’Institut Ramon Llull (IRL). El proper divendres, a les dotze del matí hi ha trobada al local de l’IRL amb els mitjans de comunicació. Hi hem de ser els escriptors i escritores, els artistes de les Illes que han participat en els actes de promoció de la cultura catalana que s’han fet arreu del món. Fanny Tur informarà als mitjans de comunicació de la feina feta en un any curull de profitoses activitats culturals. Mai com ara s’ha conegut la nostra cultura a tots els continents! La feina de l’Institut Ramon Llull ha estat summament interessant i Fanny Tur ha estat una organitzadora i dinamitzadora de la cultura catalana excepcional. No cal dir que seré a la reunió per recordar amb els amics el meu recent viatge a París per a presentar la Sibil·la!


    La salvació de la Sibil·la és la més fefaent prova que el poble ha sabut mantenir viva l'ànima dels avantpassats i transportar-la cap al futur. Ara la Sibil·la és Patrimoni de la Humanitat, és recuperada en tots els països de parla catalana i comença a ser reconeguda arreu de l'Estat espanyol i per altres indrets, gràcies a la tossudesa dels mallorquins.


    La Sibil·la, orgull de Mallorca


    La tossudesa dels mallorquins ha fet possible la supervivència d’un cant de justícia interpretat des de la humilitat

    Editorial | 27/12/2010 |


    Després de la declaració com a Patrimoni de la Humanitat, el secular cant de la Sibil·la adquirí una significació especial la Nit de Nadal passada. Va ser seguida amb més atenció, tendresa i afecte que mai per molts de milers de mallorquins que veuen en la seva pervivència un inqüestionable refermament en els seus valors. No és casualitat que la Sibil·la hagués pràcticament desaparegut als països de parla catalana excepte a Mallorca i l'Alguer. La voluntat de mantenir en la més dolça nit de l'any un plany de justícia fet des de la humilitat i la convicció significa que els pobles petits i amenaçats saben defensar com ningú les arrels en els moments més significats, profunds i inalienables.

    La salvació de la Sibil·la és la més fefaent prova que el poble ha sabut mantenir viva l'ànima dels avantpassats i transportar-la cap al futur. Ara la Sibil·la és Patrimoni de la Humanitat, és recuperada en tots els països de parla catalana i comença a ser reconeguda arreu de l'Estat espanyol i per altres indrets, gràcies a la tossudesa dels mallorquins.

    Diari de Balears (dBalears)


    Aquest dijous, 16 de desembre, ha tengut lloc a l’Església de Saint Eustache de París el concert La Sibil.la i les nadales de Mallorca interpretat pel conjunt vocal Cap Pela. El grup vocal ha interpretat aquesta cançó popular litúrgica que ha estat declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. L'actuació tanca el cicle Be Balears a París. Prèviament al concert s’ha llegit en català i francès el poema de Miquel López Crespí El cant de la Sibil·la.



    La directora adjunta de l’IRL, Fanny Tur, ha presentat l’acte. Tur ha explicat al públic la importància del Cant de la Sibil·la i ha destacat que “aquesta representació litúrgica d’origen medieval és acollida avui per un dels millors exemples d’arquitectura medieval de París”. Tot seguit, s’ha interpretat el Cant de la Sibil·la en un to solemne. Després, l’escriptor mallorquí Miquel López Crespí ha recitat el seu poema titulat, precisament, El cant de la Sibil·la, que ha estat recitat en francès per l'actor Cédric Chayrouse. (Web de l’Institut Ramon Llull) (IRL)



    L'escriptor Miquel López Crespí va llegir poemes del llibre El cant de la Subil·la, una obra que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005

    Prop de 200 persones s’han acostat a l'església de Saint Eustache per escoltar el concert, que ha estat rebut amb forts aplaudiments. L’IRL vol donar a conèixer el valor cultural i patrimonial del Cant de la Sibil·la, ara més en relleu que mai, a tots els parisencs de cara al Nadal de 2010. I per això, a les portes d’aquestes festes el grup vocal Cap Pela ha interpretat aquesta cançó popular litúrgica que aquest novembre va ser declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. L’Església de Saint Eustache es coneix com a la segona catedral de París. Està ubicada al Forum de Les Halles, proper al Centre Pompidue. En aquest context, Cap Pela ha interpretat el Cant de la Sibil·la, cantada per una solista que anirà vestida amb la roba original i l’espasa que caracteritzen aquesta cançó. Al mateix concert s’ha fet un repàs a les altres cançons de Nadal que intervenen dins la litúrgia de la Nit de Matines.



