Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 290 | 291 | (Page 292) | 293 | 294 | .... | 465 | newer

    0 0

    (2 vídeos) Entre la desconfiança indòcil i l´evocació, una escriptura que parteix de la crònica familiar i tresca pels laberints inhòspits de l´art. Hi trobareu Eivissa de la mà d´Isidor Macabich, el germà mèrlera de Bernat Vidal. I Joan Fuster, distant com una esfinx. I Voltaire. I Cela, egòlatra i cínic. I Cesare Pavese, i Marià Villangómez, i Josep Carner, i Borges, i Joan Alcover, i Josep M. Llompart, i Flaubert, i Proust, i Sartre… I Blai Bonet amb els seus clarobscurs, amb les seves perversions inútils. (Gabriel Janer Manila)


    Amors i laberints


    Per GABRIEL JANER MANILA , escriptor



    Acaba d´aparèixer a les llibreries, editat per Ensiola, Amors i laberints, el nou llibre d´Antoni Vidal Ferrando, l´entranyable poeta de Santanyí. L´he rellegit amb el fervor d´aquell que sap que després de la primera lectura –l´autor em féu arribar el mecanoscrit quan tot just era acabat d´escriure–, queden abundosos fragments als quals no fores capaç d´extreure tot el seu contingut, alguns dels misteris que hi eren implícits, els aromes secrets. L´he rellegit, perquè es tracta d´una obra que mereix ser llegida més d´una vegada, com aquell que camina per un camí que ja havia trescat i es disposa a descobrir-hi el que havia quedat ocult quan tinguérem la primera oportunitat de passar-ne.

    Es tracta d´un text literari difícil d´enquadrar en els gèneres més habituals. L´autor ens diu que ha volgut fer un dietari i que l´ha escrit entre l´any 2008 i l´any 2009. I és un dietari, però és moltes més coses. La riquesa textual d´aquesta obra radica en la varietat de registres amb què el poeta desgrana la història que tracta de contar-nos: la vella història d´un al·lot de postguerra –"parl dels dies inclements de la postguerra", escriu a la primera pàgina, un temps d´indignitat i sòrdid–, indefens, perdedor, esporuguit, temorós del Déu irat, que descobreix que l´art –en el seu cas la literatura– potser és l´únic camí per mitjà del qual pot alliberar-se d´algunes servituds i de certes misèries. La història d´aquell al·lot que un dia descobrí que l´art és insubordinació, i resistència, i obstinada energia.

    I escriu des de totes les decepcions del present. Sap que "un baf irrespirable travessa aquesta illa", per això en la seva escriptura hi ha l´amargor del qui ha vist que sempre guanyen els medíocres, i els dogmàtics, i els intransigents. Com si només ens interessàs el poder si podem pervertir-lo. I potser per això és sinònim de solitud. Però hi ha també l´esplendor d´una prosa que revela els dies viscuts: els amors, les obsessions, els sarcasmes del temps. I les primaveres amb què ha confiat, els desvaris que li han tocat el cor, la cultura que ha construït la seva vida, tot el que ha filtrat el cedàs de l´experiència i destil·lat l´alambí de la memòria. Per això el llibre conté un seguit de móns estimats i de peripècies evocades amb la subtil mà del jardiner. Entre la desconfiança indòcil i l´evocació, una escriptura que parteix de la crònica familiar i tresca pels laberints inhòspits de l´art. Hi trobareu Eivissa de la mà d´Isidor Macabich, el germà mèrlera de Bernat Vidal. I Joan Fuster, distant com una esfinx. I Voltaire. I Cela, egòlatra i cínic. I Cesare Pavese, i Marià Villangómez, i Josep Carner, i Borges, i Joan Alcover, i Josep M. Llompart, i Flaubert, i Proust, i Sartre… I Blai Bonet amb els seus clarobscurs, amb les seves perversions inútils. Hi és evocada l´illa de Menorca: un cementiri on hi ha els amics Andreu Murillo i Miquel Vanrell, també bons amics meus. I parlarà, tanmateix, de l´amor. I de la neu de l´any de la neu. I del campament de la Victòria, violent i sectari. I del barri de sa Llotja de Ciutat. Antoni Vidal no se serveix de la literatura ni de l´art –Brueghel, Edward Munch, Tàpies– si no és per referir-se a la pròpia experiència biogràfica. Parla de les ortigues i del sentiment de viure en una terra hostil, entre esparvers. Però és el testimoni d´un home que s´ha fet gran, molt gran, pel camí de les paraules i les il·lusions que en deriven, pel camí de la fidelitat als propis records.

    Diario de Mallorca (25-II-2011)


    L’Editorial El Tall ha publicat Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí. L’obra tracta de les reflexions, que va publicar en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat, que parlen, entre d’altres aspectes, del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. Per enllestir-ne els vint-i-sis capítols que conformen el llibre, López Crespí s’ha servit dels seus propis articles, escrits al llarg de quaranta anys de conreu de literatura i periodisme d’opinió. (Joan Fullana)


    Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí



    Per Joan Fullana, director de la revista literària S’Esclop


    L’Editorial El Tall ha publicat Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí. L’obra tracta de les reflexions, que va publicar en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat, que parlen, entre d’altres aspectes, del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. Per enllestir-ne els vint-i-sis capítols que conformen el llibre, López Crespí s’ha servit dels seus propis articles, escrits al llarg de quaranta anys de conreu de literatura i periodisme d’opinió. Aquests articles –literaris i d’opinió política– publicats d’ençà de 1969, quan començaren les seves col·laboracions en els suplements de cultura d’Última Hora i Diario de Mallorca; les entrevistes a escriptors a Última Hora i El Mirall [revista de l’Obra Cultural Balear]; a la secció “La columna de foc”, (que coordinava Josep Maria Llompart a Última Hora); les col·laboracions a Cort o en aquell experiment que va ser la revista rupturista Lavativa; les que va publicar a Diari de Balears i en les revistes Llegir, Sa Plaça, Quatre Illes, La Nau, L’Estel, Arrels i juntament amb els més de mil articles culturals i polítics publicats a Diari de Balears i El Mundo-El Día de Balears; i els també publicats (alguns d’ells amb pseudònim) a revistes clandestines –Democràcia proletària, La Voz de los Trabajadores–, i en la revista del PSM Mallorca Socialista, a més de la bibliografia consultada i estudiada d’aquelles quatre dècades de presència en els mitjans de comunicació, han estat la base des d’on ha partit López Crespí per bastir els capítols que componen Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Com diu ell mateix, resulta prou complicat provar d’encabir tants d’anys de records en el petit espai d'unes tres-centes pàgines..., en les que el lector trobarà una aproximació a les principals idees-força que condicionaren la seva forma d’entendre el fet literari en aquell període. L’autor també ha manifestat que té la intenció de continuar aprofundint en aquelles dècades d’activitat cultural, literària i política. Quant es refereix als aspectes derivats del compromís polític de l’autor, es poden veure en altres obres com L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Cultura i antifranquisme, No era això: memòria política de la transició, Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart i en Cultura i transició a Mallorca .

    “Però... com érem a finals dels anys seixanta del segle passat, en aquell mític 1968?” es pregunta el mateix López Crespí; i ens diu: “Ho anava pensant a mesura que redactava els articles del llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Possiblement mai no podrem saber com érem a finals dels seixanta sense aprofundir en les influències culturals i polítiques que marcaren aquells anys d'aprenentatge. L’any 1967, Editions Gallimard de París publicava Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations, l’obra de Raul Vaneigem, que condicionaria completament el Maig del 68 i les avantguardes de finals dels anys seixanta, juntament amb La societat de l’espectacle, de Guy Debord. Són llibres que arriben a les golfes de les llibreries de Barcelona i Palma i que compràrem, evidentment, d’amagat. Cal recordar igualment que la quasi totalitat d’escriptors mallorquins de la que s’ha anomenada “fornada dels setanta”, ens hem alletat amb el material de l’Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de «Llibres Mallorca» en els anys seixanta i setanta, perquè Moll ens fornia d’altres obres bàsiques per a la nostra formació com a ciutadans d’una terra trepitjada pel feixisme. Pens, ara mateix, en l’imprescindible La literatura moderna a les Balears de Josep M. Llompart, que Moll va editar l’any 1964, i en aquells llibrets de «Les Illes d’Or», que ens permeteren conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que, per a la nostra formació, tengué poder fruir de llibres, –enmig de tants silencis, tabús i prohibicions culturals, en plena dictadura franquista–, com Comèdies, de Pere d’A. Penya, La minyonia d’un infant orat de Llorenç Riber; L’Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover, Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés, Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L’amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L’hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, l’apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l’existència d’un Moll escriptor de primera magnitud. Com deia Josep M. Llompart en La literatura moderna a les Balears: “Tractant-se de l’obra d’un lingüista, no ens ha de sorprendre la perfecció de la seva prosa. Però a més de la bellesa que li donen la claredat i l’ordre, l’estil literari de Francesc de B. Moll és càlid i cordial, humaníssim; flueix sense esforç, amb persuasiva senzillesa, lliure de tot enfarfec”. “Record –continua dient-nos– que el primer article literari, que vaig publicar l’any 1969, precisament portava per títol El compromís polític de l’escriptor. La meva obsessió era, –com a de costum–, el necessari compromís de l’intel·lectual amb la societat i l’experimentació literària en la recerca de formes més adients amb l’època i la sensibilitat del temps que ens havia tocat viure. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l’existència de l’escriptor fora del combat per una societat més justa i solidària, en lluita per l’alliberament nacional i de classe, que no estàs revoltat contra els dictats del mandarinat cultural... És en aquells anys en què escric les primeres obres de teatre experimental com Ara, a qui toca?, Autòpsia a la matinada, Les Germanies i quan sorgeixen els esborranys del que després seran Atzucac i Homenatge a Rosselló-Pòrcel...” I López Crespí afegeix: “és quan anava enllestint les narracions que conformarien A preu fet, i La guerra just acaba de començar, llibres que serien publicats a l’Editorial Turmeda. Així mateix, serà l’època en què es congriaran aquells elements literaris que em serviran per bastir reculls de narrativa que sortiran durant els anys vuitanta i noranta, especialment Diari de la darrera resistència, Necrològiques, Paisatges de sorra i Notícies d’enlloc, sense oblidar els meus contes experimentals del llibre de narrativa juvenil Històries per a no anar mai a l’escola”.

    Publicat en el número 51 de la revista S’Esclop (maig-juny de 2010)



    0 0

    [13/01] Estrena d'«En Folkefiende» - Campanya revisió Procés Montjuïc - Vaga contra la Llei de Residència - «Tinta y Libertad» - Ferré - Campagnoli - Gil Balañà - Pietroni - Orsolini - Pignat - Asensio - Lamolla - Monteil - Zapata

    Anarcoefemèrides del 13 de gener

    Esdeveniments

    Henrik Ibsen

    Henrik Ibsen

    - Estrena d'En Folkefiende: El 13 de gener de 1883 al teatre de Christiania d'Oslo (Noruega) l'escriptor i dramaturg Henrik Ibsen estrena la seva obra teatral En Folkefiende (Un enemic del poble). L'obra, precursora del«teatre de tesi», va tenir molta importància en el moviment anarquista i va ser representada infinitat de vegades per grups teatrals llibertaris. L'èxit als països del sud d'Europa pot tenir molt a veure amb la predisposició especial d'un públic predominantment de procedència obrera i influenciat per l'anarquisme. La visió de les obres ibsenianes representades tenia connotacions molt diferents a la que podia donar-se, per exemple, als països nòrdics. La clau de la popularitat a Catalunya es deu, sobretot, a la bona receptivitat d'aquest públic proletari respecte d'alguns problemes exposats, com poden ser la identificació que es fa amb la lluita dels protagonistes ibsenians contra tots els convencionalismes, l'exaltació dels instints, o la idea de l'oposició de l'individu contra la massa. En canvi, la lectura que feien crítics noruecs i alemanys de l'obra d'Ibsen resultava ben diferent, i se sorprenien de la bona acollida de l'autor per part de les classes populars italianes o espanyoles, atès que, per a ells, les peces teatrals del dramaturg escandinau reflectien una ideologia profundament conservadora i uns valors antidemocràtics. En 1893 es va estrenar al «Teatro Novedades» de Barcelona Un enemic del poble, abans fins i tot de l'estrena francesa de l'obra.

    ***

    Montjuïc, "el castell maleït"

    Montjuïc,"el castell maleït"

    - Campanya per la revisió del Procés de Montjuïc: El 13 de gener de 1898 es publica en el periòdic El Progreso de Madrid (Espanya) l'article de Joan Montseny (Federico Urales)«Revisión de proceso. Las infamias de Montjuich» que engegarà una important campanya per demanar la revisió de les causes instruïdes en l'anomenat «Procés de Montjuïc», denominació aplicada al procés militar que seguí l'atemptat contra la processó del Corpus al carrer dels Canvis Nous a Barcelona (Catalunya), el 7 de juny de 1896, i que portà una dura repressió a l'obrerisme anarquista català i la detenció de més de 400 persones. Joan Montseny, que fou un dels deportats arran d'aquest judici el juliol de 1897, al vapor «Isla de Luzón», cap a Anglaterra, havia retornat clandestinament amb documentació falsa a la Península i es va instal·lar a Madrid, on va fer contacte amb Alejandro Lerroux, director d'El Progreso, amb qui ja havia tingut relacions epistolars. La seu del periòdic, al madrileny carrer de la Montera, es va veure inundada per cartes dels torturats a les masmorres de Montjuïc i aquestes serviren com a base dels futurs articles, gairebé diaris, que durant els mesos següents Montseny va publicar en una secció fixa que recollia escrits de comitès republicans, societats obreres, grups anarquistes i condemnats. També tingueren cabuda notícies sobre la situació dels familiars: dones, mares i infants. Una activitat tan intensa que portà Federico Urales a viure a la redacció del diari. A poc a poc la campanya reeixí i durant febrer i març de 1898 altres periòdics, especialment madrilenys i catalans, se sumaren a la campanya. Un d'aquests, El Pueblo de Cadis, fou el primer en utilitzar l'expressió de «castell maleït». A més, es donà un bot qualitatiu quan començaren a organitzar-se manifestacions. A Barcelona, a mitjans de febrer de 1898, unes 15.000 persones recorregueren els carrers de la ciutat fins lliurar a l'ajuntament un escrit on es demanava el càstig dels responsables i l'alliberament dels penats. Actes semblants tingueren lloc a La Corunya, Valladolid, Saragossa, Gijón i Sabadell. Un cop desaparegué El Progreso, des de començaments de juliol de 1898 Joan Montseny començà a editar el quinzenal La Revista Blanca, que, a més de voler imitar el model intel·lectual de la seva homònima francesa que tan important paper havia jugat per a la denúncia internacional de Montjuïc, pretenia recollir el testimoni del periòdic de Lerroux en pro de la revisió del procés.

    ***

    Míting de la FORA contra la Llei de Residència

    Míting de la FORA contra la Llei de Residència

    - Vaga contra la Llei de Residència: El 13 de gener de 1908 a l'Argentina comença una vaga general indefinida per exigir la derogació la Llei de Residència. Fou provada en el VII Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), celebrat a La Plata entre el 15 i el 19 de desembre de 1907. Es coneix com a «Llei de Residència» o«Llei Cané» la «Llei 4.144 de Residència» sancionada pel Congrés de la Nació Argentina en 1902 que permeté i facultà el govern a expulsar immigrants sense judici previ. La llei fou utilitzada per successius governs argentins per reprimir les organitzacions sindicals, expulsant principalment anarquistes i socialistes. Sorgí a partir d'una demanda formulada per la Unió Industrial Argentina al Poder Executiu Nacional en 1899, arran del qual el senador Miguel Cané presentà davant el Congrés de la Nació el projecte d'expulsió estrangers. Aquesta vaga pretenia ser «l'exponent més grandiós del queés i de la força que representa la FORA», però no va assolí les proporcions esperades, ja que la preparació fou massa llarga i l'Estat tingué temps suficient per avortar-la. Només va durar dos dies i portà com a conseqüència la clausura de locals i una gran quantitat d'obrers empresonats. La Llei de Residència va estar en vigor 56 anys i fou derogada durant el govern del president Arturo Frondizi.

    ***

    Capçalera de "Tinta y Libertad"

    Capçalera de Tinta y Libertad

    - Surt Tinta y Libertad: El 13 de gener de 2008 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic quadrimestral Tinta y Libertad. Boletín de la Coordinadora Nacional de Artes Gráficas, Comunicación y Espectáculos de CNT (Confederació Nacional del Treball). Fou continuació de La Tira de Papel i era l'òrgan anarcosindicalista cenetista del sector d'arts gràfiques, comunicació i espectacles. Les seves pàgines es dedicaren especialment a notícies sindicals i a campanyes per la llibertat d'expressió. Els articles es publicaren sense signar. En sortiren set números, l'últim l'abril de 2012.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Hippolyte Ferré fotografiat per E. Appert

    Hippolyte Ferré fotografiat per E. Appert

    - Hippolyte Ferré: El 13 de gener de 1848 neix a França el communard i internacionalista anarquista Hippolyte Ferré. D'antuvi blanquista, en 1871 fou secretari del seu germà, Théophile Ferré (1846-1871), delegat de Seguretat General de la Comuna de París, i fou nomenat capità del 76 Batalló Federat. Arran de la caiguda de la Comuna, fou empresonat un temps, però acabà refugiant-se a Zuric (Zuric, Suïssa), mentre un consell de guerra el condemnà en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. Després s'instal·là a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on treballà de tapisser, i s'afilià a la bakuninista Federació del Jura, de la qual va ser nomenat secretari arran del congrés celebrat a La Chaux-de-Fonds entre el 6 i el 7 d'abril de 1874. El febrer de 1876 publicà --amb Pierre Jeallot, François Dumartheray, Charles Alerini i Jean-Louis Pindy-- el fullet Aux trevailleurs manuels partisans de l'action politique, primer text que parlarà de«comunisme anarquista». El 18 de març de 1877 assistí a la«Manifestació de la Bandera Roja» en record de la Comuna de París a Berna i fou ferit al cap durant els enfrontaments amb la policia. Entre el 19 i el 20 d'agost d'aquest mateix any participà en el congrés d'una Federació Francesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de caire bakuninista antiautoritari, que s'havia constituït l'abril anterior i en la qual Alerini, Paul Brousse, Dumarteray, Jules Montels i Pindy formaren la comissió administrativa inicial i que a partir del congrés Jeallot i Ferré reemplaçaran Brouse i Montels. Després de proclamada l'amnistia per als communards, tornà a França i s'establí a Levallois-Perret (Illa de França) i milità en el grup anarquista«La Solidarité» de Levallois. Entre 1882 i 1888, amb el suport de Courapied (L'Ancien) i de l'artista i pintor Francois Hoffman, intentà sense èxit federar els grups anarquistes de la regió parisenca. Entre 1887 i 1888 existí una efímera «Federació Socialista-Revolucionària del cantó de Neully», al voltant del grup anarquista de Clichy i del grup de Levallois «Les Déshérités». A partir de 1889 fou el tresorer de la «Societat fraternal dels antics combatents de la Comuna». Hippolyte Ferré va morir en 1913 a París (França). Sa germana, Marie Ferré (1852-1882), també fou militant anarquista iíntima de Louise Michel.

    ***

    Arturo Campagnoli

    Arturo Campagnoli

    - Arturo Campagnoli: El 13 de gener de 1874 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Arturo Campagnoli, també conegut per la seva versió portuguesa Artur Campagnoli. Sos pares es deien Vincenzo Campagnoli i Maria Cornazzani. En 1886 es traslladà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) amb sa família, on treballà de fuster i d'ebenista al taller de son pare. En 1890 va ser fitxat per la policia per les seves activitats anarquistes. En 1891 emigrà, amb son pare i altres familiars, a Brasil –arribà el juliol d'aquell any al port de Santos (São Paulo, Brasil) a bord del vapor Nord America– i s'establí a São Paulo (São Paulo, Brasil), on es reuní amb son germà Paolo. En 1892 edità, juntament amb Galileo Botti, el periòdic Gli Schavi Bianchi, el títol del qual feia referència a la substitució de la mà d'obra esclava, arran de l'emancipació recent dels negres, pels proletaris blancs de la immigració. El 15 d'abril de 1894 va ser detingut per primera vegada en sortir d'una reunió de preparació del Primer de Maig celebrada al Centre Socialista Internacional (CSI), juntament amb altres 16 anarquistes i socialistes de São Paulo (André Allemos, Giuseppe Bacchini, Augusto Bargioni, Galileo Botti, Alfredo Innocenzi, Antono Maffucci, Francesco Patelli, Suppo Serafino, Felice Vezzani, etc.), i va ser empresonat durant vuit mesos a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). El 30 d'agost de 1894 va ser declarat insubmís al reclutament. El 16 de març de 1895 va ser detingut, quan repartia pamflets pels barris de l'Avinguda Paulista i de Ponte Grande, juntament amb altres anarquistes, entre ells son germà petit Luciano Campagnoli, Andréa Allemos, Galileo Botti, Alfredo Capricci, Giuseppe Consorti, Antonio Maffuci, Francesco Patteli, Attilio Venturini i Felice Vezzani, arran de desencadenar-se una important repressió contra el moviment llibertari brasiler després de la manifestació del 18 de març de commemoració de la Comuna de París. Expulsat del Brasil, passà a l'Argentina, on treballà de ramader i col·laborà en L'Avvenire, de Buenos Aires. El 2 d'octubre de 1896 va ser amnistiat del seu delicte d'insubmissió al reclutament. L'abril de 1899 s'embarcà amb un vaixell cap a Marsella (Provença, Occitània) i s'establí a París (França), on treballà d'orfebre. Un informe policíac de 1900 citava la seva pertinença a un grup anarquistes italians, format per una quarantena de companys (Silvio Corio, Francesco Giambaldi, Nino Samaia, de qui era íntim amic, Felice Vezzani, etc.), que es reunien al número 36 del carrer Tiquetonne o dins del restaurant Ferrari, al carrer Saint-Laurent de París. També aquest any les autoritats franceses declararen il·legal el Congrés Obrer Revolucionari, que s'havia de celebrar entre el 19 i el 21 de setembre, i en el qual havia de ser delegat. El 29 de setembre d'aquell any se li va decretar l'expulsió de França. Es traslladà a Londres (Anglaterra), on entrà a formar part del grup editor dels periòdics anarquistes L'Internazionale i el bilingüe Lo Sciopero Generale-La Grève Générale (1902), els redactors del qual van ser Carlo Frigerio i Silvio Corio. L'abril de 1902 embarcà a Dover (Kent, Anglaterra) cap a São Paulo amb la intenció de recaptar fons per a la publicació d'un número especial escrit per Felice Vezzani, però hagué d'abandonar el projecte i deixà de banda la propaganda a causa de diversos desacords. No obstant això, continuà subscrit regularment als periòdics anarquistes, fet pel qual va ser estretament vigilat, ben igual que sos germans Ercole, Luciano i Guido. En 1904 es traslladà a la petita localitat de Guaranema (São Paulo, Brasil), on un germà seu tenia una propietat, però mai no es va crear cap colònia anarquista, com assegura Afonso Schmidt en el seu llibre São Paulo de meus amores (1954). Fins al 1926 contribuí generosament de manera econòmica al sosteniment de la premsa anarquista italiana i sempre mantingué contacte epistolar amb destacats exponents del moviment llibertari italià, com ara Errico Malatesta. Fins al 1942 va ser vigilat per les autoritats brasileres. Arturo Campagnoli va morir en 1944 a São Paulo (São Paulo, Brasil).

    ***

    Necrològica de Joan Gil Balañà apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 6 de novembre de 1990

    Necrològica de Joan Gil Balañà apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 de novembre de 1990

    - Joan Gil Balañà: El 13 de gener de 1914 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Joan Gil Balañà. En la seva joventut milità en ateneus llibertaris i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf franquista s'exilià a França. Quan l'Ocupació, el 27 de gener de 1941 va ser deportat pels nazis al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) i fou alliberat el 5 de maig de 1945 d'aquell camp. Retornà a França i treballà d'obrer impressor. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP), de la qual era president en morir. També col·laborà en la revista Hispania,òrgan de la FEDIP, i fou condecorat a França per les seves accions socials. Joan Gil Balañà va morir el 13 de juliol de 1990 a París (França).

    ***

    Anna Pietroni s'encarregà de la publicació d'"Umanità Nova"

    Anna Pietroni s'encarregà de la publicació d'Umanità Nova

    - Anna Pietroni: El 13 de gener de 1925 neix a Roma (Itàlia) la militant anarquista Anna Maria Pietroni. Filla d'una família llibertària, son pare fou un ferroviari d'Ancona company d'Errico Malatesta, que fou perseguit i que perdé la feina durant el feixisme; son germà Manlio, fou condemnat el 8 de gener de 1940 per anarquista a nou anys de presó per un Tribunal Especial. Anna va fer estudis literaris a l'institut i prengué part en la Resistència antifeixista com a missatgera dels maquis. Després d'un matrimoni que només durà dies, es casà de bell nou amb el partisà comunista Veraldo Rossi (Aldo Rossi) i amb qui tindrà dos fills. Després de la II Guerra Mundial, abandonà el Partit Comunista Italià (PCI) amb son company i tornà a les idees anarquistes, col·laborant durant molt de temps en el setmanari Umanità Nova. Entre 1963 i 1965, amb son company i altres membres del grup romà de la Garbatella, participà en la publicació del butlletí La Bussola. Arran de les polèmiques suscitades en el moviment anarquista internacional sobre la qüestió cubana i de la dimissió d'Armando Borghi en el Congrés de 1965, entrarà amb Aldo en la nova redacció d'Umanità Nova. En 1968 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Carrara. Després del sagnant atemptat de la Piazza Fontana del 12 de desembre de 1969 a Milà, participà en la contrainvestigació amb el Collettivo Politico Giuridico di Difesa, que contribuí a desemmascarar aquest muntatge policíac i col·laborà en la campanya de suport de l'anarquista Giovanni Marini, condemnat a nou anys de presó per defensar-se d'un atac armat d'un grup feixista on morí un dels agressors. La parella animà durant anys el grup romà de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i els càmpings anarquistes internacionals. Anna Pietroni i son company Aldo Rossi va morir la nit del 27 al 28 d'abril de 1974 en un accident de circulació a l'entrada de Roma (Itàlia) quan tornaven d'una reunió.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Notícia sobre l'acte d'homenatge a Pirro Orsolini

    Notícia sobre l'acte d'homenatge a Pirro Orsolini

    - Pirro Orsolini: El 13 de gener de 1887 mor a Lucca (Toscana, Itàlia) el fuster i obrer internacionalista anarquista Pirro Orsolini. Havia nascut el 17 d'octubre de 1854 al popular barri de Porta a Mare de Pisa (Toscana, Itàlia). El 20 de novembre de 1878, en acabar una manifestació monàrquica convocada per congratular-se pel frustrat atemptat tres dies abans de l'anarquista Giovanni Passannante contra el rei Humbert I de Savoia, esclatà una bomba «Orsini» a prop de la Prefectura de Pisa, desencadenant el pànic entre els manifestants. Pirro Orsolini, que passava en aquell moment entre el Ponte di Mezzo i la Torre dell'Orologio, va ser acusat per l'estudiant Armando Romani d'haver llançat la bomba, incitant la multitud contra ell. L'explosió no afecta cap edifici de la zona ni cap persona, si s'exceptua una lleugera raspada al costat esquerre patida pel jove Augusto Bini; però per a la policia i les autoritats, la bomba va ser l'ocasió per engegar una vasta repressió contra el moviment internacionalista local. Un dia abans d'aquests fets havia explotat, en el curs d'una manifestació semblant a Florència (Toscana, Itàlia), una bomba que provocà la mort de quatre persones i ferides a moltes altres. Entre finals de l'any i els primers mesos de 1879 més d'un centenar d'internacionalistes van ser apercebuts, desenes detinguts i a molts d'ells se'ls va condemnar a residència obligatòria. Durant el procés quedà demostrat que no hi havia cap evidència contra Orsolini, llevat dels testimonis contradictoris de l'estudiant i de la policia. Tots els seus presumptes còmplices (son germa Pilade Orsolini, Antonio i Guido Sguanci, Oreste Guidi, Ferdinando Bozzi, Alessandro Busoni, Enrico Garinei, Ranieri Cipriani i Giovanni Rossi) implicats per les forces de l'ordre, van ser absolts durant la instrucció del sumari després de passar dies i fins i tot mesos empresonats; només Orsolini va ser incriminat. El judici, que tingué un gran ressò en premsa tant regional com nacional, va tenir lloc entre l'11 i el 13 de març de 1879 a l'Audiència Siena (Toscana, Itàlia) en un clima de cacera de bruixes i en el qual l'imputat va ser condemnat el 14 de març, en només 20 minuts de deliberació, a 19 anys de treballs forçats. En ser condemnat l'acusat digué:«Puc dir que s'ha condemnat un innocent.» L'estudiant acusador Armando Romani va ser premiat amb un lloc de feina en la Prefectura de Policia de Roma ofert directament pel Ministeri de l'Interior italià. Pirro Orsolini va morir el 13 de gener de 1887 a la penitenciaria de San Giorgio de Lucca (Toscana, Itàlia). Dies després, el 19 de gener, els anarquistes pisans publicaren una manifest en protesta per aquesta mort injusta i l'endemà es convocà una manifestació popular solidària davant el seu domicili.

    ***

    Clovis Pignat

    Clovis Pignat

    - Clovis Pignat: El 13 de gener de 1950 mor a Monthey (Valais, Suïssa) el militant anarquista i anarcosindicalista Clovis-Abel Pignat, també conegut com Tschombine Pategnon o Pierre des Marnettes. Havia nascut el 16 de novembre de 1884 a Vouvry (Valais, Suïssa). Sos pares foren Henri Pignat i Aurélie Lovet. Després d'aprendre l'ofici de vidrier, treballà en diverses feines de la construcció. Va ser un dels fundadors del sindicat revolucionari«Fédération des Unions Ouvrières de la Suisse Romande» (FUOSR, Federació d'Unions Obreres de la Suïssa de cultura francesa) del cantó de Valais i un gran propagandista de l'acció directa i de la «vaga salvatge». Entre 1906 i 1914 col·laborà en La Voix du Peuple, òrgan de la FUOSR. En 1906 organitzà un grup anarquista al cantó de Valais. L'abril d'aquest mateix any va ser tancat tres mesos i 19 dies a la presó del castell de Saint-Maurice per rebutjar el servei militar. Inscrit en les llistes negres, no pogué trobar feina. Va exercir nombrosos oficis (vidrier, paleta, llenyataire, serrador, agricultor, venedor ambulant, etc.) i en 1909 marxà a Itàlia, on va fer teatre de carrer i titelles per Pavia i pel centre del país per mantenir sa família, tot denunciant l'explotació i el clericalisme. De bell nou a Valais, en 1913 i 1914 va fer els discursos del Primer de Maig a Monthey. L'1 de maig de 1914 va crear a Vouvry el periòdic mensual àcrata francoitalià Le Falot / Il Fanale (El Fanal), que es publicà fins al 1919, i on defensà la via sindical com a única possible i s'oposà a la constitució d'un partit socialista de Valais. En aquesta època va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Le Réveil Anarchiste, de Luigi Bertoni. En 1916 fou novament empresonat durant dos mesos per les seves conviccions antimilitaristes. En 1918 signà una crida amb altres anarquistes demanant la nacionalitat a la Unió Soviètica per als desertors llibertaris italians a Suïssa detinguts en camps de treball. Entre 1921 i 1946 fou secretari permanent de la«Fédération des Ouvriers du Bois et du Bâtiment» (FOBB, Federació dels Obrers de la Fusta i de la Construcció), afiliada a la Unió Sindical Suïssa (USS).  Va fundar L'Action Ouvrière, que en 1922 esdevingué L'Ouvrier du Bois et du Bâtiment, òrgan de la FOBB de llengua francesa. En aquests anys promogué nombroses vagues, manifestacions, etc., les més importants de les quals foren la vaga de Ginebra (1928), la de Sion (1931) i la de Dixence (1935), i moltes de les quals van ser engegades sense el suport del Comitè central de la FOBB. Partidari de la independència sindical, sempre es trobà en conflicte amb els comunistes. En 1926 fou condemnat per un tribunal d'Aigle a 10 dies de presó i a 200 francs de multa per haver copejat el prefecte del districte de Vaud. En 1942 va participar en la festa organitzada per celebrar el setantè aniversari de Luigi Bertoni. Lucien Tronchet, altre militant anarquista suís, en va escriure una biografia: Clovis Pignat, una vocation syndicale internationaliste (1971).

    Clovis Pignat (1884-1950)

    ***

    Diego Asensio Pérez

    Diego Asensio Pérez

    - Diego Asensio Pérez: El 13 de gener de 1973 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Diego Asensio Pérez, conegut com El Pipa. Havia nascut el 3 de gener de 1911 a Cuevas de Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya). Emigrà a Barcelona (Catalunya), visqué a les «Cases Barates» de Can Tunis del barri barceloní d'Horta i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou milicià en la Columna «Hijos del Pueblo». En aquesta època tenia per companya Antonia Alarcón Casquet. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració del Barcarès i d'Argelers. Després va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Saint Juèri (Llenguadoc, Occitània). El 18 de juliol de 1940 va ser novament enviat al camp d'Argelers i al mes següent va ser integrat en una CTE a Elna (Rosselló, Catalunya Nord).

