Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 27 | 28 | (Page 29) | 30 | 31 | .... | 465 | newer

    0 0

    [26/11] Atemptat contra «Combinados» - Mestag - Arnould - Szityya - Falco - Giménez Igualada - Perlongher - Claret

    Anarcoefemèrides del 26 de novembre

    Esdeveniments

    Fàbrica de tabacs

    - Atemptat contra«Combinados»: El 26 de novembre de 1927 una poderosa bomba de dinamita destrossa la «Manufactura Tabacalera Combinados», al carrer Rivadavia 2279 de Buenos Aires (Argentina). El 23 d'agost d'aquell any havien estat executats els militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El novembre d'aquell any es va saber que Bernardo Gurevich, fabricant de les populars cigarretes «Combinados», volia treure una nova marca de baix preu destinada als obrers que s'anomenaria «Sacco y Vanzetti» (SyV) amb l'afany d'aprofitar la promoció i la publicitat gratuïta que tenien aquests dos noms. Rosina Sacco, vídua de Nicola, protestà enèrgicament i a la reprovació sobre aquesta especulació dels dos caiguts se sumà tot el moviment anarquista argentí. La tabaquera estava sentenciada. L'atemptat fou atribuït a l'anarquista expropiador Severino Di Giovanni, que ja havia realitzats diverses actuacions semblants en suport de Sacco i Vanzetti. Les cigarretes«SyV» mai no veren la llum, el mateix dia de l'explosió Gurevich anuncià la retirada del projecte.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Notícia de la condemna de Jules Mestag apareguda en el diari parisenc "Journal des Débats" del 4 de febrer de 1903

    - Jules Mestag: El 26 de novembre de 1874 neix a Termonde (Flandes Oriental, Flandes) el propagandista anarquista Jules François Marie Mestag, també citat com Julius Mestag i conegut com Steck. Es guanyava la vida com a empleat. A final dels anys noranta col·laborà, com molts d'altres llibertaris, en el periòdic socialista La Bataille, que es publicà a Namur (Valònia) entre 1895 i 1902. A Anvers (Flandes) edità i imprimí la traducció francesa del llibre de Johann Most La peste religieuse. En 1897, després d'un míting a favor dels condemnats als castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), atià la gentada a manifestar-se contra la legació d'Espanya. Organitzador de conferències, especialment sobre el sufragi universal, i bon orador, animava a portar la contrària en els mítings socialistes, fet pel qual a començaments de 1898 fou expulsat de la Casa de Poble pels socialistes. En 1901 era representant del Comitè Revolucionari d'Anvers. El 2 de febrer de 1902 la seva mort va ser erròniament anunciada en La Bataille. El 10 de juliol de 1902 fou condemnat a vuit dies de presó i a 26 francs de multa per portar un «arma prohibida». La tardor d'aquell any vivia a Brussel·les (Bèlgica), on edità, amb Max Borgueil, el periòdic Le Flambeau, que només publicà dos números (1 de novembre i 2 de desembre) tirats en una premsa manual. En el primer número, editat durant una vaga general, definia el periòdic com a un«òrgan de combat revolucionari». A resultes de la publicació en el segon número de l'article «Germinal, les anarchistes et la grève générale», reproducció d'un pamflet del qual s'editaren 5.000 exemplars, va ser denunciat; jutjat, va ser condemnat el 3 de febrer de 1903 per l'Audiència de Brabant a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. Fugint de l'empresonament, es refugià a Anglaterra, on, segons un informe de la Policia Metropolitana de Londres (Scontland Yard) del 3 de juny de 1907, vivia sota el nom d'Steck amb sa companya, Flora Tenge (o Tange), que portava el nom fals de La Billon. Sembla que va escriure un llibre que es diu Pour vivre libre.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Arthur Arnould

    - Arthur Arnould: El 26 de novembre de 1895 mor a París (França) l'escriptor, periodista, membre de la Internacional, communard i llibertari Arthur Charles Auguste Arnould, també conegut comA. Matthey. Havia nascut el 17 d'abril de 1833 a Dieuze (Lorena, França). Fill d'un professor liberal de llengües estrangeres, va començar la carrera administrativa a la Sorbona de París, però la va abandonar per dedicar-se al periodisme. Els seus articles contra el Segon Imperi li van portar nombroses multes i estades a la presó. En 1868 va publicar el setmanari La Foire aux sottises (12 números). Després de la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870, va ser nomenat sotsbibliotecari de la ciutat de París i adjunt a l'alcaldia del quart districte parisenc. El 26 de març de 1871 va ser elegit per al Consell de la Comuna i alhora per al del quart i setè districtes, i en va optar pel quart. A més d'altres càrrecs: membre de la Comissió de Relacions Exteriors (29 de març), de la Comissió del Treball i del Canvi (6 d'abril), de la Comissió de Subsistències (21 d'abril) i de la Comissió d'Ensenyament (4 de maig); també va ser elegit responsable, amb Auguste Vermorel, de la redacció del Journal Officiel, a partir de l'1 de maig. Va votar contra el Comitè de Salut Públic i va signar el «Manifest de la Minoria». Condemnat en rebel·lia a la deportació per un dels Consell de Guerra de Versalles després de la caiguda de la Comuna, es va refugiar a Suïssa, on va mantenir una important correspondència amb Jules Vallès --que va ser publicada en 1950-- i va fer amistat amb Bakunin a Lugano, del qual va ser un dels executors testamentaris, encarregant-se dels seus arxius. Va col·laborar en el Butlletin de la Fédération Jurassienne i en altres periòdics llibertaris i socialistes revolucionaris. En 1877 va publicar L'État et la Révolution, on explica el federalisme i la idea de comuna des del punt de vista proudhonià, autogestionari i anarquista. En 1878 va publicar a Brussel·les Histoire populaire et parlamentaire de la Commune de Paris, queés alhora un testimoni important sobre els personatges i sobre els esdeveniments i un preciós estudi sobre la ideologia de la Comuna (autonomia, federalisme, col·lectivisme, internacionalisme, millora de la condició obrera, reconeixement dels drets de les dones, accés a l'educació...). De tornada a París després de l'amnistia en 1880, va dedicar-se a escriure novel·les populars de manera reeixida sota el pseudònim d'A. Matthey --nom de sa dona-- i es va consagrar a la difusió de la teosofia, arribant a ser el president de la branca francesa de la Societat Teosòfica d'Orient i d'Occident --alguns escrits teosòfics els va signar amb el pseudònim Jean Matthéus. Altres llibres seus són Le prêtre et l'impôt (1868), Histoire de l'Inquisition (1869) i Les croyances fondamentales du bouddhisme (1895), entre d'altres. En 1987 Marc Vuilleumier va recollir les memòries de l'exili d'Arthur Arnould i de Gustave Lefrançais i les va publicar sota el títol Souvenirs de deux communards réfugiés à Genève (1871-1873).

    ***

    Emil Szittya

    - Emil Szittya: El 26 de novembre de 1964 mor a París (França) el crític d'art, pintor, periodista i escriptor bohemi i anarquista Adolf Schenk, més conegut com Emil Szittya. Havia nascut el 18 d'agost de 1886 a Budapest (Imperi austrohongarès). En 1906 s'instal·là a París on freqüentà la bohèmia artística i els cercles llibertaris. Entre 1906 i 1907 visqué a la colònia anarquista de Monte Verità d'Ascona (Ticino, Suïssa). Cap al 1908 conegué l'escriptor Blaise Cendrars a Leipzig, amb qui confraternitzà i continuà l'amistat a París. El gener de 1911 començà a publicar a París la revista anarquista en llengua alemanya Neue Menschen (Homes Nous). L'octubre de 1912, amb Marius Hanot, Blaise Cendrars i Freddy Sausey, publicà el primer i únic número (gratuït) de la tercera sèrie d'aquesta publicació, però en versió francesa (Les Hommes Nouveaux. Revue Libre). En 1914, arran de l'esclat de la Gran Guerra, s'establí a Zuric on restà fins al 1918, participant en l'avantguarda artística i en els moviments revolucionaris --conegué Vladímir Lenin, Lev Trotski, Karl Radek i altres agitadors. En 1915, amb l'escriptor expressionista Hugo Kerster, publicà el periòdic predadaista Der Mistral. Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic literari de combat). A partir de 1916 va ser assidu del Cabaret Voltaire de Zuric, bressol del moviment Dadà i de tota mena de propostes avantguardistes. En aquesta època conegué el pintor i escriptor hongarès Lajos Kassák, amb qui publicà la revista avantguardista i antimilitarista A Tett (L'Acte). En 1918, amb el desencadenament de la revolució, retornà amb Kassák a Hongria. Edità, amb Karl Lohs i Hans Richter, la revista Horizont-füzet / Horizont-Flugschriften / Horizont-Hefte, que es publicava a Budapest, Viena i Berlín. Durant els anys vint col·laborà en diferents publicacions berlineses. En 1923 publicà a Costança Das Kuriositäten-Kabinett. Begegnungen mit seltsamen Begebenheiten, Landstreichern, Verbrechern, Artisten, religiös Wahnsinnigen, sexuellen Merkwürdigkeiten, Sozialdemokraten, Syndikalisten, Kommunisten, Anarchisten, Politikern und Künstlern (El gabinet de les curiositats. Encontres amb estranys successos, vagabunds, delinqüents, artistes, religiosos folls, rareses sexuals, socialdemòcrates, sindicalistes, comunistes, anarquistes, polítics i artistes), retrat dels artistes avantguardistes i bohemis que conegué. Fugint del nazisme, en 1933 retornà a París on amb l'escriptor Paul Ruhstrat publicà la revista antifeixista Die Zone / La Zone (La Zona, 1933-1934). Amb l'ocupació alemanya de França, marxà al Midi i participà en la Resistència a la zona de Llemotges. Amb l'Alliberament, retornà a París on treballà al «Café des Deux Magots». En 1961 conegué a París l'escriptor revolucionari Franz Jung. Realitzà nombrosos estudis de pintors i d'artistes, alguns en monografies, com ara Henri Rousseau, Paul Camenisch, Coghuf, Charles Hindenlang, Otto Staiger, Hans Stocker, Max Sulzbachner, Pablo Picasso, Chaim Soutine, Arthur Bryks, Vincent van Gogh, Marc Chagall, August Wilhelm Dressler, Otto Dix, Heinrich Maria Davringhausen, Oskar Kokoschka, Robert Delaunay, Ernst Wagner, André Derain, Robin Christian Andersen, Marie Laurencin, Michail Alexandrowitsch Wrubel, Albert Marquet, Leopold Gottlieb, Ernesto de Fiori, Leo von König, Braque, Adrion, Czobel, Compard, Auffray, Chantal, De Segonzac, Marchand, Le Fauconnier, Utrillo, Vivin, Coubine, Rudolf Lévy, Isaac Grünewald, Walter Bondy, Ernst Hubert, Serna, Tischler, Kars, J. Hecht, Von Waetjen, Wilczinsky, Edzard, F. Rhein, Fotinsky, Masereel, Strecker, Wuestler, Bildhauer Hoetger, Herbert Garbe, etc. Malalt d'etiquesa, Emil Szittya va morir el 26 de novembre de 1964 al Pavelló dels Tuberculosos de París (França). És autor de Die Haschischfilms des Zöllners Henri Rousseau und Tatjana Joukoff mischt die Karten (1915), Das Spiel eines Erotomanen (1920), Ein Spaziergang mit manchmal Unnützigem (1920), Gebeteüber die Tragik Gottes (1922), Klaps oder Wie sich Ahasver als Saint Germain entpuppt (1924), Henri Rousseau (1924), Malerschicksale. Vierzehn Porträts (1925), Selbstmörder. Ein Betrag zur Kulturgeschichte aller Zeiten und Völker (1925), Ernesto de Fiore (1927), Hoetger (1928), Ausgedachte Dichterschicksale (1928), Herbert Garbe et la sculpture allemande (1929), Neue Tendenzen in der Schweizer Malerei (1929), Le paysage français (1929), Die französische Landschaft (1929), Leopold Gottlieb (1930), Leo von König (1931), Arthur Bryks (1932), L'art allemand en France (1933), Notes sur Picasso (1947), Marquet parcourt le monde (1949), Soutine et son temps (1955), 82 rêves pendant la guerre (1939-1945) (1963), Der Mann, der immer dabei war (1986, pòstum), Ein Spaziergang mit machmal Unnützigem. Prosa (1916-1920) (1994, pòstum), etc. Entre el 29 d'octubre i el 30 de novembre de 1985 s'exposà una antologia dels seus olis i guaixos a la Galerie Löcker de Viena. El seu llegat literari es troba dipositat al Deutschen Literaturarchiv de Marbach am Neckar.

    Emil Szittya (1886-1964)

    ***

    Ángel Falco

    - Ángel Falco: El 26 de novembre de 1971 mor a Montevideo (Uruguai) el militar de carrera, diplomàtic, periodista, escriptor, poeta i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ángel Falco. Havia nascut el 21 de setembre de 1885 a Montevideo (Uruguai). Sos pares, immigrants italians, es deien Santiago Falco iÁngela Falco de Falco i fou el menor de vuit germans. En 1899 s'inscriví a l'Acadèmia Militar, ressortint en les seves aficions a la filosofia i a la literatura, però també en la seva indisciplina. Quan estava a punt d'obtenir el grau d'alferes, fou expulsat per insubordinació. Destinat al Batalló Florida, durant la Guerra Civil de 1904 fou tinent instructor de guàrdies nacionals en les files governamentals. Al final de la guerra abandonà la carrera militar, deixà de banda la política, s'adherí al moviment anarquista i es dedicà a la literatura i al periodisme (Diario del Plata, etc.). Destacà com a orador en actes de propaganda de carrer i la seva figura adquirí renom en el moviment anarcosindicalista de la primera dècada del segle XX. L'agost de 1907 fou detingut, juntament amb el poeta Emilio Frugoni, per propaganda llibertària i l'octubre d'aquell any patí un atemptat durant una intervenció al Centre Internacional d'Estudis Socials (CIES). El 17 d'octubre de 1909 va ser ferit de bala i detingut per la policia i enviat a la Presó Correccional per haver instigat els manifestants a atacar la Legació Espanyola a Montevideo en acabar una manifestació de protesta per l'execució del pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia que arreplegà 15.000 persones. Entre 1909 i 1915 col·laborà en la revista d'Alberto Ghiraldo Ideas y Figuras i entre l'11 de gener i el 5 de febrer de 1910 edità el diari El Pueblo. En 1910, en ocasió de l'aixecament armant del Partido Nacional (PN), incità els obrers a lluitar en la contesa armada per a defensar«la llibertat i la justícia social». Participà activament en la vaga general en solidaritat amb la vaga de tramvies del 21 de maig de 1911. L'editor Osiris Bertani li va publicar les seves primeres obres: ¡Ave Francia! (1906), Garibaldi (1907), Cantos rojos (1907, 1908 i 1909), Vida que canta (1908, 1910 i 1911), La leyenda del patriarca. Canto a Artigas (1911 i 1917) i El hombre quimera. Canto a la aviación (1911 i 1916). Ell mateix s'edità la seva poesia, a la qual conferia un èmfasi de dicció molt peculiar. Entre 1916 i 1917 visqué a Buenos Aires (Argentina) on fundà i redactà la revista Proteo (1916-1917) i el setmanari La Raza (1917). Durant els governs de José Batlle y Ordóñez i Baltasar Brum Rodríguez, del Partido Colorado (PC), ingressà en el cos diplomàtic, exercint entre 1918 i 1926 el càrrec de cònsol de l'Uruguai a Nàpols, Milà i Roma. En 1927 va ser nomenat cònsol general a Mèxic i en 1931 ministre plenipotenciari al país asteca. Acabà com a Encarregat de Negocis de l'Uruguai a Mèxic. Durant la seva estada a Mèxic va fer una bona amistat amb l'anarquista Simón Radowitzky, al qual donà feina a la seva legació. El 28 de novembre de 1962 va ser elegit per ocupar la Cadira«José Enrique Rodó» de l'Acadèmia Nacional de Lletres de l'Uruguai, de la qual prengué possessió el 14 de desembre d'aquell any. La seva abundant producció lírica, fortament influenciada per Victor Hugo, es publicà fins al 1964 i es caracteritzà pel seu caràcter militant i combatiu, definit per alguns com «poesia de barricada». A més de les obres citades, podem destacar Breviario galante (1910-1911), La tragedia de las alas (1914), El alma de la raza. Canto al lenguaje (1916), Troquel de fuego. Bocetos en rojo sobre la tragedia (1915-1916) (1917), El violín roto (1917), Héroes humildes (1922), entre d'altres. El seu arxiu personal es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de l'Uruguai.

    Ángel Falco (1885-1971)

    ***

    Miguel Giménez Igualada dibuixat per S. Pruneda (1967)

    - Miguel Giménez Igualada:El 26 de novembre de 1973 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el militant anarcosindicalista i pensador anarcoindividualista Miguel Giménez Igualada, també conegut com Miguel Ramos Giménez i Juan de Iniesta. Havia nascut el 26 de gener de 1888 a Iniesta (Conca, Castella, Espanya). Durant la seva joventut exercirà diverses professions (taxista, xarlatà de fira, bover, criador d'animals, jardiner, capatàs agrícola d'una indústria sucrera, mestre racionalista a l'Ateneu Llibertari de Las Ventas de Madrid i a l'Ateneu de Gràcia de Barcelona, conferenciant...). Membre del sindicat anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la dècada de 1920, en 1933 impartí conferències a Sant Adrià de Besòs i Manzanares. El cop d'Estat de juliol de 1936 i el començament de la Revolució espanyola el sorprèn a Barcelona, on va participar en la gestió del municipal Teatre del Poble. Entre octubre de 1937 i febrer de 1938 es fa càrrec de la direcció de l'editorial valenciana«Nosotros», que publica la revista del mateix nom, dirigida per Rodolfo González Pacheco i des del segon número pel propi Giménez Igualada, i on apareixeran articles del grans pensadors individualistes, com ara Han Ryner, Manuel Devaldès i d'Émile Armand; a més d'articles de Felipe Alaiz, Costa Iscar, Fontaura, Juan de Hiniesta, Higinio Hoja Ruiz o Gonzalo Vidal. Encapçalà el grup«Incontrolados» dels«Aguiluchos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També participarà en la publicació deAl Margen. Publicación quincenal individualista (1937-1938), dirigida per Vicente Galindo (Fontaura). Profundament influït per la lectura de Max Stirner, de qui serà el seu principal divulgador en llengua castellana a través dels seus escrits: publica i prologa la quarta edició en castellà de l'assaig Der Einzige und sein Eigentum (El Único y su propiedad) des del 1900 traduïda per Pedro González Blanco, a través de l'editorial «Nosotros» el 1937. També proposarà la creació de la seva pròpia versió de la Unió d'Egoistes stirneriana, sota el nom de Federació d'Associacions Anarquistes Individualistes, però no arribarà a portar-se a terme. A principis de 1939 es va exiliar a França, on va ser internat als camps de Bram i d'Argelers, i després marxarà a l'Argentina, Uruguai i Mèxic, on s'instal·larà definitivament en 1942. En aquest any intervingué en el famós míting mexicà contra les extradicions. Entre el 26 i el 28 desembre de 1945 va participar a la ciutat de Mèxic en el Primer Congrés de la Federació Anarquista de Mèxic (FAM). Durant els anys 50 es va adherir a la maçoneria. Va publicar nombroses col·laboracions en Al Margen, Boletín Interno del CIR, Cenit,Cultura y Pedagogía, ¡Despertad!,Espoir, Ética, Fuego,Inquietudes, Liberación,Nosotros, El Productor Libre,Ruta, Semáforo, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,Umbral, etc. Entre les seves obres podem destacar Dolor (1944 i 1988), Más allá del dolor (1946), Lobos en España: estudio político-religioso (1946), Losúltimos románticos (1959), Un atentado: los caminos del hombre (1961), Tres conferencias (1964), Anarquismo (1968), El niño y la escuela (1968), Salmos (1968), Stirner (1968), Trilogía de oratoria (1968), Cartas sobre anarquismo (1971), entre d'altres. Hostil a tota forma de violència, va ser un pacifista integral, però enemic acèrrim de l'acció popular i de les organitzacions formals, i en la seva joventut«il·legalista» sota el nom de Miguel Ramos Giménez, que alguns consideren l'autèntic; opinava que el socialisme havia substituït la religió, i ho criticava, com també criticava la idea de revolució, i els canvis només superficials que ocasionava; la qüestió educativa la va contemplar des d'una òptica armandiana, i va defensar la idea d'iniciació. En 1970 José Muñoz Cota en publicà un estudi biogràfic sota el títol Imagen de un hombre libre.

