Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 266 | 267 | (Page 268) | 269 | 270 | .... | 465 | newer

    0 0

    Els diputats de MÉS per Mallorca, Margalida Capellà i Antoni Reus, han comparegut en roda de premsa per presentar la Proposició no de Llei (PNL) que acull positivament la iniciativa britànica de limitar la venda d’alcohol tant als serveis aeroportuaris com dintre dels avions. En els darrers anys hi ha hagut una preocupació creixent al Regne Unit pels incidents produïts a avions i aeroports relacionats amb l’abús d’alcohol. Les Illes Balears no són alienes a aquesta situació i és per aquest motiu que “creiem que és un compromís de totes les institucions fomentar el consum responsable d’alcohol, per una qüestió de seguretat i per evitar la degradació de la imatge que han patit diverses zones turístiques”, ha destacat Reus. Per la seva banda, Capellà ha explicat que es tracta d’una proposició que va en contra del “turisme de borratxera” i dels “turistes borratxos sigui quina sigui la seva nacionalitat, procedència i destinació”
     
     

    Els incidents van des de molèsties a la resta de passatgers fins a vertaders problemes de seguretat dins els avions. El diputat ha destacat que “aquests incidents són més freqüents en els vols a destinacions de sol i platja”. Un estudi de l’empresa Jet Cost de 2014 alertava que un de cada set britànics arribava al seu destí en estat d’embriaguesa, dels quals la meitat ja començaven a consumir alcohol dins l’aeroport, i l’altra meitat a dins l’avió. “Aquestes dades, que són publicades pel govern del Regne Unit, reconeixen que durant els dos darrers anys -entre març de 2014 i març de 2016- 442 persones foren arrestades per incidents relacionats amb aquesta problemàtica”, ha afegit Reus.

    És en aquest context que el Govern britànic ha impulsat un codi de bones pràctiques del sector de l’aviació, on els diferents actors, públics i privats, es comprometen a donar un missatge comú davant aquesta problemàtica. Capellà ha explicat, en termes generals, alguns dels punts d’aquest codi: “El document preveu, per exemple, la formació dels empleats, mesures per promoure un consum responsable així com aspectes d’educació i comunicació per situar la tripulació i la companyia al costat dels clients que tenen bones conductes”.

    Capellà ha introduït el contingut de la PNL, on s’insta “el Govern d’Espanya a cooperar amb el Regne Unit per tal d’evitar incidents provocats per l’abús de l’alcohol en aeroports i avions”. Així mateix, també s’insta “el Govern d’Espanya i el Govern de les Illes Balears a impulsar amb el sector aeri i de serveis aeroportuaris codis de bones pràctiques en el consum responsable d’alcohol”. La diputada ha donat exemples de bones pràctiques en aquest sentit: “Fa una setmana, responsables del ministeri de transport britànics, anunciaven una revisió de les normes de venda d’alcohol als aeroports”. També hi ha hagut aerolínies que en els darrers temps ja han pres mesures. “L’any passat, la companyia Ryanair prohibia la introducció d’alcohol a la cabina als vols Glasgow-Eivissa després d’una sèrie d’incidents en aquesta ruta i altres companyies estan considerant la possibilitat d’implementar els anomenats «dry flights» a determinades rutes”, ha destacat la diputada. Capellà ha insistit que “al Regne Unit ja ho fan. «Dry flights» cap a destinacions turístiques i «black lists» de passatgers borratxos”. “Hem de cooperar amb el govern britànic i amb tots els governs que impulsin iniciatives per limitar la venda d’alcohol i controlar aquesta problemàtica”, ha conclòs Capellà.


    0 0

    En un sol dia, aquest passat mes de gener, m'he topat amb la imatge de tres lluitadors populars, tres obrers culturals, que m'han esmerilat la memòria amb paper de vidre. La mort de l'inquiet, galant, generós i gentil Toni Morlà ha espolsat d'un mal toc les teranyines del record. Miquel Brunet, Tomàs Graves i d'altres, s'exclamaven de l'escàs reconeixement en consonància al que es mereixia. Així van les coses en aquesta terra governada per gent a qui fa nosa la cultura. En Toni va gestionar el disc Lluc i el poble, va fer cançons dedicades a la protecció del paisatge i de la terra, va cantar en suport de la llengua i la cultura... Durant la dècada dels vuitanta del segle passat, en defensa de causes justes i nobles, va actuar de franc per a diverses entitats civils del país que ara han tengut la indecència i displicència de no correspondre amb l'agraïment; amb un recordatori ni que fos. Com a membre d'aquesta comunitat negligent, em faig responsable en la part que em toca d'aquest silenci col·lectiu eixordador que també va afectar, en major o menor mesura, altres encantadors cantadors com Guillem d'Efak, Rafel Estaràs i Toni Roig, enaltits a misses dites. (Bartomeu Mestre)


    Els exclosos culturals


    Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo" | 01 febrer 2014


    En un sol dia, aquest passat mes de gener, m'he topat amb la imatge de tres lluitadors populars, tres obrers culturals, que m'han esmerilat la memòria amb paper de vidre. La mort de l'inquiet, galant, generós i gentil Toni Morlà ha espolsat d'un mal toc les teranyines del record. Miquel Brunet, Tomàs Graves i d'altres, s'exclamaven de l'escàs reconeixement en consonància al que es mereixia. Així van les coses en aquesta terra governada per gent a qui fa nosa la cultura. En Toni va gestionar el disc Lluc i el poble, va fer cançons dedicades a la protecció del paisatge i de la terra, va cantar en suport de la llengua i la cultura... Durant la dècada dels vuitanta del segle passat, en defensa de causes justes i nobles, va actuar de franc per a diverses entitats civils del país que ara han tengut la indecència i displicència de no correspondre amb l'agraïment; amb un recordatori ni que fos. Com a membre d'aquesta comunitat negligent, em faig responsable en la part que em toca d'aquest silenci col·lectiu eixordador que també va afectar, en major o menor mesura, altres encantadors cantadors com Guillem d'Efak, Rafel Estaràs i Toni Roig, enaltits a misses dites.

    El mateix dia d'assabentar-me de la mala nova, passejant per un cercador virtual, em compareix una notícia de fa tres anys de Pep Roig del nonat Museu de l'Humor. “Toni Torrens va fer menció a dos personatges de gran importància dins la cultura popular: Bel Cerdà, que ja es morta, i Toni Rotger, que està ben viu. Sembla que molts, del món cultural i polític de Mallorca han oblidat, perquè no els convé reconèixer que el calatraví Rotger va ser peça fonamental”. Efectivament, un altre que reclama memòria. Picapedrer voluntari a l'Obra Cultural Balear, Toni Rotger, els anys 1976 i 1977, va ser l'artífex d'una revolta cívica que va revifar les festes populars. Va promoure la desfilada de grups com Comediants, Els Joglars, Dagoll Dagom, Garibaldi, Pluja, A-71, S'Estornell... Anys després, l'Ajuntament de Palma va “oficialitzar” aquells projectes i va institucionalitzar el Festival de Teatre, Sa Rua, Sant Sebastià i altres activitats ressuscitades, sense barreres, des de Sa Calatrava. Algú ha agraït, reconegut ni que sigui, la iniciativa de Toni Rotger? Embolicat amb aquestes cabòries, el mateix dia vaig a comprar al mercat de Manacor i veig, en cadira de rodes, Mateu Joan Florit. S'atura per fer fotos a una placera i li demana si viuríem millor independents. Reparteix L'Estel, publicació nascuda l'any 1981 a s'Arenal de Mallorca, assetjada, censurada i perseguida l'any 1992 per tots els grups polítics parlamentaris, contestats per un Comitè de Defensa de la Llibertat d'Expressió amb Josep Maria Llompart, Jaume Santandreu i Guillem d'Efak. L'editor no va fer figa ni va defallir. Com en Toni Morlà i en Toni Rotger, és un obrer de la cultura, un defensor pràctic de la llengua catalana, un manobre que trepitja el carrer i s'allunya de les torres d'ivori. De retorn a cases, cerc si algú li ha retut qualque reconeixement. Només he trobat que la revista Sa Plaça, dirigida per Damià Quetgles, va lliurar el premi Placer 2006 a Mateu Marió pel “compromís amb la llengua catalana”.

    Tot plegat, aquell dia vaig tocar amb les mans que, també en matèria cultural, hi ha conflictes de classe! El premis generen greuges, discrims i marginacions. Els qui en concedeixen, tendeixen a mirar cap a l'aire i no a tall de carrer. Així potencien, com a model i referència, la figura dels il·lustrats. Els exclosos són sempre els treballadors que, sovint anònims, incansables i discrets, estiren el carro. Els guardons estableixen nivells, són competitius, atien el dirigisme cultural, atenen l'interès efímer del discurs dominant del moment i tenen més en compte l'oportunisme i l'efecte públic que no el reconeixement a un compromís i a una trajectòria. No parlem ja de les recompenses partidistes, dels criteris endogàmics i elitistes de permuta o, pitjor encara, de l'amiguisme i el nepotisme. Els exclosos no reben distincions en vida. Correspondre la seva aportació sol fer-se, amb tardana reciprocitat, post mortem i des d'un sentiment reconegut de culpabilitat! Els morts, però, no hi senten i estaria bé que els tonimorlàs que ens acompanyen, escoltin en viu un aplaudiment agraït per la seva feina. La mort, ja se sap, és un mal recurs per reparar la discriminació o la covardia social. Tots, sobretot els aquicorrespongui, faríem bé de parar esment i evitar que hi hagi obrers culturals excel·lents oblidats. Al cap i a la fi, la mala consciència no prescriu. Puc assegurar-vos-ho.


    Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo (dBalears)


    Josep M. Llompart, Miquel López Crespí, Biel Majoral, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak: el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca"


    Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir. (Miquel López Crespí)


    La caça de bruixes contra S'Arenalés per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport.


    Per la independència dels Països Catalans. Josep M. Llompart, Miquel López Crespí, Biel Majoral, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak: el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca"



    1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987. Miquel López Crespí i Josep M. Llompart formaven part del “Comité de defensa de S´Arenal de Mallorca”.

    Els esdeveniments -quant a la campanya contra S'Arenal i l'esquerra nacionalista- s'anaren agreujant després de la gran manifestació nacionalista del 31 de desembre de 1992. Potser les forces antiesquerranes i espanyolistes s'atemoriren davant aquell sobtat reviscolament de les consignes més democràtiques del temps de la transició (República, Autodeterminació, Socialisme) i que havien estat esborrades de la vida política (o almanco havien provat d'esborrar-les) per tants de xucladors de les mamelles de l'estat.

    Força partits i polítics de la pretesa "oposició democràtica antifranquista" es varen vendre a la monarquia, tot oblidant la lluita democràtica per la República; al capitalisme, amb la constitucionalització de l'anomenada "economia de mercat" (impossibilitant així d'anar avançant democràticament cap a una democràcia social i econòmica); i a la "sagrada unidad de España", en contribuir a elaborar i a legitimar una constitució que nega el dret d'autodeterminació, prohibeix la federació de comunitats autonòmes i dóna a l'exèrcit el poder d'actuar quan decideixi que "la unidad de la patria está en peligro". Tots aquests "esquerrans" regimentals havien estat uns anys respirant tranquils, fent la digestió dels sous i poltrones que havien aconseguit amb els seus pactes amb els franquistes reciclats. Munió d'"intellectuals" servils, mercenaris de la ploma de tot color, lloaven diàriament la suprema "intelligència" dels "pragmàtics" que, "sortosament" -escrivien- comandaven.

    Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir.

    Uns dies més endavant, juntament amb Josep M. Llompart, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak i Biel Majoral, organitzàrem el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca". Comitè que, durant mesos i mesos, treballà activament per salvar aquesta publicació en català.



    Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de quaranta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

    En Gracià Sánchez em llegí per telèfon el comunicat ("Als nostres subscriptors, lectors i simpatitzants"), al qual, sense dubtar ni un minut, em vaig adherir.

    La declaració que impulsàrem, en defensa de la llibertat d'expressió (i que sortí publicada a S'Arenal durant molts mesos juntament amb les fotografies dels impulsors del Comitè) deia així:

    "S'Arenal de Mallorca [l'actual Estel] passa per uns moments difícils atès que s'han amuntegat a l'horitzó dues amenaces. Per una part una dura recessió econòmica que afecta amb més intensitat la petita i mitjana empresa mallorquina. Aquest fet, que perjudica també el conjunt de la premsa en general, ha provocat una reducció dels ingressos per publicitat que han estat compensats en gran part per l'augment constant de vendes i de subscriptors. Hi ha emperò una segona amenaça més important. Durant l'any 1992, S'Arenal ha vist retallat en més d'un 95% la publicitat oficial de les institucions a causa de la persecució política de què som víctimes".

    La declaració més forta era emperò la del mateix "Comitè de defensa" (Llompart, López Crespí, Santandreu, D'Efak i Majoral) quan, d'un forma valenta, denunciava la caça de bruixes a què era sotmesa la nostra revista. Signat el 20 de gener de 1993, el manifest en defensa de la llibertat d'expressió deia textualment:

    "S'Arenal de Mallorca, el mitja de comunicació escrit en llengua catalana més popular i de més tirada a Balears, durant el transcurs de l'any 1992 ha vist reduït en més d'un 95% la publicitat institucional a causa de les pressions i gestions, fins i tot parlamentàries, realitzades per gent colonitzadora al servei de l'estat espanyol. S'Arenal de Mallorcaés una publicació en llengua catalana fundada l'any 1979, que va sorgir i s'ha mantingut dins una zona difícil d'alta concentració turística i de forta immigració. S'Arenal de Mallorca s'ha caracteritzat per la defensa constant de la llengua de la nostra nació, per constituir una eina puntera en defensa de la nostra identitat nacional, per crear consciència de poble i per defensar les llibertats democràtiques. Els/Les sotasignants sollicitam a les autoritats públiques que no discriminin S'Arenal en matèria de publicitat institucional i consideram que és injust utilitzar els fons públics com a instrument de coacció per intimidar la llibertat de premsa. Tot demòcrata s'hauria de mobilitzar davant la caixa de bruixes i l'atemptat contra la llibertat d'expressió de què és víctima un mitjà de comunicació que, com S'Arenal, s'ha distingit per acollir les opinions més diferents i per respectar el dret de rèplica. Per tot això, exigim als màxims responsables del Govern Balear, del Consell Insular de Mallorca, dels Ajuntaments etc., que acabin amb aquesta discriminació i que a més no continuïn amb l'imcompliment de l'article 32 de la Llei de Normalització Lingüística que estableix: Els poders públics de la Comunitat Autònoma donaran suport econòmic als mitjans de comunicació que emprin la llengua catalana de forma habitual. En una societat normal hauríem fet un 'Aplec d'Amics': En aquests moments, davant la injusta discriminació de què és víctima S'Arenal ens veim obligats a constituir-nos en Comitè de Defensa". I signàvem: Josep M. Llompart, Guillem d'Efak, Miquel López Crespí, Biel Majoral i Jaume Santandreu.

    De seguida nombrosos intellectuals, polítics, treballadors de totes les Illes i d'arreu els Països Catalans ens donaren suport. El Comitè de Defensa no era sol, sortosament! El 15 de maig de 1993, Cecili Buele, exconseller de Cultura del CIM i aleshores portaveu de la Federació d'Associacions de Veïnats de Ciutat, declarava: "Trob que no hi ha dret que llevin la publicitat a l'únic periòdic en català de les Balears i que donin tants de duros als diaris i revistes forasteres de Ciutat". El músic Toni Roig (del conjunt Al-Mayurqa) deia: "Les nostres institucions pensen en castellà i obliden que aquest país té una cultura pròpia". En el número de S'Arenal de l'u de març de 1993, jo mateix declarava: "És un atemptat a la llibertat d'expressió. En una societat democràtica no es poden fer aquestes coses si es defensen unes idees amb la intelligència i la ploma. Per tant, els responsables d'aquesta discriminació han demostrat el seu dogmatisme, el seu sectarisme més accentuat, fent veure que de demòcrates no en tenen res de res i que han caigut en actituds feixistes contra la llibertat".

    Ens ajudà també (per fer veure l'amplitud de les mostres de solidaritat amb S'Arenal) les declaracions de la diputada d'ERC al Parlament espanyol Pilar Rahola. En el número del 15 de juliol de 1993 aquesta diputada deia:

    "Si hi ha hagut un acte de prepotència per part del PP-PSOE contra L'Estel no és res més que la constatació novament de la poca cultura democràtica que tenen alguns partits respecte els mitjans de comunicació. I amb això vull esser molt clara. Encara hi ha una herència feixuga del passat que fa creure a alguns partits que detentar el poder és detentar la llibertat d'expressió. Vull apellar a aquests partits perquè rebusquin en l'interior de la seva cultura democràtica i que tinguin la grandesa d'esser capaços de viure en una societat amb mitjans de comunicació que no li són propers. I òbviament no discriminant-los perquè formen part de la realitat complexa i plural que ha de tenir una societat".

    I l'escultor Miquel Morell, sempre a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble ja des del temps més foscos de la dictadura, feia saber el 15 de març de 1993: "Es pot estar d'acord o no amb un article però decidir la retirada de publicitat és un acte antidemocràtic quan es gasten milions i milions amb actes culturals que no tenen res a veure amb la cultura". Miquel Salom, director de Revetlla de Son Ferriol, explicava la seva posició declarant:

    "Els doblers del nostre govern s'ha de gastar amb les coses nostres, periòdics, ràdio, TV en català. S'ha de promocionar el folklore i els grups culturals".

    El poder volia acabar amb un mitjà d'expressió incòmode. Igual que quan una mica més endavant, l'any 1994, vaig publicar un petit resum de les meves memòries de la clandestinitat, el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), tota la colla del carrillisme illenc (antics militants o simples simpatitzats del PCE, de l'estalinisme espanyol) em criminalitzaren -i a tota l'esquerra revolucionària de les Illes i de l'Estat- quan, en un immud pamflet publicat en el diari Última Hora, ple de mentides, calúmnies i tergiversacions, volien fer creure que els marxistes i comunistes (OEC, MCI, LCR, POR...) havíem estat al servei de la policia política del franquisme. Signaven l'immund pamflet Ignasi Ribas, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Bernat Riurtot, Gustavo Catalán, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, Josep M. Carbonero .... No es ficaven amb la dreta, amb els hereus del franquisme amb els quals havien pactat –els carrillistes en temps de la transició-, el repartiment de les poltrones institucionals a canvi de l'abandonament de la lluita per la República i l'autodeterminació. No. Potser l'origen familiar d'algun d'ells els obligava a continuar atacant l'esquerra? Preferien criminalitzar els revolucionaris (OEC, CNT, MCI, etc.) que no pas atacar els hereus del franquisme. L'"enemic" era, en aquest cas, un escriptor independent (l'any 1994) que des de començaments dels anys seixanta havia lluitat activament contra el feixisme en els fileres del marxisme revolucionari de les Illes, dels republicans que no pactaren amb el franquisme reciclat.

    Ara, amb la crimininalització de S'Arenal, ens trobàvem amb una història una mica semblant. La calúmnia i l'insult com a arma d'extorsió, de xantatge.

    El primer manifest que em llegí Gracià Sánchez i al qual vaig donar la meva aprovació de seguida (i que va ser publicat a S'Arenal el dia 1 de febrer de 1993) deia:

    "La caça de bruixes contra S'Arenalés per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport. En aquests moments una subscripció anual a S'Arenal (24 números) costa 3.000 pessetes, una quantitat que si la dividim pels 365 deis de l'any surt a una xifra als voltants de les 8 pessetes diàries. La subscripció de suport suposa doblar aquesta xifra i pagar 6.000 pessetes anuals, això mentre duri aquesta injustícia. Totes les persones que vulguin ajudar S'Arenal d'aquesta manera es poden posar en contacte amb la nostra redacció".

    No cal dir que aquesta primera crida va ser massivament escoltada pels nostres subscriptors, lectors i simpatitzants. I va ser precisament a l'escalfor d'aquella campanya, amb la incorporació de nous collaboradors, d'actius membres de la resistència antifeixista dels anys seixanta i setanta, amb excellents escriptors i militants de diversos partits independentistes i d'esquerra dels Països Catalans, com S'Arenal (l'actual Estel) s'anà consolidant, situant-se sempre a l'avantguarda del nostre deslliurament nacional i social.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

    Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    0 0

    [23/08] Execució Sacco i Vanzetti - Faure - Sanftleben - Szabó - Lasseur - Gazzei - Cuadrado - Franchini - Medina - Calvo - Gonzaga - Sacco - Vanzetti - González Guerra - Barrabés - Domènech - Fumagalli - Montégudet - Frick - Barrios - García Sanchiz - Cruellas - Kirschey

    Anarcoefemèrides del 23 d'agost

    Esdeveniments

    Diari notificant l'execució de Sacco i de Vanzetti

    - Execució de Sacco i de Vanzetti: El 23 d'agost de 1927, malgrat la impressionant mobilització i reprovació internacional sense precedents, Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti són executats a la cadira elèctrica de la penitenciaria de Charleston (Massachussetts, EUA). Celestino Madeiros, delinqüent comú i autor confés de l'assalt de South Braintree que va donar lloc al processament dels anarquistes, també serà electrocutat. La notícia de les execucions desencadenarà de bell nou un intens moviment de rebuig i violència contra el govern nord-americà. El dia de l'execució 250.000 persones es van manifestar a Boston.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Étienne Faure

    -Étienne Faure: El 23 d'agost de 1837 neix a Sant-Etiève (Arpitània) el militant i propagandista anarquista, membre de la Comuna de Sant-Etiève,Étienne Faure, també conegut com Cou Tordu o Cou Tors («Coll Tord», a causa d'una malformació). Sabater de professió, dirigirà en 1868 la vaga del seu gremi. En 1871, després de la insurrecció parisenca, com a militant revolucionari, prendrà part el 24 de març en el comitè insurreccional que ocupa l'Ajuntament de Sant-Etiève i arresta les autoritats. Designat responsable de la Comissaria Central de la policia municipal, va realitzar un cartell de crida al poble amb la finalitat de triar els membres de la Comuna. Buscat per les autoritats militars tres dies més tard, va aconseguir fugir i arribar a Ginebra (Suïssa). El 29 de febrer de 1872 l'Audiència de Riom el va condemnar en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. En l'exili suís participarà en la Societat de Refugiats. El 8 de maig de 1879 la pena va ser commutada en una de sis anys de desterrament i el 13 de març de 1880 va ser amnistiat totalment. A França de bell nou, continuarà amb la seva militància en el Cercle dels Treballadors, reivindicant el col·lectivisme antiparlamentari. La seva vida serà aleshores les reunions anarquistes i la difusió de la premsa llibertària. El 21 de novembre de 1882 va ser detingut i inculpat en el Procés dels 66, per«reconstitució de la Internacional» i condemnat per la Cort d'Apel·lació de Lió, el 13 de març de 1883, a dos anys de presó, cinc anys de llibertat vigilada i cinc anys de privació dels drets civils. Després d'haver purgat la pena, va tornar a Sant-Etiève on va esdevenir venedor ambulant, fet que va aprofitar per difondre les idees anarquistes, abstencionistes i antimilitaristes. Serà de bell nou requerit per la policia després dels atemptats de Ravachol i l'entrada en vigor de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses). Durant els anys 90 va proposar la creació d'un grup de defensa dels inquilins i va participar en la propaganda antimilitarista. Durant elsúltims anys de sa vida tenia una paradeta al carrer on venia fullets de Ni Déu, ni amo i pocions i plantes medicinals. Étienne Faure va morir l'1 de febrer de 1911 a Sant-Etiève (Arpitània), d'on era molt popular, i els militants i amics van fer una subscripció popular per comprar el taüt; a les seves exèquies van anar gran quantitat de militants del moviment anarquista, entre ells Sébastien Faure, també originari de Sant-Etiève.

    ***

    Alfred Sanftleben amb Mister Eloise Isabel Stubby Jones (1947)

    - Alfred Sanftleben: El 23 d'agost de 1871 neix en un petit poble de Turíngia (Alemanya) el militant i propagandista llibertari Alfred Sanftleben, també conegut com Slovak. Sos pares, oposats a l'Imperi prussià, van aconseguir la nacionalitat suïssa per son fill. Enviat a un internat suís, va esdevenir poliglota (francès, italià, anglès, castellà, portuguès...). Durant la dècada dels vuitanta va començar a militar en el socialisme. Instal·lat a Berlín, en 1890 trobà feina com a empleat de comerç i va començar a militar en les Joventuts Socialistes, oposició de tendència llibertària dins de la socialdemocràcia alemanya. Més tard va tornar a Suïssa i a Zuric esdevingué un actiu militant anarquista, col·laborant en el periòdic de Gustav Landauer Der Sozialist i també en La Révolte i Le Temps Nouveaux. En aquests anys feu amistat amb Max Baginski i també va col·laborar en Freiheit de Johann Most. El seu coneixement de diverses llengües li va permetre traduir nombrosos articles per a la premsa llibertària internacional, realitzant resums de premsa i distribuint versions en diverses llengües (alemany, francès, italià). També trobem articles seus en Mother Earth i en The Road to Freedom. En 1896 va assistir al Congrés Socialista Internacional de Londres, on conegué Max Nettlau. Aquest mateix any va publicar La conquesta del pa de Kropotkin traduïda l'alemany. Interessat per l'obra de Giovanni Rossi (Cardias) i la seva experiència de vida comunal (Colònia«La Cecília»), en 1897 va publicar a Zuric una traducció a l'alemany dels seus escrits, sota el títol Utopie und experiment. En 1900 marxà a Califòrnia (EUA) per intentar recuperar de l'Estat l'herència d'un oncle seu acabat de morir i que no recuperar fins al 1907. Aleshores va treballar com a tipògraf, però contragué una típica malaltia professional lligada a l'emmetzinament pel plom dels tipus d'impremta i a les tintes i haurà de restar dos anys al desert intentant guarir-se. Després va continuar la tasca militant en els cercles cosmopolites (alemanys, francesos, espanyols, mexicans), socialistes, sindicalistes i llibertaris de la zona de Los Ángeles. En aquesta època va conèixer els germans Ricardo i Enrique Flores Magón i començar a col·laborar en la quarta sèrie del periòdic Regeneración, encarregant-se de la redacció de la pàgina en anglès. En 1910, després de la publicació del número 15 de Regeneración (10 de desembre de 1910), van sorgir diferències amb els germans Magón sobre el maderisme i fou substituït per Ethel Duffy Turner, l'esposa de John Kenneth Turner, autor d'un llibre famós sobre la revolució mexicana. No obstant això, va continuar col·laborant en la premsa llibertària i socialista, retirat llargs períodes en solitari, lluny de les grans ciutats i escrivint poesia en 14 llengües, però sempre en contacte epistolar amb Rudolf Rocker i Max Nettlau a Europa. En elsúltims anys de sa vida feia de fuster, reparant mobles vells per a la Good Will Industries, institució caritativa que donava feina a gent necessitada. Alfred Sanftleben va morir el 10 de febrer de 1952 en una casa de jubilats a LosÁngeles (Califòrnia, EUA). La seva col·lecció de milers de llibres fou repartida per Dora Keyser entre Rudolf Rocker, Agnes Inglis de la Labadie Collection, la Biblioteca Pública de Nova York i el City of Hope National Medical Center.

    ***

    Ervin Szabó

    - Ervin Szabó: El 23 d'agost de 1877 neix a Slanica (Àrva, Hongria, Imperi austrohongarès; actualment Eslovàquia) el sociòleg, bibliotecari i anarcosindicalista Samuel Armin Schlesinger, conegut com Ervin Szabó. Fill d'una família jueva burgesa empobrida, quan era adolescent es convertí al calvinisme. Estudià Dret a la Universitat de Viena i ja en aquests anys estudiantils destacà en els seus treballs de biblioteconomia i d'estadística, doctorant-se en Ciències Polítiques en 1899 a Budapest. En aquesta època abandonà tant les seves creences judaiques com cristianes i freqüentà revolucionaris russos exiliats, que el van introduir en la literatura política russa. En 1899 s'afilià al Magyarországi Szociáldemokrata Párt (MSzDP, Partit Socialdemòcrata Hongarès) i s'involucrà en el moviment sindicalista del país, col·laborant en el periòdic Népszava (La Veu del Poble) i en Népszavanaptár (Calendari de La Veu del Poble), alhora que publicà nombrosos pamflets anònims i escrits sota pseudònim. En 1901 entrà a treballar a la Biblioteca Municipal de Budapest i en 1911 esdevingué el seu director –actualment aquesta biblioteca porta el seu nom. Gràcies al seu impuls, es dissenyà una important xarxa de biblioteques modernes (Biblioteca Metropolitana) seguint el model bibliotecari anglosaxó, destinada, sobretot, als menys afavorits. També organitzà i dirigí la Biblioteca de la Cambra de Comerç i d'Indústria. Pocs anys després de la primera edició de la Classificació Decimal Universal (CDU), la xarxa de biblioteques comptà amb una edició hongaresa. Els seus estudis sociològics els començà en 1903 i en 1906 ja era president de l'Associació de Ciències Socials. Fou col·laborador habitual de la revista sociològica Huszadik Század (Segle XX), on informà regularment dels temes referents al moviment obrer internacional. També col·laborà en la premsa alemanya (Neue Zeit) i en la francesa (Mouvement Socialiste), i es relacionà amb nombrosos intel·lectuals (Sorellel, Kautskyval, Mehringgel, Plehanovval, Lagardelle, etc.), sindicalistes francesos i emigrats socialistes. En 1909 trencà definitivament amb l'MSzDP i el seu pensament es radicalitzà profundament, decantant-se cada cop més pel moviment revolucionari, llibertari i anarcosindicalista. Entrà a formar part del Grup de Propaganda Sindicalista, que mantenia estrets lligams amb el moviment anarcosindicalista francès. Traduí les principals obres de Marx i d'Engels a l'hongarès i les seves introduccions destacaren per la seva forta càrrega crítica i heterodòxia. Durant la Gran Guerra, encara que malalt, pogué concloure la seva gran obra Társadalmiés pártharcok a 48-49-es magyar forradalomban, on deixà palès el seu antimilitarisme i que fou publicada pòstumament en 1921. Altres obres seves són A magyar jakobinusok (1902), A szocializmus (1904), Szindikalizmusés szociáldemokrácia (1908),A tőkeés a munka harca (1911) i A Középeurópai Vámszövetség angol megvilágításban (1916). Ervin Szabó va morir el 29 de setembre de 1918 a Budapest (Hongria, Imperi austrohongarès) i pòstumament s'edità la major part de la seva obra. En 1985 Samuel Goldberger publicà la biografia Ervin Szabó, anarcho-syndicalism and democratic revolution in turn-of-the-century Hungary. Szabó està considerat un dels pares de la biblioteconomia moderna mundial.

