Propòs un nivell E de català per als que tinguin el nivell C i, a més a més, sàpiguen distingir "sinó" i "si no".

Al facebook i al twitter, que exigeixen o prefereixen la cosa aforística, ho he deixat així. Aquí us puc contar que, tot i que la piulada em rondava, l'esperó final me'l va donat un escrit d'un bon amic. I aquí també faré justícia: és el mateix amic que, poc abans, m'havia corregit un "Tokio" (pecador de mi) per un "Tòquio". Un nivell F, per tant, per als que, a més a més, se sàpiguen els topònims internacionals catalanitzats.

Avui s'ha aprovat la llei Wert: un altre bon dia per defensar la civilització.

Els propietaris del Moments Bar de Sineu organitzen un nou combat de gloses. Hi participaran els Glosadors de Mallorca Antoni Llull "Carnisser", Mateu "Xurí" i Macià Ferrer "Infermer". Hi haurà tres menús diferents que consten de picada+

Pitrera de pollastre per 15€

Sípia a la planxa per 18€

ò

Entrecot per 22€

+ beguda, postres i cafè

Cal fer reserves, fins dia 27 de novembre al 971 521 144

Lamentam que la inassistència del batle a l'Assemblea de Batles no hagi rebut reprovació

Com ja es sabut, el batle de Pollença no es va presentar a l'Assemblea de Batles celebrada el 8 de novembre, deixant al poble mancat de representació en la discussió sobre el Tractament Integral de Llengües. La postura del Ple de Pollença, contrària majoritàriament al TIL, no es va traslladar a l'assemblea pels interessos partidistes del Batle.

Davant aquesta situació, els partits de l'oposició PSM, Alternativa, PSOE, Esquerra i no adscrits, presentàvem al ple ordinari de novembre una moció en la que demanàvem la reprovació del batle pel seu comportament.

Lamentam que el PI no hagi estat conseqüent amb la postura defensada a altres municipis i hagi posat per davant la seva situació dins l'equip de govern a la defensa de l'ensenyament de qualitat, votant conjuntament amb el PP contra la reprovació. Igualment lamentam que UMP s'hagi inhibit de posicionar-se en una qüestió que afecta tant a les escoles del Port de Pollença, amb una abstenció que impedia la reprovació del batle.

Ahir es va celebrar el ple ordinari, que podeu sentir al podcast de Ràdio Pollença (clicau aquí). Amb nombrosa assistència a la sala de plens de persones interessades en les mocions sobre l'ensenyament i la inassistència del batle a l'assemblea de Batles, que esperaren pacientment a que es discutissin, cap al final de l'ordre del dia.

En aquest ple es va demostrar el pacte de govern, escrit o no, amb àrees delegades o sense, entre PP, PI i UMP, que donarà a l'Equip de Govern una àmplia llibertat per aprovar tot el que considerin oportú, sense necessitat d'haver de negociar res amb la resta de l'oposició. 

(Veure documents del Ple)

1.- Aprovació, si procedeix, de l’expedient núm. 4/2013 de reconeixement extrajudicial de crèdits.

Queden factures pendents d'exercicis i legislatures anteriors. Es va cridar als suposats responsables de les feines perquè signassin les factures. El nostre regidor, Tomeu Cifre, va ser requerit per signar unes factures entrades quan ja no era responsable de cultura, allà on l'SGAE reclama drets sobre els concerts de Sons de Nit del 2009. Efectivament aquests concerts es feren, però per tractar-se de cantautors no cal pagar cap dret a l'SGAE, per tant l'ajuntament estudiarà fer una contraproposta a l'SGAE sense aquests concerts. Finalment només es va dur a aprovar una factura signada per l'anterior batle Joan Cerdà, per importa aproximat de 700 euros.

Aprovat. A favor: 9, PP, PI, UMP - En contra: 2, A – Abstencions: 6, PSOE, PSM, ERAM, NA

2.- Aprovació, si procedeix, de l’ampliació del termini d’informació pública de l’expedient relatiu al Catàleg de Protecció del Patrimoni Històric Artístic Arquitectònic i Paisatgístic (Expedient núm. 5611).

Aviat s'acabarà el termini d'exposició pública i encara no s'ha feta la reunió amb els tècnics redactors. S'allargarà l'exposició pública per tenir un mes més per fer al·legacions.

Aprovat per unanimitat.

3.- Aprovació, si procedeix, de l’addenda al conveni signat dia 3 de gener de 2011 entre la Conselleria d’Educació i Cultura i l’Ajuntament de Pollença per al finançament de les obres d’ampliació de l’IES Guillem Cifre de Colonya.

L'obra del pavelló de l'IES ha tingut un sobrecost de 45.000 eur. Com que la conselleria dona els doblers a l'Ajuntament per pagar conforme un conveni, s'hi ha d'afegir aquesta quantitat.

Aprovat per unanimitat.

4.- Ratificació, si procedeix, del conveni entre l’Ajuntament de Pollença i la propietat en execució de l’acord adoptat per l’Ajuntament Ple, en sessió celebrada dia 29 de novembre de 2012, respecte l’aprovació definitiva del procediment de desafectació del tram del camí núm. 73 Camí de Cala Bóquer, als efectes de formalitzar la seva permuta amb tram alternatiu.

Aquest conveni ve d'una desafectació feta ja fa un any. Una desafectació del camí per desviar-lo que trobam que tenia moltes mancances. No estam en contra de desviar el camí, però en tot aquest assumpte s'ha cuidat molt poc l'interès públic, sense cap mirament per preservar el jaciment de Bocchoris i en canvi cuidant molt de no molestar uns xalets amb il·legalitats. En coherència amb el nostre vot contrari de fa un any tampoc podíem donar suport a aquest conveni.

Aprovat. A favor: 9, PP, PI, UMP - En contra: 6, A, PSOE, PSM, ERAM, – Abstencions: 2, NA

5.- Moció presentada pel grup municipal CiUxP de suport de l’Ajuntament a una educació de qualitat i compromís dels representants municipals per defensar aquesta postura (veure)

6.- Moció presentada pels grups municipals PSOE, A, PSM-EN, ERAM i Regidors no adscrits de suport de l’Ajuntament a una educació de qualitat i contra l’aplicació del TIL i compromís dels representants municipals per defensar aquesta postura (veure)

Aquestes dues mocions es varen discutir conjuntament ja que s'assemblaven molt. La principal diferència és que la presentada per l'oposició incloïa la reprovació del batle per la seva absència de l'Assemblea de Batles i comunicar a l'assemblea el suport del Ple de Pollença a la moció que allà es va debatre.

La moció presentada per CiUxP la consideràvem completament insuficient i reiterativa d'altres anteriors aprovades pel Ple. Una rentada de cara per justificar la postura del batle i no haver-lo de reprovar. Tenim la convicció que fa uns mesos, abans d'entrar al govern municipal, ni s'haguessin plantejat donar el suport que ahir donaren al batle.

La postura d'UMP, amb una abstenció que facilitava que no es reprovàs al batle, i unes explicacions en base a justificar que UMP és un partit polític amb idees apolítiques, totalment fora de lloc i només explicable amb el pacte tàcit que tenen amb el PP en base a les inversions pactades pel pressupost de 2013.

Una llàstima que la postura de falta de valentia del batle demostrada quan no va anar a l'Assemblea de Batles, finalment no hagi tingut cap tipus de correctiu per part del Ple, com sí ha passat, en canvi , a altres poble. Pollença, amb aquesta postura, s'allunya de la primera línia de defensa de l'educació i la cultura que pensam que li correspondria.

En la reprovació del batle hi va haver un empat que es va resoldre amb el vot de “qualitat” del batle, rebutjant-se.

Moció de CiUxP que NO incloïa la reprovació del batle: Aprovada. A favor: 8, PP, PI – Abstencions 9, PSM, A, PSOE, UMP, ERAM i NA

Moció de PSOE, A, PSM-EN, ERAM i Regidors no adscrits que SÍ incloïa la reprovació del batle: Rebutjada. A favor: 8, PSM, A, PSOE, ERAM i NA – En contra: 8, PP, PI. Abstencions: 1, UMP.  Rebutjada amb el vot de qualitat del batle resolent l'empat.

7.- Aprovació, si procedeix, de la designació de representant municipal membre de l'òrgan rector de l'entitat Urbanística Col·laboradora de Conservació del sector UP-3 del PGOU Golf de Can Porquer i de la constitució en escriptura pública de l'esmentada entitat (Expedient núm. 236/05).

Aquesta entitat s'ha d'encarregar de mantenir en bones condicions la urbanització a costa dels particulars. La nostra abstenció es justifica en el vot contrari al seu moment respecte del Pla Parcial de la urbanització.

Aprovat. A favor: 12 abstencions: 5

8.- Aprovació, si procedeix, de l'acord extrajudicial envers el recurs contenciós administratiu interposat per l'entitat Proyectos Urbanísticos DUVA S.L. (Actuacions judicials P.O. 43/2013) – (Expedient núm. 5524).

Aquest punt es va retirar davant les nombroses dubtes que encara hi ha sobre la qüestió i punts sobre els que l'informe jurídic encara no ha pogut donar llum per la falta de dades.

9.- Propostes / Mocions d'urgència

No n'hi hagué.

Informació de Batlia

S'ha denegat la subvenció a l'ajuntament per instal·lar plaques solars al Centre de Dia

S'està pendent de resoldre les deficiències que la Conselleria de Medi ambient ha posat al projecte de canonada per dur aigua a Cala Sant vicenç a través del Coll de Síller.

Precs i preguntes

En farem un article específic.

Malauradament a Pollença el PP ha comptat amb el suport del PI, que no es va atrevir a reprovar al batle per la seva actitud, com sí va fer a altres pobles com Llubí o sa Pobla.

1.      El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a defensar la sobirania fiscal de les Illes, i a corregir el desequilibri històric en el nostre finançament mitjançant la negociació amb el Govern de l’Estat d’un concert econòmic solidari que suposi, entre d’altres, un límit del 4% del PIB en l’aportació de les Illes a l’Estat.

2.      El Parlament de les Illes Balears es compromet a promoure modificacions legislatives que promoguin la participació directa dels ciutadans en la presa de decisions, un sistema electoral que no permeti l'exclusió del 20% dels vots emesos com succeeix a la Cambra actual, amb un sistema proporcional sense talls, una llei de consultes populars que garanteixi el dret a decidir de les Illes Balears en totes les matèries d'interès, inclosa la seva sobirania i insta el Govern a actuar de manera que susciti la participació de la societat. En aquest sentit el Parlament lamenta l'abús dels decrets llei i insta a un ampli acord amb la comunitat educativa sobre els grans eixos de l'educació que passa avui per derogar el TIL, garantint l'aprenentatge de l'anglès amb mètodes consensuats, la retirada de la llei de símbols i la renúncia a l'avantprojecte de llei maldita de convivència.

3.      El Parlament de les Illes Balears promourà la reforma del Reglament de la Cambra a fi que no es permeti als diputats l'acumulació de dos sous: la Mesa establirà unes retribucions per dedicació exclusiva, que tendrà un règim d'incompatibilitats equivalent als dels funcionaris, i un sistema de retribucions per dietes d'assistència i alhora es revisarà la legislació electoral per substituir la costosa subvenció per "mailing" per una sola tramesa oficial que inclogui totes les candidatures.

4. El Parlament de les Illes Balears expressa el seu reconeixement als treballadors públics de les Illes Balears per la seva tasca compromesa, en aquest difícil context socioeconòmic, amb els serveis públics, amb especial referència als i a les mestres i professors de la nostra comunitat.

5.      El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a consensuar el projecte de llei de comerç amb tot el sector i que aquest projecte prioritzi la defensa del nostre teixit de petita i mitjana empresa, a més de defensar les competències pròpies en matèria de comerç.

6.      El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a modificar dins el primer semestre de 2014 el Pla Director Sectorial d’Energia introduint objectius clars i compromisos de mitigació del canvi climàtic i de generació elèctrica mitjançant energies renovables, estalvi energètic i reducció dels gasos d’efecte hivernacle equivalents com a mínim als compromisos de la Unió Europea per a 2020 (20%), tot avançant en termes de sobirania energètica. 

7.      El Parlament de les Illes Balears insta el Govern a rebutjar projectes urbanístics que destrueixen el nostre territori, com ara els de Canyamel,  Muleta o Sa Ràpita, que representen el mateix model de desenvolupament i especulació que ha provocat l’actual crisi econòmica. 

8.      El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a redreçar la política turística per avançar en termes de “prosperitat compartida”, tot corregint de manera urgent l’escurçament de la temporada turística, i generant sinèrgies entre l’activitat hotelera i altres sectors del turisme, la indústria, construcció i serveis. Així com a fer efectiu el traspàs als consells insulars de la competència de promoció turística. 

9. El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a què el Pla d’Ocupació 2013-2017 sigui consensuat amb els agents socials i econòmics i els diferents grups polítics, com a garantia de la seva viabilitat i màxima atenció als col·lectius més afectats per la crisi: aturats/des majors i de llarga durada, joves, dones i persones en risc d’exclusió social.
10. El Parlament de les Illes Balears constata que a la Comunitat Autònoma  hi ha més de 16 mil persones que no tenen dret a la targeta sanitària en aplicació Reial Decret Llei 16/2012 de 20 d’abril, de mesures urgents per a garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i seguretat de les seves prestacions,  i insta el Govern de les Illes Balears a retornar el dret de poder sol·licitar  la targeta sanitària a totes les persones residents a les Illes Balears i empadronades a qualsevol municipi de la Comunitat Autònoma independentment de la seva situació de residència  administrativa, tal com succeeix a altres comunitats autònomes, Andalusia, Galícia, Catalunya...
11. El Parlament de les Illes Balears constata que des de l’1 de juny de 2011 no s’ha creat cap nova plaça de serveis dirigits a persones amb discapacitat , a  persones majors amb dependència o a persones amb diagnòstic de salut mental ( residències, centres de dia, tallers ocupacionals, vivendes tutelades…) i insta el Govern que durant l’any 2014 prioritzi la creació d’aquets serveis i que ho acordi amb els Consells Insulars i amb els representants del Tercer Sector que gestiona aquets serveis.
12. El Parlament de les Illes Balears rebutja l’aplicació del copagament que han d’efectuar els pensionistes per accedir a medicaments receptats des del sistema de la sanitat pública i, per tant, insta el Govern de les Illes Balears que, amb l’objectiu que els  pensionistes no hagin de desemborsar uns doblers que no els correspon pagar per l’adquisició de medicaments, o bé a la targeta sanitària o bé a la recepta  electrònica s’incorporin mecanismes de lectura informàtica que permetin reconèixer quan el  pensionista ja ha arribat a la quantia màxima que estableix el Real Decret llei i deixi de pagar uns doblers que han de ser retornats pel propi Govern a través de la Conselleria de Salut.
13. El Parlament de les Illes Balears constata les conseqüències socials de l’actual situació de crisi i que cada vegada hi ha més dificultats de poder cobrir les necessitats bàsiques per viure, per tant és compromet a avançar cap a la renda bàsica garantida, tal com esta recollit a l’actual llei de Serveis Socials i al decret de Cartera de Serveis socials.
14. El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a impulsar, d’acord amb les associacions de malalts, una residència vinculada a l’hospital de Son Espases per atendre les necessitats d’hostatge dels pacients de curta i llarga durada, i els seus familiars i a posar en marxa un  pla de xoc per lluitar contra les llistes d’espera.
15. El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a negociar amb l’Estat, amb caràcter d’urgència, la modificació de l’obligació de servei públic entre illes que estableixi la tarifa única i universal de 30 euros per trajecte.
16. El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a donar compliment a la Llei 9/2005 de Cooperació de les Illes Balears que estableix que el 0’7% dels pressuposts propis de la CAIB s’han de destinar a les polítiques i accions de cooperació i desenvolupament.

17.El Parlament de les Illes Balears insta el Govern, els consells insulars i els ajuntaments de les Illes Balears a retirar dels edificis i espais públics qualsevol símbol franquista, tal com estableix la llei de memòria històrica (Llei 52/2007, de 26 de desembre).

18.El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a retirar el projecte de llei sobre l’ús dels símbols institucionals de les Illes Balears, i a respectar i protegir la llibertat d’expressió com a pilar fonamental de la democràcia.

19.El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a abandonar qualsevol forma de repressió (llistes negres, “pedigrís”, expedients polítics, normes que coarten la llibertat d’expressió,…) a qui fent ús de la llibertat ideològica i de consciencia dissent de la política del Govern.

20.El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a garantir la independència i pluralitat de la ràdio i televisió públiques autonòmiques, creant el Consell Audiovisual de les Illes Balears i modificant la llei d’IB3 perquè el Consell de Direcció de l’Ens sigui representatiu de la pluralitat que existeix a la societat i al Parlament.

Acaba el 2013. Arriben en pocs mesos les eleccions europees. Ulrich Beck, amb l'Europa alemanya, és un dels millors llibres d'aquests mesos. He afegit Postguerra, que he començat a llegir de Tony Judt. Em sembla que haurem de fer moltes lectures per repensar aquesta vella Europa que va cap a vegada més a la deriva, més lluny dels seus ciutadans, més enfora dels seus principis fundadors, que al final tenen un objectiu, el benestar dels seus ciutadans dins el marc de les llibertats i els drets humans.

LLegesc Le Monde després d'escoltar el cap del Banc d'Espanya. Si hi ha independència de Catalunya, els bancs catalans aniran a la fallida, segur. Futurologia de bar. I la gent fa bamballetes. Espanya acaba de tancar un rescat bancari, i encara donen lliçons. Però quan llegeixen l'article de Le Monde sobre el projecte d'Escòcia, no ens parlen automàticament de fallida. Es parla de PIB, de repartiment del deute, dels recursos en relació al petroli, d'austeritat, però no es dediquen a catastrofismes gratuïts. Enyor un poc de serietat,t ambé amb el tema català.

Del debat de política general de les Illes Balears, val la pena dir res quan un president fa tres intervencions que en total duren tres hores i totes les té escrites? El vertader president, el vam veure a La Sexta, a Madrid, a on es sent feliç i còmode. L'hem triat, ens administra, vostè i jo som administrats colonials.

I si li molesta, es foti, perquè la majoria silenciosa ho autoritza tot. Fantàstic. Un gran notícia per començar el cap de setmana. Un administrat colonial, i un home que regeix el meu destí al que puc deixar de veure apagant el televisor. Almenys, una bona notícia.