    ***

    Néstor Perlongher

    - Néstor Perlongher: El 26 de novembre de 1992 mor de sida a São Paulo (São Paulo, Brasil) el sociòleg, antropòleg, poeta, escriptor, defensor dels drets homosexuals i anarquista Néstor Osvaldo Perlongher. Havia nascut el 25 de desembre de 1949 a Avellaneda (Buenos Aires, Argentina). D'antuvi milità en el trotskista Partit Obrer (PO) i després, a més de delegat en l'Assemblea Estudiantil encarregat de l'autodefensa en les mobilitzacions a la Facultat de Filosofia i Lletres, participà activament en el moviment anarquista i en diversos grups autònoms, força influenciat pel «Maig del 68» francès. En 1971 fou un dels fundadors del Frentre de Liberación Homosexual Argentino (FLHA, Front d'Alliberament Homosexual Argentí), primera associació política gai de Llatinoamèrica. Després, amb altres companys, creà el grup Eros d'influència llibertària, que es relacionà amb els grups feministes i realitzà xerrades de discussió sobre diversos autors (Freud, Lacan, Reich, Masters i Johnson, etc.). Sempre criticà durament la persecució dels homosexuals als països comunistes (URSS, Cuba, etc.). Amb el seu grup Eros edità el document Sexo y Revolución, on reivindicà la figura del marica com a homosexual rebel, i la revista Somos, que fou l'òrgan d'expressió de l'FLHA. En aquests anys visqué de realitzar enquestes sociològiques. El gener de 1976 fou detingut per les seves activitats i processat penalment, fet que implicarà la supressió de l'FLHA per la dictadura argentina. En 1982 es llicencià en sociologia i, com que l'empresa d'enquestes on feia feina va fer fallida, es traslladà a São Paulo, on es doctorà en antropologia urbana a la Universitat de Campinas, de la qual també fou professor d'antropologia a partir de 1985. En 1984 abandonà la lluita homosexual organitzada i es dedicà a l'estudi dels corrents de pensament més avançats (Bataille, Deleuze, Guattari, Foucault, etc.). En aquest anys estudià la mística del Santo Daime i experimentà amb l'al·lucinògena ayahuasca. La seva obra poètica comprèn sis llibres, Austria-Hungría (1980), Alambres (1987, Premi «Boris Vian» de Literatura Argentina),Hule (1989), Parque Lezama (1990), Aguas aéreas (1990) i Chorreo de las iluminaciones (1992). Creà un estil propi poeticoliterari, el neobarroso, barreja d'estil barroc i del barro del Río de la Plata. En 1992, poc abans de morir, rebé una beca de la Fundació Guggenheim per la seva obra poètica. Col·laborà assíduament en diverses publicacions, com ara El Porteño, Alfonsina,Último Reino, Cerdos & Peces, Fin de Siglo, Folha de San Paulo, Parque, Utopía,Arquivos Brasileiros de Psicologia, Chimères, Xul,Sociétes o Diario de Poesía. Preparà l'antologia Caribe trasplantino. Poesía neobarroca cubana y rioplatense (1991) i publicà assaigs, com ara O negócio do michê: a prostituição viril em São Paulo (1987, traduït al castellà en 1993 sota el títol El negocio del deseo. La prostitución masculina en San Pablo),O que é AIDS (1987), El fantasma del SIDA (1988) o Territórios marginais (1989). En 1997 es publicaren pòstumament els seus Poemas completos(1980-1992) i el seu recull Prosa plebeya:ensayos (1980-1992); en 2004 s'edità Papeles insumisos i dos anys després Un barroco de trinchera. Cartas a Baigorria (1978-1986). En finar, la seva biblioteca personal fou incorporada a la Biblioteca Central de la Facultat de Filosofia i Lletres i Ciències Humanes de la Universitat de São Paulo (FFLCH-USP) i la Biblioteca de l'Institut de Filosofia i Ciències Humanes de la Universitat Estatal de Campinas (IFCH-UNICAMP). L'«Arxiu Néstor Perlongher», que reuneix manuscrits i força documentació, es troba al Centro de Documentació Cultural Alexandre Eulálio de la Universitat Estatal de Campinas (CEDA-UNICAMP).

    ***

    Ramon Claret Gual

    - Ramon Claret Gual:El 26 de novembre de 2005 mor a Reus (Baix Camp, Catalunya) el militant anarcosindicalista Ramon Claret Gual. Havia nascut el 31 de desembre de 1919 a Òdena (Anoia, Catalunya). Encara que son pare era pagès, ben aviat entrà en contacte amb el món industrial de les fàbriques tèxtils. En 1934 conegué gent del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i participà en els comitès propresos, acostant-se ideològicament al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). El seu germà gran era activista d'Estat Català i havia estat detingut arran dels fets del 6 d'octubre de 1934. L'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà a Barcelona i lluità als carrers de la capital catalana. En plena revolució, quan la major part dels sindicats autònoms de l'Anoia entraren en la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'afilià a aquest sindicat anarcosindicalista, militància que mai ja no abandonaria. Després d'unes setmanes fent propaganda a favor de les col·lectivitzacions, l'agost de 1936, falsejant l'edat, marxà voluntari al front enquadrat en la Columna Taverner del POUM. Al front d'Aragó prengué part al setge d'Osca, als combats de Casetas de Quicena, Estrecho Quinto i Monte Aragón, a la presa de Siétamo, etc. Acceptà la militarització de les milícies, però ben aviat es desenganyà d'aquesta mesura, encara que arribà al grau de tinent de l'Exèrcit Popular. Amb la dissolució de les milícies del POUM, fou destinat a Vic, on va fer d'instructor. Més tard fou enviat a Andalusia, en el 23 Cos de l'Exèrcit, sota el comandament de Francisco Galán. Com que a la seva unitat dominaven els comunistes, demanà el trasllat i acabà en una divisió especial (71 Divisió Motoritzada del Sector Centre-Sud), on hi havia majoria de cenetistes. La derrota republicana de 1939 l'agafà a Sonseca (Toledo) i amb membre de la seva unitat aconseguí passar els Pirineus. En 1940, quan els alemanys envaïren França, decidí retornar a Catalunya, però en arribar fou detingut a Dosrius per la policia franquista i tancat a la presó Model de Barcelona. Jutjat el 26 de maig de 1943, fou condemnat a 30 anys de presó i destinat al penal de Torelló. En 1944, durant un trasllat carcerari, fou alliberat per un grup d'acció llibertari. Des de França retornà a Catalunya, on fou novament detingut, aquest cop amb documentació falsa a nom de Ramon Vidal Martínez. Després d'un temps a la presó de Cànem, al Poblenou barceloní, fou alliberat amb l'obligació de presentar-se immediatament per anar a fer el servei militar i, evidentment, fugí de bell nou cap a França. Amb sa companya, Teresa Tarràs, i altres companys formà un grup d'acció d'afinitat, desvinculat orgànicament de la CNT, que actuà a una i altra banda dels Pirineus. A Catalunya el grup va fer costat les famílies dels presos i la gent que s'hi amagava, alhora que van recaptaven diners dels empresaris per cobrir les despeses. Col·laborà amb militants de diverses organitzacions (POUM, catalanistes, etc.), però mai amb el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). En 1946 fou detingut, sota el nom de Ramon Tarràs, després d'un tiroteig al carrer barceloní de Còrsega que el deixà ferit; portat a l'Hospital Clínic, passà a la jurisdicció militar sense anar a comissaria. En sortí de l'hospital, fou tancat a la Model i després als penals del Dueso, Santander, Yeserías i Alcalá de Henares, presons on conegué molts activistes llibertaris. Mentrestant la policia seguia buscant Ramon Claret. En 1954 fou alliberat i per seguretat marxà a Reus, on mantingué una bona amistat amb Alexandre Simó (Sandi), que havia conegut a la presó. A Reus conegué sa futura companya Lluïsa Gómez, filla d'Eulogio Gómez, militant confederal. A la capital del Baix Camp muntà un taller d'ebenisteria, on hi treballaven companys que sortien de les presons fins que aconseguien diners per establir-se o marxar a França. Després treballà, fins a la seva jubilació, en una fàbrica de mobles. Després de la mort del dictador Franco, en 1979, pogué recuperar el seu nom vertader. A finals dels setanta entrà en contacte amb joves que reorganitzaven la CNT a Reus i amb els quals col·laborà estretament. En 1984 sa companya Lluïsa morí. Els seus últims anys estigué afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), col·laborà en entitats solidàries (ONG Igman) i en associacions culturals (Carrutxa), alhora que col·laborà amb articles d'opinió en la premsa local. El 19 de juliol de 2004 va participar en una sessió d'història oral a l'Arxiu Històric Municipal de Reus sobre les seves vivències de 1936. En 2005 un grup d'amics reusencs publicà una selecció dels seus articles sota el títol Del passat neix el futur. Deu anys d'escrits.

     Escriu-nos

    Actualització: 26-11-13


    0 0

    Podría dar origen a una serie sobre investigadores sobre Mallorca o las Baleares, pero no. Sólo es un paseo, sin pretensión alguna, por Dialnet, el cual me lleva a recoger algunas revistas, algunos nombres de estudiosos y algunos artículos. Y, también algunas ausencias o vacíos que desde Mallorca no se han hecho... ¿o sí?

    NOM DE L'INVESTIGADOR
    Jaume Sastre Moll

    PER QUÈ INVESTIGUES?
    És una part de la meva professió i un interès constant per les situacions socials-polítiques-culturals i econòmiques esdevingudes a les Illes durant l'època medieval.

    ÀREA ACTUAL D’INVESTIGACIÓ
    Les Illes Balears (Mallorca-Menorca) i les Pitiüses (Eivissa-Formentera) durant els segles XIII-XVI.

    Esta entrevista la recojo de un blog: Arxiu Capitular de Mallorca. La primera entrada del blog es de junio de este año y ya hay 21 entradas entre las que se encuentran varias entrevistas a investigadores. A la derecha, en una columna, se muestran anotaciones realizadas en Facebook y Twiter. En una de ellas dice: "Ara mateix a l'Arxiu, 4 investigadors i 1 arxivera. La mitjana d'edat no havia estat mai tan baixa com aquest migdia". Sigo con parte de la entrevista

    INVESTIGUES A ALTRES ARXIUS? QUINS?
    Arxiu del Regne de Mallorca, Arxiu Diocesà de Mallorca, Arxiu Municipal de Ciutadella (Menorca), Arxiu de la Biblioteca pública de Maó (Menorca), Arxiu Municipal d'Eivissa (Eivissa), Arxiu de la Corona d'Aragó (Barcelona).

    QUÈ VARES PENSAR LA PRIMERA VEGADA QUE VARES VENIR A L’ARXIU?
    Que no era possible que un Arxiu tan important estigués tan descuidat (d'això fa 25 anys). Mancaven vidres a les finestres, a l'estiu t'ofegaves de calor i a l'hivern et gelaves de fred. Era una heroïcitat passar-se un dissabte dematí a l'Arxiu.

    QUINS DOCUMENTS DESTACARIES DE L’ARXIU?
    Els pergamins, els còdexs, els llibres de Fàbrica i Sagristia, les Consuetes... N'hi ha tants que no és possible enumerar-los tots.

    XERRA’NS D’UN DOCUMENT QUE T’HA CANVIAT LA VIDA (COM A INVESTIGADOR)
    Els llibres de Fàbrica i Sagristia de la Seu. Els llibres de les rendes capitulars.

    Me ha gustado mucho este blog del Arxiu Capitular de Mallorca (de la Catedral de Mallorca). Cuenta la historia del archivo, documentos importantes que hay, investigadores que pasan por el archivo ...Estupenda forma de información y de invitación al conocimiento de la isla.

    Y no es extraña la presencia de Jaume Sastre Moll en este archivo dirigido por Pere Fullana, pues parte de su investigación se ha realizado sobre la Catedral de Mallorca. Accedo a las obras que Dialnet muestra sobre este investigador. La página es larga: 28 artículos de revista, 6 libros, 5 colaboraciones en obras colectivas y 1 coordinación. Del Diario de Mallorca recojo una noticia de abril de este año: Presentan ´El llibre Groc de la Seu´, de Sastre Moll (DM, 17/04/2013) y este libro aún no está apuntado en la lista de Dialnet.

    Además de la Catedral, Jaume Sastre ha estudiado otros muchos temas de la época medieval, ya el urbanismo medievas menorquín, los bordados en Mallorca, los libros de obra dela Almudaina, el del Castillo de Bellver; la asistencia hospitalaria en Menorca (medieval), las rentas eclesiásticas en Menorca, la alimentación en la Mallorca medieval, la cocina en la Mallorca del siglo XV; canteros, albañiles (picapedreros), arquitectos o maestros de obra medievales; la esclavitud en Mallorca ...

    Muchos artículos de Jaume Sastre Moll se encuentran en el Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana y en Mayurqa; Dialnet no los enlaza pese a que están on line. Será esta entrada algo larga, pero los pongo aquí.

    Bueno. Magnífica obra la de Jaume Sastre Moll.


    0 0

    Vet aquí la meva intervenció al #debatCAIB d'avui:

    Debat de política general 2013

    Sr. Bauzá, avui matí ens ha dit que anam per bon camí. És cert que un dia o altre sortirem de la crisi. Però avui la realitat ens diu el contrari. Tenim un país amb greus dificultats socials i econòmiques. I els titulars dels diaris d’aquestes darreres setmanes li lleven la raó.

    Un 11% d’infants de Balears viu en la pobresa; 1 de cada 5 famílies no arriben a final de mes; en plena temporada turística hem tengut més de 105.000 persones a l’atur, 78.000 de les quals sense cap prestació; un país que veu com els seus joves han d’emigrar per trobar feina, només l’any passat 3.500 joves varen partir; 4 famílies desnonades de la seva llar cada dia; les seves polítiques d’austeritat han provocat prescindir de milers de professionals formats i preparats, d’aquests a qui vostè avui matí ha agraït la seva feina. Els agraeix la feina però ha tret al carrer 1.200 professionals a sanitat; 400 a serveis socials; 1.000 a educació,…

    Tenim el pressupost de sanitat i serveis socials per habitant més baix de totes les CCAA; destinam a educació només un 2,8% del PIB, lluny de la mitjana espanyola (4,7%) i europea (5,3%); les pensions a Balears estan un 10% per davall de la mitjana espanyola; la renda dels ciutadans de Balears no ha deixat de baixar des de l’any 2000,…

    I tot això succeeix amb un sistema de finançament que enfonsa les illes Balears sigui amb Aznar, Zapatero o Rajoy. Cada any l’aportació que feïm els ciutadans de Balears és equivalent a un 14% del nostre PIB. La xifra acumulada des de 1986 és d’un 364% del PIB.

    A més l’Estat no compleix els compromisos adquirits amb les illes Balears. En un moment de crisi i de polítiques de retallades, l’Estat ens deu més de 1.500 milions d’euros en inversions estatutàries i convenis.

    I davant això, senyor Bauzá, enlloc d’exigir al govern espanyol que ens tracti justament, va a Madrid a fer capades. Vostè posa la seva carrera política i els seus interessos personals dins el PP, per davant de les necessitats dels ciutadans de Balears. Perquè la prioritat del president Bauzá, és... José Ramón Bauzá.

    I ho hem vist molt clarament amb els pressuposts del govern Rajoy per a 2014. Uns comptes que novament discriminen les illes Balears, i en els que vostè per segon any consecutiu només ha aconseguit introduir una esmena que no compromet a cap quantitat a l’Estat. L’any passat per les carreteres (90 milions que no han arribat a dia d’avui); enguany per les depuradores (74 M que el PP de Canàries ja ha dit ben clar que tampoc no tenen consignació econòmica). I l’han aplaudit per aquestes miserables inversions!!!

     

    Davant aquesta situació social i econòmica, què necessitaria el país? Què hauríem de tenir?

    Hauríem de tenir un president conscienciat dels problemes de la ciutadania, un president que cercàs el consens, que lluitàs contra la fractura social; un president que volgués ésser el president de tothom; que no fos submís amb el govern central; que prioritzi a la seva agenda allò que afecta als ciutadans de Balears; un president que escolti; que no es converteixi en un il·luminat com aquells dirigents que es creuen en la possessió absoluta de la veritat i que acaben convertint una majoria absoluta en una dictadura absoluta.

     

    Què més necessitaria el país? Un president que posàs les bases per un model econòmic més just; que governàs per tots els sectors econòmics i no només per uns pocs; que assumís les dificultats de les famílies i empreses.

     

    I tenim tot això que necessitam?

    ...

    És evident que no.

    El que tenim és un president que ha passat de tenir una còmoda majoria electoral a perdre la majoria social.

    El que tenim és un president que va prometre llibertat i confiança i que ha donat repressió i mentides.

    Sr. Bauzá, vostè prometé davallades d’imposts; prometé autopistes de l’educació; prometé seguretat jurídica; prometé regeneració política.

    Prometé lluitar contra l’atur. “Jo en seré el responsable” deia. Se’n recorda?

    Prometé grans pactes d’estat: en educació, en turisme, en economia, en gestió del territori.

    Què se’n ha fet de totes aquelles promeses?

    Li recordaré les seves frases textuals sobre educació quan era candidat:

    “Promouré un pacte per l’educació”

    “Vull una educació on la figura del professor sigui reconeguda”

    “La llengua no és el debat de l’educació”

    “Intentaré arribar al màxim d’acords possibles amb la resta de formacions polítiques, encara que algú dels meus em critiqui”

    ...

    Vostè ha enganat a tothom. Als seus votants i a tots els ciutadans d’aquest país.

    Aquell candidat que es fotografiava amb una parella d’aturats a ca seva a Llucmajor, per fer-se’n responsable de la seva situació, ha donat lloc a un president egoïsta, insensible, desubicat, il·luminat,…

    La promesa de seguretat jurídica s’ha traduït en un president que es capaç de burlar en menys de dues hores una resolució judicial que anava contra les seves polítiques. Aquesta és la seguretat jurídica que ha oferit als ciutadans.

    La promesa de grans pactes socials, ha acabat en un enfrontament educatiu sense precedents a les illes Balears. Amb manifestacions multitudinàries contra les seves polítiques, com la que es va viure a les quatre illes el passat 29S. 100.000 persones, sr. Bauzá, 100.000 persones. 100.000 persones que segons vostè hi anàren manipulades. Què passa que tot el que no pensa com JRBauzá està manipulat? No insulti la intel·ligència dels ciutadans, per favor.

     

    Prometé normatives educatives que serien fruit del consens perquè no canviassin amb l’alternància política. I enlloc d’això ha imposat el seu decret de trilingüísme en contra de la opinió de TOTS els professionals de l’educació, Universitat, Assemblea de Docents, sindicats, directors; en contra dels estudiants, en contra dels pares i mares.

     

    Prometé també regeneració política. Avui matí ha bravejat de les seves profundes conviccions democràtiques. I que aposta pel diàleg. Quin cinisme!!!

    Vostè gestiona la seva majoria absoluta com una dictadura absoluta.

    Prometé regeneració política però no escolta als ciutadans perquè pensa que els vots de 2011 li donen cera del corpus per fer i desfer el que vulgui.

    La seva proposta de regeneració política ha estat aprovar normatives com la llei de símbols, contra la llibertat d’expressió, contra l’autonomia dels centres escolars i contra la llibertat de càtedra.

    La seva proposta de regeneració política és tenir un consell de direcció de la ràdio televisió pública, és a dir la de tots, en mans exclusivament de consellers del PP. Una mostra del seu respecte a la pluralitat, sr Bauzá. Ni a Canal 9 passava això.

    La seva promesa de regeneració política ha estat mirar cap a un altra banda quan li han demanat que tornàs els doblers del finançament il·legal del seu partit. Fins que no ha pogut seguir amagant-se perquè una sentència del Tribunal Suprem li ha obligat a tornar aquests doblers estafats als ciutadans. El seu partit aquí i a Madrid ha manejat doblers negres, sr. Bauzá. I no ha estat vostè qui ha posat ordre, han hagut d’esser els jutges.

    ...

    I a més d’incompliments, el president ens ha oferit retallades. Ha estat l’alumne més avantatjat de les retallades imposades per la troika i Rajoy. Un president que enlloc de solucionar els problemes dels ciutadans, s’ha estimat més fer punts davant Rajoy, i retallar en benestar social, en sanitat, en educació,…

    I li posaré exemples:

    En Benestar Social, després de 27 mesos encara no han pogut assumir el nombre de persones beneficiàries de dependència que hi havia el 2011:

    Març 2011……………………….      10.502

    Octubre  2013 …………………        10.471

     

    Es a dir que no han substituït ni les baixes que es produeixen.

    No eren vostès que prometeren que farien més amb manco?

    Ni una sola nova plaça per a persones amb discapacitat.

    Ni una sola nova placa per a persones majors.

    No eren vostès que havien de fer més amb manco!!!!!

    Avui matí ha bravejat de la targeta bàsica per a pensionistes amb les pensions més baixes. Sap que a dia d’avui no han pagat la targeta de 2013?

    Ha anunciat un centre per a menors amb mesures judicials. Per ara l’únic que ha fet es tancar un centre que estava integrat en un barri de Palma.

    I en Sanitat? Què han fet?

    Un jove mort per tuberculosi a casa seva; tot sol, sense atenció específica. El Sr Alpha Pam. Per no tenir accés a la targeta sanitària. I vostè i el conseller estaven assabentats del que passava perquè vàries entitats socials els havien advertit. I ningú ha assumit cap tipus de responsabilitat política.