    Un públic nombrós anaren a l'església de Saint Eustache de París per escoltar la Sibil·la i la poesia de Miquel López Crespí que va ser recitada en francés per l'actor Cédric Chayrouse

    La directora adjunta de l’IRL, Fanny Tur, ha presentat l’acte. Tur ha explicat al públic la importància del Cant de la Sibil·la i ha destacat que “aquesta representació litúrgica d’origen medieval és acollida avui per un dels millors exemples d’arquitectura medieval de París”. Tot seguit, s’ha interpretat el Cant de la Sibil·la en un to solemne. Després, l’escriptor mallorquí Miquel López Crespí ha recitat el seu poema titulat, precisament, El cant de la Sibil·la, que ha estat recitat en francès per l'actor Cédric Chayrouse.

    Aquest concert tanca el cicle Be Balears a París, que va començar el 18 de novembre amb un homenatge a Baltasar Porcel i també ha inclòs una conferència sobre la relació de George Sand i Frédéric Chopin amb Mallorca.

    Web de l’Institut Ramon Llull (IRL)


    L’Institut Ramon Llull (IRL) m’ha convidat als actes de presentació del cant de la Sibil·la a París (església de Saint Eustache). Un dels meus poemes celebrarà a la capital de França el reconeixement d’aquest merevellós cant medieval com a Patrimoni de la Humanitat.


    Fanny Tur, Presidenta-adjunta de l’Institut Ramon Llull (IRL) m’ha convidat a participar en l’homenatge al cant de la Sibil·la que tendrà lloc a l’església de Saint Eustache de París el proper 16 de desembre. En aquest acte hi haurà una lectura del meu poema “El cant de la Sibil·la”, poema que es pot trobar en el llibre El cant de la Sibil·la, obra que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005. Un poema que va ser llegit dia 24 desembre per la Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol durant l’acte que tengué lloc a la capella de la Misericòrdia de Palma durant l’acte de reconeixement de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Hi haurà una traducció al francès i una lectura en aquest idioma per al públic parisenc assistent. Aquesta lectura forma part del cicle “Be Balers a París” i inclourà el cant de la Sibil·la interpretat pel grup Cap Pela. Aquestes activitats de l’Institut Ramon Llull (IRL) també inclouran un homenatge a l’escriptor Baltasar Porcel amb la presentació del llibre Cada castell i totes les ombres, editat i traduït en francès. També es farà una conferència sobre la petjada de George Sand i Fréderic Chopin a Mallorca.


    1 vídeo - La Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol va llegir un poema de Miquel López Crespí en la presentació del cant de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat



    Fanny Tur, la Presidenta-adjunta de l’Institut Ramon Llull (IRL) m’acaba d’informar que ahir, durant l'acte de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco, la Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol llegí el meu poema “El cant de la Sibil·la”. Aquest poema pertany al poemari El cant de la Sibil·la, un llibre que obtingué el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005 i que va ser editat per Brosquil Edicions del País Valencià. Aquesta de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat tengué lloc ahir a la capella de la Misericòridia (Palma). (Miquel López Crespí)


    Brindis per la Sibil·la


    Polítics, cantaires i ciutadans celebren el reconeixement del cant medieval com a Patrimoni Immmaterial. Dijous que ve els blavets demostren el bell cant a Madrid


    Francesca Marí | 25/11/2010


    L'apocalipsi final que cada Nit de Nadal ens recorda la Sibil·la no acaba d'atemorir els ciutadans, tot i que en els nostres dies véngui de la mà de crisis econòmiques i finaceres. Així ho demostraren ahir de capvespre a la capella de la Misericòrida en l'acte de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco. Un acte que malgrat la seva senzillesa congregà un nombrós públic, entre polítics, cantaires i ciutadans anònims, que es volgué afegir a la festa.

    El següent pas per a la internacionalització de la Sibil·la serà a Madrid, quan dijous que ve, dia 2 de desembre, mostrarà el seu cant al Reina Sofía en l'acte què el Ministeri espanyol de Cultura ha organitzat per fer homenatge als nombrosos béns immaterials protegits enguany per la Unesco. "Hi assistiran representants de tots els patrimonis immaterials de l'Estat, i si bé els castellers hi faran una demostració, nosaltres hi donarem a conèixer la Sibil·la de la mà dels Blauets de Lluc", assegurava ahir el director insular de Patrimoni, Gabriel Cerdà, cofoi amb l'acte a la Misericòrdia.