    Diego Asensio Pérez (1911-1973)

    ***

    Antoni García Lamolla fotografiat per Antoine García

    Antoni García Lamolla fotografiat per Antoine García

    - Antoni García Lamolla: El 13 gener de 1981 mor a Dreux (Centre, França) el pintor anarquista Antoni García Lamolla. Havia nascut el 24 de juny de 1910 a Barcelona (Catalunya). A causa de la professió de son pare, ferroviari, la família va haver de traslladar-se diverses vegades de domicili (Tarragona), fins que en 1924 van fixar definitivament la residència a Lleida. En aquesta ciutat va començar els estudis de dibuix i pintura, inscrivint-se en les classes de l'acadèmia del pintor Justo Almela als 18 anys, on aprengué ràpidament les tècniques pictòriques. Va formar part del grup de joves artistes Cau d'Art amb els quals presentarà la seva primera exposició col·lectiva en 1930 a les sales del Museu d'Art Jaume Morera. Aviat comença l'amistat amb Leandre Cristòfol, amb qui comparteix coneixements i sensibilitat. Aquest mateix any participa amb el col·lectiu d'artistes Uns Altres, compost per Cristòfol, Roca, Sanabria, Tufet i ell mateix. Així mateix, quan Justo Almela va tancar l'acadèmia, un grup d'artistes, entre ells Lamolla, obrí l'Studi d'Art. En 1932 els components d'aquest estudi exposaren les seves obres al Casino Independent de Lleida i, pocs mesos després, a les Galeries Laietanes de Barcelona. Participà en la fundació de la revista Art, començà a interessar-se pel surrealisme i assistí a les tertúlies del Rialto. En 1934 presentà la seva primera exposició individual (paisatges urbans i figures) a la Galeria Syra de Barcelona i començaren els seus enfrontaments amb les institucions oficials lleidatanes. En 1935 es presentà a l'Ateneu de Tarragona, però amb uns paisatges ja surrealistes. En aquesta època començà a realitzar obres que combinaven formes abstractes amb motius figuratius, en les quals la línia cobrà un clar protagonisme, contrastant amb el tractament d'ombres que feia servir. En aquest mateix 1935 exposà amb molt d'èxit --elogis de García Lorca i de Guillermo de Torre-- pintures surrealistes a Madrid i coneix Eluard a Barcelona. En 1936 participà, juntament amb Leandre Cristòfol, en l'Exposició Logicofobista presentada pels Amics de l'Art Nou (ADLAN) a la barcelonina Galeria Catalonia; Manuel Abril el presentà a Madrid; obres seves són enviades a París per a formar part de l'Exposició d'Artistes Ibèrics que es va presentar al Jeu de Paume; també exposà a Lleida i a Tenerife, i és mostrà molt preocupat per salvar les obres artístiques durant el conflicte bèl·lic. En aquesta època coneix Fidela González Cepero, amb la qual es casarà posteriorment. Durant la guerra trobem el seus dibuixos en moltes revistes anarquistes i confederals, especialment en la lleidatana Acracia (1936-1937). Després de la contesa es refugià a França i passà pel camp de concentració d'Argelers, on es trobà amb Enric Crous, amb qui intentà recuperar la llibertat a través de les seves amistats més influents. Finalment sa companya aconseguí que pogués sortir del camp. La família s'establí a Dreux, on en 1939 nasqué son primer fill, Andreu, i posteriorment tres fills més (Antoni, Carme i Iolanda). En aquesta època la seva obra va fer un important viratge, que passà d'una interessant i personal interpretació surrealista de la pintura, a un paisatgisme postimpressionista, fregant l'expressionisme en alguns casos. Presentà en aquests anys la seva obra, individualment i col·lectivament, a París i a altres ciutats franceses, relacionant-se amb pintors espanyols de l'Escola de París. Amic de Wlaminck, va exposar amb Grau, Rebull i Clavé. També exposà a Estocolm, Gènova, Buenos Aires, Nova York, Roma, etc. A Paris va compartir estudi amb Antoni Téllez Solà i va ser assidu de la tertúlia anarquista parisenca (Téllez, Alaiz, Gómez Peláez, García Gallo, etc.). Durant els anys seixanta començaren les seves visites esporàdiques a la Península, que posteriorment realitzarà més sovint. Viatjà a Lleida per pintar els seus paisatges i en 1973 exposà a Saragossa. En 1974 exposà a Madrid i a Osca i participà en l'exposició del Grup Dau al Set a Barcelona. A partir de 1976 la ciutat del Segre organitzà exposicions diverses sobre la seva producció (1976, 1981, 1987, 1993). Com a pintor s'ha d'incloure en les files de l'impressionisme i del surrealisme, però també va ser un ferm defensor de les prerrogatives del dibuix. El 30 de novembre de 2005 la família del pintor i l'Ajuntament de Lleida va formalitzar un acord de cessió i de venda d'obres del pintor que es van incorporar al fons artístic del lleidatà Museu d'Art de Jaume Morera.

    ***

    Jean-Paul Monteil (ca. 1930)

    Jean-Paul Monteil (ca. 1930)

    - Jean-Paul Monteil: El 13 de gener de 1983 mor a Meusac (Llemosí, Occitània) l'electricista, corrector d'impremta i escriptor de cançons anarquistes Antoine Julien Jean-Paul Monteil. Havia nascut el 6 d'abril de 1900 a Neda (Llemosí, Occitània). Fill d'un vinyater, després de fer estudis clàssics a l'institut de Llemotges (Llemosí, Occitània) s'especialitzà en electricitat i aquesta fou la seva professió fins 1950. Alhora, començà la seva carrera d'autor de cançons a París (França). El 25 de novembre de 1922 es casà a París amb la cantant Jeanne Langlade i amb ella participà en el grup de poetes i cançonetistes revolucionaris anomenat «La Muse Rouge» (La Musa Roja), i en 1926, després de la jubilació de Clovis Poirier (Clovis), n'esdevingué el secretari. Va escriure les lletres de nombroses cançons socials, les quals van ser interpretades per colles de cantaires, a cabarets i en gales i festes populars d'entreguerres. La major part d'aquestes cançons es van publicar en els periòdics del grup, com ara La Muse Rouge, del que fou redactor en cap, i Nos Chansons, o van ser editades en petit format sobretot per l'editorial de Marguerite Greyval, on també treballava. A més de les seves cançons revolucionàries i pacifistes (Chanson de liberté, Debout camarades!, La Guerre, etc.), amb música de Cloërec-Maupas, també va escriure romances i cançons ballables. En 1931, juntament amb la majoria de cançonetistes de «La Muse Rouge», rebutjà entrar en la Federació del Teatre Obrer Francès (FTOF), d'obediència comunista, fet que provocà la ruptura amb al Partit Comunista Francès (PCF), el qual demanà als seus militants el boicot a «La Muse Rouge» i no assistir a les seves actuacions, no comprar les seves publicacions i no organitzar cap acte públic amb els seus membres. Aquest fet provoca una gran caiguda en els ingressos d'aquesta organització, que es va veure obligada a deixar de publicar partitures. No obstant això, continuà participant en gales de tota mena d'organitzacions (anarquistes, socialistes, sindicalistes, pacifistes, etc.). També acompanyà Victor Méric en les seves gires propagandístiques per un«pacifisme integral» organitzades per la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en 1933 va escriure, amb Louis Loréal, un himne per a aquest moviment, Patrie humaine, en memòria de Méric. El 14 d'abril de 1934 fundà, amb Roland Noget, Cantaret i altres companys, la Lliga Internacional d'Acció Pacifista i Social (LIAPS). El 10 de novembre de 1934 portà a terme una reunió pública contradictòria a l'Ajuntament d'Amiens (Picardia, França) organitzada per la LIAPS. El 27 de maig de 1936 participà, en nom de la LIPAPS, en un gran acte per l'amnistia total, per la derogació de les«Lois Scélérates» (Lleis Perverses) repressives i pel respecte del dret d'asil, que se celebrà a la Sala Wagram de París. Entre 1931 i 1939 col·laborà en Le Libertaire i La Patrie Humaine, i, després de la II Guerra Mundial, en Ce qu'il faut dire i Le Monde Libertaire. En 1939 va ser mobilitzat i, pels seus coneixements en electrònica (giroscopis, reparació de talls de cables, etc.), destinat en aplicacions militars. El juny de 1940 hagué de restar a París i fou destinat a l'Associació dels Obrers en Instruments de Precisió, on treballà durant tota l'Ocupació i alguns anys després. En el moment de l'Alliberament va escriure la cançó La Liberté est revenue. Entre 1950 i 1965 treballà com a corrector d'impremta i tingué temps per continuar amb les seva tasca d'autor i editor de cançons. En 1951 preparà i prologà la nova edició de La chanson d'un gars qu'a mal tourné, del cantautor anarquista Gaston Couté. Va fer costat nombroses orquestres de ball del seu Llemosí natal.

    ***

    Antonio Zapata Córdoba

    Antonio Zapata Córdoba

    - Antonio Zapata Córdoba: El 13 de gener de 2000 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Zapata Córdoba. Havia nascut el 27 d'octubre de 1908 a San Javier (Múrcia, Espanya). Fill d'una família jornalera, entre els cinc i els nou anys estudià a l'Escola Racionalista que havien fundat els miners de La Unión (Múrcia, Espanya), però, quan restà orfe de pare, s'integrà a les feines del camp. Quan tenia 12 anys emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà en diverses tasques: en una fàbrica de sivelles, de pagès, a la construcció, etc., per quedar de paleta com a ofici definitiu. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el desembre de 1930 va ser detingut arran de les protestes pels afusellaments dels capitans Fermín Galán Rodríguez i Ángel García Hernández. En 1931 va ser nomenat delegat sindical i l'any següent entrà a formar part dels Grups de Defensa Confederal del barri barceloní de Gràcia. També en 1932 fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari de Gràcia, el qual presidí durant alguns anys. Com a membre dels Comitès Pro Presos, en 1934 va ser nomenat membre del seu Comitè Regional de Catalunya. Força perseguit per les autoritats per la seva militància, el maig de 1933 va ser detingut, amb Joan Rivera, acusat d'haver posat una bomba en una casa en construcció a Barcelona; en 1934 va ser empresonat i, després de la vaga de tramvies, marxà cap a Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya). En 1936 fou vocal de la Junta Central de la Federació Local de Sindicats de la CNT de Barcelona. Participà en la lluita als carrers, per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936 i immediatament s'incorporà en la «Columna Durruti». Posteriorment, en la reraguarda, en representació de la CNT, formà part de la Comissió Confederal de Control de la Propietat Immobiliària, la qual abandonà quan el conseller de Serveis Públics, Economia i Cultura de la Generalitat, Josep Tarradellas Joan, es negà a acceptar la municipalització de l'habitatge. A començaments de 1937 entrà a formar part del «Grup Viñas» de Barcelona, adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Posteriorment s'uní al XX Batalló de fortificacions al front de l'Ebre i més tard fou comissari de l'Exèrcit Popular de l'Est de la II República espanyola. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 passà a França i fou internat a diversos camps de concentració (Sant Cebrià, Barcarès i Argelers). Després passà a treballar a Muret, a Poitiers i, des de setembre de 1940 i fins a juny de 1960, a Font Romeu. En 1945 va ser nomenat tresorer de les Joventuts Llibertàries i aquest mateix any, quan l'escissió, s'arrenglerà amb els partidaris de la CNT de l'Interior, de la qual va ser nomenat delegat de Fronteres. En 1960, amb la unificació confederal, passà a viure a Tolosa de Llenguadoc. En els seus últims anys viatjà assíduament a Barcelona. En 1996 participà en la celebració del centenari del naixement de Buenaventura Durruti. Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), en 1997 assistí al Congrés de la CGT de Catalunya celebrat a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). En 1999 va escriure unes Notas autobiográficas, que resten inèdites. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín Amicale 26 División Durruti, CNT,El Frente, etc. Antonio Zapata Córdoba va morir durant la nit del 12 al 13 de gener de 2000 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou incinerat el 17 de gener al cementiri de Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou l'anarcosindicalista María Cruzado Sánchez (1907-1982).

    Antonio Zapata Córdoba (1908-2000)

    Escriu-nos

    Actualització: 13-01-17


    0 0

     

        

    Normal021falsefalsefalseCAX-NONEX-NONE

                  Les “revolucions burgeses”, una mistificació d'En Karl Marx (Reedició).   

     

     

      En contra del que diuen En Marx i els marxistes, els capitalistes mai han tingut cap interès en fomentar les revolucions democràtiques;  si de cas, al contrari, han donat suport als moviments reaccionaris. 

        Són abundants els textos d’historiadors que descriuen la ideologia i la pràctica política dels capitalistes i la seva relació negativa amb la democràcia. Els historiadors catalans ho expressen clarament;   així, per posar un exemple,  vegeu aquest text:

      

       Als burgesos revolucionaris del XVIII i del XIX els interessava la democràcia censatària, és a dir, el dret a vot dels majors contribuents; era la democràcia dels rics. Per posar un exemple del que significava el vot censatari a Catalunya, podem dir que l'any 1867 només tenia dret a votar el 2,5% de la població. A Catalunya, aquest mateix any només va exercir el dret de vot el 33% dels votants, és a dir, d'una població de quasi 1.700.000 habitants, en van votar solament 15.000. De la llibertat, l'únic que els interessava era, sobretot, la llibertat de comerç. Va ser la classe obrera catalana qui aviat es va adonar que la seva lluita per l'emancipació anava intrínsecament lligada a l'exercici real del dret a la llibertat d'expressió, associació i vot. Podem recordar la manifestació de Barcelona de1855 amb el lema "associació o mort".    La lluita per aconseguir el sufragi universal (masculí) tot i intentar-se al 1820-23, i al sexenni revolucionari, només es consolidà l'any 1890. Durant dos segles el moviment obrer i el conjunt de forces laiques i progressistes van haver de lluitar de valent per fer valer els seus drets a la llibertat. Van sovintejar clausures de locals, detencions, multes, judicis, etc. (La fi de l'Antic Règim i la industrialització 1787-1868, Josep Fontana,pàgina 341) .

     

         De bell antuvi, En Karl Marx va convertir  les expressions  de revolució burgesa i democràcia burgesa,  en  categories de la realitat social i històrica. El filòsof va construir les seves ciències– el materialisme històric i el materialisme dialèctic -, on el concepte de burgesia esdevé referent central.

         El pensador de Tréveris fa ús de les categories revolució burgesa i democràcia burgesa,  sense explicitar els exemples històrics concrets a que feia referència. Als seus escrits, abunden tot de tesis històriques sense que aportin proves o arguments o autoritats.  Declara com a vertaderes i indubtables les seves descripcions de les diverses situacions històriques.

          El pensador alemany sempre dóna per suposat que les revolucions democràtiques modernes foren encapçalades per la burgesia en la seva lluita contra l’aristocràcia dominant; que la burgesia hauria aconseguit que les demés classes socials, els proletaris inclosos, seguissin la bandera democràtica que havia aixecat contra l’Absolutisme.

        En contra de les tesis marxistes,  allò que mostra la història és que les revolucions democràtiques que esclataren a Europa a partir del segle XVI foren totes elles,  sense excepcions,  comandades per la facció renovadora de l'aristocràcia.

     

       Per entendre la cosa: A molts de països d'Europa (sobretot els d'arrel germànica),  l'aristocràcia s'escindí entre els conservadors (partidaris de l'absolutisme i el catolicisme) i els renovadors que donaven suport a la reforma protestant. Foren les forces armades de la facció renovadora feren possible la Reforma luterana.

     

       En paraules de l'historiador En John H. Elliot:  La fusió (entre els reformistes religiosos i l'aristocràcia renovadora) va culminar en poc més d'una dècada, ja que durant la dècada de 1550 i començaments de la de 1560 fou quan l'aristocràcia europea començà a acollir-se a la fe calvinista en nombre considerable.

        I també diu: En Calví mateix no tenia dubtes sobre la suprema importància de guanyar-se la noblesa per a la seva causa. Podeu  veure el llibre de N'Elliot a la xarxa:    La Europa dividida. 1559-1598 - Resultat de Google Llibres.

     

        Convé saber:  Les enciclopèdies i els llibres de text d'inspiració conservadora catòlica (com ho són,  majoritàriament,  els publicats a Espanya i a Catalunya) presenten la Ginebra calvinista com a una teocràcia i a En Calví com a un dèspota,  alhora que amaguen la qüestió essencial,  que En Calví,  el calvinisme,  posava les bases teòriques fonamentals de les futures repúbliques. També amaguen el funcionament plenament republicà del Consistori dels Ancians,  que regia la vida política i social de Ginebra.

     

        En Marx usa en dos sentits la categoria revolució burgesa. Quan es refereix a l’activitat revolucionària de la burgesia, majorment, empra la categoria en el sentit d’agent de la Revolució industrial;  un capità d’indústria o un comerciant que crea una línia de navegació son uns revolucionaris, a la manera que Marx escrigué:  La burgesia ha representat a la història un paper altament revolucionari (Manifest del Partit Comunista, pàgina 25); i a la pàgina anterior, la 24, es pot llegir: El descobriment d'Amèrica i la navegació al voltant d'Àfrica crearen un nou terreny a la burgesia naixent. El mercat de les Índies orientals i de la Xina, la colonització d'Amèrica, l'intercanvi amb les colònies, la multiplicació dels mitjans de canvi i de les mercaderies en general donaren un impuls no vist mai fins llavors al comerç, a la navegació, a la indústria, i, amb això, un desenvolupament ràpid a l'element revolucionari dins la societat feudal en descomposició.     L’altre sentit en que fa ús de la categoria de burgesia revolucionàriaés quan es refereix a les revolucions polítiques encapçalades – segons En Marx – per la burgesia. Però, es pot constatar que el filòsof de Tréveris fou molt gasiu a l’hora d’explicar de quina manera  va intervenir la gran burgesia en el procés revolucionari. En canvi, en el sentit primer – de revolució econòmica - hi ha una gran abundor de textos.    Sobre la revolució política de la burgesia, quasi no hi ha textos explicatius al Manifest del Partit Comunista; a la pàgina 29, es troba aquest text:  La burgesia, allí on ha arribat al poder, ha destruït totes les condicions de vida feudals, patriarcals, idíl·liques. Ha esquinçat sense pietat tot l'empolainament de vincles feudals que lligaven els homes als seus superiors naturals, i no ha deixat entre home i home cap altre vincle que no sigui l'interès nu i el “pagament al comptat” sense entranyes. Ha ofegat les santes esgarrifances de l'exaltació religiosa, de l'entusiasme cavalleresc, de la malenconia petitburgesa en les aigües glaçades del càlcul egoista. Ha diluït la dignitat personal en el valor de canvi i al lloc de les innombrables llibertats guanyades a pols i garantides documentalment ha posat l'única llibertat de comerç, sense escrúpols. En un mot, al lloc de l'explotació disfressada amb il·lusions religioses i polítiques ha posat l'explotació oberta, desvergonyida, directa, àrida.     A un opuscle titulat La burgesia i la contrarevolució,  En Marx és un poc més explícit, i així, a la pàgines 2 i 3, escrigué: (Referint-se a la revolució anglesa de 1648) En 1648, la burgesia, aliada amb la nova noblesa, lluità contra la monarquia, contra la noblesa feudal i contra l’Església dominant.   Anàlisi del text.   Al 1648, encara no s’havia iniciat la Revolució industrial, fenomen que començà a la segona meitat del segle XVIII. Si el filòsof es volia referir  a la classe dels menestrals, llavors cometia una contradicció: la classe dels menestrals no era una burgesia nova. En Marx es refereix a una nova noblesa, sense explicar el significat. Contra la monarquia, diu.  El conflicte s’havia iniciat al 1642 entre el rei, En Carles I, i el Parlament anglès. El Parlament reclamava al rei el compliment de les lleis i la carta de llibertat; els parlamentaris reclamaven allò que els corresponia.   I contra l’església dominant:   En Marx s’inventa una altra expressió nova, misteriosa, de la qual no desxifra el significat.    I en aquest paràgraf no en diu res del proletariat, ni de les classes no burgeses.                 I en referència a la Revolució francesa, el text continua dient:     A 1789, la burgesia, aliada amb el poble, lluità contra la monarquia, contra la noblesa i contra l’Església dominant.    La revolució de 1789 havia tingut el seu prototip...únicament en la revolució de 1648, i la revolució de 1648 l’havia tingut en la rebel·lió dels Països Baixos contra Espanya...A ambdues revolucions , la burgesia era la classe que encapçalava realment el moviment. El “proletariat i les capes de població urbana que no pertanyien a la burgesia” no tenien encara els seus interessos separats dels de la burgesia.      Anàlisi del text.       La burgesia, aliada amb el poble. No especifica que s’ha d’entendre per poble;  tampoc aclareix de quina aliança es tracta.      En aquest text, estranyament, no fa referència a la pagesia tot i que constituïa la major part de la població.“proletariat i les capes de població urbana que no pertanyien a la burgesia” (l’entrecomillat és d’En Marx). És una mostra de la poca escrupulositat de l’autor a l’hora de fer ús dels conceptes. No sé si, al fons, aquesta manera “desembarassada” de manejar els conceptes constitueix el nucli de la denominada dialèctica materialista.    El proletariat, diu. Diu que el proletariat prenia part activa a la revolució anglesa de 1648.  Però, en altres escrits defineix molt clarament com a el conjunt dels obrers de la gran indústria moderna;  així a El Manifest, pàgina 31, està escrit: En la mateixa proporció en que es desenvolupa la burgesia, és a dir, el capital, esdesenvolupa també el proletariat, la classe dels obrers moderns.  Hem de considerar que a 1648 encara no havia començat la Revolució industrial, i que no hi havia proletariat. Ni el capital ni el proletariat eren presents a les revolucions democràtiques de 1541 (Ginebra) 1566 (Països Baixos), 1648 (Anglaterra), 1688 (Anglaterra i Escòcia), 1776 (Estats Units) i 1789 (França).      Quines altres capes de la població?,  podríem preguntar a Marx; perquè, en realitat, si descartem la burgesia i el proletariat,  no hi ha mes capes de població urbana.    Les capes de població urbana que no pertanyien a la burgesia. Si es volia referir a la menestralia i als botiguers, llavors allò més propi hagués estat escriure “el proletariat, els menestrals i els botiguers”.    He de pensar que En Marx va fer recurs a aquest circumloqui en comptes d’usar les paraules exactes – menestral, botiguer – intencionadament, posat que en altres escrits diu que els menestrals formaven part de la burgesia tradicional.                En Marx deixa de banda la revolució primera i més important d’Europa, la Gloriosa, la que va tenir lloc a l’any 1688 a Gran Bretanya, aquella a partir de la qual s’establiren les bases de la monarquia democràtica del Regne Unit.    I també deixa de banda la revolució que instaurà la primera república moderna al món. No cita la revolució nord-americana que proclamà la independència a 1776.    Als seus escrits, sempre que tracten de revolucions burgeses, En Marx exalça la Revolució francesa com a  revolució burgesa que va commoure el món.     L’Univers ideològic francès  ha creat un immens imaginari on s’estableix la Il·lustració francesa i la Revolució francesa són els esdeveniments més importants que han contribuït a forjar el món modern. L’Univers ideològic de les esglésies marxistes actuals mantenen viva la tradició marxista clàssica sobre la Revolució francesa.      El sector progressista de l’Univers ideològic espanyol d’antuvi es va mostrar francesitzat. A l’Univers català,  després d’una llarga tradició antifrancesa que arrancava  de 1659,  també es va donar un corrent francòfil, corrent més o menys francòfil, de línia il·lustrada, laica i republicana. Però cap als anys 1970,  l’independentisme català va prendre clares posicions de denúncia de l’imperialisme francès i de les mistificacions culturals  de les elits franceses. 

     

        Tesi:  En Marx no fa d’investigador de la veritat històrica, sinó que manipula els fets històrics a fi de que encaixin al seu esquema del materialisme històric.    

     

     Tesi:  En Marx fa d’ideòleg i no té escrúpols a l’hora de presentar la denominada democràcia burgesa com el pitjor règim possible per a les classes treballadores. Per això identifica Capitalisme amb democràcia burgesa.

     

        Tesi: En Marx fa aquesta descripció catastrofista per a justificar la crida a la guerra civil i a l’establiment d’una dictadura.    En darrer terme, d’allò que es tractava era de pegar un cop d’Estat  i establir la dictadura del proletariat.

     

          Tesi primordial:  En contra de la teoria marxista, les revolucions democràtiques foren a benefici immediat de les classes populars, les quals eren l’agent històric.  

     

       Tesi primordial: Una vegada establert el règim democràtic, continuà el conflicte entreles elits econòmiques i les classes treballadores.  La lluita de classes, que menà a les revolucions i a les guerres civils, continuà amb uns altres protagonistes socials i en un altre escenari històric.  

     

      Tesi primordial:  No és el cas que el conflicte sigui entre les classes treballadores i la – denominada per En Marx – democràcia burgesa. La realitat històrica de les societats democràtiques modernes és que les classes populars es veuen obligades a lluitar en defensa de les seves conquestes socials i polítiques que abastaren amb les revolucions democràtiques. Les elits socials i econòmiques tracten d’augmentar el seu poder i blindar els seus privilegis; les classes populars tracten d’impedir-ho. 

        Al meu llibre La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 48 i següents, explico de quina manera les classes populars aconseguiren la unitat ideològica per tal d’alliberar-se de l’Absolutisme i del despotisme de l’Església de Roma.  Per posar un exemple, al llibre esmentat, es pot llegir: 

         Si En Luter proclamà la llibertat del cristià, tot seguit, En Calví proclamarà la igualtat del cristià

    . En Luter havia trencat el centralisme; En Calví establí el principi de l'autonomia de les assemblees cristianes locals. Certament, l'objectiu d'En Calví era de caràcter religiós. Allò que proposava era l'establiment de l'autèntica església cristiana. Però el projecte calvinista establia, defet, la igualtat entre els cristians; eliminava tot tipus de jerarquia eclesial. I allò que més importa: feia valer l'emotivisme moral, principi que implica el reconeixement de la voluntat de la majoria. La Ginebra calvinista esdevingué la primera república; i la federació de cantons suïssos, majorment calvinistes, el primer Estat republicà – la República Helvètica -. Ginebra irradiava el calvinisme a tot Europa. A Ginebra cercaven refugi els exiliats (En Jean Calvin mateix hi cercà refugi fugint de la repressió de l'Església francesa).

        

    Tesi: Tan bon punt es despleguen societats obertes, llavors allà es manifesta el cantonalisme, entès com a única garantia d'igualtat i de llibertat.

       Tesis primordial:  Les classes populars feren ús del calvinisme com a instrument de la lluita de classes contra l’Absolutisme i l’aristocràcia. La religió i l’organització de la nova església esdevingué imprescindible a les classes populars per a aconseguir la unió ideològica i l’organització política. Organitzar i estendre l’Església presbiteriana (calvinista) era establir les bases fermes d’allò que seria republicanisme.      Es pot constatar fàcilment que l’expansió del calvinisme va seguit, quasi inevitablement, de revolucions democràtiques.  Heus ací una breu referència:      Ginebra a 1541. Pot ser considerada la primera república de signe calvinista;  En Calví en persona va disposar de poder polític per a dur a terme la Reforma. Sovint, es diu que la Ginebra d’En Calví era una teocràcia puritana, i no és mentida; però allò que m’interessa destacar és que aquells beats calvinistes de Ginebra s’organitzaven de manera republicana i assembleària. Allò que En Marx i els marxistes miraren d’amagar és que la gran burgesia de Ginebra s’oposà a les reformes de Calví, no per escrúpols sobre el dogma, sinó per l’establiment d’un sistema clarament democràtic.  La Ginebra de la Reforma és una prova per a demostrar la inconsistència del marxisme, al meu parer.   

     

      La guerra dels 80 anys. Els Països Baixos a 1566. El poble del Països Baixos – majoritàriament calvinista - s’oposà a la política absolutista, centralista i catòlica de Felip II, rei de Castella i d’Aragó. El conflicte desembocà a la revolta popular de 1566. I en resposta a la genocida intervenció militar del duc d’Alba contra els rebels, al 1568, s’iniciava la Guerra dels  80 anys per la independència. El rei de Castella i l’aristocràcia castellana no hi podien consentir a perdre la joia de la Corona, aquelles províncies que proveïen les arques reials. S’ha de veure que la ideologia calvinista i les organitzacions socials calvinistes van ser l’instrument que cohesionà les Províncies Unides. El poble desarmat aconseguí guanyar la guerra contra un gran imperi militarista. S’ha de destacar que l’holandesa fou la primera guerra d’alliberament nacional que es donava a l’Edat moderna. Cal assenyal.ar que les províncies del Sud, catòliques, es separen dels seus connacionals del Nord i continuaren sota el despotisme dels castellans i del Papa de Roma (Passarien a ser el Flandes que forma part  de Bèlgica).   

     

       La Declaració del Mayflouer a 1620. Els 120 pelegrins del Mayflouer emigraren a Nova Anglaterra amb la missió de fundar una colònia plenament calvinista de cristians lliures i iguals.      

        La revolució anglesa de 1648.  La reforma protestant era majoritària a Anglaterra i Escòcia. I el calvinisme havia penetrat profundament entre les classes populars de Londres. El calvinisme era present arreu. Foren aquestes classes populars treballadores les qui donaren força a Cromwell i als parlamentaris de tendència republicana per tirar en davant la revolució. Hom diu que En Cromwell creia que complia un designi diví. És més que probable que sí, però això no llevà qualitat a les iniciatives revolucionàries que afavorien la condició social de les classes populars. Per primera vegada es processava i s’executava un rei. Aquell procés era la proclamació urbi et orbe de que la sobirania nacional és exclusiva del poble (De bell antuvi, els calvinismes acceptaren la monarquia si i solament si el monarca jurava fidelitat a la Constitució. Segurament, la innovació més revolucionària i personal d’En Cromwell fou la creació de la New Army. Amb el nou model d’exèrcit s’iniciava el que serien més endavant els exèrcits nacionals. La New Army trencava el monopoli secular de l’aristocràcia;  la New Army fou una decisiva arma de cavalleria (heus ací: els menestrals de Londres fent de cavallers!) formada a partir de voluntaris per lluitar contra l’absolutisme i l’amenaça de la reacció catòlica; la major part de cavallers de la New Army pertanyien a les classes populars i abraçaven el calvinisme. La cavalleria de Cromwell va destrossar la del rei, l’aristocràtica (A l’exèrcit aristocràtic, els càrrecs s’obtenien segons la categoria aristocràtica; el general en cap era el rei. A la New Army s’ascendia per mèrits de guerra; a més a més, era un exèrcit democràtic altament polititzat, que seguia amb passió tots els esdeveniments socials i polítics, i hi deixava sentir la seva veu.   En Marx tractà d’amagar el significat democràtic de la revolució de 1948. Oculta la participació dels treballadors amb l’expressió la burgesia, aliada amb la nova noblesa.  

     

       La Revolució de 1688, la Gloriosa (Que ja he esmentat més amunt).  Va permetre que la Gran Bretanya, tot i mantenint la monarquia i els privilegis de l’aristocràcia, va aconseguir establir les bases sòlides del sistema democràtic:  Establiment de la sobirania del poble i afirmació de l’emotivisme moral com a ideologia hegemònica. Certament, tot i que s’establiren tot de normes per tal d’assegurar la democràcia, les elits socials i econòmiques – l’aristocràcia,  els grans industrials i els grans comerciants – aconseguiren augmentar les seves riqueses i cercaren blindar els seus privilegis. O sigui, la lluita de classes continuà viva però dins un nou marc històric.  

        La Revolució americana de 1776. S’establí la primera república de l’Era moderna. Deixant de banda els Estats esclavistes del Sud, la nova república dels Estats Units d’Amèrica esdevingué un gran refugi per als exiliats del món per motius religiosos i, alhora, en un gran pol d’atracció per les oportunitats quasi inesgotables que oferia la república als desposseïts d’Europa. 

     

       La Revolució francesa de 1789. S’ha de considerar que fou un fracàs.  En contra del que afirma l’Imaginari francès i en contra de la valoració que en feu En Marx, la República francesa no durà més de tres anys. Els motius del fracàs els explico a La filosofia i la religió sense caretes:     Que la Revolució francesa fou l'esclat d'una revolta, però que els grups socials que li donaven suport eren diversos, així com diversos eren els sentiments i els ideals que els movien. Que els il·lustrats no tenien un projecte comú i formaven faccions. Que les masses ciutadanes i les masses pageses no es movien pels mateixos sentiments i idees. Que es donà un fatal desacord inicial entre els jacobins parisencs i els girondins de les àrees de les altres nacionalitats no franceses (Un altra vegada francs subjugaren els gals).  Que hi hagué consens en arrancar els privilegis a l'aristocràcia i en alliberar-se del despotisme de l'Església catòlica. Que aquests alliberaments foren els grans èxits de la Revolució. Que la República francesa fou un fracàs estrepitós. I el que m'interessa subratllar: els qui aconseguien el poder polític – persones totes elles il·lustrades – en un moment determinat dedicaven ingents esforços a anul·lar i/o corregir les pràctiques i lesnormes que les masses es donaven a elles mateixes. El Consolat fou l'instrument de la contrarevolució; es dedicà a perseguir i liquidar tots els intents d'organització de masses revolucionàries.  (Després de publicar aquest post a la xarxa, m’he trobat amb una web que recull les tesis d’experts de la Revolució francesa amb les quals coincideixo. En aquest article, titulat París: Llums i Revolució » Florence Gauthier: “Crítica del concepte de “revolució burgesa” aplicat a les revolucions dels drets de l’home i del ciutadà del segle XVIII”, veureu que denuncia la manipulació marxista i dels defensors de l’Imaginari francès. I m’he congratulat de comprovar que reconeix la validesa del pensament d’En Thomas Paine).    

     

        Resulta ridícul que En Marx i els marxistes pretenguin dir quina ha sigut la realitat històrica, com si fossin uns investigadors d’uns determinats processos històrics i amb substitució dels historiadors pròpiament dits (Certament, no és rar que alguns historiadors actuïn ideològicament. La manipulació de la veritat històrica s’accentua a mesura que minven les garanties democràtiques;  d’aquí deriva la poca fiabilitat de la historiografia espanyola).          En Marx al seu temps feia crides als comunistes comminant-los a preparar la rebel·lió armada per a fer l’assalt al Poder. El filòsof vivia a Londres – sense ésser molestat per les seves activitats polítiques  - però, curiosament, no organitzava cap partit comunista d’Anglaterra. O sigui, allò que vull subratllar és que el pensador no esperava que revolució tingués lloc a Anglaterra.     Per una banda, En Marx descriu el desenvolupament capitalista d’una manera radicalment determinista, com un astrònom que anuncia la trajectòria d’un cos celeste, però alhora, estranyament, en les seves previsions científiques no preveu que la revolució proletària hagi d’esclatar a Anglaterra, tot i essent, de molt, l’àrea de major desenvolupament capitalista del món.     S’ha de suposar que En Marx i N’Engels veien molt clar que les Unions – els sindicats britànics – eren refractàries a les propostes marxistes.    Al Manifest, el filòsof revolucionari declara que confia que la revolució comunista esclatarà a Alemanya;  així, es pot llegir: Els comunistes es fixen molt particularment en Alemanya, perquè Alemanya es troba a la vigília d'una revolució burgesa i perquè aquest capgirament és dut a terme en les condicions més avançades de la civilització europea en general i amb un proletariat molt més desenvolupat que a l'Anglaterra del segle XVII i a la França del XVIII, és a dir, que la revolució burgesa alemanya pot ser el preludi immediat d'una revolució proletària (El Manifest, pàgina, 65).     A l’Anglaterra del segle XVII, diu. Però, al segle XVII no hi havia capitalistes, ni obrers industrials moderns.     Alemanya...amb un  proletariat molt més desenvolupat, diu, però no explica que aquell proletariat no era tan desenvolupat com el d’Anglaterra.    Alemanya es troba a la vigília d’una revolució burgesa, diu. I és que, de bell antuvi, En Marx i els comunistes marxistes van considerar que una revolució democràtica (revolució burgesa), donada la feblesa del Govern en aquell moment de crisi,  és una oportunitat única per a intentar el cop d’Estat i implantar la denominada dictadura del proletariat.    Tocant a aquest tema, En Lenin fou el deixeble avantatjat d’En Marx: aprofità les contradiccions que ofegaven la recent proclamada República russa, per pegar un cop d’Estat. S’emparà del poder manu militari i proclamà la dictadura del proletariat (Era la dictadura del Partit Comunista Rus, la dictadura d’En Lenin; un Lenin que no dubtà a bombardejar i aniquilar la gran comuna anarquista de Kronstadt). Però això ja és una altra història que requereix una especial tractament i estudi.

     

     

     


    0 0

    El proper 14 de gener l'Ajuntament de Lloret organitza un vespre de gloses i ximbombes. Presentarà l'acte Felip Munar i Munar. Hi prendran part els Glosadors de Mallorca, Pau Riera "Rierol", Miquel Àngel Adrover "Campaner", Toni Figuerola "Barrotes" i Pere Joan Munar "Pomer".

    0 0

    Mentre m'empàs el berenar, al bar de Ciutat on acostumen a preparar-me un llonguet ben exquisit, llegint el diari, m'adon de la mort recent del bon amic i antic company de feina a l'Arxiu del Regne de Mallorca, l'antic escolta Josep Segura i Salado

    Li desig que descansi en pau, després de tantes feines feixugues realitzades en aquest món de llàgrimes i de misèries, però també de riqueses i d'alegries incalculables.

    A la dècada dels anys vuitanta del segle passat (any 1985-86), amb Antoni Mut i Calafell, com a director, en Pep Segura i Salado, subaltern, i jo administratiu -encarregat de fer traduccions al català de textos redactats en castellà, com també de revisar i corregir textos redactats en català-, juntament amb altres companyes i companys treballam junts, colze a colze, a les dependències de l'Arxiu del Regne de Mallorca. En Pep se n'arriba a fer un gran coneixedor i molt bon investigador.

