El Claustre de Sant Domingo, a Inca, es vestirà de feminitat el proper 15 de setembre. S'inaugura "Espai de Dones Inca" i per la inauguració, entre d'altres actuacions, les Glosadores de Mallorca Antònia Nicolau "Pipiu" i Maribel Servera "Servereta" hi oferiran un combat de picat.
La pensadora francesa Simone Weil, una dona duna extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, sha endinsat molt bé en el que significa la història: Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de lànima humana. I afegeix: El passat destruït no es recupera mai. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb lesforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes didentitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, dinvestigació, per a servar els mots i els noms de la gent. (Mateu Morro, historiador)
Presentació del llibre Sa Pobla i la història de Miquel López Crespí
Presentació del llibre Sa Pobla i la història. Els presentadors, un ample ventall nacionalista i progressista, eren: Mateu Morro, historiador; Miquel López Crespí, escriptor; Joan Comas, batle de sa Pobla i Sebastià Gallardo, regidor de Cultura (PSM).
Per Mateu Morro, historiador
Senyor Batle de Sa Pobla, senyor regidor de cultura, amic Miquel, benvolguts amics, parlar de llibres sempre és una cosa bona i parlar de llibres a Sa Pobla, den Miquel López Crespí, i a les Festes de Sant Antoni, encara és una cosa millor.
Ja fa molts danys que conec en Miquel, des que el vaig anar a veure a ca seva a Palma, i al llarg daquests anys mai no hem interromput la nostra amistat. Abans de conèixer-lo en persona ja havia llegit les seves primeres obres i més o menys sabia que pensava i qui era. I no se mescapaven les seves arrels pobleres, unes arrels a les quals en Miquel sempre ha estat fidel.
He de confessar, però, que després de llegir primer Temps i gent de sa Pobla i ara Sa Pobla i la història, veig amb molta més claredat lestret lligam entre en Miquel i el poble on va néixer. Sa Pobla i la seva gent varen ser la seva escola, el lloc on en Miquel va obrir els ulls al món i on va adquirir les seves primeres referències culturals.
Sa Pobla, Festes de Sant Antoni. Presentació de Sa Pobla i la història, el darrer llibre d´història de l´escriptor pobler Miquel López Crespí. D´esquerra a dreta: Joan Comas, batle de sa Pobla, Miquel López Crespí, l´historiador Mateu Morro i Sebastià Gallado, regidor de Cultura.
Sense cap dubte, al llarg de la seva vida, en Miquel ha estat un escriptor cosmopolita, obert al món, un home que ha viatjat i que sha interessat per moltes coses. Potser una de les coses que més sorprenen en Miquel López Crespí és la seva voluntat destablir contacte amb unes tradicions culturals de més enllà de la nostra illa. Fins i tot en temps que això no era fàcil. En Miquel, des dels inicis de la seva escriptura, i sempre en relació a les seves inquietuds intel·lectuals i polítiques, va establir contacte amb la tradició més innovadora de les lletres europees i mundials. Amb qualsevol excusa, i de ben jove, en Miquel es plantava a París o a Roma i parlava i conversava, veia cinema i teatre, i tornava carregat de llibres. Aquesta actitud representa la voluntat de superar la immobilitat i de connectar amb allò més contemporani. En Miquel a molts dels seus llibres ens parla del seu món cultural, dels seus viatges, dels seus llibres, de la seva passió per la cultura i, també, de la concepció solidària que amara la seva manera de pensar.
Però mai, com un nou Ulisses del nostre temps, en aquest viatge venturer arreu del món, en Miquel no deixa de tornar a la seva terra nadiua: a sa Pobla, als carrers de la seva infantesa, a les arrels familiars, a sa marjal sempre fecunda. I en aquest retorn constant al seu poble i als seus records és on es retroba, també, amb la memòria republicana del seu pare i el seu oncle.
Una vegada més en Miquel ens demostra que el record, la història personal, les diverses tradicions culturals que sentrecreuen en un lloc donat, no estan enfrontades amb la mirada cap al futur a partir de la més rabiosa modernitat. Els seus compromisos i la seva identificació amb la tradició més progressista no li impedeixen valorar la tasca cívica de loncle Miquel Crespí, batle del temps de la Dictadura de Primo de Rivera, o la tasca de Joan Parera, fundador de la revista Sa Marjal.
Per ventura hauríem de recuperar el concepte de cultura popular i de transmissió cultural, la qual cosa ens duria reconèixer la multiplicitat dinfluències de tradició oral i dorigen culte que conformen la cultura dun poble. Tenir una visió crítica i progressista li ha fet veure més bé la importància de conèixer i estimar totes les escoles literàries, totes les tradicions culturals, totes les maneres de pensar i de fer que han contribuït a ser qui som. Per això en Miquel ha estudiat la figura i lobra de Miquel Costa i Llobera i sha interessat per tots els autors de la nostra literatura. No ha combregat mai amb els que han volgut eliminar la nostra història i la nostra cultura.
Quan va acabar la presentació de Sa Pobla i la història -obra de l´escriptor Miquel López Crespí-, la gent va demanar al conegut autor pobler la signatura del llibre que s´havia acabat de presentar. En la fotografia podem veure un moment de l´important acte cultural.
En Miquel és profundament pobler, de records, de vivència i didentitat, i no vol renunciar a aquest patrimoni vital tan valuós. Pens que aquest és un aspecte que convé destacar. Les seves arrels li importen perquè formen part dell, de la seva personalitat íntima, i li aporten una riquesa humana que no vol fer a un costat.
Allò que és local i personal és la clau de lunivers. Sense la nostra història individual i col·lectiva no hi ha cap accés creatiu a lespai comú de tots els éssers humans. Luniversalisme o cosmopolitisme més profitós és el de qui està ben arrelat a un lloc i a una gent, o que, almenys, és conscient de qui és i don ve.
En els temps que correm hi ha un cosmopolitisme sincer i meritori que és el de la gent que sinteressa pel que passa a cada lloc del món, que vol aprendre de la diversitat i que se sap part dun planeta de cada vegada més interconnectat. Aquesta persona culta, viatgera, informada, solidària, mai no romp les arrels amb la seva història.
Llavors hi ha un cosmopolitisme de moda, frívol i sense gaire contengut. Vol aparentar una gran cultura universal i en el fons amaga molta ignorància. Ni es llegeix ni es viatja, tan sols magnifica quatre referències més o menys actuals basades en els mitjans de comunicació de masses. Aquest cosmopolitisme, que vol ser obert i mundial, necessita abjurar de les pròpies arrels.
No, no hi ha contradicció entre els records de la infància i la seva projecció en el nostre present, no hi ha contradicció entre la història del nostre poble i les més elevades inquietuds culturals. Perquè allò que ningú té dret a robar-nos són els nostres propis records ni la nostra pròpia història. En Miquel diu que la continuïtat de la festa de Sant Antoni expressa la voluntat de supervivència de la comunitat poblera. I té raó: sa Pobla, amb totes les seves contradiccions, és una comunitat que ha estat possible gràcies als valors de la seva gent.
Potser qualcú es pensi que és un tòpic el parlar de Sant Antoni i de la natural laboriositat dels poblers i les pobleres, però jo pens que hi ha trets didentitat inconfundibles que marquen la història poblera. Sa Pobla no són tan sols les seves cases ni són els camps que les envolten, per importants que siguin. La història de sa Pobla posa en evidència lesforç duna gent per superar circumstàncies adverses i que sap que tan sols a través del treball ho podrà fer.
En Miquel que, com a bon pobler, mai li ha fet por la feina ho demostren la multitud de llibres que ha estat capaç descriure-, reconeix aquests poblers i pobleres del passat com la seva gent. Li interessen els clergues i els batles, els senyors i els escriptors, però sobretot els pagesos, les dones fermes i treballadores, els fusters, els ferrers, tota aquella gent que amb la seva feina fa un poble.
Darrera els noms i els malnoms, darrera els topònims, hi ha la vida de la gent. I tot això ens importa molt. Vivim un temps dacceleració: ja no és la televisió ni el cinema, les modernes tecnologies del transport i la comunicació estan transformant la nostra vida. És la famosa globalització. Estam tan globalitzats que ja no sabem qui som. Els avantatges de tota casta que ens aporta la tecnologia i la societat contemporània van de costat als tremends perills de desintegració, de dehumanització.
La vida popular dun temps ja és un record del passat. Sí, com molt bé assenyala en Miquel ja no hi ha aquells padrins i padrines que, mentre els pares eren a la feina, traslladaven als infants poblers un caramull danècdotes i històries que definien lànima del poble. Les persones que conegueren les formes de vida tradicionals ja no hi són, o en queden poques, i, potser, no estam plenament segurs que aquell sentiment col·lectiu tengui continuïtat. No sabem bé cap a on anam. Amb les persones sen van els coneixements personals i intransferibles que atresoraven.
La pensadora francesa Simone Weil, una dona duna extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, sha endinsat molt bé en el que significa la història: Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de lànima humana. I afegeix: El passat destruït no es recupera mai. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb lesforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes didentitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, dinvestigació, per a servar els mots i els noms de la gent.
I no ho ha fet enduit per un estat de malenconia. Ans al contrari. En Miquel, tot i les desil·lusions que ens ha reportat el nostre passat recent que té en el segle XX un dels moments més elevats de la barbàrie humana-, vol fer camí cap al futur i vol gratar en la història per a treure-hi un cúmul de saviesa i de coneixements útils per anar endavant com a persones i com a poble.
Acabaré amb un fragment dun escrit meu de fa temps sobre en Miquel i la seva obra: Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia.
-
Surt Le Fanal:
Pel setembre de 1922 surt a Alexandria (Egipte) el primer
número de Le Fanal.
Revue de l'Orient
libertaire. Tirada a la impremta del periòdic de
Pierre Ramus Erkenntnis
und Befreiung, a Viena (Àustria), i
després a Leipzig (Alemanya), s'editava
per a ser distribuïda a Egipte a càrrec de
l'anarquista Jacques Cohen-Toussieh,
autor de la major part dels articles. Es van publicar almenys sis
números,
l'últim de març de 1923.
***
-
Surt The
Clarion:
Pel setembre de 1932 surt a
Nova York (Nova York, EUA) el primer número del
periòdic anarcoindividualista The
Clarion. A monthly publication (El
Clarí. Publicació mensual). Estava editada per
Abba Gordin i Archie Turner.
Propugnava substituir la lluita del Capital contra el treball pel
treball, l'organització
per l'autoorganització i la democràcia per
l'egocràcia, expropiant els
expropiadors, usurpant els usurpadors i desorganitzant els
desorganitzadors. Hi
van col·laborar E. Armand, W. Beoby, E. Bertran, Warren E.
Brokaw, Catherine
Campoursy, Donald Crocker, Benjamin De Casseres, Abba Gordin, F.
Guadagni, I.
N. Hord, J. William Lloyd, Edith McMahon, A. G. Meyers, Max Nettlau,
Malfew
Seklew, Walter Siegmeister i Charles T. Sprading, entre d'altres.
Tractà
diversos temes, com ara l'egoisme, l'amor lliure, l'Estat socialista,
el perill
nacionalsocialista, la poesia, el naturisme, etc. En sortiren 13
números,
l'últim el gener de 1934.
***
-
Surt Antologíaácrata española: El 15 de setembre
de 1974, a les acaballes de la dictadura
del general Franco, surt d'impremta a Capellades (Anoia, Catalunya) el
llibre Antologíaácrata española, de Vladimiro
Muñoz, publicat per Ediciones Grijalbo. Es
tracta d'una antologia històrica de l'anarquisme (per
se, sense adjectius)
des dels punts de vista cultural i ètic. El llibre consta de
tres parts: la
primera és una recopilació de textos
clàssics de pensadors anarquistes ibèrics
(Rafael Altamira, Ramón de la Sagra, Fernando
Tárrida del Mármol, Anselmo
Lorenzo, Eleuterio Quintanilla i Ricardo Mella) i de les cronografies
d'Anselmo
Lorenzo i de Ricardo Mella realitzades per Vladimiro Muñoz;
la segona són unes
ressenyes biogràfiques o obituaris de militants anarquistes
realitzades per
altres militants anarquistes (Anselmo Lorenzo biografia Juan Serrano y
Oteiza;
Pi i Margall es declara anarquista; Ricardo Mella biografia Pi i
Margall,
Joaquín Costa i Anselmo Lorenzo; Errico Malatesta ho fa de
Ricardo Mella i de
Pere Esteve; i Josep Prat, Abad de Santillán i Felipe
Aláiz ho fan de Ricardo
Mella); i la tercera és un curiós text de Fosco
Falaschi, Palabras a la
juventud. La Cura del Odio. El llibre, dedicat a H. Hunink,
Paul Avrich i
Roberto Gómez, és una de les primeres obres
netament anarquistes que es van
publicar legalment durant la dictadura franquista.
***
-
Surt Iztok: Pel setembre de
1979 surt a París
(França) el número zero de la
publicació Iztok.
Revue anarchiste franco-bulgare (posteriorment Itzok.
Revue libertaire sur les pays de l'Est). Era la
versió
francesa de la revista del mateix títol fundada a
Bulgària (Iztok vol dir
Est en búlgar) en 1975 i
dirigida per Nikola Tengerkov i Todor Mitev. La
redacció francesa, independent de la
búlgara, estava dirigida per Dominique Devinck, amb el
suport de Nicolas
Trifon. Hi van col·laborar majoritàriament
exiliats i refugiats dels països
comunistes europeus o sos fills. Trobem textos de Vincent Albouy, Jean
Barrué,
Joël Bastenaire, Nicolas Bejanski, Vladimir Borissov, Brz
Broz, Alexandru
Danciu, Dominique Devinck, Dierzky, Dimitrov, Slobodan Dramulic,
Joël Gayraud,
Régis Gayraud, Paul Goma, Alfred Gomez, P. Gorski, Horace
Hatamen, Jean-Louis
Laville, Georgui Markov, Martin, Meraklia, Daniel Mihailovic, Frank
Mintz (Martin Zemliak), Karol
Modzelewski, Mok,
Vasile Paraschiv, Ángel Pino, Maximilien Rubel, Semerdjiev,
Lubomir Sochor,
Conrado Tostado, Nicolas Trifon, Vincent i Wiebieralski, entre
d'altres. Alguns
dels números aparegueren en llengües dels
països de l'Est (búlgar, polonès,
romanès,
hongarès, rus, eslovac, alemany, etc.) i publicà
alguns suplements i llibres.
En sortiren 20 números, l'últim el juny de 1991.
Naixements
- Galdric Verdaguer:
El 15 de setembre de 1842 neix a Bulaternera [Bula]
(Rosselló, Catalunya Nord), en una modesta
família de teixidors, el communard
Galdric Verdaguer. En 1859 s'allistà i fou soldat a
l'Àfrica. En 1866 es va
llicenciar i s'instal·là a Toló
(Provença, Occitània), on es casà,
tingué fills
i treballà com a mosso a l'estació de
ferrocarril. En 1870 va ser reclutat per
lluitar a la guerra francoprussiana. El 18 de març de 1871,
com a sergent del
88 Regiment d'Infanteria de Marxa de Línia sota les ordres
del govern de
Versalles, va ser enviat a confiscar els canons que la
Guàrdia Nacional tenia
instal·lats al barri parisenc de Montmartre. Davant l'ordre
del general
Lecomte, que pretenia obrir foc contra els nombrosos manifestants,
majoritàriament dones, va manar a la seva tropa posar les«armes a terra» i
confraternitzar amb els revolucionaris. Sembla que va ser
convençut a prendre
aquesta mesura per dues catalanes, Bonnard, natural de Baó,
i Dagos, de
Costoja, que es manifestaven davant dels canons i que durant la
repressió també
van ser jutjades. Després detingué els generals
Lecomte i Thomas, que finalment
van ser afusellats. Va prendre part activa en la Comuna de
París, comandant el
91 Batalló Federat. Quan la Comuna fou esclafada per les
tropes de Thiers, va
ser detingut el 3 de juny de 1871. Jutjat en el IV Consell de Guerra,
el 18 de
novembre de 1871 Galdric Verdaguer va ser condemnat a mort per
l'execució dels
generals i afusellat el 22 de febrer de 1872 al camp militar de Satory
(Versalles, Illa de França, França)
-
Varlaam
Cherkezishvili: El 15 de setembre de 1846 neix a Tiflis
(Geòrgia), aleshores
Imperi Rus, el periodista, militant anarcocomunista i
després polític
independentista georgià príncep Varlaam Dzon
Aslanovic Cherkezishvili, també
conegut per les transcripcions Tcherkesoff i Cherkezov.
Fill d'una
família aristocràtica, portarà el
títol de príncep. En 1856 fou enviat a
l'Escola Militar de Cadets de Moscou, però quan tenia 16
anys, renuncià a la
seva carrera militar i es matriculà a l'Acadèmia
Agrària de Petrovsk, a pocs
quilòmetres de Moscou. En aquesta època decideix
marxar als Estats Units i
lluitar amb els republicans per l'alliberament dels esclaus,
però començà a
acostar-se a les societats secretes antitsaristes i als grups
nihilistes i el
projecte no prosperà. En 1866, després de
l'atemptat de Karakazov contra el
tsar Alexandre II, fou empresonat vuit mesos en una cel·la
en règim d'aïllament
de la fortalesa de Pere i Pau de Sant Petersburg com a membre del grup
clandestí d'Isutin. Després treballà
com a enginyer traçant la via fèrria entre
Rostov i el Caucas, però continuà la seva
activitat revolucionària clandestina
enquadrat en el grup de Sergueï Netchaïev.
Més tard participarà en el moviment narodnik
(populistes) de Piotr Lavrov i després es passà
al bakunisme anarquista. El
setembre de 1868 publicà el periòdic Narodnoe
Delo (La Causa Popular),
basat en les idees del federalisme anarquista de Bakunin i marcadament
defensor
del nacionalisme georgià. En 1869 muntà una
llibreria a Sant Petersburg, que
esdevingué un important centre de reunió de la
dissidència i dels estudiants
antitsaristes. El 29 de desembre de 1869 fou detingut, processat en un
judici
que fou força mediàtic, el 18 d'agost de 1871 fou
condemnat a la deportació
perpètua. En 1874 fou exiliat a Tomsk (Sibèria
occidental) i dos anys més tard
aconseguí fugir. Instal·lat a Ginebra
(Suïssa), participà en la premsa dels
cercles de l'emigració russa i anarquista, i va fer amistat
amb Élisée Reclus,
Errico Malatesta i Piotr Kropotkin, amb qui prendrà part en
1879 en la creació
del periòdic Le Révolté,
declarant-se anarcocomunista. Poc després
s'establí a París, on va fer feina pintant parets
a les obres en construcció. A
la capital francesa freqüentà el grup anarquista
del Panthéon i col·laborà en Les
Temps Nouveaux, de Jean Grave. Aquest últim li
publicarà el fullet Doctrine
et actes de la social-démocratie. En 1880 fou
detingut en sortir d'una
reunió, fou expulsat de França i
retornà a Ginebra. En 1883 assistí amb
Kropotkin al Congrés Revolucionari Socialista Internacional
de Londres. Després
d'una estada a la capital anglesa, entrà clandestinament a
l'Imperi Rus i va
fer una gira per Rússia, Geòrgia i Europa
central. En aquest viatge se
sensibilitzà encara més de l'opressió
imperialista russa sobre Geòrgia. En 1892
tornà a Londres i com a «ambaixador dels patriotes
georgians» va fer propaganda
del moviment d'alliberació nacional del seu país
natal des del punt de vista
federalista, publicant articles en la premsa burgesa (The Times)
sobre
el tema. En 1896 publicà Pages d'histoire
socialiste i tres anys desprésPrécurseurs de l'Internationale, dues de
les seves obres més citades. El
9 de desembre de 1899 participà en un míting a
Londres en suport de les
víctimes de la repressió a Itàlia amb
Louise Michel, Piotr Kropotkin, Tom Mann
i Fernando Tarrida del Mármol. En 1900 presentà
una ponència (L'Évolution
récente chez les socialistes d'État) en
el Congrés Antiparlamentari
Internacional de París. Cobrí la guerra
russojaponesa per al periòdic Chicago
Daily News. En 1904 fou un dels fundadors del Partit
Revolucionari
Socialista-Federalista de Geòrgia. Amb sa companya Frida
Rupertus, cunyada de
l'anarquista holandes Christiaan Cornelissen, milità en la
Federació Anarquista
de Jubiliee Street, juntament amb Alexandre Schapiro, Rudolf Rocker i
Piotr
Kropotkin, entre d'altres, i participà en el grup editor de Freedom.
En
aquests anys desenvolupà una intensa tasca de
crítica del marxisme,
especialment als escrits de Gueorgui Plekhànov. En 1905 es
va veure implicat en
l'«Afer Grafton» --contraban d'armes per a la
resistència finesa contra
l'Imperi Rus mitjançant el vaixell «S/S John
Grafton». Durant la Revolució
russa d'aquell any, marxà a Geòrgia i
fundà una Universitat Popular, alhora que
impulsà el moviment federalista antiimperialista. En aquestaèpoca va fer amb
sa companya Frida un viatge periodístic al Caucas amb el
reporter britànic
Henry Woodd Nevinson. Arran de la repressió tsarista,
retornà a Londres, on
participà en 1907 en la creació de la«Creu Roja Anarquista», futura «Creu
Negra Anarquista», per ajudar els companys empresonats.
Aquest any també
assistí a la Conferència de Pau de l'Haia. Gran
amic i col·laborador de
Kropotkin, en 1916 signarà amb ell el «Manifest
dels Setze», afí a participar
en la Gran Guerra del costat aliat. Durant la Revolució
russa de 1917 retornà a
Petrograd i a Geòrgia, que esdevingué independent
el maig de 1918 arran del
Tractat de Brest-Litovsk, obtenint un escó en l'Assemblea
Constituent de la
República Democràtica de Geòrgia i una
plaça acadèmica a la nova universitat de
Tiflis. Però a partir de 1921 la nova república
fou ocupada militarment per
l'Exèrcit Roig i s'integrà forçosament
en la Unió de Repúbliques Socialistes
Soviètiques (URSS). En març de 1921 es va veure
obligat a exiliar-se i tornà a
Londres, on continuarà la seva tasca per la
independència del seu país. A més
de les citades, altres obres seves són Let us be
just: an open letter to
Liebknecht (1896), Doktriny marksizma: nauka-li eto?
(1903), Concentration
of Capital: a marxian fallacy (1911), Predtechi
internatsionala.
Doktriny marksizma (1919), entre d'altres. Varlaam
Cherkezishvili va morir
el 18 d'agost de 1925 a Londres (Anglaterra).
***
- Saverio Merlino:El
15 de setembre de 1856 neix a Nàpols (Campània,
Itàlia) l'advocat
i intel·lectual anarquista Francesco Saverio Merlino. En
1875 va descobrir
l'anarquisme, esdevenint una figura destacada i influent en el
pensament
llibertari internacional. En 1878 va defensar com a advocat el grup
internacionalista insurreccional, encapçalat per Errico
Malatesta i Carlo
Cafiero, conegut com la «Banda del Matese» i va
aconseguir l'absolució dels
acusats. En 1884 el seu compromís polític el va
portar a l'exili, com molts
altres companys, i es va instal·lar a Anglaterra, realitzar
diversos viatges als
Estats Units. El juny de 1885, a París, va intentar
coordinar l'acció dels
grups italians i francesos. Va ser partidari de l'entrada dels
anarquistes en
les organitzacions obreres i es va oposar a les expropiacions
individuals. A
començaments de 1891 va participar en el Congrés
de Capolago la finalitat del
qual era crear un partit anarquista. En 1892 realitzà una
gira de conferències
arreu dels Estats Units i va fundar dos periòdics, Il Grido degli Oppressi i Solidarity, abans de tornar
clandestinament a Itàlia en 1893. El 30 de
gener de 1894 va ser detingut a Nàpols i empresonat fins al
maig de 1896 per
complir antigues penes. Establert definitivament a Roma, durant les
eleccions
de 1897 va ser partidari d'anar a les votacions, rebutjant la postura
tradicional
anarquista abstencionista, fet que va provocar una dura
polèmica amb Malatesta,
que finalment va fer que s'allunyés del pensament anarquista
i abracés el
socialisme parlamentari. En el seu llibre Formes et essence du socialisme (1898) proposa una
interpretació liberal i gradualista del socialisme i del
marxisme, que va ser difosa a França per Georges Sorel. En
aquesta època va
mantenir una intensa correspondència amb Edward Bernstein.
Encara que allunyat
de les estratègies purament anarquistes, sempre,
emperò, va defensar els
companys anarquistes perseguits; com ara durant el judici d'Ancona,
entre el 21
i el 28 d'abril de 1898, on juntament amb els advocats Pietro Gori i
Enrico
Ferri, va assumir la defensa dels anarquistes, inclòs
Malatesta, inculpats arran
dels motins contra l'augment del pa del gener d'aquell any. En 1898 va
participar en les eleccions locals de Nàpols en les llistes
dels socialistes
del Bloc Popular. En 1899 va dirigir la publicació
teòrica heterodoxa Rivista
crítica del socialismo, juntament amb Sorel i els
napolitans Enrico Leone i
Arturo Labriola. En aquest mateix any va mantenir una dura
polèmica amb Turati.
El 29 d'agost de 1900 salvà de la pena de mort l'executor
del rei Humbert I
d'Itàlia, Gaetano Bresci. També va defensar els
companys perseguits durant les
ocupacions de fàbriques a Torí i en el
procés de l'atemptat del teatre Diana de
Milà, entre d'altres. En 1901 es va adherir oficialment al
Partit Socialista
Italià (PSI) i va defensar la línia reformista
però antiparlamentària. En 1907
desil·lusionat de la vida política es va retirar
per exercir exclusivament com
a misser. Durant els últims anys de sa vida va criticar
durament els
totalitarismes feixista i comunista. Francesco Saverio Merlino va morir
el 30
de juny de 1930 a Roma (Itàlia). Entre les seves obres podem
destacar Socialismo
o monopolismo? (1887),L'Italie telle
qu'elle est (1890),Necessità
e basi di un accordo (1892),L'individualismo
nell'anarchismo (1893),Pro e contro
il socialismo (1897),L'utopia
collettivista e
la crisi del «socialismo scientifico» (1898), Fascismo e democrazia (1924),Politica e
Magistratura dal 1860 ad oggi in Italia (1925), Il
problema economico e politico del socialismo (1948, pòstum), Il
socialismo senza Marx. Studi e polemiche per una revisione della
dottrina
socialista (1897-1930) (1974,
pòstum), entre d'altres.
***
-
Giuseppe Guidi: El
15 de setembre de 1881 neix a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia) l'artista i
militant anarquista Giuseppe Guidi, també conegut com Sladacc
i Activos.
Sos pares foren Mario Guidi, comerciant d'embotits, i Luigia Galeati.
Va fer
estudis clàssics al Regio Ginnasio (institut) Torricelli de
Faenza, però no els
acabà per manca de recursos, ja que son pare morí
i deixà la família sense
recursos. Després d'això,
començarà a militar en l'anarquisme, del qual
esdevindrà un actiu propagandista. En 1901 es
guanyà la vida embalsamant
animals. En 1902 la policia emeté un informe on destacava la
forta influència
que exercia en els seus companys, gràcies a la seva cultura
i el seu tarannà
exaltat. Exercí càrrecs de responsabilitat en el
grup anarquista «Diritto
all'Esistenza» (Dret a l'Existència) de Castel
Bolognese i publicà articles
sobre economia i actualitat en els periòdics L'Agitazione
(Roma), L'Avvenire
Sociale (Messina) i L'Aurora (Ravenna),
fent servir el pseudònim Activos.
El juliol de 1902 s'instal·là a Sant
Zorç di Noiâr (Friül), contractat en una
fàbrica com a electricista. Amb ordre d'expulsió
per «sospitós d'anarquista»,
retornà a Castel Bolognese, però el 7 d'agost de
1904 tornà de bell nou a
Trieste, on el 20 de novembre fou detingut per la policia amb un grup
de
paletes per cantar el revolucionari Inno di Caserio
i condemnat amb els
seus companys a un mes de presó. Després
s'establí a Viena (Àustria), on
treballà com a pintor i decorador, alhora que
cursà estudis de pintura. Després
d'haver venut el seu primer quadre en una exposició a
Budapest, participà en el«Saló dels Secessionistes» de Viena. El
moviment artístic de la Secessió
vienesa exercirà una gran influència en la seva
producció artística futura. El
novembre de 1905 fou expulsat dels territoris austríacs i
retornà a Castel
Bolognese amb una ordre d'expulsió per«anarquista». Després d'uns mesos a
Milà, on no trobà feina, marxà a
París, on, obligat per la fam, realitza
cartells publicitaris per a comerços, fires, atraccions
infantils i circs
eqüestres. Així i tot, aconseguí
presentar un quadre al «Saló dels
Independents». A finals de 1908
s'instal·là definitivament a Milà, on
segons la
policia «mantenia una conducta regular i no s'ocupava de
política». En aquestaèpoca freqüentà el ceramista de Faenza
Pietro Melandri. D'antuvi va fer feina
en la fàbrica de brodats i passamaneria de Luigi Mori, i, a
partir de 1912,
obrí el seu propi estudi de pintor. En 1909
escrigué el llibret de l'opereta de
Virgilio Ranzato Velivolo. Entre 1909 i 1915
col·laborà en la revista Per
l'Arte. El novembre de 1915, durant la Gran Guerra,
s'allistà voluntari en la
Creu Roja. Després de la guerra reprendrà el seu
ofici de pintor. Abans de
l'arribada del feixisme, Benito Mussolini freqüentà
sovint ca seva, ja que
estava relacionat familiarment: el pare de Giuseppe Guidi era el
germà del pare
de Rachele Guidi, esposa del futur dictador. En 1925 el prefecte de
Milà envià
una comunicació al Ministeri de l'Interior on informava de
la decisió de
suspendre la vigilància que es mantenia a Giuseppe Guidi, ja
que des de 1918
feia bondat i només es dedicava a l'art (olis, aiguaforts,
gravats, esmalts,
etc.) i a fer exaltació pública del moviment
feixista. Gabriele d'Annunzio, que
l'apreciava, l'encarregà un esmalt sobre coure
(«Via Crucis») per al seu Il
Vittoriale de Gardone Riviera. En 1926 li fou atorgada una
plaça com a professor
de tècniques de gravat a la Reial Acadèmia de
Belles Arts de Milà. Durant els
anys del feixisme realitzà nombroses exposicions, inclosa la
seva participació
en la XVII Biennal d'Art de Venècia de 1930. Giuseppe Guidi
va morir el 7 de
novembre de 1931 a Milà (Llombardia, Itàlia).
***
- Tintino Rasi: El
15 de setembre de 1893 neix a Arcole (Vèneto,
Itàlia)
el poeta futurista i propagandista anarquista Tintino Persio Rasi,
també
conegut sota diversos pseudònims, com ara Aurora d'Arcola, Gold O'Bay,Carlo Carli o Tatiano. Després de
realitzar els estudis
elementals, entrà a treballar a correus i, encara molt jove,
començà a militar
en el moviment anarquista i en la fracció esquerrana i
llibertària del moviment
futurista, amb Leda Rafanelli, Gianna Manzini, Mario Carli, Dante
Carnesecchi i
Giovanni Governato, entre d'altres. En 1914 fou destinat de carter a
Gènova,
alhora que la policia el fitxà com a «anarquista
convenientment vigilat».
Participà activament en les activitats del moviment, prenent
la paraula en
reunions i col·laborant en la premsa llibertària,
especialment en Il
Libertario. En
1917 fou traslladat a Iglesias (Sardenya), on continuà la
militància. Instal·lat a Cagliari, va
col·laborar, sota el pseudònim Aurora
d'Arcola, en
el periòdic socialista Il Risveglio dell'Isola i
esdevingué membre de la comissió executiva de la
Cambra del Treball local. El
gener de 1918 un informe policíac cita que, amb Alberto
Silicani, intentà
constituir un grup anarquista. Cridat a files, fou llicenciat el
novembre de
1918. El març de 1919 tornà a Arcole i durant tot
el període del «Biennio
Rosso» (Bienni Roig) participà en les lluites
obreres i en l'organització de
nombroses reunions i conferències. El juny de 1919 a Santo
Stefano Magra,
durant una d'aquestes conferències, un carrabiner
caigué mort i un altre fou
ferit de gravetat; denunciat com a responsable dels fets,
decidí fugir cap a
l'estranger. El juny de 1920 retornà i, finalment, fou
absolt d'aquesta
acusació. Durant les anys següents,
s'establí a Grosseto, a Pisa i a Milà,
sempre continuant amb la seva militància. En 1921, a La
Spezia, juntament amb
Renzo Ferrari (Renzo
Novatore) i
Giovanni Battista Governato, redactà la
revista anarcoindividualista d'art i de pensament futuristes Vertice, i
l'any següent a Pisa, amb Renato Siglich (Souvarine), la revista Anarchismo.
A partir de 1922 residí a Clivio i es dedicà a la
distribució del periòdic de
l'escola racionalista local. Sempre estretament vigilat, a
començaments de 1923
la policia li perd el rastre, i aprofità per emigrar
d'antuvi a Niça i després
a la regió parisenca. A la capital francesa
dirigí nombroses publicacions dels
exiliats llibertaris italians, com ara La Rivendicazione (1923-1925), el
gerent de la qual fou Émile Louis Soustelle; La Nostra Polemicha (1925),
on polemitzà durament amb els companys enquadrats en la
Legió garibaldina de
Riccioni Garibaldi --que després se sabrà que era
un infiltrat de la policia--;La Quale (1926) o Veglia. En aquests anys va fer feina a
la
impremta «La Fraternelle» de Sébastien
Faure. També fou redactor de la secció
italiana de la publicació parisenca La Revue Internationale
Anarchiste (1924-1925),
amb Ugo Fedeli i Virgilio Gozzoli, i, amb els mateixos, de La
Tempra (1915-1926).
Sota el pseudònim Gold O'Bay,
col·laborà en el
periòdic londinenc Il Comento, on reclamà«el dret a defensar-se i a
matar feixistes». Segons un informe de la policia
política italiana, en 1927 va
establir contacte amb el grup de l'il·legalista anarquista
Sante Pollastro (o
Pollastri) i s'hauria encarregat de recaptar els productes dels
robatoris. En
1928 participà en una polèmica amb Nino
Napolitano, que havia acusat Renato
Siglich de ser un confident de la policia francesa, mentre que aquestúltim
acusà Napolitano d'haver malversat 200.000 francs remesos a
Rasi pel grup de
Pollastro per fer propaganda. A començaments dels anys
trenta s'establí a
Suïssa, on, sota el pseudònim Tatiano,
col·laborà en L'Adunata dei
Refrattari. En
1935 actuà a Saint-Michel-sur-Orge. Entre el 20 i el 21 de
juny de 1936 a París participà en la
Conferència Internacional pel Dret d'Asil,
on assistiren, entre d'altres, Sébastien Faure, Camillo
Berneri, Onofrio
Gilioli, Umberto Marzocchi i Leonida Mastrodicasa. Des del
començament de la Guerra
Civil espanyola, formà part del parisenc Comitè
d'Ajuda a Espanya, país al qual
marxà uns mesos durant la primavera de 1937 i on
lluità contra les tropes
franquistes formant part del grup de Carlo Rosselli de la Columna
Ascaso. Com
que estava constantment vigilat per agents de la policia feixista i
sovint era
detingut, decidí en 1938 emigrar als Estats Units i
s'instal·là a Filadèlfia.
Als EUA col·laborà durant els anys
bèl·lics, sota el pseudònim Carlo Carli,
en la revista antifeixista Chanteclair, editada a Nova York entre 1942
i
1945, on també col·laborava Virgilio Gozzoli, i
on defensà el suport dels
aliats en la guerra contra el feixisme. Sa companya fou Ave Fossati,
amb qui
tingué una única filla, Superna Rasi (1923-1980),
també militant anarquista.
Tintino Rasi va morir el 8 de juliol de 1963 a Filadèlfia
(Pennsilvània, EUA).
***
- Mario Angeloni: El
15 de setembre de
1896 neix a Perusa (Úmbria, Itàlia) l'advocat,
polític republicà, maçó i
simpatitzant llibertari Mario Angeloni. Era fill d'un
família de tradició
republicana i lliurepensadora i sos pares es deien Publio Angeloni,
advocat, i
Elvira Cerboni. En 1915 es presentà com a voluntari a la
Gran Guerra, com a sotstinent
de cavalleria, d'on sortí mutilat i amb una medalla de plata
al valor militar
obtinguda en 1917 a la Batalla de Caporetto (actualment Kobarid,
Goriziano,
Eslovènia). Doctor en Dret i prestigiós jurista,
exercí a Vaglio (Basilicata,
Itàlia) i a Carrara (Toscana, Itàlia), i fou
advocat del Tribunal de Cassació de
Roma (Itàlia) i un dels organitzadors de la Liga Italiana
dei Diritti dell'Uomo
(LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Entre 1919 i 1921 fou
víctima de
diferents atacs d'escamots feixistes. Formà part d'una
lògia maçònica, amb
Bruno Bellucci i Mariano Guardabassi, entre d'altres. En 1921 es casa
amb Giaele
Franchini, filla de l'advocat Enrico Franchini, republicà iúltim alcalde de
Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) abans de
l'arribada del feixisme. Militant del Partit
Republicà Italià (PRI), en 1924 creà,
amb Randolfo Pacciardi i Gigino Battisti,
l'associació clandestina «Italia
Libera», encarregant-se de l'edició de La Libera Parola. El gener de 1925 va
ser denunciat per les autoritats feixistes, però va ser
absolt en el judici. Detingut
el 26 de novembre de 1926, va ser tancat a la presó
d'Ucciardone de Palerm
(Sicília). Posteriorment el règim feixista el
confinà a l'illa de Lipari i
després a Ustica (Sicília); un cop lliure, va ser
novament detingut, jutjat per«complot contra l'Estat feixista» i condemnat a
tres anys de deportació a
l'illa de Ponça, fins que va ser agraciat amb una amnistia
concedida als«herois condecorats» i alliberat l'agost de 1928.
