Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 283 | 284 | (Page 285) | 286 | 287 | .... | 465 | newer

    0 0

    ...els comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intel·lectual total i absoluta". (Miquel López Crespí)


    Lletra de batalla i la lluita contra el feixisme


    Lletra de batalla, el poemari que acaba de publicar l'Editorial Bromera del País Valencià, ha tengut molt més sort que el seu germà bessó Revolta, que edità l'editorial Moll en la famosa col·lecció de poesia La Balenguera el març de 2000. La multitud de problemes que l'autor hagué de patir, els entrebancs i travetes patides pel poemari al llarg de la geografia mallorquina i la de la resta dels Països Catalans ha estat descrita amb prou minuciositat en els capítols "La influència de la cultura xinesa en la poesia mallorquina contemporània" i "El llibre de les odes", pàg. 139-143 del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep Maria Llompart editat per Edicions Cort de Palma de Mallorca en la primavera de 2003.

    En els primers dels capítols abans esmentats escrivia, entre d'altres coses: "Sortosament assistim, aquests darrers anys, a la fi d'un determinat i nefast mandarinat literari. Em referesc als comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intel·lectual total i absoluta".


    L'any 2003, l'escriptor Miquel López Crespí rebia un dels premis de poesia més prestigiosos dels Països Catalans: el Premi Ciutat de Xàtiva (València).

    El poeta Tomeu Fiol també ha parlat d'aquests problemes en el pròleg que va escriure per a Revolta. Tomeu Fiol resumia el llarg pelegrinatge de Revolta amb aquestes paraules: "La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d'alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repassar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l'any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva. En català, és, doncs, fruit de la feinada que acabam d'esmentar".

    En poques paraules: Revolta no guanyà mai cap premi literari en la seva versió original catalana; ans al contrari, "descobert" l'autor per determinats membres de jurats de tendència reaccionària i paranoucentista, va ser escarnit amb tota una sèrie de comentaris irrepetibles en aquest escrit. La reacció cultural i política sol cometre aquesta mena de brutors: proven d'assassinar les obres i l'autor en petit comitè, clavant el punyal per l'esquena. Posteriorment, per a copsar encara més la manca d'ètica d'aquests membres de jurat, alguns d'ells, com si a Mallorca les coses no es sapiguessin de seguida, quan em trobava pel carrer, tenien la gosadia d'afirmar, mentiders, que el poemari els havia agradat moltíssim i que, quin cinisme!, l'havien votat.

    Finalment, Revolta, en una traducció al castellà que portava per títol Grietas en el mármol, guanyà el primer concurs al qual es va presentar: el Ciutat de València de poesia. Posteriorment, Revolta, en la seva versió original catalana, era publicat, com ja he dit , per l'Editorial Moll en la seva col·lecció La Balenguera.

    Potser caldria explicar una mica els motius exactes pels quals em vaig posar a escriure una segona part, qui sap si més combativa encara, de Revolta. Per a la redacció de Lletra de batalla qui més m'encoratjà va ser el poeta i investigador Ferran Lupescu i també, alguns membres de les organitzacions d'esquerra i independentistes Endavant i Alternativa L'Estel. Uns, els primers, els vaig conèixer amb motiu de la presentació a Barcelona, per part de Lluís M. Xirinacs, del meu llibre d'assaig No era això: memòria política de la transició que publicà Edicions El Jonc de Lleida. Endavant, L'Editorial El Jonc, i el Centre d'Investigació Històrica Arran s'havien encarregat de la presentació del llibre que, com ja he dit, anà a càrrec de Lluís Maria Xirinacs. Aquests fets s'esdevenien a començaments del 2001. Posteriorment, en el 2002, el col·lectiu d'estudiants Alternativa L'Estel em convidà a unes trobades que, damunt la història de la transició, es feren a la Universitat de Lleida amb participació de Josep Fontana, Josep Guia, Lluís M. Xirinacs, Manel Lladonosa, Xavier Vinader, Antonièta Jarné i Martí Marín i de qui signa aquest article. El seminari de la Universitat de Lleida es titulava "La transició als Països Catalans" i, com deien els organitzadors, es tractava "d'apropar a l'estudiant de la Universitat de Lleida a una realitat passada i encara present com és el procés de reforma política que va portar de la dictadura franquista a l'actual monarquia parlamentaria".

    Miquel López Crespí

    (28-XII-04)


    0 0


     

    The European left, the papers lost.

     

        

     

          

     

      European social democratic formations when governing, pretend to be good servants of capitalist corporations.

     

    Thus, Tony Blair, at the service of the British Empire, scandalously, was promoting the invasion of Iraq. Thus, the government of François Hollande as shown effort server French Empire (French intellectuals have never claimed that empire).

     

          Spokesmen for these groups at any time, make declarations in support of the increase in European aid to African countries (How beautiful!); as if they were corporations that benefit from European dependence of African countries.

     

        To understand something: Ivory Coast is the largest producer of cocoa (38% of the world total), but it is precisely Belgium and Ivory Coast, which manufactures chocolates.

     

       Neoliberal economists (the voice of his owner) would have us believe that there are some who are working and others who are unemployed (the Belgians would be working and the unemployed costaivorians). Economists neoliberals and social democrats in the service of corporations as if they ignored what was to be the special ability to become the kings of Belgian chocolate. Fan or not they knew the King of Belgium, Leopold II in, had the ability to be seized of the Congo as private property; amassed one of the largest fortunes in the world (Apparently it was very good entrepreneur).

     

        

     

         To understand something: The European corporations have not yet removed the imperial boot. The French empire (and the French army) remains indeed in most of its former African colonies. The Belgian chocolatiers can continue his skill at the moment.

     


    0 0

    Dalt del turó

    Panellets, morts i tricotraco

    Climent Picornell

     

    De dia encara fa calor però tot d’una que el sol se pon, i més d’ençà que han canviat l’hora, fa frescoreta. Els vespres són calms i es posa una boirada que la pots tallar amb un ganivet, no hi veuen a dues passes; el matí encara hi és i queda dins els clotals, les parts més enfonsades, quasi fins a gran dia. La rosada es pot veure damunt els cotxes i per foravila et queden les sabates ben xopes si camines per dins l’herba. Codonys i magranes són les fruites de la tardor; les magranes, mollars, grosses i plenes, tenen encara el sentit de la fruita d’abans, gustosa i dolça.

    Hem fet panellets amb ametla, sucre i pasta de moniato i després hem arrebossat les bolletes de pinyons, ametla, avellana, xocolata, cafè. Aquesta pasta, com un massapà, permet fer bolles rodonetes o allargades que després pintades de vermell d’ou i amb cop de forn, uns minuts, obren el miracle dels panellets que abans coneixíem enfilats en aquells rosaris –amb patena de carabassat- que regalaven els padrins i padrins-joves.

    De totes maneres, el Halloween ens ha capolat, ens ha passat per damunt i ni bunyols, ni panellets, ni flors als cementeris, el “truco o trato” ( broma o regal) ha fet camí dins el poble com un bulldozer o un tractor que llaura fondo. És el vespre del “tricotraco” que diu l’amo en Sebastià Castany: “No sé que diuen, tricotraco, i van desfressats de bruixots, un m’ha dit: jo vaig desfressat d’un que s’ha tirat dins una cisterna. Ara pensa tu!”

    Mumare solia fer aguiat de pilotes el dies del Tots Sants, fins un dia que, pobreta, ja no hi era tota, vull dir que ja no se’n recordava de les coses, aguià sense fer les pilotes, posà la carn capolada tal com li havien venuda a la carnisseria. Tots férem veure que ens agradava molt, però érem ben conscients que s’havien acabat els aguiats de la mare.

    Surt a badocar un poc pel poble. Ja ho deia Josep Pla: “La felicitat és una forma de badoqueria”. “Aquest sap més que sa xulla rància!” me diuen en veure’m arribar. Faig un cafè amb el tio Nofre i el seu company en Baltasar de son Cifre, que va amb una granota posada, vella però neta. Darrera ells una partida de cossiols d’estranys, blancs quasi tots, fan parèixer un jardí la voravia que altres dies és buida. Avui la botiga ha tret les flors al carrer, demà són els Morts. Me conviden a beure. “Moltes gràcies” dic, i em respon en Nofre: “Sí..., i un ca se’n va morir!”

    Dins el cafè hi ha, des de fa un parell de dies, un homo gran, major vull dir, que està sempre tot sol. Deman qui és i me diuen que és un parent dels Medolls que varen emigrar a l’Argentina. “Era militar” me diu el sen Rafelino... Un militar torturador, pens jo, que se refugia a la vila per amagar-se de la persecució de la justícia del seu país; la seva vida anodina al poble contrasta amb la crueltat de la seva actuació militar durant els cops d’estat, tirant gent, de viu en viu, des de la porta dels avions a l’oceà Atlàntic. Tot és un excés d’imaginació meva i deman al meu veïnat: “Aquest que devia ser com en Perón?”. Me diu: “Ca barret! No li arriba ni a sa sola de ses sabates”. Vaja, pens, deu ser peronista.

    Tastanejava, vull dir que s’engronsava, com si anàs begut. Anava adesiara per damunt la voravia i ara pel carrer. Anava ben begut i xerrava tot sol, fort: “És pitjor que un dimoni, és una ‘llocifera’!”  “Aquest ha tengut brega a ca seva”, sent un pare que diu al seu fill, ja grandet, referint-se al gat: “Has d’aprendre a beure perquè sinó un dia una al·lota te deixarà i en comptes de beure molt te tiraràs d’una finestra per avall.” No sé per què pens amb una dita d’Eduardo Galeano quer vaig aprendre: “El masclisme és la por dels homes a les dones sense por”.

    Al cementeri veig un home davant una tomba plena de flors. Ha perdut el seu fill paraplègic, sempre el passevaja empenyent-lo dins una cadira de rodes i, ara, un pic mort, el fill, el pare no sap com ha de passar el temps. Record l’epitafi que va demanar Joan Fuster a la seva làpida: “Ací jau / Joan Fuster / va viure / com va morir: / sense ganes.”

    Vaig a fer una volta per foravila. L’olor de les flors dels nisprers i el tan particular aroma de la dels garrovers, seminal, omplen l’ambient. L’olivó de l’ullastre i el llentiscle de la mata ja són quasi madurs per oferir-se als tords i estornells que arriben afamegats de terres enllà. El cant dels primers rupits anuncia l’arribada de l’hivern.


    0 0
  • 12/07/16--07:13: Cinema del segle XX
  • Al llarg de la meva vida m'he trobat amb multitud d'"especialistes" en cinema de cap ben quadrat entestats a considerar obres autènticament "revolucionàries" simples productes comercials carregats de bones intencions, però res més. (Miquel López Crespí)


    El cinema "rupturista"



    Al llarg de la meva vida m'he trobat amb multitud d'"especialistes" en cinema de cap ben quadrat entestats a considerar obres autènticament "revolucionàries" simples productes comercials carregats de bones intencions, però res més. "Crítics" que enlairaven Siete días de enero de Bardem però que no acabaven de veuere les aportacions autènticament rupturistes, en la forma i en el contingut, d'obres com La dolce vita (Fellini), Rocco y sus hermanos (Visconti), El séptimo sello (Bergman), El proceso (Wells) o Fresas salvajes (Bergman) o, no em parlem, d'aquell esclat de creativitat i revolta en tots els camps que significà, a mitjans dels anys seixanta, la irrupció del "nôvo cinema" brasiler sorgit al volant de dos històrics de la talla d'Álex Viany o Pereira dos Santos. Em referesc a dos "monstres" del moment, els autors de Deus e o diabo na terra do sol de Glauber Rocha i Vidas secas de Nelson Pereira. Avui, amb les sales d'exhibició totalment dominades per munió de subproductes reaccionaris ianquis, es fa difícil copsar el que significava, en plena dictadura feixista, poder contemplar, en una sala d'estrenes comercials "normal" de Palma o de Barcelona, pellícules com António das Mortes, de Rocha. Només si s'han viscut moments com aquests, tan diferents de les estrenes actuals de La pasión o Gladiador, per dir només els títols d'uns films, es pot entendre la vivor d'aquells debats damunt la funció dels cinema i de l'intellectual.

    A mitjans dels seixanta i començaments dels setanta, que són els anys bàsics de la nostra formació (o deformació!) cinematogràfica, vivim, mitjançant les revistes Triunfo i Nuestro cine, els debats que hi ha entorn del "nou cinema alemany", els nous corrents del cinema hongarès procedents de directors com Kosa, Szabo, Sará, etc. Hem vist igualment les primeres pellícules de Bertolucci i Bellocchio, el començament del "Nôvo Cinema" brasiler, les provatures del cinema espanyol, l'experiència del "New American Cinema"... Amb Cuba, Xina i alguns països africans i llationamericans constatam com alguns directors, amb ajut de distribuïdores alternatives, proven de rompre el brutal monopoli hollivudenc.



    Són uns anys força creatius. Com si el foc que alimenta l'heroic poble del Vietnam enfrontant-se cada dia contra l'imperialisme donàs ales a tots els creadors del món per a, seguint els grans mestres dels inicis de la Revolució Soviètica, bastir una cinematografia, i de rebot, un art, revolucionari.

    No és, per tant, un debat abstracte. Ans al contrari, la creació d'un front cultural antiimperialista, solidari amb els pobles que lluiten contra el feixisme i l'imperialisme, esdevé el primer deure solidari de tot autèntic creador.

    Hem de recordar que estam en plena revolta del Maig del 68, de la guerra antiimperialista del poble de Vietnam; i la Gran Revolució Cultural Proletària de la Xina encara no ha mostrat els seus angles foscos. La revolució cubana i la creació de nombrosos organismes internacionals de lluita contra l'imperialisme feien pensar en la possibilitat d'un capgirament global del sistema de dominació mundial burgès. Els debats referents a la possible funció revolucionària de l'art i del cinema són, doncs, a l'ordre del dia i a ningú no estranyen. Ans al contrari, són el "debat" del moment. El més important, el que ompl els colloquis en els cineclubs de tot el món i les pàgines de les principals revistes de cinema, com poden ser a França Cahiers de cinéma, a l'estat espanyol Nuestro cine, a Itàlia Ombre rosse...

    Però el temps ha passat de forma inexorable. L'ensorrament de la carcassa del que quedava d'experiència de l'octubre soviètic no va fer més que confirmar el que havia escrit Lev Trotski a finals dels anys vint en La revolució traïda. El triomf mundial del capitalisme sembla ha servit no per fer avançar les propostes de renovació cultural i artístiques, sinó que, avui podem constatar com la pesada llosa del reaccionarisme i la comercialitat més vulgar campa arreu enterrant sota tones de ciment armat les esperances d'una nova civilització i una nova cultura.

    En l'actualitat som lluny de les experiències d'Eisenstein, Kubrick, Buñuel, Tiniànov, Dziga Vertov, Orson Welles, Chaplin o qualsevol dels clàssics que han conformat la memòria i la vida del bon espectador.

    Un exemple paradigmàtic del que explicam seria comparar dues pellícules de tema aparentment semblant: la Revolució d'Octubre. Parlam, i els exemples podrien multiplicar-se, de l'Octubre d'Eisenstein i de Rojos, el film que, amb un pressupost d'uns quaranta-tres milions de dòlars, l'actor i director Warren Beatty va rodar l'any 1981. Evidentment les dues pellícules només ens serveixen per a illustrar el debat, indagar el que pot restar en la societat actual de la flama del passat, analitzar la realitat autèntica d'algunes de les propostes que, com Rojos, volen passar per "rupturistes" quan, al nostre parer, no deixen de ser unes propotes ben intencionades, no ho negarem, però que no tenen res a veure amb la creació d'una alternativa semblant a la pràctica del disset o amb el contingut de les alternatives que sorgiren en els seixanta.

    Mentre el primer, Eisenstein, treballa sobre la base de dominar la tècnica cinematogràfica per a aconseguir transformar-la en un sentit més i més avançat i vol revolucionar l'estètica i la mateixa concepció del fet cinematogràfic, Warren Beatty, amb la millor voluntat del món, no va anar més enllà, com hem dit, de la realització d'un producte comercial "digne", que a ser possible guanyi molts d'òscars i que, mitjançant una promoció adequada, permeti als productors rescabalar-se uns bons guanys. Pensam que aquesta i no cap altra era la intenció del Beatty director i productor.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

        

       

       La Immaculada Concepció? El poder continua en mans dels franquistes.

        (Un cop més he de reeditar aquest article. És una manera de protestar per l'opressió franquista que patim).

         L'article 16 de la Constitució espanyola, referint-se a les confessions religioses, afirma que cap confessió tindrà caràcter estatal, amb la qual cosa es dóna per suposat que l'Estat espanyol és aconfessional.   Els polítics catòlics espanyols no s'estan de mostrar-se ufanosos de la laicitat de l'Estat. N'Ana Botella i En Ruiz Gallardón se'n vanaven. 

        Però la realitat és que l'Administració de l'Estat no perd ocasió de fer palesa la seva adscripció a la confessió catòlica apostòlica romana.

        La realitat és que la Jerarquia catòlica espanyola (i també els bisbes de les regions catalanes de l'Estat espanyol) i el Govern espanyol ens imposen als no catòlics la celebració oficial de les festes religioses del calendari catòlic. És una imposició bàrbara, ofensiva, que no treu cap enlloc. És una manera velada de fer saber que el franquisme continua mantenint el control del Poder.

         La celebració de la Immaculada Concepció (de la Puríssima, es diu) és per als republicans particularment escandalosa.

        La cosa ve de lluny. Allà al poble, a Llucmajor, quan jo era al·lot, encara es mantenia molt viva la salutació catòlica al entrar a una casa. El qui entrava havia de dir Ave Maria Puríssima; i el de la casa havia de respondre  Concebuda sens pecat.  Bé, la fórmula de salutació quotidiana s'havia escurçat;  es deia Puríssima, i la resposta era Concebuda. La meva presumpció  és que aquesta fórmula de salutació fou imposada pel terror pànic segles enrere (Es pot veure l'amenaça als descreguts a la butlla de Pius IX, la qual fa:  Per tant, si algú s'atrevís - Déu no ho vulgui! - a pensar d'una altra manera que com s'ha definit per nosaltres, li va fer saber i entendre que ell està condemnat pel seu propi judici; que ha patit un naufragi en la fe; que s'ha separat de la unitat de l'Església; i que, a més, per la seva pròpia acció incorre en les penes establertes per la llei si ho va expressar en paraules o per escrit o per qualsevol altre mitjà  els errors que ell pensa en el seu cor.)(Es d'esperar que actualment  l'amenaça ja no sigui tan efectiva).

        Vegem de què va la cosa. La Immaculada concepcióde la verge Maria vol dir que la dona jueva del segle I, anomenada Maria (i declarada mare de Déu pels cristians), va néixer sense pecat original.  O sigui, des del primer instant de la seva concepció, Na Maria fou lliure de pecat. Segons el dogma cristià, els humans neixen portant el pecat original, pecat imposat pel Déu jueu, En Jahvé,  per castigar la desobediència de N'Adam i de N'Eva al menjar la fruita prohibida. Segons els teòlegs catòlics, Na Maria, dita mare de Déu, fou concebuda sens pecat en atenció a que havia de ser mare d'un denominat Jesús de Natzaret, suposat fill de Déu (S'ha de saber: No hi ha cap registre històric que faci referència a  aquests personatges). Per altra banda, estranyament, el Nou Testament no destaca cap fet extraordinari de la dita Maria, excepció feta del part del nen Jesús, si de cas.

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    I el darrer article sobre les preguntes contestades al darrer ple que havíem registrat al ple de setembre. Algunes de les respostes són simplement vergonyoses i impròpies d'un equip de govern teòricament d'esquerres.

    14- Com es troba en aquest moment el procés de contractació de la borsa d'ajudant de cuina, personal laboral interí de la Residència Sant Domingo de Pollença?

    Es varen fer les proves, però un aspirant va demanar la revisió, i s’està a l’espera d’aquest resultat final.

    Esperem que es resolgui aviat però les notícies que ens arriben sobre la gestió de la Residència no són precisament positives.

    15- Tenim un poble constantment empaperat de publicitat i catàlegs de multinacionals i empreses externes... Per què no es regula aquesta publicitat escampada com han fet per exemple al poble d'Esporles?

    El batle va dir que es podia estudiar l’ordenança d’Esporles en aquesta matèria.

    A veure si és cert, i ja que sempre parlen de millorar la imatge del turisme i de donar suport al comerç local, aquí hi tenen una bona opció.

    16- L'article 57 del plec de condicions de la neteja viària diu que cada any s'ha de publicar la memòria del servei al mes de gener, però finalitza el 2016 i encara no s'ha publicat la memòria del 2015. Per què? Qui controla el compliment dels plecs de condicions de la neteja viària?

    Es controla des de Gram i des de l’Àrea de serveis. La memòria està feta, però segons el regidor Nevado no es publica perquè creuen que no té la suficient rellevància!!!

    El regidor d'UMP en la seva línia. No és suficient importànt que ho digui un article del plec de condicions? És directament un incompliment, i ja no és el primer del regidor de UMP-I el millor és que quan vam fer la pregunta al ple de setembre no s'havia publicat però si que s'havia publicat dies abans d'aquest ple encara que el regidor sembla que no ho sabia.

    17- Ja que la primera línia presenta problemes d'inundacions puntuals des de fa molts anys, tenen previst a les obres de la segona fase fer actuacions sobre el clavegueram de pluvials per evitar o controlar aquests problemes?

    Si que estan previstes aquestes tasques.

    Ens alegra que ara s'hagin previst aquestes tasques ja que la primera reacció de l'equip de govern quan vam criticar les inundacions va ser negar-les. A veure si fan la feina i els problemes desapareixen.

    18- Portam dos mesos escoltant al batle que ja s'ha pres la decisió de donar de baixa al policia condemnat per l'Audiència però no s'executa aquesta decisió. Pot explicar el batle a aquest ple amb detall quin és el problema per executar la baixa i com pensa solucionar-ho?

    Per sort el policia ja no és per aquí, però no ha estat per la feina del regidor de policia i el batle que durant mesos no van fer una altra cosa que marejar la perdiu.

    19- Vam lluitar molt per aconseguir tornar la Font de la Plaça al seu lloc, va ser un llarg procés amb precs, preguntes, mocions, informes, contenciosos, denúncies... I ara la font a més de seca es troba totalment envoltada per elements del restaurant proper, incomplint l'actual ordenança d'ocupació de la via pública vigent que estableix un metre de distància entre el mobiliari urbà i l'ocupació privada. Pensen fer complir l'ordenança? I ja han fet alguna cosa per complir les nostres mocions del 2011 i 2012 per reconstruir i recuperar les fonts del municipi?

    Segons el regidor, la inspecció es va fent i s’obrin els expedients per les infraccions així com es detecten. I pel que fa al compliment de les mocions (també de MES o PSM abans) han demanat revisar les fonts i veure quina intervenció de restauració s’ha de fer, i llevar els elements moderns que s’hi han afegit.

    Esperem que això sigui així, a sobre sent una moció seva.

    20- Quan vàrem demanar a l'equip de govern si pensava assistir a l'ofici religiós de la Patrona en qualitat de representants institucionals, el batle va dir en ple que havien rebut la convidada i que ho havia d'estudiar, que després ens contestarien per escrit. S'ha perdut la seva resposta per escrit? Perquè no ens va arribar res.... Ja que hi assistiren com a representants institucionals i no a títol personal, pot resumir el seu anàlisi i raonaments per continuar sent un ajuntament confessional?

    Segons el Batle l’Ajuntament no és confessional, i al rebre la convidada alguns decidiren anar a l’ofici com a representants de l’Ajuntament. Segons ell té un caràcter més cultural que religiós i que per tant l’Ajuntament segueix sent aconfessionals.

