Anarcoefemèrides del 21 de juny

Naixements

-Émile Louvigny: El 21 de juny de 1864 neix a Sugny (Valònia, Bélgica) el militant socialista i després anarquista Émile Louvigny. Instal·lat a les Ardenes franceses, es va adherir d'antuvi al cercle d'estudis socialistes«L'Étincelle de Charleville» (L'Espurna de Charleville), abans d'integrar-se en el grup anarquista dels«Sans Patrie» (Els Sense Pàtria). Arrestat per la policia per les seves activitats militants, va ser finalment expulsat el 2 de març de 1894 cap a Bèlgica, on continuarà la militància. A Brussel·les en 1906 va participar en la creació d'un periòdic anarquista, Jean Misère.

***

- Édouard Rothen: El 21 de juny de 1874 neix a Orbe (Vaud, Suïssa) el propagandista anarcocomunista Charles Hotz, més conegut com Édouard Rothen. Quan encara era un infant de pit sa família s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on restarà gairebé tota sa vida. Fins als 15 anys assistí a l'Escola Superior i després son pare el deixà amb un tender a l'engròs perquè aprengués les tresques del comerç; però els seus interessos eren ben diferents i s'estimava més amagar-se darrere els sacs de patates per llegir. Quan tenia 17 anys sos pares moriren i trobà amb dos germans menors per criar; aleshores agafà com a complement una feina de comptable. Apassionat de la música, col·laborà en Le Pavé Marseillais, on sota el pseudònim de Gillet de Juhés va escriure crítiques sobre concerts i obres teatrals. A través del director d'aquesta publicació, Xavier Raynaud, amic de Sébastien Faure, conegué Victor Louis (La Trémolière), enquadernador i antic gerent del periòdic anarquista L'Agitateur, que en aquell moment dirigia Le Cri de Marseille i en el qual passà a col·laborar. Cap al 1900 marxà a París, on treballà 18 mesos en la Companyia de Tramvies, alhora que prova sort en el món periodístic, però, no volent realitzar concessions, abandonà la idea de fer-se gasetiller a París i retornà a Marsella. En 1904 signà, amb Émile Gravelle, Henry Zisly,Émile Armand, Jean Marestan, Marie Kugel. Louis Gremeret i altres, el «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient». En 1912 va ser nomenat cap del Servei de Contenciós de la Companyia de Tramvies de Marsella. Membre del Grup d'Estudis Socials, fou classificat en aquesta organització, amb Jean Marestan, amb el qual s'havia lligat força, i Bougearel, com a«comunista llibertari». Abans i després de la Gran Guerra, va fer conferènciesàcrates a Marsella. Va col·laborar en l'Encyclopédie Anarchiste, redactant diversos articles (Èlite, Grammaire, Ignorantin, Indiscipline, Instruction populaire, Littérature, Musique, Politique, Romantisme, etc.). També va escriure en nombrosos periòdics llibertaris i esquerrans, com ara L'Ère Nouvelle (1901-1911) --fundat per Émile Armand i Marie Kugel, germana d'Ester, sa companya--, L'Idée Anarchiste (1924), Le Semeur de Normadie (1923-1936), Le Semeur contre les tyrans, La Vie Ouvrière --setmanari de la Confederació General del Treball (CGT)--, Contre-Courant, Clarté,La Conquête du Pain, etc. A finals dels anys vint, amb Théodore Jean i Jacques Casanova, s'adherí al «Grup d'Amics de La Voix Libertaire», de Martial Desmoulins, que havia conegut en 1927. En aquests anys col·laborà en La Voix Libertaire, amb articles en nom de la Federació Anarquista Provençal, i en l'òrgan pacifista La Patrie Humaine, de Victor Méric. En 1934 albergà son amic Max Nettlau en una de les seves passades per Marsella. Arran del desencadenament de la Revolució espanyola, col·laborà en L'Espagne Antifasciste (1936-1937). Entre els seus llibres destaquen Os esmagados. Peça em um acto (1906, en portuguès), Politiciens. Pièce en un acte (1909), L'art et le peuple (1910), La liberté individuelle (1929), La politique et les politiciens. Una duperie, des dupeurs (1934 i 1992), Panem et circenses (1934, contra les curses de braus), La propriété et la liberté (1934) i Max Nettlau. Une belle figure de l’anarchie (1935). Édouard Rothen va morir el 26 de maig de 1937 i Sébastien Faure --a qui havia ajudat força en la redacció de l'Encyclopédie Anarchiste-- li reté un homenatge en Le Libertaire. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

-Émilie Lamotte: El 21 de juny de 1876 neix al VI Districte de París (França) la pedagoga anarquista i neomaltusiana Émilie Lamotte. Després de conèixer André Lorulot, amb qui s'unirà sentimentalment, va abandonar l'escola congregacionista on feia classes i va dedicar-se a fer conferències de denúncia tant de l'ensenyament confessional com del laic, considerats com a alienants per als infants, alhora que reivindicava la pedagogia llibertària (Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Sébastien Faure, etc.). A més de dedicar-se al dibuix, al disseny i la pintura artística, especialment en la realització de miniatures, va col·laborar en Le Libertaire a partir de 1905 amb articles sobre educació, control de natalitat i antimilitarisme. Partidària de les colònies llibertàries (Milieux Libres), en 1906 va participar amb Lorulot, Ernest Girault i Jean Goldsky en la formació de la colònia llibertària de Saint-Germain-en-Laye, on es va instal·lar amb sos quatre fills i va treballar a l'escola i a la impremta de la comuna. Aquesta experiència de vida anarcocomunista, que va acabar la tardor de 1908, va ser descrita en Le Libertaire gràcies a les cròniques de Félix Malterre, pare de dos de sos infants. Després va intentar fer una escola llibertària segons el model de «La Ruche» de Sébastien Faure, projecte que va abandonar per manca de recursos. Malalta, Émilie Lamotte va morir el 6 de juny de 1909 a Alès (Llenguadoc, Occitània) durant una gira de conferències que realitzava amb rulot juntament amb Lorulot. També va col·laborar en L'Anarchie i és autora de diversos fullets, com ara La limitation des naissances. Moyens d’éviter les grandes familles (1908) i L'éducation rationnelle de l'enfance (1912, pòstum), entre d'altres.

***

- Gino Fantozzi: El 21 de juny de 1891 neix a Volterra (Toscana, Itàlia) l'escultor anarquista Gino Fantozzi. Sos pares es deien Pio Fantozzi i Onorabile Tavoli. Es guanyava la vida com a artesà de l'alabastre a Volterra, població amb una gran tradició llibertària. En 1914 s'adherí al grup anarquista«Germinal» de Volterra, format especialment per artesans de l'alabastre (Guelfo Guelfi, etc.). Participà activament en les accions del Bienni Roig (1919-1920) i el desembre de 1931 va ser inscrit en la relació de persones a detenir en«determinades circumstàncies». En 1935 s'integrà en la Federació Nacional Feixista dels Artesans, però un informe policíac de la Prefectura de Pisa dubtava del seu canvi polític. En 1940 encara estava vigilat. Durant la II Guerra Mundial, després de la tràgica mort del seu fill Sante, comunista i comissari polític del destacament partisà «Otello Gattoli», caigut el 29 de juny de 1944 en un enfrontament amb els alemanys a Guardistallo (Toscana, Itàlia), s'adherí al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), però l'abandonà desil·lusionat arran de les mesures polítiques preses pels comunistes durant la postguerra. Posteriorment entrà a formar part, com Piero Bulleri, del grup anarquista«Germinal» de Volterra. Gino Fantozzi va morir el 26 de febrer de 1966 a Volterra (Toscana, Itàlia). El seu testimoni va ser recollit en el llibre col·lectiu L'uomo e la terra. Lotte contadine nelle campagne pisane (1992).

***

- René Baril: El 21 de juny de 1892 neix a París (França) l'antimilitarista i anarcoindividualista René Antoine Baril –a vegades citat com Barril–, conegut com Aubier. Es guanyava la vida com a lampista. El 31 de gener de 1917 va ser detingut amb André Chaumard, Alfred Joriot, Félix Hautelard i Fernande Richir, companya de Benoît Broutchoux, per haver distribuït a la via pública el manifest«Du charbon ou la paix» (Del carbó o la pau), signat per «Un grup de mares de famílies». Processat per aquest delicte, el 19 de març va ser condemnat a quatre mesos de presó per propaganda antimilitarista i per «alarmisme», el seus companys a tres mesos i Richir a quinze dies. L'1 de maig de 1917 va ser alliberat de la presó de La Santé i immediatament participà en la manifestació d'aquell dia. El 20 de maig d'aquell any participà en l'excursió campestre a l'estany de Villeneuve (Illa de França, França) organitzada pel grup de«Les Amis de Ce qu'il faut dire» del XX Districte de París; durant aquesta sortida, en la qual va participar una trentena de persones (Louis Descarsin, E. Armand, Ferlin, Raoul Vigo, Grandin, Floscher, Laubie, etc.), s'exercità, segons la policia, tirant a un arbre amb una pistola Browning que portava, i al tren que els portà a París, els excursionistes cridaren consignes, com ara «A baix la guerra!», «Visca l'anarquia!»,«A baix Poincaré l'assassí!», tot cantant himnes revolucionaris com L'Internationale,Ni Dieu ni maître o Révolution. En 1917 fou un dels signants d'un manifest a favor dels «socialistes maximalistes i anarquistes russos». Durant els anys vint milità en la Federació de Joventuts Anarquista (FJA). El març de 1921 va ser detingut, amb Albert Duchardes i Raymond Hans, militants també de l'FJA, per haver distribuït un pamflet titulat«À la jeuneusse française» (A la joventut francesa), i tancat a la presó de La Santé; com que la culpabilitat no va poder ser demostrada, fou posat en llibertat provisional. El 20 de maig d'aquell any el seu domicili, juntament amb el d'una dotzena de militants antimilitaristes més, va ser escorcollat per la policia sota l'acusació de«provocació de militares a la desobediència». El 28 de juliol de 1921 va ser detingut per la publicació de l'article «Contra una loi d'infamie» (Contra una llei d'infàmia), aparegut en el número del 15 de juliol de La Jeunesse Anarchiste,òrgan de l'FJA, i acusat de «provocació a l'assassinat». En aquesta època fou administrador gerent d'un número de La Jeunesse Anarchiste, en substitució de Gaston Bouvet, empresonat per un article aparegut en el número anterior. El febrer de 1923 figurava en una llista de militants anarquistes desapareguts del departament del Sena i buscats per la policia. El 12 de novembre de 1925 va ser detingut al barri parisenc de Belleville, juntament amb Aimé Griffon, i ambdós acusats de formar una banda de desvalisaments de xalets de la regió parisenca. René Baril va morir accidentalment a començament de 1964 al departament de l'Oise (Picardia, França).

***

- Joan Ferrer Farriol: El 21 de juny de 1896 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) el propagandista i periodista anarquista i anarcosindicalista Joan Ferrer Farriol. Sa família es repartia entre anarquistes i carlistes. Quan tenia sis anys son pare, obrer blanquer, morí en un accident a la fàbrica i amb 11 anys entrà a treballà en el sector tèxtil. Poc després es va fer assaonador i, encara infant, entrà a formar part del grup«Joves Lliures» i fou alumne del prestigiós Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. En 1911 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'any següent participà activament en els grups que combatien els esquirols en les vagues. En 1913 patrocinà la sindicació de dones a Igualada i en 1915 féu la vaga de la pell. En 1916 va fer costat la vaga de metal·lúrgics i paletes de Barcelona, fet pel qual va ser empresonat un mes a la presó Model de Barcelona. La seva participació en els fets revolucionaris de 1917 el van obligar a fugir i marxar a diverses localitats (Martorell, Pallejà, etc.), vivint com podia i treballant en diferents oficis. El gener de 1918 va ser nomenat secretari del Comitè de la Federació Obrera Local d'Igualada i aquest mateix any formà part, en nom dels obrers blanquers, del Comitè Local confederal de Barcelona. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918, juntament amb Joan Vilanova Castelltort, representà el Sindicat de l'Art Fabril i el d'Oficis Diversos d'Igualada en el I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona (Congrés de Sants), on defensà els Sindicats Únics. Entre 1919 i 1920 fou redactor de La Protesta d'Igualada. Cap al 1920 es va casar pel civil amb Elvira Trull Ventura, obrera del tèxtil a Igualada. En aquests anys va estar molt lligat a Salvador Seguí Rubinat (El Noi del Sucre). Durant la dictadura de Primo de Rivera desenvolupà una intensa tasca periodística a Igualada i en 1926, amb Josep Anselmo, edità les publicacions anarquistes Germinal i El Sembrador. Durant els anys de la II República espanyola col·laborà habitualment en la premsa llibertària local, realitzà mítings per l'Anoia (Capellades, la Pobla de Claramunt, Igualada, Vallbona, Carme, etc.), formà part del Comitè Comarcal de la CNT, fundà amb Ramon Guitart l'Agrupació Lliurepensadora d'Igualada i intentà conciliar, sense gaireèxit, les posicions més radicals dels seguidors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) amb les dels sectors més moderes partidaris de l'estratègia trentista, la qual defensava amb Josep Viadiu Vendrell, Josep Gené Figueras, Josep Anselmo i Josep Cuatrecasas, entre d'altres. L'agost de 1931 assistí al Ple de Delegats de la CRTC celebrat a Barcelona. En 1932 mantingué una intensa polèmica amb Ángel Pestaña Núñez i Joan Peiró Belis a les pàgines del periòdic cenetista de Sants Cultura Libertaria. Entre el 25 i el 28 de gener de 1936 assistí a Barcelona a la Conferència de la CRTC. Arran del cop feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè Revolucionari d'Igualada i, formant part de la Secció d'Avituallaments, combaté al front d'Osca. En aquestaèpoca dirigí el Butlletí CNT-AIT d'Igualada, realitzà mítings en aquesta ciutat i va fer d'alcalde segon, a més de dirigir les col·lectivitzacions i assumir la Conselleria d'Agricultura. Després marxà a Barcelona, on treballà com a redactor del diari Catalunya, el qual acabà dirigint, però que hagué d'abandonar en 1938 per encarregar-se de la corresponsalia a les trinxeres de Solidaridad Obrera, on també dirigíEl Frente, periòdic de la 26 Divisió. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers, on assumí la secretaria de la CNT de Catalunya. Després va ser internat al camp de concentració de Barcarès i més tard realitzà tasques agrícoles i d'altres oficis al Midi, especialment a Marsella (1940-1941). Després de la II Guerra Mundial s'encarregà de la infraestructura dels grups de combat antifranquistes als Pirineus. A Pau i a Font-romeu, entre 1945 i 1946, fou responsable i locutor, amb Mariano Martínez, de l'emissora«Ràdio CNT». El 2 de desembre de 1945 assistí, com a delegat de la Federació Local de Pau, al Ple Departamental de la CNT, el qual acabà amb una escissió de l'organització. Més tard visqué a Tolosa de Llenguadoc i a París, on dirigí fins al 1954 el periòdic CNT. A la capital francesa treballà durant temporades com a guardià d'una fàbrica i fou un assidu col·laborador del Casal de Catalunya en aquesta ciutat. En 1956 reprengué la seva tasca periodística dirigint, fins al 1962, el periòdic Solidaridad Obrera i els seus substituts (Solidaridad,Boletín CNT, Boletín) i Le Combat Syndicaliste (1963-1978). També dirigí entre 1962 i 1970 Umbral. Defensor acèrrim de l'ortodòxia confederal, en 1962 fou membre del Comitè Regional de Catalunya de l'Exili. En 1970 realitzà una conferència a Orleans. Poc abans de la seva mort retornà a Catalunya i participà activament en la reconstrucció de la Federació Local de la CNT d'Igualada. Trobem articles seus, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Joan del Pi, Ramón Ollé, Farriol, Discóbolo,Kunitu, Sigla, Rovellat,Jo Han, Pancho Milla, J. Coll de Gussem, etc.), en infinitat de publicacions llibertàries, com ara AEP,Boletín Confederal, Boletín Informativo,Boletín Interno CIR, Butlletí CNT-FAI, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Cultura Libertaria, Espoir, Historia Libertaria, Iniciales, Inquietudes, El Luchador, El Obrero Moderno, La Protesta, Reconstrucción,Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra Libre, Umbral, etc. És autor de Liberación (1928), El intruso (1930), Vides noves (1933), Interpretació llibertària del moviment obrer català (1947), Garbuix poètic (1956), Vida sindicalista (1957), Un rural en Barcelona (1960), Conversaciones libertarias (1965), De l'Anoia al Sena sense pressa (1966), Emigrados y confederales. Las conversaciones de Wagram (1968), ABC sindicalista (1971), En torno al comunismo: nueva sumisión del proletariado (1972), Costa amunt. Elements d'història social igualadina (1975), Congresos anarcosindicalistas en España (1977), entre d'altres. En 1978 l'escriptor Baltasar Porcel Pujol publicà un llibre de conversacions amb ell, La revuelta permanente, que es poden considerar les seves memòries i que obtingué el premi «Espejo de España» d'aquell any. Joan Ferrer Farriol va morir l'11 de setembre de 1978 a Montreuil (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Joan Ferrer Farriol (1896-1978)

Elvira Trull Ventura (1896?-1990)

***

- Rivoluzio Gilioli: El 21 de juny de 1903 neix a Rovereto sul Secchia (Novi di Modena, Emília-Romanya, Italia) l'anarquista Rivoluzio Gilioli, conegut com Barbetta pel barbó que portava. Fill d'una família nombrosa de nou germans --tots portaven noms d'allò més revolucionaris (Rivoluzio, Libero, Siberia, Equo, Protesta, Sovverte, Scintilla, Ribelle i Feconda Vendetta)--, sos pares es deien Onofrio Gilioli, empresari de la construcció i un dels militants anarquistes més destacats de la seva ciutat, i Maria Pelliciari. Després d'estudiar a l'Escola Tècnica de Carpi es traslladà a continuar els estudis a Mòdena, on fou un dels membres més actius del moviment llibertari local. En 1919 va se nomenat secretari de les Joventuts Anarcocomunistes i va ser contractat per fer de comptable en la Cambra del Treball de Mòdena, encara que continuà estudiant a l'escola nocturna per aconseguir el títol de mestre. Com a secretari de les Joventuts Anarcocomunistes desenvolupà una intensa tasca propagandística amb conferències i reunions a diverses localitats de la regió --l'agost de 1920 hi havia 40 grups anarcocomunistes amb més de 1.200 adherits--, activitats també promogudes per la Federazione dei Communisti Anarchici (FCA, Federació dels Comunistes Anarquistes). També participà en el desenvolupament de l'anarcosindicalisme, sobretot dels sindicats de jornalers, paletes i mecànics. El desembre de 1919 assistí al congrés constitutiu de la Unione Giovanile Rivoluzionaria Italiana (UGRI, Unió Juvenil Revolucionària Italiana) celebrat a Parma. Durant la nit del 15 al 16 de maig de 1920 es va veure implicat en el robatori de sis metralladores FIAT, de dues capses de municions i d'altres materials bèl·lics de la  Caserna Núm. 2 de Mòdena per a defensar-se amb elles en les manifestacions obreres --el 5 d'abril d'aquell any a San Matteo della Decima els carrabiners havien assassinat Sigismundo Campagnoli, un dels principals anarquistes de Bolonya, i ferit 45 companys--, però a causa d'una delació la policia detingué 26 anarquistes i dos socialistes revolucionaris, dels quals en processà 25 a Piacenza i en condemnà 13 a penes de presó. Amb Egisto Colli, altre company anarquista de Mòdena, aconseguí fugir de la captura i refugiar-se a domicilis de companys bolonyesos. Es van mantenir en contacte amb la militància de Mòdena a través del Comitè de Defensa Llibertària (CDL) de la Unió Anarquista Italiana (UAI), però finalment s'exilià a França. Condemnat en rebel·lia, l'abril de 1925 una amnistia anul·là la pena. El juny de 1920 creuà clandestinament la frontera i, d'antuvi, s'establí a París i, després, a la zona nord. A Lens trobà feina de paleta en una obra i després entrà com a comptable en una fonda propietat d'un italià. En 1921 hi arribà son pare Onofrio i l'any següent la resta de sa família, instal·lant-se a Fontenay-sous-Bois, a l'Illa de França. Amb sa companya i futura esposa, la francesa Marie Lucie Lequet, marxà a Bèlgica, però retornaren a París, on treballà en la construcció. Més tard participà en la companya de suport a Mario Castagna i Ernesto Bonomini, anarquistes acusats i condemnats per matar dos feixistes a França, i fou el comptable del Comitè per l'Alliberament de Castagna. També en aquesta època participà en la campanya de protesta contra la condemna a mort dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1928 va ser contractat per una empresa de la construcció com a encarregat en una obra i fou enviat al departament dels Pirineus Orientals per dirigir les tasques de construcció d'un tram de la via fèrria París-Tolosa-Barcelona. En aquesta obra conegué nombrosos exiliats espanyols de la dictadura de Primo de Rivera i poc a poc aprengué el castellà i s'interessà pels problemes socials de la Península, publicant fins i tot en 1931 un article sobre el tema en Guerra di Classe. Viatjà en diverses ocasions a Barcelona (Catalunya) per establir contactes i per acompanyar sa germana Siberia i Renzo Cavani que havia passat a la clandestinitat i volia establir-se a la capital catalana. De bell nou a París, treballà en una obra de reconstrucció de l'estació del metro de la plaça de la República, alhora que reprèn la seva activitat militant, participant en nombroses manifestacions i prenent la paraula. El 30 de juliol de 1931 la policia francesa el qualificà, en el seu«Butlletí de Recerca. Suplement de Subversius», com a «anarquista a detenir i escorcollar». A partir de l'octubre de 1932, amb Camillo Berneri i Antonio Cieri, promou la publicació del quinzenal anarquista Umanità Nova, que s'edità a Puteaux, i que fou suspesa per les autoritats franceses, després de sis números, el gener de 1933. Aquest periòdic va ser substituït per La Protesta, però ell no va entrar en la redacció davant el temor de ser expulsat de França, ja que un mes abans havia estat detingut per la policia durant una conferència anarquista i havia rebut una amonestació. El 12 de febrer de 1934 participà en la vaga general antifeixista convocada a França arran dels incidents esdevinguts el 6 de febrer a París quan un grup feixista intentà prendre per assalt la Cambra dels Diputats, escamot que va ser rebutjat pels fusells de la Guàrdia Republicana. Mentrestant havia estat contractat com a director de les obres per a la construcció d'un palau al carrer parisenc de La Fontaine, on va poder donar feina a diversos companys anarquistes en les obres (Renzo Cavani, Luigi Evangelisti, Umberto Tommasini, Domenico Ludovici i Luigi Righi). El 2 de gener de 1935 va ser expulsat de França, juntament amb Angelo Damonti, però gràcies a les seves amistats i contactes entre els socialistes francesos, aconseguí la suspensió del decret amb pròrrogues trimestrals renovables. Entre 1935 i 1936 participà activament en la campanya de reivindicació del dret d'asil i entre el 20 i el 21 de juny de 1936 assistí al Congrés Internacional pel Dret d'Asil celebrat a París. El novembre de 1935 la policia política feixista italiana envià un informe on deia d'ell que«desenvolupa una intensa activitat anarquista i assisteix a totes les reunions de la regió parisenca». Participà activament en l'organització del Conferència d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus, que es va celebrar entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 a Sartrouville, col·laborant en les seves principals comunicacions i presentant una pròpia («Informe Barbetta»). D'aquest congrés sortirà el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juny de 1936 redactà amb Virgilio Gozzoli i Ernesto Bonomini un manifest contra la guerra colonial italiana a Etiòpia, que va ser llegit durant una reunió d'anarquistes italians de la regió parisenca i que després va ser completat per Sébastien Faure i publicat en nombrosos periòdics en llengua italiana i francesos. El 19 de juliol de 1936, el mateix dia de l'aixecament feixista a Espanya, va ser contractar per una empresa parisenca per a portar les obres d'ampliació del port de Dunkerque. D'antuvi, per problemes familiars, posposà la sortida cap a la Península. Amb Cieri, s'ocupà a París d'organitzar les sortides de voluntaris. El mateix juliol de 1936 realitzà una missió a la frontera francobelga amb Umberto Marzocchi, on, amb el suport d'Hoche Meurant a Wattrelos i de Mario Mantovani a Brussel·les, recuperà armes per a la Revolució espanyola, armes que van ser portades a Tolosa de Llenguadoc per Alphonse Tricheux i passades a la Península. El setembre de 1936, amb Cieri, assistí a la reunió de grups antifeixistes italians a París, on es va decidir la creació de la Brigada Internacional «Garibaldi», subordinada al Partit comunista, fet que desencadenà la protesta dels delegats anarquistes i dels del moviment«Giustizia e Libertà». El novembre de 1936 decidí partir cap a la Península i el 5 de desembre arribà amb un grup de companys a Barcelona, on ja eren sos germans Equo i Seberia, son pare Onofrio i son company Renzo Cavani. Inscrit en la Secció Italiana de la Columna Ascaso, de Barcelona marxà al front aragonès, a Almudébar. Per la seva experiència tècnica, va ser enviat com a capità per comandar una companyia d'enginyers, desenvolupant no només tasques militars, sinó també civils (camins, ponts, obres públiques, etc.) al servei de les col·lectivitats d'Aragó. Després dels fets de «Maig de 1937» i arran de conèixer l'assassinat del seu amic Camillo Berneri, decidí restar al front convençut del que s'hi jugava a la Península. Amb la militarització de les milícies, va ser nomenat comandant de la Companyia d'Enginyers de la 28 Divisió. El 16 de juny de 1937, mentre realitzava una visita d'inspecció al lloc de Terraza, a Carrascal, a prop d'Osca, va ser ferit per una bala feixista. Rivoluzio Gilioli va morir el 21 de juny de 1937, el dia del seu aniversari, en un hospital de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri barceloní de Montjuïc davant un grup de nombrosos companys. En 1984 Claudio Silingardi publicà la biografia Rivoluzio Gilioli. Un anarchico nella lotta antifascista (1903-1937). Actualment existeix un Grup Anarquista «Rivoluzio Gilioli» a Mòdena.

Rivoluzio Gilioli (1903-1937)

***

- Arthur Moyse: El 21 de juny de 1914 neix al comtat de Wexford (Irlanda) l'artista i escriptor anarquista Arthur Moyse. Son pare, marí mercant, es va perdre al mar i l'Estat va enviar una nota amb 5 lliures i amb una oferta de feina per sa mare com a netejadora; sa família es va instal·lar a Shepherd's Bush, a l'oest de Londres (Anglaterra), on va viure la resta de sa vida. Als 14 anys va ser expulsat de l'escola per ingovernable i durant la seva joventut va participar en tota mena d'activitats esquerranes. El 4 d'octubre de 1936 va participar en la batalla de Cable Street quan diversos grups antifeixistes van evitar la marxa del British Union of Fascists (BUF, Unió Britànica de Feixistes), liderat per Oswald Mosley, pel barri londinec d'Est End, poblat amb una important comunitat jueva. Va fer feina en una fàbrica fins al seu tancament en 1939 i després va ser reclutat per l'Exèrcit. Va participar en diverses accions bèl·liques, inclòs aterratges amb aerotransportats a Arnhem (Holanda) en 1944. Va acabar en un tribunal de guerra en dues ocasions per insubordinació --la veritat és que en una d'ellas va ser jutjat per les seves «relacions» amb l'esposa d'un coronel. En acabar la guerra, va acabar fent de conductor d'autobús, feina que va agafar amb orgull proletari. Va prendre part en la lluita sindical i va destacar com a orador dels típics mítings improvisats a l'Speakers' Corner (Racó de l'Orador) de Hyde Park, alhora que col·laborava en l'editorial anarquista «Freedom Press». Artista i dibuixant autodidacte, va convertir-se en un destacat crític d'art. A partir de la dècada dels seixanta va participar activament en la vida literària al voltants de la llibreria Better Books al Soho londinenc. Va realitzar dibuixos, caricatures, pintures i collages per a tota mena de publicació alternativa, però molt especialment, entre els anys seixanta i els vuitanta, per al periòdic anarquista Freedom, pel qual també va fer de crític d'art. A finals de 1970 va crear la revista mural ZeroOne, que el Museu Britànic va demanar insistentment per al seu arxiu; també va muntar una Galeria ZeroOne als banys de «Freedom Press». Va tenir una especial relació amb les galeries artístiques Flowers, realitzant exposicions de diversa índole. En 1979 l'Arts Council britànic va adquirir la seva obra Private View. En un viatge a Moscou va realitzar una espècie de happening que va consistir en buidar una ampolla de pixats al mig de la Plaça Roja per mostrar el seu menyspreu al sistema opressiu dels països del Pacte de Varsòvia; altra acció que li agradava realitzar era repartir propaganda anarquistes als porno-shop del Soho londinenc, fet que li va portar més d'un disgust. En 1987 va participar en la il·lustració del llibre «Wobbly»: 80 years of rebel art i l'any següent en la de The heretic's handbook of quotations. Entre el 21 i el 30 d'octubre de 1994 va participar en el festival«Anarchy in the UK 94. Ten days that shook the world». Entre les seves obres literàries podem destacar The golden convolvulus (1965), Wildly flowering (1968), More in sorrow: six short stories (1976), Fragments of notes for an autobiography that will never be written (1982), entre d'altres. Era conegut pel seu amor pels cans petits, que portava a totes les manifestacions i actes, i que incloïa sovint a les seves obres artístiques. La mort de la sevaúltima cussa, Vicki, coincidint amb la seva decadència física, el va fer perdre el gust a la vida. Va passar els dos últims anys de sa vida al seu pis de Shepherd's Bush, envoltat de pols, còmics, primeres edicions i revistes. Arthur Moyse va morir el 22 de febrer de 2003 a Londres (Anglaterra). No va deixar testament i la propietat dels dibuixos estan en litigi; molt probablement acabin a mans de l'Estat britànic, un fet que hagués irritat el seu autor.