Després d'una estada a Roma
amb son pare, l'hivern de 1928 es traslladà a Cesena, on
reprengué la seva
professió d'advocat i les activitats clandestines, sempre
vigilat per la
policia feixista. L'abril de 1932 passà una temporada al
llac de Garda
(Llombardia, Itàlia) i d'aquí, amb el suport de
Gigino Battisti, passà a
Suïssa, on es relacionà amb exiliats italians.
Després d'un temps a Lugano
(Ticino, Itàlia), amb Egidio Reale i Randolfo Pacciardi, i a
Zuric (Zuric,
Suïssa), amb Fernando Schiavetti, en 1932 es
refugià, amb Gigino Battisti, a
França. El maig d'aquest any prengué part en
l'organització del VII Congrés de
la LIDU i entre novembre de 1935 i febrer de 1934 fou secretari general
d'aquesta
organització. A París, amb sa companya i sos dos
infants, es relacionà amb
grups antifeixistes i freqüentà els germans Carlo i
Nello Rosselli. També
mantingué una estreta correspondència amb
Randolfo Pacciardi. Per guanyar-se la
vida treballà en una companyia d'assegurances fins que va
ser acomiadat per
pressions de l'escriptor feixista Léon Daudet. Durant el seu
exili ocupà la
secretaria de la Secció de París del PRI i entre
febrer de 1935 i juliol de
1936 fou secretari nacional, amb Cipriano Facchinetti, d'aquest partit.
En 1935
entrà a formar part del Moviment d'Acció
Combatent (MAC), d'antics combatents
de la guerra del 1914 al 1918, i en la Lliga d'Antics Combatents
Pacifistes
(LACP) creats a França. També fou membre de les
lògies «Italia Nuova» i«1793»
del Gran Orient de França. L'octubre de 1935
participà en el congrés de
Brussel·les (Bèlgica) organitzat per comunistes i
socialistes contra la guerra
a Etiòpia. En aquests anys es relacionà amb
destacats intel·lectuals
esquerrans, com ara els germans Rosselli, Fausto Nitti, Ferruccio
Parri, Antonio Gramsci, Camillo Berberi i Eugenio Chiesa. Quan
l'aixecament
feixista de juliol de 1936 a Espanya vingué a lluitar com a
voluntari,
juntament amb Felice Vischioni i Enzo Fantozzi, i s'allistà
en la Secció
Italiana de la «Columna Ascaso», de la qual va ser
un dels seus fundadors amb
l'anarquista Camillo Berneri i el socialista Carlo Rosselli, i de la
qual,
finalment, dirigí una companyia de metralladores. Sa
companya enrolà com a
infermera. Greument ferit el 28 d'agost de 1936 en els combats de Monte
Pelado,
al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar
(Aragó, Espanya), va ser traslladat a
un hospital de campanya de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya)–algunes fonts
citen Sariñena (Osca, Aragó, Espanya)–
on morí el mateix dia. Va ser enterrat
l'1 de setembre a Barcelona i les seves exèquies al
cementiri de Montjuïc, a
les quals acudí el president de la Generalitat de Catalunya
Lluís Companys i
Jover i altres autoritats, foren una gran manifestació de
dol. Quan es conegué
la notícia de la seva mort al seu poble natal, nombrosos
estudiants de la
localitat es manifestaren contra el feixisme, donant lloc a una forta
repressió. En 1944 Randolfo Pacciardi publicà el
fullet biogràfic Mario Angeloni.
En 1956, en ocasió del
vigèsim aniversari de la Guerra Civil espanyola, se li va
atorgà la Medalla
d'Or a la Memòria. El seu arxiu privat es troba dipositat a
l'Institut per la
Història d'Úmbria Contemporània de
Perusa, on d'aquesta ciutat porta el seu
nom.
-
Valeriano Gordo
Pulido: El 15 de setembre de 1908 neix a Montehermoso
(Càceres, Extremadura,
Espanya) el militar anarquista Valeriano Gordo Pulido. Destinat com a
sergent
d'Infanteria a la caserna de les Drassanes de Barcelona (Catalunya),
entrà en
contacte amb el grup anarquista «Nosotros», un dels
grups del Comitè de Defensa
de la ciutat. Quan el cop militar feixista de 1936, amb el
Comitè de Defensa,
coordinà el 19 i el 20 de juliol l'assalt de la seva
caserna, on, després
d'haver tancat tots els oficials dins del quarter, obrí les
portes de l'edifici
militar als Grups de Defesa Confederal de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Sufocada la rebel·lió
militar, s'enrolà en la «Columna
Sud-Ebre», comandada per Antonio Ortíz
Ramírez, on, destinada al front d'Aragó, va ser
responsable de bateria
d'artilleria de la columna i, amb Manuel Martínez, de la
secció establerta a
Lécera (Saragossa, Aragó, Espanya). Amb la
militarització de les milícies, va
ser nomenat capità en cap de la Secció
d'Informació de la XXV Divisió de
l'Exèrcit de la II República espanyola, i,
després de la dissolució del Consell
d'Aragó i de la destitució d'Antonio
Ortíz Ramírez, de la XXIV Divisió.
L'estiu
de 1938, arran dels rumors d'un possible assassinat a mans estalinistes
d'Ortiz
i dels seus homes de confiança, passà a
França durant la nit del 5 de juliol,
juntament amb Joaquín Ascaso Budría, Antonio
Ortíz Ramírez, Alfonso Domínguez
Navasal, Emilio Mañez Zaragoza, Martín Terrer
Andrés, Jacinto Santaflorentina
López de Oñáte i Ramón
Negre Bas. Tots van ser interrogats per la II Oficina a
Foix i a Baiona abans d'assignar-lis la residència en
diferents poblacions en
espera que el govern republicà espanyol demanés
les seves extradicions per
deserció. A Valeriano Gordo se li va assignar la
residència a Garait (Llemosí,
Occitània), on el setembre va desaparèixer.
Aconseguí embarcar-se cap a Amèrica
i s'instal·là d'antuvi a Bolívia i
després a Veneçuela. En els anys cinquanta
retrobà a Caracas (Veneçuela) els seus antics
companys Antonio Ortiz i Joaquín
Ascaso, amb els quals va formar en la dècada dels cinquanta
el grup anarquista«Fuerza Única».
- Ildefonso
González Gil: El 15 de setembre de 1909 neix a
Las Cabañas de Castilla (Osorno
la Mayor, Palència, Castella, Espanya) el periodista i
militant anarquista i
anarcosindicalista Ildefonso González Gil, conegut
simplement com Ildefonso.
En 1912 emigrà amb sa família a Buenos Aires
(Argentina). Després de cinc anys
d'assistir a l'escola, amb 11 anys venia periòdics i
després treballà en
diversos oficis (venedor de dolços, enllustrador de sabates,
etc.). En 1924
entrà com a aprenent de jardiner i l'any següent
s'afilià a la Federació Obrera
Regional Argentina (FORA), en la qual destacà fent
mítings, organitzant vagues
i protestes, etc.; per aquesta activitat va ser detingut en diverses
ocasions,
la primera en 1925. Després participà activament
en la campanya de suport als
anarquistes Sacco i Vanzetti, especialment des de les
pàgines d'El
Obrero
Albañil.
En aquesta època va ser secretari de l'Ateneu Obrer Cultural
del
barri de La Boca-Barracas de Buenos Aires, fundà una
biblioteca i el grup
dramàtic «Arte y Naturaleza» --en els
assaigs d'aquest grup conegué Benigno
Mancebo Martín--, va ser corresponsal de La Revista Blanca i formà part
dels grups d'acció enfrontats als escamots feixistes de la
Lliga Patriòtica que
actuaven en els conflictes portuaris. El setembre de 1930, arran del
cop
militar del general José Félix Uriburu i de la
prohibició de les activitats
anarquistes i de la FORA, va ser empresonat uns mesos a Villa Devoto i
posteriorment deportat. En 1931, amb Diego Abad de Santillán
i Francisco
Carreño, fundà a Montevideo el
periòdic La
Tierra.
També a la capital
uruguaiana fou secretari de la Comissió de Relacions
Internacionals Anarquistes
(CRIA), membre de l'Ateneu Lliure i del Centre Ariel, i secretari de la
Universitat Popular. En 1933 va ser deportat pel govern de l'Uruguai al
país
d'origen. El novembre d'aquell any desembarcà a La Corunya
(Galícia), on
començà a militar immediatament i per la qual
cosa hagué de refugiar-se a
Barcelona. A la capital catalana participà en les activitats
del «Grupo Nervio»
(Diego Abad de Santillán, Pedro Herrera, Fidel
Miró, Germinal de Sousa, etc.)
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i
l'estiu de 1934 fou nomenat
secretari de la Federació Local de Grups Anarquistes (FLGA)
en substitució de
Josep Peirats Valls. A la capital catalana dirigí el
periòdic FAI i
col·laborà en Tierra y Libertad. Arran dels fets d'octubre de
1934 fugí
a La Corunya, on va se nomenat secretari de Defensa de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Galícia i dirigí, sota el
pseudònim de Gregorio
Quintana, Brazo y Cerebro, alhora que va fer feina de
paleta per
subsistir. El 2 de març de 1935 va ser detingut, amb altres
companys (Valeriano
Luis Simón, Consuelo Roca Castillo, Josep Maria
Guàrdia Augustí i Sebastià
Caparrós Clarés), en un taller
d'enquadernació de Barcelona quan enllestien el fullet
clandestí Documentos
para la historia. La represión de Asturias y León,
confiscant la policia els 15.000 exemplars de l'edició i
processant els
implicats per un delicte d'«excitació a la
rebel·lió». El febrer de 1936
retornà a Barcelona, encarregant-se de la vicesecretaria de
la FAI catalana, a
més de ser delegat sindical de la CNT a la
fàbrica de cerveses on treballava.
El juliol de 1936 participà activament en la resposta
popular contra
l'aixecament feixista, prenent part en el setge de la caserna de Sant
Andreu i
desenvolupant diverses tasques al barri de l'Horta. No fou partidari de
la
creació dels Grups de Control confederals i
s'enrolà en la Bateria
Sacco-Vanzetti, lluitant als fronts fins a la militarització
de les milícies,
mesura que no acceptà. En 1937 entrà a treballar
en una fàbrica barcelonina. El
febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i
fou tancat al camp
de concentració de Setfonts, del qual sortí
enrolat en una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) on romangué fins que
pogué fugí i s'uní a la
resistència antinazi. Amb l'Alliberament
s'establí a Bordeus i continuà amb la
seva tasca llibertària, participant en tasques
orgàniques de la FAI, de
l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), de la
naixent Unió Sindical
Italiana (USI), etc. Amb els altres membres del «Grupo
Nervio» (Juan Giménez
Arenas, Muñeza, etc.), fundà l'editorial«Tierra y Libertad». En 1945, amb
Felipe Alaiz de Pablo, fundà la revista Impulso, creada per defensar
l'ortodòxia anarquista contra el reformisme. L'agost de
1946, com a secretari
de Relacions Exteriors, assistí al Ple Nacional de Regionals
de la CNT. Arran
de la Conferència de París de 1947
s'integrà en el Secretariat Provisional de
Relacions Internacionals (SPRI) i també en la CRIA, creada
en la Conferència
anarquista d'aquell any. En 1947 també, com a membre de
l'SPRI, assistí al
Congrés de Tolosa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En
1949 intervingué
en l'organització del Congrés de la FAI en
l'Exili i assumí la responsabilitat
de la secció bibliogràfica de la CRIA i dels seus
arxius i edicions. En 1967
fou representant de la Federació Obrera Regional Uruguaiana
(FORU) al Congrés
de l'AIT de Bordeus. No obstant tota aquesta tasca, entrà en
conflicte amb els
responsables del MLE en l'Exili i va ser expulsat de la FAI,
adherint-se
posteriorment a la tendència del grup editor de Frente Libertario. En
1974 assistí a la Conferència Anual de Narbona
del citat grup. Durant elsúltims anys, una paràlisi l'obligà a
minvar la militància. A més dels
periòdics
citats, col·laborà, fent servir en ocasions
diversos pseudònims (Sacha
Yegulef, Enrique Castanyeda, Ion, Alceste, Osnofdelig,Gregorio
Quintana, Ildeion, etc.), en Cenit, Le Combat
Syndicaliste, Esfuerzo, Frente Libertario, L'Internazionale,Nueva Senda, Polémica, Solidaridad Obrera, Tierra y
Libertad, Umbral, Volontà, etc. És autor de Material de
discusión pera los militantes de la CNT de España (1945-1946), Il
movimento libertario spagnuolo (1953), Notes brèves sur le
mouvement
ouvrier anarchiste en Argentine (1955), El hombre y su obra. La
pasión
de Ugo Fedeli
(1964) i A
las federaciones, grupos y publicaciones de
todos los paises y de todas las tendencias del anarquismo militante (1974).
Ildefonso González Gil va morir el 27 d'octubre de 1989 a
París (França). Important
documentació seva es troba dipositada a la Biblioteca
Pública Arús de
Barcelona.
L'Associació Cultural-Ment, organitza un recital de Glosa Musicada (els Germans Manel i Pere Joan Martorell als instruments, el Glosador de Mallorca Mateu Xurí posant-hi lletres al moment). Serà el proper 16 de setembre a les 20:30h al Centre d'Interpretació de Cabrera que hi ha a Sa Colònia.
Nos equivocamos , afirmen Manuel Cámara, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, José M. Carbonero, Josep Quetglas, Ignasi Ribas i Gabriel Sevilla.
40 anys després dels pactes amb la burgesia i el franquisme, alguns dels dirigents i sectors afins al carrillisme espanyol (PCE) i la socialdemocràcia (PSOE) reconeixen els seus errors!
(A bones hores! Després d´ haver donat suport durant 40 anys als borbons, a la sagrada unidad de España, l´oblit de la nostra memòria històrica i una Constitució capitalista i imperialista -amb el caramull de dolor, manca de llibertat, opressió nacional i explotació bestial que ha comportant per al poble-, ara ens surten amb aquestes!
Quins polítics, quanta misèria, quants patiments han causat, amb els seus pactes, als treballadors!)
Les traídes de la transició (la restauració borbònica)
L´esquerra del règim ha necessitat 40 anys per fer una autocrítica!
...aceptamos la monarquía ungida por el dictador, pactamos una Constitución pacata, con una fórmula de administración política territorial que no era más que un parche que auguraba futuros problemas; callamos ante un Estado siempre genuflexo ante la Iglesia; cedimos nuestro papel de garantes al Ejército; participamos en una ley electoral que perjudica a las minorías; renunciamos a la acción de la justicia sobre los responsables de la brutal represión del régimen fascista; quisimos creer que nuestra extremada prudencia y generosidad daría como fruto el progreso político y económico de los ciudadanos, la transparencia y la hobestidad de los gestores públicos, la consolidación de la justicia y la protección social. Nos equivocamos. (Manuel Cámara, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, José M. Carbonero, Josep Quetglas, Ignasi Ribas i Gabriel Sevilla)
La voz dormida
Per Manuel Cámara, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, José M. Carbonero, Josep Quetglas, Ignasi Ribas i Gabriel Sevilla (diari Última Hora, 14-IV-2014).
Cuando las condiciones son adversas el letargo puede ser una forma de vida inactiva, defensiva, protectora. Así dormimos nuestra conciencia y nuestra memoria durante años, pensando que tal vez solo tal vez- nuestra renuncia temporal a lo esencial facilitaría la aparición de una derecha civilizada, sin curas ni salvapatrias, respetuosa con la libertad y la dignidad de las personas, alejada del matonismo franquista y dispuesta a poner algo de su parte para un proyecto común de Estado basado en la convivencia y en la igualdad de oportunidades.
Para ello aceptamos la monarquía ungida por el dictador, pactamos una Constitución pacata, con una fórmula de administración política territorial que no era más que un parche que auguraba futuros problemas; callamos ante un Estado siempre genuflexo ante la Iglesia; cedimos nuestro papel de garantes al Ejército; participamos en una ley electoral que perjudica a las minorías; renunciamos a la acción de la justicia sobre los responsables de la brutal represión del régimen fascista; quisimos creer que nuestra extremada prudencia y generosidad daría como fruto el progreso político y económico de los ciudadanos, la transparencia y la hobestidad de los gestores públicos, la consolidación de la justicia y la protección social.
Nos equivocamos
Nos equivocamos. La derecha anduvo callada un tiempo, el suficiente para reordenar sus finals y volver a tejer los vínculos entre todos los poderes que saquearon con mano de hierro el país durante los cuarenta ños previos, y luego, consolidada la trama entre el dinero, el poder judicial, la jerarquía católica, los banqueros y los empresarios, se quitaron la careta y ahí los tenemos: nos están dejando sin sanidad ni educación públicas, han eliminado la ley de la dependencia, están amnistiando a los defraudadores al tiempo que castigan y echabn a los inmigrantes, convierten a buena parte de la población en pobres, acaban
[16/09] «El Derecho a la Vida» -
Detenció Michel - «L'Aurora» -
Solidaritat amb els vaguistes de Piombino i d'Elba - Bomba a Wall
Street - Afer Amakasu - Concert de De André - Perrier -
Flores Magón - Campos Lima - Davidson - Gambon - Pisacane -
Catineau - Montels - Ito - Osugi - Barberà - Giroud -
Fornasari - Santandrea
Anarcoefemèrides
del 16 de setembre
Esdeveniments
-
Surt El
Derecho a la Vida:
El 16 de setembre
de 1893 surt a Montevideo (Uruguai) el primer
número de la publicacióEl Derecho a la Vida. Periódico
anarquista.
Es publicaren de manera irregular 35 números,
l'últim l'abril de 1897. Una
segona sèrie, de la qual sortiren 17 números,
s'edità entre octubre de 1898 i
agost de 1900.
***
- Detenció de Louise
Michel: El 16 de
setembre de 1897 Louise Michel, després d'una gira de
conferències per França i
per Bèlgica en companyia de Charlotte Vauvelle i de
Sébastien Faure, és
detinguda a Brussel·les (Bèlgica) i expulsada
d'aquest país.
***
-
Surt L'Aurora: El 16 de setembre
de 1899 surt
a Paterson (New Jersey, EUA) el primer número de la
publicació bimensual en
llengua italiana L'Aurora. Periodico
anarchico. Editat pel Cercle de Propaganda
Llibertària, encapçalat per Giuseppe
Ciancabilla, era l'òrgan d'expressió del corrent
antiorganitzatiu del moviment
anarquista italoamericà. Entre octubre de 1899 i gener de
1900 es publicà a
West Hoboken (New Jersey, EUA), entre setembre i novembre de 1900 una
nova
sèrie a Yohoghany (Pennsilvània, EUA) i entre
desembre de 1900 i desembre de
1901 a Spring Valley (Illinois, EUA). A partir del gener de 1900
portà el
subtítol «L'emancipació dels
treballadors ha de ser obra dels treballadors mateixos».
L'últim número és el del 14 de
desembre de 1901 i en total sortiren 76 números
(16 de la primera sèrie i 60 de la segona).
***
-
Solidaritat amb
els vaguistes de Piombino i d'Elba: Entre el 16 i el 17 de
setembre de 1911 se
celebren a la Casa del Poble de Ginebra (Ginebra, Suïssa) dues
jornades de
solidaritat amb el treballadors toscans (del mar, dels alts forns i de
la
mineria) de Piombino i de l'illa d'Elba, que aleshores portaven
més de 70 dies
de vaga. Aquestes jornades van ser organitzades per la
Federació dels Sindicats
Obrers, pel Sindicat de Paletes i de Peons, pel Sindicat de Pintors i
Guixaires,
per la Secció Socialista, pel Grup d'«Il
Risveglio», pel Grup dels «Senza
Patria» i pel Grup Racionalista. Els actes
començaren el 16 de setembre amb una
gran míting de solidaritat on intervingueren el
propagandista anarquista i
sindicalista revolucionari Alceste De Ambris i diversos oradors
suïssos. La
segona jornada consistí en una gran festa amb ball,
tómbola i sessió teatral,
amb la representació dels drames Triste
carnevale i I Senza Patria,
aquest últim de Pietro Gori.
***
- Bomba a Wall Street:
El 16 de setembre de
1920, a les 12.01 hores del migdia, una calessa-bomba (45 quilos de
dinamita i
230 de metralla) explota a la part exterior de l'edifici de John
Pierpont
Morgan Company, en ple districte financer de Wall Street de Nova York
(Nova York, EUA), matant 38 persones, ferint més de
dues-centes i
causants unes pèrdues
econòmiques de més de dos milions de
dòlars a causa de la destrucció de les
oficines del magnat banquer i financer pel foc derivat de
l'explosió. El
atemptat, el més gran de la història dels EUA
fins aleshores, és obra de
l'immigrant anarquista italià Mario Buda, seguidor de les
idees de «propaganda
pel fet» de Luigi Galleani, en venjança pel
processament dels anarquistes Sacco
i Vanzetti. Aquesta bomba va causar un gran pànic entre les
autoritats i van
originar una gran campanya contra el Terror Roig i la «gran
conspiració
anarquista» per enderrocar el govern, que va enfortir les
estratègies
repressives i inconstitucionals de J. Edgar Hoover de l'FBI i del
procurador
general de la República A. Mitchell Palmer, i van implicar
la deportació de
centenars de militants anarquistes i de 10.000 immigrants«radicals» a
l'estranger, especialment a Rússia. L'American Civil
Liberties Union (Unió
Americana de les Llibertats Civils) va ser creada per frenar els abusos
estatals que es van escampar a tota la ciutadania nord-americana arran
d'aquest
fet. Els efectes de l'explosió encara avui en dia es podem
comprovar a
l'edifici de la Morgan Company.
***
-
Afer Amakasu: El 16 de setembre de 1923 a
Tòquio (Japó), aprofitant
el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de
setembre que assolà la regió de Tòquio
i de Yokohama, l'intel·lectual
anarquista Sakai Osugi, la seva companya, la militant anarcofeminista
Noe Ito,
i Munekazu Tachibana, nebot de Osugi de sis anys d'edat, són
detinguts,
copejats fins a la mort i llançats a un pou d'una unitat de Kempeitai
(policia militar de l'Exèrcit Imperial japonès)
de Tòquio (Japó) encapçalada
pel tinent Masahiko Amakasu. Vint dies després van ser
trobats els seus cossos
putrefactes. L'«Afer Amakasu», com va ser nomenat
el crim, va provocar l'ira de
les classes populars japoneses. Les protestes que s'originaren,
nacionals i internacionals,
van obligar el govern japonès a aparentar el desig d'aplicar
justícia pel crim.
Amakasu --que havia seguit les ordres de Masatarô Fukuda,
general en cap del
seu districte militar de Tòquio-- fou jutjat i condemnat a
10 anys de
presó, però uns
mesos més tard fou alliberat. La mort d'Osugi, de sa
companya i del seu nebot
no fou un fet aïllat. El terratrèmol --que malgrat
només va durar 30 segons
segà la vida de 100.000 persones, de les quals 40.000 foren
cremades per
l'exèrcit; altres 43.000 en van ser donades per
desaparegudes, el 54 per cent
dels habitatges s'ensorraren i 700.000 cases es calaren foc-- fou
considerat
com a una oportunitat única per les autoritats nipones i
l'explotaren
exhaustivament. Immediatament després del
terratrèmol els sicaris de la policia
van difondre els rumors que atribuïen als revolucionaris
anarquistes i als
coreans --els sempiterns lumpenproletariats del Japó--
l'esclat de bombes,
l'emmetzinament dels pous, els incendis de les cases, els assassinats,
els
robatoris, etc., amb la finalitat d'aprofitar el desastre per
enderrocar
l'Imperi. La provocació va tenir un terreny
fèrtil entre la psicosi creada per
la tragèdia sísmica en la població i
organitzacions paramilitars com «Sociedad
Nova» i «Associació
d'Excombatents» es van fer les ames de les ciutats i van
cometre tota casta d'excessos contra els militants de l'esquerra
revolucionària
nipona. Molts domicilis d'anarquistes van ser violats i els seus
residents
detinguts i salvatgement torturats. Harisana, secretari de Yun Rodo
Kumai,
organització obrera anarquista de la barriada de Kumaido, i
10 militants més,
foren detinguts i portats a la comissaria del barri i assassinats a
cops de
sabre, juntament amb un grup de coreans, i després
incinerats; fets semblants
van esdevenir a totes les comissaries i recintes habilitats per les
organitzacions reaccionàries, desconeixent-se el nombre
d'assassinats durant
aquesta crisi. Un anys després, el setembre de 1924, un grup
anarquista
anomenat Girochin Sha (Societat de la Guillotina) va realitzar dos
atemptats
contra la vida del general Masatarô Fukuda, responsable
directe de l'assassinat
d'Osugi: Kyûtarô Wada, company d'Osugi, va disparar
contra Fukuda, però només
el va ferir, i poc després la casa del general fou
bombardejada, però ell no hi
era en aquell moment. En 1969 el director de cinema japonès
Yoshishige Yoshida
estrenà la pel·lícula Erosu
purasu Gyakusatsu (Eros + Massacre) sobre
l'«Afer Amakasu».
***
-
Concert de
Fabrizio De André: El 16 de setembre de 1975 se
celebra a l'Stadio Comunale de
Liorna (Toscana, Itàlia) un concert del cantautor anarquista
Fabrizio De André,
acompanyat pel grup New Trolls, amb la finalitat de recaptar fons per a
la
creació d'un Circuit de Cultura Alternativa al marge de la«cultura comercial
del poder». L'acte, que va ser enregistrat per TV Libera,
comptava amb el
suport de la Radio TV Libera, el Circolo Culturale «La
Comune» de Liorna i la
Federació Giovanile Socialista (FGS) de Liorna.
Naixements
- Jules Perrier:
El 16 de setembre de 1837 neix a Ars-en-Ré
(Poitou-Charentes, França) el communard
anarquista, i gran
col·leccionista d'objectes referents a la
història de la Comuna de París,
Jules-Élie-Volci Perrier, citat a vegades com Jules
Périer, i també conegut com Noley o Nolet.
Era fill
d'un peó de camins encarregat del manteniment i la
reparació dels dics de
l'Illa de Ré (Poitou-Charentes, França) i d'una
pagesa. Ja adult, s'associà amb
Théodore Alfred Gérain, persona acabalada del seu
poble, per obrir a París un
magatzem de novetats, però el comerç el 8 de maig
de 1869 va fer fallida. Posteriorment
obrí un altre magatzem al carrer Turbigo de
París, alhora que prengué part en
l'agitació republicana. En 1870, durant el Setge de
París, fou capità
d'Indumentària del 230è Batalló de la
Guàrdia Nacional, càrrec que conservà
després de la proclamació de la Comuna de
París, i membre del Comitè de
Vigilància del XI Districte parisenc. Fervent partidari de
la Comuna, realitzà
reunions públiques a casa seva i en maig de 1871
prengué part en els combats
contra les tropes reaccionàries de Versalles. En aquestaèpoca freqüentà Félix
Pyat, Marc-Amédée Gromier i Louis Brunereau.
Després de la «Setmana Sagnant»,
aconseguí fugir de la repressió i
s'amagà durant uns mesos abans de fugir
l'agost de 1871, proveït de documentació falsa, cap
a Suïssa. El 20 de juny de
1874 va ser condemnat en absència pel IV Consell de Guerra
als communards a la
deportació perpètua en
recinte fortificat per «fets insurreccionals». A
Ginebra (Ginebra, Suïssa),
obrí un comerç de teixits i, després,
una botiga («Au bon Marché»)
especialitzada en el dol. Freqüentà altres
proscrits de la Comuna i sobretot es
relacionà amb destacats anarquistes, com araÉlisée Reclus, Charles Ferdinand
Gambon o Max Nettlau, i exiliats espanyols (José Antonio
Sáez, Antonio de la
Calle, etc.). Participà en el tradicional banquet
d'aniversari de la Comuna del
18 de març i no dubtà, com Charles Perron, a
ajudar els anarquistes necessitats
(Weill, Bernard, Petraroja, Stoianov, Galleani, etc.), procurant-los
allotjament, i a proporcionar els mitjans necessaris per organitzar
reunions al
Café du Rhône. Durant tots aquests anys,
col·leccionà tot el que trobà referent
a la Comuna (llibres, periòdics, fotografies, quadres,
caricatures polítiques,
correspondències, etc.). Després de la Llei
d'amnistia de 1880, que autoritzava
el retorn dels communards a
França,
continuà a Suïssa, on els seus negocis prosperaven,
encara que retornà
regularment a veure sa família a Ars-en-Ré. En
una d'aquestes estades coincidí
amb Élisée Reclus que passava unes vacances amb
el gravador anarquista William
Barbotin, i tots tres, amb altres persones, es reunien al
Café du Commerce del
port d'Ars-en-Ré. A la mort en 1889 de Félix
Pyat, fou, amb Eugène Protot i
Pierre Martin, el seu executor testamentari. L'1 de maig de 1892
signà, amb
Léon Berchtold, Charles Perron, Nicolas Joukovsky i altres,
una crida proposant,
en la manifestació del Primer de Maig, adjuntar a la
reivindicació de les vuit hores
la del desarmament, com havia establer el congrés de 1891 de
la II
Internacional. En 1892 ajudà els companys de la
Chaux-de-Fonds (Neuchâtel,
Suïssa) a pagar una forta multa, a més de
subvencionar el periòdic ginebrí L'Avenir
(1893-1894). En 1902 l'historiador
anarquista Max Nettlau li proposà crear el «Museu
de la Revolució Social
establert per la Comuna Lliure de París»,
però, encara que estava disposat a
finançar el projecte, finalment va ser abandonat i una part
de la seva
col·lecció de llibres, periòdics i
fotos de revolucionaris van ser donats,
aconsellat per Nettlau, a la Biblioteca de Ginebra. Malalt,
hagué de tancar el
seu comerç en 1904. Jules Perrier va morir poc
després, el 29 de novembre de
1904, al seu domicili del carrer dels Terreaux-du-Temple de Ginebra
(Ginebra,
Suïssa). Un edifici que havia restaurat a la plaça
de la Chapelle d'Ars-en-Ré,
i on havia reunit nombroses pintures i objectes de tota casta d'amics
anarquistes (Gustave Courbet, Jean-Baptiste Corot, William Barbotin,
Ferdinand Hodler,
Léon Gaud, Jules Gaud, Pierre Pignolat, Louis Rheiner,
Ernest Pichio, Gaillard,
Jean-Baptiste Noro, etc.), fou llegat a l'Ajuntament
d'Ars-en-Ré i transformat
en museu després de la seva mort. El 2 d'octubre de 1907 les
seves cendres van
ser dipositades d'amagat en una urna cinerària al museu, que
s'inaugurà
oficialment l'agost de 1908, dirigit per William Barbotin.
Malauradament, amb
el pas del temps l'ajuntament desatendí el museu i aquest es
degradà (les peces
van anar desapareixent progressivament), fet que s'accentuà
durant la II Guerra
Mundial amb els trets de labateria
d'artilleria
alemanya Karola. Finalment, el setembre de 1952, les obres d'art que
quedaven
va ser disseminades i subhastades públicament; l'immoble fou
venut el desembre
de 1955. Les cendres de Jules Perrier van ser traslladades a una tomba
del
cementiri d'Ars-en-Ré. El 30 de març de 2008
nombroses fotos de communards,
procedents de la seva famosa
col·lecció, van ser venudes a
Maçôn (Borgonya, França) en
pública subhasta. En
2013 Didier Jung publicà l'assaig biogràfic Les
anarchistes de l'île de Ré. Reclus, Barbotin,
Perrier et Cie.
- Ricardo Flores Magón:
El 16 de setembre de
1873 neix a San Antonio Eloxochitlán (Teotlitán
del Camino, Oaxaca, Mèxic) el
periodista, escriptor, dramaturg i militant anarquista Cipriano Ricardo
Flores Magón.
Fill d'una família humil de tradició liberal
juarista; sos va pares van ser
Margarita Magón, d'origen mestís (pare espanyol i
mare indígena), i Teodoro
Flores, un indígena nahua pur que va combatre en la Guerra
d'Intervenció
Nord-americana (1846-1848) i en les files de l'exèrcit
liberal de Benito Juárez
contra els invasors nord-americans durant la Guerra de Reforma
(1857-1868) i
més tard s'aixecà en armes contra l'Imperi de
Maximilià a la Sierra de Juárez
(1864-1867). Els primers anys de sa vida de Ricardo Flores
Magón van
transcórrer a l'Estat d'Oaxaca, on va conviure amb
indígenes de la Sierra
Mazateca, on son pare era considerat tata (cap) per
la seva experiència;
d'ell va rebre les ensenyances sobre el pensament indígena
que contenia
principis d'un comunisme llibertari autòcton, senzill, just,
equitatiu, sense
imposicions ni tiranies, que més tard delinearia amb la
lectura dels pensadors
anarquistes. Amb vuit anys va emigrar amb sa família a la
Ciutat de Mèxic en busca
de millors condicions de vida, on va fer estudis a l'Escola Nacional
Preparatòria i va començar la carrera d'advocat a
l'Escola Superior de
Jurisprudència, la qual no va concloure. En 1893 va
participar en els disturbis
estudiantils en contra de la tercera reelecció a la
presidència de Mèxic del
general Porfirio Díaz, i aquest mateix any va
començar a col·laborar com a
periodista en la publicació opositora El
Demócrata. En 1900, juntament
amb so germà Jesús, va fundar el
periòdic jurídic Regeneración;
un mitjà
independent des d'on critiquen la corrupció del sistema
judicial del règim
dictatorial de Porfirio Díaz, originant d'aquesta manera el
seu empresonament.
En 1901 va assistir al Primer Congrés de Clubs Liberals a
San Luis Potosí, on
ataca amb rudesa el govern de Díaz. En
conseqüència, el periòdic va ser
suprimit i Ricardo Flores Magón va ser novament empresonat.
En 1902 pren al seu
càrrec la publicació del periòdic
satíric antiporfirista El Hijo de El
Ahuizote, on col·laborarà
José Guadalupe Posada realitzant agudes
caricatures crítiques contra el règim de
Díaz. El 5 de febrer de 1903
col·loquen al balcó de les oficines del
periòdic un gran crespó negre en senyal
de dol i la frase «La Constitució ha
mort», referint-se a la Constitució de
1857, promulgada també un 5 de febrer. Ricardo Flores
Magón va ser detingut un
cop més i quan va ser alliberat es va exiliar als Estats
Units en 1904. Durant
el seu exili nord-americà tornarà a publicar el
periòdic Regeneració i
en 1905 va participar en la constitució de la Junta
Organitzadora del Partit
Liberal Mexicà. L'1 de juliol de 1906 va presidir la
fundació del Partit
Liberal Mexicà (PLM), juntament amb Juan Sarabia, Antonio I.
Villarreal,
Librado Rivera, Manuel Sarabia, Rosalío Bustamante i Enrique
Flores Magón.
Entre els postulats del nou partit polític havia idees molt
revolucionàries per
aquella època, com ara les supressions de la
reelecció i de la pena de mort per
als presos polítics i comuns, l'obligatorietat de
l'ensenyament elemental fins
als 14 anys, l'establiment d'un salari mínim,
l'expropiació de latifundis i de
terres ocioses, així com la regulació i la
reducció de les jornades de treball.
A començaments de 1908 el periodista John Kenneth Turner va
realitzar un viatge
a Mèxic motivat per la descripció de la
situació social que Flores Magón
descrivia i l'entrevistarà a la presó. Durant
aquest període entaularà relació
amb María Talavera Broussé, qui serà
en endavant sa companya sentimental.