    Això si que és una resposta patètica i un insult als vertaders creients catòlics: per poder dir que no van a actes religiosos, ens intenten fer creure que un ofici realitzat per l'església catòlica, a un temple catòlic és un acte cultural. De traca. Recomanem al batle que llegeixi amb atenció la biografia de na Clara Hammerl que va presentar, és una vergonya que a ple segle XXI encara hi hagi aquestes restes de nacionalcatolicisme per part de l'Ajuntament

    21- Per què no fan com el Govern, i quan no hi hagi una licitació de per enmig, deixin de contractar empreses d'empresaris condemnats per corrupció?

    Cap resposta, prenem nota i res més va dir el batle. Què no es contesti a una pregunta com aquesta és més que preocupant,  la contractació segueix, i vista la resposta tenim clar que seguirà. Aquesta és una de les eines més poderoses que té l'administració per lluitar contra la corrupció no utilitzar-la amb tots els casos que hi hagut és ser còmplice de la mateixa.  

    22- Encara no s'han fet els informes per reclamar els iphones i ipads que no han tornat tots els regidors de l’equip de govern de l'anterior legislatura?

    No els tenen, i els Batle creu que els varen demanar oralment només,. Quina serietat és aquesta de demanar uns informes de forma oral? Es evident que no pretenen realment recuperar els dispositius i que és cert el que diu Tomeu de Tots; que hi havia arribat a un acord de passadís amb el batle per quedar-se amb els dispositius

    23 – Diumenge 25 el PAC de Pollença va estar tancat per falta de metge. Com es pot donar aquesta situació amb la quantitat de població que té el municipi?

    El metge que havia de venir es va posar malalt, i no el varen poder substituir, ja que va ser molt ràpid, i una altre vegada si que es va trobar substitut però aquest no es va presentar, fet pel qual l’equip de govern va presentar una queixa.

    Per sort no ha passat res greu, però és una vergonya que aquestes coses passin, i que un govern que es declara defensor de lo públic, hauria de fer més coses per evitar això

     

     

     


    0 0
  • 12/08/16--07:14: Gramsci i els situacionistes
  • En el fons, ho vulguem o no, malgrat l'herència de la formació socialista que portam al damunt, la força de l'existencialisme francès, de l'estètica i la filosofia de l'absurd, dels submons creats per Dostoievski o Kafka, per dir solament uns noms, ens fa concebre la cultura, malgrat la desesperança, com a una eina essencial en el camí de la transformació del món, de les persones i, de rebot, del mateix autor. (Miquel López Crespí)


    Gramsci i els situacionistes



    Sovint he escrit articles parlant de les influències culturals i polítiques que teníem a mitjans dels anys seixanta i començaments dels setanta per a fer copsar al lector que lluny som alguns escriptors d'una herència conservadora del fet literari i artístic. I malgrat que escrivim teatre, poesia o narracions seguint a la nostra manera el mestratge d'alguns dels clàssics heretats del nostre recent passat cultural, enteníem, i entenem!, l'art com un poderós instrument de transformació del món i de les consciències. És evident que aquesta concepció de l'art, la cultura i la política no s'hauria pogut consolidar en la nostra forma de ser i pensar sense haver estudiat l'obra d'Antonio Gramsci. El famós llibre de Maria Antonietta Macciochi Gramsci y la revolución de occidente (Madrid, Siglo XXI de España, 1976) ens resumia de forma clara i didàctica tot el que, amb els anys, havíem pogut anar llegint de l'intel·lectual marxista represaliat pel feixisme italià. Els estudis gramscians sobre la superestructura ideològica de la societat capitalista, l'aprofundiment en les qüestions de l'hegemonia cultural i política del bloc històric de les classes populars, el paper de l'intel·lectual en les societats de classes, la necessària creació d'una cultura nacional-popular, feien del tot coincidents les tesis gramscianes amb bona part de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana. Començàvem a aprofundir en la nostra dèria literària sense cap il·lusió quant a la pretesa "independència" de l'intel·lectual en una societat de classes i, molt manco, en una societat feixista com era l'espanyola d'aleshores. De cop i volta fins i tot els nostres clàssics, Ramon Llull per exemple, agafaven una altra volada, eren entesos des d'una nova perspectiva. Ramon Llull, Ramon lo Foll, l'il·luminat, posseït per la dèria de la fe cristiana, era un clar exponent, amb totes les seves contradiccions i conflictes, del que era un intel·lectual compromès totalment i absolutament amb una determinada concepció del món. Nosaltres, llunyans fills d'un dels màxims constructors de la llengua catalana, volíem, ja des dels primers llibres, seguir, amb uns altres objectius, evidentment, la línia marcada per Ramon Llull quan, mitjançant la seva apologètica literària, vol conquerir el món per a la fe cristiana. Nosaltres el volem conquerir per ampliar i consolidar qualsevol espai de llibertat i de progrés nacional i social. El seu exemple, la forma de concebre la funció de la literatura, el feia molt proper. Com un germà gran, un mestre del qual mai no deixaríem d'aprendre.

    En el fons, ho vulguem o no, malgrat l'herència de la formació socialista que portam al damunt, la força de l'existencialisme francès, de l'estètica i la filosofia de l'absurd, dels submons creats per Dostoievski o Kafka, per dir solament uns noms, ens fa concebre la cultura, malgrat la desesperança, com a una eina essencial en el camí de la transformació del món, de les persones i, de rebot, del mateix autor. Quan els situacionistes, Raoul Vaneigem, Guy Debord, entre molts d'altres, disseccionen la societat capitalista en un clàssic de l'assaig, La societat de l'espectacle, ja sabem que el mateix concepte de "gènere" literari és en crisi a l'interior de la nostra consciència. Per això, com he escrit més d'una vegada, el nostre forçat somriure als llavis quan el redactor de la secció de cultura ens demana en el conreu de quin "gènere" ens trobam més còmodes. Com explicar-li la història de les avantguardes, de totes les revolucions que han sacsejat el món, en cinc minuts? És impossible. Hem de fer aproximacions, sempre incompletes, sempre mal interpretades per aquests informadors que, quan ens fan unes preguntes, ja saben el reduït espai que el director atorgarà a les informacions literàries en el seu diari (a no ser que l'escriptor hagi guanyat el Nobel o ajudi a fer els discursos a Sa Majestat el Rei Juan Carlos! Aleshores tot són pàgines de promoció, interessats" aprofundiments" i si ve de cas, nomenament de doctor honoris causa a tan important personatge).

    Miquel López Crespí



    0 0

    [08/12] «O Trabalhador Rural» - Insurrecció de desembre de 1933 - Míting cenetista - Bonafulla - Garavini - Thomas - Solomon - Blasco Puyo - Abarca - Rety - Delaw - Grave - Bou - López Saura - Ortiz - Joyeux - López de Vega

    Anarcoefemèrides del 8 de desembre

    Esdeveniments

    Portada del primer número d'"O Trabalhador Rural"

    Portada del primer número d'O Trabalhador Rural

    - Surt O Trabalhador Rural: El 8 de desembre de 1912 surt a Évora (Alentejo, Portugal) el primer número del periòdic mensual sindicalista revolucionari anarquista O Trabalhador Rural. Fou l'òrgan d'expressió de la Federació Nacional dels Treballadors Rurals (FNTR) d'Évora, coneguda com «Federació Rural». La decisió d'editar aquesta publicació sorgí com a una resolució del I Congrés dels Treballadors Rurals que se celebrà entre el 25 i el 26 d'agost de 1912 a Évora i on participaren 39 sindicats locals. Editat per José António Aragão, va ser dirigit per Diogo Bernardes i en fou l'administrador António Marcelino. Hi col·laboraren Brito Camacho, J. Carlos, José Sebastião Cebola, Laurent i F. S. Rodrigues, entre d'altres. Aquesta publicació jugà un paper molt important com a element organitzador del moviment camperol, com a enllaç de les forces rurals disperses, com a eina de denúncia de la repressió i l'explotació i com a mitjà d'informació sobre el moviment sindical de cara a abordar els problemes socials i ideològics, tot des d'una una perspectiva clarament llibertària. El maig de 1913, la Unió dels Sindicats d'Évora, on funcionava la FNTR, va ser tancada per quatre mesos, durant els quals la publicació no pogué editar-se. En sortiren 16 números, l'últim el setembre de 1914. Posteriorment, el 2 de juny de 1918, s'edità un número únic d'aquesta publicació. En 1925 sortí a Beja (Alentejo, Portugal) una publicació amb la mateixa capçalera, però com aòrgan del Partit Comunista Portuguès (PCP).

    ***

    Atac al ferrocarril a Zuera durant els fets de desembre de 1933

    Atac al ferrocarril a Zuera durant els fets de desembre de 1933

    - Insurrecció de desembre de 1933: El 8 de desembre de 1933 es desencadena a diversos indrets de l'Estat espanyol un moviment insurreccional dirigit per la Confederació Nacional del Treball (CNT) que s'havia anat preparant setmanes abans. Entre el 30 d'octubre i el 3 de novembre de 1933 un Ple Nacional de la CNT, a Madrid, decideix l'abstenció electoral per a les eleccions del 19 de novembre i llança una campanya de propaganda basada en l'eslògan:«Enfront de les urnes, Revolució Social». La campanya trobà ressò en gran part del proletariat de manera que el percentatge d'abstencions arreu l'Estat és del 32,50%; i aquest percentatge d'abstenció apuja a les zones de forta implantació cenetista: a Barcelona n'arriba al 40% i a Andalusia passa del 45%. L'abstenció anarquista provocà, en gran part, en triomf de les dretes, però la CNT no estava disposada a lliurar el poder a les forces reaccionàries. El 26 de novembre es reuní un segon Ple Nacional, a Saragossa, que nomenà provisionalment un Comitè Nacional Revolucionari, compost per els germans Alcrudo, Joaquín Ascaso, Antonio Ejarque, Felipe Orquín, Cipriano Mera, Buenaventura Durruti, Rafael García Chacón, Rafael Casado, Joaquín Aspas, i en representació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el doctor Isaac Puente. El 8 desembre de 1933, data d'obertura de les Corts espanyoles i després d'haver-se proclamat l'Estat de guerra a tot el territori cinc dies abans, es posà en marxa el Comitè Nacional Revolucionari, donant lloc a un moviment insurreccional en cadena, que començà a Saragossa i que assolí extraordinària virulència a la conca de l'Ebre --Aragó i la Rioja (Alfaro, Calahorra, Arnedo, Haro, Préjano, Santo Domingo, Viguera, Logronyo, Ábalos, Briones, Cenicero, Fuenmayor, Labastida, San Asensio, San Vicente de la Sonsierra, Valderroblos, Mas de las Matas, Beceite, etc.)--, on es cremaren els arxius oficials, s'assaltaren els ajuntaments i s'instaurà el comunisme llibertari, A més, esclataren motins a diverses ciutats de la Península (Barcelona, Hospitalet, Alacant, Osca, Sevilla, Granada, Almeria, Màlaga, etc.). Aviat l'aixecament fou durament reprimit amb un balanç de 87 mort, centenars de ferits i milers de detinguts, dels quals 700 treballadors foren condemnats a llargs anys de presidi --els membres del Comitè Revolucionari, que havien estat detinguts el 16 de desembre amb tres dones (Francisca Santos, Dolores Lerín i María Castañera) que havia al pis, hagueren de ser absolts, ja que un grup d'emmascarats armats furtaren els expedients fent desaparèixer les proves inculpatòries. Els periòdics CNT i Solidaridad Obrera foren suspesos.

    ***

    Cartell cenetista contra les eleccions sindicals

    Cartell cenetista contra les eleccions sindicals

    - Míting cenetista contra les eleccions sindicals: El 8 de desembre de 1977, al Palau Municipal d'Esports de Barcelona (Catalunya), es realitza un míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) al qual van assistir unes 8.000 persones. La finalitat n'era oposar-se, mitjançant el boicot actiu, a les eleccions sindicals que els altres sindicats demanaven i expressar un enèrgic rebuig al«Pacte de la Moncloa», alhora que exigir la llibertat sindical arreu (fàbriques, tallers, oficines, etc.). El míting va començar amb un parlament del secretari local de la CNT barcelonesa i al qual van seguir nombrosos oradors. En tot moment els assistents van corejar eslògans de fort contingutàcrata, com ara «Fora el Parlament i visca l'assemblea!», «Mort a l'Estat i visca l'anarquia!», alhora que llançaven dures crítiques contra el sindicat comunista Comissions Obreres i tots els partits polítics. El record de Buenaventura Durruti, del sector radical de la CNT, va ser vivament aplaudit, mentre que un comunicat que al·ludia Ángel Pestaña, del sector cenetista més moderat, va ser intensament xiulat. Al míting van acudir la nova generació de militants llibertaris i els vells cenetistes catalans, molts tornats de l'exili. Segons fons anarcosindicalistes la CNT catalana tenia aleshores 100.000 afiliats.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Leopoldo Bonafulla

    Leopoldo Bonafulla

    - Leopoldo Bonafulla: El 8 de desembre de 1857 neix a Gràcia (Barcelona, Catalunya; actualment és un barri de la capital catalana) el propagandista anarquista Joan Baptista Esteve Martorell –els seus llinatges a vegades citat de diferents maneres (Esteven, Estebe,Estevez, etc.)–, més conegut sota el pseudònim de Leopoldo Bonafulla–també citat d'altres formes (Léopold Bonnafouilla, etc.). Sos pares es deien Ramon Esteve i Llúcia Martorell. Sabater d'ofici, regentava un taller de sabateria a la plaça del Diamant de Gràcia, indret que servia de lloc de reunió i de discussió. Desenvolupà una intensa activitat anarquista i revolucionària i per aquest motiu va ser detingut i tancat diverses ocasions. El 10 de juny de 1896 va ser detingut en el marc repressió desencadenat arran de l'atemptat contra la processó del Corpus al carrer dels Canvis Nous a Barcelona, el 7 de juny de 1896. El 12 de juny de 1897 va ser expulsat, amb altres 52 companys (Francesc Gana Armadàs, José López Montenegro, Anselmo Lorenzo Asperilla, Francisca Saperas Miró, etc.), a França. Instal·lat a Marsella (Provença, Occitània), desencadenà una intensa campanya favorable als presos encausats en l'anomenat «Procés de Montjuïc». En 1899, des de Marsella, portà la corresponsalia per al Suplemento a La Revista Blanca i col·laborà en el setmanari republicà madrileny Progreso. El 25 de març de 1900 organitzà un míting a la Sala Juvénal de Marsella, presidit per Sébastien Faure i Théodore Jean, on intervingueren a més Luigi Campolonghi, Marius EscartefigueJouvarin, Emili Junoy Gelabert,Ángeles López de Ayala i Quilici, per la revisió del judici dels presos de Montjuïc. El 3 de març de 1901 el seu domicili marsellès va ser escorcollat per una vintena d'agents de policia i s'intervingueren periòdics, fullets, cartes privades i altres materials compromesos; per evitar l'expulsió del país, deixà Marsella, on restaren sa companya i sos quatre infants, l'últim dels quals havia nascut mentre estava empresonat a Montjuïc. Arran d'aquest escorcoll, el 13 de març de 1901 se li va decretar l'expulsió de França. De tornada a Barcelona, el 3 de maig de 1901 va intervenir, amb altres (Pau Isart Bula, Emili Junoy Gelabert, Alejandro Lerroux García,  Ángeles López de Ayala i José López Montenegro), en un míting en honor dels afusellats de Montjuïc, celebrat al Saló de la Serpentina de Barcelona, presidit per Eduard Valor Blasco i Mariano Castellote Targa. Entre 1901 i 1902, parlà en nombrosos mítings a Barcelona contra la repressió engegada a diferents indrets de la Península (la Corunya, Saragossa i Sevilla) i va ser empresonat a bord del vaixell-presó Pelayo, encarat al port de Barcelona, per la seva participació en la vaga de febrer de 1902. El 23 de març de 1902 signà, amb altres companys (Francisco Cardenal, Josep Maria Carreras, Ignasi Clarià, Francesc Coret, Antonio del Pozo, Joan Fabres, Pau Ferla, José Fernández,  Juan, Eugène Germain Martin, Anselmo Lorenzo, Montes, Jerónimo Otin, Josep Prats, Sebastià Sunyé, Jaume Vidal, Joan Vidal, Pere Vidal, etc.) detinguts a la presó de Barcelona, una carta denunciant la seva situació que va ser publicada en diferents periòdics francesos amb el suport de Charles Malato. El 23 de maig de 1902 va ser alliberat, però el 4 de juny el capità general de Barcelona decretà la seva expulsió de la ciutat, fet que el va obligar a radicar-se a València (País Valencià). A partir del 7 de setembre de 1902 participà en una gira propagandística per la baixa Andalusia (La Línea, Montejaque, Jerez, Cadis, Carmona, Sevilla, Puerto Real, Morón i San Fernando) amb la destacada anarquista Teresa Claramunt Creus, aleshores sa companya fins a 1909, a favor de l'alliberament dels detinguts acusats de pertànyer a la«Mano Negra». Ambdós foren els principals animadors dels periòdic anarquista barceloní El Productor, del qual fou l'administrador entre 1902 i 1904 i entre 1905 i 1906. Per afrontar les despeses que ocasionava El Productor creà una «Cooperativa Intel·lectual», en la qual va col·laborar Mateu Morral Roca recaptant fons. Entre 1903 i 1904 mantingué una agra polèmica amb els periòdics madrilenys Tierra y Libertat i La Revista Blanca, editats per la família Montseny –no comptà amb la simpatia de Joan Montseny Carret (Federico Urales), qui li va acusar de desviar diners de la propaganda i de les activitats pro-presos, a més de cobrar del «fons de rèptils» per editar el periòdic El Productor. En 1904 romania pres amb 14 processos pendents per«delicte de premsa» i aquest mateix any publicà el fullet Antimilitarismo reivindicado por los firmantes, recull d'articles antimilitaristes que havien estat processats militarment, i administrà la Revista de Pedagogía Fisiológica y Experimental. Entre 1907 i 1908 fou el director dels periòdics barcelonins El Rebelde i Páginas Libres, que deixaren de publicar-se arran del seu empresonament en 1908. El gener de 1909 va ser empresonat acusat d'haver fet fitxar per un fill seu de 10 anys fulls clandestins. Per la seva participació en les manifestacions de juliol de 1909 i de la «Setmana Tràgica», va ser deportat a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya). També fou membre del grup anarquista«Avenir», que edità una publicació amb aquest nom, grup que es dissolgué en 1910. Entre 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1910 fou delegat del centre obrer«Luz del Porvenir» de Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya) al congrés obrer que decidí la constitució de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on fou ponent del dictamen sobre organització pagesa i de la qual va ser escollit vocal del Comitè. El desembre de 1911 el trobem de bell nou a Marsella, on el 20 d'abril d'aquell any va ser condemnat a tres mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió» de 1901. Falsament acusat de ser confident de la policia, durant uns anys es mantingué al marge de la militància activa organitzada. A començament dels anys vint, a Marsella, fou membre, amb altres companys (Pedro Mosquera Pich, Pedro Sayas Gamiz i Julián Valles), del Comitè Pro-Presos, participant en reunions de la Unió Anarquista (UA) en 1921. El 2 d'abril de 1922, amb Julián Valles, representà el Comitè Pro-Presos de Marsella en el Congrés de la Federació Anarquista del Sud-Est i el 18 de juny d'aquell any participà, en nom del Comitè Pro-Presos, en una reunió organitzada pel Grup d'Estudis Socials (GES) del barri marsellès de Saint-Henri, presidida per Pierre Coussinier, per denunciar la repressió que patia el moviment obrer a la Península. El juliol de 1922 retirà de l'estació una capsa que provenia de Catalunya que contenia nombrosos fullets de propaganda en llengua castellana (El crimen de Chicago, Entre campesinos, La Patria, etc.); aquesta capsa estava dirigida a José María Marco que dos mesos abans havia viatjat a Barcelona per lliurar als defensors dels presoners polítics peninsulars la suma de 1.500 francs recollits a Marsella pel Comitè Pro-Presos. L'agost de 1922 fou present una reunió per a rendir comptes sobre les disposicions preses contra la repressió i el capitalisme pel Comitè Pro-Presos. El setembre de 1922 formà part d'una desena d'anarquistes reunits al bar Bruno de Marsella amb la finalitat d'organitzar una campanya de propaganda en aquesta ciutat, al marge dels partits polítics, per actuar contra la repressió organitzada per la reacció mundial i obtenir l'alliberament de tots els presos polítics. El 26 de novembre de 1922 representà els anarquistes espanyols del Comitè Pro-Presos en el congrés de delegats dels grups anarquistes adherits a la Federació Anarquista del Sud celebrat a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Per aquesta activitat llibertària, aquest mateix any de 1922 se li va decretar la seva expulsió de França. Aquest any, a Barcelona, fou membre de la Comissió Nacional de Relacions Anarquistes (CNRA), que s'acabava de crear, i va ser detingut i empresonat. El 5 de febrer de 1923 va ser detingut, carregat de pamflets anarquistes, a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) per «violació del decret d'expulsió». Durant els primers anys de la dictadura de Primo de Rivera, exercí de mestre a l'escola racionalista del carrer de Santa Àgueda de Gràcia i el setembre de 1923, amb més de setanta anys, va ser novament empresonat. Durant sa vida fou un anticlerical convençut i sempre es mostrà partidari de l'amor lliure. Traduí al castellà destacats anarquistes, com ara Carlo Cafiero i Élisée Reclus. A part de les citades, col·laborà en nombroses publicacions periòdiques llibertàries i republicanes, com ara L'Aube Nouvelle,Avenir,Buena Semilla, La Campaña, El Corsario, La Cuña,El Eco de la Fusión, L'EffortÉclectique,La Fraternidad, Germinal,La Idea libre, La Justicia Obrera,Natura, El Porvenir del Obrero,El Productor Literario, La Protesta,La Revista Blanca, Terre Libre,Tribuna Libre, etc. És autor de Las huelgas y la autoridad (1901), Criterio libertario (1905), Generación libre. Los errores del neomalthusianismo (1905), Hacia el porvenir (1905), Los dos polos sociales (1906), Idealismo y societarismo (1909), La Revolución de Julio (1909 i 2016), La familia libre (1910), La justicia libre (1910), entre d'altres. Leopoldo Bonafulla va morir el 23 de novembre de 1925 a Barcelona (Catalunya).