    Entre moltíssims d'altres assumptes que va tractant durant més de tres dècades seguides, investiga i publica diversos treballs sobre el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, sent-ne ell mateix un dels «scouts» mallorquins més antics.

    Se'n poden consultar: «Els exploradors de Manacor» (I) (1978, Perlas y Cuevas, 14 gener); «Al·lots de Muntanya» (1984, Revista Lluc); «Els Trescadors del P. Vives» (1988, Revista Cala Murta, núm. 9), etc.

    Trenta anys després d'haver-hi col·laborat, fa poc més d'un any, l'11 de gener de 2016, convidat per l'Obra Cultural Balear a la seva seu de Manacor, quan se'm demana de parlar-hi sobre els orígens de l'Escoltisme a Mallorca, des de la perspectiva d'un ex consiliari escolta, a la dècada dels anys 70 del segle passat... lògicament, no puc deixar de recórrer a l'obra ingent publicada pel bon amic Josep Segura Salado sobre el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca. Em serveix d'orientació i guia magnífics.

    Record perfectament la darrera vegada que ens veim i coincidim plegats, en Pep i jo. Ni més ni pus que al darrer acte de lliurament dels Premis i concurs de fotografia 2016, convocat i organitzat pel Patronat de la Fundació Maria Ferret -Escoltisme i Guiatge de Mallorca- al parc de Tecnologies Ambientals -TIRME- el 25 de novembre de l'any passat.


    Ens hi asseiem junts, un devora l'altre... Cosa que ja no podrem tornar a fer pus mai més...

    Descansa en pau, bon amic Josep, juntament amb tants d'altres que ja ens heu precedit en l'arribada a dalt del cim de la muntanya més alta.

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    1994: atacs carrillistes (PCE) contra l'esquerra revolucionària de les Illes (I)

    "El pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall, el document de l'hospital Son Dureta, concreta: 'Conmoción cervical'".

    "En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes)". (Miquel López Crespí)


    Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

    A les tretze hores i deu minuts del dia vint-i-set d'octubre de 1994, qui signa aquest article va haver de ser ingressat en la secció de traumatologia de l'Hospital de Son Dureta. Segons consta en l'informe oficial del Servei d'Urgències (apartat "Anamnesi i exploració"), el pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: "Puñetazo en región cervical tras ser agredido". I un poc més avall concreta: "Conmoción cervical". Una mica més avall es recomana un tractament (amb els corresponents medicaments) en vista a la meva recuperació. Sortosament vuit dies després ja estava novament enmig del carrer, escrivint com de costum. Havia estat una agressió física directa per part dels sectors més rancis i dogmàtics de l'estalinisme illenc, sulfurats a conseqüència de la publicació d'una petita part de les meves memòries. L'agressor havia estat un tal Sotero Ortíz, conegut militant estalinista. Tot havia començat una mica abans. Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols d'aquestes memòries -a petició del meu bon amic Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hauria pensat que s'armàs tal enrenou (i menys encara que m'agredissin físicament anant tranquillament pel carrer!). Potser imaginava que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas. Però no hauria suposat mai que els atacs venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors procedents de l'estalinisme, que en els darrers anys de la dictadura s'especialitzaren en els pactes amb els hereus del franquisme.


    Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

    Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per .

    El primer pamflet contra les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra dels màxims responsables d'una ben concreta política antipopular (Pep Vílchez, que defensava els famosos Pactes de la Moncloa, per exemple). Aquesta inicial brutor contra els partits i militants de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Aquest pamflet calumniós contra l'esquerra va ser publicat a un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí un estudiós despistat. Un jovençà que no va viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es va pensar saber-ho tot; estudiós que, pensant que fa història "objectiva", el que basteix realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que es publicaren l'any 1994 ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquest grapat de dogmàtics quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries.

    Però el trist de tota aquesta història no varen ser els insults dels sectaris, les mentides i brutors de tota mena que patírem els antifeixistes. El més trist va ser constatar la misèria moral de tota aquesta mena de gent. Hi ha una petita crònica publicada a la revista d'esquerres de Barcelona La Aurora, portaveu del POR, que descriu aquesta bestial "caça de bruixes" de les restes esclerotitzades de l'estalinisme illenc. Deia la crònica sota el títol "Hazañas del estalinismo en Mallorca: agredido el escritor López Crespí": "El escritor mallorquín Miquel López Crespí fue agredido por la espalda, de día y en plena calle. Miquel López Crespí, que tiene una voluminosa y muy premiada obra literaria, sacudió recientemente la vida política mallorquina con un libro de reflexiones sobre la oposición antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (El Tall, Ciutat de Mallorca. 1994).

    'El revuelo se armó en la órbita de los antiguos dirigentes del PCE y actuales propulsores de Izquierda Unida. El libro de López Crespí se limitaba a reivindicar a la extrema izquierda revolucionaria en la lucha contra el franquismo y a demostrar que muchos de los que ahora viven de las rentas de aquella dura etapa, tampoco cargaron entonces con el peso de la lucha y en cambio hicieron mucho daño a la causa de los trabajadores en la época de la llamada 'transición'".

    En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes).

    Na Marisa Gallardo, la directora de Baleares (i antiga militant trosquista illenca), ho deixava ben escrit en un article publicat a Baleares el 25 de març del 1994 (pàg. 41) quan deia: "Los pactos de la Moncloa diseñaron en España un modelo de transición por el que sellaba la 'reconciliación' nacional. Fruto de aquellos pactos nadie pidió cuentas de su gestión política a todos aquellos que con tanto entusiasmo como dedicación habían colaborado con la dictadura: el pasado quedaba enterrado. Y, poco a poco, por esa tendencia anteriormente descrita, se fue maquillando al muerto de tal manera que, a veces, se llega a dar la sensación de que, sobre todo en el tardofranquismo, todo el mundo en España era demócrata, todos luchaban por la libertad, todos menos Franco, naturalmente, y unos pocos más".

    I més endavant afegeix: "López Crespí dirige su mirada hacia ese pasado, y es la suya una memoria distinta, una memoria que rescata la lucha de aquellos hombres y mujeres de Mallorca que se enfrentaron a la dictadura y que lo hicieron desde posiciones abiertamente opuestas a las de la socialdemocracia o el estalinismo. Esas gentes que, herederas de una cultura de izquierdas, denunciaron el papel que jugaban los partidos socialdemócratas en la Europa Occidental y el de las capas burocráticas en los países del Este... Rescatar del olvido esa historia, esa 'otra historia', tejida de enfrentamientos, de miedo, de agrias disputas ideológicas y de esperanzas, es sin duda el mayor mérito de la obra de López Crespí.

    Miquel López Crespí


    "Després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base". (Llorenç Capellà)


    Miquel López Crespí, en el centre de la fotografia, amb jersei vermell al coll, moments després d'haver acabat la seva intervenció en l'acte en defensa de la República. Més de dos-cents joves de sa Pobla i dels pobles dels voltants hi eren presents. L'escriptor està enrevoltat pels altres poetes participants, familiars dels assassinats pel feixisme i membres de l'Associació de Joves Pinyol Vermell de sa Pobla, organitzadors d'aquest acte en defensa de la nostra memòria històrica.

    Els actes, les conferències que s'han fet durant tot aquest mes a sa Pobla en honor a la República han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles dels voltants per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous dels franquistes reciclats. Ens referim als famosos pactes de la transició entre els hereus del franquisme i la pseudoesquerra que, mitjançant aquells pactes contra la República, es va enriquir amb el silenci i la traïció i ara, quan va magra de vots i de suport, compareix a les manifestacions republicanes per a sortir en les fotografies. Pur oportunisme electoral que a ningú no enganya, però amb el qual s'ha d'estar alerta i vigilants sempre.


    Repressió del PSOE contra els republicans a l'any 1990. Diari Última Hora (5-V-1990). Pàg. 8.

    Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article recent deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".

    Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà: l'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.

    El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".

    Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes de tota aquesta colla de servils, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien malgrat que sigui amb tres dècades de retard.


    Repressió estalinista contra els republicans a l'any 1994. Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

    L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs, Pep Vílchez, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

    Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.

    Els "nous conversos", que diu Llorenç Capellà, els "joancarlistes 'republicans'", com escriu Josep Juárez, tots els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altra!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment, sovint amb intencions electoralistes, ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana si no fan aquesta autocrítica que els demanam pel seu bé i per la seva credibilitat.

    Miquel López Crespí

    Ciutat de Mallorca, 14 d'abril de 2006


    0 0

    [14/01] «Les Plébéiennes» -«L'Amnistie» - Míting Pro-Ateneus - Ferrer - Bachelet - Dommanget - Likiniano - Laviña - Recasens - Pi Arnó - Ajalbert - Mathieu - Olive - Hennacy - Perrissaguet - Granero - Meléndez - Lätt - Montseny

    Anarcoefemèrides del 14 de gener

    Esdeveniments

    Portada de "Les Plébéiennes"

    Portada de Les Plébéiennes

    - Surt Les Plébéiennes: El 14 de gener de 1900 surt a París (França) el primer número de la revista anarquista Les Plébéiennes. Propos d'un solitaire. Hebdomadaire (Les plebees. Paraules d'un solitari. Setmanari), redactat i editat exclusivament per Sébastien Faure, pren el nom del pseudònim que feia servir Michel Zévaco en els seus articles diaris de Le Journal du Peuple. La coberta, que sempre fou la mateixa, estava realitzada pel dibuixant G. Wuyts i representa Sébastien Faure fent una conferència. Faure volia demostrar publicant aquesta revista que no cal pertànyer a cap grup per fer propaganda. Aquesta actitud de Faure fou severament criticada per nombrosos militants àcrates i fins i tot es publicà una«Protesta d'un Grup de Llibertaris parisencs» en el periòdic Le Flambeau. Deixarà de sortir el 3 de juny de 1900 després d'haver publicat 21 números.

    ***

    Capçalera de "L'Amnistie"

    Capçalera de L'Amnistie

    - Surt L'Amnistie: El 14 de gener de 1933 surt a París (França) el primer i únic número del periòdic anarquista L'Amnistie. Organe du Comité pour l'Amnistie. Aquesta publicació, que havia de tenir una periodicitat setmanal, exigia un projecte d'amnistia per a les víctimes de la Llei de 1920,és a dir, per als militants neomaltusians i per a tots aquells que havien estat condemnats per practicar avortaments provocats. El gerent responsable fou Lucien Chatelain i hi van col·laborar Victor Basch, Lucien Descaves, Luc Durtain, Eugène Humbert, Léon Jouhaux, Maximilien Luce, Victor Margueritte, Romain Rolland i Henry Torres, entre d'altres. A la pàgina 4 es troba el llistat dels 51 advocats parisencs que s'adreçaren a la Cambra de Diputats fent una crida a favor de l'amnistia. També, a la pàgina 3, s'anuncia un gran míting per al 16 de febrer de 1933 a la sala parisenca Wagram on havien de prendre la paraula destacats militants llibertaris, com ara Georges Bastien, Félicien Challaye, L. Digat, Sébastien Faure, Georges Pioch, el professor Lengevin i els diputats Albertin, Bergery, Raoul Brandon, Marcel Deat i Louis Sellier.  Aquesta publicació tirà 120.000 exemplars d'aquest número.

    ***

    Cartell del Míting Pro-Ateneus del 14 de gener de 1937

    Cartell del Míting Pro-Ateneus del 14 de gener de 1937

    - Míting Pro-Ateneus: El 14 de gener de 1937 se celebra al Gran Price de Barcelona (Catalunya) un gran míting pro-ateneus organitzat per l'Ateneu Llibertari del Districte V de la capital catalana i amb el suport de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Presidí l'acte el company Grau, secretari del citat ateneu, i hi van intervenir Justo Abril, Carme Quintana Villafranca, Ramón Liarte Viu (Joventuts Llibertàries de la Seu d'Urgell), Ginés García (Charlot) i Jacint Borràs Bousquet; Félix Martí Ibáñez hi havia d'intervenir, però finalment no ho va fer. Grau reivindicà la necessitat d'unificar tots els ateneus llibertaris i que calia que els diversos grups anarquistes s'integressin en aquests; Abril animà a les Joventuts Llibertàries a participar-hi; Quintana va fer el mateix amb les dones, després de fer una petita història del paper de la dona en el moviment anarquista; Liarte apuntà que tothom que no sigui al front ha de ser als ateneus amb la finalitat d'«encarrilar els destins de la Revolució»; García parlà sobre l'obligació de sumar els esforços culturals dels ateneus buscant el«vertader camí de la seva emancipació» i Borràs resumí l'acte remarcant la transcendència d'arribar a un acord entre «tots els pobles antifeixistes d'Ibèria».

    Míting Pro-Ateneus (14-01-1937)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Francesc Ferrer i Guàrdia

    Francesc Ferrer i Guàrdia

    - Francesc Ferrer i Guàrdia:El 14 de gener del 1859 --moltes fonts citen erròniament el 10 de gener-- neix a Alella (Maresme, Catalunya), poble situat a uns vint quilòmetres de Barcelona, el lliurepensador, maçó, militant i pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia. Fill de Jaume Ferrer i de Maria delsÀngels Guàrdia, propietaris acomodats, catòlics creients i practicants. Fins als 10 anys va estudiar a l'escola municipal d'Alella, i durant els dos anys següents assistí a l'escola de Teià. Quan arribà als 12 anys, s'acabaren els seus dies d'escola. L'octubre de 1873 trobà col·locació a la botiga de Pablo Ossorio, comerciant de teixits amic de sa família, a Sant Martí de Provençals, barri de Barcelona. La influència del seu amo, que era un anticlerical ardent, va minar l'ortodòxia que havia mamat a casa seva i havia dut de casa i de l'escola; però és evident que la llavor de revolta ja era sembrada en el seu esperit abans i tot que marxés d'Alella, i quan va arribar a la maduresa, era un republicà i lliurepensador declarat i apassionat. Amb la feina va poder estalviar per pagar-se l'exempció del servei militar i completar la seva formació aprenent francès. El 30 de juliol de 1878 va entrar al servei de la Companyia de Ferrocarrils, fent serveis a Catalunya, Madrid, Saragossa i Alacant, i poc temps després va casar-se amb Teresa Sanmartí Guiu, una jove que havia conegut al tren. Fent de revisor havia d'anar de la frontera francesa a Barcelona i viceversa, i això li permeté d'esdevenir un valuós mitjà de comunicació entre Manuel Ruiz Zorrilla, el líder republicà, i els seus adherents d'Espanya. En 1884 es va iniciar en la maçoneria, participant en la lògia«La Veritat» de Barcelona. En aquesta tasca insurgent continuà fins el 19 de maig de 1885, que va dimitir del càrrec i s'establí a París. Aquesta decisió està relacionada amb la insurrecció de Santa Coloma de Farners, de la qual va prendre part. Els primers anys de Ferrer a París foren anys de pobresa i lluita. De primer va regentar una botiga de vins a la rue Pont Neuf 19, que transformarà en un petit restaurant anomenat«Llibertat»; i durant el seu temps lliure llegia els autors llibertaris i establia una estreta amistat amb l'anarquista Charles Malato. Del 1889 endavant es guanyà la vida donant lliçons d'espanyol, mentre feia de secretari sense sou de Ruiz Zorrilla del Partit Republicà Progressista. En 1890 es va afiliar a la lògia maçònica «Les Vrais Experts de París». En 1892 va participar en el Congrés Lliurepensador de Madrid. En aquella època pensava en l'organització d'un gegantí complot revolucionari, però no gaire desprès de l'ensorrament de la seva vida familiar --des d'abril de 1899 vivia maritalment amb Léopoldine Bonnard, parisenca i 13 anys més jove que Ferrer--, s'inicià un canvi en la seva actitud envers el partit republicà i envers l'acció política en general, militant decididament en el moviment anarquista. Breument, pervingué a sentir que les revolucions polítiques no podien donar fruits duradors a Espanya mentre més del cinquanta per cent dels seus compatriotes romanguessin analfabets, i l'educació de la resta, miserable, tant de mètodes com d'esperit. Per això va tornar a Barcelona, amb els diners legats (un milió de francs) per la seva alumna Ernestine Meunier, i el setembre de 1901 l'Escola Moderna fou oberta al número 56 del carrer de Bailén. En aquesta empresa tindrà el suport de la mestra Soledad Villafranca, que esdevindrà sa nova companya. Ferrer no era tan l'iniciador com el sistematitzador del moviment per l'ensenyament racionalista. La novetat de l'Escola Moderna era, en primer lloc, l'aplicació de mètodes moderns i científics de pedagogia, i en segon lloc, la introducció d'una filosofia definidament racionalista, humanitària i antimilitarista. Ferrer no pensava pas que la seva missió fos simplement de donar als seus compatricis quelcom de millor que l'educació deplorable servida per l'Estat i l'Església. Creia que el seu sistema era un millorament, no sols respecte a l'ensenyament espanyol --fet que hauria estat una pretensió modesta--, sinó respecte a l'ensenyament tal comés practicat en el món en general. S'adonava prou de la dificultat de dur a compliment les seves idees --de trobar professors, llibres de text i material escolar adequats al seu punt de vista. Però que aquest punt de vista era absolutament bo, no per a Espanya solament, sinó per a tota la humanitat, no en tenia cap dubte. S'havia convençut que les coses extraterrenals o no existien o no importaven, i li semblava que el seu primer deure d'educador era de dur aquesta idea a la ment dels infants. I encara més profunda que la rebel·lió contra el sobrenaturalisme, hi havia la rebel·lió contra la dominació i explotació de classe. Per altra banda, l'educació estatal era als ulls de Ferrer almenys tan nociva com l'educació eclesiàstica. L'Escola Moderna era clarament i obertament una escola de ciutadans rebels, una escola que es proclamava anarquista. Era ben natural, doncs, que excités el més gran horror en els esperits clericals i conservadors. Ferrer s'havia convençut que Espanya no estava madura per a la Revolució; però l'objecte de la seva obra era d'esmenar la immaduresa educant lliurepensadors. Per tant, els seus enemics afirmaven que el seu «revolucionarisme» era sinònim de terrorisme. Per dur a terme l'educació que es proposa Ferrer crea l'editorial de l'Escola Moderna: publica una sèrie de més de quaranta volums de coberta vermella i variats en llur contingut. Alguns d'ells són textos elementals de lectura, aritmètica, geografia, gramàtica, etc. Altres són tractats més complexos com l'Origen del Cristianisme, de Malvert; La substància universal, de Bloch i Paraf-Javal; i l'Evolució superorgànica, de Lluria, proveïda d'un prefaci del doctor Ramón y Cajal. Més important, tanmateix, que els llibres de text, com a testimoniatge de l'esperit i els mètodes de l'Escola Moderna, és el Butlletí mensual que publicava. Entre les dues sèries o«èpoques» d'aquesta publicació, aparegueren en total seixanta-dos números. El Butlletíés, de fet, un periòdic pedagògic adreçat, no als infants, sinó als pares, i molt especialment als mestres. Consisteix en gran part en traduccions d'obres de Paul Robin,Élisée Reclus, Flammarion, Anatole France, Gustave Hervé, Herbert Spencer, Haeckel, Kropotkin, Gorki, Tolstoi, i especialistes francesos, belgues, italians i americans en qüestions d'educació i d'higiene. També l'editorial publicarà el periòdic anarquista La Huelga General, que reivindicarà i justificarà aquesta mesura revolucionària com a eina de lluita. No cal dir que la coeducació era un principi fonamental de l'Escola; i que els mestres havien de renunciar a tot càstig, material o moral, llevat del que pogués haver-hi en les necessàries conseqüències de la falta mateixa. Les recompenses també eren tabú com els càstigs, i l'incentiu de fer la competència eliminat fins on era possible. S'insisteix sovint en els mèrits de l'ensenyament«integral», és a dir, l'educació no basada en distincions de classes, sinó igualment adequat per a tots els ciutadans. El 31 de Maig de 1906, Mateu Morral, que havia fet de bibliotecari a l'Escola Moderna va tirar una bomba als reis d'Espanya acabats de casar, quan la comitiva nupcial passava per la Calle Mayor de Madrid. Van sortir-ne il·lesos però hi hagué vint-i-sis morts i molts ferits. Ferrer fou detingut el 4 de juny i va estar-se més d'un any a la Presó Model de Madrid. L'Escola Moderna i moltes d'altres foren tancades, i encara que ell fou absolt de complicitat en l'acte de Morral, allò fou indubtablement per a ell el començament de la fi. En sortir de la presó, Ferrer provà d'obtenir autorització per a tornar a obrir la seva escola; però després d'ajornar-ho durant dos anys, el ministeri d'Instrucció Pública va decidir, tot just abans de la seva mort, que l'autorització no podiaésser acordada. La raó al·legada era que els llibres emprats no complien els requisits reglamentaris. Privat de dur a terme la seva obra en el camp que havia triat, es veié forçat a crear-ne un de més ample per a les seves energies: la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància. Aquesta organització internacional no era més que una conseqüència lògica dels seus principis. Anatole France esdevingué president honorari de la Lliga; Ferrer n'era president; C. A. Laisant, vice-president; Charles Albert, secretari; i el Comitè internacional estava constituït per Ernest Haeckel (Alemanya), William Heaford (Anglaterra), Giuseppe Sergi (Itàlia), Paul Guille (Bèlgica), i H. Roorda van Eysigna (Suïssa). Tenia per òrgan una revista anomenada L'Ecole Rénovée, fundada per Ferrer a Brussel·les, però posteriorment traslladada a París. També va reprendre la publicació del Butlletí mensual de l'Escola Moderna, i la seva obra editorial. Aquesta lliga comptava a finals de 1908 amb només 442 socis, la meitat a França. A començament de juliol de 1909 s'inicia la guerra amb el Marroc i el govern mobilitza l'exèrcit i els reservistes. Aquest fet provocarà la Setmana Tràgica, per als reaccionaris, o la Revolució de Juliol, per als insurgents. La guerra és rebutjada per l'esperit popular per tres raons. En primer lloc, l'anarquisme que domina entre els obrersés essencialment una doctrina internacionalista i pacifista. Mira la bandera sense emoció i considera l'«honor nacional» com un mite inventat pels militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el procés d'explotació que aquest anomenen govern. En aquest aspecte, les opinions dels socialistes són pràcticament idèntiques a les dels anarquistes. En segon lloc, aquesta campanya tenia l'aparença d'una guerra de pura agressió, empresa al dictat d'un grup de milionaris, estretament relacionats amb el Govern, els interessos dels quals eren completament estranys a l'obrer espanyol. Es creia, també, amb raó o sense, que moltes de les accions mineres eren dels jesuïtes o per els jesuïtes. Tercerament --i això és el que dugué les dones a milers als rengles dels contestataris-- la qüestió del servei militar era exasperadorament injusta. D'una banda, el fill del burgès, que podia permetre's de pagar tres-cents duros per l'exempció, no li calia poc ni molt presentar-se a files; d'altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren cridats eren homes que després de passar dos anys a l'exèrcit, havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven de ses mullers i de ses famílies, per malbaratar-ne la vida. Durant tots els trasbalsos les dones representaren un paper principal. Era en bona mesura una revolta de dones. Les manifestacions i els actes de protesta contra la guerra són cada cop més nombrosos. Es forma un Comitè de vaga amb tres membres (Antoni Fabra Ribas, Miguel Villalobos Moreno i F. Miranda) que representen els sindicalistes, els socialistes i els anarquistes. Per mitjans senzills, però efectius, la proclamació de la vaga general per al dilluns dia 26 de juliol s'estén per les poblacions manufactureres de Catalunya. Nominalment havia d'ésser una protesta pacífica, només de vint-i-quatre hores, contra l'aventura marroquina. En front dels primers disturbis es declara l'estat de guerra. El moviment s'havia ja escapat llavors completament del control del Comitè de vaga. Però no fou cap ordre dels caps que va portar a l'esclat decisiu. Fou en part la impaciència dels reservistes, fou en part que els líders es mantenien de banda, consternats, i fou en part un rumor molt estès que deu soldats catalans havien estat afusellats en arribar a Melilla. Ferrer i Guàrdia fou detingut el 31 d'agost per membres del sometent d'Alella acusat de ser l'autor i cap de la revolta; resulta que els dies de gestació i de desenvolupament de la insurrecció, Ferrer ni era a Barcelona, era a la seva masia de Mongat. Els deu mil volums de la llibreria de l'Escola Moderna seran requisats i 34 centres que impartien ensenyament segons els criteris ferreristes van ser clausurades pel governador. Un dels principals diaris catòlics, El Universo, en un article publicat immediatament abans de la captura, mostrava gran preocupació de por que, com en el procés de Madrid del 1907, s'escapés de les mans d'un tribunal civil. Els tribunals civils, observava, tenien el costum d'insistir a demanar «proves de culpabilitat clares, precises i decisives»; i assenyalava la superior escaiença dels tribunals d'honor militars i navals, els quals «no necessiten de sotmetre's a proves concretes, sinó que se satisfan amb una convicció moral, formada en la consciència dels qui els componen». L'estat de guerra havia cessat feia temps, i la llei normal del país havia reprès la seva vigència. Però amb aquesta llei les persones acusades de delictes contra l'exèrcit havien de ser jutjades per l'exèrcit, i segons un conjunt de disposicions que deixaven el pres en la posició més desavantatjosa. El dissabte dia 9 d'octubre, es constituí el Consell de guerra a la Presó Model de Barcelona per a judicar Francesc Ferrer. Fins les normes del procediment judicial militar, grosserament injustes com són envers l'acusat, no foren observades en el seu cas; va ser un judici farsa espectacular. Fou condemnat a mort, i, malgrat les manifestacions de protesta que s'organitzaren arreu d'Europa, el 13 d'octubre de 1909 fou afusellat al fossat del castell de Montjuïc (Barcelona, Catalunya); les seves últimes paraules van ser: «Sóc innocent. Visca l'Escola Moderna!». Tant a Espanya com fora d'Espanya, Ferrer ha estat sovint anomenat «el Dreyfus espanyol». Les semblances entre ambdós «afers» són, verament, claríssimes. En cada cas veiem el militarisme, inspirat pel clericalisme, trepitjant asprament els principis i les pràctiques judicials més planers. La víctima és en cada cas un personatge odiat per l'Església --a França un jueu, a Espanya un lliurepensador. Però la gran diferència entre els dos casos radica en el fet que el Govern espanyol va matar la víctima. Potser va tenir en compte el cas Dreyfus i decidí de cercar la seguretat en l'irreparable. Mantenen actualitat les paraules pronunciades per P'otr Kropotkin a Londres després de la mort de Ferrer i Guàrdia: «Ara és mort, però és el nostre deure explicar la seva obra, continuar-la, difondre-la i atacar tots els fetitxes que mantenen a la humanitat sota el jou de l'Estat, el capitalisme i la superstició». Després de la seva mort multitud de centres basats en els postulats de l'Escola Moderna es van escampar arreu del món, des de Suïssa fins a Amèrica --una de les més importants va ser la Modern School de Nova York, fundada en 1911. Nombrosos carrers europeus porten el seu nom. A Brussel·les, el 5 de novembre de 1911, es va erigir un monument, obra de l'arquitecte Adolphe Puissant i de l'escultor Auguste Puttemans, fruit d'una subscripció popular internacional. El 13 d'octubre de cada any, la Universitat Lliure de Brussel·les ret un homenatge en honor seu davant la seva estàtua. Durant la Revolució espanyola la plaça barcelonina d'Urquinaona prendrà el seu nom, així com el Teatre Borràs de la ciutat. A finals de 1987 es va constituir a Barcelona la Fundació Francesc Ferrer Guàrdia, dedicada a promoure la seva figura i les seves idees. Francesc Ferrer i Guàrdia està enterrat al cementiri de Montjuïc al costat de Durruti i d'Ascaso.

    ***

    Foto policíaca d'Émile Bachelet

    Foto policíaca d'Émile Bachelet

    -Émile Bachelet: El 14 de gener de 1888 neix a Corné (País del Loira, França) --altres fonts citen Avion (Nord-Pas-de-Calais, França)-- l'anarcoindividualista i antimilitaristaÉmile Bachelet, conegut com Milo. Fou fill d'un forner anarquista que regentava una botiga de begudes al barri parisenc de Ménilmontant. Fuster artesà, recorregué França vagabundejant com a membre de la societat gremial «Compagnon du Tour de França» i, finalment, en 1907 s'instal·là a París, on començà a freqüentar els cercles anarcoindividualistes al voltants del propagandista Libertad i del periòdic L'Anarchie. També participà activament en les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) de la rue du Chevalier de la Barre, on acabarà instal·lant-se amb Alice Morand, germana de la militant anarcoindividualista Jeanne Morand, companya aleshores de Libertad. En 1908 es declararà insubmís al servei militar --ben igual que son germà Ernest que fugirà al Caire (Egipte)-- i viurà amb una falsa identitat, sota la qual serà condemnat dues vegades per delictes menors. A començaments de 1912 el seu domicili a Maisons-Alfort fou escorcollat en el marc de les investigacions lligades a la «Banda Bonnot» i la policia descobrí un revòlver, eines per perpetrar robatoris, fulletons llibertaris i llibres sobre alimentació vegetariana, «proves» de la seva militància anarquista. Detingut, fou lliurat a les autoritats militars que l'enviaren als batallons disciplinaris africans («Bat'd'Af»). Hi veurà partir nombrosos companys cap a les colònies penitenciàries o a la guillotina, com ara el pare i la mare de l'infant que adoptarà i que esdevindrà son gendre. Més tard s'instal·là al molí de Pouligny, on es dedicà a l'apicultura i a la fabricació de ruscs ajudat per son gendre, i crearà una petita comunitat rural llibertària autosuficient, la qual serà freqüentada per l'escriptor llibertari Michel Ragon. Entre 1946 i 1947 col·laborà en Les Cahiers du Peuple. Publicà les seves memòries de vagabund en dos volums: Mais un vagabond passa (1946) i Trimard (1951), amb un prefaci d'Édouard Dolléans, i deixà un llibre inèdit Chemin scabreux.Émile Bachelet va morir el 17 d'abril de 1967 a Pouligny (Saint-Germain-des-Prés, Centre, França).

    Émile Bachelet (1888-1967)

    ***

    Maurice Dommanget

    Maurice Dommanget

    - Maurice Dommanget:El 14 de gener de 1888 neix a París (França) l'historiador del moviment obrer, lliurepensador i militant sindicalista revolucionari francès Maurice Dommanget. Es va dedicar a l'ensenyament i a la pedagogia com a professió. Va ser secretari general de la Federació Unitària de l'Ensenyament (1926-1928), militant socialista i després comunista dissident. Va mantenir correspondència amb Trotskij. És autor de nombroses obres sobre la Revolució francesa (Manifeste des Enragés, Babeuf et la conjuration des égaux, Saint Just,La Jacquerie, etc.), així com sobre Owen, Blanqui, Varlin, Proudhon, Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Hem Day, la Comuna (La Commune et les communards, Hommes et choses de la Commune), i la història del socialisme (L'histoire du drapeau rouge,Les grans socialistes et l'éducation, L'introduction du marxisme en France) La seva obra més coneguda, que ha tingut infinitat de reedicions,és Histoire du Premier Mai (1953). Maurice Dommanget va morir el 2 d'abril de 1976 a Senlis (Picardia, França) i els seus arxius es troben a l'Institut Francès d'Història Social de París.

    ***

    Félix Likiniano Hériz

    Félix Likiniano Hériz

    - Félix Likiniano Hériz: El 14 de gener de 1909–algunes fonts citen el 4 d'abril– neix a Eskoriatza (Guipúscoa, País Basc) l'anarcosindicalista Félix Likiniano Hériz–el seu primer llinatge també transcrit en castellà com Liquiniano–, conegut com Liki. Quan era un infant es traslladà a Arrasate (Guipúscoa, País Basc) i estudià, sense gaire èxit, a la ciutat guipuscoana de Sant Sebastià. Es posà a treballar de paleta amb son pare, contractista de la construcció. Després d'un temps a Vitòria (Àlaba, País Basc), passà a Madrid (Espanya), on en 1929 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entrà en contacte amb els Grups de Defensa Confederal. Durant el servei militar, organitzà, amb altres companys, a la Caserna d'Enginyers de Sant Sebastià una acció de protesta contra la mala qualitat del ranxo que es donava als soldats; jutjat el juny de 1932 per aquest fet, va ser condemnat a dos anys i mig de presó, pena de la qual només complí tres mesos. Arran de la vaga general revolucionària de desembre de 1933 a Sant Sebastià, va ser detingut i tancat a les presons d'Ocaña i de Cartagena. Posteriorment va ser condemnat a 15 anys de presó per participar en l'aixecament asturià d'octubre de 1934. Un cop excarcerat gràcies a l'amnistia de 1936, es lliurà a l'organització de les Joventuts Llibertàries i de la CNT a la zona de donostiarra. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, combaté els rebels enquadrat en la Comuna de Sant Sebastià, dirigint la defensa de la seu de la CNT de Larramendi i la presa de les casernes de Loiola. Quan caigué Guipúscoa a mans feixistes, continuà la lluita a Madrid, Aragó i Catalunya. En maig de 1937, juntament amb sa companya Casilda Hernández Vargas (Casilda, la Miliciana), va defensar la«Casa Gran» de Barcelona –l'exedifici Cambó de la Via Laietana, seu dels comitès nacional i regional de la CNT– contra la reacció comunista. Amb el triomf franquista, passà a França i fou internat als camps de concentració de Sant Cebrià i de Gurs. Quan esclatà la II Guerra Mundial fugí d'aquest últim camp i s'integrà en la Resistència, col·laborant en els sabotatges antialemanys a Bretanya, especialment a les vies fèrries. Durant els anys quaranta fou un dels militants més destacats de la Regional Nord de la CNT, participant en alguns fets conflictius, com ara la seva participació, amb Candido Armesto Sanz, en nom de la CNT, el desembre de 1944 en el Bloc Nacional Basc (BNB) o la signatura el 17 de març de 1945 del«pacte de fidelitat» al govern republicà del lehendakari José Antonio Aguirre y Lecube, conegut com «Pacte de Baiona». El juliol de 1945 assistí a la reunió que tractà a Baiona (Lapurdi, País Basc) sobre el Consell Consultiu Basc (CCB) i elegí el Comitè Regional. Poc després, el novembre d'aquell any, participà en la reunió que confirmà la ruptura de la CNT basca, integrant-se en el Comitè Regional. El febrer i el juny de 1946 assistí a Baiona a les plenàries del Comitè del Nord de la CNT«reformista» en representació de Guipúscoa i el novembre al Ple Regional que acordà entrar en el Govern basc i on va ser nomenat per al Comitè Regional en representació de Guipúscoa. A més en 1947 fou suplent de Daniel Orille Orive per a representar la CNT del Nord en el CCV. Entre gener i febrer de 1948 assistí al Ple Regional celebrat a Baiona. A partir dels anys seixanta va fer costat la lluita independentista basca i, aficionat com era a la pintura i a l'escultura, dissenya l'emblema d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA). El seu domicili a Biarritz es convertí en refugi de militants llibertaris i independentistes bascos. Va ser amic íntim de Manuel Chiapuso Hualde i de Universo Latorre Crespo. Félix Likiniano Hériz va morir el 23 de desembre de 1982 a Biarritz (Lapurdi, País Basc). Sos germans Eduardo i José Antonio també va ser militants confederals. En 1994 Pilar Iparragirre Lazkano publicà la biografia Félix Likiniano. Miliciano de la utopía.