I si no entèn la paraula trepitja, jo li explic, vol dir PISA.

Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets. (Miquel López Crespí)

Les novel·les Gardènies en la nit (El Tall Editorial), Premi de l’Òmnium Cultural 2009 i Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

La publicació de les obres Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2009) i Gardènies en la nit (El Tall Editorial, Palma, 2011), m’han fet reflexionar sobre les novel·les publicades al llarg de la meva vida i que tenen a veure amb la guerra civil, amb les conseqüències de la repressió franquista contra els illencs i amb la influència que l’exemple dels lluitadors republicans antifeixistes ha tengut i té en la meva narrativa. També m’ha fet pensar en moltes de les obres que els escriptors de les Illes han dedicat al tema. Record que Josep Massot i Muntaner va publicar fa uns anys una nova i important aportació a la nostra història més recent. Parlam del recent: el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novelles, poemaris i obres de teatre relacionats amb el conflicte bèllic i la repressió contra el poble mallorquí. Ben cert que moltes d’aquestes obres han tengut, d’una manera o una altra, una certa influència en la meva concepció de la literatura i, més que res, en la forma d’enforcar els fets de la guerra civil.

Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novella de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en textos de Miquel Àngel Riera.

En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (el qual, per tant, va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...

En les novel·les Gardènies en la nit i Els crepuscles més pàl·lids hom pot copsar una certa influència de l’obra de Miquel Àngel Riera Morir com cal i de les novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme i Els alicorns. També podríem parlar de Llorenç Capellà, amb aquell punyent relat que narra la situació dels presoners antifeixistes. Em referesc a la ja citada El pallasso espanyat, un homenatge al dramaturg republicà Pere Capellà. Obra que, emprant el sistema epistolar, ens descriu a la perfecció el món dels represaliats pel franquisme. Amb El pallasso espanyat Llorenç Capellà va aconseguir retre un sentit homenatge al seu pare Pere Capellà i, de rebot, a tots els presoners republicans d’aquella llarga postguerra que s’allargassa sense arribar a finir mai. Potser que, de forma inconscient, aquell homenatge a Pere Capellà em va decidir a fer la meva novel·la pensant en tot el que m’havia contat també el meu pare sobre la guerra, els camps de concentració, la ferotge repressió feixista contra els republicans.

Una altra joia literària que descriu de forma magistral l’univers dels presoners republicans és la novel·la de Miquel Rayó El camí del far. El camí del far em va impressionar tant que, fa uns anys, vaig dir a l’autor que la novel·la era el viu retrat del món del meu pare en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Llegint l’obra de Miquel Rayó em retornaven a la memòria centenars de les anècdotes, les històries de presoners que, quan jo era petit, a mitjans dels cinquanta, em contava el pare en les llargues nits d’hivern al costat de la foganya de casa nostra, a sa Pobla.

Però no es tractava solament de descriure la grisor d’aquella època que, per desgràcia, encara perdura i condiciona el nostre present. Volia, i aquest era el repte, de cercar la bellesa amb l’aprofundiment en l’ànima humana. És evident que per a nosaltres, per a molts dels autors de què parla Josep Massot i Muntaner en el llibre que comentam, l’objectiu de la literatura és comprendre, reflectir la condició humana. Els crepuscles més pàl·lids, Gardènies en la nit, El camí del far, Morir quan cal i El pallasso espanyat no tenen res a veure amb el “realisme social” tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Això no vol dir que ens trobem dins posicions elitistes i reaccionàries. Qui ens coneix sap ben bé que seria absurd arribar a aquestes conclusions. Sempre hem defensat les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta quant a la necessitat –encara!- d’una literatura nacional-popular que pugui reforçar la consciència col·lectiva del nostre poble des de pressupòsits de llibertat creativa i lliure experimentació literària i artística. Però, com dèiem, aquestes concepcions literàries no tenen res a veure amb l’elitisme aristocratitzant del neoparanoucentisme oficial. No volem escriure per a cap casta de minoria “selecta”, per a cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que, en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el possible per ignorar i menystenir l’obra de Joan Fuster, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i d’humanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que l’elitisme reaccionari dels neoparanoucentistes, el menfotisme regnant, l’oblit i menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat? Nosaltres, des de sempre, ens hem situat i estam a l’altra part de la trinxera. Mai fent costat a l’elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l’”art per l’art”, la buidor postmoderna regnant.

Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets.

Altres autors que han escrit novelles referents a la guerra civil, o sota la seva influència, són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978) i Adéu, turons, adéu (1982); i Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta de Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).

Josep Massot i Muntaner també destaca en el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears l’obra Morts de cara al sol de Joan Pla i les novelles d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.

Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per a parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novelles mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1995). Més avall, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novelles Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'allota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".

"La literatura de la guerra civil a Mallorca" de Josep Massot i Muntaner conclou amb referències a les novelles d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999) i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila, que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 29 de novembre

Naixements

- Teresa Mañé i Miravent: El 29 de novembre de 1865 neix a Cubelles (Garraf, Catalunya) --fins fa poc es pensava que havia nascut a Vilanova i la Geltrú-- la pedagoga, militant i propagandista anarquista Teresa Mañé i Miravent, més coneguda sota el pseudònim de Soledad Gustavo. La seva acomodada família regentava la Fonda del Jardí a Vilanova i la Geltrú, coneguda com «la de les tres noies», ja que eren les tres filles que s'ocupaven d'atendre la clientela. Son pare era un fidel partidari del republicanisme federal de Pi i Margall i se sentia orgullós de la relació que amb ell mantenia. A partir de 1883, Teresa Mañé va estudiar Magisteri a Barcelona i en 1886, amb l'ajuda del lliurepensador Bartomeu Gabarró, del Centre Democràtic Federalista, va obrir la primera escola laica de Vilanova, i va ser membre de la Confederació de Mestres Laics de Catalunya. En aquestaèpoca va col·laborar en El Vendaval de tendència republicanofederal. Mitjançant contactes amb lliurepensadors va conèixer Josep Llunes i Pujals, Teresa Claramunt, Tárrida del Mármol, Pere Esteve i altres destacats militants anarquistes, participant en gires propagandístiques i actes públics i col·laborant en les publicacions llibertàries que dirigien (La Tramontana,El Productor, La Tronada, etc.). En 1889 va guanyar un premi en el Segon Certamen Socialista, celebrat a Barcelona, pel seu treball El amor libre i es va convertir en portaveu de les idees àcrates juntament amb Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo i altres. Gràcies a una poesia llegida en un enterrament laic va conèixer Joan Montseny (Federico Urales), amb qui es casarà civilment el 19 de març de 1891, poc temps després que aquesta classe de matrimonis fossin legalitzats. La parella es va instal·lar a Reus, d'on era Montseny, on van obrir una escola laica mixta i en la qual ambdós van fer de professors. A Reus també vivia Carme, una de les germanes de Teresa, que viurà amb ells totes les dificultats de la seva militància anarquista fins a la seva mort. El 24 de setembre de 1893 es produeix l'atemptat del carrer Canvis Nous de Barcelona i Paulí Pallàs n'és acusat; Joan Montseny escriurà un fullet a favor del detingut i serà detingut. Aleshores Mañé realitzarà una campanya per aconseguir-ne la llibertat, però un cop alliberat, va ser novament detingut en 1896  implicat en el «Procés de Montjuïc». Des de la presó del castell de Montjuïc, Joan Montseny escriu, sota diferents pseudònims, cartes a la premsa on reivindica la innocència dels processats; Mañé serà l'encarregada de treure aquestes cartes i fer-les arribar a la premsa, i de fer les gestions necessàries per aconseguir la llibertat de tots els detinguts. És a partir d'aquestes cartes que Joan Montseny serà Federico Urales. Finalment Montseny serà alliberat, però desterrat a Londres --Teresa Claramunt i Tárrida del Mármol també hi són--, i Mañé, en 1897, es va reunir amb ell, posant-se a fer feina de bordadora. Per reivindicar la revisió del procés, van retornar clandestinament el 28 de novembre de 1897 i Montseny s'instal·larà a Madrid i Mañé a Vilanova, fins que poc temps després marxarà amb sos pares (Llorenç i Antònia)  i sa germana Carme a Madrid. A la capital de l'Estat moriran sos pares i naixerà, en 1905, sa filla Frederica Montseny. Durant la seva estada a Madrid, la parella va editar La Revista Blanca (1898-1905) i poc després Tierra y Libertad (1902-1905), realitzant la funció d'administradora encara que pel fet de ser dona la llei no ho permetés. En 1901 Mañé va participar, juntament amb Azorín, Mendinaveitia i Urales en un cicle de conferències a l'Ateneu de Madrid sobre «La Societat Futura», en representació de les idees anarquistes. A més de participar activament en les campanyes a favor dels encausats en els processos de Jerez i de la «Mano Negra», va participar en una gira per Andalusia en suport dels detinguts en aquests processos, allotjant-se a casa de Sánchez Rosa. La parella també va participar activament en la defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia acusat injustament dels fets de la Setmana Tràgica. Quan va esclatar el conflicte legal entre Arturo Soria, el creador de la«Ciutat Lineal de Madrid», que s'acusen d'estafa i d'engany, la parella s'instal·larà a Catalunya en 1912. La intenció era fundar una acadèmia al barri barcelonès d'Horta, però el boicot de la reacció local va fer que es dediquessin a viure d'una granja agrícola i a instal·lar-se a Cerdanyola, on va traduir molt (Louisa Michel, Cornelissen, Labriola, De la Hire, Mirbeau, Praycourt, Sorel, Marguery, Lichtemberg, Lavrov, Donnay, Descaves, etc.) i va copiar textos per a companyies teatrals. A Catalunya van tornar a editar La Revista Blanca (1923), Tierra y Libertad, i engegaran diversos projectes editorials: «La Novela Ideal», que publicava dues novel·letes cada quinze dies, amb un tiratge de 50.000 exemplars i que va arribar a comptar amb 600 números; «La Novela Libre», amb relats més extensos i que va tenir un tiratge de 30.000 exemplars; «El Mundo al Día», mensual; i un nou diari, El Luchador, que durarà fins a la Guerra Civil. Mañé serà l'encarregada d'administrar aquestes publicacions, mentre Montseny i sa filla escriuran articles, novel·les, memòries, etc. A poc a poc, conforme el protagonisme de Frederica Montseny es feia palès, Mañé va passar a un segon pla. Durant la Guerra Civil un càncer de còlon va començar a minar-ne sa vida. En 1939 la família creua la frontera cap a l'exili francès on es disgrega. Mañé, malalta, es trenca una cama i es portada amb ambulància a l'hospital de Sant Louis de Perpinyà (Catalunya Nord), on morirà sola el 5 de febrer de 1939 víctima del càncer. Teresa Mañé va publicar nombrosos escrits enLa Revista Blanca, ja fos en«Almanaque» o en «Suplementos», però també se'n troben col·laboracions en diferents periòdics anarquistes de finals del segle XIX i de principis del XX: El Corsario, Los Dominicales del Libre Pensamiento, El Obrero, El Productor, Redención, El Cosmopolita, Justícia y Libertad, El Trabajo, La Tramuntana, etc. Entre les seves obres podem destacarLa sociedad futura (1889), Las preocupaciones de los despreocupados (1891, amb Urales), Dos cartas (1891),A las proletarias (1896),El amor libre (1904), Las diosas de la vida (1904), El sindicalismo y la anarquía. Política y sociología (1932), entre d'altres.

***

- Hanns-Erich Kaminski: El 29 de novembre de 1899 neix a Labiau (Prússia Oriental, Prússia) --actual Polessk (Kaliningrad, Rússia)-- el periodista i escriptor anarquista Erich Halpérine Kaminski, més conegut com Hanns-Erich Kaminski --no l'hem de confondre amb el traductor del rus Ilia (Ély) Halpérine-Kaminsky-- i que va fer servir també els pseudònims Max Tann i Noël Pierre Lenoir. Fill d'una família jueva, sos pares, Rosa i Max Kaminski, eren comerciants. Estudià secundària a Königsberg. Allistat en la Força Aèria, no entra en combat durant la Gran Guerra. En acabar el conflicte bèl·lic, estudià economia, filosofia de les ciències socials i literatura a les universitats de Königsberg, Friburg, Berlín i Frankfurt. El maig de 1921 es matriculà en economia a la Universitat de Heidelberg i el febrer de 1922 es doctorà en ciències econòmiques amb una tesi sobre la teoria del dúmping (Zur Theorie des Dumping). Políglota, parlava fluidament el francès, l'italià i el castellà. En 1922 publicà Die Konferenz der Internationalen (La Conferència de la Internacional). Entre 1922 i 1926 realitzà viatges a Itàlia, a Espanya i al Marroc ocupat per l'exèrcit espanyol i envià reportatges sobre aquesta guerra colonial. En 1925 publicà, amb Giacomo Matteotti, Fascismus in Italien (Feixisme a Itàlia). En 1926 dirigí el periòdic socialista Die Volksstimme (La Veu del Poble). Entre 1928 i 1933 visqué a Berlín, on col·laborà en nombroses publicacions alemanyes esquerranes, com ara Berliner Tageblatt,Volkszeitung, Vossische Zeitung,Die Dame, Berliner Illustrierte Zeitung, BZ am Mittag, 8-Uhr-Abendblatt,Die Welt am Montag i, sobretot, Die Weltbühne, que dirigí un temps i en el qual signà sota el pseudònim Max Tann. El 25 de febrer de 1933, arran de la victòria nacionalsocialista i dos dies abans de l'incendi del Reichstag, abandonà Alemanya i s'instal·là a París (França), on treballà com a redactor de diverses publicacions (Petit Niçois, Germinal,Journal des Vivants, Mercure de France, etc.). Amb altres refugiats alemanys (Emil Julius Gumbel, Arthur Holitscher, etc.) formà el grup alemany de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH) francesa. Decebut per les polítiques socialdemòcrata i comunista alemanyes, s'acostà als cercles anarquistes, sobre tot a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Des de l'exili col·laborà en la revista vienesa Das Blaue Heft. També participà amb el Lutetia-Kreis (Cercle del Lutetia), comitè format per diferents corrents polítiques amb la finalitat de crear un front comú antifeixista que es reunia a l'Hotel Lutetia de París. Amb l'esclat de la Revolució espanyola, el setembre de 1936 marxà, amb sa companya Anita Karfunkel, a Barcelona (Catalunya), on romandrà fins al gener de 1937. Assistí als funerals populars de Buenaventura Durruti i el seu testimoni sobre aquest esdeveniment serví de pròleg al llibre de Hans Magnus Enzensberger Der kurze Sommer der Anarchie. Buenaventura Durrutis Leben und Tod (1972. El curt estiu de l'anarquia. Vida i mort de Buenaventura Durruti). Sembla que la parella participà en la visita que va fer Emma Goldman a les col·lectivitzacions agràries i posteriorment va mantenir correspondència amb la destacada militant anarcofeminista. Fruit de la seva experiència a Catalunya publicà en francès el maig de 1937 a París el seu llibre Ceux de Barcelone (Els de Barcelona; publicat en català en 1976 amb pròleg de Josep Peirats). En aquesta època col·laborà en Le Libertaire. En 1938 publicà un pamflet contra l'antisemitisme de l'escriptor Céline (Céline en chemise brune ou le Mal du présent) i la biografia Bakounine, la vie d'un révolutionnaire. En aquesta època va escriure l'assaig Troisième Reich. Problème sexual, però que només es publicà en 1940 en una traducció castellana (El nazismo como problema sexual. Ensayo de psicopatologia). En 1940, amb l'ocupació nazi de França, marxà a Marsella, on va fer amistat amb Volin, i durant un temps va estar internat al Centre de Treballadors Voluntaris (CTV) del Clos de Sant Josep (Prat e Bonrepaus, Llenguadoc, Occitània) per la seva qualitat de ciutadà alemany. Després viatjà a Lisboa (Portugal), on buscà contactes per abandonar Europa. A Lisboa va coescriure amb sa companya el Journal de Lisbonne, que no ens ha arribat. Rudolf Rocker no aconseguí autorització per portar-lo als Estats Units, però Diego Abad de Santillán es va fer amb visats argentins per a ell i la seva companya. En 1941 s'instal·là a Buenos Aires. A l'Argentina va fer servir el pseudònim Noël-Pierre Lenoir --deia que era un doctor francès nascut al Pas-de-Calais i educat a la Sorbona-- i publicà nombrosos llibres, com ara Los problemas de la paz (1943), Préface à la paix (1944), La reconstrucción de Europa (1944), El renacimiento socialista (1946), Sociología de la revolución. Génesis, desarrollo y eclipse de las revoluciones a través de la historia (1947), Revolución, altitud 4.000 metros (1958), Historia del amor en Occidente (1959), etc. Hanns-Erich Kaminski va morir a començaments de la dècada dels seixanta (1960 o 1963) a Buenos Aires (Argentina).

