4 tips para crear una empresa de mensajería
Visita del conseller Martí March
El proper dilluns 20 de març el conseller d'educació Martí March visitarà el nostre centre. La nostra APIMA se reunirà amb ell a les 13:00 hores. És per això que tots els membres de l'associació estan convidats a assistir-hi per consultar-li o comentar-li qualsevol cosa que consideri necessari, o simplement per escoltar el que es digui.
Gràcies per la vostra participació.
Presentació dels llibres "El plaer de llegir literatura catalana" i "Ambaixador Catalunya a Alemanya"
La història amagada de la transició
El procés de transició política que portà lEstat espanyol de la dictadura militar del general Franco a lactual règim parlamentari continua essent un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts.
Una obra escrita per Josep Fontana, Miquel López Crespí
, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.
El procés de transició política que portà lEstat espanyol de la dictadura militar del general Franco a lactual règim parlamentari continua essent un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts. Lesforç fet, tant pels hereus del franquisme com per aquells que provinents de la cultura política de lantifranquisme pactaren el procés de reforma, a lhora de presentar la transició com un procés modèlic, de consens i que resolgué bona part dels conflictes que afectaven lEstat espanyol sallunya molt d´una realitat que es caracteritza per les renúncies, les imposicions i la frustració d´unes expectatives col·lectives fruit de la llarga resistència contra la dictadura feixista. (Edicions El Jonc)
De lesperança al desencís: la transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)
El procés de transició política que portà lEstat espanyol de la dictadura militar del general Franco a lactual règim parlamentari continua essent un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts. Lesforç fet, tant pels hereus del franquisme com per aquells que provinents de la cultura política de lantifranquisme pactaren el procés de reforma, a lhora de presentar la transició com un procés modèlic, de consens i que resolgué bona part dels conflictes que afectaven lEstat espanyol sallunya molt d´una realitat que es caracteritza per les renúncies, les imposicions i la frustració d´unes expectatives col·lectives fruit de la llarga resistència contra la dictadura feixista.
Aquest llibre analitza el procés de transició política amb la voluntat dallunyar-se de les visions oficialistes i daportar elements per assolir una història real de la transició. Així, en aquestes pàgines sanalitzen qüestions con lanorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del propi procés o les renúncies de bona part de les forces polítiques antifranquistes, aspectes tots aquests que ben sovint han estat obviats conscientment en lexplicació daquest període.
La idea daquest llibre sorgí a partir d´unes jornades organitzades pel Sindicat dEstudiants dels Països Catalans (SEPC) a la Universitat de Lleida en les que sanalitzaren des d´una òptica crítica els diversos elements que configuraren el procés de transició de la dictadura a lactual democràcia parlamentària en l´àmbit dels Països Catalans. Daquesta manera, els textos que configuren el llibre tracten, entre altres qüestions, el paper que desenvoluparen els diferents agents polítics i socials en el procés de transició, la qüestió dels Països Catalans, la naturalesa de la reforma i l´oposició que aquesta generà. Ens trobem, doncs, davant una obra en la que historiadors, politòlegs i militants de lindependentisme rupturista aporten nous elements danàlisi sobre la transició, amb lobjectiu que esdevinguin una eina útil per a transformar lactual realitat dels Països Catalans hereva daquella transició marcada per les renúncies i negacions. (Edicions El Jonc)
El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la unió sagrada formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la història oficial de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. (Miquel López Crespí)
Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. (Miquel López Crespí)
Llibres per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària i independendista dels Països Catalans: De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)
Acte de Sobirania.
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
Des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un indivitu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l´univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau,
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d´agost de 2007
La publicació del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006) m´ha fet recordar les dificultats de la tenebrosa època de la postmodernitat per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària, del moviment independentista dels Països Catalans. Sempre recordaré, per la brutalitat demostrada, per la tàctica emprada pel carrillisme i afins contra el meu llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editor, Ciutat de Mallorca, 1994), la campanya rebentista dels mentiders, calumniadors i plamfletaris Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida l´any 1994. Personatges que tengueren la barra i el cinisme de publicar un tenebrós pamflet a la premsa illenca on suggerien, sense cap mena de vergonya, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem deien-- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l´estalinisme ordí brutals campanyes d´extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l´extermini de bona part de l´avantguarda marxista catalana amb la desaparició física d´Andreu Nin, no ho oblidem--, a la mort de centenars d´anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.
El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la unió sagrada formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la història oficial de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. Pseudohistoriadors falsament objectius, al servei de la maniobra de restauració monàrquica, enlairaven fins a la nàusea el paper fonamental de la monarquia en la instauració de la democràcia, la clarividència de Santiago Carrillo i Felipe González per haver liquidat l´herència leninista i republicana (en el cas del carrillisme) i marxista (en el cas de Felipe González). Ara ja no serien solament els intel·lectuals reaccionaris, els hereus del falangisme, de l´històric anticomunisme de la dreta els que blasmarien contra el marxisme com a mètode d´anàlisi de la realitat, com a guia per a l´acció de les classes i pobles oprimits. Ara, en els moments àlgids de la transició, s´hi afegien les direccions del PCE i del PSOE, estretament aliats amb els sectors reformistes del Movimiento, units per a aturar l´onada revolucionària que sacsejava la dictadura a mitjans dels anys setanta.
Calia i cal estudiar a fons el que s´esdevengué en la transició lluny de les edulcorades interpretacions de la Victoria Prego i divulgadors semblants. Una interpretació, la de la Prego, que ja va bé a tot el ventall de servidors del règim, siguin aquests del partit que siguin. Però en el seminari que férem a la Universitat de Lleida organitzat per l´Alternativa Estel, les ponències del qual han servit per a editar el llibre De l´esperança al desencís: La transició als països catalans, un llibre col·lectiu de Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre, el que volíem era aprofundir en la munió d´aspectes oblidats i silenciats per la historiografia oficial. Historiadors, investigadors i militants de l´independentisme d´esquerra el que volíem analitzar eren qüestions com l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del procés i les renúncies de bona part de les forces polítiques del moment. El seminari, els debats, les actes que ha publicat Edicions El Jonc tenien i tenen com a objectiu fonamental que aquestes anàlisis esdevenguin una eina útil per a transformar l´actual realitat dels Països Catalans.
Com explica molt bé Feliu Ripoll, l´estudi de la restauració borbònica, l´inici del postfranquisme ens situa davant un primer problema: Segons es reconeix al pròleg, un primer inconvenient va ser la delimitació cronològica daquest període històric, convenint que fos estudiada des dels darrers anys del franquisme (amb Franco encara viu) fins al 1982, any de la victòria del PSOE a les eleccions a les Corts espanyoles. El conte de fades daquest procés es va saldar, en definitiva, en un continuïsme evident amb el règim en teoria superat, amb la traïció dels líders i el canvi de la ruptura democràtica per un lloc en la nova administració política i, com a conseqüència daquests fets, la desaparició del projecte nacional i social que comporta en si mateix la territorialitat dels Països Catalans. La manca dun projecte global en la lluita antifranquista, labandonament de la unitat dacció a través de lAssemblea de Catalunya (AC), la continuació de la repressió i el terrorisme de lestat contra els opositors al règim, la supeditació a les demandes europees i nord-americanes duna transició sense ruptura i la restauració de la monarquia borbònica, són peces claus en aquest procés. Aquest procés, però, no ha servit per resoldre els anomenats pels espanyols problemes català i basc perquè no sha fet front a la causa primera que els genera: lopressió nacional i de classe del capitalisme espanyol.
Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l´essència de la sagrada unidad de España. La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.
Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
[13/03] Atemptat contra Alexandre II - Revolta a Inca - «L'Idée Anarchiste» - «Prometeo» - Luce - Zielinski - Arana - Aspas - Giua - Lafforgue - Grignard - Pelloutier - Comas - Suberviola - Barrucand - Paraf-Javal - Havel - Arrighi - Teruel - Tudela - Lefebvre - García - Cacucci
Anarcoefemèrides del 13 de març
Esdeveniments
L'atemptat contra Alexandre II segons The Ilustrated London News
- Atemptat contra Alexandre II:El
13 de març
--1 de març segon el calendari julià rus de
l'època-- de 1881 a Sant Petersburg
(Rússia) el tsar Alexandre II mor en un atemptat de
l'associació secreta«Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble) quan una
bomba esclata en passar el seu
carruatge, que amb aquest gest pretenia «obrir la via cap a
la Revolució
social». Fou el quart atemptat en tres anys contra el tsar.
Els anarquistes
Nikolaï Kibaltxitx, Sofia Petrovskaïa,
Nikolaï Rissakov, Gavril Mikhaïlov,
Andreï Jeliabov, revolucionaris professionals, van ser
detinguts i condemnats a
mort. Hessa Hefmann, que estava embarassada, va ser deportada a
Sibèria. La
mort l'hi provocà l'activista polonès Ignati
Grinevitski, que morí en
l'atemptat, i que actuava motivat per la forta repressió
cultural i política
que es vivia a Polònia. «Narodnaia
Volia» es va
formar l'agost de 1879, després de la escissió de
l'organització «Zemlia i
Volia» (Terra i Llibertat) en «Narodnaia
Volia» i «Txernij Peredel»
(Repartiment Negre) --la palabra volia significa en rus tant«llibertat»
com «voluntat»--, i agrupava revolucionaris
anarquistes, nihilistes i narodniki (populistes).
***
Revolta de les subsistències
- Revoltes de les subsistències: El 13 i el 14 de març de 1919 es desencadena a Inca (Mallorca, Illes Balears) una versió repetida dels fets de Palma del 18 de febrer de 1918 i de 1919. Davant la manca de subsistències i amb una gran intervenció de les societats obreres, especialment sabaters i paletes anarcosindicalistes, es generalitzà el saqueig de les botigues de queviures. Malgrat l'actuació de la guàrdia civil i les detencions, les tensions aviat es complicaren en declarar-se en vaga els miners d'Inca, de Lloseta i de Selva, i en produir-se un gran moviment de solidaritats amb la vaga de La Canadenca de Barcelona. La tensió social a Inca ja es rossegava des de febrer; el dia 20 ja s'havia iniciat un moviment de protesta contra el batle i contra el cap liberal de la ciutat, tot això amb una gran quantitat de mítings obrers, i el dia 24 l'exèrcit va haver de sortir al carrer per reprimir els aldarulls.
***
Capçalera de L'Idée Anarchiste
- Surt L'Idée Anarchiste:El 13 de març de 1924 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual L'Idée Anarchiste, editat per Lucien Haussard com a eina d'expressió lliure de totes les tendències anarquistes. L'editorial del primer número («À nos amis, à nos lecteurs»), del qual es van editar 7.500 exemplars --dels quals 5.000 van ser enviats arreu de l'Estat--, estarà firmada per 21 signataris, molts col·laboradors de la publicació i militants internacionals que escriuran sobre el moviment anarquista d'arreu del món. També van ser fundadors Louis Anderson, Kléber Nadaud i Julien Content. Entre els principals col·laboradors podem citar Louis Anderson, Alphonse Barbé, Luigi Bertoni, André Bonder, Pierre Bonniel, Julien Content, Belaville, Anatoli Gorelik, Jules Guérin, Charles Hotz, Marc Klavansky (Marc Mratchny), Arthur Lehning, Haakon Lerouge, Gaston Leval, Errico Malatesta, Félix Michaud, André Mollot, Arthur Muller-Lehning, Kléber Nadaud, Max Nettlau, Rudolf Rocker, Édouard Rothen, Diego Abad de Santillán, Alexandre Schapiro, Samuel Schwarzbard, Imre Snaruka, Albert Soubervielle, Ugo Treni, Paul Veber, etc. Se'n van editar 13 números, l'últim del 15 de novembre de 1924.
***
Capçalera del primer número de Prometeo
- Surt Prometeo: El 13 març de 1926 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarquista Prometeo. N'eren responsables els germans González Inestal. Hi van col·laborar Francisco Caro Crespo, Juan Gallego Crespo, Anselmo Lorenzo, Antonio Moreno, Idilio M. Serrano i Sergio Sevillano, entre d'altres. Aquest primer número és l'únic conegut.
Naixements
Maximilien Jules Luce (ca. 1910)
- Maximilien Luce:El 13 de març de 1858 neix a París (França) el pintor, gravador i militant anarquista Maximilien Jules Luce. De nin va ser testimoni de molts fets tràgics durant la Comuna de París. Des de 1881 va freqüentar els cercles anarquistes parisencs. Lector de La Révolte, va esdevenir amic de Jean Grave. En 1887, Pissarro, Seurat i Signac el van acollir dins del grup dels neoimpressionistes. Va signar aleshores nombrosos dibuixos per a diversos periòdics anarquistes (Le Père Peinard,La Révolte, L'En Dehors, La Feuille, etc.). En 1894, com a conseqüència dels atemptats de Ravachol, Vaillant i altres, va ser detingut i empresonat. Definit com a «anarquista perillós», els seus dibuixos van ser jutjats per «incitar el poble a la revolta» en el famós«Procés dels Trenta». Sobre la vida carcerària, Luce va realitzar una sèrie de litografies, acompanyades d'un text de Jules Vallès. Un cop alliberat, va col·laborar amb la revista Les Temps Nouveax. En 1934 va assumir la presidència de la Societat d'Artistes Independents i el mateix any va signar una crida apel·lant a la lluita antifeixista. Va pintar nombroses teles de temàtica obrera i camperola i moltes sobre la Comuna de París. Maximilien Luce va morir el 7 de febrer de 1941 a París (França).
***
Notícia sobre Joseph Zielinski apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 8 de novembre de 1919
- Joseph Zielinski: El 13 de març de 1861 neix a Piotrków (Piotrków, Imperi Rus; actual Piotrków Trybunalski, Łódź, Polònia) el metge i militant anarquista i sindicalista revolucionari Josef Zielczak, conegut com Joseph Zielinski. Entre 1901 i 1906 estudià medicina a París (França) i participà en les activitats del grup editor de Les Temps Nouveaux, publicació anarquista en la qual col·laborà. També publicà diversos fulletons, com ara La grève générale (1901), Le socialisme hypocrite (1902), L'anarchisme a-t-il une raison d'être en Pologne (1906) i Syndicats ouvriers de combat (1906). Entre el 3 i el 7 de setembre de 1905 representà Polònia en el Congrés Internacional de la Libre Pensée de París i en 1907, sa companya, Iza Zielinska, amb Josef Schweber, fou delegada de Polònia en el Congrés Anarquista d'Àmsterdam. En 1919 signà un manifest en protesta contra el bloqueig a la Rússia bolxevic. En 1920 marxà a Polònia, on, partidari del sindicalisme revolucionari, fou l'introductor d'aquest corrent i dels seus pensadors (Émile Pouget, Fernand Pelloutier, Victor Griffuelhes, etc.) en aquest país. Posteriorment va ser nomenat cap del Servei d'Higiene del Treball i de Malalties Professionals del Ministeri del Treball polonès. Prengué part activa en l'elaboració de tot un seguit de lleis socials, especialment en el projecte relatiu a les malalties professionals que esdevingué el Decret del 22 d'agost de 1927. En 1927 publicà el fullet sobre higienisme laboral a Polònia. Fou membre de l'Organització Internacional del Treball (OIT), on destacà en la seva tasca a favor de la higiene industrial, i conseller del Ministeri del Treball i de l'Assistència Social de Polònia. Joseph Zielinski va morir el 12 de desembre de 1927 Varsòvia (Polònia). El 15 de desembre de 1934 sa companya Iza Zielinska morí a Varsòvia (Polònia).
***
José
Ramón Arana
-
José Ramón Arana:
El 13 de març de 1905 neix a Garrapinillos (Saragossa,
Aragó, Espanya)
l'escriptor anarcosindicalista, i després socialista i
comunista, José Ruiz
Borau, més conegut sota el pseudònim de José
Ramón Arana Alcrudo, encara que va fer servir
d'altres (Pedro Abarca, Juan de Monegros, etc.). En 1913, arran
de la mort per tuberculosi
de son pare, el mestre rural Ventura Ruiz Lara,
s'instal·là amb sa família a
Pina de Ebro, on sa mare –Petra Borau Alcrudo, tia del
cineasta José Luis Borau–
muntà un taller-acadèmia de tall i
confecció, però el projecte no reeixí
i sa
família es traslladà a Saragossa. Per ajudar sa
mare, de ben jovenet hagué de
posar-se a treballar en diferents feines (impremtes,
comerços, tallers,
oficines, etc.) i fins i tot provà sort en el món
de la tauromàquia. En els
anys vint, coincidint amb la dictadura de Primo de Rivera,
marxà cap a
Barcelona (Catalunya) i entrà a fer feina de fonedor a la
factoria «Can Girona»–a partir de 1947 prengué el nom de MACOSA
(Material i Construccions SA)–, al
Poblenou. En 1926 es casà a Barcelona amb Mercedes Gracia,
amb qui tindrà cinc
infants (Alberto, Augusto, Rafael, Marisol i Mercedes). Afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
freqüentà els ateneus llibertaris i es
creà una important cultura autodidacta. Entre 1924 i 1926
col·laborà amb versos
en la revista Pluma Aragonesa. Poc
abans de l'esclat de la Guerra Civil, retornà a Saragossa,
on entrà a fer feina
com a empleat bancari en el Banc Hispanoamericà i
s'afilià a la socialista Unió
General dels Treballadors (UGT), de la qual va ser vicepresident
provincial de
la seva l'Associació d'Empleats de Banca i Borsa. En aquestaèpoca fou fundador
i secretari de l'Ateneu Popular de Saragossa. El 17 de juliol de 1936,
quan el
cop militar feixista, es refugià amb sa família a
Monegrillo. Durant els
primers moments de la guerra fou milicià en la«Columna Durruti», però
després,
amb al suport del moviment anarquista, va fer de mestre a Monegrillo.
El Partit
Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i la UGT li van encarregar la
reorganització
d'aquestes dues entitats a l'Aragó republicà. El
8 de desembre de 1936, quan ja
s'havia afiliat en secret al Partit Comunista d'Espanya (PCE), va ser
nomenat
en nom del PSOE conseller d'Obres Públiques i,
més tard, d'Hisenda en el Consell
Regional de Defensa d'Aragó (CRDA, també anomenat«Consell d'Aragó»),
institució de la qual arribà a ser vicepresident.
També ocupà nombrosos càrrecs
en les files socialistes, com ara membre de les Comissions Executives
Regionals
del PSOE i de l'UGT, del Comitè d'Enllaç UGT-CNT
d'Aragó, caixer del Banc
d'Espanya a Casp, delegat de la Caixa de Reparacions, delegat
interventor
d'Abastaments del Govern de la II República a Terol, etc. En
aquesta època
entaulà relació amb l'escriptora i periodista
María Dolores Arana Ilarduya (Marixa),
de qui posteriorment prengué el
llinatge amb el que titulà totes les seves obres, llevat de
la primera, que
sortí amb el seu nom real, i de les dues que
signà amb el pseudònim de Pedro
Abarca. Un viatge a la Unió
Soviètica entre abril i maig de 1937 en
representació del Consell d'Aragó per a
les celebracions del Primer de Maig, donà lloc al seu primer
llibre, Apuntes de un viaje a la URSS
(1938;
anteriorment publicat entre juny i juliol de 1937 en el diari de LleidaUHP). De tornada d'aquest viatge,
s'afilià oficialment al PCE i formà part del seu
Comitè Regional d'Aragó. En
aquesta època publicà dos llibres de poemes, Mar del Norte. Mar Negro (1937) i Viva y doliente voz (1938); un llibre de
contes, El tío Candela. Cuentos de
la Segunda Guerra
de Independencia (1938); i una obra de teatre, El
viejo, la vieja y el olmo (1938). També
col·laborà en periòdics
comunistes (UHP, Vanguardia,
etc.). Un cop dissolt per decret el Consell d'Aragó,
l'11 d'agost de 1937, va ser nomenat cap de premsa i propaganda del
Comissariat
de la 44 Divisió de l'Exèrcit
republicà i a partir de 1938 començà a
participar
en missions especials del Ministeri de Defensa a França,
essent nomenat cap del
Servei d'Informació i Contraespionatge del Servei
d'Investigació Militar (SIM)
a Baiona (Lapurdi, País Basc), amb el nom de José
Ramón Arana Alcrudo (nascut a Sant
Sebastià), que a partir
d'aleshores usaria com a propi. Quan acabà la guerra es
trobava a França i va
ser reclòs al camp de concentració de Gurs, d'on
aconseguí fugir. A França
tingué el primer (Juan Ramón) dels seus dos fills
amb María Dolores Arana
Ilarduya. El juny de 1939, amb el suport de l'activista
quàquera Margaret
Palmer, embarcà des de Marsella amb La
Salle cap a La Martinica, fent servir el nom de José Ramón Arana Alcrudo,
amb sa nova companya, abandonant la seva
esposa i sos quatre fills supervivents –Mercedes
morí quan encara no tenia dos
anys–, residents a Monistrol (Bages, Catalunya).
Després d'una breu estada a
l'illa caribenya, on tingué son segon fill (Federico),
marxà cap a Ciudad
Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana), on
publicà el seu llibre
de poemes Ancla (1941).
Després d'un
intent d'establir-se a Cuba,
el 14
d'octubre de 1941, gràcies al suport de Manuel
Andújar, arribà a Veracruz
(Veracruz, Mèxic) amb sos fills Juan Ramón i
Federico Arana. A la Ciutat de
Mèxic (Mèxic) començà a
publicar obres poètiques, com ara A
tu sombra lejana (1942) i creà
col·leccions (Cuadernos del
Destierro) i revistes, com ara Aragón.
Gaceta mensual de los aragoneses en México
(1943-1945), Ruedo Ibérico
(1944), Las Españas. Revista
literaria (1946-1956)–fundada amb Manuel Andújar i Anselmo Carretero i
que serà una de les més
importants de l'exili republicà–, Crisol
(1953-1960) o Diálogo de las
Españas
(1957-1963). Entre 1943 i 1945 portà la secció«La hora de España» en el diari El Popular. En 1945 publicà
l'assaig Politiquería y
política. Es guanyà la
vida com a venedor ambulant de llibres, activitat que va ser
novel·lada per
Simón Otaola en la seva obra La
librería
de Arana. Historia y fantasía (1952), i
més tard treballà en l'editorial
González Porto. A començament de la
dècada dels cinquanta entaulà una nova
relació
amorosa, amb Elvira Godàs Vila, que feia classes de
música i regentava una
pensió de senyoretes i amb qui es casà el 29 de
desembre de 1960 i tingué un
altre fill (Miguel Veturián) –Elvira
Godàs no conegué l'existència de sa
família espanyola fins 16 anys després. En
1950 publicà el seu recull de contes El
cura de Almuniaced, considerada la seva obra mestra. En 1951
s'edità el
drama rural de fort contingut social Veturián.
En 1968 se li va diagnosticar un càncer i,
després de 13 dies internat al
Sanatori Espanyol de Mèxic, realitzà els
tràmits per tornar a Espanya. A finals
de 1971 va ser operat d'un tumor cerebral i el juny de 1972
retornà a la
Península i s'instal·là a
Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya). A més de
les obres citades, és autor de Fantasmas
(1949), Por un Movimiento de
Reconstrucción Nacional (1949, aparegut sota el
nom col·lectiu de Las
Españas), Esta hora de
España. Contestación a una encuesta de«Ibérica»
(1957), Antonio Machado y Pablo Casals
(1957), Romance del ciego Viroque
(1960), De pereza mental (1967), Cartas a las nuevas generaciones
españolas
(1968), ¡Viva Cristo Ray! y todos
los
cuentos (1980, pòstuma) i Poesías
(2005, pòstuma). El gener de 1973 publicà Can
Girona. Por el desván de los recuerdos, primera
part d'unes memòries
novel·lades, testimoni de la Barcelona obrera durant la
dictadura de Primo de
Rivera i en la qual la CNT té un marcat protagonisme, que no
tingueren
continuació a causa de la seva mort. José
Ramón Arana va morir, a conseqüència del
càncer que arrossegava, el 23 de juliol de 1973 a la
clínica Quirón de Saragossa
(Aragó, Espanya) i fou enterrat a Monegrillo (Saragossa,
Aragó, Espanya), al
costat de sa mare. El seu fons personal es troba dipositat des del 2009
a
l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) de Barcelona.
José Ramón Arana
(1905-1973)
***
Gabriel
Aspas Argilés
- Gabriel Aspas
Argilés: El 13 de març de 1912 neix
a Orea (Guadalajara,
Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista
Gabriel
Aspas Argilés. Sos pares es deien Florencio Aspas i
Valeriana Argilés. Metal·lúrgic
de professió, treballà als Alts Forns de Sagunt
(Camp de Morvedre, País
Valencià) i estava afiliat a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Quan
esclatà la guerra civil lluità al front de Terol.
Ferit greument, fou hospitalitzat
a Conca i a Utiel. En aquesta última localitat
conegué Gabriela Lahuerta, que
esdevindrà sa companya en 1938. Després
s'enquadrà en la «Columna de Ferro»
fins el final de la guerra. Amb el triomf franquista, fou detingut a
Alacant i
acabà internat al camp de concentració
d'Albatera. Després de diverses presons,
fou tancat a la de València. Fou amollat en llibertat
condicional per treballar
al pantà de Benaixeve (Serrans, País
Valencià), on creà la CNT clandestina, de
la qual fou secretari, i establí contactes amb la guerrilla.
Denunciat, fou torturat
i empresonat a València. Un cop lliure, marxà a
França. En 1950 s'instal·là a
Besiers, on milità d'antuvi en la CNT i després
en els Grups d'Afinitat
Confederal (GAC). En 1972 formà part de la
Comissió de Relacions de «Frente
Libertario», amb Sara Berenguer, Acracio Ruiz i altres.
Participà activament en
les activitats de la colònia d'exiliats espanyols de
Besiers. Gabriel Aspas
Argilés va morir el 12 d'octubre de 1997 a Besiers
(Llenguadoc, Occitània).
Gabriel Aspas Argilés (1912-1997)
***
Foto de la policia italiana de Renzo Giua
- Renzo Giua: El 13 de març de 1914 neix a Milà (Llombardia itàlia) l'activista antifeixista de tendència llibertària Lorenzo Giua, més conegut com Renzo Giua i que va fer servir els pseudònims de Franco Franchi i Bittis. Sos pares, sards, es deien Michele Giua (Lino), reputat químic i professor de química orgànica industrial a la Universitat, i Clara Lollini, també química. Quan tenia sis anys, sa família s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia) i assistí a l'institut Massimo d'Azeglio d'aquesta ciutat, on fou deixeble d'Augusto Monti. Amb altres estudiants i professors antifeixistes (Vindice Cavallera, Mario Andreis, Gian Domenico Cosmo, Alfredo Perelli, Paolo Sabbione, Luigi Scala, etc.), s'adherí al moviment «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), al voltant de Carlo Rosselli. Aquest grup, juntament amb altres membre de GL de Torí (Aldi Garosci, Carlo Levi i Pier Leone Migliardi), el socialista Riccardo Poli i l'anarquista Michele Guasco, el setembre de 1931 creà el periòdic Voci d'Officina, del qual només sortires tres números i que pretenia arribar a una entesa entre totes les forces antifeixistes. El gener de 1932, amb altres membres de GL de Torí, va ser detingut per«propaganda subversiva» i jutjat pel Tribunal Especial per a la defensa de l'Estat i, després de 108 dies empresonat, va ser alliberat el 29 d'abril per manca de proves. Entre 1934 i 1938 col·laborà en el periòdic Giustizia e Libertà, moltes vegades signant com Bittis. Estudiant de Filosofia i Lletres a la facultat, el març de 1934, alarmat per la detenció de Leone Ginzburg, advertí als companys que amaguessin el material antifeixista que tenien a les seves cases i marxà cap a Balme (Piemont, Itàlia), localitat propera a la frontera, i poc després aconseguí passar clandestinament a França a través de les muntanyes gelades. A París, sempre en contacte am Carlo Rosselli, formà un grup de GL amb altres quatre intel·lectuals antifeixistes (Mario Levi, Aldo Garosci, Franco Venturi i Nicola Chiaromonte) i va fer estudis universitaris. Entre el 21 i el 25 de juny de 1935 assistí al Congrés Internacional d'Escriptor Revolucionaris, amb Carlo Rosselli, Mario Pistocchi, Nicola Chiaramonte, Leonardo Martini, Carlo Sforza i Gaetano Salvemini, entre altres. En els últims mesos de 1931 havia sorgí una profunda divergència política entre Rosselli i el grup de GL de Torí sobre el tipus d'Estat que calia instaurar després de la caiguda del feixisme. A la democràcia parlamentària representativa, defensada per Rosselli, el grup de joves de GL propugnava una democràcia més directa basada en els Consells Obrers i Pagesos. El desembre de 1935 la ruptura entre els dos grups va ser total i el gener de 1936 Nicola Chiaromonte, Mario Levi i Renzo Giua abandonaren GL i s'acostaren al pensament llibertari. En aquesta època s'assabentà de la detenció de son pare, també militant de GL, el qual va ser jutjat i condemnat a 15 anys de presó per les seves activitats antifeixistes. Durant una temporada s'establí al cantó de Ticino (Suïssa), on entrà en contacte amb altres exiliats italians, com ara Giuseppe Faravelli, B. Lugli ed E. Masini, i hagué de retornar a França quan la policia secreta italiana descobrí la seva presència a Suïssa i la denuncià a les autoritats helvètiques. De bell nou a França, continuà amb les seves activitats revolucionàries a París, Chambèri, Lió, Niça, Marsella, etc., organitzant grups d'exiliats, recollint suports econòmics, distribuint la premsa clandestina i realitzant tota mena de tasques conspiradores. Aprofitant la seva destresa com a esquiador, arribava a les poblacions muntanyeses properes a la frontera amb Itàlia, on podia reunir-se amb sos familiars i amics. Quan esclatà la Revolució espanyola, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on arribà el 24 de juliol de 1936 amb el seu amic Francesco Barbieri (Ciccio) i Giuseppe Sereni (Sereno). A primers d'agost, s'uní com a voluntari a un destacament volant del Grup Internacional de la «Columna Durruti». El setembre de 1936 va ser ferit en combat a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) i va ser enviat una temporada a l'estranger perquè es guarís de les ferides. A començaments de novembre de 1936 retornà a la Península, però va ser enviat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on restà entre el desembre i el gener de 1937. De bell nou a la Península, el març de 1937 fou enviat a l'Escola d'Oficials de l'Estat Major, amb seu a Albacete (Castella, Espanya), d'on sortí amb el grau de tinent. El maig de 1937 va ser destinat al «Batalló Garibaldi» del a XII Brigada Internacional, distingint-se pels seus dots militars i pel seu coratge. Posteriorment va ser ferit en dues ocasions i l'octubre de 1937 va ser nomenat capità de la III Companyia del II Batalló de la «Brigada Garibaldi». Durant la nit del 16 al 17 de febrer de 1938 va ser ferit de bala a l'abdomen en un atac durant l'ofensiva d'Extremadura. Renzo Giua va morir el 17 de febrer de 1938 a Zalamea de la Serena (Badajoz, Extremadura, Espanya). Durant la II Guerra Mundial va existir un columna partisana lligada a GL que portà el seu nom.
***
René-Louis Lafforgue
- René-Louis Lafforgue: El 13 de març de 1928 neix a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) el cantant, compositor i actor llibertari René-Louis Lafforgue. Fill d'una família d'anarquistes bascos, va haver de patir la guerra civil i després l'exili a França. Amb 16 anys, en 1944, entra en la resistència contra els nazis, igual que son germà, que tindrà menys sort i morirà en acció. Instal·lat a Cachan, a prop de París, i després de treballar en multitud d'oficis --el que més temps li va durar va ser el de carnisser--, esdevé actor de teatre, cantant i compositor. Durant els anys 50 el seu talent va ser reconegut. Va actuar en les primeres parts dels recitals de Georges Brassens i després a l'Olympia en 1955; també va fer una gira amb el mim Marceau. Cançons com Julie la Rousse (1957), van aconseguir una enorme popularitat. Amb sa companya Claudie va obrir el cabaret L'École Buissonnière, lloc on els llibertaris i pacifistes realitzaven les seves festes. En el cinema i en la televisió va interpretar 13 pel·lícules, moltes als Estats Units. Va pertànyer a la lògia maçònica L'Estrella Polar. René-Louis Lafforgue va morir el 3 de juny de 1967 a Albi (Llenguadoc, Occitània) d'un accident de cotxe i es troba enterrat a Cachan.
***
Ferre Grignard
- Ferre Grignard: El 13 de març de 1939 neix a Anvers (Flandes) el cantautor anarquista Fernand Grignard, conegut com Ferre Grignard. Fill d'una família burgesa, de jove formà part del moviment escolta amb son germà Roger, vuit anys més petit. Estudiant art a l'Institut Municipal d'Arts Decoratives d'Anvers, durant els anys cinquanta aconseguí un cert prestigi entre els artistes de la seva ciutat, però no per les vendes de les seves obres, pintures i gravats, sobretot, sinó com a guitarrista autodidacte. La relació amb sos pares no podia ser pitjor i, segons alguns, marxà als Estats Units, on visqué uns anys als ghettos negres; però, a causa de les seves idees anarquistes, va ser expulsat i retornà a Bèlgica --aquesta aventura americana va ser desmentida per son germà Roger que apuntà que mai no havia estat als EUA. En 1964 Hans Kusters, de la discogràfica Philips, el descobreix cantant al bar «De Muze» d'Anvers i l'any següent tocà en el primer Jazz-Festival de Bilzen. En 1966, gràcies a les cançons Ring, ring, I've got to sing, My crucified Jesus i Drunken sailor, de l'àlbum Ring, ring, aconseguí l'èxit. La seva imatge beatnik i el seu estil musicalblues i folk, acompanyat amb una harmònica i un violí elèctric, el caracteritzaren. Els textos de les seves cançons pacifistes s'oposaren a la política colonialista nord-americana, esdevenint un capdavanter de l'anomenada«cançó protesta». Després d'una actuació a l'Olympia de París (França), Johnny Hallyday llançà la cançó Cheveux longs et idées courtes, adaptació lliure de la seva cançó My crucified Jesus i per la qual no li va pagar cap dret. Després passà a la discogràfica Barclay i en 1968 publicà l'àlbum Captain disaster. En 1966 comprà una mansió, on s'envoltà d'una vintena d'amics en festa contínua, dilapidant tot el que guanyava en els seus concerts. Com que es negà sistemàticament a fer la declaració de la renda, va ser condemnat i una gran part dels seus drets d'autor passaren al fisc. Finalment acabà cantat pels cafès i tots els intents per reprendre la seva carrera artística, com l'àlbum I warned you (1978) i la recopilació Het Beste Van (1997), no reeixiren. Els seus últims anys els visqué en un àtic sense calefacció, en un estat de pobresa total i alcoholitzat. Ferre Grignard va morir el 8 d'agost de 1982, d'un càncer de gola a causa del tabaquisme que patia, a l'Hospital Universitari d'Edegem (Anvers, Flandes) i fou enterrat al cementiri de Schoonselhof, a Hoboken (Anvers). El seu esperit i la seva música, però, ha estat un referent per a multitud de grups i cantautors flamencs.