    Félix Likiniano Hériz (1909-1982)

    Casilda Hernáez Vargas (1914-1992)

    ***

    Rosa Laviña i Carreras

    Rosa Laviña i Carreras

    - Rosa Laviña: El 14 de gener de 1918 --algunes fonts citen el 19 de gener-- neix a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista Rosa Laviña i Carreras. Filla del barber llibertari Martí Laviña Torroella, que en heretar la barberia paterna al carrer Estret de Palafrugell decidí no seguir amb el negoci familiar i muntà una llibreria, i d'Engràcia Carreras (Gracieta), obrera del suro i modista. En 1925, a mode d'escarni, va ser intencionadament elegida per lliurat un ram de flors de benvinguda al rei Alfons XIII en ocasió de la inauguració de les escoles «Torres Jonama». En l'adolescència llegí la literatura anarquista que es venia a la llibreria familiar i entrà a treballar d'aprenenta de sastressa a can Sitges de Palafrugell, però va ser acomiadada, amb Carmen Moreno, per celebrar el Primer de Maig i va anar a fer feina a la sastreria Làrios. Durant els anys bèl·lics començà a militar en les Joventuts Llibertàries de Palafrugell, de les quals va ser secretària, i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Durant una temporada fou cap dels tallers de confecció del Sindicat del Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Palafrugell. Després va fer el servei militar i es preparà per a la feina d'infermera. Amb el triomf feixista passà els Pirineus i durant un any patí el camp de concentració d'Argelers, on va fer d'ajudant d'infermera. En 1940 entrà com a minyona en una casa a Perpinyà; esclavitzada, fugí en poder. De bell nou a Argelers, amb sa mare va sortir poc després contractada per feines hoteleres i en acabar ambdues retornaren a Argelers. Duran l'ocupació nazi i després de la guerra les seves cases de Montalban i de Tolosa van ser lloc de pas cap a la Península i de refugi de guerrillers llibertaris (Marcel·lí Massana, Ramon Vila Capdevila, etc.). A partir de febrer de 1953 albergà un temps a la seva casa de Montalban l'anarquista escalenc Antoni Puig Artigas (Tonet), el qual li dedicà tres sardanes de les quals era compositor, i poc després, amb 38 anys, hi morí son company Pere Vaqué (Migreio), amb qui havia tingut una filla. En 1954 s'establí a Tolosa de Llenguadoc, on treballà de modista i s'uní sentimentalment amb l'esperantista llibertari Étienne Guillemeau, amb qui muntà un restaurant vegetarià i una botiga de productes naturistes i dietètics. En aquests anys va ser secretaria de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), membre del Comitè Nacional i tresorera de SIA i realitzà viatges clandestins a la Península per a la CNT per dur a terme accions d'ajut a famílies de militants tancats a les presons franquistes. Va estar molt acostada a Frederica Montseny i al seu cercle. El 16 de juliol de 1999 morí a Tolosa son company Guillemeau. Hi trobem col·laboracions seves en Cenit,Espoir,La Proa i Ruta, entre d'altres. El seu testimoni ha estat recollit per Antonio Soriano en el seu llibre Éxodos. Historia oral del exilio republicano español en Francia (1939-1945) (1989), per Eduard Pons Prades en Las guerras de los niños republicanos (1936-1995) (1997), per Antonina Rodrigo en Mujeres y exilio, 1939 (1999), per Antoni Martí en el documental Anònims del segle XX (2001), per l'actriu Susana Saenz Díaz (Susana Koska) i el cantant José María Sanz (Loquillo) en el projecte multimèdia Mujeres en pie de guerra (2003-2004), per «Radio Campus FM Toulouse» en el projecte multidisciplinar Mirada. Regard sur la guerre civil d'Espagne (1936-1939) (2004-2010) i per Sofía Moro en Ellos y nosotros (2006). Va cedir bona part de la seva documentació a l'Arxiu Municipal de Palafrugell i escrits seus es conserven al Museu Memorial de l'Exili (MUME) de la Jonquera. Durant un temps tornà a viure a Palafrugell i va fer costat Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) --participà com a suplent en les seves llistes electorals de Palafrugell per a les eleccions municipals de 2003. Rosa Laviña va morir el 29 de maig de 2011 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

    Rosa Laviña i Carreras (1918-2011)

    Xevi Planas: «Rosa Laviña, l'anarquista de Palafrugell», en Revista de Girona, 183 (juliol-agost 1997)

    Àlex Volney: «Rosa Laviña. La filla del llibreter anarquista», en Diari de Balears (30 de març i 6 d'abril de 2009)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Ramon Recasens Miret

    Ramon Recasens Miret

    - Ramon Recasens Miret: El 14 de gener de 1926 és guillotinat a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'activista anarquista Ramon Recasens Miret –els seus llinatges també són citats com Requesens i Muset–, conegut com El Maño. Milità a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). Forner de professió, el 7 de setembre de 1918 va ser detingut amb altres companys (Domingo gil, José Carreras, Joaquín Bayona, Ramon Ayxelà i Juan Plaza) durant la vaga de forners de Barcelona. El 30 de novembre de 1920 va ser deportat a bord del vaixell Giralda a la fortalesa de la Mola de Maó (Menorca, Illes Balears) amb altres 36 militants llibertaris. Encara a Menorca, el juliol de 1921 va ser processat, amb altres companys (Francesc Ferrer Giner, Pere Ubach Sallés i Vicenç Valls Rovira) per l'assassinat de Josep Figueres Tolosa, patró d'una fleca, esdevingut el 13 d'abril de 1920 a Barcelona i el setembre de 1921 fou reclamat per l'Audiència de Barcelona per processar-lo pels aldarulls del setembre de 1919 arran de la vaga de flequers. Membre d'un grup d'acció, amb altres companys (Marcelino Silva Vilasuso, Antonio Jiménez Martín, Francesc Cunyat Marcó, Manuel Ramos Alonso, Vicente Luero Lahoz, Antoni Mas Gómez, Carles Anglès Corbella i Josep Francès Jorquès), l'1 de setembre de 1922 assaltà el tren Madrid-Saragossa-Alacant al seu pas pel Poblenou de Barcelona, que portava la paga per als obrers del ferrocarril dels tallers del Camp de la Bota, aconseguint un botí de 140.000 pessetes, diners que van ser lliurats en la seva totalitat al Comitè Pro-presos, el secretari del qual era aleshores Ramón Arín. Ferit al muscle esquerre durant aquest cop per un soldat del destacament del Camp de la Bota mentre fugia, després d'unes setmanes amagat a la barriada d'Hostafrancs de Barcelona, aconseguí passar a França gràcies al suport de la seva companya Maria Camarasa, del metge Simó Solà Gandia i d'altres militants. Després d'una temporada a Perpinyà s'instal·là a París, on les autoritats franceses l'implicaren en la preparació de l'assalt de la caserna de les Drassanes de Barcelona, el 6 de novembre de 1924. L'11 de juliol de 1925 participà, amb Isidre Casals, Benito Castro i Joaquín Aznar Solanas (El Negro), en un cop a la casa Harribey de Talence, a prop de Bordeus, però va ser detingut juntament amb els dos primers. El 30 d'octubre de 1925 va ser jutjat pel Tribunal de la Gironda per assalt, robatori i homicidi i fou condemnat a mort juntament amb Benito Castro; Isidre Casals fou condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Ramon Recasens Miret va ser guillotinat el 14 de gener de 1926 a Bordeus (Aquitània, Occitània) després de cridar «Visca l'anarquia!» quan pujà al cadafal. Benito Castro fou guillotinat el mateix dia.

    ***

    Notícia de l'empresonament de Joan Pi Arnó apareguda en "La Vanguardia" del 14 de desembre de 1933

    Notícia de l'empresonament de Joan Pi Arnó apareguda en La Vanguardia del 14 de desembre de 1933

    - Joan Pi Arnó: El 14 de gener de 1941 es afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Pi Arnó. Havia nascut cap el 1903 a Mataró (Maresme, Catalunya). Jornaler analfabet, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Sarral (Conca de Barberà, Catalunya). Participà activament en l'aixecament anarcosindicalista de desembre de 1933 a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), fet pel qual va ser detingut amb altres companys i empresonat. Després de la guerra civil va ser detingut per les autoritats franquistes i jutjat el 9 de gener de 1940 en consell de guerra a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) sota l'acusació d'haver estat membre de les Patrulles de Control i d'un comitè de fàbrica. Condemnat a mor, Joan Pi Arnó va ser afusellat el 14 de gener de 1941 a Barcelona (Catalunya) i enterrat al fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc de la capital catalana.

    ***

    Jean Ajalbert

    Jean Ajalbert

    - Jean Ajalbert: El 14 de gener de 1947 mor a Caors (Guiana, Occitània) el poeta impressionista, escriptor naturalista, crític d'art, advocat i anarquista Jean Ajalbert.  Havia nascut el 10 de juny de 1863 a Bredons (Alvèrnia, Occitània). Autor de nombroses novel·les, va participar en nombrosos revistes literàries i en la redacció de molts periòdics. A partir de 1892 va començar a freqüentar els cercles anarquistes, participant amb els seus articles en la premsa llibertària (Le Potà Colle, L'Endehors, Le Plébéien, Les Temps Nouveaux,Almanach de la Question Sociale), i n'esdevingué el misser. El desembre de 1893 fou triat per Auguste Vaillant per defensar-lo; notificat només uns dies abans que el judici tindria lloc el 10 de gener de 1894, refusa defensar-lo com a mitjà de protesta i serà substituït per Labori. Sense il·lusions sobre la justícia, s'oposarà a l'Ordre rebutjant defensar cap causa arran del procés de Vaillant, per denunciar el simulacre de justícia, i abandonarà després l'advocacia. Ardent defensor d'Alfred Dreyfus, serà un dels primers a denunciar el seu linxament mediàtic i a fer costat Émile Zola i el seu J'acusse. Va col·laborar en Le Journal du Peuple, creat per Sébastien Faure per defensar Dreyfus i s'incorporarà en la redacció de Droits de l'Homme on es mostrarà com un terrible polemista, que fins i tot el portarà a batre's en duel el gener de 1898. En 1899 formà part, juntament amb Paul Adam, Lucien Descaves, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, del Comitè General organitzador del Congrés Internacional d'Art Social. Es va rebel·lar contra la gràcia atorgada a Dreyfus, perquè per a ell no hi havia altra sortida que la innocència, i això li va portar molts enemics, fins i tot jueus, a més de la impossibilitat d'escriure a nombrosos diaris. Sense ingressos, Aristide Briand, l'ancià teòric de la vaga general, li va confiar missions a Indo-xina que li inspiraran temes per a les seves novel·les. Va començar a col·laborar enL'Humanité i en L'Action, allunyant-se definitivament de l'anarquisme. Després va ser nomenat conservador del museu del castell de Malmaison (1907-1917) i més tard administrador de la Manufactura Nacional de Tapisseria de Beauvais (1917-1934). En 1917 va ser triat com a membre de l'Acadèmia Goncourt. Però malauradament les seves relacions amb el Poder el portaran durant l'ocupació nazi a participar activament amb el règim de Petain i a col·laborar en el diari L'Émacipation nationale, de Jacques Doriot, òrgan del Partit Popular Francès (PPF). Amb l'Alliberament, el març de 1945, haurà de patir una estada forçada a la presó del fort du Hâ, a prop de Bordeus, com a col·laboracionista. En sortir-ne, serà apartat de l'edició i expulsat de l'Acadèmia Goncourt poc abans de morir. Jean Ajalbert va morir el 14 de gener de 1947 mor a Caors (Guiana, Occitània) i fou enterrat a Bredons.

    ***

    Retrat de Gustave Mathieu aparegut en el periòdic parisenc "Le Monde Illustré" del 8 d'abril de 1893

    Retrat de Gustave Mathieu aparegut en el periòdic parisenc Le Monde Illustré del 8 d'abril de 1893

    - Gustave Mathieu: El 14 de gener de 1947 mor a Guisa (Picardia, França) l'anarquista Gustave Louis Mathieu. Havia nascut el 27 de febrer de 1866 a Guise (Picardia, França). Tal vegada nasqué al Familisteri creat per l'industrial i filantrop Jean-Baptiste André Godin a Guisa, on son pare era treballador i on ell mateix començà a fer feina molt jove com a obrer emmotllador. Ben aviat començà a freqüentar les reunions anarquistes. El setembre de 1887 va ser detingut pels gendarmes per haver aferrat dos cartells manuscrits per a denunciar l'acomiadament improcedent per part de Godin del company Bal i també ell, juntament amb son germà Émile, va ser acomiadat. Durant la tardor de 1887 marxà a Morlanwelz (Hainaut, Valònia), on treballà d'obrer emmotllador i participà en la creació d'un grup anarquista. Va ser perseguit per diversos robatoris i va ser declarat per les autoritats belgues sospitós de pertànyer al grup d'expropiadors anarquistes de Vittorio Pini i de Placide Shouppe. En 1889 va ser processat a Saint-Quentin (Picardia, França) per propaganda anarquista. En 1890 s'instal·là a Saint-Ouen (Illa de França, França) i milità en el grup anarquista de Saint-Denis. Amb Charles Simon (Biscuit), treballà en un comerç de pintures i vernissos a l'engròs a Saint-Ouen regentat per l'antic communard i anarquista Auguste Viard. Després de la mort de Viard, el 17 de gener de 1892, Simon i Mathieu, a petició de sa vídua, s'emportaren 20.000 francs de mercaderies que amagaren en diferents hangars. Sospitós de complicitat en els atemptats de Ravachol de l'11 i del 27 de març de 1892, va ser detingut, però el 10 d'abril de 1892 s'ordenà el sobreseïment de la seva causa. Davant noves amenaces de detenció, es refugià a Londres (Anglaterra). La vídua Viard, arremesa per un creditor, acusà Simon i Mathieu de robatori. El 5 de maig de 1892 ambdós, en rebel·lia Mathieu, van ser condemnats pel X Tribunal Correccional a cinc anys de presó per complicitat en l'encobriment. El juny de 1892, durant el primer judici contra Ravachol, envià una carta des de Londres on intentava disculpar aquest de determinades acusacions incriminatòries de Charles Chaumentin (Chaumartin) i exigia l'absolució de Joseph Beala. En aquesta època col·laborà L'Endehors (1891-1893), de Zo d'Axa. De tornada a França, el 26 de març de 1893 va ser detingut a Saugland (Saint-Michel en Thiérache, Picardia, França) i el 9 d'agost d'aquell any va ser jutjat per l'Audiència de l'Aisne per un robatori a Saint-Michel que li volien encolomar, però va ser absolt. Arrossegant la condemna del 5 de maig de 1892, el 26 d'agost de 1893 va ser novament jutjat i condemnat a un any de presó i a dos anys de residència controlada–la vídua de Viard es trobava en parador desconegut i d'aquesta manera condemnà un innocent abans de condemnar-se ella. Purgada la pena, s'exilià primer a Anglaterra i després a Bèlgica, on participà en un robatori destinat a finançar l'evasió de Simon, condemnat a treballs forçats en deportació durant el procés de Ravachol; però Mathieu va ser detingut, jutjat i condemnat a cinc anys de presó que va punir a Louvain, moment que aprofità per instruir-se culturalment. De bell nou a França, treballà com a venedor ambulant de llenceria pels mercats de la regió parisenca i de Guisa. Durant el període d'entreguerres estava subscrit al periòdic parisenc de Pierre Monatte La Révolution Prolétarienne (1923-1939).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    L'Ajuntament de Capdepera organitza un combat de picat santantonier. Serà el proper 15 de gener a les 20:30h, i hi prendran part els Glosadors de Mallorca Antònia Nicolau "Pipiu", Maribel Servera "Servereta" i Macià Ferrer "Noto".

    0 0

     

     

    Un altre Silverstein, aquesta vegada en versió un pèl més lliure

    (a mi aquestes coses m’agraden, què voleu que us digui)

     

     

    CAP DIFERÈNCIA

     

     

    Petitó com un pèsol

    o gros com un gegant,

    és la mateixa mida

    amb el llum apagat.

     

    Pobre com una rata

    o ric com un soldà,

    val igual un que l’altre

    amb el llum apagat.

     

    Vermell, taronja o negre,

    groc o blanc o morat,

    fem la mateixa fila

    amb el llum apagat.

     

    Vol dir que la manera

    que tot vagi rodat

    és dir-li a Déu que apagui

    el llum de tot plegat.

     

     

     

    Shel Silverstein

     

    versió mallauger

     


     


    0 0

    GALERIA FOTOGRAFICA - MÉRIDA 1ª Parte (BADAJOZ - EXTREMADURA - ESPAÑA) 2016   Octubre 2016 (VII)

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Balcón»
    Hotel & Boutique Spa Adealba
    c/ Romero Leal

    «Puerta de la Muralla»
    Alcazaba árabe
    c/ Graciano

    «Rincón»
    c/ Cava

    «Puerta de la Muralla»
    Alcazaba árabe
    c/ Graciano

    «Muralla»
    Alcazaba árabe
    c/ Cava

    «Casa»
    c/ Cava

    «Detalle de edificio»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Escultura»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Obelisco "Monumento a las Méridas del Mundo"»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Edificio»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Puente Romano»
    Río Guadiana
    Antigua Vía de la Plata
    desde Paseo Roma

    «Cuervo»
    Ribera del Río Guadiana
    Antigua Vía de la Plata
    desde Paseo Romas

    «La "Loba Capitolina" con Rómulo y Remo»
    Plaza de Roma

    «Placa del pedestal de "La Loba Capitolina"»
    Plaza de Roma

    «Vista de la Plaza»
    Plaza de Roma

    «Puente Romano»
    Río Guadiana
    Antigua Vía de la Plata
    desde Paseo Romas

    «El río Guadiana y Pasarela de la Isla»
    desde el Puente Romano

    «Restos arqueológicos del Puente Romano»
    desde la Paseo Romas

    «Puente Romano»
    desde la Ribera del río Guadiana

    «El río Guadiana y Muralla de la Alcazaba árabe»
    desde el Puente Romano

    «Puente Romano»
    desde la Ribera del río Guadiana

    «El río Guadiana y el Puente Romano»
    desde Paseo Romas

    «Cigüeña»
    Ribera del río Guadiana

    «Puente Romano»
    desde Paseo Roma

    «Can emeritense»
    Paseo Roma

    «La Isla y el río Guadiana»
    desde el Puente Romano

    «Puente de Lusitania»
    Arquitecto:
    Santiago Calatrava
    desde el Puente Romano

    «Puente Romano y el río Guadiana»
    desde la Ribera del río

    «Puente Romano»
    desde Paseo Roma

    «Piragüistas en el río Guadiana»
    desde el Puente Romano

    «Muralla de la Alcazaba árabe»
    c/ Morería

    «Muralla de la Alcazaba árabe»
    c/ Morería

    «Restos arqueológicos de Morería»
    c/ Morería

    «Restos arqueológicos de Morería»
    c/ Morería

    «Restos arqueológicos de Morería»
    c/ Morería

    «Restos arqueológicos de Morería»
    c/ Morería

    «El río Guadiana y el Puente Romano»
    desde la Ribera del río

    «Puente Romano y el río Guadiana»
    desde la Ribera del río

    «Estatua de Augusto»
    Plaza de Roma

    «"Las Siete Sillas"»
    Escultor:
    Rufino Mesa
    Parque de las Siete Sillas

    «Puente de Lusitania»
    Arquitecto:
    Santiago Calatrava
    Paseo del Guadiana

    «Puente de Lusitania»
    Arquitecto:
    Santiago Calatrava
    Paseo del Guadiana

    «Puente de Lusitania»
    Arquitecto:
    Santiago Calatrava
    Paseo del Guadiana

    «Puente de Lusitania»
    Arquitecto:
    Santiago Calatrava
    Paseo del Guadiana

    «El río Guadiana y el Puente Romano»
    desde el Puente de Lusitania
    Paseo del Guadiana

    «El río Guadiana y el Puente Romano»
    desde el Puente de Lusitania
    Paseo del Guadiana

    «Indicación del Camino de Santiago Mozárabe, Ruta Vía de la Plata»
    c/ Cava

    «La "Loba Capitolina" con Rómulo y Remo»
    Plaza de Roma

    «Detalle de Rómulo y Remo, escultura de "La Loba capitolina"»
    Plaza de Roma

    «Puerta del Puente»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Puerta del Puente»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Alcazarejo»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Alcazarejo»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Puente Romano y río Guadiana»
    desde la Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Puente Romano y río Guadiana»
    desde la Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Recinto de la Alcazaba árabe»
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Recinto de la Alcazaba árabe»
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Escalera»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Pórtico y Torre de la Pólvora»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Puente Romano y río Guadiana»
    desde la Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Puente Romano y río Guadiana»
    desde la Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Puente Romano»
    desde la Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Pórtico y Torre de la Pólvora»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Puente Romano y río Guadiana»
    desde la Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Aljibe»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Aljibe»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Aljibe»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Cenador»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Aljibe»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Muralla»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Puerta»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Cenador»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Techo del Cenador»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Muralla»
    Jardín de Antigüedades José Álvarez Sáenz de Buruaga
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Utensilios para el vino y el aceite»
    Jardín de Antigüedades José Álvarez Sáenz de Buruaga
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Piezas de un molino de mano»
    Jardín de Antigüedades José Álvarez Sáenz de Buruaga
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Piezas renacentistas»
    Jardín de Antigüedades José Álvarez Sáenz de Buruaga
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Pieza de un "molino de sangre"»
    Jardín de Antigüedades José Álvarez Sáenz de Buruaga
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Sarcófago»
    Jardín de Antigüedades José Álvarez Sáenz de Buruaga
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Proyectiles de piedra del s. XV»
    Jardín de Antigüedades José Álvarez Sáenz de Buruaga
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Recinto de la Alcazaba árabe»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Torre y Muralla»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Torre»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Jardín de Antigüedades José Álvarez Sáenz de Buruaga»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Pórtico»
    Jardín de Antigüedades José Álvarez Sáenz de Buruaga
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Casas romanas»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Casas romanas»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Calzada»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Aljibe»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Puerta y Muralla»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Muralla»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Detalle de la Muralla»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Detalle de la Muralla»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Puerta»
    Alcazaba árabe
    Glorieta de las Méridas del Mundo

    «Detalle de reja»
    Plaza del Rastro

    Palma, 15 de enero de 2017


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    (3 vídeos) Les ciutats imaginadesés també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar els epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que l'exemple que significa i significarà sempre la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, la CIA i l'imperialisme ianqui, els postmoderns actuals?". (Miquel López Crespí)


    Les ciutats imaginades: la poesia mallorquina actual.

    Les ciutats imaginades, com abans El cant de la sibil·la, Temps moderns: homenatge al cinema o Calendaris de sal són part, els fonaments essencials, del mur que, per a servar il·lusions i bellesa, esperances i promeses, els juraments que mai no hem volgut trair, hem anat bastint al llarg dels anys. Fonaments de la resistència com abans havien estat els poemaris Les Plèiades, Els poemes de l'horabaixa, Llibre de Pregàries, Tatuatges, El cicle dels insectes, Planisferi de mars i distàncies o Un violí en el crepuscle.

    Finalment ens adonam que hem viscut per a salvaguardar les dèbils empremtes de la nostra fugissera presència sobre la terra. "Et record a Saqqarà / caminant descalça / sobre l'arena del desert que ha envaït els antics temples, / les tombes excavades en la roca calcària.". O, com escrivim en el poema "Intuint la mar al fons dels teus ulls": "Caminar senzillament a l'atzar intuint la mar al fons dels teus ulls. / No saber res de les hores quan ens aturam sota els xiprers / i et veig el pit tremolant sota la camisa humida per la suada.".

    Escriure, talment participar en una batalla contra el temps que marceix les roses, desfà les més belles promeses i juraments. Com sentir el batec de la sang dominant venes i nervis en les primeres i llunyanes enrampades del plaer: "És el formigueig del plaer pujant per l'espinada, / els llavis mormolant paraules en inintel·ligibles idiomes desconeguts".


    Però crec que seria bo precisar que malgrat la nostàlgia pel temps esvanit, mai no hem deixat de banda els principis de justícia, llibertat i dignitat amb els quals ens alletaren els homes i dones que, malauradament per a la pàtria, perderen la guerra. La reflexió íntima i personal fent referència a les vivències amoroses, als viatges, als amics que ens han ajudat a resistir fins el dia d'avui, són una realitat que l'escriptor palesa a cada pàgina de Les ciutats imaginades i de molts dels altres poemaris publicats aquests darrers anys. Malgrat que, en una lectura apressada del llibre, pugui semblar que són allunyats de qualsevol intenció cívica, no és així ni molt manco. Ho podem constatar en el poema "El formigueig del plaer" on el poeta descobreix al lector els motius de les fugides i escriu, tot explicant l'origen primigeni d'alguns d'aquells viatges: "Pels racons més inversemblants dels carrers que trepitjam / cercam indicis, / rastres concrets que ens permetin saber / on neixen les emocions, / els poderosos càntics on fructifica la revolta".

    Vet aquí la motivació, el nucli de moltes de les accions del poeta al llarg de breu temps que li va ser concedit damunt la terra. Els poemariLes ciutats imaginades no vol ser, ni molt manco, un catàleg de lamentacions, l'acurada expressió del plorinyar d'un vell recordant els dies joiosos de la seva joventut. Evidentment els poemes que conformen el llibre evoquen el passat, els amors i desamors que ens han agombolat, el record dels familiars desapareguts, juntament amb llurs idees i il·lusions, en els grans forats negres dels calendaris. Però evidenciant la presència final de la Mort, l'arribada de l'Oblit més i més fosc, també volen deixar constància de la perenne actualitat de la Revolta malgrat dècades de traïdes i tones d'estèril desencís promogut pels vencedors.

    L'autor no vol oblidar res, no "passa de res", no creu ni ha cregut mai que el component cívic de la poesia hagi estat "superat" com afirmen tots aquells que critiquen i silencien Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Celaya, Blas de Otero o Maiakovski, per dir solament uns noms prou coneguts i importants, dient que són expressió d'un "desfasat realisme". Quines ximpleries per a amagar la buidor i la reacció cultural i política!

    Llegint Les ciutats imaginades ens adonarem com mai, en cap dels poemaris escrits, el poeta ha baixat la guàrdia ni ha cedit als cants de sirena dels postmoderns. Aquesta afirmació la volem deixar ben aclarida per tal que no hi hagi cap mena de dubte ni confusió. En arribar a Dublín, el primer que fèiem era anar per uns moments als indrets on moriren, defensant la llibertat, els rebels que comandaven James Connolly i Michael Collins. O, a Barcelona, en el Fossar de les Moreres, saber exactament d'on venim i on volem anar. Lluís Companys, torturat i afusellat al castell de Montjuïc. Lluís Companys i milers de patriotes i antifeixistes arreu de l'estat i arreu del món. Una presència inquietant, la seva, la de tots els homes i dones que, lluny de cap mena d'egoisme, han donat el més valuós d'ells mateixos, la seva vida, en la lluita per una humanitat nova, per un món sense injustícies socials ni opressions nacionals.

    Com, em deman, no havíem de servar un record emocionat en llur memòria? Els versos finals del poema "Els plànols de les ciutats perdudes" ho deixen ben explicat: "Sobtadament, / retornant de la letargia / de tants hiverns desconcertants, són aquí de nou, / llurs siluetes fonedisses a la cua de l'autobús, / caminant al nostre costat.".

    Es tracta de reivindicar, evidenciar la forta càrrega d'il·lusions, rebel·lió i utopia militant que posseí la generació de joves dels anys seixanta i setanta, hereva de totes les generacions de lluitadors que ens precedí. En els versos de "Viatge a la Comuna" el poeta concreta quin era i és el seu món cultural i polític. L'autor mai no amaga d'on procedeix, de quina història se sent hereu, quin són els seus i qui són els enemics. ¿O no és una declaració de principis anar a posar un ramell de flors al mur del cementiri de Père Lachaise on la burgesia francesa afusellà els homes i les dones que aixecaren per primera vegada la bandera roja del proletariat universal? Recordem els versos finals del poema: "Novament l'endiumenjada presència de Louise Michel / i Eugène Pottier, / de Jules Vallès i Paul Verlaine, / de Rimbaud i Victor Hugo".

    Tanmateix... ¿podríem escriure un poemari sense aquesta mena de referències als esdeveniments històrics que ens condicionaren i condicionen encara? Com separar el món personal del poeta de la realitat que l'ha fet fer ser com és? Quina mena de monstre seria aquell escriptor que s'hagués sotmès a aquesta mena de lobotomia? Com deixar de banda la presència de tot el món cultural i polític que ens ha ajudat a alimentar les bateries de l'esperança i de la il·lusió? O no hem bategat per les idees de la llibertat i la justícia social amb la mateixa força i intensitat que ho hem fet pel nostre primer amor, per servar els pètals de les roses? Per això, com hem escrit una mica més amunt, en el poema "Viatge a la Comuna", l'autor de Les ciutats imaginades no amaga ges ni mica les seves intencions quan, un matí qualsevol, en arribar a París, el primer que fa és caminar pels estrets carrerons del cementiri de Père Lachaise "amb ramell de flors vermelles a les mans, / avançant enmig de les tombes de Chopin i Balzac, / Rossini i Colette, / Flaubert i Édith Piaf", demanant-se, enmig de la grisor del present: "On trobar la tomba dels federats, / el record desesperadament lluminós / d'aquells que ens precediren en el combat?".

    Les ciutats imaginadesés també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar pels epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que l'exemple que significa i significarà sempre la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, la CIA i l'imperialisme ianqui, els postmoderns actuals? Allende no va existir mai? ¿La primavera lluminosa del Maig del 68, les multituds expectats i combatives de Praga contra els tancs soviètics, la Lisboa revolucionària de 1974, aquella ciutat en flames, la Gasteiz dels consells obrers i estudiantils de 1976... foren un somni inexistent producte de la "propaganda marxista", la "conspiración judeo-masónica"? Ningú no va sortir a pintar les parets de Ciutat per provar de salvar la vida de Salvador Puig Antich? ¿Qui no vol recordar i per què no vol recordar l'esforç, la lluita dels millors homes i dones de la nostra generació, de les generacions que ens precediren, de les multituds revoltades arreu del món a través de la història o ara mateix?

    Miquel López Crespí

    Ciutat de Mallorca (28-III-06)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí


    0 0

    [15/01] «La Solidaridad» -«Le Communiste» -«Liberación» - «The Blast» - «Helios» -«Libereso» - «La Revue Anarchiste» - «Le Pionnier» -«La Brochure Mensuelle» - «La Révolution prolétarienne» -«Ética» -«Controverse» - «Man!» - Front Popular - «Boletin CNT-AIT» - «El Incontrolado» - «Die Anarchie» -«L'Anarchie c'est l'ordre» - «Sicilia Libertaria» - Cas Scala - «Provocazione» - «Acratela» - Gilbert - Widmar - Bagatskoff - Monatte - Quartin - Alonso Martínez - Nieto Rodríguez - Barba - Bugallo - Gómez Arcos - Sabater - Llonch

    Anarcoefemèrides del 15 de gener

    Esdeveniments

    Capçalera de "La Solidaridad"

    Capçalera de La Solidaridad

    - Surt La Solidaridad: El 15 de gener de 1870 surt a Madrid (Espanya) el primer número del setmanari La Solidaridad.Órgano de la Asociación de Trabajadores de la sección de Madrid. Fundat per Anselmo Lorenzo, va ser la primera publicació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i a partir del número 29 (30 de juliol de 1870) el seu subtítol serà «Órgano de las secciones de la Federación madrileña de la Asociación Internacional de los Trabajadores» Anarcocol·lectivista bakuninista, inseria comentaris d'actualitat, notícies de l'exterior, avisos orgànics i del moviment obrer; a més d'un fulletó on s'incloïen reglaments, estatuts, congressos, temes de debat, etc. Hi van col·laborar en la redacció Vicente López, Hipólito Pauly, Máximo Ambau, Juan Alcázar, Francisco Mora, Tomás González Morago, Simancas, Gomis, Alieri, Miñaca, Vel, Martín, Pagès, etc. Es van publicar articles d'Ocaña, Nieva, Bakunin, Proudhon, ataques contra Fernando Garrido, etc. Van sortir 49 números, l'últim el 21 de gener de 1871, on deia que la Federació madrilenya deixava d'editar la publicació per qüestions econòmiques i que agafava el relleu els companys barcelonins de La Federación.

    ***

    Capçalera de "Le Communiste"

    Capçalera de Le Communiste

    - Surt Le Communiste: El 15 de gener de 1908 surt a la Colònia d'Aiglemont (Les Ardenes, França) el primer número del periòdic bimensual Le Communiste. Organe Communiste-Libertaire de Propagande, d'Éducation Ouvrière et de Réalisations Sociales. Era el successor de Le Cubilot. Journal International d'Éducation et de Lutte Ouvrière. Fortuné Henry, fundador de la comunitat llibertària «L'Essai» d'Aiglemont, en serà el gerent, però només es van editar dos números. Entre els col·laboradors en podem destacar Alfred Delvau, Pierre Dupont, Fortuné Henry, Théodore Jean, Jules Lermina, Jean Prolo, Jean Richepin, Limpide Semoy, entre d'altres.

    ***

    Capçalera del primer número de "Liberación"

    Capçalera del primer número de Liberación

    - Surt Liberación: El 15 de gener de 1908 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarquista i nihilista Liberación. Es publicava els dies 5, 15 i 25 de cada mes. No hi figurava cap editor responsable. Hi trobem articles d'Ignacio Arrieta, Joaquín Miguel Artal, Antonio Moreno, Félix Monteagudo, Antoni Pellicer Paraire, F. Rodríguez Cabrera i José Valverde, entre d'altres. Per referències sabem que en sortiren almenys tres números, però només s'ha conservat un exemplar del primer número que es conserva a l'Arxiu Municipal de Madrid.

    ***

    Portada del primer número de "The Blast"

    Portada del primer número de The Blast

    - Surt The Blast: El 15 de gener de 1916 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número del bimensual anarquista The Blast (ràfega de vent, bufada, ona explosiva...). Va estar editat per Alexandre Berkman; quan aquest va deixar el seu lloc de redactor de Mother Earth, es va instal·lar a San Francisco i va començar a treballar en el seu nou projecte editorial. Farà costat el sindicalisme revolucionari i l'anarquisme de Thomas Mooney i de Warren Billings, víctimes de la repressió. Hi van col·laborar Emma Goldman, Margaret Sanger, Josiah Warren, Edward Carpenter, Erskine Charles Scott Wood, Sara Bard Field, entre d'altres. Els temes que tracta són d'allò més variat: sindicalisme, magonisme, Pancho Villa, Irlanda, Rússia, Índia, antimilitarisme, repressió, Nietzsche, etc. Les il·lustracions, moltes durament satíriques, d'autors com Maurice Backer, Robert Minor, Lydia Gibson o F. Wilson, entre d'altres, seran una part molt important de la publicació. El periòdic serà segrestat per un articles sobre la contracepció i finalment prohibit a causa de les seves opinions antimilitaristes i Berkman detingut; aquest últim número serà el 29, de juny de 1917. En 2005 la revista va ser publicada en forma de llibre facsímil per l'editorial llibertària AK Press sota el títol The Blast. Complete collection of the incendiary San Francisco bi-monthly anarchist newspaper edited by Alexander Berkman from 1916-1917 that gave voice to the worldwide anarchist movement.