***

- Germà Riera i Condal: El 29 de novembre de 1905 --encara que es va inscriure el 16 de desembre-- neix a Barcelona (Catalunya) el republicà i simpatitzant anarcosindicalista Germà Riera i Condal. Son pare era un jornaler d'Arbúcies i sa mare havia nascut a Sant Andreu. Va fer feina de paleta i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), alhora que era soci del Centre Obrer Instructiu Andreuenc. Es casà i tingué una filla. El gener de 1934 es presentà pel Partit Republicà Radical a les eleccions municipals. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'allistà a les casernes de la Mestrança d'Artilleria de Sant Andreu. El 28 d'agost sortí cap al front de Sariñena (Osca) comandant un grup de 15 homes enquadrat en la Columna «Los Aguiluchos». Al front se li encarregà el comandament de la 14 Centúria confederal. Amb la militarització s'encarregà de la I Companyia de la 28 Divisió, sota el comandament de Gregorio Jover, i després passà al I Batalló, assumint-ne la direcció. El 21 de febrer de 1937 marxà cap a Vivel del Río (Terol). Arran de la presa de Terol per l'Exèrcit republicà el 8 de gener de 1938, la seva divisió s'instal·là a 20 quilòmetres al sud de la capital en previsió de possibles ofensives feixistes. Poc abans de la caiguda de Terol a mans dels insurrectes, va ser nomenat cap de l'Agrupació de les Companyies núm. 1, 2 i 3. Per les seves accions durant els combats a Corbalán aquestes companyies reberen la Medalla del Valor Col·lectiu. A finals d'abril va ser ascendit a comandant de Batalló i se li volia enviar a un batalló del Cos de l'Exèrcit de Llevant de filiació comunista, però s'entrevistà amb Jover i aconseguí ser destinat al II Batalló de la 127 Brigada de la 28 Divisió --antiga «Roja i Negra»--, on va romandre fins al final de la contesa. Amb la seva unitat contrarestà l'ofensiva franquista del Llevant. El 5 de març de 1939 sortí cap a Madrid per a socórrer el Consell Nacional de Defensa. De camí desarmà una companyia de guerrillers comunistes a Mora (Toledo) i a Madrid restà incorporat al IV Cos de l'Exèrcit del Centre. En total, durant la guerra intervingué en 75 combats. El 28 de març, mitja hora abans que les tropes franquistes entressin a Madrid, abandonà el front i pogué arribar a València. En l'últim Boletín Oficial de la República española es pot llegir el seu ascens a tinent coronel. Com que no pogué embarcar, es va lliurar als vencedors a Capitania i l'1 d'abril de 1939 va ser tancat a la plaça de Toros i hores després al camp de concentració de Soneixa (Alt Palància, País Valencià). Un any més tard va ser enviat al Palau de les Missions de Barcelona. El 10 de març de 1941 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a cadena perpètua. Va ser tancat a la presó Model de Barcelona, d'on sortí 15 mesos després per a treballar quatre mesos en una colònia penitenciària de la caserna de Sant Agustí. Després durant un any va fer feina a la colònia penitenciària de Roda de Ter i posteriorment va ser enviat a Lleida per a la construcció d'un quarter. Per fer propaganda, va ser tancat a la presó del Seminari de Lleida durant tres mesos i després retornà a la Model i de bell nou marxà a les obres de la caserna de Sant Agustí. El 4 d'abril de 1944 va ser amollat sota llibertat vigilada i amb la prohibició de residir a Barcelona. Després de la mort del dictador Franco, milità en la CNT i col·laborà econòmicament i moralment amb la premsa llibertària. Després s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i col·laborà en La Humanitat. En 1979 publicà les seves memòries sota el títol Habla un «vencido», amb un pròleg de Baltasar Porcel. El 19 de novembre de 1986 impartí la conferència La llibertat de pensament i laïcisme a l'Ateneu Obrer de Barcelona. En 1988 es va presentar candidat a Barcelona per l'Aliança per la República en les eleccions al Parlament de Catalunya. Germà Riera i Condal va morir el 30 de març de 1990 a l'Hospital de l'Esperança de Barcelona (Catalunya), a conseqüència d'una hemorràgia digestiva, i fou enterrat al cementiri de Collserola.

Germà Riera i Condal (1905-1990)

***

- Volga Marcos Calvo: El 29 de novembre de 1916 neix a Palència (Castella, Espanya) l'escriptor, poeta i dramaturg anarquista Volga Marcos Calvo. En 1931 entrà de grum a l'Acadèmia Especial de Cavalleria de Valladolid i més tard estudià a l'Escola d'Arts i Oficis de Toledo. Interessat de manera autodidacta des de l'adolescència per la literatura, a partir de 1934 començà a escriure. Lluità durant la guerra civil enquadrat en l'Exèrcit republicà. Amb el triomf franquista, s'exilià a França. A partir del 10 d'agost de 1948, i fins a la seva jubilació en 1981, treballà a les fàbriques d'automoció Renault. El 15 de maig de 1954 impartí, al local social del carrer parisenc de Sainte-Marthe, la conferència«De la civilización pre-cortesiana al poeta guatemalteco Werner Ovalle López». Visqué a Sèvres (Illa de França, França). En 2000 publicà la seva autobiografia sota el títol La blouse blanche. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Bohemia, Boletín Confederal,Le Combat Syndicaliste, Despertad, Humanismo,Inquietudes, Renault Histoire, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor d'un nombrosos títols, com ara Dificultad inexistente (1937), El imperio maldito (1946), Sinfonía infinita. Odio de ultratumba: drama lírico de metempsicosis (1953), Poemario patético. Preludio inmortal a Federico Lorca (1955), Girándula. Narraciones (1958), etc. Moltes de les seves obres resten inèdites (Ensayos humanistas. Remembranzas, Hontanar, El pan de la cólera, La rodada infinita). Volga Marcos Calvo va morir en 2004.

Defuncions

- Jules Perrier: El 29 de novembre de 1904 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el communard anarquista, i gran col·leccionista d'objectes referents a la història de la Comuna de París, Jules-Élie-Volci Perrier, citat a vegades com Jules Périer, i també conegut com Noley o Nolet. Havia nascut el 16 de setembre de 1837 a Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França). Era fill d'un peó de camins encarregat del manteniment i la reparació dels dics de l'Illa de Ré (Poitou-Charentes, França) i d'una pagesa. Ja adult, s'associà amb Théodore Alfred Gérain, persona acabalada del seu poble, per obrir a París un magatzem de novetats, però el comerç el 8 de maig de 1869 va fer fallida. Posteriorment obrí un altre magatzem al carrer Turbigo de París, alhora que prengué part en l'agitació republicana. En 1870, durant el Setge de París, fou capità d'Indumentària del 230è Batalló de la Guàrdia Nacional, càrrec que conservà després de la proclamació de la Comuna de París, i membre del Comitè de Vigilància del XI Districte parisenc. Fervent partidari de la Comuna, realitzà reunions públiques a casa seva i en maig de 1871 prengué part en els combats contra les tropes reaccionàries de Versalles. En aquestaèpoca freqüentà Félix Pyat, Marc-Amédée Gromier i Louis Brunereau. Després de la «Setmana Sagnant», aconseguí fugir de la repressió i s'amagà durant uns mesos abans de fugir l'agost de 1871, proveït de documentació falsa, cap a Suïssa. El 20 de juny de 1874 va ser condemnat en absència pel IV Consell de Guerra als communards a la deportació perpètua en recinte fortificat per «fets insurreccionals». A Ginebra (Ginebra, Suïssa), obrí un comerç de teixits i, després, una botiga («Au bon Marché») especialitzada en el dol. Freqüentà altres proscrits de la Comuna i sobretot es relacionà amb destacats anarquistes, com araÉlisée Reclus, Charles Ferdinand Gambon o Max Nettlau, i exiliats espanyols (José Antonio Sáez, Antonio de la Calle, etc.). Participà en el tradicional banquet d'aniversari de la Comuna del 18 de març i no dubtà, com Charles Perron, a ajudar els anarquistes necessitats (Weill, Bernard, Petraroja, Stoianov, Galleani, etc.), procurant-los allotjament, i a proporcionar els mitjans necessaris per organitzar reunions al Café du Rhône. Durant tots aquests anys, col·leccionà tot el que trobà referent a la Comuna (llibres, periòdics, fotografies, quadres, caricatures polítiques, correspondències, etc.). Després de la Llei d'amnistia de 1880, que autoritzava el retorn dels communards a França, continuà a Suïssa, on els seus negocis prosperaven, encara que retornà regularment a veure sa família a Ars-en-Ré. En una d'aquestes estades coincidí amb Élisée Reclus que passava unes vacances amb el gravador anarquista William Barbotin, i tots tres, amb altres persones, es reunien al Café du Commerce del port d'Ars-en-Ré. A la mort en 1889 de Félix Pyat, fou, amb Eugène Protot i Pierre Martin, el seu executor testamentari. L'1 de maig de 1892 signà, amb Léon Berchtold, Charles Perron, Nicolas Joukovsky i altres, una crida proposant, en la manifestació del Primer de Maig, adjuntar a la reivindicació de les vuit hores la del desarmament, com havia establer el congrés de 1891 de la II Internacional. En 1892 ajudà els companys de la Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) a pagar una forta multa, a més de subvencionar el periòdic ginebrí L'Avenir (1893-1894). En 1902 l'historiador anarquista Max Nettlau li proposà crear el «Museu de la Revolució Social establert per la Comuna Lliure de París», però, encara que estava disposat a finançar el projecte, finalment va ser abandonat i una part de la seva col·lecció de llibres, periòdics i fotos de revolucionaris van ser donats, aconsellat per Nettlau, a la Biblioteca de Ginebra. Malalt, hagué de tancar el seu comerç en 1904. Jules Perrier va morir poc després, el 29 de novembre de 1904, al seu domicili del carrer dels Terreaux-du-Temple de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Un edifici que havia restaurat a la plaça de la Chapelle d'Ars-en-Ré, i on havia reunit nombroses pintures i objectes de tota casta d'amics anarquistes (Gustave Courbet, Jean-Baptiste Corot, William Barbotin, Ferdinand Hodler, Léon Gaud, Jules Gaud, Pierre Pignolat, Louis Rheiner, Ernest Pichio, Gaillard, Jean-Baptiste Noro, etc.), fou llegat a l'Ajuntament d'Ars-en-Ré i transformat en museu després de la seva mort. El 2 d'octubre de 1907 les seves cendres van ser dipositades d'amagat en una urna cinerària al museu, que s'inaugurà oficialment l'agost de 1908, dirigit per William Barbotin. Malauradament, amb el pas del temps l'ajuntament desatendí el museu i aquest es degradà (les peces van anar desapareixent progressivament), fet que s'accentuà durant la II Guerra Mundial amb els trets de la  bateria d'artilleria alemanya Karola. Finalment, el setembre de 1952, les obres d'art que quedaven va ser disseminades i subhastades públicament; l'immoble fou venut el desembre de 1955. Les cendres de Jules Perrier van ser traslladades a una tomba del cementiri d'Ars-en-Ré. El 30 de març de 2008 nombroses fotos de communards, procedents de la seva famosa col·lecció, van ser venudes a Maçôn (Borgonya, França) en pública subhasta. En 2013 Didier Jung publicà l'assaig biogràfic Les anarchistes de l'île de Ré. Reclus, Barbotin, Perrier et Cie.

Jules Perrier (1837-1904)

***

- Renzo Novatore: El 29 de novembre de 1922 cau abatut a Teglia (Gènova, Ligúria, Itàlia) l'anarcoindividualista il·legalista, escriptor i poeta Abele Rizieri Ferrari, més conegut com Renzo Novatore. Havia nascut el 12 de maig de 1890 a Arcola (Ligúria, Itàlia). Fill d'una família pagesa molt humil, no s'integrà en la disciplina escolar i abandonà les classes en el seu primer any. Treballà la terra amb son pare, el qual el va educar de manera autodidacta, especialment en la poesia i la filosofia. Ben aviat s'introduí en el moviment anarquista del seu poble i de la propera La Spezia i començà a llegir els clàssics llibertaris (Errico Malatesta, Piotr Kropotkin, Max Stirner, Pietro Gori, etc.) i filosoficoliteraris (Friedrich Nietzsche, Georges Palante, Oscar Wilde, Henrik Ibsen, Arthur Schopenhauer, Charles Baudelaire, etc.). A partir de 1908 abraçà, per influències stirnerianes, l'anarcoindividualisme. Va ser acusat, amb Abele Ferrari, de calar foc l'església de la Madonna degli Angeli del seu poble durant la nit del 15 al 16 de maig de 1910 i fou tancat durant tres mesos, però la seva participació en aquest fet mai no es va demostrar. En 1911 passà a la clandestinitat ja que la policia el buscava per robatori. El 30 de setembre d'aquell any la policia el detingué per vandalisme. Sempre rebutjà el treball assalariat i reivindicà l'expropiació individual i fins i tot l'ús de la força si calia. En 1912 va ser cridar a fer el servei militar, però va ser eximit per causes que desconeixem. En 1914 començà a col·laborar en periòdics anarquistes i n'arribà a publicar, sota diversos pseudònims (Il soldato del sogno,Mario Ferrento, Andrea Del Ferro, Sibilla Vane, Brunetta l'Incendiaria, etc.), en un gran nombre (Cronaca Libertaria, Il Libertario, Iconoclasta!,Gli Scamiciati, Nichilismo, Il Proletario, Pagine Libere, L'Adunata dei Refrattari, La Testa di Ferro, etc.) i mantingué intensos debats amb altres intel·lectuals anarquistes (Camillo Berneri, Carlo Molaschi, etc.). Cridat a files durant la Gran Guerra, el 26 d'abril de 1918 desertà del seu regiment. El 31 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat en rebel·lia a mort per deserció i traïció per un tribunal militar. En aquella època ja estava casat amb Chiara Emma Rolla, amb qui tingué tres infants. A finals de 1918 son fill més petit va morir i retornà a ca seva arriscant-se a ser detingut. Amb Auro d'Arcola creà un col·lectiu anarcofuturista a La Spezia, alhora que militava en un grup antifeixista d'«Arditi del Popolo». Fou íntim d'Enzo Martucci i Bruno Filippi. Participà activament en l'aixecament de maig de 1919 a La Spezia i fou membre del seu Comitè Revolucionari, juntament amb sos amics Dante Carnesecchi i Tintino Persio Rasi. Amb la repressió desencadenada arran del seu fracàs, el 30 de juny s'amagà pels camps de Sarzana, però denunciat per un pagès va ser detingut. Jutjat, va ser condemnat a 10 anys de presó, però pocs mesos després fou alliberat gràcies a una amnistia. Amb el creixement del feixisme decidí retornar a la clandestinitat i participar activament en el moviment insurreccional. En 1920 publicà la recopilació d'articles Il mio individualismo iconoclasta. Aquest mateix any, després d'haver intentat fer-se amb un dipòsit d'armes d'una caserna del Val di Formola, va ser novament detingut. Un cop lliure, participà en un intent insurreccional frustrat a La Spezia. L'abril de 1921 publicà, amb Tintino Rasi i Giovanni Governato, la revista Vertice. Rivista anarchica e di pensiero, de la qual només sortí el primer número. Durant l'estiu de 1922 un escamot feixista assetjà ca seva per intentar assassinar-lo, però aconseguí fugir llançant diverses granades. Perseguit, rebutjà la idea d'emigrar i s'uní a la banda expropiadora de l'anarquista Sante Pollastro. Renzo Novatore resultà mort el 29 de novembre de 1922 pels carrabiners durant un tiroteig en una taverna (Osteria della Salute) de Teglia (Gènova, Ligúria, Itàlia); un company del grup tingué la mateixa sort, però Pollastro aconseguí fugir. Pòstumament, en 1924, es van publicar dos fullets recopiladors dels seus articles sota els títols Al disopra dell'arco i Verso il nulla creatore. L'anarquista expropiador Severino Di Giovanni es va veure fortament influenciat per la seva figura i creà a l'Argentina el«Grupo Anarcoindividualista Renzo Novatore» de l'Aliança Antifeixista Italiana (AAI).

Renzo Novatore (1890-1922)

*** 

- Edmundo Bianchi: El 29 de novembre de 1965 mor a Montevideo (Uruguai) el diplomàtic, traductor, poeta, escriptor i autor teatral anarquista Edmundo Bianchi. Havia nascut el 22 de novembre de 1880 a Montevideo (Uruguai). La seva trajectòria com a autor teatral és extensa i els seus començaments es remunten a 1910 quan estrena La quiebra, a Montevideo, i Perdidos en la luz, de 1913, a Buenos Aires. Va escriure obres de caire social i va col·laborar amb l'anarquista Centre Internacional d'Estudis Socials, on va estrenar obres seves. Va abordar gairebé tots els gèneres teatrals, però va tenir especialmentèxit en la comèdia musical (Los sobrevivientes, El hombre absurdo,El oro de los mártires, Sinfonía de los héroes, De América a las trincheras, Mamita, El mago de Nueva Pompeya...). La seva tasca literària es va desenvolupar tant en l'activitat dramàtica com en l'assaig, la poesia, la història, la crítica, etc. Va escriure els versos alguns tangos de caire «nativista» (Rosa criolla), dels quals van tenirèxit Pampero (1935), amb música d'Osvaldo Fresedo, i el mundialment famós Ya no cantas chingolo (1928),també conegut com Chingolito, que amb música d'Antonio Scatasso va ser cantat i portat a Europa per Carlos Gardel, a qui va veure actuar a teatres però mai no va tractar. També va escriure guions pera pel·lícules, com ara Dos destinos (1936), i va traduir nombrosos autors (Paul Geraldy, Maurice Maeterlinck, Paul Valéry, etc.). Va col·laborar en nombroses publicacions i en 1904 va començar a editar a Buenos Aires, amb Leopoldo Durán, el magazine Futuro, i entre 1907 i 1943, amb Roberto Giusti, la revista avantguardista Nosotros. Es va guanyar la vida com a diplomàtic de carrera amb el càrrec d'agregat cultural de l'Ambaixada de l'Uruguai a l'Argentina. Altres obres seves són Orgullo de pobre (1920), La senda oscura (1932), El alma lejana: poemas (1940), Cafetín del puerto (1940, amb Juan Carlos Patrón), Carlos V (1944), Antología de los poetas franceses contemporaneos (1944), entre d'altres. Va ser el pare de l'humorista Marco Aurelio Bianchi (Colelo). En 2000 Carlos Zubillaga va publicar Cultura popular en el Uruguay de la modernización: dos textos «desconocidos» de Edmundo Bianchi, on l'autor exhuma dos textos de proselitisme llibertaris de Bianchi fins aleshores desconeguts.

***

- Fernando Lozano Vicente: El 29 de novembre de 1990 mor Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista i anarcosindicalista Fernando Lozano Vicente. Havia nascut en 1913 a Jumilla (Múrcia, Espanya). Quan era infant emigrà amb sa família a Catalunya i s'instal·là a Badalona (Barcelonès) on treballà en la indústria i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 8 de maig de 1934 va ser detingut amb Rizal Robert Ballester durant una vaga a Badalona acusat de mantenir un tiroteig amb la Guàrdia Civil; jutjats el 23 de novembre de 1935 en consell de guerra, Rizal Robert va ser condemnat a cinc anys de presó i Fernando Lozano a quatre per agressió a la força pública. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 es presentà com a milicià i lluità als fronts enquadrat en la Columna Durruti i, posteriorment, en la 26 Divisió. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià i patí els camps de concentració. Després de l'alliberament s'establí a Pamiers, on milità en la seva Federació Local de la CNT. Més tard marxà a París on es guanyà la vida com a soldador. Ocupà càrrecs en la CNT de l'Exili. Un cop jubilat s'establí a Bages (Rosselló, Catalunya Nord) amb sa família i milità en la Federació Local de la CNT de Perpinyà.