    ***

    Notícia del processament d'Augustin Lasseur i d'altres companys apareguda en el periòdic parisenc "Le Temps" del 12 d'agost de 1912

    - Augustin Lasseur: El 23 d'agost de 1879 neix a Lada Peyre (Llemosí, Occitània) l'obrer enrajolador sindicalista, anarquista i antimilitarista Augustin Lasseur, també citat Auguste Lasseur. Fill d'un paleta, s'establí a París (França), on fou nomenat secretari del Sindicat d'Obrers Enrajoladors del Sena de la Confederació General del Treball (CGT). El 26 de novembre de 1912 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, juntament amb altres 18 companys del Comitè Intersindical de la Federació de Construcció del Sena de la CGT, per «injúries a l'Exèrcit i provocació als militars per abandonar les seves funcions», a tres mesos de presó i a 100 francs de multa arran de la campanya antimilitarista «El Sou del Soldat». Quan la Gran Guerra, va ser mobilitzat en la Secció de Pirotècnia dels Establiments Militars de Bourges (Centre, França) i continuà amb la seva propaganda pacifista. Va ser nomenat secretari de grup local dels «Amics de Ce Qu'il Faut Dire» i l'abril de 1917 organitzà una reunió amb l'anarcoindividualista antimilitarista Maurice Vandamme (Mauricius). Després d'haver participat en la vaga del Primer de Maig de 1918, va ser traslladat com a mesura disciplinària al dipòsit de metal·lúrgics de París i enviat al front. El desembre de 1922 fou delegat de la Construcció en el Congrés Departamental del Marne de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) que se celebrà a Reims. En 1935 vivia al número 31 del carrer de Kairouan de Reims i figurava inscrit en la llista d'anarquistes de l'arxiu departamental del Marne. Augustin Lasseur va morir el 20 d'abril de 1950 a Reims (Xampanya-Ardenes, França).

    ***

    Alts forns de Motigny-le-Tilleul (Valònia)

    - Agostino Gazzei: El 23 d'agost de 1891 neix a Monterotondo Marittimo (Toscana, Itàlia) l'anarquista Agostino Gazzei. Al seu poble treballà en una fàbrica de ciment i a començaments de 1908 s'instal·là a la toscana Piombino, on treballà en la indústria siderúrgica. El novembre d'aquell any, com a membre del grup anarquista «Pietro Gori» (Armelindo Benincasa, Alessandro Cinci, etc.) prengué part en una subscripció a favor de«L'Alleanza Libertaria» de Roma. En 1911 participà activament en la llarga vaga portada a terme contra la indústria dels alts forns de Piombino i de l'illa d'Elba. En 1922, per fugir de la repressió desencadenada després de la mor del feixista Giuseppe Salvestrini arran de la incursió a Piombino d'un escamot mussolinià, emigrà a Bèlgica, on conegué sa futura esposa, la valona Émilie Camille Coffré. Anys més tard, ajudà son company Adriano Vanni, anarquista empresonat pel motí de Piombino del 26 de juny de 1920, a trobar feina als alts forns de la valona Montigny-le-Tilleul. A finals de la dècada dels vint treballà com a encofrador de la constructora Marbraggio, on establí contacte amb altres companys, com ara Muto Murzio. Durant els anys trenta continuà participant en activitats antifeixistes, sempre espiat per agents de la policia italiana, i en 1943 va ser assenyalat per les autoritats de Carleroi (Valònia) com a «hostil al règim de Mussolini». A partir d'aquesta data se'n va perdre tot rastre.

    ***

    Áurea Cuadrado (Barcelona, 1938)

    -Áurea Cuadrado Castillón: El 23 d'agost de 1894 neix a Ontinyena (Osca, Aragó, Espanya) la militant anarcofeminista Áurea Cuadrado Castillón, també coneguda com Áurea Cuadrado Alberola. De molt jove es va instal·lar a Barcelona, on va participar en diverses manifestacions de dones que protestaven contra l'encariment de la vida. Modista de professió, va pertànyer al Sindicat del Vestit de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916. Durant els anys posteriors es va formar una cultura i una educació notables i va ser modista d'alta costura, d'on ve la seva proverbial elegància. Cap el 1925 es va ajuntar amb un iugoslau amb qui a més d'un fill sembla que va tenir alguns disgusts. Amb la proclamació de la II República va sorgir una gran activitat sindical a Ontinyena animada pel mestre llibertari Josep Alberola i sembla que va adoptar el seu segon en homenatge seu. Durant els anys republicans va freqüentar els ateneus llibertaris barcelonins («Faros», «Idealistes Pràctics») En 1934 va participar en la creació del Grup Cultural Femení, fonament de l'agrupació de «Mujeres Libres» de Barcelona, fundada en 1936. Quan va esclatar la Guerra Civil va participar en l'ocupació de la Casa de Caritat i va formar part del Comitè Revolucionari de les Corts i en el de Gràcia. El 5 d'agost de 1936 va ser nomenada directora de la Casa de la Maternitat de Barcelona, quan Fèlix Carrasquer va deixar el càrrec per marxar a Aragó, on va impulsar tallers de«maternitat conscient». Va participar en el Consell Nacional de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i va ser secretària d'Assistència Social de SIA en 1937. En representació de la CNT va ser membre del Consell Plenari de l'Institut d'Adaptació Professional de la Dona de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de «Mujeres Libres», va col·laborar en la revista del mateix nom. En acabar la guerra, va ser responsable de l'evacuació dels infants de les guarderies de SIA. Al camp de concentració d'Argelers va crear«La Gota de Llet» pels infants que hi havia al camp. Instal·lada a Perpinyà amb Paulino Díez i Domigo Rojas, va coordinar el repartiment de medicaments i de queviures per als diferents camps de concentració (Barcarès, Argelers, Sant Cebrià, Mars, etc.). A començaments de 1940, amb molta sort, va aconseguir un passatge per a Amèrica. Després d'un temps a Santo Domingo es va instal·lar a Cuba. En 1943 a l'Havana treballava de modista i poc després va passar a Nova York, on es va unir a Domingo Rojas Fuentes, amb qui es va assentar a Mèxic, formant part del grup editor de Tierra y Libertad. Després de retornar a Catalunya i de partir una greu malaltia en 1953 que la va deixar sense memòria, es va establir a Mallorca. Áurea Cuadrado va morir el 18 de desembre de 1969 a Palma (Mallorca, Illes Balears). El 30 de setembre de 2005 es va inaugurar al barri de les Corts de Barcelona el «JardíÁurea Cuadrado» en memòria seva.

    Áurea Cuadrado Castillón (1894-1969)

    ***

    Albano Franchini

    - Albano Franchini: El 23 d'agost de 1901 neix a Castelnuovo Rangone (Mòdena, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i antifeixista Albano Franchini, també conegut com Paolo Romanelli. Sos pares es deien Giovanni Franchini i Marcellina Bompani. Actiu en el moviment anarquista de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), en 1918 constitueix un grup juvenil anarcocomunista. Obrer fuster a l'Oficina Mecànico Industrial (OMI), a finals de 1920 va ser cridat a files, però quan torna a Mòdena, el juliol de 1922, per mor del seu pensament llibertari, no fou readmès. Aquest mateix any intentarà crear un comitè per a la defensa de les víctimes i dels presos polítics, reprenent la lluita anarquista. Detingut dels feixistes per distribució de propaganda anarquista i empresonat entre 1923 i 1924, decideix emigrar a França. L'any següent tornarà a Mòdena i serà de bell nou detingut el 1926 en ocasió de l'atemptat d'Anteo Zamboni a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) contra Benito Mussolini. Un cop lliure el desembre de 1926, com altres anarquistes de Mòdena, en no existir una organització llibertària específica per continuar lluitant contra el feixisme per haver estat totes desmantellades, entra en contacte amb l'estructura clandestina del Partit Comunista Italià (PCI). El desembre de 1930 va ser denunciat al Tribunal Especial i fou condemnat l'abril de 1931 a quatre anys de presó per «propaganda comunista». Serà alliberat l'octubre de 1932 gràcies a una amnistia, però tornarà ser detingut el juny de 1937 en una reunió clandestina de «subversius», tot i que només serà amonestat. Aleshores va entrar en contacte amb membres del grup «Justícia i Llibertat» amb els quals va participar en la resistència. El juliol de 1943 va ser de bell nou detingut. Més tard serà novament buscat per activitats antifeixistes, però aquest pic passarà a la clandestinitat tot fugint. Participarà en la Resistència enquadrat en la Brigada «Mario Allegretti», Divisió Mòdena Muntanya, sota el nom de Paolo Romanelli, i en representació dels resistents entrarà a formar part de la primera junta democràtica de la Mòdena alliberada per part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Durant la postguerra no va participar en cap moviment que no fos llibertari. El seu arxiu està dipositat a l'Istituto Storico della Resistenza e della Società Contemporanea in provincia di Modena. Albano Franchini va morir el 3 de maig de 1984 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

    Albano Franchini (1901-1984)

    ***

    Manuel Medina González

    - Manuel Medina González: El 23 d'agost de 1903 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el periodista, poeta, escriptor i militant anarquista i anarcosindicalista, i després falangista, Manuel Medina González, conegut com Manolo Medina iAriel. Fou fill d'una família obrera. Seguidor del mestre anarquista José Sánchez Rosa, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Sevilla. Durant els anys vint va pertànyer a les lògies maçòniques«España» i«Trabajo» de Sevilla i en 1929 va ser detingut per les seves activitats anarquistes. A Sevilla també exercí de mestre. A començaments dels anys trenta s'establí a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià). Com a director de Solidaridad Obrera de València en 1932 va ser obligat a dimitir pel Comitè Regional valencià després d'haver publicat crítiques a Ángel Pestaña i al Comitè Nacional de la CNT. En 1933 dirigí Tierra y Libertad i el gener d'aquest mateix any va ser detingut, amb Juan Jaén Vizcaíno, a la barriada d'Horta de Barcelona (Catalunya), acusat de fabricació d'explosius i diversos delictes d'impremta i empresonat. Com a periodista col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, ¡Despertad!,Estudios, Iniciales,El Productor, La Revista Blanca, Solidaridad,Solidaridad Obrera, Tierra Libre, etc. Quan esclatà la guerra civil s'afilià a la Falange de Sevilla i col·laborà en el seu periòdic Azul. En 1941 s'instal·là en Còrdova i entre aquest any i 1990 va ser redactor del Diario de Córdoba, realitzant crítica literària, de cinema, de teatre, d'art i fent de cronista de la vida social. En 1988 l'Ateneu de Còrdova li atorgà el premi «Fiambrera de Plata».És autor d'Anarcogramas (ca. 1931), Sacrilegio. La mentira de Dios y sus explotadores (1931), El movimiento emancipador de nuestro tiempo (1933), Antorcha de paja. Poemas inéditos (1974), Coplas al aire de Córdoba (1981), Clamor de la tierra andaluza (1985), Cantares de las ocho hermanas (1989), Memoria estelar de los tres pablos: Picaso, Casals, Neruda (1989), entre d'altres. Manuel Medina González va morir el 24 de gener de 1993 a Còrdova (Andalusia, Espanya) deixant inèdits nombrosos treballs literaris.

    Manuel Medina González (1903-1993)

    ***

    Pedro Calvo Calvo

    - Pedro Calvo Calvo: El 23 d'agost de 1908 neix a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Calvo Calvo. Va créixer en una família confederal, quatre germans seus (Isidro, Andrés, José i Jesús) van militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1927 formà part d'un grup anarquista i amb la proclamació de la II República s'afilià en la CNT de Jaca. En aquesta època aprengué la feina de cisteller, professió amb la qual recorregué la comarca (Banaguas, Abay, etc.) fent cistelles i repartint alhora propaganda anarquista. A partir de juliol de 1932 entrà a fer feina en el Ferrocarril del Nord i dos anys després va treballar en el ram de la fusta. Quan l'aixecament feixista prengué Jaca, passà a França per Auloron i l'agost de 1936 arribà a Barcelona. Després s'allistà en la 25 Divisió i lluità al front d'Aragó, enquadrat en transmissions i en sapadors de la 130 Brigada a la zona d'Osca (Oliván, Broto, etc.) i en la intendència de la 176 Brigada. Al front d'Aragó conegué la infermera Adelina Nebot Presols, que esdevingué sa companya la resta de sa vida. En acabar la guerra passà a França, on fou tancat al camp de concentració de Setfonts. El setembre de 1939 fou enrolat en una companyia de treballadors per fer feina en unes mines de Gravan de Borgonya. En 1940 passà als camps de concentració d'Argelers, de Bram i, de bell nou, d'Argelers. Després d'un intent d'enviar-lo a Alemanya per treballar, el juliol de 1941 desertà i ajudà la Resistència. En acabar la guerra treballà de llenyataire (Gorges de Galamús, Arboçols, Coll d'Illes, Canet, Perpinyà, Aireja, etc.). Instal·lat a Perpinyà, milità en la CNT de la localitat. Trobem col·laboracions seves en Tierra y Libertad iés autor dels llibres Un arrancapinos de la provincia de Huesca (1987), La sociedad liberal y sus contradicciones (1987) i Anexo (necesario) a Un arrancapinos de la provincia de Huesca (1991). Pedro Calvo Calvo va morir el 14 de novembre de 1992 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i fou incinerat a Canet.

    ***

    Esclaus del franquisme al "Canal de Presos" del Guadalquivir

    - José Gonzaga Herrera: El 23 d'agost de 1911 neix a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Gonzaga Herrera. Treballador del camp, en 1929 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil, com a responsable d'una metralladora, lluità en el Batalló«Pedro Rubio» a la zona de Castuera (Badajoz, Extremadura, Espanya) i resistí el setge de Madrid a la Ciutat Universitària amb el grau de sergent de l'Exèrcit republicà. Amb el triomf franquista, tornà al seu poble on va ser apressat i tancat. Jutjat en consell de guerra, fou condemnat a mort, però finalment la pena fou commutada un any després per 30 anys de presó. Entre 1942 i 1944 treballà com a mà d'obra esclava a les obres del Canal del Baix Guadalquivir («Canal dels Presos»). Però va ser empresonat a Sevilla, ja que el van enxampar criant conills amb l'ordi de fer el cafè. En total restà a la presó 13 anys, tres mesos i tres dies i va ser alliberat definitivament el  6 d'agost de 1952. Per les amenaces de la Falange local hagué d'abandonar el seu poble i marxà a Madrid. Després de la dictadura franquista s'establí novament a Constantina, on se li va revalidar el seu càrrec de sergent republicà i rebé una indemnització com a pres de 1.600.000 pessetes, fins al final dels seus dies. Vidu i sense fills, José Gonzaga Herrera va morir el 28 de febrer de 2006 a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Nicola Sacco

    - Nicola Sacco: El 23 d'agost de 1927, a les 0.19 hores, és executat a la presóde Charlestown (Massachusetts, EUA), juntament amb el seu company Bartolomeo Vanzetti, el militant anarquista italoamericà Ferdinando Sacco, més conegut com Nicola Sacco. Havia nascut el 22 d'abril de 1891 a Torremaggiore (Foggia, Itàlia). En 1908, amb 17 anys, va emigrar a Boston (Estats Units), on va trobar feina d'obrer en la indústria metal·lúrgica i després en la fabricació de sabates. Primer socialista, a partir de 1913 va entrar en el Cercle Anarquista d'Estudis Socials (CAES), on va participar amb sa companya en activitats polítiques i culturals del grup, especialment en la representació d'obres de teatre. En 1916, durant una manifestació de suport a la vaga de Mesabi Range, de Minnesota, va ser detingut amb els companys del CAES. Condemnat per «desordres públics», finalment serà alliberat en l'apel·lació. Quan en 1917 EUA van entrar en la Gran Guerra, i per fugir de la mobilització, va refugiar-se a Mèxic amb una trentena d'insubmisos, entre ells Bartolomeo Vanzetti, amb qui farà amistat. Sacco va retornar als Estats amb nom fals tres mesos més tard. Entre 1918 i 1919 les noves lleis sobre immigració van suscitar la còlera dels anarquistes i es va desencadenar una ona d'atemptats contra els responsables de les activitats antiestrangeres. En 1920 la repressió policíaca s'abat contra el moviment anarquista, provocant la mort d'Andrea Salcedo. D'altra banda, dos atracaments van tenir lloc, un el 24 de desembre de 1919 a Bridgewater, i altre el 15 d'abril de 1920 a South Braintree, on dos empleats són assassinats. El 5 de maig de 1920, Sacco i Vanzetti són detinguts per la policia i processats. El 16 d'agost d'aquell any, Vanzetti és condemnat pel primer atracament a 15 anys de presó. L'11 de setembre de 1920, Sacco i Vanzetti són acusats de la mort dels empleats; és el començament del «Cas Sacco i Vanzetti». El procés, que va durar entre el 31 de maig i el 14 de juliol de 1921, els va declarar culpables; mentre, es creen comitès de suport a tot el món per clamar la innocència dels inculpats. Però ni les impressionants manifestacions internacionals, ni la manca de proves formals van fer recular el muntatge judicial de l'Estat. El 12 de maig de 1926 es va confirmar la pena de mort i durant la nit del 22 al 23 d'agost de 1927, Sacco i Vanzetti van ser executats a la cadira elèctrica, suscitant la reprovació mundial. Les cendres de Sacco van ser traslladades dels Estats Units a Torremaggiore, on estan enterrades al començament de la via central del cementiri de la localitat. El 19 de juliol de 1977, 50 anys després del seu assassinat legal, els seus noms van ser rehabilitats pel governador de l'Estat de Massachusetts, Michael Dukakis.

    ***

    Bartolomeo Vanzetti

    - Bartolomeo Vanzetti: El 23 d'agost de 1927, a les 0.26 hores, és executat a la presó de Charlestown (Massachusetts, EUA), juntament amb el seu company Nicola Sacco, el militant anarquista italoamericà Bartolomeo Vanzetti. Havia nascut l'11 de juny de 1888 a Villafalletto, a prop de Cuneo, (Piamonte, Itàlia) en una modesta família (Giovan Battista Vanzetti i Giovanna Nivello). Quan tenia 13 anys marxa a Cuneo com a aprenent de pastisser. Explotat, vivint en unes condicions miserables, emmalalteix. Després de la mort de sa mare, parteix cap a Amèrica el 9 de juny de 1908. A Nova York comparteix la misèria dels emigrants fent diferents feinetes i esdevé anarquista vers el 1913. Més tard s'instal·la a Plymouth (Massachusetts) i treballa a la Cordage Company, on participa, amb l'anarquista Luigi Galleani, en una vaga d'un mes a començaments de 1916. Designat com a representant, queda inscrit en les llistes negres de la patronal. Aleshores es fa venedor ambulant de peix. El 5 de maig de 1917 obté la ciutadania nord-americana, però l'obligació d'inscriure's en la futura mobilització és votada el mateix mes. Per fugir-ne, decideix amb una trentena d'anarquistes refugiar-se a Mèxic, on coneix Nicola Sacco. Però després d'alguns mesos, retorna a Plymouth, alhora que la repressió s'intensifica contra els insubmisos i contra els anarquistes (Ràtzies de Palmer). El 5 de maig de 1920 és detingut amb Sacco i són acusats d'haver comès dos assalts: el 24 de desembre de 1919 a Bridgewater i el 15 d'abril de 1920 a South Braintree, on dos empleats són assassinats. La màquina judicial s'engega i el 16 d'agost de 1920 Vanzetti és condemnat pel primer robatori a 15 anys de presó. El segon procés es tanca el 14 de juliol de 1921 i Sacco i Vanzetti són condemnats a la pena capital pel robatori de 15.766,51 dòlars d'una fàbrica de sabates de South Braintree i per l'assassinat del seu comptable (Frederick Parmenter) i d'un guàrdia de seguretat (Alessandro Berardelli), malgrat la manca de proves. Comitès de defensa es formen arreu del món per sensibilitzar l'opinió pública sobre aquesta injustícia. Igual que Sacco en 1923, Vanzettiés tancat a començaments de 1925 en un hospital psiquiàtric. El 12 de maig de 1926 les condemnes de mort són confirmades. El 26 de maig, un immigrant portuguès anomenat Madeiros confessa des de la seva presó ser l'autor de l'assalt de South Braintree, però el jutge Webster Thayer rebutja reobrir-ne el cas. Malgrat una mobilització internacional intensíssima i a diverses pròrrogues d'execució, Nicola Sacco, Bartolomeo Vanzetti i Celestino Madeiros són asseguts a la cadira elèctrica durant la nit del 22 al 23 d'agost de 1927 a la presó de Charlestown (Massachusetts), suscitant una immensa reprovació. El 19 de juliol de 1977, cinquanta anys després dels seus assassinats, Sacco i Vanzetti van ser exonerats de manera simbòlica per l'aleshores governador de Massachusetts, Michael Dukakis.

    ***

    Amalia González Guerra

    - Amalia González Guerra: El 23 d'agost –algunes fonts citen el 15 d'agost– de 1936 és assassinada a El Visor del Alcor (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Amalia González Guerra–algunes fonts citen el primer llinatge Gonzáles–, coneguda com Merina. Havia nascut en 1894 a Carmona (Sevilla, Andalusia, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Carmona, es guanyava la vida fent de minyona. Son germà Pedro González Guerra (El Petacón) fou un dels màxims responsables de la Federació Local de la CNT de Carmona. Durant els anys trenta, Amalia González organitzà un grup de al·lotes joves que treballaven de criades a les cases benestants del seu poble. El juliol de 1936, després de l'ocupació de Carmona per les tropes franquistes, va ser detinguda i alliberada dies després. El 23 d'agost de 1936 un escamot de falangistes se la va portar del seu domicili i va ser afusellada amb altres persones a la carretera que uneix Carmona i El Viso del Alcor. Fou enterrada en una fossa comuna del cementiri de Mairena del Alcor (Sevilla, Andalusia, Espanya). Amalia González Guerra era la companya d'Antonio El Cantarito i deixà tres infants petits (Rafael, de 10 anys; Carmen, de set i Antonio, de cinc).

    ***

    Juan Manuel Barrabés Asún

    - Juan Manuel Barrabés Asún: El 23 d'agost de 1939 mor a Le Vernet (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Juan Manuel Barrabés Asún, conegut com Porras. Havia nascut en 1912. Ben igual que son germà Faustino i ses germanes Violeta i Rafaela, milità durant els anys trenta en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Osca (Aragó, Espanya). Quan l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir d'Osca i arribar a les poblacions aragoneses d'Híjar i de Callén, on trobà els militants Francisco Ponzán Vidal i Gregorio Villacampa Gracia, integrant-se, amb son germà Faustino, en el grup guerriller«Libertador», el qual l'agost de 1937 entrà a formar part del Servei d'Informació Especial Perifèrica (SIEP), encarregat d'operacions especials i de sabotatges darrera les línies franquistes. Juan Manuel Barrabés Asún va morir el 23 d'agost de 1939 a resultes d'una infecció pulmonar al camp de concentració de Vernet, situat entre Le Vernet i Sabardu (Llenguadoc, Occitània), i fou enterrat a la tomba número 46 del cementiri d'aquest centre d'internament.

    ***

    Josep Domènech Agulló

    - Josep Domènech Agulló: El 23 d'agost de 1939 es afusellat a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarcosindicalista Josep Domènech Agulló. Havia nascut cap al 1896. Sabater de professió, era membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil va ser membre del Consell Municipal de Cocentaina (Comtat, País Valencià). Josep Domènech Agulló va ser afusellat el 23 d'agost de 1939 per les tropes franquistes a l'entrada del cementiri d'Alcoi (Alcoià, País Valencià); deixa esposa i dos fills.

    ***

    Elia Fumagalli

    - Elia Fumagalli: El 23 d'agost de 1942 mor a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Elia Fumagalli, conegut com Negus. Havia nascut el 24 de desembre de 1860 a Treviglio (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Carlo Fumagalli i Carolina Villa, i tingué un germà, Ambrogio. Es guanyava la vida fent de grum a Treviglio. El setembre de 1891 va ser condemnat a reclusió i a una multa. L'abril de 1893 va ser detingut a Lugano (Ticino, Suïssa) per ultratge a la policia i expulsat del país. En 1894 va ser detingut dues vegades a Milà (Llombardia, Itàlia), en una taberna de la via Spadari on es reunien anarquistes i portat a Treviglio, com a mesura de la Seguretat Pública ja que no tenia feina. A Milà, on conegué l'anarquista Sante Geronimo Caserio, fou membre de la Lliga de Resistència dels Forners. Va ser detingut en diverses ocasions per ociositat, vagabunderia i crits, i acusat de cometre robatoris. El 25 de març de 1895 el Tribunal de Bèrgam (Llombardia, Itàlia), a proposta de la Seguretat Pública de Treviglio, va ser amonestat judicialment per ociositat. Per violació de les clàusules de l'amonestació, el desembre de 1895 va ser posat sota vigilància especial. El 21 de gener de 1896 se li va assignar la residència i el 6 de febrer va ser destinat a l'illa de Ventotene, on va arribar el 20 d'abril de 1896 palesant a tothom les seves idees llibertàries, fet pel qual va ser enviat en tres ocasions a la cel·la de càstig. El 12 de març de 1897 terminà la seva detenció a Ventotene i pogué retornar a Treviglio. Instal·lat a Milà, la nit del 23 de maig de 1897 va ser detingut i sis dies després enviat a Treviglio amb expulsió obligatòria. De bell nou a Milà, el 24 de novembre va se novament detingut, però amb feina a Desio (Llombardia, Itàlia), va ser alliberat. Es va traslladar a Suïssa, on el març de 1900 va ser expulsat; detingut a Ponte Chiasso (Como, Llombardia, Itàlia), va ser portat a Bèrgam on va complir un mes de presó per incompliment de pena i després va ser traslladat a Treviglio. El 22 de maig de 1901, amb passaport en regla emès per la Sotsprefectura de Treviglio, se'n va anar a San Francisco (Califòrnia, EUA), però el 28 d'octubre de 1902 va escriure a sa família des de Rosario (Santa Fe, Argentina), informant que treballava com a empleat en un ferrocarril local. Segons les autoritats feixistes, no tenint notícies seves, sospitaven que havia pogut morir en el terratrèmol de San Francisco de 1906, però la Comissaria de Milà, l'agost de 1914, informà que havia estat detingut a Buenos Aires (Argentina) per haver participat en reunions i manifestacions contra la desocupació. Durant tot el febrer de 1917 es pensa que romangué als Estats Units, però una nota de la policia de juny de 1923 demostra que era a Torí, on treballava de forner. El novembre de 1925 feia feina de grum i mostrava, segons les autoritats, bona conducta. En 1927 el periòdic parisenc Le Libertaire anuncià la mort de son pare al sanatori milanès de Garbagbate. Fins al març de 1932 no n'hi ha cap notícia significativa, quan, a Torí, canvià de domicili. L'octubre de 1932, impossibilitat per a la feina, va ser reclòs a l'Hospici de la Caritat del carrer Stupinigi. Per la seva bona conducta, el novembre de 1932 va ser esborrat dels llistats de subversius. El febrer de 1939 figura allotjat al Refugi de Mendicitat de Torí des de feia vuit anys. Elia Fumagalli va morir el 23 d'agost de 1942 a Torí (Piemont, Itàlia).

    ***

    Un article de Montégudet en "La Révolution Prolétarienne"

    - Adrienne Montégudet: El 23 d'agost de 1948 mor a Baiona (Lapurdi, País Basc) la militant comunista i sindicalista revolucionària i després llibertària Victorine Valdant, més coneguda com Adrienne Montégudet. Havia nascut el 12 de juny de 1885 a Cruesa (Llemosí, Occitània) en una família pagesa i va esdevenir mestra d'escola. Casada amb León Montégudet, junts militaran en el Partit comunista i en la Confederació General del Treball (CGT). A la mort de son marit, continuarà militant-hi i en 1921 participarà en els Comitès Sindicalistes Revolucionaris a Lo Buçon. Secretària de la Unió Departamental de la CGT de Cruesa, continuarà amb aquesta funció en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) en 1922, després de l'escissió sindical. La trobada amb un militant d'origen italià la portarà un temps a Moscou, on esdevindrà professora de francès. En 1927 torna a França i intenta impulsar la propaganda en el mitjà camperol, però trenca amb el Partit comunista. Va tornar a l'URSS el setembre de 1930 per al Congrés de la Internacional Sindicalista Roja, però es mostra molt crítica vers el règim soviètic i els delegats francesos que rebutgen veure la realitat. A partir de 1931 col·labora en L'Émancipation, periòdic de la Federació de l'Ensenyament i freqüenta el grup de Pierre Monatte, qui editaLa Révolution Prolétarienne. Aleshores deixa Cruesa i marxa a Marsella, on pren part en 1936 en les reunions anarquistes, esdevenint secretària del Comitè de Dones Llibertàries. Aleshores aportarà el seu ajut als refugiats italians i espanyols. A començaments de la guerra mundial, s'instal·la a Antíbol i després a Sant Pau de Vença on, en contacte amb Célestin Freinet, s'encarregarà d'un grup de refugiats txecs, jueus la major part, que amagarà a Cruesa i després a Baiona, on morirà.