Arthur Moyse (1914-2003)

***

- José Muñoz Congost: El 21 de juny de 1918 neix a Melilla (Nord d'Àfrica) l'anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista José Muñoz Congost, que va fer servir el pseudònim Xaume d'Ost. S'introduí en el moviment anarquista, amb Benjamín Cano Ruiz, a través de les Joventuts Llibertàries d'Alacant i després s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Estudiant de magisteri, cap al 1937, quan estava a punt de obtenir el títol de mestre, després d'un any d'interinitat i de pràctiques en una escola estatal, fou cridat per fer de mestre a l'Escola Racionalista d'Alacant, aleshores força massificada, juntament amb Carmen Bernabeu, Matilde Forner i Modestro Izquierdo, entre d'altres. Fou responsable de les Missions Culturals de la Federació Universitària d'Estudiants (FUE) i membre de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures (FECL). Durant la guerra civil fou un dels promotors de la Federació Ibèrica d'Estudiants Revolucionaris (FIER), creada arran d'una conferència nacional portada a terme entre el 5 i el 12 de desembre de 1937 a València i patrocinada per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Va ser un dels responsables del periòdic alacantí Liberación (1937-1939), òrgan de la CNT-FAI-FIJL, que dirigí i potencià fins al punt de donar-li periodicitat diària --en les seves pàgines polemitzà amb José G. Morato sobre les activitats teatrals de la FUE. També col·laborà en Anarquía (1937), butlletí de les Joventuts Llibertàries del barri alacantí de les Carolines. En acabar la guerra pogué embarcar amb l'últim vaixell («Stanbrook») que salpà des d'Alacant fins a Orà. Al nord d'Àfrica fou internat per les autoritats colonials franceses del govern de Vichy al camp de concentració saharià de Hadjerat M'Guil. Amb l'Alliberament s'establí a Alger (Algèria), on en 1946 dirigí Solidaridad Obrera. Impulsor del «Círculo García Lorca», en 1947 fou nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries d'Àfrica. Aquest mateix any va fer mítings a Orà. El 13 de desembre de 1947 respongué durament des del periòdic Ruta l'article de l'exanarquista Serafín Aliaga Lledó«La descomposición del anarquismo y del anarcosindicalismo», publicat al periòdic comunista Nuestra Bandera. En els anys cinquanta s'instal·là a Marroc i durant els anys seixanta, a Casablanca, portà, amb Juan Jimeno Montalbán, Vallés, Fernández i Vizcaíno, l'associació cultural«Armonía» i dirigí el seu grup teatral. En 1958 publicà, amb Manuel Carmelo Eustiquiano, Horizontes. Boletin de divulgaciones, ciencia, sociologia, arte. En 1964 marxà a França i, després de tres anys a Péronne, establí definitivament en 1967 a Llemotges. A França començà de paleta, però es jubilà en 1981 com a enginyer. Al continent participà en la major part dels congressos i plens de la CNT de l'Exili i de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També va fer mítings i conferències tant a França com, després de mort Franco, a la Península. L'estiu de 1971, amb Frederica Montseny Mañé i Vicent Llansola Renau, representà el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) al Congrés Internacional de Federacions Anarquistes de París. En 1972 col·laborà en l'edició castellana de l'Enciclopedia Anarquista. Entre 1972 i 1979 fou secretari de l'AIT i director dels seusòrgans (AIT, Bulletin d'Information de l'AIT, Information AIT,Infos AIT). En aquests anys col·laborà en el butlletí de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA). En 1986 fou nomenat director del setmanari Cenit i prologà el llibre de Cristóbal Vega Álvarez La libertad encadenada: fragmentos del diario de un poeta preso. Trobem textos seus en Adarga, Anarquía,Anarres, Boletín Interno CIR, Cenit, CNT,Le Combat Syndicaliste, Espoir,Fuego, Icaria, Ideas-Orto,Mar y Tierra, Nervio,Nosotros, La Protesta Obrera, Ruta,Siembra, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor d'AIT: La Internacional del sindicalismo revolucionario (1976, amb altres), Vigencia del anarcosindicalismo (1982), El anarquismo en Alicante (1868-1945) (1986, amb altres), Del cero a la revolución social. Reflexiones y ensayo (1988), La AIT a través de sus congresos. El debate anarcosindicalista (1988), Por tierras de moros.El exilio español en el Magreb (1989), etc. Sa companya, des de 1936, fou Rosa Pastor. José Muñoz Congost va morir el 18 de maig de 1996 a Llemotges (Llemosí, Occitània).

José Muñoz Congost (1918-1996)

Defuncions

- Benedict Friedlaender: El 21 de juny de 1908 mor a Berlín (Imperi Alemany) el zoòleg, sexòleg, sociòleg, economista i anarquista Benedikt Friedländer, més conegut com Benedict Friedlaender. Havia nascut el 18 de juliol de 1866 a Berlín (Imperi Alemany). Nascut en una família jueva benestant de confessió evangèlica, era fill del professor d'economia política de Berlín Karl Jacob Friedländer –sa mare es deia Anna Maria Therese Nuglisch– i avi del metge i professor Nathan Friedländer, i un dels sos germans fou el vulcanòleg Gottfried Immanuel Friedländer. A la universitat estudià matemàtiques, física, botànica, fisiologia i economia i en 1888 es doctorà amb una tesi sobre zoologia. Abraçà els postulats del moviment naturista Fret Körper Kultur (FKK, Cultura per l'Alliberament del Cos) i publicà articles que defensaven el nudisme. Consagrat a la lluita per l'emancipació del«tercer sexe», dedicà el seu treball científic i el seu compromís personal a dignificar l'homosexualitat i sostingué econòmicament el Wissenschaftlich-humanitären Komitees (WhK, Comitè Científic i Humanitari), fundat el 15 de maig de 1897 per Magnus Hirschfeld, l'objectiu del qual era lluitar contra la criminalització de l'homosexualitat. En 1903, amb Adolf Brand, Wilhelm Jansen, Peter Hille, Walter Heinrich, Hans Fuchs, Otto Kiefer, Richard Meinreis, Paul Brandt, Lucien von Römer, Martha Marquardt i altres, fundà l'associació gai, molt inspirada en la filosofia anarcoindividualista de Max Stirner i en la crítica radical de Friedrich Nietzsche, Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Especials), que considerava l'amor entre homes com a un dels atributs de la virilitat i reivindicava la pederàstia, segons el model grec espartà. Els membres de la GdE s'acostaven al pensament intel·lectual de Hans Blüher i Gustav Wyneken i el seu «Eros pedagògic» (erotopedagogia), alhora que rebutjaven les teories mèdiques que reivindicaven l'homosexualitat aleshores en voga, com ara la«teoria dels estadis sexuals intermedis» de Magnus Hirschfeld, al qual criticaren per«afeminat» i jueu, fet pel qual Friedlaender i els seus seguidors van ser acusats per alguns de racistes i misògins. La GdE realitzava diverses activitats (càmpings, excursions, naturisme, etc.), on es practicava sovint el nudisme. La GdE tenia moltes semblances amb el Wandervogel, una mena de grup escolta alemany, i fins i tot un dels fundadors de la GdE, Wilhelm Jansen, fou un dels principals animadors del Wandervogel. Entre 1904 i 1905 Benedict Friedlaender finançà la revista anarquista Kampf (Lluita) i col·laborà en el periòdic Der Sozialist. En 1906 trencà amb el WhK i fundà la Sezession des Wissenschaftlich-humanitären Komitees (SWhK, Secessió del Comitè Científic i Humanitari), que més tard prengué el nom de Bund für Männliche Kultur (BMK, Aliança per la Cultura Masculina). Encara que pensava que la bisexualitat era un clar aliat de l'Estat i de mantenir posicions gairebé misògines, es casà amb Emilie Maria Pauline Wille Huber (Emmy W. Friedländer) i fins i tot tingué un fill en 1903, Eugen Friedländer.És autor de Beiträge zur Kenntniss des Centralnervensystems von Lumbricus (1888), Der freiheitliche Sozialismus im Gegensatz zum Staatsknechtsthum der Marxisten. Mit besonderer Berücksichtigung der Werke und Schicksale Eugen Dühring's (1892), Zusammen mit Immanuel Friedlaender: Absolute oder relative Bewegung? (1896), Der Vulkan Kilauea auf Hawaii (1896), Die vier Hauptrichtungen der modernen socialen Bewegung. Marxistische Socialdemokratie, Anarchismus, Eugen Dührings socialitäres System und Henry Georges Neophysiokratie, kritisch und vergleichend dargestellt (1901), Marxismus und Anarchismus (1901), Die Renaissance des Eros Uranios. Die physiologische Freundschaft, ein normaler Grundtrieb des Menschen und eine Frage der männlichen Gesellungsfreiheit. In naturwissenschaftlicher, naturrechtlicher, culturgeschichtlicher und sittenkritischer Beleuchtung (1904), Entwurf zu einer reizphysiologische Analyse der erotischen Anziehung unter Zugrundlegung vorwiegend homosexuellen Materials (1905), Männliche und weibliche Kultur. Eine kausalhistorische Betrachtung (1906) i Die Liebe Platons im Lichte der modernen Biologie. Gesammelte kleinere Schriften. Mit einer Vorrede und dem Bilde des Verfassers (1909), entre d'altres. Malalt, Benedict Friedlaender es va suïcidar el 21 de juny de 1908 al barri d'Schöneberg de Berlín (Imperi Alemany) i va ser enterrat al cementiri de Parkfriedhof Lichterfelde d'aquesta ciutat. Vint anys més tard, el seu amic Bruno Wille va ser enterrat al seu costat.

Benedict Friedlaender (1866-1908)

***

- Henri Cler: El 21 de juny de 1910 mor a París (França) l'obrer ebenista i militant anarquista i anarcosindicalista Henri Cler, conegut com Biffin. Havia nascut el 21 de setembre de 1862 al barri obrer de Saint Antoine de París (França). Treballà com a obrer ebenista en la indústria del moble i milità en el moviment anarquista. Es casà amb l'armillera Rose Buchfinck, amb qui tindrà dos fills. El setembre de 1889 va ser candidat abstencionista pel Districte XI de París en les eleccions legislatives. L'abril de 1891, amb una desena de companys, intentà crear un taller en règim de cooperativa i el local que llogaren per a aquesta finalitat serví una temporada com a redacció del periòdic anarquista Le Père Peinard. Sense diners per pagar el local, amb una trentena de companys realitzaren una mudança clandestina («Cloche de Bois»). Fitxat per la policia com a destacat activista anarquista, va ser acusat per les autoritats d'haver albergat l'anarquista il·legalista Théodule Meunier, aleshores força buscat per la policia. L'abril de 1894, arran de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) aprovades el desembre de 1893, va ser detingut per pertinença a grup anarquista. En llibertat el 8 de maig, va ser novament detingut el 2 de juliol, però finalment el 14 de juny de 1895 la causa va ser sobreseguda. El 28 de juliol de 1897 va ser condemnat«per cops i ferides» pel cas de la mudança clandestina a 15 dies de presó i a 300 francs de multa i va ser tancat a la presó parisenca de Sainte Pélagie. El juny de 1898 va ser gerent de la segona sèrie del periòdic Le Pot à colle, òrgan dels obrers del mobiliari i del moble tallat del suburbi parisenc de Saint Antoine. El 25 d'octubre de 1899 va ser condemnat en rebel·lia a tres mesos de presó per«injúries i difamació vers el patró ebenista», judici confirmat en apel·lació el 7 de març de 1900. En 1907 les autoritats el van esborrar de la llista d'anarquistes a vigilar, però encara militava activament en el moviment sindical. El 13 de juny de 1910 va participar en els enfrontaments entre la policia i els obrers ebenistes en vaga de la Maison Sayas et Popot del suburbi parisenc de Saint Antoine, on va ser greument ferit al cap. Henri Cler va morir el 21 de juny de 1910 a l'hospital de Saint Antoine de París (França). Durant el seu enterrament al cementiri parisenc de Pantin, el 26 de juny de 1910, es va produir una manifestació de desenes de milers de persones i novament greus enfrontaments amb la policia que donarem com a resultat 41 agents ferits, un centenar de manifestants lacerats a cops de sabre o trepitjats pels cavalls i 13 manifestants ferits.

Enterrament d'Henri Cler (26 de juny de 1910)

Continua...

---

Ara fa deu anys i mig en Toni Roig, portaveu a Cort del grup socialista,  m'explicava com anava això dels blocs i em deia que "ja veuràs: és facilíssim. Fas tres clicks i ja tens un blog a balearweb..."

Va ser cert i així va començar tot.

En deu anys i pico jo he envellit i el bloc ha canviat (que no envellit, el molt cabró): de manera natural he derivat cap a una temàtica més estatal i, en conseqüència, he anat canviant de llengüa i de lectors (ara mateix, més d'allà que d'aquí).

Es per això que, després de donar-li moltes voltes,  m'en vaig a un altre plataforma i al següent blog: https://grosskeizquierdaunidaymas.com/

L'adéu no és per als lectors actuals sinó per a balearweb, plataforma amb la qual no he tengut mai problemes.

Més encara, vos vull dir que això de tenir assistència tècnica permanent i personalitzada és un luxe asiàtic que les grans plataformes només ofereixen quan ja els has donat les dades de la Visa. Així que, Elena i companyia: moltes gràcies

La dada és significativa ja que suposa més beneficiaris que en tota la legislatura passada.

Després d’un any de Govern, la Conselleria de Serveis Socials i Cooperació ha reactivat la Llei de Dependència incorporant més beneficiaris al sistema de dependència, incrementant la nòmina de prestacions econòmiques, creant noves places residencials i agilitant els tràmits per accedir al sistema de dependència a les Illes Balears. En el darrer any s’han incorporat 1.057 beneficiaris al sistema de dependència, més persones que durant tota la legislatura passada, ja que en quatre anys (2011-2015) varen ser 804 les persones incorporades.

 

També s’han incrementat els imports corresponents a la nòmina per prestació en els darrers 12 mesos. L’augment de la nòmina per dependència a les Illes Balears ha estat del 34 per cent, ja que s’ha passat dels 2.237.083 euros al mes de juliol de 2015, a prop de 3 milions d’euros (2.996.580 euros) al mes de juny de 2016.

Per altra banda, durant el darrer any s’han creat 232 les places de residència per a persones majors amb dependència; 180 corresponen a la concertació de places a residències privades de les Illes Balears i les altres 52 són places que s’amplien a residències de diferents municipis de Mallorca. L’augment d’aquestes places respon a la necessitat de donar solució a un dèficit històric de places a residències per a persones majors amb dependència a les Illes Balears.

El creixement d’aquestes 232 places en un any contrasta amb el creixement de 74 places que es va registrar durant tota la legislatura passada.
Respecte als centres de dia, enguany s’han augmentat 63 places.

En relació als processos d’entrada de noves persones al sistema de dependència, ha crescut el número de sol·licituds per rebre qualque prestació i s’ha passat d’un ritme de 300 sol·licituds mensuals a les 520 registrades al darrer mes. Tot i aquest augment de noves peticions, s’han reduït un 45 per cent els casos pendents de resolució, passant de 9.703 a 5.299.

En la línia de reactivació de la llei de dependència per part de la Conselleria de Serveis Socials i Cooperació, s’ha ampliat també l’oferta del Servei d’Ajuda a Domicili per dependència. S’ha multiplicat per quatre el pressupost pel SAD, passant de 513.535 euros l’any 2015 a 2.346.257 al de l’any 2016, així com les hores d’atenció, que se situaran enguany en 17.047 hores mensuals, enfront les 2.778 hores mensuals de l’any passat.

A banda de l’increment de la nòmina de dependència, de les persones beneficiàries i del creixement en el número de places residencials, la Conselleria de Serveis Socials i Cooperació ha augmentat el personal (+59 treballadors) de les residències de gestió directa per millorar la qualitat del servei, s’han fet canvis normatius –dos decrets i diverses resolucions- per millorar la protecció de l’usuari i l’accés al sistema de dependència, s’han reactivat obres paralitzades com el Centre de Dia del carrer Jesús i de Son Ferriol, s’ha recuperat el centre i el servei de promoció de l’autonomia personal de Petra, s’ha posat en marxa després de quatre anys tancat el Centre de Dia de Valldemossa i firmat el conveni per rehabilitar l’Hospici de Felanitx i reconvertir-lo en centre de dia i d’estades nocturnes.

Anarcoefemèrides del 15 de juliol

Esdeveniments

- Nou judici contra Charles Gallo: El 15 de juliol de 1886 l'anarquista Charles Gallo compareix de bell nou davant els jutges francesos pel seu atemptat frustrat del 5 de març de 1886 a la Borsa de París i va expressar el seu pesar per no haver tingut èxit i no haver matat cap agent de borsa. Va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i enviat, primer, a Avinyó i a Saint-Martin-de-Ré, i després al presidi de Nova Caledònia. Va sortir de la metròpoli el 6 de desembre de 1886 i va desembarcar a Nova Caledònia el 29 de març de 1887, on el 10 de setembre de 1887 es rebel·larà contra un dels seus carcellers.

***

- Surt La Questione Sociale:El 15 de juliol de 1894 l'anarquista italià Fortunato Serantoni reedita a Buenos Aires (Argentina) la publicació «socialista anàrquica» La Questione Sociale. Rivista mensile  di studi  sociali, títol publicat abans per Errico Malatesta a la mateixa ciutat entre 1885 i 1886. Editat en italià amb periodicitat mensual, també a partir del mes de setembre tindrà un suplement en castellà. Aquest periòdic, considerada d'alt nivell intel·lectual, publicà textos d'Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Mikhail Bakunin, Pietro Gori, Augustin Hamon, Molina y Vedia, Ferdinand Pelloutier, Joan Montseny, Josep Prat, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt i Soledad Gustavo, entre d'altres. Donaren a llum un bon grapat de fullets i els seus almanacs anuals van ser molt populars i es distribuïren arreu del món. Representava el corrent pro organització i antiviolent de l'anarcocomunisme argentí, juntament amb El Oprimido i La Protesta Humana, i mantingué agres polèmiques amb El Perseguido, publicació defensora del corrent antiorganitzatiu i de l'anarcoindividualisme. A partir del número 22, d'agost de 1896, la paginació es reduí a vuit pàgines --abans en publicava entre 16 i 30-- i començà a editar-se com a un suplement literari bisetmanal del periòdic El Oprimido. L'últim número sortí el 30 d'octubre de 1896.

***

- Surt La Questione Sociale: El 15 de juliol de 1895 surt a Paterson (Nova Jersey, EUA) el primer número del periòdic socialista-anarquista italià bimensual La Questione Sociale. Publicat pel grup «Diritto all' esistenza» (El dret a l'existència) de Paterson, que també tenia l'editorial Era Nuova (Era Nova), n'editarà una mitjana de 15.000 exemplars. Entre els principals redactors tenia l'escriptor anarquista Giuseppe Ciancabilla (fins al setembre de 1899), Errico Malatesta (1899), Carlo Tresca (1901), Aldino Felicani, Luigi Galleani, Pietro Gori i el català Pere Esteve, entre altres. Víctima de l'odi antianarquista, se'n prohibirà la difusió postal el maig de 1908, però continuarà publicant-se fins a 1924.

***

- Surt Libre Concurso: Pel juliol de 1902 surt a Maó (Menorca, Illes Balears) el primer número del setmanari anarquista Libre Concurso. Revista mensual de sociología, ciencia y pedagogía. Pretenia publicar els últims avanços del pensament progressista. El comitè de redacció estava format pels mestres racionalistes Sebastià Suñé i José López Montenegro –ambdós patiren represàlies durant el procés de Montjuïc. Era gratuït i es publicava gràcies als donatius. D'antuvi la intenció era publicar-lo en 1901 a Barcelona per la Biblioteca d'Orientació Sociològica. Del primer número es publicaren 20.000 exemplars, del segon 10.000 i del tercer, i últim (setembre de 1902), 8.000. Estava fortament influenciada pel pensament racionalista de Francesc Ferrer i Guàrdia. El periòdic anarquistaEl Corsario, de València, l'acusà d'«espiritista». En 1903 els mateixos promotors van publicar la mateixa capçalera a Barcelona.

***

- Surt L'Anarchiste: Pel juliol de 1907 surt a Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) el primer número del periòdic L'Anarchiste. Aquest primer número va ser administrat per Jean Goldsky. Només sortí un altre número, l'agost de 1907 a París (França), que va ser administrat per Malterre. Les úniques signatures que apareixen són Biscuit, Juvenal, E. G. Marc, Natur, Oivrony, Jean Puree i Vulcain. En els dos números publicats, la lletra N de la capçalera està impresa a l'inrevés segons la grafia eslava.

***

- Surt En Marge: Pel juliol de 1912 surt al barri de Laeken de Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic literari anarquista En Marge. Publication mensuelle. Posteriorment portà el subtítol «Cahier paraissant irrégulièrement». En foren editors gerents Léon De Roos i Abel Gerbaud. Publicà textos de Léon Bloy, Léon De Roos, Georges Eekhoud, Abel Gerbaud, Paul Grosfils, Gustave Hervé, Albert Libertad, Errico Malatesta, Fernand Pelloutier, Rhillon, Romain Rolland, Paul Ruscart, Lev Tolstoi i Oscar Wilde, entre d'altres. En sortiren, sembla, cinc números fins el 1913.

***

- Surt L'Émancipateur: Pel juliol de 1921 surt a Flémalle-Grande (Flémalle, Lieja, Valònia) el primer número del periòdic bimensual L'Émancipateur. Organe communiste-anarchiste révolutionnaire. Va ser publicat per l'obrer miner Camille Mattart i administrat per Ernest Noël. Més tard esdevingué l'òrgan de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Hi trobem textos d'Antoine Antignac, Charles d'Avray, Émile Bans, Julien Boland, René Chaughi, André Colomer, Hem Day, J. Denis, Ernestan, Fernand, Francesc Ferrer i Guàrdia, Michel Frankar, André Girard, Jean Grave, L. Heinsch, Charles Keller, Pierre Kropotkin, Jules Labuche, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Camille Mattart, Louise Michel, Paule Mink, Erich Mühsam, Ernest Noël, A. Pioton,Élisée Reclus, Victor Rousselle, Han Ryner, Georges Thonar, Julia Trigalet, Lise Vaillant, Gerges Vidal, Zo d'Axa, etc. Després de 68 números, deixà de sortir el desembre de 1925, canviant de nom per Le Combat (1926-1928), arran de la decisió del Congrés d'Amay (Lieja, Valònia) celebrat el 25 de desembre d'aquell any. Reaparegué amb la capçalera L'Émancipateur entre 1928 i 1936, però la manca de fons va fer que progressivament reduís la seva aparició, que passà a ser mensual. També edità fullets, algunes vegades amb textos publicat al periòdic, de diversos autors, com ara Charles Alexandre, E. Armand, R. Bernard, Léo Campion, Hem Day, Ernestan, Fernand, André Girard, Stephen Mac Say, Errico Malatesta, Charles Malato, etc.

***

- Surt Le Semeur de Normandie: Pel juliol de 1923 surt a Caen (Baixa Normandia, França) el primer número del periòdic Le Semeur de Normandie. Organe de Libre Discussion, títol que canviarà a partir de novembre de 1925 per Le Semeur contre tous les tyrans. Organe de culture individuelle. A partir de 1927 es publicarà a Falaise, a prop de Caen. El periòdic tindrà una certa influència, especialment en el camp antimilitarista i de suport als objectors de consciència, i comptarà amb nombrosos col·laboradors (André Durry, Saïl Mohamed, Julien Le Pen, Georges Cheve Richard,  Pierre-Valentin Berthier, Henry Poulaille, Han Ryner, Gérard de Lacaze-Duthiers, etc.), però deixarà de publicar-se després de 281 números, el 28 novembre de 1936 quan el gerent, Alphonse Barbé, marxà a Perpinyà per ajudar la Revolució espanyola. En 1933 va portar la campanya de defensa i suport a França de Marinus van der Lubbe, acusat de l'incendi del Reichstag alemany. Va publicar una col·lecció de fullets d'autors diversos, especialment biografies. A part de Barbé, en van ser gerents Émile Poulain, E. Grégoire, Lucien Bernizet i Émile Bauchet.

***

- Surt Vértice: El 15 de juliol de 1925 surt a Barcelona (Catalunya) la publicació anarquista Vértice. Revista quincenal il·lustrada. Dirigida per Hermós Plaja Saló, comptà amb els dibuixos de Ramón Acín Aquilué, Rafael Barradas, Ramon Segarra Vaqué i Alfons Vila Franquesa (Shum), i les col·laboracions de Barriobero, Cimadevilla, Cordón, Esgleas, García Birlán, Ghiraldo, Leval, Maymón, Enrique Prado i Segarra, entre d'altres. Aquesta publicació se sufragà amb les enciclopèdies de l'Editorial Sopena que Plaza venia a terminis i que mai no pagava a la casa editorial. Per la impossibilitat d'assumir les despeses d'impressió i per suspensió governativa amb empresonament de Plaja, només en sortiren quatre números, l'últim publicat el setembre de 1925, i fou substituïda per Crisol, publicada a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). La revista creà la important «Editorial Biblioteca Vértice», que publicà entre 1925 i 1939 un gran número de llibres i de fullets llibertaris i esquerrans–uns seixanta llibres i un centenar de fullets– de diferents autors (Alaiz, Bakunin, Barcos, Bulffi, Converti, Faure, Flammarion, Gardeñas, Gori, Hamon, Ingenieros, Kropotkin, Lidia, Lorenzo, Magre, Makho, Malatesta, Mangado, Mella, Merlino, Lamennais, Michel, Morris, Most, Paraf, Plató, Reclus, Rey, Robin, Ryner, Salvochea, Tarrida, Zola, etc.). També l'editorial publicà col·leccions de postals, làmines i cartells. Després del triomf franquista, l'editorial continuà la seva tasca a Mèxic. Tant per a la revista com per a l'editorial, Plaja comptà amb la importantíssima col·laboració de la seva companya Carme Paredes Sans i de sos fills (Acràcia, Camèlia i Germinal) i en ambdues ciutats, a més de servir-se de altres impremtes, comptà amb taller propi.