Francisco I. Madero, que va encapçalar l'aixecament
antireeleccionista en 1910,
el va convidar a adherir-se al Pla de San Luis per enderrocar Porfirio
Díaz,
però, Ricardo Flores Magón va rebutjar
l'oferiment per considerar que la causa
maderista era una rebel·lió burgesa mancada de
propostes socials. Per a Flores
Magón la revolució política de Madero
era insuficient. Considerava que aquesta
s'havia d'impulsar juntament amb una revolució
econòmica i que calia l'abolició
de l'Estat i de la propietat privada. Durant els anys següents
va tenir
contacte amb els revolucionaris Francisco Villa i Emiliano Zapata sense
aliar-se amb ells. Encara que les activitats secretes de la Junta del
PLM i la
destrucció dels seus arxius en les nombroses violacions
policíaques dels locals
fan impossible comptar amb evidències, testimonis posteriors
afirmen que va
existir correspondència entre Flores Magón i
Zapata i que fins i tot va haver
una invitació perquè la Junta del PLM es
traslladés a Morelos on tindria paper
i impremta per publicar Regeneració a
tot l'àmbit nacional; però malgrat
tot això mai no es va concretar. El activisme de Flores
Magón en l'exili va
servir d'exemple a anarquistes i a socialistes nord-americans,
principalment
militants del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the
World (IWW,
Obrers Industrials del Món). El gener de 1911 va organitzar
des de Los Ángeles
(Califòrnia) una rebel·lió a la Baixa
Califòrnia, ben igual que altres
insurreccions que des del 1906 es van impulsar per tota la frontera amb
els
Estats Units per escampar la revolució social a la resta de
Mèxic, però les
activitats armades del PLM no van aconseguir influir en el conjunt del
moviment
armat que va esclatar en 1910. Després de la derrota a la
Baixa Califòrnia, la
Junta Organitzadora encapçalada per Ricardo Flores
Magón va continuar les seves
activitats a Califòrnia, però aleshores el PLM es
va dividir en sorgir un altre
grup de tendència moderada i acostat a Madero que es va
constituir a la Ciutat
de Mèxic, i que va editar la seva pròpia
versió de Regeneración i que
es
va deslligar de la Junta Revolucionària Anarquista de LosÁngeles. En resposta
la Junta a Califòrnia va publicar un manifest de trets
netament anarquistes. La
conquesta del pa de Kropotkin, que els liberals consideraven
com a una mena
de bíblia anarquista, va servir de base teòrica
per a les efímeres comunes
revolucionàries durant la Rebel·lió de
la Baixa Califòrnia de 1911. Flores
Magón va viure als Estats Units dels de 1904, la meitat del
temps empresonat,
emportat d'una ciutat a altra. En 1918 va publicar, juntament amb
Librado
Rivera, un manifest dirigit als anarquistes del món, el qual
va motivar que
ambdós fossin empresonats i sentenciats a 20 anys de
presó i a 15
respectivament acusats de sabotejar l'esforç
bèl·lic dels Estats Units de«fomentar l'ideal democràtic», ja que
aleshores participaven en la Primera
Guerra Mundial. Ricardo Flores Magón va ser tancat a la
penitenciaria de l'illa
McNeil, a l'Estat de Washington. Molt malalt i gairebé cec,
va ser traslladat a
la presó de Leavenworth (Kansas, EUA) on va morir la nit del
20
al 21 de novembre de
1922. Existeixen tres versions sobre la seva mort: l'oficial diu que va
morir
d'una angina de pit; la segona, segons el seu company i amic Rivera,
afirma que
va ser penjat a la cel·la; i la tercera explica que va ser
apallissat fins a la
mort pels guardians de la presó. El seu cos embalsamat va
ser traslladat a
Mèxic sota els auspicis del Sindicat de Treballadors
Ferroviaris per
sepultar-lo. Irònicament, un cop mort, l'Estat contra el que
tant va lluitar
Flores Magón va començar a
reconèixer-lo com al gran precursor de la
Revolució
mexicana. L'1 de maig de 1945, les seves despulles va ser traslladades
a la
Rotonda dels Homes Il·lustres de la Ciutat de
Mèxic. Ricardo Flores Magón va
estudiar les idees i les obres de distingits anarquistes contemporanis
(Mikhail
Bakunin, Pierre-Joseph Proudhon, Élisée Reclus,
Charles Malato, Errico
Malatesta, Anselmo Lorenzo, Emma Goldman, Fernando Tárrida
del Mármol, Max
Stirner, etc.). Encara que es va acostar a les obres de Karl Marx i
d'Henrik
Ibsen, van ser els treballs de P'otr Kropotkin els que més
van influir en la
construcció de la seva pròpia
concepció de lluita revolucionària. El seu
anarquisme es va formar en part d'acord a les bases del liberalisme
mexicà,
però tenint en compte el sentit d'autonomia i de comunitat
dels pobles
indígenes. A part dels seus escrits periodístics
i polítics, els seus ideals de
justícia social i de llibertat per als humils va quedar
plasmats en dues obres
teatrals revolucionàries: Tierra y Libertad
i Verdugos y víctimas,
ambdues publicades pòstumament en 1924 i on criticava
durament la societat
burgesa. En els anys 80 del segle XX va sorgir una
organització de pobles
indígenes mexicans a l'Estat d'Oaxaca, el Consejo
Indígena Popular de Oaxaca«Ricardo Flores Magón» (CIPO-RFM), que
porta el seu nom en la seva memòria.
***
-
Campos Lima: El
16 de setembre de 1877 neix a Porto (Porto, Nord, Portugal) l'advocat,
periodista, anarquista, maçó i esperantista
João Evangelista de Campos Lima,
conegut com Campos Lima. Es
crià a Barcelos
(Braga, Nord, Portugal) i després a Braga (Braga, Nord,
Portugal), on acabà els
estudis secundaris. Més tard estudià dret a
Coïmbra (Coïmbra, Centre, Lisboa) i
ben aviat començà a col·laborar en
periòdic i revistes literàries (Arte
e Vida, Ave Azul, Era Nova, Mocidade,O Mundo, Nova
Silva, País, Vanguarda, Verdade,
etc.)
i llibertàries (Era Nova,Greve, O
Povo, Revista Livre, Terra Livre, A
Vida, etc.). En 1901 publicà l'opuscle Nova crença. Hàbil
orador, a finals de 1905 començà a pronunciar
conferències sobre qüestions socials. En 1906
milità en el Nucli d'Educació
Llibertària (NEA) de Coïmbra i aquest mateix any
publicà la conferència A
questão social i l'obra de teatre O
amor e a vida, que tingué un gran èxit
en els cercles llibertaris brasilers. També en 1906,
després de realitzar un
viatge a París (França) amb l'Orfeó
Acadèmic de Coïmbra i on aprofità
l'avinentesa
per visitar l'experiència pedagògica
llibertària de «La Ruche» de
Sébastien
Faure i conèixer destacats anarquistes (Carlos Malato,Émile Janvion, Paul
Pigassou, Jean Grave, etc.), llançà el seu
projecte d'Escola Lliure d'Educació
Integral, segons el model del pedagog llibertari Francesc Ferrer i
Guàrdia, i
amb el suport de Tomás da Fonseca i Lopes de Oliveira, entre
d'altres. El 24 de
novembre de 1906 va ser iniciat en la maçoneria en la
Lògia «Fernandes Tomás»
Núm. 212 a Figueira da Foz (Coïmbra, Centre,
Portugal), lloc on temporalment
residia, sota el nom simbòlic de Kropotkin.
Ja a Lisboa, ocupà càrrecs importants
francmaçònics al Gran Orient Lusità
Unit
(GOLU) i al Gran Tribunal Maçònic. En 1907
destacà en la important «Vaga
Acadèmica» d'aquell any contra el dictador
João Franco i com a conseqüència
d'ella, fou expulsat de la Facultat de Dret, encara que fou indultat i
es
llicencià aquell any. De l'experiència d'aquest
afer publicà el llibre A
questão da universidade. Depoimento d'um
estudante expulso (1907). En 1908 fundà i
dirigí el diari de la tarda A Boa
Nova i l'any següent el quinzenari
anarquista A Gafanha.
Després exercí,
amb gran èxit, l'advocacia a Lisboa i mai no
acceptà cap causa on tingués que
acusar; només una vegada incriminà un policia de
l'assassinat d'un obrer. A
més, participà en la Comissió de
Reforma de la Llei de l'Inquilinat i en la
comissió organitzadora del Congrés
Cooperativista. L'octubre de 1913 s'integrà
en la comissió preparatòria del
Congrés de Lliure Pensament. També
formà part
de la Caixa de Previsió dels Professionals d'Impremta fins a
la seva dissolució
en 1934, tot això sense deixar les classes com a professor
de l'Escola
Industrial d'Alfonso Domingues de Lisboa. Com a esperantista,
participà en
nombrosos congressos d'aquesta llengua. Durant la vaga de 1921
publicà i dirigí
el periòdic Imprensa de Lisboa,òrgan
oficial dels vaguistes. L'octubre de 1921 rebutjà el
Ministeri de Justícia i
abans ja havia rebutjat ser diputat i el càrrec de
governador civil de Braga
durant el govern de Bernardino Machado. En 1924 fundà
l'Editora Spartacus, on
publicà diversos llibres seus, com ara O
amor e a vida (1924), A
Revolução em
Portugal (1925), Teoria
libertária ou
o anarquismo (1926), Gente devota
(1927), Mulher perdida (1928), etc.
Soci de la Casa dels Periodistes de Lisboa, en aquesta època
col·laborà en
nombroses publicacions culturals i llibertàries, com ara Portugal, O
Século, Pátria,Diário de Notícias,A Notícia,Diário da Noite, Gleba, A Batalha,Revista do Instituto de Coïmbra,Vida Contemporãnea, Civilização, etc.
En 1925 fundà i dirigí el periòdic Imprensa Livre i entre 1929 i 1930
fundà
i dirigí la revista llibertària Cultura.
En 1939 dirigí el setmanari de crítica
literària i artística O
Diabo. Formà part de la tertúlia
llibertària que es reunia al Cafè Chiado, on van
participar Emílio Costa, Pinto
Quartim, Jaime Brasil, Alexandre Vieira, etc. João
Evangelista de Campos Lima
va morir el 15 de març de 1956 a Lisboa (Portugal). El seu
sepeli va ser una gran
manifestació de dolor on participaren infinitat
d'intel·lectuals i d'obrers.
Campos Lima
(1877-1956)
***
- Steef Davidson: El
16 de setembre de 1943 neix a Amsterdam (Països
Baixos) l'activista i propagandista anarquista i documentalista i
historiador
dels moviments socials Steef Davidson. Va créixer en una
família on el
compromís polític i la passió
artística era la seva forma de vida. Son oncle,
Meijer Bleekrode, fou un reconegut artista que realitzà
nombrosos cartells per
a les organitzacions esquerranes entre els anys vint i trenta del segle
XX. Durant
la dècada dels seixanta Steef Davidson participà
en la cultura alternativa, en
el moviment Provo i en diferents grups antiautoritaris. En aquests anys
publicà
nombrosos fullets i revistes de tota casta (Zwart op Witboek,Bajeskrant,De Kabouterkolonel, etc.). Cap al 1970 la seva
activitat se centrà en la
lluita per la conservació del barri Nieuwmarkt --zona
situada al centre
d'Amsterdam en perill de demolició a causa de la
construcció del metro--,
participant en l'anarquista «Aktiegroep Nieuwmarkt»
(Grup d'Acció de Nieuwmarkt),
que fou el naixement del moviment okupa i que assolí una
gran importància a
Holanda. A Nieuwmarkt fundà, amb altres companys, l'anomenat«De Vrije
Zeefdrukker» (Serigrafia Lliure), un taller
col·lectiu de disseny i d'impressió
serigràfica alternatiu. Va escriure i publicar sobre
diferents temes, com ara
l'anarquisme, l'antiparlamentarisme i els indis americans, i
destacà com a
recitador de poesia. A més d'editar-se els seus escrits,
publicà nombroses
publicacions alternatives i undergrounds,
especialment cartells i
còmics. En 1978 publicà a Amsterdam, basant-se en
la seva gran col·lecció de
còmic underground, Beeldenstorm.
De ontwikkeling van de politieke
strip (1965-1975) [Fúria iconoclasta.
L'evolució del còmic polític
(1965-1975)], que va ser traduït a l'anglès en 1982
i publicat sota el títol The
Penguin Book of political comics. La seva
exposició de cartells va ser
exhibida en 1981 a l'Stedelijk Museum d'Amsterdam i l'any
següent al Musée de
l'Affiche et de la Publicité de París; i els
catàlegs d'aquestes exposicions
van ser publicats sota els títols De kunst van het
protest / The art of
protest. Posters (1965-1975) (1981) i Images de la
révolte (1982),
respectivament. La major part d'aquesta
col·lecció de cartells, i d'altres
documents, està dipositat a l'International Institute of
Social History (IISH)
d'Amsterdam, institució amb la qual
col·laborà durant tota sa vida. A finals
dels anys setanta realitzà diversos viatges arreu d'Europa
recollint cartells
per a l'IISH. També s'interessà força
pel disseny avantguardista i durant els
anys noranta es dedicà a la investigació del
cartell soviètic i del seu
entramat politicoartístic, aconseguint una de les
col·leccions més importants
del món d'aquestes característiques. En 1995
l'IISH exhibí una selecció aquesta
col·lecció de cartells avantguardistes
soviètics (constructivisme, futurisme,
etc.). En 2006 realitzà al Central Museum d'Utrecht
l'exposició «Situationisten
op drift» (Situacionistes a la deriva), sobre les
característiques polítiques i
artístiques de la Internacional Situacionista. Altres obres
seves són Het
recht van de zwakste (1970), Beter rood dan dood
(1972), Vrijheid
van drukpers? Wat let je? (1975), Anarchisme als
levenshouding
(1979, amb altres), Indiaan en strijd (1979), 4de
Russell tribunaal.
De rechten van de Indianen in de Amerika's (1980), Untitled
group show
(1980, amb altres), Alarmschijf van de week (1982),De mooie stad
(1982, amb altres), Drugs. Kruiden van hemel en hel
(1982), How can
one sell the air? The manifesto of an Indian chief (1988),
etc. Durant elsúltims anys de sa vida patí greus problemes de
salut. Steef Davidson va morir el
31 de maig de 2010 a Amsterdam (Països Baixos).
Steef
Davidson (1943-2010)
Defuncions
- Charles-Ferdinand Gambon: El 16 de setembre de 1887 mor a
Cosne-sur-Loire (Borgonya, França) el revolucionari
Charles-Ferdinand Gambon. Advocat
d'antuvi i magistrat després, republicà moderat
primer i socialista
revolucionari més tard, va acabar militant en
l'anarquisme i el
pacifisme. Havia nascut el 19 de març de 1820 a Bourges
(Centre, França). Advocat amb
19 anys, es va instal·lar a París on va editar en
1840 Le
Journal des Écoles. En 1846 va retornar a Bourges
per problemes
de salut i va ser nomenat jutge suplent del Tribunal de
Cosne-sur-Loire, però
va ser suspès l'any següent per haver refusat, en
un banquet, brindar pel rei
Lluís Felip I de França. En 1848 va ser un dels
caps del moviment republicà de
la seva zona i va ser elegit el 23 d'abril de 1848 diputat per la
Nièvre. Es va
oposar a la repressió de juny de 1848 i va ser reelegit en
1849, però, acusat
de complot, va ser condemnat per l'Alta Cort de Versalles el 13 de
novembre de
1848 a la deportació per «incitació a
la guerra civil» i tancat a
Belle-Île-en-mer i després a Còrsega
fins a 1859. Un cop alliberat es va
establir com a agricultor a
Sury-près-Léré, on tenia una
propietat, sempre sota
vigilància regular de la policia política. En
1869 en La
Marseillaise
va fer una crida perquè tothom que no reconeixia
l'Imperi es negués a pagar els imposts; el fisc en
resposta li va
embargar una vedella i la va posar en venda, però Rochefort
va organitzar una
subscripció popular per rescatar-la i la «Vaca de
Gambon» va esdevenir
llegendària pel gran ridícul imperial. En aquestaèpoca es va adherir a
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i a la
Federació de
Societats Obreres. El 8 de febrer de 1871 va ser un dels quatre
candidats
socialistes revolucionaris elegits per l'Assemblea Nacional. El 26 de
març de
1871 va ser elegit membre de la Comuna de París i designat
com a procurador, va
rebutjar el càrrec, ben conscient dels mals de la
justícia i de la presó. Va
ser partidari d'ajudar a l'aixecament de les poblacions de la
província, amb la
intenció de formar una gran federació de comunes.
Present a les últimes
barricades del 28 de maig, va poder fugir de la carnisseria
gràcies a un
passaport fals i, després d'arribar a Bèlgica i
ser expulsat, es va refugiar a
Suïssa. El V Consell de Guerra el va condemnar en
rebel·lia el 23 de novembre
de 1871 a 20 anys de treballs forçats i un anys
més tard, el VI Consell de
Guerra el condemnar a mort. A Suïssa militarà en la
Federació del Jura i farà
propaganda anarquista, fundant a Ginebra amb Gustave Cluseret LeBulletin de la Commune. Al seu
retorn a França després de l'amnistia, el 1880,
pren part en el moviment
anarquista al costat de Louise Michel, sense trencar amb els
socialistes
revolucionaris, ja que serà elegit diputat radical per la
Nièvre entre 1882 i
1885. Defensarà els anarquistes lionesos empresonats en el
procés de 1883. És
autor del cèlebre eslògan pacifista«Guerra a la guerra», que es va publicar enLe Cri du
Peuple. Entre
els seus llibres podem destacar La revanche
de la France et de la Commune (1871) i Réponse à
l'Assemblée«souveraine» de Versailles. La dernière
Révolution
(1872). Charles-Ferdinand Gambon va morir en
la misèria el 16 de setembre de 1887 a Cosne-sur-Loire
(Borgonya, França) a
casa d'uns amics. En 1983 Jean-Yves Mollier va editar les seves
memòries sota
el títol Dans
les bagnes de Napoleon III.
***
-
Silvia Pisacane: El
16 de setembre de 1888 mor a Nàpols (Campània,
Itàlia) l'activista anarquista
Silvia Pisacane. Havia nascut el 28 de novembre de 1852 --algunes fonts
citen
1853-- a Gènova (Ligúria, Itàlia).
Filla del revolucionari llibertari Carlo
Pisacane i d'Enrichetta De Lorenzo. Per amor, el 2 de juliol de 1847
Enrichetta
deixà Nàpols, son marit (Dionisio Lazzari) i sos
tres fills i es traslladà a
Gènova amb son nou company Carlo, que abandonà un
prometedora carrera en
l'Exèrcit napolità. El 2 de juliol de 1857 Carlo
Pisacane va morir amb 85
companys revolucionaris a la tràgica expedició de
Sapri que pretenia enderrocar
Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Els pocs supervivents
de l'expedició,
entre ells Giovanni Nicotera, van ser empresonats. Enrichetta amb la
petita
Silvia, malalta, retornaren a Gènova, on ca seva va ser
nombroses vegades
escorcollada per la policia. En 1859 Silvia entrà al
Col·legi Femení de la
Peschiere, el director del qual era Luigi Mercantini, autor del
famós poema La
spigolatrice di Sapri (1857). Un dels primers decrets que
Garibaldi emeté
després de desembarcar a Sicília establia que es
concedia una pensió de
seixanta ducats mensuals vitalicis per a Silvia Pisacane,«filla de l'heroic
Carlo Pisacane, assassinat a Sança quan combatia per
l'alliberament dels
germans, el juliol de 1857». Mare i filla marxaren a
Nàpols, on la nina fou
adoptada per Giovanni Nicotera quan aquest sortí de la
presó i a la casa del
qual s'instal·laren. De Lorenzo reprengué
l'activitat política i en 1862, amb
altres companyes, formà part del Comitè de Dones
de Roma. En aquests anys
Silvia, malalta de tuberculosi, i son pare adoptiu passaren temporades
a San
Gregorio Matese a la casa de camp del diputat Achille Del Giudice, amicíntim
de Nicotera. L'abril de 1877 un grup d'internacionalistes llibertaris,
guiats
per Carlo Cafiero i Errico Malatesta, portaren a terme un moviment
insurreccional al Matese, que s'escampà des de San Lupo fins
a Gallo i Letino.
L'estreta amistat entre Nicotera, que esdevingué ministre de
l'Interior, i el
senador i terratinent més ric del Matese Achille Del
Giudice, ajudà al
desplegament de la forta repressió militar desproporcionada
que les autoritats
romanes desplegaren per a la captura de l'escamot anarquista. La jove
Silvia,
coneixedora de l'aixecament anarquista del Matese i crescuda en la
veneració
del pensament llibertari de son pare, no dubtà acusar Matteo
Imbriani,
monàrquic i oficial dels Granaders de Sardenya i nebot de sa
mare adoptiva, de«servir al tirà». A Nàpols
s'havia promès al jove advocat Silvio Pallotta, que
mantenia contactes amb els internacionalistes de la ciutat. Quan els
insurrectes anarquistes van ser capturats, davant la absoluta
probabilitat
d'una condemna a mort, l'advocat d'aquest, Carlo Gambuzzi,íntim amic de
Bakunin, demanà Silvia que intercedís davant son
pare adoptiu i ministre de
l'Interior, en nom de l'afinitat ideològica entre la Banda
del Matese i Carlo
Pisacane. La intercessió fou efectiva i el judici
sumaríssim per un tribunal
militar va poder evitar-se i finalment els militants anarquistes van
ser
absolts. El novembre de 1878, a causa de diversos problemes financers
(deutes,
hipoteques dobles, talons bancaris falsos, etc.), Nicotera
donà en préstec
66.000 lliures, que era la dot sencera de Silvia, al seu amic Del
Giudice.
Nicotera durant anys intentà inútilment que la
suma prestada fos restituïda i
en 1885 manà a l'advocat Gaetano Cannada Batoli, un dels
més coneguts i
apreciats jurisconsults napolitans, que esdevingué tutor de
Silvia, que fes tot
el possible per recuperar la dot. Sense aconseguir res per les bones,
el maig
de 1887 demandà el senador Del Giudice. El 26 de novembre de
1887 el Senat es
constituí en Alt Tribunal de Justícia i
nomenà una comissió instructora,
formada per Francesco Auriti, Luigi Basile, Tancredi Canonico, Tommaso
Celesia
di Vegliasco, Vincenzo Errante i Giuseppe Piroli, que durant mesos
investigà el
patrimoni de Del Giudice i l'afer de la Banca Romana. Des del febrer de
1888 i
durant mesos les portades dels diaris nacionals dedicaren amplis espais
a
l'escàndol del senador Del Giudice i de la seva
apropiació de la dot de Silvia
Pisacane; mesos després presentà la seva
dimissió del càrrec de senador, cosa
que fou acceptada sense debat. Mesos després, el 16 de
setembre de 1888
--moltes biografies citen erròniament 1890--, Silvia
Pisacane va morir de sobte
a Nàpols (Campània, Itàlia) sense
haver rebut cap cèntim de la seva dot.
- Placide
Catineau: El 16 de setembre de 1899 mor a la
colònia penitenciària de la
Guaiana Francesa el fuster anarquista Placide François
Alfred Catineau, que va
fer servir el pseudònim Lebas.
Havia
nascut l'1 de novembre de 1858 a Poitiers (Poitou-Charentes,
França). En 1889
formà part d'un grup de fusters anarquistes
(François Briens, Dupret, Meunier,
Dustud, Franchet, Bertrand, etc.) de la Unió Sindical del
Moble (USM) de París
(França), fundada per Lucien Guérineau. En 1890
es presentà a Dijon (Borgonya,
França) a les eleccions legislatives com a socialista
revolucionari i obtingué
quatre mil vots. El 13 de febrer de 1894, amb François
Briens, va ser condemnat
per l'Audiència de l'Aube (Xampanya-Ardenes) a treballs
forçats a perpetuïtat,
100 francs de multa i sis mesos de presó per«fabricació i emissió de moneda
falsa», «per temptativa
d'evasió» el 27 de novembre de 1893 de la
presó de Troyes
(Xampanya-Ardenes), on estaven detinguts pel primer delicte a l'espera
de
judici, i «per temptativa d'assassinat» del
guardià Varlet d'aquesta
penitenciaria; altres companys (Massoubre, Mauduit i Xavier Soudant)
van ser
condemnats a diferents penes més lleugeres. Destinat a la
colònia penitenciària
de la Guaiana Francesa, formà part d'un comboi amb altres
anarquistes (Léon
Jules Léauthier, Edmond Marpaux, Gustave Marchand i
François Briens) que
desembarcà en 1894 a l'Illa Real (Illes de la
Salvació, Guaiana Francesa). A
l'illa compartí cabana amb l'anarquista Clément
Duval i es caracteritzà per cantar
durant les nits cançons revolucionàries. Placide
Catineau, que tenia la
matrícula 26.477, va morir el 16 de setembre de 1899 a la
colònia penitenciària
de la Guaiana Francesa.
Oh, sorpresa, l'economista Jean Pisani-Ferry plagiat de forma grollera tant pel president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, com per Hollande i Merkel després de la reunió d'ahir a París abans de la primera cimera europea sense els nostres estimats illencs abanderats del Brexit. Curiós que Pisani anunciàs en el seu llibre, Le réveil des démons de fa ja anys que Europa havia passat d'una crisi financera, a una altra econòmica i social per acabar en una crisi existencial. Totalment d'acord. El que me costa de creure és que ara Juncker, i de sobte Merkel i Hollande, hagin descobert que el motor del nostre continent, el projecte de la UE, estigui en el divà. Ja fa temps que ho sabem, i els líders ens ho anuncien com una novetat absoluta. La veritat, Europa necessita d'audàcia i de compromís amb els seus valors més que amb les entitats financeres i l'austeritat. el projecte està vigent, els seus pilots necessiten una dosi d'imaginació que ara per ara és una protagonista absent. Ni més ni menys Europa, simplement una Europa que doni respostes al creixement, a la seguretat, a la política exterior, als refugiats, als populismes, a la globalització, des de la perspectiva fundacional, i no des de la perspectiva simplement funcional de fer complir uns paràmetres que maten el projecte i a la gent. Per sort, Europa és més necessària que mai front el que tenim per endavant.
El Celler Can Novell, organitza un espectacle de fusió el títol del qual defineix perfectament. Es fusionarà glosa i poesia amb música i una copa de ví negre. L'entrada valdrà 5€ i hi prendran part els Glosadors de Mallorca Cati Eva Canyelles i Mateu Xurí i la cantant i músic Margalida Eugènia Canyelles.
Tot el que no ha dit Andreu Manresa de Joan Estelrich -
Andreu Manresa, un dels màxims divulgadors de l´obra de Joan Estelrich, nomenat director general d´IB3! -
L´escriptor mallorquí Joan Estelrich, confident de la Gestapo hitleriana i de la policia feixista espanyola va lliurar Lluís Companys i centenars de republicans als botxins de Franco! -
L´escriptor i destacat activista cultural Bartomeu Mestre Balutxo sempre ha estat en primera línia en la resposta a tots aquells qui enalteixen el feixisme literari -
Ver aquí un brillant article del nostre conegut escriptor
CONTRA ELS QUI ENALTEIXEN EL FEIXISME LITERARI
Bartomeu Mestre - Balutxo | TEMPS DE GUERRA INCIVIL | dilluns, 28 de gener de 2013 | 11:21h
Darrerament, arreu de les terres catalanes, hi ha una revifada de condescendència i permissivitat amb alguns escriptors que varen ser còmplices directes del franquisme. Amb l'argument que cal contextualitzar les coses, des de les institucions públiques és fan autèntiques hagiografies d'ideòlegs del feixisme i, fins i tot, d'autèntics criminals de guerra. Deixant de banda el cas de Josep Pla i de Llorenç Villalonga, a qui properament dedicaré un article monogràfic, hi ha altres personatges igualment perniciosos que, des d'estaments democràtics, són enaltits com a models de referència.
L'any 2009, el Consell de Mallorca va dedicar un triple homenatge a tres persones que, amb independència dels seus hipotètics valors literaris, varen ser col·laboracionistes i, dos d'ells, delators i repressors.
El postfranquisme a les institucions
Mescandalitza la visió de símbols feixistes que delaten dèficit democràtic. Mofèn la resistència contumaç de tots els consistoris de lAjuntament de Palma, des de 1979 ençà (16 anys dels quals amb batlia socialista i majories de progrés), amb la negativa a estimbar un monument que fa més mal que en Franco a cavall i recorda un vaixell de guerra que disparà contra població civil. M'escandalitza i m'ofèn, però encara mescandalitza i mofèn molt més que les institucions enalteixin còmplices dels assassins. Això va fer a la legislatura anterior el Consell de Mallorca en retre un triple homenatge a Maria Antònia Salvà (Palma, 1869), Llorenç Riber (Campanet, 1882) i Joan Estelrich (Felanitx, 1896), amb motiu del 50è aniversari de les seves morts. Amb la Llei de Memòria Històrica a la mà, però sobretot amb dos dits de seny i dètica, cap d'ells no sho mereixia. Les tres beates biografies els exclouen de tota lloa i, mai de mais, un ens democràtic que emana del poble havia descarnir els honors que el franquisme ja els havia brindat en vida a tots tres.
Maria Antònia Salvà, com el seu germà Antoni, afiliat a Falange (1), va fer pinya amb els revoltats. Ho va fer evident al pròleg de Poesías del seu nebot militar Luis Ripoll López, segons ella feliz de dar la vida por su Patria con la cruz al pecho desde el Movimiento Nacional. Encara són més populars els versets dedicats a Franco: "Farineta bruna,/ oli sense sal./ Visca el General/ de l'Espanya una!. Abans, Salvà havia aconsellat la seva íntima amiga Maria Verger (2), bibliotecària a Terrassa, a favor de la higienización de la biblioteca para restaurar la moral católica española. El febrer de 1958, un mes després de morir, Salvà va ser declarada filla il·lustre de Palma i lany 1960, per segona vegada (ja ho era des de 1918), de Llucmajor. El batle franquista daquell acord, Andrés Martín Burguera, mexplicà (3) que va passar ànsia que no sortís una bola negra contra la designació, perquè hi podia haver qualque «concejal» que ja no fos franquista (sic).
Llorenç Riber, que el maig de 1936 negà a Miquel Ferrà la firma a la Resposta al Missatge als Mallorquins, col·laborà a Aquí estamos de Falange Española i Acción Española. Però, sobretot, es va distingir per dirigir la depuració de les biblioteques, impulsant la cremadissa de llibres i elaborant llistes negres. Dia 10 de març de 1953, el ministre espanyol de Educación Nacional li lliurà la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio amb un discurs eloqüent: Así como se dice que la voz del pueblo es la voz de Dios, he traído la alta distinción con que el Caudillo ha querido premiar los altos merecimientos del ilustre académico Lorenzo Riber, soldado ejemplar en tierras de España. Practicant de la doble moral, lèpoca que residí a Barcelona eren comentades les visites a prostíbuls i és coneguda la que va fer amb Camilo José Cela al barri xinès de Palma. Lany 1927, Riber havia disputat a Antoni Maria Alcover la vacant de la Reial Acadèmia Espanyola i la va guanyar gràcies al suport que li brindà Gabriel Alomar, el qual, segons el seu fill Víctor, sen penediria vivament des de lexili a El Caire en constatar que el franquisme de Riber ha fet bo i superat el fonamentalisme dAlcover (3).
Joan Estelrich, defensor dels drets dels pobles sense estat a la Societat de Nacions a Ginebra durant la República, va mudar radicalment de cantet. Seguidor fidel de Cambó, des de París brindà suport als revoltats. Va promoure un manifest dadhesió a Franco dintel·lectuals feixistes i nazis, va fundar la revista Franco-espanyola (mai millor dit) Occident i va publicar La persécution religieuse en Espagne, amb pròleg de l'apologètic poeta fonamentalista cristià Paul Claudel, el que va tancar de per vida a un psiquiàtric la seva germana Camille, per amagar els amors clandestins amb l'escultor Rodin. Estelrich, el gener de 1939, celebrà la caiguda de Barcelona (alliberada, segons ell). Membre actiu del SIFNE (el servei dintel·ligència franquista) va ser confident de la GESTAPO delatant informació dels refugiats republicans. Antoni Maria Sbert va ser a temps de fugir a Mèxic, però Lluís Companys, la bèstia negra de Cambó, va ser detingut, extradit i afusellat. Franco recompensà Estelrich i el va fer delegat dEspanya a la UNESCO, fins a la mort.
Amb Salvà, filla il·lustre de Palma i Llucmajor, Riber, medalla d'Alfonso X, el sabio, i Estelrich representant Espanya a la UNESCO, el franquisme havia més que recompensat els serveis de tres beatos falsos. Ella, promotora de jaculatòria i d'himnes marians, era una emmascarada lesbiana, Riber, un capellà que feia cremar libres obscens quan era un puter i un pederasta, i Estelrich, que pixava aigua beneïda i es pegava tocs pel pit, mentre mantenia una triple vida afectiva clandestina. Doncs, 50 anys després de les seves morts, les institucions democràtiques han confirmat el postfranquisme i han dispensat nous honors als tres escriptors. Justificar-ho en atenció a la seva obra és una befa, perquè la seva obra també va ser la connivència activa amb el feixisme i la repressió. Ells varen rebre els honors; les víctimes, els horrors. El mal és que enaltir franquistes crea models a imitar i ens fa recular com els crancs. Els organitzadors arrossegaren a lhomenatge un nodrit grup de poetastres joves (incultes uns, ignorants uns altres, col·laboracionistes tots), incapaços de destriar que els feren fer el paper de José María Pemán quan, convidat per Riber, visità Mallorca per glossar beatum feixista. Cal parlar clar si no volem beneir les infàmies. Com així les institucions democràtiques fan homenatges a franquistes mentre escupen damunt de la memòria dels morts?
El Consell de Mallorca (PSIB-PSM) va presentar l'any 2009 la triple ignomínia laudatòria d'aquests tres col·laboradors entusiastes del franquisme. El mateix any, quan Manacor ja havia retirat els dos monòlits feixistes del seu port, l'Ajuntament de Palma (PSIB-PSM-EU) decretà la protecció del conjunt de Sa Feixina, inaugurat per Franco, amb aportacions d'Hitler i de Mussolini. Si algú ho pot explicar que ho faci a poc, a poc, perquè no sentén tan actiu nacionalcatolicisme ni, tampoc, el silenci còmplice i covard dels coreligionaris, intel·lectuals domesticats i poetes cortesans. Amb gent així costa superar aquest actiu postfranquisme que ha fet i fa els ulls grossos amb els criminals de guerra. Passa d'hora de fer bugada! És un acte pendent de reparació i justícia, però sobretot de salut democràtica!
NOTES
(1) Salvà, que havia dirigit La Nostra Terra, s'adreçà a Miquel Ferrà (Palma, 1885-1947) instant que s'afiliés a Falange Española si volia salvar la vida. Ferrà (a qui les institucions, ni en el centenari del naixement ni en el cinquantenari de la mort ha volgut recordar) va respondre el requeriment amb L'Estel, un poema dedicat a l'estelada l'any 1936, ja iniciada la revolta dels feixistes i els assassinats per les voreres i cementiris de Mallorca, que constitueix una demostració de dignitat i de resistència. El podeu llegir a: http://www.mallorcaweb.com/magteatre/poemessolts2/ferra.html
(2) Vg. L'afer Soler i Palet de Joan Pérez i Ventayol a http://www.raco.cat/index.php/Terme/article/download/64734/122454
(3) Informació extreta del meu diari personal.
(Blog de Bartomeu Mestre a VilaWeb)
Antoni Salvà va afiliar-se a Falange, dona Maria Antònia va dedicar un poema a Franco, i Riber aconseguia col·leccionar floretes tan aclaridores de la seva militància feixista com les que va dedicar-li, en plena guerra, Giménez Arnau, Director General de Premsa i amic íntim de Serrano Suñer, en dir-li que el prestigio de su pluma reporta un valioso servicio a la Causa de España. Malauradament, no he vist en els actes organitzats pel Consell de Mallorca l'enunciat de cap conferència o taula rodona que em permeti suposar que se'n parlarà, de tot això. Un setciències m'ha dit que allò que importa, d'ells, és únicament la seva obra. També ho pensen els responsables de cultura del Consell? (Llorenç Capellà)
Riber, Salvà i el trenta-sis
Per Llorenç Capellà, escriptor
Arnau Company acaba de publicar una biografia, sòlida i ben estructurada, d'Emili Darder, el darrer batle republicà de Palma. Darder va ésser un home força vinculat al món de la cultura i, tant des de l'Associació per la Cultura de Mallorca com des de l'Ajuntament, va promoure homenatges a Costa, Alcover, Marian Aguiló i altres prohoms de la literatura. Un dels arguments que s'esgrimiren contra ell, en la pantomima de judici que el va sentenciar a mort, va ésser el seu catalanisme militant, cosa que va provocar la befa de l'advocat defensor, l'enginyer Eusebi Pascual, aleshores incorporat a l'exèrcit amb el grau de tinent. Arnau Company se'n fa ressò, d'aquest detall. Després de recordar que Llorenç Riber va ésser nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, Pascual va enumerar una sèrie d'escriptors nada sospechosos com Guillem Colom, Elvir Sans Rosselló, Joan Ramis d'Ayreflor i altres. En realitat la llista s'hauria pogut fer inacabable. Què en direm de Tous i Maroto, d'Aina de Villalonga, de Gabriel Cortès? O de Joaquim Verdaguer, de Joan Estelrich, dels germans Villalonga...?
Igualment Eusebi Pascual pensava en Maria Antònia Salvà i el seu germà Antoni, atès el prestigi literari d'ella i el canvi de camisa, espectacular, d'ell. Miquel Ferrà en va deixar constància, d'aquest nou look ideològic, en uns versos dolguts: Companyó qui ens has deixat/ quan el cel s'entenebria,/ quan l'Estel, velat de sang,/ un fum d'odis obscuria,/ tu que a l'hora del gran dol/ abandones la família/ i la nostra antiga fe/ en la prova renuncies. Josep Massot afirma que Miquel Gayà i Guillem Colom li garantiren que Ferrà es referia a Antoni Salvà. Altres opinen que feia referència a Llorenç Riber. Tant se val. A ambdós el poema els escau com un vestit fet a mida que, a més a més, poden compartir des del moment que el Consell de Mallorca prepara, per a la primeria d'abril, una exposició dedicada conjuntament a l'erudit de Campanet i a dona Maria Antònia. L'un i l'altra moriren enguany fa cinquanta anys, heus ací el motiu que els ajuntin. També en fa setanta del traspàs de Rosselló-Pòrcel. I cent del naixement de Mercè Rodoreda, però aquesta havia nascut a Barcelona, en lloc de a Felanitx o a Valldemossa, la qual cosa deu anul·lar qualsevol possibilitat d'homenatge institucional. En fi...! Tornem a Riber i a Maria Antònia Salvà.
