Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 301 | 302 | (Page 303) | 304 | 305 | .... | 465 | newer

    0 0


     

        Els paranys de N'Obama contra En Trump, al descobert, sembla.

     

     

       Per entendre la cosa:  Actualment, als Estats Units hi ha una mena de guerra civil entre les dues faccions de l'oligarquia ianqui; una representada per En Barack Obama,  l'altra per En Donald Trump. L'un i l'altra diuen que estan al servei del poble.

        La cosa és:  Si el Partit Demòcrata figura com a més d'esquerres que el Partit Republicà,  com és que a les àrees més industrialitzades els treballadors,  majoritàriament, han votat a favor d'En Trump?

         Per entendre la cosa:  Fa temps que les classes populars ianquis van restar indignades contra el discurs ''bonic'' i fals de les suposades  esquerres (Per suposat, a les àrees en declivi econòmic,  es feia insuportable veure que la candidata demòcrata feia el mateix discurs que el de les Corporacions de Wall Street).

            En Donald Trump no ha tingut els cent dies de tolerància,  ans al contrari,  la guerra entre les dues faccions s'ha intensificat (Majorment agressives s'han mostrat les elits de les grans corporacions,  elits que creuen que disposen del Poder).

       S'ha de saber:  Quan es produeix una guerra civil entre faccions oligàrquiques,  els treballadors,  de manera decisiva,  prenen part   en el conflicte,  determinant la facció guanyadora.

     

        Les recents informacions dels publicistes oposats als grans mitjans ianquis fan evident la guerra civil entre les faccions oligàrquiques.

          Al meu entendre,  particular importància cobren les denúncies contra les suposades pràctiques criminals de N'Obama i de l'Administració demòcrata.

        He pensat que seria bo divulgar entre els navegants catalans les darreres notícies sobre el conflicte de les oligarquies ianquis.

       Vegeu aquests dos posts.

     

    Aquí està la llista: Més d'una dotzena de víctimes provades d'escoltes telefòniques Molts d'Obama

     

     

      Trey Gowdy: Trump administration now controls would-be ...


    0 0

    Para tratar la disfunción eréctil más rápidamente hace falta comprar Viagra online que ayuda recuperar la circulación sanguínea en el pene lo que resulta en una erección más fuerte.

    0 0

    [07/03] «L'Audace» - «A Lanterna» - «La Batalla» - Acte contra l'assassinat de Puig Antich - Frigerio - La Chiesa - Souplet - Larroca - García - Malet - Vimes -«Ramonín» - Arrieta - Perron - Coissac - Parsons - Hellín - Carod - Meckert - Frager - Walter

    Anarcoefemèrides del 7 de març

    Esdeveniments

    Capçalera de "L'Audace"

    Capçalera de L'Audace

    - Surt L'Audace: El 7 de març de 1885 surt a París (França) el primer número del setmanari L'Audace. Organe communiste anarchiste, que substituïa el periòdic Terre et Liberté, l'administrador del qual, Antoine Rieffel, havia estat condemnat a dos anys a la presó, 200 francs de multa i cinc anys de vigilància. El gerent en va ser V. Leperchey i els articles sortiran sense signar. Només aparegueren tres números, l'últim en paper vermell en commemoració de la Comuna de París del 21 al 28 de març. En la capçalera d'aquesta publicació hi havia dues cites de dos dels protagonistes de la Revolució francesa: «Per vèncer que cal? Audàcia, audàcia i més audàcia.» (Danton), i «Si cal, mata, però digués la veritat.» (Marat).

    ***

    Portada d'un número d'"A Lanterna"

    Portada d'un número d'A Lanterna

    - Surt A Lanterna: El 7 de març de 1901 surt a São Paulo (São Paulo, Brasil) el primer número del periòdic anarquista i anticlerical A Lanterna. Orgam da Liga anticlerical. D'antuvi fou el portaveu de les Lligues Anticlericals de l'Estat de São Paulo i es distribuí gratuïtament amb un tiratge de 10.000 exemplars. Aquesta longeva publicació, de la qual sortiren més de quatre-cents números, tingué tresèpoques ben marcades: la primera, dirigida per l'advocat anarquista i maçó Benjamin Motta, durà fins el 1904; la segona, dirigida pel propagandista anarquista Edgar Leuenroth, va del 17 d'octubre de 1909 –com a reacció a l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia quatre dies abans– al 19 de novembre de 1916; i la tercera, també dirigida per Edgar Leuenroth, va del 13 de juliol de 1933 fins a octubre de 1935. En tot aquest temps la publicació portà diversos subtítols: «Anticlerical i de combat», «Periòdic de combat al clericalisme», etc. La periodicitat passà de setmanal, a diària i a quinzenal, segons els períodes, els problemes financers i les pressions del clergat. Dos periòdics anticlericals (O Livre Pensador i L'Asino) se li van fusionar. Aquesta publicació denuncià, sobretot, l'opressió i els privilegis de l'Església catòlica, i dels seus sectors més integristes, des d'una perspectiva anticlerical i llibertària, sense deixar de banda les influències que exercia la religió en els poders polític i econòmic i en els diversos sectors socials (educació, cultura, etc.). A més d'articles anticlericals i de crítica religiosa, trobem de molts altres temes, com ara convocatòries, cròniques, informes socials, notes orgàniques dels grups anarquistes (Federação Operária de São Paulo, Salão das Classes Laboriosas, Centro de Cultura Social, etc.), temes sindicals, articles antimilitaristes, crítiques literàries, temes pedagògics, ressenyes, fulletons per lliuraments, poemes, etc.; i tot amb bones il·lustracions. En 1912 denuncià, juntament amb el periòdic anarcocomunista La Battaglia, els crims sexuals comesos pel pare Faustino Consoni, acusat de violar i assassinar Idalina, una nina que havia acabat d'arribar a l'Orfenat de São Cristóvão, al barri d'Ipiranga de São Paulo. En 1934, un festival artístic i teatral al seu benefici fou denunciat per la Policia de Costums per l'obscenitat de les seves peces. Els articles eren anònims o signats amb pseudònims, però hi van col·laborar Carlos de Andrade, Pedro Atallo, Tito Batini, Olavo Bilac, Miguel Bombarda, Florentino de Carvalho, J. Cristão, Jaime Cubero, Gigi Damiani, Rodolfo Felipe, Antonio Avelino Foscolo, Luca Gabriel, Giménez Moreno, Edgard Leuenroth, Helio Negro, José Oiticica, Edgar Rodrigues, L. Rogerio, Oswaldo Salgueiro, Marino Spagnolo, Gil Souza Passos, Venancio Pastorini, Adelino Tavares Pinho, Emilio Vandelvarde, Neno Vasco i P. R. Walter, entre d'altres. A Portugal i França s'editaren periòdics amb el mateix nom i amb el mateix objectiu.

    A Lanterna (1901-1935)

    ***

    Capçalera de "La Batalla"

    Capçalera de La Batalla

    - Surt La Batalla: El 7 de març de 1910 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del diari vespertí anarquista La Batalla. Diario anarquista de la tarde. Era el diari de la tarda del periòdic anarquista La Protesta i, d'aquesta manera, esdevingué el primer diari anarquista del món que editava dues publicacions diàries en el mateix país i en la mateixa ciutat. La tirada era d'uns 20.000 exemplars. La redacció la portaren Teodoro Antilli i Rodolfo González Pacheco i l'administrador fou Carlos Balsan. Aquesta publicació organitzà l'abril de 1910 un plebiscit per a conèixer la opinió dels lectors sobre una possible organització d'una vaga general per al centenari de la Revolució de Maig argentina que s'estava organitzant i sobre diverses qüestions referides als presos socials. En sortiren 63 números, l'últim el 13 de maig de 1910, quan va ser clausurat i la redacció destruïda i incendiada aquell mateix dia arran de la repressió desencadenada per a protegir els actes de celebració del centenari de la Revolució de Maig. Els redactors d'aquesta publicació van ser deportats a la colònia penitenciària d'Ushuaia.

    ***

    Cartell anunciador de l'acte

    Cartell anunciador de l'acte

    - Acte contra l'assassinat de Puig Antic: El 7 de març de 1974 se celebra al Union Hall de l'Aston University de Birmingham (West Midlands, Anglaterra) un acte de denúncia contra l'execució cinc dies abans a Barcelona (Catalunya) del militant anarquista Salvador Puig Antich. En aquest acte, organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) sota el títol Who Killed Salvador Puig? (Qui ha matat Salvador Puig?) i en el qual intervingueren el militant anarcosindicalista Miguel García García, exiliat a Anglaterra des del 1969, i Albert Meltzer, de la Creu Negra Anarquista, es va passar el film Amanecer sobre España (Dawn over Spain o The Will of the People, en anglès), film documental de 1938 dirigit per Louis Frank sobre la Revolució espanyola.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Carlo Frigerio

    Carlo Frigerio

    - Carlo Frigerio: El 7 de març de 1878 neix a Berna (Berna, Suïssa) l'impressor, comptable, periodista, traductor, editor i propagandista anarquista Carlo Frigerio, també conegut com Charles Frigerio. Sos pares, l'italià Giuseppe Frigerio i suïssa alemanya Erichetta Selhofer, l'abandonaren aviat i fou criat per l'àvia materna que en 1886 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia). A partir de 1891 formarà part del moviment anarquista milanès i freqüentarà el cercle de Pietro Gori. Fou amic de Sante Caserio, que l'hostatjà a ca seva, i mantingué correspondència amb Errico Malatesta exiliat a Londres. En 1898 fou expulsat d'Itàlia i s'establí de bell nou a Berna. El desembre de 1899, amb Luigi Bertoni i Émile Held, publica L'almanacco socialista-anarchico per l'anno 1900, dins del qual es reprodueix la crida de Malatesta «Contra la monarquia». Per pressions del govern italià, van ser processats pel Tribunal Federal de Lausana el maig de 1900 per l'edició d'aquesta obra. En 1901 emigrà a Londres i participà activament en el cercle malatestià (Malatesta, Attilio Panizza, Carlo colombo, Enrico Carrara, etc.) i en les iniciatives editorials dels anarquistes italians, esdevenint redactor de Lo Sciopero Generale / La Grève Générale (1902) i de La Rivoluzione Sociale (1902-1903) i col·laborant en l'únic número editat de La Settimana Sanguinosa (1903). En maig de 1905 marxà a París, d'on fou expulsat, i partirà cap a Bèlgica. L'agost de 1907 participà en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam com a membre de la delegació britànica. Expulsat de Bèlgica, el juliol de 1908 tornà a Londres, però en 1909 marxà a Suïssa, on col·laborà en Risveglio / Réveil i en periòdics italians com La Protesta Umana i Il Grido della Folla. Entre el 20 de març de 1911 i el 30 d'agost de 1914 treballà com a director comercial de l'empresa «Cuiros i Pells M. Tedeschi» a Laval-en-Brie, a prop de París. En aquesta època col·laborà en Risveglio de Ginebra i en el setmanal sindicalista revolucionari La Voix du Peuble de Ginebra-Lausana. En 1915 s'instal·là novament a Londres, on signa, el març d'aquell any, amb Malatesta, Bertoni, Emma Goldman, i altres, el«Manifest internacional anarquista contra la guerra». L'abril de 1919 fou expulsat, després d'haver estat sis setmanes detingut, per no haver declarat el canvi de direcció i com a sospitós d'imprimir passaports espanyols falsos. De bell nou a Ginebra, el maig de 1919, amb els companys de Risveglio / Réveil, prendrà posicions contra la Rússia bolxevic, qualificada d'«immensa caserna». El novembre de 1919 tornà a Milà, esdevenint redactor d'Umanità Nova, ocupant-se especialment de la política exterior. Detingut amb Malatesta, fou alliberat després. En 1921 se'l va implicar en un procés per «conspiració contra el poder de l'Estat» obert contra els redactors i principals col·laboradors d'Umanità Nova. Absolt el març d'aquell any, fou novament detingut com a sospitós de complicitat amb els responsables de l'atemptat al teatre Diana de Milà del 21 de març de 1921 i no fou alliberat fins al juny. Quan la redacció d'Umanità Nova es traslladà a Roma, s'establí també a la capital italiana. No obstant l'arribada del feixisme, romangué a Itàlia i a partir de 1924 fou redactor de la revista malatestiana Pensiero e Volontà. Amb la intensificació de la repressió, s'amagarà clandestinament a Torí i, després d'un temps a Marsella, tornarà a Ginebra en 1927, on, a més de col·laborar intensament amb Luigi Bertoni i d'ajudar els exiliats, editarà L'Almanacco libertario pro vittime politiche, editat anualment des del 1919 i fins al 1941. En 1926 acabà la traducció del francès a italià --que ho havia estat de l'alemany al francès per Otto Karmina--, i amb el consentiment de l'autor, de l'obra L'anarchismo, de Paul Eltzbacher. Amb Paolo Flores tradueix el llibre de Max Nettlau Bakunin e l'Internazionale in Italia, que serà editat en 1928 per l'editorial de Risveglio a Ginebra. En 1935 participarà en representació dels companys suïssos en una conferència secreta d'aliança entre els anarquistes italians emigrats a Europa tinguda a Sautrouville, i fou nomenat membre del Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), amb Camillo Berneri, Leonida Mastrodicasa, Gusmano Mariani, Umberto Marzocchi i Bernardo Cremonini. Entre 1933 i 1937 fou president de la secció ginebrina de la Federació Suïssa de Tipògrafs. Com a membre de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) redactà un manifest con criticà durament la Societat de Nacions per la debilitat demostrada contra l'atac imperialista de l'Itàlia feixista contra Etiòpia. Sempre actiu en les relacions amb el moviment anarquista francès, s'encarregà dels contactes orgànics durant la Revolució espanyola i en 1938 edità el fullet Gli anarchici e la rivoluzione spagnola, de Luce Fabbri i de Diego Abad de Santillán. Després de la guerra, en 1947, arran de la mort de Bertoni, serà l'editor del periòdic mensual Risveglio / Réveil anarchiste, juntament amb Alfred Amiguet. Suspesa la publicació en 1950, la capçalera --sempre bilingüe, i amb Carlo Frigerio, Pietro Ferrua i Claudio Cantini com a responsables de la secció italiana-- reapareixerà a començaments de 1957 per deixar de publicar-se definitivament en 1960. Carlo Frigerio va morir el 18 de gener de 1966 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

    ***

    Notícia de l'expulsió de Damiano La Chiesa, i d'altres companys, apareguda en el diari socialista parisenc "Le Populaire" del 22 de novembre de 1935

    Notícia de l'expulsió de Damiano La Chiesa, i d'altres companys, apareguda en el diari socialista parisenc Le Populaire del 22 de novembre de 1935

    - Damiano La Chiesa: El 7 de març –algunes fonts citen l'11 de març– de 1883 neix a Tàrent (Pulla, Itàlia) el ferroviari anarquista Damiano La Chiesa. Sos pares es deien Pietro La Chiesa i Maria Celeste Inquieto. El juny de 1921 era el secretari de la secció tarentina de l'organització«Arditi del Popolo» (Esquadrons del Poble), constituïda sobretot per la Lliga Anarquista i el Cercle dels Joves Anarquistes per defensar els locals de les organitzacions obreres contra els atacs feixistes. El novembre de 1923 emigrà a França i s'instal·là a Saint-Cloud (Illa de França, França); l'octubre de 1926 s'establí a Bèusoleu (Provença, Occitània). A començament dels anys trenta retornà a la regió parisenca on, segons la policia, establí contactes amb els anarquistes Domenico Nanni, Eugène Simonetti, Carlo Girolimetti i Randolfo Vella. Després marxà a Canes (Provença, Occitània) on regentà una gelateria napolitana al bulevard d'Itàlia i que el febrer de 1934 traspassà a un tal Manzoni. El 6 de novembre de 1935 se li va decretar l'expulsió de França i, gràcies a la campanya portada a terme pel Comitè del Dret d'Asil de la Confederació General del Treball (CGT), el 12 de gener de 1937 n'aconseguí una pròrroga i una autorització d'estada de sis mesos. Després de la caiguda del feixisme formà part del grup de Tàrent de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i, entre 1944 i 1945, assistí, amb Franco Greco, a diversos congressos i reunions d'aquesta organització. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

    ***

    Notícia sobre la detenció de Georges Souplet aparegut en el diari parisenc "Le Matin" del 4 de maig de 1905

    Notícia sobre la detenció de Georges Souplet aparegut en el diari parisenc Le Matin del 4 de maig de 1905

    - Georges Souplet: El 7 de mars de 1884 neix a París (França) el pintor en esmalt i fotògraf anarquista Georges Souplet, també conegut com Armand Lebrun. En 1905 vivia al carrer Godefroy-Cavaignac de París i l'abril d'aquest any va ser detingut, juntament amb el pintor en vidre Lucien Mignotte, a prop de Saint-Cyr-l'École (Illa de França, França), sota l'acusació de fabricació de moneda falsa. Posteriorment s'instal·là a Amiens (Picardia, França), on vivia al número 109 del carrer des Corroyers. En 1935 figurava fitxat com «anarquista militant» en la llista de la policia del departament del Somme. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

    ***

    Josep Larroca Vendrell

    Josep Larroca Vendrell

    - Josep Larroca Vendrell: El 7 de març de 1899 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Larroca Vendrell, conegut com Lo Manco. Ferroviari de professió–s'encarregava d'enganxar els vagons a l'Estació de Ferrocarril de Lleida–, durant els anys republicans fou un dels membres destacats de la Secció de Ferroviaris de Lleida de la Confederació Nacional del Treball (CNT), adscrita a la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF). Entre el 18 d'agost i el 28 d'octubre de 1936 presidí, al Palau de la Paeria, el primer Tribunal de Justícia Popular de Lleida, tribunal revolucionari del qual també formaren part Domingo Blanco, Francisco Clavero, José Lecea, Francesc Pelegrí Garriga, Agustí Martí i Jordi Pons Argilès, entre d'altres, i que va dictar, sense cap garantia processal, 145 penes de mort. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. El 4 de gener de 1942 va ser detingut i, acusat de pertànyer a la Resistència, internat al camp de càstig de Vernet i, després d'un temps reclòs a Bordeus (Aquitània, Occitània), el 30 de juny de 1944 deportat amb la matrícula 94.228, juntament amb 402 persones més, amb l'anomenat «Tren Fantasma», al camp de concentració nazi de Dachau (Baviera, Alemanya), on arribà el 28 d'agost. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i residí al Pertús. Josep Larroca Vendrell va morir el 6 de desembre de 1974 al Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser enterrat amb les banderes de la CNT i de la FEDIP.

    ***

    Necrològica de José García apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 19 de juny de 1990

    Necrològica de José García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de juny de 1990

    - José García: El 7 de març de 1902 neix a Oriola (Baix Segura, País Valencià) l'anarcosindicalista José García. Pastor des d'infant, quan tenia 18 anys emigrà a França i s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània), on milità en el moviment anarquista francès. Fou membre del Grup Anarquista «Sébastien Faure» de la Federació Anarquista (FA) i, amic dels germans Lapeyre, mantingué bones relacions amb La Libre Pensée i la Unió Pacifista. Quan esclatà la Revolució de 1936 retornà a la Península i, amicíntim de David Antona Domínguez, va ser enviat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) a l'Hospital de Sang d'Ontinyent (Vall d'Albaida, País Valencià). També fou responsable d'un quiosc de premsa confederal de la CNT. En 1939, al final de la guerra, va ser apressat per les tropes franquistes i tancat un temps. Un cop lliure retornà a Oriola, on treballà de pastor i participà en la lluita clandestina. En 1946 creuà, amb sa companya Carme, els Pirineus i s'instal·là a Bordeus, on visqué de la venda de plantes medicinals a les apotecaries. Gran lector (E. Armand, Manuel Devaldès, Sébastien Faure, Han Ryner, Élisée Reclus, etc.), s'oposà a qualsevol mena de violència. José García va morir el 22 de març de 1990 a Bordeus (Aquitània, Occitània) i va ser incinerat quatre dies després.

    ***

    Léo Malet

    Léo Malet

    - Léo Malet: El 7 de març de 1909 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) el novel·lista i poeta, d'antuvi, llibertari, després, trotskista i, finalment, conservador, León Malet, més conegut com Léo Malet i que en la seva obra va fer servir diferents pseudònims, com ara Frank Harding, Léo Latimer, Lionel Doucet, Jean de Selneuves, Noël Letam,Omer Refreger, Louis Refreger i, amb els escriptors Serge Arcouët i Pierre Ayraud, el col·lectiu John-Silver Lee. Son pare (funcionari), sa mare (costurera) i son germà van morir de tuberculosi quan encara no havia fet els tres anys. Orfe, va ser criat per Omer Refreger, son avi boter, que l'introduí de manera autodidacta en el món de la literatura. Un cop obtingué el certificat d'estudis primaris en 1923, es posar a fer feina com a venedor de teixits i, a partir dels 15 anys, com a empleat d'un banc. En 1925 assistí a una conferència de l'anarquista André Colomer al Cercle d'Estudis Socials (CES) de Montpeller titulada «Deux monstres, Dieu et la Patrie, ravagent l'humanité» (Dos monstres, Déu i la Pàtria, assolant la humanitat) que l'influí força i el decantà pel pensament anarquista. Després d'això seguí una correspondència amb el conferenciant. Decidí que necessitava nous aires i l'1 de desembre d'aquell mateix 1925 arribà a París. A la capital francesa començà a actuar com a cantautor a Montmartre, especialment al cabaret «La Vache Enragée», i s'introduí en els cercles anarquistes, especialment el «Foyer Végétalien» (Fogar Vegetarià) del carrer de Tolbiac, on dormia, i que més tard serà protagonista de moltes de les seves novel·les. A més de cantar, va fer de tot: oficinista, empleat bancari, netejador d'ampolles a l'empresa Félix Potin, manobre, gerent de botigues de moda, figurant de cinema, telefonista, venedor ambulant de diaris, embalador a l'editorial Hachette, secretari d'un cantant, etc. Es resguarda del fred a la biblioteca de Sainte-Geneviève. En 1926 va ser detingut per vagabunderia i tancat a la Petite Roquette de París; en sortir de la presó intentà arribar a Montpeller pujant als trens sense pagar, però en arribar a Mâcon s'assentà en un bordell. També va fer de periodista per a publicacions llibertàries (En Dehors, L'Insurgé,Journal de l'Homme aux Sandales, La Revue Anarchiste, etc.) i de«negre» d'escriptors reconeguts. En 1928 conegué Paulette Doucet, que esdevindrà sa companya. El seu interès per la poesia el portà entre 1930 i 1949 a participar en les publicacions del moviment surrealista, fet que el va acostà al trotskisme i entre 1936 i 1939, amb Benjamin Péret, milità en el Partit Obrer Internacionalista (POI) d'aquesta tendència comunista. Assidu del cafè Cyrano, fou íntim d'André Breton, Jacques Prévert, René Magritte, Yves Tanguy, Dalí i altres artistes surrealistes. En 1936 va ser detingut amb uns amics per esbroncar l'actriu Marcelle Géniat. En 1940 es casà amb Paulette Doucet --Oscar Domínguez i Jacques Prévert van ser els testimonis de les noces-- i ambdós fundaren el «Cabaret du Poète Pendu». El 25 de maig de 1940 va ser detingut per«atemptat contra la seguretat interior i exterior de l'Estat» per haver signat un pamflet subversiu i tancat a la presó de Rennes, però els guardes l'alliberaren davant la proximitat de les tropes alemanyes. Un cop lliure va ser detingut pels nazis quan tornava a París a peu pensant que era un desertor i fou reclòs només 18 mesos al camp de concentració de Sandbostel [Stalag X-B] (Baixa Saxònia, Alemanya) ja que un metge seguidor dels surrealistes li va fer un diagnòstic mèdic fals. A començaments dels anys quaranta començà a escriure novel·les policíaques, negres i de«capa i espasa». Durant l'Ocupació formà part de l'organització semiclandestina «La Mainà Plume» que intentava mantenir l'esperit surrealista durant la guerra. En 1942 s'instal·là a Châtillon, on el 13 de juliol nasqué son fill Jacques. Aquest mateix any, amb la novel·la policíaca 120, rue de la Gare posarà en escena el detectiu Nestor Burma, que serà protagonista de 33 obres seves i portarà l'autor a la popularitat. Aquest personatge inspirarà una sèrie televisiva i quatre obres seves seran portades al cinema. En 1948 va ser guardonat amb el «Gran Premi de Literatura Policíaca», en 1958 la seva sèrie de novel·les Les Nouveaux Mystères de Paris aconseguí el «Gran Premi de l'Humor Negre» i en 1984 rebé el «Gran Premi del Club dels Detectius». El dibuixant llibertari Jacques Tardi adaptarà algunes de les seves obres al món del còmic. En 1981 sa companya Paulette Doucet morí. Una entrevista seva publicada en el diari Libération de l'11 de juny de 1985 causà un gran escàndol per les seves declaracions considerades xenòfobes i racistes. En 1988 publicà la seva autobiografia La vache enragée. Léo Malet va morir el 3 de març de 1996 a Châtillon (Illa de França, França) d'una crisi cardíaca. Pòstumament, en 1997, va ser publicat el seu Journal secret.

    ***

    Dolores Vimes Domínguez

    Dolores Vimes Domínguez

    - Dolores Vimes Domínguez: El 7 de març de 1911 neix a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya), en una família anarquista, l'anarcosindicalista Dolores Vimes Domínguez. Abans de la proclamació de la II República espanyola ja pertanyia a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Son pare, Juan Vimes Durán, fou un dels fundadors del sindicat a Constantina i durant la dictadura de Primo de Rivera i amb la República estigué pres en diverses ocasions. Son pare i son germà va ser assassinats pel feixisme a Madrid en acabar la guerra. Son company, José Teyssiere Gómez, també cenetista, va ser condemnat a la pena de mort, però, un cop commutada la pena i després de passar per la presó de Sevilla, fou destinat al camp de concentració de La Corchuela, a uns vuit quilòmetres de Dos Hermanas, on més de mil presos polítics treballaven en la construcció del canal del Baix Guadalquivir. En 1942 hagué de casar-se religiosament amb son company al mateix camp de La Corchuela per poder cobrar unes pessetes amb les quals poder alimentar sos fills. El 28 de desembre de 1942 Teyssiere aconseguí evadir-se del camp i, després de passar un dies amagat a casa d'uns companys, Dolores el portà a la seva cabana del barri dels Cuarteros, on aconseguí mantenir-lo ocult durant cinc anys fins que la seva situació va ser normalitzada. En els últims anys de sa vida participà en actes sobre la memòria històrica i sobre el reconeixement dels presos del Canal. El seu testimoni fou recollit en els llibres El canal de los presos (1940-1962) (2004, de diversos autors) i La tiza, la tinta y la palabra. José Sánchez Rosa, maestro y anarquista andaluz (1864-1936) (2005), de José Luis Gutiérrez Molina; i en el documental Presos del silencio (2004), de Mariano Agudo i Eduardo Montero. Dolores Vimes Domínguez  va morir el 17 de maig de 2007.

    ***

    Ramón Álvarez Palomo (París, 1935)

    RamónÁlvarez Palomo (París, 1935)

    - Ramón Álvarez Palomo: El 7 de març de 1913 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el destacat militant anarcosindicalista asturià RamónÁlvarez Palomo, també conegut com Ramonín. Eren cinc germans i son pare, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava de forner. Va anar a l'Escola Neutra (racionalista) d'Eleuterio Quintanilla, persona que li influirà força, i, com era normal en les famílies treballadores, amb 12 anys va entrar com a mosso a l'apotecaria Castillo, d'on va passar a treballar a al forn «La Flor», a La Guía, a prop de Gijón. En 1928 va ingressar en la CNT. En 1931 va ser elegit secretari de la Secció de Forners de Gijón i membre del Comitè del Sindicat d'Alimentació. El juliol de 1933, en el Congrés Regional de la CNT celebrat a Gijón, és elegit secretari general de la CNT d'Astúries, Lleó i Palència, i defensarà l'Aliança amb la Unió General de Treballadors (UGT). Després del moviment revolucionari cenetista de 1933,és detingut el desembre d'aquell any i és tancat a la presó del Coto. Setmanes després va ser traslladat a la presó de Torrero (Saragossa), on havia tancats més de 300 cenetistes acusats del delicte de«rebel·lió contra la forma de govern», entre ells Buenaventura Durruti, Cipriano Mera i Isaac Puente, amb els quals farà amistat. Traslladat a Burgos per se sotmès a Consell de Guerra, va ser alliberat a finals d'abril de 1934 gràcies a l'amnistia parcial d'Alejandro Lerroux. Quan va esclatar la Revolució d'Octubre de 1934, va ser secretari del Comitè Revolucionari de Gijón, i quan va fracassar el moviment insurgent, va fugir de la ciutat asturiana amb Luis Meana, que n'era vicesecretari; caminant muntanya amunt van arribar a Rengos, on es van refugiar a casa d'una germana de Meana fins al març de 1935 que aconsegueixen passar a França. Va romandre a París fins a l'amnistia del Front Popular de febrer de 1936. De bell nou a Astúries, és elegit com a delegat per al Congrés de la CNT de maig de 1936 a Saragossa, on la gestió cenetista asturiana abans i després de la Revolució de 1934 serà aprovada per aclamació. Durant les setmanes següents farà una gira propagandística, realitzant mítings arreu l'Estat espanyol. Quan va esclatar l'aixecament militar de juliol de 1936 va ser membre de la Comissió de Defensa de Gijón i també va ocupar la secretaria de Mobilització de la Comandància General de Milícies Confederals. Quan es va crear el Consell Sobirà d'Astúries i Lleó va ser nomenat conseller de Pesca en representació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i a partir del setembre de 1937 va ser també membre de la Comissió d'Evacuació. A començaments de 1937 es va casar amb Carmen Cadavieco, amb qui tindrà una filla, Diana. Després de la caiguda del Front Nord --son pare i un dels seus germans van ser afusellats pels feixistes--, va marxar a Catalunya, on va ser designat secretari de Segundo Blanco, quan aquest va ser nomenat ministre d'Instrucció Pública en el govern de Negrín, i responsable de Propaganda la FAI. Quan va ser ocupada Catalunya, va passar a França i es va instal·lar a París, on morirà sa muller. Durant l'estiu de 1940, amb l'avanç alemany, fuig cap a Orleans. En 1942 es va instal·lar a Chartres, on va organitzar un grup cenetista de 500 militants. En 1945 va participar en la reunió de la CNT celebrada a Tolosa de Llenguadoc, on va ser nomenat secretari del Comitè Regional d'Astúries en l'Exili, càrrec que compaginarà amb el de secretari del Comitè Nacional de la CNT, que defensa les tesis cenetistes de l'Interior enfront del sector encapçalat per Germinal Esgleas i Frederica Montseny. Aquell any es va casar amb Aurora Molina Iturbe, filla d'un destacat anarcosindicalista de la FAI i que ja tenia una filla, Violeta; fruit d'aquesta unió vindran dos fills més, Dalia i Floreal. En 1945 va deixar Tolosa i es va traslladar a París. En 1947, com a secretari del Subcomitè Nacional va entrar clandestinament a Espanya. Entre 1957 i 1961 va ser secretari de Defensa del Subcomitè Nacional. Va passar un més pres a París l'octubre de 1961 a petició de les autoritats espanyoles acusat d'activitats contra el règim de Franco. En 1961 va representar la Federació Local de París en el Congrés Unificat de Llemotges, on va fer costat la creació de Defensa Interior, però negant-se a formar-ne part. En 1962 va ser secretari del Comitè Regional del Nord i va acudir al Ple Intercontinental de Tolosa. L'11 de setembre de 1963 va ser detingut en la batuda contra el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En 1965 va assistir al Congrés de Montpeller delegat per París. A finals dels anys 60 va contribuir, juntament amb líders de la UGT, a la creació del Fons Unificat de Solidaritat Obrera (FUSOA), destinat a recaptar fons als centres de treball per ajudar els obrers empresonats o acomiadats. Va tornar a Astúries en 1972, però va ser en 1976, mort Franco, quan va retornar definitivament a Gijón, on va participar activament en la reconstrucció de la CNT i va ser nomenat secretari regional del sindicat anarcosindicalista. Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT) després del Congrés de la Casa de Campo de 1979, va ser nomenat secretari regional el febrer de 1980 i secretari del Comitè Confederal en 1983. Entre 1978 i 1994 va dirigir la revista mensual Acción Libertaria, òrgan cenetista primer i cegetista després. A més va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Antena, Asturias,Castilla Libre, CNT (escindits), CNT del Norte, Comunidad Ibérica, Debate Confederal, España Libre, Exilio,Historia Libertaria,La Hora de Manyana, Libre Pensamiento,El Noi, Polémica,Rojo y Negro, Ruta, Sindicalismo,Solidaridad Obrera, etc. És autor de Viejo y nuevo. Ideas y realidades en la historia (1967), Importancia y futuro del sindicalismo (1967), Eleuterio Quintanilla. Vida y obra del maestro (1973), Avelino González Entrialgo (1978), Avelino G. Mallada, alcalde anarquista (1978), Historia negra de una crisis libertaria (1982), José María Martínez. Símbolo ejemplar del obrerismo militante (1990), Rebelión militar i sublevació en Asturias (1995), entre d'altres. RamónÁlvarez Palomo, va morir el 14 de novembre de 2003 a Gijón (Astúries, Espanya). Una part del seu arxiu es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Luis Arrieta de las Heras

    Luis Arrieta de las Heras

    - Luis Arrieta de las Heras: El 7 de març de 1920 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Arrieta de las Heras, conegut com Lagun («company» en basc). Visqué i milità a la zona minera de Trapagaran (Biscaia, País Basc). En 1933 s'afilià a les Joventuts Llibertàries de Trapagaran, de les quals va ser nomenat el seu primer secretari, i en 1936 lluità contra les tropes franquistes enquadrat en el «Batalló Sacco i Vanzetti», però va ser enviat a la reraguarda perquè només tenia 16 anys i per la seva feina de miner. L'abril de 1937 s'enrolà, mentint sobre la seva edat, en el«Batalló Bakunin». Quan caigué el front Nord, el juny de 1937 va ser capturat pels feixistes i tancat a diversos camps de concentració (Orduña, Miranda, Carmelo de Vitòria i Los Escolapios de Bilbao). En el judici se li va demanar la pena de mort, però tingué sort i el seu cas va ser sobresegut. Després va ser obligat a ingressar en diversos batallons de treballadors, com ara San Pedro de Cardeña de Burgos, San Juan de Mozarrifar de Saragossa, Sariñena, front de l'Ebre --on s'encarregà amb altres companys de recollir ferits i reconstruir les infraestructures destruïdes--, Girona, Castelló, Toledo, Guipúscoa, etc., i després enviat a fer el servei militar al Regiment d'Enginyers Núm. 6 de Bilbao fins al 30 de juny de 1942 que fou llicenciat. S'establí al barri de La Arboleda de Trapagaran, on s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT) que s'acabava de reorganitzar; però sis mesos després fou mobilitzat fins al 1944. Aquest any es casà amb Anastasia Aparicio. A partir de 1945 va ser detingut gairebé tots els anys --en total una vintena de vegades-- per la seva activitat militant --fou acusat de «comunista», cosa que no desmentí per així protegir els companys llibertaris--; «cremat» per a la resistència clandestina, participà en reunions i va fer viatges a una banda i altra dels Pirineus. El 26 d'abril de 1966 va ser detingut, amb Pablo Crespo Soto i José González León, per pertànyer a l'Aliança Sindical d'Euzkadi (ASE) i per propaganda del Primer de Maig; jutjat, va ser condemnat a tres mesos per associació il·lícita i a tres mesos i multa de 5.000 pessetes per manifestació il·legal. En aquesta època es mostrà contrari a l'estratègia cincpuntista. Durant els anys setanta intentà amb altres companys reorganitzar la CNT a la seva comarca i estava afiliat a la Federació Comarcal del Marge Esquerre de la CNT a Barakaldo. L'abril de 1978 va ser nomenat secretari del Comitè Regional Nord de la CNT i entre 1992 i 1993 fou el seu secretari de Premsa. Publicà articles en Anarkia, Ekinaren Ekinaz i Solidaridad Obrera. Luis Arrieta de las Heras va morir el 19 de juny de 1997 a Trapagaran (Biscaia, País Basc) i deixà tres fills (Evelio,Óscar i José Luis).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Charles Perron

    Charles Perron

    - Charles Perron:El 7 de març de 1909 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa), d'una grip fulminant que se l'emportarà en només un dia, el propagandista bakuninista, cartògraf i membre de la Internacional Charles-Eugène Perron. Nascut el 6 de desembre de 1837 a Le Petit-Saconnex, suburbi de Ginebra (Ginebra, Suïssa), descendent d'una família savoiana emigrada a Suïssa durant el segle XVIII, era fill d'un pintor d'esmalts i futur director d'hospital. Seguirà les passes de son pare, estudiant a les escoles d'art de Ginebra, fent cursos amb el pintor Barthélémy Benn i seguint la carrera artística. Quan tenia uns 20 anys va marxar a Rússia on residirà durant cinc anys. De tornada a Suïssa va treballar com a pintor d'esmalts i retocador de fotografia. Va freqüentar els cercles socialistes de Ginebra i es va adherir a la secció ginebrina de la Internacional (AIT). Durant la segona meitat dels anys 60 va estar tan íntimament lligat a Bakunin que va instal·lar-se prop de Vevey, a la vora del llac Léman superior i després a Ginebra, sempre al costat de Bakunin. Del 9 al 12 de setembre de 1867 va assistir al primer congrés de la Lliga de la Pau i la Llibertat. En setembre de 1868 va ser un dels delegats suïssos en el Congrés de l'AIT de Brussel·les. En el segon congrés de la Pau a Berna, en 1868, formant part de la minoria que s'escindeix i crea l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista. Després del congrés de la Federació Francesa de l'AIT (gener de 1869) va fundar i dirigir el periòdic L'Egalité, responsabilitat que cedirà més a Paul Robin. El desembre de 1869, en una estada a París, coneixerà Élisée Reclus. Perron durà la correspondència amb el Consell General de l'AIT a Londres per intentar que l'Aliança sigui acceptada com a secció de la Internacional. En juny de 1871, per possibilitar la fuga de communardsparisencs, va obtenir cert nombre de passaports, que Adhémar Schwitzguébel portarà a París; gràcies a això, André Léo podrà refugiar-se a Suïssa. En 1872 va deixar Suïssa durant tres anys i va treballar de cartògraf. En 1876 va assistir com a delegat de la secció de Vevey al Vuitè Congrés de la Internacional. El 18 de març de 1877 va participar a Berna en la manifestació de commemoració de la Comuna de París que acabarà amb aldarulls amb la policia. Col·laborarà tot seguit al costat d'Élisée Reclus en la redacció de Travailleur, i treballarà com a cartògraf en la monumental obra d'Élisée Reclus La Nouvelle Géographie Universelle. Després farà feina a la Biblioteca Pública i Universitària de Ginebra i més tard es va convertir en conservador del Dipòsit de Plans d'aquesta ciutat. En 1898 Reclus li va proposar un càrrec a l'Institut Geogràfic de la Universitat Nova de Brussel·les, però mai no en va prendre possessió. En 1900 va guanyar el Gran Premi de l'Exposició Universal de París per una maqueta d'escaiola del relleu de Suïssa realitzada a partir de fotografies aèries.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Decisions judicials com les d’aquests dies s’està posant en qüestió la credibilitat de les institucions davant tota la ciutadania.