***

- Surt Timón: Pel juliol de 1938 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista mensual anarquista Timón. Síntesis de orientación político-social. Publicada per l'editorial barcelonina Tierra y Libertad, va ser fundada i dirigida per Diego Abad de Santillán. Pretenia aglutinar matisos ideològics distints de l'antifeixisme i entaular una discussió sobre el moviment anarquista en plena guerra civil. Hi trobem textos de Diego Abad de Santillán, Luis Araquistain, Carlos de Baraibar, Rudolf Berner, George Büchner, Pedro G. Campón, Francisco Carmona Nenclares, Bartholomeus de Ligt, Andrés Francés, Emma Goldman, Manuel González Prada, Antonio de Hoyos y Vinent, Juan Lazarte, Josep Llunas, Jacobo Maguid, Horacio Martínez Prieto, Erich Mühsan, Max Nettlau, Solano Palacio, Joan Peiró, Pablo Polgare, Jorge Rocalta, Rudolf Rocker, Augustin Souchy, Jacinto Toryho, etc. Horacio Martínez Prieto publicà articles molt conflictius, reivindicant el politicisme i a favor d'una Federació Anarquista Ibèrica (FAI)«partido». En sortiren sis números, l'últim el desembre de 1938. Entre el novembre de 1939 i el juny de 1940 sortiren a Buenos Aires (Argentina) set números d'una nova època dirigida per Diego Abad de Santillán i Carlos de Baraibar. En aquesta segona època, on un dels cavalls de batalla fou l'antiestalinisme, hi trobem textos d'Alvaro de Albornoz, José Asensio, Francisco Carmona Nenclares, Wenceslao Carrillo, John Dos Passos, Enrique Espinoza, León Felipe, José Gabriel, José García Pradas, Judith Grinfeld, Julio César Jobet, Gustav Landauer, Jorge F. Nicolai, Gonzalo de Reparaz, Rudolf Rocker, Walt Whitman, etc., i les il·lustracions de George Grosz. En 1978 Diego Abad de Santillán intentà refundar a Barcelona, senseèxit, aquesta capçalera.

***

- Surt Reconstruir: Pel juliol de 1959 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de la bimestral Reconstruir. Revista libertaria. En 1964, a partir del número 28, es va publicar a Buenos Aires (Argentina). Se’n van editar 101 números fins a març de 1976. De l’administració, se'n feia càrrec Roberto Cúneo i en el consell de redacció hi participaven Gerardo A. Andújar, Jorge Ramón Ballesteros, Carlos de la Reta i Jacobo Prince. Fernando Quesada en va ser el cap de redacció.

***

- Surt Simiente Libertaria: Pel juliol de 1959 surt a Caracas (Veneçuela) el primer número del periòdic anarquista i anarcosindicalista Simiente Libertaria.Órgano del grupo libertario «Errico Malatesta». Publicat pel«purista» grup llibertari «Errico Malatesta», era afí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Espanya i contrari a la reunificació confederal. El director fou Juan Verde Odón i l'administració la portà Alberto Espies. Aquesta publicació, i el seu grup editor, fou una de les promotores de la FederaciónÁcrata Latino-Americana (FALA, Federació Àcrata Llatinoamericana). Trobem textos de Pablo Bercero, Benjamín Cano Ruiz, Raul Carballeira, Viola Espero, Alberto Espiés, Serafín Fernández Paúles, Juan Ferrer, Julián Floristán, M. Gustavo, José Joseph, Eusebio Larruy C., José Leiva, E. A. Lisenko, Jaime R. Magriñá, Justo Montero, Francisco Olaya, Cristóbal D. Otero, Cosme Paules, Bernardo Pérez, Juan Pérez Guzmán, Hermoso Plaja, Víctor Rico Galán, Rudolf Rocker, Edgar Rodrigues, Pedro Rufas, A. Sanmartí, Vicente Sierra, Solano Palacio, Liber Tarrida, José Tato Lorenzo, Javier de Toro, Juan Verde Odón, Luis Felipe Villegas, etc. En sortiren 17 números, l'últim el setembre de 1961.

***

- Surt La Lanterne Noire: Pel juliol de 1974 surt a Meudon-La-Forêt (Illa de França, França) el primer número de la revista trimestral La Lanterne Noire. Revue de critique anarchiste. Realitzada per antics militants del grup «Noir et Rouge» i d'Informations et Correspondances Ouvrières (ICO). Jean-Pierre Duteuil en serà el director. Luis Andrés Edo, Juan Gómez Casas, John Olday, Eduardo Colombo, Luis Burro, Hélène Ellenbogen, P. Lepeintre, Dubois Adjiakhmet, Bélial, Consort, Les Moutons Enragés, Israël Renoff, Sabadell, Syrs, Martin Zemliak, etc., en seran col·laboradors. Publicarà 11 números i alguns suplements fins al juliol de 1978.

***

Naixements

- Camillo Di Sciullo: El 15 de juliol de 1853 neix a Chieti (Abruços, Itàlia) el periodista, impressor, editor i propagandista anarquista Camillo Di Sciullo. Sos pares es deien Sante Di Sciullo i Domenica Tavano, i eren originaris se Fara San Martino (Abruços, Itàlia) d'on s'havien traslladat amb cinc fills davant la impossibilitat de continuar amb el seu ofici de teixidors de llana al qual s'havia dedicat sa família durant generacions. Durant sa vida laboral, que començà quan era un infant, treballà en els oficis més diversos, com ara teixidor, barber, pintor, fuster, cambrer, cuiner, tapisser, matalasser, negociant, contractista, propietari, periodista, etc. El 29 de maig de 1869, quan encara no tenia 16 anys, va ser condemnat a cinc dies d'arrest per «apallissar violentament els guàrdies de la seguretat pública en l'exercici de les seves funcions». D'educació autodidacta, començà les seves primeres col·laboracions periodístiques en 1887 amb Ettore Croce en el setmanari satíric La Mosche. Membre de la junta directiva de la Societat Obrera de Socors Mutus de Chieti, creada en 1861, ben aviat polemitzà amb la resta de socis per les actituds clericals. En 1889  fou un dels creadors del Cercle «Giordano Bruno», que arreplegava els lliurepensadors de la ciutat, i que el 15 d'agost de 1890 publicà el primer número del periòdic anticlerical Il Pensiero, del qual era el «soci responsable». En 1892 aquesta publicació passà a ser propietat seva alhora que s'acostava al moviment anarquista gràcies als contactes directes establerts amb Galileo Palla, que aleshores feia el servei militar a Chieti, i amb els epistolars amb Pietro Gori. Il Pensiero, que perdé el subtítol de«Òrgan del Cercle "Giordano Bruno"», esdevingué el fòrum anarquista on col·laboraren multitud de corresponsals d'arreu Itàlia i començà a tenir els primers problemes amb les autoritats, patint dos segrests (agost de 1893 i 26 de febrer de 1894) i diverses censures. Amb Antonio Rubbi, tipògraf anarquista que havia arribat de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), obrí la seva pròpia impremta, la «Tipografia del Popolo», on a partir del 18 de febrer de 1894 s'imprimí Il Pensiero. Aquesta impremta, a més del periòdic, estampà nombroses publicacions i fullets d'autors anarquistes (Errico Malatesta, Pietro Gori, Louise Michel, Piotr Kropotkin, Mikhail Bakunin, Charles Malato, Élisée Reclus, etc.). El 6 d'abril de 1894 va ser jutjat per«insults a les institucions monàrquiques constitucionals, provocació a l'odi entre les diverses classes socials, provocació contra l'ordre familiar i ofensa al dret de la propietat»; defensat per Pietro Gori, va ser absolt i immediatament després va fer una conferència a Chieti i a Pescara (Abruços, Itàlia). Mesos més tard, el 9 de juny de 1894, va ser novament jutjat per«incitació a la guerra civil, menyspreu i difamació pública de les institucions monàrquiques constitucionals i atemptat al dret de la propietat»; també defensat per Pietro Gori, va ser novament absolt. L'11 de juliol de 1894 74 exemplars del fullet Fra contadini, d'Errico Malatesta, publicats en la «Biblioteca del Popolo», van ser segrestats per les autoritats. L'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot i el fracassat atemptat de Paolo Lega contra el president del Consell de Ministres italià Francesco Crispi, que immediatament (19 de juliol de 1894) donaren lloc a l'aplicació de les Lleis d'Emergència contra el moviment anarquista, foren la causa d'una denúncia del ministeri fiscal el 25 de juliol per «instigació al delicte» arran de la publicació d'uns articles on es comentaven aquests magnicidis, i el 22 d'agost de 1894 va ser jutjat i condemnat a tres anys de presó i a set mesos d'arrest domiciliari a l'illa de Pantelleria. El 12 de setembre de 1894 va ser novament jutjat arran del segrest dels números 14 i 15 (12 i 19 d'agost) d'Il Pensiero i condemnat a quatre mesos i 10 dies de presó. Quan reprengué la llibertat després del seu empresonament a Oneglia (Ligúria, Itàlia) el 10 d'abril de 1898, continuà amb la seva activitat propagandística en la «Tipografia del Popolo» en plena època insurreccional a causa de la manca de subsistències, imprimint la major part dels periòdics subversius de la província i donant un nou impuls als seus projectes editorials. En 1903 Luigi Fabbri publicà a Roma la revista Il Pensiero, on reté tribut a Di Sciullo. En 1905 la «Tipografia del Popolo» edità Lettere ad una donna sull'Anarchia, que arreplegava articles publicats per Luigi Fabbri en diversos periòdics. El desembre de 1905 allotjà Pietro Gori i l'any següent creà una Biblioteca Popular Circulant. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907 assistí al Congrés de Roma proposant la creació d'un únic periòdic per al moviment anarquista, L'Alleanza Libertaria. El març de 1908 s'establí a Castellammare Adriatico (actual Pescara), on traslladà la seva editorial, però mantenint a Chieti la «Tipografia del Popolo». El 19 de febrer de 1911 publicà un número especial de dedicat a Giordano Bruno. El 2 de gener de 1912 un paquet postal dirigit a ell contenint exemplars del llibre La grande rivoluzione de Piotr Kropotkin va ser segrestat. El 12 de febrer de 1912, en ocasió de l'aniversari de la mort de Pietro Gori, publicà un número especial d'Il Pensiero. L'1 de febrer de 1914 assistí al Congrés Subversiu dels Abruços, que se celebrà a Castellammare Adriatico. En plena Gran Guerra, el 7 de febrer de 1915, organitzà a Chieti una manifestació contra la guerra i aferrà als carrers un manifest pacifista. Durant la postguerra, s'adherí a la Secció d'Ancona (Marques, Itàlia) de la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI), que s'havia creat l'abril de 1919 al Congrés de Florència (Toscana, Itàlia). El 20 de maig de 1920, en un congrés anarquista regional, es creà la Federació Anarquista dels Abruços (FAA) i es constituïren grups a diverses localitats de la regió. Poc després d'aquest congrés, tingué lloc un congrés regional de la Pulla, on  foren presents delegats de la Federació de la Campània i de la FAA, i on es proposà la creació de la Federació Anarquista Meridional (FAM), formada per les tres federacions regionals. El juliol de 1920 tingué lloc a Bolonya el Congrés de l'Unió Anarquista Italiana (UAI), que aprovà un Pacte d'Aliança que reivindicava els principis del «Programa» d'Errico Malatesta; en aquest congrés van ser presents grups de Sulmona (Abruços, Itàlia) i de Castellammare Adriatico. Per parlar sobre les deliberacions del Congrés de Bolonya, el 15 d'agost de 1920 se celebrà un Congrés de la Federació Regional a Castellammare Adriatico. Posteriorment, el 23 d'octubre de 1921, se celebrà el següent congrés de la FAA a Sulmona. El III Congrés de l'UAI se celebrà entre el 2 i el 4 de novembre de 1921 a Ancona, on participà activament. Amb l'arribada del feixisme va ser detingut en diverses ocasions i se li va confiscà material propagandístic en diferents escorcolls. En 1922, quan va visitar son fill a Milà (Llombardia, Itàlia), va ser sotmès a vigilància especial i vexatòria, patint cops per part de la policia. Arran d'una perquisició el 6 de novembre de 1926, on es van trobar centenars de fullets i de llibres anarquistes, va ser condemnat a dos anys de confinament a l'illa de Tremiti, però dos mesos després la pena va ser commutada per dos anys d'amonestació. El 28 de desembre de 1929, amb gairebé vuitanta anys, va ser detingut tres setmanes arran de les noves del príncep hereu. L'11 de juliol de 1930, en consideració a la seva avançada edat, va ser esborrat de la llista de persones a detenir en circumstàncies especials, però l'octubre d'aquell any en un escorcoll al seu domicili es trobaren fullets i periòdics subversius. En 1931 el seu nom va ser esborrat del registre de la policia de fronteres al ser considerat «no perillós». Camillo Di Sciullo va morir el 29 de maig de 1935 a Chieti (Abruços, Itàlia); el seu funeral va ser prohibit, el seu domicili vigilat i totes les persones que s'acostaren a donar el condol a sa família van ser identificades. En 1996 Fabio Palombo publicà la biografia Camillo Di Sciullo, anarchico e tipografo di Chieti. A Chieti existeix un Centre d'Estudis Llibertari«Camillo Di Sciullo» per honorar la seva memòria.

Camillo Di Sciullo (1853-1935)

***

- Ernestan: El 15 de juliol de 1898 neix a Gand (Flandes, Bèlgica) el militant i teòric del  socialisme llibertari, figura important  de l'anarquisme belga, Ernest Tanrez, més conegut com Ernestan. Nascut en una família burgesa de mare flamenca i pare való, durant la Gran Guerra es véu obligat a deixar els estudis i és mobilitzat en 1918. Després s'instal·larà a Brussel·les on obrirà un antiquari. Des de 1921 va participar en LeBulletin Libertaire i va esdevenir un apreciat orador i un lúcid teòric. Va escriure moltíssims articles en la premsa anarquista internacional. Va militar activament en suport de Sacco i Vanzetti, per l'ampliació del dret d'asil, i, en 1933, en el Comitè pels alliberaments d'Hem-Day i de Léo Campion. En 1937, per fer costat a la Revolució espanyola, va crear amb Léo Campion el periòdic Rébellion. Refugiat a França en 1940, va ser detingut després d'una delació al govern de Vichy i internat durant tres mesos al camp de Vernet. De tornada a Brussel·les, va ser detingut l'any següent per la Gestapo per «comunista» i enviat al camp de concentració de Breendonck, a prop de Malines, d'on sortirà molt afeblit després de vuit setmanes de fam i de treballs forçats. Malalt, Ernestan va morir el 17 de febrer de 1954 a Brussel·les (Bèlgica). A més de la seva col·laboració en la premsa llibertària internacional (L'Émancipateur, Haro, Contre-courant,Rebelle, Reconstruire, Le Rouge et le Noir, Le Combat,Le Libertaire, Le Combat Syndicaliste, Volontà, CNT) i especialment en la revista Pensée et Action, d'Hem-Day, és autor de nombroses obres, com ara Démocratie, capitalisme et démocratie ouvrière (1933), Le socialisme contre l’autorité (1934), Renaissance du socialisme (1936),La fin de la guerre (1938),Socialisme et humanisme (1946),La contre-révolution étatiste (1948), Tu es anarchiste (1949),Valeur de la liberté (1952),Le socialisme libertaire (1955).

***

- Lashortes: El 15 de juliol de 1898 neix a Levallois-Perret (Illa de França, França) el mestre, sindicalista i anarcopacifista Maurice Catalogne, més conegut com Lashortes. Fou fill d'un destacat empleat de correus. Després de militar una breu temporada en la Section Française de l'Internationale Communiste (SFIC, Secció Francesa de la Internacional Comunista, nom d'aleshores del Partit Comunista de França), a partir de 1929 entrà a formar part del grup del 18 Districte de París de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). En aquesta època també militava en el sindicalisme i era secretari de Propaganda del Grup de Joves de l'Ensenyament del Sena, col·laborant també en Le Libertaire. Entre el 19 i el 21 d'abril de 1930 assistí al congrés de l'UACR celebrat a París, i entrà a formar part de la Comissió Administrativa d'aquesta organització. El 3 d'abril de 1932 participà en el congrés de la Federació Anarquista (FA) de París, on llegí un informe sobre la situació sindical i va ser encarregat d'organitzar una escola de propaganda. Entre 1931 i 1939 col·laborà assíduament en Le Libertarie, especialment en la pàgina de temàtica internacional, de la qual era el responsable. Durant el congrés de l'UACR celebrat entre el 20 i el 21 de maig de 1934 («Congrés de la Unitat»), que rebatejà l'organització sota el nom d'Unió Anarquista (UA), va ser elegit membre de la comissió de redacció de Le Libertaire. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 assistí al congrés de l'UA celebrat a París, on presentà un informe sobre la guerra. Pacifista radical, en 1938 declarà que l'Acord de Munic era preferible a la guerra i col·laborà, sota el pseudònim de Lazorthe, en el periòdic anarcopacifistaLa Patrie Humaine. Professor de filosofia a Ortès (Aquitània, Occitània), en 1935 fou un dels animadors de la Joventuts Cooperativistes de la «Coopérative des Hirondelles» i del grup teatral de del centre de l'Ensenyament Primari Superior (EPS) i de l'institut local. En 1936 participà en la fundació de la Unió Local de la Confederació General del Treball (CGT) i amb altres militants sindicalistes i ensenyants creà el Centre Local d'Educació Obrera (CLEO), per lluitar contra l'analfabetisme i per la integració dels emigrants (espanyols, italians, portuguesos, etc.). Durant les eleccions d'abril i setembre de 1936 prengué part en la campanya socialista contra la candidatura dretana de Jean-Louis Tixier-Vignancour. Quan esclatà la guerra civil a Espanya, el setembre de 1936 marxà a Catalunya, participà en les emissions de«Ràdio CNT-FAI» a Barcelona i romangué un temps amb la comunitat francesa de Puigcerdà. Col·laborà en l'Encyclopédie anarchiste de Sébastien Faure i el seu article«Prolétaire-Prolétariat», sota el títol Qu'est ce que le prolétariat?, va ser publicat en fullet independent en diverses edicions. El juny de 1939 establí contactes amb Giovanna Berneri, la qual li havia demanat que visités els companys internats al camp de concentració de Gurs. Després de la II Guerra Mundial es decantà pel cristianisme, encara que es mostrà fidel a les idees de justícia i d'emancipació obrera i mantingué contactes amb el sindicalisme revolucionari, especialment amb el grup editor de La Révolution Prolétarienne. Durant els anys cinquanta va escriure un article defensant els capellans obrers. Lashortes va morir el 18 de maig de 1984 a França.

Lashortes (1898-1984)

***

- Odette Ester: El 15 de juliol de 1915 neix a Bouguenais (País del Loira, França) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Lucienne Marie Kervorc'h, més coneguda com Odette Ester i també com Odette Beilvert. Era filla d'una família bretona, de pare mariner i mare pagesa. Es casà amb el sindicalista Jean-Marie Beilvert, amb qui tingué una filla. Separada, marxà a París (França), on participà activament en el suport de la Revolució espanyola. Durant l'Ocupació, formà part de la Resistència contra els nazis lligada a la xarxa «Vengeance». En aquests anys destacà en les accions de resistència humanitària i en el rebuig de tot discurs patriòtic. Després de l'Alliberament conegué el destacat militant anarcosindicalista català Josep Ester Borràs (Minga), amb qui es casà i a qui va ajudar en els activitats de la Federació Espanyola dels Deportats i Internats Polítics (FEDIP), organització que havia creat en 1945. En 1946 engegà una campanya a favor dels mariners i dels aviadors republicans espanyols internats al gulag de Karaganda (Kazakhstan, URSS). Va fer amistat amb Georges Altman, antic resistent del moviment de resistència«Franc-Tireur», del qual va esdevenir secretària en 1947, col·laborant en l'edició del periòdic Franc-Tireur. En 1947 fou una de les fundadores de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i a la primavera de 1949 va ser nomenada secretària del Sindicat d'Empleats de la Regió Parisenca de la CNTF. Durant la dictadura franquista lluità activament contra l'extradició dels militants i guerrillers refugiats a França. Un cop jubilats, en 1974 la parella abandonà la regió parisenca i s'establí a Sent Cristòu d'Alèst (Llenguadoc, Occitània), on ella destacà com a membre de la Société Crématiste d'Alès (Llenguadoc, Occitània), societat local que reivindicava la cremació. En 1992 era membre del Comité de Soutien aux Kurdes Grévistes de la Faim (CSKGF, Comitè de Suport als Kurds en Vaga de Fam) d'Alès. A més a més, en aquesta mateixaèpoca fou membre de la Secció d'Alès de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH). També fou membre del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA) de Marsella i col·laborà en nombrosos butlletins d'aquesta organització. Odette Ester va morir l'11 de març de 2010 a La Chapelle-sur-Erdre (País del Loira, França). L'arxiu de la parella Josep Ester i Odette Kervorc'h es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Àmsterdam.

Josep Ester Borràs (1913-1980)

***

- Henri Terrenoire: El 15 de juliol de 1922 neix a Lo Maiet de Montanha (Alvèrnia, Occitània) el jardiner anarquista, lliurepensador i anticlerical Henri Louis Terrenoire. Fill d'un pedrapiquer, a partir dels 18 anys es dedicà a la jardineria. Durant la II Guerra Mundial, entre 1942 i 1945, va ser deportat a Alemanya per fer el Servei de Treball Obligatori (STO), on a la fàbrica Siemens trobà el militant llibertari Robert Favry que el va introduir en el pensament anarquista, idees que van ser ampliades amb la lectura dels grans clàssics (La Boétie, Rabelais, Voltaire, Hugo, Bakunin, Kropotkin, Debord, Van Eigen, etc.). Es formà en jardineria a La Paliça, Angers i Suïssa. A començaments dels anys cinquanta formà part del grup llibertari de Cusset-Vichy de la Federació Anarquista (FA). Amb el sindicalista revolucionari Raymond François, aprofità la vinguda d'un equip de futbol valencià a Vichy per denunciar la dictadura franquista i pintaren arreu de l'estadi «Fora Franco». Fou un dels organitzadors del Congrés de la FA celebrat en 1956 a Vichy. En 1958, també amb Raymond François, edità el fullet Une escroquerie morale et un faux problème, signat com«El Grup Llibertari de l'Allier», per denunciar la nova constitució de la V República francesa. També fou un dels animadors de la Libre Pensée de la seva zona i membre de la Federació Nacional de la Libre Pensée. Va ser molt amic del lliurepensador llibertari Louis Segeral. Amb René Labrégère, Marc Prévôtel i Joachim Salamero, publicà un Hommage à Louise Michel et Sébastien Faure. A començaments dels anys setanta fou un dels creadors de l'«Atelier Popular» (Taller Popular) de Vichy, amb Louis Malfant i altres companys. En 1981 publicà, juntament amb textos de Camille Gagnon, René Laplanche i Louis Lecoin, el fullet Antimilitarisme en Bourbonnais. Dossier. Gran especialista en la investigació jardinera i en la recerca de noves varietats vegetals, ha rebut nombrosos premis en la seva disciplina. Actualment viu a Vaissa (Alvèrnia, Occitània), on es el representant regional de la Libre Pensée, i porta un important viver de flors ornamentals a La Paliça (Alvèrnia, Occitània). En 1994 Gérard Ali Khanifar li va dedicar l'estudi universitari Une adhésionà une pensée libertaire. Le parcours d'Henri Terrenoire.

Continua...

---

Exigim a l'equip de govern que tregui defora immediatament al policia torturador amb els mateixos arguments que es van utilitzar a Sa Pobla per no contractar-lo. A més a més exigim una reunió per depurar responsabilitats en la seva contractació.

------------------------------------

Ahir el diari Última Hora publica que el policia local condemnat per tortures contractat a Pollença no va ser contractat a Sa Pobla gràcies a un informe de la prefectura que advertia d'una possible alarma social que generaria la contractació.

Igualment desconeixem per què l'agent no fa feina a Deià on va ser el primer en la borsa d'interins de policies locals (per dues vacants) i ens sembla impresentable que un agent condemnat per tortures a Palma pugui anar presentant-se als borsins d'interins de tota l'illa (sabem que també s'ha presentat a Muro com mínim).

Aquesta notícia deixa en evidència les excuses del batle Miquel Àngel March (Junts Avançam) i del regidor de policia, Miquel Àngel Sureda (Junts Avançam)  per jusificar la contractació del policia torturador que mai s'hauria d'haver fet. La falta de valentia i decisió de Junts Avançam  en aquest tema ha estat i és una vergonya. No es pot parlar de "pressumpció d'innocència" quan hi ha una sentència condemnatòria amb una prova com el vídeo enregistrat. Recordam el que diu la sentència: "Estam en presència d'una arbitrària situació de dominació i d'abús de poder realitzada per qui per ser oficial de la Policia venia obligat a garantir la seguretat i la integritat del detingut. L'acció envileix més l'agressor perquè la porta a terme estant l'agredit emmanillat a un banc i sense possibilitat de defensar-se..."

A Alternativa per Pollença (A) exigim l'acomiadament immediat del policia torturador fonamentat amb els mateixos arguments utilitzats a Sa Pobla per no contractar-lo. Exigim una reunió immediata en que se'ns expliqui amb tot detall com es va fer aquesta contractació  i depurar responsabilitats

Per altra part demanam a tots els ciutadans signar i difondre la petició de signatures que hem iniciat a charge.org per treure defora immediatament a aquest torturador de la policia local.

RMEC: 1643/16 REGISTRO AUTONOMICO: 312000008538-19/02/2016 NIF: G-57957490

Respetada Asociación Vecinal o Entidad Social:

Como hemos ido anunciando, nos complace informarles que estamos ya en pleno funcionamiento.

Nuestra entidad es una entidad libre e independiente NO VINCULADA a ninguna ideología política y en la cual caben todas las entidades libres e independientes.

Nuestro funcionamiento, dada la cabida en la misma de entidades de diferente actividad, como Asociaciones de Vecinos, Cofradías, ONGS, Asociaciones Culturales, de Ayuda Social etc… funcionamos con compartimentos SECTORIALES, con lo cual las soluciones a los problemas de cada entidad se gestionan por la sectorial correspondiente sin haber una interferencia de conflicto, y cada sectorial, dispone de un representante en su Junta Directiva.

Lo servicios a ofertar son comunes, lo cual evita gastos innecesarios y duplicidad de funciones administrativas.

Se contará con todo tipo de asesoramiento y consulta al igual de aquellos servicios explícitos que cada SECTORIAL precise.

Aprovecharemos las sinergias que entre todas las sectoriales puedan generales en los objetivos comunes.

La Sociedad Civil, libre e independiente, tiene hoy mucho que decir y evitar las manipulaciones externas, nuestra independencia que es la propia de cada entidad, tiene el deber de velar por ello.

Somos apartidistas, por ello nuestra acción política no tiene opciones políticas, nuestras opciones son todas aquellas que sea cual fuere el color de la admiración, se consideren contrarias a la ciudadanía o a los valores éticos,  morales y de libertad de los hombres.

Me permito adjuntar solicitud de Federación Provisional a nuestra entidad dado que antes de finalizar el presente mes, efectuaremos una Junta General y nuestra presentación a los medios posteriormente.

Gracias por su amabilidad.

Palma, Julio 2016.

Jose Maria Mulet Torres

Presidente de la Junta Constituyente de AVES-FIB

avesfederacion@gmail.es

www.avesfib.es

https://www.facebook.com/muletjosemaria/

http://avesfib.balearweb.net/

Tfno. 650027464.

(publicat a l'AraBalears, 16/7/16)

Què és la Mediterrània, a part d’una mar? Una cultura, un ideal, o potser una abstracció o una entelèquia? En tot cas, aquella Mediterrània que convertim en un universal de l’esperit adopta perfils molt diferents segons qui en parli: la mediterraneïtat ben plantada i imperial d’Eugeni d’Ors és molt lluny de la popularització d’un terme associat a la dieta amb oli d’oliva i als vespres amb amics a la fresca.

A la poesia de Damià Huguet també hi ha una imatge de la Mediterrània. La trobam en els llibres de la seva darrera etapa, com ara L’ull dels clapers i, sobretot, a Vol des d’Orly, de 1995, el darrer recull que va publicar en vida. Vol des d’Orlyés un llibre sobre les illes mediterrànies: Mallorca, Menorca, Eivissa, Sicília (molt especialment Sicília), Sardenya, Creta. Hi ha alguna fugaç etapa continental, a Alger o a Síria, que completa el mapa dels quatre punts cardinals del nostre mar. Huguet hi retrata líricament la germanor essencial de la Mediterrània, que és paisatgística, però és sobretot d’experiència humana: a Mallorca, a Sicília o a Sardenya venim del mateix dolor, dels mateixos segles de brega amb els sementers pedregosos, el vent carregat de sal i el sol d’estiu que cau com un martell: “El cor d’aquests espais que hem trescat amb les ungles / és un mac sense nom, tacat de terra, / que rodola fa segles empès pels vents que signen / la mar que mai no fuig, i el rocam de les illes”. En el reconeixement d’aquesta comunitat i en la lleialtat a les nostres parles diverses hi ha el millor projecte de construcció mediterrània.