En tenir notícia que el Consell s'havia proposat no deixar passar per alt l'efemèride, vaig pensar que la casualitat ens brindava la possibilitat de lligar caps entorn de la postura dels intel·lectuals mallorquins davant el cop d'Estat del trenta-sis. Tant Riber com els germans Salvà s'instal·laren còmodament en el nou ordre. No va ésser impediment que tots ells haguessin publicat a La Nostra Terra, una revista de la qual Antoni Salvà va ésser director, ni que haguessin mantingut una actitud cívica i intel·lectual que, en llenguatge d'ara, qualificaríem de nacionalista. Antoni Salvà va afiliar-se a Falange, dona Maria Antònia va dedicar un poema a Franco, i Riber aconseguia col·leccionar floretes tan aclaridores de la seva militància feixista com les que va dedicar-li, en plena guerra, Giménez Arnau, Director General de Premsa i amic íntim de Serrano Suñer, en dir-li que el prestigio de su pluma reporta un valioso servicio a la Causa de España. Malauradament, no he vist en els actes organitzats pel Consell de Mallorca l'enunciat de cap conferència o taula rodona que em permeti suposar que se'n parlarà, de tot això. Un setciències m'ha dit que allò que importa, d'ells, és únicament la seva obra. També ho pensen els responsables de cultura del Consell? Em resisteixo a creure-ho. No puc entendre que Alemanya es negui a passar pàgina en la biografia de Günter Grass sense aclarir el seu passat nazi, i que nosaltres passem per alt les col·laboracions de Riber a Acción Española o Aquí Estamos, òrgans de la dreta més salvatge. Si ho continuem fent, renunciarem a algunes de les claus més determinants de la nostra història. Atesa la vàlua literària, tant de Riber com de Maria Antònia Salvà, la seva col·laboració, a voltes entusiàstica, amb els colpistes, canta més que la de molts d'altres. Cal remarcar-ho, perquè en realitat va ésser el món literari mallorquí en bloc -descomptant algunes excepcions conegudes de tothom-, qui va donar suport a un cop d'Estat que ens qüestionava llibertat, identitat i llengua. I la represa, a la postguerra, va fer-se de la mà de la mateixa gent que, d'una manera tèbia o compromesa, col·laborava amb la Dictadura. Aquesta realitat, mala de pair i sovint oblidada en evitació de digestions feixugues, no s'ha quedat en una anècdota, sinó que ha condicionat la forma d'interpretar el país del catalanisme militant. Vulgues no vulgues, els trenta anys darrers de vida política i social mallorquina no s'entenen si no és explorant en els plecs, dissimulats, d'aquesta època.
Diari de Balears (9-III-08)
No és gens estrany, doncs, que una bona part de la intellectualitat tradicional mallorquina, amb unes arrels socials d'explotació de la pagesia com la de la gran propietaria abans esmentada, en esclatar la sublevació militar el juliol de 1936, sapigués de seguida quin era el bàndol que defensaria els seus interessos econòmics. Com explica l'historiador Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (pàgs. 160-161): "Maria Antònia Salvà fou addicta al Movimiento des del primer moment, en tant que, com a catòlica i conservadora, hi veia la salvació de l'anarquia republicana, suggestionada fàcilment per la propaganda
'nacional', que insistia només en la persecució religiosa i en el caos de la zona 'marxista'. (Miquel López Crespí)
Els escriptors catalans i el feixisme: Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Joan Estelrich...
Per Miquel López Crespí , escriptor
Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga donà un suport actiu a la sublevació feixista encapçalada pel General Franco i tot el temps que durà la repressió contra el catalanisme i l'esquerra escrigué nombrosos articles justificant l'actuació criminal de militars i falangistes. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).
El 1955, editat per l'Editorial Moll, sortiren a la llum unes memòries de Maria Antònia Salvà amb el títol Entre el record i l'enyorança. Aquest llibret és molt important per a conèixer a fons la vida i especialment les condicions socioeconòmiques que possibiliten l'obra d'aquesta poetessa de l'Escola Mallorquina. Dos capítols són essencials.
Com explica la GEM parlant de la poesia de l'autora que ens ocupa: "El paisatge, tractat autònomament i des d'un punt de vista idíllic, esdevé objecte d'atenció constant i és, sovint, el reflex del seu món interior. Hi és palesa una religiositat profunda". Constatar, per boca de la poetessa, quines eren les condicions de vida de la gent que feia feina en les possessions mallorquines de finals del segle XIX i començaments del XX ens permet copsar -per contraposició- on se sustentava el seu amor pel paisatge, aquesta "visió idíllica" de la terra de la qual estaven imbuïts els propietaris.
El "motor", la "màquina humana" que en aquella època creava i produïa la riquesa de què fruïen els senyors, eren, com molt bé explica Maria Antònia Salvà, "els missatges llogats per tot l'any i els jornalers contractats a tant el jornal, pel temps que fossin necessaris". Alhora, els missatges se subdividien en parellers (llauradors que menaven cada un un parell de bísties per la conró de les terres) i guardians (els qui tenien al càrrec les guardes del bestiar).
A les propietats de Maria Antònia Salvà hi havia també el pareller major, el pareller segon i el pareller tercer, que menaven els respectius parells de mules. S'hi afegia encara un altre pareller, el del cavall i l'ase (sementals) i encara el bover, que menava un parell de bous; total, cinc parellers d'arada, que, com ens explica la poetessa, "bé s'havien de mester pel cultiu dels amples sementers de conradís".
Venien llavors els guardians: l'oguer, el mosso de l'oguer, els pastors (del bestiar de llana), o sia, el de l'esplet, el de la bassiva, el porquer; total, cinc guardians. "I encara el garriguer, el moliner, que era també l'hortolà, el volando (o sia, un allot al servei de tothom) i la criada".
Aquestes excellents condicions per a la feina intellectual permeten que la nostra poetessa basteixi diversos llibres que sintetitzen la seva experiència estètica. Parlam d'obres com Poesies (1910), Espiques d'Or (1926), u>El retorn (1934), Llepolies i joguines (1946), Cel d'horabaixa (1948), Lluneta de pagès (1952), etc, etc.
En el capítol que comentam ("Missatges"), M. Antònia Salvà conta com la soldada als missatges es pagava el dia de Sant Miquel i quan, els dissabtes horabaixa, afaitats i mudats amb la roba neta, marxaven cap a casa seva, "se'ls donava a cada un pa". Es curiós constatar això: "Els pans que es donaven als missatges eren més grossos que els dels jornalers". Per les festes de Nadal es lliurava a cada un dels missatges dos pans de blat, un pa de xeixa, una coca bamba i una pesada de carn. A les criades se'ls donava, a més, una coca de torró i un paquetet de neules.
No és gens estrany, doncs, que una bona part de la intellectualitat tradicional mallorquina, amb unes arrels socials d'explotació de la pagesia com la de la gran propietaria abans esmentada, en esclatar la sublevació militar el juliol de 1936, sapigués de seguida quin era el bàndol que defensaria els seus interessos econòmics. Com explica l'historiador Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (pàgs. 160-161): "Maria Antònia Salvà fou addicta al Movimiento des del primer moment, en tant que, com a catòlica i conservadora, hi veia la salvació de l'anarquia republicana, suggestionada fàcilment per la propaganda
'nacional', que insistia només en la persecució religiosa i en el caos de la zona 'marxista'.
'El desembre de 1936 escriví una poesia humorística, El meu 'Copeo', arran d'una malaltia que l'obligava a fer règim durant les festes de Nadal, i no hi mancava una allusió a Franco, 'el General / de l'Espanya una':
'Benhaja el mortal
que avui per sa boca
pot tastar sa coca
del temps de Nadal;
que a mi, amb el meu mal,
per no estar dejuna,
patorrat em cal
de farina bruna
Farineta bruna,
oli sense sal...
Visca el General
de l'Espanya una!
Farineta bruna,
oli sense sal,
això és lo que em cal.
Visca el General!'
'Durant tota la guerra, Maria Antònia mantingué la seva adhesió a Franco, com demostra la seva correspondència i el pròleg en castellà que el 1938 posà a las Poesías del seu parent Lluís Ripoll i López, mort l'any anterior al front del Jarama".
Un altre cas de flagrant collaboració amb el feixisme és el de Llorenç Riber i Campins. Ho explica amb molt de detall Josep Massot i Muntaner a Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). A les pàgs. 165-166, escriu: "Però aviat envià [Llorenç Riber] articles a la revista falangista de Mallorca, Aquí estamos, collaborà des del final de 1938 al Servicio Nacional de Prensa -lliurant treballs al 'semanario para el extranjero' del Servei- i publicà altres articles a la premsa de Palma... Tot plegat fou suficient perquè un article anònim de la Gaceta Regional de Salamanca arran de La Liberación de Cataluña, en cantar les absoltes de la cultura catalana, es referís amb elogi a l'actitud de 'normalitat nacional' riberiana: "...hoy se salvan los que en Cataluña han mantenido o han cabado por seguir una línea de normalidad nacional: Eugenio d'Ors, José Pla, Ferando Valls [Taberner], Lorenzo Riber...'".
Actituds com les de Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, els germans Villalonga, etc., són les ajudaren al feixisme a mantenir durant dècades el poble mallorquí -i concretament la dona mallorquina- en una situació d'endarreriment social i cultural del qual només ha començat a sortir a ran de l'embranzida turística. Aquesta embranzida, amb totes les seves contradiccions, amb el terrible cost d'haver destruït, en bona part, la nostra terra -la famosa balearització-, ha permès, emperò, rompre el cicle de la misèria que des de temps immemorial era el pa nostre de cada dia de les nostres classes populars. Recentment, Gina Garcías (Palma, 1954), investigadora i periodista, ha estudiat aquesta problemàtica. Gina Garcías ha publicat (entre d'altres llibres) Calvià, del verde al azul, en collaboració amb Sebastià Verd; i diversos estudis sobre la situació de les dones, comMallorquines d'avui (1982), La desigualtat en xifres (1993), Les mallorquines d'avui (1987), Ramón Aguiló (1996), etc. Sincerament crec que no s'ha fet justícia amb una obra com Les mallorquines d'avui. Aquesta és, pens, una de les aportacions més importants al coneixement de la dona illenca que s'han escrit en els darrers temps. Saber que més del setanta-u per cent dels analfabets mallorquins són dones i que, en canvi, menys d'una tercera part dels titulats superiors pertanyen al sexe femení, és important per a copsar en tota la seva amplitud la problemàtica de la dona. Personalment -ara que estic enfeinat en la redacció de la cinquena part de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-197O)-, el capítol "L'educació de les mallorquines" (pàgs. 11-20) m'ha servit moltíssim per a copsar el nefast paper de l'església en el retardament del procés d'incorporació de la dona a l'activitat pública.
En acabar la guerra que la dreta feixista ordí contra el poble treballador (1936-1939), és a dir, a començaments dels anys quaranta, un 23 % de la població adulta mallorquina era analfabeta; d'aquest percentatge, un 28 % eren dones. El 1950 els analfabets eren el 17 %, entre els homes; la xifra d'analfabetisme entre les dones continuava en el 28 %. L'autora analitza a fons el procés pel qual el feixisme i l'Església Catòlica a Mallorca s'uneixen per a continuar mantenint la dona en el seu paper clàssic de submissió, tot negant-li l'escola i el coneixement. Aquesta política feixista i clerical (defensada a fons per intellectuals reaccionaris del tipus Llorenç Riber, Miguel i Llorenç Villalonga, la mateixa Maria Antònia Salvà, Joan Estelrich -secretari de Cambó, agent del franquisme-... ha portat com a conseqüència que, avui dia, més del setanta per cent de les mallorquines en edat de treballar romanen encara recloses en l'estreta funció de mestresses de casa, no arriben al deu per cent les que participen en política i molt poques tenen un lloc rellevant en la vida social, econòmica i cultural de les Illes. De l'any 1939 fins a començaments dels setanta, franquisme i clergat dificulten l'accés de la dona als instruments de coneixement (escola). Es tractava, per al feixisme i el nacionalcatolicisme, de conformar la dona en el paper "històric" de mestressa de casa. Com explica la nostra investigadora: "Les mallorquines que avui són adultes i que pogueren assistir a l'escola, varen anar majoritàriament a centres religiosos en què rebien un programa d'estudis distint al dels centres masculins i orientat a mantenir-les en el mateix paper que havien representat les seves mares". És el paper concret representat per matèries com les "labores del hogar", la "formación cívico-social" o, fins i tot, assignatures especialment programades per a elles com l'Educació Física, el Dibuix o les "Lecturas recomendadas". També, des de la trona, l'escola o el receptor de ràdio, el franquisme i el clergat varen difondre la imatge del "modelo de mujer española". El conreu de l'oració substituïa el de la ciència. En temps de la República i la guerra, els rojos havien comès l'"error" de "masculinitzar" la dona (és a dir, d'incorporar-la a la producció, a l'ensenyament, a la política, a la cultura, en definitiva).
Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. (Llorenç Capellà)
Gent que ha estimat el país
Per Llorenç Capellà, escriptor
La moda de retre homenatge i, per tant, de recordar els escriptors amb motiu del centenari del naixement o de la seva mort, comporta un exercici d'aproximació a l'època que varen viure. Si l'època en qüestió inclou la convulsió de la Guerra Civil, els judicis ètics són inevitables. Si a més a més les conseqüències d'aquesta guerra encara incideixen directament en la convivència quotidiana, la normalització lingüística i la configuració del país, l'opció ideològica que prengueren en aquells moments té una lectura actual, atès que estem immersos en el procés d'engegar tot allò que va paralitzar-se. De manera que la lectura que en facem, d'aquest passat i d'aquestes biografies, influirà, poc o molt, en les actituds individuals i col·lectives que en matèria de llengua, cultura i poble adoptem d'ara endavant. Tanmateix, no afinem gaire. En pocs dies UH ha publicat dos articles que he de qualificar de decebedors, atenent a la vàlua intel·lectual dels seus signants. Un l'ha escrit el pedagog Llorenç Vidal en referència a Llorenç Riber; l'altre, un dels caps visibles del PSM, el polític Antoni Alorda, que parla de Joan Estelrich. Tant Riber com Estelrich ens han llegat una obra important que ja forma part del patrimoni de la cultura catalana. Malauradament el quefer literari no és l'única cosa que els uneix, perquè també comparteixen un suport entusiàstic als colpistes que acabaren amb la República i implantaren una dictadura, tan cruel com obtusa, per la via de les armes. Això vol dir que ambdós apostaren per la repressió enfront de la llibertat; pel feixisme enfront de la pluralitat ideològica i religiosa; per la prohibició de la llengua catalana, la persecució de qualsevol identitat nacional que en el si de l'Estat no fos l'espanyola i tantes altres coses empobridores.
Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. I per tal de defugir qualsevol dubte sobre els seus sentiments més sincers, va creure adient reblar el clau: «Elle n'est pas conquisse. Elle est libérée». En fi...! Curiosament, Vidal i Alorda defensen Riber i Estelrich respectivament, adduint l'amor que professaren al país. Llorenç Vidal ho fa en un to força agressiu, en afirmar que Riber «puesto que las normas de la más elemental convivencia democrática nos exigen la tolerancia y aborrecen el fundamentalismo intransiguente, los prejuicios y la marginación por motivos ideológicos, debe ser reivindicado en esta su isla natal, a la que él tanto amó». Pel que fa a Alorda, també ens recorda l'amor d'Estelrich pel país, tot i que ho fa amb una cautela que és de justícia reconèixer. Probablement ambdós, Vidal i Alorda, l'encerten. Riber i Estelrich estimaven el país. Però, quin país? Tant l'un com l'altre procuren deixar-nos-ho ben clar. Per a comprovar-ho, no cal més que recórrer a les publicacions de Josep Massot. Escriu Riber: «la isla de Mallorca era la frontera de la fidelidad, el límite sagrado de la hispanidad entre Cataluña proterva y Menorca la rebelde» (Arriba, 1942). I Estelrich no dubta ni un moment a l'hora de ficar els peus a la galleda: «Dentro de pocos días lanzo una revista, en París, de propaganda de nuestro glorioso movimiento nacional. No fuera yo buen mallorquín si no consagrase en ese primer número una página a Mallorca y a su lealtad» (carta a Félix Escalas,1937). És evident quin era el país de l'un i de l'altre. Tanmateix, no vull acabar aquest article sense fer una altra referència al d'Antoni Alorda. El dirigent del PSM conclou la seva reflexió amb una pregunta als lectors. «I si s'aconseguís recuperar-los?», ens demana. I jo li responc: falsejant la història? I en benefici de qui o de què...? Amic, no embullem la troca.
Diari de Balears (11-V-08)
Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics creadors del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans artistes dels afusellaments en massa. (Miquel López Crespí)
Llorenç Villalonga i el feixisme militant
Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.
Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".
Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).
No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.
Aquest estiu vam repartir el número 36 de la nostra publicació Urxella, estam orgullosos de ser l'únic partit polític del municipi que des de fa més de 10 anys fem i repartim una publicació de paper. Us agraïm la seva lectura i difusió. Aquest és l'article de la portada, per desgràcia hem de dir que ha passat l'estiu i la situació no ha canviat.
El passat 13 de juny es va complir el primer any de legislatura,tempssuficientperfer-neunaprimeravaloració. I decepció éslaparaulaambquèl’Assemblead’Alternativa descriu aquest primer any de govern de Junts Avançam-UMP. Decepcióprimer,perquèelpacted’investiduraquesignàrem ambells,ifruitdelqualMiquelÀngelMarchésbatledePollença, no s’està complint:
Veiem com el Reglament de Participació que es va redactar a partir de la feina dels nostres regidors i la participació d’entitats, partits i ciutadans, fa sis mesos que és dins un calaix. Nos’harealitzat cap procés participatiu perdefinirelsusos d’algunsespais,comtampocnos’hafetcappassaperala realitzacióde pressupostos participatius decaraal2017.En transparència la cosa no està molt millor. És cert que s’ha millorat respecte a l’anterior legislatura, però segueix incomplint-se l’acord signatja que falten documentació i informació per publicarielnostreblocd’Urxellasegueixfentbonapartdela feina d’informació que hauria de fer l’Ajuntament.
Decepció per la sensació que tot segueix igual, i l’esperatcanvicapal’esquerraésinexistent.Així,elnouequip degovernsegueixcometentirregularitatsambl’ocupacióde la via pública-concedint autoritzacions per sobre del permès-, i prestant serveis i comptant amb tècnics en la mateixa situació irregular que a l’altra legislatura.
No s’ha fet cap passa per avançar cap a la remunicipalitzaciódel servei de neteja,totiquedesd’Alternativaels proporcionàremunestudiamblainformacióqueavalavael procés.Anivellsocialdecidirenrebutjarlanostraproposta d’incloure clàusules socialsa la licitació del bar del poliesportiu del Moll, i quan ho feren, amb la licitació de les platges, la precipitació els conduí a l’error, amb un informe en contra de Secretaria.
No hi ha hagut cap mesura en un any per lluitar contralaprecarietatlaboral,l’aturniels problemesambl’habitatge.Esvaaprovarunarebaixadel’IBIprecipitada,tande dretes, que el mateix PP n’havia presentat una d’igual.
Enunsistemadedepredacióturísticacomelnostre, tan sols hem trobat promoció i més promoció (no sabem si per intentardissimularerradescomeltemadelalicitaciódeles platges). Per nosaltres aquestes polítiques s’emmarquen dins la línia liberalde sempre, la mateixa del PP(TOTS), el PI o afins.
Decepcióperquèdavantel laïcisme promès, alguns regidors segueixen representant l’Ajuntament a actes religiosos “y con mucho orgullo”. Seguim sense poder visitar la Fortalesa, i la fàbrica deCa’nMoratósegueixdeteriorant-sesense queaquestequipdegoverntampocnohagiprevistresper impedir-ho. En definitiva, seguim pràcticament igual.
[18/09] Míting dels Antipatriotes - Fets de
Cullera - «Socialismo y Libertad» - Piccinini - Del
Papa - Roussenq - Malaguti - Iacoponi - Ferrua - Lewin - Chimeno -
Torrents - Volin - Luppi - Gamero - Weiland - Ocaña
Anarcoefemèrides
del 18 de setembre
Esdeveniments
- Míting dels
Antipatriotes: El 18 de setembre de 1887 se celebra a la
Sala Favié, al barri
obrer de Bellville de París (França), un gran
míting contra la guerra
organitzat per la Lliga dels Antipatriotes i els Grups Cosmopolites
Revolucionaris (GCR). L'acte comptà amb el suport de grups
anarquistes de París
(Joventuts Anarquistes, etc.) i d'arreu de França
(Bessègues, Calais, Lo
Chambon, La Ricamarie, Sant-Etiève, Sèina,
Toló, Viena del Delfinat, etc.). La
sessió va ser oberta a la participació del
públic en general i en foren oradors
Bebin, Georges Brunet, Edouard Devertus, Alain Gouzien, Jean-Baptiste
Louiche, Alexandre
Murjas, Jacques Prolo, Alexandre Tennevin i Joseph Tortelier, entre
d'altres. L'acte,
que durà més de tres hores, comptà amb
l'assistència de més de tres mil
persones. Al final del míting es va distribuir un manifest
especial als
assistents. Aquest acte comptà amb una gran
vigilància per part de la policia,
però, així i tot, no es registraren incidents
destacats –alguns diaris burgesos
anunciaren la detenció de quatre obrers joiers per part dels
Guardians de la
Pau que s'enfrontaren al carrer a provocadors seguidors de Georges
Boulanger,
però es tractava d'una típica
manipulació informativa. Uns tres-cents companys
reunits posteriorment a la celebració del míting
van veure la necessitat de
realitzar un nou acte contra el patrioterisme i obriren un compte, a
càrrec deÉmile Bidault, per a recollir diners per a tal fi, les sumes
recaptades per al
qual van ser publicades en els periòdics L'Idée
Ouvrière i La
Révolte.
***
-
Fets de Cullera:
El 18 de setembre de 1911 a Cullera (Ribera Baixa, País
Valencia), d'acord amb
la decisió adoptada el dia abans a la Casa del Poble de
València,
l'anarcosindicalista Unió Agrícola Obrera de
Cullera --adherida a la feia poc
creada Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb
més de 2.000 afiliats
entre els 13.500 habitants de Cullera-- declara la vaga
pacífica a la ciutat en
solidaritat amb els treballadors biscaïns i contra la
impopular guerra al
Marroc. Però, el mateix matí, les autoritats van
declarar l'Estat de guerra a
tota la província i el capità general
Echagüe ordenà que la Guàrdia Civil de
les localitats més properes a la capital s'hi concentressin.
Per impedir que la
Guàrdia Civil pogués sortir de Cullera, un grup
d'uns 200 vaguistes es
manifestaren a l'estació i intentaren aixecar les vies del
ferrocarril, encara
que van ser fàcilment repel·lits i amb el
resultat de diversos ferits. En
previsió de nous desordres el jutge municipal local
telegrafià al jutge de
primera instància de Sueca, Jacobo López de
Rueda, explicant-li els fets. López
de Rueda arribà amb fanfarroneria a Cullera, armat d'un
impressionant revòlver,
acompanyat pel seu actuari, Primitiu Beltran, i per l'algutzir Antoni
Dolç,
armats ambdós amb fusells, a més de l'habilitat
Ferran Tomàs Pastor i un fill
d'aquest. El jutge de Sueca entrà amb carruatge a la ciutat
pel barri del Raval
de Sant Agustí, un dels més pobres de Cullera,
arrossegant darrere seu dos
veïns que havia detingut pel camí, entre ells Joan
Jover Corral (Xato de
Cuqueta), donant lloc a una tumultuosa protesta de la
multitud, que
aconseguí alliberar els presos i apunyalà
l'actuari, resultant malferit per
arma de foc un dels manifestants. Després d'aquests
incidents, el jutge i el
seu escolta es van refugiar a l'Ajuntament, seguits de prop per la
gentada, on
l'alcalde Joaquim Fenollar i l'advocat Santiago Renard, tractaren
vanament de
calmar els ànims; Jacobo López i els seus
acompanyants, però, sortiren al balcó
i disparen alguns trets. La multitud excitada assaltà
l'edifici, donant mort a
les portes de la Casa Consistorial al jutge i a l'habilitat, mentre, a
la
sortida del poble, l'algutzir fou assassinat quan intentava fugir pel
Xúquer.
Poc després, els carrabiners, allunyats de l'escenari dels
fets, foren
previnguts i aconseguiren restablir la calma, retirant-se els
manifestants
pacíficament després de realitzar una assemblea a
prop del riu cap al tard. No
obstant, alguns grups d'amotinats armats amb escopetes fugiren a la
muntanya.
L'endemà, Cullera fou ocupada per l'exèrcit i
s'engegà la repressió, mentre el
Govern suspenia les garanties constitucionals a tot l'Estat, establint
una
fèrria censura que impedí la difusió
normal de la informació i facilità la
impunitat repressiva. Encara que el nombre exacte de detinguts no es va
saber
mai per la censura, van ser més de cent i desenes
més a altres pobles de la
zona (Carcaixent, Silla, Bunyol, Gandia i Tavernes de la Valldigna). A
finals
d'octubre, per desmentir el rumor que circulava sobre les tortures que
s'havien
infligit a alguns presos, el Govern ordenà l'obertura d'un Expediente
gubernativo para comprobar la denuncia de supuestos malos tratos y
torturas a
los presos de los últimos sucesos de Cullera
(1911), on apareixen 68 processats,
encara que només 22 passaren davant els tribunals militars.
El 7 de desembre de
1911 començà el Consell de Guerra contra els
presos de Cullera a la Casa-Jutjat
de Sueca, però la causa va haver de passar al Tribunal
Suprem perquè el capità
general de València desaprovà tres de les penes
de mort imposades, mentre que
les causes instruïdes amb motiu dels fets de Carcaixent,
Silla, Gandia, Bunyols
i Tavernes de la Valldigna, passaren a la jurisdicció civil
per inhibició de la
justícia militar. En aquest procés es va incloure
Josep Crespo Solanes, delegat
de Sueca i de Cullera al Primer Congrés de la CNT, encara
que es trobava absent
del poble quan es van produir els fets. Entre el 8 i el 10 de gener de
1912
s'obrí la causa davant el Tribunal Suprem que, entre altres
condemnes, imposà
set penes de mort, posant en evidència els governants --a
Joan Jover Corral se
li demanà tres penes de mort i dues penes de 20 anys de
presó. El moviment de
protesta contra la causa fou tan general que fins i tot l'arquebisbat
de
València, el periòdic ABC,
Maura i Juan de la Cierva s'hi van sumar.
Només a Madrid es van recollir 10.000 signatures
d'intel·lectuals, professors,
polítics i periodistes. En aquestes condicions, amb
l'evident propòsit
d'apaivagar els ànims, el Consell de Ministres del govern de
Canalejas del 12
de gener de 1912 commutà la pena de mort per la de cadena
perpètua per a
Frederic Ausina, Francisco Jimeno, José Ochera, Valeariano
Martínez, José
Jiménez, Cecilio San Félix, encara que va
mantenir la pena de mort contra Joan
Jover Corral. A més, es van imposar als restants processats
de Cullera les
següents penes: cadena perpètua per Salvador
Gabernez, Joan Gregori, Baptista
Ibost, Francesc Colubí, Adolfo Salón, Fernando
García, Joan Suñé, Manuel
Palero, Antoni Gaset, Vicens Bou i Nemesi Jovenet; a 12 anys, dos mesos
i
quatre dies de presó a Josep Crespo Solanes i Silvestre
Supina. En el procés de
Carcaixent van ser condemnats a 14 anys, nou mesos i 24 dies, Francesc
Tarragona; a sis anys, Salvador Suñer i Enrique Lorente; a
cinc anys, Vicens
Saloni; a quatre anys, nou mesos i 11 dies, Fabián
Sebastián. En el procés de
Xàtiva, fou condemnat a 15 anys, Antoni Sigues; a tres anys
i vuit mesos,
Llorenç Bonet i Vicente Sánchez. La campanya de
protesta continuà, però,
exigint la commutació de la pena de mort de Jover i fins i
tot va haver
polítics conservadors, com ara Constancio Bernaldo de
Quirós, que es van
pronunciar a favor de l'abolició de la pena de mort. Alguns
periòdics i
periodistes conservadors, excepcionalment, van fer campanya a favor de
la pena
de mort, entre ells, Salvador Canals (La ninfa egeria de La
Cierva). No
obstant això, el rei Alfons XIII, millor aconsellat que en
1909 amb el cas de
Ferrer i Guàrdia i malgrat l'obstinació de
Canalejas, commutà el 14 de gener la
pena de mort de Jover, fet que obligà al Govern a presentar
la dimissió, encara
que el monarca tornà a reiterar-li la seva
confiança. Un dels resultats més
notoris de la repressió fou el clima d'emigració
que es produí entre la
població treballadora de Cullera. Posteriorment als fets, la
població, que en
1910 era de 13.556 persones, es va veure reduïda en 1914 a
11.957. En 1914
Eduardo Barriobero y Herrán, un dels advocats defensors dels
encausats, publicàEl proceso de Cullera y la represión inquisitorial
en España que va
tenir un gran ressò.
***
- Surt Socialismo y Libertad: El 18 de setembre
de 1943 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del
periòdic anarquista
trilingüe Socialismo y Libertad.
Compromesa amb la resistència antifeixista, hi van
col·laborar anarquistes,
socialistes i republicans. El redactor responsable fou Luis Vidal; de
la secció
italiana s'encarregà Luce Fabbri i Torquato Gobbi, de la
francesa Julien
Coffinet, i de l'espanyola Fernando i Pilar Cárdenas.
Mantingué relacions amb
el grup mexicà del mateix nom animat per Victor Serge. En
sortiren sis números,
l'últim el 14 de juliol de 1944.
Naixements
-
Francesco
Piccinini: El 18 de setembre de 1839 neix a Lugo
(Emília-Romanya, Itàlia) el
sabater garibaldí i internacionalista llibertari Francesco
Piccinini. Sos pares
es deien Luigi Piccinini i Giovanna Almerighi. D'antuvi fou seguidor
del nacionalisme
de Giuseppe Mazzini. Entre 1859 i 1867 fou voluntari de
l'exèrcit de Giuseppe
Garibaldi en la II Guerra de la Independència i en la
Campanya de l'Agro Romà
per l'alliberament de Roma, participant en les batalles del Volturno i
de Mentana.
En 1870, però, no prengué part en
l'expedició de Garibaldi a França
(Exèrcit
dels Vosges). Entre 1870 i 1872 col·laborà en
periòdics «republicanosocialistes»,
que donaran pas al pensament internacionalista llibertari, com ara Il Romagnolo. Organo della Consociazione
Repubblicana, fundat a Ravenna (Emília-Romanya,
Itàlia) en 1868, del qual
portà la corresponsalia a Lugo, i que esdevindrà
en 1871 un periòdic de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT).
També fou un dels fundadors
el 4 de juliol de 1868 de La Plebe.
Periodico democratico, dirigit per Enrico Bignami a Lodi
(Llombardia,
Itàlia), publicació republicana, racionalista,
socialista, anticlerical i atea.
En 1871 fundà a Lugo la «Società della
Pleble» (Societat de La Plebe),
que es dedicà a difondre
aquest periòdic arreu la Romanya.
Col·laborà també en Il
Martello i Il Gazzettino
Rosa. Considerat com un dels iniciadors del moviment
socialista, es a dir
internacionalista, de Romanya, el 19 de novembre de 1871
participà en la reunió
clandestina a Forlì (Emília-Romanya,
Itàlia), considerada com el primer congrés
de la Internacional a Romanya, amb representants de tota la
regió que tenia com
a finalitat rellançar les organitzacions obreres i fundar
noves seccions de la
Internacional, a més d'incrementar l'acció de les
ja existents. Foren els fets
de la Comuna de París (França) que precipitaren
la seva separació del pensament
mazzininià i l'acostament a les posicions internacionalistes
llibertàries. En
aquesta època treballava per a la Banca Popular di Lugo. En
els mesos
posteriors, encapçalà el Fascio Operaio (Fascio
Obrer) de Lugo i participà en
nombroses reunions polítiques amb la finalitat d'unir forces
contra els
seguidors republicans de Mazzini, oposats als seus plantejaments.
Francesco
Piccinini va ser assassinat el 2 de maig de 1872 quan sortia del
cafè Europa de
Lugo (Emília-Romanya, Itàlia), quan un desconegut
li disparà un tret de
revòlver, fallant l'objectiu, i un altre individu el
matà d'una punyalada.
Estava casat i tenia una filla, que havia nascut en 1871, i portava els
noms de
Repubblica Eguaglianza Ragione (República Igualtat
Raó); i després de la seva
mort en nasqué Argia, sa altra filla. L'abril de 1873 la
Secció de Ferrara
(Emília-Romanya, Itàlia) de l'AIT creà
un Comitè de Socors per ajudar
econòmicament sa família. Segons les
investigacions, els assassins de Piccinini
van ser dos seguidors de Mazzini de Faenza (Emília-Romanya,
Itàlia), Luigi
Gavelli, l'autor material del crim, que va desaparèixer
sense deixar rastre, i
Giuseppe Liverani, que fugí a Londres (Anglaterra),
després a França i
finalment a Espanya, on fou detingut. Extradit, en 1876 va ser jutjat i
condemnat a mort, pena que fou commutada per la de treballs
forçats a
perpetuïtat. L'assassinat de Piccinini
tingué un gran ressò en la premsa italiana
i internacional. Giosuè Carducci va escriure el 17 d'agost
de 1872 un text en
la seva memòria que va ser posat en la seva
làpida: «Els germans, els companys
i els amics / aquesta memòria / signe d'amor i de deure / i
d'infàmia / als assassins
traïdors i covards.»; en aquest text s'usa per
primera vegada en la història la
paraula «companys» en el sentit que posteriorment
serà emprat en el llenguatge
de la família socialista (anarquista, socialista i
comunista). Piccinini està reivindicat
tant per anarquistes com per socialistes. En 1890 es creà a
Faenza un grup
anarquista «Francesco Piccinini», que
mantingué un estret contacte amb Argia,
sa filla petita que vivia a Buenos Aires (Argentina). El 13 de juny de
1954,
per iniciativa del socialista Nino Samaia, s'organitzà a
Lugo una solemne
commemoració amb la inauguració d'un monument,
obra d'Alfeo Bedeschi i amb el
text de Carducci, que va ser contestat per la redacció d'Umanità Nova i pels
anarquistes de Lugo destacant el caràcter
antiautoritari i anarquista del primer internacionalisme
italià.
- Ugo del Papa: El
18 de setembre de 1875 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) el
propagandista i
sindicalista anarquista Ugo del Papa. Sos pares es deien Romualdo del
Papa i
Lucia Pracchia. Assistí a l'escola molt poc temps i
entrà a formar part del moviment
anarquista de molt jove, adquirint una important cultura autodidacta
gràcies a
la lectura d'opuscles i periòdics llibertaris. Marbrista de
professió, el 22
d'agost de 1894 va ser condemnat pel Tribunal de Massa a cinc mesos de
presó i
a una multa de 250 lires per «crits sediciosos»
arran del «Motí de la Lunigiana»;
fou excarcerat el 21 d'octubre de 1895. En aquests anys
milità en el Circolo Rivoluzionario
Collettivista (CRC). El 26 de novembre de 1901 fou un dels fundadors de
la
impremta «Tipografia Cooperativa Sociale»
(«La Tipogràfica»), la qual
publicà
el periòdic anarquista Combattiamo
(1902-1904). Perseguit per aquestes activitats, va ser jutjat i
condemnat el 14
de juliol de 1902 a set mesos per «associació de
malfactors», pena que finalment
va ser anul·lada, i, el 23 de desembre, a dos mesos per ser
l'editor del
periòdic anarquista La Sentinella.
Fugint
d'aquesta condemna de dos mesos de presó, marxà
primer a Marsella (Provença,
Occitània) i després s'embarcà cap a
Amèrica, arribant a Nova York (Nova York,
EUA) el maig de 1904. A Nova York freqüentà els
cercles anarquistes de
l'emigració italiana i treballà com a picapedrer.
Mentrestant les condemnes que
tenia van ser anul·lades arran de l'amnistia del 16 de
setembre de 1905, però
decidí restar als Estats Units. El novembre de 1911
retornà a Carrara, on
esdevingué l'ànima de l'anarquisme local.
Detingut, va ser condemnat a vuit
mesos de presó com a director de «La
Tipogràfica» arran de la seva fallida en
1906, però en l'apel·lació es va poder
demostrar que en aquell any era als EUA
i el 16 de març de 1912 va ser alliberat. Formà
part del grup anarquista de
Carrara «Luce i Verità» i amb Alberto
Meschi fundà el «Fascio Anarchico» de
Carrara, que arreplegava tots els grups anarquistes de la zona. En
aquestaèpoca fou detingut de bell nou per fer propaganda contra la
guerra colonial a
Líbia. Fins al 1915 encapçala la Cambra del
Treball local, de la qual va ser
nomenat vicesecretari i Alberto Meschi el secretari, realitzant una
important tasca
d'organització contra la patronal. L'estiu de 1911,
després d'una vaga de dues
setmanes, els treballadors del marbre havien aconseguit les primeres
reivindicacions, especialment la jubilació. La primavera de
1913 els
treballadors del pla de Carrara, Massa i Versilia guanyaren la
conquesta
històrica de les vuit hores, i, a mitjans d'aquest any i
principis de 1914, la
Cambra del Treball es va veure obligada a defensar-se del locaut
patronal. L'11
de gener de 1914 es produí una misteriosa i
innòcua explosió al pati d'una comissaria
de policia de Carrara, de la qual van ser acusats i detinguts Meschi,
Riccardo
Sacconi i ell mateix. Un cop lliures el 31 de gener, van patir un
boicot
patronal sense precedents. En aquesta època fou redactor de
l'òrgan d'expressió
de la Cambra del Treball Il Cavatore
i del periòdic anarquista local Il'94,
ambdós fundats en 1911. Malgrat el seu estat de salut
crònicament fràgil, que
havia empitjorar després del llarg empresonament a Massa de
1912 acusat d'«incitació
a l'odi de classe», assistí a la
Congrés Anarquista contra la Guerra celebrat a
Pisa el 27 de gener de 1915. Malalt de tuberculosi, Ugo del Papa va
morir l'1
de juny de 1916 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos fills
Romualdo i Lina
continuaren la seva lluita anarquista.
***
-
Paul Roussenq: El
18 de setembre de 1885 neix a a
Sant Gèli (Provença, Occitània)
el militant i presidiari anarquista Paul Roussenq. De
família pagesa, va
descobrir molt jove les idees anarquistes llegint els
periòdics llibertaris (Le
Libertaire, Le Père Peinard, Les
Temps Nouveaux...) i els
textos d'Élisée Reclus que li van esperonar a
l'aventura --als 14 anys ja havia
llegit els 19 volums de la Geografia Universal reclusiana.