     Per al coportaveu de MÉS per Mallorca, David Abril, la decisió de l’Audiència de deixar en llibertat sense fiança Urdangarín i Torres és «la confirmació que estan rebent un tracte de privilegi per part de la Justícia». «De fet, si fa uns dies criticàvem la sentència del cas Nóos perquè alliberava inexplicablement la infanta de responsabilitats, per ser membre de la família reial, ara es confirma que el seu cònjuge també es beneficia d’aquest tracte de favor», ha afirmat Abril.

     

    Segons el diputat ecosobiranista, «estar condemnat a 6 i 8 anys de presó i no anar-hi per ara no és normal, però que a més en el cas d’Urdangarin ni tan sols se li retiri el passaport i se’l deixi anar a Suïssa a viure i presentar-se allà en el jutjat només s’explica per una gestió del govern de Rajoy davant un altre país que ni tan sols pertany a la UE, desconeixem que hi hagi cap altre cas així a tot l’Estat».

    Per a MÉS per Mallorca, amb decisions judicials com les d’aquests dies s’està posant en qüestió la credibilitat de les institucions davant tota la ciutadania, especialment la credibilitat de l’administració de Justícia.


    0 0

    Lleonard Muntaner Editor - Avançaments editorials: Repressió i cultura durant el franquisme, de Miquel López Crespí, introducció de Llorenç Capellà


    Llorenç Capellà ha escrit: Quan m’he referit al fet que Miquel López Crespí conrea tots els gèneres literaris, he omès l’assaig. Ho he fet a posta, perquè Repressió i cultura durant el franquisme pertany a aquest gènere. A l’assaig és on es manifesta obertament l’home de combat, l’intel·lectual que passa comptes amb la història. I en concret ens aproxima a dos temes essencials del segle XX. L’un és el de la lluita de l’esquerra per la democràcia en el tardo-franquisme i la Transició, sense obviar els personalismes i les bregues internes entre els diversos partits i sigles per a obtenir el control del vot obrer i progressista. El balanç de la seva visió és una llarga crònica del desencís que aporta una informació de primera mà als historiadors que s’han proposat explicar-se i explicar aquest període del passat més pròxim, força qüestionat actualment. D’altra banda, Miquel López Crespí com a assagista també pren en consideració les conseqüències de la repressió franquista tocant a llengua i cultura i la resposta que en donà el món intel·lectual. Repressió i cultura durant el franquisme, n’és la última mostra. Miquel López Crespí ens ha posat sobre la taula un llibre de denúncia i compromís amb el seu temps i la seva època.


    Per Llorenç Capellà Fornés, escriptor


    L’escriptor és (o hauria d’ésser) el testimoni de la vida que passa. Ho va deixar escrit, amb paraules si fa no fa semblants, Ramón Gómez de la Serna. Hauria d’haver matisat que aquest testimoniatge que l’escriptor ens llega, ha d’ésser crític amb el poder. En aquest cas, ens vindria a la memòria el retrat de Miquel López Crespí. N’és el paradigma, de l’intel·lectual compromès en la defensa de les llibertats i de la justícia social. Ens ho ha fet saber amb centenars d’articles i una pila de llibres. Aquest que teniu a les mans, Repressió i cultura durant el franquisme, n’és un document inqüestionable. Tanmateix, aquesta voluntat d’escombrar sota les estores, de moure taules i cadires i, en conclusió, de fer dissabte, no ens ha de predisposar a ignorar les múltiples facetes de la seva –d’altra banda amplíssima– producció literària. Perquè Miquel López Crespí conrea tots els gèneres literàries amb idèntica bona traça: una novel·la amb el factor predominant de la memòria, un teatre de combat i una poesia desproveïda de paraules d’oripell. Un dels seus poemes, Els nostres morts, està gravat en el mur de la memòria del cementiri de Porreres. És un poema colpidor, amb un primer vers com una fuetada: “Sentor de sang m’arribava des d’alguna latitud remota”. La carretera de Porreres frega el cementiri. Quan hi passo, faig parada. Per rellegir Els nostres morts. Us recomano que feu el mateix, si ja no ho feu. S’ho paga.

    Cal recordar que Miquel López Crespí sempre s’ha mantingut fidel a la memòria dels vençuts de la Guerra Civil...? El mou un doble compromís. Un amb la República i els valors de progrés i llibertat que representava; l’altre, el menys conegut, és estrictament familiar. Tant el seu pare, Paulino López Sánchez, com els seus oncles, Juan i José –els tres eren de Moya, prop de Conca–, feren la guerra a les trinxeres. En retre les armes l’exèrcit popular, l’abril de 1939, Paulino caigué presoner i va ser assignat al Batallón de Trabajadores 151; passà per diversos camps de treball, alguns de Mallorca, i en sortir en llibertat s’hi quedà a viure o a sobreviure. La mare de l’escriptor era dels Verdera, una família de sa Pobla, adinerada i conservadora, amb un avantpassat, Miquel Crespí Pons, que n’havia estat batlle durant la dictadura de Primo de Rivera. De tot plegat, Miquel López Crespí n’ha escrit pàgines emotives, d’una indubtable bellesa. Les trobareu a la seva novel·lística. En els llibres d’assaig o en els milers d’articles que ha escrit, també aflora sovint el xoc ideològic entre els López i els Verdera, l’escàndol que va suposar a sa Pobla el matrimoni entre la néta d’un cacic i un llibertari que havia perdut la guerra, o aquells anys vint, d’Unió Patriòtica, quan el batlle Verdera donava al poble els solars de la seva propietat on s’aixecaria una escola pública per a glòria d’aquell dictador populista que va ésser el marquès de Estella. Però per a l’assagista qualsevol d’aquests fets sempre són motiu d’un comentari punyent, d’una anàlisi que deixa de banda l’àmbit estrictament familiar, i en cerca la projecció col·lectiva des de l’òptica social i ideològica.

    Quan m’he referit al fet que Miquel López Crespí conrea tots els gèneres literaris, he omès l’assaig. Ho he fet a posta, perquè Repressió i cultura durant el franquisme pertany a aquest gènere. A l’assaig és on es manifesta obertament l’home de combat, l’intel·lectual que passa comptes amb la història. I en concret ens aproxima a dos temes essencials del segle XX. L’un és el de la lluita de l’esquerra per la democràcia en el tardo-franquisme i la Transició, sense obviar els personalismes i les bregues internes entre els diversos partits i sigles per a obtenir el control del vot obrer i progressista. El balanç de la seva visió és una llarga crònica del desencís que aporta una informació de primera mà als historiadors que s’han proposat explicar-se i explicar aquest període del passat més pròxim, força qüestionat actualment. D’altra banda, Miquel López Crespí com a assagista també pren en consideració les conseqüències de la repressió franquista tocant a llengua i cultura i la resposta que en donà el món intel·lectual. Repressió i cultura durant el franquisme, n’és la última mostra. Miquel López Crespí ens ha posat sobre la taula un llibre de denúncia i compromís amb el seu temps i la seva època. Però alhora és el resultat d’un raonament ètic. Els capítols que el conformen no responen a un ordre temàtic ni cronològic. Tanmateix, formen un mosaic de meditacions en el qual, finalment, cadascuna té el seu encaix harmònic. La raó és clara: segueixen l’ordre de reflexió anàrquica de l’autor. Però, insisteixo, tot té el seu per què. La col·laboració dels germans Villalonga o de Llorenç Riber amb la Dictadura; la pervivència del teatre en els anys difícils i l’evolució posterior vers noves formes d’expressió; el cinema franquista; Gabriel Alomar o Gabriel Janer Manila; les icones que alimenten el propi univers vital i literari, des de Rosselló-Pòrcel a Lautrémont o d’Emiliano Zapata a Karl Marx; el món editorial, Josep Maria Llompart o Alexandre Ballester. Allò que uneix tots aquests noms i referències és el temps viscut i conegut per l’autor. El que porta com una motxilla, penjat a l’espatlla, de la qual mai no es voldrà desprendre malgrat que les experiències acumulades arribin a pesar massa. Repressió i cultura durant el franquisme és un llibre de memòria. En qualsevol cas, Miquel López Crespí, lluitador tossut perquè en la tossudesa alimenta el seu desig de llibertat, cerca l’afecte alliçonador: vol deixar testimoni de les coses i de per què passaren. Ho ha aconseguit.

    Palma (Mallorca) 12-IX-2016)



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    El Partido Popular se debate, en estos últimos años, entre aquellos que propugnan ceder a la dictadura de lo políticamente correcto, no definirse en determinados temas y mantener un perfil bajo en otros, con el supuesto objetivo de no crear rechazo y conseguir así más votos (eso es lo que creen); y los que defendemos que el PP debería ser un instrumento útil para defender unos principios y unas ideas, fundamentalmente las libertades individuales que siempre ha defendido y con las que ha cosechado grandes éxitos electorales, con independencia de que estos principios, de forma puntual, puedan caer mejor o peor.

    Desgraciadamente, a nivel nacional lo estamos viendo, el PP ha dejado de ser la referencia en la defensa de algunos temas, de los que había sido, hasta este momento, su adalid, dejando así huérfanos a miles de votantes. Y en su lugar, ha substituido estos principios por lo que se ha venido en llamar el pensamiento débil, es decir, la ambigüedad o la indefinición, todo en aras a no salirse de esa inquisición invisible que es lo políticamente correcto, que cercena la libertad y encorseta el debate político.

    Mientras el partido se hunde en una especie de puré ideológico, donde todo es relativo y donde ya no hay valores ni principios sólidos que defender; algunos creemos que sí, que hemos de recuperar estos valores y que hemos de volver a esos principios que nos hicieron grandes y nos permitieron ganar elecciones.

    Y precisamente porque creo que es importante recuperar estos principios, voy a votar a José Ramón Bauzá en el Congreso regional del PP de Baleares. Muchos estamos viendo con cierta preocupación como en nuestra comunidad autónoma las libertades individuales están siendo atacadas de forma indisimulada por parte de los sectores de la ultraizquierda y de un Govern cada vez más radicalizado. Vemos ataques a la libertad religiosa, a la libertad lingüística, a la libertad educativa, a la libertad de empresa, etc. Ante estos hechos ya no vale ponerse de perfil o mantener cierta equidistancia.

    Bien es verdad que lo fácil y lo cómodo es no decir nada, contemporizar con la izquierda y así, sin ningún problema, poder ir por los pueblos sin escolta. Lo difícil y lo heroico es, sin embargo, dar la batalla ideológica, defender nuestras ideas sin cobardías y ser una alternativa clara, definida y sólida, a una izquierda cada vez más extrema y más radical.

    José Ramón Bauzá ha demostrado que es de esos políticos valientes, que no se arrugan ante la adversidad y que defiende sus principios, aunque ello le suponga sufrir los escraches de los totalitarios, o manifestaciones de quienes no soportan que alguien pueda gobernar u opinar de forma distinta.

    Pero es que además, y no hay que olvidarlo, el Govern Bauzá, en la anterior legislatura, logró reconducir una situación económica de quiebra técnica en nuestra comunidad. Hizo las reformas estructurales imprescindibles para que Baleares pasara de expulsar cada día a casi 70 personas del mercado laboral a crear cada día 60 nuevos empleos. Consiguió que Baleares pasara de un crecimiento económico negativo a crecer de forma positiva en más de un 3%. La inversión privada se disparó, gracias a leyes como la turística, la agraria y la del suelo. También recondujo las cuentas públicas pasando de un déficit de más de 1.200 millones de euros anuales a apenas 300 millones. Muchos economistas, en ese momento, lo calificaron de milagro económico.

    José Ramón Bauzá fue el mejor presidente en la peor de las circunstancias. Hizo lo que tenía que hacer en condiciones económicas extremas. Se pudo equivocar en algunas cosas, en las formas y en la aplicación de algunas medidas, pero siempre tuvo como objetivo la mejora de las libertades individuales y hacer frente a determinados totalitarismos muy poderosos en nuestra comunidad.

    El PP de Baleares, en definitiva, deberá elegir entre dos candidatos, José Ramón Bauzá y Biel Company. Cualquiera de ellos es infinitamente mejor que cualquier político de la izquierda. En todo caso, lo más importante es que, al final, una vez conocido quien tiene que liderar el proyecto del Partido Popular en Baleares, todos, independientemente de a quien hayamos votado, nos sumemos y trabajemos juntos para descabalgar del Govern a los que hoy nos desgobiernan. Del congreso hemos de salir más fuertes y más unidos porque, en caso contrario, perderemos todos.

    0 0

    [08/03] Borsa de Treball - Atemptat contra Dato - Soulage - Mazzoleni - Filiberto - Anciaux - Monzó - Fournier - Prat Coll - Gröndahl - Sadier - Abad Donoso - Rueda - Ponce de León - Turón - Gelabert

    Anarcoefemèrides del 8 de març

    Esdeveniments

    Així quedà la Casa del Poble el 4 de març de 1921 per un atac feixista

    Així quedà la Casa del Poble el 4 de març de 1921 per un atac feixista

    - Atac feixista a la Borsa de Treball: El 8 de març de 1920 a Siena (Toscana, Itàlia) feixistes i carrabiners assalten la Borsa de Treball que és defensada per un centenar de militants anarquistes i socialistes. Són nombrosos els treballadors ferits durant l'enfrontament, entre ells l'anarquista Regoli Giuseppe, qui morirà a causa de les ferides. Es realitzarà una vaga general com a protesta.

    ***

    L'automòbil d'Eduardo Dato després de l'atemptat

    L'automòbil d'Eduardo Dato després de l'atemptat

    - Assassinat d'Eduardo Dato: El 8 de març de 1921 el president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier és assassinat a Madrid (Espanya) per Lluís Nicolau Fort, Pere Mateu Cusidó i Ramon Casanelles Lluch, metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'Estat era el responsable de la repressió antisindical dirigida pel governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i que va produir nombrosos morts a la capital catalana. Des de gener de 1921 començà a aplicar-se la «Llei de fugues», que consistia a alliberar un detingut per abatre'l instants després amb l'excusa que fugia: tres anarcosindicalistes en van ser víctimes el 20 de gener. El Comitè Regional de Catalunya de la CNT, format per Ramon Archs Serra (secretari), Joan Pey, Andreu Nin Pérez, Gener Minguet i Alberti, havia decidí assassinar Dato com a resposta fulminant de l'anarcosindicalisme barceloní a la duresa repressiva de Martínez Anido. L'acció la finançà Evarist Fàbregues Pàmies, important i acabalat empresari reusenc simpatitzant del moviment anarquista, el qual lliurà 5.000 pessetes per a les despeses. Joan Pey, Medí Martí Augé, Jaume el Pelao, Espinal i Joan García Oliver van ser membres d'una comissió que anà a Madrid a gestionar la creació d'un Comitè Cotoner que, juntament amb el govern de Dato, intervingués en el problema dels dèficits de les fàbriques tèxtils a causa dels elevats preus del cotó d'importació. La comissió fou tan sols un pretext per estudiar sobre el terreny les possibilitats de portar a terme l'acció i aplegar informació sobre els recorreguts diaris del cap de Govern, així com els edificis, les sortides i els carrers que serien l'escenari de l'atemptat planejat. García Oliver en dibuixà el croquis. El 20 de febrer de 1921, l'escamot anarquista que havia d'executar l'acció, va comprar per 5.100 pessetes una motocicleta Indian amb sidecar gris amb un motor de 7 cv matrícula 84-M-846 --que canviaren per M-410 per realitzar l'atemptat-- en una botiga del carrer Trafalgar de Barcelona i es va posar en contacte amb altres anarquistes a Madrid, on es va desplaçar per cometre l'acció, ciutat que desconeixien. De camí a Madrid, els activistes van tenir un accident a la Muela (Saragossa) del qual van sortir sans i estalvis, però la moto tingué una avaria que va ser reparada per Pere Mateu, mecànic de professió. Van rebre el suport de Veremundo Luis Díez (Luis Bataille Díaz), Ignacio Delgado Oroz i Mauro Bajatierra Morán --qui ja havia estat implicat en dos intents de magnicidi contra Alfons XIII-- per comprar les armes a Eibar i dur-les a Madrid; de José Miranda Lorenzo, qui els va allotjar a la capital de l'Estat; Tomás de la Llave López Laguna, per guardar la moto; i d'Adolfo Díaz Herráez i de Mauro Bajatierra per preparar la fugida. El 3 de març es va preparar un assaig, una vegada estudiats els recorreguts i comprovat que no duia escolta. A les 20.15 hores del 8 de març, des de la moto amb sidecar conduïda per Ramón Casanellas --Nicolau hi anava al seient posterior i Mateu al sidecar--, els tres anarquistes van disparar, al crit de «Visca l'anarquia!», més de vint trets --amb tres pistoles diferents: una Mauser, una Bergman i una Star, totes tres de calibre 7.65-- contra Dato, quan aquest passava amb el seu automòbil, un vehicle militar Hudson matrícula ARM-121, per la plaça de la Independencia del carrer d'Alcalá, en ple centre de Madrid, que venia del Congrés de Diputats. Va resultar mort el polític conservador i ferits el conductor Manuel Ros, sergent d'Enginyers, i l'ajudant Juan José Fernández Pascual. Pere Mateu es va quedar a Madrid i va ser capturat per la policia el 14 de març. Amb l'ajuda dels companys madrilenys, Lluís Nicolau Fort va fugir amb sa companya a Alemanya, però la policia teutona el va detenir a Berlín i el van extradir amb la condició que no fos executat --l'Estat alemany va rebre 850.000 marcs de recompensa que oferia el Senat espanyol--; Ramon Casanellas va fugir a Moscou (URSS), des d'on va escriure una carta inculpant-se dels fets i exculpant els seus companys que anaven a ser jutjats. Entre el 2 i el 9 d'octubre de 1923 Pere Mateu i Lluís Nicolau van ser jutjats i finalment condemnats a mort, però van rebre l'indult per Primo de Rivera i les penes van ser commutades per cadena perpètua. Tots dos foren amnistiats durant la II República espanyola en 1931.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca d'Alphonse-Charles Soulage (1 de març de 1894)

    Foto policíaca d'Alphonse-Charles Soulage (1 de març de 1894)

    - Alphonse-Charles Soulage: El 8 de març de 1863 neix a Lió (Arpitània) el fuster anarquista Ernest-Alphonse-Charles Soulage. Sos pares es deien Charles Soulage i Marie Perran. A començament dels anys 1890 va ser fitxat per la policia del departament del Sena com a «perillós». L'1 de març de 1894 va ser detingut, amb altres 27 companys en una gran agafada antianarquista, a casa seva, al número 22 del carrer Saint-Claude de París (França). En 1894 figura en el llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. Exiliat a Londres (Alemanya), posteriorment va ser detingut, en 1896, al carrer Turenne de París. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

    Alphonse-Charles Soulage (1863-?)

    ***

    Pasquale Luigi Mazzoleni

    Pasquale Luigi Mazzoleni

    - Pasquale Luigi Mazzoleni: El 8 de març de 1869 neix a Stezzano (Llombardia, Itàlia) el rellotger anarquista Pasquale Luigi Mazzoleni. Sos pares es deien Giovanni Rocco Mazzoleni i Angela Ronzoni. Era amic de l'advocat Federico Maironi, cap dels socialistes de Bèrgam (Llombardia, Itàlia) i posteriorment diputat. El 22 de novembre de 1898 el Ministeri de l'Interior va enviar una carta reservada i urgent al prefecte de Bèrgam on informava que en una carta segrestada a Errico Malatesta figuraven els nom de dos habitants d'aquesta ciutat, Pasquale Luigi Mazzoleni i Pietro Caleffi, sobre els quals demanava informació. Els dies 6, 14 i 20 d'abril de 1899 l'oficina de correus de Torí (Piemont, Itàlia) segrestà tres paquets postals dirigits al seu nom prevenients de Paterson (Nova Jersey, EUA) amb exemplars del periòdic anarquista La Questione Sociale. El 6 de juny de 1899 un inspector de la policia informà al jutge d'instrucció del Tribunal de Bèrgam que era «un apassionat de la lectura, especialment de llibres que tracten temes socials i de periòdics subversius, que sovint rep», però la població del barri de Colognola de Bèrgam, principalment «agrícola, tranquil·la i religiosa», no permet que Mazzoleni i Caleffi facin propaganda. Per tot això, va ser acusat de difondre escrits subversius al seu poble i als limítrofes, alhora que el Tribunal de Bèrgam li va obrir quatre processos arran d'una denúncia del procurador reial, que tingueren lloc els mesos de juny, juliol, agost i novembre de 1899, i instruïts basant-se en el material interceptat (cartes, postals, periòdics, gravats, etc.) al seu domicili. De tots aquests processos va ser absolt, ja que no va quedar provat el delicte de difusió de La Questione Sociale, donat que en realitat no existí cap delicte ja que els periòdics havien estat segrestats abans. El desembre de 1900 el seu nom apareix en els registres segrestats a la seu del periòdic anarquistaL'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia), fet que obligà a la prefectura de Bèrgam a continuar amb les seves investigacions per a relacionar-lo directament amb Errico Malatesta. Una nota de la prefectura de l'1 de març de 1904 diu que, segons alguns rumors, tenia la intenció de buscar refugi a l'estranger, però que finalment havia renunciat a tal propòsit. El juliol de 1926 es traslladà al barri de Redona de Bèrgam, on sempre havia treballat de rellotger. En aquesta època estava subscrit als periòdics L'Avanti i Quarto Stato, a més d'altres «publicacions subversives». El maig de 1927 es traslladà de bell nou a Bèrgam i en 1928 vivia de rendes com a propietari d'una casa, però, segons la policia de Bèrgam, no havia res a dir en contra seva. Durant els anys trenta es desinteressà per la política i a partir de juny de 1936 la seva salut no va ser bona i es va veure obligat a portar una vida retirada. L'1 d'agost de 1936 va ser esborrat de la llista dels subversius «per haver donat proves de penediment». Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

    ***

    Juan de Dios Filiberto

    Juan de Dios Filiberto

    - Juan de Dios Filiberto: El 8 de març de 1885 neix al número 200 del carrer Necochea del popular barri de La Boca de Buenos Aires (Argentina) el compositor, director d'orquestra, instrumentista (piano, guitarra, violí i harmònium) i anarcosindicalista Oscar Juan de Dios Filiberti Rubaglio, més conegut com Juan de Dios Filiberto. Fill de Juan Filiberti, Mascarilla, d'origen sicilià i propietari d'un local nocturn molt famós a l'època, va ser el major de vuit germans. De nin va començar a treballar en diversos oficis (enllustrador, calderer, confiter, venent loteria, paleta, estibador, carregador, mecànic...) i en 1904 va començar a treballar als tallers Navales Mihanovich fins 1910. La seva afició per la música el va portar a aprendre a tocar d'oïda l'harmònica i la guitarra --la primera que va tenir la va robar a un mariner anglès--, i en 1915 durant un viatge a Mendoza va compondre el seu primer tango (Guaymallén); anys després en va escriure més: Suelo argentino, Cura segura, De mi tierra, Se recomienda solo i La planchadorita. En 1923 assoleix popularitat amb El ramito i El besito i es consagra amb el popularíssim tango Caminito l'any següent. Entre la seva magnífica obra es troben tangos tan famosos com Malevaje o Quejas de bandoneón. Vinculat de sempre a grups anarquistes, va ser un dels organitzadors de les vagues de les drassanes en 1907. Va fundar una orquestra «Orfeón Los del Futuro» amb militants anarquistes. Va ser un gran admirador de l'escriptor Bonifacio Palacios Almafuerte. En 1933 crearia la Societat d'Autors Nacional per defensar els drets d'autor dels artistes i que després seria la Societat Argentina d'Autores i Compositors de Música (SADAIC). En 1932 va crear una nova modalitat orquestral, l'«Orquesta Porteña» i va dirigir infinitat d'orquestres populars, folklòriques i de cambra durant tota la seva vida. Juan de Dios Filiberto va morir l'11 de novembre de 1964 a ca seva, al carrer de Magallanes número 1.140, de Buenos Aires (Argentina). Carlos Gardel va enregistrar 16 tangos seus.

    ***

    Marie-Adèle Anciaux

    Marie-Adèle Anciaux

    - Marie-Adèle Anciaux: El 8 de març de 1887 neix a Prisches (Nord-Pas-de-Calais, França) la militant i pedagoga llibertària Marie-Adèle Anciaux, també coneguda com Mary Smiles. Companya d'Stephen Mac Say, va ensenyar entre 1906 i 1910 a «La Ruche», escola llibertària creada per Sébastien Faure. Juntament amb el seu company va lluitar en defensa dels animals en la Lliga contra la Vivisecció. Marie-Adèle Anciaux va morir el 9 de febrer de 1983 a Chartres (Centre, França), 11 anys després que el seu company.

    ***

    Necrològica de Vicent Monzó Cervera apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'11 d'octubre de 1981

    Necrològica de Vicent Monzó Cervera apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 d'octubre de 1981

    - Vicent Monzó Cervera: El 8 de març de 1901 neix a Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Vicent Monzó Cervera. Fill de pagesos, quan tenia dos mesos son pare morí i arran d'aquest fet sa família patí grans dificultats. En 1908 s'instal·là amb sa mare a França, on va créixer. Insubmís al servei militar espanyol, en 1923 ja militava en el moviment llibertari. Aquest mateix any, amb altres companys (Capelles, Gil, Ciurana, etc.) organitzà un grup artístic i de propaganda anarquista a Bedarius (Llenguadoc, Occitània). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 retornà a la Península. A partir del 2 d'abril de 1937 presidí al seu poble natal el Comitè Local i la col·lectivitat, a més de ser regidor de Cultura i Propaganda del Consell Municipal, organisme que passà a presidir a partir del juny d'aquell any. Amb Ramon Fonollosa, a primers de desembre d'aquell any, constituí a Cervera del Maestrat l'Agrupació Anarquista «Fecundidad», adscrita a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 10 d'abril de 1938, pressionat per la reacció comunista encapçalada per Enrique Líster Forján, fugí cap a Barcelona (Catalunya), on entrà a formar part de la col·lectivitat de Sant Boi (Baix Llobregat, Catalunya). Poc després, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus per Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir, Catalunya Nord) amb sa companya Manuela i son fill Afelio i, separat d'aquests, fou tancat al camp de concentració de Sant Cebrià. Després de la II Guerra Mundial, amb altres companys, organitzà la Federació Local d'Argelers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després agafà una masoveria a Sant Pèire dels Camps (Llenguadoc, Occitània) i en 1947 s'instal·là a Sant Laurenç de la Cabrerissa (Llenguadoc, Occitània), la Federació Local de la CNT de la qual representà en diversos plens interdepartamentals a Perpinyà. El setembre de 1959 es traslladà a Narbona, on ocupà la secretaria de la CNT un temps; després passà a residir a Cucçac d'Aude (Llenguadoc, Occitània). En els últims anys de sa vida patí hospitalitzacions a Narbona i a Montpeller. Vicent Monzó Cervera va morir el 22 d'agost de 1981 a Narbona (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després a Cucçac d'Aude.

    ***

    Manifestació d'objectors de consciència

    Manifestació d'objectors de consciència

    - Clément Fournier: El 8 de març de 1904 neix a París (França) el militant anarquista i pacifista francès Clément Fournier. Nascut en una família llibertària, militarà en la Unió Anarquista (UA), on arribarà a ser designat secretari en el congrés de París del 20 i 21 de maig de 1934. Com a pacifista va ser elegit en 1938 secretari de la secció de Sartrouville de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP). Després de la guerra, col·laborarà en el periòdic Ce qu'il faut dire (CQFD), de Louis Louvet, i pren part en la reconstrucció del moviment llibertari dins de la Federació Anarquista (FA), participant en la creació del Comitè de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) editant un butlletí. En 1957 serà nomenat tresorer de l'FA i assumirà també l'administració del Bulletin Interior de l'organització. Serà, amb André Prudhommeaux, delegat de l'FA al Congrés Anarquista Internacional de Londres entre el 25 de juliol i l'1 d'agost de 1958. Més tard serà nomenat secretari de Relacions Internacionals de l'FA. Entre 1966 i 1967 serà l'administrador del Bulletin Europeen des Jeunesses Anarchistes, publicat pel Comité de Liaison des Jeunesses Anarchistes (CLAJ). Va col·laborar amb Guy Malouvier en la preparació del Congrés Internacional Anarquista de Carrara (Itàlia) de setembre de 1968. Clément Fournier va morir el 2 de març de 1969 a l'hospital francomusulmà de Bobigny (Illa de França, França) i va donar el seu cos a la Facultat de Medicina parisenca.

    ***

    Dolors Prat abans de marxar a França (1940)

    Dolors Prat abans de marxar a França (1940)

    - Dolors Prat Coll:El 8 de març de 1905 neix a Ripoll (Ripollès, Catalunya) la militant anarcosindicalista Dolors Prat Coll. Nascuda en un família pobra molt creient, quedà òrfena de mare quan tenia set anys i fou enviada amb les monges, de les quals tindrà un penós record. Mestressa de casa als vuit anys, amb 15 començà a treballar en una fàbrica tèxtil de Ripoll i de seguida s'unirà a la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluitant de manera destacada en les vagues en pro de les vuit hores. Entre 1936 i 1939 fou secretària del Sindicat de la Indústria Tèxtil de Ripoll, on era coneguda, pel seu caràcter indomable, com La petita Montseny. Després de la desfeta, el gener de 1939 s'exilià amb tota sa família a França, on foren tancats al camp de Magnac-Laval. El febrer de 1940 fou repatriada a la Península, però travessà clandestinament els Pirineus per Prats de Molló el 15 de maig de 1940. Després de treballar en una pedrera de Prades, s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc continuant la seva tasca sindicalista en la federació local de la CNT com a secretària i en Solidaritat Internacional Anarquista (SIA). Amb 91 anys es manifestà a Tolosa en defensa dels immigrants indocumentats. Dolors Prat Coll va morir el 12 de setembre de 2001 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). La podem veure en el film de Lisa Berger i de Carol Mazer De toda la vida (1986) i en la pel·lícula Camino de libertad (1997, amb versions francesa i anglesa) de Lisa Berger; també sortí en el documental Vivir la utopía (1997) de Juan Gamero. Son fill Progreso Marín li ha consagrat una biografia Dolores: une vie pour la liberté (2002), que fou traduïda al català en 2007 sota el títol La Dolors. Una vida per la llibertat. Des de 1996 cada any un grup de gent (caminodelibertad.com) realitza el mateix recorregut entre Ripoll i Prats de Molló que va fer Dolors per recordar la gesta.

    Dolors Prat Coll (1905-2001)

    ***

    Britta Gröndahl fotografiada per Tommy Nilsson (maig de 1994)

    Britta Gröndahl fotografiada per Tommy Nilsson (maig de 1994)

    - Britta Gröndahl: El 8 de març de 1914 neix a Eskilstuna (Södermanland, Suècia) l'escriptora i traductora anarcosindicalista Britta Maartman, més coneguda com Britta Gröndahl, amb el llinatge del seu marit. Filla d'una família burgesa, son pare era un comptable militant conservador. Després de graduar-se en 1931 d'humanitats, continuà els estudis de llengua i de literatura i acabà llicenciant-se; encara que també s'interessà per la història i la sociologia, no pogué fer els estudis acadèmics d'aquestes disciplines perquè no estava ben vist per a una dona. La música va ser una de les seves grans passions i en 1949 es casà amb el cel·lista Gustav Gröndahl, a qui ajudà en l'únic llibre que va escriure (60år med cellon). S'afilià a la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i fou una de les organitzadores del Sindicat de Treballadores del Servei Domèstic. A partir de 1952 col·laborà amb el periòdic Arbetaren de la SAC, encarregant-se posteriorment de la secció feminista. Des de 1953 participà en les activitats de la Syndikalistiska Kvinno-förbundet (SKF, Lliga de Dones Sindicalistes). Com a membre de Secretariat Internacional i del Comitè Internacional de la SAC realitzà diversos viatges per Europa, especialment a Espanya i a França. El maig de 1967 prengué part en una reunió clandestina del sector cincpuntista que se celebrà a Madrid. El «Maig del 68» l'agafà a París i participà en la revolta estudiantil, en les vagues i en les ocupacions de fàbriques. Durant la tardor de 1968 va ser nomenada en un congrés primera secretària internacional de la SAC. L'agost de 1974 assistí a la Conferència Anual de Narbona, organitzada pel grup dissident de la Confederació Nacional del Treball (CNT) editor de la revista Frente Libertario. Durant un viatge la tardor de 1975 a Portugal pogué analitzar les conseqüències de la «Revolució dels Clavells» de l'any anterior de la mà de Ligia de Oliveira. En aquests anys fou el principal enllaç entre els moviments llibertaris suec, espanyol --mantingué molta relació amb destacats militants, com ara Joan García Oliver, Diego Abad de Santillán, Felix Carrasquer, Sara Guillén i Cipriano Mera, entre d'altres-- i portuguès, i casa seva es convertí en un lloc d'aixopluc de refugiats espanyols, francesos i italians. Mantingué una estreta amistat amb els anarquistes Helmut Rüdiger, Elly Götze i Ann-Mari i Stig Dagerman. A finals dels anys setanta creà una llibreria anarquista a Estocolm lligada a la SAC, on, a més de la venda de llibres, s'organitzaren conferències, cursos i tota mena d'activitats. També participà en la Liberala Ungdomsförbundet (LUF, Joventut Liberal) i en el seu òrgan d'expressió Frihetlig Socialistisk Tidskrift (FST). Ha escrit un gran nombre d'obres i articles referents als moviments anarquistes suec i espanyol, així com de teoria política i biografies. Es guanyà la vida com a professora de francès en secundària, com a editora de la casa Focus i com a traductora, especialment del francès, i entre els seus treballs més reconeguts està la seva traducció de la Histoire de la sexualité de Michel Foucault i d'obres de Marie Cardinal i Claire Bretécher. Entre les seves obres destaquen Den andra kvinnan (1945, amb Willy Corsari), Syndikalism och demokrati (1970), Här talar syndikalisterna (1973), Parti eller fackförening?Förhållandet mellan arbetarrörelsens två armar, belyst av den franska syndikalismens historia (1975), Folkmaktensår--veckorna före slutet. Rapporter om folkmakten i Portugal november 1975 och en historik över den portugisiska fackföreningsrörelsen (1872-1975) (1976), De ideologisk motsättningarna i den spanska syndikalismen (1910-1936) (1981), Herre i eget hus - om självförvaltning i Spanien och Portugal (1982), Frihetlig kommunism i praktiken. Experiment i självförvaltning i Spanien (1936-1939) (1986), Pierre-Joseph Proudhon: socialist, anarkist, federalist (1988) i Äventyrens år (1994), entre d'altres. Britta Gröndahl va morir el 18 de novembre de 2002 a Estocolm (Suècia), deixant tres filles (Bille, Ulla i Kajsa).