    ***

    Ernst Frick

    - Ernst Frick: El 23 d'agost de 1956 mor a Ascona (Ticino, Suïssa) l'artista i arqueòleg anarquista Ernst Frick. Havia nascut el 21 de setembre de 1881 a Knonau (Zuric, Suïssa). Son pare, Johann Jakob, era viatjant de comerç per a una fàbrica de màquines, i sa mare es deia Elise Etzweiler. Era el quart fill d'una família de vuit nins i una nina. Quan tenia 14 anys son pare va sofrir un accident mortal i la família es va disgregar. Fonedor industrial de professió, va començar a militar en el moviment anarquista, alhora que es veia atret per les arts plàstiques. Entre 1904 i 1906 va col·laborar en la revista anarcosindicalista Der Weckruf (El Desvetllament), sovint prohibida temporalment. Malalt del pulmó, en 1906 va passar una temporada al Sanatorium Monte Verità, comuna naturista a Ascona, on es reuní amb artistes, anarquistes, teòsofs, pacifistes, escriptors, psiquiatres i bohemis d'arreu del món, com ara Erich Mühsam, Johannes Nohl, Fritz Brupbacher, Max Nettlau, Karl Kautsky, August Bebel, Otto Braun, els germans Gräser, Alexej Jawlensky, Marianne von Werefkin, Paul Klee, Hans Arp, Hugo Ball, Hermann Hesse, Erich Maria Remarque, Carl Gustav Jung, Otto Gross, etc. En 1907 va participar en l'evasió d'un anarquista rus empresonat en la caserna de la policia cantonal de Zuric. A partir de 1911 va viure a Monte Verità amb Frieda Gross-Scholoffer, esposa del psiquiatra Otto Gross, formant un peculiar trio amorós. En 1912 fou empresonat un any a Regensdoff per les seves activitats conspiratives. Cap al 1917 va comença a pintar atiat per l'artista Arthur Segal. En 1920 es va separar de Frieda Gross i es va ajuntar amb la fotògrafa Margarethe Fellerer, amb qui construirà una casa a Monte Verità i es casarà en 1941. En 1924 va participar en la fundació del grup artístic «Der Grosse Bär» (El Gran Ós), amb Albert Kohler, Walter Helbig, Otto Niemeyer, Cordon McCouch, Marianne von Werefkin i Otto van Rees, realitzant exposicions a Ascona, Berna, Zuric i Berlín; en 1941 el grup es va dissoldre. En 1928 va començar a investigar la fortalesa de Balla Drume, al damunt d'Ascona, probablement d'origen celta, i va publicar diversos assaigs sobre llengües primitives i arqueologia. Des de 1981 existeix una exposició permanent de la seva obra al Museum Casa Anatta d'Ascona.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Domingo Morales en el record


    Carta oberta al Govern de les Illes Balears – Miquel López Crespí


    Domingo Morales, Isabel Rosselló, Toni Roig, Antònia Serrano, Jaume Adrover, Jaume Moncades, Gerard Matas, Miquel Morell, Llorenç Buades, Paco García, Miquel Vanrell, Josep Planas Montanyà, Sebastià Serra, Francesc Calvet, Maties Tugores, Aina Montaner, Joan Pericàs…


    Per la dignitat i la memòria


    Carta oberta de l´escriptor Miquel López Crespí al Govern de les Illes


    No ens basta el ritual homenatge al tanatori (ni que sigui enmig de la Plaça Major de Ciutat!). No ens és suficient una medalleta de reconeixement quan aquella persona ja no pot veure reconegut públicament el seu esforç. Què hauria estat dels polítics professionals sense el suport d’aquesta munió d´intel·lectuals i activistes? Qui ha creat el teixit social de la nostra societat? Qui ha fet la feina per enlairar qui està situat a les cadiretes institucionals? No ens basten excuses de mal pagador. Manco paraules i més accions en defensa dels nostres! Volem una permanència perenne. Volem que el seu exemple no desaparegui amb el pas inexorable del temps! La paraula ritual d’homenatge s’esvaneix. El llibre perdura. Potser estudiat durant generacions i generacions! (Miquel López Crespí)


    El silenci oficial en referència a la mort d´alguns dels nostres activistes culturals i polítics més destacats, d´artistes i escriptors, m’ha fet reflexionar; i voldria suggerir algunes possibles actuacions a les nostres autoritats culturals. Pens ara mateix (però la relació de noms podria ser interminable!) en determitats i significatius silencis sobre persones que han estat imprescindibles per a crear el bastiment essencial de la societat civil i cultural de les Illes. Seria el cas de tants coneguts i companys de lluita morts recentment: Domingo Morales, Isabel Rosselló, Toni Roig, Antònia Serrano, Jaume Adrover, Jaume Moncades, Gerad Matas, Miquel Morell, Llorenç Buades, Paco García, Miquel Vanrell, Josep Planas Montanyà, Sebastià Serra, Francesc Calvet, Maties Tugores, Aina Montaner, Joan Pericàs… La llista es pot anar ampliant; són els primers noms que m´han vingut en ment. I encara d’altres que moriren fa temps: Rosa Bueno, Joan Soler Antich…

    La meva proposta és crear una petita Biblioteca Popular, una col·lecció de llibres que, amb una acurada biografia, servís per a mantenir viva la memòria i l’exemple de tants i tants sindicalistes, intel·lectuals, autors, artistes, activistes culturals que, com els esmentats, han estat la columna fonamental del nostre redreçament nacional i social. I que, en el cas concret de Llorenç Buades, recollís la seva obra (articles, història de Mallorca…) que es pot trobar en el Web que ell coordinava, Ixent.

    No ens basta el ritual homenatge al tanatori (ni que sigui enmig de la Plaça Major de Ciutat!). No ens és suficient una medalleta de reconeixement quan aquella persona ja no pot veure reconegut públicament el seu esforç. Què hauria estat dels polítics professionals sense el suport d’aquesta munió d´intel·lectuals i activistes? Qui ha creat el teixit social de la nostra societat? Qui ha fet la feina per enlairar qui està situat a les cadiretes institucionals? No ens basten excuses de mal pagador. Manco paraules i més accions en defensa dels nostres! Volem una permanència perenne. Volem que el seu exemple no desaparegui amb el pas inexorable del temps! La paraula ritual d’homenatge s’esvaneix. El llibre perdura. Potser estudiat durant generacions i generacions!

    Just en aquest moment, gràcies al nou Pacte de Progrés, els partits que aquests lluitadors situaren en el poder polític (em referesc a MÉS, Podem i PSOE) tenen a la seva disposició els recursos adients per a portar endavant aquesta proposta de Biblioteca Popular d´activistes illencs.

    No és la primera vegada que faig una provatura semblant. Però els nostres no escolten. Mesos després de la mort del company Llorenç Buades el silenci més brutal era la resposta de l’esquerra oficial a la suggerència de salvar l´obra d’un dels intel·lectuals marxistes que més han fet pel redreçament nacional i social dels Països Catalans.

    Vet aquí la nota escrita quan morí l’historiador marxista i independentista Llorenç Buades:

    “Caldria fer justícia en record dels grans activistes culturals i polítics que, com Llorenç Buades i Jaume Adrover (entre tants d´altres!), han portat a coll la lluita contra la dreta i en defensa de les idees republicanes i antifeixistes.

    Cal pensar en l’edició d’un llibre amb els articles més importants de Llorenç Buades! Un volum que pogués preservar tot el que va fer en defensa de la nostra memòria històrica, la lluita contra la dreta neofeixista espanyola i les claudicacions constants de certa esquerra. També caldria portar endavant la realització d’un documental damunt el constant combat en defensa dels nostres drets nacionals i socials. No seria gens difícil ara que, amb el nou Pacte Progressista de les Illes, es poden emprar els nombrosos mitjans que té a l’abast el Govern per fer realitat una aportació útil i valuosa a la recuperació de la memòria històrica dels Països Catalans. El material amb el qual podria fer feina un equip de la Conselleria de Cultura es pot trobar en el web Ixent. Per tant, editar un llibre i fer un documental no causaria cap greu problema econòmic als nostres gestors. Es tracta de tenir voluntat i voler transmetre a les noves generacions l’exemple de lluitadors plens de dignitat, teòrics del pensament independentista i revolucionari, grans historiadors com era Llorenç Buades.

    Hauríem de recordar que els homenatges s’esvaneixen, però els llibres resten! Ara que tenim l’esquerra al Govern és el moment oportú de portar endavant aquesta tasca. Un llibre no costa tant! Un documental de trenta o quaranta minuts, tampoc! En cas contrari, tan sols restarà el record i la interpretació dels vencedors, dels que signaren amb els franquistes la repartició de sous i cadiretes per a poder viure sempre d’esquena dreta. Sense aquesta feina summament senzilla, la memòria dels grans pensadors i activistes culturals illencs d’esquerra quedarà esborrada, oblidada sota tones de ciment armat, de la mateixa manera que ha estat liquidat el record de tants revolucionaris intel·lectuals republicans i independentistes, marginats sempre per alguns sectors que controlen la nostra cultura.”

    És evident que mai ningú, al cap d’un any i mesos de la mort de l’historiador, ha fet res al respecte. Ara demanam més. Ara la petició inclou també les persones esmentades més amunt. Una col·lecció de llibres que servi els fets més essencials de la seva lluita pel nostre redreçament nacional i social. Les autoritats que ells ajudaren a situar en el poder no poden mantenir el silenci i la inacció actuals.

    La Biblioteca Popular que volem podria titular-se “Els Imprescindibles”.

    Esperam una resposta.

    Miquel López Crespí (Palma, 23-VIII-2016)


    Adéu Domingo, amic, company...


    Per Lila Thomàs


    Se n’ha anat en Domingo Morales, amic, company de lluites des de fa molts anys. Lluites polítiques, per les llibertats, contra la dictadura franquista, de lluites sindicals, en defensa dels treballadors i treballadores, de lluites socials, pels drets humans, en solidaritat amb els pobles en lluita, pel dret a l’habitatge, a una vida digna, per la recuperació de la memòria democràtica de tantes persones que hi deixaren la vida...

    Se n’ha anat en Domingo, company d’Iniciativaverds i de MÉS per Mallorca. Company del sindicat de CCOO durant anys, molts anys, que compartírem lluites cada un de nosaltres des de la nostra branca, com recordava en Ginés a l’acte de comiat de diumenge. Company actiu a totes les plataformes socials, a la lluita dels padrins i padrines flautes. Company imprescindible de la plataforma Es Molinar port petit, Salvem Es Molinar.

    En Domingo Morales era un lluitador compromès, un treballador conscient, un ciutadà actiu. Diumenge 21 a Bon Sossec ens acomiadàrem d’ell,un bon grapat de persones que volguérem retre-li un homenatge i a la vegada acompanyar n’Amàlia i en Rubén en el seu dolor, amb la seva i la nostra tristesa. Ens hi trobàrem persones molt diverses. Des d’aquelles que el coneguérem quan era membre actiu de l’OIC i MC, en els primers anys de la democràcia, més tard de Revolta, i ara company d’Iniciativaverds i MÉS per Mallorca, fins a altres que compartiren amb ell les lluites a hoteleria pels convenis, pel reconeixement dels drets sindicals avui tan malmesos i oblidats. També persones que han treballat amb ell a l’associació de padrins i padrines flautes, o de memòria de mallorca, o de defensa del port d’Es Molinar. I més, molts més, persones amigues, familiars, persones que l’estimaven.

    A l’acte cívic de comiat conduït per en Toni Pons, hi parlaren n’Esther, na Toñi, n’Isidre, en Guillem, en Joan, en Biel, na Mariantònia, en Ginés, en David... tots amb coratge i contenint l’emoció ens parlaren d’en Domingo que hem conegut, de la persona compromesa amb la lluita, sense defallir, disposat a sortir els diumenges, els dissabtes, els dies feiners, els dijous... el dia que fos si així s’havia acordat. El primer als piquet en les vagues d’hoteleria o generals.

    Treballadors i treballadores d’hoteleria i d’altres branques, companys i companyes de lluites, amics i amigues de tota la vida... allà, a BON Sossec li retérem el darrer adéu, conscients de la incredulitat del seu traspàs. Recordant mil i una anècdotes, vivències, experiències viscudes conjuntament. Un matí trist i de condol, de solidaritat, de compartir la tristesa que conteníem.

    No hi ha dret, ho clamam davant tanta injustícia que ens ha tocat viure. No hi ha dret, repetim davant els retrocessos en els drets laborals, polítics, socials que tant ha costat conquerir. No hi ha dret,repetim davant la pèrdua, en tan poc temps, d’un company, d’un amic, d’un pare, d’un espòs que ha desaparegut de la nostra vida.

    És cert que en Domingo serà present en tots nosaltres quan tornem a sortir al carrer, quan continuem amb el nostre compromís per transformar aquesta societat, des de l’àmbit que sigui.

    Adéu Domingo, amic, company, no oblidarem el teu compromís, perquè sabem que has estat, ets i seràs un exemple quan recordem les paraules del poeta Bertold Brecht:

    Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. N'hi ha d'altres que lluiten un any i són millors. Hi ha els qui lluiten molts anys i són molt bons. Però també hi ha els qui lluiten tota la vida: aquests són els imprescindibles.

    Com recordava en Bertold, «El regal més gran que pots fer als altres és l'exemple de la teva pròpia vida.» Gràcies Domingo, pel regal que ens has deixat. No t’oblidarem.



    0 0

    Avui se celebrarà, a les 17h. un ple extraordinari. Podeu venir a la sala de plens o seguir-lo per Radio Pollença. Com sempre, nosaltres anirem comentant-lo per facebook a la nostra pàgina.

    L'ordre del dia és el següent:

    1. Aprovació inicial, si procedeix, de l'Expedient de Modificació de crèdits num 12-2016, sota la modalitat de crèdit extraordinari finançat amb Romanent de Tresoreria per a despeses generals.

    Es tracta de la modificació de crèdit de 2.100.000 € per a les obres de la segona fase de primera línia del Moll.  

    2. Aprovació inicial, si procedeix, de l'Expedient de Modificació de crèdits num 13-2016, sota la modalitat de crèdit extraordinari finançat amb Romanent de Tresoreria per a despeses generals.

    Es tracta de la modificació de crèdit de 200.000€ per a l'adequació i eliminació de les barreres arquitectòniques del Centre Cultural de Pollença. 

    3. Aprovació inicial, si procedeix, de l'Expedient de Modificació de crèdits num 14-2016, sota la modalitat de crèdit extraordinari finançat amb Romanent de Tresoreria per a despeses generals.

    Es tracta de la modificació de crèdit de 12.379€ que faltaven per pagar de l'asfaltat de vies públiques. 

    4. Aprovació, si procedeix, de les bases reguladores per a la concessió de subvencions a les associacions de caire social per a l'any 2016 i de la convocatòria pertinent. 

    Són les mateixes bases que en anys anteriors per a concedir 25.000€ en subvencions a les entitats de caire social que fan feina a Pollença. 

    5. Aprovació, si procedeix, de les bases reguladores per a la concessió de subvencions per a la millora de la imatge i el disseny dels establiments comercials de Pollença i de la convocatòria pertinent.

    Es tracta d'una nova línia de subvencions, dins el marc del Pla de Millora del Comerç local, de 19.000 per als comerços que facin una millora de la imatge i el disseny (les intervencions poden ser a l'interior, a l'aparador o a la façana). 


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [24/08] Congrés Anarquista Internacional - V Congrés de l'AIT - Niquet - Cardi - Massoni - Quintal - Lafragueta - Ferré - Víctor García - Llaneza - Le Meillour - Gozzoli - Massé - Terrer - Moreno - Daniel Barret

    Anarcoefemèrides del 24 d'agost

    Esdeveniments

    Reunió pública del Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam d'agost de 1907. Max Baginski damunt l'estrada

    - Congrés Anarquista Internacional: Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 té lloc al Plancius Hall d'Amsterdam (Països Baixos) el Congrés Anarquista Internacional, el primer d'aquestes característiques i un dels més importants en tota la història del moviment llibertari mundial. S'hi van aplegar delegats de 14 països diferents (Països Baixos, Itàlia, Alemanya, EUA, Argentina, Anglaterra, Polònia, Bèlgica, Bohèmia, Rússia, Sèrbia, Bulgària, França i Suïssa romanx), entre ells figures força rellevants del moviment anarquista d'arreu del món (Max Baginski, Henri Beylie, Benoît Broutchoux, Ceccarelli, Émile Chapelier, Christian Cornélissen, Amédée Dunois, Luigi Fabbri, R. Friedeberg, Emma Goldman, Errico Malatesta, Pierre Monatte, Sigfried Nacht, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Biófilo Panclasta, Pierre Ramus, Rudolf Rocker, Karl Walter, etc.). La iniciativa del congrés partí dels grups anarquistes belgues i holandesos; aquests últims s'encarregaren de l'organització material de l'esdeveniment i els primers van començar a publicar el Bulletin de l'Internationale Libertaire, que tingué com a principal editor Henri Fuss, i que volia preparar les futures discussions. Entre el desembre de 1906 i el gener de 1907 van llançar una nota en set idiomes fent una crida per a la reunió internacional, signada per diverses federacions anarquistes (Països Baixos, Bèlgica, Alemanya, Bohèmia, anarquistes de llengua jiddisch de Londres), però de pels anarquistes francesos. A França el moviment anarquista estava dividit entre els que es mostraven en contra de l'organització dels grups llibertaris, i per tant es van oposar a una reunió organitzativa d'àmbit internacional, i els que es dedicaven purament a la lluita sindical, deixant de banda les opcions netament anarquistes. Només vuit anarquistes francesos hi van assistir (Benoît Broutchoux, Pierre Monatte, René de Marmande, Henry Beylie, Zibelin, Margoulis, Coriol i Brille) i l'anarquisme ibèric no va ser representat --Fernando Tarrida del Mármol hi havia d'anar, però finalment no hi pogué assistir. Els dos primers dies van ser preliminars: el 24 per a la recepció de credencials i el 25 per als mítings; les sessions formals començaren el 26 i es realitzaren 17 sessions fins al 31 d'agost. Els temes tractats van ser especialment els referents a l'organització del moviment anarquista i sindicalista; però també es tractaren temes com ara l'educació racionalista, l'esperanto, l'alcoholisme, la vaga general i l'antimilitarisme --simultàniament es realitzà un Congrés Internacional Antimilitarista, organitzat per l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), també a Amsterdam, els dies 30 i 31 d'agost--, la Revolució russa de 1905, etc. No obstant això, els temes més debatuts van ser sobre la necessitat o no d'organitzar-se en el moviment anarquista i sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme, especialment entre Monatte i Malatesta. Temes que causaren també debat van ser la defensa de Max Baginski de l'atac magnicida de Leon Czolgosz contra el president nord-americà William McKinley (6 de setembre de 1901) i la proposta de Goldman de la denominada«acció de rebel·lia», accions individuals violentes davant la impotència d'actuar d'altra manera, com ara l'atemptat realitzat per Alexander Berkman contra l'industrial Henry Clay Frick (23 de juliol de 1892). Finalment, una de les resolucions acordà que les idees anarquistes i l'organització, lluny de ser incompatibles, es complement i es fan costat, i per això cal crear grups anarquistes i federacions que els agrupin. Amb aquests principis es creà una oficina permanent d'una nova Internacional Anarquista (IA), formada per cinc membres (Errico Malatesta, Rudolf Rocker, Alexander Schapiro, John Turner i Jean Wilket), amb la finalitat d'actuar com a oficina de correspondència, de crear un arxiu anarquista internacional i de relacionar els grups anarquistes dels diferents països. La IA s'instal·là a Londres, s'encarregà d'organitzar un nou congrés, previst per a 1909, i d'editar un butlletí mensual (Bulletin de l'Internationale Anarchiste), que finalment sortí irregularment i del qual només es publicaren 13 números entre el 31 de gener de 1908 i l'abril de 1910. A finals de 1911 la IA abandonà les seves activitats, en part a causa de l'hostilitat que seguien mantenint els grups anarquistes francesos a tota mena d'organització internacional.

    ***

    Anagrama de l'AIT

    - V Congrés de l'AIT: Entre el 24 i el 31 d'agost de 1935 té lloc a París (França) el V Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Degut a la situació política a Europa, assistiren poques delegacions: la Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, la Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Unió Sindical Italiana (USI), l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i la Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV, Aliança Sindicalista Holandesa). Aquest congrés adoptà mesures defensives per enfrontar-se al feixisme victoriós a Europa (Alemanya, Àustria, Itàlia, Portugal) i a Llatinoamèrica, i la situació contrarevolucionària creada i el perill bèl·lic. La solució que aportava el congrés era: contra el feixisme, revolució social. També es tractà el tema de la violència revolucionària, la repressió soviètica i es modificaren algunes qüestions estatutàries. La nova secretaria general de l'AIT residiria a partir d'aleshores a Amsterdam.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Fotografia policíaca de Ferdinand Niquet (ca. 1894)

    - Ferdinand Niquet: El 24 d'agost de 1866 neix a Auxerre (Borgonya, França) el gravador joier anarquista i antimilitarista Ferdinand-Henri Niquet. Membre, amb Octave Jahn, Joseph Tortelier, Émile Bidault i Étienne Murjas, de la Joventut Anarquista del XX Districte de París (França), entre agost i setembre de 1886 fou un dels fundadors de la Lliga dels Antipatriotes. En 1887, arran d'aferrar el cartell antimilitarista «Aux conscrits», va ser condemnat a dos mesos de presó, juntament amb Georges Deherme, sentenciat a un any d'empresonament en rebel·lia. El 16 d'octubre de 1887 va ser detingut amb altres companys després d'un míting celebrat a la Sala Favié de París en memòria dels màrtirs de Chicago. A començament dels anys noranta es declarà desertor i es refugià a Suïssa. Instal·lat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), el juliol de 1889 va ser expulsat, amb Toussaint Bordat, Antoine Perrare i Antheime Philippot, arran d'una tumultuosa reunió de desertors francesos; no obstant això, obtingué un permís de residència provisional. El desembre de 1890 va ser requerit pel procurador de la Confederació Helvètica per haver aferrat l'11 de novembre uns pamflets en record dels anarquistes de Chicago. Després d'un«discurs violent» i «instigador a la revolta» durant la manifestació del Primer de Maig de 1891 va ser expulsat, amb Jean-Joachim Kreuzfeld, del cantó de Ginebra i s'instal·là a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on trobà el seu amic Émile Bidault. Probablement fou, amb Albert Nicolet, Alcide Dubois i Jules Coullery, un dels redactors de l'opuscle Les anarchistes et ce qu'ils veulent de 1892. A finals de 1893, ambÉmile Bidault (Bidaux), es va veure implicat en la pretesa descoberta d'una bomba al domicili de l'anarquista Auguste Von Gunten i passà a Anglaterra. El setembre de 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Foto policíaca de Pierre Cardi (24 d'abril de 1912)

    - Pierre Cardi: El 24 d'agost de 1875 neix a Brando (Còrsega) el comerciant anarcoindividualista Pierre Cardi, conegut com Pierre Vicenti. En 1906 s'instal·là a París (França). Participà activament en els cercles anarquistes individualistes i freqüentà la colònia anarquista «Libertaire-Plage» (Platja Llibertària) de Châtellaillon (Aquitània, Occitània), on es retrobaven cada estiu destacats militants anarquistes (Henry Crozat, Albert Libertad, Anna Mahé, etc.). En 1907 començà a col·laborar amb escrits en el setmanari anarcoindividualista L'Anarchie i posteriorment fundà el seu propi full de propaganda antimilitarista, La Chaîne (1907-1909). Entre 1909 i 1910 missatges li van ser dirigits en la secció «Trois mots aux amis» del periòdic L'Anarchie. El 8 de novembre de 1910 va ser encarregat pel Grup Revolucionari del XVIII Districte de París d'ocupar-se dels anarquistes detinguts a la redacció de Le Libertaire Pierre Martin, Émile Dulac i Jacques Long. Molt lligat a Pierre Alfred Fromentin (L'anarchiste millionnaire), qui li havia confiat en 1910 la gestió d'una casa de cites, el gener de 1911 decidí abandonar aquesta funció ja que no volia ser un«macarró». El gener de 1911 llogà, sota el nom de Pierre Vicenti, una taverna al carrer Ordener de París, just davant de l'entitat bancària«Société Générale», que va ser atacada el desembre d'aquell any per la «Banda Bonnot» (Jules Bonnot, Raymond Callemin i Octave Garnier). L'octubre de 1911 obrí un magatzem de venda d'articles de segona mà («Au Soldeur Populaire») a Alfortville (Illa de França, França). En aquestaèpoca estava molt lligat a l'anarquista Antoine Gauzy que tenia un magatzem semblat a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). A resultes de la mort del sotsdirector número 2 de Seguretat Nacional Louis-François Jouin a mans de la «Banda Bonnot» al domicili de Gauzy, va ser detingut i el seu domicili (número 4 del carrer Eugène Renault d'Alfortville) escorcollat el 24 d'abril de 1912, on se li va trobar ordres de pagament dirigits a Édouard Carouy i a Louis Rimbault, empresonats dins del marc del cas de la «Banda Bonnot». Arran d'una carta anònima on se'l denunciava com a instigador de l'atac de l'oficina bancària del carrer Ordener, va ser sospitós d'encobriment i d'haver negociat els títols bancaris furtats, però, per manca de proves, va ser alliberat lliure de càrrecs. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

    ***

    Notícia sobre la detenció de Pere Massoni apareguda en "La Vanguardia" (1 de febrer de 1924)

    - Pere Massoni Rotger: El 24 d'agost de 1896 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Massoni i Rotger (o Roger) --també citat com Mazoni i com Massoni Viva. Rajoler de professió, en 1915 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 va ser delegat del Sindicat d'Obrers Rajolers del Ram de la Construcció al I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona (Congrés de Sants). L'octubre d'aquest mateix any formà part de la primera junta del Sindicat Únic del Ram de la Construcció com a secretari exterior. Durant els anys del pistolerisme va ser força perseguit. El 23 d'abril de 1919 patí un atemptat a mans d'un escamot de pistolers pagat per la patronal --format per Antoni Soler Martorell (El Mallorquí), Luis Fernández i Octavio Muñoz (El Argentí)-- i quedà greument ferit. No aconseguí recuperar-se del tot de les lesions d'aquesta agressió i es va veure obligat en els seus últims anys a treballar en la seva professió amb una paràlisi progressiva a la cama i a fer de conserge al local del Sindicat de Rajolers del carrer de l'Om de Barcelona. Entre agost i setembre de 1919 passà una temporada, amb José Gil Ballester, a Sevilla (Andalusia, Espanya), en qualitat de delegat del Comitè Nacional de la CNT per a preparar el II Congrés Nacional i reorganitzar els sindicats de treballadores de l'agulla, de construcció i de constructors de persianes. El desembre de 1919 assistí a Madrid al II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia). En aquestaèpoca va fer una bona amistat amb Josep Peirats Valls, amb qui treballava a la mateixa fàbrica de maons. En 1923 participà activament en la vaga de la construcció i fou membre de la comissió de defensa dels companys rajolers Enric Guiot i Climent acusats d'atracament i condemnats a mort. En 1924 va ser empresonat governativament per conspiració contra la dictadura de Primo de Rivera, acusat de ser un dels organitzadors de l'expedició de Bera. En 1928 formà part del grup «Solidaridad» i publicà el fullet Los ladrilleros a través de las luchas sociales, amb pròleg de Juan López; després fou un dels fundadors del grup «Unió de Militants de la Confederació». L'abril de 1928 assistí, amb Ramon Hortoneda, a l'Assemblea de Cooperatives Catalanes i el juny d'aquell any formà part, en representació de la CNT, del primer Comitè Revolucionari de Catalunya, que conspirava contra la Dictadura. En maig de 1929 marxà, juntament amb Joan Roigé, com a delegat a França i a Bèlgica per preparar l'emigració política i organitzar el moviment revolucionari antimonàrquic --a Brussel·les s'entrevistà amb aquesta finalitat amb Francesc Macià. També el maig d'aquell any s'integrà en el Comitè Nacional confederal clandestí, constituït per Ángel Pestaña, i que dimití el mateix desembre. De bell nou membre del mateix Comitè Nacional confederal durant els primers mesos de 1930, s'encarregà de legalitzar la CNT l'abril d'aquell any i fou membre del Comitè de Relacions. L'abril de 1930, i l'octubre amb Joan Peiró, s'entrevistà amb Miguel Maura i Ángel Galarza, representants del Comitè Revolucionari Nacional Polític, a Sant Sebastià, per sondejar la CNT amb la finalitat d'organitzar una vaga general. El 27 d'abril de 1930 presidí un míting d'afirmació sindical celebrat al Teatre Nou del Paral·lel de Barcelona, on intervingueren Joan Peiró, Ángel Pestaña, Emili Mira, Sebastià Clarà i ell mateix. L'agost de 1930, en reaparèixer Solidaridad Obrera, dirigit per Joan Peiró, assumí el càrrec d'administrador, nomenament que li va ser atorgat el 17 de maig de 1930 durant el Ple Regional de la CNT, i, gràcies a la seva constància des de la Comissió Pro-Impremta creada per ell, el periòdic aconseguí impremta pròpia. L'octubre de 1930 representà el sector sindicalista de la CNT en les reunions amb els republicans nacionalistes catalans, que es varen concretar en la formació del Comitè Pro Llibertat. El 15 de febrer de 1931 presidí un míting d'afirmació sindicalista al Teatre del Bosc de Barcelona, on intervingueren Francisco Arín, Sebastià Clarà, Joan Peiró, Casas Sala i ell mateix. Durant la Conferència Regional de la CNT de Catalunya, que se celebrà entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931, fou confirmat en el càrrec d'administrador de Solidaridad Obrera, en contra de l'opinió de Felipe Alaiz. Molt lligat aÁngel Pestaña i a Joan Peiró, l'agost de 1931 signà el «Manifest dels Trenta». L'adscripció a aquest«reformisme» no agradà a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou acusat per membres d'aquesta organització en el Ple Regional de Sindicats Únics de Barcelona de març de 1933 d'irregularitats en la gestió econòmica de La Soli. Aquestes crítiques l'obligaren a dimitir i agreujaren la seva malmesa salut. Pere Massoni Rotger va morir a començaments de juny de 1933 a Sants (Barcelona, Catalunya).

