Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 294 | 295 | (Page 296) | 297 | 298 | .... | 465 | newer

    0 0

                                    Moralistes hipòcrites. En Trump i N'Obama comparats.

     

          Són uns publicistes que exhibeixen la seva radical indignació per les ordres executives aprovades pel nou president dels Estats Units,  En Donald Trump. En relació a En Trump,  el saber d'aquests moralistes no va més enllà de la informació tramesa pels mitjans de comunicació espanyols o pels catalans. Durant la campanya electoral,  aquests mitjans han fet un desplegament informatiu basat exclusivament en els grans mitjans ianquis,  mitjans aquests que no amagaven la seva preferència per Na Hillary Clinton i el seu rebuig per En Donald Trump.  Aquests mitjans es comportaven com si fossin mitjans del Partit Demòcrata.

        (Com sempre dic)  S'ha de saber:  Els grans mitjans ianquis són propietat de les Corporacions de Wall Street.  I Wall Street considerava com a greu amenaça el projecte d'antiglobalització d'En Trump.

     

       En contra de la tasca dels hipòcrites, he pensat que seria bo penjar el post publicat a Sputnik, 29/01/17. Vegeu-lo:  'Obama Bombed Muslim States for Years, Trump Blamed for Creating Radicalization'

     


    0 0
  • 01/30/17--15:03: Ja trenca l'ou

  • No són bons temps:

    l’home del fems

    declamatori,

    que vol que mori

    la llibertat,

    el gran magnat

    immobiliari,

    l’atrabiliari

    rei de racistes

    i de masclistes,

    boca de porc

    de Nova York,

    la quinta essència

    de la indecència

    ja és president.

    No caldran cent

    jorns al despatx:

    aquest assaig

    de dotze dies

    de simonies

    ha estat ben prou:

    ja trenca l’ou

    del vell serpent.

    Ràpidament

    ha fet l’edicte

    que fa un delicte

    del decidir

    si vol parir

    o no, una dona.

    Des de la trona

    de la ignorància,

    fa créixer l’ànsia

    del món complet

    quan nega el fet

    que el món s’escalfa.

    Fa de mascle alfa,

    parlant d’un mur

    de ciment dur:

    dur com son crani

    o com l’urani

    de l’armament

    que va dient

    que vol fer créixer.

    I vol la reixa

    per a la premsa,

    la que defensa

    les llibertats.

    I els refugiats,

    viltat darrera!,

    tots cap enrere,

    cap als inferns

    dels trets eterns.

    Mes el coratge

    sempre s’engatja

    i l’esperança

    mai no descansa:

    el món s’alçura

    contra l’agrura

    d’aquest Neró.

    Hi ha una remor

    de gent que crida.

    Se sent la vida

    d’aquesta Terra

    al crit de guerra:

    que foti el camp

    en Donald Trump!
     
     

    0 0
  • 01/31/17--15:08: Jo també vull un sofa.
  •  Article de Pere Sampol i Mas:

    La setmana passada fou notícia, tal vegada hauríem de dir escàndol, el decret del Govern d’Extremadura que regula subvencions per a adquisició de mobles de la llar: sofàs, cortines, armaris, còmodes... Per a tenir accés a la subvenció el preu del moble ha de ser superior a 300 euros, la subvenció serà del 25 per cent, amb un màxim de 200 euros per cada moble i fins a un màxim de 1.000 euros per peticionari.

    El diari Ultima Hora va publicar un magnífic estudi comparatiu entre les dades econòmiques d’Extremadura i Balears. Amb una població semblant, Extremadura disposa d’un pressupost autonòmic un 11 % superior. La seva despesa en educació és de 1.007 euros per habitant, enfront dels 830 euros per habitant de Balears; en sanitat la despesa és de 1.463 euros per habitant, enfront dels 1.274 euros per habitant de Balears. Amb un deute públic més de la meitat inferior al de Balears, Extremadura es permet un nivell de despesa en serveis públics molt superior a Balears: ordinadors portàtils per a cada alumne, ortodòncia gratuïta... Ara, a més, veim com el govern extremeny es permet subvencionar articles que no entren en la categoria d’imprescindibles (els mobles subvencionats han de valer més de 300 euros).

    Tot això no ens afectaria, més enllà de produir-nos una certa enveja, si no fos que bona part dels recursos dels que disposa Extremadura els aportam els ciutadans de Balears. Així és, l’aportació anual de Balears al conjunt de l’Estat és de més de 3.000 milions d’euros, pràcticament la mateixa quantitat que rep Extremadura de les arques estatals. És per això que el decret del govern d’Extremadura que comentam suposa una galtada per als ciutadans de Balears. Literalment se’ns pot aplicar la dita: ens prenen el pèl i els doblers.

    Quan, alguns hem plantejat aquesta situació en instàncies estatals se’ns ha tractat d’insolidaris, pel fet que, diuen, a Balears som rics. Això podia ser cert a principis dels anys noranta, quan érem els primers en el rànquing de renda per capita, però ara ja ocupam el setè lloc. I si tenim en compte el diferencial de preus, la nostra renda per capita en poder de compra ja és inferior a la mitjana espanyola. Però, voldria insistir en el concepte de riquesa que serveix per deixar el ciutadans de Balears a la cua en despesa pública. Si partim de la dada que el cost de la vida a Balears és un 19 % més car que a Extremadura, qui és més ric, un treballador que cobra el salari mínim a Balears o a Extremadura?; qui és més ric, un pensionista que cobra 800 euros a Balears o a Extremadura?

    Diuen que els doblers que es guanyen fàcils es gasten fàcils. Aquesta dita no sols es pot aplicar al govern extremeny, sinó als successius governs espanyols. L’equivalent a la despesa en sofàs més cars de 300 euros serien els trens d’alta velocitat que viatgen sense passatgers entre petites ciutats amb estacions de luxe; serien les autopistes radials de Madrid sense vehicles, rescatades pel Govern Central; serien els aeroports sense viatgers; serien les ambaixades més luxoses per tot el món,...

    Fa pocs mesos, el Tribunal Constitucional, a instàncies del Govern espanyol va suspendre el decret contra la pobresa energètica de la Generalitat de Catalunya, amb l’argument que és inconstitucional per discriminar els ciutadans de la resta de territoris de l’Estat. I ara què? Subvencionar l’energia dels pobres és inconstitucional, però subvencionar els sofàs dels rics no? Perquè a Extremadura també hi ha rics que compren sofàs cars subvencionats.


    0 0

    Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir. (Miquel López Crespí)


    La caça de bruixes contra S'Arenalés per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport.


    Per la independència dels Països Catalans. Josep M. Llompart, Miquel López Crespí, Biel Majoral, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak: el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca"



    1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987. Miquel López Crespí i Josep M. Llompart formaven part del “Comité de defensa de S´Arenal de Mallorca”.

    Els esdeveniments -quant a la campanya contra S'Arenal i l'esquerra nacionalista- s'anaren agreujant després de la gran manifestació nacionalista del 31 de desembre de 1992. Potser les forces antiesquerranes i espanyolistes s'atemoriren davant aquell sobtat reviscolament de les consignes més democràtiques del temps de la transició (República, Autodeterminació, Socialisme) i que havien estat esborrades de la vida política (o almanco havien provat d'esborrar-les) per tants de xucladors de les mamelles de l'estat.

    Força partits i polítics de la pretesa "oposició democràtica antifranquista" es varen vendre a la monarquia, tot oblidant la lluita democràtica per la República; al capitalisme, amb la constitucionalització de l'anomenada "economia de mercat" (impossibilitant així d'anar avançant democràticament cap a una democràcia social i econòmica); i a la "sagrada unidad de España", en contribuir a elaborar i a legitimar una constitució que nega el dret d'autodeterminació, prohibeix la federació de comunitats autonòmes i dóna a l'exèrcit el poder d'actuar quan decideixi que "la unidad de la patria está en peligro". Tots aquests "esquerrans" regimentals havien estat uns anys respirant tranquils, fent la digestió dels sous i poltrones que havien aconseguit amb els seus pactes amb els franquistes reciclats. Munió d'"intellectuals" servils, mercenaris de la ploma de tot color, lloaven diàriament la suprema "intelligència" dels "pragmàtics" que, "sortosament" -escrivien- comandaven.

    Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir.

    Uns dies més endavant, juntament amb Josep M. Llompart, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak i Biel Majoral, organitzàrem el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca". Comitè que, durant mesos i mesos, treballà activament per salvar aquesta publicació en català.



    Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de quaranta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

    En Gracià Sánchez em llegí per telèfon el comunicat ("Als nostres subscriptors, lectors i simpatitzants"), al qual, sense dubtar ni un minut, em vaig adherir.

    La declaració que impulsàrem, en defensa de la llibertat d'expressió (i que sortí publicada a S'Arenal durant molts mesos juntament amb les fotografies dels impulsors del Comitè) deia així:

    "S'Arenal de Mallorca [l'actual Estel] passa per uns moments difícils atès que s'han amuntegat a l'horitzó dues amenaces. Per una part una dura recessió econòmica que afecta amb més intensitat la petita i mitjana empresa mallorquina. Aquest fet, que perjudica també el conjunt de la premsa en general, ha provocat una reducció dels ingressos per publicitat que han estat compensats en gran part per l'augment constant de vendes i de subscriptors. Hi ha emperò una segona amenaça més important. Durant l'any 1992, S'Arenal ha vist retallat en més d'un 95% la publicitat oficial de les institucions a causa de la persecució política de què som víctimes".

    La declaració més forta era emperò la del mateix "Comitè de defensa" (Llompart, López Crespí, Santandreu, D'Efak i Majoral) quan, d'un forma valenta, denunciava la caça de bruixes a què era sotmesa la nostra revista. Signat el 20 de gener de 1993, el manifest en defensa de la llibertat d'expressió deia textualment:

    "S'Arenal de Mallorca, el mitja de comunicació escrit en llengua catalana més popular i de més tirada a Balears, durant el transcurs de l'any 1992 ha vist reduït en més d'un 95% la publicitat institucional a causa de les pressions i gestions, fins i tot parlamentàries, realitzades per gent colonitzadora al servei de l'estat espanyol. S'Arenal de Mallorcaés una publicació en llengua catalana fundada l'any 1979, que va sorgir i s'ha mantingut dins una zona difícil d'alta concentració turística i de forta immigració. S'Arenal de Mallorca s'ha caracteritzat per la defensa constant de la llengua de la nostra nació, per constituir una eina puntera en defensa de la nostra identitat nacional, per crear consciència de poble i per defensar les llibertats democràtiques. Els/Les sotasignants sollicitam a les autoritats públiques que no discriminin S'Arenal en matèria de publicitat institucional i consideram que és injust utilitzar els fons públics com a instrument de coacció per intimidar la llibertat de premsa. Tot demòcrata s'hauria de mobilitzar davant la caixa de bruixes i l'atemptat contra la llibertat d'expressió de què és víctima un mitjà de comunicació que, com S'Arenal, s'ha distingit per acollir les opinions més diferents i per respectar el dret de rèplica. Per tot això, exigim als màxims responsables del Govern Balear, del Consell Insular de Mallorca, dels Ajuntaments etc., que acabin amb aquesta discriminació i que a més no continuïn amb l'imcompliment de l'article 32 de la Llei de Normalització Lingüística que estableix: Els poders públics de la Comunitat Autònoma donaran suport econòmic als mitjans de comunicació que emprin la llengua catalana de forma habitual. En una societat normal hauríem fet un 'Aplec d'Amics': En aquests moments, davant la injusta discriminació de què és víctima S'Arenal ens veim obligats a constituir-nos en Comitè de Defensa". I signàvem: Josep M. Llompart, Guillem d'Efak, Miquel López Crespí, Biel Majoral i Jaume Santandreu.

    De seguida nombrosos intellectuals, polítics, treballadors de totes les Illes i d'arreu els Països Catalans ens donaren suport. El Comitè de Defensa no era sol, sortosament! El 15 de maig de 1993, Cecili Buele, exconseller de Cultura del CIM i aleshores portaveu de la Federació d'Associacions de Veïnats de Ciutat, declarava: "Trob que no hi ha dret que llevin la publicitat a l'únic periòdic en català de les Balears i que donin tants de duros als diaris i revistes forasteres de Ciutat". El músic Toni Roig (del conjunt Al-Mayurqa) deia: "Les nostres institucions pensen en castellà i obliden que aquest país té una cultura pròpia". En el número de S'Arenal de l'u de març de 1993, jo mateix declarava: "És un atemptat a la llibertat d'expressió. En una societat democràtica no es poden fer aquestes coses si es defensen unes idees amb la intelligència i la ploma. Per tant, els responsables d'aquesta discriminació han demostrat el seu dogmatisme, el seu sectarisme més accentuat, fent veure que de demòcrates no en tenen res de res i que han caigut en actituds feixistes contra la llibertat".

    Ens ajudà també (per fer veure l'amplitud de les mostres de solidaritat amb S'Arenal) les declaracions de la diputada d'ERC al Parlament espanyol Pilar Rahola. En el número del 15 de juliol de 1993 aquesta diputada deia:

    "Si hi ha hagut un acte de prepotència per part del PP-PSOE contra L'Estel no és res més que la constatació novament de la poca cultura democràtica que tenen alguns partits respecte els mitjans de comunicació. I amb això vull esser molt clara. Encara hi ha una herència feixuga del passat que fa creure a alguns partits que detentar el poder és detentar la llibertat d'expressió. Vull apellar a aquests partits perquè rebusquin en l'interior de la seva cultura democràtica i que tinguin la grandesa d'esser capaços de viure en una societat amb mitjans de comunicació que no li són propers. I òbviament no discriminant-los perquè formen part de la realitat complexa i plural que ha de tenir una societat".

    I l'escultor Miquel Morell, sempre a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble ja des del temps més foscos de la dictadura, feia saber el 15 de març de 1993: "Es pot estar d'acord o no amb un article però decidir la retirada de publicitat és un acte antidemocràtic quan es gasten milions i milions amb actes culturals que no tenen res a veure amb la cultura". Miquel Salom, director de Revetlla de Son Ferriol, explicava la seva posició declarant:

    "Els doblers del nostre govern s'ha de gastar amb les coses nostres, periòdics, ràdio, TV en català. S'ha de promocionar el folklore i els grups culturals".

    El poder volia acabar amb un mitjà d'expressió incòmode. Igual que quan una mica més endavant, l'any 1994, vaig publicar un petit resum de les meves memòries de la clandestinitat, el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), tota la colla del carrillisme illenc (antics militants o simples simpatitzats del PCE, de l'estalinisme espanyol) em criminalitzaren -i a tota l'esquerra revolucionària de les Illes i de l'Estat- quan, en un immud pamflet publicat en el diari Última Hora, ple de mentides, calúmnies i tergiversacions, volien fer creure que els marxistes i comunistes (OEC, MCI, LCR, POR...) havíem estat al servei de la policia política del franquisme. Signaven l'immund pamflet Ignasi Ribas, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Bernat Riurtot, Gustavo Catalán, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, Josep M. Carbonero .... No es ficaven amb la dreta, amb els hereus del franquisme amb els quals havien pactat –els carrillistes en temps de la transició-, el repartiment de les poltrones institucionals a canvi de l'abandonament de la lluita per la República i l'autodeterminació. No. Potser l'origen familiar d'algun d'ells els obligava a continuar atacant l'esquerra? Preferien criminalitzar els revolucionaris (OEC, CNT, MCI, etc.) que no pas atacar els hereus del franquisme. L'"enemic" era, en aquest cas, un escriptor independent (l'any 1994) que des de començaments dels anys seixanta havia lluitat activament contra el feixisme en els fileres del marxisme revolucionari de les Illes, dels republicans que no pactaren amb el franquisme reciclat.

    Ara, amb la crimininalització de S'Arenal, ens trobàvem amb una història una mica semblant. La calúmnia i l'insult com a arma d'extorsió, de xantatge.

    El primer manifest que em llegí Gracià Sánchez i al qual vaig donar la meva aprovació de seguida (i que va ser publicat a S'Arenal el dia 1 de febrer de 1993) deia:

    "La caça de bruixes contra S'Arenalés per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport. En aquests moments una subscripció anual a S'Arenal (24 números) costa 3.000 pessetes, una quantitat que si la dividim pels 365 deis de l'any surt a una xifra als voltants de les 8 pessetes diàries. La subscripció de suport suposa doblar aquesta xifra i pagar 6.000 pessetes anuals, això mentre duri aquesta injustícia. Totes les persones que vulguin ajudar S'Arenal d'aquesta manera es poden posar en contacte amb la nostra redacció".

    No cal dir que aquesta primera crida va ser massivament escoltada pels nostres subscriptors, lectors i simpatitzants. I va ser precisament a l'escalfor d'aquella campanya, amb la incorporació de nous collaboradors, d'actius membres de la resistència antifeixista dels anys seixanta i setanta, amb excellents escriptors i militants de diversos partits independentistes i d'esquerra dels Països Catalans, com S'Arenal (l'actual Estel) s'anà consolidant, situant-se sempre a l'avantguarda del nostre deslliurament nacional i social.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

    Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    0 0

    [31/01] AIT a Itàlia - «Solidaridad Obrera» - Reinsdorf - Brault - Clarenson - Lapeyre - Monclin - Martínez Sarrión - Popov - Voisin - Vargas

    Anarcoefemèrides del 31 de gener

    Esdeveniments

    D'esquerra a dreta drets: Giuseppe Fanelli, Mikhail Bakunin (amb capell) i Saverio Friscia; asseguts: la companya de Bakunin, Antonia Kwiatkowska (amb llibre), la nina Olga Ossani i sa mare Maria Paradisi, i desconegut (Nàpols, juny de 1866)

    D'esquerra a dreta drets: Giuseppe Fanelli, Mikhail Bakunin (amb capell) i Saverio Friscia; asseguts: la companya de Bakunin, Antonia Kwiatkowska (amb llibre), la nina Olga Ossani i sa mare Maria Paradisi, i desconegut (Nàpols, juny de 1866)

    - Fundació de l'AIT a Itàlia: El 31 de gener de 1869 a Nàpols (Campània, Itàlia), sota l'impuls de Mikhail Bakunin i Carlo Gambuzzi, es funda la primera secció italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La base de la militància, que ben aviat va aconseguir el milenar d'afiliats, es trobava en exsocis del Cercle «Libertà e Giustizia» i d'antics seguidors de Carlo Pisacane i de Giuseppe Mazzini. L'agost de 1871 l'AIT napolitana va ser dissolta pel Ministeri de l'Interior italià.

    ***

    Capçalera de "Solidaridad Obrera"

    Capçalera de Solidaridad Obrera

    - Surt Solidaridad Obrera: El 31 de gener de 1920 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número de Solidaridad Obrera. Periódico sindicalista. Órgano de la Confederación Andaluza y portavoz del proletariado internacional. Aquesta publicació, que sortia els dimecres i els dissabtes, substituïa Acción Solidaria. Entre els col·laboradors, la majoria dels quals signaven amb pseudònims, trobem Víctor Zola, Milton, Juan Ortega, Manuel Albar, etc. La tendència excessivament sindicalista que volia marcar la Federació Obrera Andalusa a aquesta publicació, originà vives discussions fins que els camperols imposaren el seu criteri llibertari a la publicació, davant l'amenaça de negar-li el seu suport en cas contrari. Només coneguem cinc números, l'últim el del 14 de febrer de 1920, però es provable que durés fins al juliol d'aquell any. D'aquesta publicació només es conserva un exemplar del número 5 dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    August Reinsdorf

    August Reinsdorf

    - August Reinsdorf: El 31 de gener de 1849 neix a Pegau (Saxònia, Alemanya) el tipògraf i agitador anarquista Friedrich August Reinsdorf, qualificat per alguns com «Pare de l'Anarquisme Alemany». Exiliat a Suïssa, el 7 de maig de 1876 a Lausana en un míting obrer pronuncià un virulent discurs de protesta contra les detencions de vaguistes i poc després, el 18 de juny, va ser arrestat, amb Rudolf Khan, durant una vaga de obrers de la sastreria, fet que donà lloc a una companya de mobilització arreu Suïssa. A partir de mitjans de juliol de 1876 començà a col·laborar en Arbeiter-Zeitung, primer periòdic anarquista de Berna, alhora que realitzava viatges a Alemanya amb la intenció de crear nuclis anarquistes a zones industrials (Berlín, Magdeburg, Leipzing, etc.). Expulsat de Lausana, s'establí un temps a La Chaux-de-Fonds, on el 21 d'agost de 1876 participà amb Jean-Louis Pindy en una reunió d'obrers alemanys i francesos. Establert a Ginebra, entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 va assistí com a delegat al VIII Congrés de la Internacional celebrat a Berna, on defensà les mateixes posicions antiestatites que Errico Malatesta, James Guillaume i Nikolai Zukovskij. A causa de la seva militància política, va ser expulsat de la «Societat Tipogràfica de la Suïssa de parla francesa» i aquesta exclusió provocà la constitució, el novembre de 1876, d'una secció de tipògrafs internacionalistes adherida a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). L'abril de 1877 passà a Alemanya i a Leipzig conegué el propagandista anarquista, amb qui establí una íntima amistat. En 1878, sota el pretext dels atemptats de Max Hödel i Karl Nobiling, el canceller Otto von Bismarck anul·la qualsevol resposta socialista i anarquista fent votar lleis de repressió contra la llibertat de reunió i d'associació. Juntament amb son company del grup anarquista de Berna Emil Werner, fundà a Berlín el periòdic Der Kampf, que va ser desmantellat per la policia del Reich i es va veure obligat a tornar a exiliar-se a Suïssa, des d'on enviava clandestinament impresos a Alemanya, fins i tot exemplars de Freiheit, periòdic anarquista en el qual col·laborà i que s'editava a Londres. L'estiu de 1880 es traslladà novament a Berlín, presumiblement amb la intenció d'assassinar el cap de Policia i per a realitzar preparatius per efectuar un atemptat contra el Reichstag. Els plans preveien excavar un túnel i col·locar els explosius sota els pilars centrals de l'edifici, per així aconseguir l'ensorrament total d'aquest durant la celebració d'una de les sessions del parlament. Però un agent infiltrat en l'organització a Londres, on militava exiliat Johann Most, informà les autoritats policíaques alemanyes i va ser detingut i empresonat tres mesos. Un cop lliure, va ser expulsat de Berlín i es traslladà a Leipzig, encara que poc després les autoritats d'aquesta ciutat també l'expulsaren. S'establí a prop de Kassel i tres setmanes després es va veure obligat a canviar de domicili pressionat per la policia, marxant novament a Suïssa. A Friburg va ser acusat per les autoritats d'abusar sexualment d'una jove menor d'edat i va haver de fugir; jutjat in absentia, va ser condemnat a tres anys de presó. Instal·lat a Munic, va ser tancat quatre mesos per «propagar pamflets anarquistes». El març de 1882 va ser detingut a la seva ciutat natal de Pegau acusat de robatori d'explosius, però quedà lliure per manca de proves i marxà a Berlín, on fou novament detingut i empresonat per fer servir identitat falsa. Malalt de tuberculosi i desesperat, emprengué una llarga travessia a peu a través d'Alemanya buscant refugi temporal a cases de companys. Finalment, creuà la frontera a França i la tardor de 1882 arribà a París. Perseguit per les autoritats gales, després d'uns mesos retornà a Alemanya. Després de breus estades a Stuttgart, Frankfurt, Mannheim i Hanau, a mitjans de març de 1883 s'instal·là a Elberfeld. En aquesta ciutat, seu d'una destacada indústria química, creà un grup anarquista, que es dedicà a fer atemptat amb explosius l'estiu d'aquell any. El 28 de setembre de 1883, a la muntanya de Niederwald (Rüdesheim am Rhein, Alemanya), durant la inauguració del Niederwalddenkmal, monument glorificador en memòria dels exèrcits germànics victoriosos contra França en la guerra de 1870 i de la unificació alemanya, els anarquistes Emil Küchler i Franz Reinhold Rupsch atemptaran infructuosament contra les vides de l'emperador Guillem I, dels prínceps i del canceller Otto von Bismarck. La bomba, col·locada al canal de drenatge d'un pont per on havia de passar el tren imperial, no va explotar perquè la metxa s'havia banyat per la pluja; per estalviar-se uns cèntims de marc no havien comprat una metxa impermeable. Després d'aquest intent frustrat, els anarquistes recolliren la dinamita i es desplaçaren a la ciutat propera de Rüdesheim on tenia lloc un concert festiu en commemoració de l'acte; col·locaren els explosius a la paret exterior del saló de festes, aconseguint en aquest cas la detonació, però causant només destrosses materials. La policia va descobrir més tard restes de l'explosiu al pont i es va destapar el complot. Reinsdorf, cervell d'aquesta acció de «propaganda pel fet», no va poder participar en l'acció perquè, a més de la tuberculosi, es va ferir el turmell travessant una via del tren durant els preparatius i va haver de restar al llit d'un hospital en l'últim moment. A mitjans d'octubre, dies després que abandonés l'hospital, una bomba va fer explosió a la prefectura de policia de Frankfurt originant danys a l'edifici. A finals de 1883 ingressà novament per dos mesos en un hospital per la seva tuberculosi i dos dies després de sortir-ne va ser arrestat per la policia. Detinguts els seus companys, van ser jutjats tots tres a finals de 1884 a Leipzig per «traïció a la pàtria» i condemnats a mort. Küchler, per la seva joventut va veure commutada la pena per cadena perpètua. Friedrich Reinsdorf va ser decapitat el 7 de febrer de 1885, juntament amb Rupsch, a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt); les sevesúltimes paraules van ser: «Mort a la barbàrie! Visca l'anarquia!». El mateix 1885, Johann Most publicà a Nova York el fulletó August Reinsdorf und die Propaganda der That (August Reinsdorf i la propaganda pel fet). Aquest fet ha passat a la història amb el nom de«Niederwaldverschwörung» (La conxorxa de Niederwald). El seus descendents es van traslladar als Estats Units, on encara se'ls pot seguir el rastre. En 1975 el director alemany Günter Gräwert va realitzar la pel·lícula Ein deutsches attentat sobre el fet.