    Britta Gröndahl (1914-2002)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Alex Sadier (Ginebra, 1887)

    Alex Sadier (Ginebra, 1887)

    - Jules Alexandre Sadier: El 8 de març de 1936 mor a Buenos Aires (Argentina) el militant i propagandista anarquista i antimilitarista francoargentí Jules Alexandre Sadier, Alex. Havia nascut el 7 de juny de 1862 a Arquian, a prop de Cosne-Cours-sur-Loire (Borgonya, França). Insubmís al servei militar, es refugia a Suïssa, on trobarà Kropotkin a Ginebra i esdevé un actiu militant anarquista. En 1887 es trasllada a Bèlgica, on naixerà son fill Gilbert, peròés empresonat a Lieja abans de ser expulsat. Aleshores marxa a Londres, des d'on embarcarà a l'Argentina el 1889. A Buenos Aires comença a treballar a la Llibreria Internacional d'Émile Piette, que més endavant serà seva, convertint-se en punt de reunió de les forces progressistes. De 1890 a 1897 col·labora en el periòdic anarquista El Perseguido. El 23 de gener de 1893, a Buenos Aires, apareix el primer número del setmanari anarquista en llengua francesa La Liberté, del qual seran cofundadors Émile Piette i Pierre Quiroule, pseudònim d'Alexandre Falconnet, anarquista francès refugiat a l'Argentina que esdevindrà novel·lista utopista --La ruta de la anarquía (1912), La Ciudad anarquista americana (1914). L'anarquista Auguste Vaillant també serà col·laborador de La Liberté. Sadier informarà epistolarment Max Nettlau i Jean Grave sobre els progressos del moviment anarquista argentí i ajudarà financerament les publicacions llibertàries (La Révolte, Les Temps Nouveaux...). En 1910 marxa a França i, després de nombroses aventures, fixarà la seva residència a Niça en 1927. Aleshores col·laborarà en L'Emancipateur, en La Voix Libertaire, en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot, i participa en el Grup d'Estudis Socials de Niça animat per la parella Yvonne i Jean Lhuillier. Químic amateur, inventarà una recepta de coloració alimentària a base de curcuma. En novembre de 1935, malalt d'un càncer gàstric, torna a ca son fill a Buenos Aires (Argentina), on morirà. Sa companya, Carolina Kincler, li sobreviurà tres anys i morirà d'un càncer de còlon. Entre les seves obres podem destacar Un Congrès dit anarchiste (1922), À mes camarades (1922), Patriotisme capitaliste (1932) i Dans l'internationale anarchiste (1932). La seva documentació sobre el moviment anarquista argentí es troba dipositada als arxius del Social Museum de la Universitat d'Amsterdam.

    ***

    Anagrama del Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación

    Anagrama del Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación

    - Antonio Abad Donoso: El 8 de març de 1960 és garrotat a la presó de Carabanchel (Madrid, Espanya) l'anarquista i resistent antifranquista Antonio Abad Donoso. Havia nascut cap al 1936. Juntament amb el seu cosí Santiago Martínez Donoso i amb José Ramón Pérez Jurado i JustinianoÁlvarez Montero van formar un grup del  Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación (DRIL). L'escamot va cometre el 17 i el 18 de febrer de 1960 diversos atemptats amb bomba a Madrid, un dels quals va ser contra el local de Falange al carrer Toledo; l'explosió prematura de la bomba va matar el militant José Ramón Pérez Jurado. La policia va descobrir una gran quantitat d'explosius al domicili del responsable del DRIL, Santiago Martínez Donaso, al carrer madrileny d'Eduardo Marquina, on es preparaven les bombes. Detingut Antonio Abad, va ser jutjat el mateix febrer per «delictes de terrorisme», condemnat el 2 de març --Justiniano Álvarez Montero serà condemnat a cadena perpetua-- i executat pel botxí Antonio López Sierra, el mateix que donarà mort en 1963 a Francisco Granado Gata i a Joaquín Delgado Martínez, i en 1974 a Salvador Puig i Antich. L'execució d'Abad Donoso provocarà una forta reacció internacional contra el règim de Franco.

    ***

    José Rueda Duarte, Antonio Machuca Ortiz y Antonio Toro Aguilar amb altres dos companys en l'exili

    José Rueda Duarte, Antonio Machuca Ortiz y Antonio Toro Aguilar amb altres dos companys en l'exili

    - José Rueda Duarte: El 8 de març de 1997 mor a Chatou (Illa de França, França) l'anarcosindicalista José Rueda Duarte, conegut com Gorrión. Havia nascut el 8 de juny de 1912 a Marbella (Màlaga, Andalusia, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Marbella, es guanyava la vida com a agricultor. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 ajudà a la instauració del comunisme llibertari al seu poble, però amb l'ocupació d'aquest per les tropes franquistes hagué de fugir. Entre 1937 i 1938 formà part del grup de resistència antifranquista creat al voltant del militant confederal Antonio Machuca Ortiz, i on també formaven part Antonio Salas Urda (Ubillo) i José Sánchez Infante, que operava a la Sierra Blanca, entre les localitats de Camoján i Nagüeles de Marbella, i que tenia com a base operativa la mina de plom de Buenavista a Marbella. L'abril de 1938 la Guàrdia Civil atacà aquesta base i resultà mort José Sánchez Infante (Cañavera); ell, però, aconseguí fugir i amagar-se, amb Joaquín Gil Fernández (Palmero) i Antonio Machuca Ortiz, en una cabana de la zona d'Ojén (Màlaga, Andalusia, Espanya). El maig de 1938 participà en els últims enfrontaments amb els falangistes de la regió. El 6 de juliol de 1939 formà part del grup de 17 exguerrillers o exsoldats republicans que escaparen nadant des de les costes de La Atunara, barri de La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya), i pogueren arribar a Gibraltar –un d'ells morí ofegat quan intentava salvar les quatre milles que uneixen els dos punts i un altre morí al poc temps d'arribar a causa de l'esforç físic. Després d'un temps tancat en una presó militar d'El Penyal de Gibraltar, emigrà al Marroc, on continuà militant en la CNT de l'exili. Finalment pogué passar a França, on milità en la CNT fins a la seva mort.

    ***

    Álvaro Ponce de León García

    Álvaro Ponce de León García

    - Álvaro Ponce de León García: El 8 de març de 1999 mor a Alacant (Alacantí, País Valencià) l'anarcosindicalista Álvaro Ponce de León García. Havia nascut en 1914 a Alacant (Alacantí, País Valencià). Tipògraf de professió, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf feixista, pogué embarcà a Alacant cap a Orà (Algèria) i en arribar va ser tancat al camp de concentració de Morand. Quan esclatà la II Guerra Mundial sortí del camp i fou enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina en la construcció del ferrocarril subsaharià. En 1988 figurava com a tresorer de la Federació Local de l'Alacant de la CNT. A partir de 1992 va ser secretari i organitzador de la redacció de la revista llibertària Siembra. Testimonis orals seus es troben conservats a la Fonoteca de l'Arxiu de la Memòria de la Fundació Salvador Seguí (FSS).

    ***

    Antoni Turón Turón

    Antoni Turón Turón

    - Antonio Turón Turón: El 8 de març de 2003 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Antonio Turón Turón. Havia nascut el 17 de gener de 1920 a Híjar (Terol, Aragó, Espanya). Amb sa família es traslladà d'infant a Barcelona (Catalunya). Quan tenia 13 anys començà a treballar de laminador a la foneria de Can Girona del Poble Nou, on també feia feina son pare, i s'afilià poc després al Sindicat del Metall (secció Poble Nou) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys trenta fou membre del grup anarquista del bar La Paz de Sant Adrià de Besòs i de les Joventuts Llibertàries del Poble Nou. El juliol de 1936, al costat del grup «Los Solidarios», va combatre els aixecats feixistes a les casernes dels Docks i de Lepanto; durant els dies següents va enfrontar-se als franctiradors i participà en l'avituallament i en les oficines d'afiliació de la Columna Durruti i de la d'Ortiz. En 1937 lluità al front d'Aragó (Casp i Belchite) i, quan aquestes línies caigueren, en la 24 Divisió als Pirineus lleidatans. Amb el triomf feixista, passà amb les restes de la 24 Divisió els Pirineus per Lleida i fou a parar a diversos camps de concentració i companyies de treballadors (La Guingueta d'Ix, Montlluís, Vernet, Setfonts i Gueugnon). Fugí dels camps de concentració i, després d'un temps treballant el camp i el bosc i fent carbó per sobreviure, amb Francisco Piqueras Cisuelo passà a l'Espanya franquista. Detingut per la Guàrdia Civil a Camprodon, fou tancat en diverses presons i camps disciplinaris i de treball (Figueres, Reus, Madrid, Camp de Gibraltar, excavació d'Empúries, L'Escala). Després va ser obligat a fer el servei militar a Mallorca fins al juny de 1945. Un cop lliure, es passà a la lluita clandestina a Barcelona i formà part de les Joventuts Llibertàries i del grup editor de Ruta, alhora que treballava de venedor tèxtil i feia de correu clandestí. Posteriorment fou administratiu a l'Institut Nacional de Previsió. El gener de 1947 va ser detingut per la policia i a la comissaria de la Via Laietana rebé una brutal pallissa a mans dels esbirros del cap de la Brigada Políticosocial de Barcelona Eduardo Quintela Bóveda. Jutjat, va ser condemnat a 30 anys de presó, però a causa de les irregularitats del consell de guerra la pena va ser reduïda a 20 anys en la revisió. Gràcies a les reduccions per treball, aconseguí la llibertat després d'estar tancat 11 anys en nombroses presons (model de Barcelona, Bilbao, Logronyo, penal del Dueso, etc.). En 1958 va sortir en llibertat condicional i s'establí a Madrid i després a Barcelona. A la capital catalana ajudà José Navarro Muñoz, amb qui havia estat tancat a El Dueso, i formà part del Comitè Nacional clandestí, amb Ismael Rodríguez Ajax com a secretari general, fins a la seva detenció l'octubre de 1961 a Barcelona; acusat de propaganda il·lícita, fou tancat un any a la presó. Més tard, fins a la seva jubilació en 1985, va treballar en la Seguretat Social. Participà en l'estratègia cincpuntista i en 1966 fou membre de la Comissió Provincial de Barcelona encarregada de coordinar la presència confederal en les eleccions del«Sindicat Vertical». En 1976 prengué part en l'Assemblea de Sants, inici de la reconstrucció definitiva de la CNT després del franquisme. Durant els anys següents va ser promotor de diverses activitats culturals llibertàries, com ara l'associació «Ecologia, Cultura, Art» (ECA), l'Associació Cultural i Ecologista Natura (ACEN) o el Centre de Documentació Històrico-Social / Ateneu Enciclopèdic Popular (CDHS-AEP) de Barcelona, entitat de la qual va ser secretari en 1986 i membre de la seva Junta Directiva durant els anys noranta. En 1997 participà en el documental Vivir la utopía de Juan Gamero i el seu testimoni va ser recollit per Gabriel Pernau i José Luís Martín Ramos en el llibre Les veus de la presó (2003). Trobem articles seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Boletín Bibliográfico, Cenit, Ideas-Orto,Noticiari, Quaderns, etc. Antonio Turón va morir el 8 de març de 2003 a Barcelona (Catalunya) i llegà el seu cos a la Facultat de Medicina.

    Antonio Turón Turón (1920-2003)

    ***

    Libertario Gelabert Mayol

    Libertario Gelabert Mayol

    - Libertario Gelabert Mayol: El 8 de març de 2011 mor a Palma (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista Libertario Gelabert Mayol, conegut com Tàrio. Havia nascut l'11 de febrer de 1933 a Palma (Mallorca, Illes Balears). Son pare, Joan Gelabert Vallori (Pinyol), va ser un obrer del vidre de Casa Llofriu del barri de Santa Catalina de Palma i un destacat militant del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); sa mare es deia Maria del Carme Mayol Cerdà i era profundament catòlica. Tingué tres germans: Antoni, Aurora i Galileo. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, son pare aconseguí fugir a Barcelona (Catalunya) via Cabrera. Després de la Guerra Civil, son pare va ser detingut i empresonat a Maó (Menorca, Illes Balears), on restà fins a 1943. En aquesta època, les autoritats franquistes el van obligar a canviar-se el nom pel de Juan i son germà Galileu pel de Jaime. De jove, amb son germà Antoni, ajudà son pare en la distribució de propaganda i premsa llibertàries clandestines, qui va ser detingut i empresonat en diverses ocasions. Quan tenia 14 anys abandonà els estudis per ajudar sa família i es posà a fer feina en un taller de fusteria regentat per un antic militant de les Joventuts Llibertàries. Després treballà en diferents feines, sobre tot en l'artesania en fusta. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en la reorganització de la CNT a l'illa i fou membre de l'associació per a la recuperació de la memòria històrica«Memòria de Mallorca», fent conferències pels instituts d'ensenyament de l'illa. En 2009 ell i son germà Galileo recuperaren oficialment els seus noms originaris. Libertario Gelabert Mayol va morir a conseqüència d'un càncer el 8 de març de 2011 a Palma (Mallorca, Illes Balears). Deixà inèdites unes memòries.

    Libertario Gelabert Mayol (1933-2011)

    Joan Gelabert Vallori (1899-1950)

    Ateneu Llibertari Estel Negre

    Actualització: 08-03-17


    0 0

    Adhesió de l´escriptor Miquel López Crespí al Manifest “Amb vosaltres” Suport a Junts pel Sí des de la resta dels Països Catalans


    Dos ex-presidents de la Generalitat Valenciana i el Govern Balear, entre els signants


    Dijous 24.09.2015 06:00

    Trenta-cinc personalitats de la resta dels Països Catalans han fet públic el manifest ‘Amb vosaltres’, en què expressen el suport a Junts pel Sí i el procés d’independència.

    El text l’encapçala Joan Francesc Mira i entre els signants es destaquen dos ex-presidents: Josep Lluís Albinyana, de la Generalitat Valenciana, i Cristòfol Soler, del govern balear. També el signen polítics com ara Pere Sampol o Damià Pons, tots dos ex-consellers balears, i l’ex-batlle de Perpinyà Jean Paul Alduy. Amb tot, el nombre de signatures més alt prové del món de la cultura, amb noms destacats del País Valencià, les Illes, Catalunya Nord i Andorra.

    Heus ací el text del manifest i la llista completa de signants:

    «Diumenge vinent els ciutadans de Catalunya són cridats a les urnes per decidir el seu futur polític, en unes eleccions transcendentals que seran llegides sense cap dubte en clau plebiscitària. Però som també molts els ciutadans del conjunt dels territoris de parla catalana, d’aquests països catalans de llengua i de cultura, que tot i no ser cridats a les urnes també tenim la sensació o la certesa que aquest diumenge es decidiran coses importants que ens afecten, i davant de les quals no podem ser ni som indiferents, sinó que ens sentim implicats i solidaris. No som cridats a votar, però ens importa i ens afecta allò que es voti.

    Una Catalunya amb més capacitat de decidir i més recursos, compromesa amb la seva pròpia pluralitat interna, però també amb la llengua i la cultura que comparteix amb els nostres territoris, farà que aquesta cultura compartida sigui més forta i més viva.

    Molts de nosaltres ja ens hem manifestat davant d’aquestes eleccions com a ciutadans, com a persones amb una o altra visió del món, com a professionals o com a persones vinculades al món de la cultura. Ara ens agradaria fer-ho des d’un punt de vista plural però compartit: el de ciutadans d’aquests països de parla catalana, que es juguen una part del seu futur cultural i nacional en les eleccions catalanes, però no hi estan directament convocats.

    Des d’aquesta perspectiva, estem convençuts que l’enfortiment de les eines que pugui tenir Catalunya per defensar, vitalitzar i projectar a l’exterior la cultura compartida aniran a favor, fins i tot a curt termini, de les expressions culturals dels nostres territoris. Una Catalunya amb més capacitat de decidir i més recursos, compromesa amb la seva pròpia pluralitat interna, però també amb la llengua i la cultura que comparteix amb els nostres territoris, farà que aquesta cultura compartida sigui més forta i més viva. I una Catalunya també amb els recursos polítics i econòmics que li permetin preservar millor la seva personalitat nacional i el benestar dels seus ciutadans tindrà, a mitjà termini, un efecte positiu sobre la consciència i l’autoestima dels nostres territoris. Finalment, com a demòcrates, només podem veure amb simpatia l’expressió democràtica i pacífica, constructiva, del projecte polític i nacional. Per simple radicalitat democràtica, estaríem al costat de la voluntat dels catalans de decidir el seu futur a les urnes.

    Creiem per tant positiu, també per a nosaltres, que Catalunya avanci en la seva capacitat de decidir políticament i econòmicament sobre el seu futur i que ho faci amb un compromís ferm amb la llengua i la cultura compartida. Però demanem també a aquesta Catalunya, a les seves forces polítiques i socials i a les institucions que surtin de les eleccions, que tinguin presents les seves responsabilitats sobre tota aquesta llengua, que tinguin present el paper que hi juguen tots els territoris. I que ho facin sense paternalisme, amb respecte per les dinàmiques i les sensibilitats polítiques i culturals de tots nosaltres, amb respecte pels nostres pobles i per les seves mirades pròpies al món. Però que ho facin. Que hi hagi ponts, que ningú s’aïlli, però que ningú es posi per damunt de ningú.

    Demanem també a aquesta Catalunya, a les seves forces polítiques i socials i a les institucions que surtin de les eleccions, que tinguin presents les seves responsabilitats sobre tota aquesta llengua.

    Creiem que aquesta triple sensibilitat —aposta per avançar, compromís amb la llengua compartida, respecte per tothom— ha estat assumida molt especialment i confiem que serà duta a la pràctica per les diverses sensibilitats del catalanisme que han decidit confluir en la candidatura de Junts pel Sí. És per això que veiem amb simpatia i solidaritat les propostes per a Catalunya d’aquesta candidatura, i els donem suport des dels nostres territoris diversos, des de les nostres sensibilitats diverses, però units en l’objectiu de la força i la vitalitat de la cultura compartida, l’autoestima per allò que som cadascun de nosaltres i la confiança en el futur. Cadascú des del seu lloc, el lloc que vulgui i el que triï, estem al vostre costat.

    —Josep Lluís Albinyana. Jurista. Va ser president del Consell Preautonòmic del País Valencià.

    —Jean-Paul Alduy. Va ser batlle de Perpinyà. Catalunya Nord.

    —Vicent Alonso. Escriptor i traductor. País Valencià.

    —Sebastià Alzamora. Escriptor. Mallorca.

    —Manuel Baixauli. Escriptor. País Valencià.

    —Joan Daniel Bezsonoff. Escriptor. Catalunya Nord.

    —Gabriel Bibiloni. Lingüista. Mallorca.

    —Eliseu Climent. Fundador d’Acció Cultural del País Valencià.

    —Guillem Frontera. Escriptor. Mallorca.

    —Antoni Furió. Historiador. País Valencià.

    —Joan Garí. Escriptor. País Valencià.

    —Toni Gomila. Actor. Mallorca.

    —Gabriel Janer Manila. Escriptor. Mallorca.

    —Maria de la Pau Janer. Escriptora. Mallorca.

    —Alfons Llorenç. Escriptor i periodista. País Valencià.

    —Joan Lluís Lluís. Escriptor. Catalunya Nord.

    —Tomeu Martí i Florit. President del Grup Blanquerna. Mallorca.

    —Jaume Mateu. President de l’Obra Cultural Balear. Mallorca.

    —Joan Melià. Sociolingüista. Mallorca.

    —Joan Francesc Mira. Escriptor. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. País Valencià.

    —Joan Miralles i Montserrat. Filòleg. Mallorca.

    —Antoni Miró. Pintor i escultor. País Valencià.

    —Manolo Molins. Dramaturg. País Valencià.

    —Gustau Muñoz. Assagista. País Valencià.

    —Vicent Olmos. Historiador i editor. País Valencià.

    —Josep Piera. Poeta. País Valencià.

    —Damià Pons. Escriptor. Va ser Conseller d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears.

    —Ponç Pons. Poeta, narrador i crític literari. Menorca.

    —Iñaki Rubio. Escriptor. Andorra.

    —Fina Salord. Historiadora de la cultura. Menorca.

    —Pere Sampol. Va ser conseller d’Economia del Govern de les Illes Balears.

    —Sebastià Serra Busquets. Historiador. Mallorca.

    —Cristòfol Soler. Va ser president del Govern de les Illes Balears.

    —Vicent Torrent. Cantant del grup Al Tall. País Valencià.

    —Pau Viciano. Historiador. País Valencià.

    —Albert Villaró. Escriptor. Andorra.» VilaWeb

    Nota: També s´hi adhereix l´escriptor Miquel López Crespí


    Adhesió de l´escriptor Miquel López Crespí a la candidatura Junts pel SÍ

    En defensa de la Independència de Catalunya!


    Junts pel Sí és la candidatura de la societat civil, amb el recolzament de Convergència Democràtica de Catalunya i Esquerra Republicana, per guanyar les eleccions plebiscitàries del 27S i així construir un nou país que millori la vida de les persones.

    Volem assolir la plena sobirania. Disposar de les eines dels estats per posar-les al servei de tots els ciutadans i fer un projecte compartit de canvi i de millora social, econòmica i cultural per a tothom, especialment per donar resposta a les necessitats diàries, urgents i reals dels més desfavorits. La finalitat del procés de construcció d’un nou país independent és, doncs, la capacitat de donar respostes, crear oportunitats i proporcionar eines al servei de la llibertat, el benestar i l’ocupació de les persones.

    Des de la diversitat i la pluralitat que millor representa el país, Junts Pel Sí es presenta amb un projecte comú per aconseguir una majoria que permeti dur a Catalunya a l’exercici de la plena sobirania com a Estat.

    Si el 27 de setembre aconseguim una majoria clara i àmplia al Parlament de Catalunya començarem l’última etapa del procés per aconseguir la plena sobirania. La candidatura de Junts Pel Sí vol construir un país nou perquè les futures generacions puguin gaudir d’un futur millor i més just.

    ENHORABONA,Miquel López Crespí

    Ja ets candidat/a pel Sí La teva inscripció s’ha completat. L’enllaç a la pàgina amb la teva informació és aquesta:

    https://juntspelsi.cat/candidats/pagina/1098522?locale=ca


    0 0

    [09/03] Manifestació a París - Victòria de Mera - Rose - Tresca - Delorme - Tommasini - Jullien - Guillén - Fontserè - Alonso - Ginestet - Marcos - Barba - Moreau - Garrigós - Mancuso - Vicente Castells

    Anarcoefemèrides del 9 de març

    Esdeveniments

    Louise Michel: "El Pa o la Mort" (1883)

    Louise Michel: El Pa o la Mort (1883)

    - Manifestació de desocupats: El 9 de març de 1883 a París (França) una gran manifestació de més de 600 desocupats --des de l'esplanada dels Invàlids a la plaça Maubert on és dispersada per la policia-- que demanen pa, assalta tres fleques del recorregut i s'enfronta a les forces de l'ordre al crit de «Pa, treball o plom». Hi participen Louise Michel, amb un mocador negre fermat al pal d'una granera, i Émile Pouget, instigador de la manifestació; aquest darrerés detingut i Michel, tot i que de tot d'una pogué escapar, ho fou setmanes després. Acusats d'«incitació al pillatge»; Pouget serà condemnat a vuit anys de presó i Michel a sis. Hi ha autors que pensen que en aquesta manifestació va ser la primera vegada que es va fer servir la bandera negra en comptes de la bandera roja, tradicional en el moviment anarquista.

    Manifestació de desocupats (París, 9 de març de 1883)

    ***

    Cipriano Mera, cap de la 70a Brigada, fotografiat per Albero y Segovia

    Cipriano Mera, cap de la 70a Brigada, fotografiat per Albero y Segovia

    - Victòria de Cipriano Mera: El 9 de març de 1939 a Madrid (Espanya) l'anarquista Cipriano Mera, tinent coronel del IV Cos d'Exèrcit del Centre de la II República espanyola, derrota les tropes comunistes colpistes que assetgen el Consell Nacional de Defensa. Aquest consell va ser creat a iniciativa dels partits polítics i dels sindicats, en resposta al Decret de 3 de març de 1939 que consagrava tots els posts de comandament militars a l'hegemonia del Partit Comunista d'Espanya (PCE), per negociar la fi de la guerra amb garanties per als antifeixistes. Durant una setmana els comunistes a Madrid combateren amb uns 30.000 soldats, que venien automàticament en gran part del front que, en teoria, havien de vigilar, mentre en altres zones encara republicanes les unitats comunistes no es movien en absolut. El mateix 9 de març els comunistes aixecats a Madrid publicaren un número de Mundo Obrero amb una nota oficial del coronel Lluís Barceló Jover, que havia fet promesa de lleialtat al Consell Nacional de Defensa, però que finalment s'havia autoproclamat «Cap accidental de l'Exèrcit del Centre», en la qual es parlava de la defensa de la legalitat afirmant que el govern de Juan Negrín encara restava a Espanya: «Manca a la veritat qui digui el contrari», deia la capçalera. En realitat, Negrín havia fugit a França el 8 de febrer. La lluita entre les forces comunistes i llibertàries va ser dura, però hagué presos i ostatges recíprocs que, en certa mesura, frenaren elsànims. Hagué treves i represes dels combats. La xifra total de baixes és difícil de quantificar, però com a mínim un milenar entre morts i ferits.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Seu de la CGT-U al carrer Grange aux Belles de París (1922)

    Seu de la CGT-U al carrer Grange aux Belles de París (1922)

    - François Rose:El 9 de març de 1879 neix a Armentières (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i sindicalista Carloman François Rose. Pintor d'edificis, pren part en la redacció del setmanari anarquista d'Amiens Germinal i va vendre Le Libertaire pels carrers molts anys. Militant sindical de la Confederació General del Treball (CGT), després de la Gran Guerra, serà durant el període de reconstrucció de la postguerra el delegat regional de la Construcció. Entusiasmat per la revolució bolxevic, es va acostar als comunistes, però sense adherir-se al Partit. Entre 1920 i 1921 prendrà part en la campanya en favor de l'alliberament dels amotinats del Mar Negre. En 1921 es produeix l'escissió sindical en la CGT i sorgeix una nova Confederació General del Treball Unificada (CGT-U) que reagruparà els elements comunistes i anarquistes, i en 1922 Rose en serà el secretari de la Unió Departamental. François Rose va morir el 3 de gener de 1961 a París (França).

    ***

    Carlo Tresca

    Carlo Tresca

    - Carlo Tresca: El 9 de març de 1879 neix a Sulmona (Abruços, Itàlia) el periodista i, d'antuvi socialista i després, propagandista anarquista i anarcosindicalista Carlo Tresca, que va fer servir el pseudònim de Renato Morgante. Sos pares es deien Filippo Tresca i Filomena Fasciani. A causa de la mala situació econòmica de sa família, s'hagué de conformar amb assistir l'Institut Tècnic sense aconseguir la titulació. Quan la insurrecció de Creta (1897-1898) contra el domini otomà, sembla que intentà unir-se com a partisà de la «Legió Cipriani» o amb els voluntaris de Ricciotti Garibaldi, però no ho va aconseguir a causa de la seva minoria d'edat. En 1900 organitzà amb èxit la manifestació del Primer de Maig a la seva ciutat. El trasllat per càstig a Sulmona d'alguns membres destacats del personal ferroviari, maquinistes sobretot, a la zona central dels Abruços, va fer que el juliol de 1900 es creés el Sindicat de Conductors de Locomotores (SCL), fet que va ser aprofitat pel jove Tresca per entrar en contacte amb les idees socialistes. S'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), desenvolupà una intensa propaganda entre els joves obrers i prengué part en manifestacions públiques. El juny de 1902 va ser detingut per primera vegada i va ser condemnat per primer cop a tres mesos de presó per «crits sediciosos» durant una desfilada monàrquica. Com a col·laborador d'Il Germe, periòdic socialista sortit el 1901 a Sulmona, destacà per la vehemència dels seus articles i pel to polèmic i d'enfrontament contra les autoritats, el clergat, els notables locals i la Camorra, aconseguint amb això una nova condemna el novembre de 1902 i una més de 70 dies de presó en la primavera de 1903. En aquesta època fou secretari de l'SCL, estretament lligat a la Mútua de Maquinistes i Fogoners de Milà (Llombardia, Itàlia). El 20 de setembre de 1903 es casà amb Helga Guerra. L'octubre de 1903 assumí la gerència d'Il Germe i la publicació d'articles que van ser denunciats per difamació per alguns notables del poble li portaren, tot i la defensa de l'advocat Enrico Ferri, a patir dures condemnes, com ara una de dos anys i mig i altra de 17 mesos de reclusió. A conseqüència d'aquesta repressió, decidí emigrar als Estats Units, on residia son germà Ettore Tresca, però la seva esposa decidí restar a Itàlia. Els diners per al viatge van sortir dels lectors italians d'Il Germe residents a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) que crearen el «Circolo Risveglio Giovenile Italiano» (Cercle Despertar Juvenil Italià) per a recaptar fons per a facilitar l'exili dels perseguits a Amèrica. Viatjà als EUA, via Lugano (Ticino, Suïssa), on conegué Benito Mussolini, aleshores socialista d'extrema esquerra, antimilitarista i desertor, i Le Havre (Alta Normandia, França), i el 26 de juliol de 1904 desembarcà al port de Nova York (Nova York, EUA). S'establí a Filadèlfia, on s'afilià a la Federació Socialista Italiana (FSI), fundada en 1902 per Giacinto Menotti Serrati, i dividida per la polèmica entre els membres dels dos partits socialistes –el Socialist Labor Party (SLP, Partit Socialista Laborista) d'Amèrica i el Socialist Party of America (SPA, Partit Socialista d'Amèrica)– i els treballadors que es mantenien neutrals a les dues tendències. El setembre de 1904 assumí la direcció d'Il Proletario, òrgan oficial de l'FSI, que deixà de publicar-se a Nova York i reprengué l'edició a Filadèlfia. Després de distingir-se en diverses activitats anticlericals, a començament de 1905 jugà un paper important en la vaga dels obrers de la fàbrica de barrets John B. Stanton Co. Amb el naixement, en 1905, del sindicat Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), cada vegada més convençut de la necessitat de l'ús de l'acció directa anarcosindicalista, acostà les seves posicions al pensament anarquista i el juny de 1906 abandonà l'FSI i la direcció d'Il Proletario i, després de passar un temps per La Voce del Popolo, dirigit per Giovanni Di Silvestro a Filadèlfia, l'agost de 1908 fundà a Pittsburgh (Pennsilvània, EUA) el seu propi periòdic, La Plebe, que va ser definit per la policia com «periòdic anarcoide setmanal» i que es caracteritzà per la propaganda subversiva i l'antimilitarisme, però sense deixar de banda les crítiques als mediadors en les contractacions, els patrons, les autoritats consulars, l'exèrcit, la casa reial, el clergat i tot el que ensumés a poder. Aquesta publicació li va portar detencions, un intent d'assassinat i l'excomunió pública. El gener de 1909 va ser jutjat sota l'acusació d'haver difamat un sacerdot catòlic que tenia una relació amorosa amb la seva mestressa de claus en un article il·lustrat en La Plebe; condemnat a sis mesos de presó, també es va prohibir la publicació. Un cop lliure abandonà Pittsburgh i es traslladà a Steubenville (Ohio, EUA), on donà vida a L'Avvenire. El juny de 1910 va ser novament empresonat amb una condemna de nou mesos i de 300 dòlars de multa per «difamació» a un altre sacerdot, però sota el pseudònim de Renato Morgante publicà en el seu periòdic l'article «L'Ammazzatoio», que contenia una apologia del regicidi d'Humbert I a mans de l'anarquista Gaetano Bresci. El maig de 1912 va ser detingut novament a Lawrence (Massachusetts, EUA), on els wobblies dels IWW havien engegat una gran vaga dels obrers tèxtils de l'American Woolen Company (AWC, Companyia de Llana Americana) que va triomfar el març d'aquell any, quan portaven una campanya per l'alliberament dels militants Joseph James Ettor i Arturo Giovannitti, acusats de complicitat moral en la mort de la manifestant Anna LoPizzo per haver incitat els piquets i la vaga. En aquesta circumstància fou quan conegué la sindicalista wobbly Elizabeth Gurley Flynn, coneguda com The Rebel Girl (La Noia Rebel), que esdevingué sa companya fins el 1925 –la seva esposa li va demanar el divorci el març de 1913 per«abandonament de la llar conjugal». Encara que mai no es va afiliar als IWW, després de l'alliberament d'Ettor i Giovannitti, continuà amb Flynn en la tasca propagandística, organitzant vagues, com ara la de Little Falls (Nova York, EUA), la dels treballadors dels hotels i cambrers de Nova York, la dels barbers novaiorquesos o la llarga vaga de Paterson (Nova Jersey, EUA) de 1913, que desencadenà noves detencions, nous processos i noves sentències absolutòries. Les autoritats consulars italianes el consideraven com el promotor, mitjançant el seu periòdic, d'una «atroç campanya difamatòria setmanal contra la Casa de Savoia, contra el Reial Exèrcit i contra la pàtria» i «un dels propagandistes més perillosos del moviment anarquista», ja que contínuament estava fent gires de conferències. Des de mitjans de 1914 a principis de 1915 es dedicà a reivindicar la llibertat de reunió i d'expressió a Paterson, on la policia reprimia sistemàticament totes les iniciatives dels IWW. En 1915 participà en la marxa dels desocupats novaiorquesos i el juliol de 1916 va ser detingut als turons de ferro de Mesabi (Mesabi Iron Range), a Minnesota (EUA), on portava a terme una vaga dels treballadors de l'Oliver Iron Mining Company (OIMC, Companyia de la Mena de Ferro Oliver), i va ser acusat, amb el perill de ser condemnat a cadena perpètua, de complicitat en homicidi per haver atiat la violència amb els seus discursos. Tant als Estats Units com a Itàlia, encara que ambdós Estats patien la Gran Guerra, es desencadenà una intensa mobilització pel seu alliberament. Fins i tot els polítics intervencionistes, com ara Leonida Bissolati, del Partit Socialista Reformista Italià (PSRI), o el sindicalista Giuseppe Giulietti (Capitan Giulietti), participaren en una campanya encapçalada per anarquistes i socialistes, com ara el diputat Arturo Caroti, que visqué als EUA entre 1905 i 1913. El desembre de 1916 l'acusació va ser retirada i fou excarcerat; però la polèmica amb el sindicalista wobbly William Dubley Haywood (Big Bill Haywood) sobre la gestió del procés, portà Tresca, i amb ell Ettor i Flynn, que havien organitzat la defensa sobre el terreny, a trencar les relacions amb els IWW. Després de l'entrada dels EUA en la Gran Guerra l'abril de 1917, fou un dels que portà la campanya contra la guerra i contra el reclutament militar. El 30 de setembre de 1917, en el marc d'una gran operació contra els wobblies de Chicago (Illinois, EUA) que incriminà 168 persones, acusades per les autoritats federals d'haver promogut vagues i agitacions contra els EUA, d'«afavorir directament o indirectament les potències centrals» i de«conspiració contra l'Estat», va ser detingut, juntament amb Flynn, Ettor, Giovannitti i Giovanni Baldazzi. Contraris a la tàctica de Haywood de centralitzar el procés a Chicago, Tresca, Flynn, Ettor i Giovannitti exigiren la llibertat sota fiança i obtingueren la separació de les causes, i finalment no van ser processats. Baldazzi, però, en 1918 va ser condemnat a 10 anys de presó i posteriorment va ser expulsat del país. En aquest interí, però, el seu periòdic L'Avvenire va ser obligat a tancar acusat de difondre «propaganda pacifista». A finals de 1917 comprà la capçalera del periòdic novaiorquès Il Martello. Giornale politico letterario artistico, fins aleshores dirigit per Luigi Preziosi, i la transformà en un dels periòdics més vius del moviment obrer italoamericà, de la tendència anarcocomunista en particular i del moviment anarquista internacional en general. Després de la I Guerra Mundial la seva activitat periodística es desenvolupà en diferents fronts: denúncia de les expulsions i deportacions dels subversius als seus països d'origen (Luigi Galleani a Itàlia, Emma Goldman i Alexander Berkman a Rússia, etc.), campanya a favor dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti, oposició a la penetració feixista en les organitzacions dels emigrants, suport als intents de creació d'organitzacions sindicals autònomes entre els treballadors, etc. L'abril de 1923 fou un dels promotors més actius de la creació d'un «front únic» dels antifeixistes italians als EUA, l'Alleanza Antifascista del Nord America (AAFNA, Aliança Antifeixista Nord-americana), i els seus atacs contra el feixisme portaren a les autoritats nord-americanes, sota la pressió de l'ambaixada italiana, a intentar posar-lo fora de lloc. El 14 d'agost de 1923 va ser detingut argumentant la Federal Obscenity Law (FOL, Llei Federal d'Obscenitat) per haver publicat en Il Martello publicitat del control de natalitat. Jutjat, el 10 de desembre de 1923 va ser condemnat a un any i un dia de presó, va ser enviat a la penitenciaria d'Atlanta (Georgia, EUA), on obtingué una reducció de la pena a quatre mesos signada pel president Calvin Coolidge, gràcies a la pressió d'una gran mobilització i de la intervenció de Fiorello La Guardia, futur alcalde de Nova York. Mentrestant, en 1921, després de la fase inicial d'entusiasme per la Revolució russa, començà a criticar el govern soviètic, prenent distàncies del leninisme i posteriorment condemnant obertament l'estalinisme. Fins i tot en els cercles anarquistes, les seves relacions amb determinats sectors van ser cada vegada més tenses. En 1926, el feixistes van atemptar contra la seva vida fent esclatar una bomba en un congrés. En 1928 l'anarquista Osvaldo Maraviglia organitzà des de les pàgines del periòdic antiorganització del moviment llibertari L'Adunata dei Refrattari una campanya contra la seva persona. El maig d'aquell any, alguns anarquistes es reuniren a Hartford (Connecticut, EUA) i emeteren un veredicte desqualificant la seva persona, que va ser publicat en L'Adunata dei Refrattari. Segons un informe de la policia italiana d'agost de 1928, es devia principalment a Armando Borghi el conflicte amb Tresca, que acusava de convertir-se en el cavall de Troia de l'anarquisme nord-americà. En 1932 Il Martello suspengué la seva publicació per manca de fons, però la reprengué en 1934. Quan esclatà la Revolució espanyola i la guerra civil, va fer costat el «front únic antifeixista» i la participació dels anarquistes en els governs de la II República espanyola, però els fets posteriors van fer que la dissensió amb els comunistes esclatés. Molts durs van ser els seus atacs contra els comunistes arran de la repressió exercida contra els anarquistes i els membres del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) el maig de 1937 a Catalunya i després dels processos estalinistes (cas Julient Stuart Poyntz, cas Robinson-Rubens, etc). Entre 1937 i 1938 participà en l'American Committe to Defend Leon Trotsky (ACDLT, Comitè Americà de Defensa de Lev Troski) i el 19 de març de 1938 participà, al costat de Suzanne LaFollette, Eugene Lyons i Bertram David Wolfe, en el gran míting contra els processos de Moscou organitzat per l'ACDLT a Nova York. Després d'abandonar l'AAFNA, en mans dels comunistes, esdevingué una persona força influent en la«Mazzini Society», juntament amb Alberto Tarchiani que, curiosament, en 1916, quan la mobilització a favor de Tresca, havia enviat al subsecretari d'Assumptes Estrangers una carta acusatòria contra ell per les seves «activitats antipatriòtiques». Durant la II Guerra Mundial col·laborà amb l'Office of War Information (OWI, Oficina d'Informació de Guerra) en la creació d'un Italian-American Victory Council (IAVC, Consell Italo-Americà per a la Victòria), que hauria d'haver acollit tots els grups antifeixistes. Però la seva oposició a la inclusió dels comunistes i de persones com Generoso Pope, editor d'Il Progresso Italo-americano, que en el passat havien sostingut la dictadura feixista, només li van portar enemics. El clergat, la hipocresia i la corrupció seran altres dels seus objectius, i sempre va estar en el punt de mira de l'FBI –el seu expedient té 1.358 pàgines. Des de les pàgines del seu setmanari IlMartello va engegar una campanya en contra de la Màfia durant els últims anys de sa vida. El 9 de gener de 1943, aleshores en llibertat vigilada i a tota hora controlat per la policia, un automòbil va intentar atropellar-lo. Dos dies més tard, l'11 de gener de 1943, Carlo Tresca va ser assassinat a la Quinta Avinguda de Nova York (Nova York, EUA) a trets de pistola. Tot d'una es desencadenaren diverses hipòtesis sobre els autors de l'assassinat (comunistes, feixistes, els baixos fons, la Màfia), però la comissió especial d'investigació que es creà mai no va donar una resposta definitiva. Sembla que l'assassí va ser un pistoler anomenat Carmine Galante, a les ordres del mafiós feixista Vito Genovese, sicari de Mussolini; però ni Galante ni Genovese no van ser mai incriminats. Altra versió, també amb molt de pes, apunta que l'assassí fou l'estalinista Vittorio Vidali, conegut sota nombrosos pseudònims (Vittorio Vidale, Enea Sormenti, Jacobo Hurwitz Zender, Carlos Contreras, Comandante Carlos). En morir, una plaça de Sulmona que es deia Vittorio Emanuele II, per disposició municipal, va ser rebatejada amb el seu nom. En 2003 Nunzio Pernicone edità i publicà The Autobiography of Carlo Tresca, obra que retocà en 2005 i que publicà sota el títol Carlo Tresca. Portrait of a Rebel.