    ***

    Portada d'un exemplar d'"Helios"

    Portada d'un exemplar d'Helios

    - Surt Helios: Pel gener de 1916 surt a València (País Valencià) el primer número del periòdic mensual anarconaturista Helios. Órgano de la Sociedad Vegetariana Naturista de Valencia. Més tard portarà altres subtítols, com ara «Revista vegetariano naturista», «Órgano de las sociedades vegetariano naturistas de Valencia y Alicante del sanatorio escuela naturista, de Denia del grupo Krisol, de Léon y de la Confederación Nacional Naturista Española» i «Revista mensual naturista». Fundada i dirigida per Juan García Giner (Juanito), tractà, a més del naturisme i el vegetarianisme, altres temes com el pacifisme, l'esperanto, la teosofia, l'orientalisme, la medicina natural, l'ecologisme, l'urbanisme, etc., des d'una una perspectiva llibertària. Trobem articles d'Antonio M. Abellán, Eduardo Afonso, LucioÁlvarez, Alsina, Bonafoux, Carlos Brandt, Cátulo, Román Cortés, José Galián Cerón, Honorio Gimeno Pérez, Luis Huerta, Dr. Frankanbe, Lorenzo, Martínez Novella, Alfonso Martínez Rizo, Antonia Maymón, Mella, B. Mongrell Muñoz, Juan Ramón Moreno, María Teresa Pelegrin, Roberto Remartínez, Albà Rossell, Juan Ruiz Ibarra, D. Salas Matruna, Amílcar de Souza, etc. Va ser il·lustrada per Manuel Monleón. El número doble 105-106, de febrer i març de 1925, és una guia exhaustiva sobre l'estat de la qüestió del moviment naturista mundial, amb noms i direccions de les societats i dels seus òrgans de premsa. També publicà almanacs i fullets de diversos autors i temes. Contenia alguns anuncis naturistes. En sortiren 273 números, l'últim el febrer de 1939, coincidint amb el triomf feixista en la guerra civil.

    ***

    Portada d'un número de "Libereso" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    Portada d'un número de Libereso [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt Libereso: Pel gener de 1922 surt a Viena (Àustria) el primer número del periòdic en idioma internacional Ido Libereso. Organo Monatala di la Anarkiista Seciono di «Emancipanta Stelo» (Llibertat.Òrgan mensual de la Secció Anarquista de«Estrella Emancipadora). Era el portaveu de la Kosmopolita Uniono di la Laborista Idisti (KULI, Unió Cosmopolita dels Treballadors Idistes) i es publicà a diferents ciutats, entre elles Arnhem (Gelderland, Països Baixos), on tenia la redacció la revista, Auxerre (Borgonya, França) o Saint-Genis-Laval (Arpitània). El responsable de l'edició fou Jules Vignes, propagandista anarquista i idista. El número 7, de juliol de 1922, estava dedicat a la militant anarquista i antimilitarista Jane Morand i la seva condemna a 10 anys de presó per un tribunal militar de Bordeus el 5 de maig d'aquell any. Hi van col·laborar E. Armand, Julio Barco, W. Caspers, A. Hamon, Filareto Kavernido, Errico Malatesta i Paraf-Javal, entre altres. Trobem articles de temàtica d'allò més diversa: educació, clàssics de l'anarquisme, anarcoindividualisme, sexualitat, internacionalisme, pacifisme, etc. Sortí irregularment fins el 1927.

    ***

    Portada del primer número de "La Revue Anarchiste"

    Portada del primer número de La Revue Anarchiste

    - Surt La Revue Anarchiste: Pel gener de 1922 surt a París (França) el primer número de La Revue Anarchiste, publicada mensualment per la Unió Anarquista (UA). Els responsables de la redacció van ser Sébastien Faure, André Colomer, Georges Bastien i Pierre Mualdés; els administradors J. Content i Soustele; i els gerents Bertholleto, André Colomer i Ferandel. S'editava en la impremta «La Fraternelle». Entre els seus col·laboradors podem citar Fréd. A. Angermayer, A. Antignac. P. Archinoff, E. Armand, Claude Aveline, Georges Bastien, A. Berkman, E. Bizeau, Roger Boeufgras, Bott, Boudoux, Eugénie i S. Casteu, J. Chazoff, A. Colomer, V. Dave, A. Dauphin-Meunier, Roger Devigne, F. Elusu, Luigi Fabbri, J. Galy, Genold, E. Goldman, Guerineau, Johansson, L. Julliard, Kollontai, G. De Lacaze-Duthiers, Edouard Lapeyre, Henri Lemonnier, B. De Ligt,  L. Loreal, Henriette Marc, René Martin, Mauricius, F. Mayoux, Brutus Mercereau, Marcel Millet, Jane Morand, Moustarde, P. Mualdes, Max Nettlau, Renzo Novatore, Orobon, Henry Poulaille, André Reymond, R. Rocker, P. N. Roinard, Léon Rouget, Han Ryner, A. Schapiro, Alber Soubervielle, Augustin Souchy, Max Stephen, Hugo Treni, Veber, Georges Vidal, P. Vigne d'Octon, Volin, J. Waletski, Maurice Wullens, etc. L'abril de 1922 comptarà amb 1646 subscriptors, però en 1925 només tirarà 800 exemplars. En va editar 35 números, l'últim el 10 d'agost de 1925.

    ***

    Capçalera de "Le Pionnier"

    Capçalera de Le Pionnier

    - Surt Le Pionnier: Pel gener de 1922 es pensa que va sortir a París (França) el primer número del periòdic mensual llibertari Le Pionnier. Se sap molt poc d'aquesta publicació, ja que no ha quedat cap col·lecció completa i només existeixen números amollats. El seu director va ser Robert Peyronnet i el seu secretari de redacció Louis Grad. Entre els seus col·laboradors tenim Émile Armand, Dr. De Certant, Gaston Cony, Jacques Coriglan, André Mas, Fernand Mysor, Pierre Larivieré, Robert Peyronnet, Dr. A. R. Proschowsky, Raoul Raynaud i Henri Zisly. Com a mínim durarà fins al gener de 1924.

    ***

    Un exemplar de "La Brochure Mensuelle"

    Un exemplar de La Brochure Mensuelle

    - Surt La Brochure Mensuelle: El 15 de gener de 1923 surt a París (França) el primer número de La Brochure Mensuelle. Va ser editada pel «Groupe de Propagande par la Brochure» (Grup de Propaganda pel Fullet) sota la direcció de Émile Bidault. També van ser gerents B. Perrier i Toutan. L'últim número serà el 180-181 de gener-febrer de 1938. Aquesta publicació farà una gran difusió de les idees llibertàries editant textos d'un centenar d'autors àcrates (Kropotkin, Han Ryner, Rhillon, Reclus, Déjacque, Faure, Butaud, Zaïkowska, Spencer, Tolstoi, Pelletier, Ermenonville,Étiévant, Paraf-Javal, Grave, Laisant, Léonard, Hecquet, James, Most, Hotz, Chaughi, Lux, Armand, Thonard, Bakunin, Delaisi, Odin, Nieuwenhuis, Vernet, Lermina, Devaldès, La Fouchardière, Libertad, Girault, Berthelot, Lafargue, Combes, Bossi, Relgis, Marestan, Malatesta, Gori, etc.). La major part d'aquests fullets van ser reeditats o reenquadernats en «La Bonne Collection», del mateix grup editor.

    ***

    Portada del primer número de "La Révolution prolétarienne"

    Portada del primer número de La Révolution prolétarienne

    - Surt La Révolution prolétarienne: Pel gener de 1925 surt a París (França) el primer número de La Révolution prolétarienne. Revue mensuelle syndicaliste communiste --després portarà el subtítol «Revue syndicaliste révolutionnaire» i passarà a ser bimensual. Creada per Pierre Monatte, aquesta publicació, fidel a l'esperit i a la lletra de la«Carta d'Amiens», es mantindrà allunyada de la influència dels partits polítics i de les ingerències de l'Estat i de la patronal. Encara que no específicament anarquista, nombrosos companys llibertaris hi col·laboraran, com ara Louis Mercier, Nicolas Faucier, Robert Louzon --que fou cap de redacció--, Jean de Boe, Roger Lapeyre, Jacques Mesnil, etc. Altres col·laboradors foren Georges Airelle, Paul Barton, Maurice Chambelland, F. Charbit, Maurice Dommanget, Jean Duperrey, J. P. Finidori, R. Guillore, Roger Hagnauer,  Marcel Martinet, Cécicle Michaud, Joseph Peyra, Alfred Rosmer, Boris Souvarine, M. Lime, etc. Constreta al silencia, deixarà de publicar-se el 10 d'agost de 1939, després de publicar 300 números, però reapareixerà a partir de 1947 i, amb interrupcions, fins al 2007 --des del 1956 la revista tingué el suport de la Unió dels Sindicalistes que intenta reagrupar tots els militants sense distinció d'afiliació sindical per mantenir el sindicalisme sense interferències de cap casta.

    ***

    Portada de l'últim número d'"Ética"

    Portada de l'últim número d'Ética

    - Surt Ética: Pel gener de 1927 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarconaturista mensual Ética. Revista de educación individual, filosofía, literatura, arte y naturismo. A partir del número 7, de juliol de 1927 afegirà al subtítol«órgano del "Ateneo Naturista Ecléctico"». Comptarà amb nombrosos col·laboradors, com Isaac Puente, els germans Ballano, David Díaz, A. L. Herrera, Pedro Lorena, Antonia Maymón, Julia Bertrand, Elías García, Emilio V. Santolaria, Ramón Vaquer, Antonio Birlán, E. Armand, Frederica Montseny, Han Ryner, E. Goldman, etc. El fundador en va ser José Elizalde, seguidor de Han Ryner, i fortament impulsada per l'Ateneu Naturista Eclèctic i l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. La publicació serà prohibida el gener de 1929 i Elizalde empresonat, passant a anomenar-se Iniciales (1929-1937). El títol original, Ética, es reprendrà a València entre 1935 i 1936. Se'n publicaren més de vuitanta números i va ser una de les publicacions capdavanteres del naturisme i de l'individualisme llibertaris. Els temes que tractava eren la sexualitat, l'eugenisme, el neomaltusianisme, l'avortament, els anticonceptius, el nudisme, l'Esperanto, l'Ido, etc. Una cinquena part dels exemplars es distribuïa a l'estranger (Amèrica i Europa, especialment). Va editar un bon grapat de llibres i fullets d'autors llibertaris: Armand, Ryner, Lorulot, Fauré, Duthiers, Robin, Devaldès, Huot, Vachet, Tucker, Barnard, etc. Xavier Díez Rodríguez ha estudiat aquesta revista en el seu llibre Utopia sexual a la premsa anarquista de Catalunya. La revistaÉtica-Iniciales (1927-1937) (2001).

    Xavier Díez Rodríguez:L'anarquisme individualista a Espanya (1923-1938) (2003)

    ***

    Un exemplar de "Controverse"

    Un exemplar de Controverse

    - Surt Controverse: Pel gener de 1932 surt a París (França) el primer número de la revista trimestral anarquista Controverse. Cahiers libres d'études sociales, editada per Louis Louvet (gerent) i Simone Larchet. La revista reproduirà especialment les conferències realitzades tots els dimecres a les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) al carrer de Lancry número 10. A partir del número 7 (gener de 1934) tindrà periodicitat mensual. En van sortir 11 números i un suplement (suplement al número 2: À qui servent les enfants?, de Maurice Legrain) fins al novembre de 1934. Entre els seus col·laboradors podem destacar Émile Armand, L. Barbedette, Benoit-Perrier, Eugène Bizeau, Ch. Aug. Bontemps, Abbé Candillon, Pierre L. Colombani, Gaston Couté, Daude-Bancel, Jeanne Devil, Odette Dulac, Sébastien Faure, Eugène i Jeanne Humbert, Robert Jospin, Eugène Lagot, Simone Larcher, Dr. Legrain, Jean Nocher, Stephen Mac Say, Jean Marestan, Mauricius, Dra. Pelletier, Eugen Relgis, Pasteur Roser, Jean Rosnil, Han Ryner, A. Soubervielle, entre d'altres.

    ***

    Capçalera del primer número de "Man!"

    Capçalera del primer número de Man!

    - Surt Man!: Pel gener de 1933 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número de Man! A Journal of the Anarchist Ideal and Movement. Portà els epígrafs«Man is the measurement of everything» (L'Homeés la mesura de totes les coses) i «If there is anything that Cannot Bear Free Thought - Let it Crack!» (Si hi ha qualque cosa que no toleri el pensament lliure, enfonsem-la!), de Wendell Phillips. Aquesta publicació mensual era l'òrgan d'expressió de l'International Group of San Francisco i també es publicà a Oakland, New York i Los Angeles. Fou editada i dirigida per Shmuel Marcus (Marcus Graham), i alguns números per Hippolyte Havel a New York. Hi van col·laborar Leonard Abbott, Mandayam P. Tirumal Acharya, Guy A. Aldred, V. Aretta, Kate Austin, Helen Tufts Bailie, Luigi Bertoni, James Boler, Walter Brooks, Steven T. Byington, Edwin Cunningham, Luce Fabbri, Sébastien Faure, J. Globus, Emma Goldman, Marcus Graham, Rudolf Grossmann (Pierre Ramus), Giuseppe Guelfi, Jacob Hauser, Hippolyte Havel, George Hedley, Ammon A. Hennacy, Otto Hermann, Bert Hillside, Harry Kelly, Laurance Labadie, Errico Malatesta, Frederica Montseny, Carl Nold, Maximilian Olay, Samuel Polinow, Harold Preece, Ray Randall, Louis Rayomond, Dominick Sallitto, Jules Scarceriaux, America Scarfo, Raffaele Schiavina (Melchior Seele), Augustin Souchy, M. Stein, Neil Turnspur, Volin, F. Wertgen, Albert Yensen, etc. Tractà diferents temes, com ara el moviment anarquista internacional, el bolxevisme, els atemptats, l'insurreccionalisme, la repressió (Sacco i Vanzetti, Japó, Michele Schirru, Camillo Berneri, etc.), l'antimilitarisme, el feminisme, el socialisme llibertari, les revolucions d'octubre de 1934 i de 1936 espanyoles, els feixismes, l'incendi del Reichstag (Marinus Van Der Lubbe), les vagues i conflictes laborals, les deportacions (Dominick Sallitto, Vincenzo Ferrero, Marcus Graham, etc.), el racisme (afer Scottsboro), les colònies anarquistes, l'economia, l'art, la literatura, ressenyes de llibres, biografies d'anarquistes (Paulino Scarfo, Severino Di Giovanni, Luigi Galleani, Ferrer i Guàrdia, Proudhon, Alexander Berkman, Warren K. Billings, Denjiro Kotoku, Abraham Isaak, Benjamin Ricketson Tucker, Errico Malatesta, Chaim Weinberg, Robert Reitzel, William Godwin, Joseph A. Labadie, John Most, Kate Austin, Nestor Makhno, Carl Nold, Luigi Fabbri, Carlo Cafiero, etc.), etc. En sortiren 88 números, l'últim l'abril de 1940. En 1970 Greenwood Reprint Corporation en va fer una edició facsímil d'aquesta prestigiosa revista amb una introducció d'Allen Guttmann.

    ***

    Cartell demanant el vot al Front Popular

    Cartell demanant el vot al Front Popular

    - Creació del Front Popular: El 15 de gener de 1936 se signa a Madrid (Espanya) un pacte entre diverses forces d'esquerra i republicanes burgeses per presentar-se juntes a les eleccions parlamentàries republicanes de febrer d'aquell any que rebrà el nom de Front Popular. La necessitat d'unitat de la classe treballadora s'havia fet cada cop més palesa enfront de les forces dretanes agrupades en torn de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA). En aquest moment la unitat no té per objectiu, com ho tingué l'Aliança Obrera, la revolució proletària, sinó evitar el triomf de les dretes en la República. El pacte fou signat pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), la Unió General de Treballadors (UGT), la Federació Nacional de Joventuts Socialistes (FNJS), el Partit Comunista d'Espanya (PCE), el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), el Partit Sindicalista, l'Esquerra Republicana, la Unió Republicana i el Partit Republicà Federal. Anàlogament, el 4 de febrer de 1936, se signà a Barcelona (Catalunya) el«Manifest» del Front d'Esquerres de Catalunya. Una exigència per a la unió electoral fou la concessió d'una amnistia total per als milers d'insurrectes de 1934 que poblaven les presons i la reintegració, amb indemnització, de tots els treballadors acomiadats de la feina. L'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), conforme als seus principis, no signà el pacte, però no donà consigna d'abstenció electoral i, fins i tot alguns militants destacats, aconsellaren votar el Front Popular, com de fet succeí en massa. El programa del Front Popular va en la línia d'una república democraticoburgesa. En realitat el Front Popular, malgrat la moderació del seu programa liberal, que es mantenia dins d'un marc burgès i excloïa expressament les reivindicacions socialistes de nacionalització de les terres i dels bancs i del control obrer de la indústria, fou un moment revolucionari i que aixecà moltes esperances, esperances que aviat es van veure frustrades.

    ***

    Portada d'un número del "Boletín del Sindicato de la Industria Fabril y Textil de Badalona y su radio"

    Portada d'un número del Boletín del Sindicato de la Industria Fabril y Textil de Badalona y su radio

    - Surt el Boletín del Sindicato de la Industria Fabril y Textil: Pel gener de 1937 surt a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el primer número del Boletín del Sindicato de la Industria Fabril y Textil de Badalona y su radio. CNT-AIT. Aquest periòdic mensual anarcosindicalista gratuït s'edita en castellà i en català. Era l'òrgan de connexió i d'informació entre els treballadors del sector tèxtil de la indústria col·lectivitzada badalonina i té una enorme importància per conèixer les dades estadístiques i econòmiques d'uns dels principals sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona durant el seu procés revolucionari i col·lectivitzador. Els articles solien anar signats pels organismes cenetistes, però hi van col·laborar també Pedro Molina, Marcelina Vila, J. Costa, Modesto Sala i José Palencias. Només sortiren cinc números, l'últim el de juny de 1937.

    ***

    Capçalera del primer número d'"El Incontrolado"

    Capçalera del primer número d'El Incontrolado

    - Surt El Incontrolado: Pel gener de 1938 surt en algun lloc de Catalunya l'únic número d'El Incontrolado. Periódico anarquista. Aquesta publicació clandestina i que sortí al marge de la censura oficial, estava esperonada pels sectors dissidents a la Confederació Nacional del Treball (CNT) oficial, especialment per antics membres dels Comitès de Defensa Confederal, i que també editaren altres publicacions furtives, com ara El Amigo del Pueblo, Anarquía,Esfuerzo, Alerta, etc. Les úniques firmes que apareixen són les de Guix, que publica l'article «Porqué somos anarquistas», i Floreal, des del front d'Aragó. Destaquen els dibuixos avantguardistes que acompanyen la capçalera. Només es conserva un exemplar aquesta publicació, dipositat al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa).

    ***

    Capçalera del primer número de "Die Anarchie"

    Capçalera del primer número de Die Anarchie

    - Surt Die Anarchie: Pel gener de 1949 surt, probablement, a Londres (Anglaterra) o a Hamburg (Alemanya) l'únic número del periòdic Die Anarchie. Herausgegeben mit der Hilfe der italienischen Genossen (L'Anarquia. Publicat amb l'ajuda dels companys italians). Aquesta publicació sense peu d'impremta, fou editada, probablement, pel dibuixant John Olday a Londres i per l'editor llibertari Carl Langer a Hamburg. Fou distribuïda arreu d'Europa: París, Londres, Hamburg, Amsterdam, Graz, Basilea, Berlín i Trieste. Aquest número estava format per la introducció«Was ist Anarchie?» (Què és l'anarquia?) i la reimpressió de l'article de Max Nettlau«Russland und der Sozialismus» (Rússia i el Socialisme) que havia publicat en el periòdic berlinès Die Internationale en 1930.

    ***

    Capçalera de "L'Anarchie c'est l'ordre"

    Capçalera de L'Anarchie c'est l'ordre

    - Surt L'Anarchie c'est l'ordre: Pel gener de 1954 surt a París (França) el primer número del periòdic L'Anarchie c'est l'ordre. Organe de l'Union Syndicale du Travail Anarchiste. Portava l'epígraf«Jerarquies = crims, robatoris, profits, feixismes». El títol estava clarament inspirat en el primer periòdic anarquista publicat a França, L'Anarchie. Journal de l'Ordre (1850), d'Anselme Bellegarrigue. Els números d'aquesta publicació sortiren encartats en el periòdic Le Rail Enchaîné, òrgan de l'Aliança Sindical dels Ferroviaris Anarquistes de França i de la Unió Francesa, a partir del seu número 7 i ambdues publicacions s'estamparen a la mateixa impremta. El responsable de la redacció fou Fernand Robert i el tresorer Jean Perrin. Hi trobem articles de Raymond Beaulaton, Pierre Carretier, René Guillot, René Guy, Mener, Roger André Paon, Jean Perrin, Fernand Robert i Jean Roulleau, entre d'altres. En sortiren cinc números, l'últim el juny de 1954. En 1957 la capçalera va ser represa per l'Aliança Obrera Anarquista (AOA).

    ***

    Un exemplar de "Sicilia Libertaria"

    Un exemplar de Sicilia Libertaria

    - Surt Sicilia Libertaria: Pel gener de 1977 surt a Torí (Piemont, Itàlia) el primer número del periòdic mensual Sicilia Libertaria. Giornale anarchico per la liberazione sociale e l'internazionalismo. Editat pel Grup Anarquista de Ragusa (Sicília), a partir del segon número, el periòdic s'imprimirà a Sicília. El número 12 va ser segrestat per la policia. En 1981 el periòdic va conèixer una segona època quan el govern italià va decidir instal·lar euromíssils a Comiso (Sicília); els anarquistes seran els que portaran l'organització de l'oposició a aquesta decisió. Amb la ruptura entre el Grup Anarquista de Ragusa i alguns companys de Catània, que imprimien el periòdic, aquest novament s'imprimirà a Torí, perdent el periòdic entre 1982 i 1986 qualitat en la presentació i esdevenint bimensual. Entre 1983 i 1988 apareixeran unes pàgines específicament anarcofeministes: «Senza Capistru» (Sense Fre). A partir del número 41 (febrer de 1987) tornarà a ser mensual i s'imprimirà a Modica (Sicília). A partir de 1994 prendrà la seva forma actual. En 1997 es va crear la Federazione Anarchica Siciliana, però Sicilia Libertaria no en serà l'òrgan oficial. Actualment l'editor és l'associació cultural «Sicilia Punto L» i té un tiratge de 1.100 exemplars. El sindicalisme, l'antimilitarisme, l'anticlericalisme, l'anarcoindependentisme, la història llibertària, la repressió, l'ecologisme i l'anarcofeminisme són temes molt presents en les seves pàgines.

    ***

    La sala Scala després de l'incendi

    La sala Scala després de l'incendi

    - «Cas Scala»: El 15 de gener de 1978 a Barcelona (Catalunya), després d'una gran manifestació de més de 10.000 persones convocada per la legalitzada feia sis mesos Confederació Nacional del Treball (CNT) contra els Pactes de la Moncloa i les eleccions sindicals, es va produir un gran incendi, a causa del llançament de sis «còctels molotov», a la sala de festes Scala, que es trobava en l'itinerari de la manifestació, i que acabarà amb la vida de quatre treballadors: Ramón Egea Gómez, Juan Manuel López, Bernabé Bravo Bejarano i Diego Montero Arrabal, dos d'ells afiliats al Sindicat d'Espectacles de la CNT. Era la primera manifestació de la CNT que comptava amb autorització governativa des de 1939. Dos dies després la policia va detenir els pretesos autors, tots afiliats a la CNT, que havien participat en la manifestació anarcosindicalista. Durant els dies posteriors es va succeir noves detencions i tortures (Carlos Egido Chamorro, Josep Miquel Maluquer, Miguel Romero Zambrano, Luis Muñoz García, Maria Teresa Fabrés Oliveras, fins arribar a més de 150), altres aconsegueixen fugir (Jesús Emilio Fortes, Carlos González García, Francisco Martínez Pérez) i es produeixen nombrosos atacs de la ultradreta contra el moviment llibertari sense que la policia actués. El 22 de febrer de 1978 es va processar 11 persones per l'autoria de l'incendi i per tinença d'explosius, tots joves, llevat un veterà de 49 anys: un delinqüent habitual amb 28 condemnes anomenat Joaquín Gambín Hernández (El Grillo o El Murciano), reclutat per la policia l'any anterior a la presó amb la missió d'infiltrar-se en els grups anarquistes --ho va fer en l'Exèrcit Revolucionari d'Ajuda als Treballadors (ERAT) de Seat i després a la presó Model barcelonina amb un futur acusat del «Cas Scala»-- i per la llibertat del qual la CNT va pagar una fiança de 80.000 pessetes després d'incloure'l en la seva llista de presos llibertaris. El procés es va incoar a partir del 24 de gener de 1980 a Barcelona sense Gambín, jutjat en rebel·lia --que curiosament havia estat detingut el 27 d'octubre de 1979 a Elx per estafa i no per l'atemptat-- i el fiscal va sol·licitar més de 400 anys de presó contra María Pilar Álvarez, Francisco Javier Cañadas, José Cuevas Casado, María Roca López, Luis Muñoz i Arturo Palma Segura; quedant lliures Maite Fabrés, després de dos anys de presó, sense que Gambín pres a Elx sigui inculpat i que va ser posat en llibertat «per error». La premsa i la televisió, controlada per l'Estat de la mà del ministre d'Interior Rodolfo Martín Villa, va ordir una gran campanya de desprestigi del moviment llibertari identificant-lo amb terrorisme. El judici es va celebrar entre l'1 i el 4 de desembre de 1980, entre grans mesures de seguretat i nombroses accions de protesta, malgrat la pèrdua de força del moviment llibertari. El 8 de desembre de 1980 es van fer públiques les condemnes, que van ser força dures: 17 anys de presó per a Cañadas, Palma i Cuevas; dos anys i mig per a Muñoz i sis mesos per a María Rosa López. No hi ha cap dubte que l'afer va ser una gran provocació politicopolicíaca i amb la implicació d'interessos de certs capitalistes mafiosos, però també la CNT i els encausats van pecar d'ingenuïtat i va suposar una gran rèmora per a la CNT que va veure detingut el seu creixement per l'impacte del cas i també perquè durant anys va ser el gran tema en perjudici d'altres qüestions sociosindicals molt més importants.

    ***

    Capçalera del primer número de "Provocazione"

    Capçalera del primer número de Provocazione

    - Surt Provocazione: Pel gener de 1987 surt a Catània (Sicília, Itàlia) el primer número del periòdic de contrainformació Provocazione. Mensile anarchico. Sorgí com a complement de la revista Anarchismo (1975-1994). L'editor responsable d'ambdues publicacions fou l'anarquista insurreccionalista i ideòleg de l'«acció revolucionària» Alfredo Maria Bonanno, amb el suport d'Orlando Campo, Horst i Loris Fantazzini, Maria Grazia Scoppetta, Antonio Gizzo, Paola Ruberto, Pierleone Porcu i Giuseppe Stasi, entre d'altres. Aquesta publicació reivindicava l'estratègia de «conflictivitat permanent» i d'atac a l'Estat i al capital mitjançant actes de sabotatge contra«estructures bàsiques» portades a terme per «grups informals» de persones que sorgeixen segons la situació. Durament perseguida per la fiscalia de l'Estat italià, hagué de publicar-se clandestinament. En sortiren 29 números, l'últim el desembre de 1991.

    ***

    Portada del primer número d'"Acratela"

    Portada del primer número d'Acratela

    - Surt Acratela: Pel gener de 2008 surt a Àvila (Castella, Espanya) el primer i únic número de la revista Acratela. Publicación anarcofeminista. Portava l'epígraf «Ni Déu, ni amo, ni partit, ni marit!» i fou l'òrgan d'expressió del col·lectiu anarcofeminista «Acratelas» d'Àvila. Els articles van ser signats amb pseudònims i tractà temes diferents, com ara l'anarcofeminisme, la història de les dones llibertàries, llenguatge sexista, educació, biografies, poesies, còmic, etc.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Christian Gilbert (ca. 1894)

    Foto policíaca de Christian Gilbert (ca. 1894)

    - Christian Gilbert: El 15 de gener de 1866 neix a Gröningen (Saxònia-Anhalt, Prússia) el sastre anarquista Christian Ernest Gilbert. Sos pares es deien Godefroy Gilbert i Anna Allès. A començament dels anys noranta va ser expulsat de França per les seves activitats anarquistes i es refugià a Londres (Anglaterra). Visqué al domicili d'una tal Etter, al número 37 d'Upston Street. En 1894 el seu nom figura en un llista d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1896 encara residia a Londres.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Aquest tercer diumenge del mes de gener, ens porta una de les bones notícies de l'any 2017 que acabam d'encetar. Ens pot alegrar ben molt saber que, amb un concert excepcional d'homenatge a Ramon Llull, l'Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida pel mestre Salvador Brotons, tan fortament vinculat a l'illa de Mallorca, actua la setmana vinent a l'Auditori de la ciutat mallorquina de Manacor.

    Es tracta de la «Cantata de Randa», una creació conjunta del compositor i director d'orquestra barceloníSalvador Brotons i de l'artista lloretenca Neus Dalmau, que s'inspiren en una de les figures literàries més rellevants de la història dels Països Catalans: Ramon Llull (1232-1316). 

    La presentació pública de la Cantata de Randa es fa a Barcelona dimarts 17 de gener, al Palau de la Música Catalana. Pocs dies després s'estrena a Mallorca, concretament a l'Auditori de la ciutat de Manacor, dissabte 21 de gener de 2017, precedida de la interpretació d'altres peces clàssiques de Txaikovski i de León.

    És una peça per a orquestra, cor mixt, soprano, baríton i dues veus que reciten. Neix al poblat de Puig de Castellet, des d’on Neus Dalmau veu l'illa de Mallorca i s'hi inspira. No de bades la muntanya mallorquina de Randaés l'indret on Ramon Llull s'anima a escriure part de la seva obra literària, filosòfica, espiritual, etc.

    Com explica molt bé Laura Gené, la Cantata de Randa -amb número d’opus 135- deu el seu nom a la muntanya emblemàtica de perfil suau (de 543 metres d’altitud) que s’alça solitària a poc més de vint quilòmetres de Palma. Llull escull aquest entorn natural, des d’on es contemplen gairebé tots els punts de l’illa de Mallorca, per retirar-s’hi i retrobar el camí de la meditació i l’espiritualitat... La cantata té una durada aproximada de quaranta-dos minuts sense interrupcions.

    M'alegra ben molt saber que aquesta obra magna de Salvador Brotons i de Neus Dalmau, amb l’actriu Sílvia Bel, l’Orquestra Simfònica de Balears i l’Orfeó Català, s’estrena el 21 de gener a Mallorca i el dia 28 a Barcelona.

    NOTA:
    A la Revista Sonograma Magazine es pot trobar una extensa explicació d'aquesta peça musical, a càrrec de Laura Gené, força recomanable.




    0 0

    Article de Pere Sampol:

     

    El rescat de les autopistes radials de Madrid per més de 4.000 milions d'euros torna a posar de manifest la subordinació del sistema polític espanyol als grans empresaris. Després de l'escàndol del rescat de Castor, l'empresa de prospeccions gasístiques de Florentino Pérez, ara toca les radials madrilenyes, aquelles inaugurades pel guru de l'economia, José Maria Aznar. Acciona, CAS, Sacar, FCC i Comsa-Emte, pel que fa a les constructores, i Bankia i BMN per les entitats financeres, obriran un altre forat a les arques públiques o, més ben dit, a les nostres butxaques.

    Respecte a això, resulta xocant comprovar com els adalil del liberalisme: grans empresaris, polítics com Aznar i Rajoy, opinadors de la TDT i la resta del "todo Madrid", dia si i dia també ens donen lliçons a la resta dels mortals. Segons ells, la gestió privada funciona millor que la pública, ergo s'ha de privatitzar tot allò que pugui donar benefici empresarial: hospitals, escoles, autopistes, aeroports, energia,... El resultat és més que discutible. En tots els casos la gestió privada suposa una disminució salarial per als treballadors, amb una conseqüent disminució del consum, menor recaptació d'imposts i cotitzacions a la Seguretat Social. I, en la majoria de casos, la privatització suposa una disminució de la qualitat del servei.

     

    Però, aquest no és el caire més rellevant que voldria destacar, sinó la gran estafa econòmica i ideològica que suposen els contractes de les grans obres públiques estatals. La mecànica quasi sempre és la mateixa a l'hora de construir infraestructures públiques. Primer es comença per sobredimensionar les necessitats, per tal d'incrementar el pressupost del projecte. En el cas de les radials de Madrid, la desviació de les previsions que serviren de base a la seva construcció, no és d'un 10 o un 20 per cent (que s'explicaria per mor de la crisi econòmica), sinó d'un 80 per cent. És a dir que només han circulat un 20 per cent dels vehicles prevists als estudis previs. Naturalment, l'empresa constructora cobrarà la totalitat del cost del projecte, amb el corresponent benefici industrial, més els habituals suplements pressupostaris per uns imprevists que mai no es preveuen.
    La següent condició és l'establiment d'unes clàusules per les quals si l'obra pública no té els usuaris prevists, l'Administració pública ha de compensar la diferència entre les previsions d'ingressos (amb el corresponent benefici industrial) i els ingressos finals. Si l'Administració no accepta aquesta clàusula només resta rescatar l'explotació de l'obra pública, amb la condició que l'empresa concessionària no hi perdi.

    Dèiem, però, que aquest sistema suposa una gran estafa ideològica. Els qui defensen aquest sistema pervers són els primers en defensar l’economia de mercat i el liberalisme. Abominen de l’Estat i propugnen que s’ha de reduir a la mínima expressió, però no haurien fet un trist negoci sense el sector públic i, sobretot, el seu paraigües. Juguen sobre segur, no n’hi arrisquen ni un dels seus. Així qualsevol pot ser empresari: si quan hi guanyes tot és per a tu i quan hi perds tot és per al Poble, t’ha tocat la loteria sense posar-hi. Ara que, ben mirat, s´hi que hi has posat: exministres al teu consell d’administració, l’habitual tres per cent al partit, els regalets als qui han de donar el vist i plau al contracte,... És el capitalisme d’amiguets, que perverteix allò que tant diuen defensar, el lliure mercat. Són la xacra del Sistema. I el pitjor és haver d’aguantar les seves lliçons ideològiques. Quina creu!