    També alabat es mostrà el conseller insular de Cultura, Joan Font, qui recordà com aquest cant litúrgic és "una manifestació única i sigular" que ha de comportar "llevar-nos complexes, ser més segurs i més conscients de la importància que té conèixer el nostre patrimoni".

    Font: youtube.com Per la seva banda, la presidenta del Consell, Francina Armengol, aventurà nous canvis malgrat que la Sibil·la "anuncii l'apocalipsi" avui traduida "en apocalipsis econòmiques i financeres". "En aquest moment de canvi d'època és quan aquest reconeixement ens ha de fer més sòlids", apuntà abans que el públic agafàs les copes de cava per brindar plegats pel reconeixement internacional que, com apuntà el vicari general del Bisbat, Lluc Riera, "significa valoració i estima".

    Entre els presents, una nodrida representació política, encapçalada per la presidenta del Parlament, Aina Rado; el conseller de Cultura del Govern, Bartomeu Llinàs; els consellers insulars Maria Lluïsa Dubon, Miquel Rosselló o el portaveu del PP al Consell, Fernando Rubio, entre d'altres. Tampoc no hi faltà una àmplia repersentació nacionalista amb Biel Barceló, Joana Ll. Mascaró i Antoni Verger. A més, també hi havia l'escriptora Antònia Vicens, el secretari d'ARCA, Joan Pascual, i la històriadora Maria Barceló, entre altres. Ara bé, els vertaders protagonistes foren els tècnics de Patrimoni i els ciutadans anònims que n'han fet possible la preservació.

    Diari de Balears (dBalears)


    Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica. (J. Ricart)


    Els versos evocadors de López Crespí


    Recuperar la infantesa


    (Brosquil Edicions publica El cant de la Sibil·la)


    Per J. Ricart



    Malgrat la seva extensíssima poligrafia (més de quaranta títols, entre novel·les, assajos, etc.), la seva poesia no és força coneguda en aquestes latituds. El cant de la Sibil·la pot ser una oportunitat per descobrir l’obra de Miquel López Crespí (Mallorca, 1946). En aquest treball l´autor ens proposa un viatge cap al record, en un intent de captar i retenir la infantesa. Tot i que manté certa cadència elegíaca, el poeta no es deixa enlluernar per la dolça melangia i perfila un retrat personal, alhora que radiografia entre línies la seva època. Aprofita el seu ofici per ordenar l’experiència vital i constatar les seves coordenades: ara en versos breus, ara en més extensos; de vegades amb lirisme sintètic, de vegades amb un to narratiu.

    Molts d’aquests poemes graviten al voltant d’un eix privat. En alguns (potser més tòpics) com “Velles fotografies” o “Joguines antigues” recorre al recurs del calaix de joguets per instal·lar-se de nou en el temps passat: “La sorra rellisca pels dits / talment la vaporosa felicitat de la infantesa”, on “Aleshores els carrers eren sense asfaltar / i només empràvem les sabates per anar a escola o a missa els diumenges (...) La vida era encara un espai obert a totes les possibilitats”.

    Per altra banda, López Crespí canta i conta en una difícil combinació alguns successos marcats per la grisa postguerra, com la por de ser repressaliat “Fins i tot l’esplet de canaris / que poblaven la gàbia de la balconada / tenia por de piular” o les diferències irreconciliables entre vencedors i vençuts: “Els grans propietaris, / dempeus, / presidint l’ofici dels diumenges, / satisfets amb el triomf de les tropes franquistes, / escopint amb la mirada la pobrissalla / d’espardenyes foradades que demana un dia de feina”.

    Entranyables records de xiquets (“Els ametllers” o “Els indrets secrets”) apunts etnogràfics (festes patronals i tradicions), algunes escenes que semblen estretes d’una pel·lícula neorealista per la seva cruesa (“Un sac de blat” o “Jornalers”) o la importància del paisatge (muntanyes, penyats, cales) que transcendeixen la seua dimensió espacial i/o decorativa fins a l’extrem d’assolir un protagonisme autònom.