    Carlo Tresca (1879-1943)

    ***

    Benoît Delorme, primer per l'esquerra de la primera fila, amb altres membres del grup socialista del Consell General del Pas-de-Calais (octubre de 1937)

    Benoît Delorme, primer per l'esquerra de la primera fila, amb altres membres del grup socialista del Consell General del Pas-de-Calais (octubre de 1937)

    - Benoît Delorme: El 9 de març de 1881 neix a Montceau-les-Mines (Borgonya. França) –alguns fonts citen Montchanin (Borgonya, França)– el miner anarquista i anarcosindicalista, i posteriorment socialista, Benoît Delorme. Membre del grup anarquista de Montceau-les-Mines, deixà els seus documents d'identitat al company Benoît Broutchoux mentre acomplia el servei militar, d'aquí la segona identitat de Broutchoux. Militant anarcosindicalista, durant els primers anys del segle XX fou un dels fundadors de la Federació Sindical dels Obrers Miners del Pas-de-Calais, «jove sindicat» encapçalat per Benoît Broutchoux, oposat al«vell sindicat» d'Émile Basly. El 17 d'octubre de 1902, durant la vaga de la conca minera de Pas-de-Calais, Benoît Delorme (en realitat Benoît Broutchoux) va ser detingut per temptativa de destrucció de forns de coc a les mines de Lens; jutjat, va ser condemnat a 40 dies de presó. El 14 de juny de 1908 presidí el Congrés Regional Extraordinari de la Federació Sindical dels Obrers Miners del Pas-de-Calais. El 13 de juny de 1909, després d'un Congrés Regional de Miners, celebrat a Liévin (Nord-Pas-de-Calais, França), participà en una conferència pública contradictòria amb Eugène Fallot i François Plouvier. Entre 1909 i 1910 col·laborà en L'Action Syndicale, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT) del Pas-de-Calais i del Nord. Posteriorment, arran de la reunificació socialista, s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i esdevingué un dels administradors del Sindicat de Miners de Pas-de-Calais. Després de la Gran Guerra, s'encarregà especialment dels serveis jurídics del citat sindicat. Secretari de la Secció Sindical dels Miners de Liévin, en 1919 va ser nomenat regidor municipal en la llista encapçalada per Léon Degréaux d'aquesta població, però en 1925 no va ser renovat en el càrrec. Fidel a la CGT després de l'escissió, continuà servint a la comissió administrativa del Sindicat de Miners. L'octubre de 1933 signà, amb Désiré Coine, Julien Priem, Paul Sion i Kléber Legay, un manifest de protesta contra la concessió del grau de cavaller de la Legió d'Honor de la República francesa al militant socialista Henri Mailly. El desembre de 1935 va ser nomenat secretari del Sindicat Reunificat de Miners del Pas-de-Calais durant el Congrés Departamental d'Unitat. El 10 de setembre de 1936, amb Kléber Legay, Julien Priem, Désiré Coine, Alfonse Leroy, Edourd Duparcq i François Delartre, representants de la classe obrera del Nord-Pas-de-Calais, dirigí una carta d'homenatge a Léon Blum. El 29 de juliol de 1937, en qualitat de candidat, participà en un gran míting socialista a Bully-les-Mines (Nord-Pas-de-Calais, França). En les eleccions cantonals de Lens-Ouest de 1937, va ser elegit regidor de districte. Durant l'Ocupació formà part de la delegació especial encarregada d'administrar Liévin arran de la detenció del seu alcalde comunista Henri Thiébaut. El juny de 1943 va ser nomenat membre del Consell departamental del Pas-de-Calais. Després de la II Guerra Mundial va ser exclòs de la Secció Local de l'SFIO de Liévin. Benoît Delorme va morir en 1956.

    ***

    Foto policíaca d'Umberto Tommasini (1925)

    Foto policíaca d'Umberto Tommasini (1925)

    - Umberto Tommasini: El 9 de març de 1896 neix a Vivaro (Friül) l'anarquista i resistent antifeixista Umberto Tommasini. Sos pares es deien Angelo i Bernardina, obrers no qualificats que emigraren a Trieste i esdevingueren socialistes. En 1902 quedà orfe de mare i amb 13 anys començà a treballar com a aprenent en un obrador de ferreria. El 14 d'octubre de 1909 participà en la seva primera manifestació, una protesta contra l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Amb sos germans Vittoria, Leonardo i Angelo, freqüentà els grups socialistes i l'afamat Cercle d'Estudis Socials (CES). Son pare, també assidu del CES, recuperà vells llibres socialistes i muntà a la seva llar de Vivaro una Biblioteca Popular, que serà la primera de la regió. Quan esclatà la Gran Guerra sa família retornà a Vivaro pensant que el conflicte bèl·lic duraria poc temps. Mentrestant ell fou destinat a un destacament de metrallers i en una acció de guerra va ser ferit. En 1917 va ser fet presoner en la derrota de Caporetto i internat al camp de presoners de Mauthausen. En 1919 va ser llicenciat i retornà a Trieste, on reprengué la seva feina de ferrer i freqüentà els cercles socialistes i anarquistes. En 1920 seguí intensament el debat sorgit en el moviment socialista, però quedà profundament decebut del vaig nivell de la polèmica i no renovà el seu carnet socialista ni s'afilià al nounat Partit Comunista d'Itàlia (PCI), que considerava excessivament jeràrquic. S'adherí al moviment anarquista, seguint les passes del seu germà major Vittorio, que havia conegut a Sardenya anarquistes provinents de Trieste que, com a antimilitaristes, havien estat internats durant la guerra. Durant la postguerra participà en totes les iniciatives polítiques i sindicals que es desenvoluparen a Trieste i molt especialment en els grups de defensa contra els escamots feixistes. En 1921 va ser ferit per un grup de feixistes que havien irromput a la fàbrica on treballava. L'estiu d'aquell mateix any participà en una «expedició punitiva» contra membres d'un escamot feixista que retornaven d'una acció contra el «barri roig» de San Giacomo, de la qual resultaren ferits una trentena de feixistes arran de l'explosió d'una bomba; son pare, que no suportava aquesta mena d'accions violentes, trencà tota relació amb son fill. En 1925 assistí al congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI) que se celebrà a Milà, on conegué Camillo Berneri i Gino Bibbi, amb els qui entaulà una estreta amistat. L'11 de setembre de 1926 participà en l'intent d'atemptat contra Benito Mussolini portat a terme per Gino Lucetti, subministrant a aquest els explosius, encara que sembla que no estava al corrent de l'ús que se li havia de donar-hi. Considerat perillós pels seu radicalisme, les autoritats feixistes el detingueren en diverses ocasions i fou un dels primers antifeixistes que va ser confinat, durant un període de sis anys, a Ustica i a Ponça. Durant el seu confinament es mostrà indisciplinat i lluità contra els abusos per part dels vigilants, alhora que va fer amistat amb el comunista Luigi Calligaris i l'enginyer republicà Giobbe Giopp. A finals de 1931 retornà a Trieste i setmanes després, el gener de1932, passà clandestinament a França després d'una breu estada al domicili de la família Zanolli de Zuric i a Ginebra, on Luigi Bertoni i Carlo Frigerio, del Comitè Pro Víctimes Polítiques, li recomanà marxar a París a causa de les dificultats polítiques i econòmiques de romandre a Suïssa. A la capital gala s'integrà en la lluita antifeixista portada a terme pels exiliats italians, encara que no tenia una situació legal estable. Amb Camillo Berneri i Giobbe Giopp estudià la possibilitat de portar accions antifeixistes a l'interior d'Itàlia. En 1934 es posà a viure en parella amb la triestina Anna Renner, amb qui tindrà un fill (Renato). Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville, a prop de París; promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. El juliol de 1936, arran del cop feixista a Espanya, marxà a Barcelona (Catalunya) a fer costat la Revolució i s'adherí a la Secció Italiana de la Columna Ascaso de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), comandada per Carlo Rosselli. El 28 d'agost de 1936 lluità a la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar. Ocupà càrrecs de responsabilitat en l'Exèrcit republicà, encara que es mostrà força crític amb la militarització de les milícies. El febrer de 1937, durant una temptativa de sabotatge contra una nau de la marina franquista al port de Ceuta, va ser detingut pels comunistes, juntament amb Giobbe Giopp, Alfredo Cimadori i Giovanni Fontana, i tancat a València, on va ser durament interrogat per la policia estalinista. Aconseguí fugí, però es va veure obligat a retornar a la presó per a no entrebancar les negociacions que el ministre de Justícia, l'anarquista Joan García Oliver, estava fent per a alliberat tot el comando --finalment, resultà que Cimadori era un confident de la policia feixista. A finals d'abril de 1937, després de patir un simulacre d'execució, va ser alliberat. En un carrer barceloní troba Berneri, pocs dies abans de ser assassinat pels estalinistes. Després dels tràgics fets de«Maig del 1937» retornà a França i es dedicà a planejar un atemptat contra Mussolini, però les autoritats feixistes s'assabentà del projecte gràcies a la delació de Mario Buda, anarquista confident de la policia. En 1940, com a conseqüència de l'esclat de la II Guerra Mundial, va ser detingut i internat al camp de concentració de Vernet. Després de l'armistici italofrancès, va ser extradit a Itàlia. Entre 1941 i 1943 fou confinat, amb altres anarquistes, a Ventotene, on es va fer càrrec de la cuina de la cantina dels llibertaris. A l'illa tirrena conegué Giussepe Di Vittorio, que durant l'estiu de 1937 havia calumniat Berneri. El 25 de juliol de 1943 nombrosos presos polítics van ser alliberats, però ell i altres companys anarquistes i iugoslaus hi restaren. Després va ser traslladat al camp de concentració de  Renicci, a Anghiari (Toscana), i no va ser alliberat pel govern de Pietro Badoglio fins al 8 de setembre de 1943, poques hores abans de l'arribada de les tropes nazis. Mentre molts d'anarquistes entraren en la Resistència, ell es negà a causa del control que hi exercien els comunistes, amb els qui no volia cap tracte, i marxà als Apenins septentrionals, on reprengué contacte amb els companys anarquistes i ajudà els refugiats. Després de la guerra retornà a Trieste, on amb altres companys (Biordano Bruch, Libero i Primo Vigna, etc.) que venien de l'exili i de la lluita partisana, fundà el grup anarquista«Germinal» i un periòdic homònim, que sorgí tots els dies del Primer de Maig i en ocasions assenyalades. En 1945 assistí a Carrara al congrés constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI), a la qual s'adherí el grup«Germinal». En aquests anys de postguerra s'oposà al comunisme iugoslau i a les maniobres republicanes i socialistes dels partits polítics italians. Després de reprendre la seva feina de ferrer, va ser elegit, malgrat l'hegemonia comunista, delegat sindical en el seu lloc de treball i promogué diverses iniciatives (Primer de Maig, conferència commemorativa de Ferrer i Guàrdia, etc.). En 1954 va ser condemnat a presó pel govern militar d'ocupació angloamericà, que aleshores administrava Trieste, per propaganda il·legal anarquista. En aquests anys ajudà alguns anarquistes búlgars a fugir del règim comunista i a passar clandestinament a França. En 1965 acceptà el «pacte associatiu» de la FAI, però entrà a formar part del sector dissident que acabà constituint el Grup d'Iniciativa Anarquista (GIA). Durant els anys setanta va ser un punt de referència per a les noves generacions d'anarquistes i amb 74 anys, l'agost de 1970, defensà tot sol la nova seu del grup«Germinal» de l'atac d'un escamot feixista. Entre 1971 i 1979, en substitució de Alfonso Failla, dirigí el periòdic Umanità Nova i patí una condemna arran d'un article publicat contra un «capellà mafiós calabrès». En 1973 un informe policíac el qualificava com a «element de caràcter impulsiu i bregós, constantment insatisfet i obertament intolerant amb l'Autoritat i la llei de l'Estat». Octogenari, participà en marxes antimilitaristes, congressos de la FAI, activitats contrainformatives contra les malifetes estatals, etc., però sovint s'havia de retirar a la seva localitat natal per enfortir-se de les malalties de la vellesa. Umberto Tommasini va morir el 22 d'agost de 1980 a Vivaro (Friül) i el seu funeral al cementiri de la localitat dos dies després fou una gran manifestació de condol del moviment anarquista italià. En 1984 Claudio Venza publicà en llengua vèneta la llarga entrevista autobiogràfica Umberto Tommasini. L'anarchico triestino, traduïda a l'italià en 2011 sota el títolIl fabbro anarchico. Autobiografia fra Trieste e Barcellona; aquest mateix 2011 es va publicar la traducció al català (L'anarquista de Trieste. Un indignat del segle XX). En 2005 el Centro Studi Libertari (CSL, Centre d'Estudis Llibertaris) de Trieste inaugurà la Biblioteca Social «Umberto Tommasini».

    Umberto Tommasini (1896-1980)

    ***

    Redacció d'un diari als anys 30 del segle XX

    Redacció d'un diari als anys 30 del segle XX

    - Henri Jullien: El 9 de març de 1908 neix a Hanoi (Indo-xina) l'advocat i periodista, socialista revolucionari i sindicalista primer, i mutualista i anarquista després, Henri Jullien. Era nét de la feminista revolucionària Paule Mink. En 1928, gràcies a l'amistat amb el periodista i escriptor llibertari Victor Méric, començà a treballar de periodista. Entre 1928 i 1931 va ser gerent del periòdicMorgen Stern (Estrella Matutina), publicació del grup parisenc «Zukunft» (Futur), de les Joventuts del Bund (Partit Socialista dels Obrers Jueus de Polònia). El 21 de març de 1929 va ser iniciat a la maçoneria formant part de la Lògia Esperanto. En 1935 va ser un dels fundadors del primer sindicat de periodistes confederats. En 1936 col·laborà en Nasz Przeglad (Nostra Revista), periòdic publicat a Varsòvia en hebreu i polonès. Col·laborà estretament amb Victor Alter, president del Bund, en la cooperació entre jueus i polonesos eslaus. Durant la Segona Guerra Mundial participà en la Resistència i va esdevenir advocat sota el règim de Vichy per així evitar la censura. Durant la postguerra s'acostà al moviment anarquista. Des de 1949 fou el president de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i prestà suport al Centre Internacional de la Recerca sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Henri Jullien va morir en 2001.

    ***

    Abraham Guillén

    Abraham Guillén

    - Abraham Guillén Sanz:El 9 de març de 1913 --segons alguns el 13 de març-- neix a Corduente (Guadalajara, Castella, Espanya), en una família pagesa, el militant anarquista i economista llibertari Abraham Guillén Sanz. De jove va fer tasques agrícoles i treballà extraient resina. Després va estudiar a Madrid becat per les autoritats republicanes. Afiliat a les Joventuts Llibertàries de ben jovenet, va ser també membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant els primers mesos de la Guerra Civil fou director deJuventud Libre, editada pel Comitè Peninsular de les Joventuts Llibertàries. També va ser redactor de Castilla Libre i de CNT. Va marxar al front i a partir de 1938 fou comissari polític en la XIV Divisió i del IV Cos de l'Exèrcit, comandat per Cipriano Mera. També va dirigir Nosotros, portaveu de FAI, de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de la Columna de Ferro a València. El final de la guerra el va sorprendre a Alacant, on va ser detingut al port. Condemnat per un tribunal de guerra franquista, que li va demanar la pena de mort i que se la commutà en el procés per la de 20 anys, va ser traslladat a la colònia penitenciària d'Añover de Tajo, d'on va evadir-se en 1942. Després va formar part del Comitè Nacional de la CNT clandestina fins a la seva detenció en 1943. Tancat a la presó de Carabanchel, va poder fugir la nit de cap d'any d'aquell any i, ajudat per un clan de gitanos llibertaris passà a França en 1944. En l'exili francès va dirigir en l'ombra Solidaridad Obrera en l'època de Laureano Cerrada i més tard s'implicà en les activitats de la procomunista Junta Suprema de la Unió Nacional Espanyola (UNE), fet pel qual va ser expulsat de la CNT l'1 de febrer de 1946, però va ser rehabilitat amb l'arribada de Germinal Esgleas a la direcció de l'exili. En 1948 va emigra a l'Argentina i passà un temps a l'Uruguai i a Cuba. Durant el peronisme va editar Economía y finanzas. A Buenos Aires es va llicenciar en Econòmiques i va ser professor d'Economia Política i director d'Investigació Econòmica de la Facultat de Dret i Ciències Socials de Buenos Aires. A l'Argentina col·laborà en diversos periòdics, com ara El Laboralista iDemocracia; en Montevideo d'Acción; i en Lima de La Prensa. També va ser assessor econòmic de la Universitat del Treball d'Uruguai i expert internacionalista de l'Organització Internacional del Treball (OIT) en economia autogestionària i desenvolupament cooperatiu al Perú. En 1961 va ser empresonat durant uns mesos acusat de ser membre dels uturuncos, guerrilla activa al nord-oest de l'Argentina durant 1960 i 1961; arran d'aquest fet va demanar asil polític a l'Uruguai en 1962 i, poc després, es va posar en contacte amb els elements revolucionaris d'aquest país. Durant aquests anys va ser investigat de prop pels serveis d'intel·ligència llatinoamericans i nord-americans. En morir Franco, va retornar a la Península i en elsúltims anys destacà com a conferenciant i escriptor d'assaigs en la premsa llibertària (Anarkia, Año Zero, Bicicleta,Cenit, CNT, Espoir,Icaria, Ideas-Orto, Historia Libertaria, La Lletra A,Nahia, El Olivo del Búho,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,Vida Obrera, etc.). El seu nom --també va fer servir pseudònims (Jaime de las Heras, Fernando Molina, Arapey, etc.-- es va popularitzar com a expert en tècniques de guerrilla urbana, en multinacionals, en autogestió i en temes relacionats amb la guerra d'Espanya i la degeneració del comunisme. Per a molts, fou el creador de la guerrilla urbana i de les seves plasmacions pràctiques americanes (tupamaros, uturuncos, etc.); alguns l'han qualificat d'anarcomarxista i de guevarista. És autor d'una cinquantena de llibres sobre economia, política, filosofia, estratègia, història, etc., entre els quals podem destacar El destino de Hispanoamérica (1952), Monopolios y latifundios contra la economía argentina (1956),Radiografía del plan Prebisch (1956), La oligarquía en la crisis de la economía argentina (1956), La agonía del imperialismo (1957), Historia de la revolución española (1961), El imperialismo del dólar (1962), 25 años de economía franquista (1964),Estrategia de la guerrilla urbana (1965), Teoría de la violencia (1965), La segunda revolución española (1965), Uruguay: país en crisis (1966), Dialéctica de la política (1967),El dilema económico de América Latina (1967), Checoslovaquia 1968 (1968, amb altres), Pesca industrial y desarrollo económico (1968), Desafío al Pentágono (1969), La rebelión del tercer mundo (1969),Democracia directa (1970), Socialismo de autogestión. De la utopía a la realidad (1971), La década crítica de América Latina (1972), La caída del dólar (1972), La colonización financiera del FMI(1973),La élite del poder en España (1973), Philosophy of the urban guerrilla (1973), Poder y crisis del dólar (1973), EI cooperativismo peruano (1975), La larga crisis de América Latina (1975), Explo­sión demográfica, latifundios y revoluciones en América Latina (1975), El«Gap» tecnológico entre las dos Américas (1975), Las inversiones extranjeras en América Latina (1975), La propiedad social, modelo peruano de autogestión (Lima 1976), lTT-IBM en España (1977), Revalorización de la guerrilla urbana (1977, amb Hodges), Guerrilla I (1978, amb altres),El capitalismo soviético: última etapa del imperialismo (1979),El error militar de las izquierdas (1980), Der Krieg ohne fronten uns Schlachten (1984), Stadt­guerrilla in Lateinamerika (1984), Economía libertaria (1988), Economía autogestionaria (1990),Socialismo libertario (1990), Técnica de la desinfor­mación (1991), La guerra. España 1936-1939 (inèdit), etc. Abraham Guillén Sanz va morir l'1 d'agost de 1993 a Madrid (Espanya). El professor Donald C. Hodges va donar una important part de l'arxiu personal d'Abraham Guillén a la George A. Smathers Libraries de la Universitat de Florida (Gainesville, Florida, EUA).

    ***

    Carles Fontserè

    Carles Fontserè

    - Carles Fontserè:El 9 de març de 1916 neix a Barcelona (Catalunya) Carles Fontserè i Carrió, un dels més importants cartellistes anarquistes catalans de la Revolució espanyola. Nascut en una família carlista de la branca monàrquica, s'allunya d'aquest ambient i debuta en el món artístic. Comença com a il·lustrador i s'afilia a començaments de 1936 en el Sindicat dels Dissenyadors Professionals (SDP) al costat d'Helios Gómez. Quan esclata la revolució, posa el seu talent al servei de les organitzacions esquerranes i particularment de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), per a les quals realitzarà nombrosos cartells, considerats per a molts com els millors que va fer. En 1937 s'enrola en les Brigades Internacionals al front de Madrid. Després de la derrota, es refugia a França on és internat com tants altres en els camps de concentració del sud. Després d'una estada a París, marxarà a Mèxic en 1948. L'any següent s'instal·la a Nova York on, durant 23 anys, treballarà com a dibuixant de còmics i altra mena de publicacions. També farà de director artístic, fotògraf i fins i tot xofer de taxi. En els anys 60 va treballar amb Salvador Dalí com a escenògraf. Després de la mort de Franco torna a Catalunya, on lluitarà fins als seus darrers dies per a la recuperació dels arxius catalans segrestats durant la Guerra Civil per les tropes franquistes i confiscats a Salamanca. En 1986, per a una exposició sobre l'anarquisme català i la guerra, realitzarà el darrer cartell per als companys anarquistes de l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona al qual sempre va està molt unit. Durant els últims anys es va consagrar a escriure els seus records que van aparèixer en tres volums: Memòries d'un cartellista (1995), Un exiliat de tercera a París durant la Segona Guerra Mundial (2004) i París, Mèxic, Nova York: memòries (2004). Carles Fontseré va morir el 4 de gener de 2007 a Girona (Gironès, Catalunya).

    Més sobre Carles Fontserè

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Notícia sobre Francisco Alonso Expósito

    Notícia sobre Francisco Alonso Expósito

    - Francisco Alonso Expósito: El 9 de març de 1938 mor a Fuendetodos (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Alonso Expósito. Havia nascut en 1909 a Cuevas (Almería, Andalusia, Espanya). Obrer de la construcció, emigrà a Catalunya. S'instal·là al barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell de Barcelona (Catalunya). A partir de 1932 milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT); empresonat, el seu nom figurava en una llista establerta pel Comitè Pro-Presos de març d'aquell mateix any. Sa companya fou Inés Mateo Bermejo, amb qui tingué un infant (Juan Alonso Mateo). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la«Columna Ortiz», on fou membre del grup«La Casilla» de la «Centúria CNT» al front d'Azaila (Terol, Aragó, Espanya). Després dels enfrontaments de maig de 1937 contra la reacció comunista, el 15 de novembre de 1937 va ser detingut i tancat per «auxili a la rebel·lió». Un cop lliure, lluità com a sergent en el I Batalló de la I Companyia de la 153 Brigada Mixta de l'Exèrcit de la II República espanyola. Francisco Alonso Expósito va desaparèixer el 9 de març de 1938 durant els combats a Fuendetodos (Saragossa, Aragó, Espanya).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 03/09/17--14:03: Un llarg i laboriós procés
  • Després d'un llarg i laboriós procés al darrer ple es va aprovar inicialment la modificació del reglament de participació ciutadana que hem realitzat des d'Alternativa. Una vegada més hem demostrat que des de l'oposició sabem gestionar i desenvolupar els temes que deleguen en nosaltres.

    Vam iniciar el procés per canviar el reglament de participació ciutadana amb una moció al gener del 2013 (veure moció per millorar la participació dels ciutadans). El reglament de participació ciutadana que teníam fins ara és del 2001, no negam el seu caràcter pioner al seu moment i que durant tot aquest temps no s'ha aprofitat totalment però a aquests anys s’ha avançat molt als temes de democràcia participativa i ha hagut canvis legislatius que s’han de recollir.

    Finalment vam retirar la moció, ja que l'equip de govern del moment (PP-Pi) va proposar, per agilitzar el procés, que presentàssim els canvis concrets als articles que considerem, abans que derogar l'actual reglament i fer-ne un de nou. (veure procés per canviar el reglament de participació ciutadana)

    Pel mes de maig del 2013 vam fer una reunió oberta sobre el canvi del reglament de participació ciutadana i hi assistiren alguns representants de partits polítics i també ciutadans a títol individual. En aquesta reunió, partint d'un esborrany que vam proposar des d'Alternativa, els assistents varen fer les seves esmenes, que varen ser introduïdes i així es va fer un segon esborrany. (Veure "Fer un nou reglament de Participació Ciutadana")

    El maig del 2014 vam organitzar una assemblea oberta, centrada únicament en la temàtica de participació ciutadana. En ella vam fer una anàlisi de l'estat de la participació ciutadana al municipi i es concretaren una sèrie de propostes per millorar-les. Es decidí que aquelles que fossin susceptibles de formar part d'un Reglament de Participació Ciutadana, serien introduïdes com a esmenes al segon esborrany. (Assemblea de Participació Ciutadana)

    A l'inici d'aquesta legislatura vam incloure la modificació del reglament  al nostre acord d'investidura amb Junts Avançam, que va acceptar delegar la seva realització en els nostres regidors. A partir d'aquell moment vam realitzar un procés participatiu des de setembre a desembre del 2015 (veure "Participau en el  nou reglament de participació ciutadans" i "Vine i participa...").

    - Reunió inicial portaveu

    - Reunió amb associacions (esportives, culturals...)

    - Reunió amb els partits

    - Propostes particulars

    - Realització d'un Taller Participatiu

    - Redacció esborrany que vam presentar

    Una memòria molt completa d'aquest procés la podeu llegir a l'enllaç.  Al llarg del procés vam rebre 66 esmenes; 16 de particulars, 7 d'associacions i 42 de partits (dels que tenen representació al ple  i de Podem). Estam prou contents amb el procés i agraïm la bona predisposició de tots els que s'han prestat a reunir-se per tractar el tem, fer aportacions i revisar dubtes.

    Una vegada lliurat l'esborrany de la modificació del reglament a principi del 2015 aquest ha estat aturat per l'equip de govern sense una explicació raonable fins el ple de desembre de 2016 on es va presentar per aprovar la seva consulta pública (Veure "Satisfacció i decepció"), no es va presentar cap esmena, a partir d'aquest punt es va fer la revisió del reglament  per part de la secretaria municipal i vam tornar a presentar l'esborrany als partits. Finalment la modificació del reglament de participació ciutadanas'ha aprovat inicialment al darrer ple de gener de 2017.

    Cartell del Taller Participatiu que vam realitzar al novembre del 2015

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 03/09/17--14:03: Matvejević, Andrés i el pa
  • (publicat a l'AraBalears, 25/02/17)

    Per a nosaltres ja és un record que s’esvaeix: quan el pa queia a terra, els nostres padrins el besaven. O aquest altre: un pa que quedava capgirat damunt la taula era com un sacrilegi. Cap altre aliment té la seva densitat simbòlica i moral. “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”, va dir Déu a l’home en l’alba dels temps. És el pa esmentat a les tauletes d’argila de les primeres civilitzacions del Creixent Fèrtil. El que els antics egipcis enterraven amb els difunts. El pa de la Demèter grega, adorada als misteris d’Eleusis. El mannà del desert. El pa del Sant Sopar, naturalment. El del panem et circenses romà. El de les fabuloses disputes entre un cristianisme occidental que exigia sagraments amb pa àzim i un cristianisme oriental que feia servir el llevat. El de les fams medievals. El pain d’égalité de la Revolució Francesa. El pa dels mariners, que s’havia de rompre amb un martell. El dels presoners, el dels gitanos.

    De tot això parla Nuestro pan de cada día (Acantilado), de Predrag Matvejević, professor i assagista nascut a Bòsnia i naturalitzat italià, que va morir el 2 de febrer passat. És difícil trobar llibres en què l’erudició, la llegibilitat i la mirada emotiva a l’animal humà es trenin de manera tan perfecta. És una fórmula semblant a la que acostuma a fer servir un altre professor i assagista: Ramón Andrés. El seu darrer volum (Pensar y no caer, també a Acantilado) s’obre amb un capítol que glossa el llibre de Matvejević. “Que una masa de harina pueda convertirse en una moral lo distingue del resto de los alimentos”, diu Andrés, que hi afegeix dades contemporànies: els tres milions de tones de pa que tira cada any la Unió Europea, o el bicarbonat de sodi, el carbonat de potasi, els hidroclorurs i els hidrocol·loides que ens enduim sota el braç quan sortim del forn. Un humanista de Mostar i un de Pamplona dibuixen, amb la història del pa, el rostre difícil de la humanitat.

     


    0 0
  • 03/10/17--03:11: The Passing Shot
  • Factures damunt el llit

    esperen desordenades

    ja fa cinc o sis setmanes

    per entrar dins un A-Z.

    -

    Tens una excusa concreta?

    Perquè he vist ta mare al SYP

    i assegura que li has dit

    que “primer és salvar el planeta”

    -

    Venga ja! No fotis faves!

    Me vols dir com has dormit?

    Paperum entre les cames.

    No has mogut un puta dit

    i ja es torna fer de nit.

    Què esperes?

    Ja ho sabem, que la Terra està que peta

    Però tu... tu quina aportació has feta?

    Res. Bades, t’enganes,

    te mors de ganes,

    però vius sense cap meta.

    -

    Si tot fos pitjar un botó,

    ja tendria solució:

    botó de pau, botó d’amor.

    Seria el Xot Redemptor, oh yeah, el Xot Passador, oh yeah, The Passing Shot!

    -

    idò sí!

    Si tot fos pitjar un botó,

    jo seria el salvador,

    un Moisès captivador

    que ha baixat del Galatzó

    amb les taules del perdó.

    -

    idò no!

    Tanmateix és per demés,

    no me moc ni per doblers.

    Ni me moc ni me mouré,

    perquè aquí al sofà estic bé

    Soc el xot passador! oh yeah

    -

    I si tu vols canviar el món

    Acosta’m els dos botons

    Perquè jo no tenc collons

    de trobar ni dos segons

    per ficar tots el papers

    dins un puta arxivador.

    -

    Oh no!

    perquè això és feina,

    joder

    i no tenc aima,

    mai fren

    Només fortor.

    ----------

    He tornat mirar el meu llit.

    M’he vestit.

    Una camiseta fina

    que ha fet un nin a la Xina.

    Un nin que just just camina

    tancat a una puta mina.

    Retolat al pectoral,

    que he inflat amb creatinina,

    “No-sé-què-putes-Denim”,

    regal d’un amic que estim,

    originari de Pina.

    -

    Que he de fer? Me queda bé.

    No la tiraré.

    Me va a joc amb la xupa.

    I me marca abdominals

    a les mil fotos trivials

    que penj a xarxes socials.

    Putes multinacionals,

    i paradisos fiscals

    ells tenen tota la culpa

    de tots aquests putes mals,

    de viure en un món tan fals.

    -

    Mentim. Tots la tenim.

    Mentim! Tots la tenim!

    Camiseta Denim! També tots la tenim!

    -

    Si tot fos pitjar un botó

    Per tombar la repressió

    Cridaria al gran senyor:

    Lord Xot Redemptor, oh yeah, Lord Xot Passador, oh yeah, Lord Passing Shot!

    -

    Xot passador per favor

    retorna al teu ofici.

    Acaba amb el desfici

    dins aquest gran edifici.

    Destrossa la injustícia

    des del teu immens sofà.

    Tan sols t’has de remenar

    Mamà! Què has fet per dinar?

    Mamà! Rellom al cava?

    Que vaaaa!

    -

    Xot passador per favor!

    Que el món s’acaba.

    No siguis cap de fava.

    No esperis el dinar,

    tu t’has d’independitzar

    Au menja un tros de pa

    Pa no!

    Què el pa té molt de midó!

    -

    Xot passador per favor!!!

    Vius tancat a una presó.

    El consum és el teu vici

    i no veig cap puta indici

    de que el món vagi millor.

    Tu només ets un tumor

    que augmenta la pol·lució.

    Per no fer ni un sacrifici,

    no vas ni al gimnàs en bici!

    -

    Oh shit! És mitja nit.

    Factures damunt el llit.

    Que t’has pensat?

    que ho hauria arreplegat?

    Pensa tú!

    He anat a GAP.

    Vull estar fit

    com en Brat Pitt,

    perquè he quedat

    aquesta nit

    amb una de Badoo.

    Una que té marit.

    Oh shit!

    No sé si això és tabú

    Jo tampoc. Allà tu!

    -

    Està bona, jo sospit.

    De la cara no he vist foto

    I el perfil no diu ni “mu”

    Però he vist un tros de pit

    I ja vaig com una moto

    Oh yeah!

    Vaig com una puta moto.

    mmmm!

    he vist un pit a una foto.

    Oh shit!

    La senyora té un marit!

    -

    Si tot fos pitjar un botó

    Per ‘turar aquesta fortor

    No sé jo si el pitjaria

    Soc el Gran Xot Redemptor, oh yeah, el Gran Xot Passador, oh yeah, the Great Passing Shot!

    -

    Ou!

    Ja toquen al portal

    Jo me trec el meu xandall

    I li dic: “ei! passa!”

    Faldeta carabassa,

    Cosset de bona raça,

    deixa al penjador el teu xal

    i veuré que hi ha davall.

    Alçaaa! Molt bon material!

    Ja me puja la moral

    Oh yeah

    Comença la caça!

    -

    Jo li mostr el femoral.

    Toca aquí! Pura massa.