***

- Manuel Chiapuso Hualde: El 29 de novembre de 1997 mor a Barakaldo (Biscaia, País Basc) l'escriptor i militant anarcosindicalista Manuel Chiapuso Hualde, també conegut amb el seu nom en basc Imanol Chiapuso. Havia nascut el 14 d'abril de 1912 a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). Passà la seva infantesa a diferents indrets (Zubieta, Urnieta, Burrunta, Adarra i Ventas de Gárate) lluny de sos pares, anarquistes exiliats a París. Després d'assistir a l'Escola Moderna de Juantorena amb aprofitament, començà a treballar, tot rebutjant l'opció del seminari. Quan tenia 19 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Les seves aficions culturals el portaren a crear una companyia de teatre d'aficionats. Durant els anys de la II República fou nomenat primer secretari de les Joventuts Llibertàries de Guipúscoa, organització que havia ajudat a crear. També lluità activament en el moviment obrer participant en diverses vagues (tramvies, espectacles, construcció, etc.). Entre 1932 i 1935 conegué diverses presons (Alcalá, Ondarreta, Ocaña i San Miquel dels Reis) a causa d'un acte d'«expropiació social». A la presó intervingué en reivindicacions dels presos i contribuí a l'ensenyament dels tancats; en aquests anys intimà amb Félix Likiniano. En 1935 intervingué en la fundació del periòdic Crisol i entre 1935 i 1936 col·laborà en La Revista Blanca. Quan esclatà el cop militar feixista intervingué en la presa de la caserna de Loiola i en diverses accions bèl·liques (Aia, San Marcial, Irun, Puntxa). Intervingué en el frustrat bescanvi per a l'alliberament del metge anarquista Isaac Puente, que fou finalment afusellat. Durant la guerra civil ocupa diversos càrrecs orgànics: vicepresident de la Comissaria de Treball de la Junta de Defensa de Guipúscoa i secretari de la CNT de Sant Sebastià fins a la caiguda de la ciutat el setembre de 1936, d'on marxà ferit a Durango. L'octubre de 1936 a Bilbao assumí la Secretaria de Propaganda del Comitè Regional de la CNT, fundant dos periòdics Horizontes i CNT del Norte. Partidari d'entrar en el Govern basc --per la qual cosa s'entrevistà el maig de 1937 amb el lehendakari José Antonio Aguirre--, no aconseguí però persuadir els defensors de la postura contrària (Juan Rivera) i la CNT basca es decantà per l'ortodòxia. Quan s'enfonsà el front nord, s'instal·là a Barcelona com a representant de la CNT del Nord en el Comitè Nacional de la CNT, a més de ser delegat confederal en el Ministeri de Treball republicà. Arran de la derrota, fou internat en diversos camps de concentració francesos, dels quals aconseguí fugir en tres ocasions. Després de passar nombrosos penalitats, en 1942 fou reclutat a Lorient per l'«Organització Todt» --grup de construcció i d'enginyeria creat pel nacionalsocialista Fritz Todt que durant els anys del nazisme esclavitzà milions de persones dels països ocupats per la Wehrmacht-- per a la construcció del«Mur Atlàntic». Després de lluitar en la resistència francesa a Baiona i a Tolosa de Llenguadoc, en 1944 s'establí a Biàrritz. Després de la guerra intervingué en lla reconstrucció de la CNT i en l'organització dels passos fronterers amb vista a una possible invasió de la Península. Partidari de la via possibilista, fins i tot favorable a la participació dels llibertaris en la política, ocupà en aquests anys diversos càrrecs orgànics: membre del Comitè Regional del Nord (maig de 1945); representant cenetista en el Consell Consultiu Basc (Ple Regional de Baiona de novembre de 1945) --del qual serà secretari provisional fins a l'arribada d'Aransáez--; secretari regional i representant cenetista en el Govern Consultiu Basc (Ple Regional de la CNT del Nord a Baiona el novembre de 1946), que es reunirà entre l'abril i el setembre de 1948. En aquesta època es guanyava la vida artigant terres incultes i ensenyant com a professor particular. També entre 1947 i 1948 fou secretari administratiu del Subcomitè Nacional de la CNT a Tolosa i en el Ple regional (gener-febrer de 1948) farà costat Horacio Martínez Prieto en la seva proposta de portar el Comitè Nacional cenetista a França --el gener de 1948 signarà fins i tot un document pro Partit Llibertari. Establert a la regió parisenca, entre 1949 i 1950 estudià a la Sorbona i es dedicà a l'ensenyament de llengües i de literatura. Des d'aquell moment, la seva militància començà a minvar fins a la dècada dels anys setanta, quan, en els últims anys del franquisme realitzà diversos viatges a la Península per coordinar els nous companys de bascos (Vitòria, Sant Sebastià i Eibar). En els últims anys es dedicà a les qüestions llibertàries com a conferenciant i escriptor. Va col·laborar en diversos periòdics (Askatasuna,CNT, Polémica, Tiempos Nuevos, etc.) i és autor de diversos llibres i fullets, com ara Bosquejos, Juventud y rebeldía,Siluetas del pensamiento, Utopía,Generalidades sobre Euskadi y la CNT (1945), La ciencia y el joven libertario (1946), Sembrando inquietudes (1946), El hombre sin ombligo (1948), El impertinente andariego. Luz y penumbra (1948), Las incertidumbres del doctor H (novel·la finalista del Premi Nadal en 1972), Los anarquistas y la guerra en Euskadi. La Comuna de San Sebastián (1977 i 2003),Délire et rétrovision (1977), El gobierno vasco y los anarquistas. Bilbao en guerra (1978), Oposición popular y cárceles en la República (1980), Un siglo de anarcosindicalismo en Euskadi (col·laboració en el llibre editat en 1990 en ocasió del VII Congrés de la CNT a Bilbao). També traduí les obres de Lacaze, professor de la Sorbona i escriptor francès reivindicador de l'«artistocràcia». En 1981 intervingué en el «Col·loqui d'historiadors de la Guerra Civil» a Barcelona i el maig de 1984 en el cicle «Protagonistes de la història basca (1923-1950)» a Sant Sebastià. Manuel Chiapuso Hualde va morir el 29 de novembre de 1997 a l'Hospital de Gurutzeta de Barakaldo (Biscaia, País Basc), d'una pneumònia en una operació d'alt risc a causa de les complicacions sorgides arran d'un accident automobilístic sobrevingut uns dies abans, i fou incinerat el 2 de desembre al crematori de Derio (Uribe, País Basc); les seves cendres foren dipositades sota un roure a Normandia.

Manuel Chiapuso Hualde (1912-1997)

Actualització: 29-11-13

Sr Fabra, (us hauria de dir Molt Honorable President, però m'heu demostrat que no ho sou i per això us allibere de la càrrega que comporta assumir-lo amb dignitat)

No sé qui us aconsella, ni tan sols sé si és certa aquesta brama que corre per les redaccions de la vostra relació amb una alt càrrec del vostre govern. Això no m'interesa gens. El que si que m'interessa és saber com funciona el vostre cervell. Voldria veure en un scàner les connexions neuronals que van provocar en vos una reacció tan pueril com poc meditada com la de no assumir una sentència judicial. No sé si qui us assessora us ha parlat de les conseqüències jurídiques que per a vos pot tenir no acatar una sentència. També voldria saber, president, quin tipus de fluïd corporal o quina substància segrega el vostre organisme que us impedeix rectificar una decisió errònia.

No sé, president, quantes persones formen la vostra cort d'aduladors i em pregunte si cap d'ells no té dos dits de seny per dir-vos que aneu nu i aconsellar-vos una rectificació a temps. Haurieu quedat molt bé canviant d'opinió. Haurieu pogut revestir aquest canvi de punt de vista amb molts arguments que segur que el vostre gabinet us hauria facilitat. El comitè d'empresa de Canal Noou us va posar la catifa roja i us va servir en safata de plata la possibilitat d'iniciar una negociació i de pas comlplir la sentència que us acusa a vos i al vostre govern de mala fe. Però no ho heu fet, president, i com un xiquet malcriat us heu endut l'scatergoris a casa.

No sé amb qui passareu aquesta nit d'avui, ni on ereu la matinada passada quan els treballadors de Canal 9 intentaven evitar que els liquidadors que vos vau nomenar anit, amb presses i corregudes, tallaren l'emissió de la televisió. No sé, president, si algun dels vostres assessors us ha parlat de la figura del 'tancament patronal' que és el que amb aquest esperpent que ha durat 12 hores heu perpetrat. Heu de saber que la llei prohibeix expressament el tancament patronal, i que al mateix temps els treballadors tenen dret a tenir un lloc de treball efectiu. És a dir, enviar un correu electrònic a les tres de la matinada a unes persones que s'estaven alçant per anar a cobrir el primer torn per a dir-los que estan de vacances, no té gaire pinta de ser molt legal

Us he escoltat per la ràdio president. Avui heu anat a Ibi per reunir el vostre Consell. Supose que us heu acostat a la ciutat de la joguina perquè la vostra, la gran joguina, Canal 9, l'heu destrossada. Ara jau al contenidor de matèria orgànica tota plena de baves després d'haver-la destrossada a consciència. Dic que us he escoltat mig dir, intentar dir, entre embuts i de manera sincopada i farfallosa unes quantes frases en que torneu a relacionar el deute de Canal 9 amb la crisi econòmica. I us torneu a equivocar, president. El deute de Canal 9 té a veure amb la Visita del Papa, amb les subcencions als equips de futbol, amb les contractacions esbojarrades, en la multiplicació de la plantilla fins a nivells delirants. Amb Gürtel, amb Fórmula 1, té a veure el deute de Canal 9, president. Per tant, us demane que no ofengueu la intel·ligència dels valencians que us paguem el sou i els assessors i els policies que us escorten i el plus de residència o desplaçament... fent-nos elegir entre escoles i hospitals o canal 9.

President, us he sentit a parlar del vostre càrrec en primera persona. Heu dit que us sap greu per nosaltres, els 1660 treballadors, però que deveu, vos, diners a la dependència... Doncs, pagueu-los, president. Pagueu els dependents, lleveu els barracots de les escoles, contracteu més metges d'atenció primària, compreu material per als hospitals, desautoritzeu i feu dimitir els diputats imputats i... president, dimitiu i convoqueu eleccions anticipades. Esteu prenent decisions que no eren al programa electoral amb el qual Francisco Camps va guanyar els anteriors comicis. Convoqueu eleccions. Torneu la dignitat al càrrec que ostenteu per accident. Deixeu de fer mal als valencians amb decisions preses a copl de testosterona.

President, vos no ho veieu perquè la supèrbia us cega, però presidiu un Consell en descomposició. Que no heu vist la imatge de José Císcar avui, a la roda de premsa? Parlava sol. Només perquè una càmera de presidència recollira el discurs buit d'una reunió buida i falsa sobre no sé quins acords que heu pres fora de Palau. La imatge de Císcar és la metàfora del vostre govern. Mariano Rajoy no es posa ni davant ni darrere ni de costat de vós. Esteu sol i aneu nu. Quina altra tara necessiteu per obrir els ulls?

ps. l'anterior lletra us la vaig enviar just l'endemà d'una manifestaciò on el poble us demanava que no tancareu Canal 9. aquesta us la faig a mans, just el dia abans d'una manifestació on el poble us demanarà que dimitiu... Ja ho veieu en quines circumstàncies ens hem de trobar.

 Reflexió i dibuix original del nostre amic en Miquel Trias. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

Un terrible esglai al planeta dels simis.

                       L'acord amb l'Iran. La veritat es va obrint camí.

       La veritat i la justícia, hauríem de dir.

    El govern de Barack Obama ha aprovat un acord amb l'Iran el qual significa la fi de les sancions contra el règim iranià.

   Segons el mitjans, a resultes d'això,  N'Obama es trobarà en una forta oposició tan interna com externa. La nota més corrent als mitjans mundials fa així: La posició d'Obama després de la firma d'acord interí és bastant més incòmoda que la dels seus col·legues europeus a Ginebra. El president nord-americà, no només s'enfronta a una dura oposició de tots dos partits, inclòs el seu propi, a casa, sinó que veu amenaçada l'arquitectura tradicional d'influència dels EUA a la regió. Israel i Aràbia Saudita, els dos pilars sobre els quals s'ha assentat l'estratègia nord-americana, estan en contra del pacte amb l'Iran i reconsiderant les seves relacions amb Washington.

    La tesi d'aquest article es pot enunciar dient que l'acord amb l'Iran significa una greu derrota de l'Imperi ianqui. Al cap de tres dècades d'intents d'aniquilació de la República Islàmica de l'Iran, l'Imperi s'ha vist obligat a tirar la tovallola; n'ha sortit malparat.

     L'Iran no solament ha sabut resistir la guerra secreta que li feien els EUA i els seus aliats subordinats; l'Iran s'ha desplegat  com a potència hegemònica de l'Orient Mitjà,  en economia, en indústria, en ciència i tecnologia i en capacitat militar.

    L'Imperi n'ha sortit escaldat. I els dos subimperis,  l'imperi anglès i l'imperi francès, encara n'han sortit més perjudicats. L'Imperi i els seus aliats (subordinats) han hagut de pagar un preu més elevat per l'energia (Els europeus s'han vist més dependents del gas de Rússia).

     L'aplicació  de les últimes tandes de sancions a l'Iran obligaven a suspendre tot de convenis industrials amb la República Islàmica amb l'objectiu d'ofegar el seu  desenvolupament industrial i tecnològic.  França n'ha sortit especialment perjudicada.  Les empreses franceses d'automoció van tallar la seva relació amb l'Iran, cosa que les causà greus pèrdues econòmiques. Va significar un cop letal per Peugeot Citroën, empresa que era davantera en  vendes i inversió, (més 500.000 cotxes venuts a l'Iran al 2011).  Fa uns mesos Peugeot va anunciar que tancava una fàbrica a París, cosa que afectava a uns 8.000 obrers.

    Les sancions a l'Iran s'han mostrat contraproduents per a les potències agressores (les sancions són una mena de guerra sense bombes). Així, per exemple, la indústria automotriu iraniana ha continuat la seva forta expansió.    

   L'Iran és el major productor d'automòbils de l'Orient Mitjà. Segons informa Forbes, la seva indústria automotriu, basada en les companyies Bhaman, Iran Khodro i Saipa, ocupa el tretzè lloc al món i el cinquè en qüestió de creixement més ràpid.  Amb una producció d'1,6 milions de vehicles, aquesta indústria representa el 10 % del PIB de l'Iran, segons dades del 2012.

     Per descomptat, hem de suposar que no és la modesta indústria automotriu iraniana la que ha provocat la crisi de la política de sancions aplicada per l'Imperi.

    A destacar:  Malgrat les sancions, els majors consumidors de petroli i de gas de l'Iran han mantingut o incrementat els seus índex de compres. Les grans economies de l'Àsia, en general,  han desafiat les amenaces de Washington, govern que ''recomanava'' (amb amenaces econòmiques) la disminució de les compres a l'Iran.  L'Índia, esdevinguda gran potència, ha fet palesa la no subordinació a la política dels EUA, augmentant la compra de petroli i gas iranià.  I el Pakistan, tot i les fortes pressions de Washington en contra, ha subscrit l'acord amb Teheran, acord segons el qual es construirà la canonada que ha de portar el gas iranià, cosa que ha d'acabar amb l'ofec energètic que pateix el Pakistan.

     Washington fa amenaces econòmiques i militars als països que no compleixen les seves ''recomanacions'', però amb una economia en crisi és incapaç de fer ofertes econòmiques engrescadores als països que estan dins la seva òrbita.

     A partir de la crisi del 2008, s'ha palesat l'avanç indeturable del multilateralisme, fins al punt que enguany ha posat en crisi el domini imperial. El pacte amb l'Iran ve a significar el reconeixement d'una derrota,  la dels EUA  en front de la República Islàmica. Per descomptat, això ha sigut possible perquè Rússia i la Xina també intensificaven la seva oposició a la política intervencionista de Washington.

     A veure: Aturar les vendes de gas i de petroli de l'Iran significava l'esfondrament del règim islàmic. Les sancions il·legals proclamades per l'Imperi (preses al marge del dret internacional, al marge de les Nacions Unides) anaven acompanyades d'una amenaça explícita i immediata contra aquelles nacions que mantinguessin les relacions comercials amb l'Iran (Únicament així s'explica que el govern francès forcés al suïcidi  a la Peugeot Citroën, per exemple).

    Des del triomf de la Revolució Islàmica al 1979, els diversos governs nord-americans han fet plans per fer la guerra contra l'Iran. El moment més crític fou a l'any 1979, quan els iranians ocuparen l'ambaixada prenent com a ostatges els diplomàtics de l'ambaixada dels EUA.  Tot i que el president Jimmy Carter tenia una bona excusa per declarar la guerra, el mal son de la guerra de Vietnam encara era present dins l'opinió pública nord-americana i, per això, En Carter no s'atreví a declarar la guerra.  Però sembla que els assessors del president (i la pressió dels falcons del Pentàgon) trobaren la fórmula ''perfecta'' per fer la guerra contra el règim de l'aiatol·là Khomeini: consistia en promoure la guerra entre l'Iraq i l'Iran. En Saddam Hussein de seguida s'hi avingué; li oferien el suport econòmic i l'ajut militar a cor que vols (Sembla que també obtingué via lliure per fer ús de les armes químiques).  Fins el dia d'avui, la intervenció militar contra la República Islàmica ha sigut una ''opció sobre la taula'' dels residents de la Casa Blanca. La gran excusa per bombardejar l'Iran ha sigut amb motiu del programa nuclear iranià.

    Cal recordar l'antecedent històric: Al 1953, l'imperi anglès i els EUA promogueren el cop d'Estat contra En Mohammed Mossadeq, primer ministre de l'Iran. El motiu confessat era anul·lar la política nacionalista de Mossadeq, que pretenia nacionalitzar el petroli, petroli que fins aleshores  estava en mans de la British Petroleum.

   La pregunta és: Perquè l'actual president dels EUA, En Barack Obama,  ara ha canviat d'estratègia i ha promogut un acord amb l'Iran sobre el programa nuclear iranià.

    Tot i anar més enllà de la legalitat internacional, les sancions econòmiques contra l'Iran imposades per N'Obama no han aconseguit desestabilitzar el règim dels aiatol·làs. 