    A banda de mirar enrere, també, però hi ha un lloc per reflexionar sobre l’escriptura com a eina de treball per recuperar el seu itinerari vital: “El poema només pot arreplegar / evanescents instants fugissers, / les secretes influències dels llibres llegits, plagis copiats de la vida que ens encercla”; o el poema com a última taula de salvació: “Vés a saber si el poema és com un missatge / llançat al fons de la nit, / la carta a la desesperada d’un nàufrag”.

    Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica.

    Diari Levante (12-I-07)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0


     

        El 14 d'abril. Memoràndum crític, 2017.

     

            A manera de memoràndum del 14 d'abril de  1931, faig una edició d'uns textos ja publicats.

     

        A partir del desastre de la guerra hispano-ianqui, l’oligarquia espanyola es mostrà insatisfeta i insegura. Volgué compensar la pèrdua de Cuba i Filipines, amb l’aventura colonial nord-africana, amb l’intent de reduir els territoris del Nord del Marroc a colònia espanyola. Els oligarques espanyols, els qui eren incapaços de dur a terme una revolució industrial a la seva nació, pretenien ara aixecar-se com a metròpoli econòmica del Marroc nord.    La monarquia de N’Alfonso XIII es sentia tan insegura que pegava cops d’Estat contra ella mateixa. El més notable i formal fou el del general Primo de Rivera, a 1923.         L’oligarquia espanyola, com a aristocràcia que és, ha mantingut inalterables les seves senyes d’identitat.       Certament, una part majoritària dels grans empresaris catalans van donar suport a les reivindicacions nacionalistes toves, és a dir, regionalistes i conservadores. Sempre que s’ha donat una situació de crisi social a Catalunya Principat, aquesta classe social ha traït els moviments del republicanisme independentista català i s’ha posicionat al costat de l’oligarquia espanyola, de l’Església catòlica i de la reacció.  Així, ho feu a l’any 1909, en contra de les reivindicacions de les classes populars; la Lliga – la dreta regionalista – es posà al costat del Govern de Maura.  Sembla que la Lliga veié amb simpatia el cop d’Estat de Primo de Rivera, al 1923. A partir de la proclamació de la República, l’Església catòlica i el gran capital català, majorment, començaren a conspirar contra la República. I, al 1936, esclatada la guerra civil, En Francesc Cambó – el màxim exponent del catalanisme conservador i gran financer -, des de l’exili, feu pública la seva adhesió al bàndol del general Franco (Més encara: li va donar suport financer).    Acabada la guerra mundial, a tot Europa es feu palès el conflicte de classes;  i els intents revolucionaris esclataren per tot arreu. El triomf de la revolució a Rússia fou un incentiu per als moviments obreristes.     Com era previsible, la situació d’inquietud social i política que travessava Europa es transmeté a les àrees més sensibles de l’Estat espanyol, és a dir, a les àrees on ja hi havia situacions de conflicte.        

          La gran confusió ideològica de les formacions obreristes a l’Estat espanyol.

         Les formacions obreres – sindicats, partits polítics obreristes – a l’Estat espanyol encapçalaren una doble lluita contra el Poder de l’oligarquia i contra el capitalisme.

       De bon principi, aquestes formacions obreres es veren abocades a una situació altament contradictòria: per una banda, eren la punta de llança per a la modernització de l’Estat, però, per l’altra,  les àrees industrials modernes eren limitades (Majorment, el cinturó industrial de Barcelona, el País Basc, les zones mineres asturianes, Madrid i nombrosos petits nuclis industrials moderns arreu de l’Estat. Madrid, tot i que era una nucli industrial de segon ordre, disposava d’uns grans serveis que ocupaven a un gran nombre de treballadors, com, per exemple, correus, ferrocarrils, transport, construcció i d’altres).