    Leopoldo Bonafulla (1857-1925)

    ***

    Pietro Garvini

    Pietro Garavini

    - Pietro Garavini: El 8 de desembre de 1869 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista Pietro Garavini, conegut com Piràt. Sos pares es deien Simone Garavini, taverner, i Francesca Scardovi, cambrera. Només va fer els estudis primaris. Ben jovenet, després d'haver passat pel Partit Socialista Italià (PSI), s'adherí al moviment anarquista. Son germà Antonio [Ansèna] (1872-1936), també anarquista, personatge pintoresc i extravagant, dotat d'una força descomunal i que es va veure implicat en episodis anticlericals, emigrà al Brasil a finals de segle, on va fer fortuna sota el nom d'Il Tigre. Cantiner com son pare, Pietro Garavini convertí la seva taverna en lloc de reunió del moviment anarquista local. En 1892 s'inscriví en el Cercle d'Estudis Socials de Castel Bolognese, del qual participaven socialistes, republicans i anarquistes, però el va abandonà amb una desena de militants anarquistes en solidaritat amb Raffaele Cavallazi, acusat d'«atemptat a l'autoritat» i expulsat del Cercle d'Estudis Socials arran d'intentar contrarestar la línia reformista del socialista Umberto Brunelli amb posicions més radicals. Va ser acusat per la policia de la decapitació d'una estàtua de la Mare de Déu de l'església de Sant Francesc durant la nit del 21 de maig de 1893 en ocasió de la Festa de Pentecostès, considerat l'episodi anticlerical més important a Castel Bolognese i que tingué grans repercussions arreu la Romanya. Probablement, però, aquest episodi va ser realitzat per un grup autònom al moviment anarquista oficial i ell no va ser processat. El 3 d'octubre de 1893 van ser jutjats pel Tribunal de Faenza per aquests fets els anarquistes de Castel Bolognese Raffaele Cavallazi, Antonio Gravini, Giuseppe Minardi i Michele Fantini. Els tres primers van ser condemnats, però el 22 d'octubre de 1893 van ser definitivament absolts en una apel·lació al Tribunal de Ravenna. El 31 de maig de 1894 va prendre part en una manifestació de solidaritat amb els socialistes dels Fasci Siciliani dei Lavoratori (FSL, Lligues Sicilianes dels Treballadors) que tingué lloc a Castel Bolognese. Jutjat per aquest fet, juntament amb altres 18 anarquistes i socialistes, el 18 d'agost de 1894 va ser condemnat a tres mesos de detenció i a 10 lliures de multa per «incitació a delinquir». Demanà l'arrest domiciliari segons la Llei del 19 de juliol de 1894, però la Comissió Provincial rebutjà la sol·licitud. A finals d'aquell any, va ser processat juntament amb altres anarquistes de Castel Bolognese --Raffaele Cavallazzi, Francesco Budini (Patacò), Ugo Biancini, Giovanni Borghesi (Sablì), Pietro Mariano Scardovi (Càcher) i Vincenzo Lama (Bosca)-- pel delicte d'«associació per a delinquir», però el Tribunal de Ravenna el va absoldre per manca de proves. L'abril de 1898 signà la protesta contra el procés d'Ancona contra Errico Malates i altres companys per«associació de malfactors» publicada en el «Supplemento» de L'Agitazione. El juliol de 1900 també signà altra protesta en L'Agitazione contra un procés a anarquistes d'Ancona per«associació sediciosa». Rebé i difongué periòdics anarquistes italians i subversions d'Itàlia i de l'estranger (L'Italia del Popolo; La Questione Sociale, de Paterson; Pro Croati, de Gènova; L'Internazionale, de Londres; Germinal, d'Ancona; etc.). El 23 de setembre de 1900, arran del clima repressió desencadenat després de l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci, va ser detingut i acusat per «associació per a delinquir» com a un dels membres del Grup Socialista Anarquista de Castel Bolognese que havia dissolt l'autoritat; però, una setmana després, va ser amollat en llibertat provisional i posteriorment el Tribunal de Ravenna retirà l'acusació. En el segle XX mantingué les seves idees polítiques, però reduí la seva militància activa, substituït pel seu fill petit Nello --son fill major Simone (Cino) també tingué algunes simpaties llibertàries i patí un any de confinament. El setembre de 1927 va ser empresonat una petita temporada arran de l'atemptat contra el Cònsol de la Milícia Feixista Ettore Muti a Ravenna, juntament amb una vintena d'anarquistes de Castel Bolognese i un centenar d'arreu la província de Ravenna. El mes següent, segons un informe del comissari, va ser definit com «element perillós per a la seguretat de l'Estat». L'agost de 1928 va ser esborrat de l'«Arxiu dels Subversius» en no ser considerat com a perillós per qüestions d'edat. Pietro Garavini va morir el 6 de novembre de 1933 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).  

    Pietro Garavini (1869-1933)

    ***

    Manifestació de l'SNI (París, 14 de juliol de 1936). Foto de Roger Viollet

    Manifestació de l'SNI (París, 14 de juliol de 1936). Foto de Roger Viollet

    - Georges Thomas: El 8 de desembre de 1883 neix a Luant (Centre, França) el mestre i militant llibertari, primer, i polític comunista i socialista, després, Georges Thomas. Fill d'un forner, esdevingué mestre i freqüentà els cercles anarquistes. Entre 1910 i 1914 col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. El març de 1911 participà en la fundació del Sindicat de Mestres d'Indre, del qual serà el secretari adjunt (1911-1913) i el secretari general fins al 1921; sa companya ocupà el càrrec mentre va fer el servei militar. Mobilitzat com a sergent en el 90 Regiment d'Infanteria, el juny de 1916 fou destinat a l'Hospital Auxiliar núm. 2 de Tours i alguns mesos després canvià al 10 Regiment d'Infanteria d'Auxonne (Borgonya). En aquesta època s'autodefinia com a«socialista llibertari» i entre 1917 i 1918 mantingué una estreta correspondència amb l'anarquista Charles Benoît i col·laborà habitualment en la seva revista L'Avenir International. En 1917 mostrà entusiasme per la Revolució d'Octubre russa. Un cop desmobilitzat, fundà l'Associació Obrera i Pagesa de las Víctimes de la Guerra d'Indre, de la qual assumirà la secretaria en 1920, alhora que s'afilia a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) amb la finalitat d'atreure al moviment els petits camperols, encara que aquesta maniobra serà un fracàs. Encara que incorporat a la socialista SFIO, no renuncià a les seves idees llibertàries i l'octubre de 1920 reivindicà en una reunió les seves concepcions«comunistes llibertàries», de la mateixa manera que havia criticat el novembre anterior els candidats socialistes a les eleccions legislatives d'Indre. Partidari de l'adhesió de l'SFIO a la III Internacional, ingressà en el Partit Comunista Francès (PCF) i en 1923 fou nomenat secretari de la Secció de Saint-Plantaire del PCF. Combaté la dreta del Partit, per la qual cosa fou nomenat «Boris Sobirà d'Indre». Però les seves concepcions acabarien tornant a les files del sindicalisme revolucionari i entre 1924 i 1925 caigué en un desacord total amb el PCF, el qual acabà abandonant. Decantat cap el sindicalisme, animà els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i entre 1923 i 1926 formà part del Consell Departamental de l'Ensenyament Primari. Entre novembre de 1920 i març de 1928 fou secretari del Cartell Departamental Únic dels Funcionaris i dels Obrers dels Serveis Públics i, entre març de 1928 i juny de 1932, del Cartell Unitari. A iniciativa seva, el 8 de novembre de 1924, es constituí la Unió Departamental Mixta d'Indre, que agrupava els sindicats confederats, unitaris i autònoms. En 1927 fou gerent de L'Émancipation, butlletí mensual de la Secció Sindical de l'Ensenyament Laic d'Indre, i en 1931 del butlletí del Syndicat National des Instituteurs (SNI, Sindicat Nacional dels Mestres). Minoritari dins de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), portà el novembre de 1930 una activa campanya per la unitat sindical fonamentada en la «Plataforma dels 22» i fou nomenat secretari del Comitè Departamental per la Unitat, fundat el juny de 1931. Cansat d'esperar sense èxit un possible canvi en l'orientació de la CGTU, abandonà amb els companys de la tendència de la Lliga Sindicalista en 1932 la Federació Unitària de l'Ensenyament. Quan els dos sindicats d'ensenyants es fusionaren a Indre, fou nomenat secretari de la nova organització entre desembre de 1932 i octubre de 1937. També fou secretari del Cartell Confederat de Funcionaris i Obrers dels Serveis Públics d'Indre entre octubre de 1932 i gener de 1936, i del Cartell Únic reconstituït entre gener de 1936 i setembre de 1939. Durant la seva acció sindical fou sancionat nombroses vegades. En 1912, després de signar el «Manifest dels mestres sindicats» arran del Congrés de Chambéry, fou reprovat i amenaçat de revocació. Comminat a dissoldre el seu sindicat en 1912 i davant la seva negativa, fou condemnat, el 2 de febrer de 1921, amb altres dos companys, a 100 francs de multa pel Tribunal Correccional de Châteauroux i el Cort d'Apel·lacions de Bourges confirma la condemna el 24 de març. El setembre de 1934 fou censurat per un discurs pronunciat en el Congrés de l'SNI de Niça l'agost d'aquell any. Aquesta sanció suscità una àmplia protesta. En 1934 constituí amb els socialistes i els confederats el Comitè de Vigilància Antifeixista membre del «Comitè Local de Lluita contra la Guerra i el Feixisme d'inspiració comunista». En la seva jubilació rebé un homenatge en el Congrés Nacional de l'SNI d'agost de 1937; jubilació limitada, ja que prengué la secretaria de la Secció Departamental de la Federació General de Jubilats i impartí cursos al Col·legi del Treball de Châteauroux. La Unió Departamental de la Confederació General del Treball (CGT) li confia també la tresoreria, que exercí entre març de 1938 i juny de 1939. Després d'haver participat en el clandestí Sindicat de l'Ensenyament en 1943, s'adherí de bell nou a l'SFIO dos anys després i el setembre de 1945 acceptà, per primer cop, la candidatura a les eleccions cantonals a Châteauroux i dos anys després, fou elegit regidor municipal. És autor del text Le socialisme et le syndicalisme dans l'Indre des origens à 1920-1922, les primeres pàgines del qual es publicaren el novembre de 1946 en Le Populaire de l'Indre i completament el desembre de 1957 enL'Actualité de l'Histoire. Georges Thomas va morir el 30 de maig de 1970 a Châteauroux (Centre, França). En 1979 una part del seu arxiu fou donat al Centre d'Història Social de París.

    ***

    Sidney Solomon fotografiat per Casey Orr

    Sidney Solomon fotografiat per Casey Orr

    - Sidney Solomon: El 8 de desembre de 1911 neix a Pogost (Minsk, Imperi Rus; actualment Minsk, Bielorússia) l'artista, pintor impressionista, dissenyador gràfic i editorial i propagandista i editor anarquista Sidney Solomon, conegut com Sid i que va fer servir el pseudònim Sidney Morrison. Fill d'una família jueva, son pare, barber de professió, fugí en 1911 als Estats Units per a no ser reclutat per l'exèrcit tsarista i dos anys més tard sa mare, amb Sidney Solomon i dos germans més grans, seguiren el pare; posteriorment nasqué una germana seva als EUA. Els Salomon s'instal·laren al Bronx de Nova York (Nova York, EUA) i ell assistí a l'Escola Pública Núm. 50 i a l'Institut de Secundària Núm. 61, on va ser convidat a participar en un grup experimental encapçalat pel professor socialista Louis Klein. Aquest grup tenia un Club de Pintura, que practicava al parc del Bronx, i un Club de Ciències. Després de la graduació, amb Tommy Dolgoff, també membre del grup experimental, van ser seleccionats per a anar a la Townsend Harris High School, prestigiosa escola de secundària al Queens de Nova York per a«estudiants dotats». El Bronx era un barri amb una intensa activitat socialista i comunista i quan estudiava secundària s'uní a la Young Communist League (YCL, Lliga Juvenil Comunista), però fugí horroritzat de com funcionava el grup, amb un rígid control i sense que existís la discussió lliure. El sector trotskista de la YCL funcionava ben igual i decidí unir-se al «Cercle Núm. 1» de la influent Young People's Socialist League (YPSL, Lliga Juvenil Socialista) del Bronx. En aquest grup es podia discutir, però la figura de Karl Marx sempre era present i, després de llegir-lo, no va compartir el seu autoritarisme. Necessitat d'acció, i després de parlar amb Sam Dolgoff i Lou Slater, es decantà per l'anarquisme. En aquestaèpoca, a més de tocar la bateria en un grup de jazz anarquista, amb Abu Bluestein, Tommy Dolgoff, Louis Genin i Louis Slater, creà el grup llibertari«Friends of Freedom» (Amics de la Llibertat), que organitzava mítings als cantons i xerrades al centre anarquista de la Segona Avinguda de New York. A finals de 1931 assistí, amb Lou Slater, Tommy Dolgoff, Albert Weiss i altres, a la reunió de fundació del Vanguard Group (VG, Grup Vanguard), a casa de l'anarquista Clara Freedman, filla de Samuel Freedman, deixeble de Piotr Kropotkin i Rudolf Rocker a Londres (Anglaterra) i després secretari de la Jewish Anarchist Federation (JAF, Federació Anarquista Jueva), que esdevingué sa companya. Aquest grup estava format majoritàriament per fills d'immigrants jueus russos, però també hi havia xinesos (Eddie Wong), afroamericans (Glenn Carrington), italians (Bruno L'Americano), irlandesos (Gilbert Connolly, John Pinkman), novaiorquesos (Albert Mullady), etc., i organitzà debats i conferències amb socialistes, trotskistes i comunistes amb la finalitat d'atreure els descontents d'aquests sectors cap a l'anarquisme. En aquestes conferències van intervenir Edward Dahlberg, Sam Dolgoff, Dorothy Dudley, James Farrell, Arturo Giovannitti, Harry Kelly, Dwight Macdonald, Max Nomad i Mark Schmidt, entre d'altres. Amb Abe Bluestein i Roman Weinrebe, Sidney Solomon va fer propaganda al City College i intentà organitzar els treballadors, anat a les fàbriques d'acer de Youngstown i a diverses ciutats (Boston, Filadèlfia, etc.); Louis Genin també va participar en aquestes gires propagandístiques. El VG tingué a partir de 1932 el seu òrgan d'expressió mensual, la revista Vanguard, publicació que no feia distinció entre anarcocomunisme i anarcosindicalisme, però que no es declarava anarcoindividualista. En Vanguard col·laborà sota el pseudònim Sidney Morrison. En 1936, quan el debat sobre la Guerra Civil espanyola, Vanguard arribà a tenir una tirada de tres-mil exemplars. Amb Mark Schmidt, Roman Weinrebe i Jack White, col·laborà en el periòdic Spanish Revolution (1936-1937), publicat per les United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertaries Unides) i dirigit per Warren S. Van Valkenburgh; també es relacionà amb Maximiliano Olay (o Ollay, conegut com Juan Escoto), que tenia una oficina a la Quinta Avinguda de Nova York i publicava un butlletí informatiu sobre la Revolució espanyola en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època mantingué estrets contactes amb diversos grups editors de publicacions anarquistes, com ara Fraye Arbeter Shtime, Il Martello,Cultura Proletaria, L'Adunata dei Refrattari, etc. Amb Roman Weinrebe, mantingué molt bona relació amb Carlo Tresca, a qui consideraven una anarquista pràctic i d'acció i no purament teòric, i ell s'encarregà de l'edició de la pàgina anglesa del seu periòdic Il Martello. Amb Carlo Tresca i Roman Weinrebe, realitzaren una gran tasca de propaganda antifeixista, especialment en el cas d'Athos Terzani, taxista novaiorquès acusat de la mort del seu company del grup editor d'Il Martello Antonio Fierro durant l'assalt d'un míting el 14 de juliol de 1932 a la Columbus Hall d'Astoria (Queens, Nova York) de la feixista Khaki Shirts of America (KSA, Camises Caquis d'Amèrica) i que finalment va ser absolt. L'associació entre VG i Il Martello creà dissensions dins del grup, ja que molts s'estimaven més L'Adunata dei Reffratari, i unit a divergències personals amb Mark Schmidt, que boicotejava la participació en tasques organitzatives amb el sindicat socialista International Ladies Garment Workers Union (ILGWU, Unió Internacional de Treballadores del Vestit), va fer que el VG es dividís i Abe Blustein fundà un grup que edità la revista Challenge. Amb la pèrdua de pes del VG, l'esclat de la II Guerra Mundial, la marxa d'alguns dels seus membres (Audrey Goodfriend, Dave Koven, Melvin Greig, etc.), les febres reumàtiques que va contreure sa companya Clara i el naixement d'un nou fill, va fer que s'anés apartat del moviment llibertari de mica en mica. En 1939 la revista Vanguard deixà de publicar-se i en 1941, amb sa companya i fent servir els pseudònims Sidney Morrison i Clara Fredricks, publicaren dos números del periòdic Libertarian Views, on, malgrat les crítiques dels companys pacifistes, feien costat la guerra contra el feixisme. Després de la guerra, participà en el «New Trends Group» i col·laborà en el seu periòdic mensual New Trends. A Magazine of Modern Thought and Action, publicat per Alexandre Schapiro, però que només va treure 10 números entre el setembre de 1945 i l'agost de 1946. Posteriorment, i fins els anys vuitanta, fou, amb Paul Avrich, Sam i Esther Dolgoff, Sara i Bill Taback, i Valeria Isca, un dels màxims animadors del Libertarian Book Club (LBC, Club del Llibre Llibertari), per al qual dissenyà llibres i distribuí literatura anarquista. En 1979 fundà l'empresa de disseny i d'agència editorial Publishers Creative Services i l'editorial Solomon Press. En els últims anys de sa vida milità, amb sa companya Clara, en l'Atlantic Anarchist Circle (ANC, Cercle Anarquista Atlàntic). Quan en 2000 morí Clara Solomon Freedman, amb son fill Raymond Solomon creà la revista Free Voices en el seu honor. Sidney Solomon va morir l'1 de març de 2004 al Queens de Nova York (Nova York, EUA) i son fill Ray Solomon continuà amb Free Voices i la Solomon Press.

    Sidney Solomon (1911-2004)

    ***

    Necrològica de Juan José Blasco Puyo apareguda en el periòdic tolosa "Espoir" del 26 de setembre de 1971

    Necrològica de Juan José Blasco Puyo apareguda en el periòdic tolosa Espoir del 26 de setembre de 1971

    - Juan José Blasco Puyo: El 8 de desembre de 1913 –algunes fonts citen 1914– neix a Valljunquera (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Juan José Blasco Puyo. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial fou membre de la Comarcal de Vall-de-roures de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili i de la Federació Local de la CNT de Mondonvila. Juan José Blasco Puyo va morir durant la nit de l'11 al 12 de juny de 1971 a Mondonvila (Llenguadoc, Occitània) d'un atac cerebral mentre dormia i fou enterrat civilment dos dies després. Estava casat amb sa cosina Encarnación Puyo.

    ***

    Francisco Abarca Gómez

    Francisco Abarca Gómez

    - Francisco Abarca Gómez: El 8 de desembre de 1915 neix a Motril (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Francisco Abarca Gómez. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i, des de molt jove, de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer de pagès i formà part d'una col·lectivitat agrària creada en els anys trenta a Motril. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 i després de l'ocupació de Motril per les tropes franquistes, pogué fugir-ne i arribar a Catalunya. S'instal·là a Maçanes (Selva, Catalunya), on continuà militant en el moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i d'antuvi treballà com a carboner en un bosc i, durant l'ocupació, destinat a Saint-Maloù (Bretanya) per a treballar-hi al Mur de l'Atlàntic (1941-1942). En contacte amb els serveis britànics d'intel·ligència, hi va participar en diversos sabotatges. Sospitós als ulls de les autoritats alemanyes, abans de ser detingut fugí i pogué arribar a Ballots (País del Loira, França), on s'integrà immediatament en la Resistència enquadrat en les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Detingut pels nazis, va ser deportat a l'illa de Guernsey (Illes Anglonormandes) fins al final de la guerra. Després de l'Alliberament, pogué recuperar-se d'una greu malaltia i aconseguí retrobar-se amb sa família amb la qual s'instal·là a Ballots, on treballà de paleta i continuà militant en la CNT i en la FAI. Francisco Abarca Gómez va morir el 9 d'agost de 1983 a Huy (Lieja, Valònia). Son fill, Francisco Abarca Ruiz, també fou un destacat anarquista.

    ***

    John Rety (ca. 2009)

    John Rety (ca. 2009)

    - John Rety: El 8 de desembre de 1930 neix a Budapest (Hongria) l'escriptor, poeta, editor, traductor, pintor, escaquista i activista anarquista Réti János, més conegut pel seu nom en anglès John Rety. Son avi i son pare van ser agents teatrals i s'educà en llengua anglesa des dels pàrvuls. En 1944, en plena II Guerra Mundial, va ser separat de la seva família jueva i va ser emprat com a missatger per la Resistència. Contemplar l'assassinat d'un tret al front de l'àvia en elsúltims dies de la guerra el deixà marcat. En 1947, després de realitzar una obra teatral antibel·licista a les escalinates del Parlament de Budapest, sa família alarmada li aconseguí un visat i l'envià de «vacances» a Anglaterra a casa d'una tia seva. La seva estada a Londres s'allargà sense límit, ja que sa tia li cremà el passaport. Després d'ajudar a la bugaderia familiar de sa tia i de treballar com a traductor per a un editor txec que no parlava anglès, publicà al Soho amb Harold Jackson la revista underground artisticoliterària Intimate Review, on col·laboraven joves escriptors, com ara Doris Lessing, Bill Hopkins, Laura del Rivo, Frank Norman, Alan Owen, Cressida Lindsay, Bernard Kops, Feliks Topolski i Ralph Steadman, entre d'altres. En 1953 publicà Supersozzled Nights, novel·la epistolar sarcàstica. Després d'haver tancat Intimate Review forçat per una amenaça de difamació, coedità altres publicacions efímeres, com ara Cheshire Cat i Fortnightly. Fou el primer editor de l'escriptor Colin Wilson. En 1958 conegué Susan Johns, que esdevindrà sa companya i amb qui tindrà dos infants (Emily i Jacob), i la parella una botiga de mobles de segona mà a Camden High Street de Londres. En aquests anys fou quan començà a pintar; estudià a «City and Guilds» i aconseguí el Diploma en Belles Arts. A partir de 1960 participà activament en l'antimilitarista«Committee of 100» (Comitè dels 100) i en la seva campanya contra l'armament nuclear i entre 1964 i 1969 fou l'editor del setmanari anarquista Freedom, augmentant la seva tirada gràcies a la seva gestió. En 1964 coordinà la campanya internacional de suport a Stuart Christie i a Fernando Carballo Blanco («Comitè Christie-Carballo»), acusats d'intentar assassinar a Espanya el dictador Francisco Franco. L'1 d'abril de 1966 organitzà el primer Anarchist Ball al Fulham Town Hall. Lluità contra la guerra al Vietnam i participà el 27 d'octubre de 1968 en la famosa manifestació de Grosvenor Square davant l'ambaixada nord-americana i en la vaga de fam de 13 dies a l'Speaker Corner londinenc. En 1977 li van robar totes les seves pintures i abandonà aquest art centrant-se en la poesia. En 1982 cofundà la Torriano Meeting House, al barri londinenc de Kentish, lloc de propostes artístiques de tota mena i de lectures poètiques setmanals de diferents poetes (Stephen Spender, Adrian Mitchell, Dannie Abse, John Arden, Oliver Bernard, John Heath-Stubbs, Dilys Wood, etc.) i que tingueren un èxit impressionant. Fou un assidu de l'anual Fira del Llibre Anarquista de Londres. En 1987, amb el suport del Arts Council of London, fundà l'editorial Hearing Eye Press, que publicà més de 150 llibres. Membre de la Federació Internacional d'Escacs (FIDE), jugà per a la Middlesex & London University en representació d'Anglaterra en el Campionat Europeu d'Escacs Senior. Durant la major part de sa vida va viatjar amb un document d'apàtrida, però finalment obtingué el passaport britànic quan Hongria entrà en la Unió Europea. És autor de nombroses obres, com ara Community newspapers (1975), Song of anarchy and other poems (1984-1988) (1989), Banal incidents from my first period (1993), Through the anarchist press A column in "Freedom" (1996),What's in a word? (1996), Stranger her... Poems (1993-1997) (1998), Flight of time. Hearing eye anthology (1987-2002) (2002), In the museum. Poems (1993-2003) (2007), The best of all possible words (2008), Torriano Nights. A festschrift for John Rety (2009), Well versed (2009), Notebook in hand. New and sected poems (2012, pòstum), etc. John Rety va morir sobtadament el 3 de febrer de 2010 a Londres (Anglaterra) d'un atac de cor. Sa filla Emily Johnsés l'editora de la revista Peace News.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    George Delaw treballant a la decoració de la vila d'Edmond Rostand

    George Delaw treballant a la decoració de la vila d'Edmond Rostand

    - George Delaw: El 8 de desembre de 1938 mor en la indigència a París (França) el dibuixant i poeta anarquista Henri Georges Deleau, més conegut com George Delaw. Havia nascut el 4 de setembre de 1871 a Sedan (Ardenes, França). Va estar molt unit durant tota sa vida al també dibuixant Jules Depaquit (1869-1924). A Herbeumont (Ardenes belgues) realitzà recerques etnogràfiques i col·laborà en revistes regionalistes, com ara Revue d'Ardenne et d'Argonne, amb dibuixos i poemes. En 1893 marxà amb Depaquit a París i s'instal·laren a Montmartre, vivint la bohèmia i prenent part en publicacions humorístiques. Entre 1896 i 1934 col·laborà habitualment en Le Rire. A començaments del segle XX col·laborà regularment en el periòdic de Jean Grave Le Temps Nouveaux amb il·lustracions humorístiques. En 1905 publicà alguns d'aquests dibuixos en l'Album des Temps Nouveaux, juntament amb obres de P. Iribe, Walter Crane, Delannoy, Grandjouan, Jossot, Kupka, M. Luce, Rysselberghe, Steinlen, Van Dongen i altres. Durant la Gran Guerra lluità a Verdun. Els seus dibuixos il·lustraren obres de diversos autors (Anatole France, Francis Jammes, Jules Renard, Erckmann-Chatrian, Georges Ponsot, Charles Perrault, Hans Andersen, etc.) i publicacions diverses (Le Blagueur,Miousic, Journal du Chat Noir, La Grive, La Baïonnette, Le Figaró Illustré,La Vie Drôle, Sourire,Fantasio, Le Bon Vivant, etc.). També realitzà dibuixos infantils. Entre les seves obres podem destacar Les aventures de Til l'Espiegle (1890), La première année de collège d'Isidore Torticolle (1899), Contes de nourrice et histoires de brigands (1903), L'Ardenne qui s'en va (1905), Histoire mirobolante de Jean de la Lune (1906), Les coudes sur la table (1914), Les veillées du«Lapin Agile» (1919, en col·laboració), Berlingot et Décousu. Aventures de deux saltimbanques (1929), etc. A més de tot això, realitzà decorats per a obres teatrals, decoracions per a grans magatzems (Trois Quartiers, Galeries Lafayette, etc.) i Edmond Rostand li confiarà els decorats de la seva vila basca «Arnaga» amb dibuixos sobre els contes de Perrault. Una col·lecció de cartes entre George Delaw i Jean Grave es troben dipositades a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París. Delaw influencià força el dibuixant català Joan Garcia Junceda.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Ha arribat desembre i s'ha complit un any i mig de mandat: temps suficient per poder haver recollit prou dades i fets que ens permetin fer una anàlisi seriosa i objectiva de la situació política del nostre Ajuntament.