   Sigui quin sigui el resultat del pacte de Ginebra, allò indiscutible és que la República Islàmica ha passat de ser un país subdesenvolupat a convertir-se en potència hegemònica regional.

    Hem de suposar que En Barack Obama ha sigut convençut pels seus assessors en matèria d'estratègia militar, els quals devien opinar que serien imprevisibles les conseqüències d'una confrontació bèl·lica amb l'Iran. L'Iran és, en efecte, la major potència militar de la regió.

    Però la premsa ianqui més bel·licosa no es cansa de dir que els EUA poden bombardejar les centrals nuclears iranianes sense despentinar-se.

      És cert que els EUA han creat tot de bases a l'Orient Mitjà i que la cinquena flota ianqui està desplegada al Golf Pèrsic, i que, sens dubte, representen una amenaça evident per Teheran.  

    Però allò que s'ha de saber - i que la premsa capitalista no diu - és que l'Iran, des del 1979, en resposta a les sancions,  ha sigut capaç de crear una indústria d'armament de tecnologia avançada fins al punt que desafia les amenaces d'Israel i dels EUA.

     Els mitjans ''occidentals'' (o sigui, els mitjans de les corporacions capitalistes) han mantingut una campanya permanent iranofòbica, el punt culminant de la qual es manifestà en les declaracions del president dels EUA, En George W. Bush, on l'Iran era qualificat com ''l'Eix del Mal''. 

   Per descomptat, la premsa catalana va plena ''d'experts'' que informen de les insuficiències i de les maldats del Règim dels Aiatol·làs. Aquests periodistes imiten un comentarista ianqui que deia, ufanós, que l'economia de l'Iran es basa en la venda de petroli, de catifes i de pistatxos.

     Els 40.000 periodistes dels mitjans capitalistes no expliquen com és possible que en unes ''condicions tan adverses'' l'Iran hagi esdevingut una potència industrial i, en especial, una gran potència científica i tecnològica. 

   Allò que pretén amagar la premsa ''occidental'' és el caràcter de revolució social que va tenir la Revolució Islàmica. A les seves primeres declaracions,  l'aiatol·là Khomeini  denunciava la malesa del capitalisme i anunciava la voluntat de destruir-lo. La revolució social fou immediata:  nacionalització de les empreses del gas i del petroli, nacionalització de la banca i de la major part de les grans empreses industrials, reforma agrària. D'immediat, els amples masses iranianes obtingueren el servei universal de la salut i l'accés gratuït  a l'ensenyament.  Per tot arreu es crearen centres universitaris i d'investigació. Avui l'Iran és una gran potència científica.

    A un post publicat al 2012, jo deia: '' Actualment, els EUA i la UE intenten un ofegament econòmic de l'Iran per mitjà de sancions preses al marge de les Nacions Unides, sancions imposades formalment per causa d'un possible pla d'armament nuclear. S'ha de destacar que els EUA intentà esclafar el règim dels aiatol·làs abans de que l'Iran desplegués la indústria nuclear.

    Però, malgrat les sancions econòmiques imposades pels EUA i Europa, l'Iran ha continuat mantenint un destacat creixement econòmic i industrial. Segons informen les agències aquests dies, l'Iran ha esdevingut la dissetena economia mundial. En paral·lel, la seva població abasta els 77 milions, segons dades del Fact Book de la CIA. També s'ha de destacar que l'Iran és el país amb una major urbanització de l'Orient Mitjà. Teheran ha esdevingut una megalòpoli de més de 12 milions d'habitants;  i, així mateix, deu ciutats iranianes tenen més d'un milió d'habitants.

     La clau per a entendre l'èxit econòmic i científic de la República Islàmica de l'Iran:  La seva organització social i econòmica es correspon amb la de un país de règim socialista.  A la manera de la Xina comunista, l'Iran manté una economia summament controlada i centralitzada. Per altra banda, s'ha de destacar que la principal font de riquesa del país, la indústria del petroli i del gas, és propietat de l'Estat. De manera semblant, la banca i les grans empreses industrials (feta qualque excepció),  també pertanyen a l'Estat, o bé a organitzacions socials.

     Tesi: Així com els financers i les corporacions capitalistes s'arruïnen per causa de les forçoses inversions no productives (sovint, de caràcter mafiós), les empreses de l'Iran i de La Xina són immunes d'aquest mal.

    En efecte, a l'Iran i a la Xina els capitalistes nacionals, els milionaris, no tenen possibilitats de crear lobbis per incidir en la política o en els mitjans de comunicació, així com greus dificultats per crear bandes delictives.

   Per altra banda,  si durant mil·lenis hi ha hagut destacada presència persa al món, sembla raonable suposar que es torni a fer present al món actual''. Podeu veure l'article complet baixant   Els EUA i el Regne Unit es desindustrialitzen, l'Iran s'industrialitza. La resolució del misteri.

    O sigui, l'accelerat desplegament tecnològic i científic de l'Iran forma parell, únic al món, amb el de la Xina.

       Jo en referia més amunt a l'opinió ''pacifista'' assessors militars de N'Obama. Hem de suposar que els assessors veuen convenient evitar una confrontació bèl·lica amb l'Iran, però no per raons humanitàries, sinó perquè consideren que el poder militar dels republicans islàmics posa en perill les bases militars ianquis de la zona així com Israel.

    Allò que s'ha de saber:  El poder militar de l'Iran no és a conseqüència de disposar d'un gran arsenal d'armament, com seria el cas de l'Aràbia Saudita o Turquia. El poder militar de la República Islàmica està basat en el desenvolupament d'una indústria d'armament d'alta tecnologia, capaç de confrontar-se a la tecnologia de guerra ianqui.

    La capacitat tecnològica de l'Iran es va fer palesa en l'incident del desembre de 2011:  l'exèrcit iranià feu aterrar un avió no tripulat ianqui de reconeixement a l'est del país.

    S'ha de saber: els iranians aconseguiren prendre el control de l'avió telecomandat, avió el més modern i avançat del seu tipus de l'arsenal dels EUA (Avió, la fotografia del qual es feu present als mitjans de tot el món).

     S'ha de saber:  Segons els informes d'experts del món islàmic, l'exèrcit iranià ha posat en crisi en diverses ocasions el sistema cibernètic ianqui i israelià.

      Sobre aquesta qüestió, el diari Al-Akbar, 29.11.2013, publicava el següent informe d'En Elie Chalhoub:

   ''Escribe texto o la dirección de un sitio web, o bien, traduce un documento.

     Hem de suposar que Washington és conscient de la seva debilitat econòmica, la qual afecta la seva estratègia militar i la seva geopolítica.

    Als darrers temps, el govern ianqui es veu impel·lit a iniciar la retirada del seu exèrcit de territoris que havia ocupat militarment.

     Dit breument:  l'aventura militar a l'Iraq s'ha mostrat doblement desgraciada pels interessos de Washington. En primer lloc, l'aniquilació del règim de Saddam Hussein va significar la desaparició d'un gran enemic  de l'Iran. La política ianqui no pot ésser més contradictòria:  per una banda, armen l'Iraq per fer guerra contra l'Iran, i tot seguit destrueixen el règim d'En Saddam.  Teheran restava lliure de l'amenaça baasista, però, a més a més, el nou règim iraquià representa a la majoria xiïta. Com era de preveure, el govern de Nuri Al-Maliki és un aliat incondicional del règim xiïta iranià.

     També ruïnosa i mancada de sentit ha sigut la interminable guerra d'Afganistan. S'ha d'entendre que els EUA han perdut la guerra. Les tropes dels vint exèrcits d'ocupació han sigut derrotades per les bombes d'adob dels talibans (Pot ésser d'interès saber que les llengües oficials de l'Afganistan són el persa (50 %) i el paixtu (35 %), llengua que és iraniana i que usa l'alfabet persa).  

     Una última consideració:  Actualment, la República Islàmica de l'Iran forma part essencial del trident que fa resistència contra l'imperialisme dels EUA, juntament amb Rússia i la Xina.  Aquestes nacions són seguides de moltes altres; han fet créixer l'esperança  de que un món més pacífic i multilateral és possible. (A un proper escrit, faig comptes de desemmascarar els agents imperials catalans  que fan campanya contra En Vladimir Putin i contra la seva oposició a la política imperialista dels EUA).

He hecho esta caligrafía para Belén. Me gustan las frases sencillas de la tradición. Por ejemplo: “El camino está en tener la mente ,el corazón, el espíritu tranquilo”.

Me entusiasman estas palabras tan fáciles de pronunciar y muy difíciles de realizar. Sobre todo en nuestras prácticas en las que el corazón , la energía, el espíritu, la mente se ponen muy sensibles. Ese es el desafío.

CALIGRAFÍA DE JOSHU MARTÍNEZ  CLARÁ. 

Nobuyoshi Tamura (1933-2010), va ser un dels mes grans mestres d'aikido. Desde la seva arribada a França el 1964 és va dedicar a ensenyar i difondre l'art creat per O Sensei.

A continuació, vos reproduesc una carta que va esciure i fer pública pocs abans de morir. Està en castellà tal com la vaig rebre. 

CARTA DE NOBUYOSHI TAMURA SOBRE SALUD Y ENFERMEDAD A PROPOSITO DE SU CONVALECENCIA.

(Publicado el 8 de Julio de 2010 por Sensei)

"Yo quería excusarme ante vosotros de lo acontecido en la primavera de este año, cuando la enfermedad me tenía postrado y pediros que me perdonéis por no haber podido dirigir los cursos programados. Os agradezco muy vivamente vuestro interés hacia mi persona y todas vuestras atenciones.

Voy a intentar explicar mi actitud en el curso de esta enfermedad, actitud que ha podido hacer pensar a muchos que estoy en contra de la medicina o de los médicos, en contra de los medicamentos u otros productos semejantes.

El que yo no quería ir al hospital, no tome medicinas o rehuse a las inyecciones, no quiere decir que esté en contra de los cuidados, muy al contrario. Algunos amigos médicos, practicantes de Aikido, han podido a su criterio, durante este período, auscultarme, aconsejarme, aplicarme acupuntura y hacerme beber infusiones diversas.

Dicho esto, querría tratar con vosotros sobre la enfermedad en general.

Muchas personas hacen responsables de la enfermedad al frío, al calor, a los microbios, los accidentes, la fatiga, la mala nutrición, un sistema de vida desarreglado, la agitación mental, la herencia, etc… En realidad, el responsable verdadero de la enfermedad no hay que buscarlo entre estas escusas, el responsable es uno mismo. De igual manera que en Aikido el ataque adverso no puede alcanzarnos nada más que si dejáis una abertura en vuestra guardia, de la misma forma la enfermedad os invadirá nada más que cuando estéis débiles u ofrezcáis un punto de debilidad.

Debemos pues, cada día, en este dominio, como en el Aikido, estar vigilantes; disciplina alimenticia, plan de vida, relajación, firmeza mental, ni exceso ni defecto de ejercicio, saber conservar un equilibrio constante entre el cuerpo y el espíritu. En consecuencia hay que, todos los días de la vida, actuar así y no solamente durante el periodo en el que el mal te afecta, pues entonces es demasiado tarde. Para ilustrar mi pensamiento, os citaré un dicho japonés: “no es ya tiempo de tensar la cuerda que ate al ladrón, si ella no lo está ya antes de la captura del ladrón”.

Hay que estar siempre prestos, única condición para la tranquilidad. Desgraciadamente el hombre comete errores. En la sociedad un error está sancionado. en nuestra propia vida el error está castigado con la enfermedad. Por consecuencia, se puede decir que enfermedad es la señal del error. Esto quiere decir que estáis equivocados, pero todavía hay posibilidad de restablecimiento. Pequeña falta: pequeño aviso (fiebre, dolor de cabeza, fatiga, etc…), falta grave: convalecencia en la cama.

El aviso está comprendido si nosotros sabemos dar prueba de humildad y reconocemos los errores, entonces es posible recuperar con rapidez la salud. Desgraciadamente no actuamos a menudo así. Preferimos continuar con nuestras costumbres o remediar el mal con medicamentos de choque (manera de esquivar el mal), matando los microbios con antibióticos o las células enfermas con radiaciones, o bien gracias a la cirugía.

¿Creéis entonces que hemos reconstruidos nuestras defensas? Yo dejo a vuestra reflexión la imagen siguiente: “si un enemigo destruye la puerta de la fortaleza, aunque haya muerto el enemigo, la puerta queda destruida y es paso abierto, la fortaleza es pues accesible”.

Otro aspecto de la enfermedad es el dolor. Yo quería hablaros igualmente del dolor.
La reacción normal es hacer frente al dolor lo más rápidamente posible con medicinas. Sin embargo existe en la naturaleza, incluso en los materiales sólidos, una fuerza de enderezamiento, por ejemplo la rama doblada que tiene tendencia a volver a la posición primitiva. El cuerpo posee esta fuerza reequilibradora. El dolor le dobla, le rompe en dos, la fiebre le tortura, su fuerza de enderezamiento lo vuelve a levantar.

Si al contrario, vosotros matáis esa fuerza de enderezamiento, sino la mantenéis muy viva, corréis el riesgo de quedar rotos, de no volver a recuperar vuestra salud. Así yo mismo, durante mi enfermedad, sufrí dolores muy violentos. También durante mucho tiempo luché contra este dolor y volví a sentir aún más violentamente esos dolores, hasta el día en que, al borde de mi resistencia tanto física como mental, yo me abandoné al dolor. Ese día al mismo tiempo que se producía este relajamiento, que yo alcanzaba ese estado de no resistencia, el dolor se fué atenuando y desapareciendo. Curiosamente, por breves instantes, el verde de los árboles llegó a ser, ante mi ventana, más bello. Esa sensación está todavía muy viva en mi. Si este dolor hubiera llegado a ser más violento, el desvanecimiento es una protección natural. Es inútil inquietarse, hay que aprender a aceptar, a tener confianza en vosotros mismos. La enfermedad es pues una experiencia. La salud es el silencio de los órganos. Ellos trabajan en secreto y por eso mismo los olvidamos muy fácilmente, quizás debiéramos dar gracias a la enfermedad que viene a tocar la campana de alarma. ¿No sería la enfermedad una huelga de los órganos descontentos por el trato que los damos?. En cada uno de los órganos, aún siendo una pequeña parte del cuerpo, al examinarlos podemos entender como colaboran a la marcha del conjunto.

Igualmente en cada célula podemos ver reflejado el cuerpo entero. De haí esas ciencias que a partir de ciertos órganos como el ojo o la oreja, pueden diagnosticar y tratar desequilibrios generales. Lo mismo que ocurre con el espíritu. Un hombre no es un cuerpo y un alma separados, sino al contrario, la unión estrecha de un cuerpo y un alma.

La unificación de todas las partes del cuerpo es necesaria para el buen funcionamiento del cuerpo. ¿No es lo que nos enseña el Aikido y lo que debemos aprender?. Un pequeño desequilibrio en la salud puede traer graves consecuencias. En la práctica de las artes marciales, un pequeño desequilibrio puede conducir a la muerte. Nosotros somos pues los responsables. Es por lo que, en mi caso personal, yo soy el único responsable, y no los microbios u otras causas. La enfermedad demuestra que el Aikido enseña que en un 99% de las situaciones adversas, en tanto dure la situación, es posible tomar las riendas y enderezarlas.

Yo advierto que este don no se adquiere más que con trabajo constante y una vigilancia sin fallo. Pero nosotros al mostrarnos indifirentes permitímos que salte la alarma. Este aviso debe ser utilizado para descubrir las causas de nuestra debilidad y saber remediarlas, y esto debe ser así tanto en la vida como en el dojo. Es por este motivo que no debemos rechazar la enfermedad o el desmayo, sino aceptarlo para intentar mejorarnos.

La causa del mal puede ser antigua, remontarse a muchos años atrás. Puede ser una picadura o un golpe el que puede acarrear el mal. Incluso si la fiebre baja el dolor remite, las causas profundas todavía no han sido resueltas. Si las causas son antiguas, es normal que sean necesarios varios años de cuidados para atenderlas adecuadamente. Tal es mi razonamiento para la aceptación de la enfermedad y mi lucha en consecuencia. Pero si el hombre dispone de un 99% de su destino, creo que un 1% de este porvenir se le escapa; este 1% puede que esté en manos de Dios. ¿Jugará Él a su favor o en su contra?. Cada hombre tiene, sin duda, una misión que cumplir. Por ejemplo: ¿O Sensei debía darnos el Aikido?, ¿mi misión es traeros este Aikido?. Sí, si Dios nos aporta este 1% necesario. En caso negativo este 1% nos faltará y quizás muramos, pero es Dios quien decidirá. En ese caso ¿para qué la angustia?, no depende de nosotros.

Tal es mi pensamiento profundo, Os pido que no hagáis nada por mí. Yo me he aprovechado de esta enfermedad para hacerme cuidad, hacerme mimar, para descansar, he abusado de vuestra amistad."

Anarcoefemèrides del 30 de novembre

Esdeveniments

- Surt A Vida: El 30 de novembre de 1914 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del periòdic A Vida. Publicação mensal anarquista (aparece no dia ultimo de cada mez). Dirigida per Orlando Corrêa Lopes, el vicedirector fou Raimundo Teixeira Mendes i el seu consell editorial estava format per Francisco Viotti, Antonio Pinto Quartin, José Oiticica, Miranda Santos i Nilo Ferreira. Hi van col·laborar José Oiticica, Fábio Luz, Francisco Viotti, Adelino de Pinho, Polidoro Santos, Neno Vasco, Astrogildo Pereira (Astper), Domingos Ribeiro Filho, Vitor Franco, Orlando Corrêa Lopes, Santos Barbosa (Saint Barb), Éfren Lima, João Penteado, Hermes Fontes, Miranda Santos, Raimundo Reis, Manoel Custodio Mello Filho, Primitivo Soares i Florentino de Carvalho, entre d'altres. Aquest periòdic mensual estava dedicat a l'anarquisme teòric --no manquen les crítiques al marxisme, a la religió i al militarisme-- i a l'anarcosindicalisme brasiler especialment. En les seves pàgines també es debaté la posició de Piotr Kropotkin, Charles Malato, Jean Grave i altres anarquistes favorables als aliats en la Gran Guerra, així com el neoludisme, el feminisme i l'educació llibertària. Es distribuí arreu del Brasil, des de Rio Grande do Sul fins a Belém, passant per Minas Gerais, Pernambuco, Alagoas i Paraíba, En sortiren set números, l'últim el 31 de maig de 1915. En 1988 l'editorial Ícone en realitzà una publicació facsímil de reduïda edició.