     

    Han retirat 16.000 targetes sanitàries a ciutadans i ciutadanes que conviuen amb nosaltres. I avui matí ha tengut el cinisme de dir que faciliten l’accés dels immigrants a TOTS els serveis públics. A qui vol enganar senyor Bauzá?

    Hi ha més de 100.000 persones esperant una intervenció quirúrgica o visita d’especialista

    I per primera vegada es privatitza un servei sanitari. El de la radioteràpia a l’hospital d’Eivissa. Una empresa privada obtindrà beneficis econòmics de la necessitat de rebre radioteràpia dels ciutadans malats de càncer d’Eivissa!!!!  Beneficis a canvi de salut!!!

    D’això està orgullós sr President?

    O de no voler donar resposta al tema de la residència per a malalts de Menorca, Eivissa i Formentera.

    O de que el 40% de les dones que utilitzaven anticonceptius finançats per l’Ibsalut s’han quedat sense  finançament.

     

    Però el president ens ha fet veure que sí que hi ha doblers per allò que interessa al PP.

     

    No hi ha doblers per cobrir al professorat de baixa, però hi ha doblers pels concerts educatius amb l’Opus. No hi ha doblers per garantir que tots els ciutadans tenguin atenció sanitària, però hi ha doblers per subvencionar la Fundació Kovaks,…

    I què més ens ha oferit?

    Les seves polítiques contra el mallorquí, l’eivissenc i el menorquí. La seva fòbia al català, la llengua pròpia d’aquest país.

    Sr. Bauzá, una vegada li vaig dir que vostè estava segrestat pel sector més radical del seu partit. Me vaig equivocar: vostè encapçala el sector més radical del seu partit. I el que és pitjor: no ha dubtat en crear una fractura social per motius partidistes.

    Perquè sr. Bauzá, les seves obsessions ideològiques el fan perdre de vista quins son els vertaders problemes d’aquest país. Que no són els llaços a les escoles o que el castellà estigui en perill.

    Les mares que no poden pagar els llibres dels seus fills, els nins i nines que arriben a escola sense berenar, la gent que no té feina, la gent que no té cap prestació, la gent que està perdent ca seva, els empresaris i autònoms que han de tancar i, sobretot, els qui ho han perdut tot, els qui han caigut en la pobresa: 1 de cada 4 ciutadans de Balears en risc de pobresa, sr. President. 

    I mentrestant, sr. President, vostè què ha fet a part d’obsessionar-se amb el dèficit i contra el català?

    Prometé una gestió eficaç, i ens ha donat un fracàs de gestió.

    Diu que el transport aeri va millor que mai, i mai Menorca i Eivissa havien estat tan mal connectades.

    Ha dit que es compromet amb el nostre teixit empresarial de micro, petites i mitjanes empreses,... i, en canvi, quan parl amb els representants de les patronals, me diuen que vostè serà el responsable de la desaparició de centenars de petites empreses. Ens ha dit que “s’ha de deixar que sigui el mercat que es reguli per sí mateix”. Però resulta que són les grans empreses les que escriuen les seves lleis liberalitzadores. Ara ens anuncia una reforma de la llei de comerç. Per defensar les nostres competències en comerç? Per defensar el nostre teixit de petita i mitjana empresa? No: per lliurar-se definitivament a les polítiques liberalitzadores del govern Rajoy.

     

    Vostè ha dit avui matí que estàvem millor que el 2012 i que el 2011.

    Però sap el que tenim realment?

    -      Sap que la taxa de risc de pobresa s’ha incrementat durant la seva gestió un 5,70%?

    -      Sap que tenim 26.000 famílies amb tots els seus membres en atur?

    -      Sap que tenim més precarietat? El 90% dels contractes fets aquest 2013 són temporals, sr. Bauzá.

    -      Sap que hi ha menys drets laborals i més abusos laborals? Sap que aquest estiu hem tengut treballadors contractats per 10 hores que n’acaben fent 40?

    La política econòmica del PP, la seva política econòmica i del sr. Rajoy, ens està convertit en un país de mà d’obra barata. Amb feines precàries i mal pagades.

    I amb pitjors condicions de vida. Som la primera generació que no tenim la garantia de que els nostres fills i filles viuran millor que noltros.

     

    Tot en conjunt, un frau electoral, sr. Bauzá. Incompliments, retallades, fracàs de gestió i falta de projecte propi de país. Pensi una mica sr. Bauzá, què es recordarà d’aquesta legislatura? Què deixa a les futures generacions? Jo li diré. L’execució d’uns plans prevists fora d’aquí que l’únic que provoquen és més pobresa, precarietat laboral i privatització dels serveis públics. I vostè ha estat l’eina entusiasta per executar aquests plans.

    I tot això ho ha fet:

    Amb autoritarisme: governant a cop de decret llei, promovent llistes negres (llistes de treballadors a empreses públiques com a l’IDI; llistes d’alumnes i de professors a les escoles,..); obrint expedients disciplinaris als directors d’instituts de Maó; amb multes; amb detencions d’estudiants; incentivant als seus sectors més radicals a fer denúncies al més pur estil del maccarthisme.

    Ho ha fet amb extremisme. Prioritzant les seves obsessions ideològiques per damunt del consens, provocant una guerra educativa mai vista.

    Ho ha fet amb mentides. Ha incomplit totes les seves promeses. Perquè la seva prioritat mai han estat els ciutadans. La prioritat del president Bauzá és ... José Ramón Bauzá.

    Què podem esperar d’un president que menysprea la nostra cultura i els nostres creadors?

    Què podem esperar d’un president que paga amb els doblers de tots els ciutadans les seves querelles particulars?

    Què podem esperar d’un president que quan era batle cobrava dedicació exclusiva sense posar un apotecari substitut a la seva apotecaria tal com li obligava la legislació farmacèutica?

    Què podem esperar d’un president que menteix a la seva declaració de béns?

    Què podem esperar d’un president que la legislació li obliga a triar entre els seus negocis i la presidència i no ho fa? Després de tot no li convé gens perquè administra una de les apotecaries de les illes Balears que més factura al seu propi Govern.

     

    Què podem esperar d’un president que s’amaga. Un president que ja no va allà on es pugui trobar gent del carrer. Un president que pot anar a “fiestas de blanco”, però que no va als pobles perquè no el xiulin. Un president que visita escoles a l’estranger, però no les de Balears. Un president que quan pot fuig del Parlament, però té temps per anar a festes a Madrid. La setmana passada ni tan sols va ser a la votació dels seus pressuposts, una de les votacions més importants de l’any.

    No s’amagui, sr. president. Passegi pels carrers i escolti la gent.

    Perquè un president il·luminat i amagat, rodejat d’assessors inútils, no és bo pel país. I això és el que ara tenim.

     

    Miri des del grup MÉS no ens conformam amb la situació que vostès ens volen deixar, i per això no deixarem de fer propostes per  avançar en democràcia, en participació, en transparència, en benestar social, per un model econòmic diferent que no estigui al servei dels de sempre.

    Però abans de les propostes, li faré primer una pregunta:

    Vostè Sr President li confiaria a algú la gestió de la seva farmàcia si digués que de gestionar  apotecaries sap el mateix que qualsevol client seu?

    ...

    Idò li deixa la gestió de la Conselleria d’Educació a la sra. Camps. Això és un clar indicador del que podem esperar de vostè en el tema educatiu. Així que la primera proposta que li faig és que canviï l’equip de la Conselleria.

    I a continuació li proposam que retiri el TIL i negociï amb la comunitat educativa. Reforci les seccions europees i recuperi el decret de mínims aprovat pel PP com a base a partir de la qual millorar l’ensenyament de l’anglès i apliqui models d’èxit no imposats.

     

    Escolti als docents, als qui avui matí ha agraït la feina. També son treballadors públics, se’n recorda?

    Tots estam d’acord en millorar l’ensenyament de l’anglès. Vostè no ha inventat res. Tots pensam que aquest ha de ser un dels objectius importants de la millora de l’educació en aquest país. Però s’ha de fer de manera consensuada amb els directors, docents, pares i mares... S’ha de fer amb un sistema fonamentat en criteris pedagògics i no en criteris partidistes. I dotat de recursos suficients.

    Però l’ensenyament de l’anglès no ha de ni l’OBJECTIU ÚNIC, ni ha d’esser l’EXCUSA per arraconar la nostra llengua.

    La lluita contra el fracàs escolar ha de ser l’objectiu absolutament prioritari en l’àmbit de l’educació.

    I vostès què estan fent per lluitar contra el fracàs escolar? Res. Al contrari, estan maltractant i menyspreant la comunitat educativa.

    La seva promesa com a candidat era arribar a un gran pacte per l’educació!

    Idò compleixi la seva paraula. Pacti el model, no dic ja amb l’oposició, amb la comunitat educativa.

     

    No basi la seva proposta educativa en atacar l’ensenyament en la llengua pròpia. Basi la seva proposta educativa en millorar la qualitat de l’educació dels nostres fills.

    Compleixi la seva paraula.

    ...

    Una altre proposta, sr Bauzá. Inverteixi les prioritats: anem cap a una prosperitat compartida.

    No pot ser que la Conselleria del Deute sigui la principal conselleria del Govern. Sobretot quan aquí podríem tenir recursos suficients, però se’n van i no tornen, i ho sap i no hi fa res.

    No pot ser que un de cada quatre euros es destinin als bancs, i mentrestant, retallin les partides per polítiques d’ocupació. A aquest Govern li importen més els bancs que els aturats.

    I ara a la fi han presentat un Pla d’Ocupació,... que aposta pel seu model de sempre: el del totxo. Un model que només ofereix feines de quatre mesos i mal pagades a qualque hotel, gran superfície comercial o casino.

     

     

    ...

    Aquest Govern demostra la seva submissió i la seva renúncia. La submissió a Madrid i al PP, i la renúncia a fer política i a treballar per sortir de la crisi i generar prosperitat compartida.

    Hem de donar respostes per lluitar contra la crisi econòmica i social amb propostes que tenguin com a prioritat els interessos de les persones i no dels mercats financers o de les grans corporacions. Per fomentar un model econòmic propi, arrelat i centrat en el país, que, al temps que aporta progrés i benestar, promogui la justícia social.

    Un model sostenible, compatible amb la defensa del territori i el medi ambient. Enlloc d’un model que vol urbanitzar espais protegits. Ses Fontanelles, sa Ràpita, ... Canyamel, Muleta, es Molinar.

    Un model alternatiu al creixement del totxo que va provocar el boom immobiliari, i que torna ser la proposta del PP.

    Un model alternatiu a les polítiques neoliberals que ens enfonsen encara més, que tenen com a única recepta les retallades indiscriminades i el desmantellament de l’estat del benestar.

     

     

    Receptes d’una crisi que té uns responsables. Són els grans poders financers i econòmics i la seva cobdícia il·limitada, poders que a l’Estat espanyol sempre han estat protegits per governants com vostè. Poders que sempre han prioritzat els seus interessos econòmics per sobre del benestar de la gent.

    Ja ho deia Franklin D. Roosvelt: “... els enemics de la pau són els monopolis empresarials i financers, l’especulació, la banca insensible, els antagonismes de classe, el sectarisme.”

    I per això hem d’invertir les prioritats.

    ...

    I una altre proposta si volem avançar en democràcia: el dret de decidir

    Els ciutadans i ciutadanes de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, hàgim nascut on hàgim nascut, hem de poder prendre les decisions sobre tot allò que ens afecta:

    -      Hem de poder decidir quina part dels nostres imposts es destina a la solidaritat amb la resta de pobles de l’Estat i del món, i quina part es dedica a finançar la nostra sanitat pública, el nostre sistema educatiu, els serveis socials...

    -      Hem de poder decidir si volem utilitzar els nostres doblers per rescatar els bancs o per rescatar persones.ïe﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽ensament t universals. ataqui i menysprei gran pacte per l'itat educativa, i aquesta no e' del pensament t universals.

    -      Hem de tenir el dret de decidir si volem continuar dins un estat que ens ignora cada any en els PGE o si volem fer els nostres PG.

    -      Hem de tenir dret de decidir si volem continuar amb una monarquia desprestigiada i anacrònica, o si volem elegir democràticament el cap d’estat.

     

    S’ha de poder decidir tot, i tot s’ha de poder decidir des d’aquí.

    Comptar amb els mallorquins, els menorquins, els eivissencs i els formenterers vol dir comptar amb tothom perquè la democràcia només funciona bé quan els poders públics compten amb els ciutadans i ciutadanes.

    Afirmar el dret dels pobles de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera a decidir el nostre futur col·lectiu és la nostra manera de reclamar MÉS democràcia, MÉS participació i MÉS capacitat de decisió per a les persones.

    El país necessita un model econòmic propi,... un projecte de país propi,... i una estratègia política pròpia per fer possible el futur. El país necessita confiança, ambició i compromís.

     

     

    Estic convençut que el país se’n sortirà. Tenim gent innovadora, gent emprenedora, gent preparada,... sempre mos n’hem sortit. Empresaris, treballadors, professionals,... decidits a tirar envant perquè siguem capaços, entre tots, de construir un futur millor.

    ...

    Ara bé, tot això no ens ho donarà vosté, sr, Bauzá.

    Tancat amb la seva guàrdia de corps al búnker del Consolat i obsessionat en fer callar qualsevol veu que discrepi del pensament únic dictat des de la dreta, l’únic que ens està donant són polítiques per eliminar tot allò que ens configura com a poble.

    Però a més, a vostè no li interessa la democràcia. Només li interessa el poder. El sistema democràtic només és el mitjà per aconseguir el poder. Perquè la única prioritat del president Bauzá és ... José Ramon Bauzá.

    I senyor Bauzá, si vostè menysprea el país que governa, menysprea la democràcia i no li interessa el benestar de la majoria, no mereix ocupar ni un minut més la Presidència del Govern.

     

     

     


    0 0
  • 11/26/13--21:50: TOSHIHIRO OSHIMA, fotògraf.
  • Sèrie: "Fever Dreams".
     

    © fever dreams from Tommy Oshima on Vimeo.

    Web a Flickr (visiteu-lo, són fantàstiques).


    0 0

    El poemari Les ciutats imaginades vol deixar constància de les sensacions tengudes en algunes ciutats visitades per l'autor i de les quals li han quedat uns records perennes. Es tracta de reviure amb la memòria aquells moments de joiosa nostàlgia que el temps va escombrant a poc a poc. En els poemes podrem trobar la presència concreta de París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa... La presència de les ciutats, dels indrets estimats per l'autor... Hi ha igualment una evident similitud amb la forma i el contingut del poemari El cant de la sibil·la. No endebades ambdós llibres han estat escrits en la mateixa època. (Miquel López Crespí)


    Les ciutats imaginades el món dels somnis i del desig



    L’autor de Les ciutats imaginades era a Venècia a començaments dels anys setanta.

    En el llibre Les ciutats imaginades, el poemari que ha editat recentment Cossetània Edicions de Tarragona, la joventut de l'home és contemplada sovint com un camí obert a totes les possibilitats. Ho podem veure en el poema "Estació d'Austerlitz", on hom recorda els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: "Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.".

    El poemari Les ciutats imaginades vol deixar constància de les sensacions tengudes en algunes ciutats visitades per l'autor i de les quals li han quedat uns records perennes. Es tracta de reviure amb la memòria aquells moments de joiosa nostàlgia que el temps va escombrant a poc a poc. En els poemes podrem trobar la presència concreta de París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa... La presència de les ciutats, dels indrets estimats per l'autor... Hi ha igualment una evident similitud amb la forma i el contingut del poemari El cant de la sibil·la. No endebades ambdós llibres han estat escrits en la mateixa època.

    En el llibre que ha editat recentment Brosquil Edicions del País Valencià, El cant de la sibil·la, eren Mallorca i els paisatges de la infantesa els protagonistes essencials de la majoria de poemes. Tanmateix, els records, inexorablement, et portaven a altres indrets, a altres contrades amb idèntica o superior càrrega de sentiments i evocacions que els indrets mallorquins. Per això, i de forma quasi simultània, s'anaven congriant els poemes dedicats a Lisboa o París, a Roma o Atenes, al Caire o Venècia. En un determinat moment, després d'anys i més anys d'anar acumulant poemes, vaig decidir-me per bastir dos poemaris amb temàtiques una mica diferenciades. Tanmateix l'alè vital que viatja per les pàgines dels dos llibres és el mateix. Si s'analitzen amb cura aquests poemaris es veurà que, de la feina feta en aquells anys, podrien haver sortit dos llibres amb una perfecta mescladissa de temes i situacions. L'opció que vaig escollir era una entre moltes i no vol dir que fos la més encertada. Separar els poemes per les temàtiques i continguts no vol dir que sigui el millor sistema per a construir un poemari dens i coherent. No. Senzillament, fent ús de la llibertat creativa, qui sap si una de les poques que ens resten!, vaig fer aquesta opció com n'hauria fet una de diferent i per això, de la feina de selecció, anaren sortint els llibres que he escrit al llarg d'aquests darrers anys: El cant de la sibil·la. Temps moderns: homenatge al cinema,Calendaris de sal (inèdit encara en aquests moments) i Les ciutats imaginades.


    Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005.

    Però no tot són ciutats pels carrers de les quals el poeta hi ha caminat, s'ha manifestat, ha fet l'amor o ha plorat al costat d'algun d'aquells llunyans amors juvenils. En el llibre hi ha també la presència de les ciutats de la memòria, les ciutats del passat, aquelles que palpitaven en un temps en el qual encara no havia nascut l'escriptor però que, temps i ciutats, formen part de l'imaginari del poeta talment fos la Irlanda real, la viscuda per l'autor del poemari a finals dels seixanta o el Londres i la Venècia de començaments dels setanta. Hi ha uns versos que ho deixen tot ben indicat. En el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur" llegim: "Ara caminàvem per la ciutat en flames / de la nostra imaginació desfermada.". I, un poc més endavant, es pot anar aprofundint en la intenció de l'autor: "Talment com si en lloc d'agafar el tren / haguéssim pujat dalt un estrany giny que ens portava / a una nova dimensió del temps i de l'espai". En resum, són viatges imaginaris a situacions i indrets que han condicionat i condicionen encara l'existència de l'autor: el París de la Revolució de 1789 o de la Comuna de 1871 sense mancar-hi el Moscou de l'any 1917, quan semblava que el món, com diu la lletra de la Internacional, havia de canviar de base i els que avui no són res demà serien tot.

    Aquest imaginari viatge al París de la revolució del segle XVIII el podem trobar en el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur". De cop i volta, de forma sobtada, el lector que tengui l'esperit obert i l'ànim disposat per a fruir de les propostes que hi ha en el poemari es pot trobar enmig de la gran revolució parisenca. S'hi diu: "El roig sol naixent il·lumina la sorollosa festa del poble. / Dringadissa de luxoses vaixelles trencades. / Hi ha sorprenents balls d'al·lotes nues, / capcinejant, / indicant el camí. / Els crits de 'A la Bastilla!' fan tremolar les parets de les cases".

    La tensió dels versos ve donada precisament per aquest llarg i profund viatge envers el passat, envers una realitat a voltes autèntica i altres irreal. Una realitat a voltes procedent del món dels somnis i dels desigs. El que són ben reals són els evanescents moments de felicitat que l'escriptor vol que hi restin reflectits. Potser, és un pensament subconscient, però que condiciona el poemari, tots els poemaris escrits aquests darrers anys. I tot això malgrat que el poema "Record de Saqqarà" palesa la inutilitat de l'intent quan llegim: "Vana provatura de recapturar el temps esvanit / amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules / esclatant sorollosament damunt aquests fulls.". Versos escrits en moments de forta melangia i sobtat pessimisme. ¿Els resultats final de la feina poètica de prop de quaranta anys, la vida d'un escriptor es redueix, doncs, a constatar la "vana provatura" de recapturar el temps esvanit "amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules"?

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Mentre el batles del PI van votar a l'Assemblea de batles  a favor de la moció que es presentava a favor de l'educació pública i contra el TIL, els regidors del PI de Pollença no van pressionar al batle perquè fos a l'assemblea i votés el que havia decidit el ple dues vegades, el consell municipal escolar i l'havien demanat totes les apimas de Pollença.  No només això sinó que  ni tan sols li van demanar que delegués  i enviés a l'assemblea al primer tinent de batle i regidor d'educació, en Martí Roca.

    Una vegada consumat el frau democràtic i la covardia per part del batle, mentre els regidors del PI d'altres pobles com Sa Pobla o Llubí han presentat i votat mocions de reprovació als seus batles, per no votar el que van acordar els seus plens a l'assemblea de batles... El PI a Pollença es limita a presentar una moció a la qual es reafirma en el que ja s'havia aprovat. Que cadascun tregui les seves pròpies conseqüències...

     

    Ordre del dia del ple a celebrar el proper dijous dia 28 de novembre a les 20:00 a la Sala de Plens de la Casa Consistorial.