    Des de l'inici, tot i que no se'ns va triar com a soci de govern i les negociacions de Junts Avançam anaven en la direcció de pactar amb UMP, no dubtàrem gaire a l'hora de donar suport a la investidura de Miquel Àngel March i oferírem un pacte per a tal efecte. Les nostres opinions sobre què suposava governar amb un partit com UMP ja varen ser explicades a Junts Avançam; la nostra opció era només governar si hi havia garantia de poder implementar polítiques mínimament transformadores, cosa poc probable amb una majoria de dretes al Consistori. L'opció de Junts Avançam va ser prioritzar el fet de governar per sobre de tot, i fent una lectura esbiaixada de la realitat, varen voler fer com si UMP no fos un partit liberal-conservador, i defensaren que la majoria havia votat canvi, quan evidentment no va ser així (un total de 3685 vots i 9 regidors pels partits de dreta, i 3079 vots i 8 regidors pels partits d'esquerra).


    El nostre posicionament, tot i estar a l'oposició, des de llavors ha estat qualsevol cosa menys passiu i obstaculitzador: sempre i en tot moment hem donat la nostra opinió, hem fet propostes, esmenes, hem ofert negociació i hem estat flexibles en allò en què ho hem pogut ser.


    Vàrem afavorir la investidura de March si es complien uns mínims que suposassin un canvi en les formes polítiques (més que en el fons) relatives a participació i transparència: renovar el reglament de participació; executar processos participatius; publicar al web tota documentació pública; millora de la plana web i la comunicació virtual entre Ajuntament i ciutadà; publicació de sous i declaracions dels càrrecs electes; publicació de memòries anuals dels diferents serveis. 


    Aquestes eren demandes que podrien ser assumides per qualsevol partit polític (ja que de participació i transparència tots en parlen en època de campanya electoral) i que si havien de suposar un canvi era perquè es contraposaven al tarannà personalista i opac del batle anterior, Tomeu Cifre Ochogavía.


    Després d'això, ens vàrem encarregar d'organitzar un procés participatiu per a redactar un nou reglament de participació.


    Hem presentat mocions que s'han aprovat la majoria d'elles amb prou consens per: posar a punt i conveniar el pavelló de l'IES del Port, per ser municipi acollidor, dues mocions pel foment de la memòria històrica, per millorar la participació dels treballadors d'EMSER, per fer una Contractació Pública Socialment Responsable, per abastir els edificis municipals d'energia renovable i signar un conveni per combatre la pobresa energètica, per fer del municipi un territori cardioprotegit.


    Hem negociat amb l'equip de govern el suport als pressuposts amb les següents propostes de partides: redacció d'un projecte de recorregut arqueològic, excavacions al Pedret de Bóquer, promoció del producte local, Pla de recuperació de Cala Sant Vicenç, Pla d'Accessibilitat i eliminació de barreres arquitectòniques, millora del catàleg de camins, conscienciació i mitjans alternatius als herbicides, augment de les subvencions a les entitats esportives, obertura de passos a la via de circumval·lació, inventari de béns, impuls de la participació ciutadana, pla per la igualtat de gènere, foment de l'economia social, estudi de la situació de l'habitatge.


    A més també hem fet altres propostes independentment de pressupostos o negociacions diverses, com una fiscalitat progressiva respecte l'IBI, un estudi per municipalitzar el servei de neteja viària, una proposta de reforma de la memòria anual d'EMSER, una proposta per una política de Responsabilitat Social Corporativa per EMSER.


    Si el nostre posicionament ha estat des del principi tan propositiu i constructiu, ha estat perquè partíem d'unes expectatives, diguem-ne, positives, creient que de Junts Avançam podíem esperar unes determinades polítiques d'esquerres i efectives. Fet que es va demostrar impossible quan vam presentar una mesura com la fiscalitat progressiva i Junts va unir els seus vots als partits de dreta per rebutjar-la i UMP ens va acusar d'anar en contra del sector turístic. Ara ha arribat el moment de l'autocrítica, perquè és més que evident que hem pecat de confiats.


    A dia d'avui, ens trobam amb la següent situació: de les quatre darreres propostes esmentades no se n'ha fet cas a cap (tot i no haver-hi acord, ho esperàvem d'un govern que es diu progressista). De l'acord d'investidura, el reglament de participació segueix encallat en algun lloc després de que faci pràcticament un any que els regidors d'Alternativa vàrem acabar la feina; de processos de participació (definició espais públics, pressuposts participatius) no se n'ha fet cap; la publicació al web de tota documentació pública no es fa; ni s'ha millorat la web municipal.


    De les mocions aprovades al Ple, encara és l'hora que es modifiquin els estatuts d'EMSER per incloure els treballadors al C. Administració (aprovada per gener 2015); encara no s'ha fet la reunió per acordar uns criteris de Contractació Pública Responsable que s'havia de fer en el termini d'un mes (aprovat per maig 2016); no s'ha contractat energia renovable ni s'ha signat el conveni per combatre la pobresa energètica (aprovat per novembre 2015).


    De les partides a executar del pressupost del 2016, no s'ha fet absolutament res que tengui a veure amb la redacció d'un projecte de recorregut arqueològic, excavacions al Pedret de Bóquer, promoció del producte local, inventari de béns, estudi de la situació de l'habitatge. Les altres propostes s'han dut a terme amb alguns actes puntuals i sense la planificació estratègica que havíem demanat.


    En definitiva, un panorama desolador. Més encara, si li sumam el fet que més enllà d'una política cultural un poc més activa, un poquet més de sensibilitat ambiental o social, o d'unes formes de govern menys autoritàries, no veim que s'estiguin posant en pràctica polítiques efectives d'esquerres: o sigui, al servei de les classes treballadores, que som la majoria.


    A sobre de tot això i la llarga llista d'incompliments, i per si no bastàs, cada pic que hem estat crítics o que hem tengut un discurs dur amb l'equip de govern, hem hagut d'aguantar crítiques de l'equip de govern o del seu entorn, culpant-nos a nosaltres de la inoperància del govern, o acusant-nos de fer que torni a guanyar el PP (o TOTS, com li vulguin dir) a les properes.


    Però el que és ben segur per nosaltres és una cosa, i és que quan l'esquerra governa com la dreta, aplana el camí a la dreta. Nosaltres no hi pensam participar d'això i continuarem en la nostra línia de feina d'oposició com sempre hem fet, i sense reprimir cap crítica. Ara bé, pel que respecta al possiblement proper inici de les negociacions dels pressupostos 2017, per part nostra no feim comptes negociar res fins que es compleixin els acords pendents. Ja ho dèiem en campanya, i ho repetim ara: no volem paraules, volem fets.


    Assemblea d'Alternativa per Pollença, 7 de desembre 2016


    0 0

    L’origen primigeni de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids es pot trobar en el conte “La maleta de l’oncle”. És una narració que forma part del llibre Vida d’artista, obra que guanyà el Premi de Literatura Serra i Moret 1993 organitzat pel Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’un conte en forma de carta adreçada a un amic imaginari: un fantasmal “Cendrars”, dipositari d’algunes reflexions literaturitzades i que fan referència a la grisor de la postransició. (Miquel López Crespí)


    Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)



    L’origen primigeni de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids es pot trobar en el conte “La maleta de l’oncle”. És una narració que forma part del llibre Vida d’artista, obra que guanyà el Premi de Literatura Serra i Moret 1993 organitzat pel Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’un conte en forma de carta adreçada a un amic imaginari: un fantasmal “Cendrars”, dipositari d’algunes reflexions literaturitzades i que fan referència a la grisor de la postransició. El conte començava així: “ Benvolgut Cendrars: El matí neix emboirat i potser caiguin ruixats. Endevín un dia gris, amb la pluja percudint damunt les teulades. Els diaris han deixat d’escriure sobre Petra Kelly i Gerd Bastian”. I una mica més endavant, explicant a aquest amic imaginari els possibles orígens de la meva escriptura, s’hi diu: “El pare havia lluitat al costat dels anarquistes, amb Durruti i la Columna de Ferro. Va fer la Guerra d’Espanya entre València, Madrid i Terol participant en totes les accions en què prengueren part les unitats confederals. Els batallons de voluntaris havien de celebrar assemblees cada vegada que un oficial de carrera els manava anar al front. Es passaven hores discutint si era convenient per a la victòria aquella acció. Els militars professionals de la República espanyola no podien consentir tanta ‘indisciplina’. Cal pensar que, per als anarquistes de Durruti, aquella, a part d’una guerra contra el feixisme, era una Revolució social. Foragitaven els propietaris de les fàbriques, col·lectivitzaven les terres, volien suprimir l’exèrcit regular, parlaven de l’home i la dona nous que sorgirien després de derrotar els revoltats, anul·laren el matrimoni religiós i emprengueren campanyes d’alfabetització i regeneració de les prostitutes.

    ‘Finida la guerra, presoner dels feixistes, fou enviat a les Illes –amb el Batallón de Trabajadores número 151—i estigué fent carreteres fins que, al cap de cinc anys, li concediren una espècie de llibertat provisional que miraculosament li permeté reorganitzar –amb dificultats—la seva vida.

    ‘A sa Pobla, un indret agrícola molt apropat al camp de concentració, conegué la que, amb els anys, seria la meva mare. Record que, quan jo era un infant, no solia parlar gaire de política. El pare servava als ulls i al cor les imatges esfereïdores dels centenars de companys morts al front o afusellats pels nacionals. Tota una generació que cregué en la redempció de la humanitat mitjançant la cultura i la poesia havia mort, radicalment exterminada, davant els seus ulls. Però a vegades, quan sabia que no hi havia ningú estrany a la vora, recitava aquells poemes sentits en el front i que ell havia après de memòria”.

    Aquest fragment del conte “La maleta de l’oncle” indica una inicial presència dels records familiars en les meves obres. És la presència de la guerra, però, igualment, el record d’una infància perduda pels viaranys d’aquella postguerra –els anys cinquanta a sa Pobla!— que es va desfent a mesura que avança la ferotgia de la postmodernitat. La novel·la Els crepuscles més pàl·lidsés, doncs, una capbussada a la “recerca del temps perdut”? Possiblement, en la meva consciència, en alguna fondària del subconscient, hi havia indicacions ocultes dient-me que mancava novel·lar la memòria del pare, la presència d’aquelles il·lusions republicanes i llibertàries en la meva formació, el record d’aquella estremida relació amorosa entre un combatent antifeixista i una al·lota mallorquina de casa bona. En el fons, qui signa aquest escrit és, com tants d’altres escriptors del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”, fill directe d’aquella postguerra mallorquina que, dins la grisor regnant, contenia espurnes d’una claror radiant com era l’amor entre les persones, la vitalitat de tots aquells que lluitaven per sobreviure un dia més a la mediocritat imposada per la dictadura i el poder omnipotent del clergat vaticanista. Quants sofriments no portà al nostre poble l’estreta aliança entre els falangistes i el poder aclaparador de l’Església Catòlica!

    La novel·la Els crepuscles més pàl·lids no es pot entendre sense aquesta estreta unió entre la vida d’un poble mallorquí, en aquest sa Pobla en els anys quaranta i cinquanta, els records de la guerra civil que em contava el pare i la inicial revolta antifranquista que s’esdevé en un adolescent mallorquí alletat per totes aquestes històries de lluita i amor. Possiblement mai no ens hauríem decantat envers la militància antifeixista i el conreu de la literatura si no hagués estat per tota aquesta càrrega familiar narrada als capítols de l’obra que ha publicat Lleonard Muntaner.

    A ran de la publicació de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids, l’obra que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009, m’he demanat sovint per les causes, els motius que fan que el ressò de la guerra civil perduri a través dels anys en la nostra literatura. En un altre article hem parlat del llibre de Josep Massot i Muntaner Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears i, més concretament, del capítol “La literatura de la guerra civil a Mallorca” (pàgs. 277-340) on l’investigador i historiador descriu aquesta influència en l’obra de molts d’autors illencs. Pens que aquesta influència, tant en els escriptors de les Illes com en els de tota la nació, ve donada, entre moltes altres causes, per la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura, pel preu tan elevat que el poble català i els seus intel·lectuals hagueren de pagar a conseqüència de la derrota popular l’abril de 1939. Com explica Joan Fuster a Literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1972): “Amb la caiguda de Barcelona, tocà el torn de l’exili als intel·lectuals que havien restat amb la Generalitat. La llista dels que emigraren inclou gent de totes les generacions i de totes les tendències: Gabriel Alomar, Pous i Pagès, Pompeu Fabra, Pere Coromines, Josep Carner, Rovira i Virgili, Alexandre Plana, Serra i Moret, Bosch Gimpera, Puig i Ferreter, Nicolau d'Olwer, entre els de més edat; i Carles Riba, Ferran Soldevilla, Joan Oliver, Rubió i Tudurí, Ventura Gassol, Francesc Trabal, C. A. Jordana, entre els de la promoció següent; i Mercè Rodoreda, Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Lluís Ferran de Pol, Avel·lí Artís-Gener, entre els més joves. Per un instant, semblà que Catalunya es quedava sense homes de lletres. La mort sorprengué en l’exili alguns d’ells: Pompeu Fabra, Puig i Ferreter, Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili, C. A. Jordana, Francesc Trabal, Pere Corominas, Gabriel Alomar, Josep Carner”.

    És el record de la repressió contra la cultura catalana i, també, contra la família, el que basteix els fonaments de la formació literària d’aquest escriptor de la generació dels 70. Aquesta presència omnipotent dels nostres, l’exemple d’aquesta brillant intel·lectualitat del país, condiciona de forma ferrenya les idees, la nostra forma d’escriure, la visió que tenim del món. Quan començava a redactar els primers capítols de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids recordava, tenia en ment el mestratge literari –i polític, per la seva militància a les fileres de l’esquerra!— de Bartomeu Rosselló Pòrcel, Joan Oliver, Agustí Bartra... Recordava, sentia dins meu, com un ferro roent que em travessàs la carn i em penetràs ben endins, la presència vigorosa de totes aquelles obres llegides en l’adolescència i la joventut, les obres que anaven modelant la nostra manera de copsar el fenomen literari. La guerra civil, la revolució social, l’exili dels catalans antifeixistes, tot el món esbucat per la victòria feixista del 39 i que fèiem nostre a través de la poesia de Riba, Carner, Bartra, Espriu, Pere Quart... Aquesta presència gegantina de la lluita contra el feixisme, de la desfeta republicana que trobam en els ambients de moltes de les novel·les de Miquel Llor, Puig i Ferreter, d’Oller i Rabassa, de C. A. Jordana, de Tasis, de Sales, d’Artís-Gener, de Mercè Rodoreda, de Pedrolo... I no caldria oblidar, com ens recorda Fuster a Literatura catalana contemporània, l´univers terrible de la derrota i l’exili descrit per tants i tants novel·listes catalans. Com ens hi explica l’autor de Sueca: “Els aspectes terribles de l’exili troben també el seu testimoni: la fugida a França, en Els fugitius, de Xavier Benguerel; la faç inhòspita d’una certa Amèrica en Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca; la sinistra tragèdia dels camps de concentració nazis, en K. L. Reich, d’Amat-Piniella; l’adaptació i la nostàlgia aburgesades, en Unes quantes dones i en d’altres llibres d’Odó Hurtado”. Joan Fuster conclou el capítol “Història i literatura” del llibre Literatura catalana contemporània amb aquestes paraules: “La postguerra, amb els seus odis encara per pair, amb el desori econòmic –fam, estraperlo— que la caracteritzà, en serà un altre filó literari, a penes explotat, però prometedor. En conjunt, tots aquests ‘temes’, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d’unes inèrcies fredes i elegants, o d’altres d’excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit”.

    Breument resumida, aquesta és la tradició literària en què podem situar la novel·la Els crepuscles més pàl·lids. Calia deixar constància de quins són els mestres que ens han alletat, de quines influències culturals procedim.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [09/12] «L'Émeute» - Atemptat de Vaillant - Kropotkin - Stepanov - Gourdouze - Jové - Meler - Puente Sahón - Latorre - Rubini - Serna - Piquer - Tocci - Monterneau - Berezo

    Anarcoefemèrides del 9 de desembre

    Esdeveniments

    Portada del primer número de "L'Émeute"

    Portada del primer número de L'Émeute

    - Surt L'Émeute: El 9 de desembre de 1883 surt a Lió (Arpitània) el primer numero del periòdic L'Émeute. Organe anarchiste. Paraissant le dimanche (L'Aixecament. Òrgan anarquista. Apareix el diumenge). Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat. Justícia». Òrgan d'expressió de diversos grups anarquistes locals (Lió, Roanne, Sant Étieve, Dijon, Amiens, La Voulte), era continuació d'un reguitzell de publicacions anarquistes que van ser suprimides per la repressió: Le Droit Social (1882), L'Étendard Révolutionnaire (1882), La Lutte (1883) i Drapeau Noir (1883). Els responsables en el comitè de redacció eren Vincent Berthout, Claude Grillot, Pierre Labille (gerent), P. Parich (gerent a partir del número 6 del 13 de gener de 1884) i Léon Domergue (secretari). Els articles sortiren sense signar i arribà a tirar 9.000 exemplars. Víctima també de la repressió, només podrà publicar set números, l'últim el 20 de gener de 1884. Va ser substituït per una altre tirallonga de publiacions: Le Défi (1884), L'Hydre Anarchiste (1884), L'Alarme (1884), Le Droit Anarchique (1884) i La Lutte Sociale (1886).

    ***

    L'atemptat de Vaillant segons Frederic Lix en 'Le Petit Journal' del 23 de desembre de 1893

    L'atemptat de Vaillant segons Frederic Lix en Le Petit Journal del 23 de desembre de 1893

    - Atemptat de Vaillant: El 9 de desembre de 1893, cap a les 16 hores, l'anarquista Auguste Vaillant, tot cridant «Visca l'anarquia», llança una bomba a l'hemicicle de la Cambra de Diputats, al Palais Bourbon de París (França). Tirada des de la segona tribuna pública situada a la dreta del president de la Cambra, Charles Dupuy, la bomba --de gran potència i amb nombrosos claus, trossos de cinc i de plom que actuaren com a metralla-- només ferí lleugerament una cinquantena de diputats i d'espectadors que assistien a les deliberacions de la cambra. Vaillant mateix resultà ferit al nas i a la cama dreta. Detingut, amb altres vint persones, a l'Hotel-Dieu mentre el curaven, l'endemà de l'atemptat admeté per escrit davant el jutge d'instrucció que havia estat l'autor de l'atemptat. Segons ell, l'acció, netament simbòlica, no pretenia matar, sinó ferir el major nombre de polítics en represàlia per l'execució de Ravachol i per denunciar la política repressiva del govern francès contra el moviment anarquista. La reacció a aquest atemptat fou immediata i, a part de l'expulsió de França de 15 anarquistes italians i la persecució de la família Reclus, el 12 de desembre es votà la primera de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), especialment dirigides contra el moviment anarquista i els seus òrgans d'expressió. Auguste Vaillant va ser jutjat en una única sessió el 10 de gener de 1894, condemnat a mort per «intent d'assassinat» i guillotinat el 5 de febrer d'aquell any.