    Ni un puta gramet de grassa,

    Soc com en Rafel Nadal

    oh yeah

    I no has vist el meu pardal

    Oh yeah

    El meu gran pardal

    Oh yeah

    (relativament normal)

    -

    Amb les dones tenc un “don”,

    li he posat un reggaeton

    perquè sé que això les fon,

    I me diu: ara torn,

    vaig al bany un segon.

    I jo imaginant postures

    d’expertes dones madures

    que no se xupen el dit

    ara sé que m’ha mentit ,

    i com si fos una fura

    ha cercat una obertura

    per deixar entrar el seu marit

    i cobrar-me les factures

    Que tenc a damunt el llit

    -

    Oh shit! M’han aglapit.

    Oh shit! Estic ferit.

    Oh shit! Ha bastat mostrar-me un pit.

    -

    Si tot fos pitjar un botó,

    i el pobre no fos colló,

    hauria pitjat que no.

    Però no!

    Ell és el Xot Redemptor, oh yeah, el Xot Passador, oh yeah, the Passing Shot!

    -

    I encara que això l’apura,

    el xot passador pastura

    ben tranquil a la natura,

    com el porc i el cara dura.

    No els puc veure ni en pintura!

    Persona tan immadura

    jo crec que ja no té cura.

    El problema és l’amargura

    que crea aquesta incultura

    I qui paga la factura?

    La generació futura

    Au tura!


    0 0

    [10/03] «Le Bulletin de "La Ruche"» - IV Congrés de l'USI - Atemptat contra Seguí i Comas - Conferència de Goldman - Repressió Bulgària - «Dag van de Anarchie» - Bahonneau - Soufflet - Bernal - Cunard - Moscatelli - Gilabert - Francisco Cáceres - Bouchet - Seguí - Salamero - Zubiarraín - Guerra - Checa - Montoya - Fedeli - Ascaso - Pujalte - Capdevila - Vierge - Wafner - Viñas - Arroyo

    Anarcoefemèrides del 10 de març

    Esdeveniments

    Capçalera de "Le Bulletin de 'La Ruche'"

    Capçalera de Le Bulletin de 'La Ruche'

    - Surt Le Bulletin de «La Ruche»: El 10 de març de 1914 la impremta de la colònia llibertària «La Ruche» (Rambouillet, Illa de França, França) edita el primer número deLeBulletin de «La Ruche». Abans, entre 1906 i 1908, s'havia editat un butlletí anual semblant a aquest sobre l'obra solidària i d'educació llibertària que feia «La Ruche» i del qual en van sortir tres números. El butlletí que Sébastien Faure publicarà en 1914 serà bimensual i durarà fins al 25 de juliol de 1914, data de la declaració de guerra, editant-ne 10 números. Hi col·laboraran intel·lectuals llibertaris interessats en l'acció educativa com Casimir Albenque, Charles Brandt, Eugénie Trébuquet (Eugénie Casteu), Léon Clément, Henri Einfalt, Dr. Fernand Élosu, Marcello Fabri, Sébastien Faure, André Girard, Urbain Gohier, Georges Houlle, C. A. Laisant, Maurice Lecoq, Jean Marestan, Dr. Alfred Mignon, Dr. Georges Petit, Léon Rouget, Eugénie Trebuquet, Madeleine Vernet, Marcel Voisin, Georges Yvetot, entre d'altres. El butlletí consistia en la crònica pedagògica de la colònia escrita pels mestres i notes sobre higiene escolar, medicina i neomaltusianisme redactades pels doctors Mignon i Élosu. També va publicar en cada número la lletra i la música d'una cançó de diversos autors (Sébastien Faure, M. Vernet, Louis Demeure, L. V. Dupre, Maurice Bouchor, S. C. Altroff, etc.). L'epígraf de la capçalera era molt expressiu: «Pensar, voler, actuar.». Va tenir un milenar de subscriptors.

    ***

    Delegats del IV Congrés Nacional de l'USI (1922)

    Delegats del IV Congrés Nacional de l'USI (1922)

    - IV Congrés de l'USI: Entre el 10 i el 14 de març de 1922 té lloc a Roma (Itàlia) el IV Congrés Nacional de la Unió Sindical Italiana (USI). Hi van ser presents Cambres del Treball i Unió Sindicals d'Andria, Arezzo, Bolonya, Bari, Brescia, Carrara, Casteggio, Cerignola, Cesena, Fano, Ferrara, Gazzada, Gènova, Imola, Liorna, Lucca, Luzzara, Milà, Minervino Murge, Mòdena, Nàpols, Parma, Piacenza, Piombino, Elba, Maremma, Pisa, Pistoia, Riomaggiore-Gènova, Roma (Fascio Sindacale d'Azione Diretta), Sampierdarena, San Giovanni Valdarno, Savona, Santa Sofia, Serravezza, Sestri Ponente, La Spezia, Suzzara, Taranto, Terni, Torí, Vada Ligure, Venècia, Verona, Vicenza, Viareggio. En el congrés es tractaren diversos temes, com ara la repressió que patia el moviment anarquista a Itàlia, les relacions internacionals, l'adhesió o no a la Internacional Sindical Roja (ISR), la Unitat Proletària, el Sindicat de Fàbrica, etc. N'hi havia dues tendències, la representada per Nicola Vecchi i Giuseppe Di Vittorio, partidària de l'adhesió a la Internacional de Moscou, i l'altra defensada per Armando Borghi i Nencini, que reivindicava la unió amb la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària que s'havia acabat de crear a Berlín (Alemanya); la positura antiautoritària va ser la triomfadora. Pel que feia al tema de la Unitat Proletària, és a dir, a l'adhesió de l'USI a la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball), defensada per Angelo Faggi i Giuseppe Di Vittorio, es va resoldre que cada Cambra de Treball o sindicat tenia autonomia per fer-ho. Altra tema molt discutit va ser l'adopció d'una nova estructura organitzativa basada en el Sindicat de Fàbrica, postura defensada per Alibrando Giovannetti i que tingué com a resultat que les organitzacions locals tenien autonomia per aprovar el nou esquema. Aquest va ser l'últim congrés d'aquesta central anarcosindicalista abans de la pressa del poder pel feixisme l'octubre d'aquell any, data a partir de la qual l'USI que va ser durament perseguida i reprimida.

    ***

    Apunts de Ricard Opisso sobre la mort de Salvador Seguí publicats a "La Campana de Gràcia"

    Apunts de Ricard Opisso sobre la mort de Salvador Seguí publicats a La Campana de Gràcia

    - Atemptat a Salvador Seguí i Francesc Comas: El 10 de març de 1923, al carrer Cadena, cantonada amb Sant Rafael, del barri del Raval de Barcelona (Catalunya), uns pistolers pagats per la patronal i pel governador civil assassina d'un tret el cap l'anarcosindicalista Salvador Seguí i Rubinat, El Noi del Sucre, i deixa malferit el també anarquista Francesc Comas i Pagès, Perones, que morirà tres dies després. Les autoritats per evitar la gran manifestació que es preparava, van treure el cadàver de Seguí de l'Hospital Clínic de matinada i es va enterrar d'amagat a Montjuïc. Quan va morir Perones, es va exigir un enterrament públic, que va tenir lloc amb l'assistència de més de 200.000 persones. Amb la mort de Seguí, que tota sa vida va compartir la seva feina de pintor i la  tasca anarcosindicalista, es dóna per acabada una determinada línia sindical en l'anarcosindicalisme, que alguns criticaven aleshores per reformista. La creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en 1927 i el seu posterior domini en la Confederació Nacional del Treball (CNT) va donar pas a altra línia sindical més radicalitzada en les formes. Sis mesos després de l'assassinat de Segui es va produir l'autocop monàrquic d'Estat que va donar el poder al general Primo de Rivera, qui va clausurar i perseguir la CNT.

    Rafael Campalans: «Pobre Salvador Seguí», en Justicia Social (08-03-1921)

    Josep M. Huertas Claveria: «Aroma i espines de la Rosa de Foc. 80 anys de l'assassinat de Salvador Seguí», en Butlletí Estel Negre, 126 (març 2003)

    Lluís Alegret: «La caiguda de Salvador Seguí, el Noi del Sucre», en Joan Garcia Oliver. Retrat d'un revolucionari anarcosindicalista. Pòrtic. Barcelona, 2008. pp. 71-72

    ***

    Cartel de la conferència d'Emma Goldman de New Haven [IISH]

    Cartel de la conferència d'Emma Goldman de New Haven [IISH]

    - Conferència d'Emma Goldman: El 10 de març de 1934 se celebra a l'estadi Arena de New Haven (Connecticut, EUA) una conferència de la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman. L'acte consistí en una lectura comentada de la seva autobiografia Living my life (Vivint ma vida) i en una dissertació de temes de l'actualitat d'aleshores sota el títol Today's international probles (Problemes internacionals d'avui). Aquest acte multitudinari formà part d'una gira de tres mesos que realitzà arreu dels Estats Units amb el permís del govern nord-americà.

    ***

    Georgy Dimitrov, dictador comunista búlgar, amb Stalin, dictador comunista soviètic, planejant la repressió

    Georgy Dimitrov, dictador comunista búlgar, amb Stalin, dictador comunista soviètic, planejant la repressió

    - Desmantellament de la FACB: El 10 de març de 1945, en un apartament de Knjaschevo, a prop de Sofia (Bulgària), els 120 delegats de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) reunits clandestinament en sessió extraordinària, amb la finalitat d'estudiar la manera de resistir-se al nou poder comunista, que imposa el tancament de tots els locals de reunió i prohibeix la premsa llibertària, són detinguts per la milícia comunista. La repetida utilització dels banys de l'apartament pels delegats, que havien prèviament acordat no utilitzar-los durant la reunió, alarmà un veí que pensant que es tractava d'una fuita cridà un lampista i, després, la policia. Els més de 90 delegats detinguts, entre ells Jordan Sotirov (Manol Vassev) i Stefan Tonev, van ser enviats als camps de concentració, on seran torturats i després sotmesos a treballs forçats.

    ***

    Cartell del «Dag van de Anarchie», dissenyat per Willem, i una instantània de l'esdeveniment

    Cartell del «Dag van de Anarchie», dissenyat per Willem, i una instantània de l'esdeveniment

    - «Dag van de Anarchie»: El 10 de març de 1966, a Amsterdam (Països Baixos), amb ocasió de les controvertides noces de la princesa Beatriu, futura reina d'Holanda, amb Claus von Amsberg, un antic diplomàtic alemany que va ser membre de les Joventuts Hitlerianes i de l'Exèrcit nazi d'ocupació, el moviment Provo, nascut un any abans, fa una crida per fer d'aquella jornada el«Dia de l'Anarquia» (Dag van de Anarchie). Es van llançar bombes de fum durant el trajecte nupcial i la policia va intervenir brutalment, provocant un aixecament. Dies després un grup d'estudiants i d'artistes no vinculats al moviment provo va realitzar una exposició fotogràfica de la repressió desencadenada durant aquest dia que havia estat silenciada pels mitjans de comunicació.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Necrològica d'André Bahonneau apareguda en el periòdic parisenc "L'Humanité" del 21 d'abril de 1918

    Necrològica d'André Bahonneau apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 21 d'abril de 1918

    - André Bahonneau: El 10 de març de 1848 neix a Trélazé (País del Loira, França) el sindicalista revolucionari i anarquista André Bahonneau. Treballà esberlant pissarra a la pedrera dels Petits-Carreaux a Trélazé i entre 1870 i 1871, quan la guerra francoprussiana, fou sergent de la Guàrdia Nacional Mòbil destinat al pantà de la Grand'Maison (Roine-Alps, Arpitània). El febrer de 1880 creà la Cambra Sindical dels Obrers Pissarrers d'Angers; aquesta organització sindical, de la qual esdevingué president, encara que tolerada, no va ser legalitzada per les autoritats i tingué escàs ressò. En 1884, amb son amic Ludovic Ménard, pissarrer com ell, fundà la Secció d'Angers de la Federació dels Treballadors Socialistes de França (FTSF) i l'octubre d'aquell any representà aquesta secció en el Congrés Nacional de l'FTSF que se celebrà a Rennes (Bretanya). En 1884 el cantautor anarquista Jean-Baptiste Clément li dedicà la cançó Aux loups. En 1889, gràcies a l'acció de Joseph Tortelier que havia vingut a Trélazé, entrà a formar part, amb Ludovic Ménard, en el moviment anarquista. A partir de 1890 es consagrà enterament a l'acció sindical i entre 1892 i 1895 va ser constantment vigilat per la policia. El desembre de 1890 participà en la reorganització, gràcies a l'entrada en vigor de la Llei de 1884, del Sindicat de Pissarrers de Trélazé i a partir de 1902, data de la inscripció d'aquest sindicat en la Borsa del Treball d'Angers, el representà en les reunions d'aquesta. El setembre de 1904, en el VIII Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) que se celebrà a Bourges (Centre, França), assistí com a delegat de la Federació Nacional de Pissarrers, que s'acabava de crear i que s'havia adherit a la CGT el mes anterior. També fou membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) i de diversos grups llibertaris, sempre fent costat els partidaris de l'acció directa i del sindicalisme. El març de 1906 va ser nomenat secretari general de la Borsa del Treball d'Angers; aquest càrrec el mantingué fins el 1908 i durant aquest període aquesta organització sindical tingué una gran difusió i una forta combativitat. Assistí als congressos nacionals de la CGT d'Amiens (1906), Marsella (1908), Tolosa de Llenguadoc (1910) i La Havre (1912), així com a les conferències nacionals de la CGT de 1909 i 1911. Es preocupà força pels problemes sindicals dels obrers rurals i l'octubre de 1910 representà el  Sindicat dels Obrers Jardiners d'Angers al XI Congrés Nacional de la CGT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El juliol de 1913, en conformitat amb les decisions del Congrés de la CGT d'octubre de 1912 celebrat a La Havre, preparà la constitució de la Unió Departamental dels Sindicats de Maine i Loira (País del Loira, França) i el 5 de març de 1914 va ser nomenat a Cholet (País del Loira, França) secretari general d'aquesta Unió Departamental, càrrec en el qual es mantingué fins a la seva mort. També fou secretari de la Secció d'Angers del Comitè de Defensa Social (CDS). Durant la Gran Guerra es mantingué proper a la majoria confederal partidària de la «Unió Sagrada» contra les Potències Centrals. André Bahonneau va morir sobtadament el 19 d'abril de 1918 a Angers (País del Loira, França) i fou enterrat dos dies després en aquesta localitat. Actualment un carrer de Trélazé porta el seu nom.

    ***

    Fitxa policíaca d'Alphonse Soufflet

    Fitxa policíaca d'Alphonse Soufflet

    - Alphonse Soufflet: El 10 de març de 1858 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Alphonse Aimé Soufflet. Era fill natural d'Ismérie Soufflet. Es guanyà la vida fent de pintor ornamentista i de cellerer. Durant els anys 1880 formà part del grup anarquista que operava a Reims. El 14 d'abril de 1884 es casà a Reims. Segons la policia, va ser ell qui en 1885 s'encarregà d'acompanyar Joseph Tortelier durant la seva visita a Reims quan va anar a fer una conferència. En una llista establerta per la Prefectura de Reims el 29 de març de 1892 figurava com a «militant». Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

    ***

    Juan Antonio Bernal Ramírez

    Juan Antonio Bernal Ramírez

    - Juan Antonio Bernal Ramírez: El 10 de març de 1895 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Antonio Bernal Ramírez, conegut com El Andalúz. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i visqué al barri obrer de les Cases Barates, on regentà el Bar Andalucía i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, entrà a formar part de les Patrulles de Control. El maig de 1937, durant els enfrontaments contra la reacció estalinista, va ser detingut per «tinença d'armes». Després de la guerra civil, el 13 de juliol de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes; jutjat el 17 de maig de 1940 en consell de guerra a Barcelona, va ser condemnat a mort. El 29 d'agost de 1940 la pena li fou commutada per la de 30 anys de presó. Juan Antonio Bernal Ramírez va morir el 10 de desembre de 1945 de tuberculosi a la presó Model de Barcelona (Catalunya).

    Juan Antonio Bernal Ramírez (1895-1945)

    ***

    Nancy Cunard, fotografiada per Man Ray (1926)

    Nancy Cunard, fotografiada per Man Ray (1926)

    - Nancy Cunard: El 10 de març de 1896 neix al castell medieval de Nevill Holt (Leicestershire, Anglaterra) l'escriptora, poeta, periodista, editora i militant anarquista Nancy Clare Cunard. Filla única d'un família acomodada, capitalista i burgesa. Son pare, Sir Bache Cunard (1851-1925), tercer baronet de Cunard, havia heretat la companyia naviliera «Cunard Line» --propietària, entre altres, del transatlàntic «Queen Mary»-- i tot just s'interessava pel polo, per la pesca esportiva i per la caça del guineu; sa mare, Maud Alice Burke (1872-1948), fou una acabalada hereva nord-americana que, quan esdevingué Lady Emerald Cunard, es dedicà a rebre del «millor» de la societat londinenca i fouíntima de la duquessa de Windsor. D'antuvi Nancy es crià a la propietat familiar a Nevill Holt, però quan sos pares se separaren en 1910 s'instal·là a Londres amb sa mare. S'educà en nombrosos pensionats del Regne Unit, França i Alemanya. Durant la Gran Guerra, es casà amb Sydney Fairbairn, jugador de criquet, oficial de l'Exèrcit i veterà ferit de guerra; però el matrimoni només durà dos anys. En aquestaèpoca es relaciona amb «La Coterie» --selecte grup d'aristòcrates i intel·lectuals britànics caracteritzats per sortir a les revistes de moda de l'època-- i freqüentà especialment la poetessa i actriu bohèmia Iris Tree. Promogué l'antologia poètica Wheels, de la família dels Sitwell, i hi participà amb un poema. Son amant, Peter Broughton-Adderley, trobà la mort en combat a França un mes abans de l'armistici. En 1920 s'intal·là a França, on participà activament dels corrents avantguardistes literàries i artístiques, especialment el dadaisme i el surrealisme, i publicà nombrosos poemaris en aquesta línia, especialment Outlaws(1921), Sublunary (1923) i Parallax (1925). Durant aquests primers anys francesos, va estar molt lligada a l'escriptor Michael Arlen. Una breu relació amb Aldous Huxley influenciarà nombroses novel·les d'aquest escriptor: fou la inspiració del personatge de Myra Viveash en Antic hay (1923) i de Lucy Tantamount en Point counter point (1928). En aquests anys esdevindrà addicta a l'alcohol i a altres drogues. En 1927 s'instal·là en una granja a La Chapelle-Réanville, a Normandia. L'any següent, per fer costat els joves autors que assajàvem amb poesia experimental, creà «The Hours Press», una petita impremta i editorial que també rebé el nom de «Three Mountains Press» i amb la qual es podia prendre córrer més riscos empresarials que altres editors a causa de la fortuna heretada. Aquesta editorial col·laborà amb William Birod, periodista nord-americà que vivia a París i que havia editat les obres d'Ezra Pound. «The Hours Press» es caracteritzà per l'alta qualitat de les obres publicades i per les seves edicions exquisides. Aquesta editorial tragué la primera obra que Samuel Becket publicà per separat, el poema Whoroscope (1930) i també edità els XXX Cantos de Pound. En 1931 Wyn Henderson prengué la direcció de l'editorial i aquell mateix any publicà The revaluation of obscenity, del sexòleg Havelock Ellis. En 1928, després d'una relació de dos anys amb el poeta Louis Aragon --que l'afiliarà al Partit Comunista Francès (PCF) el gener de 1927--, comença una altra amb Henry Crowder, un músic de jazz afroamericà que treballa a París. Aleshores esdevingué una intensa activista antiracista i defensora dels drets civils als Estats Units, realitzant viatges a aquest país i vivint al Harlem. En 1931 publicà una obra polèmica, Black man and white ladyship, atac contra les actituds racistes; també publicà Negro: An anthology, conjunt de poesies i de relats realitzats per escriptors afroamericans i altres autors en suport de la seva causa (Langston Hughes, Zora Nealie Hurston, George Padmore, etc.). Com que la premsa parlà d'aquest projecte a partir de maig de 1932, dos anys abans de ser publicat el llibre, Nancy Cunard rebé amenaces anònimes i cartes farcides d'odi racista, algunes de les quals publicà en el llibre. A mitjans de la dècada dels trenta, participa en la lluita contra el feixisme, escrivint sobre l'annexió d'Etiòpia per Mussolini i sobre la guerra civil espanyola, deixant ben clar que els fets esdevinguts a la Península eren el preludi d'una nova guerra mundial. Els seus relats sobre els patiments dels refugiats espanyols donaren lloc a una subscripció de suport en The Manchester Guardian. Ella mateixa contribuí amb diners i materials de socors i en diverses organitzacions llibertàries d'ajuda (Solidaritat Internacional Antifeixista, etc.), però la seva deteriorada salut --en part a causa de les males condicions que trobà als camps de concentració del sud de França-- la forçaren a tornar a París, on organitzà col·lectes pels carrers parisencs per recaptar fons per als refugiats. En 1937 publicà una col·lecció de fullets amb poemes sobre la guerra i obres de W. H. Auden, Tristan Tzara i Pablo Neruda. Aquest mateix any, distribuirà per Europa un qüestionari als escriptors sobre la guerra, les respostes del qual foren publicades en The Left Review sota el títol «Autors take sides on the spanish war»; dels 200 escriptors enquestats, 147 contestaren i 126 van fer costat la II República espanyola. Durant la II Guerra Mundial treballà, fins l'esgotament físic, com a traductora a Londres al servei de la Resistència francesa i publicà l'antologia Poems for France (1944). Després de la guerra s'adonà que els alemanys havien destruït la major part de les seves possessions i deixà de viure a Réanville, realitzant nombrosos viatges. Amb la salut mental i física força deteriorada, agreujat tot per l'abús de l'alcohol, la ruïna econòmica i els comportaments autodestructius, fou internada en un hospital psiquiàtric arran d'un altercat amb un policia a Londres, però, un cop lliure, la seva salut encara s'agreujà més. Entre les seves últimes publicacions destaquen Grand man: Memories of Norman Douglas (1954), GM: Memories of George Moore (1956) i These were the hours (1965), llibre de memòries publicat pòstumament. Només pesava 35 quilos quan va ser trobada errant pels carrers parisencs, confusa i incapaç de recordar el seu nom; traslladada per la policia a l'hospital de caritat de Cochin de París (França), morí dos dies després, el 17 de març de 1965. El seu cos fou incinerat a Anglaterra i les seves cendres reposen en l'urna 9.016 del cementiri parisenc de Père-Lachaise. Nancy Cunard fou una gran col·leccionista d'art africà i fou musa de nombrosos escriptors i artistes de la dècada dels anys vint i trenta, com ara Wyndham Lewis, Aldous Huxley, Tristan Tzara, Ezra Pound, Louis Aragon, etc., i entre els seus amants podem citar Ernest Hemingway, James Joyce, Constantin Brancusi, Langston Hughes, Man Ray i William Carlos Williams.

    ***

    Secondo Moscatelli, a l'esquerra marcat amb el número 2, amb altres companys "garibaldins" en una platja de València durant la guerra civil [Istituto Storico Parri]

    Secondo Moscatelli, a l'esquerra marcat amb el número 2, amb altres companys "garibaldins" en una platja de València durant la guerra civil[Istituto Storico Parri]

    - Secondo Moscatelli: El 10 de març de 1899 neix a Chiusdino (Toscana, Itàlia) el paleta anarquista, encara que algunes fonts l'adscriuen filiació comunista,  i lluitador antifeixista Secondo Moscatelli. Son pare es deia Virgilio Moscatelli. Quan encara era jove, abans de 1911, sa família es traslladà a Montieri (Toscana, Itàlia). El 20 de setembre de 1923 s'expatrià legalment a Bèlgica i a Châtelet (Hainaut, Valònia) treballà com a obrer en una fàbrica de ciment i formigó. A l'estranger continuà amb les seves activitats antifeixistes. En 1925 va ser condemnat pel Tribunal de Charleroi (Hainaut, Valònia) per portar il·legalment un arma i per amenaces. El 6 d'abril de 1930 va ser novament detingut a Charleroi perquè havia intentant entrar als locals de la Borsa on se celebrava la cerimònia de lliurament de la nova bandera dels excombatents italians. Durant aquesta època patí nombroses denúncies i detencions per part de la policia i, fugint d'aquesta pressió, el gener de 1933 es traslladà a Jemeppe-sur-Sambre (Namur, Valònia), però l'abril d'aquell any retornà a Châtelet. L'octubre de 1933 es trobava a Herstal (Lieja, Valònia), treballant al canal Liegi-Maestricht, i després va fer feina de peó en la construcció de la resclosa de l'Ile Monsin (Lieja, Valònia). Fins al 1935 visqué a Herstal, però el desembre abandonà la ciutat i no retornà. El novembre de 1936 partí com a voluntari cap a la guerra d'Espanya i l'any següent pertanyia a la XII Brigada Internacional, amb el Batalló Garibaldi, i posteriorment formà part de la XII Brigada Garibaldi. Les autoritats policials italianes el fitxaren com a «subversiu perillós» i l'inscrigueren, com a combatents antifranquista, amb l'anotació que fos detingut en els butlletins de busca i cerca. El setembre de 1937 va ser ferit en la batalla d'Osca (Aragó, Espanya) i el mes següent creuà els Pirineus, establint-se a Montalban (Guiena, Occitània). En plena II Guerra Mundial, el setembre de 1942, va ser detingut a Montalban i internat en un camp de concentració francès del qual pogué fugí en 1943. Fugí de França sense documentació i es traslladà a Linz (AltaÀustria,Àustria), on treballà d'obrer. De bell nou a Itàlia en data imprecisa, retornà a Toscana i participà en la Resistència enquadrat en la Brigada «Spartaco Lavagnini» que operava a la zona de Siena (Toscana, Itàlia). Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

    ***

    Alexandre Gilabert Gilabert

    Alexandre Gilabert Gilabert

    - Alexandre Gilabert Gilabert: El 10 de març de 1908 neix a Barcelona (Catalunya) el periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista Alexandre Gilabert Gilabert–signà molts d'articles i llibres com Alejandro G. Gilabert. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es guanyava la vida fent de blanquer. En els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera participà en reunions de l'Ateneu Enciclopèdic Naturista de Barcelona i en 1929 va estar empresonat per haver participat en un complot el setembre de l'any anterior. En el Ple Regional de Sindicats Únics del 24 d'abril de 1932 celebrat a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), va ser nomenat, en substitució d'Emili Mira Aparici, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i com a tal organitzà la campanya en defensa dels deportats a l'Àfrica. També tractà de suavitzar les relacions amb el sector trentista en vistes a la reunificació confederal, oposant-se que Felipe Alaiz de Pablo desenvolupés la seva campanya contra els trentistes des de Solidaridad Obrera. No obstant això, el 16 de novembre de 1933 presidí el gran míting de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) que se celebrà al Palau de Belles Arts de Montjuïc de Barcelona, on parlaren Francisco Ascaso, Domingo Miguel González (Domingo Germinal), Dolores Iturbe, Sébastien Faure, Buenaventura Durruti i Vicente Pérez Viche (Combina). En aquest any de 1933 realitzà altres mítings i conferències a Barcelona i Sant Adrià de Besós (Barcelonès, Catalunya) i va ser tancat al vaixell-presó Arnús amb motiu de la vaga del transport. L'octubre de 1934 va ser de bell nou empresonat i aquest any va ser redactor de Solidaridad Obrera. En 1935 fou un dels fundadors del grup anarquista«Liberación» de Barcelona, que edità, amb Tomás Cano Ruiz i altres, la revista Liberación!; aquest grup d'afinitat es manifestà proper als postulats anarcosindicalistes que, des de l'Argentina, defensava Gaston Leval i, de fet, reintroduí el seu pensament en els cercles anarquistes catalans. En aquests anys realitzà mítings en diverses poblacions catalanes (Sitges, Reus, Sant Boi de Llobregat, etc.), alguns amb Antoni Ortiz Ramírez. Quan el cop militar de juliol de 1936, participà en les lluites als carrers de Barcelona contra els aixecats i el 20 de juliol, ell i Jaume Balius Mir, van fer íntegrament, tots dos sols, el número de Solidaridad Obrera. Fou corresponsal de guerra de Solidaridad Obrera en l'expedició de reconquesta de les Illes Balears comandada per Alberto Bayo Giroud i l'agost de 1936 va fer un míting a Eivissa. També l'agost de 1936 fou un dels fundadors del Grup Sindical d'Escriptors Catalans (GSEC), adscrit al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT. Fou membre, en representació de la CNT, del Consell Municipal de Barcelona. En aquest any va fer mítings a poblacions catalanes (Santa Coloma, Vilassar de Dalt, Gràcia-Barcelona, Olot) i en 1937 a Esparraguera. Es va veure implicat en l'anomenat «Plet dels periodistes confederals», que enfrontà, d'una banda Jacinto Toryho, director de Solidaridad Obrera des del novembre de 1936, i els representants dels comitè nacional i regional de la CNT i, d'altra, junt amb el director sortint, tots els periodistes confederals que resultaren desplaçats. També fou secretari general de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Local d'Agrupacions Anarquistes de Barcelona. Defensà l'estructura de la FAI acordada en el Ple de València de 1937 i, com a secretari de la Federació de Barcelona de la FAI, va fer una conferència en pro d'aquesta nova estructura gairebé de partit polític. D'antuvi acostat a «Los Amigos de Durruti», el març de 1937 assistí a la Conferència Nacional de Premsa Confederal en representació de Tiempos Nuevos, on defensà les tesis oficialistes. Representà el grup«Liberación» en el Ple Regional de Catalunya de la FAI i aquest mateix any dirigí el periòdic satíric El Criticón. Al final de la guerra fou redactor de Catalunya i delegat polític del XI Cos de l'Exèrcit de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment emigrà amb sa família –sa companya es deia Vida Urzainqui– a la República Dominicana, on treballà en una colònia agrícola. En 1941 emigrà a l'Equador, on fins el 1942 participà activament en la creació i desenvolupament d'una colònia llibertària (Colonia Española «Simón Bolivar») a la zona del riu Solaya (Pichincha, Ecuador), amb els anarcosindicalistes Antonio Bonilla Albadalejo, Pedro Quílez, Luis Cano Pérez i Josep Peirats Valls. En 1974, durant el govern de la Junta Militar, va ser deportat sota l'acusació d'«haver atacat el govern en diversos articles de premsa», a través de la seva columna «Piedras al viento» del periòdicEl Mercurio i Revista Manabí, on signava amb els pseudònims Perseo i Critilo, respectivament. Retornà l'any següent i s'instal·là de bell nou a Manta. Trobem articles seus en nombroses publicacions, com ara Ilustración Ibérica,L'Indomptable, Liberación!,Le Libertaire,Luz y Fuerza, La Noche, La Protesta, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad,El Vidrio, etc. És autor d'El pecado de Ana María (sd), La CNT, la FAI y la revolución española (1932), ¡Yo no he matado a nadie! (1935), Durruti, un anarquistaíntegro (1937), Escriptors de la revolució (1937, amb altres), Los escritores al servicio de la verdad. Carta abierta a Ramón J. Sender (1938), Un héroe del pueblo. Durruti (1938). Alexandre Gilabert Gilabert va morir d'una crisi cardíaca l'11 de novembre de 1979 a Manta (Manta, Manabí, Equador). En 2011 sa filla, Blanca Gilabert Urzainqui, publicà el llibre biogràfic de sa família Un abrazo al pasado. Revolviendo el baúl de los recuerdos.

    Alexandre Gilabert Gilabert (1908-1979)

    ***

    Víctor Francisco Cáceres

    Víctor Francisco Cáceres

    - Víctor Francisco Cáceres: El 10 de març de 1912 neix a Albalá (Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Víctor Francisco Cáceres. Fill de pastors humils, va anar poc a l'escola i a partir dels set anys la va fer compatible amb les tasques als camps. En 1932 va complir el servei militar a Melilla i rumià la possibilitar de restar en l'Exèrcit enquadrat en el Cos d'Enginyers, però s'oposà a la primera temptativa de cop d'Estat portada a terme el 10 de juny de 1936 i amb un grup de soldats lleials tancaren els oficials rebels a la sala on estaven reunits. Durant l'aixecament feixista de juliol de 1936, oposà resistència, però va ser detingut amb altres soldats lleials. Jutjat per «sedició», va ser condemnat a dues penes de mort, commutades per 30 anys de presó. Destinat a treballs forçats, entrà en contacte amb militants de les Joventuts Llibertàries i esdevingué anarquista. A la presó de Melilla realitzà el batxillerat i obtingué el diploma de comptadoria comercial a Sevilla, a més d'aprendre idiomes (francès i anglès). En 1941 aconseguí la llibertat condicional i retornà a Albalá, on intentà muntar una escola, però el projecte no reeixí ja que fou denunciat per no tenir la titulació oficial requerida. Després, amb sa mare, marxà cap al nord de la Península, a Bilbao (Biscaia, País Basc) i a La Rioja (Briñas, Cenicero, San Felices, Haro), on treballà en diversos oficis (netejant vagons ferroviaris, en una fàbrica de cel·luloses, fent grava en una pedrera, etc.). A San Felices va fer classes als infants dels obrers, però va ser denunciat per la mestra del poble perquè «mai no pronunciava el nom de Déu en les seves classes». En 1947 es casà amb Aurora Gamarra López. En aquests anys milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). Va ser acomiadat de la feina per fer costat una aturada en l'empresa on treballava. Més tard passà a Guipúscoa (Pasaia i Errenteria), on va fer feina en diversos oficis (en una fàbrica d'alumini, descarregant els pesquers al port). Després d'una breu estada a Castañares de Rioja, s'establí en 1949 a Vigo (Pontevedra, Galícia), on treballà del que pogué (cobrador, peó, comptable a les drassanes Vulcano) i milità al costat de Dalmacio Bragado Ruiz i Guillermo Barros Cela intentant reconstruir la Federació Regional Galaica. A partir de 1956, després d'un viatge a França on s'entrevistà am Germinal Esgleas, establí contacte amb l'exili confederal i creà el Comitè Local de la CNT de Vigo amb Saturnino Barros Barros. En 1957, amb Jaime Garrido Vila, s'encarregà de la CNT a Vigo i participà en la creació de l'organització unitària Front Democràtic Juvenil (FDJ). El juliol de 1960 va ser detingut, amb altes companys (Dalmacio Bragado Ruiz, Leopoldo García Ortega, etc.), i restà tancat durant dos mesos per «organització i propaganda il·legals». El 4 d'agost de 1962, arran d'una vaga de solidaritat amb els miners d'Astúries i en suport a les reivindicacions salarials de les drassanes de Vigo (Vulcano, Barreras, Reyman, Santo Domingo, Refrey iÁlvarez) va ser novament detingut, amb Augusto Docampo Soto, i jutjat en consell de guerra el 23 de novembre d'aquell any a Madrid acusat de reorganitzar la CNT; condemnat a 11 anys i mig de presó, purgà la pena als presidis de Carabanchel i de Burgos. En aquesta última presó, on la CNT estava força estructurada, exercí el càrrec de secretari d'Organització durant més de dos anys. El 23 de setembre de 1965 va ser posat en llibertat condicional i, sense feina i boicotejat per la patronal, retornà a Vigo. El novembre de 1966 decidí exiliar-se i passà a França per Barcelona (Catalunya). A finals de 1966 s'establí a Portèth de Garona, a prop de Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on es guanyà la vida com a peó de paleta i milità en la seva Federació Local de CNT des de l'1 de gener de 1967. En 1968, després de la mort de José Sanjuán, va ser nomenat secretari general del Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i entre 1969 i 1971 ocupà càrrecs orgànics en la Comissió d'Alt Garona. En 1974 col·laborà amb el Secretariat Intercontinental del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en suport de la Revolució dels Clavells portuguesa i en 1976 va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Portèth de Garona. En aquests anys milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El maig de 1976 viatjà per Galícia (Vigo, Ferrol i la Corunya), Madrid, La Rioja i Sevilla en missió propagandística per rellançar el sindicat. En aquesta última època formava part del Comissió Internacional de Relacions (CIR) de la FAI i era secretari de la Federació Local de Portèth de Garona. Trobem articles seus, moltes vegades fent servir pseudònims (Ramón de la Sagra, Justo, Sindo, Francisco de la Montaña, Torvick), en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín de la AIT, Boletín Interno de la CIR, Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, etc. També realitzà traduccions de l'anglès, de l'italià i del portuguès per a aquestes publicacions. Víctor Francisco Cáceres va morir el 9 d'agost de 1976 a Vigo (Pontevedra, Galícia), quan es trobava en missió orgànica, d'un vessament cerebral i d'un atac cardíac afegit.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Foto policíaca de Léon Bouchet

    Foto policíaca de Léon Bouchet

    - Léon Bouchet: El 10 de març de 1916 mor a Saint-Étienne-du-Montluc (País del Loira, França) el tipògraf anarquista individualista Léon Bouchet. Havia nascut en 1888 a Puèi Domat (Alvèrnia, Occitània). Començà a militar molt jove a Clarmont d'Alvèrnia i el setembre de 1906 va ser nomenat secretari, amb Victor Godonèche, del Grup d'Estudis de Propaganda Anarquista «Jeunesse Libre», que es reunia al número 26 de Place Sidoine Appolinaire d'aquesta ciutat. Entre 1909 i 1910 organitzà diverses xerrades populars a Clarmont d'Alvèrnia. Quan el setembre de 1910 arribà a París (França), abandonà el seu ofici de venedor ambulant i esdevingué tipògraf. Entre 1911 i 1913 fou gerent de la primera època del periòdic anarcoindividualista parisenc L'Idée Libre, fundat per André Lorulot, i durant un temps visqué, amb sa companya Madeleine Nourrisson, a la seu del periòdic L'Anarchie, a Romainville (Illa de França, França), on conegué anarquistes que després formarien part de la «Banda Bonnot». El gener de 1911 s'instal·là en una torreta del carrer Paul de Kock de Romainville. Quan l'«Afer Bonnot», va ser detingut el 28 d'abril de 1912 després de ser denunciat pel director de la presó parisenca de la Sante per haver portat un paquet i una carta a Jean De Boë, Eugène Dieudonné i Jean-Georges Dettweiler, empresonats per aquest procés. En l'escorcoll del seu domicili, la policia trobà correspondència dirigida aÉdouard Carouy i Louis Raimbault, també implicats en l'«Afer Bonnot». Inculpat de pertànyer a «associació de malfactors», finalment fou exculpat durant el judici.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Calendaris de sal i la dignitat dels vençuts. El poemari recorda i és un homenatge a la dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; un homenatge igualment als avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. (Miquel López Crespí)

    Publicat el Premi Maria Manent de Poesia 2005. Calendaris de sal (Viena Edicions, Barcelona, 2006).