Defuncions
Fernand Pelloutier
- Fernand Pelloutier: El 13 de març de 1901 mor de tuberculosi a Sèvres (Illa de França, França) el polític socialista republicà i després anarquista i militant sindicalista revolucionari Fernand Pelloutier. Havia nascut l'1 d'octubre de 1868 a París (França) en una família burgesa. Quan tenia 12 anys, son pare, funcionari de correus, va ser traslladat a Sant Nazer (Bretanya). Fou internat al petit seminari religiós de Guérande del qual va intentar fugir dues vegades, però finalment va ser expulsat per haver escrit un pamflet anticlerical. Matriculat al col·legi de Sant Nazer en 1883, va demostrar ser un alumne brillant, encara que fantasiós. En 1885 va suspendre els exàmens de batxillerat i es va dedicar al periodisme, col·laborant amb el seu amic Aristide Briand en La Démocratie de l'Ouest, fundat pel tipògraf Eugenio Courronné, i en diferents periòdics i revistes que fundà. Entre els anys 1888 i 1889 va començar a manifestar-se el lupus facial d'origen tuberculós que el portarà a la tomba. Després d'un repòs d'alguns mesos a prop de la mar, va tornar a Sant Nazer la tardor de 1889 i va fer costat la campanya d'Aristide Briand, candidat republicà radical en les eleccions legislatives; però va recaure i va haver de restar inactiu durant dos anys. El gener de 1892 torna a Sant Nazer, després de passar una temporada al camp, i accepta el càrrec de cap de redacció de La Démocratie de l'Ouest. Evolucionat cap al socialisme, s'adherirà al Partit Obrer Francès (POF) de Jules Guesde i n'esdevindrà secretari de la secció de Sant Nazer («L'Émancipation»). Atret per les qüestions econòmiques, va contribuir a la fundació de la Borsa del Treball de Sant Nazer. Entre el 3 i el 5 de setembre de 1892 va participar en el Congrés Regional Obrer (possibilista) de l'Ouest, on va exposar la seva idea de «vaga general universal», pacífica i legal, com a eina de lluita obrera. El sector guedista va rebutjar la proposta, però durant el VI Congrés Nacional de Sindicats el setembre de 1894 els guedistes van ser derrotats i els partidaris de la vaga general van prendre les regnes. A finals de 1892, arran de la polèmica amb Guesde, va dimitir del POF i es va instal·lar a París. Esdevingut llibertari, gràcies a l'amistat amb Augustin Hamon, i sindicalista revolucionari, va rebutjar el pensament i l'obra d'anarquistes com Tortelier,Émile Pouget o Ravachol. En 1895 va esdevenir secretari general de la Federació Nacional de les Borses de Treball de França i va llançar la seva idea d'identificació entre sindicalisme i anarquia, intentant convèncer els militants anarquistes de la necessitat de sindicar-s'hi, i que va exposar en el seu fullet Qu'est-ce que la grève générale? (1895). En 1897 va crear la revista mensual d'economia social L'Ouvrier des Deux-Mondes, alhora que col·laborava en diferents publicacions (Le Temps Nouveaux, L'Enclos,La Revue Socialiste, La Société Nouvelle, L'Avenir social, L'Art Social, etc.). El setembre de 1898 va participar en el Congrés de Rennes, el qual va empitjorar la seva malmesa salut. El gener de 1899 es va instal·lar en un petit pavelló a Bruyères de Sèvres, però ja estava condemnat. Impossibilitat per tasques dures i en la misèria, va obtenir una plaça d'inspector temporal en una oficina de treball del Ministeri de Comerç. El setembre 1900, ja molt malalt, va assistir a París al VIII Congrés de la Federació de les Borses del Treball, però va acabar al llit, on va morir després d'una llarga agonia.
***
Francesc
Comas i Pagès
- Francesc Comas i Pagès: El 13 de març de 1923 mor a l'hospital de la Santa Creu de Barcelona (Catalunya), de resultes d'un atemptat comès tres dies abans, l'anarcosindicalista Francesc Comas i Pagès, també conegut com Paronas. Havia nascut en 1896 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). En 1918 fou delegat per la Unió Vidriera, que tenia uns 500 vidriers barcelonins adherits, en el Congrés de Sans de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquest any també fou delegat del Sindicat de Constructors de Carruatges i Ferrers de Sabadell als comicis de la Confederació Regional del Treball de Catalunya de la CNT celebrats a Barcelona. En 1920 publicà, sota el pseudònim Paronas, el fullet ¡A vosotras mujeres!, editat en la biblioteca «El Cráter Social del Ramo del Vidrio». En 1920 fou detingut i deportat el 30 de novembre amb altres anarcosindicalistes a bord del vaixell«La Giralda» cap a la fortalesa de La Mola (Maó). Formà part del Comitè Pro Presos i destacà en la lluita per la llibertat dels companys castigats per les represàlies del cap superior de la policia general Miquel Arlegui Bayones i del general Severiano Martínez Anido, governador civil de Barcelona. En 1922 assistí a la Conferència de Blanes en representació dels vidriers de Barcelona. El 6 de novembre de 1922 presidí un míting al teatre Bosc de la capital catalana per exigir la legalització de la CNT aleshores prohibida. El 10 de març de 1923 a Barcelona fou ferit greument en l'atemptat que costà la vida de Salvador Seguí i Rubinat (El Noi del Sucre), a qui acompanyava com a secretari, morint tres dies després. Les sevesúltimes paraules les va dedicar a Salvador Seguí: «Pobre Noi! Pobre Noi!». El seu enterrament el 18 de març arrossegà una immensa multitud ja que també servir per acomiadar Salvador Seguí que havia estat inhumat a corre-cuita i en secret per les autoritats per evitar aldarulls. El periòdic Cultura Obrera de Palma (Mallorca) li edità el seu llibre Llagas sociales (ca. 1922), també sota el pseudònim Paronas.
***
L'atemptat contra el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, atribuït a Suberviola, segons el diari madrileny La Correspondencia de España del 18 de maig 1923
- Gregorio Suberviola Baigorri: El 13 de març de 1924 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista d'acció Gregorio Suberviola Baigorri, també conegut com Toribio Soberviola o Torinto. Havia nascut el 9 de maig de 1896 a Morentin (Navarra, Espanya) en una família nombrosa de sis germans que es dedicava a la feina de paleta --dos germans, però, es dedicaren a la vida religiosa. Visqué a Morentin fins al 1919, quan, després de fer el servi militar a Lizarra, marxà de ca seva primer a Saragossa i després a Sant Sebastià, que va ser quan s'integrà en el moviment llibertari. Treballà en el bastiment del Casino Gran Kursaal Marítim de Sant Sebastià com a capatàs de mines i, amb Manuel Buenacasa Tomeo, organitzà els obrers de la construcció, sobretot immigrants. En 1920, amb l'arribada de Buenaventura Durruti a Sant Sebastià, fou un dels creadors del grup d'acció de defensa «Los Justicieros», amb Moisés Ruiz, Cristóbal Aldabaldetrecu i Marcelino del Campo, força actiu a Saragossa i Sant Sebastià. Fou acusat d'haver projectat atemptats frustrats contra Fernando González Regueral, governador de Biscaia, i, fins i tot, contra el rei Alfons XIII d'Espanya aquell any i tot el grup fugí cap a Saragossa, on, amb el suport d'Inocencio Pina, aconseguiren salvar la pell. A la capital aragonesa projectaren crear una federació anarquista d'àmbit peninsular --clar antecedent de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)-- que catalitzes la revolució i aconseguiren diners per a l'adquisició d'armes a Eibar gràcies a assalts d'entitats bancàries basques. Entre 1921 i 1922 es dedicà a l'estudi de la teoria anarquista i sembla que assistí a sessions de la Conferència de Saragossa de 1922. En aquesta època els membres de«Los Justicieros» s'amplià (Rafael Torres Escartín, Francisco Ascaso Abadía) i prengué el nom de «Crisol». A partir de 1922 el grup s'instal·là a Barcelona, on passaren penalitats i misèries, però aconseguiren reforçar el grup amb militants del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1922, gràcies a aquestes noves incorporacions, es constituí el grup«Los Solidarios». Aquest grup es plantejà novament la creació d'una federació anarquista i engegaren una campanya d'accions espectaculars amb la finalitat de lluitar frontalment contra l'Estat i crear un clima revolucionari amb l'establiment d'un Comitè Nacional Revolucionari. El març de 1923 fou detingut a Saragossa i fou involucrat en un crim contra membres del Sindicat Lliure. El 8 de novembre de 1923 aconseguí escapar de la presó saragossana. Quan era a la presó, el 17 de maig de 1923, el grup executà el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, i el setembre assaltà el Banc d'Espanya de Gijón, però, així i tot, fou implicat en les accions --només hagués pogut participar en aquestes accions si entre març i novembre estigués en llibertat. A partir del cop d'Estat de Primo de Rivera la persecució policíaca s'incrementà i el grup es va veure obligat a dispersar-se. A començaments de 1924, fou localitzat el seu domicili a Barcelona i durant l'enfrontament amb les forces de l'ordre, el 24 de febrer de 1924, davant ca seva, al carrer de Blai --encreuament amb el de la Creu dels Molers--, al Poble-sec de Barcelona, va morir Marcelino del Campo i ell resultà ferir. Gregorio Suberviola Baigorri va morir el 13 de març de 1924 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) a conseqüència de les ferides rebudes amb la topada amb la policia.
***
Victor Barrucand
- Victor Barrucand: El 13 de març de 1934 mor a El-Biar (Alger, Algèria) el poeta, músic, periodista i escriptor Victor Barrucand; primer militant anarquista, després federalista i finalment humanista burgès, defensor dels drets dels algerians. Havia nascut el 7 d'octubre de 1864 a Poitiers (Poitou, França) i als 16, orfe de pare, arriba a París on treballarà d'obrer. Comença a freqüentar la bohèmia parisenca en qualitat de música ambulant. Félix Fénéon l'introduirà en el món del teatre i de l'anarquia. Va col·laborar en el periòdic L'En Dehors, de Zo d'Axa. En 1893 participa en conferències del grup anarquista del periòdic L'Idée Nouvelle i és implicat en el procés contra Émile Henry. En aquesta èpòca va escriure en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux. El juny de 1895 llança la campanya nacional «Pa gratuït per a tothom», que rebrà el suport de Kropotkin, Émile Pouget, Tortelier i de diversos periòdics llibertaris, però que serà considerada reformista per alguns anarquistes (Élisée Reclus, Sébastien Faure, etc.); la idea, no obstant, serà represa pel sindicalista revolucionari Charles Dhooghe en 1906. En 1897 es declara socialista federalista i serà en 1899 un dels delegats del Congrés Socialista de París. En 1898 va editar el periòdic La Cité Libre i en 1899 va col·laborar en La Revue Blanche. Fidel defensor de Dreyfus,és enviat a Algèria per la Lliga dels Drets de l'Home per contrarestar l'antisemitisme. Esdevé més tard redactor en cap de Nouvelles i després crític literari i artístic del diari Le Dépêche Algérienne. A partir del 30 de novembre de 1902, publica el seu propi setmanal bilingüe arabofrancès L'Akhbar on lluitarà per un «colonialisme més humà», pel reconeixement dels drets dels indígenes algerians i contra l'arabofòbia; també publicarà reportatges d'Isabelle Eberhardt. En 1919 obté algunes conquestes polítiques pels«combatents indígenes», supervivents de la Gran Guerra, però es trobarà més proper al reformisme burgès i al parlamentarisme polític que a les aspiracions revolucionàries i llibertàries. Avec le feu (1900) és una novel·la ambientada en el món anarquista molt digna a tenir en compte.
---
Els Reis de Teresa d'Arenys
(publicat a l'AraBalears, 4/3/17)
No fa gaire us parlava d’un poema de Reis. La setmana passada en vaig trobar un altre. En puc parlar com d’una troballa perquè en faig, per dir-ho així, la col·lecció: tenc una llista de poemes de Reis en què n’hi ha d’una quarantena de poetes, comptant només els catalans. La darrera incorporació és el Díptic d’Epifania, de Teresa d’Arenys, que és el nom de ploma de Teresa Bertran Rossell. El poema porta un curiós epígraf, “En la mort de Melcior, Gaspar i Baltasar”, del tot congruent amb la seva inclusió al recull Esteles íntimes: les esteles, recordem, són petits monuments o làpides amb una inscripció funerària. La poeta (ella reivindica ‘poetessa’: no hi entrarem, ara) no parla tant de la mort dels tres savis com de la mort d’una il·lusió: en una rica estampa renaixentista (la de Benozzo Gozzoli), hi veu “uns reis de l’Orient/decebedorament/no diferents dels homes. Massa humans,/massa homes de debò per a ser sants”. Al final de la segona part del díptic, la il·lusió torna a esvair-se: “i com lluernes van/movent-s’hi en ziga-zaga més guspires,/volves de llum que es fonen quan les mires”.
He triat un poema mogut per una inclinació personal, però Teresa d’Arenys té moltíssim més a oferir. Ho podem comprovar gràcies al volum Obra poètica (1973-2015), que ha publicat Edicions Vitel·la, amb un pròleg de Jordi Llavina i un epíleg del nostre (meu i de molts companys de filologia de la UIB) Joan Alegret. Dues-centes pàgines de versos per a més de quaranya anys de trajectòria: Teresa d’Arenys és escriptora d’obra escassa i, fins ara, perduda en edicions difícils o impossibles de trobar. Jordi Llavina, gran lector de versos, la reivindica com un dels noms importants de la poesia catalana. Té el rigor formal dels millors, una volada imaginativa que adesiara l’acosta a Foix i transmet una humaníssima tremolor davant els misteris de la vida, del temps, de la mort i de la Creació.
Les Corporacions en guerra amb Na Marine Le Pen.
Les Corporacions en guerra amb Na Marine Le Pen.
Els mitjans de les Corporacions (i els mitjans dels governs de les Corporacions) tenen declarada la guerra a Na Marine Le Pen, la presidenta del Front Nacional francès. Actualment, no són els partits d'esquerra ni els d'extrema esquerra els que inquieten les multinacionals, sinó els partits nacionalistes, els partits que reclamen el retorn a la plena sobirania nacional (Segons ells, sobirania nacional ara segrestada per la Unió Europea).
Per descomptat, els mitjans espanyols i els mitjans que es publiquen a Catalunya (a tot Catalunya) segueixen fil per randa l'estratègia de la guerra ideològica dissenyada per les Corporacions (La Vanguardia no deixa passar dia sense ''mostrar els disbarats'' d'En Donald Trump, el president dels EUA). No per casualitat, aquests mitjans sempre es refereixen a Na Marine Le Pen com a la líder de ''l'extrema dreta'', i mai com la líder ''nacionalista''.
Aquesta és l'estratègia de les Corporacions: Deslegitimar les formacions polítiques sobiranistes amb l'acusació de que són formacions racistes, xovinistes, islamòfobes, antidemocràtiques i oposades als refugiats. O sigui, els qui han mogut les guerres a l'Orient Mitjà (i han provocat la fugida cap a Europa de milions de refugiats) són els qui acusen als sobiranistes de racisme.
Per descomptat, els mitjans de les Corporacions mai recullen les declaracions en directe dels sobiranistes europeus oposats a la UE. He pensat que seria bo contribuir a difondre les declaracions de Na Le Pen entre els navegants catalans. Així s'esdevindrà si baixeu el post: France's Le Pen says Europe must 'wake up'; Brexit domino ...
O aquest: Marine Le Pen explosions Erdogan a França: fer el seu mal campanya per tirania tornar a Turquia.
O aquest altre: European bureaucrats want to kill Marine Le Pen without ...
MÉS per Mallorca: Aquesta decisió condemna la democràcia".
La coportaveu de la formació ecosobiranista, Bel Busquets assegura que “aquesta sentència en realitat està condemnant la democràcia, el dret a decidir d’una gran majoria de catalans. No s’estan inhabilitant Mas, Ortega o Rigau: estan inhabilitant la veu de 2,3 milions de persones”. Alhora Busquets ha reivindicat que “les administracions han de poder demanar el parer de la ciutadania sobre allò que els afecta”.
La coportaveu de MÉS per Mallorca, que també ho és del grup parlamentari, ha recordat que el Parlament de les Illes Balears va aprovar una proposta en què s’instava a l’Estat a cercar una solució política i no judicial a les demandes de Catalunya.
Margen Crítico un assaig de Gabriel Bertotti
Estas ficciones mestizas amplifican los diálogos que se establecen entre los libros que pueblan las estanterías de todas las bibliotecas y que nunca están callados. Un libro lleva a otro libro, un autor prefigura o anuncia a otro autor, mientras que usted, al volver las páginas que vuelan entre sus manos, se hace eco de todas las palabras que, conjuradas por su mirada, componen el antiguo arte de la lectura, aquel en el que la imaginación es parte de la memoria y el conocimiento, permitiéndonos el milagro de soñar despiertos y de viajar en el tiempo sin salir de un libro.
Gabriel Bertotti nació en Bahía Blanca en 1963. Es autor de La aventura ausente (2010), Luna Negra (2012) y Los techos de agua (2015). Desde hace años escribe un libro virtual infinito en el siteGabriel Bertotti de Facebook. Vive en Mallorca.
A LA VENDA DIA 27 DE MARÇ
DISTRIBUIDORS UDL I PALMA DISTRIBUCIONS
[14/03] «Ariete Anarquista» - «L'Agitazione» - Atemptat contra Víctor Manuel III - Batalló de la Mort - Conferència de Montseny - Friedeberg - Gorion - Cottin - Badaraco - Etchebehere - Orselli - Tarrida del Mármol - Rubino - Wulz - Pieretti - Granach - «El Yayo» - Urrea - Berneri - Galeazzi - Ishill - Vitoria - Mac Say - Aguilar - Ortuño - Rueda - Serrano - Caioli - Fernández Cabricano - Estorach - Villanova
Anarcoefemèrides
del 14 de març
Esdeveniments
Capçalera de l'Ariete Anarquista
- Surt Ariete Anarquista: El 14 de
març de 1896
surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari
anarcocomunista Ariete Anarquista.
Periódico comunista. Es
distribuïa a Barcelona i a Gràcia. Va ser dirigit
per Emili Hugas i estampat a
la impremta de Jaume Torrents Ros (Gran),
que poc després va ser encausat en el«Procés de Montjuïc».
Publicà notícies
sobre el moviment anarquista de l'interior i de l'exterior. Els
articles anaven
sense signar o amb inicials i trobem un text de Victor Hugo.
Començà a publicar
per lliuraments la novel·la antimilitarista de Georges
Darien Biribí. Apuntes del natural.
Només sortí
un segon número, el 21 de març.
***
Dibuix d'Errico Malatesta
- Surt L'Agitazione: El 14 de març de 1897 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del setmanari anarquista L'Agitazione, per Errico Malatesta que ha retornat a Itàlia clandestinament. D'aquest periòdic fortament antigovernamental i antimarxista, partidari de l'antiparlamentarisme i de l'antielectoralisme, se'n tiraven entre 6.000 i 7.000 exemplars i tindrà una bona difusió entre els obrers del port i als barris populars. Puntualment va tenir suplements diaris. En seran redactors Gori, Smorti, Felicioli i Fabbri, entre d'altres. Va deixar de publicar-se en 1898. El nom de la capçalera serà emprat posteriorment en diverses publicacions llibertàries.
***
L'atemptat
contra el rei Víctor Manuel III d'Itàlia segons
el setmanari milanès La Domenica del Corriere
del 23 de març de 1912
- Atemptat contra
Víctor Manuel III: El 14 de març de
1912, mentre el rei Víctor Manuel III
d'Itàlia i la reina Elena hi anaven del Palau del Quirinal
cap al Panteó de
Roma (Itàlia) per assistir a una missa fúnebre en
memòria del rei Humbert I
d'Itàlia, el paleta anarquista Antonio D'Alba, a l'aguait
entre les columnes
del Palazzo Salviati, disparà dos trets de pistola al pas de
la carrossa reial.
L'atemptat deixà el sobirà indemne,
però va ferir el major dels cuirassers Giovanni
Lang i el cavall del brigadier Marri de l'escorta. Capturat per la gent
que el
va intentar linxar, va ser immediatament detingut. La policia i la
magistratura
tot d'una parlaren de «complot» com a
mitjà de justificació de la repressió
estatal que es desencadenà contra el moviment llibertari–en els dies
posteriors van ser detinguts i interrogats nombrosos militants
anarquistes (Settimio
Benelli, Felice Boscolo, Getullio Biamantini, Gaetano Di Biasio, Angelo
Rambaldi,
Maria Rygier, Alfio Spampierati, Nicola Tacit, Stefano Torri i Domenico
Zavattero)
que posteriorment van ser alliberats sense càrrecs. L'autor
de l'intent de
regicidi havia actuat amb total independència i sense cap
còmplice, declarant-se«anarcosolitari» i que no pertanyia a cap grup
anarquista, però això no va
impedir que s'infonguessin un gran nombre d'interpretacions
d'allò més
fantasioses («pista turca», relacions amb el
conflicte cors, conxorxa suïssa,
conspiració clerical, etc.). L'atemptat
esdevingué ràpidament un símbol de la
protesta contra la guerra imperialista de Líbia,
però produí conseqüències
inesperades. La responsabilitat de les forces de l'ordre quedaren
paleses i el
superintendent de la policia romana va ser separat del
càrrec, alhora que les
relacions entre el president del Consell de Ministres italià
Giovanni Giolitti
i el sobirà s'enterboliren greument. Altre efecte indirecte
de l'atemptat va
ser l'expulsió de Leonida Bissolati, Ivanoe Bonomini i
Angiolo Cabrini del
Partit Socialista Italià (PSI), ja que aquests havien
felicitat el rei per haver
sortit sa i estalvi de l'atemptat. Benito Mussolini, aleshores destacat
membre
del PSI, digué sobre l'intent de regicidi:«L'atemptat i l'infortuni dels reis
es com la caiguda des d'un pont i l'infortuni dels paletes.».
Els anarquistes
van ser els únics que, tot deixant clar que l'acte d'Antonio
D'Alba havia estat
un cas «aïllat», assumiren la defensa del
magnicida.
***
Membres
del Batalló de la Mort desfilant per Barcelona (14 de
març de 1937)
- Batalló de la
Mort: El matí del 14 de març de 1937
es presentà al poble de Barcelona
(Catalunya) amb una gran desfilada l'anomenat«Batalló de la Mort». Aquesta«força d'assalt i de xoc»
formà a l'Avinguda del Catorze d'Abril, d'on
sortí desfilant en
formació militar en direcció al Passeig de Pi i
Margall, per a continuar
després per les Rambles fins al carrer de Fivaller; en
arribar a la Plaça de la
República, formà davant el Palau de la
Generalitat, on esperaven el president
del govern català Lluís Companys, el primer
conseller Josep Terradellas, el
conseller d'Economia Diego Abad de Santillán i altres
personalitats. Desfilaren
la secció motorista, els batedors, els abanderats, les
bandes de cornetes i de
tambors, les companyies de la unitat i, per acabar, la
secció sanitària del
batalló i un grup de comissaris enarborant la seva bandera
pròpia. Portaven les
senyeres de la República espanyola, amb les inicials UHP
(«Uníos Hermanos
Proletarios»), i la negra, insígnia
pròpia. Va ser acompanyat per la banda de
música del Partit Federal Ibèric (PFI). El
president de la Generalitat dirigí
la promesa dels nous combatents: «Prometeu lluitar fins
vèncer o morir, a
lluitar i vèncer l'enemic fins el sacrifici de les vostres
vides si cal?
Prometeu prosseguir en la lluita fins esclafar el feixisme i donar la
màxima
glòria i el major honor a la vostra bandera?», que
contestaren amb un unànime«Sí!»
amb els matxets a l'aire. El batalló desfilà per
la Plaça de la República,
després recorregué la Via Durruti i la Ronda
Salvochea fins a la Plaça de Catalunya,
on va fer acte de presència en la inauguració del
monument a l'Heroic Soldat
del Poble, juntament amb la columna formada pel Partit Socialista
Unificat de
Catalunya (PSUC), altres representacions de cossos militaritzats de
l'Exèrcit
Popular, de l'Escola de Comissaris Polítics, etc. El«Batalló de la Mort» va
ser la columna anarquista de caràcter internacional
més coneguda i estava
formada per uns 600 membres, sobretot per italians exiliats a
França. Aquesta
desfilada de presentació causà una forta
impressió en la ciutadania a causa
dels seus uniformes i posat d'aparença gairebé
feixista, encara que eren una còpia
més o menys reeixida dels «Arditi del
Popolo», els escamots antifeixistes
italians. Aquest batalló va ser equipat i
finançat per la Generalitat de
Catalunya a instàncies de Diego Abad de Santillán
i fou entrenat en una masia
de Sant Adrià de Besòs i al castell de Can
Taió de Santa Perpètua de Mogoda, a
prop de Barcelona, sota el comandament de Cándido Testa (Mario Weber) i d'Emilio Strafelini i
l'assessorament de destacats
militants antifeixistes (Nicola Menna, Fausto Nitti, Camillo Berneri,
etc.).
Lluitaren al front d'Aragó i en les batalles
d'Almudévar i de Montalban van ser
derrotats. Durant l'assalt de l'ermita de Santa Quiteria, a prop de
Tardienta,
van ser anihilats. L'octubre de 1937, amb la militarització
de les milícies, va
ser dissolt i els seus efectius van ser enquadrats en la 142 Brigada
Mixta, en
la 32 Divisió, en el «Batalló
Garibaldi» i en altres unitats de l'Exèrcit
Popular
republicà.
***
Portada
del fulletó de la conferència de Frederica
Montseny
- Conferència de
Frederica Montseny: El 14 de març de 1937 al
Cinema Coliseum de València (València,
País Valencià) la militant anarquista Frederica
Montseny, aleshores ministra de
Sanitat i Assistència Social de la II República
espanyola, pronuncià la
conferència La Commune de París y la
Revolución española. En aquest
acte, presentat per Mauro Bajatierra Morán, Montseny
establí semblances entre
ambdós fets històrics revolucionaris. Aquesta
conferència va se publicada el
mateix any per l'Oficina d'Informació, Propaganda i Premsa
del Comitè Nacional
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb una
coberta del dibuixant i
cartellista Artur Ballester. En 2006 va ser traduïda al
català i publicada amb
un pròleg de Susanna Tavera per L'Eixam Edicions.
Conferència de
Frederica Montseny (14-03-1937)
Naixements
Raphael Friedeberg (1912)
- Raphael Friedeberg: El 14 de març de 1863 neix a Tilsit (Prúsia Oriental, Prúsia) --actualment Sovetsk (Kaliningrad, Rússia)-- el metge, polític socialdemòcrata i després socialista llibertari Raphael Friedeberg. D'antuvi, estudià història, però en 1887 fou expulsat de la universitat per propaganda socialista durant les eleccions. Com a membre del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany), fou membre del Consell Municipal de Berlín. En aquests anys col·laborà en Sozialistische Monatshefte, portaveu del sector crític de l'SPD i on col·laboraven nombrosos llibertaris (Max Nettlau,Élisée Reclus, Gustav Landauer, etc.). Força actiu en el camp de la medicina social, s'especialitzà en la prevenció de la tuberculosi. Fou partidari de la institucionalització de l'assegurança mèdica. Contrari a la cúpula política de l'SPD, començà a treballar amb el moviment llibertari i anarcosindicalista, fins que en 1907, per haver repartit un pamflet antiparlamentari i a favor de la vaga general (Parlamentarismus und generalstreik) a Dresde en 1904, fou expulsat d'aquest partit socialdemòcrata. Afiliat al Freie Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure de Sindicats Alemanys) i partidari de l'autonomia dels sindicats locals (lokalisten, localistes) oposats als sindicalisme oficial socialdemòcrata, en aquestaèpoca es declarà partidari de l'anarquia, l'ateisme, l'internacionalisme, antimilitarisme i l'acció directa. Expulsat d'Alemanya, en 1904 obrí a Ascona un sanatori (Monte Verità) que es convertí en una mena de comuna revolucionària anarquista fonamentada en el vegetarianisme, el naturisme, la teosofia, l'espiritualitat, el nudisme, la música, la dansa i altres disciplines considerades aleshores«bohèmies». En aquest sanatori pogué desenvolupar durant 35 anys la medicina natura, basada en el seu concepte de «psiquisme històric», que postulava que l'alliberament humà podia realitzar-se a través d'una educació no constrictiva, lliure del dogmatisme socioreligiós de la burgesia. En 1907 participà en el Congrés Anarquista d'Amsterdam. Mantingué una bona amistat amb Pietr Kropotkin, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Luigi Bertoni, James Guillaume, Errico Malatesta, Alexander Schapiro, Paul Reclus, Erich Mühsam, Johannes Nohl i Max Nettlau, entre altres coneguts anarquistes; i fou també metge de Kropotkin, Malatesta i Nettlau. Estava casat amb la teòsofa Emy Lenz. Raphael Friedeberg va morir el 16 d'agost de 1940 a Ascona (Ticino, Suïssa). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Auguste
Gorion detingut en una foto apareguda en el periòdic
parisenc La
Matin del 28 d'agost de 1910
- Auguste Gorion: El
14 de març de 1885 neix a París
(França) l'anarquista i anarcosindicalista
Jules Auguste Gorion, també conegut com Alfred
Breton. Patí una infància desgraciada i
quan tenia 10 anys va haver
d'abandonar l'escola i marxà a una granja a cuidar vaques.
Un obrer socialista
l'orientà en les seves lectures i es formà de
manera autodidacta. Es decantà
per l'anarcoindividualisme i es va veure forçament
influenciat pel Manuel du soldat,
de Georges Yvetot. En
1905 milità a Montmorency (Illa de França,
França)
i després s'establí a Pierrefitte-sur-Seine
(Illa de França, França), on
esdevingué
administrador del periòdic
anarcoindividualista Le Réveil de
l'Esclave (1920-1925), dirigit per André Lorulot.
També col·laborà en Le
Semeur de Normandie (1923-1936) i va
fer difusió del periòdic anticlerical La
Calotte. L'agost de 1910 va ser detingut amb Edouard Pavy
durant uns
incidents arran d'una vaga a Margency (Illa de França,
França) i empresonat a
Pontoise (Illa de França, França); jutjat, va ser
condemnat a 18 mesos de presó
per entrebancar la «llibertat del treball», per«violències amb armes
prohibides» i per «violació de
domicili». Es guanyava la vida com a obrer encofrador
i durant els anys trenta es consagrà a la lluita sindical.
En 1933 publicà el fullet,
amb un prefaci de Han Ryner, Les mots
croisés
du militant, número 35 dels quaderns de la«Bibliothèque de
l'Aristocratie», editats per Gérard de
Lacaze-Duthiers. A Pierrefitte-sur-Seine
milità en la Libre Pensée. En 1947
publicà el recull de poesies revolucionàriesCris de révolte contre
l'iniquité sociale
et les exploiteurs du peuple, amb un prefaci de Manuel
Devaldès i
il·lustracions de Louis Moreau, i que va ser reeditat en
1950 en una versió
ampliada. Auguste Gorion va morir el juliol de 1952 a la
regió parisenca i fou incinerat
el 7 d'aquest mes al cementiri de Père-Lachaise de
París.
***
Émile Cottin
-Émile Cottin: El 14 de març de 1896 neix a Creil (Picardia, França) l'anarquista Louis-Émile Cottin, conegut com Milou. Fill d'una família obrera, va passar la seva infància a Compiègne. Fuster ebenista, llegeix molt Zola i descobreix de molt jove les idees llibertàries. A partir de 1915 s'ajuntarà amb els anarquistesÉmile Armand, Pierre Chardon i Sébastien Faure, i més tard amb Louis Lecoin i l'exiliat Buenaventura Durruti. En maig de 1918 va veure com la guàrdia carregava i disparava contra els obrers de les fàbriques d'armament en vaga i va quedar commogut. El 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres i«trencador de vagues», senseèxit. Condemnat a mort el 14 de març de 1919 per un consell de guerra presidit pel coronel Hyvert, la pena és commutada a 10 anys de reclusió i 20 d'exili, gràcies a la campanya que llança el periòdic Le Libertaire sota el lema:«L'assassí de Jaurès: alliberat; Cottin, que no ha matat ningú: condemnat a mort.» Durant aquests anys, molts militants anarquistes seran perseguits i empresonats pel seu suport a Cottin. La Unió Anarquista va editar en 1922 per agitar la campanya el fullet Émile Cottin, son geste, sa condemnation, son suplice. Tancat a Melun, s'hi va estar 42 dies a la cel·la dels condemants a mort. Alliberat el 21 d'agost de 1924, és constret a fixar la residència a Haucourt (Oise), on l'anarquista Segond Casteu el va albergar. Va viure aquest temps fent capses de fusta de l'arbre del pa a vint francs que eren publicitades pel setmanari anarquista Germinal. Tanmateix no deixa de viatjar i a París coneixerà sa companya, amb qui tindrà un fill, però de qui se separarà aviat. En 1930, quan anava a Marsella a veure son fill, és detingut a Lió i condemnat a tres mesos de presó. En 1936 va treballar com a ebenista a Clichy i el febrer va ser de bell nou detingut i empresonat altres tres mesos. En setembre de 1936, marxa a Espanya i s'allista en el Grup Internacional la columna del seu amic Durruti. Cottin va morir el 8 d'octubre de 1936 a Farlete (Saragossa, Aragó, Espanya), al front, quan es trobava fent guàrdia encimbellat en un arbre, a la riba del riu, i una bala d'un franctirador d'elit l'abaté.