    1.- Aprovació, si procedeix, de l’expedient núm. 4/2013 de reconeixement extrajudicial de crèdits 

    Encara hi ha 29.300 € pendents d’altres legislatures, el passat ple ja es varen aprovar una sèrie de factures (liquidant irregularitats). En Joan Cerdà (exbatle) va ser requerit i tot just va signar factures per valor de 840 euros, en Tomeu del PSM ha reconegut varies partides de la SGAE però que no completen cap factura. Entre les factures pendents es va parlar d'uncorresponent al “Cinturón Ciclista” que l'ha de signar l'ex-regidora de Turisme i altres més petites de participació ciutadana que les ha de reconèixer l’ex-regidora d’aquesta àrea cap de les dues s’ha presentat per l’Ajuntament.

    Hi ha un altre gruix de factures de honoraris de la construcció del pavelló cobert que el arquitecte que va dirigir l’obra comprovarà, estem parlant de l’any 2002 però les factures són del 2009 per això no han prescrit. Un desgavell difícil d'explicar.

    2.- Aprovació, si procedeix, de l’ampliació del termini d’informació pública de l’expedient relatiu al Catàleg de Protecció del Patrimoni Històric Artístic Arquitectònic i Paisatgístic (Expedient núm. 5611)

    Es tracta d’ampliar el termini d’exposició pública de 60 a 90 dies ja que hi ha bastant de gent que s’ha interessat pel tema. Esperam arreglar el que va ser una aprovació inicial precipitada.Als precs hem demanat que s'amplií també el termini d'exposició de l'ordenança de convivència ja que també hem detectat prou interès per part de bastant gent.

    3.- Aprovació, si procedeix, de l’addenda al conveni signat dia 3 de gener de 2011 entre la Conselleria d’Educació i Cultura i l’Ajuntament de Pollença per al finançament de les obres d’ampliació de l’IES Guillem Cifre de Colonya

    S’ha de fer una ampliació de 45.000 euros de sobrecost al conveni que es va signar amb la CAIB per construir el nou pavelló del IES Guillem Cifre de Colonya.

    4.- Ratificació, si procedeix, del conveni entre l’Ajuntament de Pollença i la propietat en execució de l’acord adoptat per l’Ajuntament Ple, en sessió celebrada dia 29 de novembre de 2012, respecte l’aprovació definitiva del procediment de desafectació del tram del camí núm. 73 Camí de Cala Boquer, als efectes de formalitzar la seva permuta amb tram alternatiu

    Des de que es va fer la aprovació inicial, han sortit  temes com la classificació de la torre de la casa de Boquer  com BIC, o que el nou traçat passa per damunt un restes històrics, a més se’ns ha confirmat que la llicència d’obra del nou camí estaria supeditada a un informe arqueològic. L'equip de govern es va precipitar  i va fer la proposta del nou traçat sense cap tipus d'informe de Patrimoni

    5.- Moció presentada pel grup municipal CiUxP de suport de l’Ajuntament a una educació de qualitat i compromís dels representants municipals per defensar aquesta postura

    6.- Moció presentada pels grups municipals PSOE, A, PSM-EN, ERAM i Regidors no adscrits de suport de l’Ajuntament a una educació de qualitat i contra l’aplicació del TIL i compromís dels representants municipals per defensar aquesta postura

    Ens dona tota la impressió de que la moció de CiU ha estat pactada amb el PP per tancar  en fals el tema de la no assistència del batle ni de cap representant de Pollença a l'assemblea de batles. La  moció de Ciu no fa una altra cosa que reafirmar la posició de l’Ajuntament de Pollença i instar al Batle  a que la pròxima vegada manifesti i voti d’acord amb la postura expressada pel Ple....  Per a la resta de grups de l'oposició el que va passar és molt greu, de fet pensam com vam demanar que hauria de dimitir. Per això a més a més del que demana CiU demanam reprovar el batle per la seva inassistència a l’Assemblea de batles ja que amb la seva actitud va deixar mancats de representació als ciutadans de Pollença i  ens possicionam favorablement a la moció presentada en aquella assemblea.

    7.-  Aprovació si procedeix, de la designació  de representant municipal membre de l'òrgan rector de l'Entitat Urbanística Col·laborada de Conservació  del sector UP-3 del PGOU Golf Can Porquer i de  la constitució en escriptura pública de l'esmentada entitat.

     Això és una nova figura jurídica de recent creació, es tracta que una urbanització es pugui autogestionar el serveis, per exemple si no els hi agrada el model de contenidors de fems  que l’Ajuntament utilitza ells poden posar un models més luxós  càrrec del veïns de la Entitat. L’Ajuntament tot just tindrà un representat al que si li donaran compte. La duració del conveni és de 10 anys.

    8.- Aprovació, si procedeix de l'acord extrajudical envers el recurs contenciós administratiu interposat per l'entat Proyectos Urbanísticos DUVA S.L. (Actuacions judicials P.O. 43/2013) - Expedient núm 5524.

    A un dinar a tres bandes entre DUVA, Ajuntament i Club de Tennis van arribar a un acord verbal amb la propietat perquè el club de tennis pogués utilitzar les pistes de DUVA ja que les pistes del poliesportiu del Moll havien desaparegut amb l’obra de construcció del nou CEIP Miquel Capllonch. A l’any 2006 sempre verbalment el regidor d'esports, en Miquel Ramon va informar al club que al final de l’any ja no podien utilitzar les pistes de Duva ja que s'havien fet les noves pistes. El club va continuar a DUVA fins aquesta legislatura i ara la propietat de DUVA vol posar un contenciós-administratiu demanant a l’Ajuntament 124.000 Euros + interessos + costs pel període 2006-2011. Volen tancar el tema amb el pagament a DUVA de 45.560 Euros IVA INCLOS es tancaria el tema.

    11. - Propostes/ Mocions d’urgència”

    II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT

    1.- Informació de Batlia

    2.- Dació de compte de resolucions de Batlia

    3.- Precs i preguntes”

     Assistiu de verd a l'inici del ple municipal per recordar que continuam lluitant per l'escola pública de qualitat.

     

     

     


    0 0
  • 11/27/13--22:07: Preguntes al ple de Novembre
  • Aquest dijous tendrem el Ple Ordinari de Novembre. Demà vos exposarem els punts de l'ordre del dia, entre els que hi ha la moció de suport al col·lectiu docent i reprovació del Batle per la seva inasistència a l'Assemblea de Batles.

    Avui vos avançam les preguntes que hi presentam, oberts a recollir també les que ens volgueu fer arribar.

     

    PETICIONS I PREGUNTES AL PLE ORDINARI DE NOVEMBRE

     

    1. Per quin motiu no es fa un manteniment adequat de l'abeurador de Sant Isidre?

    2. Per què el dia del Firó es varen tancar les activitats i llocs de venda a les dues del migdia? Correspon això cap consigna de l'Ajuntament?

    3. Com així es va retardar tant el repartiment de programes de la Fira?

    4. Com valoren la falta d'activitat el dia de la Fira en els carrers del centre de Pollença: Costa i Llobera, Monti-sion, Almoina...?

    5. Quan fan comptes fer el condicionadament del solar de Can Conill, que es troba molt deteriorat?

    6. Ens pot explicar la regidora delegada del Moll en quin procés es troba el projecte de peatonalització de la primera línia, que varen anunciar que es començaria a executar aquest hivern? Quan ens varen donar a conèixer el projecte varen sorgir una sèrie de dubtes que no ens conta que s'hagin resolt; tornaran a convocar una reunió explicativa al respecte?

    7. Quins carrers en concret s'asfaltaran amb la partida prevista al pressupost 2013?

    8. Per quin motiu han afirmat als mitjans que el pressupost de rehabilitació de façanesés de 60.000 € en dos anys si encara no estan aprovats els pressuposts del 2014, i els del 2013 només compten amb 30.000 €?

    Ja tenen pactada l'aprovació del pressupost del 2014, vist que ja han avançat que hi figuraran partides referents a asfaltats i rehabilitació de façanes, fins i tot amb quantitats perfectament definides?

    1. Sense posar en dubte la vàlua de la persona que ocupa aquesta contractació, qui va triar els aspirants a qui es convidaria per la contractació del cap de premsa de l'Ajuntament? Creu adequat convidar a una empresa que edita un periòdic i a un periodista esportiu d'IB3? Perquè no es varen convidar altres periodistes actualment en atur i del municipi?

    Quantes notes de premsa fins ara ha fet arribar als mitjans de comunicació? Ha fet altres tasques a banda de la comunicació de notes de premsa? No creuen que hi ha feines més necessàries en aquest Ajuntament que una contractació per fer arribar notes de premsa als mitjans quan aquesta tasca la poden fer directament els regidors de cada àrea?

    Ens poden fer arribar directament aquestes notes de premsa, i no haver d'assabentar-nos a través de tercers mitjans de comunicació?

    A que es refereix quan en les tasques té assignades hi figura “Elaboració d'un Pla de Reputació per fer front a possibles crisis? Quines crisis esperen haver de fer front?

    1. En la comissió informativa li varem demanar pel recurs de reposició que varem registrar els partits de l'oposició contra el decret pel que s'auto-atorgaven les ajudes socials pels regidors amb dedicació exclusiva. Ja ha passat el termini legal d'un mes per respondre a aquest recurs. Fan comptes contestar al recurs? Es ratifica en l'afirmació que ens va fer de que revocaran aquest decret?

    2. Quines negociacions ha duit amb el Ministeri de Medi Ambient respecte dels fondejos a la Badia de Pollença? La utilització dels espigons de la Base forma part d'aquesta negociació, tal i com ha aprovat reiteradament aquest Ple?

    3. Hem vist que s'ha començat a desmuntar la tanca publicitària il·legal que s'havia col·locat a l'entrada de Pollença pel Roser-Vell. Aquest desmuntatge s'ha fet en base a cap negociació amb l'Ajuntament? Si es així, què és el que s'ha negociat?

    4. Què se n'ha fet de la catifa elaborada a Can Morató que abans de la rehabilitació estava penjada a la sala de Plens? La poden tornar a exposar en un lloc adequat?

    5. Per quin motiu, després de molts anys sense fer-se, han tornat a posar plaques d'inauguració amb els noms de polítics? Perquè es fa aquesta personalització partidista d'obres sufragades amb doblers dels imposts de tots els ciutadans? Consideram aquesta pràctica totalment desfasada i demanam que es corregeixi el text de la col·locada al centre de dia o bé es retiri.

    6. S'ha fet cap informe sobre el compliment del plec de condicions dels contracte per a l'explotació dels serveis de platges, especialment de gandules i para-sols? Quan s'executaran les tasques incloses dins el plec de condicions que restaven pendents? Ja s'ha valorat la diferència en el cànon pel nous serveis que s'inclogueren i pujades de preus que varen experimentar els serveis?

     

    S'ha tornat al vell costum de posar plaques amb noms de polítics. I vell no vol dir necessàriament bò.

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     


    0 0
  • 11/27/13--22:07: esborrar
  • notes el sotrac i fas anar frenèticament la goma d’esborrar damunt el sac de records que arrossegues. és feixuc. hi ha la malaptesa, les vacances ran de la mar, els petons miserables dels capvespres sòrdids. hi la un intent de felicitat que sembla que un dia vas veure a l’altra banda dels vidres entelats. hi ha les cançons, les feridetes als genolls i els amics. et notes el braç cansat però no pares de passar la goma que es desfà en grumolls de restes i evocacions. no et pots aturar. ara, no! has decidit que canviaràs de vida i només esborrant la memòria pots ser la nova Eva al paradís de les pomes podrides i les serps dentades. no t’atures. fas desaparèixer els berenars de pa amb xocolata, les cançons de missa i les parets de pedra seca i els camps de blat i les vaques que pasturen i les barques i els velams i la mar sencera. la goma ha arribat a allò més profund del sac. ha arribat al teu ser. al teu tu. ara comences a no ser. ara ja no.


    0 0
  • 11/27/13--22:07: LLICÈNCIES FEDERATIVES 2014
  • Com és habitual cada any, els que estàveu federats el 2013, si no deis res en quantre abans de dia 20 de desembre, renovarem la vostra llicència en les mateixes modalitats que aquest any.

    Ja ho sabeu: ALTES, BAIXES i MODIFICACIONS, avisau abans del 20 de desembre.

    Aquí trobareu les modalitats i tarifes vigents pel 2014: MODALITATS  I QUOTES 2014.pdf

    Salut i força!

    0 0

    La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. (Miquel López Crespí)


    Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants d’altres de personatges semblants. (Miquel López Crespí)


    Les traduccions de la poesia mallorquina contemporània: El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial)



    Víctor Gayà ha fet la traducció de poemes de denou poemaris de l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí. L'antologia ha estat editada per Calambur Editorial de Madrid i properament serà presentada a les Illes i a Madrid.

    Ara, en tenir ja entre les mans l’antologia que em demanà l’escriptor Gabriel Janer Manila i que ha traduït a la perfecció el poeta i novel·lista Víctor Gayà, parlam del llibre El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) editada per Calambur Editorial, hom pot copsar amb molta més perspectiva històrica les influències de què parlàvem en altres articles (Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Salvador Espriu, Pere Quart...). Influències que, com no podia ser d´altra manera, anaren fent que molts dels joves que començàvem a escriure fa quaranta anys ens allunyàssim del mestratge de l’Escola Mallorquina. Un allunyament que ja havien fet Llompart, Vidal Alcover i Blai Bonet, com explica el catedràtic de la Universitat de les Illes Balears Pere Rosselló Bover en el pròleg a Deu poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006) quan escriu: “L’entrada l final dels anys 50 i, sobretot, ja als 60 del realisme històric, tot i no arribar a quallar, suposava un intent d’actualització i d’aproximació a les modes europees de l´època. Així mateix, el realisme –malgrat donar més bons resultats en el terreny de la narrativa que no pas en la poesia- introduïa un llenguatge i uns objectius nous i, sobretot, retornava als escriptors la funció del compromís en la lluita per millorar la societat. De fet, amb el temps aquest compromís fou un dels llegats del realisme històric a la literatura dels decennis següents”.

    Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Joan Pla i tants d’altres de personatges semblants.

    En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens vénguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Una noticia de marzo de 2011 dice así:

    La Real Academia Mallorquina de Estudios Históricos, Genealógicos y Heráldicos celebró el solemne acto de toma de posesión de un nuevo académico, Antonio Ortega Villoslada. El historiador pronunció su discurso de investidura bajo el título De Mallorca al Atlántico bajo la monarquía privativa. El discurso fue contestado por el académico Miguel Deyá Bauzá. El acto de investidura, que tuvo lugar en el salón de actos de can Campaner, contó con numerosos socios y amigos del historiador.

    E. Planas: Ortega Villoslada, nuevo académico en la Real Academia de Estudios Históricos (UH, 05/03/2011)

    La Real Academia Mallorquina tiene una web donde indica su historia, enumera sus miembros y pone una lista de las actividades realizadas. Todo muy escueto, mínimo, tipo listas: lista de académicos, sin fichas biográficas; lista de actividades. Pero también tiene en Dialnet una magnífica biblioteca de su revista, con todos los textos digitalizados y al alcance de quienes interese.Fantástica biblioteca.

    Pero, en este paseo que voy realizando por Dialnet, conviene que vuelva al tema anunciado en el título.

    En citcem.org, que creo que es una web portuguesa, encuentro una ficha biográfica:

    Antonio Ortega Villoslada

    Doctor en Historia por la facultad de Geografía e Historia de la UNED y profesor-tutor del centro de Palma de Mallorca. Miembro numerario de la Real Academia Mallorquina de Estudios Históricos, Genealógicos y Heráldicos. Vocal de la Sociedad Arqueológica Luliana.

    Su campo de investigación se centra en el comercio desarrollado por la Casa de Mallorca, en especial con el mundo atlántico. Ha publicado El reino de Mallorca y el mundo atlántico (1230-1349). Evolución político-mercantil y tiene una treintena de artículos, ponencias y comunicaciones, de entre las cuales podemos citar “Viajes a Flandes e Inglaterra. ¿Cabotaje o “recta via””, en la revista de la UNED Espacio, Tiempo y Forma (2003); “El trabajo femenino en Mallorca. La labor de la mujer en la actividad marítima de la primera mitad del siglo XIV”; “La coca en el intercambio mercante atlántico-mediterráneo”; Instruments de navegació i portolans en la Mallorca medieval”, “De cuando los mallorquines navegaron a Canarias. Un avance”; “Mallorca y el comercio atlántico. Siglos XIII-XIV”; “Dionis, Sancho I de Mallorca y Juan XXII: artífices del intercambio mercante Mallorca-Portugal”, o “The Medieval Kingdom of Majorca and the Atlantic Ocean: trips and cartography”.

    Va muy bien encontrarse con una ficha biográfica de los autores. Y también con una ficha de las obras y artículos publicados como la que nos ofrece Dialnet a nombre de Antonio Ortega Villoslada que enumera 11 artículos y 6 colaboraciones. No todos los artículos añaden el indicador de "Texto completo" que señala que el artículo se encuentra on line

    revista
    Memòries de la Reial Acadèmia Mallorquina d'Estudis Genealògics, Heràldics i Històrics

    Artículos que indica Dialnet:

    Es una lástima que la revista "Randa" no esté digitalizada. Aparecen, por vez primera en esta bitácora, documentos de la revista Memòries de la Reial Acadèmia Mallorquina d'Estudis Genealògics, Heràldics i Històrics.

    Buena labor la de Antonio Ortega Villoslada.


    0 0
  • 11/27/13--22:07: Ammonit
  •  

    Language is fossil poetry, diu R.W. Emerson. Cada una de les paraules nostres de cada dia va ser, un dia, una metàfora que refulgia al sol d'una primavera pristina. Avui mateix, encastats dins la pedra calcària d'una prosa administrativa, hi he distingit un ammonit i dos trilobits.

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     


    0 0

    [27/11] «La Comune» - Assassinat de Canela - Renaud - «Paco» - Merdzanov -«Pin el Cariñoso» - Ribeiro - Cazorla

    Anarcoefemèrides del 27 de novembre

    Esdeveniments

    Portada del primer número de "La Comune"

    - Surt La Comune: El 27 de novembre de 1882 surt a Màntua (Llombardia, Itàlia) el primer número del bisetmanal anarquista La Comune. Urlo della canaglia (La Comuna. Crit del Canalla). Portava l'epígraf«Nessun diritto senza doveri. Nessun dovere senza diritti» (Cap dret sense deures. Cap deure sense drets). Era, probablement, continuació de L'Affarista alla berlina (6 de desembre de 1880 – 24 d'agost de 1882), ja que tingué el mateix director, Luigi Colli. En el primer número publicà el programa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Contra el poder de l'Estat central reivindicà la completa autonomia de les comunes locals, propugnant una Federació Lliure de Comunes Autònomes. Criticà durament el govern esquerrà d'Agostino Depretis qualificant-lo de burgès, alhora que reivindicà un «nou radical ordre». Parlà molt sobre política local i de com organitzar els consells municipals. També reivindicà el dret al treball. Trobem textos de Bellegarrigue, G. Benvenuti, Luigi Colli, Victor Hugo, Moruzzi Policarpo i O. Gnocchi Viani, entre d'altres. Publicà per lliuraments l'assaig de l'anarquista Gustave Lefrançais Della proprietà. En sortiren set números, l'últim el 2 de febrer de 1883, amb una interrupció entre el 10 de desembre de 1882 i el 23 de gener de 1883. Posteriorment, el 2 de setembre de 1888, sortí a Pàdua el primer i únic número del periòdic L'Urlo della Canaglia. A beneficio del giornale (El Crit del Canalla. A benefici del diari), que realment era un full editat per Attilio Borgatti que volia recaptar fons per publicar un nou diari.