***

- Deportació de militants anarcosindicalistes: El 30 de novembre de 1920, cap al tard, el vaixell«Giralda» surt del port de Barcelona (Catalunya) amb 36 militants anarcosindicalistes i l'advocat i regidor de l'Ajuntament de Barcelona, Lluís Companys, que estaven detinguts a la barcelonina presó Model, amb destí a la fortalesa de la Mola de Maó (Menorca, Illes Balears). De la caserna del carrer del Consell de Cent van sortir un centenar de guàrdies a les ordres d'un comandant, els quals van establir un servei de vigilància a tot el trajecte. Al moll de Barcelona es van adoptar també precaucions policíaques per impedir manifestacions. A les 16.30 hores van arribar al moll tres camions de la Intendència militar, custodiats per un piquet de la Guàrdia Civil; en aquests camions anaven els sindicalistes que van ser traslladats a bord del«Giralda», que va salpar a les 17.30 hores. El governador civil de Barcelona, Martínez Anido, va justificar l'«apartament» per defensar la vida dels propis sindicalistes amenaçats de mort. Els 36 deportats, la flor i nata de l'anarcosindicalisme català, van ser: Salvador Seguí Rubinat, Manuel Salvador Serrano, Camil Piñón Oriola, Francesc Comas Pagès, Vicenç Botella Moya, Narcís Vidal Cucurella, Josep Vidal Cucurella, Eusebi Manzanares Barrera, Martí Barrera Maresma, Miguel Abós Serena, Antoni Soler Cuadrat, Josep Viadiu Valls, Enrique Rueda López, Aniceto López Dalmau, Emilio Albaricias Alorda, Jaime Albaricias Descarrega, Manuel Núñez García, Saturnino Meca González, Dionisio Arolas Batlle, Antonio Ocaña Martín, Josep Soler Guillemat, Manuel Castarienas Domingo, Josep Francàs Jarques, Josep Roigé Rodó, Guillem Vales Brugeura, Daniel Rebull Cabré, José Antonio Gómez Vicente, Eusebio Jorge Sánchez, Salvador Pascual Mascaró, Antonio Calomarte Costa, Salvador Caracena Díaz, Ramon Recasens Miret, Francesc Arsia Simó, Jesús Vega Fernández, Antonio Amador Obon i Lluís Companys Jover. L'endemà, quan el vaixell va arribar a Maó, un dels oficials de la tripulació va comunicar els deportats que l'advocat laboralista Francesc Layret havia estat assassinat a Barcelona.

***

- Surt Terra Lliure: El 30 de novembre de 1935 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarquista Terra Lliure. Publicació quinzenal. Segons la seva declaració de principis: «Terra Lliure ve a lluitar per a contribuir a fer que desaparegui tot el que entorpeix la marxa progressiva de la humanitat i a la vegada ajudar a l'obra de reconstrucció necessària i imprescindible quan desaparegui allò que encara que dolent i injustés avui de relativa utilitat.» Figurà com a responsable Josep Mateu. Hi van col·laborar Gomery, Gustavo, A. Llorens, Andrés López Ayesa, Jaume R. Magrinyà, Josep Mateu i Josep Peirats, entre d'altres. En sortiren 10 números, l'últim el 5 d'abril de 1936. La mateixa capçalera tingué una publicació sorgida en 1930 i posteriorment, entre 1944 i 1984 amb diverses èpoques, a Tolosa de Llenguadoc i París, com a portaveu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya en l'Exili.

Naixements

- Andrea Costa: El 30 de novembre de 1851 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia), en una modesta família catòlica, el militant de la Internacional, anarquista i després socialista Andrea Costa. En 1870 es matriculà en Lletres a la Universitat de Bolonya i freqüentà els cercles revolucionaris garibaldins. En 1871 quedà commocionat pel triomf i la derrota de la Comuna de París. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 prengué part en la bakuninista Conferència de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que donarà lloc a la creació de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Entre el 15 i el 16 de setembre del mateix any assistí al Congrés de Saint-Imier (Suïssa). El 16 de març de 1873 participà en la insurrecció revolucionària de Bolonya, juntament amb Errico Malatesta i Mikhail Bakunin i en 1877 en l'aixecament atiat per l'anomenada«Banda del Matese» a San Lupo di Benevento. El 9 de juny de 1877 impartí a Ginebra una anomenada conferència sobre la «propaganda pel fet», estratègia que serà recollida per Paul Brousse i adoptada com a eina de conscienciació popular en el Congrés de Londres de 1881. Fugint de la persecució repressiva contra el moviment anarquista, en 1878 s'exilià a Suïssa, on establí contactes amb Carlo Cafiero i James Guillaume i els companys de la Federació del Jura, i després marxà a París, on fou detingut i condemnat a dos anys de presó. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics llibertaris, com ara Fascio Operaio, La Plebe i Il Martello, entre d'altres, i fou corresponsal d'Il Messaggero. El 5 de juny de 1879 fou expulsat de França i retornà a Suïssa, on s'ajuntà sentimentalment amb la militant anarquista Anna Kulisciov. El 3 d'agost d'aquell any publicà una carta en el periòdic Plebe titulada «Ai miei amici di Romagna» (Als meus amics de Romanya), on criticà durament l'estratègia insurreccionalista i qualificà de«secta» la Internacional. De fet, aquest any, juntament amb sa companya Kulisciov, abandonà l'anarquisme en favor del socialisme parlamentari. En 1880 creà la Rivista Internazionale del Socialismo, a Milà, i en 1881 creà el periòdic Avanti!, a Imola, que esdevindrà més tard en l'òrgan històric del Partit Socialista Italià (PSI). L'agost de 1881 fundà el Partit Socialista Revolucionari Italià (PSRI), que es fonamentava en el principi federatiu de caire llibertari i estarà obert a totes les tendències socialistes, fins i tot als anarquistes. En 1882 esdevindrà el primer diputat socialista de la República italiana. El seu pas al parlamentarisme serà un mal tràngol per als anarquistes i suscitarà un enorme i agre debat. L'agost de 1883 crearà, per a coordinar l'oposició de l'esquerra, el «Fascio della Democrazia», juntament amb Giovanni Bovio i Felice Cavallotti. Durant el seu manament parlamentari criticà severament l'aventura colonial africana del govern de Crispi (Massacre de Dogali de 1887), l'autoritarisme d'Humbert I d'Itàlia i la repressió policíaca. El 5 d'abril de 1889 fou condemnat per un tribunal romà a tres anys de presó per «rebel·lió contra la força pública» arran dels desordres sorgits durant una manifestació en memòria de Guglielmo Oberdan. El març de 1890 fou condemnat per«rebel·lió» per haver participat a Roma en les mobilitzacions dels obrers de la construcció. En 1893 fou elegit alcalde d'Imola i entre 1908 i 1910 exercirà de vicepresident de la Cambra dels Diputats. A Imola fou president de la Congregació de Caritat. Andrea Costa va morir el 19 de gener de 1910 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Deixà publicats Memorie inedite (1873), Bagliori di Socialismo (1900) iIl 18 marzo e la Comune de Parigi (1902), entre d'altres. Una part del seu arxiu es troba dipositat a la Fundació Giangiacomo Feltrinelli de Milà i a la Biblioteca Municipal d'Imola. A la seva vila natal una placa recorda la casa on nasqué i l'equip de bàsquet en porta el seu nom.

***

- Henri-Gabriel Ibels: El 30 de novembre de 1867 neix a París (França) el pintor, dissenyador, gravador, cartellista, historiador de l'art i anarquista Henri-Gabriel Ibels. Entre 1888 i 1889 estudià, amb Pierre Bonnard i Édouard Vuillard, a la prestigiosa Acadèmia Julian. Formà part, amb altres destacats artistes (Paul Sérusier,Édouard Vuillard, Pierre Bonnard, Maurice Denis, Ker-Xavier Roussel, Félix Vallotton, Paul-Elie Ranson, Georges Lacombe, Jan Verkade, Mogens Ballin, József Rippl-Rónai, Charles Filiger, Aristide Maillol, etc.), alguns d'ells també anarquistes, del moviment Nabi, grup artístic postimpressionista d'avantguarda contrari a la pintura acadèmica. Va ser batejat pels seus companys nabis com el Nabi Periodista, per la seva afició a la vida social, a la il·lustració política, a la bohèmia periodística, i fou considerat com un dels mestre del cartellisme polític. A partir de 1890 col·laborà com a il·lustrador en diferents periòdics anarquistes i satírics, com ara Le Père Peinard,La Revue Anarchiste, La Plume, Mirliton, La Revue Blanche,Le Cri de Paris, Le Courrier Français,L'Echo de Paris, Messager Français, etc. En 1891 exposà per primera vegada al Saló dels Independents de París. En 1893 fundà amb Georges Darien el periòdic anarcosatíric il·lustrat L'Escarmouche. Aquest mateix any publicà amb Toulouse-Lautrec l'àlbum de litografies Le Café-concert; bon amic d'aquest pintor, freqüentà els seus cercles bohemis i realitzà nombroses litografies per als programes del «Théâtre Libre». Il·lustrà llibres d'alguns dels seus amics artistes, com ara Gauguin i Utrillo. Entre el febrer de 1898 i el juny de 1899 publicà el periòdic Le Sifflet, per defensar l'oficial jueu Alfred Dreyfus. En 1912 donà obra seva per a la tómbola de la publicació anarquista de Jean Grave Les Temps Nouveaux. Entre les seves obres pictòriques destaquen Les amoureux dans un champ (ca. 1893) i Le bois d'amour. Henri-Gabriel Ibels va morir l'1 de febrer de 1936 a París (França).

***

- Henri Beylie: El 30 de novembre de 1870 neix al V Districte de París (França) el propagandista de l'anarquisme «naturianista» i anarcocomunista Henri Félix Camille Beaulieu, també citat Beaulieau, i conegut com Henri Beylie. Sos pares es deien Charles Beaulieu, empleat, i Jeanne Beylie, costurera. De ben jovenet fou sotsoficial als Batallons d'Àfrica («Bats d'Af»), però va ser degradat per «revolta i protesta col·lectiva». En tornar a la metròpoli, freqüentà els cercles llibertaries parisencs de Montmartre. En aquesta època publicà els seus primers articles en La Revue Libertaire (1893-1894). El gener de 1894 va ser detingut, amb Henri Gauche i Henri Guerin, i interrogats pel jutge d'instrucció en el marc de l'ona de detencions d'anarquistes parisencs que es produí per mor de diversos atemptats que es realitzaren aleshores i després d'això es refugià una temporada a Brussel·les (Bèlgica). En retornà, participà en els grups«naturianistes» llibertaris, especialment en el format al voltant d'Henri Zisly i de Jules Bariol, membre del Cercle d'Estudis Socials (CES) i president del «Club des Harmoniens». Entre juliol de 1894 i febrer de 1898 edità, amb Émile Gravelle i Hernri Zisly, quatre números de L'État Naturel, on es reivindicà el naturianisme, el vegetarianisme i el veganisme. Entre 1895 i 1898 publicà amb Zisly i Gravelle la revista mensual La Nouvelle Humanité, en les quals reivindicava l'alliberament de l'esclavitud humana mitjançant una alimentació sana i la vida a l'aire lliure. Es guanyava la vida fent de lampista als Ferrocarrils del Nord, però l'abril de 1895 esdevingué empleat de banca i en aquests anys començà a escriure sota el pseudònim Henri Beylie, col·laborant en diferents publicacions llibertàries, com ara La Débâcle Social (1896), Bulletin de l'Harmonie (1896-1901), La Vérité. Organe hebdomadaire du comunisme libertaire (1896-1897), Tribune Libre (1896-1900), Vérité (1896-1897), Le Cravacheur (1898), Le Naturien (1898), Le Cri de Révolte (1898-1899), etc. Quan el «Procés de Montjuïc» a Catalunya, va escriure la cançó Souvenons-nous, dedicada als seus màrtirs, amb la música de la peça d'Aristide Bruant À la Roquette. El 10 de setembre de 1898 es casà al XVIII Districte de París amb Clémentine Bontoux i aleshores treballava de comptable. En 1898 el grup naturista es dissolgué i s'uní a la lluita en defensa d'Alfred Dreyfus, però l'estiu de 1899 fou un dels que s'allunyà d'aquesta lluita disconforme amb la manera que Sébastien Faure portava el cas. Aleshores col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara L'Homme Libre (1899), Émancipation (1901), Le Flambeau (1901-1902), Le Réveil de l'Esclave (1902-1903), L'Insurgé (1903-1909), Revue Communiste (1903-1904) i L'Ennemi du Peuple (1903-1904). En 1901 el grup naturianista es tornà a formar gràcies a l'arribada de Renou, antic reporter de L'Aurore, i entre juny i octubre de 1901 edità Le Bulletin de l'Harmonie. En 1901 també col·laborà en el Cercle d'Estudis Socials (CES) de París i, amb Zisly, publicà els llibrets La conception libertaire naturienne. Exposé du naturisme i Rapport sur le mouvement naturien. El febrer de 1902 el grup es disgregà a causa de divergències entre naturianistes anticientífics (Beylie i Zisly), per als quals per arribar a l'«Estat Natural» cal trencar radicalment amb els valors socials dominants tot retirant-se del món, i naturianistes científics, que just volien moderar els excessos de la civilització urbana sense renunciar als beneficis del progrés. El desembre de 1902 fou un dels fundadors, amb Georges Yvetot, Paraf-Javal, Dubois-Desaulle,Émile Janvion, Fortuné Henry i Albert Libertad, entre d'altres, de la Lliga Internacional per a la Defensa del Soldat (LIDS), també coneguda com«Lliga Antimilitarista», de la qual fou secretari tresorer, i origen de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), i l'any següent publicà el fulletó Le militarisme. Ses causes, ses conséquences, les moyens de le combattre, editat pel grup anarquista«Germinal» de Lió (Arpitània). En 1902 cofundà, amb Georges Butaud, una societat per a la creació i desenvolupament d'una comuna anarcocomunista («milieu libre») a França, que a començaments de 1903 donà lloc al«Milieu Libre de Vaux» (Comuna Lliure de Vaux), situada a Essômes-sur-Marne (Picardia, França). A partir de novembre de 1903, però, la colònia anarquista patí una campanya de desprestigi per certs mitjans llibertaris, fins i tot Le Libertaire del 5 de desembre de 1903 publicà un balanç negatiu de l'experiència que fou respost per Beylie et Butaud en el Bulletin Mensuel de la Colonie «Le Milieu Libre» de desembre amb una memòria dels guanys obtinguts en aquells «deu mesos de comunisme», tot criticant les conclusions pessimistes de Le Libertaire. El febrer de 1907 aquesta experiència arribà al seu final. A partir de 1905 sembla que renuncià a la teoria dels«Milieux Libres» i de mica en mica es va fent més anarcocomunista, col·laborant en la premsa afí, com ara Nouvelle Humanité (1905), L'Ordre (1905-1907), Ordre Naturel (1905), Terre et Liberté (1905-1906), Le Combat Social (1907-1909), Vie Naturelle (1907-1914), Bulletin du Comité de Défense Sociale (1909) i L'Insurgé (1910-1911). La nit del 29 d'abril de 1906, en plena companya pel Primer de Maig, va ser detingut quan penjava pels carrers de París un cartell titulat«Manifeste abstentionniste et antimilitariste»; inculpat per «propaganda anarquista», es beneficià d'una amnistia. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 assistí al Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam (Països Baixos), amb Pierre Monate, Benoît Broutchoux, René de Marmande, Amédée Dunois, Brille, Louis Coriol, Margoulis, Albert Zibelin i altres. En 1908 militava de la Federació Anarquista del Sena i Sena i Oise i com a membre del Comitè de Defensa Social (CDS), organització que s'ocupava del suport als condemnats i proscrits polítics, la policia l'acusà a finals de 1910 d'incitar els militars a abandonar les armes i d'albergar desertors, inscrivint-lo l'any següent en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Entre 1909 i 1912 col·laborà en el Bulletin du Comité de Défense Sociale. El febrer de 1912, en nom del CDS, i amb representants del Partit Socialista i de la Confederació General del Treball (CGT), fou membre de la comissió que preparà les exèquies d'Albert Aernoult. Entre març i maig de 1912 participà en el Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), el qual portà una campanya abstencionista per a les eleccions municipals de maig. El juny d'aquell any, fou membre de la Comissió de Repartiment del Comitè de«L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). El desembre de 1912 participà en el consell d'administració de Le Libertaire i l'any següent fou accionista de La Bataille Syndicaliste. En 1914 va ser mobilitzat en el 14 Regiment d'Infanteria Territorial i destinat a les seves oficines. Entre abril i maig de 1918 participà en la redacció del periòdic pacifista La Plèbe. Després de la Gran Guerra milità de bell nou en el CDS. Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 fou delegat en el I Congrés de la Unió Anarquista (UA) que se celebrà a París i en el IV Congrés d'aquesta organització, que se celebrà entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a París, fou elegit per al consell d'administració del diari Le Libertaire, amb el qual col·laborava. El març de 1932 va ser nomenat secretari del CDS. El gener de 1937 encara era secretari del CDS i treballava de comptable a París. Henri Beylie va morir en 1944.  