    Auguste Vaillant (1861-1894)

    Anarcoefemèrides

    Naixement

    Piotr Kropotkin

    Piotr Kropotkin

    - Piotr Kropotkin:El 9 de desembre de 1842 --el 27 de novembre segons el calendari julià rus-- neix a Moscou (Rússia) el pensador anarcocomunista Príncep Piotr Aleksejevic Kropotkin. Fill d'una família de l'alta aristocràcia russa (els Smolensk), va ser educat en el Cos de Patges del tsar de Peterburg, la més selecta institució militar dels Romanov, i va ingressar en un regiment de cosacs de Sibèria oriental; però va abandonar la carrera militar amb el rang de sergent, descontent amb el tsarisme i oposat a la repressió sorgida arran de la insurrecció polonesa de 1863, i va estudiar en la universitat geografia, zoologia i antropologia, consagrant-se a la investigació i a l'exploració científiques. Va ser membre i després secretari de l'Acadèmia Geogràfica Russa. En 1872, a Suïssa, va prendre contacte amb Bakunin i el seu cercle de la Primera Internacional. Quan va tornar a Rússia es va esforçar, juntament amb un grup d'intel·lectuals del cercle populista de Txaikovski, per atreure la classe obrera al radicalisme social, fins que va ser empresonat en 1874 a la fortalesa de Pere i Pau de Peterburg. Però en 1876 va aconseguir fugir espectacularment de l'Hospital Militar de Peterburg, on havia estat traslladat per malaltia, exiliant-se al Regne Unit, a Suïssa i a França; relacionant-se amb Brousse, Malatesta, Cafiero iÉlisée Reclus. En 1877 va al Congrés de Verviers. En 1878 va fundar a Ginebra (Suïssa) el periòdic anarcocomunista Le Révolté i va ser un dels animadors de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), esdevenint amic personal de James Guillaume. En 1881 va assistir al Congres de la«Internacional Negra», que va aprovar l'ús de tàctiques terroristes, i va ser expulsat de Suïssa. Va participar en la rebel·lió dels obrers seders de Lió, per la qual cosa va ser empresonat en 1883 per «activitats anarquistes». A la presó de Clairvaux va organitzar classes entre els presos, va poder escriure articles per a revistes com Nineteenth Century, així com el terme«anarquisme» per a l'Enciclopèdia Britànica, i col·laborar en la Geografia Universal de l'altre gran geògraf anarquista,Élisée Reclus. De la sentència inicial de cinc anys només va complir tres, gràcies a la campanya dels més prominents intel·lectuals liberals francesos i britànics, entre ells Victor Hugo i Ernest Renan, qui va posar a disposició del pres la seva biblioteca. Quan va recobrar la llibertat, en 1886, gràcies a una amnistia parcial, es va instal·lar al Regne Unit, on va fundar en 1886 la revista llibertària Freedom, i va col·laborar enNature i The Times, i altres publicacions de la premsa científica i llibertària; va romandre al Regne Unit fins a l'esclat de la Revolució russa, dedicat a la investigació científica i a la producció teòrica sobre els temes més importants de la filosofia llibertària. Poc a poc es va anar convertint en un respectable patriarca de l'anarquisme, moderant --en contacte amb el futur laborisme britànic-- els seus punts de vista, allunyant-se de l'acció, encara que sense condemnat mai les accions dels seus companys anarquistes, fins i tot les terroristes més exaltades i incompatibles amb la seva manera de ser. En 1887 va fer una gira de conferències pels Estats Units. En 1899 es va declarar en contra de la Guerra dels Bóers. En 1900 va presentar diversos informes al Congrés Anarquista de París, que va ser prohibit per la policia. En 1902 va realitzar una nova gira pels Estats Units. En 1907 va fundar, amb V. N. Txerkezov, Rudolf Rocker i Alexandre Shapiro, la seu londinenca de la Creu Roja Anarquista --altres es van crear a les principals ciutats europees i nord-americanes. En 1909 va realitzar un impressionant míting en defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1916 va signar el«Manifest dels Setze» que feia costat la causa de les democràcies liberals aliades i l'intervencionisme militar contra l'Imperi Germànic, fet que va causar la incomprensió en els cercles llibertaris internacionals. El juny de 1917, per no restar al marge d'una transformació revolucionària realitzada pel proletariat i després de 40 anys d'exili, va tornar a Rússia i, sense abandonar les seves idees, va fer d'assessor del poder soviètic, sense acceptar, però, cap càrrec oficial ni honorari. Va rebutjar el càrrec de professor de geografia a la Universitat de Moscou per problemes de salut i a participar en el govern de Kerenskij per qüestions polítiques. Va morir sense aconseguir el seu propòsit d'infondre els soviets l'esperit llibertari. Entre la seva magna obra podem destacar Paroles d'un révolté (1885), In russian and french prisons (1887), La conquête du pain (1892), Mutual Aid: a factor of evolution (1892),L'Etat, son rôle historique (1896), Fields, factoris and wokshops (1898), Memoirs of a revolutionist (1899),Autour d'une vie (1902), Russian literature (1905), La Grande Révolution (1909),La science moderne et l'anarchie (1913),Ethika (1922, pòstuma), entre moltes altres. Va defensar la idea de la diversitat d'ocupacions, en l'agricultura i la indústria, davants els obrers condemnats pel capitalisme a un sol ofici. Va criticar la teoria darwiniana de la lluita per la vida i va defensar el suport mutu, la solidaritat, com a condició del progrés. Pensava que l'anarcocol·lectivisme era una etapa transitòria cap a l'anarcocomunisme, sense acceptar els sindicats com a organitzadors de la nova societat. Entre juny i juliol de 1878 va visitar Barcelona, on es va relacionar especialment amb García Viñas, i després, en un curt viatge a Madrid, va intentar resoldre les diferències entre els grups bakuninistes madrileny i barceloní. La influència del seu anarcocomunisme es va produir a la península a partir de 1886, quan La Justicia Humana de Gràcia, Acracia de Barcelona i El Socialismo de Cadis tradueixen per primera vegada els textos kropotkians. Les seves obres es van divulgar sobretot al començament del segle XX, editades en castellà, especialment a Barcelona i València. L'anarcocomunisme va influir especialment en els anarquistes més purs, i va configurar el seu ruralisme i la fe en un comunisme no basat en el sindicalisme. Piotr Aleksejevic Kropotkin va morir el 8 de febrer de 1921 a Dmitrov, a prop de Moscou (Rússia).

    ***

    Foto policíaca d'Ievgienij Stepanov (ca. 1894)

    Foto policíaca d'Ievgienij Stepanov (ca. 1894)

    - Ievgienij Stepanov: El 9 de desembre de 1864 neix a Khàrkiv (Ucraïna, Imperi Rus; actualment Ucraïna) l'anarquista Ievgienij Stepanov, més conegut en la seva transcripció francesa com Eugène Stépanoff i que va fer servir el pseudònim Orlowski. Sos pares es deien Dmitrij Stepanov i Marija Alcombarov. Emigrà a París (França) com a estudiant de medicina i visqué amb l'anarquista rus Ivan Kashintsev. En 1899 era el secretari d'una societat d'obrers russos exiliats. El 29 de maig de 1890 va ser detingut, juntament amb altres 26 revolucionaris russos, entre ells el seu company de pis, en una gran batuda antianarquista; jutjat el 4 de juliol de 1890 pel IX Tribunal Correccional del Sena en l'anomenat«Procés dels nihilistes russos», va ser condemnat per possessió d'explosius a tres anys de presó i 200 francs de multa. El 20 de setembre de 1892 se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes i es refugià a Londres (Anglaterra), on participà, amb altres exiliats del seu país, en la Russkaia Besplatnaia Biblioteka (Biblioteca Lliure Russa). En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1926 col·laborà en el periòdic rus Katorga i Ssylka.

    ***

    Adrien Gourdouze

    Adrien Gourdouze

    - Adrien Gourdouze: El 9 de desembre de 1872 neix a Bessèja (Llenguadoc, Occitània) l'activista anarquista i anarcosindicalista Adrien Albert Gourdouze. En 1896 s'establí a Marsella, on participà en les activitats del moviment anarquista de la ciutat. Quan Sébastien Faure i altres membres de la redacció de Le Libertaire s'instal·laren a Marsella, entrà en l'equip editor i va fer de gerent dels 13 números (entre el 18 de març i el 5 de juny de 1898) d'aquest periòdic publicats en la ciutat occitana. També participà activament en la organització de conferències realitzades a diversos barris marsellesos per Henri Dhorr. El 16 de març de 1898 presidí la conferència que es portà a terme al bar Alhambra. Partidari de mudar-se a l'estil «cloche de bois» --grup activista d'antipropietaris que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers--, canvia sovint de domicili. A començaments de juliol de 1898 sa companya morí a resultes d'una operació a l'hospital de la Concepció. A partir de 1899 orientà la seva activitat revolucionària en el sindicalisme i el desembre de 1900 fou nomenat secretari del Sindicat de Carboners. En 1901 intervingué, en nom d'aquest sindicat, en un míting a Arle en suport dels obrers dels ports i de les drassanes en vaga. En 1904 fou nomenat secretari dels carboners, però acusat de malversació, desaparegué del moviment llibertari. L'1 de novembre de 1907 arribà a Nova York (Nova York, EUA) procedent de Marsella i a partir d'aquest moment el seu rastre es perd.

    ***

    Necrològica de Pere Jové Viladrich apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 3 de novembre de 1974

    Necrològica de Pere Jové Viladrich apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 3 de novembre de 1974

    - Pere Jové Viladrich: El 9 de desembre de 1900 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Jové Valadrich. Fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cervera (Segarra, Catalunya). El febrer de 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i el 5 de desembre d'aquell any el Tribunal de Responsabilitats Polítiques l'incoà expedient. Durant l'Ocupació, participà en la reorganització de la CNT al departament de l'Aude. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Narbona. Pere Jové Viladrich va morir el 7 de juny de 1974 a Narbona (Llenguadoc, Occitània) d'un tumor a l'estómac i l'endemà fou enterrat civilment al cementiri d'aquesta ciutat. Deixà companya, Carmen, i una filla, Arlette.

    ***

    Notícia de la detenció d'Ignasi Meler Pomet a pareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 26 de maigde 1940

    Notícia de la detenció d'Ignasi Meler Pomet a pareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 26 de maigde 1940

    - Ignasi Meler Pomet: El 9 de desembre de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'escriptor i activista anarquista i anarcosindicalista Ignasi Meler Pomet –el segon llinatge a vegades citat de diverses maneres (Pomés, Pomet, Portet, etc.)–, que va fer servir el pseudònim MiguelMiró Rech. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i posteriorment a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Membre dels Grups d'Acció confederals, en 1925 va ser detingut com a còmplice d'un atracament en un taller d'ebenisteria de la Riera Alta de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a l'estranger. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a Catalunya i milità en la CNT de Sant Adrià del Besòs (Barcelonès, Catalunya). L'agost de 1931 sa primera esposa, Virginia García, morí després de practicar-se un avortament i ells restà a càrrec de dos fills i una filla. Entre l'1 de desembre de 1931 i el març de 1932 participà en l'edició dels set números de la revista cultural anarquista Ágora. Cartelera del Nuevo Tiempo, encapçalada per Ginés Alonso i que va estar finançada gràcies a un atracament al cafè «Oro del Rhin». Partidari de la tàctica de la «gimnàstica revolucionària», va ser detingut a Sant Adrià del Besòs, juntament amb altres companys (Baptista Agustí, Josep Balart Ciurana, Pere Bernardó, Josep Costa Ferrer, José Giménez, Frederic Maldonado, Amadeu Roig, Ramon Tabuenca, Ramon Vaqué Agramunt, etc.), amb motiu d'un complot en el qual s'intentà volar el desembre de 1932 la Prefectura de Policia de Barcelona. El desembre de 1933, quan estava empresonat a la Presó Model de Barcelona, s'escapà, juntament amb molts altres 57 companys, fent una excavació que donava als claveguerams de la ciutat. El 30 de juliol de 1935 va ser novament detingut, però amb la victòria del Front Popular en 1936 va ser alliberat. Després treballà de blanquer a la fàbrica Francolí. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 formà part de les Milícies Antifeixistes anarquistes del barri barceloní del Clot i immediatament després s'incorporà a la «Columna Hilario-Zamora», on dirigí els abastiments. Posteriorment passà a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) i s'integrà en la«Columna Ortiz». Quan la militarització de les milícies, va ser destinat a la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República com a comandant de batalló a les localitats aragoneses d'Albero Bajo i de Tardienta; després lluità a poblacions diverses poblacions aragoneses (L'Almúnia de Sant Joan, Aliaga, Corbalán) i a Viver (Alt Palància, País Valencià). Entre maig i agost de 1938, comandà, en substitució de Máximo Franco Cavero i fins l'arribada d'Esteban Serna, la 127 Brigada Mixta. A començaments de 1939 marxà cap a València, on residia sa companya Gloria García Zapata, però retornà al front de Còrdova (Andalusia, Espanya). Dies després, va rebre l'ordre de fer-se càrrec de la 125 Brigada Mixta, amb la qual intervingué decisivament el març de 1939 en nom del Consell Nacional de Defensa contra les tropes de Juan Negrín López. A Madrid va ser ferit greument per l'explosió d'una bomba i perdé la vista i el braç dret. Mutilat i cec, en acabar la guerra va ser empresonat, però a començaments de 1940 va ser posat en llibertat condicional. Instal·lat a Sevilla (Andalusia, Espanya) amb sa companya, va ser reclamat per les autoritats franquistes barcelonines. Jutjat, no va ser acusat de cap delicte de sang ni contra la propietat, però va ser condemnat a sis penes de mort, encara que totes van ser commutades, gràcies a la intervenció d'un advocat franquista al qual havia salvat la vida temps enrere i que també li va aconseguir una parada de venda de cupons dels cecs i de loteria al barri del Clot. Sa companya Gloria García Zapata també va ser tancada a la presó de dones, però també fou alliberada poc després. Ignasi Meler Pomet va morir en 1968, després de ser operat d'un càncer de còlon.

    ***

    Mariano Puente Sahón

    Mariano Puente Sahón

    - Mariano Puente Sahón: El 9 de desembre de 1900 neix a Burgos (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Mariano Puente Sahón. Quan era jove son pare l'envià pensionat al Regne Unit per a aprendre l'anglès i quan tenia 18 anys retornà a la Península, posant-se a fer feina d'intèrpret a Bilbao (Biscaia, País Basc). A partir del 1919 viatjà i treballà arreu d'Europa i d'Amèrica–Estats Units (1924), Brasil i Argentina (1929)–, fent contacte amb diverses organitzacions anarcosindicalistes com ara Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Quan el cop feixista de juliol de 1936 es trobava a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) i es mostrà força resolut al costat d'altres companys, com Basilio Hernáez Armas i Antonio Martín Escudero. En aquesta època col·laborà amb el periòdic anarquista de Puigcerdà Sembrador. En 1937 se li va encarregar la gestió de l'arxiu de la Secció de Defensa del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf franquista passà a França, on a partir del 9 de febrer de 1939 figurava en la llista de la policia gal·la de militants anarquistes a controlar per la seva perillositat; en aquesta llista figurava com a «professor» i «propagandista de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)» i feia costar que parlava «quatre o cinc llengües». El fet és que fou internat, juntament amb el seu amic Juan Muñoz, als camps de concentració de Les Haras de Perpinyà i Bram, on emmalaltí. A partir de 1950 residí a Aquitània (Les Landes, Vath Lada, Mostèirs-Viganon i Le Richet), amb continus viatges a Bordeus (Aquitània, Occitània) per a visitar el seu amic Eleuterio Quintanilla Prieto. A començaments dels anys cinquanta fou secretari de la Federación Española de Enfermos Crónicos e Inválidos (FEECI). En 1952 col·laborà en España Libre i en 1958 en CNT, gairebé sempre com a representant de la FEECI. Durant els anys seixanta fou«comprensiu» amb el sector cincpuntista. En 1962 col·laborà en el periòdic Espoir. En 1966 publicà el fulletó Tributo a Eleutorio Quintanilla, que previament havia publicat en lliuraments en Le Combat Syndicaliste. Mariano Puente Sahón va morir el 22 de juliol de 1974 a Le Richet (Aquitània, Occitània). En 1987 el seu testimoni va ser recollit per Nancy Macdonald en el llibre Homage to the spanish exiles. Voices from the spanish civil war.

    Mariano Puente Sahón (1900-1974)

    ***

    Necrològica d'Isidro Latorre Laiglesia apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 21 de gener de 1973

    Necrològica d'Isidro Latorre Laiglesia apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de gener de 1973

    - Isidro Latorre Laiglesia: El 9 de desembre de 1906 neix a Los Corrales (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Isidor Latorre Laiglesia. Quan tenia 16 anys i feia feina en obres públiques en el servei d'irrigació d'Osca, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí arribar a zona republicana i s'enrolà en la «Columna Ascaso». L'octubre de 1936 fou nomenat membre del Comitè Regional d'Extremadura de la CNT. Amb el triomf franquista s'exilià a França i fou internat al camp de Barcarès; després passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació mantingué contactes a París (França) amb Olegario Pachón Nuñez, antic comandant del«Batalló Pío Sopena». Amb l'Alliberament s'instal·là a La Grand Comba, on treballà a la mina fins a la seva jubilació i milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili. Isidro Latorre Laiglesia va morir el 14 d'octubre de 1972 a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat amb la bandera confederal.

    ***

    Libertario Rubini durant la guerra civil

    Libertario Rubini durant la guerra civil

    - Libertario Rubini: El 9 de desembre de 1909 neix a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Libertario Rubini. Emigrà a França. El 22 de novembre de 1935 va ser detingut, juntament amb Elíseo Rubini i Bergamín Renoto, al port de Huelva (Andalusia, Espanya) quan volia entrar clandestinament a Espanya a bord del vaixell Aurora i va ser expulsat. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, passà a Barcelona (Catalunya) i el 3 de setembre de 1936 s'enrolà en la I Centúria«Gastone Sozzi», la qual el 9 de setembre s'integrà en la «Columna Libertad», traslladant-se des de Barcelona al front de Madrid (Espanya), on defensà la carretera d'Extremadura. A partir del 25 d'octubre de 1936 entrà amb la seva centúria al «Batalló Garibaldi» de la IX Brigada Mixta. El setembre de 1937 passà als Serveis de Censura de Correus de la «Brigada Garibaldi». En 1939 retornà a França. Durant l'ocupació, participà, amb la seva companya espanyola Abilia, en la resistència francesa a la zona de Sant-Maloù (Bretanya). Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

    Libertario Rubini (1909-?)

    ***

    Emiliano Serna Martínez

    Emiliano Serna Martínez

    - Emiliano Serna Martínez:El 9 de desembre de 1915 neix a Barakaldo (Biscaia, País Basc) el militant anarquista i anarcosindicalista Emiliano Serna Martínez. De pares burgalesos molt humils; son pare treballava als Alts Forns i va tenir  cinc germans. Va estudiar en un col·legi de monges, amb els salesians i amb els Germans de la Doctrina Cristiana fins al 1932. Després es va posar a fer feina de marmitó un temps fins que va ser acomiadat. Després de llegir Faure, Büchner, Ibarreta i les revistes anarquistes de l'època, va abandonar les idees religioses i va començar a militar en les Joventuts Llibertàries. En 1933 va afiliar-se al sindicat«El Yunque», de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barakaldo. En aquesta època, va veremar a la Rioja, conegué els calabossos per fer pintades abstencionistes, va participar en les protestes dels aturats --que el van portar quatre mesos a la presó en 1934--, fou delegat del Grup de Defensa Confederal«Carabina» i va tenir per mestre en l'acció Jesús Escauriaza. En 1935 va formar part del Comitè de les Joventuts Llibertàries de Biscaia i l'abril d'aquell any el van empresonar a Larrínaga (Bilbao) per portar una pistola. Durant el Bienni Negre va estar tancat al reformatori d'Alcalá. No se li va aplicar l'amnistia de febrer de 1936 i va restar tancat al fortí de San Cristóbal de Pamplona, del qual va sortir en plena guerra. Després d'una any per la muntanya navarresa, va aconseguir arribar a Barakaldo on va ser detingut i enviat al batalló Arapiles (Estella) de l'exèrcit franquista. El juliol de 1938 va poder evadir-se a Esterri i va passar a zona republicana, enrolant-se en la 24 Divisió d'Antonio Ortiz i fent feina d'administratiu en la Secció Cartogràfica de l'Estat Major de l'Exèrcit de l'Ebre. El febrer de 1939 s'exilià per Le Perthus a França i patí els camps d'Argelers i de Gurs --on va trobar els companys anarquistes bascos Vicente Moriones, Liberto Gil i Enrique Goñi-- i la 150 Companyia de Treball fins a l'Alliberament. El febrer de 1946 va participar en la Plenària del Comitè Regional de la CNT reformista del Nord a Baiona en representació de Pau. Com a vicesecretari del grup dels Baixos Pirineus, va ser delegat per Pau al Ple Regional de Baiona de novembre de 1946, que va acordar l'entrada en el Govern Basc, i secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) dels Baixos Pirineus. Va ser secretari de l'Aliança CNT-UGT a Pau. El juliol de 1947 va ser membre del Subcomitè Nacional de la CNT a Tolosa de Llenguadoc per la regional del Nord. En aquesta època va ser administrador i corresponsal d'España Libre. Més tard, va ser membre del Consell Delegat de l'Interior quan el Govern Basc de l'Exili estava a punt de cessar. En 1954 va retornar definitivament a Bilbao. En aquesta època va treballar molt en el camp cultural: conferències sobre la història de la CNT, secretari de l'Associació Artística Biscaïna i secretari de la societat«El Sitio», ambdues de Bilbao; a més de confundador i gerent de la Llibreria Herriak a partir d'abril de 1972; també participar en les tertúlies del cafè Mauri i de la cafeteria «La Concordia» de Bilbao. Després de la mort de Franco va militar en la CNT, però va abandonar el sindicat quan l'escissió. El 29 de maig de 1984 a San Sebastià va participar, amb Manuel Chiapuso, Ángel Aransáez i altres, en el debat sobre la CNT del cicle «Protagonistes de la historia basca (1923-1950)» organitzat per la Societat d'Estudis Bascos. En 1986 va ser un dels fundadors de l'Associació d'Amics d'Unamuno de Bilbao. Sa companya fou Elena Andrés. Va publicar articles en Askatasuna, España Libre, Estudio y Acción, Champa,La Gaceta del Norte, Hierro, Hoja del Lunes, La Hora de Mañana, Pérgola, Polémica --va ser membre del seu consell de redacció--, Solidaridad Obrera, Tribuna Vasca, etc. És autor d'unes memòries: Un anarquista de salón (1996). Emiliano Serna Martínez va morir l'11 de maig de 2007 a Bilbao (Biscaia, País Basc).

    ***

    Necrològica de Faustino Piquer Nicolao apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 13 de març de 1978

    Necrològica de Faustino Piquer Nicolao apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 de març de 1978

    - Faustino Piquer Nicolao: El 9 de desembre de 1920 neix a La Torre del Compte (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Faustino Piquer Nicolao. Ben aviat quedà orfe de pare i s'educà de manera autodidacta. Quan esclatà la guerra civil va fer de mestre i d'instructor per a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el temps aconseguí una important cultura i també estudià l'esperanto. En acabar la guerra s'exilià a França. Instal·lat a Bordeus participà activament en 1944 en la reorganització de la CNT en l'exili i milità en la Federació Local de la CNT, on ocupà càrrecs orgànics. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i, amb Marcel Ferrer, administrà la revista trilingüe (francès, castellà i italià) bordelesa Demain (1945-1946) i la gerència del seu òrgan d'expressió Inquietudes (1947). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou responsable d'Informació i Propaganda del Comitè Regional de Gironda de la CNT a partir de 1947. Fou delegat en la major part de congressos tinguts a l'exili i assistí als congressos de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de 1961, on representà la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), i de 1967, delegat pels Amics de l'AIT de Veneçuela. En nombroses ocasions fou membre del Secretariat de la Comissió de Relacions del Nucli de Gironda de la CNT. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries de l'exili, com ara Boletín Interno CIR,Le Combat Syndicaliste, Despertar,Espoir, etc. Casat després de la retirada amb Pilar Cebrián (1922-1991), de Terol. Faustino Piquer va morir el 15 de febrer de 1978 a Bordeus (Aquitània, Occitània).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Foto policíaca de Pilade Tocci

    Foto policíaca de Pilade Tocci

    - Pilade Tocci: El 9 de desembre de 1916 mor a La Spezia (Ligúria, Itàlia) l'agitador anarquista Pilade Baldasare Pietro Tocci, conegut sota diversos pseudònims (Paride Armandi,Armandi-Oreste, Acratos, etc.).  Havia nascut l'11 de maig de 1850 –algunes fonts citen el 24 de maig–a Liorna (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Andrea Tocci i Carola Vandini. Durant sa vida realitzà diverses feines (barber, ferroviari, quiosquer, etc.) i per això fou un anarquista «itinerant», segons les possibilitats de treball que anava trobant, especialment per la costa tirrena toscana. A començament dels anys setanta a Liorna s'adherí a la secció bakuninista de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Establí estrets contactes amb els internacionalistes de Pisa i en 1878 col·laborà en Il Lavoro, el primer periòdic publicat per aquests. Després s'establí a La Spezia (Ligúria, Itàlia), on la policia de l'indret el qualificà com d'«anarquista perillós». El febrer de 1889, a resultes de l'acció d'un agent provocador (Angiolo Azzati) que s'havia infiltrat en el grup i havia muntat un fals atemptat amb dinamita per al 19 de febrer de 1889 al Politeama Duca de Gènova, durant una festa de beneficència on havien de ser presents l'aristocràcia i les autoritats militars locals, va ser detingut, juntament amb altres 12 companys (entre ells el sabater Giuseppe Dini), per«associació de malfactors». Durant el judici, celebrat entre el 7 i el 9 d'octubre de 1890, el barroer muntatge policíac quedà palès i l'acusació d'atemptat va ser desestimada, però la d'«associació de malfactors» seguí endavant i restà 15 mesos tancat preventivament a l'espera de judici. El juny de 1890 va ser condemnat pel Tribunal de Sarzana a tres anys i dos mesos de presó i a dos anys de vigilància policíaca. Sospitós d'haver participat en les revoltes de Carrara de 1894, on havia estat acollit per Luigi Molinari des de finals de 1893, el setembre de 1894 va ser detingut a Liorna; jutjat, va ser condemnat a cinc anys d'assignació de residència. No obstant això, abans de la sentència, fugí a Suïssa i s'instal·là a Lugano (Ticino, Suïssa), on trobà Pietro Gori i altres destacats anarquistes. En aquests anys figurava en el llistat d'anarquistes a controlar per la policia de fronteres francesa. El 27 de setembre de 1894 se li va decretar l'expulsió de Suïssa. En 1897 intentà publicar un periòdic, Questioni ardenti, però sembla que no reeixí. En els primers anys del segle XX col·laborà en Il Libertario de La Spezia i en 1911 participà en el Congrés Anarquista Regional de La Spezia. Posteriorment milità en el grup anarquista«Né Dio né padrone» (Ni Déu ni amo), constituït al barri de Migliarina de La Spezia.