    ***

    Notícia de la detenció de Sylvain Brault apareguda en el diari parisenc "La Croix" del 9 d'octubre de 1890

    Notícia de la detenció de Sylvain Brault apareguda en el diari parisenc La Croix del 9 d'octubre de 1890

    - Sylvain Brault: El 31 de gener de 1861 neix a Saint-Symphorien (Aquitània, Occitània) l'anarquista Sylvain Brault. Després d'estudiar jardineria a Tours (Centre, França) i a Angers (País del Loira, França), treballà d'obrer jardiner en nombroses poblacions franceses (Orleans, París, Rouen, Évreux, Chartres, Le Havre) i belgues (Brussel·les i Gand). A mitjans dels anys vuitanta s'instal·là a Tarare (Alvèrnia, Occitània), on treballà de jardiner i de manobre. Animador del grup anarquista local, difongué la premsa anarquista de la regió i establí relacions amb el destacat propagandista anarquista Sébastien Faure. El 6 d'octubre de 1890, durant una vaga a Tarare, va ser detingut, jutjat dos dies després per un Tribunal Correccional i, considerant-lo «líder» de la vaga, condemnat a tres mesos de presó per «provocació a l'agitació, ultratges i assalt» d'un comissari de policia. Escorcollat el seu domicili per la policia, se li trobaren nombrosos periòdics i fullets anarquistes. Quan la gran agafada del 22 d'abril de 1892, preventiva a la manifestació de l'1 de maig, s'ordenà la seva detenció. El 14 de març de 1893 va ser novament condemnat a 15 dies de presó per «ultratges». Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

    ***

    Jules Clarenson

    Jules Clarenson

    - Jules Clarenson: El 31 de gener de 1867 neix a Saintes (Poitou-Charentes, França) l'anarquista i·legalista Jules Clarenson, conegut sota nombrosos pseudònims (Albert Puis,Fournil, Le Baron, Canet,Audierne). Fou fill d'André Clarenson i de Maria Fragniaud. El 20 de desembre de 1884 l'Audiència de la Gironda el condemnà a tres anys de presó per robatori i temptativa d'homicidi contra l'agent de policia Reffort. Alliberat el 6 d'abril de 1886, freqüentà assíduament els cercles llibertaris de Bordeus. Un any més tard, serà processat novament per robatori al domicili de la família Yquem al barri de La Bastida de Bordeus, quan treballava amb una banda de lladregots que actuaven per les Landes i la zona del Bordonya. El 27 d'octubre de 1887, quan era traslladat al Palau de Justícia de Bordeus, aconseguí fugir a cops de puny. A Marsella ferí greument a trets un agent de policia quan aquest li demanà la documentació. L'Audiència de les Boques del Roine el condemnà a tres anys de presó, pena que purgà fins al 16 de setembre de 1891. Més tard fou transferit a l'asil d'alienats de Montperrin d'Ais de Provença, ja que patia, segons els metges, esquizofrènia, però tal vegada les seves malalties mentals foren simulades. En 1892 fou posat en llibertat i s'instal·là a Bordeus. A començaments d'aquest any es va veure implicat en una afer de possessió de sis cartutxos de dinamita. Malgrat ser exculpat, la justícia de Bordeus el va internar al frenopàtic de Cadillac, però aconseguí fugir el 22 d'agost de 1892. El 27 de febrer de 1893, a Lengon, després d'una reunió anarquista on van participar Goua, Dekaëtler i Clarenson, tingueren una topada a l'estació d'aquesta localitat occitana amb dos individus anomenats Jean Duluc i Marcel Castets; no se sap el que va passar, però a mitjanit esclatà una forta brega que tingué com a conseqüència la mort de Dekaëtler, i Clarenson, danyat a la cara d'un cop de clau anglesa, ferí greument Castets. Buscat, Clarenson aconseguí fugir per Tolosa i per Saumur del cercle policíac i s'instal·là a Marsella, on freqüentà els cercles anarquistes locals, vivint de robatoris i dilapidant els botins a les taules de joc. En aquest anys va fer amistat amb l'anarquista andalús Fermín Salvochea que aleshores vivia a les Boques del Roine. En 1896 fou detingut a Montpeller i enviat a un centre psiquiàtric, del qual fugí, instal·lant-se cap al 1900 al Midi. Després de passar un temps a la presó de Nimes, un cop havia sortit, el 14 de gener de 1901 fou llançada una ordre de crida i cerca amb el número 277 de la llista dels anarquistes buscats. Amb el nom d'Albert Puis s'allotjà a l'Hôtel de la Clé de París el setembre de 1901, on projectarà, amb els anarquistes Alexandre Jacob i Honoré Bonnefoy («Treballadors de la Nit»), el robatori de l'establiment del joier Bourdin. Aquest cèlebre robatori, que s'efectuà el 6 d'octubre de 1901 i que inspirà Jules Dassin per a la seva pel·lícula Du Riffifi chez les hommes, tingué com a botí 120.000 francs. Però el gener de 1902 Clarenson cometé la imprudència de voler negociar a Monte-Carlo un títol de renta dels furtats. Detingut, fou amollat i novament detingut per ser traslladat a Abbeville en 1904 a l'espera de comparèixer davant l'Audiència d'Amiens per ser jutjat amb la resta de la banda dels «Treballadors de la Nit». Mentre esperava el judici va escriure La cellule, cançó on arremet fortament contra la institució penitenciària i que fou publicada el 23 d'abril de 1905, durant el procés, en el número 14 del periòdic anarquista d'Amiens Germinal. Malgrat els informes mèdics, el tribunal no cregué en la seva malaltia mental i fou condemnat, el 22 de març de 1905, a cinc anys de treballs forçats. L'Audiència de Laon canvià aquesta pena a cinc anys de presó, però finalment fou embarcat el 17 de juliol de 1908 cap a la colònia penitenciària de la Guaiana. En 1918 aconseguí fugir, però fou detingut a Niça. De bell nou a Saint-Jean-du-Maroni, s'escapà un altre pic el 17 de juliol de 1927; però fou detingut dos dies després. Jules Clarenson va morir aquest mateix dia, el 19 de juliol de 1927, a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa). El seu expedient penitenciari, el 9.609, no especifica les circumstàncies d'aquesta«atzarosa» mort.

    ***

    Aristide Lapeyre

    Aristide Lapeyre

    - Aristide Lapeyre:El 31 de gener de 1899 neix a Monguilhem (Gascunya, Occitània) el militant anarquista, pacifista i neomaltusià, barber de professió, Aristide Lapeyre. Després d''una adolescència necessitada, marxa a Bordeus i més tard a París, on comença a apropar-se als cercles anarquistes i freqüenta «La Ruche», l'escola llibertària de Sébastien Faure. Després del servei militar, en 1926, amb sos germans Laurent i Paul, participa en la creació de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). En 1928 és ja un reconegut conferenciant llibertari quan fa costat a la «síntesi anarquista» formulada per Sébastien Faure i, després, crearà un periòdic violentament anticlerical Lucifer. Organe de pensée libre et de culture individuelle (1929-1935). En 1931 obrirà una barberia al vell Bordeus. Actiu militant per la limitació de la natalitat, va conèixer el doctor anarquista Norbert Bartosek i es va fer il·legalment la vasectomia, fet que li va implicar l'acusació de«complicitat de castració» i la seva persecució per part de justícia («afer de les esterilitzacions» de Bordeus, en 1935). Un any més tard, a partir de juliol de 1936, prendrà part en la Revolució espanyola, encarregant-se de la secció francesa de l'Oficina de Propaganda de la CNT-AIT, fent mítings de suport a França i creant el periòdic L'Espagne Antifasciste, amb el seu germà Paul el setembre de 1937, i que es fusionarà a començaments de 1938 amb L'Espagne Nouvelle, del qual Prudhommeaux era el redactor principal. Un projecte de creació d'una escola llibertària a França es veurà frustrat quan la guerra esclata. Aleshores ajudarà nombrosos companys a eludir la Gestapo, organitzant«passades» a través de la línia de demarcació pels jueus i resistents. Serà detingut com a ostatge l'octubre de 1941 pels nazis l'octubre de 1941, i és a punt de ser executat en diverses ocasions. Infatigable, lluitarà després per la reconstrucció del moviment anarquista durant la postguerra, però sense abandonar els combats sindical i neomaltusià, i fent gires de conferències per a la Federació Anarquista, la CNT i la Lliga de Lliure Pensament. En 1953 i durant 11 anys serà el responsable de l'edició del butlletí interior de la Federació Anarquista (FA). En 1968 va ser un dels delegats de la FA al Congrés Internacional de Carrara (Itàlia). Antireligiós i anticlerical, denunciarà la pretesa«desconfessionalització» de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) com a una evolució de l'acció del clericalisme sobre la societat. Lluitarà pel dret a l'avortament, practicant-lo ell mateix, fet que l'implicarà una condemna de cinc anys de presó, el 19 de juny de 1973, arran de la mort accidental d'una pacient, i només dos anys abans de la promulgació de la llei que autoritzarà la interrupció voluntària de l'embaràs. Víctima d'una hemiplegia, Aristide Lapeyre serà alliberat per raons de salut, però morirà al poc temps, el 23 de març de 1974 a Bordeus (Aquitània, Occitània). Va escriure nombrosos llibres, com ara Qu'est-ce qu'être anarchiste?,Désarmons (1933), L'Eglise veut-elle la paix ou la guerre? (1934),Le problème espagnol (1946), Libres opinions sur Pierre-Joseph Proudhon (1960), La contestation: sa motivation, ses manifestations, son efficacité (1978, pòstum), entre d'altres.

    ***

    Roger Monclin

    Roger Monclin

    - Roger Monclin: El 31 de gener de 1903 neix a Reims (Xampanya, França) el militant llibertari, pacifista integral i escriptor Roger Monclin. Després d'uns curts estudis va esdevenir representant de perfumeria, professió que el va portar a recórrer tot França. La seva trobada amb el periodista i escriptor llibertari Victor Méric va canviar sa vida i es va adherir a la «Lliga dels Combatents de la Pau», creada per Méric en 1929. Dos anys després, va prendre part en la creació de la revista pacifista i antimilitaristaLa Patrie Humaine, esdevenint-ne l'administrador i compartint-ne la direcció amb Robert Tourly entre 1933, any de la mort de Méric, i 1939, tot defensant una total independència del periòdic. Orador i propagandista, va atacar irònicament, en les seves conferències i articles, el militarisme triomfant, el negoci de la venda d'armes i els crims de la«justícia» militar. El setembre de 1936 va visitar la Barcelona revolucionària, però no com a combatent, sinó per fer locucions per a Ràdio CNT. L'agost de 1939, alguns dies abans de la declaració de guerra, va desertar i va passar amb altres dos companys a Bèlgica, d'on partiran cap a Noruega i després a Suècia. Amenaçats d'expulsió, van ser ajudats per militants pacifistes que els van amagar en una cabana al bosc durant l'hivern de 1939 i 1940. Detingut el maig de 1940, va ser internat en un camp a Suècia fins a l'octubre de 1942. Però de tornada a París, va ser detingut i requerit nombroses vegades per la policia i per la Gestapo, per acabar pres el setembre de 1943 i fins al febrer de 1944. Després va exercir diversos oficis, des de comptable a periodista, sense oblidar el de venedor ambulant. En 1943 va entrar en el Sindicat de Correctors gràcies a Louis Louvet. Després de la guerra, va participar en la revista Défense de l'Homme, i va militar en la Unió Pacifista de França.És autor de nombroses obres, com ara Les damnés de la guerre. Les crimes de la justice militaire (1914-1918) (1934) --aquesta obra serà la base del guió de la pel·lícula antimilitarista d'Stanley Kubrick Paths of glory (1957)--, Victor Méric. Sa vie, son oeuvre, par ses amis (1934, amb altres), Les crimes des conseils de guerre (1934), Gaston Couté, poète maudit (1880-1911) (1962) i Quelque part... ailleurs: roman autobiographique (1990, pòstum), entre d'altres. Roger Monclin va morir el 26 de juliol de 1985 a Sant Laurenç de Var (Provença, Occitània).

    ***

    Ramón Martínez Sarrión

    Ramón Martínez Sarrión

    - Ramón Martínez Sarrión: El 31 de gener de 1908 neix a Bolbait (Canal de Navarrés, País Valencià) l'anarcosindicalista Ramón Martínez Sarrión. De ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou milicià i amb el triomf feixista creuà els Pirineus. Fou internat a diversos camps de concentració francesos i després enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». Fet presoner quan l'entrada dels alemanys, va ser internat en un camp d'internament nazi abans de ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria). En 1945 aconseguí la llibertat amb l'alliberament del camp. Repatriat a França, s'instal·là a Morhange (Lorena, França) amb sa companya Dolores. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Ramón Martínez Sarrión va morir el 4 de novembre de 1966.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Georgi Popov

    Georgi Popov

    - Georgi Popov: El 31 de gener de 1924 se suïcida el mestre, poeta i propagandista i organitzador de diversos grups anarquistes búlgars Georgi Simeonov Popov. Havia nascut el 22 de maig de 1900 a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària). Va ser membre de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) i un dels membres del Comitè d'Acció Revolucionària, organitzador del moviment insurreccional contra el cop d'Estat de juny de 1923. La insurrecció va ser sufocada després d'una setmana de combats contra l'exèrcit. Popov es va refugiar a les muntanyes, formant amb altres companys grups de guerrilles anarquistes, que van hostilitzar mitjançant sabotatges els destacaments militars; però el seu amagatall va ser descobert i encerclat per l'exèrcit. Georgi Popov va decidir suïcidar-se abans de caure a mans enemigues. Sa germana, Nadedja Popova, també va ser una destacada guerrillera llibertària juntament amb son company Dimitar Balkhov.

    ***

    Marcel Voisin (1978)

    Marcel Voisin (1978)

    - Marcel Voisin: El 31 de gener de 1981 mor a París (França) el pacifista i anarquista Marcel Voisin, citat també erròniament com André Voisin, i conegut sota els pseudònims de Mazurka i Bardet. Havia nascut el 26 de setembre de 1892 a Tours (Centre, França). Fill d'un sabater i d'una costurera, abandonà l'escola amb 12 anys i realitzà diverses feines (aprenent de carnisser, noi dels encàrrecs d'un secretari de jutjats, etc.) i a partir de 1906 treballà com a pintor de carruatges i de cotxes. En 1909, sota els auspicis de la «Société de l'Union des Travailleurs du Tour-de-France», de tendència llibertària, esdevingué un obrer vagabund que recorregué diverses poblacions (Nantes, Bordeus, Biarritz, Baiona, etc.) per a formar-se professionalment, oferint-se per a realitzar diverses tasques, alhora que feia propaganda. A Baiona (Lapurdi, País Basc) escoltà una conferència del propagandista anarquista Sébastien Faure que el marcà profundament. En 1911 s'instal·là a París, on entrà en contacte amb els cercles anarquistes i sindicalistes. En aquesta època freqüentà la Universitat Popular del barri parisenc de Saint-Antoine i esdevingué secretari del grup neomaltusià del XVI Districte de París, alhora que es relacionà amb destacades figures del moviment llibertari, com ara Sébastien Faure, Louis Lecoin, May Picqueray, Gaston Couté, etc. El març de 1912 s'instal·là a«La Ruche», escola llibertària fundada per Faure a Rambouillet (Illa de França, França), on restà fins a finals de 1915 realitzant tasques de manteniment. A l'escola col·laborà en el Bulletin de «La Ruche» (1914) i, anomenat pels infants Mazurka, pels seus talents com a ballarí, va fer classes de dibuix i d'escriptura i s'ocupà dels assaigs de la coral en absència de Faure. A partir de 1916 col·laborà, sota el pseudònim de Bardet, en el periòdic Ce qu'il faut dire, on afirmà les seves posicions anarcopacifistes i on va fer costat l'acció antimilitarista del pensador llibertari Louis Lecoin; també col·laborà en la llibreria de la publicació. Quan Ce qu'il faut dire va ser prohibit, participà en la creació de La Plèbe. El 31 d'agost de 1919 organitzà un trobada d'antics membres de «La Ruche» en un petit restaurant portat per Jean Marquet, tipògraf i enquadernador de l'escola, i al qual assistiren una vintena de persones. En aquests anys, després de realitzar diverses feines a París, s'instal·là pel seu compte com a pintor decorador. Després de la II Guerra Mundial, i fins al 1971, fou gerent d'un magatzem d'alimentació naturista. Entre 1958 i 1971 col·laborà en el periòdic anarquista Liberté. Quan els fets de «Maig del 1968», publicà en multicopista un pamflet de suport a la revolta estudiantil i dialogà amb els avalotats a la Sorbona. Durant els últims anys de sa vida es dedicà a escriure poemes i a viatjar. Encara que gairebé completament cec, va escriure les seves memòries, que publicà en 1978 sota el títol de C'était le temps de la «Belle Époque». Une enfance pénible; une vie de lutte, i mantingué correspondència regular amb els últims supervivents de «La Ruche». Marcel Voisin va morir el 31 de gener de 1981 a París (França) i aquest mateix any, en homenatge seu, l'editorial de la Universitat de Brussel·les (Bèlgica) publicà el seu llibre Vivre la laïcité.

    ***

    Antonio Vargas Rivas

    Antonio Vargas Rivas

    - Antonio Vargas Rivas: El 31 de gener de 2009 mor a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Vargas Rivas. Havia nascut el 25 d'octubre de 1917 a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya), en una família humils pescadors. Quan tenia vuit anys abandonà l'escola i començà a ajudar son pare a la mar. Cap al 1928 entrà d'aprenent de forner i quan tenia 16 anys n'arribà a oficial. En 1932, gràcies a la lectura de publicacions llibertàries, especialment les obretes de «La Novela Ideal» i «La Novela Libre», i les influències del llibertari Juan Reyes Rodríguez, entrà en el moviment anarquista. En 1933 s'adherí a les acabades de crear Joventuts Llibertàries i l'any següent va ser detingut, juntament amb gairebé la totalitat dels joves afiliats, romanent empresonat un temps. A finals de 1934 participà en la fundació de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Adra. El juliol de 1936 intervingué en la derrota de l'aixecament feixista a Adra, a Almeria i a altres localitats de l'Alpujarra granadina (Válor, Cádiar, etc.) i formà part del Comitè de Guerra de les milícies d'Adra creat a Juviles. L'agost de 1936 s'encarregà de la col·lectivització de la pesca al seu poble i fou nomenat secretari del Comitè de la Indústria Pesquera. A finals de 1936 assistí al Congrés Anarquista andalús. En 1937 substituí Diego Padilla Suárez en la secretaria de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Adra. Quan Màlaga caigué en poder dels feixista, tingué problemes amb els comunistes comandats per l'italià Luigi Longo (Comandante Gallo) que el tancaren un temps. Després fou nomenat regidor del Consell Municipal d'Adra fins a començaments de 1938 que va ser mobilitzat com a soldat regular d'Infanteria de Marina a Cartagena. No entrà en combat ja que, malalt, va ser hospitalitzat (Segorbe, València, Elx, Alacant) i després enviat al serveis auxiliars primer i després a Adra, on s'encarregà de la indústria pesquera i de la secretaria de la FAI, fins al 19 de març de 1939 que agafà un vaixell pesquer i aconseguí arribà a Orà salvant-se de la repressió franquista. El setembre de 1939 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Davant la caiguda de França en poder nazi i el temor a ser deportat, s'allistà a la Legió Estrangera Francesa de la qual fugí. Instal·lat clandestinament a Orà, hi visqué deu mesos treballant de tot (paleta, pescador, conductor, etc.) fins que fou detingut. Empresonat dos mesos, va ser enviat al camp de concentració de Djelfa, on treballà de forner. El novembre de 1942, arran del desembarcament aliat, fou alliberat per aquestes tropes i s'enrolà, amb Agustí Roa Ventura, en l'Exèrcit britànic, lluitant als fronts fins al final de la II Guerra Mundial. En acabar la conflagració s'establí a Londres (Anglaterra), on treballà en diversos oficis (en un forn, en un restaurant, en una empresa làctia, etc.). En 1946 participà en la fundació de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del seu portaveu Inquietudes Juveniles. L'octubre de 1947 pogué reunir-se amb sa companya Carmen Valarino Sánchez i amb sa filla Angelita --l'altra filla menor, Orquídea, va morir a Adra en 1943, abans de fer els set anys-- que vingueren d'Espanya. A partir de 1950 va fer de cambrer al prestigiós«Restaurant Martínez» on romangué fins a la seva jubilació en 1981. Afiliat en la CNT ortodoxa establerta a Anglaterra, ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, ocupant diverses secretaries (Propaganda, Organització, Coordinació, etc.). Fou delegat pel Regne Unit, amb Acracio Ruiz, Delso de Miguel i Agustín Roa, al Congrés de la CNT de 1960 a Llemotges i en aquest any també fou nomenat secretari d'Organització l'Associació d'Excombatents Espanyols Republicans de l'Exèrcit Britànic de Londres i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Boletín de la Spanish Ex-Servicemen's Association. Entre 1962 i 1964 edità a Londres, amb Agustín Roa Ventura, el butlletí España fuera de España. Boletín anarquista de orientación e información, destinat als treballadors immigrants espanyols i que es distribuïa a diferents països europeus (Regne Unit, Alemanya, Suïssa, França, Holanda, etc.). Entre 1967 i 1969 fou secretari la CNT de Gran Bretanya, dedicant molts esforços a mantenir la lluita clandestina a Adra i a Andalusia. A començaments dels anys setanta comença a passar les vacances a Màlaga i a Benidorm i en 1981, un cop jubilat, s'instal·là a Adra. El 17 de juliol de 1977 va fer un míting, amb altres companys, a Dos Hermanas i aquest mateix any Frank Mintz recollí el seu testimoni en el seu llibre L'autogestión en la España revolucionaria. Durant sa vida col·laborà en diversos periòdics, com ara CNT, La Crónica, Espoir, Inquietudes Juveniles, Nervio, El Rebelde,Reconstrucción, La Región, Siembra, Sierras de Ronda, Solidaridad Obrera, etc. En 1988 publicà Testimonio de un rebelde: datos para la historia de Adra, amb un pròleg d'Antonina Rodrigo, memòries que van ser ampliades i editades de bell nou l'octubre de 2007, amb un pròleg de Francisco Carpintero, sota el títol Guerra, revolución y exilio de un anarcosindicalista. Datos para la historia de Adra.