***
Horacio
Badaraco
- Horacio Badaraco: El 14 de març de 1901 neix a Buenos Aires (Argentina) el destacat militant anarquista Horacio Gregorio Badaraco, que usà el pseudònim Orazio Vadarazco. Fill d'una família de banquers enriquits amb el negoci familiar de drassanes a La Boca que vivia al barri de Congreso. Des de molt jove començà a interessar-se per la cultura llibertària i a partir dels 11 anys sos pares sempre el trobaven a la llibreria Perlado fullejant llibres de temàtica anarquista. En 1915, mentre observava els anarquistes que es reunien al cafè Gaumont del barri de Congreso, el dramaturg Rodolfo González Pacheco el convidà a formar part de la tertúlia; fou aquest mateix escriptor que li proposà col·laborar en el periòdic anarquista La Obra quan només tenia 16 anys i la repercussió dels seus escrits va fer que n'esdevingués redactor. A més d'escriure per a les publicacions anarquistes, participà activament en l'agitació revolucionària, en uns anys marcats per la repressió contra el moviment obrer impulsada pel govern radical i els seus grups parapolicíacs (Lliga Patriòtica Argentina) i els ressons de la Revolució russa, que dividí en moviment llibertari entre anarquistes purs, línia a la qual se sumà Badaraco, i els anarcobolxevics, que feien costat el leninisme. Un fet que el marcà força fou la repressió de l'Exèrcit contra la rebel·lió llibertària dels obrers de la província de Santa Fe, a la Patagònia argentina, en 1921. Quan arribà l'hora de fer el servei militar, en comptes de negar-se a fer-ho desertant, fugint a l'Uruguai o canviant-se el nom, decidí que el compliria per fer agitació i propaganda revolucionaria el si del militarisme reaccionari argentí. El 25 de gener de 1923, davant la caserna de Palermo, on fa de recluta, un anarquista alemany, Kurt Wilckens, mata amb una bomba i una pila de trets el tinent coronel Héctor Benigno Varela, repressor de la «Patagònia rebel»; Badaraco repartirà immediatament pamflets a la caserna recordant les matances del militar. Detingut, fou acusat d'assenyalar a Wilckens qui era Varela i, després de terribles tortures, fou empresonat vuit mesos a la cel·la contigua on seria assassinat l'anarquista alemany. A la garjola va escriure articles, que van ser trets de diverses maneres, per al periòdic anarquista La Antorcha, a més de defensar els presos del règim carcerari. En sortir de la presó, es casà amb l'espanyola i obrera del vidre Ana Romero, alhora que rebutjà l'herència familiar i es posar a fer feina com a rentador de cotxes. En el seu temps lliure escrivia per a La Antorcha, especialment sobre els seus temes preferits: l'antimilitarisme, la defensa de la dona i l'educació antiautoritària i racionalista. Es mostrà molt dur amb els assassins que, en nom de la civilització, assassinaven impunement els nadius dels pobles oriünds del Chaco i de Formosa. A mitjans dels anys vint participà activament en les campanyes de suport a Sacco i a Vanzetti, amb vagues, manifestacions i atemptats a ambaixades dels Estats Units. Fou detingut amb Alberto Bianchi, també membre de La Antorcha, en una manifestació a la plaça Congrés acusats de«traïció a la pàtria» per cremar una bandera nord-americana i empresonats. Badaraco començà una vaga de fam i dues setmanes després s'hi afegiren tots els presos del Departament Central de Policia, obligant els jutges a alliberar els dos anarquistes. Sis mesos després, fou tancat novament un any, aquesta vegada acusat de fer «apologia del delicte» per publicar un article que havia escrit sobre Wilckens on justificava l'acció del venjador. A la presó engegà una campanya per l'alliberament de Simón Radowitzky responsable de la mort del cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, autor de la brutal repressió de la«Setmana Roja» de 1909 a Buenos Aires. Amb el seu suport, el 18 de gener de 1926 el grup d'acció català «Los Solidarios» (Buenaventura Durruti, Gregorio Jover, Antonio Rodríguez, i Francisco i Alejandor Ascaso), exiliat a l'Argentina, atraca la sucursal de San Martín del Banco Nación i l'estació Primera Junta del metro Línia A. En 1930, quan s'instaurà el cop militar de José Félix Uriburu, el moviment obrer estava dividit i més preocupat en lluitar entre si que en fer front comú contra l'enemic, fet que l'amoïnà moltíssim, i la repressió contra aquest fou duríssima (censura, clausura de locals, prohibició de periòdics, expulsió de militants estrangers, empresonaments, etc.). Detingut el 2 d'octubre de 1930 com a organitzador de la resistència contra el colpisme, el portaren amb el Chaco --transport amb capacitat per a 150 persones--, que anava ple amb 850 presos polítics (anarquistes, trotskistes, socialistes, comunistes, etc.) i comuns, cap al penal d'Ushuaia a la Tierra del Fuego. Després d'un any i mig a base de brutals pallisses i sense poder rebre ni enviar cartes a sa família, fou alliberat, arribant el 2 de març de 1932 a Buenos Aires des de Tierra de Fuego a bord del vaixell «Pampa». En 1932 participà en el II Congrés Anarquista en representació de La Antorcha, on va fer costat la postura de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) que s'oposava a la creació d'una organització específica anarquista; la derrota d'aquesta proposta tingué com a conseqüència directa la creació del Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), que en 1935 es transformaria en la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA). A la colònia penitenciària d'Ushuaia conegué companys de diferents ideologies i simpatitzà amb l'estratègia de l'espartaquisme alemany, basada en lluita conjunta entre obrers, pagesos i soldats, i amb els companys anarquistes Ernesto Romano, Domingo Varone, Mario Anderson Pacheco, César Balbuena i Antonio Cabrera fundà en 1934 l'Aliança Obrera Spartacus (AOS). A partir d'aquest any edità també el seu òrgan d'expressió Spartacus. Obrero y Campesino. Comunista Anárquico, amb col·laboradors que provenien de La Antorcha. La gran victòria d'Spartacus es veurà en la gran vaga general de la construcció mantinguda entre octubre de 1935 i gener de 1936, que encara el Sindicat de Paletes estava dirigit pels comunistes, la clau del triomf d'aquelles mobilitzacions es fonamentà en la unió dels treballadors; però aviat començaren de bell nou les divisions i les disputes. La predisposició a actuar en conjunt amb els comunistes dels espartaquistes, així com l'accentuació de l'heterodòxia anarquista de Baradaco, que l'havia portat a reivindicar figures del marxisme llatinoamericà com ara Julio Antonio Mella i José Carlos Mariátegui, marcà definitivament la ruptura amb Alberto Bianchi i Rodolfo González Pacheco, dos dels principals animadors de La Antorcha, que es mantenien inflexibles pel que feia la col·laboració amb els comunistes i no s'afegiren a l'AOS. En aquesta època col·laborà en el periòdic Claridad. El maig de 1936 publicarà en Spartaco una dura crítica a la FORA en resposta a un article publicat en La Voz del Chauffeur, l'òrgan de l'«Unión de Chauffeurs» adherida a la FORA, que significarà la ruptura estratègica definitiva. Poc després, Badaraco marxà a Barcelona (Catalunya) per lluitar contra el feixisme, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'allistà en la columna del seu amic Buenaventura Durruti, a més de col·laborar en els periòdics Solidaridad Obrera --sota el pseudònim Ariel, el nom de son fill--, Tierra y Libertad i Juventud Libertaria i d'enviar cròniques sobre la guerra civil espanyola per a la revista Spartacus. A principis de 1938, després de veure en persona la contrarevolució estalinista sorgida arran dels fets de maig de 1937, tornà de Catalunya més convençut encara que calia la unió proletària per guanyar i criticà la participació anarquista en els governs republicans en diversos articles. No obstant això intentà marxar novament a la Península amb documentació falsa, però fou detingut per la policia abans d'embarcar. Creà la filial argentina de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), encarregat pels grups anarquistes ibèrics. Després d'un primer infart, continuà concretant la idea de la unió obrera des d'Spartacus, que a vegades fou criticada per la FORA que la considerava una «desviació», encara que ell pertanyia, amb Joaquín Basanta, a la «Fracción Spartacus de la Unión de Lavadores de Autos y Limpiabronces», adherida a la FORA. En aquesta època se li oferí la direcció del periòdic argentí Crítica, càrrec que rebutjà. Mentre treballava als tallers gràfics Standard, se solidaritzà amb els treballadors que estaven en vaga i per això fou segrestat i apallissat salvatgement. En 1939, en plena lluita contra la guerra i desvinculat del grup de l'AOS, que acabarà autodissolent-se i integrant-se en el Partit Comunista, començà a participar amb el mitjà estudiantil a través de la Federació Universitària de Buenos Aires. En mig d'aquesta lluita per la unitat dels moviments obrer i estudiantil, el 17 d'octubre de 1945 irromp el peronisme. Poc després, Horacio Badaraco va morir l'agost de 1946 a l'Hospital Salaberry de Mataderos (Buenos Aires, Argentina). En 2001 Juan Rosales publicà la biografia novel·lada Badaraco, el héroe prohibido. Anarquismo y luchas sociales en tiempos de infamia.
***
Mika
Etchebehere durant la Guerra Civil en una foto atribuïda
erròniament per alguns a Margarita Nelken
- Mika
Etchebehere: El 14 de març --algunes fonts
citen el 2 de febrer-- de 1902 neix
a Moisés Ville (San Cristóbal, Santa Fe,
Argentina) la militant anarquista
--després comunista «anarquitzant»-- i
miliciana Micaela Feldman, també
coneguda com Mika Feldman o sobretot com Mika
Etchebehere (o Etchebéhère).
Havia nascut en una família jueva russa que havia fugit dels
pogroms del seu
país i s'havia establert en aquesta vila argentina fundada
en 1889 per jueus
europeus de l'est i russos que escapaven de les persecucions
antisemites. Son
pare ensenyava jiddisch a la colònia jueva i alguns anys
després sa família es
traslladà a Rosario, on instal·laren un petit
restaurant. Passà la seva
infantesa sentint els relats dels revolucionaris russos que havien
escapat de
les presons siberianes i amb 14 anys, mentre estudiava al
Col·legi Nacional de
Rosario, començà a militar en un grup anarquista
d'aquesta ciutat. Quan tenia
15 anys va fer el seu primer discurs i poc després
fundà, amb Eva Vivé, Juana
Pauna i altres militants llibertàries,
l'Agrupació Feminista «Luisa Michel». En
1920, quan estudiava odontologia a la Universitat de Buenos Aires,
conegué el
que esdevindrà el seu company, Luis Hipólito
Ernesto Etchebéhère (Hippolyte
Etchebéhère, Hippo, Juan
Rustico), argentí fill d'un basc
d'Iparralde i d'una occitana de
Bordeus, que formava part del grup editor de la revista marxista
llibertària de
Buenos Aires Insurrexit. Revista Universitaria
(1920-1921), i ella
s'afegí a la redacció d'aquesta
publicació en plena Reforma Universitària. La
parella, influenciada per la Revolució russa, en 1924
s'afilià al Partit
Comunista de l'Argentina (PCA), però van ser exclosos dos
anys després per la
seva «tendència anarquitzant» i per no
desaprovar Lev Trotski. A començaments
de 1926 participaren en la fundació del Partit Comunista
Obrer (PCO) i editaren
el periòdic La Chispa --per
això els militants d'aquest grup polític de
tendència trotskista i antibolxevic, que es
dissolgué en 1929, eren coneguts
com els chispistas. Després
recorregueren la Patagònia recollint
testimonis de les massacres dels treballadors rurals a mans de
l'exèrcit per
ordre del president Hipólito Yrigoyen a
començaments dels anys vint, alhora que
feien de dentistes de la població amb un consultori
ambulant, ell especialitzat
en pròtesis dentals i ella en odontologia, i atiaven vagues
de tota casta. En
1931 marxaren a Europa en viatge d'«estudis» per
experimentar de primera mà com
es desenvolupava la revolució. A Espanya, el juny d'aquell
any, comprovaren que
la nounada II República reprimia durament els manifestants
que reclamaven el
compliment de les promeses fetes; a París
(França) van fer contactes amb
cercles revolucionaris («Amis du Monde», etc.) i
l'octubre de 1932 van ser
testimonis a Berlín (Alemanya) del creixement del
nacionalsocialisme, mentre
feien contactes amb cercles revolucionaris
(«Wedding» de Kurt Landau, etc.).
Novament a París, el desembre de 1934 va participar amb son
company en la
fundació de la revista antiestalinista Que Faire?,
mentre guanyava
alguns francs fent classes de castellà a domicili --en
aquesta època la parella
albergà a ca seva l'estudiant de física que havia
viatjat a París a un congrés
antifeixista Ernesto Sábato. El 12 de juliol de 1936, sis
dies abans del cop
militar feixista a Espanya, marxà a Madrid per a reunir-se
amb son company que
ja hi era a la Península arreplegant informació
per escriure un llibre sobre la
Revolució d'Astúries de 1934. Arran de
l'aixecament, ambdós s'enrolaren com a
voluntaris en una columna del Partit Obrer d'Unificació
Marxista (POUM). El 16
d'agost d'aquell any, son company Hippolyte, comandant de la Columna
Motoritzada del POUM, morí en combat a Atienza (Guadalajara,
Castella, Espanya)
per una bala de metralladora. Mentrestant ella, que per un moment
pensà en
suïcidar-se, va ser nomenada responsable de la seva companyia.
Quan la
militarització de les milícies, va ser nomenada
capitana i enquadrada en la 38
Brigada. Més tard, quan la seva companyia va ser delmada en
combat, va ser
integrada com a oficial de la 14 Divisió, dirigida per
l'anarquista Cipriano
Mera. El maig de 1937 va ser detinguda al front de Guadalajara per
agents
estalinistes sota l'acusació de«desafecta» a la República i portada a
Madrid;
gràcies a la intercessió de Mera, que
s'acostà personalment a la Direcció
General de Seguretat per parlar amb el seu director, Manuel
Muñoz, va ser
alliberada. En sortir de la presó s'incorporà a
l'agrupació anarcofeminista«Mujeres Libres». Lluità als fronts
(Sigüenza, Moncloa, Pineda de Húmera, Cerro
del Águila, etc.) fins al juny de 1938, quan les dones van
ser enviades a
reraguarda, i participà en cursos
d'alfabetització i tasques de formació i
cultura en un hospital madrileny al servei de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Continuà participant en les activitats de«Mujeres Libres» fins
a la caiguda de Madrid, el 28 de març de 1939, i
gràcies a tenir passaport
francès pel seu matrimoni amb Hippolyte pogué
refugiar-se durant sis mesos al
Liceu Francès i no ser detinguda; després
aconseguir arribar a París. Durant la
II Guerra Mundial, a causa del seu origen jueu, fugí a
l'Argentina, on fou
asilada per la família Botana --l'editor Natalio Botana i sa
esposa la
periodista anarcofeminista Salvadora Medina Onrubia-- i li
tocà conviure amb el
peronisme. En aquesta època argentina
col·laborà en diversos periòdics
esquerrans, com ara Argentina Libre o Sur.
A mitjans de 1946,
quan el conflicte mundial ja havia acabat, retornà a
França, on es guanyà la
vida com a traductora d'Air France durant vint anys. En aquestaèpoca promogué
la fundació del Cercle Zimmerwald. Participà
activament en el fets de «Maig de
1968» i recollia les llambordes per fer les barricades amb
uns guants blancs
davant la sorpresa dels estudiants, després els explicava
que així s'evitava
que el negre a les seves mans els delati si eren detinguts per la
policia.
També participà activament en les manifestacions
parisenques contra les
dictadures llatinoamericanes (Videla, Galtieri, etc.). En 1975
publicà la seva
autobiografia Ma guerre d'Espagne à moi
i l'any següent ella mateixa la
traduí al castellà sota el títol Mi
guerra de España. Va ser amigaíntima de nombrosos escriptors, com ara Julio
Cortázar, Alfonsina Storni, André
Breton o Raúl Damonte (Copi). Mika
Etchebehere va morir el 7 de juliol
de 1992 a París (França) i les seves cendres van
ser llançades, per exprés
desig seu, al riu Sena.
***
Pasquale
Orselli
- Pasquale
Orselli: El 14 de març de 1913 neix a Mezzano
(Ravenna, Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista i resistent antifeixista Pasquale Orselli. Sos pares van
ser
l'anarquista Giovanni Orselli i Clotilde Martoni. Mecànic de
professió, de ben
jovenet s'adherí a les idees llibertàries i
antifeixistes. Durant el
desembarcament dels aliats a la Península italiana,
s'integrà com a civil en
les tropes canadenques a Campobasso (Molise, Itàlia) i
després prengué un paper
força actiu en la Resistència a Ravenna com a
partisà en la 28 Brigada
Garibaldi «Mario Gordini», destacant com a
intèrpret i agent d'enllaç de les
tropes angleses. El seu domicili serví de refugi dels
membres dels Gruppi
d'Azione Patriottica (GAP, Grups d'Acció
Patriòtica) que operaven a la zona.
Participà en l'alliberament de Ravenna, conduint el primer
destacament de
partisans («Operació Teodora») que
entrà el 4 de desembre de 1944 a la ciutat.
El 29 de desembre de 1944 va ser llicenciat de la seva
formació i va ser
contractat com a empleat municipal, encarregant-se durant
més de trenta anys de
la calefacció hivernal de l'escola i de la
fabricació de gel per al Mercat
Cobert. Durant la postguerra fou un dels militants més
actius del moviment
anarquista de Ravenna, col·laborant amb corresponsalies per
al setmanari
anarquista Umanità Nova
i participant
en nombrosos congressos i reunions de la Federació
Anarquista de Romanya (FAR),
formant part de la seva Comissió de
Correspondència. Com a delegat de la FAR,
assistí a conferències i congressos nacionals de
la Federació Anarquista Italiana
(FAI), com ara el Conferència de Liorna (entre l'1 i el 2 de
maig de 1954), el
VI Congrés de Senigallia (entre l'1 i el 4 de novembre de
1957) o la
Conferència de Pisa (entre el 6 i el 7 de desembre de 1959).
Durant la primera meitat
dels anys setanta participà regularment en reunions dels
grups de Romanya que
generalment es celebraven al Cercle «Pio Menghi» de
Campiano (Ravenna,
Emília-Romanya, Itàlia). Fou membre fundador i
promotor de l'Istituto Storico
della Resistenza (ISR, Institut Històrica de la
Resistència) de Ravenna. Pasquale
Orselli va morir l'1 de juny de 1975 en un hospital de Bolonya
(Emília-Romanya,
Itàlia) on havia estat portat d'urgències.
Defuncions
Fernando Tarrida del Mármol
- Fernando Tarrida del Mármol:El 14 de març de 1915 mor a Londres (Anglaterra) el militant i pensador anarquista Fernando Tarrida del Mármol. Havia nascut el 2 d'agost de 1861 a l'Havana (Cuba) --alguns citen Santiago de Cuba. Fill d'emigrants catalans acabalats de Sitges (Garraf, Catalunya), era nebot del general cubà Donato Mármol. Quan encara era un infant, sos pares es van traslladar a Sitges. Son pare, Joan Tarrida Ferratges, instal·là en 1874 al seu domicili del carrer Major de Sitges la primera fàbrica de sabates de la Península --actualment un carrer d'aquesta localitat porta el seu nom. Va estudiar al Liceu Francès de Barcelona i entre 1879 i 1880 va relacionar-se amb el cercle lliurepensador i anticlerical «La Luz», del carrer nou de Barcelona, el qual era freqüentat per republicans i alguns anarquistes. Milità en el republicanisme federal, però ben aviat va abandonar aquestes idees després de conèixer Anselmo Lorenzo i llegir Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin i Pierre-Joseph Proudhon quan comptava 18 anys, ingressant en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Aquest canvi de trajectòria va desagradar sa família que deixà d'ajudar-lo i per prosseguir els estudis va haver de fer classes particulars i a col·legis privats. Va passar un temps a Madrid i acabà la carrera d'Enginyeria Industrial a la Universitat de Barcelona; després completà els estudis en una escola politècnica a Tolosa de Llenguadoc. A Barcelona va participar en mítings obrers, encara que no solia freqüentar les redaccions de la premsa obrera --a vegades a El Productor--, ni els locals obrers --només per fer conferències, generalment pedagògiques i doctrinals. El 19 de setembre de 1886 va intervenir amb el mallorquí Francesc Tomàs Oliver en una reunió a Madrid, en la qual Enrique Borrel Mateo demanà la intervenció dels anarquistes en les lluites electorals; Tarrida, amb Tomàs, Lorenzo i Ricardo Mella, s'oposà al projecte. Formà part del cercle obrerista«Regeneración», del carrer de Sant Oleguer de Barcelona. El seu prestigi en l'àmbit llibertari està relacionat amb els processos de Montjuïc i amb la teoria de l'anarquisme sense adjectius, de la qual va ser el màxim exponent i que va ser acceptada en un intent de superar la polèmica entre anarcocol·lectivistes i anarcocomunistes per Max Nettlau i Ricardo Mella. De tota manera abans de la repressió catalana era ben conegut: redactor d'Acracia, assistència en el Congrés d'Ensenyament Laic de Barcelona (1888), representant espanyol en la Conferència Internacional Anarquista de París de 1889, present en el Congrés Universal de Lliure Pensament del mateix any, participació en els Certàmens Socialistes de Reus i de Barcelona (1889), delegat en el Congrés del Pacte de Madrid (1891) on va polemitzar durament amb els socialistes, assistència al Congrés de Brussel·les de la II Internacional (1891), etc. Fou professor de l'Escola d'Arts i Oficis de Gràcia. Dirigia l'Acadèmia Politècnica de Barcelona quan va ser empresonat, el 21 de juliol de 1896, després de l'atemptat de Canvis Nous del 7 de juny, i va ser alliberat, després de passar per les presons de les Drassanes, del carrer d'Amàlia --on ensenyà física i química als tancats-- i del castell de Montjuïc, el 27 d'agost per pressions de Santiago Rusiñol i d'alguns familiars --Antoni Ferratges Mesa, marquès de Mont-Roig i senador per Barcelona. El seu cas va ser sobresegut el 21 d'octubre de 1896. Va exiliar-se i desenvolupà una virulenta campanya contra el terror governamental que va tenir gran ressò, especialment des de París amb Charles Malato, d'on va ser expulsat després de la mort d'Antonio Cánovas del Castillo, però també des de Bèlgica i Londres, on va instal·lar-se albergat per Louise Michel i Kropotkin, i establint relacions amb Nettlau, Errico Malatesta, Gustav Landauer, entre d'altres. El 30 de maig de 1897 parlà en el gran míting manifestació a Trafalgar Square contra la repressió del moviment anarquista a la Península. Solia fer conferències als londinencs «Club Anarquista Jueu» del carrer Jubilee, amb Rudolf Rocker, Varlaam Cherkezishvili, John Turner, i«Cercle Anarquista» del carrer Charlotte, i segons diverses fonts estava implicat en accions contra la monarquia espanyola i exercia d'agent del Comitè Pro Cuba Lliure. També va assistir al Congrés Sindicalista de Londres, amb Josep Negre, i va ser portaveu del grup«Benevento». Kropotkià, íntim amic d'Anselmo Lorenzo --aquest li va dedicar El proletariado militante--, home intel·ligent i senzill, es va ocupar essencialment de temes científics i va aspirar a donar fonament racional i científic a les qüestions socials, com ara en la sèrie escrita en Acracia i la secció en La Revista Blanca de cròniques científiques, on afirmava que la societat seria allò que la ciència permetés. També es va interessar per la crítica del poder, per l'antipoliticisme i per l'ensenyament. La seva teoria de l'anarquisme sense adjectius la va exposar en el Segon Certamen Socialista de 1889, en diversos articles de Le Révolté i en alguns fullets. Considera que la decadència de l'anarquisme a certes zones i el seu desenvolupament a Espanya té una explicació: aquí s'ha evitat les disputes internes i els individualismes i s'ha implantat en el moviment obrer. Tarrida aspira amb això a evitar la dura i desagradable discussió entre col·lectivistes i comunistes; no obstant això, va prendre partit pels aliats en el seu enfrontament contra els alemanys durant la Gran Guerra. Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Acracia, Brazo y Cerebro, Ciencia Social, El Corsario, The Daily Chronicle, L'Intransigeant, La Huelga General, La Luz,The Morning Post, Nineteen Century,El Porvenir del Obrero,El Productor, La Protesta, Le Révolté, La Revue Blanche,Tierra y Libertad, La Tramontana,La Voz del Obrero, La Voz del Pueblo, etc. Va traduir Tolstoi i és autor de llibres i de fullets com Anarquía, ateísmo y colectivismo (1885), Les inquisiteurs d'Espagne. Montjuich. Cuba. Philippines (1897), Problemas transcendentales (1908), Programa socialista libertario y la constitución del mundo (1908), Anselmo Lorenzo. Estudio crítico-biogràfico (1927, pòstum), etc. Francisco Tarrida del Mármol va morir el 14 de març de 1915 a Londres (Anglaterra) i fou enterrat al cementiri de Ladywell d'aquesta ciutat. En la necrològica que Malatesta li va dedicar en la revista Freedom apunta que en elsúltims anys de sa vida s'acostà al liberalisme democràtic. Durant els anys bèl·lics (1936-1939) la Ronda de Sant Antoni de Barcelona canvià el seu nom per «Ronda Tarrida del Mármol».
Fernando Tarrida del Mármol (1861-1915)
---
Els comunistes (OEC, MCI) no carrillistes (PCE) del temps de la transició
Els Imprescindibles: Isidre Forteza i Domingo Morales
Jaume Vicens (dBalears): un homenatge als comunistes no carrillistes (MCI i OEC) del temps de la restauracó borbònica (la transició). -
Els lluitadors que mai no volgueren pactar amb els franquistes el repartiment de sous i cadiretes!
Polítics avantguardistes
Per Jaume Vicens (dBalears)
La Transición no va representar un canvi de règim, el canvi de règim és el que va aconseguir Franco amb el cop destat de lany 1936. El pacte constitucional de lany 1978 va mantenir les estructures de lestat de la dictadura, les bàsiques; hisenda, exèrcit, justícia i policia, gairebé de manera intacta. El mèrit dIsidre Fortesa i Domingo Morales és que ells ja ho veren lany 1977 i encara abans, i ens ho advertiren debades. És per aquest motiu que després, durant tants danys, varen continuar la lluita al marge de la primera línia política, fent feina, sobretot, en diferents moviments socials. Tota aquesta dedicació i el seny que hi ha han posat és el que els hem dagrair. (Jaume Vicens)
Denunciar la trajectòria legal que hem hagut de suportar aquests darrers quaranta anys, ara és bo de fer; reconèixer la lucidesa de persones que lany 1978 ja varen preveure el desastre, costa més perquè significarà haver didentificar errors. Per tant, seria una reparació pensar en la justícia que representaria aquest reconeixement. La societat civil mallorquina està en deute amb dues persones; segurament amb més persones, però ara pens en dues, nIsidre Fortesa i en Domingo Morales, dues personalitats que tenen una trajectòria política coincident, però no exactament igual.
Tots dos varen tenir el coratge de fer oposició al franquisme fins a les darreres conseqüències. Isidre Fortesa fins a lextrem de patir tortura i presó. La repressió política que va rebre li va canviar la vida. Estudiant de matemàtiques a la universitat de València i condemnat pel règim a no poder continuar els estudis a cap universitat espanyola, davant la disjuntiva de partir a lestranger va decidir quedar a Mallorca per a poder continuar la lluita política contra la dictadura. Domingo Morales, per ventura, va tenir una mica més sort, mai no va patir la mateixa intensitat repressiva, però només va ser qüestió de xamba perquè també va estar a lavantguarda de la resistència, tant que durant el Dijous Bo de lany 1975 va ser detingut per la guàrdia civil, en companyia de lescriptor Miquel López Crespí, i va haver de passar un parell de dies detingut al quarter dInca. Segur que no va ser cap experiència agradable.
Ens hem de situar a les acaballes del règim de Franco, anys molts durs perquè loligarquia que donava suport a la dictadura tenia por que la democràcia pogués acabar amb els seus privilegis. Fortesa i Morales ja defensaven el que es va denominar ruptura democràtica, no un simple maquillatge. Morales, més lligat al moviment obrer, va viure el naixement del sindicat CCOO. Fortesa, més vinculat a formacions estrictament polítiques, va participar en la creació de lAssemblea Democràtica de les Illes. Tots dos estaven a lesquerra del Partit Comunista de Santiago Carrillo. Fortesa com a responsable a les Illes del MCI; Morales més proper a lOEC.
Ambdós varen preveure les dificultats daquell moment, la necessitat de deslligar la militància política de la sindical, mescladissa que després es convertiria en un error fatal. També comprovaren la conveniència imperiosa de formar la classe obrera i les dificultats reals daquest objectiu. Dalliberar els obrers del treball embrutidor i del consum irracional, en aquell temps sen deia voluntat de superar lalienació social, concepte marxista prevalent. Avui, encara som allà mateix, per això ara allò rellevant és fer esment a lobstinació que tengueren Fortesa i Morales; ells mai no van cedir. Recordem que als inicis dels anys setanta del segle passat, onades de treballadors arribaven a Mallorca procedents dEspanya, persones que venien amb lobjectiu de sortir de la misèria i la primera concentració denergia la posaven en guanyar-se les sopes, trobar vivenda o escola per a les criatures; sobreviure i mirar dintegrar-se. Els empresaris ho aprofitaren bé i per això Isidre Fortesa i Domingo Morales ja varen preveure que lavantguarda obrera no havia de quedar reduïda a una minoria de selectes, els polítics que quaranta anys després els de Podemos han denominat casta.
Recordem que els nostres dos protagonistes es jugaven la pell, literalment, assetjats per la dura repressió dels denominats grisos, antiga policia nacional i per la vigilància de la policia secreta franquista, a Balears sota comandament dun militant de Fuerza Nueva associació dextrema dreta ja desapareguda, el conegut governador civil Carlos de Meer. Anys de lluites obreres, també per a la recuperació del patrimoni sindical confiscat després de la Guerra Civil. Fem esment a detencions, tortures, multes i presó. Isidre Fortesa passarà a la història, demés, per ser el darrer detingut polític del franquisme que va sortir de la presó, en concret el mes de desembre de 1976. Fortesa ja va preveure que la Transición no havia de ser més una ensarronada impressionat, destinada als incauts que ens vàrem empassar aquella combinació, fraudulenta, entre oligarques i monàrquics. Els historiadors ja ho reconeixen i lactualitat política ho corrobora. Fortesa va patir les conseqüències amb motiu de fer denúncia del parany que ens havien preparat. La darrera detenció que va haver daguantar va ser per mor de fer campanya contra la Constitución de 1978, just abans de ser aprovada en el cèlebre referèndum.
El procés de la història posterior és ben conegut. Fracàs electoral i progressiu dels partits que estaven a lesquerra del PCE i també posterior decadència del partit de Santiago Carrillo, tot i lesforç de reorganització i programàtic per tal de moderar les seves aspiracions. Més tard arribaria el fracàs de la socialdemocràcia perquè, entre altres causes, Felipe González va abraçar la fe neoliberal, en auge sense aturall. Va ser com si una correlació hagués desdevenir, fatalment i gradual, cap a la dreta. És cert que ni Fortesa ni Morales no varen poder evitar en aquell moment el fracàs electoral de les seves preferències polítiques; ara, ningú no podrà dir que no varen analitzar bé la transcendència dels esdeveniments daquells anys. Mai no varen abandonar la lluita contra el sistema ni es varen instal·lar en les institucions amb la mera pretensió de gestionar-les.
La Transición no va representar un canvi de règim, el canvi de règim és el que va aconseguir Franco amb el cop destat de lany 1936. El pacte constitucional de lany 1978 va mantenir les estructures de lestat de la dictadura, les bàsiques; hisenda, exèrcit, justícia i policia, gairebé de manera intacta. El mèrit dIsidre Fortesa i Domingo Morales és que ells ja ho veren lany 1977 i encara abans, i ens ho advertiren debades. És per aquest motiu que després, durant tants danys, varen continuar la lluita al marge de la primera línia política, fent feina, sobretot, en diferents moviments socials. Tota aquesta dedicació i el seny que hi ha han posat és el que els hem dagrair.
[15/03] «L'Insurgé» - «Mother Earth» - «Un Enemic del Poble» - «Les Glaneurs» - «La Mêlée» - «La Jeunesse Anarchiste» - «Die Internationale» - «Plus Loin» - «Elevación» - «La Grande Réforme» - «Noir et Rouge» - «L'Agitazione del Sud» - «Anarchy» - Grup Primer de Maig - Reclus - Granet - Felicani - Maroto - Peirats - Molina - Ros - Cappelletti - Ziglioli - Pauwels - Antona - Campos Lima - Biso - Liern - Louvet - Piñón - Lamela - Pérez Ibáñez - Broto - Bernardi
Anarcoefemèrides del 15 de març
Esdeveniments
Capçalera de L'Insurgé
- Surt L'Insurgé: El 15 de
març de 1885 surt
a Brussel·les
(Bèlgica) el primer número del setmanari L'Insurgé.
A partir del número
6, d'abril de 1885, portarà el subtítol«Òrgan Comunista-Anarquista». El
redactor en cap va ser Pierre Lucien Pemjean i l'editor responsableÉgide
Govaerts. Els articles no portaven signatura. El periòdic
estava
il·lustrat amb
petits dibuixos. En sortiren 9 números, l'últim
del 10 al
17 de maig de 1885.
Nombroses publicacions franceses i belgues posteriors portaren la
mateixa
capçalera.
***
Portada del primer número de Mother Earth
- SurtMother Earth: Pel març de 1906 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número de la revista mensual Mother Earth. Fundada per l'activista anarcofeminista Emma Goldman, va ser editada per Alexander Berkman. Els articles es centraven en aspectes socials (drets de la dona, control de la natalitat, anarcofeminisme, sindicalisme, etc.) polítics (llibertats cíviques, justícia social i econòmica, anarquisme, etc.), culturals (literatura, poesia, narrativa, assaigs, etc.) i històrics (Gran Guerra, Revolució russa, etc.) sempre des de la perspectiva llibertària. La tirada inicial va ser de 3.000 exemplars, però anys després va triplicar l'edició. Entre els seus col·laboradors podem destacar Leonard D. Abbott, Margaret Caroline Anderson, Max Baginski, Alexander Berkman, Maxwell Bodenheim, Bayard Boyesen, Georg Brandes, Louise Bryant, Voltairine de Cleyre, John R. Coryell, Julia May Courtney, Padraic Colum, Floyd Dell, Mabel Dodge, Will Durant, Francesc Ferrer Guàrdia, Ricardo Flores Magón, William Z. Foster, Emma Goldman, Maksim Gor'kij (traduït per Alice Stone Blackwell i S. Persky), Margaret Grant, Martha Gruening, Bolton Hall, Sadakichi Hartmann, Hippolyte Havel, Ben Hecht, Robert Henri, C. L. R. James, Harry Kelly, Harry Kemp, Peter Kropotkin, Errico Malatesta, Max Nettlau, Eugene O'Neill, Robert Allerton Parker, Charles Robert Plunkett,Élisée Reclus, Ben Reitman, Lola Ridge, Rudolf Rocker, Morris Rosenfeld, Margaret Sanger, Theodore Schroeder, Lev Tolstoi, Ross Winn, Adolf Wolff i Charles Erskine Scott Wood, entre d'altres. Entre els artistes que van il·lustrar la revista tenim Jules-Félix Grandjouan, Manuel Komroff, Robert Minor, Man Ray, Adolf Wolff, etc. El segrest regular d'alguns números publicats, l'empresonament de Goldman i d'altres membres de la redacció, així com les permanents amenaces de deportació van ser els recursos que l'Estat va emprar contra la revista. L'últim número apareixerà l'agost de 1917, quan va ser prohibida per la censura en temps de guerra que va acusar la revista de desobeir les lleis governamentals sobre reclutament i registre militar i de mostrar-se obertament en contra de l'entrada dels EUA en la Primera Guerra Mundial. Com que tot l'arxiu de Mother Earth va ser confiscat, els 8.000 subscriptors que figuraven a les llistes de la revista van ser investigats en 1918 per les autoritats federals nord-americanes per«deslleialtat». Goldman i Berkman van ser declarats culpables de violar l'Acta d'Espionatge i posteriorment deportats.
***
Portada
del primer número d'Un
Enemic del Poble (Biblioteca de Catalunya)
- Surt Un
Enemic del Poble:
Pel març de 1917 ---«III de l'Era del
Crim», en referència a la Gran Guerra--
surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del
periòdic anarquista,
pacifista i d'avantguarda
estètica Un Enemic del Poble. Full de
subversió espiritual. La redacció
la portaven l'escriptor Joan Salvat-Papasseit --creador del projecte i
redactor
en cap--, Josep M. de Sucre, Emili Eroles i Joaquim Torres i
García.