    Coberta del poemari de Miquel López Crespí Calendaris de sal, Premi de Poesia Marià manent 2005.

    Aquesta sensació d'anar arribant al final de la vida la podem trobar en el poema "La calma més completa" del poemari Calendaris de sal, Premi Marià Manent 2005 i encara inèdit. En els primers versos, l'autor, que sap que no hi ha escapatòria possible, que ningú pot escapolir-se del seu destí final, escriu: "D'aquí pocs moments ja seré senyor de la calma més completa, / d'un inabastable univers de buits interminables: / el silenci absolut que s'engrandeix a poc a poc / enllà del marc segur de la meva finestra. / Deix enrere el dibuix de les gavines en el blau, / el teu nom grafiat en l'arena d'una platja ja sense nom, / el record amenaçador del pànic / quan m'aixecava sense la tebiesa de ta pell al costat.".

    El poeta, en constatar com s'han anat esmunyint la vida, els somnis, les esperances, com han anat desapareixent amics, els familiars més estimats, sent la sensació de trobar-se davant una inundació inabastable de la qual no podrà escapar. Una inundació que cap paraula, cap estudiada forma poètica o desfermat riu de metàfores, serà capaç d'aturar. La vida, en la recta final en què estam submergits, presenta, sovint, un aspecte amenaçador, ja que és quan, malgrat que sigui de forma subconscient, hom fa recompte del que ha viscut i nota com els moments autèntics el punyen, talment ferro roent, indicant, amb precisió matemàtica, quines són les hores en les quals hem estat autènticament feliços. I és precisament aquesta inundació que ve, furient, salvatge, el que et fa recordar els moments amables i curulls d'esperances de la teva existència. El motiu, doncs, de la majoria de poemes que comentam seria deixar constància escrita d'aquests moments i d'aquestes sensacions.

    En el poemari Calendaris de sal, aquesta inundació final és descrita en el poema "La inundació" en onze versos privats de tota ornamentació verbal inútil. Versos secs, durs, implacables com la constatació certa que ja som en els darrers segons: "Arriben de sobte tot d'inesperades misses de difunts / (els pares morts, / els avis fonent-se en l'oblit / amb desesperançada velocitat vertiginosa). / Notar la magnitud de la inundació avançant per la casa. / Provar d'amagar la seva nuesa, / l'extremada debilitat d'un infant que plora. / Però no puc albirar la sortida, / aturar els darrers segons / que s'escolen per les canonades.".

    I en el poema "Com un somni molt lent", del poemari Les ciutats imaginades, la implacable realitat d'anar arribant al final s'imposa, amb aquest sincera confessió que mostra al lector quins són els refugis secrets de l'autor per a provar de defugir l'embranzida del temps. Llegim: "Ara visc de records. / Tot es mescla i confon en la memòria. / És com un somni molt lent que regressa i regressa / sense que pugui fer res per aturar les imatges que em dominen.".


    Coberta del poemari de Miquel López Crespí Temps moderns: homenatge al cinema, Premi de poesia Miquel Martí i Pol de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

    Si haguéssim de fer un resum molt sintètic del que volen expressar cada un d'aquests quatre poemaris podríem dir que Calendaris de salés producte de la forta impressió que em produïren les successives morts de molts dels essers que més he estimat en aquest món: el pare, l'oncle José López, que tant m'ensenyaren de lluita per la llibertat i la dignitat. La dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; els avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. Calendaris de sal també repassa l'l'omnipresència de la postguerra en la vida de l'autor. L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra.


    Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, premi de poesia Ciutat de Tarragona 2005.

    A partir d'aquí podrem entendre i capficar-nos en les pàgines de Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la i el poemari més recent, el que ha editat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades.

    En l'article "Temps i gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la", a part de relacionar i explicar l'estreta unió que hi havia entre el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla, la novel·la Defalliment i el poemari editat per Brosquil Edicions, contava com la majoria de poemes tenia relació amb la provatura sentimental de deixar constància dels meus records d'infant, d'aquella època que maldam per imaginar daurada: les excursions i vacances a ses Casetes de sa Pobla a la badia d'Alcúdia, davant l'Albufera, els estius passats al port de Pollença, els viatges a Lluc, les excursions a Formentor, estades a Muro, Aucanada, el Mal Pas, la vida a sa Pobla...

    La presència corprenedora de la infantesa, de l'esplendent paisatge sense hotels que guaitàvem aleshores, queda reflectit en aquests vuit versos del poema "Llums enceses en els dits" que el lector pot trobar en el poemari El cant de la Sibil·la: "Descobrir per primera volta coves i penya-segats, / l'indret on nien les gavines, /els corbs marins que ens envoltaven. / Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums enceses en els dits."

    El cant de la Sibil·laés l'intent de deixar constància d'aquells moments esvanits ja per la cendra de les hores però que es conserven en la memòria amb la força intacta de quan els vivíem amb tota la joia de la nostra infància i adolescència. Aleshores els pares i els familiars eren joves, alegres i riallers. Res no presagiava la Nit, l'obscura presència que ens aniria portant, de forma imperceptible però ferma, fins davant el mur de la darrera pregària i el postrer alè.

    Els poemaris que comentam no són escrits de forma independent l'un de l'altre. Que ningú s'imagini que un llibre concret és un producte d'una època i un altre d'un altre moment històric. De cap manera. Els llibres de què parlam, igualment que algunes de les novel·les, obres de teatre i llibres de memòries recents, són escrits en la mateixa època, el temps que va de començaments dels noranta fins al dos mil. Cas, per exemple, del poemari Temps moderns: homenatge al cinema, premi de poesia Miquel Martí i Pol 2002 i editat l'any 2003 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Era "normal" que en aquesta recerca desesperada per a provar de salvar els instants de joia de la joventut, les esperances del passat, els descobriments intel·lectuals dels anys seixanta, sortís també el ressò d'aquelles pel·lícules i artistes que anaren condicionant, amb el pas dels anys, la nostra forma d'entendre el món, l'art, la vida, la lluita per la llibertat. En la grisor de la postguerra, en plena repressió franquista contra els pobles i contra les llibertats més elementals de la persona, el cinema esdevenia la porta oberta a tots els misteris i totes les possibilitats. Breu, senzill homenatge, doncs, al record d'aquelles llunyanes horabaixes asseguts al "galliner" o les butaques dels cines de sa Pobla: Can Guixa (el "Principal") o Can Pelut (el "Coliseum"), el Salón Montaña o en aquell modern "Cine Montecarlo" de començaments dels anys seixanta... Llunyans diumenges amb Fred Astaire i Ginger Rogers, Chaplin, i Lauren Bacall... Gene Kelly i Debbie Reynolds ballaven i cantaven en la pel·lícula Cantant sota la pluja; ens atemorien Peter Cushing i Cristopher Lee en les pel·lícules de vampirs, Marlene Dietrich era un àngel blau la bellesa de la qual, érem molt joves aleshores, encara no acabàvem de copsar. Quants dies d'hivern i d'estiu fugint de les rituals cançons dels falangistes, dels avorrits sermons dels sacerdots, anant a veure les aventures de Robin dels boscos i El capità Blood! Més tard, després dels crits de Janet Leigh a Psicosi, arribaren Els contes de la lluna pàl·lida de Kenji Mizoguchi. La dictadura moria matant, agonitzava ja des de finals dels seixanta quan els miners d'Astúries i Lleó, els treballadors de Barcelona i València, iniciaren les grans lluites contra el feixisme i el capitalisme. Temps moderns. Homenatge al cinema vol deixar constància de l'efecte màgic i enervador del Potiomkim, la màgia cinematogràfica de Serguei Eisenstein obrint totes les possibilitats del cinema. Eisenstein a Leningrad filmant Octubre; memòria igualment de La batalla d'Alger... i de Roma, città aperta, L'any pasat, a Marienbad, Alphaville, Casablanca, sense que hi manquin Buñuel, Chabrol, Godard i Dziga Vertov avançant amb la cavalleria roja d'Issaak Babel en direcció a la revolució universal que defensen Lenin i Trostki abans de tots els crims de l'estalinisme i l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona l'any 1939.

    Quatre poemaris, Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la, Calendaris de sal i Les ciutats imaginades, que surten, evidentment, de la constatació de la fugacitat de la vida, de la impossibilitat d'aturar el temps, de servar, ni que sigui mitjançant per la metàfora i la paraula, tot allò que conformà la nostra efímera existència damunt la terra.

    Miquel López Crespí


    0 0

    El proper 11 de març, en motiu del Dia de la Dona, el Tertúlia Cafè de Palma (Ausiàs March, 19) celebra un sopar amb combat de picat. En haver sopat hi improvisaran els Glosadors de Mallorca Maribel Servera "Servereta" i Mateu "Xurí". Cal fer reserves al 971093074.

     

    Sopar al Tertúlia cafè 


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 03/11/17--08:47: Brou a rompre !
  •  

     

    Dalt del Turó

     

    Brou a rompre !

     

    Climent Picornell

     

    Hi ha hagut aigua a voler,  i més. Fins al punt que un dia quedàrem aïllats i incomunicats, per terra, de la resta de l’illa. Els torrents que recercaven els seus antics llits, els bocins anegats, sense molts dels desaigos que eren abans els albellons i, així i tot, ha plogut damunt banyat i per tant tot regalimava quan l’aigua tocava en terra. Possiblement una de les plogudes sostingudes més copioses dels darrers cent anys. Els torrents encara ragen tres setmanes més tard de l’episodi de pluges.

    Els trob discutint fort dins el cafè, un està dret i l’altre fa com qui no el sent, llegint un diari. Tenen dos bocins de terra veïnats i el que està assegut ha fet una síquia travessant el camí i ara desaigua dins el de l’altre, el que està dret: “Cadascú que guardi sa seva aigo” li diu, “Per què m’he de beure sa teva? Tapa sa síquia avui mateix que no puc ni passar amb so meu cotxo”. I després de l’amenaça se’n va. “Tanmateix no ho faré!” diu caparrut el qui seu.

    En Guillem ve, a peu,  de la residència dels vells construïda a un punt que l’aigua anegava i amb un albelló que raja encara damunt la carretera de Petra i que recull l’aigua de son Falconer i es Montagut, deia, que ve de la residència de persones majors, a peu.  És primatxel·lo i al cassino llegeix diaris amb fruïció mentre beu un cafè amb llet ple de galetes d’Inca ben trossejades, les menja quan ja s’han amerades, ben amerades... M’agrada xerrar amb ell: “Mu mare estava enterrada a una tomba que no era seva i un dia la me varen reclamar els seus propietaris i l’havia de treure”. Continua amb veu prima i pausada:  “Era a una tomba de quatre nínxols, dos per banda. I me digueren que si ho havien fet com ho feien abans, un bubul damunt s’altre, que allò se podria i els ossos de damunt se mesclaven amb els ossos de davall i que no sabríem qui era qui. Però no,  hi hagué una separació d’obra i així els vaig poder recuperar, els vaig posar dins un sac i ara descansen amb els de mon  pare, tot dos junts. Estic ben content i prest hi aniré jo”. “No frisseu”  li dic.

    Entra el rector a berenar.  Ara i des de fa anys el rector és de poble extern i fins i tots hem tengut frares valencians, franciscans. M’explica l’amo en Pep Cucullí que amb motiu d’un canvi de capellà al poble hi hagué un acompanyament massiu del mossèn  cap al seu poble natal : “Però, no t’equivoquis, no era que l’estimàssim, és que mos volíem assegurar que no tornaria enrere”.

    Els fumadors, defora dels bars, ho han passant pillo malgrat les terrassetes que els han fet amb quatre plàstics, com un hivernacle de foravila però un poc més curiós. No els queda més remei que aguantar el fred i la pluja, ja se sap que “somada de gust, no pesa”.

    Fa un venter desmesurat a defora.  Trob el sen Toni Massena i li deman pel seu nét: “Encara estudia?”.  “Si, no atura”. “I què estudia, ara?” “Idò me va dir que estudiava de Ministre!  No... i t’assegur que s’hi aferra i fort als llibres, fa feina més hores que un rellotge. O això és lo que  diu”. Pens amb aquella dita de Salvador Dalí: “La intel·ligència sense ambició és com un ocell sense ales”. I amb la picardia del nét del sen Toni.

    Veig en Felip Primater cop piu. Ahir férem una calçotada. Ara s’ha posat de moda el torrar aquests grells, calçats, i menjar-los sucats amb salsa romesco. Ho férem a un bocí on na Joana Monserrada s’hi ha arreglat una caseta, amb piscina, que lloga en s’estiu als turistes. Però hi hagué un denou. Ella, na Joana,  volia un bon clot per a la llimonera que havien de trasplantar de la casa del poble. I feren un clotarro majestuós. El vespre havia convocat els amics al sopar de calçots i,  com sempre,  en Felip Primater arribava tard. Venia amb el cotxe nou, vérem els llums per la camada que puja pel turó dels Aglans. Al cap d’un quart d’hora, quan ja hauria d’haver estat assegut a taula i no hi era, sortírem a veure que passava. Ell, assegut en terra, contemplava la feta. Havia anat a aparcar, d’esma, on aparcava sempre i tenia el cotxe cul per amunt dins l’enorme clot:  ningú li havia dit que hi era. Dins el clot per a la llimonera hi havia sembrat el seu cotxe nou de trinca, feia una setmana que l’havia anat a cercar.

    Pas per davant ca l’amo en Toni Piulo i el veig, darrera les vidrieres, assegut a la camilla. S'ha renegat de parlar, no té res a la gargamella,  però ara no xerra. Té noranta anys, ben duits, i no diu una paraula. I era xerrador, sobretot quan pegava a la ginebra... però ara res de res ni amb unes estenalles li trauries un bon dia. Els vells de la vila que, com ell,  han sobreviscut a les seves dones han quedat sorpresos perquè, confiats a morir-se abans, estaven mentalitzats de què les seves dones els servirien. Un dels laments del meu conco en Sion fou aquest:  “No me’n puc avenir que l’hagi d’haver  servida jo, i ara? Qui em servirà a mi?”. Me fa senyes i sense dir ni paraula m’arramba una dotzena d’ous de les seves gallines, per senyes em fa a saber que està bé i que tanqui la porta.

    De cada pic hi ha més gent que no saluda per la vila. I ja se sap que qui no saluda o és extern o està barallat amb el qui s’encontra. Per tant, o hi ha més barallats o hi ha més externs. Me decant per això darrer. 



    0 0

    [11/03] Atemptat de Ravachol - Atemptat a Llemotges -«Combate» - III Congrés Nacional Llibertari cubà - Duval - Lapique - Tabarroni - Barberis - Alcoceba - Vázquez Gómez - Castoriadis - Laisant - Pedra - Accame - Fernández Zapata - Lorulot - Fernández González - Correas - Rojas - Berner - Salvo - Cercos - Ester

    Anarcoefemèrides de l'11 de març

    Esdeveniments

    Efectes de l'atemptat de Ravachol

    Efectes de l'atemptat de Ravachol

    - Atemptat de Ravachol: L'11 de març de 1892 a París (França) l'anarcoterrorista François Claudius Koënigstein (Ravachol), amb el suport de quatre companys, posa una bomba artesanal al domicili --número 136 del bulevard de Saint Germain-- del president del Tribunal de l'Audiència Edomond Benoît, qui es va fer malauradament famós per la seva ferocitat el 28 d'agost de 1891 durant el procés dels anarquistes de Clichy Henri Descamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, acusats de disparar contra la policia. L'explosió, que es produí a les 8.12 hores, només va causar commocions als habitants, però va destruir part de l'immoble i els danys materials van ser molt quantiosos, estimats en 40.000 francs de l'època.

     ***

    Postal sobre els efectes de l'atemptat a la gendarmeria de Llemotges

    Postal sobre els efectes de l'atemptat a la gendarmeria de Llemotges

    - Atemptat a Llemotges: L'11 de març de 1909, cap a les 2 hores de la matinada, una bomba esclata davant la porta de la caserna de la gendarmeria situada entre la plaça des Carmes del barri i el carrer del Petit Tour de Llemotges (Llemosí, Occitània) causant importants danys materials, fins i tot als edificis propers. Els sis esglaons de pedra de l'escaleta d'accés havien quedat reduïts a engrunes, la porta arrabassada, el reixat llançat a terra, els murs interiors ferits per la metralla i tots els vidres de la zona polvoritzats. No hi va haver cap ferit. Aquella mateixa nit, un cartutx de dinamita sense haver fet explosió és descobert per un jove al carrer des Sapeurs, al mur de darrere de la caserna del 78 Regiment d'Infanteria; sembla que li va caure a l'autor o autors de l'atemptat. Aquesta feta és immediatament atribuïda per diversos periòdics als anarquistes que veien una resposta a la circular que el president del Consell Georges Clémenceau havia emès en contra dels antimilitaristes. La investigació determinà que la dinamita que es va emprar en aquests atemptats havia estar furtada la nit abans de les barraques de les pedreres d'Isle, a cinc quilòmetres de Llemotges; en aquest robatori se'n portaren cinc cartutxos de dinamita, nombrosos quilos de pólvora minadora, dos metres de metxa i 39 francs. La investigació, però, no en pogué facilitar la detenció dels responsables. Des de la bomba que havia estat dipositada l'abril de 1905, quan les importants vagues, davant la porta del domicili del director de l'empresa Haviland & Cia, no hi havia hagut cap altre atemptat a Llemotges.

    ***

    Capçalera del primer número de "Combate"

    Capçalera del primer número de Combate

    - Surt Combate: L'11 de març de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Combate. Diario sindicalista revolucionario. Òrgano de los sindicalistas de la oposición en la CNT. Editat pels Sindicats d'Oposició de la CNT, va ser creat per contrarestar i oposar-se al periòdic Solidaridad Obrera, però sense massa èxit. Tenia previst aparèixer l'agost de 1933 a València, però la seva publicació es va anar ajornant i finalment sortí a Barcelona. Trobem articles de Joan d'Agramunt, Bonatesta, Ricard Fornells, Tomás Llorca, Manuel Mascarell, Joan Peiró, Pere Sagarra (Anteo), N. Vivas, entre d'altres. Just aparèixer el primer número va ser suspès pel govern --juntament amb Solidaridad i Adelante a causa de la convocatòria de vaga general per al 13 de març-- fins al 17 de març i només publicà vuit números, l'últim el 23 de març de 1934, denunciat pel fiscal de guàrdia per la publicació d'un article«excitant a la rebel·lió» i segrestat definitivament per la policia per ordre del jutge instructor del sumari.  

    ***

    "Solidaridad Gastronómica", òrgan de l'ALC que fou prohibit el desembre de 1960 per la dictadura castrista

    Solidaridad Gastronómica, òrgan de l'ALC que fou prohibit el desembre de 1960 per la dictadura castrista

    - III Congrés Nacional Llibertari cubà: Entre l'11 i el 12 de març de 1950 té lloc a l'Havana (Cuba) el III Congrés Nacional Llibertari organitzat per l'Associació Llibertària de Cuba (ALC) amb la intenció de reorganitzar el moviment anarquista i d'orientar l'obrerisme cubà cap a l'apoliticisme, la revolució i el federalisme, sempre lliure de les interferències dels polítics i dels buròcrates, i fent costant la central anarcosindicalista Confederació General del Treball (CGT), com alternativa a la progovernamental Confederació de Treballadors de Cuba (CTC).

    Anarcoefemèrides 

    Naixements

    Clément Duval

    Clément Duval

    - Clément Duval: L'11 de març de 1850 neix a París (França) l'anarquista il·legalista, manyà de professió, Clément Duval. Ferit dues vegades durant la guerra de 1870, fou destituït del grau de caporal per indisciplina. Va ser membre fundador, amb A. Ritzerfeld, del grup anarquista parisenc «La Panthère des Batignolles», creat la tardor de 1882, partidari de l'acció violenta i de l'«expropiació revolucionària». Detingut el 17 d'octubre de 1886, a resultes d'un robatori en una vil·la del carrer Monceau de París el 5 d'octubre, fereix amb un punyal l'agent Rossignol al crit d'«en nom de la llibertat», un dels policies que l'apressen «en nom de la llei». Tancat a la presó de Mazas, va ser jutjat l'11 de gener de 1887 i condemnat a mort l'endemà; la pena li serà commutada per treballs forçosos a perpetuïtat el febrer. La defensa havia editat 50.000 exemplars d'un fulletó (Le Pillage de l’hôtel Monceau. L’anarchiste Duval devant ses juges. Défense que devait prononcer le compagnon Duval) per crear una opinió pública favorable. Sota el número 21.551 va arribar a la Guaiana el 24 d'abril de 1887 a bord de «L'Orne» provenint de Toló i va ser enviat a la penitenciaria de les illes de la Salut; hi restarà 14 anys sobrevivint gràcies a la seva determinació llibertària. Després de 18 intents d'evasió, va ser confinat a Saint-Laurent-du-Maroni (la Guaiana Francesa). El 14 d'abril de 1901 va aconseguir evadir-se amb vuit companys i es va refugiar a Guyana i, gràcies a la solidaritat dels anarquistes francesos i italians de Nova York, va ser acollit en aquesta ciutat en 1903, després de passar una temporada a San Juan de Puerto Rico. Redactarà les seves memòries que seran publicades en 1907 en fulletó en el periòdic italià de Nova York Cronaca Sovversiva, traduïdes per Luigi Galeani --algunes pàgines van ser publicades entre octubre de 1926 i maig de 1931 a França en L'En Dehors--, i que finalment van ser editades a Nova York en 1929, sota el títol Memoire autobiografiche, pels editors de L'Adunata dei Reffratari. A partir de 1929 va col·laborar enLa Revue Anarchiste de París. Clément Duval va morir el 29 de març de 1935 al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA). Marianne Enckell, responsable del CIRA de Lausana, va recuperar una part del manuscrit original en 1980, que el vell militant anarcoindividualista italià Raffaelle Schiavina (Max Sartin) conservava, i el va editar en 1991 sota el títol Moi, Clément Duval, bagnard et anarchiste.

    ***

    Maurice Lapique en una postal de l'època [cartoliste.ficedl.info]

    Maurice Lapique en una postal de l'època [cartoliste.ficedl.info]

    - Maurice Lapique: L'11 de març de 1859 neix a Nancy (Lorena, França) l'obrer sabater anarquista Anselme Charles Maurice Lapique. Antic seguidor del general Georges Boulanger, esdevingué anarquista i, segons la policia, era«molt perillós» i portava la corresponsalia de diferents periòdics llibertaris. Separat de la seva esposa, vivia emparellat amb Marie Cognevant, antiga institutriu esdevinguda modista cosidora a màquina i que participava també en les reunions anarquistes. Fou responsable del Cercle «L'Essor Socialiste» fins a la tardor de 1890, quan fou reemplaçat per Eugène Humbert, fundador del grup anarquista «Guerre aux Préjugés» i del qual va ser membre ell i sa companya. Posteriorment participà del grup «Liberté», nou nom de l'anterior grup, i durant la primavera de 1891 va fer costat Eugène Humbert en la formació d'un nou periòdic, L'Indépendant, que començà a publicar-se a partir del 14 de juliol de 1891. Estretament vigilat en 1892, va ser considerat per la policia com un element que podia «esdevenir perillós». En 1894 residia al número 7 del carrer del Tapis Vert i estava subscrit a La Révolte. A començament dels anys noranta, venia pels carrers de Nancy diverses publicacions revolucionàries i anticlericals, entre elles Les Corbeaux, i va fer una conferència a la Universitat Popular d'aquesta ciutat. El març de 1898 participà en la subscripció popular per a l'adquisició d'una medalla per homenatjar l'escriptorÉmile Zola  i desembre d'aquell any signà una proclama, amb altres llibertaris, en suport del coronel Marie-Georges Picquart, en el marc del cas Dreyfus. El diumenge 26 d'abril de 1903 va ser detingut a l'interior de la catedral de Nancy després de cridar «A bas la calotte!» (Fora el capellanum!) en el moment de l'elevació de l'hòstia; en sortir de l'edifici religiós es produí un tumult entre els seus seguidors i diverses persones que criticaven aquesta acció anticlerical que donà a la detenció de la costurera Anne-Félice Gaulin i del sastre François Krier, ambdós contraris a Lapique. El 7 de maig de 1903 va ser jutjat al Tribunal Correccional de Nancy i condemnat a 16 francs de multa, la pena mínima, per«interrupció del culte religiós»; Gaulin també va ser condemnada a la mateixa multa i Krier absolt. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

    ***

    Foto policíaca de Virginia Tabarroni (1928)

    Foto policíaca de Virginia Tabarroni (1928)

    - Virginia Tabarroni: L'11 de març de 1888 neix a Malabergo (Bolònia, Emília-Romanya, Itàlia) la tipògrafa anarquista Virginia Tabarroni, coneguda com Danda. Sos pares es deien Luigi Tabarroni i Rosa Falchieri. El febrer de 1907 portà l'estendard de la Federació Anarquista de Bolonya en els funerals del poeta anarquista Giosuè Carducci. Vivia a casa del seu cunyat, l'anarquista Mammolo Zamboni, que segons la policia era el seu amant, i treballava a la seva impremta. El 31 d'octubre de 1926 son nebot Anteo Zamboni, de 15 anys d'edat, va ser acusat d'atemptar a Bolonya contra la vida de Benito Mussolini. Aquella mateixa nit, va ser detinguda, juntament amb sa germana Viola Tabarroni i els seus nebots Assunto i Ludovico Zamboni, sota l'acusació de complicitat amb l'intent de magnicidi. Després de gairebé dos anys de presó i d'una llarga i contradictòria instrucció judicial, va ser jutjada entre el 5 i el 7 de setembre de 1928 per un Tribunal Especial per la Defensa de l'Estat, presidit pel jutge militar Cristini, i l'endemà, 8 de setembre de 1928, condemnada, juntament amb son cunyat, a 30 anys de presó, prohibició perpètua per exercir càrrecs públics i tres anys de vigilància, per complicitat amb el fallit atemptat atribuït a son nebot. Després de la duríssima presó de Trani (Pulla, Itàlia), va ser reclosa a la de Perusa (Umbría, Itàlia) i el 23 de desembre de 1932, un mes després que Mammolo Zamboni, va ser alliberada mitjançant un decret de gràcia reial, gràcies a la intervenció del jove advocat socialista Roberto Vighi, que va demostrar les incongruències del procés. Virginia Tabarroni va morir el 12 de desembre –algunes fonts citen el 29 de desembre– de 1977 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). La tragèdia d'aquesta família va ser el tema d'una pel·lícula televisiva que, sota el títol Gli ultimi tre giorni, va ser estrenada en 1978 per Gianfranco Mingozzi.

    Virginia Tabarroni (1888-1977)

    ***

    Giovanni Barberis

    Giovanni Barberis

    - Giovanni Barberis: L'11 de març de 1896 neix a Cossila San Giovanni (Biella, Piemont, Itàlia) l'anarquista Giovanni Barberis, també conegut com José Gómez. Sos pares es deien Felice Barberis i Domenica Tondella. Mecànic de professió, s'establí a Torí (Piemont, Itàlia). En 1919 va ser ferit per un escamot feixista a Torí i fou portat a un hospital del qual fugí per por a ser assassinat. En 1921 passà clandestinament a França i cap al 1931 s'establí a Barcelona (Catalunya) sota el nom de José Gómez, on treballà de camioner. Quant l'aixecament feixista de juliol de 1936, transformà el seu camió en un tiznao (automòbil blindat) i marxà cap al front, a Bicién (Osca, Aragó, Espanya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Durant l'ofensiva sobre Osca, 1 de setembre de 1936 va ser greument ferit a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) quan el seu camió s'incendià després de rebre una granada. Giovanni Barberis va morir l'endemà, 2 de setembre de 1936, en un hospital de Lleida (Segrià, Catalunya). Tres companys seus que anaven al camió, Guido Bruna, Giuseppe Gabbani i Amedeo Gianotti, que finalment morirà a causa de les ferides, també resultaren greument cremats.

    ***

    Notícia professional de Constantina Alcoceba Chicharro publicada en el diari de Sòria "El Avisador Numantino" del 23 d'agost de 1930

    Notícia professional de Constantina Alcoceba Chicharro publicada en el diari de Sòria El Avisador Numantino del 23 d'agost de 1930

    - Constantina Alcoceba Chicharro: L'11 de març de 1899 neix a Vildé (Sòria, Castella, Espanya) la comare i militant anarcosindicalista Constantina Alcoceba Chicharro. Filla d'una família de llauradors humils, quan era molt jove es traslladà a la ciutat de Sòria per a fer de minyona i així poder estudiar. Seguí cursos en la Facultat de Medicina de Madrid (Espanya) i en les clíniques dels doctors Recasens i Varela. En 1930, un anys abans d'obtenir la plaça, el Col·legi de Practicants la va reconèixer com a Sòcia d'Honor. Fou la llevadora municipal de Sòria, adscrita a la Beneficència Municipal, des del 6 de juny de 1931, on destacà per la seva feina humanitària i el seu caràcter bondadós. El 4 de novembre de 1931 es va casar amb Matías Fernández Orte, ebenista de professió i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb qui no va tenir fills. Durant l'etapa republicana col·laborà en l'Ateneu de Divulgació Social (ADS), centre cultural d'orientació llibertària, on participà en les sessions literàries amb el metge anarquista Arminio Guajardo Morandeira, afusellat l'estiu de 1936; també col·laborà, sota el pseudònim Luna, en el periòdic Trabajo de Sòria. Relacionada amb el metge anarquista Isaac Puente Amestoy, fou la militant més destacada de la CNT de Sòria, desenvolupant tasques de responsabilitat orgànica en la Federació Comarcal. Bona oradora, durant la primavera i estiu de 1936 participà en actes de propaganda anarcosindicalista en diverses poblacions de Sòria (Casarejos, Cabrejas del Pinar, etc.). El 20 d'agost de 1936 va ser detinguda a Sòria i portada a la presó. Encara que el seu certificat de defunció consta que Constantina Alcoceba Chicharro va morir el 18 de novembre de 1936 a causa d'una malaltia a l'Hospital Provincial de Sòria (Castella, Espanya), diverses fons afirmen que va ser assassinada a la presó, probablement aquell mateix agost de 1936. Son marit, empresonat a El Burgo de Osma (Sòria, Castella, Espanya), no pogué assistir a l'enterrament i les seves restes mortals passaren a la tomba familiar. En la sessió extraordinària del 29 d'agost de 1936 de l'Ajuntament de Sòria se li va obrir expedient de destitució juntament amb altres empleats municipals; poc després, en la sessió del 21 de setembre de 1936, s'acordà per unanimitat la seva destitució i absoluta separació del servei com a comare de la Beneficència Municipal declarant vacant el seu lloc de feina. Actualment existeix un Ateneu Llibertari a Sòria que porta el seu nom.

    ***

    Manuel Vázquez Gómez

    Manuel Vázquez Gómez

    - Manuel Vázquez Gómez: L'11 de març de 1917 neix a A Angustia (Betanzos, la Corunya, Galícia) el jornaler anarcosindicalista Manuel Vázquez Gómez. Sos pares es deien José Vázquez Fernández, llaurador nascut a Aranga, i Antonia Gómez Gándara, de Betanzos. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut el 22 de setembre de 1936 a Betanzos pels feixistes i«passejat» el mateix dia a Osedo (Sada, la Corunya, Galícia). No se sap onés enterrat.

    ***

    Cornelius Castoriadis fotografiat per Martine Franck a París

    Cornelius Castoriadis fotografiat per Martine Franck a París

    - Cornelius Castoriadis: L'11 de març de 1922 neix a Istanbul (Turquia) el filòsof i psicoanalista francès d'origen grec Cornelius Castoriadis (Corneille, pels amics). Es va criar a Atenes, d'on va ser membre de les joventuts comunistes gregues amb 14 anys i va participar en la resistència durant la Segona Guerra Mundial. En 1945 es trasllada a París, on es va llicenciar en Dret i Econòmiques en la Sorbona. Va exercir d'economista en l'Organització de Cooperació i del Desenvolupament Econòmics (OCDE) entre 1948 i 1970. Dissident de la IV Internacional, funda en 1949, Claude Lefort, el moviment «Socialisme o Barbàrie» i de la revista trimestral del mateix nom fins la seva dissolució en 1966 (la revista editarà el seu darrer número la primavera de l'any següent). A partir de 1964 es va fer membre de l'Escola Freudiana de París (EFP), fundada per Jacques Lacan, amb qui va començar a tenir desavinences en 1967. En 1968 Castoriadis es casa amb Piera Aulagnier. En 1969 abandona l'EFP i participa en la creació de l'anomenat Quart Grup. També va participar en la creació de la revista Libre en 1970 amb Lefort, Abensour, Gouchet i Clastres. A finals dels anys setanta escriu en Topique i va criticar el pensament estructuralista en general (Foucault, Barthes, Althusser, Deleuze, Guattari). En 1980, Castoriadis és nomenat director d'estudis de l'Escola d'Alts Estudis de Ciències Socials. Precursor intel·lectual de Maig del 68 --influència reconeguda per Cohn-Bendit mateix, qui en 1981 signaria el llibre De l'ecologie a l'autonomie--, va trencar amb el trotskisme, el leninisme i el marxisme, per reivindicar l'«autoinstitució permanent de la societat», una idea personal del pensament llibertari. Va ser el pioner de la condemna de tota burocràcia (tant als móns capitalista com comunista) i va reivindicar un règim vertaderament democràtic on cadascú participi en la instauració de les lleis que regeixen la seva vida,és a dir, la democràcia directa. La seva forma de veure el món va ser enciclopedista, cosmopolita i poliglota. Ha creat una escola intel·lectual de fervents seguidors que van des de dissidents marxistes a llibertaris, passant per ecologistes, sense oblidar els psicoanalistes freudians. Cornelius Castoriadis va morir el 26 de desembre de 1997 a París (França) durant el postoperatori d'una intervenció quirúrgica de cor. Entre els seus llibres podem destacar: La Société bureaucratique (1973), L'Expérience du mouvement ouvrier (1974), L'institution imaginaire de la société (1975), Les Carrefours du labyrinthe (1978), Le Contenu du socialisme (1979), Capitalisme moderne et révolution (1979), Devant la guerre (1981-1983), Domaines de l'homme (Les carrefours du labyrinthe II) (1986),Le Monde morcelé (Les carrefours du labyrinthe III) (1990), La Montée de l'insignifiance (Les carrefours du labyrinthe IV) (1996), Fait et à faire (Les carrefours du labyrinthe V) (1997), Figures du pensable (Les carrefours du labyrinthe VI) (1998), Sur Le Politique de Platon (1999), Sujet et vérité dans le monde social-historique, Séminaires 1986-1987, La création humaine 1 (2002), Ce qui fait la Grèce, 1. D'Homère à Héraclite, La création humaine 2 (2004), Une société à la dérive, entretiens et débats 1974-1997 (2005), Fenêtre sur le chaos (2007).