    Antonio Vargas Rivas (1917-2009)

    Escriu-nos

    Actualització: 31-01-17


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    GALERIA FOTOGRAFICA: TRUJILLO 3ª Parte (CÁCERES - EXTREMADURA - ESPAÑA) 2016   Octubre 2016 (XIII)

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Claustro»
    Fundación Xavier Salas
    Universidad Popular La Coria (Antiguo Convento de la Coria o Convento de San Francisco El Real Puerta de la Coria)
    c/ Puerta de la Coria

    «Claustro»
    Fundación Xavier Salas
    Universidad Popular La Coria (Antiguo Convento de la Coria o Convento de San Francisco El Real Puerta de la Coria)
    c/ Puerta de la Coria

    «Busto de Francisco Pizarro»
    Fundación Xavier Salas
    Universidad Popular La Coria (Antiguo Convento de la Coria o Convento de San Francisco El Real Puerta de la Coria)
    c/ Puerta de la Coria

    «Cerámica: Representación caricaturesca de la Catedral de Huamanga (Ayacucho, Perú)»
    Fundación Xavier Salas
    Universidad Popular La Coria (Antiguo Convento de la Coria o Convento de San Francisco El Real Puerta de la Coria)
    c/ Puerta de la Coria

    «Calavera de Francisco Pizarro»
    Fundación Xavier Salas
    Universidad Popular La Coria (Antiguo Convento de la Coria o Convento de San Francisco El Real Puerta de la Coria)
    c/ Puerta de la Coria

    «Calavera»
    Fundación Xavier Salas
    Universidad Popular La Coria (Antiguo Convento de la Coria o Convento de San Francisco El Real Puerta de la Coria)
    c/ Puerta de la Coria

    «Ventana»

    «Puerta de Coria»
    c/ Puerta de la Coria

    «Puerta»
    Casa de Orellana
    c/ de las Palomas

    «Puerta»
    Casa de Rol Zarate y Zúñiga
    c/ Naranjos

    «Vista calle»
    c/ Naranjos

    «Casa»
    c/ Naranjos

    «Vista calle»
    c/ Garguera

    «Vista calle»
    c/ Garguera

    «Alberca»
    c/ Alberca

    «Decorado de la serie americana "Still Star Crossed" (basada en "Romeo y Julieta")»
    c/ Alberca

    «Decorado de la serie americana "Still Star Crossed" (basada en "Romeo y Julieta")»
    c/ Alberca

    «Decorado de la serie americana "Still Star Crossed" (basada en "Romeo y Julieta")»
    c/ Alberca

    «Decorado de la serie americana "Still Star Crossed" (basada en "Romeo y Julieta")»
    c/ Alberca

    «Decorado de la serie americana "Still Star Crossed" (basada en "Romeo y Julieta")»
    c/ Alberca

    «Escultura del caño de la alberca»
    c/ Alberca

    «Puerta de San Andrés»
    Plaza Vera Cruz

    «Puerta de San Andrés»
    c/ Cuesta de San Andrés

    «Escudo»
    Casa Fuerte de los Bejarano
    Plaza Vera Cruz

    «Escudo»
    Casa Fuerte de los Bejarano
    Plaza Vera Cruz

    «Nichos»
    Cementerio de la Vera Cruz
    Plaza Cementerio

    «Nichos»
    Cementerio de la Vera Cruz
    Plaza Cementerio

    «Mausoleos»
    Cementerio de la Vera Cruz
    Plaza Cementerio

    «Escultura»
    Cementerio de la Vera Cruz
    Plaza Cementerio

    «Mausoleos»
    Cementerio de la Vera Cruz
    Plaza Cementerio

    «Calle Central»
    Cementerio de la Vera Cruz
    Plaza Cementerio

    «Tumba»
    Cementerio de la Vera Cruz
    Plaza Cementerio

    «Espadaña»
    Palacio Chaves Mendoza (Hospital de la Concepción)
    Plaza Descalzos

    «Casa Fuerte»
    Plaza Vera Cruz

    «Casa Fuerte»
    Plaza Vera Cruz

    «Casa Fuerte»
    Plaza Vera Cruz

    «Ventana»
    Casa Fuerte
    Plaza Vera Cruz

    «Vista de Trujillo»
    desde c/ Ronda Almenas

    «Estatua ecuestre de Francisco Pizarro»
    Escultor:
    Charles Cary Rumsey (1927)
    Plaza Mayor

    «Balcón»
    c/ Mingo Ramos

    «Vista calle»
    c/ del Hospitalillo

    «Grafitti»
    c/ del Hospitalillo

    «Grafitti»
    c/ del Hospitalillo

    «Vista calle»
    c/ Mingo Ramos

    «Contrafuerte»
    Plazuela de Quiroga

    «Balcón en esquina»
    Plazuela de Quiroga

    «Ventana»
    Plazuela de Quiroga

    «Espadaña»
    desde Plazuela de Quiroga

    «Pozo»
    Claustro
    Parador de Turismo (Antiguo Convento de las Concepcionistas de Santa Clara)
    c/ Paredones de Santa Clara

    «Claustro»
    Parador de Turismo (Antiguo Convento de las Concepcionistas de Santa Clara)
    c/ Paredones de Santa Clara

    «Puerta»
    Parador de Turismo (Antiguo Convento de las Concepcionistas de Santa Clara)
    c/ Paredones de Santa Clara

    «Claustro»
    Parador de Turismo (Antiguo Convento de las Concepcionistas de Santa Clara)
    c/ Paredones de Santa Clara

    «Salón Lounge»
    Parador de Turismo (Antiguo Convento de las Concepcionistas de Santa Clara)
    c/ Paredones de Santa Clara

    «Claustro»
    Parador de Turismo (Antiguo Convento de las Concepcionistas de Santa Clara)
    c/ Paredones de Santa Clara

    «Ventanas»
    Claustro
    Parador de Turismo (Antiguo Convento de las Concepcionistas de Santa Clara)
    c/ Paredones de Santa Clara

    «Restaurante»
    Parador de Turismo (Antiguo Convento de las Concepcionistas de Santa Clara)
    c/ Paredones de Santa Clara

    «Cántaros»
    Parador de Turismo (Antiguo Convento de las Concepcionistas de Santa Clara)
    c/ Paredones de Santa Clara

    «Campanas»
    Parador de Turismo (Antiguo Convento de las Concepcionistas de Santa Clara)
    c/ Paredones de Santa Clara

    «Pozo»
    Parador de Turismo (Antiguo Convento de las Concepcionistas de Santa Clara)
    c/ Paredones de Santa Clara

    «Espadaña»
    Parador de Turismo (Antiguo Convento de las Concepcionistas de Santa Clara)
    c/ Paredones de Santa Clara

    «Pozo»
    Parador de Turismo (Antiguo Convento de las Concepcionistas de Santa Clara)
    c/ Paredones de Santa Clara

    «Espadaña»
    Parador de Turismo (Antiguo Convento de las Concepcionistas de Santa Clara)
    c/ Paredones de Santa Clara

    «Balcón»
    Plaza San Judas

    «Balcón»
    Plaza San Judas

    «Contrafuertes»
    Convento Franciscanas de San Pedro
    c/ San Pedro

    «Vista calle»
    c/ de las Sillerías

    «Torre»
    c/ Corral del Rey

    «Vista calle»
    c/ Corral del Rey

    «Vista plaza»
    Plaza Mayor

    «Iglesia de San Martín»
    Plaza Mayor

    «Vista plaza»
    Plaza Mayor

    «Vista plaza e Iglesia de San Martín»
    Plaza Mayor

    «Detalle de escultura en balcón en esquina»
    Palacio de la Conquista (Palacio de los Pizarro)
    Plaza Mayor

    «Balcón en esquina»
    Palacio de la Conquista (Palacio de los Pizarro)
    Plaza Mayor

    «Campanario y Reloj»
    Iglesia de San Martín
    Plaza Mayor

    «Torre del Alfier»
    c/ Ballesteros

    «Torre Julia y Torre Nueva»
    Iglesia de Santa María La Mayor
    desde c/ Avenida de Extremadura

    «Vista»
    desde c/ Avenida de Extremadura

    «Torre Nueva»
    Iglesia de Santa María La Mayor
    desde c/ Avenida de Extremadura
     

    Palma, 31 de enero de 2017


    0 0
  • 01/31/17--15:08: DESCARGAR PELICULAS POR MEGA
  • Descargar PeliculasEsta parte puede aparecer o bien siempre en la primera página o en la página del artículo. Esto es configurable en la página de configuración de la bitácora

    0 0

     

    Normal 0 21 false false false CA X-NONE X-NONE

       Oh! Què bonic! En Felipe González i En Donald Tusk fan santa aliança contra En Donald Trump.

     

         En Felipe González va dir ahir a El Salvador que  la política d'En Donald Trump es basa en ''la xenofòbia,  la discriminació i el supremacisme blanc''. Va convidar a una santa aliança entre l'Amèrica llatina i la Unió Europea contra la política del president ianqui.

       Les declaracions d'En Felipe González van coincidir amb les d'En Donald Tusk,  president del Consell Europeu. En una carta dirigida als 27 líders de la Unió Europea,  En Tusk va afirmar que la política d'En Trump representa ''una amenaça que posa a la UE en una posició difícil''. ''Tinguem el coratge d'oposar-nos a la retòrica dels demagogs que diuen  que la integració europea solament beneficia a les elits''. També ha mencionat la voluntat del president ianqui d'afeblir les relacions  transatlàntiques, com demostra la recent firma de la sortida dels EUA  del tractat TPP. 

        No badem;  que resti clar:  En Tusk és president del Consell Europeu debut a que els diputats de la dreta és majoritària al Parlament Europeu (Bloc de diputats on figuren els del Partit Popular espanyol i els de CIU).

        No badem; que resti clar: Constantment, els sindicats europeus, i els pagesos i tot de plataformes d'esquerra es manifesten contra el Tractat Transatlàntic (TTIP,  que és secret)  que promouen la dreta i les Corporacions neoliberals.

       Que resti clar: Són N'Obama i el Partit Demòcrata dels EUA i les multinacionals ianquis globalistes els promotors del TTIP.

         S'ha de saber: En Felipe González és una mena d'ambaixador de les Corporacions espanyoles.

        S'ha de saber: el PSOE fa costat a la dreta europea contra la política antiglobalista d'En Trump.

       S'ha de denunciar:  Moltes formacions d'esquerra s'esqueixen les vestidures per causa de les mesures policials del resident de la Casa Blanca,  però aquestes formacions callen com a morts sobre el fet que N'Obama ha sigut el creador de l'Estat Islàmic (IS o ISIS).  En el cas de negar el fet,   aquests esqueixadors de vestidures haurien d'explicar d'on ha sortit la muntanya d'armes  ultramodernes ianquis  a disposició dels combatents d'ISIS.  

     

     


    0 0

    És molt complicat a aquestes alçades de la nostra vida esbrinar l'any, el moment exacte que vaig entrar en contacte amb el poeta i investigador Ferran Lupescu. Record que va ser, si la memòria no m'enganya, a mitjans dels anys vuitanta quan, amb altres companys del ram de la ploma i una munió de polítics i investigadors que no havien pujat al carro de la postmodernitat, portàvem endavant el suplement de Cultura del diari Última Hora. Era una època fosca. La reforma del règim s'havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que durant dècades oblidaren i atacaren l'esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals". (Miquel López Crespí)


    Pere Rosselló Bover, Ferran Lupescu i l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007)



    L´escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover va presentar les obres de Cristina Salom, Francesc Casasnovas, Miquel López Crespí -Un viatge imaginari i altres narracions- i Joan Guasp.

    A part de l’escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, una altra persona que m’ha donat un suport essencialíssim en la tasca de seleccionar les narracions de llibre Un viatge imaginari i altres narracions ha estat el poeta i investigador Ferran Lupescu.

    És molt complicat a aquestes alçades de la nostra vida esbrinar l'any, el moment exacte que vaig entrar en contacte amb el poeta i investigador Ferran Lupescu. Record que va ser, si la memòria no m'enganya, a mitjans dels anys vuitanta quan, amb altres companys del ram de la ploma i una munió de polítics i investigadors que no havien pujat al carro de la postmodernitat, portàvem endavant el suplement de Cultura del diari Última Hora. Era una època fosca. La reforma del règim s'havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que durant dècades oblidaren i atacaren l'esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals".



    D’esquerra a dreta: el poeta Francesc Casasnovas; la vídua de l´escriptor Miquel Àngel Riera, Roser Vallès i els escriptors Miquel López Crespí i Bernat Nadal.

    Va ser, doncs, en aquella època, per a molts d´oportunistes i menfotistes “resplendent” perquè començaven a estar en nòmina estatal com a polítics al servei del règim, una època per a nosaltres de vertader exili interior, que coneguérem més a fons el poeta i amic Ferran Lupescu. Una amistat reforçada amb el pas dels anys. Però qui és, per a aquell que vulgui conèixer una mica la cultura catalana que no surt en els mitjans d´informació oficial, Ferran Lupescu?

    Anem a pams. Ferran Lupescu és autor de poemaris únics i indispensables. En referesc a les obres L'últim dels dàlmates (autoantologia poètica 1978-1982), Vuit poemes desolats, Arxipèlag (Premi Acadèmia dels Nocturns 1986), Cadàvers (Premi Josep M. López-Picó 1996), La senyoreta elidida / Adam Smith, Regiones de Valencia y Murcia (Dolços lleures de la gleva), L'ombra de la lluna damunt la terra / Intensa rereguarda, Poemes del desert, L´últim amor del comissari Lupescu, Això s'anomena aurora (en curs d'elaboració)... En un article titulat "Ferran Lupescu i la poesia" publicat en El Mundo-El Día de Baleares el 14 de novembre del 2004, qui signa aquestes notes havia definit la producció del poeta i investigador com a "intensa". Evidentment, i això mateix havia quedat ben especificat en l'article, volia dir que Ferran Lupescu es dedica des de fa molts d'anys intensament a la literatura i a la investigació; que no és cap hobby. A més, Lupescu ha treballat força anys en matèries d'història general i cultural dels Països Catalans, i és l'autor d'una de les millors històries del procés revolucionari soviètic que he llegit mai. Em referesc a Els dies d'un nou planeta: cronologia d'història soviètica (nov. 1917-març 1939), encara inèdita.

    Quan vaig parlar amb el poeta i investigador Ferran Lupescu i li vaig explicar la proposta del director de la col·lecció El Turó, es va entusiasmar de tal manera que s’hi va posar a la feina, repassant tots els meus antics llibres de narracions, molt abans que jo mateix. En contacte constant per ordinador, després de la lectura de cada llibre em feia arribar les seves troballes i descobriments, donant-me igualment una assenyada i valuosa opinió quant als contes que, deia, creia imprescindible que al llibre de El Turó.

    Cal dir que aquest interès de Ferran Lupescu pels meus contes ve de molt antic: en les seves col·laboracions a les pàgines de cultura del diari Última Hora de Ciutat ja havia comentat el llibre de contes juvenils Històries per a no anar mai a l’escola (Laia, Barcelona, 1986, segona edició). El diumenge dia 5 de maig de 1985, Ferran Lupescu escrivia: “Em pregunto si el llibre de contes Històries per a no anar mai a l'escola (Col. El Nus, 14. Ed. Laia, Barna, 1984), d'en Miquel López Crespí, no serà més aviat Històries d'aquells als quals mai no ens agradà anar a l'escola. Aquest no és un llibre sobre l'escola-infantesa-record-mal-rotllo-regne-perdut, encara que hi sigui present. L'escola de què parla en Miquel López, ens la trobem cada dia en sortir de casa (i, amb els avenços de la tecnologia d'avui, fins i tot sense necessitat de sortir-ne); els nens som nosaltres (grans o petits, no anant a classe o emborratxant-nos); els profes, són personatges prou coneguts de la ciutadania i ara no ens posarem a citar noms; les classes, bé, són les classes, òbviament, les de FEN que ens donen tothora, a la TV, a la feina, on calgui.



    ‘Tot contribueix, i a més el dir i com dir-ho, a donar-nos una imatge asfixiant de la classe-món que fa la cara que té.

    ‘Aquesta constatació, que com a tal només pot ésser honesta, és una protesta carregada de mala llet. Perquè la nostra Europa opulenta on un parell de centenars de fastigosos vagabunds acaben de morir de fred, no vol saber ni pot entendre que coses inversemblants s'esdevinguin en indrets molt bàrbars i, sobretot, molt llunyans del menjador i del salonet amb nostra senyora TV ("La carta"). Perquè hi ha certes reconduccions individuals -o col.lectives- que es mereixen el nom de traïció ("La transformació d'en Miquel"). Perquè la llibertat de pensament està cibernèticament controlada ("El monstre"). I, per damunt de tot, perquè és hora que reclamem la nostra condició d'humans, que escopim ben fort la realitat bàsica del segle XX: la deshumanització ("Els robots"); la maquinització, la desnaturalització ("La resurrecció universal", "Sóc un llibre") i tot allò que sap resumir l'autèntic manifest anomenat Història de l'evolució humana.

    ‘Aquells que coneguin la prosa del nostre autor, la retrobaran la mateixa que en llibres anteriors, amb el seu estil característic i, fins i tot, el seu ús, en determinats punts, d'un seguit de frases curtes que porten el pes -i la unió- en l'infinitiu. En aquest cas, l'autor es dirigeix al lector de forma directa, sempre veus de nens que escriuen una carta, o li conten una història a algú. O a un diari personal; d'allò d'"estimat diari". Sempre la famosa entelèquia de l'oïdor no-existent i la seva recerca en què -diuen, jo no ho crec- suposadament es debat la literatura. Però, en aquest llibre, en Miquel López Crespí té la intenció clara d'establir un diàleg, que ho és PER SE i que pot fer-se un cercle complet en contestar llegint-lo”.

    També en la presentació que va fer del meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003), presentació feta al saló d’actes del Consell Insular de Mallorca conjuntament amb la presidenta del Consell de Mallorca Maria Antònia Munar, el dirigent del PSM Sebastià Serra i l’aleshores president de l´OCB Antoni Mir, destacà alguns trets característics de la meva narrativa. I és per això mateix, perquè sabia que Ferran Lupescu sempre havia estat interessat per la meva narrativa, que vaig seguir la majoria dels seus encertats suggeriments quant a les narracions que havien de sortir al llibre que em demanaven per a El Turó.

    Dia deu de setembre, en el Palau del Consell i en el marc de la Diada de Mallorca, davant el nombrós públic assistent a l’acte, amics, premsa, polítics, representants de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Ferran Lupescu havia dit que: “Miquel López Crespí ha produït autèntiques obres mestres en camps com la narrativa curta, i que 'una bona antologia dels seus contes constituiria un dels volums de narrativa més importants de la literatura catalana contemporània”.

    “Inevitablement, continuava Lupescu, “tota obra d'art mínimament autèntica és xopa de la personalitat, la cosmovisió i els valors del seu autor. És per això que l'obra de Miquel López Crespí denota una cosmovisió progressista, d'esquerra, nacional-popular, i, per tant, conflictiva. Diguem, doncs, que l'obra de Miquel López Crespí no ha rebut el reconeixement públic que mereix. Això és, en part, i com en altres casos, perquè la intercepten corrents oficialistes de determinat signe estètico-ideològic. Per exemple, una mena de noucentisme ressuscitat, però d'escàs ressò social, aquesta volta. Per exemple, una postmodernitat més o menys autista. Irònicament, en nom d'una pretesa ‘puresa’ literària unilateralment identificada amb el conservadorisme hom aplica criteris extraliteraris per a desqualificar autors d'ideologia adversa, l'obra dels quals esdevé automàticament ‘poc literària’, per ‘política’, si no per ‘pamfletària’. El truc és vell i, segons sembla, productiu: només fan política els altres. A aquestes alçades hauríem de saber que tota obra d'art és política. Per acció o per omissió. Des de l'opacitat que proporciona el compromís amb un statu quo que es pretén ‘natural’. O des de l'explicitació que provoca trencar el sentit comú establert. D'altra banda, no és pas la temàtica de l'obra literària, ni menys encara la seva òptica ideològica, el que estableix el valor literari d'una obra: cal fer-ne la valoració en termes estrictament o principalment artístics. I són aquests termes els que avalen l'obra de Miquel López Crespí”.

    A començaments de maig del 2006 la feina conjunta de lectura i selecció dels contes ja era feta. La “batalla” per incloure unes narracions i suprimir-ne d’altres, també l’havíem feta no sense debats i després de mesurar fil per randa el que era necessari que sortís o ens semblava sobrer.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    [01/02] «O Pensamento Social» -«El Productor» - «La Révolution» - «Alas» -«Le Combat» - «L'Espagne Nouvelle» - Zévaco - Planteline - Erlebach - Dunan - Domeque - Cardona - Toryho - Pascual Gimeno - Faure - Renard - Di Giovanni - Ibels - Bellavista - Manzini

    Anarcoefemèrides de l'1 de febrer

    Esdeveniments

    Capçalera del primer número d'"O Pensamento Social"

    Capçalera del primer número d'O Pensamento Social

    - Surt O Pensamento Social: Pel febrer de 1872 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del setmanari internacionalista O Pensamento Social. Não mais deveres sem direitos, não mais direitos sem deveres (El Pensament Social. No més deures sense drets, no més drets sense deures). Fou l'òrgan d'expressió de l'Associação de Resistência«Fraternidade Operária» (FO, Associació de Resistencia«Fraternitat Obrera»), adscrita a l'Associació Internacional del Treball (AIT) de Portugal i sorgí arran dels estrets contactes amb els internacionalistes espanyols. Va ser dirigit per José Fontana i Antero Tarquínio de Quental. N'eren membres de la redacció José Correia Nobre França, Eduardo Maia, Sousa Brandão i José Tedeschi i en l'administració figuraven José Fontana, Monteiro i Tito; Lopes n'era el propietari nominal. Antero Quental publicà el fullet O queé a Internacional per a costejar les primeres despeses de la publicació de O Pensamento Social. Trobem articles de Jaime Batalha Reis, Friedrich Engels, José Fontana, Augusto Fuschini, Tomás González Morago, Pau Lafargue, Oliveira Martins, Karl Marx, Pierre-Joseph Proudhon i Antero de Quental, entre d'altres. Aquest setmanari nasqué sota la influència bakuninista i, sobretot, proudoniana i de mica en mica es va anar decantant pel socialisme marxista. En sortiren 55 números, l'últim el 4 d'octubre de 1873.

    ***

    Capçalera d'"El Productor"

    Capçalera d'El Productor

    - Surt El Productor: L'1 de febrer de 1887 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari El Productor. Diario Socialista,òrgan de les Societats Obreres de Barcelona. A partir del número 32, d'11 de març de 1887, se subtitularà «Periódico Socialista» i passarà a tenir periodicitat setmanal, i a partir del número 198, de 4 de juliol de 1890, portarà com a subtítol «Periódico Anarquista». En total sortiran 369 números fins al 21 de setembre de 1893, quan l'impressor va negar-se a seguir imprimint-lo i no van trobar cap impremta disposada a editar-lo. Dirigit inicialment per Antoni Pellicer i Paraire i per Pere Esteve, va tenir la col·laboració regular de Rafael Farga i Pellicer, Joan Montseny, Soledad Gustavo, Anselmo Lorenzo, Josep Llunàs i Pujals, Cels Gomis, Ricardo Mella, S. Suñé, J. López Montenegro, etc. Va assolir una gran importància teòrica, ja que va presidir el pas de l'anarcocol·lectivisme català --polèmica amb Le Revolté de Ginebra-- a l'«anarquisme sense adjectius» i la revisió de l'obra de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Va arribar a tirar entre 6.000 i 7.000 exemplars. Va tornar a aparèixer entre 1901 i 1904 (122 números), dirigit per Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla), amb Josep Prat, Teresa Claramunt, Llorenç Pahissa, Ricardo Mella, etc., però la seva incidència va ser arraconada en part pel grup entorn de l'Escola Moderna; i encara va tenir una terceraèpoca entre 1925 i 1930, dirigit per Manuel Buenacasa. Altres periòdics anarquistes van portar el mateix nom (La Corunya, Madrid, Sevilla, Tarragona, Canàries, Xile, Cuba...).

    ***

    Capçalera del primer número de "La Révolution"

    Capçalera del primer número de La Révolution

    - Surt La Révolution: L'1 de febrer de 1909 surt a París (França) el primer número del diari La Révolution. Quotidien de lutte sociale. Aquesta publicació fou fundada i animada perÉmile Pouget. Va tenir com a gerents Moucheboeuf i Raphaël Cassignol. Tirava una mitja de 30.000 exemplars dels quals 6.000 es venien a París. Trobem articles de Paul Ader, Charles Albert, Louis Avennier, Ernest Babut, Alice i J. Bernard, Auguste Berthon, Bled, G. Boucheron, Amédée Bousquet, Aristide Briand, Fritz Brupbacher, Amédée Catonné (Amédée Dunois), Chateclair, Edmond Char, Léon Cladel, Henri Dagan, Alphonse Daudet, Gaston Dubois-Desaulle, J. Dubosc, Jean Duchene, Henri Duchmann, Luigi Fabbri, Sébastien Faure, Floquet, Henri Fuss-Amoré, Henri Gauche (René Chaughi), Paul Guille, André Girard, Victor Griffuelhes, James Guillaume, Hermel, Georges Herzig (Georges Sergy), Léon Jouhaux, Francis Jourdain, Alfred Klein, Hubert Lagardelle, Henri Lequin (Raoul Lenoir), Henri Leyret, Alexandre Luquet, Charles Malato, Victor Méric, Alphonse Merrheim, Pierre Monatte, Émile Pataud, Georges Paul, Émile Pouget, Protat, Pierre Quillard, Marius Réty, Jean Richepin, André Rivoire, Joseph Roumanille, Séverine, Frédéric Stackelberg, B. Veillard, Jean Witsch, Alexandre Zevaes, etc. Com a il·lustradors figuren Dechiron, Charles Dhooghe, Maurice Girard, Grandjouan, Morel, Ludovic Pissarro (Ludovic Rodo). Publicà fulletons de G. Bubois-Desaulle, Léon Cladel, A. Daudet, Henri Duchmann,É. LeRoy, Marius Rety, J. Richepin, André Rivoire, Joseph Roumanille, Jules Valles, etc. En sortiren 56 números, l'últim el 28 de març de 1909.