    ***

    Obrers pissarrers francesos

    Obrers pissarrers francesos

    - Louis Monterneau: El 9 de desembre de 1959 mor a Trélazé (País del Loira, França) l'anarcosindicalista Louis Monterneau. Havia nascut el 8 de febrer de 1877 a Trélazé (País del Loira, França). Son pare fou un dels fundadors del Sindicat d'Obrers Pissarrers de Trélazé i de ben jovenet començà a militar amb ell. En 1903, com a militant anarcosindicalista, fou nomenat secretari d'aquest sindicat, càrrec que ocuparà fins al 1932. En 1904 participà activament en la creació de la Federació Nacional dels Obrers Pissarrers, adscrita a la Confederació General del Treball (CGT) i va ser nombroses vegades delegat del seu sindicat en els congressos d'aquesta federació, especialment en 1922 a Angers i en 1924 i 1931 a París. Arran de l'escissió de 1921 restà amb la CGT. En 1936 abandonà la militància, però a començaments dels anys cinquanta s'adherí a la CGT Força Obrera de Trélazé.

    ***

    Membres del «Grupo Libertad» (Detroit, 1961). D'esquerra a dreta: Federico Arcos, Miguel Mateo, Casiano Edo, Lorenzo Albas, Rafael Berezo, Bienvenida Domingo, Marcelino García, Eulalia Rodríguez, Manuel Rodríguez, María Mateo, Juan García Durá i Pascual Domingo

    Membres del «Grupo Libertad» (Detroit, 1961).
    D'esquerra a dreta: Federico Arcos, Miguel Mateo, Casiano Edo, Lorenzo Albas, Rafael Berezo, Bienvenida Domingo, Marcelino García, Eulalia Rodríguez, Manuel Rodríguez, María Mateo, Juan García Durá i Pascual Domingo

    - Rafael Berezo: El 9 de desembre de 1960 mor a Detroit (Michigan, EUA) l'anarquista Rafael Berezo. Havia nascut cap el 1871 a Belmez (Còrdova, Andalusia, Espanya). Emigrà als Estats Units i en 1912 s'instal·là a l'Estat de Virginia (EUA), on treballà fins el 1942 de miner. A Berkeley fundà un grup llibertari i la secció de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1938 col·laborà en Cultura Proletaria de Nova York (Nova York, EUA). Juntament amb Lorenzo Albas, Federico Arcos, Pascual Domingo, Bienvenida Domingo, Casiano Edo, Lea Fernández, Ángel García, Marcelino García, Juan García Durán, José López Ríos, María Mateo, Miguel Mateo, Francisco Riberas, Eulalia Rodríguez i altres, animà l'anarquista «Grupo Libertad» de Detroit. Sos dos fills, Rafael i Frank, també són militants llibertaris.

    Escriu-nos

    Actualització: 09-12-16


    0 0

    Segueixen les contradiccions entre les versions dels compareixents.

     
    Sobre el primer dels compareixents a la comissió d’investigació, el Sr. Bevià, mà dreta d’Enrique Ortiz (propietari d’Ortiz e Hijos, ara Grupo Cívica), el diputat David Abril ha afirmat que «ha quedat clar que ha mentit, perquè no quadra que fos l’enginyer més antic de l’empresa, i que fins l’any 2009 en què va passar a ser del consell d’administració d’IBISAN no conegués que existien les autopistes d’Eivissa. Per a Abril, «és impossible que un dels projectes d’obra més importants del grup i el de major risc financer no el conegués la persona de màxima confiança d’Ortiz».

    En segon lloc, Abril ha demanat a Bevià pels paralel·lismes entre la confessió que ell i el Sr. Ortiz varen signar davant la justícia a València fa uns mesos, en què reconeixien els delictes de falsificació de document mercantil i de comptes electorals, pel pagament de factures del PP de temes de comunicació lligades a concessions d’obra pública. Bevià ho ha negat i ha dit que no hi havia res en comú, però la seva versió no quadra amb el que Mateo Estrany, el delegat de FCC (l’altre soci de la UTE Ibisan: Ortiz+FCC), va afirmar divendres passat, en assenyalar que el Govern de Matas els feia arribar directament factures de temes de comunicació i fins i tot va apuntar a la persona que ho gestionava, Neus Salas, del gabinet de Mabel Cabrer, l’exconsellera d’obres públiques.

     

    Pel que fa a Abel Matutes, Abril ha afirmat que era una compareixença més mediàtica que informativa, en el sentit que «és complicat treure informació d’un personatge tan espavilat com l’exministre», a qui ha definit com «la combinació perfecta de la simbiosi entre el lucre privat i el seu pas per la política», com li ha recordat a la comissió.

    Per a Abril, és important que Matutes hagi reconegut el paper de Juan Lladó, soci i apoderat a diferents empreses del seu grup i també de Matias Arrom, ja que demostra l’existència de vincles i interessos compartits. Abril ha recordat a Matutes que la sentència 245/11 del Suprem assenyala que hi havia un acord previ no escrit entre Matias Arrom i Matutes pel que fa a la destinació de les terres, i que el constructor fins i tot va afirmar en comissió que l’acord era escrit. Un acord, al parer de MÉS per Mallorca, a partir del qual la UTE conformada per MAB va treure un avantatge competitiu respecte a les altres empreses aspirants a la concessió de l’autovia d’accés a l’aeroport.

    Finalment, Abril ha demanat a Matutes si apart de pactar què s’havia de fer amb les terres, també havia pactat el preu de les expropiacions, tot recordant que la família Matutes va percebre més de 3,5 milions d’euros de més per les seves finques a partir d’una «confusió» ja que es va pagar rústic a preu d’urbà i tres anys més tard varen haver de retornar els doblers. Perquè resulta, com ha desvetllat Abril, que eren les concessionàries, i per tant Matias Arrom en aquest cas, amb negocis entrellaçats amb Matutes, qui havia d’avançar el dipòsit de les expropiacions al primer any de l’obra.


    0 0

    Hem llegit avui a Vilaweb un article titulat "Les vergonyes del PP amb el franquisme, desenterrades en un article contundent al New York Times". S'hi comenta l'article de Dan Hancox del passat 8 de desembre de 2016: "The Ghosts Spain Tries to Ignore" (Els fantasmes que Espanya s'esforça a ignorar).

    Foto inauguració del monument al Baleares

    En aquest article el prestigiós diari nord-americà esmenta la recent obertura de la fossa dels republicans assassinats durant la Guerra Civil a Porreres. En total, a les Illes Balears, es parla de 56 fosses comunes i unes 2.000 persones desaparegudes.

    L'article en qüestió, com diu també Vilaweb, acaba amb la frase "la brutícia ha estat atenuada a Mallorca però l'oblit no és possible per més temps". No és només aquesta l'única frase important que trobam que sobresurt. Pel mig de l'article la contundència es pot comprovar a les següents afirmacions sobre la manipuladora influència del franquisme de la història fins als nostres dies. The New York Times diu: 

    "Under Franco’s dictatorship, the winners in the civil war not only spent 36 years writing the history of their victory, teaching it in schools and enshrining it in popular culture, but also left exactly the kind of solemn monuments to their dead that have been denied to the missing 114,000".

     ("Sota la dictadura de Franco, els guanyadors de la guerra civil no només van passar trenta-sis anys escrivint la història de la seva victòria, ensenyant-la a les escoles i consagrant-la en la cultura popular, sinó que també van deixar la mena de monuments solemnes envers els seus morts que van negar als 114.000 desapareguts)".

    El diari novaiorquès, pel que fa aquests monuments solemnes que neguen els morts i represaliats del franquisme, parla del Valle de los Caídos. Però nosaltres en tenim un que encara hi ha qui el defensa; el monument al creuer de la marina nacional "Baleares" a la Feixina de Palma. Un monument a la glòria del dictador i una màquina de matar població civil que fugia de les tropes revoltades. Un monument contra la democràcia i la llibertat que encarnava la Segona República.

    Un monument per perpetuar en el comú de la gent la manipulació franquista de la història i justificar els centenars de milers de morts que el cop d'estat militar, feixista i oligàrquic ocasionà. 

     

     

     

     

     

     


    0 0
  • 12/10/16--07:23: LLICÈNCIA FEDERATIVA 2017

  •  Bon dia, les persones que es vulguin federar de muntanyisme pel 2017 amb el Club Tramuntanya, que es posin en contacte al correu tramuntanya@gmail.com. (deixar telèfon i dades personals).

     

     També els que ja estau federats amb el nostre Club, confirmar si no hi ha canvis o vos voleu  donar de baixa. 

     

    DATA LÍMIT 14 DESEMBRE

     

    La informació de la llicència federativa és a 


    http://www.fbmweb.com/informacio-taxes/

    Encara no hi surten els preus i modalitats de 2017, però, es suposa que seran similars. 


    0 0

    [10/12] «A Revolução Social» - Conferència de Han Ryner - Spies - Tramcourt - Byington - Binimelis - Dufour - Buján - García Pradas - Jover - Julian - Bernal - Cinti -«El Manco de La Pesquera» - Dandi - Montagut - Arnau - Richards

    Anarcoefemèrides del 10 de desembre

    Esdeveniments

    Portada del primer número d'"A Revolução Social"

    Portada del primer número d'A Revolução Social

    - Surt A Revolução Social: El 10 de desembre de 1911 surt a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) el primer número del periòdic anarquista quinzenal A Revolução Social. Folha quinzenal. Portava els epígrafs«No hi ha error que pugui ser útil, com no hi ha veritat que pugui ser nociva», de Joseph de Maistre, i «Abans vull patir per dir la veritat que fer patir la veritat amb el meu silenci», de John Pym. Òrgan d'expressió del grup anarquista«O Futuro», adherit a la Federação Anarquista da Região Sul (FARS, Federacó Anarquista de la Regió Sud), i estava dirigit per Luiz Carvalho. Trobem articles de Mario Campos, Bartholomeu Constantino, Santos Costa, Carlos M. Ferrão, Manuel Fiuza Junior, Jean Grave, Botto Machado, Errico Malatesta, J. Marques Leitão, Blazquez de Pedro i Antonio de Souza Paulo, entre d'altres. Tractà temes d'allò més divers: textos teòrics, sindicalisme, notes orgàniques, notícies locals i internacionals, educació, crides solidàries, etc. En sortiren quatre números, l'últim el 9 de març de 1912.

    ***

    Primera edició de l'obra de Ryner

    Primera edició de l'obra de Ryner

    - Conferència de Han Ryner: El 10 de desembre de 1921, a la Grande Salle de la Maison Commune de la rue de Bretagne de París (França), pel desè aniversari de la creació de la revista lliurepensadora L'Idée Libre, el filòsof anarcoindividualista Han Ryner pronuncia la famosa conferència Des diverses sortes d'individualisme, que serà editada l'any següent per André Lorulot en els fullets de les «Editions L'Idée Libre».

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    August Spies fotografiat per Jacob Maul (ca. 1886)

    August Spies fotografiat per Jacob Maul (ca. 1886)

    - August Spies: El 10 de desembre de 1855 neix a Friedewalde (Hessen-Kassel) --landgraviat del Sacre Imperi Romanogermànic, que actualment pertany a Alemanya-- l'activista i propagandista anarquista i sindicalista germanoamericà August Vincent Theodore Spies, un dels«Màrtirs de Chicago». Son pare fou un empleat forestal a Kurbesse. Criat pels amos dels dominis, fou enviat més tard a l'Institut Politècnic de Kessel per preparar-se com a forestal. Quan tenia 16 anys ja era geòmetra i l'any següent ja es declarava lliurepensador. A més dels estudis, s'apassionà per la lectura, especialment els assagistes alemanys (Feuerbach, Kant, Molleschott, etc.). Quan duia un any instruint-se a Kessel, en 1871 son pare morí i hagué d'interrompre els estudis i decidí emigrar a Amèrica, on vivien parents benestants de sa mare. En 1872 desembarcà, amb sa mare (Christine) i sos cinc germans (Henry, Kenny, Maggie, Willy i Adolph), a Nova York (Nova York, EUA). Aconsellat per un oncle que vivia a la ciutat, aprengué l'ofici de tapisser. En aquestaèpoca era un fervent admirador de Bismarck i de l'Imperi alemany, del moviment proletari ho desconeixia tot, fins i tot, després de llegir notícies sobre la Comuna de París, pensà que el socialisme només volia destruir la propietat, fet que considerava absurd. Un cop dominà l'ofici, marxà a l'Oest, però com que no trobà cap feina de tapisser, decidí provar sort en el comerç i administrà una llibreria a Chicago. En 1877, després de llegir força literatura socialista, s'adherí al moviment obrer i s'afilià al Socialist Labour Party (SLP, Partit Socialista Obrer) i a la Secció de Chicago de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional dels Treballadors). Durant el període electoral de 1878 fou força actiu en la candidatura del doctor Smith de l'SLP. Entre 1879 i 1881 fou elegit per exercir diferents tasques polítiques. En 1880 va ser nomenat administrador del periòdic en llengua alemanya Chicagoer Arbeiter Zeitung, que es trobava al bord de la fallida i el qual va saber fer surar i pujar. Quan es produí la escissió entre la secció socialista i la tendència socialrevolucionària o anarquista, encapçalada per Johann Most, la redacció del periòdic seguí Spies en aquesta última tendència. En el Congrés dels socialistes de Pittsburg de 1882 defensà la propaganda socialrevolucionària, declarant que els treballadors mai no obtindrien els seus drets per la via electoral. En aquesta època es declarà netament anarquista i es posà a estudiar Proudhon i Bakunin. En 1886, juntament amb Oscar Neebe, participà en la lluita sindicalista i com a orador inflamat i propagandista es lliurà activament a la campanya per la jornada de vuit hores. L'1 de maig de 1886, dies abans de la concentració de Haymarket Square, encapçalà una manifestació de 80.000 obrers en vaga que recorregué l'avinguda de Michigan reivindicant la jornada de vuit hores. El 3 de maig fou un dels oradors en el míting dels obrers de la fusta que degenerà en un motí a causa de la proximitat amb les fàbriques de l'empresa McCormick Harvester. La redacció i publicació l'endemà del fullet Revenge! Workingmen to Arms! (Venjança! Treballadors a les armes!), editat en anglès i en alemany, fent una crida a la revolta, li portarà terribles conseqüències. El 4 de maig va ser un dels oradors del míting a Haymarket Square que acabarà tràgicament. En aquest míting una bala disparada per un detectiu de l'Agència Pinkerton destinada a ell acabarà allotjada al cos de son germà Henry. Després d'aquests«Fets de Haymarket», com seran coneguts, va ser detingut l'endemà. Processat, va ser jutjat i declarat culpable amb set companys. El 20 d'agost de 1886 fou condemnat a mort. Nina Van Zandt, que assistí al procés, universitària iúnica filla d'un apotecari acabalat, en quedà follament enamorada i es casa amb Spies per poders el gener de 1887; juntament amb Lucy Parsons, participà en la mobilització per la llibertat dels processats de Haymarket i publicà una biografia de son marit. Víctima de la histèria antianarquista orquestrada per la patronal i la premsa groga, August Spies va ser penjat l'11 de novembre de 1887 (Black Friday, Divendres Negre) a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois, EUA) amb tres companys (Georg Engel, Adolf Fischer i Albert Parsons) --altre condemnat, Louis Linng, no pogué ser executat perquè es va suïcidar a la seva cel·la. Les sevesúltimes paraules es van fer clàssiques en el moviment anarquista:«Un dia vindrà on el nostre silenci serà més fort que les veus que ens escanyen avui.»

    ***

    Foto policíaca d'Albert Tramcourt (ca. 1894)

    Foto policíaca d'Albert Tramcourt (ca. 1894)

    - Albert Tramcourt: El 10 de desembre de 1866 neix a Creil (Picardia, França) l'anarquista Albert Tramcourt. Sos pares es deien Jean-Auguste Tramcourt i Joséphine Guery. Es guanyava la vida fent d'obrer ajustador a la fàbrica Baudet, on també era cap de colla, i visqué i milità a Argenteuil (Illa de França, França). Tenia al seu càrrec sa mare, sa germana, sa companya i una filla de dos anys. Condemnat en diverses ocasions per robatori i abús de confiança, a començament dels anys noranta es refugià a Londres (Anglaterra). Vivia al número 27 de Stanhope Street i freqüentà el cercles anarquistes francesos de l'exili. En un informe de la policia de 1892 deia que era un anarquista que es desplaçava molt i 1894 figurava en la llista d'anarquistes establerta per la policia ferroviària de fronteres. El 4 de gener de 1894 va ser detingut a Argenteuil sota l'acusació de mantenir correspondència amb anarquistes exiliats a Londres. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat en l'anomenat «Procés dels Tenta», operació repressiva a gran escala que processà l'anarquisme, barrejant lladres amb teòrics anarquistes, que es desencadenà arran de l'ona d'atemptats que es produïren entre 1892 i 1894. Els inculpats van ser acusats d'«afiliació a banda criminal». Durant les sessions de l'Audiència del Sena de París (França) negà la seva militància anarquista. Acusat únicament d'haver rebut correspondència compromesa amb anarquistes exiliats a Anglaterra, va ser defensat per l'advocat Oster i va ser absolt. Durant la tardor de 1895 la policia assenyalà la seva partida de Londres amb destinació a Amèrica. Albert Tramcourt va morir el 13 d'agost de 1897 a Marololo (Majunga; actual Mahajanga, Madagascar), on treballava d'obrer mecànic civil a l'Arsenal d'aquesta població.

    Albert Tramcourt (1866-1897)

    ***

    Steven T. Byington fotografiat per Gauvin (Burlington, 1891)

    Steven T. Byington fotografiat per Gauvin (Burlington, 1891)

    - Steven T. Byington: El 10 de desembre de 1869 neix a Westford (Vermont, EUA) el traductor, lingüista, especialista bíblic i intel·lectual anarcoindividualista Stephen Tracy Bryington, més conegut com Steven Tracy Byington. Visqué a Ballardvale (Andover, Essex County, Massachusetts, EUA), amb sa mare, que morí en 1935, i sa germana Martha, bibliotecària de la localitat –son pare havia estat ministre de l'Església anglicana. D'antuvi defensà el Georgisme, doctrina econòmica creada per Henry George que manté que les persones són propietàries d'allò que han creat, però les coses creades per la natura, sobretot la terra, són de tothom. Més tard s'associà intel·lectualment amb Benjamin Tucker, col·laborant en la seva revista anarcoindividualista Liberty, defensant l'educació com a mitjà per a arribar a un món llibertari. En 1894 va començà a escriure les seves AnarchistLetter Writings Corps, dirigides a persones individuals i a la premsa, on explicava la filosofia de la seva doctrina anarcoindividualista. Traduí a l'anglès dos importants obres de l'anarquisme alemany: The Ego and its own. The case of the individual against autority, de Max Stirner, i Anarchism–llibre també publicat sota el títol The great anarchists. Ideas and teachings of seven major thinkers–, de Paul Eltzbacher. En 1891 es graduà cum laude a la Universitat de Vermont i fou membre de la prestigiosa Phi Beta Kappa (ΦΒΚ), societat acadèmica honorífica nord-americana creada per promoure l'excel·lència en les arts i les ciències i introduir els estudiants punters en les universitats més destacades. Entre 1913 i 1914 publicà «On interference with the environment», per lliuraments en The New Freewoman i The Egoist. En 1919 publicà el llibre The Society of the New Order. Coneixia de manera magistral almenys 12 llengües, incloses les clàssiques que havia aprés a la Union Theological School, i entre 1926 i 1946 fou col·laborador habitual del periòdic American Speech. No obstant això tenia problemes d'expressió i malgrat la seva preparació no podia parlar davant el públic, per la qual cosa passà 38 anys treballant com a simple corrector de proves per l'editorial de llibres de text«Ginn & Company» de Boston. Era membre de la Union Congregational Church de Ballardvale, de la qual fou secretari i historiador de l'església, però l'abandonà quan es fusionà amb l'Església Metodista Episcopal. En 1943, després de seixanta anys de treball, acabà la seva traducció, directament dels textos originals, de la Bíblia i la seva edició la titulà The Bible in living english (BLE), que fou publicada pòstumament en 1972 per la«Watchtower Bible & Tract Society of Pennsylvania» (Testimonis de Jehovà), que havia comprat els drets d'edició. A més de les citades, col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com araThe Boston Globe, Demonstrator,Discontent, Discussion,Ego, The Firebrand, Freeland, Gleanings in Bee Culture, Good Housekeeping, Humanity First,Instead of a Magazine, Journal of Biblical Literature, Man!, Mother Earth, The Mutualist, The Nation,New Trends, The New Republic, The Typographical Journal, etc. Steven T. Byington, que mai no es va casar, va morir el 12 d'octubre de 1957 a Ballardvale (Andover, Essex County, Massachusetts, EUA).

    Steven T. Byington (1869-1957)

    ***

    Jaume Binimelis Rotger

    Jaume Binimelis Rotger

    - Jaume Binimelis Rotger: El 10 de desembre de 1887 neix a Palma (Mallorca, Illes Balears) el militant anarcosindicalista, i després republicà, Jaume Binimelis Rotger. Després de passar la seva adolescència a l'Argentina, on sos pares havien emigrat, sa família retornà a Mallorca a començament del segle XX. Entre 1907 i 1912 va ser el servei militar i després treballà de pescador. Posteriorment s'instal·là a Barcelona (Catalunya) on en 1915 trobà feina com a cap de personal d'una fàbrica de begudes. Instal·lat a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en les lluites obreres i durant la dictadura de Primo de Rivera s'encarregà especialment de guardar les armes dels grups d'acció confederals. En 1931, quan la proclamació de la II República espanyola, va ser nomenat president del Centre Republicà d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) de Santa Coloma de Gramenet. Durant la guerra civil va ser comandant d'Artilleria de l'Exèrcit republicà. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i intentà senseèxit retrobar sa família. Aleshores retornà a la Península. Detingut, va ser jutjat, condemnat a mort i internat a Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). La pena de mort va ser commutada per una de 12 anys de presó. Molt malalt, en 1956 va ser posat en llibertat condicional, assignant-li la residència a Mallorca. Autoritzat a deixar l'illa, Jaume Binimelis Rotger va morir el 20 de febrer de 1956 a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Aquest mateix dia, el símbol de Falange va ser pintat als murs de casa seva. Son fill, Gabriel Binimelis Castell, militant de la CNT i exiliat a França, no pogué assistir al seu enterrament celebrat a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Sa companya, Maria Castell Guarros, morí l'octubre de 1974.

    Jaume Binimelis Rotger (1887-1956)

    ***

    Baldomer Dufour Barberà

    Baldomer Dufour Barberà

    - Baldomer Dufour Barberà: El 10 de desembre de 1905 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Baldomer Dufour Barberà. Quan tenia 16 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i milità al barri barceloní del Clot, exercint-ne càrrecs orgànics de rellevància, com ara secretari del Sindicat Fabril de Barcelona de la CNT. Durant la Dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França i entre 1929 i 1932 residí a Marsella (Provença, Occitània). Durant la guerra civil lluità com a milicià en la 24 Divisió. Amb el triomf feixista, el febrer de 1939 creuà els Pirineus amb sa companya i son germà Jaume i fou internat al camp de concentració de Vernet. En sortir-hi entrà a fer feina en una fàbrica de Montluçon (Alvèrnia, Occitània) enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial residí a l'Arieja i a Oceja. En 1950 s'instal·là amb sa companya i fills al Brasil. Baldomer Dufour Barberà va morir el 20 de novembre de 1955 a São Paulo (São Paulo, Brasil). El seu primer llinatge és citat de diverses maneres, com ara Difur, Difour,Dufur, Doufor, etc. Sos germans Jaume i Lluís també van ser destacats militants cenetistes.