Rodamón des dels 16
anys, va ser detingut i condemnat a tres mesos de presó per
vagabunderia. Al
tribunal d'apel·lació, el 5 de març de
1903, va llançar un crostó de pa al cap
del procurador, que el va enviar cinc anys a Biribi, als batallons
disciplinaris africans (Bat' d'Af). Empresonat per
insultar els
superiors, va calar foc el seu uniforme de terliç. El 5 de
maig de 1908, el
tribunal militar el va condemnar a 20 anys de treballs
forçats per «destrucció
voluntària de béns de l'Exèrcit i de
l'Estat». El 13 de gener de 1909 va
arribar a bord del vaixell Loire al presidi de Caiena (Guaiana
Francesa) amb el
número de matrícula 37.664. Malgrat tot el que
van fer per abatre'l (pallisses,
humiliacions, fam...), va mantenir una actitud forta i rebel,
salvaguardant la
dignitat de cara a la xusma de guardes i als altres condemnats, i
rebutjant
plegar-se als reglaments del presidi. L'Inco, de L'Incorregible,
nom que li van posar els seus carcellers, va pagar un alt preu: 3.779
dies
d'incomunicació en una masmorra a pa i aigua.
Després d'una campanya de premsa,
la publicació del llibre d'Albert Londres sobre el presidi i
la mobilització
del Socors Roig Internacional (SRI), Roussenq va ser finalment
amnistiat en
1932. Sota l'aixopluc del comunista SRI, va fer gires de
conferències al sud de
França i va fer una estada de quatre mesos a l'URSS,
però el relat del seu
viatge a la Rússia soviètica, la
denúncia de la impostura bolxevic i la censura
dels seus escrits en els mitjans marxistes van provocar la ruptura amb
els
comunistes i el seu retorn al costat dels anarquistes, militant en
l'Aliança
Lliure dels Anarquistes de la Regió del Midi (ALARM). A
Nimes va ser gerent,
entre 1934 i 1936, del periòdic anarquista fundat per
André Prudhommeaux Terre
Libre. Després decidirà viatjar i
farà mercats, distribuint alhora
propaganda anarquista arreu. Fitxat com a«sospitós» durant la guerra, va ser
internat en un camp a Sisteron pel govern de Vichy, moment que
aprofitarà per
escriure les memòries, L'enfer du bagne,
editades en 1950. Després de l'Alliberament,
reprendrà l'activitat de venedor ambulant. Va fer costat una
vaga de veremadors
llibertaris a Aimargues en 1948. Però, envellit
prematurament i malalt, va
suïcidar-se el 3 d'agost
de 1949 llançant-se al riu Ador de
Baiona (Iparralde, País Basc). En 1998 Daniel Vidal va
publicar Paul Roussenq: le bagnard de
Saint-Gilles.
***
- Armando Malaguti:
El 18 de setembre
de 1897 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista Armando Malaguti. Sos
pares es deien Celso Malaguti i Adelaide Rapparini. Treballà
en diferents
oficis (fuster serrador, venedor ambulant, mecànic, barber).
Destacat militant
anarquista de Bolonya, fou perseguit pels escamots feixistes i en 1923
aconseguí
passar a França. S'instal·là a
París, on conegué l'anarquista Maria Zazzi, que
esdevingué sa companya. En aquesta època la
parella mantingué una estreta
amistat amb la família Berneri. En 1927 Malaguti va ser
expulsat i, d'antuvi,
marxà a Esch-sur-Alzette (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i
després a Seraing (Valònia),
on la policia esbrinà que estava subscrit al
periòdic anarquista L'Émancipateur.
A Brussel·les (Bèlgica),
amb sa companya, va fer amistat amb els anarquistes russos exiliats Ida
Mett i
Nicolas Lazarevitx, així com els espanyols Francisco Ascaso
i Buenaventura
Durruti i l'italià Giulio Manon. El desembre de 1930
retornà a Luxemburg i
restà uns dos anys, abans de marxar a Holanda; en 1933
retornà a Bèlgica, on
participà en un congrés a Brussel·les.
El novembre de 1933 s'instal·là novament
a França. A París, amb sa companya,
conegué l'anarquista ucraïnès
Nèstor Makhno
i el rus Volin. L'agost de 1936 marxà com a voluntari a la
guerra d'Espanya i lluità
en la «Columna Ascaso» fins a finals de 1936–participà en la batalla de Monte
Pelado. El gener de 1937 va ser detingut a Lieja (Valònia),
on havia marxat per
a reclutar milicians per fer costat la Revolució espanyola.
El febrer de 1938
retornà a la Península, on fou nomenat delegat
polític fins al final de la
guerra. Amb falsa identitat, aconseguí arribar al Marroc, a
Algèria i,
finalment, a Tunísia, on el 20 maig de 1939 va ser detingut
i posteriorment
expulsat per «complot terrorista contra el cònsol
d'Itàlia». Algunes fonts
diuen que en aquesta època s'afilià al Partit
Comunista Italià (PCI). Aleshores
marxà clandestinament a París, on a finals de
1940 va ser detingut pels nazis. El
28 de febrer de 1941 va ser lliurat a les autoritats italianes
feixistes. Jutjat,
va ser condemnat a quatre anys de confinament que purgà a
l'illa de Ventotene. Sa
companya, Maria Zazzi, intentà reunir-se amb son company,
però va quedar
atrapada el juliol de 1941 a la frontera de Bardonecchia durant tres
dies per
qüestions burocràtiques. Un cop
aconseguí arribar al seu destí, se li va negar
el permís per veure son company perquè no eren
matrimoni. Amb dos decidiren
casar-se per salvar l'entrebanc i testimonis del matrimoni van ser
Sandro
Pertini i Umberto Terracini. El 25 de desembre de 1942 Malaguti va ser
traslladat
a l'illa d'Ustica i a començaments de setembre de 1943 al
camp d'internament de
Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia). Poc després,
el 8 de setembre de 1943,
aconseguí fugir-ne i s'integrà en les forces
partisanes, participant en els
combats de l'Alliberament. Armando Malaguti va morir el 16 de desembre
de 1955 a
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).
***
- Sergio Iacoponi:
El 18 de setembre de 1914 neix a Cascina (Toscana, Itàlia)
l'ebenista anarquista
Sergio Iacoponi. Sos pares es deien Rodolfo Iacoponi i Olga Betti.
S'acostà al
moviment llibertari quan a finals de la II Guerra Mundial, mentre
treballava a
Liorna (Toscana, Itàlia), començà a
freqüentar els locals de la Federació
Anarquista de la ciutat. En 1947 retornà a Cascina i
participà en els
activitats del grup anarquista local, amb Giulio Bidelli, Pietro Bindi,
Ludovico Caioli, Vasco Comaschi, Cornelio Giacomelli i Giovanni Turini.
A
finals dels anys setanta participà en la creació
del grup «Comasco Comaschi» i
freqüentà assíduament la
Federació Anarquista de Pisa (Toscana, Itàlia).
Anticlerical convençut, s'inscriví en la Societat
de Cremació i sostingué l'Assistència
Pública de Cascina, on ocupà càrrecs
de responsabilitat. Sergio Iacoponi va
morir el 22 de febrer de 1999 a Vicopisano (Toscana,
Itàlia), població on
s'havia instal·lat anys abans.
***
- Pietro Ferrua: El
18 de
setembre de 1930 neix a Sanremo (Ligúria, Itàlia)
l'escriptor, acadèmic i
propagandista anarquista Pietro Michele Stefano Ferrua. Cap al 1945
s'integrà
en el moviment anarquista i en 1946 participà en la
fundació de la Federació
Anarquista de Sanremo (FAS). Aquest mateix any assistí com a
delegat al Congrés
Regional de la Federació Anarquista de Ligúria
(FAL). Entre 1948 i 1949
col·laborà amb el Cercle Llibertari d'Estudiants
(CLE) de París. En 1950 esdevingué
el primer objector de consciència anarquista reconegut com a
tal per un
tribunal i fou condemnat a 15 mesos de presó militar. En
1953 cofundà la
revista Senza Limiti i en aquestaèpoca col·laborà en les publicacions
del Grup «Anarchismo» de Nàpols i
Palerm. En
1954 es refugià a Suïssa, on estudià a
la Universitat de Ginebra i conegué la
seva companya, la brasilera Diana. Entre 1953 i 1954
organitzà amb altres
companys els primers Càmpings Internacionals Anarquistes que
es realitzaren a
Itàlia –Cecina (1953) i Marina di Carrarra (1954).
En 1955, durant el Càmping
Internacional de Salèrna (Provença,
Occitània), participà en la creació de
les
primeres estructures de suport i d'una xarxa de solidaritat per als
desertors i
insubmisos francesos i algerians organitzades per les Joventuts
Llibertàries. Entre
1955 i 1962, amb el suport d'André Bösiger,
aconseguí passar a Suïssa un gran
nombre d'antimilitaristes (desertors i insubmisos). En 1956
refundà, amb
Claudio Cantini, la revista Il Risveglio
Anarchico, que havia deixat de publicar-se amb la mort de
Luigi Bertoni. En
1957 creà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), amb altres
companys (Alexandre Alexiev, Henri
Bartholdi, André Bernard, André Bösiger,
Jean-Pierre Conza, etc.), el Centre
Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA), actualment amb
seu a
Lausana (Vaud, Suïssa), i en 1958 la Secció
Suïssa de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). El gener de 1963 va ser expulsat de Suïssa
per les seves
activitats llibertàries i s'instal·là
al Brasil, on fundà el Centre Brasiler
d'Estudis Internacionals (CBEI), a Rio de Janeiro, i la
Secció Brasilera del
CIRA. Aquestes activitats no van ser ben vistes per la dictadura
militar del
Brasil i l'octubre de 1969 va ser detingut amb altres 15 companys. El desembre de 1969
s'exilià als Estats Units.
En els anys setanta entrà en la docència
universitària, estudiant diferents
camps (anarquisme, avantguardes artístiques i
literàries, revolució mexicana, etc.).
Després d'una conferència sobre anarquisme
realitzada al Cercle Filosòfic, la
Facultat de Filosofia del Portland College (Oregon, EUA)
organitzà un curs
superior sobre l'anarquisme gràcies al qual sorgí
el I Simposi Internacional
sobre l'Anarquisme que es realitzà el febrer de 1980 al
Lewis & Clark
College de Porland. En 1982 participà en la
fundació de l'Institut Anarchos de
Mont-real (Quebec, Canadà). En 1987 abandonà la
seva càtedra i es dedicà a la
difusió del pensament anarquista. Fou un dels oradors
oficials del congrés«Outros Quinhentos», que se celebrà en
1992 a la Pontifícia Universitat Catòlica
(PUC) de São Paulo. És autor de nombroses obres i
estudis com ara Gli anarchici nella
Rivoluzione Messicana:
Praxedis G. Guerrero (1976), Surréalisme
et anarchisme (1982), Anarchists in
films
(1983), John Kenneth Turner: a portlander
in Mexican Revolution (1983), Ricardo
Flores Magón e la Rivoluzione Messicana (1983), Avanguardia cinematografica lettrista
(1984), Entretiens sur le lettrisme
(amb Maurice Lemaître, 1985), Appunti
sul cinema nero americano
(1987), Anarchists seen by painters
(1988), Italo Calvino a Sanremo
(1991), L'obiezione di coscienza
anarchica in Italia (1997), Ifigenia
in Utopia. Four acts (2000), etc. Trobem articles seus en
innombrables
publicacions llibertàries i científiques
internacionals.
***
- Roland Lewin: El
18 de setembre –algunes fonts citen erròniament el
12
d'octubre– de 1940 neix a París
(França) l'historiador anarquista i
maçó Roland
Lewin. Fou fill d'una jueva polonesa i d'un jueu alemany refugiats a
França
fugint dels nazis. Son pare fou, amb l'anarquista Louis Mercier Vega,
un membre
força actiu dels Amics de la Llibertat, branca francesa del
Congrés per la
Llibertat de la Cultura. Encara que nascut a París, Roland
es crià a la zona
sud de Grenoble (Delfinat, Arpitània) on sos pares s'havien
establert. En 1959,
abans de ser cridat a files i enviat a Algèria,
s'allistà en la Marina
Nacional. Un cop llicenciat en 1962, s'afilià al grup de
Grenoble de la
Federació Anarquista (FA), del qual fou un dels seus
militants més destacats durant
els anys seixanta. Amb el seu amic René Bianco, fou el
responsable de la
Comissió d'Història de la FA, que
edità nombrosos textos sobre la història de
l'anarquisme, i col·laborà en Le
Monde
Libertaire, especialment amb articles sobre la
història del moviment
anarquista alemany i sobretot sobre Eric Mühsam, del qual
publicà una petita
biografia. També col·laborà en aquests
anys en Liberté, de
Louis Lecoin, i Recherches
Libertaires. Com que coneixia el jiddisch, va fer traduccions
i envià
cartes en aquesta llengua per encàrrec de la
Comissió Preparatòria del
Conferència Internacional de Carrara de l'estiu de 1968, on
es fundà la Internacional
de les Federacions Anarquistes (IFA). En 1968 el seu grup de Grenoble
abandonà
la FA i s'adherí a la Unió dels Grups Anarquistes
Comunistes (UGAC), però ell
restà en la Comissió d'Història de la
FA fins al 1970, any en qual deixà
aquesta organització. Treballà com a periodista
independent per a Le Dauphiné
Libéré i, encara que no tenia
el batxillerat, aconseguí entrar per convalidacions en
l'Institut d'Estudis
Polítics (IEP) i arribà a doctorar-se en
Història en la Universitat de Grenoble
II i a ser professor d'aquesta disciplina a l'IEP, a la Universitat de
Ciències
Socials i a altres centres educatius. En 1978 defensà una
tesi de tercer cicle
sobre Sébastian Faure i l'educació
llibertària. Fou membre del Centre
Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella, de
l'Ordre
Maçònica Mixta «Le Droit
Humain», del Cercle Judaic «Bernard
Lazare» de
Grenoble i del Planning Familiar Regional. En 1992 va ser un dels
organitzadors
d'un col·loqui sobre el militant comunista alemany i amic
dels seus pares Willy
Münzenberg, exresponsable del Komintern que
esdevingué antiestalinista en 1937
i que desaparegué misteriosament en 1940, sens dubte
assassinat per agents
soviètics. Fou un apassionat dels llibres i el seu
apartament de Grenoble n'estava
literalment farcit. Participà en nombrosos
col·loquis, com ara «La Quinzaine
Yiddish» (Grenoble, febrer de 1981), on presentà
la comunicació «Judaisme et
révolution»; «Terreur et
représentation» (Grenoble, novembre de 1993);«Littérature et anarchie» (Grenoble,
març de 1994), on presentà la
comunicació«Littérature et anarchisme en Allemagne sous la
République de Weimar»; «La
Révolution espagnole de 1936» (Grenoble, abril de
1996), «L'extrême droite en
France de 1880 à nos jours» (Dublín,
març de 1998); etc. Col·laborà en el Dictionnaire biographique du mouvement
ouvrier français (Le
Maitron). Historiador
de l'antisemitisme i dels camps de concentració nazi, en
1984 denuncià el
negacionisme de Paul Rassinier en la revista Silex
i fou membre de la Commission Communal d'Enquête sur
l'Spoliacion des Biens Juifs (CCESBJ, Comissió Municipal
d'Investigació sobre
l'Espoli dels Béns Jueus) des de la seva creació
en 1997. A més de les citades,
entre les seves obres podem destacar Erich
Mühsam (1968), Grenoble et
le Vercors
de la Résistance à la Libération
(1985, entre d'altres), Sébastien
Faure et la Ruche ou l’éducation
libertaire (1989), entre d'altres. Roland Lewin va morir d'un
infart mentre
dormia el 18 de novembre de 2009 a Grenoble (Delfinat,
Arpitània), quan estava
a punt de concloure una voluminosa biografia de Münzenberg;
fou incinerat el 25
de novembre al Centre Funerari de La Tronche de Grenoble.
- Capitán
Chimeno:
El 18 de setembre de 1937 mor a Fuenteobejuna (Còrdova,
Andalusia,
Espanya) el militant anarcosindicalista Juan José Bernete
Aguayo, més conegut
com Capitán Chimeno. Havia nascut el 23
de novembre de 1912 al llogaret
de Silillos (Fuente Palmera, Còrdova, Andalusia, Espanya).
Fill d'una família
nombrosa i humil, quedà orfe de mare quan era molt petit i
va créixer en una
cabana a les terres de Bramadero, propietat del terratinent i cacic del
poble,
Martínez Lora. Allà aprengué a muntar
a cavall i a disparar amb escopeta,
aconseguint una punteria prodigiosa. Mai no va anar a escola,
però aprengué a
llegir amb facilitat. Ajudat per la premsa que queia a les seves mans,
va anar
prenent consciència social i decidí fugir
d'aquella vida. Amb un company
s'escapà cap a la serra cordovesa d'Hornachuelos,
però es van topar amb dos
terratinents que es van denunciar. Partides de la Guàrdia
Civil van sortir a
buscar-los i tement per la seva vida es va lliurar. En 1933 fou jutjat,
però
com aleshores no tenia encara els 21 anys de la majoria d'edat fou
enviat al
reformatori d'Alcalá de Henares (Madrid). Amb l'arribada en
massa de presos
anarquistes a les presons a resultes dels Fets d'Octubre de 1934,
s'acostà al
pensament anarquista, alhora que començà a
estudiar teoria política i a
escriure ajudat pels seus companys llibertaris empresonats. Amb
l'arribada del
Front Popular al govern de la República fou amnistiat. De
bell nou a Silillos,
va treballar al camp i començà les seves tasques
com a anarcosindicalista de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El cop d'Estat del
18 de juliol de
1936 l'agafa a la localitat sevillana de Marinaleda i immediatament
marxà al
seu poble per organitzar la resistència. Després
d'organitzar els grups de
defensa, va crear la famosa «Cavalleria del
Chimeno», que va arribar a tenir
uns cinc-cents soldats a cavall i que va repel·lir els
primers atacs de les
tropes de la guarnició d'Écija (Sevilla) sobre la
Colònia de Fuente Palmera.
Amb la seva cavalleria cada cop més nombrosa,
aconseguí reduir els números de
la Guàrdia Civil i els cacics de Fuente Palmera que s'havien
atrinxerat a la
caserna de Fuente Palmera; els empresonà, però no
va permetre que s'exercís cap
tipus de violència contra ells. Després va
ampliar la seva línia d'acció,
intentant alliberar pobles com Almodóvar,
Guadalcázar, Peñaflor i altres, amb
diferent sort. Va establir el seu quarter general a les terres on va
créixer,
entre Silillos i Palma del Río. A finals d'agost de 1936 les
forces rebels
arribades de Sevilla van prendre La Colònia i la«Cavalleria del Chimeno» i
altres gents temoroses de la repressió van haver de fugir
cap a la zona
republicana per salvar la vida. En arribar a terres lleials, els
centenars de
persones que acompanyaven la «Cavalleria del
Chimeno» van dispersar-se per
diferents llocs (Pozoblanco, Villanueva de Córdoba, Ciudad
Real). Chimeno, amb
sos germans Antonio i Francisco, i les seves tropes marxaren cap al
Cerro
Muriano. Quan la lluita de guerrilles fou insuficient, van ingressar en
les
files de l'Exèrcit Popular i el 31 de desembre de 1936 fou
nomenat capità de la
73 Brigada Mixta, enquadrat en el «Batalló
Bautista Garcés» de tendència
comunista --Bautista Garcés fou un diputat comunista
cordovès assassinat pels
feixistes. El 18 de setembre de 1937 el Capitán
Chimeno fou comminat a
prendre el Cerro Mulva (Funteobejuna, Còrdova, Andalusia,
Espanya) i amb son
company Francisco Atalaya marxà cap a la posició
parapetats cadascun amb un
tanc a pocs metres dels nius de metralladores de l'enemic; el tanc que
protegia
Chimeno es va fer a un costat de sobte deixant-lo al descobert,
resultat abatut
i mort. Atalaya va intentar recuperar el cos, però
també fou abatut. La
companyia del Chimeno atacà patint diverses baixes per
recuperar el cos del seu
capità perquè no fos profanat --el general
feixista Queipo de Llano havia posat
preu al seu cap. Tothom va parlar de traïció. El
seu enterrament a Villanueva
de Córdoba fou multitudinari i el general Pérez
Salas el nomenà comandant a
títol pòstum. Va deixar vídua i una
filla que naixeria tres mesos després. El Capitán
Chimeno es va convertir en una figura mítica entre
les classes camperoles
andaluses. El 23 de juny de 1984 l'Ajuntament de Fuente Palmera
inaugurà a
Silillos el parc públic «Chimeno» en
memòria seva. El 12 d'abril de 2007 es va
estrenar al Saló d'Usos Múltiples de Fuente
Palmera la pel·lícula Capitán
Chimeno. Héroe del Sur, realitzada per
María José Bernete Navarro,
historiadora i neboda de Chimeno.
***
- Josep
Torrents Rossell: El 18 de setembre de 1943 mor a Boyeros
(l'Havana, Cuba)
l'anarcosindicalista, i després comunista, Josep Torrents
Rossell –també citat Rosell.
Havia nascut en 1899 a Bellvei
(Baix Penedès, Catalunya). De ben jovenet,
participà en les mobilitzacions
agràries que es portaren a terme entre 1917 i 1920. En 1918
fou el representant
de la Societat Agrícola de Bellvei a la Federació
Comarcal de Valls. Fou un
dels organitzadors, amb Pau Padró Cañellas, de la
Federació Comarcal de
Sindicats Agraris (FCSA) del Baix Penedès, adscrita a la
Federació Nacional
d'Obrers Agrícoles (FNOA) i, en 1919, a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). La seva feina de corredor de vins, facilità la seva
activitat sindical
ja que circulava arreu Catalunya i aquest fet va propiciar que fos
nomenat
secretari d'Organització de l'FCSA. El desembre de 1919 fou
delegat de la
Federació d'Agricultors del Vendrell i comarca al II
Congrés de la CNT, que se
celebrà al Teatre de la Comèdia de Madrid
(Espanya), on fou partidari de
l'adhesió provisional de la CNT a la III Internacional.
Fugint del servei
militar i de la repressió desfermada per la dictadura de
Primo de Rivera,
s'exilià a París (França), on
entrà en contacte amb les activitats del Partit
Comunista Francès (PCF) i de la Confederació
General del Treball (CGT),
replantejant-se l'eina revolucionària de la vaga a Catalunya
pel que feia les
zones majoritàriament rabassaires. Amb la
proclamació de la II República
espanyola, retornà a Bellvei i s'afilià, com
altres confederals, entre ells
Padró, al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i a la Unió
de Rabassaires (UR). En
aquesta època lluità per la revisió de
contractes i per la nova Llei de
Contractes de Conreu; també destacà com a orador
i articulista en La Batalla. Arran
dels fets d'Octubre de
1934, va ser detingut i tancat al vaixell-presó Manuel Arnús, ancorat al port
de Tarragona. El maig de 1936, a
proposta de la UR, va ser inclòs en la candidatura del Front
d'Esquerres per a
l'elecció dels compromissaris que havien de triar, amb els
diputats a Corts, el
nou president de la República. Després de
l'aixecament feixista de juliol de
1936, va ser nomenat membre del Comitè de
Milícies Antifeixistes de Catalunya
en representació de la UR, membre del Comitè
Central d'Avituallament de la
Generalitat de Catalunya i comissari general d'Intendència
de l'Exèrcit Popular
de l'Est. Fou partidari de la aliança de la UR amb les
organitzacions obreres,
especialment amb l'acabat de crear Partit Socialista Unificat de
Catalunya
(PSUC), i finalment, amb altres companys del BOC, acabà
ingressant en el citat partit
comunista. El juliol de 1937, durant la I Conferència
Nacional del PSUC, va ser
elegit membre dels seus Comitè Central i Comitè
Executiu, i substituí Víctor
Colomé en la seva secretaria d'Agricultura. Contrari a les
col·lectivitzacions
confederals, reivindicà la unitat sindical i el
reforçament del model del
sindicat únic propiciat per la Federació de
Sindicats Agrícoles de Catalunya
(FSAC). Durant la tardor del 1938, formant part d'una
delegació del PSUC
convidada a participar en els actes commemoratius de l'aniversari de la
Revolució d'Octubre, visità la Unió
Soviètica, i les seves impressions es van
publicar en el periòdic comunista Treball.
Amb el triomf franquista passà a França i en 1940
emigrà a Santo Domingo
(República Dominicana), per acabar exiliant-se a Cuba. En
els seus últims anys
es desequilibrà mentalment (mania depressiva) i
visqué gairebé en la
indigència. Josep Torrents Rossell es va suïcidar
tallant-se les venes el 18 de
setembre de 1943 a l'Hospital Psiquiàtric de Mazorra a
Boyeros (l'Havana, Cuba)
on havia estat reclòs.
***
-
Volin: El 18 de
setembre de 1945 mor a París (França) el
periodista, historiador, militant i
intel·lectual anarquista Vsévolod
Mikhaïlovitx Eichenbaum, més conegut com Volin
(o Voline). Havia nascut l'11 d'agost de 1882 a
Tikhvine, a prop de
Nóvgorod (Nóvgorod, Rússia), en una
família burgesa
benestant --sos pares eren metges. Amb
el seu germà Boris va ser educat per institutrius que els
van ensenyar el
francès i l'alemany. En 1901, després de
realitzar estudis de Dret a Sant
Petersburg, va trencar amb sa família i es lliura al
moviment socialista
revolucionari rus, en el grup eserista. Després del«Diumenge Roig» de gener de
1905, va formar part del primer Soviet creat per ajudar les
víctimes de la
repressió tsarista. El novembre de 1906 va prendre part en
una insurrecció a
l'illa de Kronstadt i va ser detingut i empresonat abans de ser
deportat a
Sibèria d'on va poder fugir cap a França en 1907.
A París va completar els seus
estudis socials i va freqüentar els cercles de revolucionaris
refugiats russos. En
1911, per influència de Apollon Karelin, va evolucionar cap
a l'anarquisme i va
participar a partir de 1913 en les accions antimilitaristes contra la
imminent guerra,
però, davant del perill de ser detingut i confinat en un
camp de concentració
fins al final de la guerra, va fugir de França el 6 d'agost
de 1916 via Bordeus
i entrar clandestinament als Estats Units, instal·lant-se a
Nova York; a França
va deixar sa companya i quatre fills. Va militar en la
Federació de les Unions Obreres
Russes dels EUA, realitzant mítings, i va
col·laborar en el setmanari
anarcosindicalista Golos Truda. En
1917, després de la caiguda del tsar, va retornar a
Rússia, on va publicar amb
Alexandre Schapiro Golos Truda, òrgan
de la Unió de Propaganda Anarcosindicalista de Sant
Petersburg. En 1918 va
marxar a Ucraïna, on es va reunir amb sa família, i
a Kursk va organitzar el
novembre la primera conferència de la
Confederació Anarquista NABAT i va editar
el periòdic Nabat. Quan la llibertat
de premsa és suprimida pels bolxevics, va afegir-se, durant
l'estiu de 1919, al
moviment makhnovista on es va ocupar de les qüestions
educatives i culturals
abans de ser nomenat responsable del Consell Militar Insurreccional.
Víctima
del tifus va marxar a Moscou per ser curar, però va ser
detingut i lliurat a
començaments de 1920 a la Txeca. Alliberat l'octubre de
1920, gràcies a un
acord militar entre el govern bolxevic i Makhno, va ser novament
detingut el 24
de desembre, el dia abans del Congrés del NABAT, i
empresonat a Butirki i
Lefortov. Va ser gràcies a una vaga de fam seguida per una
desena de companys,
entre ells Maksimov i Fléchine, i a la
intervenció inesperada de delegats
sindicals europeus reunits en el Congrés del PROFINTERN, que
va poder recobrar
la llibertat, juntament amb altres nou companys, un cop condemnat a
mort per
Trockij, i a condició de no retornar mai a
Rússia. Proscrit de Rússia, va
marxar en 1922 a Berlín amb els companys de
l'anarcosindicalista Freie
Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels
Treballadors Alemanys); va
crear el periòdic L'Obrer anarquista
(en rus), va traduir el llibre d'Arshinov sobre el moviment makhnovista
i va
publicar La Répression de l'anarchisme en
Russie soviétique (1923). En 1925 es va
instal·lar a França i va militar en
el Grup d'Estudis Socials. El juliol de 1926 va participar amb Makhno
en el
congrés de la Unió Anarquista. Després
d'haver traduït al francès el manifest
de la Plataforma d'Organització, centre de les discussions
dels anarquistes de
l'època, Volin i altres companys va publicar la Réponse
de quelques anarchistes russes à la Plateforme
(1927). En
1930 va formar part, amb Sébastien Faure, de l'equip de
redacció de L'Encyclopédie Anarquiste.
En aquests
anys va dedicar-se a escriure denunciant els crims del bolxevisme i va
publicarLe fascisme rouge (1934). En 1936 va
prendre part en la creació de la Federació
Anarquista Francesa, va animar el
grup «Síntesi Anarquista» i va
col·laborar en els periòdics L'Espagne
Nouvelle, a proposta de la CNT
espanyola, i Terre Libre, on va
denunciar la participació en el poder dels anarquistes a
Espanya. En 1939 va
instal·lar-se a Marsella on, amb André Arru, va
crear en 1941 el Grup
Anarquista Internacional, format per espanyols, italians, francesos,
txecs, etc.
El maig de 1945 va caure malalt de tuberculosi i son fill
Léo el va portar a
París, on morirà a l'hospital Laennec; les seves
despulles van ser incinerades
al cementiri de Père-Lachaise en presència de
molts companys. En 1947, Jacques
Doubinsky en nom de l'Associació dels Amics de Volin va
publicar la seva obra
pòstuma i més coneguda: La
Révolution
inconnue. Una part del seu arxiu es conserva a
l'International Institute of
Social History (IISH) d'Amsterdam.
Pàgines del meu dietari (XXIX) Misèries de la situació cultural en temps de la barbàrie Problemes dels escriptors mallorquins -
Dalt de l'escenari ens han preparat una taula i seients d'estil modernista: les restes d'un hotel que Ribas i Thomàs i la banca han anat comprant a diferents antiquaris. La Casa de Cultura pren així un aire que li dóna prestigi, antigor. Una elegant hostessa porta dues ampolles d'aigua. En Pradial em saluda efusivament, com dient: "Ja era hora que hi hagués algú en la presentació d'una novella d'autor nostrat". Té raó. Seria diferent si avui es parlàs de la cotització de la borsa, de noves lleis del govern per a possibilitar la construcció d'autopistes o de camps de golf, o per a augmentar l'alçada dels habitatges. Sempre sobren seients en els actes culturals. (Miquel López Crespí)
Ja són les dinou trenta. No podem perdre més temps. Tres tècnics de la Casa de Cultura tenen cura dels llums i el so. Mitja dotzena d'hostesses estan situades estratègicament. En Josep Palau Ribas i Thomàs vigila tots els detalls. En una tauleta endomassada i amb la meva fotografia emmarcada, subtilment illuminada per focus especials, hi veig els llibres que tant m'ha costat aconseguir. En Manel, l'editor, somriu satisfet per l'assistència de públic i pel nombre considerable de mitjans informatius presents. No recorda les mil excuses que em posava per a no lliurar-me exemplars. Semblava que li robassis la casa, els diners del compte corrent, quan li demanaves alguna cosa. Sovint explica a qui el vol escoltar que el negoci de l'edició no marxarà fins que desapareguin els contractes. Donar quinze, vint llibres per a fer-ne la promoció! Mai no ho ha entès. Dalt de l'escenari ens han preparat una taula i seients d'estil modernista: les restes d'un hotel que Ribas i Thomàs i la banca han anat comprant a diferents antiquaris. La Casa de Cultura pren així un aire que li dóna prestigi, antigor. Una elegant hostessa porta dues ampolles d'aigua. En Pradial em saluda efusivament, com dient: "Ja era hora que hi hagués algú en la presentació d'una novella d'autor nostrat". Té raó. Seria diferent si avui es parlàs de la cotització de la borsa, de noves lleis del govern per a possibilitar la construcció d'autopistes o de camps de golf, o per a augmentar l'alçada dels habitatges. Sempre sobren seients en els actes culturals. Pujam. Disminueix la intensitat de la llum. Munió d'assenyats tècnics van graduant la intensitat de la illuminació. Encara puc veure com va entrant més i més gent: dos guàrdies de seguretat; diferents fotògrafs dels diaris de Ciutat; la meva filla i la dona -devien tenir dificultats per a aparcar-; en Miquel Morell, l'escultor... en Biel Caimari. No hi manca cap dels amics. Ni en Serra i Ribas i Thomàs podrà queixar-se. Les trucades han funcionat a la perfecció. No han servit de res les provatures i conspiracions d'en Bartomeu Rebassa per a boicotejar l'acte. Sé, per n'Antoni Cladera -que manté molt bones relacions amb la majoria de directors dels diaris de Ciutat-, que tant l'un com l'altre han anat amunt i avall parlant amb els cap de secció de cultura per aconseguir que avui no sortís cap nota anunciant la presentació del llibre. Vés a saber les mentides que han dit! No els ha servit de res. Fa dies que trucava la gent; sabia el que em jugava. Per a més inri, els seients que ells ocupen -hi han vengut per a ser testimonis del fracàs de la presentació de Dones en guerra- haurien estat els únics a romandre buits. Abans de pujar amb Pradial a l'escenari des d'on parlarem del llibre, els dirigesc una salutació ben efusiva, com dient: "Vos esperaveu que no vendria ningú? Ja ho veieu; ple fins a la bandera". Em miren amb ràbia infinita. Ara ja saben que han caigut en la trampa. Els amics que han convidat per a ser testimonis del fracàs, de les escenes de menyspreu que em podrien haver fet tant Ribàs i Thomàs com Serra... Frustració en els seus rostres. Constaten que no han servit de res les maquinacions amb els directors dels diaris i revistes. Els fotògrafs ja han fet la feina: les instantànies de rigor que sortiran demà a totes les publicacions demostrant als quatre vents del món un èxit aclaparador. Les televisions -a l'espera que pugem a l'escenari- han enregistrat la part corresponent al públic assistent. Ara, malgrat que en Terrades, en Rebassa, la Lluïsa Martí -sempre tan carregada d'enveja, amb aquest rictus d'amargor pregona desfigurant-li els llavis- volguessin marxar, no serviria de res. L'aspecte del saló d'actes, ple, sense cap seient lliure, ha estat retratat per a la història. No hi ha cap butaca lliure; i els enemics que han vengut a comprovar el desastre, han contribuït -com ja tenia planificat- al rebombori i gentada de la presentació. Respir tranquil. Per una vegada tot ha marxat a la perfecció. Quina feinada aconseguir omplir una sala d'actes a Ciutat! Es fa fosc. Silenci. L'amic Guillem Pradial comença a parlar... "La darrera novella que ha escrit el nostre autor...". En Serra ja m'ha dit que li enviï un nou original. En la penombra de la sala, escoltant les assenyades matisacions amb regust universitari d'en Pradial (un atac gens soterrat als exquisits, ja que parla, irònicament, de "les formes, l'estudiada sintaxi, el rebuig de l'herència noucentista..."), reflexion damunt l'absurditat dels tres darrers mesos; les ximpleries que un autor ha de fer per donar a conèixer la seva obra. En la quarta filera, just al davant, la meva companya em fa l'ullet. Li somric rialler. Ens observa satisfeta comprenent el que estic pensant. "Misèries de la situació cultural en l'època de la barbàrie", li responc amb la mirada.
El passat 1 de setembre, la delegada de les treballadores de la Residència (organisme autònom de l'Ajuntament) va denunciar una sèrie d'irregularitats en les proves per cobrir la borsa d'ajudants de cuina, entre altres no haver negociat les bases de la convocatòria amb la representant de les treballadores ni haver-li notificat la data de l'examen. A resultes de la demanda, es va suspendre la tramitació del procés i es va ajornar la prova pràctica (la darrera notícia que tenim és que es va ajornar al dijous 15 però no s'han celebrat per falta de tècnic).
L'endemà mateix, la delegada de personal va ser cridada per la Direcció en una reunió i va rebre dues amonestacions verbals (amb acta per escrit):
-una, per extralimitar-se en les seves funcions de representant sindical i tractar de manera indeguda una companya de feina, en uns fets ocorreguts tres dies abans.
-l'altra, per faltar al respecte a les seves companyes i superiors, en uns fets ocorreguts quinze dies abans.
No és necessari ser molt viu per veure que es tracta d'una represàlia en tota regla contra la delegada de personal per haver denunciat irregularitats en el procés selectiu, ja que apart de la coincidència de dates i de decidir amonestar uns fets ocorreguts molts dies abans, quan es llegeix l'explicació de l'amonestació es veu clarament. O això, o des de la Direcció de la Residència (amb la connivència de la regidora delegada Magdalena Seguí) no s'ha entès en què consisteixen les llibertats civils, polítiques i sindicals. És evident que, quan se li notifiquen dues amonestacions sense fonament en un mateix dia a una representant de les treballadores, a l'endemà d'haver denunciat irregularitats, se li està enviant un missatge clar: que calli, que estigui quieta i que deixi de fer la tasca per la que l'han escollida la resta de personal. Des d'Alternativa volem denunciar aquests fets, ens mantendrem vigilants perquè no tornin a succeir i la delegada de personal pugui continuar exercint les llibertats sindicals que són pròpies d'una democràcia i que l'Administració pública ha de vetllar per garantir. Esperam per part de la regidora de la residència Magdalena Seguí, una correcció cap a la actuacions caciquils de la Direcció del centre.
Els fets, segons les amonestacions:
La primera, que era per extralimitar-se en les seves funcions i amenaçar una companya, és per haver telefonat a l'infermera i haver-li dit que les cures les havia de fer ella, i no les auxiliars ja que no els hi correspon pel seu lloc, cosa que seria denunciat a través del sindicats si no es corregia. Evidentment que no li correspon a una delegada de personal organitzar el treball, però sí que li correspon vetllar perquè no se li facin complir funcions a treballadores que no els hi correspon pel seu càrrec i denunciar a qui sigui si no es respecta qualsevol dret laboral de qualsevol treballadora.