    ***

    Francisco Quintal (ca. 1940)

    - Francisco Quintal: El 24 d'agost de 1898 neix a Funchal (Madeira, Portugal) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Francisco Nobrega do Quintal. Fill d'una família burgesa, va estudiar a l'Escola Nàutica de Lisboa. Amb 15 anys va descobrir l'anarquisme llegint els escrits de Jean Grave i va començar a freqüentar les Joventuts Sindicalistes. A partir de 1921 va començar a col·laborar en diversos grups anarquistes, com Novos Horizontes i Grupo Anarquista Claridade. El 18 de març de 1923 va participar en el congrés anarquista d'Alenquer i va ser designat secretari de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP). A partir de 1925 serà el responsable de O Anarquista, l'òrgan de premsa de la UAP. El 25 de juliol de 1927 va ser delegat de la UAP en el congrés de València (País Valencià) que donarà lloc a la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Considerat per la policia com el «cap» dels anarquistes portuguesos, va ser deportat a Angola, d'on va poder escapar en 1929 i retornar a la península. Aleshores militarà clandestinament en l'Aliança Llibertària, entre 1931 i 1932, i després en la Federació Anarquista de la Regió Portuguesa (FARP), col·laborant activament en la premsa llibertària (O Argonauta,A Batalha, A Comuna, etc.). Va traduir diverses obres anarquistes, com araLes syndicats et la Révolution sociale, de Pierre Besnard. Durant la dictadura va continuar, amb sa companya, la professora anarquista Miquelina Sardinha, l'activitat política i la seva professió de capità de la marina mercant li va permetre fer contactes amb companys de diversos països. Amb la caiguda de la dictadura, el 25 d'abril de 1974, va fundar a Almada, amb altres companys anarquistes, com ara Adriano Botelho, el Centre de Cultura Llibertari i va editar el periòdic Voz Anarquista. Francisco Quintal va morir el 4 de febrer de 1987 a Lisboa (Portugal) d'un atac de cor.

    Francisco Quintal (1898-1987)

    ***

    Camp de concentració d'Argelers

    - Ramón Lafragueta: El 24 d'agost de 1905 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Lafragueta. Des de jove participà en el moviment llibertari i s'afilià al Sindicat Ferroviari, adscrit a la Federació Nacional d'Indústries Ferroviàries (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà càrrecs de responsabilitat. Durant la guerra civil lluita al front d'Aragó. En acabar la contesa passà a França i fou internat a diversos camps de concentració (Argelers, Sant Cebrià, Bram i Vernet). Durant l'ocupació lluità en la resistència antinazi. Detingut per la Gestapo, fou portat a un camp de càstig alemany. En 1945 recorregué gairebé tot l'Estat francès en una gira de reorganització confederal. Després s'instal·là a Grenoble on desenvolupà càrrecs confederals en elsàmbits departamental i local --fou 15 anys tresorer de la Federació Local de Grenoble. Ramón Lafragueta va morir l'11 de febrer de 1981 a Grenoble (Delfinat, Arpitània).

    ***

    Léo Ferré fotografiat per Cayet (1960)

    - Léo Ferré: El 24 d'agost de 1916 neix al Principat de Mònaco el poeta, escriptor i cantautor anarquista Léo Albert Charles Antoine Ferré. Fill d'una família benestant burgesa, son pare, Joseph Ferré, catòlic practicant, era el director de personal de la Societat dels Banys de Mar (SBM) i sa mare, Marie Scotto, d'origen italià, regentava un taller de costura. Tenia una germana, Lucienne, tres anys major que ell. Sa família, d'àmplia cultura musical, el va intruí en aquest art i quan tenia set anys s'integrà en el cor de la catedral de Mònaco com a soprano. Dos anys després va ser enviat pensionat al col·legi Saint-Charles de Bordighera (Ligúria, Itàlia), regentat pels Germans de les Escoles Cristianes de La Salle; però la disciplina rigorista d'aquest internat francès va ser mal llevada per l'alumne que començà a detestar la religió. Malgrat el suport d'un company, que el va introduir en la poesia prohibida pels germans (Voltaire, Baudelaire, Verlaine, Rimbaud, Mallarmé, etc.), s'hi trobà molt sol; experiència de soledat que anys més tard explicà en la seva ficció autobiogràfica Benoît Misère (1970). Quan tenia 14 anys descobrí la paraula«anarquia» en les pàgines d'un diccionari, paraula i concepte que sempre restarà lligat a la seva persona. En 1934 acabà reeixidament el seu batxillerat a Roma i a Niça, però son mare boicotejà la seva matrícula al conservatori de música i l'obligà a seguir cursos de francès al col·legi de Borghera. La tardor de 1935 arribà a París per començar els seus estudis de Dret, però finalment, en 1939, obtingué el diploma en Ciències Polítiques. Després de fer el servei militar en infanteria, on dirigí un grup de tiradors algerians, i ser mobilitzat, l'agost de 1940 va ser llicenciat i retornà a Mònaco, on es posà a fer feina com a distribuïdor de bons d'avituallament als hotelers, alhora que començà a compondre i a cantar–la seva primera actuació en públic fou el 26 de febrer de 1941 al Théâtre des Beaux-Arts de Montecarles, sota el nom de Forlane. L'octubre de 1943 es casà amb Odette Shunck, que havia conegut en 1940 a Castres. Després entrà a treballar a Ràdio Montecarles, on va fer de tot (locutor, tècnic de so, pianista, etc.). En aquestaèpoca començà a escriure poemes de valent i a cantar en cabarets, descobrint Charles Trenet i Edith Piaf, la qual l'aconsellà que s'instal·lés a París. A finals de l'estiu de 1946 arribà a la capital francesa i començà a cantar, cobrant precàriament, al cabaret Le Boeuf sur le toit, compartint cartell amb els Frères Jacques i amb el duo format per Pierre Roche i Charles Aznavour. L'abril de 1947 acceptà fer una gira per l'illa de la Martinica, que resultà un desastre; mancat de diners, trigà mig any a retornar. De bell nou a París, va ser contractat per actuar al cabaret Milord l'Arsouille, dirigit pel seu amic Francis Claude, i en altres locals (Les Assassins, Aux Trois Mailletz, L'Écluse, La Rose Rouge, Le Trou, le Quod Libet, etc.). El 3 de març de 1947 signà el seu primer contracte amb un editor musical, Le Chant du Monde, discogràfica«companya de viatge» del Partit Comunista Francès (PCF), la qual el va obligar a cedir la propietat total de les seves obres. En aquests anys va fer amistat amb grans artistes, com ara Jean-Roger Caussimon, Juliette Grecó o Renée Lebas. Sempre acostat al moviment llibertari, establí sobretot contactes amb el cercles dels anarquistes espanyols exiliats i a partir de 1948 començà a participar en les gales organitzades per la Federació Anarquista (FA) per recaptar fons. Sa companya Odette no pogué suportar la inseguretat de la vida artística i el desembre de 1950 la parella es divorcià, però ben aviat, en un cafè parisenc, conegué Madeleine Rabereau, que esdevingué la seva musa i segona companya. En 1950 va escriure l'òpera La vie d'artiste, on demostrà el seu talent compositiu, i participà, en el paper d'un pianista, en la seva única aparició cinematogràfica en el film britànic The cage of gold, de Basil Bearden. El gener de 1951 enregistrà per a la ràdio De sac et de cordes, amb la recitació de Jean Gabin, i on dirigí per primer cop una orquestra simfònica i cors. Ente el 14 i el 27 de maig de 1954 cantà amb la vedette nord-americana Joséphine Baker a l'Olympia de París i signà un contracte amb la discogràfica Odéon, la qual enregistrà el disc Paris canaille, l'èxit del qual el permeté comprar una casa de camp on s'instal·là amb Madeleine i la filla d'aquesta, resultat d'un anterior matrimoni i a la qual Ferré sempre considerà com a filla pròpia. El març de 1955 actuà per primer cop a l'Olympia com a estrella en solitari. En 1956 estrenà al Teatre de París La Nuit, ballet amb textos i cançons seves amb coreografia de Roland Petit, que resultà un fracàs de crítica i fou retirat de cartell després de quatre representacions. Aquest mateix any publicà el recull de poemes Poètes... vos papiers, que sortí acompanyat d'unàlbum del mateix títol. L'abril de 1957 s'edità el disc homenatge a Charles Baudelaire Les Fleurs du Mal chanté par Léo Ferré i el gener de 1958 començà a cantar al Bobino, al qual restarà sempre fidel. L'abril d'aquell any enregistrà l'àlbum Encore... du Léo Ferré. Les penúries econòmiques passen a un segon pla i durant la tardor de 1959 pogué comprar l'illa bretona del Guesclin, on s'instal·là. En 1961 enregistrà per a la discogràfica Barclay Les chansons d'Aragon, recull de poemes de Louis Aragon amb qui tenia una gran amistat, i mesos després el disc Paname. En aquesta època cantà al Théâtre du Vieux Colombier i al music-hall Alhambra, i entre finals de 1962 i començaments de 1963 a la sala ABC. En 1964 publicà l'àlbum Ferré 64, el qual conté la cançó Franco la muerte. Entre 1965 i 1966 realitzà dues gires pel Canadà i en aquesta època va ser entrevistat en nombroses ocasions per la ràdio i per la televisió. En 1966 retornà al Bobino, on reté un important homenatge al poeta Rimbaud. A començaments de 1968 les seves relacions amb Madeleine es trenquen. Els fets de Maig del 1968 el marcaren profundament i el 10 de maig, a la sala de La Mutualité de París, durant la gala de suport en benefici del periòdic Le Monde Libertaire, estrenà la seva reconeguda cançó Les anarchistes. A partir de maig del 1968 col·laborà en la revista anarquista La Rue. L'octubre de 1968 emprengué una gira pel Nord d'Àfrica, que gairebé no tingué ressò, i a començaments de 1969 publicà l'àlbum L'Éte 68, inspirat en l'agitació dels fets revolucionaris passats. Entre gener i febrer de 1969 cantà al Bobino, on estrenà la seva cançó C'est extra. El 6 de gener de 1969, a instàncies de la revista musical Rock & Folk, tingué lloc la trobada de tres grans representants de la cançó francesa: Léo Ferré, Jacques Brel i Georges Brassens, que fou enregistrada per la Radio Télévision Luxembourg (RTL). Amb la seva nova companya Marie-Christine Díaz, s'instal·là a prop de Florència (Toscana, Itàlia) i el maig de 1970 nasqué son primer fill, Mathieu. Aquest mateix any publicà el doble àlbum Amour Anarchie, considerat per molts com l'obra mestra de la seva discografia. En plena època pop, abandonà els recitals en solitari i començà a actuar amb el grup francès Zoo. En 1970 actuà durant tres setmanes a l'Olympia i el maig de 1973 publicà l'enregistrament aquest espectacle en un doble disc. Després va fer una gira amb el cantautor quebequès Robert Charlebois. En 1974 actuà a l'Òpera Còmica, sala d'espectacles reservada a la música clàssica, i l'any següent engegà una nova aventura musical, dirigint l'Orquestra Simfònica de Montreux (Vaud, Suïssa). La tardor de 1975 continuà amb aquesta experiència simfònica dirigint orquestres a Bèlgica i al Palau de Congressos de París, amb obres de Ravel i de Beethoven. Aquest mateix 1975 abandonà, no sense problemes, la discogràfica Berclay i signà contracte amb CBS, amb qui publicà el disc Ferré muet dirige Ravel et Farré, amb les orquestres simfòniques de Milà i de Lieja. Entre 1976 i 1990 publicà diferents discos en diverses discogràfiques (CBS, RCA i EPM), com ara Ma vie est un slalom (1979), La violence et l'ennui (1980), Les loubards (1985), On n'est pas sérieux quand on a dix-sept ans (1986)  o Les vieux copains (1990). Amb sa companya Marie-Christine s'instal·là definitivament a la Toscana i el juliol de 1974 nasqué Marie-Cécile i el gener de 1978 la seva segona filla Manuella. En aquests anys compaginà concerts a l'Olympia i al Teatre Llibertari de París (TLP), amb gires arreu de França i de l'estranger, sense deixar de banda els seus concerts de suport al moviment anarquista (Le Monde Libertaire,Radio Libertaire, TLP, etc.). En 1992 creà la casa discogràfica La Mémoire et la Mer. Léo Ferré va morir el 14 de juliol de 1993 a la seva casa de Castellina in Chianti (Toscana, Itàlia), després de patir un càncer intestinal que se li havia declarat l'any anterior, i fou enterrat tres dies després en la més estricta intimitat al cementiri de Mònaco. A finals dels anys noranta son fill Mathieu reprengué l'edició d'inèdits i reedició dels discos de son pare en la casa discogràfica que aquest havia creat.

    Léo Ferré (1916-1993)

    ***

    Víctor García

    - Víctor García: El 24 d'agost de 1919 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista, escriptor, traductor i historiador del moviment anarquista internacional Tomás Germinal Gracia Ibars, més conegut com Víctor García. De molt petit sa mare el va portar a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent), d'on era oriünda. Orfe de pare ben aviat, la família es va instal·lar a Barcelona, on amb 12 anys va treballar en la indústria tèxtil. Membre del sindicat fabril de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1933 i de les Joventuts Llibertàries de Gràcia des del 1936. Va militar en el grup «Los Quijotes del Ideal», amb Abel Paz, Liberto Sarrau i altres, fundat l'agost de 1936 i que s'oposa al col·laboracionisme anarquista en el govern; i publica els seus primers articles en el seu portaveu, El Quijote (1937), i en Ruta. Durant la guerra combatrà amb«Los Aguiluchos» i quan la militarització abandona el front i se suma a la col·lectivitat de Cervià de les Garrigues amb Abel Paz i Liberto Sarrau, on va fundar les Joventuts Llibertàries i va ser membre del Comitè Regional de Catalunya d'aquestes, alhora que feia de comptable a la Casa CNT-FAI de Barcelona. Després del desastre de l'Ebre, es va unir a la 26 Divisió i, ferit a Tremp, va passar a França, on va anar i venir d'un camp de concentració a l'altre (Argelers, Barcarès, Brams). De Brams va marxar a Remomantin com a teixidor. Després va venir Marsella (1941), pantà de Llac Mort (1942), amb estades a la presó de Marsella i de Lió. Detingut com a resistent al Delfinat,és empresonat al camp de Vernet pel Govern de Vichy, però aconsegueix fugir quan el volien enviar a Dachau. L'Alliberament de França l'agafa a París. Va assistir al Congrés de 1945 i en abril, en el Ple de Tolosa, accedeix al Comitè Nacional de les Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries com a secretari d'administració, que acabarà abandonant per incompatibilitat amb Benito Milla. Després serà administrador de Ruta i de Solidaridad Obrera, que va deixar per discrepàncies amb el sector dominant de Laureano Cerrada. Més tard va ser primer secretari de la Internacional Juvenil Anarquista (IJA) i va fundar el seu òrgan d'expressió en esperanto Senstantano(Antiestatal), i com a membre de l'IJA va assistir al Congrés Nacional de JovesÀcrates Italians (Convegno di Faenza) de juliol de 1946. A finals d'aquest any, es va infiltrar a la península per fer costat les Joventuts Llibertàries de l'Interior, però va ser detingut el desembre i empresonat a la presó Model de Barcelona --durant el tancament va redactar els butlletins Esfuerzo i Acarus. El juliol de 1947 va ser alliberat i després de viure un temps a Barcelona, en contacte amb Antonia Fontanillas i treballant en la construcció. L'agost de 1948 va aconseguir, amb l'ajuda de Francisco Denís, passar la frontera. Cremat de la lluita, el desembre de 1948 marxarà a Veneçuela, on s'instal·larà, abans de fer un viatge al voltant del món, treballant en diversos oficis: Uruguai (1954), Brasil (1956), Argentina i Xile (1957), Panamà, Japó, sud-est asiàtic, Xina,Índia, Turquia, Egipte, Iraq, Israel, Xipre, Grècia, Itàlia, Alemanya, Holanda, França, i de bell nou Veneçuela en 1961. A Caracas va ser secretari d'un centre cultural i d'estudis socials, va encapçalar la CNT --unificada a Veneçuela en 1960--, i va editar Ruta en dues èpoques (1962 i 1969), després d'una estada a França i Trípoli (1966-1968). El 19 d'abril de 1966 va ser expulsat de la CNT de Veneçuela amb Vicente Sierra i va criticar raonadament en Ruta el cincpuntisme. En 1975 va fer altra gira per Amèrica. En 1976 va visitar Espanya i els seus últims anys es va passar a Montadin (Occitània). Víctor García va morir, després d'una llarga i penosa leucèmia, el 10 de maig de 1991 a la Clínica Mas de Rocher, de Castèlnòu de Les (Montpeller, Llenguadoc, Occitània), i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Montadin. Incansable militant i propagandista, ha escrit moltíssim en la premsa anarquista des dels 17 anys, fent servir, a més de Víctor García, diversos pseudònims (Germen,Santo Tomás de Aquino, Egófilo,LG, Ibars, Quipo Amauta, Julián Fuentes, entre d'altres. A publicat articles en Castilla Libre, Cenit, Combat Syndicaliste, Crisol, Cuadernos de Ruedo Ibérico, Cultura Libertaria,Cultura Proletaria, Frente Libertario, Gioventù Anarchica,Historia Libertaria, La Hora de Mañana, Ideas-Orto, Le Libertaire, Le Monde Libertaire, Mujeres Libres, Nueva Senda, La Obra, Presencia,La Protesta, El Rebelde, Reconstruir,Regeneración,Ruta, Senstantano, Solidaridad Obrera (París), Tierra y Libertad, Umanità Nova, Umbral,Volantà, etc.; i ha diridit Crisol, El Rebelde, Ruta (Caracas). Ha traduït al castellà l'Enciclopedia anarquista, de Sébastien Faure, i és autor d'una ingent quantitat de llibres, entre ells: América, hoy (1956), La incógnita de Iberoamérica (1957), El Japón hoy (1960), Excursión sobre los fundamentos del anarquismo (1961, amb altres), Raúl Carballeira (1961), La militancia pide la palabra (1961), Escarceos sobre China (1962), España hoy (1962), Juicio contra Franco (1962), Coordenadas andariegas. México, Panamá y Océano Pacifico (1963),Franco y el quinto mandamiento (1963), El pensamiento anarquista (1963), La internacional obrera (1964 i 1977), El sudeste asiático (1966), Il Vaticano (1966), El anarcosindicalismo en España (1970, amb Josep Peirats), El protoanarquismo (1971), Las utopías. De la Arcadia a 1984 (1971), El anarcosindicalismo, sus orígenes, su estrategia (1972), Bakunin, hoy (1973), Georges Orwel y su visión apocalíptica del mañana (1973), Las utopías. Inmersión en el pesimismo (1973), Kropotkin, su impacto en el anarquismo (1974), Kropotkin; la sociedad fue primero (1974), Bakunin (1974), Contestación y anarquismo (1974, amb Octavio Alberola), Kotogu, Osugi y Yamaga, tres anarquistas japoneses (1975), Centenario de Barret (1976, amb Ángel J. Cappellettí), Museihushugi, el anarquismo japonés (1977), Las utopías y el anarquismo (1977), Godwin y Proudhon (1977), El pensamiento de P. J Proudhon (1980), Caudillismo, golpismo, militarismo y fascismo en América Latina (1982), La sabiduría oriental (1985), Antología del anarcosindicalismo (1988), Utopías y anarquismo (1992), La FIJL en la lucha (amb Felipe Alaiz), Anarquismo de los urbanitas,  La moral anarquista y el trabajo moralizador, Proyección de Iberia en América, Taiji Yamaga, Diccionario enciclopédico de militantes anarcosindicalistas (inèdit), El fascismo en Latinoamérica (inèdit). En 1993, Carlos Díaz Hernández li va dedicar una biografia: Víctor García, el Marco Polo del anarquismo.

    ***

    Andrés Llaneza Rozada

    - Andrés Llaneza Rozada: El 24 d'agost de 1921 neix a El Corral de Bayuetu (actual Veró, San Martín del Rey Aurelio, Astúries, Espanya)) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Andrés Llaneza Rozada –en algunes fonts el seu segon llinatge es citat erròniament comGonzález–, conegut com El Gitano. Son pare, Alfredo Llaneza (El Gitano), miner socialista, va ser assassinat el 4 de novembre de 1938 per la contrapartida que actuava a les muntanyes asturianes de Santa Bárbara; sa mare es deia María Rozada i, primogènit, tingué quatre germans (Manuel, Ovidio, Mario i Clementina). Molt aficionat a la poesia, es guanyava la vida com a miner i vivia a Collado Escobal (Astúries, Espanya). El 27 de juny de 1945, mentre feia el servei militar com a caporal del Regiment d'Artilleria Núm. 26 amb guarnició a Valladolid (Castella, Espanya) i havia estat detingut el 6 de juny de 1945 per insultar «El Caudillo», fugí dels calabossos del Regiment d'Infanteria Milán Núm. 3 d'Oviedo (Astúries, Espanya) i s'integrà en la guerrilla antifranquista de l'Agrupació Guerrillera d'Astúries que operava a les muntanyes i a la conca minera. D'antuvi, fou membre del grup comandat pel socialista Manuel Fernández Peón (Comandante Florez) i, després de l'anihilament del grup en 1947, formà el seu propi grup, en el qual s'integraren son germà Mario Llaneza Rozada (El Gitano), Aladino Suárez González (Aladino), Ignacio Alonso Fernández (Raxáu) i Juan Magdalena Suárez (Canales). Ferit en un enfrontament, va ser guarit en un hospital de Lleó (Castella, Espanya) i durant una temporada restà a la zona. Actiu a la zona asturiana de Pola de Laviana i d'Infiesto, tenia la seva base operativa principal a la serra asturiana de Grandasllamas i mantenia contactes amb els companys del centre de la província de Lleó. Organitzà el seu grup en tres unitats comandades respectivament per Juan Magdalena Suárez (Canales), Bartolomé López Medina (Pedro el Andaluz) i Joaquín González Muñiz (Tranquilo). El 24 de gener de 1949 aconseguí fugir arran d'un enfrontament amb la Guàrdia Civil a Horizon (Nava, Astúries, Espanya), on caigueren el guerriller comunista Aladino Suárez (Aladino) i Eduardo Osorio. Aquest mateix any realitzà nombrosos sabotatges a les línies d'alta tensió, especialment a La Huerta, així com emboscades a La Brañueta, Canzada i Las Quintanas, i diverses accions a la regió de Sotondrio. Durant l'estiu de 1950 assistí a l'enterrament del guerriller Adolfo Quintana, celebrat al cementiri de Santullano (Astúries, Espanya). Andrés Llaneza Rozada fou abatut, juntament amb el guerriller comunista Fernando Álvarez Iglesias (El Alcalde), el 30 de juliol de 1952 després de ser localitzat per dues dotzenes de guàrdies civils, dirigits pel brigada Modesto García Fernández i el sergent Valeriano Varela Fernández, en una cabana de La Vallilfresnu, propera a la Campa la Muezca (San Martín del Rey Aurelio, Astúries, Espanya); el seu cos va ser llançat en una fossa comuna a Santa Bárbara (Astúries, Espanya).

    Andrés Llaneza Rozada (1921-1952)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Redacció de "Le Libertaire"

    - Pierre Le Meillour: El 24 d'agost de 1954 mor a Sartrouville (Illa de França, França), l'obrer i militant anarquista Pierre Le Meillour. Havia nascut el 24 d'abril de 1884 a Ar Mor-Bihan (Bretanya). Antimilitarista convençut, col·labora ben aviat amb Le Libertaire. Inscrit en els fitxers de la policia secreta amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, és detingut el 20 de juny de 1917 per haver publicat un número clandestí de Le Libertaire de caire antibel·licista --li'n van requisar al seu domicili 10.000 exemplars-- i serà condemnat, alguns mesos més tard, a mig any de presó. Com a bon orador que era, va ser triat com a delegat en tots els congressos anarquistes que van tenir lloc entre 1920 i 1927. Durant la Segona Guerra Mundial, va fer costat el pacifista llibertari Louis Lecoin i va participar activament en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).

    ***

    Virgilio Gozzoli (Nova York, 1950)

    - Virgilio Gozzoli: El 24 d'agost de 1964 mor a Pistoia (Toscana, Itàlia) el mecànic, tipògraf, escriptor i pintor anarquista Virgilio Gozzoli. Havia nascut el 10 de novembre de 1886 a Pistoia (Toscana, Itàlia). A la seva ciutat natal va ser introduït a l'anarquisme individualista per Tito Eschini i Ettore Bartolozzi. En 1899 va participar en la protesta antimonàrquica en ocasió de la visita a Pistoia del futur rei Víctor Manuel III d'Itàlia. En aquestaèpoca va experimentar literàriament amb el futurisme, el paroleliberisme i la dramatúrgia publicant obres com È un gran mondaccio buffo (1907),I due Macigni (1911),Ficcanaso (1911), Per un Mantellaccio (1911),Un par di calzoni (1912),Pistoia ne’ su’ rioni (1913), Marchesino (1915), Il mattaccio (1918), Mara(1919), Il prodigio (1919) i Il lebbroso (1921). En 1913 va començar a col·laborar en el periòdic L'Iconoclasta i en l'únic número d'Il Pensiero Iconoclasta Individualista. En 1914 fou condemnat a un mes de presó per participar en els fets de la«Setmana Roja». Cridat a files en 1916, fou tot d'una llicenciat i escrigué nombrosos textos i peces teatrals de caràcter social i antimilitarista. L'abril de 1919 fundà la revista Iconoclasta. Com a obrer d'una fàbrica mecànica al complex industrial de San Giorgio, va participar en el moviment d'ocupacions de fàbriques i en la lluita contra la pujada del feixisme. L'abril de 1921 la seva impremta fou destruïda pels feixistes i, un cop apallissat, fou detingut com a membre del grup «Arditi del Popolo» de Pistoia. El novembre de 1922 s'exilià a França i col·laborar en el«Comitè en favor de les víctimes polítiques», organitzat el maig de 1923 per Raffaele Schiavina a París. També va col·laborar en el periòdic La Revendicazione, fundat el juny de 1923. A partir de maig de 1924, amb Ugo Fedeli, va publicar una nova sèrie de la seva revista Iconoclasta! a París i participà en la fundació d'«Obres Internacionals de les Edicions Anarquistes». Amb Ugo Fedeli i Tintino Rasi, formà part de la redacció de La Rivista Internazionale Anarchica (1924-1925) a París. També va prendre part en la dura polèmica en els cercles llibertaris entre partidaris i opositors de formar part de les legions garibaldines i d'una expedició armada a Itàlia, que resultarà ser una provocació muntada per l'agent feixista R. Garibaldi. Va col·laborar amb l'entrada «Art» en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure i entre 1925 i 1926 en el periòdic La Tempra. Amb sa companya Marguerite Guestini, el juliol de 1925, es va instal·lar a Courbevoie, on va fer feina de mecànic alhora que tenia instal·lada una impremta al seu domicili. El maig de 1929 publica, amb Gigi Damiani, el periòdic Fede. El 3 de juliol de 1930 fou detingut amb una ordre d'expulsió, però va aconseguir una pròrroga. Amb l'establiment de la II República espanyola, marxà a Barcelona on, amb Bruzzi i Castellani, formà part de l'Oficina Llibertària de Correspondència. A finals de 1932 marxà a Brussel·les i entrà clandestinament a França. El 12 de novembre de 1933 va participar com a delegat en el Congrés de Puteaux, on va ser fundada la Federació Anarquista de Refugiats Italians i el seu òrgan d'expressió, Lotte Sociali (1933-1935), del qual serà membre de la redacció. El 4 de juny de 1934 es va reactivar la seva ordre d'expulsió i, segons la policia, marxà a Espanya fins al març de 1935, quan, per desencadenar una campanya a favor del dret d'asil, es va presentar davant la policia francesa amb altres militants anarquistes (Marzocchi, Perissino, Bonomini, Tammassini, etc.). L'1 i el 2 de novembre de 1935 va participar en el Congrés Anarquista Italià de Sartrouville, on va ser fundat el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària. El 26 de juliol de 1936 prengué part a París en la reunió on es decidí enviar immediatament voluntaris a lluitar en la Revolució espanyola i es va encarregar de les relacions entre París i Barcelona. A partir d'octubre de 1936 va entrar en la redacció de la revista barcelonina Guerra di Classe, de la qual es va encarregar de la direcció arran de l'assassinat el maig de 1937 per agents estalinistes de Berneri i de Barbieri. En aquesta època, amb Celso Persici i Domenico Ludovici, representà la Unió Sindical Italiana (USI) en el Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1937 tornà a França i participà en el congrés de fundació de la Unió Anarquista Italiana (UAI) a Marsella i del seuòrgan Il Momento, del qual serà responsable amb Leonida Mastrodicasa. Quan la situació dels immigrants empitjorà, va emigrar als Estats Units el novembre de 1938, on va col·laborar en el periòdic de Carlo Tresca Il Martello. En 1942, amb Tintino Rasi, fou responsable del mensual antifeixista novaiorquès Chanteclair (1942-1945). Durant la guerra va fer seves les posicions de Rudolf Rocker, partidari de fer costat les democràcies liberals davant el nacionalsocialisme. En 1958 tornà a Pistoia, on va traduir a l'italià el llibre de Rocker Nationalismus und Kultur. Durant sa vida va fer servir diversos pseudònims, com ara Vir,Iconoclasta, Mataccio, Gigi Vizzo-Rollio, etc. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i a l'Arxiu Família Berneri - Aurelio Chessa de Reggio Emilia.

    Virgilio Gozzoli (1886-1964)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Mallorca, el paradís de les cales de color blau turquesa, una illa que enamora a qualsevol. Si busques calma, sol y platja, les Balears són el destí perfecte. Gaudeixes del sol en tot moment visitant cales que semblen piscines naturals, envoltades de roques i pins.Al tractar-se d'una illa amb tants escenaris màgics, molta gent busca anar-hi, pel que fa que els mesos de juliol i agost, sigui bastant impossible estar tranquil en una cala o platja. Per això, la millor manera de viatjar per Mallorcaés rodejant-la pel mar amb un barco o un veler.