Salvat-Papasseit va començar a publicar aquesta revista quan
va entrar a
treballar a les Galeries Laietanes, el 1917. L'autor li posa el nom de
la
coneguda obra d'Henrik Ibsen --al·legat a favor de
l'individu enfront de la
majoria. A les seves eclèctiques pàgines trobem
articles referents al pacifisme
--posició totalment contrària a la Guerra
Europea--, al progressisme social, a
l'avanguardisme estètic i el Noucentisme. La revista va ser
portaveu d'un
pensament renovador i amb inquietuds cíviques, en la
línia de l'anarquisme de
Salvat-Papasseit --anarquisme de referents literaris com els de
Friedrich
Nietzsche, però també amb citacions de Maksim
Gorki, de Karl Liebknecht, de
Romain Rolland, de Piotr Kropotkin-- lligat amb un cert
tarannà cristià
tolstoià i adoptant els plantejaments individualistes de Max
Stirner, i, en el
fons, participant del regeneracionisme de l'època. Hi van
col·laborar Dídac
Ruiz, J. M. López-Picó, Àngel
Samblancat, Alfons Maseras, Joaquim Folguera,
Ramón Gómez de la Serna, J. Millàs
Raurell, Valentín de Pedro, Rafael Barradas,
Joan Pérez-Jorba, Josep Carbonell, Eugeni D'Ors, Jaume
Brossa, Francesc Pujols
i els dibuixants Rafael Benet, Domènec Carles,
Torres-García, Josep Obiols,
Joaquim Sunyer, Francesc Elias, Cels Lagar, Pere Prat, Rafael Barradas
i Xavier
Nogués. També recollí traduccions
d'escriptors francesos com Paul Dermée, Max
Jacob o I. Greiner. En el número 8 (novembre de 1917),
Joaquim Torres i García
publicà l'influent «Art-Evolució (A
manera de manifest)» --declaració
artística
que propugnava, per obra de la concordança entre l'art i la
vida, la diversitat
de l'expressió plàstica segons el moment, alhora
que reivindicava que hom no ha
de pertànyer a cap escola i anar contra totes, tot sota la
divisa de
l'individualisme, el «presentisme» (viure el
present) i l'internacionalisme. En
la publicació trobem no solament els escrits
teòrics de Salvat-Papasseit (comés ara el nietzschià «Sóc jo
que parlo als joves») sinó també els
primers
poemes avantguardistes («Columna vertebral. Sageta de
Foc» i «54045»). En
sortiren 18 números, l'últim el maig de 1919. En
1976 i en 1994 es publicaren
edicions facsímils.
***
Capçalera
del primer númer de Les Glaneurs
- Surt Les
Glaneurs:
Pel
març de 1917 surt a Lió (Arpitània) el
primer número del periòdic Les
Glaneurs. Recueil écleptique mensuel (Els
Espigoladors. Recull eclèctic
mensual). Publicat per Albin Cantone (Albin) durant
la Gran Guerra,
patirà nombrosos atacs de la censura.
L'administració i la gerencia la portà
Virginie Blanchard. Hi van col·laborar Hervé
Coatmeur, Ernest Dalget, Charles
Delescluze, Jean-Louis Delvy, Jean Grave, Jean Jaurès, Henry
La Bonne, Pierre
Larivière, Karl Liebknecht, André Lorulot,
Georges Manova, Jean Morr, Eugène
Petit-Strix, Han Ryner, José Sarra i Henri Zisly, entre
d'altres. Publicà
almenys un fulletó, L'Abrutisme, de Jean Morr. En sortiren
19 números, l'últim
el setembre de 1918.
***
Capçalera de La Mêlée
- Surt La Mêlée: El 15 de març de 1918 surt a Déols (Centre, França) el primer número del bimensual La Mêlée. Libertaire, Individualiste,Éclectique. En seran responsables de la publicació Pierre Chardon, Marcel Sauvage i Alfred Duchesnay. A partir del número 32, del 15 de setembre de 1919, s'editarà a París. En van publicar 39 números, l'últim el de febrer de 1920. Nombrosos números van ser censurats per les autoritats. Entre els seus col·laboradors tenim Richard Aldington, Amare, Appenzeller, Théo Argence, Pierre Besnard, Léon Bombary, Léon Bongard, Henri Bramer, A. Brignon, G. Butaud, A. Caifano, P. Calmettes, L. Casselle, Chapoton, Pierre Chardon, Christian, Victor Coissac, Julien Content, J. L. Delvy, René Edme, Florent Fels, Marc Freeman, Froment, Genold, Gerhard, René de Goumont, Alzir Hella, José Ingenieros, Dr. Elle Kay, Henry La Bonne, G. de Lacaze-Duthiers, Gaston Lehaye, André Lorulot, Alice Manhofer, Alfred-Louis Manoury, Georges Marcine, J. Martínez-Ruíz, Mauricius, E. Montigny, Moreau-Richard, René Morley, Max Nettlau, Julien Nicolet, Émile Pamprilla, Julio Pereyra, Pierrot, Dr. A. Robertson Proschowsky, Léon Prouvost, L. Rigaud, Joseph Riviere, Auguste Robert, Walter Ruiz, Han Ryner, Marcel Sauvage, E. Soullier, Hermann Sterne, José Tato Lorenzo, B. Tokine, Anne Veronique, Maurice Wullens, H. Zisly, etc. El periòdic va editar almenys un fulletó --Domela Nieuwnhuis, sa vie, sonœuvre, d'André Lorulot-- i diverses obres per lliuraments d'autors comÉmile Armand, Pierre Chardon, Han Ryner o Tucker. Aquest periòdic era continuació de Pendant la mêlée. Acrate, Libertaire, Individualiste, publicat a Orleans entre 1915 i 1916, i de Par delà la mêlée, publicat a Orleans per Armand i Chardon entre 1916 i 1918; dues publicacions llibertàries editades en plena Gran Guerra amb les dificultats que això implicava.
***
Capçalera de La Jeunesse Anarchiste
- Surt La Jeunesse Anarchiste: El 15 de març de 1921 surt a Bagnolet (Illa de França, França) el primer número del mensual La Jeunesse Anarchiste. Organe de la Fédération des Jeunesses Anarchistes. A partir del número 3 s'imprimirà a París i a partir del 7 portarà el subtítol«Organe de la Fédération des Jeunesses Comunistes Anarchistes». Els responsables de la redacció en seran André Leroy, G. Bovet, René Barril i Vaillant, i els gerents G. Bouvet, G. Baril, E. Mouche i Braye. Entre els col·laboradors podem citar Bouvet, Maurice Chambelland, Jean Charles, Chretien, R. Courtois, P. Doleon, Albert Ducharme, Paul d'Erio, Maurice Fister, Henri Gilbeaux, Paul Girard, Lucien Gresinski, Fernand Jodogne, Louis Lecoin, Fernand Lenoir, André Leroy, Louis Loreal, Marcel Levy, Naroy, Pierre Perrin (Pierre Odéon), R. Philippon, Han Ryner, Teachon, Vaillant, L. Viriat, A. Yorel i Lucien Wastiaux, entre d'altres. El periòdic publicarà 12 números, l'últim el del 15 de març – 15 d'abril de 1922. Un periòdic que portarà el mateix títol s'imprimirà entre 1946 i 1947.
***
Portada
del primer número de Die Internationale
- Surt Die
Internationale:
Pel març de 1924 surt a Berlín (Alemanya) el
primer número de la revista Die
Internationale. Organ der Internationalen Arbeiter-Assoziation.
Aquesta
publicació, òrgan de l'Associació
Internacionals dels Treballadors (AIT), de
caire antiautoritària i creada a Berlín el
desembre de 1922, tingué com a
principal redactor August Souchy. Hi van col·laborar, entre
d'altres, Pierre
Besnard, Max Nettlau, Pierre Ramus, Rudolf Rocker, Alexandre Schapiro i
Agnes
Smedley. Predominaren els articles d'anàlisi sobre els
esdeveniments polítics
mundials i sobre teoria anarquista i anarcosindicalista. Aquesta
revista, que
tingué un prestigi internacional, es publicà fins
al 1926. Entre 1927 i 1935 la
capçalera es reprengué com a òrgan de
l'anarcosindicalista Frei Arbeiter-Union
Deutchlands (FAUD), amb el subtítol «Zeitschrift
für die revolutionäre
Arbeiterbewegung, Gesellschaftskritik und sozialistischen
Neuaufbau» (Revista
del moviment obrer revolucionari, la crítica social i la
reconstrucció
socialista), i amb Helmut Rüdiger com a principal redactor. En
1979 l'editorial
berlinesa Topos publicà una edició
facsímil de la primera època (1924-1926).
Posteriorment la FAUD ha editat facsimilarment la
col·lecció completa
(1924-1935) en format electrònic (CD-Rom).
***
Capçalera de Plus Loin
- Surt Plus Loin: El 15 de març de 1925 surt a París (França) el primer número de la revista Plus Loin. Revue mensuelle. L'administració i la gerència n'estava en mans de Charles Desplanques i de L. Haussard. La direcció de la redacció la portava el Dr. Marc Pierrot. En va treure 169 números, l'últim el de juliol-setembre de 1939, coincidint amb la declaració de guerra. Entre els seus col·laboradors podem citar Cl Alexandre, H. Astier, Ch. Benoit, Auguste Bertrand, Pierre Besnard, G. Bastien, Christian Cornelissen, A. Daude-Bancel, Charles Desplanques, Georges Durupt, Octave Fillonneau, Gustave Franssen, Paul Gille, Jean Gabriel Goujon, Jacques Grandjouan, A. Hamon, L. Haussard, Maria Goldsmith, Ishikawa, Alice Jouenne, F. Jourdain, J. Langevin, M. Lansac, Dr. Lebourg, Le Goff, Dr. David Mikol, Charles Malato, Paul Martin, Jules Moineau, Mourometz, H. Neuville, Dre. Madelaine Pelletier, Dr. Marc Pierrot, G. Pernet, Paul Reclus, Jacques Reclus, Pierre Richard, Léon Rollin, A. Sadier, J. Sautarel, J. Savignac, Jules Scarceriaux, Solovine, V. Spielmann, J. Vinchon, Dr. Jean Wintsch, entre d'altres. La revista era força teòrica i sovint els textos eren d'un nivell molt alt.
***
Portada
d'Elevación
- Surt Elevación: Pel
març de 1929 surt a
Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista
anarquista Elevación.
Publicación ecléctica mensual.
De caire cultural, estava dedicada a l'art, la ciència, la
literatura i la
sociologia. El seu editor fou Juan Raggio. Hi trobem articles de
Camillo
Berneri, Benjamin Casseres, Paul Colin, Junio Gara, P. Lariviere,
Luís
Masciotti, Michael Sadler, Herbert Spencer, entre d'altres. Aquesta
publicació
estava molt lligada a les editorials anarquistes Argonauta i Atlas–Juan Raggio
era l'administrador d'aquesta editorial
anarcoindividualista–, i en les seves
pàgines es reprodueixen els catàlegs i els
anuncis d'aquestes editorials. L'últim
número conegut és el 3-4, publicat el desembre de
1929.
***
Portada
de l'últim número de La Grande Réforme
- Surt La Grande Réforme: Pel
març de 1946 surt
a Lisieux (Baixa Normandia, França) el primer
número del periòdic La
Grande Réforme. Bulletin privé du Groupe
des «Amis d'Eugène Humbert».Òrgan de la Lliga de la Regeneració Humana
(LRH), era la continuació de la primera època del
periòdic del mateix títol
publicat per Eugène Humbert a París
(França) entre 1931 i 1939. Editat per la
seva companya Henriette Jeanne Rigaudin (Jeanne
Humbert), Henri Brisemur en fou el gerent. Trobem articles
d'Aimé Bailly,
Gaston Criel, Achille Daude-Bancel, Jane Benizot, Manuel Devaldes,
Gabriel
Giroud, Robert Grosclaude, Jeanne Humbert, Abel Lahille, G. Marchioni,
Jean
Marestan, Pierre Marie, Raoul Nejan, Simon Obispo, Jacques
Prévert, Paul
Reboux, Paul Robin, Nelly Roussel, P. Vaast, etc. En sortiren 32
números,
l'últim el març de 1949 i es deixà de
publicar per manca de mitjans econòmics. Es
finançava de la venda de preservatius. Els arxius de la
publicació i els d'Eugène i
de Jeanne Humbert es troben a l'International Institute of Social
History
(IISH) d'Amsterdam.
- Surt Noir et Rouge: Pel març de 1956 surt a París (França) el primer número de la revista Noir et Rouge. Cahiers d'Études édités par les Groupes Anarchistes d'Action Révolutionnaire(GAAR), sorgida de l'escissió de la Federació Anarquista (FA) el desembre de 1953, i després de la Federació Comunista Llibertària (FCL) el gener 1956. Els responsables «legals» de la revista seran Christian Lagant i, a partir de desembre de 1967, Pascale Claris. En sortiran 46 números fins a juny de 1970. Portarà altres dos subtítols: «Cahiers d'Études Anarchistes Communistes» i«Cahiers d'Études Anarchistes». En foren redactors Y. F. Antochko, Octavio Alberoloa, Evert Arvidsson, Giovanni Baldelli, Guy Bourgeois, Daniel Cohn-Bendit, Monique Blanc, Delouvrier, Jean-Pierre Duteuil, Daniel Guerin, Jivko Kolev, M. Korn, Ivo Kristov, Christian Lagant, Gaston Leval, Claude Martin, Frank Mintz, Théo Mitev, Josep Peirats, Jean-Pierre Poli, J. Presly, Paul Rolland, Sabadell, Schumack, Paul Talet, P. C. Vidal, Walter, Georges Yvetot, Paul Zorkine, entre molts altres. Del primer número es van editar en multicopista 50 exemplars i de l'últim 3.500 en impremta. També van editar uns fullets de temàtica diversa, però sobretot sobre la Revolució espanyola del 1936. Aquesta revista tindrà molta influència en les joves generacions situacionistes i de Maig del 68. En 1972 el «Groupe Noir et Rouge» va publicar un volum titulat Autogestion,État, Révolution. El desembre de 1982 es va editar, per iniciativa de les Editions Acratie i dels Cahiers Spartacus, una antologia dels articles publicats en la revista.
***
Capçalera de L'Agitazione del Sud
- SurtL'Agitazione del Sud: Pel març de 1957 surt a Palerm (Sicília, Itàlia) el primer número del mensual anarquista L'Agitazione del Sud. El periòdic sortirà fins a l'octubre de 1971, amb dues interrupcions, de juny a desembre de 1958, i de març de 1969 a maig de 1971. Dirigit per Alfonso Failla, en tindrà com a col·laboradors Gianni Diecidue, Carmelo Viola, Placido La Torre, Gianni Viola, Vincenzo di Maria, Danilo Dolci, entre d'altres.
***
Portada i contraportada del número 17 d'Anarchy dissenyada per Rufus Segar
- Surt Anarchy: Pel març de 1961 surt a Londres (Anglaterra) el primer número de la revista mensual Anarchy. A Journal of Anarchist Ideas. Publicació de teoria i de reflexions anarquistes editada per Freedom Press, sota la direcció de Colin Ward. Entre els seus col·laboradors podem destacar Paul Goodman, Nicolas Walter, Albert Meltzar, Colin Ward, Alex Comfort, Jock Young, Herbert Read, Wynford Hics, Lauren S. Otter, Theodore Roszack, Noam Chomsky, Paul Foot, Dora Russell, A. Weather i molts altres. Les portades estaven realitzades pel dissenyador Rufus Segar. Va deixar de publicar-se en 1970 i va jugar un important paper en la creació del Peace Movement and the New Left (Moviment per la Pau i la Nova Esquerra). En 1987 Colin Ward en va editar una antologia d'articles sota el títol A Decade of Anarchy (1961-70).
***
Bomba
- Atemptat al Banc de Bilbao de Londres: El 15 de març de 1969 els anarquistes Alan Barlow i Phil Carver són detinguts immediatament després d'una forta explosió al Banc de Bilbao de Londres (Anglaterra). Portaven una carta reivindicant l'acció en nom del grup«Primer de Maig».
Naixements
Élisée
Reclus fotografiat per Nadar
-Élisée Reclus: El 15 de març de 1830 neix a Senta Fe (la Granda, Aquitània, Occitània) el geògraf, teòric llibertari i militant anarquista, Jean JacquesÉlisée Reclus, una de les figures magnes de l'anarquisme mundial. Son pare, Jacques Reclus, pastor i professor del col·legi protestant de Senta Fe, i sa mare, Zéline Trigant, van tenir 17 infants, dels quals tres no van sobreviure al part;Élisée Reclus en serà el quart. Fins als 13 anys va viure amb sa família a Orthez i després va ser confiat als avis materns a La Roche-Chalais, a prop de Senta Fe. En 1843 son pare, que desitjava destinar-lo a pastor, el va enviar, juntament amb son germà Élie, a Neuwied (Renània, Prússia), en un col·legi dels Germans Moravians. Però va suportar molt malament el caràcter superficial de l'ensenyament religiós de l'escola i va tornar a Orthez en 1844 després de passar per Bèlgica; l'únic profitós d'aquesta estada va ser el començament de l'aprenentatge de llengües vives (alemany, anglès i holandès) i de mortes (llatí i grec). Durant uns anys va viure amb una germana de sa mare a Senta Fe i al col·legi protestat de la localitat va preparar el batxillerat. Un ancià obrer parisenc el va introduir en els textos de Saint-Simon, Comte, Fourier i Lamennais. En 1848 amb son germà Élie es va escriure a la Facultat de Teologia Protestant de Montalban, a prop de Tolosa de Llenguadoc, però van ser exclosos l'any següent a resultes d'una escapada que van fer el juny cap a la Mediterrània. Després d'abandonar definitivament els seus estudis teològics, va ser contractar com a professor particular al col·legi de Neuwied. Però en 1851, decebut per l'ambient del col·legi, marxa a Berlín, on viurà fent classes de francès i s'inscriurà en la Universitat per seguir els cursos de Geografia de Karl Ritter. El setembre de 1851 va retrobar-se amb son germà Élie a Estrasburg i van decidir anar a Orthez a peu, travessant la França profunda en una vintena de dies, fet que contribuirà a formar els seus caràcters. En aquesta època redactarà el seu primer text anarquista, (Développement de la liberté dans le monde, que serà editat més tard en 1925. Quan va esclatar el cop d'Estat del 2 de desembre de 1851, els dos germans van manifestar públicament la seva hostilitat al nou règim i amenaçats de ser detinguts, es van embarcar cap a Londres. Després de conèixer la miserable vida dels exiliats a Anglaterra i a Irlanda, on va fer d'obrer agrícola, va embarcar a Liverpool cap als Estats Units a finals de 1852, desembarcant a Nova Orleans (Louisiana) a començaments de 1853. Després d'exercir diversos oficis, alguns duríssims, va trobar una feina com a preceptor de tres infants d'una família de plantadors d'origen francesa (els Fortier) de Nova Orleans. Durant aquest període podrà comprovar el funcionament del sistema esclavista i acreixerà el seu odi vers l'explotació de l'home per l'home. Durant les seves vacances visitarà el Mississipí i arribarà fins a Chicago. Malgrat que la família que l'ha contractat no és excessivament ferotge amb els esclaus, no podrà suportar l'ambient i va deixar els Fortier marxant a Nova Granada (actual Colòmbia) per realitzar-hi un projecte d'explotació agrícola a Río Hacha, a la Sierra Nevada de Santa Marta. Malgrat l'ajuda financera dels Fortier al seu projecte, dificultats de tota mena, especialment unes febres greus que va contreure, el van obligar a abandonar el seu projecte de crear una plantació de cafè en règim de comuna anarquista. El juliol de 1857 va embarcar-se cap a França i s'instal·larà a París a casa de son germà Élie. A més de dedicar-se a fer cursos de llengües estrangeres i treballar per a l'editorial Hachette, va aconseguir el seu principal objectiu, entrar en la Societat de Geografia. A finals de 1858 va retornar a Orthez en companyia de son pare que havia tornat d'Anglaterra on havia buscat ajudes financeres pel seu projecte d'asil d'ancians que havia creat a la localitat. El 14 de desembre de 1858 es va casar civilment amb la mulata Clarisse Brian i la parella va anar a París ambÉlie. Entre 1859 i 1862 Hachette va encarregar-li la redacció de guies de viatges («Guides Joanne»), fet que el va portar a realitzar nombrosos i llargs viatges arreu d'Europa (Alemanya, Suïssa, Itàlia, Regne Unit, Sicília, Espanya, etc.). En aquestaèpoca els dos germans van passar temporades a Vascoeuil (Normandia) a casa del seu amic Alfred Dumesnil, gendre de Jules Michelet. En 1860,Élisée i Élie van ser admesos en la lògia maçònica«Les Émules d'Hiram», però no va ser gaire actiu i passat un any va deixar la francmaçoneria en no poder suportar l'esperit regnant. En 1862 va assistir a l'Exposició Universal de Londres. L'1 d'octubre de 1863, en col·laboració de nombroses persones, entre elles son germà Élisée, Élie funda una banca, la Societat del Crèdit al Treball, destinada a ajudar a la creació de societats obreres i a la difusió del moviment cooperativista, però que en 1868 farà fallida. Alhora Élie s'ocuparà de l'edició del periòdic L'Association, de la qual serà el director i principal redactor, i durant les seves absències,Élisée el reemplaçarà. El setembre de 1864 els dos germans s'adheriran a la secció de Batignolles de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), acabada de fundar el 24 de setembre a Londres. El novembre d'aquell any, els germans coneixeran a París Mikhail Bakunin, amb qui entaularan lligams polítics i d'amistat força forts. També començaran a militar en la Fraternitat Internacional, societat secreta fundada per Bakunin. En 1865 Élisée marxarà a Florència, on trobarà Bakunin i coneixerà diversos revolucionaris italians. En 1867 va participar en el segon Congrés de l'AIT a Lausana, entre el 2 i el 7 de setembre, i en el primer Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Ginebra, entre el 9 i el 12 de setembre. Entre el 21 i el 25 de setembre de 1868 va prendre part molt activa en el segon Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna; hi va fer una intervenció que generalment es considera com la seva primera adhesió pública a l'anarquisme. Élisee, Bakunin i alguns altres es van oposar a la majoria dels congressistes sobre la qüestió de la descentralització i van acabar abandonant la Lliga. El 22 de febrer de 1869 sa companya, Clarisse, va morir, fet que el va deprimir i el va allunyar temporalment de l'acció política. Entre el 6 de juliol i el 17 d'agost de 1869 va ser convidat a una reunió del Consell General de l'AIT a Londres. Aquest any va redactar la seva Histoire d'un risseau. Afanyat en donar una llar a ses filles, ja que quan va morir Clarisse van ser confiades a dues germanes d'Élisée que vivien a Occitània, es va unir lliurement a la mestra anglesa Fanny Lherminez, arran d'una reunió familiar el maig de 1870. Aquest mateix any es va enrolar voluntari en la Guàrdia Mòbil i després en el Batalló Aerostàtic, al costat del seu amic el fotògraf Nadar. Amb la guerra francoprussiana i a partir de la Comuna de París, desenvoluparà activament la seva acció política. El febrer de 1871 es va presentar a les eleccions legislatives i després de la proclamació de la Comuna el 28 de març de 1871 es va presentar voluntari en la Guàrdia Nacional, i en una ofensiva a Châtillon el 4 d'abril de 1871 va caure presoner de les tropes de Versalles i fou empresonat a Quélern, després a l'illa de Trébéron, a prop de Brest, i finalment a Saint-Germain i a Versalles. El 15 de novembre de 1871 va ser condemnat per un Consell de Guerra a la deportació simple (desterrament) a Nova Caledònia. Una petició internacional fonamentalment signada per un centenar de científics britànics i americans va obtenir el 3 de febrer de 1872 la commutació de la pena a 10 anys d'exili. Durant aquest període d'empresonament i malgrat les condicions desfavorables, va començar a redactar alguns dels seus grans textos geogràfics, com ara Histoire d'una montagne i els primers esbossos de la seva Nouvelle Géographie Universalle, que només veurà publicada a partir de 1894.Élisée i sa família es va exiliar a Suïssa, a Lugano i després a Vevey. El setembre de 1872 va assistir al Congrés de la Pau de Lugano. El febrer de 1874 sa companya Fanny morirà de part. El 10 d'octubre de 1875 es va casar amb Ermance Trigant-Beaumont i es van instal·lar a Clarens, a prop de Léman, on la família restarà fins al 1891. El 3 de juliol de 1876 va pronunciar un discurs en les exèquies de Bakunin a Berna. En 1880 es va concedir una amnistia parcial als communards que el beneficiava, però que va rebutjar en solidaritat amb els companys que continuaven empresonats. Durant aquest període va acollir nombrosos anarquistes, entre ells Kropotkin. Va realitzar viatges (Algèria, Estats Units, Canadà, Brasil, Uruguai, Argentina i Xile) i el febrer de 1886 va passar una temporada a Nàpols, on trobarà el revolucionari hongarès Kossuth. A començaments de 1891 es va instal·lar a Sèvres. En 1892 va rebre la medalla d'or de la Societat Geogràfica de París. Aquest mateix any, a resultes de la condemna de Ravachol, la situació va esdevenir perillosa i va acceptar la càtedra de Geografia Comparada i el títol d'agregat de la Universitat Lliure de Brussel·les. En 1893 va anar a Florència per testimoniar en un procés contra anarquistes italians que finalment seran alliberats. A començaments de 1894 aquesta oferta va ser anul·lada malgrat les protestes d'una part del cos docent. En 1895, arran de l'afer Vaillant i de la repressió desencadenada, va decidir fugir de França i es va instal·lar a Brussel·les, on la Universitat Nova, inaugurada el 25 d'octubre de 1894, li va permetre fer cursos de Geografia --son germà Élie en va fer cursos de Mitologia. En 1898 va perdre amb dolor sa filla segona. Va fundar l'Institut Geogràfic, que depenia de la Universitat Nova de Brussel·les aquest mateix any i també va crear una editorial de mapes geogràfics («Société des Cartes et Traveaux géographiques Élisée Reclus») que va fer fallida en 1904. En 1900 va començar a viure amb Florence de Brouckère a Brussel·les, encara que sense divorciar-se de sa tercera esposa, Ermance, per negativa d'aquesta. En 1903 va acabar d'escriure la seva obra L'Homme et la Terre, que aplega més de 4.500 pàgines en sis volums. En 1904 morirà son germà Élie a Brussel·les. Durant els últims anys de sa vida, després de patir una angina de pit, va viatjar a França, a Anglaterra, a Escòcia i a Berlín. A finals de juny de 1905 va poder observar la revolta dels marins del cuirassat Potemkin, que va constituir una de les seves últimes alegries.Élisée Reclus va morir el 4 de juliol de 1905 a Torhout (Flandes, Bèlgica) pels seus problemes de pit. Seguint les seves darreres voluntats, no es va realitzar cap cerimònia i va ser enterrat en una fossa comuna al cementiri d'Ixelles, a prop de Brussel·les, amb son germàÉlie.
***
Notícia
de l'absolució d'Amédée Granet
apareguda en el diari parisenc Le Matin del 30 de
juliol de 1910
- Amédée
Granet: El
***
Aldino Felicani
- Aldino Felicani: El 15 de març de 1891 neix a Vicchio di Mugello (Toscana, Itàlia) el tipògraf, militant i propagandista anarquista Aldino Felicani, també conegut com Il Muratore. En 1910 va tenir la primera denúncia per «propaganda antimilitarista» i l'any següent dues més, una per «incitació a la vaga» i altre per un article aparegut en el periòdic llibertari L'Agitatore de Bolonya. El 10 d'agost de 1912 va ser detingut per«propaganda antimilitarista» i condemnat a dos mesos de presó. A partir del 15 de maig de 1913 va esdevenir responsable de l'edició del periòdic bimensual antimilitarista bolonyès Rompete le fila (Rompeu files). La seva activitat antimilitarista, i en particular la seva campanya a favor de Maria Rygier i d'Augusto Masetti, que havien disparat l'octubre de 1911 al coronel d'una caserna de Bolonya, es veurà recompensada entre 1912 i 1913 amb nombroses condemnes: el 10 d'agost de 1913 va ser detingut i alliberat després d'un mes de presó; altra de quatre mesos i 15 dies de presó, i encara una altre de quatre mesos i 18 dies a finals de 1913. Per evitar un nou empresonament, va decidir expatriar-se i el 2 de març de 1914 va fugir clandestinament d'Itàlia. Exiliat als EUA, prossegueix la seva activitat militant a Cleveland, on publica a partir del 23 d'abril de 1914 La Gioventu Libertaria (La Joventut Llibertària) i més tard a Nova York La Questione Sociale (1914-1916). En 1918 marxa a Boston i troba feina d'impressor en el periòdic La Notizia. En aquesta ciutat va conèixer Bartolomeo Vanzetti, amb qui va projectar editar un nou periòdic titulat Cara Compagna. Quan aquest és detingut en 1920 juntament amb Nicola Sacco, Felicani organitza el moviment de suport als presos i crea, per a la seva defensa, el «Comitè de Defensa Sacco-Vanzetti» i els periòdics L'Agitazione (1920-1925), Protesta Umana (1926-1927) --ambdós seran els butlletins oficials d'aquest comitè i del qual Felicani serà tresorer-- i més tard la publicació antifeixista La Lanterne (1927-1929). En 1928 va fundar el periòdic L'Aurora (1928-1930), el director del qual serà Ilario Margarita. A partir de 1938 publicarà la primera etapa del periòdic antifeixista Countercurrent/Controcorrente (1938-1951) en dues llengües (anglesa i italiana), i a partir de 1957 només en italià, fins a la seva mort. Paral·lelament a aquesta activitat editorial va desenvolupar una tasca de propaganda en forma de mítings i de conferències. Aldino Felicani va morir el 21 d'abril de 1967 a Boston (Massachusetts, EUA). Els seus importants i complets arxius relatius al cas Sacco i Vanzetti (Fons Felicani) van ser donats en 1979 a la Biblioteca Pública de Boston.
***
Francisco
Maroto del Ojo
- Francisco Maroto del Ojo: El 15 de març de 1906 neix a Guadix (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Maroto del Ojo. Ebenista de professió, milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1931, quan arribà la II República espanyola, va fer un míting a Madrid amb Manuel Pérez Fernández. L'abril de 1932 fou detingut a Granada acusat de «dinamiter» i de ser un dels caps de la vaga general revolucionària que implicà l'assalt del diari Ideal i de l'incendi del casino; per aquests fets fou jutjat el 5 d'agost, amb 11 companys, però fou alliberat. El setembre d'aquell any representà els sindicats granadins en el Congrés de Sevilla de la Regional andalusa, on s'oposà amb èxit a l'aprovació d'un programa de comunisme llibertari. El juliol de 1933 fou detingut acusat de «conjura contra la II República», però fou amollat tot d'una. A finals de 1934 vivia a Madrid i treballava en la construcció. Poc abans de la guerra civil es traslladà a Alacant. En el Congrés de Saragossa de 1936 de la CNT representà el Sindicat de la Fusta alacantí. Quan esclatà la guerra encapçalà la Columna de Milícies que portarà el seu nom («Columna Maroto») i després la 147 Brigada Mixta, que operava a la zona de Guadix, a l'est de Granada i a Còrdova. Profundament contrari a les maniobres comunistes i republicanes, s'enfrontà a Gabriel Morón Díaz, governador d'Almeria. El 18 de febrer de 1937 atacà violentament en un míting cenetista al Teatre Cervantes el citat governador d'ideologia socialista, el qual el detingué i el manà tancar al vaixell «Jaime I» al port d'Almeria i després en una caserna de metralladores a Baza. El 4 de gener de 1938 fou jutjat a Baza pel Tribunal Permanent de l'Exèrcit d'Andalusia per un delicte de «sedició militar», condemnat a mort sota l'acusació d'«intel·ligència amb l'enemic» i tancat a Baza. Gràcies a les pressions cenetistes i populars, el Tribunal Suprem ordenà el febrer d'aquell any la revisió del procés. En aquesta època es reuní amb Joan García Oliver a Baza per idear un pla guerriller («Operació Camborio»). El març de 1938 s'anul·là la sentència i fou rehabilitat, però se li va retirar el comandament de la brigada. Després, durant una ofensiva, es fracturà una cama i hagué de romandre hospitalitzat a Almeria i a Guadix. L'agost de 1938 assistí com a delegat de Baza al Ple del Moviment Llibertari andalús i el setembre d'aquell any al Ple del Comitè Regional a Baeza, on polemitzà amb Carlos Zimmerman i va fer costat la candidatura de Manuel Pérez Fernández per a secretari de la Regional d'Andalusia. En acabar la guerra, fou tancat al camp de concentració d'Albatera, d'on aconseguí fugir i arribar a Alacant, però fou detingut. Francisco Maroto del Ojo fou torturat salvatgement pels falangistes, jutjat i condemnat a mort per «rebel·lió militar» i afusellat el 12 de juliol de 1940 a Alacant (Alacantí, País Valencià).
---
El Món d'Ahir
Poesia mallorquina del segle XX
( 2 vídeos) Vet aquí el concret panorama de la derrota. Bàbel ens serveix de pretext per parlar de tantes desfetes.... Lexèrcit de la Revolució Universal aturat davant Varsòvia. Les Revolucions dels Consells Obrers a lAlemanya de 1918 i a lHongria de 1919 foren liquidades, els seus dirigents assassinats. La sang de Karl Liebkneth i Rosa Luxemburg corre abundosa pels carrers de Berlín. Premonició de la mort de Bàbel i de tants dherois del 17 a les txeques estalinistes. Lefecte permanent en lesperit de lautor de la derrota dels pares a la guerra civil revolucionària del 36-39, dels anys dinternament en els camps de concentració mallorquins? Fantasmagòrica visió de les traïdes de la transició, de la fallida de les idees republicanes i independentistes a mitjans dels anys setanta, enfonsades per tones de cinisme, loportunisme dels polítics del règim, els socialistes i comunistes de mentida, els pallassos que salvaren lessencial de lherència de la victòria feixista del 39, és a dir, la sagrada unidad de España, el capitalisme, la monarquia que ens llegava el dictador? (Miquel López Crespí)
Poesia catalana i memòria històrica: Espais secrets (Edicions Can Sifre)
A aquestes alçades de la nostra vida, anant cap al seixanta-tres anys i sobretot, després daquestes desenes de poemaris, seria absurd amagar els llibres són enmig del carrer per a tots aquells i aquelles que els vulguin llegir! el pes del dolor, de les successives derrotes la dels pares a la guerra, la nostra, a la transició... en els meus poemes i, més concretament en el poemari Espais secrets que comentam. Just al començament del llibre, obrint les primeres pàgines, el lector pot llegir: sé que molt aviat les ones penetraran / sense que hi hagi res que pugui aturar-les / dins de la cambra / no podré salvar cap dels meus somnis /.... De cop i volta, sorgint des de les fondàries de la Lubianka on lhan empresonat, torturat i executat, ensopegam amb la presència de Bàbel (però ara no endevín cap record precís / salabror de textos tèrbols / paradoxals / malediccions de soldats / vaixells carregats de gnoms esblanqueïts / fulgurants imatges dhorabaixa travessant enderrocats arcs de triomf / inútil sortir al carrer vestits de carnestoltes / mentides les profecies de loracle / falsos els sonets amb rima / bàbel em diu que a la nit arribarem a novograd / sescolen els dies / els estius sen van i continuam en campanya / dringuen les nostres rialles desesperançades en la nit.