    ***

    Maurice Laisant venent "Le Libertaire" en una manifestació antinuclear (30 de juny de 1991)

    Maurice Laisant venent Le Libertaire en una manifestació antinuclear (30 de juny de 1991)

    - Maurice Laisant: L'11 de març de 1909 neix a París (França) l'escriptor anarquista i antimilitarista Maurice Laisant, també conegut com Hemel. Nét de Charles-Ange Laisant, fill d'Albert Laisant i germà de Charles Laisant, tots destacats llibertaris. Carter primer i representant de comerç després, militarà activament en les organitzacions pacifistes i s'adherirà en 1935 en la Unió de Joventuts Pacifistes Franceses (UJPF). En juny de 1936 és nomenat secretari provisional de la secció francesa de la Internacional de Joventuts Pacifistes i el desembre dirigeix amb son germà Charles el Centre de Defensa dels Objectors de Consciència. A partir de 1939 comença a col·laborar en Le Libertaire, periòdic de la Unió Anarquista. Després de l'Alliberament, presideix una reunió preparatòria organitzada per la Unió Anarquista a París (18 de febrer de 1945) i pren part en les tasques organitzatives (6 i 7 d'octubre) del congrés que donarà lloc a la nova organització llibertària, la Federació Anarquista Francesa (FAF). En 1955 va esdevenir secretari adjunt de les Forces Lliures de la Pau. El 26 de gener de 1955 va ser condemnat per la 17 Sala Correccional a una multa de 12.000 francs per haver signat, sota el pseudònim d'Hemel, un cartell contra una possible mobilització general, convocant la població a una reunió al centre administratiu d'Asnières. Laisant va rebre el suport de molts intel·lectuals entre ells el seu amic Albert Camus. La seva influència en el si del moviment llibertari troba el seu apogeu després de l'afer Fontenis, en 1953, i el desmantellament de la FAF. Juntament amb Joyeux i Fayolle crearan de bell nou la Federació Anarquista (FA). En el congrés de Vichy de maig de 1956 serà designat com a membre del comitè de redacció de Le Monde Libertaire, l'òrgan de premsa de l'FA; i a Nantes, el juny de 1957, serà nomenat secretari general de l'FA, càrrec que abandonarà el 1975. Rebutjant l'evolució cap a una organització més estructurada i l'adopció de la noció de classe social en el pacte associatiu, Maurice Laisant va tallar amb la Federació Anarquista. En 1977 és un dels principals fundadors de la Unió dels Anarquistes i del periòdic mensual Le Libertaire, creats pels militants que havien deixat l'FA. Entre les seves obres podem destacar Flammes (1967), La pilule ou la bombe (1976), Stephen Mac Say, l’éducateur, l’humaniste, l’ami des bêtes (1978), Si tu veux la paix, prépare la paix: conférence tenue à Valence le 11 mai 1984, sous l'égide de l'Union Pacifiste (1986), Regard sur le mouvement libertaire (1938-1972) (1995, pòstuma), etc. Maurice Laisant va morir el 29 de setembre de 1991.

    ***

    Francesc Pedra al camp de concentració de Magdeburg

    Francesc Pedra al camp de concentració de Magdeburg

    - Francesc Pedra Argüelles: L'11 de març de 1914 neix al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Pedra Argüelles, també conegut com Sisdits (Seisdedos) i El Badoc. En 1922 sa mare, asturiana filla de miner, va morir de càncer i l'any següent son pare, militant anarquista, de pneumònia. En 1923 es traslladà a l'Hospitalet de Llobregat i aviat entrà a fer feina com a aprenent de vidrier a Can Tarrida. En 1925 fou un dels animadors de la vaga d'aprenents del ram del vidre, organitzada clandestinament per la Confederació Nacional del Treball (CNT), que s'escampà per totes les fàbriques de Barcelona i que, dues setmanes més tard, guanyà. En 1929 fou nomenat delegat general de la Secció dels Forns de Vidre de la CNT. En 1930 s'instal·là al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. La nit del 14 d'abril de 1931, dia de la proclamació de la II República espanyola, participà amb el seu grup de joves llibertaris en l'assalt de la presó de dones de la Ronda de Sant Antoni, alliberant totes les preses que hi havia tancades. En 1931 també fou nomenant president del Sindicat d'Oficis Diversos de l'Hospitalet. En aquestaèpoca conegué Dolores Peñalver (Lola), militant de «Mujeres Libres» i activista a la fàbrica tèxtil de Can Trinxet, que finalment serà sa companya. Durant els anys republicans, participà activament en les activitats de l'Ateneu Llibertari «Pau i Amor» del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. El 9 de desembre de 1933, amb la proclamació del Comunisme Llibertari a l'Hospitalet, fou nomenat membre del Comitè Revolucionari de la ciutat. En 1936 fou elegit vicepresident del Sindicat del Ram del Vidre i també en la secció del Vidre Buit. Durant les jornades de resposta a l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Revolucionari de Sants i intervingué activament en frenar el cop d'Estat des de Pedralbes a la zona de les Drassanes barcelonines. També va ser un dels que intentaren mitigar les ires populars contra els facciosos. Després participà en el procés col·lectivitzador del sector vidrier. En 1938, després de la caiguda del front d'Aragó i contravenint les ordres del seu sindicat, s'allistà com a voluntari i lluità a la batalla de l'Ebre. El gener de 1939 passà els Pirineus i fou tancat a diversos camps de concentració (Sant Cebrià, Agde, Clarmont d'Alvèrnia, Argelers, Carcassona). Després fou deportat al camp de concentració alemany de Magdeburg, a 60 quilòmetres de Berlín, on fou emprat com a «esclau del nazisme». Un cop alliberat i acabada la guerra, el 16 de novembre de 1945 creuà clandestinament els Pirineus i es pogué reunir amb sa companya. A finals dels anys quaranta la parella tindrà un fill, Germán --anteriorment havien tingut un altre infant però morí amb dos anys de xarampió. Amb documentació falsa, que va fer servir fins a finals dels anys cinquanta, pogué treballar en el sector del vidre i participà en diverses activitats socials, especialment en el moviment de jubilats i de pensionistes (Associació Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes de l'Hospitalet i la Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes, de la qual fou president) --els delegats italians al Congrés Internacional de Lille de Jubilats i Pensionistes li van guardonar amb una medalla al millor militant--, i d'associacionisme veïnal (Associació de Veïns de Pubilla Cases, Centre Social «La Florida», Centre Social de Can Vidalet, etc). Poc abans de la seva jubilació restà a l'atur i formà part de l'Assemblea d'Aturats que protagonitzà grans mobilitzacions. Fou íntim amic de Josep Peirats Valls. Durant elsúltims anys de sa vida col·laborà amb Comissions Obreres i amb el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). El març 1994 donà documentació cultural i històrica a l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet. Francesc Pedra Argüelles va morir el 12 de juny de 2000 a la residència d'ancians del barri de Pubilla Cases de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Des de 2006 existeixen uns«Jardins de Francesc Pedra i Lola Peñalver» a l'Hospitalet. Son germà Camil Pedra (El Coix de Sants) fou un destacat militant anarquista dels grups d'acció confederals i morí a l'exili en la misèria després de rebutjar una pensió concedida per l'Estat francès per les seves accions amb la Resistència.

    Francesc Pedra Argüelles (1914-2000)

    ***

    Felice Accame al costat d'un quadre de sa companya Anna Rocco

    Felice Accame al costat d'un quadre de sa companya Anna Rocco

    - Felice Accame: L'11 de març de 1945 neix a Varese (Llombardia, Itàlia) l'assagista, erudit del futbol i productor radiofònic anarquista Felice Accame. Deixeble i estret col·laborador durant anys del filòsof Silvio Ceccato, del pensament del qual ha aportat algunes crítiques, s'ha dedicat a la recuperació de la noció de«metodologia operativa» i a la reconstrucció de la genealogia de l'Escola Operativa Italiana. Professor de Teoria de la Comunicació en el Centre Tècnic de la Federarazione Italiana Giuoco Calcio (FIGC, Federació Italiana de Fútbol) al barri de Coverciano de Florència (Toscana, Itàlia), a partir de 1989 coordina el Centre d'Estudis del Sector Tècnic de la FIGC, conjugant així la seva professió intel·lectual amb la seva passió per l'esport. També és docent de Teoria de la Comunicació a l'Scuola Allenatori di Coverciano i des del 1997 del Màster del Management per l'Organització Deportiva de la Universitat de San Marino. Des de 1985 presideix la Societat de Cultura Metodològico-Operativa i des de 1987 dirigeix la revista Methodologia. Pensiero Linguaggio Modelli. També ha col·laborat amb el Centre de Cibernètica i d'Activitat Lingüística de la Universitat d'Estudis de Milà (Llombardia, Itàlia). Entre 1989 i 1991 realitzà el Servei Telemàtic de l'Ajuntament de Verona (Vèneto, Itàlia). Col·labora habitualment en la publicació A. Rivista Anarchica. Amb son amic Carlo Oliva portà durant vint anys la columna«Caccia all'ideologico quotidiano», programa radiofònic diari de Radio Popolare Network. També amb Carlo Oliva ha publicat un recull d'intervencions radiofòniques d'entre 1985 i 1988 sota el títol Transazioni minori. Nel commercio dell'ideologia (1988). Està casat amb l'artista Anna Rocco, amb qui porta la llibreria Odradek de Milà. Trobem col·laboracions seves en multitud de diaris i de publicacions periòdiques, com ara Almanacco Bompiani, Almanacco Odradek, Ana Etcetera, Le Arti, Campo,Il Cafè, Carte Vive, Critica Sociale, Critica Sociale delle Scienze, Delta, Drammaturgia, Economia& Management, L'Espresso,Hortus Musicus, Libretto,Link, Ludus,Manocomete, Marcatrè,Methodologia, Nuovo 75 (que dirigí entre 1966 i 1971), Ottagono,Pagina Uno, Paese Sera, Pensiero e Linguaggio,Prospettive in Psicologia, Il Protagora,Pubblicità Domani, Pubblico, Poesia e Critica, Rinascita,Rivista Italiana di Costruttivismo, Secretum-on-line, Il Segnale, Testuale, Working Papers Studio Karon, etc.És autor de La potenza di mneme (1964), Parta labore (1969), Il padre di John Stuart Mill (1970), La sintassi del calcio (1982 i 1991), La zona nel calcio. Metodologia e didattica (1983 i 1994), Prima del risultato. Formulazione e soluzione di problemi nell'addestramento del giovane calciatore (1985), L'analisi della partita di calcio (1992), Futbol en zona (1994), L'individuazione e la designazione dell'attività mentale (1994), Pratica del linguaggio e tecnica della comunicazione (1996), Scienza, storia, racconto e notizia (1996), Dire e condire. Scampoli di ideologia nel linguaggio e nella comunicazione (1999), La funzione ideologica delle teorie della conoscenza (2002), Antologia critica del sistema delle stelle (2006), Le metafore della complementarità (2006),L'anomalia del genio e le teorie del comico (2008), Firma altrui e nome proprio (2009), Il boccone protratto e altri adempimenti sociali (2010), La strada copia. Carteggio fra due avversari su natura e funzione della filosofia con documentazione a sostegno di entrambi (2010, amb Mario Valentino Bram),Rossori. Viatico all'esercizio della colpa e della redenzione (2013), I fioretti metodologico-operativi ovvero la Lieta Novella da Montecchio Maggiore (2014), Il linguaggio come capro espiatorio dell'insipienza metodologica (2015), entre d'altres.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Notícia de l'amnistia de José Fernández Zapata i d'altres companys apareguda en "La Vanguardia" del 28 d'abril de 1934

    Notícia de l'amnistia de José Fernández Zapata i d'altres companys apareguda en La Vanguardia del 28 d'abril de 1934

    - José Fernández Zapata: L'11 de març de 1940 es afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista José Fernández Zapata. Havia nascut en 1914 a La Unión (Múrcia, Espanya). Emigrà a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya), on treballà d'enquadernador i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant un temps fou president de les Joventuts Llibertàries de Granollers. Participà activament en l'aixecament anarquista del 8 de gener de 1933 a Barcelona, fets pels quals va ser detingut, però pogué acollir-se a l'amnistia d'abril de 1934. Durant els fets d'octubre de 1934 s'enfrontà a la Guàrdia Civil. El febrer de 1936 va fer propaganda electoral a favor del Front Popular. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 participà en els assalts de l'Ajuntament de Granollers i de la caserna d'Artilleria de Sant Andreu. Després participà en la creació de la«Columna del Vallès Oriental». Era membre de la Unió Liberal, l'entitat cívica i cultural més important de Granollers de l'època. Detingut al final de la guerra civil per les tropes franquistes, va ser jutjat en consell de guerra; acusat de cremar esglésies, de dirigir l'assassinat de vuit pagesos a Centelles (Osona, Catalunya) el febrer de 1937 i d'altres crims, fou condemnat a mort. José Fernández Zapata va ser afusellat l'11 de març de 1940 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) juntament amb Esteban Serra Calobrans i Joan Vila Martorell, també militants anarcosindicalistes.

    ***

    Lorulot a Brest tres mesos abans de morir

    Lorulot a Brest tres mesos abans de morir

    - Lorulot: L'11 de març de 1963 mor a Herblay (Illa de França, França) el propagandista anarquista individualista i més tard lliurepensador André Georges Roulot, més conegut com Lorulot. Havia nascut el 23 d'octubre de 1885 a París (França) en una modesta família treballadora i va començar a fer feina amb 14 anys. En 1905 coneix Albert Joseph (Libertad), amb qui participarà en la creació del periòdic L'Anarchie,òrgan dels anarquistes individualistes. L'1 de juny de 1905és detingut i empresonat durant vuit dies per haver xiulat quan passava la comitiva del rei d'Espanya; fet que implica l'acomidament de la impremta on treballava, però va trobar feina de comptable. Llicenciat del servei militar per la seva mala salut, funda en 1906, amb Ernest Girault i altres, així com la seva companya d'aleshores Émilie Lamotte una colònia anarcocomunista a St-Germain-en-Laye. Aquesta colònia durarà dos anys, però Lorulot continuarà fent conferències per arreu del país. Va ser diverses ocasions condemnat per les seves opinions i escrits. En 1907, el seu fulletó L'idole patrie et ses conséquences, publicat per Benoît Broutchoux, el va portar una condemna de 15 mesos de presó per «instigació als militars a la desobediència», però obté la llibertat condicional uns mesos més tard per mor de la seva malaltia. En 1908, després de la mort de Libertad, reprèn la direcció de L'Anarchie, i en 1911 l'en deixarà a Rirette Maïtrejean. L'1 de desembre de 1911 edita la revista L'Idée Libre. Com que havia trencat amb els cercles il·legalistes, no va ser incriminat en el procés contra la «Banda Bonnot» en 1913. El gener de 1915 és detingut per un falsificació de moneda i per injúries i difamacions vers l'Exèrcit, però obté la llibertat a finals de juliol de 1915, prohibint-li l'estada a París durant quatre anys. S'instal·la aleshores a Lió i més tard a Saint Etienne, on reprèn la publicació de L'Idée Libre en 1917. Durant els anys vint, favorable a la revolució bolxevic, s'allunya del moviment anarquista. Participa amb Manuel Devaldès en Réveil de l'Esclave (1920-1925), però centra la seva lluita en l'anticlericalisme amb la publicació de diversos periòdics: L'Antireligieux (1921-1925), L'Action Antireligieuse (1925), La Libre Pensée (1928), La Calotte (1930). Participa en 1921 en al Federació dels Lliurepensadors, d'on serà un infatigable orador. Durant els anys trenta col·labora en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Sota l'ocupació publicarà fulletons i periòdics, com ara La Vague. En 1958 serà nomenat president de la Federació Nacional dels Lliurepensadors i, més tard, vicepresident de la Unió Mundial. És autor de nombroses obres: Le mensongeélectoral (1908), Chez les loups (1922), Méditations et souvenirs d'un prisonnier (1922), Histoire de ma vie et de mes idées (1939), Histoire populaire du socialisme mondial (1945), entre moltes altres.

    ***

    Necrològica Juan Fernández González apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 30 de maig de 1971

    Necrològica Juan Fernández González apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de maig de 1971

    - Juan Fernández González: L'11 de març de 1971 mor en un hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Juan Fernández González, conegut com Juanillo. Havia nascut cap el 1894 a Pelagajar (Jaén, Andalusia, Espanya). Treballà de carboner a la Sierra Morena, especialment a les localitats cordoveses d'Almodóvar del Río i de Bujalance. Analfabet, aprengué a llegir i a escriure quan era adult, un cop adherit al moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració; posteriorment va ser enviat a Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, continuà treballant de carboner als boscos dels Pirineus Orientals, militant en la Federació Local de Sant Pau de Fenollet (Fenolleda, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Encara que tenia fills, visqué tot sol amb els seus llibres i es mostrà profundament solidari amb els desheretats. Minat per la silicosi, es jubilà i es retirà en una residència de Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir, Catalunya Nord).

    ***

    Necrològica Leoncio Correas Sanz apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 19 d'abril de 1973

    Necrològica Leoncio Correas Sanz apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 19 d'abril de 1973

    - Leoncio Correas Sanz: L'11 de març de 1973 mor a Argenteuil (Illa de França, França) l'anarcosindicalista Leoncio Correas Sanz. Havia nascut el 13 de setembre de 1912 a Bárboles de Jalón (Saragossa, Aragón, Espanya). Encara adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser integrat com a soldat en l'exèrcit franquista, però aconseguí desertar i arribar a zona republicana. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Le Havre (Alta Normandia, França) de la CNT. Leoncio Correas Sanz va morir l'11 de març de 1973 a conseqüència d'un accident automobilístic a Argenteuil (Illa de França, França), localitat on residia des de feia anys, i fou enterrat civilment tres dies després.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent. (Mateu Morro, historiador)


    Presentació del llibre Sa Pobla i la història de Miquel López Crespí



    Presentació del llibre Sa Pobla i la història. Els presentadors, un ample ventall nacionalista i progressista, eren: Mateu Morro, historiador; Miquel López Crespí, escriptor; Joan Comas, batle de sa Pobla i Sebastià Gallardo, regidor de Cultura (PSM).

    Per Mateu Morro, historiador


    Senyor Batle de Sa Pobla, senyor regidor de cultura, amic Miquel, benvolguts amics, parlar de llibres sempre és una cosa bona i parlar de llibres a Sa Pobla, d’en Miquel López Crespí, i a les Festes de Sant Antoni, encara és una cosa millor.

    Ja fa molts d’anys que conec en Miquel, des que el vaig anar a veure a ca seva a Palma, i al llarg d’aquests anys mai no hem interromput la nostra amistat. Abans de conèixer-lo en persona ja havia llegit les seves primeres obres i més o menys sabia que pensava i qui era. I no se m’escapaven les seves arrels pobleres, unes arrels a les quals en Miquel sempre ha estat fidel.

    He de confessar, però, que després de llegir primer Temps i gent de sa Pobla i ara Sa Pobla i la història, veig amb molta més claredat l’estret lligam entre en Miquel i el poble on va néixer. Sa Pobla i la seva gent varen ser la seva escola, el lloc on en Miquel va obrir els ulls al món i on va adquirir les seves primeres referències culturals.



    Sa Pobla, Festes de Sant Antoni. Presentació de Sa Pobla i la història, el darrer llibre d´història de l´escriptor pobler Miquel López Crespí. D´esquerra a dreta: Joan Comas, batle de sa Pobla, Miquel López Crespí, l´historiador Mateu Morro i Sebastià Gallado, regidor de Cultura.

    Sense cap dubte, al llarg de la seva vida, en Miquel ha estat un escriptor cosmopolita, obert al món, un home que ha viatjat i que s’ha interessat per moltes coses. Potser una de les coses que més sorprenen en Miquel López Crespí és la seva voluntat d’establir contacte amb unes tradicions culturals de més enllà de la nostra illa. Fins i tot en temps que això no era fàcil. En Miquel, des dels inicis de la seva escriptura, i sempre en relació a les seves inquietuds intel·lectuals i polítiques, va establir contacte amb la tradició més innovadora de les lletres europees i mundials. Amb qualsevol excusa, i de ben jove, en Miquel es plantava a París o a Roma i parlava i conversava, veia cinema i teatre, i tornava carregat de llibres. Aquesta actitud representa la voluntat de superar la immobilitat i de connectar amb allò més contemporani. En Miquel a molts dels seus llibres ens parla del seu món cultural, dels seus viatges, dels seus llibres, de la seva passió per la cultura i, també, de la concepció solidària que amara la seva manera de pensar.

    Però mai, com un nou Ulisses del nostre temps, en aquest viatge venturer arreu del món, en Miquel no deixa de tornar a la seva terra nadiua: a sa Pobla, als carrers de la seva infantesa, a les arrels familiars, a sa marjal sempre fecunda. I en aquest retorn constant al seu poble i als seus records és on es retroba, també, amb la memòria republicana del seu pare i el seu oncle.

    Una vegada més en Miquel ens demostra que el record, la història personal, les diverses tradicions culturals que s’entrecreuen en un lloc donat, no estan enfrontades amb la mirada cap al futur a partir de la més rabiosa modernitat. Els seus compromisos i la seva identificació amb la tradició més progressista no li impedeixen valorar la tasca cívica de l’oncle Miquel Crespí, batle del temps de la Dictadura de Primo de Rivera, o la tasca de Joan Parera, fundador de la revista Sa Marjal.

    Per ventura hauríem de recuperar el concepte de “cultura popular” i de “transmissió cultural”, la qual cosa ens duria reconèixer la multiplicitat d’influències de tradició oral i d’origen culte que conformen la cultura d’un poble. Tenir una visió crítica i progressista li ha fet veure més bé la importància de conèixer i estimar totes les escoles literàries, totes les tradicions culturals, totes les maneres de pensar i de fer que han contribuït a ser qui som. Per això en Miquel ha estudiat la figura i l’obra de Miquel Costa i Llobera i s’ha interessat per tots els autors de la nostra literatura. No ha combregat mai amb els que han volgut eliminar la nostra història i la nostra cultura.



    Quan va acabar la presentació de Sa Pobla i la història -obra de l´escriptor Miquel López Crespí-, la gent va demanar al conegut autor pobler la signatura del llibre que s´havia acabat de presentar. En la fotografia podem veure un moment de l´important acte cultural.

    En Miquel és profundament pobler, de records, de vivència i d’identitat, i no vol renunciar a aquest patrimoni vital tan valuós. Pens que aquest és un aspecte que convé destacar. Les seves arrels li importen perquè formen part d’ell, de la seva personalitat íntima, i li aporten una riquesa humana que no vol fer a un costat.

    Allò que és local i personal és la clau de l’univers. Sense la nostra història individual i col·lectiva no hi ha cap accés creatiu a l’espai comú de tots els éssers humans. L’universalisme o cosmopolitisme més profitós és el de qui està ben arrelat a un lloc i a una gent, o que, almenys, és conscient de qui és i d’on ve.

    En els temps que correm hi ha un cosmopolitisme sincer i meritori que és el de la gent que s’interessa pel que passa a cada lloc del món, que vol aprendre de la diversitat i que se sap part d’un planeta de cada vegada més interconnectat. Aquesta persona culta, viatgera, informada, solidària, mai no romp les arrels amb la seva història.

    Llavors hi ha un cosmopolitisme de moda, frívol i sense gaire contengut. Vol aparentar una gran cultura universal i en el fons amaga molta ignorància. Ni es llegeix ni es viatja, tan sols magnifica quatre referències més o menys actuals basades en els mitjans de comunicació de masses. Aquest cosmopolitisme, que vol ser obert i mundial, necessita abjurar de les pròpies arrels.

    No, no hi ha contradicció entre els records de la infància i la seva projecció en el nostre present, no hi ha contradicció entre la història del nostre poble i les més elevades inquietuds culturals. Perquè allò que ningú té dret a robar-nos són els nostres propis records ni la nostra pròpia història. En Miquel diu que la continuïtat de la festa de Sant Antoni expressa la voluntat de supervivència de la comunitat poblera. I té raó: sa Pobla, amb totes les seves contradiccions, és una comunitat que ha estat possible gràcies als valors de la seva gent.

    Potser qualcú es pensi que és un tòpic el parlar de Sant Antoni i de la natural laboriositat dels poblers i les pobleres, però jo pens que hi ha trets d’identitat inconfundibles que marquen la història poblera. Sa Pobla no són tan sols les seves cases ni són els camps que les envolten, per importants que siguin. La història de sa Pobla posa en evidència l’esforç d’una gent per superar circumstàncies adverses i que sap que tan sols a través del treball ho podrà fer.

    En Miquel que, com a bon pobler, mai li ha fet por la feina –ho demostren la multitud de llibres que ha estat capaç d’escriure-, reconeix aquests poblers i pobleres del passat com la seva gent. Li interessen els clergues i els batles, els senyors i els escriptors, però sobretot els pagesos, les dones fermes i treballadores, els fusters, els ferrers, tota aquella gent que amb la seva feina fa un poble.

    Darrera els noms i els malnoms, darrera els topònims, hi ha la vida de la gent. I tot això ens importa molt. Vivim un temps d’acceleració: ja no és la televisió ni el cinema, les modernes tecnologies del transport i la comunicació estan transformant la nostra vida. És la famosa globalització. Estam tan globalitzats que ja no sabem qui som. Els avantatges de tota casta que ens aporta la tecnologia i la societat contemporània van de costat als tremends perills de desintegració, de dehumanització.

    La vida popular d’un temps ja és un record del passat. Sí, com molt bé assenyala en Miquel ja no hi ha aquells padrins i padrines que, mentre els pares eren a la feina, traslladaven als infants poblers un caramull d’anècdotes i històries que definien l’ànima del poble. Les persones que conegueren les formes de vida tradicionals ja no hi són, o en queden poques, i, potser, no estam plenament segurs que aquell sentiment col·lectiu tengui continuïtat. No sabem bé cap a on anam. Amb les persones se’n van els coneixements personals i intransferibles que atresoraven.

    La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent.

    I no ho ha fet enduit per un estat de malenconia. Ans al contrari. En Miquel, tot i les desil·lusions que ens ha reportat el nostre passat recent –que té en el segle XX un dels moments més elevats de la barbàrie humana-, vol fer camí cap al futur i vol gratar en la història per a treure-hi un cúmul de saviesa i de coneixements útils per anar endavant com a persones i com a poble.

    Acabaré amb un fragment d’un escrit meu de fa temps sobre en Miquel i la seva obra: “Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia”.

    Sa Pobla (13-I-08)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    ELS CREPUSCLES MÉS PÀL·LIDS (LLEONARD MUNTANER EDITOR)


    CREPUSCLES


    Els crepuscles més pàl·lids, de Miquel López Crespí, novel·la publicada el 2009, és precisament una obra que dóna veu a aquells que patiren, a la Mallorca de guerra i postguerra, la ferotge repressió dels vencedors. Al llegir-la, i al rellegir-la ara, m’hi he retrobat. He tornat a aquells anys de joventut on cada paraula m’obria noves perspectives, desvetllava fets oblidats. Fets amagats, primer per la doctrina del règim dictatorial i després per l’amnèsia consensuada d’una transició covarda.


    Per Eduard Riudavets Florit, mestre i diputat al Parlament de les Illes


    Era un adol·lescent quan vaig llegir Quan érem capitans, de Teresa Pàmies. Va ser la primera vegada que vaig topar amb un llibre que contava allò que ara diem la “memòria dels vençuts”. Em va impressionar,m’hi vaig sentir identificat com a part d’una família que havia fet costat a la legalitat republicana i n’havia sofert les cruels conseqüències.

    Després d’aquesta primera lectura en van venir moltes d’altres. Avui, quan la memòria històrica és part del nostre dia a dia (inhumació de víctimes, retirada de símbols de la dictadura, condemnes internacionals a les dècades d’impunitat...)i malgrat la existència, encara, de massa forats negres, cal tenir present aquesta literatura, que ens va proporcionar una nova visió de la realitat adulterada durant massa anys.

    Els crepuscles més pàl·lids, de Miquel López Crespí, novel·la publicada el 2009, és precisament una obra que dóna veu a aquells que patiren, a la Mallorca de guerra i postguerra, la ferotge repressió dels vencedors. Al llegir-la, i al rellegir-la ara, m’hi he retrobat. He tornat a aquells anys de joventut on cada paraula m’obria noves perspectives, desvetllava fets oblidats. Fets amagats, primer per la doctrina del règim dictatorial i després per l’amnèsia consensuada d’una transició covarda.

    Miquel López Crespí, escriptor i amic, té una ingent producció literària: poesia, assaig, teatre i novel·la. La seva obra reflecteix el seu compromís personal contra qualsevol mena d’opressió o injustícia. Però els seus llibres no són, en cap moment, tòpics pamflets acrítics. La seva obra aconsegueix allò més difícil, que un simple lector,com jo mateix, pensi, reflexioni i prengui posició per la veritat i la reivindicació de les causes justes. Tot això, no ho oblidem, gaudint d’una prosa acurada, d’unes trames absolutament versemblants i d’uns personatges complexos, profunds, que es mouen enmig dels fets que els ha pertocat viure.

    A un article d’aquells anys, Joan López Casasnovas, ens deia respecte a Els crepuscles més pal·lids: “...no cal que el lector hi cerqui res més que la veritat d'una narració colpidora, que dóna força a la idea que escriure novel·les és un procés de coneixement. En aquest cas, ens apropa al coneixement d'un temps i un país que ens han volgut amagar davall tones de silenci.”

    Poc hi puc afegir a les paraules del mestre, només les meves impressions personals de lector que, sí, efectivament s’ha sentit colpit per la descripció d’aquells anys de plom, per les vivències de tants homes i dones que, immergits en una espiral d’humiliacions i represàlies, van aconseguir servar els ideals de llibertat pels que havien sabut lluitar i morir.

    No som un crític literari ni fer-hi prop, ni tan sols un articulista experimentat, només un home que gaudeix de la lectura. He gaudit i patit amb Els crepuscles més pàl·lids. Això és la literatura, l’eina propera que et porta a plaers i dolors, a esperances i desespers, a somnis d’arcàdies felices i a temps de cruels venjances. Això aconsegueix Miquel López Crespí. Això aconsegueix oferint-nos magistralment part de la seva pròpia història. Escoltem-lo.

    “Molts records del passat en venien al cap mentre redactava els capítols de Els crepuscles més pàl·lids. Les històries del pare en la postguerra, el record de la desfeta popular en la guerra civil, la brutal repressió feixista, els milers d’assassinats... Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble”.

    “I la novel·la que ha publicat Lleonard Muntaner, l’obra Els crepuscles més pàl·lids és, com les meves altres novel·les de la guerra, el meu particular homenatge a aquella generació que volgué conquerir el cel”.

    D’això es tracta, d’honorar els que volgueren conquerir el cel. És el nostre deure i la nostra esperança.



    0 0

    [12/03] «Cultura Proletaria» - Matteucci - Seyssel - Bonacini - Gillot - Tapiolas - Edgar Rodrigues - Domingo Germinal - Montseny - Estève - Vassev - Ascaso - Borda - Lamberet - Martínez Guerricabeitia - Rude - Siles - Saldaña - Roldan

    Anarcoefemèrides del 12 de març

    Esdeveniments

    Capçalera de "Cultura Proletaria"

    Capçalera de Cultura Proletaria

    - Surt Cultura Proletaria: El 12 de març de 1927 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número de Cultura Proletaria. Periódico de ideas, doctrina y combate. Portavoz de grupos anarquistas de lengua castellana en Estados Unidos. Va ser la segona època de la publicació en castellà del mateix nom publicada en 1910 a Brooklin (Nova York) per l'anarquista català Pere Esteve i continuació de Cultura Obrera (1911-1917 i 1921-1925). En aquesta ocasió fou dirigida per R. A. Muller i, més tard, per Marcelino García. La periodicitat fou setmanal fins al juliol de 1932 i després aparegué irregularment. Hi trobem textos de Fontaura i Guede, entre d'altres. A partir de 1931 el periòdic informa sobre la política de la II República espanyola i reivindica la revolució a la Península. En la secció «De todas partes» apareixen notícies de la realitat peninsular i europea, a més de ressenyes de mítings i de conferències, etc. En sortiren 1.255 números, l'últim el 20 de novembre de 1953.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Una escena del «Procés de Florència» als internacionals, segons Ettore Ximenes, publicat en «L'Ilustrazione Italiana» de l'11 de gener de 1880. D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Florido Matteucci, Francesco Natta, Dante Marzoli, Giuseppe Gomez i Anna Kulisciov

    Una escena del«Procés de Florència» als internacionals, segons Ettore Ximenes, publicat en L'Ilustrazione Italiana de l'11 de gener de 1880. D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Florido Matteucci, Francesco Natta, Dante Marzoli, Giuseppe Gomez i Anna Kulisciov

    - Florido Matteucci: El 12 de març de 1858 neix a Città di Castello (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Florido Matteucci –també citat Matteuzzi. Sos pares, petits propietaris, es deien Andrea Matteucci i Lucia Nocetti. A 18 anys, quan estudiava a Pavia (Llombardia, Itàlia), s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre maig i octubre de 1876 col·laborà en el periòdic anarquista Patatrac! Monitore dei perduti della valle tiberina, publicat per Agostino Pistolesi. Amb aquest últim, fundà a Città di Castello el Circolo di Studi Economico-Sociali (CSES, Cercle d'Estudis Economicosocials), afiliat a la Federazione Marchigiana-Umbra (FMU, Federació de les Marques i Úmbria) de l'AIT, de la qual assumí la Comissió de Propaganda. En contacte amb la Secció de Ceresio (Secció del Llac de Lugano), grup dissident que se separà de la Federació del Jura de l'AIT sota l'impuls de Benoît Malon i en el qual van entrar formar part destacats anarquistes (Ludovico Nabruzzi, Joseph Favre, Tito Zanardelli, Natale Imperatori, Mattia Schyzerlh, Enrico Bignami, Rodolfo Morchio, Francesco Pesenti, Domenico Scaglieri, etc.), s'oposà ràpidament a les seves tesis legalistes. El gener de 1877 era secretari de Correspondència de la Federació Napolitana de l'AIT i el febrer d'aquell any participà en els treballs del Congrés de la Federació de l'Alta Itàlia de la Internacional, que se celebrà a Milà, on sostingué les posicions de la minoria insurreccionalista en representació del CSES de Pavia. L'abril d'aquell any, participà en la temptativa d'insurrecció popular al massís del Matese, al nord de Nàpols (Campània, Itàlia), dirigida per Errico Malatesta, Cesare Ceccarelli i Carlo Cafiero, però va ser detingut a Pontelandolfo (Campània, Itàlia), amb Cesare Ceccarelli, Giuseppe Gagliardi i Silvio Fruggieri, just abans de l'aixecament. A la presó de Benevent (Campània, Itàlia) estudià anglès, castellà i alemany. El gener de 1878, a resultes d'una amnistia, va ser alliberat. Arran del IV Congrés de la Federació Italiana de l'AIT, celebrat clandestinament a Pisa (Toscana, Itàlia) l'abril de 1878, va ser nomenat, amb Giuseppe Foglia i Emilio Covelli, membre de la Comissió de Correspondència a la nova seu traslladada interinament de Florència a Gènova. Partidari de les posicions més intransigents, tornà a Città di Castello i passà a la clandestinitat. Defensà la insurrecció armada i durant la tardor de 1878 assistí a un congrés a Florència on es discutiren les accions a prendre en aquest sentit. El 22 d'octubre de 1878 va ser detingut a Perugia (Úmbria, Itàlia); jutjat, el desembre d'aquell any va ser condemnat per «violació d'amonestació» i per«utilització de passaport d'alta persona», però va ser escarcerat a començaments de 1879. El novembre de 1879 fou implicat en l'anomenat «Procés de Florència», però va ser absolt i alliberat el gener de 1880. El març d'aquell any va ser condemnat a dos anys d'assignació de residència i enviat a Pantelleria (Sicília). Aconseguí fugir quan els carrabiners el vingueren a detenir i pogué arribar a Lugano (Ticino, Suïssa), on poc després es reuní amb sa companya. El 5 de desembre de 1880, amb altres companys refugiats a Lugano (Gaetano Grassi, Carlo Cafiero i Egisto Marzoli), participà en el Congrés de la Federació Italiana de l'AIT celebrat a Chiasso (Mendrisio, Ticino, Suïssa); enquadrat en el sector dels intransigents, signà la declaració de Cafiero en el congrés. Entre 1880 i 1885 viatjà constantment entre Ginebra (Ginebra, Suïssa) i Alexandria (Egipte), on fou responsable de l'edició de premsa clandestina i on en 1881 es va veure obligat a fugir cap a la Costa Blava (Marsella, Niça, Canes, Menton). Fou membre del grup anarquista «Les Fils de la Misère» (Els Fills de la Misèria), creat durant la primavera de 1884 a Niça, i del qual eren membres Giacobi, Sartoris, Ciao Zavoli i Vanucci. El febrer de 1885 va ser expulsat de Marsella (Provença, Occitània), ben igual que la resta de membres italians del grup, i després d'una passada el març per Barcelona (Catalunya), on restà cinc dies empresonat i d'on també fou expulsat, arribà a Suïssa. Establert de nou a Lugano, freqüentà el grup anarquista al voltant de Cafiero. El 24 de juny de 1885 va ser detingut«il·legalment» pels carrabiners italians a Chiasso, acusat d'haver intentat de penetrar clandestinament a Itàlia i empresonat durant dos mesos. Arran d'una protesta formal del Cantó de Ticino, les autoritats italianes reconegueren l'il·legalitat d'aquesta detenció en territori suís, però l'incident es tancà després que Matteucci marxés cap a Amèrica, ja que, un cop lliure, s'embarcà amb sa família cap a l'Argentina. En 1896 fundà i dirigí a Buenos Aires (Argentina) el periòdic sindicalista bilingüe (italià, amb articles en lígur, i castellà) Il Progresso de la Boca / El Progreso de la Boca. Semanario noticioso y comercial i col·laborà ocasionalment en diversos periòdics obrers, com ara La Scintilla i La Rivendicazione. També s'integrà en la lògica maçònica «Frateli d'Itàlia». President del Club «Giordano Bruno», fou el promotor del I Congrés Anticlerical Sud-americà que se celebrà en 1900 a Buenos Aires. Sense renegar dels seus ideals, es retirà de tota militància anarquista. Treballà d'empleat a la Casa Internacional Mútua de Pensions i esdevingué cap de secció i agent comissionista de l'empresa. En 1924 estava subscrit a la revista Pensiero e Volontà i en 1926 participà en la subscripció a favor d'Errico Malatesta. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Notícia de la detenció d'Augustin Seyssel apareguda en el diari parisenc "Le Radical" del 2 de maig de 1892

    Notícia de la detenció d'Augustin Seyssel apareguda en el diari parisenc Le Radical del 2 de maig de 1892

    - Augustin Seyssel: El 12 de març de 1861 neix al IV Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Augustin Seyssel. Es guanyava la vida com a teixidor, conserge i venedor de diaris. Entre abril i maig de 1892 es va veure implicat en una acusació per «associació de malfactors» en previsió de les celebracions del Primer de Maig i del judici de Ravachol. El 30 d'abril de 1892 va ser delsúltims detinguts, amb Ancian, Vincent Berthaud, Léopold Faty, Lombard, Louise Hugonard i alguns altres. Alliberat el 6 d'abril, marxà un temps de Lió. Durant l'estiu de 1893 participà, amb altres companys (Jean Boget, Camberousse, Desgranges, Jean Rocca, Poyet, Lombard, Marius Blain, L. J. Jacomme, Philippe Sanlaville, i Puillet), en algunes reunions preparatòries per al llançament del periòdic L'Insurgé. Va ser detingut i el seu domicili escorcollat en diverses agafades d'anarquistes, com ara les de l'1 de gener, del 19 de febrer i del 6 de juliol de 1894, però, sense cap prova contra ell, sempre va ser alliberat. Fou present a les quatre conferències que Sébastien Faure donà entre el 24 d'agost i el 4 de setembre de 1895 a Lió, a les quals anaren milers de persones. Entre 1898 i 1899 assistí a algunes conferències d'oradors (Sébastien Faure, Antoine Cyvoct, etc.) a favor d'Alfred Dreyfus i de la Lliga de Defensa Republicana (LDR). Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

    ***

    Ugo Bonacini

    Ugo Bonacini

    - Ugo Bonacini: El 12 de març de 1893 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el paleta anarquista i anarcosindicalista Ugo Bonacini. Era fill d'una família, segons la policia, de «tendència extremista». Sos pares es deien Augusto Bonacini i Massimilla Grandi. Quan tenia 16 anys va ser condemnat a una curta pena per«pertorbació dels serveis religiosos» i per «venda d'impresos sense permís». Era membre de la sindicalista revolucionària Lliga dels Paletes de Mòdena i del grup anarquista local. En 1912 emigrà a Niça (País Niçard, Provença, Occitània), però a començament de 1914 retornà a Mòdena. L'abril d'aquest any trobà feina a Sospèl (Provença, Occitània), en les obres de la línia fèrria Niça-Cuneo. Durant la Gran Guerra va ser integrat en la VIII Companyia de Subsistència de Florència (Toscana, Itàlia). En 1920 les autoritats militars informaren que estava en contacte amb nombrosos anarquistes florentins per a portar a terme«activa propaganda revolucionària» dins de l'exèrcit. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) va ser un dels més destacats promotors de vagues i manifestacions i formà part de l'oficina de col·locació de la Cambra del Treball Sindicalista, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En aquesta època també col·laborà en el periòdic quinzenal La Bandera Operaia, òrgan de la Cambra del Treball Sindicalista. Amb Vittorio Messerotti i Vincenzo Chiossi, formà part de la directiva del Fascio Libertario-Anarchico (FLA), que desenvolupà una intensa activitat propagandística a Mòdena i a la seva regió. En aquesta època vivia al número 6 del carrer Santa Agata de Mòdena. Va ser detingut arran del robatori d'unes metralladores el maig de 1920 per part dels anarquistes de Mòdena per a defensar-se dels atacs feixistes durant les manifestacions obreres, després de la massacre policial esdevinguda el 7 d'abril d'aquell any a Mòdena; jutjat, va ser absolt. En 1923 es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia), on treballà al magatzem d'una obra de construcció. Segons la policia, continuà «professant les idees anarquistes» i va restar vigilat fins el 1941. Després de la II Guerra Mundial se'n perd el seu rastre. A mitjans dels anys seixanta retornà al seu país d'origen. Ugo Bonacini va morir el 13 de febrer de 1968 a Cavezzo (Emília-Romanya, Itàlia).