    ***

    Josep Canela

    - Assassinat de Josep Canela: El 27 de novembre de 1920 és assassinat al bar El Ciclista, de la plaça Bonsuccés de Barcelona (Catalunya), per un escamot de pistolers del Sindicat Lliure --format, segons Innocenci Feced, per Ramon Sales, Josep Cinca i els germans Alvarado--, dirigit pel governador civil Severiano Martínez Anido, el militant anarcosindicalista Josep Canela Recasens --també citat Caneda. Era ja tard i s'havien apagat les faroles públiques. El sereno feia la ronda quan uns desconeguts el van arrossegar a un portal ordenant-li, sota l'amenaça de les pistoles, que callés i no s'hi mogués. Després s'acostaren al bar. Canela seia en una taula a prop de la porta, sempre oberta. Els assassins dispararen des del carrer. Els trets van ressonar al local sobresaltant els clients. Canela es va posar dret d'un bot i es va amagar rere el mostrador; però tocat per tres bales, va caure en terra. Arrossegant-se, va intentar refugiar-se a la rebotiga, on vivien els amos i on estaria fora de perill. Però les forces li van fallar i hi va quedar estès, dessagnant-se. Els agressors van fugir a tot córrer, ja que els trets van atreure la guàrdia de la caserna que havia a la mateixa plaça. Caneda havia estat deportat a Tenerife durant el període que va seguir a les tortures de Montjuïc i en 1916 va estar tancat a la presó Model de Barcelona, des d'on col·laborava en Solidaridad Obrera amb articles anticarceraris. Va ser d'antuvi secretari del Sindicat d'Hoteleria de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i després del Sindicat de Metal·lúrgia, càrrec que ocupava quan va ser assassinat. Va assistir al Congrés del Teatre de la Comèdia (Madrid, 1919) com a delegat, on va signar la declaració de principis que establia el comunisme llibertari com a meta. Va participar en un míting a Manresa el novembre de 1920 en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Era assessor de Salvador Seguí i era membre del sector dels sindicalistes «temperats i realistes» (Salvador Seguí, Eveli Boal, Salvador Quemades, Josep Viadiu, Joan Peiró, Andreu Nin, entre d'altres).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    L'atemptat de L'Assommoir segons un dibuix de la premsa de l'època

    - Jean Renaud:El 27 de novembre de 1841 neix a Lons-le-Saunier (Franc Comtat, Arpitània) el militant anarquista i anarcosindicalista Jean Célestin Renaud, també conegut com Cointot. Antic suboficial del 70è Regiment de Línia condecorat, fou conegut per viure en concubinat amb una dona amb qui tingué tres fills i es guanyava la vida fent classes d'esgrima. Esdevingué anarquista i fou membre de la Federació Revolucionària de la Regió Est a Lió. El 7 de novembre de 1867 fou condemnat pel Tribunal Correccional de Lons-le-Saunier a 18 dies de presó per«rebel·lió, cops i ferides». El 22 d'octubre de 1882 va anunciar en una reunió que un atemptat es realitzaria aquell mateix vespre. Unes hores més tard, una bomba va explotar al restaurant-cabaret «L'Assommoir» (La Taverna), al subsòl del Teatre Bellecour, al carrer de la República de Lió, freqüentat per la burgesia local, que va causar la mort d'un empleat de 20 anys, Louis Miodre, nombrosos ferits i importants danys materials. Per evitar les investigacions judicials, es va exiliar una temporada a Ginebra (Suïssa). El 19 de novembre de 1882 el Jutjat d'Instrucció de Lió llançà una ordre de detenció contra ell sota la inculpació d'«afiliació a una Associació Internacional de Treballadors». Va ser condemnat en rebel·lia dues vegades: el 6 de desembre de 1882, a dos anys de presó i 3.000 francs de multa, i el 19 de gener de 1883, durant el«Procés dels 66», a cinc anys de presó, 2.000 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils. Va viure amagat a Lió i en 1884 marxà a Marsella on, sota nom fals, va fer feina de mecànic alhora que reprengué la seva tasca militant. Reconegut per un «inspector especial», fou detingut el 13 de maig de 1885 al seu lloc de feina, sota l'acusació de «robatori de dinamita» i fou traslladat a Lió dos dies després on un tribunal correccional el condemnà el 27 de maig a 18 mesos de presó, 100 francs de multa i 10 anys d'interdicció. Va ser indultat pel decret del 8 de gener de 1886 i després va fer feina com a obrer metal·lúrgic. Instal·lat a París, va conèixer Paul Reclus, nebot d'Élisée Reclus, a la fàbrica de productes químics de Saint-Denis on feia feina. Amb Paul Reclus va marxar a Bessèges, on fou contractat com a mecànic a la Companyia de Foneries i Forges on Reclus era l'enginyer. A Bessèges organitzà la Cambra Sindical dels Treballadors Reunits (minaires, metal·lúrgics, sabaters, comerciants, etc.) i va fer de corresponsal per al periòdic anarcocomunista Le Révolté, de Jean Grave. El 17 de maig de 1886 fou acomiadat d'aquesta companyia i el 28 d'aquell mateix mes marxà a Marsella on s'instal·là, canviant sovint de domicili amb sa companya i sos infants. Jean Renaud va morir el 20 de gener de 1904 a Marsella (Provença, Occitània).

    ***

    Francisco Pérez

    - Francisco Pérez: El 27 de novembre de 1907 neix a La Aljorra (Cartagena, Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Pérez, conegut com Paco. Emigrà a Andalusia, on milità en el moviment llibertari. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 aconseguí arribar a Cartagena i d'allà passà a Barcelona (Catalunya). Va ser nomenat membre del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a la capital catalana. Després lluità al front de València. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus amb sa companya Carmen Pérez Estévez i sa filla Violeta, de 15 dies, i tots van ser reclosos al camp de concentració de Sant Cebrià. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lió (Arpitània), en estreta amistat amb Cayetano Zaplana Zapata i molt lligat a les Joventuts Llibertàries i als grups específics de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'agost de 1946 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT en l'Exili com a delegat de la Regional 4-5. A començaments dels anys cinquanta fou secretari dels fons destinats als companys empresonats a l'Espanya franquista. En 1951, arran de l'assalt el 18 de gener d'aquell any per un grup d'acció llibertari d'un furgó postal davant l'oficina de correus del carrer Duguesclin de Lió, va ser detingut juntament amb una trentena de militants confederals, entre ells Josep Peirats, Pere Mateu i J. Pascual, que van ser maltractats per les policia francesa. Malgrat no tingués res a veure amb aquest assalt, fou acusat d'haver participat i de ser còmplice de diversos atacs realitzats a la zona de Lió i de Grenoble entre 1946 i 1950. Jutjat, el gener de 1955 va ser condemnat a 10 anys de presó. Després de vuit anys de tancament, fou alliberat i se li va assignar la residència durant molts anys a Angers (País del Loira, França). Després pogué retornar a Lió. Francisco Pérez, un any després de retirar-se, va morir el 26 de gener de 1973 a Lió (Arpitània) d'un càncer d'estomac fruit de l'apallissament de 1951.

    Francisco Pérez (1907-1973)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Slave Merdzanov (dreta) amb Petar Sokolov

    - Slave Merdzanov: El 27 de novembre de 1901 és executat a Adrianòpolis, actual Edirne (Turquia), el guerriller i revolucionari anarquista macedoni Svetoslav Txanev Merdzanov, més conegut com Slave Merdzanov --també citat com Slav Merdjanov. Havia nascut el 16 de juliol de 1876 a Karnobat (Burgas, Bulgària), que aleshores formava part de l'Imperi Otomà. Quan encara estudiava a l'institut de Ruse, gràcies a la influència del llibertari Varban Kilifarski, s'adherí al grup anarquista d'aquesta ciutat del Danubi i no acabà els estudis secundaris. Després de treballar un temps en una notaria, marxà a Ginebra (Suïssa) per estudiar Dret, però no es matriculà i entrà a formar part de l'anarquista«Cenacle de Ginebra», fundat en 1898 per Petar Mandjoukov i estretament relacionat amb el Comitè Revolucionari de Macedònia. Arran de la decisió del Cenacle de consagrar-se a la lluita per l'alliberament de Macedònia del poder turc, marxà a Tessalònica. En 1899, amb Mandjoukov i Petar Sokolov, formà part del grup guerriller de Gotsé Deltxev, adscrit a l'Organització Revolucionària Interna de Macedònia (ORIM), que actuà a les zones muntanyenques de Pirin,Òrvilos i Falakró. En 1900 arribà a Constantinoble on creà el grup anarcoterrorista «Els Barquers» i, sempre amb Mandjoukov i Sokolov, participà en la preparació de la voladura del Banc Imperial Otomà de Constantinoble, per la qual cosa foradaren un túnel sota l'oficina bancària. Aquest grup també preparà un atemptat contra el soldà Abdul Hamid II i contra la Companyia de Tabacs de Constantinoble. El juliol de 1901 formà un nou grup d'acció amb la participació de cosacs revolucionaris armenis i partí a la zona d'Adrianòpolis, on es dedicà a segrestar membres de l'alta burgesia turca. Després de segrestar Nuri Bey --fill de Mustafa Dertli Chiflik, ric propietari d'Adrianòpolis--, el grup tingué un enfrontament armat amb l'exèrcit, Sokolov i altres dos membres del grup resultaren morts, així com Nuri Bey; Merdzanov sortí greument ferit i fou capturat amb altres dos militants. Després de terribles tortures, els sobrevivents van ser condemnats a mort. Slave Merdzanov, i els seus companys, van ser penjats el 27 de novembre de 1901 a Adrianòpolis, actual Edirne (Turquia). Moments abans de morir, pronuncià un curt discurs en turc que acabà amb «Visca la llibertat! Visca l'anarquia!». En un parc del seu poble natal de Karnobat s'aixecà un monument en la seva memòria. 

    ***

    Edició de 2001 del llibre d'Isidro Cicero Gómez

    - José Lavín Cobo: El 27 de novembre de 1941 cau abatut a Santander (Cantàbria, Espanya) el guerriller anarquista antifranquista José Lavín Cobo, també conegut com Pepín o Pin el Cariñoso, pseudònim heretat de son avi. Havia nascut a San Roque de Riomiera (Pas-Miera, Cantàbria, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball, durant la Guerra Civil espanyola lluità en el batalló«Libertad», format per cenetistes, com a sergent. Caigut en el front del Nord, retornà al seu poble i va fer feina a la fleca de son oncle Pepe Vian, a San Roque de Riomiera, fins a la seva detenció per la Guàrdia Civil. Traslladat a la seu de Falange de Liérganes, a finals de 1937 aconseguí fugir quan s'assabentà que es preparava el seu assassinat. Setze familiars seus van ser empresonats. Amb son germà Belisario i altres --Orestes García, els germans Nemesio Hazas Arce i Rafael Hazas Arce (Ferroviario), Raimundo Casar Acebo (Tampa), Domingo Samperio (Rada), Ramiro Agudo, Andrés (El de la Valienta), Víctor (El Americano), etc.-- formà un escamot guerriller que actuà per Miera, Pas i Asón. José Lavín Cobo, el 27 de novembre de 1941 a l'entrada del número 44 del carrer de Santa Lucía de Santander (Cantàbria, Espanya), quan preparava la seva marxa a Veneçuela, caigué mort en una emboscada policíaca. A aquest grup se li van atribuir gran nombre d'accions contra els facciosos: execució de delators i feixistes (Berto Casar, Manuel García), raptes, assalts econòmics, etc. L'escamot fou anihilat entre octubre i novembre de 1941 per la delació d'Escalante, un enllaç de la guerrilla; però anteriorment ja havia patit baixes significatives: Orestes Gutiérrez, Ramiro Agudo i Belisario Lavín. La traïció d'Escalante portà la mort de diversos militants: Constantino (El Madrileño) i Nemesio Hazas Arce, a La Cavada, el 24 d'octubre de 1941; i sos germans Dolores Lavín (Lola) i Marcos Lavín (Cenizo) i son cosí Pedro Lavín (Melenas), al barri de Peñacastillo, l'endemà de caure José Lavín Cobo. Dies després, a Orejo, a prop de la capital càntabra, fou eliminat altre membre del grup, Santiago Martín Fernández. Sa companya més coneguda fou María Solano (Cuca), que patí tortura i cops al seu ventre embarassat; però tingué diverses relacions amoroses, com ara Laura Mantecón. Les accions contra aquest grup guerriller foren dirigides pel governador civil, el falangista Carlos Ruíz García, i executades pel capità Herrara de la Guàrdia Civil. Militants d'aquest grup que sobrevisqueren constituïren posteriorment la«Brigada Malumbres». En 1978 Isidro Cicero Gómez publicà una biografia, Los torvos y fieros motivos de El Cariñoso, reeditada posteriorment sota el nom d'El Cariñoso. Los emboscados del Miera. Una referència literària a aquesta partida la troben a la novel·la de Julio Llamazares Luna de lobos (1985), que fou adaptada al cinema en 1997.

    ***

    Manuel Ribeiro

    - Manuel Ribeiro: El 27 de novembre de 1941 mor a Lisboa (Portugal) el poeta, escriptor, periodista, traductor i propagandista anarquista i anarcosindicalista, i més tard comunista i, finalment, catòlic conservador, Manuel António Ribeiro. Havia nascut el 13 de desembre de 1878 a Albernoa (Beja, Alentejo, Portugal). Després d'educar-se a l'Escola Secundaria de Diogo de Gouveia i a l'Institut de Beja, es traslladà a Lisboa per estudiar medicina, carrera que no acabà. En 1908 començà a militar en el moviment anarquista i la primera col·laboració en la premsa llibertàriaés de l'any següent. Entre 1912 i 1914 col·laborà en el periòdic anarcosindicalista O Sindicalista i, més tard, fou un dels fundadors del periòdic del mateix corrent llibertari A Batalha, amb qui col·laborà fins el març de 1921. Entusiasta de la Revolució d'Octubre, el maig de 1919 fundà la Federació Maximalista Portuguesa (FMP), organització bolxevic de la qual formà part de la seva Comissió Executiva, ocupant el càrrec de secretari general, a més de dirigir el seu òrgan d'expressió, Bandeira Vermelha, fundat el 5 d'octubre d'aquell any i un dels principals embrions del comunisme portuguès. Empleat dels Caminhos de Ferro Portugueses (CFP, Ferrocarrils de Portugal) i partidari del sindicalisme revolucionari, l'octubre de 1920 va ser detingut, tancat durant un mes a la presó de Limoeiro i acomiadat de la feina per solidaritzar-se amb una vaga de ferroviaris. Fou un dels fundadors i principals impulsors del Partit Comunista Portuguès (PCP), s'integrà en la seva primer direcció i fou director i principal redactor d'O Comunista, el primer òrgan del PCP. Durant el seu empresonament es va veure influenciat pel misticisme i es va interessar per l'estudi de l'art sacre, acabant convertint-se en 1926, en privat, al catolicisme. En aquesta època dirigí la revista catòlica Renascença i fundà, amb el pare Joaquin Alves Correia, Era Nova. En els any trenta cooperà amb el PCP en iniciatives unitàries antifeixistes. Intentà establir una síntesi intel·lectual entre el comunisme i el catolicisme, el«catocomunisme». Traduí obres al portuguès de Gorki, Tolstoi, Kropotkin i Paul Eltzbacher. Fou un els autors més llegits dels anys vint del segle passat a Portugal i entre les seves obres, considerades neorealistes, podem destacar la seva «Trilogia social» [A catedral (1920), O deserto (1922) i Ressurreição (1923)], Na linha de fogo. Crónicas subversivas (1920), «Trilogia nacional» [A colina sagrada (1925), Planície heróica (1927) i Os vínculos eternos (1929)],A verdadee dos anjos (1926), Batalha nas sombras (1928), Novos horizontes. Democracia cristã (1930), Sarça ardente (1942), Rosa mística e outros poemas (2013, pòstum), etc. A partir de 1932 treballà a la Biblioteca Nacional de Portugal i de conservador a l'Arxiu Nacional de Torre do Tombo. El seu arxiu i biblioteca es trobem dipositats a la Biblioteca Municipal de Beja. Entre el 13 de setembre i el 18 d'octubre de 2013 es pogué veure a la Biblioteca General de la Universitat d'Évora l'exposició «Manuel Ribeiro, o trabalho e a cruz» (Manuel Ribeiro, el treball i la creu).

    ***

    Foto policíaca de Juan Cazorla Pedrero

    - Juan Cazorla Pedrero: El 27 de novembre de 2005 mor a Barquisimeto (Lara, Veneçuela) l'activista anarquista i anarcosindicalista Juan Cazorla Pedrero, conegut en la guerrilla llibertària com Tom Mix. Havia nascut el 24 de gener de 1920 a Cartagena (Múrcia, Espanya). Establert a Catalunya, fou militant de les Joventuts Llibertàries de La Torrasa (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, Catalunya). Arran de l'aixecament feixista, combaté en la Columna Roja i Negra. Després dels Fets de Maig de 1937 fou empresonat a la Model de Barcelona i als Omells de na Gaia. En acabar la guerra s'exilià a França. Detingut pels alemanys, fou tancat al camp de concentració de Mauthausen. Amb l'Alliberament entrà a formar part de la guerrilla antifranquista llibertària. En 1945 tornà a la Península i s'encarregà de la secretaria de Defensa del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l'Interior i de les Joventuts Llibertàries. Al seu domicili del Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat va mantenir en funcionament la impremta clandestina de Tierra y Libertad. L'agost de 1945 desplegà tres banderes de la FAI per terrasses de La Torrassa. El 31 de maig de 1947 participà en un assalt a Granollers amb Ramón González Sanmartí (El nano de Granollers). El juliol d'aquell any s'integrarà en el Moviment Llibertari de Resistència (MLR). El novembre de 1947 entrà a la Península amb el grup d'acció de Face (José Lluís Facerías, Ramón González Sanmartí, Francisco Ballester Orovitg, Celedonio García Casino i Domingo Ibars Juanias) i intervingué en un atracament a Barcelona el mes següent. El 13 de maig de 1948 fou ferit al ventre en un tiroteig al cantó dels carrers Tallers i Valldonzella de Barcelona en un parany policíac, en el qual Raul Carballeira Lacunza també pogué fugir, però no Ramón González Sanmartí, que resultà mort. Guarit pel doctor Josep Pujol Grua, el 10 de juny de 1948 participà en un altre atracament. El 15 d'agost d'aquell any aconseguí passà la frontera cap a França amb un grup guiat per Francisco Denis Díez (Català). El setembre de 1948 formà part del Comitè de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tolosa de Llenguadoc. En 1951 fou membre de la Comissió de Relacions de la FAI, encapçalada per José Borrás Cascarosa. En 1961 fou expulsat de França i marxà a Caracas (Veneçuela), on formà un grup de la FAI amb Pablo Benaiges i Francisco Portela. En aquesta època col·laborà en la premsa llibertària, moltes vegades fent servir el pseudònim Isidro Maltrana (personatge de La Horda de Blasco Ibáñez) i ocupà la secretaria de Propaganda de la CNT. Amb la mort del dictador Franco, viatjà a la Península en diverses ocasions. Malgrat les dificultats econòmiques que passà durant els seus darrers anys, es negà a rebre l'ajuda governamental espanyola que li corresponia. Trobem col·laboracions seves en Cenit, CNT, Ekintza Zuzena, Espoir,Ideas, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Documents seus entre els anys 1952 i 1954 es troben dipositats al«Fons Josep Ester Borràs» de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

     Escriu-nos

    Actualització: 27-11-13


    0 0

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    Al ple de setembre vam fer  precs i preguntes en relació amb les zones humides de la Gola i la Reseva Natural de l'Albufereta que van ser contestades al darrer ple ordinari d'octubre.
     
    Qualsevol projecte de fer feina al turisme ornitològic o de natura passa per la zona humida de la Gola i la Reserva Natural de l'Albufereta però amb el PP al govern el que hem vist és com s'han carregat el projecte del Centre de Turisme Ornitològic de la Gola i han retallat de forma brutal els mitjans dedicats als espais de natura. La preocupació del PP municipal a aquest temes queda palés a les respostes, uan demostració de més de que el tema de  les rutes ornitològiques té més de propaganda que de projecte seriós

    Precs.

    - Demanam que es tingui cura i es recuperin els arbres amb els que es van reforestar la part de la zona humida de la Gola propera a la carretera. La falta d'aigua i protecció ha fet que la majoria dels mateixos en aquest moments es trobin en una situació precària.

    Segon el batle la majoria són morts, va afegir que la reforestació que es va fer sense tenir en compte l'Ajuntament.

    Encara que sigui cert que no es va contar amb l'Ajuntament per fer aquesta repoblació pensam que això no és excusa per haver tengut cura d'aquests arbres.

    PREGUNTES

     En relació a la Reserva Natural de l'Albufereta:

    A. Ha estat informat l'Ajuntament sobre el cessament de la directora de la Reserva Natural produït el passat 18 de juliol?

    No

    B. Ha estat informat l'Ajuntament de la supressió de la plaça de director/a de la Reserva Natural la qual s'ha unificat sota la del director del Parc Natural de s'Albufera, amb tot el que això suposa?

     No

    C. Considerant que dins enguany no s'ha convocat cap reunió de la Junta Rectora de la Reserva (quan el seu reglament n'estableix una dins el primer trimestre de l'any), ha demanat l'Ajuntament a través de la seva representant la convocatòria de la mateixa?

    D. Vist que la Conselleria de Medi Ambient, hores d'ara, no ha presentat la memòria del 2012 ni el pla d'actuacions pel 2013, ha efectuat l'Ajuntament cap demanda o queixa al respecte?

    La brevetat de les respostes és proporcional a l'interés que ha mostrat l'Ajuntament en referència a la Reserva Natural de l'Albufereta o sigui mínima.

    Al ple d'octubre vam registrar aquesta pregunta que esperam ens responguin al ple d'avui:

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    Què passarà amb el Centre de Turisme Ornitològic de la Gola? L’obrirà la Conselleria, l’obrirà l’Ajuntament? Quins dies amb qué horari?
     

     

    I al ple d'avui demanam per la reserva natural de l'Albufereta:

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    - Ja han obtingut resposta a la seva petició de la reunió de la Junta Rectora de la Reserva ?

      - Ja han rebut la memòria del 2012  el pla d'actuacions pel 2013?

    - Què opinió le mereix a al regidora de medi ambient el cessament de la directora de la Reserva Natural produït el passat 18 de juliol?

     

     

    Avui us esperam al ple de verd.

     

     


    0 0

     
    *** 
     
     
     
    *** 
     
     

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Diari de Balears.