       

       La contradicció:  Els sindicats augmentaven la seva força i la seva capacitat d’organització i de lluita, però la seva força real a  la resta de l’Estat era inflada. Vull dir que la major part de les àrees castellano-andaluses romanien dins les estructures agràries tradicionals i el sindicalisme era feble i d’imitació.      La contradicció i la confusió: Quan es donà la vaga general de 1909 contra la guerra del Marroc i contra l’arbitrari sistema de lleves, la vaga fou seguida massivament a Barcelona i al seu cinturó, Terrassa, Sabadell, Badalona, Granollers, Mataró i Sitges. O sigui, la revolta es donà a Barcelona, però la resta de l’Estat es mantingué al marge.      Contradicció i confusió:  Les ideologies obreristes  - anarquisme, socialisme, comunisme – s’estengueren cap a les àrees d’estructura agrària tradicional (Andalusia, Aragó, València). Com a resultat d’això, semblava que les formacions obreristes havien multiplicat les seves forces. Però això era una falsa presumpció; era la creació del mite d’Espanya entesa com a república de treballadors, com es declarà a 1931.    Confusió: Les formacions obreres de les grans empreses esdevenien l’avantguarda de l’obrerisme. I els líders sindicals de les grans empreses esdevenien els líders dels sindicats. La confusió consistia en una mena d’alienació obrerista en el sentit que les formacions obreres de les àrees endarrerides  – que eren la majoria -  feien seu el discurs revolucionari dels grans líders obrers;  i aquest discurs era grandiloqüent.     Confusió: el discurs obrerista i modernista – i sovint revolucionari – dels líders dels partits d’esquerra no es corresponia amb la força real de les organitzacions d’esquerra.     Confusió: Per exemple, la dels líders anarquistes fent una crida permanent al alçament armat del “proletariat” tot negant la legalitat republicana, en el sentit que entenien la República espanyola com un instrument de domini de la burgesia (a la manera del marxisme clàssic).      Confusió: l’exemple més notable de l’alienació per causa del mite del proletariat invencible fou la revolta obrera revolucionària de 1934 a Astúries; revolta que fou esclafada sangonosament per l’exèrcit comandat per un general que es deia Francisco Franco (Seria com una mena d’assaig del que  seria la guerra civil de 1936).     Confusió:  Aquells miners asturians aixecats en armes (poques armes) creien fermament que la revolució seria indeturable.  Però la creença era mitòmana; no es basava en cap estudi d’estratègia militar, ni es corresponia amb la capacitat real de revolta de la resta d’àrees industrials .      Confusió: L’alta capacitat d’organització de les formacions obreres de les àrees industrials els conferia un protagonisme que superava la seva força real.       Hi hagué un conglomerat de sectors socials populars endarrerits que s’oposaren a la República, sectors populars que donaren el suport a  Franco, i que, en definitiva, decidiren la derrota de la República (A les eleccions generals de 1936, el resultats electorals quasi donaven un empat entre els votants de dreta i els d’esquerra). L’aixecament militar contra la República no fou un simple “pronunciamiento” d’una conjura d’oficials. L’alçament franquista de seguida tingué el suport total de l’oligarquia, de l’Església, de la major part dels capitalistes i, en conjunt, de les forces de dreta Des de la proclamació de la República espanyola, 1931, l’oligarquia i l’Església la sentiren com a una greu amenaça. De seguida es formaren grups que conspiraven contra la República. En Pius XI i l’Església catòlica espanyola ben aviat es conjuraren per conspirar contra la República (I també la jerarquia catòlica catalana).       La guerra civil fou una catàstrofe i un genocidi. I els mals que causà encara tenen conseqüències al dia d’avui.       A vegades, s’utilitza els termes feixisme i feixistes per a referir-se al alçament franquista, al règim franquista i a la dictadura del general Franco.  Tot i que En Franco va tenir el suport decisiu de Mussolini i de Hitler, i que el règim de Franco fou denunciat com a feixista per la premsa dels països democràtics, el franquisme fou un producte de l’oligarquia espanyola tradicional. El franquisme s’ha de considerar com una versió en més gran escala del que havia estat la dictadura d’En Primo de Rivera.     