    0 0

    [16/01] «Vida Sindical» -«El problema de la militarización» - Bourguer - Brupbacher - Pérez Guzmán - López Sánchez - Vázquez Valiño - Bilbao - Vinazza - Ibáñez Gracia - Piccinini - «Esbelt» - Carbó - Artigas - Perea - Bermejo - Roda - «Moyita»

    Anarcoefemèrides del 16 de gener

    Esdeveniments

    Capçalera de "Vida Sindical"

    Capçalera de Vida Sindical

    - Surt Vida Sindical: El 16 de gener de 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera i amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) il·legal, surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Vida Sindical. Periodico de los trabajadores. Fundat per un grup de coneguts sindicalistes (Arnó, Calomarde, Porquet, Minguet, Perió, Pestaña, Piñón, etc.) en va treure nou números, l'últim el 13 de març de 1926. Probablement va ser dirigit perÁngel Pestaña. Va continuar l'orientació de Solidaridad Proletaria i va ser l'expressió de la reacció sindicalista enfronts dels intents de crear un moviment obrer explícitament anarquista per part de Diego Abad de Santillán --des de La Protesta, de Buenos Aires-- i de Manuel Buenacasa --des d'El Productor, de Blanes i Barcelona. En el número 1 va publicar un«Manifiesto», datat l'1 de gener de 1926 i signat per un grup de 22 coneguts militants cenetistes catalans --Adrià Arnó, Corney, Bellavista, Coll, Banet, Pedemonte, Ramon Molist, Gascón, Lleonart, Quintà, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Minguet, Piñón, Calomarde, Bono, Porquet, Marró, Vidal, Renold, Manuel Pérez (Óptimo) i Àngel Abella--, que va tenir molt de ressò. Alguns han interpretat aquest manifest com a un precedent directe del trentisme, per mor de les seves concomitàncies pel que fa a idees i a persones. El manifest sol·licitava la legalització immediata de la CNT i l'obertura dels sindicats barcelonins i de tot l'Estat clausurats, així com la reorganització del seus efectius. Per altra banda, el manifest inclou una definició de la CNT quan afirma que la reorganització ha de fer-se sota unes determinades premisses: neutralitat en la lluita dels partits polítics i federalisme i solidaritats obreres contra el capitalisme, considerant els sindicats com a entitats econòmiques; acompliment dels acords del Congrés de la Comèdia i de la Conferència de Saragossa; elaboració de noves estructures d'acord amb l'experiència i haurien de ser discutides en un pròxim congrés; i exigència de responsabilitats a les persones que ostenten càrrecs en l'anarcosindicat. La idea va rebre el suport d'importants sectors de les regionals gallega i asturiana. Altres firmes que hi van escriure són Remigio Sala, Ismael Danubio, Juan Ortega o Fernando Claro (Sevilla). Va polemitzar fortament amb El Productor iLa Revista Blanca, fins al punt que en un ple confederal es va estudiar la conveniència de suspendre Vida Sindical i El Productor, però el govern de Primo de Rivera es va avançar prohibint les publicacions.

    ***

    "El problema de la militarización"

    El problema de la militarización

    - «El problema de la militarización»: El 16 de gener de 1937 a Gelsa (Saragossa, Aragó, Espanya) les centúries de la Columna Durruti, enfront de l'exigència per part del govern republicà de militaritzar totes les milícies, difonen una crida a tota la militància llibertària, sota el títol «El problema de la militarización», on fan una sèrie de consideracions sobre organització, eficiència, material bèl·lic, etc., per les quals passen les columnes confederals al front d'Aragó, i presenten una proposta alternativa d'organització militar que s'ajusti al pensament anarquista.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Taller de teixidor

    Taller de teixidor

    - Jean Bourguer: El 16 de gener de 1871 neix a Reims (Xampanya, França) l'antimilitarista, anticlerical, sindicalista revolucionari i militant anarquista Jean Bourguer. Teixidor d'ofici, alternava la feina a Reims i a Roubaix. En 1891 va formar part del Grup Anarquista de Reims i va intentar organitzar el moviment en una Federació del Nord-Est. En 1892, quan va ser cridat a files, va ser condemnat en rebel·lia el 19 de febrer a un any de presó i a 100 francs de multa per «incitació de militars a la desobediència, crits sediciosos i provocació a l'assassinat». S'havia negat a passar la revisió mèdica i havia cridat durant el sorteig de quintes del 12 de febrer: «No vull disparar contra els meus germans, a baix la Pàtria, a baix les fronteres, no vull disparar!» Finalment, va ser detingut a començaments d'abril i condemnat el 25 de maig a dos anys de presó i a 200 francs de multa. En 1897 va ser un dels redactors del periòdic La Cravache (El fuet) i del seu continuador Le Cravacheur (El fuetejador), convertint-se en el seu administrador a partir del número 6 en substitució d'A. Sauvage. En aquesta mateixa època va col·laborar en el setmanari anarquista Le Droit de Vivre, publicat a París per Constant Martin. El 12 d'abril de 1899 va participar al cafè «Le Cruchon d'Or» en la creació del grup L'En Dehors, amb Lapinte, Geoffroy, Prudhomme Albert d'Iris, Desfossez i A. Marquette. El juliol de 1899 va publicar un pamflet anticlerical amb els noms dels capellans condemnats per «atemptats als bons costums», tot denunciant«els ensotanats» i «els escarabats de sagristia». Va ser elegit delegat al XI Congrés Nacional Corporatiu (V de la Confederació General del Treball) de París de setembre de 1900 i en el XIII Congrés de Montpeller de setembre de 1902 en representació de la Federació Tèxtil i de la Borsa de Treball de Reims. També va representar les Borses de Treball de Bordeus i de Reims en el X Congrés de la Federació Nacional de les Borses de Treball de França i de les Colònies que va tenir lloc a Alger entre el 15 i el 18 de setembre de 1902. El setembre de 1903, amb Charles Dhooghe, V. Grimbert i Louis Maillard, entre d'altres, va fer una crida a resultes del qual es va formar el grup «Les Iconoclastes», del qual van ser membres Beauvilain, Deverly, Boucher, Quirin i C. Liénard. En 1905 es va instal·lar a Tourcoing i s'adherirà a la Unió dels Treballadors de Reims i serà el gerent del periòdic anarquista de la zona nord Le Combat, aparegut successivament a Tourcoing, Lille i Roubaix entre 1905 i 1914. Entre 1906 i 1913 va ser un dels principals redactors, amb Charles Dhoogue i Victor Grimbert, d'una nova sèrie del periòdic La Cravache, que tractarà sobretot qüestions sindicals i anticlericals. En aquest període va realitzar conferències a la zona nord i a Reims i va pertànyer al consell d'administració de la Borsa de Treball de Reims. Durant la tardor de 1907 va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i de desterrament per receptació d'una butaca robada trobada al seu domicili, malgrat que el lladre va declarar al judici que Bourguer no en sabia res. Va aconseguir fugir als Estats Units amb els papers d'un company i es va instal·lar a Filadèlfia. Després de la Gran Guerra, va tornar a França i es va establir a Trélazé, a prop d'Angers. Com que la pena havia prescrit, va poder tornar a fer conferències i en una que va fer a la Borsa del Treball de Reims va declarar: «Anarquista em vaig marxar, anarquista he tornat.» Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

    ***

    Paulette Brupbacher

    Paulette Brupbacher

    - Paulette Brupbacher: El 16 de gener de 1880 neix a Pinsk (Polèsia, Imperi Rus; avui Bielorússia), en una família benestant jueva, la doctora i militant dels drets de la dona, companya i col·laboradora del llibertari suís Fritz Brupbacher, Pelta Rajgrodski (o Raygrodski), més coneguda com Paulette (Pauline o Paula)  Brupbacher. Sos pares es deien Aron Hirsch Rajgrodski i Frieda Nimcowicz. En 1902 es va casar a Berna (Berna, Suïssa) amb Abraham Goutzait, també rus d'origen jueu, amb qui tingué una filla i un fil --en aquests anys a ser coneguda com Pelta Goutzait (o Paula Gutzeit). En 1902 començà a estudià Lletres en la Universitat de Berna, on les dones podien estudiar, i en 1907 es doctorà amb una tesi sobre la reforma agrària de l'Imperi tsarista (Die Bodenreform). En 1914 va anar a Berlín a estudiar Medicina, però amb l'esclat de la Gran Guerra retornà a Suïssa. En aquests anys d'estudi treballà en una clínica per a drogoaddictes. Finalment es llicencià en la Facultat de Medicina de Ginebra. En 1923 es divorcià d'Abraham Goutzait. Després esdevindrà companya de Fritz Brupbacher, amb qui exercirà des de 1924 la medicina a Zuric i compartirà el seu compromís polític, lluitant especialment per l'emancipació de la dona i pels drets a la contracepció, al divorci, a l'avortament i a una lliure sexualitat. La parella es caracteritzà per acceptar com a pacients els sectors més desfavorits i perseguits de la societat (treballadors immigrants, refugiats polítics, dissidents, etc.) i les seves experiències d'aquests anys van ser explicades en l'obra Meine Patientinnen (1953). Les seves conferències arreu Suïssa van ser força polèmiques i als cantons de Solothurn i d'Argòvia van ser totalment prohibides. En 1932 va traduir al francès la Confessió de Mikhail Bakunin --que s'havia descobert en 1917 i havia estat publicada a l'URSS en 1921--, amb una introducció del seu company i anotacions de Max Nettlau, i sobre la qual es realitzaran traduccions a altres idiomes, com ara al castellà. Quan en 1945 va morir Fritz Brupbacher, va continuar publicant obres i col·laborant en la revista La Révolution Prolétarienne, on denunciarà en un article en 1948 els efectes perversos de l'estalinisme sobre determinats escriptors. En 1952 traspassà la seva consulta i s'instal·là en un kibbutz a Tel Aviv (Israel) on va escriure les sevesúltimes obres. Enemiga de tots els conformismes i de totes les disciplines partidistes,és autora de nombroses obres, com ara Die Ernährung vom physiologischen und soziologischen standpunkte aus, Die menschlichen Temperamente (1925), Rationalisierung und Hygiene (1932), Rebeverbot in den Kantonen Solothurn und Glarus (1935), Sexualfrage und Geburtenregelung (1936), Zur Erinnerung an Fritz Brupbacher (1874-1945) (1945), Meine Patientinnen. Aus dem Sprechzimmer einer Frauenärztin (1953) i Hygiene für jedermann (1955), entre d'altres. Paulette Brupbacher va morir el 31 de desembre de 1967 a Unterendingen (Argòvia, Suïssa)

    Paulette Brupbacher (1880-1967)

    ***

    Juan Pérez Guzmán

    Juan Pérez Guzmán

    - Juan Pérez Guzmán: El 16 de gener de 1897 neix a Bélmez (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Pérez Guzmán. Des de jove s'adherí al moviment llibertari. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França. En 1930, a causa de la seva militància, fou expulsat de l'Estat francès i s'establí a Barcelona (Catalunya). Lluità a la guerra civil i amb el triomf franquista passà els Pirineus i fou internat a camps de concentració. Quan esclatà la II Guerra Mundial fou traslladat al nord d'Àfrica i internat a camps saharians. En 1943, amb el desembarcament nord-americà a Algèria, s'incorporà en les forces aliades, amb les quals lluità fins a 1945. Amb l'Alliberament s'instal·là a Decazeville, on treballà com a miner i destacant com un dels animadors de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat. Va ser delegat en representació del sindicat anarcosindicalista en la major part de congressos i assemblees plenàries realitzades per aquesta organització en l'exili. Entre 1950 i 1960 col·laborà assíduament en la premsa llibertària (Boletín Informativo, Boletín Interno CIR,Boletín Ródano-Alpes, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Nervio,Nueva Senda, Solidaridad,Simiente Libertaria, Solidaridad Obrera, etc.). Juan Pérez Guzmán va morir el 7 de maig de 1970 a Decazeville (Guiena, Occitània).

    ***

    Juan López Sánchez

    Juan López Sánchez

    - Juan López Sánchez: El 16 de gener de 1900 neix a Bullas (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan López Sánchez. Fill d'un guàrdia civil que va ser destinat a Barcelona, en 1911 començà a treballar a la capital catalana i ja en 1916 encapçalà una societat d'emmotlladors en pedra. Ben aviat s'afilià al Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 29 de juliol de 1920, arran de l'intent d'assassinat de Julio Laporta Cherta i de Mariano Sanz Pou, exmembres de la banda de sicaris de la patronal del baró de Köening, comés a l'interior del tramvia de Sant Andreu a la carretera de Ribes, i en el qual morí Agustí Gay Seguí, un dels passatgers del tramvia del tot innocent, i fou ferit greument el pistoler Sanz, va ser detingut amb l'activistista confederal Joaquím Roura Giner. Després de diversos intents de judici, va ser finalment condemnat el 24 de febrer de 1923 a un any i un dia de presó per homicidi i a un any, vuit mesos i 20 dies per efectuar trets; Roura va ser absolt. A aquest judici s'afegí el 7 de desembre de 1923 un consell de guerra a la caserna de Roger de Llúria per agressió a la força pública (militars i sometent) ja que es va defensar a trets de l'anterior detenció i en el qual se li demanà sis anys de presó correccional. En 1926, però, va ser alliberat gràcies a una amnistia. En 1928 s'integrà en el grup«Solidaridad» i impulsà les«Penyes Obreres» amb la finalitat de reorganitzar els sindicats debilitats per la Dictadura de Primo de Rivera. En 1929 forma part de Comitè Nacional de la CNT d'Ángel Pestaña, a qui farà costat en la seva polèmica amb Joan Peiró. En 1930 encapçalà el Comitè Nacional confederal i realitzà una gira propagandística amb Pestaña i Antonio Martínez Novella per la comarca del  Matarranya. Entre 1930 i 1931 dirigí Acción i figurà com a director de Mañana, encara que el director de fet fos Antonio García Birlán. En 1931 va fer una gira de mítings i de conferències per Galícia (La Corunya, Vigo, Moaña, Tui, Verín, Ourense, Guillarei, Randulfe, Tomiño) juntament amb José Moreno i José Villaverde. L'agost de 1931 fou un dels signants del «Manifest dels Trenta», per la qual cosa en 1932 va ser expulsat del Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona. Encapçalà el moviment trentista a Huelva i els Sindicats d'Oposició durant els anys republicans. Més tard, després de la marxa de Pestaña, fou secretari de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL), però no va fer costat Pestaña amb el seu Partit Sindicalista (PS) i fins i tot el criticà des de les pàgines de Sindicalismo, periòdic que dirigí en 1934 a València. Després del fracàs de l'Aliança Obrera afavorí el retorn dels Sindicats d'Oposició a la CNT i en 1936 va fer mítings a Castelló i a Cullera. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT a Saragossa i intervingué en el míting de clausura; també va fer un altre míting a Sòria. El 19 de juliol de 1936 va ser membre del Comitè de Vaga a València i aquest mateix mes fundà el periòdic Fragua Social. El 4 de novembre de 1936, a proposta del Comitè Nacional de la CNT, va ser nomenat ministre de Comerç en el segon govern («Govern de Concentració») presidit pel socialista Largo Caballero. El febrer de 1937 elaborà un decret que definí i regularitzà les operacions a fàbriques, negocis i comerços. Després dels fets de«Maig del 1937» dimití del seu càrrec ministerial juntament amb els seus companys ministres Frederica Montseny, Joan Peiró i Joan García Oliver. Representà la CNT en el Comitè Executiu Popular de València i durant aquests anys va fer nombrosos mítings i conferències. El 7 de març de 1939 va ser nomenat a València membre del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i viatjà a París i s'entrevistà amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) per informar-li de la seva creació. En tot moment va fer costat el Consell Nacional de Defensa del coronel Segismundo Casado, contra el govern de Juan Negrín López i les actuacions del Partit Comunista d'Espanya (PCE). Amb el triomf feixista, després d'un temps per França, s'exilià a Londres (Anglaterra). En 1945 publicà el llibre Material de discusión. Durant la II Guerra Mundial col·laborà en les emissions radiofòniques en castellà de la BBC. En aquesta època mantingué posicions col·laboracionistes, defensà una CNT de caràcter polític i fou delegat de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) a Gran Bretanya. Acabà abandonant l'anarcosindicalisme i reivindicant un ultrasindicalisme polític, en el qual els sindicats jugarien el paper dels partits parlamentaris, i que es denominà«sindicalisme permanentista» --un Estat sindical, federalista i amb una centralúnica que agrupés tots els treballadors--; no cal dir que fou un fracàs total. Entre 1946 i 1949 defensà la maniobra«anarcomonàrquica» de Juan José Luque Argente. En 1954 deixà el Regne Unit i s'establí a Mèxic, on dirigí durant un temps CNT. En 1965 assumí algunes tesis del sindicalisme cincpuntista. En 1966 abandonà Mèxic i retornà a la Península, on no patí cap persecució política. El maig de 1968 assistí com a observador al Congrés dels partidaris de l'Organització Sindical Espanyola (OSE, més coneguda com «Sindicat Vertical») a Tarragona, on defensà la desaparició de la CNT i acceptà un càrrec remunerat com a cap de relacions públiques de la Societat Anònima Laboral de Transports Municipals de València (SALTUV) lligada al règim franquista; la seva actitud ultrareformista molestà fins i tot els cincpuntistes. En 1972 publicà les seves memòries de la guerra Una misión sin importancia. Memorias de un sindicalista, amb pròleg de l'economista i destacat falangista Juan Verlarde Fuertes. Trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Noy,Juan de Tenas, Juan de la Rosa, Ovidio de Abajo, etc.), com ara Acción,CNT, Combate Sindicalista, Comunidad Ibérica, Cultura Libertaria, Despertad, Fragua Social,Peninsular, Sindicalismo,Solidaridad Obrera, La Tierra, El Trabajo, etc. És autor de Cómo organizará el sindicato a la sociedad (sd), Partidos y sindicatos (sd), El sindicalismo, arma política y económica (sd), Las órdenes religiosas y el sindicalismo (1922), La unidad de la CNT y su trayectoria (1936), Concepto del federalismo en la guerra y en la revolución (1937), Seis meses en el ministerio de Comercio (1937), El sindicato y la colectividad (1938), La mancomunación de los transportes urbanos de Valencia SALTUV. Una experiencia de socialización (1967), España 1966 (1968), Sobre el treintismo confederal (1978), etc. Sa companya fou Carmen Portas. Juan López Sánchez va morir el 26 d'agost de 1972 a Madrid (Espanya). El seu arxiu personal (documents orgànics, correspondència, fotografies, manuscrits, hemeroteca, etc.) va ser cedit per un nebot seu a l'Ajuntament de Bullas, el qual el diposità en 2002 a l'Arxiu General de la Regió de Múrcia.

    ***

    Miguel Vázquez Valiño

    Miguel Vázquez Valiño

    - Miguel Vázquez Valiño: El 16 de gener de 1910 neix a Noia (La Corunya, Galíca) l'anarquista, anarcosindicalista i galleguista Miguel Vázquez Valiño. De jove treballà com a aprenent de sabater i entre 1928 i 1931, fugint del servei militar, emigrà a l'Argentina. Durant la II República milità en les Joventuts Llibertàries. En 1932, de bell nou, passà una temporada a l'Argentina i retornà definitivament a Noia en 1935, any en el qual s'afilia al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat. També milità en Izquierda Republicana (IR) i en 1936 fou regidor municipal de Noia per aquesta partit. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en la fugida de les pesqueres Santa Rosa i Santa Eulalia i passà a Bilbao (Biscaia, País Basc), on s'incorporà al Batalló 219. Fou un dels fundadors de la Federació Regional de Joventuts Llibertàries Galaiques al Nord (FRJLGN), que per mor de la guerra tenien la seu a Gijón (Astúries, Espanya), actuant com un dels seus principals propagandistes, i jugà un paper important en l'Agrupació Confederal Galaica. Quan el front Nord caigué a mans de l'exèrcit franquista, fugí amb un vaixell anglès cap a Bordeus. De bell nou a la Península, a Barcelona (Catalunya) trobà l'antic alcalde de Noia, Severiano Iglesias Siso, que li va proporcionar un treball al Port de la Selva (Alt Empordà, Catalunya). A Girona (Gironès, Catalunya) va ser nomenat secretari de la Federació d'Agrupacions de Gallecs Llibertaris (FAGL) i en 1938 fou corresponsal del seu periòdic Galicia Libre. Amb el triomf franquista passà a França i fou tancat, amb sa companya, la madrilenya Adoración Luelmo, en diversos camps de concentració, entre ells el de Bram, on naixerà sa filla Dora, i el de Besiers. En 1943 formà part del primer comitè de la CNT del camp de Montendre (Poitou-Charentes, França), participant en accions de la resistència contra l'exèrcit nazi, i poc després ocupà la secretaria de la Comissió Departamental de la CNT. En 1945, amb altres companys, intentà reorganitzar la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT i representà la Federació Local de Montendre en el Congrés de París del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de maig d'aquell any. Instal·lat a Tolosa, l'agost de 1946 fou delegat de la Regional 12 en el Ple Nacional de Regionals de la CNT i fou nomenat secretari d'Organització i Estadística del Secretariat Intercontinental (SI) del Comitè Nacional de la CNT en l'Exili. En aquestaèpoca, amb altres companys (José Sánchez Triñanes, Antonio Martínez, Rafael Muertes i José Vergara) planejaren atemptar contra el dictador Francisco Franco en una de les seves visites a la Corunya. En 1947 formà part de la Comissió de Relacions de la CRG i l'octubre d'aquell any fou reelegit en les seus càrrecs en el II Congrés de Federacions Locals de l'MLE de Tolosa de Llenguadoc. Aquest mateix 1947 representà, amb San Sicart, Puig Elías i Germinal Esgleas, la CNT en la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament), que es dissolgué definitivament el 19 de setembre d'aquell any. En 1948 assistí al III Congrés de l'MLE com a membre dels comitès nacionals de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou durament atacat per diversos companys, entre ells Josep Peirats Valls, que l'acusà d'«irresponsabilitat». Aquest any col·laborà en CNT de París. Amb José Penido Iglesias i José Luis Chamorro Castro creà un Comitè Regional gallec confederal a Tolosa, el qual publicà entre 1948 i 1950 Solidaridad. Boletín Interior de la Confederación Regional Galaica. En 1949 prologà el llibre de Campio Carpio Curros Enríquez. Poeta épico de la España heroica. Decidí emigrar a Amèrica i l'octubre de 1950 es traslladà amb sa família a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil), formant part d'una expedició organitzada pel govern brasiler i les Nacions Unides per a colonitzar aquelles terres. En 1952 col·laborà en Ruta. Al Brasil treballà com a constructor i acabà abandonant la CNT i col·laborant amb el cònsol franquista, donant lloc a la divisió de la republicana Societat Espanyola de Socors Mutus (SESM) i creant la franquista «Casa de España», també anomenada«Centro Español». A més a més participà en una cooperativa de construcció juntament amb un grup de paletes. En 1955 passà clandestinament a l'Uruguai i a Montevideo s'integrà en la franquista Casa Gallega. En 1957 fundà el «Centro Coruñés» i dirigí el seu butlletí Finisterre fins al 1962. Posteriorment a Montevideo participà en diverses organitzacions galleguistes (Irmandade Galeguista, Patronato de Cultura Galega, Casa de Galícia, etc.), fundà el «Suplemento Gallego» del Diario Español i dirigí O Irmandiño. Orgão da Irmandade Galeguista do Uruguai. En 1964 fou un dels fundadors, i membre de la seva primera Comissió Directiva, del Patronat de Cultura Gallega de Montevideo, participant en les seves emissions radiofòniques. En 1989 col·laborà en la revista Ecos da Terra. Miguel Vázquez Valiño morí en 1990 a Montevideo (Uruguai).

    ***

    Marcelino Bilbao en un viatge a Mauthausen (1962)

    Marcelino Bilbao en un viatge a Mauthausen (1962)

    - Marcelino Bilbao Bilbao: El 16 de gener de 1920 neix a Alonsotegi (Biscaia, País Basc) el milicià confederal Marcelino Bilbao Bilbao. Abandonat pels seus pares biològics a la riba del riu Kadagua al seu pas per Alonsotegi, no es coneix amb exactitud la data i lloc de naixement, però el més probable és que siguin les dades apuntades. Va ser acollit per la família López-Iglesias, nombrosa i humil, i l'infant prengué els llinatges d'expòsit Bilbao Bilbao. Quan tenia 12 anys el mestre l'obligà a abandonar l'escola i hagué de començar a treballar temporalment amb son pare a la mina «La Primitiva» de Kastrexan. Poc després començà a fer feina a la fàbrica de filatures de jute «Rica», lloc on va debutar en l'activisme polític. A l'empara de son germà Jesús, quan tenia 13 anys començà a participar en diverses manifestacions, vagues i sabotatges que es realitzaven a Bilbao durant la II República. Afiliat a les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), quan esclatà la guerra s'afegí a un grup d'anarquistes mobilitzats per fer front l'aixecament feixista al País Basc. El setembre de 1936, quan es formaren els primers batallons anarquistes, s'integrà al«Batalló Isaac Puente» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En la primera topada amb l'exèrcit franquista, destacà en una acció valerosa i es guanyà l'afecte dels companys anarquistes que en principi n'havien desconfiat per la seva filiació comunista. Entre el febrer i el març de 1937 el«Batalló Isaac Puente», integrat en la I Brigada de les Brigades Expedicionàries Basques, lluità per la conquesta d'Oviedo; però hagué de tornar al País Basc per frenar l'ofensiva del general Emilio Mola sobre Biscaia. El 26 d'abril de 1937 fou testimoni del bombardeig de Guernica, on ajudà la població civil a evacuar la vila. Després continuà lluitant amb efectius asturians a Sollube i a Peñas de Lemona i fou ferit en dues ocasions. Després de la caiguda de Bilbao fou nomenat tinent, grau amb el qual combaté fins al final de la guerra. Quan Santander va caure a mans feixistes, els batallons bascos «Isaac Puente»,«Larrañaga» i«Zabalbide» van continuar lluitant a la zona nord de la Península fins al final de la contesa. A Astúries, el «Batalló Issac Puente» destacà en els combats del Mazuco i per aquestes accions aquesta tropa fou condecorat pel president del Consell d'Astúries, Belarmino Tomás, amb la Medalla de la Llibertat, lliurada al comandant Antonio Teresa de Miguel. Amb la desfeta del front nord, amb altres companys intentà evadir-se per mar cap a Gijón, però la presència de la quinta columna els va dissuadir i finalment aconseguiren embarcar a Avilés rumb a Bordeus. Més tard passà a Catalunya amb tren i, després d'uns dies de descans a Figueres amb les Brigades Internacionals, el desembre de 1937 s'enquadrà en la 63 Companyia de Metralladores Maxim de la Defensa Especial Contra Avions (DECA) com a responsable de tres metralladores antiaèries que es transportaven amb camions Katiuska. El febrer de 1937 participà en la batalla de Terol, on va conèixer Valentín González (El Campesino). Després del fracàs de l'ofensiva sobre Terol, la companyia reculà pel riu Segre fins a Lleida, on coincidí amb El Campesino i Enrique Líster. A finals de 1938 fou traslladat a la Bateria 528 Oerlikon de la DECA i el 9 de febrer de 1939 passà la frontera per La Jonquera. A França passà per diversos camps de concentració: Sant Cebrià, d'on intentà fugir sense resultat; Argelers; i Gurs, on conegué José María Aguirre Salaberria, futur cunyat seu. Després fou traslladat a Tarba, on fou obligat a ingressar en la 25 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Passada d'una curta estada a Setfonts, amb José María Aguirre, fou enviat a treballar a la Línia Maginot. El juny de 1940 va ser fet presoner pels nazis a Épinal i traslladat al camp de concentració d'Estrasburg, amb la identificació número 3.293. El 13 de desembre de 1940 fou enviat al camp de Mauthausen amb el número 4.628, on trobà coneguts, com ara Ángel Elejalde. A Mauthasen patí la pedrera i un experiment del doctor Aribert Heim (injeccions de benzè al cor), del qual, de 30 presoners, només sobrevisqueren set. El 10 d'abril de 1944 fou traslladat al camp annex d'Ebensee, on aconseguí col·locar-se a les cuines. Participà en l'aparell de resistència, que propiciarà l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945. Després d'una odissea arreu d'Àustria amb altres companys, arribà a peu a París. Davant la impossibilitat de torna a la Península, s'establí a casa del company José María Aguirre a Châtellerault, on conegué sa futura companya Mercedes Aguirre i amb qui tindrà dues filles. Per guanyar-se la vida va fer de lleter durant 17 anys i en el seu temps lliure jugà al futbol amb l'equip de Dissay. Després, durant 15 anys i fins a la seva jubilació, treballarà en una fàbrica petroquímica. En aquesta fàbrica de 300 empleats, s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT) francesa, submergint-se en el món sindical. En 1969 el seu testimoni va ser recollit en el llibre Triangle Bleu. Les républicains espagnols à Mauthausen (1940-1945), de Manuel Razola i Mariano Constante. En 2002 Euskal Telebista (ETB) estrenà el documental Esclavos vascos del III Reich, on prestà el seu testimoni. El 18 de juny de 2006 va rebre a la muntanya Artxanda de Bilbao, amb altres companys de les milícies confederals basques, un homenatge oficial de la CNT. Marcelino Bilbao Bilbao va morir el 25 de gener de 2014 a Châtellerault (Poitou-Charentes, França). En 2014 Montserrat Llor publicà Vivos en el averno nazi on es narra la seva odissea.

    ***

    Aldo Vinazza (assegut a la taula en segon pla, primer per l'esquerra) en la II Conferència Nacional dels GAAP (Liorna, 26 i 27 de setembre de 1953)

    Aldo Vinazza (assegut a la taula en segon pla, primer per l'esquerra) en la II Conferència Nacional dels GAAP (Liorna, 26 i 27 de setembre de 1953)

    - Aldo Vinazza: El 16 de gener de 1926 neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Aldo Vinazza, que va fer servir els pseudònims Rilievi i Aldo Genovese. Sos pares es deien Aurelio Vinazza, treballador del manteniment de carreteres, i Delfina Iori. De molt jove entrà a fer feina a la foneria«Ansaldo-Fossati», al barri de Sestri Ponenti de Gènova, on operava un actiu grup de sindicalistes revolucionaris que tenien dos representants en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Participà en la vaga de 1942 i en 1945 entrà en contacte amb els joves anarquistes del grup de Sestri Ponenti. En 1949 començà a col·laborar, sota el pseudònim Rilievi, en el periòdic Umanità Nova i també en la revista ciclostilada dels joves anarquistes de Sestri Ponenti i de Gènova Centre Inquietudine (1948-1949). En el congrés de la Federació Anarquista Ligur (FAL), celebrat el març de 1950 al barri genovès de Pontedecimo, ell i els seus companys van ser elegits per encarregar-se de la Comissió de Correspondència de la FAL. En aquest mateix congrés, Pier Carlo Masini i els seus seguidors (joves comunistes llibertaris «plataformistes») acordaren amb Mario Mantovani col·laborar en Il Libertario. Fins a finals de 1953, dels 317 articles d'Il Libertario, 71 van ser escrits per ell, gran part d'ells dedicats a la política exterior. També realitzà nombroses activitats per a difondre aquest periòdic, del qual distribuïa ell 150 exemplars per número. En aquesta època destacà en l'emissió de correspondència (cartes, circulars, informes, etc.). Entre el 24 i el 25 de febrer de 1951, en la Conferència Nacional Anarquista de Pontedecimo, on nasqueren oficialment els Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), va ser nomenat membre del Comitè Nacional d'aquesta organització, amb seu a Sestri Ponenti, encarregant-se de l'Organització. També col·laborà en l'òrgan dels GAAP L'Impulso. A començaments de 1953 va ser acomiadat de la fàbrica on treballava de peó i va ser contractat com a ajudant de Marcello Bianconi, anarquista i secretari del Sindicat de Mossos a la Cambra del Treball de Gènova. Mentrestant, el juny de 1952, va ser reelegit en les seves tasques organitzatives en el Comitè Nacional durant la II Conferència dels GAAP, així com en les successives conferències fins al 1956. Entre el 5 i el 7 de juny de 1954 assistí, juntament amb Mario Filosofo, en representació dels GAAP, a la Conferència Internacional d'Organitzacions Llibertàries que se celebrà a París (França) i on es promogué la constitució de la Internacional Comunista Llibertària (ICL). Durant la VII Conferència, de l'aleshores anomenada Federació Comunista Llibertària (FCL), celebrada l'abril de 1957, es decidí la confluència amb el Movimento della Sinistra Comunista – Azione Comunista (MSC-AC, Moviment de l'Esquerra Comunista – Acció Comunista) i ell formà part de la comissió encarregada de la fusió. L'MSC-AC resultà ser una confederació de petites organitzacions comunistes de diverses tendències (trotskistes, bordighistes, etc.) que entre 1956 i 1958 representà l'ala internacionalista i antiestalinista de l'esquerra extraparlamentària italiana. En 1958 col·laborà en la revista parisenca Socialisme ou Barbarie. Entre 1956 i 1965, amb Arrigo Cervetto, Bruno Fortichiari, Giorgio Galli, Pier Carlo Masini, Lorenzo Parodi, Luciano Raimondi i Giulio Seniga, participà en la publicació d'aquesta tendència Azione Comunista. Poc abans, abandonà la seva feina d'ajudant sindical i, per indicació de Pier Carlo Masini i de Giulio Seniga, es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia) per encarregar-se de la redacció d'un nou diari i hi va romandre fins al desembre de 1958. A començament de 1959 s'instal·là de bell nou a Gènova, on tornà a treballà en el Sindicat de Mossos de la Conferedazione Generale Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball); però, en morir Marcello Bianconi el setembre d'aquell any, va ser expulsat de la feina pel Partit Comunista Italià (PCI), que no perdonà el seu passat polític. Desanimat, abandonà tota activitat política i només es centrà en tasques sindicalistes en la Secció de Mossos de la Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana del Treball). Posteriorment col·laborà amb temes politicosindicals, sota el pseudònim Aldo Genovese, en Lotta Comunista i enBattaglia Comunista, d'Onorato Damen, alhora que mantingué correspondència amb els vells companys (Bruno Fortichiari, Pier Carlo Masini, etc.). Aldo Vinazza va morir el 2 de març de 1995 a Gènova (Ligúria, Itàlia).