Damià Huguet va morir el 18 de juliol de 1996, poc després de fer els cinquanta. D’aquí a dos dies en farà vint anys. La voluntat d’alguna bona gent campanera de recordar aquest aniversari m’ha portat a aquesta relectura del llibre que més m’agrada dels seus. No he pogut evitar pensar en la immensa distància estètica, intel·lectual i ètica que hi ha entre la seva Mediterrània poètica i el “mediterràniament”, tan pueril i tan kitsch, de l’anunci de cervesa.

Diario de Mallorca entrevista l´escriptor Miquel López Crespí (50 anys de literatura catalana de Mallorca) - Miquel López Crespí: sa Pobla en el cor- Per Joan Payeras, periodista-

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1969 l'escriptor començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes. Membre de l'Associació d´Escriptors en Llengua Catalana (AELC), soci de l´Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca (ARMHM) i de l'Obra Cultural Balear (OCB), Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel·la, contes, teatre i narrativa juvenil. Va ser cofundador i vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" i iniciador de la recuperació de la memòria històrica republicana. Col·laborador de diversos diaris i revistes de les Illes [Última Hora, Diario de Mallorca, Mallorca Socialista, Cort, La Nau, Sa Plaça, Temps Moderns, Diari de Balears, El Mirall, L'Estel...] ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de sa Pobla i de Mallorca. Escriu, igualment, en els diaris digitals dels Països Catalans [El Talp, Llibertat.cat, Diari Gran del Sobiranisme, Xarxa de Blogs Sobiranistes, Ixent...). D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat cent llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig. Ha estat traduït a l´anglès, el castellà, el francès i el romanès.

-Ens voldries explicar que ha significat personal aquesta distinció, rebre l´Escut d´Or de sa Pobla?

-No cal dir que em sent molt honorat i vull expressar públicament el meu agraïment a l´Ajuntament de sa Pobla, a l´amic Biel Ferragut, el batle que ha tengut l´amabilitat de pensar en la meva obra. Igualment a tots els partits polítics del meu poble que han aprovat la proposta per unanimitat. Gràcies a tots i totes. Aquesta haurà estat una de les fites més importants de la meva vida i sempre ho deuré a sa Pobla, el meu poble.

-Quina importància ha tengut sa Pobla en el desenvolupament de la teva obra, en els cent llibres que has publicat fins el moment i en els milers d´articles que han sortit en els diaris de les Illes aquests darrers cinquanta anys?

-Sa Pobla és fonamental en la meva formació humana i cultural. Sense els poblers, sense l´exemple de la pagesia res no hauria estat possible. En aquesta tasca de formació vull fer especial esment en la meva repadrina Francesca Torrens Comas “Nana”. Tenc ben presents les anècdotes, les històries que em contava sovint i que jo de menut escoltava com si es tractàs de les rondalles més interessants i saboroses. El cert era que en sabia moltes de rondalles (com moltes de les seves amigues de generació). Amb aquells "contes" d'abans de la invasió Disney (o les japonesos actuals!) els vells transmetien als més joves no solament l'accent, el to de la veu, els registres més secrets d'una llengua; també els costums, les tradicions (i les pors i les alegries) de tot un poble, d'una societat.

-Les classes dominants mallorquines sempre han menystingut els pagesos, considerats incultes, aptes només per a la feina esclava per a senyors i rendistes.

-És evident que els pagesos només eren carn de canó per als vividors de la suor dels treballadors. Però jo som fill de pagesos i no tenc aquestes concepcions. Ans al contrari, per a mi la pagesia, sa Pobla, han estat sempre la meva autèntica universitat. En el fons, sigui contant esdeveniments concrets o les més fantasioses rondalles, aquella gent ens explicava a la seva manera la història de sa Pobla. I els professors eren els seus protagonistes: els poblers i pobleres que, d'una terra erma, eixuta, aixecaren el verger més esponerós de l'illa a costa del seu treball, d'un sacrifici immens. Després, les generacions que els hem succeït no hem tengut gaire cura de les meravelles que aixecaren amb la seva feina: un esponerós exèrcit de molins d'aigua, les més de mil sínies que hi havia a sa Pobla en els anys deu del segle passat. Amb l'esforç dels avantpassats, sa marjal esdevindria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates, mongetes, blat, cacauets, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del nostre poble.

-Quina és la teva valoració de sa Pobla actual?

-Dissortadament en les darreres dècades s'han deixat perdre molts molins d'aigua, s'han fet malbé innumerables sínies, safareigs... tot un immens tresor històric, pàgines escrites damunt la terra o fetes monument. )O quina altra cosa és un dels nostres molins, una de les sínies que encara resten anant a l'albufera? )Què se n'ha fet dels mestres artesans de tots els oficis, dels artistes del ferro, la fusta i la pedra que bastiren a començaments de segle les "escultures" (els molins!) que cap escultor modern no sabria fer? Jo encara he pujat (en els horts de Can "Verdera" i Ca Na "Ximbona") a plegar les veles del molí. Jo encara hi he estat a temps que els padrins m'enssenyassin què era el ramell, la càbria, la coa o el violí del molí d'aigua. Potser la nostra és la darrera generació que ha vist treballar els fusters (i els seus descendents) de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella o Can Malondro. I també hem vist els ferrers (arreglant, installant les bombes de pistó), els homes de Can Puça, can Cinto, Can Pèl de Mel, Can Cerol...

-Creus que amb cert enriquiment a causa del turisme s´han perdut algunes de les nostres arrels?

-Indubtablement, malgrat l´esforç actual per a la recuperació de les nostres senyes d´identitat! Qui vos parla ha conegut sa Pobla abans de l'embranzida turística, molt abans que la televisió acabàs amb les rondalles al costat de la foganya. El camp de sa Pobla encara era lluny de la mecanització del present. Els tractors no es coneixien. Tot es feia a força d'home o animal. Cavall, mules i someres eren els reis de la creació. Només -i no sempre- una batedora servia per a alleugerir la feina a l'hora de preparar el blat o les mongetes per als magatzems i l'exportació. Aleshores tot eren cançons (i alguna maledicció, evidentment!). Eren temps en els quals cada feina concreta del camp (batre, segar, llaurar, regar, recollir olives, sembrar mongetes...) tenia una tonada adient. No em parlem de les glosses i cançons de per Sant Antoni, davant el foguerons! Crec que és tota aquesta saba popular el que no hem de deixar mai que es perdi, s'esborri de la nostra memòria collectiva.

Quins aspectes essencials de sa Pobla dels anys 50 creus que ajudaren més en la teva formació?

-En podríem fer un llibre de les influències de la infantesa! En Gaspar Aguiló Forteza va ser un d'aquells personatges claus en la vida d'un infant. Qui, a hores d'ara, podria imaginar que en un poble (sa Pobla) de mitjans dels anys cinquanta hi hagués un miracle que s'anomenàs "Escola de Música"? Més de cent alumnes (allots i allotes) anaven a classes de solfeig i de piano i, encara més miracle... amb el temps organitzà també... una escola de ballet clàssic! Gràcies al seu amor per la música, els allots i allotes d'aquella època (a través dels nombrosos concerts que organitzà en l'Escola Municipal de Música que ell dirigia) poguérem començar a estimar Litz, Mozart, Chopin, Bach, Albéniz, Txaikovski... I l'ànima d'aquest miracle era, sens dubte, el meu mestre de solfeig, el recordat compositor Gaspar Aguiló!

-Alguns altres aspectes culturals de sa Pobla d´aquella època?

-Juntament amb la influència cultural de Gaspar Aguiló a sa Pobla hauríem de destacar la importància que tengué per a nosaltres l'existència de la Biblioteca Pública de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros en el carrer de l'Assalt, davant l'església; hi anàvem una bona colla d'allots i allotes. Vigilava amablement la nostra estada a la Biblioteca na Maria Sureda, que sempre tenia a l'abast d'aquell exèrcit inquiet i renouer les darreres biografies "exemplars" per a la nostra formació.

La Biblioteca Pública de la Caja de Pensiones ja era una institució a mitjans dels cinquanta. Va ser inaugurada per les festes de Sant Antoni de 1952. Cap a l'any 1958 la Biblioteca ja tenia unes existències de més de dos mil exemplars (uns propietat de la Caja de Pensiones, altres de l'Ajuntament). I el més impressionant era constatar que l'any 1957 la Biblioteca havia tengut prop de quinze mil lectors amb un total de divuit mil llibres consultats! I encara n'hi ha que ens diuen "pataters"! Voldria saber, amb paper en la mà, quants pobles de Mallorca -o de l'Estat- consultaven, devers 1957, un total de divuit mil llibres anuals de ciències socials, filosofia, geografia, biografies, història i filologia.

És evident que de petit havia sentit parlar d'aquella història: els homes amagats, les persecucions dels falangistes, la mort heroica de Jaume Serra Cardell (amb el nebot del qual, l'amic Jaume Serra Obrador, participàrem en la manifestació del 27 de novembre de 1998 contra el dictador xilè Augusto Pinochet), la destrucció dels locals sindicals de sa Pobla i posterior cremada, enmig del carrer, de llibres, banderes i mobles... Supós que, inconscientment, els esdeveniments que, sense fer-ho de forma expressa, anaven contant familiars i amics, feien la seva feina, bastint tot un món en el meu cervell, que tard o d'hora havia de sortir. I, ara, passats tants d'anys, les històries amagades de postguerra surten en forma de novel·les, contes, llibres d'assaig, memòries, articles... les mil formes de reconstruir la memòria col·lectiva d'un poble que té a l'abast un intel·lectual del nostre temps. És la forma de copsar el món que m'ensenyaren els meus, i a la qual per res del món no renunciaria. (Miquel López Crespí)

Sa Pobla, memòria històrica i guerra civil

Rosa Vallespir Serra, l'esposa de Pau Canyelles, hi és present en una fotografia que serv com si fos una joia de la meva primera comunió. Rosa Vallespir, Pau Canyelles, la mateixa filla Salvadora Canyelles, eren excel·lents amics de la mare, Francesca Crespí (de Can Verdera), i del meu pare. Tanta amistat tenien -i tenim encara!- que, de la casa del carrer Gran número 101, sortí el pare per anar a l'església a casar-se amb ma mare; aquesta anècdota ja ho explica tot. Recentment, na Salvadora em deia que a casa seva, en el carrer del Rosari, tenia la fotografia del casament pobler de Francesca Crespí Caldés -neboda del cap de la dictadura de Primo de Rivera, el batle Miquel Crespí i Pons- amb l'amic i company de Durruti, membre de la CNT, militant actiu de "La Columna de Hierro", l'exalferes de Sanitat republicà Paulino López Sánchez, presoner de la reacció franquista a les Illes.

És evident que de petit havia sentit parlar d'aquella història: els homes amagats, les persecucions dels falangistes, la mort heroica de Jaume Serra Cardell (amb el nebot del qual, l'amic Jaume Serra Obrador, participàrem en la manifestació del 27 de novembre de 1998 contra el dictador xilè Augusto Pinochet), la destrucció dels locals sindicals de sa Pobla i posterior cremada, enmig del carrer, de llibres, banderes i mobles... Supós que, inconscientment, els esdeveniments que, sense fer-ho de forma expressa, anaven contant familiars i amics, feien la seva feina, bastint tot un món en el meu cervell, que tard o d'hora havia de sortir. I, ara, passats tants d'anys, les històries amagades de postguerra surten en forma de novel·les, contes, llibres d'assaig, memòries, articles... les mil formes de reconstruir la memòria col·lectiva d'un poble que té a l'abast un intel·lectual del nostre temps. És la forma de copsar el món que m'ensenyaren els meus, i a la qual per res del món no renunciaria.

L'Amagatall no és solament la història -transformada, modificada- de Pau Canyelles ("Pau Comas"), Joan Matas o Jaume Tries i tants i tants d'altres homes honrats assassinats o perseguits per la salvatge reacció de la dreta feixista mallorquina i espanyola. Vol ser també recordatori -ara que a part de robar-nos la terra, també ens roben la nostra història- de la generació de mallorquins i mallorquines que volgueren ajudar a bastir una Mallorca diferent, més lliure i solidària. La il·lusió que significà l'adveniment de la República, l'alegria per la victòria del Front Popular en el febrer de 1936, era, sens dubte, l'expressió autèntica de la resurrecció d'un poble -el mallorquí, el de totes les Illes- que no havia pogut aixecar cap d'ençà la bestial repressió de les Germanies a començaments del segle XVI. I, com en aquella època, amb el mateix instint de bèstia sanguinària, les classes dominants illenques, els hereus dels repressors de les Germanies, les més importants cases pairals mallorquines, una bona part d'un egoista classe mitjana tan atemorida pel triomf de la revolució proletària a l'URSS, s'estimà més regar amb sang els sementers de les seves propietats abans que consentir que el fill del jornaler aprengués de llegir i escriure, abans que augmentar un cèntims el jornal del treballador.

Aquesta raó i no una altra, aquest drama més fort, més sublim que la més corprenedora de les tragèdies gregues o xeikspirianes (o almanco comparable), era el que em bullia dins del cap en el moment de posar-me a escriure L'Amagatall. Era la meva peculiar manera de retre l'homenatge que es mereixen Pau Canyelles, Paulino i José López Sánchez, Guzmán Rodríguez, Jaume Serra Cardell, Jaume Serra Obrador, els carrabiners de sa Pobla (Crisanto Valcárcel, Juan Orozco Trulla...) que provaren de resistir el sagnant cop militar del general Franco... Es tractava d'allunyar-me -com més lluny molt millor- de l'ensucrat i fals món dels germans Villalonga i els seus hereus, d'aquella hipòcrita Mallorca bastida damunt la sang, la suor, les llàgrimes dels millors fills i filles de la nostra terra, exterminats amb l'ajuda de Miguel i Lorenzo Villalonga -que, des dels diaris i les ràdios falangistes, donaven suport als escamots d'extermini que sembraven de dol cada racó de les Illes.

... l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme... (Pere Rosselló Bover)

Núria i la glòria dels vençuts forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.

Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. (Pere Rosselló Bover)

La novel·la històrica. El desembarcament del capità Bayo en el Port de Manacor.

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB.

Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.

Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.

La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel·la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel·la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl·lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la nove·la històrica tradicional.

Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novella de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. Un altre exemple de la relació de la novel·la amb les fonts històriques i documentals és la referència a la fotografia que la protagonista i dues milicianes més es fan a Portocristo, la descripció de la qual concorda exactament amb la imatge reproduïda a la portada del llibre de Massot i Muntaner Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990). Amb tot això volem dir que a labor de López Crespí ha consistit a donar vida mitjançant la creació literària a uns materials reals, però que restaven en la lletra morta de l'erudicció. En aquest sentit, hem de concloure que l'operació resulta força reixida, car l'interès dels fets seleccionats i l'estil planer de l'autor ens proporciona una lectura alhora àgil i interessant.

Sens dubte, però, el que més sembla haver seduït el nostre novel·lista (Miquel López Crespí, autor de la novella Núria i la glòria dels vençuts publicada recentment per Pagès Editors) és la figura d'aquesta jove que, com altres anarquistes de l'època, va emprendre una vida nova. Núria sap que no ha anat a la guerra per fer el dinar, rentar la roba o cosir els mitjons dels seus companys milicians, sinó per lluitar per un món millor, en el qual no existeixin les injustícies socials ni tampoc les diferències de sexe. La revolta ha duit Núria no sols a combatre les tropes feixistes, sinó també a treballar contra els prejudicis dels seus companys republicans, que encara reserven a la dona una sèrie de treballs que la societat tradicionalment li a encarregat i que, fins i tot, creuen que el seu paper només ha de consistir a satisfer les necessitats de l'home. Aquesta dimensió feminista de la protagonista és el tret que connecta millor la protagonista amb els lectors d'avui. I, en certa manera, és també el que, als nostres ulls, la salva de la rigidesa i de l'excés d'ideologia. Gràcies a alguns petits detalls -com el de dur un pintallavis juntament amb les armes-, es reforça la versemblança del personatge.

l refús d'una societat estratificada, dividida en poderosos i dominats, és l'eix ideològic de Núria i la glòria dels vençuts. Per aquest motiu, la figura del capità Bayo és presentada d'una manera força crítica per la narradora-protagonista, que s'adona de la contradicció d'una societat que lluita per la igualtat, però que alhora és dirigida per aquells que n'ostenten un poder que àdhuc els atorga el privilegi de decidir la vida i la mort dels seus subordinats. Així, Alberto Bayo és vist com un militar d'acadèmia, amb un historial repressor, que en el fons només cerca el protagonisme personal, la qual cosa el porta a trencar amb el capità Manuel Uribarry, cap de les milícies valencianes. Per la seva vanaglòria, en començar el desembarcament al Llevant mallorquí, es vesteix amb l'uniforme de tinent coronel. I, sobretot, no dubta a exercir la seva autoritat despòtica sobre les seves tropes, fins i tot en aplicar una injusta sentència de mort contra un dels milicians valencians. Núria comprèn com serà de difícil bastir una nova societat igualitària, mentre els militars -imprescindibles per a guanyar la guerra- ostentin el poder: "No podem dir ni una paraula a uns comandaments que seran els principals enemics de la revolució", perquè "o controlem els militarisme des del seu naixement o el militarisme acabarà amb nosaltres" (pag. 98). Al capdavall, ja compta amb l'exemple de la Rússia de Stalin. La lliçó final de la novella sembla ser que només la feina i el sacrifici resignats de les dones i dels homes anònims podrà conduir en el futur a un món millor.

Núria i la glòria dels vençuts narra un perible que va des de l'organització de la campanya al Principat -amb alguns retrocesos que remeten al triomf a Barcelona sobre els militars adherits al Movimiento durant els primers dies de la guerra-, fins als inicis del combat a la zona del port de Manacor, tot passant pel viatge fins a València per recollir els milicians d'Uribarry, la conquesta de Formentera i d'Eivissa i l'anada a Maó per completar les tropes de l'expedició. En resum, una història que, tot i que coneguem com acabarà, conté elements suficients per garantir l'interès del lector. López Crespí opta per tallar la novel·la abans que es produeixi la retirada de les tropes republicanes. Potser es tracta d'una manera de deixar la porta oberta a una futura continuació del seu relat. A nosaltres, però, ens fa l'efecte que més tost és un intent de concedir una nova oportunitat de triomfar als seus protagonistes. Tant de bo poguéssim canviar la Història!

Revista El Mirall número 115 (setembre 2000).

Aquesta és una època ben diferent a tot el que havíem somniat en temps de la lluita contra la dictadura. Assistim cada dia a l'enlairament de polítics i vividors, especialistes del romanço. La xurma que no va fer res contra el feixisme, els "esquerrans" que enterraren la lluita per la república en temps de la transició i que durant anys han xuclat del pressupost estatal després d'haver vampiritzat lluites, històries, símbols. Els vividors que van de viatge per aquí i per allà mentre quatre gasetillers servils els basteixen -ben pagada!- una "història" falsa, trucada, sense cap ni peus, on ells, els oportunistes, són els protagonistes de la lluita per la llibertat. (Miquel López Crespí)

La memòria dels vençuts: Mallorca i la guerra civil

La trilogia formada per Estiu de foc, L'Amagatall i Núria i la glòria dels vençuts s'ha anat bastint amb el temps, amb la lenta sedimentació, dins del subconscient del novel·lista, d'infinitat d'anècdotes contades pels homes i dones que visqueren la guerra civil, la repressió franquista. Caramull d'històries verídiques que, a poc a poc, s'han transformat, en els personatges de ficció de les obres abans esmentades.

En la novel·la Núria i la glòria dels vençuts hi ha desenes d'informacions concretes, aventures increïbles, fets que potser no coneix cap historiador, que vaig sentir contar a la família durant anys i més anys. És evident que, dins aquesta recordança, no hi podien mancar les experiències vitals que em contaren desenes de vells lluitadors republicans.

Record ara mateix les històries contades per José Hernández, un carrabiner (exmilitant del PCPE i del PCEml), que vaig conèixer en els anys que vaig ser vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" (mitjans dels vuitanta). I el tinent de la República Manuel Gómez Simón, el qual, malalt i amb greus dificultats amb la vista, encara anava per tots els pobles de Mallorca aferrant cartells esquerrans. I caldria parlar també d'un home excepcional per tot el que va significar en la lluita per la llibertat; em referesc a Gaspar Soler, amic íntim de la dirigent del PCPE pro-soviètic Francesca Bosch. En Gaspar morí el 1990 després de tota una vida dedicada a la lluita pel socialisme, en defensa dels drets dels treballadors.

Em ve igualment a la memòria el company Antonio Abarca Zurita (de l'OEC, que participà en la campanya del "Front de Treballadors" de l'any 1977)... I tots els altres, els herois anònims, els antics lluitadors antifeixistes que, complint les normes de seguretat dictades per l'OEC, no donaven el seu nom autèntic i que jo coneixia pel nom de guerra: "Juan", "Toni", "Teresa"... Tants excel·lents amics que han anat morint en el més perfecte anonimat i als quals mai ningú podrà agrair prou el que feren per portar la llibertat al nostre poble, a tots els pobles de l'Estat.

Aquesta és una època ben diferent a tot el que havíem somniat en temps de la lluita contra la dictadura. Assistim cada dia a l'enlairament de polítics i vividors, especialistes del romanço. La xurma que no va fer res contra el feixisme, els "esquerrans" que enterraren la lluita per la república en temps de la transició i que durant anys han xuclat del pressupost estatal després d'haver vampiritzat lluites, històries, símbols. Els vividors que van de viatge per aquí i per allà mentre quatre gasetillers servils els basteixen -ben pagada!- una "història" falsa, trucada, sense cap ni peus, on ells, els oportunistes, són els protagonistes de la lluita per la llibertat.

Però que facin els servils la seva història. Nosaltres servarem la dels "vells", dels nostres herois, dels Jaume Serra Obrador (el nebot d'aquell pobler heroic, en Jaume Serra Cardell, afusellat en el Fortí d'Illetes l'any 1937), amb el qual encara vaig participar en una manifestació contra el dictador Pinochet fa uns anys; i d'en José Hernández i els germans José, Paulino i Juan López. Sense oblidar tampoc Guzmán Rodríguez Fernández, un lluitador basc que restà a viure a sa Pobla i que, durant anys, petava la conversa amb el pare i l'oncle, molts d'horabaixes, mirant de reüll la Guàrdia Civil, mentre fumaven una cigarreta en el taller de Can Ripoll, just davant la plaça del Mercat; i Juan Alzamora, que amb n'Aurora Picornell anà amunt i avall, per uns carrers de Palma plegats de falangistes, demanant armes a Antonio Espina; armes per als sindicats de les Illes, armes per a defensar la República... que el governador republicà no volgué lliurar als treballadors antifeixistes.

Són les històries vitals d'aquesta generació d'homes i dones que ho donaren tot per la causa de la llibertat del nostre poble les que, convenientment passades per la màgia de la imaginació i la literatura, naveguen per les pàgines de Núria i la glòria dels vençuts, Estiu de foc i L'Amagatall.

Moltes d'aquestes històries, la presència omnipotent de la guerra, la revolució i l'exili (d'una manera directa o indirecta) ja l'havíem copsat en l'obra de Carner, de Riba, de Pere Quart, de Bartra, d'Espriu, Prous i Vila, Ramon Tor, Ferran Soldevilla, Agustí Esclasans, Joan Sales, Clementina Arderiu, Màrius Torres, Janés i Olivé, Isidre Molas, Fèlix Cucurull, Joan Fuster, Joaquim Horta, o Francesc Vallverdu (entre molts d'altres).

Aquesta és la base cultural (entre moltes altres coses) que ajuden a bastir Núria i la glòria dels vençuts, L'Amagatall i Estiu de foc.

Estiu de foc (Edicions Columna), una epopeia mallorquina contemporània.

Em sedueix la capacitat narrativa de Miquel López Crespí, la seva habilitat per crear una ficció novellesca tot partint de la realitat històrica, em fascina la força amb què recupera el passat i l'incorpora al drama fictici que la imaginació recrea.

Per Gabriel Janer Manila

Em sedueix la capacitat narrativa de Miquel López Crespí, la seva habilitat per crear una ficció novellesca tot partint de la realitat històrica, em fascina la força amb què recupera el passat i l'incorpora al drama fictici que la imaginació recrea. Tot just en acabar de llegir Estiu de foc, publicada el desembre passat a Columna, he tingut la certesa de trobar-me davant una breu novella exemplar: la crònica dolorosa i amarga d'una dona embarcada amb la tropa del capità Bayo, el mes d'agost de 1936, disposada a defensar, ni que sigui amb les dents, la illusió de la llibertat.

Sobre un paisatge tens, creat amb minuciosa esmena, es mouen lentament els personatges. La història serveix de rerefons al drama. La passió es desborda sobre les terres seques, calcigades pel foc de les armes i el sol de l'estiu. L'emoció et corprèn. Això era l'estiu de foc... Desembarquen les milícies republicanes. Som a la primera línia del front. Mentre, comença a créixer, impertorbable, el sentiment d'abandó: les discussions entre Madrid i la Generalitat sobre l'oportunitat del desembarcament, l'ajut que no arriba, les històries cruels de la repressió feixista, els morts a les cunetes, els assassinats sense judici, les tortures i la desolació... La depauperació, la manca de mitjans, la mort a les trinxeres, les dificultats entre els militars amb rutines i formació monàrquica i el proletariat revolucionari...

Una dona ens explica la seva aventura i la d'un grup de companyes; però el seu relat esdevé la crònica d'una història d'amor: l'epopeia llibertària d'una relació amorosa, la fascinació que aquell grup de dones sent pel somni anarquista.

El llibre ens planteja, bellament novellades, les brillantors d'aquest somni, aquelles inquietuds que configuraren i definiren la innocència de la revolució: l'afany de bastir el comunisme llibertari i acabar amb els exèrcits, les fronteres, les supersticions religioses, la propietat privada, la incultura... La voluntat ferma de construir un món nou, una societat justa. La gran utopia per la qual lluitaren aquells homes i dones que Miquel López Crespí dibuixa sobre el rerefons tràgic del desembarc de les tropes republicanes al litoral de Manacor. Llavors, el nostre mar, sa Punta de n'Amer, les terres costaneres de Son Carrió esdevenen l'escenari sobre el qual es perfila el fracàs d'una de les grans utopies d'aquest segle.

I l'esperança del triomf. Però també -els feixistes han rebut l'ajut italià, passen els caces-, el reembarcament desorganitzat, l'engany amb què es retiren, convinçuts que acudiran a Palma i reemprendran el combat. De bell nou, la lluita. I el somni.

La protagonista s'enrecorda, cap al final, dels dies difícils en què l'expedició havia parat a l'illa d'Eivissa; de Rafael Alberti i María Teresa León, de com aquesta havia defensat el museu arqueològic i l'havia reivindicat -potser és una de les pàgines més belles del llibre- el treball remot d'uns altres obrers, les mans treballadores del passat.

Sobre el canemàs de la història, el conflicte dels homes i les dones que s'afanyen per transformar la vida.

(21-IX-98)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Y así fue; todo oportuno y sin demoras. ¡Cuántos cánceres tendrían curación o mejor resolución si entre el diagnóstico (efectuado a tiempo) y su tratamiento no se produjera una tardanza que favorece su desarrollo y hasta su dispersión metastásica!

En aquellos días estaba con unos trabajos entre manos que ni se me ocurrió que no pudiera continuar. No hablaría durante un tiempo, pero podría escribir. Y ya existía la conexión de ordenadores por router. Esto sucedía en el año 2005.