    La poesia als anys setanta: revisió i actualitat .

    La Biblioteca d'escriptors mallorquins regala al lector una nova antologia poètica amb «DdB»


    Miquel Mestre, Damià Pons, Miquel López Crespí, Jaume Pomar, Gabriel Florit, Guillem Soler.

    El professor i historiador de la literatura Pere Rosselló Bover és l'acurador del recull 10 poetes mallorquins dels anys 70. Hi són presents Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons i Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló. Conformen una selecció representativa, però de cap manera completa -com assenyala Rosselló a la introducció del volum- dels poetes que nasqueren entre els anys quaranta i cinquanta i que començaren a publicar al voltant dels anys setanta. Els és comuna una infantesa marcada pel context polític, social i cultural de la postguerra. És la generació que hagué de lluitar, dins el darrer franquisme, per una veu pròpia i que es va veure abocada a la necessitat de recobrar la capacitat de forjar nous mites. És la generació literària posterior a figures com Jaume Vidal Alcover, Josep Maria Llompart, Blai Bonet i Bartomeu Fiol, entre d'altres.

    Els anys seixanta i setanta varen suposar per a la cultura catalana un moment de recuperació després de la dura repressió a què havia esta sotmesa des de la Guerra civil. La reactivació econòmica per l'inici de l'activitat turística i la relativa flexibilització dels mecanismes de la censura ajudà a la formació d'un nou context. A més a més, hem de comptar amb l'aparició de moviments com la Nova Cançó i d'entitats com l'Obra Cultural Balear. La xarxa editorial, en ple desplegament, abandonà els esquemes de la resistència i n'adoptà d'altres, propis d'una indústria incipient, però competitiva. Aquests elements i d'altres foren les bases d'un nou escenari en el qual es desenvoluparen els escriptors.



    Escritptors mallorquins. D'esquerra a dreta: Guillem Rosselló, Miquel Mas Ferrà, Pere Joan Martorell i Miquel López Crespí

    La poesia i, en general, la literatura, es transformava ràpidament i no només en qüestions estilístiques. La concepció mateixa de la literatura, la seva natura i funció, era un debat del moment. Després de la reivindicació d'una lírica basada en un llenguatge metafòric -per part dels poetes de la generació dels cinquanta- en el decurs dels seixanta es materialitzà el realisme poètic en un intent, no del tot aconseguit, d'aproximació a les modes europees. Aquest vessant, això sí, introduí un llenguatge i uns objectius nous i retornà als escriptors la funció del compromís en la lluita per millorar la societat. Una primera fita d'aquesta tendència fou la publicació per part de Miquel Bauçà del poemari Una bella història el 1962, que rebé el premi Joan Salvat-Papasseit. El realisme poètic denunciava la injustícia i mantenia una actitud constant de rebel·lia. Introduïa la realitat quotidiana mentre rebutjava els grans ideals. En són un exemple Jaume Pomar (Palma 1943), Guillem Frontera (Ariany 1945) i Miquel López Crespí (sa Pobla 1946).

    Els setanta foren una dècada políticament caracteritzada pel final del franquisme. Dins el món de la poesia s'assistí a una complexa diversitat de plantejaments renovadors que posaren de manifest l'experimentació i la denúncia. Eren, en definitiva, anys d'ebullició. Els projectes destacaven per l'originalitat i per la contundència ideològica, però tenien una durada limitada. La poesia, sense renunciar al realisme, incorporà noves temàtiques i tendències: experimentalisme, textualisme, etapes de retorn a una mètrica més conservadora... També és interessant assenyalar que als 70 es consolidaren les propostes de simbiosi entre les arts plàstiques i la poesia, com les experiències, per exemple, de la plataforma Taller Llunàtic. Era un grup de contestació a l'art burgès i acadèmic que criticava l'intrusisme de la política en la creació artística i literària. Apareixeren en aquesta dècada, entre d'altres, Bernat Nada(Manacor 1950), Damià Pons (Campanet 1951), Joan Perelló (Campos 1953) i Guillem Soler (Palma 1952). Per altra part, Guillem Cabrer (Palma 1944-1990) i Miquel Mestre (Artà 1951) es donaren a conèixer en aquest temps però al marge de cap col·lectiu. Els poetes dels 50, com són ara Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover i Llorenç Moyà, no es mantingueren al marge d'aquest ressorgiment cultural, sinó tot el contrari, en participaren activament i actuaren de referents per a les noves fornades.

    Als anys vuitanta, Gabriel Florit (Sineu 1944) i Jaume Mesquida Sansó (Palma 1948), entre d'altres, s'incorporaren al grup. Tanmateix, el replantejament dels objectius continuà essent una constant com també la diversificació i individualització de les propostes.

    L'antologia 10 poetes mallorquins dels anys 70 fa un tast de la poesia escrita per aquella generació de la qual en fa un seguiment fins a l'actualitat, car la majoria dels autors està en plena activitat avui en dia. En conjunt, aquesta promoció presenta un ampli ventall d'obres i propostes «com no s'havia produït en cap altre moment de la nostra història, fins i tot en els moments de major esplendor», segons paraules de Pere Rosselló Bover.

    Per G. CARRIÓ.

    (23-VII-06)


    0 0

    Ordre del dia del ple d'aquest dijous 26 de novembre de 2013. a les 20h a la Sala de Plens. Seguiu-la en directe o a Radio Pollença 107.9 FM o bé radiopollença.net.

     

    1.- Aprovació, si procedeix, de l’expedient núm. 4/2013 de reconeixement extrajudicial de crèdits

    2.- Aprovació, si procedeix, de l’ampliació del termini d’informació pública de l’expedient relatiu al Catàleg de Protecció del Patrimoni Històric Artístic Arquitectònic i Paisatgístic (Expedient núm. 5611)

    3.- Aprovació, si procedeix, de l’addenda al conveni signat dia 3 de gener de 2011 entre la Conselleria d’Educació i Cultura i l’Ajuntament de Pollença per al finançament de les obres d’ampliació de l’IES Guillem Cifre de Colonya

    4.- Ratificació, si procedeix, del conveni entre l’Ajuntament de Pollença i la propietat en execució de l’acord adoptat per l’Ajuntament Ple, en sessió celebrada dia 29 de novembre de 2012, respecte l’aprovació definitiva del procediment de desafectació del tram del camí núm. 73 Camí de Cala Bóquer, als efectes de formalitzar la seva permuta amb tram alternatiu

    5.- Moció presentada pel grup municipal CiUxP de suport de l’Ajuntament a una educació de qualitat i compromís dels representants municipals per defensar aquesta postura

    6.- Moció presentada pels grups municipals PSOE, A, PSM-EN, ERAM i Regidors no adscrits de suport de l’Ajuntament a una educació de qualitat i contra l’aplicació del TIL i compromís dels representants municipals per defensar aquesta postura.

    És com l'anterior de CiUxP, però afegint-hi la reprovació del comportament del batle en no assistir a l'Assemblea de Batles i el suport del Ple a la moció que allà es va debatre.

    7.- Aprovació, si procedeix, de la designació de representant municipal membre de l'òrgan rector de l'entitat Urbanística Col·laboradora de Conservació del sector UP-3 del PGOU Golf de Can Porquer i de la constitució en escriptura pública de l'esmentada entitat (Expedient núm. 236/05)

    8.- Aprovació, si procedeix, de l'acord extrajudicial envers el recurs contenciós administratiu interposat per l'entitat Proyectos Urbanísticos DUVA S.L. (Actuacions judicials P.O. 43/2013) – (Expedient núm. 5524).

    9.- Propostes / Mocions d'urgència

     

     

    Informació de Batlia

    Dació de compte de resolucions de Batlia

    Precs i preguntes


    0 0

    [28/11] Pisacane - Rosado - Girolimetti - Zaplana - Dueso - Laffranque - Grogan - Bevington - Austin - Abós - Riqué - Ishikawa - Michaelis

    Anarcoefemèrides del 28 de novembre

    Naixements

    Silvia Pisacane

    - Silvia Pisacane: El 28 de novembre de 1852 --algunes fonts citen 1853-- neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'activista anarquista Silvia Pisacane. Filla del revolucionari llibertari Carlo Pisacane i d'Enrichetta De Lorenzo. Per amor, el 2 de juliol de 1847 Enrichetta deixà Nàpols, son marit (Dionisio Lazzari) i sos tres fills i es traslladà a Gènova amb son nou company Carlo, que abandonà un prometedora carrera en l'Exèrcit napolità. El 2 de juliol de 1857 Carlo Pisacane va morir amb 85 companys revolucionaris a la tràgica expedició de Sapri que pretenia enderrocar Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Els pocs supervivents de l'expedició, entre ells Giovanni Nicotera, van ser empresonats. Enrichetta amb la petita Silvia, malalta, retornaren a Gènova, on ca seva va ser nombroses vegades escorcollada per la policia. En 1859 Silvia entrà al Col·legi Femení de la Peschiere, el director del qual era Luigi Mercantini, autor del famós poema La spigolatrice di Sapri (1857). Un dels primers decrets que Garibaldi emeté després de desembarcar a Sicília establia que es concedia una pensió de seixanta ducats mensuals vitalicis per a Silvia Pisacane,«filla de l'heroic Carlo Pisacane, assassinat a Sança quan combatia per l'alliberament dels germans, el juliol de 1857». Mare i filla marxaren a Nàpols, on la nina fou adoptada per Giovanni Nicotera quan aquest sortí de la presó i a la casa del qual s'instal·laren. De Lorenzo reprengué l'activitat política i en 1862, amb altres companyes, formà part del Comitè de Dones de Roma. En aquests anys Silvia, malalta de tuberculosi, i son pare adoptiu passaren temporades a San Gregorio Matese a la casa de camp del diputat Achille Del Giudice, amicíntim de Nicotera. L'abril de 1877 un grup d'internacionalistes llibertaris, guiats per Carlo Cafiero i Errico Malatesta, portaren a terme un moviment insurreccional al Matese, que s'escampà des de San Lupo fins a Gallo i Letino. L'estreta amistat entre Nicotera, que esdevingué ministre de l'Interior, i el senador i terratinent més ric del Matese Achille Del Giudice, ajudà al desplegament de la forta repressió militar desproporcionada que les autoritats romanes desplegaren per a la captura de l'escamot anarquista. La jove Silvia, coneixedora de l'aixecament anarquista del Matese i crescuda en la veneració del pensament llibertari de son pare, no dubtà acusar Matteo Imbriani, monàrquic i oficial dels Granaders de Sardenya i nebot de sa mare adoptiva, de«servir al tirà». A Nàpols s'havia promès al jove advocat Silvio Pallotta, que mantenia contactes amb els internacionalistes de la ciutat. Quan els insurrectes anarquistes van ser capturats, davant la absoluta probabilitat d'una condemna a mort, l'advocat d'aquest, Carlo Gambuzzi,íntim amic de Bakunin, demanà Silvia que intercedís davant son pare adoptiu i ministre de l'Interior, en nom de l'afinitat ideològica entre la Banda del Matese i Carlo Pisacane. La intercessió fou efectiva i el judici sumaríssim per un tribunal militar va poder evitar-se i finalment els militants anarquistes van ser absolts. El novembre de 1878, a causa de diversos problemes financers (deutes, hipoteques dobles, talons bancaris falsos, etc.), Nicotera donà en préstec 66.000 lliures, que era la dot sencera de Silvia, al seu amic Del Giudice. Nicotera durant anys intentà inútilment que la suma prestada fos restituïda i en 1885 manà a l'advocat Gaetano Cannada Batoli, un dels més coneguts i apreciats jurisconsults napolitans, que esdevingué tutor de Silvia, que fes tot el possible per recuperar la dot. Sense aconseguir res per les bones, el maig de 1887 demandà el senador Del Giudice. El 26 de novembre de 1887 el Senat es constituí en Alt Tribunal de Justícia i nomenà una comissió instructora, formada per Francesco Auriti, Luigi Basile, Tancredi Canonico, Tommaso Celesia di Vegliasco, Vincenzo Errante i Giuseppe Piroli, que durant mesos investigà el patrimoni de Del Giudice i l'afer de la Banca Romana. Des del febrer de 1888 i durant mesos les portades dels diaris nacionals dedicaren amplis espais a l'escàndol del senador Del Giudice i de la seva apropiació de la dot de Silvia Pisacane; mesos després presentà la seva dimissió del càrrec de senador, cosa que fou acceptada sense debat. Mesos després, el 16 de setembre de 1888 --moltes biografies citen erròniament 1890--, Silvia Pisacane va morir de sobte a Nàpols (Campània, Itàlia) sense haver rebut cap cèntim de la seva dot.

    Insurrecció al Matese

    Procés contra la«Banda del Matese»

    ***

    Antonio Rosado López durant els anys vint

    - Antonio Rosado López: El 28 de novembre de 1889 neix a Morón de la Frontera (Sevilla, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Rosado López. Fou el primer fill d'una família molt modesta formada per Antonio Rosado Moncada i Antonia López González, ambdós analfabets i naturals d'Alcalá del Valle (Cadis). Quan tenia nou anys començà a treballar de sagal al camp i dos anys després, en 1900, son pare i sa germana petita moren d'una greu malaltia, recaient el manteniment de sa família a la seva responsabilitat. L'estiu de 1912 ingressà en l'Agrupació Socialista local, denominada«1º de Mayo», i es va fer càrrec de la Cooperativa Fornera de l'agrupació. Però els contactes amb l'anarquista Juan López Galera i la premsa llibertària el portaran en 1915 a l'anarcosindicalisme. Després d'organitzar alguns sindicats (obrers de pedrera i de llenyataires, pagesos, oficis diversos, etc.) i un Centre d'Estudis Socials a la seva comarca, en 1916 crearà el grup anarquista d'afinitat «Alba Social», mitjançant el qual intervindrà en diverses activitats anarquistes. En aquesta època començarà a publicar articles en La Voz del Campesino,òrgan de la llibertària Federació Nacional d'Obrers Agricultors (FNOA) i mantindrà un polèmic enfrontament amb Sánchez Rosa, defensant la primacia del sindicalisme sobre l'anarquisme. En 1919 fou nomenat secretari general de la Federació Regional de Grups Anarquistes d'Andalusia i, amb Pedro López Calle, publicarà Juventud Rebelde,òrgan d'aquesta federació. Més tard fou detingut per injúries a l'Exèrcit, després d'haver denunciat en un article («Bárbara represión en Arahal», del 26 d'abril de 1920) en el periòdic España Nueva les tortures a les quals van ser sotmesos els integrants de la junta directiva del sindicat de pagesos d'El Arahal per part de la Guàrdia Civil, i condemnat en un consell de guerra a dos anys de presó, però fou posat en llibertat provisional esperant el recurs. Aquest mateix any, fugirà abans d'entrar a la presó cap a Las Palmas (Gran Canària, Illes Canàries) i després a l'Argentina, arribant a Buenos Aires el 8 de febrer de 1922. El 24 de juny de 1924 tornà d'Amèrica i l'octubre fou empresonat al Puerto de Santa María (Cadis), d'on sortirà el gener de 1926 gràcies a una amnistia promulgada per Primo de Rivera a petició del comandant Ramón Franco. En aquest anys combatrà el dictador i reorganitzarà sindicats cenetistes. Amb l'establiment de la II República, esdevé una peça clau dels sindicats de Morón i fou nomenat secretari del Sindicat Camperol de la comarca de Morón. Malalt de tuberculosi, es dedicarà a activitats sindicals amb sou, recorrent els pobles de la comarca (Olvera, Alcalá, Algodonales, Grazalema, Arriate, Montejaque) organitzant sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1931 va assistir al Ple Regional de CNT. En 1932 fou elegit membre del Comitè Regional d'Andalusia i patí presó l'any següent. En 1933 fou delegat del Ple Comarcal de Montejaque i del Ple Regional de Sevilla. El maig 1936 representà Morón en el IV Congrés de la CNT, on elaborà la ponència sobre la Reforma Agrària. La guerra el sorprengué al sanatori antituberculós per a treballadors que havia fundat el metge anarquista Pedro Vallina a Cantillana i va haver de fugir cap a Almadén amb son fill --que acabà enfollint--, aconseguint arribar a Madrid, d'on es desplaçà a Màlaga. En aquesta ciutat andalusa s'encarregarà de tot el relacionat amb l'economia agrària i va destacar en el Ple de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Almeria. Durant els anys bèl·lics visqué successivament a Almeria, Alcoi, Xàtiva, Baza i Úbeda, formant part de la constitució de la Federació Regional de Camperols d'Andalusia (FRCA), de la qual serà nomenat secretari general, i responsabilitzant-se de les col·lectivitats andaluses amb seu a Úbeda. En aquesta època publicarà fulletons per a la FRCA (Los campesinos de la CNT y el colectivismo agrario i Orientaciones a sindicatos y colectividades) i articles sobre el desenvolupament de les col·lectivitats en Fragua Social i en Campo Libre. En acabar la guerra, després de vagar pels camps, fou detingut a El Arahal, jutjat en consell de guerra acusat d'«auxili a la rebel·lió» i empresonat. El juny de 1940 fou alliberat. Després de diversos intents per part de les autoritats franquistes perquè col·laborés en els sindicats verticals feixista, cosa a la qual es negà, abandonà tota militància a causa de diverses raons personals (mala salut, companya malalta, sense recursos econòmics, fill empresonat, etc.), limitant-se a treballar de calcinaire i en una fàbrica de ciment. En 1974 es va veure obligat a abandonar Morón i emigrà, amb sa filla i son gendre, a Badalona. Va publicar articles en diversos periòdics, com ara Campo Libre,España Nueva, Fragua Social,Juventud Rebelde,El Miliciano (que dirigí durant la guerra), El Productor, El Tribuno,La Voz del Campesino, etc. Antonio Rosado López va morir el 4 de novembre 1978 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). És autor de Tierra y Libertad. Memorias de un campesino anarcosindicalista (1979, pòstum). En 2003 Angel Sody de Rivas li dedicà una biografia, Antonio Rosado y el anarcosindicalismo andaluz. Morón de la Frontera (1868-1978).

    ***

    Una escena de "Mabel's Busy Day" ("Mabel la venedora ambulant") de Charles Chaplin (1914)

    - Maria Girolimetti: El 28 de novembre de 1895 neix a Senigallia (Marques, Itàlia) l'anarquista Maria Girolimetti, coneguda com Sdazarina. Fou la primogènita d'Ercole Girolimetti i, com sos germans Carlo, Mario i Ferrucio, fou militant anarquista. En 1912 s'instal·là a Santarcangelo di Romagna, on va fer de domèstica. En 1924 emigrà a Montbéliard (Franc Comtat, Arpitània) on trobà un important grup d'anarquistes italians exiliats i on en 1926 es reuní amb son germà Carlo. En 1928, després d'haver sobreviscut realitzant feines domèstiques, tornà a Itàlia. En 1930 retornà legalment a l'Estat francès i s'establí a Grassa (Provença, Occitània) amb sa germana Felicia, companya del militant Domenic Nanni, amb la qual projecta activitats comercials. Després del fracàs d'aquestes, el març de 1930 retornà definitivament a Santarcangelo on treballà com a venedora ambulant. Entre 1927 i 1943 fou estretament vigilada per les autoritats italianes que la qualificaren d'«anarquista perillosa». Durant el règim de Mussolini continuà amb les seves activitats llibertàries malgrat les amenaces feixistes. Maria Girolimetti va morir el 15 de maig de 1981 a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia).

    ***

    Cayetano Zaplana Zapata en el documental "Cautivos en la arena"

    - Cayetano Zaplana Zapata: El 28 de novembre de 1915 neix a El Estrecho de San Ginés (Cartagena, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Cayetano Zaplana Zapata. Quan tenia 10 anys començà a treballar a la mina d'El Estrecho de San Ginés amb son pare i amb 15 anys patí un accident laboral, que li va trencar en diversos trossos la cama quan encara els seus membres no estaven desenvolupats, restant tres anys a l'hospital i quedant coix de per vida. Mentre era a l'hospital morí son pare i en sortir-ne hagué de fer de cap de família. En 1933, amb Francisco Lledó i altres, organitzà la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cartagena. Durant la guerra civil treballà als tallers del periòdic Cartagena Nueva. En 1939, amb el triomf franquista, pogué agafar el vaixell Stambrook i arribà a Orà (Algèria), on fou internat al camp de concentració de Camp Morand, amb Cipriano Mera, José Luzón Morales i altres. En 1940 va ser enviat a treballar en la construcció del ferrocarril transaharià, que unia Bouarfa amb Colomb-Béchard. En 1943 s'establí a Alger (Algèria) i tres anys després passà a França. S'instal·là a Lió (Arpitània), gràcies al seu gran amic Francisco Pérez, on milità en les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat secretari de la Federació Regional. Com a representant del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), arran de l'assalt el 18 de gener de 1951 per un grup d'acció llibertari d'un furgó postal davant l'oficina de correus del carrer Duguesclin de Lió, va ser detingut, amb Francisco Pérez, Francesc Sabaté Llopart, José del Amo Ribera i altres, i empresonat any i mig; després, va ser desterrat i confinat durant tres anys a Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, França). En els anys posteriors visqué a Lió i a Villefranche-sur-Saône, on treballà en una fàbrica d'automòbils. En els anys setanta es traslladà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on romangué 17 anys, militant en la Federació Local de la CNT. En 1989 va fer una conferència a Perpinyà, la qual va ser publicada en 2001 en forma de fulletó per la Fundació d'Estudis Llibertaris Federica Montseny sota el títol La Revolución Húngara. La Comuna de Budapest. Entre 1985 i 1991 col·laborà regularment en Cenit. L'abril de 1993 retornà a la Península, on milità en la CNT. El febrer de 2004 intervingué en les Jornades Llibertàries de Debat Social que se celebraren a la Universitat de Múrcia i en 2006 el seu testimoni va ser recollit per al documentalCautivos en la arena, de Joan Sella i Miguel Mellado. Viu al Pilar de la Foradada (Baix Segura, País Valencià), on el 20 de febrer de 2010 va fer una xerrada en la CNT local. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste,Espoir, Ideas-Orto,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc.