    ***

    Premsa llibertària

    Premsa llibertària

    - Surt Alas: L'1 de febrer de 1915 surt a Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic sindicalista i anarquista mensual Alas. Revista sociológico literaria. Va ser publicada pel grup anarquista del mateix nom del Centre Obrer de Castro del Río i dirigida per Salvador Cordón. En van sortir sis números. El grup es va dissoldre i la revista es va suspendre ja que alguns militants del grup se'n van anar del poble. No se n'ha conservat cap exemplar.

    ***

    Capçalera de "Le Combat"

    Capçalera de Le Combat

    - Surt Le Combat: L'1 de febrer de 1926 surt a Flémalle-Grande (Valònia, Bèlgica) el primer número del bimensual Le Combat. Organe anarchiste. La seva edició es plantejà arran del III Congrés de la Federació Comunista Llibertària (FCL) del 25 de desembre de 1925 a Amay (Lieja), quan es decidí substituir l'òrgan d'expressió de l'FCL, L'Émancipateur (1921-1925), per un de nou en un intent d'unir els anarquistes de totes les tendències contra els feixismes negre i roig. El primer número fou publicat per Camille Mattart, però a partir del número dos i fins al 24 s'edità a Brussel·les per Hem Day; després, de bell nou, a Flémalle-Grande per Camille Mattart. Van ser gerents Hem Day i Ch. Leanen. Trobem articles de Charles Alexandre, Gr. de Amay, Lucien Barbedette, Benoît-Perrier, Jules Bluette, Veuve Désirée Brismée, F. Burton, Fritz David, Hem Day, Émile Debaize, Louise Dieudonné, Georges Eekhoud, Fernand, Michel Frankar, Julia Friedman, Franz Gallo, Manuel García, Paul Gille, Hyacinthe Gobin, Géo Granz, Marceline Hecquet, Émile Heusy, Higuet, Erigh Islandsun, Ghislain Joël, Albert de Jong, Henri Ledoux, Jena Ledoux, Camille Lemonnier, Ernest Lieder, B. de Ligt, Stephen Mac Say, Léon Mantes, Émile Marchand, Camille Mattart, Ricardo Schiavina, Gaston Stiv-Nhaire, Ernest Tanrez (Ernestan), Olga Taratouta, Van Amwerpen, Bartolomeo Vanzetti, H. Vrijheid, Georges Ivetot, etc. El periòdic tingué una tirada entre 1.200 i 1.500 exemplars i es distribuïa a França. El número 10 (juliol de 1926) es va consagrar al cinquantè aniversari de la mort de Mikhail Bakunin i el 26 (setembre de 1927) a les execucions de Sacco i de Vanzetti. En sortiren 33 números, l'últim l'abril de 1928, quan fou continuat de bell nou per L'Émancipateur (1928-1936).

    ***

    Capçalera de "L'Espagne Nouvelle"

    Capçalera de L'Espagne Nouvelle

    - Surt L'Espagne Nouvelle: L'1 de febrer de 1937 surt a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el primer número del periòdic L'Espagne Nouvelle. Hebdomadaire, édité par le Secrétariat de Documentation Ouvrière. Aquest setmanari canvià en diverses ocasions de subtítol i de periodicitat: «Bulletin d’information paraissant tous les lundis»,«Organe pour la défense des militants, des conquêtes et des principes de la révolution espagnole (bimensuel)», «Organes réunis pour la défense des militants des conquêtes et des principes de la révolution sociale ibérique» i «Organe de défense des militants, des conquêtes et des principes révolutionnaires en Espagne». Sortí per substituir la desapareguda L'Espagne Antifasciste (1936-1937). El responsable (impressor i gerent) d'aquesta publicació fou sempre André Prudhommeaux i l'administrador P. Jolibois. Membres del comitè de redacció van ser Jean Dautry, Aristide i Paul Lapeyre i Alphonse Barbé, entre d'altres. Publicà articles d'altres periòdics, com ara Pan, La Révolution Prolétarienne, Solidaridad Obrera, Spain and the World o Tierra y Libertad. De la primera sèrie en sortiren 10 números, l'últim el 5 d'abril de 1937. Després, el 12 d'abril de 1937, sortí un número-cartell fora de numeració que anunciava la nova sèrie, el primer número de la qual sortí el 19 d'abril de 1937. A començaments de 1938 aquesta publicació es va fusionar amb Le Semeur, d'Alphonse Barbé, i L'Espagne Antifascista, d'Aristide Lapeyre publicada a Bordeus. Hi van col·laborar Jaume Balius, Alphonse Barbé, Camillo Berneri, Félicien Challaye, Édouard Baladier, Jean Dautry, Marcel Dieu (Hem Day), Buenaventura Durruti, Léo Eichenbaum (Léo Voline), Etta Federn, José Gabriel, Eduardo de Guzman, Éric Hellson, Ignotus, P. Jolibois, M. Kavavanagh, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, René Laurac, Robert Louzon, Ethel Mac Donald, A. De Malander, Martin, Hoche Meurant, Pierre Naville, Jane-H. Patrick, Francisco Pelegri, Pierre Piller (Gaston Leval), André Prudhommeaux, Joan Puig Elías, E. Reynier, Charles Ridel, Rudolf Rocker, Lucía Sánchez-Saornil, Hugh Slater, Ernest Tanrez (Ernestan), etc. Aquest periòdic destaca per les seves informacions de qualitat, per la seva objectivitat i punt de vista crític sobre determinats aspectes de la Revolució espanyola, i per les seves fotografies. En les seva pàgines publicà diversos articles i notícies sobre les maniobres estalinistes que es realitzaren al front d'Aragó i altres indrets --un article acabava amb l'eslògan «Per vèncer Franco, cal vèncer Stalin». Simpatitzà amb les posicions del grup català «Los Amigos de Durruti», alhora que engegaren diatribes molt dures vers el moviment anarquista espanyol oficial, acusant-lo de col·laboracionista i oportunista per la participació ministerial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El periòdic fou força crític amb el «Decret-llei Daladier-Serraut-Mandel» francès del 2 de maig de 1938 pel qual es reforçava el control policíac, s'agreujava la legislació sobre els estrangers i penava els ciutadans francesos que ajudessin els estrangers en situació irregular --dedicà en exclusiva el número doble 58-59 d'octubre de 1938 al citat decret-llei. L'últim número, triple 67-69 en format revista sota el títol L'Espagne Indomptée, fou de juliol-setembre de 1939 --en aquestúltim número es publicaren dos articles de Jaume Balius, secretari de «Los Amigos de Durruti», i altres defenses d'aquest grup dissident. Publicà el fulletó L'anarchisme et l'insurrection des Asturies. La CNT et la FAI en octobre 1934, d'Ignotus, que restà incomplet. En un determinat període (1937-1938) la seva publicació s'alternà amb Terre Libre.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Michel Zévaco

    Michel Zévaco

    - Michel Zévaco:L'1 de febrer de 1860 neix a Ajaccio (Còrsega) el novel·lista, socialista revolucionari i després anarquista i anticlerical Michel Zévaco. Fill d'un militar, després de brillants estudis va ser nomenat professor de Lletres al Col·legi de Viena del Delfinat en 1881, però va haver de dimitir per  les seves relacions amoroses amb l'esposa d'un regidor municipal i es va enrolar per set anys en el IX Regiment de Dragons. En 1886 va ser expulsat de l'Exèrcit per indisciplina. Instal·lat a París, en 1889 va esdevenir col·laborador de Jules Roques i del seu periòdic L'Égalité,òrgan de la Lliga Socialistarevolucionària. En 1890 va fer costat el moviment obrer participant en la creació de nombroses cambres sindicals, fet que el va acostar als grups anarquistes de la capital. Va ser candidat sense èxit en les eleccions legislatives de 1889 i va conèixer Louise Michel. Va ser condemnat per primera vegada l'abril de 1890 a quatre mesos a la presó de Sainte-Pélagie, on coneixerà Aristide Bruant, per un delicte de premsa, encara que l'acusació era«per provocació a la mort», ja que havia escrit una sèrie d'articles virulents contra la burgesia que van provocar un duel amb el ministre de l'Interior Constans. El 27 de març de 1892 va començar a publicar el setmanari anarquista Le Gueux i, un mes més tard, un elogi de Pini i de Ravachol, en plena època d'atemptats anarquistes, li va comportar una nova condemna a sis mesos de presó i 1.500 francs de multa. En sortir, i durant tres anys, abandonarà el periodisme i es dedicarà a la bohèmia montmartriana amb els artistes de Le Chat Noir. Més tard va col·laborar en Le Libertaire, de Sébastien Faure, en el periòdic anarquista La Renaissance, en La Petite République Socialista de Jean Jaurès i en el periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors. En 1898 va dirigir L'Anticlérical,òrgan de la Lliga Anticlerical de França, i va prestar suport a Dreyfus. A partir de 1900 va començar a publicar per lliuraments en nombrosos diaris novel·les de capa i espasa «republicanes» --en va fer més de 1.400--, on els protagonistes eren la gent del poble partidària de la Revolució francesa i de la llibertat, gent sense Déu ni amo, i que van tenir moltíssim d'èxit, com ara Le Chevalier de Pardaillan o La Fausta. L'«Alexandre Dumas llibertari», com algú el va anomenar, es va instal·lar amb sa família a Pierrefonds, on també es trobava l'anarquista Séverine que ja coneixia, però a partir de 1917 va marxar a causa de la guerra a Eaubonne (Illa de França, França), on va morir de càncer el 8 d'agost de 1918. A començaments del segle XX, Michel Zévaco i Gaston Leroux eren els autors millors pagats de França i infinitat de novel·les de Zévaco s'han vist adaptades al cinema i a la televisió. També existeixen edicions de les obres de Zévaco «alleugerides» de càrregues polítiques.

    ***

    Notícia sobre Amélie Planteline apareguda en el diari parisenc "Le Rappel" del 24 de juny de 1923

    Notícia sobre Amélie Planteline apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 24 de juny de 1923

    - Amélie Planteline: L'1 de febrer de 1880 neix al XII Districte de París (França) l'anarcosindicalista Amélie Planteline. A començament dels anys vint fou membre de la secció minoritària sindicalista revolucionària del Sindicat d'Empleats del Sena de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i membre de la Comissió Femenina Central d'aquest sindicat. El gener de 1923 va ser nomenada membre de la comissió executiva de la Unió dels Sindicats Unitaris del Sena. En aquesta època col·laborà en L'Égalité (1923-1924), òrgan de la Unió Socialista-Comunista (USC). Es presentà a la secretaria de la Unió dels Sindicats Unitaris del Sena del 21 de juny de 1923, però no va ser elegida acusada de comunista. En aquestaèpoca fou membre dels Comitès d'Acció i prengué la paraula en nombrosos actes organitzats per aquesta organització. Entre el 12 i el 17 de novembre de 1923 assistí com a delegada del Sindicat d'Infermeres Lliures al II Congrés Nacional (Extraordinari) de la CGTU que se celebrà a Bourges (Centre, França) i tingué un paper molt destacat en la Conferència Femenina que se celebrà el dia abans d'inaugurar-se el citat congrés. Després d'aquest congrés, abandonà la CGTU i s'afilià a la Unió Federativa dels Sindicats Autònoms (UFSA). El maig de 1924 fou membre dels«Amics de La Bataille Syndicaliste». Entre 1924 i 1926 treballà com a secretària mecanògrafa permanent en el Sindicat Únic de la Construcció del Sena. Durant la Conferència de Saint-Ouen (Illa de França, França), celebrada el 28 de juny de 1925, va ser elegida membre de l'executiva (tresorera) de l'UFSA. Membre del «Comitè de l'Entraide» (Comitè del Suport Mutu) i col·laborà en el butlletí mensual de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) La Voix du Travail (1926-1927), administrat per Pierre Besnard i amb Albert Guigui en la gerència. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

    ***

    Jules Erlebach

    Jules Erlebach

    - Jules Erlebach: L'1 de febrer de 1881 neix a Friburg (Friburg, Suïssa) l'anarquista individualista i sindicalista revolucionari Jules Charles Ignace Erlebach, a vagades citat Erlbach, conegut com Ducret. Fill d'un petit industrial originari de Portalban (Friburg, Suïssa), per mor de les seves conviccions anarquistes, trencà amb sa família. Membre del Cercle de Treballadors de Friburg, entre 1904 i 1908 fou un dels animadors, amb Jules Schneider, i secretari (1906), de la Unió Obrera (UO) d'aquesta ciutat, la qual reagrupava 640 membres en 12 sindicats i que s'adherí a la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR) durant dos anys. En 1906 començà a col·laborar en el periòdic sindicalista revolucionari La Voix del Peuple, de Lausana (Vaud, Suïssa). L'estiu de 1908 marxà cap a París (França) i entrà en contacte amb els cercles anarcoindividualistes. A partir de juliol de 1911, sota el nom de Ducret (nom de la seva àvia materna), portà una petita llibreria, on també feia enquadernacions, situada al número 15 del passatge de Clichy, seu de la primera sèrie de la revista anarcoindividualista L'Idée Libre (1911-1913), fundada per André Lorulot. Com que amb les entrades de la llibreria no tenia suficient per a viure, també treballà de dissenyador industrial en una fàbrica a Levallois-Perret (Illa de França, França), on guanyava 600 francs mensuals. Quan l'afer de la «Banda Bonnot», va ser declarat sospitós per la policia d'haver albergat entre octubre i desembre de 1911 Octave Garnier i d'encobrir les seves accions, fet pel qual va ser estretament vigilat. Acusat de no haver declarat la seva residència en tant que estranger, va perdre la seva feina de dissenyador. Entre octubre, reemplaçant Albert Labregère, i novembre de 1912 fou gerent del periòdic L'Anarchie i albergà l'anarquista il·legalista Léon Lacombe (Leontou), amb qui, segons la policia, hauria preparat l'atracament de l'1 de novembre de 1912 de l'Oficina de Correus de Bezons (Illa de França, França) i durant el qual el recaptador morí. Durant la nit del 8 al 9 de novembre de 1912 uns 400 membres de la Guàrdia de la Pau i un esquadró de la Guàrdia Republicana, pensant trobar-lo, encerclaren la seva llibreria per a efectuar-hi un escorcoll. El sastre anarquista italià Carlo Scalvini (Charles Scalvini), que s'allotjava a casa seva, va ser detingut, juntament amb altres tres persones, i després amollat. Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1912 va ser segrestat per Léon Lacombe, aleshores buscat per les autoritats per nombroses accions il·legalistes i per assassinat, el qual estava convençut que Erlebach era un confident de la policia i que l'havia delatat. Després d'interrogar-lo durant la nit, el ferí greument d'un tret al coll. Internat a l'Hospital Bichat de París en un estat crític, després de ser interrogat pel jutge d'instrucció i de 42 dies d'agonia, Jules Erlebach va morir el 12 de gener de 1913 d'una congestió pulmonar produïda a resultes de la bala que tenia allotjada a l'esòfag; després d'una cerimònia religiosa a Nôtre-Dame, fou enterrat quatre dies després al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). Deixa esposa (Jeanne-Marie Clément) i un fill adoptat de cinc anys (Roger). L'escriptor Henry Poulaille, que havia estat iniciat en l'anarquisme per Erlebach, l'evoca en les seves novel·les i, una vegada, el cap de policia Xavier Guichard li va assegurar que les sospites de Lacombe eren absolutament infundades.

    ***

    Renée Dunan fotografiada per Henri Martinie

    Renée Dunan fotografiada per Henri Martinie

    - Renée Dunan: L'1 de febrer de 1892 neix a Avinyó (Provença, Occitània) la periodista, escriptora, poetessa, crítica literària, feminista, pacifista, naturista i anarquista Renée Dunan, que va fer servir nombrosos pseudònims (Chiquita,Luce Borromée, Georges Damian, Louise Domienne, Laure Héron,Ky, A.-R. Layssa, Léa Saint-Didier, Ethel Mac Singh,William Stafford, Monsieur de Steinthal, Esther Sybra, etc.), alguns d'ells atribuïts (Rennée Camera, Marcelle La Pompe,Jean Spaddy, Paul Vorgs, etc.), però no confirmats. Filla d'una família d'industrials, estudià amb les monges i, en sortir del convent, treballà en una fàbrica de la zona fins la mort de son pare. En 1917 es traslladà a París (França) i entrà a treballar com a secretària d'un taumaturg anomenat Talazar. Poc a poc començà a escriure i esdevingué periodista (Amitiés Franco-Canadiennes, Beauté-Magazine,Cahiers de la Femme, Feuilles Libres, La Revue des Lettres,La Vie des Lettres, etc.), a més de treballar en diverses oficines de mecanògrafa. Dadaista, es relacionà amb la flor i la nata del moviment (Louis Aragon, André Breton, Paul Éluard, Francis Picabia, Philippe Soupault, etc.) i col·laborà en la seva revista Projecteur. El 13 de maig de 1921, convidada per André Breton, Benjamin Péret i Tristant Tzara per a testimoniar en el «procés» contra Maurice Barrès, no s'hi presentà. En 1923 participà en el llibre de Georges-Anquetil i Jane de Magny L'amant légitime ou la bourgeoise libertine, on es tractava el tema de la poligàmia i la poliàndria. Entre 1923 i 1927 col·laborà en Le Progrés Civique, setmanari del «Cartel des Gauches» (Cartel d'Esquerres). En 1925 participà en el fullet d'André Lorulo L'impôt sur le capital sera-t-il bienfaisant? En 1926 prologà el llibre de Tullio Murri L'enfer du bagne contra les colònies penitenciàries d'ultramar. Durant els anys trenta fou membre de la Unió d'Intel·lectuals Pacifistes (UIP). Durant sa vida viatge molt i en 1929, a causa de les seves dificultats financeres, hagué de vendre una part de la seva biblioteca. En un curt període de temps, entre 1922 i 1934, va escriure una cinquantena d'obres, a raó de vuit títols per anys, de temàtica molt variada (aventures, ciència ficció, erotisme, esoterisme, novel·la fantàstica, història, novel·la policíaca, prehistòria, psicologia, etc.). Publicà novel·les en revistes, com ara Floréal o Les Oeuvres Libres, i col·laborà en diversos periòdics llibertaris, com ara Ça Ira,Le Clameur, Le Crapouillot, L'En-dehors,Les Humbles,L'Insurgé, Le Libertaire, Notre Voix,L'Ordre Naturel, Le Semeur de Normandie, Le Sourire, etc. Com a naturista publicà els assaigs Le nudisme, revendication révolutionnaire? (1928) i Le nudisme et la moralité (1933). Crítica literària reputada, publicà les seves ressenyes en diferents publicacions (Action, Le Disque Vert, Floréal,Images de Paris,Rives d'Azur, etc.). En 1933 publicà La philosophie de René Boylesve, un assaig sobre aquest escriptor. Visqué a Sainte-Maxime (Provença, Occitània). A més de les citades, podem destacar les següents obres: La triple caresse (1922), La culotte en jersey de soie (1923), Le Prix Lacombyne (1924), Baal ou la magicienne passionnée. Livre des ensorcellements (1924), Le brigand hongre (1924), Kaschmir. Jardin du bonheur (1925), La dernière jouissance (1925),La flèche d'amour (1925),L'amant trop aimé (1925),Mimi Joconde ou la belle sans chemise (1925),Le stylet en langue de carpe (1926),Magdeleine (1926), Les nuits voluptueuses (1926), Au temple des baisers (1927), Entre deux caresses (1927), Je l'aiéchappé belle! (1927), Ces dames de Lesbos (1928), Le sexe et le poignard. La vie ardente de Jules César (1928), La confession cynique (1928), Éros et Psyché (1928), Cantharide. Roman de mœurs parisiennes (1928), Les caprices du sexe ou les audaces érotiques de Mademoiselle Louise de B... (1928), L'extraordinaire aventure de la Papesse Jeanne (1929), Les amantes du diable (1550) (1929), Le masque de fer ou l'amour prisonnier (1929), Une heure de désir (1929), Les jeux libertins (1930), La chair au soleil (1930), Le mystère du léopard (1931),Les marchands de volupté (1932), Le meurtre du milliardaire (1934), etc. Realment se sap molt poc de sa vida, ja que intentà esborrar totes les pistes possibles, no va escriure memòries i se'n conserva molt poca correspondència. Renée Dunan va morir, sembla, el 8 d'agost de 1936 a Avinyó (Provença, Occitània). Malgrat tot, en els anys quaranta, un cert Georges Dunan afirmà ser l'autor de les obres signades per Renée Dunan.

    ***

    Rafael Domeque Ibor

    Rafael Domeque Ibor

    - Rafael Domeque Ibor: L'1 de febrer de 1897 neix a Gurrea de Gállego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Domeque Ibor –el segon llinatge també citat Ibort. Pagès de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 pogué fugir de la població i s'enrolà en la «Columna Ortiz», comandada per Antonio Ortiz Ramírez, lluitant al front d'Aragó. Després de la militarització de les milícies estudià a l'Escola Popular de Guerra i, amb el càrrec de tinent de Cavalleria, el febrer de 1938 va ser destinat al front del llevant peninsular. En 1939, amb el triomf, franquista passà a França i va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions franceses. Durant la primavera de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanys i deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Rafael Domeque Ibor va morir el 7 de setembre de 1941 al Castell de Hartheim (Alkoven, AltaÀustria, Àustria).

    ***

    Marià Cardona Rosell

    Marià Cardona Rosell

    - Marià Cardona Rosell: L'1 de febrer de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Marià Cardona Rosell –a vegades el seu segon llinatge citat com Rossell o Roselló–, que va fer servir el pseudònim Lysis. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà d'administratiu, comptable i economista, i parlava francès, anglès i esperanto. En 1932 viva a Madrid (Espanya). A finals de setembre de 1936 entrà a formar part, com a secretari de la Secció d'Economia, en el Comitè Nacional de la CNT i el novembre d'aquell any participà, amb Horacio Martínez Prieto, en les negociacions amb el president de la II República espanyola, el socialista Francisco Largo Caballero, per a la incorporació d'una representació confederal en el seu Govern. Representà la CNT en la Comissió Executiva del Servei Nacional de Crèdit Agrícola. El 31 de gener de 1937 va fer, al Cine Coliseum de Barcelona, la conferència «Aspectos económicos de nuestra revolución», que va ser publicada en fullet aquell mateix any. L'agost de 1937 representà l'Associació Nacional de Tècnics en el I Ple Regional de Tècnics de la CNT. En 1937 representà el Comitè Nacional i el Comitè Regional de Sindicats d'Ensenyament del Centre, del qual era secretari, en el Ple de València que constituí la Federació Nacional d'Indústria d'Ensenyament (FNAIE) i on va formar part de les ponències d'estatuts i de relacions amb la Unió General del Treball (UGT), tancant la reunió. El gener de 1938 assistí al Ple Nacional Econòmic Ampliat de València, on defensà els avantatges d'un banc sindical, redactà la ponència sobre salari familiar i formà part de la ponència sobre planificació de la indústria, i per la Federació Nacional de Treballadors de la Banca (FNTB) intervingué en el punt de mútues i assegurances. També en 1938 va ser nomenat secretari del Consell Econòmic Confederal Nacional; assistí al Ple de Regionals del Moviment Llibertari de Barcelona, el març al Ple de CNT, on exposà les seves tasques realitzades vers la creació del Banc Sindical Ibèric, i l'agost al Ple de Regionals confederals. A finals de 1938 redactà amb Horacio Martínez Prieto i Diego Abad de Santillán un avantprojecte de Consell Nacional d'Economia Mixt amb representació patronal, obrera i estatal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i des d'allà a Mèxic, arribant, amb sa companya María Pagán Arévalo i sa mare Dolors Rosell Estrada, al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic) a bord del Mexique el 27 de juliol de 1939. El novembre de 1941 va fer una conferència sobre les col·lectivitzacions el Centre Iberomexicà de Mèxic. Adscrit al Grup Regional del Centre confederal, formà part de la ponència contra la Delegació del Moviment Llibertari i el 18 d'abril de 1942 va fer costat la moció de Joan García Oliver, que pretenia el suport de la CNT al govern de la II República en l'exili, presidit per Juan Negrín López. En 1947 militava en l'«Agrupació de la CNT», favorable a la línia seguida per la CNT de l'Interior. Trobem articles seus, especialment sobre les col·lectivitats agràries i sobre el Consell Nacional d'Economia, en CNT, Cenit,España Libre, Horizontes i Solidaridad Obrera, i en 1937 publicà «Tres certidumbres», en el llibre col·lectiu De julio a julio. Un año de lucha, que va ser editat l'any següent en francès amb el títol «Trois certitudes», en Dans la tourmente. Un an de guerre en Espagne. Marià Cardona Rosell va morir en la dècada del seixanta a Mèxic.