Después vino lo del cáncer de piel entre la nariz y el ojo. Una especie de verruga antigua, que años antes se consideró inocua, se desarrolló y cambió de aspecto. Su extirpación fue fácil, con anestesia local, aunque sin yo ver casi nada porque tenía los ojos cubiertos para que no les llegaran salpicaduras. Todo acabó con unas semanas de gasas y moratones muy llamativos.

Mientras tanto, la Dra. Munar, amiga además de médica, a finales de 2007, cambió de consultorio, accediendo a otro más amplio y más luminoso. En la sala de recepción y espera había colgado un óleo grande de madroños, de tonos agradables y sedantes, y dos serigrafías mías que tenía en el anterior local. Quedaba una pared que era toda una invitación para un cuadro alargado. Me ofrecí para pintarle uno de esas condiciones. Compré tres telas de 38 x 55 cm; unidas darían una pintura apaisada de 38 x 165 cm. Pero los lienzos de lino, por perentorios quehaceres y avatares sobrevenidos, se quedaron en un estante esperando que les llegara el momento de atacarles con los pinceles untados de color.

En uno de los controles posteriores de la laringectomía, el Dr. Bonilla, se detuvo, prestándole más atención de lo normal, en una parte del informe escrito y después en las imágenes del TAC. Luego, mirándome a mí, dijo que en el cuello seguía el buen proceso de curación, pero que había aparecido una mancha en un pulmón que tenía toda la apariencia de manifestar un cáncer. Por el tiempo de trato ya nos conocíamos y hablamos en confianza. «Algo habrá que hacer –manifesté–. Todavía tengo varios proyectos para tiempo y tendría que llevarlos a cabo». El proceso se puso en marcha. Había que hacer un PET para conocer con más precisión las características del tumor. Para contar con él en el menos tiempo posible, acordamos que lo haría por la asistencia privada; y así fuimos combinando la asistencia médica pública y privada hasta llegar a la mayor brevedad a la extirpación del LBS (lóbulo superior derecho), donde estaba el tumor sin indicios de expansión, y cuyos ganglios se mostraron limpios.

A los trabajos y proyectos propios, entre los que estaba el cuadro ofrecido y prometido, se unió la puesta en marcha de las sesiones de voz esofágica en Son Dureta, y algo después, el inicio del programa Volver a hablar en la a.e.c.c.; a lo que hay que añadir la dedicación a prestar al epígrafe “Mi cáncer” de mi bitácora: atender consultas y escribir artículos. El cuadro seguía pendiente.

Vista de Palma con la Seu y la Almudaina,
2016, óleo sobre lienzo, 38 x 165 cm, en tres bastidores de 38 x 55 cm.

Y lo curioso, si así se puede llamar, es que nunca temí no poder cumplirlo.

¿Qué me llevaría a pensar que el cáncer no precipitaría mi fin? Quizá el que no creí que había que luchar contra el cáncer, pues se lleva las de perder. Sólo hay que afrontarlo con la atención médica oportuna y correcta (con prontitud y con gran prudencia en la administración, como tratamiento o como coadyuvantes, de la radioterapia y la químioterapia); y con tranquilidad, buen ánimo y el mejor humor posible del paciente. Y éste, tener objetivos a alcanzar. Se puede conseguir, por la parte clínica dañar lo menos posible el organismo y por parte del paciente estimular la regeneración celular y un pH no ácido.

He dicho que he cumplido otro proyecto, pero es sólo otro; quedaban más –algunos en marcha– (vídeos sobre aspectos de la recuperación de los laringectomizados, seguir escribiendo lo que les acontece, hablan y piensan los personajes de la narración, de lo que a veces tomo notas para no olvidar, porque ellos ya van a su aire), y han surgido varios nuevos (una serie pictórica sobre arlequines, una carpeta de grabados con el título previsto de .Tauroginecomaquia, complementada con pinturas al óleo y acuarela.

- Quan pensen complir la nostra moció que es va aprovar als plens de març del 2011 i setembre del 2012? Aquesta establia el següent: fer les passes oportunes per aconseguir la reconstrucció de la capella de l'aixeta del carrer Mena, destruïda arran de les obres fetes pel particular, fent extensiva aquesta reconstrucció a tota la xarxa d'aixetes del municipi, incloent-hi tots els elements integrants d'aquestes, això és, la pedra, el marès, etc.

S'ha encomanat a una restauradora revisar les aixetes i avaluar el tema i perquè recomani que cal fer, ja que n'hi ha en diferent estat de conservació. Esperem que es faci aquesta tasca i que les fonts estiguin en condicions al més aviat possible.

- En què va consistir la col·laboració de l'Ajuntament al Concert per la llengua?

L'Ajuntament col·laborà amb l'espai, els banys i els generadors de potència.

- Donat que l'Ajuntament col·laborava per què no s'ha fet res per evitar que ni les entrades del concert fossin en català? Aquest cas s'uneix als de la retolació del Parc de Bocchoris i la segona edició de la Feria Náutica "Race Boat & Show" on només hi havia informació en castellà i anglès. Per què normalització lingüística no controla aquests temes?

Amb el tema de les entrades s'adonaren quan les entrades ja estaven a la venda, però considera que està totalment fora de lloc i que és una incongruència. Sobre la Fira Nàutica la regidora admet la seva culpa, ja que no va adonar-se'n fins que estaven fets els programes, i sobre el parc Bocchoris el regidor Nevado va dir que ho havia demanat en català i que no ho havien posat, i que ho tornarà a demanar. El regidor de normalització ha dit que ell avisa a tots els regidors per aquestes coses, però és impossible controlar-ho tot, i a vegades s'escapen algunes.

És cert que és impossible controlar-ho tot, però el del concert és vergonyós, i tot i que és cert que l'Ajuntament no n'era l'organitzador, cal evitar-ho en altres ocasions, avisant als organitzadors que han de ser conscients del que fan. Pel que fa a la Fira Nàutica i el Parc Bocchoris creim que sí que es poden evitar fàcilment, i tenint un govern que en teoria és sensible amb aquestes coses, i una àrea i tècnic de normalització a l'Ajuntament, més motiu perquè no passi.

- L'abeurador de Sant Isidre és dels llocs més visitats i fotografiats del municipi. Pensen col·locar-ho dins els llocs d'interès de la plana web municipal o dels planells municipals?

Si, creuen que és una bona iniciativa, i ara que funciona el brollador més encara. Esperem que l'arreglin i li col·loquin el rastell

- Com es troben les diligències per resoldre problemàtica dels camins del Coll de Síller i Bóquer?

Segons el regidor, dels dos camins el de Síller és el més complicat. En aquest cas estan valorant les diferents alternatives que hi ha, i el Batle mateix va anar a veure els possibles recorreguts, per tal d'establir quina seria l'opció més lògica, però el tema és que la realitat jurídica respecte al traçat no ajuda gens a resoldre la qüestió, tot i que ho estan intentant. Respecte al de Bóquer hi ha un conveni, ineficaç, ja que no es podrà complir totalment, i estan renegociant una alternativa a aquest conveni i són optimistes al respecte.

La qüestió és la mateixa de sempre, el temps va passant i la situació d'aquests dos camins segueix sense solucionar-se mentre altres camins segueixen tancats. Esperem que d'una vegada es passi de les paraules i els projectes a la realitat, però per desgràcia sembla que no serà així per ara.

- Per què no han complit el punt 3 de la moció aprovada al passat ple i no han convocat  en un termini no superior a trenta dies, la junta de portaveus per concretar els objectius estratègics de tipus social i ambiental que es pretenen aconseguir amb la Contractació Pública Socialment Responsable municipal.

- Motiu per no complir no en tenien, tenen molta feina i intentaran fer-la en juliol. Al final sempre hi ha l'excusa que tenen molta feina. Ja podrien haver-hi dit durant el ple que el punt 3 en lloc de 30 dies fos un altre nombre i podríem haver negociat canviar-ho, però la qüestió és que l'aprovaren així i no han complert. I en aquest moment ja estam a la segona quinzena de juliol i no sabem res d'aquesta reunió.

 Excursió reivindicativa al camí de Síller (2014). Ara cal passar de les paraules als fets

Anarcoefemèrides del 18 de juliol

Esdeveniments

- Creació de la primera societat de resistència argentina: El 18 de juliol de 1887, gràcies a la iniciativa de l'anarquista Ettore Mattei, es funda oficialment a Buenos Aires (Argentina) la «Sociedad Cosmopolita de Resistencia y Colocación de Obreros Panaderos» i, paral·lela a ella, una associació de suport mutu. Serà la primera societat de resistència obrera de la República Argentina i, encara que el caràcter anarquista no apareixerà de manera explícita, es basarà en els principis anarcosindicalistes de l'acció directa i la vaga revolucionària. Errico Malatesta, aleshores en aquest país, en redactà els estatuts, que van servir de model per a altres societats de resistència creades per anarquistes, com ara els sabaters, els zingueros, els mecànics o els fusters. El secretari-gerent d'aquesta associació fou Ettore Mattei, qui ocuparà el càrrec durant nou anys. Anarquistes destacats d'aquesta societat van ser Francesco Mommo, Rafael Torrents, José Eyras i Marino Garbaccio. Entre gener i febrer de 1888 mantingueren una vaga que fou guanyada pels obrers, però una nova vaga entre gener i febrer de 1890 fracassà. Aquesta societat de resistència edità entre 1894 i 1930 el periòdic El Obrero Panadero, del qual fou el primer redactor en cap Mattei mateix. La seva bandera era quadrada i roja amb el«globus atmosfèric» i la llegenda«Solidaridad» amb dues espigues de blat i dues mans que s'encaixaven. Se'n constituïren seccions a La Plata i a Rosario. Les condicions de feina dels flequers eren vertaderament dures i s'efectuava en petites empreses i per colles de dos a cinc treballadors (mestre de pala, pastador, un o dos ajudants, estibador i encarregat de maquinària) als quals s'afegeix un o dos repartidors, un o dos dependents i un peó de pati. L'horari de treball nocturn marcava i singularitzava els forners de la resta d'oficis, els aïllava de la resta i els dotava d'una gran llibertat d'expressió. Formaven petites comunitats laborals i en molts de casos dormien o vivien al mateix lloc de feina. A moltes fleques el propietari --un obrer que s'havia independitzat-- convivia amb els seus obrers, fet que provocava no poques friccions. Els abusos patronals comprenien llargues jornades laborals de fins a 11 hores, sous baixos, menjar de poca qualitat, manca de condicions higièniques i actituds paternalistes de control. Els forners d'aquest sindicat van batejar amb noms burlescs els seus productes de fleca, com ara«vigilantes» (delator), «bolas de fraile» o «suspiros de monja», noms que s'empren actualment.

***

- Surt Pensiero e Dinamite: El 18 de juliol de 1891 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número de la revista en llengua italiana Pensiero e Dinamite. Il pensiero per sollevare i deboli. La dinamite per abbattere i potenti (Pensament i Dinamita. El pensament per sollevar els dèbils. La dinamita per abatre els poderosos). El responsable d'aquesta publicació, de la qual només sortiren dos números --el segon númeroés del 28 de juliol de 1891-- i on es justificava l'ús de la violència revolucionària amb la finalitat d'exterminar totalment la burgesia, fou l'anarquista Paolo Schicchi. Ja el primer número Schicchi va al gra: «Per tal que la revolució social triomfi cal destruir tota aquesta raça de lladres i assassins que anomenem burgesia. Dones, vells, infants, tots han de ser ofegats en sang. En la lluita per l'existència entre dos elements, perquè un quedi en pau l'altre ha de desaparèixer de dalt a baix; sinó, tornem a començar. Pel que fa el nostre cas es tracta també d'una exigència imperiosa de la llei de la selecció. Cal purificar la família humana i lliurar-la d'aquesta nissaga corrompuda i malvada, podrida i cruel, que en la humanitat té la mateixa funció que la dent verinosa en l'escurçó.» A més d'Schicchi, trobem textos de Mario Rapisardi i Luigi Bertoni, entre d'altres. Entre el 8 i el 31 d'agost d'aquest mateix any, Schicchi també publicà a Ginebra dos números i dos suplements --un tercer serà segrestat a l'impremta-- de la publicació La Croce di Savoia, força violent contra la Casa de Savoia i contra els «pontífexs» de l'anarquisme (Malatesta, Merlino, Cipriani i Gori). L'11 de setembre de 1891 serà expulsat de Suïssa per haver «excitat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt», instal·lant-se a Barcelona (Catalunya).

***

- Surt La Ira: El 18 de juliol de 1913 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista La Ira. Órgano de expresión del asco y de la cólera del pueblo. En van ser responsables Ramón Acín Aquilué i Àngel Samblancat Salanova. En gran part la revista es consagra a la crítica del republicanisme lerrouxista oficial amb l'esperança de reconduir-lo vers el camí de l'autèntica revolució. Els textos tenien un marcar caràcter de crítica social, antibel·licista, antimilitarista, anticlerical, etc. Hi trobem articles, a més d'Acín i Samblancat, de J. Costa, Federico Urales i Fernando Pintado, entre d'altres. Només sortí un altre número el 26 de juliol de 1913.

***

- Surt Solidaridad: El 18 de juliol de 1931 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad. CNT-AIT. Semanario Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Asturias, León y Palencia. Va estar dirigit, indistintament, per Segundo Blanco, José María Martínez, Acracio Bartolomé i Avelino González Mallada. D'antuvi la redacció i l'administració estava instal·lada a la Casa del Poble de Gijón, però a partir d'agost es traslladaren a la impremta «La Victoria». Trobem articles de Segundo Blanco, Juan Buenaidea, Juan Expósito, Avelino González, Panurgo i Francisco Rico Ruiz, entre d'altres. L'últim número conegut és el 36, del 19 de març de 1932, encara que sembla que perdurà fins al 1933.

***

- Surt Juventud Libre: El 18 de juliol de 1936 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic Juventud Libre. Semanario juvenil anarquista. A partir del segon número, del 20 d'agost de 1936, portà el subtítol «Órgano de la Federación Ibérica de Juventudes Libertarias» i posteriorment amb diferents variants de subtítol i amb capçaleres diferents. Va estar dirigit per Luis Rubio i José Antonio Senderos, i administrat per Ezequiel Solier. Hi trobem articles d'Agraz, Felipe Alaiz, J. Bernabé, Francisco Botey, Buitrago, José Consuegra, Gregorio Gallego, Gallo, García Pradas, Abraham Guillen, Félix del Hoyo, Leiva, Liarte, Olegario Lucea, Progreso Martínez, Cipriano Mera, Paquita Merchán, Morales Guzmán, Moreno, Valentín de Pedro, Duarte Romera, Luis Rubio, Eduardo Val i Vizcaíno, entre d'altres; i il·lustracions de Gallo, Moreno, Muñoz, Parrilla, Segura, etc. En sortiren 83 números, l'últim el 26 de març de 1939, coincidint amb el final de la guerra civil. Aquesta capçalera fou publicada en 1938 a València i a Barcelona per l'Organització Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), i en 1947 a París (França) per les Joventuts Llibertàries en l'exili.

***

- Difusió de l'aixecament militar contra la II República espanyola: El 18 de juliol de 1936 el general feixista Francisco Franco s'aixeca a les Illes Canàries i dirigeix una crida a les divisions i a les bases navals i es dirigeix al Protectorat del Marroc. Queipo de Llano s'apodera del comandament de la II Divisió i amb escasses forces controla alguns punts estratègics de Sevilla. A Andalusia els militars s'aixequen a Jerez, Cadis, Algecires, Còrdova i Màlaga; dubtes a Granada. A Madrid es mobilitzen els sindicats i els partits d'esquerra en suport del Govern. Saliquet domina Valladolid i proclama l'estat de guerra. A Burgos és destituït el general Batet i s'estableix la llei marcial. Franco pernocta a Casablanca. Casares Quiroga dimiteix i es forma un efímer govern de Martínez Bario que intenta senseèxit pactar amb el general Mola oferint dues carteres a militars compromesos. El general Cabanellas aixeca les guarnicions aragoneses i envia fusells i municions a Mola. Mentrestant la Falange i la Guàrdia Civil s'aixeca i comença a afusellar sindicalistes, però el govern republicà refusa distribuir armes al poble. La CNT respon amb la vaga general i el periòdic cenetista Solidaridad Obrera s'imprimeix amb aquesta capçalera:«A Sevilla, els feixistes disparen contra els nostres germans! A Còrdova, els militars s'han aixecat! Al Marroc, es lluita als carrers! Tot aquell que no compleixi amb el seu deure revolucionari és un traïdor a la causa del poble! Visca el comunisme llibertari!»

Naixements

- Benedict Friedlaender: El 18 de juliol de 1866 neix a Berlín (Imperi Alemany) el zoòleg, sexòleg, sociòleg, economista i anarquista Benedikt Friedländer, més conegut com Benedict Friedlaender. Nascut en una família jueva benestant de confessió evangèlica, era fill del professor d'economia política de Berlín Karl Jacob Friedländer–sa mare es deia Anna Maria Therese Nuglisch– i avi del metge i professor Nathan Friedländer, i un dels sos germans fou el vulcanòleg Gottfried Immanuel Friedländer. A la universitat estudià matemàtiques, física, botànica, fisiologia i economia i en 1888 es doctorà amb una tesi sobre zoologia. Abraçà els postulats del moviment naturista Fret Körper Kultur (FKK, Cultura per l'Alliberament del Cos) i publicà articles que defensaven el nudisme. Consagrat a la lluita per l'emancipació del «tercer sexe», dedicà el seu treball científic i el seu compromís personal a dignificar l'homosexualitat i sostingué econòmicament el Wissenschaftlich-humanitären Komitees (WhK, Comitè Científic i Humanitari), fundat el 15 de maig de 1897 per Magnus Hirschfeld, l'objectiu del qual era lluitar contra la criminalització de l'homosexualitat. En 1903, amb Adolf Brand, Wilhelm Jansen, Peter Hille, Walter Heinrich, Hans Fuchs, Otto Kiefer, Richard Meinreis, Paul Brandt, Lucien von Römer, Martha Marquardt i altres, fundà l'associació gai, molt inspirada en la filosofia anarcoindividualista de Max Stirner i en la crítica radical de Friedrich Nietzsche, Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Especials), que considerava l'amor entre homes com a un dels atributs de la virilitat i reivindicava la pederàstia, segons el model grec espartà. Els membres de la GdE s'acostaven al pensament intel·lectual de Hans Blüher i Gustav Wyneken i el seu«Eros pedagògic» (erotopedagogia), alhora que rebutjaven les teories mèdiques que reivindicaven l'homosexualitat aleshores en voga, com ara la «teoria dels estadis sexuals intermedis» de Magnus Hirschfeld, al qual criticaren per «afeminat» i jueu, fet pel qual Friedlaender i els seus seguidors van ser acusats per alguns de racistes i misògins. La GdE realitzava diverses activitats (càmpings, excursions, naturisme, etc.), on es practicava sovint el nudisme. La GdE tenia moltes semblances amb el Wandervogel, una mena de grup escolta alemany, i fins i tot un dels fundadors de la GdE, Wilhelm Jansen, fou un dels principals animadors del Wandervogel. Entre 1904 i 1905 Benedict Friedlaender finançà la revista anarquista Kampf (Lluita) i col·laborà en el periòdic Der Sozialist. En 1906 trencà amb el WhK i fundà la Sezession des Wissenschaftlich-humanitären Komitees (SWhK, Secessió del Comitè Científic i Humanitari), que més tard prengué el nom de Bund für Männliche Kultur (BMK, Aliança per la Cultura Masculina). Encara que pensava que la bisexualitat era un clar aliat de l'Estat i de mantenir posicions gairebé misògines, es casà amb Emilie Maria Pauline Wille Huber (Emmy W. Friedländer) i fins i tot tingué un fill en 1903, Eugen Friedländer.És autor de Beiträge zur Kenntniss des Centralnervensystems von Lumbricus (1888), Der freiheitliche Sozialismus im Gegensatz zum Staatsknechtsthum der Marxisten. Mit besonderer Berücksichtigung der Werke und Schicksale Eugen Dühring's (1892), Zusammen mit Immanuel Friedlaender: Absolute oder relative Bewegung? (1896), Der Vulkan Kilauea auf Hawaii (1896), Die vier Hauptrichtungen der modernen socialen Bewegung. Marxistische Socialdemokratie, Anarchismus, Eugen Dührings socialitäres System und Henry Georges Neophysiokratie, kritisch und vergleichend dargestellt (1901), Marxismus und Anarchismus (1901), Die Renaissance des Eros Uranios. Die physiologische Freundschaft, ein normaler Grundtrieb des Menschen und eine Frage der männlichen Gesellungsfreiheit. In naturwissenschaftlicher, naturrechtlicher, culturgeschichtlicher und sittenkritischer Beleuchtung (1904), Entwurf zu einer reizphysiologische Analyse der erotischen Anziehung unter Zugrundlegung vorwiegend homosexuellen Materials (1905), Männliche und weibliche Kultur. Eine kausalhistorische Betrachtung (1906) i Die Liebe Platons im Lichte der modernen Biologie. Gesammelte kleinere Schriften. Mit einer Vorrede und dem Bilde des Verfassers (1909), entre d'altres. Malalt, Benedict Friedlaender es va suïcidar el 21 de juny de 1908 al barri d'Schöneberg de Berlín (Imperi Alemany) i va ser enterrat al cementiri de Parkfriedhof Lichterfelde d'aquesta ciutat. Vint anys més tard, el seu amic Bruno Wille va ser enterrat al seu costat.

Benedict Friedlaender (1866-1908)

***

- Antonia Maymón: El 18 de juliol de 1881 neix a Madrid (Espanya) la periodista, pedagoga racionalista, feminista i militant anarconaturista Antonia Rufina Maymón Giménez. Nascuda en una família de classe mitjana de pares i d'avis aragonesos, va abandonar la llar familiar aviat, ofegada per l'ambient, i va fer estudis de mestra de primer ensenyament a l'Escola Normal Femenina de Saragossa. A la capital aragonesa es va casar amb el professor racionalista Lorenzo Laguna. Identificada amb el pensament anarquista, va fer contacte amb les deportades catalanes dels processos de Montjuïc. Entre 1908 i 1909 va publica nombrosos articles en la publicació anarquista La Enseñanza Moderna. En 1910 va pertànyer a la redacció de Cultura y Acción, periòdic fundat per Manuel Buenacasa en aquell any. Membre del«Comitè Nacional contra la guerra de Marruecos», va intervenir activament en les protestes contra les guerres colonials africanes per la qual cosa serà processada juntament amb Teresa Claramunt i Josefa López. El setembre 1911 va fugir, arran de la vaga general saragossana, a Bordeus (Occitània) amb son company Lorenzo Laguna, qui morirà en l'exili. La seva activitat a l'exili serà força important, participant en mítings i en accions de protesta organitzades pels cercles republicans, socialistes i anarquistes. Amnistiada en 1913, durant els anys següents es destacarà com a periodista i oradora arreu de l'Estat, alhora que treballa de mestra en diverses escoles a Barcelona, Sant Feliu de Guíxols, Beniaján i l'Horta de Múrcia, localitat on va residir durant llargs anys i on va fundar un ateneu cultural. En 1925 va participar en el Congrés Naturista de Bilbao. Va treballar a la redacció de Nueva Aurora, de València, a partir de 1926. En aquest mateix any, amb Isaac Puente, va contestar contundentment la carta-circular de la Societat Vegetariana Madrilenya mitjançant la qual es volia excloure del moviment naturista tothom que pretengués un canvi social per a la seva consecució. Amb Albà Rosell i Adrián del Valle, pensava que el naturisme i l'anarquisme eren dues portes diferents que donaven al mateix lloc, sempre i quan es mantingui el principi de regeneració humana del naturisme; en essència significa que ambdós ideals són el mateix, ja que en l'ordre natural no caben jerarquies ni injustícies. En 1927 va presidir, a desgrat seu, el Congrés Naturista de Màlaga, que acabaria amb una important divisió del moviment naturista. Establerta a Sant Feliu de Guíxols a partir de 1928, va treballar a l'Escola Horaciana d'aquesta localitat. També va fer feina a l'Escola racionalista de Terrassa, creada per la Mutualitat Cultural i Cooperativista de Terrassa; a l'Escola Racionalista d'Elda, amb Durán i Fontaura; i a Alcoi. Durant la República exercí a l'escola de La Vila Joiosa i va viure a Beniaján, on va fer mítings per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1933 i va mantenir una escola a casa seva. Pensava que l'educació era cosa de les dones i que havia d'estar dins del naturisme, ja que la salut física porta al desenvolupament de la intel·ligència i l'educació dels sentiments; això representa una autoeducació de les dones adultes en el naturisme per la seva pròpia salut i l'exemple que han de donar als fills, mentre que a les nines les calia una assignatura específica,maternologia, capaç de desenvolupar l'amor de mare. En 1932 va publicar Estudios racionalistas, on exposa el seu pensament educatiu de l'escola única per a nins i nines sense distinció de classes socials. En 1936 va participar en el Sindicat Obrer «El Progreso» de Beniaján. En acabar la guerra, va ser detinguda a Beniaján, jutjada i condemnada 12 anys de presó; romandrà empresonada fins al 1944. Dos anys més tard va ser detinguda de bell nou i empresonada durant gairebé un any, sortint amb un braç trencat i la salut malmenada. Després va residir a Espinardo i a Beniaján, vivint de fer classes particulars. Molt malalta, Antonia Maymón fou ingressada a l'Hospital Provincial de Múrcia (Múrcia, Espanya) on va morir el 20 de desembre de 1959 i fou enterrada al cementiri d'aquella ciutat, on les seves restes reposen actualment en una fossa comuna. Maymón va escriure molt sobre naturisme i va col·laborar en nombroses publicacions afins de manera ininterrompuda entre 1908 i 1939: Acción Social Obrera, Cultura y Acción, Despertar, La Enseñanza Moderna, Estudios, Ética,Fructidor, Helios, Humanidad Nueva, Ideas y figuras,Iniciales, Inquietudes, Mujeres Libres, Naturismo, Nueva Aurora, La Protesta, Redención,La Revista Blanca, RevistaÚnica, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Vértice, Vida y Trabajo, entre d'altres. És autora de llibres com Humanidad libre. Esbozo racionalista,Madre (1925), Anarquismo y naturismo (1925), Hacia el ideal (1927), La perla (1927), El hijo del camino (1931), Amamos (1932), entre d'altres. Un important carrer de Beniaján (Múrcia), on es troba l'Escola Popular, porta el seu nom.

***

- Jules Sellenet: El 18 de juliol de 1881 neix a Sant-Etiève (Arpitània) el militant anarquista, antimilitarista i anarcosindicalista Jules Sellenet, també conegut com Francis Boudoux. En agost de 1904 va desertar del seu regiment i canvia d'identitat amb els papers d'un company. Ferrer de professió, va ser secretari del sindicat de Longwy i va prendre part en la vaga d'agost de 1905. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista,és detingut el novembre de 1905 com a desertor. Alliberat, tornarà a ser condemnat nombroses vegades per «delictes» lligats a conflictes laborals. En 1910 el sindicat dels obrers metal·lúrgics d'Auboué, d'on era el secretari, el denuncia com a agent provocador al servei d'un mestre de forges. Aquesta acusació (calumniosa o vertadera) si més no astorant, serà represa en la postguerra pels comunistes. Mobilitzat durant la Gran Guerra, reprendrà la seva militància sindical i anarquista. L'11 de gener de 1924, a la sala parisenca de la Grange-aux-Belles,és ferit en un míting que termina en una brega entre anarcosindicalistes i comunistes (dos anarquistes hi van morir de ferides de bala). En 1926 esdevé secretari de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), escissió radical de la CGT fundada per Pierre Besnard i ell mateix. En 1936 marxa a Espanya i combat en les files de la Columna Durruti. Jules Sellenet va morir el 17 de març de 1941 a Argenteuil (Illa de França, França).