    ***

    Confeccionant el periòdic "Atalaya". D'esquerra a dreta: José Dueso, Antoni Téllez, Fernando Gómez Peláez, José Muñoz i Molinos (1958)

    - José Dueso Montaner: El 28 de novembre de 1917 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Dueso Montaner. En 1936 pogué fugir de la zona ocupada pels militars facciosos a zona republicana. Durant la guerra treballà per a la Revolució a Montsó i a Catalunya i lluità al front d'Aragó. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. A l'Alliberament, restà durant mesos en un sanatori recuperant-se de les penalitats passades. Aprengué dibuix industrial, alhora que aconseguia una rica cultura. Cap al 1950 s'establí a París. En 1952 va ser nomenat membre del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la regió parisenca. En aquesta època va ser amic i col·laborador del guerriller llibertari Francesc Sabaté Llopart (Quico). Entre 1957 i 1958, amb Fernándo Gómez Peláez, de qui serà amic íntim, va ser l'ànima de la revista mensual parisenca Atalaya. Tribuna confederal de libre discusión; el to crític d'aquesta publicació va provocar la irritació del Secretariat Intercontinental (SI), màxim òrgan de la CNT d'Espanya en l'Exili, que va bloquejar la seva aparició després de set números. Atalaya representava la primera expressió pública de descontent militant en les files del sector«apolític»; descontent dirigit especialment vers Germinal Esgleas, secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Esgleas seria substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría, accelerant un acostament entre les fraccions escindides de la CNT que va concloure en el Congrés de 1961 de Llemotges, anomenat«Congrés de la Reunificació». José Dueso Montaner va morir el 29 d'octubre de 1965 a l'hospital de Gonesse (Illa de França, França).

    ***

    Marie Laffranque

    - Marie Laffranque: El 28 de novembre de 1921 neix a Saint-Marcet (Llenguadoc, Occitània) la lingüista, filòloga hispanista, antimilitarista i llibertària Marie Laffranque. Filla d'una parella de mestres ateus que es va instal·lar en 1925 a Tolosa de Llenguadoc. Educada en el laïcisme de les escoles publiques, es va llicenciar en Filosofia i en Filologia castellana. Va ser directora de recerques de Filosofia en el Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS, Centre Nacional de la Recerca Científica), membre del Centre Internacional d'Estudis Gitanos de Granada, de l'Escola Francesa d'Anàlisi Institucional i dels Amics del Teatre Espanyol a Tolosa. A Tolosa va fer contacte amb la comunitat d'exiliats llibertaris espanyols, amb grups cristians pacifistes seguidors de Gandhi i va pertànyer al col·lectiu Acció Cívica No-Violenta, amb el qual farà costat els insubmisos refractaris francesos a la guerra d'Algèria (1959-1963), i després ajudarà els objectors de consciència en la seva lluita contra el servei militar obligatori, especialment els moviments antimilitaristes espanyol i basc. En 1970, durant el«Procés de Burgos», es va encadenar a la tanca del consolat espanyol com a protesta. Va col·laborar activament en la revista Philosophie, on va introduir a França els pensadors espanyols. Va traduir filòsofs com Lanza del Basto o Juan David García Bacca. Com a hispanista era una de les millors especialistes mundials en Federico García Lorca i va traduir i estudiar Ángel Ganivet, Antonio Machado, Maria Zambrano, Gabriel Celaya, Vicente Aleixandre, Bandrés, Lluís Maria Xirinacs, Poseidonio de Rodas, Xosé Luís Méndez Ferrín, entre d'altres. Va estudiar en profunditat el teatre i els contes anarquistes de Federico Urales, de qui va editar, amb Lucienne Domergue, una selecció bilingüe, Cuentos de amor y otros cuentos anarquistas en «La Revista Blanca» (1898-1905) (2003). Entre les seves obres podem destacar Les idèes esthetiques de Federico García Lorca (1967), Marx et l'Espagne (1972), Réfractairesà la guerre d’Algérie (1959-1963) (2005, amb Érica Fraters), entre d'altres. La seva casa sempre va ser refugi de perseguits, exiliats,«sense papers», il·legals... Malgrat patir tetraplegia va poder desenvolupar una immensa activitat intel·lectual i militant. Marie Laffranque va morir el 13 de juliol de 2006 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada el 17 de juliol al cementiri de Terre-Cabade d'aquesta ciutat. L'octubre de 2007 es va crear l'associació «Les Amis de Marie Laffranque» per honorar-ne la memòria.

    ***

    Emmett Grogan fotografiat per John Dominis (1972)

    - Emmett Grogan: El 28 de novembre de 1944 neix a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) l'activista anarquista Eugene Leo Michael Emmett Grogan, més conegut comEmmett Grogan. Després de fer l'educació secundària a Brooklyn, estudià un any a la Universitat de Duke (Durham, Carolina del Nord, EUA) i més tard, en acabar el servei militar, s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA). En la seva autobiografia Ringolevio. A life played for keeps (1972) diu que Kenny Wisdom, el nom que pren a l'obra, va marxar a Europa fugint que la Màfia i que hi restà uns anys, però és una de les seves moltes boutades, per aixòés difícil de discernir la veritat de la invenció en el seu relat. El setembre de 1966 fundà a San Francisco, amb Peter Coyote, Peter Berg i membres del grup de«teatre de guerrilla» i«improvisacional» San Francisco Mime Troupe del barri de Haigt-Ashbury (Billy Murcott, Roberto La Morticella, Butcher Brooks, etc.), el moviment contracultural llibertari Digger (The Diggers, Els Cavadors), que prendrà el nom «Free City Collective» (Col·lectiu Ciutat Lliure) i «Free Family» (Família Lliure) i que publicarà el periòdic Free City Newsletter. El nom de Diggers l'agafaren el grupuscle cristià revolucionari comunalista creat per Gerrard Winstanley a Anglaterra en 1649. Els diggers van tenir molt de ressò sobretot en el repartiment de menjar als necessitats de la zona de Panhandle, al Golden Gate Park de San Francisco, i ajudaren amb la creació de «Free Stores» (Botigues Lliures) centenars d'adolescents que arribaven a la ciutat sense un cèntim cridats pel somni hippie. Quan a principis de 1968 el col·lectiu Digger es dissolgué, retornà a Nova York, on començà a escriure la seva autobiografia. Casat amb l'actriu quebequesa Louise LaTraverse, hi tingué un fill (Max). En 1977 publicà la novel·la policíaca Final Score. Emmett Grogan va ser trobat mort el 6 d'abril de 1978 en un vagó del metro de Nova York, víctima d'un atac de cor possiblement induït pel seu consum crònic d'heroïna. Amic de Bob Dylan, aquest li dedicà pòstumament l'àlbum Street Legal.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Portada del llibre "Common-sense country" (1895) de Louisa Bevington

    - Louisa Bevington: El 28 de novembre de 1895 mor a Willesden (Middlesex, Anglaterra) --actualment pertany a Londres (Anglaterra)-- la poetessa, periodista i assagista darwinista i anarquista Louisa Sarah Bevington, també coneguda amb el llinatge Guggenberger del seu marit. Havia nascut el 14 de maig de 1845 a Saint John's Hill (Battersea, Surrey, Anglaterra) --actualment pertany a Londres (Anglaterra)-- en una família de quàquers benestant. Sa mare es deia Louisa De Horne i son pare Alexander Bevington, un avantpassat del qual havia estat tancat de jove a la presó de Nottingham amb George Fox, fundador de la Societat Religiosa d'Amics. Era la primogènita de vuit infants, set dels quals nines. Atreta per la ciència, la música, la metafísica i la poesia, des de la infància va escriure poemes, alguns dels quals es publicaren en la publicació quàquera Friends' Quaterly Examiner. Molt influenciada, com George Eliot i Constance Naden, pel filòsof i sociòleg Herbert Spencer, especialment per la seva teoria sobre l'evolució de l'univers i del món, establí una relació intel·lectual amb ell i aquest la introduí en els cercles científics i literaris. En 1876, sota el pseudònim Arbor Leigh --recordant l'epònima heroïna Aurora Leigh d'Elizabeth Barret Browning--, publicà en edició privada el seu primer llibre de poemes --Herbert Spencer estampà quatre d'aquests poemes en la revista nord-americana Popular Science Monthly sota el títol «Teachings of a day». A aquest llibre li seguirien Key-Notes (1879) --recull de tota la seva poètica fins aleshores-- i Poems. Lyrics and sonnets (1882). Va escriure i impartí conferències sobre el racionalisme, la religió, la propietat i la filosofia determinista i el darwinisme social --va ser qualificada com«la poetessa de la ciència de l'evolució» i el mateix Charles Darwin havia llegit Keynotes, després de confessar que no havia obert cap llibre de poesia des de feia 15 anys--, i publicà nombrosos articles qüestionant el cristianisme. En 1879 publicà l'article «Modern atheism and Mr Mallock» en la revista Nineteenth Century, que fou força comentat. En aquest mateix any col·laborà amb textos sobre determinisme en la revista Mind. The psychological quarterly. En 1881, a instàncies de Herbert Spencer, publicà un article defensant la moral evolucionista («The moral colour of rationalism») en TheFortnightly Review. En 1883 marxà a Alemanya on es casà amb l'artista pintor muniquès Ignatz Felix Guggenberger. En 1890, després del fracàs del seu matrimoni, retornà a Londres on començà a freqüentar els cercles anarquistes, gràcies a la seva amistat amb Charlotte Wilson, fundadora en 1886 del periòdic llibertari Freedom, i entrà a formar part del cercle de Piotr Kropotkin. En aquesta època signà els seus escrits poètics i assagístics amb el seu nom de fadrina i va fer conferències a l'Autonomie Club londinenc. Les seves dèries de portar els cabells curts, la falda minsa i botes d'home donà que parlar a les dames victorianes de l'època. En 1891 la Ethical Society l'encarregà el capítol sobre l'evolució per a l'edició ampliada del llibre Religious systems of the World i aquest mateix any publicà el Dame nature's dumb sermon. Oposada a la«propaganda pel fet», col·laborà en el periòdic anarcocomunista londinenc Liberty. A journal of anarchist communism, fundat el gener de 1894 pel sastre James Tochatti, i on publicà nombrosos poemes, faules morals, articles i assaigs. També col·laborà en els periòdics The Torch of Anarchy --publicat per les nebodes, Helen i Olivia, de l'artista Dante Gabriel Rossetti-- i Commonwealth. Amiga de Louise Michel, traduí a l'anglès el seu assaig sobre la Comuna de París. En 1894 publicà amb William Morris el llibre The why I ams, ella amb «Why I am a expropriationist» i ell amb«Why I am a communist». Amb Tochatti intentà organitzar una Aliança Comunista Anarquista per a la qual redactà An anarchist manifesto que va ser distribuït l'1 de maig de 1895, però sense ressò. Aquest mateix any publicà la col·lecció de poemes Liberty lyrics, l'assaig Common-sense country i el fullet Chiefly a dialogue. Concerning some difficulties of a dunce. Malalta d'insuficiència cardíaca, Louisa Bevington va morir el 28 de novembre de 1895 a la seva casa del carrer Lechmere de Willesden (Middlesex, Anglaterra) --actualment Londres (Anglaterra)--, després de patir sis mesos d'hidropesia i quatre anys d'una malaltia crònica al mitral del cor. El seu funeral laic del 3 de desembre al cementiri de Saint Pancras de Finchley (Barnet, Middlesex, Anglaterra) comptà amb la presència de Piotr Kropotkin, James Tochatti i les germanes Rossetti, entre molts altres companys. Pòstumament, en 1896, Tochatti publicà el seu fullet Anarchism and violence.

    ***

    Kate Austin

    - Kate Austin:El 28 de novembre de 1902 mor a Kingman (Kansas, EUA) la periodista i escriptora anarcofeminista i lliurepensadora Catherine Cooper, més coneguda com Kate Austin, amb el llinatge de son marit. Havia nascut el 25 de juliol de 1864 a La Salle (Illinois, EUA). Sa família, pagesa i seguidora de l'Església Unitària Universalista, es va establir a Hook's Point (Iowa) quan ella tenia sis anys. En 1875 sa mare va morir i hagué d'ocupar-se de sos set germans; només va poder estudiar dos anys en una escola pública. L'agost de 1883 es va casar amb Sam Austin a Hook's Point. En aquellaèpoca son pare va descobrir la revista anarquista i propagadora de l'amor lliure Lucifer, editada per Moses Harmon. Austin i tota sa família es va veure influenciada pels escrits de Harmon, però van ser els Fets de Haymarket de 1886 i les execucions que es van desencadenar que va inclinar-la cap a l'anarquisme. Com a membre de l'American Press Writers' Association (APWS, Associació d'Escriptors de Premsa Americans) va escriure en nombrosos periòdics obrers i radicals, i també va col·laborar en Lucifer i en diverses revistes anarquistes, com The Firebrand, Free Society, Discontent o The Demonstrator, especialment sobre temes referents a la reforma sexual, al patriarcat i a la situació econòmica de la classe treballadora. A partir de 1895 va col·laborar també en revistes lliurepensadores i atees. L'octubre de 1897 i el setembre de 1899 Emma Goldman va visitar Austin a la seva granja de Caplinger Mills (Missouri, EUA), on va realitzar diverses conferències a la zona organitzades per Kate i Sam. En 1900 el seu informe The question of the sexes va ser discutit oficialment a París en el Congrés Internacional Revolucionari de la Classe Treballadora i publicat en francès en Les Temps Nouveaux --també va ser publicat en La Protesta Humana. En 1901 va defensar en Free Society l'anarquista Leon Czolgosz, que havia assassinat en Free Society el president dels Estats Units William McKinley. Com a seguidora de l'anarcocomunisme va criticar durament els anarcoindividualistes. Va mantenir correspondència amb la major part dels intel·lectuals anarquistes de la sevaèpoca (William Holmes, Carl Nold, etc.). Kate Austin va morir de tisi el 28 de novembre de 1902 a Kingman (Kansas, EUA) quan viatjava cap a Denver; va deixar nou infants d'edats compreses entre els 10 i els 19 anys.

    ***

    Miguel Abós Serena

    - Miguel Abós Serena: El 28 de novembre de 1940 mor a Setfonts (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista Miguel Abós Serena. Havia nascut el 29 de setembre de 1889 a Saragossa (Aragó, Espanya), fill de Juan Abós i de Martina Serena. El febrer de 1916 va participar en el congrés de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa com a secretari de comitè, càrrec que va mantenir fins a la seva marxa a Barcelona en 1917. Va militar en el Ram del Metall de Barcelona, assolint gran prestigi, i va participar activament en la vaga de 1917. En 1918 va ser delegat pels calderers del coure en el Congrés de Sants. També va ser present en el congrés de 1919 i va ser un dels deportats a la Mola (Maó) l'any següent. Va retornar a Saragossa durant els anys del pistolerisme de Severiano Martínez Anido i de Miguel Arlegui, incorporant-se en el Sindicat del Construcció de la CNT on treballava d'administratiu, destacant per les seves dots d'organització. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa i des d'aleshores va comptar amb una sòlida fama com a orador a Aragó, La Rioja i Navarra, a més de com a conseqüent militant en l'acompliment dels càrrecs orgànics. Després de la dictadura de Primo de Rivera, va participar en la reunió organitzadora dels sindicats cenetistes de Saragossa de juny de 1930. Va assistir al congrés de 1931 com a mediador del conflicte miner asturià i també en el regional de setembre d'aquell mateix any on es van imposar les tesis radicals de Joaquín Aznar, Ramón Andrés i Joaquín Ascaso. Durant els anys següents va simpatitzar amb les tesis trentistes encara que sense alinear-s'hi, va mantenir amistat amb els assidus de la Penya Salduba (Antonia Maymón, Servet Martínez, Luis Máinar, Ramón Acín, els germans Alcrudo, Isaac Puente) --tertúlia àcrata que es reunia els diumenges a la tarda al bohemi cafè del mateix nom, propietat de Pepe Domenech, ubicat a l'aleshores plaça de la Constitució saragossana-- i va fer mítings en diversos llocs. En 1933 va ser nomenat secretari de la CNT d'Aragó, Rioja i Navarra. L'abril d'aquell any va participar en el gran míting de Soto de Alzamora, a prop de Saragossa, amb Valeriano Orobón i González Mallada. En 1935 va ser  detingut amb Adolfo Arnal i Servet Martínez per ordre del nou governador civil Francisco de Paula Duelo. A començaments de 1936 era membre del Comitè Nacional de la CNT a Saragossa i va ser criticat per alguns sectors durant el congrés de 1936 per haver demanat veladament el vot per a les esquerres. Poc abans de l'aixecament militar feixista va mantenir converses cara a un pacte amb les esquerres, però en realitat va mantenir una actitud vacil·lant, sembla que per confiar en el republicanisme del general Miguel Cabanellas, maçó com ell, i, quan va voler reaccionar, ja va ser impossible dominar els feixistes i Saragossa va quedar fora de l'òrbita republicana sense disparar cap tret. La pèrdua de Saragossa va causar una enorme impressió en els cercles anarquistes i confederals, ja que aquesta ciutat era considerada «la perla anarquista», i van atribuir el fracàs a Abós. A partir d'aquest moment va començar un autèntic calvari per a Abós: detingut pels feixistes, aquests s'estimen més no afusellar-lo per utilitzar-lo i crear sospites en el bàndol cenetista; la seva situació es va tornar més sospitosa en negar-se a marxar de Saragossa quan un grup d'acció havia arribat expressament a la ciutat per alliberar-lo per por a patir represàlies familiars. Les coses se li van complicar enormement quan el gener de 1937 el coronel franquista, però també maçó, Urrutia el va alliberar. De Saragossa va marxar a Farleta i a Bujaraloz, on la Columna Durruti el va rebre bé, però el Comitè Regional d'Aragó el va traslladar a Alcañiz i en una reunió de militants convocada expressament el 31 de gener de 1937 va ser acusat de traïció; per només un vot no va ser afusellat i es va acordar tancar-lo al camp de Valmuel. El juliol de 1937 va ser alliberat i va treballar en una llar de combatents creada per la 127 Brigada Mixta, excolumna «Roja y Negra», a Bellver de Cinca, fins que, després de la pèrdua de Catalunya, va passar a França. Va patir força als camps de Barcarès i de Setfonts, agreujades les penalitats per les injúries dels companys i, després d'una breu estada enrolat en el 553è Grup de Treballadors Espanyols fent feina en una fàbrica de productes químics a Lanemezan, va morir d'un accés pulmonar per l'asma que patia a les 6 del matí del 28 de novembre de 1940 a l'hospital del Camp de Judes de Setfonts, on havia reingressat el 19 de novembre molt malalt. Miguel Abós va ser enterrat al Cementiri dels Espanyols de Setfonts (tomba número 78).

    ***

    Afusellament

    - Florenci Riqué Serra: El 28 de novembre de 1944 es afusellat a Girona (Gironès, Catalunya) l'anarcosindicalista Florenci Rigué Serra. Havia nascut en 1918 –algunes fonts citen 1914– a Sant Aniol de Finestres (Garrotxa, Catalunya). Pagès establert al nucli de Sant Esteve de Llémena (Sant Aniol de Finestres, Garrotxa, Catalunya), estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i també treballà de xofer. El 26 de juny de 1940 va ser detingut a les muntanyes garrotxines sota l'acusació d'haver executat tres dies abans, amb Jaume Grabulosa Pagès i altres dos companys, Miquel Costa Roca, responsable dels escamots de Falange de Sant Esteve de Llémena. En el moment de la detenció se li va trobar una pistola marca «Royal» del calibre 6.65 que havia pertangut al falangista. Jutjat en consell de guerra el 19 de desembre de 1941, va ser condemnat a mort i passat per les armes tres anys després.