    Recórrer tot Mallorca amb un veler pot convertir-se en una experiència brutal, ja no només per les cales i racons que pots descobrir, sinó pel propi fet d'estar navegant i reseguint tota la costa per mar.

    En certa manera, llogar un barco a la illa de Mallorca, és conèixer des del mar, un dels destins més bonics del mediterrani. La seva varietat de paisatges i costes és molt reconeguda, igual que el sol i les platges que tant atrauen als turistes. Les seves aigües cristal·lines de tons turqueses, recorden als mars del Carib.

    A continuació us deixem unes fotografies del viatge que vam fer farà unes setmanes per la costa de les Balears.

    1. Les aigües turqueses de Cala Magraner

    2. L'encant de Font de Sa Cala

    3. La brutal Cala Mitjana

    4. Posta de sol al Port de Soller

    Amb aquestes fotos, esperem contagiar-vos les ganes de navegar per aquestes aigües o visitar les brutals cales de la seva costa!

    I tu, t'atreveixes a fer un petit viatge amb veler per Mallorca? Explica'ns l'experiència!


    0 0


     
                                                        La Xina a punt. Farà amollar el mac als Estats Units.

     

     

         La Xina a punt,  en el sentit que es fa palès que ha esdevingut la primera potència mundial. La qüestió a debatre seria sobre si la capacitat militar de la Xina és equiparable a la dels EUA.

        Farà posar el mac en terra als Estats Units:  Es pot debatre si la Xina ha abastat o superat l'alta tecnologia militar dels EUA,  però del que no hi ha dubte és que el ritme del desplegament tecnològic xinès,  de fa temps,  és superior al dels ianquis.  Les darreres mostres de la potencialitat tecnològica de la Xina  fan pensar que actualment és capaç de fer posar el mac en terra a Washington,  fet que, si es donava, significaria la declaració formal de la fi de l'imperi ianqui.

     

     

     

        No és debut a una abundant  ''ma d'obra barata'' que la Xina ha aconseguit el gran creixement econòmic,  sinó al desplegament programat d'una ''ma d'obra altament qualificada'' al servei del ''socialisme a la manera xinesa'' ideat pel gran líder  En Deng Xiaobing.

      Ei! s'ha de saber: des de començament de segle, en relació al nombre d'enginyers,  la Xina deixa en ridícul els EUA. Segons la UNESCO,  als darrers anys,  els graduats xinesos en enginyeria abasta la xifra de 1.3 milions anuals,  mentre que als EUA el nombre de graduats en enginyeria no supera els 120.000  (Podeu veure el reportatge a la web A survey of engineering education throughout the world - E & T Magazine).

     L'informe assenyala que el 40 % dels graduats xinesos en enginyeria són dones. Segons això,  s'ha de concloure que la Xina també és líder mundial respecte de l'ascens social de la dona.

     

        Que resti clar: En cap procés econòmic,  la ''ma d'obra barata'' és un factor determinant. En cap cas, de l'existència d'una ''ma d'obra barata'' se'n deriva un desplegament econòmic.

        Pel contrari,  l'ascensió d'un país com a potència econòmica sempre és debut a una revolució tecnològica.  La revolució industrial  determinà que Anglaterra esdevingués la primera potència econòmica mundial. Al segle XIX, la nova tecnologia de la indústria tèxtil anglesa portà la ruïna als tallers hindús; els quatre milions de ''ma d'obra barata'' del teixit hindú no serviren d'escut.

     

        S'ha de saber:  el nombre d'enginyers de cada  país sempre està en relació amb la demanda de la seva indústria. Que resti clar: El nombre d'enginyers d'un país no depèn de les escoles d'enginyeria,  sinó de la demanda de l'activitat industrial. Des de els anys 70, els Estats Units segueix un procés de desindustrialització,  procés paral·lel al de la demanda d'enginyers. Vegeu el post  Els EUA i el Regne Unit es desindustrialitzen, l'Iran s'industrialitza. La resolució del misteri.).

              Malgrat la seva decadència industrial (i econòmica, és clar),  els Estats Units manté intocada la seva estratègia imperial,  estratègia que comporta una accentuació dels mals que afecten la seva economia.   En efecte,  el seu pressupost de defensa i el pressupost de les seves 16 agències d'intel·ligència menen al país a la ruïna.

    Però,  en contra del que creuen els líders imperialistes de Washington,  la capacitat militar d'un país no és el producte d'unes ments militaristes.  No. La capacitat militar d'un país depèn de la seva capacitat industrial,  científica i tecnològica.   

         Actualment, la Xina té una capacitat industrial sis vegades major que la dels Estats Units  (Com a indicador: la Xina produeix i consumeix vuit vegades més acer que els EUA. Vegeu el post List of countries by steel production).  

     

         Com a indicador:  Mentre els govern ianqui es mostra incapaç de refer les deteriorades infraestructures del país,  la Xina exhibeix tot de grans infraestructures.  Com a exemple,  vegeu  el post China Has Opened The World's Longest Sea Bridge - YouTube. També podeu veure Glass bridge: China opens world's highest and longest - BBC News. I,  ja posats,  vegeu també Hi tech, China's high speed rail is how to build - YouTube.

     

     

     

     

        Al darrers temps,  la Xina ha demostrat que el pla d'invulnerabilitat dels EUA era una il·lusió; ha demostrat que disposa d'alta tecnologia militar,  en especial la referida als míssils hipersònics (Vegeu la web The Ultimate Guide to China's Hypersonic Weapons Program | The National Interest Blog. Vegeu també china missile hypersonic).

     

         Fa uns pocs dies,  la Xina va mostrar al món que la seva capacitat científica i tecnològica supera ja a la dels Estats Units. Vegeu el postChina launches the first quantum communications satellite ).

     

         O sigui, en resum,  que dins poc temps,  Washington s'haurà de rendir. Haurà de fer la proclama que renuncia al seu projecte imperial i que suprimirà les seves 16 agències d'intel·ligència d'intervenció il·legal.  La Xina haurà aplicat amb èxit l'art de la guerra d'En Sunzi.

     

     

     

     

     

     

     

      

    0 0

    Difícil de classificar, si parlem de gèneres literaris, fent-lo encara més interessant i atractiu, explora i experimenta el llenguatge narratiu acostant-se al llenguatge cinematogràfic i al teatral en la descripció d’escenaris i accions, i al poètic en alguns fragments, amb un fort caràcter oníric en el retrat d’alguns personatges. (Tigre de Paper Edicions)


    Llibres segrestats per la dictadura franquista: La guerra just acaba de començar


    La guerra just acaba de començar (Ressenya de Tigre de Paper Edicions)


    RAONS PER LLEGIR


    Per fi un llibre que ens parla del nostre passat més recent sense ser un manual d’història més, d’aquells manuals neutres, que no neutrals. Escrit per Miquel López Crespí, un fill de la guerra civil que no ha claudicat, i molt encertadament recuperat i editat per Tigre de Paper edicions, ens ofereix una lectura imprescindible per la generació dels néts de la guerra.

    Però no és només un llibre sobre la guerra. Ni molt menys. Ajudant-se dels principals fets històrics revolucionaris del segle vint, l’autor ens escriu a temps real com viu el seu present que no és un altre que el franquisme a la seva Mallorca natal. Contrasta l’illa del socialisme transformador traïda pels carrillistes, com escriu en altres obres seves, amb la del turisme massiu i descontextualitzat que conviu amb la dictadura feixista, ensenyant-nos, abans que ningú, l’ara coneguda doctrina del shock: una barreja d’alienació per apaivagar qualsevol intenció dissident, amb l’arribada dels turistes i els militars americans, i de càstig per les que tinguin intenció d’alçar la veu, amb detencions, execucions i la prohibició de la llengua catalana fruit de la repressió política i social, exemplificant i implicant-se sense embuts en una única lluita nacional i de classe. Miquel López Crespí fixa així la soledat i la marginació del vençut, la frustració, el silenci i l’oblit dels homes i de les dones que van lluitar per la llibertat. Aquesta acarnissada descripció del seu espai-temps també incorpora de manera especial la seva capital, denunciant la falsa modernitat construïda a partir de la renúncia de la classe mitjana i dels intel·lectuals pedants, instal·lats i no compromesos amb la societat que els envolta. Ho descriu com la tirania de la ciutat, on critica obertament el suposat benestar obtingut per l’individualisme i l’alienació, un benestar insostenible, del qual ens emplaça a fugir-ne o a plantar-li cara, transportant-nos automàticament als nostres dies.

    I és que aquesta és la gran virtut de La guerra just acaba de començar: la seva capacitat d’explicar un moment passat i un lloc local i entendre que no, que no estem llegint la història del passat, sinó la del present i universal. I ho fa de manera directe, des de dins, interpel·lant al lector, com ho fa Orwell al seu Homenatge a Catalunya.

    Difícil de classificar, si parlem de gèneres literaris, fent-lo encara més interessant i atractiu, explora i experimenta el llenguatge narratiu acostant-se al llenguatge cinematogràfic i al teatral en la descripció d’escenaris i accions, i al poètic en alguns fragments, amb un fort caràcter oníric en el retrat d’alguns personatges. Tot i l’aparent inconnexió entre alguns capítols, barreja molt adientment el relat dels fets històrics amb les reflexions personals del qui viu aquests mateixos fets, oferint-nos així un camp de visió ampli per descobrir, malauradament a aquestes altures, una nova i imperdible lectura de la Transició.

    La guerra just acaba de començar és totalment vigent, molt vigent i molt vàlid, tot i haver estat escrit fa quaranta anys. Tot i haver estat segrestat pel Tribunal de Orden Público i oblidat tant de temps. Un llibre que ens ensenya a no contemplar la història, sinó a fer el possible per canviar-la.

    (Tigre de Paper edicions)


    La revista El Triangle entrevista l’escriptor Miquel López Crespí


    Miquel López Crespí, escriptor


    «Volíem fer obres de combat, rupturistes»


    Per Ignasi Franch, periodista


    Es reedita el seu llibre ‘La guerra just acaba de començar’. Inclou quinze relats atípics, avantguardistes. Reflecteix el desig de democràcia i, alhora, la solitud de la lluita antifranquista. L’obra va ser segrestada pel Tribunal d’Ordre Públic. Després de tants anys transcorreguts, com ha estat rellegir La guerra just acaba de començar?


    –M’he retrobat amb allò que un grup de joves antifranquistes escrivíem quan teníem 20 anys, a la fi dels 60 i al principi dels 70, sense una intenció excessivament literària. Influenciats pels escriptors revolucionaris europeus i mundials, volíem fer obres rupturistes, de combat, allunyades de la literatura de capellans i falangistes típica de la Mallorca del moment. No es tractava de fer textos inamovibles, per a la història, sinó perquè es llegissin en assemblees, perquè fossin modificats pels companys de qualsevol indret si això servia per a les causes de la llibertat i de la independència dels Països Catalans.


    L’obra va ser segrestada pel Tribunal d’Ordre Públic franquista. Ara, tal vegada no cal prohibir les crítiques: no troben altaveus mediàtics i moren en silenci...

    –Potser els autors actuals de literatura rupturista tenen més dificultats per donar-se a conèixer que en la nostra època, a menys que pertanyin a grups de pressió. Els espais de difusió estan controlats pels escriptors oficials, relacionats amb els poders polítics o mediàtics.


    I d’on prové la forma de les narracions, aquesta mena d’avantguarda agitada amb missatge social? Usa discursos acumulatius com el de «Passa que», trossos de textos preexistents... Quins referents manejava?


    –Els referents de tot antifranquista: el Maig del 68, els situacionistes francesos… I la Mallorca de Llorenç Capellà o de Maria Antònia Oliver, uns escriptors que habitualment eren de procedència popular i trencaven amb el costumisme dominant, de terratinents.


    Alguns dels contes neixen d’una quotidianitat que es va tornant estranya, una mica kafkiana.


    –Tingues en compte que, pels qui érem políticament actius, l’ambient era kafkià amb la Brigada Politicosocial. No sabies mai si et vindrien a detenir. I, si et detenien, no sabies mai quan en sortiries…


    Això connecta amb moltes literatures escrites sota dictadures: tendeixen a la tragèdia surreal, a la sàtira trista…


    –Els moments eren durs. Hi havia assassinats! «Què volen aquesta gent?» reflecteix molt bé aquella atmosfera, per exemple. I ja et dic que no escrivíem per fer literatura. Ara, per exemple, jo mateix escric d’una manera més clàssica. Però aleshores era moment de rompre formes i herències. De mirar que els companys poguessin sentir-se identificats amb un conte trist, o que els servís de punt de partida per parlar de la realitat.


    A «Com cada dia», un home sent una casa que ha explotat i que crema sense que ningú hi intervingui. Un símbol de la indiferència social davant la dictadura?


    –És que en l’època ens sentíem sols. Sempre eren els mateixos els qui feien pintades i repartien fulls volants. Però les processons eren multitudinàries, les folklòriques omplien teatres… i a milions de turistes se’ls en fotia la dictadura. Un cop havies estat detingut i maltractat, tot et semblava delirant i senties solitud.


    I ara, quan mig país vol enterrar la memòria històrica?


    –També, és clar que sí: entre el franquisme reciclat i els aspirants a poltrona... De vegades ho discuteixo amb antics companys: hi ha eleccions i no ens detenen de nit, però no podem votar independència, no podem votar altres sistemes. No podem canviar l’essencial.


    Un personatge del seu llibre desitja entrar al Mercat Comú. I miri en què s’ha convertit la Unió Europea...


    –Suposo que això venia d’Espriu, d’una certa mitificació de les llibertats de la democràcia europea. Des de la dictadura vèiem que altres tenien possibilitats de respirar lliurement. Però després hem vist que això és relatiu, que la dictadura democràtica pot ser més eficaç perquè no tens excusa per a la revolta.


    Ignasi Franch, Revista El Triangle (11-XI-2011)


    Tigre de Paper Edicions: una nova editorial d'esquerres


    Tigre de paper Edicions, una nova editorial de l'esquerra política nascuda recentment, editarà llibres sobre pensament polític i narrativa de denúncia social. Aquesta nova iniciativa, així com els tres primers llibres que ja ha editat es prsentaran al Casal Independentista de Sants (C/ Muntadas, 24 Sants - Barcelona), Dissabte 1 d'octubre, a partir de les 19:30h.

    La presentació comptarà amb la presència de membres de l'editorial i dels col·lectius Maloka i AEDI i i també comptarà una dramatització poètica a càrrec de David Caño i Gerard Horta. Seguidament, a la nit, es realitzarà una sessió continua amb una festa al Centre Social Okupat Can Vies de Sants per celebrar aquesta aparició.

    Segons han exposat els seus responsables, Tigre de paper Edicions vol ser més que una editorial, pretén ser un projecte cultural des d’on desenvolupar el pensament crític, teixir identitat col·lectiva i enriquir l’àmbit literari en llengua catalana.

    En aquest sentit han pres com a referència les paraules d'Antoni Serra considera que “l’escriptor no és un ésser aïllat del context social on desenvolupa la seva activitat professional”, perquè des d'aquesta nova editorial consideren que la literatura ha de respondre a la crítica, al pensament i a la imaginació de la societat.

    Tigre de paper Edicions ha anunciat la publicació de novel·la social, biografia de lluites, assaig nostrat i la narrativa de combat, amb la intenció d'obrir espais per la reflexió i el debat. Espais per gaudir i pensar les paraules, les exclamacions o les accions.

    Entre les primeres edicions han anunciat l'aparició de La guerra just acaba de començar, de Miquel López Crespí, a la Col·lecció Feraferotge. Un collage literari que divaga entre els petits grans moments històrics dels períodes revolucionaris i la vida política, clandestina i quotidiana de la rebel·lia a la ja turística i alienada Mallorca dels anys 70. Premi ciutat de Manacor 1973. Censurada pel TOP franquista. “Perquè ben mirat, què faig, què fem tots amb aquesta guerra terrible que tenim al davant?”

    També Tropel: Una dècada de lluita estudiantil a Colòmbia, de Carlos Medina Gallego, a la Col·lecció Lletrafelina. Es tracta d'una crònica novel·lada sobre el moviment estudiantil de la Universitat Nacional de Colòmbia als anys 70. Els debats ideològics, la lluita de carrer, les vagues, els amors i la quotidianitat, la clandestinitat, les manifestacions... Les il·lusions, discussions i frustracions d’una generació de tropeleros i tropeleras que reneix amb el pas del temps. Un clàssic de la literatura activista colombiana.

    I el tercer llibre que apareixerà en aquesta nova editorial és Harraga, d’Antonio Lozano, corresponent també a la Col·lecció Lletrafelina. Una novel·la negra basada en les màfies de la migració. Tràfic de drogues i de persones enmig de dos mons amb institucions corruptes, dos mons que confronten tradició i modernitat, pobresa i luxes, il·lusions i frustracions. On sicaris, camells, narcotraficants, policies de fronteres, polítics i respectables advocats, conviuen enredats en una trama de diner ràpid i tret fàcil. Premi Novelpol a la millor novel·la negra publicada el 2002.

    Web Llibertat.cat


    No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. (Miquel López Crespí)


    Llibres de la generació literària dels 70


    En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià), ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos.


    No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0


     El passat ple de juliol que ja es va dur la modificació de crèdit per la segona fase d'obres de primera línia, des d'Alternativa hi vàrem votar en contra (cosa que, sumada als vots contraris de TOTS i PI, i l'abstenció de PP) va fer que no s'aprovés.

    La nostra argumentació (bàsicament la mateixa que mantenim des del 2008 com veurem) es basava en allò que ja havíem al·legat i repetit: no es complia el que preveia el PGOU que era que fos peatonal, no hi havia hagut participació (una única junta de portaveus) ni negociació de cara al ple, no estava clar amb quin pla o estudi de mobilitat se sustentava una inversió tan important. Vàrem fer aquest article després del ple:  http://alternativa.balearweb.net/post/126680

    Pràcticament, són els mateixos arguments que varen fer que ens opossàssim al projecte de la primera línia que va aprovar la passada legislatura el PP (una part del qual, ara es fa dir TOTS), que va pecar del mateix i del que ara es queixen: presa de decisions sense l'oposició, i fer obres sense pla de mobilitat clar. Però és que la pressa de certs polítics per fer-se fotos és insuperable, i més si és abans d'eleccions!


    Després de l'aprovació frustrada, l'equip de govern actual ha parlat amb tots els partits per mirar d'aprovar-ho al ple extraordinari, i també han fet una reunió informativa oberta (ja que no s'havia fet gens de participació pel projecte), com els hi vam recomanar a la passada Junta de Portaveus.

    Pel que fa a nosaltres, vàrem negociar amb l'equip de govern les condicions que sempre hem estat reclamant (peatonalització, participació, mobilitat clara), que podien tenir una concreció mínima en els següents termes:

    -l'objectiu de fer la segona fase d'obres ha de ser peatonalitzar (com a mínim fins Av París)

    -abans de començar les obres s'ha de tenir clara la mobilitat (si la peatonització serà progressiva o no, si hi ha d'aver zona ACIRE, quina reforma circulatòria és necessària...)

    -participació: aquest «pla» per peatonalitzar i la mobilitat s'ha de tractar en una Junta de Portaveus; s'ha de fer al menys una reunió oberta abans de començar les obres explicant els detalls de l'obra, els terminis, la circulació durant i després...

    -alguns temes concrets que ja vàrem exposar en Junta de Portaveus: que es prevegi la millora de les xarxes d'aigua i clavegueram; que el bus privat també surti de primera línia si ho ha fet el públic; que el carril bici sempre estigui separat físicament; que assegurem que el passeig no serà colonitzat abusivament per terrasses (i per tant, el compromís de començar ja amb la nova ordenança d'ocupació de via pública que sigui restrictiva).

    La resposta de l'equip de govern va ser positiva comprometent-s'hi de paraula a dur-les endavant, i això permetia que la nostra assemblea valoràs canviar el vot contrari per una abstenció, ja que només són declaracions d'intencions que arriben en un moment de baixa confiança en l'equip de govern (quan després de més d'un any de legislatura no han estat capaços de complir l'acord d'investidura).

    Finalment, al ple, com que el PP, el PI i Tots varen dir que votarien en contra (segons ells, no perquè estiguin en contra del projecte, sinó perquè diuen que no es fiien de que el Consell aporti el mig milió d'euros), l'equip de govern i l'oposició de dretes varen decidir retirar el punt de l'ordre del dia i no es va arribar a votar.


    Una altra qüestió que consideram important comentar és no només el què (o sigui, els arguments) sinó també el com (o sigui, la presa de decisions). La nostra decisió (la d'agost, la de juliol i totes les anteriors) es va prendre de forma col·lectiva en una assemblea oberta, com sempre feim, prèviament publicitada i amb l'ordre del dia, cosa que permet que qualsevol persona interessada pugui assistir-hi. Algú sap on, qui i com es prenen les decisions dels altres partits?


     

    En breu publicarem «La història de la primera línia». Una publicació molt interessant per destapar les hipocresies i la falta de rumb polític de molts partits respecte aquest tema... No us ho perdeu! 
     
     
     

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [25/08] «L'Anarchia» - Conferència Panrussa - Atemptat Pestaña -«España Libre» - Gogumus - Thierry - Comps - Doubinsky - Bartolommei - Arrondo - Alejandro Dilla

    Anarcoefemèrides del 25 d'agost

    Esdeveniments

    Capçalera de "L'Anarchia"

    - Surt L'Anarchia: El 25 d'agost de 1877 surt a Nàpols (Campània, Itàlia) el primer número del setmanari L'Anarchia. Bolletino del movimento sociale. Va ser dirigit pel propagandista anarquista Emilio Covelli. Publicà textos de Carlo Cafiero, Andrea Costa, Giovanni Domanico i R. Galli, entre d'altres, tot seguint el programa insurgent de l'anomenada «Banda del Matese». Per mor de les freqüents persecucions policíaques, només publicà set números, l'últim l'octubre de 1877. Traslladat a Florència (Toscana, Itàlia), en sortiren, dirigits per Giovacchino Niccheri, tres números més, l'últim el 18 de novembre de 1877. En aquest últim número, el 10, es publicà per primera vegada l'Inno dell'Internazionale, del doctor Stanislao Alberici Giannini.

    ***

    Comitè de fàbrica anarcosindicalista rus

    - Primera Conferència Panrussa d'Anarcosindicalistes: Entre el 25 d'agost i l'1 de setembre de 1918 va tenir lloc a Moscou (Rússia) la Primera Conferència Panrussa d'Anarcosindicalistes amb la finalitat de definir un programa comú d'organització i d'acció per lluitar contra els enemics de la revolució i de la classe obrera, en aquell moment sota la triple amenaça dels governs estrangers, de la reacció interior (Exèrcit Blanc) i de la dictadura bolxevic. Es van pronunciar per la supressió del capitalisme d'Estat i de tot poder, i reivindicaren un sistema basat en els principis del comunisme llibertari. El seu objectiu era fer una unió dels soviets lliures sobre la base del federalisme. Segons les seves conclusions, els soviets d'aleshores havien de desembarassar-se imperativament dels«comissaris del poble» i del centralisme que ofega tota llibertat.

    ***

    Ángel Pestaña al llit de l'Hospital de Manresa, acompanyat de sa companya Maria i sa filla Azucena (agost de 1922)

    - Atemptat contraÁngel Pestaña: El 25 d'agost de 1922cau greument ferit a Manresa (Bages, Catalunya), en un atemptat de pistolers del Sindicat Lliure, el militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Ángel Pestaña Núñez. A instàncies de la Federació Local de Sindicats de Manresa Pestaña s'havia desplaçat a la ciutat per fer una conferència al Teatre Nou sobre el tema de la Unió Soviètica i el problema social. Sobre les 7 de la tarda, després de sortir amb uns companys de la fonda on s'hostatjava en direcció cap el teatre i creuar el torrent de Sant Ignasi, a prop del carrer de Cantarell, lloc poc freqüentat, un grup de tres pistolers disparen a boca de canó sis trets sobre Pestaña fugint immediatament. Els qui acompanyaven Pestaña van sortir sans i estalvis i fugiren. La primera persona que va sortir en auxili del sindicalista va ser una al·lota que treballava en un prostíbul proper, a la que ajudaren uns soldats del batalló de Reus; entre tots van portar ràpidament Pestaña a l'hospital de Manresa. Pestaña va rebre quatre trets: al cap, a la gola, al pit i al braç; i el pronòstic va ser gravíssim. L'operació, però, va anar bé i va restar fora de perill, almenys clínicament parlant, ja que els assassins van restar a la ciutat amb la intenció de rematar-lo. Els metges van demanar protecció a les autoritats davant l'actitud dels pistolers, que assetjaven l'hospital decidits a acabar amb la vida de Pestaña, i va ser enviada la Guàrdia Civil. Tots els periòdics van donar la notícia i va sorgir unaàmplia resposta solidària en contra de l'atemptat (partits polítics, ateneus, sindicats, intel·lectuals...) i dels mètodes repressius emprats pels generals Severiano Martínez Anido i Miguel Arlegui y Bayones, responsables dels pistolers del Sindicat Lliure. Els terroristes van ser perfectament identificats, pertanyien a la banda d'Honorio Ingles i els seus homes eren Isidre Miquel Viñals --que va ser qui va disparar--, Joan Pladevila (Joan de la Manta) i Vilajoana (el Trompi); i van ser detinguts, però alliberats tot d'una i mai no van ser processats. Ángel Pestaña es va restablir feliçment de les seves ferides.

    Atemptat contra Ángel Pestaña (25-08-1922)

    ***

    Capçalera d'"España Libre"

    - Surt España Libre: El 25 d'agost de 1945 surt a París (França) el primer número del periòdic en castellà España Libre. Órgano del Comité de Relacions de la Confederación Regional del Centro en Francia (CNT-AIT). Editat per la Confederació Nacional del Treball (CNT), el seu director va ser Félix Lorenzo Páramo i l'administrador Miguel Hernández. Poc després es convertí en portaveu del Subcomitè Nacional de la CNT a França fins a la seva desaparició en 1961. A partir de 1947 s'edità a Tolosa de Llenguadoc com a setmanari. Defensà fermament les postures del Comitè Nacional clandestí de la CNT, fins i tot les activitats més discutides (participació en el Govern Giral, diàlegs amb els monàrquics, etc.). A més de Félix Lorenzo Páramo, va ser dirigit per Emilio Vivas i Ramón Liarte. Entre els seus nombrosos col·laboradors tenim Rafael Abad, Joan Adell, Asensio Alias, Ramón Álvarez, Asdrúbal Alvora, Felipe Ayete, Eduardo Badía Vilató, Acracio Bartolomé, Daniel Berbegal, Joan Bernat, José Berruezo, C. Boldú, Jacint Borràs, Buenacasa, Félix Calatayud, Carsí, Marín Civera, Francisco Crespo, J. J. Domènech, Liberto Esclavina, José Espuga, José Ferri, José Gallego Crespo, Salvador García, García Durán, García Pradas, González Malo, A. Guerra, G. Guerra, J. Guiraud, Basilio Hernáez, Juan de Iberia, Lola Iturbe, Juanel, Ramón Liarte, Carlos Llorca, Aurelio Llorente, Moisés Martín, Horacio Mtz Prieto, Bernardo Merino, Fidel Miró, Pablo Montegaza, Luis Montoliu, Carlos Monreal, Olegario Pachón, Francisco Pauner, Aurelio Pego, Josep Peiró, Avelio Roces, Salvador Rodrigo,Ángel Rojo, Rüdiger, Ricard Sanz, Miguel Rueda, Mateo Santos, Víctor Sanz, Germinal Sentís, Emiliano Serna, Arturo Soria, Antonio Serrano, Trabal, Gonzalo Vidal, Emilio Vivas, Juan Zafón, etc. Publicà textos inèdits de Peiró i el número 5, del 18 de novembre de 1945, publicà el famós manifest «Con España o contra España», signat el 27 d'octubre d'aquell any per secretaris de les Regionals cenetistes contra el Comitè Nacional de Frederica Montseny i Germinal Esgleas i que significà la ruptura definitiva del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En sortiren uns 550 números fins al 1961 i la seva desaparició va ser motivada per pressions franquistes, encara que arran de la unificació confederal de 1960 caigué en crisi.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Angiolino Bartolommei