    ***

    Tomás Ibáñez Gracia (2011)

    Tomás Ibáñez Gracia (2011)

    - Tomás Ibáñez Gracia: El 16 de gener de 1944 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el psicòleg anarquista Tomás Ibáñez Gracia. Fill d'un militant llibertari, en 1947 fou portat per aquest en braços cap a França pels Pirineus. Quan tenia 14 anys, amb René Bianco, fundà el grup Les Jeunes Libertaires a Marsella. Més tard es traslladà a París, on estudià psicologia i entrà en el cercle intel·lectual de Michel Foucault. Durant els anys seixanta fou un dels fundadors de la Liaison desÉtudiants Anarchistes (LEA, Unió d'Estudiants Anarquistes), que donà lloc al«Moviment 22 de març» (Daniel Cohn-Bendit, Serge July, etc.) a la facultat de Nanterre, fonamental en l'esclat dels fets de «Maig de 1968». Alguns li atribueixen la invenció de la lletra A encerclada com a símbol de l'anarquisme (1964). En aquests anys fou redactor de Le Monde Libertaire i d'Action Libertaire, portaveu de les Joventuts Llibertàries. Entre gener de 1966 i abril de 1969 fou membre de la Comissió de Relacions de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Arran dels fets de«Maig de 1968» va patir represàlies i fou desterrat sis mesos de París, assignant-li residència sota vigilància en una remota regió francesa. De bell nou a la capital francesa, entrà a fer feina al Laboratori de Psicologia Social dirigit per Robert Pagès. En 1971 fundà, amb altres, l'editorial La Hormiga. En 1973 retornà a la Península i participà activament en la reconstrucció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona (Catalunya), organització que abandonà arran del V Congrés de la CNT i de l'escissió sorgida. Aconseguí una plaça en la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), es doctorà i acabà com a catedràtic de Psicologia Social d'aquesta universitat. En 1989 va ser un dels fundadors de la revista Archipiélago i fou un dels membres del seu consell de redacció. El 2 d'octubre de 1993 participà a Barcelona en el debat «Més enllà de la democràcia», amb Amadeo Bertolo, Heleno Saña i José Luis García Rua, dins d'«Anarquisme: Exposició Internacional». En 2000 s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). En 2007 es jubilà de la seva càtedra de Psicologia Social en el Departament de Psicologia Social de la UAB. El 17 de desembre de 2010 participà en l'acte de clausura de «100 anys d'anarcosindicalisme», organitzat per la CGT i la Fundació Salvador Seguí de Barcelona. Durant sa vida ha publicat en nombroses publicacions llibertàries, com ara Action Libertaire, Archipiélago, Bulletin des Jeunes Libertaires, Catalunya,Debate Libertario,A Ideia, Libertaria,Libre Pensamiento,Marea Negra, Le Monde Libertaire, Nada,Página Abierta, Polémica, Presencia,Réfractions, Les Temps Maudits, Volontà,El Viejo Topo, etc.; a més de d'infinitats d'articles sobre psicologia en revistes especialitzades (L'Année Psycologique, Athenea Digital, Boletín de Psicología, Bulletin de Psychologie, Inguruak,Newsletter. The Social Psychology Section,Política y Sociedad, Psic.Soc., Psique y Sociedad, Revista Interamericana de Psicología, Revista Latinoamericana de Psicología, Revista de Occidente, Revista de Psicología General y Aplicada, Revista de Psicoterapia, Revista de la Universidad de Guadalajara, Revue Française de Sociologie, Theory and Psychology, etc. És autor de desenes de llibres sobre psicologia i psicologia social i sobre anarquisme destaquen Notions et observations sur les confrontations étudiants-ouvriers dans la crise de mai-juin (1968), Poder y libertad. Naturaleza, modalidades y mecanismos de las relaciones de poder (1982, tesi doctoral), La révolution. Anarchisme contemporain (1984, amb altres), Anarquisme. Exposició Internacional (1993, amb altres), La culture libertaire (1996, amb altres),Municiones para disidentes. Realidad, verdad, política (2001), El lenguaje libertario (1999, amb altres), ¿Es actual el anarquismo? (2004), Contra la dominación. Variaciones sobre la salvaje exigencia de libertad... entre Castoriadis, Foucault, Rorty y Serres (2005), Por qué A: Fragmentos dispersos para un anarquismo sin dogmas (2006), Insurgencia libertaria. Las Juventudes Libertarias en la lucha contra el franquismo (2010, amb Salvador Gurucharri), Anarquismo es movimiento. Anarquismo, neoanarquismo y postanarquismo (2014), etc.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Simone Piccinini

    Simone Piccinini

    - Simone Piccinini: El 16 de gener de 1934 mor a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Simone Piccinini. Havia nascut el 5 de gener de 1883 a Albino (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Tobia Piccinini i Felicia Dentella i fou el germà major del socialista i sindicalista Aristide Piccinini, dirigent de la Cambra del Treball de Bèrgam. En 1905 Simone Piccinini es traslladà a Bèrgam, on visqué al popular barri de Pignolo. Treballà a l'empresa tèxtil Oetiker, després com a decorador i pintor, i finalment de porter. Tenia els tres últims dits de la mà esquerra amb contractura. En 1914 s'integrà en el Grup Llibertari de Bèrgam, del qual formaren part Vittorio Colla, Egidio Corti i Gaetano Ghirardi, entre d'altres. Completà el servei militar en el Batalló de la Milícia Territorial durant la Gran Guerra. En els anys vint estava subscrit a la publicació anarquista Fede! i freqüentà els militants del Grup Llibertari, amb els quals va fer costat la premsa anarquista i els perseguits polítics. Arran del descobriment de material explosiu, produït el 8 de febrer de 1926 a l'impremta de l'anarquista Luigi Caglioli, un dels components del grup llibertari, el seu domicili va ser escorcollat l'endemà, amb la descoberta d'un gran retrat fotogràfic d'Errico Malatesta, un altre del polític socialista Giacomo Matteotti, una gran reproducció a color d'un quadre de l'il·lustrador socialista Giuseppe Scalarini titulat Luce e ombra i la fotografia de l'anarquista Egidio Corti. Després de l'escorcoll i segrest del material, la policia es presentà en la seva feina d'Oetiker per a detenir-lo. Un cop lliure, el 30 d'abril de 1926 la policia escorcollà novament, senseèxit, el seu domicili en presència de la seva companya. El 6 de setembre de 1930 va ser esborrat del registre de subversius de la província de Bèrgam, però el seu document d'identitat, emès el juliol de 1927, portava l'epígraf de «sospitós en la línia política». El 6 d'octubre de 1930 partí, amb passaport en regla, de Bèrgam cap a París (França) amb la finalitat de trobar feina, però problemes de salut l'obligaren a retornar aviat.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    La festa de sant Antoni actual és el resultat de la cristianització d’antigues cerimònies i cultes primitius dedicats a divinitats paganes protectores de la fecunditat, dels conreus i dels animals. Antoni Gili, al llibre Sant Antoni Abat, festa popular d’Artà (Ed. Documenta, Palma 1997), afirma: la festa de Sant Antoni és una romanalla sàviament conservada d’antiquíssimes celebracions paganes agermanades amb totes les que celebren el solstici d’hivern. Hi té innegables punts de contacte: la data de la celebració, el ritual del foc...(pàg.33). Joan Amades, l’autor del Costumari català, afegeix:
    La festa de Sant Antoni sembla recordar les festes consuàlies romanes, que tenien lloc pel desembre i per l’agost en honor de la divinitat Cònsua. La primera tendia a preservar el bestiar del mal, i la segona tenia per objecte festivar la fi i l’èxit de la collita. A Roma, el dia 8 de gener, tenia lloc la festa de la coronació dels ases davant de l’altar de Júpiter. Un cop celebrats els sacrificis, els forners i els flequers coronaven llurs ases amb corones de murtra i de llorer, de les quals també en duien ells(Vol. I, Pàg. 430).
     
    Encesa de foguerons: forma part dels rituals primitius del culte al Sol. Els dimonis peguen bots, fan cabrioles per damunt el foc i ballen al seu voltant talment els xamans i bruixots primitius. El fogueró representa la victòria de la llum sobre les tenebres. Dia 17 de gener és molt proper al solstici d’hivern (22 de desembre). El foc simbolitza el “renaixement” del sol, element masculí que fertilitza la terra. 
     
    Pi segon l’Enciclopèdia de fantasia popular Catalanade Joan Soler: A les festes dinosisíaques gregues, un gran pi era dut en processó i plantat enmig de la plaça; al seu entorn, orgies i embriagueses de vi, escenes amb pells i banyes de boc, orígen de la tragèdia (tragos= boc, i aoído= vi); d’aquí la relació del pi amb el vi (pàg. 571). D’aquí també el fet que els cellers de Mallorca anuncien l’arribada del vi novell amb una branca de pi al portal.
     
     
    I diferents glossadors ens han regalat aquestes glosses. Bones festes !
     
    Any nou, deria vella.

    L'any va començar amb exabruptes.
    del govern municipal,
    segons ells tenim les culpes,
    si les coses bé no van.

    No s'esvairan els dubtes,
    de la culpabilitat,
    morirà l'any enfangat,
    en un llot de grans disputes,
    amb regust electoral i
    que junts no ens fa avançar,

    Tot i que la investidura,
    vam de gust facilitar,
    sembla el nostre seguidisme,
    és el que hagués agradat.

    Com a germa gran considerà,
    que crítiques no pot acceptar,
    i que si diu que és d'esquerres,
    no sels pot més que alabar.

    Esperam que aquest any que entra,
    més que discussions banals,
    és ressolguin els problemes,
    pels que us vam recolzar.
     
    Crisi de govern.

    Punts d'acord, de desacord.
    Ofertes desesperades.
    Crisis internes sonades.
    Vaixells mals de dur a port.
    Discurs de por i desconhort.
    Pactes locals sorprenents.
    Cafès llargs i moviments.
    Dretes que cerquen les dretes.
    I mil converses secretes.
    Junts i Tots volem “eu moll"
     
     La Sala vol recordar
    dels Serveis les trajectòries
    i presenta unes memòries
    que són dignes d'oblidar.

    Caperrut com una mula
    vull fer sentir el meu bram.
    No sé si Junts Avançam
    avui avança o recula!

    Amb un rom amb Coca Cola
    potser el batle es va engatar
    quan decidi que a la Gola
    faria bon aparcar.

    Quan l'Església es un gueto
    que ens pren tot allò que pot...
    el batle es fa devot
    de la Verge de Loreto.

    Tots per Pollença exsecalla
    un Pi nat damunt la Roca
    i el deixa tan cosa poca
    que ara al Ple avorrit badalla.

    Qui t'ha vist i qui te veu
    Tomeu, botant la barrera;
    i ara escoltes just la veu
    de la associació hotelera.

    La batlia té una llista
    negra on té registrat
    al qui és verd o ecologista
    i/o esquerrà declarat.

    Quina deu ser la matèri(a)
    dels seus transmissors neurals
    per tenir tan mal criteri
    triant els municipals?
     
    El govern de coalició
    no entés el que se'ls demana:
    què és participació,
    de la vila, ciutadana?
     

     
    Encara  diven que avancen,
    i no saben gestionar
    les seves mentides ja cansen
    amaguen no saber treballar,
    també els hi falta el coratge
    per a la dreta emprenyar.
     
    Per mor d'un inteligent
    perderen votació guanyada
    mirau quina pardalada
    quan ho saben diu la gent.
     

    Sembla que des de que en
    Faveta s’ha fet alemany,
    pus mai més d’un fogueró
    d'Alternativa gaudiràs.

    Hi ha pollencins que
    del turisme elogis fan,
    precisament els que a
    l’hivern a l’atur no hi estan.

    Tenim un joves molt bé preparats
    que de Pollença han de marxar,
    ja que al turisme de sol i platja
    no es volen dedicar.
     
     
    Les Sementivae Feriae, o festes de la sembra, i les Paganàlia, festivals rurals de les divinitats tutelars dels camps; totes dues eren al gener. En aquesta ocasió els oscilla es penjaven dels arbres, com la vinya i l'olivera, el roure i el pi, i duien cares de Liber, Baco o una altra divinitat relacionada amb el conreu o la terra (Virgili, Geòrgiques 2.382-396).
     
     
     
     
     

    0 0

    L'antifranquisme cultural en els anys setanta.



    Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

    La premsa informa aquestes dies de la desaparició de la històrica llibreria Logos. De cop i volta, sense que hi pogués fer res, el record dels anys que vaig compartir hores amb Domingo Perelló i tants i tants d’amics que hi compareixien a petar la conversa cultural i política, han tornat a la meva memòria. Parlam de començaments dels anys setanta. Jo havia acabat de guanyar el Premi Ciutat de Palma de Teatre. Érem a les acaballes de la dictadura. La societat mallorquina començava a despertar després de tants d'anys d'opressió, d'indiferència dels poders públics envers les necessitats més imperioses de la nostra terra. En Domingo Perelló, el propietari de Logos era un llibreter d'un tarannà i una categoria professional que ara seria difícil de trobar. Aquell mateix any (1973), en Josep Melià, en Blai Bonet, n'Antoni Serra i en Manuel Vázquez Montalbán m'havien concedit el premi de narrativa "Ciutat de Manacor" per un recull de contes titulat La Guerra just acaba de començar.



    Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

    En aquells anys que ara rememor la llibreria Logos es convertí -juntament amb la Tous-, en un dels caus ciutadans on tothom podia trobar el material marxista o anarquista que desitjava. Era una època en què les editorials catalanes i espanyoles ja editaven legalment algunes obres essencials dels clàssics del marxisme i la història del moviment obrer fins aleshores prohibides.


    Per la llibreria venien a proveir-se de material "de combat" -tant individualment com per a les diverses organitzacions antifranquistes que començaven a funcionar- la gent que es movia per les catacumbes clandestines. Els llibres més venuts -per a muntar seminaris de formació marxista- eren, evidentment, els manuals de Marta Harneker, les obres de Lenin, Mao, Gramsci, Trostki i uns petits quaderns amb obres cabdals de Marx i Engels (Salari, preu i benefici, entre d'altres). "Fundamentos" ja havia editat les obres completes de Mao Zedong, i els maoistes les compraven a quilos. En Miquel Tugores, del PTE, quedava extasiat davant els llibres del revolucionari xinès, com espiritat, i les recomanava a tothom. A vegades, la Brigada Social hi compareixia a escorcollar, però dins la botiga tot el que teníem era completament legal. El truc que empràvem per a enganar els policies era tenir allò més compromès dins del cotxe, el qual deixàvem aparcat als carrers dels voltants de la plaça dels Patins. En Domingo, que tenia permís d'importació, aprofitava les seves comandes de llibres de text a l'estranger (normalment material d'idiomes per a col.legis i instituts) per a incloure, dins de la comanda, títols prohibits d'editorials sud-americanes o d'"Ebro", "Ruedo Ibérico" o l'Editorial "Progreso" de Moscou. Els llibres subversius ens arribaven mesclats amb les gramàtiques d'anglès o alemany, i de seguida l'amagàvem dins del cotxe. Quan compareixia un client que volia aquest material, jo els acompanyava al vehicle, i allà, d'amagat, miraven les novetats que havien arribat. N'Isidre Forteza, que ja pertanyia al Grup de Formació Marxista-Leninista (a punt d'unificar-se amb el MCE) era uns dels clients més habituals de la secció prohibida.



    Activitats culturals de la Llibreria Logos organitzades per Domingo Perelló i Miquel López Crespí. Presentació de l'obra literària del Premi Nobel de Literatura Miguel Angel Asturias (primer a l'esquerra). Miquel López Crespí és el tercer per la dreta.

    Malgrat certa fama d'esquerrà radical, la gent d'en Carrillo encara provava de captar-me (com més endavant, en els anys que vaig dirigir amb Francisca Bosch a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", ella mateixa em confessà). En Miquel Miravet, un fiscal afiliat al PCE molt famós aleshores entre l'oposició al règim, muntà un seminari especial a casa seva per a convèncer-me de la bondat de la política carrillista de reconciliació amb els franquistes moderats. Però les provatures d'incorporar-me al PCE per part d'en Miquel Miravet no reeixiren.


    Per la llibreria compareixien també nombrosos amics més o manco relacionats amb la lluita per la democràcia. En Xim Rada, futur director del Diari de Mallorca, n'era client habitual. Ens entenguérem, i un dia (ja havia llegit alguna de les meves col.laboracions literàries a Ultima Hora), em convidà a escriure al suplement de cultura del diari on treballava. Fou aleshores quan vaig conèixer en Paco Monge, un home curiós i intel.ligent que portava de cap el PCE amb els seus articles damunt aspectes amagats de la història del moviment obrer. En Paco Monge escandalitzava el reformisme parlant del POUM i d'Andreu Nin, els clàssics de l'anarquisme, la revolució cultural xinesa, de l'afer de Kronstadt, del maig del 68, les purgues estalinistes i molts d'altres temes conflictius. A les pàgines de cultura del Diario de Mallorca hi col.laboraven aleshores personatges de molta anomenada dins el món cultural illenc. Començant per Francesc de B. Moll, el llistat s'estenia per Damià Huguet, Tòfol Serra, Paco Monge, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Pep Albertí, el mateix Xim Rada, Carlos Meneses... Jo era tan jove i il.lús que em pensava que aquella secció podia ser un front més de la lluita cultural contra la dictadura. Vés a saber, per ventura sí que ho era! Vaig escriure damunt Proudhon, Jules Vallès, els situacionistes francesos, els futuristes russos, el poeta Maiakovski, Brecht, Lukács, Gramsci, Della Volpe, Fromm, Castilla del Pino, Celine, Jean-Paul Sartre, Reich. Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudo-marxisme i alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. La meva dèria era, com de costum, el necessari compromís de l'intel.lectual amb la societat. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa.


    A la llibreria -copiant una mica el que es feia a la Tous- portàrem també escriptors coneguts. Record, per la influència que va exercir en les meves concepcions polítiques i literàries, la visita de Miguel Ángel Asturias. Asturias, com a la nostra terra Llompart, Espriu o Estellés, Pedrolo o M. Aurèlia Campmany, era l'exemple viu d'escriptor compromès amb un tipus de literatura de qualitat i revolucionària. El professor Fernández Díaz de Castro, client assidu, també combregava amb les concepcions del fet literari i polític que va exposar Miguel Ángel Asturias.


    Entre els molts estudiants i personatges de la resistència antifranquista que aleshores compareixien per la Llibreria Logos on jo treballava, hi havia (com he explicat en el començament d'aquests dos articles) en Miquel Àngel Riera (el fill del malaguanyat pintor Ignasi Riera) i n'Isidre Forteza, que més endavant seria representat del MCI en les fantasmals i inoperants reunions de l'Assemblea Democràtica de Mallorca. Amb en Miquel Àngel Riera manteníem un interessant intercanvi de material subversiu (revistes, premsa revolucionària, clàssics del pensament social d'arreu del món...). La majoria dels sectors juvenils dels grups marxistes en formació compareixien per casa meva a demanar-me llibres. Sembla que s'havia estès per Ciutat la "fama" de la meva biblioteca, i sempre tenia gent trucant el timbre. Com dic, amb els estudiants del grup de Miquel Àngel Riera (alguns formarien part, més endavant del Grup de Formació Marxista-Leninista i del Moviment Comunista de les Illes) teníem molt bones relacions.


    Amb la desaparició de llibreria Logos desapareix un dels indrets que han condicionat la nostra existència d’una manera positiva.


    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    Art i subversió a Mallorca en els anys 70



    Gabriel Noguera a començaments dels anys setanta

    Gabriel Noguera és un pintor força conegut amb una obra prou sòlida i fermament consolidada. D’ençà l´any 1978, amb la primera exposició que va fer la Galeria Arc Da Vella, a Lugo, les mostres de la seva pintura han sovintejat en exposicions personals i col·lectives. Una vida dedicada a l’art, a la pintura. I és just en aquests moments de completa plenitud quan em deman, encuriosit, des de quan conec Gabriel Noguera. O potser el conec des de sempre i no m’ho havia demanat abans perquè era part indestriable de la meva vida, de la vida cultural mallorquina d’ençà fa més de quaranta anys? El conec de quan, a començament dels anys seixanta, estudiàvem junts i compartíem el mateix pupitre per a dos alumnes de la classe de quart de batxillerat del col·legi Lluís Vives de Ciutat. Possiblement el vaig veure fer els primers dibuixos de la seva vida. Record a la perfecció aquelles horabaixes grises i avorrides en els baixos del col·legi on estudiàvem. Per a entretenir-nos i vèncer tant avorriment record que jo començava a escriure unes esburbades narracions que, evidentment, mai no han vist la llum. Gabriel Noguera dibuixava. Feia uns dibuixos fantàstics, transformant la realitat que ens encerclava, bastint imaginàries clarors futures, la Ciutat Imaginada de Gabriel Alomar, provant de servar els colors d´una Mallorca que començava a desaparèixer engolida per l’allau turística. O, també, inventava personatges d’historieta que em seduïen.



    L'escriptor Miquel López Crespí i el pintor i escultor Gerard Matas en una fotografia d'Antoni Catany de l'any 1966.

    Des de sempre he sabut que Gabriel Noguera era un gran artista. Anys endavant, a finals dels seixanta i començaments del setanta, compartírem els somnis d’aquella joventut alletada amb els fets del Maig del 68 i la renovació de la plàstica i la literatura mallorquina. Pintors i escriptors. Somnis i esperances d´una generació que volia rompre amb la pastisseria de la pintura mallorquina, en el cas dels joves pintors, o de l’herència de l’Escola Mallorquina, quan es tractava d’escriptors. Jo vaig començar a publicar els primers articles de crítica literària devers l’any 1968. Amb Gabriel Noguera ens trobàvem a l’estudi del pintor Gerard Matas, on també hi compareixia el poeta Joan Manresa, el fotògraf Antoni Catany, el director de teatre Bernat Homar, alguns cantants de la Nova Cançó quan venien per Ciutat a donar alguns d’aquells perseguits concerts de la cançó catalana: Marià Alberó, Ovidi Montllor, Guillem d’Efak... parlàvem de música, teatre, literatura, cinema. Aleshores érem molt joves, però alguns ja havíem passat pels indrets de detenció de la Brigada Social del règim en el carrer de la Soledat número 8, de Palma (Mallorca). La lluita per la llibertat era una dèria que ens dominava, obsessivament. Donàvem suport a les activitats culturals rupturistes com les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, a les manifestacions culturals del grup Bes, Art Pobre, Ensenya-1, Criada 74, Ensenya-2... Es feien manifests, proclames, accions culturals de tot tipus. L’art havia de ser compromès, rupturista, heterodox. Com a col·laborador de la premsa de Ciutat, escrivint a Última Hora, a la revista Cort, a Diario de Mallorca, procurava donar suport al pop-art, l’hiperrealisme, el minimalisme, l’art pobra, el realisme màgic. Són els anys en els quals començaven a ser coneguts, almanco dins el somort ambient provincià per on ens movíem nosaltres, els noms de Ramon Canet, Miquel Barceló, Andreu Terrades, Joan Bennàssar, Horacio Sapere, Páez Cervi, Gabriel Noguera, Gerard Matas i Katty Bonnín, entre molts d’altres, els quals ens ensenyaven a veure l’art, la natura, els colors, les possibilitats de subvertir els valors estètics (és un dir) heretats de la burgesia i el franquisme. Descobríem les possibilitats revolucionàries de la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Gabriel Alomar, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Bertolt Brecht, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. Uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Éditions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger. El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.



    1967: Antoni Catany i Miquel López Crespí .

    En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

    La pintura de Gabriel Noguera, depurada amb magistral exquisidesa de les influències que no anaven amb el seu tarannà sempre inquiet, amb els anys ha assolit la solidesa a què ens té acostumats. Els crítics parlen de la “perfecta simetria del somni”. Alguns altres han teoritzat les reminiscències musicals dels seus collages. N’hi ha que diuen que la pintura de Gabriel Noguera “posa ordre en la matèria”. Potser és l´ombra del Maig del 68 alçant-se sobre les runes que ha creat la postmodernitat. Pens que és una obra que s’obre vers contrades que no són als mapes, a tots els suggeriments que ens ofereix aquesta tenebrosa època incerta. La depurada essència dels nostres somnis retornant, refulgents, de la segura mà de l’artista. Mir els seus quadres i no puc de deixar de llegir l’eco de les antigues converses del passat, les músiques que ara s’han convertit en autèntics himnes de la resistència. Em deman com ho pot fer per a bastir aquesta bellesa quasi perfecta amb el munt d’ombres, plors i somnis assassinats per cínics i malfactors que només té a l’abast. Des de quin amagat refugi aconsegueix fer-nos sentir tota la gravitació de les il·lusions recobrades? La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió.

    Miquel López Crespí


    0 0

     

     

    Normal021falsefalsefalseCAX-NONEX-NONE

               L'actual guerra ideològica.    Un repàs.

       

     

         Tesi: els capitalistes declaren formalment que són a favor de la igualtat, però fan perjuri; ells en tot moment malavegen  amb l’objectiu d’incrementar els seus privilegis. 

         Actualment, la guerra ideològica entre els dos bàndols en conflicte és a un moment d’''impasse'' en que les classes treballadores no acaben de decidir el pla de batalla contra les elits capitalistes (contra les elits econòmiques i socials).

     

         Com explico sovint als meus escrits, són les classes populars – i majorment les classes treballadores – les que prenen la iniciativa en la lluita inacabable contra les classes opressores. Primer es feren les revolucions democràtiques, i, tot seguit, els teòrics – els filòsofs – pogueren desplegar els materials de la nova ideologia democràtica (Ho podeu veure a La filosofia i la religió sense màscares, pàgina 14 i següents).

     

           No és el cas que els filòsofs hagin de dir a les amples masses a què han d’aspirar ni com han d’organitzar la seva lluita.

     

       Els filòsofs – i tota mena de persones que escriuen discursos –  treballen al servei d’un dels dos bàndols en lluita; o bé a favor de les classes treballadores, o bé a favor de les elits dominants. O, en negatiu, uns treballen contra la ideologia de les elits dominants, i els altres tenen per objectiu confondre o distreure a les classes treballadores.

     

           El gran impasse del moviment obrer ja havia començat, abans de la caiguda del mur de Berlín.  Des de finals dels anys 1960, les denúncies contra els Gulags soviètics plovien més espesses. Es feia evident el fracàs social i econòmic dels països de règim comunista.

     

        La caiguda del mur de Berlín va significar el reconeixement de la derrota de l’estratègia dels partits comunistes. Les classes treballadores els donaren l’esquena, i els grans partits comunistes – com el francès o l’italià – , esquelètics i desorientats, esgoten les seves energies amb l’intent de recuperar el favor de les masses.

     

        Els filòsofs que mantenien la flama marxista també patiren la gran sacsejada. I fins i tot els més distingits pensadors de l’Escola de Frankfurt hagueren de veure que els seus baluards mostraven escletxes que amenaçaven de ruïna l’edifici. Per tot arreu, els neoliberals proclamaven que “Marx era mort” i quedava confirmada la fi de la història, de manera que es declarava que el sistema capitalista era la última i definitiva organització del sistema de producció.

     

         Durant els últims 40 anys, les elits econòmiques i socials (els capitalistes) han continuat desplegant els seus mecanismes de poder per tal d’assegurar els seus privilegis i d’incrementar el seva porció de la renda econòmica nacional.

     

        Es pot dir que continua el procés d’acumulació de capitals i que les elits incrementen les seves porcions de la renda; i, pel contrari, minva la porció de renda de les classes treballadores. 

          Segons les dades recollides per l’economista Martín Seco i publicades al diari “Público”,referits als Estats Units, l’augment de poder de l’elit capitalista  (posem l’1 % de la població) s’ha demostrat amb el fet que aquesta elit ha aconseguit un augment aberrant de la seva porció de la renda nacional. Les estadístiques oficials ianquis són clares:es mostra  que durant aquests darrers 27 anys ha augmentat la desigualtat social nord-americana. Tot i que la renda va augmentar un 50 %, el repartiment de la renda fou desigual. Segons les dades, el 80 % de la població està per sota de la mitjana, i els més rics, l’altre 20 %  obtenen un augment del 86 %. Les llars en menors ingressos, els pobres, ( un 20 % de la població) que a 1979 obtenia el 6,8 % de la renda total, a 2006 li correspon únicament un 4,7 %, mentre que el sector social de major renda, un 20 %, passa de percebre el 42,4 % de 1979 al 52,1 % de 2006. I la dada més escandalosa seria la que fa referència a l’increment del percentatge de la renda dels més rics, dels qui tenen uns majors ingressos, que són l’1 % de la població. Segons la dada, aquest 1 % a 1979 es quedava amb un 7,5 % de la renda total; i al 2006, el 16 %.         Les classes treballadores són en un impasse, jo deia. Són elles les que iniciaran les noves formes de lluita contra l’opressió.     Entretant,  els filòsofs i els qui es dediquen a tractar qüestions ideològiques, els qui són al bàndol que lluita contra l’opressió, allò que els correspon fer és posar al descobert les estratègies de les elits econòmiques i socials, i fer veure la inconsistència dels discursos dels seus ideòlegs. O sigui, els intel·lectuals que són a favor de la igualtat i de la llibertat han de posar en crisi el discurs  dels falsos llibertaris; aquests intel·lectuals han de fer veure que “el camí de la servitud” és el del domini dels capitalistes. Els ideòlegs d’esquerra han de derrotar dialècticament als teòrics del “llibertarisme capitalista”.         Al meu parer (i que motiva aquest exordi), la peça mestra fonamental de la guerra ideològica gira al voltant de la configuració de la nova filosofia (La ideologia dominant és la que sustenta la classe dominant; i les teories filosòfiques, les filosofies, són un instrument per a reforçar  una determinada ideologia).       Si actualment el sistema polític de l’Estat espanyol és formalment una denominada “democràcia parlamentària” és una conseqüència de la lluita de les classes populars.    La democràcia – limitada, parcial – de l’Estat espanyol d’avui és una deriva de les llunyanes revolucions democràtiques que triomfaren als segles passats (Hem de notar que l’oligarquia tradicional hispana mai ha sigut derrotada; que l’únic intent d’establir un règim democràtic va desfermar una contrarevolució genocida; que actualment l’oligarquia hispana continua esplèndidament instal·lada en els seus privilegis de sempre).        No foren les elits econòmiques les que promogueren les revolucions democràtiques (Cal rebutjar frontalment la teoria marxista sobre les denominades “revolucions burgeses”).  Les classes treballadores foren l’agent de les revolucions democràtiques. I la ideologia impulsora de la revolució democràtica esdevingué la nova ideologia dominant.      Fou llavors, una vegada establerta la nova ideologia democràtica d’acord amb el sentir de les amples capes populars, fou llavors que es desplegà la nova filosofia, denominada més tard, “Empirisme anglès” o “Empirisme britànic” (L’òliba britànica emprengué el vol; el sol ja era post).       Haurem de veure que En Descartes i el Racionalisme no tingueren incidència real  en el procés general de la història (Tesi: la importància que es concedeix al pensament d’En Descartes és una pura recreació dels historiadors conservadors, de signe idealista).       Als llibres d’història de la filosofia, majorment, es qualifica  l’Empirisme com a filosofia que inaugurava la modernitat i que les seves idees bàsiques són idees dominants que s’han mantingut fins avui. Els llibres d’història de la filosofia expliquen que les idees bàsiques de l’Empirisme  foren recollides pel “Positivisme” i pel “Neopositivisme” , també denominat “Positivisme lògic” o “Filosofia analítica” (Per posar un exemple, l’afirmació de la impossibilitat de que la metafísica sigui una ciència).       Els llibres d’història de la filosofia, majorment, donen a entendre que es dona una immensa dispersió de filòsofs i de corrents filosòfics. Als ulls dels profans, allò sembla una selva filosòfica impenetrable.  

          És ben segur que és una selva, però el meu exordi és una crida a no deixar la selva filosòfica en mans de l’enemic. Actualment, els neocons fan una campanya mundial a favor de la filosofia llibertària d’En Friedrich Hayek (Podeu veure l’escrit  Hayek i Popper). La immensa maquinària dels neoliberals (“liberals” es diuen ells) està rutllant amb la intenció d’ocupar la “selva”; també disposen d’un exèrcit de 40.000 economistes filòsofs que anuncien la bona nova de la “llibertat capitalista” (Ho fan a la manera dels 40.000 teòlegs, doctors en Teologia científica, que seguint les epístoles  de Pau de Tars (Ei, “paraula de Déu"!), intentaven convèncer els esclaus de que allò que importava no era sortir de l’esclavatge sinó esdevenir bons cristians, uns bons esclaus cristians)

     

           Exordi: Allò que importa és combatre i fer fora de la “selva” els predicadors de l’esclavatge dels treballadors.

     

     


    0 0

    [17/01] «L'Action Syndicale» -«A Stormo!» - Rossi - Florencio Sánchez - Osugi - Misèfari - Riaza - Torró - Turón - Manni - Salcedo - Lanti - Damiani - Bazal - Codina

    Anarcoefemèrides del 17 de gener

    Esdeveniments

    Portada d'un exemplar de "L'Action Syndicale"

    Portada d'un exemplar de L'Action Syndicale

    - Surt L'Action Syndicale: El 17 de gener de 1904 surt a Lens (Pas-de-Calais, França) el primer número del periòdic L'Action Syndicale. Organe des travailleurs. Posteriorment tingué altres dos subtítols:«Organe des travailleurs du Pas-de-Calais» i «Organe des travailleurs du Pas-de-Calais et du Nord». Portava l'epígraf «Peuple guéris-toi des individus. Fais tes affaires toi-même» (Poble guareix-te dels individus, fes-te les coses tu mateix). Durant la seva existència va ser imprès a diferents ciutats (Lens, Hénin-Liétard, Liévin, Rubaix i París). Portaveu de la Confederació General del Treball (CGT), era continuació de Le Réveil Syndical (1903-1904) i fins i tot continuà amb els fulletons començats en aquesta publicació. D'antuvi es publicà dos pics per setmana (dijous i diumenge), però després passà a setmanal. En el primer número reivindicà el«sindicalisme revolucionari» (vaga general) i es declarà anticlerical, antimilitarista, anticapitalista i antifantasiós (acusaven de «fantasiosa» la premsa burgesa). L'administrador en va ser J. B. Colbaert, el gerent D. Bataille i el cap de redacció Benoît Broutchoux --en 1905, durant l'empresonament d'aquest, va ser substituït per Pierre Monatte. Hi van col·laborar Evrard-Bernard, Benoît Broutchoux, Jean-Baptiste Colbaert, H. Dussart, S. Enairu, Noire Gueule, Jean-Paul Imbrasse, Gabriel Jargeais, Joly, Pierre Monatte i G. Falempin, entre d'altres. En sortiren almenys 384 números, l'últim el 2 d'octubre de 1910. Va ser continuat per Le Révolté (1910-1913).

    ***

    Capçalera d'"A Stormo!"

    Capçalera d'A Stormo!

    - Surt A Stormo!: El 17 de gener de 1920 surt a Torí (Piemont, Itàlia) el primer número del periòdic A Stormo! Settimanale Libertario Revoluzionario (Via fora! Setmanari llibertari revolucionari). En realitat és el mateix periòdic Cronaca Sovversiva, editat per Luigi Galleani i Raffaele Schiavina, però amb aquest títol podia distribuir-se pels Estats Units on Cronaca Sovversiva estava prohibit. El gerent fou Pietro Rayneri. El tiratge era de 4.000 exemplars destinats a la distribució als EUA al preu d'un dòlar. Molts d'articles es centraren en l'«Afer Sacco i Vanzetti», en la repressió del govern nord-americà i en el sindicalisme dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). En sortiren 19 números, l'últim el 2 d'octubre de 1920.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Renaud Rossi (ca. 1894)

    Foto policíaca de Renaud Rossi (ca. 1894)

    - Renaud Rossi: El 17 de gener de 1857 neix a Constantinoble (Imperi Otomà; actual Istanbul, Turquia) el periodista anarquista Renaud-Noël-Marie Rossi, conegut com Armand Floréal. Era fill de pares grecs (Georges Rossi i Marie Kirico) i tenia la nacionalitat grega. En data indeterminada, emigrà a París (França). El 7 d'agost de 1892 se li va rebutjar la paraula en un gran míting d'indignació contra l'execució de quatre revolucionaris a Sofia (Bulgària), organitzat pel diari L'Intransigeant (Comitè Central Socialista Revolucionari, Lliga Intransigent Socialista i Unió dels Grups Republicans Socialistes Revisionistes), que se celebrà al Circ Fernando de París i en el qual hagué aldarulls muntats pels anarquistes. Cap el 1893 donà a llum la seva «Enquête sur le siègle», sèrie de tres-centes entrevistes publicades en diferents periòdics francesos, com ara Gil Blas. Inscrit el registre de la policia ferroviària de fronteres, el 12 de maig de 1894 se li va decretar l'expulsió de França arran d'haver participat en un gran míting anarcocol·lectivista el Primer de Maig a la sala Chaynes de la Villette de París i marxà cap a Atenes (Grècia). Durant la seva estada a Grècia participà en la insurrecció de Creta. El 21 de març de 1896 el decret d'expulsió va ser suspès i va ser autoritzar a retornar de bell nou a França, però no ho va fer fins el juliol de 1897. El novembre de 1898, en ple «Cas Dreyfus», signà un manifest en defensa del coronel Marie-Georges Picquart. El març de 1902 el decret d'expulsió va ser activat i va ser traslladat amb cotxe cel·lular des de París a Nancy (Lorena, França), on va ser posat en llibertat provisional amb l'ordre d'abandonar el territori francès en dos dies i prengué el tren cap a Bèlgica. El 24 de febrer de 1905 el decret d'expulsió de França va ser novament suspès. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

    Renaud Rossi (1857-?)