Vet aquí el concret panorama de la derrota. Bàbel ens serveix de pretext per parlar de tantes desfetes.... Lexèrcit de la Revolució Universal aturat davant Varsòvia. Les Revolucions dels Consells Obrers a lAlemanya de 1918 i a lHongria de 1919 foren liquidades, els seus dirigents assassinats. La sang de Karl Liebkneth i Rosa Luxemburg corre abundosa pels carrers de Berlín. Premonició de la mort de Bàbel i de tants dherois del 17 a les txeques estalinistes. Lefecte permanent en lesperit de lautor de la derrota dels pares a la guerra civil revolucionària del 36-39, dels anys dinternament en els camps de concentració mallorquins? Fantasmagòrica visió de les traïdes de la transició, de la fallida de les idees republicanes i independentistes a mitjans dels anys setanta, enfonsades per tones de cinisme, loportunisme dels polítics del règim, els socialistes i comunistes de mentida, els pallassos que salvaren lessencial de lherència de la victòria feixista del 39, és a dir, la sagrada unidad de España, el capitalisme, la monarquia que ens llegava el dictador? Què pot fer el poeta enmig daquest terrífic espectacle de devastació? Lautor dEspais secrets escriu: ara ja ningú no trobarà refugi / vet aquí els amics morts / els pares / la pàtria ocupada / totes les paraules que hem estimat / en derrota / les ombres del riu em diuen que llur victòria serà implacable / i que la esdevendrà llarga, / transparent, / posseïda..
Què ens sostén enmig de la barbàrie quotidiana? Potser lantiga bellesa dels nostres herois. El poeta ho descriu en el poema La senzilla supervivència quotidiana: És com un antic combat de gladiadors / la senzilla supervivència quotidiana / lantiga bellesa dels nostres herois / fluctuant / com un llamp / enmig de laspre soroll dels metalls. En la derrota, enmig de la brutalitat que ofega la poesia... tot esdevé clau ardent on lhome prova daferrar-shi per a intentar sobreviure: la mirada d´una dona desconeguda aturada en una parada dautobús, els ametlers en flor... Així i tot és difícil trobar un ancoratge on aferrar-se: arreu se senten trets, hi ha desbandada de convidats, munió de projectes abatuts, gent petrificada a les terrasses dels cafès. És una visió prou feridora del començament dun any qualsevol daquesta transició vers el no res que sallargassa fins a linfinit, que sembla mai no fineix. Aquest panorama desolador per on navegam, vaixell batut per tota mena de tempestes, es descrit a Gener: gener / una dona crida amb els ulls aturada en una parada dautobús / els ametllers floreixen / i hom endevina les lamentacions fosques del desamor / són instants desmolada daga / lestèril sublimitat de tantes falses promeses / no hi ha on aferrar-se / sense paraules li dic que no puc fer-hi res / se senten trets al costat / desbandada de convidats / furients escorpins pugnant per mossegar mugrons divori / cap ancoratge per a batre la fosca / els meus infidels projectes abatuts / com solcar rastres antics denquimerada llum a laguait / tothom petrificat a les terrasses dels cafès.
Els fets de la quotidianitat, la realitat més propera al poeta, cobra, enmig daquesta dolorosa supervivència enmig la barbàrie un pes específic. Una herència situacionista? Guy Debord i Raul Vaneigem novament? Els poemes instantanis que, talment esmolats anuncis de propaganda comercial, dibuixaven els estudiants del Maig del 68 pels carrers i places de París, en els murs de la universitat i les fàbriques? Possiblement. Lautor del poemari no vol amagar cap de les seves influències. A Espais secrets es tractava de deixar constància, sense cap mena de subterfugi, de la situació final que, dins lànima del poeta, van conformant les successives derrotes que comporta la simple existència quotidiana. Per això laplec de poemes que ha publicat Edicions de Can Sifre està format per tot dexperiències escrites sota els signes idèntics del dolor i la desfeta. A partir daquí hom prova de defugir certa herència culturalista apresa en tantes i tantes lectures. Sovint, quan al llarg dels anys anava escrivint aquests poemes, em demanava si aconseguiria sortir de la retòrica buida, de les fórmules de la poesia acadèmica, de les múltiples variants, malgrat que adopti un posat modernista de lEscola Mallorquina. Mhauria influït massa lobra poètica de Miquel Costa i Llobera, repassada amb cura a conseqüència de la preparació dunes novel·les sobre la seva vida? Eren els anys en els quals enllestia les novel·les Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editorial, Pollença, 2005) i Damunt laltura (Pagès Editors, Lleida, 2006). Però res més lluny de lherència de lEscola Mallorquina el recull de poemes aplegats sota el títol dEspais secrets! Daquesta problemàtica la influència lEscola Mallorquina en els poetes de la generació literària dels anys 70--, ja nhavia parlat amb deteniment en la introducció Antologia 1972-2002 (Col·lecció Tià de sa Real, Palma, 2003) quan escrivia: Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repellia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions.
Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així- arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'ordre literari (la forma per damunt de tot!) contra l'anarquia (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnàs literari qui no accepti aquesta contenció que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a aprofundir l'obra del senyor damunt la terra. Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síllabes i tons. Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: versificació, retòrica i artificiositat.
Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de etèria lluita cultural quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la bohèmia anarcoide del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.
Espais secretsés, en definitiva, un aplec de versos lliures, una utilització punyent de les influències culturals del poeta els ismes de començament del segle XX, el situacionisme francès, lescriptura automàtica, la prosa poètica per deixar constància de langúnia i desolació del poeta en una època en què, possiblement, han mort les il·lusions de canvi revolucionari dins la societat alletades amb lesclafit del Maig del 68, amb les grans manifestacions antisistema de la transició, traïdes, com sesdevé en tantes i tantes revolucions, pels vividors de la política, els cínics i menfotistes que tots coneixem.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de lescriptor Miquel López Crespí
.[16/03] «Zsherminal» - Manifest magonista - «Studi Sociali» - «Le Musée du Soir» - Estrena de «Sacco & Vanzetti» - Parsons - Gégout - Converti - Pérot - Reinert - Bertrand - Carbó - Floristán - Bossu - Saladrigas - Alba - Bertani - Molas - Sánchez Marcos - Maksimov - Pereira - Expósito - Bifolchi - Micelli - Rogalski - Olaya - Saudy
Anarcoefemèrides
del 16 de març
Esdeveniments
Portada d'un exemplar de Zsherminal
- Surt Zsherminal: El 16 de març de 1900 surt a Londres (Anglaterra) el primer número de la publicació mensual Zsherminal (Germinal),òrgan de la joventut anarquista en llengua jiddish. Editat per Rudolf Rocker, després de Londres serà publicat pel mateix a Leeds, qui s’encarregarà, amb sa companya Milly Witkop, de la impressió per reduir despeses, fins a març de 1903. El periòdic reapareixerà el gener de 1905 i serà publicat fins a maig de 1909. Els temes que tractaven versaven sobre el moviment obrer jueu, els problemes de la immigració, textos anarquistes, la vida dels jueus a Gran Bretanya, etc.
***
Librado Rivera i Enrique Flores Magón a la redacció de Regeneració a Los Ángeles (Califòrnia, EUA)
- Publicació del manifest «Als anarquistes del món»: El 16 de març de 1918 en el periòdic Regeneración, editat a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), es publica el manifest «Als anarquistes del món i als treballadors en general», de Librado Rivera i de Ricardo Flores Magón. En aquest important manifest, s’afirma que la Revolució social s’acosta i que tots els anarquistes han de participar-hi amb totes les seves forces i possibilitats. Aquest text els ocasionarà detencions i condemnes: 20 anys de presó i una multa de 5.000 dòlares per Flores Magón i 15 anys i igual multa per Rivera, acusats de sabotejar l’esforç bèl·lic dels Estats Units, que aleshores participava en la Gran Guerra, i el seu «ideal democràtic». Per al periòdic va significar la desaparició definitiva, després de 12èpoques distintes.
Regeneración, 262 (16 de març de 1918)
***
Portada
del primer número d'Studi
Sociali
- Surt Studi Sociali: El
16 de març de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) i a
Montevideo (Uruguai) el
primer número de la publicació anarquista
malatestiana i antifeixista en
llengua italiana Studi
Sociali. Rivista bimensile di libero esame (Estudis Socials. Revista
bimensual de lliure examen). La
redacció la dirigia
Luigi Fabbri, ajudat per Ugo Fedeli i Torquato Gobbi, des de Montevideo
i
l'administració i la publicació la portava Carlo
fontana, en col·laboració amb
l'editorial del periòdic La Protesta, a Buenos Aires. Hi van
col·laborar
Leonida Mastrodicasa, Camillo Berneri, Luce Fabbri (Lucia Ferrari),
Luigi Battistelli, Virgilio Bottero, Emilio Frugoni, Domingo Rodriguez,
Gaston
Leval, Gianpiero Landi, Luigi Bertoni i Errico Malatesta, entre
d'altres. A
partir de 1932 la malaltia de Luigi Fabbri i la crisi
econòmica d'aquells anys
l'obligarà a interrompre nombroses vegades la
publicació de la revista. En
1935, en morir aquest, l'edició serà continuada
per sa filla Luce Fabbri fins
al 1946. La «Biblioteca di Studi Sociali»
publicà nombrosos llibres i fullets
de diversos autors llibertaris. Una part de l'arxiu d'Studi Sociali es
troba dipositat a la «Col·lecció
Fabbri» de l'International Institute of Social
History (IISH) d'Amsterdam.
***
Escriptors–d'esquerra a dreta: Valois, Guignard, Léon Gerbe (amb llibres), Maurice Fombeure (militar), Poulaille, Autry i T. Rémy– a la porta de «Le Musée du Soir»
- Inauguració de «Le Musée du Soir»: El 16 de març de 1935 s’inaugura al carrer Fressard número 69 de París (França), per iniciativa de l’anarquista Henry Poulaille i del Cercle d’Escriptors Proletaris (Paul-Adolphe Loffler, René Bonnet, Ferdinand Teulé, Edouard Peisson i J. Romagne), «Le Musée du Soir». Més que una biblioteca de préstec --la mitjana de llibres deixats cada mes era de tres-cents--, és un lloc de trobada, una mena d’universitat popular, on els adherits --va arribar a tenir-ne uns cinc-cents--, la major part obrers i empleats, poden participar en conferències, exposicions, mítings i reunions organitzats amb escriptors llibertaris, entre altres intel·lectuals. A partir de 1936 el local va esdevenir petit i es va traslladar al número 15 del carrer Médéah. Malauradament «Le Musée du Soir» no sobreviurà gaire de temps després de la declaració de guerra i tancarà les portes en 1940.
***
Cartell
de l'òpera
- Estrena de
l'òpera «Sacco & Vanzetti»:
El 16 de març de 2001 s'estrena mundialment,
davant 2.400 assistents, a l'Opera Tampa de la ciutat de Tampa
(Florida, EUA)
l'òpera Sacco & Vanzetti,
escrita
i dirigida per Anton Coppola, sota la direcció musical de
Matthew Lata al front
de la The Florida Orchestra. L'òpera –de tres
hores i mitja de durada, composta
d'un pròleg i dos actes (14 escenes), i cantada en tres
idiomes (anglès, italià
i dialecte italià)– està basada en la
música original que Anton Coppola va
compondre per a una pel·lícula documental que son
nebot Francis Ford Coppola
tenia intenció de dirigir en 1995, però que
finalment mai no es filmà. Anton
Coppola, molt influït per les discussions que quan era petit
escoltà als seus
pares i amics sobre el cas dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco
i
Bartolomeo Vanzetti, sempre havia desitjat compondre una obra sobre
aquest tema
que el va marcar tant a ell i a sa família i que va acabar
en 1999 gràcies al
suport de son nebot. Francis Ford Coppola supervisà la
direcció artística de l'espectacle.
L'obra també es pogué veure i escoltar els dies
17 i 18 de març. El fet que en
aquesta obra intervinguin més de cent persones (dotzenes de
cantants, cor
gegant, músics, extres, personal de producció,
etc.) i un gran muntatge escènic
fa que sigui molt difícil de representar pel seu alt
pressupost (700.000
dòlars). Aquesta òpera s'ha interpretat en
diverses ocasions en versió reduïda.
L'òpera de Coppola mostra la solidaritat de l'autor cap els
dos obrers
assassinats legalment per l'Estat nord-americà.
Naixements
Lucy
Parsons fotografiada per T. Maub a Chicago
- Lucy Parsons: El
16 de març de 1853 neix
a Waco (Texas, Mèxic; actual EUA) la propagandista
anarquista Lucía Eldine
González, més coneguda com Lucy Parsons
o Lucy Ella Parsons. Era filla
de Maria del Carmen, una mexicana, possiblement d'origen
africà, i d'un indi creek,
tal vegada anomenat John Waller. Als tres anys es quedàòrfena i un oncle
matern la va criar en un ranxo texà, probablement com a
esclava. Es va casar
amb Albert Parsons, exsoldat confederat, esdevingut
republicà radical cap el
1871. En 1874 s'instal·laren a Chicago i
començaren a militar en el moviment
obrer revolucionari. Albert va escriure articles sobre els sense sostre
i els
aturats en el periòdic The Socialist
(1878), i participà en la fundació
de la International Working People's Association (IWPA,
Associació
Internacional de Treballadors). En 1884 Lucy
col·laborà en el setmanari The
Alarm. Albert Parsons es farà el defensor dels
drets dels afroamericans
víctimes del racisme i de la pobresa. En 1886 és
acusat en el cas de la bomba
de la plaça Haymarket i serà penjat juntament amb
quatre companys anarquistes
l'11 de novembre de 1887. Són els malauradament coneguts com
a «Màrtirs de
Chicago». Després d'aquesta tragèdia,
Lucy escriurà una biografia del seu
company, així com articles i pamflets en els
periòdics anarquistes: Freedom
(1890-1892), The Rebel (1895-1896), The
Liberator (1905-1906), The
Alarm (1915-1916). Hi va participar en el moviment
revolucionari fins el
final dels seus dies. Lucy Parsons va morir el 7 de març de
1942, en l'incendi
de ca seva, a Chicago (Illinois, EUA).
Lucy
Parsons (1853-1942)
***
Ernest Gégout (1872)
- Ernest Gégout:El 16 de març de 1854 neix a Vézelise (Lorena, França) el militant i propagandista anarquista Charles Joseph Ernest Gégout. Fill de pares pagesos, després de fer els estudis secundaris a l'institut de Nancy, quan tenia 16 anys s'allistà en els Caçadors d'Àfrica per a les guerres colonials. En acabar el conflicte retornà als seus estudis abans de fer el servei militar on fou titllat d'indisciplinat i rebel. Alumne d'oficial a Saumur, pel qual va ser batejat com Cadet, acabà la mili en les companyies disciplinàries algerianes. De tornada a França, gràcies a les seves relacions familiars, fou nomenat sotsprefecte de Falaise (Normandia), però va haver de renunciar després de rebutjar retre homenatge al bisbe i al diputat bonarpartista del districte durant una visita. Nomenat inspector de l'Assistència Pública després, haurà de dimitir per motius semblants. En aquesta època esdevingué socialista seguidor de Jules Guesde i col·laborà en Le Cri du Peuple, fundat per Jules Vallès en 1883. Cap al 1888 es decanta cap a l'anarquisme i el juny d'aquell any fundarà setmanari L'Attaque, que publicà 66 números fins el maig de 1890. El 28 d'abril de 1890 Gégout i Charles Malato foren condemnats per uns articles apareguts en L'Attaque a 15 mesos de presó, que purgaren a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Ambdós publicarien les experiències del tancament en l'obra Prison fin de siècle. Souvenirs de Pélagie (1891). En 1892, segons la policia, formà part, amb Jean Grave, Charles Malato i Émile Pouget, d'un grup creat per centralitzar les informacions sobre el moviment anarquista europeu, però sembla que aquesta oficina no va ser creada finalment. Entre 1895 i 1915 una nova sèrie de L'Attaque. Journal Indépendant fou publicada i on Gégout va ser el principal redactor, encara que ja no era un periòdic llibertari. A partir de l'agost de 1912 va col·laborar en la revista anarcoindividualista L'Idée Libre, d'André Lorulot, i l'any següent en Populaire de l'Est. Al final de sa vida publicà articles locals a la revista Réveil Ouvrier, òrgan de la Unió dels Sindicats de Meurthe i Mosel·la. És autor deJésus (1897) i Les parias. Vie anecdotique des enfants abandonnés, placés sous la tutelle de l'Assistance Publique (1898). Sempre rebutjà afiliar-se a un partit polític. Ernest Gégout va morir el 3 de febrer de 1936 a París (França) i fou incinerat.
Ernest Gégout (1854-1936)
***
Niccolò Converti
- Niccolò Converti: El 16 de març de 1858 neix a Roseto Capo Spulico (Calàbria, Itàlia) l'internacionalista i propagandista anarquista Niccolò Converti --també Nicolo Converti--, conegut com Dr. Converti. Estudià medicina a la Universitat de Nàpols, d'on sortí diplomat en cirurgia. En els anys d'estudiant conegué Errico Malatesta. Després va entrar en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i fou nomenat secretari de la seva secció napolitana. En 1878 dirigí a Nàpols el periòdic Il Masaniello, on col·laboraren Tropea, Altieri i Tommaso Schettino, entre d'altres. Fugint de les persecucions de les autoritats, s'exilià a Marsella (Provença, Occitània). En 1881 va ser un dels principals atiadors dels disturbis a Marsella arran de la tornada de les tropes de Tunísia. Més tard retornà a Itàlia i en 1885 va ser el redactor i director del periòdic napolità Il Piccone. Bolletino settimanale del movimento sociale, amb el suport de Gaetano Combatti-Lentini i Pasquale Pensa. Arran de la condemna a 22 meses de presó pel Tribunal de Florència per un «delicte de premsa», abandonà Nàpols i des de Liorna embarcà cap a Bastia (Còrsega) i d'allà s'instal·là novament a Marsella, on canvià nombroses vegades de domicili ajudat per la «Cloche de Bois» --grup activista d'antipropietaris fundat per l'anarcoindividualista «il·legalista» Vittorio Pini que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. A Marsella treballà com a dependent de l'apotecaria Romeo i a diverses impremtes com a tipògraf. En aquesta època tingué com a parella Marie Chantarella i la policia el qualificà de «anarquista força perillós». Amb Ugo Acquabona, va ser un dels principals redactors de la secció italiana del periòdic bilingüe L'Internationale Anarchiste (1886) publicat a Marsella i també distribuït a Itàlia. El 7 de gener de 1887, amb Gaetano Grassi, embarcà a bord del vaixell«Lorraine» des de Marsella cap a Tunis (Tunísia), on va arribar tres dies després i va ser rebut per Darniche i Antonio Filangieri. A més de militar activament, treballà com a metge cirurgià a l'Hospital Colonial Italià de Tunis, sanatori que ajudà a crear. Conegut com«El Metge dels Pobres», ajudà els indigents tunisencs i fou considerat com un dels pares del moviment obrer tunisià. L'agost de 1887, amb Grassi i Girolamo Sudiero, va fer una crida a Niça per la reaparició del periòdic anarcocomunistaLo Schiavo, que finalment fou publicat el setembre i on figurà com a director. El març de 1887 fundà a Tunis el setmanari anarcocomunista L'Operaio. Organo degli anarchici di Tunisia e della Sicilia, primera publicació revolucionària tunisiana, la qual va dirigir i que tingué una gran durada temporal distribuïda en diferents èpoques. També fundà i dirigí el periòdic anarcosindicalista La Voce di Tunisi (1890) i La Protesta Umana. Rivista de Scienze Sociali (1896); a més col·laborà en La Vera Unione,La Voce dell'Operaio, In marcia,1º Maggio, etc. En 1888 va ser condemnat a Tunis a 42 dies de presó i a 500 francs de multa per la publicació d'un manifest commemoratiu dels «Màrtirs de Chicago», pena que finalment va ser amnistiada. A ell se li deu la celebració a Tunísia de la primera Diada del Treball, l'1 de maig de 1890. Creà a Tunis un grup anarquista encarregat de facilitar la fugida i el sojorn d'anarquistes italians que havien aconseguit escapar de les diferents illes sicilianes on estaven confinats. El 18 de maig de 1899 va se interrogat per la policia i va admetre que havia rebut la visita d'Errico Malatesta i d'altres dos fugats italians (Vivoli i Epifani). Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries a Itàlia i en periòdics democràtics tunisencs (La Petite Tunisie, Le Courrier de Tunisie, etc.). Prengué la paraula en reunions polítiques i sindicals i en funerals civils de lliurepensadors. Durant els anys del feixisme italià continuà amb la lluita i publicà, amb Vincenzo Serio i Giulio Cesare Barresi, In Italia. La voce degli italiani liberi; formà part, amb Nino Casubolo, Gigi Damiani, Gino Bibbi, Loris Gallico i Barresi, de la Lega Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de Tunísia; a més de mantenir contactes amb destacats militants llibertaris, com ara Camillo Berneri --amb qui mantingué una polèmica sobre neomaltusianisme i anarquisme--, Max Netllau, Augustin Hamon, Ugo Fedeli i Gigi Damiani. És autor de Repubblica ed anarchia (1889), I fasci dei lavoratori di Sicilia (1893), Che cosa è il socialismo? (1900 i 1905) i també va escriure una mena d'autobiografia sota el títol Confessioni e battaglie. Niccolò Converti va morir el 13 de setembre de 1939 a Tunis (Tunísia) i fou enterrat al cementiri europeu de Bab el Khadra. En 1940 el seu amic Gigi Damiani publicà Attorno ad una vita. Niccolò Converti. Un carrer de Roseto Capo Spulico porta el seu nom.
***
Foto
policíaca de Gaston Pérot (4 de març
de 1894)
- Gaston Pérot:
El
16 de març de 1872 neix al XVIII Districte de
París (França) l'anarquista
Gaston Auguste Pérot –el llinatge a vegades citat Perrot. Era fill d'un guardià
de la pau. Jornaler de professió, la
seva natura malaltissa i la seva tuberculosi feien que
treballés de manera
irregular. Vivia amb sos pares, al número 9 del carrer
Chaudron del X Districte
de París. Des de 1889 freqüentà les
reunions socialistes i anarquistes i
esdevingué lector de Le
Père Peinard.
A començament del gener de 1894, quan les agafades
anarquistes, va ser detingut
juntament amb 12 companys més i durant l'escorcoll de casa
seva la policia
trobà nombrosos escrits i correspondència; entre
aquestes cartes hi havia
dirigides a Anne de Rochechouart de Mortemar, duquesa
d'Uzès, que intentà
acostar-la al moviment anarquista i a qui
sol·licità l'enviament de fons
econòmics. El març de 1894 va ser fitxat en
l'anomenat «Fitxer Bertillon»,
encara que la policia el considerava incapaç
d'«actes reprensibles», i tancat a
la presó parisenca de Mazas sota l'acusació
d'haver assistit a les reunions
anarquistes al domicili del comerciant de vins Philippeau, al carrer
Lepic de
París, i de llegir periòdics anarquistes com Le Père Peinard. Desconeixem
la data i lloc de la seva defunció.
***
Charles
Reinert (1912)
- Charles Reinert:
El 16 de març de 1874 neix a Vitry-le-François
(Xampanya-Ardenes, França)
l'anarcoindividualista Charles Reinert. Es guanyava la vida com a obrer
a foneries
i com a fuster i tenia el braç esquerre inútil.
Anarquista individualista
seguidor de Lev Tolstoi i antimilitarista, en 1906
començà a col·laborar en L'Anarchie, on defensà que
aquest
periòdic no havia de ser només unòrgan de discussió entre els anarquistes
convençuts sinó que havia d'estar obert a tothom
i ser un instrument d'educació
dels obrers que encara no s'havien acostat al moviment llibertari.
També
criticà els conferenciants que es desplaçaven
arreu de França, i especialment Maurice
Vandamme (Mauricius) que
s'enfrontava
amb auditoris no totalment anarquistes atacant frontalment els
prejudicis
religiosos. En 1907, des de Bar-le-Duc (Lorena, França) on
vivia, col·laborà en
el periòdic La Cravache.
En 1908
deixà Bar-le-Duc i s'instal·là a Nancy
(Lorena, França), on freqüentà els
quatre germans Bill, tots anarquistes individualistes, vegetarians i
antialcohòlics
i tots fusters de professió. Una temporada visqué
a Liverdun (Lorena, França),
on, segon la policia, albergà el juliol de 1911Édouard Carouy, membre de la«Banda Bonnot». Amb els germans Bill
elaborà una falsa quartada per a exculpar
Eugène Diudonné, amic comú, acusant
d'assassinat en el procés seguit contra la«Banda Bonnot». Ell i sa companya, Lucie Chenut,
afirmaren haver estat amb
Dieudonné a Nancy el 21 de desembre de 1911 a l'hora precisa
de l'assalt
d'Ernest Caby, recaptador de la«Société
Générale», i d'Alfred Peemans, el seu
guardaespatlles. Una jove modista, Joséphine Bellot, que
freqüentava els
Reinert i els germans Bill, el va denunciar a la policia i l'1 de maig
de 1912
la parella va ser detinguda al seu domicili (número 16 de
l'impàs de la
Madeleine) de Nancy i empresonada a París
(França), recloent sos dos infants a
l'Hospici Saint-Stanislas de Nancy. Tot enfurismat, Charles Bill, el
més jove
dels germans, per venjar sos amics, assassinà tres dies
després el fuster
Charles-Auguste Blanchet, amic de la jove modista. Acusat per
Joséphine Bellot
d'haver inventat una coartada i d'haver donat refugi als membres de la«Banda
Bonnot», va ser jutjat per l'Audiència del Sena i
el 28 de febrer de 1913 condemnat
a un any de presó per «encobriment de
criminals»; sa companya Lucie Chenut,
alliberada l'agost de 1912, va ser absolta. En 1926
col·laborà en L'Idée
Libre. Desconeixem la data i lloc de la seva
defunció.
***
Sortida dels treballadors de l'Arsenal de Tolon
- Antoine Bertrand: El 16 de març de 1877 neix a Còrsega el militant anarquista Antoine Bertrand. Obrer a l’Arsenal de la Marina Nacional --drassanes dels vaixells de guerra-- de Toló (Provença, Occitània), un lloc amb molta història sindicalista, membre de l’Associació Internacional Antimilitarista, i del grup anarquista «La Joventut Lliure». Militant sindicalista i del Comitè de Defensa Social, va ser fitxat amb Carnet B, en 1916, després de descobrir propaganda antimilitarista en el local del grup anarquista, fet que va implicar ser acomiadat de l’Arsenal i mobilitzat. Readmès després de la guerra, va continuar amb la seva tasca anarcosindicalista, criticant tant reformistes com comunistes. En 1919, va participar en el comitè per l’amnistia dels amotinats del Mar Negre i un any més tard, arran d'una vaga, fou de bell nou engegat de la feina, a la qual no tornarà fins a l'amnistia de 1925. Més tard es lligarà al grup anarquista «Sébastien Faure», successor de«La Jeneusse Libre». Antoine Bertrand va morir el 12 de juny de 1964.
***
Proudhon
Carbó i Garriga
- Proudhon Carbó i Garriga: El 16 de març de 1904 neix a La Bisbal d'Empordà (Baix Empordà, Catalunya) el militant anarquista Proudhon Amor Progrés Carbó i Garriga. Nascut en una família de tradició anarquista, sos pares foren Eusebi Carbó i Carbó i Lluïsa Garriga i Morquejo, i son padrí Joaquim Garriga i Pons, tots militants llibertaris. En 1905 son pare abandonà sa companya, a la qual s'havia unit lliurement, i son fill. A ca seva, entre 1903 i 1909, s'instal·là una Escola Moderna promoguda pel seu avi Joaquim. El novembre de 1917 sa família s'instal·là a Tànger, on restaren fins al final de la guerra del Marroc. Sa mare treballà de modista i ell estudià el batxillerat a l'escola Aliança Israelita Universal, patrocinada pe la comunitat sefardita francesa, alhora que aprenia cinc llengües. En 1922 va viatjar a França i després treballà a com a traductor a les oficines de la Companyia Franco-Espanyola del Ferrocarril de Tànger-Fes a Larraix i a Ksar El Kébir. En 1925 es traslladà a Guinea Equatorial enviat per una companyia constructora colonial, on intentà organitzar la població negra contra la classe blanca explotadora, però en 1930 fou desterrat pel governador general. Després de sis mesos a la Península, on es respirava l'ambient prerepublicà, tornà a l'antiga feina ferroviària a Ksar El Kébir i després a Meknès, on amb el comandant Dumont (Legió d'Honor) intentà aixecar els magribins contra el colonialisme francès. Quan l'aixecament militar feixista de 1936 salvà la vida en trobar-se al Marroc francès, però sa mare fou detinguda el mateix 17 de juliol pels militars rebels i morí a causa de les tortures en negar-se a lliurar son fill. Proudhon aconseguí arribar a Catalunya via França. Fou en aquesta època que conegué son pare i sa futura companya, Carme Darnaculleta Graupera, de La Bisbal. D'antuvi, per mor dels seus coneixements d'idiomes, s'integrà en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat i després s'enrolà com a voluntari al Batalló de Metralladores C del X Cos de l'Exèrcit. A finals de 1938, quan feia de comissari polític d'un batalló, fou nomenat jutge assessor comissari del X Cos de l'Exèrcit, que abandonà tan bon punt pogué, per tornar al seu càrrec de comissari. En febrer de 1939, quan feia de comissari i de cap polític de la Seu d'Urgell i de Puigcerdà, aconseguir passar a França. Pogué lliurar-se dels camps de concentració gràcies al seus contactes amb policies i periodistes francesos, i a París treballà amb Frederica Montseny i Marià Vázquez en una oficina clandestina dedicada a ajudar els presoners d'aquests camps. Quan començà la II Guerra Mundial creuà l'Atlàntic --a bord del vaixell «De la Salle»nasqué sa filla gran Margarida-- i el desembre de 1939 arribà a Ciudad Trujillo (República Dominicana), on van fracassar amb dues parelles més en l'explotació d'una granja agrícola a prop de la frontera amb Haití. A San Juan de Managua viurà amb Llibertat Ródenas, Josep Viadiu i altres companys anarquistes. Amb l'ajuda de John Dos Passos i Fabio Fiallo, va poder abandonar la República Dominicana i, després de passar per Cuba, on fou detingut a l'Havana acusat de «propaganda nazi» per portar un llibre de Fiallo en contra de l'ocupació nord-americana de Santo Domingo, el novembre de 1941 arribarà a Veracruz (Mèxic). Instal·lat a la Ciutat de Mèxic va realitzar diverses feines i en 1943 nasqué son segon fill, Ulisses. A partir de 1948 treballarà com a encarregat de l'empresa de les populars begudes«Sidrals Mundet» del català Artur Mundet i Carbó i mantindrà la militància sobretot col·laborant en la premsa anarquista. Mantingué una estreta amistat amb la parella anarquista Senya Fléchine i Mollie Steimer. En 1985 Proudhon i Carme visitaren La Bisbal, fet que l'animà a escriure les seves memòries,Yanga Sácriba. Autobiografía de un libertario, que publicà en 1991. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Adunata dei Refrattari,Espoir, Rebelión, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc.; però també en rotatius «burgesos», com araAspectos, El Día o Excelsior. Proudhon Carbó Garriga va morir el 22 de juny de 1996 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En 1997 es publicà La lámpara de bronce, un recull de contesàrabs transcrits per Proudhon, recollits a places i carrers de Tànger, mentre estudiava el batxillerat. A La Bisbal d'Empordà un carrer porta el seu nom.
Proudhon Carbó i Garriga (1904-1996)
***
La família Floristán: Acracio als braços de sa mare Nieves González, Julián Floristán i el fill major Leandro (Veluché, maig de 1940)
- Julián Floristán:El 16 de març de 1905 neix a Haro (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Julián José María Floristán Urrecho. Nascut en una família humil i orfe de pare, va abandonar l'escola abans de fer els 10 anys i als 14 va començar a treballar d'aprenent de fuster. A partir de 1920 començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Haro i el gener de 1926, en fer els 20 anys, per eludir el servei militar, marxà a Miranda, des d'on, després de fer contacte amb l'anarquista Laurentino Tejerina, es va traslladar clandestinament a França. Residí a Donibane Lohizune i a Biàrritz, fins que les dificultats econòmiques per trobar feina el van obligar retornar a la Península: el setembre de 1927 feia feina als ferrocarrils de Burgos com a fuster i en 1929 va passar una temporada a les navarreses Carcastillo i Tafalla. Aquest mateix any va instal·lar-se a Santa Coloma de Gramenet, on va ser delegat del Comitè Pro Presos, intervingué en la fundació de la Casa del Poble, va ser corresponsal de Solidaridad Obrera i distribuïdor de la premsa anarquista. Mancat de feina, en 1933 es va establir a Palma (Mallorca, Illes Balears), on va arribar a ser secretari de la Federació Local de CNT, membre de l'Ateneu Racionalista de la barriada de Santa Catalina, responsable del setmanari Cultura Obrera i corresponsal deSolidaridad Obrera; també va patir un procés per delicte de premsa. En 1936 va marxar a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) i va assistir al congrés d'aquell any com a delegat cenetista per Torre del Compte. Quan va esclatar la Revolució de juliol, es va traslladar ràpidament a Torre i Gandesa, i va intervenir en la sufocació de l'aixecament feixista a Villalba de los Arcos. Després es va sumar a la columna constituïda a Tarragona per alliberar Aragó, participant en la presa de Calaceita i arribant fins a Vall-de-roures. Aquest mateix mes de juliol s'unirà a la columna Carod-Ferrer, que va acabar abandonant per discrepàncies amb el cap, passant a encarregar-se com a secretari general de les col·lectivitzacions de 19 pobles de la zona de Vall-de-roures. En produir-se la ràtzia dels estalinistes d'Enrique Líster contra les col·lectivitats, es va veure forçat a amagar-se, fins que aconseguí arribar a Lécera, on es va unir a la Brigada Confederal 117, integrant-se en els serveis d'Intendència; més tard, va formar part del Batalló Remiro. El 9 de febrer de 1939 va passar a França per Bourg-Madame i patí els camps de concentració de Mauzat, Vernet i Set-fonts. Més tard va acabar en les companyies de treballadors d'estrangers, d'una de les quals va desertar pels Pirineus, acabant a Fumel. Després de l'Alliberament, va treballar a Frontonh i La Sala, per assentar-se definitivament a Royan. A l'Estat francès va militar en la CNT, participant en diverses activitats orgàniques: secretari de la comarcal de Vall-de-roures en l'exili durant moltíssims anys; presència en el Congrés de París de 1945 i en diversos plens de la regional de Tolosa; secretari general de la CNT de Fumel entre 1945 i 1947, de Frontonh --i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA)-- i de Royan, des de 1954; secretari d'administració de la regional tolosana entre 1947 i 1949; etc. Des de 1931 va ser assidu de la premsa llibertària, publicant articles, sota diversos pseudònims (Royan,Urrechu, Florián,Riojano) en Ação Directa, Boletín de los GG de Defensa Confederal, Boletín Interno, Boletín Interno CIR, Cenit,CNT, Combat Syndicaliste, Cultura y Acción, Cultura Obrera, Espoir, Ideas,Nervio, Nuevo Aragón,Solidaridad,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,Umanità Nova, Umbral, etc. Va col·laborar en el llibre Comarcal de Valderrobres (1971) i és autor unes memòries Cosas vividas (1971). Julián Floristán va morir el 19 de maig de 1997 a Royan (Poitou-Charentes, França).