    ***

    Notícia sobre Claudius Gillot apareguda en el diari parisenc "Le Populaire" del 13 de desembre de 1921

    Notícia sobre Claudius Gillot apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 13 de desembre de 1921

    - Claudius Gillot: El 12 de març de 1896 neix a Givry (Borgonya, França) el sindicalista comunista i després anarquista Claudius Gillot. Era fill d'un vinyater i d'una jornalera. Es guanya la vida fent de botoner i el 20 d'abril de 1918 es casà a Méru (Nord-Pas-de-Calais, França). Cap el 1920 era el tresorer del Sindicat d'Obrers Botoners en Nacre de Méru. Vivia al número 20 del carrer Fessard de Méru. En aquesta època estava afiliat al Section Française de l'Internationale Communiste (SFIC, Secció Francesa de la Internacional Comunista). El gener de 1921 va ser nomenat secretari adjunt de les Joventuts Comunistes de Méru i en 1922 el prefecte del departament d'Oise el definí com a un dels dirigents de la secció comunista. No obstant això, el juny de 1923, l'òrgan comunista Le Travailleru du Nord-Est el tractà d'«anarquista». Va ser nomenat secretari del Grup Anarquista de Méru, creat el gener de 1925, i va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1934 vivia al carrer d'Andeville de Méru i figurava en el llistat d'anarquistes de la policia del departament de l'Oise. El 28 de febrer de 1946 el Tribunal de Justícia del departament del Somme el volgué jutjar per «atemptat contra la seguretat exterior de l'Estat», però no es va presentar. Claudius Gillot va morir el 28 de setembre de 1972 a Brienon-sur-Armançon (Borgonya, França).

    ***

    L'Ajuntament de Terrassa a l'època

    L'Ajuntament de Terrassa a l'època

    - Llorenç Tapiolas Vancells: El 12 de març de 1904 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Llorenç Tapiolas Vancells --també citat Vancell i Balcells. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Terrassa, en 1932 va ser detingut arran de la vaga general i de l'aixecament revolucionari de Terrassa del 14 al 16 de febrer d'aquell any que assaltà l'Ajuntament i proclamà el comunisme llibertari. Jutjat amb 41 companys més el 24 de juliol de 1932, va ser defensat per Eduardo Barriobero Herrán, però fou condemnat a 20 anys de presó com a un dels caps de la insurrecció. Tancat a Barcelona, en 1934 es beneficià de l'amnistia proclamada aquell any. Amb el triomf feixista de 1939 passà a França. Llorenç Tapiolas Vancells va morir en 1945 a Fumel (Aquitània, Occitània).

    ***

    Edgar Rodrigues

    Edgar Rodrigues

    - Edgar Rodrigues: El 12 de març de 1921 neix a Angeiras, al nord de la ciutat de Matosinhos (Porto, Nord, Portugal), l'historiador, arxiver i escriptor anarquista Antônio Francisco Correia, més conegut sota el pseudònim d'Edgar Rodrigues. Sos pares van ser Manuel Francisco Correia i Albina da Silva Santos. Son pare era militant anarcosindicalista i estava afiliat al Sindicat de les Quatre Arts de la Confederació General del Treball (CGT) i a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i realitzava diferents feines relacionades amb la construcció civil a Mathosinhos. A finals de 1933, a causa de la repressió engegada per la dictadura d'Antônio Oliveira Salazar, el Sindicat de les Quatre Arts es va veure obligat a tancar la seva seu oficial i part del seu patrimoni documental va ser guardat al domicili de Manuel Francisco Correia, on també es realitzaven reunions clandestines nocturnes del seu grup directiu. Aquest fou l'ambient que visqué l'infant Antônio Francisco Correia. En 1936, la Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE) --la policia política del règim salazarista que a partir de 1945 passarà a dir-se Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE)--, envaí de matinada la llar de Manuel Francisco Correia i el detingué. Son fill el visità sovint a la presó de la PVDE durant les deu setmanes que estigué tancat sense cap processament ni judici. Quan fou alliberat, va ser acomiadat de la feina, fet que sumí sa família en una situació difícil. Els dos primers llibres que va comprar Antônio Francisco Correia van ser A velhice do Padre Eterno, del poeta Guerra Junqueiro, i Conquista do pão, de Piotr Kropotkin. En 1938 va escriure el seu primer article per al periòdic Primeiro de Janeiro de Porto, però no fou publicat a causa de la censura. En aquesta època ja havia començat a escriure els primers esborranys del que seria el seu primer llibre. Com que en aquella època estava prohibit manifestar-se pel Primer de Maig, l'1 de maig de 1939, amb altres companys, no varen anar a la feina com a forma de protesta i es reuniren per reafirmar els orígens anarquistes de la data. L'1 de març de 1940 entrà a formar part del grup de teatre d'aficionats «Flor da Mocidade», de Santa Cruz Bispo de Matosinhos, on conegué Ondina dos Anjos da Costa Santos, que esdevindrà sa companya durant tota sa vida. També formà part de la direcció del grup dramàtic«Alegres de Perafita», on conegué el militant anarquista José Marques da Costa. En 1948 conegué en la clandestinitat l'anarquista Luis Joaquim Portela, que s'havia fugat amb cinc companys el setembre de 1946 de la fortalesa de Peniche, al qual ajuda a aconseguir documentació falsa, però, a causa d'una delació, el 10 de setembre de 1952 fou novament detingut. El 19 de juliol de 1951 conegué l'escriptor anticlerical Tomás da Fonseca i l'endemà, fugint de la persecució de la dictadura, embarcà cap al Brasil. En arribar a Rio de Janeiro va fer contacte amb nombrosos militants llibertaris, com ara Roberto das Neves, Manuel Perez, Giacomo Bottino, Ida Bottino, Germinal Bottino, Pascoal Gravina, José Romero, Ondina Romero, Angelina Soares, Diamantino Augusto, José Oiticica, João Peres Bouças, Carolina Peres, Ideal Peres, Afonso Vieira, etc. Aquests dos últims li van demanar un text sobre la dictadura portuguesa, que va ser publicat en el número 80 d'Ação Direta (maig-juny de 1952), i aviat s'integrà en el grup editor d'aquesta publicació anarquista. Amb el suport de companys com Enio Cardoso, Domingos Rojas i Benjamim Cano Ruiz, entre d'altres, començà a publicar articles en la premsa llibertària internacional, adoptant el pseudònim d'Edgar Rodrigues. Entre els dies 9 i 11 de febrer de 1953 participà en una trobada anarquista brasilera que es reuní a la residència de José Oiticica i on conegué militants llibertaris que actuaven a São Paulo (Edgard Leuenroth, Adelino Tavares de Pinho, Lucca Gabriel, Osvaldo Salgueiro, etc.). En aquesta època també conegué l'escriptor i periodista Tomás Germinal Gracia Ibars (Víctor García), el poeta i escriptor Eugen Sigler Watchel (Eugen Relgis) i l'escriptor i periodista anarcosindicalista Ceríaco Duarte. El maig de 1957 l'Editora Germinal publicà el seu primer llibre, Na Inquisição do Salazar; aquest mateix anys es va fer membre de la Societat Naturista Amigos de Nossa Chácara (SNANC). El 7 de març de 1958, per iniciativa del «Grup Llibertari Fábio Luz» --futur Grup d'Acció Llibertària (GAL)--, es va fundar el Centre d'Estudis Professor José Oiticica (CEPJO), en homenatge a José Oiticica que acabava de morir i amb la finalitat de continuar amb la seva prolífera tasca. El grup fundacional del CEPJO estava format per Edgar Rodrigues, Afonso Alves Vieira, Ideal Peres, Esther de Oliveira Redes, Seraphim Porto, Manuel dos Santos Ramos, Francisco de Magalhães Viotti, Germinal Bottino, Fernando Gonçalves da Silva, Pedro Gonçalves dos Santos, Roberto Barreto Pedroso das Neves, Enio Cardoso i Atayde da Silva Dias (Raul Vital). Entre les activitats d'aquest centre d'estudis estaven organitzar conferències, cursos, lectures comentades sobre diversos temes, reunions amb el moviment estudiantil, campanyes solidàries (per la llibertat de José Comín Pardillos, etc.), i creà l'Editora Mondo Livre, que publicà llibres de diversos autors (Edgar Rodrigues, José Oiticica, Edgard Leuenroth, Piotr Kropotkin i Varlaam Txerkézov). El CEPJO es perllongà fins a l'octubre de 1969, quan fou assaltat i tancat per les forces armades de la dictadura militar. Entre el 8 i el 21 d'octubre d'aquell any van ser detinguts i empresonats destacats militants llibertaris, com ara Edgar Rodrigues, Pietro Michele Stefano Ferrua, Ideal Peres, Antonio Costa, Fernando Gonçalves da Silva, Manoel dos Santos Ramos, Paulo Fernandes da Silva, Roberto Barreto Pedroso das Neves, Eli Briareu de Oliveira, Mário Rogério Nogueira Pinto, Antonio Rui Nogueira Pinto, Maria Arminda Sol e Silva, Antonio da Silva Costa, Elisa da Silva Costa, Roberto da Silva Costa, Carlos Alberto da Silva, etc. Militants anarquistes anònims de São Paulo i d'altres llocs brasilers van contribuir a finançar les despeses judicials del procés, que es durà fins al 30 de novembre de 1971. Durant els anys de la dictadura Edgar Rodrigues continuà escrivint llibres sobre la història dels moviments anarquistes brasiler i portuguès. En 1976 participà amb sa companya Elvira Boni en el documental O sonho não acabou, de Cláudio Khans. En 1982 es va fer dipositari de l'arxiu històrica de l'historiador i arxivista ucraïnès anarquista Elias Iltchenco, a la mort d'aquest. Entre abril i maig de 1986 participà en el congrés de reorganització de la Confederació Obrera Brasilera (COB) a la seu del Centre de Cultura Social de São Paulo. El 21 d'agost de 1986 va ser dels fundadors, juntament amb altres companys (Nito Lemos Reis, Antonio Martinez, José Carlos Orsi Morel, Jaime Cubero, Francisco Cuberos, Felix Gil Herrera, Liberto Lemos Reis, Fernando Gonçalves da Silva i Ideal Peres), del Cercle Alfa d'Estudis Històrics (CAEH) --també conegut com «Grupo Projeção»--, arxiu al qual va deixar una important part dels seus materials d'estudi (llibres, periòdics, fotos, correspondència, manuscrits, entrevistes a militants històrics, etc.) que arreplegà arreu del món. Durant sa vida va escriure més de 1.760 articles que publicà en multitud de periòdics anarquistes d'arreu del món, com ara Ação Direta, L'Adunata dei Refrattari, A Batalha, CNT, Fenikso Nigra,O Inimigo do Rei, Letra Livre, El Libertario, La Protesta, Reconstruir, Ruta,El Sol, Solidaridad Gastronómica,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Voluntad, Voz Anarquista, etc. Publicà més de seixanta llibres sobre història dels moviments anarquistes brasiler i portuguès entre els anys 1957 i 2007, editats a Amèrica i a Europa, entre els quals destaquen Na Inquisição de Salazar (1957), A fome em Portugal (1958), O retrato da Ditadura Portuguesa (1962),Portugal hoy (1963), Socialismo: Síntese das origens e doutrinas (1969), Socialismo e sindicalismo no Brasil. Movimento Operário (1675-1913) (1969), Nacionalismo e cultura social (1913-1922) (1972), Violência, autoridade e humanismo (1974),Conceito de sociedade global (1974),ABC do anarquismo (1976), Breve história do pensamento e da lutas sociais (1977), Trabalho e conflito. Greves operárias (1900-1935) (1977), Novos rumos (1978), Deus vermelho (1978), Alvorada operària. Os Congressos (1887-1920) (1980), Socialismo: Uma visão alfabética (1980), O despertar operário em Portugal (1834-1911) (1980), Os anarquistas e os sindicatos em Portugal (1911-1922) (1981), A resistência anarco-sindicalista em Portugal (1922-1939) (1981), A oposição libertária à Ditadura (1939-1974) (1982), Os anarquistas. Trabalhadores italianos no Brasil (1984 i 1985), ABC do sindicalismo revolucionário (1987), Os libertários: Idéias e experiências anárquicas (1988), Quem tem medo do anarquismo? (1992), O anarquismo na escola, no teatro, na poesia (1992), A nova auroa libertária (1946-1948) (1992), Entre ditaduras (1948-1962) (1993), O ressurgir do anarquismo (1962-1980) (1993), Os libertários (1993), O homem em busca da terra livre (1993), O anarquismo no Banco dos Réus (1969-1972) (1993), Os companheiros. 5 volumes de A a Z (1994), Diga não à violência! (1995), Sem fronteiras (1995), Pequena história da imprensa social no Brasil (1997), Os companheiros (1998), Notas e comentários histórico-sociais (1998), Pequeno dicionário de idéias libertárias (1999), Universo àcrata (1999, dos volums), Biblioteca Sorocabana (Vol. 1: História e memória) (2005, amb altres), Rebeldias (2005-2007, quatre volums), Um século de história político-social em documentos (2006-2007, dos volums), Lembranças incompletas (2007), Mulheres e anarquia (2007), etc. L'abril de 2002 Rute Coelho Zendron publicà Um estudo sobre Edgar Rodrigues, que derivà en un documental sobre la seva vida i obra. Aquest mateix any l'Associació Cultural«A Vida» de Lisboa realitzà l'exposició Edgar Rodrigues, pesquisador libertário da história social de Portugal e do Brasil. Edgar Rodrigues va morir el 14 de maig de 2009 a la seva residència del barri de Méier de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Rio de Janeiro, Brasil) d'una parada cardiorespiratòria; el seu cos fou incinerat.

     Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Domingo Germinal en una fotografia de la policia cubana

    Domingo Germinal en una fotografia de la policia cubana

    - Domingo Germinal: El 12 de març de 1936 mor a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Domingo Miguel González, que va fer servir diversos pseudònims (Severino Rey,Gumersindo Rey, Adalid de la Revuelta Germinal i Domingo Germinal González), però que fou conegut com Domingo Germinal o, simplement, com Germinal. Havia nascut el 4 d'agost de 1880 a El Burgo de Osma (Sòria, Castella, Espanya) i visqué la seva joventut a Bilbao (Biscaia, País Basc), fet pel qual alguns citen aquesta ciutat com al seu lloc de naixement. Amb la professió de pèrit mecànic, cap al 1905 ingressà en la marina mercant com a maquinista, època en la qual començà a militar en el moviment anarquista. Poc després s'instal·là a Cuba. En 1907 participà, amb Abelardo Saavedra del Toro, Francisco González Sola (Paco Sola) i Vicente López, en la primera gira de propaganda anarquista que es realitzà a Cuba. Formà part, amb Isidoro Lois, Agustín Zamorano, Paulino Ferreiro del Monte, Inocencio Franco i Pedro Irazoqui, del grup«Acción Directa» de Manzanillo; també va ser membre del grup«Tierra», de l'Havana, editor de l'important periòdic ¡Tierra!, per al qual col·laborà i participà en els seus escamots mòbils de propaganda enviats per aquesta publicació a les distintes poblacions de l'Illa per a instruir els obrers cubans en el pensament anarquista. El 16 d'octubre de 1913, quan ell i alguns treballadors, entre ells els espanyols Florencio Gómez Ugarte, Pedro Irazoqui, Demetrio Ayllón, Inocencio Franco i José Quintana, juntament a altres companys cubans, es reuniren a Camagüey per a protestar per l'encausament del treballador Evaristo Vázquez Llano acusat d'homicidi, va ser detingut, processat amb exclusió de fiança i amenaçat amb l'expulsió de l'illa i la deportació a Espanya. En aquests anys, sota el nom de Gumersindo Rey, creà al carrer 24 del barri d'El Congrís de la refineria de sucre Central Soledad, actual El Salvador (Guantánamo, Cuba), aleshores propietat de la Guantánamo Sugar Company, el primer Gremi d'Obrers Sucrers, de caire anarcosindicalista, d'aquesta central sucrera, format sobretot per immigrants espanyols i que comptà amb una escola. Fruit d'aquesta activitat anarcosindicalista, el 21 de gener de 1915, amb el nom de Severino Rey, fou expulsat de Cuba amb el vapor Alfonso XIII cap a Santander (Cantàbria, Espanya) sota l'acusació de«sustentar idees contràries a l'ordre establert». Poc després, el 14 de febrer d'aquell any, intervingué en el míting de l'Ateneu Sindicalista de Ferrol (la Corunya, Galícia). Algunes fonts citen que durant els anys vint milità a Veracruz (Veracruz, Mèxic). De bell nou a l'illa caribenya, s'ajuntà amb una cubana amb qui tingué infants. A mitjans dels anys vint fou l'encarregat del taller de ferreria l'Escola Mecànica de Pinar del Río, que fou destruït per la reacció. A mitjans de 1928, arran de la discussió amb un burgès anomenat Coucelo a l'hotel on feia feina instal·lant uns ascensors, va ser empresonat a la fortalesa de San Carlos de La Cabaña de la badia de l'Havana i el juliol d'aquell any expulsat de l'Illa, acusat de sabotatge i d'intent de magnicidi --ja que a l'hotel on instal·lava els ascensors havia de ser residència del president de la República cubana, Gerardo Machado--, i enviat a la Corunya. En arribar va ser tancat uns dies a Bilbao i després marxà a Barcelona (Catalunya). Entre 1929 i 1930 visqué a Blanes i a Barcelona i col·laborà en La Revista Blanca. En 1930 va fer articles per a El Amigo del Pueblo, d'Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya). El 15 de setembre de 1930 participà, juntament amb altres (Tusó, Estarius, Trabal, Víctor Colomé, Llull i Ballescay, Joan Casanovas, Samblancat, Aigunda, Joaquín Maurín, Rovira i Virgili, Lluís Companys, Alberola i Clarà), en un míting pro presos celebrat al Palau de Belles Arts de Barcelona, on s'exigí a l'Estat unaàmplia amnistia per als presos per delictes polítics i socials i la supressió de les detencions governatives. El 16 d'octubre de 1930 una conferència que havia d'impartir al teatre Apolo de Vilanova i la Geltrú va ser suspesa per ordre governativa. Més tard, segons alguns, fou empresonat al penal del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Durant els anys republicans destacà com a gran orador, que podia fer els discursos en una pila d'idiomes, i com a poeta. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el juny de 1931 participà en el míting de tancament de la I Conferència Peninsular d'aquesta organització celebrada a Madrid, prèvia al III Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que se celebrà també a Madrid i al qual assistí com a delegat del Sindicat Únic de Barakaldo, formant part del grup més radical i defensant les tesis més anarquistes. Durant tot el 1931 va fer mítings, moltes vegades amb Alejandro Gómez, Galo Díez i Manuel Pérez, a tota la zona nord peninsular (Sant Sebastià, Sòria, Cervera, Logronyo, etc.). El 17 de juny de 1931 participà en un míting de la FAI al teatre Fuencarral de Madrid, presidit per Federico Urales i on parlaren Eduardo Miranda, Endais, Miguel González, Arturo Perera, Abad de Santillán, Germinal Esgleas, Juan Gallego Crespo i José Alberola. El 20 de setembre de 1931 impartí la conferència«Trabajo y anarquía» i el 27 de desembre altra sota el títol «Capitalismo, sindicalismo y ciencias sociales», ambdues a l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. L'octubre d'aquell 1931 any participà en un míting de la FAI a Sevilla i l'11 d'octubre en un míting a la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia al teatre Fuencarral de Madrid organitzat per l'Ateneu de Divulgació Social, amb Mauro Bajatierra, Juan Gallego Crespo i Eduardo Barriobero y Herrán. En 1931, també, col·laborà en el periòdic de Sòria Trabajo. En 1932 va fer una gira de mítings per les comarques alacantines, per Carlet, per Granada i altres localitats, amb la missió d'afavorir la creació de les Joventuts Llibertàries en aquests indrets. El 15 de maig de 1932 participà en l'excursió del «Grupo Espartaco» d'Alacant. Com a mostres de la seva atracció entre el públic com a orador, tenim els exemples del maig de 1932, al Teatre Serrano de València, on reuní 7.000 persones en la popular conferència «Capitalismo, sindicalismo y ciencias sociales», o el juliol d'aquell any que congregà 12.000 persones en la dissertació «Evolució y Revolució» a la plaça de Toros d'Alacant i que durà tres hores. En 1933 parlà en el Congrés de la Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a Sevilla, va fer conferències a Navalmoral, i el 22 d'octubre, amb Juan Rueda i Benito Pavón, inaugurà amb un gran míting la campanya abstencionista a Màlaga. El 29 d'octubre parlà en un míting d'afirmació llibertària organitzat per les Joventuts Llibertàries a la plaça de Toros de Barcelona amb Joaquín Ballester, Torrent, Claró, Sendin i Joaquín Ascaso, i al qual assistiren 6.000 persones. El 5 de novembre d'aquell any intervingué, amb Josep Corbella, Francesc Isgleas, Valeriano Orobón Fernández, Benito Pabón y Suárez de Urbina i Buenaventura Durruti, en el gran míting de la plaça de toros Monumental de Barcelona contra les eleccions, organitzat per la CNT, la FAI i el periòdic Tierra y Libertad, sota el lema «Enfront de les urnes, la revolució social», i el 16 de novembre de 1933 en el míting organitzat per la FAI celebrat al Palau d'Arts Decoratives de Montjuïc, amb Francisco Ascaso, Vicente Pérez Viche (Combina), Gilabert, Dolores Iturbe, Sébastien Faure i Buenaventura Durruti. Fugint de la repressió republicana, visqué amagat a diverses localitats del País Valencià (Elx, Xàtiva, etc.) i després, buscant un clima benigne per a la seva malaltia, s'instal·là a Palma (Mallorca, Illes Balears), on entre 1935 i 1936 dirigí el periòdicCultura Obrera. En 1935 passà algunes temporades a Eivissa, on impartí conferències --algunes prohibides-- i ajudà a la creació de l'Ateneu Llibertari, situat a la plaça del Parc, i a l'únic grup de la FAI que existí a l'illa pitiüsa, fent una bona amistat amb Àngel Palerm Vich. L'1 de desembre de 1935, amb Cristòfol Pons --gran amic seu que conegué a Cuba--, Alfonso Nieves Núñez (Julio Quintero), Combina i Francisco Ascaso, parlà sobre la llibertat, la revolució i l'anarquia en un míting al Teatre Balear de Palma organitzat per Confederació Regional del Treball de les Balears (CRTB). El 5 de gener de 1936 dissertà, amb Julio Quintero, en un míting contra la pena de mort al teatre d'Inca (Mallorca). Força malalt, en 1936 marxà a Elx per a reposar. Domingo Germinal va morir el 12 de març de 1936 a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) i fou enterrat al Cementiri Vell d'aquesta localitat. Arran de la seva defunció l'Ateneu de Divulgació Social de la Llibertat, del barri de la Soldat de Palma, realitzà uns baixos relleus per vendre amb la seva figura. Durant la guerra civil el X Batalló de la 14 Brigada Mixta, destacada al front d'Andalusia, prengué el nom de «Domingo Germinal» i els llibertaris d'Elx posaren el títol de Germinal al seu setmanari de guerra, en homenatge al seu company.

    Domingo Germinal (1880-1936)

    ***

    Joan Montseny i Carret

    Joan Montseny i Carret

    - Joan Montseny i Carret:El 12 de març de 1942 mor a Salon (Aquitània, Occitània) el pedagog, propagandista, intel·lectual i teòric de l'anarquisme català i hispà Joan Montseny i Carret, més conegut com Federico Urales. Havia nascut el 19 d'agost de 1864 --algunes fonts citen erròniament 1863-- a Reus (Baix Camp, Catalunya) en una família humil; son pare, d'idees republicanes, era terrissaire i sa mare, de família carlista, obrera tèxtil, encara que ambdós alternaven aquestes feines amb la venda de teles i flassades als pobles propers. Va haver de compaginar des de jovenet l'aprenentatge de l'ofici de boter amb els estudis lliures en classes nocturnes, i les lectures, fins que un professor va decidir ajudar-lo a costejar-se la carrera de Magisteri. En 1885 va començar a militar en les lluites obreres i dos anys després organitzà les manifestacions de protesta contra l'execució dels anarquistes nord-americans de Chicago. Va començar com a secretari de la Secció de Boters de Reus i en 1887 ho era de la Federació Comarcal Catalana adherida a la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. En 1888 va arribar a ser secretari general de la Federació de Boters d'Espanya. En 1890, a causa de les manifestacions i de les vagues del Primer de Maig, va patir la primera detenció governativa. El 19 de març de 1891 es va unir civilment amb Teresa Mañé i Miravent, coneguda ja en el món literari anarquista pel pseudònim de Soledad Gustavo; mestre d'escola com ell, feia feina com a professora de primera ensenyança a Vilanova i Geltrú (Garraf, Catalunya), on havia nascut. En 1892 es farà càrrec, amb sa companya, de l'escola laica de Reus. Aquest mateix any, Federico Urales, va ser novament detingut per un full que va publicar protestant per les execucions d'anarquistes a Jerez (Andalusia, Espanya) de febrer del mateix any. Quan el 7 de juny de 1896 va explotar la bomba durant la processó religiosa del Corpus Christi al carrer Canvis Nous de Barcelona, Urales va ser detingut de bell nou, considerat com a un«element anarquista molt perillós», a la seva escola de Reus en mig dels alumnes, per la Guàrdia Civil i va haver de recórrer els 115 quilòmetres que separen aquesta ciutat de Barcelona, a peu i emmanillat. La seva activitat com a escriptor anarquista i com a agitador havia assolit ben aviat força ressò a tot l'àmbit estatal. D'aquesta època són les seves col·laboracions literàries i ideològiques en El Corsario, de la Corunya, i la publicació dels seus primers fullets doctrinaris i llibres. Les seves activitats sindicals i anarquistes i la seva acció educativa anticlerical van engegar els odis locals. Va ser a conseqüència de la pressió de les forces reaccionàries reusenques que va ser acusat i implicat en el procés de Montjuïc de 1897, incoat a resultes de la citat atemptat del Corpus. És des de les immundes cel·les del castell de Montjuïc que començarà a signar sota el pseudònim Federico Urales els articles que sortiran clandestinament, que seran publicats en el periòdic madrileny El País, i que denunciaran la situació que patien els presos anarquistes. Per la seva campanya en defensa de la llibertat dels presos de Montjuïc va patir un any de presó i va ser expulsat del país, juntament amb altes llibertaris, i desembarcat a Liverpool (Regne Unit) en 1897. Després de passar dos mesos al Regne Unit i altres dos a París, va decidir tornar a la península, entrant a Madrid clandestinament el 28 de novembre de 1897, quan encara estava en vigor el decret d'expulsió. En arribar a Madrid, va fer contacte amb Alexandre Lerroux, que aleshores dirigia el periòdic radical El Progreso, per proposar-li una campanya de premsa i d'opinió a favor dels presos tancats a Montjuïc. La campanya de premsa, unida a manifestacions públiques a tots els indrets importants de l'Estat, sincronitzada amb altres grups europeus, va ser un èxit total, ja que Urales va saber unir a la campanya de revisió del procés totes les forces progressistes de l'Estat (republicans, catalanistes, federalistes, etc.) i només va minvar quan Espanya va entrar en guerra amb els Estats Units. El juny de 1898 Federico Urales i Soledad Gustavo funden La Revista Blanca, publicació quinzenal que va reunir les firmes més notables i brillants de l'esquerra intel·lectual de l'època (Giner de los Ríos, Cossio, Ricardo Rubio, Azcárate, González Serrano, Dorado Montero, Miguel de Unamuno, Jacinto Benavente, Clarín, Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt, Fermín Salvochea, Ricardo Mella, Pi i Margall, Jaume Brossa, Pere Coromines, etc.). Un any després, La Revista Blanca va ampliar-se amb un Suplemento setmanal, que dos anys després es va independitzar, rebent el nom de Tierra y Libertad, un dels diaris anarquistes més influents de tota la història. Per aquella època Urales ja havia estat processat 95 vegades i pres, cinc, amb la particularitat que quan estava processat no estava pres i que quan estava pres no estava processat. Per aquests anys és acusat sense cap fonament d'enriquir-se, a causa d'una campanya orquestrada per Camba, Azorín, Polo, Romeo i Nakens, entre d'altres. A partir de 1905 es va retirar parcialment de la propaganda activa i es va consagrar a escriure i a treballar en diversos oficis, alternant Madrid i Catalunya. Per poder subsistir va haver de sol·licitar una plaça de redactor en el periòdic oficialista El Diario Universal. El 31 de maig 1906 va tenir l'atemptat de Mateo Morral contra els reis el dia de les seves noces, i, com molts altres anarquistes, Urales va ser detingut uns quants dies. En ser alliberat va visitar a la presó el seu amic Francesc Ferrer i Guàrdia, i cada dia algun membre de la família li portava el dinar. El comte de Romanones, propietari d'El Diario Universal, va fer triar a Urales entre la feina i Ferrer i Guàrdia, acusat de complicitat d'atemptar contra els reis. Urales no només va renunciar a la feina sinó que va buscar advocat per Ferrer i va ser testimoni durant el judici. Desterrat de Madrid per uns processos de premsa, va instal·lar-se a Barcelona en 1911, i va entrar a fer feina en la redacció d'El Liberal, alhora que escrivia obres de teatre que eren estrenades per Ricardo Puga al teatre barceloní Romea (Flor deshojada, La conquista del pan, El aventurero desventurado, Elúltimo Quijote, Fanatismo contra amor, etc.). Durant la Gran Guerra signarà un manifest a favor dels aliats. Va reprendre la publicació de La Revista Blanca l'1 de juny de 1923, que havia estat suspesa des de 1905, ajudat ara per sa filla Frederica Montseny, i que arribarà a tenir un tiratge de 12.000 exemplars. També començarà a publicar unes populars novel·letes socials, resposta anarquista a les populars sèries de l'època (El cuento semanal, La novela corta, La novela de bolsillo, Los contemporáneos,etc.), en dues col·leccions: «La Novela Ideal» (1925), amb un tiratge de 50.000 exemplars, i «La Novela Libre» (1929), entre 25 i 30.000 exemplars. A partir de gener de 1931 començarà a publicar el setmanari El Luchador, que publicarà 182 números. En els últims anys de sa vida va desenvolupar una incessant activitat, amb el suport de sa filla Frederica, representant de la nova generació. Durant la guerra civil no va ocupar cap càrrec. Unes febres tifoïdals aparegudes en 1935 havien minvat la seva salut, però va seguir escrivint novel·les i material de propaganda. Després de la caiguda de Barcelona va traslladar-se a Montpeller (Occitània) i el 5 de febrer de 1939 moria en un hospital de Perpinyà sa companya Soldedad Gustavo. Després va anar a París per reunir-se amb la resta de sa família, però va haver de fugir de la capital francesa quan els nazis l'ocuparen. El govern de Vichy li va assignar com a lloc de residència Salon, a la regió d'Aquitània, on va morir, sense forces físiques ni morals, el 12 de març de 1942. Entre les seves obres podem destacar Sociología anarquista (1890), Las preocupaciones de los despreocupados (1891), Consideraciones sobre el hecho y muerte de Pallás (1893), La ley de la vida (1893), El proceso de un gran crimen (1895), Sociología anarquista (1896), La religión y la cuestión social (1896), La religión y la cuestión social (1902), La anarquía en el Ateneo de Madrid (1903), Sembrando flores (1906), Una pelotera (1909), Los hijos del amor (1922), Los grandes delincuentes (1923), El sindicalismo español y su orientación (1923), En la sociedad anarquista, la abolición del dinero (1924), Consideraciones morales sobre el funcionamiento de una sociedad sin gobierno (1926), La anarquía al alcance de todos (1928), Los municipios libres. Ante las puertas de la anarquía (1932), El ideal y la revolución (1932), Mi vida (1932, autobiografia en tres volums), La barbarie gubernamental en España (1933), La evolución de la Filosofía en España (1934), entre d'altres. A més de Federico Urales, va fer servir altres pseudònims, com ara Mario del Pilar, Siemens, Doctor Boudín, Remigio Olivares, Un profesor de la normal, Rudolf Sharfenstein, Ángel Cunillera, Antonio Galcerán, Ricardo Andrés, Un Trimardier,Charles Money, Ricos de Andes, etc.

    ***

    Louis Estève

    Louis Estève

    - Louis Estève: El 12 de març de 1955 mor a Galhac (Llenguadoc, Occitània) el filòsof, assagista, novel·lista, poeta i anarquista individualista Jean Marie Louis Estève. Havia nascut en 1884 a Galhac (Llenguadoc, Occitània). Estudià a la universitat de Tolosa de Llenguadoc. Va ser col·laborador del periòdic anarquista individualista d'Armand L'En Dehors i després de L'Unique. Trobem articles seus en nombroses publicacions periòdiques, com Les Cahiers du Sud, Le Domaine, L'Esprit Français, etc.És autor de La nouvelle abbaye de Thélème (1906), De Nietzsche à Bouhélier. Essai de philosophie naturiste (1912), Une nouvelle psychologie de l'Impérialisme. Ernest Seillière (1913), L'hérédité romantique dans la littérature contemporaine (1914), La premièreéducation amoureuse (1922), Quelques aberrations de l'amour romantique (1924), L'amour grec aux temps héroïques (1925), Le Nudisme. Vertige érotico-mystique (1932), Élagabal ou un Lénine de l'androgynat (1933) i Parfums et Belles-Lettres (1939), entre d'altres obres.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 301 | 302 | (Page 303) | 304 | 305 | .... | 465 | newer