    ***

    Jacinto Toryho (1936)

    Jacinto Toryho (1936)

    - Jacinto Toryho: L'1 de febrer de 1902 neix a Villanueva del Campo (Zamora, Castella, Espanya) --alguns citen 1911 a Palència (Castella)-- el periodista i escriptor anarquista Jacinto Torío Rodríguez, més conegut com Jacinto Toryho. Estudià al col·legi de frares agustins de València de Don Juan (Lleó) i després marxà a Madrid, on col·laborà en nombrosos periòdics de notícies (Norte de Castilla,La Gaceta Regional, El Adelantado,El Heraldo de Madrid, El Heraldo de Zamora, etc.). Després d'estudiar en la primera promoció de l'Escola de Periodisme d'El Debate, fundada pel sacerdot Ángel Herrera Oria, en 1926 entrà com a redactor d'aquest rotatiu catòlic i monàrquic, però l'abandonà per qüestions ideològiques i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid. A començaments dels anys trenta va ser membre del grup«A» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Ricard Mestre, Alfredo Martínez, Abelardo Iglesias i Aso Ibáñez, entre d'altres. En 1932 participà en la creació de les Joventuts Llibertàries madrilenyes. Entre 1933 i 1934, gràcies a Liberto Callejas, va ser redactor i corresponsal de Solidaridad Obrera a Barcelona i fou un dels fundadors del periòdic Revolución (1933-1934). Fou assidu de l'agrupació cultural llibertària «Faros». En 1934 es traslladà de Barcelona a Madrid per informar-se sobre la revolució asturiana, mostrant-se partidari de l'Aliança Obrera. En 1935 entrà a formar part de la redacció del barceloní Tiempos Nuevos i treballà en El Día Gráfico. El gener de 1936 representà el Sindicat d'Espectacles Públics de Barcelona en la Conferència de la CNT catalana. Durant la guerra representà la CNT en el Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU) i va ser secretari de la Oficina de Premsa i Propaganda de CNT-FAI. Entre 1937 i 1938, després de Liberto Callejas i de Jaume Balius, dirigí Solidaridad Obrera, publicació que professionalitzà --encara que amb periodistes «sospitosos»-- i sanejà econòmicament, passant d'un tiratge de 30.000 a 200.000 exemplars i imprimint amb tres rotatives i 20 linotípies. El 28 de març de 1937 defensà la línia oficial de col·laboració governamental de la CNT i la «censura de guerra» en la Conferència Nacional de Premsa Confederal i Anarquista i el setembre d'aquell any polemitzà amb Josep Peirats en el Ple Regional de les Joventuts Llibertàries de Catalunya. En 1937 també participà en la fundació del periòdic vespertí en català Catalunya. Durant la primavera de 1938, arran de les tensions sorgides en un Ple de Regionals del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), abandonà la direcció de Solidaridad Obrera i va ser substituït per Josep Viadiu. A finals de 1938 passà a França i després aconseguí embarcar cap a Cuba, però el clima insular no li va anar bé i més tard passà a Nova York. En 1941, per consell de Waldo Frank, s'instal·là definitivament a Buenos Aires (Argentina) on treballà de periodista en diverses publicacions (Crítica, La Nación, Clarín, La Razón, etc.), a més de dirigir informatius radiofònics i el noticiari de la cadena de televisió argentina «Canal 7». Trobem articles seus en CNT, Despertar,Pro, La Revista Blanca, Solidaridad,Tiempos Nuevos,Timón, La Tierra, etc. Entre les seves obres podem citar Cómo viven y cómo mueren las prostitutas (sd), Joaquin Costa y la revolución española (sd), Memorias de un seminarista (sd), L'11 de setembre del 1714 i la guerra antifeixista d'avui. Conferència (sd), La hora de las juventudes (1933), Reportajes. La libertad de expresión en el periodismo contemporáneo (1935), Apuntes históricos de Solidaridad Obrera (1937?, amb Salvador Cánovas Cervantes), Informe que el camarada Jacinto Toryho, somete a la consideración de los sindicatos de la Confederación Regional del Trabajo de Cataluñacomo director de Solidaridad Obrera (1938), La independencia de España (Tres etapas de nuestra historia) (1938), En los caminos de la libertad (1939?, ambÁlvaro de Albornoz), La traición del señor Azaña: después de la tragedia (1939), Una traición al proletariado mundial. El pacto entre Hitler y Stalin (1939), Stalin. Anàlisis espectral (1946), Anverso y reverso de la Unión Soviética (1947), Aramburu. Confidencias. Actitudes. Propositos (1973), Historia política argentina (1973), Noéramos tan malos. Memorias de la guerra civil española (1936-1939) (1975), Del triunfo a la derrota. Las interioridades de la guerra civil en el campo republicano revividas por un periodista (1978), etc. Jacinto Torío Rodríguez va morir el 5 de maig de 1989 a Buenos Aires (Argentina) a causa de problemes cardíacs.

    Jacinto Toryho (1902-1989)

    ***

    Ricard Pascual Gimeno

    Ricard Pascual Gimeno

    - Ricard Pascual Gimeno: L'1 de febrer de 1914 neix a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Ricard Pascual Gimeno. Fill d'una família obrera, a 16 anys quedà orfe de pare i abandonà els estudis per ajudar sa família econòmicament. Entrà a treballar de mecànic i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Palafrugell. D'antuvi aconseguí no patir la repressió desencadenada arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, però poc després va ser detingut per la policia i apallissat. En aquesta època era secretari de l'Ateneu Cultural Racionalista de Palafrugell i mantenia relacions epistolars amb les Joventuts Llibertàries de Barcelona, a més d'assistir a nombroses reunions clandestines i de participar en el tràfic d'armes per la frontera pirinenca. Quan l'aixecament feixista, el 19 de juliol de 1936 es responsabilitzà de la incautació del seu taller de feina per a la indústria de guerra i, més tard, s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti». Quan la militarització de les milícies, va ser nomenat tinent de la 121 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, unitat militar on romandrà fins el final de la guerra. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració de Barcarès, del qual intentà fugir en diverses ocasions. Després treballà de mecànic en la indústria de guerra a Nevers (Borgonya, França) fins la capitulació francesa. L'agost de 1940 marxà cap a Tolosa de Llenguadoc, on establí contacte amb Josep Ester Borràs i visqué clandestinament fins la seva detenció per les autoritats del Govern de Vichy que el van enviar al camp de concentració de Noé, del qual aconseguí fugir. Novament detingut, abans de ser enviat a Alemanya per treballar en el Servei de Treball Obligatori (STO), aconseguí fugir dels camps de treball del mur de l'Atlàntic i s'integrà en la Resistència francesa. Després de la II Guerra Mundial representà, amb Martínez, Buil i Ester, la Regional Catalana Provisional de la CNT i durant vuit anys ocupà la secretaria de l'Associació d'Antics Combatents i Víctimes de la Guerra de la República Espanyola. Trobem articles seus en Boletín Amicale 26 División i La Voz de los Olvidados. En 2000 viva a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Té inèdites unes memòries, Esta fue mi vida.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Étienne Faure

    Étienne Faure

    - Étienne Faure:L'1 de febrer de 1911 mor a Sant-Etiève (Arpitània) el militant i propagandista anarquista, membre de la Comuna de Sant-Etiève, Étienne Faure, també conegut com Cou Tordu o Cou Tors («Coll Tord», a causa d'una malformació). Havia nascut el 23 d'agost de 1837 a Sant-Etiève (Arpitània). Sabater de professió, dirigirà en 1868 la vaga del seu gremi. En 1871, després de la insurrecció parisenca, com a militant revolucionari, prendrà part el 24 de març en el comitè insurreccional que ocupa l'Ajuntament de Sant-Etiève i arresta les autoritats. Designat responsable de la Comissaria Central de la policia municipal, va realitzar un cartell de crida al poble amb la finalitat de triar els membres de la Comuna. Buscat per les autoritats militars tres dies més tard, va aconseguir fugir i arribar a Ginebra (Suïssa). El 29 de febrer de 1872 l'Audiència de Riom el va condemnar en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. En l'exili suís participarà en la Societat de Refugiats. El 8 de maig de 1879 la pena va ser commutada en una de sis anys de desterrament i el 13 de març de 1880 va ser amnistiat totalment. A França de bell nou, continuarà amb la seva militància en el Cercle dels Treballadors, reivindicant el col·lectivisme antiparlamentari. La seva vida serà aleshores les reunions anarquistes i la difusió de la premsa llibertària. El 21 de novembre de 1882 va ser detingut i inculpat en el Procés dels 66, per «reconstitució de la Internacional» i condemnat per la Cort d'Apel·lació de Lió, el 13 de març de 1883, a dos anys de presó, cinc anys de llibertat vigilada i cinc anys de privació dels drets civils. Després d'haver purgat la pena, va tornar a Sant-Etiève on va esdevenir venedor ambulant, fet que va aprofitar per difondre les idees anarquistes, abstencionistes i antimilitaristes. Serà de bell nou requerit per la policia després dels atemptats de Ravachol i l'entrada en vigor de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses). Durant els anys 90 va proposar la creació d'un grup de defensa dels inquilins i va participar en la propaganda antimilitarista. Durant elsúltims anys de sa vida tenia una paradeta al carrer on venia fullets de Ni Déu, ni amo i pocions i plantes medicinals. Étienne Faure va morir l'1 de febrer de 1911 a Sant-Etiève, d'on era molt popular, i els militants i amics van fer una subscripció popular per comprar el taüt; a les seves exèquies van anar gran quantitat de militants del moviment anarquista, entre ells Sébastien Faure, també originari de Saint-Étienne.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

     A continuació teniu el resum de la Junta de Govern del 18 de gener. Aquests resum s'haurien de publicar a la pàgina web municipal. En aquest cas va ser una Junta prou anodina amb la majoria dels punts retirats de l'ordre del dia.

    1.-Aprovació de l’ acta de la sessió anterior.

    2.- URBANISME

    Aquest punt es retira de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes de què tractar.

    3. HISENDA

    3.1.- Relació de despeses

    Aquest punt es retira de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes de què tractar.

    3.2.- Recursos i reclamacions

    Aquest punt es retira de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes de què tractar.

    3.3.- Varis

    3.3.1.-Resolució d’Expedient sancionador per Ocupació de la Via Pública.

    Es resol amb una sanció de 450 euros.

    3.3.2.- Aprovació de concessió d’ una ajuda econòmica de Serveis Socials

    1.331’27€ en la modalitat Ajudes econòmiques puntuals o periòdiques en concepte de manutenció i transport a Barcelona per intervenció quirúrgica.

    4.- RÈGIM INTERIOR I PERSONAL

    4.1.- Guals

    4.1.1.- Concessió de reserva permanent de via pública per entrada de vehicles particulars (gual).

     

    4.1.2.- Concessió de reserva permanent de via pública per entrada de vehicles particulars (gual).

    4.1.3.- Autorització de canvi de titularitat de reserva permanent de via pública per entrada de vehicles particulars (gual).

    4.1.4.- Denegació de l’autorització per a la instal·lació d’un piló.

    4.2.- Taxis

    Aquest punt es retira de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes de què tractar.

    4.3.- Varis

    4.3.1.- Concessió de reserva d’estacionament per a persones amb mobilitat reduïda.

    4.4.- Personal

    4.4.1.- Dació de compte del Decret de Batlia d’abonament de les ajudes socials al personal laboral.

    4.4.2.- Dació de compte del Decret de Batlia d’abonament de les ajudes socials al personal funcionari.

    4.5.- Cementiri municipal

    Aquest punt es retira de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes de què tractar.

    5.- CONTRACTACIÓ

    5.1.- Dació de compte del Decret de Batlia d’adjudicació del contracte administratiu de “Subministrament per a l’adquisició d’un vehicle adaptat a la Policia Local de l’Ajuntament de Pollença” al licitador MULTIAUTO PALMA SL.

    S’adjudica per un import de 29.932 € (IVA exclòs), amb un import de 5.559’72 € corresponent a l’IVA, tot el que fa un import total de 35.491’72 € (IVA inclòs).

     

    6.- VARIS

    6.1.- Aprovació de la resolució de l’expedient núm. 6135 de Responsabilitat Patrimonial

    Es resol denegar una reclamació per suposats danys causats a un vehicle mentre aquest va ser retirat pel servei de grua, al no poder ser acreditat que el danys del vehicle siguin provocats per un mal funcionament d’aquest.



    0 0

    Dalt del Turó

     

    Temps de matances i altres andances

     

    Climent Picornell

     

    A la fi ha plogut. Amb ganes. Molt. Els aqüífers s’han recarregat i les cisternes s’han pogut omplir i algunes han vessat. A segons quin lloc del terme ha plogut més de dos-cents litres per metre quadrat. Bona saó. Moltes goteres a les cases que no estan massa preparades per a un diluvi d’aquestes característiques.

    Veig un tallanassos que corr pel vidre del corral i na Claùdia, regirada,  afina un pregadéu, una Mantis religiosa, “superverda!” diu ella, damunt les fulles d’un filodendro. Mentre ens temem que han arribat els Reis carregats de presents. Jo he anat alerta a no espenyar sa jugueta abans d’hora. Llibres, cedés de música, preparats d’herbes per fer infusions, roba... Feim una festa amb xocolata, pa moixó i coca bamba. “Pels Reis, el temps creix i el fred neix”.

    Surt a fer una volta. Durant dos o tres dies ha fet gelada. Hi ha anticicló i el cel sense niguls és una característica que propicia les inversions tèrmiques prop d’en terra. El paisatge emblanquinat. Ara és el temps. Fa fredor però en Tomeu Terro pren el sol a defora de ca seva, rodejat de moixos i amb una cervesa a la mà: ·”Clemente! On  vas tan de pressa? Quina velocitat que dus! Deus anar a sis o set per hora...” Pens en com es deu escalfar, abans la gent li pegava de braser, botella d’aigua calenta al llit, maridet, foganya escalfa panxes… però ara qui més qui manco al poble ja té calefacció central, aires condicionats, estufes de baix consum i he sentit a dir que sòl radiant.

    Pas per davant can Marón i sent ses perdius engabiades–txequetxé, txequetxé…- que m’escometen quan pas.  Serà un bon any de taronges els arbres en van plens i ja han colorejat els bocins on hi ha tarongerars. Al meu corral en tenc un parell que sembrà mon pare i s’han fet grossos ferm, van carregats, esperem que sa mosca no els piqui en demasia.

    A un corral prop del meu hi ha un galliner de gallets de brega que solen escaïnar sovint. És l’endemà dels Reis, sant Julià,  i me toca tirar tots els torrons que han sobrat. Basta de sucre! Els animalets en fan una vega. He tengut amics a casa i les converses no en sortien de si un té colesterol, l’altre artritis reumatoide, un altre sucre, un pren Sintrom pel cor...vaja! I a l’horitzó proper ja hi ha sant Antoni que és temporada de porquim i per conseqüent de greix. No en sortim!

    Entr a ca nostra i em veig al mirall de caoba que em va regalar ma mare. Descambuixat, vell, gras, lleig. Me somric a mi mateix i em salut amb alegria, quin remei! Sonen el Beatles: “Let me take you down, / ‘cause I’m going to Strawberry fields./Nothing is real and nothing to get hung about. /Strawberry fields forever...  (Deixa’m dur-te allà, /  ja que vaig als camps de maduixes. / Res és real i no hi ha res perquè preocupar-se./ Camps de maduixes per sempre”), mentre,  repàs el  Pronòstic santjoaner de 2017 dedicat enguany al meu amic ja traspassat Josep Estelrich, el capellà Turricano.

    Consult un  llibre de Jean Bisson, conec l’autor, un geògraf algerià. La policia francesa va retenir a l’aeroport de Marsella al seu fill, jove. Havien vengut a matances a ca nostra i se n’havia duit el cap del porc que, ben bullit i ben net de carn, cotnes i tendrums, li feu una il·lusió enorme. En obrir-li la maleta trobaren el cap del cadàver i el policia de duanes li feu explicar, a la comissaria de l’aeroport, d’on provenia la prova del delicte que no havia comès. Ara fa anys que ja no en feim de matances, massa feina i massa maldecaps. Parlant de porquim,  a  W. Churchill li demanaren quin animal preferia, respongué: “Els cans ens idolatren, els moixos ens menyspreen, només els porcs ens consideren els seus igual. Els porcs, preferesc els porcs!”

    Surt a fer un cafetó i abans d’arribar veig a madò Tonina Rubertera que contempla la porta de can Rotget on un jovenot hi empotrà el seu cotxe, just al cap de cantó davant l’església. “Bono! Bono!” diu, remenant el cap.

     

     

     

     

     

     

     


    0 0

    [02/02] Dulcet - Bassal - Delgado - Fancello - García - Baldrich - Cassia - Engelson - Leroux - Brand - Jack White - Gimeno - Noja - Neri - Val - Raffaelli - Sanz - Giné - Rubio

    Anarcoefemèrides del 2 de febrer

    Naixements

    Acte on parlà Roser Dulcet Martí (2 de setembre de 1931)

    Acte on parlà Roser Dulcet Martí (2 de setembre de 1931)

    - Roser Dulcet Martí:El 2 de febrer de 1881 neix a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) la militant i propagandista anarcosindicalista Roser Dulcet Martí --a vegades el seu llinatge apareix com Dolcet. Va ser alumna de Teresa Mañé (Soledad Gustavo), la futura mare de Frederica Montseny, a la seva escola racionalista, on son pare, Jaume Dulcet, republicà federal, l'havia inscrita. En aquesta escola i en les seves lectures, començarà a conèixer l'anarquisme. Va començar a treballar als 14 anys en una fàbrica tèxtil i es va adherir a la societat obrera «Les Tres Classes del Vapor», fundada en 1869 i que en 1913 s'afegiria a la Confederació Nacional del Treball (CNT); en aquesta època va escriure també el seu primer article. Dins de la lluita sindical, se n'adona de la inutilitat de les millores parcials i restringides al salari i reivindicarà una lluita que porti l'alliberament total de l'opressió capitalista. Amb 20 anys s'uneix lliurement amb un home, primer cas de la ciutat, fet que li portarà l'estigma de la societat benpensant i l'acomiadament i la impossibilitat de trobar feina a Vilanova (Pacte de la Fam). En 1913 es va establir a Sabadell, on va participar l'agost d'aquell mateix any en una vaga de teixidors i va prendre per primer cop la paraula en una assemblea; després del fracàs d'aquesta vaga es veurà obligada amb son company a emigrar a França. A Seta, enmig de l'esclat de la Gran Guerra, va participar en l'agitació antimilitarista al costat del soldats que partien al front. Per fugir de la repressió va instal·lar-se a Montpeller, on romandrà uns anys. En 1917 va tornar a Barcelona i va participar activament en la campanya de la CNT per l'abaratiment dels aliments i contra l'especulació fruit de les necessitats bèl·liques europees; va participar en manifestacions de dones que assaltaven els comerços i va intervenir en un míting republicà on va incitar les obreres a abandonar els partits polítics per adherir-se al sindicat. En 1918 va participar en nombrosos mítings de la CNT per Tarragona, tot militant activament en el Sindicat del Tèxtil del Clot de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera i els anys dels assassinats organitzats pel governador de Barcelona Martínez Anido, va acollir nombrosos militants a ca seva, entre ells qui seria son futur company Marcelino Silva, malalt de febres malignes aplegades en la deportació. Amb Libertad Rodenas realitzarà una xerrada a l'Ateneu Científic de Madrid on denunciaran el crims del terrorisme d'Estat comesos a Catalunya. Durant la Dictadura va restar empresonada en diverses ocasions per haver repartir pamflets i per incitació a la rebel·lió. Amb la proclamació de la República s'establirà a Manresa, on participarà en innombrables mítings a tota la zona. El març de 1933 va ser delegada al Ple Regional de la CNT catalana. En 1936 va participar en una gira de propaganda per Aragó a favor de les col·lectivitats. Durant els Fets de Maig de 1937, son company Marcelino Silva serà assassinat pels estalinistes. Amb la derrota republicana, exiliarà a França, on continuarà militant. L'octubre de 1948 va participar com a delegada de la Federació Local de La Marseillette en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Tolosa de Llenguadoc. Més tard s'instal·larà a Carcassona, on militarà en la Federació Local de la CNT fins a la seva mort. Es va negar a aprendre el francès en protesta pel tractament patit pels exiliats espanyols per part de l'Estat gal. Va publicar articles en Alejandra. Publicación anarquista desde las mujeres. Publicación estacional subversiva de debate, expresión y aprendizaje anarquista. Roser Dulcet Martí va morir el 27 d'octubre de 1968 a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) atropellada per un cotxe.

    ***

    Denis Bassal (ca. 1921)

    Denis Bassal (ca. 1921)

    - Denis Bassal: El 2 febrer de 1889 neix a An Oriant (Bretanya) l'anarquista Denis Bassal. Fill i net de fusters de carcasses, també recollí la professió i treballà a l'Arsenal d'An Oriant, un dels feus del moviment anarquista bretó. Destacat militant anarquista, en 1920 portava una correspondència nombrosa i setmanalment distribuïa Le Libertaire a les portes de les drassanes. Després d'un segon matrimoni cap al 1929 marxà a l'Àfrica-Occidental Francesa on treballà als ports desarmant vaixells. Denis Bassal va morir el 22 de febrer de 1948 a Dakar (Àfrica-Occidental Francesa, actual Senegal) on fou sepultat.

    ***

    Román Delgado

    Román Delgado

    - Román Delgado:El 2 de febrer de 1894 neix a Ferrol (La Corunya, Galícia) el militant anarquista Roman Delgado Monteagudo. En 1910 va tenir una participació destacada en la creixent conflictivitat sindical que es va produir a Ferrol; primer l'abril, quan va intervenir en un míting amb motiu de la vaga dels peons i pedrers del dic i, després, durant la tardor, participant en diversos actes durant la vaga dels forjadors; encara, el novembre de 1910, va formar part del comitè de vaga dels ferroviaris de Ferrol, essent perseguit per les autoritats per «incitar els obrers a la rebel·lia». Aquell any va ser detingut, amb un germà seu, per col·locar als tallers esqueles amb el nom d'alguns caps intermedis de la «Sociedad Española de Construcción Naval», pràctica aquesta habitual a l'època per denucniar els abusos que els mestres realitzaven als operaris. A finals de 1911 va participar, amb el company llibertari Saturnino Hermida, en la fundació del Centre Obrer de Cultura i Beneficència (COCB) de Ferrol. En 1912 va organitzar les subscripcions de solidaritat amb els presoners polítics i també les d'ajuda per a uns llibertaris mexicans tancats als Estats Units: els germans Flores Magón i Librado Rivera, entre d'altres. En 1913 va realitzar mobilitzacions contra la repressió a l'Argentina. Fugint de la persecució de les autoritats espanyoles va anar a Cuba, però va ser expulsat d'aquest país --juntament amb Juan Tenorio i Vicente Lípiz-- en 1915 per haver incitat els obrers del sucre de Camaguey i de Guantánamo a la vaga i va haver de retornar de bell nou a Espanya. Més tard es va instal·lar a San Antonio (Texas, EUA), on entrarà a formar part d'un grup magonista a principis de 1916. Comissionat l'abril de 1916 per a viatjar a Tampico (Mèxic), juntament amb Ricardo Treviño, amb la finalitat d'enfortir l'organització dels treballadors del petroli, va acabar instal·lant-s'hi, tot col·laborant en la central sindical revolucionària «La Casa de l'Obrer Mundial» (COM) i trobant una feina de soldador en el departament de parafina de la refineria la companyia petrolera «ElÁguila», a més de delegat de la COM a l'empresa. A conseqüència d'aquestes activitats fou detingut juntament amb altes 10 treballadors i portats a la presó de Querétano, on romangué tancat 49 dies, fins que fou alliberat el juny de 1916. A més d'impartir conferències a la seu de la COM, va participar activament en les xerrades populars que cada diumenge s'organitzaven a la plaça de La Libertad. Per evitar la deportació, l'agost de 1916 va fugir i s'establí a Nova York, on crearà el «Grupo Germinal», amb Jorge D. Borrán, J. Iglesias, Juan Rodríguez, Ventura Mijón, Herminio González i altres, d'ideologia magonista, i que editarà el periòdic Germinal. També va ser fundador del grup anarquista i magonista «Los Hermanos Rojos», que publicava el periòdic Germinal (segona etapa) i del qual arribarà a ser editor. A més d'aquesta publicació escriurà en Tribuna Roja, Germinal,Vida Libre,Sagitario i Avante. Va ser una figura clau en les vagues generals de 1917 en el seu sector petroler i va ser denunciat pel cònsol nord-americà Claude I. Dawson, que el considerava un dels agitadors més perillosos del moviment vaguístic, davant les autoritats de Tampico. En 1921 va tornar a Mèxic, instal·lant-se a Ticomán amb sa companya Atanasia Rojas, amb qui va tenir dues filles (Armonía i Vida). A Ticomán va muntar una granja i es va adherir a la Confederació General del Treball (CGT). A principis de 1925 va fer contacte amb José Miño, anarquista gallec emigrat a Mèxic, i que va fer d'amfitrió del grup de Buenaventura Durruti i de Francisco Ascaso en la seva gira revolucionària per Amèrica Llatina. Miño va ser l'encarregat de recollir Durruti i Ascaso a Veracruz, quan aquests van fugir de Cuba segrestant un pesquer i perseguits per les autoritats; José Miño va portar-los a Mèxic i a la granja de Román Delgado a Ticomán, on després de l'assalt a una fàbrica, els revolucionaris van abandonar Mèxic, deixant abans una bona quantitat de diners per a la fundació d'una escola racionalista i per a la publicació del periòdic de la CGT. El març de 1933 va ser novament deportat, en aplicació de l'article 33 de la Constitució --juntament amb José Fontanillas Rión i Juan García, argentí, que va ser expulsat a Hondures--, embarcat a Veracruz en un vaixell alemany cap a Espanya, per haver assistir a una conferència de Rafael Quintero als locals de la Federació Local de Grups Anarquistes de Mèxic; però gràcies a les gestions de sos cunyats, va poder tornar a Mèxic aquell mateix any. Finalment Mèxic li donarà la nacionalitat, país on restarà fins a la seva mort el 16 de novembre de 1952.