    ***

    Notícia sobre la conferència de Luis Buján Castiñeiras apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 16 de febrer de 1958

    Notícia sobre la conferència de Luis Buján Castiñeiras apareguda en el periòdic tolosà CNT del 16 de febrer de 1958

    - Luis Buján Castiñeiras: El 10 de desembre de 1910 neix a Santa Eugenia (Ribeira, la Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Buján Castiñeiras. Des de molt jove formà part de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i del grup anarquista «Germinal» de la Corunya. En 1936 lluità a Astúries (Espanya) contra el feixisme i quan aquesta zona caigué a mans franquistes passà a Barcelona (Catalunya). Posteriorment lluità al front d'Aragó, on va ser ferit. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Durant l'ocupació alemanya participà en la Resistència i quan acabà la II Guerra Mundial s'establí a Montalban, on fundà la Federació Local de la CNT. El 13 de novembre de 1954 llegí, al local social de la CNT de Marsella (Provença, Occitània), la conferència «Federalismo y autonomia». En 1955 participà econòmicament la subscripció«Pro-Premsa Clandestina a Espanya». El 16 de febrer de 1958 a la Maison du Peuple de Montalban, organitzada per la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat, va fer la xerrada «Aspectos actuales de la CNT». En 1963 s'instal·là Marsella. Després de la mort del dictador Francisco Franco, s'afilià a la CNT de Figueres (Alt Empordà), la qual representà en el V Congrés de la CNT de 1979, i més tard a la de Perpinyà. Trobem escrits seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Atalaya, Cenit,Espoir, Ideas-Orto,La Protesta Obrera, etc. Malat, Luis Buján Castiñeiras va morir, després de patir cinc operacions, el 20 de juliol de 1988 a Montalban (Llenguadoc, Occitània) –altres fonts citen Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)– i fou enterrat civilment.

    Luis Buján Castiñeiras (1910-1988)

     ***

    José García Pradas

    José García Pradas

    - José García Pradas:El 10 de desembre de 1910 neix a Quincoces de Yuso (Burgos, Castella, Espanya) el periodista i escriptor anarquista José García Pradas. Va estudiar batxillerat a Burgos i a Vitòria, i la carrera de Dret a Saragossa, que no va acabar. En 1930 es va instal·lar a València, on va fer feina de dependent i d'oficinista. És va introduir en els ambients literaris i polítics, i va conèixer Max Aub i Marín Civera Martínez. Es va acostar a la Confederació Nacional del Treball després de llegir Lenin, que el va trobar rebutjable. En 1933 va fer de corresponsal per al periòdic La Tierra. Poc abans de l'esclat de la guerra civil es traslladà a Madrid com a redactor de La Tierra, feina que abandonà poc després segons uns per «discrepàncies ideològiques» i segons uns altres perquè el periòdic va ser suspès per les autoritats. Va fer feina de manobre i va ingressar en la Federació Anarquista Ibèrica, en el grup de Celedonio Pérez i de Melchor Rodríguez. El febrer de 1936 s'afilià a la CNT. Quan començar la guerra civil es troba a Barcelona, però marxarà a Madrid on es convertirà en un dels pilars de la CNT castellana: dirigeix CNT i Frente Libertario; membre del Comitè de Defensa del Centre, amb Val i Salgado; combat a Guadalajara i als voltants de Madrid; col·labora en la preparació de la maniobra antiestalinista contra Negrín de març de 1939 (afer Casado), tan discutida posteriorment, etc. Durant aquests anys va escriure molt a favor de la unió amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT) i sobre el frontpopulisme antifeixista, textos que li van aportar cert prestigi. En 1938 va prologar el llibre d'Eduardo de Guzmán Madrid rojo y negro. El 30 de març de 1939 es va exiliar a França (Marsella, París, Dieppe). Després es va instal·lar a Londres, on va fer feina primer de manobre, després de cambrer i més tard com a redactor de la ràdio britànica, alhora que realitzava tasques literàries, com ara la traducció de Shakespeare. Va mantenir famoses polèmiques amb Leval, Carbó i Peirats, i crítiques molt dures vers Horacio Martínez Prieto, causant al seu parer del col·laboracionisme cenetista. Cap al 1950 defensava un anarquisme sense Bakunin i sembla que en 1951 es va donar de baixar de la CNT. Va col·laborar en 14 Division, Ação Directa, Campo Libre, Cenit,CNT, Construcción,Cultura Proletaria, España Libre,Frente Libertario, Libertad,Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor de Balada de nochebuena, Con el sudor de su frente,En el portal de Belén, El Estado es una clase, Fabulillas de tablado, Fray Tomás de San Martín, Leyenda del Pucará,Meditaciones independientes, Nuestro señor el centauro,Pasado y presente del movimiento obrero español, Resón de la Araucana, Romance del conde Alarcos, Los rusos vuelven, La saeta arbolada de traición,El terror de Soso Khan, Tierra de lobos,Tributo de sangre,Antifascismo proletario (1938), Bandera de libertad (1938), Milicias confederales (1938), Después de la guerra (1938), Frente popular antifascista y alianza obrera revolucionaria (1938), La traición de Stalin (1939), Cómo terminó la guerra de España (1940), Tres epístolas a Horacio (1946), La revolución y el Estado (1947), España, colonia de su ejército (1947), La crisis del socialismo (1947), Guerra civil (1947), Cuatro cartas a Carbó (1948), Origen, esencia y fin de la sociedad de clases (1948), Rusia y España (1948), ¿Revolución proletaria? (1951), Al pie de la Vera Cruz (1963), ¡Teníamos que perder! (1974), etc. Va deixar inèdites Mi rescoldo. Material para la historia del anarquismo español i La muerte de la vergüenza. En 1978 va participar en la pel·lícula ¿Por qué perdimos la guerra?, de Francisco Galindo i Diego Abad de Santillán. José García Pradas va morir el 26 de març de 1988 a Londres (Anglaterra).

    ***

    Amèlia Jover Velasco

    Amèlia Jover Velasco

    - Amèlia Jover Velasco:El 10 de desembre de 1910 neix a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià) la militant anarcosindicalista Amèlia Jover Velasco --a vegades apareix com Amàlia. A la seva vila nata, de sòlida tradició llibertària, va poder acudir a l'escola, cosa infreqüent per a una nina de la sevaèpoca. Molt jove va entrar en contacte amb els grups de joves llibertaris i va començar a llegir propaganda anarquista, alhora que va començar a treballar en diversos feines. Instal·lada a València, a prop de la presó Model, va ajudar els companys detinguts per haver participat a la vaga de 1932. Després farà de mecanògrafa a l'Ajuntament de València i de cuinera a Viena Automàtic, i es va afiliar al Sindicat de Gastronomia de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on va constituir la secció de dones del sindicat valencià. Membre de les Joventuts Llibertàries i d'un grup específic de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), quan va esclatar la Revolució va ser elegida secretària de la Secció Politicosocial de les Joventuts Llibertàries i representant de les Joventuts Llibertàries en el Comitè Regional de la CNT de Llevant. Va publicar nombrosos articles en Senderos, butlletí del Comitè Regional de Llevant de les Joventuts Llibertàries. Quan la victòria feixista, va ser detinguda al port d'Alacant, tancada al Cinema Ideal, convertit en centre d'internament de dones, i finalment traslladada a la presó d'Alacant. Més tard, fruit del desig franquista de concentrar els presos, va ser transferida al convent de Santa Clara de València, altra presó de dones antifranquistes. Però embarassada i a l'espera de judici va ser enviada a l'Hospital Provincial de València, on va romandre detinguda i sota vigilància. Nascuda sa filla i recuperada, va poder fugir amb l'ajuda de cenetistes clandestins i va poder arribar a França, on va ser internada als camps d'Argelers i de Bram. Després de nou mesos d'estada a França, en condicions molt difícils, va poder reunir-se amb son company refugiat a Tunísia, on tindrà dos fills més i romandrà 20 anys, treballant al camp i ensenyant els infants sense escolaritzar. En 1962 va tornar a França i s'establí a París, on farà feina a la firma Pierre Cardin i estudiarà de nit. Un dia a la setmana convidava els infants del barri a berenar a ca seva. Sempre va mantenir contacte amb el Moviment Llibertari i va freqüentar el Centre d'Estudis Socials i Econòmics (CESE) i l'Agrupació Confederal parisenca. El 9 de març de 1995 va participar en l'acte commemoratiu dedicat a Enric Marco Nadal i l'any següent va participar en Madrid en la trobada«Libertarias», sobre el paper de la dona en la Revolució social i la Guerra Civil, i en els actes del centenari del naixement de Buenaventura Durruti a Barcelona i València. Amèlia Jover Velasco va morir el 12 de setembre de 1997 a París (França).

    Amèlia Jover Velasco (1910-1997)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Notícia de la detenció de Fernand Julian apareguda en el diari parisenc "Le Petit Parisien" del 7 de novembre de 1911

    Notícia de la detenció de Fernand Julian apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 7 de novembre de 1911

    - Fernand Julian: El 10 de desembre de 1927 mor a Draveil (Illa de França, França) l'anarquista, sindicalista revolucionari i cooperativista Fernand Julian. Havia nascut el 6 de maig de 1877 a Generargues (Llenguadoc, Occitània). Fill d'una família de calvinistes camisards, son pare, illetrat i obrer agrícola, s'havia passat al catolicisme, encara que estava casat amb una protestant. Mosso en una granja, Fernand Julian deixà sa família i, després de treballar en diferents feines, en 1897 entrà com a soldat en el III Regiment de Cavalleria Pesant de Línia acantonat a Niça (País Niçard, Occitània). Suportà de mala manera l'exèrcit, esdevingué antimilitarista i desertà, però l'estiu de 1898 va ser detingut i jutjat en consell de guerra. En 1903 s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània) i entrà a fer feina a l'asil d'alienats Saint-Pierre. En aquestaèpoca freqüentà els cercles anarquistes i el gener de 1905 portà la bandera que encapçalà el seguici fúnebre que acompanyà les despulles de Louise Michel fins a l'estació marsellesa. El 20 de març de 1906 es casà amb Clémentine Latrémolière, empleada com ell a l'asil Saint-Pierre, i la parella s'instal·là a Vigneux-sur-Seine (Illa de França, França) i amb tres cunyats treballà per a l'empresa sorrera Léneru. Després, amb un de sos cunyats, marxà cap les Boques del Roine per treballar a Pòrt Sant Loïs (Provença, Occitània) per a l'empresa Bourgeois, membre de la Societat de les Sorreres del Sena. A mitjans de juny de 1908 recol·lectà diners a Pòrt Sant Loïs per als obrers de la sorra de Draveil-Vigneux (Illa de França, França) en vaga. Quan a començament de la tardor de 1908 la feina en la seva obra acabà, retornà a Vigneux i esdevingué, en substitució de Jacques Ribault, secretari de la XXXII Secció del Sindicat de Terrelloners i Pedraires del Sena. A partir d'abril de 1909 l'agitació obrera es desencadena a Draveil i el 5 de juliol, arran d'una baralla entre vaguistes i esquirols a la pedrera Lavollay, s'interposà i tres dies després va ser detingut amb Édouard Ricordeau sota l'acusació d'haver apallissat un capatàs. De fet, es posà en lloc del seu company Roppart, que corria el risc de ser enviat als batallons disciplinaris africans («Bat'd'Af»). El 23 de juliol de 1909 va ser condemnat a 12 mesos de presó i son company Ricordeau a vuit mesos i cinc anys de prohibició de residència als departaments francesos del Sena i del Sena i Oise. La pena va ser confirmada el 4 de setembre de 1909 pel Tribunal d'Apel·lació i a ambdós se li va sumar una prohibició de residència de cinc anys. El 6 d'abril de 1910, en sortir de la presó, va ser aclamat per 1.200 obrers. Immediatament va ser nomenat secretari del Sindicat de Terrelloners i Pedraires del Sena i passà a viure a Draveil–la pena de prohibició de residència havia estat suspesa el 5 de març de 1910 per ordre d'Aristide Briand, president del Consell de Ministres francès. Quan Joseph Caillaux arribà a la presidència del Consell de Ministres, l'11 de juliol de 1911 reactivà la prohibició de residència i l'octubre de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El 6 de novembre de 1911 va ser detingut a Viry-Châtillon (Illa de França, França) quan feia costat la vaga dels enguixadors de Sena i Oise i el 24 de novembre va ser condemnat a tres setmanes de presó per «infracció a la prohibició de residència» i a 16 francs de multa per «infracció a la policia ferroviària», beneficiant-se d'una gràcia el 26 de juliol de 1912. Sense feina, en 1913 creà una petita empresa, «Els Puisatiers Professionnels» (Els Pouaters Professionals), i participà en la fundació de la Ciutat Cooperativa «Paris-Jardin» de Draveil, on es construí ell mateix la seva casa. Durant la Gran Guerra treballà en una fàbrica i en 1915 va ser mobilitzar com a infermer militar a Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1921 participà en la«reconquista revolucionària» de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball (CGT), on amb Maurice Forget, ambdós del sector minoritari, van ser elegits membres del comitè de la citada federació. En el congrés de la CGT, celebrat entre el 16 i el 21 de maig de 1921 a Dijon (Borgonya, França), els revolucionaris aconseguiren la majoria i va ser reelegit com a membre de la comissió executiva. El juliol de 1921 representà el Sindicat de Pedraires en Gres de Juvisy-sur-Orge (Illa de França, França) en el Congrés Confederal de Lille (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1922 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Construcció de Juvisy-sur-Orge de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Entre el 25 de juny i l'1 de juliol de 1922 va ser delegat al Congrés de la CGTU de Saint-Etiève (Arpitània) i s'enquadrà en la tendència de Pierre Besnard. En 1923 encara estava inscrit en el llistat departamental d'anarquistes de Sena i Oise i figurava com a director d'una cooperativa a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França). El juny de 1923, quan era secretari del Sindicat de la Construcció de la CGTU, va fer costat la vaga dels terrelloners de l'empresa Jardin, que treballaven en la línia fèrria París-Orleans. En 1927 va caure malalt. Fernand Julian va morir el 10 de desembre de 1927 al seu domicili de Draveil (Illa de França, França). Sos fills, Camille Julian (1906-1997) i Fernand Édouard Julian (1911-1995) van ser destacats militants comunistes i membres de la resistència durant l'ocupació alemanya.

    ***

    Juan Antonio Bernal Ramírez

    Juan Antonio Bernal Ramírez

    - Juan Antonio Bernal Ramírez: El 10 de desembre de 1945 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Juan Antonio Bernal Ramírez, conegut com El Andalúz. Havia nascut el 10 de març de 1895 a Sevilla (Andalusia, Espanya). Emigrà a Barcelona (Catalunya) i visqué al barri obrer de les Cases Barates, on regentà el Bar Andalucía i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, entrà a formar part de les Patrulles de Control. El maig de 1937, durant els enfrontaments contra la reacció estalinista, va ser detingut per«tinença d'armes». Després de la guerra civil, el 13 de juliol de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes; jutjat el 17 de maig de 1940 en consell de guerra a Barcelona, va ser condemnat a mort. El 29 d'agost de 1940 la pena li fou commutada per la de 30 anys de presó. Juan Antonio Bernal Ramírez va morir el 10 de desembre de 1945 de tuberculosi a la presó Model de Barcelona (Catalunya).

    Juan Antonio Bernal Ramírez (1895-1945)

    ***

    Ercolano Cinti

    Ercolano Cinti

    - Ercolano Cinti: El 10 de desembre de 1950 mor a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista Ercolano Cinti, conegut com Ruggero. Havia nascut el 25 de juliol de 1882 a Ancona (Marques, Itàlia). Sos pares es deien Cesare Cinti i Lucia Maltoni. Cosí de Benito Mussolini, es guanyava la vida com a ferroviari temporal i després com a escrivà i viatjant de comerç. Després d'un temps militant en el republicanisme, a començament del segle es passà al moviment anarquista. En 1909 es casà amb Iside Frittelli, amb qui tindrà sis infants (Angiolillo, Germinal, Vera, Errico, Spartaco i Vezio). D'antuvi, la seva tasca propagandística no va ser jutjada de perillosa per les autoritats. Fou un dels promotors de la Conferència Interprovincial Anarquista que se celebrà el 23 de gener de 1910 a Ancona. Com a membre de diversos grups anarquistes d'Ancona («Paolo Chiarella»,«Kotuko», «Studi Sociali»), entre el 9 i el 10 de febrer de 1913 prengué part en el Congrés Anarquista d'Umbria i les Marques que se celebrà a Fabriano (Marques, Itàlia), centrat en l'organització econòmica del moviment. Mesos més tard, en substitució d'Arturo Belletti, esdevingué redactor responsable del periòdic anarquista Volontà. El 31 d'agost de 1913 es reuní a Osimo (Marques) amb Errico Malatesta, qui parlà sobre «Progresso dei partiti». El 3 de gener de 1914 acompanyà Errico Malatesta a Fabriano i després a Sassoferrato (Marques, Itàlia) per a fer la conferència «Gli anarchici e gli altri partiti». El 5 de febrer de 1914 el trobem encara amb Malatesta a Falconara Marittima (Marques, Itàlia) per a una reunió pública que portà el títol «Che cosa vogliono gli anarchici». En la primera meitat de 1914 va ser denunciat com a gerent de Volontà per«insults a l'Exèrcit, incitació a l'odi de classe i a la revolta, i instigació al crim i apologia del delicte», a causa alguns articles publicats en aquest periòdic. Entre del 17 i el 18 de maig de 1914 participà en el Congrés Anarquista d'Umbria i de les Marques que se celebrà a Fabriano. Empresonat arran dels fets de la«Setmana Roja», que esdevingueren entre el 7 i el 14 de juny de 1914, es va veure obligat a abandonar la redacció de Volontà. Alliberat dies després, deixà Ancona i s'instal·là a Trieste (Friül). L'11 de juliol de 1914, arran dels fets de l'atemptat de Sarajevo, va ser detingut per la policia austríaca per propaganda anarquista i el desembre d'aquell any processat, però va ser absolt i lliurat a la Prefectura de Udine (Friül), per a ser enviat a Ancona. Durant la Gran Guerra signà, juntament amb el socialista Mario Alberto Zingaretti, alguns pamflets antimilitaristes que es van repartir al front. En acabar la guerra, amb Antonio Brasili i Cesare Stazio, formà part del comitè directiu de la Unió Anarquista d'Ancona (UAA) i s'acostà al sindicalisme llibertari. En 1919 va promoure la Unió Comunista Anarquista d'Ancona (UCAA) i va ser nomenat membre del Comitè de Coordinació de Correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI). El juny de 1919 entrà a formar part de la Comissió Executiva de la Cambra del Treball local. En aquesta època la policia el considerà erròniament col·laborador deVolontà sota el pseudònim Petit Jardi, darrera del qual es trobava en realitat Nella Giacomelli. Poc abans de les eleccions de 1919 s'encarregà de recopilar i distribuir a diversos grups anarquistes italians un manifest de propaganda abstencionista i antiparlamentari. Tresorer del «Club Soviètic» local, el maig de 1920 participà en el Congrés Socialista Anarquista de Milà (Llombardia, Itàlia), que organitzà la propaganda contra el suport italià a l'«Exèrcit Blanc» durant la guerra civil russa. Un mes més tard, participà, amb Mario Moccheggiani, en l'anomenada«Revolta dels Bersaglieri»; detingut, va ser alliberat l'octubre de 1920 i s'establí a Monterado (Marques, Itàlia). De bell nou a Ancona en 1925, durant els anys del feixisme sembla que s'apartà de la vida pública i que no tingué contactes amb el moviment anarquista, encara que la policia el continuà vigilant fins al març de 1936, quan va ser definitivament esborrat dels arxius policíacs. Després de la II Guerra Mundial s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI).

    ***

    "El Manco de La Pesquera" (primer a l'esquerra), amb altres reclosos i familiars, a la presó provincial de València fotografiat per Hipólito Abraila el 24 de setembre de 1955, mesos abans de ser afusellat

    El Manco de La Pesquera (primer a l'esquerra), amb altres reclosos i familiars, a la presó provincial de València fotografiat per Hipólito Abraila el 24 de setembre de 1955, mesos abans de ser afusellat

    - El Manco de La Pesquera: El 10 de desembre de 1955 es afusellat a Paterna (Horta Oest, País Valencià) el militant anarcosindicalista i guerriller antifranquista Basiliso Patrocinio Serrano Valero, més conegut amb els malnoms d'El Manco de la Pesquera i Fortuna. Havia nascut el 15 d'abril de 1908 a El Molinillo (La Pesquera, Conca, Castella, Espanya) i era el cinquè fill, el més petit, d'un matrimoni molt humil format pel cirurgià Francisco Serrano i per Rosario Valero, originaris d'Albacete. Quan encara no tenia un any son pare va morir. Ben aviat es posà de pastor, escrivint versos i llegint tot el que aplegava; també feia de barber. El seu malnom li ve perquè va perdre alguns dits de la mà esquerra quan preparava un explosiu per a les festes majors del seu poble. Amb l'adveniment de la II República s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Pesquera i sempre estigué en contra de les purgues contra els elements dretans i eclesiàstics del poble. El 23 d'abril de 1933 es casà a La Pesquera amb Rufina Monteagudo Ponce. Durant la Guerra Civil lluità en el bàndol republicà i en acabar el conflicte tornà al poble, però tot d'una fugí a la muntanya i el 15 de febrer de 1946 s'incorporà a la guerrilla anarquista quan casualment es troba amb una partida del grup de Requena en un atac a la central hidroelèctrica de Pajazo. El 2 de juliol de 1949 matà a l'alcalde de Santa Cruz de Moya (Conca), encara que alguns testimonis adjudiquen aquesta mort a la Guàrdia Civil. El 27 d'abril de 1952, quan estava preparant la seva evacuació a França, fou detingut per la Guàrdia Civil en un barranc a prop de Castiblanques, a Cofrents (Vall de Cofrents, País Valencià). Portat a la presó de València, fou jutjat i condemnat a mort el 4 de novembre de 1955. Basiliso Serrano Valero fou afusellat a les 7.15 hores del 10 de desembre de 1955 a la caserna militar de Paterna (Horta Oest, País Valencià) per un escamot de sis guàrdies civils al comandament d'un capità. Fou enterrat al nínxol 475 del cementiri de Paterna. El 9 de desembre de 2005 les seves restes foren exhumades i traslladades al cementiri de La Pesquera on foren enterrades l'endemà.

    ***

    Portada d'uns dels llibres de Dando Dandi

    Portada d'uns dels llibres de Dando Dandi

    - Dando Dandi: El 10 de desembre de 1972 mor a Los Gatos (Santa Clara, Califòrnia, EUA) l'anarquista Candido Mollar, més conegut com Dando Dandi o Dino Dandi. Havia nascut el 22 d'octubre de 1893 a Torí (Piemont, Itàlia). Emigrà a Amèrica i acabà instal·lant-se als EUA. Treballà de miner, col·laborà regularment en L'Adunata dei Refrattari i durant molt d'anys milità en Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Entre els anys seixanta i setanta fou membre del grup anarquista italià de Los Gatos. Mantingué correspondència amb destacats anarquistes, com ara E. Armand, Ugo Fedeli o Pio Turroni. L'editorial anarquista de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia)«L'Antistato» li edità una recopilació dels seus assaigs sobre la segregació racial i el moviment dels drets civils nord-americans publicats entre 1942 i 1960 sota el títol Bianchi e negri (1962) i el llibre Panorama americano (1965). Entre 1947 i 1971 col·laborà en el periòdic anarquista italià Volontà i entre 1950 i 1957 en Solidaridad Obrera de París (França). També col·laborà en Il Risveglio, Le Libertaire i Études Anarchistes. Víctima d'un atac que li va deixar mig paralitzat, vivia tot sol. Dando Dandi va morir el 10 de desembre de 1972 a l'hospital de Los Gatos (Santa Clara, Califòrnia, EUA) després de ser trobat el dia abans en coma al seu domicili per la policia que havia estat advertida pels veïns sorpresos de veure el correu acumulat davant la seva porta.