El ritual i la simbologia feixista del Règim mai va passar d’ésser un joc d’ocultació de la seva veritable naturalesa. En Franco feu un ús oportunista i fals de les organitzacions feixistes espanyoles. O sigui, la meva tesi és que Falange española tradicionalista i de las JONS fou un immens muntatge de falsa representació del Règim. Falange española mai aconseguí ésser una organització de masses. Basta veure que a 1936, En José Antonio Primo de Rivera ni tan sols va aconseguir mantenir la seva acta de diputat (Falange española  obtingué solament 44.000 vots en tot l’Estat; o sigui que era insignificant).     Falange española era una falsa escenificació que feia el franquisme. El gran projecte veritable del Règim no fou altra cosa que un ideari polític – una utopia – de  l’oligarquia espanyola de sempre. Els projectes que el Règim duia a terme eren expressió dels desigs de l’oligarquia espanyola i de l’Església catòlica més reaccionària (D’acord amb les directius militaristes d’En Pius XI).    El gran projecte del Règim es desplegà de 1939 a 1959 i fou un absolut fracàs. Com diu En Dionisio Ridruejo, aquells oligarques pretenien  retornar a l’Edat mitjana.    Tots els projectes del Règim portaven la marca de l’oligarquia. Es proposà l’autarquia econòmica, la centralització, el control de l’economia. El somni era crear una xarxa infinita de concessionàries de l’Estat. Un projecte econòmic que pretenia ésser una alternativa al sistema capitalista.    L’Església catòlica espanyola desplegà també tot de projectes esbojarrats. L’Església continuà essent – més que mai - el gran instrument del control ideològic de tota la població. A més a més, d’acord amb el Règim, l’Església augmentà els seus poders i els seus privilegis.    A partir del 39, com a embriacs, els prelats tiraren endavant tot de projectes “Por el Imperio hacia Dios”.  Participaren directament a la depuració ideològica que afectà a tota la població. S’establí de fet una mena d’Inquisició no declarada oficialment: es confeccionà un Índex de llibres prohibits no oficial, s’esporgaren totes les biblioteques, es depuraren i controlaren els ensenyants, es depuraren i controlaren les editorials, la premsa i les llibreries, s’establí la censura de premsa, la  censura cinematogràfica (amb la publicació del valor moral de les pel·lícules), s’implantà el control de tots els productes que podien incidir en la moralitat de la població.     D’immediat, aquell Règim maníac  manifestà símptomes  d’asfíxia: el nombre de censors i d’inspectors pegà un salt exponencial que resultava econòmicament insuportable per a una societat humana.     El Regim i l’Església intentaren establir un sistema d’intervenció universal, de manera que no hi hagués ni una sola activitat que no estigués regulada i centralitzada per l’Estat o per l’Església;  i això fins a situacions extraordinàriament ridícules, com, per exemple, l’establiment de zones de banys a les platges, amb separació per sexes, iniciativa d’alguns prelats obsessos (O sigui, hi havia zones de banys per a homes i zones de banys per a dones. El prelat idiotitzat no trobà la manera per tal d’exceptuar els matrimonis: i així, els cònjuges, a l’hora de prendre el bany, cadascun havia d’anar a seva zona sexual).      Fracassat el seu intent medievalista, el Règim – l’oligarquia – inicià l’acomodació al món capitalista que l’envoltava. Començà l’època dels plans de desenvolupament econòmic a imitació del sistema capitalista. I, a la mort del dictador, feia l’acomodació completa a un sistema polític formalment democràtica través de l’anomenada Transició democràtica.    Com explico a nombrosos escrits, l’oligarquia espanyola mai ha sigut derrotada, continua mantenint el Poder. L’oligarquia, acomodada a la Monarquia borbònica, continua mantenint el seu poder econòmic, social i polític; i continua gaudint de nombrosos privilegis.     Podria semblar que, finalment,  entrats al segle XXI, l’oligarquia espanyola ja hauria format un tot amb la denominada burgesia;  que hi hauria una classe capitalista espanyola perfectament homologable amb la classe capitalista de la resta de països europeus.    Però he de dir que no;  que no és el cas. L’oligarquia, volgudament, es confon amb les elits capitalistes d’origen no aristocràtic, però continua ben diferenciada dels capitalistes d’origen plebeu.