La segona, que era per faltar al respecte a les seves superiors, és per haver penjat al tauler d'anuncis del personal una nota dirigida a les auxiliars, que deia textualment (referint-se a una proposta sobre repartiment de dies festius que havia fet a Direcció): “Aquesta suggerència l'he feta perquè ara represent a totes les treballadores i abans no; per un repartiment equitatiu de 2 festes graciables anuals per a cada una, basat en un principi d'igualtat entre totes; perquè crec que és el més just i correcte després de que l'any passat s'incorporassin al nostre equip na C i na S, i ara més recentament na J. En cap moment la meva intenció era actuar en benefici propi ni alterar el clima laboral. Per això vos ho vaig mostrar (amb les que coincidírem als torns). Si aquesta proposta amb consens majoritari no es té en compte per part de coordinació/direcció, només té una paraula... És el que pens.” Si això és una ofensa i una falta de respecte que justifica una amonestació és ben clar que algú té la pell molt prima, però és que amonestar per aquest motiu sí que mostra un menyspreu i una falta absoluta de respecte cap a la llibertat d'expressió i les llibertats sindicals.
Una arcàdia feliç, premi de Narrativa Pare Colom 2010, ens situa al Mallorca a començament de la guerra. Ens mostra lengranatge criminal falangista daquell juliol del 36 quan a Mallorca lescriptor Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980) col·labora amb el Movimiento, que alhora vol executar tots aquells intel·lectuals autòctons que anys enrere van desprestigiar la seva novel·la Mort de dama (1931). Dentrada Una arcàdia feliç és una aproximació valenta de lautor, Miquel López Crespí, a la guerra civil, una anàlisi sense complexos lluny del maniqueisme i de la visió compacte que tenim dels territoris de parla catalana davant el conflicte bèl·lic. La novel·la es construeix a partir del retrat lesmicolament- psicològic de Salvador Orlan, protagonista que encarna el pes de la biografia real de Llorenç Villalonga i de lunivers literari de lescriptor, en especial, de Bearn o la sala de les nines (1961). (Patrícia Font)
Revista Benzina - Una arcàdia feliç
Per Patrícia Font
Tanmateix eixordadora. És la inquietud dels migdies destiu a la platja sense construir- amb tot dinsectes que criden (?), torrats al sol, sota tones de llum. Potser aquesta primera reflexió només és comprensible per a les poblacions de més de mil habitants. El silenci humà daquests migdies comparat amb el parlar continu de les ciutats és lintent nostre per resumir un instant democió, allò que aquells que som de ciutat busquem quan sortim fora. I no ho trobem. La naturalesa somiada de la natura. Aquell alleujament bucòlic. Però la natura no és innocent. És un lloc infernal. És una celebració constant de lassassinat (W. Herzog, director de cinema), un camp de batalla.
Un referent bucòlic per parlar de la guerra civil? Una arcàdia feliç, premi de Narrativa Pare Colom 2010, ens situa al Mallorca a començament de la guerra. Ens mostra lengranatge criminal falangista daquell juliol del 36 quan a Mallorca lescriptor Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980) col·labora amb el Movimiento, que alhora vol executar tots aquells intel·lectuals autòctons que anys enrere van desprestigiar la seva novel·la Mort de dama (1931). Dentrada Una arcàdia feliç és una aproximació valenta de lautor, Miquel López Crespí, a la guerra civil, una anàlisi sense complexos lluny del maniqueisme i de la visió compacte que tenim dels territoris de parla catalana davant el conflicte bèl·lic. La novel·la es construeix a partir del retrat lesmicolament- psicològic de Salvador Orlan, protagonista que encarna el pes de la biografia real de Llorenç Villalonga i de lunivers literari de lescriptor, en especial, de Bearn o la sala de les nines (1961).
El retrat de Salvador sens presenta sobre tres eixos. Primer: la ràbia envers les crítiques dels companys escriptors autors de poca volada. Una endogàmia hermètica i servil. No es tracta dun sentiment de venjança sinó dun despit intel·lectual cap a allò que tant sestima la literatura- però que no és correspost pel professionalisme mediocre. Segon: la República, el triomf democràtic de la vulgaritat i labsurd confrontat als anys previs, de tertúlies amb aires aristocràtics i amors de dones estrangeres. I tercer: el pas del temps que allunya la infantesa. Tot plegat davant un futur sense descendència que provoca lobsessió de mirar enrere.
Mirar enrere la recerca del temps perdut. M.Proust. Referent de Llorenç Villalonga i que López Crespí sap utilitzar en la construcció de la narració, a través de quinze capítols i dues línies temporals de diferent mesura: una abasta la presència a Mallorca de lescriptor G.Bernanos i la fugida amb lesclat de la guerra. Una segona ens fa mirar la fugida dOrlan/Villalonga a Bearn després que el Movimiento volgués utilitzar lescriptor com a testimoni per executar els intel·lectuals republicans.
El silenci més absolut és la nostra resposta en aquest dia que ja sha perdut en la fondària dels calendaris Una arcàdia feliç té lhabilitat gairebé matemàtica de convertir la línia recta del temps en un cercle. Un cercle que de tant recorrel provoca una força centrífuga i engolidora. López Crespí té el mèrit de saber empastifar aquell record bucòlic del passat, de saber embrutar la melangia típica del record amb el pes de la culpa, amb la sang de la guerra perquè al final, la naturalesa somianda dels records sigui, en essència, un malson i allò que es rememora sigui, en part, inexistent.
Revista Benzina, 31 Març de 2011
Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. Lhome que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)
Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010
Per Miquel López Crespí, escriptor
Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte descriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores dara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants daltres, es bastí lescriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.
Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot sha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant lhavia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia matèria, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador dhistòries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de laristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació dItàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine lany 1963. Quan comença lèpoca de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar aristocràcies decadents arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens dèxit en la versió castellana publicada lany 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir lèxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir daquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva conversió al catalanisme.
Com no mhavia dinteressar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de lautor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de no tocar el tema del falangisme villalonguià, mhi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de lany 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. Minteressava endinsar-me en el món interior de lescriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot minteressava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga corregida segurament per algú del cercle proper a lEscola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana dentendre el món cultural català que lenvoltava.
Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. Lhome que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.
Amb Bearn, el principatins bastien la història dun Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint larticle de Joaquim Molas Per una lectura de Llorenç Villalonga que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de lAbadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.
De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, desperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència duna classe, del final duna època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història duna Mallorca i duna classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.
Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per lamor esburbat envers na Xima, lamor dun passat sempre en la memòria.
A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, labsolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser consagrat, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix sen reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de realitat mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más enlairadas) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?.
Lany 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de laristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? Lautor de Bearn sen riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más enlairadas) eran bastante brutos. Després, quan va ser consagrat, deixà dinsistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.
A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i daltres ja sha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era lintel·lectual català i liberal que el negoci editorial daquells moments necessitava.
És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més minteressava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.
- Surt Le Forçat du Travail: El 19 de setembre
de 1885 surt a Bordeus
(Aquitània, Occitània) el primer
número del periòdic quinzenal Le
Forçat du travail. Organe
communiste-anarchiste. Portava els epígrafs:«La Propietat és el robatori.
Déu és el mal» (Proudhon) i«M'agraden els fanàtics. Quan, per atzar, troben
la
veritat, l'exposen amb una energia que trenca i capgira tot.»
(Diderot). El
gerent d'aquesta publicació fou Jean Benoît i
l'administrador Luquet. Tots els
articles sortiren anònims, però hi van
col·laborar Bienvault, Émile Digeon,
Ducerf, Clément Guérin i Étienne
Léglise. Publicà comunicacions, declaracions i
manifests de diversos grups anarquistes, com ara la «Jeunesse
Antipatriote»
(París), «Les Indignés»
(Viena del Delfinat) o «Les Exploités»
(Narbona). En el
tercer número, imprès en paper roig,
conté un «Manifest abstencionista». En
sortiren 17 números, l'últim l'1 de juny de 1886.
***
-
Surt Solidaridad
Proletaria:
El 19 de
setembre de 1931, sembla, surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer
número
del setmanari anarcosindicalista Solidaridad
Proletaria. Órgano y portavoz de la Confederación
Regional del Trabajo de
Andalucía y Extremadura. Publicà
articles teòrics i orgànics de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i edità
el fullet La Mujer, amb la
finalitat de finançar el setmanari Rebelión.
Trobem articles de Diego R.
Barbosa, Luis Fernández Bueno, R. Lone, A. Pachecho, Antonio
Quesada i Antonio
Torres, entre d'altres. Es publicaren 26 números,
l'últim el 30 d'abril de
1932, i fou substituït per Andalucía
Libre.
Naixements
-
Francesco
Prevosto: El 19 de setembre de 1892 neix a
Santhià (Piemont, Itàlia)
l'anarquista i resistent antifeixista Francesco Luigi Prevosto. Sos
pares es
deien Maurizio Prevosto i Caterina Corgnati. Es guanyava la vida fent
de peó i
de pintor a Torí (Piemont, Itàlia). En 1913 va
ser fitxat com anarquista membre
del «Fascio Llibertari Torinès» i en
1914 va ser condemnat a cinc mesos de
reclusió i a 250 lires de multa «per haver
distribuït pamflets subversius
[antimilitaristes] incitant a l'odi de classe i a la
insurrecció contra el
poder de l'Estat». En 1920 participà activament en
el moviment d'ocupació de
fàbriques. En 1924 s'exilià a França,
establint-se primer a Briançon (Provença,
Occitània) i després a Saint Fons
(Lió, Arpitània), on
freqüentà els cercles«subversius», però va ser expulsat l'any
següent. S'establí a Luxemburg, on
treballà en una foneria fins a finals d'abril de 1928. En
aquest any passà
clandestinament a França, instal·lant-se a
Lió (Arpitània), on formà part del
Cercle «Sacco i Vanzetti», i després a
París. El desembre de 1933 va ser
inscrit en el registre de la policia de fronteres. El 19 d'agost de
1936 marxà
cap a Catalunya i s'integrà com a voluntari en la
Secció Italiana de la«Columna Ascaso» de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), combatent a
les batalles de Monte Pelado,
Osca i Almudébar, al front d'Osca (Aragó,
Espanya). A finals de febrer de 1937
retornà a París en una llicència de 15
dies, però, quan va intentar retornar a
la Península, va ser detingut el 2 de març de
1937 pels gendarmes francesos,
juntament amb altres companys (Domenico Girelli, Augusto Confalonieri i
Valentino
Segata), a La Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord), a prop de la
frontera;
jutjat, va ser condemnat a sis mesos de reclusió per«violació del decret
d'expulsió»
i altres dos mesos per «infracció de la llei de
prohibició d'enrolament en la
milícia espanyola». Novament detingut, el setembre
de 1939 va ser internat al
camp de concentració de Vernet. Amb una demanda
d'extradició del govern italià,
el 2 de juliol de 1941 va ser portat a la frontera de Menton
(Provença,
Occitània) i lliurat a la Itàlia feixista.
Després de ser tancat a Ventimiglia
(Ligúria, Itàlia), va ser traslladat a
Torí, on el 8 d'agost de 1941 la
Comissió Provincial per al Confinament el va condemnar a
cinc anys de deportació
com a «combatent antifranquista» i enviat a l'illa
de Ventotene i,
posteriorment, al camp de concentració de Renicci
d’Anghiari (Toscana, Itàlia).
A principis de setembre de 1943 en va ser alliberat. Després
de la II Guerra
Mundial continuà militant en la Federació
Anarquista del Piemont (FAP). Francesco
Prevosto va morir el 6 de setembre de 1960 a Torí (Piemont,
Itàlia).
***
-
Miguel Campuzano
García: El 19 de setembre de 1894 neix a
Valladolid (Castella, Espanya) el mestre i
periodista anarquista Miguel Campuzano García. Va fer
estudis a la seva ciutat
natal i abans de fer els 18 anys aconseguí un
títol que l'habilità per exercir
l'ensenyament. En 1913 va obrir una escola a Valladolid («La
Ilustración»),
tancada un any després davant l'oposició
clerical, fet pel qual va abandonar la
ciutat. Durant els deu anys següents exercí
l'ensenyament arreu l'Estat, alhora
que prenia consciència dels problemes socials. En 1923 va
treballar amb Gaston
Leval a l'Escola Racionalista de Vigo (Galícia) i l'any
següent, ja
completament partidari de les idees anarquistes,
s'encarregarà de portar l'Escola
Racionalista de la Institució Horaciana de Cultura de Sant
Feliu de Guíxols
(Baix Empordà, Catalunya). En 1929 regentarà
l'escola racionalista «El
Cabanyal» a València, convertit en abanderat de
les innovacions pedagògiques
llibertàries, perseguides sempre --fou detingut com a«anarquista perillós». En
aquesta època va rebutjar els oferiments de la
reaccionària Unión Patriótica
que volgué enrolar-lo en els seus quadres
pedagògics. Després d'un temps a
França, en 1930 vivia a Arcos de Jalón. Durant el
període republicà va dirigir
l'«Escola Ateneu» de Mataró, fundada pel
Sindicat del Vidre de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i per Joan Peiró, en el portaveu
de la qual (Albada)
col·laborà amb articles didàctics i
pedagògics. Amb la derrota de 1939 es va
exiliar a França i a Banyuls de la Marenda va encarregar-se
d'una colònia
infantil. En 1940 es va traslladar a Santo Domingo, on va
col·laborar en Democracia.
En 1943 es va instal·lar a Caracas (Veneçuela) i
després de recuperar-se d'una
crisi de paludisme que gairebé el porta a la tomba,
comença una nova etapa
vital fonamentada en el periodisme professional: redactor d'El
País
(1943-1948) i d'Últimas Noticias
(1948-1958). Després participarà en la
fundació de La República, on
treballarà fins a la seva mort. A Veneçuela
va participar activament en el món llibertari i en 1946 es
mostrà favorable a
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Interior i
va fer costat la
Subdelegació de la CNT veneçolana. En 1963 li va
ser concedit el Premi Nacional
de Periodisme pel Ministeri d'Educació Pública de
Veneçuela i també es va crear
una biblioteca amb el seu nom. Fent servir diversos
pseudònims (Luz de
Castilla, Araceli, Fernando
Martorell, Fermín Pinardell,Modesto Educador, Amador de la Paz,
etc.), va escriure en
nombroses publicacions llibertàries i afins, com ara Acción
y Cultura, Acción
Social Obrera, Albada, Butlletí
de la Societat Ateneu Popular de
Mataró, CNT, Cultura
Ferroviaria, Llibertat, El
Luchador, El Pueblo, La Revista
Blanca, Solidaridad, Solidaridad
Obrera, La Tierra, Voluntad,
etc. És autor de l'obreta,
publicada en «La Novela Ideal» de l'editorial
barcelonesa de «La Revista
Blanca», Armonía (1927). Sa
companya fou Harmonia Dalmau, filla
d'anarquistes, i la parella va tenir dos fills, Artorix i Acracia.
Miguel
Campuzano García va morir el 24 de setembre de 1964 a
Caracas (Veneçuela).
***
- Attilio Bortolotti:
El 19 de setembre de 1903 neix a Codroipo (Friül,
Itàlia) el militant anarquista Attilio Bortolotti,
també conegut com Tilio
i Arthur Bartell. Fou el quinzè fill
d'una família friülesa de 18
germans. Son pare, Luigi Bortolotti, molt religiós, era
paleta i després va fer
de constructor; i sa mare es deia Maria Pittana. A partir de maig de
1915 entrà
d'aprenent de ferrer i de torner. A mitjans de 1920 emigrà
al Canadà, amb son
germà Umberto i dos amics, i el setembre
s'instal·là a Windsor, on vivia son
germà Guglielmo (William), fent feina amb
un ferrer ucraïnès. A partir
de 1922 ja pertanyia al moviment anarquista de Windsor. A Detroit, on
feia
feina a la fàbrica Chrysler, participà activament
en la campanya d'agitació en
favor de Sacco i de Vanzetti. En 1924, en un acte simbòlic
en protesta per la
mort de Giacomo Matteotti, cremà el passaport com a
oposició al règim feixista
del seu país. En 1926, ja militant el «Il Gruppo I
Refrattari», en un míting on
participava el cònsol italià i davant la sorpresa
d'aquest, trencà el retrat
del Rei d'Itàlia, provocant una gran baralla. Entre 1927 i
1929 treballà a la
Ford Motor Company com a ajustador i participà en la seva
agitació sindical. El
12 d'octubre (Columbus Day) de 1928 participà en un
enfrontament amb un escamot
de «camises negres» que desfilaven per Detroit i en
el qual resultà mort
l'anarquista Antonio Barra. En 1929 fou detingut a Detroit per repartir
pamflets que anunciaven un míting en memòria de
Sacco i de Vanzetti i fou
sotmès a un procés d'expulsió a
Itàlia, però trencà la llibertat sota
fiança
(3.000 dòlars) i fugí a Toronto, on
s'instal·là fent feina d'ajustador
mecànic
d'automòbils. Entre 1933 i 1935 dirigí Il
Libertario i coordinà la
companyia teatral d'«Il Gruppo Libertario» que
representava obres de Pietro
Gori, de Gigi Damiani i d'altres. En 1934 conegué Emma
Goldman i a partir
d'aquest moment militarà en el «Toronto
Libertarian Group». En 1939, durant un
picnic de treballadors, portà uns ninots de
fabricació pròpia perquè els
concurrents es divertissin tirant a l'arc; les figures personificaven
Franco,
Hitler, Mussolini i Stalin, fet que molestà els militants
comunistes que hi
passaven i donant lloc a un sorollós escàndol. El
4 d'octubre de 1939 fou
detingut per la Reial Policia Muntada del Canadà a Toronto
amb altres tres
companys italians acusats de «difusió de
propaganda revolucionària»; dos en van
ser alliberats, però Bortolotti i Marco Joachim, que havia
entrat il·legalment
al Canadà, van ser proposats per ser deportats a
Itàlia. Finalment, després
d'una dura campanya dirigida per Emma Goldman, van ser alliberats.
Joachim, en
comptes de ser deportat a Itàlia, se li aconseguí
un visat a Mèxic; Bortolotti,
després de pagar una fiança de 400
dòlars, fou posat en llibertat provisional a
Toronto el 14 de gener de 1940 --just quatre mesos després,
el 14 de maig de
1940, moria Emma Goldman. A conseqüència del seu
empresonament, sortí greument
malalt i Goldman li va fer d'infermera. En 1959 fundà la
Bartell Industries
Inc. A Brampton i els guanys d'aquesta empresa es dedicaren a la
propaganda
llibertària (Antistato, A
Rivista Anarchica, Cienfuegos Press,
Galzerano Editore, etc.). Durant la guerra del Vietnam
refugià nombrosos
desertors nord-americans que creuaven il·legalment la
frontera al Canadà. Entre
1968 i 1969 dirigí The Libertarian,òrgan del «Toronto Libertarian
Group». En 1984 participà en
l'«Incontro
Internazionale Anarchico» de Venècia. Attilio
Bortolotti va morir l'11 de febrer de 1995 a Toronto
(Ontàrio,
Canadà). El seu arxiu sobre Emma Goldman fou cedit a
Federico Arcos Martínez,
un dels seus grans amics, que acabà donant-los a l'Arxiu
Labadie de la
Universitat de Michigan. El testimoni de Bortolotti i de la seva
companya
Libera sobre Emma Goldman el podem veure en el documental de Coleman
Romalis Emma
Goldman: The Anarchist Guest (2000).
- Félix Salcedo
Arellano: El 19
de setembre de 1911 neix a Tudela (Navarra) el militant
anarcosindicalista
Félix Salcedo Arellano. De jovenet s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1931 fou nomenat secretari comarcal de la CNT de
Taüst
(Aragó). Arran de la revolució asturiana
d'octubre de 1934 fou detingut i
empresonat quatre mesos. Se salva de la repressió engegada
després del cop
feixista de juliol de 1936 fugint per les teulades i terrats i
aconseguí
arribar a zona republicana. Després s'enrolà en
la Columna Durruti i amb la
militarització fou nomenat comissari del I
Batalló de la 119 Brigada Mixta,
juntament amb son company Antolín, el qual morirà
el 25 de desembre de 1938 al
front. Amb la Retirada, passà a França, on,
després de restar internat a
diversos camps, fou enquadrat en una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE)
i de la qual aconseguí fugir. Amb l'Alliberament,
s'establí a Cahuzac, on
treballà com a paleta i fundà una nova
família, ja que sa primera companya i
sos infants havien quedat a l'Espanya franquista. Fou un dels
organitzadors de
la Federació Local de Cahuzac de la CNT. Al final de sa vida
estava afiliat al
Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Galhac (Llenguadoc,
Occitània). Félix
Salcedo Arellano va morir el 6 de gener de 1996 a Cahuzac (Llenguadoc,
Occitània).
-
Philip Sansom: El
19 de setembre de 1916 neix l'escriptor, editor, dibuixant i militant
anarquista Philip Richard Sansom. Després d'estudiar art,
començà a guanyar-se
la vida com a artista comercial i un temps en l'agricultura. Durant la
II
Guerra Mundial fou objector de consciència. A partir de 1943
començà a
col·laborar en el periòdic anarquista War
Commentary, substitut durant
el conflicte de Freedom. Aquest mateix any
quedà fortament impressionat
amb la lectura d'Education through art, de
l'intel·lectual anarquista
Herbert Read. Amb els cooeditors de Freedom, Vernon
Richards i John
Hewetson, fou jutjat, enmig d'una immensa campanya en contra, per
conspiració a
l'Old Bailey (Tribunal Central Criminal) en 1945 per publicar
presumptivament
un article incitant els soldats a l'incompliment del seu deure i de la
seva
lleialtat a la Corona britànica; fou condemnat a un any i
restà empresonat
durant nou mesos. Destacat orador, a finals dels anys quaranta, com a
membre
del London Anarchist Group, destacà en els debats de
l'«Speakers' Corner», de«Manette Street» i de la llibreria anarquista
Charing Cross Road a Londres. En
aquests anys treballà en la impremta de Freedom
Press. En 1951 publicà Syndicalism:
the workers' next step, prologat pel seu amic Colin Ward.
Arran de
l'execució de Derek Bentley en 1953, participà
activament en la campanya contra
la pena capital. Entre 1954 i 1958 fou l'animador de l'anarquista«Malatesta
Club», al Holborn londinenc. El juliol de 1963
dirigí l'ocupació de l'ambaixada
de Cuba per protestar contra el règim castrista pel
tractament que infligia als
anarquistes cubans. En 1964 organitzà protestes contra
l'empresonament pel
règim franquista espanyol del jove anarquista
escocès Stuart Christie i el
militant llibertari Fernando Carballo Blanco, que donà lloc
al «Comitè de
Defensa Christie-Carballo». En aquesta època
participà activament en diversos
moviments de protesta, com ara la Campanya per al Desarmament Nuclear i
la
lluita contra l'Apartheid. Durant un temps treballà amb
George Melly a la
London Gallery, la galeria d'art surrealista dirigida per l'artista
belga E. L.
T. Mesens. Després de fer feina un temps en publicitat,
edità Sewing Machine
Times i després Loading Machine Times.
En 1981 fou condemnat per
negar-se a complimentar el formulari del cens. Va contreure matrimoni
amb una
refugiada perquè pogués aconseguir el passaport
britànic i exercí «cantador»
de
números en un bingo de la tercera edat de Camden Town. Mai
no va deixar de
publicar articles i caricatures a Freedom. A
mitjans dels anys noranta
sa filla fou assassinada als Estats Units per son marit, fet que
l'afectà
profundament i que només es va veure apaivagat per la seva
passió pel jazz. Philip
Sansom va morir el 24 d'octubre de 1999 a Londres (Anglaterra).
- Josefa Martín
Luengo: El 19 de setembre de 1944 neix a Salamanca
(Castella, Espanya) la
pedagoga llibertària i anarcofeminista María
Josefa Martín Luengo, coneguda comPepita. De nina estudià en un
col·legi de monges a Alacant (Alacantí,
País
Valencià) i després va fer magisteri amb les
religioses josefines del Col·legi
Santíssima Trinitat de Salamanca i, fins al 1972, pedagogia
en la Universitat
Pontifícia d'aquesta ciutat. En acabar la seva
formació acadèmica, treballà un
any en un col·legi religiós de
protecció de menors a Zamora, del qual va ser
expulsada. Després va fer de mestra durant dos anys en una
escola masculina de
Toro, moment en el qual prengué part en les reivindicacions
del personal de
magisteri i per aquest motiu va ser destituïda.
Després participà en una
campanya d'alfabetització d'adults a Zamora. En 1975
aconseguí por oposició
--primera de la seva promoció-- una plaça de
professora d'Educació General
Bàsica en l'ensenyament públic i
ensenyà durant dos anys a la localitat
extremenya de Fregenal de la Sierra, on fou directora interina de
l'Escola-Llar
Nertóbriga, que arreplegava els infants disseminats per la
zona. En aquest
centre educatiu de Badajoz decidí crear un sistema
pedagògic alliberador en consonància
amb la seva manera de pensar, basat en una escola en llibertat i
antiautoritària; però els seus postulats toparen
amb el poder acadèmic vigent i
fou durament assetjada (denúncies, prohibicions, amenaces,
etc.), fins que va
ser bandejada obligatòriament a la vila de La Bazana (Jerez
de los Caballeros,
Badajoz, Extremadura, Espanya). Després de dos anys lluitant
per aconseguir
fugir d'aquest exili imposat, aconseguí una plaça
a Montijo, alhora que
assessorà un centre d'educació especial en aquest
municipi extremeny. Un any
després es traslladà a Mèrida, amb la
intenció de crear una escola, però el
boicot de tothom (professors, pares, mares i alumnes) desbarata el seu
projecte. En aquests anys amplià els seus estudis, sempre
enfocats en el món de
la pedagogia: llicenciada en Ciències de
l'Educació, cursos de doctorat,
estudis de psicologia pedagògica, assistència a
cursos, cursets i congressos
diversos, etc. El gener de 1978, amb Concepción
Castaño Casaseca i María Jesús
Checa Simó, obrí un nou centre educatiu (Escola
Lliure Paideia) al marge de
l'ensenyament oficial. Aquest col·legi llibertari,
instal·lat en un edifici a
prop de l'Arc de Trajà de Mèrida, rebé
el suport d'un petit col·lectiu de
persones i d'una cooperativa i després d'uns anys
pogué adquirir una finca al
camp, que funcionà, malgrat les penalitats
econòmiques, de manera
autogestionada. Com a complement a aquesta tasca pedagògica,
intervingué durant
tres anys en campanyes d'alfabetització de dones a Badajoz i
organitzà el I
Congrés d'Educació Antiautoritària a
Mèrida. Cap al 1998 creà el grup
anarcofeminista «Mujeres por la
Anarquía». L'octubre de 1999 assistí a
una
trobada de pedagogia llibertària a Santa Maria (Rio Grande
do Sul, Brasil). A
partir de 2002 creà l'anual Curs de Pedagogia
Llibertària amb la finalitat
d'escampar la idea i la pedagogia anarquistes. També fou la
promotora d'unes
Acampades Autogestionàries anuals per inculcar, sobretot, la
responsabilitat en
els infants. A més de tot això
participà en nombroses exposicions i conferències
de caire pedagògic, com ara a Móstoles (1994),
Vitòria (2004), Múrcia, Ciudad
Real, Còrdova, Valladolid, Palència, Huelva,
Sevilla, Yecla, Madrid, Càceres,
Barcelona, Lleó, Salamanca, etc. Trobem articles seus en
infinitat de
publicacions periòdiques llibertàries, com ara A
Rachas, Cenit, CNT,Ekintza Zuzena, Igualancia, Mujeres
Libertarias, Palante,Revuelta, La Samblea, etc.; i en
nombroses publicacions
especialitzades en pedagogia d'arreu del món. És
autora de Fregenal de la
Sierra. Una experiencia de escuela en libertad (1978), Intento
de
educación antiautoritaria y psicomotriz en preescolar
(1981), Paideia.
Escuela libre (1985 i 1999, amb altres), Desde
nuestra escuela Paideia
(1990), La escuela de la anarquía (1993,
obra conjunta amb el Col·lectiu
Paideia), entre d'altres. En 2002 testimonià la seva
experiència vital i
pedagògica en el documental Escuela viva,
de Julián Pavón. Josefa Martín
Luengo va morir, a conseqüència d'un
càncer, l'1 de juliol de 2009 a l'Hospital
Universitari de Salamanca (Castella, Espanya).
Josefa
Martín
Luengo (1944-2009)
Defuncions
-
Antero de
Quental: L'11 de setembre de 1891 se suïcida a
Ponta Delgada (Illa de São
Miguel, Açores) l'escriptor, poeta i pensador anarquista
Antero Tarquínio de
Quental. Havia nascut el 18 d'abril de 1842 a Ponta Delgada (Illa de
São
Miguel, Açores). Era fill de Fernando de Quental, combatent
liberal durant la
Guerra Civil portuguesa, i de Ana Guilhermina da Maia, i
tingué vuit germans.
Després de rebre, especialment de sa mare, una
educació religiosa i tradicional,
i de fer els estudis primaris al Col·legi do
Pórtico de la seva ciutat natal
(1852-1853), a l'Escola Acadèmia de Lisboa (1853-1855) i al
Col·legi de Sao
Bento de Coimbra (1856-1859), amb 16 anys es matriculà en
Dret a la Universitat
de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal). En aquesta
ciutat descobrí les idees
socialistes i les lluites d'emancipació nacional de
Polònia i d'Itàlia, i fundà
la «Sociedade do Raio» (Societat del Llamp),
societat secreta molt influenciada
per les pràctiques maçòniques creada
amb la finalitat de renovar el país
mitjançant la literatura i que durant les turmentes
elèctriques realitzaven uns
rituals on es llançaven desafiaments blasfems a
Déu. En aquesta època
col·laborà
en O Académico. En 1861
publicà els
seus primers sonets i l'any següent, quan es desencadenaren
importants
manifestacions estudiantils, redactà el «Manifest
dels Estudiants de la
Universitat de Coïmbra a la Opinió
Il·lustrada del País», que va ser
signat per
314 estudiants. En 1865 publicà Odes
modernas,
fortament influenciades per la filosofia hegeliana i pel
socialisme de Pierre-Joseph Proudhon i on enaltia l'acció
revolucionària. També
en 1865 s'engegà l'anomenada «Questão
do Bom Senso
e Bom Gosto» (Qüestió del
Sentit Comú i del Bon Gust), també anomenada«Questão Coimbrã»
(Qüestió
Coïmbra),
dura polèmica literària sorgida arran dels atacs
de
l'escriptor romàntic Antônio
Feliciano de Castilho contra Quental i altres poetes (José
Maria
Eça de
Queirós, Teófilo Braga, etc.) acusats d'instigar
la«revolució intel·lectual».
Com a resposta a aquestes atacs, publicà aquell mateix any
els
opuscles Bom Senso e Bom Gosto, carta ao
Exmo. Sr. Antônio
Feliciano de Castilho i A Dignidade
das Letras e as Literaturas Oficiais. També, a
causa d'aquesta polèmica, el
6 de febrer de 1866 es baté en duel amb l'escriptor Ramalho
Ortigão, als
jardins d'Arca d'Água de Porto (Porto, Nord, Portugal), fet
que se saldà amb
una lleu ferida al canell d'Ortigão. En 1866 a Lisboa
(Portugal) aprengué
l'ofici de tipògraf a la Impremta Nacional, es
relacionà amb els cercles obrers
i intentà, sense èxit, allistar-se en
l'exèrcit revolucionari de Giuseppe
Garibaldi. Entre gener i febrer de 1867 decidí viure a
París (França) una«experiència proletària»,
treballant de tipògraf, matriculant-se al
Col·legi de
França i coneixent personalment Pierre-Joseph Proudhon, de
qui era fervent
admirador, i Jules Michelet. En 1868, sense poder adaptar-se al ritme
de la
capital francesa per la seva feble salut, retornà a Ponta
Delgada. El juny de
1869 viatjà als Estats Units d'Amèrica amb el
vaixell d'un amic; visità Nova
York i Halifax i estudià les qüestions socials
relacionades amb els
treballadors nord-americans i el seu sistema polític
federalista, del qual era
partidari i que considerava model per a una futura
Confederació Ibèrica. El
novembre de 1869 retornà a Lisboa, on amb Oliveira Martins,
fundà el periòdic A
República. Jornal da democracia portuguesa.
A la capital portuguesa crea el Cenáculo, grup
d'intel·lectuals bohemis (Eça de
Queirós, Abílio de Guerra Junqueiro, Ramalho
Ortigão, Teófilo Braga, etc.) reunits
per discutir els temes que preocupaven a la seva generació
(política, arts,
ciències, filosofia, etc.) i queen
1871
organitzà les «Conferències
Democràtiques» de Lisboa, també
anomenades«Conferències
del Casino». Ell pronuncià la
conferència
inaugural, Causas da decadência dos
povos peninsulares nos últimos três
séculos–que segons ell eren les més importants la
contrareforma, l'absolutisme i l'expansió
ultramarina–, però finalment aquestes
conferències, cinc en total, van ser
prohibides per les autoritats. En aquest mateix 1871 es
reuní a la capital
lusitana amb els internacionalistes anarquistes Anselmo Lorenzo,
Gonzaléz
Morago e Francisco Mora, delegats de l'Associació
Internacional dels
Treballadors (AIT), i fou un dels fundadors de l'Associació«Fraternidade
Operária», nucli de l'AIT de Lisboa. En 1871
publicà anònimament el fullet O
que é a Internacional i en 1872, amb
José Fontana, fundà la revista O
Pensamento Social. En 1873, a causa de la mort de son pare,
passà una
temporada a São Miguel i heretà una considerable
fortuna, que el va permetre
viure de rendes. Malalt de tuberculosi, l'any 1874 hagué de
dedicar-lo al
descans. Amb José Fontana, Azedo Gneco, Nobre
França i Felizardo de Lima,
s'encarregà, el gener de 1875, de redactar el programa del
Partit Socialista
Portuguès (PSP). També en 1875 reeditàOdes
modernas. En 1877 viatjà a París per a
posar-se a les mans del prestigiós neuròleg
Jean-Martin Charcot i rebé una cura
d'hidroteràpia. A París s'enamorà
d'una
aristòcrata francesa i aquest fracàs
amorós serà per a molts l'accelerant del
seu desequilibri mental. En 1879 s'instal·là a
Porto i l'any següent adoptà
dues filles –Albertina (tres anys) i Beatriz (18
mesos)– del seu amic Germano
Meireles, mort en 1877. En 1878 rebutjà presentar-se com a
diputat republicà
socialista pel Cercle d'Alcântara de Lisboa. Entre setembre
de 1881 i maig de
1891, amb petits intervals a les illes Açores i a Portugal,
per raons de salut
i per consell mèdic, visqué a Vila do Conde
(Porto, Nord, Portugal), que sempre
considerà el millor període de sa vida. En
aquests anys llegí Friederich
Schopenhauer, Karl-Robert-Eduard von Hartmann, els místics
hindús i textos de
filosofia budista i panteista. En 1886 publicà Sonetos completos, amb moltes
referències autobiogràfiques i
simbolistes i considerat per molts com la seva millor obra
poètica. Entre març
i octubre de 1887 visqué a les Açores i
després retornà a Vila do Conde. En
1890, a causa de la reacció nacional contra l'anomenat«Ultimàtum Britànic» de
l'11 de gener, que exigia la retirada de les tropes militars de les
colònies
portugueses de Moçambic i d'Angola, acceptà
presidir la Lliga Patriòtica del
Nord, però l'existència d'aquesta fou
efímera. El maig de 1891, quan retornà a
Lisboa, s'instal·là a casa de sa germana Ana de
Quental. Malalt de psicosi
maníaco-depressiva (trastorn bipolar), caigué en
un estat de depressió
permanent i el 5 de juny de 1891 retornà a Ponta Delgada.
Antero de Quental es
va suïcidar, amb dos trets a la boca amb un
revòlver que havia comprat, l'11 de
setembre de 1891 en un banc del jardí al costat del Convent
de l'Esperança, al Campo
de São Francisco de Ponta Delgada (Illa de São
Miguel, Açores), just on apareix
una cartell amb la paraula «Esperança»,
i fou enterrat al cementiri de São
Joaquim. Durant sa vida col·laborà en nombroses
publicacions periòdiques, com araRenascença (1878-1879?), O Pantheon (1880-1881), Branco
e Negro (1896-1898), Contemporânea
(1915-1926), A Imprensa (1885-1891)
i O Thalassa (1913-1915), entre
d'altres. A
més de los obres citades és autor de Sonetos
de Antero (1861), Beatrice e Fiat
Lux
(1863), Defesa da Carta Encíclica
de Sua
Santidade Pio IX (1865), Portugal
perante a Revolução de Espanha (1868), Primaveras
românticas (1872), Considerações
sobre a filosofia da história literária portuguesa
(1872), A poesia na actualidade
(1881), A filosofia da natureza dos naturistas
(1886), Tendências gerais da
filosofia na
segunda metade do século XIX (1890), Raios
de extinta luz (1892), etc.