***

- Odoardo Ghillani: El 18 de juliol de 1899 neix a Calestano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifeixista Odoardo Ghillani, conegut com Occhioni i Parma, i a França com Les Gros Yeux, i que va fer servir diversos pseudònims (Odoardo Gandolfi,Idolardo Gandolfi, Edouard Onillani, Jules Robert Ferry i Giovanni Casanova). Sos pares es deien Beniamino i Eugenia Ollari. Quan era infant emigrà amb sos pares a Suïssa i també a Alemanya. En 1918 retornà a Itàlia per a servir a l'exèrcit i lluità en infanteria als fronts durant l'últim any de la Gran Guerra. En 1921 va ser llicenciat i retornà a Calestano on s'afilià a la Lliga dels Jornalers local. Passà uns anys anant i venint per les ciutats del nord d'Itàlia, estant-se una temporada a Mestre (Venècia, Vèneto, Itàlia), buscant feina i finalment decidí emigrar, passant clandestinament a Suïssa. En 1923 el trobem a París (França) i el 13 de febrer de 1924 se li va decretar l'expulsió per raons polítiques, ordre que no acomplí. El 2 d'agost de 1924 va ser detingut amb altres anarquistes italians arran d'un enfrontament amb un grup de feixistes de la mateixa nacionalitat a París. El 6 de setembre de 1924 va ser condemnat a dos mesos de presó per infracció al decret d'expulsió. El 15 de gener 1926 va ser novament detingut pel mateix delicte i condemnat a dos meso de presó. Un cop lliure, decidí restar a París sota el nom fals d'Odoardo Gandolfi i treballà com a pintor en la construcció. En aquesta època viatjà a Bèlgica. En 1928 va ser novament detingut pel mateix motiu i condemnat el 31 de desembre a quatre mesos de presó. Posteriorment es traslladà a Barcelona (Catalunya), on participà en el moviment que donaria lloc a la II República espanyola i formà part del grup anarquista «Germinal» (Laciotto Bini, Vincenzo Capuana, Virgilio Gozzoli, etc.). El seu domicili esdevingué lloc de trobada d'antifeixistes i d'anarquistes que s'acostaven a la Península. Fou acusat per la policia espanyola d'haver participat en un atemptat al pavelló italià de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929 i detingut per haver assistit a un congrés anarquista. Un cop alliberat restà a Barcelona, on finalment va ser novament detingut per les seves opinions polítiques i com a còmplice del presumpte intent de fugida de dos anarquistes italians (Burlando i Baffoni). En 1932 se li va decretar l'expulsió del país. Quan l'esclat de la Guerra Civil, retornà clandestinament a la Península amb el suport dels companys i lluità al front d'Aragó enquadrat en la «Columna Ascaso». Però la seva estada va ser curta, ja que sospites sobre la seva lleialtat el van obligar a retornar a França. D'antuvi s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i després en diverses ciutats d'Aquitània, sota el nom fals de Giovanni Casanova. Posteriorment s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània), on romangué fins el 1938. El gener de 1937, va ser definit per Fausto Nitti, secretari de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), en un nota publicada en Nuovo Avanti!, com a «indigne de pertànyer a l'organització antifeixista». En aquesta època també va fer curtes estades a Bèlgica. L'estiu de 1939 demanà permís per poder partir cap a Mèxic, però no obtingué l'autorització del Ministeri de l'Interior francès. Quan esclatà la II Guerra Mundial i Itàlia passà a ser l'enemic, va ser posat sota vigilància a Mende (Llenguadoc, Occitània) i després va ser reclòs al camp de concentració de Rieucros (Mende, Llenguadoc, Occitania). Posteriorment traslladat al camp de concentració de Vernet, on va romandre fins a la seva repatriació el maig de 1941. Detingut per la policia feixista de fronteres a Menton (Provença, Occitània; aleshores ocupada per Itàlia), va ser jutjat per propaganda antifeixista i per haver lluitat en la Guerra Civil espanyola i se li va assignar confinament durant cinc anys a l'illa de Ventotene. El setembre de 1943 va ser alliberat i retornà a Calestano on, després d'haver servit d'intèrpret a un comandant alemany, segons ell amb l'avinença de la Resistència, va ser novament detingut el 13 d'octubre de 1943 i reclòs a la presó de Parma. El desembre d'aquell any va ser traslladat al camp de concentració d'Scipione di Salsomaggiore (Bore, Emília-Romanya, Itàlia). El juliol de 1944 els nazis el volien enviar com a treballador a Alemanya, però la seva salut malmenada va fer que restés al camp. L'octubre de 1945 va ser alliberat per les tropes partisanes. Sembla que retornà a Calestano i que col·laborà amb el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) local. Odoardo Ghillani va morir el 28 d'octubre de 1980 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia).

***

- Mateu Baruta Vilà: El 18 de juliol de 1901 neix a Molins de Rei (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Mateu Baruta Vilà. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la guerra civil fou secretari nacional del Consell General de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Espanya, secretari (subsecretari de Sanitat Pública i de l'Assistència Social) de Frederica Montseny Mañé durant el seu període al Ministeri de Sanitat i viatjà sovint a França a la recerca de queviures. Durant els «Fet de Maig» de 1937 va resultar ferit en un tiroteig a la Diagonal de Barcelona (Catalunya) dirigit contra el cotxe institucional on viatjava juntament amb la ministra Montseny i el secretari general de la CNT Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), que resultaren il·lesos. El setembre de 1937 presentà, amb Lucía Sánchez Saornil, l'organització «Mujeres Libres» a Múrcia. L'agost de 1938 assistí al Ple de Regionals de la CNT, on presentà un informe de la marxa de SIA. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, com a director de l'Oficina Central d'Evacuació i Assistència a Refugiats d'Espanya (OCEARE), s'encarregà de l'evacuació de nombrosos militants llibertaris, entre ells Pepita Carpena, cap a França –en realitzà un informe d'aquesta operació que va ser publicat en la revista Documentos Históricos de España que es publicà el maig de 1939. A Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) continuà amb el seu càrrec de SIA. Posteriorment, durant molts anys, visqué a Marsella (Provença, Occitània) amb sa companya Christine Kon-Rabe, anarquista d'origen jueu polonès. Assegurà les relacions amb el Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en 1940 residí clandestinament un temps a París (França). En 1941 participà en els intents de reconstrucció de la CNT clandestina a Marsella. Montà un petit taller de filatures, gràcies a un invent que permetia la fabricació i reparació de les agulles de tricotar metàl·liques que aleshores eren introbables, on donà feina una desena d'obrers. Detingut el 10 de novembre de 1941, el dia que nasqué son primer fill, va ser reclòs a Tolosa (Llenguadoc, Occitània); jutjat, amb Germinal Esgleas, el juliol de 1942 per un tribunal militar tolosà, va ser condemnat per«atemptat contra la seguretat de l'Estat» a un any de presó. El setembre de 1942 va ser trasllada a la presó de Moissac (Llenguadoc, Occitània). Alliberat el novembre de 1942, va ser internat al camp de concentració de Vernet fins l'agost de 1943, que va ser obligat a formar part de l'organització alemanya«Todt» per a treballar com a infermer al camp de Canejan (Aquitània, Occitània). Amb l'ajuda d'un company espanyol, a començaments de 1944 aconseguí arribar a Marsella, on pogué retrobar sa companya. Continuà militant en la CNT en l'exili i el setembre de 1946, en una assemblea celebrada a Marsella, va ser nomenat membre del Comitè Departamental de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). És autor de l'informe inèdit Pequeña historia de la constitución de SIA y su desarrollo actual y su desarollo futuro. Mateu Baruta Vilà va morir el juny de 1980 a Marsella (Provença, Occitània) després de patir una llarga malaltia.

***

- Federico Arcos: El 18 de juliol de 1920–oficialment el 22 de juliol– neix al barri del Clot de Barcelona (Catalunya) l'anarquista Federico Arcos Martínez, conegut com Fede. Fou el menor de cinc germans d'una família obrera anarquista emigrada d'Ucles (Conca, Castella, Espanya) a Catalunya; sos pares es deien Santos Arcos Sánchez, pagès analfabet, i Manuela Martínez Moreno. Després d'estudiar a l'Acadèmia Enciclopèdica, va entrar a fer feina als 13 anys com a aprenent d'ebenisteria i a l'any següent com a aprenent de mecànic en una fàbrica de productes químics. En 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a l'Ateneu Eclèctic del Clot, i per les nits feia classes a l'Escola d'Arts i Oficis. A partir de 1936 milità en les Joventuts Llibertàries del Clot i a l'Ateneu Llibertari d'aquest barri barceloní. Molt amic de Liberto Sarrau Royes, Diego Camacho Escámez (Abel Paz), José Bajé i Germinal Gràcia Ibars (Víctor García), amb aquests fundà el grup anarquista «Quijotes del Ideal» i col·laborà en el seuòrgan d'expressió, El Quijote, que només publicà tres números, ja que fou censurat per les seves crítiques a la participació governamental confederal. En aquestaèpoca també col·laborà en Ruta, òrgan de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). A finals de 1937, per recomanacions de la CNT, passà de la fàbrica a treballar en una destil·leria amb la finalitat d'enfortir les idees anarquistes entre els seus treballadors. L'abril de 1938 es presentà voluntari en un batalló confederal antigàs i després va ser cridat a files i enquadrat en la 24 Divisió com a instructor i milicià de Cultura, ensenyant els companys a llegir i a escriure, als Pirineus, front d'Aragó i Baix Ebre (Mequinensa, Tortosa, etc.), i gairebé hi queda amb l'enfonsament del front. Quan la victòria franquista era un fet, el febrer de 1939 passà a França, on patí els camps de concentració (Barcarès, Argelers i Setfonts). El novembre de 1939 en va sortir per treballar en una fàbrica d'avions de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on romangué fins al juny de 1940, quan la derrota francesa enfront dels alemanys, havent de tornar al camp d'Argelers. En 1941 pogué fugir-ne i es posà a fer feina d'ajustador i de torner en una fàbrica de turbines a Tolosa de Llenguadoc. Sempre amb el perill de ser enviat a Alemanya, decidí retornar a la Península. En arribar va ser tancat durant 20 dies al penal de Figueres (Alt Empordà, Catalunya) i després empresonat a Barcelona. Immediatament després va ser enviat a fer el servei militar al Marroc, on romangué gairebé dos anys fins al 1945 a la zona de Ceuta. Un cop llicenciat s'establí a Barcelona, on s'afilià a les clandestines CNT i Joventuts Llibertàries, del les quals va ser nomenat membre del Comitè Local. Afiliat al Sindicat del Metall, participà en l'edició del seu òrgan d'expressió clandestí Martillo. En 1948, arran de la mort d'un dels seus grans amics, l'activista anarquista Raúl Carballeira Lacunza, passà a França amb altres companys i l'any següent entrà a formar part dels grups guerrillers de muntanya, amb els germans Sabaté Llopart, Marcel·lí Massana Vancell, Josep Massip, José Pérez Pedrero i altres. Després va ser nomenat membre del Comitè Nacional de la FIJL a Tolosa de Llenguadoc, amb Marcelino Boticario Sierra, Ricardo Mejías Peña i Juan Pintado Villanueva, i en 1950 secretari d'aqueta organització. En 1952 emigrà a Amèrica i s'instal·là a Windsor (Ontàrio, Canadà), on treballà com a metal·lúrgic fent matrius a la Ford Motor Company d'automòbils d'aquesta ciutat. Malalt de tuberculosi en un ronyó, hagué de romandre 13 mesos hospitalitzat a l'Essex County Sanitarium. En 1958 adquirí la nacionalitat canadenca i en 1959 sa companya, la militant anarcofeminista Purificació Pérez Benavent (Pura Arcos), i sa filla pogueren sortir de l'Espanya franquista i reunir-se amb ell. Al Canadà destacà en el moviment sindical, entaulà polèmiques amb els marxistes, s'integrà en el grup«Libertad» de Detroit-Windsor (José López, Casiano Edo, etc.), col·laborà en el butlletí La Escuela Moderna publicat per Félix Álvarez Ferreras a Calgary (Alberta, Canadà) i mantingué estretes relacions amb molts anarquistes, especialment amb Attilio Bortolotti i Carlos Cortez. També participà en les activitats de grups anarquistes nord-americans, com ara «Black& Red» i«Fith Estate». En 1986 es jubilà de la seva feina a la Ford. A partir de 1992 entrà com a voluntari a la clínica de Windsor de l'Occupacional Health Clinics for Ontario Workers Inc. i també fou voluntari en la Windsor Occupational Health Information Service, participant en multitud de projectes, sobretot amb treballadors immigrants de l'àrea de Leamington (Essex County, Ontàrio, Canadà). Amb el pas del temps arreplegà una important biblioteca i arxiu de temes anarquistes, que conservà els arxius d'Emma Goldman i del seu amic Bortolotti. Una part del seu arxiu va ser dipositat al Fons Labadie de la Universitat de Michigan (EUA). El juny de 2010 va fer una donació de 10.000 documents referents al moviment llibertari a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Cenit, CNT,Le Combat Syndicaliste, La Escuela Moderna, Ideas-Orto, Ráfagas, Siembra,Tierra y Libertad, etc.És autor de León Nicolayevich Tolstoi (1972) i Momentos. Compendio poético (1976). Després de patir un atac de cor i restar ingressat unes setmanes a l'hospital, Federico Arcos va morir el 26 de maig de 2015 a Windsor (Ontàrio, Canadà).

Federico Arcos (1920-2015)

Pura Arcos (1919-1995)

***

- Gérard Tolck: El 18 de juliol de 1943 neix a Bévilard (Berna, Suïssa) el pintor, gravador, escultor, editor i agitador cultural anarquista Gérard Tolck. Son pare, pintor amateur, li tenia vedat de tocar els pinzells i les pintures i ell va fer de l'art un acte subversiu contra la prohibició paterna. Entre 1960 i 1964 realitzà estudis a l'Escola de Belles Arts de Lausana i amb sos companys d'estudis creà el grup HANC (1962-1972) en aquesta ciutat. Després completà la seva formació artística a París, Provença i Bretanya. A Milà (Llombardia, Itàlia) formà part del grup constructivista «Il Parametro» (1966-1969). En 1970 s'establí definitivament a les Franches-Montagnes. Edità els poemes de Michel Seuphor i de Pierre-Louis Péclat i il·lustrà els llibres Milakia (1964), de Pierre-Louis Péchat, i À toi seule je dis oui (2001), de Hughes Richard. Realitzà exposicions a França, Itàlia, Bèlgica i Suïssa, i entre les seves obres destaquen un mosaic a La Charbonnière de Roches i una pintura mural la façana de l'oficina de correus de Saint Ursanne. En 1978 va ser el primer premiat de la Fundació Lachat i fou membre de l'Institut Jurassien des Sciences, des Lettres et des Arts (IJSLA). Va ser l'editor responsable de dues publicacions llibertàries importants editades a Les Breuleux: Le Détonateur. Journal de contre information et de réflexion pour l'unité de la gauche autogestionnaire (1977-1981) i Le Réveil Anarchiste (1979-1983), de la Fédération Libertaire des Montagnes (FLM, Federació Llibertària de les Muntanyes del Jura). Fou un dels creadors dels Cahiers Noirs i col·laborà en Réfractions. Recherches et expressions anarchistes. En 1980 cofundà Le Café du Soleil centre cultural autogestionat llibertari de Saignelégier, on animà uns famosos tallers de pintura i d'escriptura. Gérard Tolck va morir a causa d'un càncer el 10 d'agost de 2005 a l'Hospital de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Gran melòman i pianista de jazz, deixà dos fills músics (Mickaël i Emilien). L'estiu de 2011 es va fer una exposició antològica (Rétrospective), en paral·lel al Musée Jurassien des Arts de Moutier i a Le Café du Soleil de Saignelégier, de més de 60 obres realitzades entre 1962 i 2004.

Defuncions

- Pau Sabater Lliró:El 18 de juliol de 1919 és raptat i assassinat a Barcelona (Catalunya), per una banda de pistolers de l'anomenat«Sindicato Libre», finançat per la patronal i dirigit per l'excomissari Manuel Bravo Portillo, el militant anarcosindicalista Pau Sabater i Lliró, conegut com El Tero. Havia nascut el 5 de març de 1884 a Algerri (Noguera, Catalunya). Arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de 1909, marxà a l'Àfrica, on es dedicà a caçar cocodrils. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà a la tintoreria «Canilla» del Poble Nou. En 1916 fou nomenat secretari president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT i destacà durant la vaga de «La Canadenca» (1919). Era assidu del Centre Obrer del carrer Serrallonga de Barcelona. En el moment de la seva mort, com a president de la comissió negociadora del Ram de l'Aigua, portava una vaga en marxa. Com que figurava en la llista negra de la patronal, no podia trobar feina i subsistia gràcies a un petit comerç que portava sa companya Josepa Ros Lleugé, amb qui tingué tres fills. A la una de la nit del 18 de juliol de 1919, dos cotxes van aparcar davant la fàbrica de cervesa La Bohemia, a la barriada de Sant Martí de Provençals, i quatre individus --dos en van ser reconeguts: Luis Fernández García i Joan Serra, fill d'un empresari-- van anar al domicili de Pau Sabater (Dos de Maig, 274 baixos), i identificant-se com a policies segrestaren el sindicalista portant-lo a una riera del Camp de l'Arpa, a la carretera de Montcada, prop de Torre Baró, on li van disparar sis trets, dos de mortals. El cadàver el van trobar l'endemà, 19 de juliol, i la notícia va sortir el diumenge 20 juliol en la premsa, assabentant-se així Josepa Ros del seu assassinat. Durant el seu enterrament, el 24 de juliol, més de vuit mil obrers seguiren el seguici des de l'Hospital Clínic fins al cementiri de Montjuïc. Va circular entre els treballadors el rumor, sembla que sense gaire fonament, que l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde havia estat un dels patrons que havia finançat el seu assassinat i el fill d'aquest, Arturo Luis Elizalde, patí un atemptat per militants cenetistes el 19 de desembre del mateix any del qual resultà il·lès, però en el qual morí el seu xofer Florencio Palomar Valero. El judici per l'assassinat de Sabater, ple d'irregularitats, se celebrà entre el 10 i l'11 de maig de 1992 i l'únic acusat, Luís Fernández García, va ser absolt. Pau Sabater va ser, de fet, una de les primeres víctimes del terrorisme patronal (Terrorisme Blanc) que es desenvoluparà a començaments dels anys vint del segle passat, especialment a Catalunya, i que tindrà tres principals instigadors: el capità general Milans del Bosch, el governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i el cap de policia Miguel Arlegui Bayones. El «Fitxer Lasarte», conegut a la caiguda de Primo de Rivera, va permetre descobrir-ne la trama. Alfonso Vidal y Planas novel·là la mort de Sabater en la seva obra Bombas de Odio. Des del 2001 un carrer de Barcelona porta el seu nom.

***

- José Bonat Ortega: El 18 de juliol de 1936 és assassinat a Cadis (Andalusia, Espanya) el periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista José Bonat Ortega --citat a vegades el seu primer llinatge de diverses maneres (Benet, Bonet, Bonal, etc.). Havia nascut el 17 de juliol de 1890 a Cadis (Andalusia, Espanya) i sos pares es deien Antonio Bonat Noguera i Ambrosia Ortega Gómez. Fuster i tallista de professió, treballà, amb el també anarquista i amic inseparable Vicente Ballester Tinoco, als tallers de José Vera. En 1915 se casa amb Concepció Santander Torres, amb qui tindria set infants: Carmen, Germinal (La Rubia), Salud, Aurora, Anselmo, Libertad i Flora. En 1919 fou elegit membre de la Junta de Fusters i entre 1916 i 1923 va ser un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va fer nombrosos mítings a la Casa del Poble confederal. Exercí de corresponsal i de distribuïdor de la premsa llibertària (El Libertario, La Revista Blanca, Páginas Libres) a Cadis. Entre 1919 i 1920 va ser redactor de Rebelión i entre 1920 i 1921 de Bandera Libre, i col·laborà en diverses publicacions periòdiques llibertàries (CNT,El Luchador, Noticiario Gaditano,Páginas Libres, El Pueblo, Tierra y Libertad, La Voz del Campesino, etc.). En 1921 va ser detingut arran d'un atemptat i acusat de formar part d'un grup terrorista; condemnat, va purgar la sentència alguns mesos a la presó. Entre 1922 i 1924 va ser membre del grup «Alba Roja», que editava una revista del mateix nom. El novembre de 1930, amb Vicente Ballester, José Lucero i Clemente Galé Campos, formà part del grup fundador del setmanari Germinal; aquest mateix any, amb motiu de la vista del rei Alfons XIII a la localitat va ser detingut preventivament i bandejat de la ciutat. En 1931 va ser membre de les«Comissions de Defensa d'Inquilins i d'Abaratiment de les Subsistències» (Comissió de Defensa Econòmica), de les quals va ser nomenat president. Durant els anys republicans, a més de fuster, va fer de peixater en una parada del Mercat i participà activament en els comitès pro-presos. El 18 de juliol de 1936, quan es tenien les primeres notícies de l'aixecament militar facciós, José Bonat Ortega va ser assassinat d'un tret al cap quan anava pel carrer Libertad de Cadis (Andalusia, Espanya). Encara avui no se sap si la seva mort va ser resultat d'un dispar perdut o intencionat; fou el primer assassinat de la Guerra Civil a Cadis.

José Bonat Ortega (1890-1936)

Continua...

---

 

Segons Ensenyat, «els mallorquins ja sabíem que la Serra és de les coses més guapes del món i n’estam orgullosos. Però, hem de fer un esforç perquè la gent entengui la importància de la declaració». A més, el president ha afirmat que «la Serra és viva i hi ha molta gent que hi habita. Per aquest motiu, cal conjugar la conservació dels elements que han fet la Serra patrimoni amb el desenvolupament social i econòmic dels municipis».

Des del Consell, es vol tenir molt present l’opinió dels municipis. En aquest sentit, s’ha duit a terme una reunió amb els batles i les batlesses dels pobles de la serra de Tramuntana on s’ha explicat que, dins el Pla de Participació que començarà després de l’estiu, es constituirà una mesa de batles i batlesses, perquè les seves propostes sempre es tenguin en compte.

L’informe destaca que els valors de la Serra no han canviat i això permet que continuï sent considerada patrimoni de la humanitat. En concret, fets com la desclassificació des Guix fan que la Serra pugui seguir tenint aquest reconeixement internacional. També es valora positivament l’impacte del turisme sobre la Serra. No obstant això, es demana que es controli aquest turisme. Per aquest motiu, el Pla d’Intervencions en Àmbits Turístics, que es troba en redacció, «podrà regular l’impacte del turisme sobre aquest paratge.»

Anarcoefemèrides del 19 de juliol

Esdeveniments

- Resposta popular al cop feixista: El 19 de juliol de 1936, a Barcelona (Catalunya), a les quatre hores de la matinada, les tropes rebels faccioses acantonades a les casernes de les àrees suburbanes (Pedralbes, Sant Andreu, Lepant, avinguda Icària) s'aixequen i intenten accedir al centre de la ciutat, però són frenades pels militants obrers armats de la CNT i de la FAI als carrers i a les barricades. Després de violents combats a tota la ciutat, devers el migdia, els feixistes són assetjats a les casernes i llocs estratègics que havien ocupat. A la tarda comencen els assalts per part dels obrers i de les tropes fidels al règim republicà. Van caure molts militants anarquistes, entre ells el mexicà Obregon, secretari dels grups de la FAI, que va morir durant la presa de la central telefònica. La revolució va triomfar finalment i la unitat de les organitzacions obrers va ser una realitat entre l'entusiasme general. Però la caserna de les Drassanes resistirà encara.

***

- Surt Exilio: El 19 de juliol de 1944 surt a Aynes (Alvèrnia, Occitània) el primer número del periòdic anarcosindicalista Exilio. CNT. Regional Nº 3. Aquesta publicació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Regional III (Cantal) va ser una de les primeres que es realitzaren a l'exili francès. El primer número s'edità en multicopista i el segon, que també portà el número 1 de numeració i sortí el 3 d'agost, ja s'estampà amb impremta i portà el subtítol «Editado por la Regional Nº 3 afecta a la Confederació Nacional del Trabajo de España». Els vuit primers números van ser clandestins, és a dir, sense peu d'impremta, i des del número 9 es publicà a Mauriac (Alvèrnia, Occitània). Després portà altres subtítols, com ara«Órgano oficial del Movimiento Libertario»,«Boletín Interior de la Confederació Nacional del Trabajo. MLE en Francia», etc. Va ser dirigit per Manuel Rico i administrat per Manuel Morey Blanch (Manolo). A partir del Ple de Clarmont d'Alvèrnia de setembre de 1944 la publicació prengué força importància i es convertí en una publicació dirigida a orientar el militant, defensar la CNT, combatre les maniobres hegemòniques que el Partit Comunista d'Espanya (PCE) realitzava a través de la Unió Nacional Espanyola (UNE), fer costat el projecte d'aliança sindical i preparar l'ambient per a la constitució de l'Aliança de Forces Democràtiques. La seva línia editorial va ser discutida i acusada d'«heterodoxa» i «desviacionista» pel seu suport a les posicions confederals«col·laboracionistes» de l'Interior. Trobem articles de José Albagés, RamónÁlvarez, Armesto, Jacint Borràs Bousquet, Manuel Buenacasa, J. Juan Domènech, J. Fernández Escobés, José Germán González, Juan Manuel Molina Mateo (Juanel), Leiva, Horacio Martínez Prieto, Manuel Morey, Josep Oliver Calle, Penido, Domingo Torres i Emilio Vivas, entre d'altres. En sortiren almenys 48 números fins al 1948. S'ha de dir que una capçalera setmanal amb el mateix nom va sortir el mateix 1939 al camp de concentració de Camp Morand (Algèria) de la qual es realitzaren sis exemplars a mà, que circulaven de barraca en barraca del camp, i en sortiren almenys quatre números.

Exilio (1944-1948)

***

- 40 aniversari de la Revolució espanyola: El 19 de juliol de 1976 se celebrà a la Community Church de Nova York (Nova York, EUA) el quaranta aniversari de la Revolució espanyola sota el títol «40 years of struggle Spanish workers still resist (1936-1976)». L'acte fou organitzat per l'International Libertarian Labor Fund (ILLF, Fons Internacional Sindicalista Llibertari) i comptà amb el suport de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la Catholic Peace Fellowship (CPF, Associació Catòlica Pacifista), del periòdic Freie Arbeiter Stimme, del General Defense Comittee (GDC, Comitè General de Defensa), del Fòrum dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), del Libertarian Book Club (LBC, Club del Llibre Llibertari), del Local Internacional de Nova York de la CGD i de diverses individualitats. Hi van intervenir Diego Abad de Santillán, Eugenio Fernández Granell, Augustin Souchy i Abe Bluestein.

***

- Rehabilitació de Sacco i de Vanzetti: El 19 de juliol de 1977, a l'State House de Beacon Hill de Boston (Massachussets, EUA), cinquanta anys després de la seva execució, el governador de l'Estat de Massachussets, Michael Dukakis, pronuncia la rehabilitació moral dels anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, deixant clar que no van tenir un judici just, reconeixent-ne la innocència i disculpant-se de l'«error judicial» davant els descendents. El text oficial de la declaració és el següent:«Perquè Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, ambdós executats poc després de la mitjanit del 23 d'agost de 1927, no van tenir un procés just, perquè tant el jutge com el fiscal tenien prejudicis contra els estrangers i els dissidents, perquè durant el procés va imperar un clima d'histèria política, cal netejar d'estigmes i d'injúries, per sempre més, el nom de ses famílies i el de sos descendents. El governador de Massachussetts declara el 23 d'agost de 1927 com el Dia Commemoratiu de Sacco i de Vanzetti.»