***

- Henri Roorda: El 30 de novembre de 1870 neix a Brussel·les (Bèlgica) el matemàtic, escriptor, humorista i pedagog llibertari Henri Philippe Benjamin Roorda van Eysinga, també conegut com Balthasar. Havia en una família lliurepensadora originària d'Snits (Frísia); son pare, Sicco Ernst Willem Roorda, era funcionari del govern holandès a Indonèsia, però fou cessat a causa de les seves opinions anticolonials --publicà el poema De Vloekzang. De laatste dag der Hollanders op Java door Sentot (La Cançó«Maledicció». Els últims dies dels holandesos a Java per Sentot)-- i amistats llibertàries (Élisée Reclus, Pierre Kropotkin, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Multatuli, Lev Metxnikov, etc.) i acabà exiliant-se en 1872 a Clarens, a la riba del llac suís de Léman, i sa mare es deia Selinda Bolomey. Ja de petit conegué al seu veí Élisée Reclus, el qual considerà el seu mestre. Quan tenia 14 anys va començar a escriure i dos anys després va fer amistat amb els fills de Nieuwenhuis que havien anat a estudiar a Lausana. En acabar la primària a Montreax, es llicencià en ciències matemàtiques a l'Escola Industrial de la Universitat de Lausana. Després d'una estada a París (França), va ser nomenat professor d'aritmètica i de matemàtiques, exercint des del 20 de setembre de 1892 al Col·legi de Villamont, a l'Escola Superior i a l'Institut Femení, i des de l'1 de setembre de 1905 al Col·legi de la Mercerie i al «Gymnase de la Cité» de Lausana. Publicà diversos manuals matemàtics (aritmètica,àlgebra, geometria, càlcul mental, etc.) per a l'editorial Payot entre 1912 i 1923. A més, fou un apassionat de la lògica i de la música. Força influenciat pel llibre de Jean-Jacques Rousseau Émile, ou De l'éducation, adoptà la pedagogia antiautoritària i llibertària i a partir de 1903 impartí nombroses conferències propagandístiques i divulgadores sobre el tema, alhora que col·laborà en el Boletín de la Escuela Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia i representà Suïssa en la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància, fundada en 1908. A partir de 1910 participà en les activitats de l'Escola Ferrer de Lausana, inaugurada l'1 de novembre d'aquell any pel pediatra llibertari Jean Wintsch, per a la qual redactà la seva «Declaració de principis», i que durà fins al 1919. En la seva opinió, l'error més greu de l'escola del seu temps era que es posava més l'accent en l'adquisició passiva de coneixements que en el desenvolupament de les capacitats intel·lectuals; rebutjava, no obstant això, la fàcil solució d'atribuir aquesta situació a la voluntat d'uns governants interessats en què els futurs ciutadans adquirissin hàbits de servitud intel·lectual; tampoc no creia que es pogués descobrir de cop el sistema educatiu més adequat, ni que hi hagués prou amb atenir-se amb els principis de la ciència --com pensava Ferrer i Guàrdia--; així que la seva proposta educativa es limitava a deixar en llibertat els infants per a desenvolupar les seves facultats, en comptes de coaccionar-los perquè adquireixin de manera passiva un gran nombre de coneixements. Col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara L'Humanité Nouvelle, La Revue Blanche, Les Temps Nouveaux, etc. També va publicar en les revistes humorístiques d'Alphonse Allais, satíriques (L'arbalète,La Crécelle, etc.), en publicacions holandeses i suïsses (Cahiers Vaudois, La Gazette de Lausanne, La Tribune de Genève, La Tribune de Lausanne, etc.), moltes vegades signant els seus articles amb el pseudònim Balthasar. És autor d'assaigs, com ara L'École et l'apprentissaage de la docilité (1898), Élisée Reclus, propagandiste (1907), Les tendances de l'enseignement mathématique dans les écoles secondaires du canto de Vaud. Rapport présentéà la Société vaudoise des maîtres secondaires en 1910 per Henri Roorda (1910), Mon internationalisme sentimental (1915), Propos de paix et de guerre (1915, amb altres), Le pédagogue n'aime pas les enfants (1917, 1918 i 1973), Du rôle que peut jouer l'enseignement des mathématiques dans l'éducation intellectuelle des écoliers (1917), Le débourrage de crâne est-il possible? (1924), Avant la grande réforme de l'an 2000 (1925), Le rire et les rieurs (1925), etc.; d'un Almanach Balthasar (1923-1926, 2010); de llibres de cròniques, com À prendre ou à laisser (1919), Le roseau pensotant. Humour de tous les jours (1923), etc.; i de peces curtes de teatre, com Le silence de la bonne (1924), Un amoureux, Un beau divorce, Ligue contre la bêtise (1926), etc. Henri Roorda, deprimit i arruïnat,«neurastènic» segons la premsa, es disparà un tret al cor el 7 de novembre de 1925 a Lausana (Vaud, Suïssa). En 1926 els seus amics publicaren Mon suicide, el seuúltim assaig que deixà inèdit, premonitori del seu final. En 1929 el seu amic Edmond Gilliard li dedicà l'assaig A Henri Roorda. Entre 1969 i 1970 es van publicar a Lausana les seves Oeuvres complètes. En 2003 es va crear a Lausana l'Associació dels Amics d'Henri Roorda (AAHR). Entre el 13 de març i el 28 de juny de 2009 es pogué veure a Lausana l'exposicióDrôle de zèbre. Henri Roorda (1870-1925), realitzada pel Museu Històric de Lausana i l'AAHR.

***

- Ezequiel Endériz Olaverri: El 30 de novembre de 1889 neix a Tudela (Navarra) el periodista i escriptor llibertari Ezequiel Endériz Olaverri. Estudià al Col·legi de Sant Francesc Xavier de Tudela. Més tard, a Pamplona, s'introduí en el món literari, teatral i periodístic, i amb Víctor Gabirondo començà a col·laborar en el periòdic El Liberal. Després s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on va fer estudis universitaris, i més tard a Madrid, on treballà en diversos periòdics (El Liberal, Revolución, etc.), especialitzant-se en la crítica taurina (Goro Faroles). En 1915 s'inscrigué en l'Associació de la Premsa de Madrid. En 1916 col·laborà en Los Comentarios, periòdic aliadòfil dirigit per Rafael Guerrero i fortament crític amb el Govern del comte de Romanones. En 1918 col·laborà en El Soviet i fundà i dirigí el setmanari polític Las Izquierdas. En 1919 entrà en la redacció d'El Liberal. Afiliat al Sindicat de Periodistes i Empleats de la Premsa de la Unió General de Treballadors (UGT), en 1919 en va ser nomenat president i el novembre d'aquest mateix any encapçalà la primera vaga del sector (periodistes i tipògrafs) promoguda per aquest sindicat socialista contra la censura prèvia, motivada per la vaga catalana de La Canadenca, i per la reivindicació dels seus drets. Aquesta important vaga li posà en contacte amb l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT). Després participà en la fundació de La Libertad i quan aquest fou adquirit pel«pirata» Joan March Ordinas, l'abandonà i fundà, amb Víctor Gabirondo, Eduardo Barrobero, Fernández Boixader, López Alarcón y Rodríguez Avecilla, el Diario del Pueblo, que dirigí, però que acabà desapareixen a causa de la rigorosa censura. Fou amic de Salvador Seguí, d'Angel Pestaña, del torero Juan Belmonte i de l'escriptor Vicente Blasco Ibáñez. A finals de la dictadura de Primo de Rivera va pertànyer a l'Agrupació Professional de Periodistes. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la CNT i fou nomenat redactor en cap de La Tierra. En maig de 1933 acudí al VIII Congrés d'Autors de Copenhaguen. En aquesta època fou membre a Madrid de l'Associació d'Amics de la Unió Soviètica i s'integrà en una candidatura conjunta del Partit Social Ibèric (PSI) i de La Tierra (Salvador Cánovas Cervantes, Ricardo Baroja i Eduardo de Guzmán) que es presentà a Sevilla per a les eleccions legislatives de novembre de 1933; l'aventura va ser un fracàs i motivà una dura polèmica amb la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1937 presidí el Comitè Nacional de l'Associació d'Amics de Mèxic a Barcelona --en 1938 va fer la introducció del llibre del polític mexicà Alejandro Gómez Maganda ¡España sangra!, editat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. En aquests anys bèl·lics, formà part de la redacció barcelonina de Solidaridad Obrera, però en sortí després de criticar el seu director Jacinto Toryho i defensar Liberto Callejas en un Ple de la Regional catalana de la CNT. Amb el triomf feixista, passà a França. Amb l'Alliberament, a París continuà amb la seva tasca periodística (Solidaridad Obrera, L'Espagne Républicaine, etc.) i participà, sota el pseudònim de Tirso de Tudela, en les emissions de«Ràdio França Internacional - Secció Ibèrica» (Ràdio París), on realitzà, juntament amb el sacerdot basc doctor Olaso, l'espai «La Rebotica», dedicat al folklore, la política, la literatura i l'art. En aquestaèpoca va ser molt amic de l'escriptor i periodista César González Ruano. Durant els anys quaranta dirigí La Novela Española i fou membre de l'Associació de Periodistes Republicans Espanyols de París, on intentà frenat les maniobres comunistes que pretenien el seu control. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades fent servir pseudònims (Goro Farolas i Tirso de Tudela), en Cosmópolis (on publicà «Sobre bolchevismo en España»), Estampa, Frente Libertario, Grecia, La Ilustración Ibérica, Mundo Gráfico,Nuevo Mundo, Pueblo Libre i Umbral, entre d'altres. Fou el traductor de l'escriptor portuguès Júlio Dantas Lagos i l'autor de jotes per al cantant navarrès Raimundo Lanas. Va escriure d'obres de dramatúrgia --més d'una trentena, estrenades a Barcelona, Madrid, París, Buenos Aires i Mèxic--, de llibrets per a sarsueles, de reportatges, d'assaigs, de novel·les i de poesia, com ara Abril (1912), Lluvia de luz (1912), Belmonte, el torero trágico (1914), Yo, asesino (1915), La maja del rastro (1917), Noche de Lobos (1917), Foch. Su vida, sus ideas, sus obras y su triunfo (1918), La Revolución rusa. Sus hechos y sus hombres (1918), La travesía del desierto y otros poemas (1920), Vengadoras (1921), Siete viajes por Europa (1924), Madame Butterfly. Drama en tres actos (1926, amb Víctor Gabirondo), Noche de guerra (1928, amb Joaquín F. Roa i Millán), La guitarra de Fígaro. Comedia lírica en seis cuadros (1933, amb Joaquín F. Roa i música de Pablo Sorozábal), Guerra de autores (1935, memòries sobre los tres anys que exercí de secretari del Consell d'Administració de la Societat General d'Autors d'Espanya), El pueblo por Azaña. Del Ateneo ¡hasta el gato! (1935), Teruel (1938), Teatro contemporaneo español (1947), El cautivo de Argel. Novela corta inédita (1949), Fiesta en España (1949), etc. Ezequiel Endériz Olaverri va morir el 8 de novembre de 1951 a Courbevoie (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Ezequiel Endériz Olaverri (1889-1951)

***

- Ennio Mattias: El 30 de novembre de 1892 neix a Roma (Itàlia) l'anarcoindividualista, anarcosindicalista i propagandista de l'ateisme Ennio Mattias. En 1912 s'afilià a la Unió Sindical Italiana (USI) i va ser nomenat secretari del Sindicat de Treballadors del Port de Savona (Ligúria, Itàlia) i secretari de la Cambra de Treball de La Spezia (Lugúria, Itàlia). Condemnat a mort pels feixistes, aconseguí passar clandestinament a França. En 1927 participà en les manifestacions de suport a Sacco i Vanzetti i fou expulsat de França cap a Bèlgica. Gràcies a la intervenció de la Lliga dels Drets de l'Home, pogué retornar a França. En aquests anys col·laborà en La Contracorrente. Pubblicazione dedicata alla lotta contro il fascismo. Durant l'ocupació passà a la clandestinitat i visqué amagat; quan sortí del seu amagatall després de l'Alliberament només pesava 30 quilos. En 1945 participà, amb Ilario Margarita, en la reorganització del moviment anarquista a Itàlia. Durant els anys cinquanta, amb Margarita i Gaspar Mancuso, va ser membre del grup italià de l'Aliança Obrera Anarquista (AOA), fundada a França per Raymond Beaulaton (Souriant), i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, L'Anarchie, que sortí l'1 d'agost de 1957 a Saint-Denis. En aquest anys col·laborà en la revista atea i anarquista Il Corvo, publicació que en 1958 li edità el fullet Pomponio de Algerio, Giordano Bruno e Pio IX. L'abril de 1964 publicà, amb Beaulaton, Jean Perrin i Fernand Robert, el llibre Los origens du Premier de Mai, editat per l'AOA. Participà activament en el moviment estudiantil sorgit arran dels fets de «Maig del 68». En aquestaèpoca col·laborà en Le Combat Syndicaliste. El 2 i el 3 de juliol de 1970 va ser l'amfitrió de l'escriptor indi i propagandista de l'ateisme Shri Goparaju Ramachandra Rao (Gora) amb qui realitzà una visita per Roma i els seus barris. El juny de 1971 signà el manifest contra el comissari Luigi Calabresi publicat en el periòdic L'Expresso sobre el cas Pinelli. El març de 1972 s'autopublicà el manifest Ennio Mattias risponde ai suoi calunniatori. Entre 1973 i 1974 edità a Torí, amb Gaspare Mancuso, Anarchia. Bolletino in lingua italiana di collegamento della Alleanza Operaia Anarchica, del qual sortiren dos números. Al final dels seus anys participà amb el grup anarcocultural«Lanterna Rossa», del barri romà de Quadraro-Cinecittà, al qual va donà el seu arxiu i la seva biblioteca. El novembre de 1973 patí un atac que el deixà immobilitzat. En 1975 l'AOA publicà el llibre Scritti per l'anarchia, amb prefaci de Beaulaton. Ennio Mattias va morir el 25 de maig de 1975 a Roma (Itàlia) i fou incinerat.

***

- Luigi Evangelisti: El 30 de novembre de 1903 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Luigi Evangelisti, també conegut com Gigi, Gigi il Bello o Libero Luppi. Sos pares es deien Angelo Evangelisti i Ester Federzoni. Es guanyà la vida com a paleta. Insubmís al reclutament, després de la Gran Guerra formà part del Cercle Anarquista de La Madonnina, barri de Mòdena de forta tradició llibertària. Amb altres companys (Renzo Cavani, Guido Bucciarelli, Aldo Gilioli, etc.) fundà el Comitè d'Acció Anarquista (CAA), grup armat de defensa i resposta a les accions violentes dels escamots feixistes. El 21 de gener de 1921, durant un enfrontament a trets, abaté amb Cavani el legionari feixista Mario Ruini, que el dia abans havia apallissat fins la mort un paleta anarquista. El 17 de març, també amb Cavani, feriren greument un estudiant feixista. Detingut, juntament amb Amleto Vandelli i Filippo Lusvardi, va ser processat, però durant el judici fou absolt de tots els càrrecs. En 1922 aconseguí passar clandestinament a França i s'instal·là a París. Després marxà cap a Berlín (Alemanya), des d'on va enviar una carta on exculpava sos companys Vittorio Ascari i Aldo Gilioli i assumia tota la responsabilitat de la mort de Ruini; malgrat això, la carta no va ser tinguda en compte i els anarquistes van ser condemnats a una dura pena. Després marxà a l'URSS, on trobà Renzo Cavani i Guido Bucciarelli, refugiats a Odessa (Ucraïna). En 1928, després d'un llarg viatge errabund, retornà a França amb Cavani i reprengué la seva feina de paleta alhora que continuà amb la militància llibertària. En 1929 treballà en la construcció per a l'empresa Zavarone de París i a finals d'aquell any la policia l'acusà de formar part d'un «complot antifeixista» amb Camillo Berneri. Després d'una estada a Casablanca (Marroc), on va ser fitxat per les autoritats a finals de 1931 per haver tingut un enfrontament verbal amb el contractista que construïa la«Casa dels Italians», retornà a París i sota el pseudònim deLibero Luppi participà en les activitats del Comitè Anarquista d'Ajuda a les Víctimes Polítiques i de diferents grups anarquistes. Assabentats del cop feixista a Espanya, l'agost de 1936 sortí amb Renzo Cavani, Bruno Gualandi i Equo Gilioli des de París amb un petit camió cap a Barcelona (Catalunya). En arribar va ser nomenat responsable d'una companyia italiana de la Columna Ascaso al front d'Aragó. El febrer de 1937 fou membre del Comitè Anarquista de Barcelona (Catalunya). Durant la nit del 7 al 8 d'abril de 1937 va ser ferit durant la batalla del Carronal, al front d'Osca (Aragó), i l'agost partí a França per a passar la convalescència. El 9 de setembre, quan intentava creuar clandestinament els Pirineus cap a la Península amb el grup anarquista de Giuseppe Bifolchi especialitzat en passar la frontera, fou detingut i tancat a la presó de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Acusat d'haver participat en uns atemptats que, de fet, havien realitzats els feixistes, fou apallissat per la policia i el 28 d'octubre de 1937 condemnat a vuit mesos de presó per «ús de passaport fals». Un cop lliure, retornà a París i participà en el«Comitè d'Ajuda Pro Espanya». El gener de 1938 fou expulsat de França i passà a Bèlgica, des d'on creuà clandestinament la frontera francesa. En 1939, amb Renzo Cavani, embarcà a La Rochelle (Poitou-Charentes, França) cap a l'Havana (Cuba) i mesos després, el gener de 1940, desembarcà a Nova York (Nova York, EUA). A partir d'aquesta data i circumstància es perd tot rastre de la seva persona.

Luigi Evangelisti (1903-?)

Continua...

---

 Continuam amb la nostra secció Pollença crida dedicada a penjar informació sobre la lluita per una educació pública i de qualitat.  La lluita continua que no ens trepitjen!

Informació de http://www.catalunyainformacio.com/ :

El Congrés dels Diputats va aprovar aquest dijous el projecte de Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE)únicament amb els vots del PP. Una vegada més ens trobam amb una llei que ha sortit de la imposició i no del consens i que no ha tingut en compte als docents. Es tracta de la setena llei educativa de la democràcia. Durant el debat, els grups de l'oposició han reiterat la seva intenció de derogar la LOMCE quan canviï la majoria parlamentària.

El PP només va acceptar menys d'un 10% de les esmenes que havien fet els altres partits sobre la controvertida llei. Els canvis previstos a la LOMCE a l'Educació Primària i la Formació Professional Bàsica es començaran a aplicar el curs que ve i, de cara al curs 2015-2016, la "llei Wert" s'implantarà a la resta del sistema educatiu, és a dir, als estudis de Secundària i de Batxillerat. D'aquesta manera, teòricament en tres anys estarà implantada tota la reforma. Esperam que al 2015 les eleccions facin possible la seva derogació i es faci d'una vegada una llei partint de criteris pedagògics i des del consens.

 Com sabeu aquesta setmana ha estat notícia la consellera d'Educació i Cultura, Joana Maria Camps que en una compareixença davant la Comissió de Cultura del Parlament, va parlar de l'informe "TREPITJA" quan es refereix a l'informe PISA (sigles que corresponen a Programme for International Student Assessment).