***
Coberta d'una obra de Jean Bossu
- Jean Bossu: El 16 de març de 1911 neix a Reims (Xampanya, França) el periodista i historiador lliurepensador, francmaçó i llibertari Jean Bossu. Després del batxillerat, estudià un any de la carrera de dret a Dijon. En 1931 publicà la sèrie d'articles «Rome sous le Pontificat de Pie IX» en Le Libre Penseur de France. Organe à décrasser les cerveaux, editat per Émile Noël a Tours. Entre 1931 i 1939 visqué a la residència de sa família a Jainvillotte (Lorena, França), alhora que participà estretament amb el periòdic L'Est Illustré. Trobem articles seus en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure. Entre els anys vint i quaranta publicà articles en el periòdic mensual La Documentation antireligieuse: fait, textes et portraits, de l'editorial de L'Idée Libre, publicació anarcoindividualista en la qual col·laborà habitualment amb articles de crítica literària abans i després de la II Guerra Mundial, conflicte en el qual participà mobilitzat en l'aviació. Durant els anys bèl·lics fundà Rase-motte, revista de l'Exèrcit de l'Aire, de la qual esdevindrà redactor en cap. Després de l'Alliberament, rellançà la «Societat d'Història de la Revolució de 1848» i esdevingué periodista de La Liberté de l'Est a Épinal. Entre febrer i maig de 1946 prengué part en L'Homme et la Vie. Organe du mouvement de synthèse culturelle (anarquisme, individualisme, feminisme, sindicalisme, marxisme, maltusianisme, naturisme, pacifisme, racionalisme, etc.), dirigit per Manuel Devaldés. Membre de la Gran Lògia Nacional Francesa (GLNF), en 1962, rebé el grau de Company de la Lògia Marianne. Per la seva reputació com a periodista va ser elegit com a model de la professió per Antenne 2. En 1983 va ser condecorat amb l'Ordre Nacional del Mèrit. Fou un reconegut especialista internacional de la història de la maçoneria i consagrà sa vida a la realització d'un arxiu biogràfic de maçons que arreplegà més de 130.000 fitxes i que fou donat a la Biblioteca Nacional de França. Entre les seves obres destaquen La femme et la libre pensée (sd), Garibaldi (sd), Henri Rochefort, un prince de la polémique (sd), La Papesse Jeanne a-t-elle existé? (sd), Michel Bakounine. Dix années de sa vie (192?), Immoralités et turpitudes de la «Sainte Bible» (1930?, amb André Lorulot i Jean Malburet), Le paganisme chrétien (1930?, amb André Lorulot i Maurice Phusis), Raspail. Sa vie ardente et chevaleresque (193?), L'Église et la sorcellerie (1932), Histoire des Borgia (1935), Émile Combes et son oeuvre (1936), Le Syllabus. Le Vatican contre la démocratie (1938), Le Saint Curé d'Arsétait-il fou? (1939), Élisée Reclus (1943), Comment obtenir une bonne mémoire (1944), Laurent Tailhade et son temps (1945?), Augustin Hamon (1946), Petite histoire de la libre pensée en France (1950?), Jean Allemane. Combattant de la Commune de Paris, apôtre du socialisme et de la libre pensée (1951), La loge Saint Jean de Bourbonne-Les-Bains (1951), Une loge de proscrits à Londres sous le Second Empire et après la Commune (1958), Les débuts de la franc-maçonnerie dans les Vosges (1972), Chronique des rues d'Épinal (1976), Les francs-maçons au secours de la Grèce insurgée (1821-1829) (1976), etc. Documentació seva es troba dipositada a l'Arxiu Departamental dels Vosges aÉpinal. Jean Bossu va morir el 23 de setembre de 1985 a Épinal (Lorena, França).
***
Foto
de Ramon Saladrigas Balbé del Servei de Migració
de Mèxic (1939)
- Ramon Saladrigas
Balbé: El
Defuncions
Manuel
Alba Blanes
- Manuel Alba Blanes: El 16 de març de 1937 mor al front de Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'intel·lectual anarquista i anarcosindicalista Manuel Alba Blanes. Havia nascut el 12 de febrer de 1903 a Almodóvar del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) en una família humil. Home de múltiples inquietuds polítiques i culturals, fou jornaler, mestre, músic, compositor, poeta i dramaturg, tot d'una manera autodidacta. Fou membre de l'«Estudiantina de Palma del Río» i del«Círculo de la Amistad», i tingué contactes amb el«Círculo de Posadas». Com a músic creà l'himne oficiós del seu poble natal (Pueblo alegre y soñador) i formà part de comparses i de murgues. En 1925 fundà i presidí l'Ateneu Popular d'Almodóvar. Estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1928 es casà amb Enriqueta Sanz Palma, serventa de Francisco Natera, el major terratinent d'Almodóvar d'aleshores. El 23 de juliol de 1928 estrenà el drama popular Entre dos fuegos, del qual només es realitzà aquesta representació. Entre el 9 de març de 1936 i l'1 de setembre de 1936 ocupà l'alcaldia del seu poble natal, destacant en temes com la desocupació, l'educació, l'igualtat de gènere, la salut o la pobresa; fou l'últim batlle republicà d'Almodóvar del Río. El juliol de 1936 dirigí la resistència contra els aixecats i el 20 de juliol de 1936 proclamà el comunisme llibertari a Almodóvar. A partir d'agost de 1936 fou comissari polític del«Batalló Fermín Salvochea» i, després, de la «Columna Andalusia-Extremadura». Manuel Alba Blanes va morir el 16 de març de 1937 al front de Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya), però el seu cos mai no va ser trobat. Té dedicada una avinguda a Almodóvar. En 2007 l'Ateneu Popular d'Almodóvar del Río i l'editorial Berenice publicà Entre dos fuegos, ja que fou trobat un manuscrit del mateix que es donava per perdut --el 26 d'octubre de 2007 fou reestrenada. L'edició d'aquesta peça teatral ve acompanyada amb el DVD del curtmetratge En la memoria, sobre la seva vida, de Fran Prieto Almagro i Nacho Blanes, pel·lícula que ha rebut diversos premis. Aquest Ateneu Popular també creà un premi amb el seu nom per reconèixer les autors que defensen la llibertat de pensament amb la seva actitud vital i professional.
---
Denegada la prorroga del parc aquàtic. Junta 7 de març 2017
A continuació teniu el resum de la darrera Junta de Govern del 7 de març. Aquests resum s'haurien de publicar a la pàgina web municipal, només es publica al perfil institucional de facebook. Sorprén que a una Junta de Govern que no hi havia grans temes l'Ajuntament no publiqui al seu resum la denegació de la pròrroga a l’empresa GLIDE SPORT SL per a l’explotació del parc aquàtic a la platja del Port de Pollença. Sort que la transparència era un pilar d'aquesta legislatura.
1.-Aprovació de l’ acta de la sessió anterior.
2.- URBANISME
Aquest punt es retira de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes de què tractar.
3. HISENDA
3.1.- Relació de despeses
Amb objecció ens trobam les de sempre, tasques de manteniments i compra de material per aquestes, subministrament elèctric i de combustible, publicitat i cartelleria, grua, ...
I sense objecció, a part de contractes regularitzats que es paguen cada mes, destaca la compra d’un arxiu fotogràfic per turisme a Foto Micer S.A. per 12.039,50 euros
3.2.- Recursos i reclamacions
Aquest punt es retira de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes de què tractar.
3.3.- Varis
3.3.1.-Denegació de l’exempció de l’impost sobre béns immobles a favor de la Fundació Caixa de Balears.
L’exempció és per entitats sense fins lucratius, els bens sobre el que siguin titulars no han d’estar afectats a explotacions econòmiques o si ho estan, han d’estar exemptes (les explotacions econòmiques) de l’impost sobre Societats, i en aquest cas es realitza activitat econòmica atès que hi ha una entitat bancària, i no s’acredita l’exempció de l’Impost sobre Societats per l’activitat econòmica realitzada en aquest immoble.
3.3.2.- Denegació de l’exempció de l’impost sobre vehicles de tracció mecànica.
3.3.3.- Aprovació de l’exempció per minusvalidesa de l’impost sobre vehicles de tracció mecànica.
3.3.4.- Aprovació de l’exempció de l’ impost sobre vehicles de tracció mecànica per minusvalidesa.
3.3.5.- Aprovació de la bonificació de l’impost sobre bens immobles per família nombrosa (90%), i denegació de la bonificació de la quota integra de l’IBI i taxa pel servei de recollida domiciliària i tractament de fems i residus per no ser el seu domicili habitual, i denegació de la bonificació taxa pel servei de recollida domiciliària i tractament de fems i residus atès que no acredita que la renda total anual percebuda pel conjunt de persones que convisquin en el mateix domicili no sobrepassa el 125 % del salari mínim interprofessional calculat anualment.
3.3.6.- Aprovació de bonificació de l’impost sobre béns immobles per família nombrosa (90%) i minusvalidesa (25% sobre la quota resultant) i bonificació de la quota de la taxa de recollida i tractament de fems (25%).
3.3.7.- Aprovació de bonificació de l’impost sobre béns immobles per família nombrosa (70%) i minusvalidesa (25% sobre la quota resultant) i bonificació de la quota de la taxa de recollida i tractament de fems (25%).
3.3.8.- Aprovació de la bonificació de l’impost sobre béns immobles per família nombrosa (70 %).
3.3.9.- Aprovació de la bonificació de l’ impost sobre béns immobles per família nombrosa (70%).
3.3.10.- Aprovació de la bonificació de l’ impost sobre béns immobles per família nombrosa (90%).
3.3.11.- Aprovació de bonificació de l’impost sobre béns immobles per família nombrosa (90%) i minusvalidesa (25% sobre la quota resultant) i bonificació de la quota de la taxa de recollida i tractament de fems (25%).
3.3.12.- Aprovació de la bonificació de l’ impost sobre béns immobles per família nombrosa (90%).
3.3.13.- Aprovació de la bonificació de l’ impost sobre béns immobles per família nombrosa (90%).
3.3.14.- Aprovació de la bonificació de l’ impost sobre béns immobles per família nombrosa (90%), i denegació de la bonificació taxa pel servei de recollida domiciliària i tractament de fems i residus atès que no acredita que la renda total anual percebuda pel conjunt de persones que convisquin en el mateix domicili no sobrepassa el 125 % del salari mínim interprofessional calculat anualment.
3.3.15.- Aprovació de la bonificació de l’ impost sobre béns immobles per família nombrosa (90%).
3.3.16.- Aprovació de la bonificació de l’ impost sobre béns immobles per família nombrosa (70%).
3.3.17.- Aprovació de bonificació de l’impost sobre béns immobles per minusvalidesa (25%), bonificació de la quota de la taxa de recollida i tractament de fems (25%) i l’exempció per minusvalidesa de l’impost sobre vehicles de tracció mecànica.
3.3.18.- Aprovació, de la devolució d’ingressos indeguts en concepte de retirada de vehicle amb grua de la via pública
Es retornen els diners ja que la senyalització no va ser prou visible en el moment en què estacionà el vehicle.
3.3.19.- Aprovació de la devolució d’ingressos indeguts a favor en concepte de sanció per infracció urbanística.
En total són 4.987,91 euros en concepte d’ingressos indeguts i de 53,81 euros en concepte d’interessos de demora.
3.3.20.- Aprovació de la baixa del rebut de l’ impost sobre activitats econòmiques de l’exercici 2016 i generació de nous rebuts dels exercicis 2015 i següents.
Va haver-hi un error a l’hora de donar de baixa de l’IAE un local i ara es corregeix.
3.3.21.- Concessió d’ una ajuda econòmica- Serveis Socials
998’45€ en la modalitat d’ajudes econòmiques puntuals o periòdiques en concepte de lloguer idespeses de l’habitatge.
3.3.22.- Concessió d’ una ajuda econòmica- Serveis Socials
1.331’27€ en la modalitat d’ajudes econòmiques puntuals o periòdiques en concepte de lloguer i despeses de l’habitatge.
3.3.23.- Aprovació del pressupost per a l’edició de les dues obres guanyadores dels Premis Pollença de Literatura 2016 i adquisició d’exemplars.
L’Ajuntament es quedarà 200 exemplars de cada obra, i es subvenciona l’edició d’una tirada de cada. Vist els tres pressupostos s’ha aprovat el presentat per el Gall Editor.
- Lleonard Muntaner Editor: narrativa 5.990€ més IVA i poesia 3.990€ més IVA
- El Gall Editor: narrativa 4.120€ IVA inclòs i poesia 2.180€ IVA inclòs
- JP Gestió i Serveis S.L.U.: narrativa 6.400€ més IVA i poesia 4.300 més IVA (4%)
3.3.24.- Resolució de un expedient sancionador per Ocupació de Via Pública.
Es resol amb una sanció de 600 euros.
3.3.25.- Resolució de un expedient sancionador per Ocupació de Via Pública.
Es resol amb una sanció de 225 euros.
3.3.26.- Concessió de llicència per l'ocupació de la via pública amb taules i cadires i elements decoratius.
4.- RÈGIM INTERIOR I PERSONAL
4.1.- Guals
4.1.1.- Concessió de reserva permanent de via pública per entrada de vehicles particulars (gual).
4.1.2.- Concessió de reserva permanent de via pública per entrada de vehicles particulars (gual).
4.2.- Taxis
Aquest punt es retira de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes de què tractar.
4.3.- Varis
Aquest punt es retira de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes de què tractar.
4.4.- Personal
4.4.1. Aprovació del plus de jornada partida i per canvi de torn a favor de les vàries treballadores de conformitat amb l’article 29 del conveni col·lectiu del personal laboral de l’Ajuntament de Pollença.
4.4.2.-Aprovació de la resolució de l’expedient disciplinari incoat a un treballador funcionari de carrera de l'Ajuntament, per la comisisó d’una falta molt greu i una falta greu.
S’Imposa una sanció de suspensió de funcions, i retribucions, per un període d’un any per la comissió d’una falta molt greu i una sanció de suspensió de funcions, i retribucions, per un període d’un mes per la comissió d’una falta greu.
4.5.- Cementiri municipal
Aquest punt es retira de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes de què tractar.
5.- CONTRACTACIÓ
5.1.- Dació de compte de la Resolució de Batlia, d’aprovació de l’expedient per la contractació de les obres del projecte “Adequació i supressió de barreres arquitectòniques del centre cultural Guillem Cifre de Colonya”, i declarar la urgència del procediment.
5.2.- Dació de compte de la Resolució de Batlia, de requeriment de documentació prèvia l’adjudicació del contracte d’obres “Adequació i supressió de barreres arquitectòniques del centre cultural Guillem Cifre de Colonya”.
6.- VARIS
6.1.- Aprovació dels Convenis entre l’ Ajuntament de Pollença il’ Associació de famílies de persones amb trastorns de l’espectre autista i trastorn de la comunicació social (GASPAR HAUSER), de cessió exclusiva d’ús d’ una aula del Col·legi Públic Costa i Llobera dins i fora de l’horari escolar.
L’Ajuntament cedeix una aula, tant en horari escolar com extraescolar, perquè els familiars puguin evitar anar a Palma, i pe facilitar la feina de l’associació tant al municipi com a tota la zona nord.
6.2.- Denegació de la pròrroga a l’empresa GLIDE SPORT SL per a l’explotació dels serveis de temporada del LOT N parc aquàtic.
Sobre banderas
[17/03] Kronstadt - Conferència d'Emma Goldman - Xerrada de Bertrand - Aniversari de la mort de Bertani - Aldarulls per Rueda - Xerrada de Liarte - Forti - Colombo - Alexandrovitch - Grandidier - Torricelli - Kopp - Yáñez - Di Giovanni - Colina - Castillo - Galindo - Léger - Jouy - Most - Blot - Sellenet - Silvestre - Macías - Aldama - Rosquillas - Cunard - Silverio - Malara - Alonso
Anarcoefemèrides
del 17 de març
Esdeveniments
L'Exèrcit Roig atacant Kronstadt
- Kronstadt cau: El 17 i el 18 de març de 1921 la comuna de Kronstadt, a prop de Petrograd (Rússia), cau sota els cops d'una tropa de més de 50.000 soldats de l'Exèrcit Roig bolxevic, comandat per Mikhail Tukhatxevsky, que envaeix la ciutat després de sagnats combats --les forces bolxevics patiren prop de 10.000 baixes-- i de grans bombardeigs aeris. Els comunistes, amos del reducte, executaren centenars de presoners i ferits. Els supervivents que no van poder fugir a Finlàndia van ser internats a camps de concentració on van morir de fam o bé afusellats per la policia política soviètica.
***
Emma Goldman durant la conferència al City Club de Rochester (17 de març de 1934)
- Conferència d'Emma Goldman: El 17 de març de 1934 l'agitadora anarcofeminista Emma Goldman fa una incendiària conferència al City Club de Rochester (Nova York, EUA). Red Emma (Emma la Roja) vivia a Canadà perquè tenia prohibida l'entrada als Estats Units, però el febrer de 1934 se li donà un permís de 90 dies per fer una gira cultural pels EUA amb la condició que només podia parlar de literatura i de teatre, i vigilada en tot moment per membres de l'FBI. A Rochester va fer una de les seves típiques conferències audaces i arravatades, on parlà del«drama» dels esdeveniments mundials d'aleshores (feixisme, nazisme, estalinisme, etc.) i de la seva agitada biografia.
***
Portada
del fullet de l'edició de la conferència de Julia
Bertrand
- Xerrada de Julia Bertrand: El 17 de març de 1935 se celebra a la seu de la Societat contra l'Abús del Tabac de París (França) una xerrada de la seva vicepresidenta, Julia Bertrand, sota el títol «Le tabac. Poison de la vie en toutes circonstances» (El tabac. Verí de la vida en totes circumstàncies). Julia Bertrand era mestra i una destacada militant anarquista, antimilitarista, feminista i lliurepensadora. Aquell mateix any s'edità un fullet amb el contingut de la conferència.
***
Convocatòria
de l'acte apareguda en el periòdic de Montevideo España
Democrática del 13 de març de 1940
- Aniversari de la
mort de Bertani: El 17 de març de 1940 es
commemora al Cercle Italo-uruguaià «El
Progreso» de Montevideo (Uruguai) el primer aniversari de la
mort de l'editor i
propagandista anarquista Orsini Bertani, la mort del qual es va
produí el 16 de
març de 1939 en aquella ciutat. Hi van prendre la paraula
oradors de més de 15
institucions i l'acte va ser tancat per Romeo Grompone, president
d'«El
Progreso». L'homenatge consistí en un funeral
laic, en concerts musicals i
corals i en recitats.
***
Vetlla d'Agustín Rueda (17 de març de 1978)
- Aldarulls per la mort d'Agustín Rueda: El 17 de març de 1978 familiars i amics del jove anarquista Agustín Rueda, assassinat a la presó de Carabanchel (Madrid) el 14 de març, recolliren el cadàver que els fou lliurat a migdia per ser enterrat a Sallent (Barcelona, Catalunya). Des de l'Institut Anatòmic Forense va ser portat a coll pels seus companys fins a la plaça de Cibeles, on va ser introduït en un furgó que el portaria a la ciutat catalana, mentre més de tres-cents anarquistes acomiadaven el cadàver cantant els himnes A les barricades i Hijos del pueblo, i fent la salutació llibertària. La comitiva, de la qual formava part la germana d'Agustín Rueda, l'encapçalaven dues corones de flors, d'una de les quals penjava una cinta, on es podia llegir-se Tus compañeros anarquistas, mentre a l'altra, una pancarta deia: Que tu sangre encienda la chispa de la llibertad. COPEL. Al pas per diversos edificis, el personal aplaudia, per les finestres, mentre els militants del PCE, que celebraven la conferència del partit als locals del vell sindicat, sortiren per saludar amb el puny alt. Mentre, els vint-i-dos detinguts en la roda de premsa convocada per l'Associació de Familiars i Amics de Presos i Ex Presos (AFAPE), processats per propaganda il·legal, han estat posats en llibertat. Advocats i membres d'AFAPE han fet saber la seva disconformitat davant aquestes mesures amb una associació en tràmit i considerada legal de fet pel propi director general d'Institucions Penitenciàries. A partir de les 20.00 hores de la tarda es van produir nombroses manifestacions a Madrid en senyal de protesta per la mort d'Agustín Rueda. El Govern Civil va facilitar una nota oficial on, entre altres coses, assenyalava que «poc abans de les 20.00 hores es concentraren uns cent joves al carrer Fuencarral, prop de la glorieta de Quevedo, plaça de Callao, Red de San Luis, avinguda José Antonio, San Bernardo, Arenal i Joaquín García Morato, essent dissolts en totes les ocasions per la policia».«Els grups avalotadors», afegeix la nota, «que en cap cas va ser superiors a tres-centes persones, a més de tallar el trànsit tirant a la calçada diversos objectes i creuant cotxes, llançaren pedres i diversos còctels molotov contra els vehicles policíacs, intentant bolcar alguns dels cotxes. També produïren trencaments de vidres d'aparadors, en especial d'entitats bancàries, i calaren diversos focs sense importància.» «En el moment de redactar aquesta nota es té coneixement de l'actuació d'aquests grups després de les 21.00 hores, a la plaça d'Espanya, a les andanes del Metro de Sol, a l'avinguda de l'Albufera, on calaren foc un autobús de l'EMT que es va cremar parcialment i va resultar lleument ferit un policia armat, a Atocha, a Antón Martín i a la plaça de Benavente. En total es calculen que han participat uns mil manifestants.»«Fins al moment», conclou la nota, «s'han practicat trenta detencions i no es té notícia de l'existència de ferits d'importància.» La manifestació, convocada per la CNT, no comptava amb permís.
***
Cartell
de l'acte
- Xerrada de
Liarte: El 17 de març de 1979 se celebra a
l'antiga seu de la Central Nacional
Sindicalista (CNS, «Sindicat Vertical») franquista
de Barcelona (Catalunya) una
conferència del propagandista anarquista i
anarcosindicalista Ramón Liarte Viu
sota el títol «La CNT ante su futuro congreso
nacional». La xerrada va ser
organitzada per la Secretaria de Formació de la
Federació Local de Barcelona de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), adherida a
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT), i preparava el debat per al V
Congrés
Nacional Confederal que s'havia de celebrar entre el 8 i el 16 de
desembre de
1979 a Madrid (Espanya) i que acabà amb el sindicat escindit
en dues tendències.
Naixements
Foto
policíaca d'Ernesta Forti (27 de febrer de 1894)
- Ernesta Forti: El 17 de març de 1848 neix a Lodi (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Ernesta Forti. Sos pares es deien Domenico i Emilia. Treballava a la lleteria del carrer Joquelet de París (França), propietat del destacat anarquista Constant Martin, aleshores son company; també hi feia feina son fill Alfredo Forti, també anarquista. El febrer de 1894 va ser fitxada com anarquista per la policia francesa i el 8 de març d'aquell any se li va decretar l'expulsió, juntament amb son fill, refugiant-se a Londres (Anglaterra), on ja s'havia exiliat Constant Martin quan va ser encartat en el famós«Procés dels Trenta».A Londres es casà immediatament amb un sastre francès anomenat Siccard, el qual reconegué son fill, esdevenint aquest automàticament ciutadà francès amb tots els drets. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.
***
Foto policíaca de Carlo Colombo
-
Carlo Colombo: El
17 de març de 1855 neix a Merate (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista Carlo Luigi
Colombo. Sos pares es deien Serafino Colombo i Giuseppa Consonni. Es
guanyà la
vida fent de sabater i de porter i fou un dels anarquistes
més actius de Milà,
mantenint correspondència amb els llibertaries d'altes
ciutats italianes i
estrangeres, sobretot a Londres (Anglaterra) i Paterson (Nova Jersey,
EUA). Es
va fer amb la flor i la nata dels anarquistes del seu temps, com ara
Pietro
Gori, Giovanni Baracchi, Enrico Carrara, Felice Mazzocchi, Giovanni
Vignati, Francesco
Cafassi, Amos Mandelli, Carlo Frigerio, Arcangelo Faccà,
etc. Signà, amb
centenars d'anarquistes d'arreu d'Itàlia, la crida«Al popolo italiano!», que
aparegué com a suplement del periòdic d'Ancona
(Marques, Itàlia) L'Agitazione
del 31 de març de 1898. El
30 de juliol de 1900 va ser detingut i involucrat en l'atemptat de
Gaetano
Bresci acusat de complicitat amb el regicidi, però va ser
absolt per manca de
proves. A la presó va contreure una greu pleuresia que
minà irremissiblement la
seva salut. Quan en 1902 s'inicià la publicació
del setmanari Il Grido della Folla,
la policia considerà
aquest «perillós anarquista
individualista» com el«capità» del seu grup
editor, encara que, com sabem, foren altres els encarregats de
l'edició, però
com que era un dels màxims difusors de la premsa anarquista (L'Avvenire Sociale, L'Agitazione,
etc.), se li encolomà l'autoria. Repetidament
incriminat i empresonat, i malmenat per diaris locals (Il
Tempo, L'Italia del Popolo,
etc.), fins el punt que son advocat parlés de«persecució sistemàtica», el
maig
de 1902 va ser sorprès, amb Artur Vaj, quan volia enviar
1.500 exemplars d'un
número segrestat i condemnat a un mes de presó.
L'any següent, amb Giovanni
Straneo, va ser condemnat més durament per
difusió d'un manifest programàtic d'Il
Grido della Folla. El maig de 1903,
també va ser detingut, amb altres companys (Giovanni
Straneo, Gaetano Abbiati,
Ricciotti Longhi i els germans Mazzocchi) pels anomenats«Fets del carrer
Legnano». El desembre de 1905 marxà cap a Ginebra
(Ginebra, Suïssa) i visqué al
domicili de l'anarquista Diego Bottazzi. A Ginebra formà
part del grup«Germinal» i col·laborà en el
mensual L'Azzione
Anarchica, destacant la seva posició
antisindicalista, contraposada amb la
d'Il Risveglio Socialista Anarchico,
de Luigi Bertoni. Després passà un temps a Berna
(Berna, Suïssa). De bel nou a
Milà el setembre de 1906, assumí la
gerència d'Il Grido della Folla.
Fugint d'una nova detenció, el juny de 1907
s'exilià a París (França), on
visqué amb Angelo Emilio Scolari, i, després
d'una estada a Berna (juliol), passà a Lugano (Ticino,
Suïssa), on visità el 29
de juliol sa filla Silvia acompanyat de Giuseppe Campagiorni, i a
Niça el
setembre i octubre de 1908 (País Niçard,
Occitània), fins que retornà a Milà,
on va ser novament detingut el 12 d'octubre de 1908 amb un fullet sobre
fabricació d'explosius a la butxaca, passant un mes a la
presó a causa d'una
vella condemna. El 29 de març de 1909, durant la campanya
electoral, va ser detingut,
amb Armando Luraghi, Angelo Ambrosoli i altres 16 anarquistes, per
haver xiulat
un míting del socialista Filippo Turati. Les dificultats, la
mala salut i l'obsessiu
control policíac li van produir una mena de mania
persecutòria que el va portar
a viure enfollit i de manera clandestina. A Milà
restà hospitalitzat per la
seva tuberculosi durant dos mesos. El març de 1910 el trobem
a Roma i després
novament hospitalitzat a Milà. El 5 d'abril de 1910
assistí a una conferència
de Lorulot a Ginebra i el maig de 1910 passà a
París, on visqué malalt i ajudat
econòmicament pels companys. El 6 d'abril de 1911
tornà a Milà amb sa filla
Silvia ja molt malalt. Carlo Colombo va morir el 2 d'octubre de 1911 a
l'Hospital Major de Milà (Llombardia, Itàlia). Sa
companya fou Angela Molteni.
***
Retrat de Louise Michel realitzat per A. J. Alexandrovitch (ca. 1905)
- Alexandre Joseph Alexandrovitch: El 17 de març de 1873 neix a Telsiai (Samogícia, Imperi Rus) --actualment Lituània-- l'il·lustrador, pintor i artista anarquista Alexandre Joseph Alexandrovitch. S'exilià a França, on aconseguí la nacionalitat. Estudià amb el pintor Jean-Léon Gérôme. Conreà especialment el retrat, el paisatge, el nu i la composició simbòlica fent servir diverses tècniques (oli, aquarel·la, ploma, carbonet, aiguafort, sanguina, litografia, etc.). Abans de la Gran Guerra va realitzar més de tres-cents retrats de militants anarquistes i homes de lletres (Lev Tolstoi, Élisée Reclus, Louise Michel, Charles-Ange Laisant, Francesc Ferrer i Guàrdia, Eugène Varlin, Paul Lafargue, Karl Marx, Émile Zola, Amilcare Cipriani, Alfred Naguet, Piotr Kropotkin, Jean Grave, Vaillant,Édouard-Marie Vaillant, etc. Molts d'aquest retrats es publicaran en targetes postals i entre 1957 i 1958 en Le Monde Libertaire. Membre del Saló dels Artistes Francesos, entre 1903 i 1932 exposà al Saló dels Independents. Rebé diversos premis i alguns quadres seus van ser comprats per les administracions públiques. Tingué taller a Asnières (Normandia). Una col·lecció important de la seva obra fou recollida pel militant anarquista Maurice Laisant, molt lligat a l'artista. Alexandre Joseph Alexandrovitch va morir el 10 de gener de 1949 a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França).
***
Foto
policíaca d'Alfred Grandidier (ca. 1894)
- Alfred Grandidier: El 17 de març de 1875 neix a Saint-Denis (Illa de França, França) l'anarquista Alfred Grandidier. Sos pares es deien Nicolas Grandidier i Marie Rischoilley. Treballava pintant edificis. A començaments dels anys 1890 fou membre del grup anarquista de Saint-Denis, del qual també formava part son germà Louis. Perseguit per les seves activitats anarquistes, l'octubre de 1893 es refugià a Londres (Anglaterra), on va fer contacte amb l'anarquista Jules Corti. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i on es deia que residia refugiat a Birmingham (West Midlands, Anglaterra). El 28 de desembre de 1894 el Tribunal d'Extradicions londinenc es pronuncià a favor de la seva extradició a França acusat d'haver comès un robatori el novembre anterior a Saint-Ouen (Illa de França, França). Va ser amagat pel germà del company anarquista suís Latour al barri londinenc de Camden. Després retornà a França on, el desembre de 1904, es casà a Amiens (Picardia, França) amb Hélène Sauvel. Sembla que a partir d'aquesta data deixà de militar. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.
***
Ettore
Torricelli
- Ettore
Torricelli: El 17 de març de 1885 neix a
Formigine (Emília-Romanya, Itàlia) el
paleta anarquista i anarcosindicalista Ettore Torricelli. Sos pares es
deien
Ottavio Torricelli i Marcellina Farina. Es traslladà a la
petita població de
Madonnina, a Mòdena (Emília-Romanya,
Itàlia), centre llibertari de la ciutat.
El 1913 va ser fitxat per les autoritats com a membre del grup
anarquista
local. Formà part del Sindicat de la Construcció
i de la Cambra del Treball
Sindicalista i en 1917 de la Comissió Executiva
d'Organització d'aquesta. El 5
de juliol de 1919 fou detingut arran d'un escorcoll a la seu del grup
anarquista de Mòdena, al número 14 del carrer de
Sant'Agata. Va ser un dels
principals exponents de la Federació Comunista Anarquista de
Mòdena. El maig de
1920 fou un dels detinguts sota l'acusació d'haver robar
unes metralladores per
a defensar-se en les manifestacions obreres; jutjat, va ser absolt de
tots els
càrrecs. Entre 1922 i 1926, anys d'exaltació
feixista, fou un dels pocs
anarquistes que continuaren amb el compromís llibertari a
Mòdena. Subscrit a la
revista Pensiero e Volontà
i a altres
publicacions anarquistes, s'encarregà de la seva
distribució. En diferents
ocasions va ser detingut per distribució de premsa
llibertària i en 1925 la
policia bloqueja un enviament dirigit a ell compost de nombroses
còpies del
fullet d'Errico Malatesta Fra contadini.
En aquesta època mantingué
correspondència amb Errico Malatesta i amb Armando
Borghi. Advertit formalment per les autoritats feixistes el desembre de
1926,
en 1931 va ser inscrit en el registre de persones a detenir en
determinades
circumstàncies. En 1932 la policia anotà en la
seva fitxa que conservava tots
els seus sentiments anarquistes, però que no realitzava cap
propaganda. El juny
de 1940 va ser amonestat per les autoritats, després d'haver
estat detingut i
empresonat 18 dies sota la sospita d'«haver escampat algunes
crítiques sobre la
situació actual». Va ser vigilat per la policia
fins el 1942. Després de la II
Guerra Mundial, encara que mantingué els sentiments
llibertaris, no desenvolupà
cap activitat política. Ettore Torricelli va morir el 27 de
desembre de 1966 a
Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).
***
Guido Kopp
- Guido Kopp: El
17 de març de 1896 neix a Ruderting (Baviera, Imperi
Alemany) el revolucionari
de tendència llibertària Guido Kopp. Quan era
estudiant, el novembre de 1918 va
ser nomenat president del Consell de Soldats de Rosenheim de la
República dels
Consells de Baviera. El 7 d'abril va constituí la
República dels Soviets de
Rosenheim i declarà l'estat de setge. A principis de maig
unitats regulars de
l'exèrcit i escamots dels Freikorps«Oberland» (grups paramilitars) anihilaren
la resistència revolucionària a les principals
ciutats bavareses. El 4 de maig de
1919 va ser detingut quan fugia de la repressió al barri de
Kolbermoor de
Rosenheim. Fou jutjat en un judici sumaríssim, acusat de«propaganda contra la
guerra» i de «complicitat en el delicte de
traïció a la pàtria» i
condemnat a
mort. Traslladat a Munic, pogué alliberar-se de
l'execució, però va ser jutjat
en consell de guerra per un tribunal estatal i condemnat a vuit anys de
reclusió que complí en una presó
bavaresa d'Straubing. Un cop lliure s'afilià
al Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista
d'Alemanya). En
1930 emigrà a Àustria i en 1934 va ser detingut
per la seva participació, com a
membre de la Republikanischer Schutzbund (Lliga de Defensa
Republicana),
organització paramilitar controlada pel Sozialdemokratische
Partei Österreichs
(SPÖ, Partit Socialdemòcrata d'Àustria),
en els fets revolucionaris de febrer
d'aquell any i expulsat a Txecoslovàquia. L'octubre de 1936
anar a lluitar en
la guerra d'Espanya. D'antuvi, a Barcelona (Catalunya),
ingressà en la
comunista «Centuria Thälmann»,
però ben aviat, arran de continus conflictes amb
els dirigents estalinistes, canvià, juntament amb altres
voluntaris, a les milícies
anarquistes. Amb Ferdinand Götze, Gerhard Thofern i Eugen
Scheyer, fundà a
començaments de 1937 el Sozialrevolutionäre
Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF,
Moviment Llibertari Alemany Socialrevolucionari), dissident de
l'organització Deutsche
Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys). L'SRDF
pretenia agrupar
tots els voluntaris alemanys no comunistes que lluitaven a la guerra
d'Espanya
en una única unitat militar, amb el reclutament d'exoficials
russos i nacionalsocialistes
opositors. Arran dels fets de «Maig de 1937»
fugí de la Península i el 10 de
maig d'aquell any va ser detingut a Salzburg per haver retornat
il·legalment a Àustria
i lliurat a la Gestapo de Munic. Fins al final de la II Guerra Mundial
estigué
reclòs als camps de concentració de Dachau (de
juny de 1937 a setembre de 1939)
i de Buchenwald (de setembre de 1939 a l'11 d'abril de 1945), quan fou
alliberat per les tropes nord-americanes. En 1946, sobre les seves
experiències
en aquests camps, va escriure el llibre autobiogràfic Ich aber habe leben müssen... Die Passion
eines Menschen des 20.