Antero de Quental
(1842-1891)
***
- Fritz Oerter: El
19 de setembre
de 1935 mor al camp de concentració de Sachsenhausen
(Oranienburg, Brandenburg,
Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista
Friedrich Oerter, que va fer servir el pseudònim Bernhard Rothmann. Havia nascut el 19
de febrero de 1869 a Straubing (Baviera, Alemanya). Fill d'un sergent
de
l'Exèrcit Imperial, quan era adolescent es
traslladà amb sa família a Fürth, a
prop de Nuremberg, on son pare havia estat destinat. En aquesta ciutat
bàvara
aprengué l'ofici de litògraf. Amb son
germà Josef Oerter (Sepp),
un any més petit que ell, en 1887 s'afilià al
Sozialdemokratische
Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata
d'Alemanya), formant part de
l'ala esquerrana del partit i organitzant, sobretot, les organitzacions
juvenils. En 1890, arran de diverses expulsions, abandonaren l'SPD i es
passaren al moviment anarquista. Els germans Oerter es van veure
implicats en
el contraban a través de la frontera i en la
difusió de propaganda i premsa
anarquista (Autonomie, etc.). En
1892
Sepp hagué de fugir als Estats Units i en tornar, el
desembre d'aquell any, va
ser detingut amb Fritz per fer «discursos
sediciosos» en un míting de
desocupats a Magúncia. Jutjats el 25 d'octubre de 1893, Sepp
va ser condemnat a
vuit anys de treballs forçats a la presó de
Münster i Fritz a 18 mesos. La
presó afectà especialment a aquestúltim i durant la dècada posterior
patí una
delicada salut. Després ambdós germans es van
afiliar a l'Anarchistischen
Föderation Deutschlands (AFD, Federació Anarquista
Alemanya), fundada en 1903,
i participaren en el seu òrgan d'expressió Der
Freie Arbeiter (El Treballador Lliure). Arran d'unes
acusacions de
malversació de fons del periòdic Der
Freie Arbeiter, Sepp abandonà en 1908 el moviment
anarquista i reingressà
en 1913 en la socialdemocràcia, per posteriorment acabar en
el Nationalsozialistische
Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit dels Treballadors
Nacionalsocialistes
Alemanys) i ser diputat pels nazis al nord d'Alemanya, morint en 1928;
Fritz,
però, restà anarquista durant tota sa vida. Quan
esclatà la Gran Guerra, Fritz
defensà la postura internacionalista i entre 1918 i 1919
participà en les
activitats dels Consell d'Obrers i de Soldats de Fürth, a
Baviera. En 1919
s'adherí a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union
Deutschlands
(FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya) i
passà a ser un dels seus
destacats afiliats, esdevenint l'editor del periòdic Der Syndikalist, per al qual
escrigué molts d'editorials. Fou un
gran defensor de la doctrina de resistència passiva dins de
la FAUD, alhora que
reivindicà la vaga general i el boicot com a eines de lluita
al marge de la
violència, arma aquesta que només s'havia de fer
servir com a últim recurs. Aquesta
teoria «pacifista» va ser resposta per molts
militants que havien participat en
els aixecaments revolucionaris armats de 1918 i posteriors.
Propagà les seves
idees de resistència passiva mitjançant gires
propagandístiques i en 1920
publicà el fullet Gewalt, oder
Gewaltlosigkeit? (Violència o no
violència?). Va ser molt amic de Gustav
Landauer, Ernst Toller i Erich Mühsam, tots protagonistes de
la República dels
Consell d'Obrers i de Soldats de Munic. En 1924 refugià
Mühsam a la seva
sortida de presó. En la dècada dels vint
muntà una llibreria i una biblioteca
de préstec a Fürth. En 1935 va ser detingut per les
Sturmabteilung (SA, Tropes
d'Assalt) i empresonat. Després d'un dur interrogatori,
Fritz Oerter va morir
el 19 de setembre de 1935 a l'hospital del camp de
concentració de
Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya), oficialment de
pneumònia. És
autor de Nacktheit und Anarchismus
(sd), Die sieben Todsünden der heutigen
Gesellschaft (1910 i 1920, sota el pseudònim Bernhard Rothmann) Arbeiter-und
Soldatenräte und ihre Aufgaben (1919), Was
wollen die Syndikalisten? (1920), Grundlagen
für ein neues Leben... (1920), Jugend
! Voran ! Eine Sammlung von Anregungen in Poesie u. Prosa
(1923) i Die freie Liebe (1924),
entre d'altres.
-
Vicente Ballester
Tinoco: El 19 de setembre de 1936 és afusellat
a Cadis (Andalusia, Espanya) el
destacat militant anarquista i anarcosindicalista Vicente Ballester
Tinoco. Havia
nascut el 13 de juny de 1903 a Cadis (Andalusia, Espanya). Fill de
l'obrer
envernissador Rafael Ballester Ponce de León i de Mercedes
Tinoco Galindo. Fou
el fill major de sa família i tingué quatre
germanes (Rafaela, Rosa, Carmela i
Magdalena). Després d'estudiar al col·legi dels
frares salesians del barri de
La Viña on vivia, començà a treballar
encara nin com a envernissador amb son
pare i després com a ebenista i fuster, professió
que mantindrà la resta de sa
vida. Cap al 1920, influenciat per José Bonat,
començà a militar en el moviment
anarquista i s'integrà en el grup«Fermín Salvochea». En 1922
intervingué per
primer cop en un míting a Cadis i representà els
llibertaris gaditans en la
reunió clandestina d'El Arahal. L'any següent fou
nomenat vicepresident de
l'Ateneu Obrer i participà en el grup editor de la revista Alba
Roja. En
1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, presidí el
Sindicat de la
Construcció de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Cadis i va fer
mítings a la ciutat. En 1926 ingressà en la
Lògia Maçònica Salvochea. En 1927
es casà amb Ramona Sierra Estudillo, amb qui
tindrà cinc infants (Aurora,
Rafael, Joaquín, José i Antonio). Aquest mateix
any fou un dels reorganitzadors
del Comitè Pro Presos i en 1928 participà en el
grup anarquista «Germinal», amb
José Bonat, Elías García,
José Lucero i Clemente de Galé. En 1929 fou
detingut
per primera vegada a Jerez i romangué tancat un mes i mig.
En 1930 fou nomenat
vicepresident de l'Ateneu d'Estudis Socials i el juny d'aquell any
representà
la Lògia Maçònica Salvochea en una
assemblea a Madrid, però abandonà la
francmaçoneria arran de la Conferència de
Sindicats de Sevilla d'octubre
d'aquell any. Durant els anys de la dictadura es formà
culturalment, estudiant
els clàssics de l'anarquisme, participant en debats
ideològics --defensà la
participació anarquista en els sindicats enfront del
Moviment Obrer Anarquista
(MOA), de Diego Abad de Santillán, que lluitava per les
essències àcrates dins
de la CNT i es mostrava contrari al sindicalisme neutre--, i fins i tot
entre
1928 i 1930 va fer classes d'esperanto a Cadis. Amb la caiguda de la
dictadura
la seva figura passà a primer pla i fou nomenat secretari
del Sindicat de la
Fusta de Cadis; representant gadità en la
Conferència de Sindicats Sevilla de
1930; membre del Comitè de Vaga gadità en 1931,
que el portà a la presó el
novembre; delegat al Congrés de 1931 representant el
Sindicat de la Fusta de
Cadis i la Conferència Regional Andalusa; secretari del
Comitè Regional
d'Andalusia de la CNT en 1932; membre, amb Rafael Peña
García i Juan Arcas
Moreda, del Comitè Revolucionari andalús de 1933
i pel qual, arran dels fets de
Casas Viejas, fou tancat aquell any a Sevilla i a Puerto Real; delegat
en el
Congrés andalús d'agost de 1934 per Cadis;
secretari de la CNT d'Andalusia en
1934 en plena escissió trentista;
reorganitzador, amb Manuel Pérez, de
la CNT de Cadis el juny de 1935; representant del Comitè
Regional d'Andalusia
en el Congrés de Saragossa de 1936 i en el qual
parlà en el míting de cloenda;
secretari de la Federació Local de Cadis el juliol de 1936;
etc. Durant els
anys republicans participà en nombrosos mítings i
conferències (Madrid,
Barcelona, Saragossa, Terol, Santa Eulàlia, Sevilla,
Logronyo, Paterna, Osca,
comarques gaditanes, etc.) i fou empresonat nombroses vegades (octubre
1931,
1933 i després de la revolució asturiana
d'octubre de 1934). Fou discutit fora
d'Andalusia per haver abraçat les tesis asturianes de
l'Aliança Obrera --en
aquest punt es pot destacar el míting que realitza, com a
secretari del Comitè
Regional d'Andalusia de la CNT, el 24 de maig de 1936 a la
Plaça de Toros de
Cadis amb el socialista Francisco Largo Caballero que fou criticat des
de
diversos sectors. Fou delegat per Cadis al Congrés de la CNT
de Saragossa de
1936, on participà en la ponència sobre comunisme
llibertari, exigí
responsabilitats a Eusebi Carbó Carbó i
participà en el míting de clausura. Tot
d'una que s'assabentà del cop d'Estat de juliol de 1936,
marxà a preparar la
resistència a Cadis. Quan arribaren les tropes africanes i
la resistència va
ser insuficient, marxà a casa seva. Alguns veïns li
donaran refugi, però el 19
de setembre va ser denunciat i detingut de bon dematí a casa
d'un sabater del
carrer Celestino Mutis. Portat pels falangistes a la comissaria del
carrer
Virgili, fou jutjat sumàriament i condemnat a mort. Vicente
Ballester Tinoco
fou afusellat aquell mateix dia 19 de setembre de 1936 als fossats de
les
murades de Puertas de la Tierra de Cadis (Andalusia, Espanya),
juntament amb el
sabater que l'havia amagat. Col·laborà en
nombroses publicacions llibertàries,
com ara Acción Social Obrera, CNT,¡Despertad!, El
Liberal, La Revista Blanca, Redención,Solidaridad Obrera,La Tierra, etc. Va escriure novel·letes,
editades en col·leccions populars
(«La Novela Libre», «La Novela
Ideal», etc.), i reportatges d'actualitat, com
ara La tragedia vulgar de un hombre libre, Pepín
(1927), Elúltimo cacique (1930), La voz de la
sangre (1930 i 1998), El
Asalto (1932), Escoria social (1932), Han
pasado los bárbaros. La
verdad sobre Casas Viejas (1933 i 1997), etc. En 1997 es va
publicar a
Cadis, editada per José Luis Gutiérrez Molina, la
seva obra completa sota el
títol Se nace hombre libre. La obra literaria de
Vicente Ballester.
- Luis Naveira Carballo:
El 19 de
setembre de 1936 és afusellat a Betanzos (la Corunya,
Galícia) el mariner anarcosindicalista
Luis Naveira Carballo, conegut com O
Besugo. Havia nascut cap el 1904 a Betanzos (la Corunya,
Galícia). Militant
de la Confederació Nacional del Treball (CNT), com son
germà Manuel, respongué
l'aixecament feixista de juliol de 1936 i fou un dels últims
a abandonar la
barricada de la Ponte Nova de Betanzos el 22 de juliol. Luis Naveira
Carballo
va ser detingut pels franquistes el 19 de juliol de 1936 a la Corunya i
portat
a Betanzos, on fou assassinat al quilòmetre 2 de la
carretera Betanzos-Ferrol.
Estava casat amb Genoveva Iglesias Ossorio, amb qui tenia tres nines i
un nin.
***
-
Jules Chazoff: El
19 setembre de 1946 mor a París (França) el
militant anarquista Jules Chazanoff,
també conegut
com Jules Chazoff. Havia nascut el 21 de gener de
1891 a París (França).
En 1912 a París fou secretari del grup Joventut Anarquista
--on militaven
Maurice Boyer, Pierre Mualdés, Michel Morin,
Dremière, Albert Dremière, Carré,
etc.--, lligada a la Federació Comunista Anarquista (FCA), i
membre de la «Llar
Popular de Belleville». Després de la Gran Guerra,
col·laborà en Le Libertaire.
El 9 d'abril de 1922 fou detingut, amb Emilienne Corroyer, Adolphe
Bridoux i
Henriette Engrand, per haver distribuït pamflets a favor
d'Émile Cottin, que
havia disparat contra el president Georges Clemenceau, i jutjat davant
un
tribunal de Béthune. En 1924, amb Germaine Berton, va fer
una gira
propagandística per l'amnistia. Aquest mateix any,
després d'un viatge a la
Rússia comunista com a delegat llibertari al II
Congrés de la Internacional
Sindical Roja, va escriure Le mensonge bolcheviste,
dura crítica al
sistema soviètic i anticipació a les obres i
crítiques d'Anton Ciliga. A partir
de juny de 1925 edità el Bulletin mensuel du
Comité de défense des
révolutionnaires emprisonnés en Russie.
En 1926 fou condemnat a vuit mesos
de presó per «provocació de militars a
la desobediència». El fet d'haver
demanat i d'haver obtingut per aquest afer ajuda del Socors Roig
Internacional
(SCI) i d'haver agraït aquesta en el periòdic
comunista L'Humanité li va
valer algunes crítiques des del moviment anarquista. Malgrat
tot, continuà
col·laborant en Le Libertaire i en 1927
s'adherí a la Unió Anarquista
Comunista Revolucionària (UACR), que abandonà
l'any següent. En aquesta època
col·laborà en l'Encyclopédie
Anarchiste. En 1933 abandonà el seu ofici
d'electricista i esdevingué corrector. En 1935
participà en la conferència
contra el «Pacte Laval-Stalin». El 26 d'agost de
1936 a la Sala Wagram de París
participà en nom de la Unió Anarquista (UA) en el
gran míting de suport a la
Revolució espanyola que aplegà més de
tres mil persones. En 1938, enmig dels
conflictes arabojueus a Palestina, va escriure dos articles en Le
Libertaire
--«Quand Israël règne» (18
d'agost de 1938) i «Les juifs et la Palestine» (1
de
setembre de 1938)-- on atacà durament la
violència sionista contra el poble
palestí i el primer article fou contestat pel Grup
Anarquista Jueu de París que
reivindicava el socialisme sionista emancipador. Arran de la retirada
el gener
i febrer de 1939 de les forces republicanes de la Península,
fou comissionat,
amb Lucien Haussard, com a enviat especial de la Solidaritat
Internacional
Antifeixista (SIA) a Portvendres, on ajudarà nombrosos
refugiats a fugir de
l'internament en camps de concentració. Aquest mateix any
publicà La CGT,
colonie soviétique. Durant la guerra
jugà un gran paper en la
reorganització del Sindicat dels Correctors a la
regió lionesa. En 1941 fou
detingut per primera vegada per les autoritats alemanyes,
però fou alliberat
per sotmetre's a una intervenció quirúrgica. El
novembre de 1943 fou novament
detingut i internat a Drancy a partir del gener de 1944 en qualitat de«israelita». L'agost de 1944 fou alliberat per les
tropes aliades. Sempre continuà
militant en l'anarquisme.
Males notícies per al tàndem Obama-Clinton, 19/09/16.
Males notícies per a N'Obama i Na Clinton, notícies que fan palès el fracàs de la seva estratègia política; però també males notícies per a les Corporacions capitalistes, per a Wall Street, i per l'entramat sionista neoconservador ianqui.
Notícies que, pel contrari, són bones pels que s'oposen a un món global sotmès a l'Imperi i a les Corporacions.
Que resti clar: Com a punt essencial del seu programa polític, En Donald Trump proposa l'abandó de la política de globalització, política mantinguda fins ara pels governs de Washington. El triomf d'En Trump seria l'anunci de la fi de l'Imperi i de la política imperial, seria l'anunci de la fi de l'intervencionisme i del militarisme.
Per descomptat, no és el cas que En Donald Trump sigui un fervorós pacifista, però ell creu i diu que és de sentit comú reduir l'astronòmic pressupost de defensa per tal d'alliberar-se del colossal deute que ofega el país. És precisament aquesta proposta del candidat republicà la que enardeix les amples masses (Ei! És sabut: El pressupost de guerra dels Estats Units és major que la suma dels pressupostos de guerra dels deu països amb més despesa militar. I el de la Xina, enorme i el segon del món, és una tercera part del dels ianquis).
En veure que el candidat republicà remuntava, N'Obama va decidir intervenir d'immediat a la campanya electoral en suport de Na Hillary Clinton, i no esperar a l'octubre com havia fet públic.
Però, tot i que el president ianqui hi posa cos i cordes, no aconsegueix aturar la davallada de Na Clinton ni frenar la pujada d'En Trump.
Prova d'això, podeu veure els resultats dels últims sondejos electorals. Fixeu-vos que la publicació, Gateway pundit, es fa al EUA, però la seva línia editorial és en discordança amb els ''mitjans occidentals''. Vegeu els dos posts:
El Govern hi invertira més d’un milió d’euros per fer-lo encara més atractiu per a les empreses tecnològiques i consolidar-lo com a centre de referència en innovació i creació de coneixement, dins l’estratègia de canvi de model econòmic
El vicepresident del Govern i conseller d’Innovació, Recerca i Turisme, Biel Barceló, ha visitat avui el Parc Bit acompanyat pel director-gerent de la Fundació Bit, Pere Fuster, per donar a conèixer una inversió total d’1,1 milions d’euros a les instal·lacions del parc durant la present legislatura. Aquestes actuacions s’emmarquen dins l’estratègia de canvi de model econòmic, i tenen com a objectiu fer més atractiu encara el Parc Bit per a les empreses tecnològiques innovadores i, a la vegada, atreure talent. Aquesta aposta ja ha començat a donar fruits: en el primer any de la present legislatura (de juliol de 2015 a juliol de 2016), el nombre d’empreses instal·lades en el Parc Bit ha augmentat un 17,2%, tot passant de 93 a 109.
El vicepresident Barceló ha afirmat: «Aquestes xifres demostren que el model de ‘sol i dades’ ja comença a ser una realitat. Ja hi ha un atractiu per venir a fer feina a les Illes Balears en el sector tecnològic. Des del Govern estam posant les mesures perquè cada vegada vinguin més empreses innovadores i més treballadors qualificats. Una d’elles és el desenvolupament de la xarxa de fibra òptica, que des del Govern estam impulsant a totes les illes. I també hi ha una aposta per la recerca i per la innovació, i el Parc Bit és l’element central d’aquesta aposta». Per la seva banda, Pere Fuster ha explicat: «Volem que d’aquí a dos o tres anys tinguem un Parc Bit reconegut no només a nivell estatal, sinó també a nivell internacional».
Després d’una absència d’inversions durant anys en les instal·lacions i infraestructures del Parc Bit, necessitades de manteniment i renovació, l’actual equip de la Fundació Bit, depenent de la Vicepresidència i Conselleria d’Innovació, Recerca i Turisme, ha treballat des del primer dia per solucionar les problemes que hi han trobat.
Entre d’altres, es va detectar que als propietaris de solars i edificis del Parc Bit se’ls cobraven uns preus desorbitats per al manteniment dels serveis comuns (enllumenat públic, recollida de fems, jardineria, manteniment d’infraestructures comunes com mobiliari urbà o carrers, etc…). Aquest fet no només returava l’entrada de noves empreses al Parc sinó que provocava que d’altres marxassin. Tampoc no s’havia fet cap promoció de les empreses ubicades al Parc ni dels serveis que aquest ofereix.
Per pal·liar aquesta situació i situar el Parc Bit en una posició atractiva per a les empreses tecnològiques innovadores i per a l’atracció de talent la Fundació Bit, amb el seu director, Pere Fuster, al capdavant, ha pres una bateria de mesures, que suposaran una inversió total d’1.100.000 € al llarg de tota la present legislatura.
Aquestes mesures ja comencen a donar fruits: el darrer any s’ha constatat un augment tant del nombre d’empreses amb seu al Parc Bit com de treballadors que hi acudeixen a diari. En aquest sentit, el nombre d’empreses i organismes allotjats ha passat de 93 en el mes de juliol de 2015 a 109 en el mateix mes de 2016: un increment del 17,2 %. D’aquest augment del nombre d’empreses, un 70 % correspon al sector de la innovació tecnològica i biotecnològica. D’altra banda, cal tenir present que aquestes xifres no inclouen les empreses no consolidades que s’ubiquen a la Incubadora d’Empreses, servei públic de la Fundació Bit que acull una mitjana d’entre 35 i 40 projectes des de fa anys.
La inversió total d’1,1 milions d’euros que desenvoluparà la Fundació Bit al llarg d’aquesta legislatura es desglossa en els següents aspectes:
800.000 € PER A LA MILLORA D’INFRAESTRUCTURES I SERVEIS
El gruix de la despesa (800.000 €) es destina a la millora d’infraestructures i serveis: mantenir les instal·lacions en l’estàndard de qualitat ideat inicialment, augmentar els serveis que s’ofereixen als treballadors i empreses que hi fan feina i convertir el Parc Bit en un centre de treball energèticament eficient.
En aquest sentit ja s’han instal·lat 10 punts de recàrrega elèctrica per vehicles, s’ha invertit en millorar els equips de jardineria i s’ha iniciat la reforma i rehabilitació d’alguns edificis públics del Parc.
En aquest mateix 2016 i en els propers anys s’habilitaran dutxes públiques per als usuaris del Parc, es construirà un nou aparcament per donar servei a l’augment de treballadors, es farà nova la senyalització, s’instal·laran plaques fotovoltaiques per aconseguir que part de l’energia consumida sigui neta, es milloraran les zones de jardí i d’arbrat i es procedirà a la millora i recanvi del mobiliari urbà, així com de part del trespol.
Per altra banda s’han iniciat converses amb l’Ajuntament de Palma per millorar el transport públic en bus, un dels grans problemes que pateix el Parc Bit.
PROMOCIÓ DEL PARC I ESTÍMUL A LA INCORPORACIÓ D’EMPRESES
Es posaran en marxa una sèrie d’accions per afavorir la creació d’un ecosistema del coneixement i la innovació que acabi convertint-se en un pol d’atracció per a nous projectes.
1.- Apertura del Complex Científic en aquest 2016. L’actual equip de la Vicepresidència i Conselleria d’Innovació, Recerca i Turisme ha fet esforços per desbloquejar les inversions estatals que estan permetent acabar i dotar adequadament aquesta important infraestructura.
2.- Millora del servei de la Incubadora d’Empreses depenent de la Fundació Bit, amb més mitjans i un millor assessorament.
3.- A partir de 2017 i en anys posteriors s’executarà un Pla de Comunicació i Promoció del Parc Bit i de les empreses allotjades que permeti no només la promoció exterior de les empreses ja instal·lades sinó també atreure noves empreses i projectes. Constarà de tres eixos:
a).- Atracció de talent individual. Un dels grans problemes que pateixen les empreses tecnològiques del Parc Bit és la manca de personal qualificat, sobretot enginyers, motiu pel qual han d’acudir al mercat estatal (i fins i tot a l’internacional). b).- Promoció de les empreses tecnològiques a l’exterior. Cal recordar que el Parc Bit és la seu d’algunes de les empreses de tecnologia aplicades al turisme més importants d’Europa. També d’altres en matèria de biotecnologia, videojocs o de portals de recerca que treballen per a tot el món. És necessària una promoció dels actius amb què comptam per donar valor tant a les pròpies empreses com al mateix Parc Bit. c).- Atracció d’empreses tecnològiques innovadores i en biotecnologia perquè triin el Parc Bit com a centre de treball. En aquest sentit el parc és un espai immillorable, rodejat de natura, però que necessita la millora de les seves instal·lacions, reduir els costs de manteniment i una major promoció.
El Pla de Comunicació i Promoció del Parc Bit estarà dotat amb uns 40.000 € anuals (un total de 120.000 € entre els anys 2017 i 2019).
REDUCCIÓ DELS COSTOS D’URBANITZACIÓ EN UN 40 %
Actualment els costs d’urbanització que es repercuteixen als propietaris, tant públics com privats, pugen a uns 460.000 € anuals (enllumenat, jardineria, neteja viària, recollida de fems, etc…). Aquest és sens dubte un dels majors impediments per fer del Parc BIT un lloc atractiu per a empreses tecnològiques, tant de les Illes Balears com de fora. Aquests costs les satisfan els propietaris directament o les repercuteixen a la seva vegada en els llogaters.
Estalvi de més de 40.000 € anuals amb el sistema de recollida de residus: la primera acció per reduir els costos d’urbanització ha estat el tancament de la planta pneumàtica de recollida de residus, una instal·lació sobredimensionada i amb un cost de manteniment desorbitat –més de 65.000 € anuals. Aquest sistema s’ha substituït per una recollida ordinària mitjançant una empresa privada i contenidors, servei que té un cost de 25.000 € anuals.
A partir del 2017 la Fundació Bit assumirà el cost d’alguns dels serveis que ara mateix es repercuteixen en els propietaris, com ara l’enllumenat públic o la vigilància. En total, l’esforç econòmic que assumirà el Govern per reduir els costos d’urbanització del Parc Bit serà de més de 60.000 € anuals (un total de 180.000 € entre 2017 i 2019).
Aquestes accions ens permetran reduir en dos anys els costs a satisfer pels propietaris en un 40 %.
[20/09] «The Rebel» -«Pensée et Action» - Bonneff - Cianci -
Parisotto - Berenguer - Matos - Tato - Juanel - Boticario
Anarcoefemèrides
del 20 de setembre
Esdeveniments
- Surt The Rebel: El 20 de setembre
de 1895 surt a Boston (Massachusetts,
EUA) el primer número de la revista mensual The
Rebel. A monthly journal devoted to the exposition of anarchist
communism
(El Rebel. Una revista mensual dedicada a l'exposició de
l'anarcocomunisme).
També portà el subtítol «Una
revista anarcocomunista dedicada a la solució de
la qüestió obrera». Fou editada pel Rebel
Group de Boston, del qual formaven
part Nahum H. Berman (Burmin), Harry
Kelly i Charles W. Mowbray, entre d'altres. Hi van
col·laborar Voltairine de
Cleyre (XYZ), John H. Edelmann, A.
Hamon, A. Henry, Lizzie M. Holmes, Lucy E. Parsons, John Turner, Ross
Winn, etc.
També es publicaren textos de Pietro Gori, William Holmes,
Piotr Kropotkin,
Louise Michel, William C. Owen, etc. Els temes van ser
d'allò més variats:
notícies sobre el moviment anarquista, feminisme,
sindicalisme, propaganda,
etc. En sortiren sis números, l'últim el de
març-abril de 1896. En 1968 la Greenwood
Reprint Corporation de Nova York (Nova York, EUA) n'edità
una edició facsímil.
***
-
Surt Pensée
et Action:
El 20 de setembre de
1945 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer
número de la revista anarquista Pensée
et Action. Editada per Marcel
Dieu (Hem Day), fou la segonaèpoca
del seu efímer periòdic del mateix
títol publicat entre 1930 i 1931 a la
mateixa ciutat. D'antuvi mensual, passà a bimensual el gener
de 1948 i, a partir
d'octubre de 1948, es publicà més irregularment
per motius econòmics. El grup
editor sorgí el 28 de març de 1945 arran de la
conferència del seu animador Hem
Day titulada Pour rompre le silence
i
la finalitat dels promotors fou desenvolupar la consciència
individual i
intel·lectual per lluitar contra totes les formes
d'autoritarisme. Comptà amb
nombrosos col·laboradors, com ara John Andersson, E. Armand,
Alphonse Barbé,
Alexandre Berkman, Pierre-Valentin Berthier,Alexandre Breffort, Jules Chavat, Clovys, Hem Day, Manuel
Devaldes, G.
Dupont, Ernestan, Henri-Léon Follin, Jeanne Humbert,
Gérard de Lacaze-Duthiers,
Jean Marestan, Fernand Planche, André Prudhommeaux,
André Prunier, Pierre
Ramus, Rhillon, Helmut Rüdiger, Louis Simon, Jean Souvenance,
Jean Van Lierde,Émile Véran, Samuel Vergine, Gerard Vidal, etc.
Aquesta publicació es distribuí
arreu del món (França, Suïssa,
Itàlia, Països Baixos, Regne Unit, Dinamarca,
EUA, Vietnam, Costa Rica, Uruguai, etc.)i a més a
més edità una quarantena de
fullets, amb un tiratge total d'uns 100.000 exemplars. En sortiren 46
números,
l'últim el desembre de 1952 i fou substituït per Les Cahiers de Pensée et Action
(1953-1970).
Naixements
-
Léon Bonneff: El
20 de setembre de 1882 neix a Gray
(Franc Comtat, Arpitània) l'escriptor proletari
Léon Bonneff. Amb
son germà Maurice (1884-1914),
van ser dos dels grans escriptors proletaris francesos del segle XX.
Léon va
arribar a París a començaments de 1898, sol, per
treballar amb un cosí editor;
Maurice ho va fer en 1900, amb sa família, per ajudar son
germà. Encara que
tenien el certificat d'estudis primaris, van ser autodidactes. Per
suggeriment
de Lucien Descaves, van fer minucioses investigacions documentals en
els medis
obrers. La primera en va ser Les métiers qui tuent
(1905); després
vindria La vie tragique des travailleurs: enquêtes
sur la conditionéconomique et morale des ouvriers et ouvrieres d'industria
(1908), La
classe ouvrière (1910-1911) --monografia publicada
en diversos toms
consagrada a diferents oficis (teixidors, treballadors del foc i del
ferro,
treballadors a domicili, escuraclavegueres, ferroviaris, forners,
terrissaires,
etc.)-- i Marchads de folie (1913). Maurice va
publicar tot sol Didier,
homme du peuple (1914) i Léon Le
soldat-phénomène: monologue militaire
(1906) i, pòstumament, l'obra que ha tingut mésèxit, Aubervilliers
(1922, 1949, 1981 i 2000), una novel·la crònica
escrita en 1912 sobre aquesta
població del nord-est de París. Els germans
Bonneff van publicar nombrosos
reportatges de temàtica social en diversos
periòdics d'esquerra, com ara La
Guerre Sociale, La Vie Ouvrière,La Bataille, L'Humanité,
etc. Léon Bonneff va morir el 29 de desembre de 1914 a Toul
(Lorena, França), arran
d'una ferida rebuda al front de Flirey, durant la Gran Guerra. Son
germà,
Maurice Bonneff, va desaparèixer el 24 de setembre de 1914
al front de Mouilly.
Ambdós germans es troben inscrits al Panteó de
París («Escriptors morts al camp
de l'honor»).
***
-
Francesco Cianci:
El 20 de setembre de 1885 neix a San Marco Argentano
(Calàbria, Itàlia) el litògraf
i propagandista anarquista i anarcosindicalista Francesco Cianci. Sos
pares es
deien Carmelo Cianci i Serafina Saula. Emigrà al Brasil, on
el 4 d'agost de
1913 va ser fitxat per la policia de São Paulo
(São Paulo, Brasil) com a
anarquista. Entre 1913 i 1914 col·laborà en el
periòdic quinzenal anarquista La
Propaganda Libertaria. Força actiu en
el moviment sindicalista de São Paulo, entre 1916 i 1917
formà part de la
redacció del periòdic Guerra
Sociale,
que també edità quan el seu director Luigi
Damiani hagué de fugir perseguit per
les autoritats. També col·laborà amb
articles en A Voz do Trebalhador i
a partir de 1917 publicà regularment en A
Plebe. Participà activament en la vaga
general de juliol de 1917 a São Paulo, formant part del
Comitè de Defensa Proletària
(CDP), i amb Edgard Leuenroth, Luigi Damiani, Antonio Candeias Duarte,
Rodolfo
Felipe i Tehodoro Monicelli, formà part de la
Comissió d'Impremta del CDP que
negocià els acords sindicals directament amb la patronal.
Durant els anys
trenta el trobem fitxat per la policia de São Paulo com a«sindicalista
anarquista» i director de la Unió dels
Professionals del Volant (UPV), que
agrupava els xofers. Des de llavors, esdevingué un dels
sindicalistes més
destacats de la Federació Obrera de São Paulo
(FOSP) i, a més d'A Plebe,
col·laborà regularment en el
periòdic anarquista O Trabalho.
Considerat com a molt culte pels companys, va fer
conferències sobre història
del moviment obrer internacional, amb discursos molt crítics
vers el comunisme
estatal tot defensant els principis del comunisme anarquista.
Prengué part en
la lluita antifeixista a São Paulo i formà part
del Comitè Llibertari Pro Fills
dels Empresonats Polítics d'Itàlia. Amb Carlo
Battaglia, Giovanni Ciuffi,
Donato A. De Vitis i Angelo Vizzotto, fou dels anarquistes italians
més
destacats al moviment obrer brasiler del moment. L'1 d'octubre de 1935
reprengué com a editor la publicació de Guerra
Sociale en italià, fet que implicà ser
perseguit per la dictadura feixista de
Getúlio Vargas. El 4 de maig de 1937 va ser detingut i
acusat de distribuir 300
exemplars del periòdic anarquista L'Adunata
dei Refrattari i de recaptar fons per al Comitè
Llibertari Pro Fills dels
Empresonats Polítics d'Itàlia. A partir d'aquesta
data se'n perd el seu rastre.
***
-
Piero Parisotto: El
20 de setembre de 1925 neix a Savona (Ligúria,
Itàlia) l'anarquista i resistent
antifeixista Piero Parisotto, conegut com Comandant
Alce o simplement Alce.
Sos pares
es deien Fauto Parisotto i Natalia Perlo. Orfe de pare des que era
infant, quan
estudiava secundària començà a
participar en el moviment antifeixista. En 1943 entrà
a formar part del Fronte della Gioventù (FJ, Front de la
Joventut) i el març de
1944 es va fer partisà en la lluita ciutadana, organitzant
el destacament«Gatti», enquadrat en la «Brigada
Falco» de la Divisió de l'Squadre d'Azione
Partigiane (SAP) «Antonio Gramsci», que
operà a l'est del torrent de Letimbro
als barris de Lavagnola, Santuario i Vallepiana de Savona. Sota el
pseudònim deComandant Alce, fou considerat per
les seves accions com un dels partisans més coratjosos i
atrevits. Després de
l'Alliberament (25 d'abril de 1945), entrà a formar part de
la policia
partisana i del Partit Comunista Italià (PCI), dins de l'ala
antirevisionista i
antilegalista. En aquesta època creà un grup
format per joves comunistes, en el
qual formaren part els anarquistes Antonio Bogliani i Arrigo Cervetto,
entre
d'altres. En 1946 abandonà el PCI i promogué la
formació del grup anarquista
juvenil «Né Dio né padroni»
(Ni Déu ni amo) a Savona. En aquests anys, amb
altres joves, freqüentà el domicili de l'anarquista
Umberto Marzocchi i començà
a col·laborar en Umanità
Nova,
sobretot amb recensions de llibres (Howard Fast, Tom Kromer, George
Orwell,
etc.). L'agost de 1950 publicà en Il
Libertario l'article «Non anticomunisti ma
antistaliniani», on sostingué
que la Revolució russa, aïllada, va ser presa pels
estalinistes, però els
anarquistes encara tenien l'oportunitat de reprendre la bandera del
comunisme.
Posteriorment, en el mateix periòdic, publicà
l'article Americanismo e fordismo di A.
Gramsci. En aquesta època, mentre
continuà treballant amb el seu grup i fent propaganda arreu
la costa lígur,
s'adherí als Grups Anarquistes d'Acció
Proletària (GAAP), formats per joves
comunistes llibertaris «plataformistes» reagrupats
al voltant de Pier Carlo
Masini. Però, molt decebut de la direcció que
prenia el moviment revolucionari,
Piero Parisotto entrà en una greu crisi fisicomoral i el 26
d'abril de 1953 se
suïcidà d'un tret a la costa de Savona
(Ligúria, Itàlia); una gran bandera roja
i negra acompanyà el seu funeral.
Defuncions
-
Francisco
Berenguer Madrid: El 20 de setembre de 1936 mor a
Almudébar (Osca, Aragó,
Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Berenguer Madrid.
Havia
nascut el 24 de setembre de 1894 a Madrid (Espanya). Sos pares van ser
uns
moliners nascuts a Xelva (Serrans, País
Valencià). Per evitar el servei militar
fugí a França. De bell nou a la
Península, treballà de paleta i
destacà
sindicalment durant la vaga de 1917 que el portà a la
garjola per alliberar un
pres. Més tard, per desarmar un oficial a la
presó, va ser condemnat a mort per
rebel·lió. Indultat, decidí militar
d'amagat. Arran de l'aixecament feixista de
juliol de 1936, marxà a Aragó enquadrat en la
Columna Ortiz i va combatre com a
centurió i abanderat a La Puebla d'Híxar i La
Zaida, fins a la seva mort durant
la batalla d'Almudébar.
***
-
Pedro de Matos
Filipe: El 20 de setembre de 1937 mor al camp de
concentració de Tarrafal (Chão
Bom, Tarrafal, Santiago, Cap Verd) l'anarcosindicalista Pedro de Matos
Felipe.
Havia nascut el 19 de juny de 1905 a Almada (Setúbal,
Lisboa, Portugal). Sos
pares es deien José de Matos Filipe i Margarida Rosa.
Estibador portuari,
presidí l'Assemblea General de l'Associació de
Descarregadors «Terra e Mar»
d'Almada. Participà activament en les vagues
revolucionàries del 18 de gener de
1934 a Almada i va ser detingut pocs dies després, el 30 de
gener de 1934,
acusat de possessió de bombes explosives i d'haver promogut
la paralització de
la fàbrica Parry & Son. Jutjat per la dictadura de
l'Estat Nou d'António de
Oliveira Salazar, va ser condemnat a 12 anys de confinament a
colònies
penitenciàries. D'antuvi, el 8 de setembre de 1934, va ser
enviat a la
fortalesa de São João Baptista, a Angra do
Heroísmo (Illa Terceira, Açores),
però, amb la inauguració de la Colònia
Penal de Tarrafal l'octubre de 1936, hi
va ser enviat el 23 d'octubre de 1936. Al confinament patí
una diarrea
sanguinolenta, absolutament guarible, però que
degenerà en anèmia aguda. Pedro
de Matos Filipe va morir sense atenció mèdica ni
farmacèutica el 20 de setembre
de 1937 al camp de concentració de Tarrafal (Chão
Bom, Tarrafal, Santiago, Cap
Verd). El mateix dia també morí el mariner
Francisco José Pereira de 28 anys;
van ser les dues primeres víctimes de la Colònia
Penal de Tarrafal. En total a
Tarrafal moriren 37 presos polítics i els seus cossos
només pogueren tornar a
Portugal després de la Revolució dels Clavells.