    ***

    Notícia de la detenció de Giuseppe Fancello publicada en el diari de Rennes "L'Ouest-Éclair" del 7 de maig de 1936

    Notícia de la detenció de Giuseppe Fancello publicada en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair del 7 de maig de 1936

    - Giuseppe Fancello: El 2 de febrer de 1896 neix a Villaputzu (Cagliari, Sardenya) l'anarquista Giuseppe Fancello, també conegut per la seva transcripció en francès Joseph Fancella. Fill d'una família pagesa, mai no va anar a l'escola i aprengué a llegir durant la Gran Guerra. Quan era adolescent, entrà a formar part del moviment llibertari. Cap al 1920, fugint dels escamots feixistes, passà clandestinament a França i s'instal·là a La Madrague Ville de Marsella (Provença, Occitània). Es guanyava la vida fent de xofer i el 24 de juny de 1933 aconseguí la naturalització francesa. En aquests anys milità en l'«Athénée Libertaire» de Marsella i fou membre de la Federació Anarquista de Provença (FAP). També difongué la premsa llibertària i recaptà fons en favor de les víctimes polítiques d'Itàlia. El 5 de maig de 1936, en plena agitació post electoral i durant una reunió entre xofers i descarregadors del moll, matà a trets a l'hangar 10 del Dic E al Cap Pinède, a la zona portuària de Marsella, el feixista Nicola Oscillante, qui la nit abans l'havia agredit amb un escamot de membres seguidors de Simon Sabiani; jutjat, va ser defensat pel prestigiós advocat Me Moro de Giafferi, que havia defensat Gino Lucetti, i el 24 d'abril de 1937 va ser condemnat per l'Audiència d'Ais de Provença a 20 anys de treball forçats, a 10 anys de residència controlada i la nacionalitat francesa li fou revocada. Es creà un Comitè de Defensa Social (CDS) en el seu suport, animat per Luca Bregliano i Joseph Gleize, entre d'altres. L'agost de 1939 va ser traslladat a la presó de Caen (Baixa Normandia, França) i posteriorment a Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França). El 4 de febrer de 1946 es beneficià d'una remesa de pena de cinc anys de treballs forçats. Durant el seu empresonament son únic fill morí. En 1951 va ser alliberat, retornà a la seva població natal i continuà participant en el moviment anarquista a la regió de Cagliari. Giuseppe Fancello va morir el 6 de novembre de 1972 a l'hospital de Cagliari (Sardenya).

    ***

    Dona cenetista

    Dona cenetista

    - María García:El 2 de febrer de 1915 neix a Cañaveral (Cáceres, Extremadura, Espanya) la militant cenetista María García. De nina s'havia traslladat a Madrid, on venia la premsa llibertària pels carrers. Afiliada en la CNT, va lluitar en les files de Cipriano Mera durant la Guerra Civil. En 1939 va aconseguir fugir a Orà per Alacant. Va patir els camps de concentració. En 1947 a Orà es va unir amb el també cenetista José Alcaraz, amb qui va passar a França als anys 70, i s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc. María García va morir el 13 de març de 1998 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Joaquim Baldrich

    Joaquim Baldrich

    - Joaquim Baldrich Forné: El 2 de febrer de 1916 neix al Pla de Cabra --actualment El Pla de Santa Maria-- (Alt Camp, Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista Joaquim Baldrich Forné, més conegut com Quimet. Fou el fill major d'una família de pagesos de cal Salas i tingué dos germans i una germana. Abans de la Revolució espanyola ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), com tots els seus companys del poble. Mai no tingué cap càrrec orgànic, però participà en diverses reunions sindicals a Barcelona. Apassionat pel ciclisme, en el seu temps lliure anava amb bici. Quan esclatà la guerra s'allistà en la Columna «Tierra y Libertad» i marxà al front d'Aragó. Després fou traslladat a Madrid i, juntament amb altres companys del seu poble, fou inscrit en la 77 Brigada de Cipriano Mera. El març de 1937 combaté a la Batalla de Guadalajara, que guanyà l'Exèrcit republicà després de cinc dies de lluita acarnissada. Més tard, com que tenia el carnet de conduir, fou destinat a l'anomenat «Cos de Tren», per conduir vehicles de l'Exèrcit de Terra republicà. El mateix dia que acabà la guerra, l'1 d'abril de 1939, marxà amb un company des d'Aranjuez (Madrid) cap a Tarragona a peu. Després passà tres mesos amagat al bosc de Poblet (Baix Camp), fins que decidí exiliar-se a Andorra. El 15 d'agost de 1939 passà a Andorra per Setúria (Pal, La Massana) i a cal Cremat d'Anyós (La Massana) va fer feina de pagès una bona temporada. Quan sa companya es traslladà a Andorra, va començar a fer de contrabandista i les rutes de matuta el portaven fins a Vallcebollera (Alta Cerdanya). Després entrar a formar part d'una xarxa d'evasió a una banda i altra dels Pirineus, amb Antoni Forné, Josep Mompel, Antoni Conejos i els germans Molné. La xarxa feia servir diversos itineraris, però gairebé sempre connectava la part francesa amb Barcelona, especialment fins al Consolat Britànic, que pagava 3.000 pessetes per cada persona que hi arribava. D'aquesta important quantitat de diners calia descomptar les diferents despeses del viatge (bitllets, manutenció a masies, roba, suborns, etc.) i la resta es repartia entre els diversos membres de la xarxa. Baldrich passà unes 340 persones (jueus, militars polonesos, aviadors aliats abatuts, resistents antinazis i antifranquistes, etc.) des d'Andorra a Barcelona i no va perdre mai cap dels seus viatgers. Després de la II Guerra Mundial la feina de «passador» acabà --unes 100.000 persones passaren els Pirineus entre 1942 i 1945--, però la de contrabandista es perllongà durant 24 anys més. Alhora que mantenia la línia de contraban, comprà, amb un company, un camió i començaren a fer de transportistes. El negoci prosperà i arribaren a tenir nou camions. Durant un temps formà part de l'associació «Passeurs et Filièristes Pyrénéens et Andorrans», avui desapareguda. Mai no va rebre cap condecoració per part del govern britànic. En 2006 un monument i una placa van ser inaugurats davant l'Hotel Palanques de la Massana --lloc que feien servir de refugi--, en record la tasca realitzada per la xarxa d'evasió de la qual fou membre. El 22 de novembre de 2008 participà en la«II Jornada de Camins de llibertat a través dels Pirineus» i, també aquest mateix any, en la sèrie documental Boira negra de TV3, on relatà les seves experiències. Joaquim Baldrich Forné va mori l'1 de gener de 2013 a Escaldes (Andorra).

    ***

    Anagrama de la Confederació Unitària de Base (CUB)

    Anagrama de la Confederació Unitària de Base (CUB)

    - Salvatore Cassia: El 2 de febrer de 1944 neix a Siena (Toscana, Itàlia) l'activista llibertari Salvatore Cassia, també conegut com Toto. Dos anys després, sos pares abandonaren Trípoli i s'establiren a Trapani (Sicília). Descobrí l'anarquisme en la biblioteca pública de Trapani, que conserva una rica col·lecció de llibres i de publicacions llibertàries. Com a estudiant de sociologia a la facultat de Trento participà en les lluites de finals de la dècada dels seixanta, però abandonà els estudis. En 1969 s'instal·là al barri de Ticinese de Milà, on esdevingué amic del ferroviari Giuseppe Pinelli amb qui milità en el grup anarquista«Circolo Scaldasole». També prengué part en la creació dels grups «Azione Libertaria» (1969-1972) i«Proletari Autonomi» (1972-1973). Després dels atemptats de Milà, participà activament en la campanya de denúncia del paper jugat per la policia en l'assassinat de Pinelli, de l'«estratègia de tensió» creada per l'Estat i per l'alliberament de Pietro Valpreda. Obrer electrònic a la fàbrica Sit-Siemens, formà part del Comitè de Lluita de la fàbrica i en la formació de la Coordinadora de Grups Obrers Autònoms (Assemblea Autònoma d'Alfa Romeo, CUB de Pirelli, etc.). En 1974 fou membre del «Centro Comunista di Ricerche sul l'Autonomia Proletaria» (CCRAP) i  a partir de 1976 del grup format al voltant de la revista Collegamenti, que defensava postures antileninistes en el moviment autònom. A finals dels anys vuitanta fou membre del grup coordinador d'una seguit de manifestacions anticlericals organitzades pel «Circolo Napoleone Papini» a Fano i participà en la creació de la«Confederazione Unitaria di Base» (CUB). Militant de la CUB d'Italtel, publicà en aquesta època un butlletí diari a la fàbrica. Després de cinc operacions quirúrgiques, Savatore Cassia va morir el febrer de 2002 a Milà (Llombardia, Itàlia). Durant la seva incineració, nombrosos companys i amics s'acomiadaren cantant Addio Lugano i La Internacional i agitant banderes roges i negres.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Boris Engelson

    Boris Engelson

    - Boris Engelson: El 2 de febrer de 1908 es executat a Vílnius (Imperi rus; actual Lituània) el propagandista anarquista jueu Berko Jankelev Engelson, més conegut sota la versió del seu nom en rus, Boris Jakovlevich Engelson. Havia nascut cap al 1881 a Minsk (Imperi rus; actual Bielorússia) --altres fonts citen Riga (Imperi rus; actual Letònia)-- en una família jueva de comerciants ambulants. A començaments del segle XX entrà a formar part del Bund, l'organització socialista jueva. Ben aviat es va veure obligat a exiliar-se per mor de les represàlies de les autoritats tsaristes i s'instal·là a París (França). El gener de 1902 s'uní als grups anarcocomunistes i al Grup d'Anarquistes Russos Expatriats de París. Entre 1902 i 1903 fou un dels promotors de la Biblioteca Revolucionària Russa de París. El juny de 1904 formà part del grup editor de la revista Anarkhiia, on destacats intel·lectuals russos hi van escriure (Maria Goldsmit, Juda Grossman, Shlema Kaganovich, etc.). Aquest grup publicà molt ben editats un gran nombre de títols de propaganda anarquista, que es va distribuir a l'interior de l'Imperi rus i en les comunitats d'immigrants russos. A partir de juliol de 1904 formà part de la redacció del periòdic kropotkià Jaleb i Volia (Pa i Llibertat) que s'editava a Ginebra. Durant la primavera de 1905 retornà clandestinament a Rússia carregat de propaganda llibertària i organitzà una editorial propagandística il·legal a Riga, que incloïa obres dels clàssics anarquistes (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Jean Grave, etc.). El maig de 1905 s'instal·là a Bialystok, on treballà amb un grup anarcocomunista local i mantingué estrets contactes amb el grup anarquista de Riga. Al seu domicili muntà l'editorial d'Anarkhiia, on publicà pamflets i fullets, però també un laboratori d'explosius. El 20 de setembre de 1905, quan va ser detingut a la seva impremta, juntament amb les companyes Maisels i Frida Novik, llençà una bomba contra la policia que no arribà a explotar. Poc després aconseguí fugir, juntament amb Maisels, de la presó de Hrodna i fugí cap a Riga, on es convertí en un dels principals activistes del grup anarcocomunista «Internatsional» (Internacional). Després va haver de fugir cap a Europa, on visqué com a impressor, primer a Ginebra (Suïssa) i després a Londres (Anglaterra), però sempre en estret contacte amb els grups anarquistes del nord-oest de l'Imperi tsarista. En aquesta època formà part del grup «Chernoe Znamia» (Bandera Negra). En 1907 retornà a Rússia i a Minsk organitzà diversos grups anarcocomunistes i edità el periòdic Beevlactie (Sense Poder). El maig de 1907 marxà a París i després a Ginebra. El seu domicili era lloc de reunió i de discussió de diferents grups anarquistes locals. El setembre de 1907 retornà a Bialystok, on va planificà l'organització d'un congrés anarquista de tots els grups llibertaris de l'Imperi rus. A finals de 1907, per mor d'una delació, la policia el detingué en un carrer de Minsk --o a Bialystok, segons la font--; durant el seu arrest es defensà a trets i va ser ferit. El desembre de 1907 la seva excompanya Haia Budianskaia i el seu nou amant I. Dubinsky, del grup anarcocomunista de Kiev, el van intentar alliberar, però finalment ambdós acabaren detinguts. El gener de 1908 un Tribunal Militar de Vilna jutjà Engelson i el condemnà a mort. Boris Engelson va ser penjat el 2 de febrer de 1908 a la Presó Central de Gobernia de Vílnius (Imperi rus; actual Lituània).

    Boris Engelson (1881-1908)

    ***

    Fàbrica de sabates francesa

    Fàbrica de sabates francesa

    - Jules Leroux:El 2 de febrer de 1926 mor a França el militant cooperativista llibertari Jules Leroux. Havia nascut el 10 d'agost de 1860 a França. En 1898 va ser elegit secretari adjunt de l'Ordre dels Cavallers del Treball --Fernand Pelloutier en serà el secretari general. Tres anys més tard, amb dos companys, van decidir crear una fàbrica de sabates a Amiens, que va inaugurar-se modestament a començaments de 1902 al número 25 del carrer Orfèvres d'Amiens; els primers clients van ser la Unió Cooperativa, societat de consums creada en 1892, i alguns centres d'ensenyament primari i secundari. En 1906, ja instal·la al número 15 del carrer Majots, va esdevenir la Societat Cooperativa de Producció de Bases Socialistes, repartint-se els «beneficis» de manera peculiar (25% per la Caixa de Socors, 15% per a les Societats Cooperatives, 20% per a la propaganda, 15% per a la compra de l'immoble i 25% de reserva). En 1910, quan ja té 33 obrers, s'integra en el«Magatzem de Gros de les Cooperatives». En 1914 es veu obligada al tancament, però, animada per Leroux, va reprendre les activitats un cop acabada la guerra.

    ***

    Adolf Brand (ca. 1930)

    Adolf Brand (ca. 1930)

    - Adolf Brand: El 2 de febrer de 1945 mor a Berlín (Alemanya) l'anarcoindividualista i activista pels drets homosexuals Adolf Brand. Havia nascut el 14 de novembre de 1874 a Berlín (Alemanya). Sos pares es deien Franz Brand, mestre vidrier, i Auguste, i va tenir un germà i una germana. Després d'una breu etapa de professor, en 1896 creà la seva pròpia editorial i entre aquest any i 1932 edità la revista literària i artística Der Eigene (El Especial o L'Únic), considerada la primera publicació regular homosexual del món i amb clares influències del pensament anarcoindividualista de Max Stirner i de la filosofia de Friedrich Nietzsche. Aquesta revista també publicava un suplement, Eros. En la seva editorial Brand publicà l'antologia de literatura homoeròtica d'Elisar von Kupffer (Elisarion) Lieblingminne und Freundesliebe in der Weltliteratur (1899-1900), convertint-se en un clàssic força influent de la literatura gai. En 1903, amb Benedict Friedländer, Wilhelm Jansen, Peter Hille, Walter Heinrich, Hans Fuchs, Otto Kiefer, Richard Meinreis, Paul Brandt, Lucien von Römer, Martha Marquardt i altres, fundà l'associació gai Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Especials), que considerava l'amor entre homes com a un dels atributs de la virilitat i reivindicava la pederàstia, segons el model grec espartà. Els membres de la GdE s'acostaven al pensament intel·lectual de Hans Blüher i Gustav Wyneken i el seu«Eros pedagògic» (erotopedagogia), alhora que rebutjaven les teories mèdiques que reivindicaven l'homosexualitat aleshores en voga, com ara la «teoria dels estadis sexuals intermedis» de Magnus Hirschfeld, al qual criticaren per «afeminat» i jueu, fet pel qual Brand i els seus seguidors van ser acusats per alguns de racistes i misògins. La GdE realitzava diverses activitats (càmpings, excursions, naturisme, etc.), on es practicava sovint el nudisme. La GdE tenia moltes semblances al Wandervogel, una mena de grup escolta alemany, i fins i tot un dels fundadors de la GdE, Wilhelm Jansen, fou un dels principals animadors del Wandervogel. Brand defensà fer pública la homosexualitat de personatges públics –l'actual outing– i en 1907, durant l'«afer Harden-Eulenburg»–seguit de processos militars per comportament homosexual en els quals es van veure implicats dos membres del gabinet de govern de l'emperador Guillem II de Prússia–, després d'afirmar que el canceller reial Bernhard von Bülow tenia una relació homosexual amb el conseller privat Max Scheefer, per a obligar-lo a eliminar el Paràgraf 175 –article del codi penal alemany que penava les relacions homosexuals entre persones de sexe masculí i que fou vigent a Alemanya entre 1872 i 1994–, va ser denunciat per aquest per calumnia i, el novembre d'aquell any, condemnat a 18 mesos de presó. Posteriorment va ser condemnat en diverses ocasions, com ara a un any per copejar un diputat amb una corretja de ca a causa d'una discussió o per publicar textos i imatges considerades escandaloses. En 1908 reedità Lieblingminne und Freundesliebe in der Weltliteratur. Durant la Gran Guerra minvà la seva activitat reivindicativa i serví tres anys en l'exèrcit. Es casà amb la infermera Elise Behrendt, qui acceptà la seva homosexualitat i hagué d'acceptar la seva relació amb Max Miede, vivint tots tres plegats. Durant la dècada dels vint, participà amb el Wissenschaftlich-humanitäres Komitee (WhK, Comitè Cientificohumanitari), organització creada per Magnus Hirschfeld pel reconeixement social de l'homosexualitat i del transgènere i per a eliminar el Paràgraf 175, lluita que fou un fracàs. A partir de l'arribada del nacionalsocialisme al poder, després de patir atacs pels nazis i el 3 de maig de 1933 la confiscació dels seus llibres i documents per un escamot d'assalt comandat per Ernst Röhm, dirigent nazi i gai declarat, es va veure obligat a abandonar la militància homosexual i a deixar de publicar Der Eigene, fets aquests que el van portar a una profunda depressió i a la fallida econòmica. El 29 de novembre de 1933 va escriure una carta a F. F. Bennett, secretari de la British Sexological Society (BSS, Societat Sexològica Britànica), on denunciava la seva delicada situació. Per sobreviure va vendre el seu apartament a son amant Miede i passà a viure amb sa companya en una petita habitació d'un edifici. Adolf Brand i la seva espasa van morir el 2 de febrer de 1945 a Berlín (Alemanya) durant un bombardeig nord-americà. Brand havia enterrat part del seu arxiu en un jardí, però aquest llegat mai no s'ha recuperat.

    Adolf Brand (1874-1945)

    ***

    Jack White (ca. 1930)

    Jack White (ca. 1930)

     - Jack White: El 2 de febrer de 1946 mor a Belfast (Ulster, Irlanda del Nord) el militar, sindicalista i revolucionari socialista, i després anarquista, James Robert White, conegut com Captain Jack White (Capità Jack White). Havia nascut el 22 de maig de 1879 a White Hall (Broughshane, Comtat d'Antrim, Irlanda del Nord). Era l'únic fill del mariscal de camp George Stuart White, terratinent i heroi de guerra. Després d'estudiar a l'Escola Pública de Winchester (Hampshire, Anglaterra), seguí les passes de son pare i entrà en una acadèmia militar, el Royal Military College (RMC) de Sandhurst (Berkshire, Anglaterra). Amb 18 anys lluità com a tinent en la Guerra dels Bòers a Sud-àfrica enquadrat en la I Gordon Highlanders i va ser condecorat el 2 de juliol de 1901 amb la Distinguished Service Orden (DSO, Ordre de Serveis Distinguits). Va ser a Sud-àfrica on nasqué la seva aversió a les classes dominants i governants britàniques. Entre 1901 i 1905 exercí d'ajudant de camp de son pare, aleshores governador de Gibraltar, i hi conegué l'espanyola Mercedes Mosley (Dollie), filla d'una família d'empresaris catòlics gibraltarenys. Malgrat les objeccions d'ambdues famílies per qüestions religioses, ja que ell era anglicà, en 1905 la parella es casà i amb el temps tingué una filla, Ave. Després continuà la seva carrera militar a l'Índia i a Escòcia. Molt influenciat per Lev Tolstoi, en 1907, deixant clar la seva desafecció a l'Exèrcit britànic i al seu paper colonial, renuncià al seu càrrec. Durant els anys següents rodà món, va fer de mestre d'anglès per Bohèmia, aleshores part de l'Imperi Austrohongarès, visqué en una colònia tolstoiana vegetariana a Anglaterra i viatjà pel Canadà treballant de llenyataire. Després d'un temps a la colònia comunista que Francis Sedlak tenia a les muntanyes angleses de Cotswolds, comunitat nudista i partidària de l'amor lliure, en arribar a Irlanda es trobà amb la campanya desencadenada per Edward Carson contra l'aplicació de l'autonomia (Home Rule) a Irlanda i en el moment del naixement dels Voluntaris de l'Uster, organització creada per fer costat l'autogovern. Amb Roger Casement, organitzà la primera reunió de protestants proautonòmics a Ballymoney, amb la finalitat de mobilitzar l'opinió protestant contra el Partit Unionista (PU) i contra el fanatisme de les associacions protestants conservadores. Arran d'aquesta reunió, marxà a Dublin, on conegué James Connolly, qui el va introduir en el pensament socialista i sindicalista. Col·laborà amb l'Irish Transport and General Workers' Union (ITGWU, Unió General de Treballadors del Transport d'Irlanda), amb seu al Liberty Hall de Dublín, i parlà en mítings amb destacats sindicalistes, com ara Francis Sheehy-Skeffington, Bill Haywodd, James Connolly, etc. En 1913, amb James Larkin i James Connolly, creà l'Irish Citizen Army (ICA, Exèrcit Ciutadà Irlandès), milícia obrera de voluntaris entrenats creada per protegir les manifestacions obreres contra els atacs de la Policia Metropolitana de Dublín. Més tard posà els seus serveis a disposició dels Voluntaris Irlandesos de Derry i de Tyrone, escamots formats majoritàriament per exmilitars de l'Exèrcit britànic; però acabà abandonant l'organització ja que pensava que actuaven sectàriament i no feien costat tots els treballadors sinó només els protestants. Quan esclatà la Gran Guerra marxà a França com a infermer en una ambulància i fou al front quan s'assabentà de l'Aixecament de Pasqua de 1916 i retornà a Irlanda. Quan Connolly va ser condemnat a mort arran d'aquests fets, intentà portar els miners de Gal·les del Sud a la vaga per intentar salvar-li la vida. Per aquestes accions, va ser condemnat a tres mesos de presó per sedició. Traslladat de la presó de Swansea (Gal·les) a la de londinenca de Pentonville el dia abans de la mort de Roger Casement, pogué sentir com aquest va ser penjat l'endemà (3 d'agost de 1916). En 1919 publicà The significance of Sinn Fein. Psychological, political and economic. Retornà a Irlanda en plena guerra per la independència i col·laborà amb el Partit Comunista d'Irlanda (PCI) que s'acabava de crear, encara que mai no es va afiliar perquè mantenia moltes reserves. En aquests anys col·laborà en el periòdic An Phoblacht,òrgan del Sinn Féin. Retornà a Anglaterra i participà amb la Workers' Socialist Federació (WSF, Federació de Treballadors Socialistes), grup comunista antiparlamentari encapçalat per Sylvia Pankhurst. En 1930 publicà Misfit. An autobiography, que parla dels fets de 1916, obra que no agradà gens a sa família pel seu posicionament polític. En 1934 participà en la Convenció de Athlone (Westmeath, Irlanda), on assistiren 200 exvoluntaris de l'Irish Republican Army (IRA, Exèrcit Republicà Irlandès) i un gran nombre de destacats militants socialistes, comunistes i sindicalistes, reunits amb la intenció de crear un Congrés Republicà que es posicionés a l'esquerra de l'IRA, i ell creà a Dublín la branca d'aquesta organització formadaúnicament per exmilitars britànics. Aquest Congrés Republicà finalment es va dividir entre els que defensaven la independència de classe i una república de treballadors i els comunistes, que volien una aliança amb Fianna Fáil, el partit polític republicà més important d'Irlanda. Després que la major part dels membres del primer grup s'unissin al Partit Laborista (PL), ell va romandre en aquesta organització aleshores molt afeblida. En 1936, en el vintè aniversari de la mort de Roger Casement, publicà Where Casement Would Stand Today. Aquest mateix any, quan esclatà la Guerra Civil espanyola, marxà cap a Catalunya com a metge de la Creu Roja Britànica i prestà els seus serveis al front d'Aragó, on també ensinistrà milicians i grup de dones en l'ús de les armes de foc. Impressionat pels èxits de la Revolució espanyola, entrà a formar part del moviment anarquista i col·laborà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), publicant articles en CNT-AIT. Boletín de Información. Profundament anticomunista i antiestalinista, el grup anarquista londinenc«Freedom» li publicà el fullet The meaning of anarchy, on explicà els fets de«Maig de 1937» als carrers de Barcelona (Catalunya). Retornà a Londres, on treballà estretament amb Emma Goldman en nom de la CNT, i col·laborà activament amb el grup editor de Spain and the World, publicació anarquista en suport de la Revolució espanyola. Es relacionà amb el grup londinenc «Freedom» i fou un dels organitzadors de les reunions del National Trade Union Club (NTUC, Club Sindical Nacional), que treballà molt contra el feixisme italià i en suport dels anarquistes espanyols. A Londres conegué Noreen Shanahan, filla d'un funcionari del govern irlandès, qui esdevingué sa segona esposa en 1937 i amb qui tinguí tres fills (Anthony, Alan i Derrick). En 1937 publicà el pamflet Anarchism. A philosophy of action. En 1938 retornà a la seva propietat a White Hall, que havia heretat de sa mare a la mort d'aquesta en 1935, on visqué amb sa família de la venda d'uns terrenys annexes a la finca i de col·laboracions periodístiques. Encara que aïllat, mantingué contactes amb la política i amb militants, però l'esclat de la II Guerra Mundial paralitzà tot això. En 1945 es presentà com a candidat republicà socialista per la circumscripció d'Antrim per a les eleccions generals. Col·laborà amb l'anarquista Matt Kavanagh en una investigació històrica sobre el moviment obrer irlandès i les seves relacions amb l'anarquisme. Mantingué una estreta amistat amb destacats personatges del seu temps, com ara Herbert George Wells, David Herbert Lawrence, Lev Tolstoi, George Bernard Shaw, Artur Conan Doyle, Sean O'Casey o la comtessa Constance Markievicz. Jack White va morir el 2 de febrer de 1946 de càncer en una residència d'ancians de Belfast (Ulster, Irlanda del Nord) i, després d'una cerimònia privada, va ser enterrat al panteó familiar de la First Presbyterian Church de Broughshane. Sa família, avergonyida de la seva política revolucionària, destruir tots els seus papers, incloent un estudi sobre el soviet de Cork Harbour (Comtat de Cork, Irlanda) de 1921 que havia escrit i diversos textos referents a la Revolució espanyola. En 2014 Leo Keohane publicà la biografia Captain Jack White. Imperialism, Anarchism and the Irish Citizen Army. Son fill petit, Derrick White, fou un membre destacat del Partit Nacionalista Escocès (PNE) i després del Partit Socialista Escocès (PSE).