Jahrhunderts (Però he de viure... La
passió d'un home del segle XX). Durant
la postguerra s'instal·là a Salzburg, on en 1947
aconseguí la ciutadania
austríaca. Fou membre de la Junta del Consell de Pau de
l'Estat de Salzburg. Guido
Kopp va morir el 5 de desembre de 1971 a Salzburg (Salzburg,Àustria).
***
Notícia de l'expulsió de la CNT d'Eustaquio Yáñez Yáñez apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 8 de febrer de 1946
- Eustaquio
Yáñez
Yáñez: El 17 de març de
1897 –alguns citen 1903– neix a Ortigueira (la
Corunya,
Galícia) l'anarcosindicalista Eustaquio
Yáñez Yáñez. Quan era
adolescent emigrà
al País Basc i s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1937
va ser nomenat secretari del Sindicat del Transport Marítim
de Bilbao (Biscaia,
País Basc). Aquest any s'uní sentimentalment amb
Remedios Arnáiz Payneta,
afiliada a la CNT des del 1931. Quan les tropes franquistes ocuparen el
nord de
la Península, passà a Barcelona (Catalunya). En
1938, des de la capital
catalana, envià articles per al periòdic Galicia
Libre. El febrer de 1939, poc abans del final de la guerra
civil, passà a
França i fou reclòs al camp de
concentració de Marinhac (Llenguadoc,
Occitània). A començaments de la
dècada dels quaranta visqué entre Bilbao i
Bordeus (Aquitània, Occitània) i en 1944 militava
en la CNT clandestina a
Bilbao. En 1945 va ser nomenat secretari de Federació
Nacional d'Indústria (FNI)
de Navegació Marítima i Fluvial establerta a
Bordeus. Intentà publicar la
revista Rumbos Nuevos i, arran de
la
divisió de la CNT, s'acostà al sector escindit.
En el Ple de la FNI de
Navegació celebrat entre el 26 i el 28 de gener de 1946 a
Bordeus va ser
expulsat de la citada Federació. En 1947
representà la Federació de Bilbao en
la reunió general que se celebrà en aquella
ciutat. Poc després va ser detingut
i fou empresonat durant un any. En 1949 vivia a Bordeus i estava
afiliat a la
Regional del Nord de la CNT, encara que mantenia posicions
contràries a les
tesis politicistes i reformistes d'Horacio Martínez Prieto.
El juny de 1954 va
ser nomenat vicesecretari de la Federació Local de Bordeus
de la CNT. Trobem
articles seus, moltes vegades signats sota el pseudònim Joaquín Yáñez,
en CNT del
Norte, Galicia Libre i Hoy. Eustaquio
Yáñez Yáñez va morir el 3
de setembre de 1957 a Bordeus (Aquitània,
Occitània) víctima d'una congestió
cerebral.
***
Severino Di Giovanni
- Severino Di Giovanni:El 17 de març de 1901 neix a Chieti (Abruços, Itàlia) el tipògraf i expropiador anarquista Severino Di Giovanni. Va estudiar per a mestre i encara que no es va graduar en va exercir fins que, per fugir del feixisme, s'instal·là a l'Argentina en 1923 amb sa dona Teresina i sa filla Laura (dos anys més tard naixerien els seus dos altres fills, Aurora i Ilvo). A Buenos Aires va aprendre tipografia i esdevingué membre del Cercle Anarquista Renzo Novatore. Publicà la revista Culmine, que la imprimeix ell mateix, i que reivindicà l'anarquisme individual i la lluita «cara a cara» contra el feixisme («De la propaganda als fets»), i organitzà una manifestació de més de mil persones per exigir l'alliberament de Sacco i de Vanzetti. El 16 de maig de 1926 una bomba esclatà davant l'ambaixada dels EUA a Buenos Aires, serà el començament de la«carrera» de Severino. Quan Sacco i Vanzetti són executats, el 23 d'agost de 1927, Di Giovanni passà totalment a l'acció violenta, juntament amb els germans Scarfó (Alejandro i Paulino), copejant amb nombroses bombes especialment els interessos nord-americans. A partir d'aquesta data Severino vestirà sempre de negre, capell d'ala ampla i mocador al coll, i deixarà de beure i de fumar. El 24 de desembre de 1927 el National City Bank explotà i el 3 de maig de 1928 li toca al consolat italià; aquests atemptats causaren desenes de víctimes ja que les bombes (dinamita, gelignita i ferro) eren absolutament imprecises i potentíssimes. També van posar en pràctica les«expropiacions», tècnica apresa de Buenaventura Durruti després de la seva estada a l'Argentina. Aquesta ona de violència serà durament condemnada pels militants anarquistes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i pel seu periòdic La Protesta. Severino assassinarà López Arango, director d'aquesta publicació, per haver-lo qualificat d'«agent feixista» en un article. Di Giovanni també donarà mort a feixistes notoris, entre ells el conegut torturador coronel Afeltra. El 29 de gener de 1931 Severino va ser detingut en sortir d'una impremta; va intentar escapar i el van perseguir pels carrers i teulades de Buenos Aires, la policia va disparar més de cent vegades i Severino, cinc. Durant el tiroteig va morir una nina i va haver nombrosos ferits; atrapat en un garatge, es va disparar un tret al pit, però la ferida no el matà i l'enxamparen amb vida. Després d'horribles tortures, Severino serà afusellat per la dictadura d'Uriburu l'1 de febrer de 1931 i el seu company Paulino Scarfó l'endemà. La tomba de Severino Di Giovanni al cementiri de la Chacarita de Buenos Aires sempre té flores vermelles. L'advocat defensor de Di Giovanni, el tinent primer Franco va ser enverinat poc després en un dinar de companyó per càstig d'haver defensar un anarquista.
***
Jenaro
de la Colina Blanco vestit de militar
- Jenaro de la
Colina Blanco: El 17 de març de 1906 neix a
Santander (Cantàbria, Espanya) el
propagandista anarquista i anarcosindicalista Jenaro de la Colina
Blanco –citat
el seu nom a vegades com Genaro.
Tipògraf de professió, treballà de
premsista a la Impremta Díez de Santander i
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i en les Joventuts
Llibertàries d'aquesta ciutat. Aficionat al dibuix,
il·lustrà llibres, faceta
difícil de seguir ja que no signà els treballs.
El setembre de 1930, després de
la dictadura de Primo de Rivera, va fer mítings en pro de la
reorganització
confederal a les poblacions càntabres de Maliaño
i Santander. En 1933 realitzà
la portada del llibre Aire de la calle,
de José del Río. En 1936, quan esclatà
la Revolució espanyola, fou representant
de la CNT en el Comitè del Front Popular d'Esquerres de
Santander; en el
Consell Interprovincial de Santander-Burgos-Palència, fins
el gener de 1937;
ocupà una regidoria a l'Ajuntament de Santander; i fou
director general
d'Instrucció Pública de la Junta de Defensa
(Comitè de Guerra), entre altres
càrrecs. Com a director general d'Instrucció
Pública s'encarregà de la
regulació, ordenació i funcionament de
l'ensenyament en tots els nivells, així
com de la custòdia i la conservació del patrimoni
artístic regional. El gener
de 1937 va fer una conferència, amb el doctor Elosu i
Aristide Lapeyre, a
Bordeus (Aquitània, Occitània) sota el
títol «Las horas trágicas del pueblo
español». L'1 de maig de 1937 participà
en el míting al teatre Pereda de
Santander amb Urano Macho Castillo. Quan el front Nord
caigué a mans del
feixistes, passà a zona republicana i, com a
capità d'Infanteria, lluità al
front de Terol (Aragó, Espanya). Amb el triomf franquista,
creuà els Pirineus i
fou internat als camps de concentració de Argelers,
Barcarès i Sant Cebrià. El
juliol de 1939 pogué embarcar amb el vaixell Méxique
cap a Santo Domingo (República Dominicana) i en aquesta
illa treballà de colon agrícola.
Després d'una passada per Cuba, a començaments
de 1941 s'establí amb sa família a
Mèxic i quatre anys després formà part
de
l'última Junta de la Delegació de la CNT.
Realitzà dibuixos per a la publicació
mexicana Renovación
(1944). En 1946
pertanyia a l'Agrupació d'Estudis Socials i fou redactor i
col·laborador del
periòdic Acción.
Favorable a l'acció
clandestina a l'Interior, en 1947 fou membre de l'Agrupació
de la CNT. Al país
asteca treballà de periodista en la revista Tiempo
i de tipògraf als tallers de la Comissió Nacional
dels Llibres de Text Gratuïts
de la Secretaria d'Educació Pública de
Mèxic. En 1969 col·laborà en la
revista Comunidad Ibérica.
Un cop jubilat,
després de la mort del dictador Francisco Franco,
retornà a Santander. Jenaro
de la Colina Blanco va morir l'11 de setembre de 1993 a Santander
(Cantàbria,
Espanya). Sa companya fou Concepción Gurría
Cuevas (1910-1968) i un de sos fillsés l'escriptor, cinèfil i periodista
José de la Colina.
Jenaro de la
Colina Blanco (1906-1993)
***
Antonio
Castillo Durán
- Antonio Castillo
Durán: El 17 de març de 1914 neix a
Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Castillo Durán.
Fill d'una modesta
família d'obrers agrícoles, milità al
seu poble en la Confederació Nacional del
Treball (CNT), en la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL) i, amb
els germans Juan, Julián i Miguel Arcas Moreda, en el grup
anarquista«Justicia», adscrit a la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). Apassionat lector,
aconseguí una excel·lent formació
autodidacta. Arran de cop feixista i d'haver
intentat la resistència, el 21 de juliol de 1936 va ser
delatat, detingut i
tancat al vaixell-presó Cabo
Carvoeiro,
ancorat al Guadalquivir. Antonio Castillo Durán va ser
afusellat, juntament amb
el també anarcosindicalista Juan Fernández
Fernández (Talega), el 21
d'octubre de 1936 –altres fonts citen el 22
d'agost–
a la carretera Torreblanca (Alcalá de Guadaíra,
Sevilla, Andalusia, Espanya), a
l'altura de la Hacienda Dolores.
***
Rafael Galindo Royo
- Rafael Galindo
Royo: El 17 de març de 1915 neix a Pitarque
(Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
i resistent antifranquista llibertari Rafael Galindo Royo, conegut com Mauro i Carmelo.
Sos pares es deien Rafael Galindo i Benita Royo. Tinent
d'Infanteria de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola procedent de
milícies, va ser enviat amb aquesta graduació per
lluitar contra el feixisme
enquadrat en el II Batalló de la 117 Brigada Mixta de la 25
Divisió. Al final
de la Guerra Civil ja tenia el grau de capità d'Infanteria.
Fet presoner pels
feixistes, el 28 de març de 1939 fou tancat a Alacant.
Jutjat, va ser condemnat
a 14 anys i vuit mesos de presó per un delicte
d'«adhesió a la
rebel·lió» i
passà per diverses presons: Portaceli (València),
Terol, Presó Habilitada de
San Juan de Mozarrifar (Saragossa) i Torrero (Saragossa). El 25 d'abril
de 1944
va ser excarcerat en llibertat condicional i després d'un
temps a Pitarque,
s'instal·là a Aliaga (Terol). El 21 de setembre
de 1944 va ser detingut
novament a Aliaga, però fou alliberat poc
després. A Aliaga treballà de
comptable i d'escrivent a la Companyia de Mines i Indústries
d'Aliaga SA fins
que aquesta desaparegué. El 27 de desembre de 1945 fou
alliberat definitivament
un cop la resta de la pena li havia estat indultada. En aquests anys
milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. El
20 de març de 1947,
arran d'una ona repressiva dirigida contra la CNT de la
regió, s'integrà en el 17
Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL).
Més tard actuà per la serra
de Javalambre (Terol) i després de la mort d'Atanasio
Serrano Rodríguez (Capitán),
el 2 de novembre de 1949 a La
Rodea (Cañizares, Conca, Castella, Espanya),
agafà el comandament del 5 Sector
de l'AGL. En 1950 executà el guerriller Máximo
Plaza Soria (Roberto), acusat pels
companys d'haver
abusat d'Amadora (Rosita),
d'Angelita
(Blanca) i d'Esperanza
Martínez
García (Sole), tres
germanes que
s'havien integrat en la guerrilla amb son pare Nicolás
Martínez Rubio (Enrique).
A partir de l'estiu de 1950,
quan l'Agrupació Guerrillera de Llevant-Aragó
(AGLA) esdevingué Comitè Regional
de la Resistència (CRR) i implicà la
desaparició dels sectors, va ser nomenat
responsable del Comitè de la Resistència de
Conca, que comptava 15 guerrillers.
En 1951 només tenia al seu comandament set guerrillers a la
zona nord de Conca
i Basilio Serrano Valero (Manco de la
Pesquera) comandava nou al sud. El 7 de maig de 1951, amb
Tomás Labatud
Briones (Samuel), fou acusat
d'executar Bernardo Montoya Almodóvar, pagès de
Torrecilla. El 24 de maig de
1951 Rafael Galindo Royo va ser abatut, juntament amb Francisco Mariano
Campillo (Chatillo de Sisante) i
Hilario
César García Lerín (Loreto),
a La
Marañada, al Chatarral de Reillo (Conca, Castella, Espanya),
en un enfrontament
amb la Guàrdia Civil, i les seves restes enterrades al
cementiri civil de
Reillo. En 1956 el cineastra Pedro Lazaga Sabater estrenà la
pel·lícula Torre partida
fonamentada en la vida de
Rafael Galindo Royo. El maig de 2012 les restes dels tres guerrillers
van ser
exhumades i, un cop identificades a través de l'ADN, el 9 de
febrer de 2013 van
ser inhumades dignament pels seus familiars al mateix cementiri de
Reillo sota
una làpida de record dels guerrillers morts.
***
Robert
Léger (1936)
- Robert Léger: El 17 de març de 1915 neix a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista, lluitador antifeixista i maçó, Robert André Léger, també conegut com Regel Trebor. Es va diplomar a la parisenca Escola d'Hostaleria amb el primer premi i era membre de la Cambra Sindical Obrera dels Cuiners de París (CSOCP). En 1933 estava afiliat a la Joventut Anarquista Comunista (JAC), adherida a la Unió Anarquista (UA). En aquests anys col·laborà, sota el nom de Regel Trebor, en Le Réveil des cuisiniers --òrgan de la CSOCP--, Le Libertaire Syndicaliste i Le Libertaire. En 1934, quant les manifestacions extrema dreta, defensà la seu de la lògia maçònica «Grand Orient de France», situada al carrer Cadet, de l'atac dels «Camelots du Roy» i de membres de la Lliga de les Joventuts Patriòtiques (LJP). Durant les vagues de juny de 1936, va ser elegit delegat del Cercle de Joves Cuiners (CJC) i fou membre del seu comitè de vaga. En aquesta època s'adherí a la Federació Comunista Llibertària (FCL), sorgida d'una excisió de la UA, i al grup «Les Moules-à-Gauffres», on també militaven Charles Carpentier, Charles Cortvrint (Louis Mercier Vega), Félix Guyard (Felo, Lapin), Lucien Feuillade (Luc Daurat) i Jean Bernier, entre d'altres. En 1936 fou iniciat en una lògia francmaçònica del«Grand Orient de France». L'octubre de 1936 s'enrolà al centre de reclutament de les Brigades Internacionals, situat a la seu del Partit Comunista de França (PCE) al carrer Mathurin Moreau de París, i marxà el mes següent com a voluntari per lluitar a la guerra d'Espanya juntament amb altres membres del Sindicat de Cuiners. Va ser enviat a la caserna general de les Brigades Internacionals a Albacete (Castella, Espanya) perquè s'encarregués de les cuines i dels menjadors. Com que el van prendre per un bolxevic, també li van assignar la missió d'escoltar les converses dels milicians i delatar els elements anarquistes i trotskistes. Tot d'una denuncià aquests fets a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Albacete, i envià un informe sobre la situació política en les Brigades Internacionals a la UA. Reconegut per comunistes parisencs, va poder fugir dels agents estalinistes del Servei d'Informació Militar (SIM) per poc i gràcies a quatre cenetistes que l'escortaren armats en un tren fins a Barcelona. A la capital catalana se li assignà un lloc en un comitè de control fronterer a Portbou, enquadrat en un destacament de la«Centúria Sébastien Faure» del Grup Internacional de la Columna Durruti. Contrari a les execucions, més tard contà com, encarregat de vigilar un jove falangista de 15 anys acusat d'espionatge, l'alliberà abans de ser afusellat. Després dels«Fets de Maig» de 1937, retornà a París. El setembre de 1937, com a secretari general de les Joventuts Sindicalistes de la Confederació General del Treball (CGT), va ser detingut amb un centenar de companys llibertaris arran d'una gran batuda desencadenada després d'haver-se comès un atemptat contra la seu de la patronal. Mentre estava tancat per «possessió d'armes i d'explosius», el PCF, que no li perdonà mai la seva «traïció» a Espanya, llançà una campanya de desprestigi acusant-lo de ser un membre de La Cagoule --nom donat per la premsa a la feixista Organització Secreta d'Acció Revolucionària Nacional (OSARN)-- que fou resposta per una carta de suport de companys voluntaris (Martín, Mayol, Turmo, Guirand, Cerezuela, Milani, Manuel García i F. Vila) de la«Centúria Sébastien Faure». El 26 d'octubre de 1937 va ser condemnat per la XIV Cambra Correccional a 13 mesos de presó prorrogables i a 1.000 francs de multa per«possessió il·legal d'armes». Més tard treballà a diversos restaurants (Scribe, Saint Maurice, al de l'Estació de Lió, etc.) i també fou responsable de les cuines del Cercle de les Nacions, lloc on, durant l'Ocupació, allotjà i auxilià, amb sa companya Eugénie Szymanski, nombrosos polonesos evadits als quals ajudà a creuar la línia de demarcació per Molins (Borbonès, Alvèrnia, Occitània). En 1940, com a inspector i conseller tècnic de l'Auxili Nacional del Govern de Vichy, organitzà l'avituallament de les poblacions bombardejades i el control tècnic de les inspeccions higièniques dels restaurants. El juliol de 1942, arran de la«Batuda del Velòdrom d'Hivern», salvà alguns dels jueus detinguts. Va fer d'agent d'enllaç en el grup «Ceux de la Libération» (Els de l'Alliberament) de la Resistència. Després de l'Alliberament, va ser nomenat administradors de les cantines escolars parisenques i responsable de la Cantina de Premsa, al carrer Réaumur de París. Falsament acusat pels comunistes, se li va obrir un procés per «complicitat amb l'enemic», del qual va sortir totalment absolt. Durant elsúltims anys de la seva vida laboral exercí d'assessor culinari d'un gran grup de la indústria alimentària i en 1975 es retirà. Sempre blasmà contra el «fast-fooddestructor del petit restaurant familiar, estudiantil o obrer». Va ser condecorat amb la medalla de l'Acadèmia Culinària. Robert Léger va morir el 28 d'octubre de 1988 a Draveil (Illa de França, França). En 2005 Michel Léger publicà la biografia de son pare sota el títol De brigades en brigades.
---
Nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí - Cultura i repressió durant el franquisme (de propera publicació)
Nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí -
Cultura i repressió durant el franquisme (de propera publicació)
Miquel López Crespí i la lluita per la cultura durant el franquisme
És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals daquella època, és ple de suggeriments creatius en el si duna cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió descriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. Lafany per innovar i trencar amb lesclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment doposició política antifranquista. (Mateu Morro)
Miquel López Crespí saté a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. Lescriptor pobler practica un exercici constant danada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb lobjectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants daltres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi. (Mateu Morro)
Per Mateu Morro, historiador i exsecretari general del PSM
La trajectòria com a escriptor de Miquel López Crespí és prou coneguda i abasta gairebé la totalitat de gèneres literaris, a més duna important diversitat de temes i registres. Des de molt prest, des de sempre, ha volgut ser coherent amb un concepte descriptor que lidentifica amb el compromís cívic i polític, a partir de la comprensió del paper de la literatura enmig de la societat. Per això López Crespí ha anat elaborant la seva obra amb els patrons que la fidelitat a les seves idees i a ell mateix li imposaven. La feina de lescriptor, vista des daquest punt de mira, no consisteix tant en lelaboració duns escrits genials com en la tasca de reflectir allò que ha vist, coneix i vol canviar per un imperatiu ètic de dignitat i justícia. Enfront de les exquisideses estilístiques shi oposa el treball literari que, mot darrera mot, llibre darrera llibre, sense defugir el risc creatiu de lexperimentació formal, es tradueix en una obra extensa i sòlida com la que ha bastit en Miquel López Crespí.
Daltra banda, tot aquest compromís moral amb les pròpies conviccions reporta una nítida marginació dels canals diguem-ne oficials, accessibles amb més facilitat des duna relació complaent cap el poder instituït. No és possible esdevenir un escriptor àulic si hom sentesta en romandre fidel a tot allò que ha justificat el seu treball des del primer dia que va començar a escriure. Aquests escriptors, obstinats, entossudits en bastir una obra independent i crítica, no solen rebre les lloances dels comissariats culturals i, ben sovint, esdevenen autors que no transiten amb facilitat pels canals institucionals. Marginats, mal coneguts, deslligats dels cenacles influents, pasturen pels papers impresos com uns veritables outsiders, tan sols armats de la seva incorregible voluntat de coherència i de la seva ferma decisió de ser honests, amb ells mateixos i amb els seus lectors.
Miquel López Crespí saté a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. Lescriptor pobler practica un exercici constant danada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb lobjectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants daltres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi.
El marxisme, loposició a lestalinisme i a les ortodòxies de qualsevol signe, lestudi de totes i quantes ideologies revolucionàries han existit i existeixen, cada un dels retalls dhistòria que fa servir en els seus escrits, no són un codi ideològic inamovible sinó una referència orientadora que Miquel López Crespí utilitza per a no perdre peu i per a mostrar als lectors ell qui és, don ve i cap a on va.
En definitiva, en Miquel López Crespí està al costat dels oprimits, del pobres, dels marginats, dels colonitzats, dels oblidats, dels represaliats, dels exiliats, dels incompresos i dels que shan enfrontat amb el poder. Ell mateix se sent part duna cultura crítica de la qual no creu que shagi dabdicar. Una cultura que té uns autors, unes teories i unes fites en la història, però que també representa una actitud personal. I tot aquest capital dexperiència i de pensament no està barallat en absolut amb la més profunda tolerància i capacitat de diàleg amb tradicions culturals de diferent signe. Massa bé sap ell quin és el valor alliberador de la cultura, amb tota la seva amplitud universal i humanista. Per això es reivindica com a part duna rica tradició cultural doblement perseguida: per crítica i per fidel al país.
Cultura i política en el canvi social
El poder polític de totes les èpoques ha col·locat en un primer nivell del seu interès lescenari cultural. El debat sobre la relació entre cultura i política, duna manera o de laltra, és tan antic com la mateixa reflexió sobre les societats humanes. Per això al llarg dels segles XIX i XX, amb lascensió dels diversos moviments de masses que protagonitzaren la vida política daquells segles convulsos, hi va haver un intens debat teòric sobre el paper de la cultura en el canvi social. Un debat que en Miquel ha seguit de prop, lha viscut i lha conegut molt bé. Però la cultura no sols ha estat usada en un sentit emancipador. De fet, el feixisme va ser molt actiu en làmbit del front cultural. I el franquisme, com al llarg del llibre sovint surt a col·lació, va voler des del començament utilitzar al seu servei totes les facetes de la cultura per consolidar la seva virulenta dictadura. Trencar aquella presó ideològica va costar molts desforços, a molta de gent i en molts de terrenys alhora, i el de la cultura va esdevenir un dels camps de batalla on primer varen triomfar els que defensaven la llibertat i el canvi polític. És de tot això que tracta aquest llibre.
Antonio Gramsci, a la presó feixista on Mussolini lhavia confinat, va encertar a confegir una suggerent teoria que permetia destriar el paper de la cultura i els intel·lectuals en relació als grups socials i a les seves formulacions polítiques, en un moment en el qual la possibilitat dun canvi social era una opció oberta a Europa. Al llarg del segle XX, molts dintel·lectuals, més o menys vinculats als moviments populars, treballaren per bastir una cultura alternativa a la del sistema instituït. La necessitat dun front cultural era una qüestió òbvia, però hi havia també una tradició radicalment obrerista, amb arrels en lapoliticisme anarquista i en el cristianisme de base, que qüestionava les funcions emancipadores de la cultura més enllà de les expressions directament emanades de la lluita concreta. El que ens diu López Crespí és una altra cosa: que la cultura, tant com la política, és imprescindible en qualsevol canvi social i polític. I la cultura dun poble és un fet conformat al llarg de la història per una multitud daportacions diverses i en diàleg permanent entre elles mateixes.
La consideració dels valors compartits i universals consubstancials al fet cultural no impedeix, però, que López Crespí no separi amb un traç vigorós els posicionaments dels diferents escriptors o artistes davant els fets que varen viure. Lenlluernament, des de làmbit de la dreta, cap al nou règim franquista és un fet històric objectiu que en certs casos no sexplica tan sols per la necessitat de sobreviure fos com fos. Hi ha components classistes i ideologies reaccionàries que pesen molt a lhora dentusiasmar-se o no amb el General de lEspanya una.
Les formes de lart i el franquisme
És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals daquella època, és ple de suggeriments creatius en el si duna cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió descriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. Lafany per innovar i trencar amb lesclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment doposició política antifranquista.
Al llarg dels articles inclosos en el recull van compareixent uns episodis poc o gens coneguts, que aleshores varen tenir la seva importància, i que ens permeten conèixer-ne els protagonistes oblidats. Persones que potser no són a les cròniques oficials i que difícilment hi seran, però que lautor del llibre aconsegueix treure de loblit en un molt saludable exercici de memòria històrica.
Sense conèixer aquelles iniciatives i aquells protagonistes, potser un tant aïllats socialment en una Mallorca molt aferrada a limmobilisme conservador tradicional, podríem arribar a pensar que en aquells anys de grisor res va passar a Mallorca més enllà de la passivitat social esdevinguda acceptació implícita majoritària- envers el règim de Franco. I daquí podríem passar a no reconèixer el caràcter brutal, assassí, daquell model polític aixecat sobre una llarga guerra dextermini. Encara ara, i potser més duns anys ençà, no és rar sentir despatxar aquell sistema polític genocida com si fos un episodi més de la nostra història. Com qualsevol altre. Al cap i a la fi els altres feren el mateix i tot plegat va ser un enfrontament fratricida. Els tòpics negacionistes i la relativització del caràcter criminal daquell règim han fet molt de camí. I no es pot posar al mateix nivell un aixecament militar i feixista contra la legalitat republicana democràticament constituïda, amb una tasca dextermini cruel de les persones que defensaven ideals democràtics i progressistes, que la defensa aferrissada de la República que, entre altres coses, no es podia separar de lassoliment dun nou tipus destat que reconegués la pluralitat nacional o que validàs un model social més just. Per tant, treure a la llum la veritable natura del franquisme, i de la guerra que va promoure, és un dels grans mèrits daquest llibre.
La victòria del franquisme va ser un desastre històric per a la població dels diversos països inclosos dins lestat. Va ser una infàmia i un atemptat contra la justícia, la raó, la llibertat i el desenvolupament duna societat més igualitària, que es va congriar al recer dels estats feixistes dAlemanya i Itàlia. I no oblidem que primer la victòria i després la supervivència daquell règim corrupte sols va ser possible, entre altres coses, per la indiferència o el suport implícit de les potències guanyadores a la Segona Guerra Mundial. Com ja havia passat el 1713 a Utrecht, els nostres pobles varen ser abandonats a la seva sort enfront dun estat espanyol militarista i profundament reaccionari.
La perspectiva de la història
A hores dara ja no podem referir-nos als temps de la transició com si no sabéssim què llamps va passar. Va succeir allò que sabíem que passaria a partir del moment que no va ser factible un procés de trencament clar amb el franquisme. La solució pactada es va imposar amb tots els condicionants que comportava, vetlada gelosament per lestat franquista, i endegant una constitució gens modèlica des del punt de mira democràtic. Res del que es va posar en marxa aleshores garantia el respecte a la dignitat i la llibertat dels pobles o lassoliment dun marc democràtic avançat en el qual tot es pogués debatre i qüestionar. El franquisme va guanyar la seva darrera batalla, tot i perdre-la en aparença. Va guanyar malgrat ell mateix. I va assolir a fer permanent el model destat reaccionari que havia desenvolupat, amb unes reformes més o menys importants, però sense tocar les estructures de poder. Potser no hi havia altra opció possible després de decennis de dictadura o almenys això és el que es deia des del discurs oficial- i ens havíem de menjar amb patates la monarquia borbònica i lestat espanyol unitari i uninacional, però aquest discurs de la por ja no és suficient per a poder seguir presentant el model sorgit del compromís amb el franquisme com a desitjable, amb valor intemporal i, a més a més, intocable. Aquest és un dels mites que han acabat caient en els darrers temps.
La democràcia és lexpressió de la voluntat majoritària dun país sense limitacions fraudulentes. I el marc polític sorgit després de la mort de Franco té massa limitacions en tots els sentits. Ara mateix, som al davant dun procés polític a Catalunya que ens afecta de manera directa, es miri com es miri. Que un poble, amb el qual ens lliga la història i la cultura, després de tres-cents anys docupació i més de cinc-cents de dependència política, bategui amb il·lusió per recobrar les seves llibertats, és un fenomen de gran abast que no ens pot deixar indiferents. No sabem quin serà el devenir, ben segur ple de dificultats, daquest combat tan admirable com desigual, però si que sabem que és un procés que no té aturada possible. Tot i que tampoc té una resolució fàcil a curt termini. Estam davant allò que Gramsci, tan estimat per en Miquel López Crespí, en deia una guerra de posicions.
Com ens afectarà aquesta situació? Per molt que hi pensi sols encert a veure al davant uns temps difícils, en els quals fins i tot els limitats avenços democràtics de la transició es poden veure compromesos per lonada reaccionària que ens pot caure al damunt. Sempre que es sacseja el model destat, la reacció dels poders fàctics daquest estat és iracunda i un dels seus objectius és aturar el contagi que, en el nostre cas, veuen com un gran perill. El simple intent de defensar la identitat cultural multisecular del nostre poble és vist amb incomprensió o amb rancúnia. De fet, encara retrona a Mallorca el clam dels germans Llorenç i Miquel Villalonga, prou esmentat per Miquel López Crespí, exigint la depuració dels culpables dexpressar afinitats catalanistes. Els nous temps que sendevinen a lhoritzó tendran molt de resistència davant un poder que disposa de mitjans incommensurablement superiors. En aquesta tasca és ben segur que ens serà imprescindible fer un exercici permanent de memòria i, a la manera den Miquel López Crespí, mantenir el timó ben dreturer. No donem res per sabut, no pensem que cap posició sigui segura, no deixem per a loblit allò que va passar i ens ho han amagat, recuperem lorgull de les persones que han treballat per aquesta terra amb dignitat i facem camí.
Santa Maria del Camí (Mallorca) 12-IX-2016
[18/03] Comuna de París - Bandera Roja - Bandera negra - «L'Anarchia» - «A Gréve» - Atemptat d'Schinàs - Evasió de Punta Carretas - Míting pro amnistia - «L'Internazionale» - Enterrament de Rueda - Míting a Vista Alegre - Descaves - Luppi - Le Flaouter - Jupin - Bonomini - Rebolé - Ruiz Borao - Bill - Lami - Guerdjikov - Carbonari - Pla - Grangel - Ribolini
Anarcoefemèrides del 18 de març
Esdeveniments
Els canons del 18 de març, de Tardi
- Comença la Comuna de París: El 18 de març de 1871 comença la insurrecció popular que va instaurar la Comuna de París (França). Mentre que París és assetjada pels exèrcits prussians, Thiers, president del govern de Defensa Nacional, ordena a un exèrcit de 20.000 soldats regulars d'anar a recuperar els canons que es troben en posició a les altures de Montmartre; però la població, especialment un gran contingent de dones, que s'oposà a la mesura, envolta la tropa. El general Lecomte ordena el foc, però els soldats es neguen a disparar i el detenen juntament amb el general Thomas, excomandat de la Guàrdia Nacional que havia disparat els treballadors en 1848. Ambdós són afusellats per la gentada enfurida; és el començament de la revolució. Grups d'insurgents s'escampen per la ciutat i les autoritats atemorides es repleguen catastròficament a Versalles. Els revolucionaris s'avenen i els blanquistes proposen marxar sobre Versalles per derrocar el govern, però malauradament aquest idea no és seguida. La Comuna de París es proclamarà el 28 de març.
***
La bandera roja
- Manifestació de la Bandera Roja: El 18 de març de 1877, en una manifestació que commemora l'aniversari de la Comuna de París que recorre els carrers de Berna (Berna, Suïssa), es produeixen enfrontaments a la plaça de l'Estació entre els obrers de la Federació del Jura armats amb bastons --escalivats que cada any siguin atacats per matons pagats pel poder-- i la policia sabre en mà, malgrat que la manifestació va ser autoritzada pel governador civil, però amb la prohibició expressa de no portar cap bandera roja. El motiu que engegà l'acarament va ser l'intent per part de la policia de prendre la bandera roja que portava l'anarquista Adhémar Schwizguébel. En aquesta manifestació es va cantar per primer cop la coneguda cançó anarquista Le Drapeau Rouge, de Paul Brousse, sobre text de James Guillaume, basada en la música d'una cançó patriòtica suïssa (Armons-nous enfants de l'Helvétie). Aquest primer enfrontament a Suïssa entre anarquistes i policia donarà lloc a un procés on una trentena de manifestants seran condemnats a penes entre 10 i 60 dies de presó. Aquest fet històric serà finalment conegut com la«Manifestació de la Bandera Roja» i significarà la radicalització de la Federació del Jura.