Naixements

- Zelmira Peroni: El 19 de juliol de 1865 neix a Caprigliola (Aula, Toscana, Itàlia) la modista i propagandista anarquista Carlotta Germina Peroni, més coneguda com Zelmira Peroni o Zelmira Binazzi. Sos pares es deien Giovanni Peroni i Lucia Magnani. Cresqué a La Spezia (Ligúria, Itàlia), on assistí a les escoles primàries i de ben joveneta s'acostà al pensament llibertari. De sa mare aprengué l'ofici de modista, contribuint econòmicament al sosteniment de sa família, que vivia dignament. Aquesta relativa estabilitat econòmica permeté que pogués aprofundir en l'estudi dels clàssics a través de la lectura d'obres de tota casta (literatura, història, filosofia, etc.). A principis dels anys noranta conegué a La Spezia Pasquale Binazzi, vuit anys més jove, que comença a destacar en el moviment anarquista de la ciutat. El 3 de març de 1901, després d'anys de convivència, la parella es casà a La Spezia i sempre es mantingué unida. El 16 de juliol de 1903 Zelmira i Pasquale fundaren a La Spezia Il Libertario, que esdevingué un dels periòdics anarquistes més populars de la península, i en el qual ella col·laborà sobretot amb articles culturals i amb poesies. Amb son company va fundar una cooperativa editora («La Sociale»), que va publicar, entre altres coses, l'obra completa de Pietro Gori i una antologia llibertària que portava com a títol Pagine d'oro. Quan Pasquale estava de gira propagandística, nombroses vegades entre 1906 i 1911, o a la presó, Zelmira s'encarregava de la direcció del setmanari Il Libertario, que patí censures, segrests, processos i condemnes de tota mena. El juny de 1916 va assistir a Florència (Toscana, Itàlia) al congrés semiclandestí que va donar lloc a un Comitè d'Acció Internacionalista Anarquista per a coordinar l'acció antimilitarista durant la Gran Guerra. Quan el 30 de maig de 1917 les autoritats militars prohibiren la publicació d'Il Libertario, aquestes la consideraren «un perill permanent tan greu per a la resistència interna i per a l'ordre públic» que la mantingueren en una estreta vigilància. El 18 de desembre de 1917 va ser confinada amb son company a l'illa penitenciària de Lipari. Quan 13 mesos després la parella recuperà la llibertat, reprengué immediatament l'activitat editorial, malgrat els greus problemes a la vista que des de feia temps ella patia. Arran de la destrucció de la seu d'Il Libertario el 29 d'octubre de 1922 a mans d'un escamot feixista, es va veure obligada amb son company a establir-se a Caprigliola. Després del fracassat atemptat de l'anarquista Anteo Zamboni el 31 d'octubre de 1926 contra Benito Mussolini a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), a causa«de la seva obra antinacional, de la seva perillositat vers el règim i per formar part del moviment revolucionari», va ser condemnada el 19 de novembre de 1926 a la deportació per cinc anys i enviada a les colònies penitenciàries de les illes, primer, de Tremiti i, després, de Lipari, on purgava condemna son company. Obtingué una reducció de la pena de tres anys i el novembre de 1928 pogué retornar a Caprigliola, on esgotada i gairebé cega s'establí definitivament. En la primavera de 1930 acollí a casa seva el vell i estretament vigilat anarquista Luigi Galleani, on visqué fins a la seva mort el 4 de novembre de 1931. El 5 d'octubre de 1934 les autoritats consideraren que com que «portava una vida retiradíssima i per la seva edat avançada», podia ser esborrada de la llista de subversius establerta per l'Estat. Minada físicament per una malaltia al pulmons, Zelmira Peroni va morir el 24 de desembre de 1936 a l'Hospital Civil de La Spezia (Ligúria, Itàlia) i el seu cos va ser incinerat i enterrat al cementiri d'aquesta ciutat.

Zelmira Peroni (1865-1936)

***

- Eugène Lanti: El 19 de juliol de 1879 neix a Néhou (Baixa Normandia, França) el militant anarquista, després comunista i esperantista, fundador de l'anacionalisme, Eugène Adam, més conegut com Eugène Lanti. Fill d'una família pagesa pobre analfabeta, son pare va fer de fuster escloper. Obrer ebenista, descobrir l'anarquisme arran d'una conferència de Sébastien Faure a Rouen. S'instal·là a París i de manera autodidacta aconseguí fer-se amb una important cultura. Mantingué relació amb destacats teòrics de l'anarquisme i del radicalisme, com ara Sébastien Faure, Han Ryner o Henri Barbusse. Pel seu radicalisme llibertari serà anomenat L'anti-tout (L'antitot) i d'aquí prendrà el pseudònim Lanti. Després de fer cursos de llengües, de sociologia i d'altres matèries, esdevindrà, quan tenia 31 anys, professor de treballs manuals i de geometria industrial en una escola d'ensenyament professional. Quan esclata la Gran Guerra en 1914, s'afligí per l'adhesió de les forces socialistes al voltant de la «Unió Sagrada» i especialment dels anarquistes que signaren el «Manifest dels Setze». Mobilitzat, serví com a conductor d'ambulàncies i el que va veure l'afermà en el seu rebuig al nacionalisme i a la guerra. Fou en aquells anys quan tingué els primers contactes amb l'esperanto, idioma que aprengué i pel qual s'apassionà. Seduït per la revolució bolxevic, pensà en la possibilitat que l'esperanto esdevingués l'eina difusió del comunisme internacional. En tornar de la guerra, va prendre contacte amb el moviment obrer esperantista, que havia fet les seves primeres passes en els anys anteriors a la guerra, però que ara es trobava desorganitzat. En 1919 fou nomenat redactor del butlletí de l'associació francesa, Le Travailleur Esperantiste / Esperantista Laboristo. En aquest mateix any es va veure temptat de passar-se a l'Ido (Idiomo Di Omni, Idioma De Tots), però es decantà per l'esperanto. En 1921 participà en el Congrés Esperantista de Praga, on es decidí la creació d'una associació que agrupés específicament les treballadors esperantistes de totes els països. La superació de les nacionalitats fou tan radical que es decidií que no existissin filials nacionals i d'aquí el nom triat: Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacionalista). L'associació, de la qual es convertí des del principi en principal dirigent, tingué un creixement rapidíssim. Des dels orígens es tingué cura que l'organització fos d'allò més plural, de manera que, mitjançant l'acció cultural i el contacte amb els treballadors d'altres nacionalitats, s'evités qualsevol classe de dogmatisme. Però no sempre fou possible i l'associació patí fortes tensions al llarg dels anys i en ocasions ruptures entre els diversos corrents (anarquistes, comunistes, socialdemòcrates, etc.). També fou gran la tensió entre els conceptes internacionalistes, que reconeixien l'existència i la importància de les nacions, encara que aspiraven a una coexistència entre elles, i el més radical anacionalisme, patrocinat per Lanti, que pretenia fer desaparèixer qualsevol divisió basada sobre la nació, l'ètnia o l'Estat. En 1928 s'assolí una solució de compromís en matèria d'organització interna, regulant les relacions entre la sempre universal SAT i les associacions de treballadors organitzats a nivell nacional o estatal. L'anacionalisme no ha esta mai una doctrina tancada; podria entendre's com un cosmopolitisme radical, no només en el sentit de desaparició de les nacions, sinó també pel seu compromís social i contrari a l'explotació de la classe treballadora i el paper de l'esperanto com a mitjà de relació igualitari era central en aquest ideari. En 1921 Landi adoptà aquest pseudònim de manera tan radical que es permeté la«broma» d'anunciar el suïcidi d'Eugène Adam, fet que fou recollit en alguna publicació com a dada real. També va fer servir el pseudònim Sennaciulo (L'Anacional). Fou un dels fundadors dels Partit Comunista Francès (PCF), però després d'un viatge a la Rússia bolxevic en 1922 vindrà decebut del comunisme i, encara que no llançarà el carnet del PCF fins al 1928, s'oposarà a partir de 1923 al control de la Internacional Comunista de la SAT, que volia realitzar la Sovetlanda Esperantista Unuigo (SEU, Unió Esperantista Soviètica) d'Ernest Drezen. Durant els anys trenta els seus enfrontaments amb el règim soviètic, a causa de la publicació en la seva revista Herezulo d'articles antiestalinistes, foren molt forts i aquest el qualificà de trotskista, corrent ideològica a la qual no pertanyé, però la seva posició en aquesta època s'acostaria a la defensada pel Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). En 1933 abandonà les seves responsabilitats en la SAT, precisament per salvaguardar la unitat de l'associació, encara que fou un gest inútil, ja que durant les purgues soviètiques el moviment esperantista fou prohibit i alguns dels seus màxims dirigents executats. Lanti va fer servir l'esperanto con a mitjà d'expressió fonamental i eix de la seva actuació vital. El feia servir com a llengua de relació habitual, fins i tot en l'àmbit familiar. En 1934 es casà amb l'escriptora i sufragista Ellen Kate Limouzin, tia de l'escriptor George Orwell, qui visqué un temps a la seva casa; Orwell i Lanti, les posicions polítiques dels quals eren força acostades, no tingueren, malgrat tot, una bona relació personal --Orwell acabà odiant l'esperanto. En aquesta època treballà en la redacció del Petit Larousse i també en el Plena Vortaro de Esperanto (Diccionari Complet d'Esperanto). En 1936 per fiançar la seva vocació apàtrida, abandonà França per fer un llarg viatge arreu del món, fent servir com a llengua de relació gairebé exclusiva l'esperanto. Passà breument per la Península Ibèrica, visqué al Japó en 1937, on emmalaltí i va haver de fugir empaitat per la policia política. Després d'una curta estada a Austràlia i a Nova Zelanda en 1938, passà per l'Uruguai, l'Argentina i Xile (1939), on no es trobà a gust per la debilitat del moviment esperantista. Finalment, en 1940, s'instal·là a Mèxic. Al país asteca col·laborà amb el grup que editava la revista Renovigo, filial en esperanto de Renobasion, publicació que advocava per una racionalització i una simplificació de l'ortografia castellana. Justament un text d'aquesta última revista, emprat com a efecte literari, en el capítol 69 de Rayuela,és on apareix el nom d'Eujenio Lanti (sic) en aquesta obra de Julio Cortázar. Malalt d'un tumor cerebral i pessimista sobre la situació política mundial, Eugène Lanti se suïcidà, aquesta vegada de debò, el 17 de gener de 1947, penjant-se al seu apartament de la Ciutat de Mèxic (Mèxic). El seu marmessor fou l'exdiputat socialista espanyol exiliat Francisco Azorín de Córdoba, que era membre de la SAT, i que després dirigiria el moviment esperantista mexicà. És autor d'Où en est la question de la langue internationale? (1919), For la neuxtralismon (1922), La langue internationale (1925), La Laborista Esperantismo (1928), Naciismo (1930), Vortoj de Kamarado E. Lanti (1931), Manifesto de la Sennaciistoj (1931), Het Arbeiders-Esperantisme (1932, amb G. P. de Bruin i F. A. A. Faulhaber), Cxu socialismo konstruigxas en Sovetio? (1935, amb Robert Guiheneuf), Leteroj de Lanti (1940), Fredo (1976, pòstuma), entre d'altres. Sens dubte les influències de Lanti es veuen en lanovlangue orweliana de 1984.

***

- Vincenzo Castellari: El 19 de juliol de 1880 neix a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Vincenzo Castellari. Sos pares es deien Paolo Castellari i Mariangela Cornacchia. Només pogué assistir fins a la segona classe de primària. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista i quant tenia 20 anys les autoritats el consideraven un dels caps d'aquest moviment a Faenza. En la seva formació política tingué molta influència l'internacionalista Serafino Mazzotti. Es guanyava la vida fent de carrosser. Mantingué correspondència amb altres anarquistes italians i rebé L'Agitazione d'Ancona, periòdic que distribuïa, i L'Avvenire Sociale de Messina. També va rebre còpies de periòdics anarquistes publicats a l'estranger i manifests, moltes vegades segrestats per l'autoritat judicial. Entre l'abril de 1901 i el setembre de 1903 va fer el servei militar al III Regiment d'Artilleria establert a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). El maig de 1904 promogué una manifestació no autoritzada a Faenza per protestar contra la matança de vaguistes que tingué lloc a Cerignola (Pulla, Itàlia); denunciat per aquest fet per l'autoritat judicial, va ser jutjat i condemnat pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) a 20 dies de reclusió i a una multa. El juny de 1909 va ser elegit membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Faenza amb els vots dels obrers socialistes i anarquistes. El 23 de febrer de 1913 prengué part en el Congrés Anarquista d'Emília-Romanya que se celebrà a Faenza. El seu nom aparegué en 1914 en una carta segrestada per la policia a Domenico Ghetti, detingut a Milà amb possessió d'una bomba. L'autor de la carta, Cesare Magri, responsable del Fascio Comunista Anarquista de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), presenta Ghetti als companys de Romanya, fent menció de militants considerats especialment actius i de confiança, Castellari entre ells. El 2 de maig de 1915 participà en la manifestació a Forlì contra la guerra i el juliol d'aquell any va ser cridat a files, però l'abril de 1916 retornà a Faenza després de ser llicenciat de la mili per una hèrnia. En contacte amb el moviment dels desertors anarquistes, especialment estès a la Imola (Emília-Romanya, Itàlia) rural, el 22 de setembre de 1917 prengué part en el congrés clandestí de la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) celebrat a la seu de la Unió Sindical Italiana (USI) d'Imola, en el curs del qual es prengueren decisions sobre la manera d'actuar i de fer la propaganda contra la guerra. En aquest congrés conegué nombrosos companys altres localitats, entre ells Giuseppe Sartini, Primo Bassi i Nello Garavini, que esdevingué un gran amic seu. Durant els primers mesos de 1918, després de passar la revisió general dels llicenciats, va ser declarat hàbil per al servei i enquadrat en l'exèrcit. A finals de setembre de 1918 retornà a Faenza amb una llicència especial per mor de l'hèrnia, mentre esperava el llicenciament definitiu. Després de la Gran Guerra freqüentà la fonda del Gioco del Pallone de Porta Montanara de Faenza, lloc de reunió dels anarquistes de la ciutat (Renato Cicognani, Francesco Guerrini, Pietro Lega, Serafino Mazzotti, Ugo Resta, etc.). Durant el feixisme va ser apallissat quatre vegades per escamots i cremaren el seu taller de carrosseria; malgrat tot, seguí tenint les mateixes idees llibertàries juvenils. Vincenzo Castellari va morir el 27 de novembre de 1966 a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia).

***

- Joan Font Alberti: El 19 de juliol de 1889 neix a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Font Alberti. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava com a obrer surer taper. Assistí com a delegat del Sindicat Únic del seu poble natal a la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de tots els sindicats catalans («Conferència de Blanes»), celebrada entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 al cinema de Blanes (la Selva, Catalunya). El 16 de desembre de 1934 va ser detingut amb altres 19 companys quan assistia al Ple Comarcal de Sindicats Únics celebrat a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i aconseguí el 7 de juliol de 1939 embarcar-se, amb sa companya Leonila Gispert i sa filla Temis Font Gispert, a bord del vapor Ipanema cap al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). Al país asteca milità activament i en 1945 era membre del Comitè de la Delegació de la CNT, el secretari del qual era Juan Gallego Crespo. Quan l'escissió s'integrà en la Subdelegació de la CNT de la tendència«ortodoxa» i fou membre del grup editor del periòdic Tierra y Libertad. Durant la primavera de 1950 va ser nomenat secretari de la Subdelegació de la CNT mexicana, al costat de Jaume Rosquillas Magrinyà (tresorer), Benjamín Cano Ruiz (comptable), Vicente Marcet Vidal (correspondència), Jaume Carbó, Gabriel Pérez Montejo i Luis Romera Martínez (vocals). En 1971 formava part del Comitè de la CNT de Mèxic. Joan Font Alberti va morir el 5 de juliol de 1984 a Mèxic.

Joan Font Alberti (1889-1984)

***

- Josep Xena Torrent:El 19 de juliol de 1907 neix a Cassà de la Selva (Gironès, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista català Josep Xena Torrent. El fet que nasqués en una família humil treballadora i cenetista, no va impedir que aconseguís una bona educació de manera autodidacta. Lampista de professió, s'establirà a Palafrugell, on s'afiliarà a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Interessat per l'esperanto, va crear una escola nocturna a Palafrugell amb la seva companya Harmonia Puig, i en 1926 assistirà a un congrés esperantista de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Apàtrida Mundial) a Lió. Insubmís al servei militar, es refugia a França fugint de la dictadura militar de Primo de Rivera, i visqué a París i a Perpinyà. A França entrarà en contacte amb el grup «Los Solidarios» (germans Ascaso, Durruti, García Oliver, etc.) i en 1931, amb la proclamació de la República, entrarà a Espanya. En els anys republicans ensenyarà amb Harmonia la pedagogia racionalista de Ferrer i Guàrdia a l'Escola Lliure d'Alaior (Menorca), entre 1931 i 1932, i a l'Escola Ferrer i Guàrdia de l'Hospitalet, en 1932, en substitució de Joan Roigé. Militarà en la CNT i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l'Hospitalet i del Baix Llobregat, participant en diversos congressos del període --en representació del Sindicat Únic de Treballadors de Fígols, va ser delegat al Congrés de 1931 de la CNT. El 19 de juliol prendrà part en els combats contra la rebel·lió feixista als carrers de Barcelona i l'endemà va encapçalar la delegació del Baix Llobregat en l'assemblea de la CNT-FAI on es va manifestar partidari de la postura de García Oliver sobre la necessitat d'implantar el comunisme llibertari i contrària al col·laboracionisme amb les forces polítiques, proposta que va ser derrotada. Durant la guerra, però, va ser regidor en representació de CNT a l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat, ocupant-ne la regidoria d'Economia. El desembre de 1936 va intentar implantar a l'Hospitalet el salari únic. Durant els mesos que la CNT va assumir en solitari l'Ajuntament de l'Hospitalet (del 29 de desembre de 1936 al 9 de febrer de 1937), va ser l'alcalde de la ciutat. Els dos últims anys de la guerra va ser secretari del Comitè Regional de la FAI i el desembre de 1937 va formar part de la delegació de la CNT que va assistir a París al congrés extraordinari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Després de la pèrdua de Catalunya es va exiliar a França on va ser immediatament empresonat --va ser el primer pres de la CNT-- a Perpinyà i a Montpeller, i condemnat a 10 mesos i a l'expulsió. Gràcies al Consell General del Moviment Llibertari --del qual era membre amb Germinal Esgleas, Frederica Montseny, Germinal de Sousa, García Oliver, entre d'altres--, va aconseguir embarcar cap a Santo Domingo, començant així el seu llarg exili sud-americà. Assentat a Ciudad Trujillo, va ser el representant del Consell General del Moviment Llibertari i s'ajustà a l'ortodòxia lligada a la línia Esgleas-Montseny. Seguidament viurà a San Juan de Managua, amb Josep Abella, com a mestre. En 1945 es va traslladar a Caracas (Veneçuela), on va desenvolupar una intensa vida llibertària, especialment després de la caiguda de la dictadura (1958): va fundar el Centre Cultural i una espècie d'ateneu llibertari (Estudis Socials) i va animar el butlletí AIT de la Federació Obrera Regional Veneçolana (FORVE). Sempre contrari a les unificacions confederals («que retornin els esgarriats»), es va oposar a la confluència de 1960 i va assistir al congrés de Llemotges de 1960. En 1963 era secretari general dels grups de defensa confederals a Veneçuela. El juliol de 1976 va fer un míting a Tolosa de Llenguadoc en representació de la FORVE. A finals dels anys 70 i principis dels 80 va participar en actes a Espanya: V Congrés de la CNT (1979), míting a l'Hospitalet (1 de maig de 1982), conferències en 1985 en l'aniversari de la fundació de la CNT, conferència a Barcelona (19 de juliol de 1986), etc.; a més de diverses col·laboracions en el periòdic CNT (1986). Josep Xena Torrent va morir el 14 de maig de 1988 a Caracas (Veneçuela). La seva companya, Harmonia Puig, va morir el 22 de juny de 1989 a Caracas i la seva filla, Nereida, va ser un temps secretaria de les Joventuts Llibertàries de Veneçuela.

Josep Xena Torrent (1907-1988)

***

- Antonio Liria Rodríguez: El 19 de juliol de 1908 neix a Mazarrón (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Liria Rodríguez. Sos pares es deien Joaquín Liria Jiménez, jornaler, i Antonia Rodríguez Camacho. En 1920 vivia amb sos pares i germans a El Garrobo (Mazarrón, Múrcia, Espanya) i treballava de miner. Emigrà a Barcelona (Catalunya), treballà de peó i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la VIII Centúria de la«Columna Hilario-Zamora» al front d'Aragó i participà en la batalla de Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya). Durant una temporada fou membre de les Patrulles de Control i de la Guàrdia Rural de la col·lectivitat agrícola del Prat Vermell. El 18 de març de 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut a Barcelona, però aconseguí passar a França. Va creure les promeses franquistes i decidí retornar a la Península; detingut a la frontera, va ser empresonat durant quatre mesos en un camp de concentració de Bilbao (Biscaia, País Basc), del qual pogué sortir avalat. L'agost de 1939 va ser detingut a Barcelona arran d'una delació i portat davant un consell de guerra que el condemnà el 17 de febrer de 1942 a 20 anys de reclusió temporal per «rebel·lió militar». Sortí en llibertat condicional el 8 de juny de 1943 amb residència obligada a València (País Valencià), però el 10 de juliol de 1944 va ser indultat i pogué retornar a Barcelona. En aquesta època estava casat amb dos infants i treballava de peó. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció. Son germà major, Francisco Liria Rodríguez, també va ser un destacat militant anarcosindicalista.

***

- Vernon Richards: El 19 de juliol de 1915 neix a Londres (Anglaterra) el militant i propagandista anarquista Vero Benvenuto Costantino Recchioni, més conegut com Vernon Richards. Havia nascut al pis que hi havia a sobre de la famosa botiga de delicatessen King Bomba, al número 37 d'Old Compton Street del Soho londinenc. El negoci de gastronomia selecta i d'importació de productes italians l'havia fundat son pare, Emidio Recchioni, un anarquista italià que, després de fugir espectacularment de l'illa presó de Pantel·leria --a la costa siciliana-- amb el seu company i amic Errico Malatesta, havia emigrat al Regne Unit. En 1931 la família Recchioni es trasllada a París; allà, per influències d'un amic d'Emidio, l'intel·lectual anarquista italià exiliat Camillo Berneri --qui va ser assassinat a Barcelona (Catalunya) per agents estalinistes durant els Fets de Maig de 1937--, i de la resta de la comunitat d'exiliats italians, Vero aprèn la seva llengua materna. En 1934 Emidio mor i l'any següent, amb 20 anys, Vero Recchioni després de ser expulsat de França per editar un pamflet contrari a Mussolini i d'anglicanitzar el seu nom pel de Vernon Richards, comença a publicar a Londres la revista antifeixista bilingüe Free Italy / Italia libera, en col·laboració amb Camillo Berneri. Vernon es mourà dins el cercle de veterans anarquistes, com ara Max Nettlau, Emma Goldman, Tom Keell, Lilian Wolfe... Coincidint amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola, en 1936, s'uneix a la redacció de la revista llibertària Freedom i decideixen posar aquest òrgan d'expressió en anglès al servei dels anarquistes en guerra i de la revolució social sota el títol Spain and the World, que sortirà bimensual, contrarestant així la propaganda proestalinista dels periòdics New Chronicle i New Statesman. En aquests anys Vernon també s'ocuparà d'una escola de nins orfes per mor del conflicte bèl·lic espanyol sostinguda pel llibertari Comitè per als Refugiats Espanyols. Durant la Segona Guerra mundial el periòdic prendrà el títol de War Commentary, després de passar un temps sota el nom de Revolt en 1939, i tindrà unes relacions molt conflictives amb l'autoritat per mor de l'antimilitarisme de la publicació --Richards s'inscriurà com a objector de consciència. La filla de Berneri, Marie-Louise, esdevindrà la companya de Vernon en 1937. Aquesta intel·lectual, que afrancesà el seu nom original Maria Luisa quan va estudiar psicologia a la Sorbona, especialista en literatura, psicologia infantil, pintura i fotografia, destacarà per la seva activitat periodística, especialment pels seus coneixements sobre Rússia --en 1944 publicarà Workers in Stalin's Russia-- i pels seus articles sobre la Guerra Civil espanyola --va col·laborar amb son pare en la publicació deGuerra di Classe. Però la desgracia s'encruelirà amb la família Richards, ja que el fill de la parella naixerà mort en 1948 i la mare morirà un any després amb només 31 anys d'una pneumònia vírica. Vernon li mostrarà el seu amor publicant Marie-Louise: A Tribute (1949); Journey through Utopia (1950), la seva contribució política més important, que estudia els valors llibertaris de la tradició utopista, i Neither East Nor West (1952), una antologia dels escrits de la seva companya entre els anys 1939 i 1948. Marie-Louise Berneri ha deixat inèdits, de moment, una pila d'escrits: un sobre Sacco i Vanzetti, una traducció de Bakunin, l'edició crítica dels escrits de son pare i un estudi interessantíssim sobre la tendència revolucionària del marquès de Sade, entre d'altres. George Woodcock i  Ivan Avacumovic van dedicar la seva biografia de Kropotkin, The Anarchist Prince (1950), a Marie-Louise Berneri: «Una vertadera deixebla de Kropotkin.» Pel desembre de 1944 la redacció del periòdic, que l'any següent reprendrà el seu nom original Freedom, és arrestada en bloc i acusada de propaganda antibel·licista, de conspiració i d'incitació a la deserció. Vernon Richards, John Hewetson i Philip Sansom seran condemnats a un any de presó cadascun, romanent a la presó nou mesos --Marie-Louise se salvarà pel motiu «tècnic» de què els matrimonis no poden declarar en contra seva. Una gran campanya de suport als empresonats es muntarà aleshores, destacant-ne en el comitè de defensa --«Partit Surrealista», segons les autoritats-- intel·lectuals com Herbert Read, George Orwell, T. S. Eliot, E. M. Foster, Osbert Sitwell, i els «sospitosos habituals», Bertrand Russell, Benjamin Britten i Michael Tippett, entre d'altres. Un dels aspectes positius d'aquest període d'empresonament, segons Vernon, va ser l'oportunitat de tornar a tocar el violí i l'ocasió de poder formar una petita orquestra amb altres músics engarjolats. Quan era nin, vagant lliure pels carrers del Soho, havia estudiat el violí sota la guia de son oncle, John Barbirolli, i ja de jovenot havia interpretat repertoris orquestrals, tot assistint a la gran sèrie de concerts beethovians que el gran Toscanini havia dirigit al Queen's Hall londinenc, a la darreria dels anys trenta, i de qui en conservava l'autògraf al programa de mà. Encara que era un home de professió «liberal» --irònicament, ja que era molt rar en un fill d'immigrant, s'havia educat a la selecta Emmanuel Grammar School de Wandsworth, a Oxford i a Cambridge, llicenciant-se en enginyeria civil pel King's College de Londres el 1939, i treballant cinc anys com a enginyer de vies ferroviàries, primer en la construcció del metro londinenc i després a les estacions de Cambridge i d'Oxford--, no en reprengué mai l'exercici de la professió, assegurant que una de les coses que havia après quan estava engabiat era la idiotesa d'encalçar una«carrera». Es guanyava la vida portant el negoci de sa mare, fins que, quan va canviar l'ambient del Soho durant els anys cinquanta, va aconseguir vendre'l. Després va treballar com a freelance (fotògraf independent) i com a periodista, per després fer feina de guia turístic per l'Espanya de Franco i per la Unió soviètica de Breznev, convençut que el turisme crearia els lligams que atiarien l'influx alliberador i obririen de bat a bat les fronteres més tancades. En 1968, amb Peta (Dorothy) Hewetson, la seva segona companya, aconsegueix fer-se amb una petita finca a Hadleigh, al comtat anglès de Suffolk, a unes desenes de quilòmetres al nord-est de Londres, on conrea durant gairebé trenta anys,  productes d'agricultura biològica --va ser un dels pioners en la utilització dels mètodes de conreu orgànic i en la producció de fruites i vegetals exòtics. Quan en 1997 la seva companya va finar, la salut de Vernon va començar a minvar i es va retirar a una casa de repòs a Hadleigh (Suffolk, Anglaterra) on va morir el 10 de desembre de 2001. Richards va animar durant els anys quaranta un nodrit grup d'historiadors de l'anarquisme, com ara George Woodcock, Philip Sansom i John Hewetson, mantenint-hi molts de pics fortes diferències. Va ser director del Freedom setmanal entre 1951 i 1964, però sempre reprenia el seu paper com a redactor i com a traductor --va traslladar, entre altres, obres de Kropotkin, Leval i Malatesta. Només durant la dècada dels noranta va deixar de col·laborar en el periòdic que havia donat vida seixanta anys abans. Richards funda l'editorial Freedom Press que, des de la seva redacció londinenca de 84b Whitechapel High Street, publicarà un fotimer de llibres i que ha estat un exemple per a moltes altres editorials. Durant els anys cinquanta va publicar, en lliuraments mensuals, la seva obra tantes vegades reimpresa i traduïda, Lessons of the Spanish Revolution, fruit de tants de vespres dominicals compartits amb l'única companyia de la seva fidel ampolla de vi de Valpolicella. Colin Ward comenta que, sota la tenacitat de dedicar tota una vida al manteniment de la presència anarquista en el medi editorial britànic, s'hi troba l'exemple del pare de Vernon. Emidio Recchioni, que havia nascut a Russi, al costat de Ravenna, el 1864, havia estat iniciat en l'anarquisme per Cesare Agostinelli; empleat de ferrocarril, a Ancona publica el 1894 el setmanal L'articolo 248; implicat el 1894 en l'atemptat contra el primer ministre italià Francesco Crispi, complí 18 mesos de presó i cinc anys de confinament; en llibertat, davant un possible nou arrest, decideix d'exiliar-se a Londres el 1900, on promourà la solidaritat amb els companys perseguits, crearà el conegut King Bomba --en memòria del rei de les Dues Sicílies (1830-1859), el tirà Ferdinand II, qui va prendre aquest malnom degut als bombardeigs de Mesina (1848) i de Palerm (1849)--, tapadora d'activitats subversives anarquistes, i importarà el conegut marbre de Carrara al Regne Unit; amb Malatesta publicarà L'agitazione; col·laborarà activament en L'Adunata dei Refrattari, La Protesta,Unità Nova, que finançarà, i altres publicacions sota el pseudònim de Nemo; va estar implicat en l'organització i el finançament d'un grapat d'atemptats frustrats a Mussolini. Però una vegada Vernon va definir son pare, d'una forma crítica i seca, a ran de l'orella de Colin Ward, així: «Terrorista burgès». La personalitat anarquista que més el va influenciar va ser Errico Malatesta; el seu llibre Malatesta: Life and Ideas ha estat llegit arreu del món. En 1987 Vernon Richards va cedir bona part del seu arxiu a l'Institut Internacional d'Història Social (IISG) d'Amsterdam. Es tracta de 9,25 metres de documentació molt variada. S'hi trobem, de Vernon Richards, la correspondència (cartes amb Camillo Berneri, Gerald Brenan, Benjamin Britten, E. M. Foster,  Aldoux Huxley, Bertrand Russell, Luigi Fabbri, Emma Goldman, Max Nettlau, George Orwell, Herbert Read, etc.), documents personals, manuscrits de les seves obres; però també hi podem consultar documentació de Marie-Louise Berneri, d'Emidio Recchioni, l'arxiu de Freedom Press, manuscrits diversos (García Oliver, Malatesta, Nettlau, Proudhommeau, Read, Volin...), així com altra casta de materials (llibres, publicacions, pamflets, fotografies, pòsters, fotocòpies, etc.). També, a partir de 1998, al fons Família Berneri - Aurelio Chessa de l'arxiu històric anarquista de la Biblioteca Panizzi de Reggio Emilia es troba documentació de Vernon Richards i de la família Berneri i Recchioni: correspondència; uns dos mil llibres i opuscles, la major part d'ells sobre la Guerra Civil espanyola; les col·leccions completes de Spain and the World, War Comentary i Freedom; totes les publicacions de Freedom Press; fotografies... A la fi dels anys noranta Freedom Press va publicar quatre llibres de fotografies de Vernon Richards. El famós retrat fet el 1946 d'un Orwell descurat, ullerós, malalt, amb la cigarreta permanentment a la boca, rera la seva màquina d'escriure al seu apartament de Canonbury, publicat en el seu llibre George Orwell at Home,és un exemple de la seva mestria fotogràfica; altre ens en ve de la ciutat catalana de l'Escala. Vernon havia començat a portar estiuejants a la preturística vila empordanesa des de 1957, atret per l'absència de materialisme i la independència d'esperit dels escalencs, organitzant les estades dels turistes en petits grups en cases de pescadors, tot fotografiant-ne els habitants i fent amistat amb la gent del poble, especialment amb una família de pescadors: els Donjó. Peter Clements, amic personal de Vernon i resident a l'Escala, va llegar a l'Arxiu Municipal d'aquesta localitat uns 300 negatius de Richards. En 1999, el Centre d'Estudis Escalencs va editar, en Fulls d'història local. L'Escala, un preciós àlbum de fotografies de Vernon Richards i de testimonis de les aventures d'aquest workaholic (enginyer, editor, propagandista, escriptor, traductor, fotògraf, agent de viatges, agricultor i revolucionari anarquista angloitalià) per terres de la Catalunya franquista. Entre les seves obres podem destacar Freedom. Is it a crime?: The strange case of the three anarchists jailed at the Old Bailey (1945),Lessons of the Spanish Revolution (1953 i 1972), Malatesta: his life and ideas (1965), The impossibilities of social democracy (1978), Protest without illusions (1981), Why work?: arguments for the leisure society (1983), British imperialism and the Palestine crisis (1989), World War - Cold War (1989), The Left and World War II (1989), Neither nationalisation nor privatisation: selections from Freedom(1945-1950) (1989), Spain, 1936-1939: Social Revolution - Counter Revolution (1990),Violence and Anarchism: a polemic (1993), The Anarchist Revolution: polemical articles (1924-1931) (1995), George Orwell at home (and among the anarchists): essays and photographs (1998), A part-time photographers portrait gallery (1999), A weekend photographer's notebook (1996), Beauty is more than «In the Eye of the Beholder» (1999), entre d'altres.