    - Angiolino Bartolommei: El 25 d'agost de 1960 mor a Montevideo (Uruguai) l'anarquista Angiolino Bartolommei, també citat com Angelo Bartolomei, i conegut com Meo o Meone. Havia nascut el 24 de febrer de 1894 a Scarlino (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Agostino Cecchi i Assunta Bartolommei. Quan encara era molt jove, començà a treballar de terrelloner en la reorganització de les rases de la plana del seu poble, juntament amb altres subversius (Beroldo Bianchi, Riccardo Gaggioli, Narciso Portanti, Sabatino Rosa, etc.). El primer opuscle que va llegir fou L'anarchia volgarizzata, d'Aristide Ceccarelli, i el primer orador important que escoltà fou Pietro Gori. En 1907 participà, amb altres companys (Liberato Bianchi, Baldo Bixio Cavalli i Corrado Portanti), en les commemoracions anticlericals en record de Giordano Bruno. Membre del Circolo Rivoluzionario di Studi Sociali (CRSS, Cercle Revolucionari d'Estudis Socials), en 1911 s'adherí al Grup Comunista-Anarquista d'Scarlino (Liberato Bianchi, Biagio Cavalli, els germans Cignoni, Martino Masotti, Costantino Niccolai, Adamo Petrai, Narciso i Corrado Portanti, Settimio Soldi, Virus Venturi, etc.), esdevenint el seu tresorer en 1913. Subscrit al periòdic L'Avvenire Anarchico de Pisa (Toscana, Itàlia) i molt influenciat pel fullet Ai Soldati, de Lev Tolstoi, es mostrà contrari a la intervenció italiana en la Gran Guerra, però per la insistència de la seva mare es va veure obligat a acceptar la crida a files i va ser enviat al 35 Regiment d'Artilleria de Campanya, partint al front l'1 de juny de 1915. Condecorat amb una creu i una medalla de bronze com a soldat del 19 Regiment d'Artilleria de Campanya i de la 60 Bateria d'artilleria, acaricià, després d'haver participat en la conquesta de Gorizia en 1916, la idea de desertar, però les espantoses condicions de vida dels seus companys a Scarlino li van dissuadir d'aquesta elecció. Després de la guerra retornà al seu poble natal i l'octubre de 1920 participà en l'ocupació anarquista de l'església de San Martino. El setembre de 1921 va fer una crida als vilatans a no participar en la inauguració del Banderí del Fascio d'Scarlino, però els escamots feixistes arrancaren el seu manifest i agrediren els anarquistes. Un d'aquests, Aggio Simoncini, reaccionà disparant, però va ser apallissat i lliurat als carrabiners. Es va refugiar a Piombino (Toscana, Itàlia), on trobà el suport de l'anarquista Salvatore Salvatori, i va ser denunciat, ben igual que Simoncini, per complicitat en assassinat frustrat. El 27 de setembre de 1921, després del descobriment d'alguns cartutxos de gelatina explosiva en uns matolls a prop de la modesta casa de camp d'Scarlino del seu padrastre Ugo Cignoni, que clarament es tractava d'un muntatge policíac per incriminar sa família, va ser detingut. Absolt del delicte de tinença d'explosius, el maig de 1922 intentà emigrar clandestinament a Suïssa, primer directament i posteriorment travessantÀustria, però a Brenner (Tirol del Sud) va ser detingut pels funcionaris de duanes. Fins al 3 de juny de 1922 va restar tancat al castell de Giuncarico (Gavarro, Toscana, Itàlia), on va ser sotmès a insults i cops, i després pogué retornar a Piombino, on els feixistes havien amenaçat amb matar-lo, i el setembre de 1922 passà il·legalment a França. El 23 de març de 1923 s'embarcà cap a Tunísia, on treballà fins el 1924 a la mina de Redevès. Després retornà a França i s'establí a Sedan (Ardenes, França). El 13 d'abril de 1925 treballà de laminador a Blagny (Ardenes, França) i el 10 de juny va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Grosseto (Toscana, Itàlia) a cinc mesos de presó per haver participat en la redacció, quatre anys abans, d'un manifest amb Errico Malatesta. El desembre de 1925 va ser acusat d'haver enviat a alguns propietaris d'Scarlino còpies del periòdic Ganellone, número únic publicat per Paolo Schicchi a Marsella (Provença, Occitània), que contenia greus insults contra la reina mare, i per aquest motiu, el 7 de febrer de 1928, va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Grossetto a un any de presó. Treballà de minaire a Joeuf (Lorena, França) i el 17 de novembre de 1928 matà en aquesta localitat el capellà de l'«Opera Bonomelli» (organització catòlica d'assistència per als immigrants italians a Europa) a Nancy Cesare Cavaradossi qui l'havia proposat, per evitar l'expulsió de França, de denunciar un company i d'esdevenir confident del consolat italià, i de seguit disparà contra la botiga de queviures del feixista Edoardo Ferrari. Fugí cap a Bèlgica, però el 21 de novembre de 1928 va ser detingut a Flémalle (Lieja, Valònia) per«vagabunderia i possessió d'armes» i empresonat a Lieja (Valònia). França demanà la seva extradició i els feixistes acusen l'escriptor maximalista Antonio Gamberi de ser l'instigador de l'assassinat, encara que ell sempre defensar l'autoria dels seus actes. Per a aconseguir lliurar-lo de la guillotina, es va crear un Comitè de Defensa Anarquista (CDA) que, amb el Comitè Internacional pel Dret d'Asil (CIDA), celebrà conferències i reunions i edità fullets, com ara Pourquoi Bartolommei a-t'il tué? (1928) i els números monogràfics especials de Resistere! (1929) i de Droit d'Asile (setembre de 1929). En aquest CDA participaren a més dels anarquistes, la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), socialistes, comunistes, bordighistes, maximalistes i trotskistes, i rebé el suport de destacats polítics (De Boek, Favaletto, Lazurik, Lejour, Vandervelde, Van Overstraeten, etc.). La campanya de solidaritat va ser força eficaç i el 20 de febrer de 1930 va ser alliberat per les autoritats belgues argumentat que es tractava d'«crim polític» i acompanyat a la frontera amb Luxemburg, des d'on passà a Alemanya. El 30 d'abril de 1931 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Nancy (Lorena, França) a la pena de mort. Entre 1929 i 1931 col·laborà en el periòdic publicat a Brussel·les (Bèlgica) Bandiera Nera. Mensile anarchico rivoluzionario. Després de passar per Austràlia, fixà la seva residència a l'Uruguai. En 1933 va ser inclòs per la Prefectura de Grossetto en la llista de «subversius terroristes» que romanien a l'estranger. A finals dels anys trenta vivia a Montevideo, on mantingué relacions fraternals amb Torquato Gobbi i amb el grup d'anarquistes del cercle de Luce Fabbri. En els últims anys de sa vida es negà a regularitzar la seva situació, buscant el reconeixement de la seva condició de víctima de la persecució política. Durant sa vida mantingué una estreta correspondència amb l'anarquista Ugo Fedeli. Angiolino Bartolommei va morir el 25 d'agost de 1960 a Montevideo (Uruguai).

    Angiolino Bartolommei (1894-1960)

    ***

    Grans Magatzems del Louvre de París, un dels lloc preferits d'actuació de Gogumus

    - Charles Gogumus: El 25 d'agost de 1873 neix a Dijon (Borgonya, França) el militant sindicalista revolucionari, anarquista i antimilitarista Charles Gogumus. D'antuvi va fer feina d'empleat en un magatzem de novetats a Dijon, on va crear un sindicat. En 1906 es va instal·lar a París com a venedor de llanes. Dos anys després va fundar el Sindicat dels Empleats de la Regió Parisenca i en 1909, com a secretari d'aquest sindicat, va actuar nombroses vegades als grans magatzems. Va ser membre del comitè de la Confederació General del Treball (CGT), però també de la Federació Anarquista Comunista Revolucionària (FACR) i sempre va preconitzar en les reunions de vaguistes l'ús de l'acció directa, el boicot i el sabotatge. En 1911 la policia el té fitxat com a cap dels sabotatges, en grups de 10 militants, als grans magatzems parisencs (capgirar els aparadors, trencar vidres, bombes d'àcid sulfúric, ous farcits de tinta...). Aquest mateix any esdevé administrador del periòdic La Bataille Syndicaliste, que serà l'origen de la creació, el juny de 1913, del Comitè de Defensa dels Soldats, del qual serà tresorer. Charles Gogumus va morir de tuberculosi el 24 de juny de 1915 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    ***

    Albert Thierry

    - Albert Thierry: El 25 d'agost de 1881 neix a Montargis (Centre, França) l'escriptor, professor, moralista, anarquista i sindicalista Maurice Alphonse Marie Albert Louis Thierry. Era fill d'un obrer paleta establert a París (França), estudià a l'Escola Primària Municipal de Clichy i després a Asnières (Illa de França, França). Realitzà uns brillants estudis secundaris al Col·legi Chaptal, al VIII Districte de París, i després d'acabar magisteri a l'Escola Normal Superior de Saint-Cloud (Illa de França, França), amb 19 anys, sortí amb la titulació de professor. En aquests anys d'adolescència es declarà anarquista, fortament influenciat pels clàssics (Pierre-Joseph Proudhon, Piotr Kropotkin, Lev Tolstoi, Domela Nieuwenhuis, etc.). Dreyfusard, entre 1898 i 1899 va pertànyer al Grup d'Estudis Socials i Pedagògics (GESP) de Puteaux (Illa de França, França), conegut com«El Grup de Puteaux», que es reunia a casa del pare del seu condeixeble Pierre Lamouroux. La seva amistat amb Pierre Monatte el portà al sindicalisme revolucionari, però sempre va ser reticent a certs aspectes del seu pensament i de la seva tàctica, reprovant especialment l'antipatriotisme, el neomaltusianisme, el dogmatisme i el sabotatge. D'antuvi antimilitarista, entre 1902 i 1903 va fer el servei militar al camp militar de Châlons-sur-Marne (Xampanya-Ardenes, França), negant-se a formar part d'un escamot d'oficials. Entre 1903 i 1905 estudià amb una beca a Alemanya i a Àustria-Hongria (Weimar, Jena, Munic, Viena, Salzburg, Budapest, etc.), on amplià els seus coneixements de la llengua alemanya. Entre 1905 i 1911 fou professor de l'Escola Primària Superior de Melun (Illa de França, França) i entre 1911 i 1914 de l'Escola Normal de Professors de Versalles, als locals de Montreuil (Illa de França, França). En aquests anys conegué Pierre Hamp, André Gide, Paul Soulas, Alain i altres intel·lectuals. Col·laborà en diverses publicacions periòdiques, com ara Les Cahiers de la Quinzaine, L'École Rénovée, La Grande Revue, La Jeunesse Enseignante, Les Pages Libres,Les Temps Nouveaux, L'Union pour la Vérité, La Vie Ouvrière, entre d'altres. En 1909 publicà L'homme en proie aux enfants. El 2 d'agost de 1914, quan la Gran Guerra, va ser mobilitzat. Amic de Charles Péguy, es va veure seduït per la «Unió Sagrada» i es declarà intensament patriota, presentant-se voluntari per anar al front i el setembre de 1914 hi va ser enviat com a simple soldat enquadrat en el 2n Batalló de la 5a Companyia del 28 Regiment d'Infanteria. Durant la retirada del Marne va ser ferit i apressat sis dies pels alemanys; després va ser alliberat per les tropes franceses, restà dos mesos a l'hospital de Cholet (País del Loira, França) i tres mesos a Évreux (Alta Normandia, França). De bell nou incorporat al front, Albert Thierry va morir el 26 de maig de 1915 a Aix-Noulette (Nord-Pas-de-Calais, França), a la«Tranchée des Saules» (Trinxera dels Salzes), durant l'ofensiva d'Artois, a resultes de l'explosió d'un obús que rebé al cap. Les seves restes reposen en un dels ossaris de la Necròpoli Nacional de Notre-Dame-de-Lorette (Ablain-Saint-Nazaire, Nord-Pas-de-Calais, França). Va ser condecorat amb l'Ordre Nacional de la Legió d'Honor. Pòstumament, entre desembre de 1917 i agost de 1918, es van publicar en el periòdic La Grande Revue, els seus «Carnets de guerre». També pòstumament es publicaren reculls d'articles i assaigs seus, com ara Testament d'un combattant. Des conditions de la paix. Essai de morale révolutionnaire (1916),Les conditions de la paix. Méditations d'un combattant (1918), Sourire blessé (1922), Réflexions sur l'éducation. Novelles de Vosves (1923), Le révélateur de la douleur. Tragédie (1929), L'homme en proie aux enfants (1947 i 2010) i Vous dites grandir (1963), on tractà temes com l'acció directa en pedagogia, l'educació sindicalista, la literatura proletària, etc. A França, dos escoles primàries i un col·legi porten el seu nom.

    ***

    Tomás Seral y Casas dibuixat per Federico Comps

    - Federico Comps: El 25 d'agost de 1915 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el dibuixant i arquitecte anarquista Federico Luis Comps Sellés. Sos pares es deien Federico Comps Ferruela, constructor, i Pilar Sellés Marteles, i era el quart fill del matrimoni. Va fer classes de dibuix a l'Acadèmia Bovi amb la finalitat de preparar-se per a l'examen d'ingrés a la Facultat d'Arquitectura de Barcelona (Catalunya). Es matriculà lliure durant el curs 1931-1932 en la citada facultat i després continuà estudis a l'Escola Superior de Madrid (Espanya). A partir de 1935 publicà il·lustracions en la prestigiosa revista saragossana Noroeste. Tingué una gran amistat amb els arquitectes Alfonso Joaquín Buñuel Portolés i Juan Páramo, amb la poetessa Maruja Felena, amb la pianista Pilar Bayona i amb els germans Ciria Escartivol. Dibuixà retrats de Tomàs Seral y Casas en Cadera de insomnio, de Maruja Falena en Rumbo i de María Dolores Arana en Canciones en azul, tots de 1935. Fou amic i col·laborador del pintor Juan José Luis González Bernal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), era soci de l'Ateneu Popular del carrer Delicias de Saragossa. Fortament influenciat pel surrealisme artístic gràfic, en 1936 il·lustrà l'obra de Gil Comín Gargallo Rémora y evasión. Realitzà una sèrie de 14 dibuixos sobre les lacres i vicis de l'ésser humà, així com altres de diferents temàtiques i de diversos paisatges. Fou l'introductor de l'Ànec Donald, de Walt Disney, en l'escena artística espanyola. Federico Comps Sellés va ser afusellat per un escamot falangista el 27 d'octubre de 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya). Pòstumament, el març de 1949, es va publicar un llibre d'homenatge amb els seus dibuixos sota el títol Muerte española, amb textos de Tomás Seral y Casas, i del qual es va fer una edició facsímil en 1999.

    ***

    Sébastien Doubinsky

    - Sébastien Doubinsky: El 25 d'agost de 1963 neix a París (França) l'escriptor, traductor, editor i poeta anarquista Sébastien Doubinsky.És fill de Claude Doubinsky, corresponsable del butlletí anarcosindicalista publicat en tres llengües Commission Internationale de Liaison Ouvrière, i nét del destacat militant anarquista ucraïnès Jacques Doubinsky. Va passar una part important de la seva infància als Estats Units, ja que son pare era professor en diverses universitats nord-americanes (Syracusa, Washington, Stanford), i retornà a França en 1968. Més tard va fer estudis d'història i d'anglès; motius pels quals, juntament als seus orígens cosmopolites, una part de la seva producció literària és escrita en anglès.És especialista en l'escriptor francès Blaise Cendrars, a qui va dedicar la seva tesi. Molt influït per la cultura i la contracultura nord-americana, durant set anys va fer classes de literatura francesa a la Universitat d'Aarhus (Dinamarca). Després de passar set anys a França, va tornar a Dinamarca on viu amb Sophie, la seva esposa danesa, i sos dos infants, Théodore i Selma. En 2008 fundà l'editorial Zaparogue. Entre les seves novel·les escrites en francès podem destacar Les vies parallèles de Nicolaï Bakhmaltov (1993),La naissance de la télévision selon le Bouddha (1995), Fragments d'une révolution (1998), Mira Ceti (2001), Les ombres de la croix (2002), Les frères de la côte (2003), La comédie urbaine (2004), Le livre muet (2007),Star (2007), Les fantômes du soir (2007),Jours de lumière (2009), Quién es? (2010), La trilogie babylonnienne (2011) i Le feu au royaume (2012). També té publicat obres en danès, traduïdes de manuscrits originals escrits en anglès, com ara Hvid Støj (1994),Gul Tyr (1995) i Babylons Grønne Haver (1995). De poesia en té publicats reculls com Cambodge Orchestre (2001),Exhibition Coloniale (2001),Poèmes de guerre. Poèmes pour T-Shirts (2009), Paris à cinq kilomètres. Anthologie (1991-2006) (2009) i Danmark (2011). En 2009 publicà l'assaig Le Manifeste du Zaparogue.Écrire, lire, publier, exister au temps des nouvelles guerres de religions. En les seves obres sempre tenen cabuda personatges llibertaris.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Milicians de la Columna Durruti

    - Julián Arrondo: El 25 d'agost de 1990 mor a Dijon (Borgonya, França) el militant anarquista i anarcosindicalista Julián Arrondo. Havia nascut en 1917 a Villafranca (Navarra, Espanya). De jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'adherí a les Joventuts Llibertàries de la Bonanova. En esclatar la guerra civil lluità al front d'Aragó enquadrat en la Columna Durruti. El febrer de 1939 passà a França amb el gruix de la retirada i fou internat en diversos camps de concentració. Més tard fou enrolat en una de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després d'Alliberament, treballà com a obrer forestal a la Costa d'Or i s'instal·là a Dijon. Col·laborà amb Quico Sabaté durant l'estada que aquest féu a Dijon. Fou tresorer de la Federació Local de la CNT en l'Exili de Dijon i, en nombroses ocasions, de la Regional Dijon-Nevers. Durant els anys vuitanta fou secretari del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) de Dijon.

    ***

    Portada de la revista "Orto", on col·laborà Miguel Alejandro Dilla [Dibuix de Manuel Monleón]

    - Miguel Alejandro Dilla: El 25 d'agost de 1997 mor a Sabigny (Xampanya, França) l'anarquista Miguel Alejandro Dilla. Havia nascut en 1909 a La Freixneda (Matarranya, Franja de Ponent). En 1932 col·laborà amb articles sobre art en la prestigiosa revista mensual anarquista valenciana Orto. Durant la Revolució de 1936 participà activament en la col·lectivitat del seu poble i en les Joventuts Llibertàries. Destacà per la seva tasca cultural i com a orador, organitzant i impartint conferències a la comarca del Matarranya. En 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i patí els camps de concentració. Després s'establí a Sabigny, on continuà militant en el moviment llibertari. 

     Escriu-nos

    Actualització: 25-08-16


    0 0

    El proper 26 d'agost a les 22:30h a l'Hort de Cruells de Roquetes tendrà lloc la IIa Vetllada de Cantadors de Roquetes. Enguany, entre participants de Catalunya i la Rondalla dels Ports, hi prendran part els Glosadors de Mallorca Miquel Àngel Adrover "Campaner" i Macià Ferrer "Noto".

    0 0

    És molt complicat a aquestes alçades de la nostra vida esbrinar l'any, el moment exacte que vaig entrar en contacte amb el poeta i investigador Ferran Lupescu. Record que va ser, si la memòria no m'enganya, a mitjans dels anys vuitanta quan, amb altres companys del ram de la ploma i una munió de polítics i investigadors que no havien pujat al carro de la postmodernitat, portàvem endavant el suplement de Cultura del diari Última Hora. Era una època fosca. La reforma del règim s'havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que durant dècades oblidaren i atacaren l'esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals". (Miquel López Crespí)


    Pere Rosselló Bover, Ferran Lupescu i l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007)



    L´escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover va presentar les obres de Cristina Salom, Francesc Casasnovas, Miquel López Crespí -Un viatge imaginari i altres narracions- i Joan Guasp.

    A part de l’escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, una altra persona que m’ha donat un suport essencialíssim en la tasca de seleccionar les narracions de llibre Un viatge imaginari i altres narracions ha estat el poeta i investigador Ferran Lupescu.

    És molt complicat a aquestes alçades de la nostra vida esbrinar l'any, el moment exacte que vaig entrar en contacte amb el poeta i investigador Ferran Lupescu. Record que va ser, si la memòria no m'enganya, a mitjans dels anys vuitanta quan, amb altres companys del ram de la ploma i una munió de polítics i investigadors que no havien pujat al carro de la postmodernitat, portàvem endavant el suplement de Cultura del diari Última Hora. Era una època fosca. La reforma del règim s'havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que durant dècades oblidaren i atacaren l'esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals".



    D’esquerra a dreta: el poeta Francesc Casasnovas; la vídua de l´escriptor Miquel Àngel Riera, Roser Vallès i els escriptors Miquel López Crespí i Bernat Nadal.

    Va ser, doncs, en aquella època, per a molts d´oportunistes i menfotistes “resplendent” perquè començaven a estar en nòmina estatal com a polítics al servei del règim, una època per a nosaltres de vertader exili interior, que coneguérem més a fons el poeta i amic Ferran Lupescu. Una amistat reforçada amb el pas dels anys. Però qui és, per a aquell que vulgui conèixer una mica la cultura catalana que no surt en els mitjans d´informació oficial, Ferran Lupescu?

    Anem a pams. Ferran Lupescu és autor de poemaris únics i indispensables. En referesc a les obres L'últim dels dàlmates (autoantologia poètica 1978-1982), Vuit poemes desolats, Arxipèlag (Premi Acadèmia dels Nocturns 1986), Cadàvers (Premi Josep M. López-Picó 1996), La senyoreta elidida / Adam Smith, Regiones de Valencia y Murcia (Dolços lleures de la gleva), L'ombra de la lluna damunt la terra / Intensa rereguarda, Poemes del desert, L´últim amor del comissari Lupescu, Això s'anomena aurora (en curs d'elaboració)... En un article titulat "Ferran Lupescu i la poesia" publicat en El Mundo-El Día de Baleares el 14 de novembre del 2004, qui signa aquestes notes havia definit la producció del poeta i investigador com a "intensa". Evidentment, i això mateix havia quedat ben especificat en l'article, volia dir que Ferran Lupescu es dedica des de fa molts d'anys intensament a la literatura i a la investigació; que no és cap hobby. A més, Lupescu ha treballat força anys en matèries d'història general i cultural dels Països Catalans, i és l'autor d'una de les millors històries del procés revolucionari soviètic que he llegit mai. Em referesc a Els dies d'un nou planeta: cronologia d'història soviètica (nov. 1917-març 1939), encara inèdita.

    Quan vaig parlar amb el poeta i investigador Ferran Lupescu i li vaig explicar la proposta del director de la col·lecció El Turó, es va entusiasmar de tal manera que s’hi va posar a la feina, repassant tots els meus antics llibres de narracions, molt abans que jo mateix. En contacte constant per ordinador, després de la lectura de cada llibre em feia arribar les seves troballes i descobriments, donant-me igualment una assenyada i valuosa opinió quant als contes que, deia, creia imprescindible que al llibre de El Turó.

    Cal dir que aquest interès de Ferran Lupescu pels meus contes ve de molt antic: en les seves col·laboracions a les pàgines de cultura del diari Última Hora de Ciutat ja havia comentat el llibre de contes juvenils Històries per a no anar mai a l’escola (Laia, Barcelona, 1986, segona edició). El diumenge dia 5 de maig de 1985, Ferran Lupescu escrivia: “Em pregunto si el llibre de contes Històries per a no anar mai a l'escola (Col. El Nus, 14. Ed. Laia, Barna, 1984), d'en Miquel López Crespí, no serà més aviat Històries d'aquells als quals mai no ens agradà anar a l'escola. Aquest no és un llibre sobre l'escola-infantesa-record-mal-rotllo-regne-perdut, encara que hi sigui present. L'escola de què parla en Miquel López, ens la trobem cada dia en sortir de casa (i, amb els avenços de la tecnologia d'avui, fins i tot sense necessitat de sortir-ne); els nens som nosaltres (grans o petits, no anant a classe o emborratxant-nos); els profes, són personatges prou coneguts de la ciutadania i ara no ens posarem a citar noms; les classes, bé, són les classes, òbviament, les de FEN que ens donen tothora, a la TV, a la feina, on calgui.



    ‘Tot contribueix, i a més el dir i com dir-ho, a donar-nos una imatge asfixiant de la classe-món que fa la cara que té.

    ‘Aquesta constatació, que com a tal només pot ésser honesta, és una protesta carregada de mala llet. Perquè la nostra Europa opulenta on un parell de centenars de fastigosos vagabunds acaben de morir de fred, no vol saber ni pot entendre que coses inversemblants s'esdevinguin en indrets molt bàrbars i, sobretot, molt llunyans del menjador i del salonet amb nostra senyora TV ("La carta"). Perquè hi ha certes reconduccions individuals -o col.lectives- que es mereixen el nom de traïció ("La transformació d'en Miquel"). Perquè la llibertat de pensament està cibernèticament controlada ("El monstre"). I, per damunt de tot, perquè és hora que reclamem la nostra condició d'humans, que escopim ben fort la realitat bàsica del segle XX: la deshumanització ("Els robots"); la maquinització, la desnaturalització ("La resurrecció universal", "Sóc un llibre") i tot allò que sap resumir l'autèntic manifest anomenat Història de l'evolució humana.

    ‘Aquells que coneguin la prosa del nostre autor, la retrobaran la mateixa que en llibres anteriors, amb el seu estil característic i, fins i tot, el seu ús, en determinats punts, d'un seguit de frases curtes que porten el pes -i la unió- en l'infinitiu. En aquest cas, l'autor es dirigeix al lector de forma directa, sempre veus de nens que escriuen una carta, o li conten una història a algú. O a un diari personal; d'allò d'"estimat diari". Sempre la famosa entelèquia de l'oïdor no-existent i la seva recerca en què -diuen, jo no ho crec- suposadament es debat la literatura. Però, en aquest llibre, en Miquel López Crespí té la intenció clara d'establir un diàleg, que ho és PER SE i que pot fer-se un cercle complet en contestar llegint-lo”.

    També en la presentació que va fer del meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003), presentació feta al saló d’actes del Consell Insular de Mallorca conjuntament amb la presidenta del Consell de Mallorca Maria Antònia Munar, el dirigent del PSM Sebastià Serra i l’aleshores president de l´OCB Antoni Mir, destacà alguns trets característics de la meva narrativa. I és per això mateix, perquè sabia que Ferran Lupescu sempre havia estat interessat per la meva narrativa, que vaig seguir la majoria dels seus encertats suggeriments quant a les narracions que havien de sortir al llibre que em demanaven per a El Turó.

    Dia deu de setembre, en el Palau del Consell i en el marc de la Diada de Mallorca, davant el nombrós públic assistent a l’acte, amics, premsa, polítics, representants de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Ferran Lupescu havia dit que: “Miquel López Crespí ha produït autèntiques obres mestres en camps com la narrativa curta, i que 'una bona antologia dels seus contes constituiria un dels volums de narrativa més importants de la literatura catalana contemporània”.

    “Inevitablement, continuava Lupescu, “tota obra d'art mínimament autèntica és xopa de la personalitat, la cosmovisió i els valors del seu autor. És per això que l'obra de Miquel López Crespí denota una cosmovisió progressista, d'esquerra, nacional-popular, i, per tant, conflictiva. Diguem, doncs, que l'obra de Miquel López Crespí no ha rebut el reconeixement públic que mereix. Això és, en part, i com en altres casos, perquè la intercepten corrents oficialistes de determinat signe estètico-ideològic. Per exemple, una mena de noucentisme ressuscitat, però d'escàs ressò social, aquesta volta. Per exemple, una postmodernitat més o menys autista. Irònicament, en nom d'una pretesa ‘puresa’ literària unilateralment identificada amb el conservadorisme hom aplica criteris extraliteraris per a desqualificar autors d'ideologia adversa, l'obra dels quals esdevé automàticament ‘poc literària’, per ‘política’, si no per ‘pamfletària’. El truc és vell i, segons sembla, productiu: només fan política els altres. A aquestes alçades hauríem de saber que tota obra d'art és política. Per acció o per omissió. Des de l'opacitat que proporciona el compromís amb un statu quo que es pretén ‘natural’. O des de l'explicitació que provoca trencar el sentit comú establert. D'altra banda, no és pas la temàtica de l'obra literària, ni menys encara la seva òptica ideològica, el que estableix el valor literari d'una obra: cal fer-ne la valoració en termes estrictament o principalment artístics. I són aquests termes els que avalen l'obra de Miquel López Crespí”.

    A començaments de maig del 2006 la feina conjunta de lectura i selecció dels contes ja era feta. La “batalla” per incloure unes narracions i suprimir-ne d’altres, també l’havíem feta no sense debats i després de mesurar fil per randa el que era necessari que sortís o ens semblava sobrer.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0
  • 08/26/16--04:08: Eleccions el dia de Nadal?
  • Només  la ment privilegiada d'en Rajoy podría tenir l'ocurrència de possar les properes eleccions el dia de Nadal,quan el que seria més fàcil és que no es tornés a presentar com a candidat,per què ja ha quedat més que demostrat que la gent no el vol,tal vegada amb un altre candidat es podría arribar  a un acord,però ell continua a pesar de ser un negociador dolent i de no adonar-se de res del que passa al seu partit,ja no recorda el Luís se fuerte,ni la financiació il•legal del seu partit,ni els sobres amb doblers,ni cobrar en B.

    Avui he llegit que el PSOE i Podemos volen votar per que les eleccions es facin un altre día i no en un dia tan assenyalat  com aquest on la majoria de la gent tindrà feines millor que anar a votar.


    0 0

      

                                                          Washington s'haurà de rendir.

     

     

         El títol original de l'article és el que segueix:

     

            La Xina a punt. Farà amollar el mac als Estats Units.

     

     

         La Xina a punt,  en el sentit que es fa palès que ha esdevingut la primera potència mundial. La qüestió a debatre seria sobre si la capacitat militar de la Xina és equiparable a la dels EUA.

        Farà posar el mac en terra als Estats Units:  Es pot debatre si la Xina ha abastat o superat l'alta tecnologia militar dels EUA,  però del que no hi ha dubte és que el ritme del desplegament tecnològic xinès,  de fa temps,  és superior al dels ianquis.  Les darreres mostres de la potencialitat tecnològica de la Xina  fan pensar que actualment és capaç de fer posar el mac en terra a Washington,  fet que, si es donava, significaria la declaració formal de la fi de l'imperi ianqui.

     

     

     

        No és debut a una abundant  ''ma d'obra barata'' que la Xina ha aconseguit el gran creixement econòmic,  sinó al desplegament programat d'una ''ma d'obra altament qualificada'' al servei del ''socialisme a la manera xinesa'' ideat pel gran líder  En Deng Xiaobing.

      Ei! s'ha de saber: des de començament de segle, en relació al nombre d'enginyers,  la Xina deixa en ridícul els EUA. Segons la UNESCO,  als darrers anys,  els graduats xinesos en enginyeria abasta la xifra de 1.3 milions anuals,  mentre que als EUA el nombre de graduats en enginyeria no supera els 120.000  (Podeu veure el reportatge a la web A survey of engineering education throughout the world - E & T Magazine).

     L'informe assenyala que el 40 % dels graduats xinesos en enginyeria són dones. Segons això,  s'ha de concloure que la Xina també és líder mundial respecte de l'ascens social de la dona.

       

        Que resti clar: En cap procés econòmic,  la ''ma d'obra barata'' és un factor determinant. En cap cas, de l'existència d'una ''ma d'obra barata'' se'n deriva un desplegament econòmic.

        Pel contrari,  l'ascensió d'un país com a potència econòmica sempre és debut a una revolució tecnològica.  La revolució industrial  determinà que Anglaterra esdevingués la primera potència econòmica mundial. Al segle XIX, la nova tecnologia de la indústria tèxtil anglesa portà la ruïna als tallers hindús; els quatre milions de ''ma d'obra barata'' del teixit hindú no serviren d'escut.