***
La bandera negra, gravat de Falké
- Adopció de la bandera negra: El 18 de març de 1882, durant un míting a la sala Flavié de París (França), Louise Michel, desitjant dissociar-se clarament dels socialistes autoritaris i dels parlamentaristes, es pronuncia sense ambigüitat per l'adopció del la bandera negra per als anarquistes:«Ja n'hi ha prou de bandera roja, banyada amb la sang dels nostres soldats. Enarboraré la bandera negra, portant dol pels nostres morts i per les nostres il·lusions.» Un any més tard, el 9 de març de 1883, brandirà un vell pedaç negre fermat al pal d'una granera durant una manifestació d'aturats, fet que li portarà la detenció. El 12 d'agost de 1883, un periòdic editat a Lió (Arpitània) portarà el títol Le Drapeau Noir.
***
Portada
del primer número de L'Anarchia
- Surt L'Anarchia: El 18 de març de 1890 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic en llengua italiana L'Anarchia. Esce quando può (L'Anarquia. Surt quan pot). El periòdic va ser fundat per la colònia anarquista italiana exiliada a Marsella, força nombrosa aleshores, i que es reunia diàriament al «Bar de la Dégustation», al 30 Quai du Port. Entre els militants d'aquesta colònia destacaven Alfredo Baccherini, Decimo Garinei, Gorini, Gaetano Naglia, Ugo Parini, Salvatore, Ermenegildo Vaccari i Victor Villagi, tots relacionats amb aquest periòdic. La publicació no portava preu i convidava els lectors a decidir amb total llibertat la forma de participar-hi en el finançament. Només va sortir un altre número, l'abril de 1890, per manca de cabals i perquè Naglia va ser condemnat a un mes de presó arran de ser detingut portant dinamita. El gerent del primer número, consagrat sobre tot a la Comuna de París, fou Charles Mercier i el del segon Louis Morel, francesos ambdós. La tresoreria la portà Victor Villagi. Publicà alguns textos en francès. Només un article va ser signat, el poema Justice, de Théodore Jean.
***
Portada
del primer número d'A
Gréve
- Surt A Gréve: El 18 de
març de 1908,
aniversari de la Comuna de París, surt a Lisboa (Portugal)
el primer número del
diari sindicalista revolucionari A
Gréve.
Diario operario da manhã.
Era l'òrgan d'expressió del Grup de Propaganda
Social (GPS), format per
treballadors anarquistes i socialistes i fortament influenciat pel
sindicalisme
revolucionari francès. Evaristo Ferreira fou el seu gerent
responsable i com a
principal redactor tenia a Alexandre Vieira. El periòdic
estava dirigit i
editat per un col·lectiu de redactors i de
tipògrafs que treballaven
gratuïtament i en condicions gairebé artesanes i es
distribuïa als carrers
lisboetes; també hi participaven treballadors i estudiantes,
molts dels quals
havien participat en la primera vaga d'estudiants l'any anterior. El
diari
advocava per una convergència entre socialistes i
anarquistes i, malgrat es va
fundar 15 dies abans de les eleccions legislatives de 1908, es
mantingué
totalment independent de qualsevol grup polític i no
mostrà preferència per cap
candidat. Aquesta publicació i el seu grup editor fou el
catalitzador del
Congrés Sindicalista i Cooperativista de 1909 i de la
intensa lluita obrera que
donà lloc a la Revolució del 5 d'octubre de 1910
i a la instauració de la I
República portuguesa. Hi van col·laborar, entre
ells alguns socialistes, José
Fernandes Alves, Ladislau Batalha, César Nogueira, Augusto
César dos Santos, António
José de Ávila, Pinto Quartim, Jorge Coutinho,
Hilário Marques, João Pedro dos
Santos, Francisco Cristo, José Benedi, Alexandre Vieira,
Luís Calvet de
Magalhães, Campos Lima, José Benedy,
José Falcão, Deolinda Lopes Vieira,
Rosalina Ferreira i Lucinda Tavares, entre d'altres. Durà quatre mesos
i en sortiren 147 números. El 4 d'agost de
1917 sortí una nova època del
periòdic, amb el subtítol «Setmanari
obrer
sindicalista» i amb Carlos José de Sousa com a
director i redactor principal,
que durà dos anys.
***
L'atemptat
d'Schinàs segons un dibuix de l'època
- Atemptat d'Schinàs:
El 18 de març de 1913, a prop de la Torre Blanca de
Tessalònica (Macedònia, Grècia),
l'anarquista Alexandros Schinàs (Alekos)
assassina d'un precís tret el rei Jordi I de
Grècia, de visita a aquesta ciutat
que havia estat recentment presa per l'exèrcit grec en la
guerra contra
Bulgària. Detingut, Schinàs fou torturat per la
policia amb la finalitat de
fer-li confessar els noms de pretesos còmplices. El 6 de
maig d'aquell any va
ser trobat defenestrat des del tercer pis de la comissaria de
Tessalònica;
difícil saber si es va suïcidar per fugir de les
tortures o fou llançat al buit
per la policia.
***
Carboneria"El Buen Trato" on es planejà i materialitzà la fuita
- Evasió de Punta Carretas: El 18 de març de 1931 al penal de Punta Carretas, a Montevideo (Uruguai), tres anarquistes expropiadors catalans, Jaime Tadeo Peña, Agustí García Capdevila i Pere Boadas Rivas, i Vicente Salvador Moretti --que havien estat detinguts el 9 de novembre de 1928 després de l'atracament de la Oficina de Canvi Messina--, juntament a cinc presos comuns que van aprofitar la conjuntura, s'evadeixen d'aquesta cèlebre presó després d'haver excavat des dels banys un túnel de 50 metres de llargària i quatre de profunditat. Dos reclosos més, l'anarquista Aurelio Rom, cunyat d'Antonio Moretti, i un pres comú, que van sortir els últims, van ser interceptats i detinguts. El túnel, perfectament equipat, passava per sota calçades i muralles, i anava a parar en un magatzem de fusta i carbó («El Buen Trato») obert l'agost de 1929 per l'anarquista Gino Gatti, qui serà el veritable «enginyer» de l'obra, ajudat per José Manuel Paz, qui s'encarregarà de la instal·lació elèctrica i de la ventilació, i per Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Parades i Fernando Malvicini. Una pancarta palesava l'ajuda anarquista: «La solidaritat entre els anarquistes no és una simple paraula escrita.»
***
Ressenya
del míting apareguda en El Heraldo de Madrid
del 19 de març de 1931
- Míting pro
amnistia: El 18 de març de 1931 se celebra a la
Casa del Poble de Gijón
(Astúries, Espanya) un míting pro amnistia. Hi
van parlar Segundo Blanco
González, Niceto de la Iglesia, Dionisio Morán,
Mariano Merediz i Eduardo
Barriobero y Herrán. Els oradors demanaren una amnistia
general, indult i
revisió dels processos en els quals molts de companys
anarcosindicalistes i
anarquistes van ser condemnats per delictes comuns que no havien
comès. Es redactà
un telegrama dirigit a Juan Bautista Aznar-Cabañas,
president del Consell de
Ministres, demanant-li l'amnistia. A l'acte assistiren al voltant de
5.000
persones. Els actes demanant l'amnistia van ser molt nombrosos en els
mesos
anteriors a la proclamació de la II República
espanyola.
***
Capçalera de L'Internazionale
- Surt L'Internazionale: El 18 de març de 1966 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del bimensual anarquista L'Internazionale. Quindicinale Anarchico. La capçalera va ser creada en 1901 per Errico Malatesta. La periodicitat va canviar de bimensual a mensual, per acabar en bimestral. Va portar dos subtítols més: «Periodico anarchico» i «Periodico anarchico iniziato da Errico Malatesta nel 1901». El gerent responsable va ser Pio Turroni i el director Luciano Farinelli. Van col·laborar Massimo Luciano Consoli i Adelchi Pantaloni, entre molts altres. S'imprimia a Casa Malatesta d'Ancona. L'últim número va ser el de març i abril de 1993.
***
Especial sobre Agustín Rueda en la Soli
- Enterrament d'Agustín Rueda: El 18 de març de 1978 és enterrat a Sallent (Bages, Catalunya) el jove anarquista, assassinat a cops a la presó de Carabanchel (Madrid), Agustín Rueda Sierra. Des de primeres hores del matí la situació a Sallent i a tota la conca minera era de vaga general. Els establiments comercials obriren durant algunes hores per evitar el desproveïment durant el cap de setmana. Sobre les quatre de la tarda es van concentrar més de 3.000 persones al barri miner de La Botjosa, on havia viscut Agustín Rueda. La comitiva va cobrir després en absolut silenci els dos quilòmetres que separen aquesta zona del centre de la localitat. Una bandera roja i negra de la CNT i una altra negra anarquista, així com diverses pancartes al·lusives a la mort d'Agustín Rueda, presidien la manifestació. Els manifestants no van corejar cap eslògan. Una comissió es va dirigir fins al dipòsit de cadàvers i portà a coll el fèretre, cobert amb una bandera de la CNT, fins el nínxol on el cadàver va ser inhumat. Enric Marcos, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va pronunciar unes paraules de condemna de l'assassinat del jove llibertari i els presents entonaren A les barricades. El sepeli va ser constantment vigilat per forces de la Guàrdia Civil. Aquest mateix dia també es va conèixer el text d'una carta oberta que Agustín Rueda havia dirigit a l'opinió pública a través d'un excompany de cel·la de la presó de Girona, on havia estat internat abans de ser traslladat a la de Carabanchel. En aquesta carta Agustín Rueda denunciava la política del Govern en matèria penitenciària, que no ha millorat les condicions de vida, alimentació, assistència mèdica, cultura i tractament que els presos reben. També fa una crida a la societat i subratlla el caràcter no perillós dels presos comuns, que han arribat a la seva situació a conseqüència del feixisme; demana una oportunitat perquè els reclusos puguin rehabilitar-se, així com un indult que els brindi la possibilitat de transformar-ne l'existència en llibertat com un dret que els pertany. La carta acaba reiterant la petició d'indult, la reforma del codi penal i del sistema d'institucions penitenciàries i la legalització de la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL).
***
Ressenya
sobre el míting apareguda en el periòdic
madrileny Hoja
del Lunes del 19 de març de 1979
- Míting
confederal: El 18 de març de 1979 se celebra a
la plaça de toros de Vista
Alegre, al barri de Carabanchel de Madrid (Espanya), un
míting de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Intervingueren
Frederica Montseny, que
parlà sobre el «terrorisme d'Estat», i
l'exsecretari del Comitè Nacional
confederal Juan Gómez Casas, que va fer una
crítica dels resultats electorals i
de la repercussió que aquests podrien tenir en les
condicions laborals i
sindicals dels treballadors.
Naixements
Lucien Descaves
- Lucien Descaves: El 18 de març de 1861 neix a París (França) l'escriptor i periodista llibertari Lucien Descaves. El 18 d'agost de 1887 va signar amb Paul Margueritte, Paul Bonnetain, J. H. Rosny i Gustave Guiches, escriptors naturalistes lligats al periòdic Grenier d'Edmond de Goncourt, un manifest, publicat en Le Figaro, contra Émile Zola («Manifest dels Cinc») quan aquest va publicar la seva novel·la La Terre; el manifest reconeix el talent de Zola, però se li acusa de vulgar, de poc seriós i de comercial. En 1889 va publicar la seva novel·la antimilitarista Sous-offs, basada en les seves experiències quan va fer el servei militar, que va acabar com a sergent major, i per la qual va ser jutjat en l'Audiència de París per «injúries a l'Exèrcit i ultratges als bons costums», però finalment va ser absolt el 15 de març de 1890. Després va fer altre obres en el mateix estil, jutjades per alguns com a excessivament violentes i per altres com a brutalment sinceres. Va ser redactor del periòdic L'Aurore quan va esclatar l'afer Dreyfus, a qui va fer costat. En 1900 va formar part, amb Paul Adam, Jean Ajalbert, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, d'un «Comitè per l'organització d'un Congrés Internacional d'Art Social». En 1901 va publicar La Colonne i en 1913 Philémon, vieux de la vieille, novel·les inspirades en la Comuna de París, sobre la qual serà un especialista i un important recopilador de documentació sobre el tema. Entre 1924 i 1940 va publicar setmanalment una crònica parisenca en el periòdic de Buenos Aires (Argentina) La Prensa. En 1927 va signar, juntament amb Alain, Louis Guilloux, Henry Poulaille, Jules Romains, Séverine i altres, la petició contra la«Llei sobre l'organització general de la nació per a temps de guerra», apareguda el 15 d'abril d'aquell any en la revista Europe, que abrogava per la independència intel·lectual i per la llibertat d'expressió. Entre 1927 i 1946 va ser president de la «Société J.-K. Huysmans». Fou secretari general del Sindicat Nacional de Periodistes. Va ser un dels membre fundadors de l'Acadèmia Goncourt i del Consell de Vigilància de l'Administració General de l'Assistència Pública de París. Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'En Dehors,Albums des Temps Nouveaux, Les Hommes d'aujoudh'ui, L'Almanach de la Révolution, L'Ennemi du Peuple, L'Étoile Socialiste, Les Temps Nouveaux, Supplément Littéraire de La Révolte, La Bataille Syndicaliste, Le Grand Soir,L'Amnistie, etc. Va escriure nombroses novel·les i obres de teatre de temàtica llibertària --La cage (1898), La clairière (1900), Les oiseaux de passage (1904), etc.--, algunes en col·laboració (Georges Darien, Maurice Donnay, René Vergught, P. Bonnetain, etc.). Va editar les obres completes de J. K. Huysmans i Les souvenirs d'un révolutionnaire (1902) de Gustave Lefrançais. Altres obres seves són La Teigne (1886) --on farà un homenatge a son pare,gravador en talla dolça--, La Caserne, misères du sabre (1887),La Pelote (1888), Les Chapons (1890), Les Emmurés (1894), En villégiature (1896), Soupes (1898), La vie douloureuse de Marceline Desbordes-Valmore (1910), Ronge-Maille vainqueur (1920), L'Hirondelle sous le toit (1924), entre d'altres. En 1946 va publicar la seva autobiografia, Souvenirs d'un ours. Lucien Descaves va morir el 6 de setembre de 1949 a París (França). El seu importat arxiu documental sobre la Comuna de París va ser adquirit en 1936 per l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Giuseppe
Luppi
- Giuseppe Luppi: El
18 de març de 1875 neix a Mirandola
(Emília-Romanya, Itàlia) el ferrer anarquista
i anarcosindicalista Giuseppe Luppi. Sos pares es deien Giovanni Luppi
i
Zeffira Mazzola. Començà a destacar a finals del
segle en el moviment
anarquista i en 1894 va ser condemnat per «crits
sediciosos». A començaments
del segle XX fou un dels promotors del moviment sindicalista de la
Baixa Mòdena.
Participà activament en la Cambra del Treball de Mirandola,
on ocupà càrrecs de
responsabilitat en la seva directiva, i participà en
congressos sindicals
esdevinguts a la província de Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia). En el
Congrés
per la Unitat Sindical del 19 de gener de 1913, promogut per la Cambra
del Treball
de Mòdena, Carpi i Mirandola, presentà la
ponència dels anarquistes de Mòdena
que proposava la llibertat per a que cada sindicat es pogués
adherir a la
Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació
General del Treball) o a
la Unió Sindical Italiana (USI), creant així unaúnica Cambra del Treball provincial,
ponència que va ser rebutjada i que donà lloc a
la divisió del moviment obrer
de Mòdena en dues Cambres del Treball provincials, una
d'orientació socialista
i altra sindicalista revolucionària. El maig de 1920
participà en el robatori
de metralletes organitzat pel moviment anarquista de Mòdena
per a defensar-se
en les manifestacions obreres; detingut l'1 de juny d'aquell any, va
ser jutjat
per aquest fet i absolt. Va ser nomenat secretari de la sucursal a
Mirandola de
la Cambra del Treball Sindicalista de Mòdena i amb Giovanni
Bassoli, més tard
assassinat pels feixistes, fou un dels màxims exponents del
moviment anarquista
local. A mitjans dels anys vint, va ser un dels pocs anarquistes que
restaren
actius a la Baixa Mòdena. Entre el 28 i el 29 de juny de
1925 participà, amb
Vincenzo Chiossi, en el clandestí Congrés de
l'USI celebrat a Gènova (Ligúria,
Itàlia), celebrat per reorganitzar el moviment sindicalista
revolucionari. En
1934 va ser esborrat de la llista de subversius ja que segons la
policia no
participava en activitats polítiques. Arran de la caiguda
del feixisme, el
juliol de 1943, el antifeixistes de Mirandola el posaren al capdavant
de les organitzacions
sindicals lliures i formà part del Comitè de
Coordinació Unitari Antifeixista.
Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari de la
Cambra del Treball de
Mirandola i sembla que s'acostà al Partit Comunista
Italià (PCI). Giuseppe
Luppi va morir el 18 de setembre de 1952 a Mirandola
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
Notícia
del processament de Pierre Le Flaouter apareguda en el
periódic Le
Populaire de Paris del 22 de març de 1924
- Pierre Le Flaouter: El 18 de març de 1884 neix a An Oriant (Ar Mor-Bihan, Bretanya) l'anarquista i sindicalista revolucionari Pierre Marie Le Flaouter, conegut com Flotter. Entre 1906 i 1907, durant el seu servei militar, assistí nombroses vegades vestits de militar d'Artilleria a la Borsa del Treball d'An Oriant i participà en la creació de les Joventuts Sindicalistes. Un cop llicenciat, esdevingué carter rural a Plourin (Cantó de Ploudalmézeau, Bretanya), on era considerat com un «republicà avançat». A finals de 1909 entrà com a obrer auxiliar a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra) i s'instal·là en aquesta població. Cap el 1911 esdevingué secretari del Sindicat de la Construcció i, segons la policia, fomentà totes les vagues de la construcció que tingueren lloc a la localitat en aquells anys. El febrer de 1913 va ser nomenat dipositari del periòdic L'Ouest-Éclair, a Le Mans (País del Loira, França). El 17 de maig de 1910 es va casar a Brest amb Louise Rannou i pocs dies després, 24 de maig, va ser inscrit per les autoritats franceses en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Durant la Gran Guerra, sota el nom de Flotter, col·laborà en Le Libertaire. El març de 1923 va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa Social (CDS), que ràpidament es va transformar en el Comitè General per l'Amnistia (CGA). El desembre de 1923 abandonà el citat càrrec. En aquesta època regentà una llibreria al número 46 del bulevard Beaumarchais de París (França) i esdevingué confident de la policia, tenint com a enllaç de la Prefectura de Policia l'inspector general Auguste Lannes, cunyat de Raymond Poincaré, aleshores president del Consell de Ministres francès. Implicat en l'«Afer Daudet», molts consideraren, entre ells André Colomer, que havia estat ell qui havia denunciat Philippe Daudet a la policia i que aquesta l'havia assassinat; en 1925 publicà la seva versió dels fets en el llibre Comment j'ai tué Philippe Daudet. Contribution personnelleà l'enquête sur la mort d'un jeune homme. El 21 de gener de 1925 va ser condemnat a sis mesos de presó i a 2.000 francs de multa per «tràfic d'objectes obscens i ultratge a les bones costums» arran d'haver trobar el soterrani de la seva llibreria parisenca una col·lecció d'obres i gravats considerats pornogràfics. Un mes després, abandonà París i marxà cap a Nantes (País del Loira, França). Cap el 1927 va fer de pastisser a Douarnenez (Douarnenez, Bretanya). En 1935 figurava en una llista d'anarquistes del Baix Loira, on es citava que treballava de venedor ambulat i vivia a Nantes. Posteriorment es traslladà a Vertou i es relacionà amb l'Aliança Obrera Anarquista (AOA). En 1979 la revista La Bretagne Réellle li publicà el llibre Pour vivre très vieux en bonne santé! Pierre Le Flaouter va morir l'1 de juny de 1981 a Vertou (País del Loira, França). Segons May Picqueray, va morir portant-se el secret d'«Afer Daudet».
***
Notícia
de la detenció de Paul Jupin apareguda en el diari
parisenc Le
Journal del 8 de desembre de 1909
- Paul Jupin: El
18 de març de 1889 neix a Amiens (Picardia,
França) l'anarcoindividualista i
antimilitarista Paul Bernard Jupin. Es guanyava la vida fent de
serraller i el
7 de desembre de 1909 va ser detingut per haver aferrat cartells
antimilitaristes als murs de Pont-Sainte-Maxence (Picardia,
França) i tancat a
Senlis (Picardia, França). Inscrit en el «Carnet
B» dels antimilitaristes del
departament de Mosa (Lorena, França), fou xofer
d'automòbil a Avocourt (Lorena,
França). L'1 de juliol de 1924 va ser esborrat del«Carnet B», perquè segons la
policia, deixà de fer propaganda anarquista i
antimilitarista. L'octubre de
1924 abandonà Mosa i marxà cap al departament del
Nord o d'Oise.
***
Ernesto Bonomini
- Ernesto Bonomini: El 18 de març de 1903 neix a Pozzolengo (Llombardia, Itàlia) el militant antimilitarista i activista anarquista Ernesto Bonomini. De ben jovenet es va interessar per les idees socialistes i esdevé un actiu antimilitarista. Quan s'engeguen les persecucions feixistes, emigra a França (1922). A París esdevé anarquista i el 20 de febrer de 1924 en un restaurant parisenc, assassina a trets de revòlver Nicola Bonservizi, responsable local del fascio i redactor a París del periòdic feixista L'Italie Nouvelle. Detingut després d'aquest atemptat, pel qual s'arriscava a la pena de mort, va ser jutjat el 24 d'octubre de 1924 a l'Audiència del Sena, on va declarar que amb aquest atemptat volia venjar totes les víctimes del feixisme i que no tenia cap simpatia pel comunisme, que perseguia els anarquistes russos com feia el feixisme italià. Va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats, pena que serà commutada per presó simple. Alliberat el 20 de febrer de 1932, serà expulsat de França en juny. Es va refugiar a Bèlgica alguns mesos abans de retornar a França on va treballar a Lille, a la Llibreria Moderna del seu company Umberto Marzocchi. Detinguts l'abril de 1933, seran condemnats a un mes de presó. De bell nou a París, va ser novament arrestat, a la qual cosa va respondre amb una vaga de fam que va tenir molt de ressò. En 1935 va participar a París en el congrés dels anarquistes italians exiliats. A finals de juliol de 1936 parteix cap a Espanya i pren part activa en la revolució i en la lluita contra el franquisme, formant part del grup «Els Amics de Durruti» i denunciant en el periòdic Guerra di Classe la liquidació dels anarquistes per part dels estalinistes --més tard, en 1947, en Volontà escriurà les seves memòries sobre el Maig de 1937. En abril de 1938 assisteix a París, sota nom fals, a una reunió anarquista, però és detingut i condemnat a un any de presó per haver violat el decret d'expulsió. És internat en el camp de Rieucros i, després d'evadir-se l'abril de 1939, passa a Bèlgica i després al Canadà i als EUA, on trobarà feina de tapisser als estudis cinematogràfics de Hollywood. Als Estats Units continuarà amb la seva tasca antimilitarista i col·laborarà en la premsa llibertària sota el pseudònim de Dick Perry. Ernesto Bonomini va morir el 6 de juliol de 1986 a Miami (Florida, EUA).
***
Gabriel Rebolé Redín
- Gabriel Rebolé Redín: El 18 de març de 1915 neix a Nabaskoze (Zaraitzu-Erronkari, Navarra) el militant anarcosindicalista Gabriel Rebolé Redín, a vegades citat com Rebolet. Es va criar a Irunberri (Irunberrialdea, Navarra). D'antuvi agricultor, en 1932 s'afilià al Sindicat de la Construcció de Pasaia-Errenteria de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Instal·lat a Sant Sebastià, durant la guerra lluità en el Batalló Malatesta com a tinent de metralladores als fronts de Guipúscoa, Biscaia, Santander i Astúries. Quan va caure Astúries, passà a França i arribà amb un pesquer a Barcelona, on s'enrolà com a tinent en la 87 Brigada del Cos de Carrabiners, que lluità a Terol, i acabà de tinent en la Brigada 211, que combaté als sectors de les Coves de Vinromà i de Móra de Rubiols i al front de Sogorb. Més tard va prestar servei en la 126 Brigada de la 26 Divisió. L'abril de 1939 caigué pres a València i, després d'una temporada a Irunberri, fou jutjat en consell de guerra el 14 de setembre de 1939 a Pamplona per«adhesió a la rebel·lió»; el fiscal li demanà 26 anys i vuit mesos i el«defensor» obtingué la pena de mort a causa de la seva«perversitat». Patí presó a Pamplona i treballs forçats a Màlaga i Algesires, fins a finals de 1943. El novembre de 1945 passà a França i fou reclòs als camps de refugiats de Gurs i de Mérignac. Després marxà a fer feina a Bagnères-de-Bigorre. Treballant fent carbó de llenya, va acabar tuberculós i fou enviat a Tarba i a Kanbo el juny de 1946. A partir de 1947 participà en les activitats del grup de Bordeus de la CNT reformista. En 1952 vivia a Kanbo i després a Anglet i militava en la CNT escindida. En 2007 passà una temporada a Irun i participà en diversos actes de memòria històrica. Gabriel Rebolé Redín va morir el 24 de febrer de 2008 a Baiona (Lapurdi, País Basc) i deixà escrita una biografia inèdita: Mi guerra de España.
Gabriel Rebolé Redín (1915-2008)
***
Rafael
Ruiz Borao a la Presó Central de Burgos
- Rafael Ruiz
Borao: El 18 de març de 1938 neix el militant
anarquista, i després comunista,
Rafael Ruiz Borao. Membre de les Joventuts Llibertàries, el
setembre de 1962 va
ser detingut, amb Eliseo Bayo Poblador i José Ronco Pecina,
a Saragossa (Aragó,
Espanya) sota l'acusació de pertànyer a la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) i de difondre el seu òrgan
d'expressió clandestí Juventud
Libre. Els tres detinguts van
ser traslladats a la Direcció de Policia de la Via Laietana
de Barcelona
(Catalunya), on va ser torturats durant 17 dies. El 17 de novembre de
1962 va
ser jutjat en consell de guerra a Madrid (Espanya) i condemnat a tres
anys de
presó –Eliseo Bayo i José Ronco van ser
condemnats en el mateix judici a 11
anys cadascun. Tancat a la Presó Central de Burgos
(Castella, Espanya),
s'afilià, ben igual que Eliseo Bayo, al Partit Comunista
d'Espanya (PCE). El 22
de novembre de 1963 se li concedí la llibertat condicional.
Quan va sortir, continuà
militant en el PCE i fou un dels fundadors de Comissions Obreres (CCOO)
a
Aragó. Entre 1968 i 1970, per les seves activitats
clandestines va ser
detingut, jutjat pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) i
condemnat.
Defuncions
Charles Bill segons la premsa de l'època
- Charles Bill: El
18 de març de 1918 mor a Poissy (Illa de França,
França) l'anarcoindividualista,
partidari de l'il·legalisme revolucionari, Charles Bill.
Havia nascut el 23 de
gener de 1892 a Nancy (Lorena, França). Ben igual que sos
tres altres germans
grans, fou fuster ebenista, vegetarià,
antialcohòlic i anarquista a Nancy. A
començaments de segle mantingué una estreta
amistat amb l'anarquista Eugène
Diudonné. En 1909 va ser condemnat a dos mesos de
presó per «possessió d'armes
i trencament d'objecte públic». Cap el 1911 vivia
amb el company Charles
Reinert al número 14 del carreró de la Madeleine.
Quan el cas de la «Banda
Bonnot» i durant el procés dels seus membres,
assassinà el 4 de maig de 1912 a
trets el fuster Charles-Auguste Blanchet a Neuves-Maisons (Lorena,
França), qui
hauria denunciat a la policia una falsa coartada d'Eugène
Dieudonné. En fuita i
desaparegut, l'1 de desembre de 1913 va ser condemnat per
contumàcia a mort per
l'Audiència de Meurthe i Mosel·la. Refugiat a
Portugal, retornà a França quan
esclatà la Gran Guerra. Allistat en l'exèrcit amb
una cartilla militar falsa a
nom de Charles Masson, va ser incorporat en l'Artilleria i va ser ferit
al
front en dues ocasions. El 4 de desembre de 1916 va ser denunciat per
un soldat
del seu batalló del 60 Regiment d'Artilleria que l'havia
reconegut, detingut
amb resistència al centre d'entrenament del camp militar
d'Avord (Centre,
França) i reclòs a la presó de Bourges
(Centre, França). Jutjat de bell nou el
23 de març de 1917 pel Tribunal de l'Alt Marne per
l'assassinat de Blanchet, va
ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat.
Charles Bill va morir el 18 de
març de 1918 a la Presó Central de Poissy (Illa
de França, França) i la seva
defunció només es va fer pública a
finals d'aquell mes.
***
Dagoberto Lami
- Dagoberto Lami:
El 18 de març de 1924 mor a Soriano del Cimino (Laci,
Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Dagoberto Lami. Havia nascut el 18 de gener de 1894
a
Pontedera (Toscana, Itàlia). Fill de la petita burgesia, sos
pares es deien
Pantaleone Lami, propietari d'una petita fàbrica de feltre i
de tintoreria, i
Gemma Masi. Començà a militar en la
Federació de Joves Socialistes (FJS) de
Pisa i, ben igual que sos germans (Antonio, Mario i Ottorino),
acabà esdevenint
anarquista. Juntament amb Mario i Ottorino, treballà com a
fuster a les
drassanes de la Companyia Ansaldo, radicades a Muggiano, a prop de La
Spezia, i
prengué part activa en l'agitació
anarcosindicalista i en les vagues de la
zona. En 1919, amb son germà Mario, fundà la
Cambra de Treball de Pisa, sota el
nom de «La Comuna». En 1921, arran d'un
míting on son germà Mario fou l'orador
celebrat el 17 de maig d'aquell any a Muggiano, va ser detingut,
juntament amb Antonio,
i acusat d'haver format part d'un grup d'obrers que havia linxat un
policia de
paisà que es trobava entre els assistents. Son
germà Mario, considerat
l'instigador dels fets, aconseguí fugir, ben igual que
Ottorino. El 4 de maig
de 1923 Dagoberto va ser condemnat a set anys de presó. Son
germà Antonio fou
absolt, però així que va sortir del tribunal fou
apallissat per un escamot
feixista i morí a resultes dels cops rebuts. Dagoberto va
ser enviat a la
penitenciaria de Citavecchia i després traslladat a la
presó política de
Soriano del Cimino (Laci, Itàlia), on morí el 18
de març de 1924 en estranyes
circumstàncies. Deixà esposa i dos fills, Dina i
Spartaco.
***
Mikhael Guerdjikov (1903)
- Mikhael Guerdjikov:El 18 de març de 1947 mor a Sofia (Bulgària) el periodista revolucionari i militant anarquista Mikhael Guerdjikov. Havia nascut el 26 de gener de 1877 a Plovdiv (Plovdiv, Bulgària) en un família benestant i cultivada --son pare era el director de la Banca Nacional de Rumèlia. Va estudiar al Liceu Francès de Plovdiv, on, seduït per les idees llibertàries --portades pels nombrosos refugiats a Rumèlia, aleshores sota protectorat turc, com ara les de Degabory Mokrievitx, ucraïnès evadit dels presidis siberians, o les del doctor Roussel Soudzilovski, amb dos deixebles de Bakunin, així com les de la família Aslan, d'origen hispà--, formarà un petit grup anarquista, que implicarà la seva expulsió del centre docent. Després es va inscriure a l'institut de Kazanik, on va fundar un nou grup llibertari amb alguns alumnes i obrers. En 1897 va marxar a Suïssa per estudiar Dret i va freqüentar els cercles revolucionaris russos, acabant la seva formació anarcocomunista. Força actiu, va participar activament en la creació del Cenacle de Ginebra, destinat a dirigir la lluita d'alliberament nacional de Macedònia contra l'Imperi Turc, i va esdevenir director del periòdic clandestí Voix du Comité Clandestin Révolutionnaire Macédonien; també va participar a Ginebra en 1898 en el periòdic Otmachténié (Venjança), subtitulat «Òrgan dels terroristes macedonis», dirigit per Petar Mandjoukov. Després participarà, ben igual que altres llibertaris, en el moviment d'alliberament de Macedònia, aleshores sota jou turc, essent elegit en un congrés clandestí un dels tres caps que dirigiran la insurrecció. Amb nom fals, va entrar a Macedònia i a Bitolia va fer de professor de francès a l'institut búlgar i va participar en l'organització revolucionària clandestina, ben igual que desenes de militants anarquistes. En 1902 organitzarà grups de combat locals anomenats «Grups de la Mort», que constituïren els nuclis del futur exèrcit revolucionari, i també publicà el diari clandestí A les armes! i participà regularment en la propaganda oral a la Tràcia Oriental. La insurrecció, que va esclatar l'agost de 1903 a Illiden i a Preobajenié, va esdevenir, alhora que lluita d'alliberament de l'Imperi turc, una revolució llibertària (abolició de la propietat, col·lectivització, assemblees populars de govern local, etc.), que durà 30 dies. En aquesta revolució, circumscrita a Macedònia i a la Tràcia Oriental van participar més de 4.000 guerrillers enfrontats amb èxit a un exèrcit deu vegades superior i es va instaurar el comunisme llibertari a Strandja, Krouvhevo i altres zones. Molt significativa va ser la negativa de secundar, d'afegir-se al moviment revolucionari per part dels comunistes i socialdemòcrates, que tampoc no participaran en l'aixecament que enderrocarà la monarquia búlgara el 1923 dirigida també pels anarquistes. Malgrat la desfeta inevitable, amb més de 20.000 refugiats a Bulgària, a la superioritat numèrica i d'armament dels turcs, la lluita contra l'ocupació estrangera continuà i seguí sent important la influència dels llibertaris. Orador de talent i propagandista acèrrim del pensament llibertari, Guerdjikov va crear a Sofia, en 1907, el primer periòdic anarquista búlgar Svobodno Obshestbo (Societat Lliure). Mobilitzat durant la guerra balcànica en 1912, va organitzar milícies per portar la lluita partisana contra els turcs. En 1912 també, va llançar un nou periòdic Probuda (Despertament), capçalera que serà represa en 1919 per la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) que acabava de néixer i de la qual Guerdjikov participarà activament. Detingut en 1922 pels feixistes, va aconseguir fugir de la presó. Després del cop d'Estat feixista de juny de 1923, va ser novament detingut i un cop va aconseguir alliberar-se, es va refugiar a Istanbul, on va treballar de periodista i de corresponsal de periòdics estrangers. A començaments de 1930 va tornar a Bulgària, on va contactar amb alguns vells companys de Sofia i alguns joves militants llibertaris. En 1932 un nou intent de llançament d'un periòdic llibertari va fracassar. Durant l'alliberament de Bulgària, va ser partidari de la formació de consells obrers. Quan els comunistes arribaran al poder en 1944 i el volen fer«heroi nacional» Guerdjikov els rebutjarà («Jo no estic acostumat a besar els peus dels tirans.»). Va col·laborar en un nou periòdic Rabotnitcheska Missal (Pensament Obrer), editat per la FACB, i va demanar l'alliberament dels anarquistes empresonats per les autoritats comunistes. Molt malat per poder escriure les seves memòries, com li demanava el moviment llibertari, va morir a Sofia. El seu enterrament serà l'última manifestació, que va aplegar milers de persones, dels anarquistes búlgars per molt de temps, sotmesos a la dictadura comunista.
Mikhael Guerdjikov (1877-1947)
---