    Jack White (1879-1946)

    ***

    Necrològica de Salvador Gimeno Gimeno apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 15 de març de 1964

    Necrològica de Salvador Gimeno Gimeno apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de març de 1964

    - Salvador Gimeno Gimeno: El 2 de febrer de 1964 mor a Londres (Anglaterra) l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Gimeno Gimeno. Havia nascut el 5 d'abril de 1899 a Manises (Horta Oest, País Valencià). En l'adolescència ingressà com a aprenent a la fàbrica de ceràmiques de Manises i en 1923 entrà en un grup anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la dictadura de Primo de Rivera i les persecucions contra els confederals, com molts altres companys, s'afilià a la socialista Unió General dels Treballadors (UGT), tolerada per les autoritats, on hi restà fins a la proclamació de la II República espanyola l'abril de 1931. Amb el suport de la Federació Local de la CNT de València, el juny de 1931 organitzà el Sindicat d'Oficis Diversos i la Secció d'Obrers Ceramistes, de la qual va ser nomenat secretari. També fou secretari del grup local de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat tinent d'alcalde de de l'Ajuntament de Manises per la CNT. La tardor de 1937 va ser enviat pel Comitè Regional de la FAI del Centre com a delegat a València. El final de la guerra l'agafà al port de Gandia i, juntament amb Juan Pastor Sevilla i Arturo García Torviso, membres del Subcomitè Peninsular de la FAI de la zona centre-sud, aconseguí embarcar el 30 de març de 1939 a bord del Galatea, vaixell amb el qual navegaren cap a Marsella amb els membres del Consell Nacional de Defensa del coronel Segismundo Casado López. El 4 d'abril de 1940 s'instal·là a Londres. Intentà portar sa família a Anglaterra, però va ser impossible. Milità en el nucli confederal de Gran Bretanya. Salvador Gimeno Gimeno va morir el 2 de febrer de 1964 a Londres (Anglaterra) d'una hemorràgia cerebral. Sa família viatjà a Londres i son fill, que mai no havia vist son pare, el pogué vetllar.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)

    Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada



    Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.

    Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas

    (Bruguera, 1978).

    Presoners republicans a sa Pobla en els anys quaranta. Paulino López, el pare de l'escriptor Miquel López Crespí és el primer per l'esquerra. Fotografia feta uns dies després de la seva sortida del camp de concentració feixista.

    El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

    Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una al·lota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

    La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro"és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres col·lectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (col·lectivitzacions agràries, milícies populars...).

    Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...



    Terol 1937, unes setmanes abans de la conquesta de la capital per les tropes republicanes. José López, el màxim responsable del Servei de Transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'exèrcit de la República és l´oncle de l'escriptor Miquel López Crespí. El podem veure a la dreta de la fotografia.

    L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intel·lectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

    Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novel·la històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".

    Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    0 0

    (publicat a l'AraBalears, 21/1/17)

    El darrer trimestre de 2016 va ser editorialment prodigiós, gràcies a un Petraca de qui ja he parlat, un Carner de qui parlaré i un Shakespeare que comentaré ara mateix. Les Versions a peu d’obra de Joan Sellent ja han estat profusament ressenyades: deu de les millors peces de Shakespeare, traduïdes per encàrrec i acabades de crear de manera paral·lela a la posada en escena. El digital de cultura Núvol no podia haver tingut millor estrena en el món tangible del paper.

    M’interessa la manera com Sellent justifica la seva opció per la traducció en vers. Ho fa a Traduir Shakespeare, un ebook que recull tres conferències i que Núvol també ha publicat. Sellent hi explica que no tradueix Shakespeare en vers perquè toqui, ni per fidelitat, ni per indicació de cap director. Ho fa amb el convenciment que “en el context d’un escenari, la música del discurs versificat, lluny de ser un simple ornament, és un vehicle decisiu a l’hora de transmetre el sentit”. Aquesta idea condiciona també l’elecció del tipus de vers: Sellent, en lloc de l’esquema monomètric de l’original, fa servir una diversitat de versos basada en la combinació del decasíl·lab (la base) amb altres versos de nombre parell de síl·labes.

    Potser la frase anterior ha sonat tècnica, però vol dir, en definitiva, que hi ha una música. I si hi ha música s'ha de poder sentir. W.B.Yeats explicava que llegia els seus poemes marcant el ritme perquè, per llegir-los com si fossin prosa, no valia la pena l’esforç del patró mètric. Els actors han de saber dir un text que no és prosa. No cal que facin una cantarella exagerada, però han d’aprofitar el valor dramàtic de les pauses mètriques, sense forçar (estic citant Sellent de manera gairebé literal) la naturalitat prosòdica. Aquestes traduccions combinen rigor i flexiblitat, al servei d’un vers que ha de ser, sobre l’escenari, una melodia de paraules entenedores.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    El Bar Restaurant Es Revolt, de Montuïri, torna a organitzar una nit de gloses. En aquesta ocasió, els Glosadors de Mallorca encarregats d'endolcir la vetlada seran Mateu "Xurí", Toni Llull "Carnisser" i Macià Ferrer "Noto". Cal fer reserva als tf:971644208/692672635

    0 0

    [03/02] Processament de Proudhon - «Le Défi» - Worker's Friend Club & Institute - Casa de l'Obrer Internacional - «The second oldest profession» - Basset - Holmberg - Weiss - Spohr - Reclus - Patou - García García - Salamero - Gégout - Lorente - Armanetti - Sanz - Archs - Pilarski - Illera - Payán - Rety

    Anarcoefemèrides del 3 de febrer

    Esdeveniments

    Portada de l'edició de 1848

    Portada de l'edició de 1848

    - Processament de Proudhon: El 3 de febrer de 1842 el filòsof anarquista Pierre-Joseph Proudhon es jutjat, a instàncies del Ministeri Públic de Besanón, davant l'Audiència de Doubs (Franc Comtat, Arpitània) a causa de l'edició, el gener d'aquell any, de la seva tercera memòria sobre la propietat:Avertissement aux propriétaires, ou lettre à M. Considérant, rédacteur de la Phalange, sur une défense de la propriété. Proudhon fou jutjat per l'edició d'aquest fullet, qualificat de pamflet per les autoritats, per quatre delictes: atac a la propietat, incitació al menyspreu del govern, ultratge a la religió i ofensa als costums. Proudhon llegí el fullet i explicà el seu significat davant un jurat que no entengué res. Finalment el jurat declarà que es tractava d'un assumpte científic i, per tant, fora de la seva competència, per la qual cosa absolgué l'acusat. Aquest mateix any Proudhon publicà al·legat de la seva defensa sota el títol d'Explications présentées au ministère public sur le droit de propriété.

    ***

    Portada del primer número de "Le Défi"

    Portada del primer número de Le Défi

    - Surt Le Défi: El 3 de febrer de 1884 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari Le Défi. Organe anarchiste (El Desafiu.Òrgan anarquista). Portava l'epígraf«Llibertat. Igualtat. Justícia». Va ser continuador de L'Émeute (El Motí). La gerència la porta l'obrer teixidor Jean-Marie Frénéa, el qual el 8 de febrer de 1884 va haver de comparèixer davant l'Audiència del Roine pels articles publicats en els dos primers números; G. Robert, cogerent, el substituí. Els articles no portaven signatura. Obrí subscripcions per a les famílies dels detinguts polítics i per a la propaganda. Només en sortiren tres números, l'últim el 17 de febrer de 1884 i a partir del 24 de febrer va ser reemplaçat per L'Hydre Anarchiste (L'Hidra Anarquista).

    ***

    Grup d'anarquistes jueus a Londres (1912). D'esquerra a dreta: Ernst Simmerling, Rudolf Rocker, Wuppler, Lazar Sabelinsky, Loefler; assegudes: Milly Witkop-Rocker i Milly Sabel

    Grup d'anarquistes jueus a Londres (1912). D'esquerra a dreta: Ernst Simmerling, Rudolf Rocker, Wuppler, Lazar Sabelinsky, Loefler; assegudes: Milly Witkop-Rocker i Milly Sabel

    - Inauguració del Worker's Friend Club & Institute: El 3 de febrer de 1906 s'inaugura al 165 de Jubilee Street de Londres (Anglaterra) el Worker's Friend Club & Institute, lloc de reunió, biblioteca, impremta i escola dels anarquistes de la comunitat jueva londinenca. La idea sorgí del grup editor del periòdic Arbeter Fraint i de Rudolf Rocker i en poc temps aconseguiren ajuntar el capital per comprar el local que ocupava una antiga església metodista. Encara que la iniciativa partia de la comunitat jueva llibertària estava oberta a la resta de sectors obrers. A la inauguració assistí Piotr Kropotkin.

    ***

    Juan Francisco Moncaleano

    Juan Francisco Moncaleano

    - Inauguració de la Casa de l'Obrer Internacional: El 3 de febrer de 1913 s'inaugura al número 809 de Yale Street de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) la «Casa del Obrero Internacional». La iniciativa fou portada pel pedagog racionalista i anarquista colombià Juan Francisco Moncaleano, amb el suport de Rómulo S. Carmona, sogre d'Enrique Flores Magón, i del propagandista anarquista William Charles Owen. Al mateix immoble s'establí una Escola Moderna segons els principis de Francesc Ferrer i Guàrdia i la redacció del periòdic Regeneración. A més a més es realitzaven dos mítings setmanals a l'edifici i reunions del llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM).

    ***

    Ben Reitman

    Ben Reitman

    - Es publica The second oldest profession: El 3 de febrer de 1931 l'editorial The Vanguard Press publica a Nova York (Nova York, EUA) el llibre de metge anarquista Benjamin Lewis Reitman The second oldest profession. A study of the prostitute's«business manager» (La segona professió més antiga. Un estudi sobre el«director de negocis» de prostitutes), primer estudi sociològic sobre els proxenetes. Ben L. Reitman havia passat la seva joventut envoltat de prostitutes i de rodamóns. Després es va unir sentimentalment amb l'agitadora anarcofeminista Emma Goldman, amb qui lluità per les idees anarquistes i la llibertat d'expressió. Un cop separat amistosament de Goldman, treballà a Chicago com a metge de prostitutes, realitzant avortaments il·legals, lluitant contra les malalties venèries i reivindicant la lliure distribució de mitjans per controlar la natalitat. En aquest estudi, on s'analitza el fenomen del proxenetisme des de diferents aspectes (psicologia, criminologia, política, etc.), determina les característiques del macarró mitjà: home entre 20 i 30 anys, alt i prim, cabells i ulls foscos, pell pàl·lida, addicte a les drogues, malalt de sífilis o de tuberculosi, sovint amb dents d'or, nivell d'educació alt, interessat en la cultura i votant del Partit Demòcrata. El doctor Ben Reitman havia vist almenys un centenar de proxenetes durant una desfilada del Partit Demòcrata nord-americà. El seu estudi, basat en casos i històries verídiques, fou força elogiat pels sociòlegs, encara que alguns li van criticar la manca d'estadístiques. Realment el que Reitman pretenia amb l'edició del llibre era lluitar contra les malalties venèries. En 1987 l'editorial novaiorquesa Garland en tragué una nova edició. 

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Henri Basset

    Henri Basset

    - Henri Basset: El 3 de febrer de 1858 neix a Villeneuve de Berg (Occitània) el ferrador anarquista Henri Alexis Basset. Fou catalogat per la policia en la primera categoria dels «anarquistes a vigilar». Casat sense infants, sa companya regentava una adrogueria. Fou assidu a totes les reunions anarquistes i participà en l'organització de conferències públiques, en les quals prenia la paraula --molt recordada fou la del Primer de Maig de 1896. Molt lligat a Sébastien Faure, mantingué una rica correspondència amb ell durant la seva detenció a Clairvaux en 1893. Un cop lliure, entre desembre de 1893 i el gener de 1894, participà amb Sébastien Faure en el cicle de vuit conferències que aquest realitzà a Marsella. El juliol de 1894 fou detingut per un «fet anarquista» a resultes d'un escorcoll de ca seva. L'agost de 1896 fou condemnat a sis mesos de presó per robatori. Entre 1897 i 1899 la seva activitat militant fou força important, però a partir de l'última data se'n perd tot rastre.

    ***

    Gustaf Henriksson Holmberg (ca. 1900)

    Gustaf Henriksson Holmberg (ca. 1900)

    - Gustaf Henriksson Holmberg: El 3 de febrer de 1865 neix a Torsåkers församling (Ångermanland, Comtat de Västernorrland, Suècia) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Gustaf Henriksson Holmberg. Després de graduar-se en l'Sveriges lantbruksuniversitet (SLU, Universitat Sueca de Ciències Agrícoles) d'Ultuna (Uppsala, Suècia), amplià estudis de política i d'economia a diferents universitats d'Estocolm (Suècia) i de Berlín (Prússia). Quan estudiava a Berlín entrà en contacte amb el grup de Benedict Friedlaender i es va veure fortament influenciat per la filosofia social positivista i materialista de Karl Eugen Dühring i pel pensament utopista de Nils Herman Quiding. En aquests anys llegí amb fruïció Pierre-Joseph Proudhon i Mikhail Bakunin, i se sentí especialment acostat al pensament de Pietr Kropotkin. Posteriorment, a París (França) i a Londres (Anglaterra), es relacionà ambÉlisée Reclus i Piotr Kropotkin, respectivament, fet que el decantà cap a l'anarquisme. De tornada a Suècia, es convertí en un dels propagandistes anarquistes més importants dins del Partit de la Joventut Socialista de Suècia, que agrupava anarquistes i socialistes oposats al reformisme. Entre 1891 i 1893 va fer de periodista per al diari Västernorrlands allehanda i entre juliol de 1893 i maig de 1894 fou redactor del Hudiksvalls allehanda; posteriorment, entre 1901 i 1903, el trobem treballant en el periòdic Dalarnas nyheter. En 1911 entrà com a redactor del periòdic anarquista Brand, que es publicava a Estocolm. Dedicà sa vida a la classe treballadora, a la que aconsellava s'apartés del marxisme, i des del punt de vista sindicalista les seves idees s'acostaven als plantejaments de Georges Sorel i Hubert Lagardelle, fent costat l'estratègia de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Esmerçà molts d'esforços a plantejar reformes de l'administració penitenciària i defensà l'alliberament dels processats de l'«Afer Amalthea». En els anys vint col·laborà en el periòdic de la SAC Syndikalismen. Publicà nombrosos llibres i fulletons, com ara Katedersocialismen och Eugen Dühring. Angrepp och försvar (1888), Sanningen skall fram. Ur processmysterierna mot K. P. Arnoldson (1895), Kooperationen bland de jordbrukande klasserna. En framställning af hittills uppnådda resultat i olika land (1904), Landtarbetaren (1904), Sveriges tjänare och tjänarinnor, deras vara eller icke vara (1906), Tjänarinnorna i städerna (1907), En svensk «utopist». Nils Herman Quiding («Nils Nilsson, arbetskarl») (1909), Syndikalismen. Dess väsen, teori och taktik med jämväl fäst avseende på svenska förhållanden (1910), Socialismen i Sverige 1770-1886. Bidrag till socialismens svenska historia i fyra fristående avdelningar (1913), Amaltheamännen och strafflagen (1914), Trettioår av Stockholms måleriarbetares fackförenings historia 1884-1914 (1914), Lag och rätt just nu (1916), Fängelsernas och fängelsestraffets förbannelse (1917), Makt och rätt. En sociologisk skiss (1917), De två världarna arbetarklassen och syndikalismen (1918), Syndikalismen i praktiken (1919), SAC (1920), Sociologins allmänna väsen (1923), Anarkismen. Dess grundtext. På föranstaltande av Ungsocialistiska förbundets verkställande utskott utarbetad och tolkad (1928) i Nils Herman Quiding. En svensk författarpersonlighet. Biografisk studie (1928), entre d'altres. Gustaf Henriksson Holmberg va morir el 20 de juliol de 1929 a Engelbrekts (Estocolm, Suècia).

    Gustaf Henriksson Holmberg (1865-1929)

    ***

    Notícia del suïcidi de Léon Weiss apareguda en el diari parisenc "Le Journal" del 15 de juliol de 1910

    Notícia del suïcidi de Léon Weiss apareguda en el diari parisenc Le Journal del 15 de juliol de 1910

    - Léon Weiss: El 3 de febrer de 1866 neix a Saint-Jean-des-Choux, actual Saint-Jean-Saverne (Alsàcia), el sastre anarquista Léon Weiss. Coixejava de la cama dreta i havia de caminar amb un bastó. En 1893 va ser fitxat per la policia com a membre del grup anarquista de Reims (Xampanya-Ardenes, França) i segons una informació policíaca vivia maritalment amb Guillaumette Wiedmann (Mina). Després de quatre intents frustrats de suïcidi, el 13 de juliol de 1910 intentà llevar-se la vida a l'andana de l'estació de Reims disparant-se quatre tirs a la boca; ferit, va ser traslladat a l'hospital de la ciutat. Els metges constataren que les ferides no eren mortals, però en un moment que no estava vigilat es ferí amb un ganivet a l'abdomen i els metges hagueren de practicar-li una laparotomia. Més tard, trenca un tassó que havia a la tauleta de nit i amb els vidres es tallà el pit. Finalment, agafà els apòsits de cotó hidròfil que cobrien les seves ferides i se'ls envià. Léon Weiss va morir ofegat el 14 de juliol de 1910 a l'Hospital Civil de Reims (Xampanya-Ardenes, França).

    ***

    Wilhelm Spohr fotografiat per Wettern a Hamburg (ca. 1890-1910)

    Wilhelm Spohr fotografiat per Wettern a Hamburg (ca. 1890-1910)

    - Wilhelm Spohr: El 3 de febrer de 1868 neix a Hamburg (Prússia) l'escriptor, editor, traductor, pedagog i intel·lectual anarquista Wilhelm Spohr. Sos pares es deien Henrik Holmberg i Ulrika Augusta Lieberath. Aprengué l'ofici de mecànic d'òptica, estudis que amplià a l'Escola d'Arts i Oficis de Hamburg, alhora que conreà la literatura. En 1884 s'involucrà en els moviments del Lliure Pensament i el socialista i en 1891 es traslladà a Berlín, on entrà a formar part del sector esquerrà (Albert Weidner, Gustav Landauer, els germans Bernhard, Paul Kampffmeyer, Erich Mühsam, etc.) del «Cercle de Poetes de Friedrichshagen», del barri berlinès del mateix nom, que conreaven la literatura naturalista i el teatre popular. En 1892 va ser nomenat membre del comitè artístic del teatre berlinès Volksbühne i de la junta directiva de la Vereins Unabhängiger Sozialisten (VUS, Associació dels Socialistes Independents). Amic de l'anarquista Gustav Landauer, fou l'editor i col·laborador, amb Albert Weidner, de la seva revista Der Sozialist. En 1894, arran d'un discurs fet durant el Primer de Maig, va ser condemnat a 14 mesos de presó per propaganda llibertària i «incitació a l'odi de classes», moment que aprofità per aprendre l'holandès. Gràcies a aquests coneixements pogué traduir a l'alemany entre 1899 i 1902, gràcies a la influència de Domela Nieuwenhuis, set volums de les obres de l'escriptor anarquista Eduard Douwes Dekker (Multatuli). També fou un gran divulgador de l'art d'Hugo Reinhold Karl Johann Höppener (Fidus), de qui fou un gran amic. Des del punt de vista pedagògic fomentà l'educació popular, organitzant exposicions itinerants per més de quaranta ciutats alemanyes. A partir de 1907, amb Herman Teistler, Bruno Wille i Wilhelm Bölsche, fomentà les activitats de diverses organitzacions artístiques, culturals i d'excursionisme, com ara Dürebundes, Kunstgemeinde i Wandervogel. Entre 1926 i 1934 organitzà per al municipi berlinès concerts i obres teatrals per a escoles de Berlín i de Brandenburg. Quan la pujada dels nazis al poder, es traslladà al barri d'Schöneiche bei Berlin, on visqué de petites col·laboracions literàries. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en l'aparell cultural del govern comunista alemany, sobretot en aspectes pedagògics. És autor de Fidus (1902), Berliner Heimatbüchlein. Eine Gabe des Feierabend (1913), Kultur der Feste (1926), Glorie des Alters. Ein frohes Manifest (1940 i 1954), Mozart. Leben und Werk. Briefe, Zeitberichte, Dokumente, Bilder (1941), Goethe, sein Leben und Wirken (1949), O ihr Tage von Friedrichshagen! Erinnerungen aus der Werdezeit des deutschen literarischen Realismus (1949), Fröhliche Erinnerungen eines«Friedrichshagners». Aus der Werdezeit des deutschen literarischen Realismus (1951) i Berliner Anekdoten. Ein Streifzug durch die Vergangenheit Berlins im Lichte der Anekdote (1952), entre d'altres. En 1958 va ser condecorat amb el premi Ernst-Moritz-Arndt-Medaille, una de les més altes condecoracions culturals de la República Democràtica Alemanya (RDA). Wilhelm Spohr va morir el 9 de juny de 1959 a Schöneiche bei Berlin (Oder-Spree, Brandenburg, RDA) –altres autors citen Rüdersdorf bei Berlin (Märkisch-Oderland, Brandenburg, RDA). El seu ric arxiu personal es troba dipositat a l'Archiv der Akademie der Künste de Berlín.