El passat dijous mentre a Pollença intentavam sense éxit reprovar al batle, la comunitat educativa va tornar obrir els centres per parlar de l'educació. Aquest és el comunicat que va fer la FAPA el divendres:

Benvolgudes companyes i benvolguts companys,

Una vegada més hem demostrat que les comunitats educatives i molt especialment les APIMA no volem assumir el paper d’espectadors, el nostre paper és el de mares i pares responsables i no és pot dir ni més alt, ni més clar.

Una vegada més ens podem sentir orgullosos de pertànyer a un col·lectiu que està demostrant a la societat la fortalesa de les seves conviccions, malgrat el maltracte continuat del govern. Per qui no ho sabia encara, ha quedat clar que nosaltres no vendrem a cap preu l’educació dels nostres fills i fills.

Una vegada més ha quedat clar que PENSAM i que COMPARTIM les nostres idees, dues accions sembla que resulten especialment perilloses per qui ens vol IMPOSAR el seu criteri perquè pensar i compartir ens fa forts.

Una vegada més hem demanat seny i consens als nostres governants, que ho són de tots malgrat governin per una minoria. Hem demanat sensibilitat i capacitat de gestió i ho hem fet com nosaltres sabem, des de la serenitat de la paraula raonada i madura de quasi dos anys de mobilitzacions. Sense escridassar però amb contundència hem tornat a dir: “PROU”

Potser les energies no són les mateixes però tenim tan clar com el primer dia que no acceptam imposicions, que no volem ser espectadors, que volem mantenir els nostres drets fonamentals intactes i que volem la millor educació pels nostres infants.

Per tot això, des de FAPA Mallorca, que som tots, vos volem donar l’enhorabona pel compromís, per la feina que heu fet i per la que segur continuarem fent plegats, cercant els camins que ens permetin canviar aquesta situació i retornin l’estat d’equilibri i estabilitat a les nostres comunitats educatives.

Les famílies no defallirem, no podem, perquè hi va l’educació, el futur i la vida dels nostres infants.

Enhorabona i recordau que el futur sempre està per escriure.

28N a la premsa

• Diario de Mallorca
• Ultima Hora
• ARA Balears
  
• dBalears
• El Mundo

A continuació enllaços 

 Assemblea 28N – “Tenim raons per OBRIR”

Una assemblea que sigui un exemple de democràcia als centres educatius, la mateixa que ens volen llevar amb les properes reformes.

Ara més que mai segueix sent necessari que mantinguem viva la nostra participació.

PARTICIPEM!!

Documentació pràctica

• Proposta de guió per a la planificació de l’Assemblea (autorització de menors, comunicat direcció…)
• Carta de presentació i orientacions de CRIDA
• Correus de consultes i informació: assemblea28N@gmail.com
• Web Plataforma CRIDA

Imatges

• Póster amb espai per emplenar els centres:   [jpg]   
• Adhesius:  [fons verd]   [fons blanc]

Documentació de treball

• Un any de lluita (Presentació cedida per AMIPA IES J.Maria Thomàs)
• TIL (Presentació cedida per AMIPA IES J.Maria Llompart)
• El TIL i les llengües (Presentació)
• Desmontant el TIL (Prezi)
• Consells Escolars 1980-2012 (Prezi)
• LOMCE (Prezi)
• Recull de material del 25A (web)
• Informació TIL (FAPA Mallorca)
• Informació LOMCE (FAPA Mallorca)

Vídeos

Canal Youtube de FAPA Mallorca

La LOMCE según Tonucci

• http://www.youtube.com/watch?v=F0IPsqozlgI

La Filosofia a la LOMCE

• http://www.youtube.com/watch?v=Pcd-I4gWe20

La verdad de la educación: el mundo según la LOMCE.

• http://www.youtube.com/watch?v=8cWyiFf_XgU

En defensa de la Educación

• http://www.youtube.com/watch?v=NWBT6SFIcRQ

NO a la LOMCE

• http://www.youtube.com/watch?v=t6mIPv-UUio

LOMCE: Caminos separados

• http://www.youtube.com/watch?v=bF7ejPBxJyM

PALENCIA DICE NO A LA LOMCE !!!

• http://www.youtube.com/watch?v=Ht51yRF8pxA

Murcia CONTRA la LOMCE

• http://www.youtube.com/watch?v=okqrkaq-Z2Q

Perquè diem no a la LOMCE

• http://www.youtube.com/watch?v=Ojx-UWIbxP0

Visita a les mòmies del Caixafòrum. Una gentada, en una ciutat, com Palma, on les aglomeracions humanes a les exposicions són desconegudes. Deu ser aquesta fascinació que exerceix un Egipte mig esotèric de piràmides i jeroglífics...

Mòmies a part, això del Llibre dels Morts té el seu què. Deixarem de banda la documentadíssima i doctíssima digressió que, com us podeu imaginar, ara podria inserir respecte de la influència que va exercir sobre la poesia d'Espriu. El que m'agrada és la idea d'emprendre el darrer viatge amb un llibre com a equipatge de mà. Un amulet, res: pura superstició, pur signe d'un poble ancorat en el primitivisme de la fase mítica. Però un llibre...

La vida d'un lector hauria de ser una preparació llarga i treballosa del seu Llibre dels morts. No l'hauria de confegir amb paraules pròpies, sinó amb escrits d'altri: un grapat de poemes, aforismes, diàlegs, records. Seixanta o setanta anys de lectura haurien de donar el resultat d'aquesta mena de treball de fi de carrera: un volumet, diguem que de cent cinquanta pàgines, que li fes de passaport i de companyia a l'altra banda.

Vídeos i fotografies de la presentació de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009)

Sa Pobla (26-VII-09). Moments abans de la presentació de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids. D’esquerra a dreta: Magdalena Nebot, destacada activista cultural; Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell de Mallorca; Fanny Tur, directora adjunta de l’IRL; Miquel López Crespí, escriptor i Maria Antònia Oliver París, presidenta de Memòria de Mallorca.

Presentació de Els crepuscles més pàl·lids: D’esquerra a dreta: Maria Antònia Oliver París; Joan Comes, batle de sa Pobla, Miquel López Crespí; Sebastià Gallardo, tinent de batle de l’Ajuntament de sa Pobla i Alexandre Ballester, escriptor.

Després de la presentació. D’esquerra a dreta: Alexandre Ballester, Maria Antònia Oliver París, Miquel López Crespí i Sebastià Gallardo.

L’origen primigeni de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids es pot trobar en el conte “La maleta de l’oncle”. És una narració que forma part del llibre Vida d’artista, obra que guanyà el Premi de Literatura Serra i Moret 1993 organitzat pel Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’un conte en forma de carta adreçada a un amic imaginari: un fantasmal “Cendrars”, dipositari d’algunes reflexions literaturitzades i que fan referència a la grisor de la postransició. (Miquel López Crespí)

Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)

L’origen primigeni de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids es pot trobar en el conte “La maleta de l’oncle”. És una narració que forma part del llibre Vida d’artista, obra que guanyà el Premi de Literatura Serra i Moret 1993 organitzat pel Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’un conte en forma de carta adreçada a un amic imaginari: un fantasmal “Cendrars”, dipositari d’algunes reflexions literaturitzades i que fan referència a la grisor de la postransició. El conte començava així: “ Benvolgut Cendrars: El matí neix emboirat i potser caiguin ruixats. Endevín un dia gris, amb la pluja percudint damunt les teulades. Els diaris han deixat d’escriure sobre Petra Kelly i Gerd Bastian”. I una mica més endavant, explicant a aquest amic imaginari els possibles orígens de la meva escriptura, s’hi diu: “El pare havia lluitat al costat dels anarquistes, amb Durruti i la Columna de Ferro. Va fer la Guerra d’Espanya entre València, Madrid i Terol participant en totes les accions en què prengueren part les unitats confederals. Els batallons de voluntaris havien de celebrar assemblees cada vegada que un oficial de carrera els manava anar al front. Es passaven hores discutint si era convenient per a la victòria aquella acció. Els militars professionals de la República espanyola no podien consentir tanta ‘indisciplina’. Cal pensar que, per als anarquistes de Durruti, aquella, a part d’una guerra contra el feixisme, era una Revolució social. Foragitaven els propietaris de les fàbriques, col·lectivitzaven les terres, volien suprimir l’exèrcit regular, parlaven de l’home i la dona nous que sorgirien després de derrotar els revoltats, anul·laren el matrimoni religiós i emprengueren campanyes d’alfabetització i regeneració de les prostitutes.

‘Finida la guerra, presoner dels feixistes, fou enviat a les Illes –amb el Batallón de Trabajadores número 151—i estigué fent carreteres fins que, al cap de cinc anys, li concediren una espècie de llibertat provisional que miraculosament li permeté reorganitzar –amb dificultats—la seva vida.

‘A sa Pobla, un indret agrícola molt apropat al camp de concentració, conegué la que, amb els anys, seria la meva mare. Record que, quan jo era un infant, no solia parlar gaire de política. El pare servava als ulls i al cor les imatges esfereïdores dels centenars de companys morts al front o afusellats pels nacionals. Tota una generació que cregué en la redempció de la humanitat mitjançant la cultura i la poesia havia mort, radicalment exterminada, davant els seus ulls. Però a vegades, quan sabia que no hi havia ningú estrany a la vora, recitava aquells poemes sentits en el front i que ell havia après de memòria”.

Aquest fragment del conte “La maleta de l’oncle” indica una inicial presència dels records familiars en les meves obres. És la presència de la guerra, però, igualment, el record d’una infància perduda pels viaranys d’aquella postguerra –els anys cinquanta a sa Pobla!— que es va desfent a mesura que avança la ferotgia de la postmodernitat. La novel·la Els crepuscles més pàl·lidsés, doncs, una capbussada a la “recerca del temps perdut”? Possiblement, en la meva consciència, en alguna fondària del subconscient, hi havia indicacions ocultes dient-me que mancava novel·lar la memòria del pare, la presència d’aquelles il·lusions republicanes i llibertàries en la meva formació, el record d’aquella estremida relació amorosa entre un combatent antifeixista i una al·lota mallorquina de casa bona. En el fons, qui signa aquest escrit és, com tants d’altres escriptors del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”, fill directe d’aquella postguerra mallorquina que, dins la grisor regnant, contenia espurnes d’una claror radiant com era l’amor entre les persones, la vitalitat de tots aquells que lluitaven per sobreviure un dia més a la mediocritat imposada per la dictadura i el poder omnipotent del clergat vaticanista. Quants sofriments no portà al nostre poble l’estreta aliança entre els falangistes i el poder aclaparador de l’Església Catòlica!

La novel·la Els crepuscles més pàl·lids no es pot entendre sense aquesta estreta unió entre la vida d’un poble mallorquí, en aquest sa Pobla en els anys quaranta i cinquanta, els records de la guerra civil que em contava el pare i la inicial revolta antifranquista que s’esdevé en un adolescent mallorquí alletat per totes aquestes històries de lluita i amor. Possiblement mai no ens hauríem decantat envers la militància antifeixista i el conreu de la literatura si no hagués estat per tota aquesta càrrega familiar narrada als capítols de l’obra que ha publicat Lleonard Muntaner.

A ran de la publicació de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids, l’obra que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009, m’he demanat sovint per les causes, els motius que fan que el ressò de la guerra civil perduri a través dels anys en la nostra literatura. En un altre article hem parlat del llibre de Josep Massot i Muntaner Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears i, més concretament, del capítol “La literatura de la guerra civil a Mallorca” (pàgs. 277-340) on l’investigador i historiador descriu aquesta influència en l’obra de molts d’autors illencs. Pens que aquesta influència, tant en els escriptors de les Illes com en els de tota la nació, ve donada, entre moltes altres causes, per la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura, pel preu tan elevat que el poble català i els seus intel·lectuals hagueren de pagar a conseqüència de la derrota popular l’abril de 1939. Com explica Joan Fuster a Literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1972): “Amb la caiguda de Barcelona, tocà el torn de l’exili als intel·lectuals que havien restat amb la Generalitat. La llista dels que emigraren inclou gent de totes les generacions i de totes les tendències: Gabriel Alomar, Pous i Pagès, Pompeu Fabra, Pere Coromines, Josep Carner, Rovira i Virgili, Alexandre Plana, Serra i Moret, Bosch Gimpera, Puig i Ferreter, Nicolau d'Olwer, entre els de més edat; i Carles Riba, Ferran Soldevilla, Joan Oliver, Rubió i Tudurí, Ventura Gassol, Francesc Trabal, C. A. Jordana, entre els de la promoció següent; i Mercè Rodoreda, Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Lluís Ferran de Pol, Avel·lí Artís-Gener, entre els més joves. Per un instant, semblà que Catalunya es quedava sense homes de lletres. La mort sorprengué en l’exili alguns d’ells: Pompeu Fabra, Puig i Ferreter, Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili, C. A. Jordana, Francesc Trabal, Pere Corominas, Gabriel Alomar, Josep Carner”.

És el record de la repressió contra la cultura catalana i, també, contra la família, el que basteix els fonaments de la formació literària d’aquest escriptor de la generació dels 70. Aquesta presència omnipotent dels nostres, l’exemple d’aquesta brillant intel·lectualitat del país, condiciona de forma ferrenya les idees, la nostra forma d’escriure, la visió que tenim del món. Quan començava a redactar els primers capítols de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids recordava, tenia en ment el mestratge literari –i polític, per la seva militància a les fileres de l’esquerra!— de Bartomeu Rosselló Pòrcel, Joan Oliver, Agustí Bartra... Recordava, sentia dins meu, com un ferro roent que em travessàs la carn i em penetràs ben endins, la presència vigorosa de totes aquelles obres llegides en l’adolescència i la joventut, les obres que anaven modelant la nostra manera de copsar el fenomen literari. La guerra civil, la revolució social, l’exili dels catalans antifeixistes, tot el món esbucat per la victòria feixista del 39 i que fèiem nostre a través de la poesia de Riba, Carner, Bartra, Espriu, Pere Quart... Aquesta presència gegantina de la lluita contra el feixisme, de la desfeta republicana que trobam en els ambients de moltes de les novel·les de Miquel Llor, Puig i Ferreter, d’Oller i Rabassa, de C. A. Jordana, de Tasis, de Sales, d’Artís-Gener, de Mercè Rodoreda, de Pedrolo... I no caldria oblidar, com ens recorda Fuster a Literatura catalana contemporània, l´univers terrible de la derrota i l’exili descrit per tants i tants novel·listes catalans. Com ens hi explica l’autor de Sueca: “Els aspectes terribles de l’exili troben també el seu testimoni: la fugida a França, en Els fugitius, de Xavier Benguerel; la faç inhòspita d’una certa Amèrica en Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca; la sinistra tragèdia dels camps de concentració nazis, en K. L. Reich, d’Amat-Piniella; l’adaptació i la nostàlgia aburgesades, en Unes quantes dones i en d’altres llibres d’Odó Hurtado”. Joan Fuster conclou el capítol “Història i literatura” del llibre Literatura catalana contemporània amb aquestes paraules: “La postguerra, amb els seus odis encara per pair, amb el desori econòmic –fam, estraperlo— que la caracteritzà, en serà un altre filó literari, a penes explotat, però prometedor. En conjunt, tots aquests ‘temes’, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d’unes inèrcies fredes i elegants, o d’altres d’excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit”.

Breument resumida, aquesta és la tradició literària en què podem situar la novel·la Els crepuscles més pàl·lids. Calia deixar constància de quins són els mestres que ens han alletat, de quines influències culturals procedim.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Buenas a tod@s. Si alguien está interesado en reactivar la red wifi de Andratx, que me envíe un mail.

foracorda [arroba] gmail.com

                                 Què és Metafísica?

    Vegeu el post  Metafísica, la guerra continua 

Fa uns mesos, quan el PP-Lliga va arribar a un acord amb CiUxP i UMP per aprovar els pressuposts del 2013, una de les grans motivacions d'aquell acord, que es va donar a conèixer als quatre vents, va ser la inclusió d'una partida pressupostària per a la peatonalització del la primera línia del Port de Pollença. Aquesta partida es va ampliar amb una altra provinent del romanent de l'any passat, fins a 800.000 eur. i s'havia de completar amb una altra que aportaria el Consorci de Places Turístiques per import d'altres 600.000.

La propaganda oficial anunciava que la peatonalització començaria aquest hivern i tot apuntava que es faria en dos anys, donada la gran longitud del tram a peatonalitzar.

La realitat, emperò, és que aquest hivern no es començaran les obres. Ho varem demanar al ple de dijous passat i avui tocava comentar-ho. La casualitat ha fet que el diari avui també tregui notícies sobre la qüestió que ens confirmen damunt la premsa el que vos estam contant.

El procés de concretar el projecte feia mesos que estava estancat després d'una reunió on s'exposaren molts dubtes sobre el mateix i que fins ara no s'han esmenat (veure). Ara resulta, també, que el Consorci que ha de finançar part de l'obra (consorci entre associacions hoteleres i Govern Balear) no ha garantit encara el finançament per l'obra. Tampoc la cessió de l'Avinguda Londres, actualment propietat del consell de Mallorca, no ha avançat. Per tant el projecte “estrella” de la legislatura es troba seriosament embarrancat.

Esperam que aquest retard no suposi que la voluntat d'executar les obres abans de les eleccions generi presses i atropells de darrera hora, que ja coneixem bé les males conseqüències que duen en la qualitat de les obres.

Una vegada més ens constata la poca traça del nostre equip de govern per coordinar-se amb el Govern i el Consell, malgrat estar governats pel mateix color polític. A l'impagament de les subvencions del Pla d'Obres i Serveis (aparcament del poliesportiu i Can Llobera) per part del Consell de Mallorca, o al l'impagament del Pla de Cooperació Municipal (a causa del fallit projecte de l'Auditori) o la retirada de la subvenció pel Festival, de part del Govern Balear, s'hi uneix ara aquest nou greuge, de la que en són responsables tant aquestes institucions com el propi ajuntament per la seva incapacitat de planificar els projectes de la legislatura.

Des del PSM instam a l'Ajuntament a concretar el projecte i consensuar-lo, ja que es tracta d'una obra que, en principi, comptava amb un ampli suport entre els grups polítics que restam oberts a millorar-lo. També instam l'Ajuntament a ser més ferm amb la defensa dels interessos municipals davant la resta d'institucions, ja que els greuges acumulats aquesta legislatura ja passen de mida.

Diario de Mallorca:

Pollença descarta peatonalizar el Moll en 2014 por el retraso de Turismo en la firma del convenio