        Insisteixo: l’oligarquia no ha sigut vençuda i manté els seus poders i les seves normes. I actua a la manera que li és pròpia, l’aristocràtica. Les elits oligàrquiques es reparteixen les riqueses i el poder segons l’estatus aristocràtic que li correspon a l’individu pertanyent a l’oligarquia. 

        Per posar un exemple aclaridor: el rei En Juan Carlos I exerceix el càrrec de rei no per mèrits propis, sinó per drets d’herència (I per voluntat d’En Franco, sí, però en quant En Juan Carlos era l’hereu de la Corona). 

       Certament, molts dels actuals oligarques procedeixen de famílies no aristocràtiques, però els nous oligarques – acceptats per la jerarquia oligàrquica – s’incorporen a les normes i a les pràctiques oligàrquiques.

        En tot temps, l’oligarquia ha considerat que l’activitat industrial i comercial no li era pròpia.  Fins avui en dia, l’oligarquia espanyola s’ha dedicat a controlar i a subjectar els industrials i els comerciants; a subjectar i a mirar de treure’n benefici econòmic.

        Es pot constatar que les grans famílies aristocràtiques continuen figurant com propietàries de la major part de latifundis de l’Estat.

        Entre els oligarques espanyols no hi ha cap Henry Ford.  Els oligarques fan la seva cursa d’oligarca per mitjà de l’ocupació de càrrecs propis de l’oligarquia, sovint en competició amb individus d’origen plebeu.

    Els oligarques actuals miren de fer el que va fer sempre l’aristocràcia tradicional: servir al rei, o sigui administrar càrrecs que siguin els més sucosos possible, administrar càrrecs que donen poder i prestigi social.

        Per posar un exemple entenedor:  el primer Aznar de la saga espanyola dels Aznar, En Manuel Aznar Zubigaray (l’avi d’En José María Aznar) era  rabiosament nacionalista basc anti-espanyol;  fracassada la seva carrera política al País Basc, es plantà a Madrid, i va descobrir quin era el camí per entrar a l’oligarquia: s’apuntà al nacionalisme espanyol i catolicisme militant;   i de seguida aconseguí càrrecs; després de la guerra, fou director del Diario Vasco, de La Vanguardia, de l’agència EFE, i, posteriorment, va seguir la carrera diplomàtica al Marroc, l’Argentina, República Dominicana i com a ministre plenipotenciari als Estats Units.    El seu fill (pare d’En José Maria Aznar), En Manuel Aznar Acedo participà a la guerra civil com a oficial de l’exèrcit franquista, va dirigir la Radio Nacional de España, i diversos càrrecs al ministeri d’Informació i Turisme. 

        És per causa d’aquestes pràctiques de poder de l’oligarquia que els empresaris espanyols – i catalans i bascos – han tingut desavantatges a l’hora de crear una indústria competitiva. Els empresaris de tot l’Estat s’han vist obligats a seguir el joc que marca l’oligarquia. I en aquest joc, les activitats industrials no s’hi acomodaven.  Els industrials catalans, bascos i espanyols hagueren de constatar que amb el sistema oligàrquic era impossible competir amb la resta de països industrials.

       Mentre han anat sorgint potents nuclis industrials a molts de modestos països emergents,  l’activitat industrial catalana s’ha anat apagant (i totes les grans iniciatives foren ofegades: ferroviària, automobilística, motociclista i d’altres).    S’ha d’entendre: és impossible competir industrialment amb empreses manipulades pel poder oligàrquic.    Per a superar la incapacitat per a crear  grans empreses industrials espanyoles, l’oligarquia, des de sempre, ha recorregut a l’establiment d’acords amb les grans empreses industrials estrangeres.  Basta veure que tots els gran centres de producció automobilística, actualment, són de grans empreses multinacionals.      L’oligarquia espanyola  intenta intervenir en tots els sectors i activitats que tenen lloc a l’Estat espanyol (Un exemple notable per mostrar la capacitat interventora i depredadora de l’oligarquia és el de la històrica econòmica de la Compañía Transmediterránea: Es constituí a 1916 per la fusió de sis navilieres, al 1939 quedà vinculada al grup March, al 1977 fou transpassada a l’Estat i la seu central transferida a Madrid, i al 2002 el govern Aznar la va privatitzar; o sigui, que la Companyia va passar de les mans dels capitalistes catalans a les dels oligarques espanyols, i, com a conseqüència, la major part de treballadors són espanyols i no catalans, a la inversa de l’època de 1916).       El Govern socialista actual no se sent en coratge de denunciar els mals usos i els abusos establerts per l’oligarquia i per l’Església catòlica. Ans al contrari, els homes i dones del Govern socialista participen en la pràctica dels mals usos i dels abusos. Així, no diuen res ni revisen els abusos actuals derivats de l’època franquista. Hi ha tot d’espais naturals que manté ocupats l’exèrcit;  tot d’expropiacions franquistes que no han sigut reparades; tot d’apropiacions indegudes que no són tractades; tot de crims dels franquistes i dels eclesiàstics que són silenciats. La monarquia espanyola mateixa (el rei és el major oligarca) ha anat acumulant immenses riqueses i acceptant tot de beneficis (El que era el museu de Marivent, donat al poble de Mallorca, per En Joan Saridakis, fou cedit per voluntat de Franco als aleshores Príncipes de España com a residència d’estiu i passà a ser el Palau de Marivent).     El Govern socialista alhora que defensa la laïcitat de l’Estat, es doblega al joc oligàrquic i augmenta l’ajut econòmic a l’Església catòlica; es declara defensor de la no confessionalitat i alhora es fa responsable del sou dels professors de religió a l’ensenyament públic.      Tot i que les condicions socials i polítiques són diferents, no deixa de sorprendre que la correlació de forces polítiques tingui tanta semblança amb la situació de l’Estat espanyol de l’any 1936.    Allò que vull posar de manifest és que 73 anys després es continua mantenint la capacitat de l’oligarquia per aconseguir el suport d’amples sectors populars, sectors que, aparentment, haurien de votar a favor de les formacions d’esquerra.    La tesi: no és solament per motius ideològics – creences religioses, moral conservadora, nacionalisme espanyol – que amples sectors populars voten a la dreta i reforcen el poder de l’oligarquia. La tesi és: els interessos econòmics i socials d’aquests sectors s’allunyen dels programes polítics de la social-democràcia. Hi ha un important sector de les classes populars que no simpatitzen en la línia política de socialització creixent i d’intervencionisme de l’Estat. Bàsicament, són el sectors dels treballadors autònoms, els petits pagesos i dels petits comerciants.  Es veu que aquests sectors amb l’amenaça de desaparèixer no aconsegueixen crear unes formacions polítiques pròpies, i cauen en la teranyina de l’oligarquia. 