    ***

    Sanshirô Ishikawa

    - Sanshirō Ishikawa: El 28 de novembre de 1956 mor a Setagaya (Tòquio, Japó) el teòric, historiador, traductor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Sanshirō Ishikawa (Ishikawa Sanshirō, en japonès), també conegut com Kyokuzan o Asahiyama. Havia nascut el 23 de maig de 1876 a Saitama (Honshu, Japó). Fou educat en una escola cristina. En 1901, després d'estudiar filosofia i dret a Tòquio, es llicencià d'advocat. En 1903 s'adherí a l'«Heimin Sha» («Societat de l'Home del Poble»), fundada per l'anarquista Shusui Denjiro Kotoku, per a la qual escrigué nombrosos articles contra la guerra russojaponesa. Influenciat pel cristianisme social, fundà en 1905 la revista Shin Kigen (Nova Era) i de la qual esdevindrà redactor en cap. Després de la desaparició d'aquesta revista en 1906, esdevé l'any següent el director de la nova revista Sekai Fujin (Dones al Món) i des del primer número (25 de gener de 1907) del diari Heimin Shinbun (Diari de l'Home del Poble). Arran dels seus escrits fou detingut el març de 1908 i restà empresonat a Tòquio fins al maig de 1908. El maig de 1910 fou novament detingut per un delicte de premsa i tancat a la presó de Chiba fins al juliol. A principis de la dècada dels deu, quan al Japó es desencadena una ona repressiva contra els moviments socialista i anarquista, aconseguí escapolir-se de la detenció i l'1 de març de 1913 fugí amb un vaixell francès del país, arribant a Europa l'abril d'aquell any. Primer s'exilià a Brussel·les (Bèlgica), a casa de l'enginyer anarquista Paul Reclus, i després a França, on entrà en contacte amb l'escriptor llibertari Edward Carpenter –amb qui viurà una temporada al Regne Unit–, i amb els quals perfeccionà la seva formació política. A començaments de la Gran Guerra començà a escriure el seu Diari dels dies del segle, primer a Brussel·les, i a partir del febrer de 1915 a París, abans d'instal·lar-se en 1917 a la casa de Borgonya de Paul Reclus. Entre novembre de 1919 i juny de 1920 s'estigué al Marroc amb Paul Reclus i sa família. L'octubre de 1920 retornà al Japó i creà un grup anarquista, on participà Miura Seiichi, que edità un periòdic, Kokusen. Però la seva cooperació amb l'anarcosindicalisme dividirà el moviment anarquista japonès. Va ser detingut, aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre de 1923 que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama i desencadenà una ona repressiva contra el moviment anarquista, i pogué salvar la vida gràcies a la intervenció del botànic Yoshichika Tokugawa, noble japonès força influent. Amant de la vida agrícola, s'instal·là en un petit poble a prop de Tòquio per a fer de pagès. En 1927 fundà la«Societat d'Educació Mútua» i la revista Dinamikku (Dinàmic), en la qual redactà números monogràfics consagrats a Élisée Reclus, Edward Carpenter i Han Ryner, entre d'altres. També traduí i edità les obres de Piotr Kropotkin. A partir dels anys trenta es dedicà a l'estudi de la història de l'Orient antic sobre la qual publicà nombroses obres. El maig 1946 prengué part com a assessor en la creació de la Federació Anarquista Japonesa (FAJ) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Heimin Shinbun (Diari de l'Home del Poble). També va fer estudis sobre història i teoria anarquistes. És autor de nombroses obres: sobre l'anarquisme des del punt de vista estètic i sobre els seus principis teòrics, sobre la història dels moviments socials europeus i americans, sobre la mitologia japonesa; també té una biografia d'Élisée Reclus i d'Edward Carpenter, i ha traduït nombrosos textos coneguts de l'anarquisme i de la literatura francesa (Alphose Daudet, Émile Zola, etc.). En 1956 s'edità una autobiografia seva (Jijoden) en dos volums. Sanshirō Ishikawa va morir el 28 de novembre de 1956 a la seva casa del barri de Setagaya (Tòquio, Japó) d'una congestió cerebral i fou enterrat el 2 de desembre.

    Sanshirō Ishikawa (1876-1956)

    ***

    Rudolf Michaelis (ca. 1932), fotografiat per sa companya Margaret Michaelis

    - Rudolf Michaelis:El 28 de novembre de 1990 mor a Berlín (Alemanya) l'arqueòleg anarquista i anarcosindicalista Rudolf Michaelis, també conegut com Rudolf Michel. Havia nascut el 31 de març de 1907 a Leipzig (Saxònia, Alemanya). Sa mare morí poc després del seu naixement i des dels sis anys visqué en una família d'acollida. En 1924 s'afilià a les joventuts anarquistes de Leipzig. Afiliat a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), fou el responsable de la seva branca cultural, la Gilde Freiheitlicher Bücherfreunde (GFB, Guilda dels Amics del Llibre Llibertari). En 1927 s'establí a Berlín, on es formà de manera autodidacta. En 1928 va fer amistat amb Buenaventura Durruti quan aquest passà per Berlín. En 1929 conegué la fotògrafa anarquista Margarethe Gross, amb qui es casà l'octubre de 1933. Treballà al Departament de Restauració d'Antiguitats d'Orient Pròxim del Museu Estatal de Berlín i participà en nombroses missions a l'estranger, com ara una de sis mesos entre 1932 i 1933 a la mesopotàmica Uruk (Iraq). En 1933 participà clandestinament en el Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Amsterdam. Mantingué una gran amistat amb Rudolf Rocker i Helmut Rüdiger. Les seves activitats antifeixistes i el seu rebuig a reconèixer les noves autoritats nacionalsocialistes va implicar que fos cessat del seu càrrec al Museu Estatal de Berlín i empresonat per la Gestapo. Gràcies a la intervenció del director del citat museu, fou alliberat cinc setmanes després i s'exilià amb sa companya el desembre de 1933 a Catalunya. A Barcelona, amb altres companys alemanys, formà part dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), organització que reagrupava llibertaris exiliats alemanys i que tenia la seu central a Amsterdam. La parella es va separar en 1934 i en 1937 aconseguí el divorci, tot davant les autoritats barcelonines del Ministeri de Justícia. En aquesta època treballà al Museu Arqueològic de la capital catalana i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb l'esclat de la Revolució espanyola, va combatre entre agost i novembre de 1936 com a milicià i fou delegat de la«Centúria Erich Mühsam», que s'integrà en la Columna Ascaso. Participà, amb una vintena de anarcosindicalistes catalans, en l'ocupació del Club Alemany, cau del nazisme a Barcelona. Quan la Universitat de  Barcelona va ser denunciada per ser un niu de reaccionaris, intervingué amb èxit a favor del seu excap en el Museu Arqueològic, Pere Bosch i Gimpera, perquè cessessin els atacs en la premsa. Després fou nomenat delegat polític del Grup Internacional de la Columna Durruti fins l'abril de 1937, quan substituí Elly Büchner (Elli Götze) en la presidència dels DAS. Arran dels «Fets de Maig» de 1937, fou detingut a la Porta de l'Àngel de Barcelona per agents estalinistes i empresonat a SantaÚrsula i a Segorbe. Un cop lliure el febrer de 1938, s'integrà en l'Exèrcit Popular republicà i prengué la nacionalitat espanyola. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus, però retornà clandestinament i amb nom fals a finals de 1939. Detingut a la frontera per les autoritats franquistes, fou jutjat, condemnat a 30 anys i empresonat fins al 1944. Visqué fins al 1946 sota vigilància policíaca a Madrid. A la República Democràtica Alemanya acabà afiliant-se en el Sozialistische Einheitspartei Deutschlands (SED, Partit Socialista Unificat d'Alemanya) i va ser nomenat director administratiu dels museus estatals a Berlín. En 1951 va ser expulsat del Partit, però restà a Berlín-Est i treballà, fins a la seva jubilació en 1964, com a mestre de primària al barri berlinès de Treptow. En 1967 rebé la visita de la seva antiga companya, que havia emigrat a Austràlia, i amb qui mantindrà correspondència fins al 1975. A partir d'aquest any tornà a contactar amb els seus antics companys de la FAUD a l'Alemanya Occidental. Sota nom fals va fer conferències a Berlín Occidental, entre altres temes, sobre la Revolució espanyola. Pòstumament, en 1995, es publicà Mit der Centuria«Erich Mühsam» vor Huesca. Erinnerungen eines Spanienkämpfers, anlässlich des 100. Geburtstages Erich Mühsams, espècie de memòries sobre les seves experiències bèl·liques al front d'Aragó que ja s'havien editat en 1989 en un volum conjunt sota el pseudònim Hans Bronnen.

    Rudolf Michaelis (1907-1990)

    Margaret Michaelis (1902-1985)

    Escriu-nos

    Actualització: 28-11-13


    0 0

    Me asombra Dialnet por la cantidad de información que proporciona. Hay autores "gigantes", es decir, que a lo largo del tiempo han publicado numerosos artículos. Así, por ejemplo, de María Barceló i Crespí hay indicados 42 artículos publicados entre 1977 y 2012; de Gabriel Llompart Moragues, 86 artículos desde 1950. Y no están los publicados en prensa. Me intereso por uno sobre los gigantes de Palma: Los actuales gigantes en Palma de Mallorca; está publicado en la "Revista de dialectología y tradiciones populares" en 1987; la anotación no tiene ese "Texto completo" indicativo de hallarse el texto en Internet. Acudo, pese a ello, a la web de la revista donde están los números publicados desde el año 2001. Como tiene varios artículos publicados en esta revista, los recojo.

    Artículos de Gabriel Llompart en la "Revista de dialectología y tradiciones populares"

    • La juventud de un payés mallorquín de 1900: el payés Jaume Sancho o un encuentro más con la oralidad
      Gabriel Llompart Moragues
      Revista de dialectología y tradiciones populares, ISSN 0034-7981, Tomo 62, Cuaderno 2, 2007, págs. 259-264
    • Teatino: el perfil de un vocablo desgastado entre la apología y el sarcasmo
      Gabriel Llompart Moragues
      Revista de dialectología y tradiciones populares, ISSN 0034-7981, Tomo 61, Cuaderno 1, 2006, págs. 43-62
    • Las fiestas de vecindad en la Palma de Mallorca del siglo XIX
      Gabriel Llompart Moragues
      Revista de dialectología y tradiciones populares, ISSN 0034-7981, Tomo 60, Cuaderno 2, 2005, págs. 181-190
    • El 'rotlo' o rolde de campanillas en Mallorca
      Gabriel Llompart Moragues
      Revista de dialectología y tradiciones populares, ISSN 0034-7981, Tomo 55, Cuaderno 1, 2000, págs. 259-264
    • La catedral de Mallorca como centro difusor de teatro popular
      Gabriel Llompart Moragues
      Revista de dialectología y tradiciones populares, ISSN 0034-7981, Cuaderno 43, 1988 (Ejemplar dedicado a: Volumen en homenaje a la Dra. Dª Concepción Casado Lobato), págs. 359-364
    • Los actuales gigantes en Palma de Mallorca
      Gabriel Llompart Moragues
      Revista de dialectología y tradiciones populares, ISSN 0034-7981, Cuaderno 42, 1987, págs. 179-186
    • Sobre la iconografía del "Titulus Triphalis": El Calvario y la Virgen del pie de la cruz de Pollensa (Mallorca)
      Gabriel Llompart Moragues
      Revista de dialectología y tradiciones populares, ISSN 0034-7981, Cuaderno 41, 1986, págs. 151-162
    • Horas medievales y 'relojes de pasión' modernos en Mallorca y Cataluña
      Gabriel Llompart Moragues
      Revista de dialectología y tradiciones populares, ISSN 0034-7981, Cuaderno 36, 1981, págs. 3-12
    • Apuntes folklóricos en la 'Vita Christi' de Francesc Eiximenis
      Gabriel Llompart Moragues
      Revista de dialectología y tradiciones populares, ISSN 0034-7981, Cuaderno 35, 1980, págs. 87-100
    • La Nave de San Pedro y sus afines en la Corona de Aragón
      Gabriel Llompart Moragues
      Revista de dialectología y tradiciones populares, ISSN 0034-7981, Cuaderno 32, 1976, págs. 281-300
    • Las tradiciones de un conventillo rural mallorquín (siglos XII-XVIII)
      Gabriel Llompart Moragues
      Revista de dialectología y tradiciones populares, ISSN 0034-7981, Cuaderno 31, 1975, págs. 63-72
    • Los cruceros marianos mallorquines de la Baja Edad Media
      Gabriel Llompart Moragues
      Revista de dialectología y tradiciones populares, ISSN 0034-7981, Tomo 30, Cuaderno 1-2, 1974, págs. 19-28
    • Aspectos folklóricos en la pintura gótica de Jaume Huguet y los Vergós
      Gabriel Llompart Moragues
      Revista de dialectología y tradiciones populares, ISSN 0034-7981, Tomo 29, Cuaderno 3-4, 1973, págs. 391-408
    • Experiencia religiosa y lengua mallorquina
      Gabriel Llompart Moragues
      Revista de dialectología y tradiciones populares, ISSN 0034-7981, Tomo 29, Cuaderno 1-2, 1973, págs. 73-130
    • Otra nota sobre el molino místico
      Gabriel Llompart Moragues
      Revista de dialectología y tradiciones populares, ISSN 0034-7981, Tomo 29, Cuaderno 1-2, 1973, págs. 163-168
    • Penitencias y penitentes en la pintura y en la piedad catalanas bajomedievales: un estudio de folklore retrospectivo
      Gabriel Llompart Moragues
      Revista de dialectología y tradiciones populares, ISSN 0034-7981, Tomo 28, Cuaderno 3-4, 1972, págs. 229-250
    • Las tablillas votivas del Puig de Pollensa (Mallorca)
      Gabriel Llompart Moragues
      Revista de dialectología y tradiciones populares, ISSN 0034-7981, Tomo 28, Cuaderno 1-2, 1972, págs. 39-54

    Es una lástima que no hayan digitalizado todos los números de esta revista. Tan sólo la lectura de los títulos nos ofrece una idea de la variedad de temas estudiados por Gabriel Llompart Moragues.

    De la Ficha de las obras, recojo un texto especial que se encuentra en el libro La pintura gótica durante el siglo XV en tierras de Aragón y en otros territorios peninsulares (2007) en el que Gabriel Llompart participó con el capítulo "La ciudad de Palma de Mallorca, 1468: una ciudad en un cuadro o el alarde de Pere Nisard". Bien, pues el libro completo está digitalizado y al alcance de quien le interese.

    Son las magníficas sorpresas que ofrece Dialnet.

    tabla

    La ciudad de Palma de Mallorca. 1468. Una ciudad en un cuadro o el alarde de Pere Nisard

    Un día gris y anónimo del año 1909 unos porteadores ingresaban en el Museo Arqueológico Luliano de Palma de Mallorca un cuadro de gran tamaño pintado sobre tabla con la imagen de San Jorge procedente de una iglesia en desahucio. El Ayuntamiento de turno había decidido derribar las murallas de la ciudad, prototipo del arcaísmo monumental, para convertirlas en un anillo de avenidas, con que se prometía celebrar las bodas de la ciudadanía con el progreso y la modernidad.

    Compactado con la muralla se hallaba el templo de San Antonio de Padua, un antiguo hospital que daba nombre entonces a la Puerta de San Antonio y hoy todavía a la plaza de .San Antonio. Al derribo de la puerta se siguió el derribo del templo, con la lógica almoneda del mobiliario e instrumental litúrgico.

    La tabla o cuadro de San Jorge a que nos referimos había sido valorada hacía un par de años por un catedrático de Enseñanza Media llamado Gabriel Llabres Quintana que hizo mucho en vida estudiando el patrimonio de Palma y mucho más en muerte porque dejó como discípulo al profesor Pedro Aguado Bleye, un gran manualista de la II República. Alertado, pues, el Obispado del valor singular de nuestro San Jorge procedió a retirarlo al Museo de la Sociedad Arqueológica Luliana que entonces era, de hecho y de derecho también. Museo Diocesano.

    [...]

    Otras páginas
    Retablo de Sant Jordi de Pere Niçard
    La iglesia que había en la Puerta de San Antonio de Palma


    0 0

    EL NACIONALISME ESPANYOL, UNA DE LES CAUSES DE LA CRISI QUE PATIM Aquesta crisi-estafa que patim actualment a nivell mundial forma part de les crisis que el sistema capitalista va produint per provocar una major concentració del poder econòmic en poques mans. És, entre aquestes crisis, una de les més fortes i no fan comptes donar-la per acabada fins que no hagin reduït les condicions sociolaborals dels treballadors occidentals a les condicions que teníem fa més de cent anys, ni fins que no s'hagin acabat de fer seus els serveis públics en general. És evident que han programat aquesta crisi a l’àmbit internacional i que l'han anat preparant a base de propugnar les mentides del neoliberalisme, que ha capgirat els controls que la socialdemocràcia i la por a la competència del bloc socialista havien aconseguit introduir en el capitalisme occidental. Les fal·làcies que els serveis públics funcionaven millor privatitzats (ja anam comprovant que no era vera), que havíem de fer plans privats de pensions per si arribaven a fallar les jubilacions públiques (molts de plans privats ja haurien fet fallida si els governs no haguessin salvat els bancs donant-los doblers públics), que s'havien de llevar els controls als bancs i deixar que les caixes funcionassin com si fossin bancs (ja en patim els resultats), que s'havien de reduir els controls urbanístics (ja hem tengut bombolla immobiliària), que s'havia de fer pagar més pocs imposts a la gent més rica, perquè així invertiria més i crearia llocs de feina (de moment ells són més rics d'ençà de la crisi i la resta o hem fet fallida, o tenim més precarietat laboral, o som a l'atur) etc., arribaren a intoxicar el pensament de molta gent i de molts de polítics teòricament d'esquerres, i són, aquestes fal·làcies, a l'arrel de la crisi actual. En el cas de l'estat espanyol (i en altres) la cosa s'ha agreujat per l'abundància dels casos de corrupció, de frau fiscal, d'inversions fetes arreu, més amb la intenció de cobrar-ne les comissions corresponents que no que servissin a l'interès públic, etc. Però aquí, possiblement, més important que no això han estat les despeses que s'han fet no en funció que fossin útils a l'economia del conjunt de l'estat ans en funció que fossin considerades convenients per al foment del nacionalisme espanyolista. Aquestes despeses les hauríem d'agrupar en dos àmbits diferents: A. Per una banda, no s'han reduït els funcionaris de l'administració central en proporció a les competències que s'anaven transferint a les comunitats autònomes. B. Per l'altra, moltes de les inversions en infraestructures no s'han fet en funció de que convenguessin al conjunt de l'economia espanyola, ans en funció de que convenien al manteniment del centralisme. Pel que fa al primer àmbit, l'han intentat capgirar dient que hi havia moltes despeses, perquè hi havia molts més funcionaris per culpa de les autonomies, cosa que si en alguns casos podria ser relativament certa (el "café para todos" té aquest inconvenient), en conjunt s'ha produït perquè reduir funcionaris a Madrid suposava reduir el flux de capitals de l'estat cap a Madrid i, per tant, reduir la "força" econòmica de Madrid dins el conjunt de l'estat. Pel que fa al segon àmbit, per potenciar una capitalitat de Madrid que entenien que era una base fonamental del seu nacionalisme espanyolista, han prioritzat una xarxa radial de comunicacions, de trens d'alta velocitat, carreteres, etc., i un concepte centralista del funcionament dels aeroports, cosa que ha suposat unes inversions extraordinàriament elevades i poc rendibles que, a més de la tudadissa de doblers que ha comportat, ha impedit o dificultat que es fessin les inversions que sí que convenien al conjunt de l'economia de l'estat. Un exemple del que acabam de dir és que s'hagin fet línies d'AVE, Madrid-Sevilla, Madrid- València, Madrid- Alacant, Madrid- Barcelona, Madrid- Galícia, etc., totes elles deficitàries, i no s'hagin fet ni el corredor mediterrani ni el corredor atlàntic, que molta gent reclamava com a rendibles i que la Comunitat europea acaba d'ordenar a l'estat espanyol que es construesquen. El corredor mediterrani (Perpinyà-Barcelona-València-Murcia- Algecires) hauria generat riquesa a Andalusia Oriental, Múrcia, València i Catalunya, i de rebot també a les Balears; el corredor atlàntic ( Ferrol-A Coruña -Santiago- Pontevedra- Vigo- Tuy), hauria generat riquesa a Galícia i al nord de Portugal; les dues infraestructures sí que haurien estat rendibles, però com que no reforçaven el centralisme de Madrid, els governs espanyols s'han estimat més fer-ne unes altres que són una ruïna. Un altre exemple el podem trobar si comparam allò que s'ha gastat a l'aeroport de Madrid i al de Palma i ho comparam amb la rendibilitat i amb el trànsit d'avions dels dos aeroports, etc. És per això que afirmam que, tot i que aquesta crisi és a escala mundial i té la gènesi fonamental en l'intent del gran capital financer de concentrar el poder econòmic, polític, energètic i cultural en molt poques mans i impedir una autèntica democràcia, l'estam patint amb més intensitat del que la patiríem si no fos per l'actuació dels diversos governs del PP i del PSOE que han posat el seu nacionalisme espanyolista per davant dels interessos econòmics del conjunt de la població de l'estat.

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 27 | 28 | (Page 29) | 30 | 31 | .... | 465 | newer