     

        S'ha de saber:  el nombre d'enginyers de cada  país sempre està en relació amb la demanda de la seva indústria. Que resti clar: El nombre d'enginyers d'un país no depèn de les escoles d'enginyeria,  sinó de la demanda de l'activitat industrial. Des de els anys 70, els Estats Units segueix un procés de desindustrialització,  procés paral·lel al de la demanda d'enginyers. Vegeu el post  Els EUA i el Regne Unit es desindustrialitzen, l'Iran s'industrialitza. La resolució del misteri.).

              Malgrat la seva decadència industrial (i econòmica, és clar),  els Estats Units manté intocada la seva estratègia imperial,  estratègia que comporta una accentuació dels mals que afecten la seva economia.   En efecte,  el seu pressupost de defensa i el pressupost de les seves 16 agències d'intel·ligència menen al país a la ruïna.

    Però,  en contra del que creuen els líders imperialistes de Washington,  la capacitat militar d'un país no és el producte d'unes ments militaristes.  No. La capacitat militar d'un país depèn de la seva capacitat industrial,  científica i tecnològica.   

         Actualment, la Xina té una capacitat industrial sis vegades major que la dels Estats Units  (Com a indicador: la Xina produeix i consumeix vuit vegades més acer que els EUA. Vegeu el post List of countries by steel production). 

     

         Com a indicador:  Mentre els govern ianqui es mostra incapaç de refer les deteriorades infraestructures del país,  la Xina exhibeix tot de grans infraestructures.  Com a exemple,  vegeu  el post China Has Opened The World's Longest Sea Bridge - YouTube. També podeu veure Glass bridge: China opens world's highest and longest - BBC News. I,  ja posats,  vegeu també Hi tech, China's high speed rail is how to build - YouTube.

     

     

     

     

        Al darrers temps,  la Xina ha demostrat que el pla d'invulnerabilitat dels EUA era una il·lusió; ha demostrat que disposa d'alta tecnologia militar,  en especial la referida als míssils hipersònics (Vegeu la web The Ultimate Guide to China's Hypersonic Weapons Program | The National Interest Blog. Vegeu també china missile hypersonic. També val la pena veure Brand New Russian, Chinese Hypersonic Weapons Unnerve US).

     

         Fa uns pocs dies,  la Xina va mostrar al món que la seva capacitat científica i tecnològica supera ja a la dels Estats Units. Vegeu el postChina launches the first quantum communications satellite ).

     

         O sigui, en resum,  que dins poc temps,  Washington s'haurà de rendir. Haurà de fer la proclama que renuncia al seu projecte imperial i que suprimirà les seves 16 agències d'intel·ligència d'intervenció il·legal.  La Xina haurà aplicat amb èxit l'art de la guerra d'En Sunzi.

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

      


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Hi havia una vegada un poble que, tenint «la millor badia de la mediterrània», tenia aprovat des de temps immemorials (1990) un PGOU (un Pla General d'Ordenació Urbanística) que preveia que la primera línia havia de ser peatonal.

    Els inicis d'aquesta història ens remunten a dues legislatures enrera (2007-11), quan governava a Pollença Unió Mallorquina-UNPI amb el PSOE i el PSM. L'any 2008 es va fer «l'experiment de la peatonització»: sense cap pla ni cap estudi de mobilitat, només amb dos informes de la policia local que preveia la reordenació del trànsit, es va començar a finals de setembre la prova de tancar el passeig Saralegui a la circulació. Des d'Alternativa ens hi vàrem oposar (férem una recollida de firmes, presentàrem mocions...) perquè s'havia fet sense pla de mobilitat, sense consens ni amb els veïns ni amb els partits de l'oposició (se'ns va informar de la prova en una reunió de 10 minuts), i perquè hi seguia havent circulació (els autobusos per tota la primera línia, i els particulars en alguns trams), amb el que no tenia les avantatges de ser una zona peatonal i sí els inconvenients. El que vàrem demanar era que s'aturés l'experiment i es fes un Pla de Mobilitat (amb un treball de camp que tingués en compte l'afluència de cotxes, les places d'aparcament, les possibles solucions alternatives al canvi en la circulació...) i que es presentés públicament, fet que permetés la participació ciutadana.

    L'any següent, el 2009, va ser el final de l'experiment de la peatonització (que en realitat era una semipeatonització), amb la justificació que com que no es podien llevar els autobusos de la primera línia, aleshores no tenia sentit restringir la circulació. I llavors, després de la prova frustrada, es va encarregar un Pla de Mobilitat, tal com demanàvem. «Ah, per fi un poc de seny!», pensareu, estimats lectors. Però no, res de seny. Perquè va resultar que l'esmentat Pla de Mobilitat es va encarregar a una empresa que, oh casualitat!, era del nebot de la batlessa en aquell moment, i a més, com vàrem descobrir i denunciar el Pla havia estat plagiat. Aquest tema està encara en els tribunals.


    El tema va quedar en suspens fins que, amb una nova legislatura (2011-15) i un nou govern (aquest cop del PP i la Lliga, i ja cap al final del PP i el PI, amb el suport d'UMP sobre el tema de primera línia) es va tornar a moure alguna cosa. I el que es va moure era un projecte d'obres que es va anomenar «de reforma i rehabilitació en semipeatonització» amb un cost d'1,5 milions d'euros.

    El 2013 varen encomanar un estudi de mobilitat a una altra empresa (CINESI) que va fer una proposta de mobilitat que servia de base a les obres, que no preveia peatonalitzar sinó semipeatonalitzar (en el sentit que es donava més espai a vianants i ciclistes, es restringia velocitat, proposava una reforma circulatòria que feia que la circulació fos convectiva, o sigui, que no es pogués circular tota la primera línia seguida, fet que reduïria l'afluència...). Però l'estudi de mobilitat no va agradar a UMP, tal vegada tement que els turistes passarien de llarg per la circumval·lació cap a Formentor. Així que el PP d'en Tomeu Cifre Ochogavía (sí, el que ara demana que s'ha de fer molta feina prèvia en mobilitat si es vol peatonalitzar) i el PI d'en Martí Roca, va decidir deixar de banda la qüestió de la mobilitat: primer farien les obres i ja després es veuria la mobilitat. És a dir, passar l'arada davant el bou, i a costa dels doblers públics. I és que s'acostaven les eleccions, i embellir la primera línia segur que seria ben vist pels hotelers.

    Però és que a més, el projecte es va fer sense participació ni consens amb l'oposició (el que ara hipòcritament demanen el PP, el PI i Tots): només es va fer una reunió amb l'oposició i va ser per parlar de l'estudi de mobilitat que suposadament fonamentava el projecte, i no del projecte.

    El 2015 va sortir el projecte a exposició i des d'Alternativa vàrem presentar al·legacions, en el sentit que no es preveia peatonalitzar (com preveu el PGOU), no quedava clar amb quin pla de mobilitat se sustentava, i que no hi havia hagut participació. Unes crítiques que anaven en la mateixa línia de les que havíem fet al govern d'UM-PSOE-PSM de l'anterior legislatura amb l'experiment de peatonalització. Idò, ben a final de legislatura i sense consens amb l'oposició, el PP-PI (que igual no es pensava que no governarien) va treure a licitació les obres, adjudicant-les a qui va fer l'oferta més baixa (amb els problemes que això ha suposat) i del que més que una semipeatonalització (perquè no hi havia mobilitat prevista), acabava sent un simple embelliment (tot i que l'estètica és discutible) per un preu desproporcionat.


    Amb el canvi de legislatura (2015-19) i canvi de govern (Junts-UMP), han volgut fer «el millor passeig de la mediterrània», així que acabades les obres del PP/Tots i PI, ells ho han volgut millorar. Varen demanar una revisió de l'estudi de mobilitat de CINESI, i després varen demanar un informe de la policia local que invalidava la reforma circulatòria proposada en l'estudi.

    Varen fer una Junta de Portaveus per explicar-nos la seva proposta de segona fase i es va dur a Ple.

    Evidentment, des d'Alternativa hi vàrem votar en contra pels motius de sempre (manca de peatonització, de pla de mobilitat clar i de participació: http://alternativa.balearweb.net/post/126680) i en base a allò que defensam des del 2008, hem negociat amb l'equip de govern de cara al ple extraordinari ( Més detalls: http://alternativa.balearweb.net/post/126901 ).

    D'Alternativa es poden dir moltes coses, però no és pot dir que respecte la primera línia no hem tengut sempre un posicionament polític clar i coherent, cosa que no es pot dir de la resta de partits polítics de l'oposició (ni del govern), fins al punt que hem vist en aquestes darreres setmanes coses surrealistes. I com que en algunes notícies de premsa se'ns ha ficat al mateix sac a tota l'oposició, anem a recordar algunes «perles» dels darrers dies.

    Per exemple, el regidor del PP que en el ple de juliol va dir «que aun teniendo dudas, nosotros votaremos a favor» i després a mitjan ple diu que canvia el vot perquè el regidor d'urbanisme l'ha ofès. O sigui, resulta que en el Partit Popular pel que es veu, el que fa que es decideixi donar suport o no a una modificació de crèdit, no són arguments polítics, sinó l'estat d'ànim del regidor. I per més patetisme, al ple d'agost vota en contra perquè considera importantíssim tenir uns informes del Consell, que pel que es veu no teníen cap importància un mes abans. En fi, d'això se'n diu, farsa política. Després tenim el líder de Tots, que s'indigna i reclama ara el que ell no va fer quan governava, i demana participació i consens amb el que no creu, i critica el que ara anomena «formes de l'antic règim», que són les seves quan governa. D'això se'n diu hipocresia. I què dir del regidor del PI? Apart que continua abduït i utilitzat per l'exbatle, s'apunta també a justificar el seu vot en que si no l'han convidat a la rebuda d'en Sete, si no l'han telefonat per xerrar amb ell i només li han enviat un watsap... En fi, no ens estranyem de veure'ls tots junts a una llista a les properes eleccions.

     

     

    A la categoria «Peatonització del Port» podeu trobar 24 articles sobre el tema.  


    Recordau, avui ens veiem a les 18h a Habitat per reivindicar una solució ja a la ruta del camí de Síller!


    0 0

    [27/08] Marie - Jouy - Jourdan - Dondon - Man Ray - Rashev - Toublet - Pérez Feliu - Lecomte - Continente - Lachèvre - Castelló - Gómez Casas

    Anarcoefemèrides del 27 d'agost

    Esdeveniments

    Portada del primer número d'"El Invencible"

    - Surt El Invencible: El 27 d'agost de 1895 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número, i únic, del periòdic El Invencible. Periódico comunista anárquico. Substituí, víctima d'una suspensió governativa, El Eco del Rebelde. Periódico comunista anárquico (1895). Com a responsable de la publicació figura Juan Palomo, evidentment un pseudònim. Trobem un text de Lluís Mas, del grup anarcocomunista de Gràcia (Barcelona, Catalunya). També suspès i processat per un article apologètic del magnicida Sante Caserio, va ser reemplaçat per El Comunista. Periódico obrero (1895).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Constant Marie

    - Constant Marie: El 27 d'agost de 1838 neix a Sainte-Honorine-du-Fay (Baixa Normandia, França) el communard, militant i cantautor anarquista Constant Marie, més conegut com Le Père Lapurge. Paleta d'ofici, va participar en la Comuna de París i serà ferit durant els combats al fort de Vanves, ferides que l'obligaran a canviar d'ofici; es farà sabater, una de les professions més arrelades en el moviment llibertari. Va ser l'autor i el compositor de cançons revolucionàries molt conegudes, com ara Dame Dynamite, Le Père Lapurge (de la qual li vindrà el nom), L'affranchie, C'est d'la blague, Internationale féministe (a la memòria de Louise Michel), Vive la canaille!, Y a d'la malice, Michel, etc. Moltes d'aquestes cançons es van publicar en Le Père Peinard d'Émile Pouget i foren editades en petits fulletons il·lustrats per Maximilien Luce i Henri Gabriel Ibels, entre d'altres artistes. De la seva cèlebre cançó de revolta La muse rouge, derivarà el nom del conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901 que farà seu el patrimoni de Marie. Com a propagandista actiu va participar en multitud de festes de grups anarquistes cantant les seves cançons de virulentes lletres que sempre atreien l'atenció de la policia. L'1 de juliol de 1894 ca seva va ser escorcollada i li van embargar llibres i partitures de les seves cançons; detingut i acusat d'«afiliació a una associació de delinqüents», va passar algunes setmanes tancat a la presó de Mazas. Constant Marie va morir el 5 d'agost de 1910 a París (França).

    Constant Marie (1838-1910)

    ***

    Notícia de la detenció de Bernard Jouy apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 8 de juliol de 1894

    - Bernard Jouy: El 27 d'agost –algunes fonts citen el 22 d'agost– de 1855 neix a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) l'empleat de comerç, venedor ambulant i militant anarquista Bernard Bazile (o Basile) Jouy, conegut com Bataille. Instal·lat com a comerciant a Carcassona, on vivia al número 2 del carrer d'Alsace, en 1882 es declarà en fallida. En aquests anys era un militant força actiu dins del moviment anarquista. En 1891 s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i s'integrà en el grup anarquista«Les Vengeurs», essent un dels màxims responsables del moviment llibertari local. El juliol de 1892 s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on amb sa companya François Bataille assistia a totes les reunions anarquistes, sempre vigilat per la policia. A Marsella mantingué correspondència amb llibertaris parisencs i amb l'anarquista de Foix (País de Foix, Occitània) Émile Darnaud. En aquesta època treballà com a venedor ambulant. Arran d'un atemptat de novembre de 1893 el seu domicili, al número 69 del carrer Raynard de Marsella, va ser escorcollat per la policia. En la gran agafada contra el moviment anarquista de l'1 de gener de 1894, el seu domicili també va ser escorcollat. El 7 de juliol d'aquell any, arran de l'assassinat del president de la III República francesa Marie François Sadi Carnot, va ser detingut arran d'un nou escorcoll de casa seva, emmarcant en una gran onada repressiva. En aquesta època el seu nom figura en una llista de 14 propagandistes anarquistes establerta per la Prefectura de Policia Departamental de les Boques del Roine (Provença, Occitània). Va ser estretament vigilat per la policia fins el 1899 on, segons aquesta, «sembla que es manté una mica al marge».

    ***

    Notícia de la detenció de Numa Jourdan apareguda en el diari parisenc "La Justice" del 7 de març de 1894

    - Numa Jourdan: El 27 d'agost –segons altres fonts el 17 d'abril– de 1861 neix a Courbevoi (Illa de França, França) el tintorer anarquista Numa Jourdan. Vivia al número 25 del carrer del Canal de Saint-Denis (Illa de França, França), població en la qual milità en el seu moviment anarquista. El 5 de març de 1893 va ser detingut en una gran agafada de militants anarquistes i l'agost d'aquell any es va presentar a les eleccions legislatives pels socialistes per la Segona Circumscripció de Saint-Denis. Posteriorment marxà cap a Londres (Anglaterra). Segons la policia britànica, que el considerà«molt perillós», freqüentà el «Club Autonomia» de la capital anglesa i l'anarquista expropiador Spannagel, i retornà a Saint-Denis a finals de 1894. El maig de 1906 es presentà a les eleccions legislatives pels Socialistes Unificats per la Primera Circumscripció de Nancy (Lorena, França) i va treure 379 vots.

    ***

    Foto policíaca d'Anna Dondon

    - Anna Dondon: El 27 d'agost de 1884 neix a Decize (Borgonya, França) l'anarquista il·legalista Florence Trinquet, més coneguda com Anna-Thérèse Dondon. De jove marxà a París, on tot d'una s'introduí en els cercles llibertaris, especialment a partir de 1905 en el del grup editor de L'Anarchie i en de les«Causeries Popularies» (Xerrades Populars), organitzades per Libertad. S'especialitzà a fer circular francs falsos i fou condemnada per aquest delicte en dues ocasions, la segona en 1906 a cinc anys a la presó de Rennes. En llibertat condicional a partir de 1909 tornà a París amb son germà, on amb el temps esdevingué la companya de René Valet, secretari de la Joventut Revolucionària, i amb qui visqué a partir de la primavera de 1911 a la comuna llibertària de Romainville, on la parella conegué els membres de la «Banda Bonnot». Fou detinguda la nit del 15 de maig de 1912 a la vil·la de Nogent-sur-Marne on s'havien refugiat els membres de la banda Octave Garnier i René Valet. També fou detinguda Marie la Belge, companya de Garnier. Durant l'assalt de la policia i del batalló de zuaus, Garnier morí i Valet, ferit, fou rematat per la gentada que acudí a l'escena. No fou processada per pertànyer a la «Banda Bonnot». En el període d'entreguerres freqüentà els cercles anarquistes, assistí assíduament a les conferències de Sébastien Faure i durant els caps de setmana a les excursions als voltants de París organitzades pel moviment llibertari. Anna Dondon passà elsúltims anys de sa vida en una residència a Bondy (Illa de França, França), on morí en 1979 a resultes d'una operació.

    Anna Dondon (1884-1979)

    ***

    Autoretrat de Man Ray (1943)

    - Man Ray: El 27 d'agost de 1890 neix a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) l'artista (pintor, fotògraf, escultor, cineasta) anarquista Emmanuel Rudzitsky --en el certificat de naixement figura Michael Rudnitzky--, conegut internacionalment com Man Ray. Era el primogènit d'una família jueva immigrant d'origen rus, composta per Max i Manya Rudnitzky, a més d'un germà i de dues germanes. Començà a pintar a partir dels cinc anys. En 1897 amb sa família es traslladà a la secció de Williamsburg del barri novaiorquès de Brooklyn, on va anar a escola, alhora que ajudava son pare que havia instal·lat una sastreria, feina que tindrà una gran influència en la seva obra posterior. Entre 1904 i 1908 va estudiar secundària en la branca artística i de dibuix tècnic. En acabar els estudis va rebre una beca per estudiar arquitectura, però la va rebutjar, ja que menyspreava qualsevol honor acadèmic i s'estimava més aprendre lliurement. A Nova York treballà com gravador i també en una agència de publicitat de Manhattan, alhora que assisteix a les classes nocturnes de l'Acadèmia Nacional de Disseny i la Lliga d'Estudiants d'Art de Manhattan. En la tardor de 1911 va començar a estudiar, atiat pel fotògraf Alfred Stieglitz, en l'anarquista Escola Moderna de Harlem (Nova York), també coneguda com Escola Ferrer, fundada en 1910 seguint els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquest centre --on s'estudiava literatura, filosofia, ciències naturals, arts (dibuix del natural, disseny tècnic, aquarel·la, arts gràfiques, etc.)-- conegué destacats intel·lectuals anarquistes (Robert Henri, Emma Goldman, Will Durant, Adolf Wolff, Jack London, John Reed, Alexander Berkman, Upton Sinclair, Hart Crane, Wallace Stevens, William Carlos Williams, Margaret Sanger, Isadora Duncan, Eugene O'Neill, etc.) i estudià diversos autors llibertaris (Max Stirner, Tolstoi, Walt Whitman, Thoreau, etc.) i filòsofs radicals (Nietzsche, etc.). El desembre de 1912 va exposar les seves primeres obres artístiques (olis, tintes i llapis sobre paper i aquarel·les)  a l'Escola Ferrer. En aquesta època també va col·laborar amb dibuixos i portades en la revista anarquista d'Emma Goldman Mother Earth i amb poemes en la revista The Modern School. Els seus primers contactes amb l'avantguarda artística novaiorquesa es produeixen durant les visites a la Galeria 291 d'Stieglitz i en les tertúlies dels Arensberg, i es va veure fortament influenciat per l'Armony Show, primera exposició d'art europeu que es va realitzar a Nova York en 1913. A començaments d'aquest any va marxar a la colònia llibertària d'artistes de Ridgefield (Nova Jersey), on conegué la poetessa belga Adon Lacroix; l'any següent es casaren, en 1919 se separaren i en 1937 es divorciarien oficialment. En 1915 realitzà la seva primera exposició individual a la Daniel Gallery de Nova York. Juntament amb Marcel Duchamp i Francis Picabia inaugurà el moviment dadà novaiorquès. En 1918 va començar a treballar amb aerògrafs sobre paper fotogràfic i l'any següent publicà el periòdic d'avantguarda TNT. En 1920, amb Katherine Dreier i Duchamp, fundà la «Société Anonyme», una companyia de promoció i de gestió de tot tipus d'activitats d'avantguarda (exposicions, publicacions, instal·lacions, pel·lícules, conferències, etc.), espècie de museu itinerant i que fet es va convertir en el primer museu d'art modern nord-americà. Entre 1921 i 1940 va viure al barri de Montparnasse de París, on participarà activament del dadaisme que es feia a la capital francesa. En aquestaèpoca va fer amistat amb Tristan Tzara, Louis Aragon, André Breton, PaulÉluard, Gala, Théodore Fraenkel, Jacques Rigaut, Philippe Soupault, Paul Poiret i altres activistes culturals. Davant la impossibilitat de vendre la seva obra, Man Ray tornà a la fotografia. Les seves primeres obres experimentals són els Rayographs de 1921, imatges fotogràfiques fetes sense càmera, obtingudes amb objectes exposats sobre un paper sensible a la llum i després revelat. Per viure, a més de fotografies de moda que seran publicades en revistes i que el popularitzaran, també farà retrats, convertint-se en el fotògraf oficial del món de la cultura i dels màxims representants de l'avantguarda del moment (Marcel Duchamp, Tristan Tzara, Kiki de Montparnasse, Casati, Francis Picabia, Antonin Artaud, André Breton, Lee Miller, Juliet, James Joyce, Gertrude Stein, Djuna Barnes,Berenice Abbott, Mina Loy, Henri Matisse, Rrose Selavy, Jean Cocteau, Meret Oppenheim, Salvador Dalí, etc.). També va fer ready-mades (art trobat) dadaistes com ara Danseuse de corde s'accompagnant de son ombre (1916), Autoportrait (1916), Boardwalk (1917), Cadeau (1921), Object to be Destroyed (1923), Les vingt jours de Juliette (1952), etc. En 1924 fou un dels partidaris de la separació entre surrealisme i dadaisme i va participar en la primera exposició surrealista a la Galeria Pierre de París en 1925, amb Jean Arp, Max Ernst, André Masson, Joan Miró i Pablo Picasso. Inspirat per la seva model i amant Alice Prin, coneguda com Kiki de Montparnasse, realitzàLe Violon d'Ingres (1924). En 1926 la galeria surrealista d'André Breton li féu una exposició antològica. En aquests anys va realitzar influents curtmetratges d'avantguarda («Cinema Pur»), com araLe retour à la raison (1923), Emak-Bakia (1926), L'étoile de mer (1928) o Les mystères du Château du Dé (1929). Durant la dècada dels trenta publicà diversos volums de fotografies. En 1936 la seva obra fou present en l'exposició «Art Fantàstic, Dadà i Surrealisme» del Museu d'Art Modern de Nova York. En 1940, escapant de l'ocupació nazi de França, va embarcar a Lisboa --juntament amb Dalí, Gala i René Clair-- cap els Estats Units i es va instal·lar a Hollywood i a Nova York, i no retornà a França fins a l'any 1951. En 1946 es casà amb la ballarina i model Juliet Browner. Durant la seva estada a Califòrnia es guanyà la vida ensenyant com a professor. En 1963 publicà la seva autobiografia, Self-Portrait, i aquest mateix any fou nomenat Sàtrapa del Col·legi de Patafísica. En 1973 el Metropolitan Museum de Nova York li dedicà una retrospectiva de la seva obra fotogràfica. Man Ray va morir el 18 de novembre de 1976 a París (França) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Quan en 1991 morí Juliet Browner fou enterrada a la mateixa tomba. En 1999 la prestigiosa revista ArtNews el nomenà com un dels 25 artistes més influents del segle XX.

    ***

    Mosko Rashev

    - Mosko Rashev: El 27 d'agost de 1903 neix a Lyaskovets (Veliko Tarnovo, Bulgària) el guerriller anarquista Mosko Atanasov Rashev (o Rachev). Fill d'una família extremadament pobra, restà illetrat i hagué de treballar en les feines més dures i més mal remunerades. A Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària), de la mà de destacats anarquistes, com ara el mestre Georgi Popov i Petar Maznev, entrà en contacte amb el moviment llibertari, destacant com a un enemic acèrrim de la policia. En 1920, a causa de la seva activitat llibertària, passà a la clandestinitat. La seva primera acció guerrillera consistí en la requisa d'armes de foc de les casernes de la regió de Veliko Tarnovo. Durant la nit del 3 de juny de 1921, formà part de l'escamot armat encapçalat pel revolucionari anarquista Gueorgui Sheitanov que parà una emboscada a l'escorta policíaca que portava detingut l'anarquista Petar Maznev i l'alliberà a l'indret conegut com «La Muntanya Sagrada», casualment el mateix lloc on havia estat capturat. Durant els dies 8 i 9 de juny de 1923 participà en la conferència anarquista clandestina que tingué lloc al bosc a prop del monestir de Petropavlovski (Leskovec, Veliko Tarnovo, Bulgària) i sortí amb l'encàrrec de marxar a la seva ciutat natal i establir vincles amb l'organització anarquista local. El cop militar del 9 de juny de 1923 que instaurà el règim profeixista d'Alexandre Tsankov, va produir la mort de 35.000 treballadors i camperols; i la resistència armada que va seguir, va culminar en l'atemptat amb bomba contra la catedral de Sofia l'abril de 1925, perpetrat pel Partit comunista. A partir d'aquest moment, amb la llei marcial proclamada, es va desencadenar una repressió ferotge contra el moviment revolucionari i s'integrà en la guerrilla llibertària de Gueorgui Sheitanov, que es dedicà a assaltar guarnicions militars, fer sabotatges de línies fèrries i telegràfiques, cremar arxius de la propietat, etc. L'estiu de 1925, després de la dispersió del grup guerriller i l'assassinat de diversos companys a Gorna Oryahovitsa (Veliko Tarnovo, Bulgària), decidí continuar la lluita sota el lema de «Vèncer o morir» que va fer arribar a les autoritats en carta. La policia organitzà grans batudes de recerca durant setmanes. Finalment, el 17 de setembre de 1925 la policia i l'exèrcit li parà una emboscada a prop de Béderliy (Veliko Tarnovo, Bulgària) on Mosko Rashev fou abatut després d'una dura resistència.