        Ara, aquestes classes populars confuses deixen la defensa dels seus interessos en mans de les formacions polítiques de l’oligarquia. Al meu parer, quan aquestes classes populars trobin un discurs polític que els sigui propi en defensa dels seus interessos,  serà el principi de la fi del domini de l’oligarquia espanyola. Llavors, la proclamació de la República catalana serà pròxima, jo crec.

     


    0 0

    Aquest dimecres  12 abril a les 8,30 del matí hi haurà un ple extraordinari, amb dos punts. Junts Avançam segueix incomplint l'acord d'investidura i no publica la informació del ple; al·legacions, informes... No és tan complicat ser una mica més transparents. Hi podeu assistir de públic o seguir-ho en directe per Ràdio Pollença, al 107.9FM a www.radiopollença.net. Al nostre perfil us informarem del desenvolupament del mateix.


    1- Resolució al·legacions i aprovació definitiva del projecte "Peatonalització i millores urbanes del Passeig Saralegui, Londres i Avinguda Alemanya"

    -Després d'haver intentat com recordareu des del juliol aprovar la modificació de crèdit per fer les obres, finalment aquesta s'aprovà definitivament per l'octubre. Amb la nostra abstenció.
    -Al ple de desembre, es va dur a aprovació inicial el Projecte d'obres. També ens vàrem abstendre. I vàrem demanar que hi hagués un mes d'exposició pública.
    En aquest ple es resolen les al·legacions que han presentat el GOB i Tots per Pollença per aprovar definitivament el projecte. La proposta de batlia és estimar parcialment algunes de les al·legacions.


    2- Aprovació inicial de l'alteració de la qualificació jurídica/desafectació parcial del domini públic de la superfície de 2030m2 del bé immoble municipal que pertanyen a la finca denomiNAda Can Conill en la part qualificada com a urbana. 

    Es tracta de canviar la qualificació jurídica per poder cedir el solar a la Conselleria. Hem demanat per què si era tan urgent quan vàrem haver de prendre la decisió fins ara no fèiem això i el batle ens va contestar que de la Conselleria, fins el final de gener, no els hi varen enviar un llistat amb tots els informes i certificacions necessàries i és el que han estat fent i preparant els darrers dos mesos. Una falta de coordinació incomprensible.
     


    0 0

    Degut a l'èxit de l'obra de teatre "EL MILLOR DEPENDENT DEL MÓN" mitjançant la companyia de teatre de Biniamar. Es va tornar a realitzar una altra actuació a Lloseta.
    Un altre èxit de la companyia!!!
    Moltes gràcies una altra vegada a més de la família Pol-Juan.

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 306 | 307 | (Page 308) | 309 | 310 | .... | 465 | newer