    ***

    Necrològica d'Esteve Montagut Borrill apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 15 de maig de 1992

    Necrològica d'Esteve Montagut Borrill apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de maig de 1992

    - Esteve Montagut Borrull: El 10 de desembre de 1991 mor a Alençon (Baixa Normandia, França) l'anarcosindicalista Esteve Montagut Borrull. Havia nascut al Pinell de Brai (Terra Alta, Catalunya). Militant de la Confederació des de la seva adolescència, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració, entre ells el del Barcarès (Rosselló, Catalunya Nord) i el d'Avranches (Baixa Normandia, França). Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Sées (Baixa Normandia, França) de la CNT, on s'encarregava de la correspondència orgànica, i en 1949 en va ser nomenat secretari. Esteve Montagut Borrull va morir el 10 de desembre de 1991 a l'hospital de Alençon (Baixa Normandia, França) i va ser enterrat civilment quatre dies després al cementiri de Sées.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Difícil de classificar, si parlem de gèneres literaris, fent-lo encara més interessant i atractiu, explora i experimenta el llenguatge narratiu acostant-se al llenguatge cinematogràfic i al teatral en la descripció d’escenaris i accions, i al poètic en alguns fragments, amb un fort caràcter oníric en el retrat d’alguns personatges. (Tigre de Paper Edicions)


    Llibres segrestats per la dictadura franquista: La guerra just acaba de començar


    La guerra just acaba de començar (Ressenya de Tigre de Paper Edicions)


    RAONS PER LLEGIR


    Per fi un llibre que ens parla del nostre passat més recent sense ser un manual d’història més, d’aquells manuals neutres, que no neutrals. Escrit per Miquel López Crespí, un fill de la guerra civil que no ha claudicat, i molt encertadament recuperat i editat per Tigre de Paper edicions, ens ofereix una lectura imprescindible per la generació dels néts de la guerra.

    Però no és només un llibre sobre la guerra. Ni molt menys. Ajudant-se dels principals fets històrics revolucionaris del segle vint, l’autor ens escriu a temps real com viu el seu present que no és un altre que el franquisme a la seva Mallorca natal. Contrasta l’illa del socialisme transformador traïda pels carrillistes, com escriu en altres obres seves, amb la del turisme massiu i descontextualitzat que conviu amb la dictadura feixista, ensenyant-nos, abans que ningú, l’ara coneguda doctrina del shock: una barreja d’alienació per apaivagar qualsevol intenció dissident, amb l’arribada dels turistes i els militars americans, i de càstig per les que tinguin intenció d’alçar la veu, amb detencions, execucions i la prohibició de la llengua catalana fruit de la repressió política i social, exemplificant i implicant-se sense embuts en una única lluita nacional i de classe. Miquel López Crespí fixa així la soledat i la marginació del vençut, la frustració, el silenci i l’oblit dels homes i de les dones que van lluitar per la llibertat. Aquesta acarnissada descripció del seu espai-temps també incorpora de manera especial la seva capital, denunciant la falsa modernitat construïda a partir de la renúncia de la classe mitjana i dels intel·lectuals pedants, instal·lats i no compromesos amb la societat que els envolta. Ho descriu com la tirania de la ciutat, on critica obertament el suposat benestar obtingut per l’individualisme i l’alienació, un benestar insostenible, del qual ens emplaça a fugir-ne o a plantar-li cara, transportant-nos automàticament als nostres dies.

    I és que aquesta és la gran virtut de La guerra just acaba de començar: la seva capacitat d’explicar un moment passat i un lloc local i entendre que no, que no estem llegint la història del passat, sinó la del present i universal. I ho fa de manera directe, des de dins, interpel·lant al lector, com ho fa Orwell al seu Homenatge a Catalunya.

    Difícil de classificar, si parlem de gèneres literaris, fent-lo encara més interessant i atractiu, explora i experimenta el llenguatge narratiu acostant-se al llenguatge cinematogràfic i al teatral en la descripció d’escenaris i accions, i al poètic en alguns fragments, amb un fort caràcter oníric en el retrat d’alguns personatges. Tot i l’aparent inconnexió entre alguns capítols, barreja molt adientment el relat dels fets històrics amb les reflexions personals del qui viu aquests mateixos fets, oferint-nos així un camp de visió ampli per descobrir, malauradament a aquestes altures, una nova i imperdible lectura de la Transició.

    La guerra just acaba de començar és totalment vigent, molt vigent i molt vàlid, tot i haver estat escrit fa quaranta anys. Tot i haver estat segrestat pel Tribunal de Orden Público i oblidat tant de temps. Un llibre que ens ensenya a no contemplar la història, sinó a fer el possible per canviar-la.

    (Tigre de Paper edicions)


    La revista El Triangle entrevista l’escriptor Miquel López Crespí


    Miquel López Crespí, escriptor


    «Volíem fer obres de combat, rupturistes»


    Per Ignasi Franch, periodista


    Es reedita el seu llibre ‘La guerra just acaba de començar’. Inclou quinze relats atípics, avantguardistes. Reflecteix el desig de democràcia i, alhora, la solitud de la lluita antifranquista. L’obra va ser segrestada pel Tribunal d’Ordre Públic. Després de tants anys transcorreguts, com ha estat rellegir La guerra just acaba de començar?


    –M’he retrobat amb allò que un grup de joves antifranquistes escrivíem quan teníem 20 anys, a la fi dels 60 i al principi dels 70, sense una intenció excessivament literària. Influenciats pels escriptors revolucionaris europeus i mundials, volíem fer obres rupturistes, de combat, allunyades de la literatura de capellans i falangistes típica de la Mallorca del moment. No es tractava de fer textos inamovibles, per a la història, sinó perquè es llegissin en assemblees, perquè fossin modificats pels companys de qualsevol indret si això servia per a les causes de la llibertat i de la independència dels Països Catalans.


    L’obra va ser segrestada pel Tribunal d’Ordre Públic franquista. Ara, tal vegada no cal prohibir les crítiques: no troben altaveus mediàtics i moren en silenci...

    –Potser els autors actuals de literatura rupturista tenen més dificultats per donar-se a conèixer que en la nostra època, a menys que pertanyin a grups de pressió. Els espais de difusió estan controlats pels escriptors oficials, relacionats amb els poders polítics o mediàtics.


    I d’on prové la forma de les narracions, aquesta mena d’avantguarda agitada amb missatge social? Usa discursos acumulatius com el de «Passa que», trossos de textos preexistents... Quins referents manejava?


    –Els referents de tot antifranquista: el Maig del 68, els situacionistes francesos… I la Mallorca de Llorenç Capellà o de Maria Antònia Oliver, uns escriptors que habitualment eren de procedència popular i trencaven amb el costumisme dominant, de terratinents.


    Alguns dels contes neixen d’una quotidianitat que es va tornant estranya, una mica kafkiana.


    –Tingues en compte que, pels qui érem políticament actius, l’ambient era kafkià amb la Brigada Politicosocial. No sabies mai si et vindrien a detenir. I, si et detenien, no sabies mai quan en sortiries…


    Això connecta amb moltes literatures escrites sota dictadures: tendeixen a la tragèdia surreal, a la sàtira trista…


    –Els moments eren durs. Hi havia assassinats! «Què volen aquesta gent?» reflecteix molt bé aquella atmosfera, per exemple. I ja et dic que no escrivíem per fer literatura. Ara, per exemple, jo mateix escric d’una manera més clàssica. Però aleshores era moment de rompre formes i herències. De mirar que els companys poguessin sentir-se identificats amb un conte trist, o que els servís de punt de partida per parlar de la realitat.


    A «Com cada dia», un home sent una casa que ha explotat i que crema sense que ningú hi intervingui. Un símbol de la indiferència social davant la dictadura?


    –És que en l’època ens sentíem sols. Sempre eren els mateixos els qui feien pintades i repartien fulls volants. Però les processons eren multitudinàries, les folklòriques omplien teatres… i a milions de turistes se’ls en fotia la dictadura. Un cop havies estat detingut i maltractat, tot et semblava delirant i senties solitud.


    I ara, quan mig país vol enterrar la memòria històrica?


    –També, és clar que sí: entre el franquisme reciclat i els aspirants a poltrona... De vegades ho discuteixo amb antics companys: hi ha eleccions i no ens detenen de nit, però no podem votar independència, no podem votar altres sistemes. No podem canviar l’essencial.


    Un personatge del seu llibre desitja entrar al Mercat Comú. I miri en què s’ha convertit la Unió Europea...


    –Suposo que això venia d’Espriu, d’una certa mitificació de les llibertats de la democràcia europea. Des de la dictadura vèiem que altres tenien possibilitats de respirar lliurement. Però després hem vist que això és relatiu, que la dictadura democràtica pot ser més eficaç perquè no tens excusa per a la revolta.


    Ignasi Franch, Revista El Triangle (11-XI-2011)


    Tigre de Paper Edicions: una nova editorial d'esquerres


    Tigre de paper Edicions, una nova editorial de l'esquerra política nascuda recentment, editarà llibres sobre pensament polític i narrativa de denúncia social. Aquesta nova iniciativa, així com els tres primers llibres que ja ha editat es prsentaran al Casal Independentista de Sants (C/ Muntadas, 24 Sants - Barcelona), Dissabte 1 d'octubre, a partir de les 19:30h.

    La presentació comptarà amb la presència de membres de l'editorial i dels col·lectius Maloka i AEDI i i també comptarà una dramatització poètica a càrrec de David Caño i Gerard Horta. Seguidament, a la nit, es realitzarà una sessió continua amb una festa al Centre Social Okupat Can Vies de Sants per celebrar aquesta aparició.

    Segons han exposat els seus responsables, Tigre de paper Edicions vol ser més que una editorial, pretén ser un projecte cultural des d’on desenvolupar el pensament crític, teixir identitat col·lectiva i enriquir l’àmbit literari en llengua catalana.

    En aquest sentit han pres com a referència les paraules d'Antoni Serra considera que “l’escriptor no és un ésser aïllat del context social on desenvolupa la seva activitat professional”, perquè des d'aquesta nova editorial consideren que la literatura ha de respondre a la crítica, al pensament i a la imaginació de la societat.

    Tigre de paper Edicions ha anunciat la publicació de novel·la social, biografia de lluites, assaig nostrat i la narrativa de combat, amb la intenció d'obrir espais per la reflexió i el debat. Espais per gaudir i pensar les paraules, les exclamacions o les accions.

    Entre les primeres edicions han anunciat l'aparició de La guerra just acaba de començar, de Miquel López Crespí, a la Col·lecció Feraferotge. Un collage literari que divaga entre els petits grans moments històrics dels períodes revolucionaris i la vida política, clandestina i quotidiana de la rebel·lia a la ja turística i alienada Mallorca dels anys 70. Premi ciutat de Manacor 1973. Censurada pel TOP franquista. “Perquè ben mirat, què faig, què fem tots amb aquesta guerra terrible que tenim al davant?”

    També Tropel: Una dècada de lluita estudiantil a Colòmbia, de Carlos Medina Gallego, a la Col·lecció Lletrafelina. Es tracta d'una crònica novel·lada sobre el moviment estudiantil de la Universitat Nacional de Colòmbia als anys 70. Els debats ideològics, la lluita de carrer, les vagues, els amors i la quotidianitat, la clandestinitat, les manifestacions... Les il·lusions, discussions i frustracions d’una generació de tropeleros i tropeleras que reneix amb el pas del temps. Un clàssic de la literatura activista colombiana.

    I el tercer llibre que apareixerà en aquesta nova editorial és Harraga, d’Antonio Lozano, corresponent també a la Col·lecció Lletrafelina. Una novel·la negra basada en les màfies de la migració. Tràfic de drogues i de persones enmig de dos mons amb institucions corruptes, dos mons que confronten tradició i modernitat, pobresa i luxes, il·lusions i frustracions. On sicaris, camells, narcotraficants, policies de fronteres, polítics i respectables advocats, conviuen enredats en una trama de diner ràpid i tret fàcil. Premi Novelpol a la millor novel·la negra publicada el 2002.

    Web Llibertat.cat


    No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. (Miquel López Crespí)


    Llibres de la generació literària dels 70


    En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià), ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos.


    No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    El conseller de Més en el CIMe y todavía coordinador de PSM-Mes per Menorca, Miquel Maria Ballester, nos ha regalado, hace unos días, un artículo de opinión, plagado de prejuicios, falto de argumentos y lleno de errores que, o bien responden a su supina ignorancia o bien a su maquiavélica malicia.

    Parece que les ha molestado mucho que el Partido Popular haya hecho una serie de enmiendas a los presupuestos, una para que Ciutadella cuente con una Estación de autobuses (y no sólo un proyecto como pide Més), otra para abrir las cuevas de Cala Blanca y otra para destinar un millón de euros al transporte público en Menorca. Les ha molestado, de forma notable, que el PP proponga estas mejoras y que ellos, por obediencia a Mallorca, tengan que votar en contra. Y, ¿qué hacen?, sacan al pobre Miquel Maria para que intente justificar lo injustificable y empiece así a ponerse la venda para tapar la herida que les va a suponer votar en contra de los intereses de Menorca.

    Y desde el PP lo decimos muy claro: si Més per Menorca está de acuerdo en que el Govern dedique un millón de euros para la Estación de autobuses de Ciutadella, otro para las cuevas de Cala Blanca y otro millón para mejorar el transporte público de la isla y el único impedimento es que estas partidas afectan a la sección 32 de los presupuestos, el Partido Popular está dispuesto a llegar a un acuerdo con Més para modificar las enmiendas como lo consideren más oportuno, siempre que el objetivo sea que estas inversiones lleguen, de forma efectiva, a Menorca. Si Més está de acuerdo con estas inversiones, el acuerdo será muy rápido. ¿Cuándo quedamos señor Miquel Maria?

    Me ha gustado, por otra parte, que el señor Miquel Maria haya hecho referencia a la Ley de financiación de los Consells insulares. Una ley que, precisamente, aprobó el PP en solitario, con el voto en contra de Més per Menorca y del PSIB. Una ley que dota de total autonomía a los consells para gestionar los recursos económicos que les transfiere el Govern, algo a lo que Més se opuso y que, además, gracias a esta ley, los consells han incrementado las transferencias del Govern como nunca antes, mientras los de Més decían que esta ley supondría nuevos recortes a los consells. Vistos los resultados, si Miquel Maria tuviera un mínimo de honestidad intelectual, reconocería que se equivocaron en sus apreciaciones y daría las gracias al PP por esta ley.

    Me ha faltado, sin embargo, que en su arrebato de menorquinismo rancio, el señor Miquel Maria hubiese reclamado los más de 9 millones de euros que el Govern debe al Consell de Menorca en concepto de “bestretes”. ¿Cuándo hemos oído al señor Miquel Maria reclamar al Govern que pague estas “bestretes”? Nunca. El menorquinismo de pacotilla se ha olvidado de estos 9 millones. Y después proclamará lo del autogobierno, que el Consell es el auténtico Govern de Menorca, etc. Pura charlatanería hueca.

    Por cierto, el PP también ha presentado una enmienda para que se empiecen a devolver estas “bestretes”. ¿Votará a favor Més per Menorca de nuestra enmienda o votará, una vez más, en contra de los intereses de Menorca? Recuerdo que hace solo una semana, Més per Menorca votó en contra de una proposición que presentó el PP, en este mismo sentido, en la Comisión de Hacienda del Parlament y, otra vez, los “menorquinistas” votando en contra de Menorca.

    Més per Menorca está siendo la gran decepción de esta legislatura. Los intereses de Menorca, que decían defender, al final han quedado reducidos a defender su parcelita de poder, defender sus intereses particulares y guardar su silla bien caliente y su sueldo al final de mes. ¿De qué ha valido a Menorca que Més per Menorca tenga grupo propio en el Parlament? No ha servido de nada, salvo que el Parlament tenga que pagar 250.000 euros más. Al final, y por desagracia, Més per Menorca actúa al dictado de Mallorca. Los tres diputados pesemeros solo se dedican a hacer la ola a Francina Armengol y cuando ésta pasa a su lado, bajan la cabeza, en actitud reverencial.

    Y lo hemos visto con su gran apuesta para esta legislatura, que era la residencia en Son Espases para acompañantes de enfermos. Incluso habían amenazado con no votar los presupuestos si no se hacía esta residencia. Al final, han acabado aceptando pulpo como animal de compañía, y ahí tenemos la flamante residencia convertida en ocho habitaciones rehabilitadas en el mismo hospital. Y, ante esta tomadura de pelo, el señor Miquel Maria, está encantado.

    Es evidente que ésta no es la residencia de acompañantes de enfermos que todos habíamos defendido desde siempre, como ha dejado bien claro Aspanob. De hecho si Més per Menorca tuviera cuajo, votaría a favor de nuestra enmienda de 3 millones para hacer una residencia de verdad, pero mucho me temo que, al final, se van a oponer también a la residencia. Votarán en contra del interés de los menorquines, y todo para evitar que Armengol se enfade. Al final, se conforman con las migajas y dicen que es un gran banquete.

    En definitiva, Més per Menorca se ha quedado en lo que es, algo folklórico, un partido de frikis, que lo único que hacen es oponerse a las juras de bandera civiles, como si ellos fueran quienes para decir lo que se puede hacer y lo que no, o proponen cambiar el horario para Baleares, o su última ocurrencia, prohibir por ley que los profesores den deberes a sus alumnos. ¿Y lo de defender Menorca? Mejor otro día.


    0 0

    Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. (Miquel López Crespí)


    Salvem Mallorca! Defensa d’Aina Calafat



    Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de la l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tots plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica?

    La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec.

    Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.

    Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE.

    El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.

    Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.

    (6-XI-07)


    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)


    N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices. (Plataforma Salvem la Real)

    No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu. (Plataforma Salvem la Real)


    Plataforma Salvem la Real



    La plataforma Salvem la Real vol recordar els objectius pels quals es va constituir:

    Protegir la Real i que el monestir i el seu entorn sigui declarat «conjunt històric».

    Conservar l'entorn natural d'una de les darreres zones rurals dels voltants de Ciutat.

    Col·laborar amb altres plataformes ciutadanes que també demanen la protecció del nostre patrimoni natural.

    La decisió de l'actual govern progressista (?) de continuar les obres del nou hospital de referència a la finca de Son Espases suposa no haver assolit el principal objectiu de la nostra reivindicació.

    Volem expressar la nostra decepció davant aquesta decisió i la nostra indignació davant el futur horitzó afavoridor del consum de territori que va lligat a aquesta resolució.

    Així i tot, encara ens queda esperar la resposta de la Justícia a totes les denúncies penals, presentades als Jutjats de Palma, i de la Fiscalia Anticorrupció, referides a totes les malifetes produïdes al nostre patrimoni a Son Espases. Alguns exemples són: l'espoli dels jaciments arqueològics, la destrucció dels BIC de les síquies d'en Baster i de la font de la Vila. També hem denunciat la construcció de l'hospital dins la llera d'una torrentera, amb el risc real d'inundacions greus, amb el perill que això pot suposar per a les vides humanes tant dels usuaris com dels treballadors de l'hospital.

    Volem deixar clar que, com tota la ciutadania, desitjam un hospital públic en condicions, modern, amb el màxim de recursos, dinàmic i digne, i a l'altura de la sanitat pública del segle XXI.

    Volem fer saber el nostre desencant, motivat per uns polítics que ens han fet creure que ens acompanyaven per aconseguir els mateixos objectius que nosaltres, i després s'han «doblegat» davant els grups de pressió, esperonats per partits que ja no governen.

    Uns polítics que no han estat capaços de cercar altres alternatives, realment factibles, o de defensar, fins al final, l'opció que prioritzava el seu discurs quan eren a l'oposició, la «gran oblidada» i consensuada decisió de fer el nou hospital a Son Dureta. O bé l'altra alternativa, la base militar General Asensio (Son Suredeta) ja quasi tancada.

    N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices.

    No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu.

    Parlem com a plataforma, però modestament creiem representar la veu de molts ciutadans, que s'han sentit ofesos, traïts i decebuts en veure que l'assistència a les urnes i el canvi de color polític al Govern no han estat suficients per portar a terme el model de societat que desitjam.

    Creiem que una altra Mallorca (i Illes Balears) és possible, però s'ha demostrat que els governants i polítics de la nostra illa no són capaços de girar el rumb. Amb governs anteriors sabíem de la connivència amb els especuladors, l'actual Govern ha demostrat que a l'igual que a la darrera legislatura que va governar, ha decidit fer-li el joc a aquests poders fàctics, que ja els va fer fracassar com a governants. Ells han decidit, nosaltres hem advertit.

    Des d'aquí, també, volem donar les gràcies a totes les persones que, durant aquests quatre anys, ens han acompanyat, de tot cor (i no com els polítics...), en aquesta lluita, llarga, però de la qual també n'hem tret coses positives com el suport demostrat de ciutadans i ciutadanes que ens han seguit des de molts racons de la nostra illa, i han demostrat que la consciència col·lectiva segueix viva. Animem a seguir amb la mobilització social per perseguir la societat que realment desitgem.

    Salvem la Real!

    Plataforma Salvem la Real

    Diari de Balears (4-XI-07)



    0 0
  • 12/12/16--08:12: La paraula sense embrutar
  •  

    (publicat a l'AraBalears, 10/12/16)

    El passat divendres dia 2, Can Alcover es va omplir de gent que volia escoltar i veure representada la literatura de Miquel Àngel Riera i Damià Huguet, morts fa vint anys. Tots dos havien estat objecte d’homenatges, també molt concorreguts, a Manacor i Campos, els seus pobles. El dia abans, al teatre Mar i Terra, hi havia hagut una lectura dramatitzada d’El fogó dels jueus, de Llorenç Moyà, de qui ahir mateix també es va representar el monòleg dramàtic Polifem. Tampoc no ha estat, ni prop fer-hi, l’únic acte de record de Moyà, en l’any del centenari del seu naixement. Durant els darrers mesos, s’han multiplicat les presentacions de la poesia completa de Guillem d’Efak, com va succeir l’any passat amb la de Blai Bonet. I anant una miqueta més enrere, recordam bé els homenatges a Rosselló-Pòrcel i Marià Villangómez, en el centenari del seu naixement, i a Josep Maria Llompart, desaparegut també vint anys enrere. Per no parlar de Llull.

    Mallorca recorda els seus poetes, les Illes recorden els seus poetes. Tot això succeeix en els temps en què el món proclama que la paraula del moment és “postveritat”, un espant que no sabem si ho és més per la lletjor irredimible del mot o per allò a què fa referència: la renúncia a la veritat en nom d’objectius polítics. Les Illes recorden els seus poetes en temps de llenguatge malmenat: quan les pel·lícules no es miren sinó que es “visionen” i quan els programes de televisió ensenyen que no hi ha arma més eficaç, en la contraposició d’arguments, que l’insult i el crit. Cada homenatge a un poeta és un acte de resistència davant la prostitució de la parla: no tot està perdut. No fa falta recórrer a la solemnitat de la frase de Hörderlin segons la qual el que perdura ho funden els poetes. És més elemental: els poetes ens mantenen en contacte amb la paraula sense embrutar, neta com un còdol acabat de treure de l’aigua.


     


    0 0
  • 12/12/16--08:12: Convocatòria desembre 2016
  • Dilluns 12 de desembre de 2016 celebrarem una reunió de la Junta de l'APIMA de l'IES Mossèn Alcover a les 20:15 hores a la sala d'exàmens nord amb el següent ordre del dia:

    1.- Lectura i aprovació de l'acta anterior.

    2.- Estat de comptes.

    3..- Informacions de la darrera reunió de Consell Escolar.

    4.- Informacions sobre el fogueró de Sant Antoni.

    5.- Precs i preguntes


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 283 | 284 | (Page 285) | 286 | 287 | .... | 465 | newer