    ***

    Julien Toublet

    - Julien Toublet: El 27 d'agost de 1906 neix a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) el militant anarcosindicalista i interlingüista Julien François Gabriel Toublet, també conegut com Jean Thersant. Nascut en una família modesta, son pare feia de fuster i sa mare de portera. Treballà de molt jovenet en la indústria metal·lúrgica i després de joier. En 1921 s'afilià al Sindicat de Joieria de París, adherit a la Confederació General del Treball Unificat (CGTU), de forta tradició llibertària. Va descobrir l'anarquisme assistint a una conferència de Sébastien Faure titulada «Déu no existeix!». Membre de les Joventuts Sindicalistes, participà activament en els Comitès de Vaga. En 1926 va ser cridat a files, però aconseguí un pròrroga d'un any i després ingressar en un servei sanitari que evitar que fos destinat a Síria. En 1932 s'afilià a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), fundada per Pierre Besnard el novembre de 1926 i adherida a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El novembre de 1932, arran del IV Congrés de la CGT-SR, va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa en representació del Sindicat del Metall del Sena del qual era secretari. Entre l'octubre de 1934 i l'octubre de 1938 fou secretari de la CGT-SR. També fou membre, amb Lucien Charbonneau i Auguste Huet, del Comitè d'Ajuda Mútua de París i tresorer del Comitè d'Ajuda als Presos de la IV Regió, càrrec que exercí fins el gener de 1936 quan va ser substituït per Louis Laurent. Es va encarregar, amb Pierre Besnard, de l'edició de l'òrgan d'expressió de la CGT-SR Le Combat Syndicaliste (1926-1939), que jugà un gran paper durant les vagues de maig i juny de 1936 i en la difusió dels fets de la guerra civil espanyola. El juliol de 1936, quan esclata la Revolució a Espanya, mobilitzà tota la seva energia per ajudar els llibertaris espanyols i, amb Charles Marchal, fou el responsable del reclutament de voluntaris de la CGT-SR per a la guerra d'Espanya. Durant aquests anys bèl·lics, amb Marchal, s'encarregà de coordinar la compra i subministrament d'armes per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), a més de assegurar el transport de fons cap a la Península, i per aquest motiu viatjà en diverses ocasions a Barcelona (Catalunya). També participà, amb Pierre Besnard, Louis Laurent, Albert Ganin, Charles Marchal i Paul Lapeyre, en l'edició francesa del setmanari L'Espagne antifasciste (1936-1937). Durant la tardor de 1936 fou membre de l'oficina de l'AIT i el novembre, arran de la Conferència del Comitè Anarcosindicalista Francès, fou nomenat secretari adjunt de l'oficina de la Unió Federativa, juntament amb Pierre Besnard i Victor Giraud. Durant l'hivern de 1939, durant la Retirada, s'incorporà a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització creada per Louis Lecoin per ajudar els refugiats espanyols internats als camps de concentració del sud de França, encarregant-se en nom de la CNT-FAI d'organitzar un Comitè d'Ajuda, en el qual tingué cura de les relacions amb els advocats i on Paul Lapeyre controlà amb visites els camps d'internament. El setembre de 1939 es casà amb Denise Boutiller, amb qui tindrà tres infants (Monique, Christiane i Jacques). Durant la II Guerra Mundial va ser mobilitzat com a infermer; assetjat a Dunkerque, després evacuat al Regne Unit i repatriat de bell nou per Normandia, va entrar clandestinament al París en mans alemanyes. Durant l'Ocupació va crear una cooperativa obrera de bijuteria (Art i Tècnica Aplicada), on exercirà l'ofici amb sa companya Denise i alguns familiars i amics. En aquesta època intentà reorganitzar, amb Louis Laurent, Gilberte Dawas i Henri Bouyé, el moviment llibertari en la clandestinitat i creà una xarxa per ajudar i per amagar els militants amenaçats proveint-los de documentació falsa. També aconseguí editar dos butlletins (Action i Problèmes). Juntament amb Henri Bouyé, col·laborà en la xarxa Resistència Obrera de la CGT i intentà mantenir aquesta xarxa al marge de la Resistència oficial. Després de l'Alliberament, reprengué la militància en el Sindicat de Joieria de la CGT i fou nomenat membre de la Comissió de Depuració de la Federació de la Joieria. Després de la decisió dels llibertaris d'abandonar la CGT, sota la influència comunista, en 1946 s'afilià a l'acabada de crear Confederació Nacional de Treball Francesa (CNTF), de la qual va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa i secretari. En 1949 fundà, amb un grup de companys (Roger Boucoiran, Aimé Capelle, Denhau, Muss, Samson, Henri Portier, G. Pouget, etc.), el Moviment Astatosindicalista --del grecastatos,«inestable»--, adherit a l'AIT, que edità el periòdic mensual Mains et Cerveau (1949-1950). A partir de 1952 exercí de corrector de premsa a la impremta de Georges Lang i el maig d'aquell any va ser admès en el Sindicat de Correctors de la CGT de París. Arran de les divergències sorgides a començaments dels anys cinquanta amb el moviment confederal francès i espanyol, en 1954 abandonà la CNTF i ingressà en el grup de Pierre Monatte, adherit a la Unió dels Sindicalistes, al voltant del periòdic La Révolution Prolètarienne. Destacat esperantista, en 1961 va ser un dels cofundadors de  la Unió Interlingüista de França (UIF), secció gala de la Unió Mundial per la Interlingua, i també va crear la Federació dels Anacionalistes Interlingüistes, encarregant-se de l'edició dels seus òrgans d'expressió Reflexiones supra le frontieras i Le oca frantic, en llengua paneuropea interlingua. Després treballà a la impremta de Le Croissant i de Le Parisien Libéré, on en 1971 es jubilà. Entre 1969 i 1980 va participar, amb son fill Jacky Toublet, en l'Aliança Sindicalista Revolucionària i Anarcosindicalista (ASRAS), creada arran de Maig del 68 i que intentà reagrupar els militants anarcosindicalistes escampats per diversos sindicats (CGT, FO, CFDT, FEN). Julien Toublet va morir el 4 d'abril de 1991 a Créteil (Illa de França, França) i dies després, l'11 d'abril, fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    Julien Toublet (1906-1991)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Notícia de la detenció de Manuel Pérez Feliu apareguda en el diari madrileny "El Globo" (5 de maig de 1921)

    - Manuel Pérez Feliu: El 27 d'agost de 1940 és afusellat a Paterna (Horta Oest, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Feliu. Havia nascut el 6 de setembre de 1892 a Alacant (Alacantí, País Valencià) en una família originària del Principat de Catalunya. Es guanyà la vida fent d'ebenista i estava afiliat al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El maig de 1921 va ser detingut a Madrid (Espanya), juntament amb Bernardino Alonso García (El Porra), acusat de col·locar l'1 d'abril anterior un petard en un taller de cistelleria que es trobava en vaga. En 1932 va ser detingut i deportat a Villa Cisneros (Río de Oro, Protectora Espanyol del Marroc) i a Fuerteventura (Illes Canàries) fins al setembre d'aquell any. A Barcelona (Catalunya) presidí l'Agrupació Pro Cultura«Faros», no sense crítiques. Durant els anys de la II República espanyola va fer mítings a diverses localitats (Benicarló, València, etc.). El gener de 1934 va ser detingut a Barcelona amb altres 23 companys en una reunió clandestina i ell no va ser alliberat fins l'abril perquè estava reclamant per un jutjat per tinença d'explosius i per no haver satisfet una multa de 20.000 pessetes. Entre els anys 1934 i 1935 destacà en la CNT del País Valencià. El 18 de novembre de 1935 presidí un míting d'afirmació sindical i contra la guerra a la plaça de toros de València on intervingueren Pau Montllor, Tomás Cano Ruiz, José Villaverde i Francisco Ascaso. Arran del cop feixista de juliol de 1936 va ser nomenat per la CNT membre de la Guàrdia Popular Antifeixista (Brigades Populars de Policia) de València, del Consell Provincial de Seguretat–vicepresident– i del Tribunal Especial de Justícia del Comitè Executiu Popular (Comitè de Salvació Pública). Durant els anys bèl·lics fou membre del Comitès Regionals de Llevant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i va fer nombrosos mítings i conferències (València, etc.). En 1938 col·laborà en el periòdic Fragua Social de València. Aquest mateix any, en substitució de Domingo Torres Maeso, exercí les funcions d'alcalde de la ciutat de València i, amb caràcter definitiu, en 1939. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració d'Albatera, juntament amb son homònim amic Manuel Pérez Fernández. Identificat per les autoritats feixistes, va ser empresonat a València. Jutjat i condemnat a mort, Manuel Pérez Feliu va ser afusellat l 27 d'agost de 1940 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià) juntament amb altres 20 detinguts.

    ***

    Georges Lecomte (1923)

    - Georges Lecomte: El 27 d'agost de 1958 mor a París (França) el periodista, novel·lista, dramaturg, assagista, dreyfusard llibertari, i posteriorment seguidor del mariscal Pétain, Georges-Charles Lecomte. Havia nascut el 9 de juliol de 1867 a Mâçon (Borgonya, França). Son avi havia estat deportat per Napoleó III arran del cop d'Estat del 2 de desembre de 1851 i son pare era administrador d'una oficina de correus. Estudià a l'Institut Lamartine de Mâçon. Quan tenia 20 anys marxà cap a París (França) amb la intenció d'estudiar Dret i de fer-se un gran escriptor. Esdevingué misser en pràctiques al Col·legi d'Advocats i edità entre maig de 1888 i juliol de 1889, amb el suport de Félix Fénéon, la revista simbolista La Cravache Parisienne. Fixat per les autoritats com a anarquista, col·laborà en diverses revistes revolucionàries i signà tota mena de crides i de peticions. Especialment col·laborà en L'En-Dehors, de Zo d'Axa, i en Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1891 visità Jean Grave quan va estar tancat a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Entre 1894 i 1895 col·laborà en La Revue Socialiste. Quan esclatà l'«Afer Dreyfus», prengué partit a favor del capità Alfred Dreyfus. L'octubre de 1895 es va fer càrrec de la crònica que portava Gustave Kahn en el periòdic La Société Nouvelle. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions culturals i artístiques, com ara L'Art Moderne, Hommes d'Aujourd'hui, Art et Critique, LaRevue Indépendante,La Revue d'Aujourdhui, L'Art dans les Deux Mondes, L'Avenir Dramatique, La Plume, etc. A partir de 1891 va escriure peces teatrals –La meule (1891), Mirages (1893)– i a partir de 1898 nombroses novel·les–Les Valets (1898), La Suzeraine (1898), La Maison en fleurs (1900), Les Cartons verts, roman contemporain (1901), Le Veau d'or (1903), Les Hannetons de Paris (1905), L'Espoir (1908), Bouffonneries dans la tempête (1921), La Lumière retrouvée (1923), Le Mort saisit le vif (1925), Le Jeune Maître (1929), Les Forces d'amour (1931), Je n'ai menti qu'à moi-même (1932), La Rançon (1941), Servitude amoureuse (1949),Le Goinfre vaniteux, roman comique et satirique (1951)–, obres literàries i històriques, a més de assaigs artístics –L'Art impressionniste d'après la collection privée de M. Durand-Ruel (1892), France (1896), Les Allemands chez eux (1910), Les Lettres au service de la patrie (1917), Pour celles qui pleurent, pour ceux qui souffrent (1917), Clemenceau (1918), Au chant de la Marseillaise. Danton et Robespierre. L'Ouragan de la Marseillaise. Marceau et Kléber (1919), Louis Charlot (1925), A. Besnard (1925),La Vie amoureuse de Danton (1927), La Vie héroïque et glorieuse de Carpeaux (1928), Les Prouesses du Bailli de Suffren (1929), Le Gouvernement de M. Thiers (1930), Thiers (1933), Steinlen. Chats et autres Bêtes. Dessins inédits. Texte de Georges Lecomte (1933), Gloire de l'Île-de-France (1934), Ma traversée (1949). Amb el temps col·laborà en Le Matin iLe Figaro. En 1908 va ser elegit president de la Société des Gens de Lettres de France (SGDLF, Societat d'Homes de Lletres de França) i el 27 de novembre de 1924 va ser nomenat membre de l'Acadèmia Francesa, esdevenint el seu secretari perpetu el 28 de març de 1946. Entre 1913 i 1934 fou director de l'Escola Estienne de París. Va ser condecorat con la Gran-Creu de la Legió d'Honor francesa. Durant l'Ocupació va ser seguidor del mariscal Henri-Philippe-Omer Pétain. Georges Lecomte va morir el 27 d'agost de 1958 a París (França). Son fill fou el periodista i novel·lista comunista Claude Morgan.

    ***

    Notícia de la detenció d'Ángel Continente Saura apareguda al periòdic madrileny "El Imparcial" (18-12-1931)

    - Ángel Continente Saura: El 27 d'agost de 1976 mor a Sant Pau de Jarrat (Llenguadoc, Occitània) --alguns citen Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i París (França)-- l'anarcosindicalista Ángel Continente Saura. Havia nascut en 1901 a Velilla de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). De ben jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà al port descarregant carbó mineral i destacà com a membre del Sindicat del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 17 de desembre de 1931, amb altres companys (Antoni Anglès, Ismael Montoliu, Josep Balaguer Salvador i Felip Cano Pallarès), va ser detingut amb possessió d'una pistola després d'un tiroteig entre guàrdies i obrers durant una vaga del transport al moll de Ponent de Barcelona; en aquest fet resultà mort el treballador Luis Menéndez García. El 10 de març de 1932, des de la presó de Barcelona, signà un manifest contra Ángel Pestaña i la seva estratègia trentista. El març de 1936 fou un dels oradors que participaren en el míting portuari quan es reorganitzaren les seccions del port de Barcelona del Sindicat del Transport de la CNT. El juliol de 1937 va ser elegit vocal de la Junta de Secció del Carbó Mineral del Sindicat de les Indústries d'Aigua, Gas, Electricitat i Combustibles de Catalunya de la CNT. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i passà pels camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial visqué a París, on milità en la Federació Local de la CNT i, entre 1959 i 1960, col·laborà en la revista parisenca Nervio. En aquests anys parisencs, formà part de «Los sin pasaporte», grup específic de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) que comptava amb destacats militants (José Pascual Palacios, Jesús Imbernón, Bernabé Esteban, Olavarri, Josep Rossell, J. Martínez, etc.). Quan es jubilà s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc.

    ***

    Obrers de l'Arsenal de Brest

    - Raymond Lachèvre:El 27 d'agost de 1976 mor a Le Mans (País del Loira, França) el militant antimilitarista, anarquista, sindicalista revolucionari de l'Havre i francmaçó Raymond Lachèvre. Havia nascut el 30 d'abril de 1894 a Bolbec (País de Caux, Normandia, França). Mobilitzat arran de la Gran Guerra, va servir com a mecànic 27 mesos en un creuer, però en 1917, destinat a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), és detingut i condemnat per propaganda anarquista i antimilitarista, i enviat als batallons disciplinaris de la ciutadella de Donibane Garazi. Un cop alliberat, treballarà com a emmotllador als taller de l'Havre. Va ser elegit secretari del grup llibertari adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC). El 5 de novembre de 1919 va esclatar una vaga dels emmotlladors que durarà 76 dies i serà elegit secretari del comitè de vaga del sindicats d'obrers metal·lúrgics i editarà el periòdicL'Ouvrier Métallurgiste. El desembre de 1919 es presentarà com a «candidat antiparlamentari» a les eleccions. Va abandonar la Confederació General del Treball (CGT) per adherir-se a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que va abandonar després d'oposar-se a les maniobres de control per part dels comunistes. El 10 d'agost de 1924 va fundar un sindicat autònom d'emmotlladors i n'assumirà les tasques de secretari. En aquesta època va ser inscrit en la llista negra de les empreses de la regió i per poder treballar va haver d'adoptar la identitat de son cunyat. Durant els anys vint serà una figura destacada del grup llibertari de l'Havre, uns anys marcats per la mobilització en defensa de Sacco i Vanzetti, però també per nombroses conferències i reunions que tenen temes d'allò més divers (sexualitat, ateisme, antifeixisme, etc.). En 1926 s'adhereix a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), creada per Pierre Besnard, i en 1927 va reconstituir el sindicat autònom. A finals de 1928 va deixar la UAC per formar la Unió Federalista dels Anarquistes Comunistes Revolucionaris (FACR) i s'adherirà a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Va ser delegat en el II Congrés de la CGT-SR de París en 1928 i assumirà, fins al 1935, la responsabilitat de la biblioteca del grup llibertari d'Havre. També va participar en nombrosos concerts de propaganda. Com a maçó, va ser membre a partir del 29 de gener de 1929 de la lògia«L'OlivierÉcossais», pertanyent a la Gran Lògia de França, i el 28 d'octubre de 1930 va ser nomenat mestre. Detingut per pràctiques abortives en 1938, serà condemnat a dos anys de presó, però en el tribunal d'apel·lació va ser absolt. En 1940 es refugiarà al camp a casa de sa germana fugint de la Gestapo i retorna a treballar a l'Havre sota una falsa identitat. Va ajudar alguns«refractaris» (pròfugs) gràcies a les seves relacions amb la francmaçoneria i després de la guerra reprendrà l'activitat militant. A finals dels anys 60 encara actuava dins la Federació Anarquista (FA).

    ***

    Necrològica de Joaquim Castelló Belda apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 28 d'octubre de 1986

    - Joaquim Castelló Belda: El 27 d'agost de 1986 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Joaquim Castelló Belda. Havia nascut el 9 de maig de 1910 a Aielo de Malferit (Vall d'Albaida, País Valencià). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la guerra civil lluità com a voluntari als fronts de Madrid i de Terol. Amb el triomf franquista va ser apressat, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Commutada la pena, després de quatre anys empresonament aconseguí la llibertat provisional. Posteriorment passà a França i milità en la CNT de l'exili. Quedà invàlid a causa d'un accident laboral i patí moltes penalitats. S'instal·là, finalment, a Montpeller amb sa companya i ses tres filles.

    ***

    Juan Gómez Casas (1977)

    - Juan Gómez Casas: El 27 d'agost de 2001 mor a Madrid (Espanya) el militant anarcosindicalista i escriptor i historiador anarquista Juan Gómez Casas, també conegut com Benjamín. Havia nascut en 1921 a Bordeus (Aquitània, Occitània) en una família d'anarcosindicalistes espanyols que havia emigrat per motius econòmics. Després de fer els estudis primaris a Sant Quintí, Grenoble i París, en 1931, amb proclamació de la II República, sa família tornà a la Península. A Madrid estudià al Col·legi dels Salesians de la Ronda de Atocha i després al Grup Escolar Concepción Arenal del barriada del Puente de Toledo. S'afilià com son pare a la Confederació Nacional del Treball (CNT) --secció d'Indústria Química del Sindicat d'Oficis Diversos-- i, a partir de 1936, a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Madrid. Quan esclatà la guerra civil treballava recautxutant pneumàtics i en 1938 fou nomenat secretari de la FIJL del barri del Retiro, alhora que publicà articles en Castilla Libre,òrgan de la CNT del Centre. L'abril del 1938 s'incorporà a la 39 Brigada Mixta de l'Exèrcit Republicà i lluità tres mesos al front de Terol. Amb el triomf franquista, fou detingut al port d'Alacant i internat al camp de concentració d'Albatera, però aconseguí lliurar-se de la presó per minoria d'edat. De bell nou a Madrid, es lliurà a la lluita clandestina en el si de les Joventuts Llibertàries. Membre del Sindicat de la Construcció de la CNT, el setembre de 1946 ocupà la secretaria de les Joventuts Llibertàries del Centre, de caire anticol·laboracionista. Aquest mateix any es reunió a Madrid amb Raúl Carballeira i José Pérez, vinguts de l'exili. El juliol de 1947 assistí als plens nacionals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la FIJL, on fou nomenat secretari general de les Joventuts Llibertàries, i com a delegat de l'Interior representà aquestes en el Ple de la FIJL i en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc celebrat entre el 20 i el 29 d'octubre d'aquell any. El 15 gener de 1948, en tornar de França, fou detingut amb sa companya (María del Carmen Martínez Herranz) i sos fills al Camino Viejo de Leganés de Madrid i en l'escorcoll del seu domicili es descobrí la impremta (Minerva) amb la qual s'editaven els periòdics clandestins Tierra y Libertad i Joventud Libre. El juliol de 1948 fou condemnat a 30 anys de presó per «pertinença a organització clandestina», dels quans acomplí gairebé la meitat a diverses presons (Sant Miquel dels Reis, Ocaña i Burgos). El 6 de febrer de 1956 intentà, sense èxit, fugir del monestir penal de Sant Miquel dels Reis amb Joan Busquets Verges, qui es trencà una cama. Després passà a la presó d'Ocaña i en 1958, després de denunciar l'explotació dels presos als tallers carceraris, fou traslladat a la penitenciaria de Burgos. El maig de 1962 sortí en llibertat i, instal·lat a València, a més de recuperar el seu antic ofici de pintor, treballà de comptable en un hotel madrilenys i es dedicà a l'escriptura, tant de creació (Cuentos carcelarios) com de divulgació (biografia de Pablo Iglesias) i de traducció (Balchi, Bynal, Bradley Hay, Hersey, Kolpacoff, Gastón Leval, Melville, Michal, Pelloutier, Peypoch, Proudhon, Rusell, Smith, etc.), sota el pseudònim Jacques de Gaule --també va fer de«negre» de diversos escriptors i va escriure novel·les policíaques. Durant la segona meitat dels anys seixanta creà a Madrid, amb Mariano Trapero, Pedro Amijeiras, Florentino Rodríguez i Pedro Barrios, el «Grup Anselmo Lorenzo», de tendència purista i que, entre altres coses, publicà a París en 1969 un debatut «Manifest Llibertari» antimarxista i un fullet (Problemas presentes y futuros del sindicalismo revolucionario en España), també aquell any. En els anys setanta es convertí en un dels màxims representants de la CNT que es reorganitzava i de la qual fou el seu primer secretari, entre agost de 1976 i abril de 1978, un cop ressorgida. En aquestaèpoca també destacà en la divulgació de temes anarquistes i anarcosindicalistes, alhora que exercí de portaveu de la CNT. Després de la mort del dictador Franco, intervingué en nombrosos mítings i conferències (San Sebastián de los Reyes, París, Tolosa, València, Jaén, Alcalá de Guadaira, Madrid, Torrejón, Mollet, Bilbao, Alcobendas, Granada, Bordeus, Barcelona, etc.). Després del Congrés de la CNT de 1979 condemnà els sectors reformistes i possibilistes. Entre 1980 i 1981 dirigí CNT; també fou col·laborador i redactor d'Adarga i de la Historia en fascicles de Diego Abad de Santillán. En 1983 fou delegat en el VI Congrés de la CNT i en 1985 ocupà de bell nou la secretaria general del sindicat anarcosindicalista, després de Fernando Montero. Els últims anys patí molt per diverses malalties. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara El Aguilucho, Cambio 16, Castilla Libre,CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Frente Libertario,Historia Libertaria, Nueva Senda, El País, Sindicalismo,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, La Voz Confederal de Rubí, etc. És autor, a més de nombrosos pròlegs i introduccions d'obres de temàtica anarquista, de nombrosos llibres, com ara Cuentos carcelarios (1968),Los desheredados del tío Sam (1968), Historia del anarcosindicalismo español (1968), El apocalipsis (1969), España 1970 (1970), Las horas decisivas de la guerra civil (1972-1973, vuit volums), Sociología e historia (1973), La política espanyola y la guerra civil (1974),La Primera Internacional en España (1974), Situación límite (1975),Autogestión en España (1976),Españaácrata. Inventario al día (1976, amb Carlos M. Rama), Los anarquistas en el Gobierno (1977),Biografia de Anselmo Lorenzo (1977),Historia de la FAI (1977),Anarquismo y federalismo (1983),Los cruces de caminos (1984),Relanzamiento de la CNT (1975-1979), con un epílogo hasta la primavera de 1984 (1984), Nacionalimperialismo y movimiento obrero en Europa hasta después de la Segunda Guerra Mundial (1985), Sociología del anarquismo hispánico (1988), Entre dos tiempos (1992), etc. Juan Gómez Casas va morir el 27 d'agost de 2001 a l'Hospital Clínic Universitari de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà al madrileny Cementiri Sud.

     Escriu-nos

    Actualització: 27-08-14


    0 0

    Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)


    Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)



    En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. S’hi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols “El Maig del 68”, “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II); “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II) i també en “Cultura i transició a Mallorca”, “Les ciutats imaginàries”, “Trenta anys de poesia” (I) i (II). Moltes de les influències culturals i polítiques que condicionaren -–i condicionen encara!— la nostra forma de copsar el fet literari i la vida ja foren comentades en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003), Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006). Hauríem de parlar igualment d´un llibre que estim molt: Breviari contra els servils – Dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie, que va publicar Calima Edicions l’any 2002. Un llibre de records molt subjectius, experiències estrictament personals. Però potser per això mateix, perquè és el dietari personal de l’autor, qui sap si és una de les obres que reflecteixen més a la perfecció l’”ofici de viure”, la problemàtica d’un escriptor català del segle XX.



    El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan l’autor escriu a sota del títol les paraules “Memòries 1968-2008”, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines d’aquesta obra. L’objectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de l’estreta relació existent entre l’obra literària i l’activitat política de l’autor. És evident que a mitjans dels anys vuitanta, després de més vint anys d’intensa lluita política, ja no ens dedicam quasi “professionalment” (sense cobrar un cèntim!) a la lluita antifeixista. En els deu anys que conformen el període final de la dictadura i el començament de la transició hem dedicat més temps a la lluita per la llibertat que no pas al conreu de la poesia, el teatre i la novel·la. Consolidada la reforma del règim, desfetes i criminalitzades pels polítics i intel·lectuals del règim la majoria d’organitzacions en les quals hem militat en els anys més foscos del franquisme, és quan decidim retornar als nostres orígens literaris, fer una immersió absoluta en el món –la poesia, el teatre, la novel·la, el periodisme... que sempre ens ha interessat. La qual cosa no vol dir, ni molt manco! -deixar de participar activament en tota mena d’activitats progressistes, d’esquerra nacionalista que em demanen els diversos col·lectius que resisteixen encara l’onada de cinisme i menfotisme que tot ho envaeix. Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva collaboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fet costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).

    Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.

    Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuint, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.

    Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008)és un llibre que deixa constància d’aquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de l’escriptor i l’obra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la “separació” que, diuen, hauria d’existir entre vida i obra d’un autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants d’altres de personatges semblants.

    En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí


    0 0

    Per a enllaçar el Port de Pollença amb Cala de Sant Vicençs el Catàleg de Camins del terme municipal de Pollença elaborat per Fodesma del Consell de Mallorca a l’any 2001 inclou un total de tres camins. Dos de rutes tradicionals i un que està inclòs al PGOU com un passeig per a vianants que enllaci el Port de Pollença amb Cala Carbó pel Coll de Síller. D’aquests tres camins, solament el núm. 82 amb el nom de Camí del Port de Pollença a Cala Carbó -que és el del PGOU- fou incorporat definitivament en el Catàleg per l’Ajuntament de Pollença l’any 2008. Els altres dos camins, el núm. 135 Camí de Síller al Coll de Síller i el núm. 148 Camí a Cala Sant Vicenç són els que no s’incorporaren definitivament al Catàleg i que ja han estat objecte de dos expedients d’investigació sense que a dia d’avui s’hagin conclòs ni pres cap decisió sobre la seva incorporació o no al Catàleg definitiu o possibles alternatives en cas que s’hagin de modificar el seu traçat per a conveniència general i resoldre definitivament aquesta situació de provisionalitat que ja s’està eternitzant. És per aquest motiu que s’ha convocat aquesta excursió reivindicativa.

     

    Val a dir que el 21 de Abril de 2006 els pescadors pollencins Ignasi Borràs Llompart, Melcior Bosch Rotger, Melcior Bosch Vicens, Juan Alberti Enseñat; Guillem Payeras Serra i Antoni Bosch Cerdà, feien declaració jurada davant notari que feren arribar a l’Ajuntament, on declaraven recorre el camí del Port de Pollença a Cala Sant Vicenç pel Coll de Siller.

    A l’obra Die Balearen de l’arxiduc Lluís Salvador que reflecteix la realitat cultural del segle XIX es troba alguna referència al camí, com exemple parlant de la connexió, trobem: “... més curt és el camí del coll de Siller, on des de Can Botana arribam al Port de Pollença en menys de mitja hora...”, estimació de temps un poc agosarada, tot sigui dit.

    Actualment encarà es conserven algunes fites que marcaven el camí que comunicava Cala Sant Vicenç amb el Port de Pollença.

    Cal recordar també que el passeig per a vianants entre el Port de Pollença i Cala Sant Vicenç previst el l’aprovació definitiva del PGOU de 1990 tampoc s’ha executat.

    El 29 de Juliol de 2015 el plenari va aprovar procedir a reiniciar els expedients d'investigació de 16 camins,publicat aquest acord al BOIB núm. 122 de 13 d'Agost de 2015. Amb aquest acord de plenari es pretén promoure l'expedient d'investigació d'alguns camins que no van ser inclosos al catàleg aprovat l'any 2008. Una demostració de la poca feina que s'ha fet els darrers set anys per defensar el patrimoni comú que són els camins públics. Reiniciats els expedients d’investigació d’ofici a fi de determinar aquells de titularitat municipal i, en conseqüència, incloure’ls en l’inventari de béns local, nosaltres presentarem al·legacions i documentació per tal de demanar que aquests camins quedin finalment inclosos al Catàleg municipal.

    Per això volem reivindicar:

    • Que es garanteixi un pas clar i públic entre el Port de Pollença i Cala Sant Vicenç a tots els senderistes.

    • Que es resolguin tots els expedients d'investigació pendents.

    • Volem aprofitar per recordar que el tram de Son Grua fins a Pollença de la Carretera Vella de Pollença a Lluc encara presenta trams no transitables.

    • Mantenir la nostra col·laboració en les institucions per tal de recuperar aquestes vies, tot i que consideram que les expectatives esperades no s’estan complint en aquest primer any de mandat tant a l’Ajuntament de Pollença com al Consell de Mallorca.

                                              PLATAFORMA PRO CAMINS PÚBLICS I OBERTS.


    0 0

    Són moltes ses persones que me demanen que passarà, si hi haurà noves eleccions, si en Rajoy serà president, si hi haurà acord amb Ciutadans, si el PSOE s’abstindrà, etc. I molta gent me diu que, si hi ha terceres eleccions, no estan disposts a anar a votar altra vegada.

    Se traspua un cert cabreig i un cert desencís per tot lo que està passant. Sembla un “culebrón” inacabable. I són molts els que diuen que no aniran a votar si es convoquen unes noves eleccions.

    En aquest mateix bloc, en un article de dia 2 de gener, titulat “Sudoku polític i eleccions generals”, vaig fer una predicció. Vaig preveure que, donada sa distribució de forces polítiques, tot mos abocava a unes segones eleccions. Al final vaig tenir raó i vaig guanyar un sopar en una aposta.

    Certament, no estava gens clar aquell dia 2 de gener que aquest fos es desenllaç. De fet, sa majoria esperava un acord i unes segones eleccions es veien molt enfora. Poques persones podien pensar que no hi hauria acord, fos el que fos. Però al final, sa falta de cultura de pacte, ses línies roges, s’orgull d’uns i sa xuleria d’altres va impedir acordar una investidura i un govern.

    Finalment, es passat dia 26 de juny hi va tornar a haver eleccions. El PP va pujar 14 diputats, el PSOE en va baixar cinc, Ciutadans en va perdre vuit i Units Podem es va quedar igual. Aquest resultat, tot i que no dóna majoria a ningú i obliga a arribar a acords múltiples, suposa un reforçament de sa posició del PP.

    No obstant açò i ara que s’està a punt de tancar un acord entre el PP i Ciutadans i estem a dos dies de s’inici des debat d’investidura den Mariano Rajoy, vull també fer una nova predicció. Sa meva previsió és que en Pedro Sánchez serà es nou president des Govern.

    Des des meu punt de vista, el PSOE mantindrà es NO a Rajoy fins al final i bloquejarà sa seva investidura. Es fracàs den Rajoy suposarà s’inici formal de ses negociacions entre PSOE i Podemos, negociacions que, de ben segur, avui ja deuen estar molt avançades. No és casual es silenci i sa desaparició de s’escena pública de Podemos. Han abaixat ses seves pretensions, han reduït ses seves xuleries i avui estan molt més interessats en un pacte, sigui el que sigui, que en unes noves eleccions. És cert, no obstant, que aquest pacte pot crear problemes interns dins el PSOE, però estic convençut que es fet de tocar poder i governar, diluirà aquestes veus crítiques i aplacarà qualsevol intent d’amotinament dins es partit.

    Es 156 escons que sumaria es pacte entre PSOE i Podemos s’hauria de complementar amb es vot favorable des 9 escons d’Esquerra Republicana i es 8 de Convergència. Ambdós partits donarien, sense cap dubte, es seu vot favorable a aquesta coalició perquè, per acomplir amb ses seves ambicions secessionistes, sempre els hi serà més favorable un Govern PSOE-Podemos que un govern PP-Ciutadans. I els 5 escons del PNV bastaria que s’abstinguessin perquè en Pedro Sánchez fos investit president.

    Per força, aquest govern, amb un Senat en contra, serà de curta duració: dos anys com a molt. Lo pitjor, tanmateix, seran ses conseqüències sobre sa nostra ecomomia i sobre sa nostra credibilitat internacional. I, segurament, com a efectes colaterals, aquest govern pot ser sa tomba política del PSOE, un partit que va fundar un Pablo Iglesias i que pot ser enterrat per un altre Pablo Iglesias.

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 266 | 267 | (Page 268) | 269 | 270 | .... | 465 | newer