Butlletí Estel Negre, 120 (setembre 2002) [Especial Vernon Richards]

***

- Gregorio Gallego García: El 19 de juliol de 1916 neix a Madrid (Espanya) l'escriptor i militant anarquista Gregorio Gallego García. Sos pares van ser modestos pagesos socialistes que havien emigrat a Madrid. En 1933 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Sempre atret pel temes sociològics i literaris, ocupà càrrecs de responsabilitat en el moviment llibertari. Quan tenia 17 anys publicà la seva primera novel·la curta. En 1935 fou redactor de Juventud Libre. Membre del Comitè Peninsular de l'FIJL d'Eustaquio Rodríguez fins al juliol de 1936, quan cessà perquè havia estat partidari que els anarquistes votessin conjunturalment en les eleccions. El juliol de 1936 fou nomenat vicesecretari de l'Ateneu del Puente de Toledo. Quan esclatà la guerra, fou redactor de Castilla Libre i col·laborà en diversos periòdics llibertaris. Encara que pacifista, s'integrà en la primera Junta de Defensa de Madrid per la CNT com a Conseller de Fortificacions i de Transports entre setembre i octubre de 1936 i lluità al front Centre (Madrid, Guadalajara, Alfambra, Terol) enrolat en la 5 Brigada. El gener de 1937 formà part com a responsable de propaganda del Comitè Regional de l'FIJL del Centre i el febrer assistí com a delegat al Ple de València. En 1938 fou nomenat tinent de la 50 Brigada. El final del conflicte el sorprengué al front de Guadalajara i fou detingut, passant per diversos camps de concentració, batallons de treball als Pirineus i Gibraltar. Condemnat a Algesires en consell de guerra a vuit anys de presó per «auxili a la rebel·lió», fou tancat a Madrid, Alcalá, Miranda i Renteria. En 1943 fou alliberat i se sumà a la lluita clandestina. El març de 1944 assistí al Ple Confederal. En aquesta època fou membre del Comitè Peninsular de la FIJL i membre de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). El desembre de 1944 fou detingut, quan era secretari de la CNT del Centre i membre del Comitè Nacional clandestí. Fou condemnat a 30 anys, dels quals complí 19 a diferents presons (Alcalá, Puerto de Santa María, Ocaña, Dueso). En 1963 fou excarcerat i decebut, participà en la maniobra cincpuntista. Posteriorment es dedicà a la literatura, treballà a editorials i fundà l'Associació Col·legial d'Escriptors, amb Ángel María de Lera, Eduardo de Guzmán i Tomelloso. En 1965 obtingué el «Premi Guipúscoa» amb la novel·la El hachazo, que fou prohibida per la censura. L'any següent publicà La Maraña i en 1972 obtingué el «Premi Ciutat d'Irun» amb la novel·la La otra vertiente. Aquest any també publicà el llibre de memòries Madrid, corazón que se desangra... En 1973 publicà Los caínes i en 1984 aparegueren El verano ardiente («Premi Astúries de Novel·la») i Asalto a la ciudad; també es publicaren les biografies de Kennedy, Goya, Franklin i Colom. En morí Franco, s'interessà per la reconstrucció de la CNT, però aviat deixà pas a les noves generacions. Sa companya fou Visitación Lobo, germana de l'escultor anarquista Baltasar Lobo. Col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara Castilla Libre, La Hora de Mañana, Juventud Libre, Polémica,Revolución, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Gregorio Gallego García va morir el 2 de desembre de 2007 a Madrid (Espanya).

Continua...

---

Crònica sentimental de la transició - Palma (Mallorca), Anys 70 - Un míting per l´Amnistia en el Polígon de Llevant -

Les mobilitzacions enmig del carrer, les assemblees a fàbriques i facultats havien ajudat a ampliar l´àrea d´influència de l´organització. Fins i tot els militants més immersos en simples reivindicacions econòmiques aprenien a ampliar la seva visió de la lluita, a entendre que el combat per les llibertats polítiques era tan important com la vaga per l´augment de salaris. Tot el que havíem planificat abans de renunciar a pagar la fiança funcionava a la perfecció. Els companys que anaven a les reunions de la Plataforma Democràtica com a observadors havien pogut denunciar la deixadesa dels partits que eren socis fundadors. Exceptuant els carrillistes i els maoistes, totes les altres sigles, inclosa la del PSOE, eren simple ficció. No representaven res enmig del carrer. Pels comunicats que anàvem rebent, sabíem tot el que passava a l`exterior. Mateu ens ho resumia. Però estàvem al corrent de qualsevol acció. Un dia ens va fer arribar el document oficial del partit en el qual rebutjàvem els pactes de la pretesa oposició amb els hereus del Moviment i convocàvem un míting per l´Amnistia en el Polígon de Llevant. (Miquel López Crespí)

Mateu Ferragut i el Comitè de Direcció treien un bon rendiment polític de la nostra estada a la presó.

D´aquell míting es publicaren alguns reportatges en el Diario de la Provincia. Els partits revolucionaris reunírem més de cinc-centes persones. Un èxit, si pensam que no es podia fer propaganda públicament i que encara érem vigilats de prop per la Social. Les forces repressives tenien ordres especials de barrar el pas als partits que no serien legalitzats per a les eleccions controlades que s´apropaven. A qualsevol grup integrat en la Plataforma Democràtica li era permès emprar cines i sales de reunió per a les seves activitats i, de seguida, els autoritzaven qualsevol acte polític. Però a nosaltres ens detenien enmig del carrer, de nit a casa nostra, sempre que volien i en el moment més inesperat.

A la galeria, la rutina no variava. Els recomptes rituals cada parell d´hores, les passejades pel pati, les hores dedicades a les classes que teníem programades a la cel·la: història del Moviment Obrer, filosofia marxista i, ja que teníem un missioner entre nosaltres, Jaume Calafell ens donava una visió del paper del colonialisme europeu i de l´Església catòlica al Tercer Món. Això era al matí, després de berenar. Havent dinat, quan els funcionaris ens tornaven als nostres enfonys, teníem temps per escriure a la família i fer la migdiada.

Cap a les set, abans de sopar, comentàvem les informacions que ens arribaven de l´exterior, debatíem les nostres respectives línies polítiques i, quan s´accentuava la melangia, cantàvem algunes cançons.

Els funcionaris ens deixaven tranquils, excepte quan no aturàvem de cantar L´Estaca i La Internacional, i l´aborronador repertori d´himnes de la resistència i els crits de protesta de Raimon, ressonaven arreu, poderosos.

Aleshores, els vigilants de torn compareixien davant les reixes que tancaven la galeria i, amb les claus de les cel·les, colpejaven el ferro amb totes les seves forces.

Ens fèiem els sords!

Rèiem dels desesperats intents de silenciar-nos. La música i les lletres combatives d´aquelles cançons ens feien sentir forts, invencibles i, enlloc de callar, augmentàvem encara més la força de la veu.

No sabien què fer. Eren conscients que no podien castigar-nos com als presos comuns. Alguns, els més sàdics, possiblement ens haurien tancat a una cel·la de càstig. Però no podien. Sortosament, el temps anava mudant imperceptiblement. S´havien d´acontentar a comparèixer davant la cel·la on cantàvem i ens feien aixecar del terra, formar al passadís. L´excusa era fer un recompte.

No aconseguien res! Una vegada havien acabat de contar-nos per enèsima vegada, en tancar les reixes, tornàvem a cantar fins a perdre la veu.

Sovint, des dels patis i galeries on romanien tancats els altres presos, sentíem aplaudiments. No volia dir que estiguessin d´acord amb el contingut de les cançons. O potser sí. El que volien de veritat era solidaritzar-se amb nosaltres: gent d´altres pisos que tenia el valor de desafiar les ordres dels vigilants.

Des d´un punt de vista polític semblava que la decisió de no pagar la multa havia estat un gran èxit. Però en els moments de soledat em preguntava si hi seríem a temps, d´evitar la desfeta de les idees republicanes, socialistes i d´independència per a la nostra nació. Malgrat l´embranzida de les lluites populars d´ençà de les grans vagues d´Astúries dels seixanta; malgrat l´èxit de les mobilitzacions generals a molts d´indrets de l´Estat, el cert era que la implacable maquinària de la reforma avançava arreu.

 Continuam publicant les respostes a les nostres preguntes del darrer ple. 

- Per què segueixen incomplint el Pla d'implantació de l'O.R.A. on hi havia una zona verda a diferents carrers del Port, al voltat de la zona blava, amb 388 places preferents per a residents? 

La policia creu que així com s’ha fet els darrers anys és el millor i això ho fan.

El fet de fer cas de la policia veiem que també és una excusa recurrent, si no pensen executar els estudis que es paguen amb els nostres doblers no entenem per què els encarreguen. Per desgràcia la zona verda segueix sense ser-hi i no hi serà.

- Què pensen fer amb la petició d'EMSER de fer extensible a tot el personal el temps de cortesia que només s'aplica als funcionaris? El gerent d'EMSER digué al programa 6 regidors, de ràdio Pollença, que atorgar aquest temps de cortesia al personal de l'empresa suposaria un cost aproximat de 130.000€. Quin cost suposa actualment l'atorgament d'aquest temps de cortesia als funcionaris? 

El temps de cortesia ho estan valorant. Pel que fa al cost per l’Ajuntament no s’ha calculat, però per plantilla, aproximadament deu ser del doble.

- Quan pensa l'Ajuntament complir la sentència judicial que obliga a demanar a dos treballadors municipals el reintegrament de les quantitats indegudament percebudes amb anterioritat? 

S’està calculant l’import i després s’ha de dur a Ple.

Una cosa que ja ve de lluny i que no és culpa seva. A les seves mans està arreglar-ho.

- Ens poden informar de la reunió, de la qual se’ns va excloure, que van realitzar abans de l'anterior Ple a petició del portaveu de Tots per Pollença?  

Digueren que només eren una reunió per partits amb representació al Consell, tot i que el regidor Nevado s’hi va colar, parlaren de les actuacions de l’Agència de Disciplina Urbanística a Pollença i com s’havien d’abordar. Al final hi havia gent de Tots i de UMP, que molt representants del Consell no són. Està clar que no ens volien a aquesta reunió, i han fet el possible per trobar una excusa.

- Junts Avançam ha publicat una enumeració de feines fetes al llarg del primer any de legislatura, entre aquestes feines hi havia : "Posada en marxa d’un conveni per poder visitar la Fortalesa." Ja està fet i s'ha posat en marxa? No tenim cap notícia d'aquest punt.  

El regidor digué que s’han posat en marxa les negociacions, que evidentment no estan tancades. És una reivindicació històrica i que els agradaria assolir, pel que han parlat noten bona predisposició, i que ara cal concretar una proposta més ferma, i en aquest sentit estan un poc pendents del Consell que els va oferir col·laboració, i que ja té experiència en casos similars i els pot ser útil per preparar el conveni.

El que cal és fer complir la Llei de Patrimoni i que la Fortalesa es pugui visitar. Pel que fa a Junts, tampoc estaria de més posar com a feina feta el que has fet i no posar més, en aquest sentit un redactat diferent estaria millor: Inici de negociacions per posar en marxa un conveni per poder visitar la Fortalesa.

- Què pensen del projecte de pantalà flotant del Club Nàutic? 

Entenen que aquest projecte de pantalà s’ha de veure dins un projecte o proposta més global d’ordenació dels fondejos, un problema enquistat, i que segons ells això pot ser una part de la solució, però que el problema s’ha d’abordar globalment. En si mateix no el veuen malament, però hi ha una part medi ambiental, que ha de ser avaluada per la comissió balear de Medi Ambient. Tot i això creuen que el pantalà en si és insuficient, i l'agradaria una solució global als fondejos.

Sobre aquest pantalà nosaltres ja hem exposat els nostres dubtes i hem presentat al·legacions a dit projecte, que podeu trobar al nostre bloc.

- Respecte al bar Katy, i als altres espais públics sobre els quals cal decidir el seu ús com la Peixateria, quan pensen complir la nostra moció aprovada al mes de maig de 2014, segons la qual l'Ajuntament havia de pressupostar i realitzar un procés participatiu per decidir entre tots (ciutadans, tècnics i polítics) els seus usos? 

A finals de la setmana que ve començarem a posar en marxa el procés penjant informació sobre com serà el procediment, les passes a seguir per decidir els usos dels solars de Ca’n Febus i de vora el Pont Romà. A partir d'una idea del Fòrum Pollença faran el procés conjuntament. El procés començarà explicant com serà aquest, donant tota la informació urbanística, visita, propostes, debat i decisió final.

Esperem que el procés que ja s'ha iniciat surti bé, i sigui el primer de molts, ja que per ara la participació brilla per la seva absència.

- Per què el regidor d'Unió Mollera Pollencina segueix sense publicar la seva agenda com es va comprometre fa dos plens? 

Demana perdó, però diu que ho farà, però recorda que no ha fet res dolent. El tema ja està sent un poc penós, i nosaltres sentim que s’estan rient de nosaltres. Els dies passen i passen i arriben els plens i ell diu que ho publicarà, i segueix sense fer-ho. Després ens demanen perquè no governam amb UMP!!! 

 És significatiu i evident que Tots per Pollença i Junts Avançam no ens volien en les reunions per tractar les demolicions que l’Agència de Disciplina Urbanística ha de fer en Pollença.

Consideracions de la Carretera Vella de Pollença a Lluc.

Des de la Plataforma Pro Camins Públics i oberts, hem entrat una instància al Consell Insular de Mallorca demanant la recuperació integra de la Carretera vella de Pollença a Lluc, tal com va acordar el plenari del Consell Insular i que apereix al BOIB núm. 76 de 29-05-2012, dona't que es mantenen tancaments a diversos punts d'aquest, com a la finca de la Querencia i Ca Na Borrassa.

Així mateix n'exposam els motius:

1.- Es tracta de complir amb la legislació i recuperar un tram de la carretera vella de Pollença a Lluc que es troba inclòs dins l'inventari de béns del Consell Insular de Mallorca.

2.- Al març de 2015 ja varem presentar al·legacions al Pla Especial per quan considerem que hi ha una contradicció entre el que preveuen els seus objectius i concretament el de “Fixar la protecció, la conservació i la recuperació del patrimoni viari tradicional, del seu entorn tant natural com rural i dels elements etnològics i patrimonials que formen part del recorregut.”, i la previsió de camí de nova creació i la construcció de nou pont sobre el torrent de Son Marc en la confluència de les finques de Can Serra, Ca na Borrassa i es Canyaret al t.m. de Pollença, quan precisament hi ha la possibilitat d’habilitar i utilitzar el tram del camí vell de Lluc (A), camí núm. 126 del catàleg de camins de Pollença elaborat per Fodesma i el Consell de Mallorca.

Es tracta d’habilitar el tram de camí que va entre el Pas Gran de Can Serra fins el camí de Can Romí. Així es podria utilitzar les passadores del Pas Gran i no faria falta dedicar tanta despesa pública per a la construcció de ponts innecessaris i no tradicionals.

3. Així mateix el 29 de Juliol de 2015 el plenari va aprovar procedir a reiniciar un expedient d'investigació de 16 camins,publicat aquest acord al BOIB núm. 122 de 13 d'Agost de 2015.Amb aquest acord de plenari es pretén promoure l'expedient d'investigació d'alguns camins que no van ser inclosos al catàleg aprovat l'any 2008. Actualment no s'han ressolt els expedients, el 30 de setembre de 2015 va conclouré el període per al-legar i presentar informació per completar els expedients d'investigació dels camins esmentats, des de la plataforma vam presentar 16 instàncies (una per cada camí).

Per l’exposat, és pel que reclamam que el CIM recuperi sense més dilacions integrament la carretera vella de Pollença a Lluc, tal com va aprovar el mateix Consell.

Així mateix pregam que es resolguin els expedients d'investigació que segons l'ajuntament de Pollença van ser enviats a revissar pels tècnics del Consell i encara no s'han ressolt.

PLATAFORMA PRO CAMINS PÚBLICS I OBERTS.

    Intel·lectualisme, precisant el concepte.

   S'ha d'entendre ''intel·lectualisme''  indistintament de ''intel·lectualisme moral''.

   L'intel·lectualisme s'aplicaria a la pretensió d'elaborar una ciència de la moral. El referent més conegut és el de la doctrina moral socràtica.

   Segons En Sòcrates (En Sòcrates-Plató),  hi ha unes veritats morals que són a l'abast del savi; és a dir, unes veritats que poden ser conegudes per mitjà de l'activitat intel·lectual (l'episteme) del savi i no d'una altra manera.  Segons el filòsof,  la doxa (l'opinió vulgar) de la plebs no pot abastar la veritat moral. A més a més, el filòsof rissa el ris tot sostenint que,  una vegada conegut el bé,  l'home és abocat a practicar-lo.

    Precisant més la cosa: La moral a que fan referència els teòrics de l'intel·lectualisme s'ha d'entendre en el sentit més ample,  de manera que pretén tenir competència i autoritat sobre les activitats dels humans en quasi tots els àmbits imaginables.

   Fent una crida a l'atenció del lector:  En relació a l'intel·lectualisme,  els filòsofs es poden dividir en dos munts,  un, molt majoritari,  seria el dels partidaris de l'intel·lectualisme moral,  l'altre,  el dels partidaris de l'emotivisme moral (En Hume seria el gran referent).

   Ni En Hegel. Dir que la culminació del desplegament de l'Esperit (Fenomenologia de l'esperit),  fos l'establiment de la monarquia prussiana,  a hores d'ara,  no passa de ser una parida. No menys forassenyada fou l'afirmació que el seu pensament (la seva filosofia-ciència) era el cim del desplegament de raó.

     Ni En Marx. Imitant l'apoteosi hegeliana, En Marx sosté que,  a un punt culminant del procés històric,  les idees marxistes  brollaran dins el cap del proletariat,  i,  en conseqüència desplegaran el socialisme científic.

     Que els autors intel·lectualistes siguin tan prominents no ens ha de confondre. La història de la filosofia corre paral·lela a la història general. A Europa,  a tot temps, han prevalgut els règims absolutistes on l'Església catòlica tenia el control de la moral i del saber (La teologia era la ciència suprema,  però la Cúria romana també es reservava l'autoritat en relació a les demés ciències). Tenia el control dels escrits (Ni un paper podia circular sense el nihil obstat),  però també vigilava el comportament privat de tota la gent de l'orbe cristià.

     Que resti clar: El Poder,  en tot temps,  ha promogut i enaltit els pensadors que ''treballaven'' al servei dels seus interessos ideològics; i,  pel contrari, ha prohibit o liquidat els dissidents (Basta recordar l'Index librorum prohibitorum,  vigent fins el 1966. O recordar l'execució de Giordano Bruno acusat de panteisme pel cardenal Bellarmino,  avui sant).

      Cal posar els punts damunt les i: Allò que oculten les enciclopèdies (sempre instruments del Poder) és que fou En Martí Luter el qui provocà l'esfondrament de l'intel·lectualisme imperant,  i no cap famós filòsof; fou el monjo agustí el qui proclamà ''la llibertat de consciència del cristià'' i el qui exhibí els arguments que són l'essència de l'Emotivisme moral. Bé,  així com ho explico als meus escrits,  foren les amples masses alemanyes les qui feren seu l'instrument de lluita ideològica que els oferia En Luter.

      Per resumir la qüestió,  vegem un seguit d'enunciats.

    Tesi 1. No hi ha determinisme històric. Els processos històrics són impredictibles. Les creacions ideològiques (tòtems i tabús, creences, religions,  doctrines morals, projectes socials,  projectes polítics,  filosofies,  creacions artístiques,  etc.)  que han aparegut al llarg de la història foren impredictibles.

    Al paleolític,  aparegueren milers de nacions amb cultures diferenciades o molt diferenciades,  tot i tenir una economia semblant bassada en la recol·lecció i la cacera. A cada vall sorgia una nació amb una cultura (uns usos socials) que la diferenciava de les veïnes.

      Era impredictible que les primeres grans civilitzacions es despleguessin a les conques dels rius Nil,  Èufrates o Ganges,  i no a les del Danubi,  Congo,  Volga,  Amazones,  Mississipí, o Ebre,  posem.

        Les piràmides egípcies eren impredictibles.

    Al segle X aC,  era imprevisible que la costa mediterrània es cobrís de ciutats gregues i fenícies.

     Imprevisible era l'aparició de l'Islam,  i encara més imprevisible la seva l'extraordinària expansió.

   Tesi 2. En contra d'En Marx:  Qualificar d'agrari-esclavista el mode de producció de l'antiga Grècia és una tergiversació de la realitat històrica per tal de fer-la concordar amb uns esquemes teòrics espuris. Les revolucions democràtiques (''burgeses'',  segons la terminologia marxista) de les ciutats greges al segle VI aC no s'acomodaven a l'esquema d'En Marx. La formidable fundació de centenars de noves ciutats gregues a la costa de la Mediterrània i de la mar Negra era una conseqüència de l'activitat industrial i comercial de les polis metropolitanes. Res a veure,  per tant,  amb la denominada ''producció agrari-esclavista''.

.

   Tesi 3. Fins ben avançada la modernitat,  els intents de reforma social o de revolta social anaven vestits en hàbits religiosos,  o sigui, es desplegaven en base a un nou ideari religiós.

   Les revolucions democràtiques europees del segle XVI es dugueren a terme amb l'estàndard de revolta religiosa.

   Tesi 4. No hi ha hagut ''revolucions burgeses'' modernes,  pròpiament. Les revolucions democràtiques de la modernitat foren encapçalades per una facció de l'aristocràcia, amb la participació de gent de les altres classes socials.

   Tesi 5. Totes les revolucions democràtiques europees anaven impregnades de luteranisme i/o de calvinisme.

   Tesi 6. Els llibres de text espanyol i els llibres marxistes presenten la Revolució Francesa com a la revolució primera i típica de les incorrectament denominades ''revolucions burgeses''. Però és una manipulació. La república establerta pels revolucionaris parisencs al 1792 de seguida va mostrar el seu autèntic rostre,  el rostre de l'horrible imperialisme parisenc; d'immediat,  intensifica les mesures d'opressió contra les minories nacionals no franceses (inclosa la de Catalunya Nord); d'immediat, aquells revolucionaris parisencs,   encimbellaren el general  En Napoleó Bonaparte amb l'objectiu d'aixecar un gran imperi francès.

   Vegeu la cosa:  En sentit contrari al dels revolucionaris de París, els revolucionaris de signe luterà i/o calvinista establiren règims marcadament respectuosos amb les minories i amb les minories nacionals; així sorgiren els règims cantonalistes als Països Baixos,  a Suïssa i als Estats Units, entre d'altres.

    Tesi 7. Tan bon punt sorgeix una nova formació social de marcat caràcter ideològic,  les conseqüències històriques que se'n deriven són impredictibles. Així s'esdevé amb l'aparició de noves religions o de noves Esglésies.

    El referent més notable és,  sens dubte, l'Islam.

   Allò que vull subratllar: El sorgiment d'una nova religió (o d'una nova organització religiosa)  sempre respon als interessos de les amples masses.