- José Tato Lorenzo:
El 20 de
setembre de 1969 mor a Montevideo (Uruguai) el destacat propagandista
anarquista
José Tato Lorenzo. Havia nascut el 22 de desembre de 1886 a
Mondariz
(Pontevedra, Galícia). Amb 10 anys
començà a fer feina i el novembre de 1900
emigrà al Brasil, on es reuní amb son pare. Entre
l'agost de 1902 i setembre de
1903 romangué a Montevideo (Uruguai) i després
s'establí a Rosario (Santa Fe,
Argentina), on l'agost de 1904 fou empresonat per anarquista. L'any
següent
marxà a Buenos Aires (Argentina), guanyant-se la vida venent
diaris i destacant
pel seu activisme llibertari. Dirigí en diverses ocasions el
periòdic La Protesta. En
1910 va ser empresonat i
l'any següent va ser expulsat de l'Argentina i deportat a
Espanya. S'establí a
Barcelona (Catalunya) on freqüentà la seu del
periòdic Tierra y Libertad
i l'escola racionalista del mestre llibertari
Sebastià Suñé. Passà a Vigo
(Galícia) i preparà el seu retorn a l'Uruguai,
cosa
que aconseguí en 1912 via Portugal. El març
d'aquell any s'establí
definitivament a Montevideo, on treballà en el
periòdic La Tribuna Popular.
Desenvolupà una intensa tasca propagandística
llibertària, mitjançant publicacions, com ara Anarkos (1912), El
Hombre
(1916-1931), Inquietud (1944-1950, Voluntad (1956-1965), Solidaridad,
etc., i entre 1925 i 1928,
gràcies a la seva faceta de radioaficionat, a
través de les ones radiofòniques.
Mantingué una intensa polèmica amb La
Batalla, on denuncià el sovietisme –cosa
que implicà en 1922 un intent
d'assassinat contra la seva persona–, a més de les
seves versions locals
(castrisme i guevarisme). Anarcoindividualista, en 1925 era considerat
un
representant del «gremialisme individualista» per
les seves crítiques a la Federació
Obrera Regional Uruguaiana (FORU). Entre 1926 i 1938 es
mostrà força actiu en
la Hermandad Universal Anarquista (HUA), fundada per ell.
També participà
activament en les activitats de l'«Ateneo Libre del Cerro y
La Teja» de
Montevideo. En els seus últims anys fou secretari de La Casa
dels Llibertaris.
Mantingué polèmiques amb Torralvo,
però fou amic de Soledad Gustavo, Josep Prat,
Han Ryner, Frederica Montseny, Tarrida del Mármol,
José Ledo, Daniel Seijas, R.
Lone, Campio Carpio i, fins i tot, del president de l'Uruguai–rebutjà tot
suport institucional vivint fins els final dels seus dies
gairebé en la indigència.
Ses companyes foren Tomasa Álvarez i Teresa Cocito. Trobem
col·laboracions
seves, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Samuel Blois, Antonio
D.
Alarcón, Walter Ruiz,Antonio del Río, Jacinto Lorenzo, etc.), en infinitud de
publicacions llibertàries,
com ara Ação Direta,Acracia, Ahora,Aurora, Boletín
GGDCC, Cenit, Le Combat Syndicaliste,
Cultura Proletaria, Despertar, Espoir, Iniciales, Inquietudes, Letras,
Liberación, Nueva Senda,Los Nuevos, Proa,Ruta, Simiente
Libertaria, Solidaridad, Tierra y Libertad, Umbral,
etc. És autor del fulletó antimarxista Maximalismo
y anarquismo. Estudio crítico comparativo (1919 i
1923) i de Gotas de miel y ajenjo,
obra pòstuma que,
sembla, fou cremada.
-
Juan Manuel
Molina Mateo: El
20 de setembre de 1984 mor a
Barcelona (Catalunya) el militant anarquista Juan Manuel Molina Mateo,
més
conegut com Juanel. Havia nascut el 4 d'agost
de 1901 a Jumilla (Múrcia, Espanya). De petit
treballava les
terres paternes i
amb menys de 15 anys ja havia llegit els escriptors anarquistes. Va
militar al
Centre Obrer, fundat en 1910, del seu poble, i del qual va arribar a
ser
vicepresident amb 18 anys. Detingut per primera vegada en 1919 --ho
serà en 17
ocasions--, va rebutjar fer el servei militar i amb
documentació falsa es va
traslladar a Barcelona, on milità en sindicats i en grups
anarquistes. En
aquesta ciutat serà membre del Comitè Nacional de
la CNT i secretari de la
Comissió Nacional Provisional de Relacions dels Grups
Anarquistes arran del ple
anarquista català de 1922. Va col·laborar en la
premsa llibertària i va
conèixer la militant anarcosindicalista Lola Iturbe, que es
convertirà en sa
companya per a tota la vida. Va treballar en una cooperativa de
material de
construcció de Granollers i de Barcelona. Després
de la fabricació amb poc èxit
de bombes de mà, va haver de fugir en 1926 a
França, on serà secretari general
dels Grups Anarquistes de Llengua Espanyola mentre treballava en la
construcció
a París. Detingut, va estar tancat a diverses presons abans
de ser expulsat de
França. Instal·lat a Brussel·les amb
Ascaso i Durruti fins a començaments de
1930, serà membre del Comitè de Defensa
Anarquista Internacional i col·laborarà
en La Voz Libertaria. De tornada a Barcelona,
ocuparà la secretaria de
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) entre 1930
i 1935 en substitució de José
Elizalde, amb un incís d'un any de presó en 1932.
Durant la República dirigirà
i administrarà Tierra y Libertad i Tiempos
Nuevos. Detingut el 19
de juliol de 1936, és alliberat el mateix dia.
Representarà els llibertaris en
el Comitè d'Abastos i fins a maig de 1937 serà
subsecretari de Defensa de
Catalunya. Va rebutjar el càrrec de comissari del Tribunal
Militar de l'Exèrcit
i va actuar com a comissari dels cossos X i XI de l'Exèrcit.
Exiliat en 1939,
va ser delegat aquest any del Comitè General del Moviment
Llibertari Espanyol
(MLE) per als camps de concentració. Va participar en els
grups d'acció de
Ponzán i de Remiro --l'abril de 1939 a Nimes amb
Ponzán va preparar un pla
d'actuació a Espanya, però que va ser rebutjat
l'any següent pel Comitè General
del MLE i que va suposar la seva ruptura amb Germinal Esgleas-- i va
exercir de
delegat de l'Exterior del Comitè Nacional
clandestí de Pallarols, facilitant
que molts perseguits poguessin arribar a França. Detingut en
diverses ocasions
entre 1940 i 1943, va ser un dels primers que va participar en la
reconstrucció
de la CNT a França, essent present en els primers plens
clandestins, i serà el
primer secretari general de la CNT exiliada. Es decantarà
per les tesis
col·laboracionistes dominants a Espanya, fet que el va
situar en el centre de
les disputes de l'època, convertint-se en la
bèstia negra dels ortodoxos. No va
voler presentar-se a la reelecció durant el
Congrés parisenc de 1945 i quan es
va consumar l'escissió es va alinear amb el
Subcomitè del qual va ser delegat a
Espanya. El febrer de 1946 va entrar clandestinament a la
península i assumeix
la Secretaria de Defensa del Comitè Nacional
clandestí i, el març, de l'Aliança
Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). Detingut l'abril
d'aquest any, va ser
condemnat a 15 anys dels quals en va complir diversos a
Alcalá, San Miguel,
Ocaña, Buitrago i Fuencarral (1946-1952). Alliberat, va
marxar a França, i
s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc. Durant molt
de temps va romandre al marge
de la militància activa, però sense abandonar les
idees, fins al 1976, quan
retornà mogut per la reconstrucció confederal a
Espanya. Per a molts ha estat
el màxim representant de les tesis
col·laboracionistes --famosa és la seva
Ponència Juanel-- entre 1939 i 1945, i per tant molt
criticat per esgleistes i
puristes. Va escriure infinitat d'articles per a diverses publicacions
llibertàries, com ara Acción Social
Obrera, Asturias, El
Comunista Libertario, Cultura Obrera, Historia
Libertaria, Redención,Solidaridad Obrera, Suplemento a Tierra y
Libertad, Tiempos
Nuevos, Tierra Libre, Tierra y
Libertad i La Voz
Libertaria, entre altres. Va col·laborar en la Historia
en fascicles
d'Abad de Santillán. És autor de llibres com La
insurrección anarquista del
8 de diciembre de 1934 (Barcelona, 1934), Noche
sobre España. Siete años
en las prisiones de Franco (Mèxic, 1958), España
Libre (Mèxic, 1966;
recopilació i traducció de textos de Camus), El
movimiento clandestino en
España (1939-1949) (Mèxic, 1976), El
comunismo totalitario (Mèxic,
1982), entre altres.
***
-
Marcelino
Boticario Sierra:
El 20 de setembre de 2007 mor a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània)
el militant anarquista i resistent antifranquista Marcelino
Boticario Sierra --alguns fons citen Serra--, conegut com Boti.
Havia
nascut el 10 de gener de 1921 a Errenteria (Guipúscoa,
País Basc). Exiliat a França, en
acabar la II Guerra Mundial fou delegat per la Lliga de Mutilats per
reconstruir aquesta organització a la Península i
hi va entrar en 1947, on feu
contacte amb diversos membres d'aquesta lliga (Josep Ribas, Casimiro
Rojo,
Claudio Pueyo). El juliol de 1947 representà les Joventuts
Llibertàries de
l'Exili en el Ple clandestí celebrat a Madrid. Aquest mateix
any fou delegat en
el Congrés de Tolosa per la Federació de
Montalban i en 1948 participà en el
Comitè de les Joventuts Llibertàries. A finals de
1960 fou nomenat secretari
general de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) a França
--Buil, Melich, Sos i Ángel Fernández en van ser
membres del comitè. En 1961
assistí al Congrés d'Unificació de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) a
Llemotges i l'any següent en el Ple fou nomenat secretari de
coordinació de
l'FIJL. El març de 1962 va assistir a la primera
reunió de Defensa Interior
(DI) com a secretari de relacions de l'FIJL i fou considerat
després com a un
dels màxims representants d'aquest organisme secret de
lluita antifranquista
llibertari. També aquest any va fer mítings a
Grenoble. En 1963, quan era
secretari de coordinació del Secretariat Intercontinental
(SI) de la CNT i
arran de l'assassinat dels companys Delgado i Granado pel
règim franquista, li
fou assignada residència pel Govern francès i
l'estiu d'aquell any va ser
expulsat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
amb José Borrás Cascarosa i
Roque Santamaría Cortiguera. Entre 1963 i 1964
formà part de la comissió
esclaridora de les activitats del Consell General del Moviment
Llibertari
Espanyol (MLE) en representació de Brussel·les.
En 1965 fou delegat per Tolosa
al Congrés Intercontinental de Montpeller i
després formarà part de la
tendència del grup editor de Frente Libertario.
En 1970 va participar en
la Comissió Pro Presos de l'FIJL a Tolosa. Allunyat de la
tendència
representada per Germinal Esgleas i Frederica Montseny arran de la
unificació
cenetista de 1960, després de l'última ruptura
formà part dels Grups de
Presència Confederal i Llibertària des de la seva
constitució. En 1979 fou
membre del Comitè Nacional de la Lliga de Mutilats i
Invàlids de la Guerra
d'Espanya a França. En 1986 encara seguia en aquesta lliga
amb el càrrec de
secretari de relacions. Durant molts anys fou un dels responsables del
periòdicRuta. Sa companya fou Luisa Mondragón.
Els escriptors mallorquins de la generació literària dels 70: algunes de les nostres influències culturals
A finals dels seixanta, quan començàvem a escriure... qui no va estudiar a fons, talment es tractàs d'una "bíblia", el llibre de Jean-Paul Sartre ¿Qué es la literatura? (Buenos Aires, Losada, 1950)?, el famós i controvertit Un realismo del siglo XX de Roger Garaudy (Madrid, Siglo XXI de España, 1971)? En aquella època, amb unes dècades de retard a causa de la censura franquista, ens arribaven amb comptagotes els llibres que han commogut els intel·lectuals europeus i llatinoamericans d'ençà el final de la Segona Guerra Mundial. Són els anys en els quals el situacionisme francès, que més endavant serà omnipresent entre els moviments culturals d'avantguarda del Maig del 68, vol trasbalsar el mateix concepte de "gènere" literari, els fonaments de la pràctica de la política i cultura oficials amb una força igual o superior a la que impulsa els futuristes russos i soviètics de començaments de segle, els surrealistes, els expressionistes alemanys del temps de la República de Weimar, i tants d'altres moviments que, amb les eines freudianes del subconscient o la utilització del cos conceptual i analític del materialisme històric i dialèctic, pugnen per rompre l'estantís marc cultural burgès. (Miquel López Crespí)
La recent publicació per Brosquil Edicions del País Valencià del poemari El cant de la sibil·la, l'obra que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2004, m'ha fet fer algunes reflexions quant als mecanismes conscients i inconscients que poden guiar la feina de l'escriptor. Analitzar des de quina situació, des de quina concepció del món i del fet literari un autor enfoca la seva creació pot servir per a conèixer millor les claus internes d'aquelles obres. Potser és un exercici necessari i aquestes senzilles explicacions ajudaran algun lector a entendre millor la gènesi del meu darrer poemari, El cant de la sibil·la, i també, possiblement, la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Per desgràcia no anam gaire sobrats de dietaris ni d'estudis escrits pels mateixos escriptors explicant les interioritats dels seus processos creatius. Un excés de modèstia? Por de despullar-se massa davant la societat? Qui sap! Potser és tot plegat i el temor de lliurar algun secret personal o creatiu a gent que, imaginam, podrà emprar les nostres confidències culturals i literàries en contra nostra.
Avui voldria parlar precisament d'aquestes interioritats que no solen detallar-se i que la majoria de vegades queden per sempre dins els plecs més ocults de l'ànima d'un escritor. Em referesc als plans que sol tenir un autor quan comença a redactar els primers esborranys de la seva obra, a les motivacions més o manco amagades del fet d'escriure. Qui signa aquestes retxes ja fa molts d'anys que conrea la literatura; més de trenta. En aquest llarg període de temps, acostumat a certa mena d'anàlisi interna, pouant endins d'un mateix, hom ja ha arribat a copsar ben bé alguns dels impulsos que fan funcionar o no la màquina interna de l'escriptor. Amb la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera que enguany, el 2005, edita El Gall Editor, són ja més de quaranta les obres publicades en català i més de vint les traduccions a altres llengües, concretament a l'espanyol, el romanès i l'anglès. Més d'una vegada, i ara mateix!, he treballat en diversos projectes combinant la redacció de treballs per a la premsa amb la preparació de poemaris, teatre i novel·les. En referència a les concepcions literàries d'un autor, a la "cuina" que hi ha rere cada llibre, una de les preguntes que els periodistes fan sovint als escriptors que conream diversos gèneres literaris és aquella tan coneguda de... "I vostè que s'estima més fer... novel·la, poesia o teatre?". És una pregunta ben intencionada però que sovint palesa la ignorància d'aquell redactor del diari envers el que és i representa l'ofici d'escriptor. Per als que hem escollit, o la societat ens ha fet escollir, aquesta difícil tasca d'enfrontar-nos amb el món de la paraula i la imaginació, per a aquells que no són autors de cap de setmana o de vacances, el problema no es planteja mai entorn "el gènere on ens trobam més còmodes". En literatura no hi ha "gèneres còmodes". Hi ha treball intens, dedicació vital, obres ben fetes o mal fetes, però la "comoditat" no és el motiu essencial per a escollir de treballar en un "gènere" determinat en un moment precís. Ernst Robert Curtius, en el llibre Ensayos críticos sobre la literatura europea (Barcelona, Seix Barral, S.A., 1972) ja parlava extensament dels complexos móns creatius de Virgili, Goethe, Herman Hesse, Calderón, Unamuno, James Joyce, T. S. Eliot, Jorge Guillén i Balzac. Arnold Hauser en els tres volums, imprescindibles!, de la seva famosa Historia social de literatura y el arte (Madrid, Guadarrama, 1969) havia desenvolupat aproximacions auténticament lluminoses quant al fet creatiu. Record igualment les primeres lectures de Walter Benjamin, l'obra Sobre el programa de la filosofía futura y otros ensayos (Caracas, Monte Ávila Editores, 1970) que tantes "il·luminacions" ens proporcionà sobre el món de la cultura; l'estudi de la Teoría de la novela (Barcelona, Edhasa, 1970) de György Lukács, les nombroses obres d'Ernst Fischer, Roger Garaudy o Jean Paul Sartre sobre el món de la literatura i l'art que ens servien, amb molt d'altre material espanyol i català, per a la nostra incipient formació literària. Sovint, quan mir endarrere, pens en les lectures de quan feia el servei militar, a Cartagena. D'amagat dels oficials de la dictadura, en aquelles interminables nits de guàrdia sense sentit, omplia les hores llegint les darreres novel·les llatinoamericanes de Mario Vargas Llosa, Gabriel García Márquez, Lezama Lima, Alejo Carpentier, Julio Cortázar... i, també, en el camp de la teoria literària, els darrers treballs de Roland Barthes, Henri Lefebvre i Lucien Goldmann. Aquell famós Literatura y sociedad editat per Ediciones Martínez Roca de Barcelona l'any 1969!
A finals dels seixanta, quan començàvem a escriure... qui no va estudiar a fons, talment es tractàs d'una "bíblia", el llibre de Jean-Paul Sartre ¿Qué es la literatura? (Buenos Aires, Losada, 1950)?, el famós i controvertit Un realismo del siglo XX de Roger Garaudy (Madrid, Siglo XXI de España, 1971)? En aquella època, amb unes dècades de retard a causa de la censura franquista, ens arribaven amb comptagotes els llibres que han commogut els intel·lectuals europeus i llatinoamericans d'ençà el final de la Segona Guerra Mundial. Són els anys en els quals el situacionisme francès, que més endavant serà omnipresent entre els moviments culturals d'avantguarda del Maig del 68, vol trasbalsar el mateix concepte de "gènere" literari, els fonaments de la pràctica de la política i cultura oficials amb una força igual o superior a la que impulsa els futuristes russos i soviètics de començaments de segle, els surrealistes, els expressionistes alemanys del temps de la República de Weimar, i tants d'altres moviments que, amb les eines freudianes del subconscient o la utilització del cos conceptual i analític del materialisme històric i dialèctic, pugnen per rompre l'estantís marc cultural burgès.
De tota aquesta problemàtica, la transformació dels conceptes i les finalitats de l'art i la literatura, de la política i de la vida quotidiana de les ciutadanes i ciutadans de la societat de l'espectacle ja n'havia parlat en el pròleg a Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000, p. 9-10).
M'he allargat una mica parlant de les influències culturals i polítiques que teníem a mitjans dels anys seixanta i començaments dels setanta per a fer copsar al lector que lluny som alguns escriptors d'una herència conservadora del fet literari i artístic. I malgrat que escrivim teatre, poesia o narracions seguint a la nostra manera el mestratge d'alguns dels clàssics heretats del nostre recent passat cultural, enteníem, i entenem!, l'art com un poderós instrument de transformació del món i de les consciències. És evident que aquesta concepció de l'art, la cultura i la política no s'hauria pogut consolidar en la nostra forma de ser i pensar sense haver estudiat l'obra d'Antonio Gramsci. El famós llibre de Maria Antonietta Macciochi Gramsci y la revolución de occidente (Madrid, Siglo XXI de España, 1976) ens resumia de forma clara i didàctica tot el que, amb els anys, havíem pogut anar llegint de l'intel·lectual marxista represaliat pel feixisme italià. Els estudis gramscians sobre la superestructura ideològica de la societat capitalista, l'aprofundiment en les qüestions de l'hegemonia cultural i política del bloc històric de les classes populars, el paper de l'intel·lectual en les societats de classes, la necessària creació d'una cultura nacional-popular, feien del tot coincidents les tesis gramscianes amb bona part de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana. Començàvem a aprofundir en la nostra dèria literària sense cap il·lusió quant a la pretesa "independència" de l'intel·lectual en una societat de classes i, molt manco, en una societat feixista com era l'espanyola d'aleshores. De cop i volta fins i tot els nostres clàssics, Ramon Llull per exemple, agafaven una altra volada, eren entesos des d'una nova perspectiva. Ramon Llull, Ramon lo Foll, l'il·luminat, posseït per la dèria de la fe cristiana, era un clar exponent, amb totes les seves contradiccions i conflictes, del que era un intel·lectual compromès totalment i absolutament amb una determinada concepció del món. Nosaltres, llunyans fills d'un dels màxims constructors de la llengua catalana, volíem, ja des dels primers llibres, seguir, amb uns altres objectius, evidentment, la línia marcada per Ramon Llull quan, mitjançant la seva apologètica literària, vol conquerir el món per a la fe cristiana. Nosaltres el volem conquerir per ampliar i consolidar qualsevol espai de llibertat i de progrés nacional i social. El seu exemple, la forma de concebre la funció de la literatura, el feia molt proper. Com un germà gran, un mestre del qual mai no deixaríem d'aprendre.
En el fons, ho vulguem o no, malgrat l'herència de la formació marxista que portam al damunt, la força de l'existencialisme francès, de l'estètica i la filosofia de l'absurd, dels submons creats per Dostoievski o Kafka, per dir solament uns noms, ens fa concebre la cultura, malgrat la desesperança, com a una eina essencial en el camí de la transformació del món, de les persones i, de rebot, del mateix autor. Quan els situacionistes, Raoul Vaneigem, Guy Debord, entre molts d'altres, disseccionen la societat capitalista en un clàssic de l'assaig, La societat de l'espectacle, ja sabem que el mateix concepte de "gènere" literari és en crisi a l'interior de la nostra consciència. Per això, com he escrit una mica més amunt, el nostre forçat somriure als llavis quan el redactor de la secció de cultura ens demana en el conreu de quin "gènere" ens trobam més còmodes. Com explicar-li la història de les avantguardes, de totes les revolucions que han sacsejat el món, en cinc minuts? És impossible. Hem de fer aproximacions, sempre incompletes, sempre mal interpretades per aquests informadors que, quan ens fan unes preguntes, ja saben el reduït espai que el director atorgarà a les informacions literàries en el seu diari (a no ser que l'escriptor hagi guanyat el Nobel o ajudi a fer els discursos a Sa Majestat el Rei Juan Carlos! Aleshores tot són pàgines de promoció, interessats" aprofundiments" i si ve de cas, nomenament de doctor honoris causa a tan important personatge).
Parlar de les influències mútues i similituds temàtiques que es poden trobar entre el poemari El cant de la sibil·la, la novel·la Defalliment i el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla és tornar a parlar de la nostra concepció del fet literari i artístic. El que eren inicials provatures en obres de teatre com Autòpsia a la matinada, que guanyà el Premi Ciutat de Palma de teatre l'any 1974, o en els reculls de narracions La guerra just acaba de començar i A preu fet, són ara, després del llarg parèntesi de dedicació a la lluita política clandestina antifranquista, el cos d'una pràctica literària.
Feta aquesta petita introducció, crec que ja podem començar a parlar de la unió existent entre les diverses obres creades a partir de finals del noranta i, més concretament, entre aquestes tres de les quals parlava en començar.
L'edició de El cant de la sibil·la coincideix, amb uns mesos de diferència, amb l'edició per part de El Gall Editor de Pollença de la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera, novel·la que sortí editada pel mes de febrer del 2005.
Per quins motius El cant de la sibil·la m'evoca altres treballs? El cert és que quan escrius, quan restes lliurat a la tasca creativa o de recerca no penses que amb el temps puguin establir-se aquesta mena de relacions. L'escriptor Edward Morgan Foster, autor de novel·les tan famoses com Where angels fear to tread (1905), The longest journey (1907), A room with a view (1991) i Howards end (1911) entre moltes altres, afirmava (vegeu El oficio de escritor, pàgs. 13-21) que "l'acte d'escriure m'inspira". François Mauriac, en el mateix llibre (pàg. 25) afirmava que "quan em pos a escriure mai em deman quina tècnica estic emprant". Truman Capote deia (pàg. 317), quant a la tècnica d'escriure, que "l'únic recurs que conec és la feina". Quan demanen a Ernest Hemingway si mentre escriu continua essent un observador de la realitat que l'envolta, cercant sempre alguna cosa que pugui emprar literàriament, l'autor de Per qui toquen les campanes? (1940) i El vell i el mar (1952), contestava, segur de les seves afirmacions: "Si un escriptor deixa d'observar és que és mort".
A tot aquest caramull de veritats caldria afegir-hi que, per a poder bastir determinat tipus d'obra, molts escriptors consideren que l'autor ha d'haver complit una determinada edat. Ben cert que trobaríem nombrosos exemples en la literatura universal d'autors joves amb una obra immortal. El tòpic seria parlar de Rimbaud, Rosselló-Pòrcel o Lord Byron, per posar els primers exemples que m'han vengut a la memòria. Però haver tengut determinades experiències humanes, haver vist com acabaven moltes de les històries, determinats fets viscuts en la joventut, crec que pot donar una bona perspectiva literària, molt de material a l'autor de vena. Ho he escrit en un altre article dedicat especialment als poemaris El cant de la sibil·la i Calendaris de sal (inèdit). En apropar-me als seixanta anys la memòria agafa el comandament de la nau i el passat, la història personal i col·lectiva de l'escriptor, fa ressaltar amb lluïssor els records que t'han agombolat fins ara mateix. Molts dels articles que sortien publicats en la revista Sa Plaça de sa Pobla a començaments dels anys noranta i els que seguiren en la seva nova etapa inquera foren inclosos en el llibre Temps i gent de sa Pobla. El poeta, d'ençà el seu primer poemari editat, aquell llunyà Foc i fum que publicà Oikos-Tau (1984), sempre ha sentit el pes de la fugidesa del temps damunt la seva vida. Quan hom comença a redactar els articles recollits a Temps i gent de sa Pobla és per a deixar constància d'amics i familiars, d'indrets molts d'ells ja desapareguts o transformats irremeiablement pel pas implacable de les manetes del rellotge, fets locals que saps que desapareixeran amb la teva mort física. I és precisament a finals dels vuitanta i començaments del noranta, anant a veure el que resta dels indrets que alletaren la teva infantesa, quan d'una manera, primer inconscient, després ja amb més premeditació, es congrien els primers capítols de Defalliment, els inicials poemes de El cant de la sibil·la i Calendaris de sal. El record del dia que als nou o deu anys, que vaig recitar "Lo Pi de Formentor" a l'Escola Graduada de sa Pobla, els estius a ses Casetes, a s'Albufera, les excursions en barca i després a peu a Formentor, la primera visita a ses Cases Velles, les pinedes que conegueren la infantesa del gran escriptor de Pollença... Des de Can Picafort a Formentor, de sa Pobla fins a Lluc, aquelles matines amb el cant de la sibil·la!, les al·lotes de Muro, Búger o Campanet que venien a treballar al camp de sa Pobla, els foguerons de sant Antoni... tot torna i torna a la memòria sense que puguem fer-hi res.
En aquestes alçades de la vida, apropant-nos a la seixantena, arribam a pensar que els mallorquins nascuts a mitjans dels quaranta del segle passat hem estat els darrers habitants d'aquesta terra que, malgrat l'avenç del turisme i una certa industrialització, l'hem coneguda quan encara podia dir-se que era una terra de pagesos, mariners i menestrals. Per cert, la mateixa que, amb els canvis del temps, segurament conegué Miquel Costa i Llobera. En el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla hi ha notícia dels vells oficis dels nostres padrins i redepadrins, de les festes populars, d'aspectes destacats de la vida quotidiana d'una població en puixança constant com és sa Pobla. Tampoc no hi poden mancar els records personals de l'autor del llibre: l'escola del passat, les vacances a les cabanes de palla fetes a la platja d'Alcúdia...
És aquest pas furient dels anys, la punyent constatació que després dels teus padrins i pares, després de la mort d'amics i familiars, hi aniràs al darrere per matemàtica llei de vida, el que, com una força incontrolada que neix del fons del teu subconscient, et fa que comencis a perfilar molts poemes dels teus llibres i, concretament, aquest poemari, El cant de la sibil·la, que acaba d'editar Brosquil Edicions.
Si un especialista analitzàs a fons la temàtica dels treballs sobre història local aplegats en el llibre Temps i gent de sa Pobla podria trobar algunes de les idees que després m'han servit per a escriure molts dels llibres que he anat publicat aquests darrers anys. O les converses amb els vells republicans de sa Pobla, amb el pare Paulino, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, no són el bessó de novel·les com L'Amagatall, Estiu de Foc o Núria i la glòria dels vençuts? El cinema de la postguerra, el record de les sessions cinematogràfiques en el "Montecarlo", el "Salón Gardenia", "Can Guixa", "Can Pelut" o el "Salón Montaña" de les quals hi ha informació periodística recollida a Temps i gent de sa Pobla... no són l'embrió del poemari "Temps moderns: homenatge al cinema, el llibre que guanya el Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2002" de la Universitat Autònoma de Barcelona?
Els records de sa Pobla, de les cales de Mallorca, de les festes populars, de s'Albufera, de Lluc, de Formentor i la talaia d'Albercutx, de les ruïnes de Bóquer, Pollentia i el teatre romà d'Alcúdia, de cala Sant Vicenç o Aucanada, de Cala Murta o la badia de Pollença, excursions i visites fetes des de la infantesa fins al present, sentiments que el lector trobarà poetitzats en El cant de la sibil·la, són, com ja hem explicat, l'origen de molts dels capítols de Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Més d'un especialista en qüestions literàries ha explicat com, la majoria de vegades, les novel·les de molts autors, fins i tot aquelles que puguin semblar més allunyades de la situació concreta de l'escriptor, són, en realitat, la transmutació literària de les experiències viscudes per l'autor. Si hom analitza cada un dels capítols que conformen Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera podrà trobar, transformat, l'esperit dels poemaris El cant de la sibil·la, Calendaris de sal, el desenvolupament literari d'algunes idees que hi són presents a Temps i gens de sa Pobla i del recull d'articles encara inèdit Sa Pobla en la història.
Tot plegat no és tampoc cap gran descobriment; tot lector intel·ligent ho sap a la perfecció. És evident que el món religiós, la classe social de l'autor de Lo Pi de Formentor, l'època en la qual transcorren els fets narrats a Defalliment, no tenen, en aparença, cap relació amb la vida de l'autor de la novel·la. Però els lectors que hagin llegit l'obra saben que la temàtica del llibre fa referència a les contradiccions d'un escriptor, en aquest cas Miquel Costa i Llobera, que, ja prop dels seixanta anys, reflexiona sobre la seva vida, la funció de l'art i de la poesia, el seu paper en una hipotètica transformació del món i de les persones mitjançant l'obra literària. Ben cert que, en part, podrien ser unes reflexions, amb les normals diferències, molt semblants a les que pot tenir un autor d'esquerres, que també creu en la paraula i que també, vaja quina casualitat!, s'apropa a la seixantena d'anys.
Si a tot això afegim que la història, els llocs on viu, escriu i treballa l'autor de Pollença són els de la infantesa de qui signa aquestes retxes, ja ens podem fer una idea de com l'escriptor empra a fons tot el material vital de la seva existència per a donar sang i vida als personatges de les seves novel·les. A no ser per la destrucció de paisatge i recursos naturals que hem patit en aquest darrer segle, el cert és que l'estructura bàsica de la Pollença de finals de segle XIX i començaments dels anys vint, el Formentor de ses Cases Velles, el monestir de Lluc, les badies de Pollença i d'Alcúdia, l'Albufera i s'Albufereta, les pinedes que encara resten aquí i allà delmades per l'especulació i l'avenç incontenible d'urbanitzacions i hotels, l'arena, l'aire salobrós del vent, la imponent Serra de Tramuntana, tot el nostre inabastable horitzó marí, els núvols i el sol ponent, són també, no solament els mateixos eixos naturals que encerclen i condicionen el protagonista de Defalliment. També són els paisatges, el món concret de la meva infantesa, alguns dels records que he provat de servat en el poemari El cant de la sibil·la, tan coincidents amb determinats ambient i atmosferes de Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera.
Analitzar les diverses tècniques i recursos dels escriptors ens portaria molt lluny, ja que, la història de la literatura així ens ho confirma, les tècniques, els trucs, que empren uns autors són completament oposats als que utilitzen uns altres. És molt complicat arribar al fons del motor literari d'un autor, les motivacions conscients i subconscients que l'impulsen en una direcció i no en una altra. Pensem que, més d'una vegada, l'escriptor basteix columnes de fum al seu voltant per a dissimular les seves motivacions, per a crear móns imaginaris on portar-hi aquell o aquella que volen saber massa coses. Basta llegir l'obra de Llorenç Villalonga Falses memòries de Salvador Orlan (Barcelona, Club Editor, 1982) per a constar els esforços, prioritaris en molts dels escrits del famós escriptor, per a dissimular moltes de les seves autèntiques motivacions literàries i polítiques. Un dels assagistes que més s'ha aproximat al coneixement de les coartades d'uns determinats escriptors ha estat Roger Poole, que, en la seva magistral obra assagística La Virginia Woolf desconocida (Madrid, Alianza Editorial, 1982) ens ha ajudat a rellegir l'obra de Woolf. Sense estudiar a fons aquesta aportació de Roger Poole a l'obra de Virginia Woolf poc podrem entendre de les motivacions internes que li feien escriure unes obres i no unes altres. La metodologia analítica de Roger Poole encerta a la perfecció a l'hora de relacionar l'obra escrita de l'autora anglesa amb tots i cada un dels problemes personals que sacsejaren l'existència de l'autora de Les ones, La senyora Dalloway o Diari d'una escriptora.
Però totes aquestes reflexions, i més que en podríem fer, quant a l'origen de l'escriptura d'un autor surten a rotllo en constatar algunes similituds entre Temps i gent de sa Pobla (història local), Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel·la) i El cant de la sibil·la (poesia).
La massificació turística i l’excés de construcció devoren les illes Balears cada dia. El ritme de destrucció del territori, del paisatge, de la nostra pròpia casa, és extraordinari. Molts dels ecosistemes que han sostingut la vida al llarg dels segles s’estan transformant en taques urbanes. Aquesta expansió converteix paisatges bells i llocs amb una història rica i antiga en llocs sense ànima. Aquest procés urbanitzador es fa sense tenir presents els recursos naturals, l’orografia, l’escala local, els nuclis històrics o la cultura preexistent.
Es calcula que a les illes Balears s’ha urbanitzat més d’una hectàrea de terra al dia al llarg de les darreres 6 dècades. El procés continua implacable, empès per una economia de demanda infinita que no preveu límits. De fet, si les illes Balears fóssim el planeta, hauríem de menester 7 planetes més per sostenir el nivell de consum actual. És per això que es pot dir que batem tots els rècords negatius: de massificació, de consum d’aigua i energia, de producció de residus, de cotxes de lloguer, d’emissions contaminants, etc. El 2016 patim la pressió humana més elevada de la història i es preveu que segueixi creixent els anys vinents, emparada per una planificació urbanística que permet superar els 3’7 milions de places. Aquest horitzó és senzillament inassumible.
Els rècords turístics però, no reverteixen actualment en una millora de les condicions de vida de la majoria de la gent. El preu dels habitatges, dels lloguers i certs productes bàsics pugen i pugen, mentre els sous, la renda familiar i els drets laborals baixen. La joventut no té futur aquí si no és per fer feina a l’hotel o a l’obra. El negoci es fa aquí, sí, però ens arruïna ecològicament i ens empobreix. A més a més, cada dia som més estrangers a la nostra terra. Qui de nosaltres no ha evitat anar a un lloc de vorera de mar o del seu propi poble perquè està massificat i explotat fins a l’abús? Tot plegat està generant greus problemes de convivència entre residents i turistes, i tots hi sortim perdent.
Aquest model també afavoreix la corrupció, la dependència exterior i una escassetat d’aigua mai vista. L’agricultura illenca, productora d’aliments de qualitat i que manté paisatges singulars, retrocedeix cada dia. A fora vila les piscines substitueixen els arbres, mentre la mar i la vorera de la mar es privatitza i s’embruta. Per altra part, els espais naturals que hem salvat pateixen la massificació i no disposen de recursos suficients per mantenir-se en bon estat.
Milers d’illencs ens hem mobilitzat durant dècades per reivindicar una manera de viure digna que no impliqui espenyar el territori. S’han aconseguit grans victòries i s’han salvat desenes de llocs amenaçats. Ara, però, el que està en risc és tot i el temps juga contra nosaltres: cal una acció decidida en defensa de les illes, de tot el territori.
I és per això que feim aquesta crida. Reclamam una resposta a l’altura de la crisi social i ecològica que vivim. Exigim que es freni l’ocupació exagerada de territori que pretén únicament crear més i més places, i que es renunciï a construir infraestructures que alimenten el creixement basat en el petroli. Volem conservar el paisatge, per això cal protegir el litoral i el camp de manera definitiva. Demanam frenar nous ports i aeroports, camps de golf i polo, abandonar els projectes per fer autopistes i grans esteses elèctriques i optar per un model de mobilitat racional.
Volem democràcia i benestar social, posar les institucions al servei dels interessos del 99% de les persones, que s’impulsin programes d’habitatge digne a preu raonable i que es doni suport a les alternatives econòmiques al marge del turisme. Estam indignats de sentir paraules buides mentre anam cap al col·lapse ecològic i social. Demanam planificació, no volem haver de córrer sempre a atendre emergències ambientals i situacions de sobreexplotació.
Volem avançar cap a la sostenibilitat, conscients que sols s’aconseguirà reduint els futurs creixements residencials i turístics. Reclamam al Govern i als Consells mesures de veritat i un canvi de ritme en les polítiques que afecten el territori. Nosaltres, ciutadans i ciutadanes d’aquestes illes, exigim coratge als nostres governants, mesures concretes i compromís amb els interessos generals. Volem tenir l’esperança d’un futur millor i això sols serà possible amb decisió. No volem esperar més, no podem esperar més. Sabem que és possible i que ara és l’hora, perquè si no hi ha límits, tampoc no hi ha futur.