    Wilhelm Spohr (1868-1959)

    ***

    Jacques Reclus, soldat del 94 Regiment d'Infanteria (1916)

    Jacques Reclus, soldat del 94 Regiment d'Infanteria (1916)

    - Jacques Reclus:El 3 de febrer de 1894 neix a París (França) el músic, periodista, professor i traductor anarquista Jacques Reclus. Renebot d'Élisée Reclus i fill de Paul Reclus, també va fer seu l'ideal llibertari. Va passar la seva infantesa a Escòcia. A Bèlgica va emprendre els estudis de ciències econòmiques. De tornada a París, es va consagrar a l'estudi del piano i va començar els estudis de música. En 1912 va impartir un curs de solfeig a una cinquantena de joves xinesos internats en un institut, primer contacte amb el món xinès que marcaria el curs de sa vida. Durant la Gran Guerra va començar a escriure en la premsa anarcosindicalista, com ara La Clarière (1917) i La Bataille Sydicaliste, esdevinguda La Bataille (1914-1916). En 1918 l'explosió al front d'un obús rebuda a la mà dreta va posar fi a la seva prometedora carrera de pianista professional i va decidir dedicar-se en cos iànima al periodisme sindical. En aquesta època serà conegut en els cercles llibertaris no només per pertànyer a una de les famílies anarquistes més importants de França, sinó per la seva activitat militant. A partir del gener de 1920 va esdevenir gerent de Le Temps Nouveaux i va col·laborar en la revista del doctor Pierrot, Plus Loin, i en el diari Le Libertaire. En 1923 va impulsar el «Grup de Defensa dels revolucionaris empresonats a Rússia» i l'edició del fullet Repression de l'anarchisme en Union Soviétique. En aquesta època va conviure amb Christiaan Cornelissen i la seva esposa Lilly Rupertus formant un trio amorós durant alguns anys --durant un temps el trio es va ocupar de Pierra, neta de Kropotkin. Poc després va entrar en contacte amb Wu Kegang, jove xinès vingut a França gràcies al moviment «Treball-Estudi» creat per l'anarquista Li Shizeng. Wu Kegang va formar part del projecte«Universitat del Treball» creat a Xangai a finals de 1927 basat en el model kropotkià de transformació de les escoles en camps i en fàbriques, i de les fàbriques en camps i en escoles; on la combinació del treball i de l'estudi portarà un nou tipus d'individu, anunciador de la societat anarquista del futur. Entusiasmat, Jacques Reclus partirà a Xangai per a ensenyar francès i arribarà el maig de 1928, acompanyat del seu amic l'advocat Pascal Meunier (Munier), expulsat d'Indo-xina per propaganda comunista. A Xina va denunciar la corrupció dels funcionaris francesos. Però l'experiència universitària va durar poc, ja que el govern de Chiang Kai-shek a partir de 1930 va tallar el finançament en considerar el projecte «subversiu». Va decidir restar a Xina i després de Xangai va establir-se a Nankin i més tard a Kunming, capital de Yunnan, limítrof del Vietnam on li va sorprendre la II Guerra Mundial. La seva casa va esdevenir refugi de la França Lliure (Pierre Boulle, Léon Jankélévitx, etc.), alhora que tota la península d'Indo-xina es trobava sota el govern de Vichy. En 1945 es va establir a Pequín i hi va ensenyar fins al 1952, quan fruit de la violenta campanya contra els estrangers, acusats de ser espies a sou de l'imperialisme, orquestrada pel Partit comunista en el poder des de 1949, va obligar-lo a abandonar el país en 48 hores, deixant la seva filla Magali a Xina amb una tia seva --la família només es retrobarà en 1979. A França, l'esposa de Jacques Reclus, Huang Shuyi, va esdevenir professora de Llengües Orientals a París, i ell va començar primer a treballar com a corrector i després com a redactor de la revista bibliogràfica de sinologia EPHE i com a professor en la Universitat París-VII. És autor de La Révolte des Taï-ping (1851-1864). Prologue de la révolution chinoise (1972) i de les traduccions de Récits d'une vie fugitive. Mémoires d'un lettré pauvre, de Chen Fou, i L'Innocent du village aux roseaux (1984), de Li Tch'ien Ki-ying. Jacques Reclus va morir el 5 de maig de 1984 a París (França).

    *** 

    Hélène Patou (estiu de 1962)

    Hélène Patou (estiu de 1962)

    - Hélène Patou: El 3 de febrer de 1902 neix a Liévin (Nord-Pas-de-Calais, França) l'escriptora, neomaltusiana i militant anarquista Hélène Patou. Des de que feina a les fàbriques tèxtils va freqüentar els cercles anarquistes. Més tard marxarà a viure a la colònia llibertària (milieu libre) de Vaux i també serà una de les pioneres de la colònia anarcovegana de Bascon, organitzada per Butaud, ambdues a la Picardia francesa. En 1936 va fer de model per a pintors, Matisse i Picabia entre altres. Quan va esclatar la Revolució espanyola va marxar a la Península i es va enrolar en la Columna Durruti. En 1963 va treballar com a correctora de premsa i va esdevenir companya d'Henry Poulaille.És autora de la novel·la Le domaine du hameau perdu (1972). Hélène Patou va morir el 6 de febrer de 1977 a Cachan (Illa de França, França).

    Hélène Patou (1902-1977)

    ***

    Miguel García García

    Miguel García García

    - Miguel García García:El 3 de febrer de 1908 neix a Archena (Múrcia, Espanya) el militant anarcosindicalista i guerriller antifranquista Miguel García García, també conegut com Miguel Ferrer. Va ser fill d'un militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) incondicional de Salvador Seguí i que va lluitar contra el pistolerisme de la patronal a Barcelona. Orfe als 11 anys, va començar a treballar en un taller de vidre i més tard es va dedicar a la venda de diaris al carrer, participant en la vaga de venedors, per la qual cosa va haver de fugir a Perpinyà. A la capital de la Catalunya Nord va treballar en unes cavallerisses, alhora que ampliava la seva cultura. En tornar a la península en 1921 va aprendre tipografia i va fer feines clandestines de publicació per al sindicat anarcosindicalista. En 1922 va ingressar en el moviment llibertari. Més tard va treballar en l'hoteleria i va ser un dels fundadors del Sindicat Gastronòmic de la CNT. En aquests anys va formar part dels grups d'acció contra la dictadura de Primo de Rivera. En 1926 es va exiliar a França (Trouville i París). Amb la República es va mantenir al marge dels grups d'acció, però amb l'aixecament militar de juliol de 1936 va ser un dels primers en plantar cara els feixistes, participant en l'assalt d'armeries i el setge de les casernes. Va marxar i lluitar al front d'Aragó (Tàrrega, Casp, Belchite). El novembre de 1936 va marxar al front de Madrid on va restar 32 mesos i va ser ferit. Després seria destinat a preparar militarment dos batallons d'estudiants amb els quals després va combatre a Guadalajara, ocupant Brihuega després de la derrota mussoliniana. En acabar la guerra es va amagar a València i a Barcelona, on fou detingut el 9 de maig de 1939 i internat a Poble Nou amb Josep Sabaté Llopart. Després passà 30 mesos al camp de concentració «Unamuno», a prop de Madrid. Condemnat a sis mesos, pena que havia complet amb la presó preventiva, fou alliberat el març de 1941 i s'integrà immediatament en la resistència llibertària antifranquista amb Josep Sabaté. En aquest any entrà en contacte amb els serveis secrets britànics que l'ensenyaren a falsificar documents. Arran del robatori d'una premsa pogué realitzar nombrosos documents falsos per als companys. També participà amb Francesc Sabaté Llopart (Quico) en el pas a la Península i en les cadenes d'evasió de nombrosos jueus i aviadors aliats. Lligat a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), cap al 1945, amb Juan Pena, participà en l'edició clandestina del seuòrgan d'expressió, Tierra y Libertad, distribuint-lo especialment per Barcelona. Ferm opositor a la línia col·laboracionista, el seu grup participà en nombrosos cops de mà (atracaments de bancs, cobraments d'imposts revolucionaris a industrials, etc.). El setembre de 1949 va tornar a la Península enrolat en el «Grupo Talión» de Julio Rodríguez Fernández (El Cubano). El 9 d'octubre de 1949 va participar en el famós robatori del meublé«La Casita Blanca» de Barcelona, amb Pere Adrover Font, Josep Corral Martí, Manuel Fornés Marín, Francisco Martínez Márquez i Julio Rodríguez, i en el qual s'apropiaren de 37.000 pessetes. El 21 d'octubre de 1949 fou detingut i el 6 de febrer de 1952 va se condemnat a mort a Barcelona, amb Antonio Moreno Alarcón, Domingo Ibars Juanías, Josep Corral Martí, Ginés Urrea Piña, Pere Adrover Font, José Pérez Pedrero, Santiago Amir Gruañas i Jordi Pons Argilés. Però, després de passar 38 dies a la cel·la des condemnats a mort, el 13 de març se li va commutar la pena per 30 anys de presó. En un escorcoll se li va trobar una pistola i se li van afegir 20 anys més a la pena, coneixent les masmorres de diverses presons (Alacant, Terol, Carabanchel, Sant Miquel dels Reis) i sempre intentant fugir-ne. A Carabanchel va fer amistat amb el militant anarquista escocès James Stuart Christie. A partir d'octubre de 1967, al penal de Sòria, va guardar clandestinament, fins al 1968, el manuscrit del futur llibre de Luis Andrés EdoLa corriente, que aquest anava escrivint a la presó. Alliberat en 1969, va instal·lar-se a Londres, on va portar una intensíssima tasca de propaganda antifranquista arreu d'Europa, a més de col·laborar en la Creu Negra Anarquista, de la qual va ser cofundador amb Stuart Christie i Albert Meltzer, i de mantenir el «Centro Ibérico» de Londres. També va ajudar la revista llibertària Black Flag. Quan va morir Franco va obrir una fonda a Barcelona en 1976 («La Fragua»)  que es va convertir en un focus de l'anarquisme barceloní.És autor de diverses obres, com ara Spanish Political Prisoners (1970 i 1975), Looking back after 20 years in jail (1970, 1974 i 2002, i també traduït al francès), Franco's Prisoner (1972), Spanien-Kampf und Gefangenschaft (1939-1969) (1975), Miguel García's Story (1982), entre d'altres. Miguel García García va morir el 4 de desembre de 1981 a Londres (Anglaterra).

    ***

    Joachim Salamero

    Joachim Salamero

    - Joachim Salamero: El 3 de febrer de 1931 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el francmaçó, lliurepensador, anarquista i anarcosindicalista Joachim Salamero, també citat com Joaquim Salamero i conegut com Jo Salamero. Fill d'una família anarquista; son pare, nascut a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), es refugià a França durant la dictadura de Primo de Rivera i son oncle fou un dels organitzadors de l'atemptat mortal contra el cardenal Juan Soldevilla y Romero el 4 de juny de 1923; sa mare també era filla d'espanyols. Son pare i sa mare treballaven en la indústria sabatera a Bordeus. Entre 1946 i 1949 estudià a la Societat Nacional de Construcció Aeronàutica del Sud-Oest (SNCASO), on obtingué el Certificat d'Aptitud Professional (CAP) d'ajustador-mecànic. Entrà a treballar a la Société Bordelaise de Découpage et d'Emboutissage (SBDE, Societat de Retallament i d'Embotició de Bordeus) i va fer el servei militar a Meknès (Marroc) com a mecànic a l'Escola de Pilots, on prengué part en una vaga de tres dies contra l'augment de les hores de feina. Llicenciat en 1953, entrà a fer feina a la factoria aeronàutica Dassault de Merinhac (Aquitània, Occitània), on fou nomenat delegat de personal per la Confederació General del Treball (CGT) i membre de la Comissió de Joves de la Unió Departamental. En 1947, durant un míting de suport a la Confederació Nacional del Treball (CNT) espanyola en l'exili, conegué Aristide Lapeyre i freqüentà l'Escola Racionalista«Francisco Ferrer», en la qual animà debats. En 1953 s'adherí al grup «Lucifer» de la Libre-Pensée. Entre 1953 i 1967 col·laborà en Jeunes Libertaires. Entre el 25 i el 27 de desembre de 1953 fou delegat del grup anarquista de Bordeus al congrés de reconstitució de la Federació Anarquista (FA) celebrat a París (França). Fou membre del grup «Sébastien Faure» de Bordeus, adherit a la Federació Anarquista (FA), del qual va ser nomenat secretari. En 1955 formà part d'un viatge d'estudis de la CGT a Varsòvia (Polònia), on constatà la misèria obrera. Entre 1956 i 1967 va ser responsable de Le Lien. Bulletin intérieur de la Fédération Anarchiste. En 1960 fundà, amb Serge Mahé, Alexandre Hébert i altres, la Union des Anarcho-syndicalistes (UAS, Unió dels Anarcosindicalistes), sort de comitè d'enllaç entre els militants anarquistes de la CGT i Força Obrera (FO) i de la CGT, adherits o no a la FA. L'UAS edità el butlletí L'Anarcho-syndicaliste, en el qual col·laborà força. Participà en la redacció d'un «Manifest per a la democràcia en el moviment obrer» contra la cacera de bruixes portada a terme pels estalinistes contra els revolucionaris i a resultes d'això, en 1961 va ser exclòs de la CGT. Aleshores creà a la factoria aeronàutica Dassault un Comitè de Lluita i en 1963 s'integrà en FO, organització per a la qual va ser nomenat delegat de personal i esdevingué secretari departamental del Sindicat de Metal·lúrgica de la regió de Bordeus. Després dels fets de «Maig del 1968», entrà en la comissió executiva de la Unió Departamental de FO. Intervingué contra el projecte gaullista de reforma del Senat en el Congrés Confederal de 1969 i fou un dels principals portaveus de l'esquerra de la CGT-FO. Arran d'una assemblea general celebrada entre el 5 i el 6 de setembre de 1970 a Chef-Boutonne (Poitou-Charentes, França), l'UAS decidí fusionar-se amb l'Aliança Sindicalista Revolucionària i Anarcosindicalista (ASRAS) animada per Jacky Toublet, entre d'altres. Entre 1970 i 1975 fou responsable del butlletí Pour nous le combat continue, òrgan dels anarcosindicalistes integrats en la CGT-FO. En aquests anys col·laborà en Le Monde Libertaire, òrgan de la FA, i en Solidarité Ouvrière, portaveu de l'Aliança Sindicalista (AS). En 1971 fou delegat del Sindicat del Metall de Bordeus al X Congrés de FO. En 1974 abandonà l'ASRAS per un desacord profund sobre una anàlisi de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT). En 1975, amb un grup de companys (Alexandre Hébert, Hervé Hochard, Marc Prévôtel i Serge Mahé) refundà l'UAS, que, de les referències constants a la Carta d'Amiens i a Fernand Pelloutier, passà a veure's influenciat pel trotskisme de Pierre Boussel (Pierre Lambert) i cap el 1976 abandonà la FA. En 1979 representà l'UAS al I Congrés de la CNT espanyola després de la clandestinitat celebrat a Madrid (Espanya). En 1987 publicà, amb Jacky Toublet i Alain Sauvage, el fulletLa Charte d'Amiens de 1906 à aujourd'hui. Francmaçó i membre de la Libre-Pensée, entre 1970 i 2010 fou delegat de la Gironda a tots els congressos nacionals d'aquesta organització, i fou membre de la seva comissió administrativa nacional i de la directiva nacional durant molts danys; entre 1996 i 2007 en fou president de la Federació Nacional. Entre 1990 i 1996 fou secretari general de la Unió Departamental de la Gironda de FO. El febrer de 1991 participà, amb Alexandre Hébert, a Barcelona (Catalunya) en el congrés constitutiu de l'Entesa Internacional dels Treballadors i dels pobles (EIT), de tendència lambertista. L'octubre de 1996 UAS s'adherí a l'EIT, però no ho va fer al Partit dels Treballadors (PT) de Pierre Lambert. Entre 1992 i 2000 fou membre de la comissió executiva confederal de la CGT-FO i en 2003 s'afilià al PT, on hi restà també el 2008 quan es rebatejà com Partit Obrer Independent (POI). En 2011 participà en reunions de l'UAS i representà, amb altres companys, el corrent anarcosindicalista en el POI. A coordinat nombrosos debats sobre anarcosindicalisme al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) a Marsella. Actualment es president d'honor de la Federació Nacional de la Libre-Pensée i membre del comitè directiu de l'Associació Laica dels Amics d'Anne i Eugène Bizeau.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Ernest Gégout (1872)

    Ernest Gégout (1872)

    - Ernest Gégout:El 3 de febrer de 1936 mor a París (França) el militant i propagandista anarquista Charles Joseph Ernest Gégout. Havia nascut el 16 de març de 1854 a Vézelise (Lorena, França) de pares pagesos. Després de fer els estudis secundaris a l'institut de Nancy, quan tenia 16 anys s'allistà en els Caçadors d'Àfrica per a les guerres colonials. En acabar el conflicte retornà als seus estudis abans de fer el servei militar on fou titllat d'indisciplinat i rebel. Alumne d'oficial a Saumur, pel qual va ser batejat com Cadet, acabà la mili en les companyies disciplinàries algerianes. De tornada a França, gràcies a les seves relacions familiars, fou nomenat sotsprefecte de Falaise (Normandia), però va haver de renunciar després de rebutjar retre homenatge al bisbe i al diputat bonarpartista del districte durant una visita. Nomenat inspector de l'Assistència Pública després, haurà de dimitir per motius semblants. En aquesta època esdevingué socialista seguidor de Jules Guesde i col·laborà en Le Cri du Peuple, fundat per Jules Vallès en 1883. Cap al 1888 es decanta cap a l'anarquisme i el juny d'aquell any fundarà setmanari L'Attaque, que publicà 66 números fins el maig de 1890. El 28 d'abril de 1890 Gégout i Charles Malato foren condemnats per uns articles apareguts en L'Attaque a 15 mesos de presó, que purgaren a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Ambdós publicarien les experiències del tancament en l'obra Prison fin de siècle. Souvenirs de Pélagie (1891). En 1892, segons la policia, formà part, amb Jean Grave, Charles Malato i Émile Pouget, d'un grup creat per centralitzar les informacions sobre el moviment anarquista europeu, però sembla que aquesta oficina no va ser creada finalment. Entre 1895 i 1915 una nova sèrie de L'Attaque. Journal Indépendant fou publicada i on Gégout va ser el principal redactor, encara que ja no era un periòdic llibertari. A partir de l'agost de 1912 va col·laborar en la revista anarcoindividualista L'Idée Libre, d'André Lorulot, i l'any següent en Populaire de l'Est. Al final de sa vida publicà articles locals a la revista Réveil Ouvrier,òrgan de la Unió dels Sindicats de Meurthe i Mosel·la. És autor de Jésus (1897) i Les parias. Vie anecdotique des enfants abandonnés, placés sous la tutelle de l'Assistance Publique (1898). Sempre rebutjà afiliar-se a un partit polític. Ernest Gégout va morir el 3 de febrer de 1936 a París (França) i fou incinerat.

    Ernest Gégout (1854-1936

    ***

    Emilio Loriente Vidosa

    Emilio Loriente Vidosa

    - Emilio Loriente Vidosa: El 3 de febrer de 1943 mor a la presó d'Osca (Aragó, Espanya) el mestre anarcosindicalista Emilio Loriente Vidosa. Havia nascut el 22 de juliol de 1915 a Alta Gracia (Santa María, Córdoba, Argentina) en una família d'emigrants aragonesos. Sos pares es deien Babil Loriente i Inés Vidosa. En 1922 retornà amb sa família a Ayerbe (Osca, Aragó, Espanya) on aquesta muntà un comerç. En 1928 ingressà a l'Escola Normal de Mestres d'Osca, on conegué l'anarquista Ramón Acín. El 15 de desembre de 1931 s'afilià al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 morí son pare d'asma i s'hagué d'ocupar de sa família treballant de mestre interí a Botaya, a prop de Jaca (Osca), fins al cop feixista de juliol de 1936. Aconseguí fugir de la repressió franquista i el setembre s'enrolà en les Milícies Antifeixistes de Barbastre i poc després en XIV Centúria «Ayerbe-La Peña» de la Columna «Roja i Negra» establerta a Arguis. Participà en diverses operacions del sector nord del front d'Aragó, com ara la reconquesta de les Lomas de Arascués o l'ocupació del castell de Brecha, a més de dirigir una operació guerrillera de rescat a Ayerbe. En 1937, amb la militarització, va ser nomenat comissari del II Batalló de la 127 Brigada Mixta. Arran d'un desacord, va ser traslladat com a comissari, malgrat la seva oposició, al IV Batalló de la nova 195 Brigada Mixta, enquadrada en la 52 Divisió del Cos de l'Exèrcit Republicà de Llevant. Amb el triomf franquista, el març de 1939 va ser detingut al port d'Alacant quan, amb molts d'altres, intentaven fugir per mar i enviat a la presó d'Oriola (Baix Segura, País Valencià). Jutjat en consell de guerra per«adhesió a la rebel·lió», fou condemnat a mort i traslladat a la presó d'Osca. Emilio Loriente Vidosa, malalt de tuberculosi, va morir, mancat d'atenció mèdica, el 3 de febrer de 1943 de peritonitis a l'hospital de la presó d'Osca (Aragó, Espanya). Sa mare, Inés, enfollida a causa dels traumes viscuts, en un moment de rauxa cremà tots els records dels quatre anys de presó de son fill. L'octubre de 2004 sa germana Josefina i els seus nebots col·locaren, com a record i homenatge, una làpida al cementiri d'Osca que diu: «Ta família t'admira i no t'oblida, al mestre Emilio Loriente Vidosa que donà sa vida per la llibertat.»

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)


    Els errors de Jaume Carbonero (article publicat el mes de novembre de 2007)


    Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.

    Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.

    Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

    Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

    Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.

    Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.

    Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.

    Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.

    Miquel López Crespí

    Nota: Dia 16 d´abril de 2008 la premsa de les Illes informava que el Govern retirava la Llei d´Habitatge de Jaume Carbonero.


    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Memòria històrica del primer Pacte de Progrés


    0 0

    Si como se ha reconocido, la ciudadanía catalana –gran parte de ella de origen charnego– forma dos grupos equiparados a favor y en contra de la independencia, quizá un poco menor la favorable al "sí", aunque recientemente se haya dicho que esta es de un 80%, ¿no se podría llegar a un ten con ten con base a que los discrepantes están prácticamente igualados en el 50%?

    Gustav Doré. El Juicio de Salomón, xilografía.

    Pienso que una decisión satisfactoria sería dividir Cataluña en dos entidades, de las cuales una enarbolara la independencia y la otra siguiera unida a la España insular y peninsular. Esta podría ser una forma sencilla que no produjera trastornos irresolubles. Porque no se trataría de que se dividiera el territorio en dos partes: una que alojara a todos los independentistas y otra en la que habitaran los españolistas; pues esto sería un mal remiendo por los costosos y traumáticos traslados domiciliarios entre ambos sectores.

    Se trataría de aplicar el sistema de pares y nones, que no conllevaría costos, puesto que esta estructura ya está implantada. Simple y llanamente hay que utilizar la cartografía urbana. Las calles están preparadas: un lado tiene los edificios con numeración impar y la otra, par; y en las plazas, si bien no tienen las fachadas enfrentadas, también, para estos efectos, es válida la señalización numérica.

    ¿Alguna objeción? Evidentemente, ¡no faltaría más!, pero no invalida lo propuesto, antes bien lo mejora, porque nadie sería discriminado ni menospreciado. Recurramos a las matemáticas una vez más –al fin y al cabo ¿no son el único principio demostrado del ordenamiento cósmico?–. Así, los días impares formaría la Cataluña independiente la ciudadanía a cuya residencia correspondiera un número impar del callejero, y la española sería la que ostentara el número par; los días pares, a la inversa, los números pares lucirían la independencia y los números impares, la españolidad.

    Quiero ahuyentar suspicacias. Los lúcidos planteamiento y solución al farragoso y cimero asunto de la independencia catalana no se deben a la elevada lucidez de quien esto escribe. Es la consecuencia del estudio de la historia, leyendas y fantasías del libro sagrado por antonomasia de muchas religiones actuales y, en especial, de valerse, mutatis mutandis (adaptándose al caso) del paradigmático Juicio de Salomón, que resolvió el litigio sin que el mílite tuviera que bajar la espada que tenía en alto para dar la mitad del niño a cada madre reclamante, la supuesta y la verdadera.

    Puesto que la opción propuesta tendría el inconveniente de que los meses de 31 días otorgarían 7 días a la independencia, y los años bisiestos, otro por el 29 de febrero, hay otra opción alternativa, de aplicación más sencilla y tal vez con un cierto atractivo: dedicar los lunes, miércoles y viernes a una mitad y los martes, jueves y sábado a la otra, quedando el domingo para independencia de la independencia: tanto los afincados en números pares como impares serían libres de hacer “castells”, ir a los toros, ver jugar al Barça en la Liga o en la Copa del Rey y de bailar sardanas.


    0 0

    El poble senceller celebra la seva patrona. El proper 4 de febrer, en acabar la torrada, hi haurà combat/correbars amb els Glosadors de Mallorca Maribel Servera "Servereta", Mateu "Xurí", Pau Riera "Rierol" i Macià Ferrer "Noto"

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 294 | 295 | (Page 296) | 297 | 298 | .... | 465 | newer