    ***

    Florencio Sánchez

    Florencio Sánchez

    - Florencio Sánchez: El 17 de gener de 1875 neix a Montevideo (Uruguai) el periodista, escriptor i dramaturg anarquista Florencio Antonio Sánchez Mussante, considerat una de les figures principals del teatre d'ambdues ribes del Río de la Plata. Fill d'Olegario Sánchez i de Josefa Mussante, va tenir 11 germans. Després  d'abandonar els seus estudis secundaris, va alternar sa vida entre Montevideo, Buenos Aires i Rosario. Va ser en aquestes ciutats on va desenvolupar una intensa tasca periodística (La Voz del Pueblo,El Siglo, La Razón, El Nacional,El País) i teatral. En 1893 es va instal·lar a La Plata, on va treballar en l'Oficina d'Estadística i d'Indentificació Antropomètrica, que havia instituït el policia Juan Vucetich. Quan va esclatar la guerra civil a l'Uruguai en 1897 es va incorporar en les files revolucionàries d'Aparicio Saravia contra el president Juan Idiartetot, seguint la tradició política de sa família blanca; ocasió en la qual va fer contacte amb algunes destacades personalitats de la intel·lectualitat, com ara Eduardo Acevedo Díaz. Consternat pel clima que envolta l'aixecament, va desertar i es va passar al Brasil. D'aquest període sorgirà el seu desencant total per les postures polítiques tradicionals i el seu alineament amb els grups anarquistes que aleshores circulaven, pel Río de la Plata, al voltant dels cercles d'immigrants europeus. Després va retornar a Montevideo, on va ingressar al Centre Internacional d'Estudis Socials, organització llibertària de caràcter literari el lema del qual era: «L'individu lliure en la comunitat lliure»; també va fer conferències d'ardorós fervor anàrquic i va intervenir en el quadre teatral de la institució llibertària. A Rosario va ser secretari de la redacció de La República, publicació dirigida per Lisandro de la Torre, on va publicar nombrosos articles de caràcter politicosocial i anarquistes, sempre caracteritzats pel seu realisme crític i mordaç que va caracteritzar la seva producció teatral. Va accentuar la seva militància anarquista a Buenos Aires, escrivint articles en La Protesta i en la revista El Sol, dirigida per Alberto Ghiraldo, i participant en el moviment anarcosindicalista. Les seves obres Ladrones y Puertas adentro s’inscriuen en aquest model llibertari. El 25 de setembre de 1903 es va casar amb Catalina Raventos (Catita) i els seus padrins van ser José Ingenieros i Joaquín de Vedia. També en 1903 va escriure el sainet La gente honesta i la seva primera obra teatral Canillita, que va representar-se per una companyia espanyola de sarsueles. Apassionat observador, va tenir com a temes preferits per a les seves obres de teatre, que va representar a ambdues ribes del Río de la Plata, els referits al món proletari: la família, el conventillo, els immigrants, les misèries, el món laboral, la vida quotidiana, etc. Entre les seves obres de teatre podem destacar (les dates corresponen als anys d'estrena): La gente honesta (1903, reanomenada Los curdas), M'hijo el dotor (1903), Canillita (1903), Cédulas de San Juan (1904), La pobre gente (1904), La gringa (1904), Barranca abajo (1905), Mano santa (1905), En familia (1905), Los muertos (1905), El conventillo (1906), El desalojo (1906), El pasado (1906), Los curdas (1907), La tigra (1907), Moneda falsa (1907), El cacique Pichuleo (1907),Los derechos de la salud (1907), Nuestros hijos (1908), Marta Gruni (1908) i Un buen negocio (1909). El 25 de setembre de 1909 va embarcar cap a Europa al vaixell italià «Príncipe di Udine» com a comissionat oficial del president uruguaià, Claudio Williman, per informar sobre la conveniència o no que l'Estat uruguaià participés en una projectada Exposició Artística a Roma, arribant a Gènova el 13 d'octubre de 1909. Després de passar uns mesos gastant en disbauxa una important suma de diners sobre una avançada dels drets de representació de les seves obres a Europa en diferents ciutats italianes i franceses, malalt de tuberculosi, va morir a les tres de la matinada del 7 de novembre de 1910 a l'Hospital de Caritat «Fate Bene Fratelli» de Milà (Llombardia, Itàlia), on havia estat internat cinc dies abans per una bronquitis al pulmó esquerre. El 21 de gener de 1921 les seves restes mortals van arribar a Montevideo i portades al Panteó Nacional. En homenatge a l'escriptor, en la data de la seva mort, es commemora el«Día del Canillita», el venedor de diaris al carrer, al Río de la Plata.

    ***

    Sakai Osugi

    Sakai Osugi

    - Sakai Osugi:El 17 de gener de 1885 neix a Marugame (Kagawa, Japó) l'intel·lectual anarquista, esperantista i traductor Sakai Osugi. Fou el fill major d'Azuma Osugi, capità de l'exèrcit japonès, i de Yutaka Kusui. Durant l'adolescència es va allistar en l'Escola de Cadets, però la manca de motivació i la rebel·lia li van portar nombroses amonestacions i intents d'expulsió. En una ocasió fou acusat de comportament homosexual amb un jove cadet i tancat un temps en una presó militar. Més tard va participar en un duel a navalla, encara que ell va lluitar sense armes per no ferir l'oponent, i va rebre lesions que van implicar dues setmanes d'hospitalització, després de les quals fou finalment expulsat de l'escola castrense. En 1902 va començar estudis universitaris de literatura a Tòquio amb el suport d'un amic de la infància, Rei, l'assessorament d'un col·laborador de son pare, el tinent Morioka, i les benediccions de sos pares. Durant els estudis va viure una vida independent i començà a participar en el moviment associatiu, interessant-se pel cristianisme i pel socialisme. Arran de la mort de sa mare i d'una fase de depressió, es va lliurar a l'estudi i a la lectura, especialment d'autors russos (Gorkij, Turgenev, Tolstoi, Dostoievski, etc.), i va passar per unaèpoca espiritual que el va portar al cristianisme i a batejar-se, encara que d'una manera força heterodoxa. En aquesta època també es va veure influenciat pel periòdic socialista, el més radical aleshores, Yorozu Chôhô (Notícies de tots els matins). Poc després participà amb Shusui Kotoku i Toshihiko Sakai en el moviment socialista Heimin-Sha (La Societat dels Plebeus) i va escriure per al seu setmanari Heimin Shimbun (La Plebs). En 1905 també publicà articles en el periòdic radical socialista Hikari. La lectura dels clàssics socialistes li van portar a qüestionar la seva fe i a partir de la guerra russojaponesa, quan l'Església se sumà al patriotisme i a l'esforç bèl·lic, va trencar definitivament els llaços amb la religió. En 1906 fundà l'Associació Esperantista del Japó, societat pionera de l'esperantisme nipó. La seva vida privada, fonamentada en l'amor lliure i l'anarcoindividualisme, fou escandalosa per a la societat nipona de la seva època. El setembre de 1906 es va casar amb Yasuko Hori, però més tard va tenir relacions amb la periodista Kamichika Ichiko i amb la militant anarcofeminista Noe Ito. Per una qüestió pràctica va intentar de bell nou seguir amb la carrera militar, però la seva ambició es va veure frustrada quan fou detingut durant uns aldarulls en protesta per l'augment de les tarifes del tramvia i empresonat. Durant la seva estada a la presó va estudiar els autors socialistes i llibres científics, que van establir les bases per al seu pas a l'anarquisme; també a la presó començà a estudiar diversos idiomes (anglès, francès, alemany, italià, rus, esperanto). Un cop lliure, a finals de 1906 i a principis de 1907 fou detingut per violar la llei de premsa per la publicació de dos articles i empresonat. En 1908 també fou empresonat en dues ocasions per «violar la pau», per l'«Afer del Terrat» (Yane-Jo Jiken) i per l'«Afer de la Bandera Roja» (Akahata Jiken). Durant la seva estada en presó, ara declarat per les autoritats com a anarquista, va estudiar Bakunin i Kropotkin, sobretot l'enfocament científic llibertari del segon. En 1910 va trobar a la presó alguns dels 12 anarquistes implicats en l'«Afer de l'Alta Traïció» (Taigyaku Jiken) acusats de conspiració per assassinar l'emperador i que serien executats el 24 de gener de 1911. Després d'aquesta dura experiència carcerària va deixar de fer crides obertes a la revolució violenta contra l'Estat i es va centrar en l'anarcoindividualisme i en la crítica del capitalisme. En 1913, amb Asahata Kanson, edità el periòdic Kindai Shisoo (La Idea Moderna). L'octubre de 1914 va tornar a editar el setmanariHeimin Shimbun. En 1919 fou novament detingut per agredir un policia i condemnat a tres mesos de presó. Conegut internacionalment, en 1923 fou convidat a Berlín pel moviment anarcosindicalista per assistir a la refundació de la nova Associació Internacional dels Treballadors; va aconseguir embarcar clandestinament fins a Xangai, on els anarquistes locals li van facilitar un passaport xinès amb el qual aconseguí arribar a Europa. Coneixedor del francès, a París fou convidat per realitzar un discurs en un míting llibertari a Saint-Denis durant els actes del Primer de Maig de 1923, però com l'ambaixada japonesa a la capital francesa coneixia la presència del militant anarquista demanà a la policia francesa la seva detenció i després d'unes setmanes empresonat fou extradit al Japó el juliol d'aquell any. Dos mesos després, el 16 de setembre de 1923, aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama, Sakai Osugi, la seva companya Noe Ito i Munekazu Tachibana, nebot de Osugi de sis anys d'edat, van ser detinguts, copejats fins a la mort i llançats a un pou d'una unitat de la policia militar de Tòquio (Japó) encapçalada pel tinent Masahiko Amakasu, que havia seguit les ordres de Masatarô Fukuda, general en cap del districte militar de Tòquio. L'«Afer Amakasu», com va ser nomenat el crim, va provocar l'ira de les classes populars japoneses. Com a traductor Osugi va realitzar la versió al japonès d'On the Origin of Species, de Darwin, i de nombroses obres de Wallace, de Gustave Le Bon, de Howard Moore, etc.; de Kropotkin va traduir Mutual aid. La seva obra assagista ha estat recopilada en 24 volums, d'on destaca la seva autobiografia Jijoden. Durant la dècada dels anys vint es va veure fascinat per la figura de l'anarquista ucraïnès Nèstor Makhno i son únic fill porta el nom de Nèstor --ses seves quatre filles també porten noms de revolucionàries anarquistes: Emma i Louise, en homenatge a Emma Goldman i a Louise Michel.

    ***

    Bruno Misèfari confinat a Ponça (1931)

    Bruno Misèfari confinat a Ponça (1931)

    - Bruno Misèfari: El 17 de gener de 1892 neix a Palizzi (Calàbria, Itàlia) l'enginyer, geòleg, poeta, activista antimilitarista i propagandista anarquista Bruno Vincenzo Francesco Attilio Misèfari, també conegut com Furio Sbarnemi. Sos pares es deien Carmelo Misèfari i Francesca Autelitano i era el primogènit d'una família nombrosa de vuit fills, dels quals dos germans seus també van ser militants anarquistes, Florindo e Enzo –aquest últim acabarà en les files comunistes. Després de fer l'escola primària a Palizzi, s'instal·là a Reggio de Calàbria, on, amb el suport del seu oncle matern Vincenzo, pogué freqüentar l'Institut Tècnic i, un cop va obtenir experiència tècnica, en 1911 es matriculà en enginyeria al Politècnic de la Universitat de Nàpols (Campània, Itàlia). En els anys universitaris, a més de preparar-se en les matèries curriculars, especialment matemàtiques, estudià filosofia i literatura, guiat pel professor de física de l'Institut Tècnic «Raffaele Piria» i militant llibertari Giuseppe Berti. A través de son oncle, entrà en contacte amb treballadors i artesans, i amb alguns d'aquests fundà el grup juvenil«August Babel», que s'adherí al Partit Socialista Italià (PSI). En aquestaèpoca col·laborà, moltes vegades signant com Lo Studente, en el periòdic de la Cambra del Treball de Reggio de Calàbria Il Lavoratore, en el setmanari socialista de Messina Il Riscatto i en el full anarquista Il Libertario, publicat a La Spezia. En aquest últim periòdic, a més d'enviar poesies, el 28 de març de 1912 publicà un article sobre la militant anarquista Maria Rygier, cosa que cridà l'atenció del prefecte de policia de Reggio de Calàbria i disposà vigilar-lo«convenientment». Durant una de les moltes conferències, celebrades per commemorar el centenari de la Unitat d'Itàlia, va ser detingut per la policia per haver llançat invectives contra les institucions. El 22 d'octubre de 1911, durant les jornades de protesta contra la campanya imperialista sobre Líbia, va ser detingut per distribuir als reclutes pamflets incitant a la desobediència i a la deserció; jutjat, el 5 de març de 1912 va ser condemnat pel Tribunal de Reggio de Calàbria a dos mesos i mig de reclusió; la pena, confirmada en l'apel·lació, va ser suspesa durant cinc anys en consideració a la seva joventut i no va ser registrada en els antecedents penals. Quan esclatà la Gran Guerra, la seva lluita antimilitarista s'incrementà i el setembre de 1914, en resposta a una manifestació intervencionista, proposà una amnistia per a tots els presos polítics. El seu apartat postal va ser intervingut per la policia i se li van trobar nombrosos documents pacifistes que havien estat enviats per anarquistes d'Ancona (Marques, Itàlia). En aquesta època va estar en estret contacte amb l'anarquista Renato Siglich. L'1 de maig de 1915 participà en la manifestació contra la guerra, que tingué lloc a la Borsa del Treball de Nàpols. Cridat a les armes, com molts altres anarquistes, dubtà entre desertar o entrar a l'exèrcit per incitar a la revolució, i finalment decidí declarar-se objector de consciència, negant-se a fer el curs de cadet a l'acadèmia militar de Benevent (Campània, Itàlia). Després de patir una condemna de set mesos de presó a Acireale (Catània, Itàlia), la nit del 5 de març de 1916, portant l'uniforme militar, interrompi un acte públic socialista intervencionista a la Piazza Garibaldi de Reggio de Calàbria i pronuncià un fort discurs contra la política bel·licista italiana, alhora que esquinçà les estrelles del coll del seu uniforme. L'endemà, data efectiva de la deserció, creuà la frontera amb Suïssa, encara que, el 31 de març, va ser detingut, sota el nom fals de Diego De Tommasi, a Cannobio (Piemont, Itàlia) i immediatament traslladat a Nàpols per a ser posat a disposició d'un tribunal militar. De bell nou a la caserna d'Infanteria de Benevent, i obtinguda la suspensió del seu procediment penal, el 25 d'agost de 1916 desertà novament. Després de creuar la frontera a Chiasso (Ticino, Suïssa) fermat sota un vagó ferroviari, va ser detingut per la policia suïssa i només va ser alliberat quan arribà d'Itàlia la documentació que demostrava els motius polítics de la seva fugida. Sota el nom de Furio Sbarnemi, el juny de 1917 s'instal·là a Zuric (Zuric, Suïssa), a casa del socialista Francesco Misiano, amic de la infància, el qual el va introduir en l'ambient dels exiliats internacionals que vivien a Suïssa i gràcies a ell freqüentà la família anarquista dels Zanolli, on conegué la seva futura companya Pia Zanolli. En estret contacte amb destacats militants dels moviments anarquistes i socialistes italià i suís (Errico Malatesta, Luigi Bertoni, Camillo Berneri, Guiseppe Monanni, Francesco Ghezzi, Enrico Arrigoni, Pasquale Binazzi, Giuseppe Di Vittorio, Armando Borghi, Angelica Balabanoff, etc.), organitzà conferències setmanals i envià articles i cròniques a diferents periòdics llibertaris, especialment a Il Risveglio Anarchico de Ginebra. Mentrestant, va fer feina a la fàbrica d'automòbils Arbenz, al barri d'Albisrieden de Zuric. El 16 de maig de 1918 va ser detingut com a sospitós de ser un agent propagandista bolxevic, juntament amb altres companys italians i francesos (Luigi Bertoni, Carlo Castagna, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi, Giuseppe Monanni, etc.), en el marc de l'anomenat«Afer de la Bomba de Zuric». Després de set meses de presó preventiva, va ser absolt i alliberat el 20 de novembre de 1918. Malgrat tot, el 17 de desembre de 1918 el govern federal suís li va notificar l'ordre d'expulsió, que es va frenar durant quatre mesos a causa d'una malaltia pulmonar que havia contreta a la presó. Després d'aconseguir un visat d'estudis per a entrar a Alemanya, el 17 de juliol de 1919 arribà a Stuttgart (Estat Lliure Popular de Wurtemberg, República de Weimar), on s'entrevistà, entre altres, amb Clara Zetkin, una de les fundadores del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya), i amb l'anarquista Oreste Abbate a Berlín. El novembre de 1919, després de la concessió d'una amnistia per part del govern italià, acompanyat de les germanes Zanolli (Pia i Antonietta), decidí retornar a Calàbria. Detingut tres setmanes a Domodossola (Piemont, Itàlia), va ser finalment alliberat després d'una interpel·lació que l'11 de desembre el diputat socialista Francesco Misiano interposà al ministre de l'Interior. Reprengué la propaganda llibertària a Calàbria, Pulla i Campània; promogué el moviment camperol calabrès, i col·laborà en Umanità Nova i L'Avvenire Anarchico. A Nàpols, dirigí, amb Giuseppe Imondi, Anarchia, quinzenal de la federació local que començà a editar-se el 17 de juny de 1920. En aquest 1920 va ser nomenat secretari de la Cambra del Treball de Tàrent (Pulla, Itàlia) i dirigí una vaga de tres meses per exigir la reobertura d'una drassana. En 1921, a la zona de Nàpols, participà activament en la campanya a favor dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El febrer de 1922, juntament amb Roberto Elia, va fer una crida mitjançant el periòdic Pane e Libertà, a difondre el pensament anarquista a Calàbria fent servir els dialectes calabresos de la llengua siciliana, però el projecte no reeixí per manca de finançament. El 18 d'agost de 1923 es va llicenciar en enginyeria industrial al Politècnic de Nàpols i retornà definitivament a Reggio de Calàbria, i de la qual només va sortir per algun viatge de feina o per motius familiars. Encara que professional liberal, continuà durant alguns anys les seves activitats llibertàries. El 14 de desembre de 1924, amb son amic Nino Malara, edità a Reggio de Calàbria el quinzenal L'Amico del Popolo, destinat especialment a la propaganda entre els pagesos del Sud, publicació que va ser prohibida després del seu quart número. El 22 de setembre de 1925, acusat juntament amb altres intel·lectuals d'haver promogut un pretès «atemptat contra el poder de l'Estat amb la finalitat d'assassinar el rei i Mussolini», va ser arrestat a Reggio de Calàbria, encara que va ser exculpat 25 dies després. El desembre de 1926 va ser qualificat per les autoritats feixistes com a«fervent i irreductible anarquista» i instigat a abstenir-se de qualsevol acció política directa per a subvertir l'ordre estatal, entrant a formar part de la llista de persones perilloses susceptibles de ser empresonades en determinades contingències. S'especialitzà en geologia i en 1926 a Villa San Giovanni (Calàbria, Itàlia), amb l'exdiputat del Partit Popular Italià (PPI) Nicola Siles, fundà la primera empresa de vidre calabresa («Società Vetraria Calabrese»), destinada a l'explotació del quars a la zona del Cannitello i de la qual assumí el càrrec de director tècnic. El 20 de març de 1931, en el funeral d'un amic seu, l'industrial Giuseppe Zagarella, pronuncià un discurs on criticà la violència, la corrupció i la injustícia del règim; pocs dies després, el 25 de març, va ser detingut per enèsima vegada acusat de«propaganda anarquista»; jutjat, va ser condemnat a dos anys de confinament que purgà a l'Illa de Ponça, a la qual arribà el 3 de juliol de 1931. A l'illa reanimà, amb Alfonso Failla, els vincles associatius entre els confinats, muntant una petita biblioteca i realitzant converses teòriques de manera habitual. Durant el confinament conegué Domizio Torrigiani, Gran Mestre del Gran Orient d'Itàlia, qui l'afilià a la maçoneria. Per qüestions legals, el 28 de maig de 1932 es casà civilment a Ponça amb sa companya Pia Zanolli. En el seu temps lliure, a part de pagar amb alguns mesos de presó per haver insultat Benito Mussolini, se li va permetre exercir la seva feina d'enginyer i l'ajuntament de Ponça l'encarregà alguns projectes, que van ser convenientment retribuïts. El 14 de novembre de 1932 la pena va ser condonada en ocasió del desè aniversari de la «Marxa sobre Roma» i el 2 de desembre deixà Ponça i es traslladà a Davoli (Calàbria, Itàlia), on a finals de 1930 s'havia descobert sílice. A Suïssa trobà finançament i en 1935 creà la«Davoli Quarzo e Silice», un establiment per a l'extracció del mineral, que arribà a treure 30.000 tones anuals, les quals eren enviades a laboratoris de precisió de l'exèrcit a Roma i a alguna societat privada, com ara la de Richard Ginori. Aquesta iniciativa, que va durar fins a la II Guerra Mundial, s'enfrontà a nombrosos obstacles en l'àmbit local i sempre va estar vigilada per les autoritats feixistes. Mentrestant, el seu estat de salut, delicat des que en 1933 se li diagnostiqués un tumor cerebral, el va obligar a ser hospitalitzat. Bruno Misèfari va morir el 12 de juny de 1936 a la clínica de Giuseppe Bastianelli de Roma (Itàlia), a resultes d'una intervenció quirúrgica patida dos dies abans. En vida publicà Commemorazione di Francisco Ferrer (1917), Diario di un disertore. Dal carcere di Zurigo (1918) i Chi sono e cosa vogliono gli anarchici (1921); i la major part dels seus escrits van ser publicats pòstumament per la seva companya, com ara Ruota del mondo (1965), Schiaffi e carezze. Poesie in brutta copia (1969 i 2009), Utopia? No! Scritti scelti di Bruno Misèfari (1975) i Tutto è vero. Prosa e poesie (1978). En els anys seixanta existí un grup anarquista juvenil de Reggio de Calàbria que portà el seu nom. En 1967 Pia Zanolli-Misèfari publicà la biografia del seu company sota el títol L'anarchico di Calabria, que va refè i reeditada en 1972, i en 1989 son germà Enzo publicà Bruno. Biografia di un fratello. L'arxiu familiar es troba dipositat a la Fondazione Lelio e Lisli Basso-Issoco de Roma (Fondo Bruno Misèfari) i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Bruno Misèfari (1892-1936)

    ***

    Necrològica d'Heraclio Riaza Alberti publicada en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 2 de juliol de 1981

    Necrològica d'Heraclio Riaza Alberti publicada en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 2 de juliol de 1981

    - Heraclio Riaza Alberti: El 17 de gener de 1908 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Heraclio Riaza Alberti. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on patí els camps de concentració. Heraclio Riaza Alberti va morir el 13 de maig de 1981 en un hospital de Montalban (La Guiena, Occitània) arran d'una operació de pròstata i fou incinerat al cementiri de Còrnabarriu.

    ***

    Diego Antonio Torró Pardo amb sa companya Ana Azorín Esteban i sa filla Ana (València, 1958)

    Diego Antonio Torró Pardo amb sa companya Ana Azorín Esteban i sa filla Ana (València, 1958)

    - Diego Antonio Torró Pardo: El 17 de gener de 1918 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Diego Antonio Torró Pardo. Havia nascut en una família molt humil, formada per cinc germans (tres homes i dues dones), dedicada a l'agricultura. Des de molt jovenet milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 combaté l'aixecament feixista primer a Villena i a Albacete (Castella, Espanya) i després a diferents fronts durant tres anys. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut a Villena, processat i empresonat a Alacant. En 1941 va ser indultat i retornà a Villena on reprengué la seva feina de sabater i es casà amb Ana Azorín Esteban, amb qui tingué unaúnica filla, Ana Josefa Torró Azorín. Durant la postguerra, però, hagué de treballar en diversos oficis (mecànic, fotògraf, cobrador de l'Armeria «La Villenense», etc.). En 1950, per problemes de salut, treballà en un saló de jocs recreatius, conegut com «Billares Torró», propietat de Restituto Galipienzo, fins a la seva jubilació. Durant els anys del franquisme mantingué com pogué, amb Pedro Pujalte García i altres, la CNT clandestina de Villena. Diego Antonio Torró Pardo va morir el 5 de novembre de 2002 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià).

    Diego Antonio Torró Pardo (1918-2002)

    ***

    Antoni Turón Turón

    Antoni Turón Turón

    - Antonio Turón Turón: El 17 de gener de 1920 neix a Híjar (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Turón Turón. Amb sa família es traslladà d'infant a Barcelona (Catalunya). Quan tenia 13 anys començà a treballar de laminador a la foneria de Can Girona del Poble Nou, on també feia feina son pare, i s'afilià poc després al Sindicat del Metall (secció Poble Nou) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys trenta fou membre del grup anarquista del bar La Paz de Sant Adrià de Besòs i de les Joventuts Llibertàries del Poble Nou. El juliol de 1936, al costat del grup «Los Solidarios», va combatre els aixecats feixistes a les casernes dels Docks i de Lepanto; durant els dies següents va enfrontar-se als franctiradors i participà en l'avituallament i en les oficines d'afiliació de la Columna Durruti i de la d'Ortiz. En 1937 lluità al front d'Aragó (Casp i Belchite) i, quan aquestes línies caigueren, en la 24 Divisió als Pirineus lleidatans. Amb el triomf feixista, passà amb les restes de la 24 Divisió els Pirineus per Lleida i fou a parar a diversos camps de concentració i companyies de treballadors (La Guingueta d'Ix, Montlluís, Vernet, Setfonts i Gueugnon). Fugí dels camps de concentració i, després d'un temps treballant el camp i el bosc i fent carbó per sobreviure, amb Francisco Piqueras Cisuelo passà a l'Espanya franquista. Detingut per la Guàrdia Civil a Camprodon, fou tancat en diverses presons i camps disciplinaris i de treball (Figueres, Reus, Madrid, Camp de Gibraltar, excavació d'Empúries, L'Escala). Després va ser obligat a fer el servei militar a Mallorca fins al juny de 1945. Un cop lliure, es passà a la lluita clandestina a Barcelona i formà part de les Joventuts Llibertàries i del grup editor de Ruta, alhora que treballava de venedor tèxtil i feia de correu clandestí. Posteriorment fou administratiu a l'Institut Nacional de Previsió. El gener de 1947 va ser detingut per la policia i a la comissaria de la Via Laietana rebé una brutal pallissa a mans dels esbirros del cap de la Brigada Políticosocial de Barcelona Eduardo Quintela Bóveda. Jutjat, va ser condemnat a 30 anys de presó, però a causa de les irregularitats del consell de guerra la pena va ser reduïda a 20 anys en la revisió. Gràcies a les reduccions per treball, aconseguí la llibertat després d'estar tancat 11 anys en nombroses presons (model de Barcelona, Bilbao, Logronyo, penal del Dueso, etc.). En 1958 va sortir en llibertat condicional i s'establí a Madrid i després a Barcelona. A la capital catalana ajudà José Navarro Muñoz, amb qui havia estat tancat a El Dueso, i formà part del Comitè Nacional clandestí, amb Ismael Rodríguez Ajax com a secretari general, fins a la seva detenció l'octubre de 1961 a Barcelona; acusat de propaganda il·lícita, fou tancat un any a la presó. Més tard, fins a la seva jubilació en 1985, va treballar en la Seguretat Social. Participà en l'estratègia cincpuntista i en 1966 fou membre de la Comissió Provincial de Barcelona encarregada de coordinar la presència confederal en les eleccions del«Sindicat Vertical». En 1976 prengué part en l'Assemblea de Sants, inici de la reconstrucció definitiva de la CNT després del franquisme. Durant els anys següents va ser promotor de diverses activitats culturals llibertàries, com ara l'associació «Ecologia, Cultura, Art» (ECA), l'Associació Cultural i Ecologista Natura (ACEN) o el Centre de Documentació Històrico-Social / Ateneu Enciclopèdic Popular (CDHS-AEP) de Barcelona, entitat de la qual va ser secretari en 1986 i membre de la seva Junta Directiva durant els anys noranta. En 1997 participà en el documental Vivir la utopía de Juan Gamero i el seu testimoni va ser recollit per Gabriel Pernau i José Luís Martín Ramos en el llibre Les veus de la presó (2003). Trobem articles seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Boletín Bibliográfico, Cenit, Ideas-Orto,Noticiari, Quaderns, etc. Antonio Turón va morir el 8 de març de 2003 a Barcelona (Catalunya) i llegà el seu cos a la Facultat de Medicina.

    Antonio Turón Turón (1920-2003)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Ottorino Manni

    Ottorino Manni

    - Ottorino Manni: El 17 de gener de 1925 mor a Senigallia (Marques, Itàlia) el periodista, escriptor i propagandista anarquista Ottorino Manni. Havia nascut el 27 de setembre de 1880 a Fano (Marques, Itàlia). Sos pares es deien Enrico Manni, professor d'educació secundària, i Anna Leonardi Silvi. Era molt petit quan son pare va ser destinat a l'institut de Senigallia i tota sa família es traslladà a aquesta localitat. Quan tenia sis anys i mig emmalaltí greument i patí una anquilosi generalitzada que el postrà en una cadira de rodes, i a partir d'aquesta data sofrí una cadena de malalties (torticoli, poliartritis, nefritis, hemorràgies, crisis asmàtiques i cardíaques, etc.) que el van turmentar durant tota la seva existència –l'abril de 1917 se li va amputar la cama esquerra i en 1921 l'extremitat dreta. Tancat a casa, es dedicà a l'estudi continu. De gran intel·ligència, quan encara no tenia vint anys començà a llegir periòdics i fullets racionalistes i de mica en mica s'acostà al pensament anarquista. En 1904 ja col·laborava en la premsa llibertària local. Posteriorment col·laborà, signant amb son nom, amb les seves inicials o amb pseudònims (Libertario, Souvarine, etc.) en diferents periòdics anarquistes, com ara L'Agitatore, L'Alleanza Libertaria, L'Avvenire Anarchico, Il Conferenziere Libertario, Germinal, Guerra e Pace, In Marcia,Il Libero Accordo, Il Libertario, Pagine Libertarie, Il Risveglio, Lo Sprone, La Valanga i Volontà, entre d'altres. També col·laborà en revistes i publicacions no anarquistes. Fou autor de nombrosos manifests, números únics, discursos, etc., per a grups anarquistes de Senigallia i de la zona, que recorrien a ell gràcies a la seva facilitat de paraula. Els temes que tractà van ser d'allò més diversos (anticlericalisme, antimilitarisme, abstencionisme, sindicalisme, etc.). Va escriure textos per a multitud de col·lectius, com ara la Lega Muratori, el Comitato per la Pubblica Assistenza, la Lega Proletaria Ex Combattenti, el Comitato per gli Affamati della Russia, el Comitato Pro Vittime Politiche, els Aridit del Poplo, etc. Entre 1908 i 1909, per al Fascio Socialista-Anarchico Senigalliese (FSAS), realitzà números únics (Il Fummine, Il Piccone, Il Demolitore, Il Risveglio, La Riscossa, Il Ribelle, etc.). En 1909 publicà l'opuscle Due novembre. I Morti. Fundador de grups racionalistes, creà la Secció de Senigallia del Libero Pensiero (LP), organització per a la qual publicà el númeroúnic Il Faro (1910). Fundà i dirigí el periòdic Il Solco (1914-1915) –en el tercer número d'Il Solco (4 de maig de 1914) col·laborà el jove i, aleshores, socialista Benito Mussolini. En 1914 publicà Frammenti d'azione vissuta. Opuscolo di propaganda anticlericale e razionalista. Quan el conflicte bèl·lic desencadenà una campanya antibel·lista, la qual li donà notorietat arreu del país. Després de la Gran Guerra contribuí a la formació de grups anarquistes («Pietro Gori»,«Germinal»). En 1919 va fer una crida amb la intenció de tornar a editar Il Solco com a periòdic gratuït, però per manca de fons econòmics abandonà la idea. Mantingué correspondència amb els principals membres del moviment anarquista del seu temps (Virgilia D'Andrea, Leda Rafanelli, Mario Puccini, etc.) i estigué en contacte directe amb Luigi Fabbri i amb Errico Malatesta, qui conegué arran d'un míting l'1 de setembre de 1913 a Senigallia i que, a partir d'aquesta data, el tingué com a col·laborador del seu periòdic Umanità Nova. En 1921 publicà, amb un prefaci de Leda Rafanelli, La mia vita. Racconto autobiografico, llibre que va ser posteriorment reeditat en tres ocasions (1957, 1958 i 1966). Quan arribà el feixisme, aquest va fer tot el possible per evitar que escrigués. Entre el 14 de gener i l'11 de maig de 1923 hostejà a la seva casa de Senigallia l'anarquista Francesco Ippoliti, amb qui tingué una gran amistat. En 1923 traduí el llibre de Marius Deshumbert La morale fondata sulle leggi della natura, que compta amb un prefaci de Camillo Berneri, i l'any següent publicàIn memoria d'una madre sublime, Anna Manni (Senigallia 26 febbraio 1849 - 23 aprile 1924). Ottorino Manni va morir el 17 de gener de 1925 a Senigallia (Marques, Itàlia) i en el seu funeral i enterrament, malgrat el feixisme prohibís la concentració i tallés les vies d'accés a la ciutat i interrompés els enllaços ferroviaris, aglutinà més de dues-mil persones de Senigallia i de les zones veïnes, i un intent de protesta que es va intentar aprofitant l'avinentesa, va ser ràpidament reprimit per la policia i pels carrabiners. L'epígraf de la seva placa funerària va ser redactat per Errico Malatesta. El juliol de 1932 es creà a Basilea (Basilea, Suïssa) el«Gruppo Anarchico Ottorino Manni». El 29 d'octubre de 1947 son germà Manlio fundà, amb la seva biblioteca i el seu arxiu, el Centro Studi Sociali «Ottorino Manni». En 2007 Roberto Giulianelli publicà la biografia Un eretico in paradiso. Ottorino Manni: Anticlericalismo e anarchismo nella Senigallia del primo Novecento. Un carrer de Senigallia porta el seu nom.

    ***

    Florentino Salcedo Abascal

    Florentino Salcedo Abascal

    - Florentino Salcedo Abascal: El 17 de gener de 1940 es afusellat al cementiri de l'Est de Madrid (Espanya) el militant anarquista Florentino Salcedo Abascal. Havia nascut el 19 de juny de 1904 a Valladolid (Castella, Espanya). Amb sa companya, María de la Salud Paz Lozano Hernández (La Gitana), fou membre actiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En acabar la guerra, fou detingut per les autoritats franquistes i tancat a la presó madrilenya de Santa Rita l'1 de desembre de 1939, el mateix dia que la seva esposa ho feia a la presó de Ventas. Florentino Salcedo Abascal fou afusellat el 17 de gener de 1940 al cementiri de l'Est de Madrid (Espanya). Sa companya fou també afusellada dos dies després al mateix lloc. El fill menor d'ambdós, Florentino Salcedo Lozano, morí amb gairebé sis mesos, a la presó de Ventas unes hores abans que son pare fos executat; el certificat de defunció especificava com a causa de la mort de l'infant una broncopneumònia.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 01/17/17--11:52: Convocatòria gener de 2017
  • Dilluns 23 de gener de 2017 celebrarem una reunió de la Junta de l'APIMA de l'IES Mossèn Alcover a les 20:15 hores a la sala d'exàmens nord amb el següent ordre del dia:

    1.- Lectura i aprovació de l'acta anterior.

    2.- Estat de comptes.

    3..- Informacions de la darrera reunió de Consell Escolar.

    4.- Balanç sobre el fogueró de Sant Antoni.

    5.- Horari de la biblioteca en temps de vacances escolars

    6.- Resposta de l'assessoria sobre la venta de llibres i loteria

    7.- Precs i preguntes


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 290 | 291 | (Page 292) | 293 | 294 | .... | 465 | newer